Apuntes Completos Stodocu PDF

lOMoARcPSD|1057234
Apuntes completos. Año 2015/2016
Dret de Familia (Universidad Pompeu Fabra)
Distributing prohibited | Downloaded by Pablo Castro (pabloedoc@gmail.com)

lOMoARcPSD|1057234
Dret de Família Tema 1
TEMA 1- DRET DE FAMÍLIA, LES FAMÍLIES I EL PARENTIU
1.1. Introducció
El dret de família és un dret de “conflicte” que s'aplica a famílies "trencades", ja

que quan aquestes funcionen no requereixen regulació. En aquest sentit, podem dir
que "Si hi ha família, no hi ha dret; si hi ha dret, no hi ha família"
• No obstant, aquesta afirmació és una generalització, ja que a vegades la família

funciona però necessitem igualment regulació (Ex. naixement d'un fill).
El dret de família és una norma general (intenta regular diversos tipus de família),
però que intenta tenir en compte les especialitats de cada família. La diversitat de les
famílies és evocada per aquesta dita: "Totes les famílies felices s'assemblen; cada
família infeliç és infeliç a la seva manera" (Anna Karenina, Leo Tolstoi, 1877).
El terme família és un concepte ampli i dinàmic (no unívoc), perquè està lligat a
l'estructura social. Així, no hauríem de parlar de "família" sinó de "famílies"
à A dia d'avui, són família, no només el matrimoni tradicional, sinó també les parelles
que conviuen, les parelles homosexuals, les famílies monoparentals, les famílies
reestructurades (divorciats amb fills que s'ajunten), etc.
Query: Serien una família unes amigues que viuen juntes? NO, doncs hi ha un
component d'estabilitat que no és present en aquest tipus de relació (no hi ha una
convivència "more uxorio" –aquella que es desenvolupa en règim de coexistència
diària, estable, amb permanència temporal consolidada al llarg dels anys).
1.2. Temes que tracta el dret de família
→ Les relacions familiars: entre infants i pares, cònjuges o convivents i parents.

- Les relacions entre els infants i els pares (p.ex. la custodia) són relacions
verticals. L’estat intervé molt en elles –adoptant un model paternalista-
perquè els nens es troben en una situació d’inferioritat i han de ser protegits.
- Les relacions entre els cònjuges o convivents -parelles de fet- són
relacions horitzontals (p.ex. el matrimoni). En elles la intervenció de les
autoritats públiques és molt limitada, perquè les parts es troben en situació
d'igualtat à Es deixa a les parts actuar lliurement intervenint només en
1

lOMoARcPSD|1057234
situacions de perjudici o dany important a una de les parts (p.ex. violència de

gènere)
- Les relacions entre parents (membres més llunyans de la família com
cosins, oncles...) són relacions horitzontals que no solen generar drets ni
obligacions. Un exemple de les mateixes, però, es el deure de prestar
aliments.
→ L'establiment de les relacions familiars: Per exemple:
o El matrimoni, que s'ha de constituir a Espanya per generar efectes.
o La cohabitació, que genera drets quan es té un fill es comú o es conviu més
de 2 anys.
o La determinació de qui és pare de un nen.
→ El funcionament de la relacions familiars en curs (ongoing family
relationships): es regulen només en certs aspectes (p.ex. naixement d’un fill).
→ Els ajustos en les relacions familiars arran d'una ruptura familiar, p.ex. la
custòdia dels fills, repartiment dels actius...
1.3. Fonts del dret de Família:
Trobem fonts de dret català, espanyol i europeu i internacional.
• Entre les fonts de dret català es troba el Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya
(CCCat), que només s’aplica respecte temes on el parlament català té
competència.
• Entre les fonts de dret espanyol s’inclouen:
ü La Constitució Espanyola (CE), respecte valors generals.
ü El Codi Civil espanyol (CC)
ü La llei positiva (estatutory law) à Exemples:
w Llei 13/2005, sobre matrimoni homosexual.
w Llei 15/2005, sobre el divorci exprés.
w Llei 14/2006, sobre reproducció assistida.
• Com a fonts de dret europeu i internacional, apliquen:
ü El Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH) i els convenis del Consell
d’Europa.
ü Els Tractats de la UE i el Reglament de la UE (p.ex. Brussel·les II bis i
Roma III que inclouen regulacions sobre divorcis i competència judicial en
divorcis de parelles de diferents països).
ü Els tractats internacionals celebrats per Espanya (p.ex. sobre adopció)
2

lOMoARcPSD|1057234
Després, també són rellevants els Principis de Dret de Família Europea i altres
materials de "soft law", que no són considerats fonts del dret strictu sensu sinó fonts
auxiliars. Aquests materials:
• Són creats per juristes i acadèmics intentant posar en comú consideracions sobre
el dret de família (que solen ser desiguals entre països).
• No són vinculants, però poden ajudar a la creació i (sobretot) a la interpretació del
dret de família.
à Exemple dels Principis: recomanen la custòdia compartida en cas de divorci, prestar

aliments per un període limitat - per incentivar al creditor a buscar feina-...
1.4. La noció legal de família, un concepte constitucional?
La Llei i la CE no defineixen què s’ha d’entendre per família, però sí inclouen el

concepte en les seves disposicions.
• La CE el contempla en l’art. 39.1, on indica que “els poders públics asseguren la

protecció social, econòmica i jurídica de la família”, donant a entendre que l’estat
espanyol és un estat social, on la família és una institució rellevant (que ha de
ser promoguda i protegida pels poders públics).
• El CCCat l’inclou a l'art. 231-1.1, reconeixent la heterogeneïtat de les famílies

espanyoles i establint que "la família gaudeix de la protecció jurídica que
determina la Llei, que empara sense discriminació les relacions familiars derivades
del matrimoni o de la convivència estable en parella i les famílies formades per un
sol progenitor amb els seus descendents".
En quant la definició del terme pels tribunals; TC no ha definit què és una família
però, des de la seva STC 222/1992 ha admès que el concepte inclou:
• Famílies no casades.
• Famílies sense fills.
• Unitats familiars monoparentals.
è Comentari de la STC 222/1992: En aquesta sentencia, el TC es pronuncia sobre la

inconstitucionalitat de la Llei d'Arrendaments Urbans, que establia que només les
parelles heterosexuals podien sol·licitar subrogació en cas de mort del que ostentava
el contracte. En la seva decisió, l’Alt Tribunal:
3

lOMoARcPSD|1057234
• Obliga al legislador a canviar la llei, permetent la subrogació també a parelles del

mateix sexe.
• Indica que no hi ha només un tipus de família, reconeixent les que hem mencionat
abans (parelles no casades, sense fills i monoparentals).
• Admet que la família tradicional - el matrimoni heterosexual- està especialment
protegit per la llei, per ser el model tradicional reconegut a la CE.
1.5. La protecció jurídica de les famílies: el matrimoni homosexual
1.5.1. Situació a Espanya i posició del TC
A Espanya, el reconeixement del matrimoni homosexual és un fet relativament recent

que va comportar canvis legislatius al CC però no a la CE, que no excloïa el matrimoni
entre gent del mateix sexe. En aquest sentit:
• L'art. 32.1 CE establia que "L'home i la dona tenen dret a contreure matrimoni
amb plena igualtat jurídica", cosa que no prohibia de manera explícita el matrimoni
entre parelles del mateix sexe.
• L'art. 44 CC indicava que "l'home i la dona tenen dret a casar-se d'acord amb les
disposicions d'aquest Codi", i per adaptar aquesta disposició a la L13/2005, es va
afegir: "El matrimoni tindrà els mateixos requisits i efectes quan les dues parts
siguin del mateix o de diferent sexe".
Arrel d’aquest canvi legislatiu, el PP va elevar un recurs d’inconstitucionalitat al TC,

que va tenir oportunitat de pronunciar-se sobre el matrimoni homosexual en la seva
STC 198/2012, de 6 de novembre, on va negar la inconstitucionalitat del nou art. 44
CC.
à En aquesta sentència, l'argumentació del TC es centra en el matrimoni com a

garantia institucional i en l’examen del contingut essencial d’aquest dret.
El matrimoni com a garantia institucional:
El TC dictamina que, des del punt de vista de la garantia institucional del matrimoni,
l'opció escollida pel legislador és constitucional, perquè és una opció no exclosa pel
constituent i que pot tenir cabuda en l'art. 32 CE, interpretat segons una noció
institucional de matrimoni cada vegada més estesa en la societat espanyola.
4

lOMoARcPSD|1057234
Per arribar a aquesta conclusió, el TC comença considerant que, des d'una

interpretació literal, l'art. 32 CE es limita a identificar als titulars del dret a contreure
matrimoni, però no precisa amb qui ha de contreure (i.e. els legisladors constituents
no van excloure el matrimoni entre persones del mateix sexe).
Continua indicant que la CE és un "arbre viu" que permet una “interpretació

evolutiva” modelada per la cultura legal i que aquesta accepta el matrimoni
homosexual. Per argumentar això, el TC es basa en:
• L'observació de la realitat social jurídicament rellevant.

• Les opinions de la doctrina jurídica i dels òrgans consultius previstos en el mateix
ordenament.
• El Dret comparat de l'entorn sociocultural més proper (p.ex. Bèlgica o Holanda).
• L'activitat internacional dels Estats manifestada en els tractats internacionals, la
jurisprudència dels òrgans internacionals que els interpreten, i les opinions i
dictàmens dels òrgans competents de NNUU i altres organismes internacionals.
Així, raona que els trets essencials del matrimoni - la igualtat entre els cònjuges; la
llibertat de la constitució del matrimoni; expressió de la voluntat en forma legal- no
estan subjectes al sexe del seus integrants i, per tant, el matrimoni segueix sent
recognoscible com a institució (encara que estigui integrat per parelles del mateix
sexe). A més, el CE reconeix una acceptació al matrimoni entre persones del mateix
sexe en la cultura legal espanyola.
El contingut essencial del dret:
Completant el raonament relatiu al matrimoni com a garantia institucional, la STC

aborda la qüestió del matrimoni com a “dret constitucional”, examinant si la nova
regulació suposa un atac al contingut essencial del dret al matrimoni.
El TC conclou que l'admissió del matrimoni entre persones del mateix sexe no altera
el contingut del dret a contraure matrimoni; només altera les circumstàncies en què
el dret es pot exercir. A més, suposa l’extensió d’aquest dret a un nou grup social,
sense reduir la llibertat de celebrar el matrimoni heterosexual.
1.5.2. Posició del TEDH
El TEDH considera que hi ha una manca de tendència comuna a la UE i és molt

respectuós amb el marge d'apreciació dels Estats membres amb aquest tema à no
imposa el matrimoni homosexual i dóna discrecionalitat als Estats per permetre’l
5

lOMoARcPSD|1057234
o no -en funció de la concepció de cada societat- sempre que, en cas de no

permetre’l, garanteixin un règim alternatiu a les parelles homosexuals.
És per aquest motiu que:
• A l’art. 8 de la CEDH, no s’obliga als Estats membres a garantir el matrimoni

homosexual.
• En la Sentència Schalk and Kopf v. Àustria 20131/04, 1st sec, de 24 juny 2010
s’estableix que Àustria NO tenia l'obligació de reconèixer el dret al matrimoni de
les parelles del mateix sexe.
1.6. El parentiu i la relació entre els parents de la família
Hi han dos tipus de parentiu:
v La consanguinitat o adopció, que aplica a les persones relacionades per

descendència d'un ancestre comú.
v L’afinitat, que aplica a les persones relacionades per matrimoni (p.ex. un home i
el seu cunyat).
En quant a les línies de parentiu, també en trobem dos tipus (arts. 441-3 i 441-4 CCC
o arts. 915 i ss. CC):
v La línia directe, que és la relació entre una persona i el seu avantpassat directe
(i.e. es dóna entre persones que descendeixen l'una de l'altra). Té diferents graus
en funció del nombre de generacions entre les dues persones.
o Exemple: Mare i filla estan relacionades en línia directe de primer grau, ja
que no hi ha cap ascendent entre ambdues.
v La línia col·lateral: es dóna quan entre 2 persones existeix un avantpassat o

ancestre comú. Hi han diferents graus (sempre en referencia a dues persones, A i
B) i per comptar-los hem de comptar quantes generacions hi ha fins l'ascendent
comú (comptant cap a dalt) i sumar-li les generacions des d’aquest fins B
(comptant cap a baix).
o Exemple: els germans tenen una relació de consanguinitat en línia col·lateral
de primer grau.
6

lOMoARcPSD|1057234
Exercici per determinar el parentiu:
• Quina és la relació entre Jan i l’avi Joan? à consanguinitat o adopció en línia

directa de segon grau.
• Quina es la relació entre el tiet Xavier i el tiet Mario? à Afinitat en línia colateral de
segon grau.
o Com ho comptem? Mirant els “esgraons” fins l’ascendent comú (hi ha 1,
perquè és l’avi) i sumant-li els que hi ha entre aquest i el Mario (1 esgraó) à
per tant, 2 graus.
• Quina és la relació entre Jan i la seva cosina María? à consanguinitat o adopció
en línia colateral (perquè la relació ve d’un ancestre comú, els avis) de quart grau.
o Per comptar-ho mirem els “esgraons” fins l’ascendent comú (hi han 2,
perquè és l’avi) i sumem els que hi ha entre aquest i la María (de nou 2
esgraons).
Rellevància del parentiu en dret de família i successions:
Té conseqüències respecte:
v Les prohibicions per al matrimoni (p.ex. el matrimoni entre germans està prohibit,
però no ho està el matrimoni entre cosins).
v L’obligació d’aliments, que es determina segons el parentiu (p.ex. opera entre
germans però no entre cosins).
v L’impost de successions, on la quantia a pagar dependrà del grau de parentiu
entre mort i hereu.
v Altres, com:
o La designació de tutors de menors en cas de defunció dels pares,
o El dret penal (on el parentiu és important a efectes d’atenuants i agreujants).
7

lOMoARcPSD|1057234
o La determinació de pensions del sistema de Seguretat Social (p.ex.

pensions de viduïtat).
1.7. Obligació de satisfer aliments entre parents (duties of support)
L’obligació de satisfer aliments té la seva raó en la idea que, entre els membres de la
mateixa família, regeix un deure de solidaritat que deriva del mateix dret a la dignitat
de les persones (tothom té dret a viure sota condicions adequades). A més, serveix a
l'Estat per alliberar-se de certs deures, perquè obliga a la pròpia família a cuidar dels
seus membres (de manera que l'Estat només intervindrà subsidiàriament).
En termes més genèrics: aquesta obligació ens demostra que la família, si be és avui
una entitat més individualista que al passat, encara és un bé protegit on les parts
febles han de ser ajudades per la resta.
1.7.1. El dret a reclamar aliments (art. 237-4 i 237-5 CCCat)
Té dret a reclamar aliments només la persona que els necessita o, si escau, el seu
representant legal i l’entitat pública o privada que l’aculli, sempre que la necessitat no
derivi d’una causa que li sigui imputable, mentre la causa subsisteixi. En definitiva, es
podria dir que té dret a reclamar aliments el “necessitat sense culpa”.
Aquest dret es té exclusivament des del dia en què es necessiten (no neix per a
necessitats passades ni futures) i el seu pagament es fa exclusivament des del
moment de la seva reclamació davant del jutge i no amb anterioritat (in praeteritum
non vivitur àel passat no és important).
No obstant això, hi ha una excepció important a aquesta regla: quan qui reclama els
aliments és un fill menor als seus ascendents (art. 237-5.2 CCC). En aquest cas
podran demanar els aliments anteriors a la reclamació judicial o extrajudicial, fins a un
període màxim d'un any, si la reclamació no es va fer per causa imputable a l'obligat a
prestar-los.
1.7.2. Obligats a satisfer aliments (art. 237-6 CCC)
Els familiars sota un deure recíproc de satisfer aliments són (en ordre de prioritat):
1. El cònjuge (spouse), que no s’equipara a la parella de fet o cohabitant perquè

aquest no està obligat a satisfer aliments (només ho estarà si signa un contracte al
respecte amb la seva parella).
8

lOMoARcPSD|1057234
o Nota: això no ha estat sempre així à abans de la reforma de 2011 del

CCCat el deure de satisfer aliments també existia entre cohabitants.
2. Els descendents en grau més pròxim- primer els fills, després els néts.
3. Els ascendents en grau més pròxim - primer pares i després avis.
4. Els germans, excepte els que estiguin incapacitats (tret que les seves necessitats
futures estiguessin totalment cobertes).
A més: “si els recursos i les possibilitats de les persones primerament obligades no
resulten suficients per a la prestació d’aliments, en la mesura que correspongui, en la
mateixa reclamació es poden demanar aliments a les persones obligades en grau
posterior.” (Art. 237-6.2 CCCat).
1.7.3. Contingut del deure de satisfer aliments (art. 237-1 CCC)
L'obligació de satisfer aliments cobreix exclusivament necessitats bàsiques, en

concret:
• Tot l’indispensable pel manteniment (menjar), habitatge, vestit i assistència

mèdica de la persona alimentada.
• Les despeses funeràries (en el dret català).
• Les despeses per a la formació, si el creditor és menor, i per a la continuació de
la formació, un cop assolida la majoria d'edat, si no l'ha acabada per una causa
que no li és imputable, sempre que mantingui un rendiment regular. (cf
Jurisprudència).
Notes:
• Les despeses funeràries no són realment necessitats bàsiques (ja que la persona
està morta) à S'inclou el deure de sufragar-les per evitar que es faci càrrec
l'Estat.
• Les despeses per formació:
o Son difícils d’aplicar i provoquen ineficàcia del sistema judicial; seria més
fàcil un sistema que fixés una edat límit i, després, alliberés de
responsabilitat (però això donaria lloc a injustícies socials).
o Estan sotmeses a condició (exigint a la persona demostrar que té un bon
rendiment educatiu i que no es pot cobrir les seves necessitats) per evitar el
parasitisme social.
9

lOMoARcPSD|1057234
1.7.4. Quantitat d’aliments
Hi ha diferents estàndards / quantitats d'aliments, que s'apliquen en funció del grau

de parentiu. Així trobem:
v La prestació d’aliments en sentit ampli, que s’aplica entre cònjuges i fills menors,
i inclou tot el contingut del dret d'aliments.
v La prestació d’aliments estàndard, que barreja aliments en sentit ampli i
necessitats bàsiques.
v El cobriment de necessitats bàsiques, que actua entre germans i només permet
sol·licitar manteniment, habitatge, roba i assistència mèdica (no educació ni
despesa funeral) excepte quan es tracti de germans incapacitats o menors, que sí
que podran sol·licitar cobriment de l'educació.
El còmput de la quantia d'aliments (Art. 237-9 CCC) es fa segons la regla de

proporcionalitat, que exigeix exercir un judici de proporcionalitat entre les
necessitats del que reclama els aliments (el creditor o obligee) i els recursos de
l'obligat (obligor).
Aquesta quantitat s’augmenta o redueix en dues circumstancies:
v Per ajustaments automàtics cada any (fent referència a IPC o similars).

v Pel canvi significatiu de les circumstàncies: P.ex. quan l'obligat es jubila i passa a
cobrar una pensió bàsica, de forma que ja no pot pagar tants aliments com abans.
1.7.5. Pluralitat de deutors/creditors
• La pluralitat de creditors es dóna quan diverses persones tenen dret a reclamar

el suport d'un mateix deutor (ex: quan 3 germans reclamen al mateix pare
l'obligació d'aliments).
• La pluralitat de deutors es dóna quan hi ha diversos obligats a subministrar
aliments. En aquest cas, l'obligació és mancomunada: es divideix i cada deutor
està obligat a realitzar seva part, sense la solidaritat entre ells.
à Això només troba una excepció: que el jutge obligui a un/diversos deutors a
assumir tot el pagament, com deutors solidaris.
10

lOMoARcPSD|1057234
1.7.6. Pagament (Art. 237-10 CCC) i alienació del dret a aliments (Art. 237-
12 CCC)
El pagament dels aliments es fa en efectiu, a intervals mensuals i per avançat.
No obstant això, el deutor d’aliments pot optar per satisfer els aliments acollint i
mantenint a casa seva la persona que té dret a rebre’ls (llevat que aquesta s’hi oposi
per una causa raonable o que la convivència sigui inviable). En aquest escenari:
• Si hi ha diverses persones obligades i n’hi ha més d’una que vol acollir a casa
seva el creditor, el jutge ha de decidir quina l’acull després d’escoltar l’alimentat i
els diferents obligats.
• Si el creditor d’aliments té plena capacitat d’obrar i més d’una persona el vol acollir
a casa, s’ha de tenir en compte preferentment la voluntat del creditor.
L'alienació del dret a aliments: El dret als aliments (de forma prèvia al sorgiment de
la necessitat) és irrenunciable, intransmissible i inembargable, i no es pot
compensar amb el crèdit que, si escau, l’obligat a prestar-lo tingui respecte a
l’alimentat. De tota manera, una vegada el dret ha nascut (per sorgiment de la
necessitat), l’alimentat pot:
v Transferir del dret a reclamar per qualsevol títol.

v Renunciar i transigir les pensions endarrerides.
v Compensar les pensions amb altres crèdits (set-off).
1.7.7. Prestació d’aliments per tercer (art. 237-11 CCC)
Els tercers (ja siguin una persona física o jurídica –p.ex. una institució geriàtrica-)
poden cobrir el dret d'una persona a aliments si els seus parents no compleixen amb la
seva obligació. En fer-ho, tindran dret a recuperar la seva contribució dels obligats (i.e.
dels parents) i a subrogar-se en la posició del necessitat a aquests efectes, llevat que
consti que es van donar de forma desinteressada i sense ànim de reclamar (per tant,
es requereix haver reclamar el pagament als obligats i s'exclouen els regals).
La recuperació es limita als aliments pagats l’any actual i anterior i ha de reclamar-se

als obligats seguint l'ordre de prioritat de l'obligació d'aliments (primer el cònjuge,
després als descendents etc.).
Finalment, per assegurar el reintegrament dels pagaments que ja s’han realitzat o que
es faran en el futur, els tercers poden sol·licitar al jutge l'adopció de mesures cautelars.
11

lOMoARcPSD|1057234
TEMA 2 – MATRIMONI I CELEBRACIÓ DEL MATRIMONI
En aquesta lliçó es farà referència al CC, ja que l’Estat és qui ostenta la competència
exclusiva per a regular les formes de matrimoni (article 149.1.8 CE).
2.1. Rellevància legal del matrimoni
El matrimoni s’estudia des de 3 punts de vista:
a) Matrimoni com a acte: S’entén el matrimoni com la prestació formal i recíproca de

consentiment, que té com a objectiu l’establiment d’un vincle jurídic entre dues
persones i que origina una comunitat de vida a llarg termini (article 231-2.1 CCC).
b) Matrimoni com a relació: Fa referència als drets i obligacions dels cònjuges,
continguts en l’article 231-2.1 i .2 CCCat: Els cònjuges han de respectar-se, actuar
en interès de la família, guardar-se lleialtat, ajudar-se i prestar-se socors mutu. En
tot cas, els cònjuges tenen en el matrimoni els mateixos drets i deures,
especialment la cura i l’atenció dels altres membres de la família que estiguin a llur
càrrec i convisquin amb ells, i han de compartir les responsabilitats domèstiques.
c) Matrimoni com a institució legalment protegida: El matrimoni està més protegit des
d’un punt de vista legal que altres formes d’organització familiar, doncs es tracta
d’una forma familiar pròpia de la nostra tradició. Aquesta major protecció es
materialitza en el reconeixement constitucional del matrimoni en l’article 32 CE
(reconeixement que no s’ofereix a cap altra forma d’organització) així com en una
gran regulació de la institució (art. 32 CE, arts. 231-2 i ss. CCC i/o arts. 44 i ss.
CC).
2.2. Sistemes de matrimoni
Existeixen diferents tipus de sistemes de matrimoni, que s’adopten en els diferents

Estats:
• Sistemes de matrimoni civil obligatori: Aquest sistema només reconeix una

forma legal de matrimoni, que és el matrimoni civil. S’aplica a països com França,
Alemanya, Bèlgica, Holanda o Suïssa.
• Sistemes de matrimoni que acomoden el matrimoni civil i el religiós: S’ha de
distingir:
o Sistemes duals, amb dos tipus de matrimonis (civil i religiós):
§ Matrimoni legal subsidiari: Aplicable a Espanya fins a 1978. Reservava
el matrimoni civil únicament a parelles que demostressin que no
1

lOMoARcPSD|1057234
professaven la religió de l’Estat a través d’un certificat

d’aconfessionalitat.
§ Matrimoni civil opcional (Itàlia i Portugal): En aquest sistema, les parts
poden optar per casar-se per via civil o, si reuneixen les condicions
requerides, per casar-se mitjançant matrimoni religiós. Per tant,
existeixen dos tipus de matrimoni: el civil i el religiós i si s’opta per
un no es pot obtenir l’altre. Tenir un o altre matrimoni és rellevant, ja
que ostenten diferents prohibicions i causes de nul·litat. Per exemple,
el matrimoni religiós faculta a una de les parts a sol·licitar la nul·litat si
l’altra part no pot tenir fills.
o Sistemes amb un sol tipus de matrimoni (UK, USA, Canadà, Espanya): Es
dóna al matrimoni religiós validesa civil, sense requerir dos tipus de
matrimoni. D’aquesta manera, hi ha un sol tipus de matrimoni, que és el civil,
i que es pot contraure per via civil o per via religiosa.
2.3. El dret a contraure matrimoni
L’existència d’un sistema de matrimoni i la seva regulació es deu al reconeixement del

matrimoni com a dret a l’article 12 ECHR (European Convention on Human
Rights/Conveni Europeu de Drets Humans), que estableix que “l’home i la dona d’una
edat suficient tenen dret a casar-se i formar una família, d’acord amb les normes
nacionals que regeixen l’exercici d’aquest dret.” Cal destacar que aquest article:
• No parla del matrimoni homosexual.

• No estableix l’edat mínima per casar-se.
Aquests aspectes hauran de ser determinats pel legislador nacional.
A l’Estat espanyol, el dret a contraure matrimoni es reconeix a l’article 32 CE, com a

dret constitucional però no fonamental. També es reconeix a l’article 44 CC, que
estableix que l’home i la dona tenen dret a casar-se, sense discriminació de cap tipus
pel sexe de la persona.
El dret a casar-se té una gran rellevància en la societat i en l’ordenament, tal i com

demostra el fet que en el nostre sistema regeixi la presumpció llatina del “ius
connubii” o “dret a casar-se”. Aquesta presumpció estableix una presumpció de
capacitat per casar-se: és a dir, tothom té dret a casar-se fins que es demostri que en
la persona concorren algunes condicions que li ho impedeixen. Aquest principi és
2

lOMoARcPSD|1057234
reconegut expressament en l’Ordre de la Direcció General de Registres i del Notariat

de 1 de desembre de 1987.
2.4. El matrimoni a Espanya: dades recents.
La importància de la figura del matrimoni ha disminuït a Espanya de forma

considerable en els últims anys, per això avui en dia es parla de “crisi del matrimoni”.
Una altra conseqüència és que el nombre de nens nascuts fora del matrimoni ha
crescut.
Una altra dada important és que fins a l’any 2013 el nombre de matrimonis religiosos
superava el dels civils, però des d’aleshores el civil ja supera el catòlic. Catalunya és la
CCAA on més ha disminuït progressivament la quantitat de matrimonis religiosos de
tot l’Estat espanyol, aproximadament un 10%.
El matrimoni entre persones del mateix sexe va créixer molt l’any 2005 i durant els
anys següents –degut a la legalització del mateix–, però avui en dia ja s’ha estabilitzat.
Catalunya és la CCAA on més matrimonis homosexuals se celebren cada any.
2.5. El sistema matrimonial espanyol
L’article 49 CC reconeix la diversitat de formes de celebració del matrimoni que

regeixen en l’OJ espanyol, atorgant a totes iguals efectes civils. Hi ha 2 formes de
celebrar el matrimoni:
• Matrimoni celebrat en forma civil:

o Disponible per a qualsevol persona que vulgui casar-se sota la Llei
Espanyola. Per accedir-hi (des de l’aprovació de la CE) ja no cal demostrar
que no es professa la religió catòlica.
o El consentiment s’ha de donar davant d’un jutge, city officer o qualsevol altre
public officer (funcionari públic) establert per la llei.
• Matrimoni celebrat en forma religiosa:
o El consentiment s’ha d’obtenir d’una confessió religiosa registrada, en els
termes acordats per l’Estat o per la llei.
o Un cop celebrat, el matrimoni té efectes civils des del dia en què la
celebració té lloc. No obstant, els efectes davant de tercers no es produiran
fins que el matrimoni es registri en el Registre Civil.
A l’Estat Espanyol s’admeten les següents formes de matrimoni religioses:
3

lOMoARcPSD|1057234
• Catòlica: La catòlica fou primera forma religiosa reconeguda a Espanya i es va

incloure després de signar els acords amb la Santa Seu i un cop aprovada la CE,
l’any 1979. El fet que fos la primera admesa a Espanya es deriva de l’art. 16.3 CE,
que estableix que Espanya és un Estat aconfessional, però amb respecte cap a
les religions que tradicionalment han estat importants a Espanya (bàsicament la
catòlica). Això explica, també, perquè el matrimoni en forma catòlica té beneficis
respecte a la resta: per exemple, no cal seguir un procediment administratiu,
obligatori en cas de contraure matrimoni pel civil.
• A partir de 1992, s’arriba a diferents acords de cooperació per admetre les
següents formes:
o Islàmica: És la segona forma més admesa ja que és la segona més
important. Té privilegis com per exemple que no és necessari registrar el
matrimoni: l’autoritat de la comunitat islàmica el registra ell mateix.
o Israelita.
o Evangèlica.
Actualment hi ha una Bill (Projecte de llei 5 de setembre de 2014) que considera que
hi ha una altra forma de matrimoni civil que es pot admetre a l’Estat espanyol: el
matrimoni celebrat davant de Notari. Si aquesta Bill es converteix en Act (llei escrita),
es permetrà. També inclou la possibilitat que els Notaris puguin divorciar a la gent,
sense necessitat de recórrer a un Jutge. Finalment, reconeix que altres religions, que
són importants a Espanya (con “notorio arraigo en España”) siguin incloses com a
formes religioses (budista, ortodoxa, mormó) de matrimoni amb efectes civils.
2.6. Capacitat per casar-se
D’acord amb l’article 45 CC, el matrimoni no pot existir sense consentiment

matrimonial, és a dir, la prestació del consentiment és un requisit indispensable
per tal de contraure matrimoni. Cal un acte davant l’autoritat on s’expressi el
consentiment, igual que en els contractes.
D’altra banda, l’article 56 CC estableix que les persones que desitgin casar-se han de
demostrar prèviament, en un procediment administratiu dut a terme d’acord amb la
legislació del registre civil, que reuneixen els requisits de capacitat establerts en el
Codi Civil.
Si qualsevol dels dos cònjuges està afectat per deficiències mentals o anomalies,
s'exigirà dictamen mèdic sobre la seva capacitat per donar el seu consentiment.
4

lOMoARcPSD|1057234
Cal tenir en compte que la regla general és que existeix una presumpció de
capacitat (ius connubii), de manera que, només si el registrador sospita que la
persona pot no tenir capacitat de prestar lliurement el seu consentiment, podrà fer un
examen addicional per acreditar que el consentiment és lliure (sinó, el procediment de
l’article 56 CC no sol tenir lloc).
2.7. Prohibicions i dispensacions
Existeixen una sèrie de circumstàncies que impedeixen a una persona casar-se:
1. Prohibicions absolutes de matrimoni: Una prohibició absoluta implica que la

persona no pot casar-se amb NINGÚ. Circumstàncies:
a. No reunir l’edat mínima per a casar-se, que és 16 anys. Si es tenen entre
16 i 18 anys, l’acte del matrimoni emancipa automàticament al menor d’edat.
i. Dispensació de majors de 14 anys (però menors de 16): se’ls permetrà
casar-se si concorre justa causa i a instància de part. En els
procediments de dispensa, el registrador haurà d’escoltar el menor i
els seus pares o guardadors, així com el futur cònjuge. Només
concedirà la dispensa si es demostra que el menor està prestant
lliurement el consentiment. No obstant, com a conseqüència dels
convenis internacionals i d’organitzacions de protecció de nens,
Espanya està modificant aquesta llei per adaptar-se a la majoria
d’ordenaments occidentals, que només permeten el matrimoni a partir
de 18 anys.
En tot cas, la dispensa convalida la nul·litat del matrimoni.
b. Matrimoni previ subsistent: una persona que està casada amb una altra
no pot casar-se de nou, ja que la bigàmia/poligàmia està prohibida i és
delicte segons el Codi Penal. Evidentment, si el matrimoni anterior està
dissolt, aquesta prohibició no s’aplica. Ara bé, si la persona es divorcia en un
altre país i aquest divorci no està reconegut a Espanya, tampoc podrà casar-
se a Espanya.
2. Prohibicions relatives: Afecten a 2 persones en concret, que no poden casar-se
entre elles però sí amb altres persones.
a. Kinship (parentesc): Algunes persones, degut a la seva relació de parentesc,
no poden casar-se entre elles. D’acord amb el CC, ningú es pot casar amb
una persona que:
i. Sigui parent en la línia directa, per consanguinitat o adopció.
ii. Sigui parent en línia colateral fins al tercer grau
5

lOMoARcPSD|1057234
No obstant, el Jutge de Primera Instància podrà dispensar, amb justa

causa i a instància de part, els impediments del 3r grau entre
colaterals. Aquesta dispensació convalida el matrimoni encara que
posteriorment es sol·liciti la seva nul·litat judicial.
b. Crime (delicte): Prohibició de casar-se que afecta a persones sentenciades
com a autors o còmplices de la mort d’alguns dels seus cònjuges.
i. Dispensació: com que el CP no reconeix la pena de cadena perpètua,
tampoc la pot tenir el CC (no pot imposar prohibicions de per vida). No
obstant aquí la dispensació, a través d’indult, només la pot donar el
Ministeri de Justícia.
2.8. El consentiment de casar-se i les seves patologies
El consentiment per casar-se ha de ser lliure, personal (només el poden donar les
persones que es casen) i pur (el consentiment ha de ser real, pel contracte de
matrimoni en particular). Si no concorren aquestes característiques, el
consentiment es considera invàlid. Així doncs, si s’accedeix davant el Registrador
Civil i aquest considera que hi ha algun vici del consentiment, no autoritzarà el registre
del matrimoni. Ara bé, si el registrador desconeixia que concorrien aquestes patologies
i el matrimoni es va celebrar, després de la seva celebració es podrà invalidar.
Existeixen dos tipus de patologies del consentiment matrimonial:
• Falta de consentiment: Un matrimoni es pot declarar invàlid o nul si no hi ha

prestació vàlida del consentiment. Inclou 2 tipus:
o Simulació: tipus de “teatre” entre dues persones que volen demostrar que
estan celebrant un contracte però que, d’acord amb la seva voluntat interna,
estan celebrant un contracte diferent. Pare i fill davant notari simulant la
venda d’un bé, quan en realitat el pare està fent una donació (i ambdós ho
saben, però volen evitar pagar impostos). Quan 2 persones simulen un
matrimoni afirmen davant del Registrador que es volen casar, però realment
busquen beneficiar-se d’algun aspecte que els aporta el matrimoni, però que
no és el propi d’aquest (és a dir, no busquen crear una unitat familiar). Per
exemple, adquirir la nacionalitat espanyola. En aquest cas, la falta de
consentiment és bilateral, afecta a les dues parts.
o Reserva mental: Una part creu que s’està casant, però l’altra part no vol
casar-se sinó obtenir algun altre efecte o benefici provinent del matrimoni
6

lOMoARcPSD|1057234
però que no és el propi d’aquest. En aquest cas la falta de consentiment és

unilateral.
Aquestes institucions s’anomenen “matrimonis blancs o de complaença/white
marriages”, és a dir matrimonis per aconseguir algun efecte que no és típic del
matrimoni. L’Ordre de la DGRN, de 31 Gener 2006, estableix que si el Registrador
Civil sospita que hi ha falta de consentiment, el matrimoni no es pot celebrar.
S’especifiquen com a indicis de falta de consentiment:
o Creença que les parts s’han intercanviat diners per celebrar el matrimoni
(quan una part ha pagat a l’altra).
o Quan una de les parts és estrangera (sense nacionalitat) i no parlen la
mateixa llengua. Aquest indici va ser molt controvertit, per atemptar contra
els drets de la immigració Per verificar-ho es podran imposar a persones per
separat preguntes per comprovar que es coneixen.
o Quan fa molt poc que els cònjuges s’han conegut.
• Consentiment viciat: en cas de consentiment viciat, el matrimoni pot declarar-se
invàlid o nul, o no permetre’s la celebració del mateix. Vicis del consentiment:
o Error:
§ En la identitat del cònjuge: Per exemple, casar-se amb el bessó del
cònjuge.
§ En qualitats personals: Per invalidar el matrimoni, les qualitats han de
ser objectivament importants, és a dir, no degudes a circumstàncies
econòmiques o professionals. En aquest sentit, cal que es donin abans
del matrimoni i impliquin que, si haguessin estat conegudes pel
cònjuge, aquest no hagués celebrat el matrimoni. Per exemple, em
caso i 2 setmanes després descobreixo que el meu marit és
homosexual, puc demanar la invalidesa del matrimoni. També si és
alcohòlic.
Si les qualitats no es consideren suficientment importants, el cònjuge
sempre pot recórrer al divorci (però no a la nul·litat). La diferència
entre divorci i nul·litat és que, si es declara la nul·litat, s’entén que el
matrimoni mai s’ha produït, mentre que si es declara el divorci es
segueix mantenint cert vincle (compensació...).
Dues circumstàncies controvertides:
• Antecedents penals: No poden donar lloc a nul·litat si ja estan
conclosos. En canvi, si encara està complint la pena sí que es
consideren rellevants i poden anul·lar el matrimoni.
• Infertilitat: És causa de nul·litat dels matrimonis religiosos.
7

lOMoARcPSD|1057234
o Coerció: Es pot sol·licitar la nul·litat del matrimoni en cas de demostrar que

s’ha prestat el consentiment sota la pressió o coerció d’algú, ja sigui l’altre
cònjuge o un tercer.
o Grave fear/por reverencial: Situació per la qual es contrau matrimoni perquè
algú, a qui una de les parts li deu molt respecte, li demana que es casi (amb
ell o amb algú altre). No sol aplicar-se, perquè cal provar que efectivament
es produeix aquesta relació de respecte i superioritat (generalment es dóna
quan la persona que s’està casant és molt jove i la persona que li demana
que ho faci és més gran).
2.9. Matrimoni invàlid
La conseqüència de la falta de dispensació, en cas de concórrer una prohibició de

contraure matrimoni, així com de la falta de consentiment o de capacitat és la
nul·litat del matrimoni.
Excepció: la validació. Els cònjuges poden validar un matrimoni al qual han accedit
sense dispensació si han conviscut almenys un any.
No obstant, si la causa de nul·litat és la manca d'edat:
• Mentre el contraent sigui menor només poden exercir l'acció els seus pares, tutors
o guardadors o, en tot cas, el Ministeri Fiscal.
• En arribar a la majoria d'edat només pot exercir l'acció el propi contraent que era
menor, llevat que ja hagués conviscut amb l’altre cònjuge durant un any.
En els casos d'error, coacció o por insuperable només pot exercir l'acció de nul·litat
el cònjuge que hagi patit el vici. Caduca l'acció i es valida el matrimoni si els cònjuges
han viscut junts durant un any després que s'hagi esvaït l'error o que hagi cessat la
força o la causa de la por.
2.10. Formalitats de la celebració del matrimoni civil
• Competència per autoritzar el matrimoni civil:

o Jutge encarregat del Registre Civil o el seu delegat.
o Alcalde de la ciutat o regidor amb delegació.
o Diplomàtic o cònsol a càrrec del registre civil a l’estranger.
• Administrative processing/Procediment administratiu (expedient previ):
o S’inicia amb una sol·licitud pels cònjuges i prova dels fets que justifiquen la
capacitat.
8

lOMoARcPSD|1057234
o Posteriorment, se celebra una audiència per tal de comprovar la capacitat,

en el cas de ciutats de més de 25.000 habitants. En canvi, es procedeix a
realitzar un anunci públic, si la ciutat té menys de 25.000 habitants (cal
publicar edictes o proclamacions).
o Seguidament, audiència separada: És obligatòria si una de les parts no té la
nacionalitat espanyola, perquè hi ha una presumpció que el matrimoni és
simulat.
o Finalment, es duu a terme l’emissió d’una ordre que aprova o prohibeix la
celebració del matrimoni.
• Cerimònia del matrimoni:
o Pot dur-la a terme un jutge del registre civil, alcaldes i, degut a una nova
llei, també es permet a qualsevol jutge.
o Lloc on s’ha de desenvolupar: En els locals del Registre o algun lloc de
l’Ajuntament. No obstant, l’Ordre DGRN, 10 gener 2013, considera que si el
lloc no és una dependència del City Council (Ajuntament) o del Registre
però és decent, es pot celebrar en qualsevol altre lloc (amb consentiment).
o Els articles 66-68 CC han de ser llegits durant la celebració del matrimoni.
També es poden llegir els corresponents al CCCat. Aquests articles exposen
que els cònjuges tenen iguals drets i deures, han de ser lleials i tenen el
deure de contribuir amb igualtat a les tasques de la llar.
o Calen 2 testimonis majors d’edat
o Registre: Els drets entre les parts existeixen des del dia de la cerimònia. No
obstant, si es vol que el matrimoni tingui efectes a tercers, ha d’accedir al
Registre Civil. També és rellevant per aplicar el règim de la propietat
matrimonial.
Especialitats en la celebració: són matrimonis civils, però amb requisits especials:
• Matrimoni secret: és un matrimoni que compleix amb la majoria de formalitats,

però que es diferencia dels ordinaris perquè no està registrat en un llibre públic del
registre. De manera que, només els cònjuges poden accedir a aquesta informació.
Només es pot celebrar si és autoritzat pel Ministeri de Justícia i sempre que
concorri una causa greu suficientment provada. En aquest cas, l'expedient es
tramita reservadament, sense la publicació d'edictes o proclames.
• Matrimoni amb persones en perill de mort: l’especialitat d’aquest tipus de
matrimoni és que no és necessari seguir totes les formalitats del matrimoni civil,
perquè un dels cònjuges està apunt de morir i cal accelerar el procés. Els requisits
9

lOMoARcPSD|1057234
es regulen en l’article 52 CC. Pot autoritzar el matrimoni del que es trobi en perill
de mort:
o 1r: El jutge encarregat del Registre Civil, el delegat o l'alcalde, encara que
els contraents no resideixin a la circumscripció respectiva.
o 2n: En defecte del jutge, i respecte dels militars en campanya, l'oficial o cap
superior immediat.
o 3r: Respecte dels matrimonis que se celebren a bord d'una nau o aeronau,
el seu capità o comandant.
Aquest matrimoni no requereix per a la seva autorització la prèvia formació
d'expedient, però sí la presència, en la seva celebració, de dos testimonis majors
d'edat, llevat d'impossibilitat acreditada.
• Proxy marriage: matrimoni celebrat entre representants, ja que les persones que
es casen no acudeixen a la cerimònia.
Si un dels cònjuges no resideix en el districte o demarcació del jutge, alcalde o
funcionari autoritzant, pot celebrar el matrimoni l’apoderat a qui hagi concedit
poder especial en forma autèntica, però en aquest cas serà necessària
l'assistència personal de l'altre contraent.
En la concessió del poder, s'ha de determinar la persona amb qui s'ha de celebrar
el matrimoni, amb expressió de totes les circumstàncies personals necessàries
per establir la seva identitat.
2.11. Promesa de matrimoni
La promesa de matrimoni no produeix obligació de contraure'l ni de complir el que

s'hagi estipulat per al supòsit de la no celebració. Per tant, no s'admetrà a tràmit la
demanda que pretengui el seu compliment.
No obstant, l'incompliment sense causa de la promesa de matrimoni feta per

persona major d'edat o per menor emancipat produirà l'obligació de rescabalar l'altra
part de les despeses fetes i les obligacions contretes en consideració al
matrimoni promès. Aquest rescabalament opera inclús quan qui trenca la promesa
no és qui l’ha feta, sinó que és l’altra part la que impedeix el seu compliment, sempre
que concorri una causa objectiva. Aquesta acció caduca (will be barred by
prescription) a l'any comptat des del dia de la negativa a la celebració del matrimoni.
Ara bé, si les despeses poden ser d’alguna utilitat en el futur, no seran compensades i,
en cap cas, la compensació inclourà danys morals.
10

lOMoARcPSD|1057234
TEMA 3 – CONSEQÜÈNCIES FINANCERES DEL MATRIMONI. PROPIETAT I

ACORDS FINANCERS ENTRE CÒNJUGES.
L’autonomia privada és de gran importància en Dret de Família. En alguns camps el

legislador plena llibertat a l’autonomia privada i les parts poden establir els acords que
desitgin. És només en alguns pocs casos on aquesta autonomia privada no és tant
important, per exemple, en aquells casos on una de les parts és dèbil, com els fills.
3.1. Drets i deures referents a la cura de la llar
En aquest punt només es fa referència al matrimoni, no a la convivència estable en

parella. Per constituir una parella estable l’art. 234-1 CCCat estableix que:
“Dues persones que conviuen en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial es
consideren parella estable en qualsevol dels casos següents:
a) Si la convivència dura més de dos anys ininterromputs.
b) Si durant la convivència, tenen un fill comú.
c) Si formalitzen la relació en escriptura pública.”
Aquest tema és altament controvertit ja que les dues primeres condicions no són
voluntàries. Aquest fet ha estat altament criticat pel TC que considera que existeix el
dret de contreure matrimoni i, també, el de no contreure’l. En aquest cas podria
semblar que les institucions “et casin” sense voler-ho.
3.1.1. Contribució a la cura de la llar
DESPESES FAMILIARS (art. 231-5 CCCat):
 D’acord amb la llei, el dret d’aliments o manutenció en un sentit ampli se li

donarà a:
o Cònjuges i fills comuns
o Fills d’un dels cònjuges (fillastres) i altres familiars que visquin al mateix
habitatge si ho necessiten. Els fills d’un dels cònjuges poden ser mantinguts
per l’altre pare.
 Conservació, manteniment i reparació dels habitatges o d’altres béns d’ús de la
família.
 Les atencions de previsió, les mèdiques i les sanitàries: assegurança de vida,
mèdica...

lOMoARcPSD|1057234
CONTRIBUCIÓ A LES DESPESES FAMILIARS (art. 231-6 CCCat):
1. Segons el que pactin els cònjuges: L’autonomia privada és la regla general.

2. Segons l’establert a la llei en el cas que si hi hagi acord mitjançant:
 Aportació al treball domèstic.
 Recursos econòmics procedents d’activitats o béns.
Es segueix la regla de la proporcionalitat:
 En proporció als seus guanys i ingressos dels actius d’un dels
cònjuges.
 Si no són suficients, en proporció als seus patrimonis.
* Si hi ha béns especialment afectes a les despeses familiars, els seus fruits i rendes
s'han d'aplicar preferentment a pagar-les.
Contribuirà a les despeses familiars:
 Els cònjuges
 Els fills que visquin amb la família
 Els parents que conviuen amb la família han de contribuir en la mesura de les
seves possibilitats i d'acord amb les despeses que generen.
3.1.2. Realització de les despeses familiars
QUI POT REALITZAR LES DESPESES DE LA LLAR?
“En interès de la família, qualsevol dels cònjuges pot actuar tot sol per a atendre
les necessitats i les despeses familiars ordinàries, d'acord amb els usos i el nivell de
vida de la família, i es presumeix que el cònjuge que actua té el consentiment de
l'altre.” (Art. 231-4.2 CCCat, art. 1319 I CC).
Els cònjuges tenen una gran autonomia per contractar en interès de la família sense
necessitat del consentiment de l'altra part. Si no fos així, el tràfic jurídic es veuria
afectat (també conegut com potestat domèstica).
QUI ÉS RESPONSABLE DE LES DESPESES DE LA CASA?
“Davant terceres persones, ambdós cònjuges responen solidàriament de les

obligacions contretes per a atendre les necessitats i les despeses familiars ordinàries
d'acord amb els usos i el nivell de vida de la família. En cas d'altres obligacions, en
respon el cònjuge que les contreu.” (Art. 231-8 CCCat, art. 1319 II CC)

lOMoARcPSD|1057234
Resumint:
 Qualsevol dels cònjuges pot actuar tot sol per satisfer les necessitats i les
despeses familiars ordinàries.
 Hi ha una presumpció que el cònjuge que actua té el consentiment de l'altre
cònjuge.
 La responsabilitat davant de tercers per les obligacions contretes per satisfer
les necessitats i les despeses familiars ordinàries és conjunta i solidària.
Art. 1319 CC  “Cualquiera de los cónyuges podrá realizar los actos encaminados a
atender las necesidades ordinarias de la familia, encomendadas a su cuidado,
conforme al uso del lugar y a las circunstancias de la misma.
De las deudas contraídas en el ejercicio de esta potestad responderán solidariamente

los bienes comunes y los del cónyuge que contraiga la deuda y, subsidiariamente, los
del otro cónyuge.
El que hubiere aportado caudales propios para satisfacción de tales necesidades

tendrá derecho a ser reintegrado de conformidad con su régimen matrimonial.”
3.2. L’habitatge familiar i la seva protecció
L’habitatge familiar està protegit constitucionalment. El bé que es protegeix és un bé

que és important per a totes les famílies: aquells amb i sense matrimoni. Les normes
sobre l'habitatge familiar són les úniques normes primàries que protegeixen
parelles estables o cohabitants en els mateixos termes que la llei protegeix els
cònjuges (article 234-3.2 CCCat).
Art. 1320 CC  “Para disponer de los derechos sobre la vivienda habitual y los
muebles de uso ordinario de la familia, aunque tales derechos pertenezcan a uno solo
de los cónyuges, se requerirá el consentimiento de ambos o, en su caso, autorización
judicial.
La manifestación errónea o falsa del disponente sobre el carácter de la vivienda no

perjudicará al adquirente de buena fe.”
Art. 231-9 CCCat  “1. Amb independència del règim econòmic matrimonial aplicable,
el cònjuge titular, sense el consentiment de l'altre, no pot fer cap acte
d'alienació, de gravamen o, en general, de disposició del seu dret sobre

lOMoARcPSD|1057234
l'habitatge familiar o sobre els mobles d'ús ordinari que en comprometi l'ús,
encara que es refereixi a quotes indivises. Aquest consentiment no es pot excloure per
pacte ni atorgar amb caràcter general. Si manca el consentiment, l'autoritat judicial pot
autoritzar l'acte, tenint en compte l'interès de la família, i també si es dóna una altra
causa justa.
2. L'acte fet sense el consentiment o l'autorització que estableix l'apartat 1 és

anul·lable, a instància de l'altre cònjuge, si viu en el mateix habitatge, en el termini de
quatre anys des que en pren coneixement o des que s'inscriu l'acte en el Registre de
la Propietat.
3. L'acte manté l'eficàcia si l'adquirent actua de bona fe i a títol onerós i, a més,

el titular ha manifestat que l'immoble no té la condició d'habitatge familiar,
encara que sigui una manifestació inexacta. No hi ha bona fe si l'adquirent coneixia o
podia conèixer raonablement en el moment de l'adquisició la condició de l'habitatge.
En qualsevol cas, el cònjuge que n'ha disposat respon dels perjudicis que hagi causat,
d'acord amb la legislació aplicable”.
ACTIUS PROTEGITS:
 Habitatge de la família, ja sigui en propietat individual o copropietat.

Per exemple: Si un dels cònjuges vol vendre la casa a un tercer sempre
necessitarà el consentiment de l'altra part per vendre la casa, fins i tot si ell / ella
és l'únic amo de la casa.
 Els béns mobles per a ús familiar ordinari.
FETS SUBJECTES A RESTRICCIONS LEGALS:
 El consentiment de la parella o cònjuge és també necessari en l’alienació o

gravamen de qualsevol dret sobre l'actiu que comprometin el seu (futur) ús.
Per exemple: La venda d'un actiu important, tenint una hipoteca, un préstec,
usdefruit, la celebració d'un contracte d'arrendament, concloent una opció ...
TIPUS DE RESTRICCIONS QUE AFECTEN A AQUESTS ACTES
 L'eficàcia del contracte depèn del consentiment de l'altre cònjuge:

o El lliurament de consentiment no pot renunciar-se per endavant; el
consentiment s’ha de donar quan l'acte es duu a terme.
o El consentiment no pot ser donat en termes generals, ha de donar-se per
l'acte específic.

lOMoARcPSD|1057234
 Si el cònjuge es nega a donar el seu consentiment, l'eficàcia del contracte

requereix autorització judicial. El jutge ha de ponderar l'interès de la família o
qualsevol altra causa justa.
CONSEQÜÈNCIES de l'alienació amb la MANCA DE CONSENTIMENT:
 L'acte és anul·lable. L'altre cònjuge té 4 anys per a reclamar des del moment en
què se n’adona o des del moment en què la transacció es registra.
 EXCEPCIÓ: Un tercer comprador, en cas d'actuar de bona fe (és a dir, sense
saber o conèixer la necessitat del consentiment de l'altre cònjuge), està protegit i
la transacció serà vàlida. Només si:
o El comprador actua de bona fe i per a la seva consideració.
o El venedor afirma que no es tracta d'un habitatge de la família, quan en
realitat ho és.
3.3. Protecció dels creditors davant dels cònjuges
3.3.1. Transaccions familiars i protecció dels creditors
TRANSFERÈNCIES D'ACTIUS ENTRE ELS CÒNJUGES:
Tots els contractes entre cònjuges es presumeixen lliures. Els cònjuges tenen llibertat
de contractació entre ells. No obstant això, tenen la càrrega de provar l'onerositat
de la transmissió en cas d’impugnació judicial (art. 231-11 CCCat).
La transacció es presumeix que és un regal i no una venda. En els procediments de

declaració de concurs, les transferències realitzades a títol onerós per un deutor
insolvent al cònjuge se suposen perjudicials pels actius totals del deutor insolvent
(art. 71.3 Llei 22/2003, de 9 de juliol, Concursal, LC). Tot i que la transacció sigui una
disposició a títol gratuït es considera perjudicial i, per tant, podria ser revocada. Totes
les transaccions realitzades dins d'un període de dos anys anteriors a la declaració de
concurs seran objecte de sospita.
COMPTES BANCARIS CONJUNTS:
La càrrega de la prova de la propietat exclusiva dels fons del compte, en cas

d'embargament o declaració de concurs d’un dels cònjuges, es troba en el
cònjuge no deutor titular de l'actiu. El cònjuge no deutor pot sostreure de la massa
activa del concurs o de l'embargament els imports que acrediti que li pertanyen (art
231-13 CCCat;. Art. 79 LC). Els creditors poden atacar tots els diners del compte

lOMoARcPSD|1057234
bancari. Per això es diu que el matrimoni no sempre és un bon negoci ja que el
cònjuge no deutor és qui ha de demostrar la propietat dels seus fons.
Presumpcions de donacions en declaracions de concurs (art. 231-12 CCCat, art 1442

CC, art 78 LC):
 Adquisicions fetes pel cònjuge del deutor insolvent a títol onerós.

 Adquisicions realitzades durant l'any anterior a la declaració de concurs.
 Els cònjuges han d'haver estat vivint junts.
 Presumpció refutable.
 Si la contraprestació per a adquirir-los procedia del cònjuge concursat, se'n

presumeix la donació.
 En aquella part en què no es pugui acreditar la procedència de la contraprestació,

se'n presumeix la donació de la meitat.
3.4. Els acords de propietat i financers entre cònjuges: àmbit d'aplicació;

requisits per a la conclusió; modificació; conseqüències de circumstàncies
sobrevingudes. La publicitat i el sistema de registre
3.4.1. Capítols matrimonials
Art. 231-19 CCCat  “1. En els capítols matrimonials, hom pot determinar el règim
econòmic matrimonial, convenir pactes successoris, fer donacions i establir les
estipulacions i els pactes lícits que es considerin convenients, fins i tot en previsió
d'una ruptura matrimonial.
2. Els capítols matrimonials es poden atorgar abans o després de la celebració del

matrimoni. Els atorgats abans només produeixen efectes a partir de la celebració del
matrimoni i caduquen si el matrimoni no s'arriba a celebrar en el termini d'un any.”
TIPUS:
 Acords relatius a l'economia familiar en un sentit ampli (societat de guanys, la

contribució a les despeses de la llar).
 Acords en previsió d'una ruptura matrimonial (acords prenupcials): No és una
situació de ruptura matrimonial sinó acords en el cas que es vulguin divorciar.

lOMoARcPSD|1057234
 Els acords de separació quan hi ha una ruptura matrimonial. La llei encoratja als
cònjuges arribar a acords per regular la vida personal, familiar i les conseqüències
financeres de la separació o divorci. Hi ha 2 tipus d'acords:
o Incorporats en el procediment judicial (conveni regulador): Negociat per les
parts durant el procés de separació i incorporats al procediment judicial per
una millor aplicabilitat.
El conveni regulador ha de ser aprovat pel jutge. En cas que el jutge negui
l'aprovació, els cònjuges han de presentar una nova proposta dels punts que
no han estat aprovats. Si no és possible la nova realització o si el jutge no
l'accepta, aquest pren la decisió final.
El poder del jutge a intervenir en les decisions que no afectin als fills menors
és polèmic i no conjuga bé amb els principis de dret contractual.
A diferència de la legislació espanyola, el CCCat només permet al jutge
rebutjar acords que serien perjudicials per als fills menors (art. 233-3.1
CCCat) i no aquells que podrien ser-ho per a un dels cònjuges.
o Pactat fora dels tribunals: Els cònjuges també poden arribar a acords totals
o parcials fora dels procediments judicials. Aquests poden formalitzar-se en:
una acta notarial, un document privat o, fins i tot, ser tàcits i inferir-se de la
conducta concloent.
Aquests acords comporten un risc considerable de presa d’avantatge injust,
sobretot quan es firmen poc després de la separació en circumstàncies de
notable malestar emocional o econòmic. Pot ocórrer que un dels cònjuges, a
falta d'assessorament jurídic suficient, sigui induït per l'altre a acceptar
acords perjudicials de caràcter permanent. A Catalunya, la llei no permet
que els tribunals rebutgin acords de separació per motius de ser greument
perjudicials per a un dels cònjuges. No obstant, els acords celebrats després
de la desintegració de la família, sense intervenir assistència lletrada,
independent a cadascun dels cònjuges, pot ser revocat unilateralment
durant el període de 3 mesos a partir de la seva conclusió o fins a l'obertura
d'un procediment judicial, si aquest comença abans del període de 3 mesos
(art. 233-5.2 CCCat).
CONTINGUT: (Art. 231-19.1 CCCat, art 1325 CC).
 Determinar el règim econòmic matrimonial (establir, modificar, substituir).

 Convenir pactes successoris: Els cònjuges estan d'acord en quines seran les
conseqüències en cas que un dels cònjuges mori. És similar a un testament comú.

lOMoARcPSD|1057234
 Regals (fer donacions) en consideració del matrimoni: És comú que els pares del
cònjuge en formin part.
 Altres continguts "legals" o pactes lícits (aspectes de l'economia de la família o
acords personals):
o Conseqüències d'una separació o divorci futur: Custòdia dels fills, visites
dels fills, la distribució dels béns... No obstant, els assumptes concernents
als fills que no podran ser totalment exigibles.
o Reconeixement de la paternitat o maternitat.
El nombre de capítols matrimonials a Espanya ha augmentat des dels anys 80, però a
Catalunya no es segueix la mateixa tendència. Això pot ser així pel règim econòmic
que s’aplica per defecte que és diferent.
CAPACITAT PER A CELEBRAR CAPÍTOLS MATRIMONIALS (art 231-21 CCCat; art

1338 CC):
 Els cònjuges o futurs cònjuges: Poden atorgar capítols matrimonials els qui
poden contreure vàlidament matrimoni, però necessiten, si escau, els
complements de capacitat corresponents.
 Altres parts en els contractes: Capacitat per realitzar l'acte que intenten
concloure. Era comú que la família dels cònjuges participés en l'acord.
Els capítols matrimonials estan subjectes a requisits formals específics: Han de ser
formalitzats en escriptura pública sinó seran nuls de ple dret (requisit de validesa).
PUBLICITAT DELS CAPÍTOLS MATRIMONIALS:
No és un requisit per a la seva validesa; és un requisit necessari per proporcionar

efectes davant de tercers. Depenent de la naturalesa de l'acord s’haurà d’inscriure al:

lOMoARcPSD|1057234
 Registre Civil.
 Registre de la Propietat.
 Registre de Comerç.
INICI I LÍMITS DE LA SEVA FORÇA VINCULANT:
La força vinculant del matrimoni s'inicia des del dia del casament (art 231-19.2 CCCat).
“Els capítols matrimonials es poden atorgar abans o després de la celebració del
matrimoni. Els atorgats abans només produeixen efectes a partir de la celebració
del matrimoni i caduquen si el matrimoni no s'arriba a celebrar en el termini d'un any”
 Si el matrimoni no té lloc, els capítols matrimonials caduquen passat un any

(art 231-19,2 CCCat, art. 1334 CC).
 Acords postmatrimonials són efectius des de la data de la seva conclusió o la
data que s’hi estableixi.
 Els capítols matrimonials i les seves modificacions no poden perjudicar els drets
prèviament adquirits per tercers (art 231-24 CCCat, art 1317 CC).
Si un dels actius dels cònjuges és confiscat en un concurs de creditors i té un
règim de guanys, no es pot modificar i canviar a un règim de separació de béns, ja
que perjudicarà a tercers. Aquest canvi, però, serà vàlid si es fa quan no s’ha
declarat en situació de concurs un dels cònjuges.
Fi de la seva força vinculant: (art. 231-26 CCCat).
“Els capítols queden sense efecte si es declara nul el matrimoni, si hi ha separació

judicial o si el matrimoni es dissol per divorci, però conserven l'eficàcia:
a) El reconeixement de fills fet per qualsevol dels cònjuges.
b) Els pactes fets en previsió de la ruptura matrimonial.
c) Els pactes successoris en els casos en què ho estableix aquest codi.
d) Els pactes que tenen els capítols com a instrument merament documental.”
MODIFICACIÓ DELS CAPITOLS MATRIMONIALS: (Art. 231-23 CCCat) Només els

cònjuges conjuntament poden modificar o revocar les disposicions dels capítols
matrimonials ja que és un acord bilateral en el qual es necessita el consentiment dels
dos.
“1. Per a modificar els capítols o per a deixar-los sense efecte, cal el consentiment de
totes les persones que els havien atorgats, o de llurs hereus, si la modificació afecta
drets conferits per aquestes persones.

lOMoARcPSD|1057234
2. Els cònjuges poden modificar el règim econòmic matrimonial sense la intervenció de

les altres persones que hagin atorgat els capítols.”
3.4.2. Pactes en previsió d’una futura ruptura matrimonial (legislació

espanyola)
Acords es van fer populars en els anys 90 als EUA per 2 grups de població:
 "Súper rics"/benestants: Les persones que tenen fortunes o diferents situacions

econòmiques són vulnerables a l'explotació oportunista (Es coneix com “l’efecte
de conservació o preservació").
 Segons matrimonis: Els individus que ja han experimentat un o més matrimonis
fallits és probable que siguin més pessimistes sobre el risc de divorci i vulguin
estar més informats sobre les seves conseqüències financeres. D'altra banda, els
que es tornen a casar podrien protegir els seus actius de les reclamacions del
cònjuge actual, en benefici dels fills o familiars de matrimonis anteriors (es coneix
com “l’efecte lliçó" o "efecte McCartney").
MOTIUS DE LA SEVA ADMISSIÓ:
 Les regles i efectes del matrimoni s'ajusten a les preferències de les parts. Els
ajustos fets són sempre millors que les imposicions de l'opinió del tribunal.
 Afavoreixen una actitud conscient i realista del matrimoni (reduir els riscos de
la impaciència i la presa de decisions per una part sense ser informat/da).
 Promouen un nivell opcional de la inversió en el matrimoni perquè els
rendiments són especificats per endavant.
 Es preveuen diferents cursos dels esdeveniments i s'aconsegueix una major
seguretat jurídica en el cas d'una ruptura familiar. Si sabem per endavant les
conseqüències jurídiques, viurem millor. La decisió no es deixa en mans d'un
tercer, el jutge, que no sap el que està succeint.
OBJECCIONS:
 Mals senyals o indicis: Els suggeriments fets als capítols matrimonials poden
enviar mals senyals a l'altra part ja que s’està pensant en el divorci quan encara
s’han casat. L’inici de les negociacions prematrimonials que anticipen
explícitament el divorci envien un senyal negatiu de què qui les ha iniciat és una
persona egocèntrica, poc fiable o que l'expectativa del divorci és alta. L'objecció
en contra seria que el 50% dels matrimonis acaben en divorci.
10

lOMoARcPSD|1057234
Els senyals emesos per les negociacions prematrimonials poden ser vistos de
manera positiva com la promoció d'una millor presa de decisions tant sobre la
formació del matrimoni com dels termes de la relació. Una discussió realista dels
assumptes financers abans del matrimoni pot reduir les possibilitats de futur
desacord, enfortint amb això la unió.
 Context de negociació: La negociació en les relacions familiars es veu afectada
per la confiança i la profunda preocupació per l'altre de cadascuna de les parts. En
el dret de família és difícil aplicar les normes del dret de contractes, perquè les
persones afectades son properes; no són estranys. Les decisions adoptades en
l'àmbit de la família sovint no són racionals ja que les interdependències personals
proporcionen oportunitats per a la manipulació (aprofitant la vulnerabilitat). La part
forta pot manipular (sense malícia) la part més feble, sobretot quan parlem de les
parts tradicionals, on una de les parts té menys poder ("biaix de gènere").
Una solució als problemes de negociació i d’indicis és que l'estat proporcioni un menú
de contractes tipus legislativament aprovats i aplicables que regeixin els drets
financers posteriors al divorci. L’elecció obligatòria dins d'una llista d'opcions
preestablertes, juntament amb l'obligació de tenir un advocat, no només elimina la
comunicació de la desconfiança a través dels contractes, sinó que també impedeix
l'elaboració d'acords manifestament injustos, estalvia els costos de transacció de la
negociació i s’hi acullen la majoria de les relacions .
 Limitacions complexes i cognitives:

o Les relacions estan destinades a durar indefinidament.
o Les relacions a llarg termini requereixen flexibilitat per adaptar-se a les
contingències.
o Els desenvolupaments a llarg termini no es poden preveure i ser tractats
adequadament.
 Problemes d'Aplicació:
o Els deures personals no admeten l'aplicació.
o Dificultats per supervisar l’acompliment: Els tribunals no poden fer complir els
acords que regeixen la conducta intraconjugal degut a un problema de
verificació en termes d'estàndards factibles de si s'han realitzat la majoria de
promeses.
Per exemple: És difícil de controlar si una de les parts està mentint a l'altra.
 Preocupacions de política:
o Pot causar un perjudici a tercers (per exemple: els fills, la societat).
11

lOMoARcPSD|1057234
Per exemple: Aquesta decisió, que és bona avui (pels fills) pot no ser-ho demà.
o La preocupació pel desequilibri de les habilitats i el poder de negociació
(problemes d'igualtat).
PRINCIPALS CARACTERÍSTIQUES:
 L'absència de regulació legal i l'admissibilitat per la jurisprudència: No hi ha

cap article que reguli aquest tipus d'acords però la jurisprudència espanyola els ha
admès.
 La subjecció a les restriccions generals dels capítols matrimonials (art. 1328
CC). Aquests acords són vàlids si no són contraris a les lleis, als bons costums o a
la igualtat de drets dels cònjuges. Sinó, l’acord seria considerat nul pels tribunals
espanyols.
Per exemple: una clàusula que estableix que algú no es pot divorciar seria
contraria a la Constitució, a la llibertat.
 La subjecció a les doctrines generals de dret contractual (per exemple:
doctrina rebus sic stantibus): Si les circumstàncies existents en el moment de la
celebració del contracte canvien de manera significativa, fets posteriors podrien
requerir una interpretació pel jutge que modifiqués el contingut del contracte.
Aquest fet genera una certa inseguretat jurídica. Per això el dret català ha
establert una regulació més àmplia al respecte.
3.4.3. Pactes en previsió d’una futura ruptura matrimonial (legislació

catalana)
LES GARANTIES PROCESSALS:
 Requisits de temps: Els pactes avantnupcials han d'estar signats com a mínim
30 dies abans del casament (període de reflexió). Es vol evitar una pressió
excessiva sobre un dels cònjuges (limitacions emocionals i manipulacions
romàntiques).
 Escriptura pública: Els documents privats són nuls i queden sense efecte.
*Les parelles estables cohabitants poden signar acords en previsió d'una futura
crisi o separació. En aquest cas, també seguiran els requisits de l'art. 231-20
CCCat (anar al notari i signar escriptura pública).
D'acord amb l'art. 231-20 CCCat, els pactes en previsió d'una ruptura matrimonial
es poden atorgar en capítols matrimonials o en una escriptura pública. Les
parelles estables que cohabiten no poden celebrar capítols matrimonials, ja que
12

lOMoARcPSD|1057234
no estan casats, per tant l’escriptura pública serà l'únic instrument on podran fer
formalment aquests acords.
 El notari ha d’informar separadament a cadascun dels cònjuges (art 231-20.2
CCCat): És un requisit inusual. La majoria de les funcions notarials es basen en el
subministrament d'informació i assessorament a les dues parts en total. El notari
ha d'informar les parts sobre l'abast dels canvis que els acords tenen per objecte
introduir en relació amb el règim jurídic supletori i ha advertir-los de la seva
obligació recíproca de proporcionar la informació financera rellevant.
 Obligacions de divulgació d'informació financera: Obligació de donar
informació a l'altra part que pot ser rellevant (actius, guanys i expectatives
financeres). No és un requisit de validesa, però és un requisit d’aplicabilitat. Si no
es proporciona aquesta informació, la part afectada podrà oposar-se. Per prevenir
l'explotació d’informació asimètrica en la negociació, estrictes restriccions de
divulgació requereixen una llista completa de béns i ingressos pertinents, inclosa
la valoració dels actius, en el moment de l'execució de l'acord.
Art. 231-20 CCCat  “1. Els pactes en previsió d'una ruptura matrimonial es poden
atorgar en capítols matrimonials o en una escriptura pública. En cas que siguin
avantnupcials, només són vàlids si s'atorguen abans dels trenta dies anteriors a la
data de celebració del matrimoni.
2. El notari, abans d'autoritzar l'escriptura a què fa referència l'apartat 1, ha d'informar
per separat cadascun dels atorgants sobre l'abast dels canvis que es pretenen
introduir amb els pactes respecte al règim legal supletori i els ha d'advertir de llur
deure recíproc de proporcionar-se la informació a què fa referència l'apartat 4.
3. Els pactes d'exclusió o limitació de drets han de tenir caràcter recíproc i precisar
amb claredat els drets que limiten o als quals es renuncia.
4. El cònjuge que pretengui fer valer un pacte en previsió d'una ruptura matrimonial té
la càrrega d'acreditar que l'altra part disposava, en el moment de signar-lo,
d'informació suficient sobre el seu patrimoni, els seus ingressos i les seves
expectatives econòmiques, sempre que aquesta informació fos rellevant amb relació al
contingut del pacte.
5. Els pactes en previsió de ruptura que en el moment en què se'n pretén el
compliment siguin greument perjudicials per a un cònjuge no són eficaços si aquest
acredita que han sobrevingut circumstàncies rellevants que no es van preveure ni es
podien raonablement preveure en el moment en què es van atorgar.”
13

lOMoARcPSD|1057234
CONTINGUT I LÍMITS PER A LA SEVA VALIDESA:
Si un acord entre els cònjuges no té lloc, el jutge ha de decidir les conseqüències de la

ruptura matrimonial en les següents matèries:
 La compensació pel treball domèstic i la liquidació del règim econòmic del

matrimoni.
 El pagament compensatori per a la ruptura matrimonial.
 L'ús de l'habitatge familiar i d'articles de la llar: Podem estar d'acord en
gairebé tot només si és recíproc i clar. Podem estar d'acord en això perquè ex
ante són vàlids, però ex post s'analitzarà si és just.
 Disposicions per als fills (la responsabilitat parental, la custòdia, el contacte).
Art. 231-20.3  3. Els pactes d'exclusió o limitació de drets han de tenir caràcter
recíproc i precisar amb claredat els drets que limiten o als quals es renuncia.
o Reciprocitat: Les dues parts han de renunciar o limitar qualsevol dret
financer que decideixin.
o Claredat: La renúncia o drets restringits han d'estar clarament especificats.
LIMITACIONS A LA SEVA FORÇA VINCULANT:
 Millors interessos dels fills: Les decisions relatives als fills no s'aplicaran si són
contràries a l'interès superior dels menors.
Per exemple: un dels cònjuges està vivint a Barcelona i un altre a Madrid a causa
de la seva feina. Encara que tinguessin un acord de custòdia compartida, el jutge
mai farà complir aquest acord pel bé dels nens.
 Satisfer les necessitats bàsiques del cònjuge creditor: Les necessitats
bàsiques del cònjuge creditor no es poden veure en perill per qualsevol acord.
Art. 233-16.2 CCCat  “Els pactes de renúncia no incorporats a una proposta de

conveni regulador no són eficaços en allò que comprometin la possibilitat
d'atendre les necessitats bàsiques del cònjuge creditor”.
 El compliment dels deures de divulgació: Les parts no donen a l’altra la

informació necessària, com ara la situació financera.
 Circumstàncies sobrevingudes (art 233-21.3 CCCat): Si una cosa inesperada
passa i canvia les circumstàncies, el jutge té dret a modificar les disposicions del
contracte.
“En previsió de ruptura matrimonial, hom pot pactar sobre l'atribució o distribució
de l'ús de l'habitatge i sobre les modalitats d'aquest ús. No són eficaços els pactes
14

lOMoARcPSD|1057234
que perjudiquin l'interès dels fills, ni tampoc, si no s'han incorporat a un conveni

regulador, els que comprometin les possibilitats d'atendre les necessitats bàsiques
del cònjuge beneficiari de l'ús”
 Restriccions excessives a la llibertat matrimonial (Art. 1154 CC)
“El Juez modificará equitativamente la pena cuando la obligación principal hubiera
sido en parte o irregularmente cumplida por el deudor”.
3.5. Els drets viduals familiars
Els beneficis tenen lloc després de la mort d’un dels cònjuges per part del cònjuge
supervivent. En aquesta matèria els beneficis del dret de successions són molt
importants. Els articles 231-30 i 231-31 CCCat preveuen drets excepcionals en cas
que el cònjuge supervivent no tingui cobertes les seves necessitats bàsiques.
Art. 231-30 CCCat  “1. Correspon al cònjuge supervivent, no separat judicialment o

de fet, la propietat de la roba, del mobiliari i dels estris que formen el parament de
l'habitatge conjugal. Els dits béns no es computen en el seu haver hereditari.
2. No són objecte del dret de predetracció les joies, els objectes artístics o històrics, ni
els altres béns del cònjuge premort que tinguin un valor extraordinari amb relació al
nivell de vida del matrimoni i al patrimoni relicte. Tampoc no ho són els mobles de
procedència familiar si el cònjuge premort n'ha disposat per actes d'última voluntat a
favor d'altres persones.”
Art. 231-31 CCCat  “1. Durant l'any següent a la mort d'un dels cònjuges, el
supervivent no separat judicialment o de fet que no sigui usufructuari universal del
patrimoni del premort té dret a continuar usant l'habitatge conjugal i a ésser alimentat a
càrrec d'aquest patrimoni, d'acord amb el nivell de vida que havien mantingut els
cònjuges i amb la importància del patrimoni. Aquest dret és independent dels altres
que li corresponguin en virtut de la defunció del premort.
2. El cònjuge supervivent perd els drets a què fa referència l'apartat 1 si, durant l'any
següent a la mort del seu cònjuge, es torna a casar o passa a viure maritalment amb
una altra persona, i també si abandona o negligeix greument els fills comuns en
potestat parental. En cap cas no està obligat a tornar l'import dels aliments percebuts”.
15

lOMoARcPSD|1057234
TEMA 4 – Les relacions de propietat entre cònjuges: els règims de separació de

béns i la participació en els guanys
4.1. Introducció
L’article 231-10 CCCat al regular el règim econòmic del matrimoni parteix de la llibertat
de contractació (es pot escollir el règim que es desitgi, amb un contracte prenupcial o
després de la boda). En general, els esposos són lliures de triar el règim econòmic
matrimonial en les capitulacions matrimonials. No obstant, es concreta que si no hi ha
pacte o si els capítols matrimonials són ineficaços, el règim econòmic és el de
separació de béns, a diferència del règim supletori de la major part d’Espanya, que és
el de “sociedad de gananciales” (art. 1315-1316 CC). Això explica el fet que es firmin
tants contractes prematrimonials en els matrimonis celebrats fora de Catalunya.
A) Règims de propietat comunitària (Community Property regimes): Es

distingeixen tres tipus de béns: els béns que són propietat d’un dels esposos, els
béns que són propietat del segon dels esposos i els béns comuns dels esposos.
Dins d’aquesta categoria, es poden distingir tres tipus de règims:
 Comunitat universal de béns: La propietat dels esposos, una vegada estan
casats, esdevé propietat comuna i es divideix al 50% per cada un d’ells
després de la finalització del règim (per mort, separació o divorci). És un
règim agressiu perquè encara que s’aporti quantitats molt diferents, els dos
tindran un 50% de la totalitat.
Un exemple d’aquest règim és els Països Baixos - En els Països Baixos,
excepte si s’ha estipulat el contrari en les capitulacions, el règim econòmic-
matrimonial consisteix en que en el moment en que es contrau matrimoni, es
forma la comunitat de béns que inclou tots els béns actius i passius presents
i futurs dels cònjuges, amb algunes excepcions: alguns béns rebuts per
herència i usdefruit entre altres, que no passaran a formar part de la
comunitat.
 Règim de comunitat diferida (Deferred community of property): Els esposos
mantenen, respectivament, la propietat dels seus béns durant el matrimoni
però després de la finalització del règim, els béns esdevenen comuns i es
divideixen entre els dos. És a dir, existeix separació de béns durant el
matrimoni i, en cas de divorci, la totalitat dels béns dels cònjuges passen a
ser de propietat comuna i són susceptibles de ser compartits. Hi ha una gran
diferència respecte l’anterior règim ja que en aquest cas només afecta als
béns adquirits durant el matrimoni.

lOMoARcPSD|1057234
Exemple: Països nòrdics – Tenen aquest sistema de règim de comunitat

diferida i, en el seu cas, és universal, és a dir, s’inclouen en ella tots els béns
pre-matrimonials. Únicament els béns adquirits per donació o herència sota
la condició expressa de que han de ser propietat separada o personal seran
tractats com a tal i estaran exempts de ser compartits i, de la mateixa forma,
esdevindran personals aquells béns que així s’estableixi en les capitulacions
matrimonials. La distinció entre els béns reservats i els béns comuns només
adquireix importància a l’acabar el règim. Normalment, en cas de divorci, els
béns es reparteixen de forma igualitària. No obstant, els béns poder repartir-
se de forma desigual si així ho considera un jutge argumentant que el
repartiment igualitari seria injust. El deutor por satisfer en metàl·lic o en
espècie.
 Comunitat d’adquisicions o règim de comunitat de béns: Tots els béns que
s’obtenen a canvi d’una contraprestació (“by means of consideration”) per
cada un dels esposos durant el matrimoni esdevenen part de patrimoni
conjugal i es divideix al 50% després de la finalització del règim. Només
s’inclouen, per tant, els guanys “per intercanvi”, no s’inclou les liberalitats
(herència, regals). Tenen aquest règim, entre altres, Espanya (amb
excepcions com Catalunya o Balears), França, Itàlia, etc.
B) Comunitat de participació en els guanys (Community of accrued gains):

Durant el matrimoni el règim opera com a separació de béns però es converteix en
règim de comunitat de béns després d’acabar el règim, concretant-se una
participació pels cònjuges, és a dir, el “cònjuge dèbil” (el que ha guanyat
menys) tindrà dret a participar en el capital de l’altre. El terme de comunitat és,
en realitat, enganyós ja que en cap cas –fins i tot en cas de divorci- existeix
“comunitat” de béns. En el seu lloc, hi ha clàusules legals de compensació. Es
tracta de distingir els béns inicials dels finals, donats que els inicials no són “fruit
del treball comú”.
Exemple d’aquest règim és Alemanya – En cas de divorci a Alemanya, els guanys
acumulats de cada cònjuge es calculen restant del “patrimoni final” (el valor dels
béns propietat d’un cònjuge el dia en que es va interposar la demanda de divorci)
el “patrimoni inicial” (el valor dels béns propietat d’un cònjuge en la data en que es
va iniciar el matrimoni –s’ha d’incloure també els béns adquirits a títol successori i
les donacions durant el matrimoni-). El valor del patrimoni inicial i final es basa en
el seu preu de mercat i, per tal de prevenir un augment del valor com a
conseqüència de la inflació, el valor del patrimoni inicial és indexat. Els guanys

lOMoARcPSD|1057234
dels dos cònjuges es sumen i es divideixen per dos. Aquest és el guany acumulat
a la que cada cònjuge té dret, de manera que el que tingui un guany major haurà
de pagar a l’altre la diferència.
C) Règim de separació de béns (Separation property regimes): No hi ha un grup

de béns comuns del matrimoni, cadascú respon dels seus deutes i té els seus
propis actius. Es distingeixen, per tant, dos grups de béns: els personals d’un
cònjuge i els personals de l’altre cònjuge. No obstant, existeixen mecanismes
legals que permeten convertir alguns béns en béns comuns; en aquest cas,
hauran d’expressar expressament la voluntat que es vol compartir els béns
(mitjançant acords). Per exemple, si compra una casa s’ha de registrar a nom dels
dos ja que sinó es considera propietat de qui l’ha pagat.
Exemples d’aquest règim són les CCAA de Catalunya, Illes Balears o València.
Aquest règim pot donar lloc a grans injustícies. Per exemple, en el cas d’una
parella que es casa al 1980 i es divorcia avui. El marit treballava i guanyava diners
i la dona no treballava. Tot està en nom del marit i la dona no té res. Per evitar que
la dona es quedi sense res, el sistema dóna una compensació a la part que no té
diners.
D) Sense règim matrimonial de propietat: Per exemple a Anglaterra o el cas dels

convivents a Espanya, no hi ha un règim de propietat dels cònjuges. Si volen
compartir béns hauran de comprar-los de forma comuna i registrar-los en nom de
les dues parts.
4.2. Règim de separació de béns
CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS
 Autonomia financera i administrativa: Els cònjuges mantenen la llibertat de

prendre decisions sobre els seus propis béns. En el règim de separació de béns,
cada cònjuge té la propietat, el gaudi, l’administració i la lliure disposició de tots els
seus béns, amb els límits que estableix la llei (art. 232-1 CCCat).
 Apropiació exclusiva dels guanys i altres adquisicions: El fet d’estar casat no
modifica el règim en el que s’obté el salari o altres adquisicions; és a dir, tots els
salaris que un cònjuge percep, seran del seu propi patrimoni. En el règim de
separació de béns, són propis de cadascun dels cònjuges tots els que tenia com a
tals quan es va celebrar el matrimoni i els que adquireixi després per qualsevol
títol (art. 232-2 CCCat).

lOMoARcPSD|1057234
 El fet de compartir la propietat dels béns s’efectua de forma voluntària:

Aquest sistema permet compartir els béns de forma voluntària, no mitjançant una
obligació legal o reglamentaria.
QÜESTIONS O DUBTES LEGALS
 La contribució a les despeses domèstiques comunes: Els cònjuges han de

decidir com contribueixen a les despeses comunes. No obstant, la llei concreta
que si no s’estableix d’una altra manera, contribuiran de forma proporcional als
seus beneficis o guanys.
 La comprovació de la propietat dels actius: Sovint pot ser difícil identificar qui
és el propietari real d’un bé quan no hi ha cap títol que ho acrediti o quan un dels
esposos té un títol quan no ha contribuït de forma total a adquirir-lo. Aquest no
seria el cas de la casa familiar, per la qual s’exigeix el registre.
 La compensació per les contribucions financeres als no familiars (feines de
la llar, l’educació dels fills, la contribució en l’empresa del cònjuge o en el seu
treball): Com es compensa al cònjuge que ha estat treballant en les tasques
domèstiques, tenint cura dels fills o, fins i tot, ajudant a la seva parella sense rebre
cap compensació? Hi ha diferents criteris que veurem més endavant. Els més
comuns són quantificar aquestes tasques en base als diners que s’haurien d’haver
pagat a un professional per a que les fes o compensar amb una part dels béns
obtinguts. En el dret civil català s’opta per determinar quin ha estat l0increment
dels actius o béns que ha obtingut el cònjuge i donar a l’altra part que ha contribuït
a la família un dret de participació sobre aquests.
PRINCIPIS
En el dret civil català, en relació al règim econòmic matrimonial cal destacar:
 Art. 232-1 CCCat.: En el règim de separació de béns, cada cònjuge té la

propietat, el gaudi, l’administració i la lliure disposició de tots els seus béns,
amb els límits que estableix la llei.
 Art. 232-2 CCCat.: En el règim de separació de béns, són propis de cadascun
dels cònjuges tots els que tenia com a tals quan es va celebrar el matrimoni i
els que adquireixi després per qualsevol títol.
L’autonomia dels cònjuges, no obstant, no és total, es troba subjecte als següents

límits:

lOMoARcPSD|1057234
 La responsabilitat per despeses familiars (art. 231-8 CCCat): Davant terceres

persones, ambdós cònjuges responen solidàriament de les
obligacions contretes per a atendre les necessitats i les despeses familiars
ordinàries d’acord amb els usos i el nivell de vida de la família. En cas d’altres
obligacions, en respon el cònjuge que les contreu.  TEMA 3
 Disposició de l’habitatge familiar (family dwelling) (art. 231-9 CCCat): Amb
independència del règim econòmic matrimonial aplicable, el cònjuge titular,
sense el consentiment de l’altre, no pot fer cap acte d’alienació, de
gravamen o, en general, de disposició del seu dret sobre l’habitatge familiar
o sobre els mobles d’ús ordinari que en comprometi l’ús, encara que es refereixi a
quotes indivises. Aquest consentiment no es pot excloure per pacte ni atorgar amb
caràcter general. Si manca el consentiment, l’autoritat judicial pot autoritzar l’acte,
tenint en compte l’interès de la família, i també si es dóna una altra causa justa. 
TEMA 3
 Compensació econòmica per raó de treball (art. 232-5 CCCat): En el règim de
separació de béns, si un cònjuge ha treballat per a la casa substancialment més
que l’altre, té dret a una compensació econòmica per aquesta dedicació
sempre que en el moment de l’extinció del règim per separació, divorci, nul·litat o
mort d’un dels cònjuges o, si s’escau, del cessament efectiu de la
convivència, l’altre hagi obtingut un increment patrimonial superior d’acord amb el
que estableix aquesta secció. Té dret a compensació, en els mateixos termes, el
cònjuge que ha treballat per a l’altre sense retribució o amb una retribució
insuficient.  TEMA 4
4.3. Concretar la titularitat d’un bé
TITULARITATS DUBTOSES
L’article 232-4 CCCat regula qui es considera titular d’un bé en cas de titularitats
dubtoses: Si és dubtós a quin dels cònjuges pertany algun bé o dret, s’entén que
correspon a ambdós per meitats indivises. Tanmateix, es presumeix que els béns
mobles d’ús personal d’un dels cònjuges que no siguin d’extraordinari valor i els que
estiguin directament destinats a l’exercici de la seva activitat li pertanyen
exclusivament.
 Norma general: La titularitat correspon de forma indivisa als dos cònjuges, la

meitat a cada un.

lOMoARcPSD|1057234
 Excepcions: Hi ha dos presumpcions de titularitat, que només afecten a béns

mobles ja que els béns immobles es pot conèixer la titularitat accedint al registre:
o Els béns mobles de valor ordinari seran de qui en faci un ús personal.
o Els béns mobles que estiguin directament relacionats amb l’activitat
professional d’un d’aquests cònjuges, serà propietat d’aquest.
ADQUISICIONS ONEROSES
 Prevalença del titular formal: Els béns adquirits a títol onerós durant el
matrimoni pertanyen al cònjuge que consti com a titular, fet que preval davant
presumpcions i altres mitjans de prova. És una regla lògica en un sistema de
separació dels béns encara que pot semblar injusta ja que, per exemple, si els dos
paguen la casa però es posa només un d’ells com a titular, es considera que la
casa és propietat de qui apareix en el registre i es considera que els diners que va
pagar l’altre cònjuge és una liberalitat o donació i aquest haurà de provar que
l’aportació va ser onerosa, fet bastant difícil de constatar.
 Presumpció de donació: Si es prova que la contraprestació es va pagar amb
béns o diners de l’altre cònjuge, se’n presumeix la donació. D’aquesta
manera, la llei presumeix que el bé va ser donat i aquest cònjuge tindrà la càrrega
de la prova de la onerositat de l’intercanvi. Aquesta presumpció pot semblar molt
forta però s’aplica ja que el matrimoni es concep una “comunitat de vida”, de
manera que a presumpció es considera:
o Una compensació per les contribucions a la família.
o Que prové de l’afecte mutu i la solidaritat entre els cònjuges.
Exemple: Una parella compra una casa, el marit sol·licita una hipoteca. La dona
ajuda a pagar la hipoteca durant 20 anys. La dona no es considera propietària
perquè segons el registre el propietari forma és l’home. Si la dona vol mostrar
que té dret a reemborsament ha de provar que els diners no era donat de forma
altruista (és difícil de provar perquè, en escènica, el que s’ha de demostrar és
que es va fer un préstec al marit i si no estava documentat, és poc provable que
s’aconsegueixi provar).
 Excepcions de la prevalença del titular formal:

 Quan hi ha simulació.
 Quan hi ha acord fiduciari: El fideïcomís és la disposició segons la qual una
persona que serà dita fideïcomitent o fiduciant, en testament o en capítols
matrimonials, deixa tots els seus béns o una part a una altra persona
natural amb l'encàrrec de conservar-los i transmetre'ls a un tercer que serà

lOMoARcPSD|1057234
dit fideïcomissari o fiduciari. En el fideïcomís el fideïcomitent disposa que el

fiduciari adquireixi l'herència o el llegat amb el gravamen que, un cop vençut
el termini o complerta la condició, facin trànsit al fideïcomissari
 Quan es pot provar que es va donar els diners al cònjuge perquè es va fer
un préstec (encara que sigui sense interès)  és difícil de provar. Quan
concorri l’excepció, el cònjuge que va prestar diners i no és titular formal pot
rebre el reemborsament però mai serà considerat com a propietari.
 Casos on el títol formal és irrellevant:

 Béns mobles de valor ordinari per ús familiar: Si els béns adquirits a títol
onerós durant el matrimoni són béns mobles de valor ordinari destinats a l’ús
familiar, es presumeix que pertanyen a ambdós cònjuges per meitats
indivises, sense que prevalgui contra aquesta presumpció la mera prova de
la titularitat formal.
 Els béns adquirits actuant com agent de l’altre cònjuge o pel benefici de tots
dos cònjuge.
4.4. Compensació econòmica per raó de treball
Com que el règim de separació de béns pot resultar injust, el legislador català regula
una compensació continguda a l’art. 232-5.1 CCCat:
En el règim de separació de béns, si un cònjuge ha treballat per a la

casa substancialment més que l’altre, té dret a una compensació econòmica per
aquesta dedicació sempre que en el moment de l’extinció del règim per separació,
divorci, nul·litat o mort d’un dels cònjuges o, si s’escau, del cessament efectiu de la
convivència, l’altre hagi obtingut un increment patrimonial superior d’acord amb el
que estableix aquesta secció.
Aquesta compensació pot ser exigida pel cònjuge que es troba en una situació de
desavantatge o en una posició dèbil i el règim és el de la separació de béns. No es
dóna en la comunitat de béns ja que ja es compensa a la part dèbil.
REQUISITS PER L’APLICACIÓ DEL RÈGIM
 S’ha de provar que el cònjuge amb dret a compensació ha treballat més que
l’altre en les tasques domèstiques i que gràcies a aquest fet, l’altre ha pogut
guanyar més diners.

lOMoARcPSD|1057234
 També té dret a la compensació el cònjuge que ha treballat per l’altre sense

retribució o amb una retribució insuficient.
LA COMPENSACIÓ RACIONAL
És difícil determinar la compensació que cal donar. Podria fixar-se en base al preu que
s’hauria pagat pel treball realitzat, és a dir, el sou que hauria cobrat a una persona per
dedicar-se a les tasques domèstiques o al servei que feia el cònjuge sense
contraprestació, una contraprestació per les pèrdues incorregudes o el repartiment de
beneficis amb el cònjuge (aquesta idea prové de la concepció del matrimoni com una
“comunitat de vida”).
En qualsevol cas, l’article 232-3 CCCat estableix que “per a determinar la quantia de la
compensació econòmica per raó de treball, s’ha de tenir en compte la durada i la
intensitat de la dedicació, atesos els anys de convivència i, concretament, en cas
de treball domèstic, el fet que hagi inclòs la criança de fills o l’atenció personal a
altres membres de la família que convisquin amb els cònjuges.
APLICACIÓ DE LA COMPENSACIÓ
 S’aplica a matrimonis que s’hagin separat, divorciat, anul·lat o quan un dels

cònjuges mor. També s’aplica en el cas dels convivents que deixen de ser-ho
(art. 234-9 CCCat).
 Es quantifica aplicant les normes del règim de participació en els guanys.
 S’estableix un límit a la compensació econòmica per raó de treball (que ajuda
a reduir la incertesa legal): un 25% de la diferència entre els increments dels
patrimonis dels cònjuges. Tanmateix, si el cònjuge creditor prova que la seva
contribució ha estat notablement superior, l’autoritat judicial pot
incrementar aquesta quantia. Exemple: El matí durant el matrimoni guanya 100M.
La dona, durant el matrimoni en guanya 50M. La dona ha ajudat al marit en la
seva feina i ha participat més de les tasques de la llar. Quin és el màxim que la
dona pot exigir al marit com a compensació? 25%*(100M-50M)= 12’5M. No
obstant, si la dona pot provar que la seva contribució ha estat major, pot demanar
més, però en aquest cas, la càrrega de la prova li correspon a ella.
 Existeix la possibilitat de pactar un increment, reducció o renúncia de la
compensació: En previsió d’una ruptura matrimonial o de dissolució del matrimoni
per mort, hom pot pactar l’increment, la reducció o l’exclusió de la compensació
econòmica per raó de treball (art. 232-7 CCCat).

lOMoARcPSD|1057234
 En principi, el pagament és en efectiu llevat que les parts acordin una altra
cosa, però el jutge podrà autoritzar el deutor a pagar en espècie i pagar a terminis,
amb un venciment màxim de tres anys i la meritació de l’interès legal a comptar
del reconeixement. En aquest cas, es pot ordenar la constitució d’una hipoteca o
altres garanties a favor del cònjuge creditor (art. 232-8 CCCat).
 Es poden reduir o suprimir les donacions. Si en el patrimoni del cònjuge deutor
no hi ha béns suficients per a satisfer la compensació econòmica per raó de
treball, el creditor pot demanar la reducció o la supressió de les donacions i les
atribucions particulars en pacte successori fetes per aquell durant la vigència del
règim, començant per la més recent, seguint per la següent més recent i així
successivament. El creditor també pot impugnar els actes a títol onerós fets pel
deutor en frau del seu dret. Les accions caduquen al cap de quatre anys
de l’extinció del règim i no són procedents quan els béns estiguin en poder de
terceres persones adquirents a títol onerós i de bona fe (art. 232-9 CCCat). Mai es
tindran en compte les donacions fetes als fills comuns; aquestes no serviran per
incrementar la compensació.
Compensació econòmica per raó de treball vs. Prestació compensatòria

(Compensation for household work vs- compensatory payment for the marital
breakdown)
La prestació compensatòria es troba regulada als articles 233-14 i ss. CCCat.: El

cònjuge la situació econòmica del qual, com a conseqüència de la ruptura de la
convivència, resulti més perjudicada té dret a sol·licitar en el primer procés matrimonial
una prestació compensatòria que no excedeixi el nivell de vida de què gaudia durant el
matrimoni ni el que pugui mantenir el cònjuge obligat al pagament, tenint en compte el
dret d’aliments dels fills, que és prioritari. En cas de nul·litat del matrimoni, hi té dret el
cònjuge de bona fe, en les mateixes circumstàncies. La solució és similar per als
convivents (es tractarà al Tema 12).
No és el mateix la prestació compensatòria i la compensació econòmica per raó de

treball:
 En el cas de la pensió compensatòria no s’ha de provar que s’ha treballat més

en les tasques domèstiques o que s’ha treballat per l’altre cònjuge sense
rebre contraprestació. És suficient provar que s’estava casat i que s’ocupava
una posició dèbil a l’acabar el matrimoni.

lOMoARcPSD|1057234
 La compensació econòmica depèn del règim econòmic matrimonial, ha de ser

separació de béns. En canvi, la prestació compensatòria és independent al
règim econòmic matrimonial.
En la determinació de la prestació compensatòria cal fixar la quantia i la durada i

s’atendrà a la posició econòmica dels cònjuges, la realització de tasques familiars (per
si han minvat la capacitat d’un dels cònjuges d’obtenir ingressos), les perspectives
econòmiques previsibles dels cònjuges (tenint en compte l’edat, la salut i si s’atribueix
la guarda dels fills), la durada de la convivència i les possibles noves despeses
familiars del deutor (art. 233-15 CCCat). En tot cas, també es podrà pactar la
modalitat, la quantia, la durada i l’extinció en els pactes en previsió de ruptura
matrimonial.
El perquè s’estableix una prestació compensatòria cal analitzar-lo formulant les

següents preguntes:
- Deure de suportar després del matrimoni? No.

- Compensació per pèrdues incorregudes? No, ja que aquestes ja estan cobertes
per la compensació econòmica per raó de treball.
- Rehabilitació personal i professional? Sí, aquesta és la raó de ser de la prestació
compensatòria; que la persona pugui entrar al món socio-laboral en les mateixes
circumstàncies en les que es trobava.
Relació entre les dues compensacions: prestació compensatòria i la compensació

econòmica per raó de treball
 Compatibilitat (art. 232-10 CCCat): El dret a la compensació econòmica per raó

de treball és compatible amb els altres drets de caràcter econòmic que
corresponen al cònjuge creditor i s’ha de tenir en compte per a fixar aquests drets
i, si escau, per a modificar-los
 L’exercici dels drets (art. 232-11 CCCat): En els dos casos, cal que siguin
reclamades en els procediments que causen l’extinció del règim (nul·litat de
matrimoni, separació o divorci o procediment per obtenir l’eficàcia civil de les
decisions eclesiàstiques). En cas de mort, la pretensió per a reclamar prescriu al
cap de 3 anys de la mort del cònjuge en el cas de la compensació econòmica per
raó de treball i en el cas de la prestació si un dels cònjuges mor abans que passi
un any des de la separació de fet, l’altre pot reclamar als hereus el seu dret en els
tres mesos següents a la mort
10

lOMoARcPSD|1057234
 Precedència de la compensació per raó de treball sobre la prestació

compensatòria (art. 233-15 a)): En la determinació de la quantia de la prestació
compensatòria es tindrà en compte la compensació econòmica per raó de treball
que s’hagi fixat.
4.5. Compensació per raó de treball i prestació compensatòria en el Dret Anglès

(Compensation for household work and for marital dissolution in English
law)
En el common law no hi ha un règim econòmic del matrimoni tal i com s’entén en els
sistemes de dret civil, és més, no hi ha un règim en defecte de pacte dels
cònjuges. El matrimoni no afecta els drets que tenen les parts sobre les seves
propietats, per tant, els actius dels cònjuges es mantenen separats. La reassignació
dels béns familiars és un mecanisme rellevant en el common law per garantir un nivell
de vida igualitari pels cònjuges. El mateix sistema es segueix a Irlanda o Escòcia,
encara que aquesta última no sigui part del common law. A l’hora d’aplicar la
reassignació el Jutge ha de tenir en compte totes les circumstàncies del cas:
 El benestar dels fills.

 Els ingressos, la capacitat d'ingressos, béns i altres recursos financers que cada
cònjuge té o pugui tenir en el futur previsible.
 Les necessitats financeres, obligacions i responsabilitat que cada cònjuge pugui
tenir en el futur.
 El nivell de vida de la família bans de la ruptura del matrimoni.
 L’edat de cada cònjuge i la durada del matrimoni.
 Qualsevol discapacitat física o mental d’algun dels dos cònjuges.
 Els possibles perjudicis econòmics que ha causat a cada cònjuge el matrimoni.
El resultat de la reassignació o redistribució dels béns depèn molt de cada cas i té

l’objectiu de mantenir el nivell de vida dels cònjuges. La sentència White v. White va
establir que no podia haver un biaix a favor del cònjuge que guanyava els diners en
perjudici d’aquell que es feia càrrec de la casa i els fills. D’aquesta manera es trenca
una mica amb el principi de mantenir el nivell de vida i s’aposta per seguir un criteri
que garanteixi un tracte igualitari dels cònjuges.
En el dret anglès i en el common law en general, el jutge té molt poder discrecional a

l’hora de redistribuir els béns en cas de divorci. En el càlcul dels béns no hi ha una
distinció entre aquells la propietat i els actius financers. El tribunal pot exigir diferents
tipus d’obligacions:
11

lOMoARcPSD|1057234
 Pagaments periòdics, amb o sense garantia.

 Drets de pensió, que serien com obligacions diferides.
 Obligacions de capital: Pagament únic, transferència de propietat, ordres de venta.
Els Tribunals, en les seves decisions, tenen en compte el principi d’autosuficiència i

intenten facilitar la ruptura ràpida i completa (“clean break”) entre les parts. Això
també s’ha intentat introduir al dret civil català, apostant per pensions de pagament
temporal i no per tota la vida, per evitar caure a una dependència respecte l’ex-
cònjuge.
A l’hora de determinar les obligacions que s’hauran de complir, el tribunal ha de tenir

un compte uns criteris específics (Secció 25 de 1984 Act on Matrimonial and Family
Proceedings):
 L’objectiu general és aconseguir un resultat just.

 No hi ha jerarquia entre els criteris jurídics.
 El criteri d’igualtat de la divisió dels béns ha de ser aplicat com un control sobre
l’import de l’adjudicació: s’han de donar raons de pes per justificar una divisió
desigual. El cas Lambert v. Lambert va establir que era molt restringida la
possibilitat de fer una distribució dels béns no igualitària i que aquesta distribució
només es podria justificar en cas de que un dels cònjuges hagués fet una
contribució excepcional.
4.6. Règim de participació en els guanys (Regime of participation in acquests)
Dins d’aquest règim hi ha diferents models:
 Sistemes de comunitat diferida (Deferred community of property): Països

nòrdics, Àustria.
 Sistemes compensatoris: Alemanya, Grècia, Suïssa.
ELS PRINCIPIS DEL RÈGIM
Art. 232-13.1 CCCat.: El règim econòmic matrimonial de participació en els guanys

atribueix a qualsevol dels cònjuges, en el moment en què s’extingeix el règim, el
dret a participar en l’increment patrimonial obtingut per l’altre durant el temps que
aquest règim hagi estat vigent.
 És un règim voluntari, que s’ha d’acordar en les capitulacions matrimonials.
12

lOMoARcPSD|1057234
 Els cònjuges mantenen l’autonomia financera durant la durada del règim,

estant només subjectes a alguns límits legals com l’habitatge familiar (family
dwelling).
 Al final del règim, els cònjuges participen en els béns o en l’augment de la riquesa
obtingut per l’altra part.
 El cònjuge que guanya menys durant el temps en què dura el règim, a la
finalització d’aquest, té dret a una divisió equitativa de l’augment dels beneficis o
riquesa extraordinària obtinguts per l’altra part.
 Si un dels cònjuge no guanya res, té el dret a obtenir la meitat dels beneficis
obtinguts per l’altra part. Si cap dels cònjuges obté un augment de beneficis, no hi
haurà crèdit a repartir.
 La regla general és que es reparteixi 50%-50%, però un altre acord és possible.
Els pactes que atribueixin una participació en els guanys diferent de la meitat de
l’increment patrimonial solament són vàlids si s’estableixen amb caràcter recíproc i
igual a favor de qualsevol dels cònjuges. Exemple: si els béns inicials del cònjuge
A eren 10 i al final del règim eren 35, ha tingut un increment de 25. Si els béns
inicials del cònjuge B eren 5 i al final del règim eren 20, té un guany de 15. La
diferència a favor del cònjuge A són 10, i per tant, el crèdit per B seran 5 (10/2).
 S’hauran de calcular els béns a l’inici i al final del règim:
o INICI: L’escriptura pública de constitució del règim de participació en els
guanys s’ha d’acompanyar amb un inventari del patrimoni inicial de cada
cònjuge, en el qual s’han de ressenyar els béns, indicant-ne l’estat material,
les càrregues i les obligacions. Es tenen en compte:
 Els béns que ha tenia el cònjuge en el moment de l’inici del règim
(tenint en compte els valors negatius –càrregues i obligacions-).
 Els béns adquirits sense contraprestació durant el règim (reglats,
llegats, donacions...).
 Indemnització per danys personals, excepte per la pèrdua futura
d’ingressos (lucre cessant –lucrum cessans-).
o FINAL: Per calcular el valor dels béns del cònjuge al final del règim es
tindran en compte:
 Actius que subsisteixen en l’estat del cònjuge en el moment de
l’extinció del règim.
 Actius alineats a títol gratuït durant el règim (per exemple, regals fets).
 El detriment en el valor dels actius causats de manera fraudulenta per
reduir els guanys.
13

lOMoARcPSD|1057234
Les mateixes regles s’apliquen per calcular la compensació per raó de treball (art.
232-6 CCCat).
4.7. Règim dels béns adquirits per pacte de supervivència
Art. 231-15.1 CCCat: Els cònjuges o futurs contraents que adquireixin béns
conjuntament a títol onerós poden pactar en el mateix títol d’adquisició que, quan
qualsevol d’ells mori, el supervivent esdevingui titular únic de la totalitat.
 Mitiga la severitat de la separació de béns.

 És aplicable tant a cònjuges com a convivents.
 Serveix com una prestació al cònjuge o parella supervivent.
 Opera com un acord sobre l’herència d’un bé o actiu en particular.
GESTIÓ DELS ACTIUS ADQUIRITS AMB PACTE DE SUPERVIVÈNCIA
 Els béns no poden ésser alineats ni gravats, si no és per acord d’ambdós

cònjuges.
 Cap dels cònjuges no pot transmetre a terceres persones el seu dret sobre els
béns.
 S’ha de mantenir la indivisió dels béns.
INCIDÈNCIA DE LA INSOLVÈNCIA EN EL PACTE DE SUPERVIVÈNCIA
 El creditor d’un dels cònjuges pot demanar l’embargament sobre la part que el
deutor té en els béns adquirits amb pacte de supervivència. L’embargament
s’ha de notificar al cònjuge que no és part en el litigi.
 En cas de declaració de concurs, la part corresponent al cònjuge
concursat s’integra a la massa activa. L’altre cònjuge té dret a treure de la massa
aquesta part satisfent-ne el valor. Si es tracta de l’habitatge familiar, el valor és el
del preu d’adquisició actualitzat d’acord amb l’IPC del sector de l’habitatge. En els
altres béns, el valor és el que determinin de comú acord el cònjuge del concursat i
l’administració concursal o, si no n’hi ha, el que fixi l’autoritat judicial després
d’haver escoltat les parts i amb l’informe previ d’un expert si ho considera
pertinent.
FINALITZACIÓ DEL RÈGIM
El pacte de supervivència s’extingeix per:
14

lOMoARcPSD|1057234
a) Acord d’ambdós cònjuges durant el matrimoni.

b) Declaració de nul·litat del matrimoni, separació judicial o de fet, o divorci.
c) Adjudicació a un tercer de la meitat del bé com a conseqüència de
l’embargament o d’un procediment concursal.
La ineficàcia i l’extinció del pacte de supervivència determinen la cotitularitat, en

comunitat indivisa ordinària, dels cònjuges, o del cònjuge supervivent i dels hereus
del premort, o bé del cònjuge no deutor i de l’adjudicatari de la meitat del cònjuge
deutor.
15

lOMoARcPSD|1057234
TEMA 5 – LA RELACIÓ DE PROPIETAT ENTRE CÒNJUGES (II): RÈGIMS DE

COMUNITAT DE BÉNS
5.1. Règims de Comunitat de béns
El règim econòmic matrimonial de la comunitat de béns (Sociedad de ganaciales) és

important perquè s’aplica a bastants Estats europeus i perquè és el règim defectiu en
aquelles CCAA de règim comú (aquelles on s’aplica el CC).
Característiques comunes:
• Creació d’un patrimoni comú que comprèn tots els béns adquirits a títol no gratuït
durant el matrimoni.
• Hi ha determinats deutes que es denominen deutes de guanys o comuns.
• Els cònjuges administraran conjuntament els béns de guanys o comuns: Ambdós
cònjuges tenen els mateixos drets en l’administració dels actius. Els cònjuges no
només administren de manera conjunta sinó que també tenen el deure d’informar a
l’altre sobre el què es faci amb els fons comuns.
• Es preveuen una sèrie de regles referents a la liquidació de la comunitat i a la
distribució dels béns.
En la comunitat de béns existeixen 2 models principals:
A. Societat de guanys: És el model seguit per França, Espanya, Itàlia i pels països de
l’Europa de l’Est. En aquest model, seran comuns els guanys o beneficis de
qualsevol dels cònjuges des de la celebració del matrimoni i, un cop es dissolgui la
societat de guanys, els béns que en formin part es dividiran a parts iguals.
B. Comunitat universal: És el model seguit pels Països Baixos. En aquest model, tots
els béns, inclosos els obtinguts abans del matrimoni, pertanyen a ambdós cònjuges.
És a dir, s’estableix la propietat a parts iguals d’ambdós cònjuges sobre tots els
béns presents i futurs i, quan es dissolgui el matrimoni, es repartiran
obligatòriament a parts iguals.
1

lOMoARcPSD|1057234
5.2. La societat de guanys en el Codi Civil.
5.2.1. Principis
La societat de de guanys es regeix pels següents principis:
∆ Art. 1344 CC: Mitjançant la societat de guanys seran comuns els guanys o beneficis
obtinguts indistintament per qualsevol dels cònjuges, que es repartiran per mitats
quan es dissolgui aquesta.
∆ Art. 1396 CC: Un cop dissolta la societat es procedirà a la liquidació, que s’iniciarà
amb un inventari de l’actiu i el passiu de la societat.
∆ Art. 1404 CC: Una vegada fetes del deduccions en l’inventari realitzat d’acord amb
els articles anteriors, el romanent constituirà l’haver de la societat de guanys, que
es dividirà per meitats entre ambdós cònjuges o els seus hereus.
5.2.2. Béns privatius i béns de guanys o comuns.
Béns Privatius (Art. 1346 CC) Béns de guanys (Art. 1347 CC)
v Els béns i drets preexistents. En aquest punt, la v Els béns i drets obtinguts pel treball o la indústria
societat de guanys és diferent a la comunitat d’algun dels cònjuges.
universal. v Els fruits, rendes o interessos que produeixin tant els
v Els béns i drets adquirits a títol gratuït després de béns privatius com els de guanys o comuns. També
la constitució de la societat (llegats). es considera comuna la part dels actius privatius que
v Els béns i drets adquirits a costa o en substitució incrementen de valor a causa de millores realitzades
de béns privatius. durant el matrimoni i pagats amb diners comuns.
v Els béns i drets adquirits per dret de retracte v Els béns i drets adquirits a títol onerós a costa dels
titularitat d’un dels cònjuges (subrogació real) fons comuns, quan l’adquisició sigui per la societat o
v Els béns i drets inherents a la persona i els no només per un dels cònjuges.
transmissibles inter vivos. v Els béns i drets adquirits per dret de retracte de
v La compensació pels danys inferits sobre la caràcter comú, encara que s’adquireixin amb fons
persona d’un dels cònjuges o sobre els seus béns privatius. En aquest cas, la societat serà deutora del
privatius. cònjuge pel valor satisfet.
v El vestit i els objectes d’ús personal que no tinguin v Les empreses i establiments fundats durant la
un valor extraordinari. vigència de la societat per qualsevol dels cònjuges a
v Els instruments necessaris per a l’exercici de la costa dels béns comuns. Si en la constitució de
professió o ofici, excepte quan aquests formin part l’empresa o establiment hi concorre capital privatiu i
del patrimoni d’un establiment o explotació comú. capital comú, s’aplicarà l’art. 1354 CC.
2

lOMoARcPSD|1057234
5.2.3. Deutes comuns
Els deutes comuns estan regulats als arts. 1362 i 1363 CC i estan formats per aquelles
despeses que han de ser assumides per la comunitat com són:
⇒ Art. 1362 CC:

1. El manteniment de la família, l’alimentació i l’educació dels fills comuns, així
com, el manteniment dels fills d’un dels cònjuges quan convisquin en el
mateix habitatge familiar.
2. La adquisició, tinença i gaudi dels béns comuns.
3. L’administració ordinària dels béns privatius de qualsevol dels cònjuges: Tot i
que pot semblar incoherent, es justifica perquè com que els guanys derivats
dels béns privatius seran comuns, és coherent que els costos que es derivin
de l’administració d’aquests béns també siguin comuns.
4. La explotació regular dels negocis o l’exercici de la professió, art, o ofici de
cada cònjuge.
⇒ Art. 1363 CC: Les quantitats donades o promeses per ambdós cònjuges de comú
acord, quan no haguessin pactat que s’hagin de satisfer amb béns privatius d’algun
d’ells totalment o en part.
5.2.4. L’administració dels béns comuns
El principi general que regeix l’administració de la societat de guanys és el principi

d’administració conjunta tal com s’estableix a l’art. 1375 CC. Aquest principi implica que
la gestió i disposició dels béns comuns correspon conjuntament a ambdós cònjuges,
sens perjudici de les excepcions que es recullen al CC.
El principi d’administració conjunta s’aplica a:
à L’alienació o gravamen a títol onerós.

à Disposicions a títol gratuït.
Existeixen les següents excepcions al principi d’administració conjunta:
Les despeses en concepte d’administració dels béns privatius.

Les despeses derivades de l’activitat professional.
La administració dels actius mantinguts en nom de o en possessió d’un dels
cònjuges, sens perjudici del deure d’informar a l’altre cònjuge.
Les despeses urgents.
Petits obsequis.
3

lOMoARcPSD|1057234
5.2.5. Dissolució, liquidació i divisió de la comunitat
CAUSES DE DISSOLUCIÓ
Segons l’art. 1392 CC, la societat de guanys es dissoldrà de ple dret quan:
1. Es dissolgui el matrimoni.
2. El matrimoni sigui declarat nul.
3. Judicialment es decreti la separació dels cònjuges.
4. Els cònjuges pactin un règim econòmic diferent en la manera convinguda en el Codi
Civil.
La societat de guanys també conclourà per decisió judicial, a petició d’un dels cònjuges,
quan concorri algun dels següents supòsits:
1. Que l’altre cònjuge sigui declarat judicialment incapacitat, pròdig, absent o en fallida
o concurs de creditors, o condemnat per abandonament de família. Per tal que el
jutge acordi la dissolució serà suficient amb que el cònjuge que la demani presenti
la corresponent resolució judicial.
2. Que l’altre cònjuge hagi realitzat per sí mateix actes dispositius o de gestió
patrimonial que impliquin frau, dany o risc pel drets de l’altre en la societat.
3. Portar més d’un any separats de fet per mutu acord o per abandonament de la llar.
4. Incomplir de manera greu i reiterada el deure d’informar sobre el desenvolupament i
els rendiments de les activitats econòmiques.
LIQUIDACIÓ
El règim de liquidació de la societat està regulat als arts. 1396 a 1406 CC i estableix que
s’han de realitzar les següents operacions:
1. Art. 1396 CC: Un cop dissolta la societat es procedirà a la seva liquidació,

començant per la realització d’un inventari de l’actiu i el passiu de la societat.
2. Art. 1367 CC: Formaran part de l’actiu:
a. Els béns de guanys o comuns existents en el moment de la dissolució.
b. L’import actualitzat del valor que tenien els béns alienats mitjançant negoci
il·legal o fraudulent si no s’haguessin recuperat.
c. L’import actualitzat de les quantitats pagades per la societat que vagin a
càrrec de només un dels cònjuges i, en general, constitueixin crèdits de la
societat contra aquest.
4

lOMoARcPSD|1057234
3. 1398 CC: El passiu de la societat estarà format de les següents partides:

a. Els deutes pendents a càrrec de la societat.
b. L’import actualitzat del valor dels béns privatius quan la restitució s’hagi de fer
en efectiu perquè s’han gastat en interès de la societat. S’aplicarà la mateixa
regla sobre els deterioraments produïts en aquests béns en benefici de la
societat.
c. L’import actualitzat de les quantitats que, havent-se pagat per només un dels
cònjuges, vagin a càrrec de la societat i, en general, les quanties que
constitueixin crèdits dels cònjuges contra la societat.
4. Art. 1399 CC: Un cop fet l’inventari es pagaran en primer lloc els deutes de la
societat començant pels deutes d’aliments. En referència a la resta de deutes,
s’estarà a la regulació sobre la concurrència i prelació de crèdits.
5. Art. 1400 CC: Quan no hi hagi suficient efectiu per pagar els deutes es podrà oferir
l’adjudicació de béns de guanys o comuns per tal de pagar. No obstant, si qualsevol
partícip o creditor ho demana es procedirà a alienar el bé i a pagar amb aquest
import.
6. Art. 1401 CC: Mentre no s’hagin pagat tots els deutes de la societat, els creditors
conservaran els seus crèdits contra el cònjuge deutor. El cònjuge no deutor,
respondrà amb els béns que li hagin estat adjudicats, si s’ha formulat correctament
inventari judicial o extrajudicial. Si a conseqüència d’aquest fet un cònjuge paga
més del que li és imputable, podrà repetir contra l’altre.
7. Art. 1402 CC: Els creditors de la societat de guanys tindran en la liquidació
d’aquesta els mateixos drets que els hi reconeixen les lleis en la participació i
liquidació d’herències.
8. Art.1403 CC: Un cop s’hagin pagat els deutes i gravàmens de la societat
s’abonaran les indemnitzacions i reintegraments deguts a cada cònjuge fins on
arribi el cabdal inventariat, fent les compensacions que corresponguin quan el
cònjuge sigui deutor de la societat.
9. Art. 1404 CC: Un cop fetes les deduccions al cabdal inventariat, el romanent
constituirà l’haver de la societat de guanys, que es dividirà a parts iguals entre els
cònjuges o els seus hereus.
10. Art. 1405 CC: Si un dels cònjuges resulta en el moment de la liquidació creditor
personal de l’altre, podrà exigir que li satisfaci el seu crèdit mitjançant l’adjudicació
de béns comuns, excepte quan el deutor pagui voluntàriament.
5

lOMoARcPSD|1057234
DIVISIÓ DE LA COMUNITAT
L’art. 1406 CC estableix que cada cònjuge tindrà dret a que s’incloguin amb preferència
en el seu haver, fins on aquest arribi:
1. Els béns d’us personal no inclosos en l’apartat 7è de l’art. 1346 CC.

2. L’explotació econòmica que gestioni efectivament.
3. El local on realitzi la seva professió.
4. En cas de mort de l’altre cònjuge, l’habitatge on tingui la residència habitual.
En resum, l’article 1406 CC estableix determinats drets de preferència a favor de

cadascun dels cònjuges.
6

lOMoARcPSD|1057234
TEMA 6- PATERNITAT PER REPRODUCCIÓ NATURAL
6.1. Què és un pare?
6.1.1 El Pare i conceptes relacionats
El terme pare no es unívoc i quan el tractem veiem que es relaciona amb tres
conceptes concrets: la paternitat biològica, la paternitat legal o filiació i la
responsabilitat parental (BAIHAM et al., Què és un pare?..., OUP, 1999)
• Paternitat natural o biològica (biological parentage):

o És un concepte biològic, on la filiació es dóna exclusivament pel fet del
naixement (a través del embaràs i el part) i la compartició d’una dotació
genètica.
• Paternitat legal o filiació (legal parenthood)
o És un concepte legal no necessàriament lligat a la paternitat biològica.
o En aquest sentit, la filiació legal es pot establir:
o Sobre la base de la naturalesa, atribuint la paternitat legal al pare biològic
del nen.
o Per consentiment, quan els pares que cuidaran el nen no es corresponen
amb els pares biològics (perquè el nen és d’altre parella –adopció- o perquè
prové de gàmetes d’un donant –reproducció assistida-).
• La responsabilitat parental: És un conjunt de drets i deures destinats a
promoure i salvaguardar el benestar de l'infant. Comprèn:
o la cura, la protecció i l'educació;
o el manteniment de relacions personals;
o l'administració dels béns, i
o la representació legal.
à Pertoca als pares legals o a altres persones amb vincles rellevants amb el nen,
i requereix certa idoneïtat per a la seva guàrdia i educació.
Nota: Normalment la paternitat natural, la legal i la responsabilitat parental

coincideixen en la mateixa persona, però en la societat d’avui no té perquè ser així à
amb les tècniques de reproducció assistida, adopcions, parelles homosexuals, mares
subrogades... cada vegada existeix una dissociació major d’aquests tres conceptes.
1


lOMoARcPSD|1057234
6.1.2 Models jurídics de filiació
Als països de la UE trobem dos models jurídics de filiació:
• El model basat en la veritat biològica, que considera com a pare al progenitor

natural/biològic del nen.
• El model basat en la veritat social, que considera com a pare la persona que
actua com a tal, encarregat-se del nen.
L’existència d’aquests 2 models evidencia la problemàtica entre la veritat biològica vs.

la pau familiar i la seguretat jurídica (conceptes connectats amb l’interès superior del
infant i els terminis per algunes demandes de paternitat), però a la pràctica no és una
qüestió de blanc o negre: per obtenir sistemes justos es tenen en compte les dues
realitats.
Això és el que passa, per exemple, al sistema legal català, que es basa en la veritat
biològica però amb certs límits per preservar l’estabilitat social. En aquest sentit:
permet al pare biològic demanar al jutge ser reconegut com a pare legal (i la seva
demanda serà garantida, sempre que el test d'ADN doni positiu, per preponderància
de la realitat biològica) PERÒ estableix un límit de temps per prendre aquesta acció,
perquè també té en compte la realitat social i vol preservar l'estabilitat familiar.
à Passat aquest límit de temps, el fill és l’únic que pot prendre acció perquè el pare
biològic sigui considerat també el seu pare legal.
El sistema alemany, en contraposició, es basa en la realitat social i no té masses

matisos: fa prevaldre les relacions familiars existents i considera pare legal a qui actua
com a tal, sense autoritzar acció al pare biològic en cas de ser diferent (sí permet
exercir acció, però, al fill major d’edat, que pot demanar que el seu pare biològic sigui
reconegut també com el seu pare legal).
à La legislació germana a vegades pot preocupar-se poc per l’interès del fill i va ser
condemnada pel TEDH (Sec 5ª) el 21/12/2010, al cas Anayo vs Alemanya.
• Fets del cas:

o En aquest cas el pare biològic és un nigerià, Frank Eze Anayo, que va
arribar a Alemanya el 2003 i va tenir una relació d'uns 2 anys amb Mrs. B,
una dona casada però separada de fet del seu marit.
2


lOMoARcPSD|1057234
o De la seva relació van néixer 2 bessons al desembre de 2005 -4 mesos

després que la parella de Mrs. B i Frank es trenqués- i els nens van viure
amb la dona i el seu marit (que estaven junts de nou).
o Frank, el pare biològic, va iniciar tràmits davant la justícia per veure els seus
fills, però la dona i el seu marit (així com els tribunals germans) li van negar
aquesta possibilitat à no se’l considerava el pare legal i, per tant, no podia
veure als seus fills.
• Pronunciament del TEDH: va condemnar als tribunals Alemanys, però no perquè
no reconeguessin la paternitat de Frank, sinó perquè no li van deixar veure els
seus fills tot i que aquest va mostrar "un veritable interès pels nens abans i
després del naixement”, indicant que volia tenir contacte amb ells i iniciant accions
legals per aconseguir-ho.
6.1.3 Efectes de la filiació
De la paternitat com a concepte legal es deriven certs efectes civils que apliquen en tot
cas (respecte nens adoptats, fruit d’una relació matrimonial, extramatrimonial...).
La llista concreta es recull a l’Art. 235-2 CCC, i aquesta indica que:
1. “Tota filiació produeix els mateixos efectes civils, sens perjudici dels efectes
específics de la filiació adoptiva.
2. La filiació determina la potestat parental, els cognoms, els aliments i els drets
successoris i comporta l'assumpció de responsabilitats parentals envers els fills
menors i els altres efectes establerts per les lleis”.
Comentant aquests efectes:
1. La potestat parental permet al pare actuar a favor del fill a nivell de tribunals i en
altres aspectes de la vida,
2. El cognom es pren el dels pares, un cop establerta la filiació,
3. Els aliments s'han de donar periòdicament al infant necessitat,
4. Els drets successoris suposen dret a una part de l’herència, hi hagi o no un
testament i inclús si el pare exclou al fill del mateix –sempre es té dret a “la
legitima”-.
A més, cal tenir en compte que certs d’aquests drets (herència i aliments) també
funcionen de forma inversa. Així 1) si el fill mor, el pare té dret a part de l’herència i 2)
si el pare està necessitat, el seu fill està obligat a satisfer-li aliments.
3


lOMoARcPSD|1057234
6.1.4 Efectes limitats a la filiació
Es dona en casos excepcionals, recollits a l’Art. 235-14 CCC, i suposa que l’únic
efecte de la filiació és determinar qui és el pare del nen.
Art. 235-14 CCCat (Art. 111 CC) Eficàcia limitada
1. L’eficàcia limitada suposa que els efectes de la declaració de filiació es limiten a

la mera determinació d'aquest estat, a petició dels fills majors d'edat o
emancipats o del representant legal dels menors d'edat o incapacitats.
L’eficàcia limitada es dóna en els casos següents:
a) Si el progenitor ha estat condemnat per sentència ferma en un procediment
penal per causa de les relacions que han donat lloc a la filiació (es refereix a
casos de fills fruit d’una violació).
b) Si la filiació reclamada ha estat declarada judicialment amb l'oposició del
progenitor demandat (es a dir, si la paternitat s’estableix contra la voluntat
del demandat).
c) Si el reconeixement s'ha fet amb mala fe o amb abús de dret.
à Això passaria, per exemple, si un home:
• reconeix al seu fill una vegada ha mort, simplement per heretar d’ell
• reconeix al seu fill perquè sap que ha esdevingut ric i ell acaba de
caure en necessitat (per tant el fill deurà pagar-li aliments)
2. La determinació de la filiació als casos que indica l'apartat 1 no produeix cap
efecte civil a favor del progenitor (el fill no portarà el seu cognom ni tindrà cap
obligació respecte ell) però aquest sempre estarà obligat a vetllar pel fill i a
prestar-li aliments.
6.2. L'establiment de la paternitat legal per reproducció natural
6.2.1 Naixement: mater semper certa est?
El naixement és el mitjà més conegut per establir la paternitat legal. Serveix per
establir la filiació amb relació a la mare i es recull a l’Art. 235-3 CCCat, que determina
“La filiació per naturalesa, amb relació a la mare, resulta del naixement (...)”.
Avui la identitat de la mare sempre apareix al certificat de naixement (permetent

conèixer qui és), però això no sempre ha sigut així. Fins el 1999 era possible que la
dona “repudiés la seva maternitat”, no apareixent al registre i donant el seu fill en
adopció (Art. 47 Llei de Registre Civil I, 167 i 182 Reglament del Registre Civil). El
4


lOMoARcPSD|1057234
21/09/1999, però, el TC va declarar les normes que ho permetien eren

inconstitucionals, per atemptar contra el dret a conèixer el propi origen biològic.
Els arguments del TC van ser validats el 13 febrer 2003 pel pronunciament del TEDH
al cas Odièvre v. França, que va reiterar que el fill adoptat tenia dret a conèixer la seva
filiació biològica.
Sortejat aquest obstacle, cal dir que el naixement ja no és una eina infal·lible per
determinar la maternitat. En aquest sentit: des de que hi ha accés al tractaments de
reproducció assistida hi ha hagut una dissociació de maternitat gestacional, genètica i
intencional. Així, amb les parelles lesbianes i els acords de subrogació de mares
(ventres de lloguer), a dia d'avui podem tenir més d’una mare (p.ex. la que dóna els
òvuls –mare genètica-, la que dóna a llum –mare gestacional-, la que es queda amb el
fill- mare/mares intencionals-).
6.2.2 Presumpció de paternitat: pater is est quem nuptiae demonstrant
Es tracta d’una presumpció recollida a l’Art. 235-5.1 CCCat, que indica que: “Es tenen
per fills del marit els nascuts després de la celebració del matrimoni i dins els tres-
cents dies següents a la separació, judicial o de fet, dels cònjuges o a la declaració de
nul·litat o a la dissolució del matrimoni”.
És una presumpció "automàtica" que pretén garantir l’interès del nen (que és tenir pare
en tot moment) i recau sobre el marit perquè es qui té una probabilitat major de ser el
pare. Avui es tracta d’una presumpció fàcilment refutable (basta una prova d’ADN)
però al passat era més problemàtica àl’única manera de provar que no eres el pare
del nen era justificant que durant el període de concepció estaves al estranger.
Inici i fi de la presumpció:
• La presumpció s’inicia 6 mesos abans del casament. Si el nen fou concebut

abans, cap la negació de la paternitat i la inaplicació de la presumpció, d’acord
amb l’Art. 235-6.1 CCCat, que exposa: Si el fill neix dins els cent vuitanta dies
següents a la celebració del matrimoni, el marit pot deixar sense efecte la
determinació de la filiació que resulta de l’Art. 235-5, declarant que en desconeix
la paternitat.
• La presumpció finalitza 300 dies després de la separació (Art. 235-5.1 CCCat).
El conflicte de les presumpcions (Art. 235-5.3 CCCat)
5


lOMoARcPSD|1057234
El conflicte de presumpcions es dóna quan la mare es casa amb un altre home dins
els 300 dies següents a la dissolució o nul·litat del anterior matrimoni.
à En aquests casos, es presumeix que els fills nascuts després de la celebració del
segon matrimoni són fills del segon marit.
Intents de reforma legislativa:
En fer el llibre II del CCCat certs grups van proposar (tal i com va passar a Bèlgica)
que la presumpció de paternitat s’apliqués a cohabitants. La proposta, però, no va
prosperar, perquè cohabitació i matrimoni són realitats diferents i la presumpció de
paternitat es funda en el deure de lleialtat entre els esposos, que no existeix entre
cohabitants.
Una altra reforma pretesa va ser la introducció de la presumpció en parelles de

lesbianes casades. La proposta (malgrat que la va exigir un lobby rellevant al
parlament de Catalunya) no va prosperar, perquè en una parella homosexual la
presumpció no té sentit: no existeix ni la possibilitat biològica de que els fills siguin dels
dos membres de la parella.
6.2.3 Reconeixement
Ve regulat a l’Art. 235-9 CCCat (Art. 120.1 CC), que indica que “la filiació no
matrimonial es pot establir per: a) Reconeixement fet en testament o codicil, en
escriptura pública o davant la persona encarregada del Registre Civil (…)”
És el mitjà tradicional per establir la paternitat en parelles no casades, respecte de les

quals no aplica la presumpció, i suposa un pas previ abans de fer una reclamació
judicial ("antes reconocer que reclamar").
à Nota: Establir la filiació per reconeixement no suposa cap avantatge respecte

establir-la per la presumpció de paternitat (el nen té els mateixos drets als dos casos).
Capacitat per reconèixer un fill (Art. 235-11 CCCat; Art. 121 CC):
Per reconèixer un fill el CCCat exigeix capacitat natural i, si s’és un home, tenir al
menys 14 anys. Per dones no hi han requeriments d’edat, perquè tenen capacitat pel
reconeixement de la maternitat des de que s’acrediti el fet del part (tinguin l’edat que
tinguin).
6


lOMoARcPSD|1057234
Requisits del reconeixement (Art.235-12 CCCat; Art.123-124 CC):
El reconeixement ha de ser personal (fet pel pare o la mare, no pels seus hereus) i
dins dels 8 dies després del naixement (o 30, excepcionalment).
A més, pot referir-se a fills ja morts sota les condicions del Art. 235-12.4 CCCat, que
indica que “El reconeixement d’un fill ja mort nomes és eficaç si deixa descendents i
els de grau més pròxim el consenten”.
El reconeixement i la veracitat de la declaració:
El reconeixement de la paternitat no es basa en la veritat biològica, i es permet sense

fer tests d'ADN ni cap tipus de prova. Per aquest motiu, facilita els reconeixements de
mala fe o de complaença -que es donen quan un home, que sap que no es pare d’un
nen, reconeix al fill per ajudar la mare- i fan que la paternitat sigui qüestionable.
à Per tot això (que pot anar en contra del interès del nen) el reconeixement ha sigut
una figura criticada: potser seria millor aplicar l’adopció.
6.2.4 La decisió administrativa (administrative proceedings)
Serveix per establir la paternitat de fills adults i emancipats o menors i incapacitats, si

ha passat el termini per reconèixer la paternitat. És un procés més exigent que el
reconeixement i es contempla a l’ Art. 235-9 CCCat, que indica que: “1. La filiació no
matrimonial es pot establir per: b) Resolució dictada en un expedient tramitat d'acord
amb la legislació del Registre Civil”.
à La decisió administrativa es pren en un procés que s'inicia amb l’audiència de les

parts i el Ministeri Fiscal (public prosecutor), en cas de fill menor. No és una acció
personal (de forma que es pot dur a terme per persones diferents als pares, p.ex. pels
seus hereus) i prospera sempre que es compleixen els requisits legals i no hi hagi
objeccions dels interessats ni del ministeri fiscal (Art. 49 Llei de Registre Civil- 189
RRC). Quan hi ha objeccions, però, els interessats poden accedir als procediments
judicials (amb efectes limitats, llevat que hi hagi una raó de pes per justificar la
tardança en el reconeixement).
6.2.5 La decisió judicial
Té caràcter subsidiari i és l’últim mitjà a utilitzar per reconèixer la paternitat (perquè

implica acudir a judici i gastar temps i diners).
7


lOMoARcPSD|1057234
És el mitjà més fiable per establir la paternitat (a l’incloure tests d’ADN) i es porta a
terme mitjançant les accions de paternitat, regulades al CC per mandat de l’Art. 39.2
CE, que resa: "(...) La llei possibilitarà la investigació de la paternitat”.
6.3. Les accions de paternitat
Trobem 3 tipus d’accions de paternitat:
1. Les accions de reclamació de la paternitat / maternitat / filiació en general, que

pretenen establir que algú és el pare/mare d’un nen.
2. Les accions d’impugnació de la paternitat / maternitat / filiació en general, que
pretenen el contrari i normalment es porten a terme per l’home casat que, per la
presumpció de paternitat, és erròniament considerat “pare”.
3. Les accions mixtes per impugnar i establir la paternitat / maternitat / filiació, que
són molt comuns a la pràctica i suposen que, al mateix procediment, s’impugna la
paternitat d’una persona i es demana establir la d’altre.
à Aquestes accions venen regulades al Art. 235-22 CCCat. Aquest article indica:
a. “L'exercici de l'acció de reclamació de filiació permet l'acumulació de l'acció
d'impugnació de la filiació contradictòria. En aquest cas, l'acció d'impugnació
és accessòria de la de reclamació i només pot ésser estimada si s'estima
també aquesta, llevat que la part demandant estigui legitimada per a exercir
l'acció d'impugnació i aquesta no hagi caducat”.
6.3.1 Característiques d’aquestes accions
i. En les accions mixtes per conflictes de paternitat primer s’impugna la paternitat

existent i, després, es demanar l’establiment d’una altra. Això és així en virtut de l’art
235-19 CCCat, que indica que “La determinació de la filiació no té cap mena d’efecte
mentre n’hi hagi una altra de contradictòria”.
ii. En la presa d’accions judicials aplica el principi de la cosa jutjada, que es

consagra al Art. 235-19 CCCat indicant que “No es pot reclamar una filiació que en
contradigui una altra que s’hagi establert per sentència ferma”.
iii. Al procediment, les persones que intervenen són el fill mateix o el seu
representant legal si aquest és menor (Art. 766 LEC). En el segon cas: si el
representant no pren acció, el fill pot fer-ho en arribar a la majoria d’edat à Es tracta
d’un supòsit bastant comú, ja que moltes vegades la mare actua com a representant
legal del nen i, per preservar l’estabilitat familiar, no entaula acció contra el pare.
8


lOMoARcPSD|1057234
iv. Quan ho indiqui el tribunal, és possible adoptar mesures cautelars com la

prestació d’aliments (que es retornen si el demandat no és pare del fill) i l’establiment
de mesures de protecció (Art. 768 LEC). Aquestes mesures s’adoptaran, en general,
quan hi hagi sospita de que el demandat és el pare i el fill es trobi necessitat.
v. Com a mitjans de prova s’admeten tots els possibles en dret, però les proves més
utilitzades són les d’ADN (la resta són només indiciaries). En quant a les accions per
impugnar la paternitat: en elles cal tenir en compte les previsions de l’Art. 235-28
CCCat (sobre “la prova de no-paternitat”) que indiquen que: “Perquè prosperi
qualsevol acció d’impugnació de la paternitat s’ha de provar d’una manera concloent
que el presumpte pare no és progenitor de la persona la filiació de la qual s’impugna”.
vi. Per activar una acció en dret espanyol (Art. 767.1 LEC) calen proves prima facie
que mostrin que la demanda està ben fundada (p.ex. cartes que provin una relació de
parella, declaracions de tercers que van veure a la parella junta en actes socials...).
à Aquest obstacle s’imposa per evitar demandes oportunistes i el col·lapse judicial

dels jutjats, però ha sigut molt criticat, sobretot pel que fa Joan Carles I (es va in-
admetre un procés contra ell -per establir la filiació- de forma molt qüestionable, dient
que no hi havia proves suficients per tractar la demanda).
• En quant al dret català: regeix una situació diferent, ja que només cal fer arribar
al jutge una demanda ben fundada perquè aquesta es tracti (Art. 235-15.1
CCCat).
à La diferencia s’explica perquè a Catalunya hi ha una tradició mes forta en pro
de la veritat biològica, que exigeix no posar obstacles perquè aquesta surti a la
llum.
vii. En aquestes accions existeixen presumpcions i fets dels que es pot inferir la
filiació. La més rellevant és la presumpció de paternitat de la parella de la mare, però
també existeixen altres com (Art. 235-10 CCCat i Art. 767.3 LEC):
• La presumpció de que es pare l’home amb el que la mare ha conviscut al període

legal de concepció.
• La presumpció de que es pare l’home amb el que la mare ha mantingut
relacions sexuals al període de la concepció.
• La presumpció de que es pare l’home que ha reconegut la paternitat tàcitament o
d’una manera diferent de la que estableix l’Art. 235-9.
9


lOMoARcPSD|1057234
viii. La negativa injustificada a sotmetre’s a la prova biològica de paternitat o

maternitat permet al tribunal declarar la filiació reclamada, sempre que hi hagi altres
indicis de la paternitat o maternitat i la prova d'aquesta no s'hagi obtingut per altres
mitjans (Art. 767.4 LEC, declaració del TC, 1ª, 5.7.04; 29.3.93; 11.9.91).
ix. Pot servir com a defensa del demandat la exceptio plurium concubentium (Art.
235-18 CCCat), que implica aportar prova de que la mare ha tingut relacions sexuals
amb un home diferent del demandat durant el període legal de concepció.
• Aquesta prova no és suficient per a destruir les presumpcions de paternitat, però

debilita els arguments de la mare i permet cridar als altres homes involucrats
perquè intervinguin en el procés en qualitat de demandats.
• Quan això passa, es declara pare aquell la paternitat del qual resulta més
versemblant.
6.3.2 Accions per establir la paternitat (Art. 235-20 i 235-21 CCCat)
Filiació matrimonial Filiació no matrimonial

Us: És una acció excepcional a la Us: És una acció amb mes sentit que la
pràctica, que només aplica quan la filiació matrimonial (perquè en aquest cas
presumpció de paternitat no ho fa. no regeix presumpció alguna).
Capacitat processal: Poden Capacitat processal: Poden interposar

interposar l’acció el fill o els seus acció el fill o el seu representant legal.
representants legals, el pare biològic i
* El pare i la mare també ho poden fer, però
la mare.
en el seu propi nom i interès.
Durada: L’acció pot interposar-se en tot el temps de vida –és una acció sense un
límit per la voluntat del legislador de donar pare a algú (veurem una voluntat
contraria en les accions impugnant la paternitat).
Transmissibilitat de la reivindicació: És possible i es fa de l'infant a la seva

descendència i hereus (suposa que, si fill mor sense que la paternitat s’estableixi,
els seus hereus poden exercir l’acció front el jutge).
** Accions per establir la paternitat al CC: També hi estan contemplades, però han
patit problemes de constitucionalitat. En concret, el TC ha declarat inconstitucional
l’Art. 133 CC (sobre filiació no matrimonial), perquè dóna capacitat processal només al
nen, excloent l’acció del progenitor no matrimonial i vulnerant el dret a la tutela judicial
10


lOMoARcPSD|1057234
efectiva (STC 273/2005, de 27 d'octubre). à Arrel d’aquest pronunciament l’article

s’interpreta ara de forma similar al CCCat, donant al pare capacitat processal.
6.3.3 Accions per impugnar la paternitat (Art. 235-23 a 235-29 CCCat
Nota estadística: les dades mostren que existeix un 1-3% de “frau de paternitat” (ANDERSON,
2006; BELLIS et al., 2005; GILDING, 2005).
Filiació matrimonial Filiació no matrimonial

Capacitat processal: En tenen el marit, la mare Capacitat processal: En tenen tots
i el nen (o els seus representants legals). els afectats
En quant al pare biològic: no pot exercir l’acció * En aquest cas hi han més
directament però pot utilitzar l’acció mixta (que subjectes amb capacitat perquè, des
acompanya l’acció d’impugnació amb altre per del primer moment, no aplica la
establir la paternitat) à Aquesta limitació pretén presumpció de paternitat.
afavorir l’estabilitat social.
Durada: L’acció s’ha d’interposar en 2 anys a partir del naixement del fill o del
descobriment de les proves que fonamenten la impugnació (entre les quals s’inclou la
sospita de que el fill no es propi). à Aquesta limitació temporal es justifica pel fi de
l’acció, que és deixar al fill sense pare.
** Accions per impugnar la paternitat al CC: També hi estan contemplades, però un

dels articles que les regula –l’art 136 CC- ha sigut declarat inconstitucional a la STC
138/2005, de 26 de maig.
• L’art 136 fixa el termini per exercir l’acció d’impugnació, indicant que serà d’un any
des de que el naixement va ser registrat o la persona ho sabia.
• El TC ha declarat això inconstitucional considerant que el termini és massa curt
(vulnerant el dret a la tutela judicial efectiva) perquè, moltes vegades, el pare
s’adona de que el fill no es seu més tard -quan la mare li ho confessa al divorci,
quan el nen creix...-
Nota: Ara l’article s’interpreta com va indicar el TC, tot i que no s’hagi re-redactat
6.3.4 Accions per impugnar el reconeixement
El reconeixement pot ser impugnat basant-se en la manca de capacitat o en un

consentiment viciat (Art. 235-27 CCCat). El major problema en aquests casos és la
prova (p.ex. es difícil provar que l’home ha reconegut al fill enganyat per la dona).
11


lOMoARcPSD|1057234
• Capacitat processal: En té qui mancava capacitat o accepta sota error, violència,

amenaces o engany i els seus representants legals.
• Durada (Art. 235-27.2 CCCat): És diferent segons si l’atorgant mancava de
capacitat o va consentir sota vici.
a. En cas de manca de capacitat, l’acció caduca al cap de 2 anys de l'arribada
a la majoria d'edat o de la recuperació de la capacitat.
b. En cas de vici de la voluntat, l'acció caduca al cap de 2 anys que es
compten, en cas d'error, des de l'atorgament del reconeixement de la
paternitat, i en els altres casos, des de que cessa el vici.
• Transmissibilitat de l’acció: Es possible si l’atorgant mor. En aquest cas: els fills,
descendents i hereus poden continuar l'acció de nul·litat, o exercir-la abans que
passin els 2 anys.
• Regles especials: Apliquen al reconeixement fet en "frau de llei" (sabent que el
fill no és propi). En aquest cas:
a. Es permet a les persones interessades impugnar el reconeixement sempre,
ja que es tracta d’una acció imprescriptible,
b. Però s’impedeix l’acció al pare que va reconèixer el fill (en base a la doctrina
dels actes propis - “venire contra factum proprium non valet”).
Això no vol dir, però, que el “pare que reconeix” no pugui recórrer a cap acció:
podrà impugnar el reconeixement dins dels límits establerts a la llei per impugnar
la filiació (STSJC 06/29/1998).
Nota: Aquesta opció, en veritat, està oberta a tothom, perquè el reconeixement
també pot ser impugnat d'acord amb les normes generals per impugnar la
paternitat.
6.3.5 Acció per impugnar la maternitat (Art. 235-29 CCCat)
És una acció excepcional a la pràctica (perquè per evidencia biològica, a través del
part, sabem qui es la mare).
• Capacitat processal: En tenen:

1. El nen o el seu representant legal, que poden exercir l’acció d’impugnació
durant tota la vida,
2. La mare, que pot exercir-la en 2 anys des que coneix les proves que
fonamenten la impugnació.
à Nota: diem que es tracta d’una acció única perquè s’utilitza la mateixa per
mares casades i no casades. Això es fa perquè, respecte mares, no aplica cap
supòsit diferencial segons si s’han casat.
12


lOMoARcPSD|1057234
• Evidència per provar: per exercir l’acció cal provar la suposició de part o que no
és certa la identitat del fill.
o La suposició de part consisteix en fingir que s’ha tingut un fill, adscrivint-lo
falsament a una família a la que legalment no pertany
à Succeeix quan una dona fa veure que està embarassada però és altre la que li
dóna el fill.
o La falsa identitat del nen es dona en casos de "nadons canviats".
13


lOMoARcPSD|1057234

TEMA 7: FILIACIÓ RESULTAT DE LA REPRODUCCIÓ ASSISTIDA I DE l’ADOPCIÓ
7.1. Tècniques de reproducció humana assistida (TRHA) 1
7.1.1. Règim legal a espanya
La norma bàsica que regula la reproducció assistida és la Llei 14/2006, de 26 de maig

(LTRHA), sobre tècniques de reproducció humana assistida. Aquesta norma té per objecte
(art. 1 LTRHA) la regulació de les tècniques i la regulació dels supòsits i requisits
d’utilització de gàmetes.
Ara bé, per determinar la paternitat i els efectes de la tècnica a Catalunya cal recórrer al
CCC (Llibre 2n). A la resta d’Espanya, LTRHA.
Les tècniques permeses de reproducció humana assistida són (annex LTRHA):
• Inseminació artificial homòloga (si l’esperma prové del marit o de la persona amb la que
conviu) o heteròloga (si el donant és diferent dels que hem dit): es col·loca el semen de
l’home a dins del fons de la vagina o a dins del coll uterí perquè així es produeixi una
fecundació.
• Fertilització in vitro: l’òvul, un cop fecundat en un laboratori, es converteix en un
preembrió i es transfereix a l’úter perquè continuï el seu desenvolupament.
• Transferència de gàmetes dins la trompa de fal·lopi: és com una inseminació artificial,
però els espermes es posen fins a la trompa ja que la fecundació es produeix en el terç
extern de la trompa.
• Qualsevol altra tècnica autoritzada per la Comissió espanyola de tècniques de
reproducció assistida. (p.e: “ROPA” = Recepció d'Òvuls de la Parella: aplicable als
matrimonis formats per 2 dones. Consisteix a fecundar els òvuls d'una d'elles, i l'embrió
obtingut implantar-lo a l'úter de la seva cònjuge, fent per tant que ambdues participin
activament en la creació i naixement del nadó.)
La Llei de TRHA estableix a l’art. 6 qui pot accedir a les tècniques:
Ø Dona adulta, d’almenys 18 anys, amb plena capacitat, sense tenir en compte el seu
estat civil (si està casada o no) ni la seva orientació sexual:
o Les dones solteres poden tenir fills.
o Lesbianes: únic cas on s’estableix una doble maternitat a favor del nen (el mateix

1 En ocasions parlarem de gàmetes. Els gàmetes són cadascuna de les cèl·lules produïdes pels òrgans
germinals dels mascles o les femelles que es fusionen en la reproducció sexual. La fecundació del gàmeta
femení (òvul) per part del masculí (espermatozou) genera el zigot.
1

lOMoARcPSD|1057234

passa amb l’adopció homosexual). Això no és possible en casos de reproducció

biològica, que regeix la norma de “filiation is contradictory”, és a dir, només hi pot
haver 1 pare i 1 mare.
Ø El consentiment de l’ús de TRHA ha de constar per escrit: se’ls hi diu “documents de
consentiment informat”.
Ø Si la dona està casada, el centre ha de requerir prèviament el consentiment del marit; ja
que s’aplicarà la presumpció que el marit és el pare del nen (presumpció de paternitat -
el marit es presumeix pare del nen en tot cas, per tant ha de consentir la inseminació).
Ø Els donants són anònims (a diferència dels fills adoptats, que poden saber-ho quan fan
18 anys):
o La seva identitat només es revelarà en uns casos excepcionals (art. 5.5 LTRHA):
que comportin un perill cert per a la vida o la salut del fill o quan sigui procedent
d'acord amb les lleis processals penals.
o El donant no pot ser considerat mai pare del nen.
o Així doncs, els donants que no són anònims no són considerats donants.
Exemple: Imaginem que li demanes a un amic que faci de donant, aleshores si la
donació es fa en un àmbit domèstic i no en un centre (de manera que no és
anònima), el “donant” pot reclamar drets sobre els nens.
Prohibicions:
-‐ No es permet la maternitat subrogada.

-‐ No es pot saber qui és el donant dels òvuls/esperma excepte en casos excepcionals.
No obstant, en qualsevol cas, el donant MAI podrà ser considerat pare. Problemes:
o Si un home deixa embarassada a una dona simplement perquè tingui un fill (per
exemple: perquè és lesbiana i no pot tenir fills amb la seva parella), l'home pot
exigir drets respecte al fill i la dona pot exigir drets a l'home.
o El mateix passa si una dona demana a un home que li “doni” el seu esperma per
ser inseminada.
7.1.2. Determinació de la filiació quan s’utilitzen TRHA
En primer lloc, s’apliquen les normes d’establiment de la paternitat que s’apliquen en la

paternitat per reproducció natural (en un matrimoni, es presumeix que el marit és el pare i
en cas de parelles de fet, la parella ha d’acudir al Registre per determinar la paternitat)
Art. 7.1 LTRHA: “La filiació dels nascuts amb les tècniques de reproducció assistida es
regularà per les lleis civils, excepte les especificacions que estableixen els tres articles
2

lOMoARcPSD|1057234

següents.” à fa referència a que s’apliquen les normes de paternitat per reproducció natural
amb 3 excepcions:
1. Si el pare va consentir l’ús de TRHA, encara que es fes amb esperma donat (que no
era seu), suposa acceptar la paternitat i no es podrà impugnar. El 2007 es va permetre
establir la doble maternitat a lesbianes casades.
2. Fertilització “Post mortem”.
3. Gestació subrogada.
Art. 7.2 LTRHA: “En cap cas, la inscripció en el Registre Civil reflectirà dades de les quals
es pugui inferir el caràcter de la generació.” à per tant, la concepció per TRHA pot
mantenir-se en secret.
7.1.3. Consentiment
Llei espanyola:
→ Les parts no podran impugnar la filiació un cop han consentit (art. 8.1 LTRHA)
→ Permet establir una doble maternitat (art. 7.3 LTRHA): Quan la dona estigui casada, i
no separada legalment o de fet, amb una altra dona, aquesta última pot manifestar
davant l'encarregat del Registre Civil del domicili conjugal, que consent que quan neixi
el fill de la seva cònjuge, es determini al seu favor la filiació respecte del nascut.
Llei Catalana:
v Consentiment permet establir la filiació conjuntament amb el cònjuge o amb la parella

de fet (per tant, a Catalunya no cal que les parelles estiguin casades!) (art. 235-3 CCC)
– això implica que les lesbianes poden aparèixer com a mares legals del nen sense
estar casades (només han de provar que cohabiten). Requeriments Formals: El
Consentiment s’ha d’expressar per escrit davant el centre de reproducció assistida o en
Escriptura pública (art. 235-8.1 i 235-13.1 CCC): per tant, a diferencia del CC, aquí no
cal acudir al Registre Civil, n’hi ha prou amb donar consentiment a la clínica.
v Si la filiació deriva de la fecundació assistida de la mare, l’acció d’impugnació no pot
prosperar si la persona, la paternitat o maternitat de la qual s’impugna, va consentir la
fecundació, i tampoc, en cap cas, si és progenitor biològic del fill (art. 235- 28.2): si s’ha
consentit la paternitat (l’ús de TRHA), ja no es pot negar, s’ha d’assumir (doctrina dels
actes propis). Per tant, com en el CC, aquí tampoc es permet impugnar la filiació. Ara
bé, inclús quan hi hagi un vici del consentiment o no hi hagi consentiment, només es
podrà interposar demanda si es prova que el material biològic emprat no és el seu.
3

lOMoARcPSD|1057234

Nota: normalment la filiació és binària (es tenen 2 pares), però en alguns llocs s'admet la
filiació tripartida (arribant a tenir 3 pares, p.e. les mares lesbianes i home qui deixa
embarassada a una perquè tinguin un fill): cas recent d'Argentina.
7.1.4. Fertilització “post mortem”
És possible si s’ha preservat l’esperma del mort.
S’accepta a Espanya perquè si les dones poden assistir a aquestes tècniques sense estar
casades o sense parella, per què no podrien les que se’ls hi ha mort el marit? Ara bé, hi ha
requisits per accedir a la fertilització post-mortem i establir la filiació d’un home mort (casos
excepcionals) tant a la LTRHA com al CCCat.
Art. 9.2 (parelles casades) i 9.3 (parelles no casades) LTRHA:
∆ Es necessita que l’home que dóna l’esperma doni consentiment (en escriptura pública,
testament, voluntat anticipada...) al fet que, si es mor, la seva dona o parella de fet pot
utilitzar el seu material genètic per tenir un fill, que serà considerat el seu fill. Exemple
de consentiment: “Consiento a que, si muero, mi mujer/cohabitante use mi esperma
para tener un hijo que se considere mi hijo también”
∆ L’esperma s’ha d’utilitzar dins els 12 mesos després de la mort i només un cop (la viuda
només pot utilitzar l’esperma per un part, tingui un fill o més o inclús si el nadó mor en
els primers dies de part). Es fa perquè hi ha altra gent amb drets d’herència al
testament d’aquest home i per seguretat jurídica.
∆ Excepció del CC (també aplica a Catalunya): l’home pot consentir que es guardi part
del seu esperma per ser utilitzat en el futur perquè, per exemple, està tractat de càncer i
pot morir o tornar-se infèrtil. PERÒ, això no vol dir que autoritzi a utilitzar-lo quan es
mori, sinó que caldrà que autoritzi expressament l’ús del mateix (no n’hi ha prou amb
guardar-lo).
∆ Si s’han guardat embrions (material genètic de l’home amb el de la dona), es presumeix
el consentiment (no cal un consentiment específic d’ús del material). Es protegeix i es
permet utilitzar-lo perquè hi ha una vida humana en potència. En aquest cas s’ha de
sotmetre a les limitacions de la regulació general (12 mesos i un part).
Art. 235-8.2 (cas de matrimoni) i 235-13.2 CCCat (cas de cohabitació):
• Consentiment ha de ser exprés.

• Només es pot utilitzar un cop (per un part).
• L’esperma s’ha d’utilitzar durant els 9 mesos posteriors a la mort, extensible a 3
4

lOMoARcPSD|1057234

mesos més si hi ha una justa causa.
7.1.5. Gestació subrogada
La Llei de Tècniques de Reproducció Assistida 14/2006 i la nul·litat del contracte de

gestació per substitució
L'article 10 de la LTRHA estableix que els acords de gestació subrogada són totalment nuls
de ple dret i invàlids. Declara “nul de ple dret el contracte pel qual es convingui la gestació
per substitució, amb o sense preu, a càrrec d'una dona que renuncia a la filiació materna a
favor del contractant o d'un tercer”. Són acords il·legals perquè tenen una causa o objecte
il·lícits, i es consideren contraris a l’ordre públic. La conseqüència principal és que la mare
del nen és qui dóna llum (mater semper certa est).
La gestació per substitució fora d'Espanya
Al contrari que a Espanya la gestació per substitució està permesa sota diferents límits i
condicions a diferents països.
Hi ha dues variants de la gestació per substitució:
1. La gestació per substitució solidària on no es pot compensar econòmicament a la

gestant.
2. La gestació per substitució mercantil.
En tots aquests països el contracte de gestació per substitució és perfectament vàlid i tant la
gestant com la parella comitent assumeixen obligacions vinculants. Per tant, al contrari
d'Espanya, en aquests països es pot dur a terme amb total seguretat el procés, sense que
al final del mateix la gestant pugui crear problemes als pares comitents fent marxa enrere i
requerint drets sobre el nadó.
El reconeixement de les certificacions registrals estrangeres
Òbviament, moltes parelles i persones solteres amb diferents orientacions sexuals, han
decidit realitzar un procés de maternitat subrogada a l'estranger, creant el fenomen conegut
com a turisme reproductiu “cross-border reproductive care”. D'aquí el problema del
reconeixement de les resolucions judicials o certificacions registrals estrangeres.
El cas que va posar de manifest les problemàtiques relatives al reconeixement de les

certificacions registrals estrangeres en què consta la determinació de la filiació d'infants
nascuts mitjançant la gestació subrogada, ha estat el d'un matrimoni homosexual que va
5

lOMoARcPSD|1057234

sol·licitar la inscripció de naixement dels seus fills , nascuts a San Diego (Estats Units), al
Registre Civil consular. L'encarregat del mateix va denegar la inscripció d'aquests menors
fent referència al que disposa l'art. 10 de la LTRHA.
Davant la interlocutòria denegatòria, el matrimoni va recórrer a la Direcció General de

Registres i Notariat (DGRN) la qual, mitjançant resolució del 18 de febrer de 2009, va
considerar inaplicable l'art. 10 LTRHA ja que la filiació havia estat determinada en una país
estranger i, per tant, es tractava només de donar accés al Registre Civil espanyol d'una
filiació ja determinada. La DGRN, per solucionar el cas, va recórrer a les normes de dret
internacional privat aplicables, precisament a l'art. 81 RRC, i va afirmar que la inscripció en
el Registre Civil Espanyol de la certificació registral estrangera no vulnerava l'ordre públic
espanyol.
La resolució de la Direcció general dels Registres i del Notariats (DGNR) del 5 octubre
2010
Impugnada la RDGRN de 18 de febrer de 2009 pel ministeri fiscal, la SJPI núm. 15 de

València de setembre de 2010 estima la demanda formulada contra aquella. Vist que el
contracte de gestació per substitució a Espanya és nul de ple dret segons el que estableix
l'art. 10 LTRHA, el tribunal nega la inscripció dels nens i estima que la filiació s'ha de
determinar aplicant el predit article. És a dir, la mare legal del nen segons la llei espanyola
seria la gestant i l'home que ha aportat el material genètic podria reconèixer la seva filiació
biològica.
Per confirmar la resolució de 18 de febrer de 2009, la DGRN, mitjançant Instrucció de 5

octubre 2010 segueix reconeixent el dret d'inscripció dels nascuts mitjançant conveni de
gestació per substitució només si la filiació ha estat determinada mitjançant resolució judicial
estrangera sempre que, almenys, un dels progenitors sigui espanyol. Segons el que afirma
la DGRN mitjançant la seva nova Instrucció, l'exigència de la resolució judicial és essencial
a la fi de tutelar l'interès superior del menor i de les mares que es presten a aquesta tècnica.
Precisament els interessos que volia tutelar la DGRN són evitar el tràfic internacional de
menors, el dret del menor a conèixer el seu origen biològic i que la voluntat de la dona
gestant sigui lliure.
Resulta evident que la Instrucció creava una discriminació entre els fills nascuts mitjançant
gestació subrogada en països en els quals es determina la filiació mitjançant resolució
judicial i aquells (la majoria) en què la filiació consta en un certificat de naixement.
6

lOMoARcPSD|1057234

La STS de 6 febrer 2014
El cas del matrimoni homosexual arriba finalment al Tribunal Suprem. El TS no estima el

recurs interposat. Les parts recurrents van enfocar el recurs sobre la infracció de l'art. 14
CE. El Tribunal Suprem, en resoldre el recurs de cassació no denega la inscripció dels
menors, però sí la constància de la seva filiació.
El TS afirma que l'art. 10 LTRHA integra l'ordre públic internacional espanyol i considera
que la decisió de l'autoritat registral californiana en atribuir la condició de pares al matrimoni
que va contractar la gestació subrogada amb una dona que va donar a llum en aquest estat
és contrària a l'ordre públic internacional espanyol, per resultar incompatible amb normes
que regulen aspectes essencials de les relacions familiars, en concret de la filiació.
Per tant, no es tracta de discriminació per raó de sexe. Des d'aquesta sentència, totes les
certificacions registrals encara que derivin d'un contracte estipulat amb la gestant per part
d'una parella heterosexual casada, són considerades contra l'ordre públic internacional
espanyol .
Mennesson v. França i Labasse v. França, 26 Juny 2014
Aquets dos casos fan referència a la negativa a atorgar el reconeixement legal a França a
les relacions entre pares i fills que s'havien establert legalment als Estats Units entre els
nens nascuts com a resultat de la gestació subrogada i les parelles que l’havien contractat.
En tots dos casos, el Tribunal Europeu de Drets Humans declara que s'havia produït:
• No violació de l'article 8 del CEDH en relació amb el dret dels demandants al

respecte de la seva vida familiar.
• Violació de l'article 8 en relació amb el dret de l'infant al respecte de la seva vida
privada.
El Tribunal observa que les autoritats franceses, tot i ser conscients que els nens havien
estat identificats en els Estats Units com els fills de Sr. i la Sra. Mennesson i el Sr. i la Sra.
Labassee, se’ls hi havia negat ser-ho sota el Dret francès. El TEDH va considerar que
aquesta contradicció va en contra la identitat dels nens dins de la societat francesa.
7

lOMoARcPSD|1057234

7.2. Adopció
A l’adopció, el vincle de paternitat s’estableix per la voluntat de les parts i no per vincle
biològic.
L’adopció es fa sempre per un procediment públic, de manera que és l’autoritat pública (el
jutge) qui decideix si l’adopció respecta el millor interès del menor i, en conseqüència,
l’autoritza. D’aquesta manera, l’adopció en cap cas pot ser un contracte privat entre les
parts.
Ø La defensa del millor interès del menor es posa de manifest en el fet que l’adopció es
defineix com donar una família a un nen.
Ø La intervenció judicial és rellevant perquè abans no era necessària i es provocava la
creació d’un mercat de nadons.
7.2.1. Tipus d’adopció
1. Adopció tradicional (nens maltractats, objecte d’abusos o “neglected”/mal cuidats - nens

desemparats): casos en què el nen no pot estar amb la seva família biològica.
2. Adopció intra-família: Casos on el nen es queda sense pares i és adoptat per algun
altre membre de la família:
a. Possibilitat d’adoptar els fills del nou cònjuge o de la parella de fet: Si el pare
biològic va morir (no en té), va perdre la custòdia o va consentir l’adopció.
b. Quan el nen és orfe, en relacions de parentesc de fins a 4 grau de consanguinitat
o col·lateralitat (p.e. tiets)
c. Quan la persona ha estat el representant legal (guardianship) del nen durant un
temps. Per exemple, si un amic, em nombra representant legal del nen i mor, puc
adoptar el nen.
3. Adopció internacional: nens que han estat considerats adequats per adopció per part
del seu país d’origen; preval la llei del lloc d’origen del nen. L’adopció i l’acolliment
internacionals han de respectar els principis dels convenis de DDFF relatius als infants,
les normes convencionals i les normes de dret internacional privat que siguin aplicables.
Es pretén assegurar que no es creï un mercat de nens i es respecti l’interès del menor.
8

lOMoARcPSD|1057234

7.2.2. Requisits a complir per l’adopció
ADOPTANTS (235-30 CCC): cal complir determinats requisits que assegurin que “adoptio
naturam imitatur” (l’adopció ha d’imitar la natura):
A) Capacitat legal completa i especial ja que cal mostrar que es té salut i condicions
mentals adequades.
B) Un dels cònjuges ha de ser major de 25 anys. Si es tracta d’una adopció intra-familiar,
n’hi ha prou amb tenir 18 anys.
C) Cal que la persona que adopta sigui 14 anys major a l’adoptat Si aquest requisit no es
compleix, es podria utilitzar la figura del representant legal.
D) La norma general és que l’adopció la fa una sola persona. No obstant, es permetrà a 2
persones adoptar conjuntament un nen si són cònjuges o parelles de fet.
ADOPTATS:
a) S’ha d’haver produït una declaració de desempara: són menors desemparats que els
ha acollit l’AP i ja no és possible el seu retorn a la seva família (art. 235-32.2)
b) En el cas dels fills menors del cònjuge o de la persona amb qui l’adoptant conviu en
parella estable, l’adopció requereix que la filiació no estigui determinada legalment
respecte a l’altre progenitor, o que aquest hagi mort, estigui privat de la potestat, estigui
sotmès a una causa de privació de la potestat o hagi donat consentiment. També
poden ser menors adoptats els qui són orfes i estan tutelats per representat legal o els
orfes en relacions de parentesc de fins a 4 grau de consanguinitat o col·lateralitat.
c) L’adopció d’adults és excepcional, cal demostrar que la persona adoptada ha viscut
molt temps amb l’adoptant (perquè era el seu tutor o tenia la guarda legal). Art. 235-33
CCC: “Només es pot adoptar una persona major d’edat o una persona emancipada si
ha conviscut ininterrompudament amb l’adoptant des d’abans d’haver complert catorze
anys o si ha estat en situació d’acolliment preadoptiu, almenys durant els sis mesos
immediatament anteriors a l’assoliment de la majoria d’edat o a l’emancipació, i hi ha
continuat convivint sense interrupció”
d) Adopció internacional (art. 235-44 a 235-46 CCC): vist abans
9

lOMoARcPSD|1057234

7.2.3. Prohibicions
Hi ha persones que tenen expressament prohibida l’adopció:
Persones a qui s’hagi retirat la custòdia dels fills (per abús del nen, etc.)
Persones a qui se’ls hagi retirat temporalment la guarda legal del nen mentre duri la
situació.
Hi ha persones a qui no es pot adoptar:
• Descendents: Perquè entre pares i fills ja hi ha una relació de filiació, o els néts perquè
els avis ja poden ostentar la guarda legal.
• Germans: No cal crear una nova relació, perquè ja és suficientment intensa.
• Els parents en segon grau de la línia col·lateral per afinitat, mentre dura el matrimoni
que origina aquest parentiu. (p.e. persones casades o que conviuen amb el meu
germà)
7.2.4. Procediment d’adopció
La majoria d’adopcions requereixen proposició pública per una autoritat pública (és a dir,
requereixen apuntar-se a llista d’espera i es proposi un nen). Només en casos excepcionals,
no serà necessària (i en aquest cas l’adopció s’apropa al contracte privat). Casos
excepcionals:
Les adopcions intrafamiliars (art. 235-32.1).

Les adopcions per part del guardador legal/representant que hagués conviscut amb ell.
(art. 235-33)
Després de la proposició pública, es requereix una decisió judicial que autoritzi l’adopció. El
jutge ha de confirmar que l’adopció està protegint (al menys de forma aparent) l’interès de
l’adoptat (art. 235-39). Abans de l’adopció, els pares han de passar un test d’idoneïtat
(assegurar que l’interès del fill es respecta).
Un cop emesa la decisió, cal consentiment de:
⇒ Adoptants: han de ratificar que volen adoptar el nen.

⇒ Adoptat: si té més de 12 anys.
Aquest consentiment és vinculant pel jutge.
10

lOMoARcPSD|1057234

No obstant, també hi haurà persones que han de donar assentiment, un consentiment que
no és vinculant:
à El cònjuge o convivent de la persona que adopta, a no ser que estiguin separats.

à Els pares biològics dels nens, a no ser que se’ls hagués retirat la custòdia. En el cas de
la mare biològica, només donarà l’assentiment si han passat 6 setmanes des del
naixement del nen.
Qui ha de ser escoltat?
∆ Els pares biològics de l'adoptat adult.

∆ Els pares biològics de l'adoptat en els casos en què no cal l'assentiment, excepte si han
estat donats d'alta de la pàtria potestat.
∆ Legal o “de facto” representant/guardià de l'adoptat.
∆ Adoptat amb menys de 12 any que tingui capacitat suficient.
∆ Els nens de l'adoptant, si viuen amb la família i, si és el cas, els nens de l'adoptat amb
capacitat suficient.
7.2.5 conseqüències de l’adopció
L’adopció crea una relació familiar amb l’adoptant i la seva família (mateixos efectes
que filiació per reproducció natural) i extingeix el vincle amb la família biològica (els
pares biològics sempre ho seran, però no seran els pares legals). Excepció: casos en què
qui adopta és el padrastre/madrastra (el nen manté el vincle amb la mare/pare biològic) o
adopcions intrafamiliars.
Els vincles de l’adoptat amb la seva família d’origen es mantenen només en els casos que
estableix la llei i, especialment, als efectes dels impediments per a contreure matrimoni i en
els casos en què es mantenen els drets successoris - aquests últims només en adopcions
intrafamiliars (art. 235-47.3).
A més, l’adopció té altres efectes secundaris:
• Canvi de cognoms (art. 235-48): “La persona que és adoptada per dues persones
conjuntament porta els cognoms dels adoptants en l’ordre establert per a llur primer fill
comú o, si no en tenen, en l’ordre que acordin o en el que disposa la llei. Si els
adoptants són del mateix sexe i no tenen cap fill comú ni acorden l’ordre dels cognoms,
l’autoritat judicial l’ha de decidir dins el procediment d’adopció. La persona que és
adoptada per una sola persona porta els cognoms de l’adoptant.”
11

lOMoARcPSD|1057234

• Ordre de la successió intestada (art. 443 CCC): “El parentiu per adopció produeix els
mateixos efectes successoris que el parentiu per consanguinitat. Per tant, la persona
adoptada i els seus descendents adquireixen drets successoris abintestat respecte a la
persona adoptant i la seva família, i aquests respecte a aquells. La regla general és que
l'adopció extingeix els drets successoris abintestat entre l'adoptat i els seus parents
d'origen.”
Per últim, el nen adoptat té dret a conèixer els seus orígens biològics:
v Aquest dret inclou la identitat dels pares i altres dades biogenètiques (per si tinguessin
alguna malaltia...). (art. 235-49 CCC)
o L’exercici d’aquest dret no afecta al seu vincle amb els pares adoptius.
o En cas de sol·licitud, s’inicia un procés de mediació que dóna dret sempre a saber
la identitat. No obstant, si el pare biològic no vol, no s’obligarà a trobar-se amb ell.
v L’any 2011 es va introduir al CCC (art. 235-50) el deure dels pares adoptius d’informar
al nen sobre la seva condició d’adoptat, quan tingui 12 anys o sigui suficientment
madur. La idea és pedagògica (se li diu al nen que és adoptat i així ell pot accedir als
seus drets i conèixer els seus pares biològics). Aquest deure és important en les
adopcions domèstiques (no en adopcions internacionals on adoptes fills de races
diferents). El principal problema de la norma és que és difícil de controlar.
v Les institucions tenen deure de confidencialitat. (art. 235-37)
v Excepcionalment, és possible que s’obligui a mantenir el contacte amb la família
biològica (235-47.4). Si el nen no vol veure a la seva família biològica, està obligat a fer-
ho judicialment fins els 12 anys, quan pot decidir no fer-ho. Aquest dret no es reconeix
a nens concebuts amb tècniques de reproducció assistida.
7.2.6. Finalització i revocació de l’adopció
Un cop establerta l’adopció no es pot revocar (una cop els pares adoptius són pares,
sempre ho seran). Només en casos excepcionals (235-51.2), el jutge pot declarar la seva
finalització:
∆ Si els pares biològics no van participar en el procediment adoptiu (no se’ls hi va dir
d’assentir), per causa que no els era imputable. Hi ha un límit de 2 anys: si els pares
biològics descobreixen l’adopció més enllà d’aquests 2 anys, perdran l’acció. Es fa per
garantir l’interès del menor.
∆ Si hi ha proves noves que indiquen que cal reobrir el cas (art. 509-516 LEC). És un cas
molt excepcional.
12

lOMoARcPSD|1057234

Efectes (art. 235-52):
— Es restableix el vincle amb els pares biològics (són de nou els pares legals).
— Les conseqüències respecte la propietat i financeres es mantenen: per exemple, si el
nen va heretar, no ha de tornar l’herència.
COMENTARI DE LA STS, 1ª, 5.12.2013 I STS, 1ª 15.1.2014
Article 131 CC
“Cualquier persona con interés legítimo tiene acción para que se declare la filiación
manifestada por la constante posesión de estado. Se exceptúa el supuesto en que la
filiación que se reclame contradiga otra legalmente determinada.”
STS, 1a, 5.12.2013
FETS: Dues dones decideixen contraure matrimoni conforme la legislació civil espanyola el
3 d'agost de 2007. Mesos abans, al març de 2007, ambdues parts signen el consentiment
informat per a la fecundació in vitro, evidentment heteròloga d'una d'elles, resultant la
mateixa exitosa i naixent, mesos més tard, al desembre de 2007, dues nenes que són
inscrites amb la sola filiació materna de la mare biològica.
Cal destacar que l'esposa de la mare biològica de les nenes no fa ús de la potestat que li
brinda l'article 7.3 de la Llei 14/2006, que li permet, no estant separada legalment ni de fet
de la mare biològica manifestar davant l'encarregat del Registre Civil del domicili conjugal el
seu consentiment que es determinés també al seu favor la filiació de les nascudes.
Per tant, trencada la parella al juny de 2009 i iniciat un procés de divorci, les filles nascudes
a 2007 únicament tenen determinada la filiació materna de la seva mare biològica. Amb
aquests antecedents l'exdona de la mare biològica interposa acció de reclamació de la
filiació matrimonial per possessió d'estat - art. 131 CC -
respecte de les menors.
RESOLUCIÓ: L’acció va ser estimada pel Jutjat de Primera Instància que va conèixer
l'assumpte, per l'Audiència Provincial de Santa Creu de Tenerife i, finalment, pel Tribunal
Suprem. La particularitat del pronunciament judicial resideix en què queda superada la
legitimació de l’acció de reclamació de la filiació per possessió d'estat reservada
13

lOMoARcPSD|1057234

tradicionalment a les parelles heterosexuals, estenent-se en l'actualitat i gràcies a aquesta

decisió judicial, també a parelles de persones del mateix sexe.
STS, 1a, 15.1.2014
FETS: Una dona homosexual reclamava poder inscriure com a propi el fill que va tenir la
seva parella mitjançant tècniques de reproducció assistida vigent la seva unió. Aquesta
possibilitat li havia estat denegada a la recurrent per l'Audiència Provincial de Toledo perquè
implicava l'aplicació amb caràcter retroactiu de la legislació que permet la filiació a favor de
dues dones casades i, en aquest cas no ho estaven. Al costat d'això, el naixement del nen
va ser anterior a la reforma de la LTRHA.
RESOLUCIÓ: La demanda plantejada per la dona contra la que va ser la seva parella
durant més de deu anys va ser estimada en primera instància atenent que el nen havia
estat concebut en un projecte comú de la parella, havent actuat les dues com a mares
durant els tres primers anys de vida del menor. El TS torna a aplicar l'art. 131 CC que
permet a qualsevol persona amb interès legítim que es declari la filiació manifestada per la
constant possessió d'estat, és a dir, que hagi exercit com a mare del menor per un període
determinat.
Conclusió de les sentències
Arguments que s’utilitzen en la resolució d’ambdós recursos:
1. Consentiment de les dues dones a l'ús de les tècniques de reproducció humana

assistida en el si d'una unió estable, una matrimonial i l'altra de fet.
2. Interès legítim de la dona reclamant en l'exercici de l'acció de l'art. 131 CC.
3. Constant possessió d'estat.
14

lOMoARcPSD|1057234
TEMA 8 - RESPONSABILITAT PARENTAL
8.1. Concepte de responsabilitat parental
L’art. 236-1 CCC estableix que “Els progenitors, per a complir amb les seves
responsabilitats legals, tenen la potestat respecte als fills menors no emancipats.”
Aquesta potestat cessa quan el fill esdevé major d’edat. No obstant, es podrà
prorrogar o rehabilitar en casos de fills majors d’edat incapacitats.
 Rehabilitació o restauració: Es produeix quan el fill és declarat incapaç, un cop ja

havia assolit la majoria d’edat (i per tant tenia plena capacitat, però la perd).
 Prórroga o extensió: Es produeix quan el fill assoleix la majoria d’edat però, tot i
així, no té capacitat. La potestat dels pares respecte dels fills es s’estén.
La potestat parental és una funció inexcusable que han d’exercir els progenitors
personalment i en interès dels fills, d’acord amb la seva personalitat i per a facilitar-ne
el ple desenvolupament (art. 236-2 CCC) i respectar la seva pròpia autonomia.
És important entendre la diferència que existeix entre potestat parental i custòdia. En

general, diem que la potestat parental és la potestat d’intervenir en les decisions
importants de la vida del fill (a quina escola anirà, si es sotmetrà a una operació
mèdica...), mentre que la custòdia fa referència a la cura diària del mateix. Així, un
pare pot ostentar la potestat parental, però no tenir la custòdia.
8.2. Contingut de la potestat parental (art. 236-17 i ss CCC)
La potestat parental incideix en 2 esferes de la vida privada del fill:
LA SEVA PERSONA:
o Deure dels progenitors: “tenir cura dels fills, prestar-los aliments en el sentit més
ampli, conviure-hi, educar-los i proporcionar-los una formació integral” (236-17.1).
o La potestat dels pares de determinar el lloc on viuen els fills, que inclourà, fins i
tot, la potestat de determinar que resideixin en un lloc diferent del familiar si està
motivat (art. 236-17.2 CCC).
o El deure de progenitors i fills de respectar-se mútuament, que inclou “el deure
dels fills, mentre estan en potestat parental, d’obeir els progenitors, llevat que els
intentin imposar conductes indignes o delictives” (art. 236-17.3 CCC).

lOMoARcPSD|1057234
LA SEVA PROPIETAT (art. 236-17.1 CCC):
Els progenitors tenen el deure d’administrar el patrimoni dels fills i de representar-los.

A la vegada, “els fills tenen el deure de contribuir proporcionalment a les despeses
familiars, mentre convisquin amb la família, amb els ingressos que obtinguin de la seva
activitat o béns.” (art. 236-22 CCC)
8.3. Límits a la potestat paternal
La potestat paternal de representar els fills s’exclou en els següents casos (236-18):
1. Actes relatius als drets de personalitat del nen: Inclou decisions sobre la salut i
intervencions mèdiques, sobre educació (superior i formació professional), religió i
tots aquells actes inclosos en la LO de Dret de la Intimitat, Honor i la Pròpia
imatge com a actes que només pot decidir el menor.
2. Els relatius a béns o serveis propis de l’edat dels fills, d’acord amb els usos socials
i, en cas de potestat prorrogada o rehabilitada, els que pugui fer el fill segons la
seva capacitat natural.
3. Actes en què hi hagi un conflicte d’interessos entre ambdós progenitors o entre el
progenitor i el fill.
4. Els relatius als béns exclosos de l’administració dels progenitors.
Igualment, qualsevol acte del representant que impliqui una prestació personal del
menor (actuació en públic...) requereix el seu consentiment si ha complert 12 anys
o si, tenint-ne menys, té prou coneixement (211-6 CCC).
8.3.1. Cas especial dels tractaments mèdics:
L’article 212-2 CCC estableix expressament que “les persones majors de 16 anys i les
menors amb maduresa intel·lectual i emocional suficient per entendre l’abast de la
intervenció en la seva salut han de donar consentiment per sí mateixes, llevat dels
casos en què la legislació sanitària estableixi una altra cosa”.
A la vegada, els menors de 16 però majors de 12 o els que tinguin suficient capacitat
natural, tenen dret a ésser informats i escoltats abans que es prengui una decisió
que els afecti en aquestes esferes.
Les limitacions a la potestat parental s’introdueixen per respecte a l’autonomia privada

del nen, que implica que els pares només podran donar consentiment per ells
mateixos en 2 circumstàncies especials: nens inmadurs (que tenen l’edat però no

lOMoARcPSD|1057234
poden entendre l’abast de les circumstàncies) i nens incapaços (nens declarats

incapacitats judicialment o que estan en un estat físic o psíquic que no els permet
rebre informació i comprendre-la (coma...).
Si els pares rebutgen donar consentiment, el jutge pot decidir sobre el tractament.
Per últim, l’avortament suposa un cas específic dins les intervencions mèdiques: la
LO 2/2010 declara que “En el cas de dones entre 16 i 17 anys, el consentiment per la
interrupció voluntària de l’embaràs els correspon exclusivament a elles”.
8.4. Establiment i exercici de la potestat parental
Hem de distingir entre: tenir (hold) i exercir la potestat parental. Legalment, els 2 pares
tenen la potestat parental, però pot ser que només un d’ells l’exerceixi:
 Exercici conjunt (pels 2 progenitors) de la potestat parental: norma general.

 Exercici per un sol dels cònjuges: la potestat és d’ambdós però l’exerceix
només un. Té caràcter excepcional i només pot concórrer en els següents
supòsits:
o Quan ho estableixi la llei.
o Quan ho estableixi un jutge (intervenció judicial).
o Quan ho acordin les parts: poden acordar que un d’ells exerceixi la
potestat parental amb el consentiment de l’altre o que l’exerceixin ambdós
amb distribució de funcions (art. 236-9 CCC).
A més hi ha certes decisions que la llei reconeix que es poden fer individualment
per qualsevol dels 2 cònjuges (art. 238-8.2 CCC):
 Actes en què, d’acord amb els usos i circumstàncies familiars, és normal que
exerceixi un sol dels cònjuges.
 Actes de necessitat urgent.
Per contra, hi ha certes decisions que requereixen en tot cas de consentiment

d’ambdós pares: es tracta dels actes d’administració extraordinària (requereixen
autorització judicial), en què els progenitors han d’actuar conjuntament o bé, si ho fan
individualment, amb el consentiment exprés de l’altre.
Per contra, en els actes d’administració ordinària i respecte a tercers de bona fe, es
presumeix que el cònjuge actua amb el consentiment de l’altre.

lOMoARcPSD|1057234
8.4.1. Pares que viuen separats
Principi 3:10 EPFL: “La potestat parental no s’ha de veure afectada per la dissolució
del matrimoni o per la separació legal o de fet dels pares”.
Inspirant-se en aquest principi, el CCC preveu que encara que es divorciïn, les parts
han de mantenir l’exercici conjunt de la potestat parental, sempre que no acordin
el contrari o decideixin distribuir-se les funcions (236-8 i 236-11 CCC).
Si els dos pares no poguessin arribar a un acord sobre la potestat, qualsevol d’ells pot
recórrer a l’autoritat judicial, que decidirà havent escoltat l’altre progenitor i els fills
que hagin complert dotze anys o que, tenint-ne menys, tinguin prou coneixement (art.
236-11.4 CCC). Mentre no recaigui resolució al respecte, el progenitor que exerceix
la potestat parental necessita el consentiment exprés o tàcit de l’altre per a
decidir el tipus d’ensenyament dels fills, per a variar-ne el domicili i per a fer actes
d’administració extraordinària de llurs béns.
8.4.2. Desacord entre els pares (art. 236-13 CCC)
És més comú en casos de dissolució o separació del matrimoni, però també pot donar-
se durant aquest. Respecte al règim jurídic dels desacords, cal diferenciar entre:
 Desacords ocasionals: el jutge escolta les dues parts i el fill (si té maduresa
suficient), i assigna el poder de decisió a una de les dues parts
 Desacords freqüents o reiterats: per evitar situacions de paràlisi, el jutge dóna
audiència als pares i al fill (si té maduresa suficient) i assigna l’exercici de la
potestat parental a un de ells individualment, o bé a ambdós distribuint-ne les
funcions. La decisió judicial durarà un màxim de 2 anys. Un cop transcorreguts,
qui no tenia potestat passarà a tenir-la o bé les funcions s’intercanviaran. També
pot passar-se d’un règim d’exercici únic per un progenitor a un de distribució de
funcions (sempre segons el que el jutge consideri convenient).
8.4.3. La posició del nou cònjuge o parella estable del progenitor
El CCC recolza totes les formes de família, fins i tot, les recompostes. Per això, adopta
la interpretació del Principi 3:18 PEFL, que estableix que “la parella del pare/mare que
convisqui amb el nen pot participar en les decisions referents al dia a dia del nen,
sempre que l’altre progenitor no s’hi oposi”.

lOMoARcPSD|1057234
Aplicant aquest principi, l’article 236-14CCC estableix que “El cònjuge o convivent en
parella estable del progenitor que té la guarda del fill, tindrà dret a participar en els
assumptes relatius a la seva vida diària”. No obstant, en cas d’oposició entre el
cònjuge i el progenitor, prevaldrà el criteri del progenitor.
 Notar la diferència entre el CCC i els PEFL: els primers permeten la intervenció
del nou cònjuge/parella si l’altre progenitor (el separat/divorciat) no s’hi oposa,
mentre que el CCC permet intervenció si el progenitor que és la parella no està en
desacord.
Ara bé, en cas de risc imminent pel menor, el cònjuge o el convivent en parella estable
del progenitor que té la guarda del fill sí que pot adoptar totes les mesures necessàries
per preservar el benestar del fill, informant el més ràpid possible al cònjuge/convivent
progenitor. A la vegada, aquest últim n’ha d’informar l’altre progenitor prioritàriament.
Excepcionalment, el nou cònjuge/parella pot sol·licitar la guarda del fill en cas de mort
del progenitor que és la seva parella. Tot i així, la regla general és que la guarda
passarà a mans de l’altre progenitor i que aquesta només li serà atribuïda en casos
excepcionals i sempre que es donin els següents requisits:
1. Hagués conviscut amb el fill

2. S’hagués escoltat l’altre progenitor (i aquest no vulgui o no pugui exercir-la) i el fill.
Si no se li atorga la custòdia pot demanar un règim de visites o contacte amb el nen.
8.1.7. Extinció de la potestat parental
La potestat parental s’extingeix per les causes següents:
 Mort, declaració de mort o declaració d’absència dels dos pares.

 Adopció del nen: excepte si és una adopció intrafamiliar, feta pel cònjuge/parella
del progenitor.
 Emancipació o majoria d’edat del nen.
 Privació de la potestat parental a ambdós pares (o del pare que la tenia
exclusivament). Es dóna només en circumstàncies excepcionals: quan han comès
algun delicte contra el nen, l’han cuidat malament o està en greus condicions de
salut.

lOMoARcPSD|1057234
8.1.8. Intervenció judicial, suspensió i retirada de la potestat parental
1. Intervenció judicial: el jutge pot adoptar les mesures que estimi necessàries per a
evitar qualsevol perjudici personal o patrimonial als fills en potestat. La
intervenció pot ser sol·licitada pels propis fills, els progenitors (encara que no
tinguin l’exercici de la potestat), d’altres parents pròxims o del Ministeri Fiscal.
2. Suspensió de la potestat parental (art. 228-3 CCC): la potestat parental podrà ser
suspesa i assumida per l’entitat pública competent mitjançant l’anomenada
declaració de desemparament. Aquesta declaració es dóna quan els menors
estan en una situació en què els manquen els elements bàsics o estan sotmesos
a maltractaments o abusos, de manera que cal separa-los immediatament del
nucli familiar. És una espècie de mesura cautelar: es suspèn la potestat a l’espera
que es privi definitivament o desaparegui la causa i mentrestant es deixa en mans
de l’entitat pública.
3. Privació de la potestat parental (article 236-6 CCC): els progenitors poden ésser
privats de la titularitat de la potestat parental per incompliment greu o reiterat de
llurs deures. Hi ha incompliment greu si el fill menor o incapacitat pateix abusos
sexuals o maltractaments físics o psíquics, o si és víctima directa o indirecta de
violència familiar o masclista. La privació de la potestat parental s’ha de decretar
en un procés civil o penal i no és definitiva; es podrà retornar als progenitors si
l’interès del fill ho aconsella i ha cessat la causa que en va motivar la privació.

lOMoARcPSD|1057234
TEMA 9 – DISSOLUCIÓ DE LA FAMÍLIA: PROCEDIMENTS I AUTONOMIA

PRIVADA
9.1. Nul·litat del matrimoni
9.1.1. Motius Legals (art. 73 CC)
És nul el matrimoni celebrat amb:
 Absència de consentiment matrimonial

o Manca de capacitat
o Simulació i reserva mental.
 Consentiment viciat
 Celebració del matrimoni amb violació d’una prohibició.
 Defectes formals:
o No intervenció de jutge, alcalde o funcionari
o No presència de dos testimonis
Art. 73 CC: “Es nulo cualquiera que sea la forma de su celebración:
1.º El matrimonio celebrado sin consentimiento matrimonial.
2.º El matrimonio celebrado entre las personas a que se refieren los artículos 46 y 47,
salvo los casos de dispensa conforme al artículo 48.
3.º El que se contraiga sin la intervención del Juez, Alcalde o funcionario ante quien
deba celebrarse, o sin la de los testigos.
4.º El celebrado por error en la identidad de la persona del otro contrayente o en

aquellas cualidades personales que, por su entidad, hubieren sido determinantes de la
prestación del consentimiento.
5.º El contraído por coacción o miedo grave.”
La diferència entre la nul·litat i el divorci avui en dia és insignificant i simbòlica.

Purament si es demana la nul·litat el matrimoni es com si no hagués existit, en canvi
amb el divorci implica que s’ha estat casat però el matrimoni s’ha dissolt.
La nul·litat és especialment interessant en els matrimonis religiosos, perquè si

s’aconsegueix provar que el matrimoni és nul, aleshores es pot tornar a casar per
matrimoni religiós.

lOMoARcPSD|1057234
9.1.2. Acció de nul·litat: Legitimació (art. 74 CC)
Té legitimació activa:
 Els cònjuges
 El Ministeri Fiscal
 Qualsevol persona amb un interès directe i legítim
Però hi ha certes causes de nul·litat que donen legitimitat a certes persones.
LEGITIMITAT RESTRINGIDA (arts. 75, 76 i 78 CC)
 Manca d’edat com a motiu de nul·litat:

o Mentre el cònjuge sigui menor d’edat: els pares o tutors o el Ministeri Fiscal.
o En la majoria d'edat: El cònjuge que era menor d'edat en el moment del
casament.
 Consentiment viciat: El cònjuge que va patir el defecte del consentiment.
 Simulació i reserva mental: Sense legitimitat del cònjuge o cònjuges als quals el
defecte sigui imputable.
9.1.3. Esmenes de la nul·litat
MOTIUS DE NUL·LITAT que es poden validar després d’un temps (art. 48III, 75II i
76CC):
 Celebració del matrimoni en violació de les prohibicions relatives (waivable

prohibitions): una renúncia posterior cura la invalidesa.
 Manca d’edat: La nul·litat es cura si els cònjuges viuen junts durant un any
després de la majoria d'edat.
 Consentiment viciat: La nul·litat es convalida si els cònjuges viuen junts per un any
després que l'error, la coacció o els motius de por insuperable haurien d'haver
cessat.
9.1.4. Defectes formals
RESTRICCIONS A LA NUL·LITAT EN MOTIUS D'UN DEFECTE FORMAL (art. 53 i 78

CC)
No tots els matrimonis que no compleixen els requisits formals es declaren nuls. El
jutge no decreta la nul·litat si:

lOMoARcPSD|1057234
 Almenys un dels cònjuges ha celebrat de bona fe el matrimoni

 El matrimoni es va realitzar amb la intervenció d'una autoritat pública (jutge,
alcalde o funcionari, encara que incompetent o sense nomenament legítim) i els
dos testimonis.
9.2. Separació i divorci
9.2.1. Motius legals
Aprovació de la Llei 15/2005, introdueix grans canvis al divorci/separació. Canvis:
 El legislador va establir els mateixos requisits per a sol·licitar la separació i el

divorci (N’hi ha prou amb la voluntat).
 S’admet, per primer cop, el divorci sense separació judicial prèvia. No és ja
necessari primer separar-se per després divorciar-se.
 Hi ha dos procediments per sol·licitar la separació o el divorci:
o Per acord: A petició conjunta de tots dos cònjuges o petició d'un d'ells amb
el consentiment de l'altre. Com hi ha acord el jutge és menys intrusiu perquè
la decisió es pren pels dos cònjuges conjuntament.
o Per petició unilateral de qualsevol dels cònjuges.
 "Divorci sense culpa" el divorci és acausal: No hi ha necessitat de donar a llum
un motiu legal per separar-se o divorciar-se. No és necessari provar que l’altra
part ha sigut infidel, o que té addiccions... no s’ha de provar res per sol·licitar el
divorci o separació. Ara el divorci és una mostra de llibertat individual.
 "Divorci exprés": No hi ha necessitat de reflexió o de períodes de reflexió ni un
període de separació de fet  Només és necessari que passi el lapse de tres
mesos des de la realització del matrimoni per a poder sol·licitar el divorci o
separació.
No hi ha requisit de durada mínima en el cas de risc per a la vida, la integritat
física o moral, la llibertat, la llibertat sexual d’un dels cònjuges.
9.2.2. Pactes en una ruptura matrimonial (Autonomia privada en la dissolució de

la família)
Els acords en previsió d’una ruptura matrimonial están molt protegits pel legislador,
perquè les parts no saben exactament què están decidint (están decidint per un futur
hipotètic, desconeixen les circumstàncies).

lOMoARcPSD|1057234
Els acords de separació quan hi ha una ruptura matrimonial, la llei encoratja als
cònjuges arribar a acords per regular la vida personal, familiar i les conseqüències
financeres de la separació o divorci. Hi ha 2 tipus d'acords:
 Pactat fora dels tribunals o acords de separació amistosa: Els cònjuges també́
poden arribar a acords totals o parcials fora dels procediments judicials. Acords en
què una de les parts ha interposat una demanda per obtenir separació/divorci,
però están separats de facto. Hi ha menys protecció que en els acords en previsió
d’una ruptura matrimonial, perquè ja coneixen la situació en la qual están, els
deures que tenen… S’anomenen Acords de separació amistosa.
Han estat concebuts judicialment com "contractes de dret de família" i es
consideren vàlids.
TIPUS:
o Acords que regulen una separació fàctica o de fet.
o Acords de modificació dels acords previs a que es va arribar formalment en
els capítols matrimonials.
Aquests poden formalitzar-se en: una acta notarial, un document privat o, fins i tot,
ser tàcits i inferir-se de la conducta concloent. Igual que els convenis reguladors,
no estan subjectes als requisits formals (escriptura pública o privada). Amb un
document privat ja seria vàlid, no es necessari una escriptura pública.
La garantia processal que dóna el legislador és que quan una part pugui
considerar-se més débil o que no dóna el consentiment de forma lliure, l’acord no
será vinculant si s’ha celebrat sense consell legal independent. Poden ser
revocats durant un període de 3 mesos des de la seva celebració.
 Incorporats en el procediment judicial (conveni regulador): Negociat per les
parts durant el procés de separació́ i incorporats al procediment judicial per una
millor aplicabilitat quan es divorcien d’acord mutu. No serà necessari quan és
només una de les parts que sol·licita el divorci o la separació (divorci unilateral).
Només es podrá adoptar en casos de separació o divorci unilateral si el cònjuge
que en principi es negava al divorci/separació acaba acceptant totes les
conseqüències deel divorci. Pot ser un document privat, no és necessari
escriptura.
Si no hi ha acord, la part que promou el divorci aporta document defensant els
interessos. Després el jutge crida l’altra perquè defensa els seus i finalment el
jutge decideix.
¿En quins casos els cònjuges poden presentar una proposta de conveni
regulador?

lOMoARcPSD|1057234
o Procediments de separació o divorci iniciats per sol·licitud conjunta o per un

dels cònjuges amb el consentiment de l'altra
o Recurs de nul·litat i separació o en procediment contenciós de divorci, si les
parts arriben a un acord sobre totes les conseqüències de la ruptura
Contingut del conveni regulador (Art. 233-2 CCCat)
o MESURES RELATIVES ALS NENS
 Pla de parentalitat que ha de concretar la manera en què ambdós
progenitors exerceixen les responsabilitats parentals. S’hi han de fer
constar els compromisos que assumeixen respecte a la guarda, la
cura i l’educació dels fills. (art. 233-9 CCCat).
 Manteniment, ocupació de la casa de la família i l'ús d'articles per a la
llar.
 Règim de contacte per als avis i germans que no viuen a la mateixa
llar.
 Manteniment dels fills s'arriba a la majoria d'edat (opcional).
o MESURES RELATIVES ALS CÒNJUGES
 Liquidació del règim de propietat del matrimoni, la divisió de la
propietat i la indemnització comuna per a les tasques de la llar.
 Prestació compensatòria per a la ruptura matrimonial.
 Assignació o distribució de l'ús de l'habitatge familiar.
CONTROL JUDICIAL DEL CONVENI REGULADOR:
El jutge pot controlar els acords fets pels cònjuges quan hi hagi algunes matèries no
conformes amb el millor interès dels fills. Si el jutge s’oposa a un acord, haurà de
determinar quins temes s’han de modificar i establir un límit màxim per fer-ho. En
canvi, en el CC la intervenció del jutge es permet en casos de dany al nen o perjudici
greu per un dels conjuges.
Art. 90 CC  “El convenio regulador a que se refieren los artículos 81 y 86 de este

Código deberá contener, al menos, los siguientes extremos:
a) El cuidado de los hijos sujetos a la patria potestad de ambos, el ejercicio de ésta

y, en su caso, el régimen de comunicación y estancia de los hijos con el progenitor
que no viva habitualmente con ellos.
b) Si se considera necesario, el régimen de visitas y comunicación de los nietos con
sus abuelos, teniendo en cuenta, siempre, el interés de aquéllos.
c) La atribución del uso de la vivienda y ajuar familiar.

lOMoARcPSD|1057234
d) La contribución a las cargas del matrimonio y alimentos, así como sus bases de
actualización y garantías en su caso.
e) La liquidación, cuando proceda, del régimen económico del matrimonio
f) La pensión que conforme al artículo 97 correspondiere satisfacer, en su caso, a
uno de los cónyuges.
Los acuerdos de los cónyuges, adoptados para regular las consecuencias de la

nulidad, separación o divorcio serán aprobados por el juez, salvo si son dañosos para
los hijos o gravemente perjudiciales para uno de los cónyuges. Si las partes proponen
un régimen de visitas y comunicación de los nietos con los abuelos, el juez podrá
aprobarlo previa audiencia de los abuelos en la que éstos presten su consentimiento.
La denegación de los acuerdos habrá de hacerse mediante resolución motivada y en
este caso los cónyuges deben someter a la consideración del juez nueva propuesta
para su aprobación, si procede. Desde la aprobación judicial, podrán hacerse efectivos
por la vía de apremio.
Las medidas que el Juez adopta en defecto de acuerdo, o las convenidas por los
cónyuges, podrán ser modificadas judicialmente o por nuevo convenio cuando se
alteren sustancialmente las circunstancias.
El Juez podrá establecer las garantías reales o personales que requiera el

cumplimiento del convenio.”
Article 233-3 CCCat: Aprovació judicial dels pactes
1. Els pactes adoptats en conveni regulador han d'ésser aprovats per l'autoritat judicial,
llevat dels punts que no siguin conformes amb l'interès dels fills menors.
2. Si denega l'aprovació dels pactes adoptats en conveni regulador, l'autoritat judicial

ha d'indicar els punts que s'han de modificar i ha de fixar el termini per a fer-ho. Si els
cònjuges no formulen una proposta de modificació o aquesta tampoc no és aprovada,
l'autoritat judicial ha d'adoptar la resolució pertinent.
3. La sentència ha d'incorporar els punts del conveni que hagin estat aprovats i la
decisió que correspongui quant als punts no aprovats. També pot contenir les mesures
necessàries per a garantir-ne el compliment efectiu.

lOMoARcPSD|1057234
TEMA 10 – CONSEQÜÈNCIES DE LA SEPARACIÓ O DIVORCI: LA CURA

DELS FILLS
10.1. Mesures que cal tenir en compte en relació amb els fills en casos de
trencament familiar
En l’exercici de les responsabilitats paternals després d’un divorci o separació, cal

considerar:
• Custòdia (compartida o monoparental).

• Relació amb el pare/mare que no té la custòdia en cas de custòdia monoparental
(el règim de visites).
• L’exercici de la pàtria potestat.
Altres aspectes que cal tenir en compte són el dret a tenir contacte amb altres
persones, les contribucions al manteniment (manutenció, roba, estudis...) del fill i l’ús
de l’habitatge familiar.
10.2. Els principis europeus i el seu traspàs al Codi Civil de Catalunya
Principle 3:10 PEFL: “Parental responsabilities should neither be affected by the

dissolution... of the marriage... nor by the legal or factural separation between the
parents”.
Art. 233-8 CCC: “La nul·litat del matrimoni, el divorci o la separació judicial no
alteren les responsabilitats que els progenitors tenen envers els fills d’acord amb
l’article 236-17.1. En conseqüència, aquestes responsabilitats mantenen el caràcter
compartit i, en la mesura que sigui possible, s’han d’exercir conjuntament”.
10.3. Acords de custodia dels fills
PEFL Regarding Parental Responsibilities Pr. 3:20: (1) “If parental responsibilities are
exercised jointly the holders of parental resposibilities who are living apart should agree
upon whom the child resides”. (2) “The child may reside on an alternate basis with the
holders of parental responsibilities upon either an agreement approved by a competent
authority or a decision by a competent authority …”.
1


lOMoARcPSD|1057234
CUSTÒDIA DELS FILLS SEGONS EL CODI DE FAMÍLIA (1998)
L’antic Codi de Família (1998) establia a l’article 82.2 que quan es decideix sobre la
cura dels fills, el jutge ha de tenir en compte preferentment el seu interès. A més,
abans de prendre la decisió, s’exigia al jutge escoltar al fill si aquest tenia més de 12
anys i també aquells que tinguin menys edat però tinguin la suficient maduresa per
entendre la decisió que han de prendre.
• LA PRÀCTICA TRADICIONAL:
→ Preferència de la custodia monoparental, reconeixent el dret a aquell que
no tingui la custòdia a tenir visites i contacte amb el fill.
→ Admissió excepcional de la custòdia compartida només si els pares hi
estan d’acord i les circumstàncies ho permeten.
• UN CANVI GRADUAL DEL PARADIGMA

→ S’admet la custòdia compartida si els dos són aptes per a la custòdia i
estan disposats a assumir la custòdia (encara que no estiguin d’acord a
compartir-la) i les circumstàncies personals i familiars ho fan possible.
→ L’atribució de la custòdia exclusiva (el més habitual a la dona) en els casos
en què el fill estigui a l’inici de la seva infància, hi hagi un cas de violència
domèstica, maltractaments o abandonament familiar o les circumstàncies
fàctiques facin inviable la custòdia compartida.
LA CUSTÒDIA DELS FILLS AL CODI CIVIL DE CATALUNYA
Art. 233-10 CCC: “1. La guarda s’ha d’exercir de la manera convinguda pels
cònjuges en el pla de parentalitat, llevat que resulti perjudicial per als fills.
2. L’autoritat judicial, si no hi ha acord o si aquest no s’ha aprovat, ha de determinar la

manera d’exercir la guarda, atenint-se al caràcter conjunt de les
responsabilitats parentals, d’acord amb l’article 233-8.1. Tanmateix, l’autoritat
judicial pot disposar que la guarda s’exerceixi de manera individual si convé més a
l’interès del fill.”
El Pla de parentalitat ha de concretar la manera en què ambdós progenitors

exerceixen les responsabilitats paternals. S’hi han de fer constar els compromisos que
assumeixen respecte a la guarda, la cura i l’educació dels fills. Entre altres coses, cal
2


lOMoARcPSD|1057234
concretar el lloc on viuran els fills, la manera com s’han de fer els canvis de guarda, el
tipus d’educació, el règim d’estades dels fills en períodes de vacances o dates
especialment assenyalades, etc.
L’article 233-11 CCC regula els criteris que cal ponderar per a determinar el règim i la
manera d’exercir la guarda:
v La vinculació afectiva entre els fills i cadascun dels progenitors, i també
les relacions amb les altres persones que conviuen a les llars respectives.
v L’aptitud dels progenitors per a garantir el benestar dels fills i la possibilitat de
procurar-los un entorn adequat, d’acord amb llur edat.
v L’actitud de cadascun dels progenitors per a cooperar amb l’altre a fi
d’assegurar la màxima estabilitat als fills, especialment per a garantir
adequadament les relacions d’aquests amb tots dos progenitors.
v El temps que cadascun dels progenitors havia dedicat a l’atenció dels fills
abans de la ruptura i les tasques que efectivament exercia per procurar-los el
benestar. à Aquest no pot ser l’únic criteri a tenir en compte perquè hi ha molts
estereotips al respecte.
v L’opinió expressada pels fills: El menor d’edat, d’acord amb la seva edat i
capacitat natural i, en tot cas, si ha complert dotze anys, té dret a ésser informat i
escoltat abans que es prengui una decisió que afecti directament la seva esfera
personal o patrimonial (art. 211-6 CCC).
v Els acords en previsió de la ruptura o adoptats fora de conveni abans
d’iniciar-se el procediment.
v La situació dels domicilis dels progenitors, i els horaris i les activitats dels fills i
dels progenitors.
A part d’aquests criteris, l’article estableix que en l’atribució de la guarda no es poden

separar germans, excepte que les circumstàncies ho justifiquin. Afegeix a més que,
tenint en compte l’interès dels fills, no es pot atribuir la guarda al progenitor contra el
qual s’hagi dictat una sentència ferma per actes de violència familiar o masclista
dels quals els fills hagin estat o puguin ésser víctimes directes o indirectes.
LA CUSTÒDIA DELS FILLS AL CODI CIVIL ESPANYOL
L’article 92 CC regula el règim de la custodia. En cap cas la separació, nul·litat o

divorci dels pares eximeix les seves obligacions respecte els seus fills. El Jutge a
3


lOMoARcPSD|1057234
l’hora de decidir aspectes sobre la cura, la custòdia i l’educació dels fills, vetllarà el
compliment del seu dret a ser escoltats.
w La pàtria potestat podrà ser exercida totalment o parcialment per un dels
cònjuges si així ho han acordat en el conveni regulador o si així ho ha determinat
el jutge.
w La custòdia compartida pot ser acordada en el conveni regulador o en un acord
que puguin arribar els cònjuges en el transcurs del procediment. Excepcionalment,
quan no es donin aquests acords, el Jutge, a instància d’una de les parts, amb un
informe favorable del Ministeri Fiscal, podrà acordar la guarda i custòdia
compartida fonamentant-la en què només d’aquesta manera es pot protegir
adequadament l’interès superior del menor.
w Qüestions procedimentals:
o Si els pares han acordat la custòdia compartida, el Jutge adoptarà les
mesures necessàries per garantir l’eficaç compliment del règim de guarda
establert, procurant no separar els germans.
o En tot cas, abans d’acordar el règim de guarda i custòdia, el Jutge haurà de
demanar un informe al Ministeri Fiscal i escoltar als menors que tinguin
suficient criteri quan es consideri necessari d’ofici o a petició del Fiscal, les
parts o membres de l’Equip Tècnic Judicial, o del propi menor, valorar les
al·legacions de les arts i la relació que els pares mantinguin entre ells i amb
els seus fills per determinar la idoneïtat amb el règim de guarda.
o No procedeix la custòdia compartida en cas que un dels pares es trobi en un
procés penal iniciat per atemptar contra la vida, la integritat física, la llibertat,
la integritat moral o la llibertat o indemnitat sexual de l’altre cònjuge o dels
fills que convisquin amb ells. Tampoc procedirà quan el Jutge consideri que
hi ha indicis fundats d’existència de violència domèstica.
o El Jutge, abans d’adoptar qualsevol decisió, d’ofici o a instància de part, pot
demanar un dictamen a especialistes degudament qualificats, relatiu a la
idoneïtat de la manera d’exercir la pàtria potestat i el règim de custòdia dels
menors.
Si observem les dades més recents, veiem que els tribunals espanyols estan
concedint cada vegada més custòdies compartides, fet que ha originat la necessitat de
promoure un Projecte de llei sobre la custòdia compartida:
“Anteproyecto de Ley sobre el ejercicio de la corresponsabilidad parental en caso de
nulidad, separación y divorcio” del 2013.
4


lOMoARcPSD|1057234
10.4. Relacions personals amb els fills: el drets a mantenir el contacte
Art. 236-4 CCC: “Els fills i els progenitors, encara que aquests no tinguin l’exercici de
la potestat, tenen dret a relacionar-se personalment, llevat que els primers hagin
estat adoptats o que la llei o una resolució judicial o administrativa, en el cas dels
menors desemparats, disposin una altra cosa”.
A més, l’article també estableix que el dret dels fills de relacionar-se el té també
respecte els avis, germans i altres persones pròximes. Els pares han de facilitar
aquestes relacions i només poden impedir-les si hi ha causa justa.
Es pot estendre, fins i tot, a persones que no siguin familiars: la cuidadora del fill o la
parella de fet del pare/mare que no és progenitor però hagi conviscut amb el fill...
Els drets de visita s’atorguen, fins i tot, quan la persona ha perdut la pàtria
potestat. Aquest dret ha estat considerat com un dret fonamental pel CEDH, com a
derivació del dret a la privacitat i el dret de família (tant del pare o mare com del nen).
El manteniment d’aquestes relacions es pot dur a terme mitjançant diferents

modalitats: trobades, tenir el fill uns dies a casa, comunicació (telèfon o e-mail), visites
supervisades o sense supervisió (normalment en casos de violència de gènere són
visites vigilades)…
5


lOMoARcPSD|1057234
ESTABLIMENT DEL DRET A MANTENIR EL CONTACTE
Les relacions personals es poden establir per acord entre les parts (mitjançant
convenir regulador que pot incloure el dret de contacte amb tercers –art. 233-12 CCC)
o per decret judicial (en els processos matrimonials o en els procediments relacionats
amb els fills).
w Article 233-12 CCC: “1. Si els cònjuges proposen un règim de relacions personals
de llurs fills amb els avis i amb els germans majors d’edat que no convisquin en la
mateixa llar, l’autoritat judicial el pot aprovar, amb l’audiència prèvia dels
interessats i sempre que aquests donin el consentiment. 2. Les persones a qui
s’hagi concedit el règim de relacions personals estan legitimades per a reclamar-
ne l’execució.”
DENEGACIÓ, SUSPENSIÓ I MODIFICACIÓ DE LES RELACIONS PERSONALS
L’autoritat judicial pot denegar o suspendre el dret dels progenitors o de les altres
persones a tenir relacions personals amb els fills, i també en pot variar les modalitats
d’exercici, si:
→ Incompleixen llurs deures.
→ Si la relació pot perjudicar l’interès dels fills.
→ Si hi ha una altra causa justa: si els fills pateixen abusos sexuals o
maltractament físic o psíquic, o són víctimes directes o indirectes de violència
familiar o masclista.
INCOMPLIMENT DELS DRETS A MANTENIR EL CONTACTE
La infracció dels drets de contactes establerts pel jutge es considera infracció de la

responsabilitat parental (perquè es consideren drets del fill). En cas que una de les
parts es negui a donar el dret de contacte l’altre no pot deixar de pagar aliments pel
nen: cal que recorri a procediment judicial perquè es revisi.

6


lOMoARcPSD|1057234
TEMA 11 – CONSEQÜÈNCIES DE LA SEPARACIÓ I EL DIVORCI (II): PROPIETAT I

DISPOSICIONS FINANCERES
11.1. Manteniment de fills
L’art. 233-2.b) CCCat estableix que: “Si els cònjuges tenen fills comuns que estan sota
llur potestat, el conveni regulador ha de contenir: Els aliments que els han de prestar, tant
respecte a les necessitats ordinàries com a les extraordinàries, indicant-ne la periodicitat,
la modalitat de pagament, els criteris d’actualització i, si ho han previst, les garanties”.
L’art. 233-2.4 CCC determina que: “el conveni regulador els cònjuges també poden
acordar aliments per als fills majors d’edat o emancipats que no tinguin recursos
econòmics propis”.
En aquest sentit, cal diferenciar:
• Necessitats ordinàries: menjar, educació, activitats extraescolars...

• Necessitats extraordinàries: Cirurgia, assistència mèdica, Viatges...
11.2. Mesures de suport
⇒ Cura personal del nen.

⇒ Proporcionar habitatge al nen. L’art. 233-20.1 ET: “Els cònjuges poden acordar
l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar amb el seu parament a un d’ells, a fi de
satisfer, en la part que escaigui, els aliments dels fills comuns que convisquin amb el
beneficiari de l’ús o la prestació compensatòria d’aquest. També poden acordar la
distribució de l’ús de l’habitatge per períodes determinats.
⇒ Proporcionar finançament per:
o Necessitats ordinàries.
o Necessitats extraordinàries.
11.3. Quantificació, actualització i garanties
 Quantificació:
o No hi ha cap tipus de ràtio o escala oficial que determini la quantia a pagar en
relació amb la capacitat financera dels pares i l’atorgament de la custodia. El
legislador no té en compte el salari dels pares per determinar les necessitats
del nen.
o Art. 233-10.3: La manera d’exercir la guarda no altera el contingut de l’obligació
d’aliments envers els fills comuns, si bé cal ponderar el temps de permanència
1

lOMoARcPSD|1057234
dels menors amb cadascun dels progenitors i les despeses que cadascun d’ells
hagi assumit pagar directament.
 Actualització de la quantia: Per realitzar la revisió de la quantia es tindrà en compte:
o La fixació d’índexs que fixin una actualització periòdica.
o Els increments en les necessitats familiars del deutor.
 També es possible fixar garanties que assegurin el pagament [art. 233-2.3.a)]
11.4. La prestació compensatòria dels cònjuges
La prestació compensatòria dels cònjuges està regulada a l’art. 233-14 CCCat en els
següents termes: “El cònjuge la situació econòmica del qual, com a conseqüència de la
ruptura de la convivència, resulti més perjudicada té dret a sol·licitar en el primer procés
matrimonial una prestació compensatòria que no excedeixi el nivell de vida de què gaudia
durant el matrimoni ni el que pugui mantenir el cònjuge obligat al pagament, tenint en
compte el dret d’aliments dels fills, que és prioritari. En cas de nul·litat del matrimoni, hi té
dret el cònjuge de bona fe, en les mateixes circumstàncies”.
Característiques de la prestació compensatòria:
A. Aquest tipus de prestació intenta compensar el desbalanç provocat pel divorci o

separació.
B. La prestació no pot superar el nivell de vida mantingut durant el matrimoni.
C. No cal provar que s’ha treballat més per la casa, la cura de fills...
D. Tampoc cal provar el règim matrimonial que existia, ja que la prestació és reconeix a
tots els règims matrimonials.
E. L’únic requisit que s’ha de provar és la diferència entre la posició econòmica dels
cònjuges.
F. La prestació té una funció rehabilitació social per evitar les conseqüències del
cònjuge que , per exemple, passi de ric a pobre assegurant que es reincorpori a la
societat.
Els pagaments de la prestació compensatòria es realitzen amb vistes al futur per

compensar la posició que té el cònjuge en la ruptura i per evitar diferències entre ells. Per
el contrari, la compensació per treball es basa en el passat i compensa el treball realitzat
durant la relació.
11.4.1. Els criteris per atorgar o denegar la compensació
Art. 233-15 CCCat
2

lOMoARcPSD|1057234
L’autoritat judicial, per a fixar la quantia i la durada de la prestació compensatòria, ha de

valorar especialment:
a) La posició econòmica dels cònjuges, tenint en compte, si escau, la compensació

econòmica per raó de treball o les previsibles atribucions derivades de la liquidació
del règim econòmic matrimonial.
b) La realització de tasques familiars o altres decisions preses en interès de la família
durant la convivència, si això ha minvat la capacitat d’un dels cònjuges d’obtenir
ingressos.
c) Les perspectives econòmiques previsibles dels cònjuges, tenint en compte llur edat i
estat de salut i la manera com s’atribueix la guarda dels fills comuns.
d) La durada de la convivència.
e) Les noves despeses familiars del deutor, si escau.
Aquesta prestació ha de ser demanada pel cònjuge interessat.
Cal destacar que la llei no inclou en els criteris rellevants l’incompliment de deures
familiars ni el comportament dels cònjuges durant la vida matrimonial.
La diversitat dels criteris rellevants i la configuració dels criteris com una llista oberta no
permet determinar quina funció o funcions prevalen en la prestació. No obstant, el criteri
més important en la fixació de la compensació és la situació dels cònjuges després de
l’extinció del matrimoni.
11.4.2. El pagament
L’art. 233-17 CCCat defensa que la prestació compensatòria es pot atribuir en forma de
capital, ja sigui en béns o diners, o en forma de pensió. Si s’atorga en forma de pensió
s’haurà de reconèixer per un període limitat, llevat que hi concorrin circumstàncies
excepcionals que justifiquin fixar-la amb caràcter indefinit. D’aquest article s’extreu que
existeixen els següents tipus de modalitats:
I. Pensió temporal.
II. Pensió permanent (excepció).
III. Pagament amb actius (béns o diners) o fixant un suma a tant alçat.
Si es té prou capital el jutge determinarà una suma de capital, ja que així s’aconsegueix
una ruptura neta (Clean brake). Normalment, però, s’ha d’establir la pensió mensual de
forma temporal fins que es consideri que l’altre cònjuge ha recuperat la seva capacitat
econòmica.
3

lOMoARcPSD|1057234
Els cohabitants o parelles de fet també tenen dret a aquesta pensió compensatòria que
serà sempre temporal (amb un màxim de 3 anys). No obstant, en cas de tenir un fill
menor, la pensió compensatòria, quan s’hi sumi la custòdia del fill i això creï una
necessitat especial, es pot reconèixer fins que els fills esdevinguin majors d’edat.
11.4.3. Modificació i extinció
MODIFICACIÓ
L’art. 233-18.1 defensa que: La prestació compensatòria fixada en forma de pensió
només es pot modificar per a disminuir-ne l’import si millora la situació econòmica de qui
la percep o empitjora la de qui la paga.
S’observa que el CCCat només permet modificar la pensió per reduir-la en dues
situacions:
a. Quan el deutor pugui demostrar que està en una situació econòmica pitjor i que no
pot realitzar el pagament.
b. Quan la situació econòmica del creditor millori.
EXTINCIÓ
L’extinció de la pensió està regulada a l’art. 233-19.1: El dret a la prestació compensatòria
fixada en forma de pensió s’extingeix per les causes següents:
a) Per millora de la situació econòmica del creditor, si aquesta millora deixa de justificar
la prestació, o per empitjorament de la situació econòmica de l’obligat al pagament, si
aquest empitjorament justifica l’extinció del dret.
b) Per matrimoni del creditor o per convivència marital amb una altra persona.
c) Per la mort del creditor.
d) Pel venciment del termini pel qual es va establir.
11.5. L’assignació o distribució de l’ús de l’habitatge familiar
4

lOMoARcPSD|1057234
A vegades, un dels esposos és el propietari de la casa familiar però s’atorga l’ús o

possessió a l’altre. Les funcions principals de la distribució de la casa familiar són:
• L’interès superior del menor: es prioritza al menor i no al cònjuge que té la custòdia.

És una espècia de compliment del deure d’aliments cap al fill en cas de separació.
• Deure de prestació compensatòria la cònjuge: el jutge pot tenir en compte l’ús de
l’habitatge com a part del pagament compensatori o prestació (pagament amb
espècie).
La regla general és que qui decideix és l’autonomia de les parts. El seu acord s’aplicarà
sempre i quan no perjudiqui l’interès dels fills. Si les parts no estan d’acord en l’ús i
distribució de l’habitatge familiar la norma bàsica és que es dóna al cònjuge que té al
custòdia del fill (norma subsidiària).
Art. 233.20 CCCat
1. Els cònjuges poden acordar l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar amb el seu
parament a un d’ells, a fi de satisfer, en la part que escaigui, els aliments dels fills
comuns que convisquin amb el beneficiari de l’ús o la prestació compensatòria
d’aquest. També poden acordar la distribució de l’ús de l’habitatge per períodes
determinats.
2. Si no hi ha acord o si aquest no és aprovat, l’autoritat judicial ha d’atribuir l’ús de
l’habitatge familiar, preferentment, al progenitor a qui correspongui la guarda dels fills
comuns mentre duri aquesta.
Els criteris per decidir l’assignació de l’habitatge familiar són:
• En general, podrà gaudir de l’habitatge familiar el cònjuge que tingui la custodia del
fill.
• No obstant, l’autoritat judicial ha d’atribuir l’ús de l’habitatge familiar al cònjuge més
necessitat en els casos següents:
o Si la guarda dels fills queda compartida o distribuïda entre els progenitors.
o Si els cònjuges no tenen fills o aquests són majors d’edat.
o Si malgrat correspondre-li l’ús de l’habitatge per raó de la guarda dels fills és
previsible que la necessitat del cònjuge es perllongui després d’arribar els fills a
la majoria d’edat.
5

lOMoARcPSD|1057234
• Excepcionalment, encara que hi hagi fills menors, l’autoritat judicial pot atribuir l’ús de
l’habitatge familiar al cònjuge que no en té la guarda si és el més necessitat i el
cònjuge a qui correspon la guarda té mitjans suficients per a cobrir la seva necessitat
d’habitatge i la dels fills.
11.5.1. La duració de l’assignació
Si l’assignació es reconeix amb motiu de la custodia, llavors durarà mentre es mantingui
la custòdia. D’altra banda, si l’assignació es realitza per raó de la necessitat d’un dels
cònjuges, llavors la durada serà la que s’especifiqui prèviament. No obstant, aquesta
durada podrà ser prorrogada judicialment, de manera temporal, si les circumstàncies que
van justificar l’assignació es mantenen.
11.5.2. Exclusió i límits
Art. 233-21 CCCat
2. L’autoritat judicial, a instància d’un dels cònjuges, pot excloure l’atribució de l’ús de
l’habitatge familiar en qualsevol dels casos següents:
a) Si el cònjuge que seria beneficiari de l’ús per raó de la guarda dels fills té
mitjans suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills.
b) Si el cònjuge que hauria de cedir l’ús pot assumir i garantir suficientment el
pagament de les pensions d’aliments dels fills i, si escau, de la prestació
compensatòria de l’altre cònjuge en una quantia que cobreixi a bastament les
necessitats d’habitatge d’aquests.
2. Si els cònjuges posseeixen l’habitatge en virtut d’un títol diferent del de propietat, els
efectes de l’atribució judicial del seu ús queden limitats pel que disposi el títol,
d’acord amb la llei. Si els cònjuges detenen l’habitatge familiar per tolerància d’un
tercer, els efectes de l’atribució judicial del seu ús acaben quan aquest en reclama la
restitució.
6

lOMoARcPSD|1057234
S’ha de tenir en compte que quan l’habitatge familiar sigui propietat d’un tercer, els
efectes de l’assignació estaran condicionades pel títol que tinguin els cònjuges. A més si
l’habitatge es posseeix per tolerància del propietari, l’ús s’extingirà en el moment quan el
propietari reclami l’habitatge.
11.5.3. El cas del cohabitants
Art. 234-8 CCCat
1. Els convivents en parella estable poden acordar l’atribució a un d’ells de l’ús de
l’habitatge familiar, amb el seu parament, per a satisfer en la part que sigui pertinent
els aliments dels fills comuns que convisquin amb el beneficiari de l’ús o l’eventual
prestació alimentària d’aquest.
2. Si no hi ha acord o si aquest no és aprovat, en el cas que els convivents tinguin fills
comuns, l’autoritat judicial pot atribuir l’ús de l’habitatge familiar, tenint en compte les
circumstàncies del cas i seguint les regles següents:
a) Preferentment, al membre de la parella a qui correspongui la guarda dels fills
mentre duri aquesta.
b) Si la guarda dels fills és compartida o distribuïda entre ambdós membres de la
parella, al que en tingui més necessitat.
3. L’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge, si aquest pertany en tot o en part al
membre de la parella que no n’és beneficiari, ha d’ésser tinguda en compte per a la
fixació dels aliments als fills i la prestació alimentària que eventualment meriti l’altre
membre de la parella.
Si es compara el cas del matrimoni amb la parella de fet, s’observa que en aquest últim
cas, només es podrà atorgar l’ús de l’habitatge familiar per custòdia de fills i no per
necessitat de la part dèbil.
7

Apuntes Completos Stodocu PDF

Cargado por

Información del documento

Título original

Derechos de autor

Formatos disponibles

Compartir este documento

Compartir o incrustar documentos

Opciones para compartir

¿Le pareció útil este documento?

¿Este contenido es inapropiado?

Copyright:

Formatos disponibles

Apuntes Completos Stodocu PDF

Cargado por

Copyright:

Formatos disponibles

lOMoARcPSD|1057234

Apuntes completos. Año 2015/2016

Dret de Familia (Universidad Pompeu Fabra)

Distributing prohibited | Downloaded by Pablo Castro (pabloedoc@gmail.com)

Dret de Família Tema 1

TEMA 1- DRET DE FAMÍLIA, LES FAMÍLIES I EL PARENTIU

El dret de família és un dret de “conflicte” que s'aplica a famílies "trencades", ja

• No obstant, aquesta afirmació és una generalització, ja que a vegades la família

1.2. Temes que tracta el dret de família

→ Les relacions familiars: entre infants i pares, cònjuges o convivents i parents.

Distributing prohibited | Downloaded by Pablo Castro (pabloedoc@gmail.com)

Dret de Família Tema 1

situacions de perjudici o dany important a una de les parts (p.ex. violència de

1.3. Fonts del dret de Família:

Trobem fonts de dret català, espanyol i europeu i internacional.

Distributing prohibited | Downloaded by Pablo Castro (pabloedoc@gmail.com)

Dret de Família Tema 1

à Exemple dels Principis: recomanen la custòdia compartida en cas de divorci, prestar

1.4. La noció legal de família, un concepte constitucional?

La Llei i la CE no defineixen què s’ha d’entendre per família, però sí inclouen el

• La CE el contempla en l’art. 39.1, on indica que “els poders públics asseguren la

• El CCCat l’inclou a l'art. 231-1.1, reconeixent la heterogeneïtat de les famílies

è Comentari de la STC 222/1992: En aquesta sentencia, el TC es pronuncia sobre la

Distributing prohibited | Downloaded by Pablo Castro (pabloedoc@gmail.com)

Dret de Família Tema 1

• Obliga al legislador a canviar la llei, permetent la subrogació també a parelles del

1.5. La protecció jurídica de les famílies: el matrimoni homosexual

1.5.1. Situació a Espanya i posició del TC

A Espanya, el reconeixement del matrimoni homosexual és un fet relativament recent

Arrel d’aquest canvi legislatiu, el PP va elevar un recurs d’inconstitucionalitat al TC,

à En aquesta sentència, l'argumentació del TC es centra en el matrimoni com a

El matrimoni com a garantia institucional:

Distributing prohibited | Downloaded by Pablo Castro (pabloedoc@gmail.com)

Dret de Família Tema 1

Per arribar a aquesta conclusió, el TC comença considerant que, des d'una

Continua indicant que la CE és un "arbre viu" que permet una “interpretació

• L'observació de la realitat social jurídicament rellevant.

El contingut essencial del dret:

Completant el raonament relatiu al matrimoni com a garantia institucional, la STC

1.5.2. Posició del TEDH

El TEDH considera que hi ha una manca de tendència comuna a la UE i és molt

Distributing prohibited | Downloaded by Pablo Castro (pabloedoc@gmail.com)

Dret de Família Tema 1

o no -en funció de la concepció de cada societat- sempre que, en cas de no

És per aquest motiu que:

• A l’art. 8 de la CEDH, no s’obliga als Estats membres a garantir el matrimoni

1.6. El parentiu i la relació entre els parents de la família

Hi han dos tipus de parentiu:

v La consanguinitat o adopció, que aplica a les persones relacionades per

v La línia col·lateral: es dóna quan entre 2 persones existeix un avantpassat o

Distributing prohibited | Downloaded by Pablo Castro (pabloedoc@gmail.com)

Dret de Família Tema 1

Exercici per determinar el parentiu:

• Quina és la relació entre Jan i l’avi Joan? à consanguinitat o adopció en línia

Rellevància del parentiu en dret de família i successions:

Distributing prohibited | Downloaded by Pablo Castro (pabloedoc@gmail.com)

Dret de Família Tema 1

o La determinació de pensions del sistema de Seguretat Social (p.ex.

1.7. Obligació de satisfer aliments entre parents (duties of support)

1.7.1. El dret a reclamar aliments (art. 237-4 i 237-5 CCCat)

1.7.2. Obligats a satisfer aliments (art. 237-6 CCC)

1. El cònjuge (spouse), que no s’equipara a la parella de fet o cohabitant perquè

Distributing prohibited | Downloaded by Pablo Castro (pabloedoc@gmail.com)