Laura Sansaloni Riera

CONSTITUCIÓ DE 1845 ( articles 4,11,12,13,14,17,22,45)

CONSTITUCIÓN DE 1845
DOÑA ISABEL II, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Reina de las
Españas; a todos los que la presente vieren y entendieren, sabed: Que siendo nuestra voluntad y la
de las Cortes del Reino regularizar y poner en consonancia con las necesidades actuales del Estado
los antiguos fueros y libertades de estos Reinos, y la intervención que sus Cortes han tenido en
todos los tiempos en los negocios graves de la Monarquía, modificando al efecto la Constitución
promulgada en 18 de junio de 1837, hemos venido, en unión y de acuerdo con las Cortes
actualmente reunidas, en decretar y sancionar la siguiente: CONSTITUCIÓN DE LA MONARQUIA
ESPAÑOLA (...)
Título I. De los Españoles.
Art. 4. Unos mismos códigos regirán en toda la Monarquía (...).
Art. 6. Todo español está obligado a defender la Patria con las armas cuando sea llamado por la ley,
y a contribuir en proporción de sus haberes para los gastos del Estado.
Art. 11. La Religión de la Nación española es la católica, apostólica, romana. El Estado se obliga a
mantener el culto y sus ministros (...).
Título II. De las Cortes.
Art. 12. La potestad de hacer las leyes reside en las Cortes con el Rey.
Art. 13. Las Cortes se componen de dos Cuerpos Colegisladores, iguales en facultades: El Senado y
el Congreso de los Diputados.
Título III. Del Senado.
Art. 14. El número de Senadores es ilimitado: su nombramiento pertenece al Rey.
Art. 17. El cargo de Senador es vitalicio.
Título IV. Del Congreso de los Diputados.
Art. 20. El Congreso de los Diputados se compondrá de los que nombren las juntas electorales en la
forma que determine la ley. Se nombrará un Diputado a lo menos por cada cincuenta mil almas de
la población.
Art, 22. Para ser Diputado se requiere ser español del estado seglar, haber cumplido veinticinco
años, disfrutar la renta procedente de bienes raíces, o pagar por contribuciones directas la cantidad
que la ley electoral exija […]
Título V. De la celebración y facultades de las Cortes.
Art. 35. El Rey y cada uno de los cuerpos colegisladores tienen la iniciativa de las leyes.
Art. 36. Las leyes sobre contribuciones y crédito público se presentarán primero al Congreso de los
Diputados. […]
Art. 45. Además de las prerrogativas que la Constitución otorga al Rey, le corresponde (...)
Nombrar y separar libremente los ministros (...)
Título XI. De las Diputaciones provinciales y de los Ayuntamientos.
Art. 72. En cada provincia habrá una Diputación provincial, elegida en la forma que determine la
ley, y compuesta del número de individuos que esta señale. […]
Art. 73. Habrá en los pueblos Alcaldes y Ayuntamientos. Los Ayuntamientos serán nombrados por
los vecinos a quienes la ley confiera este derecho.

Fuente: De Esteban, J, "Constituciones de España" (Constitución de 1845). Centro de Estudios

P.y.C.

Aquest text és un text jurídic de caràcter polític, font primària, ja que és una constitució, que està
escrita per les corts quan governava el partit liberal moderat de Narváez, per la qual cosa aquesta
constitució es caracteritzarà per ser encara més moderada que l'anterior. La constitució es va
escriure en 1845, promulgada el 23 de maig de 1845, per les Corts espanyoles durant la primera
part del regnat d'Isabel II, un moment d'inestabilitat, pel fet que poc després es produirà la segona
guerra Carlista. El text va dirigit a Isabel i als ciutadans, perquè al ser una constitució limita el
poder polític, i a més aquesta ha de ser coneguda pels ciutadans. Aquesta constitució era més
conservadora, i és una cosa que es pot veure en l'aspecte religiós, ja que la constitució col·loca la
religió catòlica com a part de la nació, fent d'aquesta una constitució confessional.

La constitució té d'antecedent la regència de Maria Cristina, en els quals Isabel II no va poder

regnar a causa de la minoria d'edat d'Isabel i a més de la regència d'Esparter. Durant aquest
període la ideologia liberal a Espanya es divideix en progressistes i moderats. Aquesta nova
constitució comptarà amb suport de la corona en ser més conservadora que la de 1837, que va
estar vigent fins al pronunciament d'O'*Donnell El nou règim conservador destaca la divisió actual
en províncies o la creació de la Guàrdia Civil per a protegir la propietat privada en àrees rurals.
Aquesta atmosfera dona lloc al restabliment de la Milícia Nacional com a exèrcit progressista.

Un tret que és present fortament al llarg de la Constitució és la sobirania compartida de les Corts
amb la corona (articles 12, 35); la Reina va adquirir el dret a nomenar ministres. Aquesta
circumstància va fomentar l'aparició de camarilles palatines disposades a guanyar-se la voluntat
de la Reina i obtenir així el nomenament d'un cap de Govern afí, i la dissolució de les Corts per a
fabricar una majoria parlamentària. Les Corts són bicamerals; els representants en el Congrés
eren triats per sufragi masculí censatari, mentre que els membres del Senat eren de nomenament
regi i procedència bàsicament nobiliària. (articles 13, 14, 17, 22). El catolicisme era la religió oficial
i l'Estat havia de mantenir-la econòmicament; així i tot, no prohibia amb altres religions, com la de
1812, sinó que tan sols obligava a practicar en privat. (article 11). També seria destacable la divisió
de poders que defensa aquesta Constitució. (articles 12, 35).

El text pertany al nucli temàtic de La construcció i consolidació de l'Estat Liberal en concret amb el
regnat d'Isabel II, que es va caracteritzar per una època de govern moderat, denominada Dècada
Moderada (1844 – 1854). A partir de 1834 es consolida l'establiment del sistema polític liberal a
Espanya. No obstant això, aquesta consolidació no significa estabilitat política, ja que els canvii de
govern, els pronunciaments i les guerres civils van ser freqüents en aquest període de l'Espanya
liberal del s. XIX. Aquesta inestabilitat política es va deure a l'especial situació econòmica i social, i
a l'ambient ideològic.

La divisió ideològica es va produir ja durant la G. de la Independència: gran part dels espanyols

continuaven sent absolutistes alhora que van sorgir liberals desitjosos de reformar la vida política
espanyola mitjançant la Constitució. Les classes mitjanes i la burgesia es van adherir al partit
liberal i el seu triomf en la guerra carlista va propiciar el seu creixement. Els liberals es van dividir
seguint les pautes del Trienni Liberal. Mentre les classes mitjanes altes i la gran burgesia militaven
en el partit liberal moderat (redactor de la Constitució de 1845), les classes populars urbanes i la
petita burgesia constituïen el partit liberal progressista. Això va originar lluites en el regnat d'Isabel
II, fins a donar lloc a la revolució del 68, durant la qual altres partits més radicals (demòcrates,
republicans) van fracassar en el seu intent d'experiència democràtica.