ANATOMÍA: RESUMEN TEMA 7 - JORDI HERRERO MARTÍNEZ

EL TÓRAX
El tórax es la región del cuerpo entre el cuello y el abdomen, formado por las
vértebras torácicas (12), las costillas (12), los cartílagos costales y el esternón.
Contiene órganos vitales, como el corazón, los vasos sanguíneos principales y los
pulmones.

LAS VÉRTEBRAS TORÁCICAS

Las vértebras torácicas son doce, y aumentan de tamaño de la T1 a la T12. La
rotación es el principal movimiento producido en la columna torácica, aunque una
menor cantidad de movimiento se da en la flexión hacia delante y hacia atrás. La
flexión lateral es impedida por la nervadura.
LAS COSTILLAS
Las costillas son doce huesos largos, elásticos y planos que en general sirven de
protección a los órganos internos del tórax. Se clasifican en:

 Verdaderas (7). Están conectadas por detrás con la columna vertebral, y en

frente con el esternón a través del cartílago esternocostocondral.
 Falsas (3), unidas por un solo cartílago. Se unen a la séptima costilla a través del
cartílago costal.
 Flotantes (2). Son las dos últimas que se observan de arriba hacia abajo, cuya
forma es aplanada y larga.

Cada costilla consta de cabeza, cuello, tubérculo y cuerpo, excepto las costillas 11ª y
12ª que carecen de cuello y tubérculo.
La cabeza es la zona que se articula con el cuerpo vertebral mientras que el tubérculo
lo hace con la apófisis transversa.
El cuerpo describe la curvatura de la pared torácica. 
LOS CARTÍLAGOS COSTALES
Los cartílagos costales son barras de cartílago hialino que sirven para prolongar las
costillas hacia adelante y contribuyen a la elasticidad de las paredes del tórax.
Únicamente se encuentran en los extremos anteriores de las costillas,
proporcionando una extensión medial.

EL ESTERNÓN
El esternón es un hueso largo y plano que forma la parte delantera y central de la
pared torácica. Está unido a la clavícula y a las siete primeras costillas (verdaderas), y
lo constituyen tres elementos: el manubrio, el cuerpo y el apéndice xifoides.
LA CLAVÍCULA
La clavícula es un hueso cilíndrico con forma de “S” itálica (desde arriba) que se
extiende de forma horizontal entre la parte superior del esternón y el omóplato. A
pesar de su aspecto posee una estructura semejante a la de un hueso plano, ya que
carece de un canal medular propiamente dicho. Presenta dos caras (superior o
inferior), dos bordes (anterior y posterior) y dos extremidades (acromial y esternal).
La clavícula permite los movimientos de elevación, descenso avance y retroceso.
MAQUILLAJE: ACTIVIDAD 1 – JORDI HERRERO MARTÍNEZ
Creo que el mío es un rostro oval, ya que es casi alargado y redondeado a partes
iguales sobresaliendo ligeramente la barbilla y la frente; destaca la zona afectiva y sus
límites externos son curvados. Las zonas intelectual y sensitiva parecen estar
bastante equilibradas.
MAQUILLAJE: ACTIVIDAD 2 – JORDI HERRERO MARTÍNEZ

ROSTRO OVAL: Jensen Ackles ROSTRO TRIANGULAR: Ryan Gosling

ROSTRO RECTANGULAR: David Beckham ROSTRO TRAPEZOIDAL: Kelly Osbourne

ROSTRO DIAMANTE: Scarlett Johansson ROSTRO HEX. OVAL: Selena Gómez
PROSA RELIGIOSA I MORALITZANT (s.XIV - s.XV)

INTRODUCCIÓ
El canvi de pensament de l’època medieval a l’Humanisme va provocar la
reacció dels sectors més involucionistes de l’església catòlica. Com a resultat, va
sorgir una literatura religiosa i moral força interessant, de la qual destaquen tres
autors: Francesc Eiximenis, Vicent Ferrer i Anselm Turmeda.

FRANCESC EIXIMENIS
Va nàixer a Girona entre el 1327 i el 1330 en una família burgesa ben situada.
De molt jove va ingressar en l’ordre dels franciscans. Va viatjar i ampliar estudis en
les universitats més prestigioses de l’època: París, Oxford, Cambridge, Colònia i
Roma.
Sempre va estar molt relacionat amb famílies reials, cosa que el va ajudar a
aconseguir el títol de mestre en teologia a Tolosa el 1374. En tornar a Catalunya va
ensenyar a Barcelona, Vic i altres poblacions. El 1383 es trasllada a València, on va
residir uns 25 anys.
Durant aquests anys a València va escriure la major part de la seua obra i va
iniciar una relació d’amistat amb el cardenal Pedro de Luna, qui el va nomenar
patriarca de Jerusalem i bisbe d’Elna (El Rosselló) el 1408. Va morir a Perpinyà a
l’abril del 1409.

L’obra d’Eiximenis, pràcticament tota en català, és una de les més extenses de

la nostra literatura i, en el seu temps, una de les més llegides, divulgades i traduïdes.
La seua obra més important és Lo Crestià, on pretenia fer una síntesi de la
filosofia, la teologia i la religió cristianes. Aquest llibre, a més, mostra que Eiximenis
era un home de ciutat: no creia que la solitud del camp fora cosa bona i pensava que
la vida urbana, en canvi, enriquia l’esperit de l’home.
Un dels seus propòsits consistia a presentar en tretze llibres “sumàriament tot
lo fonament de crestianisme”. No obstant, només n’escrigué quatre, tot i que és
possible que n’escrivira algun més que no ens ha arribat.
 Una altra de les seues obres és El llibre de les dones (1388). En aquesta ens
dona una visió total de la vida femenina del s.XIV, perquè recull la infantesa de la
dona, la joventut, el matrimoni, la viduïtat i la vida religiosa. Presenta un to
predominantment misogin, però bastant diferent de la misogínia anterior, doncs ens
ofereix algunes notes de modernitat en el tractament de la dona.
Per últim, Llibre dels àngels (1393) és l’obra més llegida i traduïda d’Eiximenis
en els segles XV i XVI. És un tractat d’angelologia, que pretén estendre el culte als
àngels.

L’objectiu principal d’Eiximenis va ser la instrucció religiosa dels seglars, de la

gent del carrer que estava en perill de desviar-se de les pautes d’una societat que
trontollava i que posava perill el dogma cristià.
L’estratègia i l’estructura dels seus llibres són les típiques de l’escolàstica.
Exposa veritats i principis a base d’una argumentació detalladíssima i àmplia amb la
qual va demostrant el que pretén des de tots els punts de vista possibles.

VICENT FERRER
Va nàixer a València el 1350. Als dèsset anys va entrar en el convent dominicà
de la seua ciutat per estudiar. Va completar la formació a Lleida, Barcelona i Tolosa.
En aquesta època ja estava molt relacionat amb Pedro de Luna, cardenal d’Aragó, i
amb la casa reial. El 1394 Pedro de Luna és elegit papa i pren el nom de Benet XIII. Un
any després s’incorpora a la cort papal d’Avinyó per treballar amb el nou papa.
Va sortir quatre anys més tard per iniciar les seues campanyes com a
predicador per Europa. Tenia plena llibertat d’acció gràcies a una llicència papal
especial, que el feia dependre únicament del mestre general dels dominicans.
Predicava contínuament i de vegades dues o tres voltes diàries.
El seguia una companyia de flagel·lants, penitents i capellans que potenciaven
els efectes gairebé taumatúrgics d’uns sermons escoltats per milers de persones.
El 1412 va participar en el Compromís de Casp, va predicar per tota la Corona
d’Aragó. Poc després va iniciar una companyia missionera que el dugué a Occitània,
el centre de França, Borgonya i Bretanya. Va morir a Vannes (Bretanya) el 1419.
 Amb Vicent Ferrer comença un nou tipus de predicació caracteritzat per
diversos trets. En primer lloc, una vida nòmada exclusivament dedicada als sermons.
En segon lloc, és una predicació de penitència molt més preocupada per la moral o el
dogma.
L’auditori d’aquestes predicacions era el poble. Els sermons vicentins intenten
remoure l’esperit de l’auditori i reformar uns costums socials considerats corruptes
per tal d’aconseguir un examen de consciència col·lectiu que fera possible que la
societat assumira amb plenitud les ensenyes de l’església. Un altre tret molt
característic d’aquests sermons és l’anunci de la proximitat de la fi del món i de la
vinguda de l’Anticrist.
La major part dels sermons de sant Vicent s’han conservat en dos grans
reculls: uns manuscrits amb 53 sermons predicats a València durant la Quaresma del
1413 i tres volums manuscrits que contenen 227 peces predicades entre el 1412 i el
1418.
La manera com ens han arribat aquests textos és singular. Alguns clergues de
la seua companyia s’encarregaven de prendre nota dels sermons. Després les còpies
eren confrontades, passades a net i posades en circulació.
Sant Vicent va ser un predicador d’una ferma convicció medievalista,
contraposat als nous aires humanistes prerenaixentistes. Des del punt de vista
literari, no sols no es va considerar mai un escriptor, sinó que va blasmar sovint de
pensadors i poetes del món clàssic. De fet els sermons de Vicent Ferrer estan escrits
contra dos col·lectius de persones: les dones i els intel·lectuals.
Era famós per la teatralitat dels seus sermons, farcits d’onomatopeies, crits
dialectalismes i tota mena d’exclamacions col·loquials que feien que tingueren molta
acceptació popular i provocaren respecte i por.
VICENT FERRER
Va nàixer a la Ciutat de Mallorca a mitjans del s.XIV i aviat va ingressar en
l’ordre dels franciscans. Va estudiar a Mallorca i a Lleida i va completar estudis a les
universitats de París i Bolonya, on sembla que es va interessar per la religió
musulmana.
El 1385 va tornar a Mallorca, des d’on va passar a Sicília i d’allí a Tunis. Quatre
mesos després d’arribar-hi va manifestar públicament el seu desig d’abjurar del
cristianisme i fer-se musulmà. El soldà de Tunis, complagut, el va protegir i va donar-li
el càrrec d’intèrpret i de cap de duanes.
Malgrat l’apostasia, el governador de Mallorca, el papa Benet XIII i Alfons V li
enviaren diversos salconduits amb tota mena de garanties i perdons perquè tornara a
la fe cristiana, però Turmeda sempre s’hi va oposar.

El conjunt de la seua obra va ser escrita després de la seua conversió a

l’islamisme. El fet que escrivira en català demostra que, malgrat tot, no se sentia
desvinculat de la seua pàtria.
Llibre de bons amonestaments. Es tracta d’un aplec de bons consells en vers
basats en l’obra italiana del s.XIII Doctrina de l’esclau de Bari, de la qual copia bona
part del text però adapta l’estrofisme.
Cobles de la divisió del regne de Mallorques. És una obra al·legòrica sobre la
personalitat de les Illes. Mostra la preocupació política sobre la personalitat de les
illes i el destí de Mallorca, i alhora elogia el rei cristià i tota una sèrie de religiosos de
l’època per posar-se a bé amb els poders fàtics mallorquins de cara a un possible
retorn a l’illa.
La disputa de l’ase. D’aquesta obra no hi ha cap text en català, ni imprés ni
manuscrit. Malgrat la seua popularitat, els exemplars en català es van perdre potser
com a conseqüència de la inclusió en el s.XVI del llibre en l’índex de llibres prohibits
per la Inquisició. Així, coneixem el text a través d’una edició francesa publicada a Lió
el 1544. L’obra relata la disputa d’un ase ronyós amb un frare anomenat Anselm.
L’ase és una mena d’alter ego sorneguer de l’autor. El debat d’aquests dos
personatges té lloc davant d’una assemblea d’animals, que acaben d’escollir el lleó
com a nou rei. Els arguments presentats per fra Anselm i refutats per l’ase són els
mateixos de l’apòleg àrab que n’és a la base.
 La Tuhfa o Present de l’intel·ligent que tracta de la refutació dels sequaços de
la Creu (1420). És l’obra autobiogràfica, escrita en àrab, de la qual provenen les
poques notícies que es tenen sobre Turmeda. L’autobiografia es pot trobar als dos
capítols primers. El tercer i últim capítol és doctrinal, destinat a negar la divinitat de
Jesucrist o a desautoritzar els dogmes del cristianisme.