Una obra de arte me puede gustar a simple vista por lo que me transmite visualmente pero

en realidad me transmite toda la información necesaria? Necesito que alguien me lo

explique o necesito leerlo para saber todo lo que me quiere decir el cuadro o ya solo con
observar ya me da toda la información necesaria?. O por ejemplo alguien que quiere vender
su servicio o producto, por ejemplo un frutero,un carnicero, una pescadería o marisqueria
solo con imagenes ya te podrian decir lo que venden , no hace falta que te expliquen que es
una manzana,una chuleta o una dorada porque ya lo sabes, pero si te dijiera que no todos
puede vender su producto con una simple imagen que pensarias? Pues por ejemplo un
psicologo o un psiquiatra no le servira poner una imagen de su cara bonita para que la
gente vaya a consultrale sus problemas, el servicio de estos dos trabajos se venderian
mejor con las palabras, para quien le vendria bien, para que sirve,como funciona todo el
metodo y estudio de la psicologia, como afecta a las personas ,si positivamente o
negativamente. Un libro esta formado por palabras normalmente tu no compras un libro que
solo tenga fotos,un libro te dice mas con sus palbras qque con sus imagenes incluso hay
libros que no tienen una represntacion visual en su interior y solo son letras y palabras, pero
hay libros infantiles que incluyen muchas más dibujos,fotos,etc que palabras pero esto es
para que ellos lo entiendan mejor o para que lo vean de una manera mas visual porque no
tienen la misma capacidad de entender las palabras que una persona con un cierto
conocimiento mas elevado a un niño de 2 o 3 años.

En conclusion la mitica frase de una imagen vale mas que mil palabras aveces tiene razon y
digo a veces porque depende de la situacion en la que estes una imagen o una acción te
puede aportar más que una simples palabras e incluso ya no se trata de quien o que te de
mas informacion si no que tambien trata de tu conociemiento o tu forma de interpretar las
cosas, puede valoras mucho mas una simple frase que una simple accion.
Les fal·làcies de rellevància o atingència són argumentacions en les quals les premisses no tenen
rellevància lògica (o atingència) respecte de la conclusió; lògicament no tenen res a veure amb la
conclusió, de manera que són irrellevants respecte al que s’afirma o nega en la conclusió; però sí que
tenen a veure psicològicament, ja que bàsicament recorren a sentiments (pietat, temor, vanitat, etc.,
o a prejudicis (superioritat, inferioritat, ètnics, racials, de classe, etc.):
a) Fal·làcia ad baculum: (o al garrot, tal com es coneix més popularment). Es produeix quan amenacem o
coaccionem, en lloc de donar raons: Has de fer el que et dic, o no tornaràs a veure el teu fill. // No corris
tant; si t'enxampen, et multaran.

b) Fal·làcia ad hominem: pretendre rebatre el raonament o demostrar la falsedat de la conclusió a la qual ha

arribat algú, desacreditant qui ho defensa: És fals que la dona estigui discriminada en la societat actual. // Ja
se sap que les feministes són totes unes exagerades.

c) Tu quoque (tu també / mira qui parla): és una de les formes del tipus anterior en què s'acusa l'oponent
que la seva conducta no està d'acord amb els punts de vista que defensa.

d) Fal·làcia ad verecundiam: defensar la conclusió apel·lant a algú o a alguna cosa que es considera una
autoritat en la matèria, però sense donar altres raons que la justifiquin: No existeixen taques solars, ja que
Aristòtil diu que els astres són de matèria perfecta i incorruptible. // Ho han dit a la televisió, de manera que
ha de ser veritat.

e) Fal·làcia ad ignorantiam: defensar que una cosa és definitivament vertadera (o falsa) perquè no podem
demostrar el contrari: Ja que ningú no ha demostrat vàlidament que Déu existeixi, Déu no existeix.

f) Fal·làcia per apel·lació als sentiments: defensar una conclusió apel·lant directament als sentiments,
emocions o prejudicis de l'auditori: Prohibirem la immigració, perquè no podem consentir que els estrangers
robin el pa als nostres fills.

g) Fal·làcia ex populo/ad populum: defensar una conclusió sense justificar-la, únicament apel·lant al que
opina la majoria o a un presumpte coneixement compartit per tothom- Exemple: Com vols que la terra sigui
plana si tothom sap que és rodona. // Com vols que el sol sigui al centre de l’univers si tothom sap que és la
terra la que es troba al centre de l’univers.

h) Fal·làcia del pendent relliscós: suggereix que una acció iniciarà una cadena d'esdeveniments que
culminaran en un esdeveniment indesitjable posterior sense establir o quantificar les contingències rellevants.
L'argument és també conegut com a efecte de bola de neu. El cor d'aquesta fal·làcia està en l'abús de les
transicions apreciables intuïtivament de les implicacions, afirmant que A porta a B, B porta a C, C porta a D i
així successivament, fins que finalment s'afirma que A porta a Z. Mentre que això és formalment vàlid quan
les premisses són preses com un fet, cadascuna d'aquestes contingències necessita ser establerta de fet
abans que una conclusió rellevant pugui ocórrer. El pendent relliscós ocorre quan això no succeeix: un
argument que recolza la premissa rellevant no és una fal·làcia i no és un pendent relliscós en la definició
tècnica del terme. Sovint s'ofereixen una llarga sèrie d'esdeveniments intermedis com els mecanismes de
connexió per arribar de A a B, des d'un començament aparentment inofensiu fins a un desenllaç totalment
indesitjable. Aquesta fal·làcia dóna per certes les conseqüències que no són segures, i de vegades ni tan sols
probables.

i) Fal·làcia del fals dilema: Consisteix a presentar dues alternatives com a úniques sortides a un problema,
quan en realitat existeixen altres possibilitats o el problema no és tal. Una de les maneres de presentar el fals
dilema és convertir en contradictoris (que no poden ser tots dos alhora veritables o tots dos falsos) simples
enunciats contraris (que no poden ser tots dos veritables alhora, encara que pot succeir que tots dos siguin
falsos. Per ex.: Si és veritat que «tots els alumnes fan esport» ha de ser fals que «cap alumne fa esport»,
però tots dos poden ser falsos.). Exemple: Si estudio tot el dia m'avorreixo i si no estudio tot el dia suspenc.
O m'avorreixo o suspenc. El raonament és un fals dilema perquè oblida (potser conscientment) que hi ha una
tercera possibilitat: estudiar el necessari per a treure bones notes.

j) Fal·làcia de la falsa causa: es dóna com a correcta una causa insuficient o equivocada. Se sol deure al fet
que tracta de concloure que una cosa és causada per una altra perquè la precedeix. El van acomiadar i es
divorcià a la setmana. Ser acomiadat no l’hauria d’haver afectat tant.

k) Fal·làcia Ignoratio Elenchi (de la tesis o conclusió irrellevant): Quan es manifesta ignorància
respecte del que es discuteix. Les premisses són pertinents respecte de la conclusió, però aquesta no té res a
veure amb el que està en qüestió. Pot tractar-se d'una crítica irrellevant, de les idees de l'oponent, o d'una
defensa irrellevant, de l’opinió pròpia: Si s'intenta provar que els blancs són superiors als negres, adduint que
la majoria de grans científics són blancs, que ho són els grans polítics, els grans artistes, etc. I si algú replica,
per a contrarestar l'argument, que els millors jugadors de bàsquet són negres, que els millors músics de jazz
són negres, que els millors velocistes són negres, etc. Tant el que proposa la tesi de la superioritat dels
blancs com qui proposa la rèplica cometen aquesta fal·làcia, encara que siguin veritat les dades que
s'aporten, tals arguments només proven la superioritat en aspectes particulars per a uns o per a uns altres,
però són en realitat arguments irrellevants per a argumentar una superioritat que els estudis ètnics i genètics
 neguen en absolut.
l) Fal·làcia Sequndum quid o d’accident: consisteix a aplicar una regla general sense tenir en compte els seus
possibles i justificades excepcions, o l'anomenada clàusula ceteris paribus (condició o clàusula de reserva, en
qüestions d’epistemologia, que s'utilitza quan es compara el valor, utilitat o conveniència de dues hipòtesis o teories, de
les quals es té en compte només un aspecte, sense entrar en la consideració de si els altres aspectes poden o no influir
en la valoració, o bé s'argumenta sobre la importància d' un sol factor per a l'explicació d'un fenomen, deixant sense
considerar uns altres que també poguessin influir en algun sentit, però la influència del qual es desconeix o simplement
es creu que no val la pena tenir en compte). Exemple: «Tothom té dret a la llibertat», per tant, també els presos
justament condemnats a la privació d'aquesta han de ser alliberats.

m) Fal·làcia genètica: argumentació que tendeix a rebutjar un concepte o noció pel mer fet que es coneix el seu origen,
que d'alguna forma els fa sospitosos; o quan es jutja alguna cosa només tenint en compte la seva gènesi. Segons
Freud, la religió s'explica com una «neurosi obsessiva de la humanitat»; això és, té un origen psicològic. Pot ser una
fal·làcia la pretensió d'afirmar que no té un altre origen ni raó de ser que aquest fenomen psicològic. // Jutjar que una
peça de roba és bona, no per una anàlisi que se'n fa, sinó perquè és de «tal» marca.

n) Fal·làcia de la petició de principi: es comet quan en una de les premisses es dóna per descomptat o com a veritable
allò que vol demostrar-se en la conclusió. Exemple: «El cafè estimula perquè és un gran estimulant.» Per si mateix es
tracta d'un raonament vàlid, ja que no és més que una tautologia. Té interès perquè sovint adopta formes que
dissimulen el seu caràcter tautològic, com s'esdevé en la pregunta complexa i en el raonament circular o cercle viciós.

o) Fal·làcia de la pregunta complexa: es comet quan es fa una pregunta retòrica amb l'ànim d'obtenir una resposta
que, sigui com vulgui, sembla afirmar en tot cas el mateix. L'exemple clàssic de pregunta complexa és la pregunta
sofística: «Has deixat ja de pegar a la teva dona?». Si la resposta és «no», és que encara «li pegues»; si la reposada és
«sí», és que ja no «li pegues», ja que una mateixa conclusió està implicada en qualsevol dels casos, se suposa que es
tracta d'una espècie de petició de principi, encara que també pot ser considerada com un fals dilema la solució del qual
es troba en respondre amb una tercera alternativa: «Ni pego ni he pegat mai a la meva dona».
p) Fal·làcia del raonament circular o del cercle viciós: en aquestes, la conclusió es recolza en una premissa que, per
ser vertadera, depèn del fet que la conclusió també ho sigui. Així, la veritat de la premissa i la veritat de la conclusió
depenen l'una de l'altra. Per aquest motiu es diu que cometen circularitat: Les noies són més intel·ligents que els nois
perquè treuen més bones notes. Per què treuen més bones notes? Perquè són més intel·ligents que els nois. // La Terra
es mou perquè mai no està quieta.