La mort d’Ofèlia: tema o motiu?

Shakespeare en la seva obra agafa esdeveniments històrics, per exemple Juli César o els reis
anglesos. Hi ha una part d’història i una de llegenda. En el cas d’Ofèlia es troba una font que es
“Arcàdia” de Jacopo Sannazaro. Obra pastoral on apareix el nom d’Ofèlia, va ser un best-seller
en el segle XVI.

“The Role of Ophelia in Hamlet” de Cherrel Guilfoyle, es fa referencia al més gran auxili, la
persona que ajuda, que en aquest cas Hamlet rebutja. Ens trobem davant d’un tema que no
prové d’una mitologia clàssica.

Tema definicions: Argument/ Matèria/ Stoff

“una fábula tejida por los componentes de la acción y prefijada ya fuera de la literatura, una
«trama» que llega al escritor en forma de experiencia, visión, informe, acontecimiento
histórico, ofreciéndole un estímulo para su adaptación literaria.” FRENZEL, Stoffe der
Weltliteratur (Diccionario de argumentos de la literatura universal)

Visió del tema no estrictament com a fet literari sinó que preexisteix abans de que allò
esdevingui una obra literària. Encara s’ha d’elaborar.

“La expresión particular de un motivo, su individualización o, si se prefiere, el paso de lo

general a lo particular. Se dirá que el motivo de la seducción se encarna, se individualiza y se
concreta en el personaje de Don Juan […] […] Es decir que habrá tema cuando un motivo, que
aparece como un concepto, una visión espiritual, se fija, se limita y se define en uno o más
personajes actuando en una situación específica, y cuando esos personajes y esa situación
habrán propiciado el nacimiento de una tradición literaria” TROUSSON, Thèmes et mythes

Allò que no té unes característiques definides i prenen forma. La seva perspectiva sobre la
metodologia és molt crítica i està molt centrada en la idea dels personatges i del seu nom.
Versió limitada i concreta de l’estudi dels temes.

Motiu definicions: Unitat temàtica mínima

“Para Goethe los motivos poéticos eran «fenómenos del espíritu humano que se han repetido
y se repetirán y que el poeta no hace más que presentar como históricos» […] se manifiestan
en situaciones humanas fundamentales” FRENZEL, Motive der Weltliteratur

Agafa un dels motius transhistòrics i el concreta en una circumstància i moment determinat.

“El concepto de motivo, extraordinariamente importante para el análisis del argumento,

designa al componente elemental de un argumento capaz de germinar y ser combinado; una
cadena o un complejo de motivos forman un argumento.” FRENZEL, Stoffe der Weltliteratur

El tema està compost de petits motius. Una cadena de motius construeixen un tema.

“Una tela de fondo, un concepto amplio, designando bien una cierta actitud —por ejemplo la
revuelta— bien una situación de base, impersonal, cuyos actores no han sido aún
individualizados […] Nos las vemos con situaciones ya delimitadas en sus líneas esenciales, con
actitudes ya definidas, incluso con tipos […] pero que permanecen en el estado de nociones
generales, de conceptos.” TROUSSON, Thèmes et mythes
Quan defineix el tema és per oposició al motiu, grup de possibilitats que prenen forma i es
concreten en el tema. Motiu és més abstracte i tema és més concret.

Definicions provisionals (des de la tematologia estructural i el comparatisme).

Tema:

Weisstein proposa que el denominador comú del tema sigui la combinació de motius
necessària per a caracteritzar el tema com a tal (WEISSTEIN, Introducción a la literatura
comparada, p.280-281)

Tindrem una sèrie d’aspectes temàtics que és el que ens permeten reconèixer aquell tema. La
combinació de motius ens permet identificar el tema.

“Un incidente de la vida real puede servir de trama al autor. El argumento, en cambio, es una
construcción enteramente artística.” TOMASHEVSKI, «Temàtica» a TODOROV, Teoría de la
literatura de los formalistas rusos. p. 204

Distinció entre la combinació i ordre que donem a una successió d’esdeveniments i l’argument,
que és com l’elaborem.

Motiu:

“Los motivos combinados entre sí constituyen la armazón temática de la obra. En esta

perspectiva, la trama se muestra como el conjunto de los motivos considerados en su sucesión
cronológica y en sus relaciones de causa a efecto; el argumento es el conjunto de esos mismos
motivos, pero dispuestos con arreglo al orden que observan en la obra.” TOMASHEVSKI,
«Temàtica»

D’una banda tindrem la matèria dels fets, com s’explica sense la necessitat de la forma
literària.

CARACTERITZACIÓ: “Se llama característica de un personaje el sistema de motivos al que está

indisolublemente asociado. Más estrictamente, se entiende por característica los motivos que
definen el alma y el carácter del personaje. El elemento más simple de la característica es la
atribución de un nombre propio.” TOMASHEVSKI, «Temàtica»

Motius que serveixen per caracteritzar els personatges, ens permeten identificar el
personatge. Ja sigui per l’aspecte físic o allò que encarnen.

ANÀLISI DEL FRAGMENT DE HAMLET, MORT D’OFÈLIA (ACTE 4, ESCENA 7)

Parlaríem de motiu, un dels aspectes que ens permeten entendre el personatge d’Ofèlia. Pot
esdevenir més tard un tema en si mateix. Les fronteres entre tema i motiu no estan
preestablerta. Un motiu pot esdevenir tema. En el cas de la tragèdia Shakespeare és un motiu
dintre de l’obra, però en la tradició posterior, com aquest motiu és reelaborat en altres autors
podem començar a parlar d’Ofèlia com a tema.

Es troben Laertes i el rei, entra la reina i descriu la mort d’Ofèlia. Dona la sensació que la reina
l’ha presenciat i no ha fet res per evitar-ho. La reina ens fa una écfrasis de la mort d’Ofèlia que
ens ajudi a entendre les representacions pictòriques que s’han fet posteriorment. Se’ns
presenta una representació plàstica de la mort del personatge. Esdevindran els elements que
formen part del conjunt de motius. Ofèlia mai és pot presentar ella mateixa, les
representacions de sí mateixa que fan els altres és el que ella va adoptant i la fa tornar boja.

Vincle amb Narcís, mirar-se a un mateix, no reconèixer-se i actuar com els altres diuen o la
descriuen. No la deixen presentar-se a ella mateixa. Rierol plorós, el riu sembla que plora.
Referencia al vestit que la fa semblar una sirena i després l’enfonsa i acaba morint.

Aquesta descripció sembla encaixar poc amb la descripció d’una persona que acaba de morir,
com està escrita prefigura a tenir una sèrie d’elements caracteritzants que serveixen de motius
per obres posteriors. L’ambigüitat sempre acompanya al personatge d’Ofèlia, en la descripció
de la reina pareix que la seva mort és un accident però els enterramorts comenten que potser
és un suïcidi.

Quan altres escriptors reprendran aquest motiu li donaran un sentit diferent, per tant passa a
formar part d’una altra estructura. Podrà ser només un motiu o si se li dona un protagonisme,
esdevindrà tema. En l’obra original podem entendre que Ofèlia és suïcida perquè Hamlet l’ha
rebutjada, però hi ha un conflicte amb el seu pare i el germà. Aquesta varietat de motivacions
del personatge és el que ens permet que sigui un tema autònom. Això permet que es vagi
reelaborat sense que sigui una repetició del tema.

“Ophélie” de Arthur Rimbaud. Aspecte de l’aigua, de les flors i la qüestió de que floti i dels vels.
Els primers versos reconstrueixen la figura d’Ofèlia en l’origen. Reinterpretació del personatge
d’Ofèlia. Referència als vents que venen de Noruega, localització de l’obra de Shakespeare. No
hi ha una referència a la motivació del personatge que teníem a l’obra original. Vist com una
imatge del propi poeta, els perills que corre en la creació artística. El vincle amb la natura, les
visions, el somni, posa en perill la tranquil·litat de la ment i pot acabar fent ofegar aquest
personatge de manera que no sigui capaç de parlar i escriure. Agafa el personatge d’Ofèlia com
una imatge dels perills que corre el poeta en la creació literària.

“Sobre una muchacha ahogada” Bertolt Brecht. Idea de la noia ofegada. Estadi entre nena i
dona. Ja no hi ha una referència clara al nom d’Ofèlia. Si que podem trobar alguns aspectes
que fan referència a ella. Relacionada a partir d’una sèrie de motius que ens permeten
reconèixer aquesta figura. No es una descripció estèticament plaent, va agafar els aspectes
més escabrosos i durs d’aquesta mateixa acció, des d’una perspectiva molt més fosca. Oposició
entre els rius petits i grans, la idea de foscor dels rius que l’arrosseguen. No hi ha una recreació
estètica de la imatge de les flors i el salze, sinó que tenim l’acció només. Descripció del cos com
a cadàver, no com a noia. La vida que podia quedar del personatge en les altres
representacions, aquí no hi és, només és un pes mort. Es va desfent en aquest riu. Hi ha un
punt en el que desapareix, parla del cos podrit en l’aigua, que Déu l’ha oblidat i tant el rostre
com les mans i el cabell esdevenen carronya. Idea que la individualitat es dissol en el riu i fa
que esdevingui carronya. La noia com a noia només està en el títol, es va desintegrant en el
poema. Referència a l’oblit, abandonament...Idea d’un personatge víctima d’un oblit però
sense fer referència a la imatge de la perspectiva de l’obra de Shakespeare, sinó simplement a
una pèrdua per un abandonament de la societat.
Tradició d’expressionistes alemanys que es dediquen a reelaborar tot el tema d’Ofèlia. Establir
relacions entre representacions literàries i altres representacions artístiques. Bastant
representat en obres pictòriques.

Dibuixos a partir de les representacions teatrals, per exemple, les diferents versions de
Delacroix d’escenes protagonitzades per Harriet Smithson. The Death of Ophelia, 1825-33,
Richard Westall (1765-1836). Ophelia, 1851-52, John Everett Millais (Regne Unit, 1829 - 1896),
ja tenim tots els elements de la descripció de la reina en l’obra original. La mort d’Ofèlia, 1853,
Eugène Delacroix (França, 1798-1863). Ophelia, 1883, Alexandre Cabanel (França, 1823-1889).
Ophelia, 1898, Frances Macdonald (Escòcia, 1873-1921), prefigura la versió més abstracte,
representació més simbòlica. Ophelia”, 1889 (dalt) ”Ophelia”, 1894 (part inferior,
esquerra)  ”Ophelia”, 1910 (part inferior, dreta), John William Waterhouse (1849-1917).
Ophelia , 1901, Theodor von der Beek (Alemanya, 1838–1921). Ophelia, 1921, Friedrich
Wilhelm Theodor Heyser (Alemanya, 1857-1921).

Construcció del tema a la cultura popular amb els memes o la cançó de Bob Dylan.

Text de definicions de tema i motiu.

Dos grans grups d’estudis sobre la tematologia. Distinció entre la tematologia selectiva i
estructural. Tema: idea general, argument, contingut semàntic de l’obra, i la qüestió de
l’argument. El tema existeix prèviament a la creació de l’obra literària. Quan pensem en un
tema literari, pensem en la tradició. Associat a un personatge, quan és extraliterari fem una
referència a una idea, a un concepte. Elements que han esdevingut tema literari, però
provenen de la història. Estem agafant una matèria més o menys uniforme i li donem una
forma literària. El contingut és entès des d’una concepció formal.

Alguns teòrics dirien que Romeu i Julieta és el tema i l’amor impossible és el motiu. El motiu és
la versió general, no concreta del que després es concreta en forma de tema, normalment
tenim varis motius que s’aglutinen.

Tema 1: eminentment alguna cosa que es troba en el contingut, element que pertany al
contingut. Tradició que ve dels estudis del folklore, de la recopilació de llegendes populars. La
paraula Stoff- fa referencia a la tela amb la que després es cosirà una peça. Per tant,
assortiment de continguts possibles que poden ser adaptats en forma literària. -eschichte fa
referència a història. Tenen la forma de diccionari com si s’estigués oferint un material
secundari a l’hora d’estudiar l’historia de la literatura. Entesa com a part d’una historia de la
cultura i de les idees. És una perspectiva metodològica que no té la visió de construir-se com a
immanent de les obres.

En un sentit més modern, això s’ha fet en un estudi dels temes des d’una vessant
antropològica. no hi ha cap necessitat de crear una historia. Relació entre els temes i la
conformació de la mentalitat humana. Podem identificar els temes gràcies a la identificació de
figures. Frenzel i Trousson intenten que sigui considerada com una més dins dels estudis
literaris, dignificar-la. Volen recuperar aquesta tradició donant-li un nou mètode que permeti
recuperar els estudis de temes. Entès la constitució d’un tema a partir d’uns personatges,
després farà la distinció entre els temes de l’heroi i els temes de situació. Però son les figures
les que estructuren el tema i ens permeten identificar-lo.
El motiu està relacionat amb una idea general, un concepte. Jerarquia entre la primera obra
que funda un tema i les altres que pertanyen a ell. Partim d’un fet literari, aquesta obra que
dona naixement a la tradició, però que no necessàriament l’hem d’entendre com una obra de
les quals les altres depenen i estan subordinades. El tema va esculpint sobre la roca uniforme i
li dona una determinada imatge. El tema va esculpint sobre la roca uniforme i li dona una
determinada imatge. Levin intenta recuperar la tradició i planteja uns estudis propers a
Trousson però en els Estats Unit.

La tradició neix del caràcter simbòlic o de la idea de polisèmia associada al tema. Motiu:
fonaments psicològics a com funciona la ment humana, Frenzel. Aquesta concepció del motiu
és el que els permet la historia de les idees o de la cultura com a producte posterior.
Insisteixen en la noció de la repetició. El motiu també el podrem identificar com a tal a partir
de la repetició, amb uns mateixos valors, idees, etc. Per poder constituir un tema, necessitem
apropar diferents motius. Hi ha algun element de conflicte o tensió que desprèn el tema que
es desenvoluparà. Element de conflicte no resolt i per això fa avançar l’acció i permet el
posterior desenvolupament temàtic del contingut. Motivació i construcció de l’acció.

De la crítica temàtica a la tematología estructural. Perspectiva propera a l’estilística que busca

els temes específics, concrets en les obres d’un autor. Sistema de valors, construcció
arquitectònica. Objectiu de comprendre l’obra d’un autor. El tema sustenta un sistema de
valors.

Tematología estructural. L’element temàtic es pot reconèixer en diferents parts. Distingeix

entre trama i argument començar a veure on podem trobar el tema. El tema es pot anar
subdividint en diferents motius que ens faran entendre com s’ha reelaborat aquell tema que
era extra-literari en un tema literari. Els motius combinats entre si mostren el tema de l’obra.
Quins motius estan associats a cada personatge i com això després permet construir el tema.
Com va variant un tema al llarg de la historia. Aquesta possibilitat de que un mateix tema
pugui estar representant valors diferents de l’origen, és la mostra de la variabilitat.

Estructuralisme txec. Combinació de perspectives. Preocupació per entendre ka idea de

l’evolució literària. Reforça la idea de que la construcció del tema està vinculada a la concepció
formal de l’obra, no és només una cosa de contingut.

Diferencia entre la noció de tema i meta. El mite l’associem a alguna cosa que ve d’una tradició
passada. El mite està relacionat amb aquest conjunt de relats que anomenem la mitologia,
però el mite generalment està pensat com un conjunt de relats que ens expliquen alguna cosa
de transcendent. El mite té a veure amb una tipologia de relat, una determinada forma de
construir una narració i està relacionat amb la creació de determinats costums i actituds.
Aquell relat ens dona la tranquil·litat d’explicar perquè una cosa és aquella i no una altra. La
diferència entre tema i mite té a veure amb aquest element que apunta amb una funció
diferent que tenien aquestes figures en aquell moment.

Barthes analitza alguns aspectes de la seva quotidianitat que podrien ser representats com a
mites. Quina certa pervivència hi ha de la construcció d’aquesta estructura dels relats mítics a
la quotidianitat que no consideraríem transcendent.
Els orígens de l’estudi de la Stoffeschichte té a veure amb els germans Grimm i es desenvolupa
a principis del XIX. Es troba en els estudis que va fer Gaston Paris. Al principi hi ha crítiques a la
tematología. Zeitschrift für vergleichende Literaturgeschichte / Studien zur vergleicheden
Literaturgeschichte, en aquestes dues revistes es troben tant estudis comparatistes com de
folklore. Max Koch, estudi introductori on explica amb quina finalitat ha creat la revista. Des
del XVII s’ha proposat que l’estudi de la literatura hauria de ser conjunt. Quan va buscar les
arrels i cita aspectes romàntics, s’ha de pensar en un primer romanticisme interessat en la
cultura grega.

Recupera la noció de la Weltliteratur i per ell seria el marc de referència per escriure una
historia comparada de les literatures. Relacions entre les diferents literatures. Apunta l’interès
no només per relacionar diferents tradicions nacionals sinó també estudiar comparativament
com un tema apareix en les diferents arts, no només en les literatures. Caràcter programàtic.
La literatura compara ha de rastrejar el desenvolupament de les idees i les formes entre les
literatures del passat i del present i les influències d’una literatura en una altra en una relació
mútua.

Contribuir a la construcció de les literatures nacionals. Competició entre les literatures

nacionals. Interès en comparar la tradició clàssica amb la literatura moderna. voluntat de posar
en diàleg una tradició que es veu com a model i una literatura que s’està construint. Fonts i
influències.

A la segona revista hi ha una estructura bastant similar. Recerca de fonts i influències. Hi ha un

primer comparatisme que obeeix al paradigma positivista i una idea d’història literària molt
diferent del d’avui dia. Les crítiques a la tematología les trobem des de principis del XX fins a
mitjans. Una de les primeres crítiques, en un debat general sobre la literatura comparada com
a disciplina, és a la primera meitat del XX.

Text de Benedetto Croce, “La literatura comparada”. Crítica del mètode, de com s’havia estat
estudiant, insistint en la idea que el mètode comparatiu ha de tenir una intenció crítica
específica. S’acaba construint un catàleg que pot ser molt erudit però que no ens dona més
informació que un diccionari, no ens dona informació sobre la construcció lingüística d’aquella
obra. No entra a tractar l’obra literària, sinó que només ha mirat les fonts de l’obra.
Documentar tots els textos dels quals pot beure una obra no ens diu el gest estètic de l’obra
recollint aquests temes. Proposa tenir en compte l’espai que ocupa cada versió en la historia
de la literatura, però entenent quina és la singularitat que aporta l’obra a les diferents versions
de les que beu, quin tractament fa d’aquell tema. Reconeix el valor erudit dels primers estudis,
però no participarien dins de la historia de la literatura comparada.

Uns anys més tard, Ferdinand Baldensperger, “La littérature comparée. Le mot et la chose”,
1921. El que proposava Gaston Paris és una historia de la literatura que tenia com a model les
ciències naturals i no l’havia adaptat a la literatura. Paul Van Tieghem 1931, parlen sobre un
estudi que s’ha fet a Alemanya, la crítica està marcada per un context històric. The crisis of
comparative literarture, Wellek 1955, no descarta la utilitat dels estudis de folklore, sinó que
critica el mètode. Els estudis del folklore son útils si adopten una visió formalista. El problema
no seria tant l’objecte d’estudi sinó el fet de que només s’hagin dedicat a constatar la migració.
Esmenta alguns estudis que haurien pogut contribuir a ser un model: Mimesis de Erich
Auerbach i Literatura europea y Edad Media Latina, Ernst Robert Curtius. Cercar la recurrència
de determinats temes i motius al llarg de la tradició occidental. Projecte d’estudi que té una
idea d’història literària que no es concep de manera aïllada.

Mimesis. Diferents maneres de representar la realitat des d’una construcció de realisme, des
d’una concepció de valors, del món diferent en cada moment. Curtius estudia la construcció de
tòpics al llarg de la literatura occidental intentant constatar l’herència llatina en la literatura
europea. Primer defineix el que entén ell per història i després busca el present intemporal
que impliqui que el passat pot actuar en la literatura de qualsevol present. La manera en la
qual es construeix literàriament un tema està lligada a determinats trets formals, Curtius vol
veure els recursos amb que s’ha cristal·litzat uns determinats tòpics. Voluntat en un moment
en que es desmunta el projecte europeu, intentar reconstruir-lo des de l’estudi de la literatura.

Ha de ser fet des d’una perspectiva internacional, sense la perspectiva general no ens seria
possible diferenciar grans moviments. Wellek I Warren, lo important és relacionar el procés
històric amb un valor i una norma. Cada moment històric participa en uns valors i unes
normes. És un constant vaivé entre la singularitat de les obres i la generalitat de la obra. Hi ha
un moment en el que Wellek i Warren fan una declaració que provocarà la desaparició dels
estudis de literatura tematológica fins els 60. No tenen en compte la vessant formal del tema,
perquè fins aleshores no s’havien fet així. Dona més importància al recorregut transhistòric. En
el moment en que s’intenta recuperar la tematología, una de les principals obsessions serà
donar una base metodològica sòlida a la nova disciplina. Hi ha un procés de dignificació de la
tematología. Per això, el primer que es publica no son escrits metodològics, sinó treballs sobre
un tema determinat que permeten mostrar en funcionament com seria aquesta nova
metodologia. Això pot servir de model a posteriors investigadors que vulguin participar
d’aquesta disciplina.

Tot i així, s’ha de definir de que es vol parlar, de quins conceptes es parteix. Raymond Trousson
Le thème de Prométhée dans la littérature européenne (1964), distinció entre els temes de
l’heroi i els de situació. Manfred Beller, De la Stoffgeschichte a la Tematologia, 1970, poder
presentar una base metodològica sobre el propi estudi que sigui incontestable. No hi ha noció
clara entre tema i mite. Els mateixos teòrics tenen dificultat per trobar un criteri de selecció
del corpus que tingui una coherència metodològica. Cal trobar aquesta limitació del corpus
que realment doni sentit. L’obsessió per la cronologia no hauria de condicionar l’estudi que es
proposi. Singularitat que apareix en cadascuna de les obres. Dos problemes essencials: mentre
hi ha hagut un paradigma de creació literària basada en uns models clàssics, a la
contemporaneïtat moltes d’aquestes faules perden el rastre de les versions originals, per les
transformacions que hi ha hagut amb altres temes. Juxtaposició entre diferents temes. L’altre
repte és el ser capaços de que realment l’estudi no caigui en una certa erudició, sinó que es
faci un estudi vertader sobre l’obra literària de la que es parla. Entendre la originalitat de les
obres que estem treballant.

A Frenzel se la situa dins l’escola de Bonn, s’envolta d’una sèrie d’acadèmics que son els que
han format la revista Arcàdia, en la qual es publiquen els estudis de recepció de temes i
motius. Frenzel quan comença a fer els diccionaris, ho fa en motiu d’un desig expressat per
Julius Petersen, que deia que seria interessant crear un diccionari de temes on es veies la seva
temporalització i l’espai que ocupen en les diferents literatures nacionals. Frenzel en fa el seu
projecte, serà l’origen de la idea de fer aquest estudi. Origen de les seves definicions de tema i
motiu.

No es una idea de motiu o tema abstracta o imposada. Recerca de fonts dels diferents
desenvolupaments dels temes. Tema com a agrupació de motius. S’ha d’explicar quin és el
comportament específic de cada escriptor davant d’aquests arguments. Certa aproximació
psicològica de l’escriptor com a creador. Allesfresser, persona que repeteix allò que ha trobat
en la tradició i ho produeix amb mínimes variacions per adaptar-ho a la seva època.
Trüffelhunde, autors que tenen una especial habilitat per recollir i aconseguir descobrir temes
que havien quedat oblidats, i les fan reviure, però no necessàriament desenvolupant-los en tot
el seu potencial. Stoff-Verwirrer, exerceixen violència sobre la trama i la duen a un curs nou.
Busquen donar-li la volta als temes. "die klugen Wäger und Filtrierer von Stoffen", son capaços
de recuperar aquests arguments i destacar els elements més importants, renoven l’argument
mantenint l’estructura original però aportant un significat nou. Genialen Motiv-Verknüpfer,
habilitat de reconfigurar els motius que composen cada tema però oferint una obra
innovadora.

Antígona, Frenzel. Parla d’Antígona dins Èdip, però després de la seva historia particular.
Presenta com a fonament la tragèdia de Sòfocles, ens explica quin es l’argument associat a
aquesta figura. Parla de quines son les motivacions del personatge. Diferents motivacions que
estan associades al personatge. Llistat dels diferents motius que composen aquest tema. Parla
d’una obra model. L’obra de Sòfocles com una obra model, fa un judici estètic i crític sobre
quin es el valor que podem atorgar a l’obra. Les matisa en funció de quina es la seva aportació
en la historia literària. Cap de les versions posteriors no ha arribat mai a l’obra de Sòfocles.
Recull alguns motius de l’obra d’Eurípides. Versió d’Antígona en les Fenícies d’Eurípides. Les
versions on la figura d’Antígona no te protagonisme, son descartades per Frenzel. Com es van
modificant les idees atribuïdes a cadascun dels personatges. Distinció també de literatures
nacionals, pervivència de la distinció entre les diferents literatures nacionals.

Accentua la figura d’Antígona com a defensora de la família i dels valors de l’ordre diví. Tòpics
de l’amor impossible, amor tràgic, separació per causa de les famílies. El focus d’interès passa
de la oposició política a la trama amorosa. Això permet a que es doni més pes a la lluita moral
entre els caràcters i es converteixi en drama d’intriga. S’associa la figura clàssica a diferents
figures històriques, es reinterpreta. Associació a determinades figures històriques que es
veurien enaltides amb el drama històric. La mediació que tenim respecte de les diferents
versions clàssiques està molt lligada a les traduccions que se’n fan. Lectures filosòfiques que
se’n fan d’Antígona parteixen de la traducció de Hölderlin. Marca per tant una primera
interpretació. Fer una valoració de les diferents versions. Antígona com a salvadora de la
humanitat i posa damunt tot la germanor. Certa idealització de les figures. Versions amb forma
de conte i de novel·la. Un mateix tema pot anar adoptant diferents versions. Hi ha una selecció
i aquesta ens apunta quina concepció del tema te Frenzel.

Germans enemistats, Frenzel. Parteix d’un fonament antropològic o psicològic. Idea de la

fraternitat. Des de l’antiguitat hi ha el conflicte entre els germans, ho veuen com alguna cosa
criminal. Ha passat a la cultura popular. Donant la volta al conflicte tradicional. Relació de les
enemistats entre els bessons. Recull quin es el fonament antropològic i psicològic d’aquest
conflicte. Competició per un amor romàntic o desig per una mateixa dona. El motiu no està
concretat en uns personatges concrets, es una estructura prèvia que després anem trobant en
diferents personatges o casos. Diferents versions literàries d’aquest motiu que van donant
forma a l’imaginari d’aquest motiu. Ressonaran en les diferents recuperacions d’aquest motiu,
en les diferents trames argumentals. Aquesta connotació no és estable, no és la mateixa
depenent de quin es el marc ideològic que hi ha en cada moment.

Els textos tenen una certa caducitat, ja que totes les versions que apareixen posteriorment
queden excloses. Per tant queden obsolets. El fet de que hi hagi algun tipus d’enigma en el
plantejament de la trama, capacitat de desplegament dels arguments de cadascuna de les
versions, té a veure amb que hi hagi una part de la trama que romangui en una part més
enigmàtica. Deixa espai a una certa capacitat de formulació de pregunta sobre per què està
configurat d’aquesta manera. Punt de misteri dintre de la configuració de la trama. No sempre
s’acabaran concretant en un mateix tema. Possibilitat de que hi hagi la readaptació de
diferents motius i arguments.

Trousson. Problemes que detecta ell en els estudis que ha anat analitzant. Reconeix la utilitat
dels estudis com el de Frenzel, però es queixa que n’hi ha d’altres que tenen un caràcter
enciclopèdic i que volen abastar massa temes en un període de temps massa llarg. Apunta els
perills que pugui tenir estudiar un sol tema en un període massa llarg de temps, això implica
moltes obres i per tant no es pot analitzar de manera profunda cada una d’elles. Treballar un
sol tema en un sol autor, també ho critica. Estudis que estudien també una època determinada
també fan una part pel tot. No es pot perdre la referencia històrica. El tema es una cosa que es
desenvolupa en el temps, en diferents obres.

Proposa un primer moment de consulta de diccionaris i temes, per veure quines obres es
treballaran. Una dimensió cronològica dels textos. Ser capaç de distingir les diferents
significacions múltiples i elements constitutius i les vies per on es desenvolupa el tema. Una
descripció primer d’un cert model que després ens permeti establir diferencies en les diferents
versions. La recerca metodològica hauria de donar les eines bàsiques de identificació del tema
per tal de poder desenvolupar estudis particulars.

No hi ha una clara distinció entre la noció de tema i mite. La principal aportació metodològica
es la distinció entre tema de situació i el tema de l’heroi. Privilegia els temes de l’heroi.

-Tema de situació: condicionat per les relacions dels diferents personatges que
representen el tema. Posa d’exemple la historia d’Antígona, que no pot ser compresa sense la
oposició entre Antígona i Creont. Un personatge representat per la llei familiar i un altre per la
llei de l’Estat. La seva significació estaria marcada per aquest conflicte o relació d’oposició
entre els diferents personatges.

-El tema de l’heroi, el personatge es independent d’aquesta trama. Pot acabar

desenvolupant una trama diferent. Acaba esdevenint un símbol, o representant un conjunt de
idees o valors que van mes enllà de la trama original. Pot ser col·locat en qualsevol punt en
l’estructura d’una nova obra. Figures que sobresurten del marc de l’acció. Tenen més facilitat
per perviure al llarg de la tradició, no estan tan condicionats per la construcció de la trama
narrativa.
Tema que ha tingut una llarga pervivència i fruit d’una gran varietat d’obres. Trousson
atribueix una capacitat major de polimorfisme en els temes de l’heroi que no pas en els temes
de situació. El que determinarà la polivalència d’un tema dependrà de la capacitat de triar
aquells elements del tema que tenen una significació per el que es vulgui fer. Quins son aquells
que poden omplir-se de significat en el nou context. Trousson privilegiarà els temes de l’heroi.
Va analitzant com es va modificant la figura de Prometeu per les diferents èpoques. Figura
com a personatge que representa el coneixement, el progrés, la revolta. De totes aquestes
varietats s’escull fixar-ne una.

André Gide (Prometeu mal encadenat) agafa una figura que ha estat enaltida per les
representacions romàntiques, es fixa en les diferents versions que tenim més o menys
clàssiques, també en els diferents elements que van associats a la figura, davant d’aquesta
conjunció, desactiva aquestes lectures que acompanyen el nom de Prometeu, només es pot
fer desmitificant-lo. Reconèixer aquests trets però amb una perspectiva nova. Agafa aquesta
estructura de necessitats del tema i la desmunta per parts. Ser capaç de desmuntar aquesta
figura prometeica, enaltida per el romanticisme, en una figura molt més mundana i propera als
homes. Amb elements que tenen a veure amb l’autoironia dels personatges i amb el canvi de
context en el qual se situa la figura de Prometeu.

Prometeu està desencadenat perquè ell s’adona que està mal encadenat i arriba a Paris. No
comença l’obra amb la figura de Prometeu sinó que apareix després, l’ha posat en segon
terme. Descripció d’un esdeveniment fortuït. Primer ens narra un fet sense dir qui és
exactament que parla. L’única referencia que tenim es aquest nom amb el qual designa la
figura de l’home gras, que es Zeus el banquer. Anem aprenent quins son els personatges
implicats i quina es l’actitud de Prometeu davant això, no se’ns apareix com la figura
redemptora que ve a salvar a la gent, sinó que apareix com un personatge que possibilita que
els lectors entenguin més o menys que es el que ha passat. Però no ajuda als personatges.

Prometeu com una figura molt menys poderosa i els seus atributs típics es veuen reduïts a una
caricatura. De ser el portador del foc ara es una persona que fa llumins i després serà
empresonat per vendre’ls de manera ambulant. Intenta consolar els personatges. Ens permet
acostar-nos a una significació que no té tant a veure amb aquesta possibilitat d’alliberament
dels homes, sinó que ha quedat limitada a ser conscient que estem exposats a l’arbitrarietat de
la divinitat i aquest personatge desenvolupa aquesta capacitat de fer conscient als altres sobre
aquesta divinitat. Desmunta el caràcter mític.

Voluntat d’ajudar als homes, capacitat per despertar la consciencia en els altres, necessitat de
lluitar contra un ordre transcendent i aspirar a la llibertat. S’ha de ser conscient d’aquestes
limitacions i ho fa a través d’una conferència en un cafè. Conscient dels mecanismes per el
qual es pot construir la pròpia historia. Intenta recuperar part del caràcter de les versions de
Prometeu en el teatre. Representació de l’acció a traves del diàleg. Possibilitat que te
Prometeu de donar realment els missatges als homes. Caràcter de collage del text. Burla de
qualsevol acció que pugui fer Prometeu i de les seves aspiracions de presentar-se com a heroi i
alliberador. Això es constantment ridiculitzat i presentat com una aspiració inútil. Patiment
com una cosa necessària per ser humà. Assumeix el càstig diví com a quelcom necessari i
propi, no es pot al·ludir. Personatge que anirà posant en qüestió la necessitat d’aquest
patiment i escrúpols. Seguir uns determinats patrons de conducta i ordenació de la realitat.
Personatge que constantment revisa quines son les seves creences i es contradiu, s’ha de
replantejar quin és el seu paper respecte dels homes. Personatge que oscil·la entre la
necessitat d’un ordre, i la voluntat d’alliberar-se’n.

Després d’explicar la historia de Títir, el primer que fa es no donar-li valor al propi text. S’endú
a Cocles al cafè i li ofereix per menjar la seva àguila, ha aconseguit alliberar-se de l’ocell que en
forma de prejudicis l’obligava a actuar d’una determinada manera. S’ha adonat que no hi ha
aquesta necessitat i per tant pot deslliurar-se del càstig diví. En aquest alliberament, queda en
un entorn prosaic. No te un caràcter d’un alliberament amb una gran força dramàtica. Sinó que
es presentat com a banal. La particularitat, la singularitat de l’aportació de Gide té a veure amb
aquesta reducció a la mínima estructura esquemàtica de la figura clàssica, la seva constant
ironització. Decidir alliberar-se de la pròpia consciencia.

Trousson insisteix en la idea de dessacralització. De presentar el personatge com una figura

mundana, reduir-ho a una estructura esquemàtica molt desvinculada de tots aquells elements
que la connotaven com una gesta heroica. Voluntat d’alliberar-se, de trobar un espai mínim de
llibertat en la quotidianitat que ens permeti actuar amb un mínim de marge de llibertat. La
gran gesta de Prometeu ja no seria la de facilitar l’alliberament dels homes, sinó reduït a una
intervenció mínima, a través de la paraula, ja no es l’acció pròpiament dita. Adquisició d’una
mínima llibertat. Prometeu com a personatge que s’enfronta a la representació del gran capital
intentant alleugerir el mal que li han fet a Democles i Cocles. El banquer es renta les mans.
Determinava el destí dels homes però no hi havia cap voluntat de reparar aquest mal. Zeus
com a figura que pot disposar de les vides dels altres ciutadans sense cap mena de patiment o
responsabilitat.

Fixar-se en quins son els elements recuperats per part de cada una de les versions. Estructura
mínima del tema. Com condicionen el significat o lectura que fem del tema en relació a
l’estructura de necessitat. Idea de Prometeu que hi ha una idea de consciencia religiosa que
s’ha de fer esclatar. Alliberament del propi jo, ens hem d’alliberar de la pròpia consciencia.
Trousson mes aviat construeix la historia d’aquests temes a través de les seves significacions.

“Principios de análisis del texto literario” 1985, Cesare Segre. No ha d’estar filtrat per la figura
del personatge. Segre té la formació de medievalista, coneixement de la retòrica. Estudiar el
contingut semàntic d’un text. Condensar les diferents possibilitats d’entrar en aquesta
disciplina que es la tematología. Fixar-se en l’etimologia i les definicions clàssiques del tema.
Per tal d’entendre com concebem el tema en un context literari, Segre va mirar altres signes
que es construeixen temàticament.

Definicions de tema a partir dels seus usos. Distingeix entre tres tipus de definicions:

-El tema entès com a matèria elaborada en un text, allò extraliterari que entra.

-El tema com un assumpte que es desenvolupa en el temps, literari.

-El tema com idea inspiradora, extraliterària però amb caràcter abstracte.

Aquesta oposició entre diferents tipus de definicions, la recull a partir de la poètica d’Aristòtil,
entre la noció de mythos i la noció de dianoia. Hi ha una reelaboració per part de l’intel·lecte
de la impressió del mon i per tant la reelaboració del contingut temàtic.
Anatomy of Criticism, 1957, N. Frye. Estructures verbals que ordenen esdeveniments i uns
altres que tenen a veure amb les idees. Dianoia com una mimesis del pensament, imitació
secundaria. Idees que també permeten estructurar la historia de la literatura a partir de les
recreacions. Qüestió de la temporalitat en la percepció del contingut temàtic. La percepció
seqüencial té a veure amb el desenvolupament de la trama i de les accions, però en canvi, la
dianoia requereix una percepció de la totalitat.

Segre. Com s’ha abordat des de la narratologia. Tema com una estructura elemental de la
significació. No te en compte l’element temporal. El temps no només està inscrit en el mythos
sinó que està inscrit en la dianoia en forma de moment de clarividència. Relació de necessitat
entre els dos continguts. Relació amb la proposta de Panofsky que distingeix entre:

-Un significat primari: les formes pures dels objectes naturals, representació mimètica
realista de les formes pures.

-Un significat secundari: té a veure amb la unió de motius i significacions que estan
determinats culturalment, participem d’una convenció, coneixem el codi. Lligat a una
construcció cultural i per tant un component de historicitat. Necessita la solidificació d’uns
determinats motius que ens permeten condensar una part de la realitat en forma d’aquesta
imatge. Aquesta historicitat de la convenció cultural es també la que introdueix l’element
històric en la identificació dels temes. No necessàriament tindrem una comprensió directe del
que tenim representat perquè hi haurà una distancia històrica que es traduirà amb una
distancia hermenèutica. Recupera a Trousson, pretén construir una historia de l’elaboració
dels temes que ens porti a una historia de les idees. Voluntat fèrria de que qualsevol estudi
temàtic tingui com a objectiu acabar construint un relat diacrònic.

-Tercer nivell de significació: té a veure amb el significat intrínsec o de contingut és el

que s’identifica com a dianoia. Representació d’idees, d’un pensament. Articulació semàntica
de les idees que son vehiculades a traves dels altres dos tipus de significació.

Com la retòrica clàssica ha tractat les qüestions temàtiques. Patrons que estructuren i ens
permeten identificar el que serien els tòpics de la representació temàtica. Recorren a dos
autors, Zumthor i Curtius. Tots dos defineixen la noció de topoi. Identificació entre l’ús dels
tòpics i un contingut semàntic que va associat a l’ús d’aquests tòpics.

Literatura europea y Edad Media latina, Curtius. Fa una historia de la literatura europea, cada
període ha anat resignificant els motius. Pensats per ser desenvolupats a partir d’una tesi.
Segre considera que Curtius ha desplaçat el sentit retòric de topoi i l’ha portat cap a una
connotació mes moderna. Aquesta reelaboració revela una interpretació en clau de
pensament de quina és la significació que es pot atribuir a aquestes figures. Falsa neutralitat
del tòpic com a recurs lingüístic per denotar quin és el caràcter interpretatiu que es pugui
trobar en l’ús d’uns tòpics i no d’uns altres.

Tòpic com a quelcom que podem anar encadenant per anar construint un significat més ampli.
Segre descriu aquesta categoria acompanyada de Panofsky. Té a veure amb la tradició musical.
Identificació entre el motiu com a unitat mínima del text literari s’emmiralla amb la unitat
mínima de significat en qüestió de notes. Fonamentació en la distinció del llenguatge musical.
Leitmotiv té una traducció en el mon musical com a motiu principal en una partitura i es
recurrent. Motiu entès com element recurrent i té a veure amb la sedimentació dels tòpics.
Motius com unitat mínima del text. Motiu com element germinal. Recorre a la definició de
Frenzel. Oposició entre el motiu com a cosa menys abstracte i el tema com a elaboració mes
complexa a partir de l’elaboració de motius.

Repetició del motiu dintre de la mateixa obra. Construeix un nou nivell de significat que dona
unitat a l’obra. Quin sentit te que el motiu vagi apareixent en diferents moments de la mateixa
obra. En el cas d’obres més extenses serà la repetició d’una frase o una descripció determinada
perquè ens serveixi per identificar un personatge o aparegui com una mena de melodia que
podem identificar fàcilment però no ens transmet un significat de manera directe sinó
indirecte. La repetició d’aquests motius crea aquest segon nivell de significat que té a veure
amb la dianoia. Repetició de determinats aspectes que no tenen un sentit evident.

Distingir els motius específics de determinats autors obsessionats amb determinats temes o
motius. Representació de l’artista en el sentit més ampli però també artista com escriptor, que
va fent acrobàcies. Incursió en el formalisme. Interès de la psicoanàlisis d’explicar quadres
clínics a traves de personatges. Serveixen a les aproximacions psicoanalítiques per mostrar de
manera esquemàtica un problema psicològic determinat. Estudi o coneixement en el
comportament humà, si han arribat a cristal·litzar com a temes literaris es perquè tenen com
origen les estructures de com ens relacionem amb el mon. A través de l’estudi de la literatura,
s’intenta entendre com funciona la imaginació humana, la ment humana. Doble interès per la
literatura com expressió artística i d’una psique. Categoritzar les diferents realitats que pugui
trobar en els temes literaris a partir de quatre grans categories. Bachelard.

El fet de fixar-se amb la relació que estableix la psicoanàlisis es quina relació existeix entre els
temes i el mon extraliterari. Desmuntant la idea de que el que treballem es només amb una
construcció lingüística que no te cap mena de relació amb la realitat. Aquesta aproximació al
contingut semàntic ha de partir de l’assumpció que el que estudiem es un correlat sobre al
realitat. Intentar entendre quina es la conformació psicològica que hi ha darrera de cadascuna
de les tries temàtiques de determinats autors. Com aquests arquetips denoten alguna cosa de
quina es la nostra experiència del mon.

Retòrica entesa com a disciplina pedagògica pensada per aprendre a construir textos orals.
Aquests tòpics ajudaven a distribuir les parts del discurs. Aproximació als temes i motius des
de la retòrica com una gramàtica de la construcció dels textos. Ens permet analitzar el text des
d’una visió immanent. L’aproximació retòrica de Curtius ens pot ajudar a entendre la teoria de
la motivació que proposaran després des del formalisme i l’estructuralisme. Des de la retòrica
ja sens donen eines per analitzar el contingut semàntic dels textos i com evoluciona el
tractament d’aquests motius des d’una perspectiva textual.

Curtius no només analitza la polisèmia del tòpic sinó que també es fixa en com això ens apunta
els valors associats a aquests tòpics i l’ús canviant que s’ha donat en les diferents estratègies
retòriques. Escull una sèrie de formulacions que ens ajuden a estructurar la manera en com
ens acostem als textos. Tenen a veure amb aquesta estructuració del text literari, les marques
que ens ajuden a identificar com comença i acaba el text, etc.

Curtius, “Tòpics”. Aquestes representacions ens estructuren i organitzen el contingut semàntic

de l’obra. Un dels temes amb els quals comença l’anàlisi de Curtius es la tòpica de la
consolació. Com es presenta el text literari amb el dolor causat per la mort d’una persona i es
fixa com ha evolucionat. Evoluciona i es va concretant en altres tipus de motius com els de les
edats de la vida i els diferents efectes de la mort d’una persona jove i d’una persona gran.
Pensar els tòpics com aquell repertori, llenguatge basic, i per les quals qualsevol escriptor hi ha
de passar. No es nomes una elecció el fet de treballar amb uns determinats mecanismes
textuals sinó que forma part del joc literari.

El tema de la consolació per la mort d’una determinada figura. Es va codificant aquesta imatge
de la dansa de la mort, caràcter ineludible de la mort i el ritu de pas d’acceptar la presencia de
la mort com a part de la vida. Figures que han esdevingut un símbol de la persona longeva o
jove. Esdevenen símbols plenament codificats en el text. Calen menys referencies al llenguatge
original. L’evolució dels tòpics no te a veure amb una tendència a una major complexitat. La
imatge original cada cop es mes destil·lada. Ja queden fixades en la tradició i els autors ja no
necessiten una gran elaboració de les imatges perquè son fàcilment reconeixibles. Quan es vol
introduir una inflexió en el tòpic, es fa en la juxtaposició de diferents tòpics de manera que es
creï un nou significat.

Diferents orígens dels tòpics. No tenen un caràcter immutable, però alguns d’ells a través
d’altres pràctiques poètiques que s’han anat convertit en convencions. Aquest us dels tòpics
no esta estrictament lligat a un gènere literari concret. Gramàtica clàssica que fan servir tots
els generes. En origen no seria quelcom lligat a un gènere literari determinat. Tòpics poètics
que podem reconèixer. Hi ha una sèrie de forces vitals considerades com grans temes. Tenen a
veure amb les relacions bàsiques de la vida, caràcter intemporal. Han ajudat a fonamentar els
elements retòrics que podem reconèixer.

Malgrat hi hagi aquesta sèrie de temes que podem reconèixer fàcilment, l’estil que presenten
els temes te uns condicionaments històrics. Hi ha alguns dels tòpics que no es formen en
l’antiguitat sinó en un entorn cristià. Es preocupa per el procés de formació dels tòpics.
Diferents actituds humanes de com codifiquem la nostra relació amb el mon. Hi ha un cert
interès per part de Curtius per entendre quina es l’aportació possible de la psicoanàlisi.
Entendre quina es la relació amb la conformació lingüística de la ment humana que ens pot
il·lustrar a través de l’estudi dels tòpics.

El seu interès en el text es intentar entendre que hi ha en l’evolució dels tòpics que ens pot
ajudar a entendre l’evolució literària en si dels tòpics. Recerca de la tòpica històrica, anar a
veure quines imatges han viscut dels orígens al segle XIX. No va gaire mes enllà d’alguns autors
romàntics, però poques vegades avança mes enllà. Idea de la falsa modèstia, la captatio, com
guanyar-se la benevolència dels oients. Àmbit de la retòrica clàssica. Ser capaç de captar
l’interès i la simpatia de l’auditori i presentar-se de manera modesta, mostrar les pròpies
limitacions, de manera que aquestes formules les trobem en la majoria de textos d’aquestes
èpoques. Condició necessària per prendre la paraula. Variacions dintre de cadascun d’aquests
tòpics, com veure la diversitat des d’una forma bastant fixada. Presentar-se com un autor
incapaç amb un llenguatge vulgar, excusar els errors de mètrica, la falta de coneixement
d’aquest art. formes de devoció cristiana, col·locar la persona que escriu per sota de l’autoritat
que inspira, intent de fer una creació que evidentment serà mes petita que la creació divina.
La inspiració per escriure no neix del propi artista sinó que forma part d’un encàrrec. En l’inici
del Quixot. Fer menys visibles l’orgull de l’acte creatiu. Marques textuals que condicionen el
recorregut que com a lectors podem fer per el text. Tòpic de l’exordi, justificacions de
l’escriptura, sinó l’aportació que fa cada un dels autors. La sensació d’esgotament ja es troba
en textos clàssics. Funcionament de la norma estètica i creació literària com aquesta constant
codificació del llenguatge i necessitat de descodificació. Imaginaris que havien quedat
enterrats en el passat però que en canvi tornen a reaparèixer i fins quin punt això tindrà un
impacte en les representacions literàries.

Repeticions de formes. Topi de la dedicatòria. Aquell que te coneixements està obligat a

compartir-ho. Forma de caure en l’ociositat. Com a quelcom negatiu que pot fer caure en un
tedi. Aquests tòpics els trobem en el paratext en forma de pròleg o prefaci que introdueix la
presentació del propi autor en el text a traves d’una instancia que te aquest estatut de llindar
entre l’obra literària pròpiament dita i el lector. Balzac en el seu pròleg en la comèdia humana
planteja el seu objectiu en l’obra. Aquests tòpics no desapareixen sinó que canvien l’espai que
ocupen estructuralment.

Tòpics de conclusió. Fins a quin punt el tancament del text es modifica en funció de si els
textos tenien una circulació oral o escrita. Com els condicionaments materials de la circulació
dels textos necessitaven d’aquestes concepcions que permetessin a l’audiència entendre que
el text s’havia acabat. Associen la creació literària amb una tasca requereix un esforç i per tant
provoca un cansament. Obra literària amb analogia amb el dia. Que es pon el sol i per tant
s’acaba l’obra. Idea de vincular els cicles del dia i la nit en la durada de l’obra literària perviu en
obres mes modernes.

Tòpics que tenen a veure amb la perdurabilitat en la historia literària. Imatge que podia tenir
en el seu origen un sentit religiós per acaba tenint uns significats diferents. Idea de la
representació del llenguatge interior, imatge de la natura atraient e inquietant. Espai en el qual
en un passat podia tenir la relació amb la divinitat, pau i harmonia però constata la diferencia
que es tenia de la qüestió de la natura com a infància, com el record de la infància es permet
entendre el canvi de relació amb el mon que ha esdevingut amb el romanticisme. Es perceb un
cert distanciament. (Wordsworth). Relació amb les diferents edats de l’home, consciencia de la
pròpia finitud. Podem trobar les diferents representacions de tòpics, aglomeració de tòpics
dins d’una mateixa obra de manera que es pugui crear una cosa nova. La possibilitat de
resignificar el sentit dels tòpics heretats de la tradició passa per la combinatòria i fusió de
diferents tòpics.

La tria que fa Curtius, el del mon al reves. Imatge que Bajtín recupera del carnaval, d’aquesta
funció d’alguns textos literaris de recordar-nos la possibilitat subversiva del llenguatge. El mon
al revés sorgeix de fenòmens naturals, si que apunta que hi ha alguns tòpics que a mesura que
es van desenvolupant s’associen amb el carnavalesc, subversiu. Serveix per apuntar aquelles
visions del mon mes conservadores. Assenyalar el que es considera com el mon al revés és
apuntar l’establert. Representació d’un determinat ordre que es presenta com a natural però
que te un caràcter convencional. O la relació entre diferents generacions que estan en pugna
per impulsar determinades convencions literàries. Antítesis que ens revelen els valors que
s’associen en la bellesa i la joventut. Codificació que te la seva màxima expressió en les vides
dels sants, textos hagiogràfics. Ens expliquen com la codificació del mon que s’hereta dels
textos bíblics es converteix en la única codificació permesa per la representació de la realitat.
Identificació de determinats tòpics ens permet entendre la cosmovisió que hi ha al darrera de
les obres que estem llegint.

Caràcter arquetípic d’alguns tòpics, el fet que la figura del nen amb característiques de persona
vella es trobi en diferents tradicions, argumenta que ens indica que el que trobem es un origen
de les imatges que es troba en l’inconscient col·lectiu i tindria a veure amb la visió de l’esser
humà. No son estrictament culturals sinó que tenen a veure en característiques
antropològiques de l’esser humà. Tòpics entesos com arquetips.

Curtius. Ell identifica una sèrie de metàfores lligades amb la creació literària. Com una
construcció mes gran, comparació elidida, per identificar els moments de inici,
desenvolupament i final del text. Cada cop es va complicant mes, per anar-se
desautomatitzant. Marcar els límits del text. Les dificultats de l’escriptura s’associen a les
dificultats del viatge. Son maneres d’organitzar el text i de posar èmfasi en el caràcter construït
del relat que s’està fent, el fet de marcar les dificultats de l’autor ens recorda que és un relat,
una construcció. Insistència respecte el caràcter construït del que se’ns presenta. Poc a poc
sens introdueixen aquestes metàfores.

No nomes s’associa la nau o el vaixell a l’obra literària en si, sinó que aquesta nau pot ser la
ment del poeta o creador que viatja per els marcs de la imaginació. Curtius recull aquestes
associacions i tradicions al llarg de diferents èpoques. Associacions de idees i de la creació
literària. Metàfores de persona o aliments per introduir la creació en el propi text,
metadiscurs. Pensar l’obra com a filla de l’ingeni del creador. Naixement d’una historia.
Codificar la relació de l’autor amb la creació literària.

Ens apareixen aquestes diferents imatges de relacions familiars entre l’artista i la seva obra. La
dels aliments té origen bíblic. La relació passa a ser en com es nodreix l’artista per crear la seva
obra. Aquestes metàfores es poden anar ampliant a partir de diferents fases: una primera
aproximació de manera mecànica, s’hi poden afegir elements textuals però no modifiquen la
metàfora. Desautomatitzar la percepció del sentit i crear un nou contingut semàntic. Com es
barreja les tradicions paganes amb la cristiana, cada autor afegeix unes variables per
desautomatitzar fins arribar a la complexitat que desenvolupa el drama barroc i com això
s’adapta a la contemporaneïtat.

Aquesta visió mes textual que tenim en l’obra de Curtius la podem reprendre en els textos de
Propp i quina es l’aproximació des del formalisme rus i l’estructuralisme txec. Distinció entre el
que era la trama de la construcció dels esdeveniments que podíem observar en el mon
extraliterari però que després es posava com argument en el text literari. Des del formalisme
rus es pensava en la construcció temàtica com a agravació de motius. Hi havia uns diferents
tipus de motivació que estaven lligats als personatges o a tota l’obra. Quina era la proposta
estètica des de cada obra. Possible motivació realista pensada com a un intent de reproduir de
manera fidel els esdeveniments extraliteraris. Motivació que no s’allunyava de la percepció
mes o menys ingènua de la realitat. Motivació estètica, condicionants de com esta
estructurada l’obra que el marca dins d’un gènere. Les convencions genèriques condicionen
quin tipus d’ordenació de motius podem trobar. Els elements que introduïm tenen un pes molt
mes gran cadascun d’ells en relació a la totalitat de l’obra. Han de tenir una funció
argumentada.

Aquesta motivació realista de Tomashevski no deixa de ser una construcció mes, però es una
motivació estètica dissimulada. Com si simplement s’hagués dedicat a copiar els fets, com si no
hi hagués una mediació. Identifica un tercer tipus, la motivació compositiva, aquella que
ordena el significat per donar coherència interna a l’obra literària. Impera l’ordre de l’obra,
donar allò que anomenem estructura interna i desenvolupar les diferents parts de l’obra.
Aquests diferents tipus ens ajuda a entendre la motivació del formalisme.

Propp. Ha servit tant de punt de partida com de critica. Estudi dels contes fantàstics. Motivació
estètica de les convencions d’aquell gènere particular. Es pugui organitzar el contingut
semàntic d’aquestes obres i veure quina es la seva variabilitat i les convencions possibles.
Veselovsky, entén el tema literari com la relació entre diferents elements, motius, i busca com
aquests temes passen d’unes tradicions a les altres. Tradició alternativa respecte a aquestes
estructures primigènies. Propp intenta buscar aquestes invariables respecte els contes
fantàstics.

La critica que li fa Shklovski a Propp es que no contempla la possibilitat que l’ordre dels
esdeveniments de l’obra contradigui el correlat del mon extraliterari. D’alguna manera la
proposta de Propp no té en compte la reelaboració o els canvis que pugui introduir l’obra
literària en la visió més realista. Propp proposa una sèrie de funcions dintre del text literari que
ens ajuden a organitzar les funcions dintre del relat. A partir de les diferents motivacions.

Text Propp. 31 funcions organitzades en diferents categories que tenen a veure amb l’ordre
tradicional del relat. Tenen a veure amb diferents elements de l’acció relacionats amb els
personatges que participen en la construcció del relat. Tenen l’heroi, qui desenvolupa l’acció i
te com a funció restablir l’ordre. La princesa o objecte de valor, element que ajuda a l’heroi a
aconseguir-ho. Personatge malvat, que s’oposa a l’heroi. Auxiliar, personatges que ajuden a
l’heroi. Donant, eina que afavoreix la restauració de l’ordre. Mandatari, element motivador
que encarrega la tasca a l’heroi. Fals heroi, intenta suplantar aquesta funció des d’una
perspectiva oposada.

Veure quina es l’aportació singular que fa cada una de les obres. Fins a quin punt altres
gèneres literaris adopten altres models o esquemes. Necessitat de l’heroi de transgredir una
sèrie de normes, això el fa allunyar-se i buscar un conflicte en la realitat. Lluita interna ja no
sobre el terreny del bosc o cronotop fantàstic sinó en la representació moderna de l’heroi que
lluita contra si mateix. Necessitat de viure en comunitat que fa que l’heroi trobi un
reconciliament, una forma d’encaix dintre de l’ordre social. representacions del mon menys
problemàtiques.

Text de Dolezel. Intenta fer una revisió de l’aproximació mes formal tant de Propp com d’altres
formalistes i enllaça amb unes propostes que s’han fet des de la psicologia i de l’estudi de
l’acció humana en diferents contextos de les ciències socials. Fins a quin punt els estudis fets
ens poden ajudar amb aquestes motivacions de les obres literàries. El contingut temàtic es on
veiem aquesta motivació, quina mena d’ordenació fa. La motivació no deixa de ser una forma
de selecció dels continguts del mon real que s’incorpora dins de l’obra literària. Ha passat per
aquest procés de mediació i reelaboració lingüística. No es que dins l’obra podem trobar una
representació fidedigna.

Trobar quines son les classificacions que s’han fet des de la psicologia sobre com funciona el
que entenem per motivació. Les raons rere les accions humanes que ens il·lustren sobre quines
son les formes de relació de l’esser humà sobre la realitat en la que es troba. Temàtica com a
procés de selecció. En el fons cada organització temàtica no deixa de ser una forma de
reorganització del mon. Distingeix els temes referencials, que intenten reproduir la manera de
funcionar del mon extraliterari, son unes construccions que intenten definir el mon, però en la
construcció de temes ficcionals es on trobem les estructures que permeten reelaborar aquest
mon ficcional.

Aquestes diferents tematitzacions tenen a veure amb un propòsit. Diferents concepcions

estètiques. Procés d’interpretació, no nomes de representació. No nomes es un procés de
selecció, on ja trobem un element d’interpretació, sinó que el propòsit en el qual es fa aquella
selecció, posa una segona capa interpretativa. Proposar una determinada visió del mon.

Birch and Veroff, Motivation: a study of action. Set sistemes motivacionals, que poden entrar
en conflicte entre ells. Diferents elements que poden intervenir en que els personatges actuïn
d’una determinada manera. Sistema sensorial, produeix una sèrie d’estímuls corporals que
demanen al cos que alliberi una tensió. Basada en unes necessitats físiques i fisiològiques.
Sistema de la curiositat, l’organisme reacciona davant d’estímuls del mon exterior, intenta
entendre el que passa al seu voltant. Sistema d’afiliació, les motivacions que ens porten a estar
en contacte amb altres subjectes. Sistema agressiu, reaccions a les frustracions provocades per
altres subjectes. Sistema d’assoliment, estímuls orientats a un objectiu, idea de progressiu,
necessitat d’arribar a un altre lloc. La complexitat de l’estímul es va fent mes gran. Sistema de
poder, oposició a una influencia externa, mantenir un propòsit. Oposar-se a altres formes de
poder, altres propòsits d’assoliment d’altres subjectes que poden entrar en conflicte amb
aquest. Sistema independent, el que porta al subjecte a actuar per si mateix, per un interès
propi, de millora personal, desenvolupament de les pròpies inquietuds.

Dolezel, la temàtica que proposava Propp se basava en les accions físiques, les podem
observar i representar de manera física. Però no incorporava els elements que tenen a veure
amb el procés psicològics. Analitza els actes de parla també, els actes que tenen un pes
semblant a una acció. (Barthes). Dualitat entre les accions físiques i les dualitats mentals dels
personatges. Bremond distingeix entre les accions hedòniques, del desig, les pragmàtiques i les
ètiques, que tenen a veure amb viure en comunitat.

Dolezel, agafa l’herència del formalisme i intenta donar-li un major nivell de complexitat a
traves del diàleg dels estudis que s’han fet sobre la complexitat humana. S’explora l’element
irracional del qual participa en la construcció humana.

Entrecreuaments entre l’estudi dels temes i de la psicologia. No es una relació unidireccional.

Es van retroalimentant l’una amb l’altre. Quina mena de funcions podrien desenvolupar i com
contribueixen a donar unitat a l’estructura de l’obra. Voluntat de portar una mica mes enllà el
contingut literari. Aquesta finalitat ulterior tindria a veure en una major comprensió de la
psique humana. Com l’expressió literària ha donat eines a la psicoanàlisis per presentar
fenòmens a traves dels exemples de la literatura.
Dues de les aplicacions critiques que apareixen de la vinculació son la critica temàtica, que
restringia l’estudi dels temes a una obra concreta o a l’obra d’un autor, es busca veure quins
son els temes principals d’un autor en el conjunt de la seva obra. Jean Paul Weber; Jean-Pierre
Richard, Jean Starobinski son els autors mes representatius. Voluntat de mostrar la unitat de
l’obra literària a traves de l’anàlisi dels temes principals. Es busca com el tema es presenta amb
una forma individual de connotació. Com l’autor s’apropia del tema i el connota de manera
singular. S’està intentant entendre el moment de la creació literària analitzant el text com a
biografia profunda. Es busca quina mena de metasignificats estan desenvolupant a la vegada
una visió individual que remet a una sèrie de problemes genèrics de l’esser humà.

Es centra en l’inconscient individual i busca els mecanismes per els quals la ment es capaç de
fer aflorar el que hi ha en l’inconscient i veu en l’obra literària una forma en la que es veuen
aquests mecanismes. Quins son els mecanismes que permeten la construcció d’imatges i quina
es l’estructura d’aquestes imatges. Diferents mecanismes que permeten trobar aquestes
mostres de l’inconscient. Parla de la figuració, el fet de traduir sentiments, desitjos i figures
completes. Quelcom que podem interpretar a traves dels sentits i la vista. També parla de la
dramatització, entren en relació les figures del somni i de l’inconscient. Mecanisme del
desplaçament, com es presenten determinades figures desplaçades del valor simbòlic que
podien tenir originàriament. Unió de dos elements diferents que trobem en forma
d’imaginació i somni. Conserva part de les connotacions i valors que estaven associats a les
imatges per separat. Aquest anàlisis l’ajuda a veure els mecanismes que veu en els somnis,
posar nom i entendre les figuracions gracies als exemples que proveeix la literatura.

Otto Rank, Der Mythus der Geburt des Helden (1909). Ens prefigura el tipus d’estudi que te
molt en comú els estudis de tematología que hem vist fins ara. Jung. Classificar tant essers
humans com personatges de ficció segons les manifestacions de la seva sensibilitat. Permetin
establir lligams entre diferents models de psique humana. busca aquests grans trets dintre del
tipus de personalitat i els crea en tendència en relació amb els altres. Tipus de personalitat:

1. Sensitiu;

2. Intuïtiu;

3. Sentimental;

4. Racional; aquests es creuen amb les inclinacions respecte els altres. Relació amb els
altres subjectes.

8 models diferents de psique. D’aquests 8 models troba les patologies associades en relació a
aquests tipus de psique. De manera que els trets d’aquests poden derivar en complexos.
Manifestació d’una determinada tipologia. Complexos personals i socials.

Ens permeten no només entendre l’inconscient individual, però després tenim aquest
inconscient col·lectiu, que conte el fons comú que ens permet establir relacions amb els
diferents subjectes. La literatura ha esdevingut una font de coneixement per aquests autors. La
segona es la poètica de l’imaginari de Gaston Bachelard. Trobem un anàlisi estructural del text
artístic, amb la voluntat d’identificar i fixar-se en com no es tant la manifestació d’una psique
individual, sinó en una mena de gramàtica o de repertori de diferents maneres de codificar la
realitat. Com aquesta imaginació es una forma per expressar o presentar una relació especifica
amb el mon. Intenta identificar aquestes diferents formes d’establir un diàleg, representació
amb la realitat. Busca fer una historia de les idees a traves de les representacions literàries.

La creació expressa uns estats d’ànim personals i ens dona una estructura formal a com l’esser
humà imagina els seus problemes específics. Interès en veure com es formen aquestes
imatges. La categorització que fa Bachelard ens pot semblar una mica arbitraria però va a
buscar quatre elements que permeten organitzar les imatges de la literatura. Agafa el foc,
l’aire, la terra i l’aigua com una mena de camp semàntic en el que inscriure les imatges que veu
en la literatura. En relació amb categories abstractes. Vincle entre l’antropologia, la psicologia i
hi ha una part que te a veure amb aquesta concepció romàntica de la imaginació com la
capacitat generadora de imatges. Privilegiar el moment hermenèutic, com si poguéssim trobar
el que va mes enllà de l’anàlisi de la trama, entendre el contingut temàtic mes enllà de
l’articulació de la trama. Símbols i mites que passen a formar part de l’inconscient col·lectiu.

Collot, «Le thème selon la critique thématique», Communications, 47, 1988. La creació literària
parteix de la relació entre una subjectivitat i una afectivitat. La realitat que dona lloc a una
representació després de l’obra artística sempre esta lligada a una sèrie de qualitats sensibles
que ja tenen un significat per elles mateixes. La realitat que veiem al nostre voltant no es
neutre, sinó que la traducció que se’n fa de la realitat a l’obra literària ja parteix d’una
concepció semiòtica.

Collot Michel. Le thème selon la critique thématique. In: Communications, 47, 1988. Variations
sur le thème. Pour une thématique. pp. 79-91; hi ha un interès per l’actitud que es manifesta
en un text per part de l’autor en la tria dels temes, però també en les tries de l’organització del
tema dins dels textos. Aquest tipus de lectura implica una certa adhesió sensorial. Reproduir el
recorregut de l’autor a l’hora de triar les diferents possibilitats de l’expressió d’aquest tema.
S’acabi concretant en un estudi de d’immanència del text. Anàlisi de les diferents parts del
text, com s’actualitza el tema en cada un d’aquest textos. Buscar “mise en text”, posada en
text del tema. Qüestió mes abstracta en una organització temàtica pròpiament dita en el text.
Tenen a veure amb la recurrència, les repeticions ens poden guiar a traves de la constitució del
tema en el text. Detectar les recurrències i dintre de l’esquema veure les innovacions que es
fan del tema. Que afegeixen complexitat a la visió del tema que es va tractant.

Richard. Planteja l’existència d’un horitzó intern del text que seria la prefiguració del tema en
l’obra, es contrasta amb un horitzó extern, com es relaciona amb altres temes i amb el mateix
tema en altres textos. Dintre de l’intern, distingeix també dos aspectes: el que ell anomena les
modulacions (diferents variacions quantitatives i qualitatives, varietat de concreció amb el qual
es presenta el tema dintre del text) i les declinacions (sèrie de motius del text en el qual el
tema està implicat).

Veure els valors específics de cada una de les imatges que ens permeten reconèixer les
connotacions de cada una de les imatges, veure com cada una de les diferents imatges es
presenten amb connotacions positives o negatives, i ens ajuden a caracteritzar imatges i
situacions. Presentar-nos una sèrie de posicionaments estètics per part de l’autor. Interès en
fer l’estudi temàtic de l’obra per descobrir l’arquitectura compositiva de l’obra. Entendre com
les diferents imatges ens ajuden a entendre com s’ha construït el relat de l’obra, aquestes
recurrències dota d’unitat i coherència el relat mes enllà de l’estructura de la trama mes
evident.

L’estructura textual tal com el presenta Richard ens permet establir relacions intertextuals
entre diferents obres de diferents autors. Contingut semàntic que es pot trobar en altres obres
ens apunta a la idea que la imatge dels temes ens permet establir relacions entre textos a
partir de la similitud en l’ús d’aquestes imatges. Se centra en l’estudi de l’obra d’un sol autor,
apunten a la possibilitat d’un altre tipus d’estudi que es relacionar textos de diferents autors.
En el cas de Richard desenvolupa temes de Proust i Mallarmé. L’horitzó extern son aquelles
imatges amb els quals podria relacionar el tema que s’ha escollit per estudiar per relacions de
contigüitat o oposició. Aquestes associacions tenen a veure amb alguna de les imatges que es
proposa dintre del propi text. Relacions d’intertextualitat amb altres obres literàries. També
amb altres temes que poden aparèixer en la resta de l’obra d’aquest autor.

Starobinski. Possibilitats expressives que es permeten en els escriptors al llarg de la historia

literària, llibertat en el tractament dels temes no es el mateix sota quin paradigma tenim en
cada moment. Entendre quina es la funció fabuladora de la imaginació en cada moment.
Llibertat que es pugui tenir en el tractament del tema en cada moment històric. Part
necessària de la composició. Imaginació, i com una sèrie d’operacions de la memòria. El que es
fixaran en la unió entre perspectiva psicoanalítica i el text literari, es com es fixa la capacitat de
percepció concretada amb una sèrie de imatges que ens ajuden a interpretar el mon. Interès
en estudiar com es representa aquesta idea d’imaginació dintre dels textos, com es defineix
l’horitzó d’allò possible dintre del text i el treball de la memòria. Funció de la imaginació pel
que fa a la memòria, no nomes te la funció de la realitat a traves de les representacions del
mon. Distanciament per oferir-nos la capacitat fabuladora. Anticipació d’una representació de
la realitat que no te perquè correspondre’s amb el que nosaltres veiem després.

La imaginació es una facultat necessària dintre de la creació literària i formarà part de la base
de com es recorre el text. Període classicista, capacitat per recuperar d’una manera diferent
uns elements heretats de la tradició, subjugada a la raó, imaginació. No cal modificar-los, per
anar transformant les metàfores, es una imaginació decorativa. No està a la base de la creació.
Quan arriba al segle XX, recorre apreciacions sobre la imaginació. Potencia creadora, com s’ha
anat buscant la vessant oculta de la imaginació que te a veure amb les lògiques que s’escapen
mes a la raó, que serà l’objecte de la psicoanàlisis, quina es la força que subverteix l’accés
racional que puguem tenir de la realitat. En el cas de Freud te a veure amb la idea de libido.
Manera en com es presenta, manifesta, aquesta força de la libido que ell veu com un dels
motors del subjecte.

Com proposa Freud analitzar això. Estudiar la historia que presenta cadascun dels pacients en
el seu passat viscut i identificar les pulsions primàries. Libido que no es reconeguda per el
mateix subjecte i crea un relat per elidir aquestes pulsions reprimides. Aquest anàlisi del relat
que proposa Freud en relació al tractament de patologies servirà de model per l’anàlisi de
textos literaris. Buscar en els símbols l’expressió d’un conflicte. Benveniste relaciona els
mecanismes de Freud amb les tècniques del discurs de la retòrica. Planteja la retòrica de
l’inconscient, com l’inconscient crea els relats a traves de la imaginació, com desplaça els relats
que el subjecte no vol dir a traves del seu inconscient. Recorre al tema del tabú i com es
representa en el text escrit. Experiències traumàtiques que queden reprimides en
l’inconscient. Acostar-nos als textos a partir de les categories dels autors, no es una relació
unidireccional de la psicoanàlisi cap a la literatura. Sinó que la psicoanàlisi ja ha fet una
aproximació a partir dels estudis de retòrica.

Recuperar algunes de les estratègies que ja tenia la literatura per pensar-se a si mateixa, estudi
de la subjectivitat dintre de l’obra literària. Hi ha d’haver un anàlisi de les diferents imatges
que apareixen en el text literari i quina es la funció de l’univers imaginari en relació en la
concepció de la imaginació que hi ha en cada moment històric.

Rousseau. Fa un relat novel·lesc de la seva pròpia vida. Ha d’anar-se justificant constantment

als altres. Starobinski busca un subjecte que pot ser descrit com un paranoic, personatge que
necessita justificar-se i construir un relat del passat que l’ajudi a viure en el present. Presentar-
se davant dels subjecte i d’ell mateix. S’acaba tematitzant la necessitat de justificació de la
seva vida. Construcció del relat per presentar-se a ell mateix. Busquen com a traves de
diferents models genèrics intenta donar forma a aquesta necessitat de constantment explicar-
se i narrar-se de diferents maneres i cap a diferents públics. Les obsessions temàtiques d’un
personatge. Justificar la seva paraula i de presentar un discurs cap a si mateix, desdoblament
de la pròpia ment que mira el passat per intentar entendre les experiències del passat. Serà la
base de la visió del somni que presenta Rousseau en aquests textos. Punt de transició en la
concepció de la imaginació entre el que pertanyia al model classicista i aquesta concepció
prefigurada en Rousseau i que duran a la seva màxima expressió els romàntics.

Quin es el destinatari del text i de que parla. Situar les coordenades del tipus de relat que
presenta Rousseau. Si es un text pensat per si mateix es un que no necessita ser compres pels
altres, presentada com una forma d’autoconeixement i autorepresentació. Justifica que segons
quines imatges estiguin codificades i representades coma concepcions temàtiques presentades
en altres textos. Necessitarem establir relacions amb obres prèvies. Aquest univers temàtic
que presenta Rousseau es un que remet fora de l’obra mateixa. Relacions amb altres temes
per desplegar un esquema d’altres temes presents en una obra. Capes de ficció sobre un
mateix fan un espai privilegiat per l’estudi dels temes des d’una clau psicoanalítica. El tema del
seu discurs no nomes es ell sinó de justificar la seva tasca, escriptura un tema mateix de la seva
obra. Construcció de tema que no busca vincular-se amb una tradició externa sinó que
constantment mirar cap a dins.

Lògica diferent que te a veure amb el somieig, estat de transit en el que el subjecte s’abandona
i potser en aquest trobarà alguna veritat sobre si mateix. Enlloc de intentar justificar les
accions racionals que ha fet al llarg de la seva vida, busca presentar-se a si mateix a traves de la
lògica diferencial del somni, on el subjecte no es conscient de si mateix perquè es troba en
l’estat entre la vigília i el somni produït per la noció del passeig. Determina quina mena de
relat pot fer de si mateix, de quins recursos disposarà i quina mena de llenguatge te. Imatges
suggerides per la part fosca de la ment. Ens permet accedir després a la configuració afectiva
dels temes dintre del text. Es fixa en com cada un dels fragments dels texts ofereix una versió.

“Els somiejos” Starobinski. El relat que se’ns fa dels passejos en els quals hi ha una experiència
del somieig, no es una reproducció directe sinó que es un record i aquest obeeix a fer un relat
sobre la vida. Opera una mena de metamorfosi d’aquella experiència. Voluntat de donar una
imatge completa. Rebutja la possibilitat de ser compres per els altres i es tanca en si mateix.
Proposa elaborar una ficció sobre si mateix a partir dels seus records que ja en si son una ficció
per presentar un relat sobre si mateix ordenat i llevar el tabú i el reprimit. Somni construït a
partir del record i la ficció, no es un somni real. Escriptura com a remei del mal, del dolor.

La mitocrítica serien les aproximacions a l’estudi semàntic. Com s’ha entès el mite des de
l’antropologia i la psicoanàlisi. Que es allò particular de l’estudi que pren com a base l’estudi
dels mites i esta relacionat amb la noció d’arquetip. Construcció especifica del relat o
llenguatge del mite.

Eliade historiador romanes. Relació entre la funció dels mites en la societat com a part de la
construcció cultural, religiosa i transcendents dels mites i quina era la seva estructura i com
podíem entendre la interiorització dels mites dintre de diferents cultures. Mircea Eliade, El
mite de l'etern retorn, 1949. Quines son les estructures arquetípiques que podem heretar
respecte del mite i queden presents en els textos literaris. Tenim diferents significats de la
noció de mite en funció de que l’oposem. Diferents versions històriques que es puguin establir
respecte de la noció de mite. Com la noció de mite havia anant buidant-se en els textos del
valor religiós que tenien en les versions orals.

En el moment en que es posa per escrit canvia la funció metafísica, la religiosa. Oposar la idea
de mite a la idea de logos. Hi ha una voluntat de connotar la idea de mite com allò que no
obeeix a la lògica racional. Oposició entre mite i historia, dues maneres diferents de dotar de
sentit la vida. Oposició respecte d’altres categories que ens permeten construir la orientació.
Moment històric en el qual el subjecte es relaciona amb el mite, dues societats en les quals el
mite es percebut com a part de la realitat o en les quals el mite ha esdevingut una creació
literària i ha perdut el sentit religiós.

Es pregunta per el paper del mite en les societats en les que el mite ha tingut una vida i te la
capacitat de posar models de la conducta humana. Es valuosa en tant que es una repetició de
les conductes que es troben en els mites. Que es el que caracteritza el mite com a relat, mite
com a historia sagrada. Forma de relat sobre els orígens, dotar de sentit la nostra existència.
Com s’ha ordenat el caos a partir del relat mític i com els successos primordials marquen un
ordre d’allò que hi havia prèviament que es el caos. Per l’home modern, aquesta noció de
continuïtat i aquesta ordenació de la vida no la dona el mite sinó conèixer la historia. No es
tracta de fer una repetició sinó de continuar el recorregut de la historia. No es la vida com a
repetició d’una estructura mítica, entendre quin paper i quin lloc ocupa en el recorregut de la
historia.

Ja no podem llegir els mites de la mateixa manera que en el context on s’han format perquè
pertanyem al context de l’home històric. Posar-ho per escrit els fixa i desvinculació del mite
com a una cosa temporal que no està lligada a la diacronia humana. Irrupcions d’allò
sobrenatural en el mon, relat de gestes de essers sobrenaturals. Designar les activitats
humanes significatives. Sèrie de funcions que ordenen aquesta idea de quina funció tenien els
mites en aquestes societats arcaiques. Quina es la distancia que ens separa dels relats mítics.
Els relats estan lligats a essers sobrenaturals. En aquestes societats arcaiques els relats mítics
es consideren part de la realitat i essers sagrats. Part d’una existència real. El mite te a veure a
la noció de la creació. Tipus de concepció temporal no te a veure amb la seqüencialitat de la
historia sinó amb el caràcter cíclic d’anar repetint. Paradigmàtics de l’acció humana. Conèixer
el mite es conèixer l’origen de les coses i ens permet manipular i actuar amb aquest
coneixement respecte de les coses que ens envolten, d’aquí que estigui lligat el mite amb els
rituals.

Mite com a forma de mantenir el domini, la pervivència d’aquest mite però també es una
forma de posar a tothom d’acord respecte el poder d’allò sagrat. En aquestes civilitzacions
primitives te aquestes funcions de la vida practica i social, ordena totes les vessants de la vida
del subjecte. Temporalitat del mite. En el moment en que els mites grecs es posen per escrit hi
ha un pes de la tradició literària. Ens ha arribat aquests documents literaris i no l’experiència
religiosa i ritual del mite. Pervisquin encara que sigui en forma de textos literaris.

El mite es el que ajuda a donar sentit a la realitat. Es la repetició dels mites el que dona sentit
els actes. Renovar una acció mítica, la repetició es el que justifica l’acció humana. Capacitat de
repetir les accions del moment fundacional de la doctrina religiosa. La repetició i imitació de la
figura divina dona sentit a unes accions contemporànies. Ajuden a mantenir la cohesió de la
comunitat per la capacitat de reunir-se i repetir les accions. Repetició o imitació dels arquetips.
Imaginari que te a veure amb les constel·lacions. Construcció de la realitat transcendent.

Relats mítics a traves dels rituals, la ciutat i el temple com a forma d’arquetip dels models
celestes, reproduir a la terra l’ordre diví. La imitació es pot fer perquè les accions que se’ns
presenten en els mites no estan marcats per una singularitat. Models que son prou
esquemàtics per ser adaptats en la vida dels homes en diferents moments històrics.

Noció d’arquetip que ens planteja Jung. C. G. Jung, Arquetipos e inconsciente colectivo,
Barcelona: Paidós, 1970. Diferenciació de l’inconscient personal que te a veure amb els
continguts reprimits de l’experiència personal i que poden aparèixer en els somnis. Es sustenta
sobre un inconscient col·lectiu que es de naturalesa universal i te a veure amb els continguts
comuns que poden ser identificats en diferents comunitats històriques i tenen alguna cosa de
universal i comú entre els diferents subjectes. L’inconscient col·lectiu nomes es pot reconèixer
pels continguts que fem presents. Manifestacions que d’alguna forma ens poden donar una
pista de com es formen aquests arquetips. Manifestacions en forma de doctrina o dogma.

Anirà a buscar l’estructura profunda de l’arquetip en l’estructura dels mites. Patrons que
remeten aquest inconscient. El subjecte entengui el funcionament dels fenòmens naturals, el
que permetria es que a traves dels mites establíssim una relació respecte la natura de la qual
ens sentim allunyats. Ens permetrien reintegrar-nos en la concepció psíquica de la natura. Te
una progressió de repetició o circular. Tornar a concebre com a propi aquests processos
naturals d’allò que ens envolta però que ens n’hem separat en el moment en que ens hem
concebut com a subjectes històrics.

Les normes de conducte remeten a l’inconscient col·lectiu per oposició. Contraries a la

possibilitat de convivència a les societats modernes. Intentar analitzar els diferents somnis,
manifestacions de l’inconscient col·lectiu, fa referencia en el moment en que els mites posats
per escrit perden la idea de transcendència. Incorporar una visió simbòlica de la realitat, se’ns
permet accedit a aquests símbols perquè també participen dels arquetips de l’inconscient
col·lectiu.
El subjecte ha deixat de ser subjecte per passar a ser objecte de l’inconscient col·lectiu, veure’s
a si mateix com a cosa que no pot actuar per si mateix. Dificultat per resoldre els problemes
d’un mateix. Pèrdua de domini d’un mateix. Rituals que busquen un enfortiment de la
consciència, intent de domini d’un mateix. Aquests ritus intenten representar una sèrie de
imatges que tenen a veure amb aquesta idea de ombra.

Ànima o animus representa un arquetip que te a veure amb l’arquetip de la vida, del desig de
la inèrcia. Pulsió cap a l’altre, que te a veure també amb un desig eròtic, tot allò que permet el
moviment. Aquesta vitalitat, desig de creació, arquetip de l’autoconeixement, un segon que te
a veure amb la constitució de la vida, voluntat de creació, de moviment tot això estaria inclòs
amb l’arquetip de l’animus i al final hi hauria l’arquetip del savi. La voluntat de conèixer,
dotació de significat de la pròpia existència, construcció de idees o concepcions essencials que
ens permetin organitzar la nostra existència o la nostra relació amb els altres.

Noció de l’arquetip relacionada amb alguna cosa que te un origen mític però que esta lligat
amb el subjecte i la seva relació amb el mon. Actitud de dotació de sentit amb aquesta pulsió
d’autoconeixement, de vida i de significat que estan arrelades a l’inconscient col·lectiu i
organitzen la relació del subjecte amb la realitat. Voluntat de comprendre com l’esser humà es
relaciona amb el seu entorn a traves d’aquests relats.

Frye. Quatre tipus de critica:

-Una critica històrica (modes d’anunciació en funció del to que li dona a la narració)

-Critica ètica (analitzar com es converteixen en símbols una sèrie de idees i

pensaments)

-Critica arquetípica (diferents formes que pren el mite)

-Critica retòrica (analitzar la formació dels diferents generes literaris i les grans
estructures que les permeten explicar).

Possibilitat de construir un discurs crític que pugui realment parlar d’un discurs de la literatura
i parlar d’un coneixement sòlid, però que alhora no ens allunyi en la literatura en si. Analitza
quines opcions te la critica literària per descriure uns grans corrents que permetin establir
unes pautes que ens permetin establir lligams entre els textos a partir dels models que ell va
buscar en origen de l’estructura dels mites.

Fonaments de la critica, a partir d’aquí com construir des de la base un aparell crític que
permeti l’anàlisi sistemàtic de la literatura. La critica ha hagut de recorre a criteris no específics
de la literatura, sovint son préstecs de la filosofia i la historia. No ens permetrien comprendre
l’especificitat del fet literari, hem de buscar en la literatura mateixa les categories que ens
fassin possible l’anàlisi de les obres literàries. Revisió de la base d’una critica literària que es
fonamenti en la pròpia literatura. Eines bàsiques en les quals ens podem recolzar per construir
un discurs crític.

Anàlisi estructural, l’anàlisi que ens permet fer dels textos la retòrica, seria un dels elements
basics per l’anàlisi estructural. Necessitem també no nomes l’anàlisi estructural, sinó una
pregunta que ve de la tradició de la poètica, preguntar-se per com s’ha arribat a construir
l’estructura d’una determinada forma. Ens ajuden a trobar una coherència interna del text.
Una lògica inductiva, a partir de les dades recollides, com les associem, recerca dels elements.
Després plantejaran una sèrie de categories i veure fins quin punt permeten comprendre els
textos literaris.

Hi ha una sèrie de símbols, relacions entre personatges que son especifiques de cada obra
literària, mitologia privada de cada autor. Capacitat de crear un conjunt peculiar de símbols
que modifiquen el conjunt de la seva producció literària i es tradueixen en símbols i conflictes
que es repeteixen en diferents obres i generen una sèrie de patrons i guies que ens permeten
analitzar els textos literaris.

Intent d’entendre l’imaginari específic de cada autor. Recurrència que ens permeti conèixer
quins son els grans patrons que ens permetin conèixer l’obra literària. Diàleg de cada autor
amb el text i la seva relació amb la tradició. L’arquetip seria la categoria unificadora de la
critica. Establir aquestes relacions per descriure una determinada forma de construcció dels
relats i pensar els generes literaris. Forma que prové de les categories preliteràries i que ha
tingut una traducció específicament literària en les formes que podem conèixer.

Recerca dels grans esquemes que ens permeten comprendre la gran varietat de productes
individuals. Veure quins son els grans patrons que ens permeten establir un lligam entre les
diverses obres literàries. Anàlisi de Hamlet, ofegament d’Ofèlia, com a partir d’imatges
concretes es fa referencia als arquetips mes grans que ens permet donar un nom al tipus de
relat que s’està fent. S’introdueix els dos personatges dels enterramorts. Es presenta la versió
paròdica d’una sèrie de raonaments lògics que voldrien emular els dos enterramorts. Imitació
d’un llenguatge de debat sobre si s’hauria d’enterrar o no a Ofèlia al terreny consagrat del
cementiri.

Fins i tot en la mort, Ofèlia te un privilegi per sobre d’algú altre que hagués comes suïcidi.
Elements arquetípics que remeten a un discurs mes general concretat a una sola escena. La
cançó que canta l’enterramorts es escoltada per Hamlet i Horaci. Es la visió del crani que es fa
una sèrie de reflexions sobre la fugacitat de l’existència. Arquetip de la mort de la persona
estimada. Es busca definir aquella estructura mínima que esta enterrat sota les imatges
concretes que hi ha en cada obra. Moment concret de la construcció de l’arc narratiu de
l’heroi, ens marca el punt d’inflexió cap al final de la peça.

L’objectiu d’aquesta forma de critica es intentar buscar aquesta explicació racional a perquè
van reapareixent una sèrie d’arquetips en les diferents obres. El ritme tendirà a veure amb
l’organització temporal de l’obra artístics i el patró, amb la disposició especial de l’obra d’art i
per això posa com exemple la pintura. Lligam de l’art, amb un cicle i un ritual. Narrativa del que
s’està desenvolupant. El ritme en la literatura pot remetre en aquests grans cicles de la natura.
Marcar diferents etapes de la vida, o marquen les èpoques de l’any. En el cas del patró,
coneixement contingut, faules, proverbis, moment d’il·luminació momentània d’un sentit en
un moment determinat. Moments puntuals de la imaginació. En el mite trobem la unió
específicament literària de les dues vessants de les formes d’organització artístiques que serien
el ritme i el patró.

Exemple clar de com es poden fer convergir les formes arquetípiques de construcció de
significats (patró) i formes arquetípiques de narrativa (ritme). Esquema per englobar allò comú
en la majoria de relats. Com es representa aquest cicle d’ordre de la natura. Nostàlgia d’una
època daurada, moment de plenitud del migdia en el qual ja ha passat una part de l’any i
podem mirar enrere i sentir nostàlgia. Idea del plantejament del conflicte, idealització d’aquest
tipus de narrativa idealitzadora. Tardor, moment de la tragèdia, pèrdua d’alguna cosa. Punt de
l’hivern relacionat amb la foscor, retorn del caos, caiguda de l’heroi, retorn dels deus. Moment
del trencament de l’al·lusió, l’element ideal. Desmuntar les il·lusions. Intents de donar forma a
les complexitats.

Dintre de l’organització arquetípica de les obres d’art en relació amb la natura, son moments
que no perduren en el temps, estan relacionats al cicle i son canviants. Dues tendències que
farien moure la roda cap a una energia tràgica. Quin seria l’esquema general per parlar dels
patrons de l’imaginari, dues tendències cap allò còmic i tràgic. Espais en els quals es poden
generar les imatges diverses que ens ajuden a pensar la gesta de l’heroi. Mostren la dualitat
del mon humà que es troba en la tendència a la idealització i el que l’acosta el mon natural
amb la lluita. Dualitat entre la llum i la foscor. Mon que pot ser representat sota el domini de la
mirada humana. Tot allò inclòs en l’element mític i transcendent, construcció d’un sentit.
Pautes per poder relacionar i llegir aquests textos.

Trobar les estructures primigènies dels relats. Investigacions sobre els mites de manera que es
pugui descriure l’estructura bàsica del relat diferenciar. Perquè el relat mític permet la
construcció que te un doble caràcter. Esta inscrit en una mena d’atemporalitat. Genera sentit a
partir de si mateix perquè genera el conjunt de rituals que remet a una figura transcendent.
Remet cap a si mateix i a una transcendència. Canvis que es produeixen sobre un mateix relat
mític, creat i repensat sobre diferents versions. encara formen part de la cultura transcendent,
religiosa. Mite com a text literari que genera les variacions, tant perquè prové de la cultura
oral i perquè en el moment en que es literari, sofreix transformacions.

Aproximació que te a veure amb la critica en relació amb les modulacions del mite. Segon tipus
d’anàlisi que te a veure amb un anàlisi inter-textual, busca els ecos entre una versió del mite i
una altra. Buscar l’esquema mític i analitzar les unitats mínimes de construcció del mite com a
narració, que vincula els estudis de Greimas amb Propp, recerca de les diferents variables que
es combinen amb l’anàlisi des relats russos. Busquen aquest llenguatge primigeni del mite, per
descriure quines son les estructures que el construeixen.

‘Mitològiques’ Levi Strauss. ‘Antropologia estructural’ hi ha un capítol dedicat a l’estructura

dels mites. Quina funció tenia en la comunitat, quina mena de relat es feia. Busca l’especificitat
del mite. Tres aspectes que a nivell de contingut caracteritzarien el relat mític: tracta una
pregunta existencial, aquesta que esta relacionada amb preguntes per l’origen de les coses, les
condicions determinades de l’existència, perquè ens comportem d’una determinada manera.
El mite estaria construït a partir d’uns contraris aparentment irreconciliables, manifesta el
caràcter de conflicte de l’experiència humana. El final del relat tendeix a proporcionar algun
tipus de reconciliació que posi fi a l’angoixa, d’aquests contraris s’acaba trobant una certa
reconciliació.

El llenguatge del mite es diferencia del llenguatge del relat i del literari. Es constituiria
pròpiament com una llengua, te la dimensió de llengua i la de parla. Una manera mes de
parlar. Comparar l’estructura del mite amb la d’altres llenguatges, dimensió de construir un
llenguatge propi a partir de la combinació de lexemes. Sintagmes amb un sentit, aquestes
unitats de significat del mite es el que ell anomena mitemes. Eixos de relacions entre diferents
parts del mite. Caràcter doble de marcar les dualitats i oposicions que es representen en el
mite.

Hi hauria una doble dimensió en l’anàlisi dels mites que tindria a veure amb aquesta capacitat
de a la vegada descriure una successió d’esdeveniments i fer referencia a coses que estan mes
enllà del relat. Doble possibilitat de lectura, d’una banda les seqüencialitat dels moments del
relat mític, però a la vegada fa referencia a unes repeticions que creen aquesta altra dimensió
del mite. Èdip mitemes, tot allò previ a la família de Èdip, ecos entre diferents parts del mite
que tenen a veure entre elles. Relacions de parentiu sobre estimades que van mes enllà del
que seria la lògica tradicional, acceptada. Relaciona el rapte de Zeus amb el fet de que Èdip es
casi amb la seva mare, o el trencament d’unes lleis per fidelitat al seu germà que va en contra
del que s’ha decretat a la ciutat (Antígona). Trobar una certa recurrència, similitud no en la
forma en la que es diu sinó amb la recurrència. Relació de parentiu sobre estimada, mes enllà
del que es preveu de les relacions, i les sota estimades, que no son suficients.

Com entenem l’origen de les maneres com ens relacionem. Ens intenta explica com son les
relacions entre la família partint de casos extrems, que presenten relacions irreconciliables.
Ens permet veure aquest doble relat que es produeix en el mite. D’una banda el diacrònic que
es el que es pot realitzar i el que es pareix mes al literari, però després tenim el sincrònic que
relacionen les parts del mite a traves de les grans oposicions que relacionen les diferents parts.
Determinats conflictes que per alguna raó ressonen entre ells. Estructures que permeten
establir un lligam entre els elements singulars, presencia amb la lectura sincrònica.

Oposició del desig dels subjectes d’oposar-se a les criatures sobrenaturals, que representen
una amenaça cap a l’home i d’altra la impossibilitat de caminar dret que ens recorda que
l’home te una deformitat respecte de la divinitat. Com l’home es relaciona amb la
transcendència. Ens parlaria de les qüestions existencials, que estructuren el mite a partir de
les relacions aparentment irreconciliables. Estructura que no nomes analitza la literalitat del
text sinó també els elements de sentit de significat profund del relat que ens remeten a les
preguntes existencials, construcció de relació amb la divinitat, categories que ens recorden les
preguntes antropològiques quan s’estudia una comunitat. Sèrie de qüestions que travessen el
relat mític i remeten a la pregunta per la construcció de la comunitat a traves dels seus relats
mítics.

Repeticions marcar quina es la pregunta existencial de les diferents parts del mite, remeten a
un mitema mes general, estructurant les posicions irreconciliables que formen part del mite..
necessitat d’estudiar les repeticions o recurrències de determinats aspectes en el relat mític.
Recupera l’estructura del mite en tres aspectes: l’armadura del relat mític, conjunt de
caràcters que son invariables en dos o mes mites, poden ser trobats en diferents relats mítics.
Tipus d’oposició i esquema basic que trobaríem en els diferents mites. Construir un diccionari
del llenguatge específic del mite. Missatge doble que te a veure amb el fil del relat però també
remet a un sentit profund que hem d’anar descobrint a mesura que analitzem en profunditat
el mite.
Condició de possibilitat de que esdevingui un relat mític, el mite no esta limitat a uns temes
concrets, podem construir un relat mític sobre qualsevol cosa. Codi específic del llenguatge del
mite. Sempre hi ha un principi de conservació de la matèria mítica, elements que sempre s’han
de conformar per poder mantenir el sistema de oposicions, podem narrar a partir d’un
determinat moment, tallar el relat mític per donar mes èmfasi a una de els oposicions, però
s’ha de mantenir l’estructura dels mitemes

Com s’estructura la relació, busca els eixos de relacions que permeten explicar com
s’estructura l’esquema bàsic narratiu. D’una banda tenim el subjecte, que te a veure amb el
personatge que protagonitza l’acció, que esta unit a un objecte per l’eix del desig, realitzar una
acció determinada, complir una missió determinada, pot ser una cosa abstracta, aquest
subjecte te a veure amb l’ajudant o l’oponent. El relat mític s’estructura a partir de les
oposicions. L’ajudant i l’oponent estan units per l’eix de poder. Destinador es aquella força que
porta el subjecte cap a l’objecte, motiva l’eix del desig cap el subjecte, d’altra tenim el
destinatari, que rep l’efecte de la relació del desig cap a l’objecte. Detectar les relacions
d’oposicions. El relat que se’ns explica reprodueix els trets semàntics comuns que busquen
donar coherència i permet la interpretació del relat. Percepció del relat mític com alguna cosa
autosuficient. El sentit del relat hauria d’estar fixat de manera que s’adopti de manera
dogmàtica, creativitat interpretativa per part de l’espectador del mite, extreure un sentit
normatiu.

Construcció que ens marca les diferents preguntes existencials que organitzen el relat mític.
Relació de parentiu i relació amb la divinitat. Com moltes vegades mítics s’estructura amb
oposicions entre el ser i el semblar. Per Antígona val mes el pacte de obediència a les lleis
divines que es la de la família, que esta per sobre de la llei de la ciutat. Marquen les grans
estructures del relat mític, sintagmes disjuntius, tenen a veure amb el partir, marxar i tornar,
moviments en l’espai i el temps per part dels personatges. Els sintagmes es poden desdoblar
amb el ser i el semblar. Mapa de possibilitats sobre el qual es pot construir el relat mític.

Garcia Gual. Exposa la partició entre els diferents tipus de reinterpretació dels mites. Es
pregunta per quina es la definició mínima de mite que podem trobar. Carlos García Gual, La
mitologia, Editorial Montesinos, 1987. Depèn molt de si enfoquem des de un punt de vista
funcional o volem buscar un estudi que parli sobre aquesta estructura, recull la idea de que no
hi ha una única definició i aproximació. Mite com aquest relat tradicional que es refereix a
l’actuació memorable i exemplar d’uns personatges extraordinaris en un temps supersticiós i
llunyà. Es un tipus de contingut que es presenta en forma de relat, de narració, de historia.
Conté en si mateix una narració. Te una concatenació d’esdeveniments. Explicar una
determinada seqüencia de fets es fonamental per entendre el mite.

Tradicional, lligada a una cultura determinada. Te un caràcter dramàtic i exemplar, les accions
tenen un interès per la comunitat perquè parlen de la vida social, marquen un paradigma de
com ha de ser la vida en societat. Punt de regles convencionals, de normes socials integrades
en els tipus de relats. Els essers que apareixen en el mite han de tenir un caràcter
extraordinari, mes que els humans, marc superior a la realitat. O be es parla de temps remots,
distancia temporal que estableix la diferencia entre l’oient i els personatges, o visió dels
personatges com quelcom superior als humans.
Marc superior de la realitat i per això poden parlar de l’origen de les coses, temps considerat
prestigiós perquè te el caràcter d’estar fora de la historia. Tipus de narració que no es guia per
la historia humana sinó que fa referencia a les edats separades del temps, que d’alguna
manera queden en un temps no definit dintre de la cronologia de la historia. Tots aquests
distanciaments posen els fets del mite en una dimensió simbòlica. Un saber ancestral que ens
es llegat, ens arriba a traves del relat mític. Diferents qüestions que tenen a veure amb la
construcció del mite però ens donen informació sobre la relació del lector amb els relats
mítics.

Definició mínima de mite per trobar un consens per parlar d’aquest tipus de relats. La
transmissió comunitària dels mites ja ens ha arribat a traves del text escrit, el mes semblant
que podem conèixer nosaltres es la narració de contes i llegendes que formen part de la
tradició oral, però sempre podem recorre a una versió escrita. Es comença a posar per escrit
una sèrie de relats, de mites. Nomes podem accedir a una primera reinterpretació que trobem
en els textos grecs, en un moment en que tant l’èpica com la tragèdia son instruments de
educació de la ciutat. Donar a conèixer una nova fundació de comunitat que te a veure amb
l’ordenació de la ciutat. Transmetre l’ordre de la societat i per tant que uns mites aristocràtics
ajudin a una societat democràtica.

Progressiu distanciament respecte el sentit original dels mites el veiem dins la mateixa cultura
grega, en les mateixes obres es tematitzen les festes i els rituals. Consciencia de fer servir un
material per una funció determinada. Transició del mite religiós al mite de funció d’una
tradició cultural. Poètica d’Aristòtil per assenyalar el doble sentit de la paraula mythos dintre
de la mateixa poètica, tant com el relat heretat que prové de la tradició i es converteix en
matèria ordenada d’una peça dramàtica i com aquest primer sentit esdevé aquesta
configuració d’un argument escenificat. Una matèria que es pot adaptar a diferents generes i
formes expressives.

Mal·leabilitat del mite, establir un us del material mític per que ja ha perdut aquell valor
transcendent que tenia com a part del relat comunitari, ja no es una explicació del passat mític
o origen d’una comunitat. Forma part dels textos que permeten reflexionar sobre les normes
del present de la comunitat grega. Diferents formes d’adaptar el mite a diferents generes
literaris, no nomes en tant que diferents funcions sinó també en funció de la tasca que ha de
complir en l’entorn social.

LíricaMite eludit, evocat, parcial, la intenció no es rememorar tot el relat, sinó una part que
remet una determinada sensació, destriar una part per il·luminar un aspecte concret del mite.
Tragèdia no hi ha un component narratiu tan clar, sinó que hi ha escenes i diàlegs, agafar
una part, incorpora un comentari per part del cor, la figura que serveix per mirar des de fora la
pròpia diegesis sobre la tragèdia. Reflexionar sobre el destí patètic dels herois.

Acaba amb la reflexió sobre com a partir de la recepció de la mitologia grega en la cultura
llatina tenim la possibilitat de trobar els mites en diferents textos. Ja no s’agafen els mites per
separat sinó voluntat de recollir, ja sigui en forma de biblioteca, sinó agafar un tema i ordenar
diferents mites a partir del tema.

Cinc modalitats de recreacions, en funció de si domina mes un tipus o un altre de recreació.

 -Mite eludit. Mite que es un eco de la trama mítica original, que es fa explícit però que
no apareix tot sencer ni te tots els elements que composarien el mite original. Traducció
personal del mite a traves de la reincorporació de la figura i episodis a la construcció de
l’imaginari de l’autor. La possibilitat de la figura d’Ulisses com una de les mes referenciades.
Versió d’aquells reculls de mites que ja es feien en època llatina. Les Metamorfosis d’Ovidi.

-Amplificació novel·lesca del mite. S’afegeixen escenes i diàlegs de manera que

s’adapta un relat mític centrat en l’encadenament de fets i representació de personatges en
encarnació de valors, tot això passa a la novel·la i se li dona una major concreció psicològica.
Buscar una major humanització d’aquestes figures, s’incorporen dintre d’aquesta convenció
que es la novel·la, que te a veure amb el relat de les figures humanes. Casandra de Christa
Wolf.

-Mite perllongat. En el qual s’afegeixen nous episodis, però ja no per donar-li la patina
humana o novel·lesca sinó per afegir matèria nova. No es una amplificació sinó una
prolongació del relat mític. Incorporen un nou episodi dintre d’aquests relats mítics. No hi ha
una voluntat de canviar l’estil del text sinó afegir nous episodis. Prometeu alliberat de Shelley.

-Mite ironitzat. Transformació de el mite original. Ulisses de Joyce. Reprenen les

figures clàssiques per donar-li un distanciament del relat heroic. Voluntat de qüestionar el
sentit original del relat mític. Els recursos que apareixen son la ironia i la parodia. Contribueix
al distanciament respecte el relat mític. Formes de fer evident la secularització dels mites cap a
una realitat històrica i quotidiana. Una reestructuració fins i tots dels valors associats al mite.

-Mite subvertit. Ens proposa una lectura ideològica del mite. Certa reelaboració, però
aquí hi ha una voluntat explicita de donar una nova interpretació. Tot i que pot combinar-se
amb la reinterpretació mítica, la reinterpretació subversiva imposa una nova lectura de relat
mític. Es rellegeix des d’un altre personatge. Casandra de Wolf.

Malgrat distingir aquestes formes, hem de tenir en compte que aquestes modificacions no han
de ser tan grans com per no poder reconèixer el mite.