2.

L'època de la
Restauració
borbònica
1. El sistema polític

2.La vida política i l'alternança de poder

3. Les forces polítiques marginades del sistema

4. La guerra d'ultramar

5. Les conseqüències del desastre del 98

 El Manifest de Sandhurst
"Por virtud de la espontánea y solemne abdicación de mi
augusta madre, tan generosa como infortunada, soy el
único representante yo del derecho monárquico en España.
Huérfana la nación ahora de todo derecho público y privada
de sus libertades, natural es que vuelva los ojos a su
acostumbrado derecho constitucional y a aquellas libres
instituciones que ni en 1812 1e impidieron defender su
independencia ni acabar en 1840 otra empeñada guerra civil
(...).
Afortunadamente la monarquía hereditaria y constitucional
posee en sus principios la necesaria flexibilidad (...) para que
todos los problemas que traiga su restablecimiento consigo
sean resueltos de conformidad con los votos y la
convivencia de la nación. No hay que esperar
que decida yo nada de plano y arbitrariamente; sin Cortes no
resolvieron los negocios arduos los príncipes españoles allá
en los antiguos tiempos de la monarquía (...).
Por mi parte, debo al infortunio estar en contacto con los
hombres y las cosas de la Europa moderna, y si en ella no
alcanza España una posición digna de su historia (...) culpa
mía no será ahora ni nunca. Sea lo que quiera mi propia
suerte, ni dejaré de ser buen español, ni (...) buen católico,
ni, como hombre del siglo, verdaderamente liberal".

ALFONS DE BORBÓ (ALFONS XII): Manifest de Sandhurst, 1 de

desembre de 1874.

Des de l’acadèmia militar de Sandhurst, el futur Alfons XII

d’Espanya, que n'era alumne, llançà el manifest de Sandhurst l,
fil
(1 de desembre de 1874), redactat per Cánovas del Castillo. En s eu II
X
aquest manifest era presentat el programa polític de la monarquia el s
b fon
de la Restauració, moderada i parlamentària i amb un clar m l
I Ia rA
compromís de respecte a la constitució. El manifest afavorí la el utu
a b f
restauració monàrquica, que tingué lloc pocs dies després. Is el

Alfons XII amb la seva segona muller, Maria Cristina d’Àustria
Alfons XII d’Espanya
Rei d’Espanya (1875-85), fill d’Isabel II.
Madrid, 28 de novembre de 1857 — Madrid, 25 de novembre
de 1885
A causa de la revolució liberal del setembre de 1868 hagué de
fugir a França amb la resta de la família reial. L’any 1870 rebé
els drets a la corona gràcies a la renúncia d’Isabel II, mentre
Cánovas del Castillo organitzava el partit alfonsí amb elements
moderats i unionistes, que s’oposaven a la monarquia
d’Amadeu I. En ésser proclamada la República, tots els
monàrquics, llevat dels carlins, passaren a les files alfonsines.
El cop d’estat de Pavía (gener del 1874) acabà, de fet, amb la
República, i el pronunciament de Martínez Campos (Sagunt,
desembre del 1874) permeté la restauració monàrquica.
Cánovas es féu càrrec del govern, i Alfons XII tornà a la cort.
El rei presidí la vida política sense immiscir-s’hi, amb la qual
cosa aconseguí de refer, en part, el prestigi de la monarquia.
Hom posà fi a la guerra carlina (1876) i a la insurrecció cubana
(1878), i fou promulgada una nova constitució (1876), molt
més moderada que la del 1869. Sota la direcció de Cánovas
(que presidí quatre dels vuit governs d’aquesta etapa), foren
establertes les bases del futur sistema de torn en el poder
entre els partits conservador i liberal. Poc abans de la seva
mort a causa de la tuberculosi li fou presentat el Memorial de
Greuges (març del 1885), que rebé amb simpatia, però
l’actitud intransigent de Cánovas féu que aquestes
reivindicacions catalanes no fossin tingudes en compte. La
seva primera muller, María de las Mercedes d’Orleans, morí
poc després de les noces, i la segona, Maria Cristina d’Àustria,
exercí la regència durant la minoritat del fill d’ambdós, Alfons
XIII.
1. El sistema polític de la Restauració
Recorda: El cop d'Estat de Martínez Campos i la tornada dels Borbó.
La figura de Cánovas del Castillo
Fill d’un mestre d’escola. Treballà com a periodista i es llicencià en dret (1853) a Madrid. Entrà a la vida política formant part dels
moderats i participà en la preparació del moviment militar de la Vicalvarada. També fou el redactor del Manifiesto de Manzanares
(1854), declaració programàtica del pronunciament que prenunciava la futura Unión Liberal. Com a membre d’aquesta agrupació
política, fou elegit diputat a corts i va tenir diversos càrrecs en els governs d'O'Donnell.

No intervingué en la preparació de la Revolució del 1868 però va ser elegit diputat a les corts del 1869 i defensà posicions
conservadores. El 1873 fou designat cap del partit alfonsí i dirigí la campanya per a la restauració de la monarquia borbònica en la
persona d’Alfons XII, que, contra la seva opinió, fou proclamat rei militarment a Sagunt (1874) pel general Martínez Campos.

Com a primer cap de govern (1875), Cánovas bastí el nou sistema polític de la Restauració. Tot exercint una dictadura civil i derogant
disposicions del règim democràtic anterior, practicà una política d’atracció per aconseguir la col·laboració de tots els grups polítics,
amb excepció de l’extrema dreta carlina i del republicanisme de Ruiz Zorrilla i de Pi i Margall.
De l'’obra legislativa de Cánovas, especialment la constitució del 1876,
cal destacar que reflecteix alhora concessions liberals (drets individuals,
mitigada tolerància de cultes), una política centralista i disposicions
conservadores (reimplantació de l’obligatorietat del matrimoni canònic,
reintroducció del senat, depuració de professors), juntament amb
l’ambigüitat o el silenci sobre algunes qüestions fonamentals (dret de
sufragi, reglamentació dels drets polítics).

En el terreny econòmic, passà del lliurecanvisme a una política

proteccionista. Malgrat aquest acostament als interessos de la indústria
catalana, fou hostil al catalanisme.

En relacions internacionals, i conscient de la feblesa de la situació

espanyola, seguí una política d’aïllament coincident amb una política
d’intransigència respecte a les colònies, que tingué conseqüències en la
crisi del 1898.

Cánovas morí assassinat per Michele Angiolillo en represàlia per la

seva política repressiva envers els anarquistes (procés de Montjuïc del
1897).
1.1. Un nou sistema polític: Bipartidisme i torn pacífic
Cánovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i l’alternança en el poder dels dos
grans partits, el Partit Liberal Conservador fundat pel propi Cánovas, i el Partit Liberal Fusionista liderat per
Práxedes Mateo Sagasta. Aquests partits renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al
govern. Així, l’exèrcit quedaria subordinat al poder civil i, de fet, una Reial Ordre del 1875 establiria que la seva
única missió havia de ser la de defensar la independència del país i preservar l’ordre públic.

Aquests dos partits van ser coneguts com a “dinàstics” perquè pretenien reunir a totes les formes polítiques que
acceptaven la monarquia alfonsina. Es preveia que hi hauria un torn pacífic de partits que garantiria l’estabilitat
institucional mitjançant la participació en el poder de les dues famílies del liberalisme i que posaria fi a la
intervenció dels militars en la vida política.

Ambdós partits, però, van haver d’enfrontar-se permanentment amb

problemes de divisió interna per l’aparició de diferents corrents d’opinió,
especialment quan el partit es trobava en el govern.

La decisió més transcendental per al sistema de partits i l’estabilitat dels

governs va ser la signatura del Pacte del Pardo (1885) després de la
mort prematura del rei Alfons XII; Els partits dinàstics, per tal de garantir
l’estabilitat de la monarquia (i, per tant, a la regència de Maria Cristina
d’Habsburg, també coneguda com a Maria Cristina d’Àustria), van
comprometre’s a acceptar de forma definitiva i permanent el torn de per
accedir al govern.

D’aquesta manera, el Pacte del Pardo va permetre que el sistema

superés la prova de foc que suposava la mort d’Alfons XII i es
consolidés després del buit institucional que deixava la mort del
monarca. La crida política als liberals de Sagasta per alternar-se al
poder amb els conservadors va contribuir i consolidar i ampliar la base
política del règim durant la regència de Maria Cristina d’Àustria.
El líder liberal: Práxedes Mateo Sagasta
Sagasta Participà com a progressista en la revolució del 1854 i fou elegit diputat per Zamora. Lluità el 1856
contra O'Donnell i hagué d’exiliar-se a França. Tornà poc temps després i fou elegit novament diputat. L’any
1863 adquirí i dirigí el diari La Iberia. Conspirà amb Prim i hagué de fugir a Portugal, des d’on passà a
Anglaterra i a França. Preparà la rebel·lió dels sergents de la caserna de San Gil, a Madrid (1866), que fracassà;
condemnat a mort en rebel·lia, pogué fugir a França. L’any 1868 s’uní a Serrano i fou un dels caps de la
Revolució Gloriosa. Ministre de governació amb Serrano i amb Prim i ministre d’estat amb Prim, esdevingué
una de les figures polítiques més rellevants d’Espanya. Votà la candidatura d’Amadeu de Savoia, amb qui fou
ministre de governació, sota la presidència de Serrano.

Ministre en dues ocasions més, era president del consell

quan Martínez Campos proclamà Alfons XII a Sagunt i no
hi oferí cap resistència. L’any 1875 es lliurà a la
reestructuració de la maçoneria i organitzà el grup
constitucional, que, refós en l’assemblea del 1880, rebé el
nom de Partido Liberal Fusionista, origen del Partido
Liberal . President del Consell des del febrer del 1881 al
gener del 1883, introduí diverses reformes liberals. Establí
amb Cánovas el pacte d’El Pardo (1885) i, en morir Alfons
XII, formà govern (fins el 1890); fou, de fet, el ministre de la
regència de Maria Cristina d’Àustria. Féu aprovar les lleis
del sufragi universal, del jurat i la de bases per a la
formació del codi civil.

Mort Cánovas (1897), Sagasta hagué d’afrontar la guerra

amb els EUA i la liquidació de l’imperi colonial, malgrat
que aquella situació hagués estat obra sobretot dels
conservadors. Del març del 1901 al desembre del 1902
presidí el consell de ministres per darrera vegada.
La constitució de 1876
“Don Alfonso XII, por la gracia de Dios Rey constitucional de España, a todos los que la presente vieren y entendieren, sabed: Que en
unión y de acuerdo con las Cortes de Reino actualmente reunidas, hemos venido en decretar y sancionar la siguiente; Constitución de
la Monarquía española

Art. 11. La religión Católica, Apostólica, Romana es la del Estado. La Nación se obliga a mantener el culto y sus ministros.
Nadie será molestado en el territorio español por sus opiniones religiosas ni por el ejercicio de su respectivo culto, salvo el respeto
debido a la moral cristiana.
No se permitirán, sin embargo, otras ceremonias ni manifestaciones públicas que las de la religión del Estado. (…)

Art. 13. Todo español tiene derecho:

De emitir libremente sus ideas y opiniones. ya de palabra, por escrito, valiéndose de la imprenta o de otro procedimiento semejante,
sin sujeción a la censura previa.
De reunirse pacíficamente.
De asociarse para los fines de la vida humana (…).

Art. 18. La potestad de hacer las leyes reside en las Cortes con el Rey

Art. 19. Las Cortes se componen de dos Cuerpos Colegisladores, iguales en facultades: el Senado y el Congreso de los Diputados.

Art.20. El Senado se compone de senadores por derecho propio; de senadores vitalicios nombrados por la Corona; de senadores
elegidos por las corporaciones del Estado y mayores contribuyentes (…).

Art. 28. Los diputados se elegirán y podrán ser reelegidos indefinidamente por el método que determine la ley

Art. 50. La potestad de hacer ejecutar las leyes reside en el Rey (…)

Art. 75. Unos mismos códigos regirán en toda la monarquía, sin perjuicio de las
variaciones que por particulares circunstancias determinen las leyes. En ellos no se
establecerá más que un solo fuero para todos los españoles en los juicios comunes,
civiles y criminales (…)

Madrid, 30 de junio de 1876″

ACCÉS al text íntegre i manuscrit

La Constitució de 1876 va ser preparada a requeriment de
Cánovas, ja president del govern, amb la intenció d’ordenar el
règim polític de la Restauració després del pronunciament de
Sagunt el 29 de desembre de 1874. Pretengué de temperar els
criteris conservadors amb el reconeixement de les llibertats i els
drets individuals inclosos en les constitucions progressistes
anteriors.

Aquesta constitució fou decretada per Alfons XII “en unió i

d’acord” amb les corts. L’estat era confessional, però hom
admetia en privat la pràctica d’altres cultes. Les corts, amb dues
cambres, exercien el poder legislatiu. El senat resultava de la
reunió de senadors per drets propis, de senadors vitalicis,
nomenats pel rei i de senadors elegits per diferents
corporacions de l’estat i renovables cada cinc anys; els diputats
serien elegits per sufragi restringit.

Les atribucions del rei —el poder executiu— eren,

principalment, concessió d’ascens i recompenses a les forces
armades, l’indult, les relacions diplomàtiques i les declaracions
de guerra o pau, distribució dels fons de l’administració pública,
atorgament d’ocupacions civils i honors, lliure nomenament i
separació dels ministres, convocatòria i dissolució de les corts,
dret de veto. Aquesta constitució, completada per diferents lleis
especials (com l’electoral del 1890, que establí el sufragi
universal), fou suspesa arran del cop d’estat del 13 de setembre
de 1923, però entrà de nou en vigor pel gener del 1930, després
de la caiguda de Primo de Rivera, i perdurà fins a la proclamació
de la Segona República (14 d’abril de 1931).
1.2. La fi dels conflictes bèl·lics: la 3a carlinada
La 3a Guerra Carlina havia començat en temps del rei Amadeu I, però la restauració de la dinastia borbònica en la figura
d’Alfons XII va fer que el carlisme perdés una part dels suports conservadors que el recolzaven perquè aquests ja
estaven satisfets pel retorn a un sistema que garantia una certa estabilitat al país després de la situació erràtica dels últims
anys. Així, l’ofensiva de l’exèrcit liberal al llarg de 1875 va aconseguir expulsar els carlins de les places on s’havien fet forts,
derrotant-los a tot Catalunya, així com també al País Valencià i l’Aragó.

El conflicte encara es perllongaria uns mesos més al País Basc i Navarra, on va traslladar-se la major part de l’exèrcit
governamental. Malgrat l’episòdica victòria carlina en la Batalla de Lakar, la campanya militar desenvolupada des de finals
de 1875 va aconseguir d’afeblir la resistència navarresa i basca fins a la seva rendició total l’any 1876 quan Estella va caure
en mans alfonsines i el propi rei Alfons XII va posar-se al capdavant de les tropes per acabar personalment amb els últims
focus de resistència. El febrer de 1876, Carles VII va creuar la frontera en direcció cap a l’exili francès posant fi a la guerra i a
les seves pretensions al tron espanyol. La conseqüència immediata de la guerra seria l’abolició definitiva dels furs bascos
i navarresos.

Aquest seria l’últim intent insurreccional d’uns carlistes, que van demostrar la seva feblesa
estructural al no ser capaços de derrotar un règim republicà excessivament fràgil.

La derrota carlina es pot interpretar com a conseqüència de la conjunció de diversos

factors: la divisió interna entre els carlins, la consolidació del liberalisme a Espanya, la
incapacitat d’aglutinar a tota l’oposició conservadora al règim republicà, la manca de
confiança per part de l’exèrcit i la manca de suport popular a les grans ciutats.

La fi de les guerres
carlines, a més a més, va
facilitar que el govern
espanyol acabés amb la

Àustria-Este, candidat
Guerra dels 10 anys, que

carlí a la III Guerra

l'enfrontava amb els
insurrectes cubans, Carles de Borbó i
mitjançant els acords que
es coneixen com la Pau de
Zanjón. Carlina
2. La vida política i l'alternança de poder
2.1. Els partits dinàstics
El Partit conservador:El Partit Conservador va ser l’organització política més important de l’etapa de
la Restauració. El partit va treballar a favor de la consolidació de la monarquia, de la reorganització institucional de
l’aparell interior de l’Estat i de la defensa dels interessos de les capes acomodades i il·lustrades. Així, va ser
Cánovas del Castillo qui va formar els primers governs del període després d’acreditar un important recolzament
electoral. Entre 1875 i 1881 el conservadors governarien de forma ininterrompuda.

Durant la transició cap a la configuració definitiva del règim, Cánovas va governar amb un règim d’excepció que va
prolongar-se més enllà de l’aprovació de la Constitució de 1876. El final de la dictadura canovista va produir-se el
gener de 1877 quan va aprovar un decret que exculpava i justificava tota la política repressiva que s’havia realitzat. A
partir d’aquest moment es recuperarien les llibertats sota restriccions.

El Partit liberal: Seria el propi Cánovas qui proposés a

Práxedes Mateo Sagasta la formació del Partido Liberal-Fusionista,
que més endavant seria conegut com a Partit Liberal. Seria el 1880 quan
el partit va néixer com a resultat de la fusió de diversos grups liberals
unionistes, progressistes i demòcrates.

El partit va reivindicar la “sincera realització del sistema representatiu”, va

situar a la monarquia al capdavant del “desenvolupament progressista”
del poble i va prometre una dura oposició als conservadors. Als grups
liberals inicialment els va ser difícil l’adaptació al sistema polític de la
Restauració, però la seva integració en el sistema va permetre evitar una
coalició entre els liberals d’esquerra i els republicans que hauria estat
perillosa per al sistema. La capacitat política de Sagasta, que era conegut
com el “viejo pastor”, va ser capaç d’integrar a molts sectors liberals en el
partit.
2.2. Falsejament electoral i caciquisme
El sistema del torn pacífic va poder mantenir-se durant més de vint anys gràcies a la corrupció electoral i a la
utilització de la influència i el poder econòmic de determinats individus, els cacics, sobre la societat. El caciquisme
va ser un fenomen que es va donar a totes les regions d’Espanya, però allà on va assolir més desenvolupament va
ser a Andalusia, Galícia i Castella.

L’adulteració del vot va constituir una pràctica habitual a totes les eleccions i es va aconseguir mitjançant el
restabliment del sufragi censatari, l’establiment d’un sistema electoral on tenien un major pes els districtes rurals
(més fàcilment manipulables que els districtes urbans) i les trampes sistemàtiques. Així, el triomf del partit que
convocava les eleccions perquè havia estat requerit pel monarca per formar govern era convingut prèviament i
s’aconseguia gràcies al falsejament dels resultats. Amb la manipulació de les eleccions el partit governant
s’assegurava una àmplia majoria parlamentària. En definitiva, el parlamentarisme de l’Espanya de la Restauració
era una ficció.

Per tal d'aconseguir-ho, la principal tasca del cacic era explotar la ignorància, la pobresa, l’analfabetisme i l’apatia
política dels electors per influir en les eleccions a favor d’un o altre dels partits dinàstics. Amb la seva influència, els
cacics orientaven la direcció dels vots, agraïen amb favors la fidelitat electoral. Aquests cacics eren persones
notables, sobretot del medi rural, sovint rics propietaris que donaven feina als jornalers i que tenien una gran
influència en la vida local, tant en l’aspecte social com en l’econòmic i el polític. També podien ser advocats,
professionals de prestigi o funcionaris de l’administració, que controlaven els ajuntaments, feien informes i certificats
personals, dirigien el sorteig de les quintes, proposaven el repartiment de les contribucions i podien resoldre o
complicar els tràmits burocràtics i administratius.

La Restauració va suposar una forta centralització de l’aparell administratiu, des del Ministeri de la Governació als
alcaldes, passant per la figura dels governadors civils. Així, el sistema restauracionista va organitzar-se al voltant
d’una xarxa de poder corrupta i molt jerarquitzada. Per a obtenir els resultats electorals que garantissin el
torn dels partits dinàstics es cursaven ordres als governadors civils de les províncies per assenyalar els
candidats que s’havien d’imposar a les eleccions –inclús les xifres aproximades dels vots que havien de rebre els
candidats–. Per aconseguir dur a terme la tupinada electoral no es dubtava a l’hora de falsificar el cens (incloent-hi
persones mortes o impedint el vot de les vives), manipular les actes electorals, exercir la compra de vots, amenaçar
l’electorat amb coaccions de tot tipus i, fins i tot, fer servir la violència per atemorir els adversaris
L'encasellat, segons la revista Blanco y negro (1893)
Els cacics i les seves xarxes de
poder

Governadors civils: Traslladaven als

cacics les decisions del govern.
Cacics de districte (provincials):
Escollien els candidats que havien de
ser elegits.
Cacics locals: Controlaven el mercat
de treball.
2.3. El desenvolupament del torn entre partits
Com ja s’ha esmentat anteriorment, fins que es va produir la pèrdua de Cuba i la derrota davant dels EUA l’any 1898, el torn
pacífic va funcionar amb regularitat.

El Partit Conservador va governar entre el 1875 i el 1881, any en que Sagasta va formar el seu primer govern i, entre d’altres,
va introduir el sufragi universal masculí per als comicis municipals de l’any 1882.

El 1884 Cánovas tornaria al poder i el 1885, després de la mort d’Alfons XII, impulsaria el Pacte del Pardo.

Sota la regència de Maria Cristina d’Àustria el Partit Liberal va governar

més temps que el Conservador; durant el conegut com a “govern llarg
de Sagasta” (1885-1890) els liberals van encapçalar una quantitat
important de reformes: es va aprovar la Llei d’associacions (1887) que
eliminava la distinció entre partits legals i il·legals i va permetre que
entressin al joc polític les forces opositores; es va abolir l’esclavitud
(1888), es va impulsar un nou codi civil i es van dur a terme reformes
de l’exèrcit i de la hisenda, entre d’altres.

Ara bé, la reforma més important va ser la que introduïa el sufragi

universal masculí per a les eleccions generals de l’any 1890. Tot i que
no hem d’oblidar que el sistema de frau electoral seguiria funcionant...

El 1890 pujarien els conservadors al poder, que serien substituïts pels

liberals el 1892. El 1895 Cánovas tornaria a governar, i ho faria fins el
que fou assassinat el 1897.

Si en vols saber més: l’esclavitud a

Espanya
Reproducció de

Angiolillo: un anarquista magnicida

l’assassinat de Cánovas
Era democràtic el sistema de la restauració?
Així descrivia el polític i escriptor català Valentí Almirall la manipulació electoral viscuda a l’Espanya de la
Restauració a la seva obra L’Espagne telle qu’elle est (Montpeller, 1886):

“Entre nosaltres regna la farsa en tota la seva nuesa, una farsa completa, especial i exclusiva de les eleccions
espanyoles. Això, tant si el sufragi és universal com si és restringit, no hi ha mai sinó un sol elector: el Ministre de
Governació. Aquest, amb els seus governadors de província i l’innombrable exèrcit d’empleats de tota mena sense
excloure’n els alts càrrecs de la magistratura i el professorat, prepara, executa i consuma les eleccions, de qualsevol
tipus que siguin, des del fons del seu despatx, situat al centre de Madrid.

Per fer les llistes d’electors s’hi posen alguns noms veritablement perduts entre una multitud d’imaginaris i, sobretot,
de difunts. La representació d’aquests darrers es dóna sempre a agents disfressats de paisà perquè vagin a votar.
L’autor d’aquestes ratlles ha vist moltes vegades que el seu pare, mort ja fa uns quants anys, anava a dipositar el vot
a l’urna amb la figura d’un escombriaire de la ciutat o d’un delator de la policia, amb un vestit deixat. Els individus
que formen les meses dels col·legis electorals presencien molt sovint unes transmigracions semblants de les ànimes
dels seus mateixos pares [...].

Aquest sistema d’eleccions per mitjà de la resurrecció dels morts i dels

agents de policia disfressats d’electors no és pas, però, la cosa pitjor de tots
els mitjans que utilitzen per falsejar el sufragi els nostres pretesos defensors
del parlamentarisme i del sistema representatiu. Afanyem-nos a dir que
ordinàriament no s’aturen en aquestes aparences de respecte humà i que allò
que fan és purament i simplement augmentar el nombre de vots fins a tenir
assegurada l’elecció del candidat directe [...].

En resum, la nostra comèdia electoral no respecta absolutament res. Per a

aquesta no hi ha res que sigui sagrat: llistes electorals, urnes, escrutini, tot és
falsejat pels nostres polítics sota la immediata direcció del governador civil de
cada província. Però ens hem de demanar: és possible l’existència del règim
parlamentari o simplement la del sistema representatiu si té aquestes bases?
[...].”
3. Les forces polítiques marginades del sistema
El republicanisme: Després del fracàs de la Primera República, el republicanisme va haver de plantar cara al
desencís d’una part dels seus seguidors i a la repressió exercida des del govern que marginaria el republicanisme del nou
sistema polític. A més, els republicans van arribar al període de la Restauració fortament dividits en diverses tendències
polítiques i van patir una continuada reorganització de les seves forces, fets que van restar eficàcia i suport electoral al seu
programa polític tot i que els republicans tenien una clara voluntat d’inserció en el sistema parlamentari.

L’adaptació més ràpida a les noves condicions de la vida política

restauracionista la va protagonitzar el vell dirigent republicà Emilio
Castelar, el qual va evolucionar cap a postures cada cop més
moderades i va crear el Partit Republicà Possibilista, que acceptava el
joc polític de la Restauració i participaria de la vida parlamentària de
forma simbòlica.

El cas contrari a la política de Castelar el trobem en el polític

progressista Manuel Ruiz Zorrilla, el qual va virar cap a un
republicanisme radical que no descartava les accions violentes contra el
sistema monàrquic i va fundar el Partit Republicà Progressista, que va
arribar a tenir certa influència en alguns cercles militars i va protagonitzar
alguns intents frustrats d’insurrecció contra el règim borbònic. El fracàs
dels republicans progressistes va portar molts dels seus membres a
incorporar-se al Partit Republicà Centrista de Nicolás Salmerón.

A Catalunya, la principal força republicana dels anys de la Restauració

va ser novament el Partit Republicà Federal de Francesc Pi i Margall,
formació que en els primers anys del nou sistema polític va practicar el
retraïment electoral mentre patia diverses divisions internes i escissions
com la protagonitzada per Valentí Almirall (Centre Català). A partir del
congrés de 1883 i de l’ascens de Josep Maria Ribot a la direcció del
partit el federalisme es va dotar d’un nou programa i va rebre un nou
impuls. Exclòs del sistema del torn de partits que van establir
conservadors i liberals, aquest partit serà el que mantindrà un major
contacte amb el món obrer des d’una postura reformista.
Les reformes liberals, en especial la introducció del sufragi universal, van estimular la formació de coalicions
com la Unió Republicana, que aplegava les diverses tendències republicanes, amb l’excepció dels possibilistes,
per a superar les limitacions del sistema. Així, el 1886, es configuraria la primera coalició electoral republicana a
les Corts que va acabar en un fracàs. Posteriorment, el 1891, a les Corts es produiria la unió de les formacions
republicanes que desembocaria en la coalició electoral de 1893 que va suposar un triomf polític i un èxit a les
grans ciutats amb el resultat de 45 diputats al parlament, constituint per primera vegada una important minoria
republicana a les Corts. La coalició va repetir el 1896, però no va poder assolir l’èxit anterior.

Tot i que les diferents aliances electorals van permetre que, puntualment, els republicanistes augmentessin la
seva representació parlamentària, el creixement del socialisme suposaria una important fuga de vots
republicans, a la vegada que la influència de l’internacionalisme anarquista entre la classe obrera va conduir
una part de les seves antigues bases socials cap a l’abstencionisme polític. I a Catalunya els republicans
també patirien una important fuga de vots que nodririen els nous moviments de caràcter catalanista.

Arribats al segle XX, el

republicanisme va
constituir, juntament amb el
catalanisme polític, la
principal força d’oposició
En aquests mateixos anys,
a Barcelona emergia el
republicanisme liderat per
Alejandro Lerroux, amb
força influència entre les
classes populars gràcies al
seu caràcter demagògic,
anticatalanista i
anticlerical, fet que li va
permetre aconseguir èxits
Lerroux
electorals notables en les
eleccions de 1903 i 1905.
El carlisme: Després de la derrota definitiva de la insurrecció carlina el 1876 el nou règim va prohibir de
manera explícita l’entrada a Espanya del pretenent Carles VII de Borbó i alguns membres destacats del
carlisme, com el vell heroi militar Ramon Cabrera, van reconèixer Alfons XII com a legítim rei espanyol. Tot això
va sumir el carlisme en una greu crisi i el partit va trigar temps a readaptar la seva activitat a les noves
circumstàncies.

Cándido Nocedal, el principal dirigent carlí i representant del pretenent al país, va aconseguir d’estendre els
cercles carlins per tot l’Estat, però la seva força principal va continuar residint a Navarra, el País Basc i
Catalunya. La reorganització del carlisme va suposar el reforçament del seu caràcter de moviment catòlic i la
pràctica d’una propaganda política agressiva a través dels òrgans de premsa afins.

La renovació del partit aniria a càrrec de Juan Vázquez de Mella, que el 1886 va proposar un nou programa
polític adaptat als nous temps que vivia el país en l’anomenada Acta de Loredán (nom del palau venecià on
residia el pretenent Carles VII després de la seva expulsió de França). La proposta mantenia la vigència d’antics
principis carlins com la unitat catòlica d’Espanya, la reclamació dels furs, l’autoritat legítima del pretenent carlí o
l’oposició al sistema democràtic, però en aquesta actualització ja no hi hauria cap proclama en favor de l’Antic
Règim i s’acceptava el nou ordre liberal i capitalista.

En paral·lel a la renovació dels principis carlins, la disputa religiosa va anar

guanyant protagonisme al si del partit. Així, des d’un sector del carlisme
s’acusava Carles VII i els principals dirigents del partit de no donar prou
suport a la política catòlica impulsada des del papat contra el liberalisme, tot
acusant el pretenent de “cesarisme” per donar prioritat a la qüestió dinàstica
per sobre de la religiosa.

El líder d’aquest corrent crític, Ramón Nocedal, fill del vell líder carlí,
acabaria protagonitzant una escissió que donaria lloc a la formació del Partit
Catòlic Nacional, que va deixar de reconèixer com a rei al pretenent
carlista i va passar a actuar com un grup catòlic integrista amb força
predicament en els sectors més reaccionaris de la societat.
4. La guerra d'ultramar
4.1. Cuba; la perla de les Antilles
En el procés de revolucions liberals que va caracteritzar el primer terç del segle XIX, les colònies espanyoles
van emancipar-se donant lloc a la creació de nombrosos Estats independents. Finalitzat aquest procés
només restarien sota domini espanyol Cuba i Puerto Rico.

El 1868, però, amb l’anomenat “Grito de Yara”, va iniciar-se un llarg procés que acabaria d’ensorrar l’imperi
colonial espanyol. Amb aquesta insurrecció, dirigida per alguns propietaris criolls i amb un important suport
popular, s’iniciava la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) que pretenia posar fi a l’esclavitud a l’illa. La guerra
finalitzaria el 1878 amb la Pau de Zanjón que incloïa una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud (que no
s’aprovaria fins 1888), la llibertat de comerç i la promesa de reformes autonòmiques.
L'any 1891 el govern espanyol, però, va
elevar les tarifes arantzelàries amb Cuba.
Aquest fet, va provocar que els EUA
protestessin, ja que l'illa era el seu principal
mercat. Com a resposta, la llei “Bill
McKinley” amenaçava de tancar el mercat
dels EUA a Cuba.

Espanya veient que els interessos cubans

s’apropaven als interessos americans es va
veure obligada a realitzar un projecte de
reforma d’autonomia per a la illa, que
suposava atorgar una certa autonomia a l’illa.
Però aquest projecte també va aixecar les
protestes per part dels colonialistes i del Partit
Conservador, sectors els quals faran
fracassar aquest projecte.
4.2. La gran insurrecció
El retard o l’incompliment de les reformes polítiques i econòmiques del govern espanyol de la Restauració
borbònica vers Cuba va comportar un allunyament de l’autonomisme i que els desitjos d’emancipació i
l’independentisme guanyessin cada cop més partidaris.

El 1879 va produir-se un nou intent d’insurrecció que va donar lloc a un conflicte anomenat Guerra Chiquita.
La insurrecció dels mambistes, nom amb el qual es denominava als rebels cubans, va ser derrotada l’any
següent amb una relativa facilitat com a conseqüència de la manca de suport entre la població, l’escassetat
de l’armament i la clara superioritat de l’exèrcit espanyol.

El 1893, Josep Martí, un intel·lectual cubà fill de valencians, va fundar el Partido Revolucionario Cubano
que tenia com a objectiu aconseguir la independència de l’illa i aviat comptaria amb el recolzament dels
Estats Units. El partit ràpidament va augmentar la seva base social i va rebre el suport de nombrosos cabdills
revolucionaris com Máximo Gómez, Antonio Maceo i Calixto García, personatges que s’havien distingit en la
lluita contra les tropes espanyoles en la Guerra dels Deu Anys i es negaven a acceptar els acords que
s’havien signat a la Pau de Zanjón. La importància de José Martí va eradicar en la seva capacitar d’unir
obrers, sectors populars i la burgesia criolla sota el l’objectiu d’arribar a la democràcia a partir de la
independència. Amb ell, se sentia identificat tot aquell que no tingués interessos colonialistes.

El 24 de febrer de 1895, un nou aixecament independentista cubà, el Crit de Baire, va donar pas a un
conflicte generalitzat. La rebel·lió va iniciar-se a l’est de l’illa, a Santiago de Cuba, però va estendre’s
ràpidament cap a l’oest arribant cap a l’Havana.

Davant l’aixecament a Espanya hi va haver diverses posicions: el govern de Cánovas va adoptar una actitud
molt patriotera (“hasta el último hombre y hasta la última peseta”), anunciada en discursos sorollosos i
grandiloqüents; la burgesia industrial i comercial (i especialment la catalana) també era partidària de mantenir
la sobirania espanyola, amb la guerra si calia; el poble es va deixar portar per la propaganda de l’“orgullo
nacional”. Només una part dels republicans federal, els socialistes, els anarquistes i els catalanistes de la
Unió Catalanista van protestar i van demanar l’autonomia per a Cuba i les altres illes. A més, hi havia moltes
associacions obreres contràries a la guerra perquè eren conscients que hi haurien d’anar els seus fills.
Per reprimir la revolta, el govern espanyol va enviar un exèrcit comandat pel general Martínez Campos.
Aquest va buscar la pacificació de l’illa mitjançant la combinació d’una forta acció militar amb un esforç polític
de conciliació amb els rebels. Martínez Campos, però, va fracassar en el seu intent de controlar militarment la
insurrecció i pacificar l’illa, motiu pel qual va ser dimitir i va ser substituït pel general Valeriano Weyler per
canviar la tàctica bèl·lica i iniciar una fèrria repressió.

Amb l’objectiu d’evitar que els insurrectes s’estenguessin en el món rural i aïllar els guerrillers, Weyler va
dividir l’illa amb “trochas y alambradas” i va concentrar la població pagesa en campaments o camps de
concentració aïllats que impedien als camperols tenir contacte amb els combatents. A més, Weyler va tractar
durament els rebels, a molts dels quals va fer aplicar la pena màxima, així com a la població civil, entre la
qual va augmentar considerablement la mortalitat com a conseqüència de la proliferació de fams i epidèmies.

En el terreny militar, però, tot i la repressió, la guerra no era favorable als interessos espanyols ja que els
combats tenien lloc a la selva (la manigua); espai on els soldats espanyols no estaven preparats per a
enfrontar-se a una amenaça d’aquest tipus ni l’exèrcit disposava dels mitjans necessaris.
A més, el sistema de lluita imposat per Weyler era tan cruel que va produir un
gran desprestigi internacional per a Espanya, així com la protesta
interessada dels Estats Units, que van muntar una gran campanya de premsa
contra el domini espanyol. El govern conscient del fracàs de la via repressiva
i temorós d’un conflicte amb els Estats Units, va fer dimitir Weyler.
ler
Wey A Espanya, parlar de diàleg sobre el conflicte
cubà significava fragilitat envers una oposició
molt forta al govern i al sistema amb la
intencionalitat d’atacar-lo. Tot i això, l’any 1897,
es va aprovar un decret en el qual atorgava
autonomia a Cuba, el sufragi universal masculí,
la igualtat de drets entre cubans i peninsulars i
l’autonomia aranzelària, però aquesta resposta
arribava massa tard; els cubans van rebutjar
l’autonomia i la fi de les hostilitats.
Dibuix satíric publicat el 1896 a La Campana de Gràcia, que critica l’actitud de EE. UU. envers Cuba.
4.3. La intervenció dels EUA
Davant el refús continuat per part del
govern espanyol a vendre l’illa de Cuba als
Estats Units, el president McKinley va
reconèixer els independentistes cubans i
els va ajudar obertament en el conflicte.
L’abril de 1898, l’explosió fortuïta del
cuirassat nord-americà Maine, enviat pel
govern dels EUA al port de l’Havana com a
símbol de protecció dels ciutadans
nord-americans residents a l’illa, en el qual
va perdre la vida la major part de la seva
tripulació, va precipitar la guerra resultant
ser el casus belli que necessitava
l’administració nord-americana per
involucrar-se en el conflicte.

Aleshores, els Estats Units van iniciar una

forta campanya propagandística contra
Espanya, a la qual s’acusava falsament
d’haver provocat la voladura del Maine i
s’exigia la retirada de Cuba. Tot i la
consciència que l’exèrcit espanyol mai
podria fer front amb èxit un conflicte militar
amb els EUA, els dirigents polítics van
considerar humiliant l’ultimàtum
nord-americà, donant lloc a la guerra contra
els Estats Units pel control de Cuba.
La guerra entre els Estats Units i Espanya va ser
ràpida i en únicament dues batalles navals va estar
decidida. Una esquadra dirigida per l’almirall Cervera
va partir cap a Cuba, però la flota nord-americana era
molt més moderna poderosa i va desfer-se fàcilment
dels malmesos vaixells espanyols, primer a Cavite
(port de Manila, Filipines, 1 de maig de 1898), i
després a Santiago de Cuba (3 de juliol de 1898).

La pau va ser signada a París el 10 de desembre de

1898. Pels tractats de pau Espanya cedia Puerto
Rico, les Filipines i l’illa de Guam als Estats Units
que hi establiria un protectorat i va abandonar
Cuba, que es convertiria en una república
independent sota el protectorat/ocupació dels Estats
Units, amb la consegüent frustració dels líders
independentistes cubans. Pel règim espanyol va ser
més important salvar la monarquia davant les
amenaces internes que no pas mantenir Cuba i la
resta del seu imperi colonial.

Cap esdeveniment va tenir unes conseqüències tan

dramàtiques per a la monarquia restauracionista com
la pèrdua de les darreres colònies d’Ultramar.
L’emancipació de Cuba, Puerto Rico i Filipines
suposava la fi de l’Imperi colonial espanyol així
com d’un dels principals pilars econòmics del règim i
va ser interpretada per molts autors com l’inici de
l’enfonsament del sistema restauracionista. La realitat
és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió
simbòlica de la decadència espanyola i els
intel·lectuals i els polítics van coincidir a senyalar que
Espanya es trobava en un dels punts més baixos de
la seva evolució històrica. Eren necessaris canvis
polítics i morals.
 4.4. Les actituds dels catalans davant la guerra
● Les classes benestants: Defensa a ultrança de
l'espanyolitat de Cuba per interessos econòmics que
tenien a l’illa.
L’Havanera: El meu avi
● Classes populars: S’oposaven a la guerra i, influïts per
moviments de tarannà federal i demòcrata, defensaven el
dret a l'autodeterminació cubana.
5. Les conseqüències del desastre del 98
5.1. Una crisi política i moral
Cap fet va tenir unes conseqüències tan dramàtiques per a la monarquia restauracionista com la pèrdua de les darreres
colònies d’Ultramar, ja que suposava el cop de gràcia a l’Imperi colonial espanyol. Segons part dels intel·lectuals espanyols,
això representaria una profunda crisi i la fi de la Restauració.

La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió simbòlica de la decadència espanyola i els intel·lectuals i els
polítics van coincidir a senyalar que Espanya es trobava en un dels punts més baixos de la seva evolució històrica. Eren
necessaris canvis polítics i morals. Tanmateix, malgrat l’envergadura de la crisi de 1898 i el seu significat simbòlic, les
seves repercussions immediates van ser menors del que s’hauria pogut esperar.

El gran problema que va presentar la desfeta de 1898 va ser el retorn dels soldats a Espanya i el gran efecte que va tenir en
el camp intel·lectual del país. En definitiva, la crisi de 1898 va ser fonamentalment moral i ideològica i va comportar un gran
impacte psicològic entre la població.

A més, suposava la constatació definitiva que Espanya s’havia convertit en una potència secundària en el context
internacional. La premsa estrangera presentaria l’Estat espanyol com una “nació moribunda”, amb un exèrcit totalment
ineficaç, un sistema polític fonamentat en la corrupció i uns polítics ineficaços. Aquesta visió decadent faria fortuna i es
generalitzaria entre bona part de l’opinió pública espanyola. El missatge catastrofista va penetrar en una societat que va
culpar el govern i l’exèrcit d’haver claudicat davant dels EUA.
La crisi moral i ideològica de 1898 també va donar lloc a la
configuració d’un grup de literats i de pensadors coneguts com a
Generació del 98, que van analitzar el “problema d’Espanya”
en un sentit molt crític i en un to amargament pessimista.
Filòsofs i escriptors com Unamuno, Azorín, Antonio Machado,
Ramiro de Maetzu o Pío Baroja van veure Espanya immersa
en una profunda crisi que només podia solucionar-se mitjançant
una regeneració del sistema, la recuperació del “veritable esperit
del país” i l’acostament a Europa. Creien que la pèrdua de les
darreres restes del que havia estat l’imperi espanyol havia de
suposar el revulsiu per a la regeneració moral, social i cultural
del país.
5.2. El regeneracionisme
Davant la crisi, apareixeran moltes obres de caràcter
crític i regeneracionista. Es denunciarà el fracàs de
la revolució liberal i la manca d’accés a la terra i a la
cultura. El pensament més reaccionari demanarà la
introducció de la figura d’un dictador davant el fracàs
del sistema de partits polítics.

El representat més destacat del moviment

regeneracionista va ser l’aragonès Joaquín Costa,
que a la seva obra Oligarquía y caciquismo (1901)
exigia la presència d’un “cirujano de hierro” per a
solucionar les “malalties” que patia Espanya. Costa
va defensar la necessitat d’enterrar les glòries
passades (“tancar amb set claus el sepulcre d’El
Cid”), millorar la situació del camp espanyol,
potenciar les obres públiques i elevar el nivell
educatiu i cultural del país, tal i com reflectia un
dels seus lemes: “Educació i rebost”.

Per a Costa, el problema d’Espanya estava en la

base del propi sistema: la corrupció i el caciquisme,
per això defensaria l’imperialisme al nord d’Àfrica,
la desaparició de la classe política dinàstica a favor
del municipalisme i la superació de la “retòrica
buida” de la Restauració. Alguns autors consideren
Costa com un precursor del feixisme pels seus
plantejaments sobre una revolució política des de
dalt amb la instauració d’un “cirujano de hierro”.
5.2. El final d’una època
Així, el “Desastre de 1898” va significar la fi del sistema polític de la Restauració tal com l’havia dissenyat Cánovas i
el sorgiment d’una nova generació de polítics, intel·lectuals, homes de ciència, activistes socials i empresaris que
van començar a actuar en el regnat d’Alfons XIII.

El torn de partits de la Restauració va entrar en crisi després de l’assassinat de Cánovas el 1897 i la mort de
Sagasta el 1903. Els partits dinàstics havien perdut els seus líders fundacionals i entrava en escena una nova
generació de polítics encapçalats per Antonio Maura i Eduardo Dato en el Partit Conservador i per José Canalejas
i el comte de Romanones en el Partit Liberal. També guanyarà protagonisme el socialista Pablo Iglesias.

Tanmateix, la política regeneracionista que van intentar aplicar els governs posteriors a la crisi del 98 no van dur a
terme les profundes reformes que anunciaven, sinó que van limitar-se a deixar que el restauracionisme continués

funcionant amb la introducció d’una sèrie de canvis

minúsculs. Tampoc l’oposició al règim va poder
aprofitar la crisi propiciada per la pèrdua de les
colònies, ja que patia una important divisió interna.

La derrota militar també va tenir conseqüències en

l’exèrcit, que havia estat acusat per una part de
l’opinió pública de tenir una gran responsabilitat en
la desfeta cubana. Davant d’un antimilitarisme
creixent en determinats espais socials, un sector
dels militars s’inclinaria cap a postures autoritàries
i intransigents, convençut que els veritables
culpables de la derrota havien estat uns polítics
corruptes i ineficaços. D’aquesta manera, en el si
de l’exèrcit van anar desenvolupant-se uns
sentiments de corporativisme i la necessitat
d'intervenir activament en política.
 DOCUMENTALS SOBRE EL TEMA
Documental del IES Sánchez Lastra sobre la primera Restauració basat en...
Documental Memorias de España: El Regreso de los Borbones (TVE)
Documental Los reyes de España: Alfonso XII