El objetivo del conjunto del texto es mostrar la personalidad del autor y su punto de vista sobre

la realidad, pero lo hace con unas características formales que recuerdan al lector una
exposición casi científica, con la carga de credibilidad y solvencia que se asocia a este tipo de
texto. Por ello, el lenguaje que usa Fuster es a la vez coloquial y culto, con oraciones que
mezclan expresiones informales («no hay manera humana») y formales («fijar un límite
moral»).
El título del texto, como ocurre con todas las entradas del diccionario, es temático, aunque no
nos adelanta a dónde dirigirá Fuster sus pensamientos.
Cobardía es un título temático, pero acaba hablando de temas diversos, de cuestiones generales
que afectan y preocupan a las personas. Por lo tanto, aunque inicialmente el tema principal del
texto sea la cobardía, Fuster reflexiona al fin y al cabo sobre el miedo en general, sobre la
condición humana, sobre la concepción que tenemos de nosotros mismos y del resto de la
humanidad y sobre la relatividad de las cosas.
la argumentación sigue una estructura sintetizante o inductiva que va de las ideas concretas, «Si
queremos –y deberíamos quererlo–, siempre encontraremos una razón para excusar las acciones
del cobarde: su cobardía»
Hi podem trobar nombrosos elements valoratius que fan explícit el punt de vista de l’autor en la
seuaargumentació i que l’allunyen d’un text purament explicatiu. Fuster no mostra
gens d’interés perl’objectivitat, per això utilitza verbs performatius (voler, saber, censurar,
condemnar...), una interrogacióretòrica («¿qui és el que no ha tingut mai por?»), un aclariment
entre guionets, que reforça el seuposicionament («–i ho hauríem de voler–»), verbs que
expressen opinió personal (sé), o la utilització de lacursiva per a marcar valor connotatiu, com
en la paraula valentia.

Obviamente, el tema del texto es el escepticismo, y su tesis, la podemos enunciar como la

defensa del escepticismo como valor positivo que hace mejores a las personas desde muchos
aspectos vitales diferentes. Fuster no define el término, sino que lo utiliza para reflexionar sobre
la humanidad y sobre la concepción que podemos tener de nosotros mismos o de los demás.
A partir de l’entrada distribueix la resta del contingut en sis aspectes a considerar:
- L’aspecte intel·lectual, que fa dels escèptics persones raonables, ja que «dubten i
encerten».
- L’aspecte moral, que inclina «a practicar el sarcasme», la ironia mordaç i evita per tant el
fanatisme i també l’encantament.
- L’aspecte social no convertirà mai els escèptics ni en assassins ni en herois.
- Pel que fa a l’aspecte polític, els escèptics «preparen o depuren» revolucions, però no les
«fan», perquè mai intenten persuadir els altres ni des de l’odi ni des de la resignació.
- Tècnicament l’escèptic defuig l’abstracció. El seu món se situa en unes coordenades espacials
i temporals molt concretes.
- Y literàriament Fuster allunya els escèptics de «la poesia lírica, de l’oratòria i de la
metafísica». Són massa descreguts per a practicar uns gèneres que demanen creure
confiadament i amb decisió.
Es tracta d'un text clarament modalitzat, tot i que únicament utilitza la primera persona del
singular en l'oració inicial, on expressa la finalitat del text, «M'agradaria escriure». L'ús
combinat dels elements anteriors permet a Fuster implicar el lector en la seua reflexió. No perd
mai de vista el públic i la seva intenció és persuadir-lo i convèncer-lo de la bondat de
l'escepticisme, a través de l'exposició ordenada dels aspectes positius que suposa adoptar-lo en
la realitat diària. Malgrat això, podem trobar nombrosos elements valoratius que fan explícit el
punt de vista de l' autor en la seva argumentació i que l' allunyen d' un text purament explicatiu.
Fuster mostra el seu punt de vista sense gens d'interès per l'objectivitat. Ho fa, però, emprant la
tercera persona i el verb ser, amb la pretensió de copiar les formes textuals pròpies de les
definicions i aportar així veracitat al text: «Els escèptics són sempre», «L'escepticisme és l'únic
correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria», «L'escèptic no serà mai un assassí»,
«L'escèptic és sensible al temps». També utilitza verbs performatius (dubtar, voler, saber, burlar-
se, induir) i altres verbs (encertar, inclinar-se, incórrer, depurar), adjectius (raonable,
sensible, viable, justos, pedestres, àcids), adverbis (cautelosament) i substantius valoratius
(heroisme, odi, resignació, indiferència). De la mateixa manera, podem esmentar els nombrosos
aclariments entre guions que introdueix l’autor per a confirmar les seues idees i
pressuposant que el receptor les necessitarà per a entendre adequadament les seues
explicacions («amb l’oratòria –sagrada o profana– i amb la metafísica», «Els escèptics són
sempre –i per definició– persones raonables»). L’ús de la cursiva, molt habitual en Fuster,
queda restringit en aquest cas a l’enunciació dels sis aspectes de l’escepticisme que vol definir,
o més ben dit, valorar. L’alternança de conceptes antagònics en diversos enunciats reforça
la ironia que subjau en tot el text: «fanatització i badoqueria», «les preparen o les depuren», «no
serà un assassí, però tampoc no un heroi».