ENTRENAMIENTO HABILIDADES SOCIALES

BASES TEÓRICO-EXPERIMENTALES

PRINCIPIOS BÁSICOS

1 – Se fundamenta en un conjunto de varias orientaciones, principalmente en las teorías del

aprendizaje instrumental y del aprendizaje social, incorporando contribuciones de distintas
disciplinas, fundamentalmente de la Psicología Social.

2 – Las HS son aprendidas, adquiridas a través de la experiencia y mantenidas o modificadas

por las consecuencias sociales de las mismas, otorgando en todo este proceso un papel
fundamental tanto a factores intrínsecos a las personas (procesos cognitivos) como
extrínsecos (ambiente, situaciones), así como también y de forma principal la interacción
entre ambos.

3 – Se configura un procedimiento de intervención: Entrenamiento en HS (EHS). En esencia el

EHS intensifica y comprime dentro de las sesiones de entrenamiento las experiencias de
aprendizaje que se dan en situaciones naturales, utilizando el potencial de los sujetos para
beneficiarse de esta exposición intensiva.

4 – La aplicación de este procedimiento incorpora el rigor metodológico de la Terapia de

Conducta que se resumen:
a) compromiso con una evolución empírica del tratamiento y de sus técnicas;
b) especificación del tratamiento en términos operativos, lo que permite ser replicado
por otros autores;
c) evolución de los efectos del tratamiento a través de modalidades de múltiples
respuestas, con énfasis en las conductas manifiestas, susceptibilidad de ser descritas
de forma precisa, y de ser evaluadas y entrenadas.

5 – Estas técnicas actúan con independencia de las causas que originó el problema, y más que
erradicar conductas inadecuadas o reducir el malestar que producen, se orientan al desarrollo
de habilidades nuevas o conductas alternativas a las que posee el sujeto, ampliando su
reportorio de conductas adaptativas.

6 – Las personas tienen un papel de agentes activos de cambio, lo que implica la aceptación y
comprensión por parte de éstas del procedimiento en sí, su intención de cambiar, la
participación activa en todas las tareas encomendadas y el desarrollo de criterios personales
de autoevaluación, control y refuerzo.

7 – Estos entrenamientos, deben considerarse como procedimientos psicoeducativos de

formación, dirigidos tanto al aprendizaje de habilidades nuevas, en el caso de que no existan
en el repertorio conductual del sujeto, como al reaprendizaje, en el caso de que experiencias
de aprendizaje anteriores hayan resultado inadecuadas.

8 – Estos procedimientos presentan claras ventajas respecto a otros tipos de psicoterapias:

- Entrenadores no necesitan años de formación -> se puede realizar a través de
manuales.
- Permite gran flexibilidad y versatilidad -> se adapta a las necesidades específicas y
permite abordar difs problemas
- Duración considerablemente breve del entrenamiento.
- Procedimiento estructurado, lo que facilita que los entrenadores puedan
intercambiarse y que los resultados se puedan replicar.
Familiaridad con el procedimiento: se emplean los mismos principios que son
aplicados en contextos naturales-
- Simplicidad del entrenamiento y sencillez terminología -> validez aparente.

9 – Existe importante evidencia, aunque controvertida y sujeta a constantes revisiones, sobre

la eficacia de los EHS al abordar diferentes problemas y al ser aplicados a distintas
poblaciones.

CONCEPTO

1 – Conductas manifiestas: las HS son conductas que se manifiestan en situaciones

interpersonales –> estas conductas son aprendidas y por tanto pueden ser enseñadas;

2 – Orientación a objetivos: estas conductas se orientan a la obtención de distintos tipos de

reforzamientos:
- Reforzamientos del ambiente (materiales y sociales)
- Autorrefuerzos (hacer algo que a uno le agrada->aumento autoestima)
Las conductas empleadas para lo consecución de estos reforzamientos deben tener en
consideración ciertas normas relacionadas entre sí:
- Las conductas sean socialmente aceptadas
- Al exhibir estas conductas no debe impedírsele al otro interlocutor que intente la
consecución de sus propias metas (NO chantaje, coacción, violencia)
- Estas conductas deben estar bajo control de las personas (NO casualidades, acciones
fortuitas)

3 – Especificidad situacional: capacidad particular del sujeto para adecuar su comportamiento

en función de los objetivos, sus propias capacidades, y las exigencias del ambiente. Esto exige
que el sujeto posea en repertorio amplio de conductas y que éstas sean suficientemente
flexibles y versátiles.

4 – Componentes de las habilidades: las HS pueden conceptualizarse de una forma general,

variando en función del grado de inferencia, molecularidad y especificad que se adopte.
Comprenden tanto las habilidades conductuales como cognitivas y fisiológicas; La exhibición
final de una determinada HS implica una combinación adecuada de todos sus componentes y
elementos.
En lugar de aceptar una única definición de HS:

1 – Reconoce la naturaleza multimodal de las HS;

2 – Acepta un grado de independencia entre las diferentes dimensiones;
3 – Aceptar una idea de competencia social y dificultades sociales en un sentido tanto general
como especifico.

EL MODELO– Argyle y Kendom

La interacción social que tiene lugar entre dos o más personas puede representarse
gráficamente como un circuito cerrado, cuyos componentes principales son:

1. Percepción Observación por parte de una persona (A) de señales sociales que provienen
de otra persona (B). (ex: un gesto que hace el paciente cuando el profesional de la salud le ha
comunicado un diagnostico)
2. Traducción significado que A, otorga a ese gesto de B (ex: considerar que el cliente está
atemorizado).
3. Planificación búsqueda por parte de A de posibles alternativas de actuación (ex:
considerar la posibilidad de ofrecerle al paciente una explicación tranquilizadora, o recetarle
un tranquilizante.
4. Actuación ejecución por parte de A de la alternativa que considera más adecuada (el
médico considera suficiente darle una explicación más completa de su problema); Esta
conducta actúa a su vez pondría en marcha esos mismos procesos, dando lugar a que se
cerrase el circuito de interacción.

Posibles fallos en lo circuito:

- No darse cuenta de la señal social (no percibir el gesto);

- Considerarlo inadecuadamente (ex: gesto de indiferencia);
- Considerar una única alternativa
- No ejecutar lo que uno cree que debe hacer, lo cual puede deberse a su vez a varias
razones: no sabe hacerlo, no está motivado o le cuesta hacerlo

MODELOS INTERACTIVOS  que dan énfasis: La persona, la situación y fundamentalmente a

la interacción de ambos.

Persona tienen en cuenta aspectos como: factores estrictamente idiográficos (edad, sexo);
factores relativos a la adscripción de las personas a diferentes categorías sociales (raza, etnia,
religión); Aspectos fisiológicos y procesos cognitivos: autoinstrucciones apropiadas,
expectativas realistas, evaluación de resultados potenciales, habilidades cognitivas
interpersonales de solución de problemas, habilidades de empatía, habilidades de
procesamiento de información.

Situaciones
Está probado que:
- Las personas manifiestan quejas ante situaciones particulaes y no ante su conducta
social
- Rigidez de respuesta resulta característico de los pacientes psiquiátricos
- Medidas de evaluación de las HS identifican dimensiones de factores específicos
- Conductas entrenadas en una situación particular es difícil que se generalicen

Principales componentes:

1 – Estructura de la meta: hace referencia a clarificación de motivos, necesidades y objetivos

para evitar conflictos o malentendidos.
2 – Reglas: o normas desarrolladas gradualmente como productos culturales, aprendidas y
aceptadas y cuyo incumplimiento puede provocar sanciones o la misma ruptura de la relación;
3 – Roles: que las personas asumen en las distintas situaciones y que dependen de la
diferenciación de funciones, en control social, etc.
4 – Secuencias de conducta: orden en el que se espera que trascurra cualquier rito social o
encuentro.
5 – Conceptos: conjuntos de conceptos que forman un vocabulario con un significado especial
para ese tipo de situación y que debe ser conocidos y compartido por las personas que
participan en la misma.
6 – Repertorio de elementos: todos aquellos elementos conductuales, ya comentados, que
pueden ser manifestados en esa situación (abarcan tanto acciones, palabras y sentimientos);

Incorporación de perspectiva situacional la EHS incluiría las siguientes tareas:

1. Analizar el rango de las situaciones en las que el sujeto se encuentra;

2. Analizar la naturaleza de estas situaciones: sus metas, reglas, roles, etc;
3. Realizar los EHS en situaciones lo más similares posible a las reales, y
4. Programar tareas para casa, de forma que el sujeto pueda aplicar lo aprendido en el
laboratorio a situaciones de la vida real.

APLICACIÓN DE LAS EHS

INTRODUCCIÓN

EHS  procedimientos conductuales, orientados a la adquisición y desarrollo de aquellas

habilidades que permitan a los sujetos mantener interacciones sociales satisfactorias en su
ámbito real de actuación. Los Criterios de calidad EHS:
 1. Que el sujeto adquiera y domine todos los componentes conductuales (generales y
específicos) que componen la HS y que los exhiba en la secuencia correcta, sin ayuda
ni supervisión.
2. Que el sujeto sea capaz de reproducir estas HS en otros momentos y en ambientes
diferentes (situaciones de la vida y de forma espontanea, no mecánica).
3. Que el sujeto sea capaz de exhibir las HS necesarias, después de considerar las
diferentes circunstancias de la situación real, y después de analizar la adecuación de
sus conductas a dicha situación.

EHS están compuestas por varios conjuntos de técnicas, cada uno de los cuales se orienta a la
consecución de determinados objetivos particulares dentro de la estrategia general de
aquellos. Los objetivos particulares están programados a lo largo de la secuencia de
intervención que caracteriza el procedimiento de los EHS, y sigue este orden:
1. Informar y hacer demostraciones de las conductas adecuadas;
2. Que el sujeto reproduzca y practique aquellas conductas;
3. Moldear y perfeccionar las conductas exhibidas por el sujeto y;
4. Facilitar el mantenimiento y la generalización de las conductas aprendidas.

Técnicas para lograr los objetivos:

- Objetivo 1: Instrucciones y modelado;
- Objetivo 2: Ensayo conductual
- Objetivo 3: Retroalimentación y refuerzo
- Objetivo 4: Conjunto de estrategias y técnicas, aplicadas en contexto de
entrenamiento y fuera del mismo.

Objectius particulars Tècnica corresponent

Informar i fer demostracions de les conductes
INSTRUCCIONS i MOLDEJAT
adequades.
Subjecte reprodueixi i practiqui les conductes. ASSAIG CONDUCTUAL
Moldejar i perfeccionar les conductes exhibides. RETROALIMENTACIÓ i REFORÇ
Facilitar el manteniment i la generalització
ESTRATÈGIES i TÈCNIQUES
d’aquestes.

PREPARACIÓN DE LOS ENTRENAMIENTOS

Es fundamental que el cliente:

1. Comprenda los principios básicos que guían todo el EHS y cada una de sus técnicas;
2. Manifieste se acuerdo en participar y su deseo de adquirir o desarrollar nuevas
formas de comportamiento;
3. Se convierta en un agente activos en el proceso de aprendizaje, aportando él mismo
ejemplos, sugerencias, estrategias de actuación, etc, lo que le permitirá asimilar mejor
el procedimiento y adquirir conductas más idóneas para si mismo, en función de las
situaciones sociales particulares en las que está implicado;
 4. Y en caso de EHS en grupo, que el sujeto participe activamente en el entrenamiento
de los demás, lo que además le aportará al proprio sujeto un beneficio terapéutico
complementario.

También es importante realizar un análisis de las situaciones sociales que el sujeto debe
afrontar en su vida real  se pretende conocer las percepciones que el sujeto tiene sobre
dichas situaciones. Es importante identificar:
- Cuáles son las metas a lograr en cada situación;
- Cuáles son las reglas que regulan esa situación;
- Cuáles son los roles o papeles a desempeñar por parte de cada uno de los
interlocutores de dicha situación;
- Cuál es la secuencia adecuada en la que se espera que se desenvuelva dicha situación.
- Cuáles son los conceptos, la terminología y vocabularios adecuados.

TÉCNICAS

3.3.1. Instruccions

Explicacions clares sobre les conductes que constitueixen l’objectiu d’entrenament de cada
sessió. Es pretén guiar el subjecte en la utilització de respostes específiques, focalitzant la seva
atenció a les conductes:
- que ha d’identificar;
- que ha d’executar;
- que seran objecte d’avaluació;
- que seran reforçades;
- que el subjecte haurà de practicar en la seva vida real.
-
Per augmentar la eficàcia de les instruccions:
 Donar informació específica sobre la resposta i les conductes adequades.
 Explicar de forma clara les conductes, utilitzant si cal exemples.
 Raonar i justificar la importància d’aq conductes i la necessitat d’executar-les.

És recomanable que la informació sigui breu, conceptes intel·ligibles, frases curtes, es

repeteixin els conceptes fonamentals i s’emprin categories explicatives explícites, clares i
usuals.
Instruccions a l’inici de cada sessió i abans de cada entrenament.

3.3.2. Modelat

Exhibició de comportaments de models perque el subjecte tingui la oportunitat d’observar les

conductes-objectiu que ha d’adquirir. Presenta múltiples modalitats que varien segons els
criteris que s’utilitzin:
a) Les persones que encarnen els models (terapeuta o ajudants; pacient veterà; altres
membres del grup; persones alienes a l’entrenament –actors...-).
 b) Forma de presentació dels models:
- models reals  que estan presents físicament.
- models simbòlics  a través d’audició, vídeo o descripció verbal que fa el terapeuta.

b) Forma en que l’observador percep el comportament del model:

a. Model manifest  subjecte observa el comportament.
b. Model encobert  subjecte s’imagina la forma competent d’actuar.

La utilització de cadascuna d’aquestes modalitats vé determinada per:

 els recursos existents o disponibles (personals o materials);
 el tipus de situació problema i la conducta-objectiu (ex: modelat encobert permet
accedir a situacions q no es poden reproduir al laboratori, com les sexuals);
 les característiques de l’observador (facilitat x imaginar-se situacions).

CONDICIONS I FACTORS que incrementen efectivitat de la técnica:

A. Pel que fa al MODEL, important:

- Similitud entre model i observador: en els factors idiogràfics i grups de referència, en
les conductes (conducta pròxima a l’observador), i percepció d’aquesta similitud (q
subjecte consideri q el model és com ell. Aquesta percepció es pot deduir a través de
comentaris específics).
- Actitud amistosa i propera del model a l’observador. Q el comportament sigui
percebut com agradable i afectuós.
- Actuació del model seguida x conseq positives (es feliciti o premii al model).
- Utilitzin varis models (diversitat d’estils).

B. En l’OBSERVADOR, important fer accions que preparin i predisposin favorablement

l’observador, com:
 Indicacions perque observi el model i advertir-li que després l’haurà d’imitar.
 Instruccions per focalitzar la seva atenció sobre el comportament-objectiu.
 Desenvolupar en l’observador una actitud favorable cap al model.
 Sol·licitar de l’observador q realitzi una codificació resumida de l’actuació del model.
 Oferir-li la oportunitat de practicar i assajar (de forma simultània o immediata a la
actuació del model).

C. En la FORMA I CONDICIONS DE PRESENTACIÓ, important:

- Conductes mostrades de forma clara i precisa. Evitar detalls innecessaris.
- Exhibició de conductes de menor a major dificultat/complexitat.
- Repetició de la tècnica o d’una conducta x afavorir el sobreaprenentatge.
- Actuació ni innecessàriament llarga ni excessivament breu (entre 1 i 3 minuts).
- Crear condicions òptimes x la observació, reduint E distractors.

Especialment apropiada x l’aprenentatge de nens i joves. Sobre tot a l’abordar:

- Conductes no verbals i paralinguistiques
- Conductes complexes
 - Quan els subjectes no tenen aquelles conductes per no haver-les experimentat
anteriorment.

Paper actiu dels observadors que comenti les conductes observades, analitzi en quina
mesura contribueixen a resoldre eficaçment la situació, en quina mesura considera que són
formes possibles per afrontar eficaçment la situació, identifiqui altres formes alternatives de
comportament + apropiades x ell. Se’ls pot otorgar el paper de models.

3.3.3. Assaig Conductual (tb role-playing i behavioral rehersal)

Component fonamental de tots els EHS, entorn el qual s’articulen les restants tècniques.
Subjecte ha de practicar i assajar de manera reiterada les conductes fins assolir un nivell
d’execució adequat. Tant per adquirir noves conductes com x perfeccionar-ne de ja presents.

Dues modalitats:
1. Assaig real: practicar conductes-objectiu amb d’altre(s) interlocutor(s) en una situació
social real o simulada.
2. Assaig encobert: imaginar-se executant les conductes en un context d’entrenament o
proba o en un context d la vida real.

Recomanable la utilització combinada d’ambdues modalitats. Desenvolupament:

1) Subjecte s’imagini com es veu exercitant una det conducta en una det situación per
afrontar de manera anticipada posibles consequencies negatives
2) Subjecte la exerciti de forma real en la situació de laboratori, fins dominar-los.
3) Subjecte es torni a imaginar realitzant les conductes, q ja domina, en situacions de la
seva vida real. Així s’afavoreix la generalització.

Recomanable:
a) Paper actiu (q descrigui les característiques principals de les situacions i els
interlocutors, insinui les respostes q considera + idònies...).
b) Situacions i conductes planificades de menor a major dificultat.
c) Es vagi passant de representacions estructurades (guió preestablert, terapeuta és
l’interlocutor, facilitant la conducta del subjecte), a semi-estructurades (pautes de
comportament preestablertes, pero terapeuta cedeix la iniciativa al subj) i a no
estructurades (improvisades i/o reals).
d) Que els assajos siguin manifestos i públics (davant d’algú).
e) Que els assajos es reiterin per dominar la conducta  sobreaprenentatge
f) Que siguin variats (contextos diferents i interlocutors diferents).

3.3.4. Retroalimentació
Moldejar (“shaping”) les conductes del subjecte x aconseguir un nivell d’execució el + idoni
possible. Consisteix en proporcionar informació correcta i útil al subjecte sobre l’actuació q ha
tingut i en relació amb les conductes objectiu d’entrenament. Avaluació de l’actuació.
Diferents modalitats, depenent de varis criteris:
1. Forma de presentar-la:
a. Visual (observació de filmació o vídeo).
b. Verbal (comentaris d’algunes o totes les persones presents).
2. Font de la retroalimentació verbal:
a. Tècnics experts (propi terapeuta o qualsevol membre del seu equip).
b. Persones similars (altres subjectes del grup).

 Retroalimentació visual, a través de vídeos:

Indicat x analitzar conductes no verbals. K el visionat del vídeo s’acompanyi dels comentaris
verbals de caràcter tècnic d’algun membre de l’equip d’entrenament.

 Retroalimentació verbal:

- Retroalimentació de membres experts de l’equip:

Realitzar comentaris precisos, objectius i de caràcter tècnic. Amb els seus comentaris el
terapeuta ha de:
· Completar, corregir i/o ratificar els comentaris de qualsevol altra persona.
· Escriure, explicar i justificar les conductes observades.
· Guiar el desenvolupament de l’entrenament.

- Retroalimentació de membres similars:

Eficaç per vàries raons: aporta punts de vista heterogenis; utilitza un llenguatge i criteris de
comparació similars als del propi subjecte; a part d’analitzar les conductes, els comentaris
dels altres aporten claus explicatives sobre la valoració general d’aquestes conductes.

 Autoavaluació i auto-retroalimentació:

El mateix subjecte analitzi la seva pròpia actuació. Objectius:

1) Aconseguir q centri la seva atenció sobre el seu comportament.
2) Q desenvolupi la seva capacitat d’auto-observació i auto-valoració.
3) Corregir els criteris d’avaluació del subjecte i adequar-los progressivament a criteris
objectius (com el vídeo) o socials (com el grup de referència), q són + reals, eficaços i
vàlids.

Per una major eficàcia en l’aplicació d’aq tècnica, i amb la finalitat de desenvolupar la capacitat
d’auto-valoració, és recomanable seguir la seqüència:
1r. Finalitzat l’assaig, q subjecte faci un comentari sobre la seva actuació.
2n. Visionat del vídeo.
3r. Comentari d’altres membres del grup.
4t. Després d’aquest comentari segueix el de la persona/es experta/es.
5è. Se li torna a sol·licitar al subjecte q analitzi de nou la seva actuació.
Recomanacions:
- Que la retroalimentació s’efectuï de forma immediata a la realització de l’assaig.
- Focalitzar-se en conductes concretes.
- Referir-se a les conductes objectiu dels entrenaments.
- Focalitzar-se sobre conductes en q el subjecte té control.
- Llenguatge comprensible i conceptes coneguts pel subjecte.
- Evitar realitzar exclusivament valoracions generals.
- Tenir un caràcter correctiu, identificant sempre:
 Conductes executades de manera eficaç;
 Conductes executades de manera ineficaç i conductes susceptibles de
perfeccionament, senyalant els comportaments alternatius.
- Fer-se de forma personalitzada, assenyalant q constitueixen un punt de vista + (ex:
enlloc de dir És indubtable q no era creïble el q deies, senyalar A mi m’ha donat la
sensació de q...).
- Han de ser positives.
- No han de categoritzar les conductes del subjecte.

Consideracions: la forma en que s’apliqui la RA condiciona l’eficàcia de les tècniques q la

precedeixen, especialment de l’assaig de conductes. A part de la realització de comentaris
verbals entre membres del grup, té altres conseqüències positives:
a. Subjectes estan interaccionant entre sí.
b. Subjectes estan assajant i desenvolupant una important HS.
c. Subjectes s’impliquen de una forma activa.
d. Augmenta la probabilitat de l’aprenentatge observacional.
e. S’afavoreix la integració dels subjectes en el grup.

3.3.5. Reforç

Proveir als subjectes amb la motivació necessària pq millorin la seva actuació, augmentin la
taxa d respostes adequades, i mantinguin els assoliments q vagin assolint de forma
progressiva. Tècnica fonamental en els EHS x moldejar les conductes i assegurar el
manteniment. S’utilitza:
- Reforçament verbal  alabances, reconeixements de mèrits, aprobació de la
conducta.
- En casos especials (nens, pacients psiquiàtrics i delinqüents internats)  Reforços
materials i sistemes d’economia de fitxes.
Especial importància als reforços entre iguals: L’aplicació dels reforços en grup té dif
procediments:
- De forma informal (sota supervisió del terapeuta).
- De forma sistemàtica (reforçament en parelles).
Condicions generals:
  Valor funcional dels reforços (valor subjectiu pel subjecte).
 Aplicació immediata i de forma contingent.
 Aplicació de programes de reforçament específics, amb progressiu pas de reforços
continus a intermitents, etc.
Per afavorir el manteniment i la generalització de conductes, indicat:
 Dissenyar programes de reforçament ambiental, + enllà del context de laboratori.
 Desenvolupar en el subjecte la capacitat d’auto-reforç.
En les tasques per casa de les primeres sessions s’han de seleccionar conductes q el subjecte
pugui executar de manera fàcil i q tinguin una alta probabilitat de ser reforçades en l’ambient.
Ex: fer compliments, reforçar als altres, etc.

3.3.6. Estratègies de Generalització

Manifestació de conductes o habilitats rellevants en condicions diferents. Diferents tipus de

generalització, criteris:
1. Temps: manifestació de la conducta en moments posteriors  manteniment.
2. Context: manifestació de la conducta en un context diferent, i en contextos de la vida
real  transferència.
3. Situacions interpersonals: manifestació de la conducta en situacions interpersonals
diferents a les entrenades.
4. Respostes: manifestació de conductes no entrenades, relacionades o similars a altres
conductes q sí q han sigut entrenades.
5. Persones: manifestació de la conducta, davant i/o com a resposta a persones
diferents.

Aquestes estratègies es componen d’un ampli i variat conjunt de mesures, l’aplicació de les
quals pot fer-se en dos contextos diferents:
I. Mesures centrades en el laboratori d’entrenament.
II. Mesures centrades en l’ambient real (programades x ser aplicades en un context
diferent al del laboratori).

A. Estratègies aplicades en el context del laboratori, recomanacions:

a. Assajos reiterats (x convertir aquestes en comportaments habituals).
b. Afrontament de situacions múltiples, variades i el + rellevants possible.
c. Utilització d’interlocutors diferents.
d. Condicions d’entrenament i contextos variats i el + similars als de la vida real.
e. Realització d’entrenaments en grup.
f. Planificar l’adquisició d’HS, classificant aquestes en categories, de manera q al realitzar
els EHS s’intenti seguir un pla de categories raonable, integrant les noves HS q
s’ensenyen en sistemes d’HS q el subjecte ja posseeix.
g. Ensenyar conductes rellevants i funcionals x afrontar adequadament la situació.
h. Enlloc d’ensenyar conductes concretes o guions q el subjecte hagi de memoritzar, han
d’ensenyar-se estratègies generals, formes diferents d’actuar, conductes flexibles i
adaptables a les dif situacions socials.
 i. Desenvolupament de capacitats cognitives q incloguin ensenyar al subjecte a
discriminar senyals socials i estímuls ambientals, i quan i on utilitzar una HS.
j. Aplicació de forma complementaria de diferents tècniques cognitives
(autoinstruccions, reestructuració cognitiva, etc.).
k. Disseny de tt’s individualitzats, adaptats a les necessitats del subjecte i ambient.
l. Implicació progressiva del subjecte en l’entrenament d’altres subjectes.
m. Programar sessions regulars de recolzament, una vegada acabat l’entrenament.

B. Estratègies centrades en l’ambient real:

Una de les principals estratègies són les tasques per casa (“homework”): tasques precises,
similars a les entrenades i es programen pq el subjecte les executi en condicions de la vida real.
Avantatges: permet q la pràctica continuï; permet accedir a tot tipus de conductes en el seu
ambient real, inclús conductes privades; permet q els subjectes desenvolupin el seu propi estil.
Recomanacions:
a) Siguin elaborades amb la col·laboració del subjecte.
b) Es coneguin perfectament les situacions.
c) Situacions amb elevada probabilitat d’èxit. Planificar tasques q garantitzin el màxim
d’èxit i redueixin al mínim els riscos de fracàs.
d) Utilitzar fulls de registre x identificar les situacions, registres les conductes exhibides i
analitzar les conseqüències.
e) Reforçar als subjectes quan es té constància de q han realitzat les Tasques,
especialment quan ho han fet de forma satisfactòria.

A més de les Tasques per casa, mesures a tenir en compte:

- Facilitar l’accés del subj a contextos en els q pugui practicar les noves HS (mesura útil
en subjectes q han estat internats).
- Ensenyar als subjectes a discriminar contextos i buscar ambients de recolzament q
facilitin i reforcin l’execució de les noves HS.
- Implicar persones significatives de l’ambient real pq supervisin, recolzin u reforcin els
assoliments del subj.
- En el cas de q el subjecte no pugui elegir ambients voluntaris, ha d’estudiar-se el
possible impacte del nou conjunt d’HS en l’equilibri del sistema, i analitzar-se la
possible reestructuració de l’ambient, i/o el disseny de programes d’EHS
complementaris dirigits a persones rellevants d’aq ambient.

3.3.7. Altres Tècniques Complementàries

Tècniques dirigides a controlar els factors q interfereixen negativament la exhibició. Tècniques

+ utilitzades:
- Tècniques cognitives i cognitivo-conductuals: Teràpia Racional Emotiva, tècniques
Autoinstruccionals, Modificació Cognitiva i Inoculació de l’Estrès, Resolució de
Problemes.
- Tècniques conductuals de control d’ansietat: relaxació, Desensibilització Sistemàtica,e
tc.
Raons x l’aplicació d’aquestes tècniques:
a. Afrontar problemes o necessitats específiques (com percepcions o creences sèriament
distorsionades, o elevada ansietat davant det E).
b. Assegurar la Generalització de les conductes (resulta indicada la utilització de det
tècniques cognitives en recolzament als entrenaments).

Les configuracions més actuals dels EHS inclouen tècniques cognitives (resolució de problemes,
modelat i assaig encobert...) q resulten de gran utilitat x orientar els entrenaments i
incrementar l’èxit de l’aprenentatge.

3.4.APLICACIONS INDIVIDUALS VS. GRUPALS

Els EHS poden aplicar-se tan individual com grupalment, xo importants avantatges dels EHS
Grupals i + eficaços. Avantatges:
1. Reducció de temps i cost.
2. Possibilitat d’utilitzar subjectes ja entrenats i pacients veterans.
3. El context grupal presenta unes condicions d’aprenentatge idònies. Facilita:
a. Utilització de varis Models, amb estils diferents xo caract similars a les del
subjecte.
b. Realització de diferents Assajos, donant lloc a interaccions variades.
c. Utilització d’una RA + àmplia.
d. Aplicació de Reforços sistemàtics.
4. Els grups proporcionen als subjectes un inestimable marc de referència i de
comparació social.

Condicions de realització dels EHS Grupals:

- Entre 4 i 12 subjectes, depenent del terapeuta.
- Recomanable mantenir certa homogeneïtat (respecte al grau del dèficit) i
heterogeneïtat (respecte altres variables, x enriquir al grup).

Realització complementària d’EHS Individuals: avantatges:

a) Possibilitat d’adaptar l’entrenament a les necessitats específiques del subjecte.
b) Context d’entrenament més segur, sota control en tot moment del terapeuta.
c) Aplicació intensiva de totes les tècniques.
d) Increment de la generalització de les conductes.

Aquestes formes individualitzades poden plantejar diferents formes d’aplicació:

1. Realitzar exclusivament els EHS individualitzats (en casos especials, ex: elevat grau
d’ansietat).
2. tenir en compte al dissenyar els EHS Grupals determinats criteris propis dels
Individuals (ex: x una bona selecció de subjectes, homogeneïtzant al màxim).
3. incorporar EHS Individuals dins dels EHS Grupals (com a sessions especials de
recolzament)  àmpliament recomanat.
PLANIFICACIÓ DE LES SESSIONS D’ENTRENAMENT

Criteris fonamentals a l’hora de planificar les sessions:

1) La complexitat de la HS objeciu, i el nombre de components q la integren.
2) El nivell general de funcionament del subjecte (dèficits i altres probl).
3) La modalitat d’entrenament (Grupal o Individual).
4) Altres raons d’índole pràctica (personal, equip, recolzaments.... disponibles).

Recomanacions de caràcter general:

- Nº de sessions: entre 3-4 i 12-15 sessions. A+ de les sessions d’entrenament incloure
alguna sessió + de recolzament.
- Duració de les sessions: difícilment inferior a 1h, no superior a 3-4h.
- Intervals entre sessions: suficientment amplis x oferir oportunitats als subjectes pq
reprodueixin en la seva vida real les HS apreses en el laboratori. No sobrepassar els 4
dies.

ÀMBITS D’APLICACIÓ

Desenvolupament Problemes especials Poblacions i context familiar

d’Habilitats Prosocials
Habilitats conversacionals Ansietat social Nens, Pares, Adolescents,
Habilitats heterosocials Conducta agressiva Dones, Tercera edat, Parelles,
Habilitats de relació sexual Delinqüència Relacions familiars, Subjectes
Assertivitat Depressió divorciats.
Parlar en públic Drograddicció
Persones impedides Aplicacions professionals Altres aplicacions
psicosocials
Pacients psiquiàtrics Professionals de la salut Relacions interculturals
Retràs mental Directius Aplicacions comunitàries
Impediments físics Entrevistes de treball Persones internades en
Formació docents institucions penitenciàries

HS i transexualisme  dotar a la persona de les conductes socials corresponents a l’estil

habitual del nou sexe.

EHS i diabetis  s’afronten dif dificultats psicològiques i socials: ansietat, depressió, problemes
familiars i pressions socials.

EHS i persones amb lesions greus de la medul·la espinal  aquestes persones veuen reduït
l’àmbit de possibles interaccions sense tenir la oportunitat d’experimentar reforços ni càstigs
socials. Entrenaments d’habilitats conversacionals i assertius.