Está en la página 1de 1264

Epifanio de Chipre

PANARION
O El Botiquín contra todas las herejías

(EDICIÓN BILINGÜE)

Traducción, notas y comentarios de

CARLOS ANDRÉS BLANCH

Universidad Nacional de Villa María

Centro de Filología Clásica y Moderna

2019
PRESENTACIÓN

Esta publicación se inscribe en el proyecto El rol de la Filología en la traducción e


interpretación de textos patrísticos. La intertextualidad en Padres Griegos y Latinos,
acreditado y subsidiado por la Universidad Nacional de Villa María. El equipo que
lleva adelante su realización está integrado por el Dr. Alfredo Eduardo Fraschini
en carácter de Director y por el Mgter. Carlos Andrés Blanch. El lugar de
realización ha sido el Centro de Filología Clásica y Moderna, dependiente del
Instituto Académico Pedagógico de Ciencias Humanas de la Universidad Nacional
de Villa María.

Se presenta aquí, en edición bilingüe anotada, el volumen I del primer libro del
Panarion (Botiquín) de Epifanio de Chipre. Siguiendo la línea iniciada en ediciones
anteriores de Padres de la Iglesia, se desarrollan, en las notas, las citas y alusiones
que aparecen en el texto. De esta obra no hay traducciones al español anteriores a
las que se exponen en este volumen; de allí la importancia que la presente
publicación reviste para los interesados en los estudios de la Filosofía y la Teología
de los Padres Griegos.
INTRODUCCIÓN

Acerca de Epifanio de Chipre y el Panarion

La figura de Epifanio, obispo de la ciudad de Salamina en Chipre, se presenta con


contornos difusos incluso a los ojos de los eruditos en el campo de la Patrística.
Esta circunstancia podría atribuirse a diversos factores, como el hecho de haber
compartido una época donde brillaron varios campeones de la ortodoxia – Basilio
de Cesarea y su hermano Gregorio de Nisa, Gregorio de Nacianzo, Atanasio y Juan
Crisóstomo en Oriente, Agustín, Ambrosio y Jerónimo en Occidente – quienes
legaron al pensamiento filosófico-teológico cristiano obras monumentales. Estos
escritos se constituyeron en la estructura sobre la cual se elaboraron algunos de los
dogmas más importantes de la fe; en comparación, las obras de Epifanio carecen de
la originalidad, el estilo y la profundidad que son características de los Padres
antes mencionados. Debido a ello es muy probable que, a partir de la lectura de sus
trabajos, el lector moderno se forme una imagen desagradable de Epifanio: sus
arrebatos y duras palabras para quienes no compartían las opiniones del partido
niceno lo pintan como una persona de carácter intolerante, y su constante
repetición de las fórmulas teológicas elaboradas por los concilios parece sugerir
una inteligencia limitada a secundar el pensamiento de mentes más dotadas. Hasta
su lenguaje llano y simple, carente de los artificios retóricos y estilísticos de un
Crisóstomo o un Nacianceno, transmite la idea de un monje cuya cultura es apenas
suficiente como para componer un tratado. Paladio – quien fuera mentor y amigo
de Juan Crisóstomo – tuvo palabras poco favorables para con Epifanio. En su
Dialogus de Vita Sancti Joannis Chrysostomi expone la rudeza y la intransigencia con
la que trató a Juan, entonces obispo de Constantinopla, cuando éste fue acusado de
brindar asilo a monjes expulsados de Alejandría por sus tendencias origenistas:

Su reputación, generalmente, tampoco fue del todo envidiable aunque, a pesar de


que merecía mucha de la reprobación que lo siguió, debemos creer que su carácter
debe haber sido mejor que su fama. Su desgracia fue haber sido empujado a una
posición elevada para la cual no estaba calificado, mientras que en una esfera más
modesta y limitada su influencia podría haber sido realmente beneficiosa. Aunque
era muy instruido, era deficiente en su juicio. No carecía de una piedad sincera,
pero sus opiniones respecto a las cosas divinas eran estrechas y limitadas. Vivió
entre los monjes del desierto de Scetis durante muchos años, y sostuvo tenazmente
las ideas que allí se había formado. En las opiniones que diferían de la suya veía
inmediatamente una desviación del Cristianismo, peleando celosamente contra
ellas, y por este celo fue impulsado a cometer muchas tonterías.1

Andrew Jacobs – autor de una detallada investigación que aborda la persona de


Epifanio a la luz de su contexto histórico y cultural – resume las reacciones que
Epifanio ha causado entre los estudiosos modernos de este controvertido escritor al
decir que

[Epifanio] es, en el mejor de los casos, una fuente de documentos de antiguas


discusiones acerca de la ortodoxia y la herejía que de otra forma se hubieran
perdido. En el peor, es un clérigo intolerante y transgresor y un polemista
entrometido, cuya obra más famosa – la enorme enciclopedia de herejías llamada
Panarion o “Panacea” – se presenta como un monumento a su estrechez e
intolerancia. Henry Chadwick, en su clásico estudio del Cristianismo temprano,
describe al rígido obispo como “un apasionado puritano” con “una rigurosa
hostilidad a toda clase de pretensión intelectual, incluida la especulación
teológica”. Los eruditos modernos describen habitualmente a Epifanio como anti-
intelectual – carente, por cierto, de cualquier coherencia intelectual o educación
propia. Es un pobre escritor, pensador y persona, acerca de quien los eruditos
están preparados para pensar lo peor.2

Sin embargo, cualquier defecto que pudiera atribuírsele a Epifanio debe ser
considerado como una apreciación subjetiva ligada a nuestra óptica moderna. En
realidad, Epifanio gozó de un enorme respeto entre sus pares y su influencia se
extendió mucho más allá de los lugares en los que residió. Testimonio de ello es la
carta de los presbíteros Acacio y Pablo pidiéndole la redacción del Panarion. Esta
1
PALADIO, Dialogus de Vita Sancti Joannis Chrysostomi, en Life of John Chrysostom, based on the
investigations of Neander, Böhringer and others, by Frederic Perthes, Boston, John P. Jewett & Co., 1854,
pág. 163 (trad. del autor).
2
JACOBS, Andrew, Epiphanius of Cyprus. A Cultural Biography of Late Antiquity, California,
University of California Press, 2016 (trad. del autor).
diferencia en el trato de los estudiosos modernos para con nuestro autor puede
deberse a que Epifanio no sólo no encaja en el molde de pensamiento estructurado
por el helenismo – y dentro del cual especularon los grandes intelectos cristianos
de Oriente, desde Clemente de Alejandría hasta Máximo Confesor – sino que
decididamente lo condena como “la cuna de todos los errores”. Empero, su
rechazo a la cultura helenística no nacía de su ignorancia, sino por el contrario de
su profundo conocimiento de la paideia clásica, con la cual había tenido contacto en
sus primeros años. Para entender mejor esta cualidad fundamental del carácter y
del pensamiento de Epifanio es preciso conocer los principales acontecimientos de
su vida, ya que ellos influirían decisivamente en su postura.

Las fuentes de las que podemos extraer algún dato fidedigno acerca de la vida de
Epifanio son sus propias obras y cartas – excepción hecha de la breve introducción
de carácter biográfico del Ancoratus, la cual fue compuesta por dos de su discípulos
para ensalzar a su maestro –, la Vida de San Juan Crisóstomo de Paladio,3 la Historia
Eclesiástica de Sozomeno4 y algunos fragmentos de los escritos de Jerónimo y
Basilio de Cesarea. A partir de ellos podemos saber que Epifanio nació entre los
años 310 y 320 en el poblado de Besanduc, en Palestina. Su familia, relativamente
acomodada, lo envió a estudiar retórica a Alejandría pero sus capacidades
literarias revelan que no terminó sus estudios. Mientras residía en la cosmopolita
Alejandría Epifanio tuvo su primer encuentro con los miembros de un grupo
gnóstico, a los cuales denomina Borboritas en el Panarion, cuyas doctrinas y
prácticas causaron una profunda repulsión en el ánimo del joven.5 Poco después se
unió a una comunidad de monjes que vivían en el desierto y allí permaneció por
unos años.

Su formación espiritual con los monjes del desierto determinó su futura inclinación
anti-origenista. El desierto egipcio albergaba numerosas comunidades monásticas
orientadas al ascetismo aunque sus filiaciones teológicas, así como sus prácticas,

3
Cf. PALADIO, Dialogus de Vita Sancti Joannis Chrysostomi, en Life of John Chrysostom, based on the
investigations of Neander, Böhringer and others, by Frederic Perthes, Boston, John P. Jewett & Co., 1854,
págs. 154-167.
4
Cf. SOZOMENO, Historia Ecclesiastica, libro VI-32, en The Ecclesiastical History of Sozomen,
comprising a History of the Church, from A.D. 324 to A.D. 440, translated by Edward Walford, London,
Henry G. Bohn, 1855, págs. 297-298.
5
Cf. EPIFANIO, Panarion libro I vol. II, 26.
diferían6; por eso, cuando la controversia sobre las ideas de Orígenes se esparció
entre ellas, Epifanio tomó partido en contra del sabio alejandrino.7 Sus argumentos
pueden leerse en el capítulo LXIV del Panarion, dedicado a refutar lo que
consideraba un peligroso espiritualismo a partir del cual habían surgido las más
perversas herejías. Incluso llegó a acusar a Orígenes de haber propiciado el
nacimiento del arrianismo. Tiempo después regresó a su lugar natal y fundó un
monasterio del cual fue abad hasta el 360 aproximadamente. Por razones no del
todo conocidas fue ordenado obispo de la ciudad de Salamis en el 367, aunque se
supone que su prestigio como líder monástico y su creciente popularidad entre la
ortodoxia nicena llevó a los obispos chipriotas a elegirlo para cubrir esta sede.8

Sus responsabilidades episcopales no impidieron que se involucrara en distintas


controversias, fundamentalmente destinadas a rebatir el origenismo. Así, intervino
en los debates que se habían suscitado en la ciudad de Antioquía sobre la elección
de candidatos al episcopado, combatiendo a un potencial obispo sospechado de
afinidad con las ideas de Orígenes; años después, durante un viaje a su nativa
Palestina, predicó en Jerusalén e intimó públicamente a su obispo, Juan, a
condenar abiertamente el origenismo y expulsar a los monjes de su diócesis que lo
profesaran; ya en sus últimos años viajó a Constantinopla para exigir a Juan
Crisóstomo, obispo de dicha ciudad, la expulsión de unos monjes origenistas que
habían buscado asilo allí. Su carácter combativo y tenaz, así como la fama de su
piedad, se revela con más fuerza en la confrontación que Epifanio mantuvo con el
emperador de Oriente, Valente, quien profesaba el arrianismo. Mientras que el
emperador no dudó en enviar al exilio a un obispo del calibre de Atanasio debido a
sus críticas al arrianismo, nunca se atrevió a enfrentarse con Epifanio, a sabiendas
que una medida de este tipo contra él provocaría un levantamiento popular.

El Panarion es una muestra de la consideración en que los cristianos ortodoxos


contemporáneos tenían a Epifanio. Su redacción surgió de un pedido realizado por
los presbíteros Acacio y Pablo, de la región de Celesiria – zona situada al noreste

6
Cf. BOWDEN, Emily, The Fathers of the Desert, vol. II, London, Burns & Oates, 1907, pág. 406;
PALADIO, Dialogus de Vita Sancti Joannis Chrysostomi, en Life of John Chrysostom, based on the
investigations of Neander, Böhringer and others, by Frederic Perthes, Boston, John P. Jewett & Co., 1854,
pág. 157.
7
Cf. PALADIO, Dialogus de Vita Sancti Joannis Chrysostomi, cap. XV.
8
Cf. The Panarion of Epiphanius of Salamis. Book I, translated by Frank Williams, Nag Hammadi and
Manichean Studies v. 63, Leiden, Brill, 2009, introd. pág. xiv.
de Palestina – y demandó a su autor tres años de trabajo, entre el 375 y 378
aproximadamente. Su título significa “Botiquín” o “Caja de remedios”, ya que el
propósito de su autor fue presentarlo como una medicina que cure el alma de los
que hayan sido envenenados por doctrinas apóstatas. En su introducción enumera
una lista de ochenta “herejías”; sin embargo, este término amerita algunas
precisiones ya que en la lengua griega su sentido no se limita a la mera heterodoxia
religiosa. αἵρεσις (jáiresis) hace referencia a una diferencia de opinión que diverge
de la corriente principal, y puede aplicarse tanto a una escuela de pensamiento
como a una secta religiosa. El mismo Epifanio fundamenta esta idea al mencionar
dos veces que, durante el período que denomina Barbarie, “todavía no había una
opinión diferente, ni un pueblo que se diferenciara en algo, ni nombre de una
secta, ni tampoco idolatría”.9 Teniendo esto en cuenta no nos extrañará que incluya
entre las ochenta herejías a grupos tan disímiles como las principales escuelas
filosóficas griegas, la religión judía, el samaritanismo y las amplias categorías de
helenismo y barbarie. Desde un punto de vista más ajustado a la concepción de
herejía como divergencia doctrinal, sólo sesenta de los grupos que Epifanio trata en
su obra responden propiamente a esta denominación. A pesar de ello, el Panarion
circuló ampliamente por todo el mundo cristiano durante y después de la vida de
su autor, convirtiéndose en su obra más conocida.

Como se dijo anteriormente, el Panarion es una obra monumental, tanto por la


información contenida en ella como por su extensión. Epifanio la estructuró en tres
libros, divididos a su vez en siete volúmenes. La traducción que presentamos a
continuación corresponde al primer volumen del primer libro, que trata de
aquellas religiones o filosofías surgidas antes del advenimiento del Salvador. Tal
vez uno de los defectos que más se le achacan a Epifanio, la falta de originalidad,
se vea atenuado por la intención del sabio de comenzar su investigación no por las
escuelas filosóficas helénicas y las sectas judías y paganas inmediatamente
anteriores al nacimiento de Cristo – tal como habían hecho Ireneo e Hipólito en sus
respectivos tratados heresiológicos – sino desde el comienzo mismo del mundo,
partiendo desde Adán. Este rasgo de originalidad también se observa en la manera
en que vertebra la historia en función de la cronología bíblica. Los relatos y
personajes de los primeros capítulos del Génesis le sirven de apoyo para trazar la
ascendencia de los distintos pueblos y su desarrollo, aunque se vale de algunas
9
EPIFANIO, Panarion I, 1.
etimologías rebuscadas para explicar su origen. Tal y como era habitual en los
primitivos escritores cristianos – recordemos la concepción de Clemente de
Alejandría sobre la Ley mosaica y la filosofía helénica como preparación para el
advenimiento de Cristo – Epifanio concibe el devenir de la historia de judíos y
paganos como una propedéutica para el acontecimiento máximo, la llegada del
Salvador. Es por eso que este pequeño volumen concluye con una breve confesión
de fe mediante la cual el vehemente obispo de Salamis nos deja constancia de su
celo por la fe cristiana ortodoxa.
Ἐπιφανίου τ῅ς Κύπρου

ΠΑΝΑΡΙΟΝ
Epifanio de Chipre

PANARION
o El Botiquín contra las herejías
Ἐπιστολὴ γραφεῖσα ἐν τ῵ ἐνενηκοστ῵ δευτέρῳ ἔτει Διοκλητιανοὖ
βασιλείας, Οὐαλεντινιανοὖ καὶ Οὐάλεντος ἔτους δωδεκάτου καὶ Γρατιανοὖ
ἔτους ὀγδόου, πρὸς Ἐπιφάνιον Παλαιστινὸν Ἐλευθεροπολίτην, γενόμενόν
<ποτε> πατέρα μοναστηρίου ἐν τῆ τ῅ς αὐτ῅ς Ἐλευθεροπόλεως περιοικίᾳ,
ἐπίσκοπον ὄντα νὖν πόλεως Κωνσταντίας ἐπαρχίας Κύπρου, παρὰ Ἀκακίου
καὶ Παύλου, πρεσβυτέρων ἀρχιμανδριτῶν τουτέστιν πατέρων μοναστηρίων
μερῶν Φαλκίδος καὶ Βεροίας τ῅ς κοίλης ΢υρίας, <αἰτησάντων αὐτὸν> περὶ τοὖ
κατὰ αἱρέσεων πασῶν γράψαι, οὐ μὴν ἀλλὰ καὶ <ἄλλων> πολλῶν
προτρεψαμένων καὶ ὡς εἰπεῖν ἀναγκασάντων αὐτὸν εἰς τοὖτο ἥκειν.

Σ῵ κυρίῳ ἡμῶν καὶ τιμιωτάτῳ κατὰ πάντα, εὐλαβεστάτῳ πατρὶ


Ἐπιφανίῳ ἐπισκόπῳ Ἀκάκιος πρεσβύτερος καὶ Παὖλος πρεσβύτερος,
ἀρχιμανδρῖται, ἐν κυρίῳ χαίρειν.
Ἤρκει μὲν ἡ θέα τ῅ς σ῅ς θεοσεβείας, πάτερ, ἐμπλήσασα πνευματικῶν
὆ημάτων καὶ ἐμφυτεύσασα τὸν τοσοὖτον πρὸς ἡμ᾵ς πόθον γεγονότα <τοῖς>
τ῅ς σ῅ς αὐτοψίας μεταλαβοὖσιν. Ἀλλ΄ ἐπειδὴ πρόδρομος φήμη μαθητοὖ τοὖ
σωτ῅ρος κηρύττουσα τὴν τ῅ς εὐωδίας τῶν ὆ημάτων καὶ πράξεων ὀσμὴν ἄγχει
καὶ λέξεων καὶ νοὖ κορεσθ῅ναι, ἔδει μὲν αὐτοψίᾳ ἐλθόντας μεταλαβεῖν τ῅ς ἐκ
θεοὖ σοι δοθείσης χάριτος ὡς τοῖς ἀποστόλοις. Ἀλλ΄ ἐπειδὴ ἡ ὁδὸς ἐπεσχέθη
ὑπὸ τ῅ς ἀρρωστίας τ῅ς σωματικ῅ς καὶ τ῅ς ταλαιπωρίας, οὐκ ἰσχύσαμεν αὐτοὶ
γενόμενοι πρὸς τοὺς σοὺς πόδας προκυλινδούμενοι ἀκοὖσαί τε καὶ μαθεῖν τὰ
ἐκπορευόμενα πνευματικὰ ἅγια ὆ήματα ἐκ τοὖ σοὖ στόματος. Πιστεύομεν γὰρ
ὅτι εἰ ἦμεν ἄξιοι ἀνελθόντες τε καὶ ἀκούσαντες ἐστηριζόμεθα τὴν πολιτείαν ἣν
προβεβλήμεθα, εἰ ἐσμὲν ἄξιοι τὸ τέρμα ταύτης καταλαβεῖν. Σ῅ς οὗν ἀρρωστίας
καταλαβούσης δεόμεθα τ῅ς τοσαύτης σου θεοσεβείας, μὴ φθονήσῃς
μεταδοὖναι ἡμῖν ἀπὸ τῶν δεδωρημένων σοι ἀληθῶς ὑπὸ τοὖ σωτ῅ρος.
Ὁμολογοὖμεν γὰρ οὐ μόνον ἡμεῖς, ἀλλὰ καὶ πάντες οἱ ἀκούοντες, ὅτι ἐν ταύτῃ
τῆ γενεᾶ νέον σε ἀπόστολον ἤγειρεν ἡμῖν καὶ κήρυκα ὁ σωτήρ, Ἰωάννην νέον,
τοὖ κηρύσσειν τὰ ὀφειλόμενα φυλάττεσθαι ὑπὸ τῶν τὸν δρόμον τοὖτον
προβαλλομένων.
Σοὖ οὗν κοινοὖ ἀδελφοὖ Μαρκέλλου ἐπὶ τῆ τοσαύτῃ φήμη ἀγχομένου
καὶ ἑλκομένου τῆ ποθήσει τ῅ς σ῅ς θεοσεβείας, ὄντος τε καὶ τ῅ς ἡμετέρας
μάνδρας, αὐτόν τε ὑπηρέτην ἐσχηκότες τ῅ς τοσαύτης ὁδοὖ, καὶ νεοκατηχήτου
ὄντος, ἐπετρέψαμεν <αὐτ῵> τὴν τοσαύτην ἡμῶν τόλμαν τῶν ἁμαρτωλῶν πρὸς
τὸν μαθητήν σε τοὖ σωτ῅ρος. Ὃ δὲ ἀξιοὖμεν, τῶν ὆ηθέντων σοι πρός τινας
ἀδελφοὺς εἰς παιδείαν δωρήσασθαι, ὅπερ σοι μὲν τ῵ δικαίῳ ἀβαρές, ἡμῖν δὲ
τοῖς ἁμαρτωλοῖς μεταλαβοὖσιν εὐφρανθ῅ναι ἐν κυρίῳ.
Carta escrita en el nonagésimo segundo año del reinado de Diocleciano, el
duodécimo del de Valentiniano y Valente y el octavo de Graciano, a Epifanio de
Eleuterópolis en Palestina - que en un tiempo fue padre de un monasterio en las
cercanías de la misma Eleuterópolis y que ahora es obispo de la ciudad de
Constancia de la provincia de Chipre - de parte de Acacio y Pablo, sacerdotes
archimandritas, esto es, padres de los monasterios de las partes de Calcis y Berea
de Celesiria, <los que le solicitaron> escribir acerca de todas las herejías, no sólo
[ellos] sino que también muchos <otros> lo exhortaron y, por así decir, lo obligaron
a realizar esto.

El sacerdote Acacio y el sacerdote Pablo, archimandritas, saludan en el


Señor a nuestro señor, el más honorable sobre todos, al piadosísimo padre el
obispo Epifanio.

La contemplación de tu piedad fue suficiente, padre, para llenarnos de


palabras espirituales e implantar en nosotros un amor tan grande como el de los
que pueden verte con sus propios ojos. Pero, puesto que la fama que precede a un
discípulo del Salvador, proclamando el olor del perfume de los dichos y los
hechos, obliga a saturarse de sus palabras y pensamiento, faltaba que vinieras en
persona para recibir de la gracia que te fue dada por Dios, igual que a los
apóstoles. Pero, ya que el viaje fue suspendido por el agotamiento y la fatiga
corporal, no pudimos ir nosotros mismos para postrarnos a tus pies a escuchar y
aprender las santas palabras espirituales que brotan de tu boca. Creemos que
volveríamos virtuosos si fuéramos y las escucháramos, y nos confirmarían en el
género de vida que nos hemos propuestoi, si somos dignos de alcanzar el término
de esta. Retenidos por la debilidad, solicitamos de tu gran piedad que no te
niegues a compartir con nosotros de los dones que te han sido dados
verdaderamente por el Salvador. Pues reconocemos, no sólo nosotros sino también
todos los que [te] escuchan, que el Salvador te ha erigido en esta generación como
un nuevo apóstol y heraldo para nosotros, un nuevo Juan, para proclamar las cosas
que se deben guardar por parte de los que corren esta carrera.ii

A nuestro común hermano Marcelo, que es también de nuestro redil, presionado


por tan grande fama y atraído por el vehemente deseo de tu piedad lo hemos
empleado como ayudante de tan grande viaje, y aunque es un catecúmeno nuevo
<le> encargamos el gran atrevimiento de nosotros pecadores para contigo, el
discípulo del Salvador. Lo que pedimos es que nos regales las palabras que dijiste a
algunos hermanos para instrucción, lo cual para ti, el justo, es algo liviano, pero
para nosotros los pecadores ha de ser motivo de alegría en el Señor cuando las
Ἐμπλησθέντες γάρ σου τῶν πνευματικῶν ὆ημάτων ἐπικουφιζόμεθα τῶν
ἀνομιῶν ἡμῶν. Ἠκούσαμεν δὲ ἐπικληθέντα ὀνόματα ὑπὸ τ῅ς σ῅ς τιμιότητος
ταῖς αἱρέσεσιν, ὧν ἑκάστης θρῃσκείας ἀξιοὖμεν τὴν σὴν θεοσέβειαν διαρρήδην
ἡμὶν δηλῶσαι τὴν αἵρεσιν. <Οὐκ> ἴση γὰρ ἁπάντων ἡ δωρεά. Καὶ σὲ ἀξιοὖμεν
εὐχὴν ποιήσασθαι, σὲ τὸν δίκαιον, τ῵ κυρίῳ ὑπὲρ πάντων τῶν σε ποθούντων
καὶ ἐκδεχομένων τὴν παρὰ σοὖ δωρεάν. Ἐν νηστείᾳ καὶ εὐχῆ ἐσμεν τὸν κοινὸν
ἡμῶν ἀδελφὸν δεχθέντα ὑπὸ τ῅ς σ῅ς τιμιότητος ἀσμένως [καὶ] κομίσαι τὴν
ὑπὸ σοὖ δεδωρεμένην δωρεὰν καὶ οὕτως ἀναπέμψαι τὰς ἐξ ἔθους εὐχὰς πατρὶ
καὶ υἱ῵ καὶ ἁγίῳ πνεύματι. Πάντες ἐλπίζουσιν οἱ ἀδελφοὶ τῆ ὑπὸ σοὖ εὐχῆ
ὑπὲρ αὐτῶν γιγνομένῃ στηριχθ῅ναι. Παρακαλοὖμεν μὴ ὀκν῅σαι μεταδοὖναι
χάριν θεϊκὴν ἐσχηκότα ἀποστόλων. Πάντες οἱ μικροὶ ἐν ταῖς μάνδραις ὄντες
εὐχὴν τ῵ κρείττονι ἀναπέμπουσι μεταλαβεῖν ἀπὸ τ῅ς σ῅ς θεοσεβείας
πνευματικὴν δωρεάν. Ἐρρωμένος ἐν κυρίῳ καὶ εὔθυμος ἐν Φριστ῵ διατελοίης
καὶ ἐν ἁγίῳ πνεύματι τὸν δοθέντα σοι θρόνον καὶ τὴν θεϊκὴν δωρεὰν μέχρι τοὖ
σὲ ἐκδεχομένου στεφάνου.

Ἡ ἀντιγραφεῖσα πρὸς τοὺς περὶ Ἀκάκιον καὶ Παὖλον πρεσβυτέρους ὑπὸ


<τοὖ> αὐτοὺ Ἐπιφανίου πρὸς τὰ ὑπ΄ αὐτῶν αὐτ῵ γραφέντα περὶ τοὖ κατὰ
αἱρέσεων γράψαι αὐτόν.

Κυρίοις τιμιωτάτοις ἀδελφοῖς καὶ συμπρεσβυτέροις Ἀκακίῳ καὶ Παύλῳ


Ἐπιφάνιος ἐν κυρίῳ χαίρειν.
Προοίμιον εἴτ΄ οὗν λαλιάν, ἐπιγραφὴν ὥσπερ διαγράφοντες παλαιοὶ
συγγραφεῖς διὰ τοὖ αἰνίγματος ὑπόφασιν ἐδείκνυον πάσης ὑποκειμένης
πραγματείας. Ὅθεν καὶ αὐτοὶ τ῵ αὐτ῵ κεχρημένοι χαρακτ῅ρι προοιμιαζόμεθα
ὑμῖν, ἀγαπητοί, *τὰ+ τ῅ς κατὰ αἱρέσεων αἰτήσεως ὑμῶν ἐν ὀλίγῳ τὴν δύναμιν
ἀνακεφαλαιούμενοι. Ἐπειδὴ γὰρ μέλλομεν ὑμῖν τά τε ὀνόματα τῶν αἱρέσεων
δηλοὖν τάς τε παρ΄ αὐτοῖς ἀθεμίτους πράξεις ἀνακαλύπτειν, ὥσπερ ἰοὺς καὶ
δηλητήρια ὄντα, σὺν αὐτοῖς δὲ ἅμα καὶ ἀντιδότους ἐφαρμόσαι, ἀλεξητήρια τῶν
δεδηγμένων καὶ προκαταληπτικὰ τῶν μελλόντων εἰς τοὖτο ἐμπίπτειν, τοῖς
φιλοκάλοις διαγράφομεν αὐτὸ τοὖτο τὸ προοίμιον, Πανάριον εἴτ΄ οὗν κιβώτιον
ἰατρικὸν τῶν θηριοδήκτων ἑρμηνεύοντες, ὅπερ ἐστὶ διὰ βιβλίων τριῶν
συγγραφέν, <περι>έχον αἱρέσεις ὀγδοήκοντα, αἵτινές εἰσι θηρίων εἴτ΄ οὗν
ἑρπετῶν αἰνίγματα. «Μία δὲ μετὰ τὰς ὀγδοήκοντα» ἡ τ῅ς ἀληθείας βάσις ἅμα
καὶ διδασκαλία καὶ σωτήριος πραγματεία καὶ Φριστοὖ «νύνφη ἁγία» ἐκκλησία,
οὗσα μὲν ἀπ΄ αιῶνος, διὰ δὲ τ῅ς ἐνσάρκου Φριστοὖ παρουσίας κατὰ τὴν
διαδοχὴν τοὖ χρόνου μέσον τῶν προεριημένων αἱρέσεων ἀποκαλυφθεῖσα
compartamos. Al ser llenos de tus palabras espirituales somos aliviados de
nuestras transgresiones. Escuchamos nombres asignados a las sectas por vuestra
Reverencia, y pedimos a tu piedad que nos explique con términos precisos la
herejía que [sostiene] cada culto. Pues este regalo <no> es igual a todas las otras
cosas. Y te pedimos que hagas oración, tú el justo, por todos los que te quieren y
esperan el regalo de tu parte. Estamos en ayuno y oración para que nuestro común
hermano sea recibido con alegría por vuestra Reverencia y traiga el regalo
entregado por ti, y así se eleven las plegarias de costumbre al Padre, al Hijo y al
Espíritu Santo. Todos los hermanos creen que la plegaria hecha por ti a favor de
ellos los ha de confirmar. Te exhortamos a no ser perezoso en compartir la gracia
divina de los apóstoles. Todos los pequeños que están en los rediles elevan sus
oraciones de la mejor manera posible para recibir un don espiritual de tu piedad.
Que permanezcas firme en el Señor y lleno de confianza en Cristo y en el Espíritu
Santo hasta que [recibas] la esperada corona, el trono y el don divino que te han
sido otorgados.

La respuesta del mismo Epifanio a los presbíteros Acacio y Pablo respecto a lo que
estos le escribieron sobre redactar [un tratado] acerca de las sectas.

Epifanio saluda en el Señor a los estimadísimos hermanos y copresbíteros, señores


Acacio y Pablo.

Ciertamente, redactando un proemio o una breve descripción a la manera de un


título, los escritores antiguos revelaban a medias, por medio de una alusión, toda
la obra propuesta. Por lo cual también yo, empleando el mismo recurso que ellos,
os escribo una introducción, amados, donde se recapitulan en breve los
[contenidos] de vuestro pedido acerca de las sectas. Puesto que estamos a punto de
revelaros los nombres de las sectas y desenmascarar sus inicuos hechos como si
fueran venenos y cosas tóxicas, y a la vez proporcionar junto con ellos los
antídotos, remedios para los que han sido mordidos y preventivos para los que
están punto de caer en ello, escribimos a los que aman la virtud este mismo
proemio para explicar el Panarion o “botiquín para los que han sido mordidos por
animales venenosos”, el cual est{ escrito en tres libros, <con>teniendo ochenta
sectas, las cuales son *como+ insinuaciones veladas de bestias o serpientes. “Una
entre ochenta” - junto con el fundamento de la Verdad, la enseñanza, y la obra
redentora - es la Iglesia, “la novia santa” de Cristo, que existe desde la eternidad,
pero que según la sucesión del tiempo ha sido revelada por la presencia encarnada
de Cristo en medio de las antedichas sectas.
καὶ ὑφ΄ ἡμῶν ἐν ὑπομνήσει διὰ τοὖ κηρύγματος Φριστοὖ ταχθεῖσα καὶ πάλιν
μετὰ πάσας τὰς τῶν αἱρέσεων τούτων μοχθηρίας εἰς ἀναψυχὴν τῶν τὸν
κάματον τῶν αἱρέσεων διὰ τ῅ς ἀναγνώσεως διελθόντων ὑφ΄ ἡμῶν μετ΄
ἐπιτομ῅ς τοὖ λόγου κατὰ τὴν τῶν ἀποστόλων διδασκαλίαν σαφῶς
ἀπαγγελθεῖσα.
2. Παρακλήθητε δὲ πάντες οἱ φιλοκάλως ἐντυγχάνοντες τ῵ τε προοιμίῳ
καὶ ταῖς μετέπειτα αἱρέσεσι καὶ τῆ ὑπὲρ τ῅ς ἀληθείας ἀπολογίᾳ τε καὶ
διδασκαλίᾳ τ῅ς ἀληθείας καὶ πίστει τ῅ς ἁγίας καθολικ῅ς ἐκκλησίας,
συγγνῶναι ἡμῖν ἀνθρώποις οὗσι καὶ μετὰ πόνου καὶ ζήλου θεϊκοὖ
φιλοτιμουμένοις ὑπὲρ θεοσεβείας ἀπολογεῖσθαι, εἴ τι ὑπέρογκον εἰς αὐτὸ τὸ
πανάγιον καὶ πανσεβάσμιον ὄνομα θέλοντες κατὰ τὴν ἰδίαν δύναμιν
ὑπεραπολογεῖσθαι, τοὖ θεοὖ συγχωροὖντος τὰ ὑπὲρ δύναμιν ἡμῖν ἐκζητοὖσιν,
ἐπειδὴ δι΄ ἀλήθειαν ἡμῖν ὁ λόγος καὶ δι΄ εὐσέβειαν ἡ πραγματεία. Καὶ ἔτι
παρακλήθητε <συγγνῶναι ἡμ>ῖν, εἴ που εὕροιτε <ἡμ᾵ς>, καίτοι γε μὴ ἐν ἔθει
ὄντας ἐπισκώπτειν τινὰς ἥ ἐπισκωμματίζειν, διὰ δὲ τὸν πρὸς τὰς αἱρέσεις
ζ῅λον καὶ εἰς ἀποτροπὴν τῶν ἐντυγχανόντων εἴ που παροξυνόμενοι λέξομεν,
ἥ ἀπατεῶνάς τινας καλοὖντες ἥ ἀγύρτας ἥ ἀθλίους. Αὐτὴ γὰρ ἡ ἀνάγκη ἡ
πρὸς τοὺς λόγους τοὖ ἀγῶνος παρασκευάζει ἡμῖν τὸν τοιοὖτον ἱδρῶτα δι΄
ἀποτροπὴν τῶν ἐντυγχανόντων καὶ ὅπως δείξωμεν παντελῶς ἀπηγορευμένας
τοὖ ἡμετέρου φρονήματος τὰς ἐκείνων ἐργασίας καὶ μυστήρια καὶ
διδασκαλίας, ἵν΄ ἀπὸ τῶν λόγων καὶ τ῅ς ὀξύτητος τ῅ς ἀντιλογίας καὶ τὸ
ἡμέτερον ἐλευθέριον ἀποδείξωμεν καί τινας ἀπὸ τῶν αὐτῶν ἐκκλίνωμεν καὶ
διὰ τῶν δοκούντων βαρυτέρων λόγων.
3. Καὶ ἔστι τὰ ἐν τῆ πάσῃ πραγματείᾳ διὰ τῶν προειρημένων τριῶν
βιβλίων, πρώτου καὶ δευτέρου καὶ τρίτου, ἅτινα τρία βιβλία εἰς ἑπτὰ τόμους
διείλομεν, ἐν δὲ ἑκάστῳ τόμῳ ἀριθμός τις αἱρέσεων καὶ σχισμάτων ἔγκειται,
ὁμοὖ δὲ π᾵σαί εἰσιν ὀγδοήκοντα, ὧν αἱ ὀνομασίαι καὶ αἱ προφάσεις α὘ται·
πρώτη Βαρβαρισμός, δευτέρα ΢κυθισμός, τρίτη Ἑλληνισμός, τετάρτη
Ἰουδαϊσμός, πέμπτη ΢αμαρειτισμός, ἐκ τούτων αἱ καθεξ῅ς· πρὸ Φριστοὖ μὲν
τ῅ς ἐπιδημίας, μετὰ δὲ Βαρβαρισμὸν καὶ τὴν ΢κυθικὴν δεισιδαιμονίαν αἱ ἀπὸ
τοὖ Ἑλληνισμοὖ φύσασαι α὘ται· ἕκτη Πυθαγόρειοι εἴτ΄ οὗν Περιπατητικοί, διὰ
τῶν περὶ Ἀριστοτέλην διαιρεθεῖσα· ἑβδόμη Πλατωνικοί· ὀγδόη ΢τωϊκοί· ἐνάτη
Ἐπικούρειοι. Εἴτα ἡ ΢αμαρειτικὴ αἵρεσις ἡ οὗσα ἐκ τοὖ Ἰουδαϊσμοὖ καὶ ταύτης
τέσσαρα ἔθνη· δεκάτη Γοροθηνοί, ἑνδεκάτη ΢εβουαῖοι, δωδεκάτη Ἐσσηνοί,
τρισκαιδεκάτη Δοσίθεοι. Εἴτα ὁ αὐτὸς προειρημένος Ἰουδαϊσμὸς ἀπὸ τοὖ
Ἀβραὰμ τὸν χαρακτ῅ρα εἰληφὼς καὶ διὰ τοὖ δοθέντος νόμου τ῵ Μωυσῆ
πλατυνθεὶς καὶ ἀπὸ τοὖ Ἰούδα υἱοὖ Ἰακὼβ τοὖ καὶ Ἰσραὴλ διὰ Δαυὶδ τοὖ
βασιλεύσαντος ἐκ τ῅ς τούτου φυλ῅ς τὸ ἐπώνυμον τοὖ Ἰουδαϊσμοὖ κληρωθείς.
Καὶ ἀπ΄ αὐτοὖ τοὖ Ἰουδαϊσμοὖ ἑπτὰ αἱρέσεις α὘ται· τεσσαρεσκαιδεκάτη
Γραμματέων, πεντεκαιδεκάτη Υαρισαίων,
Lo hemos dispuesto como recordatorio de la predicación de Cristo, y de nuevo,
después de todas las depravaciones de estas sectas, hemos hecho una referencia
clara y resumida del asunto según la enseñanza de los apóstoles, para alivio de los
que se han tomado el trabajo penoso de conocer estas sectas.

2. Les suplicamos a todos los que leen con dedicación este proemio, las
sectas que están a continuación, la defensa y enseñanza de la Verdad y la fe de la
santa Iglesia universal, que nos perdonen - pues somos hombres y nos esforzamos
con sacrificio y celo divino por defender la piedad - si queremos hacer una defensa
algo desmesurada, según nuestra propia fuerza, del santísimo y reverendísimo
Nombre mismo - si es que Dios nos permite investigar cosas que están por encima
de nuestra capacidad - puesto que nuestro discurso es a favor de la verdad y
nuestra obra a favor de la piedad. Y aún les suplicamos que nos perdonen si de
alguna manera encuentran - aunque no acostumbramos burlarnos o ser sarcásticos
con ninguno - que hablamos de un modo encolerizado debido al celo contra las
sectas y para prevención de los lectores, o si llamamos a algunos embusteros,
impostores o desgraciados. La necesidad misma nos dispone al esfuerzo en la
controversia para la defensa de los lectores y de este modo demostraremos que las
obras, los misterios y las enseñanzas de aquellos fueron completamente prohibidas
en nuestro pensamiento, para que a partir de nuestros dichos mostremos nuestra
libertad y la intensidad de nuestra respuesta y apartemos de ellos a algunos
mediante las palabras que parecen más desagradables.

3. Y [estas] son las cosas en toda la obra de los tres libros antedichos, el
primero, el segundo y el tercero, los que hemos dividido en siete volúmenes que
contienen un cierto número de sectas y cismas en cada uno, siendo todas ochenta,
cuyos nombres y motivos son estos: la primera es la Barbarie, la segunda es el
Escitianismo, la tercera el Helenismo, la cuarta el Judaísmo, la quinta el
Samaritanismo. De estas derivaron las siguientes: antes de la venida de Cristo pero
después de la superstición de la Barbarie y del Escitianismo, las que brotaron del
Helenismo son: la sexta los Pitagóricos o Peripatéticos, [secta] que fue separada de
aquellos por Aristóteles; la séptima los Platónicos; la octava, los Estoicos; la
novena, los Epicúreos. Luego la secta Samaritana, la que surge del Judaísmo, y de
esta [surgieron] cuatro clases: la décima, la de los Gorotenos, la undécima es la de
los Sebueos, la duodécima la de los Esenios, la decimotercera la de los Dosíteos.
Después el Judaísmo mismo antes mencionado, que ha recibido la marca [del
pacto] a partir de Abraham, se extendió por medio de la ley dada a Moisés y fue
llamado con el nombre de Judaísmo – surgido de Judá, hijo de Jacob, también
llamado Israel – por David, el que reinó sobre esta tribu. Del Judaísmo surgieron
estas: la decimocuarta los Escribas, la decimoquinta los Fariseos,
ἑκκαιδεκάτη ΢αδδουκαίων, ἑπτακαιδεκάτη Ἡμεροβαπτιστῶν, ὀκτωκαιδεκάτη
Ὀσσαίων, ἐννεακαιδεκάτη Νασαραίων, εἰκοστὴ Ἡρῳδιανῶν.
4. Ἐκ τούτων τῶν αἱρέσεων καὶ μετέπειτα κατὰ διαδοχὴν τῶν χρόνων
ἐπεφάνη ἡ σωτήριος τοὖ κυρίου ἡμῶν Ἰησοὖ Φριστοὖ οἰκονομία ἔγουν ἡ
ἔνσαρκος αὐτοὖ παρουσία καὶ εὐαγγελικὴ διδασκαλία τε καὶ κήρυγμα
βασιλείας, ἥτις μόνη ἐστὶ πηγὴ σωτηρίας καὶ πίστις ἀληθείας τ῅ς καθολικ῅ς
καὶ ἀποστολικ῅ς καὶ ὀρθοδόξου ἐκκλησίας. Ἐκ δὲ ταύτης περιεκλάσθησάν τε
καὶ ἐσχίσθησαν ὄνομα μόνον Φριστοὖ ἔχουσαι, ἀλλ΄ οὐχὶ τὴν πίστιν, αἱρέσεις
α὘ται· πρώτη ΢ιμωνιανοί, δευτέρα Μενανδριανοί, τρίτη ΢ατορνιλιανοί, τετάρτη
Βασιλειδιανοί, πέμπτη ΝικολαἸται, ἕκτη Γνωστικοὶ οἱ καὶ ΢τρατιωτικοὶ οἱ αὐτοὶ
δὲ Υιβιωνῖται παρὰ δέ τισι ΢εκουνδιανοὶ παρὰ ἄλλοις δὲ ΢ωκρατῖται παρ΄
ἑτέροις δὲ Ζακχαῖοι παρὰ δέ τισι Κοδδιανοὶ καλούμενοι καὶ Βορβορῖται καὶ
Βαρβηλῖται, ἑβδόμη Καρποκρατῖται, ὀγδόη Κηρινθιανοὶ οἱ καὶ Μηρινθιανοί,
ἐνάτη Ναζωραῖοι, δεκάτη Ἐβιωναῖοι, ἑνδεκάτη Οὐαλεντῖνοι, δωδεκάτη
΢εκουνδιανοί, οἷς συνάπτονται Ἐπιφάνης καὶ Ἰσίδωρος, τρισκαιδεκάτη
Πτολεμαῖοι· τεσσαρεσκαιδεκάτη Μαρκώσιοι, πεντεκαιδεκάτη Κολορβάσιοι,
ἑκκαιδεκάτη Ἡρακλεωνῖται, ἑπτακαιδεκάτη Ὀφῖται, ὀκτωκαιδεκάτη Καϊανοί,
ἐννεακαιδεκάτη ΢ηθιανοί, εἰκοστὴ Ἀρχοντικοί, εἰκοστὴ πρώτη Κερδωνιανοί,
εἰκοστὴ δευτέρα Μαρκίωνες, εἰκοστὴ τρίτη Λουκιανισταί, εἰκοστὴ τετάρτη
Ἀπελληϊανοί, εἰκοστὴ πέμπτη ΢ευηριανοί, εἰκοστὴ ἕκτη Σατιανοί· εἰκοστὴ
ἑβδόμη Ἐγκρατῖται, εἰκοστὴ ὀγδόη κατὰ Υρύγας, τῶν καὶ Μοντανιστῶν καὶ
Σασκοδρουγιτῶν· ο὘τοι δὲ πάλιν οἱ Σασκοδρουγῖται διῃρέθησαν εἰς ἑαυτούς,
εἰκοστὴ ἐνάτη Πεπουζιανοὶ οἱ καὶ Πρισκιλλιανοὶ καὶ Κυϊντιλλιανοί, οἷς
συνάπτονται Ἀρτοτυρῖται, τριακοστὴ Σεσσαρεσκαιδεκατῖται οἱ τὸ πάσχα μίαν
ἡμέραν τοὖ ἔτους ποιοὖντες, τριακοστὴ πρώτη Ἄλογοι οἱ τὸ εὐαγγέλιον καὶ τὴν
ἀποκάλυψιν Ἰωάννου μὴ δεχόμενοι, τριακοστὴ δευτέρα Ἀδαμιανοί, τριακοστὴ
τρίτη ΢αμψαῖοι οἱ καὶ Ἐλκεσαῖοι, τριακοστὴ τετάρτη Θεοδοτιανοί, τριακοστὴ
πέμπτη Μελχισεδεκιανοί, τριακοστὴ ἔκτη Βαρδησιανισταί, τριακοστὴ ἑβδόμη
Νοητιανοί, τριακοστὴ ὀγδόη Οὐαλήσιοι, τριακοστὴ ἐνάτη Καθαροὶ οἱ καὶ
Ναυ᾵τοι, τεσσαρακοστὴ Ἀγγελικοί, τεσσαρακοστὴ πρώτη Ἀποστολικοὶ οἱ καὶ
Άποτακτικοί, τεσσαρακοστὴ δευτέρα ΢αβελλιανοί, τεσσαρακοστὴ τρίτη
Ὠριγένειοι οἱ καὶ αἰσχροποιοί, τεσσαρακοστὴ τετάρτη Ὠριγένειοι οἱ καὶ τοὖ
Ἀδαμαντίου· τεσσαρακοστὴ πέμπτη Παύλου τοὖ ΢αμοσατέως, τεσσαρακοστὴ
ἕκτη Μανιχαῖοι οἱ καὶ Ἀκουανῖται, τεσσαρακοστὴ ἑβδόμη ἱερακῖται,
τεσσαρακοστὴ ὀγδόη Μελιτιανοὶ οἱ κατ΄ Αἴγυπτον σχίσμα ὄντες,
τεσσαρακοστὴ ἐνάτη Ἀρειανοὶ
la decimosexta los Saduceos, la decimoséptima los Hemerobaptistas, la décima
octava los Osenosiii, la decimonovena los Nasareos, la vigésima los Herodianos.

4. Después de estas sectas, más tarde en el curso de los tiempos, apareció el plan
redentor de nuestro Señor Jesucristo - es decir, su presencia encarnada, la
enseñanza evangélica y la predicación del Reino - lo cual es la única fuente de
salvación y fe verdadera de la Iglesia universal, apostólica y ortodoxa. De esta se
desviaron y separaron esta sectas, que toman sólo el nombre de Cristo, pero no la
fe: la primera, los Simonianos, la segunda los Menandrianos, la tercera los
Satornilianos, la cuarta los Basilidianos, la quinta los Nicolaítas, la sexta los
Gnósticos, también conocidos como Estratióticos, que son lo mismo que los
Fibionitas, a los que algunos llaman Secundianos, otros Socratitas, otros Zaqueos y
algunos otros Codianos, Borboritas y Barbelitas; la séptima los Carpocracianos, la
octava los Cerintianos, los que también son llamados Merintianos, la novena los
Nazoreos, la décima los Ebionitas, la undécima los Valentinianos, la duodécima los
Secundianos - a los que se han asociado Epifanio e Isidoro-, la decimotercera los
Ptolemaítas, la decimocuarta los Marcosianos, la decimoquinta los Colorbasianos,
la decimosexta los Heracleonitas, la decimoséptima los Ofitas, la décima octava los
Cainitas, la decimonovena los Sethianos, la vigésima los Arcónticos, la vigésima
primera los Cerdonianos, la vigésima segunda los Marcionistas, la vigésima tercera
los Lucianistas, la vigésima cuarta los Apeleanos, la vigésima quinta los
Severianos, la vigésima sexta los Tacianistas; la vigésima séptima los Encratitas, la
vigésima octava los Frigianos, conocidos también como Montanistas y
Tascodrugitas (los mismos Tascodrugitas se dividen a su vez a sí mismos), la
vigésima novena los Pepuzianos, los que son llamados también Priscilianistas y
Quintilianistas, a los que se han unido los Artotiritas, la trigésima los
Cuartodecimanos, quienes celebran la Pascua un día del año, la trigésima primera
los Alógicos, quienes no aceptan el Evangelio y el Apocalipsis de Juan, la trigésima
segunda los Adamitas, la trigésima tercera los Sampseanos, también llamados
Elkasaítas, la trigésima cuarta los Teodotianos, la trigésima quinta los
Melquisedequitas, la trigésima sexta los Bardesianos, la trigésima séptima los
Noetianos, la trigésima octava los Valesianos, la trigésima novena los Cátaros,
también llamados Navatianos; la cuadragésima, los Angélicos, la cuadragésima
primera los Apostólicos, también llamados Renunciantes, la cuadragésima
segunda los Sabelianos, la cuadragésima tercera los Origenistas, los que también
son conocidos como los Disolutos, la cuadragésima cuarta los Origenistas que son
[discípulos] del Adamantinoiv, la cuadragésima quinta los [Paulinistas] de Pablo de
Samosata, la cuadragésima sexta los Maniqueos, los cuales también son llamados
Acuanistas, la cuadragésima séptima los Hieraquitas, la cuadragésima octava los
Melitianos, los que son un cisma de Egipto, la cuadragésima novena los Arrianos,
οἱ καὶ Ἀρειομανῖται· πεντηκοστὴ Αὐδιανῶν τὸ σχίσμα, πεντηκοστὴ πρώτη
Υωτεινιανοί, πεντηκοστὴ δευτέρα Μαρκελλιανοί, πεντηκοστὴ τρίτη
Ἡμιάρειοι, πεντηκοστὴ τετάρτη Πνευματομάχοι οἱ καὶ Μακεδονιανοὶ καὶ
Ἐλευσίου μαθηταί, οἱ τὸ ἅγιον τοὖ θεοὖ πνεὖμα βλασφημοὖντες, πεντηκοστὴ
πέμπτη Ἀεριανοί, πεντηκοστὴ ἕκτη Ἀετιανοὶ οἱ καὶ Ἀνόμοιοι, οἷς συνάπτεται
Εὐνόμιος, μ᾵λλον δὲ ὁ Ἄνομος· πεντηκοστὴ ἑβδόμη Διμοιρῖται, οἱ μὴ τελείαν
τὴν Φριστοὖ ἐνανθρώπησιν ὁμολογοὖντες, οἱ καὶ Ἀπολλιναρῖται, πεντηκοστὴ
ὀγδόη οἱ καὶ τὴν ἁγίαν Μαρίαν τὴν ἀειπάρθενον λέγοντες μετὰ τὸ τὸν σωτ῅ρα
γεγεννηκέναι τ῵ Ἰωσὴφ συν῅φθαι, οὕστινας ἐκαλέσαμεν Ἀντιδικομαριανίτας,
πεντηκοστὴ ἐνάτη οἱ καὶ εἰς ὄνομα τ῅ς αὐτ῅ς Μαρίας κολλυρίδα
προσφέροντες, οἳ καλοὖνται Κολλυριδιανοί, ἑξηκοστὴ Μασσαλιανοί, οἷς
συνάπτονται Μαρτυριανοὶ οἱ ἀπὸ Ἑλλήνων καὶ Εὐφημῖται καὶ ΢ατανιανοί.
5. Ἐπανιὼν δὲ αὗθις καὶ διελὼν ταύτας κατὰ βιβλίον ὑποδείξω ἐν ταύτῃ
μου τῆ ἀνακεφαλαιώσει, πόσαι τούτων τῶν ὀγδοήκοντα αἱρέσεων ἐν τ῵
πρώτῳ βιβλίῳ καὶ καθεξ῅ς ἐν τ῵ δευτέρῳ ἕως τοὖ τρίτου, ἀλλὰ καὶ καθ΄
ἕκαστον τῶν ἑπτὰ τόμων τῶν ἐν τοῖς τρισὶ βιβλίοις συντεταγμένων, πόσαι
εἰσὶν αἱ ἐν αὐτ῵ χωρηθεῖσαι αἱρέσεις. Καὶ ἔστιν οὕτως· ἐν τ῵ πρώτῳ βιβλίῳ
τόμοι τρεῖς, αἱρέσεις δὲ τεσσαράκοντα ἕξ, σὺν ταῖς <μητράσι καὶ πρωτοτύποις>
ὀνομασίαις τούτων, φημὶ δὲ Βαρβαρισμοὖ καὶ ΢κυθισμοὖ καὶ Ἑλληνισμοὖ καὶ
Ἰουδαϊσμοὖ καὶ ΢αμαρειτισμοὖ. Ἐν δὲ τ῵ δευτέρῳ βιβλίῳ τόμοι δύο, αἱρέσεις
εἴκοσι τρεῖς. Ἐν δὲ τ῵ τρίτῳ βιβλίῳ τόμοι δύο, αἱρέσεις ἕνδεκα. Ἐν τ῵ οὗν
πρώτῳ βιβλίῳ πρώτῳ τόμῳ αἱρέσεις εἴκοσι, αἵ εἰσιν αἵδε· Βαρβαρισμὸς
΢κυθισμὸς Ἑλληνισμὸς Ἰουδαϊσμὸς. Ἑλλήνων διαφοραί· Πυθαγόρειοι εἴτ΄ οὗν
Περιπατητικοὶ Πλατωνικοὶ ΢τωϊκοὶ Ἐπικούρειοι. ΢αμαρειτικὴ αἵρεσις, ἡ οῡσα
ἐκ τοὖ Ἰουδαϊσμοὖ· ΢αμαρειτῶν ἔθνη τέσσαρα οὕτως· Γοροθηνοὶ ΢εβουαῖοι
Ἐσσηνοὶ Δοσίθεοι. Ἰουδαίων αἱρέσεις ἑπτὰ οὕτως· Γραμματεῖς
Υαρισαῖοι΢αδδουκαῖοι Ἡμεροβαπτισταὶ Ὀσσαῖοι Νασαραῖοι Ἡρῳδιανοί. Ἐν δὲ
τ῵ δευτέρῳ τόμῳ τοὖ πρώτου βιβλίου ὡσαύτως αἱρέσεις δεκατρεῖς οὕτως·
΢ιμωνιανοὶ Μενανδριανοὶ ΢ατορνιλιανοὶ Βασιλειδιανοὶ ΝικολαἸται Γνωστικοί,
οἱ καὶ ΢τρατιωτικοὶ καὶ Υιβιωνῖται οἱ αὐτοὶ δὲ παρά τισι ΢εκουνδιανοὶ παρὰ δὲ
ἄλλοις ΢ωκρατῖται παρὰ δὲ ἑτέροις Ζακχαῖοι καλούμενοι καὶ Κοδδιανοὶ καὶ
Βορβορῖται καὶ Βαρβηλῖται, Καρποκρατῖται Κηρινθιανοί, οἱ καὶ Μηρινθιανοί,
Ναζωραῖοι Ἐβιωναῖοι Οὐαλεντῖνοι ΢εκουνδιανοί, οἷς συνάπτονται Ἐπιφάνης
καὶ Ἰσίδωρος, Πτολεμαῖοι. Ἐν δὲ τ῵ τρίτῳ τόμῳ τοὖ αὐτοὖ πρώτου βιβλίου
αἱρέσεις δεκατρεῖς οὕτως· Μαρκώσιοι Κολορβάσιοι Ἡρακλεωνῖται Ὀφῖται
Καϊανοὶ ΢ηθιανοὶ Ἀρχοντικοὶ Κερδωνιανοὶ Μαρκίωνες Λουκιανισταὶ
Ἀπελληϊανοὶ ΢ευηριανοὶ Σατιανοί. Αὕτη ἡ ἀνακεφαλαίωσις τοὖ πρώτου
βιβλίου τῶν τριῶν τόμων.
también conocidos como Arriomaníacos; la quincuagésima, el cisma de los
Audianos, la quincuagésima primera los Fotinianos, la quincuagésima segunda los
Marcelianos, la quincuagésima tercera los Semi-Arrianos, la quincuagésima cuarta
los Pneumatómacos, los que también son llamados Macedonianos y discípulos de
Eleusio, los cuales insultan al Espíritu Santo de Dios, la quincuagésima quinta los
Aerianos, la quincuagésima sexta los Aecianos, también llamados Anomoeanos, a
los cuales se ha unido Eunomio, o más bien el Criminalv; la quincuagésima séptima
los Dimoiritas - también llamados Apolinaristas - quienes no reconocen la perfecta
encarnación de Cristo, la quincuagésima octava aquellos a los que llamamos
Antidicomarianos, que dicen que la santa y siempre virgen María tuvo relaciones
con José después de haber dado a luz al Salvador, la quincuagésima novena los
que también ofrecen panecillos en el nombre de la misma María, los cuales son
llamados Coliridianos, la sexagésima los Masalianos, a los que se han asociado los
Martirianos - que provienen de los Griegos -, los Eufemitas y los Satanistas.

5. De nuevo, volviendo al asunto, en esta recapitulación mía indicaré cómo dividí


por libro estas ochenta sectas en el primer libro, y a continuación en el segundo
hasta el tercero, pero también cuántas sectas están contenidas en cada uno de los
siete volúmenes en los que están ordenados los tres libros, y esto es así: hay tres
volúmenes en el primer libro, conteniendo cuarenta y seis sectas, junto con <sus
fuentes y los originales> nombres de estas – hablo de la Barbarie, el Escitianismo, el
Helenismo, el Judaísmo y el Samaritanismo. En el segundo libro hay dos
volúmenes, conteniendo veintitrés sectas. En el tercer libro también hay dos
volúmenes que contienen once sectas. En el primer volumen del primer libro hay
veinte sectas, las cuales son: Barbarie, Escitianismo, Helenismo, Judaísmo.
Divisiones del Helenismo: Pitagóricos o Peripatéticos, Platónicos, Estoicos,
Epicúreos. La secta Samaritana, que surgió del Judaísmo; hay cuatro clases de
Samaritanos, a saber: Gorotenos, Sebueos, Esenios, Dosíteos. Las sectas de los
Judíos son siete, de tal manera: Escribas, Fariseos, Saduceos, Hemerobaptistas,
Osenos, Nasareos, Herodianos. Igualmente, en el segundo volumen del primer
libro hay trece sectas, siendo: Simonianos, Menandrianos, Satornilianos,
Basilidianos, Nicolaítas, Gnósticos - también conocidos como Estratióticos, que son
lo mismo que los Fibionitas, a los que algunos llaman Secundianos, otros
Socratitas, otros Zaqueos y algunos otros Codianos, Borboritas y Barbelitas –
Carpocracianos, Cerintianos – a los que también se los conoce como Merintianos –,
Nazoreos, Ebionitas, Valentinianos, Secundianos – a los cuales se han unido
Epifanio e Isidoro –, Ptolemaítas. En el tercer volumen del mismo primer libro hay
trece sectas: Marcosianos, Colorbasianos, Heracleonitas, Ofitas, Cainitas, Sethianos,
Arcónticos, Cerdonianos, Marcionistas, Lucianistas, Apeleanos, Severianos,
Tacianistas. Esta es la recapitulación de los tres volúmenes del primer libro.
Σοὖ δὲ δευτέρου βιβλίου τόμοι δύο. Καὶ ἐν μὲν τ῵ πρώτῳ τόμῳ τοὖ
δευτέρου βιβλίου, τετάρτῳ δὲ ὄντι κατὰ τὴν ἀπ΄ ἀρχ῅ς ἀκολουθίαν τοὖ
ἀριθμοὖ, αἱρέσεις δεκαοκτὼ οὕτως· Ἐγκρατῖται κατὰ Υρύγας, οἱ καὶ
Μοντανισταὶ καὶ Σασκοδρουγῖται· οἱ δὲ Σασκοδρουγῖται διῃρέθησαν ἀπὸ τῶν
προειρημένων, Πεπουζιανοὶ <οἱ καὶ Πρισκιλλιανοὶ> καὶ Κυϊντιλλιανοί, οἷς
συνάπτονται Ἀρτοτυρῖται, Σεσσαρεσκαιδεκατῖται οἱ τὸ πάσχα μίαν ἡμέραν τοὖ
ἔτους ποιοὖντες, Ἄλογοι οἱ τὸ εὐαγγέλιον Ἰωάννου καὶ τὴν ἀποκάλυψιν μὴ
δεχόμενοι, Ἀδαμιανοὶ ΢αμψαῖοι, οἱ καὶ Ἐλκεσαῖοι, Θεοδοτιανοὶ
Μελχισεδεκιανοὶ Βαρδησιανισταὶ Νοητιανοὶ Οὐαλήσιοι Καθαροὶ Ἀγγελικοὶ
Ἀποστολικοί, οἱ καὶ Ἀποτακτικοί, οἷς συνάπτονται οἱ καλούμενοι ΢ακκοφόροι,
΢αβελλιανοὶ Ὠριγενιανοὶ οἱ αἰσχροποιοὶ Ὠριγενιανοὶ οἱ τοὖ Ἀδαμαντίου. Ἐν δὲ
τ῵ δευτέρῳ τόμῳ τοὖ αὐτοὖ δευτέρου βιβλίου, πέμπτῳ δὲ ὄντι κατὰ τὸν
ἀριθμὸν τὸν προειρημένον, αἱρέσεις πέντε οὕτως· Παύλου τοὖ ΢αμοσατέως
Μανιχαῖοι, οἱ καὶ Ἀκουανῖται, Ἱερακῖται Μελιτιανῶν τῶν ἐν τῆ Αἰγύπτῳ
σχίσμα Ἀρειανοί, αὕτη καὶ ἡ τοὖ δευτέρου βιβλίου τῶν <δύο> τόμων
άνακεφαλαίωσις.
Ὁμοίως καὶ ἐν τ῵ τρίτῳ βιβλίῳ εἰσὶ τόμοι δύο. Ἐν τ῵ μὲν πρώτῳ τόμῳ
τοὖ τρίτου βιβλίου, ἕκτῳ δὲ ὄντι καθ΄ ὃν ἀριθμὸν προείπαμεν, αἱρέσεις ἑπτὰ
οὕτως· Αὐδιανοὶ σχίσμα ὄντες, Υωτεινιανοὶ Μαρκελλιανοὶ Ἡμιάρειοι
Πνευματομάχοι, οἱ τὸ πνεὖμα τοὖ θεοὖ τὸ ἅγιον βλασφημοὖντες, Ἀεριανοὶ
Ἀετοίου τοὖ Ἀνομοίου, ᾧ συνήφθη Εὐνόμιος ὁ καὶ Ἄνομος. Ἐν δὲ τ῵ δευτέρῳ
τόμῳ τοὖ αὐτοὖ τρίτου βιβλίου, ἑβδόμῳ δὲ τόμῳ ὄντι καθ΄ ἣν εἴπαμεν τῶν
τόμων τοὖ ἀριθμοὖ διαίρεσιν, ὅς ἐστι τόμος ἕβδομος καὶ τέλος τ῅ς
πραγματείας, αἱρέσεις τέσσαρες οὕτως· Διμοιρῖται, οἱ μὴ τελείαν τὴν Φριστοὖ
ἐνανθρώπησιν ὁμολογοὖντες οἱ καὶ Ἀπολλιναρῖται, καὶ οἱ τὴν ἁγίαν Μαρἰαν
τὴν ἀειπάρθενον μετὰ τὸ τὸν σωτ῅ρα γεγεννηκέναι τ῵ Ἰωσὴφ συν῅φθαι
λέγοντες, οὓς ἐκαλέσαμεν Ἀντιδικομαριανίτας, καὶ οἱ εἰς ὄνομα τ῅ς αὐτ῅ς
Μαρίας κολλυρίδα προσφέροντες, οἵτινες καλοὖνται Κολλυριδιανοί,
Μασσαλιανοί, καὶ ἡ περὶ τ῅ς ὀρθ῅ς πίστεως καὶ ἀληθείας ἀπολογία μετ΄
ἐπιτομ῅ς τοὖ λόγου, ἥτις ἐστὶν ἡ ἁγία καθολικὴ καὶ ἀποστολικὴ ἐκκλησία.
Αὕτη ἡ ἀνακεφαλαίωσις καὶ ἐπιγραφὴ τ῅ς πάσης κατὰ αἱρέσεων
ὀγδοήκοντα πραγματείας καὶ μι᾵ς τ῅ς ὑπὲρ ἀληθείας ἀπολογίας τ῅ς μόνης
τουτέστι τ῅ς καθολικ῅ς καὶ ὀρθοδόξου ἐκκλησίας, ἐν τρισὶ μὲν βιβλίοις
ὑποκειμένοις συντεταγμένης, ἐν ἑπτὰ δὲ τόμοις διαιρεθείσης.
Hay dos volúmenes en el segundo libro. En el primer volumen del segundo
libro - que viene a ser el cuarto desde el principio según el orden numérico - hay
dieciocho sectas: Encratitas, Frigianos - también llamados Montanistas y
Tascodrugitas; los Tascodrugitas se escindieron de los antedichos -, Pepuzianos
<quienes también son llamados Priscilianistas> y Quintilianistas, a los cuales se
han asociado los Artotiritas, Cuartodecimanos - los que celebran la Pascua un día
del año -, Alógicos, los que no aceptan el Evangelio y el Apocalipsis de Juan,
Adamitas, Sampseanos - a los que se los conoce también como Elkasaítas -,
Teodotianos, Melquisedequitas, Bardesianos, Noetianos, Valesianos, Cátaros,
Angélicos, Apostólicos - también llamados Renunciantes, a los cuales se han unido
los Sacóforos -, Sabelianos, Origenianos disolutos, Origenianos [discípulos] del
Adamantino. En el segundo volumen del mismo segundo libro, que es el quinto de
acuerdo a la numeración antedicha, hay cinco sectas: Pablo de Samosata,
Maniqueos - a los que se les llama también Acuanistas -, Hieraquitas, Melitianos -
que son un cisma en Egipto -, Arrianos. Esta es también la recapitulación de los dos
volúmenes del segundo libro.

Semejantemente, en el tercer libro también hay dos volúmenes. En el primer


volumen del tercer libro, que es el sexto según la cuenta que dijimos antes, hay
siete sectas, que son: los Audianos, que son un cisma, Fotinianos, Marcelianos,
Semi-Arrianos, Pneumatómacos - los que blasfeman al Espíritu Santo de Dios -, los
Aerianos de Aecio el Desigual, a quien se unió Eunomio el Criminal. En el segundo
volumen del mismo tercer libro, que es el número siete según la división de los
volúmenes que mencionamos y es el séptimo y final volumen, hay cuatro sectas:
Dimoiritas - los cuales son también llamados Apolinaristas -, quienes no reconocen
la perfecta encarnación de Cristo, los que dicen que la santa y siempre virgen
María tuvo relaciones con José después de haber dado a luz al Salvador, a los que
llamamos Antidicomarianos, los que ofrecen panecillos en el nombre de la misma
María, los cuales son llamados Coliridianos, Masalianos, y a modo de resumen la
defensa de la recta fe y de la verdad, la cual se titula “La Santa Iglesia Universal y
Apostólica”.

Esta es la recapitulación y el registro de toda la obra contra las ochenta


sectas y una [obra posterior], la defensa de la única verdad, esto es, de la Iglesia
universal y ortodoxa, ordenada en tres libros sucesivos y dividida en siete
volúmenes.
Ἀνακεφαλαίωσις α

Σάδε ἔνεστιν ἐν τ῵ πρώτῳ τόμῳ τοὖ πρώτου βιβλίου τοὖ κατὰ τῶν
[εἴκοσι] αἱρέσεων ἐλέγχου, <ἐν ᾧ εἰσιν αἱρέσεις κ> οὕτως·
Πρῶτον μὲν αἱ τῶν αἱρέσεων πασῶν μητέρες τε καὶ πρωτότυποι ὀνομασίαι, ἐξ
ὧν μητέρων πέντε αἱ ἄλλαι ἐφύησαν, καὶ εἰσὶν α὘ται αἱ πρῶται τέσσαρες·
α. Πρώτη βαρβαρισμός, ἥτις καθ΄ ἑαυτήν ἐστι, διαρκέσασα ἀφ΄ ἡμερῶν
τοὖ Ἀδὰμ ἐτὶ δέκα γενεαῖς ἕως τοὖ Νῶε. Βαρβαρισμὸς δὲ κέκληται ἀπὸ τοὖ μὴ
τοὺς τότε ἀνθρώπους ἀρχηγόν τινα ἔχειν ἥ μίαν συμφωνίαν, ἀλλ΄ ὅτι π᾵ς τις
ἑαυτ῵ ἐστοίχει καὶ νόμος ἑαυτ῵ κατὰ τὴν προτίμησιν τοὖ ἰδίου βουλήματος
ἐγίνετο.
β. Δευτέρα ΢κυθισμός, ἀπὸ τῶν ἡμερῶν τοὖ Νῶε καὶ μετέπειτα ἄχρι τ῅ς
τοὖ πύργου οἰκοδομ῅ς καὶ βαβυλῶνος καὶ μετὰ τὸν τοὖ πύργου χρόνον ἐπὶ
ὀλίγοις ἔτεσι τουτέστιν ἕως Υαλεκ καὶ Ῥαγαὖ· οἵτινες ἐπὶ τὸ τ῅ς Εὐρώπης
κλίμα νενευκότες τ῵ τ῅ς ΢κυθίας μέρει καὶ τοῖς αὐτῶν ἔθνεσι προσεκρίθησαν
ἀπὸ τ῅ς τοὖ Θάρρα ἡλικίας καὶ ἐπέκεινα, ἐξ ο὘περ οἱ Θρᾳκες γεγόνασι.
γ. Σρίτη Ἑλληνισμός, ἀπὸ τῶν χρόνων τοὖ ΢εροὺχ ἐναρξάμενος διά τοι
τ῅ς εἰδωλολατρείας καὶ ὡς ἐστοίχουν τὸ τηνικαὖτα ἕκαστος κατά τινα
δεισιδαιμονίαν ἐπὶ τὸ μ᾵λλον πολιτικώτερον καὶ ἐπὶ ἔθη καὶ θεσμούς. Εἰδώλων
μέντοι γε ἐναρξαμένων τάττεσθαι, τὰ τῶν ἀνθρώπων γένη οἷς τότε
στοιχήσαντες ἐθεοποίουν, διὰ μὲν χρωμάτων διαγράφοντες τὴν ἀρχὴν καὶ
ἀπεικονίζοντες τοὺς πάλαι παρ΄ αὐτοῖς τετιμημένους ἥ τυράννους ἥ γόητας ἤ
τινάς τι δράσαντας ἐν βίῳ μνήμης δοκοὖν ἄξιον, δι΄ ἀλκ῅ς τε ἥ σωμάτων
εὐρωστίας· ἔπειτα δὲ ἀπὸ τῶν χρόνων τοὖ Θάρρα πατρὸς Ἀβραὰμ καὶ δι΄
ἀγαλμάτων τὴν πλάνην τ῅ς εἰδωλολατρείας εἰσηγησάμενοι, τοὺς ἑαυτῶν
προπάτορας δι΄ ἀπεικονισμῶν τετιμηκότες καὶ τοὺς πρὸ αὐτῶν
τετελευτηκότας τεχνησάμενοι ἐκ κεραμικ῅ς ἐπιστήμης τὸ πρῶτον, ἔπειτα δι΄
ἑκάστης τέχνης μιμησάμενοι, οἰκοδόμοι μὲν λίθον ξέσαντες, ἀργυροκόποι δὲ
καὶ χρυσοχόοι διὰ τ῅ς ἰδίας ὕλης τεκτηνάμενοι, οὕτω καὶ τέκτονες καὶ οἱ
καθεξ῅ς· (Αἰγύπτιοι δὲ ὁμοὖ καὶ Βαβυλώνιοι καὶ Υρύγες καὶ Υοίνικες ταύτης
τ῅ς θρῃσκείας πρῶτοι εἰσηγηταὶ γεγόνασιν, ἀγαλματοποιίας τε καὶ
μυστηρίων, ἀφ΄ ὧν τὰ πλεῖστα εἰς Ἕλληνας μετηνέχθη ἀπὸ τ῅ς Κέκροπος
ἡλικίας καὶ καθεξ῅ς), μετέπειτα δὲ καὶ ὑστέρῳ πολὺ τοὺς περὶ Κρόνον καὶ
Ῥέαν, Δία τε καὶ Ἀπόλλωνα καὶ τοὺς καθεξ῅ς θεοὺς ἀναγορεύσαντες.
Ἕλληνες δὲ κέκληνται ἀπὸ Ἕλληνός τινος ἀνδρὸς τῶν ἐν τῆ Ἑλλάδι
κατῳκηκότων
Recapitulación Ι

Estas son las [cosas] contenidas en el primer volumen del primer libro de la
refutación de las [veinte] sectas, <en el cual hay veinte sectas>, de tal manera:

En primer lugar, estas son las fuentes de todas las sectas y sus
denominaciones originales; de estas cinco fuentes surgieron las demás, y las
primeras cuatro son estas:

1. La primera es la Barbarie, la cual [surgió] por sí misma vi. Subsistió por


diez generaciones, desde los días de Adán hasta los de Noé. Ha sido denominada
Barbarie dado que los hombres de ese entonces no tenían un gobernante ni estaban
en común acuerdo, sino que cada uno buscaba su propio provecho y era ley para sí
mismo, según la inclinación de su propia voluntad.

2. La segunda es la [secta] de los Escitasvii, desde los días de Noé hasta la


construcción de la torre de Babel, y después del tiempo de la torre [subsistió] por
unos pocos años, esto es, hasta Peleg y Reuviii. Los Escitas han ingresado en la
región de Europa por la parte de Escitia y se han asimilado con sus pueblos desde
la época de Taré - de quien han surgido los Tracios - y más aún.

3. La tercera es el Helenismo, que se impuso ciertamente desde los tiempos


de Serugix por medio de la idolatría – puesto que en aquel entonces cada uno se
inclinaba por alguna superstición - y por un modo de vida más civilizado, y por los
usos y costumbres. Al someterse al poder de los ídolos que se impusieron, las
tribus de hombres divinizaron a aquellos que entonces los dirigían, pintando al
gobernante por medio de colores y representando a los que antiguamente habían
sido apreciados por ellos - ya fueran tiranos o charlatanes o cualquier otro al que
hubieran servido en vida y que creían dignos de recordación - con cuerpos fuertes
y vigorosos. Luego, a partir de los tiempos de Taré padre de Abraham,
instituyeron el error de la idolatría por medio de estatuas, al principio honrando a
sus ancestros y a los que habían muerto antes que ellos a través de
representaciones elaboradas gracias a la técnica cerámica; después los
representaron por medio de cada una de las artes: los constructores tallaron la
piedra, los plateros y los orfebres trabajaron el material que le es propio, así como
también los carpinteros y los [otros artesanos] consecutivamente (pues los
Egipcios, Babilonios, Frigios y Fenicios fueron los primeros en establecer esta
misma práctica religiosa, la de la confección de imágenes y de los misterios, la
mayor parte de los cuales fueron llevados a la Hélade desde la época de Cécrope y
los que lo siguieron); por último, y mucho después, proclamaron dioses a Cronos y
Rea, Zeus y Apolo y los demás. Los Helenos se han denominado así por un
hombre de los que habitaron en la Hélade [llamado] Heleno,
καὶ τὴν προσωνυμίαν τῆ χώρᾳ παρεχομένου, ὡς δὲ ἕτεροί φασιν ἀπὸ τ῅ς
ἐλαίας τ῅ς ἐν Ἀθήναις βλαστησάσης. Ἴωνες δὲ τούτων ἀρχηγοὶ γεγόνασιν, ὡς
ἔχει ἡ ἀκρίβεια, ἀπὸ τοὺ Ἰωυάν, ἑνὸς ἀνδρὸς τῶν τὸν πύργον οἰκοδομησάντων,
ὅτε αἱ γλῶσσαι διεμερίσθησαν τῶν ἀνθρώπων, δι΄ ἣν αἰτίαν καὶ Μέροπες
πάντες κέκληνται διὰ τὴν μεμερισμένην φωνήν. Ὕστερον δὲ ὁ Ἑλληνισμὸς εἰς
αἱρέσεις κατέστη κατωτέρω τ῵ χρόνῳ, φημὶ δὲ Πυθαγορείων καὶ ΢τωϊκῶν καὶ
Πλατωνικῶν καὶ Ἐπικουρείων καὶ λοιπῶν. Θεοσεβείας δὲ χαρακτὴρ ὑπ῅ρχεν
ἅμα καὶ ὁ κατὰ φύσιν νόμος, πολιτευόμενος ἀπὸ τούτων τῶν ἐθνῶν, ἑαυτὸν
ἀφορίζων ἀπὸ τ῅ς τοὖ κόσμου καταβολ῅ς καὶ δεὖρο, μέσος τυγχάνων
Βαρβαρισμοὖ καὶ ΢κυθισμοὖ καὶ Ἑλληνισμοὖ, ἕως ὅτου συνήφθη τῆ τοὖ
Ἀβραὰμ θεοσεβείᾳ.
δ. Καὶ μετέπειτα Ἰουδαϊσμός, ἀπὸ τῶν χρόνων Ἀβραὰμ τὸν χαρακτ῅ρα
διὰ περιτομ῅ς εἰληφὼς καὶ ἐν Μωυσῆ, ἑβδόμῳ ἀπὸ Ἀβραάμ, διὰ τοὖ δι΄ αὐτοὖ
δοθέντος νόμου ὑπὸ τοὖ θεοὖ πλατυνθείς, ἀπὸ δὲ τοὖ Ἰούδα, τετάρτου υἱοὖ τοὖ
Ἰακὼβ τοὖ ἐπικληθέντος Ἰσραήλ, διὰ Δαυὶδ τοὖ πρώτου βασιλεύσαντος ἀπὸ
τ῅ς τοὖ αὐτοὖ Ἰούδα φυλ῅ς τὸ τέλειον τοὖ Ἰουδαϊσμοὖ ὄνομα κεκληρωμένος.
΢αφῶς γὰρ περὶ τούτων τῶν τεσσάρων αἱρέσεων ὁ ἀπόστολος ἐπιτιμῶν ἔφη
«ἐν γὰρ Φριστ῵ Ἰησοὖ οὐ βάρβαρος, οὐ ΢κύθης, οὐχ Ἕλλην, οὐκ Ἰουδαῖος,
ἀλλὰ καινὴ κτίσις».
Ἑλλήνων διαφοραί·
ε. Πυθαγόρειοι εἴτ΄ οὗν Περιπατητικοί· τὴν μονάδα καὶ τὴν πρόνοιαν καὶ
τὸ κωλύειν θύεσθαι τοῖς δ῅θεν θεοῖς Πυθαγόρας ἐδογμάτισεν, ἐμψύχων τε μὴ
μεταλαμβάνειν, ἀπὸ οἴνου δὲ ἐγκρατεύεσθαι. Διώριζεν δὲ ἅμα τὰ ἀπὸ σελήνης
*καὶ] ἄνω ἀθάνατα λέγων, τὰ δὲ ὑποκάτω θνητά· μεταγγισμούς τε ψυχῶν ἀπὸ
σωμάτων εἰς σώματα ἄχρι ζῴων καὶ κνωδάλλων, σιωπὴν δὲ ἅμα ἀσκεῖν ἐπὶ
χρόνον πέντε ἐτῶν ἐδίδασκε. Σὸ τελευταῖον δὲ ἑαυτὸν θεὸν ὠνόμασε.
ῶ. Πλατωνικοὶ θεὸν καὶ ὕλην καὶ εἶδος, καὶ τὸν κόσμον γενητὸν καὶ
φθαρτὸν ὑπάρχειν, τὴν ψυχὴν δὲ ἀγένητον καὶ ἀθάνατον καὶ θείαν· εἶναι δὲ
αὐτ῅ς τρία μέρη, λογικὸν θυμικὸν καὶ ἐπιθυμικόν· τὰς δὲ γυναῖκας κοινὰς τοῖς
π᾵σι γίνεσθαι καὶ μηδένα μίαν ἔχειν γαμετὴν ἰδίαν, ἀλλὰ τοὺς θέλοντας ταῖς
βουλομέναις συνεῖναι· μεταγγισμὸν δὲ ὡσαύτως ψυχῶν εἰς σωμάτων διαφορὰς
ἄχρι κνωδάλων, ὁμου δὲ καὶ θεοὺς ἐκ τοὖ ἑνὸς πολλοὺς ἐδογμάτισαν.
ζ. ΢τωϊκοὶ σῶμα τὸ π᾵ν δογματίζοντες καὶ τὸν αἰσθητὸν τοὖτον κόσμον
θεὸν νομίζοντες,
que dio el sobrenombre a la región; otros dicen que es por los olivos [elaiôn] que
crecían en Atenas. Pero los Jonios han sido los antepasados de estos – hasta donde
se puede tener la seguridad – [surgidos] a partir de Javánx, un varón de los que
construyeron la torre, cuando fueron divididas las lenguas de los hombres; por esa
causa todos han sido llamados Méropes, debido a que el idioma fue divididoxi. Por
último, y más próximo en el tiempo, el Helenismo se inclinó hacia [distintas]
sectas, quiero decir los Pitagóricos, los Estoicos, los Platónicos, los Epicúreos y los
demás. Pero junto con la marca distintiva de la piedad existía la ley natural,
asimilada por aquellos pueblos, y el Helenismo se constituyó impensadamente en
un punto intermedio entre la Barbarie y los Escitas, distinguiéndose a sí mismo
desde la creación del mundo hasta el presente, hasta que fue incluido en la piedad
de Abraham.

4. Y luego el Judaísmo, que recibió la marca [del pacto] por medio de la


circuncisión desde los tiempos de Abraham y se extendió con Moisés, séptimo
desde Abraham, por medio de la ley que Dios dio a través de él; pero fue desde
David, quien primero reinó sobre la tribu de Judá, que recibió el nombre final de
Judaísmo por Judá, cuarto hijo de Jacob, que fue apodado Israel. El Apóstol, al
hacer una apreciación acerca de estas cuatro sectas, dijo claramente: “Pues en
Cristo Jesús no hay Bárbaro, ni Escita, ni Griego, ni Judío, sino una nueva
creación”.xii

Diferencias de las [sectas] griegas:

5. Pitagóricos o Peripatéticosxiii: Pitágoras enseñó la Mónada, la Providencia,


prohibió la adoración de los supuestos dioses, a no tomar [la vida] de animales y
abstenerse del vino. Distinguía también entre las cosas que están por encima de la
luna, diciendo que son inmortales, mientras que las inferiores son mortales; enseñó
la transmigración de las almas de unos cuerpos a otros, incluso de animales
salvajes, y a practicar el silencio por un período de cinco años. Finalmente, se llamó
a sí mismo un dios.

6. Platónicos: enseñaron a Dios, la materia y la forma, que el universo es


creado y corruptible, pero el alma es increada, inmortal y divina; tiene tres partes:
racional, impulsiva y apetitiva. Las mujeres son comunes a todos y nadie puede
tener una esposa propia, sino que los [hombres] que quieran pueden unirse con las
[mujeres] que estén dispuestas. Así también, enseñó la transmigración de las almas
a diversas clases de cuerpos, incluso de animales salvajes, y que los muchos dioses
proceden del Uno.

7. Estoicos: consideran que este mundo sensible es un dios y sostienen que


el universo es su cuerpo,
τινὲς δὲ ἐκ τ῅ς τοὖ πυρὸς οὐσίας τὴν φύσιν ἔχειν αὐτὸν ἀπεφήναντο. Καὶ τὸν
μὲν θεὸν νοὖν ὁρίζουσι καὶ ὡς ψυχὴν παντὸς τοὖ ὄντος κύτους οὐρανοὖ καὶ
γ῅ς· σῶμα δὲ αὐτοὖ τὸ π᾵ν, ὡς ἔφην, καὶ ὀφθαλμοὺς τοὺς φωστ῅ρας. Σὴν δὲ
σάρκα πάντων ἀπόλλυσθαι καὶ τὴν ψυχὴν πάντων μεταγγίζεσθαι ἀπὸ
σώματος εἰς σῶμα.
η. Ἐπικούρειοι ἄτομα καὶ ἀμερ῅ σώματα, ὁμοιομερ῅ τε καὶ ἄπειρα τὴν
ἀρχὴν εἶναι τῶν πάντων ὑπεστήσαντο καὶ τέλος εἶναι εὐδαιμονίας τὴν ἡδονὴν
ἐδογμάτισαν καὶ μήτε θεὸν μήτε πρόνοιαν τὰ πράγματα διοικεῖν.
θ. ΢αμαρειτισμὸς καὶ οἱ ἀπ΄ αὐτοὖ ΢αμαρεῖται, ὅς ἐστιν ἀπὸ Ἰουδαϊσμοὖ,
πρὸ μὲν τοὖ καταστ῅ναι αἱρέσεις εἰς Ἕλληνας καὶ πρὸ τοὖ συστ῅ναι αὐτῶν τὰ
δόγματα, μετὰ δὲ τὸ εἶναι Ἑλλήνων τὴν θρῃσκείαν καὶ μέσον τοὖ Ἰουδαϊσμοὖ
τὴν πρόφασιν εἰληφὼς ἀπὸ τῶν χρόνων Ναβουχοδονόσορ καὶ τ῅ς τῶν
Ἰουδαίων αἰχμαλωσίας· μέτοικοι δὲ ὄντες ἀπὸ Ἀσσυρίων εἰς τὴν Ἰουδαίαν καὶ
λαβόντες τὴν πεντάτευχον μόνην Μωυσέως, τοὖ βασιλέως αὐτοῖς
ἀποστείλαντος ἀπὸ Βαβυλῶνος διὰ ἱερέως Ἔσδρα καλουμένου, τὰ πάντα
ἔχοντες ἴσα Ἰουδαίων, πλὴν τοὖ βδελύττεσθαι τὰ ἔθνη καὶ μήτε προσψαύειν
τινῶν καὶ πλὴν τοὖ ἀρνεῖσθαι νεκρῶν ἀνάστασιν καὶ τὰς ἄλλας προφητείας
τὰς μετὰ Μωυσέα.
΢αμαρειτῶν ἔθνη τέσσαρα·
ι. Γοροθηνοί, οἱ ἄλλοις καιροῖς τὰς ἑορτὰς ἄγοντες παρὰ τοὺς
΢εβουαίους.
ια. ΢εβουαῖοι, διὰ τὴν αὐτὴν αἰτίαν τῶν ἑορτῶν πρὸς τοὺς Γοροθηνοὺς
διαφερόμενοι.
ιβ. Ἐσσηνοί, μηδ΄ ὁποτέροις ἐναντιούμενοι, τοῖς δὲ παρατυγχάνουσι
συνεορτάζοντες ἀδιαφόρως.
ιγ. Δοσίθεοι, τοῖς αὐτοῖς ἔθεσιν οἷς καὶ ΢αμαρεῖται ἐμπολιτευόμενοι,
περιτομῆ τε καὶ σαββάτῳ καὶ τοῖς ἄλλοις, χρώμενοί τε τῆ πεντατεύχῳ,
περιττότερον δὲ τῶν ἄλλων φυλάττοντες τὸ ἀπέγεσθαι ἐμψύχων καὶ ἐν
νηστείαις δὲ συνεχέστατα βιοὖντες. Ἔχουσι δὲ καὶ παρθενίαν τινὲς αὐτῶν,
ἐγκρατεύονται δὲ ἄλλοι, πιστεύουσι δὲ νεκρῶν ἀνάστασιν, ὅπερ ξένον ἐστὶ
΢αμαρείταις.
Ἰουδαίων αἱρέσεις ἑπτά·
ιδ. Γραμματεῖς, οἵτινες νομικοὶ μὲν ἦσαν καὶ δευτερωταὶ παραδόσεων
τῶν παρ΄ αὐτοῖς πρεσβυτέρων, τῆ περιττοτέρα ἐθελοθρῃσκείᾳ ἔθη
pero algunos declararon que su naturaleza procede de la esencia del fuego. Por un
lado definen a Dios como “inteligencia”, que es como un alma que envuelve todo
lo que existe en el cielo y en la tierra, y por otro lado el universo, que como dije es
su cuerpo, y las estrellas son los ojos. La carne de todos los seres ha de perecer y el
alma de todos ha de transmigrar de cuerpo en cuerpo.

8. Epicúreos: supusieron que el principio de todas las cosas estaba


compuesto de cuerpos simples e indivisibles, homogéneos e infinitos. Enseñaron
que el placer es el fin de la felicidad, y que ni Dios ni la Providencia dirigen las
circunstancias.

9. Samaritanismo y los Samaritanos que derivan del mismo: es una [secta]


del Judaísmo. Ha surgido a partir de los tiempos de Nabucodonosor y la
cautividad de los Judíos; es anterior al establecimiento de las sectas en Grecia y a la
constitución de sus creencias, pero posterior a que existiera la religión de los
Griegos, a mitad de [la historia] del Judaísmo. Son extranjeros que vinieron desde
Asiria a Judea, enviados por el rey de Babilonia por medio del sacerdote llamado
Esdrasxiv. Aceptan sólo el Pentateuco de Moisés y son iguales a los Judíos en todo,
excepto que aborrecen a los gentiles y ni tienen contacto con ellos, pero rechazan la
resurrección de los muertos y las otras profecías posteriores a las de Moisés.

Hay cuatro clases de Samaritanos:

10. Gorotenos: los que festejan las celebraciones en distintos tiempos que los
Sebueos.

11. Sebueos: los que difieren con los Gorotenos por la misma causa, las
festividades.

12. Esenios: no se oponen a ninguno de los dos, sino que celebran las
festividades indistintamente con los que se presenten.

13. Dosíteos: están asimilados a las mismas costumbres que tienen los
Samaritanos, la circuncisión, el sábado y las otras. Se sirven del Pentateuco. Pero
van más allá que los otros, pues evitan matar animales y llevan una vida de
continuos ayunos. Algunos de ellos practican el celibato, otros la continencia; creen
en la resurrección de los muertos, lo cual es extraño a los Samaritanos.

Las sectas de los Judíos son siete:

14. Escribas: los cuales eran entendidos en las leyes y quienes repetían las
tradiciones de sus mayores. Por su extremada observancia religiosa
φυλάττοντες ἃ οὐ διὰ τοὖ νόμου μεμαθήκασιν, ἀλλ΄ ἑαυτοῖς ἐτύπωσαν,
σεβάσματα δικαιώματος τ῅ς νομοθεσίας.
ιε. Υαρισαῖοι, ἑρμηνευόμενοι ἀφωρισμένοι, οἱ τὸ ἀκρότατον βιοὖντες καὶ
δ῅θεν τῶν ἄλλων δοκιμώτεροι· παρ΄ οἷς καὶ νεκρῶν ἀνάστασις ὡς καὶ παρὰ
τοῖς Γραμματεὖσι καὶ ἡ περὶ ἀγγέλων καὶ πνεύματος ἁγίου, ὅτι ἔστι,
συγκατάθεσις, πολιτεία τε διάφορος, ἐγκράτεια ἕως χρόνου καὶ παρθενία,
νηστεία δὲ δὶς τοὖ σαββάτου, ξεστῶν καθαρισμοὶ καὶ πινάκων καὶ ποτηρίων,
ὡς καὶ παρὰ τοῖς Γραμματεὖσι, ἀποδεκατώσεις καὶ ἀπαρχαὶ καὶ ένδελεχὴς
εὐχὴ καὶ σχήματα ἐθελοθρῃσκευτικὰ τ῅ς ἐνδυμενίας διά τοι τ῅ς ἀμπεχόνης
καὶ τῶν δαλματικῶν ἤγουν κολοβιώνων καὶ τοὖ πλατυσμοὖ τῶν φυλακτηρίων
τουτέστι σημάτων τ῅ς πορφύρας καὶ κρασπέδων καὶ ὆οἸσκων ἐπὶ τὰ πτερύγια
τ῅ς ἀμπεχόνης, ἅτινα ταὖτα ἐτύγχανε σημεῖα τ῅ς παρ΄ αὐτοῖς ἕως καιροὖ
ἐγκρατείας· οἳ καὶ παρεισέφερον γένεσιν καὶ εἱμαρμένην.
ιῶ. ΢αδδουκαῖοι, ἑρμηνευόμενοι δικαιότατοι, οἳ ἐκ γένους μὲν ἦσαν
΢αμαρειτῶν ὁμου δὲ καὶ ἱερέως ΢αδδοὺκ ὀνόματι, νεκρῶν μὲν ἀνάστασιν
ἐρνούμενοι καὶ μὴ παραδεχόμενοι ἄγγελον μήτε πνεὖμα, τὰ δὲ λοιπὰ πάντα
ὄντες Ἰουδαῖοι.
ιζ. Ἡμεροβαπτισταί· ο὘τοι μὲν κατὰ πάντα Ἰουδαῖοι ἦσαν, ἔφασκον δὲ
μηδένα ζω῅ς τυγχάνειν αἰωνίου, εἰ μή τι ἅν καθ΄ ἑκάστην βαπτίζοιτο.
ιη. Ὀσσηνοί, οἳ δὴ ἰταμώτατοι ἑρμηνεύονται. Ἦσαν δὲ ο὘τοι τὰ πάντα
κατὰ νόμον τελοὖντες, ἐχρῶντο δὲ καὶ γραφαῖς ἑτέραις μετὰ τὸν νόμον, τοὺς
δὲ πλείους τῶν μετέπειτα προφητῶν ἀπεβάλλοντο.
ιθ. Νασαραῖοι, ἑρμηνευόμενοι ἀφηνιασταί, οἳ π᾵σαν σαρκοφαγίαν
ἀπαγορεύουσιν, ἐμψύχων οὐδ΄ ὅλως μεταλαμβανοὖσιν, ἄχρι δὲ Μωυσέως καὶ
Ἰησοὖ τοὖ Ναυ῅ τοῖς ἐν τῆ πεντατεύχῳ ἁγίοις ὀνόμασι πατριαρχῶν
κεχρημένοι τε καὶ πιστεύοντες, φημὶ δὲ Ἀβραὰμ καὶ Ἰσαὰκ καὶ Ἱακὼβ καὶ τῶν
ἀνωτάτω καὶ αὐτοὖ Μωυσέως καὶ Ἀαρὼν καὶ Ἰησοὖ. Σὰς δὲ τ῅ς πεντατεύχου
γραφὰς οὐκ εἶναι Μωυσέως δογματίζουσιν, ἄλλας δὲ παρ΄ αὐτὰς ἔχειν
διαβεβαιοὖνται.
κ. Ἡρῳδιανοί, οἳ Ἰουδαῖοι μὲν ἦσαν κατὰ πάντα, Ἡρῴδην δὲ Φριστὸν
προσεδόκων καὶ τούτῳ τὸ τοὖ Φριστοὖ ἀπεδίδοσαν γέρας καὶ ὄνομα.
Ο὘τος ὁ πρῶτος τόμος, περιέχων κατὰ πασῶν τῶν εἴκοσι τούτων
αἱρέσεων· ἐν αὐτ῵ δὲ καὶ ἡ περὶ τ῅ς Φριστοὖ ἐνδημίας ὑπόθεσις καὶ ἡ τ῅ς
ἀληθείας ὁμολογία.
guardan costumbres que no han aprendido por la Ley, sino que las crearon por sí
mismos, reglas del orden de la legislación.

15. Fariseos: se puede interpretar como “los separados”, los que viven de un
modo más perfecto y son más estimados que los otros. Entre ellos hay acuerdo –
como así también entre los Escribas – sobre la resurrección de los muertos, los
ángeles y el Espíritu Santo. Tienen un modo de vida eminente: continencia y
abstinencia de comercio carnal por un tiempo, ayuno dos veces por semana,
purificación de los recipientes, platos y vasos – como entre los Escribas – dan el
diezmo y las primicias, constante oración, las ritualmente escrupulosas maneras de
su vestimenta, en la ropa y los mantones o más bien túnicas, en el ancho de las
filacterias – que son marcas de color púrpura, flecos y granadasxv en los bordes de
la ropa – las cuales cosas venían a ser entre ellos una señal de un período de
continencia. Además aportaron [las ideas] de fortuna y destino.

16. Saduceos: significa “los m{s justos”. Eran descendientes, junto con los
Samaritanos, de un sacerdote de nombre Sadocxvi. Negaban la resurrección de los
muertos y no admitían la [existencia] de los ángeles ni del Espíritu [Santo], pero en
todas las demás cosas eran Judíos.

17. Hemerobaptistas: estos eran completamente Judíos, pero decían que


nadie podía alcanzar la vida eterna a no ser que se bautizara cada [día].

18. Osenos: que significa “los m{s ardientes”. Eran cumplidores de todas las
cuestiones legales, pero también empleaban distintas escrituras además de la Ley,
aunque rechazaban a la mayoría de los profetas posteriores.

19. Nasareos: que se puede traducir como “los rebeldes”, los cuales
prohibían absolutamente el comer cualquier clase de carne o quitar la vida de
animales. Emplean y creen en los santos nombres de los patriarcas que están en el
Pentateuco hasta Moisés y Josué hijo de Nun – hablo de Abraham, Isaac y Jacob y
los anteriores, y Moisés mismo, Aarón y Josué – pero sostienen que las escrituras
del Pentateuco no son de Moisés, afirmando tener otras aparte de estas.

20. Herodianos: eran Judíos en todo, pero creían que Herodes era el Cristo, y
por esto le dieron el honor y el nombre de Cristo.

Este es el primer volumen, que contiene [la descripción] de todas estas


veinte sectas; en el mismo también [se trata] acerca del tema de la encarnación de
Cristo y de la confesión de la verdad.
Ἐπιφανίου ἐπισκόπου κατὰ αἱρέσεων τὸ ἐπικληθὲν πανάριον εἴτουν
κιβώτιον.

1. Ἀρχόμενος πίστιν τε καὶ ἀπιστίαν, εὐδοξίαν τε καὶ ἑτεροδοξίαν


ἀναγγέλλειν τε καὶ λέγειν μνησθήσομαι τ῅ς ἀρχ῅ς τ῅ς τοὖ κόσμου καταβολ῅ς
καὶ ἀκολουθίας, οὐ διὰ τ῅ς ἐμαυτοὖ δυνάμεως οὐδ΄ ἀπὸ ἰδίων λογισμῶν
ὁρμώμενος, ἀλλ΄ ὡς ὁ θεὸς ὁ πάντων δεσπότης καὶ ἐλεήμων ἀπεκάλυψε τοῖς
ἑαυτοὖ προφήταις καὶ δι΄ αὐτῶν ἡμ᾵ς τ῅ς τοὖ παντὸς γνώσεως κατὰ τὸ
ἐγχωροὖν ἀνθρωπείᾳ φύσει κατηξίωσε. Καὶ ἀρχόμενος περὶ τούτων εὐθὺς
διασκοπεῖν πρῶτον μὲν οὐκ ἐν μικρ῵ ἀγῶνι καθίσταμαι, ἀλλὰ καὶ σφόδρα
δέδια ἐπιβαλλόμενος ἔργῳ οὐ τ῵ τυχόντι καὶ ἐπικαλοὖμαι αὐτὸν τὸν ἅγιον
θεὸν καὶ τὸν μονογεν῅ αὐτοὖ παῖδα Ἰησοὖν Φριστὸν καὶ τὸ ἅγιον αὐτοὖ
πνεὖμα, ὅπως καταυγάσῃ τ῅ς ἡμετέρας εὐτελείας τὸν νοὖν πρὸς φωτισμὸν τ῅ς
περὶ τούτων γνώσεως. Οἱ μὲν γὰρ τῶν Ἑλλήνων συγγραφεῖς ποιηταί τε καὶ
λογογράφοι ἐπιβαλλόμενοί τινι μυθώδει συγγράμματι Μοὖσάν τινα
ἐπεκαλοὖντο. Οὐ γὰρ θεόν· δαιμονιώδης γὰρ παρ΄ αὐτοῖς ἡ σοφία καὶ
«ἐπίγειος καὶ οὐκ ἄνωθεν κατερχομένη» κατὰ τὸ γεγραμμένον. Ἡμεῖς δὲ
ἐπικαλούμεθα τὸν τῶν ὅλων ἅγιον δεσπότην ἀντιλαβέσθαι τ῅ς ἡμῶν
πτωχείας καὶ ἐμπνεὖσαι τὸ ἅγιον αὐτοὖ πνεὖμα, εἰς τὸ μηδὲν
παραπεποιημένον εἰς τὴν τ῅ς ἐπαγγελίας γραφὴν συντάξαι. Καὶ αὐτὸ τοὖτο
αἰτησάμενοι, τὴν ἑαυτῶν ἀνικανότητα γινώσκοντες «κατὰ τὸ μέτρον τ῅ς
πίστεως καὶ κατὰ ἀναλογίαν» δωρήσασθαι τὸν αὐτὸν ἡμῖν παρακαλοὖμεν.
2. Ἔστω δὲ ὁ σκοπὸς τ῵ ἐντυγχάνοντι περὶ παντός του ζητήματος, ὅτι τῶν
καιρῶν ἐστι καὶ χρόνων τὰ ἐφευρήματα, ὅσα ἠδυνήθη ὁ σμικρὸς ἡμῶν νοὖς
ἐξασκηθεὶς καταλαβέσθαι, καὶ οὐ πάντως που ἐπαγγελλόμεθα πάντων τῶν ἐν
τ῵ κόσμῳ· ἄφατα γάρ ἐστι καὶ φατά, ἀμύθητά τε καὶ ἐν ἀριθμ῵ μὴ
καθιστάμενα καὶ ὅσον μὲν εἰς ἀνθρώπους ἧκεν ἀνέφικτα, μόνῳ δὲ τ῵ τῶν
ὅλων δεσπότῃ γινωσκόμενα. Σὸ δὲ ἐπάγγελμα ἔχει περὶ διαφορ᾵ς δοξῶν τε καὶ
γνώσεων, *ἐπαγγελμάτων τε+ πίστεως τε θεοὖ καὶ ἀπιστίας, αἱρέσεών τε καὶ
κακοδόξου γνώμης ἀνθρωπείας ὑπὸ πεπλανημένων ἀνδρῶν ἐν κόσμῳ
ἐσπαρμένης, ἐξότε ἄνθρωπος ἐπὶ γ῅ς πέπλασται ἄχρι τοὖ ἡμετέρου χρόνου
τουτέστι βασιλείας Οὐαλεντινιανοὖ καὶ Οὐάλεντος ἑνδεκάτου ἔτους καὶ
Γρατιανοὖ ἑβδόμου. Σῶν δὲ ὑφ΄ ἡμῶν μελλόντων εἰς γνῶσιν τῶν
ἐντυγχανόντων ἥκειν <περὶ> αἱρέσεών τε καὶ σχισμάτων τὰ μὲν ἐκ φιλομαθίας
ἴσμεν, τὰ δὲ ἐξ ἀκο῅ς κατειλήφαμεν, τοῖς δέ τισιν ἰδίοις ὠσὶ καὶ ὀφθαλμοῖς
παρετύχομεν· καὶ τῶν μὲν τὰς ὆ίζας καὶ τὰ διδάγματα ἐξ ἀκριβοὖς ἀπαγγελίας
ἀποδοὖναι πεπιστεύκαμεν, τῶν δὲ μέρος τι τῶν παρ΄ αὐτοῖς γινομένων.
[Tratado] de Epifanio, obispo, con relación a las sectas titulado Panarion o
“Botiquín”

1. Habiendo hecho referencia y hablado al principio de la fe y de la


incredulidad, de la opinión correcta y de la opinión diferente, haré memoria de la
creación del mundo y lo sucesivo, no emprendiéndolo por mi capacidad o a partir
de mi propio razonamiento sino del modo en que Dios, el Señor de todas las cosas,
el Misericordioso, lo reveló a sus profetas y por medio de ellos nos consideró
dignos de [recibir] el conocimiento de todo, según lo permitido por la naturaleza
humana. Y, en primer lugar, apenas comienzo a investigar a fondo acerca de estas
cosas no sólo me veo puesto en un no pequeño esfuerzo, sino que también siento
un vehemente temor de no alcanzar el objetivo, e invoco al Santo Dios mismo, a su
Hijo unigénito Jesucristo y a su Espíritu Santo a fin de que ilumine nuestra pobre
inteligencia con la luz del conocimiento de estas cosas. Los poetas, escritores e
historiadores de los Griegos, al componer alguna obra fabulosa, invocaban a una
Musa. Pero *la Musa+ no es Dios; su sabiduría era demoníaca y “terrenal, y no
desciende de lo alto”xvii, según lo que está escrito. Pero nosotros invocamos al santo
Señor del universo para que se haga cargo de nuestra miseria y a su Espíritu Santo
para que nos inspire, para no incluir nada que sea falso en la redacción del escrito
prometido. Y habiendo suplicado esto mismo – “según la medida de la fe y en
proporción”xviii conocemos la insuficiencia de nosotros mismos - le rogamos que
nos lo conceda.

2. Que le quede [claro] al lector nuestro propósito a través de toda la


investigación: son los descubrimientos de los tiempos y las edades, los cuales
nuestro pequeño entendimiento fue capaz de alcanzar al ejercitarse, y de ningún
modo pretendemos [abarcar] todas las cosas en el universo; pues hay cosas
inefables y [otras] expresables, indecibles y que no tienen número, inaccesibles
para los hombres pero conocidas sólo por el Señor del universo. La obra trata
acerca de distintas creencias y conocimientos, [de declaraciones] de fe en Dios y de
incredulidad, de sectas y de falsas opiniones humanas que han sido esparcidas por
el mundo por hombres extraviados, desde que el hombre fue moldeado sobre la
tierra hasta nuestro tiempo, esto es, el undécimo año del reinado de Valentiniano y
Valente, y el séptimo de Graciano. Las próximas cosas que vamos a poner en
conocimiento de los lectores acerca de las sectas y de los cismas, algunas las
sabemos por nuestro afán de instrucción, otras las hemos escuchado, y algunas las
presenciamos con nuestros propios oídos y ojos; confiamos poder entregar, a partir
de [fuentes] seguras, una relación de los orígenes y las enseñanzas [de las sectas] y
una parte de lo sucedido entre ellas.
Ἐξ ὧν τοὖτο μὲν διὰ συνταγμάτων παλαιῶν συγγραφέων, τοὖτο δὲ δι΄ ἀκο῅ς
ἀνθρώπων ἀκριβῶς πιστωσαμένων τὴν ἡμῶν ἔννοιαν ἔγνωμεν. Σοὖτο δὲ τὸ
π᾵ν συνηγάγομεν φρόντισμα οὐ δι΄ ἑαυτῶν ἐπιβαλλόμενοι οὐδ΄ ἐπεντριβέντες
ἐπαγγελίαις ὑπερβαινούσαις τὴν ἡμῶν βραχυλογίαν. Καὶ γὰρ καὶ αὐτὸν
τοὖτον τὸν λόγον, ὃν συνθεῖναι ηὐδοκήσαμεν θεοὖ βουλήσει, ἐξ ἀνδρῶν
φιλοκάλων, ἄλλοθι ἄλλως καὶ ἄλλοτε ἄλλως νυξάντων τὴν ἡμῶν ἀσθένειαν
καὶ βιασαμένων ἡμ᾵ς ὡς εἰπεῖν παρελθεῖν εἰς τοὖτο, ὡς ἡ ὑμῶν τιμιότης
γράφουσα διὰ προσρητικῶν γραμμάτων ᾔτησεν, ὦ τιμιώτατοί μου ἀδελφοὶ καὶ
φιλοκαλώτατοι, Ἀκάκιε καὶ Παὖλε, συμπρεσβύτεροι. Ἐπεὶ οὗν πανταχόθεν οὐκ
ἀθεεὶ διασκοπήσας τὰς ψήφους τῶν αἰτήσεων διὰ τὴν ὑπερβάλλουσαν τῶν τοὖ
θεοὖ δούλων ἀγάπην εἰς τοὖτο παρελθεῖν κατηξίωμαι, οὐ δι΄ εὐεπείας λόγων
οὐ στωμύλοις τισὶ φθογγαῖς, ἀλλ΄ ἁπλῆ τῆ διαλέκτῳ ἁπλ῵ τ῵ λόγῳ, ἀκριβείᾳ
δὲ τῶν ἐν τ῵ λόγῳ δηλουμένων ἄρξομαι τοὖ λέγειν.

3. Καὶ Νίκανδρος μὲν ὁ συγγραφεὺς θηρῶν τε καὶ ἑρπετῶν ἐποιήσατο τῶν


φύσεων τὴν γνῶσιν, ἄλλοι δὲ συγγραφεῖς ὆ιζῶν τε καὶ βοτανῶν τὰς ὕλας, ὡς
Διοσκουρίδης μὲν ὁ ὑλοτόμος, Πάμφιλός τε καὶ Μιθριδάτης ὁ βασιλεύς,
Καλλισθένης τε καὶ Υίλων, Ἰόλαός τε ὁ Βιθυνὸς καὶ Ἡρακλείδας ὁ Σαραντῖνος,
Κρατεύας ὁ ὆ιζοτόμος, Ἀνδρέας τε καὶ Βάσσος ὁ Σύλιος, Νικήρατος καὶ
Πετρώνιος, Νίγερ καὶ Διόδοτος, καὶ ἄλλοι τινές. Σ῵ δὲ αὐτ῵ τρόπῳ καὶ ἡμεῖς
τὰς τῶν αἱρέσεων ὆ίζας τε καὶ γνώμας πειρώμενοι ἀποκαλύπτειν οὐ βλάβης
ἕνεκα τοῖς ἐντυγχάνειν ἐθέλουσιν, ἀλλὰ καθάπερ τοῖς προειρημένοις
συγγραφεὖσι διὰ σπουδ῅ς ἐγένετο οὐ τὸ κακὸν σημ᾵ναι, ἀλλὰ πρὸς φόβον καὶ
ἀσφάλειαν τ῅ς ἀνθρωπείας φύσεως, εἰς τὸ γινώσκειν τὰ δεινὰ καὶ ὀλετήρια
καὶ προασφαλίζεσθαι καὶ διαδιδράσκειν σὺν τῆ τοὖ θεοὖ δυνάμει διὰ τοὖ
προσέχειν καὶ μὴ συναμιλλ᾵σθαι τοῖς δηλητηρίοις τοιούτοις περιτυχόντας καὶ
ὑπὸ τῶν τοιούτων ἐπιβουλευθέντας ἥ δι΄ ἐμφυσήματος ἥ δήγματος ἥ θεωρίας,
οἱ αὐτοὶ τὰ αὐτὰ μεριμνήσαντες <ἅμα> καὶ ἀλεξητήρια ὆ιζῶν τε καὶ βοτανῶν
προετύπωσαν πρὸς ἀθέτησιν τ῅ς τῶν προειρημένων ἑρπετῶν μοχθηρίας, οὕτω
καὶ ἡμῖν τὸ πόνημα διὰ τὴν τῶν προειρημένων ἀποτροπὴν καὶ ὑμῶν,
ποθεινότατοι, εἰς τὸ ἀποκαλύψαι τῶν δεινῶν ἑρπετῶν καὶ θηρίων μορφάς τε
καὶ ἰοὺς καὶ δήγματα ὀλετήρια. Πρὸς ἀντίθεσιν δὲ τούτων ὅσαπερ δυνάμεθα ἐν
συντόμῳ εἴ που ἣν ἥ δύο ὆ήματα εἰς τὸ ἀνακρούσασθαι μὲν αὐτῶν τὸν ἰόν,
σῶσαι δὲ τὸν βουλόμενον μετὰ τὸν κύριον καὶ καθ΄ ἑκουσίαν γνώμην καὶ
ἀκουσίαν εἰς τὰ αὐτὰ ἑρπετώδη τῶν αἱρέσεων διδάγματα παραπεπτωκότα
ἀντιδότων δίκην παραθησόμεθα.

Α. Βαρβαρισμός
Esto lo conocimos, por una parte, a través de las obras de escritores antiguos, y por
otra parte, por escuchar atentamente a hombres [sabios] que confirmaron nuestra
idea. Compilamos todo este objeto de estudio no impulsados por nosotros mismos
ni para ejercitarnos en relatos que exceden nuestra concisión. También [escribí]
este tratado, el cual por voluntad de Dios accedimos a componer, por pedido de
hombres virtuosos que varias veces y de varias maneras aguijonearon nuestra
debilidad y, para decirlo así, nos obligaron a llegar a esto, como pidieron vuestras
Reverencias por medio de las cartas que me escribieron, oh reverendísimos y
virtuosísimos hermanos míos Acacio y Pablo, copresbíteros. En efecto, puesto que
atendimos por completo – no sin la asistencia divina – al número de pedidos y por
el inmenso amor a los siervos de Dios hemos sido dignos de llegar a esto,
comenzaré a hablar, no con palabras elegantes ni con algunas expresiones
elocuentes sino con un lenguaje simple y un discurso sencillo, pero con precisión
respecto de las cosas relatadas en el tratado.

3. También el escritor Nicandro hizo un tratado científico de las naturalezas


de las bestias y de los reptiles, mientras que otros autores – como Dioscórides el
cortador de plantas, Pánfilo, el rey Mitrídates, Calístenes, Filón, Yolao de Bitinia,
Heraclidas de Tarento, Crateo el cortador de raíces, Andrés, Bassos el Tuliano,
Nicerato, Petronio, Níger, Diódoto y algunos otros – [se dedicaron] a las cuestiones
de las raíces y las plantas. De la misma manera también nosotros, al intentar
revelar las raíces y las opiniones de las sectas, no quisimos hacerlo para causar un
perjuicio a los que han de leer sino que, así como los antedichos escritores lo
hicieron con diligencia no para señalar el mal sino para causar miedo y así lograr la
seguridad del ser humano – para darle a conocer las bestias malas y dañinas,
ponerle a salvo con la ayuda de Dios, evitar que se aproximen y los ataquen si por
casualidad se encuentran con estas alimañas ponzoñosas, y sean acosados por su
aliento, sus mordeduras o su contemplación; a la vez los mismos [escritores],
preocupados por estas mismas cosas, también hicieron un bosquejo de las raíces y
plantas medicinales para contrarrestar la ponzoña de los reptiles antes
mencionados –, así también, queridísimos, nuestra obra [está escrita] para vuestra
prevención de las [bestias] antedichas, para revelar las figuras de las bestias y de
los reptiles y sus mordeduras venenosas y dañinas. En contraste con estos,
expondremos a la manera de antídotos las [razones] que podamos – tal vez una o
dos palabras – para refrenar su veneno por una parte, y por otra salvar con el
Señor al que quiere [ser salvado] y que ha caído por una decisión voluntaria o
involuntaria en las mismas enseñanzas serpentinas de las sectas.

A. Barbarie
Καὶ γὰρ ἀπ΄ ἀρχ῅ς Ἀδὰμ τῆ ἕκτῃ ἡμέρᾳ πλασθεὶς ἀπὸ γ῅ς καὶ λαβὼν τὸ
ἐμφύσημα ἐζωογονήθη (οὐ γάρ, ὥς τινες οἴονται, ἀπὸ πέμπτης ἤρξατο καὶ τῆ
ἕκτῃ ἐτελειώθη· ἔσφαλται γὰρ ἡ τῶν λεγόντων τοὖτο διάνοια), ἁπλοὖς τε ἦν
καὶ ἄκακος, οὐκ ὄνομά τι κεκτημένος ἕτερον, οὐ δόξης οὐ γνώμης οὐ βίου
διακρίσεως ἐπίκλησιν κεκτημένος <ἀλλ΄> ἥ Ἀδὰμ μόνον κληθείς, τὸ
ἑρμηνευόμενον ἄνθρωπος. Σούτῳ πλάττεται ἐξ αὐτοὖ γυνὴ ὁμοία αὐτ῵, ἐκ τοὖ
αὐτοὖ σώματος, <διὰ> τοὖ αὐτοὖ ἐμφυσήματος. Παῖδες δὲ γεννῶνται τούτῳ
ἄρρενές τε καὶ θήλειαι. Καὶ βιώσας ἔτη ἐννακόσια τριάκοντα τὸ χρεὼν
ἀπέδωκε. Σούτου παῖς ΢ήθ, υἱὸς δὲ τούτου Ἐνώς, καὶ κατὰ διαδοχὴν Καινάν,
Μαλελεήλ, Ἰάρεδ. Ὡς δὲ ἡ παράδοσις ἡ εἰς ἡμ᾵ς ἐλθοὖσα <περι>έχει, ἐντεὖθεν
ἤρξατο ἡ κακομηχανία ἐν κόσμῳ γίνεσθαι, καὶ ἀπ΄ ἀρχ῅ς μὲν διὰ τ῅ς τοὖ
Ἀδὰμ παρακο῅ς, ἔπειτα δὲ διὰ τ῅ς τοὖ Κάϊν ἀδελφοκτονίας, νὖν δὲ ἐν χρόνοις
τοὖ Ἰάρεδ καὶ ἐπέκεινα φαρμακεία καὶ μαγεία, ἀσέλγεια, μοιχεία τε καὶ ἀδικία.
Οὐ γνώμη <δέ> τις ἑτέρα, οὐ δόξα μετηλλαγμένη, ἀλλὰ μία γλῶττα καὶ γένος
ἓν ἐπὶ γ῅ς κατ΄ ἐκεῖνο καιροὖ ἐσπαρμένον. Σούτῳ δὲ τ῵ Ἰάρεδ γίνεται παῖς
τοὔνομα Ἐνώχ, ὅς «εὐηρέστησε τ῵ θε῵ καὶ οὐχ ηὑρίσκετο· μετέθηκεν γὰρ
αὐτὸν ὁ θεός» καὶ «οὐκ εἶδεν θάνατον». Ἐνὼχ δὲ γεννᾶ τὸν Μαθουσάλα,
Μαθουσάλα τὸν Λάμεχ, Λάμεχ τὸν Νῶε. Καὶ ἡ τοὖ θεοὖ δικαιοκρισία
κατακλυσμὸν ὕδατος ἐπενέγκασα τῆ οἰκουμένῃ π᾵σαν σάρκα ἀνθρώπων τε
καὶ τῶν ἄλλων ἐξήλειψεν, ἐφύλαξε δὲ ἐν λάρνακι διὰ προστάγματος τὸν Νῶε,
εὐαρεστήσαντα ἐνώπιον αὐτοὖ καὶ εὑρόντα χάριν, αὐτόν τε τὸν
προδεδηλωμένον Νῶε καὶ τοὺς τρεῖς υἱοὺς αὐτοὖ, ΢ὴμ Φὰμ Ἰάφεθ, τήν τε ἰδίαν
σύζυγον καὶ τῶν τρίων υἱῶν τὰς τρεῖς γυναῖκας, ὥστε ἀνθρώπων ψυχὰς ὀκτὼ
ἐν τῆ τότε λάρνακι διασεσῶσθαι ἀπὸ τοὖ ὕδατος τοὖ κατακλυσμοὖ, καὶ ἀπὸ
παντὸς γένους θηρίων τε καὶ ζῴων, κτηνῶν τε καὶ τῶν ἄλλων τῶν ἐπὶ γ῅ς
πρὸς σύστασιν πάλιν τ῅ς ἐν κόσμῳ πάντων ὑποστάσεως ἀπὸ τινῶν μὲν δύο
δύο ἀπὸ δὲ ἄλλων ἑπτὰ ἑπτά. Καὶ οὕτως παρ῅λθε δεκάτη γενεὰ ἐτῶν
δισχιλίων διακοσίων ἑξηκοντα δύο. Καὶ ὁ κατακλυσμὸς πέπαυται καὶ Νῶε καὶ
ὁ αὐτοὖ οἶκος λείψανον τ῵ κόσμῳ γεγένηται. Οὔπω δὲ οὐχ ἑτεροδοξία, οὐκ
ἔθνος τι διαφερόμενον, οὐκ ὄνομα αἱρέσεως, ἀλλ΄ οὐδὲ εἰδωλολατρεία. Ἐπειδὴ
δὲ ἕκαστος ἀνθρώπων ἰδίᾳ γνώμῃ ἐστοίχει (νόμος γὰρ οὐδὲ εἷς ἐτύγχανεν·
ἕκαστος γὰρ ἑαυτ῵ νόμος ἐγίνετο καὶ τῆ ἰδίᾳ γνώμῃ ἐστοίχει, καθὼς παρὰ τ῵
ἀποστόλῳ ἡ χρ῅σις, οὐ μόνον Βαρβαρισμοὖ, ἀλλὰ καὶ τῶν ἄλλων· φησὶ γάρ
«ἐν Φριστ῵ Ἰησοὖ οὐ βάρβαρος, οὐ ΢κύθης, οὐχ Ἕλλην, οὐκ Ἰουδαῖος»),
Βαρβαρισμὸς τότε ἐκαλεῖτο ἐν ταῖς δέκα γενεαῖς τοὖ χρόνου τὸ ἐπώνυμον.

<Β.> ΢κυθισμός
En el principio Adán fue moldeado de la tierra en el sexto día y fue
vivificado al recibir el aliento [de Dios] (no fue, como algunos piensan, comenzado
en el quinto y terminado en el sexto [día]; la inteligencia de los que dicen esto ha
sido inducida a error). Era puro y libre de maldad, no tenía un nombre distinto ni
una denominación en función de una opinión, una idea o un modo de vida
distintivo <sino> que era llamado únicamente “Ad{n”, que quiere significar
“hombre”. Una mujer para él y semejante a él fue formada de él mismo, del mismo
cuerpo, <por> el mismo aliento. Este tuvo hijos varones y mujeres. Y después de
vivir novecientos treinta años se produjo su muerte. El hijo de Adán fue Set, el hijo
de Set fue Enós y sus sucesores fueron Cainán, Mahalaleel y Jared. Como dice la
tradición que llegó hasta nosotros, las acciones malvadas en el mundo comenzaron
desde aquí; al principio por la desobediencia de Adán, luego por el fratricidio de
Caín, pero ahora, desde los tiempos de Jared en adelante, [aparecieron] la
hechicería y la magia, el libertinaje, el adulterio y la injusticia. Pero no había alguna
idea distinta, ni opinión cambiada, sino una lengua y una raza esparcida sobre la
tierra en aquel tiempo. A este [Jared] le nació un hijo cuyo nombre fue Enoc, el cual
“agradó a Dios y no fue hallado, pues se lo llevó Dios”xix y “no vio muerte”xx. Enoc
engendró a Matusalén, Matusalén a Lamec, y Lamec a Noé. Y el justo juicio de
Dios trajo las aguas del diluvio e hizo morir a toda carne en el mundo, hombres y
bestias, pero guardó a Noé en el arca que le había mandado [construir] porque le
había complacido y había hallado gracia ante Él - a Noé mismo, a sus tres hijos
Sem, Cam y Jafet, a su propia esposa y a las mujeres de sus tres hijos -, de suerte
que en aquel tiempo ocho almas humanas fueron salvadas de las aguas del diluvio
en el arca, y toda clase de bestias y animales, ganado y de los otros – de algunos
una pareja, de otros siete – para garantizar la subsistencia de todas las criaturas
sobre la tierra. Así pasó la décima generación, de dos mil doscientos sesenta y dos
años. Y el diluvio cesó y Noé y su casa fueron los [únicos] que quedaron en el
mundo. Todavía no había una opinión diferente, ni un pueblo que se diferenciara
en algo, ni nombre de una secta ni tampoco idolatría. Pero, puesto que cada
hombre seguía su propio parecer (pues no había una ley; cada uno era ley para sí
mismo y seguía su propia opinión, según el uso dado por el apóstol – no sólo de
“Barbarie” sino también de otras *palabras+ – cuando dice: “En Cristo Jesús no hay
B{rbaro, ni Escita, ni Griego ni Judío”xxi), entonces la época de las diez
generaciones fue llamada con la denominación de “Barbarie”.

B. Escitianismo
Μετὰ δὲ τὸν κατακλυσμὸν ἐπιστάσης τ῅ς λάρνακος τοὖ Νῶε ἐν τοῖς
ὄρεσι τοὖ Ἀραρὰτ ἀνὰ μέσον Ἀρμενίων καὶ Καρδυαίων ἐν τ῵ Λουβὰρ ὄρει
καλουμένῳ, ἐκεῖσε πρώτως κατοίκησις γίνεται μετὰ τὸν κατακλυσμὸν τῶν
ἀνθρώπων κἀκεῖ φυτεύει ἀμπελῶνα Νῶε ὁ προφήτης, οἰκιστής τε γίνεται τοὖ
τόπου. Γίνονται δὲ τοῖς αὐτοὖ παισὶν (οὐ γὰρ ἔτι αὐτὸν ἐμφαίνει γεγεννηκέναι)
παῖδες καὶ παίδων παῖδες ἕως πέμπτης γενε᾵ς ἐτῶν ἑξακοσίων πεντήκοντα
ἐννέα, πάρεξ τοὖ ΢ήμ. Κατὰ ἀκολουθίαν δὲ τοὖ ἑνὸς υἱοὖ διέξειμι τὴν
γενεαλογίαν· ΢ὴμ τοίνυν γεννᾶ τὸν Ἀρφαξάδ, Ἀρφαξὰδ τὸν Κην᾵, Κην᾵ τὸν
΢άλα, ΢άλα τὸν Ἔβερ, εὐλαβ῅ καὶ θεοσεβ῅, Ἔβερ τὸν Υαλέκ. Καὶ οὐδὲν ἦν ἐπὶ
τ῅ς γ῅ς οὐχ αἵρεσις, οὐ γνώμη ἑτέρα καὶ ἑτέρα, ἀλλ΄ ἥ μόνον ἄνθρωποι
ἐκαλοὖντο, «ἑνὸς χείλους καὶ μι᾵ς γλώττης». Ἦν δὲ μόνον ἀσέβεια καὶ
εὐσέβεια ὁ κατὰ φύσιν νόμος καὶ ἡ κατὰ φύσιν ἑκάστου θελήματος οὐκ ἀπὸ
διδασκαλίας οὔτε ἀπὸ συγγραμμάτων [συγγραφέων] πλάνη, οὐκ Ἰουδαϊσμὸς
οὐχ Ἑλληνισμὸς οὐχ αἵρεσις ἑτέρα τις, ἀλλ΄ ὡς εἰπεῖν ἡ νὖν πίστις
ἐμπολιτευομένη ἐν τῆ ἄρτι ἁγίᾳ τοὖ θεοὖ καθολικῆ ἐκκλησίᾳ, ἀπ΄ ἀρχ῅ς οὗσα
καὶ ὕστερον πάλιν ἀποκαλυφθεῖσα. Σ῵ γὰρ βουλομένῳ φιλαλήθως ἰδεῖν ἀρχὴ
πάντων ἐστὶν ἡ καθολικὴ καὶ ἁγία ἐκκλησία, ἐξ αὐτοὖ τοὖ σκοποὖ. Ἀδὰμ γὰρ
<ὁ> πρωτόπλαστος πέπλασται οὐκ ἐμπερίτομος, ἀλλ΄ ἀκροβύστης μὲν τῆ
σαρκί, οὐκ εἰδωλολάτρης δὲ ἦν καὶ ᾔδει πατέρα θεὸν καὶ υἱὸν καὶ ἅγιον
πνεὖμα· προφήτης γὰρ ἦν. Οὐκ ἔχων τοίνυν περιτομὴν οὐκ ἦν Ἰουδαῖος, ξόανα
δὲ μὴ προσκυνῶν ἥ ἄλλο τι οὐκ ἦν εἰδωλολάτρης· προφήτης γὰρ <ἦν> ὁ Ἀδὰμ
καὶ ᾔδει ὅτι ὁ πατὴρ εἶπε τ῵ υἱ῵ «ποιήσωμεν ἄνθρωπον». Σί οὗν ἦν, μήτε
περιτομὴν ἔχων μήτε εἴδωλα σέβων, ἀλλ΄ ὅτι τοὖ Φριστιανισμοὖ τὸν
χαρακτ῅ρα ὑποφαίνων ἐδείκνυτο; Οὕτως καὶ ἐπὶ τοὖ Ἄβελ καὶ ἐπὶ τοὖ ΢ὴθ καὶ
ἐπὶ τοὖ Ἐνὼς καὶ ἐπὶ τοὖ Ἐνὼχ καὶ ἐπὶ τοὖ Μαθουσάλα καὶ ἐπὶ τοὖ Νῶε καὶ ἐπὶ
τοὖ Ἔβερ ἄχρι τοὖ Ἀβραὰμ διαληπτέον. Ἐνήργει δὲ τότε εὐσέβειά τε καὶ
ἀσέβεια, πίστις καὶ ἀπιστία· πίστις μὲν ἐπέχουσα τοὖ Φριστιανισμοὖ τὴν
εἰκόνα, ἀπιστία δὲ ἐπέχουσα ἀσεβείας τὸν χαρακτ῅ρα καὶ παρανομίας,
ἐναντία τοὖ κατὰ φύσιν νόμου, ἕως τοὖ προδεδηλωμένου χρόνου. Πέμπτῃ
τοίνυν γενεᾶ μετὰ τὸν κατακλυσμόν, πληθυνόντων ἄρτι τῶν ἀνθρώπων ἀπὸ
τῶν τριῶν υἱῶν τοὖ Νῶε, κατὰ διαδοχὴν παίδων παῖδες καὶ τούτων παῖδες
γεγόνασιν ἑβδομήκοντα δύο τὸν ἀριθμὸν ἐν κόσμῳ ἀρχηγέται καὶ
κεφαλαιωταί. Ἐπεκτεινόμενοι δὲ καὶ πρόσω βαίνοντες ἀπὸ τοὺ Λουβὰρ ὄρους
καὶ ὁρίων τ῅ς Ἀρμενίας τουτέστιν Ἀραρὰτ τ῅ς χώρας γίνονται ἐν πεδίῳ
΢εναάρ, ἔνθα που ἐπελέξαντο· κεῖται δὲ αὕτη ἡ ΢εναὰρ νυνὶ ἐν χώρᾳ τῆ
Περσίδι· ἦν δὲ πάλαι Ἀσσυρίων. Ἐκεῖσε τοίνυν συνδυάσαντες συμβούλιον
λαμβάνουσι μετ΄ ἀλλήλων πύργον καὶ πόλιν οἰκοδομ῅σαι· ἀπὸ δὲ τοὖ
κλίματος τοὖ πρὸς Εὐρώπην εἰς Ἀσίαν κεκλικότες ἐπωνομάσθησαν πάντες
κατὰ τὴν τοὖ χρόνου ἐπίκλησιν ΢κύθαι. Κτίζουσι δὲ τὴν πυργοποιίαν καὶ
οἰκοδομοὖσι τὴν Βαβυλῶνα.
Después del diluvio, cuando el arca de Noé se detuvo sobre las cimas del
Ararat, entre Armenia y Carduciaxxii, en el monte llamado Lubar, fue allí la primera
morada de los hombres después del diluvio y aquí plantó Noé el profeta una viña,
y fue un habitante del lugar. Sus hijos (pues no se dice que él hubiera engendrado
otros más) tuvieron hijos, y los hijos de sus hijos hasta la quinta generación,
seiscientos cincuenta y nueve años, sin contar a Sem. Expongo con detalle la
genealogía de la sucesión de un hijo: Sem engendró a Arfaxad, Arfaxad a
Cainánxxiii, Cainán a Sala, Sala a Eber, piadoso y religioso, y Eber a Peleg. Y no
había sobre la tierra ninguna secta, ni una y otra opinión, sino que eran llamados
solamente hombres, “de una palabra y una lengua”xxiv. Había sólo impiedad y
piedad, la ley natural y el error natural de cada voluntad, no surgidos de la
enseñanza ni de las obras [de los escritores]; no había Judaísmo ni Helenismo ni
ninguna otra secta sino – por decirlo así – la fe actual, que al presente es vivida en
la santa Iglesia universal de Dios, que existía desde el principio y que fue revelada
nuevamente después. Para el que sinceramente quiere - desde su objeto mismo –
comprender, la santa y universal Iglesia es el principio de todo. Pues Adán, <el>
primero en ser moldeado, fue moldeado no circuncidado sino con la carne
incircuncisa, no era idólatra y conocía a Dios Padre, al Hijo y al Espíritu Santo,
pues era un profeta. En efecto, al no estar circuncidado no era Judío, pero al no
adorar imágenes talladas o alguna otra cosa, no era idólatra; pues Adán era profeta
y sabía que el Padre le dijo al Hijo: “Hagamos al hombre”xxv. Ciertamente, ¿qué era
– puesto que ni estaba circuncidado ni adoraba ídolos – sino el que indicaba, el que
deja entrever la marca distintiva del Cristianismo? De esta manera hay que
considerar también a Abel, a Set, a Enós, a Enoc, a Matusalén, a Noé, a Eber, hasta
a Abraham. En ese entonces la piedad y la impiedad, la fe y la incredulidad ya
actuaban: una fe que tenía en ella la imagen del Cristianismo, y una incredulidad
que sobrellevaba la marca distintiva de la impiedad y de la transgresión, contraria
a la ley natural, hasta el tiempo previamente mencionado. En la quinta generación
después del diluvio, habiéndose extendido enseguida los hombres a partir de los
tres hijos de Noé a través de la sucesión de los hijos de los hijos y los hijos de estos,
surgieron en el mundo un total de setenta y dos jefes y principales. Pero
extendiéndose más allá, salieron del monte Lubar y de las cimas de Armenia, esto
es, de la región de Ararat y llegando a la llanura de Sinar, eligieron [quedarse] por
allí; esta Sinar está situada actualmente en la región de Persia, pero en la
antigüedad era de los Asirios. Cuando se juntaron en aquel lugar celebraron entre
ellos una asamblea para construir una torre y una ciudad; por haber descendido
desde la región de Europa a Asia todos fueron llamados Escitas, de acuerdo al
sobrenombre [dado] en aquella época. Llevaron a cabo la construcción de la torre y
edificaron Babilonia.
Καὶ οὐκ ηὐδόκησεν ὁ θεὸς ἐπὶ τ῵ ἔργῳ τ῅ς αὐτῶν ἀνοίας· διεσκέδασε
γὰρ αὐτῶν τὰς γλώττας καὶ ἀπὸ μι᾵ς εἰς ἑβδομήκοντα δύο διένειμεν κατὰ τὸν
τῶν τότε ἀνδρῶν ἀριθμὸν εὑρεθέντων, ὅθεν καὶ Μέροπες ο὘τοι κέκληνται διὰ
τὴν μεμερισμένην φωνήν, καὶ τὸν πύργον ἀνέμων βολὴ κατέστρεψεν.
Ἐμερίσθησαν γοὖν ἐπὶ π᾵σαν τὴν γ῅ν δεξιά τε καὶ εὐώνυμα, οἱ μὲν
παλίνορσοι ὅθεν ἐκβεβήκασιν, ἄλλοι δὲ ἐπὶ τὰ πρόσω τ῅ς ἀνατολ῅ς
κεχωρηκότες, ἕτεροι δὲ τὴν Λιβύην κατειλήφασιν· ὡς καὶ περὶ τούτων τὴν
ἀκρίβειαν εἴ τις ἐθέλοι καταλαβέσθαι, εὕροι ἅν ἕκαστον τῶν προκεχωρηκότων
καθ΄ ἑκάστην τινὰ πατρίδα πῶς εἴληχε τὸν κλ῅ρον, ὡς ὁ Μιστρὲμ μὲν
διαδέχεται τὸν τ῅ς Αἰγύπτου κλ῅ρον, Φοὺς δὲ τὴν Αἰθιοπίδα, Χοὖς τὰ
Ἀξωμιτικὰ μέρη, Ῥέγμα καὶ ΢αβακαθὰ καὶ Θωϋὰν καὶ Λοὺδ τὰ πρὸς τῆ
Γαραμῶν χώρᾳ. Καὶ ἵνα μὴ εἰς πολὺ πλάτος ποιήσωμαι τὴν ἐνταὖθα σύνταξιν
τοὖ προοιμίου, ἐλεύσομαι πάλιν ἐπὶ τὸ προκείμενον καὶ κατὰ τὴν διαδοχὴν
αὗθις ἐπιλήψομαι τ῅ς ἀκολουθίας.

Γ. Ἑλληνισμός

Μεταξὺ γοὖν τοὖ Ἔβερ καὶ τοὖ Υαλὲκ καὶ τ῅ς πυργοποιίας καὶ πρώτης
πόλεως μετὰ τὸν κατακλυσμὸν κτισθείσης ἐπ΄ αὐτῆ τῆ οἰκοδομῆ ἀρχὴ λοιπὸν
συμβουλίας ἀθροισμοὖ καὶ τυραννίδος γίνεται. Νεβρὼδ γὰρ βασιλεύει υἱὸς τοὖ
Φοὺς τοὖ Αἰθίοπος, ἐξ ο὘ Ἀσοὺρ γεγέννηται. Σούτου ἡ βασιλεία ἐν Ὀρὲχ
γεγένηται καὶ ἐν Ἀρφὰλ καὶ Φαλάννῃ· κτίζει δὲ καὶ τὴν Θειρὰς καὶ τὴν Θοβὲλ
καὶ Λόβον ἐν τῆ Ἀσσυρίων χώρᾳ. Σοὖτόν φασι παῖδες Ἑλλήνων εἶναι τὸν
Ζωροάστρην, ὃς πρόσω χωρήσας ἐπὶ τὰ ἀνατολικὰ μέρη οἰκιστὴς γίνεται
Βάκτρων. Ἐντεὖθεν τὰ κατὰ τὴν γ῅ν παράνομα διανενέμηται· ἐφευρετὴς γὰρ
ο὘τος γεγένηται κακ῅ς διδαχ῅ς, ἀστρολογίας καὶ μαγείας, ὥς τινές φασι περὶ
τούτου τοὖ Ζωροάστρου· πλήν, ὡς ἡ ἀκρίβεια περιέχει, τοὖ Νεβρὼδ τοὖ
γίγαντος ο὘τος ἦν ὁ χρόνος, πολὺ δὲ ἀλλήλων τ῵ χρόνῳ διεστήκασιν ἄμφω, ὅ
τε Νεβρὼδ καὶ ὁ Ζωροάστρης. Υαλὲκ δὲ γεννᾶ τὸν Ῥαγαὖ, Ῥαγαὖ τὸν ΢εροὺχ
τὸν ἑρμηνευόμενον ἐρεθισμόν, ἀφ΄ ο὘ ἤρξατο εἰς ἀνθρώπους ἡ εἰδωλολατρεία
τε καὶ ὁ Ἑλληνισμός, ὡς ἡ ἐλθοὖσα εἰς ἡμ᾵ς γνῶσις περιέχει. Οὔπω δὲ ἐν
ξοάνοις καὶ ἐν τορείαις λίθων ἥ ξύλων ἥ ἀργυροτεύκτων ἥ <ἐκ> χρυσοὖ ἥ
ἄλλης τινὸς ὕλης πεποιημέναις, μόνον δὲ διὰ χρωμάτων καὶ εἰκόνων ἡ τοὖ
ἀνθρώπου διάνοια ἑαυτῆ ἐφηύρατο τὴν κακίαν καὶ διὰ τοὖ αὐτεξουσίου καὶ
λογιότητος καὶ νοὖ ἀντὶ τ῅ς ἀγαθότητος τὸ παράνομον ἐφηύρατο. Γίνεται δὲ
τ῵ ΢εροὺχ παῖς ὁ Ναχώρ, Ναχὼρ δὲ γεννᾶ τὸν Θάρρα. Ἐντεὖθεν γέγονεν
ἀνδριαντοπλασία ἀπὸ πηλουργίας καὶ κεραμικ῅ς ἐπιστήμης ἐκ τ῅ς τοὖ Θάρρα
τούτου τέχνης. Περιέστη δὲ ὁ αἰὼν εἰς εἰκοστὴν γενεὰν ἕως τούτου, ἐτῶν
τρισχιλίων τριακοσίων τριάκοντα δύο.
Y Dios no se complació con el producto de la insensatez de ellos, pues
dispersó sus lenguas y las dividió de una en setenta y dos, según el número de
hombres que se encontraban entonces, por causa de lo cual estos fueron llamados
Méropes debido a que su lenguaje había sido dividido xxvi, y la torre fue derribada
por el golpe de los vientos. En efecto, habiendo sido dispersados a diestra y
siniestra por toda la tierra, algunos volvieron al lugar del que habían salido, otros
se fueron hacia las [tierras] que están hacia el este, y otros llegaron a Libia; de
manera que si alguno quisiera tener la certeza acerca de estos [pueblos],
averiguaría cómo a cada uno de los que emigraron le tocó en parte un país en
particular: Mizraim recibió por herencia la parte de Egipto, Cus la de Etiopía, Put
la parte de Aksum, Raama, Sabteka, Tovan y Lud las tierras alrededor de la región
de Gamara. Y a fin de no hacer aquí demasiado extensa la composición del
proemio, más tarde volveré de nuevo sobre el tema y lo retomaré según el orden
de la sucesión.

C. Helenismo

En el intervalo entre Eber y Peleg, la construcción de la torre y la primera


ciudad que fue fundada después del diluvio, durante la construcción misma
ocurrió por lo demás el comienzo de la consolidación de la asamblea deliberante y
de la realeza. Nimrod, el hijo de Cus el etíope, del cual fue engendrado Asur,
gobernó como rey. El reino de este comenzó en Erech, Arrafa y Calne; también
fundó Tiras, Tubal y Labán, en la región de los Asirios. Los Griegos incultos dicen
que este era Zoroastro el cual, al marchar más allá, hacia las partes orientales, se
convirtió en el fundador de Bactria. De aquí se han dispersado sobre la tierra las
transgresiones, pues este ha sido el inventor de la enseñanza perniciosa, de la
astrología y la magia, como algunos dicen acerca del tal Zoroastro. Pero – para ser
precisos – este era el tiempo de Nimrod el gigante; estos dos, Nimrod y Zoroastro,
están muy separados el uno del otro en el tiempo. Peleg engendró a Reu, Reu a
Serug – que significa “rebelión” – a partir del cual la idolatría y el Helenismo
comenzaron entre los hombres, como sostiene el conocimiento que llegó a
nosotros. La inteligencia del hombre inventó la maldad para sí misma y por medio
de su libre albedrío, su razonamiento y su intelecto, inventó la transgresión en
lugar de la bondad, pero no con estatuas cinceladas o tallas hechas de madera,
piedra, o fabricadas en plata, oro, o algún otro material, sino solamente por medio
de pinturas e imágenes. Serug tuvo un hijo, Nacor, y Nacor engendró a Taré. En
ese momento comenzó el modelado de estatuas de arcilla y el arte de la cerámica, a
partir de la técnica de este Taré. El mundo llegó con este a la vigésima generación,
[abarcando] alrededor de tres mil trescientos treinta y dos años.
Καὶ οὐδεὶς πώποτε τῶν προτέρων ἀνθρώπων πρὸ πατρὸς υἱὸς ἐτελεύτα,
ἀλλὰ πατέρες πρὸ παίδων τελευτῶντες τοὺς υἱοὺς διαδόχους κατελίμπανον
(καὶ μή τις λεγέτω περὶ τοὖ Ἄβελ· οὐ γὰρ θανάτῳ ἰδίῳ τέθνηκεν)· ἐξότε δὲ
Θάρρα ἀντίζηλον τ῵ θε῵ προεστήσατο διὰ τ῅ς ἰδίας πηλουργίας
τεχνησάμενος, τὰ ὅμοια οἷς ἔπραξεν ἀπὸ τ῅ς δίκης ἀπείληφε καὶ αὐτὸς
παραζηλωθεὶς διὰ τοὖ ἰδίου τέκνου. Ὅθεν θαυμάσασα ἡ θεία γραφὴ
ἐπεσημήνατο λέγουσα «καὶ ἀπέθανεν Ἀρρὰν ἐνώπιον Θάρρα τοὖ πατρὸς
αὐτοὖ ἐν τῆ γῆ τ῅ς γεννήσεως αὐτοὖ». Ἕως τούτου ἔμεινε ΢κυθική τις διαδοχὴ
καὶ ἐπίκλησις. Οὔπω δὲ ἦν τις αἵρεσις, οὔπω μηχανή τις ἕτέρα ἥ μόνον
«<πρώτη> πορνεία, ἐπίνοια εἰδώλων». Καὶ ἔνθεν ἐθεοποιήσαντο ἥ
κακοδαίμονας τυράννους ἥ γόητας φαντάσαντας τὴν οἰκουμένην, τιμήσαντες
τὰ τούτων μνήματα, καὶ μετέπειτα πολλ῵ τ῵ χρόνῳ τοὺς περὶ Κρόνον καὶ Δία
Ῥέαν τε καὶ Ἥραν καὶ τοὺς ἀμφ΄ αὐτούς, ἔπειτα δὲ Ἀκινάκην σέβοντες οἵ τε
τῶν ΢κυθῶν ΢αυρομάται Ὄδρυσόν τε τῶν Θρᾳκῶν προπάτορα, ἐξ ο὘ τὸ γένος
κατάγεται Υρυγῶν· ὅθεν καὶ Θρᾶκες ἀπὸ τοὖ Θήρας ἐπίκλην τοὖ ἐν τῆ
πυργοποιίᾳ γεγενημένου καλοὖνται. Περιέστη δὲ π᾵ς ὁ χρόνος ἐντεὖθεν
λαβούσης τ῅ς πλάνης ἀρχὴν εἰς τὸν προδηλούμενον καιρόν, φύρων λοιπὸν τὰς
ὁδούς· συγγραφεῖς τε ἔνθεν καὶ ἱστοριογράφοι ἀπὸ τ῅ς τῶν Αἰγυπτίων
ἐρανισάμενοι ἐθνομύθου πλάνης, ὅθεν δὴ τὰ τ῅ς φαρμακείας καὶ μαγείας
ηὑρέθη. Μετηνέχθη δὲ ταὖτα εἰς Ἕλληνας ἀπὸ τ῅ς ἡλικίας Κέκροπος. Καὶ ἦν
μἐν κατὰ τοὖτον τὸν καιρὸν Νίνος ἐν Ἀσσυρίοις καὶ ΢εμίραμις, σύγχρονοι
ὄντες τ῵ Ἀβραάμ, Αἰγυπτίων δὲ ἑκκαιδεκάτη δυναστεία· οἱ ἐν ΢ικυῶνι δὲ τότε
μόνοι ἐβασιλεύοντο, ἧς βασιλείας ἀρχὴ γέγονεν Εὔρωψ.

Δ. Ἰουδαϊσμός

1. Καὶ ὁ θεὸς ἐπιλέγεται τὸν Ἀβραὰμ τ῵ αὐτ῵ χαρακτ῅ρι τ῅ς ἁγίας


καθολικ῅ς ἐκκλησίας ἐν ἀκροβυστίᾳ πιστὸν καὶ ἐν εὐσεβείᾳ τελειότατον, ἐν
γνώσει προφήτην ἐν βίῳ εὐαγγελικὴν κεκτημένον ἀναστροφήν. Οἴκοι γὰρ
γέγονε πατέρα τιμῶν, καλούμενος <δὲ> ὑπὸ τοὖ λόγου καὶ τῶν οἰκείων
ἀπετάσσετο, πειθόμενος [δὲ] τ῵ καλοὖντι, ὥσπερ οἰ περὶ Πέτρον καὶ Ἀνδρέαν
καὶ Ἰάκωβον καὶ Ἰωάννην. Καὶ ἵνα μὴ πάλιν μηκύνω τὸν λόγον, συνελὼν ἐρῶ.
Εἰς ἔτη γὰρ ἐλάσας ο὘τος ὁ πατριάρχης ἐνενήκοντα ἐννέα ὑπὸ τοὖ θεοὖ
χρηματίζεται εἰς περιτομὴν καὶ ἄρχεται ἔνθεν ὁ χαρακτὴρ τοὖ Ἰουδαϊσμοὖ
μετὰ τὸν Ἑλληνισμόν· καὶ ἦν <ἀπὸ> τ῅ς τοὖ κόσμου καταβολ῅ς εἰκοστὴ πρώτη
γενεά, ἔτη τρισχίλια τετρακόσια τριάκοντα ἕν. ΢κυθισμὸς γὰρ ἀπὸ τοὖ
κατακλυσμοὖ ἄχρι τοὖ πύργου καὶ τοὖ ΢ερούχ, ἀπὸ δὲ τοὖ ΢εροὺχ ἕως τοὖ
Ἀβραὰμ καὶ δεὖρο Ἐλληνισμός,
Y de los primeros hombres, jamás ningún hijo murió antes que el padre,
sino que los padres, al morir antes que los hijos, dejaban a los hijos como sucesores
(y que nadie mencione el caso de Abel, pues no murió de muerte natural); pero
desde el momento en que Taré había erigido ante Dios un adversario hecho de la
propia arcilla, recibió de la justicia [divina] lo mismo que había hecho y él mismo
fue movido a celos por medio de su propio hijo. Por lo cual la divina Escritura
manifiesta asombro al decir: “Y murió Har{n antes que Taré, su padre, en la tierra
de su nacimiento”xxvii. Hasta este [tiempo] permaneció algún tipo de sucesión y la
denominación de Escita, pero no existía ninguna secta ni ningún otro artificio más
que “la <primera> fornicación, la invención de los ídolos”xxviii. A partir de aquí
deificaron a tiranos desgraciados o a charlatanes que embaucaron al mundo,
honraron sus tumbas, y mucho tiempo después deificaron a Cronos y a Zeus, a Rea
y a Hera y a los [descendientes] de ambos; luego honraron a Acinaces, al que los
Escitas Saurómatas llaman Odrisos, el antepasado de los Tracios, del cual
desciende la estirpe de los Frigios. También por esto son llamados Tracios, por el
nombre de Thera, que fue engendrado durante la construcción de la torre. Pero
toda esta época cambió cuando el error tuvo su principio hacia el momento antes
mencionado, trastornando las maneras; después, los escritores y los historiadores
lo recogieron del engaño de la mitología de los Egipcios, y a partir de allí fueron
descubiertas la hechicería y la magia. Estas cosas fueron llevadas a los Griegos en
la época de Cécrope. Por este tiempo Nino y Semíramis, que son contemporáneos
de Abraham, estaban en Asiria, y en Egipto la decimosexta dinastía; pero los
únicos reyes que había en ese entonces estaban en Siciónxxix, de cuyo reino Europs
fue el primer [rey].

D. Judaísmo

1. Y Dios escogió a Abraham, quien tuvo un género de vida con el mismo


carácter que la santa Iglesia universal: fiel en la incircunsición, perfecto en la
piedad, profeta en el conocimiento, conforme al Evangelio en su vida. Vivió en su
casa honrando a su padre, pero al ser llamado por la Palabra [de Dios] se separó de
sus parientes, obedeciendo al que lo llamaba, como Pedro, Andrés, Jacobo y Juan.
Y para no extender el discurso nuevamente, continuaré haciendo un resumen.
Cuando este patriarca llegó a la edad de noventa y nueve años le fue ordenado por
Dios el circuncidarse, y a partir de allí comienza la característica que da origen al
Judaísmo, después del Helenismo; y esta fue la vigésima primera generación, tres
mil cuatrocientos treinta y un años después de la fundación del mundo. El
Escitianismo estuvo desde el diluvio hasta la torre [de Babel] y Serug, el Helenismo
dese Serug hasta Abraham e incluso hasta hoy,
ἀπὸ δὲ Ἀβραὰμ οὔπω ἐπώνυμον ἦν αἰρέσεως ἀλλ΄ ἥ μόνον τ῅ς αὐτοὖ
θεοσεβείας τοὔνομα· Ἀβράμιοι τοίνυν οἱ ἀπὸ Ἀβραὰμ ἐκαλοὖντο. Παῖδες γὰρ
ὑπ῅ρξαν τούτῳ ὀκτώ, Ἰσαὰκ δὲ ὁ κληρονόμος μόνος ἦν, διότι καὶ κατὰ γνώμην
πατρὸς ἐβίου θεοσεβείᾳ προσανέχων καὶ κατ΄ ἐπαγγελίαν θεοὖ τ῵ πατρὶ
ἐδεδώρητο. Ἔσχε δὲ πρὸ τούτου τὸν Ἰσμαὴλ ἀπὸ παιδίσκης τ῅ς Ἄγαρ,
Φεττούρα δὲ τούτῳ τίκτει παῖδας ἕξ. Διεμερίσθησαν δὲ ο὘τοι ἐπὶ τὴν εὐδαίμονα
Ἀραβίαν λεγομένην· Ζεμρὰν καὶ Ἰεζὰν καὶ Ἰεσβὸκ καὶ Ζωυὲ καὶ Ἐμαδὲμ καὶ
Μαδιάμ. Καὶ «ὁ τ῅ς παιδίσκης» (Ἰσμαὴλ δὲ ὡς ἔφην τούτῳ ἦν ὄνομα),
καταλαμβάνει δὲ ο὘τος καὶ κτίζει τὴν Υαρὰν καλουμένην ἐν τῆ ἐρήμῳ. Σούτῳ
παῖδες γίνονται δεκαδύο τὸν ἀριθμόν, ἐξ ὧν αἱ φυλαὶ τῶν Ἀγαρηνῶν τῶν καὶ
Ἰσμαηλιτῶν, ΢αρακηνῶν δὲ τανὖν καλουμένων. Γεννᾶ δὲ Ἰσαὰκ δύο παῖδας,
Ἠσαὖ τε καὶ Ἰακώβ, καὶ ἐκαλεῖτο τότε τὸ γένος τῶν θεοσεβῶν Ἀβράμιοι τε καὶ
Ἰσάκιοι. Διορισθέντος δὲ τοὖ Ἠσαὖ ἐπὶ τὴν Ἰδουμαίαν πρὸς τῆ μεσημβρίᾳ τ῅ς
Φαναὰν κειμένην χώραν καὶ ἀνατολῆ οἰκιστὴς γίνεται τοὖ ΢ηεὶρ ὄρους καὶ
πόλιν κτίζει [τὴν] Ἐδώμ, τὴν Ῥοκὸμ καὶ Πέτραν καλουμένην. Γίνονται δὲ τούτῳ
παῖδες καὶ ἡγεμονεύουσιν ἐν τῆ Ἰδουμαίᾳ ἕκαστος κατὰ διαδοχήν, οἳ καὶ
ἐκαλοὖντο ἡγεμόνες Ἐδώμ. Ἐξ ο὘περ πέμπτος κατὰ διαδοχὴν ὁ Ἰώβ,
ὑπεξαιρουμένου τοὖ Ἀβραὰμ τοὖ ἀριθμοὖ τούτου, ἀπὸ δὲ Ἰσαὰκ
ἀριθμουμένου· Ἰσαὰκ γὰρ γεννᾶ τὸν Ἠσαὖ, Ἠσαὖ τὸν Ῥαγουήλ, Ῥαγουὴλ τὸν
Ζαρά, Ζαρὰ τὸν Ἰώβ, πρὶν μὲν καλούμενον Ἰωβὰβ ὕστερον δὲ κληθέντα Ἰώβ,
ὀλίγον ἔμπροσθεν πρὸ τοὖ γενομένου αὐτ῵ πειρασμοὖ. Ἦν δὲ περιτομὴ
πολιτευομένη. Ἰακὼβ δὲ ἀποδιδράσκει ἀπὸ προσώπου Ἠσαὖ τοὖ ἀδελφοὖ διὰ
μ῅νιν αὐτοὖ κατὰ συμβουλίαν πατρὸς καὶ μητρὸς ἐπὶ τὴν Μεσοποταμίαν
Υαδάν, ἐπέκεινα τ῅ς Μεσοποταμίας ΢ουβά· ὃς ἄγεται ἐκεῖθεν τ῅ς ἰδίας
συγγενείας γαμετὰς τέσσαρας τὸν ἀριθμὸν καὶ κυἸσκουσιν αὐτ῵ παῖδας
δεκαδύο, τοὺς καὶ πατριάρχας ἐπικληθέντας. Παλινδρομοὖντι δὲ αὐτ῵ ἐπὶ τὴν
Φανανῖτιν γ῅ν πρὸς τὸν ἴδιον αὐτοὖ πατέρα Ἰσαὰκ καὶ μητέρα Ῥεβέκκαν
γίνεταί τις αὐτ῵ ὀπτασία ἐκ θεοὖ παρὰ τὰς τοὖ Ἰορδάνου διεκβολάς (Ἰαβὸκ δὲ
τὸν χειμάρρουν καλοὖσιν), ἔνθα που ἐθεάσατο παρεμβολὰς ἀγγέλων. «Καὶ
ἰδού, φησίν, ἄνθρωπος ἀφ΄ ἑσπέρας καὶ συνεπάλαιεν αὐτ῵ ἄχρι τ῅ς ἕω», ὃν
ἄγγελον ἐπεσημήνατο ἡ γραφή. Ὃς κατ΄ εὐλογίαν δίδωσι τ῵ Ἰακὼβ ἀξιώματος
ὄνομα τὸ Ἰσραήλ. Διαναστὰς δὲ ἐκεῖθεν Ἰακὼβ ἐπωνόμασε τὸ ὄνομα τοὖ τόπου
εἶδος θεοὖ. Ἐπειδὴ <δὲ> ὁ πρὸς αὐτὸν διὰ τ῅ς εὐλογίας φήσας «οὐκέτι
κληθήσεται τὸ ὄνομα σου Ἰακώβ, ἀλλ΄ Ἰσραὴλ κληθήσεται» καὶ διέστειλε
λέγων ὅτι «ἐνίσχυσας μετὰ θεοὖ καὶ μετὰ ἀνθρώπων δυνατὸς ἔσῃ», ἀπὸ
τούτου τοὖ χρόνου Ἰσραηλῖται καλοὖνται.
2. Καὶ ὁ Ἰσραὴλ μετὰ τὴν τοὖ Ἰωσὴφ εἰς Αἴγυπτον κάθοδον κάτεισι καὶ
αὐτὸς σὺν παντὶ τ῵ οἴκῳ αὐτοὖ υἱῶν τε καὶ ἐκγόνων, γυναικῶν τε τῶν
προειρημένων καὶ ἄλλων, ἐν ἑβδομήκοντα ψυχαῖς τὸν ἀριθμόν. Διατρίβει δὲ τὸ
γένος τοὖ Ἰσραὴλ ἐν τῆ τῶν Αἰγυπτίων χώρᾳ γενεὰς πέντε.
pero no hubo nombre de ninguna secta derivado de Abraham sino que tomaron el
nombre únicamente por razón de su piedad; en efecto, los que derivan de
Abraham fueron llamados Abrahamianos. Abraham tuvo ocho hijos, pero el único
heredero fue Isaac, no sólo porque de acuerdo al parecer del padre vivió
aplicándose a la piedad sino también porque fue dado a su padre conforme a la
promesa de Dios. Antes de este tuvo a Ismael de Agar, la esclava, y Cetura dio a
luz seis hijos. Estos fueron esparcidos por la llamada “Arabia feliz”: Zimram,
Jocs{n, Isbac, Súa, Med{n y Madi{n. Y “el hijo de la esclava” (como dije, su nombre
fue Ismael) ocupó y construyó en el desierto [la ciudad] llamada Parán. A él le
nacieron doce hijos, de los cuales [proceden] las tribus de los Agarenos, también
conocidos como Ismaelitas, que al presente son llamados Sarracenos. Isaac
engendró dos hijos, Esaú y Jacob, y entonces el pueblo de los que adoran a Dios fue
llamado “Abrahamianos” e “Isaaquitas”. Cuando Esaú se trasladó a Idumea, a la
región situada al sureste de Canaán, se convirtió en el colonizador de los montes
de Seir y fundó una ciudad en Edom, llamada Requem y también Petra. Esaú tuvo
hijos que gobernaron, cada uno a su turno, en Idumea, los cuales fueron llamados
“soberanos de Edom”. El quinto en número a partir de ellos, exceptuando a
Abraham de esta cuenta pero contando desde Isaac, fue Job; pues Isaac engendró a
Esaú, Esaú a Reuel, Reuel a Zera y Zera a Job, que antes era llamado Jobab pero
después fue llamado Job, poco antes de la prueba que le sucedió. La circuncisión
era una práctica acostumbrada. Por consejo de su padre y de su madre Jacob huyó
de su hermano Esaú - a causa del enojo de este -, a Padan en Mesopotamia, más
allá de Suba de Mesopotamia; Jacob tomó allí cuatro esposas de su propia
parentela y concibieron con él doce hijos, que fueron llamados “patriarcas”. Al
regresar a la tierra de los Cananeos con su propio padre Isaac y su madre Rebeca,
tuvo una visión de parte de Dios más allá de los desfiladeros del Jordán (en el
torrente que llaman Jaboc), quiz{ allí donde había visto huestes de {ngeles. “Y he
aquí”, dice, “un hombre luchó con él desde la tarde hasta el amanecer”xxx, dando a
entender la Escritura que era un ángel el cual, a modo de bendición, le dio a Jacob
un nombre de dignidad: Israel. Al irse de allí, Jacob llamó el nombre de aquel lugar
“visión de Dios”. Puesto que Aquel que por medio de la bendición le dijo “Tu
nombre ya no ser{ Jacob, sino que ser{s llamado Israel”xxxi también lo distinguió
diciendo “Porque peleaste con Dios y con los hombres, ser{s poderoso”xxxii, desde
ese tiempo son llamados Israelitas.

2. E Israel, después del descenso de José, también bajó a Egipto y con él toda
su casa, sus hijos y nietos, las mujeres antedichas y otros, en número de setenta
almas. Y residió el pueblo de Israel en el país de los Egipcios cinco generaciones.
Ἰακὼβ γὰρ γεννᾶ τὸν Λευὶ καὶ τὸν Ἰούδαν καὶ τοὺς ἄλλους δέκα πατριάρχας.
Λευὶ γεννᾶ τὸν Καάθ, Ἰούδας γεννᾶ τὸν Υαρές· Καὰθ γεννᾶ τὸν Ἀμράμ,
Ἀμρὰμ γεννᾶ τὸν Μωυσέα· Υαρὲς γεννᾶ τὸν Ἐσρώμ, Ἐσρὼμ γεννᾶ τὸν Ἀράμ,
Ἀρὰμ γεννᾶ τὸν Ἀμιναδάβ, Ἀμιναδὰβ τὸν Ναασών. Ἐν χρόνοις Μωυσέως καὶ
Ναασὼν πέμπτῃ γενεᾶ κατὰ τὸν Λευὶ ἔξεισιν Ἰσραὴλ ἐκ τ῅ς Αἰγύπτου διὰ τ῅ς
ἐρυθρ᾵ς θαλάσσης ἐν θεοσημείοις καὶ στρατοπεδεύει ἐν τῆ ἐρήμῳ ΢ιν᾵. Καὶ
χρησμῶν δοθέντων ἐκ θεοὖ τ῵ θεράποντι αὐτοὖ Μωυσῆ ἀριθμήσασθαι ἀπὸ
εἴκοσι ἐτῶν καὶ ἕως πεντήκοντα ἄνδρας δυναμένους σπάσασθαι ὆ομφαίαν καὶ
λαμβάνειν ὅπλα πολεμικά, εἰς ἑξήκοντα δύο μυρίαδας καὶ ὀκτακισχιλίους
πεντακοσίους η὘ρεν.
Ἦν δὲ κατ΄ ἐκεῖνο καῖροὖ Ἴναχος παρ΄ Ἕλλησι γνωριζόμενος, ο὘
θυγάτηρ Ἰώ, ἡ καὶ Ἀτθὶς καλουμένη, δι΄ ἣν καὶ ἡ νὖν Ἀττική· ἐξ ἧς καὶ ὁ
Βόσπορος, ο὘ ἐπώνυμος πόλις Βόσπορος ἐν τ῵ Εὐξείνῳ πόντῳ καλουμένη·
καλοὖσι δὲ αὐτὴν Αἰγύπτιοι Ἶσιν, ἣν καὶ ὡς θεὰν προσκυνοὖσιν. Ὡμώνυμος δὲ
τούτῳ καὶ ποταμός ἐστιν Ἴναχος οὕτω καλούμενος. Ἐκεῖθεν ἀρχὴν ἔσχεν τὰ
παρ΄ Ἕλλησι μυστήριά τε καὶ τελεταί, πρότερον παρ΄ Αἰγυπτίοις καὶ παρὰ
Υρυξὶ καὶ Υοίνιξι καὶ Βαβυλωνίοις κακῶς ἐπινενοημένα, μετενεχθέντα δὲ εἰς
Ἕλληνας ἀπὸ τ῅ς τῶν Αἰγυπτίων χώρας ὑπὸ Κάδμου καὶ αὐτοὖ τοὖ Ἰνάχου,
Ἄπιδος πρότερον κληθέντος καὶ οἰκοδομήσαντος τὴν Μέμφιν, ἀλλὰ καὶ παρ΄
Ὀρφέως καὶ ἄλλων τινῶν τὴν ἀρχὴν λαβόντα καὶ εἰς αἰρέσεις συσταθέντα
ὕστερον ἐν Ἐπικούρῳ καὶ Ζήνωνι τ῵ ΢τωϊκ῵ καὶ Πυθαγόρᾳ καὶ Πλάτωνι ἐξ
ο὘περ ἤρξαντο χρόνου κρατυνθείσας ἕως τῶν Μακεδονικῶν χρόνων καὶ
Ξέρξου τοὖ βασιλέως τῶν Περσῶν μετὰ τὴν ἅλωσιν τῶν Ἱεροσολύμων τὸ
πρῶτον καὶ Ναβουχοδονόσορ αἰχμαλωσίαν καὶ Δαρείου καὶ τῶν κατὰ
Ἀλέξανδρον τὸν Μακεδόνα χρόνον.
Πλάτων γὰρ κατ΄ ἐκεῖνον τὸν καιρὸν ἐγνωρίζετο καὶ οἱ πρὸ αὐτοὖ
Πυθαγόρας τε καὶ Ἐπίκουρος ὁ μετέπειτα. Ὅθεν δὴ ὡς προεῖπον τὴν πρόφασιν
εἴληφεν καὶ εἰς κατάστασιν ἦλθε τὰ παρ΄ Ἕλλησι συγγράμματα καὶ μετὰ
τοὖτον τὸν χρόνον αἱ βοώμεναι αἱρέσεις τῶν φιλοσόφων, πρὸς ἀλλήλας τῆ μὲν
πλάνῃ συνᾴδουσαι καὶ ὁμόστοιχον γνῶσιν συνυφαίνουσαι εἰδωλολατρείας τε
καὶ ἀσεβείας καὶ ἀθεἸας, τῆ δὲ αὐτῆ πλάνῃ εἰς ἑαυτὰς συγκλώμεναι
*διαφέρονται+ ἑτέρα πρὸς τὴν ἑτέραν.

Κατὰ ΢τοϊκῶν, ἀπὸ Ἑλληνισμοὖ <αἱρέσεως> γ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ε.

1. Καὶ ΢τωϊκοὶ μὲν φρονοὖσι περὶ θεότητος τοὖτο· φάσκουσιν εἶναι νοὖν
τὸν θεὸν ἥ παντὸς τοὖ ὁρωμένου κύτους, οὐρανοὖ δέ φημι καὶ γ῅ς καὶ τῶν
ἄλλων, ὡς ἐν σώματι ψυχήν. Μερίζουσι δὲ οἱ αὐτοὶ τὴν μίαν θεότητα εἰς
πολλὰς μερικὰς οὐσίας, εἰς ἥλιον καὶ σελήνην καὶ ἄστρα,
Jacob engendró a Leví, a Judá y a los otros diez patriarcas. Leví engendró a Coat, y
Judá engendró a Fares. Coat engendró a Amram, y Amram engendró a Moisés;
Fares engendró a Esrom, Esrom engendró a Aram, Aram engendró a Aminadab y
Aminadab a Naasón. En tiempos de Moisés y Naasón - en la quinta generación a
partir de Leví - Israel salió de Egipto atravesando el Mar Rojo milagrosamente y
acampó en el desierto del Sinaí. Cuando Dios le dio a su siervo Moisés órdenes de
contar los hombres de entre veinte y cincuenta años capaces de empuñar la espada
y tomar las armas de guerra, halló [que eran] seiscientos veintiocho mil
quinientosxxxiii.

Por aquella época Ínaco era conocido por los Griegos, de quien fue hija Ío,
también llamada Atis, por la cual es nombrada al presente el Ática. De ella nació
Bósforo, del que toma nombre la ciudad de Bósforo en el Mar Negro. Los Egipcios
la llaman Isis y la adoran como una diosa. También con el mismo nombre que este
hay un río llamado Ínaco. De allí tuvieron su origen en los Griegos los misterios y
las iniciaciones, que con maldad han sido inventados en primer lugar por los
Egipcios, los Frigios, los Fenicios y los Babilonios, y fueron trasladadas a Grecia
desde el país de los Egipcios por Cadmo y por el mismo Ínaco – antes llamado
Apis, el que construyó Menfis –, pero también encuentran su inicio en Orfeo y en
algunos otros y luego fueron organizadas en sectas, en tiempo de Epicuro, Zenón
el Estoico, Pitágoras y Platón; comenzaron a partir de esta época consolidándose
hasta tiempos de los Macedonios y de Jerjes rey de los Persas, después de la
primera toma de Jerusalén y la cautividad de Nabucodonosor y Darío, y el tiempo
de los [sucesores] de Alejandro de Macedonia.

Por aquella época se dio a conocer Platón y los que estuvieron antes que él,
Pitágoras y Epicuro posteriormente. Por lo cual, como dije antes, los escritos de los
Griegos han tomado un concepto falso y lo han instituido como verdadero y,
después de este tiempo, las ensalzadas sectas de los filósofos – que concuerdan de
manera recíproca en el error y han tramado un conocimiento concordante de
idolatría, impiedad y ateísmo – disputan una contra otra, chocando entre ellas por
el mismo error.

Contra los Estoicos, la tercera [secta] desde el Helenismo, pero la quinta de


la serie.

1. Esto es lo que piensan los Estoicos acerca de la Divinidad: dicen que Dios
es intelecto o bien [el intelecto] de toda la bóveda visible – quiero decir del cielo, de
la tierra y de las demás cosas – como un alma en un cuerpo. Pero dividen la
Divinidad singular en muchas esencias parciales: el sol, la luna y las estrellas,
εἰς ψυχὴν καὶ ἀέρα καὶ τὰ ἄλλα· μεταγγισμούς τε ψυχῶν καὶ μετενσωματώσεις
ἀπὸ σώματος εἰς σῶμα, καθαιρομένων <ψυχῶν ἀπὸ> σωμάτων ἠδ΄ αὗ πάλιν
εἰσδυουσῶν καὶ ἀνάπαλιν γεννωμένων, διὰ πολλ῅ς αὐτῶν πλάνης ταύτην τὴν
ἀσέβειαν παρυφαίνοντες. Μέρος δὲ θεοὖ καὶ ἀθάνατον τὴν ψυχὴν ἡγοὖνται.
Ἔσχον δὲ Ζήνωνα ἀρχηγὸν τ῅ς ΢το᾵ς, περὶ ο὘ πολὺς θρυλεῖται λόγος. Οἱ μὲν
γὰρ αὐτὸν ἔφασαν Κλεάνθου<ς> τινὸς τοὖ ἀπὸ Σύρου ὁρμωμένου, ἄλλοι δὲ
φάσκουσιν αὐτὸν Κιτιέα τ῅ς Κύπρου νησιώτην, ἐν Ῥώμῃ δὲ βεβιωκέναι χρόνον,
ὕστερον δὲ ἐν Ἀθήναις προστησάμενον τουτὶ τὸ δόγμα ἐν τῆ ΢τοᾶ οὕτω
καλουμένῃ, τινὲς δέ φασι δύο Ζήνωνας εἶναι, τόν τε Ἐλεάτην καὶ τὸν
προειρημένον· ὅμως οἱ ἀμφότεροι ἴσως ἐδογμάτισαν, εἰ καὶ δύο εἶεν. Υάσκει
οὗν καὶ ο὘τος τὴν ὕλην σύγχρονον εἶναι τ῵ θε῵, ἴσα ταῖς ἄλλαις αἱρέσεσιν,
εἱμαρμένην τε εἶναι καὶ γένεσιν, ἐξ ἧς τὰ πάντα διοικεῖται καὶ πάσχει. Πόσα
τοίνυν ἰσχύει ἡ σύντομος ἡμῶν αὕτη σύνταξις, πρὸς τὴν τούτου φαυλότητα
ἀλεξητήριον φάρμακον διεξιέναι καὶ οὐχὶ μ᾵λλον εἰς ὀγκον πολὺν ἐλάσω τ῅ς
πραγματείας τὸ ἐχέγγυον· ἀκροθιγῶς δέ, ἵνα μὴ ἐν παραδρομῆ γένωμαι, πρὸς
τοὖτον ἐρῶ.
2. Πόθεν εἴληφας, ὦ ο὘τος, τὴν τ῅ς διδασκαλίας ὑφήγησιν; ἥ ποῖον
πνεὖμα ἅγιον οὐρανόθεν λελάληκέ σοι περὶ τ῅ς σοὖ πλάνης; Δύο μὲν γὰρ ἐπὶ
τὸ αὐτὸ σύγχρονα, ὕλην καὶ θεόν, βεβιασμένως λέγεις· πεσεῖται γάρ σου ὁ
λόγος καὶ ἀσύστατος ἔσται. Ὁμολογεῖς μὲν γάρ τινα εἶναι δημιουργόν, ὃν καὶ
παντοκράτορα φῄς, τοὖτον δὲ μερίζεις εἰς πολυθεἸαν. Σίνος δ΄ ἅν εἴη
δημιουργός, εἰ σύγχρονος εἴη ἡ ὕλη; ἔσται γὰρ καθ΄ ἑαυτὴν ἑαυτ῅ς δεσπόζουσα
ἡ μὴ ἀπὸ αἰτίου τινὸς λαβοὖσα τὴν ἀρχὴν καὶ οὐχ ὑποτασσομένη. Εἰ δὲ ὁ
δημιουργὸς παρὰ ταύτης λαμβάνει, προβολὴν ταύτην εὑράμενος, ἀνδράνειά
τις ἅν εἴη καὶ ἔρανος δι΄ ἀπορίαν τ῵ προσπορισαμένῳ οὐκ ἀπὸ τῶν ἰδίων ἀλλ΄
ἐξ ὑποκειμένων ἀλλοτρίων, ὅπως τὸ ἴδιον ὑποστήσεται δημιούργημα. Καὶ περὶ
τοὖ τῶν ψυχῶν μεταγγισμοὖ πολλή τις ἡ φαυλότης τ῅ς παραπεποιημένης σου
διανοίας, ἐθελόσοφε καὶ γνῶσιν ἀνθρώποις ἐπαγγελλόμενε. Εἰ γὰρ μέρος θεοὖ
ὑπάρχει καὶ ἀθάνατος, σώματα δὲ οἰκτρὰ οὐ μόνον εἴποιμι θηρίων δὲ καὶ
ἑρπετῶν καὶ κνωδάλων δυσγενῶν τῆ πλάσει αὐτ῅ς συνάπτεις τῆ ἀπὸ θεοὖ
κατὰ σὲ τὴν οὐσίαν κεκτημένῃ, καὶ τί ἅν γένοιτο τούτου μοχθηρότερον;
3. Εἱμαρμένην δὲ παρεισάγεις, ὡς ἐξ αὐτ῅ς γίνεσθαι τὰ τ῵ ἀνθρώπῳ
συμβαίνοντα καὶ ἄλλοις. Ἐξ ἑνὸς δὲ ὆ητοὖ δι΄ ἐπιτομ῅ς τοὖ λόγου
ἀνατραπήσεται ἡ σὴ μυθοποιία. Εἰ γὰρ εἱμαρμένης τὸ σοφίζεσθαι τὸ
συνετίζεσθαι τὸ λογικὸν γενν᾵σθαι καὶ ἄλογον καὶ τὰ ἄλλα πάντα,
παυσάσθωσαν νόμοι· ἐπικρατεῖ γὰρ ἡ εἱμαρμένη μοιχῶν τε καὶ ἄλλων· δίκην
δὲ μ᾵λλον τίσουσιν οἱ ἀνάγκην ἐπιτιθέντες ἀστέρες ἤπερ ὁ ἀναγκαζόμενος
δρ᾵σαι τὸ ἐπιχείρημα. Ἀλλὰ καὶ ἄλλως ἔτι περὶ τούτων ἐρῶ·
el alma, el aire y otras; [enseñan] la transmigración de las almas y el paso de un
cuerpo a otro, que al ser expulsadas las almas de los cuerpos después entran
nuevamente para nacer otra vez, tramando esta impiedad por medio de su gran
error. Consideran que el alma es una parte de Dios y es inmortal. Zenón fue el
fundador de la Stoá, acerca de quien hay mucho relato basado en rumores.
Algunos han dicho que [era hijo] de un tal Cleanto que procedía de Tiro, pero otros
dicen que era oriundo de Citión, en la isla de Chipre, que vivió un tiempo en Roma
y que luego expuso esta doctrina en Atenas, en el lugar llamado el Pórticoxxxiv, mas
hay otros que dicen que hay dos Zenones, el Eleata y el antes mencionado; de
todas maneras, si hubieran existido dos, ambos enseñaron lo mismo. Este también
sostiene que la materia es coeterna con Dios – igual que las otras sectas – y que hay
un destino y una fortuna, por la cual todas las cosas son gobernadas e influidas.
Pues bien, en cuanto el orden de nuestro resumen lo permita, voy a exponer un
remedio protector contra la perversidad de Zenón, y sin abundar demasiado,
sacaré a la luz la verdad del asunto, pero superficialmente, para que no se extienda
demasiado. Le diré a este:

2. ¿De dónde has recibido, oh tú, la revelación de tu enseñanza? ¿O cuál


Espíritu Santo te ha hablado desde el cielo acerca de tu error? Dices que dos cosas,
la materia y Dios, son necesariamente coeternas, pues si no se derrumbará tu
argumento y será inconsistente. Reconoces que existe un Creador el cual, dices,
también es omnipotente, pero lo divides en muchos dioses. ¿De qué sería el
creador, si la materia fuera coeterna? Pues al no tener principio ni estar sometida a
ninguna causa sería su propia dueña. Si el Creador toma de ella, reconociéndole
precedencia, sería como el que no puede procurarse de lo propio sino que pide
prestado de lo que tienen otros, de manera de construir su propia creación. Y hay
una gran ignorancia en tu falso concepto acerca de la transmigración de las almas,
oh aspirante a sabio, que prometes conocimiento a los hombres. Pues si [el alma] es
inmortal y parte de Dios pero el cuerpo es deplorable – hablo no sólo [del cuerpo]
de las bestias, sino también de los reptiles y de los repugnantes animales salvajes –
tú asocias a la esencia que te ha sido dada por Dios con la formación de este, ¿y hay
acaso algo más perverso?

3. Presentas al Destino como si por su causa sucedieran las cosas que les
ocurren al hombre y a los otros seres. Pero tu narración fabulosa quedará destruida
con un breve argumento. Si la sabiduría, la instrucción, la racionalidad, la
irracionalidad y todas las otras cosas proceden del Destino, ¡pongamos fin a las
leyes!, pues el Destino domina a los adúlteros y a los demás; sería justo castigar
más bien a las estrellas que imponen el hado que al que lleva a cabo el hecho
empujado por la fatalidad. Diré aún más acerca de estas cosas:
ἀργείτωσαν αἱ διατριβαί, παυσάσθωσαν σοφισταί τε καὶ ὆ήτορες καὶ
γραμματικοί, ἰατροί τε καὶ ἄλλαι ἐπιστ῅μαι βαναύσων τε τεχνῶν ἀμύθητον
πλήθος, καὶ μηκέτι μηδεὶς παιδευέτω, εἴπερ ἐξ εἱμαρμένης τυγχάνει τῶν
ἐπιστημῶν καὶ μὴ ἐκ γραμμάτων μαθήσεως ὁ πορισμὸς τῆ ἀνθρωπείᾳ φύσει.
Εἰ γὰρ εἱμαρμένη τὸν πεπαιδευμένον καὶ λογιώτατον παρεσκεύασε, μὴ
μανθανέτω τις παρὰ τοὖ διδάσκοντος, ἀλλὰ τῆ φύσει λαμβανέτωσαν τὴν
εἴδησιν αἱ τοὺς μίτους κλώθουσαι Μοῖραι κατὰ τὸ φθέγμα τ῅ς κομπώδους σου
διὰ λόγων πλάνης.

Πλατωνικοί, ἀπὸ Ἑλληνισμοὖ αἵρεσις δ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ς.

Ἀλλὰ ταὖτα πρὸς Ζήνωνα καὶ τοὖς ΢τωϊκούς μοι λελέχθω. Πλάτων δὲ
ἅμα καὶ αὐτὸς κατὰ τὰ αὐτὰ φερόμενος, τῆ μετενσωματώσει καὶ μεταγγισμοὖ
τῶν ψυχῶν καὶ πολυθεἸαις καὶ ταῖς ἄλλαις εἰδωλολατρείαις καὶ
δεισιδαιμονίαις, οὐ περὶ τ῅ς ὕλης πάντῃ ἴσως κατὰ Ζήνωνα καὶ τοὺς ΢τωϊκοὺς
ἐφρόνησεν. Οἶδεν γὰρ αὐτὸς θεόν, τὰ δὲ γεγενημένα πάντα ἐκ τοὖ ὄντος θεοὖ
γεγεν῅σθαι· εἶναι δὲ πρῶτον αἴτιον καὶ δεύτερον καὶ τρίτον· καὶ τὸ μὲν πρῶτον
αἴτιον θεόν, τὸ δὲ δεύτερον αἴτιον ἐκ θεοὖ γεγεν῅σθαι τινὰς δυνάμεις, δι΄
αὐτοὖ δὲ καὶ τῶν δυνάμεων γεγεν῅σθαι τὴν ὕλην. Υάσκει γὰρ οὕτως· «οὐρανὸς
ἅμα χρόνῳ γεγένηται, ὁμοὖ ἄρα καὶ λυθήσεται», τὰ πρότερα ἑαυτοὖ τὰ περὶ
ὕλης ἀνασκευάσας. Εἶπε γάρ ποτε καὶ σύγχρονον εἶναι τ῵ θε῵ τὴν ὕλην.

Πυθαγόρειοι, ἀπὸ Ἑλληνισμοὖ αἵρεσις ε, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ζ.

Πρὸ δὲ τούτου Πυθαγόρας καὶ οἱ Περιπατητικὴν ἐπαγγελλόμενοι


χαρακτηρίζουσιν ἕνα θεόν, φιλοσοφίαις δὲ ἄλλαις καὶ τοῖς φιλοσοφουμένοις
προσανέχουσι. Σὰ ἴσα μὲν τούτοις πάλιν τὰ τ῅ς ἀθεμίτου γνώμης καὶ
ἀσεβεστάτης, τῶν ψυχῶν ἀπαθανατισμούς τε καὶ μετενσωματώσεις καὶ
σωμάτων φθοράς, αὐτός τε καὶ οἱ σὺν αὐτ῵ ἀγορεύουσιν. Ο὘τος δὲ τέλος ἐν τῆ
Μηδίᾳ τὸν βίον καταστρέφει. ΢ῶμα δὲ λέγει εἶναι τὸν θεὸν τουτέστιν οὐρανόν,
ὀφθαλμοὺς δὲ αὐτοὖ καὶ τὰ ἄλλα ὥσπερ ἐν ἀνθρώπῳ, ἥλιον καὶ σελήνην καὶ
τὰ ἄλλα ἄστρα καὶ τὰ κατ΄ οὐρανὸν στοιχεῖα.

Ἐπικούρειοι, ἀπὸ Ἑλληνισμοὖ αἵρεσις ς, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας η.

1. Ἐπίκουρος δὲ καθεξ῅ς μετὰ τούτους ἀπρονοησίαν τ῵ κόσμῳ


εἰσηγήσατο·
¡Que se terminen las discusiones, que cesen los sabios, los oradores y los maestros,
los médicos y las otras profesiones, los artesanos y la inefable cantidad de trabajos
manuales, y que nadie vuelva a estudiar, si es que para la naturaleza humana la
adquisición de los conocimientos depende del Destino y no de la enseñanza de los
maestros! Si el Destino preparó al educado y erudito, entonces que ninguno reciba
lecciones del que enseña sino que emplee el conocimiento que por naturaleza le
dieron las Moiras al tejer los hilos, según dice tu jactancioso error por medio de tus
palabras.

Platónicos, cuarta secta desde el Helenismo, pero la sexta de la serie.

Ya me he referido a Zenón y a los Estoicos. Pero aunque Platón se dejó


llevar por las mismas cosas – el paso de un cuerpo a otro, la transmigración de las
almas, la multiplicidad de dioses y las demás idolatrías y supersticiones – no pensó
completamente lo mismo acerca de la materia que Zenón y los Estoicos. Él mismo
conocía a Dios, y que todo lo que existe ha sido creado por el Dios que es. Pero hay
una causa primera, una segunda y una tercera; la Causa primera es Dios, la causa
segunda son unas potencias que han sido creadas por Dios, y por medio de Él y de
las potencias ha sido creada la materia. Así, pues, afirma: “El cielo se ha creado
juntamente con el tiempo, y ser{ destruido juntamente con el tiempo” xxxv,
refutando sus propios [conceptos] anteriores acerca de la materia, pues en cierto
momento dijo que la materia era coeterna con Dios.

Pitagóricos, quinta secta desde el Helenismo, pero séptima de la serie.

Antes de este, Pitágoras y los proclamados Peripatéticosxxxvi distinguen un


Dios, pero se aferran a otras ideas filosóficas y a los que las enseñan. Al igual que
estos [Pitágoras], y a su vez los que están con él, proclaman las [ideas] de la más
impía y subversiva opinión: la inmortalidad de las almas y su paso de un cuerpo a
otro luego de la disolución de este. Finalmente, Pitágoras murió en Media. Decía
que el cielo es el cuerpo de Dios, y el sol, la luna, los otros astros y los demás
cuerpos celestes sus ojos, como en el hombre.

Epicúreos, sexta secta desde el Helenismo, pero octava de la serie.

1. A continuación, después de estos, Epicuro introdujo al mundo [la


doctrina de] la inexistencia de la Providencia.
ἐξ ἀτόμων δὲ συνεστάναι τὰ πάντα ἠδ΄ αὗ πάλιν εἰς ἄτομα χωρεῖν καὶ ἐξ
αὐτοματισμοὖ εἶναι τὰ ὅλα καὶ τὸν κόσμον ὑφεστάναι, ἀεὶ γεννώσης τ῅ς
φύσεως ἠδ΄ αὗ πάλιν δαπανωμένης καὶ ἐξ αὑτ῅ς πάλιν ἐπιγινομένης,
μηδέποτε δὲ ληγούσης, ἀφ΄ ἑαυτ῅ς φυομένης καὶ εἰς ἑαυτὴν συντριβομένης.
Εἶναι δὲ ἐξ ὑπαρχ῅ς Ὠοὖ δίκην τὸ σύμπαν, τὸ δὲ πνεὖμα δρακοντοειδῶς περὶ τὸ
Ὠὸν ὡς στέφανον ἥ ὡς ζώνην περισφίγγειν τότε τὴν φύσιν. Θελ῅σαν δὲ
βιασμ῵ τινὶ καιρ῵ περισσοτέρως σφίγξαι τὴν π᾵σαν ὕλην εἴτ΄ οὗν φύσιν τῶν
πάντων οὕτως διχάσαι μὲν τὰ ὄντα εἰς τὰ δύο ἡμισφαίρια καὶ λοιπὸν ἐκ τούτου
τὰ ἄτομα διακεκρίσθαι. Σὰ μὲν γὰρ κοὖφα καὶ λεπτότερα τ῅ς πάσης φύσεως
ἐπιπολάσαι ἄνω τουτέστιν φῶς καὶ αἰθέρα καὶ τὸ λεπτότατον τοὖ πνεύματος,
τὰ δὲ βαρύτατα καὶ σκυβαλώδη κάτω νενευκέναι, τουτέστι γ῅ν (ὅπερ ἐστὶ τὸ
ξηρόν) καὶ τὴν ὑγρὰν τῶν ὑδάτων οὐσίαν. Σὰ δὲ ὅλα ἀφ΄ ἑαυτῶν κινεῖσθαι καὶ
δι΄ ἑαυτῶν ἐν τῆ περιδινήσει τοὖ πόλου καὶ τῶν ἄστρων ὡς ἀπὸ τοὖ
δρακοντοειδοὖς ἔτι τὰ πάντα ἐλαύνεσθαι πνεύματος.
Καὶ ἀπὸ μέρους μὲν περὶ τούτων ἔφημεν· τ῵ δὲ αὐτ῵ τρόπῳ τὰς τέσσαρας
ταύτας αἱρέσεις ἀνατρεπτέον· διὰ τὴν συντομίαν τ῅ς ἀναγνώσεως.
2. Ἐντεὖθεν ὡς καὶ ἀνωτέρω λοιπὸν ἔφην ποιηταὶ λογογράφοι
ἱστοριογράφοι ἀστρονόμοι τε καὶ οἱ τὰ ἄλλα τ῅ς πλάνης εἰσηγησάμενοι *οἱ]
παρασκευάσαντες τὸν νοὖν ἐπὶ μυρίας κακὰς αἰτίας καὶ ἀγωγὰς ἐσκότωσαν
καὶ ἐθόλωσαν τὴν τ῅ς ἀνθρωπότητος ὑπόληψιν. Καὶ γέγονεν αὕτη «πρώτη
πλάνη ἐπίνοια εἰδώλων» καὶ κακοδαιμονία διδασκαλίας. Ἦν δὲ τὰ πάντα
μεμερισμένα Ἑλληνισμός τε καὶ Ἰουδαϊσμός· Ἰουδαϊσμὸς δὲ οὔπω πρότερον
καλούμενος, ἀλλὰ διὰ τοὖ Ἰσραὴλ τὸ ἐπώνυμον τ῅ς θεοσεβοὖς θρῃσκείας
ἐπικεκτημένος, ἕως ὅτε διαδοχαὶ γεγένηνται. Ὁ γὰρ Ναασὼν ὁ ἐν τῆ ἐρήμῳ
γεγονὼς φύλαρχος τ῅ς φυλ῅ς Ἰούδα γεννᾶ τὸν ΢αλμών, ΢αλμὼν γεννᾶ τὸν
Βοόζ, Βοὸζ γεννᾶ τὸν Ὠβήδ, Ὠβὴδ γεννᾶ τὸν Ἰεσσαί, ἔτι τῶν θεοσεβῶν
Ἰσραηλιτῶν καλουμένων, Ἰεσσαὶ γεννᾶ τὸν Δαυὶδ τὸν βασιλέα, ὃς πρῶτος
ἐβασίλευσεν ἐκ φυλ῅ς Ἰούδα· ἐξ ο὘ λοιπὸν οἱ κατὰ διαδοχὴν βασιλεῖς ἐκ τοὖ
σπέρματος αὐτοὖ, υἱὸς διαδεχόμενος πατέρα, καθεξ῅ς συνεστήκασιν. Ἦν δὲ
πρὸ αὐτοὖ τοὖ Δαυὶδ ὁ φύσει πρῶτος βασιλεύσας ἐν Ἰσραὴλ ΢αοὺλ υἱὸς Κεὶς ἐκ
φυλ῅ς Βενιαμίν, καὶ οὐκέτι αὐτὸν διεδέξατο υἱός, ἀλλὰ μετέστη τὸ βασίλειον
αὐτοὖ εἰς Δαυίδ, διὰ δὲ Δαυὶδ πρώτου εἰς τὴν φυλὴν Ἰούδα. Πρῶτος γὰρ τ῵
αὐτ῵ Ἰακὼβ παῖς γίνεται Ῥουβήν, δεύτερος ΢υμεών, τρίτος Λευί, τέταρτος
Ἰούδας, ὅθεν Ἰουδαῖοι καλοὖνται διὰ τὴν φυλὴν Ἰούδα, τοὖ γένους τῶν
θεοσεβῶν εἰς τὸ ὄνομα τοὖτο μεταπεσόντος. Ἐκαλοὖντο γοὖν Ἰσραηλῖται καὶ
Ἰουδαῖοι.
Todas las cosas están constituidas por átomos y luego, a su vez, vuelven a
[descomponerse en] átomos. Todas las cosas que existen, incluso el mundo, se han
formado por accidente, y la naturaleza constantemente se recrea, luego se consume
y nuevamente vuelve a nacer de sí misma, pero nunca termina, ya que surge de sí
misma y se destruye a sí misma. En el principio todo el universo era como un
huevo y el espíritu rodeaba serpentinamente su naturaleza por todos lados, como
una corona o un cinturón. Pero en cierto momento, al querer apretar toda la
materia – o naturaleza – con una fuerza excesiva, dividió de este modo todas las
cosas en los dos hemisferios y a partir de esto, como consecuencia, fueron
separados los átomos. Las partes más livianas y sutiles de toda la naturaleza – esto
es, la luz, el éter y la parte más ligera del aire – se ubicaron en la región superior,
mientras que las partes más pesadas y groseras – es decir, la tierra (que es lo seco)
y la esencia húmeda del agua – se han inclinado a la región inferior. Con la
rotación del polo y de los astros el universo se mueve a partir de sí mismo y por sí
mismo, puesto que todavía todas las cosas son impulsadas por ese espíritu
serpentino.

Hemos hablado de estas cosas de manera parcial, y del mismo modo estas
cuatro sectas han de ser refutadas [pero en otro lugar], en favor de la brevedad de
la lectura.

2. Luego, como dije más arriba, los poetas, escritores, historiadores,


astrónomos y los que introdujeron las demás variedades del error, corrompiendo
la mente con una infinidad de razones y conclusiones perversas, oscurecieron y
enturbiaron el pensamiento de la humanidad, y surgió este “primer error”,
enseñanza *generadora+ de desgracia, “la invención de los ídolos”. Todo se dividió
entre Helenismo y Judaísmo. Pero el Judaísmo no fue llamado así al principio sino
hasta que nacieron las siguientes [generaciones], cuando adquirió el nombre de la
piadosa religión a través de Israel. Naasón – el que fue engendrado en el desierto –
jefe de la tribu de Judá, engendró a Salmón; Salmón engendró a Booz; Booz
engendró a Obed; Obed engendró a Isaí – cuando los piadosos todavía eran
llamados Israelitas; Isaí engendró al rey David, quien fue el primero de la tribu de
Judá en reinar. De él surgieron los sucesivos reyes de su linaje que han gobernado
a su turno, el hijo sucediendo al padre. Pero el primer rey de Israel antes del
mismo David fue Saúl, hijo de Cis, de la tribu de Benjamín, y no fue sucedido por
ningún hijo, sino que su corona pasó a David y a través de David, el primero, a la
tribu de Judá. Pues el primero que le nació al mismo Jacob fue Rubén, el segundo
Simeón, el tercero Leví, el cuarto Judá, por lo cual son llamados Judíos a causa de
la tribu de Judá, cambiando a este nombre el pueblo de los piadosos. Así pues,
fueron llamados Israelitas y Judíos.
3. Ἕως τούτου τοὖ χρόνου συνήφθησαν αἱ τέσσαρες γενεαὶ τ῅ς γ῅ς, τῶν
τεσσάρων τμημάτων τούτων διαιρεθέντων κατὰ τοὺς πρώην χρόνους ἕως τοὖ
καιροὖ τούτου τοὖ ἐνταὖθά μοι δεδηλωμένου καὶ ἐπέκεινα· τουτέστιν ἀπὸ
Ἀδὰμ ἕως τοὖ Νῶε Βαρβαρισμός, ἀπὸ τοὖ Νῶε ἕως τοὖ πύργου καὶ τοὖ ΢εροὺχ
μετὰ δύο γενεὰς τοὖ πύργου ἡ ΢κυθικὴ δεισιδαιμονία καὶ μετέπειτα ἀπὸ τοὖ
πύργου καὶ ΢εροὺχ καὶ Ἀρὰμ ἕως τοὖ Ἀβραὰμ Ἑλληνισμός, ἀπὸ τούτου καὶ
μετέπειτα θεοσέβεια συναπτομένη τ῵ αὐτ῵ Ἀβραάμ, ἀπὸ τοὖ κατὰ διαδοχὴν
σπέρματος αὐτοὖ τουτέστιν τοὖ Ἰούδα Ἰουδαϊσμός· ὡς ἐπιμαρτυρεῖ μοι ὁ
πνευματοφόρος καὶ ἅγιος τοὖ θεοὖ ἀπόστολος Παὖλος ὧδέ πως λέγων ὅτι «ἐν
Φριστ῵ Ἰησοὖ οὐ Βάρβαρος, οὐ ΢κύθης, οὐχ Ἕλλην, οὐκ Ἰουδαῖος, ἀλλὰ καινὴ
κτίσις», ἐπειδὴ ἐξ ὑπαρχ῅ς, ὅτε ἔκτιστο ἡ κτίσις, καινὴ οὗσα οὐδέν τι
διαφορώτερον ἔσχεν ὄνομα. ΢υνῳδὰ δὲ τούτοις πάλιν ἐν ἑτέρῳ τόπῳ λέγει
οὕτως «ὀφειλέτης εἰμὶ Ἕλλησι τε καὶ βαρβάροις, σοφοῖς τε καὶ ἀνοήτοις», ἵνα
δείξῃ σοφοὺς μὲν τοὺς Ἰουδαίους, ἀνοήτους δὲ τοὺς ΢κύθας. Καί φησιν
«ὀφειλέτης εἰμί». Ἐντεὖθεν τὸ π᾵ν γένος τοὖ Ἰσραὴλ Ἰουδαῖοι ἐκαλοὖντο ἀπὸ
χρόνου τοὖ Δαυὶδ καὶ διήρκεσεν ἐπωνύμως καλούμενον Ἰσραηλιτῶν τε καὶ
Ἰουδαίων [ἔχον τὴν ἐπίκλησιν] τὸ π᾵ν γένος τοὖ Ἰσραὴλ ἀπὸ τῶν χρόνων τοὖ
Δαυὶδ καὶ τοὖ υἱοὖ αὐτοὖ ΢ολομῶντος καὶ υἱοὖ τοὖ ΢ολομῶντος, φημὶ δὲ τοὖ
Ῥοβοὰμ τοὖ μετὰ τὸν ΢ολομῶντα βασιλεύσαντος ἐν Ἱερουσαλήμ. Ἵνα δὲ μὴ ἐν
παρεξόδῳ γένωμαι, παρερχόμενος τὰ κατὰ τὴν τῶν Ἰουδαίων θρῃσκείαν καὶ
μὴ ὑποσημαινόμενος τ῅ς κατ΄ αὐτοὺς δόξης τὴν ὑπόθεσιν ὀλίγα ἀπὸ πολλῶν
παραθήσομαι. Π᾵σι γὰρ ὡς εἰπεῖν φανερώτατα ὑπάρχει τὰ κατὰ τοὺς
Ἰουδαίους. Διὸ οὐ πάνυ κάματον ἀναδέξομαι περὶ ταύτης τ῅ς ὑποθέσεως κατὰ
τὸ λιπτότατον διηγήσασθαι, ἀλλ΄ ὅμως ἦν ἀναγκαῖον ὀλίγα ἀπὸ πολλῶν
ἐνταὖθα παραθέσθαι.
4. Ἰουδαῖοι τοίνυν οἱ ἀπὸ τοὖ Ἀβραὰμ κατὰ διαδοχὴν ὑπάρχοντες καὶ τὴν
αὐτοὖ θεοσέβειαν διαδεξάμενοι περιτομὴν μὲν τοὖ Ἀβραὰμ ἔχουσιν, ἣν κατὰ
πρόσταξιν θεοὖ εἴληφεν ἐνενηκοστὸν ἔνατον ἔτος κατάγων δι΄ αἰτίαν ἣν ἄνω
προεῖπον, εἰς τὸ τούτου σπέρμα πάροικον γινόμενον ἐν γῆ ἀλλοτρίᾳ μὴ
ἀποστραφ῅ναι τὸ ὄνομα τοὖ θεοὖ, ἐπὶ σώματος δὲ φέρειν σφραγῖδα
ὑπομνήσεως χάριν καὶ ἐλέγχου εἰς τὸ ἐμμένειν τῆ τοὖ πατρὸς αὐτῶν
θεοσεβείᾳ. Ὁ δὲ τούτου παῖς Ἰσαὰκ ὀκταήμερος περιτέμνεται, ὡς τὸ τοὖ θεοὖ
εἶχεν θέσπισμα. Καὶ ὡμολόγηται μὲν ὅτι ἐκ προστάγματος θεοὖ ἡ περιτομὴ
τότε ὑπ῅ρχεν, τύπῳ δὲ ἦν αὕτη διατεταγμένη τότε, ὡς κατὰ ἀκολουθίαν
προβαίνοντες ὕστερον περὶ τούτου δείξομεν. Διήρκεσαν τοίνυν περιτεμνόμενοι
καὶ θεοσεβείᾳ προσανέχοντες οἱ αὐτοὖ τοὖ Ἀβραὰμ κατὰ διαδοχὴν παῖδες, ἀπ΄
αὐτοὖ φημι καὶ καθεξ῅ς Ἰσαὰκ καὶ Ἰακὼβ καὶ οἱ τούτου παῖδες, ἔν τε τῆ
Φανανίτιδι γῆ, Ἰουδαίᾳ καὶ Υυλιστιεὶμ οὕτως κληθείσῃ τότε, τανὖν δὲ
Παλαιστίνῃ καλουμένῃ, ἀλλὰ καὶ ἐν Αἰγύπτῳ. Ἰακὼβ γὰρ ὁ καὶ Ἰσραὴλ
κάτεισιν ἅμα τοῖς ἕνδεκα αὐτοὖ παισὶν εἰς Αἴγυπτον,
3. Hasta este tiempo los cuatro pueblos de la tierra fueron sucediéndose,
distinguiéndose estas cuatro partes desde los tiempos antiguos hasta este
momento, que he expuesto aquí, y más allá; esto es, desde Adán hasta Noé el
Barbarismo, desde Noé hasta la torre [de Babel] y Serug, dos generaciones después
de la torre la superstición Escita, y luego desde la torre, Serug y Aram hasta
Abraham, el Helenismo; y desde este en adelante, la piedad que se asocia con el
mismo Abraham – el Judaísmo – a partir de su sucesiva descendencia, es decir, de
Judá. Así Pablo, el santo e inspirado apóstol de Dios, me lo confirma al hablar de
este modo: “En Cristo Jesús no hay B{rbaro, ni Escita, ni Griego, ni Judío, sino una
nueva creación”xxxvii, puesto que al principio, cuando la creación fue hecha, era
nueva y no tenía un nombre diferente. De acuerdo con estas palabras, en otro lugar
dice nuevamente así: “Soy deudor a Griegos y a B{rbaros, a sabios y a
incultos”xxxviii, representando a los Judíos como sabios y a los Escitas como incultos.
Y dice “Soy deudor”. De allí en adelante, desde el tiempo de David, todo el pueblo
de Israel fueron llamados Judíos y continuaron siendo llamados con el nombre de
Israelitas y de Judíos, teniendo todo el pueblo de Israel este sobrenombre desde los
tiempos de David, de su hijo Salomón y del hijo de Salomón, hablo de Roboam, el
que reinó en Jerusalén después de Salomón. Pero para que no nos salgamos del
tema, pasando de largo las cuestiones relativas a la religión de los Judíos sin hacer
alusión al fundamento de sus creencias, expondré unas pocas cosas de entre todas.
Pues, por decirlo así, las cuestiones relativas a los Judíos son clarísimas para todos,
por lo cual no me tomaré el trabajo de describir hasta el más mínimo detalle acerca
de este fundamento pero era necesario, sin embargo, exponer aquí unos pocos
ejemplos.

4. En efecto, los Judíos – quienes descienden de Abraham y recibieron de él


la piedad – tienen la circuncisión de Abraham, la cual recibió como mandato de
Dios cuando tenía noventa y nueve años por la razón que mencioné más arriba:
para que su descendencia, al convertirse en extranjeros en una tierra extraña no
renegaran del nombre de Dios, sino que llevaran en el cuerpo una marca como
recordatorio y motivo de convicción, a fin de permanecer en la piedad de su padre.
Isaac, el hijo de Abraham, fue circuncidado a los ocho días, como indicaba la orden
de Dios. Se reconoce que entonces la circuncisión existió a partir de un mandato de
Dios, pero en aquel momento la misma fue ordenada como una figura, como
demostraremos más tarde, conforme avancemos en orden. Los sucesivos hijos del
mismo Abraham – hablo de Isaac, de Jacob y de los que a continuación surgieron
de él – continuaron circuncidándose y adhiriéndose a la piedad en la tierra de
Canaán (que entonces era llamada Judea y Filistea, pero al presente es llamada
Palestina) y también en Egipto, pues Jacob bajó junto con sus once hijos a Egipto
ἔτος κατάγων ἑκατοστὸν τριακοστὸν τ῅ς αὐτοὖ ζω῅ς. Ἰωσὴφ δὲ ὁ ἕτερος αὐτοὖ
υἱὸς ἤδη ἐν Αἰγύπτῳ προϋπ῅ρχεν βασιλεύων, πραθεὶς ὑπὸ τῶν ἀδελφῶν αὐτοὖ
διὰ φθόνον. Ἡ δὲ τοὖ θεοὖ οἰκονομία τὰ ἀγαθὰ συνεργοὖσα τ῵ δικαίῳ, εἰς
θαυμασμὸν μετήγαγεν τὴν κατὰ τοὖ αὐτοὖ Ἰωσὴφ ἐπιβουλήν. Κάτεισι τοίνυν
ὡς προεῖπον ὁ Ἰακὼβ εἰς Αἴγυπτον καὶ οἱ αὐτοὖ υἱοὶ καὶ γυναῖκες καὶ ἔκγονοι
ἐν ἑβδομήκοντα πέντε ψυχαῖς ἀριθμηθέντες, ὡς περιέχει ἡ πρώτη βίβλος τ῅ς
κατὰ τὸν Μωυσέα πεντατεύχου, περὶ τούτων πάντων σαφῶς δηλοὖσα.
Διετέλεσαν δὲ ἐκεῖσε ἐπὶ πέντε γενεαῖς, ὡς καὶ πολλάκις εἶπον, νὖν δὲ
ἀνάγκην ἔσχον ταὖτα δευτερῶσαι. Ἔμειναν γὰρ ἀπὸ τοὖ Ἰακὼβ αἱ γενεαὶ
ἀριθμούμεναι διὰ τοὖ Λευί, ἐξ ο὘περ οἱ ἱερεῖς κατέστησαν, καὶ διὰ τοὖ Ἰούδα,
ἐξ ο὘ μετὰ χρόνον ὁ βασιλεὺς ἦρξε Δαυίδ. Καὶ ὁ μὲν Λευὶ γεννᾶ τὸν Καὰθ καὶ
τοὺς ἄλλους, Καὰθ γεννᾶ τὸν Ἀμράμ, Ἀμρὰμ γεννᾶ τὸν Μωυσέα καὶ Ἀαρὼν
τὸν ἀρχιερέα. Ο὘τος ὁ Μωυσ῅ς ἐκβάλλει τοὖς υἱοὺς Ἰσραὴλ ἐν δυνάμει θεοὖ ἐκ
γ῅ς Αἰγύπτου, ὡς ἔχει ἡ δευτέρα βίβλος κατὰ τὴν νομοθεσίαν.
5. Σίς μέντοι γε ἦν ἡ τῶν υἱῶν Ἰσραὴλ πολιτεία ἄχρι τούτου τοὖ χρόνου,
οὐ πάνυ σαφῶς κατὰ τὸ φανερώτατον ἔστιν εἰπεῖν ἥ μόνον ὅτι ἐν θεοσεβείᾳ
καὶ περιτομῆ ὑπ῅ρχον· εἰ καὶ γέγραπται ὅτι «ἐπληθύνθησαν οἱ υἱοὶ Ἰσραὴλ ἐν
γῆ Αἰγύπτῳ καὶ χυδαῖοι ἐγένοντο». Πάντως γάρ που ὁ χρόνος τ῅ς αὐτῶν
παροικίας καὶ ἐπιμιξίας διὰ ὆ᾳθυμίαν τὸ χυδαῖον εἰργάσατο. Σίνων μέντοι
γεύεσθαι ἥ τίνα ἀπαγορεύειν ἥ τἆλλα ὅσα κατὰ διαστολὴν τοὖ νόμου
φυλάττειν προσετάχθησαν, οὔπω κατὰ τὸ φανερώτατον ἐπεσημήνατο.
Ἐξιόντων δὲ ἐκ γ῅ς Αἰγύπτου ἐν τ῵ δευτέρῳ ἔτει τ῅ς αὐτῶν ἐξόδου νομοθεσίας
θεοὖ καταξιοὖνται διὰ χειρὸς αὐτοὖ τοὖ Μωυσέως. Ἡ δὲ νομοθεσία ἡ ἐκ θεοὖ
αὐτοῖς δοθεῖσα παιδαγωγοὖ δίκην (ὡς καὶ παιδαγωγὸς ἦν ὁ νόμος σωματικῶς
μὲν διαστελλόμενος, πνευματικὴν δὲ ἔχων τὴν προσδοκίαν) ἐδίδαξε
περιτέμνεσθαι σαββατίζειν ἀποδεκατοὖν πάντα τὰ αὐτῶν γεννήματα καὶ
ὅσαπερ παρ΄ αὐτοῖς ἐτίκτετο ἀπὸ ἀνθρώπου ἕως κτήνους, ἀπαρχάς τε διδόναι
καὶ πεντηκοστὴν καὶ τριακοστήν, εἰδέναι δὲ θεὸν μόνον καὶ αὐτ῵ λατρεύειν.
Ἐν μοναρχίᾳ μὲν οὗν <ἦν> κηρυττόμενον τὸ ὄνομα, ἐν δὲ τῆ μοναρχίᾳ ἡ τριὰς
ἀεὶ κατηγγέλλετο καὶ ἐπιστεύετο παρὰ τοῖς ἐξοχωτάτοις αὐτῶν, τουτέστιν
προφήταις καὶ ἡγιασμένοις. Θυσίας τε καὶ λατρείας διαφόρους τ῵ παμβασιλεῖ
θε῵ ἐν τῆ ἐρήμῳ προσέφερον ἐν τῆ λατρείᾳ τ῅ς σκην῅ς τ῅ς ἁγίας ὑπὸ
Μωυσέως διὰ τύπων δηλωθέντων αὐτ῵ ὑπὸ θεοὖ κατασκευασθείσης.
Ἐδέξαντο γοὖν οἱ αὐτοὶ Ἰουδαῖοι καὶ προφητικὰς φωνὰς περὶ τοὖ Φριστοὖ
ἐρχομένου, λεγομένου μὲν προφήτου ὄντος δὲ θεοὖ καὶ ἀγγέλου μὲν
κληθέντος υἱοὖ δὲ ὄντος θεοὖ, μέλλοντος δὲ ἐνανθρωπήσειν καὶ ἐν ἀδελφοῖς
αὐτοὖ ἐγκαταλέγεσθαι, ὡς ἔχουσι π᾵σαι αἱ θεῖαι γραφαί, μάλιστα ἡ τοὖ
Δευτερονομίου κατὰ τὴν νομοθεσίαν πέμπτη βίβλος καὶ <αἱ> καθεξ῅ς.
cuando tenía ciento treinta años de vida. Mas José, su otro hijo, ya estaba de antes
gobernando en Egipto, vendido por sus hermanos por envidia. Pero la
dispensación de Dios, obrando el bien al justo, cambió la maquinación en su contra
en un prodigio. Bajó pues Jacob a Egipto, como dije, y sus hijos, mujeres y nietos en
número de setenta y cinco almas, como contiene el primer libro del Pentateuco
según Moisés, explicando claramente todo acerca de esto. Permanecieron en aquel
lugar por cinco generaciones, como dije varias veces, pero ahora me es necesario
repetirlo. Permanecieron pues las generaciones que surgieron de Jacob, contadas a
través de Leví – a partir del cual se constituyeron los sacerdotes – y a través de
Judá de donde, pasado el tiempo, vino el rey David. Y Leví engendró a Coat y a
otros, Coat engendró a Amram, y Amram engendró a Moisés y a Aarón el sumo
sacerdote. Este Moisés sacó a los hijos de Israel de la tierra de Egipto con el poder
de Dios, como dice el segundo libro de la Ley.

5. Sin embargo, no se puede seguramente decir con total claridad cuál era el
modo de vida de los hijos de Israel hasta este tiempo, sino solamente que
practicaban la piedad y la circuncisión (aunque est{ escrito: “Fueron multiplicados
los hijos de Israel en la tierra de Egipto, y se volvieron numerosos” xxxix. De todas
formas, por causa de su ligereza durante el tiempo de su residencia y su unión
mixtaxl se produjo la abundancia). No obstante, todavía no se había indicado cuáles
[alimentos] comer, cuáles rehusar, o cuantas otras cosas fueron mandadas observar
detalladamente en la Ley. Habiendo salido de la tierra de Egipto, en el segundo
año de su salida fueron honrados con la Ley de Dios por medio de la mano del
mismo Moisés. A la manera de un pedagogoxli (porque la Ley era como un
pedagogo que ordena corporalmente, pero contiene la esperanza espiritual) la Ley
que les fue dada por Dios les enseñó a practicar la circuncisión, a guardar el
sábado, a dar el diezmo de todos sus productos y de cuantos nacieran entre ellos,
desde un hombre hasta los ganados, a presentar las primicias no sólo al
quincuagésimo día sino también al trigésimo, a conocer a Dios solamente y a
rendirle culto. Ciertamente el Nombrexlii era proclamado en una Monarquíaxliii, pero
la Trinidad en la Monarquía siempre fue anunciada y creída por los más eminentes
entre ellos, esto es, por los profetas y los santificados. En el desierto ofrecieron al
soberano Dios diferentes sacrificios y actos de culto en el santo tabernáculo,
construido por Moisés de acuerdo a las imágenes que le fueron mostradas por
Dios. Ciertamente, estos mismos Judíos también recibieron palabras proféticas
acerca de la venida de Cristo, mencionado como “un profeta” aunque es Dios,
siendo llamado “un {ngel” pero que es hijo de Dios, que al venir habría de
encarnarse y ser inscripto entre sus hermanos, como dicen todas las Sagradas
Escrituras, principalmente el Deuteronomio, el quinto libro en la Ley, y los que
siguen.
6. Ἔσχον δὲ ο὘τοι οἱ Ἰουδαῖοι ἄχρι τ῅ς ἀπὸ Βαβυλῶνος τ῅ς αἰχμαλωσίας
ἐπανόδου βίβλους τε καὶ προφήτας τούτους καὶ προφητῶν βίβλους ταύτας·
πρώτην μὲν Γένεσιν δευτέραν Ἔξοδον τρίτην Λευιτικὸν τετάρτην Ἀριθμοὺς
πέμπτην Δευτερονόμιον ἕκτη βίβλος Ἰησοὖ τοὖ Ναυ῅ ἑβδόμη τῶν Κριτῶν
ὀγδόη τ῅ς Ῥοὺθ ἐνάτη τοὖ Ἰὼβ δεκάτη τὸ Χαλτήριον ἑνδεκάτη Παροιμίαι
΢ολομῶντος δωδεκάτη Ἐκκλησιαστὴς τρισκαιδεκάτη τὸ ᾆσμα τῶν ᾀσμάτων
τεσσαρεσκαιδεκάτη Βασιλειῶν πρώτη πεντεκαιδεκάτη Βασιλειῶν δευτέρα
ἑκκαιδεκάτη Βασιλειῶν τρίτη ἑπτακαιδεκάτη Βασιλειῶν τετάρτη
ὀκτωκαιδεκάτη Παραλειπομένων πρώτη ἐννεακαιδεκάτη Παραλειπομένων
δευτέρα εἰκοστὴ τὸ Δωδεκαπρόφητον εἰκοστὴ πρώτη Ἠσαιας ὁ προφήτης
εἰκοστὴ δευτέρα Ἰερεμίας ὁ προφήτης μετὰ τῶν Θρήνων καὶ ἐπιστολῶν αὐτοὖ
τε καὶ <τοὖ> Βαροὺχ ἐικοστὴ τρίτη Ἰεζεκιὴλ ὁ προφήτης εἰκοστὴ τετάρτη
Δανιὴλ ὁ προφήτης εἰκοστὴ πέμπτη Ἔσδρας α, εἰκοστὴ ἕκτη Ἔσδρας β, εἰκοστὴ
ἑβδόμη Ἐσθήρ. Α὘ται είσιν αἱ εἴκοσι ἑπτὰ βίβλοι ἐκ θεοὖ δοθεῖσαι τοῖς
Ἰουδαίοις· εἴκοσι δύο δέ εἰσιν ὡς τὰ παρ΄ αὐτοῖς στοιχεῖα τῶν Ἑβραϊκῶν
γραμμάτων ἀριθμούμεναι διὰ τὸ διπλοὖσθαι δέκα βίβλους εἰς πέντε
λογιζομένας. Περὶ τούτου δὲ ἄλλῃ που σαφῶς εἰρήκαμεν. Εἰσὶ δὲ καὶ ἄλλαι δύο
βίβλοι παρ΄ αὐτοῖς ἐν ἀμφιλέκτῳ, ἡ ΢οφία τοὖ ΢ιρὰχ καὶ ἡ τοὖ ΢ολομῶντος,
χωρὶς ἄλλων τινῶν βιβλίων ἐναποκρύφων. Π᾵σαι δὲ α὘ται αἱ ἱεραὶ βίβλοι τὸν
Ἰουδαϊσμὸν ἐδίδασκον καὶ τὰ τοὖ νόμου φυλάγματα ἕως τ῅ς τοὖ κυρίου ἡμῶν
Ἰησοὖ Φριστοὖ παρουσίας. Καὶ καλῶς ἐφέροντο παιδαγωγούμενοι ἐν τ῵ νόμῳ,
εἰ ἐδέξαντο τὸν Φριστὸν τὸν ὑπὸ τοὖ παιδαγωγοὖ, φημὶ δὲ τοὖ νόμου, αὐτοῖς
προκηρυχθέντα τε καὶ προφητευθέντα, ἵνα δεξάμενοι αὐτοὖ τὴν θεότητα καὶ
τὴν ἔνσαρκον αὐτοὖ παρουσίαν μάθωσιν οὐ κατάλυσιν νόμου, ἀλλὰ τὴν τοὖ
νόμου πλήρωσιν, ἐπειδὴ οἱ τύποι ἐν τ῵ νόμῳ ἦσαν, ἡ δὲ ἀλήθεια ἐν τ῵
εὐαγγελίῳ. Ἐκεῖ γὰρ περιτομὴ σαρκική, ὑπηρετήσασα χρόνῳ ἕως τ῅ς μεγάλης
περιτομ῅ς, τουτέστι τοὖ βαπτίσματος τοὖ περιτέμνοντος ἡμ᾵ς ἀπὸ
ἁμαρτημάτων καὶ σφραγίσαντος ἡμ᾵ς εἰς ὄνομα θεοὖ. Καὶ ἦν ἐκεῖ σάββατον
κατέχον ἡμ᾵ς εἰς τὸ μέγα σάββατον, τουτέστιν εἰς ἀνάπαυσιν Φριστοὖ, ἵνα ἐν
Φριστ῵ σαββατίσωμεν ἀπὸ ἁμαρτημάτων. Καὶ ἦν ἐκεῖ πρόβατον ἄλογον
θυόμενον, καθοδηγοὖν ἡμ᾵ς εἰς τὸ μέγα πρόβατον καὶ ἐπουράνιον ὑπὲρ ἡμῶν
καὶ «ὑπὲρ ὅλου τοὖ κόσμου» τυθέν. Καὶ ἦν ἐκεῖ ἀποδεκάτωσις ἀσφαλιζομένη,
ἵνα μὴ λάθῃ ἡμ᾵ς τὸ ἰῶτα, ἡ δεκάς, τὸ πρῶτον στοιχεῖον τοὖ Ἰησοὖ ὀνόματος.
7. Ἐπεὶ οὗν τ῵ τύπῳ ἤχθησαν καὶ οὐκ ἔφθασαν εἰς τελείωσιν τὴν διὰ
νόμου καὶ προφητῶν καὶ ἄλλων καὶ πάσης βίβλου κεκηρυγμένην,
ἐξεβλήθησαν ἀπὸ τ῅ς γεωργίας καὶ εἰσ῅λθεν τὰ ἔθνη, ἐκείνων μηκέτι
δυναμένων σωθ῅ναι, εἰ μή τι ἀνακάμψωσιν εἰς τὴν χάριν τοὖ εὐαγγελίου.
Πάντα γὰρ αὐτοῖς τὰ δικαιώματα κατήργηται, ἑκάστης μαρτυρίας τοὖτο
λεγούσης, ὡς ἔχει ἐν πάσῃ γραφῆ. ΢υντόμως δὲ ἀπὸ μι᾵ς μαρτυρίας τὸ
ἀνυπέρθετον καὶ ἀπαράβατον τ῅ς κατ΄ αὐτῶν ἀποφάσεως ἐροὖμεν,
6. Hasta el regreso de la cautividad de Babilonia, estos Judíos tenían estos
libros y profetas, y estos libros de los profetas: primero Génesis, segundo Éxodo,
tercero Levítico, cuarto Números, quinto Deuteronomio, el sexto libro Josué [hijo]
de Nun, séptimo el de los Jueces, octavo Rut, noveno Job, décimo los Salmos,
undécimo los Proverbios de Salomón, duodécimo Eclesiastés, décimo tercero el
Cantar de los Cantares, décimo cuarto el Primer libro de los Reyes, décimo quinto
el Segundo libro de los Reyes, décimo sexto el Tercer libro de los Reyes, décimo
séptimo el Cuarto libro de los Reyes, décimo octavo el Primer libro de las Crónicas,
décimo noveno el Segundo libro de las Crónicas, vigésimo los Doce profetasxliv,
vigésimo primero el profeta Isaías, vigésimo segundo el profeta Jeremías con las
Lamentaciones y sus epístolas y la de Baruc, vigésimo tercero el profeta Ezequiel,
vigésimo cuarto el profeta Daniel, vigésimo quinto Esdras 1, vigésimo sexto Esdras
2, vigésimo séptimo Ester. Estos son los veintisiete libros dados por Dios a los
Judíos; pero son contados como veintidós, como las letras del alfabeto hebreo,
debido a que diez libros son dobles y se cuentan como cinco. Pero acerca de esto
hemos hablado claramente en otra parte. Hay entre ellos otros dos libros en
discusiónxlv, la Sabiduría de Sirac y la de Salomón, además de algunos otros libros
apócrifos. El Judaísmo enseñaba todos estos libros sagrados y las observancias de
la Ley hasta la venida de nuestro Señor Jesucristo. Y se habrían conducido
buenamente, instruidos en la Ley, si hubieran aceptado al Cristo que había sido
predicho y profetizado por el instructor - quiero decir la Ley - para que, al aceptar
su divinidad y su presencia encarnada, comprendiesen que no es la disolución de
la Ley sino su pleno cumplimiento, puesto que las figuras estaban en la Ley, pero
la verdad en el Evangelio. En la Ley [se ordenaba] la circuncisión carnal, la que
sirvió por un tiempo hasta el de la gran circuncisión, esto es, del bautismo que nos
circuncida de los pecados y nos sella en el nombre de Dios. En la Ley estaba el
sábado, reservándonos para el gran Sábado, esto es, para el reposo de Cristo, a fin
de que en Cristo descansemos de los pecados. También allí estaba el cordero, un
animal sacrificado, guiándonos al gran Cordero celestial que fue sacrificado por
nosotros y “por todo el mundo”xlvi. En ella está establecido el pago del diezmo,
para que no omitamos la jota, la décimaxlvii, la primera letra del nombre de Jesús.

7. Pero puesto que [los Judíos] se dejaron conducir por la figura y no


progresaron hacia la perfección que había sido proclamada por la Ley, los profetas
y otros, y por cada libro [de la Escritura], fueron expulsados del territorio y
penetraron los gentiles, no pudiendo salvarse de aquellos a no ser que regresasen a
la gracia del Evangelio. Pues todas las justas exigencias han sido anuladas por
ellos, haciendo referencia a esto cada testimonio, como está contenido en cada
Escritura. Concisamente, partiendo de un testimonio, mencionaremos la
inmediatez y la inmutabilidad de la sentencia contra ellos
ὡς ἔστιν ἰδεῖν ἀκριβῶς τὴν κατ΄ αὐτῶν ψ῅φον, καθώς φησιν «ἥτις ψυχὴ οὐκ
ἀκούσεται τοὖ προφήτου ἐκείνου, ἐξολοθρευθήσεται ἀπὸ τ῅ς φυλ῅ς αὐτ῅ς καὶ
ἐξ Ἰσραὴλ καὶ ὑποκάτωθεν τοὖ οὐρανοὖ». Ὡς τοὖ κυρίου μέλλοντος τὰ διὰ τοὖ
νόμου μυστικῶς παραδοθέντα τελείως καὶ σωτηριωδῶς ἐπασφαλίζεσθαι, τὸν
δὲ μὴ ἀκούοντα αὐτοὖ καὶ μὴ ἀνεχόμενον μὴ ἔχειν σωτηρίαν, κἄν τε τὸν νόμον
ποιήσῃ, τοὖ νόμου μὴ δυναμένου τελειοὖν τὸν ἄνθρωπον διὰ τὸ σωματικῶς τὰ
ἐν αὐτ῵ δικαιώματα γεγράφθαι καὶ ἐν Φριστ῵ ἀληθινῶς πληροὖσθαι.
Ἕως τούτου μοι λελέχθω περὶ τοὖ Ἰουδαϊσμοὖ. Καὶ γὰρ ὀλίγων ἐμνημόνευσα
εἰς τὸ μὴ τὸ π᾵ν αὐτῶν παρασιωπ῅σαι, ἀλλὰ ἐν μέρει ὑποδεῖξαι. Π᾵σι γὰρ ὡς
εἰπεῖν πρόδηλός ἐστιν ἡ κατ΄ αὐτοὺς ὑπόθεσις καὶ ὁ πρὸς αὐτοὺς ἔλεγχος.
Ἐδείξαμεν δὲ καὶ τὴν ἀρχήν, πόθεν ἔσχον τὴν εἰσαγωγήν, ὅτι ἐξ ἀρχ῅ς ἐκ τ῅ς
τοὖ Ἀβραὰμ τοὖ πατριάρχου θεοσεβείας <Ἀβράμιοι> καλοὖνται <οἱ> θεοσεβεῖς
διὰ τὸ εἶναι αὐτοὺς ἐκ σπέρματος αὐτοὖ, ἀπὸ δὲ τοὖ ἐκγόνου αὐτοὖ, φημὶ δὲ
Ἰακὼβ τοὖ καὶ Ἰσραήλ, Ἰσραηλῖται· ἐξ ἡμερῶν δὲ Δαυὶδ τοὖ βασιλεύσαντος ἐκ
φυλ῅ς Ἰούδα ἐκαλοὖντο Ἰουδαῖοί τε καὶ Ἰσραηλῖται π᾵σαι αἱ δώδεκα φυλαὶ καὶ
ἕως ΢ολομῶντος τοὖ υἱοὖ Δαυὶδ καὶ ἕως τοὖ Ῥοβοάμ, υἱοὖ ΢ολομῶντος,
ἐκγόνου δὲ τοὖ Δαυίδ. Καὶ κατὰ ἐπιτίμησιν θεοὖ καὶ ἀναξιότητα τοὖ Ῥοβοὰμ
ἐσχίσθησαν αἱ δεκαδύο φυλαὶ καὶ γεγόνασι δύο ἥμισυ μετὰ τοὖ Ἰούδα τουτέστι
μετὰ Ῥοβοὰμ καὶ ἐννέα ἥμισυ μετὰ Ἰεροβοάμ. Ἐκαλοὖντο δὲ αἱ ἐννέα ἥμισυ
Ἰσραηλῖται τε καὶ Ἰσραήλ, βασιλευόμεναι ὑπὸ τοὖ Ἰεροβοὰμ υἱοὖ Ναβὰτ ἐν
΢αμαρείᾳ· αἱ δὲ δύο ἥμισυ εἰς Ἱερουσαλὴμ Ἰουδαῖοι ἐκαλοὖντο, βασιλευόμεναι
ὑπὸ Ῥοβοὰμ υἱοὖ ΢ολομῶντος. Καὶ γεγόνασι πάλιν διαδοχαὶ βασιλέων·
Ῥοβοὰμ γεννᾶ τὸν Ἀβιά, Ἀβιὰ γεννᾶ τὸν Ἀσά, Ἀσὰ γεννᾶ τὸν Ἰωσαφάτ,
Ἰωσαφὰτ γεννᾶ τὸν Ἰωράμ, Ἰωρὰμ γεννᾶ τὸν Ὀχοζίαν, Ὀχοζίας γεννᾶ τὸν
Ἰωάς, Ἰωὰς γεννᾶ τὸν Ἀμεσσίαν, Ἀμμεσίας γεννᾶ τὸν Ἀζαρίαν τὸν
καλούμενον Ὀζίαν, Ἀζαρίας ὁ καὶ Ὀζίας γεννᾶ τὸν Ἰωάθαμ, Ἰωάθαμ γεννᾶ
τὸν Ἄχαζ, Ἄχαζ γεννᾶ τὸν Ἐζεκίαν· ἐν χρόνοις δὲ Ἐζεκίου καὶ Ἄχαζ
Ἠχμαλωτεύθησαν φυλαὶ ἐκ τοὖ Ἰσραὴλ εἰς τὰ ὅρια Μήδων. Μετὰ τοὖτο
Ἐζεκίας γεννᾶ τὸν Μανασσ῅, Μανασσ῅ς γεννᾶ τὸν Ἀμώς, Ἀμὼς γεννᾶ τὸν
Ἰωσίαν, Ἰωσίας γεννᾶ τὸν Ἰεχονίαν, τὸν καὶ ΢ελοὺμ καλούμενον, ὃς καὶ
Ἀμασίας ἐλέγετο. Ὁ Ἰεχονίας ο὘τος γεννᾶ τὸν Ἰεχονίαν τὸν καλούμενον
΢εδεκίαν καὶ Ἰωακείμ.
8. Καὶ μηδεὶς περὶ τούτου ἀμφιβαλλέτω, θαυμαζέτω δὲ μ᾵λλον τὴν
ἀκριβολογίαν, ὠφελίμως ἐνταὖθα κειμένην τοῖς σπουδαίοις χρηστομαθίας
ἕνεκα τὰ ἀκριβ῅ τῶν γραφῶν καταλαμβάνειν ἐθέλουσιν, οἵτινες εὐθὺς μετὰ
τ῅ς ὠφελείας εὐγνωμονεῖν ἀναγκασθήσονται, κερδήσαντες τὸ ὑπό τινων
ἀμαθῶν ἐν τ῵ εὐαγγελίῳ δι΄ ἀμφιβολίαν ὡς κατὰ διόρθωσιν ἀφανισθὲν ὆ητόν.
Σριχῶς γὰρ ἀριθμήσαντος τοὖ ἁγίου Ματθαίου τὰς γενεάς, ἀπὸ τοὖ Ἀβραὰμ
μέχρι τοὖ Δαυὶδ φήσαντος γενεὰς δεκατέσσαρας, καὶ ἀπὸ τοὖ Δαυὶδ ἕως τὴς
αἰχμαλωσίας γενεὰς δεκατέσσαρας καὶ ἀπὸ τ῅ς αἰχμαλωσίας ἕως τοὖ Φριστοὖ
a fin de ver perfectamente el juicio contra ellos, según dice: “El alma que no
escuche a aquel profeta será exterminada de su tribu, de Israel y de debajo del
cielo”xlviii. De este modo, la venida del Señor consolidó perfecta y salvíficamente las
verdades que fueron dadas místicamente por medio de la Ley, y el que no lo
escucha ni lo soporta no tendrá salvación, aunque cumpliese la Ley, ya que el
hombre no puede ser perfeccionado por medio de las exigencias escritas
materialmente en la Ley y consumadas verdaderamente en Cristo. Hasta aquí he
de hablar acerca del Judaísmo; he hecho memoria de algunos pocos [ejemplos] a
fin de no pasar por alto la totalidad de ellos sino mostrarlos en parte pues, para
decirlo así, el tema acerca de ellos y su refutación son evidentes para todos.
Revelamos también su origen, cuándo tuvieron inicio, que al principio, por la
piedad del patriarca Abraham, <los> piadosos fueron llamados <Abrahamianos>
por ser descendientes de él, pero Israelitas a partir de su nieto – hablo de Jacob,
también llamado Israel. Desde los días de David, el rey de la tribu de Judá, la
totalidad de las doce tribus eran llamadas Judíos e Israelitas hasta Salomón, hijo de
David, y Roboam, hijo de Salomón y nieto de David. Y por el castigo de Dios y la
indignidad de Roboam las doce tribus fueron divididas y quedaron dos y media
con Judá – es decir, con Roboam – y nueve y media con Jeroboam. Las nueve
[tribus] y media se llamaron Israelitas e Israel, siendo gobernadas por Jeroboam
hijo de Nabat en Samaria; las dos [tribus] y media en Jerusalén se llamaron Judíos,
siendo gobernadas por Roboam hijo de Salomón. Surgieron pues dos sucesiones de
reyes: Roboam engendró a Abías, Abías engendró a Asa, Asa engendró a Josafat,
Josafat engendró a Joram, Joram engendró a Ocozías, Ocozías engendró a Joás, Joás
engendró a Amasías, Amasías engendró a Azarías – también llamado Uzías –,
Azarías – o Uzías – engendró a Jotam, Jotam engendró a Acaz, Acaz engendró a
Ezequías; en tiempos de Ezequías y Acaz las tribus de Israel fueron llevadas
cautivas a los montes de los Medos. Después de esto, Ezequías engendró a
Manasés, Manasés engendró a Amós, Amós engendró a Josías, Josías engendró a
Jeconías – también llamado Salum, y a quien también le decían Amasías. Este
Jeconías engendró al Jeconías llamado Sedequías y Joaquín.

8. Y nadie debe dudar de esto sino más bien admirar la precisión, útilmente
dispuesta aquí para los diligentes que, por su deseo de aprender, quieren
comprender el sentido exacto de las Escrituras. Ellos, inmediatamente después del
provecho, estarán obligados a ser prudentes, habiendo ganado lo expresado en el
Evangelio que, debido a una ambigüedad, fue suprimido por algunos ignorantes
para corregirlo. Pues san Mateo contó las generacionesxlix en tres partes, diciendo
que desde Abraham hasta David hay catorce generaciones, desde David hasta la
cautividad catorce generaciones, y desde la cautividad hasta Cristo
γενεὰς δεκατέσσαρας, οἱ δύο ἀνώτεροι ἀριθμοὶ σαφεῖς εὑρίσκονται, μηδεμίαν
ἔλλειψιν ἀριθμοὖ περιέχοντες· ἕως γὰρ τοὖ Ἰεχονίου περιέχουσι τοὖς χρόνους·
ὁ δὲ τρίτος ἀριθμὸς οὐκέτι δεκατεσσάρων γενεῶν εὑρίσκεται κατὰ διαδοχὴν
ὀνομάτων ἔχων τὸ πλήρωμα, ἀλλὰ δεκατριῶν, ἐπειδή τινες εὑρόντες Ἰεχονίαν
ἅμα Ἰεχονίᾳ ἑτέρῳ ἐπὶ τὸ αὐτὸ ἐνόμισαν τὸν ἀριθμὸν δεδισσολογημένον. Οὐκ
ἦν δὲ δισσολογία, ἀλλὰ ἀριθμὸς σαφής. Εἰς ὄνομα γὰρ πατρὸς ὁ παῖς
ἐπεκέκλητο Ἰεχονίας τοὖ Ἰεχονίου. Ἀφελόμενοι οὗν τινες ὡς κατὰ φιλοκαλίαν
τὸ ἓν ὄνομα, ἀγνοίᾳ φερόμενοι, ἐλλιπ῅ ἐποιήσαντο τ῅ς ὑποθέσεως κατὰ τὴν
ὁμάδα τοὖ ἀριθμοὖ τῶν δεκατεσσάρων ὀνομάτων τὴν ὑπόσχεσιν καὶ τὸ
πολύπειρον τ῅ς σχέσεως ἠφάνισαν.
Γίνεται γοὖν ἐντεὖθεν ἀπὸ τοὖ χρόνου Ἰεχονίου ἡ αἰχμαλωσία ἡ εἰς Βαβυλῶνα.
Ἐν τούτῳ τ῵ χρόνῳ τ῅ς αἰχμαλωσίας προσ῅λθον οἱ πρεσβύτεροι τ῵
Ναβουχοδονόσορ ἐν Βαβυλῶνι, παρακαλοὖντες ἀποσταλ῅ναί τινας τῶν ἰδίων
αὐτοὖ ἐγκαθέτους εἰς τὴν Ἰσραηλῖτιν γ῅ν, ὅπως μὴ ἡ χώρα ὑλομανήσασα
ἐρημωθείη. Καὶ ἐδέξατο τὴν παρ΄ αὐτῶν παράκλησιν (οὐ γὰρ ἀνεβάλλετο) καὶ
ἀποστέλλει μὲν τῶν ἰδίων τέσσαρα γένη, τούς τε Κουθαίους καλουμένους καὶ
Κουδαίους, ΢επφαρουραίους καὶ Ἀναγωγαυαίους, οἵτινες ἅμα τοῖς αὐτῶν
εἰδώλοις ἀναβάντες κατῴκουν τὸ τηνικαὖτα τὴν ΢αμάρειαν, ταύτην
ἐπιλεξάμενοι ἑαυτοῖς τὴν γ῅ν διὰ τὸ εἶναι πίονά τε καὶ γονιμωτάτην. Φρόνῳ δὲ
ο὘τοι ὑπὸ τῶν θηρίων διασπαραττόμενοι, λεόντων τε καὶ παρδάλεων καὶ
ἄρκων καὶ τῶν ἄλλων πονηρῶν θηρίων, ἀποστέλλουσιν εἰς Βαβυλῶνα,
παρακαλοὖντες καὶ ὑπερβολῆ θαυμάζοντες τὴν <τῶν> κατοικησάντων τὸ πρὶν
έγκαθέτων διαγωγήν, πῶς ἠδύναντο ὑποστ῅ναι τὴν τῶν θηρῶν ἁρπαγήν τε
καὶ βίαν. Ὁ δὲ βασιλεὺς μεταστειλάμενος τοὺς πρεσβυτέρους ἤρετο τὴν αὐτοῖς
γενομένην ἀγωγὴν <ἐπὶ> τ῅ς ἐν τῆ Ἰουδαίᾳ καθέξεως, πῶς τε διελάνθανον τὴν
τῶν θηρῶν ἁρπαγήν, τοσαύτης θηριοβολίας καὶ λύμης κατὰ τὴν γ῅ν ἐκείνην
ὑπαρχούσης. Οἱ δὲ τὴν τοὖ θεοὖ νομοθεσίαν αὐτ῵ ἐδείκνυον καὶ μετὰ
συνέσεως αὐτ῵ ἀπεκάλυπτον τ῅ς εὐλόγου γνώμης τὰ καθεξ῅ς, φήσαντες μὴ
δύνασθαι ἐκεῖσε ἔθνος καθέζεσθαι, εἰ μή τι ἅν τὸν νόμον τοὖ θεοὖ τοὖ
οὐρανοὖ τὸν διὰ Μωυσέως δοθέντα ἐπιτελέσειεν· εἶναι γὰρ τὸν θεὸν
ὑπερασπιστὴν τ῅ς γ῅ς, μὴ βούλεσθαι δὲ παραβάσεις ἐν αὐτῆ παρὰ ἐθνῶν
ἀλλοφύλων γίνεσθαι εἰδωλολατρείας καὶ τῶν ἄλλων. Ὁ δὲ ἐπιμελόμενος καὶ
πειθόμενος τῆ τῶν ἀναδιδαξάντων ἀληθεστάτῃ ἑρμηνείᾳ ἀντίγραφον τοὖ
νόμου ᾔτησεν. Οἱ δὲ ἀφρόνως δεδωκότες μετὰ καὶ τοὖ νόμου Ἔσδραν τινὰ
ἱερέα ἀποστέλλουσιν παιδευτὴν τοὖ νόμου ἀπὸ Βαβυλωνίας πρὸς τὸ παιδεὖσαι
τοὺς ἐν τῆ ΢αμαρείᾳ καθεσθέντας Ἀσσυρίους (τοὺς προδεδηλωμένους
Κουθαίους καὶ <τοὺς> ἄλλους) τὸν νόμον τὸν Μωυσέως. Γίνεται δὲ τοὖτο ἐν τ῵
τριακοστ῵ ἔτει πλαίω ἐλάσσω τ῅ς τοὖ Ἰσραὴλ καὶ Ἱερουσαλὴμ αἰχμαλοσίας.
Ἐπαίδευε τοίνυν Ἔσδρας καὶ οἱ μετ΄ αὐτὸν τὸ γένος τὸ ἐν τῆ ΢αμαρείᾳ
catorce generaciones. Las dos primeras cuentas se encuentran claras, sin que
tengan ninguna falta, pues abarcan hasta los tiempos de Jeconías; pero en la tercera
cuenta no se encuentra la sucesión de nombres que hace el total de catorce
generaciones sino trece, puesto que algunos encontraron a un Jeconías junto con
otro Jeconías, y por ello pensaron que la cuenta había sido duplicada. No había
una duplicación, sino una cuenta clara, pues el hijo ha sido llamado con el nombre
del padre, Jeconías hijo de Jeconías. Al suprimir un nombre con intención de
corregirlo, algunos – conducidos por la ignorancia – hicieron que la promesa
quedara carente de fundamento con relación al total de la cuenta de los catorce
nombres y eliminaron el ingenioso orden de esta disposición.

En efecto, la cautividad de Babilonia comenzó en el tiempo de Jeconías. En


aquel tiempo de la cautividad, los ancianos fueron a Nabucodonosor en Babilonia
y le rogaron que enviara a algunos de sus propios [súbditos] a la tierra de Israel
como residentes de modo que, al trabajarla, la región no se volviera un desierto.
Aceptó su súplica (pues no se retrasó) y envió a cuatro pueblos de entre sus
propios [súbditos], llamados Cuteos, Cudeos, Sepfarureos y Anagogaveos los
cuales, subiendo con sus ídolos, habitaron en lo que en ese entonces era Samaria,
eligiendo para sí mismos esa tierra por ser opulenta y muy fértil. Pero luego de un
tiempo estos, destrozados por las bestias salvajes – leones, panteras, osos y otras
bestias feroces – se dirigieron a Babilonia, asombrados en gran manera,
preguntando cuál había sido el género de vida de los moradores que habitaron
antes y cómo habían sido capaces de soportar la voracidad y violencia de las
bestias. El rey, volviendo a llamar a los ancianos, les preguntó por la clase de vida
que llevaban cuando todavía vivían en Judea, cómo se ocultaban de la voracidad
de las bestias, habiendo tantos ataques de animales salvajes y azotes en aquella
tierra. Ellos le explicaron la Ley de Dios y con inteligencia le revelaron lo que se
desprende de un razonamiento sensato, diciéndole que no le sería posible a un
pueblo habitar allí si no cumpliese la Ley del Dios del cielo que fue dada por
medio de Moisés; pues Dios es el protector de la tierra, y no quiere que en ella
existan desviaciones como la idolatría y otras por parte de pueblos extraños. El rey,
prestando atención, quedó convencido por la ciertísima interpretación de los que
explicaban y pidió una copia de la Ley. Ellos se la entregaron sin pensar, y con la
Ley también enviaron a Esdras, un sacerdote maestro de la Ley en Babilonia, para
enseñar a los Asirios que estaban establecidos en Samaria (a los antes mencionados
Cuteos y a los otros) la Ley de Moisés. Esto ocurrió más o menos en el trigésimo
año de la cautividad de Israel y Jerusalén. Pues bien, Esdras y los que estaban con
él enseñaron al pueblo que estaba en Samaria,
καὶ ἐκλήθησαν ΢αμαρεῖται οἱ τὸν νόμον διὰ τοὖ Ἔσδρα τοὖ ἀπὸ Βαβυλῶνος
ἥκοντος ὑποδεξάμενοι. Δι῅λθεν δὲ χρόνος ἐτῶν τεσσαράκοντα ἄλλων καὶ ἡ
αἰχμαλωσία ἀνέθη καὶ ἀν῅λθεν Ἰσραὴλ ἀπὸ τ῅ς Βαβυλῶνος.
9. Ἔπεισι δὲ θαυμάζειν πῶς συμβέβηκε κατὰ τὰ τέσσαρα ἔθνε καὶ
τέσσαρας αἱρέσεις ἐν αὐτ῵ τ῵ ἔθνει γενέσθαι, φημὶ δὲ πρῶτον ἐσσηνῶν
δεύτερον Γοροθηνῶν τρίτον ΢εβουαίων τέταρτον Δοσιθέων. Ἐντεὖθεν ἀρχή
μοι γίνεται τ῅ς τοὖ ἐπαγγέλματος κατὰ αἱρέσεων πραγματείας καὶ τὸ αἴτιον
ὅπως διασαφήσω ἐν βραχεῖ [ἐρῶ+. Σί δέ ἐστιν ἄλλο ἥ ὅτι <ὡς> ἀπὸ τ῅ς τῶν
γλωττῶν πολυφόρου ἀλλοιοφωνίας φυλαὶ γεγόνασι, κατὰ δὲ ἑκάστην φυλήν
τε καὶ πατριαρχίαν ἔθνη διάφορα προέστη, π᾵ν δὲ ἔθνος ἑαυτ῵ προεστήσατο
βασιλέα εἰς κεφαλήν, συμβέβηκε δὲ ἀπὸ τούτου πολέμων εἶναι ἔνστασιν καὶ
συμπληγάδας ἐθνῶν ἔθνεσι συρρηγνυμένων, ἑκάστου βιαζομένου τὸ ἴδιον
θέλημα προτιμ᾵σθαι, εἰς ἑαυτὸν δὲ τὰ τῶν πέλας ἀποφέρεσθαι διὰ τὴν ἐν τ῵
βίῳ ἐν ἡμῖν π᾵σιν ἀκόρεστον πλεονεξίαν, οὕτω καὶ ἐν τούτῳ τ῵ καιρ῵ τ῵
προδεδηλομένῳ μεταπεσούσης τ῅ς μι᾵ς τοὖ Ἰσραὴλ θρῃσκείας καὶ τ῅ς κατὰ
τὸν νόμον γραφ῅ς εἰς ἕτερα γένη (φημὶ δὲ εἰς Ἀσσυρίους ἐξ ὧν ΢αμαρεῖται οἱ
ἐγκάθετοι), συμβέβηκε καὶ τὴν γνώμην διχονοηθ῅ναι. Καὶ λοιπὸν ὥρμησεν ἡ
πλάνη καὶ ἡ διχόνοια ὑποσπείρειν ἀπὸ τ῅ς μι᾵ς θεοσεβείας εἰς πολλὰς
παραπεποιημένας γνώμας, καθὼς ἑκάστῳ ἔδοξε καὶ Ὠήθη τ῵ γράμματι
ἐνασκεῖσθαι καὶ φράζειν ἕκαστος κατὰ τὸ ἴδιον θέλημα.

Κατὰ ΢αμαρεῖτων, ἀπὸ Ἑλληνισμοὖ αἱρέσεως ζ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας θ.

1. ΢αμαρεῖται μὲν οὗν ἀρχὴ τῶν αἱρέσεων ἀπὸ γραφ῅ς θεϊκ῅ς


ὁρμωμένων μετὰ τὰς προειρημένας ἄνευ γραφ῅ς θεϊκ῅ς Ἑλληνικὰς αἱρέσεις
ἀπ΄ ἰδίων λογισμῶν ἀνθρώποις ἐμβροντηθείσας ἀπὸ διανοίας. Π᾵ν τοίνυν τὸ
γένος ΢αμαρειτῶν ἐκαλοὖντο. Ἑρμηνεύονται δὲ ΢αμαρεῖται φύλακες διὰ τὸ ἐν
τάξει φυλάκων τετάχθαι ἐν τῆ γῆ ἥ ἀπὸ τοὖ φύλακας αὐτοὺς εἶναι τ῅ς κατὰ
τὸν νόμον Μωυσέως διατάξεως. Ἐκαλεῖτο δὲ καὶ τὸ ὄρος ἔνθα ἐκαθέσθησαν
΢ομόρων, ἅμα δὲ καὶ ΢ωμήρ, ἀπὸ ἀρχαίου τινὸς ΢ομόρων υἱοὖ ΢ωμήρ, οὕτω
τοὖ ἀνδρὸς καλουμένου. Ἦν δὲ ο὘τος ὁ ΢ομόρων υἱὸς ἑνὸς ἀνδρὸς τῶν ἀπὸ
γένους τῶν Υερεζαίων καὶ Γεργεσαίων, οἳ κατῴκουν τὸ τηνικαὖτα τὴν γ῅ν, ἐκ
διαδοχ῅ς ὄντες παῖδες τοὖ Φαναὰν τοὖ τὴν γ῅ν ταύτην ἁρπάξαντος τὴν νὖν
Ἰουδαίαν ἥ ΢αμάρειαν καλουμένην, οὗσαν τῶν υἱῶν ΢ήμ, μὴ οὗσαν δὲ αὐτῶν
ἰδίαν διὰ τὸ αὐτὸν τὸν Φαναὰν εἶναι υἱὸν τοὖ Φὰμ πατραδέλφου τοὖ ΢ήμ.
y los que recibieron la Ley por medio de Esdras, quien vino de Babilonia, fueron
llamados Samaritanos. Pasaron otros cuarenta años, la cautividad se suspendió e
Israel regresó de Babilonia.

9. Es digno de asombro cómo, en correspondencia con los cuatro pueblos,


han surgido también cuatro sectas en la misma nación; hablo, en primer lugar, de
los Esenios, segundo de los Gorotenos, tercero de los Sebueos y cuarto de los
Dosíteos. Aquí voy a dar inicio al asunto de la declaración acerca de las sectas y
explicaré brevemente de qué modo se originaron. Lo que ocurrió fue que, así como
de la multiplicidad de lenguas han surgido pueblos con diferentes idiomas, de
cada tribu y patriarcado surgieron diferentes pueblos, y todo pueblo colocó a un
rey como dirigente - de lo cual se han sucedido guerras, rebeliones y choques entre
naciones en conflicto, prefiriendo cada uno usar la violencia para imponer su
propia voluntad y, a causa de la insaciable ambición que domina toda nuestra
vida, quedarse para sí los [bienes] de los vecinos - así también en este tiempo que
se ha mencionado, cuando la religión única de Israel y los escritos de la Ley
pasaron a otro pueblo (me refiero a los Asirios que fueron enviados, de los cuales
descienden los Samaritanos), ocurrió también la divergencia de opinión. Y luego el
error y la discrepancia comenzaron a diseminarse a partir de la única piedad en
muchas opiniones adulteradas, según a cada uno le pareció, creyéndose instruido
en la Escritura y explicándola según su propia voluntad.

Contra los Samaritanos, secta siete desde el Helenismo, pero la nueve de la


serie.

1. Los Samaritanos son el punto de partida de las sectas que se basan en la


divina Escritura después de las antedichas sectas Helénicas, fundadas por hombres
de inteligencia aturdida que no tienen la divina Escritura en sus propios
pensamientos. Todo el pueblo, pues, se llamó el de los Samaritanos. “Samaritanos”
se puede interpretar como “observadores” debido a haberse apostado en el lugar
en condición de vigilantes, o bien por ser observantes del pacto conforme a la Ley
de Moisés. También el monte donde fueron establecidos se llamaba Somoron – y
también Somer, por un anciano llamado Somoron hijo de Somer – y se llamó así
por este hombre. Este Somoron era hijo de un hombre de los pueblos de los
Ferezeos y de los Gergeseos que habitaban la región por aquel entonces, los cuales
eran descendientes de Canaán, quien había arrebatado aquella tierra que ahora es
llamada Judea y Samaria. [Esta región] era de los hijos de Sem, no propia de ellos,
ya que el mismo Canaán era hijo de Cam, hermano paterno de Sem.
Καὶ συμβέβηκε τὸ ὄνομα ἐκ διαφόρων προφάσεων καλεῖσθαι ΢αμαρείτας ἔκ τε
τοὖ ΢ωμὴρ ἔκ τε τοὖ ΢ομόρων ἔκ τε τοὖ φυλάττειν τὴν γ῅ν ἔκ τε τοὖ φυλάττειν
τὰ παιδεύματα τοὖ νόμου.
2. Διαφέρονται δὲ ο὘τοι Ἰουδαίοις κατὰ τοὖτο πρῶτον, ὅτι οὐκ ἐδόθη
αὐτοῖς προφητῶν τῶν μετὰ Μωυσέα γραφὴ ἥ μόνον ἡ πεντάτευχος ἡ διὰ
Μωυσέως τ῵ σπέρματι Ἰσραὴλ ἐν τῆ ἐξόδῳ τ῅ς ἀπ΄ Αἰγύπτου πορείας δοθεῖσα,
φημὶ δὲ Γένεσις Ἔξοδος Λευιτικὸν Ἀριθμοὶ Δευτερονόμιον· ἐν δὲ τῆ ἙβραἸδι
διαλέκτῳ οὕτως καλοὖνται, Βρεσὶθ Ἐλλεσιμὼθ Οὐϊκρὰ Οὐιδαβὴρ
Ἐλλεαδδεβαρίν. Καὶ ἔσπαρται μὲν ἐν ταύταις ταῖς πέντε βίβλοις ἀναστάσεως
νεκρῶν τὸ σημεῖον, οὐ μέντοι γε τηλαυγῶς κεκήρυκται, καὶ ἔσπαρται ἐν αὐταῖς
περὶ τοὖ μονογενοὖς υἱοὖ τοὖ θεοὖ καὶ περὶ τοὖ ἁγίου πνεύματος καὶ κατὰ
εἰδώλων· τὸ δὲ τηλαυγέστερον ἐν αὐταῖς <τὸ> περὶ μοναρχίας ἔχει τὴν
εἰσαγωγήν, ἐν δὲ τῆ μοναρχίᾳ πνευματικῶς ἡ τριὰς καταγγελλομένη ἐστίν. Οἱ
δὲ δεξάμενοι τὸν νόμον εἰς τὸ μετατεθ῅ναι τ῅ς εἰδωλολατρείας καὶ τὸν ἕνα
θεὸν ἐπιγνῶναι ἐσπουδάσθησαν, οἷς οὐ γέγονεν ἐπιμέλειά τις τὸ ἀκριβέστερον
ἐπιγνῶναι. ΢φαλέντες δὲ οἱ τοιοὖτοι καὶ μὴ τηλαυγῶς τὸ π᾵ν μέρος τ῅ς
πίστεως καὶ τ῅ς ἡμετέρας ζω῅ς τὸ ἀκρίβασμα κατειληφότες ἠγνόησαν μὲν
νεκρῶν ἀνάστασιν καὶ ἀπιστοὖσι, πνεὖμα δὲ ἅγιον οὐ παραδέχονται· καὶ γὰρ
ἠγνόησαν. Καὶ αὕτη ἡ αἵρεσις ἀθετοὖσα μὲν νεκρῶν ἀνάστασιν, ἀπωθουμένη
δὲ εἰδωλολατρείαν, ἐν ἑαυτῆ δὲ εἰδωλολατροὖσα κατ΄ ἄγνοιαν διὰ τὸ
ἀποκεκρύφθαι τὰ εἴδωλα τῶν τεσσάρων ἐθνῶν ἐν τ῵ ὄρει τ῵ παρ΄ αὐτοῖς
Γαριζὶν σεσυκοφαντημένως καλουμήνῳ. Σ῵ γὰρ βουλομένῳ ἀκριβῶς περὶ τοὖ
ὄρους Γαριζὶν ἐρευν᾵σθαι ἰστέον ὅτι πρὸς τῆ Ἱεριχ῵ κεῖνται τὰ δύο ὄρη, τό τε
τοὖ Γαριζὶν καὶ τὸ τοὖ Γεβάλ, πέραν τοὖ Ἰορδάνου πρὸς τῆ ἀνατολῆ τ῅ς Ἱεριχώ,
ὡς ἔχει τὸ Δευτερονόμιον καὶ Ἰησοὖ τοὖ Ναυ῅ ἡ βίβλος. Εἰδωλολατροὖσιν οὗν
ἀγνοοὖντες ἐκ τοὖ πανταχόθεν προσέχειν πρὸς τὸ ὄρος ἐν τ῵ αὐτοὺς εὔχεσθαι
δ῅θεν ὅτι ἡγίασται. Ἀδύνατον γὰρ τὴν γραφὴν ψεύσασθαι φάσκουσαν
«ἔμειναν ποιοὖντες τὸν νόμον καὶ προσκυνοὖντες τὰ αὐτῶν εἴδωλα ἕως τ῅ς
σήμερον ἡμέρας», ὡς ἐμφέρεται ἐν τῆ τετάρτῃ τῶν Βασιλειῶν.
3. Ἐλέγχονται δὲ ο὘τοι πανταχόθεν περὶ νεκρῶν ἀναστάσεως· πρῶτον
ἀπὸ τοὖ Ἄβελ, ὅτι μετὰ τὸ ἀποθανεῖν τὸ αἷμα προσδιαλέγεται τ῵ δεσπότῃ.
Αἷμα δὲ οὐ ψυχὴ τυγχάνει, ἀλλ΄ ἐν αἵματι ἡ ψυχή, καὶ οὐκ εἶπεν «ἡ ψυχὴ βοᾶ
πρός με», ἀλλὰ «τὸ αἷμα βοᾶ πρός με» δεικνὺς ὅτι ἔστιν ἐλπὶς ἀναστάσεως τῶν
σωμάτων· ἀλλὰ καὶ Ἐνὼχ μετετέθη τοὖ μὴ ἰδεῖν θάνατον καὶ οὐχ ηὑρίσκετο·
ἀλλὰ καὶ ΢άρρα μετὰ τὸ νεκρωθ῅ναι αὐτ῅ς τὴν μήτραν καὶ τὴν πηγὴν τὴν
κατ΄ ἐθισμὸν ξηρανθ῅ναι αὗθις ἀναζωογονουμένη εἰς καταβολὴν σπέρματος
καὶ ἡ πρεσβὖτις κυἸσκουσα τέκνον κατ΄ ἐπαγγελίαν
Y sucedió que fueron denominados con el nombre de “Samaritanos” por diferentes
motivos: por Somer, por Somoron, por vigilar la tierra y por observar las
enseñanzas de la Ley.

2. Los Samaritanos son diferentes a los Judíos, en primer lugar, en esto: que
no se les transmitió el texto de los profetas posteriores a Moisés sino sólo el
Pentateuco, que fue dado a la simiente de Israel en el éxodo por medio de Moisés,
después de la salida de Egipto – me refiero a [los libros de] Génesis, Éxodo,
Levítico, Números y Deuteronomio; en el idioma hebreo se llaman de esta manera:
Bereshit, Shemot, Vaikrá, Bamidbar y Debarim. El indicio de la resurrección de los
muertos ha sido esparcido en estos cinco libros, aunque por cierto no ha sido
proclamado claramente. También en ellos han sido diseminadas [señales] acerca
del unigénito Hijo de Dios, acerca del Espíritu Santo y en contra de los ídolos, pero
en ellos está la introducción más clara a la [doctrina] de la Monarquía, y la
Trinidad es anunciada espiritualmente en la Monarquíal. Los que recibieron la Ley
se interesaron en apartarse de la idolatría y conocer al Dios Uno, pero no tuvieron
diligencia en aprender a conocer de manera más precisa. Extraviados y sin haber
comprendido todas y cada una de las partes de la fe y el estatuto de nuestra vida li,
desconocían la resurrección de los muertos y no creían en ella, ni aceptaban el
Espíritu Santo, pues no lo conocían. Y esta misma secta que por una parte niega la
resurrección de los muertos pero por otra rechaza la idolatría, es en sí misma
idólatra por ignorancia, ya que los ídolos de los cuatro pueblos están ocultos en el
monte que ha sido calumniosamente llamado por ellos Garizim. El que quiera
investigar con más precisión acerca del monte Garizim ha de saber que los dos
montes – el Garizim y el Ebal – están situados cerca de Jericó, en el límite del
Jordán hacia el oriente de Jericó, como dice el Deuteronomio y el libro de Josué hijo
de Nun. Aunque lo ignoren, cometen idolatría por el hecho de que, dondequiera
que estén, se vuelven hacia el monte cuando oran [creyendo] que ha sido
consagrado. Pues es imposible que la Escritura mienta cuando dice:
“Permanecieron cumpliendo la Ley y adorando a sus ídolos hasta el día de hoy”lii,
como se denuncia en el cuarto libro de los Reyes.

3. Pero son absolutamente refutados acerca de la resurrección de los


muertos; en primer lugar por Abel cuya sangre, después de morir, invocó al Señor.
Pues la sangre no se encuentra en alma, sino el alma en la sangre, y [Dios] no dijo:
“El alma clama a Mí” sino “La sangre clama a Mí”liii, demostrando que hay
esperanza de una resurrección de los cuerpos. También Enoc fue trasladado para
no ver muerte, y no fue halladoliv; también Sara, después de que su matriz se
muriera y su período menstrual se secara, fue hecha fecunda nuevamente para el
depósito de la semilla y la mujer anciana concibió el hijo prometido
διὰ τὴν ἐλπίδα τ῅ς ἀναστάσεως· οὐ μὴν δὲ ἀλλὰ καὶ Ἰακὼβ ἐπιμελόμενος τῶν
ἰδίων ὀστέων ὡς οὐ περὶ ἀπολλυμένων ἐνετέλλετο· οὐ μόνον δὲ ἀλλὰ καὶ
Ἰωσὴφ τῆ αὐτῆ ἀκολουθίᾳ ἐντελλόμενος τ῅ς ἀναστάσεως ὑπέφαινε τὸ εἶδος.
Οὐ μὴν δὲ ἀλλὰ καὶ ἡ ὆άβδος τοὖ Ἀαρὼν ἡ βλαστήσασα ξηρὰ οὗσα αὗθις
καρπὸν ἤνεγκεν εἰς ἐλπίδα ζω῅ς, τὰ νεκρὰ ἡμῶν ἀναστήσεσθαι σημαίνουσα
καὶ εἰς ἀνάστασιν φέρουσα· καὶ τοὖ Μωυσέως ἡ ὆άβδος ὁμοίως ἡ ξυλίνη κατὰ
θεοὖ βούλημα ἐμψυχουμένη καὶ ὄφις γινομένη ἀνάστασιν ἐδήλου. Ἀλλὰ καὶ
Μωυσ῅ς εὐλογῶν τοὺς περὶ Ῥουβὴν λέγει «ζήτω Ῥουβὴν καὶ μὴ ἀποθανέτω»,
τὸν ἀπὸ πάλαι τελευτήσαντα, ἵνα δείξῃ ζωὴν εἶναι μετὰ θάνατον, κρίσιν δὲ
δευτέρου θανάτου εἰς καταδίκην. Διὸ δύο εὐλογίας αὐτ῵ ἐπιτίθησι, τὸ «ζήτω»
λέγων ἐν τῆ ἀναστάσει καὶ «μὴ ἀποθανέτω» ἐν τῆ κρίσει, οὐ θάνατον τὸν διὰ
σώματος ἀπαλλαγ῅ς λέγων, ἀλλὰ τὸν διὰ καταδίκης. Ἀρκέσει γοὖν τὰ ὀλίγα
πρὸς ἀντίθεσιν τούτων. Ἔχουσι δὲ καὶ ἄλλα τινὰ ἀνοίας ἔμπλεα, οὔρῳ
κλυζόμενοι, ἐπὰν ἀπὸ ξένης ἔλθωσι <ὡς> μεμιασμένοι δ῅θεν· ὕδατι σὺν
ἱματίοις βαπτισόμενοι, ἐπὰν ἅψωνται ἑτέρου τῶν ἀλλοεθνῶν. Μιασμὸν γὰρ
ἡγοὖνται τό τινος ἅψασθαι ἤτοι θιγεῖν ἄλλου τινὸς ἀνθρώπου ἀπὸ ἄλλου
δόγματος, πολλὴ δὲ ἡ τούτων φρενοβλάβεια.
4. Πῶς δὲ εὐέλεγκτος ἡ αὐτῶν ἄνοια γίνεται, ἐπίστησον τὸν νοὖν, ὦ
θαυμασιώτατε, καὶ εἴσῃ. Νεκρὸν μὲν γὰρ εὐθέως βδελύτονται, αὐτοὶ νεκροὶ
ὄντες τοῖς ἔργοις, μαρτυροὖσι γὰρ οὐ μία μαρτυρία, ἀλλὰ πολλαὶ τ῵ μὴ εἶναι
τὸν νεκρὸν ἐβδελυγμένον, ἀλλ΄ ὅτι αἰνιγματωδῶς ὁ νόμος ἔλεγεν. Οὐκέτι γὰρ
δύο ἥ τρεῖς μαρτυρίαι εἰς τοὖτο ἡμῖν ἐπιμαρτυροὖσιν, ἀλλὰ μυριάδες ἐξήκοντα
δύο αἱ ἠριθμημέναι ἐν τῆ ἐρήμῳ καὶ ἄλλαι τοσαὖται καὶ ἐπέκεινα καὶ ἔτι πολὺ
πλείους αἱ τῆ σορ῵ τοὖ Ἰωσὴφ ἐπακολουθοὖσαι τῆ διὰ τεσσαράκοντα ἐτῶν
βασταζομένῃ ἐν ὅλῃ τῆ παρεμβολῆ καὶ μὴ βδελυττομένῃ μήτε μολυσούσῃ.
Ἔλεγε δὲ τὰ ἀληθ῅ ὁ νόμος, ὅτι «ἐάν τις ἅψηται τοὖ νεκροὖ, μένει βέβηλος
ἑσπέρας καὶ λούσεται ὕδατι καὶ καθαρισθήσεται». Ἦν δὲ τοὖτο αἰνιττόμενος
εἰς τὴν τοὖ κυρίου ἡμῶν Ἰησοὖ Φριστοὖ νέκρωσιν κατὰ τὸ ἔνσαρκον αὐτοὖ
πάθος. Ἀπὸ γὰρ τοὖ «τοὖ» ἄρθρου τοὔνομα τ῅ς διακρίσεως ἔστιν σημ᾵ναι.
Ὅπου γὰρ τὸ ἄρθρον κεῖται, ἐπὶ ἑνί τινι ὡρισμένῳ καὶ διαφανεστάτῳ ἐστὶν ἡ
βεβαίωσις διὰ τὸ ἄρθρον· ἄνευ δὲ τοὖ ἄρθρου ἐπὶ ἑνός του τυχόντος ἀορίστως
ἐστὶ ληπτέον· ὡς οἷον εἰπεῖν ἐὰν εἴπωμεν βασιλεύς, ὄνομα μὲν ἐσημάναμεν,
ἀλλ΄οὐ τηλαυγῶς τὸν ὁριζόμενον ἐδείξαμεν· βασιλέα γὰρ λέγομεν καὶ Περσῶν
καὶ Μήδων καὶ Ἐλαμιτῶν. Ἐὰν δὲ μετὰ προσθήκης τοὖ ἄρθρου εἴπωμεν ὁ
βασιλεύς.
por la esperanza de la resurrección. Y esto no es todo. En efecto, también Jacob
encargó el cuidado de sus propios huesos como cosas que no iban a destruirse; y
no sólo él sino también José, al encargar [el cuidado de los suyos], dejó entrever
por esta misma disposición la figura de la resurrección. Y no sólo esto, también la
vara de Aarón que estaba seca floreció de nuevo y dio fruto en esperanza de vida,
señalando que nuestros [cuerpos] muertos serán resucitados y apuntando a la
resurrección; semejantemente, también el bastón de Moisés, que era de madera,
manifestó la resurrección al ser animado por la voluntad de Dios y convertirse en
una serpiente. Moisés también, al bendecir a los *de la tribu+ de Rubén dice: “Viva
Rubén y no muera”lv aunque aquel había muerto hace tiempo, para indicar que
hay vida después de la muerte, pero [también] un juicio de una muerte segunda
como castigo. Por lo cual le son concedidas dos bendiciones: cuando dice “viva”
quiere decir en la resurrección y “no muera” en el juicio, no refiriéndose a la
muerte que resulta de la separación del cuerpo, sino a la que viene como castigo
[del juicio]. Basten pues estos pocos ejemplos como refutación de estos. Tienen
también algunas otras [costumbres] llenas de locura: se lavan con orina después de
que vuelven de otras tierras, [como] si estuvieran contaminados; se sumergen en el
agua con vestidos y todo después de tocar a algún extranjero, pues consideran que
es una mancha el tocar a alguien o tener contacto con algún otro hombre de
distinta creencia. Ciertamente, la locura de estos es enorme.

4. Aplicando la inteligencia verás, oh estimado, cuán fácil se vuelve el


rebatir su estupidez. Sienten repugnancia apenas ven un cadáver, estando ellos
muertos por sus obras. Pues no sólo un testimonio, sino muchos, testifican que un
cadáver no es causa de impureza, sino que la Ley lo dijo de manera figurada. A
esto no nos lo certifica dos o tres testimonios, sino los seiscientos veinte mil lvi que
fueron contados en el desierto y muchos otros, y posteriormente fueron muchos
más aun los que siguieron el féretro de José, que fue transportado durante cuarenta
años, cada vez que levantaban el campamento, y no contaminó ni manchó. La Ley
decía la verdad al decir que “si alguno tiene contacto con el muerto, permanecerá
impuro hasta la tarde y se lavar{ con agua y ser{ purificado” lvii, pero decía esto
haciendo alusión a la muerte de nuestro Señor Jesucristo, en relación a su
sufrimiento carnal. Esto se revela a partir del artículo definido “el” de la expresión,
pues cuando está colocado el artículo se corrobora que se trata acerca de alguien
que está especificado y es muy evidente a causa del artículo; pero sin el artículo
hay que tomarla indefinidamente, como de uno cualquiera. Por ejemplo, si
dijéramos “rey” damos un nombre, pero no indicamos claramente al especificado,
pues decimos “un rey” de los Persas, “un rey” de los Medos, “un rey” de los
Elamitas. Pero si agregamos el artículo diríamos “el rey”.
Ἀναμφίβολόν ἐστι τὸ σημαινόμενον· ὁ γὰρ βασιλεὺς ὁ ζητούμενος ἥ ὁ
λεγόμενος ἥ ὁ γινωσκόμενος ἥ ὁ τοὖ τινος βασιλεύων διὰ τοὖ ἄρθρου
ὑποδείκνυται. Καὶ ἐὰν εἴπωμεν θεὸς ἄνευ τοὖ ἄρθρου, τὸν τυχόντα εἴπαμεν
θεὸν τῶν ἐθνῶν ἥ θεὸν τὸν ὄντα. Ἐὰν δὲ εἴπωμεν ὁ θεός, δ῅λον ὡς ἀπὸ τοὖ «ὁ»
ἄρθρου τὸν ὄντα σημαίνομεν, ἀληθ῅ τε καὶ γινωσκόμενον, ὡς καὶ ἄνθρωπος
καὶ ὁ ἄνθρωπος. Καὶ εἰ μὲν ἔλεγεν ὁ νόμος «ἐὰν ἅψησθη νεκροὖ», κατὰ
πάντων ἐξεφέρετο ἡ ψ῅φος καὶ ἁπλῶς <ἐπὶ> παντὸς νεκροὖ ἦν ἐπικειμένη ἡ
τοὖ ζητήματος λέξις· ὁπότε δὲ λέγει «ἐὰν ἅψηταί τις τοὖ νεκροὖ», ἐπὶ ἕνα τινὰ
φέρει τὴν ἀγωγήν, φημὶ δὲ ἐπὶ τὸν κύριον, ὡς ἄνω μοι προδεδήλωται. Ἔλεγε δὲ
τοὖτο αἰνιγματωδῶς ἄρα ὁ νόμος διὰ τοὺς μέλλοντας χεῖρας ἐπιβάλλειν ἐπὶ
τὸν Φριστὸν καὶ σταυρ῵ παραδιδόναι, ὅτι χρείαν εἶχον ο὘τοι καθαρισμοὖ, ἕως
δύνῃ αὐτοῖς ἡ ἡμέρα καὶ ἀνατείλῃ αὐτοῖς ἄλλο φῶς διὰ τοὖ βαπτίσματος τοὖ
ὕδατος, τοὖ «λουτροὖ τ῅ς παλιγγενεσίας»· ὡς καὶ ἐπιμαρτυρεῖ μοι ἐνταὖθα
Πέτρος λέγων τοῖς Ἰσραηλίταις τοῖς ἐν Ἱεροσολύμοις τοῖς λέγουσιν αὐτ῵ «τί
ποιήσωμεν, ἄνδρες ἀδελφοί;», διὰ τὸ εἰρηκέναι αὐτὸν αὐτοῖς ὅτι «τοὖτον τὸν
Ἰησοὖν, ὃν ὑμεῖς ἐσταυρώσατε»· καὶ κατανυγεῖσι τὴν καρδίαν εἶπε
«μετανοήσατε, ἄνδρες ἀδελφοί, καὶ βαπτισθήτω ἕκαστος ἐν τ῵ ὀνόματι Ἰησοὖ
Φριστοὖ τοὖ κυρίου ἡμῶν καὶ ἀφεθήσονται ὑμῖν αἱ ἁμαρτίαι καὶ λήψεσθε τὴν
δωρεὰν τοὖ ἁγίου πνεύματος». Οὐ περὶ νεκροὖ τοίνυν λέγει ὁ νόμος· εἰ δὲ καὶ
περὶ νεκροὖ, ἀλλὰ περὶ ὁριζομένου λέγει ὁ νόμος. <Περὶ γὰρ οὐχ ὁριζομένου>
ἄλλως ἐκδίδοται· λέγει γὰρ ὅτι «ἐὰν παρέλθῃ νεκρός, κλείσατε τὰς θύρας καὶ
τὰς θυρίδας ὑμῶν, ἵνα μὴ μολυνθῆ ὁ οἶκος», ὡσεὶ ἔλεγεν περὶ ἀκο῅ς ἁμαρτίας
ὅτι ἐὰν ἀκούσῃς φωνὴν τ῅ς ἁμαρτίας ἥ εἶδος παραπτώματος, κλεῖσον τὸν
ὀφθαλμόν σου ἀπὸ ἐπιθυμίας καὶ στόμα ἀπὸ κακολογίας καὶ οὗς ἀπὸ
ἐνηχήσεως πονηρ᾵ς, ἵνα μὴ νεκρωθῆ ὅλος ὁ οἶκος τουτέστιν ψυχὴ καὶ σῶμα.
Διὸ καὶ ὁ προφήτης λέγει «ἀνέβη θάνατος διὰ τῶν θυρίδων», καὶ οὐ πάντως
περὶ τῶν θυρίδων τούτων λέγει· ἥ γὰρ κλείσαντες τὰς θυρίδας οὐδέποτε
ἀποθανεῖν εἴχομεν. Θυρίδες δὲ ἡμῖν ὑπάρχουσι τὰ τοὖ σώματος αἰσθητήρια,
βλέμμα ἀκοὴ καὶ τὰ ἄλλα δι΄ ὧν θάνατος εἰς ἡμ᾵ς εἰσπορεύεται, εἰ δι΄ αὐτῶν
ἁμαρτήσαιμεν. Ἐνεταφίασε γοὖν ὁ Ἰωσὴφ τὸν Ἰσραὴλ καὶ οὐκ ἐβδελύξατο, καὶ
μετὰ θάνατον ἐπιπεσὼν ἐπὶ πρόσωπον κατεφίλησε. Καὶ οὐ γέγραπται ὅτι
ἐλούσατο, ἵνα καθαρισθῆ. Ἐνεταφίασαν οἱ ἄγγελοι, ὡς ἡ εἰς ἡμ᾵ς ἐλθοὖσα
παράδοσις ἔχει, τὸ σῶμα Μωυσέως τοὖ ἁγίου καὶ οὐκ ἐλούσαντο, ἀλλ΄ οὔτε
ἐκοινώθησαν οἱ ἄγγελοι ἀπὸ τοὖ ἁγίου σώματος.
5. Καὶ δέδια πάλιν μὴ εἰς μ῅κος ἐλάσω τὴν τοὖ ζητήματος ἐπίλυσιν. Ἀφ΄
ἑνὸς δὲ ἥ δευτέρου λόγου δοθήσεται τ῵ σοφ῵ τὸ σοφισθ῅ναι ἐν κυρίῳ κατὰ
τῶν δι΄ ἐναντίας.
Lo que se señala es inequívoco, pues el rey en cuestión, el que es llamado rey, el
que es reconocido como rey o el que es rey de algún lugar, se indica por medio del
artículo. Y si dijéramos “Dios”, sin el artículo, quiz{ nos referimos al dios de los
gentiles o bien al Dios real; pero si dijéramos “el Dios” es evidente que por medio
del artículo “el” señalamos al *Dios+ real, verdadero y reconocido, así como
también en “hombre” y “el hombre”. Si la Ley hubiera dicho “Si tocares cad{ver”
la sentencia se habría pronunciado respecto de todos y la expresión en cuestión
abarcaría sencillamente a todos los cad{veres; pero puesto que dice “Si alguno toca
el cad{ver”, el sentido recae sobre uno en particular – me refiero al del Señor, como
lo he aclarado más arriba. Pero la Ley dijo esto – veladamente, en verdad – de las
manos que habrían de ponerse sobre Cristo y entregarlo a la cruz, que tenían
necesidad de purificación hasta que se pusiera el sol y se les levantara otra luz por
medio del bautismo de agua, del “lavamiento de la regeneración”. Así también
Pedro me confirma en este punto al decirles a los Israelitas que estaban en
Jerusalén y le preguntaban: “¿Qué haremos, varones hermanos?”lviii, porque él les
había dicho “a este Jesús, a quien vosotros crucificasteis”; y al compungírseles el
corazón, dijo: “Arrepentíos, varones hermanos, y sea cada uno bautizado en el
nombre de Jesucristo nuestro Señor, y serán perdonados vuestros pecados y
recibiréis el don del espíritu Santo.”lix Ciertamente la Ley no habla acerca de un
cadáver; pero si lo hace, habla de un cadáver determinado. <Pues acerca de un
*cad{ver+ indeterminado> manda actuar de modo distinto, pues dice: “Si un
cadáver pasase delante [de tu casa] cierra tus puertas y ventanas, para que no se
contamine la casa”, como si dijera, con respecto a escuchar un pecado, que si
escuchases una expresión pecaminosa o [vieses] una especie de transgresión, cierra
tu ojo al deseo apasionado y tu boca a la maledicencia y tu oído al rumor malvado,
para que la casa entera – esto es, el alma y el cuerpo – no se muera. Por lo cual
también el profeta dice: “Subió la muerte por las ventanas”lx, aunque no se refiere
en lo absoluto a estas ventanaslxi; de otra manera, cerrando las ventanas
conseguiríamos que nadie se muriera. Nuestras ventanas son los sentidos del
cuerpo – la vista, el oído y los demás – a través de los cuales la muerte se introduce
en nosotros, si pecásemos por medio de ellos. En efecto, José enterró a Israel y no
se contaminó y después de muerto, inclinándose sobre su rostro, lo besó. Y no está
escrito que se lavó a fin de que se purificase. Los ángeles – como dice la tradición
que nos llegó – enterraron el cuerpo del santo Moisés y no se lavaron, sino que los
ángeles ni siquiera fueron manchados por el cuerpo santo.

5. De nuevo, mi temor es que no dirigiré con prolijidad la explicación del


asunto indagado. Por medio de uno o dos razonamientos le será dado al sabio el
pensar sabiamente en el Señor contra aquellos que [están] en la oposición.
Εἰ δὲ καὶ περὶ τοὖ πνεύματος ἔσται μοι ἐν ἐπιτομῆ τὸ λέγειν, οὐκ ὀκνήσαιμι ἄν.
Διαρρήδην τοίνυν εὐθὺς ὁ κύριος λέγει τ῵ Μωυσῆ «ἀνάγαγέ μοι εἰς τὸ ὄρος
ἑβδομήκοντα πρεσβυτέρους, καὶ λήψομαι ἀπὸ τοὖ ἐπὶ σοὶ πνεύματος καὶ
ἐκχεῶ ἐπ΄ αὐτοῖς καὶ ἀντιλήψονταί σου». Περὶ δὲ τοὖ υἱοὖ ὅπως γνῶμεν, <ὁ>
πατὴρ λέγει «ποιήσωμεν ἄνθρωπον κατ΄ εἰκόνα ἡμετέραν καὶ καθ΄ ὁμοίωσιν»·
τὸ δὲ «ποιήσωμεν» οὐχ ἑνός ἐστι σημαντικόν, καί «ἔβρεξε κύριος ἐπὶ Ζόδομα
καὶ Γόμορρα πὖρ καὶ θεῖον παρὰ κυρίου ἀπ΄ οὐρανοὖ». Περὶ δὲ προφητῶν,
ἐπειδὴ ἔφθη αὐτοῖς δοθ῅ναι <μόνη> ἡ πεντάτευχος καὶ οὐκέτι ἄλλαι γραφαί,
ἐστοίχησάν <τε> μόνῃ τῆ πεντατεύχῳ καὶ οὐχὶ τῆ ἀκολουθίᾳ. Κἄν τε δὴ αὐτοῖς
εἴπῃ τις νυνὶ περὶ τῶν ἄλλων, φημὶ δὲ περὶ Δαυὶδ καὶ ἨσαἸα καὶ τῶν καθεξ῅ς,
οὐ παραδέχονται, κατεχόμενοι παραδόσει τῆ προαχθείσῃ παρ΄ αὐτοῖς ἀπὸ τῶν
ἰδίων πατέρων. Καὶ ἕως ὧδε ἔστω μοι ἡ περὶ Ζαμαρειτῶν ὑφήγησις, ἐν βραχεῖ
μὲν τ῵ λόγῳ εἰρημένη, δι΄ ὃν προορῶμεν φόβον μὴ ἐκτεῖναι εἰς πλάτος τὴν
ὑπόσχεσιν τ῅ς συντάξεως.

Κατὰ Ἐσσηνῶν, ἀπὸ ΢αμαρειτῶν αἱρέσεως α, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ι.

Εἰς τέσσαρας μὲν ο὘τοι αἱρέσεις ἐτμήθησαν, τὰ ἴσα φρονοὖντες


ἀλλήλοις <περὶ> περιτομ῅ς καὶ σαββάτου καὶ τῶν <ἄλλων τῶν> ἐν τ῵ νόμῳ, ἐν
βραχεῖ δὲ καὶ ἐν τινὶ ποσῶς ἕκαστος τῶν τριῶν πρὸς τοὺς πέλας διαφέρεται,
πλὴν τῶν Δοσιθέων μόνον. Ἐνέμειναν γὰρ οἱ Ἐσσηνοι τῆ πρώτῃ ἀγωγῆ μηδὲν
ὑπερβαλλόμενοι· μετὰ τούτους Γοροθηνοὶ διεφώνησαν πρὸς ἀλλήλους διὰ
σμικρόν τι, ἐπειδήπερ ἀντιλογία τις ἀνὰ μέσον αὐτῶν γεγένηται, φημὶ δὲ
μέσον ΢εβουαίων καὶ Ἐσσηνῶν καὶ Γοροθηνῶν. Ἡ δὲ ἀντιλογία τοὖτον ἔχει
τὸν τρόπον· ὁ νόμος ἐκέλευεν ἐκ πανταχόθεν τοὺς Ἰουδαίους συναθροίζεσθαι
εἰς τὰ Ἱεροσόλυμα, πολλάκις μὲν οὗν <καὶ> κατὰ τρεῖς καιροὺς τοὖ ἔτους, κατά
τε τὸν τῶν Ἀζύμων καὶ κατὰ Πεντηκοστὴν καὶ κατὰ ΢κηνοπηγίαν. ᾬκουν δὲ
Ἰουδαῖοι διεσπαρμένοι καὶ ἐν τοῖς τέρμασι τ῅ς Ἰουδαίας καὶ ΢αμαρείας.
΢υνέβαινε δὲ αὐτοῖς διὰ τῶν ΢αμαρειτῶν τὴν ὁδοιπορίαν ποιεῖσθαι
διερχομένοις εἰς τὴν Ἱερουσαλήμ. Ἐπεὶ οὗν συνετύγχανον ἐν ἑνὶ καιρ῵ τὸ
ἄθροισμα ἔχοντες τοὖ ἑορτάζειν, ἐντεὖθεν συμπληγάδες ἐγίνοντο· ἀλλὰ καὶ
ὅτε Ὠκοδόμει Ἔσδρας τὴν Ἱερουσαλὴμ μετὰ τὴν ἐκ Βαβυλῶνος ἐπάνοδον,
ἀξιωσάντων τῶν ΢αμαρειτῶν συνεπιδοὖναι βοήθειαν Ἰουδαίοις καὶ
συνοικοδομ῅σαι καὶ ἀποτραπέντων παρ΄ αὐτοὖ τοὖ Ἔσδρα καὶ τοὖ Νεεμία.

Κατὰ ΢εβουαίων, ἀπὸ ΢αμαρειτῶν αἱρέσεως β, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ια.


Y aunque me será [necesario] hablar brevemente acerca del Espíritu, no me
demoraré. En efecto, el Señor le dijo en términos precisos a Moisés: “Tr{eme al
monte setenta ancianos, y tomaré del Espíritu que está sobre ti y lo derramaré
sobre ellos, y te ayudar{n.”lxii Pero a fin de que conozcamos acerca del Hijo, <el>
Padre dice: “Hagamos al hombre a nuestra imagen y semejanza”lxiii; pero el
“hagamos” no es indicativo de una *persona+, lo mismo que “El Señor hizo llover
sobre Sodoma y Gomorra fuego y azufre de parte del Señor desde el cielo.”lxiv Más
acerca de los profetas [los Samaritanos no los admitieron], puesto que al principio
les fue dado <sólo> el Pentateuco y no las otras Escrituras, aceptaron sólo el
Pentateuco y no los siguientes [libros]. Incluso ahora, si alguien les hablara sobre
los otros – me refiero a David, Isaías y los demás – no los admiten, manteniéndose
en la tradición que recibieron de sus propios antepasados. Y hasta aquí llega mi
esbozo acerca de los Samaritanos, expuesto en breves palabras, a causa del temor
que anticipamos de hacer muy extenso el contenido de la obra.

Contra los Esenios, primera secta de los Samaritanos, pero la décima de la


serie.

Los Samaritanos se han separado en cuatro sectas, las cuales piensan las
mismas cosas <acerca de> la circuncisión, del sábado y de <las otras
[disposiciones]> que están en la Ley, pero cada una de las tres también se
diferencia de sus semejantes en algunas cosas de poca importancia, con la sola
excepción de los Dosíteos. Pues los Esenios permanecieron en la observancia
original, sin ir más lejos; después de estos los Gorotenos difirieron con los otros en
una pequeñez, puesto que se generó una controversia entre ellos, quiero decir
entre los Sebueos, los Esenios y los Gorotenos. El carácter de la controversia es este:
la Ley ordenó a los Judíos de todas partes el reunirse en Jerusalén en muchas
ocasiones, <y> [especialmente] en tres fechas del año, en la [fiesta] de los Ázimos,
en la de Pentecostés y en la de los Tabernáculos. Pero los Judíos estaban
diseminados y vivían en los confines de Judea y Samaria. Aquellos que se dirigían
a Jerusalén se cruzaban con los Samaritanos al hacer el viaje. Puesto que las
multitudes que iban a celebrar las fiestas coincidían en una fecha, de aquí se
generaban choques; además, cuando Esdras reedificaba Jerusalén luego del retorno
de Babilonia, los Samaritanos propusieron ofrecer su ayuda a los Judíos y
reconstruirla en conjunto, pero fueron rechazados por Esdras y por Nehemías.

Contra los Sebueos, segunda secta de los Samaritanos, pero la once de la


serie.
Σότε οἱ ΢εβουαῖοι διὰ μ῅νιν καὶ ὀργὴν μετέθηκαν τοὺς καιροὺς τῶν
ἑορτῶν τῶν προειρημένων, τὸ πρῶτον μὲν κατὰ ὀργὴν τοὖ Ἔσδρα, δεύτερον δὲ
διὰ τὴν προειρημένην πρόφασιν τὴν εἰς μάχην προκαλουμένην αὐτοὺς διὰ τῶν
παριόντων. Σάττουσι δὲ ο὘τοι τὸν νέον μ῅να τῶν Ἀζύμων μετὰ τὸ νέον ἔτος,
ὅπερ γίνεται ἐν τ῵ μετοπώρῳ, τουτέστι μετὰ τὸν Θερσὶ μ῅να, ὃς Αὔγουστος
παρὰ Ῥωμαίοις καλεῖται Μεσορὶ δὲ παρ΄ Αἰγυπτίοις Γορπιαῖος δὲ παρὰ
Μακεδόσι παρ΄ Ἕλλησι δὲ Ἀπελλαῖος. Ἀπεντεὖθεν ο὘τοι ἀρχὴν τοὖ ἔτους
ποιοὖνται καὶ εὐθὺς τὰ Ἄζυμα ἐπιτελοὖσιν, ἐν δὲ τ῵ μετοπώρῳ τὴν
Πεντηκοστὴν ποιοὖσι, τὴν δὲ ΢κηνοπηγίαν αὐτῶν ἐπιτελοὖσιν ὅτε παρὰ τοῖς
Ἰουδαίοις τὰ Ἄζυμα καὶ τὸ Πάσχα.

Κατὰ Γοροθηνῶν, ἀπὸ ΢αμαρειτῶν αἱρέσεως γ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ιβ.

Οὐ μὴν ἐπείσθησαν τοῖς ΢εβουαίοις Γοροθηνοί τε καὶ οἱ ἄλλοι. Ἐσσηνοὶ


δὲ ἐγγὺς τῶν ἄλλων γινόμενοι τὰ ἴσα ἐκείνοις πράττουσι· μόνοι δὲ Γοροθηνοὶ
καὶ Δοσίθεοι τὴν φιλονεικίαν εἰσὶ πρὸς ΢εβουαίοις κεκτημένοι. Καὶ ποιοὖσιν
αὐτοὶ τὰς ἑορτάς, φημὶ δὲ Γοροθηνοὶ καὶ Δοσίθεοι, ὅταν οἱ Ἰουδαῖοι ἐπιτελῶσι,
τῶν τε Ἀζύμων καὶ Πάσχων, Πεντηκοστ῅ς τε καὶ ΢κηνοπηγιῶν καὶ νηστείας
τ῅ς παρ΄ αὐτοῖς νομιστευομένης ἡμέραν μίαν. Οἱ δὲ ἄλλοι οὐχ οὕτως ποιοὖσιν,
ἀλλὰ ἰδιαζόντως ἐν μησὶν οἷς προείπαμεν.

Κατὰ Δοσιθέων, ἀπὸ ΢αμαρειτῶν αἱρέσεως δ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ιγ.

Δοσίθεοι δὲ τούτοις διαφέρονται κατὰ πολλοὺς τρόπους. Ἀνάστασιν γὰρ


ὁμολογοὖσι καὶ πολιτεῖαι παρ΄ αὐτοῖς εἰσιν· ἐμψύχων ἀπέχονται, ἀλλὰ καί
τινες αὐτῶν ἐγκρατεύονται ἀπὸ γάμου μετὰ τὸ βιῶσαι, ἄλλοι δὲ καὶ
παρθενεύουσιν· ὡσαύτως τε περιτομὴν καὶ σάββατον καὶ τὸ μὴ θιγγάνειν
τινὸς διὰ τὸ βδελύττεσθαι πάντα ἄνθρωπον ὁμοίως ἔχουσι. Νηστείας δὲ τοὺς
αὐτοὺς φυλάττειν καὶ ἐξασκεῖσθαι εἰσάγει ὁ λόγος. Ἡ δὲ πρόφασις τοὖ τὸν
Δοσίθεον φρον῅σαι ταὖτα αὕτη· ο὘τος συνεμίγη ἀπὸ Ἰουδαίων ὁρμώμενος εἰς
τὰ τῶν ΢αμαρειτῶν ἔθνη, ἐν παιδεύσει δὲ <τῆ> κατὰ τὸν νόμον προήκων
δευτερώσεσί τε ταῖς παρ΄ αὐτοῖς, θηρώμενος δὲ τὰ πρωτεῖα καὶ ἀποτυχὼν καὶ
μὴ ἀξιωθείς τι παρὰ Ἰουδαίοις νομισθ῅ναι, ἐξέκλινεν εἰς τὸ ΢αμαρειτικὸν
γένος καὶ ταύτην τὴν αἵρεσιν προεστήσατο. Ἐν σπηλαίῳ δέ που ἀναχωρῶν δι΄
ὑπερβολὴν ἐθελοσοφίας, ματαίως καὶ ὑποκριτικῶς ἐν νηστείᾳ καρτερῶν ὡς
λόγος ἔχει οὕτως ἀπέθανεν ἐν ἐνδείᾳ ἄρτου καὶ ὕδατος, ἑκουσίᾳ δ῅θεν τῆ
γνώμῃ.
Entonces los Sebueos, por enojo y resentimiento, modificaron las fechas de
las fiestas antes mencionadas, en primer lugar por enojo contra Esdras, y en
segundo por el motivo antedicho, la provocación a pelear por causa de los que
atravesaban [Samaria]. Estos colocan la luna nueva de la [fiesta] de los Ázimos
después del año nuevo, el cual ocurre a fines de otoño, esto es, después del mes de
Tisri, el cual es llamado Agosto por los Romanos, Mesori por los Egipcios, Gorpieo
por los Macedonios y Apeleo por los Griegos. Hacen de este punto el principio del
año e inmediatamente celebran la [fiesta de] los Ázimos, pero la de Pentecostés la
hacen a fines del otoño, y la de los Tabernáculos la celebran cuando entre los
Judíos es la de los Ázimos, también [llamada] la Pascua.

Contra los Gorotenos, tercera secta de los Samaritanos, pero la doce de la


serie.

Los Gorotenos y los otros no se dejaron persuadir por los Sebueos. Cuando
los Esenios están cerca de los otros practican las mismas cosas que aquellos; sólo
los Gorotenos y los Dosíteos son los que tienen rivalidad con los Sebueos. Y estos –
hablo de los Gorotenos y los Dosíteos – realizan las fiestas de los Ázimos, también
[llamada] Pascua, de Pentecostés, de los Tabernáculos y un día de ayuno
establecido entre ellos cuando las celebran los Judíos. Pero los otroslxv no hacen así,
sino que [las celebran] separadamente en los meses que mencionamos.

Contra los Dosíteos, cuarta secta de los Samaritanos, pero la trece de la serie.

Los Dosíteos se diferencian de los otros en muchos aspectos. Reconocen la


resurrección y tienen normas de observancia religiosa: se abstienen de [comer]
animales, incluso algunos de ellos se abstienen del matrimonio después de haber
vivido [en ese estado], mientras otros se quedan vírgenes; del mismo modo, tienen
[los ritos de] la circuncisión, el sábado y no tocan a nadie debido a que sienten
repugnancia de todo hombre por igual. El rumor dice que guardan ayuno y
practican una disciplina rigurosa. El motivo de que Dosíteo creyera estas cosas es
la siguiente: este venía del Judaísmo y se unió a los pueblos de los Samaritanos.
Estaba avanzado en la enseñanza de los comentarios judíos a la Ley y perseguía las
principales distinciones, pero cuando fracasó en ser tenido en cuenta y no fue
considerado alguien digno por los Judíos, se fue al pueblo Samaritano y estableció
esta secta. Por un exceso de pretendida sabiduría se retiró a una cueva por ahí,
persistiendo en el ayuno inútil e hipócritamente y de esta forma – según dice el
rumor – murió por falta de pan y de agua, aparentemente por su propia voluntad.
Μετὰ ἡμέρας δὲ τινὰς ἐλθόντας ἐπὶ τὴν τούτου ἐπίσκεψιν εὑρηκέναι τὸ σῶμα
ὀδωδὸς ἐξέρψαν τε σκώληκας καὶ νέφος μυιῶν ἐπ΄ αὐτὸ ἐσμηνευκέναι. Ο὘τος
τοίνυν οὕτως ματαίως τὸν ἑαυτοὖ βίον καταστρέψας αἴτιος γέγονεν αὐτοῖς τ῅ς
αἱρέσεως, ἐξ ο὘περ οἱ αὐτὸν μιμούμενοι Δοσίθεοι εἴτουν Δοσιθηνοὶ καλοὖνται.
Καὶ α὘ται μὲν αἱ ἐλθοὖσαι εἰς ἡμῶν τὴν γνῶσιν [περὶ] τῶν
προειρημένων τεσσάρων αἱρέσεων διαφοραί, αἵτινες ἀνατραπήσονται διὰ τῶν
κατ΄ αὐτῶν εἰρημένων. Ἐπάνειμι δὲ αὗθις τὰς κατὰ διαδοχὴν τῶν χρόνων
παρενδύσεις καὶ τ῅ς πλάνης τὰ βοσκήματα συνείρων καὶ ποιούμενος τὴν πρὸς
αὐτοὺς ἀντιλογίαν, ἐν τ῵ τὰ σχέτλια αὐτῶν ἀποκαλύπτειν ἐπιτηδεύματα καὶ
διὰ συντόμου λόγου ποιεῖσθαι τὸν ἔλεγχον τ῅ς τῶν κακῶν καὶ ὀλετηρίων
ἑρπετῶν ἰοβολίας.
Πεπλήρωνται αἱ τῶν ΢αμαρειτῶν αἱρέσεις δ.

Ἰουδαϊσμὸς λοιπόν. Ὁ δὲ Ἰουδαϊσμὸς ἐμερίσθη εἰς αἱρέσεις ἑπτά·

Κατὰ ΢αδδουκαίων, ἀπὸ Ἰουδαϊσμοὖ αἱρέσεως α, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ιδ.

1. Αἱρέσεις πάλιν μετὰ ταύτας τὰς προειρημένας τῶν ΢αμαρειτῶν καὶ


<τὰς> ἄνω που τῶν Ἑλλήνων προδηλωθείσας γεγόνασιν ἑπτὰ τὸν ἀριθμὸν
παρὰ Ἰουδαίοις πρὸς τ῅ς τοὖ Φριστοὖ ἐνσάρκου παρουσίας ἐν τῆ Ἰουδαίᾳ τε καὶ
Ἱεροσολύμοις.
2. Πρῶτοι ΢αδδουκαῖοι, ἀπόσπασμα ὄντες ἀπὸ Δοσιθέου τοὖ
προλελεγμένου. Ἐπονομάζουσι δὲ ο὘τοι ἑαυτοὺς ΢αδδουκαίους, δ῅θεν ἀπὸ
δικαιοσύνης τ῅ς ἐπικλήσεως ὁρμωμένης· ΢εδὲκ γὰρ ἑρμηνεύεται δικαιοσύνη.
Ἦν δὲ καὶ Ζαδδούκ τις τοὔνομα κατὰ τὸ παλαιὸν τῶν ἱερέων. Ἀλλ΄ οὐκ
ἐνέμειναν ο὘τοι ἐν τῆ τοὖ ἐπιστάτου αὐτῶν διδασκαλίᾳ. Ἠθέτησαν μὲν γὰρ
ο὘τοι νεκρῶν τὴν ἀνάστασιν, ὅμοια ΢αμαρείταις φρονοὖντες· οὐ παραδέχονται
δὲ ἀγγέλους, ὅπερ ΢αμαρεῖται οὐκ ἀθετοὖσι· πνεὖμα δὲ ἅγιον οὐκ ἴσασιν, οὐ
γάρ εἰσι τούτου ἠξιωμένοι· τὰ πάντα δὲ ἴσα ΢αμαρείταις φυλάττουσιν. Οὐκ
ἦσαν δὲ ο὘τοι ΢αμαρεῖται, ἀλλὰ Ἰουδαῖοι. Ἐν Ἱεροσολύμοις γὰρ ἐθυσίαζον τά
τε ἄλλα πάντα Ἰουδαίοις συνέπραττον.
3. Καὶ αὐτοὶ δὲ ἀνατραπήσονται ἀπὸ τ῅ς ἀξιοπίστου τοὖ κυρίου φων῅ς,
ἣν αὐτοὶ καθ΄ ἑαυτῶν ἐπεσπάσαντο διὰ τ῅ς τοὖ ζητήματος ἐπιλύσεως, ὅτε
προσ῅λθον αὐτ῵ λέγοντες, εἰ δύναται εἶναι νεκρῶν ἀνάστασις· καὶ ὅτι ἑπτὰ
ἀδελφοὶ ἐγένοντο, καὶ ὁ πρῶτος γυναῖκα ἔγημεν καὶ ἄπαις ἐτελεύτα, καὶ ὁ
δεύτερος ἔλαβεν αὐτήν, Μωυσέως παρακελευομένου ἐπιγαμβρεὖσαι τὴν
γυναῖκα τοὖ ἀδελφοὖ ἄπαιδος τελευτήσαντος καὶ ἄγεσθαι αὐτὴν τ῵ ἀδελφ῵
αὐτοὖ πρὸς τὸ ἐξαναστ῅σαι σπέρμα εἰς ὄνομα τοὖ κατοιχομένου.
Después de unos días algunos fueron a visitarlo y hallaron el cuerpo
hediondo, cubierto de gusanos y una nube de moscas revoloteaba sobre él. En
efecto, habiendo este terminado de tal modo su vida vanamente se convirtió en el
autor de la secta, de donde sus imitadores son llamados Dosíteos o Dositenos.

Y estas son las diferencias que [sobre] las cuatro sectas antes mencionadas
han llegado a nuestro conocimiento, las cuales se refutarán por medio de las cosas
dichas sobre ellas. Pero volveré de nuevo a las sucesivas filtraciones de las
épocaslxvi, ligando los rebaños del errorlxvii y realizando la réplica contra ellos al
revelar sus abominables prácticas y hacer una resumida refutación de la ponzoña
de estas serpientes malvadas y destructivas.

Se han concluido las cuatro sectas de los Samaritanos.

Resta [tratar] el Judaísmo. El Judaísmo se dividió en siete sectas:

Contra los Saduceos, primera secta del Judaísmo, pero la catorce de la serie.

1. De nuevo, después de las antedichas sectas de los Samaritanos y de las ya


mencionadas de los Griegos un poco más arriba, un número de siete [sectas]
surgieron entre los Judíos en Judea y en Jerusalén antes de la presencia encarnada
de Cristo.

2. Los primeros son los Saduceos, que son una separación de Dosíteo, del
que ya se ha hablado. estos se denominan a sí mismos Saduceos, es decir, este
sobrenombre se deriva de “justicia”, pues Zedek se interpreta como “justicia”. lxviii
También existió antiguamente un sacerdote de nombre Zadok. Pero estos no
permanecieron en la enseñanza del que está por encima de ellos, pues negaron la
resurrección de los muertos, teniendo ideas semejantes a los Samaritanos. No
admiten [la existencia de] los ángeles, lo cual los Samaritanos no niegan, ni
conocen al Espíritu Santo, pues no son considerados meritorios de este. Observan
todas las cosas [de la Ley], al igual que los Samaritanos, pero no eran Samaritanos,
sino Judíos, pues ofrecían sacrificios en Jerusalén y colaboraban en todo con los
Judíos.

3. Estos también serán refutados por la palabra fidedigna del Señor, la cual
ellos atrajeron sobre sí mismos por medio de la explicación de la pregunta, cuando
fueron a Él, “si puede haber resurrección de los muertos”. Y “hubieron siete
hermanos, y el primero se casó con una mujer y murió sin hijos; entonces el
segundo la tomó” – pues fue recomendado por Moisés tomar por esposa a la viuda
del hermano que murió sin hijos y casarse con ella en favor del hermano, para
levantarle simiente en nombre del difunto.
Ἔλαβε γοὖν, φησί, ταύτην ὁ πρῶτος καὶ ὁ δεύτερος καὶ ἐτελεύτησαν, ὁμοίως
καὶ οἱ ἑπτά. Ἐν δὲ τῆ ἀναστάσει τῶν νεκρῶν τίνος ἔσται αὕτη γυνή, ἐπειδὴ καὶ
οἱ ἑπτὰ αὐτὴν ἐγνώκασιν; ὁ δὲ κύριος ἔφη «πλαν᾵σθε, μὴ εἰδότες τὰς γραφὰς
μηδὲ τὴν δύναμιν τοὖ θεοὖ. Ἐν γὰρ τῆ ἀναστάσει τῶν νεκρῶν οὔτε γαμοὖσιν
οὔτε γαμίσκονται, ἀλλὰ ίσάγγελοί εἰσιν, ὅτι δὲ ἀναστήσονται οἱ νεκροὶ
Μωυσ῅ς ὑμ᾵ς διδάξει, ὡς ὁ θεὸς αὐτ῵ ἐχρημάτισε λέγων, ἐγώ εἰμι ὁ θεὸς
Ἀβραὰμ καὶ ὁ θεὸς Ἰσαὰκ καὶ ὁ θεὸς Ἰακώβ· θεὸς δέ ἐστι ζώντων καὶ οὐχὶ
νεκρῶν». Καὶ «ἐφίμωσεν αὐτῶν τὸ στόμα». Εὐάλωτοι γὰρ ο὘τοι καὶ μὴ
δυνάμενοι ἀντιστ῅ναι μὴ μίαν ὥραν πρὸς τὴν ἀλήθειαν.

Κατὰ Γραμματέων, ἀπὸ Ἰουδαϊσμοὖ <αἱρέσεως> β, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ιε.

Μετὰ τούτους τοὺς ΢αδδουκαίους Γραμματεῖς γεγόνασιν, ἀνὰ μέσον τοὖ


χρόνου ἥ καὶ σὺν αὐτοῖς τὴν ἡλικίαν κατάγοντες· οἵτινες ἦσαν δευτερωταὶ τοὖ
νόμου ὡς γραμματικήν τινα ἐπιστήμην ὑφηγούμενοι, τὰ μὲν ἄλλα πράττοντες
τῶν Ἰουδαίων περιττὴν δέ τινα δ῅θεν σοφιστικὴν ὑφήγησιν εἰσηγούμενοι, οὐ
κατὰ νόμον μόνον βιοὖντες, ἀλλὰ περισσότερον «ξεστῶν βαπτισμοὺς»
φυλάσσοντες «καὶ ποτηρίων καὶ πινακίων» καὶ τῶν ἄλλων σκευῶν τ῅ς
ὑπηρεσίας, ὡς δ῅θεν ἐπὶ τὸ ἀκραιφνὲς καὶ ὅσιον διακείμενοι, «πυγμῆ μὲν τὰς
χεῖρας νιπτόμενοι», πυγμῆ δὲ καὶ μολυσμούς τινας δι΄ ὑδάτων καὶ λουτρῶν
ἀποσμηχόμενοι, ἔχοντες δέ τινα «κράσπεδα» σημαντικὰ τ῅ς αὐτῶν πολιτείας
εἰς ἐπίδειξιν κόμπου καὶ ἔπαινον τῶν θεωμένων· καὶ «φυλακτήρια» παρ΄
ἑαυτοῖς ἐπὶ τὰ ἱμάτια ἐπετίθεντο τουτέστι πλατέα σήματα πορφύρας. Νομίσῃ
δ΄ ἄν τις, ἐπειδήπερ καὶ ἐν τ῵ εὐαγγελίῳ τοὖτο ἐμφέρεται, μὴ ἄρα περὶ
περιάπτων λέγει, ἐπειδὴ καὶ εἴωθόν τινες τὰ περίαπτα φυλακτήρια ὀνομάζειν.
Οὐκ ἔχει δὲ ὁ λόγος τὸ παράπαν περὶ τούτου. Ἀλλ΄ ἐπειδὴ στολὰς εἴτ΄ οὗν
ἀμπεχόνας οἱ τοιοὖτοι ἀνεβάλλοντο καὶ δαλματικὰς εἴτ΄ οὗν κολοβίωνας ἐκ
πλατυσήμων διὰ πορφύρας ἁλουργοϋφεῖς κατεσκευασμένας, τὰ δὲ σήματα
τ῅ς πορφύρας φυλακτήρια εἴωθον οἱ ἠκριβωμένοι μετονομάζειν, τούτου
ἕνεκεν φυλακτήρια αὐτὰ καὶ ὁ κύριος κατ΄ ἐκείνους εἴρηκε. Δηλοῖ δὲ καὶ ἡ
ἀκολουθία τὴν φράσιν τ῅ς ὀνομασίας, <τὸ> «καὶ τὰ κράσπεδα τῶν ἱματίων»· τὰ
γὰρ κράσπεδά <φησιν>, ἵνα εἴπῃ κροσσούς, καὶ τὰ φυλακτήρια, ἵνα εἴπῃ τ῅ς
πορφύρας τὰ σήματα. Υησὶ γὰρ ὅτι «πλατύνετε τὰ φυλακτήρια καὶ τὰ
κράσπεδα τῶν ἱματίων ὑμῶν μεγαλύνετε». ῬοἸσκους δέ τινας ἐπὶ τὰ τέσσαρα
πτερύγια τοὖ τρίβωνος ἕκαστος εἶχεν ἐξ αὐτοὖ τοὖ στήμονος καταδεδεμένους,
ἐν ᾧ χρόνῳ ἐνεκρατεύετο ἥ παρθενίαν ἤσκει· ἐπειδὴ γὰρ ἕκαστος ταξάμενος
ὥριζε καιρὸν ἁγνείας ἥ ἐγκρατείας καὶ ταὖτα αὐτῶν τὰ πρωτότυπα ἦν εἰς τὸ
ἐμφαίνειν τοῖς ἀνθρώποις τὰ παρ΄ αὐτῶν ἐπαγγελλόμενα, ἵνα μηδεὶς ἅψηται
δ῅θεν τῶν ἡγιασμένων.
“La tomaron, en efecto” – dijeron – “el primero y el segundo hermano, y murieron,
y de modo semejante los siete. En la resurrección de los muertos, ¿de cuál será
mujer, puesto que los siete la conocieron?”. Pero el Señor respondió: “Err{is,
porque no conocéis las Escrituras ni el poder de Dios. Pues en la resurrección de
los muertos no se casan ni se dan en casamiento, sino que son iguales a los ángeles.
Pero que los muertos resucitarán os lo enseñará Moisés, como Dios se lo expresó al
decir: Yo soy el Dios de Abraham, el Dios de Isaac y el Dios de Jacob; y Dios es
*Dios+ de vivos, no de muertos”.lxix Y “les cerró la boca”, pues estos son f{ciles de
rebatir y no son capaces de resistir ni un momento contra la verdad.

Contra los Escribas, segunda [secta] del Judaísmo, pero la quince de la serie.

1. Después de estos Saduceos, surgieron por aquel tiempo los Escribas – o


sea que eran contemporáneos entre ellos – los cuales eran repetidores de la Ley,
como si enseñaran algún tipo de gramática. Cumplen todas las reglas de los Judíos
pero introdujeron cierta prescripción excesiva y falaz, no viviendo solamente
según la Ley sino de un modo m{s all{ de la medida, observando “el lavado de las
vasijas, de los vasos y de los platos”lxx y de los otros utensilios de la vajilla, como si
estuvieran dispuestos para un uso puro y santo. “Se lavan las manos con
frecuencia”, y también se limpian algunos tipos de contaminación por medio de
frecuentes baños y lavamientos. Tienen unas “franjas”lxxi indicadoras de su género
de vida, para exhibición de su jactancia y elogio de los que los ven, y [es
costumbre+ entre ellos que se pongan “filacterias” – esto es, anchas marcas púrpura
– sobre sus vestiduras. Alguno podría pensar – puesto que esto también se dice en
el Evangelio – que quizá habla de amuletos, puesto que también algunos
acostumbran llamar filacterias a los amuletos. Pero esta palabra no tiene
absolutamente nada que ver con esto, sino que los tales vestían trajes o vestimentas
y capas o túnicas adornadas con franjas de púrpura. Los más escrupulosos
acostumbraban llamar filacterias a las marcas púrpura, por lo cual también el
Señor las ha llamado filacterias, como aquellos. La siguiente *frase+ “y las franjas
de las vestiduras” explica el sentido de la expresión; pues por “franjas” quiere
decir “banda del borde” y por “filacterias” quiere decir “marcas púrpura”. Pues
dice: “Ensanch{is las filacterias y las agrand{is las franjas de vuestras
vestiduras”.lxxii Cada [Escriba] pone campanillas en los cuatro bordes de la capa,
cosidas al mismo tejido, en el tiempo en que practica la continencia o el celibato,
puesto que cada uno dispone un determinado período de castidad o continencia, y
las tenían principalmente para anunciar a los hombres los votos que habían
tomado, para que tocara a los supuestos santificados.
Δευτερώσεις δὲ παρ΄ αὐτοῖς τέσσαρες ἦσαν· μία μὲν εἰς ὄνομα Μωυσέως
τοὖ προφήτου <φερομένη>, δευτέρα δὲ εἰς τὸν διδάσκαλον αὐτῶν Ἀκίβαν οὕτω
καλουμένον ἥ Βαρακίβαν· ἄλλη δὲ εἰς τὸν Ἀδδ᾵ν ἥ Ἄνναν τὸν καὶ Ἰούδαν·
ἑτέρα δὲ εἰς τοὺς υἱοὺς Ἀσαμωναίου. Ἐκ τούτων τῶν τεσσάρων δευτερώσεων
ὅσα παρ΄ αὐτοῖς νενόμισται οἰήσει σοφίας (ἀσοφίας δὲ τὰ πλεῖστα), αὐχεῖται
καὶ ᾄδεται καὶ ἐν τάξει προκριτέας διδασκαλίας βο᾵ταί τε καὶ φημίζεται.

Κατὰ Υαρισαίων, ἀπὸ Ἰουδαϊσμοὖ <αἱρέσεως> γ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ιῶ.

1. Σαύταις ταῖς δυσὶν αἱρέσεσιν κατ΄ ἀκολουθίαν συν῅πται ἡ τῶν


Υαρισαίων αἵρεσις ἄλλη τις· οἵτινες τὰ αὐτὰ τούτοις ἐφρόνουν, Γραμματεὖσι δέ
φημι τοῖς ἑρμηνευομένοις νομοδιδασκάλοις· συν῅σαν γὰρ αὐτοῖς καὶ οἱ
Νομικοί. Ἄλλα δὲ καὶ παρὰ τούτους πάλιν οἱ Υαρισαῖοι ἐφρόνουν, πολιτείας
μείζους ἔχοντες. Σινὲς μὲν γὰρ αὐτῶν, ὅτε ἤσκουν καὶ ὥριζον δεκαετίαν ἥ
ὀκταετίαν ἥ τετραετίαν ὁμοίως παρθενίας ἥ ἐγκρατείας, συνεχῶς εὐχόμενοι
πυκνότερον ἀγῶνα τοὖτον ἐνίσταντο διὰ τὸ δ῅θεν μὴ σωματικόν τι παθεῖν ἥ
κλαπ῅ναι δι΄ ὀνειράτων ἀηδ῅ ὆ύσιν σώματος ἀπεργαζομένων. Καὶ οἱ μὲν
σανίδα ἑαυτοῖς ἐφιλοκάλουν σπιθαμ῅ς μόνης τὸ πλάτος καὶ ἐπὶ ταύτην
ἑαυτοὺς ἐτίθεσαν κατὰ τὴν ἑσπέραν, ἵν΄ εἰ ὑπνώσειέν τις καὶ καταπέσοι εἰς
τοὔδαφος αὗθις ἐγείρηται εἰς εὐχήν, διὰ τὸ ἄγρυπνον ἔχειν τὸν βίον κατὰ τὸ
δυνατόν. Ἄλλοι δὲ κόχλακας συλλέγοντες ἑαυτοῖς ὑπεστρώννυον εἰς τὸ
νυττομένους μὴ ὕπνῳ βαθεῖ φέρεσθαι, ἀλλὰ βιάζεσθαι γρηγόρησιν ἑαυτοῖς
προσπορίζεσθαι· ἄλλοι δὲ καὶ ἀκάνθας στρωμνὴν εἶχον διὰ τὴν αὐτὴν
ὑπόθεσιν. Ἐνήστευον δὲ δὶς τοὖ σαββάτου, δευτέραν καὶ πέμπτην·
ἀπεδεκάτουν δὲ τὴν δεκάτωσιν, τὰς ἀπαρχὰς ἐδίδουν, τριακοντάδας τε καὶ
πεντηκοντάδας, τάς τε θυσίας καὶ τὰς εὐχὰς ἀσφαλέστατα ἀπετίννυον. Σ῵ δὲ
προειρημένῳ σχήματι τῶν Γραμματέων προήχοντο, διά τοι τ῅ς ἀμπεχόνης καὶ
διὰ τῶν ἄλλων σχημάτων καὶ γυναικικῶν ἱματίων ἐν πλατείαις ταῖς κρηπῖσιν
καὶ γλώτταις τῶν ὑποδημάτων προϊόντες. Ἐλέγοντο δὲ Υαρισαῖοι διὰ τὸ
ἀφωρισμένους εἶναι αὐτοὺς ἀπὸ τῶν ἄλλων διὰ τὴν ἐθελοπερισσοθρῃσκείαν
τὴν παρ΄ αὐτοῖς νενομισμένην· Υάρες γὰρ κατὰ τὴν ἙβραἸδα ἑρμηνεύεται
ἀφορισμός.
2. Ὡμολόγουν δὲ ο὘τοι ἀνάστασιν νεκρῶν, ἐπίστευόν τε ἀγγέλους εἶναι
καὶ πνεὖμα, ἠγνόησαν δὲ υἱὸν θεοὖ ὡς οἱ ἄλλοι. Ἀλλὰ καὶ εἱρμαρμένη καὶ
ἀστρονομία παρ΄ αὐτοῖς σφόδρα ἐχρημάτιζεν. Αὐτίκα γοὖν τὰ Ἑλληνικὰ
ὀνόματα τὰ ἐκ τ῅ς τῶν πεπλανημένων ἀστρονομίας κατὰ τὴν Ἑβραϊκὴν
διάλεκτον ἑτέροις ὀνόμασι παρ΄ αὐτοῖς μετωνόμασται·
Entre ellos habían cuatro repeticioneslxxiii: la primera atribuida a nombre de
Moisés el profeta; la segunda al maestro de ellos, Akiba, también llamado Bar
Akiba; otra a nombre de Adán o Anán, también [llamado] Judá; y otra más a
nombre de los hijos de Asmoneo. Cuantas tradiciones entre ellos se han
sancionado como leyes presuntamente sabias a partir de estas cuatro repeticiones
(aunque la mayoría son insensatas) son exaltadas, respetadas, celebradas y
proclamadas como una enseñanza de condición preferencial.

Contra los Fariseos, [secta] tres del Judaísmo, pero la dieciséis de la serie.

1. De estas dos sectas surgió a continuación otra distinta, la secta de los


Fariseos, los cuales creían las mismas cosas que estos – me refiero a los Escribas,
cuyo nombre se puede interpretar como “maestros de la Ley” – pues estos peritos
en la Ley también estaban de acuerdo con ellos. Pero, por otra parte, los Fariseos
tenían opiniones que iban más allá de la de aquellos, ya que tenían mayor cantidad
de reglas de conducta. Algunos de ellos, cuando practicaban el celibato o
determinaban igualmente un período de diez, ocho o cuatro años de continencia
para dedicarlo a la oración constante, se veían metidos en esta lucha más intensa
para no sufrir alguna [contaminación] corporal o ser sorprendidos por un
desagradable flujo del cuerpo provocados por los sueños: a fin de pasar el mayor
tiempo posible sin dormir, se procuraban camas de tablas de sólo un palmo de
ancho para que, si alguno se durmiese, cayese al suelo y enseguida se levantara a
orar. Otros juntaban piedritas y las esparcían [en sus camas] para que los pinchara
y así no quedarse profundamente dormidos, sino mantenerse a sí mismos
despiertos a la fuerza; otros tenían un lecho de espinas por el mismo propósito.
Ayunaban dos veces a la semana, el segundo y el quinto día; daban el diezmo, las
primicias del trigésimo y del quincuagésimo día, y cumplían con los sacrificios y
las plegarias con la mayor escrupulosidad. Tomaron la antedicha manera [de
vestir] de los Escribas, en los trajes, en las vestiduras femeninas y en los demás
aspectos externos, como en las sandalias de anchas suelas y lengüetas que hacían
ruido al caminar. Fueron llamados Fariseos por estar separados de los demás
debido a la exagerada religiosidad que era costumbre entre ellos; en efecto, “Fares”
significa, según la lengua hebrea, “separación”.

2. Ellos reconocían la resurrección de los muertos, creían en la existencia de los


ángeles y del Espíritu, pero desconocían al Hijo de Dios como los otros. También
entre ellos se le prestaba mucha atención al destino y la astronomía. lxxiv Para
empezar, entre ellos los nombres griegos – tomados de la astronomía de los que
han errado – han sido cambiados por otros nombres, según el dialecto hebreo;
οἷον Ἥλιος ἡμὰ καὶ σέμες, ΢ελήνη ἰέρεε καὶ ἀλβανά, ὅθεν καὶ μήνη καλεῖται
(ἰέρεε γὰρ ὁ μὴν λέγεται, μήνη δὲ ἡ σελήνη, ὡς καὶ παρ΄ Ἕλλησι διὰ τὸν μ῅να),
Ἄρης χωχὲβ ὀκβόλ, Ἑρμ῅ς χωχὲβ ὀχομόδ, Ζεὺς χωχὲβ βάαλ, Ἀφροδίτη ζερούα
ἤτοι λουήθ, Κρόνος χωχὲβ σαβήθ (λέγεται δὲ παρ΄ αὐτοῖς καὶ ἄλλοις ὀνόμασιν,
οὐκ ἠδυνήθην δὲ ἀκριβῶς τὴν τούτων ἐπωνυμίαν ἐκθεῖναι). Ἀλλὰ καὶ τὰ
ματαίως νομιζόμενα εἰς ἀριθμὸν στοιχείων παρὰ τοῖς πεπλανημένοις
ὀνόματα, ἃ ζῴδια καλοὖσι καῖ ἀθεμίτως τὸν κόσμον εἰς ἀσέβειαν ἐπλάνησαν,
οὕτω πάλιν Ἑβραϊκῶς [αὐτὰ] καλοὖσι· τελὰ σὼρ θωμὶμ σαρατὰν ἀρὶ βεθουλὰ
μωζανὴ<μ> ἀκρὰβ κέσετ γαδὶ δαλλὶ δεγγίμ· οἵτινες τοῖς Ἕλλησι μάτην, λέγω
δὴ οἱ Υαρισαῖοι, ἀκολουθήσαντες μετωνόμασαν εἰς τὴν ἙβραἸδα τὰ αὐτὰ
ὀνόματα οὕτω· Κριὸν δὴ τὸν παρ΄ ἐκείνοις λεγόμενον τελά, Σαὖρον σώρ,
Διδύμους θωμίμ, Καρκίνον σαρατάν, Λέοντα ἀρί, Παρθένον βεθουλά, Ζυγὸν
μωζανή<μ>, ΢κορπίον ἀκράβ, Σοξότην κέσετ, Αἰγόκερων γαδί, Ὑδρηχόον
δαλλί, Ἰχθύας δεγγίμ.
3. Σαὖτα δέ μοι οὐκ εἰς στρόβησιν τῶν ἐντυγχανόντων κατατέτακται
οὐδὲ ἵνα τὴν χυδαιολογίαν τῶν τὴν ἀσύστατον καὶ φρενοβλαβ῅ μωρολογίαν
τ῅ς ἀστρονομίας τ῵ βίῳ παρεισαξάντων συστήσω· ἐλήλεγκται γὰρ αὕτη ὑπὸ
τ῅ς ἀληθείας ἀσύστατος οὗσα καὶ ἐσφαλμένη. Εἴρηται δὲ ἡμῖν ἐν ἄλλοις
λόγοις πολλὰ πρὸς ἀνατροπὴν τῶν γένεσιν καὶ εἱμαρμένην νομιζόντων, ἀλλὰ
καὶ ἐν τ῵ προοιμίῳ τούτου τοὖ συντάγματος ἐν ὀλίγῳ ἡμῖν κατὰ τῶν αὐτῶν
πεπραγμάτευται· διὰ δὲ τὸ μή τινα νομίσαι κατὰ συκοφαντίαν ἡμ᾵ς κατά
τινων φέρεσθαι καὶ μὴ τὰ ἀληθ῅ ἐκ παραδόσεων ἀκριβώσαντας ἐκθέσθαι
ταὖτα ἡμῖν καὶ ὀνομαστὶ εἴρηται. Ἐσχάτη δὲ αὐτοῖς ἀπορία καὶ ἠλιθιότης οὐχ ἡ
τυχοὖσα, τοῖς καὶ ἀνάστασιν ὁμολογοὖσιν καὶ κρίσιν δικαίαν ὁριζομένοις. Πῶς
γὰρ δύναται κρίσις εἶναι καὶ εἱμαρμένη; Δυοῖν γὰρ ἀνάγκη θάτερον, ἥ
γενέσεως ὑπαρχούσης μὴ εἶναι κρίσιν διὰ τὸ τὸν πράττοντα οὐκ ἀφ΄ ἑαυτοὖ
πράττειν, ἀλλὰ κατὰ ἀνάγκην ἐπικρατείας τ῅ς πεπρωμένης, ἥ [ὅτι+ κρίσεως
ὑπαρχούσης καὶ ἐν ἀληθείᾳ ἐπαπειλουμένης καὶ νόμων δικαζόντων καὶ τῶν τὸ
πονηρὸν δρώντων δίκην ὑπεχόντων – νόμου τε ὁμολογουμένου δικαίου καὶ
κρίσεως θεοὖ ἀληθεστάτης – ἀργεῖν τὴν πεπρωμένην καὶ μὴ ἔχειν ὅλως
σύστασιν τὸ παράπαν·
4. ὁπότε διὰ τὸ δύνασθαι ἁμαρτεῖν καὶ μὴ ἁμαρτεῖν τὸν μὲν διὰ τὰ
ἁμαρτήματα δίκην ἀπαιτεῖσθαι, τὸν δὲ ἔπαινον ἀπεκδέχεσθαι διὰ τὸ εὗ
πεπραχέναι ὥρισται καθ΄ ἑκατέρων τὸ διάφορον. Ὡς καὶ μιᾶ φωνῆ δικαίᾳ
λέγειν συντόμῳ ἀληθείᾳ <τῆ> διὰ ἨσαἸου τοὖ προφήτου ἐκ προσώπου κυρίου
εἰρημένῃ ὅτι
por ejemplo, el Sol es Hemá o Shémesh, la Luna es Iareaj o Albaná, por lo
cual también es llamada Mene (pues el mes se dice Iareaj, pero la Luna Mene,
como también entre los Griegos por causa del mes)lxxv, Marte es Kojab Okbol,
Mercurio Kojab Jojmá, Júpiter Kojab Baal, Venus Zeruá o Lilith, Saturno Kojab
Shabetai (entre los Judíos también se los llama con otros nombres, pero no puedo
dar los nombres de estos con certeza). Así también, por otra parte, [estos] son los
nombres hebreos de los que entre los errados – los cuales inicuamente extraviaron
al mundo en la impiedad – son considerados en el número de los elementos
[celestes+, a los que llaman “zodíaco”: Tel{, Sor, Thomim, Sarat{n, Ari, Bethula,
Mozamai<m>, Akrab, Keshet, Gadí, Dallí y Degim. Siguiendo inútilmente a los
Griegos, estos – me refiero a los Fariseos – cambiaron los mismos nombres al
hebreo de esta manera: Aries es llamado entre ellos Telá, Tauro es Sor, Géminis
Thomim, Cáncer Saratán, Leo es Ari, Virgo Bethula, Libra Mozamai<m>, Escorpio
Akrab, Sagitario Keshet, Capricornio es llamado Gadí, Acuario Dallí y Piscis
Degim.

3. No he puesto por escrito estas cosas para trastornar a los lectores, ni para
confirmar la cháchara de los que introdujeron furtivamente en la vida la
incoherente y loca extravagancia de la astronomía, pues esta ha sido refutada por
la verdad, siendo inconsistente y errada. En otros tratados hemos dicho muchas
cosas para refutación de los que creen en la fortuna y el destino, pero también en el
proemio de esta obra nos hemos ocupado brevemente en contra de estos; pero para
que nadie piense que presentamos acusaciones calumniosas contra algunos y que
no expusimos rigurosamente la verdad de sus tradiciones, las hemos mencionado
incluso por su nombre. Esta no es la mayor dificultad y estupidez que se puede
encontrar entre aquellos que reconocen la resurrección y determinan un juicio
justo. ¿Cómo, pues, es posible que exista un juicio y [a la vez] la fatalidad? Es
necesario que exista uno de los dos: o bien al existir el destino no hay un juicio, ya
que al obrar el que actúa no lo hace por propia cuenta sino por necesidad, bajo el
dominio de lo que ha sido marcado por el destino; o bien, al existir un juicio que en
verdad se cierne amenazante, leyes que actúan como jueces, y ser llevados a juicio
los que obran el mal– pues se reconoce que la ley es justa, y el juicio de Dios
fidedigno – lo que determina el destino queda anulado y no tiene ningún sustento
en lo absoluto.

4. Por lo cual, la diferencia entre cada uno de estos casos se define por el
hecho de haber pecado o no pecado: al que pecó le será demandada justicia por los
pecados, mientras que al que hizo el bien le ha de aguardar el elogio por haber
obrado bien. Así también lo dice concisamente una justa expresión, la cual en
verdad fue pronunciada por el profeta Isaías en la persona del Señor:
«ἐὰν θέλητε καὶ εἰσακούσητέ μου, τὰ ἀγαθὰ τ῅ς γ῅ς φάγεσθε· ἐὰν δὲ μὴ
θέλητε μηδὲ εἰσακούσητέ μου, μάχαιρα ὑμ᾵ς κατέδεται. Σὸ γὰρ στόμα κυρίου
ἐλάλησε ταὖτα». Ὥστε παντί τῳ δ῅λόν ἐστι καὶ σαφὲς καὶ ἀναμφίβολον, ὡς τὸ
αὐτεξούσιον παρέσχετο ὁ θεὸς <ὁ> δι΄ αὑτοὖ φήσας τὸ «ἐὰν θέλητε καὶ ἐὰν μὴ
θέλητε», ὡς περὶ τὸν ἄνθρωπον εἶναι τὸ ἀγαθοεργεῖν ἥ τὸ τὸ φαύλων ἐφίεσθαι
πραγμάτων. Ἄρα τοίνυν ἔσφαλται ἡ διάνοια τῶν γένεσιν εἶναι νομισάντων καὶ
μάλιστα Υαρισαίων· οἷς ἐπιφωνητέον ἐστὶ πυκνότερον καὶ πολλαχῶς, οὐ διὰ
μι᾵ς φων῅ς ἀλλὰ πολλάκις τὰ παρὰ τοὖ σωτ῅ρος πρὸς αὐτοὺς εἰρημένα «οὐαὶ
ὑμῖν, Γραμματεῖς καὶ Υαρισαῖοι ὑποκριταί, ὅτι καταλελοίπατε τὰ βαρέα τοὖ
νόμου, τὴν κρίσιν καὶ τὸν ἔλεον, καὶ ἀποδεκατοὖτε τὸ ἄνηθον καὶ τὸ ἡδύοσμον
καὶ τὸ πήγανον, καὶ καθαρίζετε τὸ ἐκτὸς τοὖ ποτηρίου καὶ τοὖ πίνακος, τὸ δὲ
ἐντός ἐστι μεστὸν ἀκαθαρσίας καὶ ἀκρασίας. Καὶ δοκιμάζετε δίκαιον εἶναι
ὀμνύναι ἐν τ῵ ἐπάνω τοὖ θυσιαστηρίου, τὸ δὲ ἐν αὐτ῵ τ῵ θυσιαστηρίῳ παρ΄
ὑμῖν τοὖ ὅρκου λέλυται, καὶ τὸ ἐν τ῵ οὐραν῵ ὀμνύναι οὐδὲν εἶναί φατε, ἐὰν δέ
τις ὀμόσῃ ὑπεράνω τοὖ οὐρανοὖ, τοὖτο δεδικαίωται. Οὐχὶ τὸ θυσιαστήριον
βαστάζει τὸ ἐπικείμενον καὶ ὁ οὐρανὸς θρόνος ἐστὶ τοὖ ἐπ΄ αὐτ῵
ἐπικαθεζομένου; Ἢ ὅτι λέγετε, ἐάν τις εἴπῃ πατρὶ καὶ μητρὶ κορβάν, ὅ ἐστι
δῶρον ὃ ἐξ ἐμοὖ ὠφεληθήσῃ, οὐκέτι μὴ τιμήσῃ τὸν πατέρα, καὶ ἠθετήσατε τὴ
ἐντολὴν τοὖ θεοὖ διὰ τ῅ς τῶν πρεσβυτέρων ὑμῶν παραδόσεως. Καὶ κυκλεύτε
θάλασσαν καὶ ξηρὰν ποι῅σαι ἕνα προσήλυτον, καὶ ὅταν γένηται, ποιεῖτε αὐτὸν
υἱὸν γεένης διπλότερον ὑμῶν».
Σί τοίνυν περιττότερον τ῵ν ἁγίων ὆ήσεων προβάλοιτό τις πρὸς
ἀντίθεσιν τῶν προειρημένων; Ἀλλὰ καὶ ἀκρεῖσθαι μ᾵λλον ἡγοὖμαι ταῖς τοὖ
σωτ῅ρος σοφαῖς καὶ ἀληθιναῖς λέξεσι, πρὸς ἃς οὐκ ἠδυνήθησαν ἀντωπ῅σαι
οὔτε πρὸς τὸ βραχύτατον.

Κατὰ Ἡμεροβαπτιστῶν, ἀπὸ Ἰουδαϊσμοὖ αἱρέσεως δ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας


ιζ.

1. Σαύταις δὲ συνέπεταί τις αἵρεσις Ἡμεροβαπτιστῶν οὕπω καλουμένων,


μηδὲν μὲν παραλλάττουσα τῶν ἄλλων, ἀλλ΄ ἴσα τῶν Γραμματέων καὶ
Υαρισαίων φρονοὖσα, οὐ μὴν ἐξισουμένη τοῖς ΢αδδουκαίοις ἐν τῆ τῶν νεκρῶν
ἀναστάσεως ἀρνήσει, ἀλλὰ τῆ ἀπιστίᾳ τῆ ἐν τοῖς ἄλλοις. Σοὖτο δὲ περιττὸν ἦν
αὕτη κεκτημένη ἡ αἵρεσις, ὥστε ἐν ἔαρί τε καὶ μετοπώρῳ χειμῶνί τε καὶ θέρει
πάντοτε καθ΄ ἡμέραν βαπτίζεσθαι, ὅθεν καὶ Ἡμεροβαπτιστῶν εἴληφε τὴν
ἐπωνυμίαν.
“Si quisiereis y me oyereis, comeréis los bienes de la tierra; pero si no quisiereis ni
me oyereis, serán devorados por la espada. Ciertamente la boca del Señor ha dicho
estas cosas.”lxxvi De suerte que es evidente, seguro e indudable para toda persona
que el mismo Dios que dijo “Si quisiereis y si no quisiereis” concedió el libre
albedrío, de modo que corresponde al hombre el hacer el bien o el entregarse a las
malas obras. Así pues, la opinión de los que creen que hay un destino es errónea,
mayormente la de los Fariseos; las cosas que les dijo el Salvador – no por medio de
una sola amonestación sino de muchas – se les aplican de modo más intenso y en
varios sentidos: “¡Ay de vosotros, Escribas y Fariseos hipócritas, que dej{is de lado
los aspectos importantes de la ley, el juicio y la misericordia, pero diezmáis el
eneldo, la menta y la ruda; que limpiáis el exterior del vaso y del plato, pero el
interior está lleno de impureza e incontinencia. Juzgáis que es legítimo jurar por lo
que está encima del altar pero, para vosotros, el que lo hace por el altar mismo
queda liberado del juramento, y decís que jurar por el cielo no es nada, pero si
alguno jurase por el que está encima del cielo, este queda comprometido. ¿Acaso el
altar no carga lo que está encima, y el cielo no es el trono del que está sentado
sobre él?lxxvii O decís: Si alguno dijese al padre o a la madre “es Corb{n”, esto es, es
ofrenda a Dios aquello que de mí hubieras podido recibir como ayuda, ya no está
obligado a honrar al padre, y habéis anulado el mandamiento de Dios por la
tradición de vuestros antepasados.lxxviii Recorréis mar y tierra para hacer un
prosélito, y cuando llega a serlo, hacéis de él un hijo del infierno dos veces más que
vosotros”.lxxix

¿Qué mejor que las sagradas palabras podría uno proponer para oposición
de los antes mencionados? Pero creo que es mejor obedecer a las sabias y
verdaderas palabras del Salvador, a las que no fueron capaces de enfrentarse ni en
lo más mínimo.

Contra los Hemerobaptistas, cuarta secta del Judaísmo, pero la diecisiete de


la serie.

1. Una secta, la de los llamados Hemerobaptistas, coincide con estas; no


difiere en nada de las otras, sino que piensan las mismas cosas que los Escribas y
los Fariseos, aunque no se asemejan a los Saduceos por la negación de la
resurrección de los muertos sino por la incredulidad que [comparten] con los otros.
Pero esta secta había adquirido esta particularidad, de suerte que en primavera,
otoño, invierno o verano, en todo tiempo se bautizaban a diario, de donde han
tomado la denominación de Hemerobaptistas.lxxx
Ἔφασκε γὰρ αὕτη ἡ αἵρεσις ἄλλως μὴ εἶναι ζ῅ν ἀνθρώπῳ, εἰ μή τι ἄρα καθ΄
ἑκάστην ἡμέραν βαπτίζοιτό τις ἐν ὕδατι, ἀπολουόμενός τε καὶ ἁγνιζόμενος
ἀπὸ πάσης αἰτίας.
2. Πρὸς ταύτην δὲ καὶ αὐτὴν ἐξ ἑνὸς λόγου ἡμῖν ἀνατροπὴ γενήσεται, ὅτι
ἀπιστίας παρ΄ αὐτοῖς μ᾵λλον ἥ πίστεως οἱ λόγοι. Ἐλέγχει γὰρ αὐτοὺς ἡ
συνείδησις αὐτῶν καθ΄ ἑκάστην ἡμέραν βαπτιζομένων, ὡς ὅτι ἡ ἐλπὶς τ῅ς χθὲς
ἡμέρας παρ΄ αὐτοῖς τέθνηκεν, ἡ πίστις τε καὶ ὁ ἁγνισμός. Εἰ μὲν γὰρ ἑνὶ
βαπτίσματι ἐστοίχουν, ἄρα ἐθάρρουν τούτῳ ὡς ζῶντι καὶ ἀθανάτῳ ὄντι εἰς τὸν
αἰῶνα· ὁπότε δὲ σήμερον μὲν ἐλούσαντο, οὐχ ἕνεκεν πλύσεως σώματος ἥ
὆ύπου, ἀλλ΄ ἕνεκεν ἁμαρτημάτων, ἄρα κατ΄ αὐτοὺς ἐκαθαρίσθη· αὗθις δὲ τῆ
ἑξ῅ς πάλιν λουόμενοι ἀπεφήναντο τὸ παρελθὸν ἐν τῆ χθὲς τεθνάναι
βάπτισμα. Εἰ μὴ γὰρ τὸ πρὸ μι᾵ς ἐτεθνήκει, οὐκ ἅν εἰς τὴν ἑξ῅ς ἑτέρου
ἐπεδέοντο πρὸς καθαρισμὸν ἁμαρτημάτων. Καὶ εἰ ὅλως οὐκ ἀπέχονται τοὖ
ἁμαρτάνειν, νομίζοντες ὅτι τὸ ὕδωρ καθαρίσει τοὺς ἐνδελεχῶς καθ΄ ἑκάστην
ἁμαρτάνοντας, μάταιος αὐτῶν ἡ ὑπόνοια καὶ τὸ ἐπιτήδευμα φροὖδον καὶ
ἕωλον. Οὔτε γὰρ Ὠκεανὸς οὔτε πάντα τὰ ὆εῖθρα καὶ πελάγη, ποταμοί τε
ἀένναοι καὶ πηγαὶ π᾵σά τε ἡ ὀμβροτόκος φύσις συνελθοὖσαι δύνανται
ἁμαρτήματα ἀφανίσαι, ἐπειδήπερ οὐ κατὰ λόγον οὐδὲ ἐκ προστάγματος θεοὖ
γίνεται· μετάνοια γὰρ καθαρίζει καὶ τὸ ἓν βάπτισμα διὰ τ῅ς τῶν μυστηρίων
ὀνομασίας. Παρελεύσομαι δὲ καὶ ταύτην, αὐτάρκως ἡγησάμενος τὸ ἐν ὀλίγῳ
*τὸ] ἀλέξημα τ῅ς αὐτῶν φρενοβλαβείας ὑποδείξας, ὡς ἐνταὖθα τοῖς
ἐντυγχάνουσι συντέτακται.

Κατὰ Νασαραίων, ἀπὸ Ἰουδαϊσμοὖ αἱρέσεως ε, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ιη.

1. Ἑξ῅ς δὲ ἐπιβαλοὖμαι διηγεῖσθαι τὰ κατὰ τὴν αἵρεσιν τὴν μετὰ τοὺς


Ἡμεροβαπτιστὰς καλουμένην τῶν Νασαραίων, οἵτινες Ἰουδαῖοί εἰσι τὸ γένος,
ἀπὸ τ῅ς Γαλααδίτιδος καὶ Βασανίτιδος καὶ τῶν ἐπέκεινα τοὖ Ἰορδάνου
ὁρμώμενοι, ὡς ὁ εἰς ἡμ᾵ς ἐλθὼν περιέχει λόγος, ἐξ αὐτοὖ δὲ τοὖ Ἰσραὴλ οὗσα,
ἥτις τὰ πάντα ἰουδάϊζεν, μηδὲν περαιτέρω φρονοὖσα σχεδὸν τῶν
προειρημένων. Περιτομὴν γὰρ ὡσαύτως ἐκέκτητο, σάββατον τὸ αὐτὸ
ἐφύλαττεν, ἑορταῖς ταῖς αὐταῖς προσανεῖχεν, οὐ μὴν εἱμαρμένην παρεισ῅γεν
οὔτε ἀστρονομίαν. Καὶ πατέρας μὲν ἐδέχετο τοὺς ἐν τῆ πεντατεύχῳ ἀπὸ Ἀδὰμ
μέχρι Μωυσέως, τοὺς ἐν ἀριστείᾳ θεοσεβείας διαφανεῖς ὑπάρξαντας, φημὶ δὲ
Ἀδὰμ καὶ ΢ὴθ καὶ Ἐνὼχ καὶ Μαθουσάλα καὶ Νῶε καὶ Ἀβραὰμ καὶ Ἰσαὰκ καὶ
Ἰακώβ, Λευί τε καὶ Ἀαρὼν καὶ Μωυσέα καὶ Ἰησοὖν τὸν τοὖ Ναυ῅, αὐτὴν δὲ οὐ
παρεδέχετο τὴν πεντάτευχον, ἀλλὰ ὡμολόγει μὲν τὸν Μωυσέα καὶ ὅτι ἐδέξατο
νομοθεσίαν ἐπίστευεν, οὐ ταύτην δέ, φησίν, ἀλλ΄ ἑτέραν·
Dicha secta afirmaba que no hay vida para un hombre a no ser que se bautizase en
agua cada día para ser lavado y purificado de toda culpa.

2. Pero con una palabra efectuaremos una refutación de esta [secta], porque
sus palabras [demuestran] incredulidad más que fe. Pues su conciencia demuestra,
al bautizarse cada día, que la esperanza, la confianza y la purificación que tenían
ayer han dejado de existir. Porque si se conformaran con un bautismo, entonces
confiarían en este como si fuera un elemento vivo e inmortal por siempre. Puesto
que se lavaron hoy, no para limpiarse la inmundicia del cuerpo sino a causa de los
pecados, entonces fueron purificados de estos; pero, por otra parte, al lavarse de
nuevo al día siguiente muestran que el bautismo que tomaron ayer ha caducado,
pues a menos que el que [tomaron] antes haya dejado de existir no necesitarían de
otro al siguiente [día] para purificación de los pecados. Pero si no se abstienen por
completo de pecar, pensando que el agua purificará a los que pecan continuamente
cada día, su pensamiento es vano y su conducta inútil y trasnochada. Ni Océano,
ni todos los mares y aguas corrientes, todos los ríos y las fuentes inagotables y las
lluvias generadas por la naturaleza juntos son capaces de borrar los pecados,
puesto que [tal cosa] no surge de la razón ni del mandato de Dios; pues el
arrepentimiento y el único bautismo purifican por medio de la confesión pública
de los principios de la fe. Pero pasaré también esta [secta], y pienso que he dado de
modo suficiente el breve remedio para su locura, que ha sido compuesto aquí para
los lectores.

Contra los Nasareos, secta séptima desde el Judaísmo, pero la dieciocho de


la serie

1. A continuación, después de los Hemerobaptistas, me dedicaré a exponer


las [características] de la secta llamada de los Nasareos, los cuales son Judíos de
estirpe. Venían de Galaad, de Basán y de [las regiones] allende el Jordán, como ya
hemos dicho, pero son descendientes del mismo Israel. Esta secta practica todas las
cosas del Judaísmo, y casi no tienen más creencias además de las mencionadas
anteriormente. Al igual [que los Judíos] habían recibido la circuncisión, guardaban
el mismo sábado, observaban las mismas festividades, pero no inculcaban [la
creencia en] el destino ni la astronomía. También reconocía como antepasados a
aquellos que están en el Pentateuco desde Adán hasta Moisés, quienes fueron
ilustres por la excelencia de su piedad – me refiero a Adán, Set, Enoc, Matusalén,
Noé, Abraham, Isaac, Jacob, Leví y Aarón, Moisés y Josué hijo de Nun – pero no
reconocía el Pentateuco mismo; reconocía a Moisés y creía que había recibido la
Ley, pero no esa – dicen – sino otra.lxxxi
ὅθεν τὰ μὲν πάντα φυλάττουσι τῶν Ἰουδαίων Ἰουδαῖοι ὄντες, θυσίαν δὲ οὐκ
ἔθυον οὐδὲ ἐμψύχων μετεῖχον, ἀλλὰ ἀθέμιτον ἦν παρ΄ αὐτοῖς τὸ κρεῶν
μεταλαμβάνειν ἥ θυσιάζειν αὐτοῖς. Ἔφασκον γὰρ πεπλάσθαι ταὖτα τὰ βιβλία
καὶ μηδὲν τούτων ὑπὸ τῶν πατέρων γεγεν῅σθαι. Αὕτη ἦν ἡ τῶν Νασαραίων
διαφορὰ πρὸς τὰς ἄλλας, ὡς καὶ πρὸς αὐτοὺς ὁ ἔλεγχος οὐκ ἐν ἑνὶ τόπῳ, ἀλλὰ
ἐν πολλοῖς ἐστι φανερός.
2. Πρῶτον μὲν <ἐν> τ῵ ὁμολογεῖν αὐτοὺς τοὺς πατέρας καὶ πατριάρχας
καὶ Μωυσέα· ἄλλης γραφ῅ς γὰρ περὶ τούτων μὴ λεγούσης, πόθεν αὐτοῖς ἡ
γνῶσις τ῅ς τῶν πατέρων ὀνομασίας καὶ ἀριστείας, εἰ μὴ ἐξ αὐτῶν τῶν γραφῶν
τ῅ς πεντατεύχου; Καὶ πῶς οἷόν τε ἐν ταὐτ῵ εἶναι ἀληθὲς καὶ ψεὖδος καὶ ἐν
μέρει τὴν γραφὴν ἀληθεύειν, ἐν μέρει δὲ ψεύδεσθαι, τοὖ σωτ῅ρος λέγοντος «ἥ
ποιήσατε τὸ δένδρον ἀγαθὸν καὶ τοὺς καρποὺς ἀγαθοὺς ἥ τὸ δένδρον σαπρὸν
καὶ τοὺς καρποὺς σαπρούς»· «οὐ δύναται γὰρ δένδρον ἀγαθὸν καρποὺς
σαπροὺς ποι῅σαι, οὐδὲ δένδρον σαπρὸν καρποὺς ἀγαθοὺς ποι῅σαι»; Μάταιος
τοίνυν αὐτῶν ἡ διάνοια καὶ ἡ εἰσήγησις, ἐκ πολλῶν ἔχουσα τὴν ἀνατροπήν, ὡς
ἄχρι τ῅ς δεὖρο οὐ μόνον τὰ ἐν ταῖς γραφαῖς ᾄδεται, ἀλλὰ καὶ οἱ τόποι τῶν
παραδοξοποιιῶν σ῵ζονται· πρῶτον ὅπου τὸ πρόβατον Ἀβραὰμ προσέφερε τ῵
θε῵, ὄρος Ζιὼν ἄχρι τ῅ς δεὖρο οὕτω καλούμενον, ἀλλὰ καὶ ὅπου ἡ δρὖς τ῅ς
Μαμβρ῅, ἔνθα τοῖς ἀγγέλοις παρετέθη ὁ μόσχος. Εἰ δὲ Ἀβραὰμ ἀγγέλοις
παρέθετο κρεῶν τὴν ἑτοιμασίαν, ἀποδέων οὐκ ἦν αὐτὸς τ῅ς τούτων μετοχ῅ς.
3. Ἀλλὰ καὶ τοὖ προβάτου <τοὖ> θυθέντος ἐν τῆ τῶν Αἰγυπτίων χώρᾳ ἔτι
παρ΄ Αἰγυπτίοις τυγχάνει ᾀδομένη ἡ παράδοσις καὶ παρὰ τοῖς εἰδωλολάτραις.
Ἐν γὰρ τ῵ καιρ῵, ὅτε τὸ πάσχα ἐγίνετο ἐκεῖσε (ἀρχὴ δὲ αὕτη γίνεται τοὖ ἔαρος
ὅτε ἡ πρώτη ἰσημερία) ἐκ μίλτεως λαμβάνουσι πάντες οἱ Αἰγύπτιοι κατὰ
ἀγνωσίαν καὶ χρίουσι μὲν τὰ πρόβατα, χρίουσι δὲ καὶ τὰ δένδρα, τὰς συκ᾵ς καὶ
τὰ ἄλλα, φημίζοντες καὶ λέγοντες ὅτι, φησί, τὸ πὖρ ἐν ταύτῃ τῆ ἡμέρᾳ
κατέφλεξέ ποτε τὴν οἰκουμένην· τὸ δὲ σχ῅μα τοὖ αἵματος τὸ πυρωπὸν
ἀλεξητήριόν ἐστι τ῅ς τοσαύτης πληγ῅ς καὶ τοιαύτης. Πόθεν δὲ οὐκ ἔχομεν
δεῖξαι περὶ τ῅ς ἀκολουθίας, ὡς ἔτι καὶ δεὖρο τὰ λείψανα τ῅ς τοὖ Νῶε
λάρνακος δείκνυται ἐν τῆ τῶν Καρδυαίων χώρᾳ. Καὶ πάντως δὲ εἰ ἐπιζητήσειέ
τις καὶ ἀνερευνήσειε, καὶ τὰ λείψανα τοὖ θυσιαστηρίου (ἐπείπερ ἀκόλουθόν
ἐστιν) εὕροι ἅν ἐν τῆ ὑπωρείᾳ τοὖ ὄρους, ὅπου ἔμεινε Νῶε ἐξελθὼν ἀπὸ τ῅ς
κιβωτοὖ καὶ προσενέγκας ἀπὸ τῶν ζῴων τῶν καθαρῶν καὶ τῶν στεάτων κυρίῳ
τ῵ θε῵ [ὅτε+ ἤκουσεν «ἰδοὺ δέδωκά σοι τὰ πάντα ὡς λάχανα ἀγροὖ, θὖσον καὶ
φάγε». Παρελεύσομαι δὲ καὶ ταύτης πάλιν τὸ ἐπείσακτον καὶ ἠλίθιον τ῅ς
αἱρέσεως, ἀρκεσθεὶς ταῖς προειρημέναις ὀλίγαις λέξεσιν, ἐνσπαρείσαις ὑπὸ
τ῅ς βραχύτητος ἐνταὖθα πρὸς ἀντίθεσιν τ῅ς πλάνης τ῅ς προειρημένης
αἱρέσεως.
Por lo cual, aunque eran Judíos y guardaban todas las normas de los Judíos, no
ofrecían sacrificio ni comían animales sino que entre ellos era ilícito comer su carne
u ofrecerlos en sacrificio. Decían que estos libros habían sido fraguados y que
ninguna de estas [costumbres] había sido establecida por los antepasados. Esta era
la diferencia de los Nasareos con respecto a las otras sectas, y la refutación de estos
está [expuesta] con claridad no en un solo lugar, sino en muchos.

2. En primer lugar, en el hecho de reconocer a los antepasados, a los


patriarcas y a Moisés. Puesto que, aparte del Pentateuco, las otras Escrituras no los
mencionan, ¿de dónde les vino el conocimiento del nombre y la excelencia de los
antepasados, si no es de los mismos libros del Pentateuco? ¿Y cómo puede algo ser
verdad y mentira al mismo tiempo, y la Escritura ser en parte verdadera, en parte
mentirosa, habiendo dicho el Salvador: “Haced el {rbol bueno y los frutos serán
buenos, o el {rbol malo y los frutos ser{n malos”lxxxii; “No puede el {rbol bueno dar
frutos malos, ni el {rbol malo dar frutos buenos”lxxxiii? En efecto, su pensamiento y
enseñanza son inútiles, teniendo su refutación a partir de numerosos asuntos,
puesto que no sólo se conservan en las Escrituras los hechos que se celebran hasta
el presente, sino incluso los lugares donde ocurrieron cosas milagrosas: primero, el
lugar en el que Abraham ofreció el carnero a Dios, así llamado monte Sión hasta
este día, pero también el roble de Mamre, donde la ternera fue servida a los
ángeles. Pero si Abraham ofreció la carne que había preparado a los ángeles, él no
habría dejado de comer de la misma.

3. También la tradición del cordero sacrificado en el país de Egipto es aun


célebre entre los Egipcios, incluso entre los idólatras. Pues en aquel tiempo, cuando
la Pascua ocurrió en ese lugar (esta sucedió al principio de la primavera, cuando es
el primer equinoccio) todos los Egipcios toman pintura roja – aunque no saben por
qué – y untan no sólo los rebaños sino también los árboles, las higueras y todas las
demás cosas afirmando y declarando que, según dicen, de alguna manera el fuego
consumió el mundo en aquel día; pues el aspecto rojo brillante de la sangre es una
protección de una desgracia de tal magnitud y naturaleza. ¡Cómo no vamos a
señalar lo relativo a este ritual! Así también, los restos del arca de Noé son visibles
aun hoy en el país de los Carducos.lxxxiv Y si alguno buscase e investigase, con
seguridad también encontraría (puesto que es lógico) los restos del altar al pie del
monte, donde Noé se quedó cuando salió del arca; y cuando ofreció a Dios el Señor
de los animales puros y de su grasa fue *cuando+ escuchó: “He aquí, te he dado
todas las cosas como hierba del campo, mata y come”.lxxxv Pero, una vez más,
pasaré de largo lo extraño y estúpido de esta secta, estando satisfecho con las pocas
palabras antedichas, sembradas aquí por mi humilde inteligencia para oposición
del error de la secta ya mencionada.
Κατὰ Ὀσσαίων, ἀπὸ Ἰουδαϊσμοὖ αἱρέσεως ῶ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ιθ.

1. Μετὰ ταύτην πάλιν ἄλλη τις αἵρεσις ταύταις παραπεπλεγμένη, ἡ τῶν


Ὀσσαίων καλουμένη. Ἰουδαῖοι δὲ ο὘τοι ὡς καὶ αἱ προειρημέναι, ὑποκριταὶ τὸν
τρόπον δεινοὶ τὴν ἐπίνοιαν. Ὡρμῶντο δὲ ο὘τοι, ὡς ἡ εἰς ἡμ᾵ς ἐλθοὖσα περιέχει
παράδοσις, ἀπὸ τ῅ς Ναβατικ῅ς χώρας καὶ Ἰτουραίας, Μωαβίτιδός τε καὶ
Ἀριηλίτιδος, τῶν ἐπέκεινα τ῅ς κοιλάδος τ῅ς ἁλυκ῅ς οὕτως ἐν τῆ θείᾳ γραφῆ
κληθείσης ὑπερκειμένων χωρῶν· ἔστι δὲ αὕτη ἡ νεκρὰ καλουμένη θάλασσα.
Σοὖτο δὲ τὸ γένος τῶν Ὀσσαίων ἑρμηνεύεται διὰ τ῅ς ἐκδόσεως τοὖ ὀνόματος
στιβαρὸν γένος. ΢υνήφθη δὲ τούτοις μετέπειτα ὁ καλούμενος ἨλξαἹ ἐν
χρόνοις βασιλέως Σραιανοὖ μετὰ τὴν τοὖ σωτ῅ρος παρουσίαν, ὃς ἐγένετο
ψευδοπροφήτης· συνεγράψατο δὲ ο὘τος βιβλίον δ῅θεν κατὰ προφητείαν ἥ ὡς
κατὰ ἔνθεον σοφίαν· φασὶ δὲ καὶ ἄλλον τινὰ Ἰεξαῖον εἶναι ἀδελφὸν τούτου.
Γέγονε δὲ ο὘τος ὁ ἄνθρωπος πεπλανημένος τὸν τρόπον ἀπατηλὸς τὴν
γνώμην, ἀπὸ Ἰουδαίων ὁρμώμενος καὶ τὰ Ἰουδαίων φρονῶν, κατὰ νόμον δὲ μὴ
πολιτευόμενος, ἕτερα ἀνθ΄ ἑτέρων παρεισφέρων καὶ *τὴν+ ἰδίαν αὑτ῵ αἵρεσιν
πλάσας, ἅλας καὶ ὕδωρ καὶ γ῅ν καὶ ἄρτον καὶ οὐρανὸν καὶ αἰθέρα καὶ ἄνεμον
ὅρκον αὐτοῖς εἰς λατρείαν ὁρισάμενος· ποτὲ δὲ πάλιν ἄλλους μάρτυρας ἑπτὰ
ὁρισάμενος, τὸν οὐρανόν φημι καὶ τὸ ὕδωρ καὶ πνεύματα, <ὥς> φησιν, ἅγια καὶ
τοὺς ἀγγέλους τ῅ς προσευχ῅ς καὶ τὸ ἔλαιον καὶ τὸ ἅλας καὶ τὴν γ῅ν.
Ἀπεχθάνεται δὲ τῆ παρθενίᾳ, μισεῖ δὲ τὴν ἐγκράτειαν, ἀναγκάζει δὲ γαμεῖν·
φαντασιώδη δέ τινα ὡς δ῅θεν <ἐξ> ἀποκαλύψεως παρεισφέρει, ὑπόκρισιν δὲ
διδάσκει, φήσας μὴ εἶναι ἁμαρτίαν, εἰ καί <τις> παρατύχοι εἴδωλα
προσκυνήσας καιρ῵ ἐνστάντος διωγμοὖ, ἐὰν μόνον ἐν τῆ συνειδήσει μὴ
προσκυνήσῃ, καὶ ὅ τι δἅν ὁμολογήσῃ στόματι, ἐν δὲ τῆ καρδίᾳ μή.
2. Μάρτυρα δέ τινα παρεισφέρων οὐκ αἰσχύνεται ὁ ἀπατεών, λέγων
Υινεές τινα ἱερέα τῶν ἀπὸ γένους Λευί τε καὶ Ἀαρὼν καὶ τοὖ ἀρχαίου Υινεὲς ἐν
τῆ Βαβυλῶνι ἐπὶ τ῅ς αἰχμαλωσίας προσκυνήσαντα τὴν Ἄρτεμιν ἐν ΢ούσοις
διαπεφευγέναι ὄλεθρον θανάτου ἐπὶ Δαρείου τοὖ βασιλέως· ὥστε εἶναι αὐτοὖ
τὰ πάντα ψευδ῅ καὶ μάταια.
Ο὘τος μὲν οὗν <ὡς> ἄνω <εἴρηται> συν῅πται τῆ προειρημένῃ αἱρέσει τῆ
τῶν Ὀσσαίων καλουμένῃ, ἧς ἔτι λείψανα καὶ δεὖρο ὑπάρχει ἐν τῆ αὐτῆ
Ναβατίτιδι γῆ τῆ καὶ Περαίᾳ πρὸς τῆ Μωαβίτιδι· ὅπερ γένος νυνὶ ΢αμψαίων
καλεῖται. Υαντάζονται δὲ δ῅θεν καλεῖν τοὖτον δύναμιν ἀποκεκαλυμμένην, διὰ
τὸ ἥλ καλεῖσθαι δύναμιν,
Contra los Osenos, secta seis desde el Judaísmo, pero la diecinueve de la
serie

1. A su vez, después de esta, hay otra secta, extraviada junto con aquellas,
llamada la [secta] de los Osenos. Como los antes mencionados, estos son Judíos,
hipócritas en su manera de ser y terribles en su pensamiento. Estos provenían –
como dice la tradición que ha llegado a nosotros – de la región de Nabatea, Iturea,
Moab y Arielitis, de los países que están situados más allá de la cuenca que en las
Sagradas Escrituras es nombrada como el [Mar] Salado; esta es la misma que es
llamada el Mar Muerto. Este “pueblo de los Osenos”, por la traducción de su
nombre, se interpreta como “pueblo robusto”. lxxxvi El [hombre] llamado Elxailxxxvii –
el cual era un falso profeta – se unió a ellos más tarde, en tiempos del emperador
Trajano, después de la presencia encarnada del Salvador. Este compuso un libro,
supuestamente por profecía o como inspirado por una sabiduría divina; pero
también dicen que fue otro, un tal Iexeos, hermano de este. Dicho hombre era de
carácter engañoso y tenía una manera de obrar equivocada. Proveniente del
Judaísmo, creía las [mismas] cosas que los Judíos pero no vivía de acuerdo a la
Ley, sino que introdujo una cosa tras otra y formó su propia secta, determinando
que la sal, el agua, la tierra, el pan, el cielo, el éter y el viento eran [elementos] por
los cuales debían jurar y a los que debían adorar; pero algún tiempo después
definió otros siete testigos: me refiero al cielo, al agua, a los santos espíritus – como
él dice –, a los ángeles de la plegaria, al aceite, a la sal y a la tierra. Le tenía aversión
al celibato, aborrecía la continencia y obligaba a casarse. Aparentemente, introdujo
algunas doctrinas fantasiosas como producto de una revelación; enseñó la
hipocresía diciendo que, aunque <uno> tuviera que adorar de rodillas a los ídolos
en un tiempo de persecución apremiante, no es pecado si no los adorase en su
fuero íntimo, y lo que confesase con la boca no lo hiciese con el corazón.

2. Pero el embustero no se avergonzó y presentó otro testigo, diciendo que


durante la cautividad en Babilonia un tal Finees, sacerdote de la tribu de Leví y de
Aarón, y el antiguo Finees escaparon del azote de la muerte en Susa, durante el
reinado de Darío, arrodillándose ante Ártemis; de suerte que todas sus enseñanzas
son mentirosas y fútiles.

Como se menciona más arriba, este unió la antedicha secta con la llamada
de los Osenos, de la que incluso hoy en día existen remanentes en la tierra de
Nabatea, que también es [llamada] Perea, cerca de Moab; dicho pueblo se llama
actualmente el [pueblo] de los Sampseanos. Aparentemente, se imaginan que lo
llaman “poder que se ha revelado”, debido a que “El” significa “potencia”,
ξαἹ δὲ κεκαλυμμένον. Ἠλέγχθη δὲ τὸ π᾵ν τοὖ ἐπιτηδεύματος φρύαγμα καὶ εἰς
μεγάλην αἰσχύνην ὑπέπεσε παρὰ τοῖς δυναμένοις τὰ ἀληθ῅ κατανοεῖν τε καὶ
ἀκριβοὖν. Ἔτι γὰρ καὶ δεὖρο ἐπὶ τῶν ἡμερῶν Κωνσταντίου τε καὶ τῶν νὖν
βασιλέων. Ἕως μὲν γὰρ Κωνσταντίου ἐκ τοὖ γένους αὐτοὖ τοὖ ἨλξαἹ
Μαρθοὖς τις καὶ Μαρθάνα δύο ἀδελφαὶ ἐν τῆ αὐτῶν χώρᾳ ἀντὶ θεῶν
προσεκυνοὖντο, ὅτι δ῅θεν ἐκ τοὖ σπέρματος τοὖ προειρημένου ἨλξαἹ
ὑπ῅ρχον. Σέθνηκεν δὲ ἡ Μαρθοὖς πρὸ ὀλίγου τοὖ χρόνου, Μαρθάνα δὲ εἰς ἔτι
δεὖρο ὑπ῅ρχεν. Ὧν καὶ τὰ πτύσματα καὶ τὰ ἄλλα τοὖ σώματος ὆ύπη
ἀπεφέροντο οἱ πεπλανημένοι αἱρετικοὶ ἐν ἐκείνῃ τῆ χώρᾳ, δ῅θεν πρὸς
ἀλέξησιν νοσημάτων. Οὐ μὴν ἐνήργουν· ἀλλὰ τὸ πεπλανημένον σοβαρὸν ἀεὶ
καὶ πρὸς ἀπάτην ἕτοιμον· τυφλὸν γὰρ ἡ κακία καὶ ἀσύνετον ἡ πλάνη.
3. Καὶ ἕως ποὖ κατατρίβομαι τὰ περὶ τοὖ γόητος τούτου φθεγγόμενος
ὅσα τε κατὰ τ῅ς ἀληθείας κατεψεύσατο, πρῶτον μὲν διδάσκων ἀπαρνησιθεἸαν
καὶ ὑπόκρισιν, βδελυρῶν θυσιῶν τ῅ς εἰδωλολατρείας μετέχειν ἀπατ᾵ν τε τοὺς
ἀκούοντας καὶ ἀρνεῖσθαι τὴν ἰδίαν πίστιν στόματι καὶ μὴ ἔχειν ἁμαρτίαν
φάσκων· ὡς εἶναι ἀθεράπευτον τὸ αὐτῶν πάθος καὶ μὴ δυνάμενον
διορθωθ῅ναι. Εἰ γὰρ τὸ στόμα τὸ ὁμολογοὖν τὴν ἀλήθειαν προετοιμάζεται εἰς
ψεὖδος, ἆρά γέ τις αὐτοῖς ἅν πιστεύσειε τὴν καρδίαν μὴ ἔχειν ἠπατημένην;
Ὁπότε διαρρήδην ἐκφωνεῖ ὁ θεῖος λόγος διδάσκων ἐν πνεύματι ἁγίῳ ὅτι
«καρδίᾳ πιστεύεται εἰς δικαιοσύνην, στόματι δὲ ὁμολογεῖται εἰς σωτηρίαν».
Ἀλλὰ καὶ πάλιν δ῅θεν μὲν Φριστὸν ὀνόματι ὁμολογεῖ, λέγων ὅτι Φριστὸς ὁ
μέγας βασιλεύς· οὐ μὴν πάνυ γε κατειληφα ἐκ τ῅ς αὐτοὖ δολερ᾵ς καὶ
παραπεποιημένης συντάξεως τ῅ς βίβλου τ῅ς αὐτοὖ ληρῳδίας εἰ περὶ τοὖ
κυρίου ἡμῶν Ἰησοὖ Φριστοὖ ὑφηγήσατο· οὔτε γὰρ τοὖτο ὁρίζει, Φριστὸν δὲ
ἁπλῶς λέγει, ὡς ἐξ ὧν κατειλήφαμεν τινὰ ἕτερον σημαίνων ἥ προσδοκῶν.
Κωλύει γὰρ εἰς ἀνατολὰς εὔξασθαι, φάσκων μὴ δεῖν προσέχειν οὕτως, ἐπὶ τὰ
Ἱεροσόλυμα δὲ ἔχειν τὸ πρόσωπον ἐκ πάντων τῶν μερῶν, τοὺς μὲν ἀπὸ
ἀνατολῶν εἰς δύσιν προσέχειν τῆ Ἱερουσαλήμ, τοὺς δὲ ἀπὸ δύσεως εἰς
ἀνατολὴν τῆ αὐτῆ, τοὺς δὲ ἀπὸ ἄρκτου εἰς μεσημβρίαν καὶ ἀπὸ μεσημβρίας εἰς
ἄρκτον, ὡς πανταχόθεν τὸ πρόσωπον ἄντικρυς εἶναι τ῅ς Ἱερουσαλήμ. Καὶ ὅρα
τὴν τοὖ ἀπατεῶνος φρενοβλάβειαν. Ἀναθεματίζει μὲν γὰρ θυσίας καὶ
ἱερουργίας ὡς ἀλλοτρίας οὔσας θεοὖ καὶ μήτε ὅλως θε῵ ἐκ τῶν πατέρων καὶ
τοὖ νόμου ποτὲ προσενεχθείσας καὶ λέγει ἐκεῖ δεῖν εὔχεσθαι εἰς Ἱερουσαλήμ,
ὅπου ἦν τὸ θυσιαστήριον καὶ αἱ θυσίαι, <ὁ> ἀρνούμενος τὴν παρὰ τοῖς
Ἰουδαίοις σαρκοφαγίαν καὶ τὰ ἄλλα καὶ τὸ θυσιαστήριον τό τε πὖρ
pero “xai” es “oculto”.lxxxviii Pero la completa arrogancia de esta costumbre ha sido
refutada y cayó en gran oprobio entre los que son capaces de comprender y
conocer con precisión las cosas verdaderas. Pues aun hoy [existen], durante los
días de Constancio y de los emperadores actuales. Hasta [la época] de Constancio
dos hermanas – unas tales Martha y Marthana – familiares del mismo Elxai, fueron
adoradas como diosas en su país, porque eran descendientes del antedicho Elxai.
Martha murió hace poco tiempo, pero Marthana vive hasta el día de hoy. Los
errados sectarios [que viven] en aquel país se llevaban incluso los escupitajos y las
otras inmundicias del cuerpo [de las hermanas], supuestamente como protección
de las enfermedades. ¡Por supuesto que no eran eficaces!, pero el extravío es
siempre orgulloso y dispuesto al engaño, pues la maldad es ciega y el error es
estúpido.

3. ¿Hasta cuándo voy a perder el tiempo enumerando las habladurías de


este charlatán, las cuales dijo falsamente en contra de la verdad, al enseñar en
primer lugar la hipocresía y la negación de Dios, engañando a los que lo
escuchaban al decir que podían participar de los repugnantes sacrificios de la
idolatría y negar con su boca la propia fe sin cometer pecado? De manera que su
enfermedad es incurable y no puede ser mejorada, porque si la boca que confiesa la
verdad se predispone a la mentira, ¿acaso alguien podría confiar en que ellos no
tengan un corazón engañoso? Porque la palabra divina declara con claridad y
precisión, enseñando por el Espíritu Santo que “con el corazón se cree para justicia,
pero con la boca se confiesa para salvación”.lxxxix Pero también, en contraparte,
supuestamente confiesa a Cristo por el nombre, cuando dice que Cristo es “el gran
rey”; pero a partir de su obra embustera y falsa – un libro lleno de charlatanerías –
no he podido determinar con seguridad si enseñó [esto] acerca de nuestro Señor
Jesucristo pues ni siquiera lo especifica, sino que dice simplemente “Cristo”, como
si estuviera – a partir de lo que hemos podido comprender – señalando o
esperando a algún otro.

Prohíbe rezar volviéndose hacia el oriente, diciendo que no es necesario hacerlo de


esta manera, sino que desde todas partes hay que volver el rostro hacia Jerusalén.
Unos han de volverse a Jerusalén desde el oriente hacia el occidente, otros desde el
occidente hacia el oriente, unos desde el norte hacia el sur y otros desde el sur
hacia el norte, de modo que desde todos lados el rostro esté vuelto en dirección a
Jerusalén. ¡Y mira la locura del embustero! Rechaza los sacrificios y los ritos
religiosos como cosas extrañas a Dios, que de ninguna manera fueron ofrecidas a
Dios por los antepasados o por la Ley, y dice que en su lugar es necesario rezar
vuelto hacia Jerusalén, donde estaban el altar y los sacrificios, ¡el que rehúsa el
consumo de carne entre los Judíos, el altar, el fuego y las demás cosas
ὡς θεοὖ ἀλλότριον, τὸ δὲ ὕδωρ εἶναι δεξιὸν πὖρ δὲ ἀλλότριον εἶναι φάσκων διὰ
τούτων τῶν λέξεων· «τέκνα, μὴ πρὸς τὸ εἶδος τοὖ πυρὸς πορεύεσθε, ὅτι
πλαν᾵σθε· πλάνη γάρ ἐστι τὸ τοιοὖτον. Ὁρᾶς γάρ, φησίν, αὐτὸ ἐγγυτάτω καὶ
ἔστιν ἀπὸ πόρρωθεν· μὴ πορεύεσθε πρὸς τὸ εἶδος αὐτοὖ, πορεύεσθε δὲ μ᾵λλον
ἐπὶ τὴν φωνὴν τοὖ ὕδατος». Καὶ πολλά ἐστι τὰ αὐτοὖ μυθολογήματα.
4. Εἶτα δὲ διαγράφει Φριστὸν τινὰ εἶναι δύναμιν, ο὘ καὶ τὰ μέτρα
σημαίνει, εἰκοσιτεσσάρων μὲν σχοίνων τὸ μ῅κος ὡς μιλίων ἐνενηκονταὲξ τὸ δὲ
πλάτος σχοίνων ἓξ μιλίων εἰκοσιτεσσάρων, καὶ τὸ πάχος ὁμοίως
τερατευόμενος καὶ τοὺς πόδας καὶ τὰ ἄλλα μυθολογήματα. Εἶναι δὲ καὶ τὸ
ἅγιον πνεὖμα καὶ αὐτὸ θήλειαν, ὅμοιον τ῵ Φριστ῵, ἀνδριάντος δίκην ὑπὲρ
νεφέλην καὶ ἀνὰ μέσον δύο ὀρέων ἑστός. Καὶ τὰ ἄλλα σιωπήσω, ἵνα μὴ εἰς
μυθολογίαν φαντασιάσω τὴν ἀκοὴν τῶν ἐντυγχανόντων.
Σίσι δὲ λόγοις καὶ κενοφωνίαις ὕστερον ἐν τῆ βίβλῳ ἀπατᾶ λέγων
«μηδεὶς ζητήσῃ τὴν ἑρμηνείαν, ἀλλ΄ ἥ μόνον ἐν τῆ εὐχῆ τάδε λεγέτω», καὶ
αὐτὰ δ῅θεν ἀπὸ Ἑβραϊκ῅ς διαλέκτου μετενέγκας, ὡς ἀπὸ μέρους
κατειλήφαμεν, οὐδὲν ὄντα τὰ παρ΄ αὐτ῵ φανταζόμενα. Υάσκει γὰρ λέγειν
«ἀβὰρ ἀνὶδ μωἹβ νωχιλὲ δαασὶμ ἀνὴ δαασὶμ νωχιλὲ μωἹβ ἀνιδ ἀβὰρ σελάμ»,
ἅτινα ἑρμηνευόμενα ἔχει τὴν σαφήνειαν ταύτην· «παρελθέτω ταπείνωσις <ἡ>
ἐκ τῶν πατέρων μου τ῅ς κατακρίσεως αὐτῶν καὶ καταπατήματος αὐτῶν καὶ
πόνου αὐτῶν, καταπατήματι ἐν κατακρίσει διὰ τῶν πατέρων μου, ἀπὸ
ταπεινώσεως παρελθούσης ἐν ἀποστολῆ τελειώσεως». Ἐπ΄ αὐτ῵ δὲ πάντα
πληροὖται ταὖτα. Κεκένωται γὰρ αὐτοὖ ἡ δύναμις καὶ ἡ πλάνη. Εἰ δὲ ἓν ὆῅μα
πρὸς ἓν θελήσει τις κατὰ λεπτολογίαν ἀκοὖσαι ἑρμηνευόμενον, καὶ τοὖτο οὐκ
ἅν ὀκνήσαιμεν ποι῅σαι, ἀλλ΄ εἰς καθ῅κον κατὰ πάντα τῶν βουλομένων
λεπτολόγως ἀκούειν αὐτὰ δὴ τὰ ὆ήματα αὐτοὖ καὶ τὰς αὐτῶν ἑρμηνείας
ἄντικρυς παραθησόμεθα, καὶ ἔστιν οὕτως· ἀβάρ, παρελθέτω· ἀνίδ, ταπείνωσις·
μωἸβ, ἡ ἐκ <τῶν> πατέρων μου· νωχιλέ, τ῅ς κατακρίσεως αὐτῶν· δαασίμ, καὶ
καταπατήματος αὐτῶν· ἀνή, καὶ πόνου αὐτῶν· δαασίμ, καταπατήματι· νωχιλέ,
ἐν κατακρίσει· μωἸβ, διὰ τῶν πατέρων μου· ἀνίδ, ἀπὸ ταπεινώσεως· ἀβάρ,
παρελθούσης· σελάμ, ἐν ἀποστολῆ τελειώσεως.
5. Αὕτη γοὖν ἡ αἵρεσις ἡ τῶν Ὀσσηνῶν ἄνω προειρημένη, ἡ
πολιτευομένη μὲν τὴν τῶν Ἰουδαίων πολιτείαν κατὰ τὸ σαββατίζειν τε καὶ
περιτέμνεσθαι καὶ τοὖ νόμου ποιεῖν τὰ πάντα· μόνον δὲ <τ῵> ἀπαγορεύειν τὰς
βίβλους <Μωυσέως> ὁμοίως τοῖς Νασαραίοις σχίσμα *δὲ] ἐργάζεται αὕτη,
διαφερομένη πρὸς τὰς ἄλλας ἓξ τούτων τῶν ἑπτὰ αἱρέσεων. Ἀρκέσει γοὖν εἰς
ἀνατροπὴν ταύτης τὸ εἶναι αὐτὴν ἀλλοτρίαν θεοὖ, τοὖ κυρίου σαφῶς λέγοντος
ὅτι «οἱ ἱερεῖς ἐν τῆ βεβηλοὖσι τὸ σάββατον».
como extrañas a Dios! Afirma, por medio de estas palabras, que el agua es
de buen agüero pero que el fuego es hostil: “Hijos, no sig{is la imagen del fuego,
porque erraréis, pues el tal es un error; pues lo veréis muy cerca y está a la
distancia. No sig{is su imagen, sino seguid m{s bien el sonido del agua”. Y son
muchas sus narraciones fabulosas.

4. Después describe a Cristo como una especie de poder, del cual incluso
indica las medidas: la altura de veinticuatro esquenos, aproximadamente noventa
y seis millas, y la anchura de seis esquenos o veinticuatro millas, xc y del mismo
modo cuenta fábulas inverosímiles acerca del grosor, de los pies y de lo demás. El
Espíritu Santo es [una potencia] femenina semejante a Cristo, que se erige sobre
una nube a la manera de una estatua y en medio de dos montes. Y callaré las
demás cosas, a fin de no llenar el oído de los lectores con fábulas.

Posteriormente, en el libro miente al decir con palabras y expresiones


huecas: “Que nadie busque la interpretación, sino que anuncie estas cosas sólo en
la plegaria”, y aparentemente tomó estas *expresiones+ de la lengua Hebrea –
según lo que hemos entendido parcialmente –, aunque sus fantasías no tienen
fundamento. Dice: “Abar anid moib nogilé daasím ané daasím nogilé moib anid
abar selam” las cuales al ser interpretadas tienen – afirma – este claro [significado]:
“Que pase *la+ humillación que procede de mis padres, *la humillación] de su
condena, de su degradación y de su sufrimiento, por la degradación en la condena
a través de mis padres, pasando desde una humillación a un apostolado de
perfección”. Pero todas estas cosas se cumplen en él, pues su poder y su engaño se
han vuelto inútiles. Si alguien quisiera escuchar una interpretación minuciosa
palabra por palabra, tampoco dudaremos en hacerlo sino que ofreceremos, para la
completa conveniencia de los que quieren escucharlas minuciosamente, sus
propias palabras y sus interpretaciones a continuación. Dice así: “Abar”: que pase;
“Anid”: humillación; “Moib”: que procede de mis padres; “Nogilé”: de su
condena; “Daasím”: de su degradación; “Ané”: y de su sufrimiento; “Daasím”: por
la degradación; “Nogilé”: en la condena; “Moib”: a través de mis padres; “Anid”:
desde una humillación; “Abar”: pasada; “Selam”: en un apostolado de perfección.

5. Esta es, pues, la secta de los Osenos, antes mencionada más arriba, la que
lleva un género de vida al estilo de los Judíos en guardar el sábado, circuncidarse y
cumplir todas las exigencias de la Ley; sólo por el hecho de rechazar los libros <de
Moisés> - al igual que los Nasareos – esta [secta] se separa, diferenciándose de las
otras seis de las siete sectas. Es suficiente para refutar esta [práctica] que la misma
es extraña a Dios, ya que el Señor dijo claramente: “Los sacerdotes en el *Templo+
profanan el s{bado”.xci
Ἡ δὲ βεβήλωσις τοὖ σαββάτου τίς αὕτη ἀλλ΄ ὅτι ἔργον οὐδεὶς εἰργάζετο ἐν τ῵
σαββάτῳ, ἐν δὲ τ῵ ἱερ῵ οἱ ἱερεῖς θυσίαν ἐπιτελοὖντες ἔλυον τὸ σάββατον,
βεβηλοὖντες διὰ τὴν ἐνδελεχ῅ τῶν ζῴων θυσίαν;
Καὶ παρελεύσομαι καὶ ταύτην τὴν αἵρεσιν. ΢υν῅πται γὰρ ο὘τος πάλιν ὁ
ἨλξαἹ τοῖς μετὰ τὸν Φριστὸν Ἐβιωναίοις, ἀλλὰ καὶ τοῖς Ναζωραίοις τοῖς
μετέπειτα γεγονόσι. Καὶ κέχρηνται αὐτ῵ τέσσαρες αἱρέσεις, ἐπειδὴ θέλγονται
τῆ αὐτοὖ πλάνῃ· <ἡ> Ἐβιωναίων τε τῶν μετέπειτα <γεγονότων καὶ>
Ναζωραίων, Ὀσσαίων τε τῶν πρὸ αὐτοὖ καὶ σὺν αὐτ῵ καὶ Νασαραίων τῶν
ἄνω μοι προδεδηλωμένων.

Αὕτη δὲ ἡ <ἕκτη> αἵρεσις τῶν ἑπτὰ τῶν ἐν Ἱεροσολύμοις, αἵτινες


ἐνέμειναν ἄχρι τ῅ς τοὖ Φριστοὖ παρουσίας καὶ μετὰ τὴν τοὖ Φριστοὖ ἔνσαρκον
παρουσίαν ἄχρι τ῅ς τῶν Ἱεροσολύμων ἁλὠσεως, ἥτις γέγονεν ὑπὸ Σίτου
βασιλέως, ἀδελφοὖ Δομετιανοὖ υἱοὖ δὲ Οὐεσπασιανοὖ, ἐν τ῵ δευτέρῳ ἔτει τ῅ς
τοὖ πατρὸς αὐτοὖ Οὐεσπασιανοὖ βασιλείας. Μετὰ δὲ τὴν τῶν Ἱεροσολύμων
ἅλωσιν ἐπέμεινεν ἥ τε αὐτὴ καὶ αἱ ἄλλαι ὀλίγῳ τ῵ χρόνῳ φημιζόμεναι
αἱρέσεις, ΢αδδουκαίων φημὶ καὶ Γραμματέων, Υαρισαίων τε καὶ
Ἡμεροβαπτιστῶν Ὀσσαίων τε καὶ Νασαραίων καὶ Ἡρῳδιανῶν, ἄχρις ο὘ κατὰ
καιρὸν καὶ κατὰ χρόνον ἑκάστη αὐτῶν διασκορπισθεῖσα διελύθη.
6. Ἀρκετῶς δὲ ἔχει ἀπ΄ αὐτ῅ς τ῅ς αὐτῶν φρενοβλαβείας καὶ τῶν
὆ημάτων τοὖ κηρύγματος τοὖ δηλητηρίου ἰοὖ ἀλεξητήριον ἑαυτ῵ πάντα
νουνεχ῅ κατασκευάσαι, καταγνόντα τ῅ς συρφετώδους αὐτῶν διδασκαλίας τε
καὶ λαλι᾵ς, καὶ μάλιστα τοὖ κυρίου εὐθὺς λέγοντος ἔν τε τ῵ νόμῳ καὶ ἐν τ῵
εὐαγγελίῳ «οὐκ ἔσονταί σοι θεοὶ ἕτεροι» «οὐ λήψῃ ὄνομά τινος ἑτέρου ἐπὶ
ὅρκῳ», καὶ πάλιν ἐν τ῵ εὐαγγελίῳ λέγοντος «μὴ ὀμνύσαι μήτε τὸν οὐρανὸν
μήτε τὴν γ῅ν μήτε ἕτερόν τινα ὅρκον, ἀλλ΄ ἤτω ὑμῶν τὸ ναὶ ναὶ καὶ τὸ οὕ οὔ· τὸ
περισσότερον γὰρ τούτων ἐκ τοὖ πονηροὖ ὑπάρχει». Ἐγὼ δὲ περὶ τούτου
νομίζω θεσπίσαι τὸν κύριον διὰ τὸ μέλλειν τινὰς λέγειν ἐν ἄλλοις ὀνόμασιν
ὅρκον προβάλλεσθαι· πρῶτον μὲν οὗν ὅτι οὐ δεῖ ὀμνύναι οὔτε αὐτὸν τὸν
κύριον οὔτε ἄλλον τινὰ ὅρκον· <ἐκ> τοὖ γὰρ πονηροὖ ἐστι τὸ ὀμνύναι. Πονηρὸς
δὲ ἄρα καὶ ὁ ἐν τ῵ ἨλξαἹ λαλήσας, ὁ καταναγκάσας οὐ μόνον ἐν θε῵ ὀμνύναι,
ἀλλὰ καὶ ἐν ἁλὶ καὶ ἐν ὕδατι καὶ <ἐν ἄρτῳ καὶ> ἐν αἰθέρι καὶ ἐν ἀνέμῳ καὶ ἐν τῆ
γῆ καὶ ἐν οὐραν῵. Ἀρκετὸν δὲ ὡς ἐν παρόδῳ διὰ τῶν δύο λόγων πρὸς ἀντίθεσιν
τ῅ς αὐτοὖ πλάνης ἀντιδότῳ χρήσασθαι τὸν βουλόμενον ἰατρευθ῅ναι.
Παρελθὼν δὲ τούτου τὴν ἐρεσχελίαν καὶ τὸ ὕπουλον ταύτης τ῅ς αἱρέσεως
ἐφεξ῅ς ποιήσομαι τ῅ς ἑβδόμης αἱρέσεως τὸν ἔλεγχον, τ῅ς παρὰ τοῖς αὐτοῖς
τότε νομιστευομένης. Καὶ ἔστιν αὕτη·
Pero, ¿qué es esta profanación del sábado sino que nadie hacía ningún trabajo en
sábado, mas los sacerdotes en el Templo quebraban el sábado al ofrecer sacrificio,
profanándolo por el continuo sacrificio de animales?

Seguiré [hablando] de esta secta también. Pues este Elxai se asoció con los
Ebionitas que surgieron después de Cristo, pero también con los Nazoreos que
vinieron más tarde. Cuatro sectas se han servido de él, ya que fueron hechizadas
por su error: <la secta> de los Ebionitas y de los Nazoreos <que surgieron>
después, los Osenos – los anteriores a él y los contemporáneos con él – y los
Nasareos, expuestos por mí más arriba.

Esta es la <sexta> secta de las siete que hay en Jerusalén, las cuales
persistieron hasta la venida de Cristo y, después de la presencia encarnada de
Cristo, hasta la conquista de Jerusalén, la cual fue realizada por el príncipe Tito,
hermano de Domiciano e hijo de Vespasiano, en el segundo año del reinado de su
padre Vespasiano. Después de la conquista de Jerusalén, esta y las otras sectas
mencionadas – me refiero a los Saduceos, los Escribas, los Fariseos, los
Hemerobaptistas, los Osenos, los Nasareos y los Herodianos – continuaron por
poco tiempo hasta que, a su tiempo y sazón, cada una de ellas fue disuelta y
dispersa.

6. A partir de esta [descripción] cada persona sensata tiene lo suficiente


como para preparar para sí el antídoto para la demencia de estos y para las
palabras de la proclamación del pernicioso veneno, censurando su enseñanza y su
charla vulgar, y más cuando el Señor dice directamente en la Ley y en el Evangelio:
“No tendr{s otros dioses”xcii, “No tomes el nombre de otro *dios+ para hacer
juramento”xciii, y de nuevo dice en el Evangelio: “No juréis, ni por el cielo, ni por la
tierra, ni por algún otro juramento, sino que sea vuestro Sí, sí, y No, no; pues lo
que excede esto procede del maligno”.xciv Yo pienso que el Señor profetizó acerca
de esto debido a que vendrían algunos que dirían que hay que proferir juramento
en nombre de otros [dioses]. En primer lugar, no hay que jurar, ni por el Señor ni
por algún otro juramento, pues el jurar <procede> del maligno. En efecto, también
era el maligno el que hablaba en Elxai, el que no sólo obligaba a jurar por Dios sino
también por la sal, por el agua, <por el pan>, por el aire, por el viento, por la tierra
y por el cielo. Es suficiente que el que quiere ser curado se sirva de un antídoto que
contrarreste, como en un paso entre dos argumentos, el error de aquel. A
continuación, dejando atrás la palabrería insustancial y la perfidia de esta secta,
haré la refutación de la séptima secta, que era corriente entre los mismos [Judíos]
entonces, y es esta.
Κατὰ Ἡρῳδιανῶν, ἀπὸ Ἰουδαϊσμοὖ αἱρέσεως ζ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας κ.

1. Μετὰ ταύτην δὲ καὶ μετὰ ταύτας πάλιν ἑβδόμη ἦν Ἡρῳδιανῶν


καλουμένη. Οὐδὲν δὲ ἔσχον τι παρηλλαγμένον ο὘τοι, ἀλλὰ ὅλοι Ἰουδαῖοι
<ἦσαν> ἀργοί τε καὶ ὑποκριταί. Ἡρῴδην δὲ ο὘τοι ἡγοὖντο Φριστόν, Φριστὸν τὸν
ἐν πάσαις γραφαῖς νόμου τε καὶ προφητῶν προσδοκώμενον νομίσαντες αὐτὸν
εἶναι τὸν Ἡρῴδην, καὶ ἐπ΄ αὐτ῵ ἀπατώμενοι ἐσεμνύνοντο τ῵ Ἡρῴδῃ, ἐκ τοὖ
὆ητοὖ συναρπασθέντες (μετὰ τοὖ καὶ εἰς χάριν τοὖ τότε βασιλέως
κενοδοξ῅σαι) τοὖ εἰρημένου «οὐκ ἐκλείψει ἄρχων ἐξ Ἰούδα οὔτε ἡγούμενος ἐκ
τῶν μηρῶν αὐτοὖ, ἕως ἅν ἔλθῃ ᾧ ἀπόκειται» ἥ ὡς ἔχει τὰ ἄλλα ἀντίγραφα
«ἕως ἔλθῃ ᾧ τὰ ἀποκείμενα»· ἐπειδήπερ ὁ Ἡρῴδης υἱὸς Ἀντιπάτρου ἐτύγχανεν
Ἀσκαλωνίτου τινὸς ἱεροδούλου Ἀπόλλωνος τοὖ εἰδώλου· ο὘ ὁ πατὴρ τοὖ αὐτοὖ
Ἀντιπάτρου Ἡρῴδης μὲν ἦν τοὔνομα, υἱὸς δὲ ἦν καὶ αὐτὸς Ἀντιπάτρου.
Αἰχμάλωτος δὲ ἤχθη ὑπὸ Ἰδουμαίων ὁ αὐτὸς Ἀντίπατρος κἀκεῖσε ἐν τῆ
Ἰδουμαίᾳ διατρίβων ἐγέννησε τὸν Ἡρῴδην. Σοὖ δὲ πατρὸς πένητος ὄντος καὶ
μὴ δυναμένου λύτροις ὆ύσασθαι τὸν υἱόν, λέγω δὴ τὸν Ἀντίπατρον, ἔμεινε
πολλ῵ τ῵ χρόνῳ δουλεύων· ὕστερον δὲ ἐλυτρώθη ἐξ ἐράνου τῶν πολιτῶν σὺν
τ῵ παιδίῳ Ἡρῴδῃ καὶ μετ῅λθεν εἰς τὰ οἰκεῖα. Διόπερ τινὲς αὐτὸν λέγουσιν
Ἰδουμαῖον, ἄλλοι δὲ Ἀσκαλωνίτην ἴσασιν. Ὕστερον δὲ ἐφιλιώθη Δημητρίῳ καὶ
ἐπίτροπος κατέστη ἐπὶ τ῅ς Ἰουδαίας, ἐν γνώσει τε γέγονεν Αὐγούστῳ βασιλεῖ
καὶ ἀπὸ τοὖ ἐπιτροπεύειν προσηλυτεύει, περιτέμνεταί τε αὐτὸς καὶ περιτέμνει
Ἡρῴδην τὸν υἱόν. Εἰς ὃν ἦλθεν ὁ κλ῅ρος τ῅ς τῶν Ἰουδαίων βασιλείας· ἦν δὲ
βασιλεὺς ἐν τῆ Ἰουδαίᾳ ὑπὸ βασιλέα Αὔγυστον ὑπόσπονδος ὑπάρχων. Ἐπεὶ
οὗν ἐξ ἀλλοφύλων ο὘τος βασιλεύει, κατὰ διαδοχὴν δὲ διήρκεσεν ἀπὸ τοὖ
Ἰούδα καὶ ἀπὸ τοὖ Δαυὶδ τὸ βασίλειον καὶ οἱ ἐκ τοὖ Ἰούδα ἄρχοντες καὶ
πατριάρχαι <ἐξέλιπον>, μετέστη δὲ τὸ βασίλειον εἰς ἀλλόφυλον, πιθανὸν
ἔδοξεν *ἐν+ τῆ ὑπολήψει τῶν πεπλανημένων τὸ ἀπατηθ῅ναι καὶ νομίσαι αὐτὸν
Φριστὸν εἶναι, ἀπὸ τ῅ς ἀκολουθίας τοὖ προειρημένου ὆ητοὖ τοὖ «οὐκ ἐκλείψει
ἄρχων ἐξ Ἰούδα, ἕως ἅν ἔλθῃ ᾧ ἀπόκειται», ὡς εἶναι τοὖτο <οὕτως> παρ΄
αὐτοῖς νοητέον, ὅτι τούτῳ ἀπέκειτο, φησίν· ἐξέλιπον γὰρ ἐκεῖνοι καὶ ο὘τος οὐκ
ἀπὸ γένους τοὖ Ἰούδα, ἀλλ΄ οὔτε ὅλως τοὖ Ἰσραὴλ ὑπάρχει· τ<οι>ούτῳ δὲ
ἀπέκειτο <τὸ> εἶναι Φριστόν.
2. Ἀλλ΄ ἐλέγχει αὐτοὺς ἡ ἀκολουθία φάσκουσα ὅτι «αὐτὸς προσδοκία
ἐθνῶν καὶ ἐπ΄ αὐτ῵ ἔθνη ἐλπιοὖσιν». Ποῖον δὲ τῶν ἐθνῶν ἐπὶ Ἡρῴδῃ ἤλπισεν;
Ποία δὲ προσδοκία ἐθνῶν Ἡρῴδην καραδοκεῖ; Πῶς δὲ παρ΄ αὐτοῖς ἐπληροὖντο
τό «ἐκοιμήθη ὡς λέων καὶ ὡς σκύμνος λέοντος, τίς ἐξεγερεῖ αὐτόν»; Ποὖ δὲ
«ἔπλυνεν ἐν αἵματι τὴν στολὴν αὐτοὖ» ὁ Ἡρῴδης ἥ «ἐν αἵματι σταφυλ῅ς τὸ
περιβόλαιον αὐτοὖ», ὡς ὁ κύριος ἡμῶν Ἰησοὖς Φριστὸς
Contra los Herodianos, secta siete desde el Judaísmo, pero la veinte de la
serie

1. Una vez más, después de esta y las otras, hubo una llamada [secta] de los
Herodianos. Estos no tenían nada distinto, sino que <eran> Judíos por completo,
ociosos e hipócritas. Creían que Herodes era el Cristo; consideraban que el mismo
Herodes era el Cristo esperado en todas las Escrituras de la Ley y de los Profetas y,
engañados sobre él, alababan a Herodes, habiendo sido cautivados por la
interpretación de un pasaje (por medio del cual también rendían vano honor al
entonces rey): “No faltar{ un gobernante de Jud{ ni un regente de sus lomos, hasta
que venga aquel para quien est{ preparado”xcv o, como se registra en otras
transcripciones: “Hasta que venga aquel para quien las cosas est{n preparadas”.
Herodes resultó hijo de un tal Antípater de Ascalón, esclavo al servicio del ídolo en
el templo de Apolo; el nombre del padre del mismo Antípater era Herodes, y este
[Herodes] también fue hijo de un Antípater. Este Antípater fue hecho prisionero
por los Idumeos y mientras moraba en aquel lugar engendró a Herodes. Como era
pobre e incapaz de dar rescate por su hijo – me refiero a Antípater – permaneció
mucho tiempo sirviendo como esclavo; pero después fue rescatado junto con su
hijo Herodes por una colecta de los ciudadanos y volvió a casa. Por lo cual algunos
le dicen Idumeo, pero otros saben que es de Ascalón. Después se hizo amigo con
Demetrio, fue constituido gobernador de Judea, y llegó a ser conocido del
emperador Augusto. A partir de su gubernatura se convirtió en prosélito, se
circuncidó y circuncidó a su hijo Herodes, al que le tocó en herencia el reino de
Judea; pero fue rey en Judea gobernando como tributario sometido al emperador
Augusto. Ya que este descendiente de extranjeros reinaba – el reino de Judá y de
David se mantuvo pero los gobernantes y patriarcas de Judá habían cesado,
pasando el cargo real a un extranjero – el engañarse y considerar que este era el
Cristo pareció algo plausible para el pensamiento de los errados como
consecuencia del antedicho pasaje: “No faltar{ un gobernante de Jud{ hasta que
venga aquel para quien est{ preparado”. Esto es entendido entre ellos <de este
modo>, que para él fue preparado, pues afirman: Cesaron aquellosxcvi y este no es
descendiente de Judá, ni siquiera proviene de Israel; el ser el Cristo fue dispuesto
para uno de tal cualidad.

2. Pero lo que sigue los refuta, pues dice: “Él es la esperanza de las naciones
y en Él confían los pueblos”.xcvii Pero ¿cuál de los pueblos confió en Herodes? ¿Qué
clase de “esperanza de las naciones” espera Herodes? ¿Cómo se cumplió para ellos
lo de: “Se acostó como león y como cachorro de león, ¿quién lo despertar{?”xcviii
¿Dónde Herodes “lavó en sangre su vestido” o “en la sangre de la vid su manto” xcix
como nuestro Señor Jesucristo,
τὸ σῶμα αὐτοὖ ὆αντίσας αἵματι τ῵ ἰδίῳ καὶ ἐν αἵματι σταφυλ῅ς τὸ
περιβόλαιον αὐτοὖ; Ἀλλὰ «νόει ὃ λέγω. Δώσει γάρ σοι ὁ κύριος σύνεσιν ἐν
π᾵σιν.» Ἵνα γὰρ δείξῃ τὸ καθάρσιον τ῅ς τοὖ λαοὖ τοὖ κυρίου καταστάσεως,
ἦλθεν διὰ τοὖ ἰδίου αἵματος τ῅ς διδασκαλίας καθ᾵ραι τοὺς ὀδόντας τῶν
ἀνθρώπων τοὺς εἰς αἷμα κνίσης καὶ ἀθεμίτου θυσίας μεμολυσμένους. Καὶ τί
μοι τὰ πλήθη λέγειν; Πολλὰ γάρ ἐστι καὶ οὐκ ἐνδέχεται ὁ χρόνος πρὸς
ἀντίθεσιν τῶν προειρημένων αἱρέσεων ἐπιμηκύνειν τὸν λόγον.
3. Ἀλλ΄ α὘ται μὲν αἱ ἑπτὰ ἦσαν ἐν Ἰσραήλ, ἐν τῆ Ἱερουσαλὴμ καὶ ἐν τῆ
Ἰουδαίᾳ, αἱ δὲ τέσσαρες αἱ προειρημέναι παρὰ ΢αμαρείταις ἐν τῆ ΢αμαρείᾳ· αἱ
πλείους δὲ καθῃρέθησαν. Οὐκέτι γὰρ Γραμματεῖς, οὐκέτι Υαρισαῖοι, οὐκέτι
΢αδδουκαῖοι, οὐκέτι Ἡμεροβαπτισταί, οὐκέτι Ἡρῳδιανοί· μόνοι δέ τινες ἐν
σπάνει εὑρίσκονται εἴπου εἷς ἥ δύο Νασαρηνοὶ ὑπὲρ τὴν ἄνω ΘηβαἸδα καὶ
ἐπέκεινα τ῅ς Ἀραβίας καὶ Ὀσσαίων τὸ λεῖμμα, οὐκέτι ἰουδαἸζον ἀλλὰ
συναφθὲν ΢αμψίταις τοῖς κατὰ διαδοχὴν ἐν τοῖς πέραν τ῅ς νεκρ᾵ς θαλάσσης
ὑπερκειμένοις· νυνὶ δὲ τῆ τῶν Ἐβιωναίων αἱρέσει συνήφθησαν. Καὶ γέγονε
λήξαι μὲν αὐτοὺς ἀπὸ Ἰουδαϊσμοὖ, ὥσπερ δὲ ὆ίζαν τμηθ῅ναι ἥ σῶμα ἑρπετοὖ
καὶ ἐξ αὐτοὖ φὖναι δικέφαλον καὶ ἄρριζον ὄφιν ἐν ἑνὶ σώματι ἡμιτόμῳ
ἐκπεφυκότα καὶ ἐξηρτημένον.
Ἕως ὧδε ἡ περὶ τῶν τεσσάρων αἱρέσεων τῶν ΢αμαρειτῶν διαλογὴ καὶ
τῶν ἑπτὰ τῶν Ἰουδαίων, ἐξ ὧν οὐκέτι φέρονται <ἀλλ΄> ἥ τρεῖς μόναι τῶν
΢αμαρειτῶν, λέγω δὴ <ἡ> Γοροθηνῶν τε καὶ Δοσιθέων καὶ ΢εβουαίων,
Ἐσσηνῶν δὲ οὐ πάνυ, ἀλλ΄ ὡς ἐν σκότῳ τεθαμμένων· παρὰ δὲ τοῖς Ἰουδαίοις
οὐκέτι ἀλλ΄ ἥ Ὀσσαίων καὶ Νασαραίων ὀλίγοι ἀφωρισμένοι. Ὀσσαῖοι δὲ
μετέστησαν ἀπὸ Ἰουδαϊσμοὖ εἰς τὴν τῶν ΢αμψαίων αἵρεσιν, οἵτινες οὐκέτι οὔτε
Ἰουδαῖοι ὑπάρχουσιν οὔτε Φριστιανοί. Σαὖτά μοι περὶ τῶν προειρημένων ἕως
ὧδε ἐχέτω.
que roció su cuerpo con la propia sangre y su manto con la sangre de la vid? Más
bien, “piensa lo que digo. Pues el Señor te dar{ entendimiento en todas las cosas”. c
Para que se revele el sacrificio de restauración del pueblo del Señor [Jesucristo]
vino para purificar, por medio de su propia sangre, los dientes manchados con la
sangre del holocausto y el sacrificio inicuo de la enseñanza de los hombres. ¿Y qué
puedo decir sobre la multitud de cosas que quedan por contar? Pues es mucho y el
tiempo no permite alargar la discusión acerca de la refutación de las sectas antes
mencionadas.

3. Estas siete sectas estaban en Israel – en Jerusalén y en Judea – pero las


antedichas cuatro sectas de los Samaritanos estaban en Samaria; pero la mayoría
han sido eliminadas. Pues [ya no existen] ni los Escribas, ni los Fariseos, ni los
Saduceos, ni los Hemerobaptistas, ni los Herodianos; sólo se encuentran algunos
Nasarenos dispersos – si por casualidad, uno o dos – en la Tebaida superior y más
allá de Arabia. El resto de los Osenos ya no practican el Judaísmo sino que se han
unido a los Sampsitas, quienes a su vez están situados en la región del Mar
Muerto; al presente, se han unido a la secta de los Ebionitas. Ocurrió que estos se
escindieron del Judaísmo, como cuando la cola o el cuerpo de una serpiente es
cortado y a partir de él crece una víbora de dos cabezas y sin cola, que se ha
desarrollado y está ligada a un cuerpo cortado al medio.

Hasta aquí llega la conversación acerca de las cuatro sectas de los


Samaritanos y de las siete de los Judíos, las cuales ya no existen <salvo> sólo tres de
los Samaritanos – me refiero a <la> de los Gorotenos, la de los Dosíteos y la de los
Sebueos. Los Esenos han desaparecido por completo, como si hubieran sido
sepultados en la oscuridad. En cuanto a las sectas que había entre los Judíos, no
quedan más que la de los Osenos y unos pocos Nasareos dispersos. Pero los
Osenos se pasaron del Judaísmo a la secta de los Sampseanos, los cuales no son ni
Judíos ni Cristianos. Hasta aquí llegan las cosas sobre las que he hablado antes.
Ἐνδημία Φριστοὖ καὶ ένσάρκου παρουσίας καὶ ἀληθείας πρόσωπον· ἡ
μία καὶ μόνη οὗσα τοὖ θεοὖ πίστις

1. Εὐθὺς δὲ ἐπεδήμησεν κατὰ πόδας ἡ τοὖ κυρίου ἡμῶν Ἰησοὖ Φριστοὖ


ἔνσαρκος παρουσία, ἥτις κατέλαβε τὰς προειρημένας ἑπτὰ αἱρέσεις ἐν
Ἱεροσολύμοις, ἔσβεσε δὲ ταύτας ἡ αὐτοὖ δύναμις καὶ διεσκέδασε. Λοιπὸν δὲ
μετὰ τὴν αὐτοὖ ἐπιδημίαν αἱ μετέπειτα π᾵σαι γεγόνασιν αἱρέσεις, λέγω δὴ
μετὰ τὸ εὐαγγελισθ῅ναι Μαριὰμ ἐν Ναζαρὲτ διὰ τοὖ Γαβριὴλ καὶ μετὰ π᾵σαν
ἁπλῶς τὴν ἔνσαρκον τοὖ κυρίου παρουσίαν εἴτουν ἀνάληψιν. Ηὐδόκησε γὰρ ὁ
θεὸς πρὸς σωτηρίαν τῶν ἀνθρώπων τὸν ἴδιον υἱὸν κατελθόντα ἐν μήτρᾳ
παρθενικῆ συλληφθ῅ναι, Λόγον ὄντα ἀπ΄ οὐρανοὖ, ἐκ κόλπων πατρῴων
γεγεννημένον ἀχρόνως καὶ ἀνάρχως, ἐλθόντα δὲ ἐπ΄ ἐσχάτων τῶν ἡμερῶν,
θεὸν Λόγον ὄντα ἐκ θεοὖ πατρὸς ἀληθινῶς γεγεννημένον, ὁμοούσιον ὄντα τ῵
πατρὶ καὶ οὐδὲν παρὰ τὸν πατέρα ἠλλοιωμένον, ἀλλὰ ἄτρεπτον ὄντα καὶ
ἀναλλοίωτον, ἀπαθ῅ τε καὶ ὅλως μὴ πάσχοντα, συμπάσχοντα δὲ τ῵ ἡμετέρῳ
γένει, κατελθόντα ἀπ΄ οὐρανοὖ, ἐγκυμονηθέντα οὐκ ἀπὸ σπέρματος ἀνδρός,
ἀλλὰ διὰ πνεύματος ἁγίου, ἀληθινῶς σῶμα ἀπὸ Μαρίας ἐσχηκότα,
ἀναπλάσαντα ἑαυτ῵ τὴν σάρκα ἀπὸ τ῅ς μήτρας τ῅ς ἁγίας παρθένου καὶ
ψυχὴν τὴν ἀνθρωπείαν εἰληφότα καὶ νοὖν καὶ π᾵ν εἴ τί ἐστιν ἄνθρωπος χωρὶς
ἁμαρτίας εἰς ἑαυτὸν τῆ ἑαυτοὖ θεότητι συνενώσαντα, γεγεννημένον τε ἐν
Βηθλεέμ, περιτμηθέντα ἐν τ῵ σπηλαίῳ, προσενεχθέντα ἐν Ἱεροσολύμοις,
ἐναγκαλισθέντα ὑπὸ ΢υμεῶνος, ἀνθομολογηθέντα ὑπὸ Ἄννης τ῅ς τοὖ
Υανουὴλ προφήτιδος, ἀπενεχθέντα εἰς Ναζαρέτ, ἐλθόντα τ῵ ἑξ῅ς ἐνιαυτ῵
ὀφθ῅ναι ἐνώπιον κυρίου εἰς Ἱερουσαλήμ, γενόμενόν τε ἐν Βηθλεὲμ διὰ τὴν
συγγένειαν ὑπὸ τ῅ς μητρὸς βασταζόμενον, αὗθις πάλιν εἰς Ναζαρὲτ
ἀπενεχθέντα καὶ κατὰ δευτέραν περίοδον ἐνιαυτοὖ εἰς τὰ Ἱεροσόλυμα καὶ
Βηθλεὲμ ἐληλυθότα, βασταζόμενον ὡσαύτως ὑπὸ τ῅ς ἰδίας μητρός, ἐν
Βηθλεὲμ δὲ ἐν οἰκίᾳ κατελθόντα σὺν τῆ ἰδίᾳ μητρὶ καὶ Ἰωσὴφ γέροντι ὄντι σὺν
τῆ Μαρίᾳ δὲ ὄντι, κἀκεῖσε τ῵ δευτέρῳ ἔτει τ῅ς αὐτοὖ γεννήσεως
κατοπτευθέντα ὑπὸ τῶν μάγων προσκυνηθέντα δῶρα λαβόντα καὶ ἐν αὐτῆ τῆ
νυκτὶ [ὑπὸ] ἀγγέλου τ῵ Ἰωσὴφ χρηματίσαντος εἰς Αἴγυπτον παραληφθέντα,
ἐκεῖθεν πάλιν διὰ δύο ἐτῶν ἐπανεληλυθότα, τελευτήσαντος τοὖ Ἡρῴδου,
Ἀρχελάου τε διαδεξαμένου.

2. Σ῵ γὰρ τριακοστ῵ τρίτῳ Ἡρῴδου, τεσσαρακοστ῵ δὲ δευτέρῳ


Αὐγούστου τοὖ βασιλέως, γενν᾵ται ὁ σωτὴρ ἐν Βηθλεὲμ τ῅ς Ἰουδαίας. Κάτεισι
δὲ εἰς Αἴγυπτον τ῵ τριακοστ῵ πέμπτῳ Ἡρῴδου, ἄνεισι δὲ ἀπὸ τ῅ς Αἰγύπτου
μετὰ τὴν Ἡρῴδου τελευτήν. Διὸ ἐπὶ τριάκοντα καὶ ἑπτὰ ἔτεσι
La residenciaci de Cristo y el carácter de su presencia encarnada y de la
verdad, la sola y única fe que es de Dios

1. Inmediatamente después vino a morar la presencia encarnada de nuestro


Señor Jesucristo, la cual puso fin a las antedichas siete sectas en Jerusalén, su poder
las extinguió y las dispersó. En cuanto al resto, todas las demás sectas han surgido
después de su residencia - me refiero a después de que María recibió en Nazaret la
buena noticia por parte de Gabriel - y, en resumen, después de todo [el tiempo de]
la presencia encarnada del Señor, luego de la Ascención. Pues a Dios le pareció
bien que su propio Hijo descendiera y fuera contenido en una madre virgen por la
salvación de los hombres, aun siendo la Palabra del cielo, engendrado
intemporalmente y sin principio en el seno del Padre, pero venido en los últimos
días. Es la Palabra de Dios, verdaderamente engendrado de Dios Padre, es
consustancialcii al Padre y en nada se diferencia del Padre, sino que es inmutable e
invariable, impasible y completamente sin experimentar sufrimiento, aunque
sufrió junto con nuestra raza. Vino del cielo, fue concebido no por simiente de
hombre sino por el Espíritu Santo, tomó verdaderamente un cuerpo de María,
moldeando para sí la carne [recibida] de la madre, la santa Virgen, y tomó un alma
humana, una mente y todo lo que es propio del hombre a excepción del pecado,
unificándolo en sí mismo por su divinidad. Nació en Belén, fue circuncidado en la
caverna, presentado en Jerusalén, llevado en brazos por Simón, reconocido por
Ana, la profetisa [hija] de Fanuel, y llevado a Nazaret. Al año siguiente fue a
Jerusalén a ser presentado ante el Señor, llegó a Belén – donde tenía parientes –
cargado por [los brazos de] su madre. Otra vez fue llevado de nuevo a Nazaret y al
segundo año marchó a Jerusalén y a Belén, cargado del mismo modo por su propia
madre. En Belén vino a una casa con su propia madre y con José, que era anciano
pero estaba [casado] con María. Allí, al segundo año de su nacimiento, fue visto y
adorado por los magos que le dieron regalos, y en esa misma noche trasladado a
Egipto a causa de haber sido advertido José por un ángel; volvió de allí
nuevamente después de dos años cuando, al morir Herodes, fue sucedido por
Arquelao.

2. En el trigésimo tercer año [del reinado] de Herodes, en el cuadragésimo


segundo del emperador Augusto, nació el Salvador en Belén de Judea. Bajaron a
Egipto en el trigésimo quinto año [del reinado] de Herodes, y subieron desde
Egipto después de la muerte de Herodes. Por lo cual, a los treinta y siete años
τ῅ς αὐτ῅ς τοὖ Ἡρῴδου ἀρχ῅ς ἦν ὁ παῖς τεσσάρων ἐτῶν, ὅτε Ἡρῴδης τριάκοντα
ἑπτὰ πληρώσας κατέστρεψε τὸν βίον. Ἀρχέλαος δὲ ἐννέα ἔτη βασιλεύει, ο὘ ἐν
ἀρχῆ τ῅ς βασιλείας ἐξιὼν Ἰωσὴφ ἀπ΄ Αἰγύπτου ἅμα τῆ Μαρίᾳ καὶ τ῵ παιδί,
ἀκούσας τὸν Ἀρχέλαον βασιλεύειν ἀνεχώρησεν εἰς τὰ μέρη τ῅ς Γαλιλαίας καὶ
κατῴκησεν τότε εἰς Ναζαρέτ. Ἀρχέλαος δὲ γεννᾶ τὸν Ἡρῴδην τὸν νεώτερον,
καὶ βασιλεύει Ἡρῴδης ο὘τος τ῵ ἐνάτῳ ἔτει τ῅ς τοὖ πατρὸς βασιλείας
Ἀρχελάου κατὰ διαδοχήν. Καὶ γέγονε λογιζόμενα δεκατρία ἔτη τῆ ἐνσάρκῳ
Φριστοὖ παρουσίᾳ. Ὀκτωκαιδεκάτῳ δὲ ἔτει Ἡρῴδου τοὖ καὶ Ἀγρίππα
ἐπικληθέντος ἤρξατο ὁ Ἰησοὖς τοὖ κηρύγματος καὶ τὸ βάπτισμα τὸ ἀπὸ
Ἰωάννου τότε λαμβάνει καὶ κηρύσσει ἐνιαυτὸν δεκτόν, ὑπ΄ οὐδενὸς
ἀντιλεγόμενος, οὔτε ὑπὸ Ἰουδαίων οὔτε ὑπὸ Ἑλλήνων οὔτε ὑπὸ ΢αμαρειτῶν
οὔτε ὑπό τινος ἑτέρου. Ἔπειτα ἀντιλεγόμενος ἐκήρυξεν ἐνιαυτὸν δεύτερον καὶ
γέγονεν ἐννεακαίδεκα ἔτη τ῵ αὐτ῵ Ἡρῴδῃ, τ῵ δὲ σωτ῅ρι τριακοστὸν
δεύτερον. Ἐν δὲ τ῵ εἰκοστ῵ ἔτει τοὖ Ἡρῴδου τοὖ τετράρχου καλουμένον
γίνεται τὸ σωτήριον πάθος καὶ ἡ ἀπάθεια, ἡ θανάτου γεὖσις γεὖσίς τε
θανάτου ἄχρι σταυροὖ, πάσχοντος ἐν ἀληθείᾳ, ἀπαθοὖς δὲ μένοντος ἐν
θεότητι («Φριστοὖ γὰρ παθόντος ὑπὲρ ἡμῶν σαρκί» φησὶν ἡ θεία γραφὴ καὶ
πάλιν «θανατωθεὶς σαρκί, ζωοποιηθεὶς δὲ πνεύματι» καὶ τὰ ἑξ῅ς),
σταυροὖνται θάπτεται κατέρχεται εἰς τὰ καταχθόνια ἐν θεότητι καὶ ἐν ψυχῆ,
αἰχμαλωτεύει τὴν αἰχμαλωσίαν καὶ ἀνίσταται τῆ τρίτῆ ἡμέρᾳ σὺν αὐτ῵ τ῵
ἁγίῳ σώματι, συνενώσας τὸ σῶμα τῆ θεότητι, μηκέτι λυόμενον μηκέτι πάσχον
μηκέτι ὑπὸ θανάτου κυριευόμενον (ὥς φησιν ὁ ἀπόστολος «θάνατος αὐτοὖ
οὐκέτι κυριεύει»),

3. αὐτὸ τὸ σῶμα ἀληθινῶς αὐτὴν τὴν σάρκα αὐτὴν τὴν ψυχὴν αὐτὰ τὰ
πάντα· οὐκ ἄλλο τι παρὰ τὸ ὅν σῶμα, ἀλλ΄ αὐτὸ τὸ ὅν ἐνδυναμώσας καὶ
ἑνώσας εἰς μίαν ἑνότητα εἰς μίαν θεότητα, τὸ σαρκικὸν ἄφθαρτον τὸ
σωματικὸν πνευματικὸν τὸ παχυμερὲς λεπτομερὲς τὸ θνητὸν ἀθάνατον, μὴ
ἑωρακὸς ὅλως διαφθοράν, μὴ καταλειφθείσης τ῅ς ψυχ῅ς ἐν Ἅιδῃ, μὴ
μερισθέντος τοὖ ὀργάνου πρὸς ἁμαρτίαν, μὴ χρανθέντος τοὖ νοὖ τροπῆ, ἀλλὰ
τὰ ὅλα μὲν ἀνθρώπου λαβών, φυλάξας δὲ ὅλα τέλεια, ἐπιδεδωκυίας τ῅ς
θεότητος τῆ ἀληθινῆ ἐνανθρωπήσει πρὸς τὰς εὐλόγους χρείας, λέγω δὴ τὰς ἐκ
σώματός τε καὶ ψυχ῅ς καὶ ἐκ νοὖ ἀνθρωπίνου πιστουμένας τὴν πληροφορίαν,
τουτέστιν πείνῃ καὶ δίψῃ, κλαυθμ῵ τε καὶ ἀθυμίᾳ, δάκρυσί τε καὶ ὕπνῳ,
καμάτῳ καὶ ἀναπαύσει. Σαὖτα γὰρ οὐχ ἁμαρτίας εἶδος, ἀλλ΄ ἐνανθρωπήσεως
ἀληθεστάτης γνώρισμα, ἀληθείᾳ τ῅ς θεότητος συνούσης τῆ ἐνανθρωπήσει, οὐ
τὰ ἀνθρώπινα πασχούσης,
del reinado del mismo Herodes – puesto que al cumplirse treinta y siete años
Herodes murió – el niño tenía cuatro años. Arquelao reinó nueve años. En el
principio de su reinado José salió de Egipto junto con María y el niño, pero al
escuchar que Arquelao reinaba se retiraron a la región de Galilea y entonces
habitaron en Nazaret. Arquelao engendró a Herodes el Joven, y este Herodes reinó
como sucesor al noveno año del reinado de su padre Arquelao. Así fueron
contados trece años de la Encarnación de Cristo. En el décimo octavo año [del
reinado] de Herodes, el de sobrenombre Agripa, Jesús comenzó su predicación. En
ese entonces recibió el bautismo de Juan y predicó un “año agradable”ciii, sin ser
contradicho por nadie, ni por los Judíos, los Griegos, los Samaritanos ni ningún
otro. Luego, con oposición, predicó un segundo año; esto ocurrió en el onceavo año
del mismo Herodes, el trigésimo segundo del Salvador. Pero en el vigésimo año
[del reinado] de Herodes, llamado el Tetrarca, devino la impasibilidad y la
salvación de la pasión, gustó la muerte, hasta la muerte en la cruz civ, padeció en
verdad pero permaneció impasible en su divinidad (“Pues Cristo sufrió por
nosotros en la carne”cv dice la Sagrada Escritura, y también “siendo muerto en la
carne, pero vivificado en espíritu”cvi y lo que sigue). Crucificado y sepultado,
descendió al inframundo en divinidad y en alma, cautivó la cautividad y resucitó
al tercer día con el mismo cuerpo santo, habiendo unido el cuerpo a la Divinidad,
[un cuerpo] que no [está afectado por] la disolución, que no sufre ni es dominado
por la muerte (como dice el Apóstol: “La muerte no se enseñorea de Él”cvii).

3. Verdaderamente tiene el mismo cuerpo, la misma carne, la misma alma y


todas las mismas cosas; fortaleció y unificó en una unidad, en una Divinidad, no
algo distinto al cuerpo actual, sino el cuerpo actual, [volviendo] lo carnal
incorruptible, lo corporal espiritual, lo grosero etéreo, lo mortal inmortal, y nunca
ha visto corrupción. Su alma no fue dejada en el Hades, no fue separado del
cuerpo a causa del pecado ni su mente fue manchada por el cambio sino que, al
tomar todas las [características] del hombre, las conservó todas completas,
habiendo sido concedidas por la Divinidad a la verdadera encarnación a causa de
las razonables necesidades, me refiero a las que surgen de un cuerpo, de un alma y
de una mente humanos, las que confirman la plena certidumbrecviii, esto es, al
hambre y la sed, al lamento y al desánimo, al llanto y al sueño, al cansancio y al
reposo. Pues estas cosas no son una forma de pecado sino una señal de la más
verdadera encarnación, ya que en verdad la Divinidad se reúne con la encarnación
sin sufrir las [vicisitudes] humanas,
ἀλλὰ τ῅ς θεότητος συνευδοκούσης εἰς τὰ εὔλογα καὶ τὰ ἐκτὸς ἁμαρτίας καὶ
τροπ῅ς ἀπηγορευμένης ὑπάρχοντα. Ἀλλὰ καὶ ἀνέστη καὶ θυρῶν
κεκλεισμένων εἰσ῅λθεν, ἵνα τὸ παχυμερὲς λεπτομερὲς ἀποδείξῃ, αὐτὸ τὸ ὅν
σὺν σαρκὶ καὶ ὀστέοις. Μετὰ γὰρ τὸ εἰσελθεῖν ἔδειξε χεῖρας καὶ πόδας καὶ
πλευρὰν νενυγμένην, ὀστέα τε καὶ νεὖρα καὶ τὰ ἄλλα, ὡς μὴ εἶναι φαντασίαν
τὸ ὁρώμενον· πίστεώς τε καὶ ἐλπίδος τ῅ς ἡμετέρας τὴν ὑπόσχεσιν ἐποιεῖτο, δι΄
ἑαυτοὖ τὰ ὅλα τελειώσας. Καὶ συναλίζεται οὐ δοκήσει ἀλλὰ ἀληθείᾳ,
παιδεύων τε ἐδίδαξε βασιλείαν οὐρανῶν κηρύσσειν ἐν ἀληθείᾳ, τὸ μέγα καὶ
κορυφαιότατον σημαίνων τοῖς μαθηταῖς καὶ λέγων «μαθητεύσατε τὰ ἔθνη»,
τουτέστιν μεταβάλετε τὰ ἔθνη ἀπὸ κακίας εἰς ἀλήθειαν, ἀπὸ αἱρέσεων εἰς μίαν
ἑνότητα, «βαπτίζοντες αὐτοὺς εἰς ὄνομα πατρὸς καὶ υἱοὖ καὶ ἁγίου
πνεύματος», εἰς τὴν κυριακὴν ὀνομασίαν τ῅ς τριάδος, τὴν ἁγίαν καὶ βασιλικὴν
σφραγῖδα, ἵνα δείξῃ ἐκ τοὖ ὀνόματος μηδεμίαν ἀλλοίωσιν εἶναι τ῅ς μι᾵ς
ἑνότητος. Ὅπου γὰρ οἱ βαπτιζόμενοι κελεύονται ὑπ΄ αὐτοὖ <σφραγίζεσθαι> εἰς
ὄνομα πατρός, ἀσφαλὴς ἡ δοξολογία· «εἰς ὄνομα υἱοὖ» οὐκ ἀποδεόντως ἡ
ἐπίκλησις· «εἰς ὄνομα ἁγίου πνεύματος» οὐ διῃρημένος ὁ σύνδεσμος οὐδὲ
ἀπηλλοτριωμένος, τ῅ς μι᾵ς θεότητος ἔχων τὴν σφραγῖδα.

4. Καὶ ἀνελήφθη εἰς οὐρανὸν ἐν αὐτ῵ τ῵ σώματι καὶ τῆ ψυχῆ καὶ τ῵ ν῵,
συνενώσας εἰς μίαν ἑνότητα καὶ μίαν πνευματικὴν ὑπόστασιν καὶ ἔνθεον
ἀποτελέσας, ἐκάθισεν ἐν δεξιᾶ τοὖ πατρός, πέμψας κήρυκας εἰς ὅλην τὴν
οἰκουμένην, ΢ίμωνα Πέτρον, Ἀνδρέαν τὸν ἀδελφὸν αὐτοὖ, Ἰάκωβον καὶ
Ἰωάννην τοὺς υἱοὺς Ζεβεδαίου οὓς πάλαι ἐξελέξατο, Υίλιππον καὶ
Βασθολομαῖον, Ματθαῖον Θωμ᾵ν τε καὶ Ἰούδαν καὶ Θαδδαῖον, ΢ίμωνα τὸν
ζηλωτήν· Ἰούδας γὰρ ὁ Ἰσκαριώτης, εἰ καὶ πρώην ἐν τοῖς δώδεκα ἐψηφίσετο,
προδότης γενόμενος ἀπετμήθη τοὖ ἁγίου τῶν ἀποστόλων καταλόγου.
Ἀπέστειλεν δὲ καὶ ἄλλους ἑβδομήκοντα δύο κηρύττειν, ἐξ ὧν ἦσαν οἱ ἑπτὰ οἱ
ἐπὶ τῶν χηρῶν τεταγμένοι, ΢τέφανος Υίλιππος Πρόχορος Νικάνωρ Σίμων
Παρμεν᾵ς καὶ Νικόλαος, πρὸ τοὺτων δὲ Ματθίας ὁ ἀντὶ Ἰούδα συμψηφισθεὶς
μετὰ τῶν ἀποστόλων· μετὰ τούτους δὲ τοὺς ἑπτὰ καὶ Ματθίαν τὸν πρὸ αὐτῶν
Μάρκον καὶ Λουκ᾵ν, Ἰοὖστον, Βαρνάβαν καὶ Ἀπελλ῅ν, Ῥοὖφον, Νίγερα καὶ
<τοὺς> λοιποὺς τῶν ἑβδομήκοντα δύο. Μετ’ αὐτοὺς δὲ πάντας καὶ σὺν αὐτοῖς
Παὖλον τὸν ἅγιον ἀπόστολον διὰ φων῅ς ἰδίας ἀπ΄ οὐρανοὖ ἀπόστολον ὁμοὖ
καὶ κήρυκα ἐθνῶν καὶ πληρωτὴν ἀποστολικ῅ς διδασκαλίας ἐξελέξατο· ὃς
εὑρίσκει τὸν ἅγιον Λουκ᾵ν, ὄντα τῶν ἑβδομήκοντα δύο τῶν διεσκορπισμένων,
<ὃν> ἐπιστρέψας καὶ ἀκόλουθον ἑαυτ῵ ποιήσας συνεργὸν τοὖ εὐαγγελίου
pero consiente las [necesidades] admisibles y las que están exentas de pecado y
resguardadas de cambio. Pero también resucitó y entró estando las puertas
cerradas, para que se vea que lo grosero [se transformó] en etéreo, aunque es el
mismo [cuerpo] con carne y huesos. Después de entrar mostró las manos, los pies y
el costado perforado, los huesos, los nervios y lo demás, de modo que lo visto no es
una fantasía; Él se volvía así la promesa de nuestra fe y esperanza al cumplir todas
[¿las profecías?] por sí mismo. Se reunió [con los discípulos] no en apariencia sino
en verdad, e instruyéndolos les enseño a predicar el Reino de los Cielos en verdad,
señalando a los discípulos lo m{s grande y m{s eminente al decir: “Discipulad a
las naciones”, esto es, haced volver a las naciones de la maldad a la verdad, de las
sectas a la sola unidad; “bautiz{ndolos en el nombre del Padre, del Hijo y del
Espíritu Santo”, en el supremo nombre de la Trinidad, el santo y real sello, para
que a partir de *la palabra+ “nombre” se demuestre que no hay ninguna
modificación en la única Unidad.cix Puesto que a los que se bautizan Él les ordena
<ser sellados> en el nombre del Padre, la glorificación est{ asegurada; “en el
nombre del Hijo”, el sobrenombre *no se aplica+ de modo inferiorcx; “en el nombre
del Espíritu Santo”, el lazo, no dividido ni separado, lleva el sello de la Divinidad
una.

4. Y fue llevado al cielo con el mismo cuerpo, la misma alma y la misma


mente, uniéndolos en una unidad y perfeccionándolos en una sustancia espiritual
y divina. Se sentó a la diestra del Padre, habiendo enviado mensajeros a todo el
mundo: Simón Pedro, su hermano Andrés, Jacobo y Juan hijos de Zebedeo, a los
que eligió al principio, Felipe y Bartolomé, Mateo, Tomás, Judas Tadeo y Simón el
zelote; pero Judas Iscariote, aunque antes se había contado entre los doce, al
volverse un traidor fue cortado de la santa lista de los apóstoles. También envió a
otros setenta y dos a predicar, entre los cuales estaban los siete que fueron puestos
a cargo de las viudas: Esteban, Felipe, Prócoro, Nicanor, Timón, Parmenas y
Nicolás, pero antes de estos estuvo Matías, que fue agregado junto con los
apóstoles en lugar de Judas. Después de estos y de Matías, que estuvo antes de
ellos, estuvieron Marcos y Lucas, Justo, Barnabás y Apeles, Rufo, Níger y los
demás de los setenta y dos. Después de todos estos, y junto con ellos, eligió a
Pablo, el santo apóstol, [llamándolo] con su propia voz desde el cielo para que
fuera apóstol y mensajero de los gentiles a la vez que el que complete la enseñanza
apostólica. [Pablo] encontró a san Lucas, que era uno de los setenta y dos que se
habían dispersado, al cual llevó al arrepentimiento, lo hizo su seguidor y <lo
declaró> colaborador del Evangelio
ὁμοὖ καὶ ἀπόστολον <ἀπέδειξεν>. Καὶ οὕτως ἐτελέσθη ἡ π᾵σα εὐαγγελικὴ
πραγματεία ἕως τούτου τοὖ χρόνου.

Ἔσται δέ μοι ὁ λόγος ἕως ὧδε περὶ τῶν εἴκοσι αἱρέσεων καὶ τ῅ς κατὰ
δύναμιν ἀκολουθίας ἐν συντόμῳ μοι εἰρημένης εὐαγγελικ῅ς φωταγωγίας τ῅ς
ἐν κόσμῳ διὰ τοὖ Φριστοὖ καὶ τῶν μαθητῶν αὐτοὖ γεγενημένης, οἷς τὰ ὅμοια
συλλέξαι καὶ παραθέσθαι τὰ προθεσπίσματά τε καὶ τὰς προφητείας ἀπὸ
νόμου τε καὶ ψαλμῶν καὶ τῶν ἄλλων τὰς ἀκολουθίας καὶ ἀγωγὰς ἔνεστιν ιδεῖν
καὶ τὴν ἀκρίβειαν καταλαβέσθαι, ὡς ού νόθος ἀλλὰ ἀληθὴς καὶ
προκαταγγελθεῖσα ἀπὸ τ῅ς παλαι᾵ς διαθήκης καὶ ἀναμφίβολός ἐστιν ἡ
ἔνσαρκος τοὖ Φριστοὖ παρουσία καὶ εὐαγγελικὴ διδασκαλία. Ἵνα δὲ μὴ εἰς
ὄγκον παρεκτείνω τὴν τ῅ς συντάξεως πραγματείαν, τούτοις ἀρκεσθήσομαι.

Προϊὼν δὲ ἐφεξ῅ς τὰς μετέπειτα τ῵ βίῳ ἐπιφυείσας ἐπὶ κακῆ προφάσει δόξας
ὁμοίως διαγορεύσω, ἤδη τὰς ἕνδεκα τὰς ἀπὸ Ἰουδαίων καὶ ΢αμαρειτῶν καὶ τὰς
πρὸ αὐτῶν ἐννέα ἐξ Ἑλλήνων καὶ βαρβάρων καὶ τῶν ἄλλων γενομένας πρὸ
τ῅ς τοὖ κυρίου παρουσίας καὶ ἕως αὐτοὖ τοὖ χρόνου μετρίως
ἀπαριθμησάμενος.
a la vez que apóstol. Y de esta manera se llevó a cabo todo el trabajo evangélico,
hasta este tiempo.

Hasta aquí llegará mi tratado acerca de las veinte sectas y de lo que les
siguió - el surgimiento de la iluminación evangélica en el mundo a través de Cristo
y sus discípulos - mencionado por mí de la manera más breve posible. Al reunir y
comparar las predicciones y las profecías semejantes tomadas de la Ley, los Salmos
y las otras [Escrituras], es posible ver las concordancias y las conclusiones
derivadas y tener la seguridad que la presencia encarnada de Cristo y la enseñanza
evangélica son ciertas y no falsas, indubitables, habiendo sido preanunciadas
desde el Antiguo Testamento. Pero para no extender demasiado la composición
del tratado, me conformaré con estos.

Siguiendo adelante, a continuación expondré de igual modo las creencias


que surgieron después en el mundo por un mal motivo, habiendo ya contado las
once [sectas] de los Judíos y de los Samaritanos y las nueve de los Griegos, los
Bárbaros y los demás antes de ellos, surgidas antes de la presencia del Señor y
hasta su época.
NOTAS

i
Se refiere al género de vida monástico.

Es frecuente en los escritos patrísticos el empleo de la figura de la carrera como


ii

metáfora para describir la vida cristiana; cf. Primera Epístola de San Pablo a los
Corintios IX, 24-27:

24) Οὐκ οἴδατε ὅτι οἱ ἐν σταδίῳ τρέχοντες πάντες μὲν τρέχουσιν, εἷς δὲ
λαμβάνει τὸ βραβεῖον; οὕτω τρέχετε, ἵνα καταλάβητε.
25) π᾵ς δὲ ὁ ἀγωνιζόμενος πάντα ἐγκρατεύεται, ἐκεῖνοι μὲν οὗν ἵνα φθαρτὸν
στέφανον λάβωσιν, ἡμεῖς δὲ ἄφθαρτον.
26) ἐγὼ τοίνυν οὕτω τρέχω, ὡς οὐκ ἀδήλως, οὕτω πυκτεύω, ὡς οὐκ ἀέρα δέρων,
27) ἀλλὰ ὑπωπιάζω μου τὸ σῶμα καὶ δουλαγωγῶ, μήπως ἄλλοις κηρύξας
αὐτὸς ἀδόκιμος γένωμαι.

24) ¿No sabéis que los que corren en el estadio, todos en verdad corren, pero uno
obtiene el premio? Corred de tal manera que lo consigáis.
25) Todo el que compite se abstiene de todo, aquellos ciertamente para recibir una
corona corruptible, pero nosotros una incorruptible.
26) Pues bien, así corro yo, no como en incertidumbre, así peleo, no como dando
golpes al aire,
27) sino que mortifico mi cuerpo y lo trato como esclavo no sea que, habiendo
predicado a otros, yo mismo venga a quedar reprobado.

En el desarrollo del tratado Epifanio alterará el orden aquí mencionado, haciendo


iii

de los Nasareos la secta número dieciocho y de los Osenos la diecinueve en ser


estudiadas.

iv
Uno de los sobrenombres con que era conocido el erudito cristiano Orígenes de
Alejandría, venerado por algunos y execrado por otros. Nuestro autor se sitúa en
esta segunda postura.

v
Juego de palabras con el parecido entre el nombre propio Εὐνόμιος (Eunomio) y el
apelativo ὁ Ἄνομος (ho Ánomos), que significa “criminal, impío, ilegítimo”.

viAl ser la primera de las distintas divisiones religiosas sobre las cuales tratará
Epifanio, la expresión ἥτις καθ΄ ἑαυτήν ἐστι (“la cual *surgió+ por sí misma”)
significa que esta categoría no reconoce un antecedente del cual provenga, a
diferencia de las siguientes.

Los Escitas fueron un pueblo iranio que habitó la estepa póntica, una amplia
vii

región ubicada al este de los Urales. Epifanio sitúa el origen de los Escitas en la
zona cercana a donde, según el relato bíblico, encalló el arca de Noé luego del
Diluvio.

viii
Cf. Génesis XI, 18

Καὶ ἔζησεν Υαλεκ ἑκατὸν τριάκοντα ἔτη καὶ ἐγέννησεν τὸν Ραγαυ.

Vivió Peleg ciento treinta años y engendró a Reu.

Es interesante la discrepancia entre el texto de la Septuaginta y el textus receptus del


Pentateuco hebreo (Códice de Leningrado). En la versión helénica se registra que
Peleg vivió “ciento treinta años” (ἑκατὸν τριάκοντα ἔτη) hasta que engendró a
Reu, mientras que el texto hebreo contabiliza sólo treinta años hasta dicho evento:
‫( ויחי־פלג ׁשלׁשים ׁשנה ויולד את־רעו׃‬sheloshim shanah, “treinta años”). Esta
discordancia entre versiones se repite en varias de las cronologías enumeradas en
este capítulo del Génesis (ver nota siguiente).

ix
Cf. Génesis XI, 20

Καὶ ἔζησεν Ραγαυ ἑκατὸν τριάκοντα δύο ἔτη καὶ ἐγέννησεν τὸν ΢ερουχ.

Vivió Reu ciento treinta y dos años y engendró a Serug.

x
Cf. Génesis X, 2

Τἱοὶ Ιαφεθ· Γαμερ καὶ Μαγωγ καὶ Μαδαι καὶ Ιωυαν καὶ Ελισα καὶ Θοβελ καὶ
Μοσοχ καὶ Θιρας.

Los hijos de Jafet: Gomer, Magog, Madai, Javán, Elisa, Tubal, Mesec y Tiras.

En la genealogía de los hijos de Jafet se registra otra discrepancia: la Septuaginta


menciona a un tal Elisa, ausente en este versículo de la versión hebrea; sí se
encuentra a Elisha en el v. 4 pero como uno de los hijos de Javán, no de Jafet.
xi
En un curioso ejercicio etimológico, el autor hace derivar el nombre de los Jonios
del bíblico Javán, y el de los habitantes de la isla de Cos – los Méropes – del verbo
μερίζω (merízo) “dividir, partir, fraccionar”, relacion{ndolos genealógicamente con
los pueblos del relato bíblico del Génesis sobre la torre de Babel y la confusión de
los idiomas.

Epifanio incurre aquí en una reescritura sincrética de dos versículos de las cartas
xii

paulinas (Colosenses III, 11 y II Corintios V, 17).

La confusión de Epifanio al identificar a los pitagóricos con los peripatéticos


xiii

puede deberse a que ambos grupos sostenían una concepción similar en cuanto a
la existencia de la Mónada y la acción de la Providencia.

xiv
Cf. Flavio Josefo, Antigüedades de los Judíos, libro IX, cap. 14; libro X, cap. 9.

xv
὆οἸσκων (roískon): cada una de las bellotitas en forma de granada que el Sumo
Sacerdote de los Judíos llevaba como adorno en la parte baja de la vestidura. Cf.
Éxodo XXVIII, 33 -35:

33) καὶ ποιήσεις ἐπὶ τὸ λῶμα τοὖ ὑποδύτου κάτωθεν ὡσεὶ ἐξανθούσης ὆όας
὆οίσκους ἐξ ὑακίνθου καὶ πορφύρας καὶ κοκκίνου διανενησμένου καὶ βύσσου
κεκλωσμένης ἐπὶ τοὖ λώματος τοὖ ὑποδύτου κύκλῳ· τὸ αὐτὸ δὲ εἶδος ὆οίσκους
χρυσοὖς καὶ κώδωνας ἀνὰ μέσον τούτων περικύκλῳ·
34) παρὰ ὆οίσκον χρυσοὖν κώδωνα καὶ ἄνθινον ἐπὶ τοὖ λώματος τοὖ ὑποδύτου
κύκλῳ.
35) καὶ ἔσται Ααρων ἐν τ῵ λειτουργεῖν ἀκουστὴ ἡ φωνὴ αὐτοὖ εἰσιόντι εἰς τὸ
ἅγιον ἐναντίον κυρίου καὶ ἐξιόντι, ἵνα μὴ ἀποθάνῃ.

33) Sobre el borde de la parte inferior del vestido harás como si brotaran granadas,
granadas de jacinto, púrpura y escarlata intercaladas, hiladas con lino fino
alrededor del borde de la parte inferior del vestido; [pondrás] campanillas y
granadas de oro con la misma forma en medio de ellas, todo alrededor.
34) Una granada de oro, una campanilla de oro y una [granada] bordada alrededor
del borde de la parte inferior del vestido.
35) Y estará sobre Aarón al realizar la liturgia, y se escuchará su sonido al entrar y
al salir del [lugar] Santo delante del Señor, para que no muera.

xvi
Cf. II Samuel VIII, 17
καὶ ΢αδδουκ υἱὸς Αχιτωβ καὶ Αχιμελεχ υἱὸς Αβιαθαρ ἱερεῖς, καὶ Ασα ὁ
γραμματεύς

Y Sadoc hijo de Ahitob y Ahimelec hijo de Abiatar eran sacerdotes, y Asa el


escriba.

En lugar de Asa, el texto hebreo consigna el nombre de Seraiah como el del escriba.

xvii
Cf. Epístola de Santiago III, 15

Οὐκ ἔστιν αὕτη ἡ σοφία ἄνωθεν κατερχομένη, ἀλλ᾿ ἐπίγειος, ψυχική,


δαιμονιώδης.

Esta sabiduría no es la que desciende de lo alto, sino terrenal, animal, demoníaca.

xviii
Cf. Epístola a los Romanos XII, 6

ἔχοντες δὲ χαρίσματα κατὰ τὴν χάριν τὴν δοθεῖσαν ἡμῖν διάφορα, εἴτε
προφητείαν, κατὰ τὴν ἀναλογίαν τ῅ς πίστεως

De modo que, teniendo diferentes dones según la gracia que nos fue dada, si [se
tiene] el de profecía, [úsese] conforme a la proporción de la fe.

xix
Cf. Génesis V, 24

καὶ εὐηρέστησεν Ενωχ τ῵ θε῵ καὶ οὐχ ηὑρίσκετο, ὅτι μετέθηκεν αὐτὸν ὁ θεός.

Y agradó Enoc a Dios y no fue hallado, porque se lo llevó Dios.

xx
Cf. Epístola a los Hebreos XI, 5

Πίστει ῾Ενὼχ μετετέθη τοὖ μὴ ἰδεῖν θάνατον, καὶ οὐχ ηὑρίσκετο, διότι
μετέθηκεν αὐτὸν ὁ Θεός. πρὸ γὰρ τ῅ς μεταθέσεως αὐτοὖ μεμαρτύρηται
εὐαρεστηκέναι τ῵ Θε῵·

Por fe Enoc fue llevado para que no viera muerte, y no fue hallado, porque se lo
llevó Dios. Pues antes de ser llevado recibió testimonio de haber agradado a Dios.

xxi
Cf. Epístola a los Colosenses III, 11
ὅπου οὐκ ἔνι ῞Ελλην καὶ ᾿Ιουδαῖος, περιτομὴ καὶ ἀκροβυστία, βάρβαρος,
΢κύθης, δοὖλος, ἐλεύθερος, ἀλλὰ τὰ πάντα καὶ ἐν π᾵σι Φριστός.

Puesto que no hay Griego y Judío, circuncisión e incircuncisión, bárbaro, Escita,


siervo, libre, sino que en todos Cristo es todas las cosas.

O “país de los Carducos”, localizado aproximadamente en la región ocupada


xxii

por el actual Kurdistán.

La inclusión de Cainán como descendiente de Arfaxad sólo se registra en el


xxiii

texto de la Septuaginta (Génesis XI, 12); la Vulgata y el textus receptus hebreo (Códice
de Leningrado) no registran esta variante lexical, y en estas Arfaxad es el
progenitor de Sala.

xxiv
Cf. Génesis XI, 1

Καὶ ἦν π᾵σα ἡ γ῅ χεῖλος ἕν, καὶ φωνὴ μία π᾵σιν.

Y en toda la tierra había una lengua, y un único idioma para todos.

xxv
Cf. Génesis I, 26

καὶ εἶπεν ὁ θεός Ποιήσωμεν ἄνθρωπον κατ᾿ εἰκόνα ἡμετέραν καὶ καθ᾿
ὁμοίωσιν, καὶ ἀρχέτωσαν τῶν ἰχθύων τ῅ς θαλάσσης καὶ τῶν πετεινῶν τοὖ
οὐρανοὖ καὶ τῶν κτηνῶν καὶ πάσης τ῅ς γ῅ς καὶ πάντων τῶν ἑρπετῶν τῶν
ἑρπόντων ἐπὶ τ῅ς γ῅ς.

Y dijo Dios: Hagamos al hombre a nuestra imagen y semejanza, y que señoree


sobre los peces del mar y las aves del cielo y las bestias y sobre toda la tierra, y
sobre todas las criaturas que se arrastran sobre la tierra.

Epifanio deriva el nombre de este pueblo, los Méropes – que en realidad eran
xxvi

los habitantes de la isla de Cos – del verbo griego μερίζω (merízo), que significa
“dividir, partir”, acomodando la etimología al relato bíblico.

xxvii
Cf. Génesis XI, 28
καὶ ἀπέθανεν Αρραν ἐνώπιον Θαρα τοὖ πατρὸς αὐτοὖ ἐν τῆ γῆ, ᾗ ἐγενήθη, ἐν
τῆ χώρᾳ τῶν Φαλδαίων.

Y murió Harán en presencia de su padre Taré en la tierra en la que había nacido,


en el país de los Caldeos.

xxviii
Cf. Sabiduría XIV, 12

Ἀρχὴ γὰρ πορνείας ἐπίνοια εἰδώλων, εὕρεσις δὲ αὐτῶν φθορὰ ζω῅ς.

Pues el principio de la fornicación es la invención de los ídolos, su descubrimiento


es la perdición de la vida.

Sición fue una Antigua ciudad-estado griega localizada al norte del Peloponeso,
xxix

entre Corinto y Acaya. Europs fue uno de los primeros reyes de Sición en la época
arcaica, según Pausanias (Descripción de Grecia libro II, 5,6).

xxx
Cf. Génesis XXXII, 24

ὑπελείφθη δὲ Ιακωβ μόνος, καὶ ἐπάλαιεν ἄνθρωπος μετ᾿ αὐτοὖ ἕως πρωί.

Pero Jacob se quedó solo, y un hombre luchó con él hasta el amanecer.

xxxi
Génesis XXXII, 28

εἶπεν δὲ αὐτ῵ Οὐ κληθήσεται ἔτι τὸ ὄνομά σου Ιακωβ, ἀλλὰ Ισραηλ ἔσται τὸ
ὄνομά σου, ὅτι ἐνίσχυσας μετὰ θεοὖ καὶ μετὰ ἀνθρώπων δυνατός.

Le dijo: Tu nombre ya no será llamado Jacob, sino que tu nombre será Israel,
porque luchaste con Dios y con los hombres y prevaleciste.

xxxii
Ídem.

El texto bíblico de la versión hebrea da en dos ocasiones (Números I, 46 y II, 32)


xxxiii

la cifra de seiscientos tres mil quinientos cincuenta varones en edad militar, a


diferencia del conteo presentado aquí por Epifanio.
xxxiv
La denominación de ΢τωϊκοί (Estoicos) deriva de ΢τοά (Stoá), el Pórtico de
Atenas donde se conservaban las obras maestras de la pintura y que, por impartir
allí Zenón sus clases, pasó a designar dicha escuela filosófica.

xxxv
Platón, Timeo 38b

Φρόνος δ᾽ οὗν μετ᾽ οὐρανοὖ γέγονεν, ἵνα ἅμα γεννηθέντες ἅμα καὶ λυθῶσιν,
ἄν ποτε λύσις τις αὐτῶν γίγνηται

El tiempo, por tanto, nació con el universo, para que, generados simultáneamente,
también desaparezcan a la vez, si en alguna ocasión tiene lugar una eventual
disolución suya.

xxxvi
El autor confunde aquí las denominaciones de las escuelas filosóficas,
llamando peripatéticos a los pitagóricos, cuando en realidad este es el apelativo
aplicado a los discípulos de Aristóteles.

xxxvii
Cf. Colosenses III, 11 (ver nota nº 21)

Gálatas VI, 15

ἐν γὰρ Φριστ῵ ᾿Ιησοὖ οὔτε περιτομή τί ἰσχύει οὔτε ἀκροβυστία, ἀλλὰ καινὴ
κτίσις.

Pues en Cristo Jesús ni la circuncisión ni la incircuncisión valen algo, sino una


nueva criatura.

xxxviii
Romanos I, 14

῞Ελλησί τε καὶ βαρβάροις, σοφοῖς τε καὶ ἀνοήτοις ὀφειλέτης εἰμί

Soy deudor a griegos y a bárbaros, a sabios y a incultos.

xxxix Éxodo I, 7

οἱ δὲ υἱοὶ Ισραηλ ηὐξήθησαν καὶ ἐπληθύνθησαν καὶ χυδαῖοι ἐγένοντο καὶ


κατίσχυον σφόδρα σφόδρα, ἐπλήθυνεν δὲ ἡ γ῅ αὐτούς.
Pero los hijos de Israel aumentaron y se multiplicaron, se volvieron numerosos y
llegaron a ser poderosos en gran manera, y la tierra se llenó de ellos.

xl
Con los egipcios, se entiende.

El término griego παιδαγωγóς (paidagogós) designaba al esclavo encargado de


xli

instruir a los niños de la casa. Epifanio, adoptando el punto de vista paulino sobre
este particular – que en general se repite en todo el pensamiento patrístico –
confiere a la ley mosaica esta función pedagógica que prefigura, por medio de sus
reglas y ordenanzas, el advenimiento del Reino de los Cielos.

xlii
El Nombre de Dios.

El término μοναρχία (monarjía) está compuesto de dos palabras: μόνος (mónos),


xliii

“uno” y ἀρχία (arjía), “gobierno”. En el pensamiento patrístico significa la acción


rectora del único Principio universal, o dicho de una manera más cercana a las
ideas del autor, la soberanía absoluta del único Dios, el gobierno de la Divinidad
Una que dirige el curso de todas las cosas, concordante con la concepción
monoteísta y teocrática del judaísmo. Epifanio utiliza este término en oposición a
πολυθεἸα (politheía). Sin embargo, dice Epifanio, en la μοναρχία también está
contenida la Trinidad, pensamiento que se desarrollará posteriormente en las ideas
acerca de la procesión de la Mónada del pseudo Dionisio Areopagita: “Pues ni
siquiera abandona Ella nunca su propia única unitariedad, mas multiplicándose de modo
adecuado al bien y avanzando hacia la anagógica y unificante combinación de lo
providenciado, permanece dentro de sí misma firmemente en inmóvil identidad…”
(Pseudo Dionisio Areopagita, La Jerarquía celeste I, 121B).

Aunque Epifanio lo menciona como un solo libro, es en realidad un conjunto de


xliv

doce escritos proféticos de distintos autores. Este conjunto también es denominado


“Profetas menores” en virtud de la breve extensión de sus libros comparados con
los cuatro “Profetas mayores” (Isaías, Jeremías, Ezequiel y Daniel). Tal y como
están ordenados en la Septuaginta, estos doce libros son: 1. Oseas; 2. Amós; 3.
Miqueas; 4. Joel; 5. Abdías; 6. Jonás; 7. Nahum; 8. Habacuc; 9. Sofonías; 10. Hageo;
11. Zacarías; 12. Malaquías.

xlv Se refiere a la discusión sobre su canonicidad.

xlvi
Cf. Juan I, 29
Σῆ ἐπαύριον βλέπει ὁ ᾿Ιωάννης τὸν ᾿Ιησοὖν ἐρχόμενον πρὸς αὐτόν καὶ λέγει·
ἴδε ὁ ἀμνὸς τοὖ Θεοὖ ὁ αἴρων τὴν ἁμαρτίαν τοὖ κόσμου.

Al día siguiente Juan vio a Jesús que venía hacia él y dijo: ¡Miren! El cordero de
Dios, que quita el pecado del mundo.

El autor hace un juego de palabras entre ἀποδεκάτωσις (apodekátosis) “diezmo”,


xlvii

δεκάς (dekás) “décima”, ἰῶτα (iôta) y Ἰησοὖς (Iesús), especulando que la ordenanza
de dar el diezmo sería un recordatorio para no olvidar la décima letra, que en el
caso del alfabeto griego es la iôta, inicial del nombre de Jesús en griego.

xlviii
Cf. Deuteronomio XVIII, 15-19

15) προφήτην ἐκ τῶν ἀδελφῶν σου ὡς ἐμὲ ἀναστήσει σοι κύριος ὁ θεός σου,
αὐτοὖ ἀκούσεσθε 16) κατὰ πάντα, ὅσα Ἠτήσω παρὰ κυρίου τοὖ θεοὖ σου ἐν
Φωρηβ τῆ ἡμέρᾳ τ῅ς ἐκκλησίας λέγοντες Οὐ προσθήσομεν ἀκοὖσαι τὴν φωνὴν
κυρίου τοὖ θεοὖ ἡμῶν καὶ τὸ πὖρ τὸ μέγα τοὖτο οὐκ ὀψόμεθα ἔτι οὐδὲ μὴ
ἀποθάνωμεν,
17) καὶ εἶπεν κύριος πρός με Ὀρθῶς πάντα, ὅσα ἐλάλησαν·
18) προφήτην ἀναστήσω αὐτοῖς ἐκ τῶν ἀδελφῶν αὐτῶν ὥσπερ σὲ καὶ δώσω τὸ
὆῅μά μου ἐν τ῵ στόματι αὐτοὖ, καὶ λαλήσει αὐτοῖς καθότι ἅν ἐντείλωμαι αὐτ῵·
19) καὶ ὁ ἄνθρωπος, ὃς ἐὰν μὴ ἀκούσῃ ὅσα ἐὰν λαλήσῃ ὁ προφήτης ἐπὶ τ῵
ὀνόματί μου, ἐγὼ ἐκδικήσω ἐξ αὐτοὖ.

15) El Señor tu Dios te levantará un profeta como yo de entre tus hermanos, a él


escucharéis
16) conforme a todo lo que pediste al Señor tu Dios el día de la asamblea en Horeb
diciendo: Ya no seguiremos escuchando la voz de nuestro Dios, ni veremos este
gran fuego, no sea que muramos. 17) Y el Señor me dijo: En todo lo que dijeron,
hablaron adecuadamente.
18) Un profeta como tú les levantaré de entre sus hermanos y pondré Mi palabra
en su boca, y les hablará según lo que le mandare.
19) Y cualquier hombre que no escuchare cuanto el profeta dijese en Mi nombre,
Yo le pediré cuentas.

xlix Epifanio se refiere aquí a la genealogía de Cristo, mencionada en Mateo I, 1-17.

l
Ver nota nº 31.
li
Tanto ζωή (zoé) como βίος (bíos) son generalmente traducidos como “vida”, pero
en los textos evangélicos y apostólicos – y en el pensamiento patrístico griego en
general, tal como en este caso – ζωή implica un género de vida superior a la simple
vida biológica (que es el sentido de βίος), una vida espiritual, sublime, que tiende a
lo divino y trascendente. Con esta expresión, Epifanio presenta la superioridad de
la vida cristiana por sobre las demás religiones.

lii
Cf. II Reyes XVII, 33

τὸν κύριον ἐφοβοὖντο καὶ τοῖς θεοῖς αὐτῶν ἐλάτρευον κατὰ τὸ κρίμα τῶν
ἐθνῶν, ὅθεν ἀπῴκισεν αὐτοὺς ἐκεῖθεν.

Temían al Señor y rendían culto a sus dioses según la prescripción de los pueblos
de donde habían sido deportados.

liii
Cf. Génesis IV, 10

καὶ εἶπεν ὁ θεός Σί ἐποίησας; φωνὴ αἵματος τοὖ ἀδελφοὖ σου βοᾶ πρός με ἐκ
τ῅ς γ῅ς.

Y Dios dijo: ¿Qué hiciste? La voz de la sangre de tu hermano clama a Mí desde la


tierra.

liv
Cf. Génesis V, 24 (ver nota nº 19)

lv
Cf. Deuteronomio XXXIII, 6

Ζήτω Ρουβην καὶ μὴ ἀποθανέτω καὶ ἔστω πολὺς ἐν ἀριθμ῵.

Viva Rubén y no muera, y sea numeroso.

lvi
Ver nota n° 20.

lvii Cf. Números XIX, 16-19

16) καὶ π᾵ς, ὃς ἐὰν ἅψηται ἐπὶ προσώπου τοὖ πεδίου τραυματίου ἥ νεκροὖ ἥ
ὀστέου ἀνθρωπίνου ἥ μνήματος, ἑπτὰ ἡμέρας ἀκάθαρτος ἔσται.
17) καὶ λήμψονται τ῵ ἀκαθάρτῳ ἀπὸ τ῅ς σποδι᾵ς τ῅ς κατακεκαυμένης τοὖ
ἁγνισμοὖ καὶ ἐκχεοὖσιν ἐπ᾿ αὐτὴν ὕδωρ ζῶν εἰς σκεὖος·
18) καὶ λήμψεται ὕσσωπον καὶ βάψει εἰς τὸ ὕδωρ ἀνὴρ καθαρὸς καὶ περιρρανεῖ
ἐπὶ τὸν οἶκον καὶ ἐπὶ τὰ σκεύη καὶ ἐπὶ τὰς ψυχάς, ὅσαι ἐὰν ὦσιν ἐκεῖ, καὶ ἐπὶ
τὸν ἡμμένον τοὖ ὀστέου τοὖ ἀνθρωπίνου ἥ τοὖ τραυματίου ἥ τοὖ τεθνηκότος ἥ
τοὖ μνήματος·
19) καὶ περιρρανεῖ ὁ καθαρὸς ἐπὶ τὸν ἀκάθαρτον ἐν τῆ ἡμέρᾳ τῆ τρίτῃ καὶ ἐν τῆ
ἡμέρᾳ τῆ ἑβδόμῃ, καὶ ἀφαγνισθήσεται τῆ ἡμέρᾳ τῆ ἑβδόμῃ καὶ πλυνεῖ τὰ
ἱμάτια αὐτοὖ καὶ λούσεται ὕδατι καὶ ἀκάθαρτος ἔσται ἕως ἑσπέρας.

16) También, todo el que en campo abierto toque a alguien que murió de muerte
violenta o por causas naturales, un hueso humano o una tumba, será impuro por
siete días.
17) Y tomarán para el impuro de las cenizas del sacrificio de purificación que se
quemó y rociarán agua corriente sobre ella en una vasija,
18) y un hombre puro tomará un hisopo y lo sumergirá en el agua y asperjará
sobre la casa, sobre las vasijas y sobre las personas que estén allí, y sobre el que
tocó el hueso humano, el muerto de muerte violenta o el que murió de muerte
natural o la tumba.
19) Y el puro asperjará al impuro en el tercer y en el séptimo día, y en el séptimo
día será purificado, lavará sus vestidos y se bañará en agua, y estará impuro hasta
la tarde.

lviii
Cf. Hechos II, 37

᾿Ακούσαντες δὲ κατενύγησαν τῆ καρδίᾳ, εἶπόν τε πρὸς τὸν Πέτρον καὶ τοὺς


λοιποὺς ἀποστόλους· τί ποιήσομεν, ἄνδρες ἀδελφοί;

Al escucharlo, lleno de aflicción el corazón, dijeron a Pedro y a los demás


apóstoles: ¿Qué haremos, varones hermanos?

lix
Cf. Hechos II, 38

Πέτρος δὲ ἔφη πρὸς αὐτούς· μετανοήσατε, καὶ βαπτισθήτω ἕκαστος ὑμῶν ἐπὶ
τ῵ ὀνόματι ᾿Ιησοὖ Φριστοὖ εἰς ἄφεσιν ἁμαρτιῶν, καὶ λήψεσθε τὴν δωρεὰν τοὖ
῾Αγίου Πνεύματος.

Pedro les dijo: Arrepentíos, y bautizaos cada uno de vosotros en el nombre de


Jesucristo para perdón de los pecados, y recibiréis el don del Espíritu Santo.
lx Cf. Jeremías IX, 21
ὅτι ἀνέβη θάνατος διὰ τῶν θυρίδων ὑμῶν, εἰσ῅λθεν εἰς τὴν γ῅ν ὑμῶν τοὖ
ἐκτρῖψαι νήπια ἔξωθεν καὶ νεανίσκους ἀπὸ τῶν πλατειῶν

Porque la muerte subió por vuestras ventanas, entró a vuestra tierra para destruir a
los niños de las calles y a los jóvenes de las plazas.

lxi
Se entiende, las ventanas de las casas.

lxii
Cf. Números XI, 16-17

16) καὶ εἶπεν κύριος πρὸς Μωυσ῅ν ΢υνάγαγέ μοι ἑβδομήκοντα ἄνδρας ἀπὸ
τῶν πρεσβυτέρων Ισραηλ, οὓς αὐτὸς σὺ οἶδας ὅτι ο὘τοί εἰσιν πρεσβύτεροι τοὖ
λαοὖ καὶ γραμματεῖς αὐτῶν, καὶ ἄξεις αὐτοὺς πρὸς τὴν σκηνὴν τοὖ μαρτυρίου,
καὶ στήσονται ἐκεῖ μετὰ σοὖ.
17) καὶ καταβήσομαι καὶ λαλήσω ἐκεῖ μετὰ σοὖ καὶ ἀφελῶ ἀπὸ τοὖ πνεύματος
τοὖ ἐπὶ σοὶ καὶ ἐπιθήσω ἐπ᾿ αὐτούς, καὶ συναντιλήμψονται μετὰ σοὖ τὴν
ὁρμὴν τοὖ λαοὖ, καὶ οὐκ οἴσεις αὐτοὺς σὺ μόνος.

16) El Señor le dijo a Moisés: Reúneme a setenta varones de los ancianos de Israel,
a quienes tú sepas que son ancianos del pueblo y a sus escribas, y los traerás a la
tienda del testimonio, y permanecerán allí contigo.
17) Y descenderé y hablaré allí contigo, y tomaré del espíritu que está sobre ti y lo
pondré sobre ellos, y llevarán contigo la carga del pueblo, y no la llevarás tú solo.

lxiii
Cf. Génesis I, 26 (ver nota nº 25).

lxiv
Cf. Génesis XIX, 24

καὶ κύριος ἔβρεξεν ἐπὶ ΢οδομα καὶ Γομορρα θεῖον καὶ πὖρ παρὰ κυρίου ἐκ τοὖ
οὐρανοὖ

Y el Señor hizo llover azufre y fuego desde el cielo sobre Sodoma y Gomorra, de
parte del Señor.

lxv
Es decir, los Sebueos.

Con estas palabras, el autor se refiere a la aparición de las diversas sectas a lo


lxvi

largo de la historia hasta su tiempo.


Caracterización de los sectarios, en oposición al verdadero rebaño de la Iglesia.
lxvii

Epifanio considera que las herejías nacen unas de otras, en una sucesión que se
propone exponer en el tratado.

La palabra “saduceos” deriva del término hebreo ‫( צדיקימ‬tzadikim, “justos”)


lxviii

cuya raíz es ‫( צדק‬tzedek, “justicia”), tal como aquí expone Epifanio.

lxix
Cf. Mateo XXII, 23-32

23) ᾿Εν ἐκείνῃ τῆ ἡμέρᾳ προσ῅λθον αὐτ῵ ΢αδδουκαῖοι, οἱ λέγοντες μὴ εἶναι


ἀνάστασιν, καὶ ἐπηρώτησαν αὐτὸν
24) λέγοντες· διδάσκαλε, Μωϋς῅ς εἶπεν, ἐάν τις ἀποθάνῃ μὴ ἔχων τέκνα,
ἐπιγαμβρεύσει ὁ ἀδελφὸς αὐτοὖ τὴν γυναῖκα αὐτοὖ καὶ ἀναστήσει σπέρμα τ῵
ἀδελφ῵ αὐτοὖ.
25) ἦσαν δὲ παρ᾿ ἡμῖν ἑπτὰ ἀδελφοί· καὶ ὁ πρῶτος γαμήσας ἐτελεύτησε, καὶ μὴ
ἔχων σπέρμα ἀφ῅κε τὴν γυναῖκα αὐτοὖ τ῵ ἀδελφ῵ αὐτοὖ.
26) ὁμοίως καὶ ὁ δεύτερος καὶ ὁ τρίτος, ἕως τῶν ἑπτά.
27) ὕστερον δὲ πάντων ἀπέθανε καὶ ἡ γυνή.
28) ἐν τῆ οὗν ἀναστάσει τίνος τῶν ἑπτὰ ἔσται γυνή; πάντες γὰρ ἔσχον αὐτήν.
29) ἀποκριθεὶς δὲ ὁ ᾿Ιησοὖς εἶπεν αὐτοις· πλαν᾵σθε μὴ εἰδότες τὰς γραφὰς
μηδὲ τὴν δύναμιν τοὖ Θεοὖ.
30) ἐν γὰρ τῆ ἀναστάσει οὔτε γαμοὖσιν οὔτε ἐκγαμίζονται, ἀλλ᾿ ὡς ἄγγελοι
Θεοὖ ἐν οὐραν῵ εισι.
31) περὶ δὲ τ῅ς ἀναστάσεως τῶν νεκρῶν οὐκ ἀνέγνωτε τὸ ὆ηθὲν ὑμῖν ὑπὸ τοὖ
Θεοὖ λέγοντος· 32) ἐγώ εἰμι ὁ Θεὸς ᾿Αβραὰμ καὶ ὁ Θεὸς ᾿Ισαὰκ καὶ ὁ Θεὸς
᾿Ιακώβ; οὐκ ἔστιν ὁ Θεὸς Θεὸς νεκρῶν, ἀλλὰ ζώντων.

23) En aquel día se acercaron a él unos Saduceos, los que dicen que no hay
resurrección, y le interrogaron
24) diciendo: Maestro, Moisés dijo “Si algún muriese sin tener hijos, su hermano se
casar{ con su mujer y levantar{ descendencia a su hermano”.
25) Así pues, había entre nosotros siete hermanos; el primero, habiéndose casado,
murió y al no tener descendencia le dejó su mujer a su hermano.
26) Lo mismo pasó con el segundo y el tercero, hasta el séptimo.
27) Después de todos, murió también la mujer.
28) Pues bien, en la resurrección, ¿de cuál de los siete será mujer? Porque todos la
tuvieron.
29) Respondiendo Jesús, les dijo: Erráis al no conocer las Escrituras ni el poder de
Dios.
30) pues en la resurrección no se casan ni son dados en casamiento, sino que son
como los ángeles de Dios en el cielo.
31) Pero acerca de la resurrección de los muertos, ¿no leísteis lo que os fue dicho
por Dios cuando dijo
32) “Yo soy el Dios de Abraham, el Dios de Isaac y el Dios de Jacob”? Dios no es
Dios de muertos, sino de vivos.

lxx
Cf. Marcos VII, 4

καὶ ἀπὸ ἀγορ᾵ς, ἐὰν μὴ βαπτίσωνται, οὐκ ἐσθίουσι· καὶ ἄλλα πολλά ἐστιν ἃ
παρέλαβον κρατεῖν, βαπτισμοὺς ποτηρίων καὶ ξεστῶν καὶ χαλκίων καὶ κλινῶν

Cuando vuelven de la plaza, si no se lavan, no comen; y hay muchas otras cosas


que recibieron para observar, como el lavado de los vasos, las vasijas, las ollas de
cobre y los asientos a la mesa.

Alusión a los flecos que bordeaban las vestiduras de los judíos; cf. Deuteronomio
lxxi

XXII, 12

΢τρεπτὰ ποιήσεις σεαυτ῵ ἐπὶ τῶν τεσσάρων κρασπέδων τῶν περιβολαίων σου,
ἃ ἐὰν περιβάλῃ ἐν αὐτοῖς.

Te harás borlas trenzadas en los cuatro bordes de tus mantos, con los que te
cubrieseis.

lxxii
Cf. Mateo XXIII, 5

πάντα δὲ τὰ ἔργα αὐτῶν ποιοὖσι πρὸς τὸ θεαθ῅ναι τοῖς ἀνθρώποις.


πλατύνουσι γὰρ τὰ φυλακτήρια αὐτῶν καὶ μεγαλύνουσι τὰ κράσπεδα τῶν
ἱματίων αὐτῶν

Pues hacen todas sus obras para ser vistos por los hombres. Pues ensanchan sus
filacterias y agrandan los flecos del borde de sus mantos.

Epifanio se refiere a las cuatro compilaciones de las tradiciones orales judías,


lxxiii

llamadas mishnaiot en hebreo. La Mishná compendia un cuerpo de leyes y


tradiciones derivadas de la interpretación rabínica de la Ley mosaica.
Cuando Epifanio menciona la astronomía está refiriéndose no a la ciencia tal
lxxiv

cual la entendemos actualmente sino a lo que hoy llamamos astrología.

lxxv
Epifanio relaciona aquí las etimologías de μήν (mén) “mes”, y μήνη (méne)
“luna”, habida cuenta de que los Judíos, al igual que los Griegos, utilizaban un
calendario lunar para el cómputo de las festividades religiosas.

lxxvi
Cf. Isaías I, 19-20

(19) καὶ ἐὰν θέλητε καὶ εἰσακούσητέ μου, τὰ ἀγαθὰ τ῅ς γ῅ς φάγεσθε· (20) ἐὰν
δὲ μὴ θέλητε μηδὲ εἰσακούσητέ μου, μάχαιρα ὑμ᾵ς κατέδεται· τὸ γὰρ στόμα
κυρίου ἐλάλησεν ταὖτα.

(19) Si queréis y me obedecéis, comeréis las cosas buenas de la tierra; (20) pero si
no queréis ni me obedecéis, os devorará la espada. La boca del Señor dijo esto.

lxxvii
Cf. Mateo XXIII, 16-23

16) Οὐαὶ ὑμῖν, ὁδηγοὶ τυφλοὶ, οἱ λέγοντες· ὅς ἅν ὀμόσῃ ἐν τ῵ να῵, οὐδέν ἐστιν,
ὃς δ᾿ ἅν ὀμόσῃ ἐν τ῵ χρυσ῵ τοὖ ναοὖ, ὁφείλει.
17) μωροὶ καὶ τυφλοί. τίς γὰρ μείζων ἐστίν, ὁ χρυσὸς ἥ ὁ ναὸς ὁ ἁγιάζων τὸν
χρυσόν;
18) καί· ὅς ἄν ὀμόσῃ ἐν τ῵ θυσιαστηρίῳ, οὐδέν ἐστιν, ὃς δ᾿ ἅν ὀμόσῃ ἐν τ῵
δώρῳ τ῵ ἐπάνω αὐτοὖ, ὀφείλει.
19) μωροὶ καὶ τυφλοί. τί γὰρ μεῖζον, τὸ δῶρον ἥ τὸ θυσιαστήριον τὸ ἁγιάζον τὸ
δῶρον;
20) ὁ οὗν ὀμόσας ἐν τ῵ θυσιαστηρίῳ ὀμνύει ἐν αὐτ῵ καὶ ἐν π᾵σι τοῖς ἐπάνω
αὐτοὖ·
21) καὶ ὁ ὀμόσας ἐν τ῵ να῵ ὀμνύει ἐν αὐτ῵ καὶ ἐν τ῵ κατοικοὖντι αὐτόν·
22) καὶ ὁ ὀμόσας ἐν τ῵ οὐραν῵ ὀμνύει ἐν τ῵ θρόνῳ τοὖ Θεοὖ καὶ ἐν τ῵
καθημένῳ ἐπάνω αὐτοὖ.
23) Οὐαὶ ὑμῖν, γραμματεῖς καὶ Υαρισαῖοι ὑποκριταί, ὅτι ἀποδεκατοὖτε τὸ
ἡδύοσμον καὶ τὸ ἄνηθον καὶ τὸ κύμινον, καὶ ἀφήκατε τὰ βαρύτερα τοὖ νόμου,
τὴν κρίσιν καὶ τὸν ἔλεον καὶ τὴν πίστιν· ταὖτα δὲ ἔδει ποι῅σαι κἀκεῖνα μὴ
ἀφιέναι.

16) ¡Ay de vosotros, guías ciegos!, que decís: No es nada que alguno jurase por el
templo, pero si jurase por el oro del templo, queda obligado.
17) ¡Insensatos y ciegos! ¿Qué es mayor, el oro o el templo que santifica el oro?
18) También [decís]: No es nada que alguno jurase por el altar, pero si jurase por la
ofrenda que está sobre él, queda obligado.
19) ¡Insensatos y ciegos! ¿Qué es mayor, la ofrenda o el altar que santifica la
ofrenda?
20) Ciertamente el que jura por el altar, jura por él y por todo lo que hay sobre él,
21) y el que jura por el templo, jura por él y por el que lo habita.
22) Y el que jura por el cielo jura por el trono de Dios y por el que está sentado
sobre él.
23) ¡Ay de vosotros, Escribas y Fariseos hipócritas!, porque dais el diezmo de la
menta, el eneldo y el comino, y habéis descuidado las cuestiones más importantes
de la Ley: el discernimiento, la misericordia y la fidelidad. Estas cosas es necesario
hacer sin descuidar aquellas.

lxxviii
Cf. Marcos VII, 11-12

11) ὑμεὶς δὲ λέγετε· ἐὰν εἴπῃ ἄνθρωπος τ῵ πατρὶ ἥ τῆ μητρί, κορβ᾵ν, ὅ εστι
δῶρον, ὃ ἐὰν ἐξ ἐμοὖ ὠφεληθῆς
12) καὶ οὐκέτι ἀφίετε αὐτὸν οὐδὲν ποι῅σαι τ῵ πατρὶ αὐτοὖ ἥ τῆ μητρί αὐτοὖ

11) Pero vosotros decís: Basta que un hombre dijere al padre o a la madre: Es
corbán (esto es, ofrenda [a Dios]) aquello que de mí pudieras recibir como ayuda,
12) y no lo dejáis hacer nada por su padre o su madre.

lxxix
Cf. Mateo XXIII, 15

Οὐαὶ ὑμῖν, γραμματεῖς καὶ Υαρισαῖοι ὑποκριταί, ὅτι περιάγετε τὴν θάλασσαν
καὶ τὴν ξηρὰν ποι῅σαι ἕνα προσήλυτον, καὶ ὅταν γένηται, ποιεῖτε αὐτὸν υἱὸν
γεέννης διπλότερον ὑμῶν.

¡Ay de vosotros, Escribas y Fariseos hipócritas!, que recorréis mar y tierra para
hacer un prosélito, y cuando llega a serlo, hacéis de él un hijo del infierno dos
veces más que vosotros

lxxxEl término ἡμεροβαπτιστής significa precisamente “el que se bautiza


diariamente”.

Es decir, no la Ley contenida en el Pentateuco aceptado por el Judaísmo


lxxxi

ortodoxo.
lxxxii
Cf. Mateo XII, 33

῎Η ποιήσατε τὸ δένδρον καλὸν, καὶ τὸν καρπὸν αὐτοὖ καλόν, ἥ ποιήσατε τὸ


δένδρον σαπρὸν, καὶ τὸν καρπὸν αὐτοὖ σαπρόν· ἐκ γὰρ τοὖ καρποὖ τὸ δένδρον
γινώσκεται.

O haced el árbol bueno, y su fruto será bueno, o haced al árbol malo, y su fruto
será malo; pues el árbol se conoce por su fruto.

lxxxiii
Cf. Mateo VII, 18

Οὐ δύναται δένδρον ἀγαθὸν καρποὺς πονηροὺς ποιεῖν, οὐδὲ δένδρον σαπρὸν


καρποὺς καλοὺς ποιεῖν.

El árbol bueno no puede dar frutos malos, ni el árbol malo dar frutos buenos.

Región ubicada al noroeste de la Mesopotamia, hoy conocida con el nombre de


lxxxiv

Kurdistán.

lxxxv
Paráfrasis de Génesis IX, 3

καὶ π᾵ν ἑρπετόν, ὅ ἐστιν ζῶν, ὑμῖν ἔσται εἰς βρῶσιν· ὡς λάχανα χόρτου δέδωκα
ὑμῖν τὰ πάντα.

Todo lo que se mueve, lo que está vivo, os será por alimento; os he dado todas las
cosas, así como os he dado la hierba verde.

Epifanio proporciona una etimología de dudoso origen respecto a la


lxxxvi

denominación de este grupo; es más probable que su nombre se derive de la


expresión hebrea ‫( עשי התורה‬Osei haTorah), que significa “cumplidores de la Ley”.

Elxai también es llamado Elkasai (Esusebio de Cesarea, Historia Ecclesiastica VI,


lxxxvii

38), y es el fundador de la secta de los Elkasaítas, de acuerdo a Epifanio e Hipólito


de Roma (Refutatio IX, 8-13).

Esta etimología está tomada del hebreo, donde ‫( אֵ ל‬el) significa “poder” y ‫כסה‬
lxxxviii

(kasah) “cubrir, ocultar”. La posible respuesta a la aparente contradicción entre la


etimología y la interpretación que Epifanio hace del nombre de Elxai podría ser “el
poder oculto que se ha revelado”.
lxxxix
Romanos X, 10

Καρδίᾳ γὰρ πιστεύεται εἰς δικαιοσύνην, στόματι δὲ ὁμολογεῖται εἰς σωτηρίαν

Pues con el corazón se cree para justicia, pero con la boca se confiesa para
salvación

xc
Es difícil ofrecer cifras exactas de las medidas presentadas por Epifanio debido a
la falta de uniformidad de los sistemas métricos en la Antigüedad. El esqueno
(σχοῑνος) equivalía por lo general a 40 estadios (στάδια), o 6.300 mts
aproximadamente. En cuanto a la milla (μίλιον), su longitud equivalía a 1.480 mts.
Así, las dimensiones del “Cristo” de los Osenos alcanzarían a m{s de 140
kilómetros de altura y 35 kilómetros de ancho.

xci
Mateo XII, 5

ἥ οὐκ ἀνέγνωτε ἐν τ῵ νόμῳ ὅτι τοῖς σάββασιν οἱ ἱερεῖς ἐν τ῵ ἱερ῵ τὸ σάββατον


βεβηλοὖσι, καὶ ἀναίτιοί εἰσι;

¿O no leísteis en la Ley que en los días de reposo los sacerdotes en el templo


profanan el sábado, y no tienen culpa?

xcii
Éxodo XX, 3

οὐκ ἔσονταί σοι θεοὶ ἕτεροι πλὴν ἐμοὖ

No tendrás otros dioses aparte de Mí.

xciii
Cf. Éxodo XXIII, 13

πάντα, ὅσα εἴρηκα πρὸς ὑμ᾵ς, φυλάξασθε. Καὶ ὄνομα θεῶν ἑτέρων οὐκ
ἀναμνησθήσεσθε, οὐδὲ μὴ ἀκουσθῆ ἐκ τοὖ στόματος ὑμῶν.

Todo cuanto os he dicho, guardadlo. Y no haréis mención del nombre de otros


dioses, ni se oiga de vuestra boca.

xciv
Mateo V, 37
ἔστω δὲ ὁ λόγος ὑμῶν ναὶ ναί, οὕ οὔ· τὸ δὲ περισσὸν τούτων ἐκ τοὖ πονηροὖ
ἐστιν.

Sea vuestra palabra Sí, sí, No, no; pues lo que excede a esto proviene del maligno.
xcv
Génesis XLIX, 10

οὐκ ἐκλείψει ἄρχων ἐξ Ιουδα καὶ ἡγούμενος ἐκ τῶν μηρῶν αὐτοὖ, ἕως ἅν ἔλθῃ
τὰ ἀποκείμενα αὐτ῵, καὶ αὐτὸς προσδοκία ἐθνῶν.

No será quitado el príncipe de Judá y el gobernante de sus funciones, hasta que


venga aquel para quien están preparadas, y él es la esperanza de los pueblos.

xcvi
Se refiere al linaje dinástico de Judá.

xcvii
Génesis XLIX, 10b (ver cita nº 95).

xcviii
Génesis XLIX, 9

σκύμνος λέοντος Ιουδα· ἐκ βλαστοὖ, υἱέ μου, ἀνέβης· ἀναπεσὼν ἐκοιμήθης ὡς


λέων καὶ ὡς σκύμνος· τίς ἐγερεῖ αὐτόν;

Cachorro de león es Judá; de un retoño, hijo mío, surgiste. Echándose, se recostó


como un león y como cachorro de león, ¿quién lo despertará?

xcix
Génesis XLIX, 11

δεσμεύων πρὸς ἄμπελον τὸν πῶλον αὐτοὖ καὶ τῆ ἕλικι τὸν πῶλον τ῅ς ὄνου
αὐτοὖ· πλυνεῖ ἐν οἴνῳ τὴν στολὴν αὐτοὖ καὶ ἐν αἵματι σταφυλ῅ς τὴν
περιβολὴν αὐτοὖ·

Ata a la viña su pollino y a la vid a la cría de su asna; lava en vino su vestido y en


la sangre de la uva su manto.

c 2º Timoteo II, 7

νόει ὃ λέγω· δώσει γάρ σοι ὁ Κύριος σύνεσιν ἐν π᾵σι.

Piensa en lo que digo. Pues el Señor te dará entendimiento en todas las cosas.
ci
El sentido del término ἐπιδημία (epidemía) “residencia” o también “llegada”,
implica tanto la residencia de una persona en un país como su llegada al mismo.
Epifanio rescata ambos significados y los aplica teológicamente al hablar de la
llegada de Cristo a este mundo y al período en que el Salvador residió en esta tierra
como hombre.

“Para los pocos teólogos que representaban al Occidente en el Concilio [de Nicea], pero
cii

cuya influencia era grande a través de Hosio de Córdoba, el término “homousios” debe
haber sido una traducción aproximada de la unidad de sustancia que había venido a ser
doctrina tradicional en el Occidente desde tiempos de Tertuliano. Y esta es precisamente la
manera tradicional en que el Occidente ha interpretado la fórmula de Nicea. Pero esta
interpretación – por muy ortodoxa que sea – no corresponde a la realidad histórica del
problema que se debatía, que no era tanto la unidad entre el Padre y el Hijo como la
divinidad de este último.
Había, sin embargo, otros obispos que interpretaban el término “homousios” de manera
semejante, y veían en él una afirmación, no sólo de la divinidad del Hijo, sino también de la
unidad absoluta y sin distinciones esenciales entre el Padre y el Hijo.” (Justo L. González,
Historia del pensamiento cristiano, tomo I, Buenos Aires, Edit. Methopress, 1965, pág.
283).

ciii
Cf. Lucas IV, 19

κηρύξαι ἐνιαυτὸν Κυρίου δεκτόν.

A proclamar el año agradable del Señor.

civ
Cf. Filipenses II, 8

καὶ σχήματι εὑρεθεὶς ὡς ἄνθρωπος ἐταπείνωσεν ἑαυτὸν γενόμενος ὑπήκοος


μέχρι θανάτου, θανάτου δὲ σταυροὖ.

Y hallándose en forma de hombre se humilló a sí mismo, haciéndose obediente


hasta la muerte, y muerte de cruz.

cv
1º Pedro IV, 1

Φριστοὖ οὗν παθόντος ὑπὲρ ὑμῶν σαρκὶ καὶ ὑμεῖς τὴν αὐτὴν ἔννοιαν
ὁπλίσασθε, ὅτι ὁ παθὼν σαρκὶ πέπαυται ἁμαρτίας.
Puesto que Cristo sufrió por vosotros en la carne, también vosotros armaos con el
mismo pensamiento, porque el que sufre en la carne ha terminado con el pecado.

cvi
1º Pedro III, 18

ὅτι καὶ Φριστὸς ἅπαξ περὶ ἁμαρτιῶν ἔπαθε, δίκαιος ὑπὲρ ἀδίκων, ἵνα ὑμ᾵ς
προσαγάγῃ τ῵ Θε῵, θανατωθεὶς μὲν σαρκὶ, ζῳοποιηθεὶς δὲ πνεύματι·

Porque Cristo sufrió una sola vez por los pecados, el justo por los injustos, para
conducirnos a Dios, muerto en la carne pero vivificado en el espíritu.

cvii
Romanos VI, 9

Εἰδότες ὅτι Φριστὸς ἐγερθεὶς ἐκ νεκρῶν οὐκέτι ἀποθνῄσκει, θάνατος αὐτοὖ


οὐκέτι κυριεύει.

Sabiendo que Cristo, habiéndose levantado de entre los muertos, no volverá a


morir; la muerte ya no lo domina.

cviii
I.e., la plena certeza de que Cristo era verdadero hombre.

La palabra ὄνομα (ónoma) en singular es aplicada a cada una de las Personas


cix

divinas, significando que la referencia es a sólo un Dios. Más de un nombre


implicaría alteración.

cx
υἱός (huiós) es considerado aquí por Epifanio como una ἐπίκλησις (epíklesis) o
sobrenombre del Padre.
Bibliografía

Fuentes primarias

 Antiguo Testamento Interlineal Hebreo-Español, edición de Ricardo Cerni (1990),


Barcelona, CLIE.
 EPIFANIO DE SALAMINA, Panarion, MPG 041.
 EUSEBIO DE CESAREA, Historia Ecclesiastica, (2010) Madrid, B.A.C.
 HIPÓLITO DE ROMA, Refutatio Omnium Haeresium, en Ante Nicene Fathers vol.
5. Fathers of the Third Century: Hippolytus, Cyprian, Caius, Novatian, edited by
Philip Schaff (1893), Michigan, B. Eerdmans Publishing Company.
 PALADIO, Dialogus de Vita Sancti Joannis Chrysostomi, en Life of John
Chrysostom, based on the investigations of Neander, Böhringer and others, by
Frederic Perthes (1854), Boston, John P. Jewett & Co.
 Nuevo Testamento interlineal, edición de César Vidal (2011), Nashville, Grupo
Nelson Inc.
 PLATÓN, Timaeus, ed. de John Burnet (1903), Oxford, Oxford University Press.
 Septuaginta, edición de Alfred Rahlfs (1979), Stuttgart, Deutsche
Bibelgesellschaft Stuttgart.
 Τὰ Ἱερά Γράμματα, (1953), Ἀθ῅ναι, Βιβλική Ἑταιρεία.
 SOZOMENO, Historia Ecclesiastica, libro VI-32, en The Ecclesiastical History of
Sozomen, comprising a History of the Church, from A.D. 324 to A.D. 440, translated
by Edward Walford (1855), London, Henry G. Bohn.

Bibliografía crítica y especializada

 BALZ, Horst y SCHNEIDER, Gerhard (editores) (1996), Diccionario exegético del


Nuevo Testamento. Salamanca, Sígueme.
 BOWDEN, Emily (1907), The Fathers of the Desert, vol. II, London, Burns &
Oates.
 CHAVEZ, Moisés (1997), Diccionario de Hebreo Bíblico, El Paso, Ed. Mundo
Hispano.
 GONZALEZ Justo (1965), Historia del pensamiento cristiano vol. I, Buenos Aires,
Methopress.
 HARNACK, Adolph (1961), History of Dogma vol. I, New York, Dover
Publications Inc.
 JACOBS, Andrew (2016), Epiphanius of Cyprus. A Cultural Biography of Late
Antiquity, California, University of California Press.
 LIDDELL & SCOTT (1940), Greek-English Lexicon, New York, Oxford
University Press.
 STRONG, James (1988), Strong’s Exhaustive Concordance of the Bible With Hebrew
Chaldee and Greek Dictionaries, Maryland, Hendrickson Publishers.
 The Panarion of Epiphanius of Salamis. Book I, translated by Frank Williams
(2009), Nag Hammadi and Manichean Studies v. 63, Leiden, Brill.
 TREVIJANO ETCHEVERRÍA, Ramón (1994), Patrología, Madrid, B.A.C.
 VINE, W. E. (1999), Diccionario expositivo de palabras del Antiguo y Nuevo
Testamento exhaustivo, Colombia, Editorial Caribe.
Recapitulación II

Estas son las [cosas] contenidas en el segundo volumen del primer libro, en
el cual hay trece sectas, de tal manera:

21. Simonianos: los cuales [surgieron] de Simón el Mago, de la aldea de


Gitón de Samaria, en tiempos del apóstol Pedro. Provenía de los samaritanos y
tomó para sí solamente el nombre de Cristo. Enseñó que un acto vergonzoso – la
unión carnal con mujeres en su período menstrual – es algo indiferente1; rechazó la
resurrección de los cuerpos y decía que el mundo no había sido creado por Dios.
Les dio a sus discípulos una imagen de sí mismo como Zeus y de una prostituta
que estaba con él, de nombre Helena, como una representación de Atenea, para
que las adorasen. A los samaritanos les decía que él era el Padre, pero a los judíos
que era el Cristo.

22. Menandrianos: los que comenzaron a partir de Simón por un tal


Menandro, pero se distinguen de los simonianos en esto: en que [creen que] el
mundo ha sido creado por los ángeles.

23. Saturnilianos: los cuales apoyaron la vergonzosa enseñanza de los


simonianos en Siria, pero predicando otras cosas más que los simonianos a fin de
causar mayor admiración. Han tenido su origen en Saturnilo quien, con Menandro,
también decía que el mundo había sido creado por los ángeles, pero sólo por siete,
contra el parecer del Padre en lo alto.

24. Basilidianos: iniciados en la misma obscenidad, [surgieron] a partir de


Basílides, que junto con Saturnilo ha sido discípulo de los simonianos y de los
menandrianos; tiene las mismas ideas, pero difiere en algunos aspectos. Dice que
existen trescientos sesenta y cinco cielos y les aplica nombres angélicos. Por lo cual,
también el año tiene el mismo número de días, y el nombre Abrasax tiene el mismo
valor numérico, que es 365, y dice que este es el nombre santo.

25. Nicolaítas: de Nicolás, el que le fue puesto a cargo de las viudas por los
apóstoles el cual, por celos de su propia esposa, enseñó a sus discípulos, junto con
los otros, a cometer acciones vergonzosas, y enseñó acerca de Kaulakau y Prúnico
y otros nombres bárbaros.

26. Gnósticos: sucedieron a estas sectas, pero practicaron la obscenidad con


mayor ímpetu, más que todos los otros. En Egipto son llamados estratióticos y
fibionitas, en las partes más altas2 secundianos, en otras partes socratitas, y
zaqueos en otras, pero algunos les dicen codianos, mientras que otros los llaman
borboritas. Estos se jactan de Barbeló, también [conocida como] Barberó.
Ἀνακεφαλαίωσις β

Σάδε ἔνεστι καὶ ἐν τούτῳ τ῵ δευτέρῳ τόμῳ τοῦ πρώτου βιβλίου, ἐν ᾧ


εἰσιν αἱρέσεις δεκατρεἶς οὕτως·
<κα.> ΢ιμωνιανοί, οἱ ἀπὸ ΢ίμωνος τοῦ μάγου τοῦ ἐπὶ Πέτρου τοῦ
ἀποστόλου, κώμης Γιτθῶν τ῅ς ΢αμαρείας. Οὗτος ἀπὸ ΢αμαρειτῶν ὡρμ᾵το,
Φριστοῦ δὲ ὑπέδυ ὄνομα μόνον. Ἐδίδαξε δὲ αἰσχροποιίαν, τὴν μίξιν μολυσμοῦ
γυναικῶν ἀδιάφορον· σωμάτων δὲ ἀποβάλλεται τὴν ἀνάστασιν καὶ τὸν
κόσμον μὴ εἷναι θεοῦ φάσκει. Εἰκόνα δὲ ἑαυτοῦ ὡς Διὸς καὶ τ῅ς σὺν αὐτ῵
πόρνης, ὀνόματι Ἑλένης, Ἀθην᾵ς τύπον τοἶς ἑαυτοῦ μαθηταἶς παρεδίδου εἰς
προσκύνησιν. Ἔλεγεν δὲ ἑαυτὸν ΢αμαρείταις μὲν τὸν πατέρα, Ἰουδαίοις δὲ τὸν
Φριστόν.
<κβ.> Μενανδριανοί, οἱ ἀπὸ τούτου τοῦ ΢ίμωνος διὰ Μενάνδρου τινὸς
ἐναρξάμενοι, διαφερόμενοι δὲ πρὸς τοὺς ΢ιμωνιανοὺς κατά τι· ὃς ἀπὸ ἀγγέλων
τὸν κόσμον γεγεν῅σθαι.
<κγ.> ΢ατορνιλιανοί, οἱ κατὰ τὴν ΢υρίαν τὴν τῶν ΢ιμωναινῶν
κρατύναντες αἰσχρολογίαν, ἕτερα δὲ παρὰ τοὺς ΢ιμωνιανοὺς εἰς ἔκπληξιν
περισσοτέραν κηρύσσοντες, ἀπὸ δὲ ΢ατορνίλου τὴν ἀρχὴν ἐσχηκότες, ὃς καὶ
αὐτὸς κατὰ Μένανδρον ὑπὸ ἀγγέλων τὸν κόσμον γεγεν῅σθαι ἔφασκεν, μόνων
δὲ ἑπτά, παρὰ τὴν τοῦ ἄνω πατρὸς γνώμην.
<κδ.> Βασιλειδιανοί, τ῅ς αὐτ῅ς αἰσχρουργίας τελεσταί, ἀπὸ Βασιλείδου
τοῦ ἅμα ΢ατορνίλῳ τοἶς ΢ιμωνιανοἶς καὶ Μενανδριανοἶς μεμαθητευμένου, τὰ
ὅμοια μὲν φρονοῦντος, κατά τι δὲ διαφερομένου. Λέγει δὲ τριακοσίους
ἑξήκοντα πέντε οὐρανοὺς εἷναι καὶ τούτοις ὀνόματα ἀγγελικὰ ἐκτίθησιν. Διὸ
καὶ τὸν ἐνιαυτὸν τοσούτων ἡμερῶν εἷναι, καὶ τὸ Ἀβρασὰξ ὄνομα τ῅ς αὐτ῅ς
ψήφου εἷναι καὶ εἷναι τξε. Καὶ εἷναι τοῦτο τὸ ἅγιον ὄνομά φησιν.
<κε.> ΝικολαἹται, ἀπὸ Νικολάου τοῦ ἐπὶ ταἶς χήραις ὑπὸ τῶν ἀποστόλων
ταχθέντος, ὃς διὰ ζ῅λον τ῅ς ἰδίας γαμετ῅ς τὴν αἰσχρουργίαν ἅμα τοἶς ἄλλοις
ἐπιτελεἶν τοὺς αὐτοῦ μαθητὰς ἐδίδαξεν, καὶ περὶ τοῦ Καυλακαῦ καὶ Προυνίκου
καὶ ἄλλων βαρβαρικῶν ὀνομάτων εἰσηγησάμενος.
<κῶ.> Γνωστικοί, τὰς αὐτὰς αἱρέσεις διαδεξάμενοι, πλέον δὲ αὐτῶν
πάντων τὴν αἰσχρότητα ἐμμανῶς ἐργαζόμενοι, ἐν Αἰγύπτῳ δὲ ΢τρατιωτικοὶ
καλούμενοι καὶ Υιβιωνἶται, ἐν δὲ τοἶς ἀνωτερικοἶς μέρεσι ΢εκουνδιανοί, ἐν
ἄλλοις μέρεσι ΢ωκρατἶται, παρὰ δὲ ἑτέροις Ζακχαἶοι· ἄλλοι δὲ Κοδδιανοὺς
αὐτοὺς λέγουσιν, ἄλλοι δὲ Βορβορίτας αὐτοὺς καλοῦσιν. Οὗτοι <τὴν> Βαρβηλὼ
τὴν καὶ Βαρβηρὼ αὐχοῦσιν.
27. Carpocracianos: descienden de un tal Carpócrates de Asia, el cual enseñó
a realizar todo tipo de obscenidad y toda conducta pecaminosa. Decía que si
alguno no pasaba antes por todo ello y no cumplía la voluntad de todos los
demonios y de los ángeles, no podrá elevarse hacia el más alto cielo ni acercarse a
los principados y las autoridades. Decía que Jesús había recibido un alma
intelectual, que conocía las cosas de lo alto y las declaró aquí, y que si alguno
hiciese cosas semejantes a las [que hizo] Jesús, sería como él. Rechazó la Ley junto
con la resurrección de los muertos, como las sectas que surgieron de Simón y de
allí en más. Marcelina, la que está en Roma, ha surgido de esta secta. Carpócrates
hizo en secreto imágenes de Jesús, de Pablo, de Homero y de Pitágoras, y las
adoraba y quemaba incienso.

28. Cerintianos: también conocidos como merintianos. Estos son unos judíos
que surgieron de Cerinto y Merinto; se jactan de la circuncisión, dicen que el
mundo ha sido creado por ángeles, y que Jesús es llamado Cristo por su progreso
[espiritual].

29. Nazoreos: confiesan que Cristo Jesús es Hijo de Dios, pero en todas las
demás cosas se rigen de acuerdo a la Ley.

30. Ebionitas: parecidos a los antes mencionados cerintianos y nazoreos, con


los cuales se unió en alguna medida la secta de los sampsaítas y de los elkasaítas,
los cuales decían que Cristo había sido creado en el cielo, al igual que el Espíritu
Santo, pero que en un principio Cristo se encarnó en Adán, y que cada cierto
tiempo Él se despoja de Adán y se reviste nuevamente; dicen que esto es lo que Él
ha hecho en su aparición carnal. Aunque son judíos tienen evangelios, aborrecen el
comer carne, consideran al agua como algo divino, y creen que Cristo se revistió de
un hombre en su aparición carnal, como dije. Constantemente se bautizan en las
aguas, tanto en verano como en invierno, aparentemente para purificación, como
los samaritanos.

31. Valentinianos: niegan la resurrección de la carne, y aunque rechazan el


Antiguo Testamento y los profetas, conocen bien y aceptan aquellas cosas que
puedan ser interpretadas alegóricamente, a semejanza de las [que sostiene] su
secta. Agregaron además algunas otras fábulas, hablando del nombre de treinta
Eones masculinos y femeninos, que han sido engendrados al mismo tiempo por el
Padre de todos los seres, los cuales consideran que son dioses y eternos. Cristo ha
traído un cuerpo desde el cielo y ha pasado por María como por un canal.

32. Secundianos: a los que se unieron Epifanes e Isidoro. Estos también toman las
mismas parejas3, pues tienen ideas semejantes a las de Valentín,
<κζ.> Καρποκρατιανοί, ἀπὸ Καρποκράτους τινὸς τῶν ἐν τῆ Ἀσίᾳ, ὃς
ἐδίδασκε π᾵σαν αἰσχρουργίαν ἐκτελεἶν καὶ π᾵ν ἐπιτήδευμα ἁμαρτίας. Καὶ εἰ
μή τις διὰ πάντων, φησί, παρέλθοι καὶ τὸ θέλημα πάντων δαιμόνων καὶ
ἀγγέλων ἐκτελέσῃ, οὐ δύναται ὑπερβ῅ναι εἰς τὸν ἀνώτατον ούρανὸν οὐδὲ τὰς
ἀρχὰς καὶ τὰς ἐξουσίας παρελθεἶν. Ἔλεγε δὲ τὸν Ἰησοῦν ψυχὴν νοερὰν
εἰληφέναι, εἰδότα δὲ τὰ ἄνω ἐνταῦθα καταγγέλειν, καὶ ὡς εἴ τις πράξειεν
ὅμοια τ῵ Ἰησοῦ, κατ΄ αὐτὸν εἷναι. Σὸν δὲ νόμον σὺν τῆ τῶν νεκρῶν ἀναστάσει
ἀπαγορεύει, ὡς αἱ ἀπὸ ΢ίμωνος καὶ δεῦρο αἱρέσεις. Σούτου γέγονεν ἡ ἐν Ῥώμῃ
Μαρκελλίνα. Εἰκόνας δὲ ποιήσας ἐν κρυφῆ Ἰησοῦ καὶ Παύλου καὶ Ὁμήρου καὶ
Πυθαγόρου ταύταις ἐθυμία καὶ προσεκύνει.
<κη.> Κηρινθιανοί, οἱ καὶ Μηρινθιανοί. Οὗτοι οἱ ἀπὸ Κηρίνθου καὶ
Μηρίνθου Ἰουδαἶοί τινες περιτομὴν αὐχοῦντες, τὸν δὲ κόσμον ὑπὸ ἀγγέλων
γεγεν῅σθαι, Ἰησοῦν δὲ κατὰ προκοπὴν Φριστὸν καλεἶσθαι λέγοντες.
<κθ.> Ναζωραἶοι, Φριστὸν ὁμολογοῦντες Ἰησοῦν υἱὸν τοῦ θεοῦ, πάντα δὲ
κατὰ νόμον πολιτευόμενοι.
<λ.> Ἐβιωναἶοι, παραπλήσιοι τῶν προειρημένων Κηρινθιανῶν καὶ
Ναζωραίων, οἸς συνήφθη κατὰ τι ἡ τῶν ΢αμψαίων τε καὶ Ἑλκεσαίων αἵρεσις,
οἳ Φριστόν φασιν ἐκτίσθαι ἐν τ῵ οὐραν῵ καὶ τὸ ἅγιον πνεῦμα, ἐνδημήσαντα δὲ
τὸν Φριστὸν ἐν τ῵ Ἀδὰμ πρῶτον καὶ κατὰ καιρὸν ἐκδυόμενον αὐτὸν τὸν Ἀδὰμ
καὶ πάλιν ἐνδυόμενον· τοῦτο γάρ φασιν ἐπιτετελεκέναι αὐτὸν ἐν τῆ ἐνσάρκῳ
αὐτοῦ παρουσίᾳ. Ἰουδαἶοι δὲ ὄντες εὐαγγελίοις κέχρηνται, σαρκοφαγίαν
βδελύττονται, τὸ ὕδωρ δὲ ἀντὶ θεοῦ ἔχουσι, τὸν δὲ Φριστὸν ἄνθρωπον ἐν τῆ
ἐνσάρκῳ παρουσίᾳ ἐνδεδύσθαι, ὡς ἔφην. ΢υνεχῶς δὲ βαπτίζονται ἐν τοἶς
ὕδασι θέρους τε καὶ χειμῶνος, εἰς ἁγνισμὸν δ῅θεν ὥσπερ οἱ ΢αμαρεἶται.
<λα.> Οὐαλεντἶνοι, οἳ σαρκὸς μὲν ἀπαγορεύουσιν ἀνάστασιν, παλαιὰν
δὲ ἀθετοῦσι διαθήκην καὶ προφήτας ἀναγινώσκοντες μὲν καὶ ὅσα εἰς ὁμοίωσιν
δύναται τροπολογεἶσθαι τ῅ς αὐτῶν αἱρέσεως δεχόμενοι, ἑτέρας δέ τινας
μυθολογίας παρεισφέροντες, τριάκοντα αἰώνων ὀνομασίας λέγοντες
ἀρρενοθηλείων, ὁμοῦ τε ἐκ τοῦ πατρὸς τῶν ὅλων γεγεννημένων, οὓς καὶ θεοὺς
ἡγοῦνται καὶ αἰῶνας. Σὸν δὲ Φριστὸν ἀπ΄ οὐρανοῦ σῶμα ἐνηνοχέναι καὶ ὡς διὰ
σωλ῅νος τὴν Μαρίαν διαπεπερακέναι.
<λβ.> ΢εκουνδιανοί, οἸς συνάπτονται Ἐπιφάνης καὶ Ἰσίδωρος, ταἶς αὐταἶς
κεχρημένοι καὶ οὗτοι συζυγίαις, τὰ ὅμοια Οὐαλεντίνῳ πεφρονηκότες,
aunque relatan cosas que son distintas en algunos aspectos. Enseñan a realizar
actos obscenos y también rechazan la carne.

33. Ptolemaítas: son discípulos del mismo Valentín, a los cuales se unió
Flora. También ellos sostienen las mismas cosas acerca de las parejas, igual que
Valentín y los secundianos, pero son diferentes en ciertos aspectos.

Esta es la recapitulación de las trece sectas del segundo volumen del primer
libro.
ἕτερα δὲ παρ΄ αὐτὸν ποσῶς διηγούμενοι. Προστιθέασι δὲ τὴν αἰσχρουργίαν
διδάσκοντες· ἀπαγορεύουσι δὲ καὶ οὗτοι τὴν σάρκα.
<λγ.> Πτολεμαἶοι, μαθηταὶ ὄντες καὶ αὐτοὶ Οὐαλεντίνου, οἸς συνάπτεται
ἡ Υλώρα. Σὰ αὐτὰ δὲ περὶ τῶν συζυγιῶν καὶ αὐτοὶ λέγουσι καθάπερ
Οὐαλεντἶνος καὶ ΢εκουνδιανοί· κατά τι δὲ καὶ οὗτοι διαφέρονται.
Αὕτη καὶ ἡ τοῦ δευτέρου τόμου τοῦ πρώτου βιβλίου τῶν δεκατριῶν
αἱρέσεων ἀνακεφαλαίωσις.
Contra los Simonianos, que es la primera [secta] después de la única fe en
Cristo, pero la veintiuno de la serie.

1. La de Simón el Mago es la primera secta que surgió luego de Cristo y


existe hasta el presente, estando integrada por <los que no creen> ni recta ni
puramente en el nombre de Cristo, sino por los que realizan cosas funestas según
la falsa corrupción en ellos. Este Simón era un hechicero y provenía de la ciudad
Gitón, en Samaria, que ahora es una aldea. Fascinó al pueblo de los samaritanos,
seduciendo y engañando con sus brujerías, decía que él era ‚el gran poder de
Dios‛ y que había descendido de lo alto. A los samaritanos les decía que él era el
Padre, pero a los judíos les decía que era el Hijo que sufrió, pero sin haber sufrido
[realmente], sino sólo en apariencia. Este quiso imitar a los apóstoles y junto con
muchos fue bautizado por Felipe, igual a los demás. Todos excepto él esperaron la
llegada de los principales apóstoles y recibieron de ellos el Espíritu Santo a través
de la imposición de las manos (puesto que Felipe 4, al ser un diácono, no tenía la
autoridad para imponer las manos a fin de conferir, a través de ella, el Espíritu
Santo). Pero Simón, que no tenía ni el corazón ni el entendimiento rectos – sujeto a
una vergonzosa codicia y al amor al dinero, y sin abandonar de ninguna manera su
género de vida corrompido – ofreció dinero al apóstol Pedro, para que le diera a él
la facultad de conceder el Espíritu Santo por la imposición de las manos, pensando
en gastar una pequeña cantidad y luego lucrar y acumular muchas riquezas a
cambio de poco dando el Espíritu a otros.

2. En efecto, puesto que tenía la inteligencia envilecida y hechizada por el


demoníaco extravío de la brujería y estaba siempre dispuesto a exponer las
bárbaras obras de los demonios y de su propia maldad por medio de sus propias
artes mágicas se dio a conocer y, con la apariencia del nombre de Cristo, provocó la
muerte en los que habían creído, entremezclando con la dignidad del nombre de
Cristo un veneno – como el eléboro mezclado con miel – para los que fueron
enredados por él en su pernicioso error. Al ser libertino por naturaleza y
aguijoneado por el respeto [causado] por sus declaraciones, fraguó una
corrompida alegoría para aquellos a los que había engañado. Pues encontró una
mujer, una callejera de nombre Helena procedente de Tiro, y la tomó para sí, sin
hacer evidente su vínculo con ella; pero el hechicero, para ocultar su vergüenza al
juntarse con la mujer, les enseñaba a sus discípulos alguna historia cautivante,
diciendo que él era el gran poder de Dios, y se atrevió a decir que la prostituta que
era su pareja era el Espíritu Santo, afirmando que había descendido [del cielo] a
causa de ella. ‚En cada cielo me transformé‛, decía, ‚según la forma de los
[habitantes] de cada cielo, para ocultar mis poderes angélicos y descender a
Κατὰ ΢ιμωνιανῶν, πρώτη μετὰ τὴν εἰς Φριστοῦ πίστιν τὴν μόνην οὖσαν,
τ῅ς δὲ ἀκολουθίας κα.

1. ΢ίμωνος γίνεται τοῦ μάγου πρώτη αἵρεσις ἀπὸ Φριστοῦ καὶ δεῦρο
ἀρξαμένη, οὖσα αὕτη τῶν εἰς ὄνομα Φριστοῦ οὐκ ὀρθῶς οὐδὲ εὐαγῶς
<πιστευόντων>, ἀλλὰ κατὰ τὴν παραπεποιημένην ἐν αὐτοἶς φθορὰν τὰ δεινὰ
ἐργαζομένων. Οὗτος ὁ ΢ίμων γόης ἦν, ἀπὸ Γιτθῶν δὲ ὡρμ᾵το τ῅ς πόλεως τ῅ς
ἐν τῆ ΢αμαρείᾳ, νυνὶ κώμης ὑπαρχούσης. Ἐφαντασίαζε δὲ τὸ γένος τῶν
΢αμαρειτῶν ταἶς μαγείαις ἐξαπατῶν τε καὶ δελεάζων, ἔλεγεν δὲ ἑαυτὸν εἷναι
τὴν μεγάλην δύναμιν τοῦ θεοῦ καὶ ἄνωθεν καταβεβηκέναι. Σὸν πατέρα δὲ
ἔλεγεν ἑαυτὸν τοἶς ΢αμαρείταις, Ἰουδαίοις δὲ ἔλεγεν ἑαυτὸν εἷναι τὸν υἱόν,
παθόντα δὲ μὴ πεπονθέναι, ἀλλὰ δοκήσει μόνον. Ὑπεκορίσθη δὲ οὗτος τοὺς
ἀποστόλους καὶ αὐτὸς δὲ [ὁμοίως] ἴσα τοἶς ἄλλοις ὑπὸ Υιλίππου ἐβαπτίσθη
μετὰ πολλῶν. Οἱ πάντες δὲ χωρὶς αὐτοῦ ἐξεδέξαντο τὴν τῶν μεγάλων
ἀποστόλων παρουσίαν καὶ διὰ τ῅ς αὐτῶν χειροθεσίας ἔλαβον πνεῦμα ἅγιον,
ἐπειδήπερ Υίλιππος διάκονος ὢν οὐκ εἷχεν ἐξουσίαν τ῅ς χειροθεσίας τοῦ δι΄
αὐτ῅ς διδόναι πνεῦμα ἅγιον. Οὐκ ὀρθὴν δὲ ὁ ΢ίμων ἔχων τὴν καρδίαν οὔτε τὸν
λογισμόν, αἰσχροκερδίᾳ δέ τινι καὶ φιλοχρημοσύνῃ προσανέχων καὶ τ῅ς
μοχθηρ᾵ς αὐτοῦ ἐπιτηδεύσεως ἐκτὸς βαίνων οὐδαμῶς, προσέφερε χρήματα
Πέτρῳ τ῵ ἀποστόλῳ, ὅπως δῴη αὐτ῵ ἐξουσίαν ἐν τῆ ἐπιθέσει τῶν χειρῶν
πνεῦμα ἅγιον παρέχειν, λογισάμενος ὀλίγον δώσειν πολλὴν δὲ ἀντὶ ὀλίγου διὰ
τοῦ ἄλλοις παρέχειν πνεῦμα ἐπισωρεῦσαι χρημάτων πληθὺν καὶ ἐπικερδ῅σαι.
2. Οὗτος μὲν οὖν ἔχων τὴν διάνοιαν πεπονηρευμένην ἀπὸ τ῅ς ἐν τῆ
μαγείᾳ δαιμονιώδους πλάνης καὶ πεφαντασιωμένην, πρόχειρος ὢν ἀεὶ τ῅ς
ἑαυτοῦ κακίας τὰ βαρβαρικὰ καὶ δαιμονίων πράγματα διὰ τ῅ς ἑαυτοῦ
μαγγανείας ἐπιδείκνυσθαι, παρελθὼν εἰς μέσον καὶ προσχήματι ὀνόματος
Φριστοῦ, ὡς ἐλλέβορον μέλιτι παραπλέκων, δηλητήριον τοἶς ὑπ΄ αὐτοῦ
ἀγρευθεἶσιν εἰς τὴν κακομήχανον αὐτοῦ πλάνην παρενθεὶς τ῵ τοῦ ὀνόματος
ἀξιώματι Φριστοῦ θάνατον ἐνεποίησεν τοἶς πεισθεἶσιν. Λάγνος δὲ ὢν κατὰ τὴν
φύσιν καὶ αἰδοἶ τῆ τῶν ἑαυτοῦ ὑποσχέσεων ὑπονυττόμενος,
παραπεφθαρμένην ὑπόνοιαν τοἶς ὑπ΄ αὐτοῦ ἀπατωμένοις ὁ ἀγύρτης
παρεποιήσατο. Γυναἶκα γάρ τινα ἑαυτ῵ εὑράμενος ὆εμβάδα Ἑλένην τοὔνομα
ἀπὸ τ῅ς Συρίων ὁρμωμένην ἄγεται, μὴ ὑποφαίνων συνάφειαν ἔχειν πρὸς
ταύτην· ἐν παραβύστῳ δὲ αἰσχρότητι συμπεριπλεκόμενος τ῵ γυναίῳ ὁ γόης
τινὰ μυθώθη ψυχαγωγίαν τοἶς ἑαυτοῦ μαθηταἶς ὑφηγεἶτο, δ῅θεν ἑαυτὸν εἷναι
δύναμιν θεοῦ λέγων τὴν μεγάλην, τὴν δὲ σύζυγον πορνάδα πνεῦμα ἅγιον
εἷναι τετόλμηκεν λέγειν καὶ διὰ ταύτην κατεληλυθέναι φησίν. «Ἐν ἑκάστῳ δὲ
οὐραν῵ μετεμορφούμην, φησίν, κατὰ τὴν μορφὴν τῶν ἐν ἑκάστῳ οὐραν῵, ἵνα
λάθω τὰς ἀγγελικάς μου δυνάμεις καὶ κατέλθω ἐπὶ
La Énnoia5, la cual es esta mujer, también llamada Prúnico y Espíritu Santo, por
medio de la cual creé a los ángeles, y los ángeles crearon al mundo y a los
hombres‛. Decía que esa era la antigua Helena, por la que troyanos y griegos
fueron a la guerra. Contaba un cuento fabuloso acerca de todo esto: que al
descender, la Potencia de lo alto se transformó a sí misma, y que los poetas
hablaban de esto alegóricamente. Cuando la Potencia de lo alto (a la que le dicen
Prúnico, la cual entre otras sectas es llamada Barberó o Barbeló) manifestó su
belleza volvió locos de pasión a los ángeles, y estos ángeles fueron a la guerra a
causa de ella, pues para esto fue enviada, para despojar a los Arcontes que habían
creado este mundo. Ella no sufrió [daño alguno], pero los llevó al punto de
provocarse la muerte unos a otros a causa del deseo que inspiró en ellos. La
retuvieron para impedirle retornar a lo alto y cada uno tuvo relaciones con ella en
cada cuerpo de naturaleza femenina, pues ella cambiaba pasando de cuerpos
femeninos a distintos cuerpos de naturaleza humana, animal y otras, para que por
medio de lo que ellos hacían – matando y siendo muertos – causaran su propia
disminución por medio del derramamiento de sangre; luego aquella, reuniendo de
nuevo el poder, sería capaz de regresar al cielo.

3. ‚Esta *mujer+ existía antiguamente, mucho antes de que el mundo fuera


creado por las potencias invisibles y existirá después del mundo, la que ha hecho
las réplicas6 en los tiempos de los griegos y los troyanos. Es la que ahora está
conmigo, y por ella he descendido. Esperó mi llegada, pues ella es la Énnoia, la que
es llamada Helena por Homero. Y por esta razón Homero se ve forzado a
describirla erguida sobre una torre, haciendo ver a los griegos el complot de los
frigios por medio de una lámpara. A través del resplandor [de la lámpara]
distinguió, como dije, el indicio de la luz de lo alto‛. Por lo cual también el
charlatán decía que, en Homero, el caballo de madera que fue construido, el que
los griegos consideraban que fue hecho con astucia, es la ignorancia de los gentiles;
y que ‚como los frigios, al introducirlo, atrajeron su propia ruina por ignorancia,
así también los gentiles – esto es, los hombres que son ajenos a mi conocimiento –
atraen para sí mismos la destrucción a causa de la ignorancia‛. Pero el fabulador
también decía que aquella a la que él llamaba Énnoia era también Atenea.
Transformando la verdad en mentira al usar las palabras del apóstol San Pablo:
‚Vestid la coraza de la fe, el yelmo de la salvación, las grebas, la espada y el
escudo‛7 el engañador, imitando al filisteo, cambió el sentido de todas aquellas
cosas dichas por el apóstol en relación a un razonamiento sólido, la fidelidad de
una manera de vivir pura y el poder de una palabra divina y celestial en nada más
que una broma. ‚¿Qué, pues?‛, decía, ‚Pues que [Pablo] dijo todas estas cosas de
manera secreta como figuras de Atenea‛.8 Por lo cual, una vez más decía, como
antes mencioné, al mostrar aquella mujer que estaba con él – la que fue traída por
τὴν Ἔννοιαν, ἥτις ἐστὶν αὕτη ἡ καὶ Προύνικος καὶ πνεῦμα ἅγιον καλουμένη,
δι΄ ἧς τοὺς ἀγγέλους ἔκτισα, οἱ δὲ ἄγγελοι τὸν κόσμον ἔκτισαν καὶ τοὺς
ἀνθρώπους». Εἷναι δὲ ταὐτην τὴν Ἑλένην ἐκείνην τὴν πάλαι, δι΄ ἣν οἱ Σρῶες
καὶ Ἕλληνες εἰς μάχην ἦλθον. Ἔλεγε δὲ μῦθόν τινα εἰς ταῦτα, ὅτι ἄνωθεν ἡ
δύναμις κατιοῦσα ἑαυτὴν μετεμόρφου, ἀλληγορικῶς δὲ οἱ ποιηταὶ περὶ τούτου
ἔφασαν. Διὰ γὰρ τὴν ἄνωθεν δύναμιν (ἣν Προύνικόν φασιν, ἥτις παρ΄ ἄλλαις
αἱρέσεσι Βαρβηρὼ ἤτοι Βαρβηλὼ καλεἶται), τὸ κάλλος αὐτ῅ς ἐμφαίνουσαν εἰς
οἷστρόν <τε> ἄξασαν αὐτοὺς καὶ διὰ τοῦτο πεμφθεἶσαν εἰς συλαγωγίαν τῶν
ἀρχόντων τῶν τὸν κόσμον τοῦτον κτισάντων, [καὶ] τοὺς αὐτοὺς ἀγγέλους εἰς
πὀλεμον δι΄ αὐτὴν ἥκειν, αὐτὴν δὲ μηδὲν πεπονθέναι, ἀλληλοκτονίας δὲ
αὐτοὺς εἰς ἑαυτοὺς ἐργάσασθαι παρασκευάσαι δι΄ ἣν ἐνέβαλεν εἰς αὐτοὺς
πρὸς ἑαυτὴν ἐπιθυμίαν. Καὶ συνέχοντες αὐτὴν τοῦ μὴ ἄνω δύνασθαι ἀνιέναι
συνεγίνοντο αὐτῆ, ἕκαστος ἐν ἑκάστῳ σώματι γυναικείας καὶ θηλυκ῅ς
σχέσεως, μεταγγιζομένης αὐτ῅ς ἀπὸ σωμάτων θηλυκῶν εἰς σώματα διάφορα
ἀνθρωπίνης φύσεώς τε καὶ κτηνῶν καὶ τῶν ἄλλων, ἵνα δι΄ ὧν αὐτοὶ
ἐργάζονται, κτείνοντές τε καὶ κτεινόμενοι, μείωσιν ἑαυτῶν διὰ τ῅ς τοῦ αἵματος
προχύσεως ἐργάζονται, εἷτα ἐκείνη τὴν δύναμιν συλλεγομένη πάλιν αὖθις εἰς
οὐρανὸν ἀναβ῅ναι δυνηθῆ.
3. «Ἦν δὲ αὕτη τότε ἡ ἐπὶ τοἶς Ἕλλεσί τε καὶ Σρωσὶ καὶ ἀνωτάτω πρὶν ἥ
τὸν κόσμον γενέσθαι καὶ μετὰ τὸν κόσμον διὰ τῶν ἀοράτων δυνάμεων τὰ
ἰσότυπα πεποιηκυἶα. Αὐτὴ δέ ἐστιν ἡ νῦν σὺν ἐμοὶ καὶ διὰ ταύτην κατελήλυθα.
Καὶ αὕτη δὲ προσεδόκα τὴν ἐμὴν παρουσίαν· αὕτη γάρ ἐστιν ἡ Ἔννοια, ἡ παρὰ
Ὁμήρῳ Ἑλένη καλουμένη. Καὶ τούτου ἕνεκεν ἀναγκάζεται αὐτὴν διαγράφειν
Ὅμηρος ἐπὶ πύργου ἑστηκέναι καὶ διὰ λαμπάδος ὑποφαίνειν τοἶς Ἕλλεσι τὴν
κατὰ τῶν Υρυγῶν ἐπιβουλήν. Ἐχαρακτήριζε δὲ διὰ τ῅ς λαμπηδόνος, ὧς ἔφην,
τὴν τοῦ ἄνωθεν φωτὸς ἔνδειξιν.» Διὸ καὶ τὸν παρὰ τ῵ Ὁμήρῳ δούρειον ἵππον
μεμηχανημένον, ὃν νομίζουσιν Ἕλληνες ἐπίτηδες γεγεν῅σθαι, ἔλεγε πάλιν ὁ
γόης ὅτι ἄγνοιά ἐστι τῶν ἐθνῶν· καὶ «ὡς οἱ Υρύγες ἕλκοντες αὐτὸν ἀγνοίᾳ τὸν
ἴδιον ὄλεθρον ἐπεσπάσαντο, οὕτω [γὰρ] καὶ τὰ ἔθνη τουτέστιν οἱ ἄνθρωποι οἱ
ἐκτὸς τ῅ς ἐμ῅ς γνώσεως διὰ τ῅ς ἀγνοίας ἕλκουσιν ἑαυτοἶς τὴν ἀπώλειαν».
Ἀλλὰ καὶ Ἀθην᾵ν πάλιν τὴν αὐτὴν ἔλεγε τὴν παρ΄ αὐτ῵ Ἔννοιαν καλουμένην,
χρώμενος δ῅θεν ὁ πλάνος ταἶς τοῦ ἁγίου ἀποστόλου Παύλου φωναἶς
μεταποιῶν τε τὴν ἀλήθειαν εἰς τὸ αὐτοῦ ψεῦδος, τό «ἐνδύσασθε τὸν θώρακα
τ῅ς πίστεως καὶ τὴν περικεφαλαίαν τοῦ σωτηρίου καὶ κνημἶδας καὶ μάχαιραν
καὶ θυρεόν», πάντα ταῦτα ἐπὶ τ῅ς τοῦ Υιλιστίνως μιμολογίας ὁ ἀπατεὼν τὰ
ὑπὸ τοῦ ἀποστόλου εἰρημένα διὰ στερεὸν λογισμὸν καὶ πίστιν ἁγν῅ς
ἀναστροφ῅ς καὶ δύναμιν θείου λόγου καὶ ἐπουρανίου εἰς χλεύην λοιπὸν καὶ
οὐδὲν ἕτερον μεταστρέφων. «Σί γάρ;» φησί, «ταῦτα πάντα εἰς Ἀθην᾵ς τύπους
μυστηριωδῶς ἐσχημάτιζε». Διὸ πάλιν ἔλεγεν, ὡς προεἶπον, ὑποφαίνων ἐκείνην
τὴν μετ΄ αὐτοῦ γυναἶκα τὴν ἀπὸ Σύρου ληφθεἶσαν αὐτ῵,
él de Tiro, que tenía el mismo nombre que la antigua Helena, llamándola con todos
estos nombres: Énnoia, Atenea, Helena y otros –: ‚Por causa de ella‛ decía ‚he
descendido; pues esto es lo que está escrito en el Evangelio [cuando habla de] la
oveja que se había perdido.‛ Adem{s entregó a los que lo seguían una imagen
supuestamente de él y la adoraban en la forma de Zeus; del mismo modo les
entregó una imagen con la forma de Atenea, y los que fueron engañados por él las
adoraban.

4. Estableció misterios9 de la repulsiva emisión de los cuerpos; para decirlo


con más propiedad, de la emisión seminal de los hombres y del flujo menstrual
habitual de las mujeres, que son recogidos como misterios con un método de
recolección de lo más vergonzoso. Y decía que estos son misterios de la vida [y] de
la perfección del conocimiento, lo cual es considerado la mayor inmundicia por el
que ha adquirido el entendimiento de parte de Dios, y muerte más bien que vida.
Este mismo propuso ciertos nombres de principados y autoridades, dijo que hay
diferentes cielos, expuso algunas potencias10 de cada firmamento y cielo y les
atribuyó nombres bárbaros; según él, uno no puede ser salvado a no ser que
aprendiese este conocimiento secreto y a ofrecer tales sacrificios al Padre de todo
por medio de estos principados y autoridades. Este mundo11 - decía - fue
construido de modo deficiente por los principados y autoridades del mal. 12
Enseñaba que hay una corrupción y destrucción de la carne pero una purificación
de las almas, y de estas sólo si están establecidas en los ritos secretos a través de su
conocimiento extraviado. Y así es el comienzo de los llamados ‚gnósticos‛.
Afirmaba que la Ley no es de Dios sino de la potencia del lado izquierdo 13, y que
los profetas no provienen de un Dios bueno sino de una u otra potencia. Y atribuía
cada cosa como se le antojaba: la Ley a una [potencia], David a otra, Isaías a otra
distinta, Ezequiel también a otra, y asignaba cada uno de los profetas a un
principado. Todos estos proceden – según él – de la potencia del lado izquierdo y
están fuera del Pléroma14, y todo el que cree en el Antiguo Testamento se procura
la muerte.

5. Esta doctrina es refutada por la verdad misma. Pues si él fuera la gran


potencia de Dios y la prostituta que está con él fuera el Espíritu Santo, como él
mismo dice, que responda: ¿Cuál es el nombre de la potencia o por qué razón
obtuvo un título para la mujer, pero ninguno en absoluto para sí mismo? ¿Cómo
un cierto día, al llegar su turno, la muerte lo encontró en Roma, cuando el
miserable cayó y murió en medio de la ciudad? ¿Por qué razón Pedro declaró que
Simón no tenía herencia ni parte en la piedad? ¿Cómo puede el mundo no provenir
de un Dios bueno, cuando todos los buenos eligieron lo que proviene de Él?
¿Cómo la Potencia que habló en la Ley y en los profetas,
τὴν ὁμώνυμον τ῅ς παλαι᾵ς Ἑλένης, τὰ πάντα ταύτην καλῶν καὶ Ἔννοιαν καὶ
Ἀθην᾵ν καὶ Ἑλένην καὶ τὰ ἄλλα, «καὶ διὰ ταύτην, φησί, καταβέβηκα· τοῦτο
γάρ ἐστι τὸ γεγραμμένον ἐν τ῵ εὐαγγελίῳ τὸ πρόβατον τὸ πεπλανημένον».
Ἀλλὰ καὶ εἰκόνα τινὰ παραδέδωκε τοἶς αὐτοῦ ὡς δ῅θεν αὐτοῦ οὖσαν καὶ
προσκυνοῦσι ταύτην ἐν εἴδει Διός· ἄλλην δὲ ὡσαύτως Ἑλένης εἰκόνα
παραδέδωκεν αὐτοἶς ἐν σχήματι Ἀθην᾵ς, καὶ προσκυνοῦσι ταύτας οἱ παρ΄
αὐτοῦ ἠπατημένοι.
4. Μυστήρια δὲ ὑπέθετο αἰσχρότητος ὆ύσεώς τε σωμάτων, ὅπως
σεμνότερον ὑφηγήσωμαι, ἀνδρῶν μὲν διὰ τ῅ς ἀπορροίας, γυναικῶν δὲ διὰ τῶν
κατ΄ ἐθισμὸν [τῶν] ἐμμηνίων συλλογῆ τινι αἰσχροτάτῃ εἰς μυστήρια
συναγομένων. Καὶ ταῦτα εἷναι μυστήρια ζω῅ς γνώσεώς <τε> τ῅ς τελειοτάτης·
ὅπερ μάλιστα ὑπάρχει τ῵ τὴν σύνεσιν ἐκ θεοῦ κεκτημένῳ βδελυρίαν μ᾵λλον
ἡγεἶσθαι καὶ θάνατον ἤπερ ζωήν. Ὀνόματα δέ τινα ὁ αὐτὸς ὑποτίθεται ἀρχῶν
τε καὶ ἐξουσιῶν, οὐρανούς τε διαφόρους φησί, καθ΄ ἕκαστον δὲ στερέωμα καὶ
οὐρανὸν δυνάμεις τινὰς ὑφηγεἶται καὶ ὀνόματα βαρβαρικὰ τούτοις έκτίθεται·
μὴ ἄλλως δὲ δύνασθαι σῴζεσθαί τινα, εἰ μή τι ἅν μάθοι ταύτην τὴν
μυσταγωγίαν καὶ τὰς τοιαύτας θυσίας τ῵ πατρὶ τῶν ὅλων διὰ τῶν ἀρχῶν
τούτων καὶ ἐξουσιῶν προσφέρειν. Εἷναι δὲ τὸν αἰῶνα τοῦτον ἀπὸ ἀρχῶν καὶ
ἐξουσιῶν, φησί, τ῅ς κακίας ἐν ἐλαττώματι κατεσκευασμένον. Υθορὰν δὲ
ὑγηγεἶται σαρκὸς καὶ ἀπώλειαν, μόνον ψυχῶν δὲ κάθαρσιν καὶ τούτων εἰ διὰ
τ῅ς αὐτοῦ πεπλανημένης γνώσεως ἐν μυσταγωγίᾳ κατασταἶεν. Καὶ οὕτως
ἄρχεται τῶν Γνωστικῶν καλουμένων ἡ ἀρχή. Μὴ εἷναι δὲ τὸν νόμον θεοῦ,
ἀλλὰ ἀριστερ᾵ς δυνάμεως ἔφασκε, μήτε προφήτας ἐξ ἀγαθοῦ θεοῦ ὑπάρχειν,
ἀλλὰ ἑτέρας καὶ ἑτέρας δυνάμεως. Καὶ ὡς βούλεται ἑκάστῳ ὁρίζεται· τὸν μὲν
νόμον τινός, Δαυὶδ δὲ ἄλλης, ἨσαἹαν ἑτέρας, Ἰεζεκιὴλ πάλιν ἑτέρας, καὶ
ἕκαστόν τινα τῶν προφητῶν μιᾶ ἀρχῆ ἀνατίθεται. Εἷναι δὲ τούτους ἅπαντας
ἐκ τ῅ς ἀριστερ᾵ς δυνάμεως καὶ ἔξω τοῦ πληρώματος, πάντα δὲ πιστεύοντα τῆ
παλαιᾶ διαθήκῃ θάνατον ὑπέχειν.
5. Ἀνατρέπεται δὲ τοῦτο τὸ δόγμα ἀπ΄ αὐτ῅ς τ῅ς ἀληθείας. Εἰ γὰρ αὐτὸς
εἴη ἡ δύναμις τοῦ θεοῦ ἡ μεγάλη καὶ τὸ σὺν αὐτ῵ πορνίδιον τὸ πνεῦμα τὸ
ἅγιον ὡς αὐτός φησι, φησάτω τί τὸ ὄνομα τ῅ς δυνάμεως ἥ τίνι τ῵ λόγῳ τὸ
ἐπίθετον τῆ μὲν γυναικὶ ἐφηύρατο, ἑαυτ῵ δὲ οὐδὲν τὸ παράπαν· πῶς δὲ ἐν
χρόνῳ τινὶ εὑρίσκεται κατὰ διαδοχὴν τὸ χρεὼν ἐπὶ τ῅ς Ῥωμαίων ἀποδούς, ὅτε
ἐν μέσῃ τῶν Ῥωμαίων πόλει ὁ τάλας καταπεσὼν τέθνηκεν· τίνι <δὲ> τ῵ λόγῳ ὁ
Πέτρος ἀπεφήνατο, αὐτὸν μὴ κλ῅ρον μὴ μερίδα ἔχειν ἐν τ῵ μέρει τ῅ς
θεοσεβείας· πῶς δὲ δύναται ὁ κόσμος θεοῦ ἀγαθοῦ μὴ ὑπάρχειν, ὁπότε ἐξ
αὐτοῦ πάντες οἱ ἀγαθοὶ ἐξελέγησαν· πῶς δὲ ἀριστερὰ εἴη δύναμις ἡ ἐν νόμῳ
καὶ ἐν προφήταις λαλήσασα,
la que proclamó anticipadamente la venida de Cristo <de parte> del Dios bueno y
prohíbe todas las cosas malas, sería una ‚potencia del lado izquierdo‛? ¿Cómo no
habría de existir una sola Divinidad y el Espíritu del Nuevo y del Antiguo
Testamento no ser el mismo, cuando el Señor dijo: ‚No vine para abolir la Ley, sino
para cumplirla‛?15 Y para demostrar que la Ley fue anunciada por Él y entregada
por medio de Moisés pero que la gracia evangélica fue proclamada a través de Él
mismo y de su presencia encarnada, dijo a los judíos: ‚Si creyerais a Moisés,
creeríais también en Mí, pues aquel escribió acerca de Mí‛. 16 Y hay muchos otros
argumentos para refutar el delirio del charlatán. ¿Cómo podrían las indecencias ser
vivificantes – a no ser que uno tuviese la manera de pensar de los demonios –
cuando en el mismo Evangelio el propio Señor, respondiendo a los que le decían:
‚Si así es la situación del hombre y de la mujer, no conviene casarse‛ 17, les dijo:
‚No todos reciben esto, pues hay eunucos, los que se castraron a sí mismos por el
Reino de los Cielos‛18, y demostró que el abstenerse por naturaleza de la unión
conyugal es el don del Reino de los Cielos? De nuevo, en otro lugar dice con
respecto al matrimonio venerable – al que el mismo Simón ha corrompido
vergonzosamente buscando satisfacer su propia concupiscencia – ‚A los que Dios
unió, no los separe el hombre‛.19

6. Una vez más, ¿cómo puede ser que el chapucero se refute a sí mismo
ignorando su propia charlatanería, como desconociendo las cosas que dijo antes?
Pues dijo que los ángeles han sido creados por él a través de su Énnoia, pero en
contrapartida decía que se había transformado en cada cielo a fin de ocultarse de
ellos en su descenso. Entonces se ocultó por temor; ¿por qué habría de temer el
delirante los ángeles que él mismo hizo? ¿Cómo no ha de ser hallado entre los
sensatos uno que refute por completo su siembra del error, cuando la Escritura
dice: ‚En el principio hizo Dios el cielo y la tierra‛?20 De acuerdo con esta idea el
Señor dice en el Evangelio con respecto del propio Dios y Padre: ‚Padre, Señor del
cielo y de la tierra‛.21 Pues bien, si el Dios y Padre de nuestro Señor Jesucristo es el
creador del cielo y de la tierra, todas las cosas dichas por el calumniador Simón no
tienen fundamento – que el mundo fue creado de modo deficiente por los ángeles
y todas las demás – las cuales el charlatán, hablando a tontas y a locas de los seres
espirituales, enseñó al mundo e introdujo el embuste en algunos, aquellos que
fueron engañados por él.

7. Todas las cosas que he mencionado resumidamente con respecto a esta


secta bastarán a los lectores para llegar a una declaración de verdad y de curación,
y para refutación de los que tratan de perjudicar a los ignorantes por medio de tal
bestial corrupción. Habiendo roto bastante sus dardos venenosos, lo dejaré de lado
y pasaré a la refutación de otra secta.
ἥτις περὶ τ῅ς ἐλεύσεως τοῦ Φριστοῦ <ἀπὸ τοῦ> ἀγαθοῦ θεοῦ προκεκήρυχεν καὶ
τὰ φαῦλα πάντα ἀπαγορεύει· πῶς δὲ οὐκ ἅν εἴη μία θεότης καὶ τὸ αὐτὸ πνεῦμα
καιν῅ς καὶ παλαι᾵ς διαθήκης, ὁπότε ὁ κύριος εἷπεν «οὐκ ἦλθον καταλῦσαι τὸν
νόμον, ἀλλὰ πληρῶσαι»; Καὶ ἵνα δείξῃ ὅτι ὁ νόμος ὑπ΄ αὐτοῦ κατηγγέλη καὶ
διὰ Μωυσέως ἐδωρήθη, ἡ δὲ εὐαγγελικὴ χάρις δι΄ ἑαυτοῦ καὶ τ῅ς ἐνσάρκου
παρουσίας κεκήρυκται, ἔλεγε τοἶς Ἰουδαίοις «εἰ ἐπιστεύετε Μωυσῆ, καὶ ἐμοὶ ἅν
ἐπιστεύετε· ἐκεἶνος γὰρ περὶ ἐμοῦ ἔγραψεν». Καὶ ἄλλα πολλὰ ἔστιν πρὸς
ἀντίθεσιν τ῅ς τοῦ γόητος ληρολογίας· πῶς δὲ ἔσται τὰ αἰσχρὰ ζωτικά, εἰ μή τι
ἅν δαιμόνων εἴη τὸ φρόνημα, ὁπότε αὐτὸς ὁ κύριος λέγει ἐν τ῵ εὐαγγελίῳ
πρὸς τοὺς λέγοντας αὐτ῵ «εἰ οὕτως ἡ αἰτία τοῦ ἀνδρὸς καὶ τ῅ς γυναικός, οὐ
συμφέρει γαμ῅σαι»· ὁ δὲ πρὸς αὐτοὺς ἔφη «οὐ πάντες τοῦτο χωροῦσι· εἰσὶ γὰρ
εὐνοῦχοι, οἵτινες εὐνούχισαν ἑαυτοὺς διὰ τὴν βασιλείαν τῶν οὐρανῶν» καὶ
ἔδειξεν ὡς τὸ φύσει ἀπέχεσθαι συζυγίας βασιλείας οὐρανῶν ἐστι τὸ δῶρον.
Πάλιν δὲ ἐν ἄλλῳ τόπῳ λέγει κατὰ τὸν σεμνὸν γάμον, ὃν αὐτὸς ὁ ΢ίμων
παραφθείρων αἰσχρῶς μεθοδεύει τὴν ἑαυτοῦ ἐπιθυμίαν, ὅτι «οὓς ὁ θεὸς
συνέζευξεν, ἄνθρωπος μὴ χωριζέτω».
6. Πῶς δὲ πάλιν ὁ πλάνος ἐπιλαθόμενος τ῅ς ἰδίας ληρῳδίας ἑαυτὸν
ἐλέγχει, ὥσπερ ἀγνοῶν ἃ προλέγει; Υήσας γὰρ ὅτι ὑπ΄ αὐτοῦ γεγόνασιν οἱ
ἄγγελοι διὰ τ῅ς αὐτοῦ Ἐννοίας, πάλιν ἔλεγεν μεταμορφοῦσθαι καθ΄ ἕκαστον
οὐρανόν, ὅπως λάθοι τοὺς αὐτοὺς ἐν τ῵ κατιέναι. Ἄρα δεδιὼς ἐλάνθανε, καὶ
πῶς δέδιεν ὁ ληρολόγος οὓς αὐτὸς ἐποίησεν ἀγγέλους; Πῶς δὲ οὐ πάντῃ
εὐθυέλεγκτος αὐτοῦ τοἶς συνετοἶς ἡ ὑποσπορὰ τ῅ς πλάνης εὑρεθήσεται, ὁπότε
«ἐν ἀρχῆ ἐποίησεν ὁ θεὸς τὸν οὐρανὸν καὶ τὴν γ῅ν» φησὶν ἡ γραφή; Καὶ
συνᾳδόντως τούτῳ τ῵ λόγῳ ὁ κύριος ἐν τ῵ εὐαγγελίῳ φησὶν ὡς πρὸς τὸν θεὸν
καὶ πατέρα τὸν ἴδιον «πάτερ, κύριε τοῦ οὐρανοῦ καὶ τ῅ς γ῅ς». Εἰ τοίνυν ποιητὴς
οὐρανοῦ καὶ γ῅ς ὑπάρχει ὁ θεὸς ὁ πατὴρ τοῦ κυρίου ἡμῶν Ἰησοῦ Φριστοῦ,
μάτην τὰ πάντα τ῵ συκοφάντῃ ΢ίμωνι εἴρηται, τὸ ὑπὸ ἀγγέλων τὸν κόσμον ἐν
ἐλαττώματι γεγεν῅σθαι καὶ τὰ ἄλλα πάντα, ὅσα δαιμονῶν ὁ πλάνος τ῵ κόσμῳ
παραλαλῶν εἰσηγήσατο καὶ ἀπάτην τισὶν ἐνεποίησεν τοἶς ὑπ΄ αὐτοῦ
ἠπατημένοις.
7. Καὶ ταῦτά μοι ἐν ἐπιτομῆ πρὸς τὴν τούτου αἵρεσιν εἰρημένα ἀρκέσει
τοἶς ἐντυγχάνουσιν εἰς πρόφασιν ἀληθείας τε καὶ ἰάσεως καὶ εἰς ἔλεγχον τῶν
διὰ τ῅ς τοιαύτης θηριώδους φθορ᾵ς πειρωμένων ἀδικεἶν τοὺς ἀγνοοῦντας.
Ὑπερβήσομαι δὲ καὶ ἐφ΄ ἑτέρας πάλιν βαδιοῦμαι αἱρέσεως ἔλεγχον, τούτου
τὴν ἰοβολίαν ἱκανῶς συντρίψας.
Pues en él hay inconstancia e incertidumbre, se reviste del nombre de Cristo
pero su manera es la de un charlatán, como la inmundicia reptilesca que sale de los
abortos de los huevos estériles de áspides y de otras serpientes; como dice el
profeta: ‚Incubaron huevos de {spides, y el que haya de comer de sus huevos los
hallar{ estériles, y en su interior un basilisco‛.22 Pero, queridos, habiendo golpeado
[a Simón] con las palabras de la verdad y suprimido su perjuicio por el poder de
Cristo avancemos, como dije, a lo que sigue.

Contra Menandro, segundo desde la venida de Cristo, pero el vigésimo


segundo de la serie.

1. A continuación, a esta secta le siguió un tal Menandro, el cual provenía de


los samaritanos y se hizo discípulo de este Simón por un tiempo. De manera
semejante, también él decía que el mundo había sido creado por ángeles, y que él
mismo era el poder de Dios que había sido enviado desde lo alto. Este urdió un
embuste mayor que el de su predecesor para engaño de los hombres; decía que él
había sido enviado para salvación, es decir, para reunir a algunos e introducirlos
en su conocimiento secreto a fin de que no fueran dominados por los ángeles que
habían hecho el mundo, por los principados y las autoridades. Entretejió todas sus
[ideas] de forma similar a las de su maestro, no se apartó de la brujería y de las
demás hechicerías, y no cambió en nada esta enseñanza salvo que decía que él era
el más importante, más bien que el maestro que había existido antes de él.

2. Pero Menandro cayó en el mismo error en el que también cayó su maestro


y, al caer vencido, será derribado por las mismas palabras de la refutación de la
verdad. Pues este murió y su secta fue destruida casi por completo. La dejaré a un
lado y, pasando a otra, seguiré con el propósito de la obra. Los antiguos contaban
una fábula: que en cada uno de los templos de los ídolos construidos en Egipto
juntaban muchas áspides en un jarrón de cerámica y lo enterraban en los cimientos
de las cuatro esquinas, y si alguna resultaba ser más fuerte que las demás, atacaba
a las otras y se las comía. Al quedarse sola y no obtener más alimento se volvía y,
comenzando a devorarse desde su cola, se comía hasta más o menos la mitad del
cuerpo. Así quedaba no una serpiente entera, sino media serpiente, por lo cual la
llamaron ‚aspidogorgona‛. De suerte que, aunque entendamos que en la
antigüedad existía esto, ahora no se puede encontrar, sino que ha desaparecido.
Así también esta secta completamente desintegrada fue refutada por nosotros,
pero desapareció por el poder de Cristo. Pasémosla por alto, queridos, y
avancemos a lo que sigue.
Ἔστιν γὰρ ἐν αὐτ῵ μεταβολὴ καὶ ἐνδοιασμός, πλάνου μὲν ὄντος αὐτοῦ
μορφὴν δὲ ὀνόματος Φριστοῦ ἐνδυσαμένου, ὡς ἡ τῶν ἐκτρωμάτων ἑρπετώδης
ἐξ οὐρίων Ὠῶν ἀσπίδων κυϊσκομένη φθορὰ καὶ ἄλλων ἐχιδνῶν, ὥς φησιν ὁ
προφήτης «Ὠὰ ἀσπίδων ἔρρηξαν, καὶ ὁ μέλλων τῶν Ὠῶν αὐτῶν φαγεἶν ηὗρεν
οὔριον καὶ ἐν αὐτ῵ βασιλίσκον». Ἀλλὰ τῆ δυνάμει ὡς ἔφην τοῦ Φριστοῦ τοῦτον
παίσαντες διὰ τῶν τ῅ς ἀληθείας λόγων καὶ τὴν αὐτοῦ λύμην ἀφανίσαντες ἐπὶ
τὰς ἑξ῅ς ἴωμεν, ἀγαπητοί.

Κατὰ Μενάνδρου, β ἀπὸ τ῅ς τοῦ Φριστοῦ παρουσίας, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας


κβ.

1. Σαύτῃ καθεξ῅ς συνέπεται Μένανδρός τις, ὃς ἀπὸ ΢αμαρειτῶν


ὁρμώμενος ἐγένετο μαθητεύων τούτῳ τ῵ ΢ίμωνι ἐν χρόνῳ τινί. Ὁμοίως δὲ
ἔλεγεν καὶ αὐτὸς τὸν κόσμον γεγονέναι ὑπὸ ἀγγέλων, ἑαυτὸν δὲ ἔλεγεν
ἄνωθεν δύναμιν θεοῦ καταπεπέμφθαι. Μείζονα δὲ κυβείαν οὗτος ὑπὲρ τὸν
πρότερον ἐργασάμενος πρὸς ἀπάτην τῶν ἀνθρώπων ἔλεγεν ἑαυτὸν
πεπέμφθαι εἰς σωτηρίαν, δ῅θεν εἰς τὸ συναγαγεἶν τινὰς εἰς τὸ ἑαυτοῦ
μυστήριον διὰ τὸ μὴ ὑπὸ τῶν τὸν κόσμον πεποιηκότων ἀγγέλων καὶ ἀρχῶν καὶ
ἐξουσιῶν κατακυριευθ῅ναι. Ὅμοια δὲ τ῵ ἑαυτοῦ διδασκάλῳ τὰ πάντα
συνυφαίνων καὶ γοητείαις καὶ ταἶς ἄλλαις μαγγανείαις οὐ διέλειπεν, οὐδὲν δὲ
διήλλαττε τῆ διδασκαλίᾳ ἀλλ΄ ἥ μόνον ὅτι ἑαυτὸν ἔλεγε μείζονα μ᾵λλον ἥ τὸν
πρὸ αὐτοῦ ὄντα αὐτοῦ διδάσκαλον.
2. Σ῵ δὲ αὐτ῵ ἐλαττώματι ᾧ καὶ ὁ αὐτοῦ διδάσκαλος περιέπεσε καὶ
αὐτὸς ἁλοὺς διὰ τῶν αὐτῶν τοῦ ἐλέγχου τ῅ς ἀληθείας λόγων ἀνατραπήσεται.
Ἀνετράπη γὰρ οὗτος καὶ ἔληξεν ἡ αὐτοῦ αἵρεσις ὡς ἐπὶ τὸ πλεἶστον.
Ὑπερβήσομαι δὲ καὶ ἐφ΄ ἑτέραν πάλιν προκόπτων τῆ ὑφηγήσει ἐλεύσομαι. Σ῵
γὰρ ὄντι οἱ παλαιοὶ ἱστοροῦσι μῦθον, ὡς ἐκ πολλῶν ἀσπίδων συνηγμένων ἐν
ἄγγει ἑνὶ ὀστρακίνῳ καὶ κατατεθεισῶν ἐν τοἶς θεμελίοις τῶν τεσσάρων
γωνιῶν ἑκάστου τεμένους τῶν ἐν Αἰγύπτῳ οἰκοδομηθέντων εἰδώλων, [καὶ] εἴ
τις τούτων ισχυροτέρα ηὕρηται παρὰ τὰς ἄλλας, ἐπελθοῦσα ταἶς ἑτέραις
κατέφαγε· μείνασα δὲ καθ΄ ἑαυτὴν καὶ τροφ῅ς μὴ εὐποροῦσα, στραφεἶσα αὕτη
καὶ ἀπὸ τ῅ς κέρκου αὐτ῅ς ἐσθίειν ἀρξαμένη ἕως μέρους τινὸς τοῦ σώματος
κατἐφαγε· καὶ οὕτως ἔμεινεν οὐκέτι τελεία, ἀλλὰ ἥμισυ ὑπάρχουσα ἑρπετοῦ.
Διὸ καὶ ἀσπιδογοργόνα ταύτην ἐκάλεσαν, ὥστε νοεἶν ἡμ᾵ς τὸ παλαιὸν μὲν
εἷναι τοῦτο, νῦν δὲ μηκέτι τοῦτο εὑρισκόμενον, ἀλλὰ ἠφανίσθαι· ὡς καὶ αὕτη
παντελῶς ἀπολομένη ἔχει μὲν παρ΄ ἡμῶν τὴν ἀντιλογίαν, αὐτὴ δὲ διὰ τ῅ς
δυνάμεως Φριστοῦ ἠφάνισται. Καὶ ταὺτην δὲ ὑπερβάντες ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς ἴωμεν,
ἀγαπητοί.
Contra Saturnilo, tercera [secta] desde la venida del Señor, pero vigésima
tercera de la serie.

1. Después de este se levantó un tal Saturnilo, y él tomó sus principios de


allí, quiero decir de Menandro y de los anteriores. Habitó en Siria, esto es, en
Antioquía, que está cerca de Dafne, y aportó a este mundo una gran cantidad del
arte y la práctica del error. Pues estos dos – Basílides y Saturnilo – eran
compañeros de estudios. Basílides marchó hacia Egipto y allí predicó las
tenebrosas doctrinas del abismo de su error, pero Saturnilo permaneció en el lugar
antes mencionado declarando, al igual que Menandro, que el mundo había sido
creado por los ángeles. Decía que hay un Padre ininteligible, el mismo que ha
hecho las potencias, los principados y las autoridades, pero los ángeles se
separaron de la Potencia de lo alto y siete de ellos crearon el mundo y las cosas que
hay en él; el mundo fue asignado por partes a cada ángel. 23 Estos mismos ángeles
se reunieron y determinaron de común acuerdo hacer al hombre según la forma de
la imagen luminosa que descendió desde arriba, a la cual, al no ser capaces de
retener la imagen que habían visto debido a que desapareció repentinamente,
quisieron imitar. Y el hombre – dice – fue plasmado por ellos por ninguna otra
razón más que por tal motivo: puesto que la misma luz que había descendido
desde lo alto produjo cierto estímulo en aquellos ángeles, a causa de su deseo de la
semejanza de lo alto, se esforzaron por hacer el modelo del hombre. Así pues, se
enamoraron de la luz de lo alto y fueron retenidos por el deseo y el placer que
sentían por ella cuando apareció y luego desapareció de su vista; al enamorarse de
ella y no ser capaces de satisfacer su apasionado deseo debido a que la misma luz
desapareció repentinamente, el charlatán representa a los ángeles diciendo:
‚Hagamos al hombre a imagen y semejanza‛, mutilando lo dicho en el Génesis por
el Dios Santo: ‚<a nuestra<‛ <pero> dejando el ‚a imagen‛ para que su engaño
fuera más plausible, como si algunos hicieran la imagen de alguien y dijesen:
‚Hagamos al hombre en imagen y según una semejanza‛. Pero una vez hecho el
hombre – dice – no fueron capaces de terminarlo por completo debido a su
debilidad24, y permaneció en tierra, tirado y retorciéndose como un gusano que se
arrastra, incapaz de tenerse erguido ni de hacer alguna otra cosa, hasta que la
Potencia de lo alto descendió y, compadeciéndose de su propia imagen y
apariencia, envió piadosamente una chispa de su potencia y por medio de ella
levantó al hombre y así lo vivificó; Saturnilo afirma que esta chispa es el alma
humana. Por esta causa la chispa ha de ser absolutamente salvada, pero la
totalidad del hombre ha de perecer; lo que vino de arriba volverá a ser llevado a lo
Κατὰ ΢ατορνίλου, γ ἀπὸ τ῅ς τοῦ κυρίου παρουσίας, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας
κγ.

1. Μετὰ τοῦτον ΢ατορνἶλός τις ἀνέστη, καὶ αὐτὸς ἐκεἶθεν τὰς ἀφορμάς,
ἀπὸ Μενάνδρου φημὶ καὶ τῶν πρώην λαβών. Οὗτος πρὸς τῆ ΢υρίᾳ κατοικήσας,
τουτέστιν Ἀντιοχείᾳ τῆ πρὸς Δάφνην, πολλήν τινα τέχνην καὶ ἐμπειρίαν
πλάνης τ῵ κόσμῳ παρεισήνεγκεν. Δύο γὰρ οὗτοι ἐγένοντο συσχολασταί,
Βασιλείδης τε καὶ ΢ατορνἶλος· καὶ ὁ μὲν Βασιλείδης πρὸς τῆ Αἰγύπτῳ χωρήσας
ἐκεἶσε τὰ σκοτεινὰ αὐτοῦ τοῦ βάθους τ῅ς πλάνης κεκήρυχεν, ὁ δὲ ΢ατορνἶλος
ἐν τ῵ προειρημένῳ τόπῳ διατρίβων ὁμοίως τ῵ Μενάνδρῳ τὸν κόσμον ὑπὸ
ἀγγέλων γεγεν῅σθαι κατήγγελλεν. Ἕνα δὲ εἷναι πατέρα ἄγνωστον, τὸν αὐτόν
τε πεποιηκέναι δυνάμεις καὶ ἀρχὰς καὶ ἐξουσίας· τοὺς δὲ ἀγγέλους διεστάναι
τ῅ς ἄνω δυνάμεως, ἑπτὰ δέ τινας τὸν κόσμον πεποιηκέναι καὶ τὰ ἐν αὐτ῵· τὸν
κόσμον δὲ κατὰ μεριτείαν ἑκάστῳ ἀγγέλῳ κεκληρῶσθαι. Ὁμοῦ δὲ
συνελθόντας τοὺς αὐτοὺς ἀγγέλους ἐντεθυμ῅σθαι καὶ κοινῆ τὸν ἄνθρωπον
πεποιηκέναι κατὰ τὴν μορφὴν τ῅ς ἄνωθεν παρακυψάσης φωτειν῅ς εἰκόνος, ἣν
μὴ δυνηθέντες παρακύψασαν κατασχεἶν διὰ τὸ παραχρ῅μα ἀναδραμεἶν,
μιμήσασθαι ἠθέλησαν. Καὶ πεπλάσθαι μὲν τὸν ἄνθρωπον ὑπ΄ αὐτῶν οὐδενὸς
ἕνεκα ἀλλ΄ ἥ διὰ τοιαύτην πρόφασιν. Ἐπειδὴ γάρ, φησίν, ἄνωθεν τὸ αὐτὸ φῶς
παρακῦψαν ἐρεθισμόν τινα ἐνεποίησε τοἶς αὐτοἶς ἀγγέλοις, τούτους πρὸς
πόθον τοῦ ἄνω ὁμοιώματος ἐπιχειρ῅σαι τοῦ ἀνθρώπου τὸ πλάσμα ποι῅σαι.
Ἐπειδὴ γὰρ ἠράσθησαν τοῦ ἄνω φωτὸς πόθῳ τ῵ πρὸς αὐτὸ καὶ ἡδονῆ
κατασχεθέντες, φανέντος καὶ ἀφαντωθέντος ἀπ΄ αὐτῶν, ἐρασθέντας τε αὐτοῦ
καὶ μὴ δυνηθέντας ἐμπλησθ῅ναι τ῅ς αὐτοῦ ἐρασμιότητος διὰ τὸ ὑπὸ θ῅ξιν
ἀναπτ῅ναι τὸ αὐτὸ φῶς, τούτου χάριν εἰρηκέναι τοὺς ἀγγέλους *φησὶ]
δραματουργεἶ ὁ αὐτὸς γόης ὅτι «ποιήσωμεν ἄνθρωπον κατ΄ εἰκόνα καὶ καθ΄
ὁμοίωσιν»· παρακόψας τὸ εἰρημένον ἐν τῆ Γενέσει ὑπὸ τοῦ ἁγίου θεοῦ τὸ
«*καθ΄+ ἡμετέραν», ἐάσας <δὲ> τὸ «κατ΄ εἰκόνα», ἵνα δὴ ἔχῃ ἡ αὐτοῦ πλάνη τὴν
πιθανότητα· ὡς δ῅θεν ἄλλων μὲν ποιούντων εἰκόνα δὲ ἑτέρου λέγειν ἐν τ῵
«ποιήσωμεν ἄνθρωπον κατ΄ εἰκόνα καὶ καθ΄ ὁμοίωσιν». Γενομένου δέ, φησί,
τοῦ ἀνθρώπου διὰ τὸ αὐτῶν ἀδρανὲς μὴ δύνασθαι αὐτὸν τελεσφορ῅σαι,
κεἶσθαι δὲ καὶ σκαρίζειν χαμαὶ κείμενον δίκην σκώληκος ἕρποντος, μὴ
δύνασθαι δὲ μήτε ἀνορθοῦσθαι μήτε τι ἕτερον πράττειν, ἕως ἡ ἄνω δύναμις
παρακύψασα καὶ σπλαγχνισθεἶσα διὰ τὴν ἰδίαν αὐτ῅ς εἰκόνα τε καὶ ἰδέαν κατ΄
οἷκτον ἀπέστειλε σπινθ῅ρα τ῅ς αὐτ῅ς δυνάμεως καὶ δι΄ αὐτοῦ ἀνώρθωσε τὸν
ἄνθρωπον καὶ οὕτως ἐζωογόνησε, δ῅θεν τὸν σπινθ῅ρα ψυχὴν τὴν ἀνθρωπείαν
φάσκων. Καὶ τούτου ἕνεκα πάντως δὴ τὸν σπινθ῅ρα σωθ῅ναι, τὸ δὲ π᾵ν τοῦ
ἀνθρώπου ἀπολέσθαι· ἐν τ῵ ἄνω μὲν τὸ ἄνωθεν κατελθὸν
alto en algún momento pero lo de abajo, todo lo que fue moldeado por los
ángeles, ha de ser dejado aquí para ellos. El charlatán afirma que Cristo mismo ha
venido sólo con la figura y el aspecto de un hombre, pero que ha hecho todas las
cosas – esto es, el nacer, vivir, ser visto, sufrir – en apariencia.25

2. A partir de este falsamente llamado ‚conocimiento‛ comienza de nuevo a


añadir al abismo de su propia maldad. Tuvo su origen y ocasión a partir de Simón,
y fue acrecentado con otra extraordinaria charlatanería, la refutación de la cual
hablaremos más tarde. Saturnilo afirma, al hablar de los ángeles, que también el
dios de los judíos es uno de ellos, que este y los otros ángeles estaban apartados de
la Potencia de lo alto, y que el Salvador – contrario al parecer de las potencias
[angélicas] – fue enviado por el Padre para destrucción del dios de los judíos y
para salvación de los que fueron engatusados <por él>; son ellos – los que son de
esta secta – los que tienen la chispa del Padre de lo alto. También afirma que en el
principio fueron modelados dos hombres, uno bueno y uno malo, a partir de los
cuales surgieron las dos clases de hombres en el mundo, los buenos y los malos.
Pero puesto que los demonios ayudaban a los malvados, por este motivo el
Salvador vino, como dije, al final de los días para auxilio de los hombres buenos y
para destrucción de los malos y de los demonios. Este mismo impostor dice que el
casarse y el tener hijos son cosas que proceden de Satanás, por lo cual la mayoría
de ellos se abstienen de comer carne26 de manera que, mediante esta fingida
manera de vivir, algunos sean atraídos a su error. De nuevo, el mismo charlatán
afirma que de las profecías, algunas han sido profetizadas por los ángeles que
hicieron el mundo, y otras por Satanás, y dice que el mismo Satanás es un ángel
que se opone a los ángeles que hicieron el mundo, y en especial al dios de los
judíos.

3. Pero cada vez que el estúpido afirme estas cosas se demostrará completamente
que también él, de cierta manera, confiesa que hay un Dios y que remite el
universo a una sola y única autoridad soberana. Pues si los ángeles han hecho <al
hombre>, a su vez los ángeles han tomado el principio del ser de la Potencia de lo
alto; entonces no son ellos los causantes de la formación del hombre, sino la
Potencia de lo alto que hizo a los ángeles a partir de los cuales se ha producido la
formación del hombre. La herramienta no es la causa de las cosas hechas por
medio de ella sino el que realiza la operación a través de la herramienta por medio
de la cual es hecha la obra, como también est{ escrito: ‚¿Acaso la sierra ser{
engrandecida sin el que la mueve?‛27 y lo que sigue. De este modo vemos que la
espada no es causa del asesinato, sino el que cometió el asesinato con la espada, y
el molde no es capaz por sí mismo de hacer las cosas moldeadas, sino el que
elaboró el molde y la obra modelada. Por consiguiente, los ángeles no son los
ἀνακομισθ῅ναι χρόνοις τισί, τὸ δὲ κάτωθεν π᾵ν τὸ ὑπὸ τῶν ἀγγέλων πλασθὲν
ἐνταῦθα αὐτοἶς καταλιμπάνεσθαι. Φριστὸν δὲ καὶ αὐτὸν φάσκει ὁ γόης ἐν
σχήματι ἀνθρώπου ἐληλυθέναι καὶ ἰδέᾳ μόνῃ, τὰ πάντα δὲ [ἐν] τ῵ δοκεἶν
πεποιηκέναι, τουτέστι τὸ γεγενν῅σθαι τὸ περιπατεἶν τὸ ὀπτάνεσθαι τὸ
πεπονθέναι.
2. Ἀπὸ τούτου δὲ ἡ ψευδωνύμως καλουμένη γνῶσις ἄρχεται πάλιν
προστίθεσθαι τ῵ βυθ῵ τ῅ς αὐτ῅ς πονηρίας, ἀπὸ ΢ίμωνος μὲν λαβοῦσα τὴν
ἀρχὴν καὶ τὴν πρόφασιν, προστιθεμένη δὲ ἄλλῃ περισσοτέρᾳ φλυαρίᾳ, ὡς τὸν
ταύτης ἔλεγχον ὕστερον ἐροῦμεν. Υάσκει γὰρ οὗτος, τοὺς ἀγγέλους λέγων, καὶ
τὸν θεὸν τῶν Ἰουδαίων ἕνα ἐξ αὐτῶν εἷναι, διεστάναι δὲ τὸν αὐτὸν καὶ τοὺς
αὐτοὺς ἀπὸ τ῅ς ἄνω δυνάμεως, τὸν δὲ σωτ῅ρα ἀπεστάλθαι ἀπὸ πατρὸς παρὰ
γνώμην τῶν δυνάμεων ἐπὶ καταλύσει τοῦ θεοῦ τῶν Ἰουδαίων καὶ ἐπὶ σωτηρίᾳ
τῶν πειθομένων <αὐτ῵>· εἷναι δὲ αὐτοὺς τοὺς ταύτης τ῅ς αἱρέσεως τοὺς
ἔχοντας τὸν σπινθ῅ρα τοῦ ἄνωθεν πατρός. Δύο γὰρ πεπλάσθαι ἀπ΄ ἀρχ῅ς
ἀνθρώπους φάσκει, ἕνα ἀγαθὸν καὶ ἕνα φαῦλον· ἐξ ὧν δύο εἷναι τὰ γένη τῶν
ἀνθρώπων ἐν κόσμῳ, ἀγαθῶν τε καὶ πονηρῶν. Ἐπειδὴ δὲ οἱ δαίμονες τοἶς
πονηροἶς ἐβοήθουν, τούτου ἕνεκα ἐπ΄ ἐσχάτων τῶν ἡμερῶν ὡς προεἶπον ἦλθεν
ὁ σωτὴρ ἐπὶ βοηθείᾳ τῶν ἀγαθῶν ἀνθρώπων καὶ ἐπὶ καταλύσει τῶν πονηρῶν
καὶ τῶν δαιμόνων. Σὸ γαμεἶν δὲ καὶ τὸ γενν᾵ν ὁ αὐτὸς ἀγύρτης ἐκ τοῦ ΢αταν᾵
ὑπάρχειν λέγει, ὅθεν καὶ οἱ πλείους αὐτῶν ἐμψύχων ἀπέχονται, ὅπως διὰ τ῅ς
προσποιητ῅ς δ῅θεν πολιτείας τινὰς ἐπαγάγωνται εἰς τὴν αὐτῶν ἀπάτην. Σὰς
δὲ προφητείας φάσκει ὁ αὐτὸς πάλιν γόης τὰς μὲν ὑπὸ τῶν κοσμοποιῶν
ἀγγέλων πεπροφητεῦσθαι τὰς δὲ ὑπὸ τοῦ ΢αταν᾵. Καὶ αὐτὸν γὰρ τὸν
΢αταν᾵ν ἄγγελον φάσκει, ἀντιπράττοντα τοἶς κοσμοποιοἶς ἀγγέλοις, μάλιστα
δὲ τ῵ θε῵ τῶν Ἰουδαίων.
3. Ὅταν δὲ ταῦτα φάσκῃ ὁ κτηνώδης, πάντως που καὶ αὐτὸς δειχθήσεται
ἕνα θεὸν ὁμολογῶν καὶ ἐπὶ μίαν ἑνότητα μοναρχίας ἀνάγων τὸ π᾵ν. Εἰ γὰρ οἱ
ἀγγέλοι <τὸν ἄνθρωπον> πεποιήκασιν, ἄγγελοι δὲ πάλιν ἀπὸ τ῅ς ἄνωθεν
δυνάμεως τὸ αἴτιον ἐσχήκασι τοῦ εἷναι, ἄρα οὐκ αὐτοὶ αἴτιοι τοῦ πλάσματος
τοῦ ἀνθρώπου, ἀλλὰ ἡ ἄνωθεν δύναμις ἡ τοὺς ἀγγέλους ποιήσασα, ἐξ ὧν καὶ
ἡ πλάσις τοῦ ἀνθρώπου συνέστηκε. Καὶ γὰρ οὐκ αἴτιον τὸ ἐργαλεἶον τῶν ὑπ΄
αὐτοῦ γινομένων, ἀλλὰ ὁ ἐνεργῶν τὸ ἐνέργημα διὰ τοῦ ἐργαλείου δι΄ οὗ τὸ
ἔργον γίνεται, ὡς καὶ γέγραπται «μὴ δοξασθήσεται πρίων ἄνευ τοῦ ἕλκοντος
αὐτόν» καὶ τὰ ἑξ῅ς. Οὕτω δὲ ὁρῶμεν ὅτι οὔτε ἡ μάχαιρα αἰτία τοῦ φόνου, ἀλλὰ
ὁ τῆ μαχαίρᾳ τὸν φόνον ἐπιχειρήσας καὶ οὐ τὸ κηροπλαστεἶον δύναται δι΄
ἑαυτοῦ ποιεἶν τὰ πλασσόμενα, ἀλλὰ ὁ τὸ κηροπλαστεἶον καὶ τὸ πλάσμα
ἐργασάμενος. Οὐκοῦν οὐδὲ οἱ ἄγγελοι
causantes sino el que hizo los ángeles, aunque <no> les había mandado hacer un
hombre. O bien Saturnilo condena la ignorancia de la Potencia de lo alto y el
desconocimiento de las cosas que habrían de ser realizadas contra su voluntad, o
bien dice que fue con su complacencia, con un fin útil, que los ángeles han hecho al
hombre, del cual quería disponer la [Potencia] que hizo a los ángeles, y que les
ordenó no terminar la empresa, esto es, la formación del hombre, como comprende
su artificio fabuloso.

4. En efecto, hay que preguntarle a su vez al fabulador: ¿Sabía la Potencia de


lo alto lo que *los {ngeles+ iban a hacer? ‚Sí‛, dice. Pues bien, si sabía, entonces ella
lo ha hecho y no ellos; y si sabía pero no quería, sino que aquellos realizaron la
obra contra su parecer, ¿por qué razón no se los impidió? En el primer caso, si fue
impotente para impedirlo cometió un error, porque estableció en su contra a los
ángeles que creó para su propia provocación; el segundo caso es que, siendo capaz,
no lo impidió sino que colaboró en la malvada obra llevada a cabo por los ángeles.
Pero si no colaboró y aunque hubiera querido no hubiera sido capaz de impedirlo,
habría una gran debilidad en aquella que hubiera querido [impedirlo] y no hubiera
sido capaz, y el tropel de ángeles creado por ella sería más fuerte que la que es la
causa misma de los ángeles creados. El fundamento de la secta es derribado por
completo, cayendo más bien por incoherencia y no por verdad. Si lo sabía, pero por
necesidad hizo a aquellos que <habrían> de hacer lo que no es lícito en contra de su
voluntad, se incurrirá de nuevo en otro defecto y, según el razonamiento de
Saturnilo, en la Potencia de lo alto no se encontrará una plenitud. Continuemos
aun preguntándole: Dinos, oh tú, que espiaste a través de las puertas (de este
modo me burlaré de tu charlatanería) y al espiar viste cómo fueron creados los
ángeles y entonces observaste cómo confeccionaban el modelo humano, y
descubriste la industria de la Potencia de lo alto: ¿los ángeles sabían o ignoraban
qué estaban formando? Si lo ignoraban, ¿eran obligados por alguien a realizarlo en
la ignorancia? ‚No‛, dice, ‚no lo ignoraban, sabían lo que habían de hacer‛. La
Potencia de lo alto, ¿sabía que los ángeles iban a realizar esto, o lo ignoraba? ‚No lo
ignoraba‛. ¿Los hizo para que llevaran esto a cabo, o no? ‚No‛, dice, ‚solamente
los hizo, pero estos emprendieron la realización de la formación del hombre en
contra de *la voluntad de+ la Potencia de lo alto‛. Por consiguiente, los ángeles
sabían pero – de acuerdo a tu palabra, ¡oh, el más estúpido de todos los hombres! –
la Potencia de lo alto lo ignoraba. La constitución de los hombres será el origen, y
los ángeles responsables de esta lo sabían, pero la Potencia que hizo a los ángeles
lo ignoraba. Sería tonto y absurdo que la obra fuera más perfecta que el artesano, y
el Artesano más débil que los ángeles creados por él, los que son causantes de la
formación humana. De suerte que obligadamente reconocerías que es necesario
atribuir el universo al mismo creador, el Uno, y a la única autoridad soberana.
αἴτιοι, ἀλλ΄ ὁ τοὺς ἀγγέλους ποιήσας, εἰ καὶ <μὴ> ἦν παραγγείλας αὐτοἶς τοῦ
[μὴ] ποι῅σαι ἄνθρωπον. Ἢ γὰρ καταψηφίζεται τ῅ς ἄνω δυνάμεως ἄγνοιαν καὶ
ἀγνωσίαν τῶν μελλόντων ἔσεσθαι, παρὰ τὸ αὐτ῅ς θέλημα έπιτελουμένων, ἥ
εὐδοκίᾳ τῆ ἑαυτ῅ς τοὺς ἀγγέλους πεποιηκέναι πρὸς τὸ χρήσιμον τὴν
κατασκευὴν τοῦ ἀνθρώπου, οὗ ἤθελε κατασκευάζειν ποιήσασα τοὺς ἀγγέλους,
καὶ μὴ ἐντειλαμένη τοῦ [μὴ] ἐπιτελέσαι τὸ ἐπιχείρημα τουτέστι τοῦ ἀνθρώπου
τὸ πλαστεἶον, ὡς ἡ αὐτοῦ μυθώδης τεχνουργία περιέχει.
4. Ἢ οὐκοῦν πάλιν τὸν μυθολόγον ἐρωτητέον· ᾔδει ἡ ἄνω δύναμις ὅ τι
μέλλουσι πράττειν; Ναί, φησίν. Ἄρα γοῦν εἰ ᾔδει, αὐτὴ πεποίηκε καὶ οὐκ αὐτοί·
εἰ δὲ ᾔδει μὲν οὐκ ἤθελε δέ, παρὰ δὲ τὴν αὐτ῅ς γνώμην ἐπεχείρησαν τὸ
ἐπιχείρημα αὐτοί, τίνι τ῵ λόγῳ οὐ κεκώλυκεν; Εἰ δὲ αδυνάτως ἔσχεν τοῦ
κωλῦσαι, πρώτη φαυλότης, ὅτι καθ΄ ἑαυτ῅ς τοὺς ὑπ΄ αὐτ῅ς γεγονότας
ἀγγέλους εἰς ἀντίθεσιν ἑαυτ῅ς καὶ παροξυσμὸν κατεσκεύασε, δεύτερον δέ, ὅτι
δυναμένη οὐκ κεκώλυκεν, ἀλλὰ συνήργησεν εἰς τὸ πονηρὸν ἔργον τὸ ὑπὸ τῶν
ἀγγέλων γεγενημένον. Εἰ δὲ οὐ συνήργησε καὶ βουληθεἶσα οὐκ ἠδυνήθη
κωλῦσαι, πολλή τις ἀσθένεια ἐν τῆ θελησάσῃ καὶ μὴ δυνηθείσῃ, καὶ μ᾵λλον
ἰσχυρότερον εἴη τὸ ὑπ΄ αὐτ῅ς γενόμενον τῶν ἀγγέλων στἶφος ἥ αὐτὴ ἡ αἰτία
οὖσα τῶν ὑπ΄ αὐτ῅ς γεγονότων ἀγγέλων. Ἐξ ἅπαντος τοίνυν ἁλίσκεται ἡ τ῅ς
αἱρέσεως ὑπόθεσις ἀσυστασίᾳ μ᾵λλον περιπίπτουσα καὶ οὐκ ἀληθείᾳ. Εἰ δὲ
ἐγίνωσκε μέν, ἀνάγκῃ δὲ ἐποίει τούτους ὃ μὴ θέμις ἐστὶ <μέλλοντας> πράττειν
παρὰ τὸ αὐτ῅ς βούλημα, ἐλαττώσει ἑτέρᾳ περιπεσεἶται πάλιν καὶ οὐδὲ ἓν
πλήρωμα εὑρεθήσεται ἐν τῆ ἄνω δυνάμει κατὰ τὸν αὐτοῦ λόγον. Ἔτι δὲ
προσθείημεν αὐτὸν ἐρωτῶντες· λέγε ἡμἶν, ὦ οὗτος, ὁ διὰ θυρίδων παρακύψας
(ἵνα οὕτως χλευάσω τὴν σοῦ ληρῳδίαν) καὶ ἐν τ῵ παρακύπτειν σκοπήσας ὡς
ἐκτίσθησαν οἱ ἄγγελοι καὶ τὴν ὑπ΄ αὐτῶν περὶ τὸ ἀνθρώπινον πλάσμα
τεχνουργίαν τότε κατοπτεύσας καὶ τ῅ς ἄνωθεν δυνάμεως ἐξιχνεύσας τὴν
μηχανοποιίαν, ᾔδεισαν οὗτοι τί πλάσσουσιν ἥ ἠγνόουν; ἀγνοοῦντες δὲ ὑπὸ
τίνος ἠναγκάζοντο τὸ ἐν ἀγνωσίᾳ ἐπιτελεἶν; Οὐχί, φησίν, οὐκ ἠγνόουν·
ᾔδεισαν γὰρ ὃ ἔμμελον πράττειν. Ἡ τοίνυν ἄνωθεν δύναμις ᾔδει τούτους τοῦτο
μέλλοντας ἐπιχειρεἶν ἥ ἠγνόει; Οὐκ ἠγνόει. Ἐποίησεν οὖν αὐτοὺς ἵνα τοῦτο
πράξωσιν ἥ μή; Οὐχί, φησίν· ἐποίησε γὰρ αὐτοὺς μόνον, οὗτοι δὲ παρὰ τὴν ἄνω
δύναμιν ἐπεχείρησαν πρὸς τὸ ποι῅σαι πλάσμα. Οὐκοῦν οὗτοι μὲν ᾔδεισαν,
ἐκείνη δὲ ἡ ἄνω δύναμις ἠγνόει κατὰ τὸν σοῦ λόγον, ὦ πάντων ἀνθρώπων
ἀβέλτερε. Καὶ ἔσται μὲν ἡ τῶν ἀνθρώπων κατασκευὴ σύστασις καὶ οἱ αἴτιοι
ταύτης ἄγγελοι ἐν γνώσει, ἡ δὲ τοὺς ἀγγέλους ποιήσασα δύναμις ἐν ἀγνωσίᾳ.
Ληρῶδες δ΄ ἅν εἴη τοῦτο καὶ ἠλίθιον, ὅτι μ᾵λλον ἐντελέστερον τὸ ἔργον τοῦ
τεχνίτου καὶ ὁ τεχνίτης ἀδρανέστερος τῶν ὑπ΄ αὐτοῦ γενομένων ἀγγέλων,
αἰτίων ὄντων τ῅ς ἀνθρωπείας συστάσεως. Ὥστε οὖν ἐξ ἅπαντος ἀνάγκῃ
ὁμολογήσειας ἅν ἐπὶ τὸν αὐτὸν ποιητὴν τὸν ἕνα καὶ ἐπὶ τὴν μίαν μοναρχίαν
<δεἶν> τὸ π᾵ν ἄγειν.
5. Pues Dios Padre hizo al hombre y a todas las cosas según su propia buena
voluntad y no los ángeles, ni se ha hecho algo según el consejo de los ángeles. Al
decir Dios: ‚Hagamos al hombre‛ dijo ‚a nuestra imagen‛, no ‚a imagen‛
solamente. Convocó a su Palabra y Unigénito como co-creador en su creación,
como es también el pensamiento inspirado de los fieles, que surge de la verdad, y
como el mismo mandato de la verdad. En muchos otros [escritos] hicimos
confesión claramente y en extenso acerca de esto, que el Padre convocó al Hijo, por
medio de quien hizo todas las demás cosas, para co-crear al hombre. Y diría que no
convocó solamente al Hijo, sino también al Espíritu Santo: ‚Por la palabra del
Señor fueron extendidos los cielos, y toda la potencia de ellos por el Espíritu de su
boca‛.28 Ya sea que lo quiera o no (me refiero a Saturnilo, el fundador de esta
secta), se verá forzado absolutamente a reconocer que Dios es uno, Dios y Señor,
que es autor y creador del universo a la vez que del hombre. Será desacreditado
por todos los medios como calumniador, no sólo por la opinión acerca de los
profetas sino también por la vil acusación respecto del venerable matrimonio.
Precisamente nuestro mismo Señor Jesucristo lo expone claramente en el
Evangelio, y dice en concordancia con el profeta: ‚Pues bien, aquí estoy, el que
habla en los profetas‛, y de nuevo: ‚Mi Padre hasta ahora trabaja, y yo también
trabajo‛.29 Pero para mostrar qué trabajo hacen Él y su Padre declaró, hablando a
los que le preguntaban si estaba bien divorciarse de la mujer por cualquier motivo:
‚¿Cómo est{ escrito? Cuando Dios hizo al hombre, varón y hembra los hizo‛ 30, y
de nuevo, en el versículo siguiente: ‚Por esta razón, dejar{ el hombre a su padre y
a su madre y se unir{ a su mujer, y los dos ser{n una sola carne‛ 31, y enseguida
agregó diciendo: ‚Aquello que Dios unió, no lo separe el hombre‛.32 Así, el
Salvador enseña de manera concluyente que el Dios de todas las cosas es el creador
de los hombres, y es Su Padre.

Y porque el matrimonio no es una cosa de Satanás sino que procede de Dios,


el Señor dice en primer lugar: ‚Aquello que Dios‛ afirma, ‚unió, no lo separe el
hombre‛; luego el santo apóstol *exhorta+: ‚Honroso sea el matrimonio y el lecho
sin mancha‛.33 A las viudas les da un mandamiento de similar naturaleza al decir
por medio de Timoteo: ‚No admitas viudas m{s jóvenes; pues después de que sus
deseos sensuales las hacen rebelarse contra Cristo, quieren casarse‛34, y a
continuación: ‚Que se casen, que tengan hijos, que dirijan la casa‛ 35, estableciendo
una ley infranqueable que procede de Dios y ha sido solemnemente otorgada a los
hombres.

6. Acerca de sus calumniosas conjeturas contra las profecías de Dios – como


que no provienen de Dios – hay muchísimo para decir. Como el mismo Unigénito
dice al proclamar que el mundo es suyo, en principio declara respecto de ellas:
5. Καὶ γὰρ ὁ θεὸς ὁ πατὴρ ἐποίησε τὸν ἄνθρωπον καὶ πάντα κατὰ τὴν
ἰδίαν εὐδοκίαν καὶ οὐχ οἱ ἄγγελοι, οὐδὲ κατὰ τὴν τῶν ἀγγέλων συμβουλίαν τι
γέγονεν. Ἐν τ῵ γὰρ εἰπεἶν τὸν θεὸν «ποιήσωμεν ἄνθρωπον», «κατ΄ εἰκόνα
ἡμετέραν» εἷπεν, καὶ οὐ «κατ΄ εἰκόνα» μόνον. ΢υνεκάλει γὰρ εἰς τὴν ἑαυτοῦ
δημιουργίαν συνδημιουργὸν τὸν αὐτοῦ Λόγον καὶ μονογεν῅, ὡς ἔχει καὶ ἡ ἐξ
ἀληθείας ὁρμωμένη πιστῶν ἔννοια καὶ αὐτὸ τὸ τ῅ς ἀληθείας ἀκρίβασμα, ὡς
καὶ ἐν ἑτέροις πλείοσι περὶ τούτου σαφῶς καὶ διὰ μήκους ἐποιησάμεθα τὴν
ὁμολογίαν, ὡς ὁ πατὴρ συγκαλεἶται τὸν υἱὸν συνδημιουργεἶν τὸν ἄνθρωπον,
δι΄ οὗ καὶ τὰ ἄλλα πάντα ἐποίησεν. Οὐ μόνον δὲ συγκαλεἶν εἴποιμι τὸν υἱόν,
ἀλλὰ καὶ τὸ ἅγιον πνεῦμα. «Σ῵ γὰρ λόγῳ κυρίου οἱ οὐρανοὶ ἐστερεώθησαν καὶ
τ῵ πνεύματι τοῦ στόματος αὐτοῦ π᾵σα ἡ δύναμις αὐτῶν». Εἴτε δὲ βουληθείη
εἴτε καὶ μὴ βουληθείη (φημὶ δὲ ὁ ΢ατορνἶλος ὁ τ῅ς αἱρέσεως ταύτης ἀρχηγός),
ἀναγκασθήσεται ἐξ ἅπαντος ἕνα τὸν θεὸν ὁμολογεἶν, θεὸν καὶ κύριον, τοῦ
σύμπαντος ὄντα κτιστήν τε καὶ δημιουργόν, ἅμα τε καὶ τοῦ ἀνθρώπου.
Αἰσχυνθήσεται δὲ κατὰ πάντα τρόπον ὡς συκοφάντης καὶ εἰς τὸν περὶ
προφητῶν λόγον καὶ εἰς τὴν κατὰ τοῦ σεμνοῦ γάμου φαύλην κατηγορίαν.
Αὐτὸς γὰρ ὁ κύριος ἡμῶν Ἰησοῦς Φριστὸς διαρρήδην ἐκφωνεἶ ἐν τ῵ εὐαγγελίῳ
καὶ λέγει συνῳδὰ τ῵ προφήτῃ ὅτι «ὁ λαλῶν ἐν τοἶς προφήταις, ἰδοὺ πάρειμι»
καὶ πάλιν «ὁ πατήρ μου ἕως ἄρτι ἐργάζεται, κἀγὼ ἐργάζομαι». Ἵνα δὲ δείξῃ τί
ἐργάζεται ὁ αὐτοῦ πατὴρ καὶ αὐτός, ἀπεφήνατο λέγων τοἶς ἐρωτήσασιν αὐτὸν
εἰ χρὴ ἀπολύειν τὴν γυναἶκα κατὰ π᾵σαν αἰτίαν «πῶς γέγραπται; ὅτε
ἐποίησεν ὁ θεὸς τὸν ἄνθρωπον, ἄρσεν καὶ θ῅λυ ἐποίησεν αὐτούς», καὶ πάλιν
μεθ΄ ἕτερα ὅτι «ἕνεκεν τούτου καταλείψει ἄνθρωπος τὸν πατέρα καὶ τὴν
μητέρα αὐτοῦ καὶ προσκολληθήσεται τῆ γυναικὶ αὐτοῦ, καὶ ἔσονται οἱ δύο εἰς
σάρκα μίαν», καὶ εὐθὺς προσέθηκε λέγων «ὃ ὁ θεὸς συνέζευξεν, ἄνθρωπος μὴ
χωριζέτω»· ὡς ἐξ ἅπαντος τὸν σωτ῅ρα διδάσκειν τὸν ποιητὴν τῶν ἀνθρώπων
θεὸν εἷναι τῶν πάντων, αὐτοῦ δὲ πατέρα.
Καὶ ὅτι ὁ γάμος οὐκ ἐκ τοῦ ΢αταν᾵, ἀλλ΄ ἐκ τοῦ θεοῦ τυγχάνει, πρῶτον
μὲν ὁ κύριος λέγει· «ὃ ὁ θεός» φησίν «συνέζευξεν, ἄνθρωπος μὴ χωριζέτω»·
εἷτα ὁ ἅγιος ἀπόστολος «τίμιος ὁ γάμος καὶ ἡ κοίτη ἀμίαντος». Σαἶς δὲ φύσει
χηρευσάσαις ὡσαύτως παραγγέλλει, λέγων διὰ Σιμοθέου «νεωτέρας χήρας
παραιτοῦ· μετὰ γὰρ τὸ καταστρηνιάσαι τοῦ Φριστοῦ γαμεἶν θέλουσι», καὶ μεθ΄
ἕτερα «γαμείτωσαν τεκνογονείτωσαν οἰκοδεσποτείτωσαν», ἀνυπέρβατον
νόμον τιθέμενος, ἐκ θεοῦ ὄντα καὶ κατὰ σεμνότητα ἀνθρώποις κεχαρισμένον.
6. Περὶ δὲ τῶν κατὰ τῶν θεοῦ προφητειῶν ὑπ΄ αὐτοῦ
σεσυκοφαντημένων ὑπονοιῶν, ὡς μὴ εἷναι αὐτὰς ἐκ θεοῦ, μυρία ἔστιν εἰπεἶν,
ὡς αὐτὸς λέγει ὁ μονογενής, ἐξ ὧν τὸν κόσμον ἑαυτοῦ εὐαγγελιζόμενος λέγει,
πρῶτον μὲν ὅτι
‚Nuestro padre Abraham deseó ver mi día, y lo vio y se alegró‛36, y
nuevamente dice: ‚Si creyéseis a Moisés, me creeríais a mí, pues aquel escribió
acerca de mí‛.37

¿Quién de los que tienen buen juicio y han recibido inteligencia de parte de
Dios no refutaría al embustero Saturnilo sabiendo que cuando el Salvador fue
revelado en gloria en prueba de la verdad, no reveló su gloria de otra manera sino
en medio de Elías y Moisés, quienes también fueron vistos con su propia gloria
junto con Él? Pero, al igual que estas, están las cosas dichas por el mismo Señor y
en todo el Nuevo Testamento que establecen la unión de la Ley, los profetas y de
todo el Antiguo Testamento con el Nuevo Testamento, porque ambos son de un
*mismo+ Dios, como dice: ‚Vendr{n desde oriente y occidente y se reclinar{n en el
seno de Abraham, Isaac y Jacob en el Reino de los cielos, y descansar{n‛38, y lo que
sigue. Además está lo profetizado acerca de Él por David en persona: ‚El Señor
dijo a mi Señor: Siéntate a mi derecha‛39, y de nuevo lo dicho por Él a los fariseos:
‚¿Nunca habéis leído: La piedra que los constructores rechazaron?‛.40 Así también
Lucas afirma que el mismo Salvador, después de resucitar de entre los muertos,
fue visto por Natanael y Cleofás y les advirtió, a partir de los Salmos y de los
profetas, ‚que era necesario que el Cristo sufriera así, y que resucitara de entre los
muertos al tercer día‛.41 Y no hay nada en absoluto que discrepe entre la presencia
encarnada de Cristo y las profecías de los profetas.

7. Pero hasta aquí hablaré acerca de la secta de Saturnilo, para no perder el


tiempo enredado con sus locas disquisiciones y sus refutaciones. Siguiendo, a
continuación de esta explicaré la secta de Basílides, compañero de estudios [de
Saturnilo] y que también fue su compañero en el engaño. Estos comparten <las
mismas doctrinas>, ya que tomaron prestado el veneno uno del otro, según el claro
proverbio: ‚Un {spid toma prestado el veneno de una víbora‛. Pues uno es de la
escuela y el consejo del otro, pero cada uno se presenta a sí mismo como fundador
de la secta; tomaron prestada la maldad el uno del otro, pero establecieron el
desacuerdo entre ellos. Por consiguiente, ya sea que este, a la manera de una
víbora, al compartir [el veneno] de los antiguos lo diera a Basílides o aquel a este,
del mismo modo dejemos atrás el veneno de ellos, que es fatal y que viene de tales
serpientes, debilitado y suprimido por nosotros por medio de la enseñanza del
Señor a la manera de un antídoto. Nosotros, oh amados, avanzaremos a lo
siguiente invocando a Dios.

Contra Basílides, cuarta [secta], pero la vigésima cuarta de la serie


«Ἀβραὰμ ὁ πατὴρ ἡμῶν ἐπεθύμησεν ἰδεἶν τὴν ἡμέραν μου, καὶ εἷδεν καὶ
ἐχάρη», καὶ πάλιν φησίν «εἰ ἐπιστεύετε Μωυσῆ, ἐπιστεύετε ἅν ἐμοί· ἐκεἶνος
γὰρ περὶ ἐμοῦ ἔγραψεν».
Σίς δὲ τῶν εὖ φρονούντων καὶ σύνεσιν ἀπὸ θεοῦ κεκτημένων οὐκ
ἐλέγξειε τὸν ἀπατεῶνα ΢ατορνἶλον, γινώσκων ἐν δόξῃ ἀποκαλυφθέντα τὸν
σωτ῅ρα εἰς παράστασιν ἀληθείας ἄλλως τὴν ἑαυτοῦ δόξαν μὴ ὑποδείξαντα
ἀλλὰ ἥ ἀνὰ μέσον Ἠλίου καὶ Μωυσέως τῶν καὶ αὐτῶν ἐν δόξῃ ἰδίᾳ μετ΄ αὐτοῦ
ὀφθέντων; Ἄλλα δὲ ὅσα τοιαῦτά ἐστιν ἃ ὑπ΄ αὐτοῦ τοῦ κυρίου καὶ ἐν πάσῃ τῆ
καινῆ διαθήκῃ λεγόμενα τὴν σύστασιν ποιεἶται νόμου τε καὶ προφητῶν καὶ
πάσης παλαι᾵ς διαθήκης πρὸς τὴν καινὴν διαθήκην, ὅτι ἑνὸς θεοῦ εἰσιν
ἀμφότεραι, ὡς λέγει «ἐλεύσονται καὶ ἀνακλιθήσονται ἐν κόλποις Ἀβραὰμ καὶ
Ἰσαὰκ καὶ Ἰακὼβ ἐν τῆ βασιλείᾳ τῶν οὐρανῶν καὶ ἀναπαύσονται ἀπὸ
ἀνατολῶν καὶ δυσμῶν» καὶ τὰ ἑξ῅ς, πάλιν δὲ τὸ ἐκ προσώπου Δαυὶδ περὶ
αὐτοῦ προφητευόμενον, τό «εἷπεν ὁ κύριος τ῵ κυρίῳ μου, κάθου ἐκ δεξιῶν
μου» καὶ πάλιν <τὸ> παρ΄ αὐτοῦ λεγόμενον τοἶς Υαρισαίοις «οὐδέποτε
ἀνέγνωτε, λίθον ὃν ἀπεδοκίμασαν οἱ οἰκοδομοῦντες;» καὶ ὡς ὁ Λουκ᾵ς
διαβεβαιοῦται αὐτὸν τὸν σωτ῅ρα μετὰ τὸ ἀναστ῅ναι ἐκ τῶν νεκρῶν ὦφθαι
κατὰ τὴν ὁδὸν τοἶς περὶ τὸν Ναθαναὴλ καὶ τὸν Κλεόπαν καὶ τούτους
νενουθετηκέναι ἀπὸ τῶν ψαλμῶν καὶ ἀπὸ τῶν προφητῶν «ὅτι οὕτως ἔδει
παθεἶν τὸν Φριστὸν καὶ ἀναστ῅ναι ἐκ νεκρῶν τῆ τρίτῃ ἡμέρᾳ». Καὶ οὐδὲν ἔστιν
ὅλως διαφωνοῦν ἀνὰ μέσον τ῅ς τοῦ Φριστοῦ ἐνσάρκου παρουσίας πρὸς τὰς
τῶν προφητῶν προφητείας.
7. Ἀλλ΄ ἕως τούτου περὶ τ῅ς ΢ατορνίλου αἱρέσεως εἰρήσθω, ἵνα μὴ
ἀναλίσκω χρόνους περὶ τὰς μωρὰς αὐτοῦ ζητήσεις καὶ τὰς τούτων ἀνατροπὰς
ἐνειλούμενος. Ἐκ ταύτης δὲ παρελθὼν ἑξ῅ς τὴν Βασιλείδου τοῦ συσχολαστοῦ
τούτου, τοῦ καὶ συνηπατημένου δηλώσω. Μετέχουσι γὰρ οὗτοι <τῶν αὐτῶν>,
ὡς ἀπ΄ἀλλήλων τὸν ἰὸν δανεισάμενοι κατὰ τὴν ἐναργ῅ παροιμίαν, [ὡς] ἀσπὶς
παρ΄ ἐχίδνης ἰὸν δανειζομένη. Ὁμοῦ γάρ εἰσι τ῅ς σχολ῅ς καὶ συνεδρίου
ἀλλήλων, καθ΄ ἑαυτὸν δὲ ἕστηκεν ἑκάτερος τὴν αἵρεσιν προστησάμενος, καὶ
τὴν μὲν κακίαν παρ΄ ἀλλήλων ἠρανίσαντο, τὴν δὲ διαφωνίαν ἐν αὑτοἶς
ἐνεστήσαντο. Εἴτε οὖν οὗτος δίκην ἐχίδνης παρὰ τῶν ἀνωτάτω μετασχὼν τ῵
Βασιλείδῃ μεταδέδωκεν ἥ ἐκεἶνος τούτῳ, ὅμως ὀλέθριος ὢν ὁ τούτων ἰὸς καὶ
ἀπὸ τοιούτων ἑρπετῶν ὁρμώμενος διὰ τ῅ς τοῦ κυρίου διδασκαλίας ἀντιδότου
δίκην ἀμαυρωθείς τε καὶ ἀφανισθεὶς ὑφ΄ ἡμῶν καταλελείφθω. Ἡμεἶς δὲ θεὸν
ἐπικαλούμενοι ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς ἴωμεν, ὦ ἀγαπητοί.

Κατὰ Βασιλείδου δ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας κδ.


1. En efecto, Basílides – según he declarado más arriba – viajó al país de
los egipcios y pasó un tiempo allí, luego fue a las regiones de Prosopitis y Atribis, y
estuvo además en los alrededores de la zona – o nomo – de Sais [y Alejandría] y
Alejandrópolis (pues los egipcios le dicen ‚nomo‛ a los terrenos circunvecinos o
limítrofes de cada ciudad. Podrías encontrar también esto, ¡oh, sabio lector!, de
utilidad para ti en aras a la instrucción y la certeza, en piadosa confirmación y
explicación de las cosas contenidas en la divina Escritura, las que ponen a algunos
en apuros por su inexperiencia. Cuando encuentres escrito en el santo profeta
Isaías acerca de los nomos de las ciudades de los egipcios, como por ejemplo de
Tanis o de Menfis o del nomo de Bubastis, significa el contorno de dicha ciudad.
Dese esto por explicado en aras a la instrucción). En efecto, el antedicho impostor
pasó su vida en estos lugares, en los cuales apareció su secta, que tomó su mala
razón de su enseñanza y que florece hasta el presente. Y comenzó a predicar
mucho más que su compañero de estudios, el charlatán que se había quedado en
Siria42, para – aparentemente – fascinar por completo a los que lo escuchasen
contando con presunción cosas superiores a las de aquel, y para complacer y reunir
un mayor número que su condiscípulo Saturnilo. De esta manera, comienza
exponiendo algunas historias fantasiosas (pero, para <decir> la verdad, estas cosas
terribles y destructoras para nosotros no surgieron de su propio entendimiento,
sino que tomó las malas ideas de Saturnilo y de Simón, que ha sido mencionado
anteriormente; pero él quería manejar las cosas de distinto modo y exponer sus
narraciones fabulosas con mayor amplitud). 43 Había uno – dice –, el Increado, el
único que es Padre de todo; de este fue proyectada la Inteligencia, de la
Inteligencia la Razón, de la Razón la Prudencia, de la Prudencia el Poder y la
Sabiduría, y del Poder y la Sabiduría los principados, las autoridades y los ángeles.
Estas potencias y ángeles hicieron un primer cielo más elevado, y de ellos
surgieron otros ángeles. Los ángeles que surgieron de ellos hicieron a su vez un
segundo cielo y, nuevamente, hicieron ángeles. Por su parte los que surgieron de
estos últimos hicieron un tercer cielo; y así, construyeron un cielo tras otro hasta
que se extendieron al número de trescientos sesenta y cinco cielos, desde el más
elevado hasta el cielo que está sobre nosotros.

2. Para los necios podría ser atractivo el creer en la insensata charlatanería


de este, pero para los sensatos es fácil refutar no sólo la palabra de este charlatán
sino también su parecer – cómo, habiendo extendido por demás su propia opinión,
la llevó hasta una perversidad infinita. Como fulminado por un arrebato poético, el
miserable hombrecillo asignó nombres a cada principado de los cielos para – por
medio de los nombres que inventó para destrucción del alma de los engañados –
ser creído por los que no tienen una inteligencia sólida.
1. Βασιλείδης μὲν οὖν, καθὰ ἄνω προδεδήλωται, ἐν τῆ τῶν Αἰγυπτίων
χώρᾳ στειλάμενος τὴν πορείαν ἐκεἶσε τὰς διατριβὰς ἐποιεἶτο, εἷτα ἔρχεται εἰς
τὰ μέρη τοῦ Προσωπίτου καὶ Ἀθριβίτου, οὐ μὴν ἀλλὰ καὶ περὶ τὸν ΢αἹτην [καὶ
Ἀλεξάνδρειαν] καὶ Ἀλεξανδρειοπολίτην χῶρον ἤτοι νομόν. (νομὸν γὰρ οἱ
Αἰγύπτιοί φασι τὴν ἑκάστης πόλεως περιοικίδα ἤτοι περίχωρον. Εὕροις δ΄ ἄν, ὦ
φιλολόγε, καὶ τοῦτο εἰς σαυτοῦ ὠφέλειαν πρὸς φιλομάθειαν καὶ σαφήνειαν,
εἰς εὐσεβ῅ σύστασιν καὶ φράσιν τῶν ἐν τῆ θείᾳ γραφῆ κειμένων, τῶν εἰς
ἀπορίαν τινὰς ἐμβαλλόντων δι΄ ἀπειρίαν. Ὅπου γὰρ ἐν τ῵ ἁγίῳ προφήτῃ
ἨσαἹᾳ εὕροις γεγραμμένον περὶ νομῶν πόλεων Αἰγυπτιακῶν οἸον Σάνεως ἥ
Μέμφεως ἥ νομοῦ τ῅ς Βουβάστου, τὴν περίμετρον τ῅ς τυχούσης πόλεως
σημαίνει. Καὶ τοῦτο φιλομαθείας ἑνεκεν ἑρμηνευέσθω). Ἦν γοῦν ἐν τούτοις
τοἶς τόποις ὁ προειρημένος ἀγύρτης τὴν διαβίωσιν ἔχων, ἐξ ὧν φαίνεται ἡ καὶ
εἰς δεῦρο ἀκμάζουσα αὐτοῦ αἵρεσις ἐκ τ῅ς αὐτοῦ διδασκαλίας λαβοῦσα τ῅ν
πρόφασιν. Καὶ ἄρχεται μὲν κηρύττειν ὑπερβολὴν ὑπὲρ τὸν συσχολαστὴν
αὐτοῦ γόητα τὸν καταλειφθέντα ἐπὶ τ῅ς ΢υρίας, ἵνα δ῅θεν τὰ ὑπὲρ ἐκεἶνον
διηγούμενος δόξῃ φαντασιάζειν πλέον τοὺς ἀκούοντας, ἀρέσκεσθαί τε καὶ
συναγείρειν πλ῅θος ὑπὲρ τὸν ἑταἶρον αὐτοῦ ΢ατορνἶλον. Καί τινας λοιπὸν
φαντασιώδεις μυθοποιίας ὑποβαλλόμενος ἄρχεται μὲν οὕτως (τὰ ἀληθ῅ δὲ
<εἰπεἶν> οὐκ ἀπὸ τ῅ς ἑαυτοῦ ἐννοίας ἐναρξάμενος ἡμἶν τὰ δεινά τε καὶ
ὀλετήρια, ἀλλὰ προφάσεις λαβὼν ἐκ τοῦ ΢ατορνίλου καὶ ΢ίμωνος τοῦ
προεληλεγμένου· βούλεται δὲ ἑτέρως αὐτὰ μεταχειρίζειν καὶ εἰς ὄγκον μείζονα
διηγεἶσθαι τὰ μυθολογήματα)· ὅτι, φησίν, ἦν ἓν τὸ Ἀγέννητον, ὃ μόνος ἐστὶ
πάντων πατήρ· ἐκ τούτου προβέβληται, φησίν, Νοῦς, ἐκ δὲ τοῦ Νοῦ Λόγος, ἐκ
δὲ τοῦ Λόγου Υρόνησις, ἐκ δὲ τ῅ς Υρονήσεως Δύναμις τε καὶ ΢οφία, ἐκ δὲ τ῅ς
Δυνάμεως καὶ ΢οφίας ἀρχαὶ ἐξουσίαι ἄγγελοι. Ἐκ δὲ τούτων τῶν δυνάμεών τε
καὶ ἀγγέλων γεγονέναι ἀνώτερον πρῶτον οὐρανόν, καὶ ἀγγέλους ἑτέρους ἐξ
αὐτῶν γεγονέναι, τοὺς δὲ ὑπ΄ αὐτῶν γεγονότας ἀγγέλους πεποιηκέναι αὖθις
δεύτερον οὐρανὸν καὶ αὐτοὺς δὲ πάλιν πεποιηκέναι ἀγγέλους. Καὶ οἱ ἐξ αὐτῶν
γενόμενοι τρίτον αὖθις πεποιήκασιν οὐρανὸν καὶ οὕτως οἱ καθ΄ ἕνα οὐρανὸν
εἰσαῦθις ἕτερον καὶ ἑτέρους κατασκευάζοντες ἄχρι τριακοσίων ἑξήκοντα
πέντε οὐρανῶν ἐληλάκασι τὸν ἀριθμὸν ἀπὸ τοῦ ἀνωτάτου ἕως τούτου τοῦ
καθ΄ ἡμ᾵ς οὐρανοῦ.
2. Ἀφραινόντων δ΄ἅν εἴη τοῦτο τὸ ἐπαγωγὸν πιστεύειν τῆ μανιώδει
αὐτοῦ φλυαρίᾳ, συνετοἶς δὲ εὐθυέλεγκτος καὶ ληρώδης ὁ τούτου λόγος καὶ ἡ
γνώμη, πῶς εἰς ὑπερβάλλουσαν καὶ ἄπειρον κακοτροπίαν ἐξετόπισε τὴν
ἑαυτοῦ γνώμην. Ὁρίζει γὰρ ὡς κατὰ ποιητικόν τινα ἐνθουσιασμὸν
ἐμβροντηθὲν τὸ ἐλεεινὸν ἀνθρωπάριον ὀνόματα ἑκάστῳ ἄρχοντι τῶν οὐρανῶν
ἐκτιθέμενον πρὸς τὸ διὰ τῶν ὀνομάτων ὧν ποιητεύεται παρὰ τῶν μὴ τὸν νοῦν
ἐρρωμένον ἐχόντων πιστεύεσθαι εἰς ὄλεθρον τ῅ς τῶν ἠπατημένων ψυχ῅ς.
No sólo esto, sino que también el charlatán no cesó de aplicarse a las
prácticas de la hechicería y la magia. Dice que esta creación ha sido hecha por los
ángeles que están en nuestro cielo y por la Potencia que está en él; a uno de estos
{ngeles le dice ‚Dios‛, al cual distingue diciendo que sólo es *el Dios+ de los judíos
y lo clasifica como uno de los ángeles cuyos nombres fueron inventados por él
como una burla; el hombre habría sido formado por este. Los ángeles, junto con él,
dividieron el mundo repartiéndoselo a suertes y a él, el antedicho Dios de los
judíos, le correspondió el pueblo de los judíos. Calumniando al mismo Señor
omnipotente, el único que es realmente Dios y no otro (pues confesamos que Él es
el Padre de nuestro Señor Jesucristo), Basílides lo niega y pretende presentarlo
como uno de los ángeles mencionados por él, según he explicado antes. Los judíos
le han tocado en suerte y los protege, pero es más severo que todos los ángeles y
sacó de Egipto a los hijos de Israel por la suficiencia de su propio brazo, ya que es
más atrevido y arrogante que los otros. Por lo cual el mismo Dios de los judíos,
como dice el charlatán al blasfemar, pretende someter completamente a todas las
otras naciones al pueblo de Israel, y debido a esto ha emprendido guerras. Sin
embargo, el muy miserable no se avergüenza de abrir la boca y soltar la lengua
diciendo muchas otras cosas contra el santo Dios. A causa de esto – por los celos de
los otros ángeles, dice – las demás naciones le hicieron la guerra a Israel, y esto lo
prueban los numerosos males [sobrevenidos] a este pueblo, puesto que al ser
provocados (ya que se sintieron menospreciados por él)44, también ellos hicieron
caer sus propias naciones sobre el pueblo de Israel que era [dirigido] por este
ángel.

3. Este es el persuasivo argumento del embustero. Del mismo modo, acerca


de Cristo también opina que se ha manifestado en apariencia. Dice que al
manifestarse en apariencia es una ‚aparición‛, pero que no es un hombre ni ha
tomado un cuerpo. Este segundo bufón45 compone para nosotros otra patraña con
la narración acerca de la cruz de Cristo, afirmando que no fue Cristo quien sufrió,
sino Simón de Cirene; pues cuando el Señor fue sacado de Jerusalén, como dice el
pasaje del Evangelio, obligaron a un tal Simón de Cirene a llevar la cruz. De allí
encuentra *la excusa+ para fabricar el pomposo relato de su engaño y dice: ‚Al
cargar la cruz, Jesús transfiguró a Simón a su imagen, cambió su imagen por la de
él, y entregó a Simón en lugar de él para ser crucificado. Mientras estaba
crucificado Jesús permaneció delante de él de manera invisible, riéndose de los que
habían crucificado a Simón pero él, habiendo entregado a Simón para ser clavado
al madero, voló a las regiones celestiales y se retiró al cielo sin haber sufrido.
Οὐ μὴν δὲ ἀλλὰ καὶ μαγγανικαἶς μηχανίαις προσανέχων οὐκ ἐπαύσατο
καὶ περιεργίαις ὁ ἀπατεών. Ὕστερον δέ φησιν ὑπὸ τῶν ἐν τούτῳ τ῵ καθ΄ ἡμ᾵ς
οὐραν῵ ἀγγέλων καὶ τ῅ς ἐν αὐτ῵ δυνάμεως τὴν κτίσιν ταύτην γεγεν῅σθαι· ἐξ
ὧν ἀγγέλων ἕνα λέγει τὸν θεόν, ὃν διελὼν τῶν Ἰουδαίων μόνον ἔφη εἷναι, ἕνα
τοῦτον καὶ συναρίθμιον ἀγγέλοις τοἶς ὑπ’ αὐτοῦ κατὰ μιμολογίαν
ὀνοματοποιουμένοις τάσσων, καὶ ἐξ αὐτοῦ πεπλάσθαι τὸν ἄνθρωπον. Καὶ
τούτους ἅμα αὐτ῵ μεμερικέναι τὸν κόσμον κατὰ διαίρεσιν κλήρων τ῵ πλήθει
τῶν ἀγγέλων, τούτῳ δὲ λελογχέναι τὸ γένος τῶν Ἰουδαίων τ῵ προειρημένῳ
θε῵ τῶν Ἰουδαίων· βλασφημῶν δὲ τὸν αὐτὸν παντοκράτορα κύριον, τὸν ὄντως
ὄντα θεὸν μόνον καὶ οὐχ ἕτερον (πατέρα γὰρ τὸν αὐτὸν εἷναι ὁμολογοῦμεν τοῦ
κυρίον ἡμῶν Ἰησοῦ Φριστοῦ), τοῦτον ἐκεἶνος ἀρνούμενος ἕνα βούλεται αὐτὸς
παριστ᾵ν τῶν ὑπ΄ αὐτοῦ λεγομένων ἀγγέλων, καθά μοι προδεδήλωται.
Ἐληλυθέναι δὲ τοὺς Ἰουδαίους εἰς κλ῅ρον αὐτοῦ καὶ αὐτὸν ὑπερασπίζειν
τούτων, εἷναι δὲ αὐτὸν πάντων τῶν ἀγγέλων αὐθαδέστερον ἐξαγαγεἶν τε τοὺς
υἱοὺς Ἰσραὴλ ἐξ Αἰγύπτου αὐθαδείᾳ βραχίονος τοῦ ἰδίου διὰ τὸ εἷναι αὐτὸν
ἰταμώτερον τῶν ἄλλων καὶ αὐθαδέστερον. Ὅθεν διὰ τὴν αὐθάδειαν αὐτοῦ, ὥς
φησιν βλασφημῶν ὁ γόης, βεβουλεῦσθαι τὸν αὐτὸν αὐτῶν θεὸν καθυποτάξαι
τ῵ γένει τοῦ Ἰσραὴλ πάντα τὰ ἄλλα ἔθνη καὶ διὰ τοῦτο παρεσκευακέναι
πολέμους. Πολλὰ δὲ καὶ ἄλλα κατὰ τοὺ ἁγίου θεοῦ χαλάσας τὴν γλῶτταν καὶ
ἐπάρας τὸ στόμα οὐκ ἐντρέπεται λαλῶν ὁ ἐλεεινότατος. Διὰ τοῦτο γάρ, φησί,
καὶ τὰ ἄλλα ἔθνη ἐπολέμησε τοῦτο τὸ ἔθνος καὶ πολλὰ κακὰ αὐτ῵ ἐνεδείξατο
διὰ τὴν τῶν ἄλλων ἀγγέλων παραζήλωσιν, ἐπειδήπερ παροτρυνθέντες (ὡς
καταφρονούμενοι ὑπ΄ αὐτοῦ) καὶ αὐτοὶ τὰ ἴδια ἔθνη ἐπὶ τὸ ἔθνος τοῦ Ἰσραὴλ τὸ
ὑπ΄ αὐτὸν ἐπέσεισαν. Καὶ τούτου ἕνεκα πόλεμοι πάντοτε καὶ ἀκαταστασίαι
κατ΄ αὐτῶν ἐπανέστησαν.
3. Αὕτη ἡ τοῦ ἀπατεῶνος πιθαναλογία. Καὶ αὐτὸς δὲ περὶ Φριστοῦ ὡς
δοκήσει πεφηνότος ὁμοίως δοξάζει. Εἷναι δέ φησιν αὐτὸν φαντασίαν ἐν τ῵
φαίνεσθαι μὴ εἷναι δὲ ἄνθρωπον μηδὲ σάρκα εἰληφέναι. Δραματουργεἶ δὲ ἡμἶν
ἄλλην δραματουργίαν ὁ δεύτερος μιμολόγος ἐν τ῵ περὶ τοῦ σταυροῦ λόγῳ
Φριστοῦ, οὐχὶ Ἰησοῦν φάσκων πεπονθέναι, ἀλλὰ ΢ίμωνα τὸν Κυρηναἶον·
ἐπειδὴ γὰρ ἐν τ῵ ἀπὸ Ἱεροσολύμων τὸν κύριον ἐκβάλλεσθαι, ὡς ἔχει ἡ
ἀκολουθία τοῦ εὐαγγελίου, ἠγγάρευσάν τινα ΢ίμωνα Κυρηναἶον βαστάξαι τὸν
σταυρόν. Ἔνθεν εὑρίσκει τ῅ς αὐτοῦ κυβείας ποιήσασθαι τὴν τραγῳδίαν καί
φησιν· ἐκεἶνον ἐν τ῵ βαστάζειν τὸν σταυρὸν μετεμόρφωσεν εἰς τὸ ἑαυτοῦ εἷδος
καὶ ἑαυτὸν εἰς τὸν ΢ίμωνα, καὶ ἀντὶ ἑαυτοῦ παραδέδωκε ΢ίμωνα εἰς τὸ
σταυρωθ῅ναι. Ἐκείνου δὲ σταυρουμένου ἕστηκεν καταντικρὺς ἀοράτως ὁ
Ἰησοῦς, καταγελῶν τῶν τὸν ΢ίμωνα σταυρούντων, αὐτὸς δὲ ἀνέπτη εἰς τὰ
ἐπουράνια παραδοὺς τὸν ΢ίμωνα ἀνασκολοπισθ῅ναι καὶ ἀπαθῶς ἀνεχώρησεν
εἰς τὸν οὐρανόν·
Simón fue crucificado, y no Jesús, pues cuando Jesús‛ – dice – ‚fue llevado al cielo
franqueó todas las Potencias hasta que regresó de nuevo a su propio Padre. Este es
el antedicho Hijo del Padre, que fue enviado en ayuda de los hijos de los hombres
por la confusión que el Padre había visto en los hombres y en los ángeles. Y él es
nuestra salvación, quien vino y reveló esta verdad a nosotros solos‛.

Tales son los ensambles46 de la narración fabulosa del impostor. De allí,


extendiendo la corrupción que comenzó desde lo de Simón, ordena a sus
discípulos llevar a cabo toda práctica perniciosa e impúdica, instruyendo a los que
han sido persuadidos por él a una promiscua interrelación múltiple de hombres
con mujeres.47 Como dice el apóstol sobre estos y los que son semejantes a ellos:
‚La ira y el justo juicio de Dios se revela sobre los que impiden la verdad con
injusticia‛.48 Por esta causa – por el libertinaje – muchos cayeron en la secta al
encontrar que pueden satisfacer impunemente su propio placer con esas acciones
vergonzosas.

4. De nuevo, enseña y ordena afirmando que no hay necesidad de sufrir el


martirio pues el que da testimonio no será recompensado, ya que no da testimonio
acerca del que ha hecho al hombre, sino que testifica sobre el crucificado Simón.
¿Por qué motivo se recompensaría a alguien cuando muere por Simón el
crucificado y, muriendo por quien no conoce, confiesa que hace esto por Cristo, a
quien desconoce? En efecto, es necesario negarse [al martirio] y no morir
temerariamente.

5. Pero este será expuesto como uno que introdujo un poder diabólico contra
las almas al enseñarles a negar a Dios, cuando el mismo Señor dice: ‚Al que me
niegue delante de los hombres, lo negaré delante de mi Padre que está en los
cielos‛.49 Pero el embaucador dice: ‚Nosotros somos los hombres, pero todos los
demás son cerdos y perros. Por esta causa dijo: No arrojéis las perlas delante de los
cerdos, ni deis lo sagrado a los perros‛.50 Oculta su propia iniquidad a los que
tienen inteligencia, pero la revela a los de su cofradía y a los que fueron engañados
por él. En efecto, puesto que verdaderamente ‚es vergonzoso incluso hablar‛ 51 de
las cosas dichas y hechas por ellos, dice que es necesario confesar la verdad
‚delante de los hombres; pues nosotros somos los hombres, los dem{s son cerdos y
perros‛, como dije. Afirma que <es necesario> no revelar a nadie nada en absoluto
acerca del Padre y de su propio misterio, sino mantenerlo para sí mismos en
secreto, y revelarlo a uno entre mil y a dos entre diez mil. Aconseja a sus discípulos
diciendo: ‚Tú conoce a todos, pero que nadie te conozca a ti‛.
ὁ δὲ ΢ίμων αὐτὸς ἐσταυρώθη, καὶ οὐχὶ ὁ Ἰησοῦς· Ἰησοῦς γάρ, φησίν,
ἀναπετασθεὶς εἰς τὸν οὐρανὸν δι῅λθε πάσας τὰς δυνάμεις, ἕως οὗ ἀπεκατέστη
πρὸς τὸν ἴδιον αὐτοῦ πατέρα. Οὗτος γάρ, φησίν, ἐστὶν ὁ υἱὸς τοῦ πατρὸς ὁ
προειρημένος, ὁ ἀποσταλεὶς ἐπὶ βοηθείᾳ τῶν υἱῶν τῶν ἀνθρώπων, δι΄ ἣν εἷδεν
ὁ πατὴρ ἀκαταστασίαν ἔν τε τοἶς ἀνθρώποις καὶ ἐν τοἶς ἀγγέλοις. Καὶ οὗτός
ἐστι, φησίν, ἡ σωτηρία ἡμῶν, ὁ ἐλθὼν καὶ ἡμἶν μόνοις ἀποκαλύψας ταύτην τὴν
ἀλήθειαν.
Σοιαῦται μὲν αἱ ὆αψῳδίαι τ῅ς τοῦ ἀγύρτου μυθοποιίας. Ἀλλὰ καὶ
ἀπεντεῦθεν, προκοπτούσης τ῅ς ἀκαθαρσίας τ῅ς ἀπὸ τοῦ ΢ίμωνος
ἐναρξαμένης, π᾵σαν ἐπιτήδευσιν κακομηχανίας καὶ ἀσελγείας ἐπιτρέπει τοὺς
αὐτ῵ μαθητευομένους ἐπιτελεἶν, ἀνδρῶν μετὰ γυναικῶν πολυμιξίαν τινὰ
κακ῅ς ὑποθέσεως τοὺς αὐτ῵ πεισθέντας ἐκδιδάσκων· ὡς λέγει ὁ ἀπόστολος
ἐπὶ τούτοις καὶ τοἶς ὁμοίοις αὐτῶν «ἀποκαλύπτεσθαι ὀργὴν θεοῦ καὶ
δικαιοκρισίαν ἐπὶ τοὺς τὴν ἀλήθειαν ἐν ἀδικίᾳ κατέχοντας». Διὰ ταύτην γὰρ
τὴν αἰτίαν τ῅ς ἡδυπαθείας πολλοὶ εἰς τὴν αἵρεσιν ἐμπίπτουσιν, ἀδεῶς
εὑρίσκοντες ἐπιτελεἶν τὴν ἡδονὴν ἑαυτῶν ἐν ταἶς αἰσχρουργίαις.
4. Διδάσκει δὲ πάλιν καὶ ἐπιτρέπει φάσκων μὴ δεἶν μαρτυρεἶν. Ὁ γὰρ
μαρτυρῶν ἄμισθος εὑρεθήσεται, μὴ μαρτυρῶν ὑπὲρ τοῦ πεποιηκότος τὸν
ἄνθρωπον· μαρτυρεἶ γὰρ ὑπὲρ τοῦ ἐσταυρωμένου ΢ίμωνος. Πόθεν δὲ τούτῳ
μισθὸς εἴη, ὁπότε ἀποθνῄσκει μὲν ὑπὲρ ΢ίμωνος τοῦ ἐσταυρωμένου, ὑπὲρ
Φριστοῦ δὲ τοῦτο ποιεἶν ὁμολογεἶ ὃν ἀγνοεἶ, ἀποθνῄσκων ὑπὲρ οὗ οὐ γινώσκει;
Δεὶ τοίνυν ἀρνεἶσθαι καὶ μὴ προαλῶς ἀποθνῄσκειν.
5. Υωραθήσεται δὲ οὗτος διαβολικὴν δύναμιν εἰσηγούμενος κατὰ τῶν
ψυχῶν, ἀπαρνησιθεἹαν αὐτὰς ἐκδιδάσκων, ὁπότε αὐτὸς ὁ κύριός φησι «τὸν
ἀρνούμενόν με ἐνώπιον τῶν ἀνθρώπων ἀρνήσομαι ἐνώπιον τοῦ πατρός μου
τοῦ ἐν τοἶς οὐρανοἶς». Ἀλλά φησιν ὁ ἀγύρτης· «ἡμεἶς, φησίν, ἐσμὲν οἱ
ἄνθρωποι, οἱ δὲ ἄλλοι πάντες ὕες καὶ κύνες. Καὶ διὰ τοῦτο εἷπεν· μὴ βάλητε
τοὺς μαργαρίτας ἔμπροσθεν τῶν χοίρων μηδὲ δῶτε τὸ ἅγιον τοἶς κυσίν».
Κρύπτει γὰρ ἑαυτοῦ τὴν ἀδικίαν ἀπὸ τῶν νοῦν ἐχόντων, ἀποκαλύπτει δὲ τῆ
ἑαυτοῦ φατρίᾳ καὶ τοἶς ὑπ΄ αὐτοῦ ἠπατημένοις. Ἐπειδὴ γὰρ ἀληθῶς τὰ παρ΄
αὐτοἶς λεγόμενα καὶ γινόμενα «αἰσχρόν ἐστι καὶ λέγειν», λέγει ὅτι «ἐνώπιον
τῶν ἀνθρώπων» δεἶ ὁμολογεἶν τὴν ἀλήθειαν· «ἡμεἶς γάρ ἐσμεν οἱ ἄνθρωποι, οἱ
δὲ ἄλλοι ὕες καὶ κύνες», ὡς προεἶπον. Υάσκει δὲ ὅλως περὶ πατρὸς καὶ τοῦ
ἑαυτοῦ μυστηρίου μηδενὶ <δεἶν> ἀποκαλύπτειν, ἀλλὰ σιγῆ ἔχειν ἐν ἑαυτοἶς, ἑνὶ
δὲ ἀπὸ χιλίων ἀποκαλύπτειν καὶ δυσὶν ἀπὸ μυρίων, καὶ ὑποτίθεται τοἶς αὐτοῦ
μαθηταἶς λέγων ὅτι «σὺ πάντας γίνωσκε, σὲ δὲ μηδεὶς γινωσκέτω».
Al ser interrogados, él y los que son de su secta afirman que no son judíos y
todavía no han llegado a ser cristianos, sino que niegan siempre, mantienen para sí
en secreto su fe y no se la manifiestan a nadie, temiendo su vergüenza debido a lo
indecible de su obscenidad y de su mala enseñanza.

6. El principio de esta mala excusa tiene su razón en la búsqueda y


exposición del origen del mal.52 Pero toda [persona] será mostrada tal cual es a
partir de su propia faena. Ciertamente, los amantes del mal, estos son mercaderes
de males y no de bienes, como también dijo la Escritura: ‚A los que buscan males
les sobrevendr{n males‛.53 Pues ni hubo alguna vez algo como ‚el mal‛, ni ha
habido una ‚raíz del mal‛, ni el mal es substancial. El mal no existió [por sí mismo]
alguna vez, sino que es algo importado, posible por culpa de los que hacen lo
malo; en el que no lo practica no existe, como ya se ha explicado en los
razonamientos anteriores. Después de haber hecho todas las cosas, el Señor dijo:
‚He aquí todo era bueno en gran manera‛54, demostrando que el mal no es
primordial ni existió desde el principio antes de ser iniciado por el hombre. Existe
o no existe por nosotros. Así pues, en todo hombre está la capacidad de no hacer el
mal, y la capacidad de hacerlo: cuando lo hace, el mal existe y cuando no lo hace,
no existe. ¿En dónde, pues, está la raíz del mal o el fundamento de la maldad?

7. Basílides ha llegado a una gran locura al afirmar que la Potencia <de lo


alto> emitió a la Inteligencia, la Inteligencia a la Razón, la Razón a la Prudencia, la
Prudencia emitió al Poder y a la Sabiduría, y del Poder y la Sabiduría salieron las
autoridades, las potencias y los ángeles. Dice que el poder superior y el origen de
estos es Abrasax, ya que la cuenta del nombre de Abrasax da el número trescientos
sesenta y cinco55; de este modo, a partir de esto, intenta construir la evidencia de su
fábula de los trescientos sesenta y cinco cielos. También se empeña con esmero en
trazar el plano de estos cielos, ejercitándose en dividirlos y combinarlos al igual
que los matemáticos. Pues él y los que están bajo su influencia, tomando las
inútiles reflexiones de aquellos, las emplearon a su propia manera en provecho de
su propia enseñanza ficticia y [extraviada].

Quieren hacer la demostración de estas ideas a partir de la semejanza de los


valores numéricos, porque Abrasax da un número de trescientos sesenta y cinco,
como ya dije; por esta causa, explican supuestamente, el año tiene un número de
trescientos sesenta y cinco días por período. Pero el tonto argumento de Basílides
se desmorona, pues se ha descubierto que el año tiene trescientos sesenta y cinco
días y tres horas. Luego de aquí que – dice – también el hombre tiene trescientos
sesenta y cinco partes [corporales], a fin de asignar una parte a cada una de las
Potencias. También por esta causa se desmorona su enseñanza rebuscada y
espuria, pues en el hombre hay trescientos sesenta y cuatro partes.
Αὐτὸς δὲ καὶ οἱ ἀπ΄ αὐτοῦ ἐρωτώμενοι Ἰουδαίους μὲν ἑαυτοὺς μηκέτι εἷναι
φάσκουσι, Φριστιανοὺς δὲ μηδέπω γεγεν῅σθαι, ἀλλὰ ἀρνεἶσθαι πάντοτε, ἔχειν
δὲ ἐν ἑαυτ῵ σιγῆ τὴν πίστιν καὶ μηδενὶ ὑποδεικνύναι, τὴν αἰσχύνην ἑαυτοῦ
ὑφορώμενος διὰ τὸ ἀπαρρησίαστον τ῅ς αἰσχρουργίας καὶ κακ῅ς αὐτοῦ
διδασκαλίας.
6. Ἔσχεν δὲ ἡ ἀρχὴ αὐτ῅ς τ῅ς κακ῅ς προφάσεως τὴν αἰτίαν ἀπὸ τοῦ
ζητεἶν καὶ λέγειν πόθεν τὸ κακόν. Π᾵ς δὲ ἀπὸ τ῅ς ἑαυτοῦ πραγματείας
δειχθήσεται ὁποἶός ἐστιν. Ἔμποροι γοῦν κακῶν οὗτοι οἱ τοῦ κακοῦ ἐρασταὶ καὶ
οὐχὶ ἀγαθῶν, ὡς καὶ ἡ γραφὴ εἷπεν ὅτι «ζητοῦντας κακὰ καταλήψεται κακά».
Οὔτε γάρ ποτε <τὸ> κακὸν ἦν οὔτε ὆ίζα γέγονε κακίας οὔτε ἐνυπόστατον τὸ
κακόν ἐστιν. Οὐκ ἦν γάρ ποτε τὸ κακόν, ἐπείσακτον δὲ διὰ προφάσεως ἐν
ἑκάστῳ τῶν ποιούντων τὸ κακὴν ἔνεστιν· ἐν δὲ τ῵ μὴ ποιοῦντι οὐκ ἔστιν,
καθάπερ ἐν τοἶς ἄνω λόγοις προδεδήλωται. Λέγει γὰρ ὁ κύριος μετὰ τὸ πάντα
πεποιηκέναι «ἰδοὺ πάντα καλὰ λίαν», δεικνὺς ὅτι τὸ κακὸν οὐκ ἀρχαἹζει οὐδὲ
ἐξ ὑπαρχ῅ς ὑπ῅ρχεν πρὸ τοῦ ἀπὸ τοῦ ἀνθρώπου ἐνάρξασθαι· δι΄ ἡμῶν γὰρ
γίνεται καὶ δι΄ ἡμῶν οὐ γίνεται. Ἄρα οὖν ἐν τ῵ πάντα ἄνθρωπον δύνασθαι μὴ
ποιεἶν τὸ κακὸν καὶ δύνασθαι ποιεἶν τὸ κακόν, ὅταν μὲν ποιῆ, ἔστι τὸ κακόν,
ὅταν δὲ μὴ ποιῆ, οὐκ ἔστι τὸ κακόν. Ποῦ τοίνυν τοῦ κακοῦ ἐστιν ἡ ὆ίζα ἥ ἡ
ὑπόστασις τ῅ς πονηρίας;
7. Εἰς δὲ πολλὴν οὗτος ἐλήλακε μωρίαν, φάσκων ὅτι ἡ <ἄνω> Δύναμις
τὸν Νοῦν προεβάλετο, ὁ δὲ Νοῦς τὸν Λόγον, ὁ δὲ Λόγος τὴν Υρόνησιν, ἡ δὲ
Υρόνησις Δύναμιν καὶ ΢οφίαν, ἐκ δὲ Δυνάμεως καὶ ΢οφίας ἐξουσίαι καὶ
δυνάμεις καὶ ἄγγελοι. Λέγει δὲ τὴν ὑπεράνω τούτων δύναμιν εἷναι καὶ ἀρχὴν
Ἀβρασάξ, διὰ τὸ τὴν ψ῅φον τοῦ Ἀβρασὰξ ἔχειν τριακοσιοστὸν ἑξηκοστὸν
πέμπτον ἀριθμόν, ὡς ἐκ τούτου τὴν μαρτυρίαν τ῅ς αὐτοῦ μυθοποιίας τῶν
τριακοσίων ἑξήκοντα πέντε οὐρανῶν συνιστ᾵ν πειρ᾵σθαι. ΟἸς οὐρανοἶς καὶ
τοποθεσίας ἴσα τοἶς μαθηματικοἶς διαιρεἶν καὶ συνιστ᾵ν ἐπιτηδεύων οὐ
παρέργως μηχαν᾵ται. Σὰ γὰρ ἐκείνων μάταια θεωρήματα λαβὼν εἰς ἴδιον
χαρακτ῅ρα αὐτός τε καὶ οἱ ὑπ΄ αὐτὸν εἰς αἰτίαν τ῅ς ἰδίας εἰδωλοποιοῦ καὶ
[πεπλανημένης] ἐπιπλάστου διδασκαλίας μετήνεγκαν.
Καὶ βούλονται τὴν σύστασιν τούτων ἀπὸ τῶν ὁμοίων ψήφων ποιεἶσθαι,
ὡς προεἶπον, τοῦ Ἀβρασὰξ τῶν τριακοσίων ἑξήκοντα πέντε ἀριθμὸν ἔχοντος,
δ῅θεν δεικνύντες διὰ τοῦτο ἔχειν τὸν ἐνιαυτὸν τριακοσίων ἑξήκοντα πέντε
ἡμερῶν ἀριθμὸν κατὰ περίοδον. Πέπτωκε δὲ αὐτοῦ ὁ ληρῶδης λόγος.
Εὑρίσκεται γὰρ ὁ ἐνιαυτὸς τριακοσίων ἑξήκοντα πέντε ἡμερῶν καὶ ὡρῶν
τριῶν. Εἷτα, ἐντεῦθεν, φησί, καὶ ὁ ἄνθρωπος ἔχει τριακόσια ἑξήκοντα πέντε
μέλη, ὡς ἑκάστῃ τῶν δυναμέων ἀπονέμεσθαι ἓν μέλος. Ὅθεν καὶ ἐν τούτῳ
πέπτωκεν αὐτοῦ ἡ ἐπινενοημένη καὶ νόθος διδασκαλία· ἐν γὰρ τ῵ ἀνθρώπῳ
ἐστὶ τξδ μέλη.
8. El bienaventurado Ireneo, el sucesor de los apóstoles, al indagar
minuciosamente acerca de esto refutó admirablemente su necedad. También ahora
será refutada la charlatanería de Basílides, el que ha descendido de lo alto y
observó claramente las cosas de arriba – o más bien, el que ha caído de lo alto del
propósito de la verdad. Porque si este cielo ha sido creado por los ángeles que
están en él, estos por los que están más arriba y los que están más arriba por otros
que están aún más arriba, entonces la Potencia de lo alto, la que es llamada
Abrasax, será considerada como la que ha hecho todas las cosas y la causa de todos
los seres, y se reconocerá que ninguna cosa ha de existir aparte de ella, puesto que
esta es declarada por ellos como la Causa y primer Arquetipo; entonces, lo que
ellos dicen respecto a la deficiencia de este mundo no puede haber sido hecha por
ningún otro sino por el Primer Principio y Causa de los que fueron engendrados
después. Pero es necesario preguntarle: ¿Por qué razón nos haces ir y venir entre
semejante multitud, ¡oh Basílides!, y no nos conduces más bien al principio, esto es,
al Dios uno, el Omnipotente? Por lo cual, o bien lo que dice tiene completamente
tal significado, o necesita reconocer a la única Causa de todo como Soberano.

Pero responde también acerca del tema de Cristo, ¡oh, forjador de esta obra
fabulosa! Si Simón de Cirene fue crucificado, entonces nuestra salvación no ha sido
efectuada por Jesús sino por Simón, y el mundo ya no podría esperar ser salvado
por medio de Jesucristo, quien no padeció por nosotros. Tampoco Simón es capaz
de salvar, ya que es un simple hombre y nada más. Al mismo tiempo, condenas al
unigénito Hijo de Dios por falsedad si el buen Dios entregó a otro en su lugar,
obligándolo a morir. Por lo demás, tal cosa es un sueño, o más bien una obra de
maldad y engaño: que <el> Señor, mediante un artificio, se ocultó y entregó a otro
en su lugar. Tu tonta perorata calumnia la verdad pero no prevalece, sino que esta
ficción instaurada de manera incoherente es refutada por la verdad misma.

9. La verdad refuta por completo a este heresiarca en el Antiguo y en el


Nuevo Testamento. Pues es evidente que Cristo fue voluntariamente al suplicio y
tomó un cuerpo y vivió como hombre entre nosotros por su propia voluntad y la
de su propio Padre, con el beneplácito del Espíritu Santo. Es Dios perfecto desde el
principio, engendrado del Padre, sin comienzo y eterno. En los últimos días
consideró adecuado nacer de la matriz de una virgen, moldeando para sí un
cuerpo, nació de verdad y está corroborado que vivió como hombre, para que por
su sufrimiento en la carne por nosotros también diera la vida por sus propias
ovejas. Así refuta a estos, al decir: ‚He aquí, subimos a Jerusalén, y el Hijo del
hombre ser{ entregado y condenado a muerte, y al tercer día resucitar{.‛ 56 Y a los
hijos de Zebedeo le dijo: ‚¿Podéis beber de la copa de la que voy a beber?‛.57
8. Θαυμαστῶς δὲ ὁ μακάριος Εἰρηναἶος, ὁ τῶν ἀποστόλων διάδοχος, περὶ
τούτου λεπτολογῶν διήλεγξε τούτου τὴν ἀβελτερίαν. Ἀνατραπήσεται γὰρ καὶ
νῦν ἡ φλυαρία τοῦ ἄνωθεν καταβεβηκότος Βασιλείδου καὶ τὰ ἄνω σαφῶς
κατοπτεύσαντος, μ᾵λλον δὲ ἄνωθεν πεπτωκότος ἀπὸ τοῦ τ῅ς ἀληθείας
σκοποῦ, ὅτι εἰ οὗτος ὁ οὐρανὸς ὑπὸ τῶν κατ΄ αὐτὸν ἀγγέλων γεγένηται, αὐτοὶ
δὲ ὑπὸ τῶν ἀνωτέρω καὶ οἱ ἀνωτέρω ὑπὸ τῶν ἔτι ἀνωτέρω, ἄρ΄ οὖν ἡ ἄνω
Δύναμις, ἡ καὶ Ἀβρασὰξ καλουμένη, εὑρεθήσεται ἡ τὰ πάντα πεποιηκυἶα καὶ ἡ
αἰτία τῶν ὄντων πάντων, καὶ οὐδὲν δίχα αὐτ῅ς [τι] γεγεν῅σθαι εὑρεθήσεται,
ὁπότε αὐτὴ τὸ αἴτιον καὶ τὸ πρῶτον ἀρχέτυπον παρ΄ αὐτῶν καταγγέλλεται,
καὶ τὸ λεγόμενον παρ΄ αὐτοἶς τοῦ κόσμου τούτου ὑστέρημα ὑπό τινος ἑτέρου
μὴ γεγεν῅σθαι, ἀλλ΄ ἀπὸ τ῅ς πρώτης ἀρχ῅ς καὶ αἰτίας τῶν μετέπειτα
γεγονότων. Ἐρωτητέον δὲ τὸν αὐτόν, τίνι <τ῵> λόγῳ ἐπὶ τοσαύτην ἡμ᾵ς
πληθὺν γέρεις, ὦ οὗτος, καὶ μὴ μ᾵λλον ἐπὶ τὴν ἀρχήν, τουτέστιν ἐπὶ τὸν ἕνα
θεὸν τὸν παντοκράτορα; ὁπότε ἐξ ἅπαντος ἤτοι οὕτως λέγοντα ἥ οὕτως δεἶ
τὸν ἕνα αἴτιον πάντων ὁμολογεἶν δεσπότην.
Ἀλλὰ καὶ περὶ τ῅ς τοῦ Φριστοῦ ὑποθέσεως ἀπόκριναι, ὦ τ῅ς μυθοποιοῦ
πραγματείας ταύτης πλάστα. Εἰ ΢ίμων ἐσταυρώθη ὁ Κυρηναἶος, ἄρα οὐ διὰ
Ἰησοῦ ἡ σωτηρία γεγένεται ἡμῶν ἀλλὰ διὰ ΢ίμωνος, καὶ οὐκέτι ὁ κόσμος
ἐλπίσειεν διὰ Ἰησοῦ Φριστοῦ σῴζεσθαι τοῦ μὴ παθόντος ὑπὲρ ἡμῶν. Οὔτε γὰρ
΢ίμων δύναται σῴζειν, ἄνθρωπος ὢν ψιλὸς καὶ οὐδὲν ἕτερον. Ἅμα δὲ καὶ
συκοφαντίαν καταψηφίζῃ τοῦ μονογενοῦς υἱοῦ τοῦ θεοῦ, εἰ ἕτερον ἀνθ΄
ἑαυτοῦ παρέδωκεν ὁ ἀγαθὸς θεὸς βιασάμενος εἰς φόνον. Καὶ ἔσται λοιπὸν
ὄναρ, μ᾵λλον δὲ κακοηθείας καὶ κυβείας ἔργον τὸ τοιοῦτον, ὅτι <ὁ> κύριος
κυβείᾳ τινὶ ἑαυτὸν κρύψας ἄλλον ἀντ΄ αὐτοῦ παρέδωκε· καὶ ἔσται ἡ παρὰ σοῦ
μωρολογία συκοφαντοῦσα μὲν τὴν ἀλήθειαν μὴ δυναμένη δέ. Ἀλλὰ
ἐλεγχομένη ὑπ΄ αὐτ῅ς τ῅ς ἀληθείας ἀσυστάτως τὸ ποίημα τοῦτο εἰσηγουμένη.
9. Πάντῃ γὰρ ἐλέγχει τοῦτον τὸν αἱρεσιάρχην ἡ ἀλήθεια ἐν παλαιᾶ καὶ
καινῆ διαθήκῃ. Παντὶ γάρ τῳ δ῅λον ὅτι Φριστὸς ἑκὼν ἐπὶ τὸ πάθος ἦλθε καὶ
θελήματι ἰδίῳ καὶ τοῦ ἰδίου πατρὸς καὶ εὐδοκίᾳ τοῦ ἁγίου πνεύματος ἔλαβε
τὴν σάρκα ἐνανθρωπήσας ἐν ἡμἶν, ἐν τελειότητι θεὸς ὢν ἀπ΄ ἀρχ῅ς, ἐκ πατρὸς
γεγεννημένος ἀνάρχως καὶ ἀχρόνως, ἐπ΄ ἐσχάτων δὲ τῶν ἡμερῶν ἐν μήτρᾳ
παρθένου γενέσθαι καταξιώσας, εἰς ἑαυτόν τε σῶμα ἀναπλασάμενος καὶ
γεννηθεὶς ἐν ἀληθείᾳ καὶ ἐνανθρωπήσας ἐν βεβαιώσει, ἵνα ἐν αὐτῆ πάθῃ ὑπὲρ
ἡμῶν τῆ σαρκὶ καὶ τὴν ψυχὴν δ῵ ὑπὲρ τῶν ἰδίων προβάτων· ὡς ἐλέγχει τούτους
λέγων «ἰδού, ἀναβαίνομεν εἰς Ἱεροσόλυμα, καὶ ὁ υἱὸς τοῦ ἀνθρώπου
παραδοθήσεται καὶ ἀποκτανθήσεται καὶ τῆ τρίτῃ ἡμέρᾳ ἀναστήσεται», τοἶς τε
υἱοἶς Ζεβεδαίου φήσα «δύνασθε πιεἶν τὸ ποτήριον ὃ μέλλω πίνειν;»,
Así también, el apóstol Pedro dice: ‚Muerto en la carne, pero vivificado en el
espíritu‛58; y otra vez: ‚El cual sufrió por nosotros en la carne.‛59 De nuevo, el
apóstol Juan dice: ‚Si alguno dice que Cristo no ha venido en la carne, ese est{ en
contra de Cristo.‛60 El santo Pablo dice: ‚Habiendo gustado la muerte, y muerte de
cruz‛61, como también Moisés había declarado antes al decir: ‚Veréis vuestra vida
suspendida de un madero.‛62 Nuestra vida no es Simón sino el Señor que ha
sufrido por nosotros para poner fin a nuestros padecimientos; que se ha convertido
en muerte para la muerte al morir en la carne para romper el cetro de la muerte;
que descendió a las regiones inframundanas para romper los cerrojos acerados;
hecho lo cual conmutó la cautividad de las almas y vació el Hades.

10. Así pues, sin duda Cristo no fue responsable de la muerte de Simón, Él
se entregó a sí mismo. ¿Qué dices, pues, oh el más inspirado de los hombres? Si no
quería ser crucificado, ¿no era capaz de hablar con franqueza y alejarse de ellos?
¿Acaso el <Hijo> de Dios, el Verbo de Dios, hizo algún truco por diversión y el que
dijo: ‚Yo soy la verdad‛ – pues Él dijo: ‚Yo soy la verdad y la vida‛ 63 – entregó a
otro en su lugar para ser ejecutado y crucificado? La vida no le procuraría la
muerte a otro, y la verdad no ocultaría lo que en realidad ocurrió y mostraría una
cosa en lugar de otra. Pues la verdad no será considerada verdad si practica el
error y oculta lo que hace, ocupándose en hacer lo contrario [a ella] con engaño. Y
resumiendo todo cuanto dije para no extender la exposición, ‚¡Ay del mundo por
las ocasiones de caer!‛64 y por ‚los hacedores de la iniquidad‛.65 ¡Cuántos se han
convertido en oscuridad para sí mismos y para los otros que luego son
convencidos por la oscuridad de ellos! Para los prudentes resplandecerá la verdad,
pero la compostura de Basílides y de los suyos será refutada como una obra del
engaño.

Y esto es cuanto voy a decir acerca de esta secta y de este cuento fabuloso; a
partir de ahora avanzaremos a otra secta. Pues, ¿quién no habrá de descubrir que
tal herejía es una fábula y que, como una serpiente cornuda enterrada en la arena,
se lanza hacia adelante y con sus cuernos causa la ruina de los que se la encuentran
por casualidad? Pero ‚El Señor rompió el cuerno de los pecadores, pero el cuerno
del justo ser{ exaltado‛66, lo cual significa [tener] confianza en la verdad. Por lo
cual, habiendo roto también a Basílides con la enseñanza de la verdad,
proseguiremos con las siguientes [sectas] invocando al Dios Defensor, a quien sea
la gloria y la honra y la adoración por los siglos de los siglos. Amén.
ὡς καὶ ὁ ἀπόστολος Πέτρος λέγει «θανατωθεὶς σαρκί, ζωοποιηθεὶς δὲ
πνεύματι» καὶ πάλιν «ὃς ἔπαθεν ὑπὲρ ἡμῶν σαρκί»· πάλιν δὲ Ἰωάννης λέγει
«εἴ τις οὐ λέγει τὸν Φριστὸν ἐν σαρκὶ ἐληλυθέναι, οὗτος ἀντίχριστός ἐστιν», ὁ
δὲ ἅγιος Παῦλός φησι «γευσάμενος θανάτου, θανάτου δὲ σταυροῦ», ὡς καὶ
Μωυσ῅ς προαναφωνῶν ἔλεγεν «ὄψεσθε τὴν ζωὴν ὑμῶν κρεμαμένην ἐπὶ
ξύλου». Ζωὴ δὲ ἡμῶν οὐχ ὁ ΢ίμων, ἀλλ΄ ὁ κύριος ὁ ὑπὲρ ἡμῶν πεπονθώς, ἵνα
τὰ ἡμέτερα πάθε διαλύσῃ, καὶ θανὼν σαρκὶ θάνατος θανάτῳ γεγένηται, ἵνα τὸ
κέντρον τοῦ θανάτου κλάσῃ, καταβὰς εἰς τὰ καταχθόνια, ἵνα τοὺς
ἀδαμαντίνους μοχλοὺς συντρίψῃ· ὅπερ ποιήσας ἀνήγαγε τῶν ψυχῶν τὴν
αἰχμαλωσίαν ἐκένωσέ τε τὸν Ἅιδην.
10. Οὐκ ἄρα οὖν αἴτιος θανάτου γέγονεν ὁ Φριστὸς τ῵ ΢ίμωνι, αὐτὸς
ἑαυτὸν παραδούς. Σί γὰρ λέγεις, ὦ θεήλατε τῶν ἀνθρώπων; Οὐκ ἠδύνατο
ἐλευθεροστομεἶν καὶ ἀναχωρ῅σαι ἀπ΄ αὐτῶν, εἰ μὴ ἠθέλησε σταυρωθ῅ναι;
Ἀλλὰ παίγνιον ἐποίει κυβείας ὁ τοῦ θεοῦ <υἱὸς> θεὸς Λόγος καὶ ἄλλον ἀντὶ
ἑαυτοῦ παρεδίδου ἀποθανεἶν καὶ σταυρωθ῅ναι, ὁ λέγων ἐγώ εἰμι ἡ ἀλήθεια·
«ἐγὼ γάρ εἰμι, φησίν, ἡ ἀλήθεια καὶ ἡ ζωή»; ἡ δὲ ζωὴ οὐκ ἅν ἑτέρῳ θάνατον
παρασκευάσειε καὶ ἡ ἀλήθεια οὐκ ἅν κρύψῃ τὸ ἐν ἀληθείᾳ παρ΄ αὐτ῅ς
γινόμενον καὶ ἕτερα ἀνθ΄ ἑτέρων ὑποδείξῃ. Οὐκέτι γὰρ ἡ ἀλήθεια εὑρεθήσεται
ἀλήθεια, πλάνην ἐργαζομένη καὶ κρύπτουσα τὸ ἑαυτ῅ς ἔργον, δι΄ ἐναντίου δὲ
πραγματευομένη σοφίσματος. Καὶ ἁπλῶς ἐκ πάντων ὡς εἰπεἶν, ἵνα μὴ μηκύνω
τὸν λόγον, «οὐαὶ τ῵ κόσμῳ ἀπὸ τῶν σκανδάλων» καὶ «τῶν ἐργαζομένων τὴν
ἀνομίαν». Πόσοι ἑαυτοἶς σκότος ηὕρηνται καὶ ἄλλοις τοἶς μετέπειτα τ῵ σκότει
αὐτῶν πειθομένοις· τοἶς δὲ συνετοἶς φανήσεται ἡ ἀλήθεια, ἡ δὲ Βασιλείδου καὶ
τῶν τοιούτων πραγματεία πλάνης ἔργον ἐλεγχθήσεται.
Καὶ ταῦτά μοι περὶ ταύτης τ῅ς αἱρέσεως καὶ τοῦ μύθου τούτου εἰρήσθω·
ἐντεῦθεν δὲ ἐφ΄ ἑτέραν αἵρεσιν βαδιοῦμαι. Σίνι γὰρ οὐ φωρατὴ ἔσται ἡ τοιαύτη
αἵρεσις μῦθός τις οὖσα καὶ ὡσεὶ κεράστου τρόπον ἐν ἄμμῳ κεχωσμένη, διὰ δὲ
τοῦ κέρατος ἐν ἀέρι προκύπτουσα καὶ τὸν ὄλεθρον τοἶς περιτυγχάνουσιν αὐτῆ
ἐργαζομένη; Ἀλλὰ καὶ «τὸ κέρας τῶν ἁμαρτωλῶν ὁ κύριος συνέτριψεν, τὸ δὲ
κέρας τοῦ δικαίου μόνον ὑψωθήσεται», ὅπερ ἐστὶ πίστις ἀληθείας. Διὸ καὶ
τοῦτον συντρίψαντες τῆ τ῅ς ἀληθείας διδασκαλίᾳ ἐπὶ τὰς μετέπειτα
διέλθωμεν, θεὸν βοηθὸν ἐπικαλούμενοι, ᾧ ἡ δόξα καὶ ἡ τιμὴ καὶ ἡ
προσκύνησις εἰς τοὺς αἰῶνας τῶν αἰώνων, ἀμήν.
Contra los Nicolaítas, [secta número] cinco, pero la vigésimo quinta de la
serie

1. Nicolás fue uno de los siete diáconos que fueron elegidos por los
apóstoles, junto con el santo y primer mártir Esteban, Prócoro, Parmenas y los
otros.67 Él provenía de Antioquía y se convirtió en un prosélito. 68 Luego de que
recibió el mensaje de la proclamación de Cristo él también se unió a los discípulos,
y al principio fue admitido entre los preferidos. Desde ese momento fue contado
en el número de los elegidos para el cuidado de las viudas. Pero después el diablo
se introdujo y engañó su corazón con el mismo error de los antiguos que se
mencionaron anteriormente, siendo herido en mayor grado que los que vivieron
antes que él. Nicolás tenía una esposa hermosa, y practicó la continencia imitando
a aquellos que veía que se habían dedicado a Dios, manteniéndose firme por un
tiempo. Pero no pudo mantener el control de su incontinencia hasta el final sino
que, como un perro que quiere volver a su propio vómito, rebuscando, se inventó
unas excusas no muy buenas – que más bien lo consentían – en correspondencia
con su propia pasión licenciosa. En efecto, luego de fracasar en su propósito, se
unió carnalmente a su propia mujer sin más rebusques, pero avergonzado de su
propia derrota y sospechando haber sido descubierto, se atrevió a decir que si
alguien no tiene relaciones sexuales cada día, no puede participar de la vida eterna.
¡Ha ido pasando de una excusa a otra! Viendo que su compañera se distinguía por
su belleza pero se comportaba con humildad, sintió envidia de ella y, considerando
que los otros eran lascivos como él, comenzó a ser constantemente insultante con
su propia esposa, y a atacarla con calumnias a través de discursos. Al final se
pervirtió a sí mismo, no sólo en lo que respecta al uso natural del sexo de los seres
humanos, sino también por su pensamiento blasfemo, la perversidad de su daño y
el engaño de la introducción furtiva de la maldad.
2. Desde ese momento comenzaron a extenderse perniciosamente por el
mundo los *seguidores+ del falsamente llamado ‚conocimiento‛: me refiero a los
Gnósticos, los Fibionitas, los llamados [seguidores] de Epifanes, los Estratióticos,
los Levíticos, y muchos otros. Cada uno de estos, siendo atraído [a formar] su
propia secta por sus pasiones, inventó innumerables formas de maldad. Algunos
de ellos creen en una tal Barbeló69, la cual afirman que está en un octavo cielo.
Dicen que ella ha sido emitida a partir del Padre. Unos dicen que es la madre de
Ialdabaoth70, otros que de Zabaoth.71 Pero el hijo de esta ha gobernado el séptimo
cielo con cierta insolencia y tiranía.
Κατὰ Νικολαϊτῶν ε, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας κε.

1. Νικόλαος γέγονεν εἸς ἀπὸ τῶν ἑπτὰ διακόνων, τῶν ἐκλελεγμένων


ὑπὸ τῶν ἀποστόλων ἅμα ΢τεφάνῳ τ῵ ἁγίῳ καὶ πρωτομάρτυρι, καὶ Προχόρῳ,
καὶ Παρμενᾶ, καὶ τοἶς ἄλλοις. Οὗτος, ἀπὸ τῶν Ἀντιοχέων ὁρμώμενος,
προσήλυτος γίνεται. Μετέπειτα δὲ καταδεξάμενος τὸν περὶ τοῦ κηρύγματος
λόγον τοῦ Φριστοῦ, καὶ αὐτὸς συνήφθη τοἶς μαθηταἶς, ἔν τε τοἶς προκριτέοις τὰ
πρῶτα ἐξεταζόμενος. Ἐντεῦθεν καὶ ἐν τοἶς ἐκλεγεἶσιν εἰς τὴν τῶν χηρῶν τότε
ἐπιμέλειαν ἐγκατηριθμήθη. Ὕστερον δὲ τοῦτον ὑπέδυ ὁ διάβολος, καὶ
ἐξηπάτησεν αὐτοῦ τὴν καρδίαν τῆ αὐτῆ πλάνῃ τῶν προειρημένων παλαιῶν,
κατατρωθ῅ναι μειζόνως ὑπὲρ τοὺς πρώην. Γύναιον γὰρ οὗτος ἔχων εὔμορφον,
καὶ ἀπὸ τοῦ γυναίου ἐγκρατευσάμενος, ὡς κατὰ μίμησιν ὧν ἑώρα θε῵
προσανεχόντων, μέχρι τινὸς ἐκαρτέρει. Οὐ μὴν εἰς τέλος ἤνεγκε κρατεἶν τ῅ς
αὐτοῦ ἀκρασίας· ἀλλὰ βουληθεὶς ὡς κύων ἐπὶ τὸν ἴδιον ἕμετον ἐπιστρέφειν,
προφάσεις τινὰς οὐκ ἀγαθὰς ἑαυτ῵ θηρώμενος ἐπενόει πρὸς ἀναλογίαν τοῦ
ἰδίου τ῅ς ἀκολασίας πάθους, ἃ μ᾵λλον συνέφερεν αὐτ῵. Εἷτα οὖν τοῦ σκοποῦ
ἐκπεσὼν, τῆ ἰδίᾳ γυναικὶ συνήφθη ἀπεριέργως. Οὗτος δέ, αἰσχυνόμενος τὴν
ἑαυτοῦ ἧτταν, καὶ ὑφορώμενος φωραθ῅ναι, ἑτόλμα λέγειν, ὅτι, εἰ μή τις καθ΄
ἑκάστην ἡμέραν λαγνεύει, ζω῅ς οὐ δύναται μετέχειν τ῅ς αἰωνίου. Ἐκ
προφάσεως γὰρ εἰς πρόφασιν μετηνέχθη ἑτέραν. Ὁρῶν γὰρ τὴν ἑαυτοῦ
σύμβιον κάλλει μὲν διαπρέπουσαν, ταπεινότητι δὲ φερομένην, ἐζηλοτύπησε
ταύτην, καὶ κατὰ τὴν ἰδίαν ἀσέλγειαν τοὺς ἄλλους εἷναι νομίσας, τὰ πρῶτα
μὲν ἐμπαροινῶν εἰς τὴν ἰδίαν γαμετὴν διετέλει, καὶ διαβολάς τινας αὐτῆ
ἐπιφέρων διὰ λόγων· τὸ δὲ πέρας ἑαυτὸν κατέσπασεν οὐ μόνον εἰς τὴν χρ῅σιν
τ῅ς σαρκὸς τὴν κατὰ φύσιν τὼν ἀνθρώπων, ἀλλὰ καὶ εἰς βλάσφημον
ὑπόνοιαν, καὶ βλάβην κακοτροπίας, καὶ πλάνην παρεισδύσεως πονηρ᾵ς.
2. Καὶ ἐντεῦθεν ἄρχονται οἱ τ῅ς ψευδωνύμου γνώσεως κακῶς τ῵
κόσμῳ ἐπιφύεσθαι· φημὶ δὲ Γνωστικοί, καὶ Υιβιωνἶται, καὶ οἱ τοῦ Ἐπιφανοῦς
καλούμενοι, ΢τρατιωτικοί τε καὶ Λευϊτικοί, καὶ ἄλλοι πλείους. Ἕκαστος γὰρ
τούτων, τὴν ἑαυτοῦ αἵρεσιν τοἶς πάθεσιν αὐτοῦ ἐπισπώμενος, μυρίας ὁδοὺς
ἐπενόησε κακίας. Σινὲς μὲν γὰρ αὐτῶν Βαρβηλὼ τινὰ δοξάζουσιν, ἣν ἄνω
φάσκουσιν εἷναι ἐν ὀγδόῳ οὐραν῵. Σαύτην δὲ ἀπὸ τοῦ Πατρὸς προβεβλ῅σθαί
φασιν. Μητέρα δὲ αὐτὴν εἷναι οἱ μὲν τοῦ Ἰαλδαβαὼθ λέγουσιν, οἱ δὲ τοῦ
Ζαβαώθ. Σὸν δὲ υἱὸν ταύτης κεκρατηκέναι τοῦ ἑβδόμου οὐρανοῦ ἐν θράσει τινὶ
καὶ ἐν τυραννίδι.
A los que estaban debajo de él les dijo: ‚Yo soy el primero y el último, y no hay
otro Dios aparte de mí‛. Barbeló ha escuchado esta declaración, y llora. Ella
siempre se aparece a los Arcontes en alguna bella forma y les quita el semen que
surge de ellos a través del placer y la eyaculación, supuestamente para recuperar
nuevamente su poder, que había sido esparcido en varios de ellos. De esta manera,
a partir de tal argumento, introdujo disimuladamente al mundo el misterio de su
obsceno relato. Y algunos de los antes mencionados, como dije, por medio de
muchas maquinaciones perniciosas – las que no es conveniente decir – enseñaron
cómo revolcarse en la promiscuidad con mujeres y en vergonzosos actos infames;
como también dice el santísimo Apóstol en alguna parte: ‚Es incluso vergonzoso
mencionar las cosas que son hechas por ellos ocultamente‛.72
3. Para el que quiera ver la refutación antagónica del Espíritu Santo
sobre la secta de Nicolás, le es necesario conocerla a través del Apocalipsis de San
Juan el cual, al escribir a una de las Iglesias en representación del Señor – esto es, al
obispo allí designado – con el poder del santo ángel que está sobre el altar, dice:
‚Pero tienes algo bueno, que aborreces las obras de los Nicolaítas, las cuales
también Yo aborrezco‛.73 Algunos de estos sectarios honran a un tal Prúnico y, al
igual que aquellos, al satisfacer sus propias pasiones dicen acerca del significado
subyacente de su conducta vergonzosa: ‚Volvemos a recoger de los cuerpos la
potencia de Prúnico por medio de las emisiones‛ (me refiero al semen y la
menstruación). Un poco más tarde, cuando nos aboquemos a hablar acerca de estos
en particular, lo mostraré en detalle, no para ensuciar los oídos de los oyentes y
lectores sino más bien para producir en los sensatos el odio contra ellos y la
prevención de la obra de los malvados; no para denunciar falsamente a los
culpables sino para exponer al desprecio público las cosas que verdaderamente
ocurren entre ellos. Otros de los antedichos glorifican a Ialdabaoth afirmando,
como dije, que es el primer hijo de Barbeló, y a causa de esto dicen que es necesario
honrarlo, porque reveló muchas cosas. Por lo cual compusieron algunos libros
atribuidos al nombre de Ialdabaoth e inventaron miles de denominaciones
bárbaras para los Arcontes y para las autoridades que son contrarias al alma de los
hombres en cada cielo. Francamente, el complot que se está gestando por medio
del extravío de estos es grave para el género humano. Del mismo modo, otros más
glorifican a Kaulakau, llamando así a uno de los Arcontes, esforzándose por
engañar a los ignorantes mediante el pavor causado por estas palabras y por la
ficticia nomenclatura bárbara del nombre. Pero para los prudentes, que han
recibido gracia de parte de Dios sobre cada nombre y asunto del verdadero
conocimiento de Dios, ¿cómo no han de poder ser refutadas las enseñanzas y
promesas de sus fábulas?
Λέγει δὲ τοἶς ὑποκάτω, ὅτι «Ἐγώ εἰμι» φησὶν, «ὁ πρῶτος, καὶ ὁ μετὰ ταῦτα, καὶ
πλὴν ἐμοῦ οὐκ ἔστιν ἕτερος θεός». Σὴν δὲ Βαρβηλὼ ἀκηκοέναι τὸν λόγον
τοῦτον, καὶ κλαῦσαι. Σαύτην δὲ ἀεὶ φαίνεσθαι τοἶς ἄρχουσιν ἐν εὐμορφίᾳ τινί,
καὶ ἀποσυλᾶν τὸ ἐξ αὐτῶν σπέρμα δι΄ ἡδον῅ς καὶ ἐκχύσεως, ἵνα δ῅θεν τὴν
αὐτ῅ς δύναμιν τὴν εἰς διαφόρους σπαρεἶσαν αὖθις πάλιν ἀνακομίζῃ. Καὶ
οὕτως ἐκ τοιαύτης ὑποθέσεως τὸ τ῅ς αὐτοῦ αἰσχρολογίας μυστήριον τ῵ κόσμῳ
ὑπεισήνεγκε. Καί τινες, ὡς ἔφην, τῶν προειρημένων διὰ πολλ῅ς
κακομηχανίας, ἃ μὴ θέμις λέγειν, πῶς ἐν πολυμιξίᾳ γυναικῶν, καὶ ἐν
αἰσχροποιίαις ἀνηκέστοις ἀναστρέφεσθαι ἐδίδαξαν, ὡς καί που ὁ ἁγιώτατος
Ἀπὀστολός φησι· «Σὰ γὰρ κρυφῆ γινόμενα ὑπ΄ αὐτῶν αἰσχρόν ἐστι καὶ λέγειν».
3. Σ῵ δὲ βουλομένῳ τὴν ἀντίθετον ἱδεἶν ἐκ Πνεύματος ἁγίου περὶ
τ῅ς τούτου αἱρέσεως ἀνατροπήν, ἰστέον ἐστὶν ἀπὸ τ῅ς τοῦ ἁγίου Ἰωάννου
Ἀποκαλύπσεως, ὃς, γράφων μιᾶ τῶν Ἐκκλησιῶν ἐκ προσώπου Κυρίου,
τουτέστι τ῵ ἐπισκόπῳ τ῵ ἐκεἶσε κατασταθέντι, σὺν τῆ δυνάμει τοῦ ἁγίου
ἀγγέλου τοῦ ἐπὶ τοῦ θυσιαστηρίου, φησίν· «Ἔχεις δέ τι καλὸν, ὅτι μισεἶς τὰ
ἔργα τῶν Νικολαϊτῶν, ἃ καὶ ἐγὸ μισῶ». Προύνικόν τε ἄλλοι τιμῶντες τινὰ, ὡς
καὶ οὗτοι, μυθωδῶς πάλιν εἰς ταύτην τὴν ὑπόνοιαν τ῅ς αἰσχρουργίας τὰ
ἑαυτῶν πάθη ἐπιτελοῦντές φασι· Σ῅ς Προυνίκου τὴν δύναμιν συλλέγομεν ἀπὸ
τῶν σωμάτων, διά τε τῶν ὆ευστῶν· φημὶ δὲ γον῅ς καὶ καταμηνίων, περὶ ὧν
ὀλίγῳ ὕστερον, ὅταν περὶ αὐτῶν μονομερῶς λέγειν ἐπιβαλλώμεθα, κατὰ
λεπτότητα ὑφηγήσομαι, οὐκ εἰς τὸ χρ᾵ναι ἀκοὰς τῶν ἀκουόντων ἥ
ἐντυγχανόντων, ἀλλ΄ εἰς τὸ τοἶς συνετοἶς ἀπέχθειαν μ᾵λλον ἐργάσασθαι πρὸς
αὐτοὺς, καὶ ἀποτροπὴν τ῅ς τῶν κακῶν ἐργασίας, οὐ συκοφαντῶν τοὺς
ἀλιτηρίους, ἀλλὰ κατ΄ ἀλήθειαν τὰ παρ΄ αὐτῶν γινόμενα εἰς τούμφανὲς
θριαμβεύων. Ἕτεροι δὲ τῶν προειρημένων Ἰαλδαβαὼθ δοξάζουσι, φάσκοντες
αὐτὸν εἷναι πρῶτον υἱόν, ὡς ἔφην, τ῅ς Βαρβηλώ· καὶ διὰ τοῦτό φησι δεἶν ἄγειν
αὐτ῵ τὴν τιμὴν, ὅτι πολλὰ ἀπεκάλυψεν. Ὅθεν καὶ βιβλία τινὰ ἐξ ὀνόματος τοῦ
Ἰαλδαβαὼθ ποιητεύονται ἐκτυποῦντες, καὶ ὀνομασίας μυρίας βαρβαρικὰς
ἀρχόντων, φησὶ, καὶ ἐξουσιῶν καθ΄ ἕκαστον οὐρανὸν ἐναντιουμένων τῆ τῶν
ἀνθρώπων ψυχῆ. Καὶ πολλὴ ἁπλῶς ἡ διὰ τ῅ς πλάνης αὐτῶν γινομένη τ῵ γένει
τῶν ἀνθρώπων ἐπιβουλή. Ἄλλοι δὲ τὸν Καυλαυκαὺχ ὡσαύτως δοξάζουσιν,
ἄρχοντά τινα τοῦτον οὕτω καλοῦντες, φαντασιάζειν φιλοτιμούμενοι τοὺς
ἀπείρους διὰ τ῅ς τῶν ὀνομάτων ἐκπλήξεως, καὶ ἐπιπλάστου τ῅ς τοῦ ὀνόματος
βαρβαρωνυμίας. Σοἶς δὲ ἐμπείροις καὶ ἐκ τοῦ θεοῦ λαβοῦσι περὶ ἑκάστης
ὀνομασίας καὶ ὑποθέσεως τ῅ς ἀληθιν῅ς τοῦ θεοῦ γνώσεως χάριν, πῶς οὐκ
εὐθυέλεγκτα τὰ τ῅ς μυθώδους αὐτῶν διδάγματα καὶ ἐχέγγυα;
4. Lo que ellos llaman ‚Prúnico‛ no es m{s que un invento para seducir
los corazones con el placer. Todo aquello que se llame ‚Prúnico‛ 74 deja entrever un
nombre dado a causa de la lascivia, con el propósito de la corrupción. Hay una
expresión en griego que se aplica a [lo que hacen+ los violadores: ‚Corrompió75 a
tal mujer‛. También por esa causa los que escribieron las historias de los griegos
engañadores lo registran en los mitos, hablando de este modo acerca de la belleza:
que la belleza es corruptora. Pero además, ¿cómo no habría de reírse de Kaulakau
alguien con conocimiento? Pues palabras bien dichas en hebreo y correctamente
traducidas al griego, que ahora son perfectamente claras para los que saben griego
y no presentan ninguna falsedad, estos las modelan para la maliciosa sugestión de
su vergonzoso y fabuloso artificio, sembrando el error en los ingenuos por medio
de ideas fantásticas sobre imágenes y formas, sobre principios substanciales y, por
decirlo así, sobre estatuas talladas. ‚Kaulakau‛ est{ escrito en Isaías, es una
expresión en la doceava visión y allí dice: ‚Tribulación sobre tribulación, esperanza
sobre esperanza. Aún un poco, aún un poco m{s de espera‛.76 Expondré aquí los
términos hebreos mismos al completo, con las mismas palabras, tal como está
escrito. ‚Saulasau saulasau‛ significa ‚tribulación sobre tribulación‛. ‚Kaulakau
kaulakau‛, ‚esperanza sobre esperanza‛. ‚Siersam siersam‛, ‚aún un poco, aún un
poco m{s de espera‛. ¿Dónde, pues, queda su relato fabuloso? ¿Dónde concibieron
su lenguaje extravagante? ¿De dónde vienen al mundo las cizañas? ¿Quién es el
que obligó a los hombres a atraer la ruina sobre sí mismos? Pues si a sabiendas
cambiaron las expresiones en una expresión de destrucción, manifiestamente se
han hecho culpables por sí mismos; pero si por ignorantes hablaron de cosas que
no sabían, nadie es más miserable que ellos. Verdaderamente, estas cosas son
locuras, y todo el que tiene un entendimiento adquirido en Dios puede verlo. A
causa del placer se destruyeron – y siguen destruyendo – a sí mismos y a los que
son convencidos. Es un espíritu de extravío que, lo mismo que un soplo en una
flauta, hace bailar a cada loco con distintos movimientos en contra de la verdad.
Pues también la flauta misma es una imitación de la serpiente, por medio de la cual
habló el malvado y engañó a Eva. La flauta fue inventada en imitación [de la
serpiente], a partir de aquel modelo, para llevar a los hombres a engaño. Y mira la
imagen que el mismo flautista representa cuando toca la flauta: levanta y baja la
cabeza, la inclina a derecha y a izquierda, lo mismo que aquella. También el diablo
se sirve de estos gestos, para mostrar la blasfemia contra los [seres] celestiales y
aniquilar los que viven sobre la tierra con destrucción, y al mismo tiempo atrapar
el mundo, haciendo daño a diestra y siniestra a los convencidos por el error y a los
hechizados, como por un instrumento musical, por los sonidos engañosos.
4. Προύνικον ἐὰν εἴπωσι, τὸ ὅλον ἐστὶν ἡδυπαθείας καὶ ἐκκαρδίας
ἐξεύρεσις. Π᾵ν γὰρ τὸ προυνικευόμενον λαγνείας ὑποφαίνει τὸ ἐπώνυμον·
φθορ᾵ς δὲ τὸ ἐπιχείρημα. Ἐπὶ τοἶς γὰρ τὰ σώματα διακορεύουσιν, Ἑλληνική
τίς ἐστιν ἡ λέξις τὸ Ἐπρουνίκευσε ταύτην. Ὅθεν καὶ ἐν μύθοις ἀναγράφουσιν
οἱ τὰ Ἑλληνικὰ συγγραψάμενοι Ἑλλήνων ἀπατεῶνες, περὶ κάλλους λέγοντες
οὕτως, ὅτι κάλλος προύνικον. Ἀλλὰ καὶ περὶ τοῦ Καυλαυκαὺχ τίς τῶν
γινωσκόντων οὐ καταγελάσειεν, ὅτι τὰς Ἑβραϊστὶ καλὼς εἰρημένας λέξεις, καὶ
Ἑλληνιστὶ καλῶς ἑρμηνευθείσας, καὶ νῦν παρὰ τοἶς Ἑλληνιστὶ ἀναγινώσκουσι
φανερὰς οὔσας, καὶ οὐδὲν σκολιὸν ἐχούσας, αὐτοὶ εἰς εἰδωλοποιίας τε καὶ εἰς
μορφάς, καὶ εἰς ἐνυποστατικὰς ἀρχάς, καὶ ὡς εἰπεἶν ἀνδριαντοπλασίας τοἶς
ἀφελέσι διὰ φαντασίας τὴν πλάνην ὑποσπείροντες, ἀνατυποῦσιν εἰς τὴν τ῅ς
αἰσχρ᾵ς αὐτῶν καὶ μυθώδους τέχνης ὑποσποράν; Καυλαυκαὺχ γὰρ ἐν τ῵
ἨσαἹᾳ γέγραπται, λέξις τις οὖσα ἐν τῆ δωδεκάτῃ ὁράσει, ἔνθα λέγει· «Θλίψιν
ἐπὶ θλίψει, ἐλπίδα ἐπ΄ ἐλπίδα. Ἔτι μικρὸν, ἔτι μικρὸν προσδέχου». Ὡς καὶ αὐτὰ
τὰ Ἑβραϊκὰ ὆ήματα τελειότατα ἐνταῦθα παραθήσομαι αὐταἶς λέξεσιν, ὡς ἐστὶ
γεγραμμένον. Σὸ γὰρ ΢αυλασαῦ σαυλασαῦ ἑρμηνεύεται θλίψις ἐπὶ θλίψιν.
Καυλακαὺκ καυλακαύκ, ἐλπὶς ἐπ΄ ἐλπίδι. Ζιηρσὰμ ζιηρσάμ, ἔτι μικρὸν ἔτι
μικρὸν προσδέχου. Ποῦ οὖν ἡ τούτων μυθολογία; Ποῦ ἡ κίσσησις τ῅ς
φαντασιολογίας; Πόθεν τ῵ κόσμῳ τὰ ζιζάνια; Σίς ὁ ἀναγκάσας εἰς ἑαυτοὺς
ἐπισπάσασθαι ὄλεθρον τοὺς ἀνθρώπους; Εἰ μὲν γὰρ γινώσκοντες μετεποίησαν
τὰς ὀνομασίας εἰς φαντασίαν ἀπωλείας, ἑαυτοἶς προφανῶς αἴτιοι γεγόνασιν·
εἰ δὲ ἀγνοοῦντες ἃ μὴ ᾔδεισαν ἔφασαν, οὐδὲν αὐτῶν ἀθλιώτερον. Μωρὰ γὰρ
ταῦτα ὡς ἀληθῶς· καὶ παντὶ τ῵ σύνεσιν κεκτημένῳ ἐν τ῵ Θε῵ ἔνεστιν ἰδεἶν.
Ἡδυπαθείας γὰρ χάριν ἑαυτούς τε καὶ τοὺς πειθομένους ἀπώλεσαν καὶ
ἀπολλύουσι. Πνεῦμα γάρ ἐστι πλάνης, ὥσπερ φύσημα ἐν αὐλ῵ διαφόροις
κινήμασιν ἕκαστον τῶν ἀφρόνων κινοῦν κατὰ τ῅ς ἀληθείας. Καὶ γὰρ καὶ αὐτὸς
ὁ αὐλὸς μίμημά ἐστι τοῦ δράκοντος, δι΄ οὗ ἐλάλησεν ὁ πονηρὸς, καὶ ἠπάτησε
τὴν Εὔαν. Ἀπὸ τοῦ τύπου γὰρ ἐκείνου κατὰ μίμησιν ὁ αὐλὸς τοἶς ἀνθρώποις εἰς
ἀπάτην κατεσκευάσθη. Καὶ ὅρα τὸν τύπον, ὃν αὐτὸς ὁ αὐλῶν ἐν τ῵ αὐλ῵
ποιεἶται. Αὐλῶν γὰρ ἄνω ἀνανεύει, καὶ κάτω κατανεύει· δεξιά τε κλίνει καὶ
εὐώνυμα ὁμοίως ἐκείνῳ. Σούτοις γὰρ καὶ ὁ διάβολος τοἶς σχήμασι κέχρηται,
ἵνα κατὰ τῶν ἐπουρανίων ἐνδείξηται τὴν βλασφημίαν, καὶ τὰ ἐπὶ τ῅ς γ῅ς
ἀφανισμ῵ ἀφανίσῃ, καὶ ὁμοῦ συμπεριλάβῃ τὴν οἰκουμένην, δεξιά τε καὶ
εὐώνυμα λυμαινόμενος τοὺς τῆ πλάνῃ πειθομένους τε καὶ θελγομένους,
ὥσπερ διὰ μουσικοῦ ὀργάνου, ταἶς φωναἶς ταἶς πεπλανημέναις.
5. Algunos otros de entre ellos inventan unos nombres sin fundamento,
diciendo que existían la Oscuridad, el Abismo y el Agua, y el Espíritu en medio de
ellos realizó su división. Pero la Oscuridad estaba irritada y encolerizada con el
Espíritu y, levantándose con fuerza, rodeó al Espíritu. Y engendró – dicen – algo
llamado Matriz la cual, luego de haber sido engendrada, quedó embarazada del
mismo Espíritu. De la Matriz fueron emitidos unos cuatro Eones; de los cuatro
Eones otros catorce, y así ha surgido la derecha y la izquierda, la luz y la
oscuridad. Luego, después de todos estos, fue emitido un Eón indigno que tuvo
relaciones con la Matriz antes mencionada, y de este Eón indigno y de la Matriz
surgieron dioses, ángeles, demonios y siete espíritus. Pero es posible descubrir su
imitación del error, pues desde el principio dijeron y establecieron que hay un
Padre, y luego expresaron que hay muchos dioses; esto sirve para probar que el
error arma contra sí mismo las mentiras dichas por él y se destruye a sí mismo,
pero la verdad siempre es hallada [congruente] en todas sus partes.
6. En efecto, ¿qué te diré, oh Nicolás? ¿Qué he de explicarte? ¿De dónde
vienes, oh tú, que nos traes un Eón indigno, una raíz de la maldad, una Matriz
engendradora y cantidad de dioses y demonios? Pues el Apóstol, cuando dice:
‚Aunque haya algunos que se llamen dioses‛77, deja ver que estos no lo son. Al
decir ‚se llamen‛, demostró que lo son sólo nominalmente, sin que existan en la
realidad sino en la opinión de algunos. ‚Pero para nosotros‛, dice – a saber, para
los que son versados en el conocimiento de la verdad – ‚hay un solo Dios‛. Y no
dice ‚que es llamado Dios‛ sino ‚que es Dios‛. Si para nosotros hay un solo Dios,
de ninguna manera pueden haber muchos dioses. El Señor dijo en el Evangelio:
‚Para que te conozcan a Ti, el único Dios verdadero‛78, para refutar la opinión de
los que cuentan relatos fabulosos y consideran que hay muchos dioses. Nuestro
Dios es uno – el Padre, el Hijo y el Espíritu Santo; tres substancias, un dominio,
una divinidad, una glorificación – y no muchos dioses. Según tú, oh Nicolás,
¿dónde se cumple lo dicho por el Salvador: ‚Hay eunucos que fueron hechos
eunucos por los hombres; también hay eunucos que lo fueron por nacimiento; y
hay eunucos que se hicieron eunucos a sí mismos por el reino de los cielos‛? 79
Efectivamente, si hay eunucos por el reino de los cielos ¿cómo te has engañado a ti
mismo y a los que fueron convencidos por ti, reteniendo injustamente la verdad de
Dios por medio del libertinaje y enseñando a hacer cosas vergonzosas? ¿Dónde se
cumple en ti aquello de ‚Acerca de las vírgenes no tengo mandamiento del Señor;
pero doy mi parecer, como uno que ha alcanzado misericordia, que es bueno
proceder de esta manera‛80; y también: ‚La virgen se ocupa de las cosas del Señor,
cómo agradar al Señor, para ser santa en cuerpo y en espíritu‛? 81 ¡Y cuántas cosas
hay por decir acerca de la castidad, la continencia y la virginidad, pues de ti sale
descaradamente toda la suciedad de la depravación!
5. Ἄλλοι δέ τινες ἐξ αὐτῶν κενά τινα ὀνόματα ἀναπλάττουσι, λέγοντες,
ὅτι ΢κότος ἦν καὶ βυθὸς καὶ ὕδωρ· τὸ δὲ πνεῦμα ἀνὰ μέσον τούτων διορισμὸν
ἐποιήσατο αὐτῶν. Σὸ δὲ σκότος ἦν χαλεπαἶνόν τε καὶ ἐγκοτοῦν τ῵ πνεύματι·
ὅπερ σκότος ἀναδραμὸν περιεπλάκη τ῵ πνεύματι. Καὶ ἐγέννησε, φησὶ, τινὰ
μήτραν καλουμένην, ἣτις γεννηθεἶσα ἐνεκίσσησεν ἐν αὐτ῵ τ῵ πνεύματι. Ἐκ δὲ
τ῅ς μήτρας προεβλήθησάν τινες τέσσαρες Αἰῶνες· ἐκ δὲ τῶν τεσσάρων
Αἰώνων ἄλλοι δεκατέσσαρες, καὶ γέγονε δεξιά τε καὶ ἀριστερά, φῶς καὶ
σκότος. Ὕστερον δὲ μετὰ πάντας τούτους προβεβλ῅σθαί τινα αἰσχρὸν αἰῶνα,
μεμίχθαι δὲ τοῦτον τῆ μήτρᾳ τῆ ἄνω προδεδηλωμένῃ· καὶ ἐκ τούτου τοῦ αἰῶνος
τοῦ αἰσχροῦ καὶ τ῅ς μήτρας γεγονέναι θεούς τε καὶ τοὺς ἀγγέλους καὶ
δαίμονας, καὶ ἑπτὰ πνεύματα. Υωρατὴ δὲ τούτων ἡ τ῅ς πλάνης μιμολογία. Ἀπ΄
ἀρχ῅ς γὰρ ἕνα Πατέρα λέγοντες καὶ ὁριζόμενοι, ὕστερον πολλοὺς θεοὺς
ὑπέφησαν, εἰς τὸ δεἶξαι αὐτὴν τὴν πλάνην καθ΄ ἑαυτ῅ς τὰ ὑπ΄ αὐτ῅ς ψευδ῅
λεγόμενα ὁπλίζειν, ἑαυτὴν δὲ λύειν, τ῅ς ἀληθείας ἀεὶ ἐκ παντὸς μέρους
εὑρισκομένης.
6. Σί τοίνυν εἴπω πρὸς σὲ, ὦ Νικόλαε; Σί διαλεχθήσομαι; Πόθεν, ὦ οὗτος,
ἥκεις φέρων ἡμἶν αἰσχρὸν αἰῶνα, καὶ ὆ίζαν πονηρίας, καὶ μήτραν γεννητικὴν,
καὶ θεοὺς πολλοὺς, καὶ δαίμονας; Ὁ γὰρ Ἀπόστολος, φήσας· «Εἴπερ εἰσὶ
λεγόμενοι θεοὶ», οὐκ εἷναι τούτους ὑποφαίνει. Ἐν τ῵ γὰρ εἰπεἶν, «λεγόμενοι»,
ἔδειξεν αὐτοὺς ἐν τ῵ λέγεσθαι μόνον εἷναι, μὴ ὄντας τῆ ὑποστάσει, ἀλλὰ διὰ
τ῅ς τινῶν ὑπολήψεως. «Ἡμἶν δὲ», φησὶν, «εἸς Θεὸς», δηλονότι τοἶς τὴν γνῶσιν
τ῅ς ἀληθείας ἐπισταμένοις. Καὶ οὐκ εἷπε λεγόμενον Θεὸν, ἀλλὰ ὄντα Θεόν. Εἰ
δὲ ἡμἶν εἸς Θεὸς, οὐκέτι πολλοὶ θεοί. Καὶ ὁ Κύριος ἐν τ῵ Εύαγγελίῳ φησίν·
«Ἵνα γινώσκωσί σε τὸν μόνον ἀληθινὸν θεὸν», ἵνα ἀνατρέψῃ τὴν διάνοιαν τῶν
τὰ μυθώδη λεγόντων, καὶ νομιζόντων εἷναι πολυθεἹαν. ΕἸς γὰρ ἡμῶν ἐστιν ὁ
Θεός, Πατὴρ καὶ Τἱὸς καὶ ἅγιον Πνεῦμα· τρεἶς ὑποστάσεις, μία κυριότης, μία
θεότης, μία δοξολογία, καὶ οὐ πολλοὶ θεοί. Ποῦ δὲ πληροῦται κατὰ σὲ, ὦ
Νικόλαε, τὸ ὑπὸ τοῦ ΢ωτ῅ρος εἰρημένον; ὅτι «Εἰσὶν εὐνοῦχοι, οἵτινες
εὐνουχίσθησαν ὑπὸ τῶν ἀνθρώπων· καὶ εἰσὶν εὐνοῦχοι, οἳ ἐκ γεννητοἶς
ἐγεννήθησαν· καὶ εἰσὶν εὐνοῦχοι, οἵτινες εὐνούχισαν ἑαυτοὺς διὰ τὴν
βασιλείαν τῶν οὐρανῶν». Εἰ τοίνυν εὐνοῦχοί εἰσι διὰ τὴν βασιλείαν τῶν
οὐρανῶν, πῶς σὺ σεαυτὸν πεπλάνηκας, , καὶ τούς σοι πειθομένους διὰ
λαγνείας καὶ αἰσχροποιίας τὴν ἀλήθειαν τοῦ Θεοῦ ἐν ἀδικίᾳ κατέχων καὶ
διδάσκων; Ποῦ δὲ παρὰ σοὶ πεπλήρωται τὸ, «Περὶ τῶν παρθένων δὲ ἐπιταγὴν
Κυρίου οὐκ ἔχω· γνώμην δὲ δίδωμι, ὡς ἠλεημένος τὸ καλὸν οὕτως εἷναι»· καὶ
πάλιν· «Ἡ παρθένος μεριμνᾶ τὰ τοῦ Κυρίου, πῶς ἀρέσει τ῵ Κυρίῳ, ἵνα ᾖ ἁγία
ἐν σώματι καὶ ἐν πνεύματι»; Καὶ πόσα ἐστὶ περὶ ἀγνείας καὶ ἐγκρατείας καὶ
παρθενίας λέγειν, παρὰ σοῦ γὰρ ὁ π᾵ς βόρβορος τ῅ς ἀκαθαρσίας
ἀναισχύντως ὁρίζεται.
Pero el objetivo que me propuse aquí es exponer dos o tres textos de esta secta
ridícula, a fin de que sirvan de refutación a los lectores.

7. A continuación, proseguiré con la secta aparejada a Nicolás y


demostraré que es como una selva que creció sin control o un compacto matojo de
espinas enredado por todas partes, o un montón de leña y matorrales secos que
están en un campo dispuestos para ser quemados, debido a la [unión] con la
misma secta del miserable Nicolás. Del mismo modo que unos cuerpos son
infectados a partir de otros mediante inoculación y contraen sarna maligna, o
lepra, así los llamados Gnósticos están unidos parcialmente [con Nicolás] pues
toman sus costumbres de este y de los que lo antecedieron (me refiero a Simón y
los demás). Se denominan Gnósticos, pero son totalmente condenables82 a causa de
la depravación y la obscenidad en los actos de su impuro modo de vida. Así pues,
habiendo verdaderamente, con la vara que fue entregada en la mano de Cristo,
golpeado y aniquilado a este Nicolás, que por un corto tiempo practicó la
continencia pero luego la abandonó – a la manera del llamado reptil anfibio, que
sale del agua hacia la tierra y de nuevo vuelve al agua –, pasaremos a la siguiente
secta.

Contra los llamados Gnósticos, [secta número] seis, que también es la


veintiséis

1. A su vez estos Gnósticos fueron engendrados por Nicolás; hombres


equivocados que, lo mismo que frutos de sabor amargo, brotaron en el mundo,
como es evidente para cualquiera y comprobable por la prueba de la verdad no
sólo para los creyentes, podría decir, sino quizá también para los incrédulos. Pues
el hablar de la Matriz, de cosas deformes y demás, ¿cómo no habrían de parecerles
ridículas a todos los hombres, ‚a griegos y b{rbaros, a sabios y a ignorantes‛? 83 Es
una gran desgracia y, por así decir, la mayor de las aflicciones que los condenables
y errados autores de estas sectas se lancen sobre nosotros y nos ataquen como un
montón de animales salvajes, contagiándonos con molestias pestilentes, picazones
y aflicciones mediante el error de su ficción. Esta gente que se juntó con Nicolás,
engendrados por él como escorpiones a partir de un huevo estéril de serpiente o
[un basilisco] de los de áspides, nos presentan solapadamente unos nombres sin
sentido y fraguan ciertos libros; a uno de los libros lo llaman *‚El Pensamiento de+
Noria‛84, y al transformar la fantasía y la narración fabulosa que hay entre los
griegos por el sentido alegórico de la superstición griega, entretejen de esta manera
la mentira con la verdad.
Ἀλλὰ διὰ τῶν δύο ἥ τριῶν τούτων ὆ητῶν τ῅ς καταγελάστου αἱρέσεως, πρὸς
ἀνατροπὴν τοἶς ἐντυγχάνουσιν ὁ σκοπὸς ἐνταῦθά μοι παρακείσθω.
7. Προϊὼν δὲ καθεξ῅ς τὴν τούτῳ συνεζευγμένην αἵρεσιν, ὥσπερ
χορτομανήσασαν ὕλην ἥ δάσος ἀκανθῶν πανταχόθεν συνηνωμένην, ἥ
κατεξηραμμένην ἐν ἀγρ῵ πληθὺν ξύλων τε καὶ φρυγάνων εἰς κατάκαυσιν
ἑτοιμαζομἐνην ὑποδείξω, διὰ τὸ τῆ αὐτῆ αἱρέσει τοῦ ἐλεεινοῦ Νικολάου, ὥσπερ
δι΄ ἐγκεντρισμοῦ ἥ ψώρας ἀγρίας, ἥ λέπρας ἐξ ἑτέρων σωμάτων ἕτερα σώματα
παραφθείρεσθαι. Οὕτω ἀπὸ μέρους εἰσὶ συνηνωμένοι οἱ λεγόμενοι ἐξ αὐτοῦ
καὶ τῶν πρὸ αὐτοῦ, ΢ίμωνος δέ φημι, καὶ τῶν ἄλλων λαβόντες τὰς προφάσεις
Γνωστικοὶ καλούμενοι, κατάγνωστοι δὲ τὸ π᾵ν διὰ τὴν ἐν τοἶς πράγμασι τ῅ς
ἀκαθάρτου ἐργασίας αὐτῶν μοχθηρίαν καὶ αἰσχρουργίαν. Ὡς ἀληθῶς γὰρ καὶ
τοῦτον πρὸς ὀλίγον ἐγκρατευσάμενον, εἷτα ἀποστάντα τ῅ς ἐγκρατείας, δίκην
ὕδρωπος τοῦ ἑρπετοῦ καλουμένου ἐξ ὑδάτων εἰς γ῅ν ἀνελθόντος, καὶ εἰς ὕδωρ
αὖθις ἀναστρέψαντος, καλάμῳ τ῵ ἐν χειρὶ δοθέντι Φριστοῦ παίσαντες καὶ
ὀλέσαντες, ἐπὶ τὰς ἑξης αἱρέσεις βαδίσωμεν.

Κατὰ τῶν λεγομένων Γνωστικῶν, ἕκτη, ἡ καὶ εἰκοστὴ ἕκτη

1. Πάλιν οὕτοι οἱ Γνωστικοὶ διαφόρως ἀπὸ τούτου φυόμενοι


ἠπατημένοι ἄνθρωποι, ὥσπερ ἀπὸ πικρίας καρποί, ὡς παντί τῳ δ῅λόν ἐστι, καὶ
φωρατὸν πρὸς δοκιμὴν ἀληθείας, οὐ μόνον εἴποιμι πιστοἶς, ἀλλὰ τάχα καὶ
ἀπίστοις, ἐν τ῵ κόσμῳ ἐβλάστησαν. Σὸ γὰρ μήτραν καὶ αἰσχρότητα λέγειν, καὶ
τὰ ἄλλα, πῶς οὐχὶ καταγέλαστα φανείη π᾵σιν ἀνθρώποις, Ἕλλησί τε καὶ
βαρβάροις, σοφοἶς τε καὶ ἀνοήτοις; Πολλὴ δὲ συμφορὰ καὶ μεγίστη, ὡς εἰπεἶν,
ταλαιπωρία τοὺς ἐν καταγνώσει καὶ ἐν πλάνῃ ἐπισείεσθαι ἡμἶν τῶν αἱρέσεων
ἀρχηγοὺς, καὶ ἐπανίστασθαι, ὥσπερ κνωδάλων πλ῅θος, ὀχλήσεις τε καὶ
δυσοδμίας, κνισμούς τε καὶ ἐπεντριβὰς ἡμἶν ἐμποιοῦντας διὰ τ῅ς τοῦ
μυθοποιοῦ πλάνης. Οὗτοι δὲ οἱ τούτῳ τ῵ Νικολάῳ συνεζευγμένοι, πάλιν ἀπ΄
αὐτοῦ ὡς ἀπὸ οὐρίου ὠοῦ ὄφεως σκορπίοι ἥ ἐξ ἀσπίδων γεγεννημένοι, τινὰ
ἡμἶν παρεισφέρουσι κενοφωνίας ὀνόματα, καὶ βίβλους πλάττουσι, Νωρίαν
τινὰ βίβλον καλοῦντες, καὶ ἐξ ὑπονοίας Ἑλληνικ῅ς δεισιδαιμονίας
μεταποιοῦντες τὴν παρ΄ αὐτοἶς τοἶς Ἕλλησι μυθώδη ὆αψῳδίαν καὶ φαντασίαν,
οὕτω τὸ ψεῦδος τῆ ἀληθείᾳ παραπλέκουσι.
Dicen que esta tal Noria era la mujer de Noé, pero la llaman Noria, pues cuando
traducen el nombre de Pirra85 la denominan Noria, reemplazando con nombres
bárbaros los nombres propiamente helénicos de las narraciones griegas para crear
una ilusión en los que fueron engañados. Ya que ‚Noura‛ no significa ‚fuego‛ en
la lengua hebrea antigua, sino en el dialecto siríaco – pues entre los hebreos
‚fuego‛ se dice ‚esh‛ en la lengua original – por esto el que está de acuerdo con
ellos hace un uso ignorante e inexperto de este nombre.86 Pues la mujer de Noé no
es ni la Pirra de los griegos, ni la Noria fabulada por ellos, sino que fue Barthenos.87
Y en efecto los griegos dicen que la mujer de Deucalión se llamaba Pirra. Luego,
estos que se nos presentan de nuevo con las bufonadas de Filistión88 exponen la
causa por la que, aunque muchas veces quiso entrar al arca junto con Noé, no se le
permitió pues dicen que el Arconte que había creado el mundo 89 quería destruirla
en el diluvio junto con todas las otras personas. Pero dicen que ella se colocó sobre
el arca y la quemó, no una o dos veces, sino muchas, una, dos, y hasta tres veces.
Por esa causa la construcción del arca de Noé se extendió por tantos años, debido a
que ella la quemó varias veces. Noé – dicen – obedeció al Arconte, pero Noria
reveló a las Potencias de lo Alto y a Barbeló, que desciende de las Potencias y es
contraria al Arconte, como también a otras Potencias; y mostró que las [potencias]
que habían sido robadas a la Madre de lo Alto por el Arconte que ha creado el
mundo y por los otros dioses, ángeles y demonios que estaban con él, hay que
recogerlas de la potencia de los cuerpos a través de las emisiones de hombres y de
mujeres.90

2. En una palabra, me siento desgraciado al exponer la completa


ceguera de su ignorancia. Me llevaría mucho tiempo – si quisiera hablar en detalle
aquí, en el tratado realizado sobre ellos – el mostrar cada una de las ridículas
enseñanzas de su falsamente llamado ‚conocimiento‛. Otros de ellos, afligidos a su
vez de una manera diferente, avanzando a tropezones con sus ojos heridos,
presentan a Barkabás91, un profeta digno de su nombre. Pues ‚Kab{‛ significa
‚fornicación‛ en lengua siríaca, y ‚homicidio‛ en la hebrea. También se puede
interpretar como ‚la cuarta parte de una medida‛. Para los que conocen sus
propias lenguas este nombre es digno de burla y de risa, o más bien de
indignación. Nos presentan un relato vergonzoso de este admirable profeta, a fin
de que seamos convencidos de tener relaciones carnales con cuerpos que perecen y
perdamos la esperanza del cielo, y a su vez no se avergüenzan de recitar las
composiciones eróticas de la fornicación de la Ciprina92 con las mismas palabras.
Σαύτην γάρ φασι τὴν Νωρίαν εἷναι τοῦ Νῶε γυναἶκα. Καλοῦσι δὲ Νωρίαν,
ὅπως τὰ Ἑλληνικῶς παρὰ τοἶς Ἕλλησι ὆αψῳδηθέντα αὐτοὶ βαρβαρικοἶς
ὀνόμασι μεταποιήσαντες, τοἶς ἠπατημένοις παρ΄ αὐτῶν φαντασίαν
ἐργάσωνται, ἵνα δὴ καθ΄ ἑρμηνείαν ποιήσωσι τὸ τ῅ς Πύρρας ὄνομα, Νωρίαν
τοῦτο ὀνομάζοντες. Ἐπειδὴ γὰρ νουρὰ ἐν τῆ ἙβραἹδι πῦρ οὐ κατὰ τὴν βαθεἶαν
γλῶσσαν ἑρμηνεύεται, ἀλλὰ καὶ ΢υριακῆ διαλέκτῳ· ἡσαὺθ γὰρ τὸ πῦρ παρὰ
Ἑβραίοις καλεἶται, οὐ κατὰ τὴν βαθεἶαν γλῶσσαν· τούτου χάριν αὐτοἶς
συμβέβηκε κατὰ ἄγνοιαν καὶ ἀπειρίαν τ῵ ὀνόματι τούτῳ κεχρ῅σθαι. Οὔτε γὰρ
Πύρρα ἡ παρ΄ Ἕλλησιν, οὔτε Νωρία ἡ παρὰ τούτοις μυθευομένη, ἀλλὰ
Βαρθενὼς τ῵ Νῶε γέγονε γυνή. Καὶ οἱ Ἕλληνες γάρ φασι τὴν Δευκαλίωνος
γυναἶκα Πύρραν καλεἶσθαι. Εἴτα τὴν αἰτίαν ὑποτίθενται οὗτοι οἱ τὰ τοῦ
Υιλιστίωνος ἡμἶν αὖθις προσφερόμενοι, ὅτι, πολλάκις βουλομένῃ μετὰ τοῦ
Νῶε ἐν τ῵ κιβωτ῵ γενέσθαι, οὐ συνεχωρεἶτο, τοῦ ἄρχοντος, φασὶ, τοῦ τὸν
κόσμον κτίσαντος βουλομένου αὐτὴν ἀπολέσαι σὺν τοἶς ἄλλοις ἅπασιν ἐν τ῵
κατακλυσμ῵. Αὐτὴν δέ φασιν ἐπικαθιζάνειν ἐν τῆ λάρνακι, καὶ ἐμπιπρᾶν
αὐτὴν οὐχ ἅπαξ, οὐδὲ δὶς, ἀλλὰ πολλάκις, καὶ πρῶτον, καὶ δεύτερον, καὶ
τρίτον. Ὅθεν δὴ εἰς ἔτη πολλὰ ἐλήλακεν ἡ τ῅ς αὐτοῦ τοῦ Νῶε λάρνακος
κατασκευή, διὰ τὸ πολλάκις αὐτὴν ὑπ΄ αὐτ῅ς ἐμπεπρ῅σθαι. Ἦν γὰρ, φασίν, ὁ
Νῶε πειθόμενος τ῵ ἄρχοντι· ἡ δὲ Νωρία ἀπεκάλυψε τὰς ἄνω δυνάμεις καὶ τὴν
ἀπὸ τῶν δυνάμεων Βαρβηλὼ τὴν ὑπεναντίαν τ῵ ἄρχοντι, ὡς καὶ αἱ ἄλλαι
δυνάμεις· καὶ ὑπέφαινεν, ὅτι δὴ τὰ συληθέντα ἀπὸ τ῅ς ἄνωθεν μητρὸς διὰ τοῦ
ἄρχοντος τοῦ τὸν κόσμον πεποιηκότος, καὶ τῶν ἄλλων τῶν σὺν αὐτ῵ θεῶν τε
καὶ ἀγγέλων καὶ δαιμόνων συλλέγειν ἀπὸ τ῅ς ἐν τοἶς σώμασι δυνάμεως διὰ
τ῅ς ἀπορροίας ἀρρένων τε καὶ θηλειῶν.
2. Καὶ ἁπλῶς περικακῶ τὴν π᾵σαν τούτων τοῦ σκότους πήρωσιν
ὑποδεικνύων. Πολὺν γὰρ χρόνον ἀναλώσαιμι ἅν, εἰ ἐνταῦθεν τὴν περὶ τούτων
γενομένην σύνταξιν ἐθελήσω λεπτολογ῅σαι, τὰ ἄτοπα αὐτῶν τ῅ς
ψευδωνύμου γνώσεως διδάγματα καθ΄ ἑκάστην ὑφηγούμενος. Ἄλλοι δὲ ἐξ
αὐτῶν, διαφόρως πάλιν ἐπεντριβόμενοι, τάς τε ὄψεις αὐτῶν κρούοντες, καὶ
περικρουόμενον, Βαρκαββ᾵ν τινα προφήτην παρεισάγουσιν, ἄξιον τοῦ αὐτῶν
ὀνόματος. Καββ᾵ γὰ ἑρμηνεύεται πορνεία κατὰ τὴν ΢υριακὴν διάλεκτον,
φονοκτονία δὲ κατὰ τὴν Ἑβραϊκήν. Καὶ πάλιν ἑρμηνεύεται τετάρτη μοἶρα τοῦ
μέτρου. Φλεύης δὲ καὶ γέλωτος τὸ τοιοῦτον, μ᾵λλον δὲ σχετλιασμοῦ ἄξιον
παρὰ τοἶς τὸ ὄνομα τοῦτο ἐπισταμένοις κατὰ τὰς ἰδίας γλώσσας. Υέρουσι δὲ
ἡμἶν ἐκ τούτου τοῦ θαυμασιωτάτου προφήτου διήγησιν αἰσχράν, ὅπως
φθοριμαίοις σώμασι πλησιάσαι πεισθῶμεν, καὶ τ῅ς ἄνωθεν ἐλπίδος
ἐκπέσωμεν, οὐκ αἰσχυνόμενοι αὐτοἶς τοἶς ὆ήμασι τὰ τ῅ς πορνείας διηγεἶσθαι,
πάλιν ἐρωτικὰ τ῅ς Κύπριδος ποιητεύματα.
Algunos más de entre ellos introducen a su vez una obra falsa y tendenciosa, y a
esta composición pagana le dieron un nombre, afirmando que es el ‚Evangelio de
la perfección‛.93 En verdad, no es un Evangelio de perfección, sino de desgracias 94,
pues toda la perfección de la muerte está contenida en esta maligna sugestión del
diablo. Otros no se avergüenzan de hablar de un ‚Evangelio de Eva‛95; en su
nombre – ya que supuestamente ella transmitió el nombre del conocimiento por
revelación de la serpiente que le habló – siembran la semilla [del mal]. Y así como,
por su condición inestable, las palabras de alguien que está borracho y habla a
tontas y a locas no serían iguales, sino que unas serían dichas entre risas y otras
entre llanto, así también la palabrería de los engañadores se convirtió en la siembra
de toda clase de maldad.

3. Comienzan con testimonios y visiones locas en lo que proclaman es


un Evangelio. Declaran de esta manera: ‚Me paré sobre un monte elevado, y vi un
hombre alto, y otro bajo; y escuché una voz como de trueno y, al acercarme a
escuchar, me habló y dijo: Yo soy tú, y tú eres yo; donde tú estés, yo estoy allí, y
estoy esparcido en todas las cosas. De donde quieras me puedes recoger; pero
cuando me recoges, te recoges a ti mismo‛96. ¡Oh, qué siembra del diablo! ¿Por qué
medios desvió la mente de la humanidad y la distrajo de la palabra de la Verdad
hacia cosas locas e inconsistentes? Casi ni es necesario, para el que tiene
inteligencia, el hacer la refutación de esta gente por medio de la Escritura, de
ejemplos o de alguna otra cosa. La dramática representación de su extravagante
palabrería y la práctica de estos adúlteros son muy claras y fáciles de descubrir
para el de recto entendimiento. Los introductores de estos y otros cuentos – los que
se unieron a la secta de Nicolás por causa de la gnosis, apartándose de la verdad –
no sólo desviaron la mente de los que fueron persuadidos por ellos, sino que
esclavizaron los cuerpos y las almas con fornicación y promiscuidad. Ensucian su
propia reunión religiosa con la vergüenza de la promiscuidad, comiendo y
contaminándose no sólo con carne humana97 sino también con inmundicias. No me
atrevería a hablar de todo esto si no me viera obligado por el excesivo dolor de mi
corazón por las cosas que ellos hacen inútilmente, asombrado por el volumen y la
profundidad de los males hacia los que el diablo, enemigo de los hombres,
conduce a los que son convencidos por él de modo de manchar la mente, el
corazón, las manos, la boca, los cuerpos y las almas de aquellos que él atrapa en las
redes de tal aturdimiento. Pero temo, en verdad, que esté de algún modo
revelando toda la intensidad de este veneno, como el rostro de una serpiente
basilisco98, para perjuicio antes que para ventaja de los lectores. Verdaderamente
ofende los oídos la blasfema asamblea de gran insolencia, este rejunte y exposición
de la conducta vergonzosa, y la mugrienta malevolencia de la obscenidad propia
de un charlatán.
Ἄλλοι δὲ ἐξ αὐτῶν πάλιν ἐπίπλαστον εἰσάγουσιν ἀγώγιμόν τι ποίημα ᾧ
ποιητεύματι ἐπέθεντο ὄνομα, Εὐαγγέλιον τελειώσεως τοῦτο φάσκοντες. Καὶ
ἀληθῶς οὐκ Εὐαγγέλιον τοῦτο, ἀλλὰ πένθους τελείωσις. Π᾵σα γὰρ ἡ τοῦ
θανάτου τελείωσις ἐν τῆ τοιαύτῃ ὑποσπορᾶ τοῦ διαβόλου ἐμφέρεται. Ἄλλοι δὲ
οὐχ αἰσχύνονται λέγοντες Εὐαγγέλιον Εὔας. Εἰς ὄνομα γὰρ αὐτ῅ς δ῅θεν, ὡς
εὑρούσης τὸ ὄνομα τ῅ς γνώσεως ἐξ ἀποκαλύψεως τοῦ λαλήσαντος αὐτῆ
ὄφεως, σπορὰν ὑποτίθενται. Καὶ ὥσπερ ἐν ἀστάτῳ γνώμῃ μεθύοντος καὶ
παραλαλοῦντος οὐκ ἴσα εἴη τὰ ὆ήματα, ἀλλὰ τὰ μὲν γέλωτι πεποιημένα, ἕτερα
δὲ κλαυθμοῦ ἔμπλεα· οὕτως ἡ τῶν ἀπατεώνων γέγονε κατὰ πάντα τρόπον τ῅ς
κακίας ἡ ὑποσπορά.
3. Ὁρμῶνται δὲ ἀπὸ μωρῶν μαρτυριῶν καὶ ὀπτασιῶν ἐν ᾧ Εὐαγγελίῳ
ἐπαγγέλλονται. Υάσκουσι γὰρ οὕτως, ὅτι «Ἔστην ἐπὶ ὅρους ὑψηλοῦ, καὶ εἷδον
ἄνθρωπον μακρόν, καὶ ἄλλον κολοβόν· καὶ ἤκουσα ὡσει φωνὴν βροντ῅ς, καὶ
ἤγγισα τοῦ ἀκοῦσαι, καὶ ἐλάλησε πρὸς μέ, καὶ εἷπεν· Ἐγὼ σύ, καὶ σὺ ἐγώ. Καὶ
ὅπου ἐὰν ᾖς, ἐγὼ ἐκεἶ εἰμι, καὶ ἐν ἅπασίν εἰμι ἐσπαρμένος. Καὶ ὅθεν ἐὰν θέλῃς
συλλέγεις με· ἐμὲ δὲ συλλέγων, ἑαυτὸν συλλέγεις». Καὶ ὦ τ῅ς τοῦ διαβόλου
ὑποσποράς. Πόθεν τὸν νοῦν ἐξέτρεψε τ῅ς ἀνθρωπότητος, καὶ εἰς μωρὰ καὶ
ἀσύστατα περιέσπασεν ἀπὸ τοῦ λόγου τ῅ς ἀληθείας; Οὐκ ἔστι γὰρ σχεδὸν τ῵
νοῦν ἔχοντι χρεία ἀπὸ Γραφ῅ς ἥ ἀπὸ παραδειγμάτῶν, ἥ ἑτέρου τινὸς
πράγματος ποιεἶσθαι τούτων τὴν ἀνατροπήν. Σ῵ γὰρ ὀρθ῵ λογισμ῵ εὔδηλος
αὐτῶν καὶ φωρατὴ ἡ τ῅ς μωρολογίας δραματουρία, καὶ μοιχῶν ἐργασία. Σαῦτά
τοι καὶ τὰ τοιαῦτα εἰσηγούμενοι οἱ ἀμφὶ τὴν γνῶσιν συνεζευγμένοι τῆ τοῦ
Νικολάου αἱρέσει, τ῅ς ἀληθείας ἐκπεπτώκασιν, οὐ μόνον τὸν νοῦν τῶν
πεισθέντων αὐτοἶς ἐκτρέψαντες, ἀλλὰ καὶ τὰ σώματα καὶ τὰς ψυχὰς
δουλώσαντες πορνείᾳ καὶ πολυμιξίᾳ. Αὐτὴν γὰρ τὴν σύναξιν αὐτῶν ἐν
αἰσχρότητι πολυμιξίας φύρουσιν, ἔσθοντές τε καὶ παραπτόμενοι, καὶ
ἀνθρωπίνων σαρκῶν καὶ ἀκαθαρσιῶν· ὧν οὔτε τολμήσω τὸ π᾵ν ἐξειπεἶν, εἰ μή
τι ἀναγκασθείην διὰ τὴν ὑπερβολὴν τ῅ς ἐν ἐμοὶ ἀλγούσης διανοίας περὶ τῶν
ματαίως ὑπ΄ αὐτῶν γινομένων ἐκπληττόμενος, εἰς οἸον ὄγκον καὶ κακῶν
βυθὸν ὁ ἐχθρὸς τῶν ἀνθρώπων διάβολος ἄγει τοὺς αὐτ῵ πειθομένους· ὥστε
μι᾵ναι καὶ νοῦν, καὶ καρδίαν, καὶ χεἶρας, καὶ στόματα, καὶ σώματα, καὶ ψυχὰς
τούτων τῶν ὑπ΄ αὐτοῦ ἐν τῆ τοσαύτῃ σκοτώσει παγιδευθέντων. Δέδια δὲ μή πη
ἄρα τὸν μέγαν τοῦτον ὅλον ἰὸν ἀποκαλύψαιμι, ὥσπερ βασιλίσκου τινὸς ὄφεως
τὸ πρόσωπον, εἰς λύμην μ᾵λλον τῶν ἐντυγχανόντων ἤπερ εἰς διόρθωσιν·
χραίνει μὲν γὰρ τὰ ὦτα ἀληθῶς ἡ τ῅ς μεγάλης τόλμης βλάσφημος συναγωγή,
καὶ τ῅ς αἰσχρότητος αὕτη συλλογή τε καὶ διήγησις, καὶ ἡ τ῅ς ἀγυρτώδους
αἰσχρουργίας βορβορώδης κακόνοια.
Son llamados Borboritas por algunos, pero otros los llaman Codianos, pues en
dialecto siríaco ‚Kodd{‛ significa ‚plato‛ o ‚escudilla‛ debido a que otros no
pueden comer junto con ellos; los alimentos son servidos de manera singular a los
que se han deshonrado, y nadie puede comer con ellos ni siquiera pan a causa de
su suciedad. Por este motivo, considerándolos marginados, sus compatriotas los
denominaron Codianos. Pero estos mismos son llamados Estratióticos y Fibionitas
en Egipto, como ya he dicho en otra parte. Algunos los llaman Zaqueos, pero otros
Barbelitas. No obstante, ya que no me es posible dejarlo de lado por completo, me
obligaré a exponerlo, puesto que también el santo Moisés, llevado por el Espíritu
Santo, escribe: ‚Si alguno viera un asesinato y no lo denunciase, maldita sea esa
persona‛.99 Por lo cual no puedo pasar por alto este gran asesinato, esta enorme
obra de muerte, y no denunciarla cuando la expongo. Quizá al mostrar a los
sensatos esta desgracia, que es como un pozo de perdición, provocaré miedo y
estremecimiento, no sólo para permitirles escapar, sino también para apedrear a
esa engañosa serpiente y basilisco que está en el abismo, para que no se atreva a
acercarse a alguien. Y las cosas ya mencionadas acerca de ellos son unas pocas, que
he puesto en orden parcialmente.

4. Pero seguiré adelante, hacia el profundo abismo100 de su exposición


mortal. La perversa doctrina de su placer101 es diferente entre ellos. En primer
lugar, sus mujeres son de posesión común. Y si llegara algún huésped de su
creencia, hay una señal entre ellos que los hombres hacen a las mujeres y las
mujeres a los hombres: al tender la mano, supuestamente como saludo, acarician
de abajo la palma de la mano haciendo un cosquilleo, y por medio de esto
demuestran que el recién llegado es de su religión. En cuanto se reconocen
mutuamente se dedican de inmediato a dar un festín. Sirven abundantes manjares,
comen carne y beben vino, incluso aunque sean pobres. Después de esto, habiendo
festejado y, por decirlo de alguna manera, con sus venas repletas por la saciedad,
se dedican a [satisfacer] la pasión sexual. Y el marido, retirándose del lado de su
mujer, le dice – ¡hablándole a su propia esposa! – ‚Lev{ntate y lleva a cabo el
[gape junto con el hermano‛; pero en realidad los miserables se revuelcan el uno
con el otro. Verdaderamente me avergüenza mencionar las obscenidades hechas
entre ellos pues, de acuerdo al santo Apóstol: ‚Es vergonzoso incluso hablar de las
cosas hechas por ellos‛.102 No obstante, no me avergüenzo de decir las cosas que
ellos no se avergüenzan de hacer, para que de todas maneras le produzca un
estremecimiento a los que escuchan las obscenidades realizadas entre ellos.
Después de revolcarse en la pasión de la fornicación, para agregar aún más a estos
[pecados] y elevar su blasfemia hacia el cielo, la mujer y su esposo toman en sus
propias manos el semen del huésped y permanecen con la vista hacia el cielo,
teniendo en sus manos la impureza.
Παρά τισι δὲ φύσει Βορβοριανοὶ καλοῦνται· ἕτεροι δὲ Κοδδιανοὺς αὐτοὺς
ἐπιφημίζουσι. Κοδδὰ γὰρ λέγεται κατὰ τὴν ΢υριακὴν διάλεκτον παροψὶς, ἥ
τρυβλίον, ἀπὸ τοῦ μὴ δύνασθαί τινας μετ΄ αὐτῶν ἐσθίειν· κατ΄ ἰδίαν δὲ τοἶς
μεμιαμμένοις δίδοσθαι τὰ βρώματα, καὶ μή τινα δύνασθαι σὺν αὐτοἶς διὰ τὸν
μολυσμὸν κἅν ἄρτον συνεσθίειν. Διά τοι τοῦτο ἀφωρισμένους τούτους
ἡγούμενοι οἱ συμμέτοικοι Κοδδιανοὺς ἐπωνόμασαν. Οἱ αὐτοὶ δὲ ἐν Αἰγύπτῳ
΢τρατιωτικοὶ καλοῦνται καὶ Υιβιωνἶται, ὡς ἄνω μοι ἐν μέρει λέλεκται. Σινὲς δὲ
αὐτοὺς Ζακχαίους καλοῦσιν, ἄλλος δὲ Βαρβηλίτας. Ὅμως ἐπεὶ οὐδὲ παρελθεἶν
δυνήσομαι ὅλα, ἀναγκάζομαι ἐξειπεἶν. Ἐπειδὴ καὶ ὁ ἅγιος Μωϋσ῅ς ἀπὸ
Πνεύματος ἁγίου ἐμφορούμενος γράφει, ὅτι, «Ἐάν τις ἴδῃ φόνον, καὶ μὴ
ἀναγγείλῃ, ἐπικατάρατος ὁ τοιοῦτος εἴη». Διόπερ οὐ δύναμαι τοῦτον τὸν μέγαν
φόνον, καὶ τὴν μεγάλην ταύτην φονώδη ἐργασίαν παρελθεἶν, καὶ οὐχὶ δηλῶν
δηλῶσαι. Δηλώσας γὰρ τάχα τοἶς συνετοἶς τὸ πτῶμα τοῦτο, ὥσπερ τὸ φρέαρ
τ῅ς ἀπωλείας, φόβον καὶ φρίξιν ἐμποιήσω, εἰς τὸ μὴ μόνον ἀποδρ᾵ναι τοὺς
συνετοὺς, ἀλλὰ καὶ καταλιθάσαι τὸν ἐν τ῵ βαράθρῳ τοῦτον σκολιὸν ὄφιν καὶ
βασιλίσκον, εἰς τὸ μηδὲ πλησιάσαι τινὰ τολμ᾵ν. Καὶ ταῦτα μὲν ἤδη περὶ αὐτῶν
εἰρημένα, ὀλίγα τινὰ ὄντα, ἐν μέρει τετάχθω.
4. Παρελεύσομαι δὲ εἰς τὸν οἷκον τοῦ βυθοῦ τ῅ς θανατώδους αὐτῶν
διηγήσεως. Διάφορος γὰρ παρ΄ αὐτοἶς ἡ τ῅ς ἡδον῅ς αὐτῶν κακοδιδασκαλία.
Ὅτι πρῶτον μὲν κοινὰς τὰς ἑαυτῶν γυναἶκας ἔχουσι. Καὶ εἴ τις ξένος
παραγένοιτο τοῦ αὐτῶν δόγματος, σημεἶόν ἐστι παρ΄ αὐτοἶς ἀνδρῶν πρὸς
γυναἶκας, καὶ γυναικῶν πρὸς ἄνδρας· ἐν τ῵ ἐκτείνειν τὴν χεἶρα δ῅θεν εἰς
ἀσπασμὸν ὑποκάτωθεν τ῅ς παλάμης, ψηλάφησίν τινα γαργαλισμοῦ ἐμποιεἶν,
διὰ τούτου ὑποφαίνοντες, ὡς τ῅ς αὐτῶν θρησκείας ἐστὶν ὁ παραγενόμενος.
Ἐντεῦθεν λοιπὸν ἐπιγνόντες ἀλλήλους τρέπονται εὐθὺς εἰς ἑστίασιν. Δαψιλ῅
δὲ τὰ ἐδέσματα κρεωφαγίας καὶ οἰνοποσίας παρατιθέασι, κἅν πένητες εἷεν. Ἐκ
τούτου δὲ συμποσιάσαντες, καὶ ὡς ἔπος εἰπεἶν, τὰς φλέβας τοῦ κόρου
ἐμπλήσαντες ἑαυτῶν, εἰς οἷστρον τρέπονται. Καὶ ὁ μὲν ἀνήρ, τ῅ς γυναικὸς
ὑποχωρήσας, φάσκει λέγων τῆ ἑαυτοῦ γυναικί, ὅτι Ἀνάστα, λέγων, ποίησον
τὴν ἀγάπην μετὰ τοῦ ἀδελφοῦ· οἰ δὲ τάλανες μιγέντες ἀλλήλους. Καὶ ὡς ἐπὶ
ἀληθείας αἰσχύνομαι εἰπεἶν τὰ παρὰ τοἶς αὐτοἶς αἰσχρὰ πραττόμενα κατὰ τὸν
ἅγιον Ἀπόστολον, «Ὅτι τὰ παρ΄ αὐτοἶς γινόμενα αἰσχρόν ἐστι καὶ λέγειν».
Ὅμως οὐκ αἰσχυνθῶ λέγειν, ἃ αὐτοὶ ποιεἶν οὐκ αἰσχύνονται, ἵνα κατὰ πάντα
τρόπον φρίξιν ἐργάσωμαι τοἶς ἀκούουσι τὰ παρ΄ αὐτῶν γενόμενα
αἰσχρουργήματα. Μετὰ γὰρ τὸ μιγ῅ναι πάθει πορνείας, προσεπιτούτοις
ἀνατείνοντες τὴν ἑαυτῶν βλασφημίαν εἰς οὐρανόν, δέχεται μὲν τὸ γύναιον καὶ
ὁ ἀνὴρ τὴν ὆ύσιν τὴν ἀπὸ τοῦ ἄρρενος εἰς ἰδίας αὐτῶν χεἶρας, καὶ ἴστανται εἰς
οὐρανὸν ἀνανεύσαντες, ἐπὶ χεἶρας δὲ ἔχοντες τὴν ἀκαθαρσίαν·
Los llamados Estratióticos y los Gnósticos elevan preces supuestamente al Padre
de todos los seres, ofreciéndole aquello que tienen en las manos y diciendo: ‚Te
presentamos esta ofrenda, el cuerpo de Cristo‛, y después de eso se lo comen,
participando de su propia inmundicia. Y dicen: ‚Este es el cuerpo de Cristo‛ y
‚Esto es la Pascua, por lo cual nuestros cuerpos sufren, y son forzados a confesar la
pasión de Cristo‛. Del mismo modo hacen también con el *flujo+ de la mujer;
cuando sucede que está con el período, juntan su sangre menstrual y una vez
recogida la comen en común. Y dicen: ‚Esto es la sangre de Cristo‛.

5. Por lo cual, cuando leen en [sus libros] apócrifos103: ‚Vi un {rbol que
da fruto doce veces al año. Y me dijo: Este es el {rbol de la vida‛, dan a entender
que estos son una alegoría del flujo menstrual, que ocurre cada mes. Pero aunque
tienen relaciones unos con otros, rechazan la procreación, pues no es para tener
hijos por lo que se interesan en la corrupción, sino por causa del placer; de tales
personas el diablo se burla, y se ríe al haber extraviado la creación de Dios.
Consuman el acto sexual y reciben en sí mismos las semillas de su impureza, pero
no la depositan para la procreación sino para comer ellos mismos el producto de su
vergonzosa conducta. Y si alguno de ellos eyaculase prematuramente y
embarazase a la mujer, escucha qué cosa tan terrible se atreven a hacer. Provocan
la expulsión del embrión en el momento oportuno a sus planes, toman este feto
abortado y lo pican en un mortero mezclándolo con miel, pimienta y algunos otros
perfumes y plantas aromáticas para no sentir náuseas; después de eso, una vez que
todos los participantes [de este hato] de cerdos y perros se reunieron, cada uno
toma con el dedo un poco del niño destrozado. Luego de haber realizado este acto
de canibalismo elevan adem{s sus rezos a Dios: ‚No hemos sido burlados‛, dicen,
‚por el Arconte del deseo, sino que recogimos la equivocación del hermano‛104; ¡y
esto es lo que supuestamente consideran la ‚Pascua perfecta‛! Pero hay otras cosas
tremendas que han sido hechas por ellos. Pues cuando nace de nuevo en ellos el
deseo, manchan sus manos con el flujo de su propia inmundicia, se ponen de pie y,
teniendo sus manos inmundas, elevan preces completamente desnudos, a fin de
encontrar la libertad en Dios mediante tal práctica. Tales mujercitas y hombrecitos
cuidan sus cuerpos con esmero noche y día, ungiéndose con perfumes, tomando
baños, comiendo delicados manjares y dedicando el tiempo a coitos y borracheras.
Maldicen al que ayuna, diciendo: ‚No es necesario ayunar, pues el ayuno proviene
del Arconte que hizo este mundo. Es necesario alimentarnos para hacer fuertes
nuestros cuerpos, para que sean capaces de dar fruto a tiempo‛.
καὶ εὔχονται δ῅θεν οἱ μὲν ΢τρατιωτικοὶ καλούμενοι καὶ Γνωστικοὶ τ῵ πατρί,
φασί, τῶν ὅλων, προσφέροντες αὐτὸ τὸ ἐπὶ ταὶς χερσί, καὶ λέγουσιν·
Ἀναφέρομέν σοι τοῦτο δῶρον τὸ σῶμα τοῦ Φριστοῦ· καὶ οὕτως αὐτὸ ἐσθίουσι,
μεταλαμβάνοντες τὴν ἑαυτῶν ἀκαθαρσίαν· καί φασι· Σοῦτό ἐστι τὸ σῶμα τοῦ
Φριστοῦ· καὶ τοῦτό ἐστι τὸ Πάσχα. Διὸ πάσχει τὰ ἡμέτερα σώματα, καὶ
ἀναγκάζεται ὁμολογεἶν τὸ πάθος τοῦ Φριστοῦ. Ὡσαύτως δὲ καὶ τὸ ἀπὸ τ῅ς
γυναικός, ὅταν γένηται αὐτὴν γενέσθαι ἐν ὆ύσει τοῦ αἵματος, τὸ καταμήνιον
συναχθὲν αὐτῆ αἸμα τ῅ς ἀκαθαρσίας, ὡσαύτως λαβόντες κοινῆ ἐσθίουσι. Καὶ
τοῦτο, φασίν, ἔστι τὸ αἸμα τοῦ Φριστοῦ.
5. Διὸ καὶ ἐν ἀποκρύφοις ἀναγινώσκοντες, ὅτι «Εἷδον δένδρον φέρον
δώδεκα καρποὺς τοῦ ἐνιαυτοῦ· καὶ εἷπέ μοι· Σοῦτό ἐστι τὸ ξύλον τ῅ς ζω῅ς», ὃ
αὐτοὶ ἀλληγοροῦσιν εἰς τὴν κατὰ μ῅να γινομένην γυναικείαν ὆ύσιν.
Μισγόμενοι δὲ μετ΄ ἀλλήλων τεκνοποιίαν ἀπαγορεύουσιν. Οὐ γὰρ εἰς τὸ
τεκνοποι῅σαι παρ΄ αὐτοἶς ἡ φθορὰ ἐσπούδασται, ἀλλ΄ ἡδον῅ς χάριν, τοῦ
διαβόλου ἐμπαίζοντος τοἶς τοιούτοις, καὶ καταχλευάζοντος τὸ ἐκ Θεοῦ
πλάσμα πεπλανημένον. Ἀλλὰ τὴν μὲν ἡδονὴν ἐπιτελοῦσιν, εἰς ἑαυτοὺς δὲ
ἀπολαμβάνουσιν τὰ τ῅ς ἀκαθαρσίας αὐτῶν σπέρματα, μὴ εἰς τεκνογονίαν
καταβαλλόμενοι, ἀλλὰ αὐτοὶ τὸ τ῅ς αἰσχρότητος ἐσθίοντες. Ἐὰν δὲ καὶ
προληφθῆ τις αὐτῶν ἐγκατασπεἶραι τὴν καταβολὴν τ῅ς κατὰ φύσιν αὐτῶν
ἀπορροίας, καὶ ἐγκυμονήσῃ ἡ γυνή, τί δεινότερον τολμῶσιν οἱ τοιοῦτοι, ἄκουε.
Κατασπάσαντες γὰρ τὸ ἔμβρυον καιρ῵ οἵῳ δ΄ ἅν ἐπιχειρήσωσι, λαμβάνουσιν
ἐκτρωθὲν τοῦτο τὸ βρέφος, ἐν ὅλμῳ τινὶ κόπτουσιν ὑπέρῳ, καὶ ἐγκαταμίξαντες
μέλι καὶ πέπερι, καὶ ἄλλα τινὰ ἀρώματα, καὶ μύρα, πρὸς τὸ μὴ ναυτιᾶν αὐτούς,
οὕτως συναχθέντες πάντες οἱ *τ῅ς+ τῶν χοίρων τούτων καὶ κυνῶν θιασῶται,
μεταλαμβάνουσιν ἕκαστος τ῵ δακτύλῳ ἀπὸ τοῦ κατακοπέντος παιδίου. Καὶ
οὕτως τὴν ἀνθρωποβορίαν ἀπεργασάμενοι, εὔχονται λοιπὸν τ῵ Θε῵, ὅτι Οὐκ
ἐνεπαίχθημεν, φασίν, ἀπὸ τοῦ ἄρχοντος τ῅ς ἐπιθυμίας, ἀλλὰ συνελέξαμεν τὸ
παράπτωμα τοῦ ἀδελφοῦ. Καὶ δ῅θεν τοῦτο τὸ τέλειον Πάσχα ἡγοῦνται· ἄλλα
δὲ ὅσα δεινὰ αὐτοἶς τετόλμηται. Ὅταν γὰρ πάλιν ἐμμανεἶς ἐν ἑαυτοἶς
γένωνται, φύραντες ἑαυτῶν τὰς χεἶρας τ῅ς ἑαυτῶν αἰσχρότητος τῆ ἀπορροίᾳ,
ἐγείρονται, καὶ τὰς ἑαυτῶν μεμολυσμένας χεἶρας ἔχοντες, εὔχονται γυμνοὶ
ὅλῳ τ῵ σώματι, ὡς διὰ τ῅ς τοιαύτης ἐργασίας εὑρίσκειν πρὸς Θεὸν τὴν
παρρησίαν. Σὰ σώματα δὲ αὐτῶν νύκτωρ τε καὶ μεθ΄ ἡμέραν τημελοῦσι
γυναικάρια καὶ ἀνθρωπάρια, μυριζόμενοι, λουόμενοι, θοιναζόμενοι, κοίταις τε
καὶ μέθαις σχολάζοντες. Καὶ καταρῶνται τὸν νηστεύοντα, λέγοντες· Οὐ δεἶ
νηστεύειν. Σοῦ γὰρ ἄρχοντος τούτου τοῦ ποιήσαντος τὸν αἰῶνα ἔστιν ἡ
νηστεία. Δεἶ δὲ τρέφεσθαι εἰς τὸ τὰ σώματα εἷναι ἰσχυρά, εἰς τὸ δύνασθαι τὸ
καρπὸν ἀποδιδόναι κατὰ καιρὸν αὐτοῦ.
6. Usan el Antiguo y el Nuevo Testamento, pero rechazan al que habló
en el Antiguo Testamento.105 Cuando encuentran un texto cuyo sentido puede ser
usado en contra de ellos dicen que eso ha sido dicho por el espíritu de este mundo;
pero si un escrito puede ser conformado a semejanza de sus deseos apasionados –
no como es el [sentido del] texto, sino como sostiene su equivocada manera de
pensar – lo modifican de acuerdo a su propia concupiscencia, y afirman que ha
sido dicho por el espíritu de la verdad. Esto es – dicen – lo que el Señor dijo acerca
de Juan: ‚¿Qué salisteis a ver en el desierto? ¿Una caña sacudida por el viento?‛.106
Dicen que Juan no era perfecto, pues estaba inspirado por muchos espíritus, como
una caña que se mueve con cada soplo de viento. Cuando le venía el espíritu del
Arconte, proclamaba el judaísmo; cuando lo hacía el Espíritu Santo, hablaba sobre
Cristo. Y este – dicen – es *el sentido de+ ‚el que es m{s pequeño en el reino de los
cielos‛. Él dijo esto sobre nosotros, porque el m{s pequeño entre nosotros es mayor
que Juan.
7. Tales personas son acalladas inmediatamente por la verdad misma.
La verdad será revelada manifiestamente a partir del sentido dado a cada
expresión, y la fidelidad de la palabra será restaurada. Pues si Juan se hubiera
vestido con ropas delicadas y hubiera estado en casa de reyes, el dicho con relación
a Juan sería correcto y sería una directa refutación de él. Pero si *dijo+: ‚¿Qué
salisteis a ver? ¿Un hombre cubierto con ropas delicadas?‛ 107, y Juan no las tenía,
de ningún modo se puede imputar la acusación del argumento a Juan – que no
llevaba ropas finas – sino a los que pensaban encontrar así a Juan, que vivían en
casas lujosas y muchas veces eran adulados hipócritamente. Estos creían que al
salir recibirían elogios y alabanzas de parte de Juan por las transgresiones que
cometían cada día. Como no las recibieron, se les dijo reprobatoriamente por el
Salvador: ‚¿Qué pensabais encontrar? ¿Un hombre que se acomoda a vuestras
pasiones, como entre los que llevan ropas delicadas? No es así. Juan no es una caña
sacudida por las opiniones de los hombres, como una caña agitada por cada
hipocresía y engaño de los hombres‛. Puesto que *Jesús+ dijo: ‚Entre los nacidos de
mujer no hay mayor que Juan‛108, para que algunos no piensen que Juan es mayor
incluso que el mismo Salvador – porque también el Salvador mismo nació de una
mujer, la siempre virgen María, por medio del Espíritu Santo – dijo para
asegurarnos: ‚el que es m{s pequeño que este‛, es decir, en el tiempo de su
encarnación, ‚es mayor que él en el reino de los cielos‛. Aunque el nacimiento del
Salvador sucedió seis meses después del de Juan es evidente que era mayor que él,
pues siempre fue, y es. ¿Para quién no es evidente esto? En efecto, todas las cosas
dichas por ellos son invenciones vanas, degeneradas de lo bueno a lo malo.
6. Φρῶνται δὲ καὶ Παλαιᾶ καὶ Καινῆ Διαθήκῃ. Ἀπαγορεύουσι δὲ τὸν
λαλήσαντα ἐν τῆ Παλαιᾶ Διαθήκῃ. Καὶ ὅταν μὲν ὆῅μα εὕρωσί τι κατ΄ αὐτῶν
δυνάμενον ἔχειν τὸν νοῦν, φασὶν ὅτι τοῦτο ἀπὸ τοῦ πνεύματος τοῦ κοσμικοῦ
λελάληται· ἐὰν δέ τις εἰς ὁμοίωσιν τ῅ς αὐτῶν ἐπιθυμίας δυνηθείη
σχηματίζεσθαι λόγος, οὐχ ὡς ἔστι τὸ ὆῅μα, ἀλλ΄ ὡς ἔχει ὁ αὐτῶν νοῦς ὁ
ἠπατημένος, τοῦτον μετασκευάζοντες εἰς τὴν ἑαυτῶν ἐπιθυμίαν, φάσκουσιν
ἐκ τοῦ πνεύματος τ῅ς ἀληθείας λελαλ῅σθαι. Καὶ τοῦτό ἐστι, φασίν, ὃ εἷπεν ὁ
Κύριος περὶ Ἰωάννου· «Σί ἐξήλθετε εἰς τὴν ἕρημον θεάσασθαι; Κάλαμον ὑπὸ
ἀνέμου σαλευόμενον;» Ὅτι οὐκ ἦν, φασί, τέλειος ὁ Ἰωάννης. Ἐνεπνέετο γὰρ
ὑπὸ πολλῶν πνευμάτων κατὰ κάλαμον τὸν ἐπὶ ἑκάστῳ ἀνέμῳ κινούμενον. Καὶ
ὅτε μὲν ἤρχετο τὸ πνεῦμα τοῦ ἄρχοντος, Ἰουδαϊσμὸν ἐκήρυττεν· ὅτε δὲ τὸ
Πνεῦμα τὸ ἅγιον, περὶ Φριστοῦ ἐλάλει. Καὶ τοῦτό ἐστι, φασίν, ὅτι «Ὁ
μικρότερος ἐν τῆ βασιλείᾳ τῶν οὐρανῶν». Περὶ ἡμῶν, φασίν, εἷπεν, ὅτι ὁ ἐν
ἡμἶν μικρότερος μείζων αὐτοῦ ὑπάρχει.
7. Καὶ εὐθὺς ἐπιστομίζονται οἱ τοιοῦτοι ἀπ΄ αὐτ῅ς τ῅ς ἀληθείας. Ἐκ
γὰρ τῶν συνεζευγμένων ἑκάστῃ λέξει ἀναφανδὸν ἡ ἀλήθεια δειχθήσεται, καὶ
τὸ ἐχέγγυον τ῅ς φράσεως ἀποδοθήσεται. Εἰ μὲν γὰρ ὁ Ἰωάννης μαλακὰ
ἠμφίεστο, καὶ ἐν οἴκοις βασιλέων ὑπ῅ρχεν, ὀρθὴ ἅν πρὸς αὐτὸν ἡ λέξις, καὶ
εὐθεἶα πρὸς ἔλεγχον τοῦ αὐτοῦ ὑπ῅ρχεν. Εἰ δὲ, «Σί ἐξήλθετε ἰδεἶν; ἄνθρωπον
ἐν μαλακοἶς ἱματίοις ἠμφιεσμένον;» καὶ οὐχ οὕτως εἷχεν, οὐκέτι τὸ ἔγκλημα
ἐπὶ τὸν οὐ μαλακὰ φοροῦντα Ἰωάννην τοῦ λόγου ἐπενεκτέον, ἀλλὰ ἐπὶ τοὺς
οὕτως εὑρήσειν τὸν Ἰωάννην νομίσαντας, καὶ ὑπὸ τῶν ἔνδον ἐν οἴκοις
βασιλέων πολλάκις κατὰ ὑπόκρισιν κολακευομένους. Ἐνόμιζον γὰρ οὗτοι,
ἐξερχόμενοι καὶ παρὰ Ἰωάννου ἐπαίνους εὑρίσκειν, καὶ μακαρισμοὺς ἐπὶ τοἶς
ὑπ΄ αὐτῶν καθ΄ ἑκάστην ἡμέραν γινομένοις παραπτώμασιν. Ὡς δὲ οὐχ ηὗρον,
ἀνατρεπτικῶς παρὰ τοῦ ΢ωτ῅ρος πρὸς αὐτοὺς εἴρηται, ὅτι «Σί ἐνομίζετε
εὑρίσκειν;» ΢υμπεριφερόμενον τοἶς ὑμῶν πάθεσιν ἄνθρωπον, ὡς κατὰ τοὺς
μαλακὰ φοροῦντας; Οὐχ οὕτως. Οὐ γάρ ἐστιν Ἰωάννης κάλαμος σαλευόμενος
γνώμαις ἀνθρώπων, ὡς δονούμενος κάλαμος ὑπὸ ἑκάστης ἀνθρώπων
ὑποκρίσεως καὶ ἀπάτης. Ἐπειδὴ δὲ εἷπεν, «Ἐν γεννητοἶς γυναικῶν οὐκ ἔστι
μείζων Ἰωάννου», ἵνα μή τινες νομίσωσι καὶ αὐτοῦ τοῦ ΢ωτ῅ρος μείζονα εἷναι
τὸν Ἰω άννην, ὅτι καὶ αὐτὸς ὁ ΢ωτὴρ ὑπὸ γυναικὸς ἐγεννήθη, τ῅ς ἀειπαρθένου
Μαρίας, διὰ Πνεύματος ἁγίου, ἀσφαλιζόμενος ἡμ᾵ς ἔφη, ὅτι «Ὁ μικρότερος
αὐτοῦ», τουτέστι τ῵ χρόνῳ τ῅ς ἐνσάρκου αὐτοῦ παρουσίας, «μείζων αὐτοῦ
ἐστιν έν τῆ βασιλείᾳ τῶν οὐρανῶν». Ἐπειδὴ γὰρ μετὰ ἑξάμηνον ἐγεννήθη ὁ
΢ωτὴρ τ῅ς Ἰωάννου γεννήσεως, δηλονότι μείζων αὐτοῦ ὤν. Ἦν γὰρ ἀεὶ, καὶ
ἔστι. Σίνι δὲ τοῦτο οὐ δ῅λόν ἐστιν; Ἄρα γοῦν ματαίως τὰ πάντα παρ΄ αὐτοἶς
πεποιήτευται, ἀπὸ ἀγαθῶν εἰς φαῦλα μεταβεβλημένα.
8. Sus libros son muchos. Exponen unas ‚Preguntas de María‛ 109; otros
presentan varios libros sobre el antedicho Ialdabaoth, o en el nombre de Set. Otros
m{s hablan de un ‚Apocalipsis de Ad{n‛110, y se han atrevido a componer
distintos evangelios en nombre de los discípulos. No se avergüenzan de decir que
nuestro mismo Señor y Salvador, Jesucristo, fue el que reveló esta indecente
manera de comportarse. En las llamadas ‚Grandes preguntas de María‛ (pues
también hay unas ‚Pequeñas preguntas‛ que han sido forjadas por estos) alegan
que Él se lo reveló a ella cuando la llevó al monte; allí oró, hizo salir una mujer de
su costado y comenzó a tener relaciones con ella y, tomando su emisión seminal,
supuestamente demostró de esta manera lo que es necesario que hagamos para
que seamos salvos. Cuando María se turbó y cayó a tierra Él la levantó
nuevamente y le dijo: ‚¿Por qué dudaste, oh mujer de poca fe?‛. Y afirman que
esto es lo que significa lo dicho en el Evangelio: ‚Si os he hablado las cosas
terrenales, y no creéis, ¿cómo creeréis las celestiales?‛ 111, y: ‚Cuando ve{is al Hijo
del hombre subir a donde estaba primero‛112, quiere decir: ‚Cuando ve{is la
emisión seminal ser tomada de donde salió‛. Y cuando dijo: ‚Si no coméis mi carne
y bebéis mi sangre‛113 y los discípulos, turbados, dijeron: ‚¿Quién puede escuchar
esto?‛114, pretenden que esta declaración era sobre la inmundicia 115. Por esta razón,
dicen ellos, los discípulos quedaron conmocionados y se retiraron, pues les faltaba
afirmarse en la perfección. Y cuando David dice: ‚Ser{ como el {rbol plantado
junto a las corrientes de agua, el cual dar{ su fruto a su tiempo‛116, afirman que al
decir ‚las corrientes de agua‛ habla sobre el flujo seminal del varón, afirman que
‚dar{ su fruto a su tiempo‛ se refiere a la eyaculación, y ‚su hoja no se caer{‛
significa ‚que no permitimos que *el semen+ caiga al suelo, sino que lo comemos
nosotros‛.
9. A fin de no provocar más daño que beneficio al exponer sus
testimonios, por esta causa omitiré la mayor parte de ellos, puesto que expondría
todas las cosas malamente declaradas entre ellos explicándolas aquí. Afirman que
cuando la Escritura dice que Rahab colocó un trapo de color rojo en la ventana117,
en realidad no era un lienzo rojo sino una alegoría: [la ventana], de los genitales
femeninos, y el lienzo rojo de la sangre menstrual. Y pretenden que cuando la
Escritura dice: ‚Bebe agua de tu cisterna‛118, habla sobre esto. Afirman que la carne
se descompone y no resucita, pues es del Arconte. Dicen que la potencia que está
en las menstruaciones y en los órganos sexuales es alma, y que al comerlas la
recogemos. Y cuantas cosas comemos – carne, verduras, pan o alguna otra cosa – le
hacemos un favor a las criaturas al recoger el alma de todas ellas y volver a
llevarlas junto con nosotros hacia las regiones celestiales. 119 Por eso es por lo que
comen todo tipo de carnes, diciendo que es ‚para mostrar misericordia de nuestra
raza‛. Sostienen que la misma alma ha sido diseminada en los animales y en los
insectos, en los peces, en las serpientes,
8. Καὶ τὰ μὲν βιβλία αὐτῶν πολλά· Ἐρωτήσεις γάρ τινας Μαρίας
ἐκτίθενται· ἄλλοι δὲ εἰς τὸν προειρημένον Ἰαλδαβαὼθ, εἰς ὄνομα δὲ τοῦ ΢ὴθ
πολλὰ βιβλία ὑποτίθενται. Ἀποκαλύψεις δὲ τοῦ Ἀδὰμ ἄλλας λέγουσιν·
εὐαγγέλια δὲ ἕτερα εἰς ὄνομα τῶν μαθητων συγγάψασθαι τετολμήκασιν·
αὐτόν τε τὸν ΢ωτ῅ρα ἡμῶν καὶ Κύριον Ἰησοῦν Φριστὸν οὐκ αἰσχύνονται
λέγειν, ὅτι αὐτὸς ἀπεκάλυψε τὴν αἰσχρουργίαν ταύτην. Ἐν γὰρ ταἶς
Ἐρωτήσεσι Μαρίας καλουμέναις μεγάλαις (εἰσὶ γὰρ καὶ μικραὶ αὐτοἶς
πεπλασμέναι) ὑποτίθενται αὐτὸν αὐτῆ ἀποκαλύπτειν, παραλαβόντα αὐτὴν εἰς
τὸ ὅρος, καὶ εὐξάμενον, καὶ ἐκβαλόντα ἐκ τ῅ς πλευρ᾵ς αὐτοῦ γυναἶκα, καὶ
ἀρξάμενον αὐτῆ ἐγκαταμίγνυσθαι· καὶ οὕτως δ῅θεν τὴν ἀπόρριαν αὐτοῦ
μεταλαβόντα δεἶξαι, ὅτε δεἶ οὕτως ποιεἶν, ἵνα ζήσωμεν· καὶ ὡς τ῅ς Μαρίας
ταραχθείσης, καὶ πεσούσης χαμαὶ , αὐτὸν πάλιν αὐτὴν ἐγείραντα εἰπεἶν αὐτῆ·
«Ἵνα τί ἐδίστασας, ὀλιγόπιστε;» Καί φασιν, ὅτι καὶ τοῦτό ἐστι τὸ εἰρημένον ἐν
τ῵ Εὐαγγελίῳ, ὅτι «Εἰ τὰ ἐπίγεια εἴπον ὑμἶν, καὶ οὐκ ἐπιστεύσατε, τὰ
ἐπουράνια πῶς πιστεύσετε;» καὶ τὸ, «Ὅταν ἴδητε τὸν Τἱὸν τοῦ ἀνθρώπου
ἀνερχόμενον ὅπου ἦν τὸ πρότερον»· τουτέστι τὴν ἀπόρροιαν
μεταλαμβανομένην, ὅθεν καὶ ἐξήλθε· καὶ τὸ εἰπεἶν · «Ἐὰν μὴ φάγητέ μου τὴν
σάρκα, καὶ πίητέ μου τὸ αἵμα». Καὶ τῶν μαθητῶν ταρασσομένων, καὶ
λεγόντων, «Σίς δύναται τοῦτο ἀκοῦσαι;» φασίν, ὡς περὶ τ῅ς αἰσχρότητος ἦν ὁ
λόγος· διὸ καὶ ἐταράχθησαν, καὶ ἀπ῅λθον εἰς τὰ ὀπίσω. Οὕτω γὰρ ἦσαν,
φασίν, ἐν πληρώματι ἐστερεωμένοι. Καὶ τὸ εἰπεἶν τὸν Δαβίδ· «Ἔσται ὡς τὸ
ξύλον τὸ πεφυτευμένον παρὰ τὰς διεξόδους τῶν ὑδάτων, ὃ τὸν καρπὸν αὐτοῦ
δώσει ἐν καιρ῵ αὐτοῦ»· περὶ τ῅ς αἰσχρότητος τοῦ ἀνδρός, φασί, λέγει, «Ἐπὶ τὴν
ἔξοδον τῶν ὑδάτων». Καὶ, «Ὃ τὸν καρπὸν αὐτοῦ δώσει», τὴν τ῅ς ἡδον῅ς
ἐπίρροιαν, φασί, λέγει· «Καὶ τὸ φύλλον αὐτοῦ οὐκ ἀπορρυήσεται», ὅτι οὐκ
ἐῶμεν αὐτὸ χαμαὶ πεσεἶν, ἀλλὰ αὐτοὶ αὐτὸ ἐσθίομεν.
9. Καὶ ἵνα μὴ τὰς μαρτυρίας αὐτῶν ἐν μέσῳ φέρων βλάψω μ᾵λλον
ἤπερ ὡφελήσω, τούτου χάριν τὰ πολλὰ ὑπερβήσομαι. Ἐπεὶ ἅν τὰ πάντα παρ΄
αὐτοἶς κακῶς λεγόμενα ἐνταῦθα παρατιθέμενος διηγόρευον. Σὸ γὰρ εἰπεἶν,
φασί, τεθεικέναι τὴν Ῥαὰβ κόκκινον ἐν τῆ θυρίδι, οὐκ ἦν, φασί, κόκκινον, ἀλλὰ
τὰ μόρια τ῅ς γυναικείας φύσεως· καὶ τὸ κόκκινον αἸμα τῶν καταμηνίων λέγει.
Καὶ τὸ εἰπεἶν, «Πίνε ὕδατα ἀπὸ σῶν ἀγγείων», περὶ τούτου λέγει. Υασὶ δὲ εἷναι
τὴν σάρκα ἀπολλυμένην, καὶ μὴ ἐγειρομένην· εἷναι δὲ ταύτην τοῦ ἄρχοντος.
Σὴν δὲ δύναμιν τὴν ἐν τοἶς καταμηνίοις καὶ ἐν ταἶς γοναἶς ψυχὴν εἷναί φασιν,
ἣν συλλέγοντες ἐσθίομεν. Καὶ ἅπερ ἡμεἶς ἐσθίομεν κρέα, ἥ λάχανα, ἥ ἄρτον, ἥ
τι ἕτερον, χάριν ποιοῦμεν ταἶς κτίσεσι, συλλέγοντες ἀπὸ πάντων τὴν ψυχήν,
καὶ μεταφέροντες μεθ΄ ἑαυτῶν εἰς τὰ ἐπουράνια. Διόπερ καὶ πάντων
μεταλαμβάνουσι κρεῶν λέγοντες, ἵνα ἐλεήσωμεν τὸ γένος ἡμῶν. Υάσκουσι δὲ
τὴν αὐτὴν ψυχὴν εἷναι ἔν τε τοἶς ζώοις καὶ ἐν κνωδάλοις, καὶ ἰχθύσι, καὶ ὄφεσι,
en los hombres, en la vegetación, en los árboles y en los frutos. Los que de ellos son
llamados Fibionitas ofrecen sus vergonzosos sacrificios de fornicación – que ya
hemos mencionado aquí – en trescientos sesenta y cinco nombres, los cuales ellos
inventaron supuestamente [como nombres] de los Arcontes, para burlarse de las
mujeres diciendo: ‚Ten relaciones conmigo, para que te ofrezca al Arconte‛. En
cada relación sexual pronuncian algún nombre bárbaro de los que se han
inventado, y supuestamente elevan preces diciendo: ‚Te ofrecemos a tal y tal
Arconte, para que lo ofrezcas a tal y tal‛. Pero en otra relación sexual suponen que
de nuevo están ofreciendo a otro [Arconte] de la misma manera, para que también
él pueda ofrecerlo a otro. Y hasta que alcance – o más bien caiga – trescientos
sesenta y cinco caídas en el libertinaje, pronuncia cada vez un nombre, obrando de
ese modo. Luego comienza de nuevo en sentido inverso, realizando las mismas
obscenidades, burlándose así de las mujeres que han sido engañadas. Cuando
consigue llegar al enorme número de setecientas treinta caídas – hablo de las
uniones sexuales inmorales y de los nombres que se han inventado – entonces tal
hombre se atreve a decir: ‚Yo soy el Cristo, pues he descendido de lo alto a través
de los nombres de los 365 Arcontes‛.

10. Dicen que estos son los nombres de los Arcontes que ellos consideran
los más importantes, aunque dicen que hay muchos. En el primer cielo está el
Arconte Iao120, y en el segundo está Saklas121, el Arconte de la fornicación; en el
tercero está el Arconte Set122, y dicen que en el cuarto está Daden123. Suponen que
hay un tercer cielo, y un cuarto; pero también [suponen] otro, un quinto cielo, en el
cual dicen que está Eloaios124, al que también se lo conoce como Adonaios. Algunos
dicen que en el sexto cielo está Ialdabaoth, otros que Elilaios. Y después suponen
otro cielo, el séptimo, en el que dicen que está Sabaoth, pero otros dicen que esto
no es así, sino que en el séptimo cielo está Ialdabaoth. En el octavo cielo ubican a la
que llaman Barbeló, y también al Padre y Señor de todos, el mismo Autogenerado,
a otro Cristo engendrado por sí mismo, y a aquel Cristo que descendió y mostró a
los hombres la gnosis, al que también llaman Jesús. Pero él no ‚nació de María‛
sino que ‚fue revelado por medio de María‛; él no tomó un cuerpo, sino que era
solamente una apariencia. Unos dicen que Sabaoth tiene el aspecto de un burro,
otros el de un cerdo. Por esa causa – dicen – mandó a los judíos no comer cerdo. Él
es el creador del cielo y de la tierra, de los cielos después de este y de sus propios
ángeles. El alma, al partir de aquí, cruza a través de estos Arcontes, pero nadie es
capaz de pasar a no ser que se encuentre en plena posesión de la gnosis – o más
bien de la condena125 - y escape de las manos de los Arcontes y las Autoridades al
estar lleno [de ella].
καὶ ἀνθρώποις ἐγκατεσπάρθαι, καὶ ἐν λαχάνοις, καὶ ἐν δένδρεσι, καὶ ἐν
γεννήμασι. Καὶ οἱ μὲν αὐτῶν Υιβιωνἶται καλούμενοι ἀναφέρουσι τὰς αἰσχρὰς
αὐτῶν θυσίας τ῅ς πορνείας, τὰς ὑφ΄ ἡμῶν ἐνταῦθα προειρημένας ὀνόμασι
τριακοσίοις ἑξηκονταπέντε, οἸς αὐτοὶ ἔπλασαν ἀρχόντων δ῅θεν, ἐμπαίζοντες
τοἶς γυναικαρίοις, καὶ λέγοντες· Μίγηθι μετ΄ ἐμοῦ, ἵνα σε ἀνενέγκω πρὸς τὸν
ἄρχοντα. Καθ΄ ἑκάστην δὲ μίξιν ὀνομάζουσιν ἑνὸς ὄνομά τινος βάρβαρον τῶν
παρ΄ αὐτοἶς πεπλασμένων, καὶ δ῅θεν εὔχονται λέγοντες· Προσφέρομέν σοι τ῵
δεἶνι, ἵνα προσενέγκῃς τ῵ δεἶνι. Σῆ δὲ ἄλλῃ πάλιν μίξει ἄλλῳ ὑποτίθενται
ὡσαύτως προσφέρειν, ἵνα καὶ αὐτὸς τ῵ ἄλλῳ. Καὶ ἕως ἅν ἔλθῃ, μ᾵λλον δὲ
κατέλθῃ τριακοσίας ἑξηκονταπέντε πτώσεις τ῅ς λαγνείας, καθ΄ ἑκάστην
ὄνομά τι ἐπικαλεἶται τὸ τοιοῦτο ἐργαζόμενος. Καὶ ἄρχεται πάλιν κατιέναι διὰ
τῶν αὐτῶν, τὰ αὐτὰ αἰσχρὰ ἐπιτελῶν καὶ ἐμπαίζων ταἶς ἠπατημέναις. Ὅταν
οὖν εἰς τοσοῦτον ἀριθμοῦ ὄγκον ἐλάσῃ ἑπτακοσίων τριάκοντα πτώσεων, λέγω
δὴ μίξεων αἰσχρῶν, καὶ ὀνομάτων τῶν παρ΄ αὐτοἶς πεπλασμένων, τότε λοιπὸν
τολμᾶ ὁ τοιοῦτος, καὶ λέγει· Ἐγώ εἰμι ὁ Φριστός· ἐπειδὴ ἄνωθεν καταβέβηκα
διὰ τῶν ὀνομάτων τῶν τξε΄ ἀρχόντων.
10. Σὰ δὲ τῶν μειζόνων κατ΄ αὐτοὺς ἀρχόντων ὀνόματα ταῦτα εἷναι
λέγουσι, πολλοὺς λέγοντες. Ἐν μὲν τ῵ πρώτῳ οὐραν῵ εἷναι τὸν Ἰαὼ ἄρχοντα,
καὶ ἐν τ῵ δευτέρῳ φασὶν εἷναι τὸν ΢ακλ᾵ν ἄρχοντα τ῅ς πορνείας· ἐν δὲ τ῵
τρίτῳ τὸν ΢ὴθ ἄρχοντα· ἐν δὲ τ῵ τετάρτῳ εἷναί φασι τὸν Δάδην· τέταρτον γὰρ
ὑποτίθενται οὐρανὸν, καὶ τρίτον· πέμπτον δὲ ἄλλον οὐρανόν, ἐν ᾧ φασιν εἷναι
τὸν Ἐλωαἶον τὸν καὶ Ἀδωναἶον. Ἐν δὲ τ῵ ἕκτῳ φασὶν εἷναι οἱ μὲν τὸν
Ἰαλδαβαὼθ, οἱ δὲ τὸν Ἠλιλαἶον. Ἄλλον δὲ ἕβδομον οὐρανὸν ὑποτίθενται, ἐν ᾧ
λέγουσιν εἷναι τὸν ΢αβαώθ. Ἄλλοι δὲ λέγουσιν οὐχί, ἀλλ΄ ὁ Ἰαλδαβαώθ ἐστιν
ἐν τ῵ ἑβδόμῳ· ἐν δὲ τ῵ ὀγδόῳ οὐραν῵ τὴν Βαρβηλὼ καλουμένην, καὶ τὸν
Πατέρα τῶν ὅλων, καὶ Κύριον τὸν αὐτὸν αὐτοπάτορα, καὶ Φριστὸν ἄλλον
αὐτολόχευτον· καὶ Φριστὸν τοῦτον τὸν κατελθόντα, καὶ δείξαντα τοἶς
ἀνθρώποις ταύτην τὴν γνῶσιν, ὃν καὶ Ἰησοῦν φασι· μὴ εἷναι δὲ αὐτὸν ἀπὸ
Μαρίας γεγεννημένον, ἀλλὰ διὰ Μαρίας δεδειγμένον· σάρκα δὲ αὐτὸν μὴ
εἰληφέναι, ἀλλ΄ ἥ μόνον δόκησιν εἷναι. Υασὶ δὲ τὸν ΢αβαὼθ οἱ μὲν ὄνου
μορφὴν ἔχειν, οἱ δὲ χοίρου. Διόπερ ἐνετείλατο, φασί, τοἶς Ἰουδαίοις χοἶρον μὴ
ἐσθίειν. Εἷναι δὲ αὐτὸν ποιητὴν οὐρανοῦ καὶ γ῅ς, καὶ τῶν μετ΄ αὐτὸν οὐρανῶν
καὶ ἀγγέλων τῶν ἑαυτοῦ. Σὴν δὲ ψυχήν, ἐν τ῵ ἐξέρχεσθαι ἐντεῦθεν, διαβαίνειν
διὰ τῶν ἀρχόντων τούτων· μὴ δύνασθαι δὲ διαπεράσαι, εἰ μή τι ἅν τ῅ς
γνώσεως ἐν πληρώματι γένηται, μ᾵λλον δὲ ταύτης τ῅ς καταγνώσεως, καὶ
ἐμφορηθεἶσα διαδράσειε τῶν ἀρχόντων καὶ τῶν ἐξουσιῶν τὰς χεἶρας.
El Arconte que posee este mundo es semejante a un dragón que engulle las almas
que no tienen la gnosis y las envía nuevamente al mundo a través del trasero, y de
aquí a reencarnar en cerdos y en otros animales, para ser nuevamente tomadas de
vuelta a través de ellos. Pero si alguien adquiere esta gnosis – dicen – y se recoge a
sí mismo del mundo por medio de los menstruos y de los flujos seminales de su
lujuria, entonces esa persona ya no será retenida sino que superará a los Arcontes
antes mencionados. Dicen que pasará junto a Sabaoth y, blasfemando
parlanchinamente, que pisoteará su cabeza; de esta manera atravesará hacia la
región superior donde está la Madre de los vivientes, Barberó o Barbeló y así el
alma se salvará. Estos miserables dicen que este [Sabaoth] tiene cabellos como una
mujer, pues consideran que ‚Sabaoth‛ es el nombre de un Arconte. Pero no saben
que cuando dice: ‚Esto dice el Señor Sabaoth‛ no se refiere a un nombre, sino a un
título de glorificación de la Divinidad, pues en el idioma hebreo ‚Sabaoth‛
significa ‚Señor de las huestes‛. Donde est{ escrito ‚Sabaoth‛ en el Antiguo
Testamento, indica ‚hueste‛. Por lo cual Aquila126 traduce en todas partes ‚Adonai
Sabaoth‛ diciendo ‚Señor de los ejércitos‛. Pero estas personas, completamente
enloquecidas contra su señor, buscan al que no existe y han perdido al que Es, o
más bien, se perdieron a sí mismos.

11. Hacen otras cuantas tonterías, y es una desgracia el hablar de las


locuras que cometen en ellas. Algunos de ellos, para no tener relaciones con
mujeres, se contaminan a sí mismos con sus propias manos, toman su inmundicia
en las manos y así la comen, sirviéndose de un testimonio que ha sido
pérfidamente manipulado: ‚Estas manos proveyeron no sólo a mí, sino también a
los que est{n conmigo‛; y de nuevo: ‚Obrando con las propias manos, para que
pod{is compartir a los que no tienen‛.127 Me parece que sobre esta gente el Espíritu
Santo se mostró perturbado en el apóstol Judas – quiero decir en la epístola católica
escrita por él (este Judas es el llamado hermano de Jacobo y del Señor). Pues el
Espíritu Santo les hizo ver, a través de la voz de Judas, que van destruyéndose y
encamin{ndose a la destrucción como el ganado cuando dice: ‚Las cosas que no
conocen, son culpables por ignorarlas; las cosas que conocen como los animales
irracionales, *por ellas+ son destruidos‛.128 A la manera de perros y cerdos
satisfacen su corrupción. No solamente los perros y los cerdos, sino también otros
animales se contaminan de la misma manera, y comen el excremento de sus
cuerpos. Verdaderamente ‚manchan su carne cuando sueñan, rechazan las
autoridades, blasfeman de las dignidades [angélicas]. Pero el arcángel Miguel,
cuando discutía con el diablo acerca del cuerpo de Moisés, no pronunció palabra
blasfema, sino que dijo: El Señor te reprenda. Pero estos blasfeman por instinto de
cosas que no conocen‛129;
Εἷναι δὲ δρακοντοειδ῅ τὸν ἄρχοντα τὸν κατέχοντα τὸν κόσμον τοῦτον, καὶ
καταπίνοντα μὲν τὰς ψυχὰς τὰς μὴ ἐν γνώσει ὑπαρχούσας, καὶ διὰ τ῅ς κέρκου
πάλιν ἐπιστρέφοντα εἰς τὸν κόσμον, κἀντεῦθεν εἰς χοίρους καὶ εἰς ἄλλα ζῶα,
καὶ πάλιν διὰ τῶν αὐτῶν ἀναφερομένας. Εἰ δέ τις, φασίν, ἐν τῆ γνώσει γένηται
ταύτῃ, καὶ συλλέξει ἑαυτὸν ἐκ τοῦ κόσμου διὰ τῶν ἐμμηνίων καὶ διὰ τῶν
὆ύσεων τούτων τ῅ς ἐπιθυμίας, μηκέτι ἐνταῦθα κατέχεσθαι αὐτόν, ἀλλὰ
ὑπερβαίνειν τοὺς προειρημένους ἄρχοντας. Ἔρχεσθαι δὲ, φασί, παρὰ τὸν
΢αβαώθ, καὶ πατεἶν ἐπὶ τὴν κεφαλὴν αὐτοῦ, ἀθυρογλώττως βλασφημοῦντες,
καὶ οὕτως ὑπερβαίνειν εἰς τὸ ἄνω μέρος, ὅπου ἡ μήτηρ τῶν ζώντων ἡ Βαρβηρὼ,
ἥτοι Βαρβηλώ. Καὶ οὕτω τὴν ψυχὴν σώζεσθαι. Ἔχειν δὲ καὶ τρίχας ὡς γυναικὸς
τὸν αὐτὸν λέγουσιν οἱ τάλανες, νομίζοντες τὸ ὄνομα τὸ ΢αβαὼθ ἄρχοντά τινα
εἷναι· οὐκ εἰδότες, ὅτι ὅπου λέγει, «Σάδε λέγει Κύριος ΢αβαὼθ», οὐκ ὄνομά
τινος εἰπεν, ἀλλ΄ ὄνομα δοξολογίας τ῅ς θεότητος. ΢αβαὼθ γὰρ ἑρμηνεύεται
ἀπὸ τ῅ς Ἑβραϊκ῅ς διαλέκτου Κύριος τῶν δυνάμεων. Ὅπου γὰρ ἐν τῆ Παλαιᾶ
Διατήκῃ τὸ ΢αβαὼθ ὄνομά ἐστι γεγραμμένον, δύναμιν ὑποφαίνει. Ὅθεν ὁ
Ἀκύλας πανταχοῦ τὸ ἈδωναἺ ΢αβαὼθ ἑρμηνεύει λέγων, Κύριος στρατιῶν.
Οὗτοι δὲ, κατὰ πάντα τρόπον ἐμμανέντες, κατὰ τοῦ αὐτῶν δεσπότου τὸν μὴ
ὄντα ζητοῦσι, καὶ τὸν ὄντα ἀπολωλέκασι, μ᾵λλον δὲ ἑαυτοὺς ἀπώλεσαν.
11. Ἄλλα δὲ ὅσα φλυαροῦσιν, ἐν οἸς περικακεἶν ἐστι τὰ τ῅ς αὐτῶν μανίας
λέγειν. Σινὲς δὲ ἐξ αὐτῶν, γυναιξὶ μὴ πλησιάζοντες, ταἶς ἰδίαις χερσὶ αὐτῶν
ἑαυτοὺς φθείρουσι, τὴν δὲ αὐτῶν φθορὰν λαμβάνουσιν εἰς τὰς χεἶρας, καὶ
οὕτως ἐσθίουσι, χρώμενοι σεσυκοφαντημένῃ μαρτυρίᾳ, τὸ «Αἱ χεἶρες αὗται
ἐπήρκεσαν οὐ μόνον ἐμοὶ, ἀλλὰ καὶ τοἶς σὺν ἐμοί»· καὶ τὸ πάλιν· «Ἐργαζόμενοι
ταἶς ἰδίαις χερσὶν, ἵνα δύνησθε καὶ τοἶς μὴ ἔχουσι μεταδοῦναι»· ὡς καὶ περὶ
τούτων, οἷμαι, ἐκινήθη τὸ ἅγιον Πνεῦμα ἐν τ῵ ἀποστόλῳ Ἰούδᾳ, λέγω δὴ ἐν τῆ
ὑπ΄ αὐτοῦ γραφείσῃ καθολικῆ Ἐπιστολῆ (Ἰούδας δέ ἐστιν οὗτος, ὁ ἀδελφὸς
Ἰακώβου καὶ Κυρίου λεγόμενος). Ὑπέδειξε γὰρ οὗτος αὐτοὺς τὸ ἅγιον Πνεῦμα
διὰ τ῅ς φων῅ς τοῦ Ἰούδα κατὰ τὰ κτήνη φθειρομένους καὶ φθείροντας, ὡς
λέγει, ὅτι «Ὅσα μὲν οὐκ οἴδασιν, ἀγνοοῦντες ἁλίσκονται· ὅσα δὲ οἴδασιν, ὡς τὰ
ἄλογα ζῶα φθείρονται». Κυνῶν γὰρ δίκην καὶ χοίρων τὴν ἀπ΄ αὐτῶν φθορὰν
ἐπιτελοῦσιν. Οἱ κύνες γὰρ καὶ οἱ χοἶροι, οὐ μὴν ἀλλὰ καὶ ἄλλα ζῶα οὕτως
φθείρονται, καὶ τὴν ἀπόρρυσιν τὴν ἀπὸ τῶν σωμάτων αὐτῶν ἐσθίουσι. Καὶ γὰρ
ἀληθῶς ἐνυπνιαζόμενοι σάρκα μιαίνουσι, «κυριότητα δὲ ἀθετοῦσι, δόξας δὲ
βλασφημοῦσι. Μιχαὴλ δὲ ὁ ἀρχάγγελος, διαλεγόμενος τ῵ διαβόλῳ περὶ τοῦ
Μωϋσέως σώματος, οὐκ ἤνεγκε λόγον βλασφημίας, ἀλλὰ εἷπεν, Ἐπιτιμήσαι
σοι ὁ Κύριος. Οὗτοι δὲ ὅσα οὐκ οἴδασι, φυσικῶς βλασφημοῦσιν»·
porque blasfeman contra las cosas santísimas, que nos fueron concedidas junto con
la santificación, al transformarlas en obscenidades. Y estas son las cosas que se han
atrevido a decir contra los apóstoles, como también el bienaventurado Pablo dice:
‚De suerte que algunos se atreven *a afirmar+ que nosotros decimos: Hagamos
cosas malas, para que vengan sobre nosotros cosas buenas; la condenación de los
tales es justa‛.130 ¡Cuántos otros testimonios podría ofrecer contra los blasfemos!
Estos que contaminan sus propias manos – pero no sólo ellos, sino también los que
tienen relaciones sexuales con mujeres – se hartan finalmente de la promiscuidad
con las mujeres y se encienden unos por otros, ‚hombres con hombres‛ (según est{
escrito) ‚recibiendo en sí mismos la retribución del extravío‛.131 En efecto, los
mismos que se han arruinado se felicitan mutuamente, como si se hubieran
encargado de una acción preeminente. Pero también – engañando a las mujeres
que persuadieron, ‚que est{n cargadas de pecados, y llevadas por diversas
concupiscencias‛132 – afirman a las que fueron engañadas por ellos: ‚Fulana es
virgen‛, ¡y aquella se pervirtió hace un montón de años, y se corrompe cada día!
Entre ellos el libertinaje no tiene límites, sino que cuanto más indecente es un
hombre, más digno de alabanza es para ellos. Dicen que vírgenes son aquellas
mujeres que nunca han llegado hasta el punto de recibir el semen como es habitual
en una relación marital natural, sino las que tienen sexo todo el tiempo y se
prostituyen pero antes de terminar el acto apartan al malhechor de su corrompida
comunión y toman la antedicha inmundicia como alimento, del mismo modo que
la perversidad de Sela con Tamar.133 Proclaman en voz alta [su virginidad] pero en
vez de la virginidad han [adoptado] esta técnica: la de dejarse corromper, pero no
aceptar el semen [producto] del coito y de la corrupción. Dicen cosas impías no
sólo de Abraham, de Moisés, de Elías y de todo el grupo de profetas, sino también
del Dios que los eligió.

12. Ciertamente, tienen el descaro [de exponer] muchos otros escritos


inventados. Afirman que hay un libro, ‚El nacimiento de María‛ 134, y dicen que
algunas de las cosas terribles y nefastas que proponen las tomaron de allí. A partir
de este libro, sostienen que Zacarías fue asesinado en el templo puesto que – dicen
– tuvo una visión y al querer contarla se quedó mudo por el miedo. Afirman que a
la hora en que se ofrece el incienso, mientras lo ofrecía vio un hombre de pie que
tenía forma de asno; y cuentan que cuando salió y quiso decir ‚¡Ay de vosotros! ¿A
quién est{is adorando?‛ el hombre que fue visto por él en el templo lo dejó mudo
para que no pudiera contarlo. Pero cuando se abrió su boca para que pudiera
contarlo, entonces se la reveló y lo mataron. De este modo, dicen, murió Zacarías.
ὅτι τὰ Ἅγια τῶν ἁγίων τὰ μετὰ ἁγιασμοῦ ἡμἶν παραδοθέντα βλασφημοῦσιν,
εἰς αἰσχρότητα αὐτοὶ μεταβαλλόμενοι. Καὶ ταῦτά ἐστιν ἅτινα κατὰ τῶν
ἀποστόλων ἐτόλμησαν λέγειν, ὡς καὶ ὁ μακάριος Παῦλός φησιν· «Ὥστε τινὰς
τολμ᾵ν ἡμ᾵ς λέγειν, Ποιήσωμεν τὰ κακὰ, ἵνα ἔλθῃ ἐφ΄ ἡμ᾵ς τὰ ἀγαθὰ, ὧν τὸ
κρἶμα ἔνδικόν ἐστι». Πόσας δὲ ἄλλας ἀγάγοιμι μαρτυρίας κατὰ τῶν
βλασφήμων. Οὗτοι γὰρ οἱ ταἶς ἰδίαις χερσὶ φθειρόμενοι, οὐ μόνον δὲ, ἀλλὰ καὶ
οἱ ταἶς γυναιξὶ πλησιάζοντες, λοιπὸν κόρον μὴ λαβόντες τ῅ς μετὰ τῶν
γυναικῶν πολυμιξίας, εἰς ἀλλήλους ἐκκαίονται, «ἄνδρες ἐν ἀνδράσι» (κατὰ τὸ
γεγραμμένον) «τὴν ἀντιμισθίαν τ῅ς πλάνης ἐν ἑαυτοἶς ἀπολαμβάνοντες».
Ἐξώλεις γὰρ οἱ αὐτοὶ γενόμενοι μακαρίζουσιν ἀλλήλους, ὡς τὸ προκριτέον
πρ᾵γμα ἀναδεξάμενοι. Ἀλλὰ καὶ ἀπατῶντες τὸ αὐτοἶς πειθόμενον γυναικεἶον
γένος, τὸ «΢εσωρευμένον ἁμαρτήμασι, καὶ ἠγμένον ποικίλαις ἐπιθυμίαις»,
φάσκουσι ταἶς ἠπατημέναις ὑπ΄ αὐτῶν, ὅτι Ἡ δεἶνα παρθένος ἡ τοσαῦτα ἔτη
ἐφθαρμένη, καὶ φθειρομένη καθ΄ ἑκάστην ἡμέραν. Κόρον γὰρ οὐκ ἔχει παρ΄
αὐτοἶς ἡ λαγνεία, ἀλλ΄ ὅσον τις παρ΄ αὐτοἶς αἰσχρουργὸς ἄνθρωπος, τοσοῦτον
παρ΄ αὐτοἶς ἐπαινετός. Ἐκείνας δέ φασιν εἷναι παρθένους, τὰς μηδέποτε ἐν
κοσμικῆ μίξει γάμου κατὰ φύσιν τ῅ς συνηθείας γενομένας ἕως καταβολ῅ς
σπέρματος, ἀλλὰ μιγνομένας μὲν ἀεὶ, καὶ πορνευούσας, πρὸ δὲ τοῦ
ἀπαρτισθ῅ναι τὴν ἡδονὴν ἀφιστώσας τὸν πονηροποιὸν αὐτῶν τ῅ς κοινωνίας
φθορέα, καὶ λαμβανούσας τὴν προειρημένην αἰσχρότητα εἰς ἐδωδὴν, ὡς κατὰ
τὸ ὅμοιον τοῦ ΢ηλὼμ πρὸς τὴν Θάμαρ κακοτροπίαν, ἀλλὰ ἀπὸ παρθενίας τὴν
τέχνην ταύτην ἐπανειρημένας, τοῦ φθείρεσθαι μὲν, μὴ ὑποδέχεσθαι δὲ τ῅ς
φθορ᾵ς τὴν μίξιν καὶ τὴν ἀπόρροιαν. Βλασφημοῦσι δὲ οὐ μόνον τὸν Ἀβραὰμ
καὶ τὸν Μωϋσέα, καὶ τὸν Ἠλίαν, καὶ πάντα τὸν χορὸν τῶν προφητῶν, ἀλλὰ καὶ
τὸν Θεὸν τὸν ἐκλεξάμενον αὐτούς.
12. Ἄλλα δὲ μυρία παρ΄ αὐτοἶς πεπλασμένα γραφεἶα τετόλμηται. Γένναν
μὲν γὰρ Μαρίας βιβλίον τί φασιν εἷναι, ἐν ᾧ δεινά τε καὶ ὀλέθρια
ὑποβάλλοντές τινα ἐκεἶσε λέγουσιν. Ἐκ τούτου γὰρ, φασί, τὸν Ζαχαρίαν
ἀπεκτάνθαι ἐν τ῵ να῵, ἐπειδὴ, φασὶ, ὀπτασίαν ἑώρακε, καὶ ἀπὸ τοῦ φόβου
θέλων εἰπεἶν τὴν ὀπτασίαν, ἀπεφράγη τὸ στόμα. Εἷδε γὰρ, φασὶν, ἐν τῆ ὥρᾳ
τοῦ θυμιάματός τινα, ὡς ἐθυμία, ἄνθρωπον ἑστῶτα ὄνου μορφὴν ἔχοντα· καὶ
ἐξελθόντος, φασὶ, καὶ θέλοντος εἰπεἶν, Οὐαὶ ὑμἶν, τίνι προσκυνεἶτε;
ἀπέφραξεν αὐτοῦ τὸ στόμα ὁ ὀφθεὶς αὐτ῵ ἔνδον ἐν τ῵ να῵, ἵνα μὴ δύνηται
λαλ῅σαι. Ὅτε δὲ ἠνοίγη τὸ στόμα αὐτοῦ, ἵνα λαλήσῃ, τότε ἀπεκάλυψεν αὐτοἶς,
καὶ ἀπέκτειναν αὐτόν. Καὶ οὕτως, φασὶν, ἀπέθανε Ζαχαρίας.
A causa de esto, dicen, al sacerdote le fue ordenado por el mismo que dio la Ley
que tenga campanillas en el manto para que, cuando entre a oficiar, al escuchar el
ruido de las campanas el ser con forma de burro al que adoran se oculte, a fin de
que no se descubra la apariencia fantástica de su figura. Pero la totalidad de su
necedad es una cuestión fácil de refutar y completamente digna de burla. Pues si el
objeto de su servicio sagrado era totalmente visible, no podía ocultarse; si podía
ocultarse por completo, no era visible. Se lo vamos a decir de nuevo de una forma
distinta: si era visible, entonces tenía un cuerpo, y no era un espíritu; pero si era un
espíritu, de ningún modo podría ser clasificado entre las cosas visibles. En efecto,
¿cómo aquello que no clasifica entre las cosas visibles se encargaría de volverse a sí
mismo invisible al sonido de las campanillas? Siendo invisible por naturaleza, no
sería visto, a no ser que quisiera. Pero incluso si fuera visto, no se habría mostrado
por necesidad – por haberlo llevado a revelarse su naturaleza – sino presentando
su visión de manera evidente, como un favor, no con miedo y preocupación por la
expectativa del ruido de las campanitas. De este modo su argumento falso y
adulterado es un completo fracaso. Y hay muchas otras cosas ridículas que dicen.
Ciertamente Zacarías no fue asesinado inmediatamente, sino que permaneció vivo
después del nacimiento de Juan, y profetizó acerca de él y del advenimiento del
Señor, y de su nacimiento en la carne de la santa Virgen María por medio del
Espíritu Santo, como dice: ‚Y tú, niñito, ser{s llamado profeta del Altísimo, pues
irás delante del rostro del Señor para preparar sus caminos, para hacer volver los
corazones de los padres hacia los hijos, y a los desobedientes a la sensatez‛135, y lo
que sigue a continuación. Pero, ¡cuántas otras cosas hay para decir acerca de sus
mentiras y de su impureza!

13. Los que entre ellos son llamados Levitas no tienen relaciones sexuales
con mujeres, sino que las tienen unos con otros. ¡Y supuestamente estos son los
más eminentes y dignos de alabanza entre ellos! Se burlan de los que practican la
buena conducta, la castidad y la virginidad como si hubieran asumido ese esfuerzo
en vano. Presentan un evangelio inventado en nombre del santo discípulo Felipe136,
que dice: ‚El Señor me reveló qué debe decir el alma al subir al cielo, y cómo debe
responder a cada una de las Potencias de lo alto. Porque aprendí a conocerme a mí
mismo‛, dice, ‚y me recogí a mí mismo de todas partes, y no sembré hijos para el
Arconte, sino que arranqué sus raíces y reuní los miembros dispersos, y sé quién
eres. Pues yo‛, dice, ‚soy de los de arriba‛. Y de esta manera – cuentan –, se es
liberado. Pero si hubiera engendrado un hijo es retenido abajo hasta que pueda
retomar los propios hijos y reintegrarlos a sí mismo. Estas son las cosas absurdas y
fabulosas que ellos dicen. Así también, se atreven a blasfemar sobre el santo
[profeta] Elías, pues dicen que cuando fue llevado al cielo, fue arrojado
nuevamente al mundo; vino una demonio, lo retuvo y le dijo:
Διὰ τοῦτο γὰρ ὁ ἱερεὺς ὑπ΄ αὐτοῦ τοῦ νομοθετήσαντος προσετάγη, φασὶν,
ἔχειν κώδωνας, ἵν΄, ὅταν εἰσέρχηται ἱερατεῦσαι, τὸν κτύπον ἀκούων τῶν
κωδώνων, κρύπτηται ὁ προσκυνούμενος, ἵνα μὴ φωρατῆ τὸ ἰνδαλματικὸν τ῅ς
μορφ῅ς αὐτοῦ πρόσωπον. Ἔστι δὲ τὸ π᾵ν τ῅ς εὐηθείας αὐτῶν ἐπιτήδευμα
εὐθυέλεγκτον καὶ χλεύης ἔμπλεον. Εἰ γὰρ ἦν ὅλως ὁρατὸς ὁ ἱερουργούμενος,
οὐδὲ κρυβ῅ναι ἠδύνατο· εἰ δὲ ὅλως κρυβ῅ναι ἠδύνατο, οὐκέτι ἦν ὁρατός. Καὶ
ἑτέρως πάλιν πρὸς αὐτοὺς ὆ητέον, ὅτι, εἰ ὁρατὸς ἦν, σῶμα ἄρα ἦν, καὶ οὐκ ἦν
πνεῦμα· εἰ δὲ πνεῦμα ἦν, οὐκέτι ἐν ὁρατοἶς ἐξετάζεται. Πῶς οὖν τὸ οὐκ ἐν
ὁρατοἶς ἐξεταζόμενον ἀπὸ τοῦ κτύπου τῶν κωδώνων τ῅ς ἑαυτοῦ συστολ῅ς
προενοεἶτο; Ἔχον γὰρ τὸ ἀόρατον κατὰ φύσιν, οὐκ ἅν ὠπτάνετο, εἰ μὴ ἤθελεν.
Εἰ δὲ καὶ ὤφθη δὲ, οὐκέτι κατὰ ἀνάγκην ἐφαίνετο, τ῅ς φύσεως αὐτὸν ἀγούσης
εἰς τὸ φαίνεσθαι, ἀλλὰ κατὰ χάριν, οὐ φόβῳ καὶ προλήψει παρὰ προσδοκίαν
ἄνευ κτύπον, εἰς τὸ δ῅λον καθιστῶντος τὴν αὐτοῦ ὀπτασίαν. Καὶ οὕτως κατὰ
πάντα τρόπον διέπεσεν ὁ αὐτῶν ψευδὴς καὶ παραπεποιημένος λόγος. Καὶ
πολλά ἐστιν ἄλλα, ἃ λέγουσι ληρώδη· καίτοιγε τοῦ Ζαχαρίου μὴ
ἀποκτανθέντος εὐθὺς, ἀλλὰ καὶ ἐπιμείναντος ἡμέρας μετὰ τὴν τοῦ Ἰωάννου
γέννησιν, καὶ προφητεύσαντος περὶ τοῦ Ἰωάννου, καὶ περὶ τ῅ς παρουσίας
Κυρίου, καὶ ἐνσάρκου γεννήσεως ἀπὸ τ῅ς ἁγίας Παρθένου Μαρίας διὰ
Πνεύματος ἁγίου, ὡς λέγει· «Καὶ σὺ, παιδίον, προφήτης Ὑψίστου κληθήσῃ.
Προπορεύσῃ γὰρ πρὸ προσώπου Κυρίου ἑτοιμάσαι ὁδοὺς αὐτοῦ, ἐπιστρέψαι
καρδίας πατέρων ἐπὶ τέκνα, καὶ ἀπειθεἶς ἐν φρονήσει», καὶ τὰ ἑξ῅ς. Πόσα δὲ
ἀλλὰ ἔστιν εἰπεἶν περὶ τ῅ς αὐτῶν ψευδηγορίας καὶ τοῦ αὐτῶν μιασμοῦ.
13. Οἱ δὲ ΛευἹται παρ΄ αὐτοἶς καλούμενοι, οὐ μίσγονται γυναιξὶν, ἀλλὰ
ἀλλήλοις μίσγονται. Καὶ οὗτοί είσιν οἱ προκριτέοι παρ΄ αὐτοἶς δ῅θεν καὶ
ἐπαινετοί. Καταγελῶσι δὲ λοιπὸν τῶν τὴν πολιτείαν ἀσκούντων, καὶ ἀγνείαν,
καὶ παρθενίαν, ὡς εἰς μάτην τὸν κάματον ἀναδεδεγμένων. Προσφέρουσι δὲ εἰς
ὄνομα Υιλίππου τοῦ ἁγίου μαθητοῦ εὐαγγέλιον πεπλασμένον, ὅτι φησίν·
«Ἀπεκάλυψέ μοι ὁ Κύριος, τί τὴν ψυχὴν δεἶ λέγειν ἐν τ῵ ἀνιέναι εἰς τὸν
οὐρανὸν, καὶ πῶς ἑκάστῃ τῶν ἄνω δυνάμεων ἀποκρίνεσθαι. Ὅτι ἐπέγνων
ἐμαυτὴν», φησὶ, «καὶ συνέλεξα ἐμαυτὴν πανταχόθεν, καὶ οὐκ ἔσπειρα τέκνα,
τ῵ ἄρχοντι, ἀλλὰ ἐξερρίζωσα τὰς ὆ίζας αὐτοῦ, καὶ συνέλεξα τὰ μέλη τὰ
διεσκορπισμένα, καὶ οἷδά σε τίς εἷ. Ἐγὼ γὰρ», φησὶ, «τῶν ἄνωθέν εἰμι». Καὶ
οὕτως, φησὶν, ἀπολύεται. Ἐὰν δὲ, φησὶν, εὑρεθῆ γεννήσασα υἱὸν, κατέχεται
κάτω, ἕως ἅν τὰ ἴδια τέκνα δυνηθῆ ἀναλαβεἶν, καὶ ἀνελκύσαι εἰς ἑαυτήν. Καὶ
ταῦτά ἐστι τὰ ληρώδη αὐτῶν καὶ μυθώδη· ὡς καὶ περὶ τοῦ ἁγίου Ἠλία τολμῶσι
βλασφημεἶν καὶ λέγειν, ὅτι φησίν· Ὅτε ἀνελήφθη, κατεβλήθη πάλιν εἰς τὸν
κόσμον. Ἦλθε γὰρ, φησὶ, μία δαίμων, καὶ ἐκράτησε, καὶ εἷπεν αὐτ῵, ὅτι
‚¿Dónde vas? He tenido hijos contigo, así que no puedes subir y abandonar aquí a
tus hijos‛. Y le dijo *Elías+: ‚¿De dónde tienes hijos conmigo, si yo vivía en
castidad?‛ Le respondió la demonio: ‚Sí, cuando soñabas, muchas veces eyaculaste
en sueños, y yo fui la que recibió tus semillas y engendré tu hijos‛. ¡La locura de
los que dicen estas cosas es inmensa! ¿Cómo puede un demonio, que es un espíritu
impuro e incorpóreo, recibir algo corporal? Pero si no sólo puede recibir algo
corporal sino también concebir, ciertamente no es un espíritu sino un cuerpo. Y al
ser un cuerpo, ¿cómo es invisible y un espíritu? ¡La ridiculez de sus cuentos
extravagantes es enorme! Pretenden presentar el testimonio, supuestamente a su
favor, de la Epístola de Judas – que más bien aduce en contra de ellos – que dice:
‚También estos, al soñar, contaminan su cuerpo, rechazan la autoridad, y
blasfeman de las majestades angélicas‛.137 Pero el bienaventurado Judas, hermano
del Señor, no dijo esto acerca de los que sueñan corporalmente. Inmediatamente
añade y demuestra que habla acerca de los que sueñan en el sentido de los que
pronuncian sus propias peroratas como en sueños y no vuelven al buen sentido de
la vigilia de las facultades racionales. También, acerca de los maestros que había en
Jerusalén, dice Isaías: ‚Todos son perros mudos que no pueden ladrar, soñadores
acostados‛138, etcétera. Y aquí también, en la Epístola de Judas, lo demuestra
diciendo: ‚Soñadores acostados, que hablan de cosas que no conocen‛. Y mostró
que no habla acerca del sueño cuando se está dormido sino acerca de su fabulosa
fanfarronería y extravagancia, dicha como por medio de un sueño, y no
proveniente de una inteligencia sólida.

14. Verdaderamente es una desgracia el tener que decir todas estas cosas.
Sólo Dios puede clausurar este abismo pestilente. Seguiré adelante, rogando al
Dios Soberano que nadie se haya hundido en la ciénaga, ni que su mente haya
recibido la hedionda impureza por mi culpa. Pues en primer lugar el apóstol Pablo
corta toda su raíz de maldad al prescribir acerca de las viudas m{s jóvenes: ‚No
admitas‛, dice, ‚a las viudas m{s jóvenes, pues después de volverse licenciosas
contra Cristo quieren casarse, acarreándose condenación, porque abandonaron su
primera fe. Que se casen, que tengan hijos, que cuiden su casa‛. 139 Si el Apóstol
dice que tengan hijos y cuiden su casa, pero estos rechazan el tener hijos, es el
argumento de una serpiente y de una enseñanza malvada. Vencidos por el placer
de la fornicación, conciben excusas para justificar su propia impureza, de modo
que parezca que su propia lascivia cumple por completo [el mandato del apóstol].
En verdad, ni era necesario contar estas cosas ni vale la pena escribirlas en
tratados; deberían ser enterradas como un cadáver apestoso que despide un olor
pestilente para que no perjudiquen a los hombres ni siquiera a través del sentido
de la audición.
Ποῦ πορεύῃ; Ἔχω γὰρ τέκνα ἀπὸ σοῦ, καὶ οὐ δύνασαι ἀνελθεἶν, καὶ ὧδε
ἀφεἶναι τὰ τέκνα σου. Καὶ, φησὶ, λέγει· Πόθεν ἔχεις τἐκνα ἀπ΄ ἐμοῦ, καὶ ἐγὼ
ἤμην ἐν ἁγνείᾳ; Λέγει, φησί· Ναὶ, ὅτε ἐνυπνίοις ἐνυπνιαζόμενος πολλάκις ἐν
τῆ ἀπορροίᾳ τῶν σωμάτων ἐκενώθης, ἐγὼ ἤμην ἡ μεταλαβοῦσα ἀπὸ σοῦ τὰ
σπέρματα, καὶ γεννῶσά σοι υἱούς. Πολλὴ δὲ μωρία τῶν τὰ τοιαῦτα λεγόντων.
Πῶς γὰρ δύναται δαίμων, πνεῦμα ὅν ἀκάθαρτον καὶ ασώματον, σωμάτων
μεταλαμβάνειν; Εἰ δὲ καὶ ἀπὸ σωμάτων μεταλαμβάνει καὶ κυἹσκει, οὐκέτι ἐστὶ
πνεῦμα, ἀλλὰ σῶμα. ΢ῶμα δὲ ὅν, πῶς ἐστιν ἀόρατον καὶ πνεῦμα; Καὶ πολλὴ
ἀτοπία τ῅ς αὐτῶν μωρολογίας. Βούλονται γὰρ τὴν κατ΄ αὐτῶν μαρτυρίαν τὴν
ἀπὸ τ῅ς Ἐπιστολ῅ς τοῦ Ἰούδα μ᾵λλον εἰς ἑαυτοὺς δ῅θεν ἐπάγεσθαι, ἐν τ῵
λέγειν· «Καὶ οἱ μὲν ἐνυπνιαζόμενοι σάρκα μὲν μιαίνουσι, κυριότητα δὲ
ἀθετοῦσι· δόξας δὲ βλασφημοῦσιν». Οὐκ εἷπε δὲ ὁ μακάριος Ἰούδας ἀδελφὸς
τοῦ Κυρίου περὶ ἐνυπνιαζομένων ἐν σώμασιν. Εὐθὺς γὰρ ἐπιφέρει καὶ δεικνύει,
ὅτι περὶ τῶν ἐνυπνιαζομένων λέγει, τῶν λαλούντων ὡς δι΄ ὀνειράτων τὰ
αὐτῶν ὆ήματα, καὶ οὐκ ἀνανήψει γρηγορήσεως λογισμῶν. Καὶ γὰρ καὶ περὶ
τῶν ἐν Ἱερουσαλὴμ διδασκάλων λέγει ἨσαἹας· «Πάντες κύνες ἐνεοὶ οὐ
δυνάμενοι ὑλακτεἶν, ἐνυπνιαζόμενοι κοίτην» καὶ τὰ ἑξ῅ς. Καὶ ὧδε δὲ καὶ ἐν τῆ
τοῦ Ἰούδα Ἐπιστολῆ δείκνυσι λέγων· «Ἐνυπνιαζόμενοι κοίτην, ἃ οὐκ οἴδασι
λέγοντες». Καὶ ἔδειξεν, ὅτι οὐ περὶ τ῅ς ἐνυπνιάσεως λέγει τοῦ ὕπνου, ἀλλὰ
περὶ τ῅ς μυθώδους αὐτῶν τραγῳδίας καὶ ληρολογίας, ὡς διὰ ὕπνον λεγομένης,
καὶ οὐκ ἀπὸ ἐρρωμένης διανοίας.
14. Περικακῶ δὲ ὡς ἀληθῶς τὰ πάντα ἐξειπεἶν. Θεοῦ γὰρ ἔστι μόνου
ἀποκλεἶσαι τὸν βυθὸν τ῅ς δυσοδμίας ταύτης. Καὶ παρελεύσομαι ἐκ τοῦ τόπου,
εὐξάμενος τ῵ παμβασιλεἶ Θε῵ μηδένα εἰς τὸν βόρβορον ἐγκαταπαγ῅ναι, μηδὲ
ἑμαυτοῦ τὴν ἔννοιαν μεταλαβεἶν τ῅ς δυσώδους ἀκαθαρσίας. Πρῶτον μὲν γὰρ
ὁ ἀπόστολος Παῦλος ἐκκόπτει αὐτῶν π᾵σαν ὆ίζαν τ῅ς κακίας, περὶ χηρῶν
νεωτέρων παραγγέλλων· «Φήρας», φησὶν, «νεωτέρας παραιτοῦ. Μετὰ γὰρ τὸ
καταστρηνι᾵σαι τοῦ Φριστοῦ, γαμεἶν θέλουσιν, ἔχουσαι κρἶμα, ὅτι τὴν πρώτην
πίστιν ἠθέτησαν. Ἀλλὰ γαμείτωσαν, τεκνοποιείτωσαν, οἰκοδεσποτείτωσαν». Εἰ
δὲ ὁ Ἀπόστολος λέγει, τεκνογονεἶν, οἰκοδεσποτεἶν, οὗτοι δὲ παραιτοῦνται τὴν
τεκνογονίαν, ὄφεώς ἐστι καὶ κακ῅ς διδασκαλίας τὸ ἐπιχείρημα. Ἡττώμενοι
γὰρ τῆ ἡδονῆ τ῅ς πορνείας, ἐπινοοῦσιν ἑαυτοἶς ἀκαθαρσίας προφάσεις, ὅπως
δόξωσι πληροφορεἶν τὴν ἑαυτῶν ἀσέλγειαν· καὶ ἔδει μὲν ἀληθῶς ταῦτα μήτε
λέγεσθαι, μήτε ἐν συντάγμασι καταξιοῦσθαι γράφεσθαι· θάπτεσθαι δὲ ὥσπερ
νεκρόν τινα ὀδωδότα, καὶ λοιμώδη ἀποφορὰν πνέοντα, ἵνα μὴ καὶ δι΄ ἀκο῅ς
λυμήνηται τοὺς ἀνθρώπους.
Si tal secta hubiera pasado y ya no existiera en el mundo sería bueno enterrarla y
no hablar nunca más de ella pero, puesto que existe y está activa y he sido
compelido por vuestras Eminencias a hablar acerca de todas [las sectas], me vi
forzado a exponer partes de ella para, en honor a la verdad, no dejarla en silencio
sino mostrarla, por un lado, para prevención de los que las escuchan y, por el otro,
para vergüenza de los que las hacen. ¿Por qué motivo no tendríamos que revelar
sus homicidios, sus obras monstruosas y sus ritos diabólicos, que fueron dados por
la inteligencia del mismo diablo a los aturdidos?

15. En efecto, son inmediatamente refutados en lo que imaginan y


predicen acerca del {rbol mencionado en el primer Salmo: ‚Porque dará su fruto a
su tiempo, y su hoja no se caerá‛.140 Pues m{s arriba establece: ‚En su Ley medita
de día y de noche‛.141 ¡Pero esta gente niega la Ley y los profetas! Ahora bien, si
niegan la Ley del Señor, junto con la Ley también calumnian al que habló en la
Ley. Erran en sus conjeturas y se han apartado de la verdad, no piensan en el juicio
final ni reconocen la resurrección. Recogen los frutos de aquellas cosas que hacen
en el cuerpo para llenarse de placer, frenéticamente enloquecidos por los placeres y
las concupiscencias del diablo, de tal suerte que son refutados total y
absolutamente por la Palabra de la Verdad. Pues Juan dice: ‚Si alguno viene a
vosotros, y no trae esta enseñanza‛.142 ¿Cuál enseñanza? Dice: Si alguno no
reconoce que Cristo ha venido en la carne ‚es un Anticristo. También ahora han
surgido muchos Anticristos‛143; de manera que los que no confiesan que Cristo ha
venido en la carne, son Anticristos. Pero también el mismo Salvador dice: ‚Los que
son hallados dignos del reino de los cielos no se casan, ni se dan en casamiento,
sino que son semejantes a los {ngeles‛.144 Pero no sólo esto sino que también, para
que se revele su manifiesta castidad y la santidad [que se logra] por medio de la
consagración, dice a María: ‚No me toques, pues todavía no he subido al Padre‛145,
a fin de que se demuestre que la castidad no participa ni se mezcla con lo corporal.
También en otro lugar el Espíritu Santo dice, profetizando no sólo a las
*generaciones+ de antaño sino también a las posteriores: ‚Bienaventurada la mujer
estéril que está inmaculada, la que no conoció el lecho en pecado; y
[bienaventurado] el eunuco, que no obró iniquidad con sus manos‛146, a fin de que
sean eliminadas también las indecencias con las manos [establecidas] por sus
relatos fabulosos.
16. ¡Cu{ntas otras cosas hay para contar! Como dice el Apóstol: ‚Pero la
soltera y la virgen tienen cuidado de las cosas del Señor, de cómo agradar al
Señor‛.147 Dice esto para demostrar la verdadera castidad, ordenándolo por el
Espíritu Santo, no de manera casual. Luego dice acerca de los que tienen un
matrimonio digno: ‚Honroso sea el matrimonio, y el lecho sin mancha; pero a los
fornicarios y los adúlteros los juzgar{ Dios‛.148
Καὶ εἰ μὲν παρεληλύθει ἡ τοιαύτη αἵρεσις, καὶ οὐκέτι ἦν ἐν τ῵ βίῳ, ἀγαθὸν ἦν
ταύτην θάψαι, καὶ μήτε ὅλως περὶ αὐτ῅ς εἰπεἶν· ἐπειδὴ δὲ καὶ ἔστι καὶ
πράττεται, προετράπημεν δὲ ὑπὸ τ῅ς ὑμῶν τιμιότητος περὶ πάντων εἰπεἶν,
μέρη αὐτ῅ς διηγησάμην ἀναγκασθεὶς, ἵνα τὸ φιλάληθες μὴ παρασιωπήσω,
ἀλλὰ ὑφηγήσομαι, εἰς ἀποτροπὴν μὲν τῶν ἀκουόντων, εἰς αἰσχύνην δὲ τῶν
πραττόντων. Πόθεν γὰρ οὐκ ἔχομεν δεἶξαι τοὺς παρ΄ αὐτοἶς φόνους, καὶ
τερατώδη ἔργα, καὶ τελετὰς διαβόλου ἐξ ἐπινοίας τοῦ αὐτοῦ διαβόλου τοἶς
ἐμβεβροντημένοις δοθείσας;
15. Καὶ εὐθὺς μὲν οὖν ἐλέγχονται εἰς ὃ φαντασιοῦνται καὶ
προφασίζονται περὶ τοῦ ξύλου τοῦ ἐν τ῵ πρῶτῳ ψαλμ῵ εἰρημένου, «Ὅτι δώσει
τὸν καρπὸν αὐτοῦ ἐν καιρ῵ αὐτοῦ, καὶ τὸ φύλλον αὐτοῦ οὐκ ἀπορρυήσεται».
Ἀνωτέρω γὰρ κεἶται, ὅτι «Ἐν τ῵ νόμῳ αὐτοῦ μελετήσει ἡμέρας καὶ νυκτός».
Νόμον δὲ οὗτοι καὶ προφήτας ἀρνοῦνται. Εἰ δὲ νόμον Κυρίου ἀρνοῦνται, σὺν
τ῵ νόμῳ καὶ τὸν λαλήσαντα ἐν τ῵ νόμῳ συκοφαντοῦσι. Πλανῶνται δὲ καθ΄
ὑπόνοιαν, καὶ ἐκπεπτώκασι τ῅ς ἀληθείας, κρίσιν τε οὐχ ἡγοῦνται, οὔτε
ἀνάστασιν ὁμολογοῦσιν. ὅσα δὲ πράττουσιν ἐν τ῵ σώματι ἡδον῅ς ἔμπλεοι
γινόμενοι, ταῦτα ἀποκαρποῦνται, ἐκβακχευόμενοι ταἶς τοῦ διαβόλου ἡδοναἶς
τε καὶ ἐπιθυμίαις, ὡς πάντη καὶ πανταχοῦ ἐλέγχονται ἀπὸ τοῦ τ῅ς ἀληθείας
λόγου. Ἰωάννης γὰρ λέγει· «Εἴ τις ἔρχεται», φησὶ, «πρὸς ὑμ᾵ς, καὶ οὐ φέρει τὴν
διδαχὴν ταύτην»· καὶ ποίαν, φησίν; εἴ τις οὐχ ὁμολογεἶ Φριστὸν ἐν σαρκὶ
ἐληλυθότα, «Ἀντιχριστός ἐστι. Καὶ νῦν Ἀντίχριστοι πολλοὶ γεγόνασιν»· ὡς μὴ
τῶν ὁμολογούντων τὸν Φριστὸν ἐν σαρκὶ ἐληλυθότα, Ἀντιχρίστων
ὑπαρχόντων. Ἀλλὰ καὶ αὐτὸς ὁ ΢ωτὴρ λέγει· «Οἱ καταξιωθέντες τ῅ς βασιλείας
τῶν οὐρανῶν οὔτε γαμοῦσιν, οὔτε γαμίζονται, ἀλλ΄ ἰσάγγελοί εἰσιν». Οὐ
μόνον δὲ, ἀλλὰ καὶ ἵνα δείξῃ τὴν σαφ῅ ἁγνείαν, καὶ τὴν διὰ τοῦ ἁγιάζειν
ἁγιαστείαν, φάσκει τῆ Μαρίᾳ· «Μὴ μου ἅπτου· οὔπω γὰρ ἀναβέβηκα πρὸς τὸν
Πατέρα»· ἵνα δείξῃ τὴν ἁγνείαν ἀμέτοχον σωμάτων, καὶ ἀμιγ῅. Ἀλλὰ καὶ ἐν
ἄλλῳ τόπῳ λέγει προθεσπίζων τὸ ἅγιον Πνεῦμα καὶ διὰ τοὺς πρώην καὶ
μετέπειτα· «Μακαρία στείρα ἡ ἀμίαντος, ἥτις οὐκ ἔγνω κοίτην ἐν
παραπτώματι· καὶ εὐνοῦχος, ὃς οὐκ εἰργάσατο χερσὶν ἀνόμημα»· ἵνα
παρακόψῃ καὶ τὰ διὰ τοῦ μύθου αὐτῶν ἐν χερσὶν αἰσχρουργήματα.
16. Πόσα δὲ ἄλλα ἔστιν εἰπεἶν, ὡς τοῦ Ἀποστόλου λέγοντος· «Ἡ μὲν
ἄγαμος καὶ ἡ παρθένος μεριμνᾶ τὰ τοῦ Κυρίου, πῶς ἀρέσει τ῵ Κυρίῳ». Σοῦτο
δέ φησι δεἶξαι τὴν ἁγνείαν ἐν ἀληθείᾳ έκ τοῦ ἁγίου Πνεύματος ἐπιτρεπόμενος
οὐ παρέργως. Ἔπειτα δὲ περὶ τῶν τὸν γάμον ἐχόντων τὸν σεμνὸν λέγει·
«Σίμιος ὁ γάμος, καὶ ἡ κοίτη ἀμίαντος, πόρνους δὲ καὶ μοιχοὺς κρινεἶ ὁ Θεός».
También, al escribir a los Romanos, clama contra ellos y revela las obscenidades de
los que hacen estas fechorías, diciendo: ‚Pues sus mujeres cambiaron la función
natural por la que es contra la naturaleza‛.149 Y acerca de los hombres dice:
‚cometiendo hechos vergonzosos hombres con hombres‛.150 También habla acerca
de estos en la Epístola a Timoteo: ‚Que en los últimos días vendr{n tiempos
difíciles. Pues los hombres serán amadores de los placeres, más que amadores de
Dios‛.151 Y de nuevo: ‚Prohíben casarse, [ordenan] abstenerse de alimentos, tienen
la conciencia cauterizada‛.152 Prohíben la procreación y el matrimonio conforme a
la castidad, tienen quemadas las conciencias; son libertinos y corruptos y al mismo
tiempo prohíben tener hijos. Desde el principio es demostrado por el profeta que la
misma cosa que es llamada ‚sacrificio‛ por ellos es ya algo impuro, carne de
serpiente y no – Dios no lo permita – del Señor, al hablar de este modo: ‚Tú
rompiste en pedazos las cabezas de la serpiente, y la diste como alimento a los
pueblos de Etiopía‛.153 Verdaderamente, la abominable forma de rendir culto de
estos es alimento de serpiente, y aquellos que llevan a cabo este ritual de Zeus –
que ahora es un demonio, pero antiguamente fue un hechicero falsamente
considerado Dios por algunos – son etíopes que fueron ennegrecidos por el
pecado. Pues todas las sectas, al conformarse, incorporaron el error de los mitos
griegos y lo transformaron, dándole otro sentido mucho peor. Los poetas
presentan a Zeus absorbiendo a Metis, su propia hija. Pero no habría absorbido a
un recién nacido, puesto que también el santo Clemente, mofándose de la
indecencia de los dioses de los griegos, dijo: ‚Si hubiera absorbido a Nadie, no
podría haber absorbido a un bebé‛154; pero [ellos inventaron que absorbió] su
propia semilla.

17. ¿Qué más podría decir? O ¿cómo me quitaré de encima esta inmunda
molestia?, pues quiero hablar [de ello] y a la vez no quiero pero estoy obligado,
para que no parezca que oculto alguno de los hechos, y temo que al revelar las
cosas tremendas que hacen estos ofenda o lastime a los que se dejan llevar por los
placeres y deseos o los estimule a curiosear indiscretamente acerca de esto. No
obstante, que yo, la esperanza de toda la santa Iglesia universal, y todos los
lectores de este tratado permanezcamos inmunes contra tal maligna sugestión y
maquinación del diablo. Si quisiera contar las otras cosas dichas y hechas por ellos
– las cuales son muy numerosas, y mucho peores que estas – y deseara componer
un remedio, a la manera de un tratamiento preventivo con antídotos a cada una de
las cosas que han dicho, la composición de la obra se volvería una gran carga. Pues
yo mismo, queridos, caí en esta secta, y fui instruido personalmente en estas cosas
por boca de los que se comprometieron con esta clase de vida. Las mujeres
engañadas no sólo nos expusieron esta charlatanería y, de esta manera, nos
revelaron tales cosas sino que también, siguiendo el ejemplo de aquella egipcia 155,
Ἀλλὰ καὶ κατ΄ αὐτῶν ἐκβοᾶ, γράφων Ῥωμαίοις τὰ αἰσχρὰ ἀποκαλύπτων τῶν
τὰς κακοπραγίας ἐργαζομένων, λέγων· «Αἵ τε γὰρ θήλειει αὐτῶν μετήλλαξαν
τ῅ν φυσικὴν χρ῅σιν εἰς τὴν παρὰ φύσιν». Καὶ περὶ τῶν ἀρρένων, ὅτι «Ἄρρενες
ἐν ἄρρεσι τὴν αἰσχημοσύνην κατεργαζόμενοι». Ἀλλὰ καὶ ἐν τῆ πρὸς Σιμόθεον
Ἐπιστολῆ περὶ τούτων λέγει· «Ὅτι ἐν ἐσχάταις ἡμέραις ἐνστήσονται καιροὶ
χαλεποί. Ἔσονται γὰρ οἱ ἄνθρωποι φιλήδονοι, μ᾵λλον ἥ φιλόθεοι». Καὶ πάλιν,
«Κωλυόντων γαμεἶν, ἀπέχεσθαι βρωμάτων κεκαυτηριασμένων τὴν
συνείδησιν»· ὅτι τὸ μὲν γαμεἶν μετὰ σωφροσύνης, καὶ τεκνογονεἶν κωλύουσι,
καιόμενοι δέ εἰσι τῆ συνειδήσει, λαγνεύοντες μὲν καὶ φθειρόμενοι, κωλύοντες
δὲ τεκνογονεἶν. Καὶ γὰρ καὶ αὐτὴ ἡ παρ΄ αὐτοἶς λεγομένη θυσία, βορβορώδης
τις οὖσα ἤδη, καὶ ἀπὸ τῶν ἀνέκαθεν διὰ τοῦ προφήτου ὑποδείκνυται ὄφεως
οὖσα σὰρξ, καὶ οὐχὶ τοῦ Κυρίου, μὴ γένοιτο, λέγοντος οὕτως· ὅτι «΢ὺ
συνέτριψας τὰς κεφαλὰς τοῦ δράκοντος, καὶ ἔδωκας αὐτὸν βρῶμα λαοἶς τοἶς
Αἰθίοψι». Βρῶμα γὰρ ὡς ἀληθῶς ὄφεως ἡ τούτων μυσαρὰ θρησκεία· καὶ
Αἰθίοπες μεμελανωμένοι τῆ ἁμαρτίᾳ οἱ ταύτην τὴν τελετὴν τοῦ νῦν μὲν
δαίμονος Διὸς, πάλαι δὲ γόητος, τοῦ παρά τισι Θεοῦ μάτην νενομισμένου
τελοῦντες. Ἐκ γὰρ Ἑλληνικῶν μύθων π᾵σαι αἱ αἱρέσεις συνάξασαι ἑαυταἶς
τὴν πλάνην κατέβαλον, μεταποιήσασαι εἰς ἄλλην διάνοιαν χείρονα.
Παρεισφέρουσι γὰρ οἱ ποιηταὶ τὸν Δία τὴν Μ῅τιν θυγατέρα ἑαυτοῦ
καταπιόντα. Βρέφος δὲ οὐκ ἅν καταπίοι, ὡς καὶ ὁ ἅγιος Κλήμης καταγελῶν τ῅ς
τῶν θεων τῶν Ἑλλήνων αἰσχρουργίας εἷπεν· Ὅτι, τὴν Μ῅τιν καταπιὼν, οὐχὶ
βρέφος ἠδύνατο καταπιεἶν, ἀλλὰ τὴν γονὴν τὴν ἰδίαν.
17. Σί δὲ ἕτερον εἴποιμι; ἥ πῶς ἀποσείσομαι τὸν πηλώδη τοῦτον
πόνον, βουλόμενος μὲν εἰπεἶν, καὶ μὴ βουλόμενος, ἀναγκαζόμενος δὲ, ἵνα μὴ
δόξω τι τῶν ὄντων παρακρύπτειν· καὶ φοβούμενος, ἵνα μὴ ἀποκαλύπτων τὰ
δεινὰ αὐτῶν ἥ χράνω, ἥ πλήξω, εἰς τὸ περιεργάσασθαι περὶ τούτου τοὺς
ἀπαγομένους ἡδοναἶς καὶ ἐπιθυμίαις ἐποτρύνω; Ὅμως ἐγὼ μὲν ἀθῶος εἵην,
καὶ π᾵σα ἡ τ῅ς ἁγίας καθολικ῅ς Ἐκκλησίας ἐλπὶς, καὶ πάντες οἱ τούτῳ τ῵
γράμματι ἐντυγχάνοντες ἀπὸ τ῅ς τοιαύτης τοῦ διαβόλου ὑποσπορ᾵ς καὶ
κακομηχανίας· ἐὰν γὰρ θελήσει λέγειν τὰ ἄλλα τὰ παρ΄ αὐτοἶς λεγόμενα καὶ
γινόμενα ὅσα ἐστὶ τοιαῦτα καὶ τοσαῦτα, καὶ τούτων ἔτι μείζονα καὶ ἐλάττω,
θελήσω δὲ καὶ ὡς φάρμακον ἰάσεως ἀλεξητήριον ἀντιδότων δίκην πρὸς
ἑκάστην λέξιν ἀντιθεἶναι, εἰς πολὺν ὄγκον ἐλάσω τ῅ς συντάξεως τὴν
πραγματείαν. Σαύτῃ γὰρ τῆ αἱρέσει, ἐπιπόθητοι, καὶ αὐτὸς περιέτυχον. Ἐκ
στόματος δὲ τῶν ταύτῃ ἐπιχειρούντων φύσει αὐτὰ αὐτοπροσώπως ἐνηχήθην.
Γυναἶκες δὲ οὕτω ἠπατημέναι οὐ μόνον τὴν λαλιὰν ταύτην ἡμἶν προέτειναν,
καὶ τὰ τοιαῦτα ἡμἶν ἀπεκάλυψαν, ἀλλὰ καὶ μετὰ τὴν Αἰγυπτίαν ἐκείνην
la asesina y adúltera [esposa] del jefe de cocina, con imprudente atrevimiento
intentaron atraernos, pues deseaban tenernos en nuestra fresca juventud.

Pero el que entonces defendió al santo José también estuvo con nosotros; y
habiendo nosotros, indignos e incapaces, clamado a Aquel que lo salvó del peligro,
al habérsenos mostrado misericordia y escapado de las manos asesinas, fuimos
capaces de cantar un himno al Dios Santísimo y decir: ‚Cantemos al Señor, pues ha
sido espléndidamente glorificado; arrojó al mar al caballo y al jinete‛.156 Pero no fue
por una virtud semejante a la justicia de José, sino que fuimos compadecidos y
salvados por el gemido [que elevamos] a Dios. Al ser reprochado por las mismas
mujeres dañinas yo me reía, porque veía a tales mujeres decirse unas a otras,
supuestamente en broma: ‚No fuimos capaces de salvar al joven, sino que lo
hemos dejado en manos del Arconte para que sea destruido‛. La que es la m{s
bonita de entre ellas se expone a sí misma como señuelo a fin de, según prometen,
‚salvar‛ por medio de ella a los engañados en vez de dejar que perezcan. Y las feas
sufren las burlas de las m{s bonitas, pues estas les dicen: ‚Yo soy un vaso
escogido, capaz de salvar a los crédulos, ¡pero tú no puedes!‛. Ciertamente las
mujeres que enseñaban este cuento seductor eran bellísimas en su aspecto exterior,
pero en su mente perversa tenían toda la fealdad del diablo. Pero Dios
misericordioso nos libró de su perversidad de modo que después de examinar a
fondo sus libros, fijar el intelecto en la verdad y no dejarnos llevar, de escapar y no
morder el anzuelo, en aquel momento nos apuramos a mostrárselos a los obispos
que estaban en aquel lugar para descubrir a las personas que estaban ocultas en la
Iglesia. Esta gente fue expulsada de la ciudad – alrededor de ochenta personas – y
la ciudad fue purificada de su espinosa y cizañera maraña.
18. Pero alguno, acordándose de nuestra anterior promesa, quizá
también nos anime. Como anunciamos previamente, a algunas de estas [sectas] las
encontramos, algunas cosas las hemos sabido a través de tratados, otras mediante
las enseñanzas y testimonios de hombres dignos de confianza que fueron capaces
de mostrarnos la verdad; así también aquí, sinceramente, no hemos pasado por
alto el asunto sino que mostramos cómo es esta, una de las sectas que encontramos.
Y hemos sido capaces de hablar con certeza acerca de ella no por haber participado
activamente de sus ritos - ¡Dios no lo permita! – sino por haberlo aprendido con
exactitud de parte de los que intentaban persuadirnos a ello; pero no triunfaron,
sino que perdieron su esperanza en lograr nuestra destrucción y no alcanzaron el
objetivo del plan armado por ellos y por el diablo en ellos contra nuestra
desdichada alma. De manera que también nosotros, de acuerdo con el santísimo
David, podemos decir: ‚Sus golpes se volvieron *como+ flechas *arrojadas+ por
tontos‛157 y lo que sigue. Y también: ‚Su esfuerzo se volver{ contra su cabeza, y su
iniquidad descender{ sobre su coronilla‛.158
τὴν τοῦ ἀρχιμαγείρου τὴν ὀλετήριον καὶ μοχθηρὰν, καὶ αὗται ἀθυρογλώττῳ
τόλμῃ κατασπάσαι ἡμ᾵ς ἐν τῆ νέᾳ ἡμῶν ἡλικίᾳ ὀρεχθεἶσαι ἐπεχείρουν.
Ἀλλὰ ὁ τότε συμπαραστὰς τ῵ ἁγίῳ Ἰωσὴφ καὶ ἡμἶν παρέστη· καὶ τὸν
ἐκεἶνον ἐκεἶ ὆υσάμενον ἐπικεκλημένοι οἱ ἀνάξιοι καὶ ἀνίκανοι, ἐλεηθέντες καὶ
ἀποδράντες τὰς ὀλετηρίους αὐτῶν χεἶρας, Θε῵ τ῵ παναγίῳ ὕμνον ᾄσαντες
ἠδυνήθημεν καὶ αὐτοὶ λέγειν τὸ, «ᾄσωμεν τ῵ Κυρίῳ· ἐνδόξως γὰρ δεδόξασται·
ἵππον καὶ ἀναβάτην ἔρριψεν εἰς θάλασσαν». Οὐ γὰρ ὁμοίᾳ δυνάμει τ῅ς
ἐκείνου δικαιοσύνης, ἀλλὰ στεναγμ῵ τ῵ πρὸς τ῵ Θε῵ ἐλεηθέντες ἐσώθημεν.
Ὀνειδιζόμενος γὰρ ὑπ΄ αὐτῶν τῶν ὀλετηρίων γυναικῶν, κατεγελώμην ἐγὼ, ὡς
ὑπέφαινον αἱ τοιαῦται ἀλλήλαις ἐπισκώπτουσαι δ῅θεν· ὅτι Οὐκ ἠδυνήθημεν
σῶσαι τὸν νεανίσκον, ἀλλὰ ἀφήκαμεν αὐτὸν ἐν χερσὶ τοῦ ἄρχοντος
ἀπόλλυσθαι. Ἐπειδήπερ ἥτις αὐτῶν εὐμορφοτέρα εἴη, δέλεαρ ὥσπερ ἑαυτὴν
προτίθησιν, ὥστε δι΄ αὐτ῅ς τοὺς ἠπατημένους, ἀντὶ τοῦ ἀπολλύειν, σώζειν
ἐπιφημίζειν. Καὶ ὄνειδος λοιπὸν τῶν ἀμόρφων γίνεται παρὰ τῶν
εὐμορφοτέρων· ὅτι Ἐγὼ, φησὶ, σκεῦός εἰμι ἐκλογ῅ς δυναμένη σώζειν τοὺς
ἀπατωμένους, σὺ δὲ οὐκ ἴσχυσας. Ἦσαν μὲν οὖν αἱ τὸν ἀγώγιμον μῦθον
τοῦτον ὑφηγούμεναι τῆ μορφῆ τ῅ς αὐτῶν πτώσεως εὐπροσωπόταται· τ῵ δὲ ν῵
τ῅ς αὐτῶν μοχθηρίας τὴν π᾵σαν τοῦ διαβόλου ἀμορφίαν κεκτημέναι. Ἀλλὰ ὁ
ἐλεήμων Θεὸς τ῅ς μοχθηρίας αὐτῶν ἡμ᾵ς ἐρρύσατο, ὥστε μετὰ τὸ ἀναγνῶναι
ἡμ᾵ς αὐτῶν τὰς βίβλους, καὶ ἐπιστ῅σαι τὸν νοῦν τῆ ἀληθείᾳ, καὶ μὴ
συναπαχθ῅ναι, ἀποδρ᾵σαί τε καὶ μὴ δελεασθ῅ναι, τὸ τηνικαῦτα
ἐσπουδάσαμεν καὶ τοἶς ἐπισκόποις τοἶς ἐν τ῵ τόπῳ ἐκείνῳ αὐτοὺς ὑποδεἶξαι,
καὶ τὰ ὀνόματα ἐν τῆ Ἐκκλησίᾳ κεκρυμμένα φωρ᾵σαι, καὶ τοὺς αὐτοὺς
ἀπελαθ῅ναι τ῅ς πόλεως, ὀνόματα περὶ που ὀγδοήκοντα, καὶ τὴν πόλιν τ῅ς
αὐτῶν ζιζανιώδους ὑλης καὶ ἀκανθώδους καθαρθ῅ναι.
18. Μνημονεύσας δέ τις τ῅ς ἄνω ἡμῶν ὑποσχέσεως, τάχα καὶ
ἐπαινέσειεν, ὡς ἡμῶν προαγγειλάντων, ὅτι τισὶν αὐτῶν παρετύχομεν, τινὰ δὲ
διὰ συγγραμμάτων ἐγνώκαμεν, τινὰ δὲ δι΄ ἐνηχήσεών τε καὶ μαρτυρίων
ἀξιοπίστων ἀνδρῶν, δυναμένων ἡμἶν τὴν ἀλήθειαν ὑποδεικνύναι· ὡς καὶ
ἐνταῦθα φιλαλήθως οὐχ ὑπερβεβήκαμεν τὸν τόπον, ἀλλὰ ἐδείξαμεν, ὡς μία
ἐστὶν αὕτη τῶν ἡμἶν περιτυχουσῶν αἱρέσεων. Καὶ σαφῶς περὶ ταύτης
ἠδυνήθημεν λέγειν, ἐξ ὧν, μὴ γένοιτο, οὐ πράξαντες, ἀλλὰ μεμαθηκότες
ἀκριβῶς παρὰ τῶν ἡμ᾵ς εἰς τοῦτο πειθόντων, καὶ μὴ κατισχυσάντων, ἀλλὰ
τὴν ἑαυτῶν ἐλπίδα τ῅ς εἶς ἡμ᾵ς ἀπωλείας ἀπολεσάντων, καὶ μὴ ἐπιτυχόντων
τοῦ σκοποῦ τ῅ς εἰς τὴν τάλαιναν ἡμῶν ψυχὴν ἐπιχειρουμένης ὑπ΄ αὐτῶν τε καὶ
τοῦ ἐν αὐτοἶς διαβόλου συσκευ῅ς, ὡς καὶ συνῳδὰ ἡμ᾵ς λέγειν τ῵ ἁγιωτάτῳ
Δαβὶδ, ὅτι· «Βέλη νηπίων ἐγενήθησαν αἱ πληγαὶ αὐτῶν», καὶ τὰ ἑξ῅ς· καὶ ὅτι·
«Ἐπιστρέψει ὁ πόνος αὐτῶν εἰς κεφαλὴν αὐτῶν, καὶ ἡ ἀδικία αὐτῶν ἐπὶ
κορυφὴν αὐτῶν καταβήσεται».
En efecto, así como los encontramos, los examinamos a fondo, entendimos [su
doctrina], la condenamos, escapamos de ellos y, al ser salvados, los hemos vencido,
así también te exhortamos a que los estudies a conciencia, los condenes y pases de
largo para que no caigas en el veneno de la perversidad de estas serpientes. Pero si
alguna vez encontrases por casualidad a algunos de los que forman parte de esta
escuela de serpientes, levanta inmediatamente contra la cabeza de la serpiente el
palo que fue preparado para nosotros por el Señor – en el que nuestro Señor Cristo
fue clavado –, y al tomarlo di que Cristo fue crucificado por nosotros, dejándonos
un modelo de salvación; porque no habría sido crucificado si no tuviera un cuerpo.
Pero como tiene un cuerpo, y fue crucificado, crucificó nuestros pecados. Me
sostengo de la verdad por fe, y no me dejo llevar por el espurio error de la
serpiente y por el engañoso susurro de su enseñanza.

19. Habiendo dejado atrás esta secta, amados, a continuación caminaré


por los otros caminos ásperos, no para transitarlos sino para enseñar a los
interesados a reconocer, desde lejos, las sendas más escabrosas y huir por el
camino estrecho e incómodo que lleva a la vida eterna, y a dejar de lado el camino
ancho y espacioso, aunque espinoso y lleno de obstáculos, turbio y colmado de
libertinaje y fornicación. La semejanza de esta fornicación y libertinaje se puede ver
en la más terrible serpiente, a la que los antiguos le dieron el nombre de ‚la víbora
que no conoce los dolores del parto‛. La naturaleza de la tal víbora es semejante a
la depravación de aquellas personas, pues después de consumada la vergonzosa
unión con el género masculino o femenino rechaza el depósito de la simiente,
evitando la procreación dispuesta por Dios para las criaturas; como también dice el
Apóstol: ‚recibiendo en sí mismos el castigo correspondiente a su extravío‛ 159 y lo
que sigue. Por este motivo, pues, dicen que cuando esta víbora sucumbe a la
pasión del deseo carnal, la hembra por el macho y el macho por la hembra, se
entrelazan juntamente, y el macho introduce la cabeza en la boca abierta de la
hembra. Pero aquella, al ser incitada por la pasión, cercena la cabeza del macho, y
al tragar el veneno que goteó en su boca concibe de este modo en sí misma una
pareja de la misma clase, un macho y una hembra. Cuando la pareja alcanza la
madurez en el vientre, al no tener por dónde ser dados a luz, desgarran el costado
de la madre y de esta manera nacen, de suerte que tanto su padre como su madre
mueren. Por esta causa le dieron el nombre ‚*víbora+ que no conoce los dolores del
parto‛, porque no experimenta los sufrimientos de dar a luz. Se la considera
terrible y temible entre todas las serpientes, llevando a cabo su propia destrucción
y recibiendo la inmundicia por la boca. Esta secta loca se parece a ella, y habiendo
machacado aquí su cabeza, su cuerpo, y las cosas surgidas de ella con el árbol de la
vida, nos aplicaremos a examinar cuidadosamente las otras, invocando a Dios
auxiliador, a quien sea el honor y el poder por los siglos de los siglos. Amén.
Ὡς οὖν περιτυχόντες, καὶ ἀποδράντες, καὶ ἀναγνόντες, καὶ γνόντες, καὶ
καταγνόντες, σωθέντες δὲ ὑπερβεβήκαμεν, οὕτω καὶ σὲ τὸν ἀναγινώσκοντα
παρακαλοῦμεν, ἀναγνόντα καὶ καταγνόντα τοῦ ὑπερβ῅ναι, εἰς τὸ μὴ ἐμπεσεἶν
ἐν τ῵ ἰ῵ τ῅ς τῶν ἑρπετῶν τούτων μοχθηρίας. Ἀλλ΄ εἰ καί ποτε περιτύχοις τισὶ
τῶν ἀπὸ τ῅ς ὀφιώδους ταύτης σχολ῅ς, εὐθὺς τὸ ξύλον ἀναλαβὼν τὸ διὰ τοῦ
Κυρίου ἡμἶν ἑτοιμασθὲν, ἐν ᾧ ὁ Κύριος ἡμῶν προσεπάγη Φριστὸς, κατὰ τ῅ς
κεφαλ῅ς τοῦ ὄφεως, εὐθὺς λαβὼν εἴποις, ὅτι Φριστὸς ἐσταύρωται ὑπὲρ ἡμῶν,
ὑπογραμμὸν ἡμἶν ὑπολιμπάνων σωτηρίας, ὅτι οὐκ ἅν ἐσταυροῦντο, εἰ μὴ
σάρκα εἷχε. ΢άρκα δὲ ἔχων, καὶ σταυρωθεὶς, ἐσταύρωσεν ἡμῶν τὰς ἁμαρτίας.
Πίστει ἔχομαι τ῅ς ἀληθείας, καὶ οὐχ ὑπάγομαι πλανῃ τῆ νωθείᾳ τοῦ ὄφεως,
καὶ παραψιθυρισμῳ τ῅ς αὐτοῦ διδασκαλίας.
19. Λοιπὸν ταύτην παρελθὼν, ἀγαπητοὶ, ἐφεξ῅ς βαδιοῦμαι ἐπὶ τὰς
ἄλλας τραχείας τρίβους, οὐχ ἵνα βαδίσω, ἄλλ΄ ἵνα ἀπὸ μηκόθεν ὑποδείξω τοἶς
βουλομένοις τὰ τραχύτερα μὲν ἐπιγινώσκειν, φεύγειν δὲ διὰ τ῅ς στεν῅ς καὶ
τεθλιμμένης ὁδοῦ τ῅ς φερούσης εἰς ζωὴν αἰώνιον· καὶ καταλιμπάνει τὴν
πλατεἶαν, καὶ εὐρύχωρον, καὶ ἀκανθώδη, καὶ προσκομμάτων ἔμπλεον ὁδὸν
βορβορώδη, καὶ ἀσελγείας καὶ πορνείας ἐμπεπλησμένην. Ἧς πορνείας καὶ
ἀσελγείας τὸ ὅμοιον ἐστὶν ἰδεἶν ἐν τ῵ ἑρπετ῵ τ῵ δεινοτάτῳ, ᾧ ἐπέθεντο τὸ
ὄνομα «ἀπειρώδινον ἔχιδναν» οἱ παλαιοί. Ἔστι γὰρ τ῅ς τοιαύτης ἐχίδνης ἡ
φύσις ὁμοία τ῅ς τούτων μοχθηρίας. Διὰ γὰρ τ῅ς ἀνδρείας φύσεως ἥ γυναικείας
τὴν αἰσχρότητα ἐπιτελοῦντες, ταύτην ἀπαγορεύουσι τὴν τῶν σπερμάτων
καταβολὴν, ἀφανίζοντες τὴν ἐκ Θεοῦ τοἶς κτίμασι γενομένην τεκνογονίαν· ὡς
καὶ ὁ Ἀπόστολός φησι· «Σὴν γὰρ ἀντιμισθίαν ἣν ἔδει τ῅ς πλάνης ἐν ἑαυτοἶς
ἀπολαμβάνοντες», καὶ τὰ ἑξ῅ς. Οὕτω γάρ φασι, τὴν ἀπειρώδινον ἔχιδναν
θελχθεἶσαν τ῵ πάθει τ῅ς ἐπιθυμίας, τήν τε θήλειαν πρὸς τὸν ἄρρενα, καὶ τὸν
ἄρρενα πρὸς τὴν θήλειαν, περιπλακείσας μὲν ὁμοῦ, διὰ τοῦ στόματος
χαινοῦσης τ῅ς θήλειας τὸν ἄρρενα τὴν κεφαλὴν εἰσβάλλειν· ἐκείνης δὲ πάθει
συσχεθείσης ἀποτέμνειν τὴν τούτου κεφαλήν· καὶ οὕτως τὸν ἀπὸ τοῦ στόματος
σταλάξαντα ἰὸν καταπιοῦσαν ἐν ἑαυτῆ, ἐγκυμονεἶν μὲν τοιοῦτο ζεῦγος
ἀρρενόθηλυ. Ὅπερ ζεῦγος, ἀνδρυνθὲν ἐν τῆ κοιλίᾳ, καὶ μὴ ἔχον πόθεν
γεννηθ῅ναι, τὴν πλευρὰν τ῅ς μητρὸς τιτρώσκειν, καὶ οὕτως γενν᾵σθαι, ὥστε
ἀπολέσθαι τόν τε τούτων πατέρα καὶ τὴν μητέρα. Διόπερ «ἀπειρώδινον» αὐτῆ
ἐπέθεντο ὄνομα, ὅτι ὠδίνων οὐ πειρ᾵ται. Δεινὴ δὲ καὶ φοβερὰ παρὰ πάντα τὰ
ἑρπετὰ τυγχάνει, ἐν ἑαυτῆ τὸν ἀφανισμὸν ἐξεργαζομένη, καὶ διὰ στόματος τὴν
αἰσχρότητα ἀπολαμβάνουσα. Ἧι ἔοικεν αὕτη ἡ φρενοβλαβὴς αἵρεσις, ἧς τὴν
κεφαλὴν καὶ τὸ σῶμα, καὶ τὰ ἐξ αὐτ῅ς γεγεννημένα ἐνταῦθα συντρίψαντες τ῵
ξύλῳ τ῅ς ζω῅ς, τὰς ἑτέρας διασκοπεἶν προσθῶμεν, Θεὸν ἀρωγὸν
ἐπικαλούμενοι, ᾧ τιμὴ καὶ κράτος εἰς αἰῶνας αἰώνων. Ἀμήν.
Contra los Carpocracianos, la séptima [secta del libro], pero la vigésimo
séptima [de la serie]

1. Un tal Carpócrates fue otro que fundó su propia doctrina criminal a


partir de su falsa opinión; de todos, este es el que ha incurrido en las peores
conductas. La secta del falsamente llamado ‚Conocimiento‛ – cuyos miembros
fueron llamados Gnósticos – surgió a partir de todos estos: de Simón y Menandro,
de Saturnilo y Basílides, del mismo Carpócrates, y más tarde por culpa de
Valentín. Ya he demostrado que los Gnósticos son condenables por su conducta.
2. Carpócrates, a su vez, dice que hay un principio superior, y al igual
que los otros quiere introducir un Padre de todo, incognoscible e innombrable; el
universo y las cosas que hay en él han sido creadas por los ángeles, que están muy
por debajo del Padre incognoscible. Pues estos – dice – se sublevaron contra la
Potencia de lo alto, y después de eso hicieron el mundo. Dice que Jesús nuestro
Señor ha sido engendrado por José, al igual que todos los hombres fueron
engendrados a partir de la simiente de un hombre y una mujer. Jesús fue un
hombre igual a todos, que se distinguió en su existencia por su prudencia, su
virtud y su vida de rectitud. Pero – dicen – puesto que tuvo un alma más fuerte
que las de los demás hombres y recordaba las cosas que había visto arriba cuando
estaba en la esfera celeste del Padre incognoscible160, le fueron enviados poderes a
su alma por parte del Padre de modo que, al recordar las cosas que había visto y
ser fortalecida, escapase a los ángeles que hicieron el mundo, progresando en el
universo mediante todas las acciones y prácticas realizadas por los hombres,
incluso aquellas obras inconvenientes y criminales hechas ocultamente. De esta
manera el alma misma de Jesús – dicen – liberada por medio de todas estas
prácticas subió al mismo Padre incognoscible, el que le envió los poderes desde
arriba para que, al progresar mediante todas las prácticas y ser liberada, atravesase
[los cielos] hacia él en lo alto. Pero no solamente ella, sino también las almas
semejantes a ella que se consagran con afán a las mismas prácticas pueden ser
liberadas del mismo modo y volar arriba, hacia el Padre incognoscible, al realizar
todas las prácticas y, de modo semejante, una vez libres de todas ellas ser luego
salvadas.

Aunque el alma de Jesús fue criada en las costumbres de los judíos las
despreció, y por esta causa recibió poderes por medio de los que fue capaz de
hacer morir las pasiones añadidas a los hombres como castigos y prevaleció contra
los [ángeles] creadores del mundo al superarlos.
Κατὰ Καρποκρασίων, ἑβδόμη, ἡ καὶ εἰκοστὴ ἑβδόμη

1. Καρποκρ᾵ς τις ἕτερος γίνεται, συστήσας ἑαυτ῵ ἀθέμιτον


διδασκαλίαν τ῅ς ψευδώνυμου αὐτοῦ γνώμης, χείρονας πάντων οὗτος τοὺς
τρόπους κεκτημένος. Ἐκ πάντων γὰρ τούτων ΢ίμωνός τε καὶ Μενάνδρου,
΢ατορνίλου τε καὶ Βασιλείδου, καὶ Νικολάου, καὶ αὐτοῦ τοῦ Καρποκρ᾵, ἔτι δὲ
ἐκ προφάσεως Οὐαλεντίνου, ἡ τ῅ς ψευδωνύνου γνώσεως ἐφύη αἵρεσις, ἥτις
Γνωστικοὺς τοὺς αὐτ῅ς ὠνόμασεν, ἀφ΄ ἧς οἱ Γνωστικοὶ ἤδη μοι δεδήλωνται,
καταγνωστικοὶ ὄντες τὸν τρόπον.
2. Οὗτος δὲ πάλιν ἄνω μὲν μίαν ἀρχὴν λέγει, καὶ Πατέρα τῶν ὅλων,
καὶ ἄγνωστον, καὶ ἀκατονόμαστον, ἴσα τοἶς ἄλλοις εἰσάγειν βουλόμενος· τὸν
δὲ κόσμον καὶ τὰ ἐν τ῵ κόσμῳ ὑπὸ ἀγγέλων γεγεν῅σθαι, τῶν πολύ τι ὑπὸ τοῦ
Πατρὸς τοῦ ἀγνώστου ὑποβεβηκότων. Σούτους γὰρ λέγει, ἀποστάντας ἀπὸ τ῅ς
ἄνω δυνάμεως, οὕτω τὸν κόσμον πεποιηκέναι. Ἰησοῦν δὲ τὸν Κύριον ἡμῶν ἀπὸ
Ἰωσὴφ λέγει γεγενν῅σθαι, καθάπερ καὶ πάντες ἄνθρωποι ἐκ σπέρματος
ἀνδρὸς καὶ γυναικὸς ἐγεννήθησαν. Εἷναι δὲ αὐτὸν ὅμοιον τοἶς π᾵σι, βίῳ δὲ
διενηνοχέναι, σωφροσύνῃ τε καὶ ἀρετῆ καὶ βίῳ δικαιοσύνης. Ἐπειδὴ δὲ, φησὶν,
εὔτονον ἔσχε ψυχὴν παρὰ τοὺς ἄλλους ἀνθρώπους, καὶ ἐμνημόνευε τὰ
ὁραθέντα ὑπ΄ αὐτ῅ς ἄνω, ὅτε ἦν ἐν τῆ περιφορᾶ τοῦ ἀγνώστου Πατρὸς,
ἀπεστάλθαι ὑπὸ τοῦ αὐτοῦ Πατρὸς, φησὶν, εἰς τὴν αὐτοῦ ψυχὴν δυνάμεις,
ὅπως, τὰ ὁραθέντα αὐτῆ ἀναμνημονεύσασα καὶ ἐνδυναμωθεἶσα, φύγῃ τοὺς
κοσμοποιοὺς ἀγγέλους, ἐν τ῵ διὰ πάντων χωρ῅σαι τῶν ἐν τ῵ κόσμῳ
πραγμάτων καὶ πράξεων τῶν ὑπὸ τῶν ἀνθρώπων γινομένων, καὶ ἐν
παραβύστῳ ἀτόπων ἔργων καὶ ἀθεμίτων καὶ ὅπως διὰ πασῶν τῶν πράξεων
ἐλευθερωθεἶσα ἡ αὐτὴ ψυχὴ, φησὶ, τοῦ Ἰησοῦ, ἀνέλθῃ πρὸς τὸν αὐτὸν Πατέρα
τὸν ἄγνωστον, τὸν δυνάμεις αὐτῆ ἀποστείλαντα ἄνωθεν, ἵνα, πασῶν τῶν
πράξεων χωρήσασα καὶ ἐλευθερωθεἶσα, διέλθοι πρὸς αὐτὸν ἄνω. Οὐ μὴν δὲ
ἀλλὰ καὶ τὰς ὁμοίας αὐτῆ ψυχὰς τὰ ἴσα αὐτῆ ἀσπασαμένας, τὸν αὐτὸν τρόπον
ἐλευθερωθείσας, ἄνω πτ῅ναι πρὸς τὸν ἄγνωστον Πατέρα, ἐν τ῵ τὰς πάσας
πράξεις πραξάσας ὁμοίως τῶν πάντων ἀπαλλαγείσας λοιπὸν ἐλευθερωθ῅ναι.
Σὴν δὲ ψυχὴν τοῦ Ἰησοῦ ἐν τοἶς τῶν Ἰουδαίων ἔθεσιν ἀνατραφεἶσαν
καταφρον῅σαι αὐτῶν, καὶ διὰ τοῦτο δυνάμεις εἰληφέναι, δι΄ ὧν τὰ ἐπὶ
κολάσεσι πάθη προσόντα τοἶς ἀνθρώποις δυνηθεὶς πρ᾵ξαι, ὑπερβ῅ναι τοὺς
κοσμοποιοὺς ἴσχυσεν.
Pero no sólo el alma misma de Jesús ha sido capaz de hacer esto sino también toda
aquella que es capaz de progresar mediante estas prácticas, y si esta alma recibiese
poderes e hiciese las mismas cosas, así como Jesús, pasará por encima de los
mismos ángeles que hicieron el mundo, como dije antes. Por lo cual estas personas,
las que fueron engañadas por este embuste, se volvieron orgullosas en gran
medida, considerándose a sí mismas superiores al mismo Jesús. Otros de entre
ellos no se consideran a sí mismos superiores a Jesús, pero sí más eminentes que
Pedro, Andrés, Pablo y los restantes apóstoles por la excelencia de su conocimiento
y por el extraordinario logro de haber conseguido una mejor vía de salvación. Pero
algunos otros afirman que no se diferencian en nada de nuestro Señor Jesucristo,
pues sus almas provienen de la misma esfera celeste y, al igual que [el alma] de
Jesús, estimaron todas las cosas como despreciables. Dicen que todas las almas han
sido consideradas dignas del mismo poder con el que también la de Jesús fue
honrada, por lo cual estas también progresan por medio de toda práctica, al igual
que sin duda también la de Jesús ha pasado por ellas. Nuevamente, si alguno fuese
capaz de menospreciar [todas las cosas] incluso más que Jesús, será más eminente
que él.
3. Los seguidores de esta escuela ilícita se dedican a toda clase de
acciones terribles y obras perniciosas, pues han concebido hechizos, pociones para
seducir y enamorar e inventado diversos amuletos para todo propósito. Pero no
sólo eso, sino que también convocan para sí a espíritus asistentes para – dicen –,
por medio de muchos hechizos, mandar con gran autoridad a todos y cada uno de
los que quisieran y en cualquier actividad que se atreviesen a emprender. En
realidad, se engañan a sí mismos por completo a causa de la absoluta certeza de su
enceguecida inteligencia, creyendo que las almas que realizan tales acciones,
fortalecidas por medio de tales prácticas, despreciando los ángeles creadores del
mundo y las cosas que hay en el mundo, trascienden la autoridad de estos
creadores de fábulas – yo no los llamaría ‚creadores del mundo‛ – de modo que
reciba la libertad en lo alto y obtenga el pase hacia arriba. Más bien son preparados
por Satanás, y han sido expuestos como motivo de vergüenza y escándalo de la
Iglesia de Dios. Pues se han aplicado a sí mismos el sobrenombre de ‚cristianos‛ a
fin de escandalizar a los gentiles por medio de ellos y apartarlos del auxilio de la
santa Iglesia de Dios y su proclama verdadera a través de su conducta malvada y
su incomparable perversidad para que, al observar las constantes obras de estos
delincuentes, los gentiles crean que los miembros de la santa Iglesia de Dios
también son de esa clase y rechacen, como dije antes, el escuchar la enseñanza
verdadera de Dios o incluso, al ver a algunos de ellos, difamen a todos los
cristianos por igual.
Οὐ μόνον δὲ αὐτὴν τὴν ψυχὴν τοῦ Ἰησοῦ τοῦτο δεδυν῅σθαι, ἀλλὰ καὶ τὴν
δυναμένην διὰ τῶν πράξεων χωρήσασαν ὑπερβ῅ναι τοὺς κοσμοποιοὺς αὐτοὺς
ἀγγέλους, καὶ αὐτὴ ἐὰν λάβῃ δυνάμεις, καὶ τὰ ὅμοια πράξῃ, καθάπερ τοῦ
Ἰησοῦ, ὡς προεἶπον. Ὅθεν εἰς τῦφον οὗτοι ἐληλακότες μέγαν οἱ ὑπὸ τοῦ
ἀπατεῶνος τούτου ἀπατηθέντες, ἑαυτοὺς προκριτέους ἡγοῦνται καὶ αὐτοῦ τοῦ
Ἰησοῦ. Ἄλλοι δὲ ἐξ αὐτῶν οὐκ Ἰησοῦ φασιν, ἀλλὰ Πέτρου καὶ Ἀνδρέου καὶ
Παύλου καὶ τῶν λοιπῶν ἀποστόλων ἑαυτοὺς ὑπερφερεστέρους εἷναι διὰ τὴν
ὑπερβολὴν τ῅ς γνώσεως, καὶ τὸ περισσότερον τ῅ς διαπράξεως διαφόρων
διεξόδων. Ἄλλοι δὲ ἐξ αὐτῶν φάσκουσι μηδὲν διενηνοχέναι τοῦ Κυρίου ἡμῶν
Ἰησοῦ Φριστοῦ. Αἱ γὰρ ψυχαὶ ἐκ τ῅ς αὐτ῅ς περιφορ᾵ς εἰσι, καὶ ὁμοίως κατὰ τὴν
τοῦ Ἰησοῦ πάντων καταφρόνησιν ποιησάμεναι. Καὶ αἱ π᾵σαι, φασὶ, ψυχαὶ τ῅ς
αὐτ῅ς δυνάμεως ἠξιώθησαν, ἧς καὶ τοῦ Ἰησοῦ ἠξίωται. Διὸ καὶ ταῦτά φασι
χωρεἶν διὰ πάσης πράξεως, καθάπερ ἀμέλει καὶ ἡ τοῦ Ἰησοῦ διελήλυθεν. Εἰ δὲ
καί τις πάλιν δυνηθείη ὑπὲρ τὸν Ἰησοῦν καταφρον῅σαι, διαφορώτερος ἔσται
αὐτοῦ.
3. Ἐπιχειροῦσι δὲ οἱ τ῅ς ἀθεμίτου ταύτης σχολ῅ς παντοίας ἐπιχειρήσεις
δεινῶν ἔργων καὶ ὀλετηρίων. Μαγεία γὰρ παρ΄ αὐτοἶς ἐπινενόηται, ἐπῳδάς τε
διαφόρους πρὸς π᾵σαν μηχανὴν έφηύραντο, πρὸς φίλτρα καὶ ἀγώγιμα. Οὐ
μὴν δὲ ἀλλὰ καὶ παρέδρους δαίμονας ἑαυτοἶς ἐπισπῶνται, εἰς τὸ διὰ πολλ῅ς
μαγγανείας ἐν ἐξουσίᾳ μεγάλῃ πάντων, φασὶ, κυριεύειν, ὧν τε ἅν ἐθέλοι
ἕκαστος, καὶ ᾗ πράξει ἐπιχειρεἶν τολμήσειε, δ῅θεν ἑαυτοὺς ἐξαπατῶντες, πρὸς
πληροφορίαν τ῅ς τετυφλωμένης αὐτῶν διανοίας, ὅτι αἱ τοιαῦται ἐγχειρήσεις,
κατισχύσασαι διὰ τῶν τοσούτων πράξεων, καὶ καταφρονήσασαι τῶν
κοσμοποιῶν ἀγγέλων, καὶ τῶν ἐν τ῵ κόσμῳ, ὑπερβαίνουσι τὴν τῶν αὐτῶν
μυθοποιῶν, οὐ γὰρ ἅν εἴποιμι κοσμοποιῶν, ἐξουσίαν, ὅπως ἅν τὴν ἄνω
ἐλευθερίαν ἀσπάσωνται, καὶ τὴν ἄνω πτ῅σιν κτήσαιντο. Εἰσὶ δὲ ἐκ τοῦ ΢αταν᾵
παρεσκευασμένοι, καὶ προβεβλημένοι εἰς ὄνειδος καὶ σκάνδαλον τ῅ς τοῦ Θεοῦ
Ἐκκλησίας. Ἐπέθεντο γὰρ ἑαυτοἶς ἐπικλην Φριστιανοί, πρὸς τὸ
σκανδαλίζεσθαι τὰ ἔθνη δι΄ αὐτῶν, καὶ ἀποστρέφεσθαι τὴν τ῅ς ἁγίας τοῦ Θεοῦ
Ἐκκλησίας ὠφέλειαν, καὶ τὸ ἀληθινὸν κήρυγμα διὰ τ῅ς ἐκείνων
ἀθεμιτουργίας, καὶ ἀνεικάστου κακοπραγίας, εἰς τὸ τὰ ἔθνη κατανοοῦντα
αὐτῶν τὰ ἐπάλληλα ἔργα τῶν ἀθεμιτουργιῶν, νομίσαντα καὶ τοὺς τ῅ς ἁγίας
τοῦ Θεοῦ Ἐκκλησίας τοιούτοις εἷναι, ἀποστρέφειν, ὡς καὶ προεἶπον, τὴν ἀκοὴν
ἀπὸ τ῅ς τοῦ Θεοῦ κατὰ ἀλήθειαν διδασκαλίας· ἥ καὶ ὁρῶντάς τινας πάντως
ὁμοίως βλασφημεἶν.
Por esta razón la mayoría de los gentiles, en donde ven a estas personas, ni se
acercan para participar con nosotros de un intercambio comercial o de ideas, o
para escuchar la palabra divina, ni nos prestan oído, espantados por la impiedad
de estos criminales.

4. Estas personas pasan todo el tiempo en el desenfreno y todo lo que


hacen es para el goce de los cuerpos, pero en general no se acercan a nosotros, a no
ser para atraer a almas inestables a su mala enseñanza. No se parecen en nada a
nosotros más que sólo en el nombre con el que se enorgullecen de ser llamados, de
manera que mediante esta falsa denominación llevan a cabo los actos de su
maldad. Pero, como est{ escrito, ‚su condena es justa‛161, como dijo el santo
apóstol Pablo, pues por sus malas acciones les será entregada su retribución. Por
haber entregado abiertamente su mente a la pasión desenfrenada se han sometido
a sí mismos a las sensaciones de innumerables placeres, pues dicen que cuantas
cosas son consideradas malas por los hombres, no son malas sino buenas por
naturaleza. Nada es malo por naturaleza, sino que los hombres son quienes las
consideran viles. Y si alguno hiciese todas estas cosas en esta presente
encarnación162 su alma no pasará a otro cuerpo para ser arrojada abajo nuevamente
sino que, al haber realizado toda práctica en una [encarnación], partirá y, habiendo
sido liberada, no adeudará ninguna de las cosas que hay que hacer en el mundo.
Nuevamente, tengo miedo de decir qué tipo de prácticas son estas, no sea que
descubra una cloaca tapada como si fuera un cenagal, y a algunos les parezca que
yo estoy produciendo la saturación de olor pestilente. Pero, puesto que igualmente
somos apremiados por la verdad a revelar las cosas hechas entre los engañados,
me obligaré a mí mismo a hablar de un modo más apropiado y a no salir fuera de
la verdad. ¿Qué otras cosas, además de toda acción abominable y práctica criminal
– las cuales no es lícito ni mencionar – llevan a cabo estas gentes? No sólo toda
suerte de vicios contra natura sino también lascivas relaciones íntimas con mujeres,
con cada miembro de su cuerpo, realizando actos de magia, hechicería e idolatría.
Dicen que esto es la ejecución del pago de sus deudas en el cuerpo a fin de que no
se les reclame o se les pida que realicen alguna otra práctica; si hacen esto, entonces
su alma no es regresada después de su partida de este mundo y enviada de nuevo
a sufrir la reencarnación y la trasmigración.
5. Sus libros son de tal clase que el lector sensato se asombrará y
quedará pasmado, y dudará si cosas así pueden ser hechas por seres humanos, no
sólo por los que, como nosotros, viven en una ciudad sino también por los que
moran entre las bestias y, de modo semejante a los animales salvajes y a las
alimañas, se atreven – puede decirse – a hacer las cosas que hacen los perros y los
cerdos.
Καὶ τοῦτο ἕνεκα οἱ πλείους τῶν ἐθνῶν, ὅπου δ΄ ἅν ἴδωσι τοιούτους, οὔτε ἐπὶ
κοινωνίᾳ ἡμἶν προσφέρονται ληψοδοσίας, ἥ γνώμης, ἥ ἀκο῅ς λόγου θείου, οὔτε
τὴν ἀκοὴν ἐντιθέασιν, ἐπτυρμένοι ἀπὸ τ῅ς τῶν ἀθεμίτων ἀνοσιουργίας.
4. Εἰσὶ δὲ ἐν ἀσωτίᾳ διατελοῦντες οὗτοι, καὶ π᾵ν ὁτιοῦν ἐργαζόμενοι
πρὸς εὐπάθειαν σωμάτων, ἡμἶν δὲ ὅλως οὐκ ἐγγίζοντες, εἰ μή τι ἄρα πρὸς τὸ
δελεάσαι ψυχὰς ἀστηρίκτους ἐν τῆ αὐτῶν κακοδιδασκαλίᾳ. Εἰς οὐδὲν γὰρ ἡμἶν
ὁμοιοῦνται, ἥ μόνον ὀνόματι καλεἶσθαι σεμνύνονται, ὅπως διὰ τοῦ ὀνόματος
τοῦ ἐπιπλάστου τὰ τ῅ς ἑαυτῶν κακίας ἐργάσωνται. Σὸ δὲ κρἶμα τούτων κατὰ
τὸ γεγραμμένον ἔνδικόν ἐστιν, ὡς ὁ ἅγιος Παῦλος ὁ ἀπόστολος ἔφη· διὰ γὰρ
τὰς κακὰς αὐτῶν πράξεις τὸ ἀνταπόδομα ἀποδοθήσεται αὐτοἶς. Ἀδεῶς γὰρ
τὸν νοῦν αὐτῶν εἰς οἷστρον ἐκδεδωκότες, πάθεσιν ἡδονῶν μυρίων ἑαυτοὺς
παραδεδώκασι. Υασὶ γὰρ, ὅτι ὅσα νομίζεται παρὰ ἀνθρώποις κακὰ εἷναι, οὐ
κακὰ ὑπάρχει, ἀλλὰ φύσει καλά. Οὐδὲν γάρ ἐστι φύσει κακόν· τοἶς δὲ
ἀνθρώποις νομίζεται εἷναι φαῦλα. Καὶ ταῦτα πάντα ἐάν τις πράξῃ ἐν τῆ μιᾶ
ταύτῃ παρουσίᾳ, οὐκέτι μετενσωματοῦται αὐτοῦ ἡ ψυχὴ, εἰς τὸ πάλιν
ἀντικαταβληθ῅ναι, ἀλλὰ ὑπὸ ἓν ποιήσασα π᾵σαν πρ᾵ξιν, ἀπαλλαγήσεται
ἐλευθερωθεἶσα, καὶ μηκέτι χρεωστοῦσά τι τῶν πρὸς πρ᾵ξιν ἐν τ῵ κόσμῳ.
Ποίαν δὲ πρ᾵ξιν εἰπεἶν, δέδια πάλιν, μὴ βορβόρου δίκην κεκαλυμμένου ὀχετὸν
ἀποκαλύψω, καί τισι δόξω λοιμώδους δυσοδμίας ἐργάζεσθαι τὴν ἐμφόρησιν.
Ἀλλ΄ ὅμως ἐπειδήπερ ἐξ ἀληθείας συνεχόμεθα τὰ παρὰ τοἶς ἠπατημένοις
ἀποκαλύψαι, σεμνότερον εἰπεἶν τε, καὶ τ῅ς ἀληθείας μὴ ἔξω βαίνειν ἐμαυτὸν
καταναγκάσω. Σί δὲ ἄλλο τι π᾵σαν ἀρρητουργίαν καὶ ἀθέμιτον πρ᾵ξιν, ἥν οὐ
θεμιτὸν ἐπὶ στόματος φέρειν, οὗτοι πράττουσι; Καὶ π᾵ν εἷδος ἀνδροβασιῶν, καὶ
λαγνιστέρων ὁμιλιῶν πρὸς γυναἶκας, ἐν ἑκάστῳ μέλει σώματος, μαγείας τε
καὶ φαρμακείας καὶ εἰδωλολατρείας ἐκτελοῦντες. Καὶ τοῦτο εἷναί φασιν
ἐργασίαν ἀποδόσεως τῶν ἐν τ῵ σώματι ὀφειλημάτων εἰς τὸ μηκέτι
ἐγκαλεἶσθαι, ἥ μέλλειν τι πράξεως ἔργον ἀπαιτεἶσθαι· καὶ τούτου ἕνεκα μὴ
ἀποστρέφεσθαι τὴν ψυχὴν μετὰ τὴν ἐντεῦθεν ἀπαλλαγὴν, καὶ πάλιν εἰς
μετενσωμάτωσιν καὶ μεταγγισμὸν χωρεἶν.
5. Οὕτως γὰρ ἔχει τὰ αὐτῶν συντάγματα, ὡς ἀναγνόντα τὸν
συνετὸν θαυμάζειν καὶ ἐκπλήττεσθαι, καὶ ἀπιστεἶν εἰ ταῦτα οὕτως ὑπὸ
ἀνθρώπων γενήσεται, οὐ μόνον τῶν καθ΄ ἡμ᾵ς πόλιν κατοικούντων, ἀλλὰ καὶ
τῶν μετὰ θηρῶν καὶ ὁμοίων θηρσὶ καὶ κτήνεσι, καὶ σχεδὸν εἰπεἶν τὰ κυνῶν καὶ
ὑῶν πράττειν τολμώντων.
Pues dicen: ‚Es absolutamente necesario hacer un uso completo de estas cosas para
que las almas no partan y les falte alguna acción, y por causa de esto sean
devueltas a los cuerpos, para hacer de nuevo las cosas que no hicieron‛. Esto es –
dicen – lo que Jesús quiso decir por medio de una parábola en el Evangelio:
‚Reconcíliate con tu adversario en tanto estés en el camino junto con él y procura
ponerte de acuerdo con él, no sea que el adversario te entregue al juez, y el juez al
alguacil, y el alguacil te arroje a la cárcel. En verdad, en verdad te digo, que no
saldr{s de allí hasta que pagues el último centavo‛.163 Estas mismas personas
inventan un cuento para explicar esta par{bola: dicen que aquel ‚adversario‛ es
uno de los ángeles que han hecho el mundo y que ha sido designado para esto,
para conducir ante el juez aquellas almas que partieron de los cuerpos. Si no han
hecho toda acción, allí son acusadas y entregadas al alguacil por el Arconte. El
alguacil es un ángel cuyo servicio al juez que hizo el mundo es llevar de nuevo las
almas y reintroducirlas en diferentes cuerpos. Y dicen que aquel adversario, el cual
dijimos que el Señor mencionó en el Evangelio, es uno de los ángeles que hicieron
el mundo, que tiene por nombre Ábolon. Afirman que la cárcel es el cuerpo y
pretenden que ‚el último centavo‛ es la reencarnación. El alma debe realizar la
‚última acción‛ en cada encarnación en los cuerpos y no dejar nada indigno sin
hacer pues dicen, como mencionamos antes, que es necesario – luego de haber
pasado por todas las cosas, realizado cada una de ellas y ser liberado – para
ascender hacia el Incognoscible en lo alto, superando a los creadores del universo y
al hacedor del mundo. Una vez más, dicen que el alma necesita cumplir con lo que
debe en una encarnación [del ciclo] de reencarnación para ser liberada y partir a lo
alto. Pero si no lo hace en una encarnación, realiza de a poco la ejecución de cada
acto ilícito para luego ser liberada. Dicen también: ‚Consideramos conveniente
exponer estas cosas a los que son dignos para que hagan las cosas que parecen ser
malas, pero que no son malas por naturaleza, para que al aprenderlas sean
liberados‛. Y esta gente que está bajo el yugo de Carpócrates aplica a los que son
engañados por ellos una marca en el lóbulo de la oreja derecha con un hierro
candente o por medio del uso de una navaja o un punzón.

6. Ya llegó a nuestro conocimiento una tal Marcelina, que fue engañada


por ellos y perjudicó a muchos en tiempos de Aniceto obispo de Roma, sucesor de
Pío y de los que lo precedieron. Los primeros obispos de Roma fueron los mismos
apóstoles Pedro y Pablo, luego Lino, después Cleto, después Clemente,
contemporáneo de Pedro y Pablo, del cual hace mención Pablo en la Epístola a los
Romanos [Filip.].164 Que a nadie le cause asombro que, siendo contemporáneo de
Pedro y Pablo – pues también él es contemporáneo de los apóstoles –, otros antes
que Clemente hayan recibido el episcopado de los apóstoles.
Υασὶ γάρ· Δεἶ πάντως π᾵σαν χρ῅σιν τούτων ποιεἶσθαι, ἵνα μὴ, ἐξελθοῦσαι καὶ
ὑστερήσασαί τινος ἔργου, τούτου ἕνεκα καταστραφῶσιν εἰς σώματα πάλιν αἱ
ψυχαὶ, εἰς τὸ πρ᾵ξαι αὖθις ἃ μὴ ἔπραξαν. Καὶ τοῦτό ἐστι, φασὶν, ὅπερ ὁ Ἰησοῦς
ἐν τ῵ Ἐυαγγελίῳ εἷπε διὰ παραβολ῅ς ὅτι· «Ἴσθι εὐνοῶν τ῵ ἀντιδίκῳ σου, ἐν ᾧ
ᾖς ἐν τῆ ὁδ῵ μετ΄ αὐτοῦ, καὶ δὸς ἐργασίαν ἀπηλλάχθαι ἀπ΄ αὐτοῦ, μή πως ὁ
ἀντίδικος παραδ῵ σε τ῵ κριτῆ, καὶ ὁ κριτ῅ς τ῵ ὑπηρέτῃ, καὶ ὁ ὑπηρέτης βάλλῃ
σε εἰς φυλακήν. Ἀμὴν, ἀμὴν λέγω σοὶ, οὐ μὴ ἐξέλθῃς ἐκεἶθεν, ἔως ἅν ἀποδ῵ς
τὸν ἔσχατον κοδράντην». Μῦθον δέ τινα πλάττουσιν οἱ αὐτοὶ πρὸς ἐπίληψιν
τ῅ς παραβολ῅ς ταύτης· καί φασιν εἷναι τὸν ἀντίδικον ἐκεἶνον τῶν τὸν κόσμον
πεποιηκότων ἀγγέλων ἕνα, καὶ εἰς αὐτὸ τοῦτο κατεσκευάσθαι, εἰς τὸ ἀπάγειν
τὰς ψυχὰς πρὸς τὸν κριτὴν, τὰς ἐντεῦθεν ἐξερχομένας ἐκ σωμάτων, ἐκεἶσε δὲ
ἐλεγχομένας μὴ ποιησάσας π᾵σαν ἐργασίαν. Παραδίδοσθαι δὲ ἀπὸ τοῦ
ἄρχοντος τ῵ ὑπηρέτῃ. Ἄγγελον δὲ εἷναι τὸν ὑπηρέτην, ἐξυπηρετούμενον τ῵
κριτῆ τ῵ κοσμοποι῵ εἰς τὸ φέρειν τὰς ψυχὰς πάλιν, καὶ εἰς σώματα
καταγγίζειν διάφορα. Εἷναι δὲ τὸν ἀντίδικον τοῦτον, ὃν ἔφημεν τὸν Κύριον
εἰρηκέναι ἐν τ῵ Ἐυαγγελίῳ, ὃν αὐτοὶ ἄγγελον ἕνα τῶν κοσμοποιῶν φασιν,
ὄνομα ἔχοντα Ἄβολον. Υασὶ γὰρ εἷναι τὴν φυλακὴν τὸ σῶμα· τὸν δὲ ἔσχατον
κοδράντην θέλουσιν εἷναι τὴν μετενσωμάτωσιν. Καθ΄ ἑκάστην παρουσίαν
ἐπιτελεἶν σωμάτων ἐσχάτην πρ᾵ξιν, καὶ μηκέτι ὑπολείπεσθαι πρὸς τὸ
ἀθέμιτόν τι πρ᾵ξαι. Δεἶ γὰρ, φασὶν, ὡς προείπομεν, πάντα ἐλθοῦσαν, καὶ
πράξασαν καθ΄ ἕκαστον, καὶ ἐλευθερωθεἶσαν, ἀνελθεἶν πρὸς ἄνω ἄγνωστον,
ὑπερβ᾵σαν τοὺς κοσμοποιοὺς καὶ τὸν κοσμοποιόν. Υασὶ δὲ πάλιν, ὅτι δεἶ κἄν
τε ἐν μιᾶ παρουσίᾳ τ῅ς μετενσωματώσεως πραξάσας λοιπὸν ἄνω
ἐλευθερωθείσας ἀπιέναι. Εἰ δὲ μὴ ἐν μιᾶ παρουσίᾳ πράξουσι, καθ΄ ἑκάστην
παρουσίαν μετενσωματώσεως καταβραχὺ ποιησάσας ἑκάστου ἔργου ἀθεμίτου
τὴν ἐργασίαν, λοιπὸν ἐλευθερωθ῅ναι. Λέγουσι δὲ πάλιν, ὅτι· Σοἶς ἀξίοις ταῦτα
καταξιοῦμεν διηγεἶσθαι, ἵνα πράξωσι τὰ δοκοῦντα εἷναι κακὰ, οὐκ ὄντα δὲ
φύσει κακὰ, ἵνα μαθόντες ἐλευθερωθῶσι. ΢φραγἶδα δὲ ἐν καυτ῅ρι, ἥ δι΄
ἐπιτηδεύσεως ξυρίου, ἥ ὆αφίδος ἐπιτιθέασιν οὗτοι οἱ ὑπὸ Καρποκρ᾵ ἐπὶ τὸν
δεξιὸν λοβὸν τοῦ ὠτὸς τοἶς ὑπ΄ αὐτῶν ἀπατωμένοις.
6. Ἦλθε μὲν εἰς ἡμ᾵ς ἤδη πῶς Μαρκελλίνα τις ὑπ΄ αὐτῶν ἀπατηθεἶσα,
καὶ πολλοὺς ἐλυμήνατο ἐν χρόνοις Ἀνικήτου ἐπισκόπου Ῥώμης, τοῦ κατὰ τὴν
διαδοχὴν Πίου, καὶ τῶν ἀνωτέρω. Ἐν Ῥώμῃ γὰρ γεγόνασι πρῶτοι Πέτρος καὶ
Παῦλος οἱ ἀπόστολοι αὐτοὶ ἐπίσκοποι· εἷτα Λἶνος· εἷτα Κλ῅τος· εἷτα Κλήμης,
σύγχρονος ὢν Πέτρου καὶ Παύλου, οὗ ἐπιμνημονεύει Παῦλος ἐν τῆ πρὸς
Ῥωμαίοις [Υιλίππ.] Ἐπιστολῆ. Καὶ μηδεὶς θαυμαζέτω, ὅτι πρὸ αὐτοῦ ἄλλοι τὴν
ἐπισκοπὴν διεδέξαντο ἀπὸ τῶν ἀποστόλων, ὄντος τούτου συγχρόνου Πέτρου
καὶ Παύλου· καὶ οὗτος γὰρ σύγχρονος γίνεται τῶν ἀποστόλων.
Ya sea que, estando ellos aún vivos, haya recibido de Pedro la imposición de
manos del episcopado y al rogarle que fuera obispo lo rechazó (pues en una de sus
Epístolas dice, dando este consejo a algunos: ‚Me retiro, me aparto; que el pueblo
de Dios permanezca firme‛; esto lo hallamos consignado en algunos escritos
históricos165), o que este haya sido consagrado por el obispo Cleto después de la
muerte de los apóstoles, no lo sé con plena seguridad. Pero incluso así, aún en vida
de los apóstoles – me refiero a Pedro y a Pablo – otros podrían haber sido
consagrados obispos, debido a que los apóstoles emprendieron el viaje en
numerosas ocasiones a otros países a causa del mensaje de Cristo, pero no puede
ser que la ciudad de Roma estuviera sin obispo. Pablo llegó incluso hasta España,
Pedro visitó varias veces el Ponto y Bitinia. Puede haber ocurrido que después de
haber sido Clemente elegido y haber renunciado (si es que sucedió así; es lo que
pienso, pero no puedo asegurarlo), inmediatamente después de que murieron Lino
y Cleto – que ejercieron el obispado por doce años cada uno después de la muerte
de los santos Pedro y Pablo, acaecida en el doceavo año [del gobierno] de Nerón –
entonces este se haya visto obligado a asumir el obispado. No obstante, la sucesión
de los obispos de Roma sigue este orden: Pedro y Pablo, Lino y Cleto, Clemente,
Evaristo, Alejandro, Sixto, Telésforo, Evaristo, Higinio, Pío y Aniceto, que ha sido
mencionado antes en la lista.

Que nadie se sorprenda porque expusimos [la lista de] cada uno de ellos de
esta manera, con detalle, pues la clara verdad siempre se revela por medio de ellos.
En efecto, en tiempos de Aniceto, como dijimos antes, apareció en Roma la
antedicha Marcelina esparciendo la inmundicia de la enseñanza de Carpócrates, y
corrompió y se llevó a muchos en aquel lugar; a partir de allí se dio el comienzo de
los llamados Gnósticos. Tienen imágenes pintadas de colores, pero algunos las
tienen de oro, plata u otro material, las que dicen son retratos de Jesús, y estos
retratos del mismo Jesús fueron hechos por Poncio Pilato cuando aún vivía entre
los hombres. Pero tienen tales imágenes a escondidas; también tienen de algunos
filósofos: de Pitágoras, Platón, Aristóteles y de los demás. Junto con las de los
filósofos también colocan distintos retratos de Jesús y, después de haberlas
emplazado, las adoran y celebran los ritos secretos de los gentiles, pues al erigir
estas imágenes practican las costumbres de los paganos. ¿Cuáles son las
costumbres de los paganos sino el sacrificio y las demás? Dicen que la salvación es
solamente del alma, y no de los cuerpos.
Εἴτ΄ οὖν ἔτι περιόντων αὐτῶν ὑπὸ Πέτρου λαμβάνει τὴν χειροθεσίαν τ῅ς
ἐπισκοπ῅ς, καὶ παραιτησάμενος ἤργει (λέγει γὰρ ἐν μιᾶ τῶν Ἐπιστολῶν αὐτοῦ·
«Ἀναχωρῶ ἄπειμι, ἐνσταθήτω ὁ λαὸς τοῦ Θεοῦ»· τισὶ τοῦτο συμβουλεύων,
εὕρομεν γὰρ ἔν τισιν ὑπομνηματισμοἶς τοῦτο ἐγκείμενον), ἤτοι μετὰ τὴν τῶν
ἀποστόλων διαδοχὴν ὑπὸ Κλήτου τοῦ ἐπισκόπου οὗτος καθίσταται, οὐ πάνυ
σαφῶς ἴσμεν. Πλὴν ἀλλὰ καὶ οὕτως ἠδύνατο ἔτι περιόντων τῶν ἀποστόλων,
φημὶ δὲ τῶν περὶ Πέτρον καὶ Παῦλον, ἐπισκόπους ἄλλους καθίστασθαι, διὰ τὸ
τοὺς ἀποστόλους πολλάκις ἐπὶ τὰς ἄλλας πατρίδας τὴν πορείαν στέλλεσθαι
διὰ τὸ κήρυγμα τοῦ Φριστοῦ, μὴ δύνασθαι δὲ τὴν τῶν Ῥωμαίων πόλιν ἄνευ
ἐπισκόπου εἷναι. Ὁ μὲν γὰρ Παῦλος καὶ ἐπὶ τὴν Ἱσπανίαν ἀφικνεἶται· Πέτρος
δὲ πολλάκις Πόντον τε καὶ Βιθυνίαν ἐπεσκέψατο. Ἐνεχώρει δὲ μετὰ τὸ
κατασταθ῅ναι Κλήμεντα, καὶ παραιτήσασθαι (εἴγε οὕτως ἐπράχθη·
διανοοῦμαι γὰρ, οὐχ ὁρίζομαι), ὕστερον μετὰ τὸ τετελευτηκέναι Λἶνον καὶ
Κλ῅τον ἐπισκοπεύσαντας πρὸς δεκαδύο ἔτη, ἕκαστον μετὰ τὴν τοῦ ἁγίου
Πέτρου καὶ Παύλου τελευτὴν, τὴν ἐπὶ τ῵ δωδεκάτῳ ἔτει Νέρωνος γενομένην,
τοῦτον αὖθις ἀναγκασθ῅ναι τὴν ἐπισκοπὴν κατασχεἶν. Ὅμως ἡ τῶν ἐν Ῥώμη
ἐπισκόπων διαδοχὴ ταύτην ἔχει τὴν ἀκολουθίαν· Πέτρος καὶ Παῦλος, Λἶνος
καὶ Κλ῅τος, Κλήμης, Ἐυάρεστος, Ἀλέξανδρος, Ξύστος, Σελέσφορος,
Ἐυάρεστος, Ὑγἶνος, Πἶος, Ἀνίκητος, ὁ ἄνω ἐν τ῵ καταλόγῳ προδεδηλωμένος.
Καὶ μή τις θαυμάσῃ, ὅτι ἕκαστα οὕτως ἀκριβῶς διήλθομεν. Διὰ γὰρ
τούτων ἀεὶ τὸ σαφὲς δείκνυται. Ἐν χρόνοις τοίνυν, ὡς ἔφημεν, Ἀνικήτου, ἡ
προδεδηλωμένη Μαρκελλίνα ἐν Ῥώμῃ γενομένη, τὴν λύμην τ῅ς Καρποκρ᾵
διδασκαλίας ἐξεμέσασα, πολλοὺς τῶν ἐκεἶσε λυμηναμένη ἠφάνισε· καὶ ἔνθεν
γέγονεν ἡ ἀρχὴ Γνωστικῶν τῶν καλουμένων. Ἔχουσι δὲ εἰκόνας ἐνζωγράφους
διὰ χρωμάτων, τινὲς δὲ ἐκ χρυσοῦ καὶ ἀργύρου, καὶ λοιπ῅ς ὕλης, ἅτινα
ἐκτυπώματά φασιν εἷναι τοῦ Ἰησοῦ· καὶ ταῦτα ὑπὸ Ποντίου Πιλάτου
γεγεν῅σθαι τὰ ἐκτυπώματα τοῦ αὐτοῦ Ἰησοῦ, ὅτε ἐνεδήμει τ῵ τῶν ἀνθρώπων
γένει. Κρύβδην δὲ τὰς τοιαύτας ἔχουσιν εἰκόνας· καὶ φιλοσόφων τινῶν,
Πυθαγόρου, καὶ Πλάτωνος, καὶ Ἀριστοτέλους, καὶ λοιπῶν· μεθ΄ ὧν φιλοσόφων
καὶ ἕτερα ἐκτυπώματα τοῦ Ἰησοῦ τιθέασιν, ἱδρύσαντές τε προσκυνοῦσι, καὶ τὰ
τῶν ἐθνῶν ἐπιτελοῦσι μυστήρια. ΢τήσαντες γὰρ ταύτας τὰς εἰκόνας, τὰ τῶν
ἐθνῶν ἔθη λοιπὸν ποιοῦσι. Σίνα δέ ἐστιν ἐθνῶν ἔθη ἄλλ΄ ἥ θυσίαν καὶ τὰ ἄλλα;
Χυχ῅ς δὲ εἷναι μόνης σωτηρίαν φασὶ, καὶ οὐχὶ σωμάτων.
7. Es, pues, necesario refutarlos con todas las fuerzas. Que nadie
subestime [el poder] de la argumentación, mayormente si viene de parte de un
embustero. Pero tal vez alguien diga: ‚¿No son estas cosas *mentiras+ llenas de
tonterías f{ciles de descubrir?‛ Sin embargo, también las estupideces convencen a
los insensatos y desvían del camino recto a los sensatos si la mente no está
ejercitada en la verdad. Pues bien, ya que también Carpócrates cayó en la
hechicería de Simón y los demás, lo refutaremos con los mismos argumentos.
Si el Poder incognoscible e innombrable hubiera sido la causa de los otros
ángeles, o bien hay ignorancia en él – esto es, en el Padre de todo – si no sabía lo
que iban a hacer los ángeles hechos por él (ya que ignoraba que se alejarían y
crearían las cosas que él no quería), o bien los creó sabiendo que algunas cosas
habían de ser creadas por ellos pero que iban a hacer lo que él no quería y por
ende, por su conocimiento y aprobación, él sería el creador de las cosas que
aquellos se han atrevido a hacer. En efecto, como dije antes, si sabía lo que iban a
hacer pero no quería que las hiciesen, ¿por qué razón creó a los creadores para que
hicieran lo que él no quería? Pero si él ha hecho a los ángeles para que crearan las
cosas hechas por ellos, entonces quiso hacerlo; por tanto, creó de antemano a los
ángeles creadores. Si los hizo de antemano para crear pero les prohíbe crear cosas,
sería una completa calumnia; si les permitió crear pero quiere apropiarse
nuevamente de las cosas creadas por los ángeles – esto es, los hombres y las almas
– en contra de la voluntad de ellos, entonces eso sería una codicia absoluta y nada
más, al ser los hombres creados por los ángeles arrebatados por el [Poder] de lo
alto en contra de la voluntad de aquellos. Pero también sería debilidad puesto que,
al no ser capaz de crear por sí mismo, arrebata las creaciones de los que fueron
creados por él. En resumen, es un cuento y una cháchara sin sentido: que fuerzas
inferiores puedan superar a las intermedias, que las intermedias sean castigadas
por ser las responsables de las inferiores, y que las inferiores – me refiero a las
almas de los seres que están en esta creación – pasen libres de peligro hacia arriba
por sobre las intermedias y sean liberadas. El Poder en lo alto, al no ser capaz de
crear, sería considerado débil, pero los ángeles creados por él serían considerados
capaces al hacer lo que él no quiso o no pudo. Las cosas que desea no pueden ser
un mal para él, ni haber sido hechas por malos, pues si fueran un mal, sería el
primero en ser destruido. En definitiva, si se conserva una parte de la obra
entonces la obra no es mala, aunque [sólo] una parte de ella se conserve, ni malos
los creadores que fabricaron lo que es conservado. Si el alma procede de los
ángeles y recibe una potencia de lo alto al ser introducida [a este mundo], entonces
¡cuánto más alcanzarán la salvación los ángeles, porque el alma hecha por ellos se
salva aunque proceda de seres malos! Y si esta se salva, ni el alma creada por los
ángeles es mala, ni tampoco los ángeles, de quienes proviene el alma misma.
7. Δεἶ τοίνυν τούτους ἀνατρέπειν παντὶ σθένει. Μηδεὶς γὰρ
καταφρονείτω λόγου, καὶ μάλιστα παρὰ ἀπατεῶνος. Ἀλλ΄εἴποι τις ἄν· Οὐ γάρ
ἐστι φωρατὰ καὶ μωρίας ἔμπλεα; Ἀλλ΄ἔσθ΄ ὅπη καὶ τὰ μωρὰ πείθει τοὺς
ἄφρονας, καὶ τοὺς συνετοὺς παρεκτρέπει, ἐὰν μὴ παρῆ ὁ νοῦς ὁ ἐν τῆ ἀληθείᾳ
ἠσκημένος. Ἐμπεσόντος τοίνυν καὶ τούτου τοῦ ΢ίμωνος μαγείᾳ, καὶ τῶν
λοιπῶν, τοἶς αὐτοἶς καὶ τοῦτον ἀνατρέψομεν. Εἰ γὰρ ἡ ἄγνωστος καὶ
ἀκατονόμαστος δύναμις αἰτία γέγονεν ἄλλων ἀγγέλων, ἥ ἔστιν ἄγνοια παρὰ
τῆ αὐτῆ, τουτέστι τ῵ πατρὶ τῶν ὅλων, εἰ μὴ ᾔδει ἃ μέλλουσι πράττειν οἱ ὑπ΄
αὐτοῦ κατασκευαζόμενοι ἄγγελοι, ἀγνοήσας, ὅτι ἀποστήσονται, καὶ
ποιήσουσιν ἃ μὴ αὐτὸς ἐβούλετο· ἥ τούτους μὲν ἐποίησε, γινώσκων ὅτι
ποιήσουσιν ὃ αὐτὸς οὐ βούλεται, παρ΄ αὐτῶν δὲ γέγονε, καὶ ἔσται διὰ τ῅ς
γνώσεως καὶ εὐδοκίας αὐτὸς ποιήσας ἃ ἐκεἶνοι τετολμήκασιν. Εἰ τοίνυν, ὡς
προεἶπον, ἐγίνωσκε μὲν ἃ ποιήσουσιν, οὐκ ἠβούλετο δὲ ἵνα ποιήσωσι, τίνι τ῵
λόγῳ τοὺς πεποιηκότας ἐποίει, εἰς τὸ πράττειν ἃ μὴ αὐτὸς ἐβούλετο; Εἰ δὲ
αὐτὸς μὲν πεποίηκε τοὺς ἀγγέλους, ἵνα ποιήσωσι τὰ ὑπ΄ αὐτῶν γινόμενα, ἄρα
ἤθελε γενέσθαι, διὸ καὶ τοὺς πεποιηκότας προκατεσκεύασεν ἀγγέλους. Καὶ εἰ
προκατεσκεύασεν εἰς τὸ ποι῅σαι, ἀπαγορεύει δὲ τὰ ὑπ΄ αὐτῶν γενόμενα,
συκοφαντία ἅν εἴη ἐν μέσῳ. Εἰ δὲ συνεχώρει μὲν τοῦ ποιεἶν αὐτοὺς, βούλεται
δὲ τὰ ὑπ΄ αὐτῶν γενόμενα, τουτέστιν ἀνθρώπους καὶ ψυχὰς, πάλιν πρὸς
ἑαυτὸν ἀναλαμβάνειν παρὰ τὴν τούτων βούλησιν· ἄρα ἔσται πλεονεξία ἐν
μέσῳ, καὶ οὐδὲν ἕτερον, ἁρπαζομένων τῶν ὑπὸ τῶν ἀγγέλων ἀνθρώπων ὑπὸ
τοῦ ἄνω παρὰ τὴν τούτων βούλησιν. Ἀλλὰ καὶ ἀδράνεια εἴη· ἐπειδὴ, μὴ αὐτὸς
δυνάμενος ἑαυτοῦ ποιεἶν, ἁρπάζει τὰ ὑπὸ τῶν ὑπ΄ αὐτοῦ γενομένων γενόμενα.
Καὶ ἔσται λοιπὸν μῦθος καὶ μωρολογία, τῶν μὲν κάτω δυνάμεων ὑπερβ῅ναι
τοὺς ἐν μέσῳ, τοὺς δὲ ἐν μέσῳ τιμωρεἶσθαι αἰτίους ὄντας τῶν κάτω· καὶ τοὺς
κάτω ὑπὲρ τοὺς μέσους πρὸς τὸν ἄνω σώζεσθαι, καὶ ἐλευθεροῦσθαι, λέγω δὴ
τὰς ψυχὰς τὼν ἐν τῆδε τῆ κτίσει. Εἴη δ΄ ἅν ὁ μὲν ἄνω μὴ δυνηθεὶς ποι῅σαι
ἀσθενὴς κρινόμενος, οἱ δὲ ὑπ΄ αὐτοῦ γενόμενοι δυνάμενοι ποι῅σαι ἃ αὐτὸς μὲν
οὐκ ἐβούλετο καὶ οὐκ ἠδύνατο. Οὐ γὰρ δύναται ἃ ἐκεἶνος ἐπιποθεἶ, εἷναι αὐτ῵
κακὸν, οὐδὲ ὑπὸ κακῶν γεγονέναι. Εἰ γὰρ ἦν κακὸν, ἐρχ῅ν ἀπόλλυσθαι. Εἰ δὲ
ὅλως μέρος τι τοῦ ἔργου σώζεται, οὐκέτι τὸ ἔργον φαῦλον, κἄν τε μέρος αὐτοῦ
σωζόμενον εὑρίσκοιτο, οὔτε οἱ ποιήσαντες φαῦλοι τὸν σωζόμενον
τεχνησάμενοι. Εἰ δὲ ὅλως ἐξ ἀγγέλων ἡ ψυχὴ, καὶ ἄνωθεν λαμβάνει δύναμιν
παραχθεἶσα· ἄρα γε οἱ ἄγγελοι πλέον σωτηρίας τεύξονται, ὅτι ἡ ἀπ΄ αὐτῶν
ψυχὴ σώζεται, καὶ φαύλων οὖσα. ΢ωζομένης δὲ αὐτ῅ς, οὐκέτι φαῦλος οὔτε
αὐτὴ ἡ ψυχὴ ἡ γενομένη ὑπὸ τῶν ἀγγέλων, οὔτε οἱ ἄγγελοι, ἐξ ὧν αὐτὴ ἡ ψυχὴ
ὑπάρχει.
8. Todo aquel que tenga una mente fuerte y sana tiene que saber que
todo este trabajo propio de un charlatán es producto de la locura. Pero estas
personas serán avergonzadas de nuevo, y por sus propias palabras. Pues si Jesús
no nació de una virgen – María – sino de la simiente de José y de la misma María, y
Jesús se salva, entonces también serán salvados los que lo han engendrado a él. Si
María y José son creados por el Demiurgo entonces quiere decir que el Demiurgo
es un creador, y el que creó a José y a María, a través de los cuales vino Jesús de
parte del incognoscible Padre en lo alto, no puede ser defectuoso. Y si el mismo
Jesús es [producto] de los ángeles, y el Demiurgo es uno de estos ángeles, entonces
todos caerán en un absurdo de la misma clase en la que han caído también los
ángeles. Su invento es incoherente, lleno de veneno y repleto de toda enseñanza
ponzoñosa. Por otra parte, habiendo de nuevo puesto en fuga a esta secta, como si
reventáramos la cabeza de una serpiente en la tierra con la vara de la fe y la
verdad, nos aproximaremos a las otras sectas de aspecto bestial y procederemos
para ruina de ellos y de los que son de tal naturaleza.

Contra los Cerintianos, o Merintianos, octava [secta], la que también es la


vigésimo octava [de la serie]

1. Por otra parte Cerinto, de quien proceden los llamados Cerintianos,


vino de la misma semilla bestial, trayendo al mundo su veneno. No es diferente en
casi nada al antes mencionado Carpócrates, sino que derrama en el mundo los
mismos venenos maléficos. Como el antedicho, calumnió a Cristo con las mismas
mentiras, exponiendo que fue engendrado no sólo de María sino también de la
simiente de José y, de modo semejante, que el mundo fue creado por los ángeles.
Cerinto no cambió nada en la presentación de su doctrina con respecto a
Carpócrates excepto en una sola cosa: en que adhirió parcialmente al judaísmo.
Afirma que la Ley y los profetas han sido dados por los ángeles, y que el que ha
dado la Ley es uno de los ángeles que han hecho el mundo. Este Cerinto residió en
Asia, y allí tuvo lugar el comienzo de su predicación. Ya dijimos acerca de este que
también él predicó que el mundo no fue creado por la principal Potencia de arriba;
después de que Jesús – que fue engendrado de la simiente de José y de María –
creció, descendió sobre él desde lo alto el Cristo – esto es, el Espíritu Santo – en el
Jordán, enviado por el Dios del cielo en forma de paloma y le reveló el Padre
incognoscible a él y, por su intermedio, a los que estaban con él. Por esta causa –
porque vino a él la Potencia de arriba – realizó milagros,
8. Παντὶ δὲ τ῵ τὸν νοῦν ἐρρωμένον ἔχοντι ἰστέον ἅν εἴη, ὅτι ἀνοίας
ἐστὶ τὸ π᾵ν τοῦτο ἀγυρτῶδες ἐργαστήριον. Καταισχυνθήσονται δὲ αὖθις οὗτοι
καὶ ἀπὸ τῶν αὐτῶν λόγων. Ει γὰρ Ἰησοῦς οὐκ ἀπὸ παρθένου Μαρίας, ἀλλὰ ἐκ
σπέρματος Ἰωσὴφ καὶ τ῅ς αὐτ῅ς Μαρίας, σώζεται δὲ οὗτος· ἄρα καὶ αὐτοὶ
σωθήσονται οἱ τοῦτον γεγεννηκότες. Καὶ εἰ ἡ Μαρία καὶ Ἰωσὴφ ἀπὸ τοῦ
Δημιουργοῦ ὑπάρχουσιν, ἄρα τὸν Δημιουργὸν κτίστην ἔφασαν, καὶ οὐκέτι ἐν
ὑστερήματι ἔσται ὁ τὸν Ἰωσὴφ καὶ τὴν Μαρίαν ποιήσας ἐξ ὧν ὁ Ἰησοῦς παρὰ
τοῦ ἄνω ἀγνώστου Πατρὸς ὑπάρχει. Εἰ δὲ καὶ αὐτὸς ὁ Ίησοῦς ἀπὸ τῶν
ἀγγέλων ἐστὶ, καὶ ὁ Δημιουργὸς εἸς ἐστι τῶν ἀγγέλων· ἄρα γε ἀτοπήματι τ῵
ἑνὶ πάντες περιπεσοῦνται, ὁποίῳ καὶ οἱ ἄγγελοι περιπεπτώκασι· καὶ
ἀσύστατον εἴη ἅν τὸ παρ΄ αὐτῶν δραματούργημα, δηλητηρίου ἔμπλεων, καὶ
πάσης ἰώδους διδασκαλίας μεμεστωμένον. Σαύτην δὲ αὖθις ὀπίσω τρέψαντες,
ὥσπερ δράκοντος κεφαλὴν ξύλῳ τ῅ς πίστεως καὶ τ῅ς ἀληθείας ἐπὶ γ῅ς
λακήσαντες, ταἶς ἄλλαις θηριομόρφοις προσπελάσαντες, ἐπ΄ ὀλέθρῳ τούτων
καὶ τῶν τοιούτων βαδιούμεθα.

Κατὰ Κηρινθιανῶν, ἤτοι Μηριθιανῶν, ὀγδόη, ἡ καὶ εἰκοστὴ ὀγδόη

1. Κήρινθος δὲ αὖθις, ἀφ΄ οὗπερ οἱ Κηρινθιανοὶ λεγόμενοι, ἀπὸ


ταύτης τ῅ς θηριώδους σπορ᾵ς τὸν ἰὸν τ῵ κόσμῳ φέρων ἥκει. ΢χεδὸν δὲ οὐδὲν
ἕτερον παρὰ τὸν προειρημένον Καρποκρ᾵ν, ἀλλὰ τὰ αὐτὰ τ῵ κόσμῳ κακοποιὰ
φάρμακα ἐκβλυστάνει. Σὰ ἴσα γὰρ τ῵ προειρημένῳ εἰς τὸν Φριστιανὸν
συκοφαντήσας, ἐξηγεἶται καὶ οὗτος ἐκ Μαρίας καὶ ἐκ σπέρματος Ἰωσὴφ τὸν
Φριστὸν γεγενν῅σθαι, καὶ τὸν κόσμον ὁμοίως ὑπὸ ἀγγέλων γεγεν῅σθαι. Οὐδὲν
γὰρ οὗτος παρὰ τὸν πρῶτον διήλλαξε τῆ εἰσαγωγῆ τ῅ς αὐτοῦ διδασκαλίας
ἄλλ΄ ἥ ἐν τούτῳ μόνον, ἐν τ῵ προσέχειν τ῵ Ἰουδαϊσμ῵ ἀπὸ μέρους. Υάσκει δὲ
οὗτος τὸν νόμον καὶ τοὺς προφήτας ὑπὸ ἀγγέλων δεδόσθαι, καὶ τὸν δεδωκότα
νόμον ἕνα εἷναι τῶν ἀγγέλων τῶν τὸν κόσμον πεποιηκότων. Ἐγένετο δὲ οὗτος
ὁ Κήρινθος ἐν τῆ Ἀσίᾳ διατρίβων, κἀκεἶσε τοῦ κηρύγματος τὴν ἀρχὴν
πεποιημένος. Ἤδη δὲ περὶ τούτου εἴπομεν, ὡς καὶ οὗτος ἐκήρυττεν οὐκ ἀπὸ
τ῅ς πρώτης καὶ ἄνωθεν δυνάμεως τὸν κόσμον γεγενν῅σθαι, ἄνωθεν δὲ ἐκ τοῦ
ἄνω Θεοῦ, μετὰ τὸ ἀδρυνθ῅ναι τὸν Ἰησοῦν τὸν ἐκ σπέρματος Ἰωσὴφ καὶ
Μαρίας γεγεννημένον, κατεληλυθέναι τὸν Φριστὸν εἰς αὐτὸν, τουτέστι τὸ
Πνεῦμα τὸ ἅγιον ἐν εἴδει περιστερ᾵ς ἐν τ῵ Ἰορδάνῃ, καὶ ἀποκαλύψαι αὐτ῵, καὶ
δι΄ αὐτοῦ τοἶς μετ΄ αὐτοῦ τὸν ἄγνωστον Πατέρα. Καὶ διὰ τοῦτο, ἐπειδὴ ἦλθεν ἡ
δύναμις εἰς αὐτὸν ἄνωθεν, δυνάμεις ἐπιτετελεκέναι,
y cuando Jesús sufrió [la crucifixión] el Cristo que había venido de arriba salió
volando de Jesús hacia el cielo. Jesús sufrió y resucitó; pero el Cristo que había
venido a él desde lo alto – o lo que sea que descendió en forma de paloma – se voló
sin sufrir, y por ende [el hombre] Jesús no es el Cristo.166

2. Pero también Cerinto ha fracasado, como podéis ver todos los


amantes de la verdad. Pues afirma que el que ha dado la Ley no es bueno, pero es
evidente que parece dispuesto a obedecer la Ley como algo bueno. ¿Cómo, pues, el
malo ha dado la Ley buena? Si es bueno no cometer adulterio, y es bueno no
asesinar, ¡cuánto más ha de ser mejor el que lo ha mandado, si se reconoce que
aquel que no lo hace es bueno! ¿Cómo será acusado de hacer cosas malas el que
aconseja lo bueno y da una Ley buena? ¡El hombre que inventa tales cosas está
loco! Este, amados, es uno de los que provocaron el tumulto en tiempos de los
apóstoles, cuando sobre ellos Jacobo escribió la Epístola a los de Antioquía
diciendo: ‚Porque sabemos que algunos de entre nosotros, a quienes no
mandamos, llegaron a vosotros y os alborotaron con palabras‛.167 Este es también
uno de los que se opusieron al santo apóstol Pedro pues entró a la casa del santo
Cornelio cuando envió por él, luego de ser honrado con la visión de un ángel.
Pedro dudaba, entonces contempló la visión del lienzo y las cosas que había en él,
y escuchó al Señor [ordenarle] que a nada llame profano o impuro. Este Cerinto
excitó a las multitudes de los partidarios de la circuncisión cuando Pedro volvió a
Jerusalén diciendo: ‚¡Entró a casa de hombres no circuncidados!‛.168 Cerinto hizo
esto antes de predicar su mensaje en Asia y cayó en el más grande abismo de su
propia destrucción pues, al estar él mismo circuncidado, supuestamente por causa
de la circuncisión buscó un pretexto para justificar su enemistad con los creyentes
no circuncidados.
3. Pero la sinrazón de Cerinto se vuelve evidente, puesto que el Señor
tiene permanente cuidado de la humanidad, garantiza la seguridad de la verdad
en los hijos de la verdad, y concedió al santo apóstol Pedro el efectuar la refutación
de Cerinto y los suyos. San Pedro dijo: ‚Yo estaba en la ciudad de Jope, y a
mediodía, alrededor de la hora sexta, vi un lienzo que descendía [sostenido] por
los cuatro extremos, en el cual había toda clase de cuadrúpedos y reptiles. Y [una
voz] me dijo: Mata y come. Pero yo dije: Señor, de ninguna manera; porque nada
profano o impuro entró nunca a mi boca. Pero por segunda vez la voz del cielo me
respondió: Lo que Dios purificó, no [lo llames] tú profano. Y he aquí que,
inmediatamente después, dos hombres llegaron a la casa, y el Espíritu me dijo: Ve
con ellos, sin dudar‛.169 Y luego expone que estas cosas le fueron dichas como en
una parábola, y cómo en ese entonces no las entendió hasta que el Señor le mostró
con claridad lo que le estaba enseñando por medio de las palabras y las figuras.
καὶ αὐτοῦ πεπονθότος τὸ ἐλθὸν ἄνωθεν ἀναπτ῅ναι ἀπὸ τοῦ Ἰησοῦ ἄνω.
Πεπονθότα δὲ τὸν Ἰησοῦν, καὶ πάλιν ἐγηγερμένον· Φριστὸν δὲ τὸν ἄνωθεν
ἐλθόντα εἰς αὐτὸν ἀπαθ῅ ἀναπτάντα, ὅπερ ἐστὶ τὸ κατελθὸν ἐν εἴδει
περιστερ᾵ς, καὶ οὐ τὸν Ἰησοῦν εἷναι Φριστόν.
2. Ἐκπέπτωκε δὲ καὶ οὗτος, ὡς ὁρ᾵τε πάντες οἱ τ῅ς ἀληθείας
ἐρασταί. Υάσκει γὰρ τὸν νόμον δεδωκότα οὐκ ἀγαθὸν, οὗ τ῵ νόμῳ πείθεσθαι
δοκεἶ, δ῅λον δὲ, ὅτι ὡς ἀγαθ῵. Πῶς οὖν ὁ πονηρὸς τὸν ἀγαθὸν νόμον δέδωκεν;
Εἰ γὰρ καλὸν τὸ μὴ μοιχεύειν, καὶ καλὸν τὸ μὴ φονεύειν, πόσῳ γε μ᾵λλον ὁ
ἐντειλάμενος βελτίων εἴη, ἐάν γε ὁ μὴ πραξας ἀγαθὸς ὁμολογεἶται. Πῶς δὲ
κατηγορηθήσεται κακὰ πράττων ὁ τὸ ἀγαθὸν συμβουλεύων, καὶ ἀγαθὸν
διδοὺς νόμον; Ἀλλὰ μανιώδης ὁ ἀνὴρ τοιούτοις ἐγχειρῶν. Οὗτος δέ ἐστιν,
ἀγαπητοὶ, εἸς τῶν ἐπὶ τῶν ἀποστόλων ὁ τὴν ταραχὴν ἐργασάμενος, ὅτε οἱ περὶ
Ἰάκωβον γεγράφασιν εἰς τὴν Ἀντιόχειαν Ἐπιστολὴν, λέγοντες· «Ὅτι ἔγνωμέν
τινας ἐξ ἡμῶν πρὸς ὑμ᾵ς ἐλθόντας, καὶ ταράξαντας ὑμ᾵ς λόγοις, οἸς οὐ
διετειλάμεθα». Καὶ οὗτος εἸς ἐστι τῶν ἀντιστάντων τ῵ ἁγίῳ Πέτρῳ, ἐπειδὴ
εἰσ῅λθε πρὸς Κορνήλιον τὸν ἅγιον, ὅτε μετεστείλατο αὐτὸν καταξιωθεὶς
ὀπτασίας ἀγγέλου. Καὶ ὁ Πέτρος ἐδίσταζε, καὶ εἷδε τὸ ὅραμα τ῅ς ὀθόνης, καὶ
τὰ ἐν αὐτῆ, καὶ ἤκουσε παρὰ Κυρίου, μηδὲν κοινὸν λέγειν ἥ ἀκάθαρτον. Οὗτος
οὖν παρεκίνει περὶ τοῦ Πέτρου ἀνελθόντος εἰς Ἰερουσαλὴμ τὰ πλήθη τῶν ἐκ
περιτομ῅ς λέγων, ὅτι· «Εἰσ῅λθε πρὸς ἄνδρας ἀκροβυστίαν ἔχοντας». Ἐποίησε
δὲ τοῦτο Κήρινθος πρὶν ἥ ἐν τῆ Ἀσίᾳ κηρύξαι τὸ αὐτοῦ κήρυγμα, καὶ ἐμπεσεἶν
εἰς τὸ περισσότερον τ῅ς ἑαυτοῦ ἀπωλείας βάραθρον. Διὰ γὰρ τὸ εἷναι αὐτὸν
ἐμπερίτομον, δ῅θεν ἀντιδικίας ἕνεκα τῶν ἐν ἀκροβυστίᾳ πιστῶν, διὰ τ῅ς
περιτομ῅ς τὴν πρόφασιν ἐθηράσατο.
3. Σοῦ δὲ Κυρίου πάντοτε τὴν ἐπιμελείαν τ῅ς ἀνθρωπότητος
ποιουμένου, καὶ τὸ σαφὲς τ῅ς ἀληθείας ἐν τοἶς τ῅ς ἀληθείας υἱοἶς
ἀσφαλιζομένου, καὶ δόντος Πέτρῳ τ῵ ἁγίῳ ἀποστόλῳ ποιήσασθαι τὴν πρὸς
αὐτὸν καὶ τοὺς αὐτοῦ ἐλέγχους, φανερὰ γίνεται ἡ τοῦ Κηρίνθου ἄνοια. Υησὶ
γὰρ ὁ ἅγιος Πέτρος· «Ἐγὼ ἤμην ἐν πόλει Ἰόππῃ· καὶ εἷδον ἐν μέσῃ τῆ ἡμέρᾳ
περὶ ὥραν ἕκτην ὀθόνην καθιεμένην ἐν τέτρασιν ἀρχαἶς, ἐν ᾗ ἦν πάντα
τετράποδα καὶ ἑρπετά. Καὶ εἷπέ μοι· Θῦσον καὶ φάγε. Ἐγὼ δὲ εἷπον· Κύριε,
μηδαμῶς· ὅτι οὐδέποτε κοινὸν ἥ ἀκάθαρτον εἰσ῅λθεν εἰς τὸ στόμα μου.
Ἀπεκρίθη δέ μοι ἐκ δευτέρου φωνὴ ἐκ τοῦ οὐρανοῦ· Ἃ ὁ Θεὸς ἐκαθάρισε, σὺ μὴ
κοίνου. Καὶ ἐξ αὐτ῅ς ἰδοὺ δύο ἄνδρες εἰστήκεισαν εἰς τὴν οἰκίαν, καὶ εἷπέ μοι τὸ
Πνεῦμα· Πορεύον σὺν αὐτοἶς μηδὲν διακρινόμενος». Καὶ λοιπὸν διηγεἶται, ὡς
ἐν παραβολῆ ταῦτα, ἃ πρὸς αὐτὸν εἴρηται· καὶ ὡς οὐ τότε ἐδίδαξεν, ἕως ὅτε ὁ
Κύριος ἐναργῶς ἔδειξεν αὐτ῵ ἃ διὰ τῶν λόγων καὶ τύπων αὐτὸν ἐδίδασκεν.
Pues cuando fue a Cesarea, apenas habló, el Espíritu Santo descendió sobre
Cornelio. Viéndolo, Pedro dijo: ‚¿Acaso puede alguien impedir que se bauticen
aquellos que han sido considerados dignos de recibir el Espíritu Santo, como
también lo fuimos nosotros al principio?‛. 170 Pero todo esto era un misterio y un
acto de la benevolencia de Dios, de modo que San Pedro y todos los demás
supieran que la salvación de los gentiles no viene de los hombres, sino de Dios.
Dios decidió por anticipado conceder el don del Espíritu, la visión del ángel y la
aprobación de la plegaria, los ayunos y las buenas obras [de Cornelio] para que los
apóstoles – principalmente San Pedro, y los restantes apóstoles – no privaran al
elegido por Dios en verdad de lo que le fue confiado.

4. Pero estas cosas ocurrieron en aquel entonces, provocadas por el


antedicho falso apóstol Cerinto. Así también, en otra ocasión él y los suyos
suscitaron un revuelo en la misma Jerusalén cuando Pablo volvió con Tito, y
Cerinto dijo: ‚¡Trajo con él hombres incircuncisos‛ – refiriéndose a Tito – ‚y ha
profanado el Lugar Santo!‛.171 Por lo cual Pablo dice: ‚Pero ni aun Tito, que estaba
conmigo, fue obligado a circuncidarse, aunque era griego. Y [esto fue] por causa de
los falsos hermanos introducidos secretamente, que se habían infiltrado para espiar
nuestra libertad, la que tenemos en Cristo Jesús, a fin de someternos a esclavitud, a
los cuales ni por un momento cedimos, para no someternos‛.172 Y a los llamados en
incircuncisión les dijo: ‚No os circuncidéis, porque si os circuncid{is, Cristo no os
aprovechar{ en nada‛.173 La circuncisión bastó por un tiempo, sirviendo hasta que
sobrevino la mejor circuncisión – esto es, el lavamiento de la regeneración – como
es evidente para cualquiera y se manifiesta más claramente a partir de los dichos
de los apóstoles, principalmente por el santo Apóstol *Pablo+, pues este afirma: ‚A
los cuales ni por un momento cedimos, para no someternos‛. Resulta
sorprendente, para todo aquel que quiera observar con atención las circunstancias
que han atravesado los apóstoles en aquel entonces, cómo las cosas que fueron
realizadas en esta secta por inspiración del espíritu del error dejan entrever el
carácter de los que produjeron el revuelo entre los apóstoles por medio de sus
herejías. Pues se alejaron de ellos, se volvieron falsos apóstoles y enviaron a otros
falsos apóstoles, a Antioquía en primer lugar, como ya se mencionó, y a otros
lugares, diciendo: ‚Si no os circuncid{is y guard{is la Ley de Moisés, no podréis
ser salvos‛; pero el disturbio suscitado en aquel momento no llegó a causar efecto,
como se dijo. Estos son los falsos apóstoles mencionados por Pablo, obreros
engañosos, disfrazados de apóstoles de Cristo.
Εὐθὺς γὰρ αὐτοῦ ἀνοίξαντος τὸ στόμα, ὅτε ἦλθεν εἰς Καισάρειαν, ἐπέπεσε τὸ
Πνεῦμα τὸ ἅγιον ἐπὶ Κορνήλιον. Καὶ ἰδὼν Πέτρος εἷπε· «Μή τις δύναται
κωλύσαι τὸ ὑδὼρ ἀπὸ τούτων τῶν καταξιωθέντων τὸ Πνεῦμα τὸ ἅγιον λαβεἶν,
ὡς καὶ ἡμεἶς ἐξ ἀρχ῅ς;». Σὸ π᾵ν δὲ ἦν τοῦτο μυστήριον, καὶ τ῅ς τοῦ Θεοῦ
φιλανθρωπίας ἔργον, ὅπως ὅ τε ἅγιος Πέτρος καὶ π᾵ς τις γνώσεται, ὅτι οὐκ
ἀπ΄ ἀνθρώπων ἡ τῶν ἐθνῶν σωτηρία, ἀλλ΄ ἐκ Θεοῦ. Προὔλαβε γὰρ ὁ Θεὸς
δοῦναι τὴν δωρεὰν τοῦ Πνεύματος, καὶ τὴν τοῦ ἀγγέλου ὀπτασίαν, καὶ τὴν
ἀποδοχὴν τ῅ς εὐχ῅ς, καὶ νηστειῶν, καὶ ἀγαθοποιῶν· ἵνα ὃ ἐπιστεύθησαν οἱ
ἀπόστολοι, μάλιστα ὁ ἅγιος Πέτρος, καὶ οἱ λοιποὶ ἀπόστολοι, μὴ
ἀποστερήσωσι τὸν ἐκ Θεοὺ κατὰ ἀλήθειαν κεκλημένον.
4. Ἀλλὰ ταῦτα μὲν τότε ἐπραγματεύθη, κινηθέντα ὑπὸ τοῦ
προειρημένου ψευδαποστόλου Κηρίνθου· ὡς καὶ ἄλλοτε στάσιν αὐτός τε καὶ οἱ
μετ΄ αὐτοῦ εἰργάσαντο ἐν αὐτῆ τῆ Ἱερουσαλὴμ, ὁπηνίκα Παῦλος ἀν῅λθε μετὰ
Σίτου, ὡς καὶ οὗτος ἔφη, ὅτι «Ἄνδρας ἀκροβύστους εἰσήνεγκε μεθ΄ αὐτοῦ», ἤδη
περὶ τούτου λέγων, Κεκοίνωκε, φησὶ, τὸν ἅγιον τόπον. Διὸ καὶ Παῦλος λέγει·
«Ἀλλ΄ οὐδὲ Σἶτος ὁ σὺν ἐμοὶ, Ἕλλην ὢν, ἠναγκάσθη περιτμηθ῅ναι· διὰ δὲ τοὺς
παρεισάκτους ψευδαδέλφους, οἵτινες παρεισ῅λθον κατασκοπ῅σαι τὴν
ἐλευθερίαν ἡμῶν, ἡν ἔχομεν ἐν Φριστ῵, οἸς οὐδὲ πρὸς ὥραν εἴξαμεν τῆ
ὑποταγῆ». Καὶ τοἶς ἐν ἀκροβυστίᾳ παραγγέλλων ἔλεγεν· «Μὴ περιτέμνησθε·
ὅτι, ἐὰν περιτέμνησθε, Φριστὸς ὑμ᾵ς οὐδὲν ὠφελήσει». Διήρκεσε δὲ ἡ περιτομὴ
χρόνῳ ὑπηρετήσασα, ἕως ἡ μείζων περιτομὴ παρεγένετο, τουτέστι τὸ λουτρὸν
τ῅ς παλιγγενεσίας, ὡς παντί τῳ δ῅λόν ἐστι, καὶ σαφέστερον δείκνυται ἀπὸ τῶν
παρὰ τοἶς ἀποστόλοις εἰρημένων, μάλιστα παρὰ τ῵ ἁγίῳ Ἀποστόλῳ. Υάσκει
γὰρ οὕτως· «ΟἸς οὐδὲ πρὸς ὥραν εἴξαμεν τῆ ὑποταγῆ». Παντὶ δὲ τ῵ βουλομένῳ
κατανοεἶν τὰ παρὰ τοἶς ἀποστόλοις τότε πεπραγματευμένα, θαυμάσαι ἔπεστι,
πῶς τὰ παρὰ τῆ αἱρέσει ταύτῃ ἐξ ἐπινοίας πνεύματος πλάνης ἐνεργηθέντα τὸν
χαρακτ῅ρα ὑποδείκνυσι τῶν διὰ τῶν αἱρέσεων τούτων ἐν τοἶς ἀποστόλοις τὴν
κίνησιν ἐργασαμένων. Ἀποστάντων γὰρ τούτων, καὶ εἰς ψευδαποστόλους
τραπέντων, καὶ ἄλλους ψευδαποστόλους ἀποστειλάντων, ὡς καὶ ἤδη
προείρηται, εἰς τὴν Ἀντιόχειαν ἐν ἀρχῆ, καὶ εἰς ἄλλους τόπους, λέγοντας, ὅτι,
«Ἐὰν μὴ περιτμηθ῅τε, καὶ φυλάξητε τὸν νόμον Μωϋσέως, οὐ δύνασθε
σωθ῅ναι»· οὐχ ἡ τυχοῦσα τότε ταραχὴ ἐγένετο, ὡς προείρηται. Καὶ οὗτοί εἰσιν
οἱ παρὰ τ῵ Παύλῳ εἰρημένοι ψευδαπόστολοι, ἐργάται δόλιοι,
μετασχηματιζόμενοι εἰς ἀποστόλους Φριστοῦ.
5. Utilizan el Evangelio según Mateo en parte, no en su totalidad, sino a
causa de la genealogía carnal [de Cristo]; y toman este testimonio del Evangelio,
diciendo: ‚Basta al discípulo el llegar a ser como el maestro‛.174 Dicen: ‚¿Qué
significa esto?‛ Cristo fue circuncidado, ¡circuncídate tú también!; Cristo vivió de
acuerdo a la Ley, ¡haz tú lo mismo! Por lo cual algunos de ellos son convencidos
por los razonamientos persuasivos, engañados como si estuvieran bajo el efecto de
pócimas venenosas, a causa de la circuncisión de Cristo. Descalifican a Pablo
debido a que no induce a la circuncisión, pero también lo rechazan por haber
dicho: ‚Cuantos procur{is se justificados por la Ley, habéis caído de la gracia‛ 175, y:
‚Si os circuncid{is, Cristo no os aprovechar{ en nada‛.176
6. De nuevo, este Cerinto – necio y maestro de necios – se atrevió a
afirmar que Cristo padeció y fue crucificado, pero todavía no ha resucitado; va a
resucitar cuando ocurra la resurrección de los muertos en general. Ciertamente,
estas palabras e ideas sostenidas por aquellos [sectarios] son incoherentes. Por eso
también Pablo, sorprendiendo a los que no creen que la futura resurrección de los
muertos vaya a ocurrir, dice: ‚Si los muertos no resucitan, Cristo tampoco
resucitó‛177; y: ‚Comamos y bebamos, pues mañana moriremos‛178; y: ‚No os
equivoquéis: las malas compañías corrompen las buenas costumbres‛.179 Y de
nuevo, igualmente lleva adelante la refutación de los que dicen que Cristo todavía
no resucitó, diciendo: ‚Y si Cristo no resucitó, vana es entonces nuestra
predicación, y vana también vuestra fe. Aún más, somos hallados testigos falsos de
Dios, porque testificamos de Dios que resucitó a Cristo, a quien no resucitó, si en
verdad los muertos no resucitan‛.180 Pero, puesto que lo que predicaban los
apóstoles era que Cristo había resucitado, algunas sectas dijeron que Cristo había
resucitado, pero los muertos [en general] no habrían de resucitar. La escuela de
estos floreció mayormente en este país - me refiero a Asia – pero también en
Galacia, y llegó a nuestro conocimiento una tradición de aquellos [lugares]: cuando
algunos de ellos mueren prematuramente sin estar bautizados, otros se bautizan en
nombre de aquellos para que, cuando resuciten, no sean castigados en la
resurrección al no haber recibido el bautismo, y queden sometidos a la autoridad
del Hacedor del mundo. Y es por razón de esta tradición que llegó a nuestros oídos
que el mismo santo Apóstol dice: ‚Si de ninguna manera los muertos resucitan,
¿por qué, entonces, se bautizan por ellos?‛.181 Pero otros interpretan
apropiadamente lo dicho y afirman que los que van a morir, aun si fuesen
catecúmenos, son considerados dignos del bautismo antes de la muerte por esta
esperanza, demostrando que aquel que murió también resucitará, y por esto le
hace falta el perdón de los pecados mediante el bautismo. Algunos de ellos
proclaman que Cristo aún no ha resucitado, y que resucitará junto con todos; otros,
que los muertos no resucitarán de ningún modo.
5. Φρῶνται γὰρ τ῵ κατὰ Ματθαἶον Εὐαγγελίῳ ἀπὸ μέρους, καὶ οὐχὶ
ὅλῳ· ἀλλὰ διὰ τὴν γενεαλογίαν τὴν ἔνσαρκον, καὶ ταύτην μαρτυρίαν φέρουσι
ἀπὸ τοῦ Εὐαγγελίου, πάλιν λέγοντες, ὅτι «Ἀρκετὸν τ῵ μαθητῃ, ἵνα γένηται ὡς
ὁ διδάσκαλος». Σί οὖν, φασί; Περιετμήθη ὁ Ἰησοῦς· περιτμήθητι καὶ αὐτός.
Φριστὸς κατὰ νόμον, φασὶν, ἐπολιτεύσατο, καὶ αὐτὸς τὰ ἴσα ποίησον. Ὅθεν καί
τινες ἐκ τούτων, ὡς ὑπὸ δηλητηρίων ὑφαρπαχθέντες, πείθονται ταἶς
πιθανολογίαις διὰ τὸ τὸν Φριστὸν περιτετμ῅σθαι. Σὸν δὲ Παῦλον ἀθετοῦσι, διὰ
τὸ μὴ πείθεσθαι τῆ περιτομῆ. Ἀλλὰ καὶ ἐκβάλλουσιν αὐτὸν, διὰ τὸ εἰρηκέναι·
«Ὅσοι ἐν νόμῳ δικαιοῦσθε, τ῅ς χάριτος ἐξεπέσατε»· καὶ ὅτι, «Ἐὰν
περιτέμνησθε, Φριστὸς ὑμ᾵ς οὐδὲν ὠφελήσει».
6. Οὗτος δὲ ὁ Κήρινθος ἀνόητος καὶ ἀνοήτων διδάσκαλος φάσκει
πάλιν τολμήσας, Φριστὸν πεπονθέναι καὶ ἐσταυρῶσθαι, μήπω δὲ ἐγηγέρθαι.
Μέλλειν δὲ ἀνίστασθαι, ὅταν ἡ καθόλου γένηται νεκρῶν ἀνάστασις.
Ἀσύστατα τοίνυν ταῦτα παρ΄ ἐκείνοις τά τι ὆ήματα καὶ νοήματα. Ὅθεν καὶ ὁ
Παῦλος ἐκπληττόμενος τοἶς μὲν ἀπιστοῦσι τῆ ἀναστάσει τῶν νεκρῶν τῆ
μελλούσῃ ἔσεσθαι, λέγει· «Εἰ νεκροὶ οὐκ ἐγείρονται, οὐδὲ Φριστὸς ἐγήγερται»·
καὶ τὸ, «Υάγωμεν καὶ πίωμεν· αὔριον γὰρ ἀποθνήσκομεν»· καὶ τὸ, «Μὴ
πλαν᾵σθε· φθείρουσιν ἤθη χρηστὰ ὁμιλίαι κακαί»· πάλιν δὲ τοἶς λέγουσι τὸν
Φριστὸν μηδέπω ἐγηγερμένον ὡσαύτως τὸν ἔλεγχον ἐπιφέρει, λέγων· «Εἰ
Φριστὸς οὐκ ἐγήγερται, μάταιον τὸ κήρυγμα ἡμῶν, ματαία καὶ ἡ πίστις ὑμῶν·
εὑρισκόμεθα δὲ καὶ ψευδομάρτυρες τοῦ Θεοῦ, ὅτι ἤγειρε τὸν Φριστὸν, ὁν οὐκ
ἤγειρεν»· ὡς τῶν μὲν ἀποστόλων κηρυττόντων Φριστὸν ἐγηγέρθαι, τινῶν δὲ
αἱρέσεων λεγουσῶν Φριστὸν μὲν ἐγηγέρθαι, νεκροὺς δὲ μὴ ἐγείρεσθαι. Ἐν
ταύτῃ γὰρ τῆ πατρίδι, φημὶ δὲ Ἀσίᾳ, ἀλλὰ καὶ ἐν τῆ Γαλατίᾳ πάνυ ἔκμασε τὸ
τούτων διδασκαλεἶον, ἐν οἸς καί τι παραδόσεως πρ᾵γμα ἦλθεν εἰς ἡμ᾵ς ὡς
τινῶν μὲν παρ΄ αὐτοἶς προφθανόντων τελευτ῅σαι ἄνευ βαπτίσματος, ἄλλους
δὲ ἀντ΄ αὐτῶν εἰς ὄνομα ἐκείνων βαπτίζεσθαι, ὑπὲρ τοῦ μὴ ἐν τῆ ἀναστάσει
ἀναστάντας αὐτοὺς δίκην δοῦναι τιμωρίας, βάπτισμα μὴ εἰληφότας, γίνεσθαι
δὲ ὑποχειρίους τ῅ς τοῦ κοσμοποιοῦ ἐξουσίας. Καὶ τούτου ἕνεκα ἡ παράδοσις ἡ
ἐλθοῦσα εἰς ἡμ᾵ς φησι τὸν αὐτὸν ἅγιον Ἀπόστολον εἰρηκέναι· «Εἰ ὅλως νεκροὶ
οὐκ ἐγείρονται, τί καὶ βαπτίζονται ὑπὲρ αὐτῶν;». Καλῶς δὲ ἄλλοι τὸ ὆ητὸν
ἑρμηνεύοντες, φασὶν ὅτι οἱ μέλλοντες τελευτᾶν, ἐὰν ὦσι κατηχούμενοι, ἐπὶ
ταύτῃ τῆ ἐλπίδι πρὸ τ῅ς τελευτ῅ς λουτροῦ καταξιοῦνται· δεικνύντες, ὅτι ὁ
τελευτήσας καὶ ἀναστήσεται, καὶ διὰ τοῦτο ἐπιδέεται τ῅ς διὰ τοῦ λουτροῦ
ἀφέσεως ἁμαρτημάτων. Σούτων δὲ οἱ μὲν τὸν Φριστὸν μηδέπω ἐγηγέρθαι
κεκηρύχασιν, ἀνίστασθαι δὲ μετὰ πάντων· οἱ δὲ, ὅτι ὅλως νεκροὶ οὐκ
ἀναστήσονται.
Por lo cual, saliendo al cruce de ambas posturas y de las restantes sectas, el Apóstol
realizó de una vez la refutación acerca del asunto de la resurrección de los
muertos, y en los testimonios – los cuales expuso con todo detalle – estableció la
prueba segura de la resurrección, de la salvación y de la esperanza de los muertos,
afirmando: ‚Es necesario que este *cuerpo+ corruptible sea revestido de
incorrupción, y este *cuerpo+ mortal sea revestido de inmortalidad‛ 182; y de nuevo:
‚Cristo ha resucitado, primicia de los que durmieron‛183, a fin de que sean
refutadas ambas posturas de las sectas y enseñe la inmaculada proclama de la
verdadera instrucción a los que quieran conocer la verdad y la doctrina salvadora
de Dios.

7. En efecto, queda absolutamente al descubierto que Cerinto y los


desdichados que fueron engañados por él se han convertido en causantes de la
destrucción de otros, ya que las divinas Escrituras nos describen todo claramente y
en detalle. Pues Cristo no proviene de la simiente de José, porque ¿cómo podría lo
que es engendrado ser ya una señal? Y además, ¿cómo será sostenido lo expresado
por Isaías, que dijo: ‚El Señor mismo os dar{ una señal: he aquí la virgen quedará
encinta y dar{ a luz un hijo‛ y lo que sigue?184 Aún más, ¿cómo se cumplirá lo
dicho por Gabriel a la santa Virgen: ‚¿Cómo ser{ esto, pues no conozco varón?‛ y
él le dijo: ‚El Espíritu Santo descender{ sobre ti, y el poder del Altísimo te cubrir{
con su sombra‛ 185, etcétera? Nuevamente, ¿cómo no será refutada la insensatez de
estos, cuando el Evangelio dice claramente: ‚se halló embarazada antes de que
vivieran juntos‛?186 Pero es sabido con seguridad que no convivieron en
absoluto187, ¡Dios nos libre de decir esto!, puesto que [Jesús] no habría velado por la
santa virgen al confiársela a Juan después de la crucifixión – como dice: ‚He ahí tu
madre‛, y a ella ‚He ahí tu hijo‛.188 Le habría pedido que la entregara a sus
familiares, o a los hijos de José – me refiero a Jacobo, José, Judas y Simón, que eran
hijos de otra esposa de José189 – si es verdad que eran hijos de ella. José no tuvo
relaciones con la Virgen; después de haber dado a luz la Virgen se halla
completamente intacta. Sin embargo, ya se ha tratado con claridad acerca de estos
asuntos en otro escrito mío, y será tratado [de nuevo más adelante]. 190 Aquí he
hablado parcialmente acerca de este tema, como una digresión, a fin de no desviar
a los lectores hacia otros asuntos, pues mi intención es lograr una cura para las
diferentes mordeduras, y un remedio y un antídoto para los distintos venenos.
8. Estos [sectarios] son también llamados Merintianos, según sostiene la
noticia que nos ha llegado. Si el mismo Cerinto era también llamado Merinto, no
podemos asegurarlo con total certeza; o si había algún otro con el nombre de
Merinto, colaborador de Cerinto, sólo Dios lo sabe. Pues ya dijimos que no sólo él
se opuso muchas veces a los apóstoles en Jerusalén, sino que también los que
estaban con él [lo hicieron] en Asia.
Διὸ μέσος χωρήσας ὁ Ἀπόστολος πρὸς ἀμφοτέρους τούτους καὶ τὰς λοιπὰς
αἱρέσεις, ἐν τῆ μιᾶ ἐργασίᾳ τὴν ἀνατροπὴν πεποίηται ἐν τῆ περὶ νεκρῶν
ἀναστάσει, καὶ ἐν ταἶς μαρτυρίαις, αἸς κατὰ λεπτότητα διεξιὼν, τὴν βεβαίαν
σύστασιν ἐποιήσατο τ῅ς τῶν νεκρῶν ἀναστάσεως, καὶ σωτηρίας, καὶ ἐλπίδος,
φάσκων· «Δεἶ τὸ φθαρτὸν τοῦτο ἐνδύσασθαι ἀφθαρσίαν, καὶ τὸ θνητὸν τοῦτο
ἐνδύσασθαι ἀθανασίαν»· καὶ πάλιν ὅτι, «Φριστὸς ἐγήγερται ἀπαρχὴ τῶν
κεκοιμημένων», ἵνα τὰς ἀμφοτέρας σχέσεις τῶν αἱρέσεων ἐλέγξας, τὸ
ἀμόλυντον τ῅ς διδασκαλίας κήρυγμα ἐξ ἀληθείας διδάξῃ τοὺς βουλομένους
εἰδέναι τὴν τοῦ Θεοῦ ἀλήθειαν καὶ σωτηριώδη διδασκαλίαν.

7. Πανταχόθεν τοίνυν φωρατὸς ἅν εἴη Κήρινθος καὶ οἱ ἀπ΄ αὐτοῦ


ἀπατηθέντες, οἱ τάλανες, καὶ ἄλλοις αἴτιοι γεγονότες ἀπωλείας, τῶν θείων
Γραφῶν σαφῶς ἡμἶν κατὰ λεπτότητα περὶ πάντων διηγουμένων. Οὔτε γὰρ ἐκ
σπέρματος Ἰωσὴφ ὁ Φριστός· ἔπει πῶς ἔτι σημεἶον εἴη τὸ γέννημα; Καὶ τὸ παρὰ
τ῵ ἨσαἹᾳ εἰρημένον πῶς ἔτι συσταθήσεται, ὡς εἷπεν· «Αὐτὸς ὁ Κύριος δώσει
ὑμἶν σημεἶον· ἰδοὺ ἡ παρθένος ἐν γαστρὶ ἕξει, καὶ τέξεται υἱὸν», καὶ τὰ ἑξ῅ς;
Πῶς δὲ ἔτι πληρωθήσεται τὸ εἰρημένον παρὰ τ῅ς ἁγίας Παρθένου πρὸς τὸν
Γαβριήλ· «Πῶς ἔσται τοῦτο, ὅτι ἄνδρα οὐ γινώσκω;», καὶ αὐτοῦ λέγοντος·
«Πνεῦμα ἅγιον ἐπελεύσεται ἐπὶ σὲ, καὶ δύναμις Ὑψίστου ἐπισκιάσει σοι», καὶ
τὰ ἑξ῅ς; Πῶς δὲ πάλιν οὐκ ἐλεγχθήσεται αὐτῶν ἡ ἄνοια, τοῦ Εὐαγγελίου
σαφῶς λέγοντος ὅτι, «Εὑρέθη ἐν γαστρὶ ἔχουσα πρὶν ἥ συνελθεἶν αὐτούς»;
Ἔστι δὲ γνῶναι σαφῶς, ὅτι οὐδὲ ὅλως συν῅λθον. Μὴ γένοιτο γὰρ τοῦτο εἰπεἶν.
Ἐπεὶ οὐκ ἅν μετὰ σταυρὸν προενόει παραθέσθαι αὐτὴν Ἰωάννῃ τ῵ ἁγίῳ
παρθένῳ, ὡς λέγει· «Ἴδε ἡ μήτηρ σου»· καὶ τῆ αὐτῆ· «Ἴδε ὁ υἱός σου». Ἔδει γὰρ
αὐτὸν παραδοῦναι αὐτὴν τοἶς αὐτ῅ς συγγενέσιν, ἥ τοἶς τέκνοις τοῦ Ἰωσὴφ,
εἴπερ ἦσαν ἐξ αὐτ῅ς, Ἰακώβῳ φημὶ καὶ Ἰωσῆ καὶ Ἰούδᾳ καὶ ΢υμεῶνι, υἱοἶς οὖσι
τοῦ Ἰωσὴφ ἀπὸ τ῅ς ἄλλης γυναικός. Οὐδὲ γὰρ, ὅτι κέχρηται τῆ Παρθένῳ, ὅλως
εὑρίσκεται, μετὰ τὸ γεγεννηκέναι ἡ Παρθένος ἄχραντος. Ἀλλὰ περὶ τούτων
ἤδη ἐν ἄλλῳ μοι λόγῳ σαφῶς πεπραγμάτευται, καὶ πραγματευθήσεται. Ὧδε δὲ
ἐν μέρει, ὡς ἐν παρεκδρομῆ περὶ τ῅ς τούτων ὑποθέσεως εἴρηται, ἵνα μὴ, ἑτέρων
δηγμάτων βουλόμενος ποι῅σαι ἴασιν, καὶ ἑτέρων δηλητηρίων ἄκος καὶ
ἀλεξητήριον, εἰς ἄλλα τοὺς ἐντυγχάνοντας παρεκτρέψω.
8. Καλοῦνται δὲ πάλιν οὗτοι Μηρινθιανοὶ, ὡς ἡ ἐλθοῦσα εἰς ἡμ᾵ς
φήμη περιέχει. Εἴτε γὰρ ὁ αὐτὸς Κήρινθος, Μήρινθος πάλιν ἐκαλεἶτο, οὐ πάνυ
τι σαφῶς περὶ τούτου ἴσμεν· εἴτε ἄλλος τις ἦν Μήρινθος ὀνόματι, συνεργὸς
τούτῳ, Θε῵ ἔγνωσται. Ἤδη γὰρ εἴπομεν, ὅτι οὐ μόνον αὐτὸς ἐν Ἱεροσολύμοις
πολλάκις ἀντέστη τοἶς ἀποστόλοις, ἀλλὰ καὶ οἱ σὺν αὐτ῵ ἐν τῆ Ἀσίᾳ.
Pero, o bien fuera él u otro colaborador que estuviera con él – que pensara de
modo semejante y lo ayudara en las mismas cosas – no hace ninguna diferencia. La
completa perversidad de su enseñanza tiene esta característica: estos son llamados
a la vez Cerintianos y Merintianos.

Habiendo expuesto estas cosas acerca de la terrible y serpentina


depravación de estos, nuevamente avanzamos a lo que sigue. Por una parte,
damos gracias que atravesamos el mar de estas malignas doctrinas sin recibir
daño, pero por otra rogamos para que en las próximas que nos encontremos por el
camino – como si hubiéramos caído en unos escollos tormentosos y llenos de
bestias – no seamos agraviados sino que encontremos la salvación de la verdad con
respecto de la siguiente [secta] que vamos a exponer según el plan de la obra, al
presentarla a ella y a su vana palabrería. Al que quiera examinar y describir las
apariencias de estas [sectas], también esta se le asemejará verdaderamente a una
serpiente de dos cabezas a causa de su doble nombre, y a la llamada ‚serpiente
corruptora‛, que tiene todo el cuerpo cubierto de pelos rojos pero no tiene la forma
o el pellejo de una cabra o una oveja sino de una serpiente, y a través de su
mordedura provoca la ruina a los que la encuentran. Destruye a los que son
persuadidos por ella, unas veces suprimiendo las [enseñanzas] del Nuevo
Testamento por medio de la vieja religión, otras veces mediante falsas palabras
como si fueran del Nuevo Testamento, divulgando mentiras contra los apóstoles
que, de la circuncisión, han creído en Cristo. Habiendo machacado su putrefacción
y veneno y roto sus dientes con el bastón de la verdad apresurémonos, como dije
antes, a avanzar hacia las siguientes con el poder de Dios.

Contra los Nazoreos, novena [secta], la que es también la vigésimo novena


[de la serie]

1. A continuación de estos siguen los Nazoreos, que existieron al mismo


tiempo que los Cerintianos, o incluso antes que ellos, o bien junto con ellos o
después de ellos, no obstante ser contemporáneos; no puedo decir con más
precisión quiénes sucedieron a quiénes. Según dije, eran contemporáneos los unos
con los otros y tenían ideas semejantes. Ellos no se daban a sí mismos el nombre de
Cristo ni el mismo nombre de Jesús, sino el de Nazoreos. Pero en otro tiempo todos
los cristianos eran igualmente llamados Nazoreos.
Πλὴν ἤτοι αὐτὸς εἴη, ἥ καὶ ἄλλος σὺν αὐτ῵ συνεργὸς, τὰ ὅμοια αὐτ῵ φρονῶν
καὶ συμπράττων, καὶ τὰ ἴσα, οὐδὲν διαφέρει. Ἡ γὰρ π᾵σα αὐτῶν κακοτροπία
τ῅ς διδασκαλίας τοῦτον ἔχει τὸν χαρακτ῅ρα· Κηρινθιανοί τε ὁμοῦ καὶ
Μηρινθιανοὶ οὗτοι καλοῦνται.
Καὶ ταῦτα περὶ τ῅ς δειν῅ς καὶ ἑρπετῶδους μοχθηρίας αὐτῶν διεξιόντες,
πάλιν ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς προβαίνομεν· εὐχαριστοῦντες μὲν, ὅτι τὸ πέλαγος τούτων
τῶν κακῶν δογμάτων ἀβλαβῶς διενηξάμεθα· εὐχόμενοι δὲ, ἵνα ἐν ταἶς ἑξ῅ς
παρεντυχόντες, ὡς εἰς διαθαλάττια καὶ θηριώδη βράχη παρεμπεσόντες, μὴ
ἀδικηθῶμεν, ἀλλὰ σωτηρίας τύχωμεν τ῅ς ἀπὸ τ῅ς μελλούσης ἡμἶν καθ΄
ὑφήγησιν ἀναφαίνεσθαι ἀληθείας, ἐν τ῵ ἡμ᾵ς συνιστᾶν αὐτήν τε καὶ τὴν ἐν
αὐτῆ κενοφωνίαν. Σ῵ γὰρ βουλομένῳ σκοπεἶν, καὶ τὰς τούτων ἰδέας
ἀναγράφειν, καὶ αὕτη παρεικασθήσεται, ὡς ἀληθῶς δικεφάλῳ τινὶ ὄφει, διὰ τὸ
διώνυμον, καὶ τῆ καλουμένῃ σηπεδόνι ἐχίδνῃ, τῆ κομώσῃ μὲν π᾵ν τὸ σῶμα
αὐτ῅ς ἐν θριξὶν ἐρυθραἶς, οὐκ ἐχούσῃ δὲ οὐδὲ αἰγὸς οὐδὲ προβάτου φύσιν ἥ
δορὰν, ἀλλὰ ἑρπετοῦ, καὶ τὴν λύμην ἐργαζομένῃ διὰ τοῦ δήγματος τοἶς
παρεντυγχάνουσιν· ἀνατρεπούσῃ δὲ τοὺς αὐτῆ πειθομένους πὴ μὲν ἀπὸ
παλαι᾵ς θρησκείας τὰ τ῅ς Νέας Διαθήκης ἀφανιζούσῃ, πὴ δὲ διὰ λόγων
ψευδῶν, ὡς ἀπὸ Νέας Διαθήκης, κατὰ τῶν ἀπὸ περιτομ῅ς εἰς Φριστὸν
πεπιστευκότων ἀποστόλων τὰς ψευδηγορίας περιφερούσῃ· ἧς τήν τε σήψιν καὶ
τὸν ἰὸν, καὶ τοὺς ὀδόντας τ῵ ξύλῳ τ῅ς ἀληθείας παίσαντες καὶ συντρίψαντες,
ἐπὶ τὰς μετέπειτα, ὡς προεἶπον, χωρ῅σαι ἐν τῆ Θεοῦ δυνάμει σπεύσωμεν.

Κατὰ Ναζωραίων, ἐνάτη, ἡ καὶ εἰκοστὴ ἐνάτη

1. Ναζωραἶοι καθεξ῅ς τούτοις ἔπονται, ἅμα τε αὐτοἶς ὄντες, ἥ καὶ


πρὸ αύτοἶς, ἥ σὺν αὐτοἶς, ἥ μετ΄ αὐτοὺς ὅμως σύγχρονοι· οὐ γὰρ ἀκριβέστερον
δύναμαι ἐξειπεἶν, τίνες τίνας διεδέξαντο. Καθὰ γὰρ ἔφην, σύγχρονοι ἦσαν
ἀλλήλοις, καὶ ὅμοια κέκτηνται τὰ φρονήματα. Οὗτοι γὰρ ἑαυτοἶς ὄνομα
ἐπέθεντο οὐχὶ Φριστοῦ, οὔτε αὐτὸ τὸ ὄνομα τοῦ Ἰησοῦ, ἀλλὰ Ναζωραίων. Καὶ
πάντες δὲ Φριστιανοὶ Ναζωραἶοι τότε ὡσαύτως ἐκαλοῦντο.
Por un corto tiempo fueron llamados Jeseos, antes de que los discípulos
comenzaran a ser llamados Cristianos en Antioquía. Eran llamados Jeseos,
supongo, a causa de Jesé, puesto que David desciende de Jesé, y María de la
simiente de David, de acuerdo a la línea [familiar], cumpliéndose la sagrada
escritura en el Antiguo Testamento, donde el Señor le dice a David: ‚Del fruto de
tu vientre pondré sobre tu trono‛.191

2. Pero aunque no quiero discutir el sentido de cada palabra, como lo


advierte [la Escritura]192, para no añadir demasiado al orden del relato, la verdad
me mueve a mostrar las reflexiones sobre esta misma expresión. Pues al decirle el
Señor a David: ‚Del fruto de tu vientre pondré sobre tu trono‛ y ‚Juró el Señor a
David, y no se arrepentir{‛193, es evidente que la promesa de Dios es inmutable. En
primer lugar, ¿por quién jura Dios sino por *Él mismo+? ‚Por Mí mismo he jurado,
dice el Señor‛194, pues Dios no puede jurar por alguien mayor.195 La Divinidad no
jura, pero el texto tiene la función de prueba confirmatoria. Con un juramento el
Señor juró a David: ‚Del fruto de tu vientre voy a poner sobre tu trono‛. Los
apóstoles dan testimonio de que el Cristo habría de nacer de la simiente de David,
del mismo modo en que también nació nuestro Señor Jesucristo. Pasaré por alto la
gran cantidad de testimonios para no prolongar demasiado el tratado, como dije.
Pero probablemente alguien podría decir: ‚Puesto que Cristo fue engendrado de la
simiente de David según la carne – es decir, de la santa virgen María – ¿por qué
razón no se sentó en el trono de David?‛. El Evangelio dice: ‚Vinieron a ungirlo
como rey; y al saberlo se retiró y se ocultó en Efraín, una ciudad del desierto‛.196 Al
llegar a este pasaje del texto de las Escrituras y ser interrogados acerca de este
testimonio y su fundamento – por qué motivo no se ha cumplido carnalmente el
que el Salvador se siente en el trono de David (pues para algunos esto no se ha
cumplido) – respondemos que sin embargo está [cumplido]. Ningúna palabra de la
santa Escritura de Dios se equivoca.
3. El trono de David y el asiento real es el sacerdocio en la santa Iglesia.
El Señor ha unido a este la dignidad real y pontifical y la ha dado a su santa Iglesia,
transfiriendo a ella el trono de David, el cual no dejará de existir por la eternidad.
El trono de David persistió allí por sucesión hasta Cristo mismo, y no faltaron los
gobernantes de Judá hasta que vino ‚aquel para quien estaban reservadas. Y Él
*ser{+ la esperanza de las naciones‛197, dice. La sucesión de gobernantes de Judá
terminó con la presencia encarnada de Cristo, los cuales gobernaron hasta Cristo
mismo. Cuando Jesús nació en Belén de Judea, el orden había caído y terminado
desde los tiempos de Alejandro198, [gobernante] de linaje sacerdotal y real. A partir
de [la muerte de] Alejandro este oficio199 cesó, desde los tiempos de él y de Saalina,
también llamada Alejandra, en tiempos del rey Herodes
Γέγονε δὲ ἐπ΄ ὀλίγῳ χρόνῳ καλεἶσθαι αὐτοὺς Ἰεσσαίους, πρὶν ἥ ἐπὶ τ῅ς
Ἀντιοχείας ἀρχὴν λάβωσιν οἱ μαθηταὶ καλεἶσθαι Φριστιανοί. Ἐκαλοῦντο δὲ
Ἰεσσαἶοι, διὰ τὸν Ἰεσσαὶ, οἷμαι. Ἐπειδήπερ ὁ Δαβὶδ ἐξ Ἰεσσαὶ, ἐκ δὲ τοῦ Δαβὶδ
κατὰ διαδοχὴν σπέρματος ἡ Μαρία, πληρουμένης τ῅ς θείας Γραφ῅ς κατὰ τὴν
Παλαιὰν Διαθήκην τοῦ Κυρίου λέγοντος πρὸς τὸν Δαβίδ· «Ἐκ καρποῦ τ῅ς
κοιλίας σου θήσομαι ἐπὶ τοῦ θρόνου σου».
2. Δέδια δὲ καθ΄ ἑκάστην ὑπόθεσιν λέξεως, ὡς ταύτην τὴν
ὑπόμνησιν ποιοῦντι, παρακινούσης με τ῅ς ἀληθείας τὰς ἐν αὐτῆ τῆ λέξει
θεωρίας ὑποφαίνειν, διὰ τὸ μὴ πολὺ πλάτος περιποιήσασθαι τῆ συντάξει τ῅ς
διηγήσεως. Σοῦ γὰρ Κυρίου φήσαντος τ῵ Δαβίδ, «Ἐκ καρποῦ τ῅ς κοιλίας σου
θήσομαι ἐπὶ τοῦ θρόνου σου», καὶ τὸ, «Ὤμοσε Κύριος τ῵ Δαβὶδ, καὶ οὐ
μεταμεληθήσεται»· δ῅λον, ὡς ἡ τοῦ Θεοῦ ἀμετάθετός ἐστιν ἐπαγγελία. Καὶ
πρῶτον μὲν ὅτι ὅρκος παρὰ Θε῵ τί ἐστιν ἀλλ΄ ἥ ὅτι· «Κατ΄ ἑμαυτοῦ ὤμοσα,
λέγει Κύριος»; Οὐ γὰρ κατὰ μείζονος ἔχει ὅρκον Θεὸς, ἀλλὰ οὐδὲ ὄμνυσι τὸ
Θεἶον. Εἰς παράστασιν δὲ βεβαιώσεως ὁ λόγος ἔχει τὴν δύναμιν. Μεθ΄ ὅρκου
γὰρ ὤμοσε Κύριος τ῵ Δαβὶδ, Ἐκ καρποῦ τ῅ς κοιλίας θήσειν ἐπὶ τὸν θρόνον
αὐτοῦ. Μαρτυροῦσι δὲ οἱ ἀπόστολοι, ὅτι ἐκ σπέρματος Δαβὶδ ἔδει τὸν Φριστὸν
γεννηθ῅ναι· ὥσπερ οὖν καὶ ἐγεννήθη ὁ Κύριος ἡμῶν Ἰησοῦς Φριστός. Παρέσω
δὲ τὸ πλ῅θος τῶν μαρτυρίων, ἵνα μὴ εἰς πολὺν ὄγκον ἀγάγω τὸν λόγον, ὥς γε
προεἶπον. Εἴποι δ΄ ἄν τις ἴσως. Σοῦ Φριστοῦ γεννηθέντος ἐκ σπέρματος Δαβὶδ
κατὰ σάρκα, τουτέστιν ἀπὸ τ῅ς ἁγίας παρθένου Μαρίας, τίνι τ῵ λόγῳ ἐπὶ τοῦ
θρόνου Δαβὶδ οὐ καθέζεται; «Ἦλτον γὰρ», φησὶ τὸ Εὐαγγέλιον, «χρἶσαι αὐτὸν
εἰς βασιλέα· καὶ γνοὺς ἀνεχώρησε, καὶ ἐκρύβη ἐν ἘφραἺμ πόλει τ῅ς ἐρήμου».
Υθάσαντες δὲ ἡμεἶς ἐπὶ τὸν τόπον τοῦ ὆ητοῦ τούτου, καὶ ἐρωτώμενοι περὶ τ῅ς
μαρτυρίας ταύτης καὶ τ῅ς ὑποθέσεως, ὅτι τίνι τ῵ λόγῳ κατὰ τὸ σαρκικὸν οὐ
πεπλήρωται ἐπὶ τὸν ΢ωτ῅ρα τὸ καθίσαι ἐπὶ τὸν θρόνον Δαβίδ· ἐνομίσθη γὰρ
τοῦτό τισι μὴ πεπληρῶθαι· ὅμως ὡς ἔστιν ἐροῦμεν. Οὐδεμία γὰρ λέξις τ῅ς
ἁγίας τοῦ Θεοῦ Γραφ῅ς διαπίπτει.
3. Θρόνος γὰρ Δαβὶδ καὶ βασιλικὴ ἔδρα ἐστὶν ἡ ἐν τῆ ἁγίᾳ Ἐκκλησίᾳ
ἱερωσύνη, ὅπερ ἀξίωμα βασιλικόν τε καὶ ἀρχιερατικὸν ὁμοῦ ἐπὶ τὸ αὐτὸ
συνάψας ὁ Κύριος δεδώρηται τῆ ἁγίᾳ αὐτοῦ Ἐκκλησίᾳ, τὸν θρόνον μεταγαγὼν
ἐν αὐτῆ τὸν τοῦ Δαβὶδ μὴ διαλείποντα εἰς τὸν αἰῶνα. Ἐκεἶσε γὰρ κατὰ
διαδοχὴν διήρκεσε θρόνος Δαβὶδ, ἕως αὐτοῦ τοῦ Φριστοῦ, μὴ διαλειπόντων τῶν
ἐξ Ἰούδα ἀρχόντων, ἕως ἦλθεν «ᾧ τὰ ἀποκείμενα ἦν. Καὶ αὐτὸς προσδοκία
ἐθνῶν», φησίν. Ἔληξαν γὰρ ἐν τῆ τοῦ Φριστοῦ παρουσίᾳ οἱ κατὰ διαδοχὴν ἐξ
Ἰούδα ἄρχοντες, ἕως αὐτοῦ τοῦ Φριστοῦ ἡγούμενοι. Διέπεσε γὰρ ἡ τάξις, καὶ
ἔστη, ἐξότε αὐτὸς γενν᾵ται ἐν Βηθλεὲμ τ῅ς Ἰουδαίας, ἐπὶ Ἀλεξάνδρου τοῦ ἀπὸ
γένους ἱερατικοῦ καὶ βασιλικοῦ. Ἀφ΄ οὗ Ἀλεξάνδρου διέπεσεν οὗτος ὁ κλ῅ρος
ἀπὸ χρόνων αὐτοῦ τε καὶ ΢ααλίνας, τ῅ς καὶ Ἀλεξάνδρας καλουμένης, ἐπὶ τοἶς
χρόνοις Ἡρώδου τοῦ βασιλέως
y de Augusto emperador de los romanos. Este Alejandro se coronó a sí mismo,
presentádose como uno de los reyes-sacerdotes. Pues cuando las dos tribus, la real
y la sacerdotal, fueron unidas – me refiero a Judá y a Aarón y a toda la [tribu] de
Leví – se convirtió de esta manera en rey y sacerdote (pues ninguna de las palabras
veladas de la sagrada Escritura se equivocó). Entonces al final un extranjero, el rey
Herodes, tomó la corona, y no los descendientes de David; pero el asiento real fue
transferido y la dignidad regia se trasladó, en Cristo, de Jerusalén y la casa carnal
de Judá a la Iglesia. El trono está establecido en la santa Iglesia de Dios por la
eternidad, y detenta la dignidad real y sacerdotal por dos motivos: la real por
nuestro Señor Jesucristo en dos maneras, por ser Él de la simiente del rey David
según la carne y por ser, de hecho, un rey mayor por la eternidad en virtud de su
divinidad; la sacerdotal, porque Él es Sumo Sacerdote y director de sumos
sacerdotes. Jacobo, el llamado ‚hermano del Señor‛, también apóstol, fue
inmediatamente ordenado obispo; era el primer hijo de José por nacimiento, pero
fue llamado ‚hermano del Señor‛ debido a su vínculo familiar.

4. Este Jacobo fue hijo de José, de una esposa [anterior] de José, no de


María, como lo hemos dicho también y lo hemos tratado con más claridad en
muchos lugares.200 Pero también hallamos que él era de la estirpe de David, y por
ser hijo de José fue un nazoreo. Fue el primogénito de José, y fue santificado. 201
Además averiguamos que él ejerció como sacerdote en el antiguo sacerdocio. Por
esta razón se le permitía entrar una vez al año al Santo de los Santos202, como la Ley
ordenaba a los sumos sacerdotes, según está escrito. Así lo informaron muchos
antes que nosotros, Eusebio, Clemente y otros. Incluso se le permitió también
llevar la lámina de metal en la cabeza203, como los antedichos varones dignos de
confianza testimoniaron en las memorias escritas por ellos. Ciertamente, como dije,
nuestro Señor Jesucristo es sacerdote para siempre según el orden de
Melquisedec204, a la vez que rey según el orden superior, para que transfiera el
sacerdocio juntamente con la acción legislativa. Al ser de la simiente de David a
través de María está sentado en el trono por la eternidad, y su reinado no tendrá
fin. Era, pues, necesario ahora transferirle el orden del reinado. Su reinado no es de
esta tierra, como le dijo a Poncio Pilato en el Evangelio: ‚Mi reino no es de este
mundo‛.205 Las suposiciones llegaron hasta determinado límite, que es cuando
Cristo cumplió todo lo [dicho] por medio de alusiones veladas. Pues el que reina
por siempre no vino a asumir una posición de dignidad en el reino, sino que
concedió la corona a los que fueron establecidos por Él, a fin de que no se diga que
progresó desde los estadios inferiores hacia los superiores. Su trono permanece y
su reino no tendrá fin, y está sentado sobre el trono de David; ha trasladado la
corona de David juntamente con el sumo sacerdocio y los ha concedido a sus
propios siervos, esto es, a los sumos sacerdotes de la Iglesia católica.
καὶ Αὐγούστου τῶν Ῥωμαίων αὐτοκράτορος. Ὃς καὶ διάδημα ἐπέθετο ἑαυτ῵ ὁ
Ἀλέξανδρος οὗτος, εἸς τῶν χριστῶν καὶ ἡγουμένων ὑπάρχων. ΢υναφθεισῶν
γὰρ τῶν δύο φυλῶν τοῦ τε βασιλικοῦ καὶ ἱερατικοῦ, Ἰούδα δέ φημι καὶ Ἀαρὼν,
καὶ πάσης τ῅ς τοῦ ΛευἺ, οὕτω βασιλεἶς καὶ ἱερεἶς ἐγίνοντο. Οὐ γὰρ διήμαρτέ τι
τῶν ἀπὸ τ῅ς ἁγίας Γραφ῅ς αἰνιγμάτων. Σότε δὲ λοιπὸν ἀλλόφυλος βασιλεὺς
Ἡρώδης, καὶ οὐκέτι οἱ ἀπὸ τοῦ Δαβὶδ διάδημα ἐπέθεντο· μεταπεσούσης δὲ τ῅ς
βασιλικ῅ς καθέδρας ἐν Φριστ῵ ἐπὶ τὴν Ἐκκλησίαν, ἀπὸ μὲν οἴκου τοῦ
σαρκικοῦ Ἰούδα καὶ Ἱερουσαλὴμ τὸ βασιλικὸν μετέστη ἀξίωμα· ἵδρυται δὲ ὁ
θρόνος ἐν τῆ ἁγίᾳ τοῦ Θεοῦ Ἐκκλησίᾳ εἰς τὸν αἰῶνα, ἐκ δύο προφάσεως ἔχων
τὸ ἀξίωμα, τοῦ τε βασιλικοῦ καὶ τοῦ ἀρχιερατικοῦ. Καὶ τὸ μὲν βασιλικὸν ἀπὸ
τοῦ Κυρίου ἡμῶν Ἰησοῦ Φριστοῦ κατὰ δύο τρόπους, διά τε τὸ εἷναι αὐτὸν ἐκ
σπέρματος Δαβὶδ τοῦ βασιλέως κατὰ σάρκα, καὶ τὸ εἷναι αὐτὸν, ὅπερ ἐστὶ,
βασιλέα μείζονα ἀπ΄ αἰῶνος κατὰ τὴν θεότητα· τὸ δὲ ἱερατικὸν, ὅτι αὐτὸς
ἀρχιερεὺς καὶ ἀρχιερέων πρύτανις. Κατασταθέντος εὐθὺς Ἰακὼβ τοῦ ἀδελφοῦ
Κυρίου καλουμένου καὶ ἀποστόλου, ἐπισκόπου πρώτου υἱοῦ τοῦ Ἰωσὴφ φύσει
ὄντος, ἐν τάξει δὲ ἀδελφοῦ τοῦ Κυρίου κληθέντος διὰ τὴν συναναστροφήν.
4. Ἦν γὰρ ὁ Ἰάκωβος οὗτος υἱὸς τοῦ Ἰωσὴφ ἐκ γυναικὸς τοῦ Ἰωσὴφ, οὐκ
ἀπὸ Μαρίας, ὡς καὶ εἰς πολλοὺς τόπους τοῦτο ἡμἶν εἴρηται, καὶ σαφέστερον
ἡμἶν πεπραγμάτευται. Ἀλλὰ καὶ εὑρίσκομεν αὐτὸν ἐκ τοῦ Δαβὶδ ὄντα, διὰ τὸν
υἱὸν εἷναι τοῦ Ἰωσὴφ Ναζωραἶον γενόμενον. Ἦν γὰρ πρωτότοκος τ῵ Ἰωσὴφ,
καὶ ἡγιασμένος. Ἔτι δὲ καὶ ἱερατεύσαντα αὐτὸν κατὰ τὴν παλαιὰν ἱερωσύνην
εὕρομεν. Διὸ καὶ ἠφίετο αὐτ῵ ἅπαξ τοῦ ἑνιαυτοῦ εἰς τὰ Ἅγια τῶν ἁγίων
εἰσιέναι, ὡς τοἶς ἀρχιερεῦσιν ἐκέλευσεν ὁ νόμος, κατὰ τὸ γεγραμμένον. Οὕτω
γὰρ ἱστόρησαν πολλοὶ πρὸ ἡμῶν περὶ αὐτοῦ, Εὐσέβιός τε καὶ Κλήμης, καὶ
ἄλλοι. Ἀλλὰ καὶ τὸ πέταλον ἐπὶ τ῅ς κεφαλ῅ς ἑξ῅ν αὐτ῵ φέρειν, καθὼς οἱ
προειρημένοι ἀξιόπιστοι ἄνδρες ἐν τοἶς ὑπ΄ αὐτῶν ὑπομνηματισμοἶς
ἐμαρτύρησαν. Ἱερεὺς τοίνυν, ὡς ἔφην, ὁ Κύριος ἡμῶν Ἰησοῦς Φριστὸς εἰς τὸν
αἰῶνα κατὰ τὴν τάξιν Μελχισεδὲκ, βασιλεύς τε ὁμοῦ κατὰ τὴν τάξιν τὴν
ἄνωθεν, ἵνα μεταγάγῃ τὴν ἱερωσύνην ἅμα τῆ νομοθεσίᾳ. Σοῦ δὲ σπέρματος
Δαβὶδ διὰ τὴν Μαρίαν καθεζομένου ἐν θρόνῳ εἰς τὸν αἰῶνα, καὶ τ῅ς βασιλείας
αὐτοῦ οὐκ ἔσται τέλος. Ἔδει γὰρ αὐτὸν νῦν μεταγαγεἶν τὴν τάξιν, τοῦ τε
βασιλείου. Καὶ γὰρ ἡ βασιλεία αὐτοῦ οὐκ ἔστιν ἀπὸ τ῅ς γ῅ς, ὡς ἔλεγεν ἐν τ῵
Εὐαγγελίῳ Ποντίῳ Πιλάτῳ· «Ἡ βασιλεία μου οὐκ ἔστιν ἐκ τοῦ κόσμου τούτου».
Σοῦ γὰρ Φριστοῦ τὰ πάντα πληροῦντος δι΄ αἰνιγμάτων, ἕως τινὸς μέτρου αἱ
ὑποθέσεις ἔφθανον. Οὐ γὰρ ἦλθεν, ἵνα προκοπὴν λάβῃ βασιλείας ὁ βασιλεύων
ἀεὶ· ἐχαρίσατο δὲ τοἶς ὑπ΄ αὐτοῦ καθισταμένοις τὸ βασίλειον, ἵνα μὴ ὀνομασθῆ
ἀπὸ τῶν μικρῶν ἐπὶ τὰ μείζονα προκόπτειν. Μένει γὰρ αὐτοῦ ὁ θρόνος, καὶ τ῅ς
βασιλείας αὐτοῦ οὐκ ἔσται τέλος, καὶ κάθηται ἐπὶ τὸν θρόνον Δαβίδ· τὸ
βασίλειον τοῦ Δαβὶδ μεταστήσας, καὶ χαρισάμενος τοἶς ἑαυτοἶς δούλοις ἅμα τῆ
ἀρχιερωσύνῃ, τουτέστι τοἶς ἀρχιερεῦσι τ῅ς καθολικ῅ς Ἐκκλησίας.
Todavía hay mucho para decir acerca de esto pero, puesto que he venido al punto
de decir por qué razón los que habían creído en Cristo eran llamados Jeseos antes
de llamarse cristianos, dijimos en cuanto a esto que Jesé fue el padre de David. Y
fueron llamados Jeseos ya sea por Jesé, o por el nombre de nuestro Señor Jesús – ya
que al ser sus discípulos, procedían de Jesús – o bien a causa de la etimología del
nombre del Señor. Pues según el idioma hebreo, Jesús significa ‚sanador‛, o
también ‚médico‛ y ‚salvador‛. No obstante, habían adquirido este nombre antes
de ser llamados cristianos. Pero desde Antioquía, como hicimos mención más
arriba y como es el fundamento de la verdad, los discípulos y toda la Iglesia de
Dios comenzaron a ser llamados cristianos.

5. También encontrarías, oh erudito, esta suposición al leer los escritos


históricos de Filón, en el libro que dedica a los Jeseos, el cual, al exponer el estilo de
vida y las alabanzas de estos y describir sus monasterios en los alrededores del
lago Marea206, no describió acerca de otros más que de los cristianos. Filón estuvo
en la región, en el lugar que llaman Mareotis, y cuando volvía fue ayudado por
ellos en los monasterios de aquella región. Llegó allí en los días de Pascua,
presenció sus costumbres, y vió cómo algunos cumplían [el ayuno] de la semana
santa de Pascua e incluso lo excedían, mientras otros comían día por medio, y otros
lo hacían [cada día] al atardecer. Todas estas cosas han sido escritas por este
hombre con el objeto de [describir] la fe y la forma de vida de los cristianos. En
efecto, en aquel tiempo fueron llamados Jeseos; pero poco tiempo después del
ascenso del Salvador y de haber predicado Marcos en el país de los egipcios
algunos se separaron a su vez, supuestamente seguidores de los apóstoles – me
refiero a los nazoreos, que estoy explicando aquí – pero que son de la raza de los
judíos, observantes de la Ley y practican la circuncisión. Son como algunos que
contemplan un fuego sin propósito, los cuales no comprenden por qué causa
encendieron esa fogata, o con qué utilidad hacen eso, si para preparar su comida
por medio de la cocción, o para destruir unas maderas o malezas combustibles de
las que suelen quemarse en el fuego. Así también estos, en imitación, encendieron
un fuego y se incendiaron a sí mismos. Pues al escuchar sólo el nombre de Jesús y
contemplar las señales divinas hechas por mano de los apóstoles, también ellos
creyeron en Jesús. Al saber que Él había sido concebido en Nazaret y criado en la
casa de José – por esta razón es llamado Jesús el Nazoreo en el Evangelio, como
dicen también los apóstoles: ‚Jesús el Nazoreo, varón aprobado en señales y
prodigios‛207 y lo que sigue – les dieron este nombre y fueron llamados nazoreos,
pero no naziritas, que se traduce como ‚consagrados‛.
Καὶ πολλὰ ἔστι περὶ τούτου λέγειν. Ἀλλ΄ ὅμως ἐπειδὴ εἰς τὸν τόπον ἐλήλυθα
εἰπεἶν δι΄ ἣν αἰτίαν Ἰεσσαἶοι ἐκαλοῦντο, πρὶν τοῦ καλεἶσθαι Φριστιανοὶ οἱ εἰς
Φριστὸν πεπιστευκότες, τούτου ἕνεκα ἔφημεν, ὅτι ὁ Ἰεσσαὶ πατὴρ γίνεται τοῦ
Δαβίδ. Καὶ ἤτοι τοῦ Ἰεσσαὶ, ἤτοι ἐκ τοῦ ὀνόματος Ἰησοῦ τοῦ Κυρίου ἡμῶν
ἐπεκλήθησαν Ἰεσσαἶοι, διὰ τὸ ἐξ Ἰησοῦ ὁρμ᾵σθαι μαθηταὶ ὄντες αὐτοῦ, ἥ διὰ
τὸ τ῅ς ἐτυμολογίας τοῦ ὀνόματος τοῦ Κυρίου. Ἰησοῦς γὰρ κατὰ τὴν Ἑβραϊκὴν
διάλεκτον θεραπευτὴς καλεἶται, ἤτοι ἰατρὸς καὶ σωτήρ. Ὅμως τούτῳ τ῵
ὀνόματι, πρὶν τοῦ Φριστιανοὺς αὐτοὺς καλεἶσθαι, τὴν ἐπωνυμίαν ἐκέκτηντο.
Ἀπὸ Ἀντιοχείας δὲ, καθάπερ ἄνω ἐπεμνήσθημεν, ὡς ἔχει ἡ τ῅ς ἀληθείας
ὑπὸθεσις, ἤρξαντο οἱ μαθηταὶ καὶ π᾵σα ἡ Ἐκκλησία τοῦ Θεοῦ Φριστιανοὶ
καλεἶσθαι.
5. Εὕροις δ΄ ἅν, ὦ φιλολόγε, καὶ τούτου τὴν ὑπόθεσιν, ἐντυχὼν τοἶς τοῦ
Υίλωνος ὑπομνήμασιν, ἐν τῆ περὶ Ἰεσσαίων αὐτοῦ ἐπιγραφομένῃ βίβλῳ, ὅς
τούτων τὴν πολιτείαν καὶ τὰ ἐγκώμια διεξιὼν, καὶ τὰ αὐτῶν μοναστήρια ἐν τῆ
κατὰ τὴν Μαρίαν λίμνῃ ἱστορῶν περιοικίδι, οὐ περί τινων ἑτέρων ὁ ἀνὴρ
ἱστόρησεν, ἀλλὰ περὶ Φριστιανῶν. Οὗτος γὰρ γενόμενος ἐν τῆ χώρᾳ,
Μαρεώτην δὲ τὸν τόπον καλοῦσι, καὶ καταχθεὶς παρ΄ αὐτοἶς ἐν τοἶς κατὰ τὸν
χῶρον τοῦτον μοναστηρίοις ὠφέληται. Ἐν ἡμέραις γὰρ τῶν Πάσχων ἐκεἶ
γενόμενος, τάς τε αὐτῶν πολιτείας ἐθεάσατο, καὶ ὥς τινες ἑβδομάδα τὴν ἁγίαν
τῶν Πάσχων ὑπερτιθέμενοι διετέλουν, ἄλλοι δὲ διὰ δύο ἐσθίοντες, ἄλλοι δὲ καὶ
καθ΄ ἑσπέραν. Ἦν δὲ τ῵ ἀνδρὶ πάντα ταῦτα πεπραγματευμένα εἰς τὴν περὶ
πίστεώς τε καὶ πολιτείας τῶν Φριστιανῶν ὑπόθεσιν. Ὡς οὖν τότε ἐκαλοῦντο
Ἰεσσαἶοι, ἐπ΄ ὀλίγῳ χρόνῳ μετὰ τὴν ἀνάληψιν τοῦ ΢ωτ῅ρος, καὶ Μάρκου τῆ
τῶν Αἰγυπτίων χώρᾳ κηρύξαντος, κατὰ τοὺς χρόνους τινὲς ἐξεληλύθασι
πάλιν, τῶν ἀποστόλων δ῅θεν ἀκόλουθοι, λέγω δὲ οἱ ἐνταῦθά μοι δηλούμενοι
Ναζωραἶοι, ὄντες μὲν κατὰ τὸ γένος Ἰουδαἶοι, καὶ τ῵ νόμῳ δὲ προσανέχοντες,
καὶ περιτομὴν κεκτημένοι· ἀλλ΄ ὥσπερ ἀπὸ σκοποῦ τινες θεασάμενοι πῦρ, καὶ
μὴ νοήσαντες δι΄ ἣν αἰτίαν οἱ τὴν πυρὰν ταύτην ἐξάψαντες, ἥ χρησιμότητα,
τοῦτο ποιοῦσιν, ἥ τὰ τ῅ς ζω῅ς ἑαυτῶν ὀψώνια πρὸς ἐδωδὴν διὰ τ῅ς πυρ᾵ς
κατασκευάζοντες, ἥ ἐπὶ ἀφανισμ῵ τινων καυστικῶν ξύλων ἥ φρυγάνων τῶν
ὑπὸ πυρὸς εἰωθότων ἀναλίσκεσθαι· οὕτω καὶ αὐτοὶ μιμησάμενοι, πῦρ
ἀνάψαντες, ἑαυτοὺς ἐνέπρησαν. Ἀκούσαντες γὰρ μόνον ὄνομα Ἰησοῦ, καὶ
θεασάμενοι τὰ θεοσήμεια τὰ διὰ χειρῶν τῶν ἀποστόλων γινόμενα, καὶ αὐτοὶ
εἰς Ἰησοῦν πιστεύουσι. Γνόντες δὲ αὐτὸν ἐκ Ναζαρὲτ ἐν γαστρὶ
ἐγκυμονηθέντα, καὶ ἐν οἴκῳ Ἰωσὴφ ἀνατραφέντα, καὶ διὰ τοῦτο ἐν τῶ
Εὐαγγελίῳ Ἰησοῦν τὸν Ναζωραἶον καλεἶσθαι, ὡς καὶ οἱ ἀπόστολοί φασιν,
«Ἰησοῦν τὸν Ναζωραἶον ἄνδρα ἀποδεδειγμένον ἔν τε σημείοις καὶ τέρασι» καὶ
τὰ ἑξ῅ς, τοῦτο τὸ ὄνομα ἐπιτιθέασι αὐτοἶς, τὸ καλεἶσθαι Ναζωραίους, ουχὶ δὲ
Ναζιραίους, τὸ ἑρμηνευόμενον ἡγιασμένους.
Antiguamente, esta dignidad pertenecía a los primogénitos y a los que habían sido
consagrados a Dios, uno de los cuales fue Sansón208 y otros después de él, y
muchos otros antes que él. También Juan el Bautista fue uno de aquellos
consagrados a Dios, y no bebió vino ni sidra.209 Esta clase de vida, apropiada para
la digna función, fue definida para tales personas.

6. Otros se llamaron a sí mismos nasareos. La secta de los nasareos


existió antes que Cristo y no lo conoció. Pero también, como dije antes, todos los
hombres llamaban nazoreos a los cristianos, como dijeron los que acusaron al
apóstol Pablo: ‚Descubrimos que este hombre es una peste y descarría al pueblo,
ya que es el cabecilla de la secta de los nazoreos‛.210 El santo Apóstol no negó el
nombre ni reconoció la secta de estos, sino que por causa de Cristo recibió con
alegría el nombre que le fue dado por la malevolencia de sus oponentes. En la
tribuna del juzgado dijo: ‚Ni en el templo me encontraron disputando con alguien,
o provocando alguna sublevación del pueblo, ni he hecho nada de lo que me
acusan. Pero te confieso esto: que según el Camino, el cual estos llaman secta, de
esa manera rindo culto, creyendo en todo lo que est{ en la Ley y en los profetas‛.211
Y no sorprende que el Apóstol se reconozca a sí mismo ser un nazoreo, pues en ese
entonces todos llamaban a los cristianos con ese nombre debido a la ciudad de
Nazaret – ya que no había otro uso para ese nombre en aquel tiempo – de suerte
que se llamó así a las personas que habían creído en Cristo, acerca de quien está
escrito: ‚Porque ser{ llamado nazoreo‛.212 E incluso ahora las personas llaman de
manera equívoca ‚cristianos‛ a todas las sectas – me refiero a los Maniqueos,
Marcionistas, Gnósticos y otros que no son cristianos. Y aunque cada secta es
llamada de otra manera, aceptan este con regocijo pues se adornan con el nombre
[de cristianos]. Creen que pueden vanagloriarse en el nombre de Cristo - ¡aunque
ciertamente no [lo hacen] en la fe y en las obras! Así también, en aquel entonces los
santos discípulos de Cristo se llamaban a sí mismos ‚discípulos de Jesús‛, como en
efecto lo eran; pero cuando fueron llamados nazoreos por otros no los
desaprobaron, ya que vieron el propósito de los que los habían llamado así. Los
llamaron así por causa de Cristo, puesto que también el mismo Señor Jesús era
llamado nazoreo – como está en los Evangelios y en los Hechos de los apóstoles –
debido a que fue criado en la casa de José en la ciudad de Nazaret (que ahora es
una aldea). Nació en Belén según la carne de la siempre virgen María, que estaba
prometida con José. José fijó su domicilio en la misma Nazaret después de emigrar
de Belén y establecerse en Galilea.
7. Pero estos sectarios antes mencionados, acerca de los cuales hemos
hecho aquí la descripción, rehusaron el nombre de Jesús, y no se han llamado a sí
mismos Jeseos, ni han mantenido el nombre de judíos, ni se han denominado a sí
mismos cristianos, sino nazoreos, supuestamente por el nombre del lugar, Nazaret.
Ἀλλὰ καὶ Ἰωάννης ὁ Βαπτιστὴς τῶν αὐτῶν ἀφηγησαμένων τ῵ Θε῵ καὶ αὐτὸς
εἸς ὑπ῅ρχε, καὶ οἷνον καὶ σίκερα οὐκ ἔπινεν. Ὡρίζετο γὰρ τοἶς τοιούτοις αὕτη
ἁρμόδιος τ῵ ἀξιώματι ἡ πολιτεία.
6. Ἄλλοι δὲ Νασαραίους ἑαυτοὺς ἐκάλεσαν. Ἦν γὰρ ἡ αἵρεσις τῶν
Νασαραίων πρὸ Φριστοῦ, καὶ Φριστὸν οὐκ ᾔδει. Ἀλλὰ καὶ πάντες ἄνθρωποι
τοὺς Φριστιανοὺς Ναζωραίους ἐκάλουν, ὡς προεἶπον, ὡς λέγουσι
κατηγοροῦντες Παύλου τοῦ ἀποστόλου· «Σοῦτον τὸν ἄνθρωπον εὕρομεν
λοιμὸν, καὶ διαστρέφοντα τὸν λαὸν, πρωτοστάτην τε ὄντα τ῅ς τῶν Ναζωραίων
αἱρέσεως». Ὁ δὲ ἅγιος Ἀπόστολος οὐκ ἀρνεἶται μὲν τὸ ὄνομα, οὐχὶ τὴν τούτων
αἵρεσιν ὁμολογῶν, ἀλλὰ τὸ ὄνομα τὸ ἀπὸ τ῅ς τῶν ἀντιλεγόντων κακονοίας διὰ
τὸν Φριστὸν ἐπενεχθὲν αὐτ῵ ἀσμένως καταδεχόμενος. Υησὶ γὰρ ἐπὶ τοῦ
βήματος· «Οὔτε ἐν τ῵ ἱερ῵ εὗρόν με πρός τινα διαλεγόμενον, ἥ ἐπισύστασίν
τινα ὄχλου ποιοῦντα, οὐδὲ ὧν μου κατηγοροῦσιν οὐδὲν πεποίηκα. Ὁμολογῶ δέ
σοι τοῦτο, ὅτι κατὰ τὴν ὁδὸν, ἣν αἵρεσιν οὗτοι φάσκουσιν, οὕτω λατρεύω·
πιστεύων π᾵σι τοἶς ἐν τ῵ νόμῳ, καὶ ἐν τοἶς προφήταις». Καὶ οὐ θαῦμα, ὅτι ὁ
Ἀπόστολος ὁμολογεἶ ἑαυτὸν Ναζωραἶον, πάντων καλούντων τοὺς Φριστιανοὺς
τότε ταύτῳ τ῵ ὀνόματι διὰ Ναζαρὲτ τὴν πόλιν, ἄλλης μὴ οὔσης χρήσεως τ῵
ὀνόματι πρὸς τὸν καιρὸν, ὥστε τοὺς ἀνθρώπους καλεἶν τοὺς τ῵ Φριστ῵
πεπιστευκότας. Περὶ οὗ γέγραπται, «Ὅτι Ναζωραἶος κληθήσεται». Καὶ γὰρ καὶ
νῦν ὁμωνύμως οἱ ἄνθρωποι πάσας τὰς αἱρέσεις, Μανιχαίους τέ φημι καὶ
Μαρκιωνιστὰς, Γνωστικούς τε καὶ ἄλλους Φριστιανοὺς τοὺς μὴ ὄντας
Φριστιανοὺς καλοῦσι· καὶ ὅμως ἑκάστη αἵρεσις, καίπερ ἄλλως λεγομένη,
καταδέχεται τοῦτο χαίρουσα, ὅτι διὰ τοῦ ὀνόματος κοσμεἶται. Δοκοῦσι γὰρ ἐπὶ
τ῵ τοῦ Φριστοῦ σεμνύνεσθαι ὀνόματι, οὐ μὴν τῆ πίστει καὶ τοἶς ἔργοις. Οὕτω
καὶ οἱ ἅγιοι τοῦ Φριστοῦ μαθηταὶ τότε μαθητὰς Ἰησοῦ ἑαυτοὺς ἐκάλουν, ὥσπερ
οὖν καὶ ἦσαν· ἀκούοντες δὲ παρὰ ἄλλων Ναζωραἶοι, οὐκ ἠναίνοντο, τὸν
σκοπὸν θεωροῦντες τῶν τοῦτο αὐτοὺς καλούντων, ὅτι διὰ Φριστὸν αὐτοὺς
ἐκάλουν· ἐπειδὴ καὶ αὐτὸς ὁ Κύριος Ἰησοῦς Ναζωραἶος ἐκαλεἶτο, ὥσπερ ἔχει τὰ
Εὐαγγέλια, καὶ αἱ Πράξεις τῶν ἀποστόλων· διὰ τὸ ἐν τῆ πόλει Ναζαρὲτ αὐτὸν,
κώμῃ δὲ τὰ νῦν οὔσῃ, ἀνατετράφθαι ἐν οἴκῳ Ἰωσὴφ, γεννηθέντα κατὰ σάρκα
ἐν Βηθλεὲμ ἀπὸ Μαρίας τ῅ς ἀειπαρθένου τ῅ς μεμνηστευμένης Ἰωσὴφ τ῵ ἐν τῆ
αὐτῆ Ναζαρὲτ μετῳκηκότι, μετὰ τὸ ἀπὸ Βηθλεὲμ αὐτὸν μεταναστάντα ἐν τῆ
Γαλιλαίᾳ κατοικισθ῅ναι.
7. Οὗτοι δὲ οἱ προειρημένοι αἱρεσιῶται, περὶ ὧν ἐνταῦθα τὴν
ἀφήγησιν ποιούμεθα, παρέντες τὸ ὄνομα τοῦ Ἰησοῦ, οὔτε Ἰεσσαίους ἑαυτοὺς
κεκλήκασιν, οὔτε τῶν Ἰουδαίων ἔμειναν ἔχοντες τὸ ὄνομα, οὔτε Φριστιανοὺς
ἑαυτοὺς ἐπωνόμασαν, ἀλλὰ Ναζωραίους, δ῅θεν ἀπὸ τ῅ς τοῦ τόπου, τ῅ς
Ναζαρὲτ ἐπωνυμίας.
Pero en todo son judíos, y no otra cosa. Utilizan no sólo el Nuevo Testamento sino
también el Viejo, como los judíos. No rechazan la Ley, los profetas y las Escrituras,
las que entre los judíos son llamadas ‚Biblia‛, al igual que entre los antedichos. No
tienen una manera de pensar distinta, sino que profesan [hacer] todo de acuerdo a
la doctrina de la Ley y como los judíos, excepto por – supuestamente – haber
creído en Cristo. Creen en la resurrección de los muertos y que todas las cosas
fueron hechas por Dios. Declaran que hay un solo Dios y que Jesucristo es su Hijo.
Están perfectamente instruídos en el idioma hebreo, pues entre ellos toda la Ley,
los Profetas y las llamadas Escrituras – me refiero a los libros poéticos, los de los
Reyes, las Crónicas, Ester y todos los demás – son leídos en hebreo, como
ciertamente también lo son entre los judíos. Sólo en esto se diferencian de los
judíos y de los cristianos: por una parte, no están de acuerdo con los judíos por
haber creído en Cristo; por otra parte, no están de acuerdo con los cristianos por
estar aún encadenados a la Ley, a la circuncisión, al sábado y a otras cosas. Acerca
de Cristo, no sé decir si también ellos fueron arrastrados por la perversidad de los
antedichos Cerinto y Merinto y lo consideran un simple hombre, o si, como es la
verdad, afirman que nació de María por el Espíritu Santo. Esta secta de los
nazoreos está en Berea, cerca de la Celesiria213, en Decápolis, cerca de la región de
Pella, y en Basanítide, en la [aldea] llamada Cocaba, que en hebreo se llama Jojaba.
Allí tuvo su origen después de la rebelión de los habitantes de Jerusalén, puesto
que todos los discípulos se habían ido a vivir a Pella ya que Cristo les había dicho
que abandonaran Jerusalén y se retiraran porque iba a sufrir un asedio. Y por esta
razón se asentaron en Perea y, como dije, residieron allí. De allí comenzó la secta
de los nazoreos.

8. Pero al jactarse de la circuncisión ellos también se han equivocado, y


los tales aún ‚est{n bajo maldición‛214 al no ser capaces de cumplir la Ley. ¿Cómo
podr{n cumplir las cosas dichas en la Ley: ‚Tres veces al año te presentar{s delante
del Señor tu Dios, en la [fiesta] de los Ázimos, en la de los Tabernáculos y en
Pentecostés, en el lugar de Jerusalén‛?215 Pues han sido excluidos por ley216, y las
cosas [ordenadas] en la Ley no se pueden cumplir; debería ser evidente para
cualquiera con inteligencia que Cristo vino para ser cumplidor de la Ley – no para
abolir la Ley, sino para cumplirla – y quitar la maldición que había sido establecida
por la transgresión de la Ley. Después de que Moisés terminó de ordenar cada
mandamiento, llegó al final del libro y abarcó todo junto en una maldición,
diciendo: ‚Maldito todo aquel que no permaneciere en todas las palabras escritas
en este libro, para cumplirlas‛.217 Cristo vino para desatar lo que había sido atado
por las cadenas de la maldición,
Σὰ πάντα δέ εἰσιν Ἰουδαἶοι, καὶ οὐδὲν ἕτερον. Φρῶνται δὲ οὗτοι οὐ μόνον Νέᾳ
Διαθήκῃ, ἀλλὰ καὶ Παλαιᾶ, καθάπερ καὶ οἱ Ἰουδαἶοι. Οὐ γὰρ ἀπηγόρευται
παρ΄ αὐτοἶς νομοθεσία καὶ προφ῅ται καὶ γραφεἶα, τὰ παρὰ Ἰουδαίοις
καλούμενα Βιβλία, ὥσπερ παρὰ τοἶς προειρημένοις· οὐδέ τι ἕτερον οὗτοι
φρονοῦσιν, ἀλλὰ κατὰ τὸ κήρυγμα τοῦ νόμου, καὶ ὡς οἱ Ἰουδαἶοι πάντα καλῶς
ὁμολογοῦσι, χωρὶς τοῦ εἰς Φριστὸν δ῅θεν πεπιστευκέναι. Παρ΄ αὐτοἶς γὰρ καὶ
νεκρῶν ἀνάστασις ὁμολογεἶται, καὶ ἐκ Θεοῦ τὰ πάντα γεγεν῅σθαι. Ἕνα δὲ
Θεὸν καταγγέλουσι, καὶ τὸν τούτου παἶδα Ἰησοῦν Φριστόν. Ἑβραϊκὴν δὲ
διάλεκτον ἀκριβῶς εἰσιν ἠσκημένοι. Παρ΄ αὐτοἶς γὰρ π᾵ς ὁ νόμος, καὶ οἱ
προφ῅ται, καὶ τὰ Γραφεἶα λεγόμενα, φημὶ δὲ τὰ ΢τιχήρη, καὶ αἱ Βασιλεἶαι, καὶ
Παραλειπόμενα, καὶ Αἰσθ῅ρ, καὶ τἄλλα πάντα Ἑβραϊκῶς ἀναγινώσκεται,
ὥσπερ ἀμέλει καὶ παρὰ Ἰουδαίοις. Ἐν τούτῳ δὲ μόνον πρὸς Ἰουδαίους
διαφέρονται καὶ Φριστιανούς· Ἰουδαίοις μὲν μὴ συμφωνοῦντες, διὰ τὸ εἰς
Φριστὸν πεπιστευκέναι· Φριστιανοἶς δὲ μὴ ὁμογνωμοῦντες, διὰ τὸ ἔτι νόμῳ
πεπεδ῅σθαι, περιτομῆ τε καὶ ΢αββάτῳ καὶ τοἶς ἄλλοις. Περὶ Φριστοῦ δὲ οὐκ
οἷδα εἰπεἶν, εἰ καὶ αὐτοὶ, τῆ τῶν προειρημένων περὶ Κήρινθον καὶ Μήρινθον
μοχθηρίᾳ ἀχθέντες, ψιλὸν ἄνθρωπον νομίζουσιν· ἥ, καθὼς ἡ ἀλήθεια ἔχει, διὰ
Πνεύματος ἁγίου γεγενν῅σθαι ἐκ Μαρίας διαβεβαιοῦνται. Ἔστι δὲ αὕτη ἡ
αἵρεσις ἡ Ναζωραίων ἐν τῆ Βεροιαίων περὶ τὴν Κοίλην ΢υρίαν, καὶ ἐν τῆ
Δεκαπόλει περὶ τὰ τ῅ς Πέλλης μέρη, καὶ ἐν τῆ Βασανίτιδι τῆ λεγομήνῃ
Κωκάβῃ, Φωχάβῃ δὲ Ἑβραϊστὶ λεγομένῃ. Ἐκεἶθεν γὰρ ἡ ἀρχὴ γέγονε μετὰ τὴν
ἀπὸ τῶν Ἱεροσολύμων μετάστασιν, πάντων τῶν μαθητῶν τῶν ἐν Πέλλῃ
Ὠκηκότων, Φριστοῦ φήσαντος καταλεἶψαι τὰ Ἱεροσόλυμα, καὶ ἀναχωρ῅σαι,
ἐπειδὴ ἤμελλε πάσχειν πολιορκίαν. Καὶ ἐκ τ῅ς τοιαύτης ὑποθέσεως τὴν
Περαίαν οἰκήσαντες, ἐκεἶσε, ὡς ἔφην, διέτριβον. Ἐντεῦθεν ἡ κατὰ τοὺς
Ναζωραίους αἵρεσις ἔσχε τὴν ἀρχήν.
8. Πεπλάνηται δὲ καὶ οὗτοι, περιτομὴν αὐχοῦντες· καὶ ἔτι οἱ τοιοῦτοι ὑπὸ
κατάραν εἰσὶ, μὴ δυνάμενοι τὸν νόμον πληρῶσαι. Πῶς γὰρ δυνήσονται
πληροῦν τὰ ἐν τ῵ νόμῳ εἰρημένα, ὅτι «Σρὶς τοῦ ἔτους ὀφθήσῃ ἐνώπιον Κυρίου
τοῦ Θεοῦ σου, κατά τε τὰ Ἄζυμα καὶ ΢κηνοπηγίαν καὶ τὴν Πεντηκοστὴν, ἐν τ῵
τόπῳ Ἱεροσολύμων». Ἀποκλεισθέντος γὰρ τοῦ νόμου, καὶ τῶν ἐν τ῵ νόμῳ μὴ
δυναμένων πληροῦσθαι, παντὶ τ῵ νοῦν ἔχοντι σαφὲς ἅν εἴη, ὅτι Φριστὸς ἦλθε
πληρωτὴς τοῦ νόμου, οὐ τὸν νόμον καταλύσων, ἀλλὰ τὸν νόμον πληρώσων,
καὶ ἀφελεἶν τὴν κατάραν τὴν κατὰ τ῅ς παραβάσεως τοῦ νόμου ὁρισθεἶσαν.
Μετὰ γὰρ τὸ ἐντείλασθαι τὸν Μωῦσέα π᾵σαν ἐντολὴν, ἦλθεν ἐπὶ τὸ τέρμα τ῅ς
βίβλου, καὶ συνέκλεισε τὸ π᾵ν εἰς κατάραν, λέγων· «Ἐπικατάρατος π᾵ς ὃς οὐκ
ἐμμένει π᾵σι τοἶς λόγοις τοἶς γεγραμμένοις ἐν τ῵ βιβλίῳ τούτῳ, τοῦ ποι῅σαι
αὐτούς». Ἦλθεν οὖν λύων μὲν τὰ πεπεδημένα δεσμοἶς τοἶς τ῅ς κατάρας,
concediéndonos el cumplir los mandamientos más importantes en lugar de los
insignificantes que no se pueden cumplir, y no se oponen los unos a los otros para
el cumplimiento de la obra, como los primeros. Así, al avanzar a través de cada
secta, muchas veces nos hemos dedicado a explicar, en relación a la celebración del
sábado, de la circuncisión y de las demás cosas, cómo el Señor nos ha concedido
mandamientos más perfectos. Ciertamente, ¿cómo podrían ser justificadas tales
personas, ya que no obedecieron al Espíritu Santo quien, por medio de los
apóstoles, dijo a los que habían creído de entre los gentiles: ‚No imponemos otra
carga a excepción de las cosas necesarias: que se abstengan de la sangre, de [comer
animal+ estrangulado, de fornicación y de lo ofrecido a los ídolos‛?218 ¿Cómo no
habr{n de caer de la gracia de Dios cuando el santo apóstol Pablo dijo: ‚Si os
circuncidáis, Cristo no os aprovechará en nada; cualquiera de vosotros que os
jact{is en la Ley, de la gracia habéis caído‛?219

9. En honor a la brevedad, nuestra disertación sobre esta secta ya es


suficiente, pues tales personas son fáciles de refutar y de vencer, y más que
cristianos son judíos, y no otra cosa. Pero para los judíos estos son ciertamente
enemigos. Los judíos no sólo les tienen odio, sino que al levantarse al alba, a mitad
del día y cerca de la caída del sol – tres veces al día – cuando oran en sus
sinagogas, se ponen de pie y los maldicen diciendo: ‚Dios maldiga a los nazoreos‛.
Les guardan un rencor extraordinario porque, aunque son judíos, proclaman que
Jesús es el Cristo, lo que es contrario a los que aún son judíos, que no han aceptado
a Cristo. [Los nazoreos] tienen el Evangelio según Mateo completamente en
hebreo. Claramente, ellos aún lo conservan como fue escrito originalmente, en
letras hebreas, pero no sé si también han quitado las genealogías desde Abraham
hasta Cristo. Pero, habiendo dejado al descubierto esta secta – que es como una
avispa, pequeña pero causa dolor con su veneno – y habiéndola aplastado con las
palabras de la verdad, avanzaremos hacia las siguientes rogando, ¡oh queridos!, la
ayuda de Dios.

Contra los Ebionitas, décima [secta], la que también es la trigésima [de la


serie]

1. A continuación, y creyendo cosas semejantes a los nazoreos, sigue


Ebión, del cual proceden los ebionitas. Surgió en el mundo a su vez como una
monstruosidad de muchas formas y, como dije,
χαριζόμενος δὲ ἡμἶν ἀντὶ τῶν μικρῶν τῶν μὴ δυναμένων πληροῦσθαι τὰ
μείζονα, καὶ οὐ μαχόμενα θάτερον θατέρῳ πρὸς τὴν τοῦ ἔργου πλήρωσιν, ὡς
τὰ πρότερα. Οὕτως γὰρ κατὰ π᾵σαν αἱρεσιν φθάνοντες, ἐν τῆ περὶ
σαββατισμοῦ, καὶ περιτομ῅ς, καὶ τῶν ἄλλων πολλάκις ἐπειργασάμεθα, πῶς ὁ
Κύριος ἡμἶν τὰ ἐντελέστερα κεχάρισται. Πῶς οὖν οἱ τοιοῦτοι δυνήσονται
ἀπολογίαν ἔχειν, μὴ τ῵ Πνεύματι τ῵ ἁγίῳ ὑπακούσαντες, τ῵ διὰ τῶν
ἀποστόλων εἰρηκότι τοἶς ἐξ ἐθνῶν πεπιστευκόσι, μὴ βάρος ἐπιτίθεσται, πλὴν
τῶν ἐπάναγκες, ἀπέχεσθαι αἵματος καὶ πνικτοῦ καὶ πορνείας καὶ
εἰδωλοθύτου; Πῶς δὲ οὐκ ἐκπεσοῦνται τ῅ς τοῦ Θεοῦ χάριτος, λέγοντος Παύλου
τοῦ ἁγίου ἀποστόλου, ὅτι «Ἐὰν περιτέμνησθε, Φριστὸς ὑμ᾵ς οὐδὲν ὠφελήσει·
οἵ τινες ἐν νόμῳ καυχ᾵σθε, τ῅ς χάριτος ἐξεπέσατε»;
9. Ἀρκέσει οὖν καὶ ἐν ταύτῃ τῆ αἱρέσει ἡ διὰ τ῅ς συντομίας παρ΄
ἡμῶν διάλεξις. Εὐθυέλεγκτοι γὰρ οἱ τοιοῦτοι, καὶ εὐάλωτοι, καὶ Ἰουδαἶοι
μ᾵λλον, καὶ οὐδὲν ἕτερον. Πάνυ δὲ οὗτοι ἐχθροὶ τοἶς Ἰουδαίοις ὑπάρχουσιν. Οὐ
μόνον γὰρ οἱ τῶν Ἰουδαίων παἶδες πρὸς τούτους κέκτηνται μἶσος, ἀλλὰ
ἀνιστάμενοι ἔσωθεν, καὶ μέσης ἡμέρας, καὶ περὶ τὴν ἑσπέραν, τρὶς τ῅ς ἡμέρας,
ὅτε εὐχὰς ἐπιτελοῦσιν ἐν ταἶς αὐτῶν συναγωγαἶς, ἐπαρῶνται αὐτοἶς, καὶ
ἀναθεματίζουσι φάσκοντες, ὅτι «Ἐπικαταράσαι ὁ Θεὸς τοὺς Ναζωραίους». Καὶ
γὰρ τούτοις περισσότερον ἐνέχουσι, διὰ τὸ ἀπὸ Ἰουδαίων αὐτοὺς ὄντας, Ἰησοῦν
κηρύσσειν εἷναι Φριστὸν, ὅπερ ἐστὶν ἐναντίον πρὸς τοὺς ἔτι Ἰουδαίους, τοὺς
Φριστὸν μὴ δεξαμένους. Ἔχουσι δὲ τὸ κατὰ Ματθαἶον Εὐαγγέλιον
πληρέστατον Ἑβραϊστί. Παρ΄ αὐτοἶς γὰρ σαφῶς τοῦτο, καθὼς ἐξ ἀρχ῅ς ἐγράφη
Ἑβραϊκοἶς γράμμασιν, ἔτι σώζεται. Οὐκ οἷδα δὲ, εἰ καὶ τὰς γενεαλογίας τὰς
ἀπὸ τοῦ Ἀβραὰμ ἄχρι Φριστοῦ περιεἶλον. Ἀλλὰ καὶ ταύτην φωράσαντες, ὡς
βληχρὸν καὶ ὀδύνης ἐμποιητικὸν διὰ τοῦ ἰοῦ σφηκίον, καταθλάσαντές τε τοἶς
τ῅ς ἀληθείας λόγοις, ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς ἴωμεν, ὦ ἐπιπόθητοι, παρὰ Θεοῦ αἰτοῦντες
τὴν βοήθειαν.

Κατὰ Ἐβιωναίων, δεκάτη, ἡ καὶ τριακοστή

1. Ἐβίων, ἀφ΄ οὗπερ Ἐβιωναἶοι, καθεξ῅ς ἀκολουθῶν, καὶ τὰ ὅμοια


τούτοις φρονήσας, πολύμορφον τεράστιον, καὶ, ὡς εἰπεἶν,
representó en sí mismo la forma de la mítica serpiente Hidra de muchas cabezas.
Era de la escuela de ellos, pero predicó y enseñó cosas distintas. Es como si alguien
adquiriera diferentes piedras preciosas para adornarse, y un vestido de colores
variados, y se embelleciera a sí mismo notoriamente; así también él, obrando al
contrario, tomó de cada secta toda doctrina terrible, perniciosa, repugnante,
informe, absurda y llena de miseria, y se remoldeó a sí mismo basándose en todas
ellas. De los samaritanos tomó la desvergüenza, de los judíos el nombre, de los
osenos, nazoreos y nasareos la opinión, de los cerintianos la figura, de los
carpocracianos la perversidad, y de los cristianos pretende tener la denominación,
pero sin duda no la conducta, ni la opinión, ni el conocimiento, ni el acuerdo acerca
de la fe de los Evangelios y de los apóstoles. Pero al encontrarse, como dije, en el
medio de todas no ha llegado a ser nada, sino que en él se cumple lo que está
escrito: ‚Por poco llego al colmo de la desgracia en medio de la Asamblea y de la
congregación‛.220 Aunque es samaritano rechaza este nombre a causa de su
repugnancia; aunque se confiesa a sí mismo judío se opone a los judíos, si bien está
de acuerdo con ellos en parte, como lo presentaremos más tarde – implorando la
ayuda de Dios – en las exposiciones sobre Ebión y en la refutación de los ebionitas.

2. Este Ebión fue contemporáneo de los judíos, y al estar junto con ellos,
tuvo su origen de ellos. En primer lugar, decía que Cristo había sido engendrado a
partir de una relación sexual y de la simiente de un hombre, es decir, de José; como
ya lo hemos mencionado antes, estaba de acuerdo en todas las mismas cosas que
los otros [sectarios], pero se diferenciaba sólo en esto, en su observancia a la ley del
judaísmo con respecto a la celebración del sábado, la circuncisión y todas las
demás cosas, las mismas que se observan entre los judíos y los samaritanos. Pero
Ebión, de modo semejante a los samaritanos, va aún más allá que los judíos en el
cumplimiento [de la Ley]. Añadió [el precepto] sobre tener cuidado de ser tocado
por algún extranjero221; cada día – también si en algún momento un hombre ha
tenido relaciones con una mujer – al levantarse del lecho debe sumergirse en el
agua, cualquiera que pueda conseguir, ya sea el mar u otras aguas; pero incluso si
se cruza con algún [gentil] al salir de su inmersión en las aguas, vuelve corriendo
otra vez a sumergirse del mismo modo, ¡algunas veces hasta con las ropas puestas!
Entre ellos ahora está absolutamente prohibida la virginidad y el celibato, como
también entre las otras sectas semejantes a esta. En un tiempo honraban la
virginidad, supuestamente por causa de Jacobo el hermano del Señor, y escribían
sus tratados [dedicándolos] a los ancianos y a las vírgenes. Esto tuvo su origen
después de la conquista de Jerusalén, puesto que todos los que habían creído en
Cristo se habían ido a vivir a Perea en aquel tiempo, la mayoría en una ciudad de
Decápolis llamada Pella, registrada en el Evangelio, cerca de la región de Batanea y
Basanítide.
τ῅ς μυθευομένης πολυκεφάλου Ὕδρας ὀφιώδη μορφὴν ἐν ἑαυτ῵
ἀνατυπωσάμενος, πάλιν ἐπανέστη τ῵ βίῳ, ἐκ τ῅ς τούτων μὲν σχολ῅ς
ὑπάρχων, ἕτερα δὲ παρὰ τούτους κηρύττων καὶ ὑφηγούμενος. Ὡς γὰρ εἴ τις
συνάξειεν ἑαυτ῵ ἐκ διαφόρων λίθων τιμίων κόσμον, καὶ ποικίλης ἐσθ῅τος
ἔνδυμα, καὶ διαφανῶς ἑαυτὸν κοσμήσει· οὕτω καὶ οὗτος, τὸ ἀνάπαλιν π᾵ν
ὁτιοῦν δεινὸν καὶ ὀλετήριον καὶ βδελυκτὸν κήρυγμα, ἄμορφόν τε καὶ
ἀπίθανον, ἀζηλίας ἔμπλεων παρ΄ ἑκάστης αἱρέσεως λαβὼν, ἑαυτὸν
ἀνετύπωσεν εἰς ἀπάσας. ΢αμαρειτῶν μὲν γὰρ ἔχει τὸ βδελυρὸν, Ἰουδαίων δὲ
τὸ ὄνομα, Ὀσσαίων δὲ καὶ Ναζωρραίων καὶ Νασαραίων τὴν γνώμην,
Κηρινθιανῶν τὸ εἷδος, Καρποκρατιανῶν τὴν κακοτροπίαν, καὶ Φριστιανῶν
βούλεται ἔχειν τὴν προσηγορίαν. Οὐ γὰρ δήπουθεν τήν τε πρ᾵ξιν καὶ τὴν
γνώμην καὶ τὴν γνῶσιν, καὶ τὴν τῶν Εὐαγγελίων καὶ ἀποστόλων περὶ πίστεως
συγκατάθεσιν. Μέσος δὲ, ὡς εἰπεἶν, ἁπάντων τυγχάνων, οὐδὲν πέφυκεν, ἀλλὰ
ἐπ΄ αὐτ῵ πληροῦται τὸ γεγραμμένον· «Παρ΄ ὀλίγον ἐγενόμην ἐν παντὶ κακ῵,
μέσον Ἐκκλεσίας καὶ συναγωγ῅ς». ΢αμαρείτης μὲν οὖν ὢν διὰ τ῅ς βδελυρίας,
τοὔνομα ἀρνεἶται· Ἰουδαἶον δὲ ἑαυτὸν ὁμολογῶν, Ἰουδαίοις ἀντίκειται, καίτοι
συμφωνῶν αὐτοἶς ἐν μέρει, ὡς ὕστερον ἐν ταἶς περὶ τούτου ἀποδείξεσι, καὶ τοῦ
κατ΄ αὐτῶν ἐλέγχου παραστήσομεν, Θεοῦ ἐπιβοηθοῦντος.
2. Οὗτος γὰρ ὁ Ἐβίων σύγχρονος μὲν τούτων ὑπ῅ρχεν, ἀπ΄ αὐτῶν δὲ σὺν
αὐτοἶς ὁρμ᾵ται. Σὰ πρῶτα δὲ ἐκ παρατριβ῅ς καὶ σπέρματος ἀνδρὸς, τουτέστι
τοῦ Ἰωσὴφ, τὸν Φριστὸν γεγενν῅σθαι ἔλεγεν, ὡς καὶ ἤδη ἡμἶν προείρηται, ὅτι
τὰ ἴσα τοἶς ἄλλοις ἐν ἅπασι φρονῶν, ἐν τούτῳ μόνῳ διεφέρετο, ἐν τ῵ τ῵ νόμῳ
τοῦ Ἰουδαϊσμοῦ προσανέχειν κατὰ σαββατισμὸν, καὶ κατὰ τὴν περιτομὴν, καὶ
κατὰ τὰ ἄλλα πάντα, ὅσαπερ παρὰ Ἰουδαίοις καὶ ΢αμαρείταις ἐπιτελεἶται. Ἔτι
δὲ πλείω οὗτος παρὰ τοὺς Ἰουδαίους ὁμοίως τοἶς ΢αμαρείταις διαπράττεται.
Προσέθετο γὰρ τὸ παρατηρεἶσθαι ἅπτεσθαί τινων τῶν ἀλλοεθνῶν· καθ΄
ἑκάστην δὲ ἡμέραν, εἴ ποτε γυναικὶ συναφθείη, καὶ ἀπ΄ αὐτ῅ς ἀναστῆ,
βαπτίζεσθαι ἐν τοἶς ὕδασιν, εἴπου δὲ ἅν εὐποροίη ἥ θαλάσσης ἥ ἄλλων
ὑδάτων. Ἀλλὰ καὶ εἰ συναντήσειέ τινι ἀνιὼν ἀπὸ τ῅ς τῶν ὑδάτων καταδύσεως
καὶ βαπτισμοῦ, ὡσαύτως πάλιν ἀνατρέχει βαπτίζεσθαι, πολλάκις καὶ σὺν τοἶς
ἱματίοις. Σὰ νῦν δὲ ἀπηγόρευται παντάπασι παρ΄ αὐτοἶς παρθενία τε καὶ
ἐγκράτεια, ὡς καὶ παρὰ ταἶς ἄλλαις ὁμοίαις ταύτῃ αἱρέσεσι. Ποτὲ γὰρ
παρθενίαν ἐσεμνύνοντο, δ῅θεν διὰ τὸν Ἰάκωβον τὸν ἀδελφὸν τοὺ Κυρίου, καὶ
τὰ αὐτῶν συγγράμματα πρεσβυτέροις καὶ παρθένοις γράφουσι. Γέγονε δὲ ἡ
ἀρχὴ τούτου μετὰ τὴν τῶν Ἱεροσολύμων ἅλωσιν. Ἐπειδὴ γὰρ πάντες οἱ εἰς
Φριστὸν πεπιστευκότες τὴν Περαίαν κατ΄ ἐκεἶνο καιροῦ κατῴκησαν τὸ πλέον
ἐν Πέλλῃ τινὶ πόλει καλουμένῃ τ῅ς Δεκαπόλεως τ῅ς ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ
γεγραμμένης, πλησίον τ῅ς Βαταναίας καὶ Βασανίτιδος χώρας,
Al haber ellos emigrado allí en aquel entonces y haber fijado su residencia en aquel
lugar, de esto surgió una ocasión para Ebión. En un primer tiempo vivió en
Cocaba, una aldea en la zona de Qarnaim-Arnem, también llamada Astarot, en la
región de Basanítide, como ha llegado a nuestro conocimiento. En este lugar tuvo
comienzo su mala enseñanza, en el cual supuestamente se han manifestado antes
también los nazarenos.222 Pues al unirse Ebión con los nazoreos, y estos con él, cada
uno comunicó al otro su propia depravación. Se diferencian el uno del otro en algo,
pero se modelaron el uno al otro en la malevolencia. Pero ya he hablado en extenso
de la ubicación de Cocaba y de Arabia, no sólo en otros tratados sino también en
relación a las otras sectas.

En primer lugar Ebión determinó, como dije, que Cristo procede de la simiente de
un hombre, esto es, de José; pero de un tiempo a esta parte, como sus seguidores
llevaron su propio razonamiento a una posición incoherente e imposible, otros de
entre ellos exponen acerca de Cristo de una manera distinta. Pero pienso que quizá
fue desde que se unió a ellos Elxai el falso profeta – el que [mencioné] en los
[capítulos dedicados] a los llamados [s]ampseanos, osenos y elkasaítas – que
cuentan una fantasía acerca de Cristo y del Espíritu Santo, como aquel. Algunos de
ellos también dicen que Adán es el Cristo, el primer hombre que fue moldeado e
insuflado por el soplo de Dios; otros entre ellos dicen que vino del cielo, pero que
es un espíritu que fue creado antes que todas las cosas, que está por sobre los
ángeles, señoreándolos a todos, y es llamado Cristo, el que ha de heredar aquel
mundo. Pero él viene aquí cuando quiere, como vino en Adán, y se apareció a los
patriarcas revestido con su cuerpo. El mismo que vino a Abraham, a Isaac y a Jacob
vino en los últimos días, se revistió del mismo cuerpo de Adán, se mostró como un
hombre, fue crucificado, resucitó y ascendió al cielo. Pero, por el contrario, cuando
quieren dicen: ‚No, sino que el Espíritu, el cual es el Cristo, vino a él y se revistió
del hombre llamado Jesús‛. Hay mucho aturdimiento entre ellos porque suponen
sobre él unas veces una cosa y otras veces otra. Los ebionitas también aceptan el
Evangelio según Mateo; como los cerintianos, ellos también usan este sólo. Lo
llaman el *Evangelio+ ‚según los Hebreos‛, de modo que es decir la verdad que
solamente Mateo realizó la exposición y la predicación del Evangelio en hebreo y
con caracteres hebreos en el Nuevo Testamento. Pero probablemente algunos a su
vez ya dijeron que también el [Evangelio] según Juan, traducido del idioma griego
al hebreo, se encuentra en los repositorios de textos sagrados de los judíos – me
refiero a los que están en Tiberias – y están guardados en secreto, como ciertos
judíos que han creído [en Cristo] nos indicaron detalladamente. Pero no sólo esto,
sino que hay un rumor de que también el libro de los Hechos de los apóstoles,
traducido igualmente de la lengua griega a la hebrea, está depositado allí en los
repositorios, de modo que los judíos que lo leyeron – los que nos contaron esto –
τὸ τηνικαῦτα ἐκεἶ μεταναστάντων, καὶ ἐκεἶσε διατριβόντων αὐτῶν, γέγονεν ἐκ
τούτου πρόφασις τ῵ Ἐβίωνι. Καὶ ἄρχεται μὲν τὴν κατοίκησιν ἔχειν ἐν Κωκάβῃ
τινὶ κώμῃ ἐπὶ μέρη τ῅ς ΚαρναἺμ, Ἀρνὲμ, καὶ Ἀσταρὼθ, ἐν τῆ Βασανίτιδι χώρᾳ,
ὡς ἡ ἐλθοῦσα εἰς ἡμ᾵ς γνῶσις περιέχει. Ἔνθεν ἄρχεται τ῅ς κακ῅ς αὐτοῦ
διδασκαλίας, ὅθεν δ῅θεν καὶ οἱ Ναζαρηνοὶ οἱ ἄνομοι προδεδήλωνται.
΢υναφθεὶς γὰρ οὗτος ἐκείνοις, καὶ ἐκεἶνοι τούτῳ, ἑκάτερος ἀπὸ τ῅ς ἑαυτοῦ
μοχθηρίας τ῵ ἑτέρῳ μετέδωκε. Καὶ διαφέρονται μὲν ἕτερος πρὸς τὸν ἕτερον
κατά τι, ἐν δὲ τῆ κακονοίᾳ ἀλλήλους ἀπεμάξαντο. Ἤδη δή μοι καὶ ἐν ἄλλοις
λόγοις, καὶ κατὰ τὰς ἄλλας αἱρέσεις περὶ τ῅ς τοποθεσίας Κωκάβων, καὶ τ῅ς
Ἀραβίας διὰ πλάτους εἴρηται.
1. 3. Καὶ τὸ μὲν πρῶτον ὁ Ἐβίων, ὡς ἔφην, Φριστὸν ἐκ σπέρματος
ἀνδρὸς, τουτέστι τοῦ Ἰωσὴφ, ὡρίζετο· ἐκ χρόνου δέ τινος καὶ δεῦρο οἱ αὐτοῦ, ὡς
εἰς ἀσύστατον καὶ ἀμήχανον τρέψαντες τὸν ἴδιον νοῦν ἄλλοι ἄλλως παρ΄
αὐτοἶς Φριστοῦ διηγοῦνται. Σάχα δὲ οἷμαι ἀπὸ τοῦ συναφθ῅ναι αὐτοἶς
Ἠλξαἶον τὸν ψευδοπροφήτην, τὸν παρὰ τοἶς *΢+Ἀμψηνοἶς καὶ Ὀσσηνοἶς καὶ
Ἐλκεσσαίοις καλουμένοις, ὡς ἐκεἶνος φαντασίαν τινὰ περὶ Φριστοῦ διηγεἶται,
καὶ περὶ Πνεύματος ἁγίου. Σινὲς γὰρ ἐξ αὐτῶν καὶ Ἀδὰμ τὸν Φριστὸν εἷναι
λέγουσιν, τὸν πρῶτον πλασθέντα τε καὶ ἐμφυσηθέντα ἀπὸ τ῅ς τοῦ Θεοῦ
ἐπιπνοίας. Ἄλλοι δὲ ἐν αὐτοἶς λέγουσιν ἄνωθεν μὲν ὄντα, πρὸ πάντων δὲ
κτισθέντα πνεῦμα ὄντα, καὶ ὑπὲρ ἀγγέλους ὄντα, πάντων τε κυριεύοντα, καὶ
Φριστὸν λέγεσθαι, τὸν ἐκεἶσε δὲ αἰῶνα κεκληρῶσθαι. Ἔρχεσθαι δὲ ἐνταῦθα
ὅτε βούλεται, ὡς καὶ ἐν τ῵ Ἀδὰμ ἦλθε, καὶ τοἶς πατριάρχαις ἐφαίνετο
ἐνδυόμενος τὸ σῶμα· πρὸς Ἀβραάμ τε ἐλθὼν καὶ Ἰσαὰκ καὶ Ἰακὼβ, ὁ αὐτὸς ἐπ΄
ἐσχάτων τῶν ἡμερῶν ἦλθε, καὶ αὐτὸ τὸ σῶμα τοῦ Ἀδὰμ ἐνεδύσατο, καὶ ὤφθη
ἄνθρωπος, καὶ ἐσταυρώθη, καὶ ἀνέστη, καὶ ἀν῅λθεν. Πάλιν δὲ ὅτε βούλονται
λέγουσιν, Οὐχὶ, ἀλλὰ εἰς αὐτὸν ἦλθε τὸ Πνεῦμα, ὅπερ ἐστὶν ὁ Φριστὸς, καὶ
ἐνεδύσατο αὐτὸν τὸν Ἰησοῦν καλούμενον. Καὶ πολλὴ παρ΄ αὐτοἶς σκότωσις,
ἄλλοθι ἄλλως καὶ ἄλλως αὐτὸν ὑποτιθεμένοις. Καὶ δέχονται μὲν καὶ αὐτοὶ τὸ
κατὰ Ματθαἶον Εὐαγγέλιον· τούτῳ γὰρ καὶ αὐτοὶ, ὡς καὶ οἱ κατὰ Κήρινθον
χρῶνται μόνῳ· καλοῦσι δὲ αὐτὸ κατὰ Ἑβραίους, ὡς τὰ ἀληθ῅ ἐστιν εἰπεἶν, ὅτι
Ματθαἶος μόνος Ἑβραϊστὶ καὶ Ἑβραϊκοἶς γράμμασιν ἐν τῆ Καινῆ Διατήκῃ
ἐποιήσατο τὴν τοῦ Εὐαγγελίου ἔκθεσίν τε καὶ κήρυγμα. Ἤδη δέ που καί τινες
πάλιν ἔφασαν, καὶ ἀπὸ τ῅ς Ἑλληνικ῅ς διαλέκτου καὶ τὸ κατὰ Ἰωάννην
μεταληφθὲν ἙβραἹδα ἐμφέρεσθαι ἐν τοἶς τῶν Ἰουδαίων γαζοφυλακίοις, φημὶ
δὲ τοἶς ἐν Σιβεριάδι, καὶ ἐναποκεἶσθαι ἐν ἀποκρύφοις, ὥς τινες τῶν ἀπὸ
Ἰουδαίων πεπιστευκότων ὑφηγήσαντο ἡμἶν κατὰ λεπτότητα. Οὐ μὴν ἀλλὰ καὶ
τῶν Πράξεων τῶν ἀποστόλων τὴν βίβλον ὡσαύτως ἀπὸ Ἑλλάδος γλώσσης εἰς
ἙβραἹδα μεταβληθεἶσαν λόγος ἔχει, καὶ ἐκεἶσε κεἶσθαι ἐν τοἶς γαζοφυλακίοις,
ὡς καὶ ἀπὸ τούτου τοὺς ἀναγνόντας Ἰουδαίους τοὺς ἡμἶν ὑφηγησαμένους
creyeron en Cristo
4. Uno de ellos fue Josefo, no aquel antiguo, el escritor e historiador,
sino Josefo de Tiberias, quien nació en tiempos del antiguo emperador
Constantino, de bendita memoria. Este Josefo obtuvo del mismo emperador la
dignidad de conde, y recibió autoridad para construir una iglesia para Cristo en la
misma Tiberias, y en Diocesarea, en Capernaúm y en otros lugares. También sufrió
mucho por parte de los mismos judíos antes de ser presentado al emperador. Este
Josefo era contado entre los dignatarios [del Sanedrín].223 Después del líder de la
comunidad judía est{n aquellos que son llamados ‚comisionados‛224; asisten al
líder, y frecuentemente se quedan con él día y noche sin interrupción para
aconsejarle y referirle las cuestiones atinentes a la ley. Por aquel tiempo el jefe [del
Sanedrín] se llamaba Elel (creo que así es como Josefo pronunciaba su nombre, si
no me equivoco a causa del tiempo). Era de la estirpe de Gamaliel, que había sido
uno de sus patriarcas. Es de suponerse – como también otros así lo han supuesto –
que este es familiar de aquel primer Gamaliel, el de la época del Salvador, que dio
el consejo divino de abstenerse de complotar contra los apóstoles. Cuando estaba
por morir Elel llamó al obispo, que por aquel tiempo estaba en la vecindad de
Tiberias, y obtuvo de él el santo bautismo antes de la muerte mediante una excusa
de carácter médico. Pues él fue enviado por el antedicho Josefo como si fuera un
médico y, haciendo salir fuera a todos, rogó al obispo diciendo: ‚¡Dame el sello en
Cristo!‛. El obispo, llamando a los servidores, ordenó que el agua fuera preparada,
como si estuviera a punto de aplicarle al jefe, que estaba gravemente enfermo, una
medicina por medio del agua a causa de su enfermedad. Los sirvientes hicieron lo
que se les ordenó, pues no sabían. Usando como excusa el pudor, hizo salir fuera a
todos y el jefe fue honrado con el bautismo y los santos misterios.
5. Josefo me lo contó – escuché todo esto de su boca y no de alguien más
– en su ancianidad, cuando tenía alrededor de setenta años, o incluso más. Yo
estaba albergado en su casa en Escitópolis; cuando se trasladó de Tiberias, compró
allí en Escitópolis unas espléndidas propiedades. En su casa estaba establecido el
bienaventurado Eusebio, obispo de la ciudad italiana de Bringella 225, exiliado por
Constancio a acusa de su fe ortodoxa. Yo y los otros hermanos fuimos hasta allí
para visitarlo y nos hospedamos junto con él. Al encontrarnos con Josefo en su
casa, cuando le preguntamos acerca de él y nos enterarnos que fue uno de los
hombres notables entre los judíos, le interrogamos acerca de su situación y por qué
se había convertido al cristianismo. Todo esto lo escuchamos claramente [de él], y
no por comentario de algún otro.
εἰς Φριστὸν πεπιστευκέναι.
4. Ἦν δέ τις αὐτῶν Ἰώσηπος, οὐκ ὁ συγγραφεὺς, καὶ ἱστοριογράφος,
καὶ παλαιὸς ἐκεἶνος, ἀλλ΄ ὁ ἀπὸ Σιβεριάδος, ὁ ἐν χρόνοις τοῦ μακαρίτου
Κωνσταντίνου τοῦ βασιλεύσαντος, τοῦ γέροντος· ὃς καὶ παρ΄ αὐτοῦ τοῦ
βασιλέως ἀξιώματος κομήτων ἔτυχε, καὶ ἐξουσίαν εἴληφεν ἐν τῆ αὐτῆ
Σιβεριάδι Ἐκκλησίαν Φριστ῵ ἱδρῦσαι, καὶ ἐν Διοκαισαρείᾳ, καὶ ἐν Καπερναοὺμ,
καὶ ταἶς ἄλλαις· ὃς καὶ πολλὰ πέπονθεν ὑπ΄ αὐτῶν τῶν Ἰουδαίων, πρὶν ἥ τ῵
Βασιλεἶ ἐμφανισθ῅ναι. Οὗτος γὰρ ὁ Ἰώσηπος τῶν παρ΄ αὐτοἶς ἀξιωματικῶν
ἀνδρῶν ἐναρίθμιος ἦν. Εἰσὶ δὲ οὗτοι μετὰ τὸν πατριάρχην ἀπόστολοι
καλούμενοι· προσεδρεύουσι δὲ τ῵ πατριάρχῃ, καὶ σὺν αὐτ῵ πολλάκις καὶ ἐν
νυκτὶ καὶ ἐν ἡμέρᾳ συνεχῶς διάγουσι, διὰ τὸ συμβουλεύειν καὶ ἀναφέρειν
αὐτ῵ τὰ κατὰ τὸν νόμον. Ὁ δὲ πατριάρχης κατ΄ ἐκεἶνο καιροῦ Ἐλλὴλ τοὔνομα
ἦν (νομίζω γὰρ, ὅτι οὕτως τὸ ὄνομα αὐτοῦ Ἰώσηπος ἔλεγεν, εἰ μὴ ἀπὸ τοῦ
χρόνου σφάλλομαι). Ἐκ γένους δὲ Γαμαλιὴλ ἐτύγχανε, τοῦ παρ΄ αὐτοἶς
γενομένου πατριάρχου. Ἔστι δὲ διανοηθ῅ναι ὡς καὶ ἄλλοι οὕτως ὑπέθεντο,
τοῦτον εἷναι γένος ἐκείνου τοῦ πρώτου Γαμαλιὴλ, τοῦ ἐπὶ τοῦ ΢ωτ῅ρος τοῦ
κατὰ Θεὸν συμβουλεύσαντος ἀποσχέσθαι τ῅ς κατα τῶν ἀποστόλων
ἐπιβουλ῅ς. Σελευτῶν δὲ ὁ Ἐλλὴλ ἠξίωσε τὸν κατ΄ ἐκεἶνο καιροῦ ἐπίσκοπον
πλησιόχωρον τ῅ς Σιβερίων ὄντα, καὶ ἐκομίσατο παρ΄ αὐτοῦ τὸ ἅγιον λουτρὸν
ἐπὶ τῆ ἐξόδῳ διὰ προφάσεως τ῅ς ἰατρικ῅ς ὑποθέσεως. Μεταστειλάμενος γὰρ
αὐτὸν διὰ τοῦ προειρημένου Ἰωσήπου, ὡς ἰατρὸν ὄντα, καὶ ποιήσας πάντας
ἔξω γενέσθαι, παρεκάλεσε τὸν ἐπίσκοπον, λέγων· «Δώρησαί μοι τὴν ἐν Φριστ῵
σφραγἶδα». Ὁ δὲ, μετακαλεσάμενος τοὺς ἐξυπηρετουμένους, προσέταξεν ὕδωρ
ἑτοιμασθ῅ναι, ὡς τ῅ς νόσου ἕνεκα βοήθημά τι προσφέρειν μέλλων δι΄ ὑδάτων
νοσοῦντι βαρέως τ῵ πατριάρχῃ. Οἱ δὲ ἐποίησαν τὰ ἐπιτεταγμένα. Οὐ γὰρ
ἐγνώκεισαν. Αἰδοῦς δὲ χάριν προφασισάμενος, τοὺς πάντας ἔξω ποιήσας ὁ
πατριάρχης τοῦ λουτροῦ καταξιοῦται καὶ μυστηρίων ἁγίων.
5. Ὁ δὲ Ἰώσηπος ἐμοὶ αὐτ῵ διηλέχθη. Ἐκ στόματος γὰρ αὐτοῦ
ἀκήκοα πάντα ταῦτα, καὶ οὐκ ἀπὸ ἄλλου τινὸς, ἐν τῆ γηραλέᾳ αὐτοῦ ἡλικίᾳ,
ὡς περί που ἐτῶν ἑβδομήκοντα γεγονότος αὐτοῦ, ἥ καὶ πλειόνων. Παρ΄ αὐτ῵
γὰρ κατήχθην ἐν ΢κυθοπόλει· μεταστὰς γὰρ τ῅ς Σιβεριάδος, κτίσεις ἐκεἶ ἐν
΢κυθοπόλει διαφανεἶς ἐκτήσατο. Ἐν γὰρ τῆ οἰκίᾳ αὐτοῦ μακαρίτης Εὐσέβιος ὁ
τ῅ς Ἰταλίας ἐπίσκοπος Βριγγέλλας πόλεως, ἐξορισθεὶς ὑπὸ Κωνσταντίου, διὰ
τὴν πίστιν τ῅ς ὀρθοδοξίας ἐξενίζετο. Καὶ ἐπὶ τὴν ἐπίσκεψιν τούτου ἐγώ τε καὶ
οἱ ἄλλοι ἀδελφοὶ ἐκεἶσε γενόμενοι, καὶ αὐτοὶ παρ΄ αὐτ῵ κατήχθημεν.
΢υντυχόντες δὲ τ῵ Ἰωσήπῳ ἐπὶ τ῅ς αὐτοῦ οἰκίας, καὶ τὰ κατ΄ αὐτὸν ἐρωτῶντες,
καὶ γνόντες, ὅτι τῶν ἐμφανῶν ὑπ῅ρχε παρὰ Ἰουδαίοις, ἀνετάζοντες καὶ τὴν
κατ΄ αὐτὸν ὑπόθεσιν, καὶ πῶς τὸν εἰς Φριστιανισμὸν μετ῅λθεν, ἀκηκόαμεν
ταῦτα πάντα σαφῶς, καὶ οὐκ ἀπὸ ἐνηχήσεως ἑτέρου τινός.
Por lo cual, ya que creemos que por causa de los textos traducidos al hebreo en los
repositorios de libros las cosas que hizo este hombre son dignas de ser recordadas
para edificación de los fieles, vamos a exponer – y no de manera superficial – todo
el asunto del antes mencionado Josefo. Este hombre no sólo era cristiano, llegando
a ser considerado digno de confianza, sino que también condenaba
vehementemente a los arrianos. En aquella ciudad – me refiero a Escitópolis – sólo
él era ortodoxo, todos los demás eran arrianos. Y si no fuera porque era conde y la
función condal lo eximía de la persecución de los arrianos, no habría podido
siquiera residir en la ciudad, más aún en tiempos de Patrófilo, el obispo arriano,
quien estaba muy fortalecido por su riqueza y su rigor, y por su conocimiento y
familiaridad con el emperador Constancio. Pero en la ciudad también había otro
judío, uno más joven, que creía rectamente, el cual no se atrevía a visitarnos
abiertamente, sino en secreto. Josefo me contó algo probable y divertido, pero
pienso que incluso en esto dijo la verdad. Pues afirmó que, cuando falleció su
esposa, temió entonces que de algún modo los arrianos lo apresaran y lo ordenaran
clérigo. Muchas veces lo habían lisonjeado para convencerlo de unirse a la herejía,
prometiéndole mayores cargos y, si fuera necesario, honrarlo con el episcopado. Él
dijo que por esta causa se casó con otra mujer, ¡para escapar de sus ordenaciones!

6. Pero vuelvo al relato del asunto del jefe de la comunidad judía y haré
manifiesta en detalle, para los que deseen leerla, la historia del mismo Josefo a
través de las palabras que aquel me dijo. Y a continuación lo expongo como Josefo
lo contó: ‚Cuando el jefe estaba siendo bautizado‛ – dice – ‚al inclinarme para
mirar dentro a través de los resquicios de las puertas, observé lo que el obispo
había hecho al jefe, lo comprendí, y me lo reservé para mí. El jefe tenía una
grandísima cantidad de oro a mano, la extendió y se lo entregó al obispo, diciendo:
Ofréndalo por mí. Pues está escrito que lo que es atado y desatado sobre la tierra
por los sacerdotes de Dios será desatado y atado en el cielo. 226 Cuando estas cosas
fueron hechas‛ – dice – ‚y abrieron las puertas, los que visitaban al jefe le
preguntaron cómo estaba después de la medicina, y él reconoció que estaba
perfectamente bien (pues sabía de lo que hablaba)‛. Luego de dos o tres días,
habiéndolo visitado el obispo muchas veces con la excusa de ser un médico, el jefe
murió con total serenidad, ya que había confiado el cuidado de su propio hijo –
que era un joven – a Josefo y a otro hombre muy virtuoso. Todo esto se efectuó
entre estos dos debido a que el [hijo del] jefe, al ser un niño, tenía una conducta
infantil, y fue puesto en sus manos para que lo criaran. En ese tiempo el
pensamiento de Josefo se turbó muchas veces a causa de los ritos sacramentales
realizados en el tema del bautismo, y reflexionaba qué debía hacer; en aquel lugar
había una casa que estaba sellada, un gazofilacio 227 (‚gaza‛ es ‚tesoro‛, traducido
del hebreo).
Ὅθεν καὶ ἀξιομνημόνευτα εἰς οἰκοδομὴν πιστῶν νομίσαντες τὰ κατὰ τὸν
ἄνδρα πραγματευθέντα, διὰ τὴν αἰτίαν τῶν ἐν τοἶς γαζοφυλακίοις εἰς ἙβραἹδα
μετατεθέντων, οὐ παρέργως τὴν π᾵σαν αἰτίαν τοῦ πορειρημένου Ἰωσήπου
παρεθέμεθα. Ἦν γὰρ ὁ ἀνὴρ οὐ μόνον Φριστιανὸς, πιστὸς καταξιωθεὶς
γενέσθαι, ἀλλὰ καὶ Ἀρειανοὺς σφόδρα στηλιτεύων. Ἐν γὰρ τῆ πόλει ἐκείνῃ,
΢κυθοπόλει φημὶ, μόνον οὗτος ὀρθόδοξος ὑπ῅ρχε, πάντες δὲ Ἀρειανοί. Καὶ εἰ
μὴ ὅτι κόμης ἦν, καὶ τὸ τοῦ κόμητος ἀξίωμα ἐκώλυεν ἀπ΄ αὐτοῦ τὸν τῶν
Ἀρειανῶν διωγμὸν, οὐκ ἅν ὑπέστη κἅν ἐν τῆ πόλει διατρίβειν ὁ ἀνὴρ, μάλιστα
ἐπὶ Πατροφίλου τοῦ Ἀρειανοῦ ἐπισκόπου, τοῦ πολλὰ ἰσχύσαντος πλούτῳ τε
καὶ αὐστηρίᾳ, καὶ τῆ πρὸς τὸν βασιλὲα Κωνστάντιον γνώσει τε καὶ παρρησίᾳ.
Ἦν δὲ καὶ ἄλλος τις νεώτερος ἐν τῆ πόλει ἀπὸ Ἑβραίων ὀρθῶς πιστεύων, ὃς
οὐκ ἐτόλμα κατὰ τὸ φανερὸν, ἀλλὰ καὶ κρυφαίως ἡμ᾵ς ἐπεσκέπτετο. Πιθανὸν
δέ τι ὁ Ἰώσηπος καὶ γελοιῶδες ὑφηγεἶτο· οἷμαι δὲ ταῦτα, ὅτι καὶ ἠλήθευεν.
Ἔφασκε γὰρ, ὅτι, τελευτησάσης τ῅ς αὐτοῦ συμβίου, δεδιὼς μή πη ἄρα
ἁρπάζωσιν αὐτὸν οἱ Ἀρειανοὶ, καὶ καταστήσωσι κληρικόν. Πολλάκις γὰρ
κολακεύσαντες αὐτὸν πεισθ῅ναι τῆ αἱρέσει, ὑπισχνοῦντο μείζονας προκοπὰς,
εἰ δέον καὶ ἐπισκοπ῅ς αὐτὸν καταξιοῦν. Ὁ δὲ ἔφασκε τούτου χάριν συν῅φθαι
καὶ ἑτέρᾳ γυναικὶ, ὅπως διαδράσοι τὰς αὐτῶν χειροτονίας.
6. Ἀλλὰ ἐπάνειμι τὴν ὑφήγησιν τ῅ς κατὰ τὸν πατριάρχην ὑποθέσεως,
καὶ αὐτοῦ τοῦ Ἰωσήπου εἰς τοὐμφανὲς κατὰ λεπτότητα τοἶς βουλομένοις
ἐντυγχάνειν διὰ τῶν ὑπ΄ ἐκείνου λόγων ἐμοὶ εἰρημένων ποιησόμενος. Καὶ ἤδη
μὲν ὡς ἐκεἶνος ὑφηγεἶτο, τοῦ πατριάρχου λουτροῦ καταξιουμένου, διὰ τῶν ἐν
ταἶς θύραις ἁρμογῶν εἴσω παρακύπτων, φησὶ, κατενόουν τὰ ὑπὸ τοὺ
ἐπισκόπου τ῵ πατριάρχῃ γινόμενα, εἰς νοῦν τε ἔλαβον, καὶ παρ΄ ἐμαυτ῵
ἐταμιευόμην. Καὶ χρυσίου ὁλκήν τινα ἱκανωτάτην ἔχων παρὰ χεἶρα ὁ αὐτὸς
πατριάρχης, ἐκτείνας τὴν χεἶρα ἐπέδωκε τ῵ ἐπισκόπῳ, φάσκων, ὅτι Πρόσφερε
ὑπὲρ ἐμοῦ. Γέγραπται γὰρ, διὰ τῶν ἱερέων τοῦ Θεοῦ δεσμεύεσθαι καὶ λύεσθαι
ἐπὶ τ῅ς γ῅ς, καὶ ἔσται ταῦτα λελυμένα καὶ δεδεμένα ἐν τ῵ οὐραν῵. Ὡς οὖν
ταῦτα ἐπράχθη, φησὶ, καὶ ἠνοίγησαν αἱ θύραι, ἠρωτ᾵το ὑπὸ τῶν
ἐπισκεπτομένων ὁ πατριάρχης, πῶς ἔχοι διὰ τοῦ βοηθήματος· καὶ ὡμολόγει
καλλίστως ἔχειν. Καὶ γὰρ ᾔδει ὃ ἔλεγεν. Ἔπειτα δὲ ἡμέρας δύο ἥ τρεἶς τὸν
ἀριθμὸν, πολλάκις τοῦ ἐπισκόπου ἐπισκεπτομένου αὐτὸν ἐν ἰατροῦ προφάσει,
ἐκοιμήθη ὁ πατριάρχης μετὰ καλ῅ς ἀποθέσεως, παραδοὺς τὸν ἴδιον υἱὸν
κομιδ῅ νέον ὄντα Ἰωσήπῳ τε καὶ ἄλλῳ τινὶ ἐπιεικεστάτῳ. Σὰ πάντα τοίνυν
ἐπράττετο διὰ τῶν δύο τούτων, διὰ τὸ ἔτι τὸν πατριάρχην παἶδα ὄντα
νηπιάζειν, καὶ ἐν χερσὶν αὐτῶν ἀνατρέφεσθαι. Ἐν τούτῳ τ῵ καιρ῵ τ῅ς
διανοίας τοῦ Ἰωσήπου ἐνοχλουμένης πολλάκις διὰ τῶν γενομένων μυστικῶν,
ἐν τῆ κατὰ τὸ λουτρὸν ὑποθέσει ἐσκέπτετο τί ἅν πράξειε· καὶ ἦν ἐκεἶσε
γαζοφυλακίου τις οἷκος ἐσφραγισμένος. (Γάζα δὲ ἑρμηνεύεται κατὰ τὴν
ἙβραἹδα «θησαυρός»).
Debido al sello, muchos imaginaban muchas cosas acerca de este gazofilacio, pero
Josefo se atrevió y lo abrió furtivamente; no encontró riquezas, a excepción de unos
libros que valían más que las riquezas. Examinando entre ellos encontró, como ya
dije, el Evangelio según Juan, traducido del idioma griego al hebreo, y los Hechos
de los apóstoles; y no sólo estos, sino también el [Evangelio] según Mateo, que de
por sí está en hebreo. Al leerlos, de nuevo su pensamiento fue atormentado,
incomodándolo en cierta manera acerca de la fe de Cristo; pero ahora estaba
aguijoneado por dos motivos: por la lectura de los libros, y por el bautismo del jefe.
Sin embargo, tal como sucede a veces, se le endureció el corazón.

7. Mientras Josefo se consumía en estos pensamientos, el niño que fue


encargado por Elel para que lo criaran para la jefatura maduró (pues nadie entre
los judíos usurpa las magistraturas, sino que el hijo sucede al padre). Cuando el
joven (me parece que este se llamaba Judá, pero no puedo saberlo con certeza a
causa del tiempo [transcurrido]) llegó a la plenitud del crecimiento, se juntaron con
él unos jóvenes de su misma edad, haraganes y habituados a los vicios. Estos
compañeros juveniles lo arrastraron a muchas prácticas malvadas, a la corrupción
de mujeres, a relaciones sexuales impías, esforzándose en ayudarlo en su
libertinaje con brujerías y ciertos [amuletos] mágicos, haciendo unas pociones de
amor para obligar a mujeres libres a quedar sometidas a su seducción por medio
de conjuros. Josefo y el anciano que estaba con él, quienes tenían el deber de tutelar
al muchacho, soportaban esto con pesar y muchas veces no sólo le reprochaban
sino que le aconsejaban con buenas razones. Pero el muchacho más bien se dejó
persuadir por los jóvenes, obrando las cosas vergonzosas en secreto y negándolo.
Josefo no se atrevía a echarle en cara sus faltas explícitamente, sino que lo
aconsejaba con habilidad. Entonces fueron a Gadara, a las aguas termales. Allí se
lleva a cabo una fiesta popular cada año. De todas partes vienen los que quieren
lavarse por algunos días, supuestamente con motivo de ser librados de sus
enfermedades, lo cual es una treta diabólica. Pues allí donde han ocurrido milagros
de parte de Dios, el adversario tiende sus redes asesinas; en aquel lugar, hombres y
mujeres se bañan juntos. Por casualidad, se encontraba en el baño una mujer libre,
de una belleza sobresaliente. El joven, cegado por la costumbre de su libertinaje, al
cruzar por la habitación de aire caliente 228 rozó al pasar su costado con el costado
de la mujer. Pero ella se persignó en el nombre de Cristo, ya que ciertamente era
cristiana (ella no tenía ninguna necesidad de actuar incorrectamente.229 [Esto le
sucede] no sólo a los ingenuos sino también a los ignorantes por la indolencia de
los maestros, que no les previenen mediante la enseñanza). Sin embargo, para que
Dios muestre sus maravillosas obras, el muchacho – me refiero al jefe – fracasó en
su empresa. Le envió mensajeros y le mandó regalos, pero ella trató con arrogancia
a los que habían sido enviados y no se doblegó ante el vano esfuerzo del libertino.
Πολλῶν δὲ πολλὰ διανοουμένων περὶ τοῦ γαζοφυλακίου τούτου διὰ τὴν
σφραγἶδα, ὁ Ἰώσηπος λεληθότως τολμήσας ἤνοιξε· καὶ εὗρεν οὐδὲν χρημάτων,
πλὴν βίβλους τὰς ὑπὲρ χρήματα. Ἀναγινώσκων δὲ ἐν ταύταις, ὡς ἤδη ἔφην, τὸ
κατὰ Ἰωάννην Εὐαγγέλιον ἀπὸ Ἑλλάδος εἰς ἙβραἹδα φωνὴν μεταληφθὲν
ηὗρετο, καὶ τὰ τῶν ἀποστόλων Πράξεις. Οὐ μὴν ἀλλὰ καὶ τὸ κατὰ Ματθαἶον
Ἑβραϊκὸν φυτὸν ἐκ τούτων ἀναγνοὺς, πάλιν τὴν διάνοιαν ἐτρύχετο, ἀσχάλλων
μέν πως περὶ τ῅ς πίστεως τοῦ Φριστοῦ· ἤδη δὲ ἐκ δύο ὑποθέσεων
ὑπονυττόμενος, τ῅ς τῶν βιβλίων ἀναγνώσεως καὶ τ῅ς τοῦ πατριάρχου
μυσταγωγίας, ὅμως τῆ καρδίᾳ ἐσκληρύνετο οἸα γίνεται.
7. Ὡς δὲ ἐν τούτοις κατετρίβετο, ἀδρύνεται ὁ παἶς ὁ καταλειφθεὶς
ὑπὸ Ἐλλὴλ εἰς πατριαρχίαν τρεφόμενος· οὐδεὶς γὰρ ἄλλος ἁρπάζει τὰς ἀρχὰς
παρὰ τοἶς Ἰουδαίοις, ἀλλὰ υἱὸς πατέρα διαδέχεται. Ὡς οὖν ἐπὶ τὸ ἀκμαἶον τ῅ς
ἡλικίας ὁ νέος ἤρχετο, προσεφθείροντο αὐτ῵ τινες ἥλικες ἀργοὶ καὶ ἐθάδες
κακῶν (τάχα δὲ, οἷμαι, Ἰούδας οὗτος ἐκαλεἶτο· οὐ πάνυ δὲ σαφῶς ἐπίσταμαι
διὰ τὸν χρόνον). Μετέφερον οὖν αὐτὸν οἱ συνηλικιῶται νεώτεροι εἰς πολλὰς
κακῶν ἐπιτηδεύσεις, φθοράς τε γυναικῶν, καὶ λαγνείας ἀνοσίους, μαγγανείαις
τισὶ μαγικαἶς ἐπιχειροῦντες αὐτ῵ συνεργεἶν εἰς τὰ τ῅ς ἀκολασίας, ἀγώγιμά
τινα ἐπιτελοῦντες, καὶ διὰ ἐπαοιδῶν βιαζόμενα γυναἶκας ἐλευθέρας πρὸς τὴν
τούτου φθορὰν ἐξ ἀνάγκης ἄγεσθαι. Ὁ δὲ Ἰώσηπος καὶ ὁ σὺν αὐτ῵ πρεσβύτης,
ἀνάγκην ἔχοντες τ῵ παιδὶ συνέπεσθαι, βαρέως μὲν ἔφερον, πολλάκις δὲ καὶ
ἐγκλήματα προσέφερον διὰ λόγων, καὶ παρῄνουν. Ὁ δὲ μ᾵λλον τοἶς νέοις
ἐπείθετο, κρύπτων τὰ αἰσχρὰ, καὶ ἀρνούμενος. Οὔτε γὰρ ἐτόλμων οἱ περὶ
Ἰώσηπον ἐξειπεἶν τὰ κατ΄ ἐκείνου φανερ῵ τ῵ λόγῳ, ἀλλὰ δι΄ ἐπιστήμην
παρῄνουν. Παραγίνονται γοῦν εἰς Γάδαρα, εἰς τὰ θέρμα ὕδατα. Πανήγυρις δὲ
ἐκεἶ κατ΄ ἔτος ἄγεται. Ἀπέρχονται γὰρ πανταχόθεν οἱ βουλόμενοι λούσασθαι
ἡμέρας τινὰς, νοσημάτων δ῅θεν ἀποβολ῅ς ἕνεκεν, ὅπερ ἐστὶ διαβολικὸν
στρατήγημα. Ἔνθα γὰρ τὰ παρὰ τοῦ Θεοῦ θαύματα γεγένηται, προὔλαβεν ὁ
δι΄ ἐναντίας θεἶναι αὐτοῦ τὰ ὀλετήρια δίκτυα. Ἀνδρόγυνα γὰρ ἐκεἶσε λούονται.
Κατὰ συγκυρίαν δὲ γυνή τις ἐλευθέρα ἔτυχεν ἐν τ῵ λουτρ῵, κάλλει
διαπρέπουσα εὐμορφίας. Καὶ ὁ νεώτερος, θελχθεὶς τ῵ ἔθει τ῅ς αὐτοῦ
ἀκολασίας, διιὼν ἐν τ῵ ἀέρι, παρενέτριψεν αὐτοῦ τὴν πλευρὰν τῆ πλευρᾶ τοῦ
γυναίου. Ἡ δὲ ἑαυτὴν ἐσφραγίσατο εἰς ὄνομα Φριστοῦ οἸα δὴ Φριστιανὴ οὖσα·
ᾗ οὔτε ἀνάγκη ἦν παρανομεἶν, καὶ ἀφελέσι καὶ ἰδιώταις ἀνθρώποις, παρὰ τὴν
τῶν διδασκάλων ὆ᾳθυμίαν μὴ ἀσφαλιζομένων διὰ τ῅ς διδασκαλίας. Ὅμως ἵνα
δείξῃ ὁ Θεὸς τὰ αὐτοῦ θαυμάσια, τοῦ ἐπιχειρήματος τὸ μειράκιον ἀπέτυχε,
φημὶ δὲ ὁ πατριάρχης. Διεπέμψατο γὰρ πρὸς αὐτὴν, καὶ δῶρα ἐτάξατο. Ἡ δὲ
τοὺς διαπεμφθέντας ἐξυβρίσασα, οὐκ ἐκάμφθη τῆ τοῦ ἀκολάστου
ματαιοεργίᾳ.
8. Sus colaboradores, desde el momento en que se enteraron de la pena
que el muchacho estaba experimentando por la jovencita, se empeñaron en
prepararle una brujería más fuerte, según el mismo Josefo me relató
detalladamente. Se llevaron al infortunado muchacho, después de la puesta del sol,
a los sepulcros más cercanos. En el país hay cementerios de este tipo llamados
‚cuevas‛, huecos cavados en las rocas. Llevando allí al antedicho *muchacho+, los
charlatanes que estaban junto con él realizaron unos hechizos, conjuros y multitud
de prácticas impías a él y al nombre de la mujer antes mencionada. Por voluntad
de Dios estas cosas llegaron a conocimiento del otro anciano – el que se encontraba
con Josefo – el cual, al enterarse de lo sucedido, se lo comunicó a Josefo. Al
principio se compadeció a sí mismo y dijo: ‚¡Hermano, somos unos miserables, y
vaso de destrucción! ¿A quién estamos cuidando?‛. Al preguntarle Josefo la causa
de sus lamentos, antes incluso de terminar de escuchar sus palabras el anciano lo
tomó de la mano y condujo a Josefo a donde los perniciosos muchachos, junto con
el joven, hacían la reunión en las tumbas para ejecutar la hechicería. Parados fuera
de la puerta, escucharon las cosas que aquellos hacían, pero cuando salieron ellos
entraron. Todavía no estaba muy entrada la tarde, sino aproximadamente hacia la
hora de la puesta del sol, la vista aún era capaz de ver vagamente. Después de la
salida de los muy impíos de la tumba, Josefo y el anciano entraron y alcanzaron a
ver algunos cuencos y otros artefactos mágicos desparramados por el suelo en los
que habían echado orina y sangre y, luego de mezclarlas con ceniza, salieron como
aquel dijo. Josefo sabía por qué clase de mujer habían obrado pérfidamente esta
maquinación, y observaba atentamente si podían dominarla. Cuando los
charlatanes no triunfaron (pues la mujer fue auxiliada por la señal de Cristo y de la
fe), supo que el joven había estado esperando la llegada de la mujer por tres
noches, y luego discutió con los que habían realizado la brujería porque no salió
bien. Esto se convirtió para Josefo en la tercera enseñanza: que donde estaba el
nombre de Cristo y la señal de la cruz, el poder de la hechicería no prevalecía. Pero
no quedó convencido de volverse cristiano.
9. Luego el Señor se le apareció en sueños, y le dijo: ‚Yo soy Jesús, al
que tus antepasados crucificaron; cree en Mí‛. Como ni así Josefo quedó
convencido, cayó gravemente enfermo y fue desahuciado. Pero el Señor se le
apareció nuevamente y le dijo que creyera y sería curado. Él profesó y se recuperó,
pero de nuevo persistió en la obstinación. Por segunda vez enfermó nuevamente y
del mismo modo fue desahuciado. Cuando sus compatriotas judíos creyeron que
estaba por morir, escuchó lo revelado siempre secretamente entre ellos. Un varón
anciano, de los versados en las leyes, vino y le dijo al oído: ‚Cree en Jesús que fue
crucificado en tiempos del gobernador Poncio Pilato, que es Hijo de Dios, en estos
tiempos finales nació de María,
8. Ἐντεῦθεν οἱ συνεργοῦντες αὐτ῵, γνόντες τὴν τοῦ παιδὸς ὁδύνην,
ἣν εἰς τὸ γύναιον ἀπημπόλησεν, ἐπιχειροῦσιν αὐτ῵ τινα μείζονα μαγγανείαν
κατασκευάσαι, ὡς αὐτὸς Ἰώσηπός μοι κατὰ λεπτότητα ὑφηγήσατο. Ἀπάγουσι
γὰρ τὸν ἄθλιον παἶδα μετὰ δύσιν ἡλίου ἐν τοἶς πλησιαίτερον τύμβοις.
Πολυάνδρια δέ ἐστιν οὕτως ἐν τῆ πατρίδι καλούμενα σπήλαια, ἐν πέτραις
ὀρυκτὰ κατεσκευασμένα. Ἐκεἶ παραλαβόντες τὸν προειρημένον οἱ ἅμα αὐτ῵
γόητες, ἐπῳδάς τινας, καὶ ἐφορκισμοὺς, καὶ ἐπιτηδεύματα ἀσεβείας ἔμπλεα εἰς
αὐτὸν ἐποιοῦντο, καὶ εἰς ὄνομα τ῅ς προειρημένης γυναικός. Ἐκ Θεοῦ δὲ
βουλήσεως εἰς νοῦν ταῦτα ἦλθε τοῦ ἄλλου πρεσβυτέρου, τοῦ σὺν Ἰωσήπῳ
τυγχάνοντος. Ὁ δὲ, αἰσθόμενος τῶν γινομένων, τ῵ Ἰωσήπῳ ἀνακοινοῦται. Καὶ
πρῶτον μὲν ταλανίσας ἑαυτὸν, ἔφη· Σάλανες, φησὶν, ἡμεἶς, ἀδελφὲ, καὶ
ἀπωλείας σκεύη, τίνι προσεδρεύομεν; ὁ δὲ Ἰώσηπος, τὴν αἰτίαν ἐρωτήσας, οὐ
πρότερον ἤκουσε παρ΄ αὐτοῦ διὰ λόγων, πρὶν, αὐτοῦ λαβόμενος τ῅ς χειρὸς ὁ
πρεσβύτης, ἀπήγαγε τὸν Ἰώσηπον, ἔνθα τὸ ἄθροισμα οἱ φθοριμαἶοι μετὰ τοῦ
νεωτέρου ἐν τοἶς μνήμασι μαγγανείας ἕνεκα ἐποιοῦντο. Καὶ ἔξω μὲν τ῅ς θύρας
στάντες, τὰ παρ΄ ἐκείνων γινόμενα κατηκροάσαντο· ἐκείνων δὲ ἐξιόντων,
ὑπεχώρησαν. Οὕπω γὰρ πολλὴ ἐσπέρα ἦν, ἀλλὰ ὡς πρὸς αὐτὴν τὴν ἡλίου
δύσιν, ἔτι δυναμένου ὀφθαλμοῦ ἀμαυρῶς ἰδεἶν. Μετὰ οὖν τὴν τῶν
ἀσεβεστάτων ἔξοδον ἀπὸ τοῦ μνημείου οἱ περὶ Ἰώσηπον εἰσ῅λθον· καὶ
καταλαμβάνουσι καὶ ἄλλα τινὰ ἐπιτηδεύματα περιεργίας χαμαὶ ἐρριμμένα, οἸς
προσκενώσαντες οὖρα καὶ αἸμα, μίξαντες κόνιν, ὡς ἐκεἶνος ἔφη, ἐξ῅λθον.
Ἔγνωσαν δὲ τὴν ἐπιβουλὴν, διὰ ποίαν γυναἶκα αὐτοἶς ἐκακουργήθη ταῦτα, καὶ
παρετηροῦντο εἰ κατισχύσουσιν. Ὡς οὖν οὐ κατίσχυσαν οἱ γόητες (διὰ γὰρ τ῅ς
σφραγἶδος τοῦ Φριστοῦ καὶ πίστεως ἐβοηθήθη ἡ γυνὴ), ἔγνωσαν τὸν νεώτερον
ἐν τρισὶ νυξὶ διὰ τὴν τοῦ γυναίου ἄφιξιν προσκαρτερήσαντα, εἰς ὕστερον δὲ
μαχεσάμενον τοἶς τὴν περιεργίαν ποιησαμένοις, ὅτι οὐκ ἐπέτυχε. Σοῦτο τρίτον
τ῵ Ἰωσήπῳ κατηχήσεως ἔργον ἐγίνετο, ὅτι οὐκ ἴσχυσεν, ἔνθα ὄνομα Φριστοῦ
καὶ σφραγὶς σταυροῦ, φαρμακείας δύναμις. Οὐ μὴν δὲ ἐπείσθη Φριστιανὸς
γενέσθαι.
9. Ἔπειτα φαίνεται αὐτ῵ ἐν ὕπνοις ὁ Κύριος, φάσκων, ὅτι «Ἐγώ εἰμι
Ἰησοῦς, ὃν οἱ σοὶ γονεἶς ἐσταύρωσαν· ἀλλὰ πίστευε εἰς ἐμέ». Ὁ δὲ, οὐδ΄ οὕτω
πεισθεὶς, ὑπέπεσε νόσῳ μεγάλῃ, καὶ ἀπηγορεύθη. Ὁ δὲ Κύριος πάλιν
ὁπτάνεται αὐτ῵, φήσας αὐτ῵ πιστεύειν, καὶ ἰαθήσεσθαι. Ὁ δὲ ἐπαγγειλάμενος
ἀνέσφηλε, καὶ πάλιν ἐνέμενε τῆ σκληραυχείᾳ. Εἰς δευτέραν δὲ πάλιν
ὑποπίπτει νόσον, καὶ ὡσαύτως ἀπηγορεύθη. Ὑποληφθεὶς δὲ τελευτᾶν ὑπὸ τῶν
συγγενῶν αὐτοῦ Ἰουδαίων, τὸ παρ΄ αὐτῶν ἀεὶ μυστηριωδῶς γινόμενον παρὰ
τούτων ἤκουσε. Σῶν γὰρ νομομαθῶν ἀνήρ τις πρεσβύτερος ἐλθὼν εἰς τὸ οὗς
αὐτοῦ ἀπήγγειλε λέγων ὅτι, «Πίστευε Ἰησοῦν τὸν ἐσταυρωμένον ἐπὶ Ποντίου
Πιλάτου ἡγεμόνος, Ὑιὸν Θεοῦ ὄντα, καὶ ἐκ Μαρίας ὕστερον γεγεννημένον,
es el Cristo de Dios y resucitó de entre los muertos; y este vendrá a juzgar a los
vivos y a los muertos‛. El mismo Josefo me refirió estas cosas claramente en el
relato, como se puede decir con veracidad. También escuché tal historia de parte
de alguien más, que aún era judío por miedo de sus compatriotas, pero que
muchas veces pasaba el tiempo en compañía de cristianos y honraba y amaba a los
cristianos. Él viajó conmigo en el desierto de Betel y Efraín cuando regresaba a las
montañas desde Jericó, y al conversar con él acerca del advenimiento de Cristo no
argumentó en contra. Me sorprendí y le pregunté la causa (pues no sólo era
versado en la Ley sino también capaz de oponer razonamientos), por qué motivo
no replicaba sino que, al escuchar tales cosas, estaba de acuerdo acerca de nuestro
Señor Jesucristo. Y me reveló que también él, cuando estaba a punto de morir
escuchó que le decían al oído en un susurro: ‚Jesucristo, el Hijo de Dios que fue
crucificado, te ha de juzgar‛. He expuesto aquí estas cosas acerca de estas personas
y de esta fórmula a partir de una noticia verdadera.

10. Josefo aún estaba enfermo, como dije antes, y aunque escuchó junto
con los otros que el anciano le decía: ‚Jesús te juzgar{‛, siguió endurecido. Pero el
Señor, en su benevolencia, de nuevo le dijo a través de una visión en un sueño:
‚He aquí, Yo te sano; pero al recuperarte, cree‛. Josefo se recuperó nuevamente de
la enfermedad, mas no creyó. Pero cuando estuvo restablecido, el Señor se le
apareció otra vez en un sueño y le reprochó por qué motivo no había creído. El
Señor le habló y le prometió: ‚Para que tengas plena certeza de fe, si quieres obrar
alguna señal milagrosa en Mi nombre, ll{mame y Yo la haré‛. En la ciudad – me
refiero a Tiberias – había un loco, el cual andaba desnudo de acá para allá por la
ciudad y muchas veces, cuando estaba vestido, se rompía la ropa como
acostumbran hacer tales personas. Josefo quería poner a prueba la visión pero tenía
vergüenza, pues aún dudaba. Entonces lo llevó adentro [de su casa], cerró la
puerta, tomó agua en la mano, lo persignó y la roció sobre el hombre demente,
diciendo: ‚¡En el nombre de Jesús Nazareno que fue crucificado, sal de él,
demonio, y déjale estar sano!‛. El hombre, gritando fuertemente, cayó al suelo,
comenzó a convulsionar y echar mucha espuma por la boca, y luego permaneció
inmóvil mucho tiempo. Josefo supuso que el hombre había muerto. Pero después
de un rato se frotó la cara y se levantó, y al contemplar su propia desnudez se
ocultó, poniendo sus manos sobre sus partes pudendas, pues ya no podía soportar
ver su propia desnudez. Vestido por el propio Josefo con uno de sus trajes vino, en
un estado de inteligencia y buen juicio, y dio muchas gracias a Dios y a él, pues
supo que por medio de Josefo había alcanzado la salud. El hombre divulgó el
hecho por la ciudad y este milagro fue conocido por los judíos de allí. Como
consecuencia se generó un gran rumor en la ciudad pues decían que Josefo, cuando
abrió el gazofilacio, encontró escrito el nombre de Dios y lo leyó,
Φριστὸν δὲ ὄντα Θεοῦ, καὶ ἐκ νεκρῶν ἀναστάντα· καὶ ὅτι αὐτὸς ἔρχεται κρἶναι
ζῶντας καὶ νεκρούς». Σαῦτα ὁ αὐτὸς Ἰώσηπος ἐν τῆ ὑφηγήσει σαφῶς μοι
ἀνήγγειλεν, ὡς φιλαλήθως ἔστιν εἰπεἶν. Ἀλλὰ καὶ παρ΄ ἄλλου τινὸς τὸ
τοιοῦτον ἤκουσα ἔτι ὄντος Ἰουδαίου διὰ τὸν τῶν Ἰουδαίων φόβον, ἀναμέσον δὲ
Φριστιανῶν πολλάκις διατρίβοντος, καὶ Φριστιανοὺς τιμῶντός τε καὶ
ἀγαπῶντος, συνοδεύσαντός μοι ἐν τῆ ἑρήμῳ τ῅ς Βαιθὴλ καὶ ἘφραἺμ ἐπὶ τὴν
ὀρεινὴν ἀνερχομένῳ ἀπὸ τ῅ς Ἱεριχοῦς, καὶ ἀντιβάλλοντι πρὸς αὐτὸν περὶ τ῅ς
τοῦ Φριστοῦ παρουσίας, καὶ αὐτοῦ μὴ ἀντιλέγοντος. Θαυμάζοντι δέ μοι, καὶ
ἐρωτῶντι αὐτὸν τὴν αἰτίαν (ἦν γὰρ καὶ νομομαθὴς καὶ δυνάμενος ἀντιλέγειν),
τίνος χάριν οὐκ ἀντιλέγει, ἀλλὰ πείθεται περὶ Φριστοῦ Ἰησοῦ τοῦ Κυρίου ἡμῶν,
ἀκούων τὰ τοσαῦτα· ἀπεκάλυψέ μοι καὶ οὗτος, ὡς μέλλων τελευτᾶν ἤκουσε
παρ΄ αὐτῶν εἰς ἀκοὴν ὠτίου ἐν ψιθυρισμ῵, ὅτι Ἰησοῦς Φριστὸς ὁ σταυρωθεὶς
Ὑιὸς τοῦ Θεοῦ μέλλει σε κρίνειν. Ἀλλὰ ταῦτά μοι περὶ τούτων, καὶ κατὰ τοῦτον
τὸν λόγον ἐνταῦθά μοι ἐξ ἀληθιν῅ς ἀκο῅ς παρακείσθω.
10. Ἔτι δὲ ὁ Ἰώσηπος ἐν νόσῳ ἦν, καὶ ἀκούσας παρὰ τοῦ πρεσβυτέρου,
ὡς προεἶπον, μετὰ τῶν ἄλλων, ὅτι Ἰησοῦς Φριστός σε κρινεἶ, ἔτι ἐσκληρύνετο.
Ὁ δὲ Κύριος πάλιν πρὸς αὐτὸν κατὰ τὴν αὐτοῦ φιλανθρωπίαν δι΄ ὁράματος
ἐνυπνίου, «Ἰδοὺ», φησὶν, «ἰῶμαί σε· ἀλλὰ ἀναστὰς πίστευε». Ἀναστὰς δὲ πάλιν
ἀπὸ τ῅ς νόσου, οὐκ ἐπίστευσεν. Ὑγιαίνοντι δὲ αὐτ῵, φαίνεται ὁ Κύριος πάλιν
κατ΄ ὄναρ, ἐγκαλῶν αὐτ῵ δι΄ ἣν αἰτίαν οὐκ ἐπίστευσεν. Ἐπαγγέλλεται δὲ αὐτ῵
λέγων ὁ Κύριος ὅτι, Εἰς πληροφορίαν πίστεως, εἴ τι βούλει ἐν ὀνόματί μου
θεοσήμειον ἐργάσασθαι, ἐπικάλεσαι, κἀγὼ ποιήσω. Μαινόμενος δέ τις ἦν ἐν
τῆ πόλει, ὃς γυμνὸς τὴν πόλιν περιῄει, φημὶ δὲ ἐν Σιβεριάδι, καὶ πολλάκις
ἐνδιδυσκόμενος τὴν ἐσθ῅τα διερρήγνυεν, ὡς ἔθος τοἶς τοιούτοις. Ὁ οὖν
Ἰώσηπος, βουλόμενος ἐν πείρᾳ γενέσθαι τοῦ ὁράματος, διστάζων δὲ ἔτι, αἰδοἶ
κατείχετο. Παραλαμβάνει γοῦν τοῦτον ἔνδον, καὶ ἀποκλείσας τὴν θύραν, ὕδωρ
τε λαβὼν εἰς τὴν χεἶρα, καὶ σφραγίσας αὐτὸ, ἐρράντισεν ἐπὶ τὸν ἐμμαν῅
ἄνθρωπον, φήσας· Ἐν ὀνόματι τοῦ Ἰησοῦ Ναζωραίου τοῦ σταυρωθέντος
ἔξελθε, τὸ δαιμόνιον, ἀπ΄ αὐτοῦ, καὶ ὑγιὴς γένηται. Ὁ δὲ ἄνθρωπος,
ἀνακράξας μέγα, καὶ χαμαὶ πεσὼν, ἀφρίσα πολλὰ καὶ σπαραχθεὶς, ἔμεινε
πολλὴν ὥραν ἀκίνητος. Ἰώσηπος δὲ ὑπενόησε τὸν ἄνθρωπον τεθνάναι. Ὁ δὲ
μετὰ ὥραν, διατριψάμενος τὸ πρόσωπον, ἀνέστη· καὶ θεώμενος τὴν ἰδίαν
γύμνωσιν, ἑαυτὸν ἔκρυψε, καὶ τὰς χεἶρας ἐπὶ τῆ αἰσχύνῃ ἐπετίθει, μηκέτι
φέρων ἰδεἶν τὴν ἰδίαν γύμνωσιν. Ἱμάτιον δὲ παρ΄ αὐτοῦ τοῦ Ἰωσήπου, ἐξ ὧν
εἷχεν, ἐνδυθεὶς, εἰς κατάστασιν συνέσεως καὶ σωφρονισμοῦ ἐλθὼν, τ῵ τε ἀνδρὶ
πολλὰ εὐχαριστήσας καὶ Θε῵, γνοὺς, ὅτι δι΄ αὐτοῦ ἔτυχε τ῅ς σωτηρίας, ἐν τῆ
πόλει διεφήμιζε τὸν ἄνδρα, καὶ γνωστὸν ἐγένετο τοἶς ἐκεἶσε Ἰουδαἶοις τοῦτο τὸ
σημεἶον. Θρύλλος δὲ πολὺς ἠκολούθησεν ἐν τῆ πόλει, λεγόντων· ὅτι Ἰώσηπος
τὰ γαζοφυλάκια ἀνοίξας, καὶ εὑρὼν γεγραμμένον τὸ ὄνομα τοῦ Θεοῦ, καὶ
ἀναγνοὺς,
y por eso hacía grandes milagros. Lo que la gente decía era verdad pero no de la
forma que ellos suponían. Josefo aún continuaba con el corazón endurecido; pero
el benevolente Dios, que siempre da buenas oportunidades de salvación a los que
lo aman230, las concede a los hombres que considera dignos de la vida [eterna].

11. El jefe Judá (quizá se llamaba así), del cual hablamos antes, se
reconcilió con el mismo Josefo cuando alcanzó la madurez y como muestra de
gratitud le concedió el usufructo del cargo de comisionado. Fue enviado, junto con
unos secretarios, a la tierra de los cilicios. Al llegar allí, recolectó el pago de los
diezmos y de las primicias de los judíos de cada ciudad de la provincia de Cilicia.
Por aquel tiempo se alojó cerca de una iglesia (no sé decir en cuál ciudad). Allí
trabó amistad con el obispo a quien, secretamente, le pidió prestados los
Evangelios y los leyó. Puesto que como comisionado (así es llamado entre ellos este
cargo, como dije) era severísimo y aparentemente limpiaba la corrupción llevando
los asuntos a un estado de justicia y buen orden – así se había propuesto hacer –
muchos de los malos jefes de las sinagogas, sacerdotes, ancianos y azanitas (que
entre ellos se traduce como ‚di{conos‛ o ‚asistentes‛) que habían sido designados
fueron destituidos del cargo y trasladados, y estaban encolerizados. Esta gente, a
fin de vengarse, se esforzó en no pequeña medida por intentar meterse en sus
asuntos y espiar las cosas que hacía. Por tal motivo – pues anduvieron intrigando –
una multitud irrumpió en la casa, en su hogar, y lo hallaron escudriñando los
Evangelios. Tomaron el libro, capturaron al hombre, lo arrastraron por el suelo a
los gritos y, llenándolo de insultos, lo llevaron a la sinagoga y lo flagelaron; este
fue su primer combate por la ley.231 Pero el obispo de la ciudad se presentó y lo
liberó. Otra vez, según nos relató, lo atraparon en un viaje y lo arrojaron al río
Cidno. Al ser arrastrado por la corriente supusieron que acaso se habría de morir
al hundirse en las aguas, y se alegraron por esto. Pero poco tiempo después fue
considerado digno de recibir el santo bautismo, pues fue sacado [del río]. Se
presentó en la corte imperial, se hizo amigo del emperador Constantino y le refirió
todo lo referente a su persona: cómo tenía uno de los cargos más distinguidos entre
los judíos y cómo las visiones divinas se le aparecían por todas partes, pues el
Señor lo estaba convocando al santo llamamiento y a la salvación de su fe y
conocimiento. El buen emperador – que era un verdadero siervo de Cristo y el que
entre los reyes ha tenido más celo de Dios después de David, Ezequías y Josías – le
concedió, como ya dijimos, un cargo de consideración en su reino. Le designó
conde y le dijo que pidiera lo que quisiera.
σημεἶα μεγάλα ἐργάζεται. Ἦν δὲ ἀληθὲς τὸ ὑπ΄ αὐτῶν λεγόμενον, οὐχ ὡς δὲ
αὐτοὶ ὑπενόουν. Ἔτι δὲ ἐπέμενεν Ἰώσηπος σκληρυνόμενος τῆ καρδίᾳ. Ἀλλὰ ὁ
φιλάνθρωπος Θεὸς, προφάσεις ἀεὶ διδοὺς σωτηρίας τοἶς ἀγαπῶσιν αὐτὸν
ἀγαθὰς, ταύτας παρέχει τοἶς εἰς ζωὴν καταξιουμένοις ἀνθρώποις.
11. ΢υμβέβηκε γὰρ αὐτὸν τὸν Ἰώσηπον μετὰ τὸ ἀδρυνθ῅ναι Ἰούδαν τὸν
πατριάρχην, ὃν προείπομεν (τάχα γὰρ οὕτως ἐλέγετο), ἀμοιβ῅ς ἕνεκα γέρας
τ῵ Ἰωσήπῳ τ῅ς ἀποστολ῅ς δοῦναι τὴν ἐπικαρπίαν. Καὶ μετ΄ ἐπιστολῶν οὗτος
ἀποστέλλεται εἰς τὴν Κιλίκων γ῅ν. Ὃς, ἀνελθὼν ἐκεἶσε, ἀπὸ ἑκάστης πόλεως
τ῅ς Κιλικίας τὰ ἐπιδέκατα καὶ τὰς ἀπαρχὰς παρὰ τῶν ἐν τῆ ἐπαρχίᾳ Ἰουδαίων
εἰσέπραττεν. Ἐν τούτῳ δὲ τ῵ καιρ῵ κατάγεται πλησιαίτερον τ῅ς ἐκκλησίας,
οὐκ οἷδ΄ εἰπεἶν ἐν ποίᾳ πόλει. Υιλιοῦται δὲ τ῵ ἐκεἶσε ἐπισκόπῳ, ὃς λεληθότως
ᾔτησε παρ΄ αὐτοῦ τὰ Εὐαγγέλια, καὶ ἀνέγνω. Ἐπεὶ οὖν, οἸα ἀπόστολος (οὕτως
γὰρ παρ΄ αὐτοἶς, ὡς ἔφην, τὸ ἀξίωμα καλεἶται), ἐμβριθέστατος καὶ καθαρεύων
δ῅θεν τὰ εἰς κατάστασιν εὐνομίας, οὕτως ἐπιτελεἶν προβαλλόμενος, πολλοὺς
τῶν κακῶν κατασταθέντων ἀρχισυναγώγων, καὶ ἱερέων, καὶ πρεσβυτέρων, καὶ
Ἀζανιτῶν τῶν παρ΄ αὐτοἶς διακόνων ἑρμηνευομένων ἥ ὑπηρετῶν, καθαιρῶν τε
καὶ μετακινῶν τοῦ ἀξιώματος ὑπὸ πολλῶν ἐνεκοτεἶτο, οἵτινες ὥσπερ
ἀμύνασθαι αὐτὸν πειρώμενοι πολυπραγμονεἶν τοῦτον καὶ ἰχνηλατεἶν τὰ παρ΄
αὐτοῦ γινόμενα οὐ μικρῶς ἐσπούδαζον. Διὰ τοιαύτην δὲ αἰτίαν
πολυπραγμονήσαντες, ἀθρόως εἰσέφρησαν οἴκαδε εἰς τὸ αὐτοῦ ἐφέστιον, καὶ
καταλαμβάνουσιν αὐτὸν τὰ Εὐαγγέλια διερχόμενον· τήν τε βίβλον κατέχουσι,
τὸν δὲ ἄνδρα ἁρπάζουσι, σύροντες χαμαὶ, καὶ βοῶντες, καὶ αἰκίας ἐπιφέροντες
οὐ τὰς τυχούσας, ἀπάγουσι μὲν εἰς τὴν συναγωγὴν, καὶ μαστίζουσι τοῦτον, καὶ
κατὰ τὸν νόμον οὗτος αὐτ῵ πρῶτος ἀγὼν γίνεται. Ἐπέστη δὲ ὁ ἐπίσκοπος τ῅ς
πόλεως, καὶ ἀφείλετο αὐτόν. Ἄλλοτε δὲ καταλαμβάνουσιν αὐτὸν ἐν ὁδοιπορίᾳ
τινὶ, ὡς ἡμἶν ὑφηγήσατο, καὶ ὆ίπτουσιν αὐτὸν εἰς Κύδνον τὸν ποταμόν. Σ῵ δὲ
὆εύματι αὐτὸν ἁρπαγέντα ἐτόπασαν, μή πη ἄρα ὅλωλεν ὑποβρύχιος
γενόμενος τοἶς ὕδασι· καὶ ἔχαιρον ἐπὶ τούτῳ. Ὁ δὲ μικρ῵ ὕστερον λουτροῦ
ἁγίου καταξιοῦται· ἐσώθη γάρ. Ἄνεισι δὲ ἐπὶ τὸ κομητ᾵τον, καὶ βασιλεἶ
Κωνσταντίνῳ φιλιοῦται, καὶ ἀνέθετο αὐτ῵ τὰ καθ΄ ἑαυτὸν ἅπαντα, ὡς ἦν τῶν
κατ΄ Ἰουδαίους ἐξοχωτάτης ἀξίας, καὶ ὡς αἱ θεοπτίαι αὐτ῵ πάντη ἐφαίνοντο,
Κυρίου αὐτὸν προσκαλουμένου εἰς τὴν ἁγίαν κλ῅σιν καὶ σωτηρίαν τ῅ς κατ΄
αὐτὸν πίστεώς τε καὶ γνώσεως. Ὁ δὲ ἀγαθὸς βασιλεὺς, δοῦλος ὢν Φριστοῦ ἐν
ἀληθείᾳ, καὶ τὸν κατὰ Θεὸν ζ῅λον ἐν βασιλεῦσι μετὰ Δαβὶδ καὶ Ἐζεκίαν καὶ
Ἰωσίαν κεκτημένος γέρας αὐτ῵ δίδωσιν, ὡς ἤδη προεἶπον, ἀξιώματος ἐν τῆ
αὐτοῦ βασιλείᾳ. Κόμητα γὰρ αὐτὸν κατέστησε, φήσας αὐτ῵ αἰτεἶν πάλιν ὃ
βούλεται.
Pero él no pidió nada excepto conseguir este grandísimo favor de parte del rey:
que le permitan volver a su tierra y, por medio de un mandato imperial, edificar
una iglesia a Cristo en las ciudades y aldeas de los judíos, allí donde nadie había
podido edificar una iglesia debido a que no había griegos ni samaritanos ni
cristianos [viviendo] entre ellos. Esto de no tener gentiles [viviendo] entre ellos se
cumple mayormente en Tiberias, en Diocesarea, en Séforis, en Nazaret y en
Capernaúm.

12. Después de recibir las cartas y la autorización junto con el cargo,


Josefo vino a Tiberias y tenía no sólo permiso para gastar dinero de las arcas reales
sino que también había sido honrado por el emperador con un sueldo. Así pues,
comenzó a construir en Tiberias. En la ciudad ya había un enorme templo; creo que
lo llamaban Adrianeo. Este Templo de Adriano permanecía inconcluso y los
ciudadanos habían intentado restaurarlo y convertirlo en un baño público. Cuando
Josefo lo encontró aprovechó la oportunidad, y como ya había cuatro paredes de
piedra que estaban levantadas hasta una altura de cuatro codos comenzó la tarea
de hacer la iglesia desde allí. Pero tenía necesidad de cal viva y de otros materiales.
Entonces ordenó levantar varias fraguas en las afueras de la ciudad (tal vez fueran
siete; en la lengua del país se llaman hornos). Pero los terribles y audaces judíos,
siempre dispuestos a toda clase de maquinación, no se abstuvieron de efectuar sus
brujerías. Los magnánimos judíos gastaron [su tiempo] con ciertos hechizos y
fórmulas mágicas para controlar el fuego, pero no lo lograron por completo. En
efecto, el fuego ardía sin fuerza y no calentaba sino que había perdido, por así
decir, su propia naturaleza. Cuando los que estaban seleccionados para arrojar el
material combustible al fuego – me refiero a zarzas o malezas – se dieron cuenta
que no funcionaba, le contaron a Josefo lo que había pasado. Indignado en su
espíritu y exaltado por el celo hacia el Señor, corrió fuera de la ciudad y ordenó
llevar agua en un recipiente (me refiero a una vasija, pero los habitantes del lugar
lo llaman cacubio); tomó el mismo recipiente de agua en frente de todos (una
multitud de judíos se había congregado para contemplar el espectáculo,
interesados en ver el resultado y lo que Josefo trataría de hacer) y haciendo la señal
de la cruz en el recipiente con su propio dedo, invocó el nombre de Jesús a gran
voz, diciendo así: ‚¡En el nombre de Jesús el Nazareno, a quien crucificaron mis
padres y los de todos los que están aquí presentes, que haya poder en esta agua
para anular toda brujería y magia que estos hayan hecho, y para obrar un milagro
con el fuego, para que sea terminada la casa del Señor!‛. Y de este modo tomó el
agua en su mano y roció a cada horno con el agua. Y al disolverse los hechizos el
fuego surgió con fuerza delante de todos. Las muchedumbres presentes, clamando
‚¡Hay un Dios, el que ayuda a los cristianos!‛, se retiraron.
Ὁ δὲ οὐδὲν Ἠτήσατο πλὴν τοῦτο μέγιστον χάρισμα τυχεἶν παρὰ τοῦ βασιλέως,
τὸ ἐπιτραπ῅ναι, καὶ διὰ προστάγματος βασιλικοῦ οἰκοδομ῅σαι Φριστ῵
ἐκκλησίας ἐν ταἶς πόλεσι καὶ κώμαις τῶν Ἰουδαίων. Ἔνθα τις οὐδέποτε
ἴσχυσεν οἰκοδομ῅σαι ἐκκλησίας, διὰ τὸ μήτε Ἕλληνα μήτε ΢αμαρείτην μήτε
Φριστιανὸν μέσον αὐτῶν εἷναι. Σοῦτο δὲ μάλιστα ἐν Σιβεριάδι, καὶ ἐν
Διοκαισαρείᾳ, τῆ καὶ ΢επφουρὶν, καὶ ἐν Ναζαρὲτ, καὶ ἐν Καφαρναοὺμ,
φυλάσσεται παρ΄ αὐτοἶς τοῦ μὴ εἷναί τινα ἄλλου ἔθνους.
12. Λαβὼν δὲ ὁ Ἰώσηπος τὰ γράμματα καὶ τὴν ἐξουσίαν μετὰ τοῦ
ἀξιώματος ἐπὶ τὴν Σιβεριάδα ἧκεν, ἔχων καὶ ἐπιστολὰς ἀπὸ τῶν βασιλικῶν
ἀναλίσκειν, ἀλλὰ καὶ αὐτὸς ὀψωνίοις παρὰ τοῦ βασιλέως τετιμημένος.
Ἄρχεται γοῦν ἐν Σιβεριάδι κτίζειν. Ναὸς δὲ μέγιστος ἐν τῆ πόλει προϋπ῅ρχε·
τάχα, οἷμαι, Ἀδριάνειον τοῦτο ἐκάλουν. Ἀτελὲς δὲ τοῦτο τὸ Ἀδριάνειον
διαμένον τάχα οἱ πολἶται εἰς δημόσιον λουτρὸν ἐπειρῶντο ἐπισκευάσαι. Ὅπερ
εὑρὼν ὁ Ἰώσηπος ἐκ τούτου τὴν πρόφασιν ἔσχε. Καὶ ὡς ἤδη εὗρε διὰ
τετραπήχων λίθων τετραπέδων, ἕως ὕψους τινὸς ἀνεγηγερμένον, ἐντεῦθεν
ἄρχεται ποιεἶσθαι τ῅ς ἐκκλησίας τὴν ἐπιμέλειαν. Ἀσβέστου δὲ ἦν χρεία καὶ τ῅ς
ἄλλης ὕλης. Καμίνους τοίνυν ἔξωθεν τ῅ς πόλεως πολλὰς προσέταξε γενέσθαι,
τάχα τὸν ἀριθμὸν ἑπτά· φούρνακας δὲ ἐπιχωρίως ταύτας καλοῦσιν. Οἱ δὲ
δεινοὶ, καὶ πρὸς π᾵ν ἐπιχείρημα εὔτολμοι Ἰουδαἶοι, τ῅ς παρ΄ αὐτοἶς ἀεὶ
γινομένης μαγγανείας οὐκ ἀπείχοντο. Μαγείαις γάρ τισι καὶ περιεργίαις τὸ
πῦρ καταδ῅σαι οἱ γενν᾵δαι Ἰουδαἶοι ἐπετρίβησαν· ἀλλ΄ οὐκ εἰς τέλος ἴσχυσαν.
Ἤργει γοῦν τὸ πῦρ, καὶ οὐκ ἔπραττεν, ἀλλὰ τ῅ς ἰδίας, ὡς εἰπεἶν, φύσεως ἐκτὸς
ἐγένετο. Ὡς δὲ οἱ τὴν καυστικὴν ὕλην παραβάλλειν τ῵ πυρὶ ἐπιτεταγμένοι,
φημὶ δὲ ὆ώπακας, εἴτ΄ οὖν φρύγανα, παραθέντες οὐκ ἐνήργουν, τ῵ Ἰωσήπῳ τὸ
πραχθὲν ἐσήμαναν. Δηχθεὶς οὖν τὴν φρένα ὁ ἀνὴρ, καὶ ζήλῳ ἀρθεὶς τ῵ πρὸς
τὸν Κύριον, ἔδραμεν ἔξω τ῅ς πόλεως· καὶ ὕδωρ καλαύσας ἐνεχθ῅ναι ἐν ἄγγει,
ἐν καμψάκῃ φημὶ, κακούβιον δὲ τοῦτο οἱ ἐπιχώριοι καλοῦσι, λαβὼν τὸ αὐτὸ
ἄγγος τοῦ ὕδατος ἐνώπιον πάντων (συνηθροίσθη δὲ πλ῅θος Ἰουδαίων ἐπὶ τὴν
θέαν, τὸ ἀποβησόμενον ἰδεἶν σπουδάζοντες, καὶ ὅ τι ἐπιχειρήσειεν Ἰώσηπος
πράττειν), μεγάλῃ τῆ φωνῆ ὁ ἀνὴρ σταυροῦ σφραγἶδα ἐπιθεὶς τ῵ ἄγγει διὰ τοῦ
ἰδίου δακτύλου, καὶ ἐπικαλεσάμενος τὸ ὄνομα Ἰησοῦ, εἷπεν οὕτως· Ἐν ὀνόματι
Ἰησοῦ τοῦ Ναζωραίου, οὗ ἐσταύρωσαν οἱ πατέρες μου καὶ τούτων πάντων τῶν
περιεστώτων, γένηται δύναμις ἐν τούτῳ τ῵ ὕδατι εἰς ἀθέτησιν πάσης
φαρμακείας καὶ μαγείας, ἧς οὗτοι ἔπραξαν, καὶ εἰς ἐνέργειαν δυνάμεως τ῵
πυρὶ εἰς τὸ ἐπιτελεσθ῅ναι τὸν οἷκον Κυρίου. Καὶ οὕτως λαμβάνει τὸ ὕδωρ ἐν τῆ
χειρὶ, καὶ ὆αίνει ἑκάστῳ φούρνακι ἐκ τοῦ ὕδατος. Καὶ ἀνελύετο μὲν τὰ
φἀρμακα, τὸ πῦρ δὲ ἐνώπιον πάντων ἀνεβλύστανεν. Οἱ δὲ παρόντες ὄχλοι,
κραυγάσαντες, ΕἸς Θεὸς, ὁ βοηθῶν τοἶς Φριστιανοἶς, ἀνεχώρησαν.
Muchas veces Josefo fue perjudicado por aquellos, pero al final edificó una parte
del templo en Tiberias y terminó una pequeña iglesia; después de eso se retiró de
allí. Cuando vino a Escitópolis se quedó ahí. En Diocesarea y en algunas otras
ciudades edificó iglesias por completo. Estas fueron las cosas que sucedieron y que
mencioné aquí a causa de la traducción de los libros, cómo el Evangelio según Juan
y los Hechos de los apóstoles pasaron del griego al hebreo; sea hasta aquí el relato
y la exposición de estas cosas.

13. Pero retomo el hilo de lo realizado por Ebión. A causa del Evangelio
según Mateo el discurso que antecede nos obligó a presentar la sucesión de
[hechos] que llegaron a nuestro conocimiento. En lo que ellos llaman Evangelio
según Mateo, pero que no está totalmente entero, sino que está adulterado y
mutilado – ¡y llaman a esto hebreo! – se registra: ‚Había un hombre de nombre
Jesús, que tenía como unos treinta años, el cual nos eligió. Cuando vino a
Capernaúm entró en la casa de Simón, apodado Pedro, y abriendo su boca le dijo:
Al pasar más allá del lago de Tiberias escogí a Juan y Jacobo hijos de Zebedeo, a
Simón, a Andrés, a Tadeo, a Simón el zelote, a Judas Iscariote; también a ti Mateo,
que estabas sentado en la oficina del publicano, te llamé y me seguiste. Quiero que
se{is doce apóstoles, para testimonio a Israel‛; y: ‚Sucedió que Juan estaba
bautizando, y salieron a él unos fariseos y fueron bautizados, y toda Jerusalén. Y
Juan tenía un vestido hecho de crines de camello, y un cinturón de cuero alrededor
de sus lomos; su comida‛ – dice – ‚era miel silvestre, cuyo sabor era el del maná,
así como torta con aceite‛. Es decir, transforman la palabra de la verdad en
mentira, y en lugar de langostas ponen tortas con miel. 232 El comienzo de su
Evangelio dice: ‚Sucedió que en los días de Herodes, rey de Judea, llegó Juan
bautizando con el bautismo de arrepentimiento en el río Jordán, el cual decía ser
de la estirpe del sacerdote Aarón, hijo de Zacarías y Elisabet, y todos salían a él‛. Y
después de decir muchas cosas, registra: ‚Cuando el pueblo hubo sido bautizado,
vino también Jesús y fue bautizado por Juan. Y cuando surgió del agua se abrieron
los cielos y vio el Espíritu Santo de Dios en forma de paloma que descendía y
entraba en él. Y vino una voz desde el cielo, que dijo: Tú eres mi hijo amado, en ti
me complací; y de nuevo: Yo te he engendrado hoy. E inmediatamente el lugar
resplandeció con una gran luz. Visto lo cual‛ – dice – ‚Juan le dijo: ¿Quién eres,
Señor? Y nuevamente una voz del cielo se dirigió a él: Este es mi hijo amado, en el
cual me complací. Entonces Juan, cayendo a sus pies, le dijo: Yo necesito, Señor,
que tú me bautices. Pero Jesús se lo impidió, diciendo: Deja, porque de este modo
conviene cumplir todas las cosas‛.
Πολλάκις δὲ κακούντων τὸν ἄνδρα ἐκείνων, εἰς ὕστερον μέρος τι τοῦ ναοῦ ἐν
Σιβεριάδι οἰκοδομήσας, καὶ μικρὰν ἐκκλησίαν ἀποτελέσας, οὕτως ἐκεἶθεν
ἀνεχώρησεν. Ἐν ΢κυθοπόλει δὲ ἐλθὼν, κατέμεινεν. Ἐν Διοκαισαρείᾳ δὲ καὶ
ἄλλαις τισὶ τελείως Ὠκοδόμησε. Σαῦτα δὲ πραχθέντα, καὶ ἐνταῦθά μοι
ἐπιμνησθέντα ἕνεκεν τ῅ς τῶν βίβλων ἑρμηνείας, πῶς ἀπὸ Ἑλληνίδος τὸ κατὰ
Ἰωάννην Εὐαγγέλιον εἰς ἙβραἺδα μετέπεσε, καὶ αἱ Πράξεις τῶν ἀποστόλων,
ἕως ὧδε τὰ τ῅ς ἱστορίας καὶ ὑφηγήσεως ἐχέτω.
13. Ἐπάνειμι δὲ τὴν κατὰ Ἐβίωνος ποιούμενος ἀκολουθίαν. Διὰ γὰρ
τὸ κατὰ Ματθαἶον Εὐαγγέλιον προϊὼν ὁ λόγος τὴν ἀκολουθίαν εἰς ἡμ᾵ς
ἐλθούσης γνώσεως παραθέσθαι ἠνάγκασεν. Ἐν τ῵ γοῦν παρ΄ αὐτοἶς
Εὐαγγελίῳ κατὰ Ματθαἶον ὀνομαζομένῳ, οὐχ ὅλῳ δὲ πληρεστάτῳ, ἀλλὰ
νενοθευμένῳ, καὶ ἠκρωτηριασμένῳ, Ἑβραϊκὸν δὲ τοῦτο καλοῦσιν, ἐμφέρεται,
ὅτι Ἐγένετό τις ἀνὴρ ὀνόματι Ἰησοῦς, καὶ αὐτὸς ὡς ἐτῶν τριάκοντα, ὃς
ἐξελέξατο ἡμ᾵ς. Καὶ ἐλθὼν εἰς Καφαρναοὺμ, εἰσ῅λθεν εἰς τὴν οἰκίαν ΢ίμωνος
τοῦ ἐπικληθέντος Πέτρου, καὶ ἀνοίξας τὸ στόμα αύτοῦ εἷπε, Παρερχόμενος
παρὰ τὴν λίμνην Σιβεριάδος ἐξελεξάμην Ἰωάννην καὶ Ἰάκωβον υἱοὺς
Ζεβεδαίου, καὶ ΢ίμωνα, καὶ Ἀνδρέαν, καὶ Θαδδαἶον, καὶ ΢ίμωνα τὸν Ζηλωτὴν,
καὶ Ἰούδαν τὸν Ἰσκαριώτην, καί σε τὸν Ματθαἶον καθεζόμενον ἐπὶ τοῦ
τελωνίου ἐκάλεσα, καὶ ἠκολούθησας μοι. Ὑμ᾵ς οὖν βούλομαι εἷναι δεκαδύο
ἀποστόλους, εἰς μαρτύριον τοῦ Ἰσραήλ. Καὶ ἐγένετο Ἰωάννης βαπτίζων, καὶ
ἐξ῅λθων πρὸς αὐτῶν Υαρισαἶοι, καὶ ἐβαπτίσθησαν, καὶ π᾵σα Ἱεροσόλυμα. Καὶ
εἷχεν ὁ Ἰωάννης ἔνδυμα ἀπὸ τριχῶν καμήλου, καὶ ζώνην δερματίνην περὶ τὴν
ὀσφὺν αὐτοῦ· καὶ τὸ βρῶμα αὐτοῦ, φησὶ, μέλι ἄγριον, οὗ ἡ γεῦσις ἦν τοῦ
μάννα, ὡς ἐγκρὶς ἐν ἐλαίῳ· ἵνα δ῅θεν μεταστρέψωσι τὸν τ῅ς ἀληθείας λόγον
εἰς ψεῦδος, καὶ ἀντὶ ἀκρίδων ποιήσωσιν ἐγκρίδας ἐν μέλιτι. Ἡ δὲ ἀρχὴ τοῦ παρ΄
αὐτοἶς Εὐαγγελίου ἔχει, ὅτι Ἐγένετο ἐν ταἶς ἡμέραις Ἡρώδου τοῦ βασιλέως τ῅ς
Ἰουδαίας, ἦλθεν Ἰωάννης βαπτίζων βάπτισμα μετανοίας ἐν τ῵ Ἰορδάνῃ
ποταμ῵, ὃς ἐλέγετο εἷναι ἐκ γένους Ἀαρὼν τοῦ ἱερέως, παἶς Ζαχαρίου καὶ
Ἐλισάβετ, καὶ ἐξήρχοντο πρὸς αὐτὸν πάντες. Καὶ μετὰ τὸ εἰπεἶν πολλὰ,
ἐπιφέρει, ὅτι, Σοῦ λαοῦ βαπτισθέντος, ἦλθε καὶ Ἰησοῦς, καὶ ἐβαπτίσθη ὑπὸ τοῦ
Ἰωάννου. Καὶ ὡς ἀν῅λθεν ἀπὸ τοῦ ὕδατος, ἠνοίγησαν οἱ οὐρανοὶ, καὶ εἷδε τὸ
Πνεῦμα τοῦ Θεοῦ τὸ ἅγιον ἐν εἴδει περιστερ᾵ς κατελθούσης καὶ εἰσελθούσης
εἰς αὐτόν. Καὶ φωνὴ ἐγένετο ἐκ τοῦ οὐρανοῦ, λέγουσα· «΢ύ μου εἷ ὁ Ὑιὸς ὁ
ἀγαπητὸς, ἐν σοὶ ηὐδόκησα»· καὶ πάλιν· «Ἐγὼ σήμερον γεγέννηκά σε». Καὶ
εὐθὺς περιέλαμψε τὸν τόπον φῶς μέγα. Ὅ ἰδὼν, φησὶν, ὁ Ἰωάννης λέγει αὐτ῵·
«΢ὺ τίς εἷ, Κύριε;». Καὶ πάλιν φωνὴ ἐξ οὐρανοῦ πρὸς αὐτόν· «Οὗτός ἐστιν ὁ
Ὑιός μου ὁ ἀγαπητὸς, ἐφ΄ ὃν ηὐδόκησα». Καὶ τότε, φησὶν, ὁ Ἰωάννης
προσπεσὼν αὐτ῵ ἔλεγε· «Δέομαί σου, Κύριε, σύ με βάπτισον». Ὁ δὲ ἐκώλυεν
αὐτ῵, λέγων· «Ἄφες, ὅτι οὕτως ἐστὶ πρέπον πληρωθ῅ναι πάντα».
14. ¡Pero mira cómo su enseñanza, que ha sido adulterada por completo,
es toda defectuosa, torcida, y no tiene nada recto! Cerinto y Carpócrates,
sirviéndose supuestamente del mismo Evangelio pretenden sugerir, a partir de la
genealogía del comienzo del Evangelio según Mateo, que Cristo es el producto de
la simiente de José y María. Pero estos se proponen otra cosa. Falsificando las
genealogías en el [Evangelio de] Mateo, lo hacen comenzar diciendo: ‚Sucedió en
los días de Herodes, rey de Judea, en tiempos del sumo sacerdote Caifás, que vino
uno de nombre Juan bautizando con bautismo de arrepentimiento en el río
Jord{n‛, y lo que sigue. Lo que quieren es demostrar que Jesús es en realidad un
hombre, como dijimos, pero que Cristo se ha manifestado en él al descender en
forma de paloma y se unió con él – como ya también encontramos [esta idea] entre
otras sectas –, y el mismo Cristo233 ha sido engendrado de la semilla de un hombre
y una mujer. Pero a su vez niegan que él sea un hombre, supuestamente a causa de
las palabras que dijo el Salvador cuando le anunciaron: ‚Mira, tu madre y tus
hermanos est{n afuera‛234; ‚¿Quién es mi madre y quiénes son mis hermanos? Y
extendiendo la mano hacia los discípulos, dijo: Estos son mi madre y mis
hermanos, los que hacen la voluntad de mi Padre‛.235 De aquí Ebión, que está lleno
de engaños, se revela a sí mismo en muchas formas, como si fuera una
monstruosidad, según lo que ya he declarado antes.
15. También utilizan algunos otros libros, supuestamente los llamados
‚Viajes de Pedro‛236, que fueron escritos por Clemente. Adulteraron las cosas
[escritas] en ellos y dejaron algunas pocas que son verdaderas, como el mismo
Clemente los acusa bajo todo punto de vista en las Encíclicas que escribió y que se
leen en las santas iglesias, [aclarando] que su propia fe y su forma de hablar tienen
una característica diferente de aquellas que ellos adulteraron, en su nombre, en los
‚Viajes‛. Clemente enseña el celibato, y ellos no lo aceptan; él elogia a Elías, a
David, a Sansón y a todos los profetas, a los cuales estos aborrecen. En los ‚Viajes‛
cambian todo para su provecho, acusando falsamente a Pedro de muchas maneras,
como cuando dicen que se bautizaba cada día para purificarse, como también
hacen estos; y dicen que, como ellos también, se abstenía de comer productos de
origen animal, carnes y cualquier alimento hecho de carne, puesto que el mismo
Ebión y los ebionitas se abstienen por completo de ellos. Cuando le preguntas a
uno de ellos por qué motivo no comen productos animales, al no tener una
explicación razonable, responden estúpidamente y dicen: ‚No los comemos por ser
el producto de la unión sexual de cuerpos‛; de este modo ellos mismos, al provenir
de la unión de un hombre y una mujer, son completamente aborrecibles, de
acuerdo a las cosas que vomitan tontamente por la boca.
14. Ὅρα δὲ τὴν παρ΄ αὐτοἶς παραπεποιημένην πανταχόθεν
διδασκαλίαν, πῶς πάντα χωλὰ, λοξὰ, καὶ οὐδεμίαν ὀρθότητα ἔχοντα. Ὁ μὲν
γὰρ Κήρινθος καὶ Καρποκρ᾵ς, τ῵ αὐτ῵ χρώμενοι δ῅θεν παρ΄ αὐτοἶς
Εὐαγγελίῳ ἀπὸ τ῅ς ἀρχ῅ς τοῦ κατὰ Ματθαἶον Εὐαγγελίου διὰ τ῅ς
γενεαλογίας, βούλονται παριστᾶν ἐκ σπέρματος Ἰωσὴφ καὶ Μαρίας εἷναι τὸν
Φριστόν. Οὕτοι δὲ ἄλλα τινὰ διανοοῦνται. Παρακόψαντες γὰρ τὰς παρὰ τ῵
Ματθαίῳ γενεαλογίας, ἄρχονται τὴν ἀρχὴν ποιεἶσθαι, ὡς προεἶπον, λέγοντες,
ὅτι Ἐγένετο, φησὶν, ἐν ταἶς ἡμέραις Ἡρώδου βασιλέως τ῅ς Ἰουδαίας ἐπὶ
ἀρχιερέως Καϊάφα, ἦλθέ τις Ἰωάννης ὀνόματι βαπτίζων βάπτισμα μετανοίας
ἐν τ῵ ποταμ῵ Ἰορδάνῃ, καὶ τὰ ἑξ῅ς. Ἐπειδὴ γὰρ βούλονται τὸν μὲν Ἰησοῦν
ὄντως ἄνθρωπον εἷναι, ὡς προεἶπον, Φριστὸν δὲ ἐν αὐτ῵ γεγεν῅σθαι τὸν ἐν
περιστερ᾵ς καταβεβηκότα, καθάπερ ἤδη καὶ παρ΄ ἄλλαις αἱρέσεσιν
εὑρίσκομεν συναφθέντα αὐτ῵, καὶ εἷναι αὐτὸν τὴν Φριστὸν ἐκ σπέρματος
ἀνδρὸς καὶ γυναικὸς γεγενημένον. Πάλιν δὲ ἀρνοῦνται εἷναι αὐτὸν ἄνθρωπον
δ῅θεν ἀπὸ τοῦ λόγου, οὗ εἴρηκεν ὁ ΢ωτὴρ ἐν τ῵ ἀναγγελ῅ναι αὐτὸν, ὅτι «Ἰδοὺ
ἡ μήτηρ σου καὶ οἱ ἀδελφοί σου ἔξω ἐστήκασιν», ὅτι «Σίς μου ἐστὶ μήτηρ καὶ
μου ἀδελφοί; Καὶ ἐκτείνας ἐπὶ τοὺς μαθητὰς τὴν χεἶρα, ἔφη· Οὗτοί εἰσιν οἱ
ἀδελφοί μου καὶ ἡ μήτηρ, οἱ ποιοῦντες τὰ θελήματα τοῦ Πατρός μου».
Ἐντεῦθεν, ὡς ἔφην τ῅ς πάσης κυβείας μεμεστωμένος ὁ Ἐβίων διὰ πολλῶν
μορφῶν ὑποφαίνει ἑαυτόν· ὡς εἷναι τεράστιον κατὰ τὰ ἄνω μοι
προδεδηλωμένα.
15. Φρῶνται δὲ καὶ ἄλλαις τισὶ βίβλοις, δ῅θεν ταἶς Περιόδοις
καλουμέναις Πέτρου, ταἶς διὰ Κλήμεντος γραφείσαις, νοθεύσαντες μὲν τὰ ἐν
αὐταἶς, ὀλίγα δὲ ἀληθινὰ ἐάσαντες, ὡς αὐτὸς Κλήμης αὐτοὺς κατὰ πάντα
ἐλέγχει, ἀφ΄ ὧν ἔγραψεν Ἐπιστολῶν ἐγκυκλίων τῶν ἐν ταἶς ἁγίαις ἐκκλησίαις
ἀναγινωσκομένων, ὅτι ἄλλον ἔχει χαρακτ῅ρα ἡ ἑαυτοῦ πίστις καὶ ὁ λόγος
παρὰ τὰ ὑπὸ τούτων εἰς ὄνομα αὐτοῦ ἐν ταἶς Περιόδοις νενοθευμένα. Αὐτὸς
γὰρ παρθενίαν διδάσκει, καὶ αὐτοὶ οὐ δέχονται. Αὐτὸς γὰρ ἐγκωμιάζει Ἡλίαν
καὶ Δαβὶδ καὶ ΢αμψὼν καὶ πάντας τοὺς προφήτας, οὓς οὗτοι βδελύττονται. Ἐν
ταἶς οὖν Περιόδοις τὸ π᾵ν εἰς ἑαυτοὺς μετήνεγκαν καταψευσάμενοι Πέτρου
κατὰ πολλοὺς τρόπους, ὡς αὐτοῦ καθ΄ ἡμέραν βαπτιζομένου ἀγνισμοῦ ἕνεκεν,
καθάπερ καὶ οὗτοι· ἐμψύχων τε τὸν αὐτὸν ἀπέχεσθαι καὶ κρεῶν, ὡς καὶ οὗτοι,
καὶ πάσης ἄλλης ἐδωδ῅ς τ῅ς ἀπὸ σαρκῶν πεποιημένης λέγουσιν, ἐπειδήπερ
καὶ αὐτὸς Ἐβίων καὶ Ἐβιωνἶται παντελῶς ἀπέχονται τούτων. Ὅταν δὲ
ἐρωτήσῃς ἕνα τῶν αὐτῶν, τίνος ἕνεκεν ἐμψύχων οὐ μεταλαμβάνουσι, μὴ
ἔχοντές τι διηγήσασθαι, ἀποκρίννται ἀσυνέτως, καὶ λέγουσι, Διὰ τὸ ἐκ
συνουσίας καὶ μίξεως σωμάτων εἷναι αὐτὰ, οὐ μεταλαμβάνομεν· ὡς εἷναι
αὐτοὺς ὅλους τοὺς ἀπὸ ἐπιμιξίας ἀνδρός τε καὶ γυναικὸς βδελυκτοὺς, κατὰ τὰ
ὑπὸ τοῦ στόματος ληρωδῶς ἐξεμεθέντα.
16. Ellos también reciben el bautismo, además de los lavamientos
purificantes que realizan cada día. Llevan a cabo supuestos misterios de año en
año – a imitación de los santos [misterios celebrados] en la Iglesia –, una parte con
panes sin levadura, y la otra parte del misterio solamente con agua. Como dije,
sitúan en un mismo plano a dos que han sido designados por Dios: uno es Cristo,
el otro es el diablo; y dicen que Cristo ha de recibir la propiedad del mundo
venidero, pero que este mundo ha sido confiado al diablo, supuestamente por
mandato del Todopoderoso conforme al pedido de cada uno de ellos. A causa de
esto – dicen – Jesús fue engendrado de la simiente de un hombre y elegido, y así
fue llamado Hijo de Dios por elección después de que Cristo vino a él de lo alto en
forma de paloma. No afirman que él ha sido engendrado de Dios Padre, sino
creado como uno de los arcángeles, siendo el mayor de ellos; pero él gobierna no
sólo los ángeles sino todas las cosas que han sido hechas por el Todopoderoso. Y al
venir también enseñó [que ya no hay más sacrificios] – como dice en lo que ellos
llaman evangelio: ‚Vine a abolir los sacrificios, y si no ces{is de sacrificar, la ira no
cesará sobre vosotros‛. Estas y ciertas cosas de tal clase son las que entre ellos se
practican. Alegan que hay otro [libro de los] Hechos de los apóstoles, que está lleno
de sus numerosas impiedades, y de allí se arman a sí mismos contra la verdad, y
no ligeramente. Enseñan ciertos conocimientos secretos graduales y prescripciones
que supuestamente *se encuentran+ en los ‚Ascensos de Jacobo‛237, como si
ordenara en contra del templo, de los sacrificios y contra el fuego del altar; y [este
libro] está lleno de muchas otras cosas sin sentido.
Así también, no se avergüenzan de acusar allí a Pablo con ciertas mentiras y
palabras erradas pergeñadas por la perveridad de sus falsos apóstoles. Dicen que
era de Tarso, como él mismo reconoce, y no lo niega; pero suponen que era de
ascendencia griega, tomando el pretexto por lo que [Pablo] dijo sinceramente en el
pasaje: ‚Soy de Tarso, ciudadano de una ciudad no insignificante‛.238 Por ende,
afirman que él era griego, hijo de madre y padre griegos, pero que había ido a
Jerusalén y había permanecido allí un tiempo. Quiso tomar en matrimonio a una
hija de un sacerdote, y por esta causa se convirtió en un prosélito y fue
circuncidado pero luego, al no poder casarse con la joven, se enfureció y escribió
contra la circuncisión, contra el sábado y la Ley.
17. Pero esta terrible serpiente calumnia de todos modos y es pobre de
inteligencia, pues ‚Ebión‛, traducido del hebreo al idioma griego, significa
‚pobre‛. Verdaderamente es pobre de entendimiento, de esperanza y de hecho al
considerar a Cristo un simple hombre, y de esta manera ha conseguido la
esperanza en él con pobreza de fe. Aparentemente, se alaban a sí mismos
afirmando que son pobres debido a que – dicen – en tiempos de los apóstoles
vendieron sus pertenencias y las pusieron a los pies de los apóstoles, para
dedicarse a la pobreza y la renunciación.
16. Βάπτισμα δὲ καὶ αὐτοὶ λαμβάνουσι χωρὶς ὧν καθ΄ ἡμέραν
βαπτίζονται. Μυστήρια δὲ δ῅θεν τελοῦσι κατὰ μίμησιν τῶν ἁγίων ἐν τῆ
Ἐκκλησίᾳ ἀπὸ ἐνιαυτοῦ εἰς ἐνιαυτὸν διὰ ἀζύμων, καὶ τὸ ἄλλο μέρος τοῦ
μυστηρίου δι΄ ὕδατος μόνου. Δύο δέ τινας, ὡς ἔφην, συνιστῶσιν ἐκ Θεοῦ
τεταγμένους, ἕνα μὲν τὸν Φριστὸν, ἕνα δὲ τὸν διάβολον· καὶ τὸν μἐν Φριστὸν
λέγουσι τοῦ μέλλοντος αἰῶνος εἰληφέναι τὸν κλ῅ρον, τὸν δὲ διάβολον τοῦτον
πεπιστεῦσθαι τὸν αἰῶνα, ἐκ προσταγ῅ς δ῅θεν τοῦ Παντοκράτορος κατὰ
αἴτησιν ἑκατέρων αὐτῶν. Καὶ τούτου ἕνεκα Ἰησοῦν γεγεννημένον ἐκ
σπέρματος ἀνδρὸς λέγουσι, καὶ ἐπιλεχθέντα, καὶ οὕτω κατὰ ἐκλογὴν Ὑιὸν
Θεοῦ κληθέντα, ἀπὸ τοῦ ἄνωθεν εἰς αὐτὸν ἥκοντος Φριστοῦ ἐν εἴδει
περιστερ᾵ς. Οὐ φάσκουσι δὲ ἐκ Θεοῦ Πατρὸς αὐτὸν γεγενν῅σθαι, ἀλλὰ
ἐκτίσθαι, ὡς ἕνα τῶν ἀρχαγγέλων, μείζονα δὲ αὐτῶν ὄντα· αὐτὸν δὲ κυριεύειν
καὶ ἀγγέλων καὶ πάντων ὑπὸ τοῦ Παντοκράτορος πεποιημένων, καὶ ἐλθόντα
καὶ ὑφηγησάμενον, ὡς τὸ παρ΄ αὐτοἶς Εὐαγγέλιον καλούμενον περιέχει, ὅτι
Ἦλθον καταλῦσαι τὰς θυσίας, καὶ ἐὰν μὴ παύσησθε τοῦ θύειν, οὐ παύσεται
ἀφ΄ ὑμῶν ἡ ὀργή. Καὶ ταῦτα καὶ τοιαυτά τινά ἐστι τὰ παρ΄ αὐτοἶς
ἐπιτηδεύματα, Πράξεις δὲ ἄλλας καλοῦσιν ἀποστόλων εἷναι, ἐν αἸς πολλὰ τ῅ς
ἀσεβείας αὐτῶν ἔμπλεα, ἔνθεν τὰ οὐ παρέργως κατὰ τ῅ς ἀληθείας ἑαυτοὺς
ὥπλισαν. Ἀναβαθμοὺς γάρ τινας καὶ ὑφηγήσεις δ῅θεν ἐν τοἶς ἀναβαθμοἶς
Ἰακώβου ὑποτίθενται, ὡς ἐξηγουμένου κατά τε τοῦ ναοῦ καὶ τῶν θυσιῶν, κατά
τε τοῦ πυρὸς τοῦ ἐν τ῵ θυσιαστηρίῳ.
Καὶ ἄλλα πολλὰ κενοφωνίας ἔμπλεα· ὡς καὶ τοῦ Παύλου ἐνταῦθα
κατηγοροῦντες οὐκ αἰσχύνονται ἐπιπλάστοις τισὶ τ῅ς τῶν ψευδαποστόλων
αὐτῶν κακουργίας καὶ πλάνης λόγοις πεποιημένοις. Σαρσέα μὲν αὐτὸν, ὡς
αὐτὸς ὁμολογεἶ, καὶ οὐκ ἀρνεἶται, λέγοντες· ἐξ Ἑλλήνων δὲ αὐτὸν ὑποτίθενται,
λάβοντες τὴν πρόφασιν ἐκ τοῦ τόπου διὰ τὸ φιλάληθες ὑπ΄ αὐτοῦ ὆ηθὲν, ὅτι
«Σαρσεύς εἰμι, οὐκ ἀσήμου πόλεως πολίτης». Εἷτα φἀσκουσιν αὐτὸν εἷναι
Ἕλληνα, καὶ Ἑλληνίδος μητρὸς καὶ Ἕλληνος πατρὸς παἶδα. Ἀναβεβηκέναι δὲ
εἰς Ἱεροσόλυμα, καὶ χρόνον ἐκεἶ μεμενηκέναι· ἐπιτεθυμηκέναι δὲ θυγατέρα
τοῦ ἱερέως πρὸς γάμον ἀγαγέσθαι, καὶ τούτου ἕνεκα προσήλυτον γενέσθαι,
καὶ περιτμηθ῅ναι. Εἷτα μὴ λαβόντα τὴν κόρην ὠργίσθαι, καὶ κατὰ ἐπιτομ῅ς
γεγραφέναι, καὶ κατὰ ΢αββάτου καὶ νομοθεσίας.
17. Ἀλλὰ κατὰ πάντα τρόπον συκοφαντεἶ ὁ δεινὸς ὄφις οὗτος, καὶ
πτωχὸς τῆ διανοίᾳ. Ἐβίων γὰρ ἔχει ἀπὸ Ἑβραϊκ῅ς εἰς Ἑλλάδα φωνὴν τὴν
ἑρμηνείαν «πτωχός». Πτωχὸς γὰρ ὡς ἀληθῶς καὶ τῆ διανοίᾳ καὶ τῆ ἐλπίδι καὶ
τ῵ ἔργῳ, Φριστὸν ἄνθρωπον ψιλὸν νομίσας, καὶ οὕτως ἐν πτωχείᾳ πίστεως τὴν
ἐλπίδα περὶ αὐτοῦ κεκτημένος. Αὐτοὶ δὲ δ῅θεν σεμνύνονται, ἑαυτοὺς
φάσκοντες πτωχοὺς, διὰ τὸ, φασὶν, ἐν χρόνοις τῶν ἀποστόλων πωλεἶν τὰ
αὐτῶν ὑπάρχοντα, καὶ τιθέναι παρὰ τοὺς πόδας τῶν ἀποστόλων, καὶ εἰς
πτωχείαν καὶ ἀποταξίαν μετεληλυθέναι.
Por esta causa, dicen, son llamados ‚pobres‛ por todos. Pero esto no es cierto sino
que tiene su origen en el que era llamado Ebión; supongo que el pobre y miserable
recibió este nombre proféticamente de su padre y su madre. ¡Cuántas otras cosas
terribles y adulteradas, llenas de perversidad, se practican entre ellos! Pues cuando
alguno de ellos cae enfermo o es mordido por una serpiente, se mete al agua e
invoca los nombres [contenidos en el libro] de Elxai: del cielo y de la tierra, de la
sal y del agua, de los vientos y de los ágeles de la justicia, del pan y del aceite, y
comienza a decir: ‚¡Ayudadme, y apartad de mí el dolor!‛.

Ya he indicado antes que Ebión no sabía estas cosas, pero después de un


tiempo los que estaban con él se juntaron con Elxai; han mantenido las costumbres
de Ebión, la circuncisión y el sábado, pero [les han sumado] la fantasía de Elxai,
como el creer que Cristo es una figura similar a un hombre, invisible a los seres
humanos, que mide noventa y seis millas de alto – es decir, veinticuatro esquenos –
y seis esquenos, o veinticuatro millas, de ancho, pero el grosor era de una medida
diferente. Enfrente de él estaba, también de manera invisible, el Espíritu Santo en
forma femenina, y tenía las [mismas] medidas que Cristo.239 ‚¿Cómo supe las
medidas?‛, dice. ‚Pues bien, ví que las cabezas alcanzaban *la cima de] las
montañas, y conociendo la medida de las montañas supe las medidas de Cristo y
del Espíritu Santo‛. Ya he hablado acerca de estas cosas en el capítulo ‚Contra los
Osenos‛. He hecho ahora un rodeo para contar estas cosas, para que no se piense
que olvidamos mencionar [las creencias] que hay en cada pueblo y en cada secta,
pero que se encuentran también en otros.
18. Este Ebión también predicó en Asia y en Roma, pero las raíces de
estos brotes espinosos están en su mayor parte en Nabatea y Banias, en Moabitis y
en Cocabe, en la tierra de Basanitis más allá de Adra, y han llegado incluso a
Chipre. Obligan a los jóvenes a contraer matrimonio siendo aún inmaduros,
supuestamente por mandato de sus doctrinas. Tienen ancianos y jefes de la
sinagoga (a su asamblea la llaman sinagoga, no iglesia). Solamente alaban al
nombre de Cristo, y no sólo realizan las uniones en primeras nupcias sino que, si
alguien quisiera divorciarse de su primer matrimonio y casarse con otra persona,
permiten un segundo, un tercero y hasta un séptimo casamiento. Entre ellos todo
se hace sin impedimentos. Reconocen a Abraham, Isaac y Jacob, a Moisés y Aarón;
a Josué el hijo de Nun lo reconocen simplemente como sucesor de Moisés, pero no
le dan importancia. Aparte de estos, no reconocen a ninguno de los profetas, sino
que incluso maldicen y se burlan de David y Salomón, y hacen lo mismo con
Isaías, Jeremías, Daniel y Ezequiel. También rechazan a Elías y a Eliseo; no les dan
importancia, difamando sus profecías. Sólo aceptan el Evangelio.
Καὶ διὰ τοῦτο καλεἶσθαι ὑπὸ πάντων φασὶ πτωχοί. Οὐδὲ τοῦτο δὲ ἀληθὲς παρ΄
αὐτοἶς, ἀλλὰ φύσει τ῵ ὄντι Ἐβίων ἐκαλεἶτο, κατὰ προφητείαν, οἷμαι, ὁ πτωχὸς
καὶ τάλας, τὸ ὄνομα ἐκ πατρὸς αὐτοῦ καὶ μητρὸς αὐτοῦ κεκληρωμένος. Πόσα
δὲ ἄλλα δεινὰ καὶ παραπεποιημένα, καὶ μοχθηρίας γέμοντα παρ΄ αὐτοἶς
ἐπιτηδεύεται; Ὅταν γάρ τις ἐξ αὐτῶν ἥ νόσῳ περιπέσοι, ἥ ὑπὸ ἑρπετοῦ
δηχθείη, κάτεισιν εἰς τὰ ὕδατα, καὶ ἐπικαλεἶται τὰς ἐπωνυμίας τὰς ἐν τ῵
ἨλξαἺ τοῦ τε οὐρανοῦ καὶ τ῅ς γ῅ς, τ῅ς τε ἁλὸς καὶ τοῦ ὕδατος, τῶν τε ἀνέμων
καὶ ἀγγέλων τ῅ς δικαιοσύνης, φασὶ, καὶ τοῦ ἄρτου καὶ ἐλαίου. Καὶ ἄρχεται
λέγειν, Βοηθ῅τέ μοι, καὶ ἀπαλλάξατε ἀπ΄ ἐμοῦ τὸ ἄλγημα.
Ἤδη δέ μοι καὶ ἀνωτέρω προδεδήλωται, ὡς ταῦτα μὲν Ἐβίων οὐκ ᾔδει,
μετὰ καιρὸν δὲ οἱ σὺν αὐτ῵ συναφθέντες τ῵ ἨλξαἺ ἐσχήκασι μὲν τοῦ Ἐβίωνος
τὴν περιτομὴν καὶ τὸ ΢άββατον καὶ τὰ ἔθη· τοῦ δὲ ἨλξαἺ τὴν φαντασίαν ὥστε
νομίζειν μὲν τὸν Φριστὸν εἷναί τι ἀνδροείκελον ἐκτύπωμα ἀόρατον ἀνθρώποις,
μιλίων ἐνενηκονταὲξ τὸ μ῅κος, δ῅θεν σχοίνων εἰκοσιτεσσάρων, τὸ δὲ πλάτος
σχοίνων ἕξ, μιλίων εἰκοσιτεσσάρων· τὸ πάχος δὲ κατὰ μέτρησιν ἄλλην τινά.
Ἀντικρὺ δὲ αὐτοῦ ἐστάναι καὶ τὸ ἅγιον Πνεῦμα ἐν εἴδει θηλείας ἀοράτως· καὶ
τὸ αὐτὸ τοῦ αὐτοῦ μέτρου. Καὶ πόθεν, φησὶν, ἔγνων τὰ μέτρα; Ἐπειδὴ, φησὶν,
εἷδον ἀπὸ τῶν ὀρέων, ὅτι αἱ κεφαλαὶ ἔφθανον αὐτῶν· καὶ τὸ μέτρον τοῦ ὅρους
καταμαθὼν, ἔγνων Φριστοῦ τε καὶ τοῦ ἁγίου Πνεύματος τὰ μέτρα. Ἤδη δέ μοι
περὶ τούτων εἴρηται ἐν τῆ κατὰ Ὀσσαίων αἱρέσει. Ἐν παρεξόδῳ δὲ ταῦτα
πεποίημαι νῦν, ἵνα μὴ παρ΄ ἑκάστῳ ἔθνει τε καὶ αἱρέσει ὄντα, εὑρισκόμενα δὲ
καὶ παρ΄ ἑτέροις, νομισθείη κατὰ λήθην ὑφ΄ ἡμῶν εἰρ῅σθαι.
18. Οὗτος μὲν οὖν ὁ Ἐβίων καὶ αὐτὸς ἐν τῆ Ἀσίᾳ τὸ εἷχε κήρυγμα καὶ
Ῥώμῃ, τὰς δὲ ὆ίζας τῶν ἀκανθωδῶν παραφυάδων ἔχουσιν ἀπό τε τ῅ς
Ναβατέας καὶ Πανεάδος τὸ πλεἶστον, Μωαβίτιδός τε καὶ Κοχάβων τ῅ς ἐν τῆ
Βασανίτιδι γῆ ἐπέκεινα Ἀδραῶν· ἀλλὰ καὶ ἐν τῆ Κύπρῳ. Ἀναγκάζουσι δὲ, καὶ
παρ΄ ἡλικίαν ἐκγαμίζουσι τοὺς νέους, ἐξ ἐπιτροπ῅ς δ῅θεν τῶν παρ΄ αὐτοἶς
διδασκαλίων. Πρεσβυτέρους γὰρ οὗτοι ἔχουσι καὶ ἀρχισυναγώγους.
΢υναγωγὴν δὲ οὗτοι καλοῦσι τὴν ἑαυτῶν ἐκκλησίαν, καὶ οὐχὶ ἐκκλησίαν· τ῵
Φριστ῵ δὲ ὀνόματι μόνον σεμνύνονται· καὶ οὐ μόνον ἑνί τινι γάμῳ τὰς
συναφείας ποιεἶσθαι, ἀλλ΄ εἰ καὶ θελήσειέ τις τοῦ πρώτου γάμου
διαζεύγνυσθαι, ἑτέρῳ δὲ συνάπτεσθαι, ἐπιτρέπουσιν ἄχρι καὶ δευτέρου καὶ
τρίτου καὶ ἑβδόμου γάμου. Πάντα γὰρ παρ΄ αὐτοἶς ἀδεῶς πράττεται. Ἀβραὰμ
δὲ ὁμολογοῦσι καὶ Ἰσαὰκ καὶ Ἰακώβ· Μωϋσ῅ν τε καὶ Ἀαρὼν, Ἰησοῦν τε τὸν τοῦ
Ναυ῅, ἁπλῶς διαδεξάμενον Μωϋσέα, οὐδὲν δὲ ὄντα. Μετὰ τούτους δὲ οὐκέτι
ὁμολογοῦσί τινα τῶν προφητῶν, ἀλλὰ καὶ ἀναθεματίζουσι καὶ χλευάζουσι,
Δαβίδ τε καὶ τὸν ΢αλομῶνα, ὁμοίως δὲ τοὺς περὶ ἩσαἺαν καὶ Ἱερεμίαν καὶ
Δανιὴλ καὶ Ἰεζεκιήλ· Ἡλίαν τε καὶ Ἐλισσαἶον ἀθετοῦσιν. Οὐ γὰρ συντίθενται,
βλασφημοῦντες τὰς αὐτῶν προφητείας· ἀλλὰ μόνον τὸ Εὐαγγέλιον δέχονται.
Dicen que el Cristo es el profeta de la verdad, y Cristo [es] Hijo de Dios por su
progreso [espiritual] y por la subsiguiente elevación espiritual de lo alto que le
sucedió. Dicen que los profetas son profetas de [su propio] conocimiento, no de la
verdad. Solamente Jesús es, según pretenden, profeta, hombre, Hijo de Dios y
Cristo y, como dijimos anteriormente, [creen que fue] un simple hombre que llegó
a ser llamado Hijo de Dios mediante una vida de virtud. Tampoco aceptan el
Pentateuco de Moisés al completo, sino que rechazan algunas expresiones.240
Cuando hablas con uno de ellos acerca de la comida de origen animal y le
preguntas: ‚¿Cómo entonces Abraham ofreció a los {ngeles el becerro y la leche?
¿O cómo Noé comió carne, y escuchó que Dios decía: Sacrifica y come? ¿Cómo
Isaac y Jacob sacrificaron animales a Dios, del mismo modo que lo hizo Moisés en
el desierto?‛, este desconfía de aquellos relatos y dice: ‚¿Qué necesidad tengo de
leer lo que est{ en la Ley, habiendo venido el Evangelio?‛. ‚Pues bien, ¿de dónde
conoces las historias acerca de Moisés y Abraham? Pues sé que reconocéis que son
justos, y los consider{is vuestros propios padres‛. Entonces responde y dice:
‚Cristo me lo reveló‛, y blasfemar{ la mayor parte de la Ley, a Sansón, a David, a
Elías, a Samuel, a Eliseo y a los demás.

19. Pero el charlatán es absolutamente refutado por el Salvador, en


términos precisos y en general, cuando refuta la totalidad de su engañosa
enseñanza con una palabra diciendo: ‚Vino Juan en camino de rectitud, que ni
comía ni bebía, y dicen: Tiene un demonio. Vino el Hijo del hombre, que come y
bebe‛.241 Y no es que Juan no hubiera tenido en absoluto la oportunidad de comer,
o que el Salvador hubiera comido cualquier cosa, como para que tomara también
alguno de los alimentos prohibidos. Pero la Escritura hace evidente la explicación
de la verdad, puesto que *decir que+ él era ‚glotón y bebedor‛ no es otra cosa que
*decir que+ comía carne y bebía vino; y *decir que+ Juan ‚ni comía ni bebía‛
[significa] que no comía carne ni bebía vino, sino que comía solamente langostas y
miel, y por supuesto también [bebía] agua. ¿Quién no sabe que el Salvador, luego
de resucitar de entre los muertos, también comió? Como dicen los santos
Evangelios de la verdad: ‚Le ofrecieron pan y un pedazo de pescado asado, y
tomándolos, comió y dio a los discípulos‛242; como también lo hizo en el mar de
Tiberias, que no sólo comió sino también les dio. Se pueden decir muchas cosas
acerca de esto, pero me es necesario llegar a la refutación detallada de las
trasnochadas y ruinosas palabras que son proclamadas por ellos y hacer su
impugnación.
20. En primer lugar, acerca de Cristo hay que decir que no es un simple
hombre. Pues no es posible que alguien que fue engendrado como un hombre en
todos los aspectos sea dado por señal al mundo, como predijo acerca de él el
Espíritu Santo cuando le dijo a Acaz: ‚Pide para ti una señal‛.243
Σὸν δὲ Φριστὸν προφήτην λέγουσι τ῅ς ἀληθείας, καὶ Φριστὸν Τἱὸν Θεοῦ κατὰ
προκοπὴν, καὶ κατὰ συνάφειαν ἀναγωγ῅ς τ῅ς ἄνωθεν πρὸς αὐτὸν
γεγενημένης. Σοὺς δὲ προφήτας λέγουσι συνέσεως εἷναι προφήτας, καὶ οὐκ
ἀληθείας. Αὐτὸν δὲ μόνον θέλουσιν εἷναι προφήτην, καὶ ἄνθρωπον, καὶ Τἱὸν
Θεοῦ, καὶ Φριστόν· καὶ ψιλὸν ἄνθρωπον, ὡς προείπομεν, διὰ δὲ ἀρετὴν βίου
ἥκοντα εἰς τὸ καλεἶσθαι Τἱὸν Θεοῦ. Οὔτε γὰρ δέχονται τὴν Πεντάτευχον
Μωϋσέως ὅλην, ἀλλά τινα ὆ήματα ἀποβάλλουσιν. Ὅταν δὲ αὐτοἶς εἴπῃς περὶ
ἐμψύχων βρώσεως· Πῶς οὖν, Ἀβραὰμ παρέθετο τοἶς ἀγγέλοις τὸν μόσχον καὶ
τὸ γάλα; Ἢ πῶς ἔφαγε Νῶε, καὶ ἤκουσεν ἀπὸ Θεοῦ λέγοντος, «Θῦσον καὶ
φάγε»; Πῶς δὲ Ἰσαὰκ καὶ Ἰακὼβ ἔθυσαν τ῵ Θε῵, ὁμοίως δὲ καὶ Μωϋσ῅ς ἐν τῆ
ἑρήμῳ; Ἐκείνοις μὲν ἀπιστεἶ, καί φησι· Σίς χρεία με ἀναγινώσκειν τὰ ἐν τ῵
νόμῳ, ἐλθόντος τοῦ Εὐαγγελίου; Πόθεν σοι τοίνυν τὰ περὶ Μωϋσέως καὶ
Ἀβραὰμ εἰδέναι; Οἷδα γὰρ, ὡς ὁμολογεἶτε αὐτοὺς εἷναι δικαίους, καὶ πατέρας
ἑαυτῶν ἐπιγράφεσθε. Εἷτα ἀποκρίνεται, καὶ λέγει, ὅτι Φριστός μοι ἀπεκάλυψε·
καὶ βλασφημεἶ τὰ πλείω τ῅ς νομοθεσίας, καὶ τοὺς περὶ ΢αμψὼν καὶ Δαβὶδ καὶ
Ἡλίαν καὶ ΢αμουὴλ καὶ Ἐλισσαἶον καὶ τοὺς ἄλλους.
19. Ἐλέγχεται δὲ πανταχόθεν ὁ ἀγύρτης ὑπὸ τοῦ ΢ωτ῅ρος, διαρρήδην
καὶ ὡς ἐν συντόμῳ, ἀπὸ μι᾵ς λέξεως τὸ π᾵ν αὐτοῦ ἐλέγχοντος τ῅ς ἀπατηλ῅ς
διδασκαλίας, καὶ λέγοντος· «Ἦλθεν Ἰωάννης ἐν ὁδ῵ δικαιοσύνης μήτε ἐσθίων,
μήτε πίνων, καὶ λέγουσι, Δαιμόνιον ἔχει. Ἦλθεν ὁ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου ἐσθίων
καὶ πίνων». Καὶ οὐ πάντως, ὅτι κἅν τὸ τυχὸν οὐκ ἤσθιεν ὁ Ἰωάννης, ἥ π᾵ν
ὁτιοῦν ἤσθιεν ὁ ΢ωτὴρ, ἵνα τις ὑπολάβοι καὶ τὰ ἀπηγορευμένα. Ἡ Γραφὴ δὲ
τὴν ἔμφασιν δηλοἶ τ῅ς ἀληθείας, ὡς τὸ φάγον αὐτὸν εἷναι καὶ οἰνοπότην οὐδὲν
ἕτερόν ἐστιν ἥ τὸ κρέα καὶ οἷνον πίνειν· καὶ τὸ, μὴ ἐσθίων, μήτε πίνων, ὅτι
κρεῶν οὐ μετείληφε καὶ οἴνου, ἀλλ΄ ἥ ἀκρίδων μόνων ὁ Ἰωάννης καὶ μέλιτος
μετελάμβανε, δ῅λον δὲ, ὡς καὶ ὕδατος. Σίς δὲ οὐκ οἷδε τὸν ΢ωτ῅ρα ἀναστάντα
ἐκ νεκρῶν καὶ φαγόντα; Καθάπερ ἔχει τὰ ἅγια Εὐαγγέλια τ῅ς ἀληθείας, ὅτι
«Ἐπεδόθη αὐτ῵ ἄρτος καὶ μέρος ὀπτοῦ ἰχθύος· καὶ λαβὼν ἔφαγε, καὶ ἔδωκε
τοἶς μαθηταἶς»· ὡς καὶ ἐπὶ τ῅ς θαλάσσης τ῅ς Σιβεριάδος πεποίηκε, καὶ φαγὼν,
καὶ διαδούς. Καὶ πολλὰ ἔστι περὶ τούτου λέγειν. Δεἶ δέ με κατὰ λεπτότητα εἰς
τὸν τούτων τῶν ὆ημάτων τῶν ἑώλων τε καὶ σαθρῶν παρ΄ αὐτοἶς
κηρυττομένων ἥκειν ἔλεγχον, καὶ τὴν αὐτῶν ποιεἶσθαι ἀνατροπήν.
20. Καὶ πρῶτον μὲν περὶ τοῦ Φριστοῦ, ὅτι οὐ ψιλὸς ἄνθρωπος ὆ητέον.
Οὐ δύναται γὰρ ὁ γεννηθεὶς κατὰ πάντα ἄνθρωπος σημείου ἕνεκα τ῵ κόσμῳ
δοθήσεσθαι· ὡς περὶ αὐτοῦ προεθέσπιζε τὸ ἅγιον Πνεῦμα, ὅτε τ῵ Ἀχὰζ ἔλεγεν·
«Αἴτησαι σεαυτ῵ σημεἶον».
Y como aquel no la pedía, entonces el profeta dijo: ‚El Señor mismo os dar{ una
señal: He aquí la virgen quedar{ encinta‛.244 Una mujer que se ha unido y se ha
casado con un hombre no es llamada ‚virgen‛, pero de aquella que ha concebido
verdaderamente el Verbo de Dios sin un varón podría decirse con propiedad que
es una virgen. Como también el mismo Isaías dice en otro lugar: ‚Una voz de
llanto viene de la ciudad, una voz viene del templo, voz de la retribución del Señor
que castiga a los adversarios. Antes de que estuviera de parto dio a luz, antes de
que le viniera el dolor de parto, huyó y dio a luz un varón. ¿Quién escuchó cosa
semejante? ¿O quién ha visto tal cosa? ¿Acaso parió la tierra en un día, o nació un
pueblo de una vez? Porque Sión sintió los dolores del parto y dio a luz a sus hijos.
Yo di esta esperanza, y no la recordaron, dice el Señor‛.245 ¿Cu{l ‚esperanza‛, y
cuáles ‚hijos‛, sino la Virgen dando a luz sin dolores de parto, lo cual nunca había
sucedido, y Juan, el niño que según la promesa nació de Elisabet por causa de Él,
aunque Juan fue dado a luz con dolor? ¿Cómo establecen estos que el Salvador es
un simple hombre que procede de la simiente [de un hombre]? ¿Cómo no ha de ser
conocido, cuando también Jeremías dice acerca de Él: ‚Es un hombre, ¿quién lo
conocer{?‛.246 Al exponer acerca de Él el profeta dijo: ‚¿Quién lo conocer{?‛ Pero si
hubiera hablado acerca de un simple hombre, seguramente su padre lo conocería,
y también su madre, sus parientes y vecinos, sus compañeros y conciudadanos.

Pero puesto que lo que es engendrado procede de María, mas el Verbo de


Dios vino de arriba – no de la simiente de un varón sino procedente del Padre, en
verdad engendrado en lo alto intemporalmente y sin principio, pero en los últimos
días consintió en nacer de una madre Virgen, y por medio de ella formar para sí un
cuerpo – por eso dice: ‚Es un hombre, ¿quién lo conocer{?‛, porque Dios vino de
lo alto, el unigénito Dios-Verbo. Pero grande es la aflicción de los que han errado,
quienes dejaron de lado los testimonios de los profetas y los ángeles y se apegaron
a los del equivocado Ebión, que quiere satisfacer su propio placer y practicar las
tradiciones judías, aunque se haya separado de los judíos. Cuando el ángel Gabriel
le dio las buenas nuevas a la Virgen, y ella le dijo: ‚¿Cómo ser{ esto, pues no
conozco varón?‛, le contestó garantizando lo confirmado: ‚El Espíritu del Señor
vendrá sobre ti, y el poder del Altísimo te cubrirá con su sombra. Por lo cual
también lo santo que ha de nacer ser{ llamado Hijo de Dios‛. 247 Al decir ‚lo que ha
de nacer‛ quiso indicar que la carne y las dem{s características humanas vienen de
ella, pero el poder del Altísimo y el Espíritu Santo que cubrió a la santa Virgen
vienen de arriba, desde los cielos, que el unigénito Verbo divino de Dios ha
descendido de lo alto y que no sólo se encarnó sino que verdaderamente nació de
ella. ¡Cuántos otros argumentos hay de este tipo!
Κἀκείνου μὴ αἰτήσαντος, τότε φησὶν ὁ προφήτης· «Αὐτὸς Κύριος δώσει ὑμἶν
σημεἶον· Ἰδοὺ ἡ παρθένος ἐν γαστρὶ ἔξει». Παρθένος δὲ οὐ καλεἶται ἡ
συναφθεἶσα ἀνδρὶ, καὶ γαμηθεἶσα γυνή· παρθένος δὲ ἐκείνη κυρίως λέγοιτ΄ ἅν
ἡ ἄνευ ἀνδρὸς τὴν σύλληψιν τοῦ Θεοῦ Λόγου κατὰ ἀλήθειαν ἐσχηκυἶα· ὡς καὶ
αὐτὸς ἩσαἹας ἐν ἄλλῳ τόπῳ φησί· «Υωνὴ κραυγ῅ς ἐκ πόλεως, φωνὴ ἐκ ναοῦ,
φωνὴ Κυρίου ἀνταποδόσεως, ἀνταποδιδόντος τοἶς ἀντικειμένοις. Πρὶν ἥ τὴν
ὠδίνουσαν τεκεἶν, πρὶν ἥ ἐλθεἶν τὸν πόνον τῶν ὠδίνων, ἐξέφυγε, καὶ ἔτεκεν
ἄρσεν. Σίς ἤκουσε τοιοῦτον; Ἢ τίς ἑώρακε τοιαῦτα; Εἰ ὤδινε γ῅ ἐν μιᾶ ἡμέρᾳ,
καὶ ἔτεκεν ἔθνος εἰς ἅπαξ; Ὅτι ὤδινε καὶ ἔτεκε ΢ιὼν τὰ παιδία αὐτ῅ς. Ἐγὼ δὲ
ἔδωκα τὴν προσδοκίαν ταύτην, καὶ οὐκ ἐμνήσθησαν, λέγει Κύριος». Ποία δὲ
προσδοκία, καὶ ποἶα παιδία, ἀλλ΄ ἥ τὸ Παρθένον γενν῅σαι ἄνευ ὠδίνων, ὅπερ
οὐδαμοῦ γεγένηται; Καὶ τὸ τὸν δι΄ αὐτὸν ἀπὸ Ἐλισάβετ κατὰ ἐπαγγελίαν
γεννηθέντα Ἰωάννην παἶδα, εἰ καὶ Ἰωάννης δι΄ ὠδίνων γεγέννηται; Πῶς οὖν
οὗτοι ἐκ σπέρματος ψιλὸν ἄνθρωπον ὁρίζονται τὸν ΢ωτ῅ρα; Πῶς δὲ οὐ
γνωσθήσεται, ὡς καὶ Ἱερεμίας περὶ αὐτοῦ φησιν, ὅτι «Ἄνθρωπός ἐστι, καὶ τίς
γνώσεται αὐτόν;». Διηγούμενος γὰρ ὁ προφήτης περὶ αὐτοῦ ἔλεγε· «Σίς
γνώσεται αὐτόν;». Εἰ δὲ περὶ ψιλοῦ ἔλεγεν ἀνθρώπου, πάντως ἅν καὶ ὁ πατὴρ
αὐτὸν ἐγίνωσκε, καὶ ἡ μήτηρ, συγγενεἶς τε καὶ γείτονες, σύσκηνοί τε καὶ
συμπολἶται.
Ἀλλ΄ ἐπειδὴ ἐκ Μαρίας μέν ἐστι τὸ γέννημα, ἄνωθεν δὲ ἦλθεν ὁ Θεὸς
Λόγος, οὐκ ἀπὸ σπέρματος ἀνδρὸς, ἀλλ΄ ἐκ Πατρὸς μὲν, ἄνωθεν γεννηθεὶς ἐν
ἀληθείᾳ ἀχρόνως καὶ ἀνάρχως, ἐπ΄ ἐσχάτων δὲ τῶν ἡμερῶν εὐδοκήσας ἐν
μήτρᾳ γενέσθαι Παρθένου, καὶ ἐξ αὐτ῅ς ἀναπλάσαι εἰς ἑαυτὸν τὴν σάρκα. Διὰ
τοῦτο, φησὶ, καὶ «Ἄνθρωπος μέν ἐστι· τίς δὲ γνώσεται αὐτόν;» ὅτι Θεὸς ἄνωθεν
ἦλθεν, ὁ μονογενὴς Θεὸς Λόγος. Πολλὴ δὲ ταλαιπωρία τῶν πεπλανημένων,
τῶν καταλειψάντων μὲν προφητῶν μαρτυρίας καὶ ἀγγέλων, καὶ ἀνασχομένων
Ἐβίωνος τοῦ πεπλανημένου, τοῦ τὴν ἑαυτοῦ ἡδονὴν βουλομένου πληροῦν, καὶ
τὰ Ἰουδαϊκὰ μεταχειριζομένου, καὶ ἀπὸ Ἰουδαίων ἠλλοτριωμένου. Ὡς ὁ μὲν
Γαβριὴλ, ὅτε τῆ Παρθένῳ εὐηγγελίζετο, αὐτ῅ς λεγούσης, «Πῶς ἔσται ταῦτα,
ὅτι ἄνδρα οὐ γινώσκω;» τὸ ἀσφαλὲς ὑποτιθέμενος ἔφη· «Πνεῦμα Κυρίου
ἐπελεύσεται ἐπὶ σέ, καὶ δύναμις Ὑψίστου ἐπισκιάσει σοι. Διὸ καὶ τὸ
γεννώμενον ἐκ σοῦ ἅγιον κληθήσεται Τἱὸς Θεοῦ». Ἐν τ῵ γὰρ εἰπεἶν τὸ
γεννώμενον, ἔδειξε μὲν τὴν σάρκα ἀπ΄ αὐτ῅ς, καὶ τὴν ἄλλην ἐνανθρώπησιν,
ἄνωθεν δὲ ἀπ΄ οὐρανῶν τὴν δύναμιν τοῦ Ὑψίστου, καὶ τὸ ἅγιον Πνεῦμα
ἐπισκιάσαι τῆ ἁγίᾳ Παρθένῳ, καὶ ἄνωθεν καταβεβηκέναι τὸν μονογεν῅ Θεοῦ
Θεὸν Λόγον, καὶ ὡς ἐνηνθρώπησε, καὶ ὡς ἀπ΄ αὐτ῅ς ἐν ἀληθείᾳ ἐγεννήθη.
Πόσα δὲ ἄλλα ἐστὶ τοιαῦτα.
Pero, como afirmé, no tengo por costumbre extenderme demasiado a fin de que el
tratado no se vuelva muy voluminoso.
21. A continuación expondré acerca de las otras [mentiras] que dicen
falsamente contra Pedro y los otros apóstoles. Dicen que Pedro habría tomado
baños de purificación cada día, antes incluso de comer pan. ¡Mira la calumnia de
estos, y lo engañoso de su enseñanza charlatanesca! Pues por haberse profanado y
practicar frecuentemente muchas de las cosas más lascivas sobre la tierra usan
abundantemente el agua para asegurar su propia convicción – es decir, para
engañarse a sí mismos creyendo obtener la purificación por medio de los baños. Y
no se avergüenzan de proferir estos insultos a los apóstoles. No obstante, su
perversidad fue censurada por el Señor cuando, al ir a lavarle los pies, Pedro le
dijo: ‚¡Jam{s me lavar{s los pies!‛ y fue replicado por el Salvador: ‚Si no te lavare
los pies, no tienes parte conmigo‛.248 Y cuando aquel a su vez le respondió: ‚No
sólo los pies, sino también la cabeza‛ el Señor le dijo: ‚El que se lavó una vez no
tiene necesidad [de lavarse] la cabeza, sino solamente los pies, pues está todo
limpio‛.249 En efecto, demostró que no es necesario hacer uso de lavamientos, de
costumbres inútiles, de mandamientos y enseñanzas de hombres, como también
dice en otro Evangelio en concordancia con el profeta: ‚Este pueblo me honra con
los labios, pero su corazón está muy lejos de mí. Pero en vano me veneran,
enseñando doctrinas y mandamientos de hombres‛. 250 Pues ¿por cuál motivo
reprochó a los fariseos y escribas que acostumbraban a lavarse las manos y lavar
los recipientes, los vasos y demás [utensilios], declararando finalmente: ‚Comer sin
lavarse las manos no contamina al hombre‛?251 De manera que no sólo refutó el
que haya que lavar estos [utensilios], sino que también demostró que el lavarse las
manos es algo superfluo, aunque no perjudica si alguien quisiera lavárselas.
22. ¿Y cómo no ha de ser inmediatamente refutada su estupidez acerca
de comer carne? En primer lugar, por el hecho de que el Señor comió la comida de
Pascua de los judíos – la comida de Pascua de los judíos era cordero y panes sin
levadura, se comía carne de cordero asada al fuego – como también sus discípulos
dijeron: ‚¿Dónde quieres que te preparemos para comer la Pascua?‛ Y el Señor
mismo dijo: ‚Id a la ciudad, y hallaréis a un hombre que lleva un c{ntaro de agua,
seguidlo adonde va y decid al dueño de casa: ¿Dónde está el aposento en el que
celebraré la Pascua con mis discípulos? Y os mostrará un aposento alto amueblado;
preparadla allí‛.252 De nuevo, el mismo Señor dijo: ‚He deseado con ansias comer
esta Pascua con vosotros‛.253 Y no dijo simplemente ‚una Pascua‛, sino ‚esta
Pascua‛ a fin de que nadie lo manipule para su propia suposición. La Pascua era,
como dije, carne asada al fuego además de otros alimentos.
Εἴωθα δὲ, ὡς ὑπεσχόμην, μὴ διὰ πλάτους φέρεσθαι, ἵνα μὴ εἰς ὄγκον πολὺν
ἀγάγω τὴν πραγματείαν.
21. Περὶ δὲ τῶν ἄλλων ἑξ῅ς διηγήσομαι, ὧν τε κατὰ Πέτρου καὶ τῶν
ἄλλων ἀποστόλων καταψεύδονται. Ὅτι, φησὶν, ὁ Πέτρος καθ΄ ἑκάστην ἡμέραν
βαπτισμοἶς ἐκέχρητο, πρὶν ἥ καὶ ἄρτου αὐτὸν μεταλαμβάνειν. Καὶ ὅρα τὸ
αὐτῶν συκοφάντημα, καὶ τὸ ὕπουλον τ῅ς ἀγυρτώδους αὐτῶν διδασκαλίας.
Ἀπὸ τοῦ γὰρ αὐτοὺς μεμιάνθαι, καὶ λαγνεστέρως πολλάκις πολλὰ πράττειν
ἐπὶ τ῅ς γ῅ς, εἰς πεισμονὴν τ῅ς ἑαυτῶν πληροφορίας τ῵ ὕδατι δαψιλῶς
χρῶνται, ἵνα δ῅θεν ἑαυτοὺς ἀπατήσωσι, διὰ βαπτισμῶν ἔχειν τὴν κάθαρσιν
νομίζοντες. Καὶ ταῦτα εἰς τοὺς ἀποστόλους ἐμπαροινεἶν οὐκ αἰσχύνονται.
Καίτοι τοῦ Κυρίου ἐλέγχοντος αὐτῶν τὴν κακοτροπίαν, ἐν τ῵ τὸν Πέτρον
εἰρηκέναι, ὅτε ἦλθε τοὺς πόδας αὐτοῦ νίψαι, ὅτι «Οὐ μὴ νίψῃς τοὺς πόδας μου
εἰς τὸν αἰῶνα», καὶ τὴν ἀνθυποφορὰν ὑπὸ τοῦ ΢ωτ῅ρος ἐξιέναι, ὅτι «Ἐὰν μὴ
νίψω σου τοὺς πόδας, οὐκ ἔχεις μέρος μετ΄ ἐμοῦ». Κἀκείνου πάλιν
ἀνταποκρινομένου, ὅτι «Οὐ μόνον τοὺς πόδας, ἀλλὰ καὶ τὴν κεφαλὴν», φησὶν
ὁ Κύριος, ὅτι «Ὁ λουσάμενος ἅπαξ οὐ χρείαν ἔχει τὴν κεφαλὴν, εἰ μὴ τοὺς
πόδας μόνον· ἔστι γὰρ καθαρὸς ὅλος». Ἔδειξεν οὖν, ὅτι οὐ χρὴ βαπτισμοἶς
χρ῅σθαι, καὶ ἔθεσιν ἀνωφελέσι, καὶ ἐντάλμασιν ἀνθρώπων, καὶ διδασκαλίαις,
ὡς καὶ ἐν ἑτέρῳ Εὐαγγελίῳ συνῳδὰ τ῵ προφήτῃ λέγει· «Ὁ λαὸς οὗτος τοἶς
χείλεσί με τιμᾶ, ἡ δὲ καρδία αὐτῶν πόρρω ἀπέχει ἀπ΄ ἐμοῦ. Μάτην δὲ σέβονταί
με, διδάσκοντες διδασκαλίας, ἐντάλματα ἀνθρώπων». Ἐπεὶ κατὰ ποίαν αἰτίαν
ἐμέμφετο τοὺς Υαρισαίους καὶ γραμματεἶς τοὺς βαπτισμοἶς χρωμένους ξεστῶν
καὶ ποτηρίων καὶ τῶν ἄλλων, καὶ πυγμῆ τὰς χεἶρας νιπτομένους, καὶ τελείως
ἀποφαίνεται, ὅτι τὸ «Ἀνίπτοις χερσὶν ἐσθίειν οὐ κοινοἶ τὸν ἄνθρωπον;» Ὥστε
οὐ μόνον τὸ βαπτίζεσθαι τούτων ἀνετρεψεν, ἀλλὰ καὶ τὸ νίψαι χεἶρας περιττὸν
εἷναι ἔδειξε, καὶ τ῵ βουλομένῳ τὰς χεἶρας νίπτεσθαι μὴ εἷναι βλάβην.
Πῶς δὲ περὶ κρεωφαγίας οὐκ εὐθὺς ἡ αὐτῶν ἄνοια ἐλεγχθήσεται; Πρῶτον μὲν
τοῦ Κυρίου ἐσθίοντος τὸ πάσχα τῶν Ἰουδαίων· πάσχα δὲ τῶν Ἰουδαίων
πρόβατον ἦν καὶ ἄζυμα, κρέα προβάτου ὀπτὰ πυρὶ ἐσθιόμενα, ὡς καὶ οἱ
μαθηταὶ αὐτοῦ λέγουσι· «Ποῦ θέλεις ἑτοιμάσωμέν σοι φαγεἶν τὸ πάσχα;» Καὶ
αὐτὸς ὁ Κύριος λέγει· «Ἀπέλθετε εἰς τὴν πόλιν, καὶ εὑρήσετε ἄνθρωπον
βαστάζοντα κεράμιον ὕδατος, καὶ ἀκολουθήσατε αὐτ῵ ὅπου ὑπάγει, καὶ
εἴπατε τ῵ οἰκοδεσπότῃ· Ποῦ ἐστι τὸ κατάλυμα, ὅπου ποιήσω τὸ πάσχα μετὰ
τῶν μαθητῶν μου; Καὶ δείξει ἡμἶν ὑπερ῵ον ἐστρωμένον· ἐκεἶ ἑτοιμάσατε».
Πάλιν δὲ αὐτὸς ὁ Κύριος λέγει· «Ἐπιθυμίᾳ ἐπεθύμησα τοῦτο τὸ πάσχα φαγεἶν
μεθ΄ ὑμῶν». Καὶ οὐκ εἷπεν ἁπλῶς πάσχα, ἀλλὰ τοῦτο τὸ πάσχα, ἵνα μή τις
μεθοδεύσῃ εἰς τὴν ἑαυτοῦ ὑπόνοιαν. Πάσχα δὲ ἦν, ὡς εἷπον, κρέα ὀπτὰ πυρὶ,
καὶ τὰ ἄλλα.
Pero estos, suprimiendo por su cuenta el orden lógico de la verdad, cambiaron el
pasaje, lo cual es evidente para todos a partir de las expresiones relacionadas, e
hicieron decir a los discípulos: ‚¿Dónde quieres que te preparemos para comer la
Pascua?‛ y supuestamente Jesús les respondió: ‚¿Acaso deseé con ansias comer
carne con vosotros en esta Pascua?‛. ¿Cómo no ser{ descubierto su engaño cuando
el sentido lógico dice a gritos que la ‚mu‛ y la ‚eta‛254 son adiciones? Pues en lugar
de decir ‚He deseado con ansias‛, ellos han agregado el adverbio ‚acaso‛. Jesús en
verdad dijo: ‚He deseado con ansias comer esta Pascua con vosotros‛, pero ellos,
al sobreañadir *la palabra+ ‚carne‛, se extraviaron a sí mismos, falsificando el texto
y diciendo: ‚¿Acaso deseé con ansias comer carne con vosotros en esta Pascua?‛.
Pero se demuestra claramente que no sólo comió la Pascua sino también carne,
como dije anteriormente. Además serán refutados por la visión que le fue revelada
al santo Pedro mediante el lienzo que tenía en él toda clase de bestias y animales,
reptiles y aves, cuando la voz del Señor le dijo: ‚Lev{ntate, mata y come‛. Pedro le
dijo: ‚De ninguna manera, Señor; nada profano o impuro entró a mi boca‛. El
Señor le dijo: "Lo que Dios purificó, no *lo llames+ tú profano‛. 255 La prueba de la
verdad será hallada a través de dos maneras. Si dicen que la expresión del santo
Pedro hace referencia a toda clase de alimentos *de carne+, y al decir ‚Jam{s algo
profano o impuro *entró a mi boca+‛ llamó impuros también a los bueyes, las
cabras, las ovejas y las aves, serán refutados inmediatamente por su anterior modo
de vida. Pedro provenía de los judíos, y se encontró con el Salvador después de
haberse casado, engendrado hijos y tenido una suegra; pero los judíos comen
carne, y el comer carne no está mal visto ni prohibido entre ellos. En verdad, se
alimentó de ella desde el principio, y aunque dijéramos que comió carne hasta
encontrarse con el Salvador [y luego se abstuvo de ella], quedará demostrado que
no consideró profano ninguno de los alimentos que no fueron declarados profanos,
y no extendió el carácter de profano e impuro a todos en general, sino a los que la
Ley llamó profanos e impuros. Nuevamente, para que esto quede demostrado –
que Él no le dijo que considerara a todas las carnes como si fueran totalmente
profanas, sino sólo a las que llamó profanas e impuras en la Ley – Dios, para
transmitirle la marca distintiva de la santa Iglesia de Cristo, le dijo que a nada
considerara profano. ‚Pues todas las cosas son puras si se toman con
agradecimiento y alabanza a Dios‛.256 Pero la velada alusión [de la visión de Pedro]
también hacía referencia al llamamiento de los gentiles, para que no se considerara
profanos e impuros a los incircuncisos. Sin embargo, la visión de Pedro no se
refiere al hombre sino a los alimentos prohibidos por la Ley, como cualquiera
puede ver con claridad. Así, el estúpido razonamiento de ellos fracasó por
completo.
Αὐτοὶ δὲ, ἀφανίσαντες ἀφ΄ ἑαυτῶν τὴν τ῅ς ἀληθείας ἀκολουθίαν, ἤλλαξαν τὸ
὆ητὸν, ὅπερ ἐστὶ π᾵σι φανερὸν ἐκ τῶν συνεζευγμένων λέξεων. Καὶ ἐποίησαν
τοὺς μαθητὰς μὲν λέγοντας· «Ποῦ θέλεις ἑτοιμάσωμέν σοι τὸ πάσχα φαγεἶν;»
καὶ αὐτὸν δ῅θεν λέγοντα· Μὴ ἐπιθυμίᾳ ἐπεθύμησα κρέας τοῦτο τὸ πάσχα
φαγεἶν μεθ΄ ὑμῶν; Πόθεν δὲ οὐ φωραθήσεται ἡ αὐτῶν ὆ᾳδιουργία, τ῅ς
ἀκολουθίας κραζούσης, ὅτι τὸ μῦ καὶ τὸ ἦτά ἐστι προσθετά. Ἀντὶ τοῦ γὰρ
εἰπεἶν, «Ἐπιθυμίᾳ ἐπεθύμησα», αὐτοὶ προσέθηκαν τὸ «μὴ» ἐπίρρημα. Αὐτὸς δὲ
ἀληθῶς ἔλεγεν, «Ἐπιθυμίᾳ ἐπεθύμησα τοῦτο τὸ πάσχα φαγεἶν μεθ΄ ὑμῶν».
Αὐτοὶ δὲ, ἐπιγράψαντες τὸ «κρέας», ἑαυτοὺς ἐπλάνησαν, ὆ᾳδιουργήσαντες καὶ
εἰπόντες· «Μὴ ἐπιθυμίᾳ ἐπεθύμησα τοῦτο τὸ πάσχα κρέας φαγεἶν μεθ΄ ὑμῶν;»
΢αφῶς δὲ δείκνυται, ὅτι καὶ πάσχα ἐπετέλεσε, καὶ κρέα βέβρωκεν, ὡς
προεἷπον. Ἀλλὰ καὶ ἀπὸ τοῦ ὁράματος ἐλεγχθήσονται τοῦ ἀποκαλυφθέντος
τ῵ ἁγίῳ Πέτρῳ διὰ τ῅ς ὀθόνης τ῅ς ἐχούσης πάντα ἐν αὐτῆ θηρία τε καὶ κτήνη,
ἑρπετὰ καὶ πετεινὰ, καὶ φων῅ς Κυρίου λεγούσης, «Ἀναστὰς, θῦσον, καὶ φάγε».
Καὶ τοῦ Πέτρου λέγοντος· «Μηδαμῶς, Κύριε· οὐδὲν κοινὸν ἥ ἀκάθαρτον
εἰσ῅λθεν εἰς τὸ στόμα μου»· φησὶν ὁ Κύριος· «Ἅ ὁ Θεὸς ἐκαθάρισε, σὺ μὴ
κοίνου». Εὑρεθήσεται γὰρ ἐκ δύο τρόπων τ῅ς ἀληθείας ἡ σύστασις. Εἰ μὲν γὰρ
ἐροῦσι κατὰ πάντων βρωμάτων διεξεληλυθέναι λόγον τὸν ἅγιον Πέτρον, καὶ
λέγειν, ὅτι «Οὐδέποτε κοινὸν ἥ ἀκάθαρτον», ὡς καὶ βόας, καὶ αἷγας, καὶ
πρόβατα, καὶ ὄρνεις, κοινὰ λέγεσθαι παρ΄ αὐτ῵· εὐθὺς ἐλεγχθήσονται ἐκ τ῅ς
προτέρας αὐτοῦ ἀναστροφ῅ς. Μετὰ γὰρ τὸ γ῅μαι καὶ τέκνα κεκτ῅σθαι, καὶ
πενθερὰν ἔχει, συνέτυχε τ῵ ΢ωτ῅ρι ἐξ Ἰουδαίων ὁρμώμενος. Ἰουδαἶοι δὲ καὶ
σάρκας ἐσθίουσι, καὶ κρεωφαγία παρ΄ αὐτοἶς οὐκ ἐβδέλυκται, οὐδὲ
ἀπηγόρευται. Ἄρα γοὖν αὐτοῦ βεβρωκότος ἀπ΄ ἀρχ῅ς, εἰ καὶ ἕως τοῦ
συναντ῅σαι τ῵ ΢ωτ῅ρι εἷποιμ΄ ἅν, δειχθήσεται, ὅτι οὐδὲν κοινὸν ἡγήσατο τῶν
οὐ κοινῶν λεγομένων. Καὶ γὰρ οὐ κατὰ πάντων διεξήγαγε τὸ κοινὸν καὶ
ἀκάθαρτον, ἀλλὰ περὶ ὧν ἔλεγεν ὁ νόμος κοινῶν καὶ ἀκαθάρτων. Πάλιν δὲ
τούτου δειχθέντος, ὅτι οὐ περὶ πάντων τῶν κρέων αὐτ῵ ἔλεγεν, ὡς κοινῶν
πάντων ὄντων, ἀλλὰ περὶ τῶν ἐν τ῵ νόμῳ κοινῶν τε καὶ ἀκαθάρτων, ὁ Θεὸς
τ῅ς ἁγίας Φριστοῦ Ἐκκλησίας τὸν χαρακτ῅ρα παραδιδοὺς, ἔλεγεν αὐτ῵ μηδὲν
κοινὸν ἡγεἶσθαι. Πάντα γάρ ἐστι καθαρὰ, μετὰ εὐχαριστίας καὶ εὐλογίας Θεοῦ
λαμβανόμενα. Ἀλλὰ καὶ περὶ τ῅ς κλήσεως τῶν ἐθνῶν τὸ αἴνιγμα εἷχεν, ἵνα μὴ
ἡγήσηται τοὺς ἐν ἀκροβυστίᾳ κοινοὺς ἥ ἀκαθάρτους. Ὅμως ἡ ἔμφασις τοῦ
Πέτρου οὐ περὶ ἀνθρώπου εἷχε τὴν ὑπόνοιαν, ἀλλὰ περὶ τῶν ἐν τ῵ νόμῳ
ἀπηγορευμένων, ὡς καὶ παντί τῳ σαφὲς ἅν εἴη· καὶ ἐξέπεσεν αὐτῶν
πανταχόθεν ὁ ληρώδης λόγος.
23. Aceptan fingidamente los nombres de los apóstoles para convencer a
los que han sido engañados por ellos, y escribieron libros espurios en su nombre,
supuestamente de puño y letra de Jacobo, Mateo y los otros dicípulos, entre los
cuales inscriben en la lista también al nombre del apóstol Juan para que su
ignorancia se vuelva absolutamente detectable. Pues [Juan] no sólo los refuta de
todas maneras al decir: ‚En el principio era el Verbo, y el Verbo estaba con Dios, y
el Verbo era Dios‛257, sino que también [aceptó] los testimonios de los santos
profetas. En su Evangelio, impulsado por el Espíritu Santo, cuando registró
cuidadosa y perfectamente las cosas dichas por el Salvador, expuso los testimonios
acerca de cada profecía que fue cumplida en Cristo. Ellos se han alejado a sí
mismos de estos profetas. Y enseguida mostró cómo el mismo Juan el Bautista
respondió a los que habían sido enviados a él por los fariseos, diciendo: ‚Yo soy
una voz que clama en el desierto: Enderezad el camino del Señor, como dijo el
profeta Isaías‛.258 Y de nuevo el mismo [apóstol] Juan, cuando el Señor tumbó las
mesas de los cambistas y dijo: ‚No hag{is un mercado de la casa de mi Padre‛259,
tomando el testimonio de los profetas – me refiero a David – dice: ‚Se acordaron
que estaba escrito: El celo de tu casa me consumió‛. 260 Y otra vez el mismo Juan
dijo: ‚Isaías lo vio cuando estaba *inspirado+ por el Espíritu Santo‛.261
24. De nuevo, cuando el santo apóstol Juan estaba predicando en Asia, se
relata una obra extraordinaria que fue realizada como ejemplo de la verdad.
Aunque llevaba un estilo de vida muy admirable y acorde con su función
apostólica y jamás se había bañado, fue obligado por el Espíritu Santo a pasar al
baño, y dijo: ‚Venid conmigo al baño‛. Ante el asombro de los que lo
acompañaban, fue al cuarto de baño y, llegándose al que solía recibir las ropas de
los que se bañaban, le preguntó quién estaba dentro del baño; el encargado, que
permanecía allí para cuidar las vestimentas (pues en los gimnasios este trabajo es
realizado por algunos como un modo de ganarse el sustento cotidiano), le dijo al
santo Juan: ‚Ebión est{ adentro‛. Pero Juan, d{ndose cuenta al instante de la guía
del Espíritu Santo – por qué motivo lo había incitado a ir al baño, como dije – nos
dejó como un recordatorio el fundamento de la verdad: quiénes son los siervos y
apóstoles de Cristo y los hijos de la verdad misma, y quiénes son los instrumentos
del maligno; ‚y las puertas del Hades no prevalecer{n contra la roca y contra la
santa Iglesia de Dios que est{ edificada sobre ella‛.262 Inmediatamente Juan se
perturbó y comenzó a lamentarse con tristeza, de modo que todos lo escucharan,
como testimonio de prueba de una doctrina inmaculada: ‚¡Corred, hermanos!‛
dijo, ‚salgamos de aquí, no sea que se caiga el baño y seamos destruidos junto con
Ebión, que est{ dentro del baño, a causa de su impiedad‛. Que nadie se asombre
de escuchar que Ebión se encontró con Juan,
23. Σῶν δὲ ἀποστόλων τὰ ὀνόματα εἰς τὴν τῶν ἡπατημένων ὑπ΄
αὐτῶν πειθὼ προσποιητῶς δέχονται, βίβλους τε ἐξ ὀνόματος αὐτῶν
πλασαμένοι ἀνεγράψαντο, δ῅θεν ἀπὸ προσώπου Ἰακώβου, καὶ Ματθαίου, καὶ
ἄλλων μαθητῶν. Ἐν οἸς ὀνόμασι καὶ τὸ ὄνομα Ἰωάννου τοῦ ἀποστόλου
ἐγκαταλέγουσιν, ἵνα πανταχόθεν φωρατὴ γένηται ἡ αὐτῶν ἄνοια. Οὐ μόνον
γὰρ ἐλέγχει αὐτοὺς κατὰ πάντα τρόπον, λέγων, ὅτι «Ἐν ἀρχῆ ἦν ὁ Λόγος, καὶ ὁ
Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεὸν, καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος»· ἀλλὰ καὶ ὅτι τὰς τῶν ἁγίων
προφητῶν μαρτυρίας, ἐν ᾧ ἐκ Πνεύματος ἁγίου ὁρμώμενος, καὶ τὰ ὑπὸ τοῦ
΢ωτ῅ρος εἰρημένα καλῶς ἀκριβολογήσας περὶ ἑκάστης ὑποθέσεως τ῅ς εἰς
Φριστὸν πληρωθείσης, ὡς εἷπον, τὰς μαρτυρίας ἐξέθετο· ἀφ΄ ὧν προφητῶν
οὗτοι ἑαυτοὺς ἀπηλλοτρίωσαν. Καὶ εὐθὺς ἔδειξεν, ὡς τοἶς πρὸς Ἰωάννην τὸν
Βαπτιστὴν ὑπὸ τῶν Υαρισαίων πεμφθεἶσιν αὐτὸς Ἰωάννης ἀποκρίνεται,
λέγων· «Ἐγὼ φωνὴ βοῶντος ἐν τῆ ἡρέμῳ· Εὐθύνατε τὴν ὁδὸν Κυρίου· καθὼς
εἷπεν ἩσαἹας ὁ προφήτης». Καὶ πάλιν αὐτὸς ὁ Ἰωάννης λέγει, ἀπὸ τῶν
προφητῶν λαβὼν τὴν μαρτυρίαν, φημὶ δὲ ἀπὸ τοῦ Δαβὶδ, ὅτε ὁ Κύριος τὰς
τραπέζας τῶν κολλυβιστῶν κατέστρεψε, καὶ εἷπε· «Μὴ ποι῅τε τὸν οἷκον τοῦ
Πατρός μου οἷκον ἐμπορίου»· Ἐμνήσθησαν, ὅτι ἦν γεγραμμένον. «Ὁ ζ῅λος τοῦ
οἴκου σου κατέφαγέ με». Καὶ πάλιν αὐτὸς Ἰωάννης εἷπεν, ὅτι «ἩσαἹας εἷδεν ὢν
ἐν Πνεύματι ἁγίῳ».
24. Πάλιν δὲ ὁ αὐτὸς ἅγιος Ἰωάννης κηρύττων ἐν τῆ Ἀσίᾳ ἱστορεἶται
παράδοξον ἔργον τι πεποιηκὼς εἰς ὑπογραμμὸν τ῅ς ἀληθείας. Πολιτείαν γὰρ
ἔχων θαυμασιωτάτην καὶ συμπρέπουσαν αὐτοῦ τ῵ ἀξιώματι τ῅ς ἀποστολ῅ς,
καὶ μηδ΄ ὅλως λουόμενος, ἠναγκάσθη ὑπὸ τοῦ ἁγίου Πνεύματος προελθεἶν
ἕως τοῦ βαλανείου, εἰπὼν, ὅτι «Λάβετέ μοι τὰ πρὸς βαλανεἶον». Καὶ τῶν
συνεπομένων θαυμαζόντων, ἦλθεν εἰς αὐτὸ τὸ λουτρόν. Καὶ γενόμενος πρὸς
τὸν εἰωθότα ὑποδέχεσθαι τῶν λουομένων τὰ ἱμάτια, ἤρετο τίς ἔνδον ἐστὶν ἐν
τ῵ βαλανείῳ· ὁ δὲ ὀλεάριος, ἐπὶ τ῵ φυλάττειν ἱμάτια προσκαρτερῶν (ἐν τοἶς
γὰρ γυμνασίοις ἔργον τοῦτό τισιν ὑπάρχει πορισμοῦ ἕνεκα τ῅ς ἐφημέρου
τροπ῅ς), ἔφη τ῵ ἁγίῳ Ἰωάννῃ, ὅτι Ἐβίων ἔνδον ἐστίν. Ἰωάννης δὲ, εὐθὺς συνεὶς
τὴν τοῦ ἁγίου Πνεύματος ὀδηγίαν, δι΄ ἣν αἰτίαν προὐτρέψατο αὐτὸν ἕως τοῦ
βαλανείου ἥκειν, ὡς ἔφην, μνήμης ἕνεκα τοῦ καταλιπεἶν ἡμἶν τὴν τ῅ς
ἀληθείας ὑπόθεσιν, ὅτι τίνες εἰσὶν οἱ δοῦλοι Φριστοῦ καὶ ἀπόστολοι καὶ υἱοὶ τ῅ς
αὐτ῅ς ἀληθείας· τίνα δέ ἐστι τὰ σκεύη τοῦ πονηροῦ, «καὶ πύλαι Ἅιδου μὴ
κατισχύουσαι τ῅ς πέτρας, καὶ τ῅ς ἐπ΄ αὐτ῅ς οἰκοδομηθείσης ἁγίας Θεοῦ
Ἐκκλησίας»· εὐθὺς ταράξας ἑαυτὸν, καὶ οἰμώξας ἠρέμα εἰς τὸ πάντας ἀκοῦσαι,
εἰς μαρτύριον παραστάσεως ἀχράντου διδασκαλίας, «΢πεύσατε, ἀδελφοὶ»,
ἔφη, «ἐξέλθωμεν ἐντεῦθεν, μὴ πέσῃ τὸ βαλανεἶον, καὶ ἀπολώμεθα μετὰ
Ἐβίωνος τοῦ ἔνδον ἐν τ῵ βαλανείῳ διὰ τὴν αὐτοῦ ἀσέβειαν». Καὶ μηδεὶς
θαυμαζέτω ἐπὶ τ῵ ἀκοῦσαι Ἐβίωνα Ἰωάννῃ συντετυχηκέναι.
pues el bienaventurado Juan permaneció con vida muchos años, perdurando hasta
el reinado de Trajano. Es evidente para cualquiera que todos los apóstoles
repudiaron la fe de Ebión y consideraron extraña su predicación y figura
apostólica.

25. ¡Y cuánto tengo para decir acerca de las cosas que cuentan sobre San
Pablo, calumniándolo! En primer lugar dicen que era griego y que provenía de los
gentiles pero que luego se volvió un prosélito. ¿Cómo, pues, él dice acerca de sí
mismo: ‚Hebreo *hijo+ de hebreos, de la simiente de Abraham, de la tribu de
Benjamín, en cuanto a la Ley fariseo, siendo mucho más celoso en las tradiciones
de mis antepasados‛?263 Y en otro lugar dice: ‚¿Son israelitas? Yo también; ¿son
simiente de Abraham? Yo también‛264; y dice: ‚Circuncidado al octavo día, criado a
los pies de Gamaliel, y hebreo de hebreos‛.265 ¡Oh, qué terribles los chillidos, los
silbidos serpentinos y la venenosa palabrería de estas espantosas bestias rastreras!
¿De qué testimonio me serviré? ¿Del de Ebión y los que lo siguen, o del de San
Pedro, que dijo: ‚Como os escribió mi hermano Pablo, *cosas+ profundas y de
difícil interpretación, las que los ignorantes e inestables tuercen por su propia
ignorancia‛?266 A su vez, también San Pablo les testifica acerca de Pedro, diciendo:
‚Jacobo, Juan y Cefas, los que parecen ser los pilares, nos dieron a mí y a Bernabé
la diestra de compañerismo‛.267 Y aún si dijera que él mismo es de Tarso, de todas
maneras a partir de esto no se da una excusa a los que rebuscan palabras268, las que
usan de este modo para conducir a sí mismos y a los que convencieron a la ruina.
Pues [la Escritura] también dice que Bernabé - que una vez se llamó José, pero su
nombre fue cambiado a Bernabé, que significa ‚hijo de consolación‛ – era un
levita, natural de Chipre. Y no es cierto en absoluto que, puesto que era de Chipre,
no era de la tribu de Leví; como también San Pablo, aunque provenía de Tarso, no
era un extraño para Israel. Pues muchos israelitas fueron dispersados en tiempos
de Antíoco Epífanes, y en otras épocas, cuando sobrevino una guerra y fueron
puestos bajo asedio y capturados; los que fueron llevados cautivos permanecieron
en algunos lugares, mientras que los que por tal motivo escaparon se asentaron
donde pudo cada uno. Así, como muchas veces le sucedió esto – el tener que huir
enfrente de los enemigos – también el santo Jeremías dijo acerca de Israel: ‚Y si a la
tierra de los citios te marchares, ni aún allí habr{ descanso para ti‛. 269 Es evidente
para cualquiera que la isla de Chipre es llamada Citión; los chipriotas y los rodios
son, pues, citios. Pero la estirpe de los chipriotas y los rodios también se asentó en
Macedonia, de donde provino Alejandro el Macedonio. Y por este motivo se
registra en el libro de los Macabeos: ‚Salió una estirpe de la tierra de los citios‛270,
pues también Alejandro el Macedonio procedía de la estirpe de los griegos.
Πολυχρόνιος γὰρ καταμείνας τ῵ βίῳ ὁ μακάριος Ἰωάννης, διήρκεσεν ἄχρι τ῅ς
τοῦ Σραἶανου βασιλείας. Πάντες δὲ οἱ ἀπόστολοι ὅτι ἀπαλλοτριοῦσι τὴν τοῦ
Ἐβίωνος πίστιν, καὶ ἀλλοτρίαν ἡγήσαντο τοῦ αὐτῶν κηρύγματος, καὶ τοῦ
ἀποστολικοῦ χαρακτ῅ρος, παντί τῳ δ῅λόν ἐστι.
25. Περὶ δὲ τοῦ ἁγίου Παύλου, ὡς βλασφημοῦντες αὐτὸν λέγουσι,
πόσα ἔχω λέγειν; Πρῶτον μὲν γὰρ λέγουσιν αὐτὸν Ἕλληνά τε καὶ ἐξ ἔθνῶν
ὑπάρχειν, προσήλυτον δὲ γεγονέναι ὕστερον. Πῶς οὖν αὐτὸς λέγει περὶ
ἑαυτοῦ· «Ἑβραἶος ἐξ Ἑβραίων, ἐκ σπέρματος Ἀβραὰμ, φυλ῅ς Βενιαμὶν, κατὰ
νόμον Υαρισαἶος, περισσοτέρως ζηλωτὴς ὑπάρχων τῶν πατρικῶν μου
παραδόσεων»; Καὶ ἐν ἄλλῳ τόπῳ λέγει· «Ἰσραηλἶταί εἰσι, κἀγώ· σπέρμα
Ἀβραάμ εἰσι, κἀγώ»· καί φησι· «Περιτομὴ ὀκταήμερος· καὶ ἀνατεθραμμένος
παρὰ τοὺς πόδας Γαμαλιὴλ, καὶ Ἑβραἶος ἐξ Ἑβραίων». Καὶ ὦ τῶν δεινῶν
ἑρπετῶν τὰ δεινὰ κωκύματα, καὶ τὰ δρακοντοειδ῅ συρίγματα, καὶ τ῅ς
κενοφωνίας τὰ δηλητήρια. Σίνος δὲ λήψομαι τὴν μαρτυρίαν; Ἐβίωνος, καὶ τῶν
κατ΄ αὐτὸν, ἥ τοῦ ἁγίου Πέτρου τοῦ λέγοντος· «Ὡς ἔγραψεν ὑμἶν ὁ ἀδελφός
μου Παῦλος, ἅτινά ἐστι βαθέα καὶ δυσερμήνευτα, ἃ οἱ ἀμαθεἶς καὶ ἀστήρικτοι
διαστρέφουσι τῆ ἑαυτ῵ ἀγνωσίᾳ»; Πάλιν δὲ καὶ ὁ ἅγιος Παῦλος μαρτυρεἶ καὶ
αὐτὸς τοἶς περὶ Πέτρον, λέγων· «Καὶ Ἰάκωβος, καὶ Ἰωάννης, καὶ Κηφ᾵ς, οἱ
δοκοῦντες στύλοι εἷναι, δεξιὰς ἔδωκαν ἐμοὶ καὶ Βαρνάβᾳ κοινωνίας». Κἄν τε
γὰρ Σαρσέα ἑαυτὸν εἴποι, οὐκ ἀπὸ τούτου πάντως δέδοται πρόφασις τοἶς
λεξιθηροῦσι τὰ εἰς ἑαυτῶν καταστροφὴν καὶ τῶν πειθομένων οὕτως ἔχειν. Καὶ
γὰρ καὶ Βαρνάβαν λέγει Ἰωσήφ ποτε καλούμενον, Βαρνάβαν δὲ
μετακληθέντα, υἱὸν παρακλήσεως ἑρμηνευόμενον, ΛευἹτην, Κύπριον τ῵ γένει.
Καὶ οὐ πάντως ἐπειδὴ Κύπριος ἦν, οὐκ ἦν ἀπὸ τοῦ ΛευἹ· ὡς καὶ ὁ ἅγιος Παῦλος,
εἰ καὶ ἀπὸ Σαρσοῦ ὡρμ᾵το, οὐκ ἦν ἀλλότριος τοῦ Ἰσραήλ. Διασπαρέντων γὰρ
πολλῶν ἐν τοἶς χρόνοις Ἀντιόχου τοῦ Ἐπιφανοῦς, καὶ ἐν χρόνοις ἄλλοις, εἴποτε
συνέβαινε πόλεμος, αἰχμαλωτισθέντων καὶ δοθέντων εἰς πολιορκίαν, οἱ μὲν
αἰχμάλωτος ἀρθέντες ἐπέμειναν ἔν τισι τόποις, οἱ δὲ ἀπὸ τοιαύτης αἰτίας
ἀναχωρήσαντες κατῴκουν ἕκαστος ἔνθα κατεἴληφεν, ὡς καὶ ἅγιος Ἱερεμίας
ἔλεγε περὶ τοῦ Ἰσραήλ· καθάπερ πολλάκις τοῦτο αὐτὸ συμβέβηκε, τὸ
ἀποδιδράσκειν ἀπὸ προσώπου τῶν πολεμίων, ὅτι «Καὶ εἰς Κιτιεἶς ἐὰν ἀπέλθῃς,
οὔτε ἐκεἶ σοι ἀνάπαυσις ἔσται».
Παντὶ δέ τῳ δ῅λόν ἐστι, ὅτι Κίτιον ἡ Κυπρίων ν῅σος καλεἶται· Κίτιοι γὰρ
Κύπριοι καὶ Ῥόδιοι. Ἀλλὰ καὶ ἐν τῆ Μακεδονίᾳ τὸ γένος κατῴκησε Κυπρίων τε
καὶ Ῥοδίων. Ὅθεν δὴ καὶ Ἀλέξανδρος ὡρμ᾵το ὁ Μακεδών. Καὶ τούτου ἕνεκα
ἐμφέρεται ἐν τοἶς Μακκαβαίοις, ὅτι ἐξ῅λθε σπέρμα ἐκ γ῅ς Κιτιέων. Καὶ γὰρ ἐκ
σπέρματος τῶν Ἑλλήνων Ἀλέξανδρος ὁ Μακεδών.
Pero volvamos nuevamente al tema en cuestión, ya que el asunto presentó la
oportunidad de relatar la historia acerca de estos. Muchos de los que, a causa de la
emigración, se asentaron en otros países eran de la estirpe de Israel por
ascendencia, y eran llamados nativos de cada país. Así también las hijas de Jetro
refirieron a su padre la defensa de Moisés cuando expulsó a los pastores y dio de
beber a sus rebaños. Y ellas se marcharon y le hicieron saber acerca de esto a su
propio padre, y cuando él preguntó ‚¿Por qué volvisteis tan pronto hoy?‛, dijeron:
‚Un varón egipcio nos libró de los pastores, sacó agua por nosotras y dio de beber
a nuestros ganados‛. E inmediatamente él les dijo: ‚¿Por qué no lo habéis traído
aquí, para que coma pan?‛271 ¿Quién no sabe que Moisés era hijo de Amram y de
Jocabed, Amram hijo de Coat, Coat de Leví, Leví de Jacob, Jacob de Isaac, e Isaac
de Abraham? Y la continuidad de su noble origen y de su descendencia no se
perdió por el hecho de haber sido Moisés llamado ‚egipcio‛. Por consiguiente
estos – los que han sido engañados por Ebión – al abandonar el camino [recto] han
entregado el entendimiento a muchos caminos retorcidos y a un sendero cuesta
arriba.

26. De nuevo, se vanaglorian de tener la circuncisión y se jactan


considerando que es – supuestamente – el sello y la marca distintiva de los
patriarcas y de los justos que han llevado un género de vida acorde a la Ley. Creen
que por eso son iguales que aquellos, y ciertamente quieren derivar la prueba de
esta práctica de Cristo mismo, como también los seguidores de Cerinto. También
los ebionitas dicen, conforme al necio argumento de los cerintianos: ‚Es suficiente
para el discípulo ser como el maestro‛.272 Cristo fue circuncidado, dicen,
¡circuncídate tú también! Y a fin de que las semillas del error sean humilladas de
todas maneras – lo mismo que Dios puso cerrojos y puertas como un freno al mar,
fijando la arena como su límite, y dio la orden: ‚Hasta aquí llegar{s, y no pasarás
m{s all{; en ti mismo se romper{n tus olas‛273 – así también ellos serán consumidos
en sí mismos. Aquí, la palabra sobre el límite ha sido dicha por Dios para el buen
ordenamiento del mar por mandato divino; pero allí por sí misma la maldad y el
error que oscurece la mente y pervierte el entendimiento piadoso recibió de
antemano contra sí misma, como si levantase olas, las miserias de las opiniones
previamente anunciadas por ellos, chocándose a sí misma con otras olas y siempre
rompiéndose en sí misma y destruyéndose a si misma. Es como una terrible
serpiente que se hace daño a sí misma y, al volverse hacia la cola y comerse a sí
misma, se convierte en su propia destructora. Dicen que esto ha sucedido con
serpientes que han sido encerradas en tinajas por un tiempo; algunos naturalistas
del país de Egipto registran que cuando cada una ha destruido a la otra, la más
brava y feroz, que ha sobrevivido hasta el final, se queda sola y al venirle el
hambre comienza a comerse a sí misma a partir de su propia cola.
Ἀλλὰ γενόμενος πάλιν ἐν τ῵ τόπῳ, διὰ τὸν ἐμπεσόντα λόγον διεξ῅λθον τὴν
περὶ τούτων ἱστορίαν. Πλὴν ὅτι ἀπὸ τ῅ς μετοικήσεως πολλοὶ ἄλλας χώρας
οἰκήσαντες τοῦ Ἰσραὴλ ἦσαν σπέρματος κατὰ διαδοχήν. Ἐλέγοντο γὰρ καὶ
ἑκάστης χώρας πατριῶται· ὡς καὶ αἱ θυγατέρες τοῦ Ἰοθὸρ τὴν ἀντίληψιν τοῦ
Μωϋσέως τ῵ πατρὶ ἀπήγγειλαν, ὡς ἀποστήσας τοὺς ποιμένας ἐπότισεν αὐτῶν
τὰ πρόβατα, καὶ πορευθεἶσαι περὶ τούτου ὑφηγοῦντο τ῵ ἰδίῳ πατρί. Σοῦ δὲ
λέγοντος, «Σί ἐταχύνατε σήμερον τοῦ ἐλθεἶν ἐπ΄ αὐτόν;» ἔφασαν, ὅτι «Ἀνὴρ
Αἰγύπτιος ἐρρύσατο ἡμ᾵ς ἀπὸ τῶν ποιμένων, καὶ ἤντλησε, καὶ ἐπότισεν ἡμῶν
τὰ θρέμματα». Καὶ εὐθὺς ὁ αὐτὸς ἔφη πρὸς αὐτάς· «Διὰ τί οὐκ ἠγάγετε αὐτὸν
ὧδε, ἵνα φάγῃ ἄρτον;» Σίς δὲ οὐκ οἷδεν, ὅτι Μωϋσ῅ς υἱὸς μὲν γίνεται τοῦ
Ἀμρὰμ, καὶ τ῅ς Ἰωχαβὲτ, Ἀμρὰμ δὲ τοῦ Καὰθ, Καὰθ δὲ τοῦ ΛευἺ, ΛευἺ δὲ τοῦ
Ἰακὼβ, Ἰακὼβ δὲ τοῦ Ἰσαὰκ, Ἰσαὰκ δὲ τοῦ Ἀβραάμ; Καὶ οὐκ ἀπὸ τοῦ καλεἶσθαι
τὸν Μωϋσέα Αἰγύπτιον, πάντως ἡ τ῅ς εὐγενείας καὶ τοῦ σπέρματος διέπεσεν
ἀκολουθία. Οὐκοῦν οὗτοι, καταλείψαντες τὴν ὁδον, οἱ ἀπὸ τοῦ Ἐβίωνος
πεπλανημένοι, ἐπὶ πολλὰς διεστραμμένας ὁδοὺς καὶ ἀνάντη τρίβον τὸν νοῦν
ἐκδεδώκασιν.
Αὐχοῦσι δὲ πάλιν περιτομὴν ἔχοντες, καὶ σεμνύνονται δ῅θεν εἷναι ταύτην
σφραγἶδα ἡγούμενοι, καὶ χαρακτ῅ρα τῶν τε πατριαρχῶν καὶ δικαίων τῶν κατὰ
τὸν νόμον πεπολιτευμένων, δι΄ οὓς ἐξισοῦσθαι ἐκείνοις νομίζουσι, καὶ δ῅τα
ἀπ΄ αὐτοῦ τοῦ Φριστοῦ τὴν σύστασιν ταύτης βούλονται φέρειν, ὡς καὶ οἱ περὶ
Κήρινθον. Υασὶ γὰρ καὶ οὗτοι κατὰ τὸν ἐκείνων ληρώδη λόγον· «Ἀρκετὸν τ῵
μαθητῃ εἷναι ὡς ὁ διδάσκαλος». Περιετμήθη γὰρ, φησὶν, ὁ Φριστὸς, καὶ σὺ
περιτμήθητι. Καὶ ἵνα κατὰ πάντα τρόπον καταισχύνηται τ῅ς πλάνης τὰ
σπέρματα, καθάπερ χαλινὸς τῆ θαλάσσῃ ἐκ Θεοῦ ὁρισθεὶς κλεἶθρα καὶ πύλαι
ψάμμον ὅριον, καὶ πρόσταγμα τὸ, «Ἕως τούτου ἐλεύσῃ, καὶ οὐχ ὑπερβήσῃ·
ἀλλὰ ἐν σεαυτῆ συντριβήσονταί σου τὰ κύματα», φησίν· οὕτω καὶ οὗτοι ἐν
ἑαυτοἶς καταδαπανηθήσονται. Ἀλλὰ ἐκεἶ μὲν ἐκ θείου προστάγματος εἰς
εὐταξίαν θαλάσσης ἐκ Θεοῦ εἴρηται ὁ τοῦ ὅρου λόγος· ἐνταῦθα δὲ ἀφ΄ ἑαυτ῅ς
ἡ κακία καὶ ἡ πλάνη τυφλώττουσα τὸν νοῦν, καὶ τὸν εὐσεβ῅ λογισμὸν
ἀποστρεφομένη, προὔλαβε καθ΄ ἑαυτ῅ς, ὥσπερ κύματα ἐγείρουσα, τὰ σχέτλια
τῶν προαπαγγελλομένων αὐτοἶς ὑπολήψεων, ἑτέροις κύμασιν ἑαυτῆ
συγκρούουσα, καὶ ἐν ἑαυτῆ ἀεὶ συντριβομένη ἑαυτὴν διαλύειν· ἥ καθάπερ
ἑρπετὸν δεινὸν ἑαυτ῵ λυμαινόμενον καὶ ἀντιστρεφόμενον ἀπὸ τ῅ς κέρκου, καὶ
ἑαυτὸ κατεσθίον, αὐτὸ ἑαυτοῦ ἀναλωτικὸν γίνεται. Σοῦτο γάρ φασι
γεγεν῅σθαι καιρ῵ ὑπὸ ἀσπίδων συγκλεισθεισῶν ἐν πίθοις, καὶ ἑκάστης τὴν
ἑτέραν καταναλωσάσης, τὴν δὲ ἰταμωτέραν καὶ χαλεπωτέραν εἰς ὕστερον
μεμενηκέναι μόνην καταλειφθεἶσαν, καὶ εἰς πεἶναν ἐλθοῦσαν, ἀπὸ τ῅ς ἰδίας
κέρκου ἀρξαμένην ἑαυτὴν καταβεβρωκέναι, ἱστοροῦσί τινες φυσιολόγοι κατὰ
τὴν Αἰγυπτίων χώραν.
Por lo cual le pusieron un nombre apropiado y la llamaron ‚aspidogorgona‛ por la
cabeza de la Gorgona. Así también el tonto Ebión y los que están a su alrededor se
cortan a sí mismos de antemano y destruyen desde su base aquellas cosas en las
que se vanaglorian. Cristo no se circuncidó a sí mismo, pues era un niño. ¡Gloria
sea a Dios misericordioso!, porque para no reconocer la verdad Ebión se anticipó a
sí mismo, lo cual también se vuelve una refutación contra él. Pues si dijera que el
mismo Dios que vino desde lo alto fue circuncidado por María al octavo día, en
aquel momento, siendo Dios y consintiéndolo según su propia buena voluntad, le
ofrecería al charlatán un argumento persuasivo acerca de la circuncisión; pero
puesto que lo han hecho nacer como un simple ser humano que es llevado por
seres humanos a ser circuncidado, entonces el niño no es responsable, aunque
fuese circuncidado al octavo día. Pues Él no se circuncidó a sí mismo, sino que fue
circuncidado por hombres, y los niños no se circuncidan a sí mismos ni son
responsables de su circuncisión, sino sus progenitores. Aquellos son pequeños,
infantes ignorantes, y no saben lo que los padres hacen con ellos.

27. Pero nosotros decimos que Él vino del cielo como Dios y permaneció
en la matriz de la Virgen María el tiempo que dura la gestación de los niños hasta
que se encarnó a sí mismo por completo en un cuerpo humano desarrollado a
partir del vientre virginal, y dispuso la provisión por la que fue circuncidado
verdaderamente – y no en apariencia – al octavo día. Vino a cumplir la Ley y los
profetas, no a abolirlos, ni a declarar la Ley como algo extraño, sino como
entregada por Él y que había de permanecer como figura274 hasta su venida. De
modo que lo que faltaba cumplirse en la Ley fue cumplido en Él y por Él, para que
las figuras, al llegar verdaderamente a su realización espiritual, fueran anunciados
por Él y por sus apóstoles no como figuras, sino como verdad. En esto se cumplió
lo dicho en la Ley – algo que permaneció hasta el tiempo de Jesús, pero que cesó al
ser cumplido por Él –, en lo que dijo Séfora: ‚Muestro la sangre de la circuncisión
de mi hijo‛.275 No dijo: ‚Yo circuncidé a mi hijo‛, pues el {ngel no fue enviado para
instituir la circuncisión, ni tampoco se retiró por temor a la sangre de la
circuncisión, sino que instituyó la sangre como un recordatorio del niño que ha de
venir; habiendo escuchado lo cual y hecho provisión, se retiró. Y – presta atención -
¿de cu{l niño habla, sino acerca del que dijo el profeta: ‚Desear{n que sean
quemados por el fuego. Porque un niño nos ha nacido, y un hijo nos fue dado‛ 276,
indicando al niño que nació verdaderamente, de modo que manifieste su
verdadera encarnación?
Ὅθεν καὶ ἁρμοδίως τὸ ὄνομα αὐτῆ ἐπέθεντο, διὰ τὴν κεφαλὴν τ῅ς Γοργόνος
καὶ ταύτην Ἀσπιδογοργόνα καλοῦντες. Οὕτω καὶ ὁ ματαιόφρων Ἐβίων, καὶ οἱ
ἀμφ΄ αὐτὸν προὔλαβον ἑαυτοὺς κατατέμνοντες, καὶ ἀναιροῦντες ἀπ΄ ἀρχ῅ς
ἐκεἶνα, ἐφ΄ οἸς καὶ σεμνύνονται. Φριστὸς γὰρ ἑαυτὸν οὐ περιέτεμε· παιδίον γὰρ
ἦν. Δόξα δὲ τ῵ ἐλεήμονι Θε῵, ὅτι ἑαυτὸν προὔλαβεν ὁ Ἐβίων, ἵνα τὰ ἀληθινὰ
μὴ ὁμολογήσῃ, εἰς τὸ καὶ ἔλεγχον αὐτ῵ γενέσθαι. Εἰ μὲν γὰρ ἔλεγεν αὐτὸν
Θεὸν ἄνωθεν ἥκοντα περιτετμ῅σθαι τὴν ὀκταήμερον ὑπὸ τ῅ς Μαρἰας, τὸ
τηνικαῦτα, Θεὸς ὢν, καὶ συγχωρῶν κατὰ ἰδίαν εὐδοκίαν, παρεἶχεν ἅν τ῵
ἀγύρτῃ τ῅ς περιτομ῅ς πιθανολογίαν· ὁπότε δὲ ψιλὸν ἄνθρωπον αὐτὸν
γεγεν῅σθαι ὑπ΄ ἀνθρώπων παρεισφέρει περιτετμ῅σθαι, οὐκέτι αἴτιός ἐστιν ὁ
παἶς, εἰ καὶ τὴν ὀκταήμερον περιτομὴν περιετμήθη. Οὐ γὰρ ἑαυτὸν περιέτεμεν,
ἀλλ΄ ὑπὸ ἀνθρώπων περιετμήθη. Καὶ γὰρ οἱ παἶδες οὐχ ἑαυτοὺς περιτέμνουσι,
καὶ οὐδὲ αἴτιοί εἰσι τ῅ς ἑαυτῶν περιτομ῅ς, ἀλλ΄ οἱ αὐτῶν γονεἶς. Ἐκεἶνοι γὰρ
βραχεἶς ὄντες, νηπιάζουσιν ἀγνοοῦντες, καὶ οὐδὲ οἴδασι τί αὐτοἶς ὑπὸ τῶν
γονέων γίνεται.
27. Ἡμεἶς δὲ καὶ Θεὸν αὐτὸν λέγομεν ἀπ΄ οὐρανοῦ ἐλθόντα, καὶ ἐν
μήτρᾳ Παρθένου Μαρίας τὸν χρόνον τῶν ἐγκυμονουμένων παίδων
παραμεμενηκότα, ἕως τελείως ἀπὸ τ῅ς παρθενικ῅ς μήτρας τὴν ἔνσαρκον
ἐνανθρώπησιν ἑαυτ῵ καὶ οἰκονομίαν οἰκονομήσῃ, ἐν ᾗ καὶ περιετμήθη
ἀληθινῶς, καὶ οὐ δοκήσει ἡμέρᾳ τῆ ὀγδόῃ. Ἦλθε γὰρ πληρῶσαι τὸν νόμον καὶ
τοὺς προφήτας, καὶ οὐ καταλῦσαι· καὶ οὐ τὸν νόμον ἀλλότριον ἀποφ῅ναι,
ἀλλὰ ἐξ αὐτοῦ μὲν δεδωρημένον, ἕως δὲ αὐτοῦ ἐν τύποις μεμενηκότα, ὅπως ἐν
αὐτ῵ καὶ δι΄ αὐτοῦ πάλιν ὅπερ ἐνέλιπεν ἐν τ῵ νόμῳ πληρωθ῅, ἵνα οἱ τύποι εἰς
πνευματικὴν τελείωσιν ἐλθόντες ἐν ἀληθείᾳ, ὑπ΄ αὐτοῦ τε καὶ τῶν αὐτοῦ
ἀποστόλων κηρυχθῶσιν, οὐκέτι ὄντες τύποι, ἀλλ΄ ἀλήθεια. Ἐπὶ τούτῳ γὰρ
ἐπληροῦντο τὸ ἐν τ῵ νόμῳ είρημένον, ἕως αὐτοῦ τοῦ χρόνου διαρκέσαν, καὶ ἐν
αὐτ῵ ἀφιστάμενον, εἰς πλήρωμα δὲ μεθιστάμενον, ὅπερ ἔφη ἡ ΢επφώρα, ὅτι
«Ἔστη τὸ αἸμα τ῅ς περιτομ῅ς τοῦ παιδίου μου». Καὶ οὐκ εἷπεν, ὅτι Περιέτεμόν
μου τὸ παιδίον. Οὐ γὰρ Ὠκονόμει ὁ ἀποσταλεὶς ἄγγελος, ἵνα περιτομὴ γένηται·
ἀλλὰ οὐδὲ τὸ αἸμα τ῅ς περιτομ῅ς φοβηθεὶς ἀπέστη· ἀλλὰ ὑπομνήσεως χάριν
τοῦ μέλλοντος παιδίου τὸ αἸμα τ῅ς περιτομ῅ς ἱστ᾵ν· ὅπερ ἀκούσας καὶ
οἰκονομήσας ἀπέστη. Καὶ ποίου παιδίου, ἄκουε. Ἀλλ΄ ἥ περὶ οὗ εἷπεν ὁ
προφήτης, ὅτι «Θελήσουσιν εἰ ἐγένοντο πυρίκαυστοι. Ὅτι παιδίον ἐγεννήθη
ἡμἶν, καὶ υἱὸς ἐδόθη ἡμἶν». Σὸ μὲν γεννηθὲν παιδίον δεικνὺς ἐν ἀληθείᾳ, ὅπως
σημάνῃ τὴν ἀληθινὴν ἐνανθρώπησιν·
Pues dijo: ‚Un hijo nos fue dado‛ para indicar que el Verbo de Dios de lo alto, el
mismo Hijo de Dios, fue manifestado, se encarnó al gestarse en una matriz, y es a
la vez Dios y hombre – el mismo Dios, el mismo hombre, el mismo Hijo dado
desde lo alto, el mismo niño que nació. Por lo demás, en este niño la sangre de la
circuncisión cesó, como también dice en el Evangelio, cuando vinieron unos
griegos que querían verlo y fueron a Felipe y le dijeron: ‚Muéstranos a Jesús‛.
Entonces Felipe le dijo a Andrés, y Andrés a Jesús: ‚Unos griegos quieren verte‛. E
inmediatamente el Señor le respondió: ‚Ahora llegó la gloria de Dios‛, para indicar
que la circuncisión carnal – que sirvió por un tiempo como una figura – ha
quedado atrás, pero que la incircuncisión en la carne tiene una mejor circuncisión
en el espíritu, ya que ha contemplado a Cristo y lo ha recibido en verdad.

28. Pero si estos pretenden decir: ‚¿Por qué entonces Cristo fue
circuncidado?‛, escuchar{n: ‚¡Sin duda ya os revelamos, oh extraviados, por qué
causa fue circuncidado!‛. Fue circuncidado por varios motivos. En primer lugar,
para que quede demostrado que en verdad tomó para sí un cuerpo carnal, debido
a los maniqueos y los que dicen que se manifestó en apariencia; luego, para
enseñar que el cuerpo no era consustancial a la Divinidad, como dice Apolinario 277,
ni que lo hizo bajar del cielo, como dice Valentín; y [finalmente] para confirmar
que la circuncisión, la que dio en la antigüedad, sirvió justamente hasta su
advenimiento, y por esta causa los judíos no tienen excusa. Pues si no hubiera sido
circuncidado, podrían decir: ‚No podemos aceptar un Cristo incircunciso‛. Por
otra parte, también era necesario – después de haberle ordenado a Abraham que se
circuncidara con motivo de un sello evidente que fuera figura del verdadero e
invisible sello que le fue dado – que ahora él fuera circuncidado para confirmar
esto. Pues la circuncisión que se ve ocurrió a causa de la duda de Abraham, cuando
el santo y justo patriarca dijo como dudando: ‚¿Al que tiene cien años le nacer{ un
hijo? ¿Y la anciana Sara concebir{ un hijo?‛278 E inmediatamente el Señor le dijo:
‚Tr{eme un carnero de tres años, una cabra y una novilla‛279 y lo que sigue. ‚Y
alrededor de la puesta del sol, cuando vio una antorcha de fuego y un horno‛ y
otras cosas, Dios le dijo a modo de reproche: ‚Tu simiente ser{ extranjera en una
tierra extraña, y la esclavizar{n por cuatrocientos años‛280. Seguramente a causa de
su duda – por la cual dijo: ‚¿Al que tiene cien años le nacer{ un hijo?‛ – le impuso
a él y a los suyos la circuncisión carnal para que, al ser esclavizada su descendencia
por los idólatras e incrédulos egipcios, no se olvidaran del Dios de sus antepasados
sino que al mirarla recordaran [la duda de Abraham], se avergonzaran y no
negaran [a Dios]. Esto continuó hasta Cristo, y por este motivo Él también
consintió ser circuncidado, y se convirtió en un verdadero hombre.
τὸ δὲ, «υἱὸς ἐδόθη ἡμἶν», ὅπως δείξῃ τὸν ἄνωθεν Θεοῦ Λόγον, καὶ Τἱὸν Θεοῦ
αὐτὸν δειχθέντα, καὶ ἐν μήτρᾳ γενόμενον ἐνανθρωπήσαντα, ἔχοντα ἀμφότερα
Θεὸν καὶ ἄνθρωπον, αὐτὸν Θεὸν, αὐτὸν ἄνθρωπον, αὐτὸν υἱὸν ἄνωθεν
δοθέντα, αὐτὸν παιδίον γεννηθέντα. Ἐφ΄ οὗ ἔστη λοιπὸν τὸ αἸμα τ῅ς
περιτομ῅ς, ὡς καὶ ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ λέγει· ὅτε ἦλθον Ἕλληνες βουλόμενοι
αὐτὸν θεάσασθαι· καὶ ἦλθον πρὸς Υίλιππον, καὶ λέγουσιν αὐτ῵, Δεἶξον ἡμἶν
τὸν Ἰησοῦν· καὶ ὁ Υίλιππος τ῵ Ἀνδρέᾳ, καὶ ὁ Ἀνδρέας τ῵ Ἰησοῦ ἔφη, ὅτι «Σινὲς
Ἕλληνες βούλονταί σε θεάσασθαι». Καὶ εὐθὺς ὁ Κύριος ἀποκρίνεται, λέγων·
Νῦν ἔφθασεν ἡ δόξα τοῦ Θεοῦ· ἵνα δείξῃ περιτομὴν μὲν παρερχομένην τὴν
ἔνσαρκον, καὶ τύπῳ ὑπηρετήσασαν ἄχρι χρόνου, τὴν δὲ ἐν σαρκὶ ἀκροβυστίαν
ἐν πνεύματι ἔχουσαν μείζονα περιτομὴν, θεωροῦσαν Φριστὸν, καὶ αὐτὸν ἐν
ἀληθεία κατειληφυἶαν.
28. Εἰ δὲ βούλονται οὗτοι λέγειν, Πῶς οὖν Φριστὸς περιετμήθη;
ἀκούσονται, ὅτι Ἤδη μὲν οὖν, ὦ πεπλανημένοι, ἐδείξαμεν ὑμἶν δι΄ ἣν αἰτίαν
περιετμήθη. Περιετμήθη γὰρ διὰ πολλοὺς τρόπους. Καὶ πρῶτον, ἵνα δείξῃ ἐν
ἀληθείᾳ σάρκα ἑαυτὸν ἀνειληφέναι, διὰ Μανιχαἶον καὶ τοὺς λέγοντας ἐν
δοκήσει πεφηνέναι· ἔπειτα, ἵνα δείξῃ, ὡς οὐκ ἦν ὁμοούσιον τὸ σῶμα τῆ θεότητι,
ὡς φησὶν Ἀπολινάριος· ἀλλ΄ οὔτε ἄνωθεν αὐτὸ κατενήνοχεν, ὡς λέγει
Οὐαλεντἶνος· καὶ ἵνα βεβαιώσῃ ἣν πάλαι ἔδωκε περιτομὴν δικαίως
ὑπηρετήσασαν ἕως τ῅ς αὐτοῦ παρουσίας, καὶ διὰ τὸ μὴ ἔχειν τοὺς Ἰουδαίους
ἀπολογίαν. Εἰ γὰρ μὴ περιετμήθη, εἷχον λέγειν· Οὐκ ἠδυνάμεθα Φριστὸν
δέξασθαι ἐν ἀκροβυστίᾳ. Ἄλλως τε καὶ ἔδει αὐτὸν ἐντειλάμενον τ῵ Ἀβραὰμ
περιτμηθ῅ναι, σφραγἶδος ἕνεκα φαινομένης, εἰς τύπον δὲ ἀληθιν῅ς καὶ
ἀοράτου δοθείσης, νῦν περιτμηθ῅ναι ταύτην βεβαιῶσαι. Ἐγένετο γὰρ ἡ
φαινομένη περιτομὴ ἕνεκεν δισταγμοῦ τοῦ Ἀβραὰμ, ὅτε εἷπεν ὁ ἅγιος καὶ
δίκαιος ὡς ἐν δισταγμ῵· «Εἰ τ῵ ἑκατονταέτει υἱὸς γενήσεται; Καὶ εἰ ΢άρρα ἡ
πρεσβῦτις γεννήσει υἱόν;». Καὶ εὐθὺς ὁ Κύριος· «Λάβε μοι κριὸν τριετίζοντα,
καὶ αἷγα καὶ δάμαλιν», καὶ τὰ ἑξ῅ς. «Καὶ περὶ τὴν τοῦ ἡλίου δύσιν, ὡς εἷδε
λαμπάδας πυρὸς καὶ κλίβανον», καὶ τἄλλα. Υήσας αὐτ῵ ὁ Θεὸς κατ΄
ἐπιτίμησιν· «Πάροικον ἔσται τὸ σπέρμα σου ἐν γῆ ἀλλοτρίᾳ, καὶ
καταδουλώσουσιν αὐτ῵ ἔτη τετρακόσια», ἀσφαλείας ἕνεκα διὰ τὸν δισταγμὸν,
δι΄ ὃν εἷπεν, «Εἰ τ῵ ἑκατονταέτῃ υἱὸς γενἠσεται;», ἵνα μὴ καταδουλωθὲν τὸ
σπέρμα ὑπὸ εἰδωλολατρῶν καὶ ἀπίστων Αἰγυπτίων ἐπιλάθηται Θεοῦ τῶν
πατέρων αὐτοῦ, ἐπέθηκεν αὐτ῵ καὶ αὐτοἶς τὴν ἔνσαρκον περιτομὴν, ἵνα
ὁρῶντες ὑπομιμνήσκωνται, καὶ δυσωπῶνται, καὶ μὴ ἀρνῶνται αὐτόν. Καὶ
διήρκεσεν ἄχρι Φριστοῦ τοῦτο· καὶ τούτου ἕνεκα καὶ αὐτὸς εὐδοκεἶ
περιτμηθ῅ναι· καὶ ἄνθρωπος γέγονεν ἐν ἀληθείᾳ,
El Dios-Verbo que vino del cielo procedente del Padre no depuso su divinidad sino
que poseyó verdaderamente un cuerpo carnal, fue circuncidado en su perfecta
encarnación humana y dispuso todas las cosas [propias de un hombre] en verdad,
a fin de que los maniqueos y los otros sean refutados y para que, al ser
circuncidado, aboliese con razón la circuncisión y revelase otra mejor. No fue como
si no tuviera [la circuncisión] y hubiera preparado una para sí sino que, aunque la
tenía, demostró que ya no hay necesidad de esta, sino de la mejor.

29. Y que era Dios al momento de nacer, y no un vulgar hombre, los


magos lo demostrarán claramente. Pues después de un período de dos años –
como le explicaron a Herodes el tiempo que la estrella indicaba, ‚de dos años para
abajo‛281 – los mismos magos vinieron a Jerusalén, y al saber que el Cristo habría
de nacer en Belén, salieron nuevamente con la estrella guiándolos y fueron de
Jerusalén a Belén. Y al entrar lo encontraron junto con su madre María, y
postrándose lo adoraron y presentaron los regalos. En efecto, si el que es nacido es
adorado desde el principio, no es un vulgar hombre, sino Dios; y no se vuelve
Cristo a los treinta años, después del bautismo, sino que desde el principio nació
de la Virgen María como Cristo, Dios y hombre. Por lo cual también los ángeles le
alaban desde un principio diciendo: ‚Gloria a Dios en las alturas, y en la tierra paz,
y buena voluntad para con los hombres‛.282 Y dieron la buena nueva a los pastores
diciendo: ‚Hoy nos ha nacido Cristo el Señor en la ciudad de David‛.283 No sólo
esto lo prueba - ¡oh, extraviado Ebión! – sino también el que a los doce años se le
encontró sentado en medio de los sacerdotes y ancianos, haciéndoles preguntas y
debatiendo con ellos, y se asombraban por la palabra de gracia que salía de su
boca. Y no hizo esto después de los treinta años, para que digas que se convirtió en
Cristo a partir del momento en que el Espíritu vino a él sino, como dije, ya a los
doce años, como está escrito en el Evangelio según Lucas. Pero incluso antes,
siendo un niño, cuando José y María fueron a Jerusalén a adorar en la fiesta, y al
regresar Jesús se quedó; entonces lo buscaron en el camino, y entre sus parientes –
pues María tenía familia – y no lo encontraban. Pero cuando volvió y lo encontró,
María le dijo: ‚¿Por qué nos hiciste esto, hijo? He aquí, tu padre y yo te buscamos
angustiados‛284 (José cumplía la función de un padre para él, pero no era su padre
natural). Entonces el Señor le respondió: ‚¿Qué? ¿Por qué me busc{bais? ¿No
sabéis que en la casa de mi Padre me es necesario estar?‛285, indicando que el
Templo fue construido en el nombre de Dios. Ciertamente, si desde niño conoció el
Templo y el Padre, entonces Jesús no fue un simple hombre cuando nació, ni fue
llamado Hijo y Cristo después de los treinta años, luego de venir a él el Espíritu
Santo en la forma de una paloma, sino que desde el principio enseñó que le era
necesario estar en la casa de su Padre.
ἄνωθεν ἐλθὼν ἐκ Πατρὸς Θεὸς Λόγος, καὶ οὐκ ἀποθέμενος τὴν θεότητα· ἀλλὰ
σάρκα φορέσας ἐν ἀληθείᾳ, τελείαν τε ἐνανθρώπησιν ἔχων περιτέμνηται, τὰ
πάντα οἰκονομῶν ἐν ἀληθείᾳ, ἵνα καὶ Μανιχαἶοι, καὶ ἄλλοι ἐλεγχθήσωνται,
καὶ ἵνα περιτμηθεὶς εὐλόγως καταλύσῃ τὴν περιτομὴν, καὶ ἄλλην μείζονα
δείξῃ· οὐχ ὡς μὴ ἔχων, καὶ ἑαυτ῵ συνιστάμενος, ἀλλὰ ἔχων μὲν, δεικνὺς δὲ, ὅτι
ταύτης οὐκέτι ἐστὶ χρεία, ἀλλὰ τ῅ς μείζονος.
29. Καὶ ὅτι μὲν εὐθὺς γεννηθεὶς Θεὸς ἦν, καὶ οὐ ψιλὸς ἄνθρωπος, οἱ
μάγοι σαφῶς δείξουσι. Μετὰ γὰρ δύο ἐτῶν χρόνον, ὡς ἔδειξαν τ῵ Ἡρώδῃ τὸν
χρόνον τοῦ ἀστέρος, ἀπὸ διετοῦς καὶ κατωτέρω ἐλθόντες εἰς Ἱερουσαλὴμ καὶ
ἐρωτήσαντες οἱ αὐτοὶ μάγοι, καὶ γνόντες, ὅτι ἐν Βηθλεὲμ Φριστὸς γενν᾵ται,
ἐξ῅λθον πάλιν τοῦ ἀστέρος ὁδηγοῦντος αὐτοἶς, καὶ ἦλθον ἀπὸ Ἱεροσολύμων
εἰς Βηθλεέμ. Καὶ εἰσελθόντες εὗρον αὐτὸν μετὰ τ῅ς μητρὸς αὐτοῦ Μαρίας· καὶ
πέσοντες προσεκύνησαν αὐτ῵, καὶ προσήνεγκαν τὰ δῶρα. Εἰ τοίνυν εὐθὺς
προσκυνεἶται, οὐ ψιλὸς ἄνθρωπος ὁ γεννηθεὶς, ἀλλὰ Θεός· καὶ οὐ μετὰ
τριάκοντα ἔτη, καὶ οὐ μετὰ τὸ βάπτισμα Φριστὸς γίνεται, ἀλλὰ εὐθὺς Φριστὸς
ἐγεννήθη ἀπὸ Μαρίας Παρθένου Θεὸς καὶ ἄνθρωπος. Διὸ καὶ οἱ ἄγγελοι εὐθὺς
ὑμνοῦσι, λέγοντες· «Δόξα ἐν ὑψίστοις Θε῵, καὶ ἐπὶ γ῅ς εἰρήνη, ἐν ἀνθρώποις
εὐδοκία». Καὶ εὐαγγελίζονται τοὺς ποιμένας, λέγοντες· «Ἐγεννήθη ἡμἶν
Φριστὸς Κύριος σήμερον ἐν πόλει Δαβίδ». Καὶ οὐ μόνον τοῦτο, ὦ ἠπατημένε
Ἐβίων, δείκνυται, ἀλλὰ καὶ ἀπὸ δωδεκαετοῦς εὑρίσκεται καθήμενος ἀναμέσον
τῶν ἱερέων καὶ πρεσβυτέρων, ἐρωτῶν αὐτοὺς, καὶ ζητῶν μετ΄ αὐτῶν· καὶ
ἐξεπλάττοντο ἐπὶ τ῵ λόγῳ τ῅ς χάριτος, τ῵ ἐκπορευομένῳ ἐκ τοῦ στόματος
αὐτοῦ. Καὶ οὐχὶ μετὰ τὸ τριακοστὸν ἔτος ἐποίει τοῦτο, ἵνα εἴπῃς, ὅτι, ἀφ΄ οὗ
ἦλθε τὸ Πνεῦμα εἰς αὐτὸν, Φριστὸς ἐγένετο, ἀλλὰ εὐθὺς ἀπὸ δωδεκαετοῦς, ὡς
προεἶπον, ὡς γέγραπται ἐν τ῵ κατὰ Λουκ᾵ν Εὐαγγελίῳ. Ἀλλὰ καὶ ἔτι
ἀνωτέρω, ὅτε νηπιάζοντος ἀν῅λθον, φησὶν, οἱ περὶ Ἰωσὴφ καὶ Μαριὰμ εἰς
Ἱερουσαλὴμ προσκυν῅σαι ἐν τῆ ἑορτῆ, καὶ ἀνέκαμπτον, ἔμεινεν Ἰησοῦς· καὶ
ἐζήτουν αὐτὸν ἐν τῆ ὁδοιπορίᾳ, καὶ ἐν τοἶς συγγενέσιν αὐτῶν, καὶ οὐχ
εὕρισκον. Εἴχε γὰρ ἡ Μαρία συγγένειαν. Ἀνακάμψασα δὲ καὶ εὑροῦσα αὐτὸν,
ἐφη αὐτ῵· «Σί ἡμἶν ἐποίησας, τέκνον; Ἰδοὺ ἐγὼ καὶ ὁ πατήρ σου ὁδυνώμενοι
ἐζητοῦμέν σε». Ἐν τάξει γὰρ πατρὸς ὁ Ἰωσὴφ αὐτ῵ ὑπ῅ρχεν· οὐ γὰρ ἦν αὐτ῵
πατὴρ κατὰ φύσιν. Εἷτα ὁ Κύριος πρὸς αὐτήν· «Σί ὅτι ἐζητεἶτέ με; Οὐκ ᾔδειτε,
ὅτι ἐν τοἶς τοῦ Πατρός μου δεἶ εἷναί με;», σημαίνων, ὅτι ὁ ναὸς εἰς ὄνομα Θεοῦ
Πατρὸς Ὠκοδομήθη. Εἰ τοίνυν ἀπὸ νηπίου οἷδε τὸν ναὸν καὶ τὸν Πατέρα, οὐκ
ἄρα ψιλὸς ἄνθρωπος ὁ γεννηθεὶς Ἰησοῦς, οὐδὲ μετὰ τὸ τριακοστὸν ἔτος, μετὰ
τὸ ἐλθεἶν εἰς αὐτὸν τὸ εἷδος τ῅ς περιστερ᾵ς, Τἱὸς καὶ Φριστὸς ἐκαλεἶτο, ἀλλὰ
εὐθὺς ἐν τοἶς τοῦ Πατρὸς αὐτοῦ δεἶν αὐτὸν εἷναι ἐδίδασκεν.
Pero que José no era su padre, sino que cumplía la función de padre, escucha del
mismo evangelista – el que escribió que María dijo: ‚Tu padre y yo te buscamos
angustiados‛ – cómo de nuevo escribe y dice: ‚Jesús tenía como treinta años
cuando comenzó [su ministerio+, siendo hijo, según se creía, de José‛.286 Al decir
‚según se creía‛, indicó que él no era su hijo, sino que ‚se creía‛ que lo era.

30. Pero me faltará el tiempo para exponer la prueba de la verdad y la


refutación de la tontería de Ebión y de su falsa doctrina de estupidez. ¿Cómo no
habría de ser evidente que José no era considerado [su verdadero] padre, sino que
cumplía la función de padre? Pues la Escritura dice: ‚He aquí, la virgen est{
encinta, y dar{ a luz un hijo‛287; no dijo: ‚He aquí, la mujer‛. Y nuevamente dice en
otro lugar: ‚La becerra dar{ a luz, y dir{n: No ha parido‛.288 Puesto que algunos de
los maniqueos y de los marcionistas dicen que Jesús no nació, por esto ‚dar{ a luz,
y dir{n: No ha parido‛. Pues bien, María no parió a partir de la simiente de un
hombre pero estos, como están locos, dicen falsamente que ella dio a luz por la
semilla de un hombre. Ciertamente, la becerra ha engendrado a Dios, un hombre
en verdad. Y *para demostrar+ que la Virgen es llamada ‚becerra‛ y que sus restos
eran purificación para los impuros, escucha la Ley que dice: ‚Tr{eme una becerra
roja‛289, para que *al decir ‚becerra‛+ indique el recipiente elegido de María, y
mediante [el color rojo] la semejanza con el fuego de la Divinidad del Salvador
contenida en la Virgen. Pues *la Escritura+ dice: ‚Dios es fuego consumidor‛.290 La
Ley dice: ‚Una becerra roja a la cual no se le haya colocado un yugo sobre el
cuello‛291, para indicar que la becerra es la Virgen, que no conoció el yugo del
matrimonio con un hombre. Pero ¿por qué tengo que explicar todo esto? Como
también Isaías dijo por la persona del Señor: ‚Toma para ti un corte grande de
papel nuevo‛292; ‚corte de papel‛ debido a que la Virgen procede de la simiente de
un hombre pero ha sido cortada de la unión con los hombres y separada de la
manera de ser natural de los hombres. Todos los hombres han nacido de la semilla
de un hombre, pero el nacimiento de Cristo ha tomado naturalmente, por un lado,
la humanidad de una mujer – de la Virgen María – pero por otro lado fue cortado
antinaturalmente de la secuencia de la humanidad. Como también Jacob dice
acerca de él: ‚De un retoño, hijo mío, surgiste‛.293 No dijo: ‚De una semilla
surgiste‛. Por este motivo el santo profeta Isaías dice – o más bien el Señor le dice a
él –: ‚Toma para ti un corte de papel‛, queriendo significar la manera habitual en
la que los hijos de los hombres escriben todas las cosas; como también dice en el
Salmo ciento treinta y ocho: ‚En tu libro todos ser{n inscritos; ser{n moldeados en
un día, y no hay nadie en ellos‛294 (pues la matriz es comparada con un libro). Por
esto David dice: ‚Lo inacabado de mí vieron tus ojos‛, esto es, ‚Me conociste
cuando fui concebido, antes de ser formado, e incluso antes de mi concepción‛.
Ὅτι δὲ ὁ Ἰωσὴφ οὐχὶ πατὴρ αὐτοῦ ἦν, ἀλλὰ ἐν τάξει πατρὸς, ἄκουε τοῦ αὐτοῦ
εὐαγγελιστοῦ λέγοντος, τοῦ γράψαντος ἀπὸ προσώπου Μαρίας, ὅτι «Ἐγὼ καὶ ὁ
πατηρ σου ὁδυνώμενοι ἐζητοῦμέν σε»· πάλιν πῶς γράφει λέγων· «Ἦν δὲ
Ἰησοῦς ἀρχόμενος εἷναι ὡς ἐτῶν τριάκοντα, ὢν υἱὸς, ὡς ἐνομίζετο, Ἰωσήφ». Ἐν
δὲ τ῵ εἰπεἶν, «ὡς ἐνομίζετο», ἔδειξεν αὐτὸν μὴ εἷναι αὐτοῦ υἱὸν, ἀλλὰ
νομίζεσθαι.
30. Ἐπιλείψει δέ μοι ὁ χρόνος διηγουμένῳ εἰς παράστασιν τ῅ς
ἀληθείας, καὶ εἰς ἔλεγχον τ῅ς ματαιοφροσύνης Ἐβίωνος, καὶ τοῦ αὐτοῦ
παραπεποιημένου ματαιόφρονος διδασκαλείου. Πόθεν γὰρ οὐ σαφὲς ἅν εἴη,
ὅτι οὐ πατὴρ ἦν Ἰωσὴφ, ἀλλ΄ ἐν τάξει πατρὸς ἐνομίζετο; «Ἰδοὺ γὰρ», φησὶν, «ἡ
παρθένος ἐν γαστρὶ ἔξει, καὶ τέξεται υἱόν». Καὶ οὐκ εἷπεν· «Ἰδοὺ ἡ γυνή». Καὶ
πάλιν ἐν ἑτέρῳ τόπῳ λέγει· «Καὶ τέξεται ἡ δάμαλις, καὶ ἐροῦσιν· οὐ τέτοκεν».
Ἐπειδὴ γάρ τινες τῶν Μανιχαίων καὶ Μαρκιωνιστῶν λέγουσιν αὐτὸν μὴ
τετέχθαι, διὰ τοῦτο «τέξεται, καὶ ἐροῦσιν· οὐ τέτοκεν»· ἐπειδὴ οὐ τέτοκεν ἡ
Μαρία ἐκ σπέρματος ἀνδρός. Καὶ οὗτοι μανέντες λέγουσι ψευδῶς ἐκ
σπέρματος ἀνδρὸς αὐτὴν γεγεννηκέναι. Γεγέννηκεν οὖν ἡ δάμαλις Θεὸν,
ἄνθρωπον ἐν ἀληθείᾳ. Καὶ ὅτι μὲν δάμαλις ἡ Παρθένος καλεἶται, καὶ τὸ
ταύτης λείψανον καθαρισμὸς ἦν τῶν κεκοινωμένων, ἄκουε τοῦ νόμου
λέγοντος· «Λάβε μοι δάμαλιν πυρράν»· ἵνα δείξῃ τὸ ἐκλεκτὸν σκεῦος τ῅ς
Μαρίας, διὰ τὸ πυροειδὲς τ῅ς τοῦ ΢ωτ῅ρος θεότητος χωρηθὲν ἐν τ῵ Παρθένῳ.
«Πῦρ γὰρ ὁ Θεὸς», φησὶ, «καταναλίσκον». Καὶ φησὶν ὁ νόμος «δάμαλιν
πυρρὰν, ἐφ΄ ᾗ ζυγὸς οὐκ ἀναβέβηκεν ἐπὶ τὸν τράχηλον»· ἵνα δείξῃ τὴν
Παρθένον δάμαλιν, μὴ γνοῦσαν ζυγὸν γάμου ἀνδρός. Ἀλλὰ τί μοι τὰ πλεἶστα
διαλέγεσθαι; ὡς πάλιν ἩσαἹας ἔφη ἐκ προσώπου τοῦ Κυρίου· ὅτι «Λάβε σοι
τόμον χάρτου καινοῦ μεγάλου»· τόμον διὰ τὸ εἷναι μὲν τὴν Παρθένου ἐκ
σπέρματος ἀνδρὸς, τετμ῅σθαι δὲ ἀπὸ μίξεως ἀνδρῶν, καὶ τὸ τμηθ῅ναι ἀπὸ τ῅ς
τῶν ἀνθρώπων κατὰ φύσιν συνηθείας. Πάντες γὰρ ἄνθρωποι ἐκ σπέρματος
ἀνδρὸς γεννῶνται. Ἡ δὲ τοῦ Φριστοῦ γέννησις κατὰ φύσιν μὲν γυναικὸς
Παρθένου Μαρίας τὴν ἐνανθρώπησιν ἔσχηκε, παρὰ φύσιν δὲ ἐτμήθη ἀπὸ τ῅ς
κατὰ τὴν ἀνθρωπότητα ἀκολουθίας· ὡς καὶ Ἰακὼβ περὶ αὐτοῦ λέγει· «Ἐκ
βλαστοῦ, υἱέ μου, ἀνέβης»· καὶ οὐκ εἷπεν· «Ἐκ σπέρματος ἀνέβης». Καὶ τούτου
χάριν φησὶν ὁ ἅγιος ἩσαἹας ὁ προφήτης, μ᾵λλον δὲ ὁ Κύριος αὐτ῵ λέγει·
«Λάβε σεαυτ῵ τόμον χάρτου»· τὸ εἷδος τ῅ς συνηθείας σημαίνων, ἐν ᾧ τὰ
πάντα γράφουσιν υἱοὶ τῶν ἀνθρώπων, ὡς καὶ ἐν τ῵ ἑκατοστ῵ τριακοστ῵
ὀγδόῳ ψαλμ῵ λέγει· «Ἐπὶ τὸ βιβλίον σου πάντες γραφήσονται, ἡμέρας
πλασθήσονται, καὶ οὐδεὶς ἐν αὐτοἶς». Βιβλίῳ γὰρ ἀπείκασε τὴν μήτραν. Διὰ
τοῦτο ὁ Δαβὶδ λέγει· «Σὸ ἀκατέργαστόν μου εἷδον οἱ ὀφθαλμοί σου»· τουτέστι,
΢παρέντα πρὶν ἀπεικονισθ῅ναί με ἔγνως με· πρότερον, πρὶν τοῦ σπαρ῅ναί με.
31. El *escritor+ hebreo aclara la expresión maravillosamente. A ‚lo
inacabado‛ lo llamó ‚golem‛, lo que se interpreta como ‚grano de trigo‛ o ‚grano
de harina‛, es decir, lo que aún no se unió y fue amasado como un pan, sino que es
como un granito o gránulo separado del grano de trigo, o una minúscula
piedrecilla, la que se produce cuando se muele la harina. Así mostró con exactitud
la semejanza de la forma de lo que se desprende del hombre para la inseminación,
y dijo – interpretando la palabra en el idioma griego – ‚lo inacabado‛; esto es, ‚Tus
ojos vieron‛ lo que todavía era informe en el vientre, o antes de estar en el vientre.
Pues Dios conoció todas las cosas antes de que existieran, como está escrito. 295 Pero
lo que se señala con ‚libro‛ y ‚corte de papel‛ 296 es la matriz. No dijo: ‚Toma para
ti un libro‛ o ‚Toma para ti un papel‛ sino ‚un corte‛, debido a la distinción con la
manera de ser habitual de los hombres. ‚De papel‛, debido a que la matriz es
semejante a un papel que sirve para escribir. ‚Nuevo‛ debido a la condición nueva
e inmaculada de la Virgen. *Y ‚grande‛+ pues la santa Virgen María es
verdaderamente grande delante de Dios y de los hombres. ¿Cómo no habríamos
de decir que ella es grande cuando contuvo al Incontenible, a quien el cielo y la
tierra no son capaces de contener? Pero Él, siendo incontenible, por su propia libre
elección y buena voluntad – no por necesidad – fue contenido voluntariamente.
Por lo cual ¡grande y nuevo es el corte de papel! ‚Grande‛ debido al milagro;
‚nuevo‛ por la virgen. Y dice: ‚Escribe en él con caracteres de hombre‛. No dijo:
‚Alguien escribir{ en él con caracteres de hombre‛, ni dijo: ‚Un hombre escribir{
en él‛, para que Ebión no encuentre una excusa. Pues si hubiera dicho: ‚Un
hombre escribir{ en él‛, podría decir que un hombre – José – plantó su simiente y
que Cristo fue engendrado a partir de la semilla de un hombre. Pero [Dios] le dijo a
Isaías, m{s o menos setecientos cincuenta y tres años antes: ‚Escribe‛, a fin de que
toda la verdad sea vista desde este intervalo de tiempo, que nadie sería capaz de
engendrar setecientos cincuenta y tres años antes al que habría de nacer en el
futuro. ¿Acaso en vano le dijo al Profeta: ‚Escribe‛? No, sino para mostrar que el
mismo Espíritu Santo, que estaba en el profeta, se convertiría en el agente de la
concepción de la verdadera encarnación de Cristo. ‚Pues el Espíritu Santo
descender{ sobre ti‛297 y lo que sigue, le dijo el {ngel Gabriel a María. ‚Con
caracteres de hombre‛, quiere decir ‚a imagen de un hombre‛. Cristo Jesús es un
hombre, intermediario entre Dios y los hombres, puesto que vino de lo alto como
Dios-Verbo pero de María como hombre, no habiendo sido engendrado de la
simiente de un hombre. Por esto el Profeta dice a continuación: ‚Y entró en la
profetisa‛298, para que se vea que María es una profetisa, y no la mujer de Acaz
como algunos se equivocan por lo que dijo sobre Ezequías, pues ya hacía once años
que Ezequías había nacido.
31. Ὁ δὲ Ἑβραϊκὸς θαυμαστῶς τὸ ὆῅μα σαφηνίζει. «Σὸ ἀκατέργαστον»
γὰρ «γολμὴ» ἐκάλεσαν, ὅπερ ἑρμηνεύεται «χόνδρος», ἥ «σεμιδάλεως κόκκος»,
δ῅θεν τὸ μηδέπω εἰς ἄρτον συνελθὸν καὶ φυραθὲν, ἀλλ΄ ὡς ἀπὸ κόκκου σίτου
τμηθὲν χόνδρον ἥ χονδρίτης, ἥ λεπτὴ ψηφὶς, ἥτις ἐκ σεμιδάλεως γίνεται.
Οὕτως τὸ ἰσότυπον τοῦ εἴδους τὸ τεμνόμενον ἐξ ἀνθρώπου εἰς τὴν σπορὰν
ἀκριβολογῶν ἀπέδειξε, καὶ φησὶν, εἰς Ἑλλάδα διάλεκτον ἑρμηνευομένου τοῦ
λόγου. «Σὸ ἀκατέργαστον», τουτέστι τὸ ἄπλαστον ἔτι ἐν κοιλίᾳ, ἥ πρὸ κοιλίας
«εἷδον οἱ ὀφθαλμοί σου». Οἷδε γὰρ πάντα Θεὸς πρὶν γενέσθαι, ὡς γέγραπται.
Πλὴν βιβλίον καὶ τόμος μήτρα ἐστὶν ἡ σημαινομένη. Καὶ οὐκ εἷπε· Λάβε
σεαυτ῵ βιβλίον, ἥ Λάβε σεαυτ῵ χάρτην, ἀλλὰ «τόμον», διὰ τὸ ἰδιάζον παρὰ
τὴν τῶν ἀνθρώπων συνήθειαν. «Φάρτου», διὰ τὸ γραφικὸν τ῅ς μήτρας.
«Καινοῦ», διὰ τὸ καινὸν τ῅ς Παρθένου, καὶ ἄχραντον. Μεγάλη γὰρ ὡς ἀληθῶς
Μαριὰμ ἡ ἁγία Παρθένος ἐνώπιον Θεοῦ καὶ άνθρώπων. Πῶς γὰρ οὐκ ἅν
εἴπομεν ταύτην μεγάλην, χωρήσασαν τὸν ἀχώρητον, ὃν οὐρανὸς καὶ γ῅ χωρεἶν
οὐ δύνανται; Αὐτὸς δὲ, ἀχώρητος ὢν, κατὰ ἰδίαν προαίρεσιν καὶ εὐδοκίαν
ἐχωρήθη βουλόμενος, καὶ οὐ κατὰ ἀνάγκην. Διὸ μέγας ὁ τόμος καὶ καινός·
μέγας διὰ τὸ θαῦμα· καινὸς, ὅτι παρθένος. Καὶ, «Γράψον», φησὶν, «ἐν αὐτ῵
γραφίδι ἀνθρώπου». Καὶ οὐκ εἷπε· Γράψει ἐν αὐτ῵ τις γραφίδι ἀνθρώπου· οὐδὲ
εἷπε· Γράψει ἐν αὐτ῵ ἄνθρωπος, ἵνα μὴ εὕρῃ πρόφασιν ὁ Ἐβίων. Εἰ γὰρ εἷπε,
Γράψει ἐν αὐτ῵ ἄνθρωπος, εἷχεν εἰπεἶν, ὅτι ἄνθρωπος Ἰωσὴφ ἔσπειρε, καὶ ἐκ
σπέρματος ἀνδρὸς ἐγεννήθη Φριστός. Σ῵ δὲ ἩσαἹᾳ πρὸ ἑπτακοσίων
πεντηκοντατρίων ἐτῶν πλείω ἥ ἐλάσσω ἔλεγε, «Γράψον», ἵνα ἀπὸ τοῦ καιροῦ
τοῦ διαστήματος ὀφθῆ π᾵σα ἡ ἀλήθεια, ὅτι οὐδεὶς ἠδύνατο πρὸ ἑπτακοσίων
πεντηκοντατρίων ἐτῶν σπεἶραι τὸν μέλλοντα γενν᾵σθαι. Ἆρα οὖν μάτην
λέγει τ῵ Προφήτῃ, «Γράψον»; Οὐχί· ἀλλὰ ἵνα δείξῃ τὸ Πνεῦμα τὸ ἅγιον τὸ ἐν
τ῵ προφήτῃ αὐτὸ ἐνεργητικὸν γενόμενον τ῅ς συλλήψεως τ῅ς ἐνσάρκου
Φριστοῦ παρουσίας ἐν ἀληθείᾳ. «Πνεῦμα γὰρ ἅγιον ἐπελεύσεται ἐπὶ σὲ»,
φησὶν ὁ ἄγγελος Γαβριὴλ τῆ Μαρίᾳ, καὶ τὰ ἑξ῅ς. Σὸ δὲ, «γραφίδι ἀνθρώπου»,
τουτέστιν εἰκόνι ἀνθρώπου. Ἄνθρωπος δὲ Φριστὸς Ἰησοῦς, μεσίτης Θεοῦ καὶ
ἀνθρώπων, ἐπειδὴ ἄνωθεν ἦλθε Θεὸς Λόγος, ἐκ Μαρίας δὲ ἄνθρωπος, οὐκ ἀπὸ
σπέρματος ἀνδρὸς γεγεννημένος. Καὶ διὰ τοῦτο εὐθύς φησιν ὁ Προφήτης· «Καὶ
εἰσ῅λθε πρὸς τὴν προφ῅τιν», ἵνα δείξῃ προφ῅τιν τὴν Μαρίαν, καὶ οὐχὶ τὴν
γυναἶκα Ἄχαζ, ὥς τινες πλανῶνται, διὰ τὸν Ἐζεκίαν εἰρ῅σθαι. Ἤδη γὰρ ὁ
Ἐζεκίας ἕνδεκα ἔτη εἷχε γεγεννημένος.
En el noveno año del reinado de su padre se profetizó esta palabra: ‚He aquí la
virgen quedar{ encinta‛. Y después de que murió Acaz – que reinó catorce años y
murió – inmediatamente dice la Escritura: ‚Y reinó Ezequías; tenía veinte años
cuando comenzó a reinar‛.299 ¿Cómo podría Ezequías, que reinó durante veinte
años después de su padre, haber nacido en el reinado de su padre que reinó
catorce años, cuando se profetizó que Emanuel iba a nacer de una Virgen? ¿No
quedará más bien claro a los sensatos que ya había nacido cuando el profeta
profetizó la palabra en el reinado de Acaz, padre de Ezequías? Mayormente
cuando la mujer de Acaz no era profetisa, como es evidente para cualquiera. Pero
fue a María, la que dijo y profetizó: ‚Desde ahora todas las generaciones me
tendr{n por bienaventurada‛300, a la que se acercó el ángel Gabriel y le anunció la
buena nueva que el Espíritu, el que habló en Isaías, descendería sobre ella y
engendraría un hijo, nuestro Señor Jesucristo, por el Espíritu Santo y no de la
simiente de un hombre, como estos insensatos y extraviados calumnian.

32. La observancia del sábado, la circuncisión del insensato [Ebión] y los


lavamientos diarios realizados por él han sido refutados. La mayoría de las
curaciones que hizo Jesús fueron en sábado. Y no sólo curó sino que también sanó
de dos maneras. A los que fueron curados en sábado les ordenó tomar su camilla y
caminar; también en sábado amasó lodo y lo puso en los ojos del ciego. ¡Y amasar
lodo es un trabajo!301 Por lo cual, al saber los apóstoles – a causa de la enseñanza de
Jesús y de su trato frecuente con ellos – que el sábado había sido abolido
arrancaron espigas de trigo en sábado, las trituraron y las comieron. Pero hay un
segundo sábado después del primero, como dice el Evangelio.302 Pues la Ley
definió diferentes sábados303: el sábado propiamente dicho, que se repite cada
semana, el sábado que cae en la luna del nuevo mes y de las sucesivas fiestas, por
ejemplo el día de los Tabernáculos y el de Pascua, cuando sacrifican un cordero y
comen panes sin levadura y lo demás. Además, cuando ayunan en el primer ayuno
del año, el llamado ‚Gran ayuno‛, y en el otro al que llaman ‚Pequeño‛. Cuando
estos días de reposo caen en el segundo [día de la semana], o en el tercero, o en el
cuarto, también los consideran sábado. Por lo cual el día después de celebrar la
Pascua, que también fue definido como día de sábado – en el sábado propiamente
dicho, que fue contado como tal después del día de los Ázimos – los discípulos
pasaron a través de los campos sembrados y arrancaron espigas, las trituraron y las
comieron, demostrando que la restricción fijada por el sábado se ha abolido al
llegar el ‚Gran S{bado‛, esto es Cristo, d{ndonos reposo de nuestros pecados. Noé
era figura de él, a quien su padre, al verlo nacer, le puso proféticamente el nombre
Σ῵ γὰρ ἐνάτῳ ἔτει τ῅ς τοῦ πατρὸς αὐτοῦ βασιλείας τὸ ὆῅μα προεφητεύτο· ὅτι
«Ἰδοὺ ἡ παρθένος ἐν γαστρὶ ἔξει». Καὶ μετὰ τὸ ἀποθανεἶν τὸν Ἄχαζ
βασιλεύσαντα δεκατέσσαρα ἔτη, καὶ τελευτήσαντα, εὐθύς φησιν ἡ Γραφή·
«Καὶ ἐβασίλευσεν Ἐζεκίας, καὶ ἦν εἴκοσι ἐτῶν ἐν τ῵ βασιλεύειν αὐτόν». Πῶς
οὖν ἐν τῆ βασιλείᾳ τοῦ πατρὸς αὐτοῦ τεσσαρακαίδεκα ἔτη αὐτοῦ
βασιλεύσαντος, προφητευομένου τοῦ ἐκ Παρθένου γενομένου Ἐμμανουὴλ,
Ἐζεκίας γεννηθήσεται, ὁ εἴκοσιν ἐτῶν βασιλεύσας μετὰ τὸν αὐτοῦ πατέρα; Καὶ
οὐχὶ μ᾵λλον φανήσεται τοἶς συνετοἶς, ὅτι ἤδη ὑπ῅ρχε γεννηθεὶς, ὅτε ὁ
προφήτης προεφήτευε τὸ ὆῅μα ἐπὶ τ῅ς τοῦ Ἄχαζ, πατρὸς τοῦ Ἐζεκίου,
βασιλείας; Μάλιστα οὐδὲ προφήτιδος οὔσης τ῅ς τοῦ Ἄχαζ γυναικὸς, ὡς παντί
τῳ δ῅λόν ἐστι. Μαρία δέ ἐστιν ἡ εἰποῦσα καὶ προφητεύσασα, ὅτι «Ἀπὸ τοῦ νῦν
μακαριοῦσί με π᾵σαι αἱ γενεαὶ τ῅ς γ῅ς». Πρὸς ἣν εἰσ῅λθε Γαβριὴλ, καὶ
εὐηγγελίσατο, ὡς τὸ Πνεῦμα ἐλεύσεται ἐν αὐτῆ, τὸ ἐν ἩσαἹᾳ λαλ῅σαν· καὶ
γεννήσει υἱὸν, τὸν Κύριον ἡμῶν Ἰησοῦν Φριστὸν, διὰ Πνεύματος ἁγίου, καὶ οὐκ
ἀπὸ σπέρματος ἀνδρὸς, ὡς οὗτοι ἀφραίνοντες καὶ σφαλλόμενοι
βλασφημοῦσιν.
32. Ἐλήλεγχται δὲ τοῦ ματαιόφρονος καὶ ὁ σαββατισμὸς καὶ ἡ περιτομὴ,
καὶ οἱ καθ΄ ἡμέραν βαπτισμοὶ ὑπ΄ αὐτοῦ γινόμενοι. Ἐν γὰρ ΢αββάτῳ
φιλοτιμεἶται τὰ πλεἶστα θεραπεύειν Ἰησοῦς· καὶ οὐ μόνον ὅτι θεραπεύει, ἀλλὰ
καὶ κατὰ δύο τρόπους ἰ᾵ται. Παραγγέλλει γὰρ τοἶς ἰατρευθεἶσιν ἐν τ῵
΢αββάτῳ αἵρειν τὸν κράββατον, καὶ βαδίζειν. Ἀλλὰ καὶ ἐν ΢αββάτῳ πηλὸν
φυράσας ἐπέθηκε τοἶς τοῦ τυφλοῦ ὀφθαλμοἶς. Ἔργον δέ ἐστι πηλὸν φυρ᾵σαι.
Ὅθεν γνόντες οἱ ἀπόστολοι, ὅτι λέλυται τὸ ΢άββατον ἀπὸ τ῅ς αὐτοῦ ἅμα
αὐτοἶς συνδιατριβ῅ς καὶ διδασκαλίας, τίλλουσι στάχυας ΢αββάτῳ, καὶ
ψώχουσι, καὶ ἐσθίουσιν. Ἦν δὲ ΢άββατον δευτερόπρωτον, ὡς ἔχει τὸ
Εὐαγγέλιον. ΢άββατα γὰρ διάφορα ὥριζεν ὁ νόμος· τὸ μὲν κατὰ ἑβδομάδα
ἀνακυκλούμενον φύσει ΢άββατον, τὸ δὲ διὰ τὰς ὑποπιπτούσας τ῅ς κατὰ
σελήνην νεομηνίας, καὶ τὰς καθεξ῅ς ἑορτὰς, οἸον ἡμέρας ΢κηνοπηγίας, καὶ
ἡμέρας Πασχῶν, ὅτε τὸ πρόβατον θύουσι, καὶ ἄζυμα λοιπὸν ἐσθίουσιν. Ἔτι δὲ
τὴν μίαν νηστείαν νηστεύουσι τοῦ ἔτους, τὴν λεγομένην μεγάλην, καὶ τὴν
ἄλλην ἣν λέγουσι μικράν. Ὅτε γὰρ ἐμπίπτουσιν αὗται αἱ ἡμέραι, ἤτοι ἐν
δευτέρᾳ ΢αββάτων, ἥ ἐν τρίτῃ, ἥ ἐν τετράδι, ΢άββατον καὶ αὐτὸ αὐτοἶς
ὁρίζεται. Διὸ μετὰ τὴν τῶν Ἀζύμων γενομένην ἡμέραν, καὶ ὁρισθεἶσαν ἡμέραν
΢αββάτου, τ῵ ΢αννάτῳ φύσει τ῵ μετὰ τὴν ἡμέραν τῶν Ἀζύμων εἰς ΢άββατον
λελογισμένην, εὑρέθησαν διαβαίνοντες διὰ τῶν σπορίμων, καὶ ἔτιλλον
στάχυας, καὶ ἔψωχον, καὶ ἤσθιον, δεικνύντες, ὅτι λέλυται ὁ δεσμὸς ὁ ἐν τ῵
΢αββάτῳ ὁριζόμενος, ἐλθόντος τοῦ μεγάλου ΢αββάτου, τουτέστι Φριστοῦ, τοῦ
ἀναπαύσαντος ἡμ᾵ς ἀπὸ τῶν ἁμαρτημάτων ἡμῶν, οὗ τύπος ἦν ὁ Νῶε, ὃν ὁ
πατὴρ αὐτοῦ γεννηθέντα ἑωρακὼς κατὰ προφητείαν, ἐπέθετο αὐτ῵ ὄνομα
de Noé, diciendo: ‚Porque este nos dar{ reposo de nuestros pecados‛304, o de
nuestros duros trabajos. Pero Noé no dio reposo de los pecados, sino que Lamec
profetizó a Cristo, interpretando verdaderamente la profecía con el nombre de
Noé. Pues Noé significa ‚reposo‛, y ‚Shabat‛ significa ‚reposo‛ y ‚descanso‛, el
cual es Cristo, en quien ha reposado el Padre y su Espíritu Santo, y todos los
hombres santos reposaron en Él al abstenerse de los pecados. Él es el grande y
eterno Sábado, del cual el pequeño sábado – que prestó servicio hasta su
advenimiento – era una figura. Fue ordenado por Él en la Ley, y en Él fue abolido y
cumplido en el Evangelio, pues dijo así: ‚El Hijo del hombre también es Señor del
s{bado‛.305 Por lo cual los discípulos violaron el sábado confiadamente, pues
incluso antes que ellos los sacerdotes violaban el sábado cuando sacrificaban y
ofrecían sacrificios a Dios para que no faltase el sacrificio continuo que se ofrecía
cada día. Pero no sólo los sacerdotes mismos preanunciaban que el sábado habría
de ser abolido al transgredirlo con los sacrificios continuos sino que también la
circuncisión misma violaba el sábado. Cuando un niño nacía en sábado, como
ocurría frecuentemente, se pasaba por alto el sábado a causa de la circuncisión. De
este modo se predijo la abolición de ambas prácticas. Queda demostrado que los
que circuncidan al niño nacido en sábado, si quieren hacerlo exactamente al octavo
día y encuentran que cae en sábado y aún así lo circuncidan, realizan un trabajo y
violan el sábado; pero si la aplazan para no transgredir el sábado entonces lo
circuncidan al noveno día y violan la circuncisión y el plazo de ocho días que da el
mandamiento para ella.

33. Pero la primera circuncisión no era definitiva sino que fue dada por
señal, para recordatorio de ellos después de estas cosas por causa de la duda de
Abraham cuando fue reprochado [por Dios], como se mencionó antes, y como una
figura de la gran [circuncisión] que consuma todas las cosas igualmente en los que
son tenidos por dignos. Pues si aquella [primera circuncisión] era en pro de la
santificación y por la herencia del reino de los cielos, entonces Sara fue privada del
reino, y Rebeca, Lea, Raquel, Jocabed, María la hermana de Moisés, y todas las
santas mujeres no podrán heredar el reino de los cielos ya que no pudieron recibir
la circuncisión de Abraham, la que Dios le ha dado, según el razonamiento de
estos [ebionitas]. Pero si ellas no fueron privadas del reino de los cielos aunque no
hayan sido partícipes de la circuncisión, entonces la actual circuncisión carnal no
tiene valor. ¿Por qué se jacta Ebión de la circuncisión cuando los idólatras y
perversos egipcios también tienen circuncisión? También la tienen los sarracenos –
los que también [son llamados] ismaelitas –, los samaritanos, los judíos, los
idumeos y los homeritas.306 La mayoría de ellos hacen esto, no a causa de la Ley,
sino por alguna costumbre irracional.
Νῶε, λέγων· «Ὅτι οὗτος ἀναπαύσει ἡμ᾵ς ἐκ τῶν ἁμαρτιῶν ἡμῶν», ἤτοι
σκληρῶν ἔργων ἡμῶν. Ὁ Νῶε δὲ ἀπὸ ἁμαρτιῶν οὐκ ἀνέπαυσεν, ἀλλὰ εἰς
Φριστὸν προεφήτευσεν ὁ Λάμεχ τὴν προφητείαν τ῵ Νῶε ἑρμηνευόμενον ἐν
ἀληθείᾳ. Νῶε γὰρ «ἀνάπαυσις»ἑρμηνεύεται, καὶ ΢εβὲθ, ὅπερ «ἀνάπαυσις»καὶ
«΢άββατον»ἑρμηνεύεται, ὅ ἐστι Φριστὸς, ἐν ᾧ ἀναπέπαυται ὁ Πατὴρ, καὶ τὸ
ἅγιον Πνεῦμα αὐτοῦ, καὶ πάντες ἅγιοι ἄνθρωποι ἐν αὐτ῵ ἀνεπαύσαντο,
παυσάμενοι ἀπὸ ἁμαρτημάτων. Οὗτός ἐστι τὸ μέγα ΢άββατον καὶ ἀἹδιον, οὗ
τύπος ἦν τὸ μικρὸν ΢άββατον ἐξυπηρετούμενον ἄχρι τ῅ς αὐτοῦ παρουσίας,
προσταχθὲν ὑπ΄ αὐτοῦ κατὰ τὸν νόμον, καὶ ἐν αὐτ῵ λυθὲν, καὶ πληρωθὲν ἐν
τ῵ Εὐαγγελίῳ. Οὕτως γὰρ εἷπεν, ὅτι «Κύριός ἐστιν ὁ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου καὶ
τοῦ ΢αββάτου». Ὅθεν θαρσαλέως οἱ μαθηταὶ λύουσι τὸ ΢άββατον· ἐπειδὴ καὶ
οἱ πρὸ αὐτῶν ἱερεἶς ἔλυον τὸ ΢άββατον θύοντες, καὶ Θε῵ θυσίας
προσφέροντες, ἵνα μὴ ἀργήσῃ θυσία ἡ ἐνδελεχὴς, καὶ καθ΄ ἡμέραν
προσφερομένη. Οὐ μόνον δὲ αὐτοὶ προεφήτευον οἱ ἱερεἶς λυθήσεσθαι τὸ
΢άββατον διὰ τοῦ μὴ ἀργεἶν· ἀλλὰ καὶ αὐτὴ ἡ περιτομὴ ἔλυε τὸ ΢άββατον.
Γεννωμένου δὲ παιδὸς πολλάκις ἐν ΢αββάτῳ, ἀναίρεσις ΢αββάτου διὰ
περιτομ῅ς ἐγίνετο. Οὕτω ταἶς ἀμφοτέραις ἡ λύσις προεθεσπίζετο. Δείκνυται
γὰρ, ὅτι οἱ περιτέμνοντες αὐτὸ τὸ γεννηθὲν ἐν ΢αββάτῳ, ἐὰν θελήσωσιν
ἀκριβολογήσασθαι τὴν ὀγδόην ἡμέραν, εὑρίσκοντες ἐμπίπτουσαν ἐν
΢αββάτῳ, καὶ περιτεμόντες, ἔργον εἰργάσαντο καὶ τὸ ΢άββατον ἔλυσαν. Ἐὰν
δὲ ὑπέρθωνται διὰ τὸ μὴ λῦσαι τὸ ΢άββατον, ἐνάτῃ λοιπὸν περιτέμνουσι τὴν
περιτομήν· καὶ ἔλυσαν τὴν περιτομὴν, καὶ τὸν περὶ αὐτ῅ς τῶν ὀκτὼ ἡμερῶν
ὅρον τοῦ προστάγματος.
33. Ἀλλὰ οὔτε ἦν τελεία ἡ πρώτη περιτομὴ, ἀλλὰ σημείου χάριν
ἐδόθη, εἴς τε ὑπόμνησιν αὐτῶν μετὰ ταῦτα· καὶ διὰ τὸν δισταγμὸν τοῦ Ἀβραὰμ,
ὡς προείρηται, ἐπιτιμηθέντος, καὶ τύπου ἕνεκα τ῅ς μεγάλης τ῅ς τὰ πάντα κατ΄
ἰσότητα πληρούσης ἐν τοἶς καταξιουμένοις. Ἐκείνη μὲν γὰρ εἰ ἦν ἁγιστίας
ἕνεκα, καὶ κληρονομίας οὐρανῶν βασιλείας χάριν, ἄρα ἐστέρηται ΢άρρα τ῅ς
βασιλείας, καὶ Ῥεβέκκα, καὶ Λία, καὶ Ῥαχὴλ, καὶ Ἰωχαβὲθ, καὶ Μαρία ἡ ἀδελφὴ
Μωῦσέως, καὶ π᾵σαι αἱ ἅγιαι γυναἶκες, καὶ οὐ δυνήσονται κληρονομεἶν
βασιλείαν οὐρανῶν, μὴ δυνηθεἶσαι τὴν περιτομὴν τοῦ Ἀβραὰμ ἔχειν, ἣν Θεὸς
αὐτ῵ δεδώρηται, κατὰ τὸν τούτων λόγον· εἰ δὲ οὐκ ἐστέρηνται αὗται τ῅ς
βασιλείας τῶν οὐρανῶν, καίτοι οὐ μετεσχηκυἶαι περιτομ῅ς, οὐδὲν ἄρα ἰσχύει ἡ
νῦν ἔνσαρκος περιτομή. Σί δὲ καυχ᾵ται Ἐβίων περιτομὴν, ὁπότε καὶ οἱ
εἰδωλολάτραι καὶ μιαιρεἶς τῶν Ἀιγυπτίων περιτομὴν ἔχουσιν; Ἀλλὰ καὶ οἱ
΢αρακηνοὶ, οἱ καὶ Ἰσμαηλἶται, περιτομὴν ἔχουσι, καὶ ΢αμαρεἶται, καὶ Ἰουδαἶοι,
καὶ Ἰδουμαἶοι, καὶ Ὁμηρἶται. Σούτων δὲ οἱ πλείους οὐ διὰ νόμον τοῦτο
ποιοῦσιν, ἀλλὰ ἀλόγῳ τινὶ συνηθείᾳ.
En una palabra, perderé mucho tiempo si lo gasto en la futilidad de este,
debido al hecho de que él se apoya sin razón en la frase que dijo el Salvador: ‚Le
basta al discípulo ser como el maestro‛307 a fin de que también él pueda
vanagloriarse de que su propia circuncisión deriva de la circuncisión de Cristo, que
fue realizada perfectamente en él. No obstante, puesto que el estúpido quiere
tomar esta frase a causa de la imitación de Cristo, no dudaré en mostrar que no fue
dicho por esto. Inmediatamente el Señor explica que no lo dijo por este motivo,
sino por las persecuciones y la afrenta de los judíos hacia Él. Y dijo: ‚Si a mí me
persiguieron, también a vosotros os perseguir{n‛308; si a mí me odiaron, también a
vosotros os odiar{n; ‚¿No me llam{is Señor y maestro? Y correctamente habl{is,
pues lo soy‛.309 “Si al dueño de la casa lo llamaron Beelzebú, ¿cuánto más a los de
su casa?‛310; y: ‚Un siervo no puede estar por encima de su señor, ni un discípulo
por encima de su maestro. Sea el discípulo perfeccionado en todo, como el
maestro‛311, esto es, preparado para la persecución, la injuria y todo lo que
sobrevenga. Por lo cual también San Pablo dijo: ‚Sed imitadores de mí, como
también yo lo soy de Cristo‛.312 No es que Pablo imitó a su señor como si no lo
necesitara; pues no dijo: ‚Yo soy Dios‛, o ‚Yo soy el Hijo de Dios‛, o ‚Yo soy el
Verbo de Dios‛. Dice: ‚Yo soy el m{s insignificante de los apóstoles‛313, y ‚Como a
un abortado se me apareció también a mí‛.314
34. Pero si tú, Ebión, tomas este texto sobre la imitación de Cristo por
causa de la circuncisión, de la que piensas inútilmente, y quieres ser como el
maestro – o más bien como el Señor – no seas semejante a él en la circuncisión; no
te aprovechará. Pues el Señor hizo pasar el tiempo de esta, como demostramos
claramente mediante muchos testimonios. Vino y la consumó, dando la perfecta
circuncisión de sus misterios no en un solo miembro sino marcando todo el cuerpo
y cortándolo del pecado; y no salvó una parte del pueblo, esto es, sólo a los
varones, sino verdaderamente a todo el pueblo de los cristianos marcando a
hombres y mujeres por igual, concediendo liberalmente la herencia en el reino de
los cielos. No entregó el sello de manera insuficiente sólo a una clase, la de los
hombres, por debilidad sino que reveló el reino de los cielos a un pueblo entero
por medio del sello, de los mandamientos y de la buena doctrina.
Si tú quieres ser como el Señor– esto es, ser como el Maestro –, ¡oh Ebión!, te
equivocaste mucho. No lo imites en la circuncisión, sino llamando a Lázaro de la
tumba, o resucitando a otro muerto, curando un leproso, o dando la vista a unos
ciegos, o cura a un paralítico, si es que puedes. Pero no puedes porque haces lo
contrario, sometido por la incredulidad, por ataduras de la carne y por insaciables
reclamos de la Ley. Pero si [no] fuiste capaz de hacer esto – lo cual no puedes a
causa de tu mala fe – yo digo que no eres como Cristo (pues al ser un hombre,
mortal y errado, no te puedes comparar con Dios), ni tampoco puedes invocar el
nombre de Cristo para hacer milagros; y aún si lo invocases, no los obrarás.
Καὶ ἁπλῶς πολὺν χρόνον ἀναλώσω κατατριβόμενος εἰς τὴν τούτου
ληρῳδίαν, διὰ τὸ ἐπερείδεσθαι αὐτὸν μάτην τ῵ ὆ητ῵ ᾧ εἴρηκεν ὁ ΢ωτήρ·
«Ἀρκετὸν τ῵ μαθητῆ εἷναι ὡς ὁ διδάσκαλος»· ἵνα καὶ αὐτὸς σεμνύνηται τὴν
ἰδίαν περιτομὴν διὰ τὴν τοῦ Φριστοῦ περιτομὴν τὴν ἐν αὐτ῵ καλῶς
περιτμηθεἶσαν. Ὅμως ἐπειδὴ βούλεται ὁ κτηνώδης διὰ τὴν πρὸς τὸν Φριστὸν
μίμησιν λαμβάνειν τοῦτον τὸν λόγον, οὐκ ὀκνήσω δεἶξαι, ὅτι οὐ διὰ τοῦτο
εἴρηται. Εὐθὺς γὰρ φράζει ὁ Κύριος, λέγων, ὅτι οὐ διὰ τοῦτο εἷπεν, ἀλλὰ διὰ
τοὺς διωγμοὺς, καὶ τὴν τῶν Ἰουδαίων εἰς αὐτὸν παροινίαν. Καί φησιν· «Εἰ ἐμὲ
ἐδίωξαν, καὶ ὑμ᾵ς διώξουσιν»· εἰ ἐμὲ ἐμίσησαν, καὶ ὑμ᾵ς μισήσουσιν. «Οὐκ ἐμὲ
λέγετε κύριον καὶ διδάσκαλον; Καὶ καλῶς λέγετε· εἰμὶ γάρ. Εἰ οὖν τὸν
οἰκοδεσπότην Βεελζεβοὺλ ἐκάλεσαν, πόσῳ γε μ᾵λλον τοὺς οἰκειακοὺς αὐτοῦ;»
καὶ, «Οὐ δύναται δοῦλος εἷναι ὑπὲρ τὸν κύριον αὐτοῦ, οὐδὲ μαθητὴς ὑπὲρ τὸν
διδάσκαλον αὐτοῦ. Ἤτω δὲ κατηρτισμένος κατὰ πάντα ὁ μαθητὴς, ὡς ὁ
διδάσκαλος», τουτέστιν ἕτοιμος εἰς διωγμὸν, καὶ κακολογίαν, καὶ π᾵ν ὁτιοῦν
ἐπιφερόμενον. Ὅθεν καὶ ὁ ἅγιος Παῦλος· «Μιμηταί μου γίνεσθε, καθὼς κάγὼ
Φριστοῦ». Καὶ οὐχ ὅτι ἐκεἶνος ἐμιμεἶτο τὸν αὐτοῦ δεσπότην ὡς οὐκ ἔδει. Οὐδὲ
γὰρ ἔλεγεν, ὅτι Θεός εἰμι, ἥ Τἱὸς Θεοῦ εἰμι, ἥ Λόγος Θεός εἰμι. Λέγει γὰρ, ὅτι
«Ἐγώ εἰμι ὁ ἐλάχιστος τῶν ἀποστόλων»· καὶ, «Ὡσπερεί τῳ ἐκτρώματι ὤφθη
κᾀμοί».
34. Εἰ δὲ σὺ, Ἐβίων, λαμβάνεις τὸ ὆ητὸν τοῦτο ἐπὶ μιμήσει Φριστοῦ καὶ
ἀπὸ τ῅ς περιτομ῅ς, ἧς ματαίως φρονεἶς, θέλεις εἷναι ὡς ὁ διδάσκαλος, μ᾵λλον
δὲ ὡς ὁ Κύριος, μὴ ἐν τῆ περιτομῆ αὐτ῵ ὁμοιοῦ· οὐ γάρ σε ὠφελήσει.
Παρήνεγκε γὰρ ὁ Κύριος τὸν ταύτης χρόνον, ὡς διὰ πολλῶν μαρτύρων σαφῶς
ἐπεδείξαμεν. Ἦλθε, καὶ ἐπλήρωσε δοὺς τὴν τελείαν περιτομὴν τῶν αὐτοῦ
μυστηρίων, οὐκ ἐν ἑνὶ μέλει μόνῳ, ἀλλ΄ ὅλον σῶμα σφραγίσας, καὶ περιτεμὼν
ἀπὸ ἁμαρτίας· καὶ οὐχ ἓν μέρος λαοῦ σώζων, τουτέστιν ἄνδρας μόνους, ἀλλὰ
καὶ ὅλον λαὸν τῶν Φριστιανῶν κατὰ ἀλήθειαν, ἄνδρας τε καὶ γυναἶκας ὁμοῦ
σφραγίζων, καὶ εἰς οὐρανῶν βασιλείας κληρονομίαν ἀφθόνως, καὶ οὐκ
ἐλλιπῶς ἑνὶ τάγματι τῶν ἀνδρῶν μόνον κατὰ ἀσθένειαν τὴν σφραγἶδα
παρέχων, ἀλλὰ λα῵ ὁλοτελεἶ διὰ τ῅ς σφραγἶδος καὶ ἐντολῶν καὶ ἀγαθ῅ς
διδασκαλίας τὴν βασιλείαν τῶν οὐρανῶν ἀποκαλύπτων.
Εἰ δὲ ὡς ὁ Κύριος βούλει εἷναι, ὁ Ἐβίων, τουτέστιν ὡς ὁ Διδάσκαλος, πολὺ
ἠπάτησαι. Μὴ ἐν τῆ περιτομῆ ἀπεικάζου.Ἀλλὰ κάλεσον τὸν Λάζαρον ἀπὸ
μνημείου, ἥ ἄλλον νεκρὸν ἔγειρον, λεπροὺς καθάρισον, ἥ τυφλοἶς χάρισαι τὸ
βλέπειν, ἥ παραλυτικὸν ἴασαι, εἰ δύνῃ. Οὐ δύνῃ δὲ, ὅτι ἐναντίως πράττεις
ἀπιστίᾳ κατεχόμενος, καὶ δεσμοἶς σαρκὸς, καὶ δικαιώμασι νόμου ἀπληρώτοις.
Εἰ δὲ ταῦτα ἠδυνήθης ποι῅σαι, ὅπερ οὐ δύνῃ διὰ τὴν κακοπιστίαν σου, οὐ λέγω
ὡς ὁ Φριστὸς (οὐ γὰρ δύνῃ ἀπεικασθήναι Θε῵, φθαρτὸς ὢν ἄνθρωπος καὶ
ἠπατημένος), ἀλλ΄ οὔτε τὸ ὄνομα Φριστοῦ ἐπὶ θεοσημείοις δύνασαι
ἐπικαλέσασθαι· κἄν τε ἐπικαλέσῃ, οὐκ ἐνεργήσεις.
En una palabra, si consiguieras poner de pie a un paralítico este obtendría, al ser
levantado mediante el nombre de Jesús, también el entendimiento que se recibe de
parte de Él para no apegarse a tu observancia del sábado, sino para aprender
mediante el nombre del que lo sanó: ‚Toma tu camilla y m{rchate a tu casa en
s{bado‛.
Ya he dicho cómo cada uno de estos expone cosas diferentes acerca de
Cristo. El mismo Ebión lo hace alguna vez al decir que es un simple hombre que
nació como producto de una relación sexual; otras veces los ebionitas que
surgieron de él dicen que [Jesús] recibió de parte de Dios un poder superior, el
Hijo, y que este se reviste y se despoja de Adán según la oportunidad. 315 Por el
poder de Dios refutamos sus diferentes opiniones. ¿Por qué me he de seguir
demorando en lugares inhóspitos y sujetos al flujo y reflujo de las mareas,
inundados en una parte, resecos en otra, en los que muchas veces son arrojados los
peces y les causan daño en los pies a los que pasan por las orillas de aquellos
lugares debido a que entre ellos hay alguno que es venenoso – me refiero a la raya,
la serpiente marina, el tiburón y la morena – como ya se ha dicho? Ciertamente, a
continuación pasaré adelante, dando gracias a Dios que también a esta secta la
dejamos atrás, refutándola no de modo superficial, sino cuidadosamente.
Dediquémonos, queridos, a las otras que siguen, rogando el auxilio de Dios, de
modo que Él nos ayude a cumplir la totalidad de lo que prometimos.

Contra los Valentinianos, también llamados Gnósticos, secta trigésimo


primera.

1. Después de haber recorrido la depravación de estos, los llamados


ebionitas, y prometido refutar con el poder de Dios a las siguientes sectas con
aspecto de distintas bestias – las que tienen venenos, mordeduras y ponzoñas de
serpientes, cosas que, así como es posible verlas en sus fauces abiertas, también se
pueden ver en sus doctrinas, que han sido concebidas por un dragón llameante o
una horrible serpiente y un basilisco – voy a exponer sobre la secta de los
valentinianos, quienes también se dan a sí mismos el nombre de ‚gnósticos‛,
realizando su refutación en la medida de lo posible. De ellos hay diez grupos
distintos, pero todos han sido igualmente afectados, de una forma o de otra, con
una plaga de ensoñaciones sobre sus sizigias316 y ogdóadas, y sus Eones
masculinos y femeninos. Ya no voy a ordenar el tratado cronológicamente,
siguiendo el orden, sino que pasaré de uno a otro progresivamente, pues todos
estos brotaron al mismo tiempo de la tierra como hongos, como brotes de plantas
maléficas y fétidas y hierba espinosa, y como un agujero lleno de escorpiones.
Εἰ δὲ καὶ ὅλως ἐνεργεἶς παραλυτικὸν ἀναστ῅σαι, εἷχεν ἅν, διὰ τοῦ ὀνόματος
τοῦ Ἰησοῦ ἀναστὰς, καὶ σύνεσιν παρ΄ αὐτοῦ λαβεἶν· ἵνα σου μὴ ἀνάσχηται
σαββατίζειν, ἀλλὰ διὰ τοῦ ὀνόματος τοῦ ἰασαμένου μαθεἶν, ὅτι «Ἆρον τὸν
κράββατόν σου, καὶ πορεύου εἰς τὸν οἷκόν σου ἐν ΢αββάτῳ».
Ἤδη δέ μοι εἴρηται, ὡς διαφόρως ἕκαστος αὐτῶν περὶ Φριστοῦ
ὑποβάλλει· ποτὲ μὲν ὁ αὐτὸς Ἐβίων λέγων ἐκ παρατριβ῅ς ψιλὸν ἄνθρωπον
αὐτὸν γεγεν῅σθαι· ἄλλοτε δὲ οἱ ἀπ΄ αὐτοῦ Ἐβιωναἶοι, ἄνω δύναμιν ἐκ Θεοῦ
κεκτ῅σθαι Τἱὸν, καὶ τοῦτον κατὰ καιρὸν τὸν Ἀδὰμ ἐνδύεσθαί τε καὶ ἐκδύεσθαι.
Ὧν τὰς διαφόρους γνώμας ἐν δυνάμει Θεοῦ ἀνετρέψαμεν.Καὶ τί μοι ἔτι
διατρίβειν ἐν ἀλιμένοις καὶ ἀμπώτεσι τόποις, πὴ μὲν ἐπικλυζομένοις, πὴ δὲ
καταξηραινομένοις· ἐξ ὧνπερ ἰχθύων ἐκβράσματα πολλάκις γίνεται, καὶ τοἶς
ποσὶ τοἶς τὰς ὄχθας τούτων μετιοῦσι τῶν τόπων, ἐκ τοῦ ἀναμέσον τῶν ἰχθύων
τινὰ ἰοβόλα εἷναι, τρυγόνας δέ φημι καὶ δρακαίνας, καὶ καρχαρίας, καὶ
σμυραίνας, ὡς ἤδη προείρηται, βλάβην ἐμποιεἶ; Παρελεύσομαι τοίνυν τὸν
τόπον αὖθις, Θε῵ εὐχαριστῶν, ὅτι καὶ ταύτην τὴν αἵρεσιν εἰς τοὐπίσω
ἐτρέψαμεν, οὐ παρέργως, ἀλλὰ καὶ ἐπιμελῶς ἐλέγξαντες. Ἐπ΄ ἄλλας δὲ
καθεξ῅ς ἑαυτοὺς ἐπιδῶμεν, ἀγαπητοὶ, Θεὸν αἰτούμενοι βοηθὸν, ὅπως τ῅ς
ἐπαγγελίας τὸ πλήρωμα αὐτὸς δι΄ ἡμῶν τελειώσῃ.

Κατὰ Οὐαλεντίνων, τῶν καὶ Γνωστικῶν, τριακοστὴ πρώτη

1. Μετὰ τούτους τοὺς Ἐβιωναίους, καλουμένους, αὐτῶν τὴν


μοχθηρίαν διοδεύσαντες, ἐπαγγειλάμενοί τε Θεοῦ δυνάμει τὰς ἑξ῅ς ἑτέρων
θηρῶν μορφὰς, καὶ ἰοὺς ἑρπετῶν, δήγματά τε καὶ δηλητήρια ἐχούσας, ὡς ἐν
ταἶς αὐτῶν διδασκαλίαις, ὡς ἀπὸ χάσματος ἰδεἶν ἔνεστι, πυρβόλου ἥ ἑρπετοῦ
δεινοῦ καὶ βασιλίσκου κεκυημένας, ἐπὶ τὴν τῶν Οὐαλεντίνων αἵρεσιν διέξειμι,
τὸν ἔλεγχον αὐτῶν κατὰ δύναμιν ποιούμενος, τῶν δὴ καὶ Γνωστικῶν ἑαυτοἶς
ἐπιθέντων ὄνομα, ὧν διαφοραὶ μέν εἰσι δέκα ἐν μιᾶ πληγῆ τ῅ς αὐτῶν
ὀνειροπολίας συζυγιῶν τε καὶ ὀγδοάδων, καὶ ἀρρενοθηλειῶν αἰωνίων
ἀλληνάλλως ἰσορρόπως πεπληγμένον· οὐκέτι μὲν κατὰ χρόνους τάττων
διαδοχ῅ς τὴν σύνταξιν, ἀλλὰ κατὰ πρόσβασιν ἀφ΄ ἑτέρας εἰς ἑτέραν
διερχόμενος. Ἐν ἑνὶ γὰρ χρόνῳ οὗτοι πάντες ὡς μύκητες ἐκ γ῅ς
ἀνεβλάστησαν, καὶ ὥσπερ κακόρεκτα καὶ δυσώδη βοτανῶν βλαστήματα, καὶ
χόρτος ἀκανθώδης, καὶ ὡς φωλεὸς πολλῶν σκορπίων,
Como dije antes, todos surgieron en el mundo en un momento, en un
instante, a la manera de feos hongos, como también ya fue dicho acerca de ellos
por el santísimo Ireneo.317 Todos estos han aparecido simultáneamente y cada uno
ha recolectado del otro lo que pérfidamente proclaman en público, pero debido a
que cada uno quiere hacer aún más ostentación que el otro, han imaginado para sí
distintas invenciones llenas de maldad. Todos se llamaron a sí mismos gnósticos –
me refiero a Valentín y los gnósticos que hubieron antes que él, pero también a
Basílides, Saturnilo, Colorbasos, Ptolomeo, Segundo, Carpócrates, y muchos otros.
Todas estas sectas fueron mencionadas juntas aquí debido al hecho de que todas a
un tiempo brotaron y crecieron con maldad, pero expondremos detalladamente la
particular malevolencia de cada grupo. Mientras tanto, seguiremos con el ya
presentado heresiarca y escritor de ficciones – me refiero a Valentín – y su
enseñanza gnóstica, la que comenzó a partir de esta gran declaración pero es una
reprobable charlatanería, que es reconocida por los inteligentes como condenable y
ridícula.

2. En efecto, este Valentín sucedió a los que fueron presentados antes


que él – Basílides, Saturnilo, Ebión, Cerinto y Merinto, y los que [se unieron] en
torno a ellos. Todos estos crecieron perversamente en el mundo al mismo tiempo;
más bien, Cerinto, Merinto y Ebión lo hicieron un poco antes. Los valentinianos
crecieron juntamente con los que ya he explicado antes de ellos.

La mayoría ignora cuál fue su patria, o dónde nació Valentín. Ninguno de


los historiadores se ha preocupado por indicar el lugar. Pero nos ha llegado una
noticia, como un rumor, por lo cual no lo dejaremos de lado y aunque no podamos
demostrar su lugar de nacimiento – a decir verdad, es un tema en disputa – de
todos modos no callaremos el rumor que llegó a nosotros. Algunos dijeron que
nació en la zona litoral de Frebonis, en Egipto, pero fue educado en la cultura de
los griegos en Alejandría. Por lo cual, en imitación de la Teogonía de Hesíodo y de
los así llamados ‚treinta dioses‛ por el mismo Hesíodo, Valentín comprendió el
poema pagano a su manera, tomó las conjeturas de los que junto con él y antes que
él habían caído de la verdad y quiso engañar al mundo con las mismas mentiras
dichas por Hesíodo, cambiando unos nombres por otros. También él pretende
introducir treinta dioses, eones y cielos. De ellos el primero es Abismo; así, él
también dijo insensatamente la clase de cosas que dijo Hesíodo, el creador de la
idea: ‚Caos es el primero de los dioses‛.318 Pero ¿no sería evidente para cualquiera
que Caos y Abismo poseen el mismo nombre? ¡Mira la pomposa fábula del
charlatán y su perversa doctrina! Como dije, Valentín quiere presentar treinta
Eones, a los que denomina dioses, y dice que hay quince masculinos y otros tantos
femeninos. Él y los suyos dicen que cada Eón es hermafrodita, y forma una pareja.
ἐξ ἑνὸς πάντες καιροῦ τ῵ βίῳ ἐβλάστησαν καὶ ὡς προεἶπον, δίκην μυκήτων τῆ
ἀμορφίᾳ ὑπὸ μίαν θίξιν πεφήνασιν, ὡς καὶ τ῵ ἁγιωτάτῳ Εἰρηναίῳ ἤδη περὶ
αὐτῶν προείρηται. ΢ύγχρονοι γὰρ γεγόνασιν οὗτοι πάντες· ἕκαστος δὲ ἀπὸ τοῦ
ἑτέρου τὴν κακὴν πρόφασιν ἐρανισάμενοι, ἄλλος ἀπὸ ἄλλου ἔτι περισσότερον
ἐπιδειξίας βουλόμενος χάριν, ἑαυτ῵ προετύπωσε διαφορὰν κακ῅ς ἐξευρέσεως.
Καὶ πάντες Γνωστικοὺς ἑαυτοὺς ὠνόμασαν, Οὐαλεντἶνός τε, φημὶ, καὶ οἱ πρὸ
αὐτοῦ Γνωστικοί· ἀλλὰ καὶ Βασιλείδης, καὶ ΢ατορνἶλος, καὶ Κολορβασὸς,
Πτολεμαἶός τε καὶ ΢εκοῦνδος, Καρποκρ᾵ς, καὶ ἄλλοι πλείους. Ἀλλὰ τὰς πάσας
ἐνταῦθα ὀνομάσαντες διὰ τὴν ἐν ἑνὶ καιρ῵ σύσχεσιν πάντων τ῅ς ἀναδύσεως,
καὶ κακοβλάστου ὁμοῦ τὴν ἑκάστου σπορ᾵ς κακονοίαν ἰδία ἀφηγησόμεθα.
Σέως δὲ ἐπὶ τὸν προκείμενον αἱρεσιάρχην καὶ τραγῳδοποιὸν ἐλευσόμεθα· φημὶ
δὲ Οὐαλεντἶνον, καὶ τὴν αὐτοῦ διδασκαλίαν, τὴν ἀπὸ τ῅ς μεγάλης ταύτης
Γνωστικὴν ἐπαγγελίας ὑπάρχουσαν, καταγνωστικ῅ς δὲ ληρῳδίας, ὡς τοἶς
συνετοἶς καταγινωσκομένη εὑρίσκεται καὶ καταγέλαστος.
2. Οὐαλεντἶνος μὲν οὖν οὗτος χρόνῳ διαδέχεται τοὺς πρὸ αὐτοῦ
προτεταγμένους, Βασιλείδην τε καὶ ΢ατορνἶλον, Εβίωνά τε καὶ Κήρινθον καὶ
Μήρινθον, καὶ τοὺς ἀμφ΄ αὐτούς. Οὗτοι γὰρ πάντες ἐν ἑνὶ καιρ῵ τ῵ βίῳ κακῶς
ἐφύησαν, ὀλίγῳ δὲ πρόσθεν μ᾵λλον οἱ περὶ Κήρινθον καὶ Μήρινθον καὶ
Ἐβίωνα. Ἄμα γὰρ τοἶς ἤδη μοι πρὸ αὐτῶν δεδηλωμένοις ἀνεφύησαν.
Σὴν μὲν οὖν αὐτοῦ πατρίδα, ἥ πόθεν οὗτος γεγένηται, οἱ πολλοὶ ἀγνοοῦσιν. Οὐ
γάρ τινι τῶν συγγραφέων μεμέληται τούτου δεἶξαι τὸν τόπον. Εἰς ἡμ᾵ς δὲ ὡς
ἐνηχήσει τις ἐλήλυθε φήμη· διὸ οὐ παρελευσόμεθα καὶ τὸν τόπον τούτου μὴ
ὑποδεικνύντες, ἐν ἀμφιλέκτῳ μὲν ἤδη τὰ ἀληθ῅ λέγειν, ὅμως τὴν εἰς ἡμ᾵ς
ἐλθοῦσαν φάσιν οὐ σιωπήσομεν. Ἔφασαν γὰρ αὐτόν τινες γεγεν῅σθαι
Υρεβωνίτην τ῅ς Αἰγύπτου παραλιώτην· ἐν Ἀλεξανδρείᾳ δὲ πεπαιδεῦσθαι τὴν
τῶν Ἑλλένων παιδείαν. Ὅθεν καὶ τὸ μίμημα τ῅ς κατὰ τὸν Ἡσίοδον Θεογονίας
τῶν παρ΄ αὐτ῵ τ῵ Ἡσιόδῳ τριάκοντα θεῶν λεγομένων, καὶ αὐτὸς τὴν
ἐθνόμυθον ποίησιν εἰς τὸν ἑαυτοῦ νοῦν λαβὼν, καὶ ἀπὸ τῶν σὺν αὐτ῵ καὶ πρὸ
αὐτοῦ τ῅ς ἀληθείας ἐκπεπτωκότων τὴν ὑπόνοιαν κτησάμενος, καὶ αὐτὸς τὰ
ἴσα τ῵ Ἡσιόδῳ ἀπὸ ἑτέρων ὀνομάτων εἰς ἕτερα μεταποιήσας, ἠθέλησε
φαντάσαι τὸν κόσμον. Σριάκοντα γὰρ καὶ οὗτος θεοὺς καὶ αἰῶνας, καὶ
οὐρανοὺς βούλεται παρεισάγειν· ὧν ὁ μὲν πρῶτός ἐστι Βυθὸς, ὡς καὶ αὐτὸς
ἔφη ἀφραίνων τῆ διανοίᾳ· ὁποἶα ἀμέλει καὶ ὁ αὐτοῦ προβολεὺς τ῅ς ἐννοίας
Ἡσίοδος Φάος πρώτιστα θεῶν ἔφη. Φάος δὲ καὶ Βυθὸς τίνι οὐκ ἅν σαφὲς εἴη, ὡς
τὸ ὁμώνυμον κέκτηται; Ὅρα δὲ τὴν τοῦ ἀγύρτου τετραγῳδημένην μυθοποιίαν,
καὶ μοχθηρὰν διδασκαλίαν. Σριάκοντα γὰρ οὗτος, ὡς ἔφην, αἰῶνας βούλεται
παριστᾶν, οὓς καὶ θεοὺς ὀνομάζει, δεκαπέντε ἄρρενας, καὶ θήλειας τοσαύτας
εἷναι λέγων. Ἕκαστον δὲ αἰῶνα ἀρρενόθηλυν, καὶ ζεῦγός φησιν αὐτὸς καὶ οἱ
αὐτοῦ.
Afirman que hay quince parejas, a las que llaman Sizigias; el conjunto es de treinta
Eones pero cada Eón femenino, con el concurso del masculino, da a luz a los Eones
sucesivos. Estos están en oposición; como figuran más abajo, cada nombre
masculino es ubicado enfrente del nombre femenino, y son: Ampsiu, Auraán;
Bukúa, Tharduu; Ubukúa, Thardeadie; Merexa, Atarbaba; Udúa, Késten; Udu,
Vak; Eslén, Amfain; Essumen, Uanavin; Lamer, Tarde; Athames, Susin; Allora,
Bukiatha, Danaddaria, Allora; Dammo, Orén; Lanafej, Audamfej; Emfibojebaud;
Assiovaje, Belim; Dexarijé, Masemo. De esta manera forman en pareja a un Eón
masculino y uno femenino; el orden consecutivo es así: Ampsiu, Auraán, Bukúa,
Tharduu, Ubukúa, Thardeadie, Merexa, Autarbarba, Udúa, Késten, Uduúa, Eslén,
Amfain, Essumen, Uanavin, Lamertade, Athamessumin, Allora, Kubiatha,
Lamodan, Saddarias, Orén, Lanafekudafej, Emfibojé, Bará, Así, Ujabé, Belim,
Dexarijé, Masemón. Las traducciones de estos nombres son: Abismo, Silencio,
Mente y Verdad, Verbo y Vida, Hombre e Iglesia, Intercesor y Fe, Paternal y
Esperanza, Maternal y Amor, Mente Sempiterna y Entendimiento, Deseado –
también llamado Luz – y Felicidad; Eclesiástico y Sabiduría, Profundo y Mezcla,
Inmarcesible y Unión, Autoengendrado y Combinación, Unigénito y Unidad,
Inmóvil y Placer. Contados en orden sucesivo desde el Eón más elevado e inefable
– al que ellos llaman Padre y Abismo – hasta el que ocupa nuestro cielo, la cuenta
de los treinta es así: Abismo, Silencio, Mente, Verdad, Verbo, Vida, Hombre,
Iglesia, Intercesor, Fe, Paternal, Esperanza, Maternal, Amor, Mente Sempiterna,
Entendimiento, Deseado – que tambiés es llamado Luz –, Felicidad, Eclesiástico,
Sabiduría, Profundo, Mezcla, Inmarcesible, Unión, Autoengendrado,
Combinación, Unigénito, Unidad, Inmóvil y Placer.
3. Este es el relato fabuloso de los treinta Eones y el sinsentido de su
supuesto pléroma319 espiritual en parejas. Si alguno lo comparara con el de
Hesíodo, Estesícoro y los demás poetas de los griegos descubriría, al ponerlo en
paralelo, que son las mismas cosas y nada más, y a partir de esto aprenderá que los
heresiarcas que hablan de maravillas en forma misteriosa no proclaman nada
extraordinario. No han hecho otra cosa que copiar el falso hábito del error pagano
y de la enseñanza de los griegos y no alteraron nada, a excepción de las palabras
bárbaras que han falsificado. Pues también los de la escuela de Hesíodo dicen así:
Primero que todos existió Caos (al que los Valentinianos le dicen Abismo); a
continuación Noche, Érebo, Tierra, Éter, Día, Eros, Prudencia, Destino, Lamento,
Suerte, Castigo, Burla, Amistad, Muerte, Ilegalidad, Vejez, Ruina, Deseo, Olvido,
Sueño, Lucha, Disipador de miembros, Violencia, Benevolencia, Resplandor,
Dispensador de preocupaciones, Engaño, Que canta agradablemente y Odio. Así,
este número de [dioses] masculinos y femeninos, según la secuencia, llega a la
treintena;
Δεκαπέντε δὲ δύαδας φασὶν εἷναι, ἃς συζυγίας καλοῦσι· τὸν ἀριθμὸν δὲ εἷναι
τριάκοντα αἰῶνας, ἑκάστην δὲ θήλειαν γεννᾶν ἀπὸ τοῦ ἄρρενος τοὺς κατεξ῅ς
αἰῶνας. Εἷναι δὲ τούτους, ὡς ὑποτέτακται κατὰ ἀντιπαράθεσιν ἑκάστου
ἀρρενικοῦ ὀνόματος τεταγμένου ἄντικρυς τοῦ θηλυκοῦ ὀνόματος, καὶ ἔστιν·
Ἀμψιοῦ, Αὐραάν,· Βουκούα, Θαρδουοῦ· Οὐβουκούα, Θαρδεαδείη· Μερεξ᾵,
Ἀταρβαβ᾵· Οὐδοῦα, Κέστην· Οὐδοῦ, Οὐάκ· Ἐσλὴν, Ἀμφαίν· Ἐσσουμὲν,
ΟὐαναυἹν· Λάμερ, Σάρδε· Ἀθαμὲς, ΢ουσίν· Ἀλλωρ᾵, Βουκιαθά· Δαναδδαρία,
Ἀλλωρ᾵· Δαμμῶ, Ὠρήν· Λαναφὲχ, Αὐδαμφέχ· Ἐμφιβοχεβαύδ· Ἀσσιουαχὲ,
Βελίμ· Δεξαριχὲ, Μασεμῳ. Καὶ οὕτως μὲν σύγκεινται ὡς κατὰ συζυγίαν
ἀρρενοθήλεος· ἐν δὲ τῆ ἀκολουθίᾳ κατὰ διαδοχὴν οὕτως· Ἀμψιοῦ, Αὐραὰν,
Βουκούα, Θαρδουοῦ, Οὐβουκούα, Θαρδεαδείη, Μερεξ᾵, Αὐταρβαρβ᾵, Οὐδοῦα,
Κέστην, Οὐδουοῦα, Ἐσλὴν, Ἀμφαὶν, Ἐσσουμὲν, ΟὐαναυἺν, Λαμερτάδε,
Ἀθαμεσσουμὶν, Ἀλλωρᾶ, Κουβιαθὰ, Λαμωδὰν, ΢αδδαρίας, Ὠρὴν,
Λαναφεκουδαφὲχ, Ἐμφιβοχὲ, Βαρὰ, Ἀσὶ, Οὐχαβὲ, Βελὶμ, Δεξαριχὲ, Μασεμών.
Αἱ τῶν ὀνομάτων ἑρμηνεἶαί εἰσιν αἵδε· Βυθὸς, ΢ιγὴ, Νοῦς καὶ Ἀλήθεια, Λόγος
καὶ Ζωὴ, Ἄνθρωπος καὶ Ἐκκλησία, Παράκλητος καὶ Πίστις, Πατρικὸς καὶ
Ἐλπὶς, Μητρικὸς καὶ Ἀγάπη, Ἀείνους καὶ ΢ύνεσις, Θελητὸς ὁ καὶ Υῶς, καὶ
Μακαριότης· Ἐκκλησιαστικὸς καὶ ΢οφία, Βύθιος καὶ Μίξις, Ἀγήρατος καὶ
Ἕνωσις, Αὐτοφυὴς καὶ ΢ύγκρασις, Μονογενὴς καὶ Ἑνότης, Ἀκίνητος καὶ
Ἡδονή. Κατὰ δὲ ἀριθμὸν διαδοχ῅ς καὶ ἀκολουθίας ἀπὸ τοῦ ἀνωτάτω
ἀκατονομάστου Πατρὸς καὶ Βυθοῦ παρ΄ αὐτοἶς ὀνομαζομένου ἕως τούτου τοῦ
καθ΄ ἡμ᾵ς οὐρανοῦ ὁ τῶν τριάκοντα ἀριθμὸς οὕτως ἔχει· Βυθὸς. ΢ιγὴ, Νοῦς,
Ἀλήθεια, Λόγος, Ζωὴ, Ἄνθρωπος, Ἐκκλησία, Παράκλητος, Πίστις, Πατρικὸς,
Ἐλπὶς, Μητρικὸς, Ἀγάπη, Ἀείνους, ΢ύνεσις, Θελητὸς, ὁ καὶ Υῶς, Μακαριότης,
Ἐκκλησιαστικὸς, ΢οφία, Βύθιος, Μίξις, Ἀγήρατος, Ἕνωσις, Αὐτοφυὴς,
΢ύγκρασις, Μονογενὴς, Ἑνότης, Ἀκίνητος, Ἡδονή.
3. Καὶ αὕτη μὲν ἡ τῶν τριάκοντα αἰώνων παρ΄ αὐτοἶς μυθοποιουμένη
τραγῳδία, καὶ ἡ κατὰ συζυγίαν πνευματικοῦ δ῅θεν πληρώματος κενοφωνία,
ἣν ἐάν τις συγκρίνων τῆ παρὰ Ἡσιόδῳ καὶ ΢τησιχόρῳ, καὶ τοἶς ἄλλοις ποιηταἶς
τῶν Ἑλλήνων παράθηται, εὕροι ἅν ἐκ παραλλήλου τὰ αὐτὰ ὄντα, καὶ οὐδὲν
ἕτερον, καὶ ἐκ τούτου γνώσεται, ὡς οὐδὲν ἕτερον θαυμαστὸν οἱ τῶν θαυμάτων
αἱρεσιάρχαι μυστηριωδῶς ἐπαγγέλλονται λέγειν. Οὐδὲν γὰρ ἄλλο, ἥ Ἑλλήνων
ἀπεμάξαντο τὴν ἐπίπλαστον ἕξιν τ῅ς ἐθνομύθον πλάνης καὶ διδασκαλίας,
οὐδὲν ἀλλοιώσαντες, πλὴν τ῅ς παρ΄ αὐτοἶς παραπεποιημένης βαρβαρικ῅ς
ὀνοματοποιίας. Οὕτω γάρ φασι καὶ οἱ περὶ Ἡσίοδον. Πρῶτον πάντων γίνεται
Φάος, ἵνα εἴπωσι Βυθόν· εἷτα Νὺξ, Ἔρεβος, Γ῅, Αἰθὴρ, Ἡμέρα, Ἔρως, Μ῅τις,
Μόρος, Ὀϊζὺς, Πότμος, Νέμεσις, Μῶμος, Υιλότης, Θάνατος, Δυσνομία, Γήρως,
Ἄτε, Ἵμερος, Λήθη, Ὕπνος, Ὑσμίνη, Λυσιμελὴς, Ὕβρις, Εὐφρόνιος, Αἴγλη,
Παυσιμέριμνος, Ἀπάτη, Ἡδυμελὶς, Ἔρις. Καὶ οὗτος ὁ μὲν ἀριθμὸς κατὰ
ἀκολουθίαν ἀρρενοθήλεος οὕτως ἔχει τὴν τριακοντάδα·
Así, al juntar el Abismo con la Noche y el Silencio hicieron nacer a la Tierra; otros
dicen que fue Urano, al que han llamado Hiperión. Dicen que él se unió a la Tierra
y engendró machos y hembras, y de esta manera continúa durante toda la obra de
estos poetas, como sostiene la interminable charlatanería de la tonta fábula acerca
del Abismo. Descubrirías que están juntos y emparejados de esta manera, y
podrían ser ordenados así: Caos y Noche, Érebo y Tierra, Éter y Día, Eros y
Prudencia, Destino y Lamento, Suerte y Castigo, Burla y Amistad, Muerte e
Ilegalidad, Vejez y Ruina, Deseo y Olvido, Sueño y Lucha, Disipador de miembros
y Violencia, Benevolencia y Resplandor, Dispensador de preocupaciones y Engaño,
Que canta agradablemente y Odio. Si alguien prestara atención a su fábula y
quisiera saber cómo [transformaron los relatos] de los poetas seculares griegos –
por los cuales ellos fueron aturdidos, vanamente inspirados por cosas que no
convienen – en un trabajo inútil y un esfuerzo infructuoso, descubriría más bien
que estos se han equivocado a lo grande.

4. Por lo cual, piensan que si rebuscan aún más arriba supuestamente


van a descubrir también – por su propio razonamiento, que está endemoniado –
una Falta. A esta Falta también la llaman Omipotente, Demiurgo y creador de las
sustancias. Dicen que a su vez [este Demiurgo] ha creado una Ogdóada posterior
con siete cielos, conformada según la primera Ogdóada, que él mismo está en la
Ogdóada y ha creado siete cielos con ella. A esta Falta virgen la quieren unir con
un Eón que no tiene pareja femenina, el cual ha venido aquí desde el Pléroma en
busca del alma que vino de lo alto, de la madre Sabiduría, cuyo nombre pretenden
representar e imaginar también como Ajamot.320 Al Eón sin pareja femenina lo
llaman Salvador, Límite, Cruz, Limitador, Conductor y Jesús, el que pasó a través
de María como por medio de un conducto.321 Él es luz del Cristo de lo alto y por
eso es llamado Luz por su padre, a causa de la Luz de lo alto, Cristo a causa del
Cristo de lo alto, Verbo a causa del Verbo de lo alto, y del mismo modo es
denominado Mente y Salvador. Siempre supera a su padre el Demiurgo, elevando
a los que son convencidos por él juntamente con él a las sizigias superiores del
Pléroma. ¡Oh, qué charlatanería la de estos, y cuánta palabrería inútil! Pero (como
dije antes) expondré también cómo juntaron sus divagaciones con las fábulas
poéticas paganas. Después de la Tridécada [de Eones, sigue] el único nombre que
está en el medio y que no tiene pareja femenina y después de él, a su vez, se
encuentra la Ogdóada de parejas que surge del Demiurgo, que puede ser ordenada
de esta manera; estos son los nombres: en primer lugar Exepafos322, Porfirio, Cloto,
Ríakos, Láquesis, Epifaón, Átropos, Hiperión y Astérope.
εἰ δέ τις θελήσειεν ἰδεἶν, πῶς πλαττόμενοι οὗτοι συνάπτουσιν ἓν πρὸς τὸ ἓν,
εὕροι ἅν οὕτως συναπτόμενα καὶ συνεζευγμένα ἀλλήλοις, ἃ τοἶς ποιηταἶς
ἔδοξεν, ὡς τὸν μὲν Βυθὸν Νυκτί τε καὶ ΢ιγῆ συνάψαντες ἐποίησαν Γ῅ν
γενν᾵σθαι· ἄλλοι δὲ Οὐρανὸν, ὃν δὴ καὶ Ὑπερίονα κεκλήκασι. Σὸν δὲ αὐτὸν τῆ
γῆ συναφθέντα φασὶ γεγεννηκέναι ἄρσενάς τε καὶ θηλείας, καὶ τοὺς καθεξ῅ς
ὁμοίως ἕως τ῅ς πάσης αὐτῶν ποιήσεως, ὡς ἔχει ἡ ἀπέραντος τοῦ Βυθοῦ
ληρώδης φλυαρία. Εὕροις δ΄ ἅν οὕτως συναπτόμενά τε καὶ συζευγνύμενα, καὶ
δυνάμενα οὕτω συντίθεσθαι· Φάος, Νὺξ, Ἔρεβος, Γ῅, Αἰθὴρ, Ἡμέρα, Ἔρως,
Μ῅τις, Μόρος, Ὀϊζὺς, Πότμος, Νέμεσις, Μῶμος, Υιλότης, Θάνατος, Δυσνομία,
Γήρως, Ἄτε, Ἵμερος, Λήθη, Ὕπνος, Ὑσμίνη, Λυσιμελὴς, Ὕβρις, Εὐφρόνιος,
Αἴγλη, Παυσιμέριμνος, Ἀπάτη, Ἡδυμελὶς, Ἔρις. Εἰ δὲ προσέχοι τις τ῵ αὐτῶν
πλάσματι, καὶ βουληθείη γνῶναι ὡς ἀπὸ τῶν κοσμικῶν καὶ Ἑλληνικῶν
ποιητῶν, ἐξ ὧν οὗτοι ἐνεβροντήθησαν, μάτην ἐνθουσιῶντες εἰς ἃ μὴ δεἶ, εἰς
ματαιοπονίαν τε καὶ κάματον ἀνωφελ῅, εὕροι ἅν αὐτοὺς τοσούτῳ μ᾵λλον
πεπλανημένους.
4. Ὅθεν καὶ ἔτι ὑψηλοτέρως δ῅θεν ἐξερευνῶντες Ὠἠθησαν καὶ
Ὑστέρημα τ῵ ἰδίῳ αὐτῶν δαιμονισθέντι διανοήματι ἐξευρεἶν, ὅπερ Ὑστέρημα
καὶ Παντοκράτορα καὶ Δημιουργὸν καλοῦσι καὶ κτιστὴν οὐσιῶν· ἀφ΄ οὗπερ
πάλιν καὶ ὑστέραν Ὀγδοάδα μετὰ ἑπτὰ οὐρανῶν, κατὰ τὴν πρώτην Ὀγδοάδα
ἀφομοιωθεἶσαν, ἐκτίσθαι λέγουσιν, αὐτοῦ ὄντος ἐν τῆ Ὀγδοάδι καὶ ἑπτὰ
οὐρανοὺς μετ΄ αὐτὴν πεποιηκότος. ᾯπερ Ὑστερήματι βούλονται συνάπτειν
μὲν ἀμιγῆ τινα Αἰῶνα καὶ ἀθήλυντον, ἅπὸ Πληρώματος δὲ ἐνταῦθα ἐλθόντα
κατ΄ ἀναζήτησιν τ῅ς ψυχ῅ς τ῅ς ἄνωθεν ἀπὸ τ῅ς μητρὸς ΢οφίας ἐλθούσης, ἧς
δὴ καὶ Ἀχαμὼθ βούλονται τὸ ὄνομα ἀνατυποῦν τε καὶ πλάττειν, ὃν δὴ καὶ
΢ωτ῅ρα καλεἶν καὶ Ὅρον καὶ ΢ταυρὸν καὶ Ὁροθέτην καὶ Μεταγωγέα καὶ
Ἰησοῦν τὸν διὰ Μαρίας ὡς διὰ σωλ῅νος παρελθόντα. Εἷναι δὲ αὐτὸν φῶς ἀπὸ
τοῦ ἄνω Φριστοῦ καὶ διὰ τοῦτο πατρωνυμικῶς καλεἶσθαι Υῶς διὰ τὸ ἄνω Υῶς
καὶ Φριστὸν διὰ τὸν ἄνω Φριστὸν καὶ Λόγον διὰ τὸν ἄνω Λόγον καὶ Νοῦν
ὡσαύτως καὶ ΢ωτ῅ρα λέγεσθαι. Ἀεὶ δὲ ὑπερβαίνειν τὸν αὐτοῦ πατέρα τὸν
Δημιουργὸν, συναναφέρειν δὲ τοὺς αὐτ῵ πειθομένους ἅμα αὐτ῵ πρὸς τὰς ἄνω
συζυγίας τοῦ Πληρώματος. Καὶ ὦ τ῅ς τούτων ληρῳδίας καὶ τοσαύτης
ματαιολογίας. Παραθήσομαι δὲ (ὡς προεἶπον) καὶ ὡς αὐτοὶ συνέζευξαν τοἶς
ποιητικοἶς καὶ ἐθνομύθοις πλάσμασι τὴν αὐτῶν ληρολογίαν. Μετὰ τὴν
Σριακοντάδα γὰρ τὸ ἓν ὄνομα μέσον καὶ ἀθήλυνθον καὶ μετ΄ αὐτὸ τὴν κατὰ
συζυγίαν πάλιν Ὁγδοάδα εὑρεθεἶσαν ἀπὸ τοῦ Δημιουργοῦ, δυναμένην καὶ
οὕτως συντίθεσθαι, καὶ ἔστιν τὰ ὀνόματα τάδε· πρῶτος Ἐξέπαφος, Πορφυρίων,
Κλωθὼ, Ῥύακος, Λάχεσις, Ἐπιφάων, Ἄτροπος, Ὑπερίων, Ἀστεροπή.
Esta es la farsa de estos poetas, y tiene muchos otros nombres de los denominados
por ellos ‚dioses‛, masculinos y femeninos, llamados de una forma por unos y de
otra por otros, los que hacen una cantidad de trescientos sesenta y cinco y aún son
soñados como una excusa de las otras sectas, las que a su vez establecieron esta
trágica teoría. Después de los nombres antes mencionados Hesíodo, Orfeo y
Estesícoro dicen que aparecieron Urano y Tártaro, Cronos y Rea, Zeus, Hera y
Apolo, Poseidón, Plutón y luego un gran número de los que ellos denominan
‚dioses‛. El engañoso equívoco surgido de la suposición de estos poetas es
inmenso, concibiendo vanidad y causando que se inventaran muchos mitos. Este
es el error que parece fascinar la inteligencia de estos extraviados, mas todos los
que tienen el intelecto iluminado por Dios encuentran estas cosas directamente
ridículas. Pero dejando atrás esto y pasando a las series de sus libros, haré de
nuevo aquí, palabra por palabra y expresión por expresión, la exposición de su
lectura, quiero decir de su libro, y es así:

5. Del [libro] de Valentín

‚Saludos de la Mente indestructible a los indestructibles entre los sensatos, los


psíquicos, los carnales, los mundanos, en presencia de la Grandeza. Hago mención
delante vuestro de misterios innominados, inefables y supracelestes, que no
pueden ser entendidos ni por principados, autoridades, subordinados ni por toda
mezcla confusa323, pero se han dado a conocer solamente al Pensamiento del
Inmutable. Cuando, en el principio, el Padre de Sí Mismo contuvo en sí mismo
todas las cosas, estaba en sí mismo en ignorancia el que algunos llaman Eón
Inmarcesible, siempre rejuveneciendo, andrógino, que en todo tiempo contiene
todas las cosas y no es contenido. Entonces el Pensamiento en él (aquel al que
algunos llamaron Pensamiento, y otros con propiedad Gracia debido a haber
concedido tesoros de la Grandeza a los que proceden de la Grandeza; pero los que
hablan verdaderamente lo denominaron Silencio, porque la Grandeza realizó todo
sin palabra por medio del pensamiento), como dije antes, el incorruptible
<Pensamiento>, queriendo romper las ataduras eternas, ablandó la Grandeza
introduciéndola al deseo de su reposo. Y este, al unirse con ella, proclamó al Padre
de la Verdad, al que los perfectos han llamado Hombre con toda propiedad,
porque era el antitipo del Ingénito preexistente. Despúes de esto Silencio produjo
una unidad natural de Luz con el Hombre (aunque su unión fue la voluntad de
hacerlo) y produjo la Verdad. Fue denominada con propiedad Verdad por los
perfectos porque era verdaderamente semejante a su madre Silencio,
Καὶ αὕτη μὲν ἡ τῶν ποιητῶν τούτων σκηνή, ἔχουσα καὶ ἄλλας πολλὰς
ὀνομασίας θεῶν παρ΄ αὐτοἶς ὀνομαζομένων, ἀρρένων τε καὶ θηλειῶν, ἄλλως
καὶ ἄλλως παρά τισι λεγομένων, δυναμένων ποι῅σαι καὶ τριακοσίων ἑξήκοντα
πέντε ἀριθμὸν καὶ ἔτι εἰς πρόφασιν τῶν ἄλλων αἱρέσεων τῶν ταύτην πάλιν
τὴν τραγικὴν ὑπόθεσιν ἐνστησαμένων ὀνειρωττομένων. Μετὰ γὰρ τὰ
προειρημένα ὀνόματά φασιν οἱ περὶ Ἡσίοδον καὶ Ὀρφέα καὶ ΢τησίχορον
γεγεν῅σθαι Οὐρανόν τε καὶ Σάρταρον, Κρόνον τε καὶ Ῥέαν, Δία τε καὶ Ἥραν
καὶ Ἀπόλλωνα, Ποσειδῶνά τε καὶ Πλούτωνα, καὶ μυρίους λοιπὸν τοὺς παρ΄
αὐτοἶς ὀνομαζομένους θεούς. Πολλὴ γὰρ τούτων ἡ ἀπατηλὸς ἐξ ὑπονοίας
πλάνη, ἥτις κενοφωνίαν ἐγκισσήσασα καὶ ἐξευραμένη πολλοὺς μύθους
ἐποιητεύσατο. Καὶ αὕτη ἐστὶν ἡ δοκοῦσα φαντάζειν τὴν τῶν ἀπατωμένων
τούτων διάνοιαν. Γελοἶα δὲ εὐθὺς π᾵σιν εὑρίσκεται ταῦτα τοἶς κατὰ Θεὸν τὸν
νοῦν πεφωτισμένοις. Παρελθὼν δὲ ταῦτα αὖθις ταἶς ἀπὸ τῶν βιβλίων αὐτῶν
ἀκολουθίαις πρὸς ἔπος καὶ κατὰ λέξιν τὴν παράθεσιν τ῅ς παρ΄ αὐτοἶς
ἀναγνώσεως, λέγω δὴ τ῅ς αὐτῶν βίβλου, ἐνταῦθα ποιήσομαι, καὶ ἔστιν τάδε·

5. Ἀπὸ τῶν Οὐαλεντίνου

Παρὰ φρονίμοις, παρὰ δὲ ψυχικοἶς, παρὰ δὲ σαρκικοἶς, παρὰ δὲ κοσμικοἶς,


παρὰ δὲ τ῵ Μεγέθει νοῦς ἀκατάργητος τοἶς ἀκαταργήτοις χαίρειν.
Ἀνονομάστων ἐγὼ καὶ ἀρρήτων καὶ ὑπερουρανίων μνείαν ποιοῦμαι μυστηρίων
πρὸς ὑμ᾵ς, οὔτε ἀρχαἶς οὔτε ἐξουσίαις οὔτε ὑποταγαἶς οὔτε πάσῃ συγχύσει
περινοηθ῅ναι δυναμένων, μόνῃ δὲ τῆ τοῦ Ἀτρέπτου Ἐννοίᾳ πεφανερωμένων.
Ὅτε γὰρ ἐπ΄ ἀρχ῅ς ὁ Αὐτοπάτωρ αὐτὸς ἐν ἑαυτ῵ περιεἶχε τὰ πάντα, ὅντα ἐν
ἑαυτ῵ ἐν ἀγνωσίᾳ, ὃν καλοῦσί τινες Αἰῶνα ἀγήρατον, ἀεὶ νεάζοντα,
ἀρρενόθηλυν, ὃς πάντοτε περιέχει τὰ πάντα καὶ οὐκ ἐμπεριέχεται. Σότε ἡ ἐν
αὐτ῵ Ἔννοια· (ἠθέλησεν ἐκείνη, ἥν τινες Ἔννοιαν ἔφασαν, ἕτεροι Φάριν
οἰκείως διὰ τὸ ἐπικεχορηγηκέναι αὐτὴν θησαυρίσματα τοῦ Μεγέθους τοἶς ἐκ
τοῦ Μεγέθους· οἱ δὲ ἀληθεύσαντες ΢ιγὴν προσηγόρευσαν, ὅτι δι΄ ἐνθυμήσεως
χωρὶς λόγου τὰ ἅπαντα τὸ Μέγεθος ἐτελείωσεν) ὡς οὖν προεἶπον, ἡ ἄφθαρτος
<Ἔννοια> αἰωνία, βουληθεἶσα δεσμὰ ὆῅ξαι, ἐθήλυνε τὸ Μέγεθος ἐπ΄ ὀρέξει
ἀναπαύσεως αὐτοῦ. Καὶ αὕτη αὐτ῵ μιγεἶσα ἀνέδειξε τὸν Πατέρα τ῅ς
ἀληθείας, ὃν οἰκείως οἱ τέλειοι Ἄνθρωπον ὠνόμασαν, ὅτι ἦν ἀντίτυπος τοῦ
προόντος Ἀγεννήτου. Μετὰ τοῦτο δὲ ἡ ΢ιγή, φυσικὴν ἑνότητα Υωτὸς
προενεγκαμένη σὺν τ῵ Ἀνθρώπῳ (ἦν δὲ αὐτῶν ἡ συνέλευσις τὸ θέλειν), καὶ
ἀναδείκνυσι τὴν Ἀλήθειαν. Ἀλήθεια δὲ ὑπὸ τῶν τελείων οἰκείως ὠνομάσθη,
ὅτι ἀληθῶς ὁμοία ἦν τῆ ἑαυτ῅ς μητρὶ ΢ιγῆ,
la cual quería que las luces quedaran divididas por igual entre el varón y la
hembra para que, a través de ellos, también la que poseían se manifestara a los que
procedían de ellos y estaban divididos en luces sensibles. Después de esto la
Verdad, exhibiendo una lujuria como la de su madre, ablandó a su Padre con
respecto a sí misma y se unieron a sí mismos en una unión sexual incorruptible y
en una fusión perenne, y produjeron una Tétrada espiritual y andrógina, antitipo
de la Tétrada preexistente, que era Abismo, Silencio, Padre y Verdad. Esta es la
Tétrada que provino del Padre y de la Verdad: Hombre, Iglesia, Logos y Vida.
Entonces, por voluntad del Abismo que todo lo contiene el Hombre y la Iglesia,
recordando las palabras paternas, se unieron y produjeron la Dodécada andrógina
de los [Seres] Concupiscentes. Los masculinos son: Intercesor, Paternal, Maternal,
Mente Sempiterna, Deseado (que es Luz) y Eclesiástico. Los femeninos son: Fe,
Esperanza, Amor, Inteligencia, Felicidad, Sabiduría y después, Logos y Vida. Estos,
dando forma al don de la unión, entraron en mutua comunión, aunque su
comunión fue la voluntad de hacerlo, y al unirse produjeron una Década de [Seres]
Concupiscentes y también andróginos. Los masculinos son: Profundo,
Inmarcesible, Autoengendrado, Unigénito, Inmóvil. Estos tomaron el nombre para
gloria del que todo lo contiene. Las femeninas son: Mezcla, Unión, Combinación,
Unidad, Placer; también ellas tomaron el nombre para gloria del Silencio.

6. Ciertamente, fue completada la Tridécada que es según el Padre de


Verdad, la que los terrestres cuentan y, como no saben, al no encontrar otro
número, cuando llegan a ella regresan al principio volviendola a contar. Es [la
Tridécada]: Abismo, Silencio, Padre, Verdad, Hombre, Iglesia, Verbo, Vida,
Intercesor, Paternal, Maternal, Mente Sempiterna, Deseado, Eclesiástico, Fe,
Esperanza, Amor, Entendimiento, Felicidad, Sabiduría, Profundo, Inmarcesible,
Autoengendrado, Unigénito, Inmóvil, Mezcla, Unión, Combinación, Unidad y
Placer. Entonces el que todo lo contiene ordenó en su insuperable inteligencia
llamar a otra Ogdóada enfrente de la Ogdóada primordal preexistente, que
permaneciese en el número de la treintena (pues no era el propósito de la
Grandeza caer dentro de la cuenta); estableció a los masculinos frente a los
masculinos: Único, Tríada, Péntada y Héptada; hizo igual con las femeninas:
Díada, Tétrada, Héxada y Ogdóada. Esta Ogdóada es la que se corresponde frente
a la Ogdóada preexistente: Profundo, Padre, Hombre, Verbo y Silencio, Verdad,
Iglesia, Vida. [Esta Ogdóada] se unió con las Luces y surgió una Tridécada
completa, y la Ogdóada preexistente estaba en reposo, pero el Abismo, con el
sostén de la Grandeza, salió para unirse con la Tridécada. Y se unió con Verdad, y
el Padre de la Verdad se unió con Iglesia; Maternal poseyó a Vida, e Intercesor a la
Unidad. Unidad se unió con el Padre de Verdad, y el Padre de Verdad estaba con
Silencio.
τ῅ς ΢ιγ῅ς τοῦτο βουληθείσης, ἀπομερισμὸν φώτων τοῦ τε ἄρρενος καὶ τ῅ς
θηλείας ἴσον εἷναι, ὅπως δι΄ ἑαυτῶν καὶ ἡ ἐν αὐτοἶς φανερωθῆ τοἶς ἐξ αὐτῶν ἐν
αὐτ῵ εἰς αἰσθητικὰ φῶτα μερισθεἶσι. Μετὰ τοῦτο ἡ Ἀλήθεια μητρικὴν
προενεγκαμένη προυνικίαν ἐθήλυνε τὸν Πατέρα ἑαυτ῅ς εἰς ἑαυτὴν καὶ
συνῄεσαν ἑαυτοἶς, ἀφθάρτῳ μίξει καὶ ἀγηράτῳ συγκράσει. Καὶ ἀναδείκνυσι
Σετράδα πνευματικὴν ἀρρενόθηλυν, ἀντίτυπον τ῅ς προούσης Σετράδος, ἥτις
ἦν Βυθὸς, ΢ιγὴ, Πατὴρ, Ἀλήθεια. Αὕτη δὲ ἡ ἐκ τοῦ Πατρὸς καὶ τ῅ς Ἀληθείας
Tετράς· Ἄνθρωπος, Ἐκκλησία, Λόγος, Ζωή. Σότε τοῦ πάντα περιέχοντος Βυθοῦ
θελήματι ὁ Ἄνθρωπος καὶ ἡ Ἐκκλησία πατρικῶν μνησθέντες λόγων συνῄεσαν
ἑαυτοἶς, καὶ ἀναδεικνύουσι Δωδεκάδα Προυνείκων ἀρρενόθηλυν. Οἱ οὖν
ἄρρενές εἰσι· Παράκλητος, Πατρικὸς, Μητρικὸς, Ἀείνους, Θελητός, ὅ ἐστι Υῶς,
Ἐκκλησιαστικός. Αἱ δὲ θήλειει· Πίστις, Ἐλπις, Ἀγάπη, ΢ύνεσις, Μακαρία,
΢οφία, μετέπειτα δὲ Λόγος καὶ Ζωή. Καὶ αὐτοὶ τὸ τ῅ς αἰνέσεως ἀναπλάσαντες
δώρημα, ἑαυτοἶς ἐκοινώνησαν. Ἦν δὲ ἡ κοινωνία αὐτῶν τὸ θέλημα. Καὶ
συνελθόντες ἀνεδείξαντο Δεκάδα Προυνείκων, καὶ αὐτῶν ἀρρενοθηλύντων.
Οἱ μὲν ἄρρενές εἰσι· Βύθιος, Ἀγήρατος, Αὐτοφυὴς, Μονογενὴς, Ἀκίνητος. Οὗτοι
τὴν προσωνυμίαν εἰς τὴν δόξαν τοῦ πάντα περιέχοντος ἐποιήσαντο. Αἱ δὲ
θήλειαι· Μἶξις, Ἕνωσις, ΢ύγκρασις, Ἑνότης, Ἡδονή· καὶ αὗται τὴν
προσωνυμίαν εἰς δόξαν τ῅ς ΢ιγ῅ς περιεποιήσαντο.
6. Σετελειωμένης οὖν τ῅ς κατὰ Πατέρα Ἀληθείας Σριακάδος, ἣν οἱ
ἐπίγειοι μὴ ἐπιστάμενοι ἀριθμοῦσι, καὶ ὁπόταν ἔλθωσιν ἐπ΄ αὐτὴν, μηκέτι
ἀριθμὸν εὑρίσκοντες ἀνακυκλοῦσι, πάλιν ἀριθμοῦντες αὐτήν. Ἔστι δὲ Βυθὸς,
΢ιγὴ, Πατὴρ, Ἀλήθεια, Ἄνθρωπος, Ἐκκλησία, Λόγος, Ζωὴ, Παράκλητος,
Πατρικὸς, Μητρικὸς, Ἀείνους, Θελητὸς, Ἐκκλησιαστικὸς, Πίστις, Ἐλπὶς,
Ἀγάπη, ΢ύνεσις, Μακαρία, ΢οφία, Βύθιος, Ἀγήρατος, Αὐτοφυὴς, Μονογενὴς,
Ἀκίνητος, Μἶξις, Ἕνωσις, ΢ύγκρασις, Ἑνότης, Ἡδονή. Σότε ὁ τὰ πάντα
περιέχων συνέσει τῆ ἀνυπερβλήτῳ, δογματίσας τε κληθ῅ναι ἑτέραν Ὀγδοάδα
ἀντὶ τ῅ς προούσης αὐθεντικ῅ς Ὀγδοάδος, ἥτις ἐν τ῵ ἀριθμ῵ τ῅ς Σριακάδος
μένει (οὐ γὰρ ἦν Μεγέθους φρόνημα εἰς ἀριθμὸν πίπτειν)· ἀντέστησεν ἀντὶ
τῶν ἀρρένων τοὺς ἄρρενας, Μόνον, Σρίτον, Πέμπτον, Ἕβδομον· καὶ τὰς
θηλείας, Δύαδα, Σετράδα, Ἑξάδα, Ὀγδοάδα. Αὕτη οὖν ἡ Ὀγδοάς ἐστιν ἡ
ἀντικληθεἶσα ἀντὶ τ῅ς προούσης Ὀγδοάδος· Βυθοῦ, Πατρὸς, Ἀνθρώπου, Λόγου
καὶ ΢ιγ῅ς, Ἀληθείας, Ἐκκλησίας, Ζω῅ς· ἥτις ἡνώθη τοἶς Υωσὶ, καὶ ἐγένετο
Σριακὰς ἀπηρτισμένη, καὶ ἡ προοῦσα Ὀγδοὰς ἀναπαυομένη, ὅ τε Βυθὸς
ἐξ῅λθεν Μεγέθους στηρίγματι ἑνωθ῅ναι τῆ Σριακάδι αὑτη ἦν. Σῆ γὰρ Ἀληθείᾳ
καὶ ὁ Πατὴρ τ῅ς Ἀληθείας συνήρχετο τῆ Ἐκκλησίᾳ καὶ ὁ Μητρικὸς εἷχε τὴν
Ζωὴν, καὶ ὁ Παράκλητος τὴν Ἑνάδα, καὶ ἡ Ἑνὰς ἡνοῦντο τ῵ Πατρὶ τ῅ς
Ἀληθείας, καὶ ὁ Πατὴρ τ῅ς Ἀληθείας ἦν μετὰ τ῅ς ΢ιγ῅ς.
Pero el Verbo espiritual tuvo comunión con el Espíritu, y con una combinación
incorruptible efectuó el fin de la Madre de Sí Misma, que es su reposo indivisible.
Así que la Tridécada, habiendo completado profundos misterios y unido
perfectamente en matrimonio entre los inmortales, produjo Luces incorruptibles y
sin características distintivas que fueron llamadas hijas de la Unidad. Se
encontraban reposando sin inteligencia, separadas del Pensamiento. Pues con
respecto a lo que uno hace, a menos que lo comprenda completamente, no lo hace.
Entonces, después de haber engendrado las Luces – cuya gran cantidad no es
necesario contar, sino comprender (pues cada uno ha recibido un nombre propio
para el conocimiento de los misterios inefables) – el Silencio, deseando salvar todas
las cosas en la elección del conocimiento, se unió a la segunda Ogdóada opuesta [a
la primera] en una relación incorruptible pero con un deseo intelectual. Su deseo
intelectual era el Espíritu Santo, que está en medio de las santas Iglesias. Al
enviarlo a la segunda Ogdóada la convenció de unirse con ella. Se consumó así un
matrimonio en las regiones de la Ogdóada y el Espíritu Santo se unió con el Único,
la Díada con la Tríada, la Tríada con la Héxada, la Ogdóada con la Héptada, la
Héptada con la Díada y la Héxada con la Péntada. Toda la Ogdóada se unió con un
placer perenne y una unión sexual inmortal. No había separación entre unos y
otros, sino que su mezcla era con un placer irreprochable, y produjo una Péntada
de [Eones] lascivos sin pareja femenina cuyos nombres son: Emancipador,
Limitador, Agradecedor, Liberado y Conductor. Estos fueron denominados Hijos
de la Parte Intermedia. Quiero que los conozcáis: Ampsiu, Auraán, Bukúa,
Tharduu, Ubukúa, Thardeadie, Merexa, Atar, Barba, Uduká, Késten, Uduaj, Eslén,
Amfé, Nessumén, Uananin, Lametarde, Athamessumen, Allora, Kubiatha,
Naddaría, Dammá, Orén, Lanafek, Udanfej, Emfoithibojé, Barrá, Asiuajé, Belim,
Dexarijem y Masem.

Concluyen las [citas] de las [palabras] de los valentinianos.

7. Estas cosas que están expuestas son una parte de sus libros, hasta
donde me fue contado. Valentín también llevó a cabo su prédica en Egipto, por lo
cual – como los restos de huesos de una serpiente – hasta el día de hoy aún
sobrevive en Egipto su semilla, en Atribis, en Prosopitis, en Arsinoitis, en Tebaida,
en las regiones costeras y en Alejandrópolis; también fue a predicar en Roma. Pero
al venir a Chipre, puesto que sufrió realmente en persona un naufragio, abandonó
la fe y su mente se desvió. Antes de esto, en los lugares previamente mencionados,
era considerado poseedor de cierta piedad y recta fe, pero en Chipre se adentró
hasta el último resto de impiedad y se hundió a sí mismo en la misma depravación
que es anunciada por él.
Ὁ Λόγος δὲ ὁ πνευματικὸς ἐκοινώνει Πνεύματι, καὶ ἀφθάρτῳ συγκράσει ποιῶν
τὸ τέλος τοῦ Αὐτομήτρος, ἀδιχοτόμητον τὴν ἑαυτοῦ ἀνάπαυσιν. Ἡ οὖν
Σριακὰς, ἀπαρτίσασα βύθια μυστήρια, τελείως ἄγαμον ἐν ἀφθάρτοις ἀπέδειξε
φῶτα ἄφθαρτα, ἅτινα Ἑνότης ὠνομάσθησαν τέκνα, καὶ ἀχαρακτήριστα.
Ἦσαν οὖν μικροῦ μὴ παρακειμένου, ἐκτὸς φρονήσεως ἀναπαυόμενα χωρὶς
Ἐννοίας. Περὶ γὰρ οὗ τις πράσσει, ἐὰν μὴ νοῆ καθολικῶς, οὐ πράσσει. Σότε
γενομένων τῶν φώτων, ὧν τὴν πολυπλήθειαν πρὸς ἀριθμὸν ἐξειπεἶν οὐκ
ἀναγκαἶον, περινοεἶν δέ· (ἕκαστον γὰρ τὸ ἴδιον ὄνομα κεκλήρωται δι΄
ἐπίγνωσιν ἀρρήτων μυστηρίων) ἡ οὖν ΢ιγὴ, βουληθεἶσα εἰς ἐκλογὴν γνώσεως
ἅπαντα σῶσαι, συν῅γε τῆ δευτέρᾳ ἀντιτεθείσῃ Ὀγδοάδι ἀφθάρτῳ μίξει, νοϊκῆ
δὲ βουλήσει. Ἦν δὲ αὐτ῅ς ἡ νοϊκὴ βούλησις Πνεῦμα τὸ ἅγιον, τὸ ἐν μέσῳ τῶν
ἁγίων Ἐκκλησιῶν. Σοῦτο οὖν εἰς τὴν δευτέραν Ὀγδοάδα πέμψασα ἔπεισε καὶ
αὐτὴν ἑνωθ῅ναι αὐτῆ. Γάμος οὖν ἐτελειοῦντο ἐν τοἶς τ῅ς Ὀγδοάδος μέρεσιν,
ἑνουμένου τοῦ ἁγίου Πνεύματος τ῵ Μόνῳ καὶ τ῅ς Δύαδος τ῵ Σρίτῳ καὶ τοῦ
Σρίτου τῆ Ἑξάδι καὶ τ῅ς Ὀγδοάδος τ῵ Ἑβδόμῳ καὶ τοῦ Ἑβδόμου τῆ Δυάδι καὶ
τ῅ς Ἑξάδος τ῵ Πέμπτῳ.Ὅλη δὲ ἡ Ὀγδοὰς συν῅λθε μετὰ ἡδον῅ς ἀγηράτου καὶ
ἀφθάρτου μίξεως. Οὐ γὰρ ἦν χωρισμὸς ἀλλήλων· ἦν δὲ σύγκρασις μεθ΄ ἡδον῅ς
ἀμώμου, καὶ ἀνέδειξε Πεντάδα προυνείκων ἀθηλύντων, ὧν τὰ ὀνόματά ἐστι
ταῦτα· Καρπιστὴς, Ὁροθέτης, Φαριστήριος, Ἄφετος, Μεταγωγεύς. Οὗτοι τ῅ς
Μεσότητος ὠνομάσθησαν υἱοί. Βούλομαι δὲ ὑμ᾵ς γινώσκειν· Ἀμψίου, Αὐραὰν,
Βουκοῦα, Θαρδουοῦ, Οὐβουκοῦα, Θαρδεδδεὶν, Μερεξὰ, Ἀτὰρ, Βαρβὰ, Οὐδουκὰ,
Κέστην, Οὐδουὰχ, Ἐσλὴν, Ἀμφὲ, Ναισουμὲν, Οὐανανὶν, Λαμεταρδὲ,
Ἀθαμεσσουμὴν, Ἀλλωρὰ, Κουβιαθὰ, Ναδδαρία, Δαμμὰ, Ὠρὴν, Λαναφὲκ,
Οὐδανφὲχ, Ἐνφοιθιβοχὲ, Βαρρὰ, Ἀσσιουαχὲ, Βελὶμ, Δεξαριχὲμ, Μασέμ.

Πεπλήρωται τὰ ἀπὸ τῶν Οὐαλεντίνων

7. Καὶ ταῦτα μὲν ἀπὸ μέρους τῶν βιβλίων αὐτῶν παρατεθέντα ἕως ὧδέ
μοι εἰρήσθω. Ἐποιήσατο δὲ οὗτος τὸ κήρυγμα καὶ ἐν Αἰγύπτῳ, ὅθεν δὴ καὶ ὡς
λείψανα ἐχίδνης ὀστέων ἔτι ἐν Αἰγύπτῳ περιλείπεται τούτου ἡ σπορὰ, ἔν τε τ῵
Ἀθριβίτῃ καὶ Προσωπίτῃ καὶ ἈρσινοἹτῃ καὶ ΘηβαἹδι καὶ τοἶς κάτω μέρεσι τ῅ς
παραλίας, καὶ Ἀλεξανδρειοπολίτῃ· ἀλλὰ καὶ ἐν Ῥώμῃ ἀνελθὼν κεκήρυχεν. Εἰς
Κύπρον δὲ ἐληλυθὼς, ὡς ναυάγιον ὑποστὰς φύσει σωματικῶς, τ῅ς πίστεως
ἐξέστη καὶ τὸν νοῦν ἐξετράπη. Ἐνομίζετο γὰρ πρὸ τούτου μέρος ἔχειν
εὐσεβείας καὶ ὀρθ῅ς πίστεως ἐν τοἶς προειρημένοις τόποις. Ἐν δὲ τῆ Κύπρῳ
λοιπὸν εἰς ἔσχατον ἀσεβείας ἐλήλακεν καὶ ἐβάθυνεν ἑαυτὸν ἐν ταύτῃ τῆ
καταγγελλομένῃ ὑπ΄ αὐτοῦ μοχθηρίᾳ.
Como dije, Valentín y los de su secta llaman a nuestro Señor Jesucristo Salvador,
Cristo, Verbo, Cruz, Conductor, Limitador y Límite. Pero dicen que ha traido el
cuerpo desde el cielo y que ha pasado a través de la virgen María como agua por
un canal. No ha tomado nada de la matriz virginal sino que, como ya dije, su
cuerpo viene del cielo. Él no es el Verbo primero, ni el Cristo después del Verbo,
que está en el cielo con los Eones en lo alto. Afirman que este ha sido enviado por
ninguna otra razón más que para venir y recuperar la raza espiritual de lo alto.
Niegan la resurrección de los muertos afirmando algo fabuloso y ridículo: que no
es este cuerpo el que resucita sino otro distinto que surge de él, al que llaman
‚cuerpo espiritual‛. *La resurrección es+ solamente para aquellos de entre ellos que
son ‚espirituales‛ y para los llamados ‚anímicos‛, si es que los anímicos se
comportan con justicia. Pero los llamados ‚materiales‛, ‚carnales‛ y ‚terrenales‛
morirán completamente y no serán salvados en absoluto. Cada esencia se retira a
su propio origen, lo material es devuelto a la materia y lo carnal y terrenal a la
tierra. Clasifican a los hombres en tres clases: espirituales, anímicos y carnales.324 Se
llaman a sí mismos la clase ‚espiritual‛, así como también ‚gnósticos‛, y no tienen
necesidad de esforzarse para ser salvos, sino sólo del conocimiento y de los
encantamientos de sus misterios. Cada uno de ellos puede hacer de todo
impunemente y no tiene nada por qué preocuparse pues dicen que, al ser ellos de
la clase espiritual, habrán de ser salvos de todos modos. La otra clase de hombres
en el mundo – a la cual llaman ‚anímica‛ – no tiene el privilegio de ser salvada por
su propia naturaleza, pero puede salvarse a sí misma con el esfuerzo y la práctica
de la justicia. Pero dicen que la clase material de hombres no puede contener el
conocimiento ni recibirlo, aunque el que venga de esta clase quisiera, sino que ha
de morir en cuerpo y alma. La clase de los espirituales se ha de salvar con otro
cuerpo, uno que est{ muy adentro, el cual ellos imaginan y llaman ‚cuerpo
espiritual‛, pero los anímicos, habiéndose esforzado mucho y franqueado al
Demiurgo, serán entregados en lo alto a los ángeles que están junto con Cristo; no
recobran nada de sus cuerpos sino que sus almas son dadas como novias a los
ángeles que están junto con Cristo sólo cuando son halladas en posesión del pleno
conocimiento y han superado al Demiurgo.
8. Tal es el grandilocuente relato de los valentinianos, y tiene incluso
muchas más cosas; yo sólo expliqué aquellas que consideré realmente necesario
traer a la luz, tal como llegamos a conocerlas – de dónde vino, en qué tiempo vivió,
de quiénes ha tomado las malas razones y cuál es su doctrina, junto con quiénes
brotó su mal en el mundo – y mencioné parcialmente, como dije, su enseñanza. No
quise escribir por mi cuenta el resto de sus sutilezas, que se hallan al comienzo de
la obra que compuso el santísimo Ireneo.
Λέγει δὲ αὐτός τε καὶ οἱ αὐτοῦ τὸν Κύριον ἡμῶν Ἰησοῦ Φριστὸν, ὡς ἔφην, καὶ
΢ωτ῅ρα καὶ Φριστὸν καὶ Λόγον καὶ ΢ταυρὸν καὶ Μεταγωγέα καὶ Ὁροθέτην καὶ
Ὅρον. Υασὶ δὲ ἄνωθεν κατενηνοχέναι τὸ σῶμα καὶ ὡς διὰ σωλ῅νος ὕδωρ διὰ
Μαρίας τ῅ς παρθένου διεληλυθέναι. Μηδὲν δὲ ἀπὸ τ῅ς παρθενικ῅ς μήτρας
εἰληφέναι, ἀλλὰ ἄνωθεν τὸ σῶμα ἔχειν, ὡς προεἶπον. Μὴ εἷναι δὲ αὐτὸν τὸν
πρῶτον Λόγον, μηδὲ τὸν μετὰ τὸν Λόγον Φριστὸν, τὸν ἄνω ὄντα ἐν τοἶς ἄνω
αἰῶσι. Σοῦτον δὲ φάσκουσι προβεβλ῅σθαι δι΄ οὐδὲν ἕτερον ἥ μόνον εἰς τὸ
ἐλθεἶν καὶ ἀνασώσασθαι τὸ γένος τὸ ἄνωθεν πνευματικόν. Σὴν δὲ τῶν νεκρῶν
ἀνάστασιν ἀπαρνοῦνται, φάσκοντές τι μυθῶδες καὶ ληρῶδες, μὴ τὸ σῶμα
τοῦτο ἀνίστασθαι, ἀλλ΄ ἕτερον μὲν ἐξ αὐτοῦ, ὃ δὴ πνευματικὸν καλοῦσι·
μόνων δὲ ἐκείνων τῶν παρ΄ αὐτοἶς πνευματικῶν, καὶ τῶν ἄλλων ψυχικῶν
καλουμένων, ἐάν γε οἱ ψυχικοὶ δικαιοπραγήσειαν. Σοὺς δὲ ὑλικοὺς καὶ
σαρκικοὺς καὶ γηίνους καλουμένους παντάπασιν ἀπόλλυσθαι, καὶ μηδ΄ ὅλως
σώζεσθαι. Φωρεἶν δὲ ἑκάστην οὐσίαν πρὸς τοὺς ἰδίους αὐτ῅ς προβολέας, τὴν
μὲν ὑλικὴν τῆ ὕλῃ ἐκδιδομένην, καὶ τὸ σαρκικὸν γήινον τῆ γῆ. Σρία γὰρ
τάγματα καλοῦσιν εἷναι ἀνθρώπων· πνευματικῶν, ψυχικῶν, σαρκικῶν. Σὸ δὲ
τάγμα τὸ πνευματικὸν ἑαυτοὺς λέγουσιν, ὥσπερ καὶ Γνωστικοὺς, καὶ μήτε
καμάτου ἐπιδεομένους, ἥ μόνον τ῅ς γνώσεως, καὶ τῶν ἐπιρρημάτων τῶν
αὐτῶν μυστηρίων. Π᾵ν δὲ ὁτιοῦν ποιεἶν ἀδεῶς ἕκαστον αὐτῶν καὶ μηδὲν
πεφροντικέναι. Ἐξάπαντος γάρ φασι σωθήσεσθαι πνευματικὸν ὅν τὸ αὐτῶν
τάγμα. Σὸ δὲ ἕτερον τάγμα τῶν ἀνθρώπων ἐν κόσμῳ, ὅπερ ψυχικὸν καλοῦσιν,
ἀφ΄ ἑαυτοῦ σώζεσθαι μὴ δυνάμενον, εἰ μή τι ἅν καμάτῳ καὶ δικαιοπραγίᾳ
ἑαυτὸ ἀνασώσειε. Σὸ δὲ ὑλικὸν τάγμα τῶν ἐν τ῵ κόσμῳ ἀνθρώπων μήτε
δύνασθαι χωρεἶν τὴν γνῶσίν φασι, μήτε δέχεσθαι ταύτην, κἅν θέλοι ὁ ἐκ
τούτου τοῦ τάγματος ὁρμωμένος· ἀπόλλυσθαι δὲ ἅμα σὺν ψυχῆ καὶ σώματι. Σὸ
δὲ ἑαυτῶν τάγμα, πνευματικὸν ὅν, σὠζεσθαι σὺν σώματι ἄλλῳ ἐνδοτέρῳ τινὶ
ὄντι, ὅπερ αὐτοὶ σῶμα πνευματικὸν καλοῦσι φανταζόμενοι. Σοὺς δὲ ψυχικοὺς,
κεκμηκότας πολὺ καὶ ὑπεραναβεβηκότας τὸν Δημιουργὸν, ἄνω δίδοσθαι τοἶς
ἀγγέλοις τοἶς ἅμα Φριστ῵ οὖσι, οὐδέν τι τῶν σωμάτων κομιζομένους, ἀλλὰ
μόνον τὰς ψυχὰς ἐν πληρώματι εὑρεθείσας τ῅ς αὐτῶν γνώσεως, καὶ τὸν
Δημιουργὸν ὑπερβεβηκυίας δίδοσθαι τοἶς μετὰ τοῦ Φριστοῦ ἀγγέλοις εἰς
νύμφας.
8. Σοιαύτη ἐστὶν ἡ κατ΄ αὐτοὺς τραγῳδία, ἔχουσα μὲν καὶ πλείω τούτων·
ἐγὼ δὲ μόνον ἅτινα φύσει ἀναγκαἶον εἷναι ἡγησάμην εἰς τοὐμφανὲς ἐλθεἶν,
ταῦθ΄ ὑπηγόρευσα, ὡς ἡ εἰς ἡμ᾵ς γνῶσις ἦλθε, τοῦ πόθεν ὡρμ᾵το, ἐν ποίοις δὲ
καιροἶς ὑπ῅ρχε, καὶ ἀπὸ ποίων τὰς προφάσεις εἴληφε, καὶ τίς αὐτοῦ ἡ
διδασκαλία, ἅμα τε τίσιν ἐβλάστησε τ῵ βίῳ κακὸν, ἀπὸ μέρους τε, ὡς ἔφην, τ῅ς
τούτου διδασκαλίας ἐμνημόνευσα. Σὰ δὲ λοιπὰ τ῅ς αὐτοῦ λεπτολογίας οὐκ
ἐβουλήθην ἀπ΄ ἐμαυτοῦ συντάξαι, εὑρὼν παρὰ τ῵ ἁγιωτάτῳ Εἰρηναίῳ τ῵
ἀρχαίῳ τὴν κατ΄ αὐτοῦ πραγματείαν γεγενημένην.
Hasta aquí he relatado estas pocas cosas; las siguientes las citaré por completo de
los escritos del antedicho varón siervo de Dios – me estoy refiriendo a Ireneo – y
dice así:

De los escritos del santo Ireneo

9. Algunos, repudiando la verdad, introducen falsos discursos y ‚vanas


genealogías, las que provocan disputas más bien que la edificación de Dios que es
por fe‛325, como dice el Apóstol. Por medio del talento persuasivo de
composiciones urdidas con perfidia extravían la mente de los más inexpertos y los
cautivan, falseando las palabras del Señor. Se han vuelto malos intérpretes de
cosas bien dichas y destruyen a muchos apartándolos, con la excusa del
conocimiento, del que ha constituido y organizado este universo, como si tuvieran
para mostrar algo más elevado y mejor que el Dios que ha hecho el cielo, la tierra y
todo lo que hay en ellos. Por un lado, atraen persuasivamente mediante hábiles
palabras a los ingenuos al hábito de investigar, pero por otro lado
inverosímilmente los llevan a la ruina al inculcarles su calumniosa e impía doctrina
acerca del Demiurgo hasta que ni siquiera son capaces de distinguir la mentira de
la verdad. El error no se muestra tal como es para que no se vuelva manifiesto al
aparecer desnudo, sino hábilmente adornado con un vestido convincente y, debido
a su apariencia externa, a los más ignorantes les parece más verdadero que la
verdad misma. Como fue dicho acerca de ellos por uno mejor que nosotros:
Algunos, por medio de una artimaña, hacen que un trozo de vidrio se parezca a
una esmeralda preciosa y de mucho valor, siempre y cuando no se presente el que
examina sus valores y determine con habilidad la que fue hecha falsamente.
Cuando el bronce se mezcla con la plata, ¿qué ignorante será capaz de demostrar
esto fácilmente?

Ahora bien, para que algunos a los que el Señor nos ha ordenado cuidar no
sean arrebatados por culpa nuestra como ovejas por los lobos – engañados por la
piel de oveja que se han arrojado encima, pues por un lado dicen cosas semejantes
[a nosotros], pero por otro piensan cosas distintas –, después de haber leído los
comentarios de los discípulos de Valentín (como se llaman a sí mismos), de
haberme reunido con varios de ellos y aprendido su doctrina, consideré necesario,
querido, revelarte los maravillosos y profundos misterios que no todos pueden
admitir – puesto que no todos han despreciado el entendimiento – a fin de que
también tú, al aprenderlas, las hagas manifiestas a todos los que están contigo y les
recomiendes que se cuiden del abismo de la locura y de la blasfemia contra Cristo.
Ἕως δὲ τούτου τὰ ὀλίγα ταῦτα διεξελθὼν, τὰ ἑξ῅ς ἀπὸ τῶν τοῦ προειρημένου
ἀνδρὸς δούλου Θεοῦ, Εἰρηναίου δέ φημι, τὴν παράθεσιν ὁλοσχερῶς ποιήσομαι.
Ἔχει δὲ οὕτως·

Ἐκ τῶν τοῦ ἁγίου Εἰρηναίου

9. Ἐπεὶ τὴν ἀλήθειαν παραπεμπόμενοί τινες, ἐπεισάγουσι λόγους


ψευδεἶς καὶ «γενεαλογίας ματαίας, αἵτινες ζητήσεις μ᾵λλον παρέχουσι»,
καθὼς ὁ Ἀπόστολός φησιν, «ἥ οἰκοδομὴν Θεοῦ τὴν ἐν πίστει»· καὶ διὰ τ῅ς
πανούργως συγκεκροτημένης πιθανότητος παράγουσι τὸν νοῦν τῶν
ἀπειροτέρων, καὶ αἰχμαλωτίζουσιν αὐτοὺς, ὆ᾳδιουργοῦντες τὰ λόγια Κυρίου,
ἐξηγηταὶ κακοὶ τῶν καλῶς εἰρημένων γινόμενοι, καὶ πολλοὺς ἀνατρέπουσιν
ἀπάγοντες αὐτοὺς προφάσει γνώσεως ἀπὸ τοῦ τόδε τὸ π᾵ν συστησαμένου καὶ
κεκοσμηκότος, ὡς ὑψηλότερόν τι, καὶ μεἶζον ἔχοντες ἐπιδεἶξαι τοῦ τὸν
οὐρανὸν, καὶ τὴν γ῅ν, καὶ πάντα τὰ ἐν αὐτοἶς πεποιηκότος Θεοῦ· πιθανῶς μὲν
ἐπαγόμενοι διὰ λόγων τέχνης τοὺς ἀκεραίους εἰς τὸν τοῦ ζητεἶν τρόπον,
ἀπιθανῶς δὲ ἀπολλύντες αὐτοὺς ἐν τ῵ βλάσφημον καὶ ἀσεβ῅ τὴν γνώμην
αὐτῶν κατασκευάζειν εἰς τὸν Δημιουργὸν, μηδὲ ἔν τῳ διακρίνειν δυναμένων
τὸ ψεῦδος ἀπὸ τοῦ ἀληθοῦς· ἡ γὰρ πλάνη καθ΄ ἑαυτὴν μὲν οὐκ ἐπιδείκνυται,
ἵνα μὴ γυμνωθεἶσα γένηται κατάφωρος· πιθαν῵ δὲ περιβλήματι πανούργως
κοσμομένη, καὶ αὐτ῅ς τ῅ς ἀληθείας ἀληθεστέραν ἑαυτὴν παρέχει φαίνεσθαι
διὰ τ῅ς ἔξωθεν φαντασίας τοἶς ἀπειροτέροις· καθὼς ὑπὸ τοῦ κρείττονος ἡμῶν
εἴρηται ἐπὶ τῶν τοιούτων, ὅτι Λίθον τὸν τίμιον σμάραγδον ὄντα, καὶ
πολυτίμητόν τισιν ὕαλος ἐνυβρίζει διὰ τέχνης παρομοιουμένη, ὁπόταν μὴ
παρῆ ὁ σθένων δοκιμάσαι, καὶ τέχνῃ διελέγξαι τὴν πανούργως γενομένην·
ὅταν δὲ ἐπιμιγῆ ὁ χαλκὸς εἰς τὸν ἄργυρον, τίς εὐκόλως δυνήσεται τοῦτον
ἀκέραιος δοκιμάσαι;
Ἵνα οὖν μὴ τὴν ἡμετέραν αἰτίαν συναρπάζωνταί τινες, ὡς πρόβατα ὑπὸ
λύκων, ἀγνοοῦντες αὐτοὺς διὰ τὴν ἔξωθεν τ῅ς προβατίου δορ᾵ς ἐπιβολὴν, οὓς
φυλάσσειν παρήγγελκεν ἡμἶν ὁ Κύριος, ὅμοια μὲν λαλοῦντας, ἀνόμοια δὲ
φρονοῦντας· ἀναγκαἶον ἡγησάμην, ἐντυχὼν τοἶς ὑπομνήμασι τῶν, ὡς αὐτοὶ
λέγουσιν, Οὐαλεντίνου μαθητῶν, ἐνίοις δὲ αὐτῶν καὶ συμβαλὼν, καὶ
καταλαβόμενος τὴν γνώμην αὐτῶν, μηνῦσαί σοι, ἀγαπητὲ, τὰ τερατώδη καὶ
βαθέα μυστήρια, ἅ οὐ πάντες χωροῦσιν, ἐπεὶ μὴ πάντες τὸν ἐγκέφαλον
ἐξεπτύκασιν, ὅπως καὶ σὺ, μαθὼν αὐτὰ, π᾵σι τοἶς μετὰ σοῦ φανερὰ ποιήσῃς,
καὶ παραινέσῃς αὐτοἶς φυλάξασθαι τὸν βυθὸν τ῅ς ἀνοίας, καὶ τ῅ς εἰς Φριστὸν
βλασφημίας·
Según nuestra capacidad, referiremos concisa y claramente la doctrina que ahora
enseñan falsamente los seguidores de Ptolomeo, que es una rama de la escuela de
Valentín, y daremos, según nuestra medida, los medios para refutarla,
demostrando que las cosas que ellos dicen son extrañas, inconsistentes y
discordantes con la verdad. No estamos acostumbrados a escribir ni instruidos en
el arte de las palabras pero, impulsados por nuestro amor por ti y por todos los que
están contigo, revelaré las enseñanzas que hasta ahora habían estado ocultas, pero
que por la gracia de Dios ya han sido traídas a la luz. ‚Pues no hay nada escondido
que no haya de ser revelado, ni oculto que no haya de saberse‛.326
10. No nos pidas que te escribamos con arte retórico, el cual no
estudiamos – ya que residimos entre los celtas, y la mayor parte del tiempo
hablamos en lengua bárbara – ni con la habilidad de un escritor, la cual no
ejercitamos, ni con expresiones adornadas y persuasivas, lo cual no sabemos hacer.
Pero te suplico que recibas con amor las cosas que de manera franca, verdadera y
desprovista de elegancia te hemos escrito con amor, y que tú las desarrolles por tu
cuenta, puesto que eres más capaz que nosotros, como si tomaras de nuestra parte
las semillas y los fundamentos. Haz dar mucho fruto a las cosas dichas brevemente
por nosotros extendiéndolas con tu inteligencia, y pon vigorosamente a disposición
de los que están contigo las cosas que nosotros anunciamos débilmente. Así como
nosotros fuimos generosos cuando en otro tiempo expresaste el deseo de conocer
la doctrina de estos [gnósticos] – no sólo aclarándotela, sino también dándote los
recursos para exponerla como falsa –, así también esperamos que tú sirvas
generosamente a los demás según la gracia que te fue dada por el Señor, para que
los hombres ya no sean arrastrados por tal clase de lenguaje persuasivo de
aquellos.

Dicen, pues, algunos que en las alturas invisibles e inefables hay un Eón
eterno y preexistente; a este lo llaman [Primer Principio], Primer Padre y Abismo.
Es infinito, invisible, eterno e ingénito, y ha existido en una profunda soledad y
tranquilidad por infinitos períodos de tiempo. Con él coexiste el Pensamiento, al
que también denominan Gracia y Silencio. Este Abismo pensó emitir de sí mismo
un Principio de todas las cosas y, como una semilla, colocó esta emisión que había
pensado emitir en Silencio, que coexistía con él, como en una matriz. Al recibir esta
dicha semilla, quedó embarazada y dio a luz a Mente, semejante e igual al que lo
había emitido y el único que puede contener la Grandeza del Padre. A esta Mente
la llaman también Unigénito, Padre327, y Principio de todas las cosas; junto con ella
fue emitida Verdad. Esta es la primera y original tétrada Pitagórica, a la que llaman
también Raíz de todas las cosas. Está Abismo y Silencio, y luego Mente y Verdad.
καὶ, καθὼς δύναμις ἡμἶν, τήν τε γνώμην αὐτῶν τῶν νῦν παραδιδασκόντων,
λέγω δὴ τῶν περὶ Πτολεμαἶον, ἀπάνθισμα οὖσαν τ῅ς Οὐαλεντίνου σχολ῅ς,
σύντομως καὶ σαφῶς ἀπαγγελοῦμεν, καὶ ἀφορμὰς δώσομεν κατὰ τὴν
ἡμετέραν μετριότητα, πρὸς τὸ ἀνατρέπειν αὐτὴν, ἀλλόκοτα καὶ ἀσύστατα καὶ
ἀνάρμοστα τῆ ἀληθείᾳ ἐπιδεικνύντες τὰ ὑπ΄ αὐτῶν λεγόμενα, μήτε
συγγράφειν εἰθισμένοι, μήτε λόγων τέχνην ἠσκηκότες· ἀγάπης δὲ ἡμ᾵ς
προτρεπομένης σοί τε καὶ π᾵σι τοἶς μετὰ σοῦ μηνῦσαι τὰ μέχρι μὲν νῦν
κεκρυμμένα, ἤδη δὲ κατὰ τὴν χάριν τοῦ Θεοῦ εἰς φανερὸν ἐληλυθότα
διδάγματα. «Οὐδὲν γάρ ἐστι κεκαλυμμένων, ὃ οὐκ ἀποκαλυφθήσεται, καὶ
κρυπτὸν, ὃ οὐ γνωσθήσεται».
10. Οὐκ ἐπιζητήσεις δὲ παρ΄ ἡμῶν τῶν ἐν Κελτοἶς διατριβόντων, καὶ
περὶ βάρβαρον διάλεκτον τὸ πλεἶστον ἀσχολουμένων λόγων τέχνην ἣν οὐκ
ἐμάθομεν, οὔτε δύναμιν συγγράφεως, ἣν οὐκ ἠσκήσαμεν, οὔτε καλλωπισμὸν
λέξεων, οὔτε πιθανότητα, ἣν οὐκ οἴδαμεν. Ἀλλὰ ἁπλῶς καὶ ἀληθῶς καὶ
ἰδιωτικῶς τὰ μετὰ ἀγάπης σοὶ γραφέντα, μετὰ ἀγάπης σὺ προσδέξῃ, καὶ αὐτὸς
αὐξήσεις αὐτὰ παρὰ σεαυτ῵, ἅτε ἱκανώτερος ἡμῶν τυγχάνων, οἱονεὶ
σπέρματα καὶ ἀρχὰς λαβὼν παρ΄ ἡμῶν, καὶ ἐν τ῵ πλάτει σοῦ τοῦ νοῦ ἐπὶ πολὺ
καρποφορήσεις τὰ δι΄ ὀλίγων ὑφ΄ ἡμῶν εἰρημενα, καὶ δυνατῶς παραστήσεις
τοἶς μετὰ σοῦ τὰ ἀσθενῶς ὑφ΄ ἡμῶν ἀπηγγελμένα. Καὶ ὡς ἡμεἶς
ἐφιλοτιμήθημεν, πάλαι ζητοῦντός σου μαθεἶν τὴν γνώμην αὐτῶν, μὴ μόνον
σοὶ ποι῅σαι φανερὰν, ἀλλὰ καὶ ἐφόδια δοῦναι πρὸς τὸ ἐπιδεικνύειν αὐτὴν
ψευδ῅· οὕτω δὲ καὶ σὺ φιλοτίμως τοἶς λοιποἶς διακονήσεις, κατὰ τὴν χάριν τὴν
ὑπὸ τοῦ Κυρίου σοὶ διδομένην, εἰς τὸ μηκέτι παρασύρεσθαι τοὺς ἀνθρώπους
ὑπὸ τ῅ς ἐκείνων πιθανολογίας οὔσης τοιαύτης.
Λέγουσιν γὰρ τινὰ εἷναι ἐν ἀοράτοις καὶ ἀκατονομάστοις ὑψώμασι τέλειον
Αἰῶνα προόντα· τοῦτον δὲ [καὶ Προαρχὴν] καὶ Προπάτορα, καὶ Βυθὸν καλοῦσι.
Ὑπάρχοντα δ΄ αὐτὸν ἀχώρητον καὶ ἀόρατον, ἀἹδιόν τε καὶ ἀγέννητον, ἐν
ἡσυχίᾳ καὶ ἠρεμίᾳ πολλῆ γεγονέναι ἐν ἀπείροις αἰῶσι χρόνων. ΢υνυπάρχειν δ΄
αὐτ῵ καὶ Ἔννοιαν, ἣν δὴ καὶ Φάριν, καὶ ΢ιγὴν ὀνομάζουσι· καὶ ἐννοηθ῅ναι ἀφ΄
ἑαυτοῦ προβαλέσθαι τὸν Βυθὸν τοῦτον ἀρχὴν τῶν πάντων, καὶ καθάπερ
σπέρμα τὴν προβολὴν ταύτην, ἣν προβαλέσθαι ἐνενοήθη, καὶ καθέσθαι, ὡς ἐν
μήτρᾳ, τῆ συνυπαρχούσῃ ἑαυτ῵ ΢ιγῆ. Σαύτην δὲ ὑποδεξαμένην τὸ σπέρμα
τοῦτο, καὶ ἐγκύμονα γενομένην ἀποκυ῅σαι Νοῦν ὅμοιόν τε καὶ ἴσον τ῵
προβαλόντι, καὶ μόνον χωροῦντα τὸ μέγεθος τοῦ Πατρός. Σὸν δὲ Νοῦν τοῦτον
καὶ Μονογεν῅ καλοῦσι, καὶ Πατέρα, καὶ Ἀρχὴν τῶν πάντων·
συμπροβεβλ῅σθαι δὲ αὐτ῵ Ἀλήθειαν. Καὶ εἷναι ταύτην πρώτον καὶ ἀρχέγονον
Πυθαγορικὴν τετρακτὺν, ἣν καὶ ὆ίζαν τῶν πάντων καλοῦσιν. Ἔστι γὰρ Βυθὸς
καὶ ΢ιγὴ, ἔπειτα Νοῦς καὶ Ἀλήθεια.
Este Unigénito, al comprender los motivos por los que había sido emitido, emitió
también él a Verbo y Vida, padre de todos los que vendrían después de él, y el
principio y forma de todo el Pléroma. De Verbo y Vida han sido emitidos, en
pareja, Hombre e Iglesia. Esta es la Ogdóada primordial, raíz y sustrato de todo,
que es llamada con cuatro nombres por ellos: Abismo, Mente, Verbo y Hombre.
Cada uno de estos es hermafrodita de esta manera: en primer lugar, el Primer
Padre se unió en una pareja con su propio Pensamiento, luego el Unigénito – esto
es, Mente – se unió con Verdad, Verbo lo hizo con Vida, y Hombre con Iglesia.
Como estos Eones fueron emitidos para gloria del Padre, quisieron también ellos
glorificarlo a su modo y produjeron emisiones en pareja; Verbo y Vida, luego de
haber emitido a Hombre e Iglesia, emitieron otros diez Eones cuyos nombres dicen
que son estos: Profundo, Mezcla, Inmarcesible, Unidad, Autogenerado, Placer,
Inmóvil, Combinación, Unigénito y Felicidad. Estos son los diez Eones que afirman
fueron emitidos a partir de Verbo y Vida. También Hombre junto con Iglesia
emitieron doce Eones, a los que les conceden estos nombres: Defensor, Fe, Paternal,
Esperanza, Maternal, Amor, Mente Sempiterna, Entendimiento, Eclesiástico,
Felicidad, Deseado y Sabiduría.
Estos son los treinta Eones de su extravío, los que se han mantenido en
silencio y no son conocidos. Según ellos, este Pléroma invisible y espiritual está
separado en tres grupos: en la Ogdóada, en la Década y en la Dodécada. Y dicen
que por eso el Salvador (pues no quieren llamarlo Señor) no hizo nada de modo
público por treinta años328, exponiendo el misterio de estos Eones. Pero también
afirman que en la parábola de los trabajadores que fueron enviados a la viña se
revela de manera clarísima a estos treinta Eones; pues unos fueron enviados a la
hora primera, otros a la tercera, otros a la sexta, otros a la novena y otros más a la
undécima. Sumadas, las antedichas horas completan el número de los treinta, pues
uno más tres más seis más nueve más once da treinta. Pretenden que los Eones son
revelados a través [del número] de las horas. Y estos son los grandes, admirables e
inefables misterios que ellos producen; incluso intentan, de alguna manera,
adaptar alguna de las cosas dichas en gran cantidad en las Escrituras y asemejarla
a su invento.
11. Dicen que el Primer Padre de ellos es conocido solamente por el
Unigénito, es decir la Mente, que fue engendrado a partir de él, pero para todos los
demás [Eones] es invisible e incomprensible pues, según ellos, sólo la Mente se
deleitó contemplando al Padre y, al observar su inconmensurable grandeza, se
alegró y pensó comunicar la grandeza del Padre también a los restantes Eones,
cuán grande e inmenso era y cómo no tenía principio, inabarcable e invisible.
Αἰσθόμενόν τε τὸν Μονογεν῅ τοῦτον ἐφ΄ οἸς προεβλήθη, προβαλεἶν καὶ αὐτὸν
Λόγον καὶ Ζωὴν πατέρα πάντων τῶν μετ΄ αὐτὸν ἐσομένων, καὶ ἀρχὴν, καὶ
μόρφωσιν παντὸς τοῦ Πληρώματος. Ἐκ δὲ τοῦ Λόγου καὶ τ῅ς Ζωὴς
προβεβλ῅σθαι κατὰ συζυγίαν Ἄνθρωπον καὶ Ἐκκλησίαν. Καὶ εἷναι ταύτην
ἀρχέγονον Ὀγδοάδα, ὆ίζαν καὶ ὑπόστασιν τῶν πάντων, τέτρασιν ὀνόμασι παρ΄
αὐτοἶς καλουμένην, Βυθ῵, καὶ Ν῵, καὶ Λόγῳ, καὶ Ἀνθρώπῳ. Εἷναι γὰρ αὐτῶν
ἕκαστον ἀρρενόθηλυν οὕτως· πρῶτον τὸν Προπάτορα ἡνῶσθαι κατὰ συζυγίαν
τῆ ἑαυτοῦ Ἐννοίᾳ· τὸν δὲ Μονογεν῅, τουτέστιν τὸν Νοῦν, τῆ Ἀληθείᾳ· τὸν δὲ
Λόγον τῆ Ζωῆ· καὶ τὸν Ἄνθρωπον τῆ Ἐκκλησίᾳ. Σούτους δὲ τοὺς Αἰῶνας εἰς
δόξαν τοῦ Πατρὸς προβεβλημένους, βουληθέντας καὶ αὐτοὺς διὰ τοῦ ἰδίου
δοξάσαι τὸν Πατέρα, προβαλεἶν προβολὰς ἐν συζυγίᾳ· τὸν μὲν Λόγον καὶ τὴν
Ζωὴν μετὰ τὸ προβαλέσθαι τὸν Ἄνθρωπον καὶ τὴν Ἐκκλησίαν, ἄλλους δέκα
Αἰῶνας, ὧν τὰ ὀνόματα λέγουσι ταῦτα· Βύθιος καὶ Μίξις, Ἀγήρατος καὶ
Ἕνωσις, Αὐτοφυὴς καὶ Ἡδονὴ, Ἀκίνητος καὶ ΢ύγκρασις, Μονογενὴς καὶ
Μακαρία. Οὗτοι δέκα Αἰῶνες, οὓς φάσκουσιν ἐκ Λόγου καὶ Ζω῅ς
προβεβλ῅σθαι. Σὸν δὲ Ἄνθρωπον καὶ αὐτὸν προβαλεἶν μετὰ τ῅ς Ἐκκλησίας
Αἰῶνας δώδεκα, οἸς ταῦτα τὰ ὀνόματα χαρίζονται· Παράκλητος καὶ Πίστις,
Πατρικὸς καὶ Ἐλπὶς, Μητρικὸς καὶ Ἀγάπη, Ἀείνους καὶ ΢ύνεσις,
Ἐκκλησιαστικὸς καὶ Μακαριότης, Θελητὸς καὶ ΢οφία.
Οὗτοί εἰσιν οἱ τριάκοντα Αἰῶνες τ῅ς πλάνης αὐτῶν, οἱ σεσιγημένοι καὶ
μὴ γινωσκόμενοι. Σοῦτο τὸ ἀόρατον καὶ πνευματικὸν κατ΄ αὐτοὺς Πλήρωμα,
τριχ῅ διεσταμένον εἰς ὀγδοάδα, καὶ δεκάδα, καὶ δωδεκάδα. Καὶ διὰ τοῦτο τὸν
΢ωτ῅ρα λέγουσιν (οὐδὲ γὰρ Κύριον ὀνομάζειν αὐτὸν θέλουσι) τριάκοντα ἔτεσι
κατὰ τὸ φανερὸν μηδὲν πεποιηκέναι, ἐπιδεικνύντα τὸ μυστήριον τούτων τῶν
Αἰώνων. Ἀλλὰ καὶ ἐπὶ τ῅ς παραβολ῅ς τῶν εἰς τὸν ἀμπελῶνα πεμπομένων
ἐργατῶν φασι φανερώτατα τοὺς τριάκοντα τούτους Αἰῶνας μεμηνῦσθαι.
Πέμπονται γὰρ οἱ μὲν περὶ πρώτην ὥραν, οἱ δὲ περὶ τρίτην, οἱ δὲ περὶ ἕκτην, οἱ
δὲ περὶ ἐνάτην, ἄλλοι δὲ περὶ ἑνδεκάτην. ΢υντιθέμεναι οὖν αἱ προειρημέναι
ὧραι εἰς ἑαυτὰς, τὸν τῶν τριάκοντα ἀριθμὸν ἀναπληροῦσι. Μία γὰρ καὶ τρεἶς
καὶ ἓξ καὶ ἐννέα καὶ ἕνδεκα τριάκοντα γίνονται. Διὰ δὲ τῶν ὡρῶν τοὺς Αἰῶνας
μεμηνῦσθαι θέλουσι· καὶ ταῦτ΄ εἷναι τὰ μεγάλα καὶ θαυμαστὰ καὶ ἀπόρρητα
μυστήρια, ἃ καρποφοροῦσιν αὐτοὶ, καὶ εἴ πού τι τῶν ἐν πλήθει εἰρημένων ἐν
ταἶς Γραφαἶς δυνηθείη προσαρμόσαι, καὶ εἰκάσαι τ῵ πλάσματι αὐτῶν.
11. Σὸν μὲν οὖν Προπάτορα αὐτῶν γινώσκεσθαι μόνῳ λέγουσι τ῵ ἐξ
αὐτοῦ γεγονότι Μονογενεἶ, τουτέστιν τ῵ Ν῵, τοἶς δὲ λοιποἶς π᾵σιν ἀόρατον
καὶ ἀκατάληπτον ὑπάρχειν. Μόνος δὲ ὁ Νοῦς κατ΄ αὐτοὺς ἐτέρπετο θεωρῶν
τὸν Πατέρα, καὶ τὸ μέγεθος τὸ ἀμέτρητον αὐτοῦ κατανοῶν, ἠγάλλετο, καὶ
διενοεἶτο καὶ τοἶς λοιποἶς Αἰῶσιν ἀνακοινώσασθαι τὸ μέγεθος τοῦ Πατρὸς,
ἡλίκος τε καὶ ὅσος ὑπ῅ρχεν. Καὶ ὡς ἦν ἄναρχός τε καὶ ἀχώρητος καὶ οὐ
καταληπτὸς ἰδεἶν.
Pero Silencio, por voluntad del Padre, se lo impidió, debido a que quería que todos
ellos se elevaran a la comprensión y al deseo de buscar al antedicho Primer Padre
de todos. Del mismo modo, los restantes Eones también deseaban secretamente ver
al emisor de su semilla y examinar la Raíz sin principio; pero el último y más joven
Eón de la Dodécada que había sido emitido por Hombre e Iglesia – esto es,
Sabiduría – avanzó precipitadamente y, fuera del trato íntimo con su pareja
Deseado, sintió una pasión que empezó en Mente y en Verdad pero fue a parar
sobre este [Eón] que se desvió con la excusa del amor, aunque en realidad fue
atrevimiento, ya que no estaba en comunión con el Padre perfecto como lo estaba
la Mente. Su pasión era la búsqueda del Padre pues quería, según dicen,
comprender su grandeza; luego, al no ser capaz – ya que se había lanzado a una
empresa imposible – se encontró en una gran agonía debido a la grandeza del
abismo, lo inescrutable del Padre y su afecto hacia él, extendiéndose siempre hacia
adelante. Al final habría sido absorbida y su esencia disuelta completamente por la
dulzura del Padre si no hubiera encontrado a la Potencia que sostiene todas las
cosas y las mantiene fuera de la grandeza inefable. Llaman Límite a esta Potencia
por la que [Sabiduría] fue contenida y sostenida, y esta, volviéndose sobre sí
misma con pena, se convenció de que el Padre es incomprensible y depuso su
anterior propósito junto con la pasión nacida de aquel asombroso prodigio.

12. Algunos de ellos narran la pasión y conversión de Sabiduría de un


modo mitológico: al haber intentado una empresa imposible e incomprensible dio
a luz una esencia amorfa (tal como una naturaleza femenina puede parir)329 y, al
darse cuenta, en primer lugar se afligió debido a lo inacabado de la criatura; luego
temió que también eso fuera a morir. Finalmente, perturbada y temerosa, investigó
la causa [de lo sucedido] y de qué manera habría de ocultar a su vástago. Después
de ser poseída por las pasiones logró una conversión y trató de volver al Padre,
pero luego de haberse esforzado por un tiempo quedó extenuada y suplicó al
Padre. Los restantes Eones, y en mayor medida Mente, rogaron juntamente con
ella. De aquí – dicen – la esencia de la materia ha tenido su primer origen: de la
ignorancia, la aflicción, el miedo y el estupor [de Sabiduría]. Además de estos
[Eones], el Padre emitió a su propia imagen, a través del Unigénito, al antes
mencionado Límite, sin pareja ni contraparte femenina. [Los valentinianos]
pretenden presentar al Padre unas veces en pareja con Silencio, y otras veces dicen
que está más allá de lo masculino y lo femenino. Llaman a este Límite [Co-
redentor], Cruz, Redentor, Emancipador, Limitador y Conductor. Afirman que la
Sabiduría fue purificada y afirmada por este Límite y restaurada a su pareja.
Cuando Idea, junto con la Pasión que había producido, fue separada de ella,
Sabiduría permaneció dentro del Pléroma pero su Idea, junto con la Pasión, fue
expulsada y crucificada por el Límite;
Κατέσχε δὲ αὐτὸν ἡ ΢ιγὴ βουλήσει τοῦ Πατρὸς, διὰ τὸ θέλειν πάντας αὐτοὺς
εἰς ἔννοιαν καὶ πόθον ζητήσεως τοῦ προειρημένου Προπάτορος αὐτῶν
ἀναγαγεἶν. Καὶ οἱ μὲν λοιποὶ ὁμοίως Αἰῶνες ἡσυχ῅ πως ἐπεπόθουν τὸν
προβολέα τοῦ σπέρματος αὐτῶν ἰδεἶν, καὶ τὴν ἄναρχον ὆ίζαν ἱστορ῅σαι·
προήλατο δὲ ὁ πολὺ τελευταἶος καὶ νεώτατος τ῅ς Δωδεκάδος τ῅ς ὑπὸ τοῦ
Ἀνθρώπου καὶ τ῅ς Ἐκκλησίας προβεβλημένης Αἰὼν, τουτέστιν ἡ ΢οφία. Καὶ
ἔπαθε πάθος ἄνευ τ῅ς ἐπιπλοκ῅ς τοῦ <συ>ζύγου τοῦ Θελητοῦ· ὃ ἐνήρξατο μὲν
ἐν τοἶς περὶ τὸν Νοῦν καὶ τὴν Ἀλήθειαν, ἀπέσκηψε δὲ εἰς τοῦτον τὸν
παραστραπέντα, προφάσει μὲν ἀγάπης, τόλμης δὲ διὰ τὸ μὴ κεκοινων῅σθαι
τ῵ Πατρὶ τ῵ τελείῳ, καθὼς καὶ ὁ Νοῦς. Σὸ δὲ πάθος εἷναι ζήτησιν τοῦ Πατρός.
Ἤθελε γὰρ, ὡς λέγουσι, τὸ μέγεθος αὐτοῦ καταλαβεἶν· ἔπειτα μὴ δυνηθέντα,
διὰ τὸ ἀδυνάτῳ ἐπιβαλεἶν πράγματι, καὶ ἐν πολλ῵ πάνυ ἀγῶνι γενόμενον, διά
τε τὸ μέγεθος τοῦ βάθους, καὶ τὸ ἀνεξιχνίαστον τοῦ Πατρὸς, καὶ τὴν πρὸς
αὐτὸν στοργὴν ἐκτεινόμενον ἀεὶ ἐπὶ τὸ πρόσθεν ὑπὸ τ῅ς γλυκύτητος αὐτοῦ,
τελευταἶον ἅν καταπεπόσθαι, καὶ ἀναλελύσθαι εἰς τὴν ὅλην οὐσίαν, εἰ μὴ τῆ
στηριζούσῃ καὶ ἐκτὸς τοῦ ἀρρήτου μεγέθους φυλασσούσῃ τὰ ὅλα συνέτυχε
δυνάμει. Σαύτην δὲ τὴν δύναμιν καὶ Ὅρον καλοῦσιν, ὑφ΄ ἧς ἐπεσχ῅σθαι καὶ
ἐστηρίχθαι, καὶ μόγις ἐπιστρέψαντα εἰς ἑαυτὸν καὶ πεισθέντα, ὅτι
ἀκατάληπτός ἐστιν ὁ Πατὴρ, ἀποθέσθαι τὴν προτέραν ἐνθύμησιν σὺν τ῵
ἐπιγενομένῳ πάθει ἐκ τοῦ ἐκπλήκτου ἐκείνου θαύματος.
12. Ἔνιοι δὲ αὐτῶν πῶς τὸ πάθος τ῅ς ΢οφίας καὶ τὴν ἐπιστροφὴν
μυθολογοῦσιν, ἀδυνάτῳ καὶ ἀκαταλήπτῳ πράγματι αὐτὴν ἐπιχειρήσασαν
τεκεἶν οὐσίαν ἄμορφον, οἵαν φύσιν εἷχεν θήλεια τεκεἶν, ἣν καὶ κατανοήσασαν
πρῶτον μὲν λυπηθ῅ναι διὰ τὸ ἀτελὲς τ῅ς γενέσεως· ἔπειτα φοβηθ῅ναι μηδὲ
καὶ αὐτὸ τὸ εἷναι τελείως ἔχειν· εἷτα ἐκστ῅ναι καὶ ἀπορ῅σαι, ζητοῦσαν τὴν
αἰτίαν, καὶ ὅντινα τρόπον ἀποκρύψει τὸ γένος. Ἐγκαταγενομένην δὲ τοἶς
πάθεσι λαβεἶν ἐπιστροφὴν, καὶ ἐπὶ τὸν Πατέρα ἀναδραμεἶν πειρασθ῅ναι, καὶ
μέχρι τινὸς τολμήσασαν ἐξασθεν῅σαι, καὶ ἱκέτιν τοῦ Πατρὸς γενέσθαι.
΢υνδεηθ῅ναι δὲ αὐτῆ καὶ τοὺς λοιποὺς Αἰῶνας, μάλιστα δὲ τὸν Νοῦν.
Ἐντεῦθεν λέγουσι πρώτην ἀρχὴν ἐσχηκέναι τὴν οὐσίαν τ῅ς ὕλης ἐκ τ῅ς
ἀγνοίας, καὶ τ῅ς λύπης, καὶ τοῦ φόβου καὶ τ῅ς ἐκπλήξεως. Ὁ δὲ Πατὴρ τὸν
προειρημένον Ὅρον ἐπὶ τούτοις διὰ τοῦ Μονογενοῦς προβάλλεται ἐν εἰκόνι
ἰδίᾳ ἀσύζυγον, ἀθήλυντον. Σὸν γὰρ Πατέρα ποτὲ μὲν μετὰ συζυγίας τ῅ς ΢ιγ῅ς,
ποτὲ δὲ καὶ ὑπὲρ ἄρρεν καὶ ὑπὲρ θ῅λυ εἷναι θέλουσι. Σὸν δὲ Ὅρον τοῦτον [καὶ
΢υλλυτρωτὴν] καὶ ΢ταυρὸν καὶ Λυτρωτὴν καὶ Καρπιστὴν καὶ Ὁροθέτην καὶ
Μεταγωγέα καλοῦσι. Διὰ δὲ τοῦ Ὅρου τούτου φασὶ κεκαθάρθαι καὶ ἐστηρίχθαι
τὴν ΢οφίαν, καὶ ἀποκατασταθ῅ναι τῆ συζυγίᾳ. Φωρισθείσης γὰρ τ῅ς
Ἐνθυμήσεως ἀπ΄ αὐτ῅ς σὺν τ῵ ἐπιγενομένῳ Πάθει, αὐτὴν μὲν ἐντὸς
πληρώματος εἷναι, τὴν δὲ Ἐνθύμησιν αὐτ῅ς σὺν τ῵ Πάθει ὑπὸ τοῦ Ὅρου
ἀφορισθ῅ναι καὶ ἀποσταυρωθ῅ναι·
y al estar fuera de él surgió una esencia espiritual, una especie de impulso natural
de un Eón, pero amorfa y sin figura porque no recibió ninguna. Por esto la llaman
fruto débil y femenino.

13. Luego de haberla expulsado fuera del Pléroma de los Eones y haber
restaurado a su Madre con su propia pareja, el Unigénito– según la previsión del
Padre, para que ninguno de los Eones sufriera de modo semejante a ella – emitió
de nuevo a otra pareja, Cristo y Espíritu Santo, para estabilidad y soporte del
Pléroma; por medio de ellos fueron restaurados los Eones. Cristo les enseñó la
naturaleza de la unión a los que eran capaces de conocer y comprender al Ingénito,
y proclamó entre ellos el conocimiento del Padre: que es incontenible e
incomprensible y no puede ser visto ni oído sino que sólo es conocido a través del
Unigénito. La causa de la duración eterna de los demás [Eones] es la
incomprensibilidad del Padre, mientras que la de su nacimiento y formación es lo
comprensible de él, lo cual es el Hijo. Esto es lo que el Cristo produjo entre ellos en
cuanto fue emitido. Luego de haber sido todos ellos igualados, el Espíritu Santo les
enseñó a dar gracias y los guió al verdadero reposo. De este modo, dicen, los Eones
[masculinos] que habían sido constituidos iguales por su forma y género, llegaron
a ser todos Mentes, todos Palabras, todos Hombres y todos Cristos; de manera
semejante, las femeninas fueron todas Verdades, todas Vidas, Espíritus e Iglesias.
Cuando todas las cosas fueron afirmadas en este [estado] y estuvieron
perfectamente en reposo – dicen – celebraron al Primer Padre con gran gozo al
participar de una gran alegría. Por causa de este beneficio todo el Pléroma de los
Eones [actuó] con una sola voluntad y parecer y, con el consentimiento de Cristo y
del Espíritu y la aprobación de su Padre, cada uno de los Eones reunió y aportó lo
que de más hermoso y más brillante había en sí mismo y, entrelazándolo
convenientemente y uniéndolo armoniosamente, produjeron una emanación para
honra y gloria del Abismo, una belleza perfectísima, una estrella del Pléroma, el
fruto perfecto: Jesús, al que también se le da el nombre de Salvador, Cristo, Verbo
en honor a su Padre, y ‚Todo‛ debido a que fue hecho por todos *los Eones+.
Ángeles del mismo origen fueron emitidos juntamente con él para ser sus
guardianes y darle honra.
14. Este es, pues, el asunto que ellos dicen que sucedió al interior del
Pléroma: la desgracia del Eón [Sabiduría] que sufrió y por poco pereció cuando
[cayó] en la múltiple materia por su búsqueda del Padre; el ensamble hexagonal de
Límite, Columna, Redentor, Emancipador, Limitador y Conductor; la generación,
posterior a la de los Eones, del primer Cristo junto con el Espíritu Santo por su
Padre a causa del arrepentimiento [de Sabiduría]; y la constitución del segundo
Cristo, al que también le dicen Salvador, compuesto por un esfuerzo conjunto.
καὶ ἐκτὸς αὐτοῦ γενομένην εἷναι μὲν πνευματικὴν οὐσίαν, φυσικήν τινα
Αἰῶνος ὁρμὴν τυγχάνουσαν, ἄμορφον δὲ καὶ ἀνείδεον διὰ τὸ μηδὲν
καταλαβεἶν. Καὶ διὰ τοῦτο καρπὸν ἀσθεν῅ καὶ θ῅λυν αὐτὴν λέγουσι.
13. Μετὰ δὲ τὸ ἀφορισθ῅ναι ταύτην ἐκτὸς τοῦ πληρώματος τῶν
Αἰώνων, τήν τε Μητέρα αὐτ῅ς ἀποκατασταθ῅ναι τῆ ἰδίᾳ συζυγίᾳ, τὸν
Μονογεν῅ πάλιν ἑτέραν προβαλέσθαι συζυγίαν κατὰ προμήθειαν τοῦ Πατρὸς,
ἵνα μὴ ὁμοίως ταύτῃ πάθῃ τις τῶν Αἰώνων, Φριστὸν καὶ Πνεῦμα ἅγιον εἰς
π῅ξιν καὶ στηριγμὸν τοῦ πληρώματος, ὑφ΄ ὧν καταρτισθ῅ναι τοὺς Αἰῶνας. Σὸν
μὲν γὰρ Φριστὸν διδάξαι αὐτοὺς συζυγίας φύσιν, ἀγεννήτου κατάληψιν
γινώσκοντας, ἱκανοὺς εἷναι, ἀναγορεῦσαί τε ἐν αὐτοἶς τὴν τοῦ Πατρὸς
ἐπίγνωσιν, ὅτι τε ἀχώρητός ἐστι καὶ ἀκατάληπτος, καὶ οὐκ ἔστιν οὔτε ἰδεἶν
οὔτε ἀκοῦσαι αὐτὸν, ἥ διὰ μόνου τοῦ Μονογενοῦς γινώσκεται. Καὶ τὸ μὲν
αἴτιον τ῅ς αἰωνίου διαμον῅ς τοἶς λοιποἶς τὸ πρῶτον ἀκατάληπτον ὑπάρχειν
τοῦ Πατρὸς, τ῅ς δὲ γενέσεως αὐτοῦ καὶ μορφώσεως τὸ καταληπτὸν αὐτοῦ, ὅ δη
υἱὸς ἐστί. Καὶ ταῦτα μὲν ὁ ἄρτι προβληθεὶς Φριστὸς ἐν αὐτοἶς ἐδημιούργησε· τὸ
δὲ ἓν Πνεῦμα τὸ ἅγιον ἐξισωθέντας αὐτοὺς πάντας εὐχαριστεἶν ἐδίδαξε, καὶ
τὴν ἀληθινὴν ἀνάπαυσιν ἡγήσατο. Οὕτως τε μορφῆ καὶ γνώμῃ ἴσους
κατασταθ῅ναι τοὺς Αἰῶνας λέγουσι, πάντας γενομένους Νόας, καὶ πάντας
Λόγους, καὶ πάντας Ἀνθρώπους, καὶ πάντας Φριστούς· καὶ τὰς θηλείας ὁμοίως
πάσας Ἀληθείας, καὶ πάσας Ζωὰς, καὶ Πνεύματα, καὶ Ἐκκλησίας. ΢τηριχθέντα
δὲ ἐπὶ τούτῳ τὰ ὅλα, καὶ ἀναπαυσάμενα τελέως μετὰ μεγάλης χαρ᾵ς φησὶν
ὑμν῅σαι τὸν Προπάτορα, πολλ῅ς εὐφρασίας μετασχόντα. Καὶ ὑπὲρ τ῅ς
εὐποιίας ταύτης βουλῆ μιᾶ καὶ γνώμῃ τὸ π᾵ν πλήρωμα τῶν Αἰώνων,
συνευδοκοῦντος τοῦ Φριστοῦ καὶ τοῦ Πνεύματος, τοῦ δὲ Πατρὸς αὐτῶν
συνεπισφραγιζομένου, ἕνα ἕκαστον τῶν Αἰώνων, ὅπερ εἷχεν ἐν ἑαυτ῵
κάλλιστον καὶ ἀνθηρότατον συνενεγκαμένους καὶ ἐρανισαμένους, καὶ ταῦτα
ἁρμοδίως πλέξαντας, καὶ ἐμμελῶς ἑνώσαντας, προβαλέσθαι προβλήματα εἰς
τιμὴν καὶ δόξαν τοῦ Βυθοῦ, τελειότατον κάλλος τε καὶ ἄστρον τοῦ
Πληρώματος τέλειον καρπὸν τὸν Ἰησοῦν, ὃν καὶ ΢ωτ῅ρα προσαγορευθ῅ναι,
καὶ Φριστὸν, καὶ Λόγον πατρωνυμικῶς, καὶ (κατὰ) πάντα, διὰ τὸ ἀπὸ πάντων
εἷναι, δορυφόρους τε αὐτῶν εἰς τιμὴν τὴν αὐτῶν ὁμογενεἶς ἀγγέλους
συμπροβεβλ῅σθαι.
14. Αὕτη μὲν οὖν ἐστιν ἡ ἐντὸς πληρώματος ὑπ΄ αὐτῶν λεγομένη
πραγματεία, καὶ ἡ τοῦ πεπονθότος Αἰῶνος, καὶ μετὰ μικρὸν ἀπολωλότος, ὡς
ἐν πολλῆ ὕλῃ διὰ ζήτησιν τοῦ Πατρὸς συμφορὰ, καὶ ἡ τοῦ Ὅρου, καὶ ΢τύλου,
καὶ Λυτρωτοῦ, καὶ Καρπιστοῦ, καὶ Ὁροθέτου, καὶ Μεταγωγέως ἑξάγωνος
σύμπηξις, καὶ ἡ τοῦ πρώτου Φριστοῦ σὺν τ῵ Πνεύματι τ῵ ἁγίῳ ἐκ μετανοίας
ὑπὸ τοῦ Πατρὸς αὐτῶν μεταγενεστέρα τῶν Αἰώνων γένεσις, καὶ ἡ τοῦ
δευτέρου Φριστοῦ, ὃν καὶ ΢ωτ῅ρα λέγουσι, ἐξ ἐράνου σύνθετος κατασκευή.
Pero estas cosas no han sido dichas abiertamente debido a que no todos pueden
contener el conocimiento, sino que han sido indicadas misteriosamente por el
Salvador por medio de parábolas a los que son capaces de entender, de esta
manera: los treinta Eones han sido indicados, como antes mencionamos, por medio
de los treinta años en los cuales afirman que el Salvador no hizo nada
públicamente, y por medio de la parábola de los trabajadores de la viña. Dicen que
Pablo nombra clarísimamente a estos Eones muchas veces, y que incluso ha
guardado su jerarquía al decir de este modo: ‚Por todas las generaciones de los
Eones del Eon‛.330 Incluso nosotros, cuando en la Eucaristía decimos: ‚Por los
eones de los eones‛ estamos dando a entender aquellos Eones. Y donde fuera que
se nombran un Eon o Eones, pretenden que es una referencia a aquellos. La
emisión de la Dodécada de Eones es indicada mediante los doce años que tenía el
Señor cuando estuvo discutiendo con los maestros de la Ley, y por la elección de
los apóstoles, pues los apóstoles eran doce. Los restantes dieciocho Eones se
manifiestan – dicen – por el hecho de que, después de la resurrección de entre los
muertos, él permaneció dieciocho meses con los discípulos. Pero también se
indican claramente los dieciocho Eones a través de las dos primeras letras de su
nombre, la iota y la eta.331 Y del mismo modo dicen que los diez Eones son
revelados por la letra iota, que es la primera de su nombre; por esto el Señor dijo:
‚Ni una iota ni un acento pasar{n hasta que todas las cosas sean hechas‛.332

Dicen que la pasión que le ocurrió al duodécimo Eón se da a entender


mediante la defección de Judas, que era el duodécimo de los apóstoles, y que se
demuestra por la traición efectuada; también porque [Jesús] sufrió en el
duodécimo mes (pues pretenden que él predicó por un año después de su
bautismo). Más aún, esto se demuestra clarísimamente en [el episodio] de la mujer
con el flujo de sangre, pues después de haber sufrido por doce años fue curada por
la presencia del Salvador cuando tocó el borde de su manto. Por esto dijo el
Salvador: ‚¿Quién me tocó?‛333, para enseñarle a los discípulos el misterio de lo
sucedido entre los Eones, y la curación del Eón que había padecido. Pues aquella
mujer que sufrió doce años representa aquella Potencia que al extenderse y dejar
fluir su esencia hasta el infinito se habría disuelto, como dicen, si no hubiera tocado
el vestido del Hijo, esto es, de la Verdad de la primera Tétrada, la que se indica
mediante el borde del manto. Pero [el flujo] se detuvo, y desistió de la pasión. La
potencia que salió de él – pretenden que esta [potencia] es el Límite – la sanó y
expulsó de ella la pasión. El Salvador, que es el producto de todos, es el Todo, lo
que se demuestra – dicen – por la frase: ‚Todo varón que abra la matriz‛.334 Él, al
ser el Todo, abrió la matriz de Idea, el Eón que había sufrido y sido desterrado
fuera del Pléroma, al que también llaman ‚segunda Ogdóada‛, acerca de la cual
hablaremos un poco más tarde.
Σαῦτα δὲ φανερῶς μὲν μὴ εἰρ῅σθαι, διὰ τὸ μὴ πάντας χωρεἶν τὴν γνῶσιν,
μυστηριωδῶς δὲ ὑπὸ τοῦ ΢ωτ῅ρος διὰ παραβολῶν μεμηνῦσθαι τοἶς συνιεἶν
δυναμένοις οὕτως. Σοὺς μὲν γὰρ τριάκοντα Αἰῶνας μεμηνῦσθαι διὰ τῶν
τριάκοντα ἐτῶν, ὡς προέφαμεν, ἐν οἸς οὐδὲν ἐν φανερ῵ φάσκουσι πεποιηκέναι
τὸν ΢ωτ῅ρα, καὶ διὰ τ῅ς παραβολ῅ς τῶν ἐργατῶν τοῦ ἀμπελῶνος. Καὶ τὸν
Παῦλον φανερώτατα λέγουσι τούσδε Αἰῶνας ὀνομάζειν πολλάκις, ἔτι δὲ καὶ
τὴν τάξιν αὐτῶν τετηρηκέναι οὕτως εἰπόντα· «Εἰς πάσας τὰς γενεὰς τῶν
αἰώνων τοῦ αἰῶνος». Ἀλλὰ καὶ ἡμ᾵ς ἐπὶ τ῅ς εὐχαριστίας λέγοντας, «Εἰς τοὺς
αἰῶνας τῶν αἰώνων», ἐκείνους τοὺς Αἰῶνας σημαίνειν. Καὶ ὅπου ἅν Αίὼν ἥ
Αἰῶνες ὀνομάζωνται, τὴν ἀναφορὰν εἰς ἐκείνους εἷναι θέλουσιν· τὴν δὲ τ῅ς
δωδεκάδος τῶν Αἰώνων προβολὴν μηνύεσθαι διὰ τοῦ δωδεκαετ῅ ὄντα τὸν
Κύριον διαλεχθ῅ναι τοἶς νομοδιδασκάλοις, καὶ διὰ τ῅ς τῶν ἀποστόλων
ἐκλογ῅ς. Δώδεκα γὰρ ἀπόστολοι. Καὶ τοὺς λοιποὺς δεκαοκτὼ Αἰῶνας
φανεροῦσθαι διὰ τοῦ μετὰ τὴν ἐκ νεκρῶν ἀνάστασιν δεκαοκτὼ μησὶν λέγειν
διατετριφέναι αὐτὸν σὺν τοἶς μαθηταἶς. Ἀλλὰ καὶ διὰ τῶν προηγουμένων τοῦ
ὀνόματος αὐτοῦ δύο γραμμάτων, τοῦ τε ἰῶτα καὶ τοῦ ἦτα, τοὺς δεκαοκτὼ
Αἰῶνας εὐσήμως μηνύεσθαι. Καὶ τοὺς δέκα Αἰῶνας ὡσαύτως διὰ τοῦ ἰῶτα
γράμματος, ὃ προηγεἶται τοῦ ὀνόματος αὐτοῦ, σημαίνουσι λέγεσθαι· καὶ διὰ
τοῦτο εἰρηκέναι τὸν ΢ωτ῅ρα· «Ἰῶτα ἓν ἥ μία κεραία οὐ μὴ παρέλθῃ, ἕως ἅν
πάντα γένηται».
Σὸ δὲ περὶ τὸν δωδέκατον Αἰῶνα γεγονὸς πάθος ὑποσημαίνεσθαι λέγουσι διὰ
τ῅ς ἀποστασίας Ἰούδα, ὃς δωδέκατος ἦν τῶν ἀποστόλων, γενομένης
προδοσίας δείκνυσθαι λέγουσι· καὶ ὅτι τ῵ δωδεκάτῳ μηνὶ ἔπαθεν. Ἐνιαυτ῵
γὰρ ἑνὶ βούλονται αὐτὸν μετὰ τὸ βάπτισμα αὐτοῦ κεκηρυχέναι. Ἔτι τε ἐπὶ τ῅ς
αἱμορροούσης σαφέστατα τοῦτο δηλοῦσθαι· δώδεκα γὰρ ἔτη παθοῦσαν αὐτὴν
ὑπὸ τοῦ ΢ωτ῅ρος παρουσίας τεθεραπεῦεσθαι, ἁψαμένην τοῦ κρασπέδου
αὐτοῦ. Καὶ διὰ τοῦτο εἰρηκέναι τὸν ΢ωτ῅ρα· «Σίς μου ἥψατο;». Διδάσκοντα τοὺς
μαθητὰς τὸ γεγονὸς ἐν τοἶς Αἰῶσι μυστήριον, καὶ τὴν ἴασιν τοῦ πεπονθότος
Αἰῶνος. Ἡ γὰρ παθοῦσα δὠδεκα ἔτη, ἐκείνη ἡ δύναμις ἐκτεινομένης αὐτ῅ς, καὶ
εἰς ἄπειρον ὆εούσης τ῅ς οὐσίας, ὡς λέγουσιν, εἰ μὴ ἔψαυσε τοῦ φορήματος τοῦ
υἱοῦ, τουτέστιν τ῅ς ἀληθείας τ῅ς πρώτης τετράδος, ἥτις διὰ τοῦ κρασπέδου
μεμήνυται, ἀνελύθη ἅν εἰς τὴν οὐσίαν αὐτ῅ς. Ἀλλὰ ἔστη καὶ ἐπαύσατο τοῦ
πάθους. Ἡ γὰρ ἐξελθοῦσα δύναμις τούτου, εἷναι δὲ ταύτης τὸν Ὅρον
θέλουσιν, ἐθεράπευσεν αὐτὴν, καὶ τὸ πάθος ἐχώρισεν ἀπ΄ αὐτ῅ς. Σὸ δὲ
΢ωτ῅ρα τὸν ἐκ πάντων ὄντα τὸ Π᾵ν εἷναι διὰ τοῦ λόγου τοῦ «Π᾵ν ἄρρεν
διανοἶγον μήτραν» δηλοῦσθαι λέγουσιν. Ὃς, τὸ π᾵ν ὢν, διήνοιξε τὴν μήτραν
τ῅ς Ἐνθυμήσεως, τοῦ πεπονθότος Αἰῶνος, καὶ ἐξορισθείσης ἐκτὸς τοῦ
Πληρώματος, ἣν δὴ καὶ δευτέραν Ὀγδοάδα καλοῦσι, περὶ ἧς μικρὸν ὕστερον
ἐροῦμεν.
Dicen que ha sido dicho claramente por Pablo mediante estas palabras: ‚Y Él es
todo‛335; y de nuevo: ‚Todo es para Él, y de Él son todas las cosas‛336; y también:
‚En Él habita toda la plenitud de la Divinidad‛337; e interpretan: ‚Todas las cosas
han de ser reunidas en Cristo a través de Dios‛ 338 [en este sentido], e incluso
algunos otros versículos de tal clase.
15. A continuación, respecto del Límite, al que ellos también llaman con
una variedad de nombres, explican que tiene dos actividades: la estabilizadora y la
divisora. En cuanto estabiliza y afirma, es llamado Cruz, y en tanto que divide y
delimita, Límite. Dicen que el Salvador ha indicado de este modo sus actividades;
en primer lugar la estabilizadora al decir: ‚El que no carga su cruz y me sigue, no
puede ser mi discípulo‛339, y: ‚Toma tu cruz y sígueme‛340; y la delimitadora al
decir: ‚No vine a traer paz, sino espada‛.341 También dicen que el mismo Juan [el
Bautista+ ha indicado esto cuando dijo: ‚El aventador est{ en su mano, y limpiar{
la era y juntará el trigo en su granero, pero quemará la paja con un fuego
inextinguible‛.342 Por medio de esto ha indicado la actividad del Límite, pues
interpretan que aquel aventador es Cruz, el cual también consume todas las cosas
materiales, como el fuego a la paja, pero purifica a los salvados, como el aventador
al trigo. Dicen que también el mismo apóstol Pablo hace mención de dicha Cruz de
esta manera: ‚La palabra de la cruz es locura para los que se pierden, pero para los
que se salvan es poder de Dios‛343; y de nuevo: ‚Pero que yo jam{s me gloríe en
nada sino en la cruz de Cristo, por medio de la cual el mundo ha sido crucificado
para mí, y yo para el mundo‛.344 Dicen tal clase de cosas acerca de su Pléroma y de
la formación de todas las cosas, armonizando a la fuerza las cosas que han sido
bien dichas con las que han sido perversamente inventadas por ellos. Y no sólo
intentan tomar las pruebas de los escritos evangélicos y apostólicos, alterando las
interpretaciones y falsificando las explicaciones, sino también de la Ley y de los
profetas, en los cuales hay dichas muchas parábolas y alegorías de las que se
pueden sacar cantidad de sentidos debido a la ambigüedad de su interpretación.
Otros, adaptando astuta y pérfidamente su invento, capturan de la verdad a los
que no conservan firme la fe en el único Dios Padre omnipotente y en el único
Señor Jesucristo, Hijo de Dios.
16. Esto es lo que ellos dicen que sucedió fuera del Pléroma: cuentan que
cuando la Idea de la Sabiduría de lo alto – a la que también llaman Ajamot – fue
expulsada del Pléroma junto con la pasión, fue por necesidad arrojada a lugares de
sombra y vacío. Fuera de la luz y del Pléroma se volvió sin forma y sin figura,
como si fuera un aborto, por no haber comprendido nada. Pero el Cristo345 se
compadeció de ella y, extendiéndose por medio de la cruz, con su propio poder le
dio forma únicamente en cuanto a la esencia, pero no en cuanto al conocimiento;
Καὶ ὑπὸ τοῦ Παύλου δὲ φανερῶς διὰ τοῦτο εἰρ῅σθαι λέγουσι· «Καὶ αὐτός ἐστι
τὰ πάντα»· καὶ πάλιν· «Πάντα εἰς αὐτὸν καὶ ἐξ αὐτοῦ τὰ πάντα»· καὶ πάλιν·
«Ἐν αὐτ῵ κατοικεἶ π᾵ν τὸ πλήρωμα τ῅ς θεότητος»· καὶ τὸ·
«Ἀνακεφαλαιώσασθαι δὲ τὰ πάντα ἐν τ῵ Φριστ῵ διὰ τοῦ Θεοῦ», ἑρμηνεύουσιν
εἰρ῅σθαι, καὶ εἴ τινα ἄλλα τοιαῦτα.
15. Ἔπειτα περὶ τοῦ Ὅρου αὐτῶν, ὃν δὴ καὶ πλείοσιν ὀνόμασιν
καλοῦσι, δύο ἐνεργείας ἔχειν αὐτὸν ἀποφαινόμενοι, τήν τε ἑδραστικὴν καὶ τὴν
μεριστικήν· καὶ καθὰ μὲν ἑδράζει καὶ στηρίζει, ΢ταυρὸν εἷναι, καθὸ δὲ μερίζει
καὶ διορίζει, Ὅρον. Σὸν δὲ ΢ωτ῅ρα οὕτως λέγουσι μεμηνυκέναι τὰς ἐνεργείας
αὐτοῦ. Καὶ πρῶτον μὲν τὴν ἑδραστικὴν ἐν τ῵ εἰπεἶν· «Ὃς οὐ βαστάζει τὸν
σταυρὸν αὐτοῦ, καὶ ἀκολουθεἶ μοι, μαθητὴς ἐμὸς οὐ δύναται γενέσθαι»· καὶ
«ἄρας τὸν σταυρὸν αὐτοῦ ἀκολούθει μοι»· τὴν δὲ διοριστικὴν αὐτοῦ ἐν τ῵
εἰπεἶν· «Οὐκ ἦλθον βαλεἶν εἰρήνην, ἀλλὰ μάχαιραν»· καὶ τὸν Ἰωάννην δὲ
λέγουσιν αὐτὸ τοῦτο μεμηνυκέναι, εἰπόντα· «Σὸ πτύον ἐν τῆ χειρὶ αὐτοῦ· καὶ
διακαθαριεἶ τὴν ἅλωνα, καὶ συνάξει τὸν σἶτον εἰς τὴν ἀποθήκην αὐτοῦ· τὸ δὲ
ἄχυρον κατακαύσει πυρὶ ἀσβέστῳ». Καὶ διὰ τούτου τὴν ἐνέργειαν τοῦ Ὅρου
μεμηνυκέναι. Πτύον γὰρ ἐκεἶνο τὸν σταυρὸν ἑρμηνεύουσιν εἷναι, ὃν δὴ καὶ
ἀναλίσκειν τὰ ὑλικὰ πάντα, ὡς ἄχυρα πῦρ· καθαίρειν δὲ τοὺς σωζομένους, ὡς
τὸ πτύον τὸν σἶτον. Παῦλον δὲ τὸν ἀπόστολον καὶ αὐτὸν ἐπιμιμνῄσκεσθαι
τούτου τοῦ σταυροῦ λέγουσιν οὕτως· «Ὁ λόγος γὰρ ὁ τοῦ σταυροῦ τοἶς μὲν
ἀπολλυμένοις μωρία ἐστί, τοἶς δὲ σωζομένοις δύναμις Θεοῦ»· καὶ πάλιν· «Ἐμοὶ
δὲ μὴ γένοιτο ἐν μηδενὶ καυχ᾵σθαι εἰ μὴ ἐν τ῵ σταυρ῵ τοῦ Φριστοῦ, δι΄ οὗ ἐμοὶ
κόσμος ἐσταύρωται, κἀγὼ τ῵ κόσμῳ». Σοιαῦτα μὲν οὖν περὶ πληρώματος
αὐτῶν καὶ τοῦ πλάσματος πάντες λέγουσιν, ἐφαρμόζειν βιαζόμενοι τὰ καλῶς
εἰρημένα τοἶς κακῶς ἐπινενοημένοις ὑπ΄ αὐτῶν. Καὶ οὐ μόνον ἐκ τῶν
εὐαγγελικῶν καὶ τῶν ἀποστολικῶν πειρῶνται τὰς ἀποδείξεις ποιεἶσθαι,
παρατρέποντες τὰς ἑρμηνείας, καὶ ὆ᾳδιουργοῦντες τὰς ἐξηγήσεις· ἀλλὰ καὶ ἐκ
νόμου καὶ προφητῶν, ἅτε πολλῶν παραβολῶν καὶ ἀλληγοριῶν εἰρημένων, καὶ
εἰς πολλὰ ἕλκειν δυναμένων τὸ ἀμφίβολον διὰ τ῅ς ἐξηγήσεως. Ἕτεροι δὲ,
δεινῶς τ῵ πλάσματι αὐτῶν καὶ δολίως ἐφαρμόζοντες, αἰχμαλωτίζουσιν ἀπὸ
τ῅ς ἀληθείας τοὺς μὴ ἑδραίαν τὴν πίστιν εἰς ἕνα Θεὸν Πατέρα παντοκράτορα,
καὶ εἰς ἕνα Κύριον Ἰησοῦν Φριστὸν Τἱὸν τοῦ Θεοῦ διαφυλάσσοντας.
16. Σὰ δὲ ἐκτὸς τοῦ πληρώματος λεγόμενα ὑπ΄ αὐτῶν ἐστιν τοιαῦτα·
τὴν Ἐνθύμησιν τ῅ς ἄνω ΢οφίας, ἣν καὶ Ἀχαμὼθ καλοῦσιν, ἀφορισθεἶσαν τοῦ
πληρώματος σὺν τ῵ πάθει λέγουσιν ἐν σκι᾵ς καὶ [σ]κηνώματος τόποις
ἐκβέβρασθαι κατὰ ἀνάγκην. Ἔξω γὰρ φωτὸς ἐγένετο καὶ πληρώματος
ἄμορφος καὶ ἀνείδεος, ὥσπερ ἔκτρωμα, διὰ τὸ μηδὲν κατειληφέναι.
Οἰκτείραντά τε αὐτὴν τὸν Φριστὸν, καὶ διὰ τοῦ σταυροῦ ἐπεκταθέντα τῆ ἰδίᾳ
δυνάμει, μορφῶσαι μόρφωσιν τὴν κατ΄ οὐσίαν μόνον, ἀλλ΄ οὐ τὴν κατὰ
γνῶσιν·
y habiendo hecho esto se retiró, reduciendo su poder, y la abandonó, a fin de que
al sentir en ella la aflicción por la separación del Pléroma desease las cosas
importantes, pues tenía un cierto olor de inmortalidad que le fue dejado por Cristo
y el Espíritu Santo. Por esto también ella es llamada con ambos nombres: Sabiduría
por parte del padre, pues Sabiduría es llamada ‚su propio Padre‛, y Espíritu Santo
a causa del Espíritu que está con el Cristo. Fue formada y se volvió consciente,
pero al ser vaciada del Verbo que estaba con ella invisiblemente – esto es, el Cristo
– inmediatamente acometió la búsqueda de la luz que la había abandonado y no
pudo alcanzarla, debido a que era impedida por el Límite. Entonces el Límite, para
impedir su impulso de avanzar, dijo: ‚¡Iao!‛346; de donde, afirman, tiene su origen
el nombre Iao. Al no ser capaz de atravesar el Límite por estar enredada con la
pasión y haber sido dejada sola fuera [del Pléroma], fue sometida por toda clase de
múltiples y diversas pasiones. Sufrió aflicción, porque no alcanzó [la luz] y temió
que, así como la luz la había abandonado, también así la abandonase la vida;
además de esto estaba inquieta, en completa ignorancia, y no tenía – como su
madre y Eón la Sabiduría original – una transformación en las pasiones, sino una
oposición. Pero después le sobrevino otra disposición: la de volverse hacia el que le
había dado la vida. Dicen que ella se convirtió en el origen y esencia de la materia,
a partir de la cual este universo fue compuesto. Toda alma del universo y el
Demiurgo han tenido origen de la conversión, mientras que las demás lo han
tenido del miedo y la aflicción. De sus lágrimas ha surgido toda esencia húmeda,
de su risa todo lo resplandeciente y de su pena y estupor los elementos materiales
del mundo. Pues a veces – según dicen – lloraba y se lamentaba por haberse
quedado sola en la oscuridad y el vacío, otras veces, al pensar en la luz que la
había abandonado, se interrumpía y reía; de nuevo, a veces temía, y otras dudaba
y se perturbaba.

17. ¿Qué más podemos decir de esto? Que no es más que un gran relato
fabuloso y una fantasía, ya que cada uno de ellos cuenta de diferentes maneras,
con arrogancia y detalle, de qué clase de pasión tuvo su origen la esencia de cuál
elemento. Me parece razonable que no quieran enseñar estas cosas abiertamente a
todos, sino sólo a aquellos que puedan pagar grandes sumas de dinero por tan
importantes misterios. Y estos [misterios] no se parecen a aquellos acerca de los
que nuestro Señor dijo: ‚De gracia recibisteis, dad de gracia‛ 347, sino que son
misterios recónditos, monstruosos y profundos, obtenidos con mucho esfuerzo por
los que aman las mentiras. Pues, ¿quién no gastaría todo lo que tiene para
aprender que los mares, los manantiales, los ríos y toda esencia húmeda han tenido
origen de las lágrimas de Idea, el Eón que sufrió, que la luz ha surgido de su risa, y
los elementos materiales del mundo de su estupor e incertidumbre?
καὶ πράξαντα τοῦτο, ἀναδραμεἶν συστείλαντα αὐτοῦ τὴν δύναμιν καὶ
καταλιπεἶν, ὅπως, αἰσθομένη τοῦ περὶ αὐτὴν πάθους διὰ τὴν ἀπαλλαγὴν τοῦ
πληρώματος, ὀρεχθῆ τῶν διαφερόντων, ἔχουσά τινα ὀδμὴν ἀφθαρσίας,
ἐγκαταλειφθεἶσαν αὐτὴν τοῦ Φριστοῦ καὶ τοῦ ἁγίου Πνεύματος. Διὸ καὶ αὐτὴν
τοἶς ἀμφοτέροις ὀνόμασι καλεἶσθαι, ΢οφίαν τε πατρωνυμικῶς, ὁ γὰρ Πατὴρ
αὐτ῅ς ΢οφία κληἹζεται, καὶ Πνεῦμα ἅγιον ἀπὸ τοῦ περὶ τὸν Φριστὸν
πνεύματος. Μορφωθεἶσάν τε αὐτὴν, καὶ ἔμφρονα γενηθεἶσαν, παραυτίκα δὲ
κενωθεἶσαν τοῦ ἀοράτως αὐτῆ συνόντος Λόγου, τουτέστιν τοῦ Φριστοῦ, ἐπὶ
ζήτησιν ὁρμ῅σαι τοῦ καταλιπόντος αὐτὴν φωτὸς, καὶ μὴ δυνηθ῅ναι
καταλαβεἶν αὐτὸ, διὰ τὸ κωλυθ῅ναι ὑπὸ τοῦ Ὅρου. Καὶ ἐνταῦθα τὸν Ὅρον
κωλύοντα αὐτὴν τ῅ς εἰς τοὔμπροσθεν ὁρμ῅ς εἰπεἶν «Ἰαώ»· ὅθεν τὸ Ἰαὼ ὄνομα
γεγεν῅σθαι φάσκουσι. Μὴ δυνηθεἶσαν δὲ διοδεῦσαι τὸν Ὅρον, διὰ τὸ
συμπεπλέχθαι τ῵ πάθει, καὶ μόνην ἀπολειφθεἶσαν ἔξω παντὶ μέρει τοῦ
πάθους, ὑποπεσεἶν πολυμεροῦς καὶ πολυποικίλου ὑπάρχοντος, καὶ παθεἶν
λύπην μὲν, ὅτι οὐ κατέλαβεν· φόβον δὲ, μὴ καθάπερ αὐτὴν τὸ φῶς, οὕτω καὶ τὸ
ζ῅ν ἐπιλίπῃ, ἀπορίαν τε ἐπὶ τούτοις, ἐν ἀγνοίᾳ δὲ τὰ πάντα, καὶ οὐ καθάπερ ἡ
μήτηρ αὐτ῅ς ἡ πρώτη ΢οφία καὶ Αἰὼν, ἑτεροίωσιν ἐν τοἶς πάθεσιν εἷχεν, ἀλλὰ
ἐναντιότητα. Ἐπισυμβεβηκέναι δ΄ αὐτῆ καὶ ἑτέραν διάθεσιν τὴν τ῅ς
ἐπιστροφ῅ς ἐπὶ τὸν ζωοποιήσαντα ταύτην σύνταξιν καὶ οὐσίαν τ῅ς ὕλης
γεγεν῅σθαι λέγουσιν, ἐξ ἧς ὅδε ὁ κόσμος συνέστηκεν. Ἐκ μὲν γὰρ τ῅ς
ἐπιστροφ῅ς τὴν τοῦ κόσμου καὶ τοῦ Δημιουργοῦ π᾵σαν ψυχὴν τὴν γένεσιν
εἰληφέναι, ἐκ δὲ τοῦ φόβου καὶ τ῅ς λύπης τὰ λοιπὰ τὴν ἀρχὴν ἐσχηκέναι. Ἀπὸ
γὰρ τῶν δακρύων αὐτ῅ς γεγονέναι π᾵σαν ἔνυγρον οὐσίαν· ἀπὸ δὲ τοῦ γέλωτος
τὴν φωτεινήν· ἀπὸ δὲ τ῅ς λύπης καὶ ἐκπλήξεως τὰ σωματικὰ τοῦ κόσμου
στοιχεἶα. Ποτὲ μὲν γὰρ ἔκλαιε καὶ ἐλυπεἶτο, ὡς λέγουσι, διὰ τὸ καταλελεἶφθαι
μόνην ἐν τ῵ σκότει καὶ τ῵ κενώματι· ποτὲ δὲ εἰς ἔννοιαν ἥκουσα τοῦ
καταλιπόντος αὐτὴν φωτὸς, διεχεἶτο καὶ ἐγέλα· ποτὲ δ΄ αὖ πάλιν ἐφοβεἶτο·
ἄλλοτε δὲ διηπόρει καὶ ἐξίστατο.
17. Καὶ τί γάρ; Σραγῳδία πολλὴ λοιπὸν ἦν ἐνθάδε, καὶ φαντασία ἑνὸς
ἑκάστου αὐτῶν, ἄλλως καὶ ἄλλως σοβαρῶς ἐκδιηγουμένου ἐκ ποταποῦ
πάθους, ἐκ ποίου στοιχείου ἡ οὐσία τὴν γένεσιν εἴληφεν, ἃ καὶ εἰκότως δοκοῦσί
μοι μὴ ἅπαντος θέλειν ἐν φανερ῵ διδάσκειν, ἀλλ΄ ἥ μόνους ἐκείνους τοὺς καὶ
μεγάλους μισθοὺς ὑπὲρ τηλικούτων μυστηρίων τελεἶν δυναμένους. Οὐκέτι γὰρ
ταῦτα ὅμοια ἐκείνοις, περὶ ὧν ὁ Κύριος ἡμῶν εἴρηκε· «Δωρεὰν ἐλάβετε, δωρεὰν
δότε»· ἀλλὰ ἀνακεχωρηκότα, καὶ τερατώδη καὶ βαθέα μυστήρια μετὰ πολλοῦ
καμάτου περιγινόμενα τοἶς φιλοψευδέσι. Σίς γὰρ οὐκ ἅν ἐκδαπανήσειε πάντα
τὰ ὑπάρχοντα αὐτοῦ, ἵνα μάθῃ ὅτι ἀπὸ τὼν δακρύων τ῅ς Ἐνθυμήσεως τοῦ
πεπονθότος Αἰῶνος, θάλασσαι καὶ πηγαὶ καὶ ποταμοὶ καὶ π᾵σα ἔνυδρος οὐσία
τὴν γένεσιν εἴληφεν, ἐκ δὲ τοῦ γέλωτος αὐτ῅ς τὸ φῶς, καὶ ἐκ τ῅ς ἐκπλήξεως
καὶ ἀμηχανίας τὰ σωματικὰ τοῦ κόσμου στοιχεἶα;
Pero yo también quiero aportar algo a su producción. Puesto que veo que las aguas
de los manantiales, los ríos, la lluvia y otras de tal tipo son dulces, mientras que las
de los mares son saladas, se me ocurre que no todas han surgido de sus lágrimas,
porque la lágrima tiene una cualidad salada. Es evidente que estas aguas saladas
son las que proceden de las lágrimas. Pero es probable que ella, que ha pasado una
gran agonía y perplejidad, también haya sudado. Según su hipótesis, es necesario
entender que los manantiales, los ríos y cualquier otra agua dulce tiene su origen
en su sudor y no en sus lágrimas, pues es inverosímil que, siendo las lágrimas de
una sola cualidad, tanto las aguas saladas como las dulces provengan de ellas. Esto
es más aceptable, que unas vengan de las lágrimas y otras del sudor. Pero, puesto
que en el mundo también hay algunas aguas calientes y ácidas, ya te puedes
imaginar cómo las hizo y de qué parte [de su cuerpo] salieron. Tales son las
conclusiones que se ajustan a su suposición.

Cuando su Madre atravesó toda pasión y apenas pudo superarlo, dicen que
se volvió suplicante a la luz que la había abandonado, esto es, el Cristo. Este,
habiendo regresado al Pléroma, al parecer dudó en descender él mismo por
segunda vez pero le envió al Defensor, es decir el Salvador; el Padre le concedió
todo el poder y puso todo bajo su autoridad, y los Eones hicieron lo mismo, a fin
de que ‚en Él todas las cosas sean creadas, las visibles y las invisibles, tronos,
divinidades, señoríos‛.348 Fue, pues, enviado a ella junto con sus ángeles
acompañantes. Dicen que Ajamot, por reverencia a Él, primero se cubrió con un
velo por pudor pero luego, al verlo con todos sus frutos, corrió a Él y tomó poder
de su manifestación. Y aquel le dio forma en cuanto al conocimiento y efectuó la
curación de sus pasiones, separándolas de ella. No las quitó, pues no podían ser
destruídas como las de la primera [Sabiduría] debido a que ya eran habituales y
fuertes; pero al separarlas y ponerlas aparte las mezcló y solidificó, y las
transformó de una pasión incorpórea a la materia corpórea. Luego les hizo una
naturaleza adecuada, de suerte que llegaran a ser compuestos y cuerpos para la
generación de dos esencias: la inferior surgida de las pasiones, y la afectiva surgida
de la conversión. Por esto afirman que el Salvador ha creado con poder. En cuanto
Ajamot se vio libre de las pasiones y recogió con gozo la contemplación de las
luces que estaban en Él – esto es, de los ángeles que estaban junto con Él – enseñan
que concibió y dio a luz frutos a su imagen, un embrión espiritual que ha nacido a
semejanza de los guardianes del Salvador.
18. Según ellos, una vez que estos tres elementos fundamentales
existieron – el procedente de la pasión, que era la materia, el de la conversión, el
cual era el elemento anímico, y el que fue engendrado por Ajamot, esto es el
elemento espiritual – se ocupó de esta manera en darles forma.
Βούλομαι δὲ καὶ αὐτὸς συνεισενεγκεἶν τι τῆ καρποφορίᾳ αὐτῶν. Ἐπειδὴ γὰρ
ὁρῶ τὰ μὲν γλυκέα ὕδατα ὄντα, οἸον πηγὰς καὶ ποταμοὺς καὶ ὄμβρους καὶ τὰ
τοιαῦτα, τὰ δὲ ἐπὶ ταἶς θαλάσσαις ἁλμυρά· ἐπινοῶ μὴ πάντα ἀπὸ τῶν δακρύων
αὐτ῅ς προβεβλ῅σθαι, διότι τὸ δάκρυον ἁλμυρὸν τῆ ποιότητι ὑπάρχει. Υανερὸν
οὖν ὅτι τὰ ἁλμυρὰ ὕδατα ταῦτά ἐστι τὰ ἀπὸ τῶν δακρύων. Εἰκὸς δὲ αὐτὴν ἐν
ἀγωνίᾳ πολλῆ καὶ ἀμηχανίᾳ γεγονυἶαν καὶ ἱδρωκέναι. Ἐντεῦθεν δὴ κατὰ τὴν
ὑπόθεσιν αὐτῶν ὑπολαμβάνειν δεἶ πηγὰς καὶ ποταμοὺς, καὶ εἴ τινα ἄλλα
γλυκέα ὕδατα ὑπάρχει, τὴν γένεσιν μὴ εσχηκέναι ἀπὸ τῶν δακρύων αὐτ῅ς.
Ἀπίθανον γὰρ, μι᾵ς ποιότητος οὔσης τῶν δακρύων, τὰ μὲν ἁλμυρὰ, τὰ δὲ
γλυκέα ὕδατα ἐξ αὐτῶν προελθεἶν. Σοῦτο δὲ πιθανώτερον, τὰ μὲν εἷναι ἀπὸ
τῶν δακρύων, τὰ δὲ ἀπὸ τῶν ἱδρώτων. Ἐπειδὴ καὶ θερμὰ καὶ δριμέα τινὰ ὕδατά
ἐστιν ἐν τ῵ κόσμῳ, νοεἶν ὀφείλεις, τί ποιήσασα, καὶ ἐκ ποίου μορίου προήκατο
ταῦτα. Ἁρμόζουσι γὰρ τοιοῦτοι καρποὶ τῆ ὑποθέσει αὐτῶν.
Διοδεύσασαν οὖν π᾵ν πάθος τὴν Μητέρα αὐτῶν, καὶ μόγις
ὑπερκύψασαν, ἐπὶ ἱκεσίαν τραπ῅ναι τοῦ καταλιπόντος αὐτὴν φωτὸς,
τουτέστιν τοῦ Φριστοῦ, λέγουσιν. Ὅς, ἀνελθὼν μὲν εἰς τὸ πλήρωμα, αὐτὸς μὲν
εἰκὸς, ὅτι ὤκνησεν ἐκ δευτέρου κατελθεἶν, τὸν Παράκλητον δὲ ἐξέπεμψεν
αὐτὴν, τουτέστι τὸν ΢ωτ῅ρα, ἐνδόντος αὐτ῵ π᾵σαν τὴν δύναμιν τοῦ Πατρὸς,
καὶ π᾵ν ὑπ΄ ἐξουσίαν παραδόντος, καὶ τῶν Αἰώνων δὲ ὁμοίως, ὅπως «ἐν αὐτ῵
τὰ πάντα κτισθῆ, τὰ ὁρατὰ καὶ τὰ ἀόρατα, θρόνοι, θεότητες, κυριότητες».
Ἐκπέμπεται δὲ πρὸς αὐτὴν μετὰ τῶν ἡλικιωτῶν αὐτοῦ τῶν ἀγγέλων. Σὴν δὲ
Ἀχαμὼθ ἐντραπεἶσαν αὐτὸν λέγουσιν, πρῶτον μὲν κάλυμμα ἐπιθέσθαι δι΄
αἰδῶ, μετέπειτα δὲ ἰδοῦσαν αὐτὸν σὺν ὅλῃ τῆ καρποφορίᾳ αὐτοῦ, προσδραμεἶν
αὐτ῵, δύναμιν λαβοῦσαν ἐκ τ῅ς ἐπιφανείας αὐτοῦ. Κἀκεἶνον μορφῶσαι αὐτὴν
μόρφωσιν τὴν κατὰ γνῶσιν, καὶ ἴασιν τῶν παθῶν ποιήσασθαι αὐτ῅ς.
Φωρίσαντα αὐτὰ αὐτ῅ς, μὴ ἀμελήσαντα δὲ αὐτῶν· οὐ γὰρ ἦν δυνατὰ
ἀφανισθ῅ναι, ὡς τὰ τ῅ς προτέρας, διὰ τὸ ἑκτικὰ ἤδη καὶ δυνατὰ εἷναι· ἀλλ΄
ἀποκρίναντα χωρίσει συγχέαι καὶ π῅ξαι, καὶ ἐξ ἀσωμάτου πάθους εἰς
ἐνσώματον τὴν ὕλην μεταβαλεἶν αὐτά. Εἷθ΄ οὕτως ἐπιτηδειότητα καὶ φύσιν
ἐμπεποιηκέναι αὐτοἶς, ὥστε εἵς συγκρίματα καὶ σώματα ἐλθεἶν πρὸς τὸ
γενέσθαι δύο οὐσίας, τὴν φαύλην τῶν παθῶν, τήν τε τ῅ς ἐπιστροφ῅ς ἐμπαθ῅.
Καὶ διὰ τοῦτο δυνάμει τὸν ΢ωτ῅ρα δεδημιουργηκέναι φάσκουσι· τὴν δὲ
Ἀχαμὼθ ἐκτὸς τοῦ πάθους γενομένην, καὶ συλλαβοῦσαν τῆ χαρᾶ τῶν ἐν αὐτ῵
φώτων τὴν θεωρίαν, τουτέστιν τῶν ἀγγέλων τῶν μετ΄ αὐτοῦ, καὶ
ἐγκισσήσασαν αὐτοὺς, κεκυηκέναι καρποὺς κατὰ τὴν εἰκόνα διδάσκουσι,
κύημα πνευματικὸν καθ΄ ὁμοίωσιν γεγονὸς τῶν δορυφόρων τοῦ ΢ωτ῅ρος.
18. Σριῶν οὖν ἤδη τούτων ὑποκειμένων κατ΄ αὐτοὺς, τοῦ μὲν ἐκ τοῦ
πάθους, ὃ ἦν ὕλη· τοῦ δὲ ἐκ τ῅ς ἐπιστροφ῅ς, ὃ ἦν τὸ ψυχικόν· τοῦ δὲ ὃ
ἀπεκύησε, τουτέστιν τὸ πνευματικὸν, οὕτως ἐτράπη ἐπὶ τὴν μόρφωσιν αὐτῶν.
Pero no pudo darle forma al espiritual, puesto que era de la misma esencia que
ella; sin embargo, se ocupó en darle forma a la esencia anímica que surgió de su
conversión, y emitió las enseñanzas [que había aprendido] de parte del Salvador.
En primer lugar – dicen – de la esencia anímica ella ha formado al Padre y rey de
todas las cosas: a las que son de la misma esencia que Él, esto es de las anímicas,
las llaman ‚la derecha‛, y a las que proceden de la pasión y de la materia las que
llaman ‚la izquierda‛. Sostienen que *el Padre+ ha formado todas las cosas después
de Él, estimulado en secreto por la Madre, por lo cual lo llaman Madre-Padre, Sin
Padre, Demiurgo y Padre; le dicen Padre de los [seres] de la derecha, esto es, de los
anímicos, Demiurgo de los de la izquierda, es decir, de los [seres] materiales, pero
Rey de todos. Pues dicen que esta Idea, queriendo hacer todas las cosas para honra
de los Eones, hizo imágenes de ellos – o más bien, el Salvador las hizo por medio
de ella – y ella ha guardado la imagen del Padre invisible que no es conocida por el
Demiurgo, pero este [ha conservado] la imagen del Hijo Unigénito, y los
arcángeles y ángeles hechos por él [han conservado] las de los demás Eones.

En efecto, al ser el creador de todos los seres anímicos y materiales, dicen


que Él se ha convertido en Padre y Dios de los seres que están fuera del Pléroma.
Al separar las dos esencias que estaban mezcladas y hacer las cosas corpóreas a
partir de las incorpóreas, creó las cosas celestiales y las terrenales y se ha
convertido en creador de las materiales y de las anímicas, de las derechas y de las
izquierdas, de las ligeras y de las pesadas, de las que tienden a subir y de las que
tienden a bajar. Dicen que ha construido siete cielos, sobre los cuales es el
Demiurgo; por esta causa lo llaman Hebdómada, pero a la Madre, a Ajamot, la
llaman Ogdóada, porque mantiene el número de la primera y original Ogdóada
del Pléroma. Dicen que los siete cielos están dotados de inteligencia. Suponen que
son ángeles, y que el Demiurgo mismo es también un ángel semejante a un Dios.
Así también el Paraíso, que está por encima del tercer cielo, dicen que es el cuarto
arcángel en poder, y que Adán recibió algo de él mientras vivió allí. Afirman que el
Demiurgo pensó que había construido estas cosas por sí mismo, pero las hizo
porque Ajamot las había emitido; hizo un cielo sin conocer el cielo, plasmó un
hombre sin conocer al hombre e hizo una tierra sin conocer la tierra. Y así, dicen,
en todos los casos él desconocía las Ideas349 de las cosas que hacía, incluso a la
Madre misma, creyendo que Él solo era todas las cosas. Pero sostienen que la
Madre ha sido la causa de esta acción creativa de él pues ella quiso producirlo así,
Cabeza y Principio de su propia esencia, Señor de toda criatura. A esta Madre la
llaman también Ogdóada, Sabiduría, Tierra, Jerusalén, Espíritu Santo y, en género
masculino, Señor. Ella ocupa la Parte Intermedia y está por encima del Demiurgo,
pero por debajo o fuera del Pléroma hasta la consumación.
Ἀλλὰ τὸ μὲν πνευματικὸν μὴ δεδυν῅σθαι αὐτὴν μορφῶσαι, ἐπειδὴ ὁμοούσιον
ὑπ῅ρχεν αὐτῆ· τετράφθαι δὲ ἐπὶ τὴν μόρφωσιν τ῅ς γενομένης ἐκ τ῅ς
ἐπιστροφ῅ς αὐτ῅ς ψυχικ῅ς οὐσίας, προβαλεἶν τε τὰ παρὰ τοῦ ΢ωτ῅ρος
μαθήματα. Καὶ πρῶτον μεμορφωκέναι αὐτὴν ἐκ τ῅ς ψυχικ῅ς οὐσίας λέγουσι
τὸν Πατέρα καὶ βασιλέα πάντων, τῶν τε ὁμοουσίων αὐτ῵, τουτέστιν τῶν
ψυχικῶν, ἃ δὴ δεξιὰ καλοῦσι, καὶ τῶν ἐκ τοῦ πάθους καὶ τ῅ς ὕλης, ἃ δὴ
ἀριστερὰ λέγουσι. Πάντα γὰρ τὰ μετ΄ αὐτὸν φάσκουσι μεμορφωκέναι,
λεληθότως κινούμενον ὑπὸ τ῅ς Μετρὸς, ὅθεν καὶ Μητροπάτορα, καὶ Ἀπάτορα,
καὶ Δημιουργὸν αὐτὸν, καὶ Πατέρα καλοῦσι· τῶν μὲν δεξιῶν πατέρα λέγοντες
αὐτὸν, τουτέστιν τῶν ψυχικῶν, τῶν δὲ ἀριστερῶν, τουτέστιν τῶν ὑλικῶν,
δημιουργὸν, συμπάντων δὲ βασιλέα. Σὴν γὰρ Ἐνθύμησιν ταύτην, βουληθεἶσαν
εἰς τιμὴν τῶν Αἰώνων τὰ πάντα ποι῅σαι, εἰκόνας λέγουσι πεποιηκέναι αὐτῶν,
μ᾵λλον δὲ τὸν ΢ωτ῅ρα δι΄ αὐτ῅ς, καὶ αὐτὴν μὲν ἐν εἰκόνι τοῦ ἀοράτου Πατρὸς
τετηρηκέναι μὴ γινωσκομένην ὑπὸ τοῦ Δημιουργοῦ, τοῦτον δὲ τοῦ μονογενοῦς
Τἱοῦ, τῶν δὲ λοιπῶν Αἰώνων τοὺς ὑπὸ τούτου γεγονότας ἀρχαγγέλους τε καὶ
ἀγγέλους.
Πατέρα οὖν καὶ Θεὸν λέγουσιν αὐτὸν γεγονέναι τῶν ἐκτὸς τοῦ
πληρώματος, ποιητὴν ὄντα πάντων ψυχικῶν τε καὶ ὑλικῶν. Διακρίναντα γὰρ
τὰς δύο οὐσίας συγκεχυμένας, καὶ ἐξ ἀσωμάτων σωματοποιήσαντα,
δεδημιουργηκέναι τά τε οὐράνια καὶ τὰ γήϊνα, καὶ γεγονέναι ὑλικῶν καὶ
ψυχικῶν, δεξιῶν καὶ ἀριστερῶν δημιουργὸν, κούφων καὶ βαρέων, ἀνωφερῶν
καὶ κατωφερῶν. Ἑπτὰ γὰρ οὐρανοὺς κατεσκευακέναι, ὧν ἐπάνω τὸν
Δημιουργὸν εἷναι λέγουσιν· καὶ διὰ τοῦτο Ἑβδομάδα καλοῦσιν αὐτὸν, τὴν δὲ
μητέρα τὴν Ἀχαμὼθ Ὀγδοάδα, ἀποσώζουσαν τὸν ἀριθμὸν τ῅ς ἀρχεγόνου, καὶ
πρὸ τ῅ς τοῦ πληρώματος Ὀγδοάδος. Σοὺς δὲ ἑπτὰ οὐρανοὺς εἷναι νοητούς
φασιν. Ἀγγέλους δὲ αὐτοὺς ὑποτίθενται, καὶ τὸν Δημιουργὸν δὲ καὶ αὐτὸν
ἄγγελον Θε῵ ἐοικότα· ὡς καὶ τὸν παράδεισον ὑπὲρ τρίτον οὐρανὸν ὄντα,
τέταρτον ἀρχάγγελον λέγουσι δυνάμει ὑπάρχειν, καὶ ἀπὸ τούτου τι εἰληφέναι
τὸν Ἀδὰμ διατετριφότα ἐν αὐτ῵. Σαῦτα δὲ τὸν Δημιουργὸν φάσκουσιν ἀφ΄
ἑαυτοῦ μὲν Ὠ῅σθαι κατασκευάζειν, πεποιηκέναι δ΄ αὐτὰ τ῅ς Ἀχαμὼθ
προβαλλούσης· οὐρανὸν πεποιηκέναι μὴ εἰδότα οὐρανόν· καὶ ἄνθρωπον
πεπλακέναι μὴ εἰδότα τὸν ἄνθρωπον· γ῅ν τε δεδειχέναι μὴ ἐπιστάμενον τὴν
γ῅ν. Καὶ ἐπὶ πάντων οὕτως λέγουσιν ἠγνοηκέναι αὐτὸν τὰς Ἰδέας ὧν ἐποίει,
καὶ αὐτὴν τὴν Μητέρα. Αὐτὸν δὲ μόνον Ὠ῅σθαι πάντα εἷναι. Αἰτίαν δ΄ αὐτ῵
γεγονέναι τὴν Μητέρα τ῅ς ποιήσεως ταύτης φάσκουσι, τὴν οὕτω βουληθεἶσαν
προαγαγεἶν αὐτὸν, κεφαλὴν μὲν καὶ ἀρχὴν τ῅ς ἰδίας οὐσίας, κύριον δὲ τ῅ς
ὅλης πραγματείας. Σαύτην δὲ τὴν Μητέρα καὶ Ὀγδοάδα καλοῦσι, καὶ ΢οφίαν,
καὶ Γ῅ν, καὶ Ἱερουσαλὴμ, καὶ ἅγιον Πνεῦμα, καὶ Κύριον ἀρσενικῶς. Ἔχειν δὲ
τὸν τ῅ς μεσότητος τόπον αὐτὴν, καὶ εἷναι ὑπεράνω μὲν τοῦ Δημιουργοῦ,
ὑποκάτω δὲ, ἥ ἔξω τοῦ πληρώματος μέχρι συντελείας.
19. Dicen, pues, que la esencia de la materia se compone de tres pasiones:
el miedo, la pena y la ansiedad. Las esencias anímicas han tomado su constitución
del miedo y la conversión. Pretenden que el Demiurgo ha tenido su origen de la
conversión mientras que todas las demás sustancias anímicas, así como las almas
de los animales irracionales, las bestias y los hombres, [se han originado] del
miedo. Por esto, al ser el Demiurgo muy débil para conocer las esencias
espirituales, creyó que él era el único Dios y dijo por medio de los profetas: ‚Yo
soy Dios, y no hay nadie fuera de Mí‛.350 Enseñan que las esencias espirituales de
maldad han surgido de la pena; de allí ha tenido su origen el diablo, al que llaman
‚Gobernante del mundo‛, y los demonios, los ángeles y toda sustancia espiritual
de maldad. Sin embargo, dicen que el Demiurgo es un hijo anímico de la Madre de
ellos, pero el Gobernante del mundo es una creación del Demiurgo. El Gobernante
del mundo conoce las esencias espirituales que están por encima de él, porque es
un espíritu malvado, pero el Demiurgo las desconoce, porque es anímico. La
Madre de ellos habita en el lugar supraceleste, esto es, en la Parte Intermedia, el
Demiurgo en la Hebdómada, pero el Omnipotente [Gobernante del mundo] en
nuestro mundo. Como dijimos antes, los elementos materiales del mundo
surgieron, como si procedieran de algo más confuso, del estupor y la
incertidumbre: la tierra por la estabilidad del estupor, el agua (de las lágrimas) por
el movimiento del miedo, y el aire por la condensación de la pena. Pero enseñan
que el fuego está arraigado en todos ellos como muerte y corrupción, así como
también la ignorancia se halla escondida en las tres pasiones.

Después de haber creado el mundo, el Demiurgo también creó al hombre


hecho de tierra; no de esta tierra seca, sino que tomó de la esencia invisible y de la
materia blanda y fluida y en este – determinan – insufló el alma. Y este es el
hombre que ha sido creado ‚a imagen y semejanza‛: por un lado el hombre
material es ‚a imagen‛, ya que es casi igual a Dios, pero no de su misma esencia;
por otro lado, el hombre anímico es ‚a semejanza‛, por lo cual también se dice que
su esencia es ‚un espíritu de vida‛ al proceder de una emanación espiritual.
Después – dicen – le fue colocada la túnica de piel; afirman que esta es el cuerpo 351
sensible. Dicen que el fruto de la concepción de la Madre Ajamot, el cual concibió
al contemplar los ángeles que rodeaban al Salvador, era espiritual y de la misma
esencia que la Madre pero el Demiurgo no lo conoció. [Este fruto espiritual] fue
introducido secretamente en el Demiurgo sin que lo supiera para que, por su
intermedio, fuera sembrado en el alma que se deriva de él y en este cuerpo
material. Al ser incubado y crecer en ellos, está listo para recibir a la perfecta
[Idea]. Así pues, según dicen, el Hombre espiritual que también había sido
sembrado con su aliento por Sabiduría, con inefable providencia, permaneció
oculto al Demiurgo.
19. Ἐπεὶ οὖν τὴν ὑλικὴν οὐσίαν ἐκ τριῶν παθῶν συστ῅ναι λέγουσι,
φόβου τε καὶ λύπης καὶ ἀπορίας, ἐκ μὲν τοῦ φόβου καὶ τ῅ς ἐπιστροφ῅ς τὰ
ψυχικὰ τὴν σύστασιν εἰληφέναι, ἐκ μὲν τ῅ς ἐπιστροφ῅ς τὸν Δημιουργὸν
βούλονται τὴν γένεσιν ἐσχηκέναι, ἐκ δὲ τοῦ φόβου τὴν λοιπὴν π᾵σαν ψυχικὴν
ὑπόστασιν, ὡς ψυχὰς ἀλόγων ζώων, καὶ θηρίων, καὶ ἀνθρώπων. Διὰ τοῦτο
ἀτονώτερον αὐτὸν ὑπάρχοντα πρὸς τὸ γινώσκειν τὰ πνευματικὰ, αὐτὸν
νενομικέναι μόνον εἷναι Θεὸν, καὶ διὰ τῶν προφητῶν εἰρηκέναι· «Ἐγὼ Θεὸς,
πλήν ἐμοῦ οὐδεἶς». Ἐκ δὲ τ῅ς λοιπ῅ς τὰ πνευματικὰ τ῅ς πονηρίας διδάσκουσι
γεγονέναι· ὅθεν τὸν διάβολον τὴν γένεσιν ἐσχηκέναι, ὃν κοσμοκράτορα
καλοῦσι, καὶ τὰ δαιμόνια καὶ τοὺς ἀγγέλους, καὶ π᾵σαν τὴν πνευματικὴν τ῅ς
πονηρίας ὑπόστασιν. Ἀλλὰ τὸν μὲν Δημιουργὸν υἱὸν τ῅ς Μητρὸς αὐτῶν
λέγουσι· τὸν δὲ κοσμοκράτορα κτίσμα τοῦ Δημιουργοῦ. Καὶ τὸν μὲν
κοσμοκράτορα γινώσκειν τὰ ὑπὲρ αὐτὸν, ὅτι πνεῦμά ἐστι τ῅ς πονηρίας· τὸν δὲ
Δημιουργὸν ἀγνοεἶν ἅτε ψυχικὸν ὑπάρχοντα. Οἰκεἶν δὲ τὴν μητέρα αὐτῶν εἰς
τὸν ὑπερουράνιον τόπον, τουτέστιν ἐν τῆ μεσότητι. Σὸν Δημιουργὸν δὲ εἰς τὸν
ὑπερουράνιον, τουτέστιν ἐν τῆ ἑβδομάδι· τὸν δὲ παντοκράτορα
[κοσμοκράτορα] ἐν τ῵ καθ΄ ἡμ᾵ς κόσμῳ. Ἐκ δὲ τ῅ς ἐκπλήξεως καὶ ἀμηχανίας,
ὡς ἐκ τοῦ ἀσημοτέρου τὰ σωματικὰ, καθὼς προείπαμεν, τοῦ κόσμου στοιχεἶα
γεγονέναι, τὴν γ῅ν μὲν κατὰ τὴν ἐκπλήξεως στάσιν, ὕδωρ δὲ κατὰ τὴν φόβου
(τῶν δακρύων) κίνησιν, ἀέρα τε κατά τὴν λύπης π῅ξιν. Σὸ δὲ πῦρ ἅπασιν
αὐτοἶς ἐμπεφυκέναι θάνατον καὶ φθορὰν, ὡς καὶ τὴν ἄγνοιαν τοἶς τρισὶ
πάθεσιν ἐγκεκρύφθαι διδάσκουσι.
Δημιουργήσαντα δὴ τὸν κόσμον πεποιηκέναι καὶ τὸν ἄνθρωπον τὸν χοϊκόν·
οὐκ ἀπὸ ταύτης δὲ τ῅ς ξηρ᾵ς γ῅ς, ἀλλὰ ἀπὸ τ῅ς ἀοράτου οὐσίας, ἀπὸ τοῦ
κεχυμένου καὶ ὆ευστοῦ τ῅ς ὕλης λάβοντα, καὶ εἰς τοῦτον ἐμφυσ῅σαι τὸν
ψυχικὸν διορίζονται. Καὶ τοῦτον εἷναι τὸν κατ΄ εἰκόνα καὶ ὁμοίωσιν γεγονότα·
κατ΄ εἰκόνα μὲν τὸν ὑλικὸν ὑπάρχειν, παραπλήσιον μὲν, ἀλλ΄ οὐχ ὁμοούσιον
τ῵ Θε῵· καθ΄ ὁμοίωσιν δὲ τὸν ψυχικόν· ὅθεν καὶ πνεῦμα ζω῅ς τὴν οὐσίαν
αὐτοῦ εἰρ῅σθαι, ἐκ πνευματικ῅ς ἀπορροίας οὖσαν. Ὕστερον δὲ περιτεθεἶσθαι
λέγουσιν αὐτ῵ τὸν δερμάτινον χιτῶνα. Σοῦτο δὲ τὸ αἰσθητὸν σαρκίον εἷναι
λέγουσι. Σὸ δὲ κύημα τ῅ς Μητρὸς αὐτ῅ς τ῅ς Ἀχαμὼθ, ὃ κατὰ τὴν θεωρίαν τῶν
περὶ τὸν ΢ωτ῅ρα ἀγγέλων ἀπεκύησεν, ὁμοούσιον ὑπάρχον τῆ Μητρὶ
πνευματικὸν, καὶ αὐτὸν ἠγνοηκέναι τὸν Δημιουργὸν λέγουσι, καὶ λεληθότως
κατατεθεἶσθαι εἰς αὐτὸν, μὴ εἰδότος αὐτοῦ, ἵνα δι΄ αὐτοῦ εἰς τὴν ἀπ΄ αὐτοῦ
ψυχὴν σπαρὲν, καὶ εἰς τὸ ὑλικὸν τοῦτο σῶμα κυοφορηθέν ἐν τούτοις καὶ
αὐξηθὲν, ἕτοιμον γένηται πρὸς ὑποδοχὴν τοῦ τελείου. Ἔλαθεν οὖν, ὥς φασι,
τὸν Δημιουργὸν ὁ συγκατασπαρεὶς τ῵ ἐμφυσήματι αὐτοῦ ὑπὸ τ῅ς ΢οφίας
πνευματικὸς Ἄνθρωπος ἀρρήτῳ προνοίᾳ.
Como ignoraba a la Madre, así también desconocía a su simiente, a la cual le dicen
Iglesia, imagen de la Iglesia en lo alto. Pretenden entonces que este es el hombre
que está en ellos, de manera que tienen el alma de parte del Demiurgo, el cuerpo
del polvo y lo carnal de la materia, pero el hombre espiritual de la Madre Ajamot.

20. Dicen, pues, que hay tres clases de hombres: primero el material, al
que también llaman ‚de izquierda‛, que por necesidad perece, puesto que no es
capaz de recibir ningún aliento de incorrupción; luego el anímico, al que también
nombran como ‚de derecha‛ y que, puesto que est{ en medio del espiritual y el
material, se dirigirá a donde lo lleve su inclinación; finalmente el espiritual, que ha
sido enviado aquí para que se forme junto con el anímico y sea educado con él en
el curso de la vida. Esto es – dicen – ‚la sal y luz del mundo‛.352 Pues el anímico
necesitaba también aprender por medio de lo sensible. Dicen que por esto el
mundo fue creado y el Salvador ha venido en ayuda de este hombre anímico, ya
que es libre, a fin de que se salve. Afirman que el Salvador ha recibido las primicias
de los que estaban destinados a salvarse: el hombre espiritual de parte de Ajamot,
se ha revestido del Cristo anímico de parte del Demiurgo, y por la dispensación le
ha sido atribuido un cuerpo que, aunque tiene una esencia anímica, ha sido
constituido con un arte inefable para que sea visible, tangible y pasible. Pero dicen
que de ningún modo ha recibido nada material353, pues la materia no es susceptible
de salvación. La consumación llegará cuando todo lo espiritual – es decir, los
hombres espirituales que tienen el perfecto conocimiento acerca de Dios y de
Ajamot – haya sido formado y perfeccionado por el conocimiento. Suponen que
estas personas iniciadas en los misterios son ellos mismos. Pero los hombres
anímicos, aquellos que están confirmados mediante las obras y una fe simple y no
tienen el conocimiento perfecto, fueron educados en las cosas anímicas. Dicen que
estos somos nosotros, los de la Iglesia, por lo cual – declaran – la buena conducta es
necesaria para nosotros, pues de otro modo nos es imposible ser salvos; pero
sostienen que ellos serán salvados de todos modos, no por obras sino por ser de
naturaleza espiritual. Pues así como lo terrenal no puede participar [de la
salvación] (pues ellos dicen que no es susceptible de recibirla), así también lo
espiritual (que pretenden ser ellos) es incapaz de admitir la corrupción, sin
importar en qué clase de obras se ocupen. Del mismo modo que el oro enterrado
en el barro no pierde su belleza sino que conserva su propia naturaleza, sin que el
barro sea capaz de perjudicar en nada al oro, así también ellos dicen que, aunque
participen en cualesquiera prácticas materiales, no pueden ser dañados ni perder la
sustancia espiritual.
21. Por lo cual, los perfectísimos entre ellos practican impunemente todas
las cosas prohibidas, acerca de las cuales las Escrituras afirman que ‚los que las
hacen no han de heredar el Reino de Dios‛.354
Ὡς γὰρ τὴν Μητέρα ἠγνοηκέναι, οὕτω καὶ τὸ σπέρμα αὐτ῅ς, ὃ δὴ καὶ αὐτὸ
Ἐκκλησίαν εἷναι λέγουσιν, ἀντίτυπον τ῅ς ἄνω Ἐκκλησίας. Καὶ τότε εἷναι τὸν
ἐν αὐτοἶς ἀξιοῦσιν, ὥστε ἔχειν αὐτοὺς τὴν μὲν ψυχὴν ἀπὸ τοῦ Δημιουργοῦ, τὸ
δὲ σῶμα ἀπὸ τοῦ χοὸς καὶ τὸ σαρκικὸν ἀπὸ τ῅ς ὕλης, τὸν δὲ πνευματικὸν
ἄνθρωπον ἀπὸ τ῅ς μητρὸς τ῅ς Ἀχαμώθ.
20. Σριῶν οὖν ὄντων, τὸ μὲν ὑλικὸν, ὃ καὶ ἀριστερὸν καλοῦσι, κατὰ
ἀνάγκην ἀπόλλυσθαι λέγουσιν, ἅτε μηδεμίαν ἐπιδέξασθαι πνοὴν ἀφθαρσίας
δυνάμενον· τὸ δὲ ψυχικὸν, ὃ καὶ δεξιὸν προσαγορεύουσιν, ἅτε μέσον ὅν τοῦ τε
πνευματικοῦ καὶ τοῦ ὑλικοῦ, ἐκεἶσε χωρεἶν, ὅπου ἅν καὶ τὴν πρόσκλισιν
ποιήσηται· τὸ δὲ πνευματικὸν ἐκπεπέμφθαι, ὅπως ἐνθάδε τ῵ ψυχικ῵ συζυγὲν
μορφωθῆ, συμπαιδευθὲν αὐτ῵ ἐν τῆ ἀναστροφῆ. Καὶ τοῦτ΄ εἷναι λέγουσι τὸ
ἅλας, καὶ τὸ φῶς τοῦ κόσμου. Ἔδει γὰρ τῶν ψυχικῶν, καὶ αἰσθητὸν
παιδευμάτων. Δι΄ ὧν καὶ κόσμον κατεσκευάσθαι λέγουσι, καὶ τὸν ΢ωτ῅ρα δὲ
ἐπὶ τοῦτο παραγεγονέναι τὸ ψυχικὸν, ἐπεὶ καὶ αὐτεξούσιόν ἐστιν, ὅπως αὐτὸ
σώσῃ. Ὧν γὰρ ἤμελλε σώζειν, τὰς ἀπαρχὰς αὐτὸν εἰληφέναι φάσκουσιν, ἀπὸ
μὲν τ῅ς Ἀχαμὼθ τὸ πνευματικὸν, ἀπὸ δὲ τοῦ Δημιουργοῦ ἐνδεδύσθαι τὸν
ψυχικὸν Φριστὸν, ἀπὸ δὲ τ῅ς οἰκονομίας περιτεθεἶσθαι σῶμα ψυχικὴν ἔχον
οὐσίαν, κατεσκευασμένον δὲ ἀρρήτῳ τέχνῃ, πρὸς τὸ καὶ ὁρατὸν, καὶ
ψηλαφητὸν, καὶ παθητὸν γενέσθαι. Καὶ ὑλικὸν δὲ οὐδ΄ ὁτιοῦν εἰληφέναι
λέγουσιν αὐτόν· μὴ γὰρ εἷναι τὴν ὕλην δεκτικὴν σωτηρίας. Σὴν δὲ συντέλειαν
ἔσεσθαι, ὅταν μορφωθῆ καὶ τελειωθῆ γνώσει π᾵ν τὸ πνευματικὸν, τουτέστιν οἱ
πνευματικοὶ ἄνθρωποι, οἱ τὴν τελείαν γνῶσιν ἔχοντες περὶ Θεοῦ καὶ τ῅ς
Ἀχαμώθ. Μεμυημένους δὲ μυστήρια εἷναι τούτους ὑποτίθενται. Ἐπαιδεύθησαν
δὲ τὰ ψυχικὰ οἱ ψυχικοὶ ἄνθρωποι, οἱ δι΄ ἔργων καὶ πίστεως ψιλ῅ς
βεβαιούμενοι, καὶ μὴ τὴν τελείαν γνῶσιν ἔχοντες. Εἷναι δὲ τούτους ἀπὸ τ῅ς
Ἐκκλησίας ἡμ᾵ς λέγουσι· διὸ καὶ ἡμἶν μὲν ἀναγκαἶον εἷναι τὴν ἀγαθὴν πρ᾵ξιν
ἀποφαίνονται· ἄλλως γὰρ ἀδύνατον σωθ῅ναι· αὐτοὺς δὲ μὴ διὰ πράξεως, ἀλλὰ
διὰ τὸ φύσει πνευματικοὺς εἷναι, πάντῃ καὶ πάντως σωθήσεσθαι
δογματίζουσιν. Ὡς γὰρ τὸ χοϊκὸν ἀδύνατον μετασχεἶν· οὐ γὰρ εἷναι λέγουσιν
αὐτοὶ δεκτικὸν αὐτ῅ς· οὕτως πάλιν τὸ πνευματικὸν θέλουσιν οἱ αὐτοὶ εἷναι
ἀδύνατον φθορὰν καταδέξασθαι, κἅν ὁποίαις συγκαταγένωνται πράξεσιν. Ὅν
γὰρ τρόπον χρυσὸς ἐν βορβόρῳ κατατεθεὶς οὐκ ἀποβάλλει τὴν καλλονὴν
αὐτοῦ, ἀλλὰ τὴν ἰδίαν φύσιν διαφυλάττει, τοῦ βορβόρου μηδὲν ἀδικ῅σαι
δυναμένου τὸν χρυσόν· οὕτω δὲ καὶ αὐτοὺς λέγουσι, κἅν ἐν ποίαις ὑλικαἶς
πράξεσι καταγένωνται, μηδὲν αὐτοὺς παραβλάπτεσθαι, μηδὲν ἀποβάλλειν
τὴν πνευματικὴν ὑπόστασιν.
21. Διὸ δὴ καὶ τὰ ἀπειρημένα πάντα ἀδεῶς οἱ τελειότατοι πράττουσιν
αὐτῶν, περὶ ὧν αἱ Γραφαὶ διαβεβαιοῦνται, τοὺς ποιοῦντας αὐτὰ βασιλείαν
Θεοῦ μὴ κληρονομήσειν.
Comen con indiferencia carne ofrecida a los ídolos, pues creen que no son
contaminados por ello; son los primeros en presentarse en toda fiesta de los
paganos realizada en honor de los ídolos, y algunos de ellos ni siquiera se
abstienen del espectáculo asesino, odioso ante Dios y los hombres, de los combates
de fieras y de gladiadores. Estos sirven a los placeres de la carne hasta el hartazgo,
y dicen que están restituyendo las cosas carnales a los carnales, y las espirituales a
los espirituales.355 Otros de entre ellos han corrompido en secreto a las mujeres a
las que les enseñaron esta doctrina, como frecuentemente confesaron las mujeres,
junto con el resto del error, al retornar a la Iglesia de Dios luego de haber sido
engañadas por algunos de ellos. Otros más, abiertamente y sin pudor, seducen a
las mujeres separándolas de sus maridos y las consideran sus propias esposas. Por
otra parte otros, a su vez, aparentando al principio vivir juntos de modo respetable
como hermanos, con el transcurso del tiempo quedaron abochornados luego de
que la ‚hermana‛ quedara embarazada por el ‚hermano‛. Y mientras hacen
muchas otras cosas abominables e impías se burlan de nosotros, que por temor de
Dios nos cuidamos de pecar hasta de pensamiento y palabra, como de idiotas que
no entienden nada, pero se exaltan a sí mismos llam{ndose ‚perfectos‛ y ‚semilla
de elección‛. Dicen que nosotros hemos recibido la gracia en préstamo, por lo cual
también seremos despojados de ella; pero ellos tienen la gracia que ha bajado de lo
alto, de la Sizigia inefable e inominada, como su propiedad y por esta razón será
añadida a ellos.

Por lo cual es absolutamente necesario que ellos se ocupen siempre del


misterio de la Sizigia; de esta manera convencen a los insensatos diciendo estas
palabras: ‚El que ha venido al mundo y no ha tomado una mujer a fin de poseerla,
no es de la verdad y no irá hacia la verdad; pero el que es del mundo y ha poseído
a una mujer no irá hacia la verdad, porque ha poseído una mujer en su
concupiscencia‛. Por esto nosotros – a los que llaman con propiedad ‚anímicos‛ y
dicen que somos del mundo – necesitamos obligadamente de la continencia y las
buenas obras, para que por medio de ellas vayamos a la Parte Intermedia, pero a
ellos – los llamados ‚espirituales‛ y ‚perfectos‛ – no les hacen ninguna falta.
Ninguna obra los conduce al Pléroma, sino la semilla rudimentaria que es enviada
de allí y es perfeccionada aquí. Dicen que cuando todas las semillas hayan sido
perfeccionadas Ajamot, su Madre, partirá de la Parte Intermedia, entrará en el
Pléroma y tomará a su prometido, el Salvador, el que ha sido creado por todos [los
Eones] para que se constituya una pareja, la del Salvador y de Sabiduría-Ajamot.
Estos son el Esposo y la Esposa, y la cámara nupcial es todo el Pléroma. Las
personas ‚espirituales‛ ser{n desnudadas de sus almas y vueltas espíritus
intelectuales, entrarán en el Pléroma de modo intangible e invisible y serán dados
como novias a los ángeles que rodean al Salvador.
Καὶ γὰρ εἰδωλόθυτα ἀδιαφόρως ἐσθίουσι, μηδὲν μολύνεσθαι ὑπ΄ αὐτῶν
ἡγούμενοι· καὶ ἐπὶ π᾵σαν ἑορτάσιμον τῶν ἐθνῶν τέρψιν εἰς τιμὴν τῶν εἰδώλων
γινομένην πρῶτοι συνίασιν, ὡς μηδὲ τ῅ς παρὰ Θε῵ καὶ ἀνθρώποις
μεμισημένης τ῅ς τῶν θηριομάχων καὶ μονομαχίας ἀνδροφόνου θέας
ἀπέχεσθαι ἐνίους αὐτῶν. Οἱ δὲ καὶ ταἶς τ῅ς σαρκὸς ἡδοναἶς κατακόρως
δουλεύοντες τὰ σαρκικὰ τοἶς σαρκικοἶς, καὶ τὰ πνευματικὰ τοἶς πνευματικοἶς
ἀποδίδοσθαι λέγουσιν. Καὶ οἱ μὲν αὐτῶν λάθρα τὰς διδασκομένας ὑπ΄ αὐτῶν
τὴν διδαχὴν ταύτην γυναἶκας διαφθείρουσιν, ὡς πολλάκις ὑπ΄ ἐνίων αὐτῶν
ἐξαπατηθεἶσαι, ἔπειτα ἐπιστρέψασαι γυναἶκες εἰς τὴν Ἐκκλησίαν τοῦ Θεοῦ
σὺν τῆ λοιπῆ πλάνῃ, καὶ τοῦτο ἐξωμολογήσαντο· οἱ δὲ καὶ κατὰ τὸ φανερὸν
ἀπερυθριάσαντες ὧν ἅν ἐρασθῶσι γυναικῶν, ταύτας ἀπ΄ ἀνδρῶν
ἀποσπάσαντες, ἰδίας γαμετὰς ἡγήσαντο. Ἄλλοι δ΄ αὖ πάλιν, σεμνῶς κατ΄
ἀρχὰς ὡς μετὰ ἀδελφῶν προσποιούμενοι συνοικεἶν, προϊόντος τοῦ χρόνου
ἠλέγχθησαν, ἐγκύμονος τ῅ς ἀδελφ῅ς ὑπὸ τοῦ ἀδελφοῦ γενηθείσης. Καὶ ἄλλα
δὲ πολλὰ μυσαρὰ καὶ ἄθεα πράσσοντες, ἡμῶν μὲν διὰ τὸν φόβον τοῦ Θεοῦ
φυλασσομένων καὶ μέχρις ἐννοίας καὶ λόγου ἁμαρτεἶν κατατρέχουσιν, ὡς
ἰδιωτῶν, καὶ μηδὲν ἐπισταμένων, ἑαυτοὺς δὲ ὑπερυψοῦσι, τελείους
ἀποκαλοῦντες, καὶ σπέρματα ἐκλογ῅ς. Ἡμ᾵ς μὲν γὰρ ἐν χρήσει τὴν χάριν
λαμβάνειν λέγουσι· διὸ καὶ ἀφαιρεθήσεσθαι αὐτ῅ς· αὐτοὺς δὲ ἰδιόκτητον
ἄνωθεν ἀπὸ τ῅ς ἀρρήτου καὶ ἀνονομάστου συζυγίας συγκατεληλυθυἶαν ἔχειν
τὴν χάριν· καὶ διὰ τοῦτο προστεθήσεσθαι αὐτοἶς.
Διὸ καὶ ἐκ παντὸς τρόπου δεἶν αὐτοὺς ἀεὶ τὸ τ῅ς συζυγίας μελετᾶν
μυστήριον· καὶ τοῦτο πείθουσι τοὺς ἀνοήτους αὐταἶς λέξεσι λέγοντες οὕτως· ὃς
ἅν ἐν κόσμῳ γενόμενος γυναἶκα οὐκ ἐφίλησεν, ὥστε αὐτὴν κρατηθ῅ναι, οὐκ
ἔστιν ἐξ ἀληθείας καὶ οὐ χωρήσει εἰς ἀλήθειαν. Ὁ δὲ ἀπὸ κόσμου γενόμενος,
κρατηθεὶς γυναικὶ, οὐ χωρήσει εἰς ἀλήθειαν, διὰ τὸ ἐν ἐπιθυμίᾳ κρατηθ῅ναι
γυναικός. Διὰ τοῦτο οὖν ἡμ᾵ς καλοὺς ψυχικοὺς ὀνομάζουσι, καὶ ἐκ κόσμου
εἷναι λέγουσι, καὶ ἀναγκαίαν ἡμἶν τὴν ἐγκράτειαν καὶ ἀγαθὴν πρ᾵ξιν, ἵνα δι΄
αὐτ῅ς ἔλθωμεν εἰς τὸν τ῅ς μεσότητος τόπον, αὐτοἶς δὲ πνευματικοἶς τε καὶ
τελείοις καλουμένοις μηδαμῶς. Οὐ γὰρ πράξις εἰς πλήρωμα εἰσάγει, ἀλλὰ τὸ
σπέρμα τὸ ἐκεἶθεν νήπιον ἐκπεμπόμενον, ἐνθάδε τελειούμενον. Ὅταν δὲ π᾵ν
τὸ σπέρμα τελειωθῆ, τὴν μὲν Ἀχαμὼθ τὴν Μητέρα αὐτῶν μεταβ῅ναι τοῦ τ῅ς
μεσότητος τόπου λέγουσι, καὶ ἐντὸς πληρώματος εἰσελθεἶν, καὶ ἀπολαβεἶν τὸν
νυμφίον αὐτ῅ς τὸν ΢ωτ῅ρα, τὸν ἐκ πάντων γεγονότα· ἵνα συζυγία γένηται τοῦ
΢ωτ῅ρος καὶ τ῅ς ΢οφίας τ῅ς Ἀχαμὼθ. Καὶ τοῦτο εἷναι νυμφίον καὶ νύμφην,
νυμφῶνα δὲ τὸ π᾵ν πλήρωμα. Σοὺς δὲ πνευματικοὺς, ἀποδυσαμένους τὰς
ψυχὰς καὶ πνεύματα νοερὰ γενομένους, ἀκρατήτως καὶ ἀοράτως ἐντὸς
πληρώματος εἰσελθόντας, νύμφας ἀποδοθήσεσθαι τοἶς περὶ τὸν ΢ωτ῅ρα
ἀγγέλοις.
También el Demiurgo partirá hacia el lugar de la madre Sabiduría, esto es, a la
Parte Intermedia, y las almas de los justos reposarán también en esta Parte
Intermedia; pues nada anímico puede entrar en el Pléroma.

22. Enseñan que luego de que sucedan estas cosas, el fuego escondido en
el mundo se encenderá e inflamará y, alcanzando a toda la materia, será
consumido con ella y pasará a ser nada.356 Declaran que el Demiurgo no sabía nada
de esto antes de la venida del Salvador. Pero hay algunos que dicen que [el
Demiurgo] emitió también un hijo propio, un Cristo, pero anímico. Ha hablado
acerca de él por medio de los profetas; este es el que cruzó a través de María como
el agua pasa a través de un canal y a él, en el bautismo, descendió desde el Pléroma
aquel Salvador, el que fue producido por todos los Eones, en forma de paloma. La
misma simiente espiritual de Ajamot ha sido engendrada también en él. Así pues,
sostienen que nuestro Señor está compuesto de estos cuatro elementos,
conservando el modelo de la primera y original Tétrada: el espiritual, el cual era de
Ajamot; el anímico, el cual era del Demiurgo; el corporal, el cual fue hecho con un
arte inefable; y el Salvador, el cual fue la paloma que descendió sobre él. Este
Salvador permaneció impasible pues no podía padecer, ya que él es intangible e
invisible. Por esto, cuando fue conducido ante Pilato, el Espíritu de Cristo que
había sido sembrado en él fue retirado. Pero dicen que la semilla de la Madre
tampoco padeció, pues lo espiritual es impasible e [invisible], incluso para el
mismo Demiurgo. Por lo dem{s, según ellos padeció el Cristo ‚anímico‛, el que fue
preparado misteriosamente por la dispensación, para que la Madre exhibiese por
medio de él la imagen del Cristo de lo alto, aquel que fue extendido en la Cruz y le
dio forma a Ajamot según la esencia; dicen que todas estas cosas son modelos de
aquellas. Sostienen que las almas que poseen la simiente de Ajamot son mejores
que las demás, por lo cual son amadas por el Demiurgo en mayor medida que las
otras aunque este no sabe la causa, sino que piensa que las tales provienen de él.

Por ese motivo las designó como profetas, sacerdotes y reyes, e interpretan
que muchas Escrituras han sido dichas por esta semilla a través de los profetas,
puesto que es de una naturaleza más elevada. También cuentan que varias
revelaciones acerca de las cosas más sublimes han sido dichas por la Madre, pero
también [otras han sido dichas] por el Demiurgo y por las almas creadas por él. En
conclusión, cortan en pedazos las profecías pretendiendo que unas han sido dichas
por la Madre, otras por la semilla, y otras por el Demiurgo. Del mismo modo,
también Jesús ha dicho una cosa por inspiración del Salvador, otra por inspiración
de la Madre y otra por inspiración del Demiurgo, como expondremos más
adelante en la obra.
Σὸν δὲ Δημιουργὸν μεταβ῅ναι καὶ αὐτὸν εἰς τὸν τ῅ς Μητρὸς ΢οφίας τόπον,
τουτέστιν ἐν τῆ μεσότητι. Σάς τε τῶν δικαίων ψυχὰς ἀναπαύσεσθαι καὶ αὐτὰς
ἐν τ῵ τ῅ς μεσότητος τόπῳ· μηδὲν γὰρ ψυχικὸν ἐντὸς πληρώματος χωρεἶν.
22. Σούτων δὲ γενομένων οὕτως, τὸ ἐμφωλεῦον τ῵ κόσμῳ πῦρ,
ἐκλάμψαν καὶ ἐξαφθὲν, καὶ κατεργασάμενον π᾵σαν ὕλην,
συναναλωθήσεσθαι αὐτῆ, καὶ εἰς τὸ μηκέτ΄ εἷναι χωρήσειν διδάσκουσι. Σὸν δὲ
Δημιουργὸν μηδὲν τούτων ἐγνωκέναι ἀποφαίνονται πρὸ τ῅ς τοῦ ΢ωτ῅ρος
παρουσίας. Εἰσὶ δὲ οἱ λέγοντες προβαλέσθαι αὐτὸν καὶ Φριστὸν υἱὸν ἴδιον,
ἀλλὰ καὶ ψυχικόν. Περὶ τούτου διὰ τῶν προφητῶν λελαληκέναι· εἷναι δὲ
τοῦτον τὸν διὰ Μαρίας διοδεύσαντα, καθάπερ ὕδωρ διὰ σωλ῅νος ὁδεύει, καὶ εἰς
τοῦτον ἐπὶ τοῦ βαπτίσματος κατελθεἶν ἐκεἶνον τὸν ἀπὸ τοῦ πληρώματος ἐκ
πάντων ΢ωτ῅ρα ἐν εἴδει περιστερ᾵ς. Γεγονέναι δὲ ἐν αὐτ῵ καὶ τὸ αὐτὸ τ῅ς
Ἀχαμὼθ σπέρμα πνευματικόν. Σὸν οὖν Κύριον ἡμῶν ἐκ τεσσάρων τούτων
σύνθετον γεγονέναι φάσκουσιν, ἀποσώζοντα τὸν τύπον τ῅ς ἀρχεγόνου καὶ
πρώτης τετρακτύος, ἔκ τε τοῦ πνευματικοῦ, ὃ ἦν ἀπὸ τ῅ς Ἀχαμὼθ, καὶ ἐκ τοῦ
ψυχικοῦ, ὃ ἦν ἀπὸ τοῦ Δημιουργοῦ, καὶ ἐκ τ῅ς οἰκονομίας, ὃ ἦν
κατεσκευασμένον ἀρρήτῳ τέχνῃ, καὶ ἐκ τοῦ ΢ωτ῅ρος, ὃ ἦν κατελθοῦσα εἰς
αὐτὸν περιστερά. Καὶ τοῦτο μὲν ἀπαθ῅ διαμεμενηκέναι· οὐ γὰρ ἐνεδέχετο
παθεἶν αὐτὸν ἀκράτητον καὶ ἀόρατον ὑπάρχοντα. Καὶ διὰ τοῦτο ἦρθαι
προσαγομένου αὐτοῦ τ῵ Πιλάτῳ, τὸ εἰς αὐτὸν κατατεθὲν Πνεῦμα Φριστοῦ.
Ἀλλ΄ οὐδὲ τὸ ἀπὸ τ῅ς Μητρὸς σπέρμα πεπονθέναι λέγουσιν· ἀπαθὲς γὰρ καὶ
αὐτὸ τὸ πνευματικὸν, καὶ αὐτ῵ τ῵ Δημιουργ῵. Ἔπαθε δὲ λοιπὸν ὁ κατ΄ αὐτοὺς
ψυχικὸς Φριστὸς, καὶ ὁ ἐκ τ῅ς οἰκονομίας κατεσκευασμένος μυστηριωδῶς, ἵν΄
ἐπιδείξῃ αὐτοῦ ἡ Μήτηρ τὸν τύπον τοῦ ἄνω Φριστοῦ, ἐκείνου τοῦ ἐπεκταθέντος
τ῵ ΢ταυρ῵, καὶ μορφώσαντος τὴν Ἀχαμὼθ μόρφωσιν τὴν κατ΄ οὐσίαν· πάντα
γὰρ ταῦτα τύπους ἐκείνων εἷναι λέγουσι. Σὰς δὲ ἐσχηκυίας τὸ σπέρμα τ῅ς
Ἀχαμὼθ ψυχὰς ἀμείνους λέγουσι γεγονέναι τῶν λοιπῶν· διὸ καὶ πλεἶον τῶν
ἄλλων ἠγαπ῅σθαι ὑπὸ τοῦ Δημιουργοῦ, μὴ εἰδότος τὴν αἰτίαν, ἀλλὰ παρ΄
αὐτοῦ λογιζομένου εἷναι τοιαύτας.
Διὸ καὶ εἰς προφήτας, φασὶν, ἔτασσεν αὐτοὺς, καὶ ἱερεἶς, καὶ βασιλεἶς·
καὶ πολλὰ ὑπὸ τοῦ σπέρματος τούτου εἰρ῅σθαι διὰ τῶν προφητῶν ἐξηγοῦνται,
ἅτε ὑψηλοτέρας φύσεως ὑπαρχούσας. Πολλὰ δὲ καὶ τὴν Μητέρα περὶ τῶν
ἀνωτέρω εἰρηκέναι λέγουσιν, ἀλλὰ καὶ διὰ τούτου καὶ τῶν ὑπὸ τούτου
γενομένων ψυχῶν. Καὶ λοιπὸν τέμνουσι τὰς προφητείας, τὸ μέν τι ἀπὸ τ῅ς
Μητρὸς εἰρ῅σθαι θέλοντες, τὸ δέ τι ἀπὸ τοῦ σπέρματος, τὸ δέ τι ἀπὸ του
Δημιουργοῦ. Ἀλλὰ καὶ τὸν Ἰησοῦν ὡσαύτως, τὸ μέν τι ἀπὸ τοῦ ΢ωτ῅ρος
εἰρηκέναι, τὸ δέ τι ἀπὸ τ῅ς Μητρὸς, τὸ δέ τι ἀπὸ τοῦ Δημιουργοῦ, καθὼς
ἐπιδείξομεν προϊόντος ἡμἶν τοῦ λόγου.
Pero el Demiurgo, puesto que ignoraba las cosas superiores a él, se perturbó por
las cosas dichas aunque las desdeñó atribuyéndoles unas veces una causa y otras
veces otra: o bien el Espíritu de profecía, por algún movimiento propio, o el
hombre, o bien la mezcla de elementos inferiores. Y así permaneció ignorante hasta
la venida del Señor. Pero dicen que cuando vino el Salvador aprendió de él todas
las cosas y gozoso se pasó a él con toda su potencia. Él es el centurión que en el
Evangelio le dice al Salvador: ‚Pues también yo tengo bajo mi autoridad soldados
y siervos, y lo que sea que yo ordene, lo hacen‛. 357 Él llevará a cabo el gobierno del
mundo hasta que la oportunidad lo requiera, en primer lugar por el cuidado de la
Iglesia, pero también por el conocimiento de la recompensa preparada para él: que
pasará al lugar de la Madre.
23. Suponen que hay tres géneros de hombres: espiritual, terrenal y
anímico, como lo fueron Caín, Abel y Set; las tres naturalezas se [representan] a
partir de estos, no como individuos sino como clase. La clase terrenal va a la
perdición y la anímica, si eligiese las cosas mejores, reposará en la Parte
Intermedia; pero si eligiese las peores, se irá hacia las tales. Sostienen que las
semillas espirituales que Ajamot haya sembrado – habiendo sido criadas y
educadas aquí en almas justas desde entonces hasta ahora debido a que fueron
enviadas como infantes – serán entregadas, luego de ser juzgadas dignas de la
perfección, como novias a los ángeles del Salvador, pero sus almas necesariamente
descansarán eternamente junto con el Demiurgo en la Parte Intermedia. A su vez,
subdividen las mismas almas y dicen que algunas son buenas por naturaleza y
otras malas por naturaleza; las buenas son aquellas que se vuelven receptivas de la
semilla; las malas por naturaleza jamás aceptarían aquella simiente.
24. Tal es su suposición, la cual ni predicaron los profetas, ni enseñó el
Señor, ni transmitieron los apóstoles, por la que se vanaglorian de saber más que
todos los otros hombres. Leen libros cuyo contenido no se basa en las Escrituras y,
como se dice, se dedican a ‚tejer cuerdas de arena‛ esforz{ndose por adaptar de
modo creíble ya sean las parábolas del Señor, los dichos proféticos o las palabras
apostólicas a las mentiras que ellos dicen, a fin de que su invención no parezca
carente de pruebas. Violan el orden y la secuencia de las Escrituras y, en cuanto
depende de ellos, desmembran la verdad. Trastornan y alteran y, haciendo una
cosa de otra, engañan por completo a muchos con la mal compuesta sabiduría de
los oráculos manipulados del Señor. Es lo mismo que si un hermoso retrato de un
rey hubiera sido confeccionado con piedras preciosas por un sabio artesano, y
luego alguien, queriendo destruir la imagen que representa al hombre, quitase
aquellas piedras, las colocase en un orden diferente e hiciese una figura de un
perro o una zorra – y esta ejecutada imperfectamente – y luego determinara y
dijera que ese es aquel bello retrato del rey, el que confeccionó el sabio artesano.
Σὸν δὲ Δημιουργὸν, ἅτε ἀγνοοῦντα τὰ ὑπὲρ αὐτὸν, κινεἶσθαι μὲν ἐπὶ τοἶς
λεγομένοις, καταπεφρονηκέναι δὲ αὐτῶν ἄλλοτε ἄλλην αἰτίαν νομίσαντα, ἥ
τὸ Πνεῦμα τὸ προφητεῦον ἔχον, καὶ αὐτὸ ἰδίαν τινὰ κίνησιν, ἥ τὸν ἄνθρωπον,
ἥ τὴν προσπλοκὴν τῶν χειρῶν. Καὶ οὕτως ἀγνοοῦντα διατετελεκέναι ἄχρι τ῅ς
παρουσίας τοῦ Κύριος. Ἐλθόντος δὲ τοῦ ΢ωτ῅ρος μαθεἶν αὐτὸν παρ΄ αὐτοῦ
πάντα λέγουσιν, καὶ ἄσμενον αὐτ῵ προσχωρήσαντα μετὰ πάσης τ῅ς
δυνάμεως αὐτοῦ, καὶ αὐτὸν εἷναι τὸν ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ ἑκατόνταρχον, λέγοντα
τ῵ ΢ωτ῅ρι· «Καὶ γὰρ ἐγὼ ὑπὸ τὴν ἐμαυτοῦ ἐξουσίαν ἔχω στρατιώτας καὶ
δούλους, καὶ ὃ ἐὰν προστάξω, ποιοῦσι». Σελέσειν δὲ αὐτὸν τὴν κατὰ τὸν
κόσμον οἰκονομίας μέχρι τοῦ δέοντος καιροῦ, μάλιστα δὲ διὰ τὴν τ῅ς
Ἐκκλησίας ἐπιμέλειαν, ἀλλὰ καὶ διὰ τὴν ἐπίγνωσιν τοῦ ἑτοιμασθέντος αὐτ῵
ἐπάθλου, ὅτι εἰς τὸν τ῅ς Μητρὸς τόπον χωρήσει.
23. Ἀνθρώπων δὲ τρία γένη ὑφίστανται, πνευματικὸν, χοϊκὸν,
ψυχικὸν, καθὼς ἐγένοντο Κάϊν, Ἄβελ, ΢ήθ· καὶ ἐκ τούτων τὰς τρεἶς φύσεις,
οὐκέτι καθ΄ ἓν, ἀλλὰ κατὰ γένος. Καὶ τὸ μὲν χοϊκὸν εἰς φθορὰν χωρεἶν, καὶ τὸ
ψυχικὸν, ἐὰν τὰ βελτίονα ἕληται, ἐν τ῵ τ῅ς μεσότητος τόπῳ ἀναπαύσεσθαι·
ἐὰν δὲ τὰ χείρω, χωρήσειν καὶ αὐτὸ πρὸς τὰ ὅμοια. Σὰ δὲ πνευματικὰ, ἃ ἄν
κατασπείρῃ ἡ Ἀχαμὼθ, ἔκτοτε ἕως τοῦ νῦν δικαίαις ψυχαἶς παιδευθέντα
ἐνθάδε καὶ ἐκτραφέντα, διὰ τὸ νήπια ἐκπέμπεσθαι, ὕστερον τελειότητος
ἀξιωθέντα, νύμφας ἀποδοθήσεσθαι τοἶς τοῦ ΢ωτ῅ρος ἀγγέλοις δογματίζουσι,
τῶν ψυχῶν αὐτῶν ἐν μεσότητι κατ΄ ἀνάγκην μετὰ τοῦ Δημιουργοῦ
ἀναπαυσαμένων εἰς τὸ παντελές. Καὶ αὐτὰς μὲν τὰς ψυχικὰς πάλιν
ὑπομερίζοντες λέγουσιν ἃς μὲν φύσει ἀγαθὰς, ἃς δὲ φύσει πονηράς· καὶ τὰς
μὲν ἀγαθὰς ταύτας εἷναι, τὰς δεκτικὰς τοῦ σπέρματος γινομένας· τὰς δὲ φύσει
πονηρὰς μηδέποτε ἅν ἐπιδέξασθαι ἐκεἶνο τὸ σπέρμα.
24. Σοιαύτης δὲ τ῅ς ὑποθέσεως αὐτῶν οὔσης, ἣν οὐτε προφ῅ται
ἐκήρυξαν, οὔτε ὁ Κύριος ἐδίδαξεν, οὔτε ἀπόστολοι παρέδωκαν, ἣν περὶ τῶν
ὅλων αὐχοῦσι πλεἶον τῶν ἄλλων ἐγνωκέναι, ἐξ ἀγράφων ἀναγινώσκοντες, καὶ
τὸ δὴ λεγόμενον, «ἐξ ἄμμου σχοινία πλέκειν» ἐπιτηδεύοντες, ἀξιοπίστως
προσαρμόζειν πειρῶνται τοἶς εἰρημένοις, ἤτοι παραβολὰς Κυριακὰς, ἥ ὆ήσεις
προφητικὰς, ἥ λόγους ἀποστολικοὺς, ἵνα τὸ πλάσμα αὐτῶν μὴ ἀμάρτυρον
εἷναι δοκῆ, τὴν μὲν τάξιν καὶ τὸν εἱρμὸν τῶν Γραφῶν ὑπερβαίνοντες, καὶ ὅσον
ἐφ΄ ἑαυτοἶς λύοντες τὰ μέλη τ῅ς ἀληθείας. Μεταφέρουσι δὲ καὶ
μεταπλάττουσι, καὶ ἄλλο ἐξ ἄλλου ποιοῦντες ἐξαπατῶσι πολλοὺς τῆ τῶν
ἐφαρμοζομένων Κυριακῶν λογίων κακοσυνθέτῳ σοφίᾳ. Ὅνπερ τρόπον εἴ τις
βασιλέως εἰκόνος καλ῅ς κατεσκευασμένης ἐκ ψηφίδων ἐπισήμων ὑπὸ σοφοῦ
τεχνίτου, λύσας τὴν ὑποκειμένην τοῦ ἀνθρώπου ἰδέαν, μετενέγκῃ τὰς ψηφἶδας
ἐκείνας καὶ μεθαρμόσοι καὶ ποιήσει μορφὴν κυνὸς ἥ ἀλώπεκος, καὶ ταύτην
φαύλως κατεσκευασμένην, ἔπειτα διορίζοιτο, καὶ λέγοι ταύτην εἷναι τὴν τοῦ
βασιλέως ἐκείνην εἰκόνα τὴν καλὴν, ἣν ὁ σόφος τεχνίτης κατεσκεύασε,
Este hombre mostraría las piedras que fueron bellamente dispuestas en el retrato
del rey por el primer artesano, pero que fueron cambiadas maliciosamente por el
segundo en la imagen de un perro, y por medio de la exhibición de las piedras
seduciría a los inexpertos que no tienen idea de la apariencia del rey,
convenciéndolos de que esta fea imagen de una zorra es aquel bello retrato del rey.
De la misma manera también estos, remendando juntos unos cuentos de viejas
para luego arrancarles aquí y allí palabras, expresiones y parábolas, pretenden
acomodar las palabras de Dios a sus fábulas.

25. Ya hemos hablado, por un lado, de las cosas que ellos acomodan al
interior del Pléroma. Por otro lado estas son las cosas que, a partir de las Escrituras,
pretenden establecer fuera de su Pléroma. Dicen que el Señor ha venido a sufrir en
los últimos días del mundo para exponer el sufrimiento que ha padecido el último
de los Eones, y por medio de su muerte hacer visible el fin del asunto de los Eones.
Cuentan que aquella niña de doce años, la hija del jefe de la sinagoga a la cual el
Señor se acercó y levantó de entre los muertos, es una figura de Ajamot a la cual
Cristo mismo le dio forma cuando estaba extendido [en la cruz] y la condujo al
conocimiento de la luz que había abandonado. Dicen que es porque el Salvador se
le mostró a ella cuando estaba fuera del Pléroma, como un aborto, tal como Pablo
ha dicho en la primera epístola a los Corintios: ‚Al último de todos él fue visto
también por mí, como por un aborto‛.358 De modo semejante, en la misma epístola
él ha revelado la venida del Salvador a Ajamot junto con sus compañeros, al decir:
‚Es necesario que la mujer tenga un velo sobre la cabeza a causa de los {ngeles‛. 359
Dicen que Moisés dejó en claro, al cubrir su rostro con un velo, que Ajamot se puso
un velo por vergüenza cuando el Salvador llegó a ella. Sostienen que los
sufrimientos que padeció han sido manifestados por el Señor en la cruz. Al decir:
‚¡Oh, Dios mío! ¿Por qué me abandonaste?‛360 ha mostrado que Sabiduría fue
abandonada por la luz e impedida en su impulso de ir más allá por el Límite; al
decir: ‚Mi alma est{ muy triste, hasta la muerte‛361 [mostró] su pena; al decir:
‚Padre, si es posible, pase de mí la copa‛362, su miedo; y del mismo modo, al decir:
‚¿Y que diré? No lo sé‛363, su confusión. Enseñan que él ha demostrado así que hay
tres clases de hombres: por un lado el material, al responderle: ‚El Hijo del hombre
no tiene dónde reclinar la cabeza‛364 al que le dijo: ‚Te seguiré‛; por otro lado el
anímico, al responder: ‚Ninguno que poniendo la mano en el arado mira hacia
atr{s, es apto para el reino de los cielos‛ al que le dijo: ‚Te seguiré, pero primero
permíteme despedirme de los que est{n en mi casa‛.365 Dicen que esta es la clase
intermedia. De modo semejante, pretenden que aquel que confesó haber realizado
la mayor parte de la justicia pero luego no quiso seguirlo sino que se dejó vencer
por la riqueza, de manera que no pudo llegar a ser perfecto366, también este
pertenece a la clase anímica.
δεικνὺς τὰς ψηφἶδας τὰς καλῶς ὑπὸ τοῦ τεχνίτου τοῦ πρώτου εἰς τὴν τοῦ
βασιλέως εἰκόνα συντεθείσας, κακῶς δὲ ὑπὸ τοῦ ὑστέρου εἰς κυνὸς μορφὴν
μετενεχθείσας, καὶ διὰ τ῅ς τῶν ψηφίδων φαντασίας μεθοδεύοι τοὺς
ἀπειροτέρους, τοὺς κατάληψιν βασιλικ῅ς μορφ῅ς οὐκ ἔχοντας, καὶ πείθοι, ὅτι
αὕτη ἡ σαπρὰ τ῅ς ἀλώπεκος ἰδέα ἐκείνη ἐστὶν ἡ καλὴ τοῦ βασιλέως εἰκών· τὸν
αὐτὸν δὴ τρόπον καὶ οὗτοι γραῶν μύθους συγκαττύσαντες, ἔπειτα ὆ήματα καὶ
λέξεις καὶ παραβολὰς ὅθεν καὶ ποθὲν ἀποσπῶντες, ἐφαρμόζειν βούλονται τοἶς
μύθοις αὐτῶν τὰ λόγια τοῦ Θεοῦ.
25. Καὶ ὅσα μὲν ἐν τοἶς τοῦ Πληρώματος ἐφαρμόζουσιν, εἰρήκαμεν. Ὅσα
δὲ καὶ τοἶς ἐκτὸς τοῦ Πληρώματος αὐτῶν προσοικειοῦν πειρῶνται ἐκ τῶν
Γραφῶν, ἔστι τοιαῦτα, τὸν Κύριον ἐν τοἶς ἐσχάτοις τοῦ κόσμου χρόνοις διὰ
τοῦτο ἐληλυθέναι ἐπὶ τὸ πάθος λέγουσιν, ἵν΄ ἐπιδείξῃ τὸ περὶ τὸν ἔσχατον τῶν
Αἰώνων γεγονὸς πάθος, καὶ διὰ αὐτοῦ τοῦ τέλους ἐμφήνῃ τὸ τέλος τ῅ς περὶ
τοὺς Αἰῶνας πραγματείας. Σὴν δὲ δωδεκαετ῅ παρθένον ἐκείνην τὴν τοῦ
ἀρχισυναγώγου θυγατέρα, ἣν ἐπιστὰς ὁ Κύριος ἐκ νεκρῶν ἤγειρεν, τύπον εἷναι
διηγοῦνται τ῅ς Ἀχαμὼθ, ἣν ἐπεκταθεὶς ὁ Φριστὸς αὐτὸν ἐμόρφωσε, καὶ εἰς
αἴσθησιν ἤγαγε τοῦ καταλιπόντος αὐτὴν φωτός. Ὅτι δὲ αὐτῆ ἐπέφανεν ὁ
΢ωτήρ ἐκτὸς οὔσης τοῦ Πληρώματος ἐν ἐκτρώματος μοίρᾳ, τὸν Παῦλον
λέγουσιν εἰρηκέναι ἐν τῆ πρώτῃ πρὸς Κορινθίους· «Ἔσχατον δὲ πάντων
ὡσπερεὶ τ῵ ἐκτρώματι ὤφθη κἀμοί». Σήν τε μετὰ τῶν ἡλικιωτῶν τοῦ ΢ωτ῅ρος
παρουσίαν πρὸς τὴν Ἀχαμὼθ ὁμοίως πεφανερωκέναι αὐτὸν ἐν τῆ αὐτῆ
Ἐπιστολῆ εἰπόντα· «Δεἶ τὴν γυναἶκα κάλυμμα ἔχειν ἐπὶ τ῅ς κεφαλ῅ς διὰ τοὺς
ἀγγέλους». Καὶ ὅτι, ἥκοντος τοῦ ΢ωτ῅ρος πρὸς αὐτὴν, δι΄ αἰδὼ κάλυμμα
ἐπέθετο ἡ Ἀχαμὼθ, Μωσέα πεποιηκέναι φανερὸν, κάλυμμα θέμενον ἐπὶ τὸ
πρόσωπον αὐτοῦ. Καὶ τὰ πάθη δὲ αὐτ῅ς, ἃ ἔπαθεν, ἐπισεσημειῶσθαι τὸν
Κύριον φάσκουσιν ἐν τ῵ σταυρ῵. Καὶ ἐν μὲν τ῵ εἰπεἶν, «Ὁ Θεός μου, εἰς τί
ἐγκατέλιπές με;» μεμηνυκέναι αὐτὸν, ὅτι ἀπελείφθη ἀπὸ τοῦ φωτὸς ἡ ΢οφία,
καὶ ἐκωλύθη ὑπὸ τοῦ Ὅρου τ῅ς εἰς τοὔμπροσθεν ὁρμ῅ς· τὴν δὲ λύπην αὐτ῅ς, ἐν
τ῵ εἰπεἶν· «Περίλυπός ἐστιν ἡ ψυχή μου ἕως θανάτου»· τὸν δὲ φόβον, ἐν τ῵
εἰπεἶν· «Πάτερ, εἰ δυνατὸν, παρελθέτω ἀπ΄ ἐμοῦ τὸ ποτήριον»· καὶ τὴν ἀπορίαν
δὲ ὡσαύτως, ἐν τ῵ εἰρηκέναι· «Καὶ τί εἴπω οὐκ οἷδα». Σρία δὲ γένη ἀνθρώπων
οὕτως δεδειχέναι διδάσκουσιν αὐτόν· τὸ μὲν ὑλικὸν, ἐν τ῵ εἰπεἶν τ῵
ἐρωτήσαντι· «Ἀκολουθήσω σοι· οὐκ ἔχει ὁ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου ποῦ τὴν
κεφαλὴν κλἶναι»· τὸ δὲ ψυχικὸν, ἐν τ῵ εἰρηκέναι τ῵ εἰπόντι· «Ἀκολουθήσω σοι·
ἐπίτρεψον δέ μοι πρῶτον ἀποτάξασθαι τοἶς ἐν τῶ οἴκῳ μου· οὐδεὶς ἐπ΄ ἄροτρον
τὴν χεἶρα ἐπιβαλὼν, καὶ εἰς τὰ ὀπίσω βλέπων, εὔθετός ἐστιν ἐν τῆ βασιλείᾳ
τῶν οὐρανῶν». Σοῦτον γὰρ λέγουσι τὸν μέσον εἷναι. Κἀκεἶνον δὲ ὡσαύτως τὸν
τὰ πλεἶστα μέρη τ῅ς δικαιοσύνης ὁμολογήσαντα πεποιηκέναι, ἔπειτα μὴ
θελήσαντα ἀκολουθ῅σαι, ἀλλὰ ὑπὸ πλούτου ἡττηθέντα, πρὸς τὸ μὴ τέλειον
γενἐσθαι, καὶ τοῦτον τοῦ ψυχικοῦ γένους γεγονέναι θέλουσι.
Pero [ha mostrado la clase] espiritual al decir: ‚Deja a los muertos sepultar a sus
muertos; pero tú ve y anuncia el reino de Dios‛367; y al decirle a Zaqueo el cobrador
de impuestos: ‚Date prisa, desciende, porque es necesario que hoy me quede en tu
casa‛368; declaran que estos son de la clase espiritual. También dicen que la
parábola de la levadura, en la que se cuenta que la mujer la ha escondido en tres
medidas de harina, evidencia las tres clases. Enseñan que Sabiduría es llamada
‚Mujer‛ y las medidas de harina son las tres clases de hombres: espirituales,
anímicos y terrenales. También enseñan que ‚levadura‛ se refiere al Salvador
mismo; incluso Pablo se ha referido en términos precisos a las clases terrenales,
anímicas y espirituales, cuando dice: ‚Como es el terrenal, así son también los que
son terrenales‛369; cuando dice: ‚El hombre anímico no admite las cosas del
espíritu‛370; y cuando dice: ‚Pero el espiritual juzga todas las cosas‛. 371 Afirman
que ‚el espiritual no admite las cosas del espíritu‛ se refiere al Demiurgo el cual, al
ser anímico, no ha conocido ni a su Madre – que es espiritual – ni a su semilla, ni a
los Eones que están en el Pléroma. Porque al ver las primicias que el Salvador
recibió de aquellos a los que había venido a salvar, Pablo dijo: ‚Si la primicia es
santa, también lo es la masa‛372. Enseñan que la ‚primicia‛ se refiere a la clase
espiritual, pero la ‚masa‛ a nosotros, es decir a la Iglesia anímica, de la que dicen
que Él ha recibido la masa y ha sido recogida por Él, puesto que Él era la levadura.

26. Y al decir que Él había venido por la oveja que se había perdido
cuentan que Él dio a conocer que Ajamot se extravió fuera del Pléroma, fue
conformada por Cristo y buscada por el Salvador. Pues explican que ‚oveja que se
había perdido‛ se refiere a su Madre, por la cual pretenden que la Iglesia ha sido
sembrada aquí, y suponen que ‚extravío‛ se refiere al tiempo que pasó fuera del
Pléroma en las pasiones, de las cuales se ha originado la materia. Exponen que la
mujer que barrió la casa y encontró la moneda se refiere a la Sabiduría de lo alto, la
que perdió a su Idea pero la encontró luego, al ser purificadas todas las cosas por
la venida del Salvador. Por lo cual, según ellos, esta también fue restaurada a su
lugar dentro del Pléroma. Dicen que Simeón, que tomó a Cristo en brazos, dio
gracias a Dios y dijo: ‚Ahora, Señor, permite que tu siervo se vaya en paz‛373 es
figura del Demiurgo que, cuando vino el Salvador, supo de su traslado y dio
gracias a Abismo. Manifiestan que Ajamot ha sido dada a conocer clarísimamente
a través de la profetisa [Ana] proclamada en el Evangelio, que vivió con un
hombre por siete años y permaneció viuda todo el tiempo restante hasta que, al ver
al Salvador, lo reconoció y habló de Él a todos.374 Ajamot vio al Salvador con sus
compañeros por un breve tiempo y el resto del tiempo estuvo en la Parte
Intermedia, esperando que Él viniera nuevamente y la restaurase a su propia
Pareja.
Σὸ δὲ πνευματικὸν, ἐν τ῵ εἰπεἶν· «Ἄφες τοὺς νεκροὺς θάψαι τοὺς ἑαυτῶν
νεκρούς· σὺ δὲ πορευθεὶς διάγγελλε τὴν βασιλείαν τοῦ Θεοῦ»· καὶ ἐπὶ
Ζακχαίου τοῦ τελώνου εἰπών· «΢πεύσας κατάβηθι, ὅτι σήμερον ἐν τ῵ οἴκῳ σου
δεἶ με μεἶναι»· τούτους γὰρ πνευματικοῦ γένους καταγγέλλουσι γεγονέναι.
Καὶ τὴν τ῅ς ζύμης παραβολὴν, ἣν ἡ γυνὴ ἐγκεκρυφέναι λέγεται εἰς ἀλεύρου
σάτα τρία, τὰ τρία γένη δηλοῦν λέγουσι. Γυναἶκα μὲν γὰρ τὴν ΢οφίαν
λέγεσθαι διδάσκουσιν, ἀλεύρου σάτα, τὰ τρία γένη τῶν ἀνθρώπων·
πνευματικὸν, ψυχικὸν, χοϊκόν. Ζύμην δὲ αὐτὸν τὸν ΢ωτ῅ρα εἰρ῅σθαι
διδάσκουσι· καὶ τὸν Παῦλον διαρρήδην εἰρηκέναι χοϊκοὺς, ψυχικοὺς,
πνευματικούς· ὅπου μέν «ΟἸος ὁ χοϊκὸς, τοιοῦτοι καὶ οἱ χοϊκοί»· ὅπου δέ
«ψυχικὸς δὲ ἄνθρωπος οὐ δέχεται τὰ τοῦ πνεύματος»· ὅπου δέ «πνευματικὸς
ἀνακρίνει πάντα». Σὸ δέ «ψυχικὸς δὲ οὐ δέχεται τὰ τοῦ πνεύματος», ἐπὶ τοῦ
Δημιουργοῦ φασὶν εἰρ῅σθαι· ὃν ψυχικὸν ὄντα μὴ ἐγνωκέναι μήτε τὴν Μητέρα
πνευματικὴν οὖσαν, μήτε τὸ σπέρμα αὐτ῅ς, μήτε τοὺς ἐν τ῵ Πληρώματι
Αἰῶνας. Ὅτι ἰδὼν ἤμελλε σώζειν ὁ ΢ωτήρ τούτων τὰς ἀπαρχὰς ἀνέλαβε, τὸν
Παῦλον εἰρηκέναι· «Καὶ εἰ ἡ ἀπαρχὴ ἁγία, καὶ τὸ φύραμα»· ἀπαρχὴν μὲν τὸ
πνευματικὸν εἰρ῅σθαι διδάσκοντες, φύραμα δὲ ἡμ᾵ς, τουτέστιν τὴν ψυχικὴν
Ἐκκλησίαν, ἧς τὸ φύραμα ἀνειληφέναι λέγουσιν αὐτὸν, καὶ ἐν αὑτ῵
συνεσταλκέναι, ἐπειδὴ ἦν αὐτὸς ζύμη.
26. Καὶ ὅτι ἐπλανήθη ἡ Ἀχαμὼθ ἐκτὸς τοῦ Πληρώματος, καὶ ἐμορφώθη
ὑπὸ τοῦ Φριστοῦ, καὶ ἀνεζητήθη ὑπὸ τοῦ ΢ωτ῅ρος, μηνύειν αὐτὸν λέγουσιν ἐν
τ῵ εἰπεἶν αὐτὸν ἐληλυθέναι ἐπὶ τὸ πεπλανημένον. Πρόβατον μὲν γὰρ
πεπλανημένον τὴν Μητέρα αὐτῶν ἐξηγοῦνται λέγεσθαι, ἐξ ἧς τὴν ὧδε
θέλουσιν ἐσπάρθαι Ἐκκλησίαν· πλάνην δὲ τὴν ἐκτὸς Πληρώματος ἐν τοἶς
πάθεσι διατριβὴν, ἐξ ὧν γεγονέναι τὴν ὕλην ὑποτίθενται. Σὴν δὲ γυναἶκα τὴν
σαροῦσαν τὴν οἰκίαν, καὶ εὑρίσκουσαν τὴν δραχμὴν, τὴν ἄνω ΢οφίαν
διηγοῦνται λέγεσθαι, ἥτις ἀπολέσασα τὴν Ἐνθύμησιν αὐτ῅ς, ὕστερον,
καθαρισθέντων πάντων διὰ τ῅ς τοῦ ΢ωτ῅ρος παρουσίας, εὑρίσκει αὐτήν. Διὸ
καὶ ταύτην ἀποκαθίστασθαι κατ΄ αὐτοὺς ἐντὸς πληρώματος. ΢υμεῶνα τὸν εἰς
τὰς ἀγκάλας λαβόντα τὸν Φριστὸν, καὶ εὐχαριστήσαντα αὐτ῵ καὶ εἰπόντα·
«Νῦν ἀπολύεις τὸν δοῦλόν σου, Δέσποτα, κατὰ τὸ ὆῅μά σου ἐν εἰρήνῃ»· τύπον
εἷναι τοῦ Δημιουργοῦ λέγουσιν, ὡς, ἐλθόντος τοῦ ΢ωτ῅ρος, ἔμαθε τὴν
μετάθεσιν αὐτου, καὶ ηὐχαρίστησε τ῵ Βυθ῵. Καὶ διὰ τ῅ς ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ
κηρυσσομένης προφήτιδος, ἑπτὰ ἔτη μετὰ ἀνδρὸς ἐζηκυίας, τὸν δὲ λοιπὸν
ἅπαντα χρόνον χήρας μενούσης, ἄχρις οὗ τὸν ΢ωτ῅ρα ἰδοῦσα ἐπέγνω αὐτὸν,
καὶ ἐλάλει περὶ αὐτοῦ π᾵σι, φανερώτατα τὴν Ἀχαμὼθ μηνύεσθαι διορίζονται·
ἥτις, πρὸς ὀλίγον ἰδοῦσα τὸν ΢ωτ῅ρα μετὰ τῶν ἡλικιωτῶν αὐτοῦ, τ῵ λοιπ῵
χρόνῳ παντὶ μὲν οὖσα ἐν τῆ μεσότητι προσεδέχετο αὐτὸν, πότε πάλιν
ἐλεύσεται, καὶ ἀποκαταστήσει αὐτὴν τῆ αὐτ῅ς συζυγίᾳ.
Su nombre ha sido dado a conocer por el Salvador al decir: ‚Pero la sabiduría fue
justificada por sus hijos‛375, y por Pablo de esta manera: ‚Pero hablamos sabiduría
entre los perfectos‛.376 También afirman que Pablo indicó las Parejas que están
dentro del Pléroma al hablar sobre una [de ellas], pues cuando escribió acerca de la
Pareja relacionada con el mundo dijo: ‚Este es un gran misterio, pero yo lo digo
con respecto a Cristo y a la Iglesia‛.377

27. Enseñan que Juan, el discípulo del Señor, ha dado a conocer la


primera Ogdóada. Así, dicen con sus mismas palabras: ‚Juan, el discípulo del
Señor, queriendo hablar del origen de todo según el cual el Padre emitió todas las
cosas, propone un principio, el primero en ser generado por Dios, al que ha
llamado Hijo Unigénito y Dios, en quien el Padre emitió seminalmente todas las
cosas. Dice que el Verbo ha sido emitido por él, y en él está toda la esencia de los
Eones, a la cual después el mismo Verbo dio forma. En efecto, puesto que [Juan]
habla acerca de la primera generación, comienza adecuadamente su enseñanza
desde el principio, es decir, de Dios y del Verbo. Dice así: ‚En el principio era el
Verbo, y el Verbo estaba con Dios, y el Verbo era Dios. Este estaba en el principio
con Dios‛.378 En primer lugar distingue a los tres – Dios, Principio y Verbo – y
luego los unifica nuevamente, a fin de que también se muestre la emisión de cada
uno de ellos, del Hijo y del Verbo, y su unión mutua a la vez que con el Padre.
Pues Principio está en el Padre y procede del Padre, y Verbo procede de Principio.
Por lo cual dijo correctamente: ‚En Principio estaba el Verbo‛379, pues estaba en el
Hijo; ‚Y el Verbo estaba con Dios‛, pues también el Principio *estaba en el Padre];
consecuentemente ‚Y el Verbo era Dios‛, pues lo que ha sido engendrado de Dios
es Dios. Este ‚estaba en el Principio con Dios‛; así mostró el orden de la emisión.
‚Todas las cosas fueron hechas por medio de Él, y sin Él nada fue hecho‛380, pues el
Verbo fue el causante de la forma y la generación para todos los Eones después de
él. Pero al decir: ‚Lo que ha sido hecho en Él es Vida‛ 381, dio a conocer aquí a su
Pareja. ‚Todas las cosas‛, dijo, ‚han sido engendradas por medio del Verbo, pero
la Vida [ha sido engendrada+ en Él‛. Efectivamente, esta que fue engendrada en Él
es más familiar a Él que las que fueron engendradas por medio de Él.
Ella est{ junto con Él y da frutos por medio de Él. Puesto que añade: ‚Y la
Vida era la luz de los hombres‛, al decir en este momento ‚Hombre‛ dio a conocer
también a la Iglesia bajo el mismo nombre que Hombre, para que revele la
comunión de la Pareja por medio de un nombre, pues Hombre e Iglesia surgieron
de Verbo y Vida.
Καὶ τὸ ὄνομα δὲ αὐτ῅ς μεμηνῦσθαι ὑπὸ τοῦ ΢ωτ῅ρος ἐν τ῵ εἰρηκέναι· «Καὶ
ἐδικαιώθη ἡ σοφία ἀπὸ τῶν τέκνων αὐτ῅ς». Καὶ ὑπὸ Παύλου δὲ οὕτω· «΢οφίαν
δὲ λαλοῦμεν ἐν τοἶς τελείοις». Καὶ τὰς συζυγίας δὲ τὰς ἐντὸς Πληρώματος τὸν
Παῦλον εἰρηκέναι φάσκουσιν ἐπὶ ἑνὸς δείξαντα. Περὶ γὰρ τ῅ς περὶ τὸν βίον
συζυγίας γράφων ἔφη· «Σὸ μυστήριον τοῦτο μέγα ἐστίν· ἐγὼ δὲ λέγω εἰς
Φριστὸν καὶ τὴν Ἐκκλησίαν».
27. Ἔτι τε Ἰωάννην τὸν μαθητὴν τοῦ Κυρίου διδάσκουσι τὴν πρώτην
Ὀγδοάδα μεμηνυκέναι αὐταἶς λέξεσι, λέγοντες οὕτω· Ἰωάννης, ὁ μαθητὴς τοῦ
Κυρίου, βουλόμενος εἰπεἶν τὴν τῶν ὅλων γένεσιν, καθ΄ ἣν τὰ πάντα
προέβαλεν ὁ Πατὴρ, ἀρχήν τινα προτίθεται τὸ πρῶτον γεννηθὲν ὑπὸ τοῦ Θεοῦ,
ὃ δὴ καὶ Τἱὸν μονογεν῅ καὶ Θεὸν κέκληκεν, ἐν ᾧ τὰ πάντα ὁ Πατὴρ προέβαλε
σπερματικῶς. Ὑπὸ δὲ τούτου φησὶ τὸν Λόγον προβεβλ῅σθαι, καὶ ἐν αὐτ῵ τὴν
ὅλην τῶν Αἰώνων οὐσίαν, ἣν αὐτὸς ὕστερον ἐμόρφωσεν ὁ Λόγος. Ἐπεὶ οὖν περὶ
πρώτης γενέσεως λέγει καλὼς ἀπὸ τ῅ς ἀρχ῅ς, τουτέστιν τοῦ Θεοῦ καὶ τοῦ
Λόγου τὴν διδασκαλίαν ποιεἶται. Λέγει δὲ οὕτως· «Ἐν ἀρχῆ ἦν ὁ Λόγος καὶ ὁ
Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεὸν, καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος. Οὗτος ἦν ἐν ἀρχῆ πρὸς τὸν
Θεόν». Πρότερον διαστείλας τὰ τρία, Θεὸν, καὶ Ἀρχὴν, καὶ Λόγον, πάλιν αὐτὰ
ἑνοἶ, ἵνα καὶ τὴν προβολὴν ἑκατέρων αὐτῶν δείξῃ, τοῦ τε Τἱοῦ, καὶ τοῦ Λόγου,
καὶ τὴν πρὸς ἀλλήλους ἅμα, καὶ τὴν πρὸς τὸν Πατέρα ἕνωσιν. Ἐν γὰρ τ῵
Πατρὶ καὶ ἐκ τοῦ Πατρὸς ἡ Ἀρχὴ, καὶ ἐκ τ῅ς Ἀρχ῅ς ὁ Λόγος. Καλῶς οὖ εἷπεν·
«Ἐν ἀρχῆ ἦν ὁ Λόγος»· ἦν γὰρ ἐν τ῵ Τἱ῵· «Καὶ ὁ Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεόν»· καὶ
γὰρ ἡ Ἀρχή· «Καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος», ἀκολούθως· τὸ γὰρ ἐκ Θεοῦ γεννηθὲν
Θεός ἐστιν. Οὗτος «ἦν ἐν ἀρχῆ πρὸς τὸν Θεόν»· ἔδειξε τὴν τ῅ς προβολ῅ς τάξιν.
«Πάντα δι΄ αὐτοῦ ἐγένετο, καὶ χωρὶς αὐτοῦ ἐγένετο οὐδὲ ἕν». Π᾵σι γὰρ τοἶς
μετ΄ αὐτὸν Αἰῶσι μορφ῅ς καὶ γενέσεως αἴτιος ὁ Λόγος ἐγένετο. Ἀλλὰ, «ὃ
γέγονεν ἐν αὐτ῵», φησὶ, «ζωή ἐστιν», ἐνθάδε καὶ συζυγίαν ἐμήνυσε. «Σὰ μὲν
γὰρ ὅλα» ἔφη «δι΄αὐτοῦ γεγεν῅σθαι, τὴν δὲ ζωὴν ἐν αὐτ῵». Αὕτη οὖν ἡ ἐν
αὐτ῵ γενομένη οἰκειοτέρα ἐστὶν ἐν αὐτ῵ τῶν δι΄ αὐτοῦ γενομένων.
΢ύνεστι γὰρ αὐτ῵, καὶ δι΄ αὐτοῦ καρποφορεἶ. Ἐπειδὴ γὰρ ἐπιφέρει, «καὶ
ἡ ζωὴ τὸ φῶς τῶν ἀνθρώπων», Ἄνθρωπον εἰπὼν ἄρτι, καὶ τὴν Ἐκκλησίαν
ὁμωνύμως τ῵ Ἀνθρώπῳ ἐμήνυσεν, ὅπως διὰ τοῦ ἑνὸς ὀνόματος δηλώσῃ τὴν
τ῅ς συζυγίας κοινωνίαν. Ἐκ γὰρ τοῦ Λόγου καὶ τ῅ς Ζω῅ς, Ἄνθρωπος γίνεται
καὶ Ἐκκλησία.
Dijo que Vida era ‚la luz de los hombres‛ debido a que ellos han sido iluminados –
lo que es decir, conformados y hechos manifiestos – por Ella. Pablo también dice
esto: ‚Pues todo lo que es hecho manifiesto es luz‛.382 En efecto, puesto que Vida
manifestó y engendró a Hombre y a Iglesia, se dice que es la luz de ellos. Así, por
medio de estas y otras palabras Juan ha revelado claramente la segunda Tétrada:
Verbo y Vida, Hombre e Iglesia. Pero ciertamente también dio a conocer la primera
Tétrada pues, al exponer acerca del Salvador y decir que todas las cosas que están
fuera del Pléroma han sido formadas por medio de Él, dice que Él es el fruto de
todo el Pléroma. Y Juan lo ha llamado ‚la luz que brilla en la oscuridad, y no fue
comprendido por ella‛383 ya que después de poner orden en todas las cosas
surgidas de las pasiones el Salvador no fue conocido por ella. Juan lo llama ‚Hijo‛,
‚Verdad‛, ‚Vida‛ y ‚Verbo hecho carne, cuya gloria contemplamos‛, dice; ‚y era
su gloria como la del Unigénito, la que le fue dada por el Padre, lleno de gracia y
verdad‛. Dice así: ‚Y el Verbo se hizo carne y habitó entre nosotros; y
contemplamos su gloria, gloria como del Unigénito del Padre, lleno de gracia y
verdad‛384; dio a conocer exactamente la primera Tétrada al decir Padre y Gracia, y
Unigénito y Verdad. De esta manera Juan ha hablado de la primera Ogdóada,
madre de todos los Eones, pues ha hablado de Padre y Gracia, Unigénito y Verdad,
Verbo y Vida y Hombre e Iglesia.
28. Ya ves, querido, el método del que se sirven para engañarse a sí
mismos, maltratando las Escrituras para tratar de fundamentar su invento a partir
de ellas. Por este mismo motivo cité sus propias palabras, para que de ellas
comprendieses la astucia de su fraude y la maldad de su error. En primer lugar, si
Juan se hubiera propuesto dar a conocer la Ogdóada superior habría conservado el
orden de emisión y al ser, según dicen, la primera Tétrada la más venerable, la
habría ubicado entre los primeros nombres; después de eso habría añadido la
segunda, para que el orden de la Ogdóada fuera indicado por el orden de los
nombres. No lo habría hecho después de tal intervalo, como si se hubiera olvidado
y luego lo hubiera traído a la memoria, para al final recordar la primera Tétrada.
Luego, si hubiera querido indicar las Parejas, no habría omitido el nombre de
Iglesia. Pero también, en el caso de las demás Parejas, podría haber sido suficiente
con nombrar a los [miembros] masculinos – pues se sobreentiende que también
aquellos van a la par [con sus contrapartes femeninas] – para que de esta manera
se conserve la unidad a través de todo. Si hubiera nombrado las parejas del resto,
también habría dado a conocer la pareja de Hombre, y no habría dejado que
tuviéramos que averiguar su nombre por adivinación.
La alteración de la exégesis es evidente. Pues donde Juan proclama un Dios
todopoderoso y un Unigénito, Cristo Jesús, y dice que por medio de Él fueron
hechas todas las cosas, que es el ‚Hijo de Dios‛, el ‚Unigénito‛,
Υῶς δὲ εἷπε τῶν ἀνθρώπων τὴν ζωὴν, διὰ τὸ πεφωτίσθαι αὐτοὺς ὑπ΄ αὐτ῅ς, ὃ
δή ἐστι μεμορφῶσθαι καὶ πεφανερῶσθαι. Σοῦτο δὲ καὶ ὁ Παῦλος λέγει· «Π᾵ν
γὰρ τὸ φανερούμενον φῶς ἐστίν». Ἐπεὶ τοίνυν ἐφανέρωσε καὶ ἐγέννησε τόν τε
Ἄνθρωπον καὶ τὴν Ἐκκλησίαν ἡ Ζωὴ, φῶς εἴρησθαι αὐτῶν. ΢αφῶς οὖν
δεδήλωκεν ὁ Ἰωάννης διὰ τῶν λόγων τούτων τά τε ἄλλα καὶ τὴν τετράδα τὴν
δευτέραν, Λόγον καὶ Ζωὴν, Ἄνθρωπον καὶ Ἐκκλησίαν. Ἀλλὰ μὴν καὶ τὴν
πρώτην ἐμήνυσε τετράδα. Διηγούμενος γὰρ περὶ τοῦ ΢ωτ῅ρος, καὶ λέγων
πάντα τὰ ἐκτὸς τοῦ Πληρώματος δι΄ αὐτοῦ μεμορφῶσθαι, καρπὸν εἷναί φησιν
αὐτὸν παντὸς τοῦ Πληρώματος. Καὶ γὰρ φῶς εἴρηκεν αὐτὸν τὸ ἐν τῆ σκοτίᾳ
φαινόμενον, καὶ μὴ καταληφθὲν ὑπ΄ αὐτ῅ς· ἐπειδὴ πάντα τὰ γενόμενα ἐκ τοῦ
πάθους ἁρμόσας ἠγνοήθη ὑπ΄ αὐτ῅ς. Καὶ Τἱὸν δὲ, καὶ Ἀλήθειαν, καὶ Ζωὴν
λέγει αὐτὸν, καὶ Λόγον σάρκα γενόμενον· «Οὗ τὴν δόξαν ἐθεασάμεθα», φησὶ·
«Καὶ ἦν ἡ δόξα αὐτοῦ οἵα ἦν ἡ τοῦ Μονογενοῦς ἡ ὑπὸ τοῦ Πατρὸς δοθεἶσα
αὐτ῵, πλήρης χάριτος καὶ ἀληθείας». Λέγει δὲ οὕτω· «Καὶ ὁ Λόγος σὰρξ
ἐγένετο, καὶ ἐσκήνωσεν ἐν ἡμἶν· καὶ ἐθεασάμεθα τὴν δόξαν αὐτοῦ, δόξαν ὡς
Μονογενοῦς παρὰ Πατρὸς, πλήρης χάριτος καὶ ἀληθείας»· ἀκριβῶς οὖν καὶ
τὴν πρώτην ἐμήνυσε τετράδα· Πατέρα εἰπὼν καὶ Φάριν, καὶ τὸν Μονογεν῅, καὶ
Ἀλήθειαν. Οὕτως ὁ Ἰωάννης περὶ τ῅ς πρώτης καὶ μητρὸς τῶν ὅλων Αἰώνων
Ὀγδοάδος εἴρηκε. Πατέρα γὰρ εἴρηκε καὶ Φάριν, καὶ Μονογεν῅, καὶ Ἀλήθειαν,
καὶ Λόγον, καὶ Ζωὴν, καὶ Ἄνθρωπον, καὶ Ἐκκλησίαν.
28. Ὁρᾶς, ἀγαπητὲ, τὴν μέθοδον, ᾗ οἱ χρώμενοι φρεναπατοῦσιν
ἑαυτοὺς, ἐπηρεάζοντες τὰς Γραφὰς, τὸ πλάσμα αὐτῶν ἐξ αὐτῶν συνιστάνειν
πειρώμενοι. Διὰ τοῦτο γὰρ καὶ αὐτὸς παρεθέμην αὐτῶν τὰς λέξεις, ἵνα ἐξ
αὐτῶν κατανοήσῃς τὴν πανουργίαν τ῅ς μεθοδείας καὶ τὴν πονηρίαν τ῅ς
πλάνης. Πρῶτον μὲν γὰρ εἰ προέκειτο Ἰωάννῃ τὴν ἄνω Ὀγδοάδα μηνῦσειν, τὴν
τάξιν ἅν τετηρήκει τ῅ς προβολ῅ς, καὶ τὴν πρώτην Σετράδα σεβασμιωτάτην
οὖσαν, καθὼς λέγουσιν, ἐν πρώτοις ἅν τεθείκει τοἶς ὀνόμασι· καὶ οὕτως
ἐπεζεύχθη τὴν δευτέραν, ἵνα διὰ τ῅ς τάξεως τῶν ὀνομάτων ἡ τάξις δειχθῆ τ῅ς
Ὀγδοάδος· καὶ οὐκ ἅν μετὰ τοσοῦτον διάστημα, ὡς ἐκλελησμένος, ἔπειτα
ἀναμνησθεὶς ἐπ΄ ἐσχάτῳ πρώτης ἐμέμνητο Σετράδος. Ἔπειτα δὲ καὶ τὰς
συζυγίας σημ᾵ναι θέλων, καὶ τὸ τ῅ς Ἐκκλησίας οὐκ ἅν παρέλιπεν ὄνομα. Ἀλλ΄
ἥ καὶ ἐπὶ τῶν λοιπῶν συζυγιῶν ἠρκέσθη τῆ τῶν ἀρρένων προσηγορίᾳ, ὁμοίως
δυναμένων κἀκείνων συνυπακούεσθαι, ἵνα τὴν ἑνότητα διὰ πάντων ᾖ
πεφυλακὼς, εἰ τῶν λοιπῶν τὰς συζύγους κατέλεγε, καὶ τὴν τοῦ Ἀνθρώπου ἅν
μεμηνύκει σύζυγον, καὶ οὐκ ἅν ἀφ῅κεν ἐκ μαντείας ἡμ᾵ς λαμβάνειν τοὔνομα
αὐτ῅ς.
Υανερὰ οὖν ἡ τ῅ς ἐξηγήσεως παραποίησις. Σοῦ γὰρ Ἰωάννου ἕνα Θεὸν
παντοκράτορα, καὶ ἕνα μονογεν῅ Φριστὸν Ἰησοῦν κηρύσσοντος, δι΄ οὗ τὰ
πάντα γεγονέναι λέγει, τοῦτον Υἱὸν Θεοῦ, τοῦτον Μονογενῆ,
el ‚creador de todo‛, ‚la luz verdadera que ilumina a todos los hombres‛, ‚el
creador del mundo‛, ‚el que ha venido a los suyos‛, que ‚se ha hecho carne‛ y
‚habitó entre nosotros‛, ellos, modificando la exégesis de un modo persuasivo,
pretenden que hay otro Unigénito en la emisión, al cual llaman Principio. Pero
también suponen que hay otro Salvador y otro Verbo, hijo del Unigénito, y otro
Cristo, que ha sido emitido para estabilizar el Pléroma. Apartan de la verdad cada
una de las cosas dichas [en las Escrituras], abusando de los nombres para que se
adapten a su propia suposición de suerte que, según ellos, Juan ni siquiera hace
mención del Señor Jesucristo entre tales nombres. Pues si ha dicho Padre, Gracia,
Unigénito, Verdad, Verbo, Vida, Hombre e Iglesia, lo ha dicho con motivo de la
primera Ogdóada, en la cual no hay ningún Jesús ni ningún Cristo, el maestro de
Juan. Pero el mismo Apóstol ha dejado claro que no hablaba acerca de sus Parejas
sino acerca de nuestro Señor Jesucristo, al que también conoce como el Verbo de
Dios. Pues recapitulando acerca del Verbo, de quien antes había dicho que era ‚en
el principio‛, explica detalladamente: ‚Y el Verbo se hizo carne, y habitó entre
nosotros‛. Pero de acuerdo a la suposición de aquellos el Verbo, que ni siquiera
salió alguna vez fuera del Pléroma, no se hizo carne, sino el Salvador, engendrado
más tarde que el Verbo por disposición [de todos los Eones].
29. Aprended pues, insensatos, que Jesús, el que sufrió por nosotros, el
que habitó entre nosotros, es el Verbo de Dios. Pues si algún otro de estos mismos
Eones se hubiera hecho carne por nuestra salvación, el Apóstol habría hablado
verosímilmente acerca de otro; pero si el Verbo del Padre, quien descendió – el
unigénito Hijo del único Dios, que fue hecho carne por los hombres según la buena
voluntad del Padre – es también el mismo que ascendió, entonces no ha hablado de
algún otro ni de la Ogdóada, sino que lo ha hecho acerca del Señor Jesucristo.
Tampoco el Verbo se ha hecho carne, según ellos declaran enfáticamente. Dicen
que el Salvador ha vestido un cuerpo anímico que fue constituido, por la inefable
providencia de la disposición divina, para ser visible y tangible. Pero la carne es la
primitiva invención de Dios hecha a partir del polvo, como Adán, la cual
verdaderamente el Verbo de Dios ha llegado a tener, como lo reveló Juan. Ha
quedado disuelta su primera y original Ogdóada, pues al demostrarse que
‚Verbo‛, ‚Unigénito‛, ‚Vida‛, ‚Luz‛, ‚Salvador‛, ‚Cristo‛ e ‚Hijo de Dios‛ son
uno y el mismo, y que este mismo fue hecho carne por nosotros, el montaje385 de la
Ogdóada se viene abajo. Una vez que este ha sido derribado – con el cual, soñando
sin fundamento, deforman las Escrituras al haber inventado su propia hipótesis –
toda su suposición se precipita. Luego, juntando expresiones y nombres que están
por aquí y por allá, invierten su acepción natural en una que va en contra de su
sentido, como antes dijimos.
τοῦτον πάντων ποιητὴν, τοῦτον φῶς ἀληθινὸν φωτίζον πάντα ἄνθρωπον, τοῦτον
κόσμον ποιητὴν, τοῦτον εἰς τὰ ἴδια ἐληλυθότα, τοῦτον αὐτὸν σάρκα γεγονότα,
καὶ ἐσκηνωκότα ἐν ἡμῖν, οὗτοι, παρατρέποντες κατὰ τὸ πιθανὸν τὴν ἐξήγησιν,
ἄλλον μὲν τὸν Μονογεν῅ θέλουσιν εἷναι κατὰ τὴν προβολὴν, ὃν δὴ καὶ Ἀρχὴν
καλοῦσι. Ἄλλον δὲ τὸν ΢ωτ῅ρα γεγονέναι θέλουσι, καὶ ἄλλον τὸν Λόγον υἱὸν
τοῦ Μονογενοῦς, καὶ ἄλλον τὸν Φριστὸν εἰς ἐπανόρθωσιν τοῦ Πληρώματος
προβεβλημένον. Καὶ ἓν ἕκαστον τῶν εἰρημένων ἄραντες ἀπὸ τ῅ς ἀληθείας,
καταχρησάμενοι τοἶς ὀνόμασιν, εἰς τὴν ἰδίαν ὑπόθεσιν μετήνεγκαν. Ὥστε κατ΄
αὐτοὺς ἐν τοἶς τοσούτοις τὸν Ἰωάννην τοῦ Κυρίου Φριστοῦ Ἰησοῦ μνείαν οὐ
ποιεἶσθαι. Εἰ γὰρ Πατέρα εἴρηκε, καὶ Φάριν, καὶ Μονογεν῅, καὶ Ἀλήθειαν, καὶ
Λόγον, καὶ Ζωὴν, καὶ Ἄνθρωπον, καὶ Ἐκκλησίαν, κατὰ τὴν ἐκείνων ὑπόθεσιν,
περὶ τ῅ς πρώτης Ὀγδοάδος εἴρηκεν, ἐν ᾗ οὐδέπω Ἰησοῦς, οὐδέπω Φριστὸς ὁ τοῦ
Ἰωάννου διδάσκαλος. Ὅτι δὲ οὐ περὶ τῶν συζυγιῶν αὐτῶν ὁ Ἀπόστολος
εἴρηκεν, ἀλλὰ περὶ τοῦ Κυρίου ἡμῶν Ἰησοῦ Φριστοῦ, ὃν καὶ Λόγον οἷδεν τοῦ
Θεοῦ, αὐτὸς πεποίηκε φανερόν. Ἀνακεφαλαιούμενος γὰρ περὶ τοῦ εἰρημένου
αὐτ῵ ἄνω ἐν ἀρχῆ λόγου ἐπεξηγεἶται· «Καὶ ὁ Λόγος σὰρξ ἐγένετο, καὶ
ἐσκήνωσεν ἐν ἡμἶν». Κατὰ δὲ τὴν ἐκείνων ὑπόθεσιν οὐχ ὁ Λόγος σὰρξ ἐγένετο,
ὅς γε οὖδὲ ἦλθέ ποτε ἐκτὸς Πληρώματος, ἀλλὰ ὁ τ῅ς οἰκονομίας
μεταγενέστερος τοῦ Λόγου ΢ωτήρ.
29. Μάθετε οὖν, ἀνόητοι, Ἰησοῦς ὁ παθὼν ὑπὲρ ἡμῶν, ὁ κατασκηνώσας
ἐν ἡμἶν, οὗτος αὐτός ἐστιν ὁ Λόγος τοῦ Θεοῦ. Εἰ μὲν γὰρ ἄλλος τις τῶν Αἰώνων
ὑπὲρ τ῅ς ἡμῶν αὐτῶν σωτηρίας σὰρξ ἐγένετο, εἰκὸς ἦν περὶ ἄλλου εἰρηκέναι
τὸν Ἀπόστολον· εἰ δὲ ὁ Λόγος ὁ τοῦ Πατρὸς ὁ καταβὰς, αὐτός ἐστιν καὶ ὁ
ἀναβὰς, ὁ τοῦ μόνου Θεοῦ μονογενὴς Τἱὸς κατὰ τὴν τοῦ Πατρὸς εὐδοκίαν
σαρκωθεὶς ὑπὲρ ἀνθρώπων, οὐ περὶ ἄλλου τινὸς, οὐδὲ περὶ Ὀγδοάδος τὸν
λόγον πεποίηται, ἀλλ΄ ἥ περὶ τοῦ Κυρίου Ἰησοῦ Φριστοῦ. Οὐδὲ γὰρ ὁ Λόγος
κατ΄ αὐτοὺς προηγουμένως σὰρξ γέγονε. Λέγουσι δὲ τὸν ΢ωτ῅ρα ἐνδύσασθαι
σῶμα ψυχικὸν ἐκ τ῅ς οἰκονομίας κατεσκευασμένον ἀρρήτῳ προνοίᾳ, πρὸς τὸ
ὁρατὸν γενέσθαι, καὶ ψηλαφητόν. ΢ὰρξ δέ ἐστιν ἡ ἀρχαία ἐκ τοῦ χοῦ κατὰ τὸν
Ἀδὰμ ἡ γεγονυἶα πλάσις ὑπὸ τοῦ Θεοῦ, ἣν ἀληθῶς γεγονέναι τὸν Λόγον τοῦ
Θεοῦ ἐμήνυσεν ὁ Ἰωάννης. Καὶ λέλυται αὐτῶν ἡ πρώτη καὶ ἀρχέγονος Ὀγδοάς.
Ἑνὸς γὰρ καὶ τοῦ αὐτοῦ δεικνυμένου Λόγου, καὶ Μονογενοῦς, καὶ Ζω῅ς, καὶ
Υωτὸς, καὶ ΢ωτ῅ρος, καὶ Φριστοῦ, καὶ Τἱοῦ Θεοῦ, καὶ τούτου αὐτοῦ
σαρκωθέντος ὑπὲρ ἡμῶν, λέλυται ἡ τ῅ς Ὀγδοάδος σκηνοπηγία. Σαύτης δὲ
λελυμένης, διαπέπτωκεν αὐτῶν π᾵σα ἡ ὑπόθεσις, ἣν ψευδῶς ὀνειρώττοντες
κατατρέχουσι τῶν Γραφῶν, ἰδίαν ὑπόθεσιν ἀναπλασάμενοι. Ἔπειτα λέξεις καὶ
ὀνόματα σποράδην κείμενα συλλέγοντες, μεταφέρουσι, καθὼς προειρήκαμεν,
ἐκ τοῦ κατὰ φύσιν εἰς τὸ παρὰ φύσιν·
Hacen lo mismo que aquellos que se proponen el primer asunto que se les ocurre y
luego se esfuerzan por probar que está insinuado en los poemas de Homero, de
modo que a los más inexpertos les parece que Homero ha compuesto las palabras
sobre aquel asunto que se ha sugerido recientemente. Y por el orden amañado de
las palabras muchos son llevados a pensar que quizá Homero las haya compuesto
de esa manera, como aquel que escribe, por medio de los versos homéricos, el
envío de Heracles por Euristeo a buscar el perro del Hades de esta manera (pues
nada impide que nos sirvamos de un ejemplo para hacer mención también de
estos, ya que el propósito es semejante y el mismo para ambos):

Diciendo así, fue echado de sus casas, y salió


gimiendo
El Magnánimo Heracles, realizador de grandes
obras,
Por Euristeo, hijo de Esténelo Pérsida
Para que sacara del Erebo al horrible perro de
Hades.
Avanzó como un león criado en la montaña,
confiado en su fuerza
Cruzando rápidamente a través de la ciudad, y
todos sus amigos lo seguían;
Novias, muchachos y ancianos que mucho
habían sufrido
Lamentándose profundamente por él, como si
caminara a la muerte.
La ojizarca Atenea envió a Hermes
Pues sabía en su ánimo cuán afligido estaba su
hermano.386

¿Quién que no fuera un ingenuo sería cautivado por estas palabras y pensaría que
Homero las compuso de ese modo por esta suposición? Pero el que está
familiarizado con la obra homérica reconocerá, ya que la conoce, que algunas de
estas cosas son dichas acerca de Odiseo, otras acerca de Heracles, otras de Príamo,
y otras más acerca de Menelao y Agamenón. Tomando los versos y devolviendo
cada uno a su propia obra, quitará de en medio la suposición. Así también, el que
conserva firme en sí mismo la regla de la verdad que recibió por el bautismo
reconocerá los nombres, las expresiones y las parábolas de las Escrituras, pero no
reconocerá esta suposición blasfema.
ὅμοια ποιοῦντες τοἶς ὑποθέσεις τὰς τυχούσας αὐτοἶς προβαλλομένοις, ἔπειτα
πειρωμένοις ἐκ τῶν Ὁμήρου ποιημάτων μελετ᾵ν αὐτὰς, ὥστε τοὺς
ἀπειροτέρους δοκεἶν ἐπ΄ ἐκείνης τ῅ς ἐξ ὑπογυίου μεμελετημένης ὑποθέσεως
Ὅμηρον τὰ ἔπη πεποιηκέναι, καὶ πολλοὺς συναρπάζεσθαι διὰ τ῅ς τῶν ἐπῶν
συνθέτου ἀκολουθίας, μὴ ἄρα ταῦθ΄ οὕτως Ὅμηρος εἴη πεποιηκώς· ὡς ὁ τὸν
Ἡρακλέα ὑπὸ Εὐρυσθέως ἐπὶ τὸν ἐν τ῵ Ἅιδῃ κύνα πεμπόμενον διὰ τῶν
Ὁμηρικῶν στίχων γράφων οὕτως (οὐδὲν γὰρ κωλύει παραδείγματος χάριν
ἐπιμνησθ῅ναι καὶ τούτων, ὁμοίας καὶ τ῅ς αὐτ῅ς οὔσης ἐπιχειρήσεως τοἶς
ἀμφοτέροις)·

Ὥς εἰπὼν, ἀπέπεμπε δόμων βαρέα στενάχοντα


φωθ΄ Ἡρακλ῅α, μεγάλων ἐπιίστορα ἔργων,
Εὐρυσθεὺς, ΢θενέλοιο πάϊς Περσηιάδαο
ἐξ Ἐρέβεος ἄξοντα κύνα στυγεροῦ ἈἹδαο.
Β῅ ὆΄ ἴμεν, ὥστε λέων ὀρεσίτροφος ἀλκὶ πεποιθώς,
καρπαλίμως ἀνὰ ἄστυ, φίλοι δ΄ ἀνὰ πάντες ἕποντο,
νύμφαι τ΄ ἠἹθεοί τε, πολύτλητοί τε γέροντες,
οἴκτρ΄ ὀλοφυρόμενοι, ὡσεὶ θανατόν τε κιόντα.
Ἑρμείας δ΄ ἀπέπεμπεν ἰδὲ γλαυκῶπις Ἀθήνη·
ᾔδεε γὰρ κατὰ θυμὸν ἀδελφεὸν ὡς ἐπονεἶτο.

Σίς οὐκ ἅν τῶν ἀπανούργων συναρπαγείη ὑπὸ τῶν ἐπῶν τούτων, καὶ
νομίσειεν οὕτως αὐτὰ Ὅμηρον ἐπὶ ταύτης τ῅ς ὑποθέσεως πεποιηκέναι; Ὁ δ΄
ἔμπειρος τ῅ς Ὁμηρικ῅ς ὑποθέσεως ἐπιγνώσεται, εἰδὼς, ὅτι τὸ μέν τι αὐτῶν
ἐστι περὶ Ὀδυσσέως εἰρημένον, τὸ δὲ περὶ αὐτοῦ τοῦ Ἡρακλέος, τὸ δὲ περὶ τοῦ
Πριάμου, τὸ δὲ περὶ Μενελάου καὶ Ἀγαμέμνονος. Ἄρας δὲ αὐτὰ καὶ ἓν ἕκαστον
ἀποδοὺς τῆ ἰδίᾳ ἐκποδὼν ποιήσει τὴν ὑπόθεσιν. Οὕτω δὲ καὶ ὁ τὸν κανόνα τ῅ς
ἀληθείας ἀκλιν῅ ἐν ἑαυτ῵ κατέχων, ὃν διὰ τοῦ βαπτίσματος εἴληφε, τὰ μὲν ἐκ
τῶν Γραφῶν ὀνόματα, καὶ τὰς λέξεις, καὶ τὰς παραβολὰς ἐπιγνώσεται, τὴν δὲ
βλάσφημον ὑπόθεσιν ταύτην οὐκ ἐπιγνώσεται.
Y aunque reconocerá las piedras preciosas, no aceptará la imagen de la zorra en
lugar de la del rey. Devolviendo cada una de las cosas dichas a su propio orden y
acomodándolas al cuerpo desnudo de la verdad, demostrará también que su
invención no tiene fundamento.

30. Puesto que esta precaria estructura no tiene salvación, pensamos que
sería conveniente – para que cualquiera que haya examinado atentamente su farsa
pueda aplicar luego el argumento que la derriba – mostrar en primer lugar en
cuáles puntos los mismos creadores de esta fábula difieren unos de otros, como si
estuvieran inspirados por diferentes espíritus del error. A partir de esto se podrá
ver perfectamente, antes incluso de su demostración, que la verdad predicada por
la Iglesia es firme y la inventada por ellos es mentira. Pues la Iglesia, aunque se
dispersó por el mundo entero hasta los confines de la tierra, recibió de los
apóstoles y de sus discípulos la fe en un Dios Padre todopoderoso que ha hecho el
cielo, la tierra, los mares y todo lo que hay en ellos; en un Cristo, Jesús el Hijo de
Dios, que fue hecho carne por nuestra salvación; y en un Espíritu Santo, que por
medio de los profetas ha anunciado las dispensaciones, el advenimiento, el
nacimiento de una virgen, la pasión, la resurrección de entre los muertos y la
ascención encarnada hacia los cielos de nuestro amado Señor Cristo Jesús, su
llegada desde los cielos en la gloria de su Padre para reunir todas las cosas en una
y resucitar toda carne de toda la humanidad a fin de que, conforme a la buena
voluntad del Padre invisible, ante Cristo Jesús nuestro Señor, Dios, Salvador y Rey
‚se doble toda rodilla de los que est{n en los cielos, de los que est{n en la tierra y
de los que est{n debajo de la tierra, y toda lengua le confesar{‛387. Ejecutará un
juicio de justicia en todos: a las fuerzas espirituales de maldad, a los ángeles que se
rebelaron y se alejaron [de Dios], a los hombres impíos, injustos, criminales y
blasfemos los enviará al fuego eterno; pero a los justos, a los santos, a los que han
guardado sus mandamientos y se han mantenido en su amor – algunos desde el
principio, otros después de arrepentirse – les concederá vida, les dará
inmortalidad y les otorgará gloria eterna.
31. Habiendo la Iglesia recibido, como dijimos anteriormente, este
mensaje y esta fe, aunque esté diseminada por todo el mundo, los guarda
cuidadosamente, como si habitara en una sola casa; del mismo modo, los cree
como si tuviera un alma y un mismo corazón, y los predica, enseña y transmite en
común acuerdo, como si tuviera una boca. Pues aunque los idiomas del mundo son
diferentes, el significado de la tradición es uno y el mismo; ni las iglesias fundadas
en Germania han creído algo diferente o han transmitido [el mensaje] de modo
distinto, ni las que están establecidas en Iberia, ni entre los celtas, en el oriente, en
Egipto, en Libia ni en el medio del mundo.
Καὶ γὰρ εἰ τὰς ψηφίδας γνωρίσει, ἀλλὰ τὴν ἀλώπεκα ἀντὶ τ῅ς βασιλικ῅ς
εἰκόνος οὐ παραδέξεται. Ἓν ἕκαστον δὲ τῶν εἰρημένων ἀποδοὺς τῆ ἰδίᾳ τάξει,
καὶ προσαρμόσας τ῵ τ῅ς ἀληθείας σωματείῳ γυμνώσει, καὶ ἀνυπόστατον
ἐπιδείξει τὸ πλάσμα αὐτῶν.
30. Ἐπειδὴ τῆ σκηνῆ ταύτῃ λείπει ἡ ἀπολύτρωσις, ἵνα τις τὸν μἶμον
αὐτῶν περαιώσας τὸν ἀνασκευάζοντα λόγον ἐπενεγκεἶν, καλῶς ἔχειν
ὑπελάβομεν ἐπιδεἶξαι πρότερον, ἐν οἸς οἱ πατέρες αὐτοὶ τοῦδε τοῦ θυμοῦ
διαφέρονται πρὸς ἀλλήλους, ὡς ἐκ διαφόρων πνευμάτων τ῅ς πλάνης ὄντες.
Καὶ ἐκ τούτου γὰρ ἀκριβῶς συνιδεἶν ἔσται, καὶ πρὸ τ῅ς ἀποδείξεως βεβαίαν
τὴν ὑπὸ τ῅ς Ἐκκλησίας κηρυσσομένην ἀλήθειαν, καὶ τὴν ὑπὸ τούτων
παραπεποιημένην ψευδηγορίαν. Ἡ μὲν γὰρ Ἐκκλησία, καίπερ καθ΄ ὅλης τ῅ς
οἰκουμένης ἕως περάτων τ῅ς γ῅ς διεσπαρμένη, παρὰ δὲ τῶν ἀποστόλων καὶ
τῶν ἐκείνων μαθητῶν παραλαβοῦσα τὴν εἰς ἕνα Θεὸν Πατέρα παντοκράτορα
τὸν πεποιηκότα τὸν οὐρανὸν καὶ τὴν γ῅ν, καὶ τὰς θαλάσσας, καὶ πάντα τὰ ἐν
αὐτοἶς, πίστιν, καὶ εἰς ἕνα Φριστὸν Ἰησοῦν τὸν Τἱὸν τοῦ Θεοῦ τὸν σαρκωθέντα
ὑπὲρ τ῅ς ἡμετέρας σωτηρίας, καὶ εἰς Πνεῦμα ἅγιον τὸ διὰ τῶν προφητῶν
κεκηρυχὸς τὰς οἰκονομίας, καὶ τὰς ἐλεύσεις, καὶ τὴν ἐκ παρθένου γέννησιν,
καὶ τὸ πάθος, καὶ τὴν ἔγερσιν ἐκ νεκρῶν, καὶ τὴν ἔνσαρκον εἰς τοὺς οὐρανοὺς
ἀνάληψιν τοῦ ἠγαπημένου Φριστοῦ Ἰησοῦ τοῦ Κυρίου ἡμῶν, καὶ τὴν ἐκ τῶν
οὐρανῶν ἐν τῆ δόξῃ τοῦ Πατρὸς παρουσίαν αὐτοῦ, ἐπὶ τὸ ἀνακεφαλαιώσασθαι
τὰ πάντα, καὶ ἀναστ῅σαι π᾵σι σάρκα πάσης ἀνθρωπότητος, ἵνα Φριστ῵ Ἰησοῦ
τ῵ Κυρίῳ ἡμῶν, καὶ Θε῵ καὶ ΢ωτ῅ρι καὶ βασιλεἶ κατὰ τὴν εὐδοκίαν τοῦ Πατρὸς
τοῦ ἀοράτου «π᾵ν γόνυ κάμψῃ ἐπουρανίων, καὶ ἐπιγείων, καὶ καταχθονίων,
καὶ π᾵σα γλῶσσα ἐξομολογήσηται αὐτ῵», καὶ κρίσιν δικαίαν ἐν τοἶς π᾵σι
ποιήσηται· τὰ μὲν πνευματικὰ τ῅ς πονηρίας, καὶ ἀγγέλους τοὺς
παραβεβηκότας, καὶ ἐν ἀποστασίᾳ γεγονότας, καὶ τοὺς ἀσεβεἶς, καὶ ἀδίκους,
καὶ ἀνόμους, καὶ βλασφήμους τῶν ἀνθρώπων εἰς τὸ αἰώνιον πῦρ πέμψῃ· τοἶς
δὲ δικαίοις, καὶ ὁσίοις, καὶ τὰς ἐντολὰς αὐτοῦ τετηρηκόσι, καὶ ἐν τῆ ἀγάπῃ
αὐτοῦ διαμεμενηκόσι τοἶς ἀπ΄ ἀρχ῅ς, τοἶς δὲ ἐκ μετανοίας ζωὴν χαρισάμενος,
ἀφθαρσίαν δωρήσηται, καὶ δὸξαν αἰωνίαν περιποιήσῃ.
31. Σοῦτο τὸ κήρυγμα παρειληφυἶα, καὶ ταύτην τὴν πίστιν, ὡς
προἔφαμεν, ἡ Ἐκκλησία, καίπερ ἐν ὅλῳ τ῵ κόσμῳ διεσπαρμένη, ἐπιμελῶς
φυλάσσει, ὡς ἕνα οἷκον οἰκοῦσα· καὶ ὁμοίως πιστεύει τούτοις, ὡς μίαν ψυχὴν
καὶ τὴν αὐτὴν ἔχουσα καρδίαν· καὶ συμφώνως ταῦτα κηρύσσει, καὶ διδάσκει,
καὶ παραδίδωσιν, ὡς ἓν στόμα κεκτημένη. Καὶ γὰρ αἱ κατὰ τὸν κόσμον
διάλεκτοι ἀνόμοιοι· ἀλλ΄ ἡ δύναμις τ῅ς παραδόσεως μία καὶ ἡ αὐτή· καὶ οὔτε αἱ
ἐν Γερμανίαις ἱδρυμέναι Ἐκκλησίαι ἄλλως πεπιστεύκασιν, ἥ ἄλλως
παραδιδόασιν, οὔτε ἐν ταἶς Ἰβερίαις, οὔτε ἐν Κελτοἶς, οὔτε κατὰ τὰς ἀνατολὰς,
οὔτε ἐν Αἰγύπτῳ, οὔτε ἐν Λιβύῃ, οὔτε αἱ κατὰ μέσα τοῦ κόσμου ἱδρυμέναι·
Así como el sol, criatura de Dios, es uno y el mismo en todo el mundo, así también
la proclamación de la verdad resplandece por todas partes e ilumina a todos los
hombres que quieren venir al conocimiento de la verdad. Ni el más elocuente de
los líderes de las iglesias dirá cosas distintas que estas, pues nadie está por encima
del Maestro; ni tampoco el torpe de lengua disminuirá la tradición pues, al ser la
fe una y la misma, ni el que es capaz de decir mucho acerca de ella la aumentará,
ni el que poco la disminuirá. La mayor o menor capacidad de comprensión se deja
ver, no en el hecho de cambiar la doctrina misma e imaginar además otro Dios
aparte del creador, el hacedor y sustentador de todo, u otro Cristo, u otro
Unigénito (¡como si estos no bastasen!), sino en el hecho de explicar cuanto se ha
dicho en parábolas y conciliarlo con la regla de la fe; en contar
circunstanciadamente el trato y la dispensación de Dios para con la humanidad, y
aclarar que Dios fue paciente para con los ángeles que se han rebelado en
apostasía y para con la desobediencia de la humanidad; en anunciar por qué
motivo el único y mismo Dios ha hecho las cosas temporales, las eternas, las
celestiales y las terrenales. También se deja ver en el hecho de comprender por qué
Dios, siendo invisible, se apareció a los profetas no en una forma, sino
diferentemente a distintos [profetas]; en dar a conocer por qué han sido dados a la
humanidad varios Pactos, y enseñar el rasgo distintivo de cada uno de los Pactos;
en el hecho de dar gracias, también, al investigar por qué razón Dios encerró todo
en desobediencia – para tener misericordia de todos388 – y por qué el Verbo de
Dios se hizo carne y padeció; en proclamar por qué causa el advenimiento del Hijo
de Dios tuvo lugar en los últimos tiempos, es decir, el Principio [apareció] en el
final; en descubrir cuanto está dicho en las Escrituras respecto del final y de las
cosas futuras, sin callar la razón por la que Dios ha hecho coherederos a los
gentiles que habían sido rechazados y los ha unido en un mismo cuerpo,
haciéndolos partícipes junto con los santos. También se ve en el hecho de declarar
cómo este cuerpo mortal se revestirá de inmortalidad y lo corruptible de
incorrupción; en proclamar cómo Dios dice: ‚El que no era un pueblo es un
pueblo, y la que no era amada es amada‛389, y: ‚M{s numerosos son los hijos de la
desolada que de la que tiene marido‛.390 Sobre estos y sobre los que son semejantes
a estos clamó el Apóstol: ‚¡Oh profundidad de la riqueza, de la sabiduría y del
concimiento de Dios! ¡Cuán insondables son sus juicios, e inescrutables sus
caminos!‛.391 Pero [esta capacidad de comprensión] no [se manifiesta] en el hecho
de imaginar por encima del creador y Demiurgo de estas cosas una Madre y la
Idea de su Eón errante, llegando a tal grado de blasfemia, ni en mentir una vez
más sobre el Pléroma que está a su vez encima de ella, que en otro tiempo tenía
treinta pero que ahora tiene una multitud innumerable de Eones,
ἀλλ΄ ὥσπερ ὁ ἥλιος τὸ κτίσμα τοῦ Θεοῦ ἐν ὅλῳ τ῵ κόσμῳ εἸς καὶ ὁ αὐτός· οὕτω
καὶ τὸ κήρυγμα τ῅ς ἀληθείας πανταχῆ φαίνει, καὶ φωτίζει πάντας ἀνθρώπους
τοὺς βουλομένους εἰς ἐπίγνωσιν ἀληθείας ἐλθεἶν. Καὶ οὔτε ὁ πάνυ δυνατὸς ἐν
λόγῳ τῶν ἐν ταἶς Ἐκκλησίαις προεστώτων ἕτερα τούτων ἐρεἶ· οὐδεὶς γὰρ ὑπὲρ
τὸν διδάσκαλον· οὔτε ὁ ἀσθενὴς ἐν τ῵ λόγῳ ἐλαττώσει τὴν παράδοσιν· μι᾵ς
γὰρ καὶ τ῅ς αὐτ῅ς πίστεως οὔσης, οὔτε ὁ πολὺ περὶ αὐτ῅ς δυνάμενος εἰπεἶν
ἐπλεόνασεν, οὔτε ὁ τὸ ὀλίγον ἠλαττόνησεν. Σὸ δὲ πλεἶον ἥ ἔλαττον κατὰ
σύνεσιν εἰδέναι τινὰς οὐκ ἐν τ῵ τὴν ὑπόθεσιν αὐτὴν ἀλλάσσειν γίνεται, καὶ
ἄλλον Θεὸν παρεπινοεἶν παρὰ τὸν δημιουργὸν, καὶ ποιητὴν, καὶ τροφέα τοῦδε
τοῦ παντὸς, ὡς μὴ ἀρκουμένους τούτους, ἥ ἄλλον Φριστὸν, ἥ ἄλλον Μονογεν῅.
Ἀλλὰ ἐν τ῵ τὰ ὅσα ἐν παραβολαἶς εἴρηται προσεπεργάζεσθαι, καὶ οἰκειοῦν τῆ
τ῅ς πίστεως ὑποθέσει· καὶ ἐν τ῵ τήν τε πραγματείαν καὶ οἰκονομίαν τοῦ Θεοῦ
τὴν ἐπὶ τῆ ἀνθρωπότητι γινομένην ἐκδιηγεἶσθαι, καὶ ὅτι ἐμακροθύμησεν ὁ
Θεὸς ἐπί τε τῆ τῶν παραβεβηκότων ἀγγέλων ἀποστασίᾳ, καὶ ἐπὶ τῆ παρακοῆ
τῶν ἀνθρώπων σαφηνίζειν· καὶ διὰ τί τὰ μὲν πρόσκαιρα, τὰ δὲ αἰώνια, καὶ τὰ
μὲν οὐράνια, καὶ τὰ δὲ ἐπίγεια εἸς καὶ ὁ αὐτὸς Θεὸς πεποίηκεν, ἀπαγγέλλειν·
καὶ διὰ τί ἀόρατος ὢν ἐφάνη τοἶς προφήταις ὁ Θεὸς, οὐκ ἐν μιᾶ ἰδέᾳ, ἀλλὰ
ἄλλως ἄλλοις, συνιεἶν· καὶ διὰ τί Διαθ῅και πλείους γεγόνασι τῆ ἀνθρωπότητι,
μηνύειν, καὶ τίς ἑκάστης τῶν Διαθηκῶν ὁ χαρακτὴρ, διδάσκειν· καὶ διὰ τί
συνέκλεισε πάντα εἰς ἀπείθειαν ὁ Θεὸς, ἵνα τοὺς πάντας ἐλεήσῃ, έξερευν᾵ν,
καὶ διὰ τί ὁ Λόγος τοῦ Θεοῦ σὰρξ ἐγένετο, καὶ ἔπαθεν, εὐχαριστεἶν· καὶ διὰ τί
ἐπ΄ ἐσχάτων τῶν καιρῶν ἡ παρουσία τοῦ Τἱοῦ τοῦ Θεοῦ, τουτέστιν ἐν τ῵ τέλει,
ἐφάνη ἡ ἀρχὴ, ἀπαγγέλειν· καὶ περὶ τοῦ τέλους καὶ τῶν μελλόντων, ὅσα τε
κεἶται ἐν ταἶς Γραφαἶς, ἀναπτύσσειν· καὶ τί ὅτι τὰ ἀπεγνωσμένα ἔθνη
συγκληρονόμα καὶ σύσσωμα, καὶ συμμέτοχα τῶν ἁγίων πεποίηκεν ὁ Θεὸς, μὴ
σιωπᾶν· καὶ πῶς τὸ θνητὸν τοῦτο σαρκίον ἐνδύσεται ἀθανασίαν, καὶ τὸ
φθαρτὸν ἀφθαρσίαν, διαγγέλλειν· πῶς τε ἐρεἶ «Ὁ οὐ λαὸς λαὸς, καὶ ἡ οὐκ
ἠγαπημένη ἠγαπημένη»· καὶ πῶς «Πλείονα τ῅ς ἐρήμου τὰ τέκνα μ᾵λλον ἥ τ῅ς
ἐχούσης τὸν ἄνδρα», κηρύσσειν. Ἐπὶ τούτων γὰρ καὶ ἐπὶ τῶν ὁμοίων αὐτοἶς
ἐπεβόησεν ὁ Ἀπόστολος· «Ὦ βάθος πλούτου καὶ σοφίας καὶ γνώσεως Θεοῦ, ὡς
ἀνεξερεύνητα τὰ κρίματα αὐτοῦ, καὶ ἀνεξιχνίαστοι αἱ ὁδοὶ αὐτοῦ». Ἀλλὰ οὐκ
ἐν τ῵ ὑπὲρ τὸν κτιστὴν καὶ Δημιουργὸν Μητέρα τούτων, καὶ αὐτοῦ Ἐνθύμησιν
Αἰῶνος πεπλανημένου παρεπινοεἶν, καὶ εἰς τοσοῦτον ἥκειν βλασφημίας· οὐδὲ
τὸ ὑπὲρ ταύτην πάλιν Πλήρωμα τότε μὲν τριάκοντα, νῦν δὲ ἀνήριθμον φῦλον
Αἰώνων ἐπιψεύδεσθαι,
como dicen aquellos maestros que están verdaderamente vacíos de entendimiento
divino mientras que, como dijimos antes, toda la Iglesia tiene una y la misma fe en
todo el mundo.

32. Veamos ahora también la inconstante opinión de estos, cómo –


donde hay dos o tres de ellos – no dicen las mismas cosas acerca de los mismos
temas sino que declaran [ideas] contrarias en las cosas y en las palabras. Valentín,
el primero de la llamada secta gnóstica que adaptó los principios a la forma
característica de una escuela, los definió de esta manera, estableciendo que hay
una Díada innombrable, uno de los cuales es llamado Inefable, y el otro Silencio.
Luego un segundo par ha sido emitido de esta Díada, a uno de los cuales
denomina Padre y al otro Verdad. Verbo y Vida, y Hombre e Iglesia son los frutos
de esta Tétrada. Esta es la Ogdóada primordial. Y dice que diez potencias han sido
emitidas de Verbo y Vida, como habíamos mencionado anteriormente, mientras
que de Hombre e Iglesia [surgieron] doce [potencias], de las cuales una, al
separarse, ha provocado el resto del asunto. Supuso dos Límites, uno entre
Abismo y el resto del Pléroma, dividiendo a los Eones engendrados del Padre
inengendrado, y otro que separa a su Madre del Pléroma. Pero Cristo no fue
emitido por los Eones que están en el Pléroma, sino que fue dado a luz por la
Madre entre cierta sombra392, cuando estaba fuera [del Pléroma], de acuerdo al
recuerdo que tenía de las realidades superiores. Este, como nació masculino, se
desprendió a sí mismo de la sombra y subió de vuelta al Pléroma; pero la Madre,
abandonada en la sombra y vaciada de la sustancia espiritual, produjo otro hijo.
Este es el Demiurgo, quien – dice – es el [Dios] Todopoderoso de los que están
situados por debajo [de Él]. Pero – a semejanza de aquellos falsamente llamados
‚gnósticos‛, de los que ya hablaremos – Valentín sostuvo que juntamente con Él
fue emitido un Arconte de la izquierda. Y unas veces dice que Jesús fue emitido
por aquel que fue contenido por su Madre y mezclado con todas las cosas, es
decir, por Deseado; otras veces dice que [fue engendrado] por Hombre e Iglesia.
Dice que el Espíritu Santo ha sido emitido por la Iglesia para examen y
fructificación de los Eones, entrando en ellos invisiblemente; por medio de él los
Eones producen los frutos de la verdad.

Concluyen las [palabras] de Ireneo respecto de los valentinianos

33. [Al exponer] estas y otras cosas tales el antedicho anciano varón
Ireneo – equipado completamente por el Espíritu Santo, designado por el Señor
como un vigoroso atleta y ungido con las gracias celestiales de la fe verdadera
καθὼς λέγουσιν οὗτοι οἱ ἀληθῶς ἔρημοι θείας συνέσεως διδάσκαλοι, τ῅ς οὔσης
Ἐκκλησίας πάσης μίαν καὶ τὴν αὐτὴν πίστιν ἐχούσης εἰς πάντα τὸν κόσμον,
καθὼς προέφαμεν.
32. Ἴδωμεν νῦν καὶ τὴν τούτων ἄστατον γνώμην, δύο που καὶ τριῶν
ὄντων, πῶς περὶ τῶν αὐτῶν οὐ τὰ αὐτὰ λέγουσιν, ἀλλὰ τοἶς πράγμασιν καὶ
τοἶς ὀνόμασιν ἐναντία ἀποφαίνονται. Ὁ μὲν γὰρ πρῶτος ἀπὸ τ῅ς λεγομένης
Γνωστικ῅ς αἱρέσεως τὰς ἀρχὰς εἰς ἴδιον χαρακτ῅ρα διδασκαλείου μεθαρμόσας
Οὐαλεντἶνος οὕτως ἐξηροφόρησεν, ὁρισάμενος εἷναι Δυάδα ἀνονόμαστον, ἧς
τὸ μέν τι καλεἶσθαι Ἄρρητον, τὸ δὲ ΢ιγήν. Ἔπειτα ἐκ ταύτης Δυάδος δευτέραν
Δυάδα προβεβλ῅σθαι, ἧς τὸ μέν τι Πατέρα ὀνομάζει, τὸ δὲ Ἀλήθειαν. Ἐκ δὲ τ῅ς
Σετράδος ταύτης καρποφορεἶσθαι Λόγον καὶ Ζωὴν, Ἄνθρωπον καὶ Ἐκκλησίαν.
Εἷναί τε ταύτην Ὀγδοάδα πρώτην. Καὶ ἀπὸ μὲν τοῦ Λόγου καὶ τ῅ς Ζω῅ς δέκα
δυνάμεις λέγει προβεβλ῅σθαι, καθὼς προειρήκαμεν· ἀπὸ δὲ τοῦ Ἀνθρώπου καὶ
τ῅ς Ἐκκλησίας δώδεκα, ὧν μίαν ἀποστ᾵σαν τὴν λοιπὴν πραγματείαν
πεποι῅σθαι. Ὅρους τε δύο ὑπέθετο, ἕνα μὲν μεταξὺ τοῦ Βυθοῦ καὶ τοῦ λοιποῦ
Πληρώματος, διορίζοντα τοὺς γεννητοὺς Αἰῶνας ἀπὸ τοῦ ἀγεννήτου Πατρὸς,
ἕτερον δὲ τὸν ἀφορίζοντα αὐτ῵ τὴν Μητέρα ἀπὸ τοῦ Πληρώματος. Καὶ τὸν
Φριστὸν δὲ οὐκ ἀπὸ τῶν ἐν τ῵ Πληρώματι αἰώνων προβεβλ῅σθαι, ἀλλὰ ὑπὸ
τ῅ς Μητρὸς ἔξω γενομένης κατὰ τὴν γνώμην τῶν κρειττόνων ἀποκεκυ῅σθαι
μετὰ σκι᾵ς τινος. Καὶ τοῦτο μὲν ἅτε ἄρρενα ὑπάρχοντα ἀποκόψαντα ἀφ΄
ἑαυτοῦ τὴν σκιὰν, ἀναδραμεἶν εἰς τὸ Πλήρωμα· τὴν δὲ Μητέρα ὑπολειφθεἶσαν
μετὰ τ῅ς σκι᾵ς, κεκενωμένην τε τ῅ς πνευματικ῅ς ὑποστάσεως, ἕτερον υἱὸν
προενέγκασθαι· καὶ τοῦτον εἷναι τὸν Δημιουργὸν, ὃν καὶ παντοκράτορα λέγει
τῶν ὑποκειμένων. ΢υμπροβεβλ῅σθαι δὲ αὐτ῵ καὶ ἀριστερὸν ἄρχοντα
ἐδογμάτισεν ὁμοίως τοἶς ὆ηθησομένοις ὑφ΄ ἡμῶν ψευδωνύμοις Γνωστικοἶς. Καὶ
τὸν Ἰησοῦν ποτὲ μὲν ἀπὸ τοῦ συστάλεντος ἀπὸ τ῅ς Μητρὸς αὐτῶν
συναναχυθέντος τοἶς ὅλοις προβεβλ῅σθαί φασι, τουτέστιν τοῦ Θελητοῦ· ποτὲ
δὲ ἀπὸ τοῦ ἀναδραμόντος εἰς τὸ Πλήρωμα, τουτέστιν τοῦ Φριστοῦ· ποτὲ δὲ ἀπὸ
τοῦ Ἀνθρώπου καὶ τ῅ς Ἐκκλησίας. Καὶ τὸ Πνεῦμα δὲ τὸ ἅγιον ὑπὸ τ῅ς
Ἐκκλησίας φησὶ προβεβλ῅σθαι εἰς ἀνάκρισιν καὶ καρποφορίαν τῶν Αἰώνων,
ἀοράτως εἰς αὐτοὺς εἰσιόν· δι΄ οὗ τοὺς Αἰῶνας καρποφορεἶν τὰ φυτὰ τ῅ς
ἀληθείας.

Πεπλήρωται τὰ Εἰρηναίου κατὰ τῶν Οὐαλεντίνων

33. Καὶ ταῦτα μὲν καὶ τὰ τοιαῦτα ὁ προειρημένος ἀνὴρ πρεσβύτης


Εἰρηναἶος, ὁ κατὰ πάντα ἐκ Πνεύματος ἁγίου κεκοσμημένος, ὡς γενναἶος
ἀθλητ῅ς ὑπὸ τοῦ Κυρίου προβεβλημένος καὶ ἐπαλειφθεὶς τοἶς ἐπουρανίοις
χαρίσμασι τοἶς κατὰ τὴν ἀληθινὴν πίστιν
y del conocimiento – superó conforme a la razón las tonterías dichas por ellos,
combatiendo y venciendo toda su absurda suposición. Los refutó de un modo más
extraordinario, supremamente, en su siguiente libro, el segundo; es como si
quisiera arrojarlo por tierra y, arrastrando al que ha caído en derrota, exhibirlo y
exponer ante el público desprecio la desvergonzada aunque débil provocación de
su tontería, presente en él incluso estando caído. Pero nosotros, teniendo bastante
con las pocas cosas que hemos dicho y con las que han sido dichas y compuestas
por estos escritores de la verdad, y viendo que otros han hecho el trabajo – me
refiero a Clemente, Ireneo, Hipólito y muchos otros, los cuales también han
realizado admirablemente la refutación de estos – ciertamente no pretenderemos,
como ya dijimos, añadir más a la obra, considerando suficientes a los antedichos
varones y pensando lo mismo de esto: que a toda persona sensata la refutación
contra los valentinianos le será evidente a partir de las mismas palabras en sus
enseñanzas.

34. En primer lugar porque sus doctrinas son diferentes, y la de cada


uno proclama derribar la del otro; en segundo lugar, sus invenciones fabulosas
son inconsistentes, pues no se mencionan en ningún lugar de la Escritura – ni en la
Ley de Moisés, ni en algún profeta de los que fueron después de Moisés – ni
[fueron dichas] por el Salvador, ni por sus evangelistas, ni ciertamente por los
apóstoles. Pues si estas fábulas fueran verdaderas, el Señor que vino a iluminar el
mundo, y antes de Él los profetas y después también los apóstoles – que refutaron
la idolatría y toda práctica inicua y no temieron escribir contra toda enseñanza y
oposición ilegítima – seguramente nos habrían declarado tales cosas, máxime
cuando el mismo Salvador dice: ‚A los de fuera *les hablo+ en par{bolas, pero a
vosotros las parábolas [os son dichas] para explicación del reino de los cielos‛. 393
En efecto, se ve que cuantas parábolas dijo en los Evangelios las explicó enseguida.
Sin duda también explicó quién es el grano de mostaza, y quién la levadura;
también quién es la mujer que echó la levadura en las tres medidas de harina,
quién es la vid, quién es la higuera, quién el sembrador y quién la buena tierra.
Estas personas, impulsadas por los demonios, están falsamente inspiradas, acerca
de los cuales el santísimo apóstol Pablo dijo: ‚En los últimos días algunos se
apartarán de la enseñanza, prestando atención a fábulas y doctrinas de
demonios‛.394 A su vez san Jacobo dice acerca de tal enseñanza que ‚esta sabiduría
no es la que desciende de lo alto, sino que es terrenal, natural, demoníaca. Pero la
sabiduría de lo alto es en primer lugar pura, luego pacífica, dócil, no juzga y está
llena de misericordia y buenos frutos‛395, y lo que sigue. De esta sabiduría no se
halla ni un fruto en las antedichas personas. Entre ellos hay ‚confusión y toda cosa
mala‛396, engendros de demonios y silbidos de serpientes, pues cada uno de ellos
dice unas veces una cosa y otras veces otra.
καὶ γνῶσιν, καταπαλαίσας τε καὶ καταγωνισάμενος τὴν π᾵σαν αὐτῶν ληρώδη
ὑπόθεσιν, διεξ῅λθε κατὰ λόγον τὰ ὑπ΄ αὐτῶν κενοφωνούμενα. Ἀκρότατα δὲ
αὐτοὺς ἐν τ῵ ἑξ῅ς δευτέρῳ αὐτοῦ λόγῳ καὶ τοἶς ἄλλοις διήλεγξε περιττοτέρως,
βουλόμενός πως τὸν χαμαὶ ὆ιφέντα, καὶ εἰς ἧτταν τραπέντα σῦραι, καὶ
ἐνώπιον πάντων θριαμβεῦσαί τε καὶ φωρ᾵σαι τὴν ἐν αὐτ῵ τ῵ ὆ιφέντι
ἀναίσχυντόν τε καὶ ἀσθεν῅ προὔκλησιν ματαιοφροσύνης. Ἡμεἶς δὲ,
ἀρκεσθέντες τοἶς τε παρ΄ ἡμῶν λεχθεἶσιν ὀλίγοις, καὶ τοἶς ὑπὸ τῶν τ῅ς
ἀληθείας συγγραφέων τούτων λεχθεἶσί τε καὶ συνταχθεἶσι, καὶ ὁρῶντες, ὅτι
ἄλλοι πεπονήκασι, φημὶ δὲ Κλήμης καὶ Εἰρηναἶος καὶ Ἱππόλυτος, καὶ ἄλλοι
πλείους, οἳ καὶ θαυμαστῶς τὴν κατ΄ αὐτῶν πεποίηνται ἀνατροπὴν, οὐ πάνυ τι
τ῵ καμάτῳ προσθεἶναι, ὡς προεἶπον, ἠθελήσαμεν, ἱκανωθέντες τοἶς
προειρημένοις ἀνδράσι, καὶ αὐτὸ τοῦτο διανοηθέντες, ὅτι παντὶ συνετ῵ καὶ ἐξ
αὐτῶν τῶν ἐν τοἶς διδάγμασιν αὐτῶν λόγων ἡ ἀνατροπὴ αὐτῶν κατ΄ αὐτῶν
φανήσεται.
34. Πρῶτον μὲν ὅτι διάφορα παρ΄ αὐτοἶς τὰ φρονήματα, καὶ ἕτερος τὰ
τοῦ ἑτέρου καταλύειν ἐπαγγέλλεται· δεύτερον δὲ, ὅτι ἀσύστατα τὰ παρ΄ αὐτοἶς
μυθοποιήματα, οὔτε που Γραφ῅ς εἰπούσης, οὔτε τοῦ Μωϋσέως νόμου, οὔτε
τινὸς προφήτου τῶν μετὰ Μωϋσέα, ἀλλ΄ οὔτε τοῦ ΢ωτ῅ρος, οὔτε τῶν αὐτοῦ
εὐαγγελιστῶν, ἀλλ΄ οὔτε μὴν τῶν ἀποστόλων. Εἰ γὰρ ταῦτα ἀληθινὰ ὑπ῅ρχεν,
ὁ ἐλθὼν φωτίσαι τὴν οἰκουμένην Κύριος, καὶ πρὸ αὐτοῦ οἱ προφ῅ται, ἔπειτα δὲ
καὶ οἱ ἀπόστολοι οἱ ἐλέγξαντες τὴν εἰδωλολατρείαν, π᾵σάν τε παράνομον
πρ᾵ξιν, καὶ μὴ δειλιάσαντες γράφειν κατὰ πάσης παρανόμου διδασκαλίας, καὶ
ἐναντιότητος, σαφῶς ἅν τὰ τοιαῦτα ἡμἶν κατήγγελλον· καὶ μάλιστα αὐτοῦ τοῦ
΢ωτ῅ρος λέγοντος, ὅτι «Σοἶς μὲν ἔξω ἐν παραβολαἶς, ὑμἶν δὲ τὰς παραβολὰς
εἰς ἐπίλυσιν βασιλείας οὐρανῶν ὆ητέον». Ὅσας γοῦν ἐν Εὐαγγελίοις
παραβολὰς εἴρηκεν, εὐθὺς ἐπιλύσας φαίνεται. Ἀμέλει καὶ τίς ὁ κόκκος τοῦ
σινάπεως, καὶ τίς ἡ ζύμη· καὶ τίς βαλοῦσα τὴν ζύμην εἰς τὰ τρία σάτα, τίς ὁ
ἀμπελὼν, τίς ἡ συκ῅, τίς ὁ σπορεὺς, τὶς ἡ καλλίστη γ῅. Καὶ μάτην οὗτοι
ἐνθουσιῶνται ὑπὸ δαιμόνων ἐλαυνόμενοι· περὶ ὧν φησιν ὁ ἁγιώτατος
ἀπόστολος Παῦλος· «Ἐν ὑστέροις καιροἶς ἀποστήσονταί τινες τ῅ς διδασκαλίας,
προσέχοντες μύθοις καὶ διδασκαλίαις δαιμόνων». Καὶ πάλιν ὁ ἅγιος Ἰάκωβος
λέγων περὶ τ῅ς τοιαύτης διδασκαλίας, ὅτι «οὐκ ἔστιν ἄνωθεν ἡ αὕτη σοφία
κατερχομένη, ἀλλ΄ ἐπίγειος, ψυχικὴ, δαιμονιώδης. Ἡ δὲ ἄνωθεν σοφία πρῶτον
μὲν ἁγνή ἐστιν, ἔπειτα εἰρηνικὴ, εὐπειθὴς, ἀδιάκριτος, μεστὴ ἐλέους, καὶ
καρπῶν ἀγαθῶν» καὶ τὰ ἑξ῅ς. Ἧς οὐδὲ εἸς καρπὸς ἐν τοἶς προειρημένοις
εὑρίσκεται. Παρ΄ αὐτοἶς γὰρ «ἀκαταστασία καὶ π᾵ν παράνομον πρ᾵γμα»,
δαιμόνων τε κυήματα, καὶ συρίγματα δρακόντων, ἄλλοτε ἄλλως καὶ ἄλλο
ἑκάστου αὐτῶν λαλοῦντος.
Entre estos no se encuentra misericordia ni compasión, sino disputas y discordias;
ninguna pureza, ninguna paz, ninguna amabilidad.

35. Pero quiero, forzado por el argumento, mencionar de nuevo algunas


pocas cosas dichas por ellos y refutarlas, aunque sostuvimos que íbamos a
terminar. No me preocupa el arte retórico, sino el provecho de los lectores. Pues
bien, dicen que el doceavo Eón, el que cayó en falta, se apartó por completo del
número de los doce, y el número doce se perdió. Dicen que esto ha ocurrido por la
defección de Judas, que era el doceavo apóstol, y de esta manera el número doce
se perdió. Del mismo modo también [discurren] acerca de la hemorroísa y de la
mujer que perdió una moneda de los diez dracmas. Pero se demuestra que el
doceavo Eón no podría ser representado por Judas, como ha sido mencionado
antes por el santísimo Ireneo, pues Judas pereció completamente pero según su
invención el llamado doceavo Eón no fue destruido. El Conductor, o el Limitador,
se puso delante de él y le dijo: ‚¡Iao!‛ – como ellos dicen – y así fue confirmado. Ni
tampoco la hemorroísa [que sangró] por doce años podrá ser comparada con su
drama, pues fue curada después de doce años, en los cuales soportó el flujo de
sangre; pues no permaneció sana por once años pero en el doceavo [sangró] y fue
curada. Tampoco la mujer que poseía diez dracmas perdió una para siempre,
dando lugar a que cuenten la historia fabulosa del perdido Eón de la materia, pues
ella encendió la lámpara y encontró la dracma.
36. En efecto, a partir de estos dos o tres argumentos todas sus
composiciones dramáticas han sido inmediatamente refutadas, y serán dejadas de
lado como cosas débiles e inútiles por los hijos sensatos y por los niños de la santa
Iglesia católica de Dios. A fin de no prolongar hasta el infinito el asunto hablando
contra la misma gente haremos hasta aquí el recuento de la exposición y, habiendo
puesto un límite a su tan grande perversidad, avanzaremos hacia las siguientes
invocando a Dios, guía y protector de nuestra debilidad, para ser salvado de esta,
de las sectas antes mencionadas, y de las próximas que serán exhibidas a los sabios
y a los que quieren conocer con exactitud las fútiles e inconsistentes doctrinas que
hay en el mundo. Pues Valentín, sembrando su fantasía en mucha gente y
llamándose a sí mismo gnóstico unió – como dije – muchos escorpiones en una sola
cadena, como lo muestra claramente también la antigua parábola: los escorpiones,
uniéndose uno detrás del otro – hasta diez o más – forman una cadena y se dejan
caer a sí mismos desde un techo o desde lo alto de una estructura y de este modo,
con astucia, provocan la ruina a los hombres. Así también este y los que después
de él son llamados gnósticos han llegado a ser líderes del error. Tomando de él las
malas razones, cada uno fue enseñado por algún otro, produciendo el incremento
del error después del maestro y así otra secta, dependiente de la anterior, hizo su
aparición.
Παρ΄ οἸς οὐκ ἔλεος, οὐκ οἷκτος εὑρίσκεται, ἀλλὰ διακρίσεις καὶ διαφοραὶ, καὶ
οὐδαμοῦ ἁγνείαν, οὐδαμοῦ εἰρήνη, οὐδαμοῦ ἐπιείκεια.
35. Βούλομαι δὲ πάλιν ἀναγκαζόμενος ὑπὸ τοῦ λόγου, εἰ καὶ
παύσασθαι ὑπεσχόμην, ὀλίγων παρ΄ αὐτοἶς εἰρημένων μνημονεύσας
ἀνατρέψαι. Οὐ γὰρ τοῦ κατὰ τέχνην μοι λόγου μέλει, ἀλλὰ τ῅ς τῶν
ἐντυγχανόντων ὠφελείας. Λέγουσι τοίνυν, ὅτι ὁ δωδέκατος Αἰὼν ὁ ἐν
ὑστερήματι γενόμενος παντελῶς τοῦ ἀριθμοῦ τῶν δώδεκα ἐξέπεσε, καὶ
ἀπόλλυται ὁ ἀριθμὸς ὁ δωδέκατος. Σοῦτο δέ φασι γεγεν῅σθαι τ῵ τὸν Ἰούδαν
ὄντα δωδέκατον ἐκπεπτωκέναι, καὶ οὕτω τὸν δωδέκατον ἀριθμὸν ἠφανίσθαι.
Ὁμοίως δὲ καὶ περὶ τ῅ς αἱμορροούσης, καὶ τ῅ς τὴν μίαν δραχμὴν ἀπὸ τῶν δέκα
δραχμῶν ἀπολεσάσης. Δείκνυται δὲ, ὅτι οὔτε ὁ δωδέκατος Αἰὼν πρόσωπον
Ἰούδα ἔχειν δυνήσεται, ὡς τ῵ ἁγιωτάτῳ Εἰρηναίῳ προείρηται· Ἰούδας μὲν γὰρ
παντελῶς ἀπόλωλεν· ὁ δωδέκατος λεγόμενος Αἰὼν κατὰ τὸ αὐτῶν πλάσμα
οὐκ ἐκενώθη· ἔστη γὰρ ἐνώπιον αὐτοῦ ὁ Μεταγωγεὺς, ἥ ὁ Ὁροθέτης, φήσας
πρὸς αὐτὸν, Ἰαώτ· ὡσαύτως φασὶ, καὶ οὕτως ἐστερεώθη· οὔτε ἡ δώδεκα ἔτεσιν
αἱμορροοῦσα τ῵ αὐτῶν δράματι ὁμοιωθήσεται· ἐσώθη γὰρ μετὰ δώδεκα ἔτη, ἐν
οἸς τ῵ αἵματι τ῅ς ὆ύσεως ἐφέρετο· οὐ γὰρ ἐν τοἶς ἕνδεκα ἔτεσιν ἀπαθὴς
διετέλει, καὶ ἐν τ῵ δωδεκάτῳ δὲ σέσωσται· οὔτε ἡ τὰς δέκα δραχμὰς κεκτημένη
ἀπώλεσε τὴν μίαν εἰς τέλος, ἵνα ὁ Αἰὼν τ῅ς ὕλης ἀπολωλὼς μυθεύηται παρ΄
αὐτοἶς. Ἧψε γὰρ τὸν λύχνον, καὶ ηὗρε τὴν δραχμήν.
36. Ἐκ τοίνυν τῶν δύο λόγων τούτων ἥ τριῶν τὰ πάντα αὐτῶν εὐθὺς
ἐλεγχθέντα καταλειφθήσεται δραματουργήματα, καὶ ἀδραν῅, καὶ ἕωλα τοἶς
τ῅ς φρονήσεως υἱοἶς καὶ τέκνοις τοἶς τ῅ς ἁγίας τοῦ Θεοῦ καθολικ῅ς
Ἐκκλησίας. Ἵνα γὰρ μὴ κατὰ τῶν αὐτῶν φερόμενος εἰς μ῅κος ἄπειρον ἐλάσω
τὴν πραγματείαν, ἕως τ῅ς ἐνταῦθα ὑφηγήσεως ποιησάμενος τὴν ὑπόμνησιν,
καὶ ἐπιθεὶς πέρας τῆ τοσαύτῃ αὐτῶν μοχθηρίᾳ, ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς βαδιοῦμαι, Θεὸν
ἐπικαλούμενος ὁδηγόν τε καὶ ἐπίκουρον τ῅ς ἡμῶν ἀσθενείας, εἰς τὸ σωθ῅ναι
ἀπὸ ταύτης καὶ τῶν προειρημένων αἱρέσεων, καὶ τῶν μελλουσῶν
ἀναδείκνυσθαι τοἶς τε φιλολόγοις, καὶ βουλομένοις τὰ ἀκριβ῅ εἰδέναι τῶν ἐν
τ῵ κόσμῳ κενοφωνιῶν τε καὶ ἀσυστάτων δογμάτων. Εἰς πολλοὺς γὰρ οὗτος
τὴν ἑαυτὸν ὀνειροπολίαν ἐπισπείρας, Γνωστικὸν ἑαυτὸν καλέσας, πολλοὺς, ὡς
εἰπεἶν, σκορπίους ὡς μίαν ἅλυσιν συνέδησεν, ὡς ἡ παλαιὰ καὶ ἐναργὴς
παραβολὴ ὑπάρχει, ὅτι, ἅλυσίν τινα οἱ σκορπίοι ἀπὸ ἑνὸς εἰς τὸν ἕτερον
δεσμοῦντες, ἕως δέκα ἥ καὶ πλείους ἀπὸ στέγης ἥ δώματος ἑαυτοὺς χαλῶσι,
καὶ οὗτως μετὰ δόλου τὴν λύμην τοἶς ἀνθρώποις ἐργάζονται. Οὕτως καὶ οὗτος,
καὶ οἱ ἀπ΄ αὐτοῦ καλούμενοι Γνωστικοὶ τ῅ς πλάνης ἀρχηγέται γεγόνασι, καὶ
παρ΄ αὐτοῦ τὰς προφάσεις ὑπειληφότες, ἕτερος ὑφ΄ ἑτέρου μαθητευθεὶς μετὰ
τὸν διδάσκαλον προσθήκην τ῅ς πλάνης εἰργάσατο, καὶ ἑτέραν αἵρεσιν
εἰσηγήσατο, ἐχομένης τ῅ς προτέρας.
De este modo los mismos que son llamados gnósticos se han dividido
sucesivamente en diferentes sectas; sin embargo, como dije, han tomado las malas
razones de Valentín y de los anteriores a él. No obstante, ya que con la enseñanza
de la verdad hemos pisoteado las antedichas sectas junto a esta de Valentín los
dejaremos, pero examinaremos cuidadosamente las siguientes con el poder de
Dios.

Contra los Secundianos, a los que se unieron Epifanio e Isidoro, doceava


[secta], y la trigésimo segunda [de la serie]

1. Habiendo pasado la secta de Valentín y trabajado con mucho


esfuerzo en refutar su siembra de espinos – con mucho sacrificio, como dije, y
arduo trabajo de campo – pasaremos a lo que queda de su diseminación de
espinas y de su bestial forma de serpiente, suplicando al Espíritu Santo de Cristo
que a través de Él sea capaz de atraer las almas con una enseñanza divina y un
discurso solemne, y así poder sacar el veneno de los [sectarios] antes
mencionados. Pero comenzaré a hablar acerca de ellos en orden, mencionando
quién fue el sucesor de quién de entre los [heresiarcas] que surgieron de Valentín,
aunque hayan enseñado una siembra diferente a la de aquel.

Pues bien, Segundo fue uno de ellos y quiso concebir algo más
extraordinario. Expuso todas las ideas de Valentín, pero las hizo retumbar con un
ruido excepcional en los oídos de los que habían sido aturdidos [por su doctrina].
Pues aunque este, como dije antes, era discípulo de Valentín pensaba que era
superior a Valentín. Decía que la primera Ogdóada está compuesta de una Tétrada
‚derecha‛ y de una Tétrada ‚izquierda‛; de este modo enseñó que la primera es
llamada ‚Luz‛ y la otra ‚Oscuridad‛. Y la potencia que se apartó y cayó en la
penuria no era uno de los treinta Eones sino que vino después de los treinta Eones,
de modo que es uno de los seres engendrados en la parte inferior, después de la
otra Ogdóada. Pero en todas las cuestiones concernientes a Cristo y a las demás
doctrinas sostuvo la misma opinión que el propio Valentín, suministrador de
veneno y proveedor de ponzoña. Dado que no hay muchas doctrinas extrañas que
sean distintivas de él consideramos suficientes a las que se han mencionado, las
cuales se refutan por sí mismas; no obstante, voy a decir también unas pocas cosas
acerca de este, para que no parezca que paso por alto algo respecto a él por falta
[de conocimiento].
Καὶ οὕτω κατὰ τὴν διαδοχὴν εἰς διαφόρους αἱρέσεις αὐτοὶ οἱ κληθέντες
Γνωστικοὶ ἐμερίσθησαν· παρὰ Οὐαλεντίνου μέντοι, ὡς ἔφην, καὶ τῶν πρὸ
αὐτοῦ τὰς προφάσεις εἰληφότες, ὅμως αἱ προειρημέναι σὺν τῆ τούτου τοῦ
Οὐαλεντίνου τῆ τ῅ς ἀληθείας διδασκαλίᾳ καταπατηθεἶσαι ὑφ΄ ἡμῶν
παρείσθωσαν. Ἡμεἶς δὲ τὰς ἑξ῅ς ἐν τῆ τοῦ Θεοῦ δυνάμει διασκοπήσωμεν.

Κατὰ ΢εκουνδιανῶν, οἸς συνήφθη Ἐπιφάνης καὶ Ἰσίδωρος, δωδεκάτη, ἡ


καὶ τριακοστὴ δευτέρα

1. Παρελθόντες δὲ τὴν τοῦ Οὐαλεντίνου αἵρεσιν, καὶ πολλὰ


μοχθήσαντες ἐν τῆ ἀκανθώδει αὐτοῦ σπορᾶ, διὰ πολλοῦ, ὡς εἰπεἶν, καμάτου
καὶ γεωργικ῅ς κακοπαθείας ἐπὶ τὰ λείψανα τ῅ς ἀκανθώδους αὐτοῦ σπορ᾵ς
καὶ ἑρπετώδους αὐτοῦ θηριομορφίας ἐλευσόμεθα, τὸ ἅγιον Πνεῦμα
αἰτησάμενοι παρὰ Φριστοῦ, εἰς τὸ δι΄ αὐτοῦ ἐπισπάσαι τὰς ψυχὰς τῆ ἐν Θε῵
διδασκαλίᾳ καὶ σεμν῵ λόγῳ, καὶ τοὺς ἰοὺς ἀνασπάσαι δυνηθ῅ναι ἀπὸ τῶν
οὕτω προειρημένων. Ἄρξομαι δὲ περὶ τούτων λέγειν κατὰ διαδοχὴν, τίς τίνος
διάδοχος γεγένηται τῶν ἐξ αὐτοῦ ὁρμωμένων, καὶ ἑτέραν παρὰ τὴν ἐκείνου
σπορὰν διδασκόντων.
΢εκοῦνδος τοίνυν τις ἐξ αὐτῶν ὢν, καὶ περισσότερόν τι βουλόμενος
φρον῅σαι, πάντα μὲν τὰ κατὰ τὸν Οὐαλεντἶνον ἐξηγεἶται, περισσότερον δὲ
ἦχον εἰς ἀκοὰς τῶν ἐμβεβροντημένων ἐξήχησεν. Οὗτος γὰρ κατὰ Οὐαλεντἶνον
ὢν, ὡς προεἶπον, ὑπὲρ δὲ Οὐαλεντἶνον φρονῶν, λέγει εἷναι τὴν πρώτην
Ὀγδοάδα Σετράδα δεξιὰν, καὶ Σετράδα ἀριστεράν· οὕτω παραδιδοὺς καλεἶσθαι
τὴν μὲν μίαν Υῶς, τὴν δὲ ἄλλην ΢κότος· τὴν δὲ ἀποστ᾵σάν τε καὶ
ὑστερήσασαν δύναμιν μὴ εἷναι ἀπὸ τῶν τριάκοντα Αἰώνων, ἀλλὰ μετὰ τοὺς
τριάκοντα Αἰῶνας, ὡς εἷναι ἀπὸ τῶν μετὰ τὴν Ὀγδοάδα τὴν ἄλλην κατωτέρω
γενομένων. Σὰ δὲ πάντα περί Φριστοῦ καὶ τῶν ἄλλων δογμάτων ὡσαύτως τ῵
ἰδίῳ χορηγ῵ τοῦ ἰοῦ καὶ δοτ῅ρι τοῦ δηλητηρίου Οὐαλεντίνῳ δογματίζει. Μὴ
πολλῶν δὲ ὄντων τῶν ὑπὸ τούτου διαφόρως ξενολεκτουμένων, ἀρκεσθ῅ναι
μὲν ἡγησάμην δεἶν τοἶς προειρημένοις, ἔχουσι καὶ ἀφ΄ ἑαυτῶν τὴν ἀνατροπὴν,
ὅμως δ΄ οὖν καὶ περὶ αὐτοῦ ὀλίγα λέξω, ἵνα μὴ δι΄ ἀπορίαν παρεληλυθέναι τι
κατ΄ αὐτὸν δόξω.
Si sus Tétradas están dispuestas en derechas e izquierdas, se reconocerá que se
requiere algo en medio de la derecha y de la izquierda, pues todo lo que posee
derecha e izquierda está situado en medio de sus lados derechos e izquierdos. De
ninguna manera podría existir la derecha o la izquierda a no ser que la división
sea hecha por un cuerpo que intermedie entre cada parte. Así pues, ¡oh, tonto
Segundo, y aquellos que han sido engañados por ti!, el centro, a partir del cual se
determinan la derecha y la izquierda será algo singular, y lo diestro y lo siniestro
determinados a partir de él no podrán ser algo ajeno a esta cosa única. La totalidad
necesariamente será remitida al que es Uno, de quien no hay uno más arriba ni
más abajo, excepto las cosas creadas por Él. Esto será evidente para los que
comprenden la verdad: hay un Dios, el Padre, un Hijo y un Espíritu Santo. Pero si
Dios – de quien surgieron todas las cosas – es uno, no hay en Él algo ‚izquierdo‛
ni ningún otro defecto o algo inferior, a excepción de las cosas creadas por Él.
Todas las cosas que están debajo del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo han sido
creadas perfectamente, y han sido bien traídas a la existencia por Él de un modo
benévolo.
2. Pero incluso si otra serpiente de tal clase se adelantara y nos replicara
que las cosas derechas e izquierdas existen fuera del Uno - siendo él mismo el
centro – y que contiene en sí mismo las diestras, se alegra en ellas y las llama
‚derecha‛ y ‚luz‛, pero *considera+ a las siniestras como extrañas a él y rechaza a
las situadas a la izquierda, entonces que me diga de dónde toma esta geometría
que le permite, convenientemente, arreglar de modo inalterable lo de la derecha y
la izquierda. En nosotros se habla razonablemente de derecha o izquierda a causa
de los miembros, que están fijados en el cuerpo y de ningún modo se pueden
intercambiar; pero las cosas que están fuera de nosotros pueden estar unas veces a
la derecha, y otras a la izquierda. El sur o mediodía ser{ llamado ‚derecha‛ por
todo aquel que mira hacia el este, pero la región norte o septentrional ‚izquierda‛.
Si, por el contrario, una persona se vuelve hacia la parte occidental encontrará que
los nombres de las regiones cambiaron: el sur o región meridional, que un
momento antes estaba a la derecha, ha cambiado al lado opuesto, a la izquierda, y
lo que estaba situado a la izquierda de esta persona – la región norte o
septentrional – ha cambiado a su derecha. Pues bien, ¿dónde encontró este
embustero su geometría divina? ¡Oh, qué inmensa tonteria, que revuelve todas las
cosas! Segundo afirma que la Falta llegó a existir después de los treinta Eones.
Entonces dí, oh tú, ¿de dónde obtuviste el origen de la Falta o potencia que se
apartó? Si la descubriste [surgiendo] de un brote de las cosas de lo alto entonces no
es creada sino engendrada, puesto que las cosas que tú y tu jefe definen como
creadas no lo son, sino que son engendradas; por el contrario, las cosas
engendradas se producen a partir de la participación en la que cada naturaleza
toma y recibe de la otra.
Εἰ γὰρ Σετράδες δεξιαὶ καὶ εὐώνυμοι παρ΄ αὐτοἶς τάσσονται, εὑρεθήσεταί τι
ζητούμενον μέσον τοῦ τε δεξιοῦ καὶ τοῦ ἀριστεροῦ· π᾵ν γὰρ ὁτιοῦν δεξιὰς ἔχον
καὶ εὐωνύμους τάξεις μέσον ἕστηκε τῶν εὐωνύμων αὐτοῦ καὶ δεξιῶν· καὶ
οὐδαμοῦ δυνήσεται εἷναι δεξιὰ ἥ ἀριστερὰ, εἰ μή τι ἅν ἐκ μεσολαβοῦντος
σώματος ἑκατέρου μέρους ἡ διάκρισις γένηται. Ἄρα οὖν, ἀνόητε ΢εκοῦνδε, καὶ
οἱ ἀπὸ σοῦ ἠπατημένοι, τὸ μεσαίτατον, ἀφ΄ οὗπερ καὶ ἀριστερὰ καὶ δεξιὰ
ὑποπίπτουσιν, ἔσται ἕν τι, καὶ οὐ δυνήσεται ἀλλότριον εἷναι τοῦ ἑνός τινος τὸ
ἐξ αὐτοῦ ὑποπίπτον δεξιόν τε καὶ εὐώνυμον· καὶ ἐξανάγκης ἀναχθήσεται τὸ
π᾵ν εἰς τὸ ἓν ὄν, οὗ ἀνώτατον οὐδὲ ἕν ἐστιν, οὔτε ὑποβεβηκὸς, οὔτε
κατώτατον, εἰ μὴ τὰ ὑπ΄ αὐτοῦ ἐκτισμένα· καὶ ἔσται τοῦτο φανερὸν τοἶς τὴν
ἀλήθειαν καταμανθάνουσιν, ὅτι εἸς Θεός ἐστιν, ὁ Πατὴρ, καὶ Τἱὸς καὶ ἅγιον
Πνεῦμα. Εἰ δὲ εἸς Θεός ἐστιν, ἐξ οὗ τὰ πάντα, οὔτε τι ἀριστερόν ἐστιν ἐν αὐτοῦ
οὔτε ἐλάττωμα ἕτερον, οὔτε τι ὑποβεβηκὸς, πλὴν τῶν ὑπ΄ αὐτοῦ ἐκτισμένων.
Σὰ δὲ μετὰ Πατέρα, καὶ Τἱὸν, καὶ ἅγιον Πνεῦμα πάντα καλῶς ἐκτισμένα, καὶ
εἰς σύστασιν ὑπ΄ αὐτοῦ ἀφθόνως εὖ προεληλυθότα.
2. Εἰ δὲ καὶ πάλιν ἐρεἶ ὁ τοιοῦτος ἡμἶν προελθὼν ἕτερος ὄφις, ὅτι τὰ μὲν
δεξιὰ καὶ εὐώνυμα ἐκτὸς τοῦ ἑνὸς ὑπάρχει, αὐτὸς δὲ μεσαίτατός ἐστι, καὶ
ἑαυτ῵ μὲν προσάγεται τὰ δεξιὰ, καὶ χαίρει τούτοις, δεξιὰ δὲ καλεἶ καὶ φῶς· τὰ
δὲ εὐώνυμα ὡς ἀλλότρια αὐτοῦ, καὶ ἐπὶ ἀριστερὰ κείμενα ἀπωθεἶται· λεγέτω
μοι πόθεν λαμβάνει ταύτην τὴν γεωμετρίαν, ἵνα καλῶς ὆υθμίσῃ ἀμετάστατον
δεξιάν τε καὶ εὐώνυμον. Παρ΄ ἡμἶν γὰρ δεξιὰ εἰκότως ὀνομάζεται, ἥτοι
ἀριστερὰ, ἀπὸ τῶν ἐν τ῵ σώματι πεπηγμένων μελῶν, ἐν οἸς οὐδέποτε
ἐναλλαγὴ γίνεται. Σὰ δὲ ἐκτὸς ἡμῶν δύναται εἷναι ποτὲ μὲν δεξιὰ, ποτὲ δὲ
εὐώνυμα. Παντὶ μὲν γὰρ τ῵ ὁρῶντι κατὰ ἀνατολὴν νότος, εἴτ΄ οὖν μεσημβρία,
δεξιὰ κληθήσεται· τὸ κλίμα δὲ τὸ βόρειον, ἤτοι ἀρκτ῵ον, ἀριστερόν. Σὸ δὲ
ἀνάπαλιν ἐπὶ τὰ δυτικὰ μέρη άναστραφέντος ἀνθρώπου τινὸς, εὑρεθήσεται
ἑτερωνύμως τὰ κλίματα, ὅπερ πρὸ ὥρας δεξιὸν ὑπ῅ρχε, νότιόν τε
μεσημβρινὸν, εἰς ἀριστερὰ αὖθις μεταβαλλόμενον· καὶ τὸ εἰς ἀριστερὰν τοῦ
τινος κεκλιμένον ἀνθρώπου, εἴτ΄ οὖν ἀρκτ῵ον, εἴτ΄ οὖν βόρειον κλίμα, εἰς
δεξιὰν αὐτοῦ μεταβαλλόμενον. Ποῦ τοίνυν ὁ ἀπατεὼν ἐφεῦρεν ἑαυτ῵ τὴν
κατὰ Θεὸν γεωμετρίαν; Καὶ ὢ τ῅ς τοιαύτης πολλ῅ς ληρολογίας, τ῅ς τὰ πάντα
συγχεούσης. Υάσκει δὲ μετὰ τὸ ὑστέρημα τοῦ τριάκοντα Αἰῶνος γεγεν῅σθαι.
Πόθεν ἄρα τὴν τοῦ ὑστερήματος φύσιν κατείληφας, ὦ οὗτος, ἥ ἀποστ᾵σαν
δύναμιν, λέγε; Εἰ μὲν γὰρ εὗρες ταύτην ἀπὸ βλαστήματος τῶν ἄνω, οὐ κτιστὴν
ἀλλὰ γεννητὴν, ἐπειδὴ σοί τε καὶ τ῵ σου ἐπιστάτῃ οὐκ ἐκτισμένα τὰ κτιστὰ
ὁρίζεται, ἀλλὰ γεννητά· καὶ ἀπὸ μετουσίας ἑκάστης φύσεως παρ΄ ἑκάστης
λαβούσης τὰ αὖθις γεννώμενα ἀναφῦναι.
Así pues, tu propio razonamiento se levanta en armas contra ti mismo. Si, pues, no
sólo la potencia posterior sino también la defección han sido producidas por las
cosas de lo alto y – por así decir – brotó y creció [de ellas], entonces participa de
los beneficios de lo alto. Pues la potencia posterior tiene común participación con
el Pléroma, y el Pléroma con la potencia posterior, y en nada diferirá esta de aquel
ni aquel de esta ya que cada uno participa en común de los extremos mutuos. En
todo caso, ¡oh tú, el más miserable de todos los desgraciados!, el arreglo de tu
impostura será refutado evitando una segunda siembra del demonio.

3. Pero para que no pasar por alto alguna de las cosas que son hechas y
dichas en estas sectas – incluso si en cada una fueran varios los líderes que,
vanagloriándose, inventan una fábula tras otra sobrepasando a sus maestros –
continuaré todavía exponiendo a los que están en esta misma secta, pero hablando
de otros; me refiero a Epifanes el [seguidor] de Isidoro, quien se hundió a sí
mismo en un abismo de aún mayor miseria con la excusa de los discursos
exhortatorios. A decir verdad, él tomó los malos fundamentos de su propio padre
carnal, Carpócrates, pero se unió a la secta del antedicho Segundo y él mismo se
volvió un secundiano. Había una gran diferencia entre cada uno de los
extraviados con respecto al otro y una mezcla confusa, por decirlo así, de
charlatanería ruin. Este Epifanes, como dije, era hijo de Carpócrates y su madre se
llamaba Alexandria, y se unió como ya dije a los secundianos. Era de Cefalonia
por el lado paterno y murió a la temprana edad de diecisiete años, como si el
Señor hubiera provisto algo mejor para el mundo al librarlo de sus viles espinas.
Pero después de su muerte, los que se habían extraviado en pos de él no se
alejaron de su plaga; en Samos todavía se lo honra como a un dios, incluso al día
de hoy. Los habitantes del lugar le edificaron un santuario y realizan sacrificios y
ceremonias religiosas cada novilunio; además le erigieron altares y levantaron una
biblioteca en su nombre, llamada la biblioteca de Epifanes. Los cefalonios están
hundidos a tal punto en el error que le hacen sacrificios y libaciones, festejan y le
cantan himnos en el templo construido para él. Todo el extravío con respecto a la
secta y al otro error – hablo del que hizo volver a los habitantes a la locura de los
ídolos – ha surgido a partir de él, debido al exceso de su educación secular y
platónica. En efecto, este Epifanes se juntó con Segundo y con los que estaban a su
alrededor. Copió de él su ponzoña, me refiero a su palabrería de corrupción
serpentina.
Ἄρα γε κατὰ τὸν αὐτοῦ λόγον κατὰ σαυτοῦ ὁπλίζῃ. Εἰ γὰρ ἀπὸ τῶν ἄνω καὶ ἡ
ὑστέρα δύναμις, καὶ ἡ ἀποστασία γεγένηται, ἔφυ δὲ, ὡς εἰπεἶν, καὶ ἐβλάστησε·
μετέχει ἄρα τῶν ἄνω χαρισμάτων· ἐπειδὴ ἐπικοινωνεἶ τ῵ Πληρώματι ἡ ὑστέρα,
καὶ τὸ Πλήρωμα τῆ ὑστέρᾳ· καὶ οὐδὲν προσενεγχθήσεται τοῦτο πρὸς ἐκεἶνο,
οὔτε ἐκεἶνο πρὸς τοῦτο, ἑκατέρων κατὰ τὰ τέρματα ἀλλήλοις
ἐπικοινωνούντων. Καὶ ἐκ παντὸς λόγου διελεγχθήσῃ ἐξ ἐπισπορ᾵ς δαίμονος
ἔχων τὴν τ῅ς πλάνης σου κόσμησιν, πάντων ἐλεεινῶν ἐλεεινότατε.
3. Ἵνα δὲ μὴ παραλείψωμαί τι τῶν παρά τισι γινομένων τε καὶ
λεγομένων, κἄν τε ἐν ἑκάστῃ πολλοὶ εἷεν οἱ ἔξαρχοι, καὶ αὐχοῦντες ἕτερα ἀνθ΄
ἑτέρων ὑπὲρ τοὺς αὐτῶν διδασκάλους μυθοποιεἶσθαι, ἔτι ἐπιμένων
ὑφηγούμενος τοὺς ἐν αὐτῆ τῆ αἱρέσει ὄντας, ἕτερα δὲ παρὰ τούτων λέγοντας,
φημὶ δὲ περὶ Ἐπιφάνους τοῦ Ἰσιδώρου ἐκ προφάσεως παραινετικῶν ὆ημάτων
ἑαυτὸν ἔτι εἰς περισσότερον βυθὸν ταλαιπωρίας καταγαγόντος. Σἀληθ῅ μὲν
οὖν, ἀπὸ Καρποκράτους τοῦ ἰδίου πατρὸς κατὰ σάρκα εἰληφότος τὰς
προφάσεις, συνημμένου δὲ τῆ αἱρέσει τοῦ προειρημένου ΢εκούνδου, καὶ αὐτοῦ
τῶν ΢εκουνδιανῶν ὑπάρχοντος. Πολλὴ γὰρ ἑκάστου τῶν πεπλανημένων πρὸς
τὸν ἕτερον διαφορὰ, καὶ συρφετώδης, ὡς εἰπεἶν, πολυμιξία κενοφωνίας. Οὗτος
γὰρ ὁ Ἐπιφάνης, ὡς ἔφην, υἱὸς ὢν Καρποκράτους, μητρὸς δὲ Ἀλεξανδρείας
οὕτω καλουμένης, τούτοις, ὡς προεἶπον, συνάπτεται, ἀπὸ Κεφαλληνίας μὲν τὸ
πρὸς πατρὸς γένος ὢν, ἑπτακαιδεκαετ῅ βιώσας χρόνον, θ᾵ττον τὸν βίον
κατέστρεψε, τοῦ Κυρίου ὥσπερ ἀκάνθας τοὺς φαύλους ἀπαλλάσοντος,
κρεἶττόν τι περὶ τ῅ς οἰκουμένης προνοοῦντος. Μετὰ δὲ τὴν αὐτοῦ τελευτὴν οἱ
πρὸς αὐτοῦ πεπλανημένοι τ῅ς ἀπ΄ αὐτοῦ πληγ῅ς οὐκ ἀπέσχοντο. Ἐν ΢άμῳ
γὰρ ὡς θεὸς ἔτι καὶ εἰς δεῦρο τιμ᾵ται. Σέμενος γὰρ αὐτ῵ ἱδρύσαντες οἱ
ἐπιχώριοι, θυσίας καὶ τελετὰς ἐπιτελοῦσι κατὰ νεομηνίαν, βωμοὺς δὲ αὐτ῵
ἔστησαν, καὶ μουσεἶον εἰς ὄνομα αὐτοῦ περίπτυστον ἀνεστήσαντο, τὸ δὴ
Ἐπιφάνους μουσεἶον καλούμενον. Θύουσι γὰρ αὐτ῵ οἱ Κεφαλλ῅νες εἰς
τοσαύτην πλάνην ἐληλακότες, καὶ σπένδουσι, καὶ ἐν τ῵ ἱδρυμένῳ αὐτοῦ
τεμένει εὐωχοῦνται· ὕμνους δὲ αὐτ῵ ᾄδουσι. Δι΄ ὑπερβολὴν δὲ τ῅ς ἐκείνου
παιδείας ἐγκυκλίου τε καὶ Πλατωνικ῅ς ἡ π᾵σα τοἶς προειρημένοις κατά τε τὴν
αἵρεσιν καὶ κατὰ τὴν ἑτέραν πλάνην, λέγω δὲ τὴν εἰς εἰδωλομανίαν τοὺς
ἐπιχωρίους τρέψασαν, γέγονεν ἀπ΄ αὐτοῦ ἀπάτη. ΢υνείπτετο γοῦν οὗτος ὁ
Ἐπιφάνης ΢εκούνδῳ καὶ τοἶς ἀμφ΄ αὐτόν. Σὴν γὰρ αὐτοῦ ἰοβολίαν ἀπεμάξατο,
λέγω τὴν τ῅ς ἑρπετώδους φθορ᾵ς περιττολογίαν.
4. Pero ellos sostienen que Isidoro, con sus discursos exhortatorios, ha
sido el responsable de su depravación. Acerca de Isidoro no hemos sido capaces
de saber con plena certeza si también este tenía las mismas ideas y surgió de ellos,
o bien si fue un autor exhortatorio que aprendió de los filósofos. Sin embargo,
todos estos traman el mismo asunto.
En primer lugar el mismo Epifanes, junto con Carpócrates – su padre y el
jefe de la secta – y los que estaban en torno a él, dictaminó que las esposas de los
hombres son de propiedad común, tomando esta mala razón de la República397 de
Platón y realizando su propio deseo. Comienza diciendo que en el Evangelio está
registrado que, como el Señor afirma, hay tres clases de eunucos: los que fueron
hechos eunucos por los hombres, los que lo son de nacimiento y los que se han
hecho eunucos a sí mismos voluntariamente por el Reino de los cielos.398 Y dice:
‚Pues bien, los que se vuelven eunucos por necesidad no [se convierten en
eunucos] por la razón. Pero los que se convierten en eunucos a sí mismos por
motivo del Reino de los cielos [lo hacen] debido a las consecuencias del
matrimonio‛, dicen, ‚por temor a tener que ocuparse en ganarse la vida‛. Dice que
cuando el Apóstol aconsejó: ‚Es mejor casarse que quemarse 399; no arrojes tu alma
al fuego‛, quiso decir: ‚Resiste día y noche, y teme para que no caigas de la
continencia. Pues un alma predispuesta a resistir tiene una parte de la esperanza‛.
‚Gu{rdate de la mujer pendenciera‛400 – como ya dije antes, está citando
textualmente la exhortación de Isidoro en las Éticas – ‚para que no caigas de la
gracia de Dios. Entonces, cuando hayas eyaculado el fuego401, ora con buena
conciencia. Pero cuando tu acción de gracias se rebaje a una súplica, y además no
puedas mantenerte erguido sino que estés en peligro de resbalar, c{sate‛. Luego
dice a su vez: ‚Pero si hay algún joven, o pobre, o disminuido – esto es, enfermo –
y no quiere casarse conforme al orden natural, que este hermano no sea
separado‛. Pero el miserable, proporcionando algunas sospechas vergonzosas
sobre sí mismo, expone dram{ticamente: ‚Decid: «Yo he entrado en los lugares
santos, no puedo ser afectado por nada. Pero si tuviera una sospecha, que diga:
Hermano, coloca tu mano sobre mí para que no peque; y recibirá auxilio, no sólo
sensible sino también inteligible. Que desee solamente alcanzar el bien y lo
obtendrá»‛. Luego dice también: ‚A veces decimos con la boca: No queremos
pecar; pero nuestro raciocinio es proclive a pecar. Tal clase de persona no hace lo
que quiere por miedo, a fin de que no se le aplique el castigo. Pero la humanidad
tiene algunas necesidades que son [naturales e] indispensables y otras que son
naturales solamente; el tener que cubrirse con ropa es necesario y natural, pero [la
actividad] de los órganos sexuales es natural [pero no necesaria].
4. Ἰσίδωρον δὲ φάσκουσιν ἐν παραινέσεσι τ῅ς αὐτοῦ μοχθηρίας
αἴτιον γεγεν῅σθαι. Εἰ δὲ καὶ αὐτὸς τὰ ἴσα φρονῶν, καὶ ἐξ αὐτῶν ὁρμώμενος
ἐτύγχανεν, ἥ ἐκ φιλοσόφων μαθὼν παραινετικός τις καὶ αὐτὸς ὑπ῅ρχεν, οὐ
πάνυ σαφῶς περὶ τοῦ Ἰσιδώρου γνῶναι ἠδυνήθημεν. Πλὴν οὗτοι πάντες
καττύουσι τὴν ἴσην πραγματείαν.
Πρῶτον μὲν ὅτι ἐνομοθέτει αὐτὸς ὁ Ἐπιφάνης σὺν τ῵ αὐτοῦ πατρί τε καὶ
πρωτοστάτῃ τ῅ς αἱρέσεως Καρποκράτει καὶ τοἶς ἀμφ΄ αὐτὸν κοινὰς εἷναι τὰς
τῶν ἀνθρώπων γυναἶκας, ἔκ τε τοῦ Πλάτωνος Πολιτειῶν πρόφασιν λαβὼν, καὶ
τὴν ἰδίαν ἐπιθυμίαν ἐκτελῶν. Ἐντεῦθεν δὲ τὴν ἀρχὴν ποιεἶται, λέγων, ὡς ἐν τ῵
Εὐαγγελίῳ ἐμφέρεται τοῦ ΢ωτ῅ρος φάσκοντος τρεἶς μὲν εὐνούχους εἷναι, τόν
τε ἐξ ἀνθρώπων εὐνουχιζόμενον, καὶ τὸν ἐκ γεννητ῅ς, καὶ τὸν κατὰ τὴν
βασιλείαν τῶν οὐρανῶν ἑαυτὸν ἑκουσίως εὐνουχίσαντα. Καί φησιν· «Οἱ τοίνυν
κατὰ ἀνάγκην οὐ κατὰ λόγον εὐνοῦχοι γίνονται. Οἱ δὲ ἕνεκα τ῅ς βασιλείας
τῶν οὐρανῶν ἑαυτοὺς εὐνουχίσαντες διὰ τὰ ἐκ τοῦ γάμου συμβαίνοντα», φασί,
«τὸν ἐπιλογισμὸν τῶν ἐπιτηδείων ἀσχολίαν δεδιότες». «Βέλτιον γαμ῅σαι ἥ
πυροῦσθαι, μὴ εἰς πῦρ ἐμβάλῃς τὴν ψυχήν σου», φησὶ λέγειν τὸν Ἀπόστολον,
ἡμέρας καὶ νυκτὸς ἀντέχων, καὶ φοβούμενος μὴ τ῅ς ἐγκρατείας ἀποπέσῃς.
Πρὸς γὰρ τὸ ἀντέχειν γινομένη ψυχὴ μερίζεται τ῅ς ἐλπίδος· «Ἀνέχου τοίνυν»
ὡς ἤδη προεἶπον, τ῅ς παραινέσεως, εἰς μέσον φέρων τὸν λόγον, φησὶ κατὰ
λέξιν ὁ Ἰσίδωρος ἐν τοἶς Ἠθικοἶς «μαχίμης γυναικὸς, ἵνα μὴ ἀποσπασθῆς τ῅ς
χάριτος τοῦ Θεοῦ. Σότε πῦρ ἀποσπερματίσας εὐσυνειδήτως προσεύχου. Ὅταν
δὲ», φησὶν, «ἡ εὐχαριστία σου εἰς αἴτησιν ὑποπέσοι, καὶ στῆς τὸ λοιπὸν, οὐ
κατορθώσας μὴ σφαλ῅ναι, γάμησον». Εἷτα πάλιν φησίν· «Ἀλλὰ νέος τις ἥ
πένης ἐστὶν, ἥ καταφερὴς, τουτέστιν ἀσθενὴς, καὶ οὐ θέλει γ῅μαι κατὰ τὸν
λόγον, οὗτος τοῦ ἀδελφοῦ μὴ χωριζέσθω». Αἰσχρὰς δέ τινας ὑπονοίας ἑαυτ῵
προσποριζόμενος δραματουργεἶ ὁ τάλας. «Λεγέτω», φησὶ τοίνυν, ὅτι
«Εἰσελήλυθα ἐγὼ εἰς τὰ ἅγια, οὐδὲν δύναμαι παθεἶν. Ἐὰν δὲ ὑπόνοιαν ἔχῃ,
εἰπάτω. Ἀδελφὲ, ἐπίθες μοι χεἶρα, ἵνα μὴ ἁμαρτήσω, καὶ λήψεται βοήτειαν, καὶ
αἰσθητὴν καὶ νοητήν. Θελησάτω μόνον ἀπαρτίσαι τὸ καλὸν καὶ ἐπιτεύξεται».
Εἷτα πάλιν φησίν· «Ἐνίοτε τ῵ μὲν στόματι λέγομεν, οὐ θέλομεν ἁμαρτ῅σαι, ἡ
δὲ διάνοια ἔγκειται εἰς τὸ ἁμαρτάνειν. Ὁ τοιοῦτος διὰ φόβον οὐ ποιεἶ ὃ θέλει,
ἵνα μὴ ἡ κόλασις αὐτ῵ ἐλλογισθῆ. Ἡ δὲ ἀνθρωπότης ἔχει ἀναγκαἶά τινα καὶ
φυσικὰ μόνα· ἔχει τὸ περιβάλλεσθαι τὸ ἀναγκαἶον καὶ φυσικόν· φυσικὸν δὲ τὸ
τῶν ἀφροδισίων».
5. ‚He expuesto estas palabras‛ dice el que las escribió contra ellos ‚en
refutación de los que no viven rectamente, y de los basilidianos, de los
carpocracianos y de los que son llamados así a causa de Valentín y de Epifanes, a
quien Segundo – que ha sido mencionado antes – se unió. Ya sea que este se las
haya entregado a aquel o aquel a este, se intercambiaron mutuamente las terribles
ideas y aunque entre ellos diferían en algún aspecto aún así se involucraron en la
misma secta. Declararon que, debido a su perfección, tenían licencia incluso para
pecar de manera que, de todos modos, serían salvados por naturaleza aunque
pecaran ahora debido a esta elección innata. Ni siquiera los autores originales de
estas doctrinas les aceptan que hagan tales cosas‛.
‚Pero estos, como si se aplicaran a cosas más elevadas y en un plano más
alto de conocimiento, también hablan de la primera Tétrada de esta manera: «Hay
un cierto primer Principio cósmico anterior a todo, que sobrepasa todo concepto,
inefable e innombrable, al cual yo llamo Singularidad. Con esta Singularidad
coexiste una potencia, a la que también denomino Unidad. Esta Unidad y la
Singularidad – que son el Uno – aunque no habían sido emitidas, emitieron un
Principio inteligible en todo sentido, increado e invisible, un Principio al que la
razón llama Mónada. Con esta Mónada coexiste una potencia de la misma esencia
que ella, a la que denomino Unicidad. Estas potencias – Unidad y Singularidad,
Mónada y Unicidad – emitieron las demás emanaciones de los Eones»‛.
6. Luego, los escritores que escribieron la verdad sobre estos los
refutaron perfectamente en sus obras – hablo de Clemente, al que algunos llaman
el Alejandrino y otros el Ateniense –; pero también el santo Ireneo se burló de
aquel patético engaño de ellos, el cual (cito sus palabras) exclamó sobre los antes
mencionados *mentirosos+: ‚¡Oh, oh, ay, ay! Este lamento tr{gico es, para añadir a
lo ya dicho, en verdad proferido por la desgracia de los que han escrito estas
ridiculeces de tal cuño y con tal atrevimiento que, sin ruborizarse, le han dado
nombres a su mentira. Pues al decir: «Hay un cierto primer Principio cósmico
anterior a todo, al cual yo llamo Singularidad», y también: « Con esta Mónada
coexiste una potencia, a la que denomino Unicidad», ha reconocido
clarísimamente que las cosas dichas son un invento suyo y que él mismo le ha
dado al embuste nombres que no habían sido dados antes por ningún otro. Es
evidente que él mismo se ha atrevido a inventar estos nombres. ¡Si él no hubiera
aparecido en el mundo, la verdad no habría tenido nombre! Por consiguiente,
nada impide que también algún otro asigne nombres de tal modo por el mismo
propósito‛. Luego, como conclusión a estas cosas el mismo bienaventurado obispo
Ireneo, como ya dijimos, enunció también él unas palabras ridículas bromeando
respecto a que una nomenclatura diferente propuesta por él tiene el mismo valor
que la charlatanería de ellos.
5. Ἀναγκαίως δὲ ταύτας παρεθέμην τὰς φωνὰς, ὁ κατὰ τούτων
γράψας ἔλεγχον, μὴ βιούντων ὀρθῶς καὶ Βασιλειδιανῶν, καὶ Καρποκρατιανῶν,
καὶ τῶν ἀπὸ Οὐαλεντίνου, καὶ τῶν Ἐπιφάνους καλουμένου, ᾧ δὴ συνήφθη
΢εκοῦνδος ὁ προτεταγμένος. Ἐξ ἀλλήλων γὰρ ἕκαστος ἤτοι οὗτος ἐκείνῳ
μεταδοὺς, ἥ ἐκεἶνος τούτῳ τὰ δεινὰ ἀπεμπολήσαντες, καὶ εἴς τι πρὸς ἀλλήλους
διαφερόμενοι, ὅμως ἐν μιᾶ αἱρέσει ἑαυτοὺς κατέθεντο· ὥστε καὶ ἔχει ἐξουσίαν
ἐδογμάτισαν, καὶ τὸ ἁμαρτάνειν διὰ τὴν τελειότητα, ᾗ πάντως σωθησομένων
φυσικῶν, κἄν τε νῦν ἁμάρτωσι διὰ τὴν ἔμφυτον ἐκλογήν. Ἐπεὶ μηδὲ τὰ αὐτὰ
αὐτοἶς πράττειν συγχωροῦσιν οἱ προπάτορες τῶν δογμάτων τούτων.
Υασὶ δὲ καὶ οὗτοι, ὡς ἐπὶ τὸ ὑψηλότερον καὶ γνωστικώτερον
ἐπεκτεινόμενοι τὴν πρώτην Σετράδα, οὕτως· «Ἔστι τις πρὸ πάντων προαρχὴ,
προανεννόητος, ἄρρητός τε καὶ ἀνονόμαστος, ἣν ἐγὼ μονότητα ἀριθμῶ. Σαύτῃ
τῆ μονότητι συνυπάρχει δύναμις, ἣν καὶ αὐτὴν ὀνομάζω ἑνότητα. Αὕτη ἡ
ἑνότης, ἥ τε μονότης τὸ ἓν οὖσαι προήκαντο, μὴ προέμεναι ἀρχὴν ἐπὶ πάντων
νοητὴν ἀγέννητόν τε καὶ ἀόρατον, ἣν Ἀρχὴν ὁ λόγος Μονάδα καλεἶ. Σαύτῃ τῆ
μονάδι συνυπάρχει δύναμις ὁμοούσιος αὐτῆ, ἣν καὶ αὐτὴν ὀνομάζω τὸ ἕν.
Αὗται αἱ δυνάμεις, ἥ τε μονότης καὶ ἑνότης, μονάς τε καὶ τὸ ἓν προήκαντο τὰς
λοιπὰς προβολὰς τῶν Αἰώνων».
6. Εἷτα οἱ καλῶς συγγραψάμενοι, καὶ ἀλήθειαν τούτων ἐν τοἶς σφῶν
αὐτῶν συγγράμασιν ἤλεγξαν, Κλήμης τε, ὅν φασί τινες Ἀλεξανδρέα, ἕτεροι δὲ
Ἀθηναἶον· ἀλλὰ καὶ ὁ ἱερὸς Εἰρηναἶος καταγελῶν αὐτῶν τὸ τραγικὸν ἐκεἶνο, ὃ
ἐπὶ τοἶς προειρημένοις εἰς μέσον φέρων ἧκεν· «Ἰοὺ ἰοὺ, καὶ φεῦ φεῦ· τὸ
τραγικὸν γὰρ, ὡς ἀληθῶς ἐπειπεἶν ἔστιν, ἐπὶ τῆ τοιαύτῃ συμφορᾶ τῶν τὰ
γελοιώδη ταῦτα γεγραφότων τ῅ς τοιαύτης ὀνοματοποιίας καὶ τῆ τοσαύτῃ
τόλμῃ, ὡς ἀπερυθριάσας τ῵ ψεύσματι αὐτοῦ, ὀνόματα τέθεικεν. Ἐν γὰρ τ῵
λέγειν, «Ἔστιν τις προαρχὴ πρὸ πάντων προανεννόητος, ἣν ἐγὼ μονάδα
καλῶ», καὶ πάλιν· «Σαύτῃ τῆ μονάδι συνυπάρχει δύναμις, ἣν καὶ αὐτὴν
ἑνότητα ὀνομάζω»· σαφέστατα, ὅτι τε πλάσμα αὐτοῦ ἐστι τὰ εἰρημένα,
ὡμολόγηκε, καὶ ὅτι αὐτὸς ὀνόματα τέθεικε τ῵ πλάσματι ὑπὸ μηδενὸς
πρότερον ἄλλου τεθειμένα. Καὶ σαφές ἐστιν, ὅτι αὐτὸς ταῦτα τετόλμηκεν
ὀνοματοποι῅σαι· καὶ εἰ μὴ παρ῅ν τ῵ βίῳ αὐτὸς, οὐκ ἅν ἀλήθεια εἷχεν ὄνομα.
Οὐδὲν οὖν κωλύει καὶ ἄλλον τινὰ ἐπὶ τ῅ς αὐτ῅ς ὑποθέσεως οὕτως ὁρίσασθαι
ὀνόματα. Εἷτα λοιπὸν εἰς ταῦτα αὐτὸς ὁ μακάριος ἐπίσκοπος Εἰρηναἶος, ὥς γε
προείπαμεν, γελοιώδη ὆ήματα καὶ αὐτὸς προεἶπεν, ἑτερωνυμίαν ἀφ΄ ἑαυτοῦ,
ὡς ἀντάξια τ῅ς αὐτῶν ληρῳδίας χαριεντιζόμενος,
Traza el árbol familiar de melones, pepinos y calabazas402, mofándose como si se
tratara de cosas reales, [cuya pertinencia] sería evidente para los sabios a partir de
lo que han leído.

7. Pero, a su vez, otros de ellos han denominado a la primera y


primordial Ogdóada con estos nombres: en primer lugar, Primer Principio
Cósmico, luego Inconcebible, en tercer lugar Inefable y en cuarto Invisible. Del
Primer Principio Cósmico fue emitido Origen en el primer y quinto lugar;
procedente de Inconcebible fue emitido Incomprensible en segundo y sexto lugar.
De Inefable, en tercer y séptimo lugar, Innombrable; y de Invisible fue emitido
Increado, que completa la suma total de la primera Ogdóada. Ellos pretenden que
estas potencias preexisten a Abismo y a Silencio, a fin de parecer más perfectos
que los perfectos y más gnósticos que los gnósticos, a los cuales cualquiera podría
decirles justamente: ‚¡Oh, sofistas delirantes!‛. Entre ellos hay muchas y diversas
opiniones acerca del mismo Abismo. Algunos dicen que no tiene pareja, no es ni
masculino ni femenino, ni es alguna cosa en absoluto; otros dicen que es
andrógino, atribuyéndole una naturaleza hermafrodita. Otros más, por el
contrario, le asignan a Silencio como compañera de cama para formar la primera
Pareja, y de este modo inventan las restantes [potencias] a partir de él y de ella. La
divagante ensoñación de los secundianos es inmensa, hundiendo su mente en un
profundo sopor.
Pero ¿para qué he de perder tanto tiempo, puesto que el argumento contra
ellos, y su refutación y aniquilación a partir de las antedichas palabras, es patente
para todo el que quiere conservar su vida y no ser engañado por fábulas vacías?
Esto es todo lo que diré acerca de estas cosas. Pasando de largo esta secta,
examinaré con cuidado las siguientes, buscando por mí mismo un camino seguro
y un sendero llano de modo que, exponiendo y refutando las perversidades de
estos, me salve a mí mismo y a los que escuchan por el poder de Dios a través de
la enseñanza y la verdadera contemplación de nuestro Señor. Puesto que hemos
pisoteado con la sandalia del Evangelio a esta serpiente ratonera – que es
semejante a muchas otras serpientes – observaremos con atención a las siguientes.

Contra los Ptolemaítas, [secta] trece, la que también es la trigésima tercera.

1. Segundo y el llamado Epifanes tomaron como su propia opinión la


doctrina de Isidoro. Les sucedió Ptolomeo, que es uno de la secta de los llamados
gnósticos y junto con algunos otros es de los seguidores de Valentín, pero enseña
cosas distintas que sus maestros. Los que han sido convencidos por él también se
jactan del nombre y se llaman ptolemaítas.
πεπόνων γένη, καὶ σικύων, καὶ κολοκυνθῶν, ὡς ἐπὶ ὑποκειμένων τινῶν
ἐπιπλασάμενος, ὡς τοἶς φιλολόγοις σαφὲς ἅν εἴη ἀφ΄ ὧν προανέγνωσαν.
7. Ἄλλοι δὲ πάλιν αὐτῶν τὴν πρώτην καὶ ἀρχέγονον Ὀγδοάδα
τούτοις τοἶς ὀνόμασι κεκλήκασι· πρῶτον Προαρχὴν, ἔπειτα Ἀνενόητον· τὴν δὲ
τρίτην Ἄρρητον καὶ τὴν τετάρτην Ἀόρατον· καὶ ἐκ μὲν τ῅ς πρώτης Προαρχ῅ς
προβεβλ῅σθαι πρώτῳ καὶ πέμπτῳ Ἀρχὴν, ἐκ δὲ (τ῅ς ἀρχ῅ς) τ῅ς Ἀνενοήτου
δευτέρῳ καὶ ἕκτῳ τόπῳ Ἀκατάληπτον. Ἐκ δὲ τ῅ς Ἀρρήτου τρίτῳ καὶ ἑβδόμῳ
τόπῳ Ἀνονόμαστον· ἐκ δὲ τ῅ς Ἀοράτου Ἀγέννητον Πλήρωμα τ῅ς πρώτης
Ὀγδοάδος. Σαύτας βούλονται τὰς δυνάμεις προϋπάρχειν τοῦ Βυθοῦ καὶ τ῅ς
΢ιγ῅ς, ἵνα τελείων τελειότεροι φανῶσιν ὄντες, καὶ γνωστικῶν γνωστικώτεροι·
πρὸς οὓς δικαίως ἄν τις ἐπιφωνήσειεν· Ὦ ληρολόγοι σοφισταί. Καὶ γὰρ περὶ
αὐτοῦ τοῦ Βυθοῦ πολλαὶ καὶ διάφοροι γνῶμαι παρ΄ αὐτοἶς· οἱ μὲν γὰρ αὐτὸν
ἄζυγον λέγουσι, μήτε ἄρρενα, μήτε θήλειαν, μήτε ὅλως ὄντα τι· ἄλλοι δὲ
ἀρρενόθηλυν αὐτὸν λέγουσιν εἷναι, ἑρμαφροδίτου φύσιν αὐτ῵ περιάπτοντες.
΢ιγὴν δὲ πάλιν ἄλλοι συνευνέτιν αὐτ῵ προσάπτουσιν, ἵνα γένηται πρώτη
συζυγία, καὶ ἐκ τούτου καὶ ἐκ ταύτης τὰ κατάλοιπα οὕτω δραματουργήσωσι.
Καὶ πολλή τις ἐν αὐτοἶς ἡ εἰς ὕπνον βαθὺν τὸν νοῦν αὐτῶν καταφέρουσα
ληρολόγος ὀνειροπολία.
Καὶ τί μοι ἐπὶ τὸ πολὺ κατατρίβεσθαι, φωρατ῅ς οὔσης τ῅ς κατ΄ αὐτοὺς
ὑποθέσεως, καὶ τοῦ κατ΄ αὐτοὺς ἐλέγχου καὶ ἀνατροπ῅ς ἀπὸ τῶν
προειρημένων παντὶ τ῵ βουλομένῳ τ῅ς ζω῅ς αὐτοῦ ἔχεσθαι, καὶ μὴ
ἀπατ᾵σθαι κενοἶς μύθοις; Ἀλλὰ ταῦτά μοι περὶ τούτων εἰρήσθω. Παρελθὼν δὲ
ταύτην, ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς διασκοπήσω, ὁδὸν ἐμαυτ῵ ἀσφαλ῅ καὶ τρίβον λείαν,
ὅπως, τὰς τούτων μοχθηρίας διεξιών τε καὶ ἐλέγχων, ἐμαυτόν τε καὶ τοὺς
ἀκούοντας ἐν τῆ τοῦ Θεοῦ δυνάμει διασώσω διὰ τ῅ς τοῦ Κυρίου ἡμῶν
διδασκαλίας καὶ ἀληθιν῅ς θεωρίας, ὡς Μύαγρον ταύτην τὴν ἔχιδναν, τὴν
πολλαἶς ἑτέραις ἐχίδναις ἐοικυἶαν, τ῵ ὑποδείγματι τοῦ Εὐαγγελίου
καταπατήσαντες, τὰς ἑξ῅ς διασκοπήσωμεν.

Κατὰ Πτολεμαϊτῶν, τρισκαιδεκάτη, ἡ καὶ τριακοστὴ τρίτη

1. Σοῦ περὶ ΢εκοῦνδον καὶ τὸν ὀνομασθέντα Ἐπιφάνην ἐξ Ἰσιδώρου


τὴν παραίνεσιν εἰς ἑαυτῶν ὑπόνοιαν ἀπεμπολήσαντος. Πτολεμαἶος
διαδέχεται, τ῅ς μὲν αὐτῶν τῶν καλουμένων Γνωστικῶν ὑπάρχων αἱρέσεως,
καὶ τῶν κατὰ Οὐαλεντἶνον σὺν ἑτέροις τισίν, ἕτερα δὲ παρὰ τοὺς αὐτοῦ
διδασκάλους ὑποτιθέμενος, οὗ καὶ τὸ ὄνομα αὐχοῦσιν οἱ αὐτ῵ πειθόμενοι,
Πτολεμαἶοι καλούμενοι.
Ciertamente este Ptolomeo - y los que están con él – ha venido a nosotros
como alguien aún más experimentado que sus propios maestros y que inventa
cosas exageradas en adición a la enseñanza de aquellos. Este concibió y otorgó dos
Parejas al dios que ellos llaman Abismo y las llamó Disposiciones: Pensamiento y
Voluntad. Pensamiento siempre coexistió con él, pensando continuamente en la
emisión de algo, pero Voluntad llegó a existir después, pues en primer lugar
pensó en emitir y luego lo deseó. Por lo cual, de estas dos Disposiciones – o
Facultades (pues también las llama Facultades) –, el Pensamiento y la Voluntad
surgió, como si se hubieran mezclado la una con la otra, la emisión como una
Pareja del Unigénito y de la Verdad. Estos surgieron como ejemplos e imágenes
visibles de las dos Disposiciones invisibles del Padre: la Verdad como figura de la
Voluntad y la Mente como imagen del Pensamiento. Por esto la imagen del
Pensamiento, que es increado, es masculina mientras que la de la Voluntad que es
creada es femenina. En efecto, la Voluntad surgió como una facultad del
Pensamiento, pues el Pensamiento siempre pensaba en la emisión, pero no era
capaz de emitir por sí mismo las cosas que pensaba. Pero cuando surgió la
facultad de la Voluntad, entonces emitió lo que pensaba.
2. ¡Oh, que tontería la de este necio! Pues si ni uno de los que tienen
una sólida inteligencia sería capaz de comprender esta [actividad de las
facultades] del ser humano, mucho menos de Dios. Me parece que Homero es más
sensato que él cuando hace su descripción de la preocupación de Zeus quien,
inquieto, disgustado y sin poder dormir permaneció en vela toda la noche
pensando en cómo complotar contra los aqueos, ya que Tetis le había reclamado
castigar a los líderes de los griegos y a los griegos mismos por su afrenta a
Aquiles. Pues este Ptolomeo no pensó nada más elogioso para gloria de su Padre
de todo – también llamado Abismo – que las palabras dichas por Homero sobre
Zeus. Más bien, él lo ha tomado por Zeus, puesto que adoptó la idea de Homero.
Se podría decir con razón que, cuando vomitó tal audacia, tenía más bien la
percepción homérica de Zeus y los aqueos que la del Señor de todo el cual, al
mismo tiempo que piensa también lleva a cabo lo que deseó, y simultáneamente al
desear piensa aquello que deseó. Él piensa aquello que quiere, y entonces quiere lo
que piensa; es todo pensamiento, todo voluntad, todo mente, todo ojo, todo oído,
todo fuente de todos los bienes, y no está limitado por ninguna circunstancia. Es
Dios, no se preocupa ni se confunde como Abismo o Zeus. Ptolomeo, al hablar de
Abismo, imitó a Homero cuando habló acerca de Zeus. A continuación, para
mayor refutación de lo que expuso el charlatán, presentaré las seductoras y
perniciosas palabras que el mismo Ptolomeo en persona escribió a una mujer
llamada Flora, para que nadie piense que refutamos al embustero sólo de oídas sin
antes haber tenido contacto con su enseñanza plagiada pues,
Οὗτος τοίνυν ὁ Πτολεμαἶος, καὶ οἱ σὺν αὐτ῵, ἔτι ἐμπειρότερος ἡμἶν τοῦ ἑαυτῶν
διδασκάλου προελήλυθε, τῆ ἐκείνων ὑφηγήσει προσθήκης τινὸς ὑπερβολὰς
ἐξευρών. Δύο γὰρ οὗτος συζύγους τ῵ Θε῵ τ῵ παρ΄ αὐτοἶς Βυθ῵ καλουμένῳ
ἐπενόησέ τε καὶ ἐχαρίσατο· ταύτας δὲ καὶ Διαθέσεσιν ἐκάλεσεν, Ἔννοιάν τε
καὶ Θέλημα· καὶ τὴν μὲν Ἔννοιαν ἀεὶ συνυπάρξασαν αὐτ῵, ἐννοουμένην ἀεὶ
τό τι προβαλέσθαι, τὸ δὲ Θέλημα ἐν αὐτ῵ ἐπιγινόμενον. Πρῶτον γὰρ ἐνενοήθη
προβαλεἶν, εἷτα, φησὶν, ἠθέλησε. Διὸ καὶ τῶν δύο Διαθέσεων τούτων, ἥ καὶ
Δυνάμεων (Δυνάμεις γὰρ αὐτὰς πάλιν καλεἶ), τ῅ς Ἐννοίας καὶ τ῅ς Θελήσεως,
ὥστε συγκραθεισῶν εἰς ἀλλήλας τῆ προβολῆ τοῦ Μονογενοῦς καὶ τ῅ς
Ἀληθείας, κατὰ συζυγίαν ἐγένετο. Οὕστινας τύπους καὶ εἰκόνας τῶν δύο
Διαθέσεων τοῦ Πατρὸς προελθεἶν τῶν ἀοράτων ὁρατὰς, τοῦ μὲν Θελήματος
τὴν Ἀλήθειαν, τ῅ς δὲ Ἐννοίας τὸν Νοῦν, καὶ διὰ τοῦτο τοῦ Θελήματος ὁ μὲν
ἄρρην εἰκὼν τ῅ς ἀγεννήτου Ἐννοίας γέγονεν, ὁ δὲ θ῅λυς τοῦ Θελήματος. Σὸ
Θέλημα τοίνυν δύναμις ἐγένετο τ῅ς Ἐννοίας. Ἐνενόει μὲν γὰρ ἀεὶ ἡ Ἔννοια
τὴν προβολήν· οὐ μέν τι προβαλεἶν αὐτὴ καθ΄ ἑαυτὴν ἠδύνατο ἃ ἐνενόει. Ὅτε
δὲ ἡ τοῦ Θελήματος δύναμις ἐπεγένετο, τότε ὃ ἐνενόει προέβαλε.
3. Καὶ φεῦ τ῅ς τοιαύτης τοῦ ματαιόφρονος ληρῳδίας. Σοῦτο γὰρ οὐκ
ἅν οὐδὲν ἐπὶ άνθρώπου λαμβάνοιτο παρά τινι τῶν ἐχόντων ἐρρωμένην τὴν
διάνοιαν, μήτιγε ἐπὶ Θεοῦ. Δοκεἶ δέ μοι φρονιμώτερος αὐτοῦ ὑπάρχειν
Ὅμηρος, ἐν τ῵ τὸν Δία φροντίδα παρ΄ αὐτ῵ ποιούμενον ἀναγράφεσθαι,
μεριμνῶντά τε καὶ χαλεπαίνοντα καὶ ἄϋπνον παννύχως διατετελεκότα, τὸ πῶς
τοἶς Ἀχαιοἶς ἐπιβουλεύσει, τ῅ς Θέτιδος αὐτὸν ἀξιωσάσης, εἰς τὸ δίκην τἶσαι
τοὺς τῶν Ἑλλήνων ἐξάρχους τε καὶ αὐτοὺς τοὺς Ἕλληνας, διὰ τὴν πρὸς τὸν
Ἀχιλλέα ὕβριν. Οὐδὲν γὰρ οὗτος ὁ Πτολεμαἶος εἰς δόξαν τοῦ παρ΄ αὐτοῦ
Πατρὸς τῶν ὅλων, τοῦ καὶ Βυθοῦ καλουμένου, εὐλογώτερον τῶν παρὰ Ὁμήρου
εἰς τὸν Δία εἰρημένων ἐπενόησεν. Ἀλλ΄ αὐτὸν κατείληφε μ᾵λλον τὸν Δία, ὡς
παρὰ Ὁμήρου λαβὼν τὴν Ἔννοιαν. Μ᾵λλον γὰρ τὴν Ὁμηρικὴν κατάληψιν
περὶ Διὸς καὶ Ἀχαιῶν εἰκότως ἅν φήσειεν, τὴν τοσαύτην αὐτοῦ τόλμαν
ἐξεμέσας, ἥ περὶ τοῦ τῶν ὅλων Δεσπότου· ὃς ἅμα τ῵ νοηθ῅ναι καὶ
ἐπιτετελεκέναι τοῦθ΄ ὅπερ ἠθέλησε καὶ ἅμα τ῵ θελ῅σαι καὶ ἐννοεἶται τοῦθ΄
ὅπερ καὶ ἠθέλησε, τοῦτο ἐννοούμενος ὃ καὶ θέλεὶ, καὶ τότε θέλων ὅτε
ἐννοεἶται, ὅλος ἔννοια ὢν, ὅλος θέλημα, ὅλος νοῦς, ὅλος ὀφθαλμὸς, ὅλος ἀκοὴ,
ὅλος πηγὴ πάντων τῶν ἀγαθῶν, καὶ οὐδενὸς ἰσοπαθοῦς περιέχεται· Θεὸς γὰρ,
καὶ οὐ φροντίζων, καὶ ἀπορῶν ὡς Βυθὸς, ἤτοι ὁ Ζεὺς, περὶ οὗ λέγοντα Ὅμηρον
Πτολεμαἶος περὶ Βυθοῦ λέγων ἐμιμήσατο. Εἰς δὲ περισσότερον ἔλεγχον τοῦ
ἀπατεῶνος καθ΄ ἑξ῅ς ὑποτάξας, παραθήσομαι τὰ ὑπ΄ αὐτοῦ φύσει Πτολεμαίου
Υλώρᾳ τινὶ γυναικὶ γραφέντα, ἐπαγωγά τε καὶ δηλητήρια ὆ήματα, ἵνα μή τις
νομίσειεν ἡμ᾵ς ἐξ ἀκο῅ς μόνον τὸν ἀπατεῶνα ἐλέγχειν, μὴ πρότερον
ἐντυχόντας τῆ παρ΄ αὐτοῦ παραπεποιημένῃ διδασκαλίᾳ,
además de las cosas mencionadas, no se avergüenza de calumniar la Ley de Dios
recibida por medio de Moisés. Estas son sus palabras:

De Ptolomeo a Flora

3. ‚Habiéndome dado cuenta, mi buena hermana Flora, de las


discordantes opiniones acerca de ella, considero que también para ti ha de ser
perfectamente comprensible que no muchos se preocuparon antes en comprender
la Ley que ha sido dada a través de Moisés, ni su fundamento ni sus
mandamientos. Algunos dicen que ha sido promulgada por el Dios y Padre, pero
otros, tomando el camino contrario, afirman que esta ha sido dada por el
adversario corruptor, el diablo, puesto que también le atribuyen a él la creación
del mundo y dicen que este es el Padre y Creador. Pero estos, disputando unos
con otros y cada uno de ellos extraviándose a sí mismos, equivocaron por
completo la verdad del asunto. Es evidente que la Ley no ha sido dada por el
perfecto Dios y Padre, pues se entiende que es imperfecta y necesita ser cumplida
por otro, y contiene mandamientos que son impropios de la naturaleza y la
intención de tal Dios; ni tampoco, por el contrario, hay que asumir que se debe a la
iniquidad del adversario una ley que desaprueba el pecar. Esta idea es propia de
los que no entienden, conforme a las palabras dichas por el Salvador. ‚Una casa o
una ciudad dividida contra sí misma no puede mantenerse‛403, declaró nuestro
Salvador. Además el apóstol – arrancando de antemano la insostenible sabiduría
de los mentirosos – dice que la creación del mundo es propia no de un Dios
corruptor, sino de uno justo y que odia el mal, por medio del cual todas las cosas
han sido creadas, y sin Él nada ha sido hecho.404 Es la opinión de hombres
imprudentes que no tienen en cuenta la providencia de Dios y que han sido
privados no sólo de la visión del alma sino también de la del cuerpo. Ciertamente,
a partir de las cosas mencionadas es evidente para ti que estos se han extraviado
de la verdad. Cada uno de ellos ha sucumbido a su manera: unos, por desconocer
al Dios de justicia; otros, por desconocer al Padre de todos, al cual solamente el
único que lo conoce lo manifestó cuando vino. Pero como se nos ha concedido
conocimiento de ambos, me queda declararte e informarte con exactitud cuál es la
naturaleza de la Ley misma y la del legislador por medio del cual fue entregada,
tomando las pruebas de lo que habremos de decir de las palabras de nuestro
Salvador, por medio de las cuales solamente seremos guiados sin tropiezo a la
comprensión de las cosas.
πρὸς γὰρ τοἶς εἰρημένοις καὶ τὸν νόμον τοῦ Θεοῦ τὸν διὰ Μωϋσέως
βλασφημῶν οὐκ αἰσχύνεται· ἃ καὶ ἔστι ταῦτα·

Πτολεμαίου πρὸς Υλώραν

3. «Σὸν διὰ Μωϋσέως τεθέντα νόμον, ἀδελφή μου καλὴ Υλώρα, ὅτι
μὴ πολλοὶ προκατελάβοντο, μήτε τὸν θεμέλιον αὐτὸν ἐγνωκότες, μήτε τὰς
προστάξεις αὐτῶν, ἀκριβῶς ἡγοῦμαι καὶ σοὶ εὐσύνοπτον ἔσεσθαι μαθούσης
τὰς διαφωνούσας γνώμας περὶ αὐτοῦ. Οἱ μὲν γὰρ ὑπὸ τοῦ Θεοῦ καὶ Πατρὸς
νενομοθετ῅σθαι τούτοις λέγουσιν· ἕτεροι δὲ τούτοις τὴν ἐναντίαν ὁδὸν
τραπέντες, ὑπὸ τοῦ ἀντικειμένου φθοροποιοῦ διαβόλου τεθεἶσθαι τοῦτον
ἰσχυρίζονται, ὡς καὶ τὴν τοῦ κόσμου προσάπτουσιν αὐτ῵ δημιουργίαν, Πατέρα
καὶ Ποιητὴν τοῦτον λέγοντες εἷναι. Σοῦτο δὲ τοῦ παντὸς διέπταισαν οὗτοι
διᾴδοντες ἀλλήλοις, καὶ ἑκάτεροι αὐτῶν διαμαρτόντες παρὰ σφίσιν αὐτοἶς τ῅ς
τοῦ προκειμένου ἀληθείας· οὔτε γὰρ ὑπὸ τοῦ τελείου Θεοῦ καὶ Πατρὸς
φαίνεται τοῦτον τεθεἶσθαι· ἑπόμενος γάρ ἐστιν· ἀτελ῅ τε ὄντα καὶ τοῦ
σφετέρου πληρωθ῅ναι ἐνδε῅, ἔχοντά τε προστάξεις ἀνοικείας τῆ τοῦ τοιούτου
Θεοῦ φύσει τε καὶ γνώμῃ· οὔτ΄ αὖ πάλιν τῆ τοῦ ἀντικειμένου ἀδικίᾳ νόμον
προσάπτειν ἀδικεἶν αἱροῦντος, τῶν τε ἑξ῅ς τί μὴ συνορώντων τὰ ὑπὸ τοῦ
΢ωτ῅ρος εἰρημένα. Οἰκία γὰρ ἥ πόλις μερισθεἶσα ἐφ΄ ἑαυτὴν, ὅτι μὴ δύναται
στ῅ναι, ὁ ΢ωτὴρ ἡμῶν ἀπεφήνατο. Ἔτι γε τὴν τοῦ κόσμου δημιουργίαν ἰδίαν
λέγει εἷναι ἅ τε πάντα δι΄ αὐτοῦ γεγονέναι, καὶ χωρὶς αὐτοῦ γέγονεν οὐδὲν, ὁ
ἀπόστολος προαποστερήσας τὴν τῶν ψευδηγορούντων ἀνυπόστατον σοφίαν,
καὶ οὐ φθοροποιοῦ Θεοῦ, ἀλλὰ δικαίου καὶ μισοπονήρου. Ἀπρονοήτων δέ ἐστιν
ἀνθρώπων τ῅ς προνοίας τοῦ Δημιουργοῦ μὴ αἰτίαν λαμβανομένων, καὶ μὴ
μόνον τὸ τ῅ς ψυχ῅ς ὄμμα, ἀλλὰ καὶ τὸ τοῦ σώματος πεπηρωμένων. Οὗτοι μὲν
οὖν ὡς διημαρτήκασι τ῅ς ἀληθείας, δ῅λόν σοί ἐστιν ἐκ τῶν εἰρημένων.
Πεπόνθασι δὲ τοῦτο ἰδίως ἑκάτερος αὐτῶν, οἱ μὲν διὰ τὸ ἀγνοεἶν τὸν τ῅ς
δικαιοσύνης Θεὸν, οἱ δὲ διὰ τὸ ἀγνοεἶν τὸν τῶν ὅλων Πατέρα, ὃν μόνος ἐλθὼν
ὁ μόνος εἰδὼς ἐφανέρωσε. Περιλείπεται δὲ ἡμἶν ἀξιωθεἶσί τε τ῅ς γνώσεως
ἀμφοτέρων τούτων ἐκφ῅ναί σοι καὶ ἀκριβῶσαι αὐτόν τε τὸν νόμον, ποταπός
τις εἴη, καὶ τὸν ὑφ΄ οὗ τέθειται τὸν νομοθέτην, ὆ηθησομένων ἡμἶν τὰς
ἀποδείξεις ἐκ τῶν τοῦ ΢ωτ῅ρος ἡμῶν λόγων παριστῶντες, δι΄ ὧν μόνον ἔστιν
ἀπταίστως ἐπὶ τὴν κατάληψιν τῶν ὄντων ὁδηγεἶσθαι.
4. En primer lugar, es necesario entender que no toda la ley contenida
en el Pentateuco de Moisés ha sido estatuida por un mismo legislador. Quiero
decir, no solamente por Dios, sino que algunos de sus mandatos han sido
establecidos por hombres, y las palabras del Salvador nos enseñan que está
dividida en tres partes. Se divide en las palabras de Dios mismo y su legislación;
también se divide en las palabras de Moisés, no como cuando Dios legisla a través
de él, sino que también Moisés – impulsado por su propio entendimiento –
instituyó algunas cosas; y por último se divide en las palabras de los ancianos del
pueblo, pues se advierte que los ancianos instituyeron algunos mandamientos de
su parte. Podrás entender ahora cómo se puede probar esto a partir de las palabras
del Salvador. En la parte en la que el Salvador habla con los que discutían con Él
acerca de la declaración de divorcio – declaración que estaba establecida en la Ley
– les dijo: ‚Por la dureza de vuestro corazón Moisés permitió divorciarse de su
esposa. Pero no ha sido así desde el principio‛. 405 Pues Dios unió a la pareja; por
eso dijo: ‚Lo que Dios unió, no lo separe el hombre‛.406 En este punto prueba que
una es la ley de Dios, que prohíbe a una mujer separarse de su esposo, pero la de
Moisés, que por la dureza de corazón permite que esta pareja se separe, es otra.
Según esto, Moisés instituye una ley opuesta a la de Dios, pues es contrario al
mandamiento de no separar. Sin embargo, si investigamos a fondo el propósito
por el cual Moisés decretó esto, se descubrirá que él no hizo esto por propia
elección sino por necesidad, debido a la debilidad de los que habían de ser
legislados. Dado que estos no eran capaces de cumplir el propósito de Dios – por
no estarles permitido repudiar a sus esposas, con las cuales algunos cohabitaban
con desagrado, y por esto se arriesgaban en mayor medida a desviarse a la
iniquidad y, por esta, a la destrucción – Moisés, queriendo extirpar de ellos este
disgusto por el cual se arriesgaban a ser destruidos, les instituyó por su propia
cuenta una segunda ley, la del certificado de divorcio, como cambiando un mal
mayor por uno menor. Así, si no fueran capaces de cumplir aquel mandamiento
de Dios, al menos guardarían este otro y no se desviarían hacia la iniquidad y la
maldad, por las cuales les habría de sobrevenir como consecuencia la más
completa destrucción. En efecto, se advierte que este es el propósito de Moisés por
el cual dicta una ley contraria a la de Dios. Es indudable que la ley de Moisés que
aquí se muestra es distinta a la ley de Dios, aunque por ahora lo hayamos
demostrado por medio de un solo ejemplo. Y además el Salvador puso en
evidencia que también hay algunas tradiciones de los ancianos entremezcladas en
la Ley. Dijo: ‚Dios dijo: Honra a tu padre y a tu madre, para que te vaya bien. Pero
vosotros‛ – hablando a los ancianos – ‚habéis dicho: «Ofrenda a Dios es aquello
con lo que pudiera ayudarte», e invalidásteis la ley de Dios por la tradición de
vuestros ancianos.
4. Πρῶτον οὖν μαθητέον, ὅτι ὁ σύμπας ἐκεἶνος νόμος ὁ περιεχόμενος τῆ
Μωσέως Πεντατεύχῳ οὐ πρὸς ἑνός τινος νενομοθέτηται, λέγω δὴ, οὐχ ὑπὸ
μόνου Θεοῦ, ἀλλ΄ εἰσί τινες αὐτῶν προστάξεις καὶ ὑπ΄ ἀνθρώπων τεθεἶσαι, καὶ
τριχ῅ τοῦτον διαιρεἶσθαι οἱ τοῦ ΢ωτ῅ρος λόγοι διδάσκουσιν ἡμ᾵ς. Εἴς τε γὰρ
αὐτὸν τὸν Θεὸν, καὶ τὴν τούτου νομοθεσίαν· διαιρεἶται δὲ καὶ εἰς τὸν Μωσέα,
οὐ καθ΄ αὐτὸς δι΄ αὐτοῦ νομοθετεἶ ὁ Θεὸς, ἀλλὰ καθὰ ἀπὸ τ῅ς ἰδίας ἐννοίας
ὁρμώμενος καὶ ὁ Μωσ῅ς ἐνομοθέτησέ τινα· καὶ εἰς τοὺς πρεσβυτέρους τοῦ
λαοῦ διαιρεἶται, καὶ πρῶτοι εὑρίσκονται ἐντολάς τινας ἐνθέντες ἰδίας. Πῶς οὖν
τοῦτο οὕτως ἔχον ἐκ τῶν τοῦ ΢ωτ῅ρος δείκνυται λόγων, μάθοις δ΄ ἅν ἤδη.
Διαλεγόμενός που ὁ ΢ωτὴρ πρὸς τοὺς περὶ τοῦ ἀποστασίου συζητοῦντας αὐτ῵,
ὃ δὴ ἀποστάσιον ἐξεἶναι ἐνενομοθέτητο, ἔφη αὐτοἶς, ὅτι «Μωϋσ῅ς πρὸς τὴν
σκληροκαρδίαν ὑμῶν ἐπέτρεψε τὸ ἀπολύειν τὴν γυναἶκα αὐτοῦ. Ἀπ΄ ἀρχ῅ς
γὰρ οὐ γέγονεν οὕτως». Θεὸς γὰρ, φησὶ, συνέζευξε ταύτην τὴν συζυγίαν· καὶ
«ὃ συνέζευξεν ὁ Κύριος, ἄνθρωπος μὴ χωριζέτω», ἔφη. Ἐνταῦθα ἕτερον μὲν
τοῦ Θεοῦ δείκνυσι νόμον, τὸν κωλύοντα χωρίζεσθαι γυναἶκα ἀπὸ ἀνδρὸς
αὐτ῅ς, ἕτερον δὲ τὸν τοῦ Μωϋσέως, τὸν διὰ τὴν σκληροκαρδίαν ἐπιτρέποντα
χωρίζεσθαι τοῦτο τὸ ζεῦγος. Καὶ δὴ κατὰ τοῦτο ἐναντία τ῵ Θε῵ νομοθετεἶ ὁ
Μωσ῅ς. Ἐναντίον γάρ ἐστι τ῵ μὴ διαζευγνύναι. Ἐὰν μέντοι καὶ τὴν τοῦ
Μωϋσέως γνώμην, καθ΄ ἣν τοῦτο ἐνομοθέτησεν, ἐξετάσωμεν, εὑρεθήσεται
τοῦτο οὐ κατὰ προαίρεσιν ποιήσας τὴν ἑαυτοῦ, ἀλλὰ κατὰ ἀνάγκην διὰ τὴν
τῶν νενομοθετημένων ἀσθένειαν. Ἐπεὶ γὰρ τὴν τοῦ Θεοῦ γνώμην φυλάττειν
οὐκ ἠδύναντο οὗτοι, ἐν τ῵ μὴ ἐξεἶναι αὐτοἶς ἐκβάλλειν τὰς γυναἶκας αὐτῶν,
αἵτινες αὐτῶν ἀηδῶς συνῴκουν, καὶ ἐκινδύνευον ἐκ τούτου ἐκτρέπεσθαι πλέον
εἰς ἀδικίαν, καὶ ἐκ ταύτης εἰς ἀπώλειαν, τὸ ἀηδὲς τοῦτο βουλόμενος ἐκκόψαι
αὐτῶν ὁ Μωϋσ῅ς, δι΄ οὗ καὶ ἀπόλλυσθαι ἐκινδύνευον, δεύτερόν τινα, ὡς κατὰ
περίστασιν ἧττον κακὸν ἀντὶ μείζονος ἀντικαταλλασσόμενος, τὸν τοῦ
ἀποστασίου νόμον ἀφ΄ ἑαυτοῦ ἐνομοθέτησεν αὐτοἶς· ἵνα, ἐὰν ἐκεἶνον μὴ
δύνωνται φυλάττειν, κἅν τοῦτόν γε φυλάξωσι, καὶ μὴ εἰς ἀδικίας καὶ κακίας
ἐκτραπῶσι, δι΄ ὧν ἀπώλεια αὐτοἶς ἔμελλε τελειοτάτη ἐπακολουθήσειν. Αὕτη
μὲν ἡ τούτου γνώμη, καθ΄ ἣν ἀντινομοθετῶν εὑρίσκεται τ῵ Θε῵. Πλὴν ὅτι γε
Μωσέως αὐτοῦ δείκνυται ἐνταῦθα ἕτερος ὢν παρὰ τὸν τοῦ Θεοῦ νόμον,
ἀναμφισβήτητόν ἐστι, κἅν δι΄ ἑνὸς τὰ νῦν ὦμεν δεδειχότες. Ὅτι δὲ καὶ τῶν
πρεσβυτέρων εἰσί τινες συμπεπλεγμέναι παραδόσεις ἐν τ῵ νόμῳ, δηλοἶ καὶ
τοῦτο ὁ ΢ωτήρ. «Ὁ γὰρ Θεὸς» φησὶν «εἷπε· Σίμα τὸν πατέρα σου καὶ τὴν
μητέρα σου, ἵνα εὖ σοι γένηται. Ὑμεἶς δὲ», φησὶν, «εἰρήκατε», τοἶς
πρεσβυτέροις λέγων· «Δῶρον τ῵ Θε῵ ὃ ἐὰν ὠφεληθῆς ἐξ ἐμοῦ· καὶ ἠκυρώσατε
τὸν νόμον τοῦ Θεοῦ διὰ τὴν παράδοσιν τῶν πρεσβυτέρων ὑμῶν».
Isaías expresó esto cuando dijo: Este pueblo me honra con los labios, pero su
corazón está muy lejos de Mí. En vano me rinden culto, enseñando como doctrinas
mandamientos de hombres‛.407 A partir de estos versículos se demuestra
claramente que la Ley en su conjunto está dividida en tres partes. En ella
encontramos la legislación del propio Moisés, la de los ancianos y la de Dios
mismo. Ciertamente, esta división del conjunto de la Ley que fue explicada aquí
por nosotros ha demostrado lo que es verdad en ella.

5. Pero a su vez la primera parte, la ley de Dios mismo, se divide en tres


partes. Está dividida en la pura legislación que no está relacionada con el mal, a la
cual también se le dice propiamente ‚Ley‛, la que el Salvador no vino a abolir sino
a cumplir. Lo que cumplió no era extraño a Él, pues la Ley no había alcanzado el
perfecto cumplimiento. También está la parte mezclada con lo inferior y la
injusticia, la cual el Salvador derogó por ser inadecuada a su propia naturaleza. Se
divide además en la ley alegórica y simbólica, a imagen de las cosas espirituales
superiores; a esta el Salvador la cambió de lo sensible y manifiesto a lo espiritual e
invisible. La Ley de Dios, la pura y no relacionada con lo inferior, es el Decálogo
mismo, aquellos diez mandamientos que estaban repartidos en las dos tablas para
prohibir las cosas que deben ser evitadas y ordenar las que deben hacerse. Aunque
estas tenían la legislación pura no habían logrado su perfecto cumplimiento, pues
necesitaban ser completadas por el Salvador. Hay luego una ley mezclada con la
injusticia, establecida para retribución y castigo de los que cometen iniquidad, que
manda arrancar ojo por ojo y diente por diente y vengar muerte por muerte. Pues
el que comete injusticia en segundo lugar no por esto es menos injusto, sólo varía
el orden, la acción realizada es la misma. Este mandamiento era y es justo, dado en
transgresión de la pura Ley a causa de la debilidad de aquellos sobre los cuales se
aplica la Ley, pero es incongruente con la naturaleza y bondad del Padre de todos
los seres; tal vez esto corresponda, pero es más bien una necesidad. Pues el que no
quería que hubiera un asesinato al decir ‚No matar{s‛, promulgó una segunda ley
al ordenar que el asesino fuera asesinado, y al tener que juzgar dos asesinatos el
que había prohibido uno se vio a sí mismo constreñido por la necesidad. Por lo
cual el Hijo que vino de parte del Padre abolió esa porción de la Ley, reconociendo
Él también que era una ley de Dios, y coincidió con la antigua escuela en otros
temas y en los que habló Dios al decir: ‚El que maldiga al padre o a la madre
muera irremisiblemente‛.

Pero esta es la parte alegórica de la Ley, que está hecha a imagen de las
cosas espirituales y superiores – me refiero a la parte de las ofrendas, la
circuncisión, el sábado, el ayuno, la Pascua, los panes sin levadura y otras
semejantes.
Σοῦτο δὲ ἨσαἺας ἐξεφώνησεν εἰπών· «Ὁ λαὸς οὗτος τοἶς χείλεσί με τιμᾶ, ἡ δὲ
καρδία αὐτῶν πόρρω ἀπέχει ἀπ΄ ἐμοῦ. Μάτην δὲ σέβονταί με, διδάσκοντες
διδασκαλίας, ἐντάλματα ἀνθρώπων». ΢αφῶς οὖν ἐκ τούτων εἰς τρία
διαιρούμενος ὁ σύμπας ἐκεἶνος δείκνυται νόμος. Μωϋσέως τε γὰρ αὐτοῦ, καὶ
τῶν πρεσβυτέρων, καὶ αὐτοῦ τοῦ Θεοῦ εὕρομεν νομοθεσίαν ἐν αὐτ῵. Αὕτη μὲν
οὖν ἡ διαίρεσις τοῦ σύμπαντος ἐκείνου νόμου ὧδε ἡμἶν διαιρεθεἶσα τὸ ἐν αὐτ῵
ἀληθὲς ἀναπέφαγκεν.
5. Πάλιν δὲ δὴ τὸ ἓν μέρος, ὁ αὐτοῦ τοῦ Θεοῦ νόμος, διαιρεἶται εἰς
τρία τινὰ, εἴς τε τὴν καθαρὰν νομοθεσίαν, τὴν ἀσύμπλοκον τ῵ κακ῵, ὃς καὶ
κυρίως νόμος λέγεται, ὃν οὐκ ἦλθε καταλῦσαι ὁ ΢ωτὴρ, ἀλλὰ πληρῶσαι· οὐ
γὰρ ἦν ἀλλότριος αὐτοῦ ὃν ἐπλήρωσεν· οὐ γὰρ εἷχεν τὸ τέλειον· καὶ εἰς τὸν
συμπεπλεγμένον τ῵ χείρονι, καὶ τὴν ἀδικίαν, ὃν ἀνεἶλεν ὁ ΢ωτὴρ, ἀνοίκειον
ὄντα τῆ ἑαυτοῦ φύσει. Διαιρεἶται δὲ καὶ εἰς τὸ τυπικὸν, καὶ συμβολικὸν τὸ κατ΄
εἰκόνα τῶν πνευματικῶν διαφερόντων νομοθετηθέν· ὃ μετέθηκεν ὁ ΢ωτὴρ ἀπὸ
αἰσθητοῦ καὶ φαινομένου ἐπὶ τὸ πνευματικὸν καὶ ἀόρατον. Καὶ ἔστι μὲν ὁ τοῦ
Θεοῦ νόμος ὁ καθαρὸς καὶ ἀσύμπλοκος τ῵ χείρονι αὐτὴ ἡ Δεκάλογος, οἱ δέκα
λόγοι ἐκεἶνοι, οἱ ἐν ταἶς δυσὶ πλαξὶ δεδιχασμένοι, εἴς τε ἀναίρεσιν τῶν
ἀφθέγκτων καὶ εἰς πρόσταξιν τῶν ποιητέων, οἳ, καίπερ καθαρὰν ἔχοντες τὴν
νομοθεσίαν, μὴ ἔχοντες δὲ τὸ τέλειον, ἐδέοντο τ῅ς παρὰ τοῦ ΢ωτ῅ρος
πληρώσεως· ὁ δέ ἐστι συμπεπλεγμένος τῆ ἀδικίᾳ, οὗτος ὁ κατὰ τὴν ἄμυναν καὶ
ἀνταπόδοσιν τῶν προαδικησάντων κείμενος, ὀφθαλμὸν ἀντὶ ὀφθαλμοῦ, καὶ
ὀδόντα ἀντὶ ὀδόντος ἐκκόπτεσθαι κελεύων, καὶ φόνον ἀντὶ φόνου ἀμύνασθαι.
Οὐδὲν γὰρ ἧττον καὶ ὁ δεύτερος ἀδικῶν ἀδικεἶ, τῆ τάξει μόνον διαλλάσσων, τὸ
αὐτὸ ἐργαζόμενος ἔργον. Σοῦτο δὲ πρόσταγμα δίκαιον μὲν ἄλλως καὶ ἦν καὶ
ἔστι, διὰ τὴν ἀσθένειαν τῶν νομοθετηθέντων ἐν παρεκβάσει τοῦ καθαροῦ
νόμου τεθὲν, ἀνοίκειον δὲ τῆ τοῦ Πατρὸς τῶν ὅλων φύσει τε καὶ ἀγαθότητι·
ἴσως δὲ τοῦτο κατάλληλον, ἐπάνανγκες δὲ μ᾵λλον. Ὁ γὰρ καὶ τὸν ἕνα φόνου
οὐ βουλόμενος ἔσεσθαι ἐν τ῵ λέγειν, «οὐ φονεύσεις», προστάξας τὸν φονέα
ἀντιφονεύεσθαι, δεύτερον νόμον νομοθετῶν, καὶ δυσὶ φόνοις βραβεύων ὁ τὸν
ἕνα ἀπαγορεύσας, ἔλαθεν ἑαυτὸν ὑπ΄ ἀνάγκης κλαπείς. Διὸ δὴ ὁ ἀπ΄ ἐκείνου
παραγενόμενος Τἱὸς τοῦτο τὸ μέρος τοῦ νόμου ἀνῄρηκεν, ὁμολογήσας καὶ
αὐτὸς εἷναι τοῦ Θεοῦ, ἔν τε τοἶς ἄλλοις καταριθμεἶται τῆ παλαιᾶ αἱρέσει, καὶ
ἐν οἸς ἔφη ὁ Θεὸς εἰπών· «Ὁ κακολογῶν πατέρα ἥ μητέρα θανάτῳ τελευτάτω».
Σὸ δέ ἐστι μέρος αὐτοῦ τυπικὸν, τὸ κατ΄ εἰκόνα τῶν πνευματικῶν, καὶ
διαφερόντως κείμενον, τὸ ἐν προσφοραἶς, λέγω, καὶ περιτομῆ, καὶ ΢αββάτῳ,
καὶ νηστείᾳ, καὶ Πάσχα, καὶ ἀζύμοις, καὶ τοἶς τοιούτοις νομοθετηθέντα.
Pues todas estas cosas, al ser imágenes y símbolos, fueron transformadas cuando
la verdad apareció. Por un lado, la legislación que había que cumplir visible y
materialmente fue abolida, pero por otro lado la ley espiritual fue adoptada;
permanecen sus nombres, pero cambiaron las cosas. También el Salvador nos
ordenó ofrecer sacrificios, pero no los ofrecidos por medio de animales
irracionales o el olor agradable de ellos, sino por medio de alabanzas,
glorificaciones, acción de gracias y mediante la comunión y las buenas obras al
prójimo. Y quiere que seamos circuncidados, pero no con la circuncisión corporal
del prepucio, sino con la espiritual del corazón; también que guardemos el sábado,
pues quiere hacernos descansar de las malas obras. Quiere que hagamos ayuno,
pero no el ayuno corporal sino el espiritual, en el cual hay abstinencia de todas las
vilezas. Sin duda que también entre los nuestros se practica el ayuno visible, pues
incluso este puede servir de algo para el alma cuando se realiza conforme a la
razón, siempre y cuando no se realice por imitar a algún otro, ni por costumbre, ni
por un día determinado, como si hubiera un día fijado para esto. Al mismo tiempo
actúa como recordatorio del verdadero ayuno, para que los que aún no son
capaces de hacer aquel ayuno espiritual tengan un recordatorio de él a través del
ayuno visible. Del mismo modo, también el apóstol Pablo manifestó que la Pascua
y los panes sin levadura eran imágenes [de las realidades espirituales]; dice:
‚Cristo, nuestra Pascua, fue sacrificado‛ y: ‚Para que se{is‛, dice, ‚sin levadura,
no teniendo parte de la levadura‛ (al hablar de levadura se refiere a la maldad)
‚sino que se{is una masa nueva‛.408
6. De este modo, incluso la misma parte de la Ley que se reconoce es de
Dios está dividida en tres. Primero, en lo cumplido por el Salvador, pues ‚No
matar{s‛, ‚No cometer{s adulterio‛ y ‚No jurar{s‛ est{n abarcados en ‚No
encolerizarse ni desear‛. También se divide en la que est{ derogada por completo
pues la parte que dice ‚Ojo por ojo y diente por diente‛, que est{ entremezclada
con la injusticia y ella misma conlleva un acto de injusticia, fue abolida por el
Salvador a través de sus mandamientos contrarios, pues los opuestos se anulan los
unos a los otros: ‚Pero yo os digo que no hay que resistir en absoluto al malo, sino
que si alguien te diese una bofetada, vuélvele también la otra mejilla‛. 409 También
en la parte que ha sido transformada y se interpreta alegóricamente; esta parte
simbólica ha cambiado de lo material a lo espiritual, habiendo sido instituida a
imagen de las cosas superiores. Las imágenes y los símbolos, que son expresiones
de otras cosas, funcionaron perfectamente mientras la Verdad no estaba presente,
pero al presentarse la Verdad, es necesario hacer las obras de la verdad, no las de
la imagen. No sólo sus discípulos, sino también el apóstol Pablo dio pruebas de
estas divisiones.
Πάντα γὰρ ταῦτα εἰκόνες καὶ σύμβολα ὄντα, τ῅ς ἀληθείας φανερωθείσης,
μετετέθη· κατὰ μὲν τὸ φαινόμενον καὶ σωματικῶς ἐκτελεἶσθαι ἀνῃρέθη, κατὰ
δὲ τὸ πνευματικὸν ἀνελήφθη· τῶν μὲν ὀνομάτων τῶν αὐτῶν μενόντων,
ἐνηλλαγμένων δὲ τῶν πραγμάτων. Καὶ γὰρ προσφορὰς προσφέρειν
προσέταξεν ἡμἶν ὁ ΢ωτήρ· ἀλλ΄ οὐχὶ τὰς δι΄ ἀλόγων ζώων, ἥ τούτων τῶν
θυμιαμάτων, ἀλλὰ διὰ πνευματικῶν αἴνων, καὶ δοξῶν, καὶ εὐχαριστίας, καὶ
διὰ τ῅ς εἰς τοὺς πλησίον κοινωνίας καὶ εὐποιίας. Καὶ περιτομῆ περιτετμ῅σθαι
ἡμ᾵ς βούλεται, ἀλλ΄ οὐχὶ τ῅ς ἀκροβυστίας τ῅ς σωματικ῅ς, ἀλλὰ καρδίας τ῅ς
πνευματικ῅ς· καὶ τὸ ΢άββατον φυλάσσειν· ἀργεἶν γὰρ θέλει ἡμ᾵ς ἀπὸ τῶν
ἔργων τῶν πονηρῶν. Καὶ νηστεύειν δὲ, ἀλλ΄ οὐ τὴν σωματικὴν βούλεται
νηστείαν ἡμ᾵ς νηστεύειν, ἀλλὰ τὴν πνευματικὴν, ἐν ᾗ ἐστιν ἀποχὴ πάντων
τῶν φαύλων. Υυλάσσεται μέντοι γε καὶ παρὰ τοἶς ἡμετέροις ἡ κατὰ τὸ
φαινόμενον νηστεία· ἐπεὶ καὶ ψυχῆ τι συμβάλλεσθαι δύναται αὕτη, μετὰ λόγου
γινομένη· ὁπότε μηδὲ διὰ τὴν πρός τινας μίμησιν γίνεται, μήτε διὰ τὸ ἔθος,
μήτε διὰ τὴν ἡμέραν, ὡς ὡρισμένης τοῦτο ἡμέρας· ἅμα δὲ καὶ εἰς ἀνάμνησιν
τ῅ς ἀληθιν῅ς νηστείας, ἵνα οἱ μηδέπω ἐκείνην δυνάμενοι νηστεύειν ἀπὸ τ῅ς
κατὰ τὸ φαινόμενον νηστείας ἔχωσι τὴν ἀνάμνησιν αὐτ῅ς. Καὶ τὸ Πάσχα δὲ
ὁμοίως, καὶ τὰ ἄζυμα, ὅτι εἰκόνες ἦσαν, δηλοἶ καὶ Παῦλος ὁ ἀπόστολος· «Σὸ δὲ
Πάσχα ἡμῶν», λέγεται, «ἐτύθη Φριστός»· καὶ, «Ἵνα ἦτε», φησὶν, «ἄζυμοι, μὴ
μετέχοντες ζύμης» (ζύμην δὲ νῦν τὴν κακίαν λέγει), «ἀλλ΄ ἦτε νέον φύραμα».
6. Οὕτως γοῦν καὶ αὐτὸς ὁ τοῦ Θεοῦ εἷναι νόμος ὁμολογούμενος εἰς τρία
διαιρεἶται, εἴς τε τὸ πληρούμενον ἀπὸ τοῦ ΢ωτ῅ρος· τὸ γὰρ, «Οὐ φονεύσεις, Οὐ
μοιχεύσεις, Οὐκ ἐπιορκήσεις» ἐν τ῵ «Μηδ΄ ὀργισθ῅ναι, μηδὲ ἐπιθυμ῅σαι»
περιείληπται· διαιρεἶται δὲ καὶ εἰς τὸ ἀναιρούμενον τελείως. Σὸ γὰρ
«Ὀφθαλμὸν ἀντὶ ὀφθαλμοῦ καὶ ὀδόντα ἀντὶ ὀδόντος», συμπεπλεγμένον τῆ
ἀδικίᾳ, καὶ αὐτὸ ἔργον τ῅ς ἀδικίας ἔχον, ἀνῃρέθη ὑπὸ τοῦ ΢ωτ῅ρος διὰ τῶν
ἐναντίων. Σὰ δὲ ἐναντία ἀλλήλων εἰσὶν ἀναιρετικά. «Ἑγὼ γὰρ λέγω ὑμἶν μὴ
ἀντιστ῅ναι ὅλως τ῵ πονηρ῵, ἀλλὰ ἐάν τίς ὆απίσῃ, στρέψον αὐτ῵ καὶ τὴν
ἄλλην σιαγόνα». Ἀλληγορεἶται δὲ καὶ εἰς τὸ μετατεθὲν, καὶ ἐναλλαγὲν ἀπὸ
τοῦ σωματικοῦ ἐπὶ τὸ πνευματικὸν τὸ συμβολικὸν τοῦτο, κατ΄ εἰκόνα τῶν
διαφερόντων νενομοθετημένον. Αἱ γὰρ εἰκόνες καὶ τὰ σύμβολα, παραστατικὰ
ὄντα ἑτέρων πραγμάτων, καλῶς ἐγίνοντο μέχρι μ῅ παρ῅ν ἀλήθεια. Παρούσης
δὲ τ῅ς ἀληθείας, τὰ τ῅ς ἀληθείας δεἶ ποιεἶν, οὐ τὰ τ῅ς εἰκόνος. Σαῦτα δὲ καὶ οἱ
μαθηται αὐτοῦ, καὶ ὁ ἀπόστολος ἔδειξε Παῦλος·
En nuestro provecho demostró la parte de las imágenes, como ya dijimos, por
medio de la Pascua y de los panes sin levadura; la parte de la Ley entremezclada
con la injusticia al decir que la ley de los mandamientos [expresados] en
ordenanzas está abolida410; y la parte que no está mezclada con lo inferior al decir:
‚La Ley es santa, y el mandamiento es santo, justo y bueno‛.411

7. Me parece, tanto como se puede decir en pocas palabras, que te ha


sido dada suficiente prueba, no sólo de la legislación de los hombres que se
introdujo furtivamente sino también de la triple división de la Ley misma de Dios;
nos resta tratar quién es este Dios que instituyó la Ley. Pero pienso que también
esto te ha sido demostrado en los razonamientos antedichos, si es que has
escuchado cuidadosamente. Si, como enseñamos, esta Ley no fue dada ni por el
mismo Dios perfecto ni, ciertamente, por el diablo – lo cual no es lícito decir –
entonces el que ha dado la Ley es algún otro. Este es el Demiurgo y Creador de
todo este universo, y de las cosas que hay en él. Al ser distinto de las esencias de
estos412 y estar establecido justamente en medio de ellos, recibiría también el
nombre de Intermedio. Y si el perfecto Dios es bueno por su propia naturaleza,
como por cierto lo es (pues nuestro Salvador declaró que su Padre, al cual Él dio a
conocer, es el uno y único Dios bueno), entonces la naturaleza del adversario es vil
y malvada, caracterizada por la injusticia. Pero, al estar situado en medio de ellos y
no ser ni bueno, ni malo, ni injusto, [este Demiurgo] podría ser llamado con
propiedad ‚Justo‛, siendo un {rbitro de la justicia. Ahora bien, puesto que este
Dios es engendrado y no increado (pues hay un increado, el Padre, de quien son
todas las cosas pues todas las cosas, de manera particular, han sido dispuestas por
Él) será más bajo que el perfecto Dios e inferior a su justicia, pero será mayor y
tendrá más autoridad que el adversario, y será de una esencia y una naturaleza
distinta a la esencia de cada uno de ellos. La esencia del adversario es la corrupción
y la oscuridad, pues este es material y múltiple; pero la esencia del increado Padre
de todo es la incorrupción y la luz autoexistente, simple y uniforme. La esencia de
este [Demiurgo] mostró por un lado una cierta doble capacidad, pero por el otro él
es una imagen de lo mejor. No dejes que esto te trastorne ahora, aunque desees
aprender cómo a partir de un principio universal, que es [eterno] y que confesamos
y creemos, del [Dios] increado, incorruptible y bueno, surgieron estas naturalezas –
la de la corrupción y la del intermedio – las cuales fueron constituidas con esencias
diferentes, ya que la naturaleza del Bien es engendrar y producir las cosas
semejantes a él y de esencias similares. Dios mediante, a continuación aprenderás
su origen y generación ya que eres digna de la tradición apostólica, la cual también
nosotros hemos recibido por sucesión, de manera de juzgar todas las proposiciones
por la enseñanza del Salvador.
τὸ μὲν τῶν εἰκόνων, ὡς ἤδη εἴπομεν, διὰ τοῦ Πάσχα καὶ τῶν ἀζύμων δείξας δι΄
ἡμ᾵ς· τὸ δὲ τοῦ συμπεπλεγμένου νόμου τῆ ἀδικίᾳ, εἰπὼν τὸν νόμον τῶν
ἐντολῶν ἐν δόγμασι κατηργ῅σθαι· τὸ δὲ τοῦ ἀσυμπλόκου τ῵ χείρονι, «ὁ μὲν
νόμος» εἰπὼν «ἅγιος, καὶ ἡ ἐντολὴ ἁγία, καὶ δικαία καὶ ἀγαθή».
7. Ὡς μὲν οὖν συντόμως ἔστιν εἰπεἶν, αὐτάρκως οἷμαί σοι δεδεἶχθαι,
καὶ τὴν ἐξ ἀνθρώπων παρεισδύσασαν νομοθεσίαν, καὶ αὐτὸν τὸν τοῦ Θεοῦ
νόμον τριχ῅ διαιρούμενον· περιλείπεται δὲ ἡμἶν τί ποτέ ἐστιν οὗτος ὁ Θεὸς ὁ
τὸν νόμον θέμενος. Ἀλλὰ καὶ τοῦτο ἡγοῦμαί σοι δεδεἶχθαι ἐπὶ τῶν
προειρημένων, εἰ ἐπιμελῶς ἀκήκοας. Εἰ γὰρ μήτε ὑπ΄ αὐτοῦ τελείου Θεοῦ
τέθειται οὗτος, ὡς ἐδιδάξαμεν, μήτε μὴν ὑπὸ τοῦ διαβόλου, ὃ μηδὲ θεμιτόν
ἐστιν εἰπεἶν· ἕτερός τίς ἐστι παρὰ τούτους οὗτος ὁ θέμενος τὸν νόμον. Οὗτος δὲ
δημιουργὸς καὶ ποιητὴς τοῦδε τοῦ παντός ἐστι κόσμου, καὶ τῶν ἐν αὐτ῵, ἕτερος
ὢν παρὰ τὰς τούτων οὐσίας, μέσος τούτων καθεστὼς ἐνδίκως, καὶ τὸ τ῅ς
μεσότητος ὄνομα ἀποφέροιτο ἄν. Καὶ εἰ ὁ τέλειος Θεὸς ἀγαθός ἐστι κατὰ τὴν
ἑαυτοῦ φύσιν, ὥσπερ καὶ ἔστιν (ἕνα γὰρ μόνον εἷναι ἀγαθὸν Θεὸν τὸν ἑαυτοῦ
Πατέρα ὁ ΢ωτὴρ ἡμῶν ἀπεφήνατο, ὃν αὐτὸς ἐφανέρωσεν)· ἔστι δὲ καὶ ὁ τ῅ς
τοῦ ἀντικειμένου φύσεως κακός τε καὶ πονηρὸς, ἐν ἀδικίᾳ χαρακτηριζόμενος.
Σούτων δὲ οὖν μέσος καθεστὼς, καὶ μήτε ἀγαθὸς ὢν, μήτε μὴν κακὸς, μήτε
ἄδικος, ἰδίως τε λεχθείη ἅν δίκαιος, τ῅ς κατ΄ αὐτὸν δικαιοσύνης ὢν βραβευτής.
Καὶ ἔσται μὲν καταδεέστερος τοῦ τελείου Θεοῦ, καὶ τ῅ς ἐκείνου δικαιοσύνης
ἐλάττων οὗτος ὁ Θεὸς, ἅτε δὴ καὶ γεννητὸς ὢν, καὶ οὐκ ἀγέννητος (εἸς γάρ
ἐστιν ἀγέννητος ὁ Πατὴρ, ἐξ οὗ τὰ πάντα ἰδίως, τῶν πάντων ἠρτημένων ἀπ΄
αὐτοῦ)· μείζων δὲ καὶ κυριώτερος τοῦ ἀντικειμένου, καὶ ἑτέρας οὐσίας τε καὶ
φύσεως πεφυκὼς παρὰ τὴν ἑκατέρων τούτων οὐσίαν. Σοῦ μὲν γὰρ
ἀντικειμένου ἐστὶν ἡ οὐσία, φθορά τε καὶ σκότος· ὑλικὸς γὰρ οὗτος καὶ
πολυσχεδής· τοῦ δὲ Πατρὸς τῶν ὅλων τοῦ ἀγεννήτου ἡ οὐσία ἐστὶν ἀφθαρσία
τε καὶ φῶς αὐτόον, ἁπλοῦν τε καὶ μονοειδές. Ἡ δὲ τούτου οὐσία διττὴν μέν
τινα δύναμιν προήγαγεν· αὐτὸς δὲ τοῦ κρείττονός ἐστιν εἰκών. Μηδέ σε τὰ νῦν
τοῦτο θορυβείτω, θέλουσαν μαθεἶν, πῶς ἀπὸ μι᾵ς ἀρχ῅ς τῶν ὅλων οὔσης καὶ
ὁμολογουμένης ἡμἶν, καὶ πεπιστευμένης, τοῦ ἀγεννήτου, καὶ ἀφθάρτου, καὶ
ἀγαθ῅ς, συνέστησαν καὶ αὗται αἱ φύσεις, ἥ τε τ῅ς φθορ᾵ς καὶ τ῅ς μεσότητος
ἀνομοούσιαι αὗται καθεστῶσαι, τοῦ ἀγαθοῦ φύσιν ἔχοντος τὰ ὅμοια ἑαυτ῵
καὶ ὁμοούσια γεννᾶν τε καὶ προφέρειν. Μαθήσῃ γὰρ, Θεοῦ διδόντος, ἑξ῅ς καὶ
τὴν τούτου ἀρχήν τε καὶ γέννησιν, ἀξιουμένη τ῅ς ἀποστολικ῅ς παραδόσεως,
ἣν ἐκ διαδοχ῅ς καὶ ἡμεἶς παρειλήφαμεν, μετὰ καὶ τοῦ κανονίσαι πάντας τοὺς
λόγους τῆ τοῦ ΢ωτ῅ρος διδασκαλίᾳ.
No te he negado, oh mi hermana Flora, estas cosas dichas en pocas palabras y
escritas brevemente; al mismo tiempo, lo expuesto ha sido dicho de un modo
suficientemente claro. Estas palabras también te depararán las mejores cosas en lo
sucesivo si, como una tierra buena que resulta ser propicia para las fértiles
semillas, exhibes el fruto que se logra por medio de ellas.

Concluyen las palabras de Ptolomeo a Flora

8. ¿Quién puede soportar la locura de estas palabras y la de este


charlatán y los que están con él – me refiero a Ptolomeo y su entorno – que
mezclan e hilvanan juntos tan grandes inventos? Pues ninguno de los antiguos
escritores de tragedias, ni ninguno de sus imitadores posteriores – me refiero a
Filistión y a Diógenes, quienes escribieron cosas increíbles, o a todos los otros que
escribieron y cantaron los mitos – fueron capaces de imaginar una mentira tan
grande como la que estos sostienen audazmente, por medio de la que obtuvieron
cosas terribles para su propia vida y hundieron la mente de las personas
convencidas por ellos en estúpidas pesquisas e interminables genealogías. No
entienden lo que tienen en sus manos pero proclaman fijar los límites de las cosas
celestiales con ciertas medidas, y asumen el oficio de parteros de ciertas madres –
de madres celestiales que no existen – como si existieran. Cuando alguien escucha
estas cosas de ellos – si fuera uno de los más insensatos – será fácilmente
descarriado por la mentira, creyendo que ha aprendido algo sublime de ellos; dice
la Escritura: ‚Toda ave se junta con su especie, y todo hombre se unir{ con su
semejante‛.413 Pero si alguien sensato y que posea un entendimiento bien
constituido se encontrase con ellos, por una parte se burlará de tamaña
charlatanería, y por otra verá su refutación a partir del argumento mismo de las
cosas dichas por ellos, pues estos son enteramente culpables de aparejar contra sí
mismos las mentiras de su inútil labor.

¿De dónde habéis sacado, ¡oh, hombres y mujeres ptolemaítas!, el


conocimiento de las medidas del Abismo, de los partos de las embarazadas y de
los principios generativos? Proclamáis presentarnos el conocimiento, como si
hubierais estado presentes y contemplado las naturalezas de las cosas celestiales,
como si hubierais existido antes del llamado por ustedes ‚Abismo‛. Pero ninguno
de los profetas ha dicho esto jamás, ni el mismo Moisés, ni los que existieron antes
ni después que él, ni los evangelistas, ni los apóstoles; a no ser, claro, que te refieras
a las obras de mitología pagana de Orfeo, Hesíodo y Estesícoro, en las cuales las
generaciones de los hombres fueron transformadas en nombres de dioses, y las
obras realizadas por los hombres fueron dramatizadas poéticamente.
Σαῦτά σοι, ὦ ἀδελφή μου Υλώρα, δι΄ ὀλίγων εἰρημένα οὐκ ἐφθόνησα, καὶ τὸ
τ῅ς συντομίας προέγραψα· ἅμα μὲν τὸ προκείμενον ἀποχρώντως ἐξέφηνα, ἃ
καὶ εἰς τὰ ἑξ῅ς τὰ μέγιστά σοι συμβαλεἶται, ἐάν γε, ὡς καλὴ γ῅ καὶ ἀγαθὴ,
γονίμων σπερμάτων τυχοῦσα, τὸν δι΄ αὐτῶν καρπὸν ἀναδείξῃς.»

Πεπλήρωνται τὰ Πτολεμαίου πρὸς Υλώραν

8. Σίς δὲ τούτων τῶν ὆ημάτων, καὶ τ῅ς τοῦ γόητος τούτου, καὶ τ῅ς
τῶν σὺν αὐτ῵ ἀνέξεται φρενοβλαβείας, Πτολεμαίου τε, φημὶ, καὶ τῶν ἀμφ΄
αὐτὸν εἰς τοσοῦτον κυκώντων καὶ καττυόντων πλάσματα; Οὔτε γὰρ τῶν
παλαιῶν τραγῳδοποιῶν τις, οὔτε οἱ καθεξ῅ς μιμηλοὶ τὸν τρόπον, οἱ περὶ
Υιλιστίωνα, καὶ Διογένη, τὸν τὰ ἄπιστα γράψαντα, ἥ οἱ ἄλλοι πάντες, οἱ τοὺς
μύθους ἀναγεγραφότες καὶ ὆αψῳδήσαντες, τοσοῦτον ψεῦδος ἠδυνήθησαν
ἐκτυπῶσαι, ὡς οὗτοι τολμηρῶς φερόμενοι, μετὰ τ῅ς ἑαυτῶν ζω῅ς δεινὰ ἑαυτοἶς
κατεσκεύασαν, καὶ τὸν νοῦν τῶν πειθομένων αὐτοἶς ἀνθρώπων εἰς μωρὰς
ζητήσεις περιέβαλον, καὶ γενεαλογίας ἀπεράντους, αὐτοὶ τὰ ἐν χερσὶ μὴ
ἐπιστάμενοι, καὶ τὰ ἐπουράνια ἐπαγγελλόμενοι μέτροις τισὶν ὁροθετεἶν, καί
τινων μαιωτικῶν μητρῶν, ὡς ἐπουρανίων μητρῶν, ὡς ὑπαρχουσῶν οὐκ οὐσῶν,
ἐπιστήμας ἀναδεχόμενοι. ἀκούσας δέ τις παρὰ τούτων, εἰ μὲν τῶν
ἀφρονεστάτων εἴη, τ῵ ψεύδει νομίζων τι παρ΄ αὐτοἶς μετάρσιον ἐγνωκέναι,
὆ᾳδίως ὑπαχθήσεται· «Ὅτι π᾵ν ὄρνεον κατὰ γένος συνάγεται, καὶ τ῵ ὁμοίῳ
κολληθήσεται ἀνήρ», φησὶν ἡ Γραφή. Εἰ δέ τις τύχοι αὐτοἶς τῶν συνετῶν, καὶ
τὸν εὔλογον λογισμὸν κεκτημένων, καταγελάσει μὲν τ῅ς τοσαύτης ληρῳδίας,
ἀπ΄ αὐτ῅ς δὲ τ῅ς ὑποθέσεως τῶν παρ΄ αὐτοἶς λεγομένων τὴν ἀνατροπὴν
εἴσεται. Ἐλέγχονται γὰρ οὗτοι παντάπασι καθ΄ ἑαυτῶν ὁπλιζόμενοι τὰ ψεύδη
τ῅ς αὐτῶν ματαιοπονίας.
Πόθεν γὰρ ὑμἶν, ὦ οὗτοι Πτολεμαἶοί τε καὶ Πτολεμαἶαι, τοῦ Βυθοῦ τὰ
μέτρα, καὶ αἱ μαιώσεις τῶν τοκετῶν, καὶ γεννητικῶν ὑποθέσεων ἡ γνῶσις; Ὡς
γὰρ παρόντες, καὶ τῶν ἐπουρανίων τὰς φύσεις θεασάμενοι, καὶ ὡς αὐτοὶ
προόντες τοῦ παρ΄ ὑμῶν Βυθοῦ καλουμένου, ἐπαγγέλλεσθε τὴν εἴδησιν ἡμἶν
ὑποδεικνύναι, οὐδενὸς πώποτε τῶν προφητῶν τοῦτο εἰρηκότος, οὐκ αὐτοῦ
Μωϋσέως, οὐ τῶν πρὸ αὐτοῦ, οὐ τῶν μετ΄ αὐτὸν, οὐ τῶν εὐαγγελιστῶν, οὐ τῶν
ἀποστόλων· εἰ μὴ ἄρα τὰ ἐθνόμυθα ποιήματα εἴποις τῶν περὶ Ὀρφέα τε καὶ
Ἡσίοδον, καὶ ΢τησίχορον, παρ΄ οἸς αἱ τῶν ἀνθρώπων γενεαὶ μετεποιήθησαν
εἰς θεῶν ἐπωνυμίας, καὶ τὰ ἐν ἀνθρώποις τετελεσμένα ποιητικῶς
ἐδραματουργήθη.
Pues también aquellos creyeron cosas de este tipo y, al divinizar a Zeus, Rea, Hera,
Atenea, Apolo y Afrodita y honrar a los hijos de su perversidad, precipitaron al
mundo en el engaño del politeísmo y la idolatría. Pero ya no tendré más necesidad
de refutar y rebatir, ¡oh, ptolemaíta!, a ti y a los que son como tú, pues tus
antecesores ya han recibido la refutación suficientemente. Habiendo conseguido
hacerte quedar en ridículo mediante las cosas antedichas, pasaré a analizar el error
de otros. Invoco a Dios como ayuda de nuestra modesta capacidad de manera que,
en cada pueblo, pueda descubrir la enseñanza malamente concebida y exponerla
al público desprecio, y suplico de parte de Dios la gracia del celo por la
proclamación.
9. Pero para que no queden sin examinar tus tres trataditos, los que te
jactaste de escribir a esta mujercita Flora, ¡oh, Ptolomeo! (pues las doctrinas
serpentinas siempre engañan a las mujercillas cargadas de pecados, conforme a la
palabra del Apóstol414) – ya que no sólo era necesario presentar aquí las palabras
mismas con propiedad sino también su refutación, para que no se encuentre una
raíz de tu cizañera semilla – en consecuencia, me dedicaré a ello a continuación.
Tú afirmas que la Ley está dividida en tres partes: una que procede de Dios,
otra de Moisés y otra de los ancianos. Pero es evidente que no puedes demostrar
qué parte piensas que fue escrita por los ancianos. En ninguna parte de la Ley se
encuentran las tradiciones de los ancianos sino que, por ignorante, te imaginas
estas cosas y tergiversas no sólo los libros sino también la verdad, y desconoces las
consecuencias de cada [clase] de conocimiento riguroso. Entre los judíos, las
tradiciones de los ancianos se llaman ‚repeticiones‛415, y son cuatro: la primera es
la que se presenta en nombre de Moisés; la segunda, del llamado Rabí Akiba; la
tercera, de Adda, o bien de Judá; y la cuarta, de los hijos de Asmoneo. Pues bien,
oh hombre discutidor y de juicio trastornado, ¿dónde puedes demostrar que lo
que dijo el Salvador – ‚El que le dice a su padre Korb{n, lo cual significa una
ofrenda, no podr{ alguien beneficiarse de ello‛416 – fue dicho en los cinco libros del
Pentateuco y de la legislación de Dios? ¡No puedes demostrarlo! Así pues, tu
razonamiento fracasó pues este dicho no se encuentra en ninguna parte en el
Pentateuco, e ilusionaste vanamente a la engañada Flora. Las leyes instituidas por
Moisés no fueron dadas independientemente de Dios, sino de parte de Dios por
medio de Moisés, lo cual se demuestra por la misma precisión del Salvador. Los
mismos textos que presentaste como testimonio, los recopilaste contra ti mismo,
pues el Señor declara en el Evangelio: ‚Moisés escribió por la dureza de vuestro
corazón‛.417

Lo que escribió Moisés no lo escribió independientemente de la voluntad de


Dios, sino que fue dictado por el Espíritu Santo, pues el Señor dice en el Evangelio:
‚Aquello que Dios unió, no lo separe el hombre‛.418
Κἀκεἶνοι γὰρ οὕτως ἐνόμισαν, ἐκθειάσαντες τοὺς περὶ Δία, καὶ Ῥέαν, καὶ
Ἥραν, καὶ Ἀθην᾵ν, καὶ Ἀπόλλωνα, καὶ Ἀφροδίτην, καὶ τὰς τούτων κακίας
γονὰς τιμήσαντες, εἰς φαντασίαν πολυθεἺας καὶ εἰδωλολατρείας τὸν κόσμον
ἐνέβαλον. Ἀλλὰ οὐκέτι μοι πολλή τις χρεία γενήσεται εἰς τὴν σοῦ, ὦ
Πτολεμαἶε, ἀνατροπήν τε καὶ ἔλεγχον καὶ τῶν κατὰ σὲ, ἤδη τῶν σῶν
προπατόρων τὸν ἔλεγχον ἱκανῶς εἰληφότων. Διὰ τῶν προειρημένων τὴν κατὰ
σοῦ αἰσχύνην συστησάμενος, διέξειμι τὴν τῶν ἑτέρων πλάνην, Θεὸν
ἐπικαλούμενος ἐπίκουρον τ῅ς ἡμῶν μετριότητος, ὅπως τὴν παρ΄ ἑκάστῳ ἔθνει
κακῶς ἐπινενοημένην ὑπόθεσιν φωράσω τε καὶ θριαμβεύσω, ἐπὶ τῆ ἐπαγγελίᾳ
τ῅ς σπουδ῅ς παρὰ Θεοῦ αἰτούμενος τὴν χάριν.
9. Ἵνα δὲ μὴ ἀβασάνιστα ᾖ τὰ τρία σου λεξείδια, ἃ δὴ πρὸς Υλώραν
τὸ γύναιον ἐπιστέλλων ἐκομπάσω, ὦ Πτολεμαἶε (ἀεὶ γὰρ αἱ ὀφιώδεις
διδασκαλίαι γυναικάρια σεσωρευμένα ἁμαρτίαις ἀπατῶσι, κατὰ τὸν τοῦ
Ἀποστόλου λόγον), καὶ αὐτὰς δὴ τὰς λέξεις κυρίως ἐνταῦθα παραθήσομαι, καὶ
τὴν αὐτῶν ἀνατροπὴν ἀναγκαίαν οὖσαν, εἰς τὸ μὴ καταλειφθ῅ναι ὆ίζαν τ῅ς
ζιζανιώδους σου σπορ᾵ς, ἑξ῅ς ἀκολούθως ποιήσομαι.
Υάσκεις γὰρ, ὦ οὗτος, τὸν νόμον τριχ῅ διῃρ῅σθαι, καὶ τὸ μὲν ἔχειν τι ἐκ
τοῦ Θεοῦ, τὸ δὲ ἐκ Μωϋσέως, τὸ δὲ ἐκ τῶν πρεσβυτέρων. Καὶ ὅτι μὲν ἐκ τῶν
πρεσβυτέρων οἴει, γεγραμμένον οὐκ ἔχεις τοῦ ἀποδεἶξαι, τοῦτό ἐστι δ῅λον.
Οὐδαμοῦ γὰρ ἐν νόμῳ ἐκφέρονται αἱ τῶν πρεσβυτέρων παραδόσεις. Ἀλλὰ
ἀγνοῶν καὶ τὰς βίβλους, καὶ τὴν ἀλήθειαν φαντάζῃ συκοφαντῶν, καὶ τὰς
ἀκολουθίας ἀγνοῶν ἑκάστης ἀκριβοῦς εἰδήσεως. Αἱ γὰρ παραδόσεις τῶν
πρεσβυτέρων, δευτερώσεις παρὰ τοἶς Ἰουδαίοις λέγονται. Εἰσὶ δὲ αὗται
τέσσαρες· μία μὲν, ἡ εἰς ὄνομα Μωϋσέως φερομένη· δευτέρα δὲ, ἡ τοῦ
καλουμένου Ῥαββιακιβά· τρίτη, Ἀδδ᾵, ἤτοι Ἰούδα· τετάρτη, τῶν υἱῶν
Ἀσαμωναίου. Ἐπεὶ ποῦ ἔχεις, φιλόνεικε καὶ ἀκατάστατε τὴν γνώμην, δεἶξαι ἐν
ταἶς πέντε βίβλοις τ῅ς Πεντατεύχου καὶ Θεοῦ νομοθεσίας, ὅτι ἐρρήθη ὁ λόγος,
ὁ παρὰ τ῵ ΢ωτ῅ρι εἰρημένος «Ἐρεἶ τ῵ πατρὶ αὐτοῦ Κορβὰν ὅ ἐστι δῶρον, οὐκ
ὠφεληθήσεταί τι ἐξ αὐτοῦ»; Ἀλλὰ οὐκ ἔχεις δεἶξαι. Ἄρα γοῦν ἐξέπεσέ σου ὁ
λόγος, τοῦ ὆ήματος οὐδαμοῦ τῆ Πεντατεύχῳ ἐμφερομένου, καὶ μάτην τὴν ὑπὸ
σοῦ ἠπατημένην Υλωραν ἐφάντασας. Σὰ δὲ ὑπὸ Μωϋσέως οὐκ ἐκτὸς τοῦ Θεοῦ
καὶ αὐτὰ ἐνομοθετήθη, ἀλλὰ ἐκ τοῦ Θεοῦ διὰ Μωϋσέως, ὃ καὶ ἐξ αὐτ῅ς τ῅ς τοῦ
΢ωτ῅ρος ἐπικρίσεως δείκνυται. Αὐτὰς γὰρ ἃς παρήγαγες μαρτυρίας, κατὰ
σαυτοῦ ἐπισυνήγαγες. Υάσκει γὰρ ὁ Κύριος ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ ὅτι «Μωϋσ῅ς
ἔγραψε κατὰ τὴν σκληροκαρδίαν ὑμῶν».
Ὃ δὲ ἔγραψε Μωϋσ῅ς, οὐκ ἐκτὸς βουλήσεως Θεοῦ ἔγραψεν· ἀλλὰ ἐκ
Πνεύματος ἁγίου ἐνομοθέτησε. Λέγει γὰρ ὁ Κύριος ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ· «Ὃ ὁ
Θεὸς συνέζευξεν, ἄνθρωπος μὴ χωριζέτω».
Y para que aprendamos cómo lo unió expuso en detalle este asunto diciendo: ‚Por
esto, dejará el hombre a su padre, y se unirá a su mujer, y los dos serán una
carne‛.419 Luego añade: ‚Aquello que Dios unió, no lo separe el hombre‛. Sin
embargo, el Señor no dijo esto en absoluto cuando formó a Adán y Eva, sino sólo:
‚Le haremos una ayuda adecuada‛420; esto fue dicho por Adán, porque despertó
del sueño y dijo: ‚Ahora esto es hueso de mi hueso y carne de mi carne; ella ser{
llamada mujer, porque fue tomada del hombre‛.421 Luego dice: ‚Por esto, dejar{ el
hombre a su padre y a su madre y se unirá a su mujer, y los dos ser{n una carne‛.
Pues bien, aunque esto no fue dicho por Dios sino que fue expresado por Adán, en
el Evangelio el Señor confirma que es una declaración de Dios dicha por medio de
Adán. Por este mismo argumento demostró que lo que allí fue dicho por Adán fue
pronunciado por voluntad de Dios, y la legislación que aquí Moisés instituyó le
fue anunciada por Dios. Ciertamente, también estos dos textos tuyos ya cayeron, y
no llegarán más lejos, sino que serán refutados por sus propias palabras. Que el
dar leyes es un asunto de Dios es algo evidente. Dios da leyes en todas partes:
algunas leyes son temporales, otras son típicas, y otras son para revelación de las
cosas buenas que han de venir, el cumplimiento de las cuales nuestro Señor
Jesucristo, cuando vino, indicó en el Evangelio.
10. Pero voy a retomar tu otra división de los dioses – de nuevo, una
triple división – y demostraré que esta ha sido pergeñada por ti y no es otra cosa
que la obra de un charlatán. ¿Qué clase de tercer Dios se nos presenta, compuesto
de dos naturalezas semejantes aunque no es ninguna de las dos, que no tiene ni la
esencia del mal y la injusticia, como dices, ni la de la bondad y la luz, sino que es
justo al estar en el medio? Pues al ser verdaderamente enemigo de toda justicia
con razón ignoras qué es la justicia, creyendo que es otra cosa que la bondad. Serás
refutado por completo, ¡oh malvado y adversario de la verdad! Lo justo no viene
de ninguna parte más que de lo bueno, y por otra parte nadie podrá ser bueno si
no fuese justo. Por lo cual también el Señor, cuando alabó a la Ley y a los justos,
dijo: ‚Adorn{is los sepulcros de los profetas, y edific{is las tumbas de los justos, y
vuestros antepasados los mataron‛.422 Pero ¿de dónde han surgido los profetas y
los justos, sino de la bondad del Padre? Y para probar que el justo se sitúa en la
categoría de la bondad, dijo: ‚Sed semejantes a vuestro Padre que est{ en los
cielos, que hace salir su sol sobre buenos y malos, y hace llover sobre justos e
injustos‛423, para demostrar que lo justo es bueno y lo bueno es justo, y lo malo
injusto y lo injusto malo.

Pero la naturaleza mixta424 de la Ley de la que hablas no se puede


demostrar.
Καὶ πῶς συνέζευξε, διεξ῅λθε τὸ ὆῅μα, ἵνα μάθωμεν, λέγων· «Ἀντὶ τούτου
καταλείψει ἄνθρωπος τὸν πατέρα αὐτοῦ, καὶ κολληθήσεται τῆ γυναικὶ αὐτοῦ,
καὶ ἔσονται οἱ δύο εἰς σάρκα μίαν». Εἷτα ἐπιφέρει, λέγων· «Ὃ οὖν ὁ Θεὸς
συνέζευξεν, ἄνθρωπος μὴ χωριζέτω». Καίτοι γε οὐδαμοῦ τοῦ Κυρίου τοῦτο
εἰρηκότος, ὁπηνίκα τὸν Ἀδὰμ καὶ τὴν Εὔαν ἔπλασεν, ἥ μόνον «Ποιήσωμεν
αὐτ῵ κατ΄ αὐτὸν βοηθόν». Ἀλλὰ τοῦτο ὑπὸ τοῦ Ἀδὰμ εἴρηται· ὅτι ἀνέστη ἐκ τοῦ
ὕπνου καὶ εἷπε· «Σοῦτο νῦν ὀστοῦν ἐκ τῶν ὀστῶν μου καὶ σάρξ ἐκ τ῅ς σαρκός
μου· αὕτη κληθήσεται γυνὴ, ὅτι ἐκ τοῦ ἀνδρὸς αὐτ῅ς ἐλήφθη αὕτη». Εἷτά
φησιν· «Ἀντὶ τούτου καταλείψει ἄνθρωπος τὸν πατέρα αὐτοῦ καὶ τὴν μητέρα
αὐτοῦ, καὶ κολληθήσεται τῆ γυναικὶ αὐτοῦ, καὶ ἔσονται οἱ δύο εἰς σάρκα μίαν».
Οὐ τοῦ Θεοῦ τοίνυν τοῦτο εἰπόντος, τοῦ δὲ Ἀδὰμ εἰρηκότος, τοῦ Κυρίου δὲ
ἐπιμαρτυροῦντος ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ Θεοῦ εἷναι τὸ ὆῅μα, τὸ διὰ τοῦ Ἀδὰμ
εἰρημένον, ἀπ΄ αὐτ῅ς τ῅ς ὑποθέσεως ἔδειξεν, ὅτι ἐκεἶ μὲν Ἀδὰμ εἴρηκε, Θεοῦ δὲ
βουλήσει ἐφθέγγετο. Καὶ ὧδε ὁ Μωϋσ῅ς ἐνομοθέτησε, Θεοῦ αὐτ῵
καταγγείλαντος τὴν νομοθεσίαν. Καὶ αὗται μὲν ἤδη αἱ δύο σου λέξεις
διέπεσον, καὶ οὐ πόρρωθεν, ἀλλὰ ἀπ΄ αὐτ῅ς τ῅ς χρήσεως. Καὶ ὅτι μὲν
νομοθεσία Θεοῦ ἐστι, τοῦτο δ῅λον. Πανταχοῦ δὲ Θεὸς νομοθετεἶ τὰ μὲν εἰς
χρόνους, τὰ δὲ εἰς τύπους, τὰ δὲ εἰς ἀποκάλυψιν τῶν μελλόντων ἔσεσθαι
ἀγαθῶν, ὧν ἐλθὼν ὁ Κύριος ἡμῶν Ἰησοῦς Φριστὸς ἔδειξε τὴν πλήρωσιν ἐν τ῵
Εὐαγγελίῳ.
10. Σὰ δὲ τ῅ς παρὰ σοὶ ἑτέρας θεῶν διαιρέσεως τριχ῅ πάλιν
διαιρεθείσης ἐπαναλαβὼν, καὶ αὐτὰ δείξω παρὰ σοὶ σεσυκοφαντημένα καὶ οὐκ
ἄλλο τι ὅν ἀλλὰ γόητος τὸ ἔργον. Ποἶος γὰρ ἡμἶν τρίτος Θεὸς πάρεστιν, ἐκ δύο
συσταθεὶς ὁμοιωμάτων, καὶ οὔθ΄ ἕτερος ὢν τῶν δύο, οὔτε τὴν κακίαν ἔχων καὶ
ἀδικίαν, ὡς ἔφης, οὔτε τὴν ἀγαθότητα καὶ φωτεινὴν οὐσίαν, μεσαίτατος δὲ ὢν
δίκαιος; Καὶ γὰρ ἀληθῶς ἀλλότριος ὢν πάσης δικαιοσύνης, εἰκότως ἀγνοεἶς τί
ποτέ ἐστι δικαιοσύνη, ἑτέραν αὐτὴν παρὰ τὴν ἀγαθότητα νομίζων. Πολὺ δὲ
ἐλεγχθήσῃ, ὦ ὆ᾳδιουργὲ καὶ ἀλλότριε τ῅ς ἀληθείας. Οὐδαμόθεν γὰρ γίνεται τὸ
δίκαιον, ἀλλ΄ἐξ ἀγαθότητος· καὶ οὐδὲ ἄλλως τις γενήσεται ἀγαθὸς, εἰ μὴ ᾖ
δίκαιος. Ὅθεν καὶ Κύριος, ἐπαινῶν τὴν νομοθεσίαν καὶ τοὺς αὐτ῅ς δικαίους,
ἔλεγε· «Κοσμεἶτε τοὺς τάφους τῶν προφητῶν, καὶ οἰκοδομεἶτε τὰ μνημεἶα τῶν
δικαίων, καὶ οἱ πατέρες ὑμῶν ἀπέκτειναν αὐτούς». Πόθεν δὲ γεγόνασι
προφ῅ται καὶ δίκαιοι ἀλλ΄ἥ ἀπὸ τ῅ς τοῦ Πατρὸς ἀγαθότητος; Καὶ ἵνα δείξῃ, ὅτι
ἐν τ῵ μέρει τ῅ς ἀγαθότητος ὁ δίκαιος ἕστηκεν, ἔλεγεν· «Ὅμοιοι γένεσθε τ῵
Πατρὶ ὑμῶν τ῵ ἐν τοἶς οὐρανοἶς, ὅτι ἀνατέλλει τὸν ἥλιον αὐτοῦ ἐπὶ ἀγαθοὺς
καὶ πονηροὺς, καὶ βρέχει ἐπὶ δικαίους καὶ ἀδίκους»· ἵνα δείξῃ τὸ δίκαιον
ἀγαθὸν, καὶ τὸ ἀγαθὸν δίκαιον, καὶ τὸ πονηρὸν ἄδικον, καὶ τὸ ἄδικον πονηρόν.
Σὴν δὲ ἐπιπλοκὴν ἣν ἔφης τοῦ νόμου, οὐ δύνασαι ἀποδεἶξαι.
Has sido atrapado calumniando la Ley al atribuirle una naturaleza mezclada
debido a que la Ley ha dicho: ‚Ojo por ojo y diente por diente‛, y porque la Ley
condena a muerte al homicida. Pero, a partir del tratamiento mismo del asunto por
parte de nuestro Señor Jesucristo será probado que no había mezcla alguna sino
que la legislación era la misma, y lo mismo opera en el mandamiento expresado
por el Salvador: ‚Si alguno te golpease en la mejilla derecha, preséntale también la
otra‛.425 También la Ley dispuso esto desde hace mucho tiempo al decir: ‚Ojo por
ojo‛, es decir, preséntale la mejilla. A fin de evitar las consecuencias que podría
padecer si tirase un golpe, la persona debería presentar la mejilla al que lo golpea,
sabiendo que si le sacase un ojo, sufrirá lo mismo por causa de la Ley.
11. Pues así como el Padre desea educar a los hijos y progresa en la
educación adecuándola a cada edad – y no educa al pequeño bebé de la misma
forma que adolescente, ni al adolescente igual que al joven, ni al joven como al
hombre maduro, sino que al niño de pecho la educación se le inculca mediante el
dedo, al niño mayor mediante una bofetada, al adolescente con el azote y al joven
con la vara, pero por ley al hombre se lo castiga con la espada por las
transgresiones más graves – así también el Señor, conforme con esto, instituyó las
leyes adecuadas a cada generación. A los primeros los corrigió con el miedo, como
si estuviera tratando con niños pequeños e ignorantes del poder del Espíritu Santo,
pero a los maduros los consideró dignos de los misterios perfectos. Pues también
en el Evangelio, en muchos lugares, dice a los discípulos algo así como: ‚No
comprendéis lo que hago, pero lo entenderéis m{s tarde‛426, es decir, cuando
lleguéis a ser maduros; y de nuevo: ‚No lo entendieron hasta que resucitó de los
muertos‛.427 Igualmente Pablo, al decir: ‚Pues todavía no podíais, y ni siquiera aún
podéis‛428, demuestra que los mandamientos se vuelven más perfeccionados con
los tiempos; son los mismos aunque cambiados a otra manera de ser, conformados
de una manera para los jóvenes y de otra para los más maduros. Pues cuando la
Ley estableció: ‚Ojo por ojo‛ no les dijo ‚Sacad un ojo a cambio de un ojo‛ sino ‚Si
alguno sacase un ojo *a otro+, el ojo del que lo sacó ser{ sacado‛; así pues, para
guardar su propio cuerpo, cada uno debería ofrecer la mejilla para ser golpeada, y
no golpear. Las cosas ahora dichas claramente en el Evangelio fueron guardadas
desde antaño – en aquel entonces por obligación, como si se aleccionara a unos
jóvenes, pero ahora por libre elección puesto que los adultos son persuadidos –.
Pero si tú dices que esto es una complicación – el decir ‚ojo por ojo‛ y condenar a
muerte al asesino – he aquí que también vemos al Salvador que dice acerca del día
del juicio: ‚Porque vendr{ su amo‛ (esto lo decía acerca de sí mismo, ya que es el
amo de todo) y dice: ‚Y separar{ a ese siervo y dispondr{ su parte con los
incrédulos‛.429
Ἑάλως γὰρ συκοφαντῶν τὸν νόμον, ἐπιπλοκήν τινα αὐτ῵ προσάπτων, διὰ τὸ
εἰρηκέναι τὸν νόμον· «Ὀφθαλμὸν ἀντὶ ὀφθαλμοῦ καὶ ὀδόντα ἀντὶ ὀδόντος»·
καὶ ἐπειδὴ φονεύει ὁ νόμος τὸν φονευτήν. Ἀλλὰ ἐξ αὐτ῅ς τ῅ς τοῦ Κυρίου ἡμῶν
Ἰησοῦ Φριστοῦ πραγματείας δειχθήσεται, ὅτι οὐκ ἐπιπλοκή τις ἦν, ἀλλ΄ ἡ αὐτὴ
ἦν νομοθεσία, καὶ τὸ αὐτὸ ἐνεργεἶ τῆ ὑπὸ τοῦ ΢ωτ῅ρος εἰρημένῃ ἐντολῆ, τὸ,
«Ἐάν τίς σε τυπτήσῃ εἰς τὴν δεξιὰν σιαγόνα, στρέψον αὐτ῵ καὶ τὴν ἄλλην».
Καὶ ὁ νόμος πάλαι τοῦτο κατεσκεύαζε, λέγων· «Ὀφθαλμὸν ἀντὶ ὀφθαλμοῦ»,
τουτέστιν στρέψον αὐτ῵ τὴν σιαγόνα. Ἵνα γὰρ διαφύγοι ἃ πάθοι ἅν, εἰ πλήξει,
παρεἶχε τὴν σιαγόνα τ῵ τύπτοντι, εἰδὼς, ὅτι, εἰ ἀφέλοι ὀφθαλμὸν, τὰ αὐτὰ
πείσεται διὰ τὸν νόμον.
11. Ὡς γὰρ ὁ Πατὴρ βούλεται παιδεύειν τὰ τέκνα, καὶ ἑκάστῃ ἡλικίᾳ
ἁρμοζόμενος προβαίνει τῆ παιδείᾳ, καὶ οὐκ ἴσως τὸ μικρὸν βρέφος παιδεύει τ῵
μειρακίῳ, οὐδὲ τὸ μειράκιον ὡσαύτως τ῵ νεανίσκῳ, οὐδὲ τὸ νεανίαν τ῵ τελείῳ
ἀνδρὶ, ἀλλὰ τ῵ μὲν ὑποτιτθίῳ διὰ δακτύλου παιδεία γίνεται, παιδίῳ δὲ μείζονι
διὰ χειρὸς ὆απίσματος, μειρακίῳ δὲ διὰ ἱμάντος, νεανίσκῳ διὰ ὆άβδου, ἀνδρὶ δὲ
ἐκδίκησις τῶν μειζόνων παραπτωμάτων, μαχαίρᾳ διὰ νόμου, οὕτως καὶ ὁ
Κύριος ἑξ῅ς ἐνομοθέτει ἑκάστῃ γενεᾶ τὰ ἁρμόζοντα. Ἐκείνους μὲν γὰρ φόβῳ
ἐσωφρόνιζεν, ὡς παιδίοις μικροἶς διαλεγόμενος καὶ ἀγνοοῦσι τὴν δύναμιν τοῦ
ἁγίου Πνεύματος, τοὺς δὲ τελείους τελείων ἠξίου μυστηρίων. Καὶ ἐν τ῵
Εὐαγγελίῳ γὰρ οὕτω πως λέγει τοἶς μαθηταἶς ἐν πολλοἶς τόποις· «Οὐκ οἴδατε
τί ποιῶ, ὕστερον δὲ γνώσεσθε», τουτέστιν ὅταν τέλειοι γένησθε· καὶ πάλιν·
«Οὐκ ᾔδεισαν, ἕως ἀνέστη ἐκ τῶν νεκρῶν». Ὁ δὲ Παῦλος· «Οὔπω γὰρ
ἠδύνασθε, ἀλλ΄ οὐδὲ ἔτι δύνασθε», δεικνὺς ὅτι καιρῶν προϊόντων τελειότεραι
ἐντολαὶ, οὖσαι μὲν αἱ αὐταὶ, μεταβαλλόμεναι δὲ εἰς ἑτέραν σχέσιν, ἀλλὰ τοἶς
νέοις μὲν ἄλλως σχηματιζόμεναι, ἑτέρως δὲ τοἶς ἐντελεστέροις. Νομοθετήσας
γὰρ ὁ νόμος «Ὀφθαλμὸν ἀντὶ ὀφθαλμοῦ» οὐκ εἷπεν αὐτοἶς, ἐκβάλετε
ὀφθαλμὸν ἀντὶ ὀφθαλμοῦ, ἀλλ΄ ἐὰν ἐκβάλῃ τις ὀφθαλμὸν, ἐκβληθήσεται ὁ
ὀφθαλμὸς τοῦ ἐκβαλόντος· ἕκαστος δὲ φειδόμενος τοῦ ἰδίου σώματος
παρεδίδου τὴν σιαγόνα τύπτεσθαι καὶ οὐκ ἔτυπτε. Καὶ ἀπὸ τότε ἐφυλάττετο τὰ
νῦν ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ τηλαυγῶς εἰρημένα, τότε μὲν ἀνάγκῃ ὡς νέων
σωφρονιζομένων, νῦν δὲ προαιρέσει ἅτε δὴ τελείων πειθομένων. Εἰ δὲ φάσκεις
περιπλοκὴν εἷναι ταύτην, τὸ λέγειν «Ὀφθαλμὸν ἀντὶ ὀφθαλμοῦ» καὶ τὸ τὸν
φονέα φονεύεσθαι, ἰδοὺ καὶ περὶ τ῅ς ἡμέρας τ῅ς κρίσεως βλέπομεν τὸν
΢ωτ῅ρα λέγοντα «ὅτι ἐλεύσεται ὁ αὐτοῦ δεσπότης» (τοῦτο δὲ περὶ ἑαυτοῦ
ἔλεγεν, αὐτὸς πάντων ὢν δεσπότης) καί φησιν «καὶ διχοτομήσει αὐτὸν τὸν
δοῦλον καὶ τὸ μέρος αὐτοῦ μετὰ τῶν ἀπίστων θήσει».
Así, al tergiversar de nuevo las palabras te levantarías en armas incluso contra el
Salvador, y dirías que no es bueno (aunque él es engendrado por el Padre bueno y
también es bueno) sino justo, y distinto que el Padre. ¡Eres capaz de separar
incluso a él de la esencia del Padre, oh tú, que te presentas de nuevo ante nosotros
como divisor y medidor de las leyes, dividiendo todas las cosas en tres! Y al decir
que en la Ley algunas cosas están escritas alegóricamente, en figuras, rozaste
ligeramente unos pocos aspectos de la verdad, a fin de que mediante esos pocos
rasgos fueras capaz de engañar en los dem{s. Ciertamente ‚a aquellos [estas cosas]
les sucedieron figuradamente, pero fueron escritas para nuestra amonestación, a
quienes ha llegado el fin de los siglos‛430, como dice el santísimo Apóstol hablando
acerca de la circuncisión, el sábado y otras cuestiones. ¡Ojalá dijeras toda la verdad
y ya no nos parlotearas más de ese inexistente tercer Dios intermedio, o más bien,
a ti mismo y a los que fueron engañados por ti!

12. Considero que por el momento se ha hablado suficientemente acerca


de tus dichos, ¡oh, charlatán! Habiendo hecho su refutación proseguiré a las
siguientes sectas invocando, como es habitual, al mismo Dios que nos socorra en
nuestra modesta capacidad para dejar en evidencia la refutación de cada falsa
secta. En las cosas mencionadas ha quedado comprobado que, como si un tiburón
saliera del mar y llamara a una serpiente, mediante estas cartas [Ptolomeo] engañó
a Flora y a otros junto con ella con su propio silbido; pero al haberlo envuelto en la
red de la verdad – cuyo significado simbólico el Señor declaró en el Evangelio del
reino de los cielos – y habiéndolo rechazado como a uno de los malos pescados al
dejar al descubierto sus perversas palabras, lo derrotamos con la doctrina de la
verdadera fe. En efecto, luego de haberlo destrozado con el poder de Dios,
nosotros mismos daremos gracias a Dios. De todos modos nos dedicaremos, como
dije antes, a pasar a las siguientes [sectas].
Οὐκοῦν καὶ κατὰ τοῦ ΢ωτ῅ρος ἐξοπλίζῃ συκοφαντῶν πάλιν ὆ήματα καὶ εἴποις
ἅν τοῦτον μὴ εἷναι ἀγαθὸν ( καίτοι γε ἐκ Πατρὸς ἀγαθοῦ γεγεννημένον καὶ
ἀγαθὸν ὄντα), ἀλλὰ δίκαιον καὶ ἕτερον παρὰ τὸν Πατέρα. Δύνασαι ἄρα καὶ
αὐτὸν ἀπαλλοτριοῦν τ῅ς τοῦ Πατρὸς οὐσίας, ὦ οὗτος, ὁ προελθὼν ἡμἶν πάλιν
διαιρέτης καὶ γεωμέτρης τῶν νόμων, τριχῶς τὰ πάντα διαιρῶν. Καὶ τ῵ μὲν
εἰπεἶν ὅτι εἰς τύποις συμβολικῶς τινα ἐν τ῵ νόμῳ γέγραπται, ὀλίγα παρήψω
τ῅ς ἀληθείας, ἵνα διὰ τῶν ὀλίγων δυνηθῆς καὶ εἰς τὰ ἄλλα ἀπατ῅σαι. Καὶ γὰρ
τ῵ ὄντι «ἐκείνοις τυπικῶς συνέβαινεν, ἐγράφη δὲ ἡμἶν εἰς νουθεσίαν, εἰς οὓς τὰ
τέλη τῶν αἰώνων κατήντησεν», [ὥς] φησιν ὁ ἁγιώτατος Ἀπόστολος, περί τε
περιτομ῅ς λέγων καὶ ΢αββάτου καὶ τῶν ἄλλων. Εἴθε δὲ τὰ πάντα ἠλήθευες καὶ
οὐκέτι τρίτον μέσον Θεὸν τὸν μὴ ὄντα ἔφερες ἡμἶν, μ᾵λλον δὲ σαυτ῵ καὶ τοἶς
ὑπὸ σοῦ ἠπατημένοις.
12. Νομίζω δὲ καὶ ἐν τ῵ παρόντι ἱκανῶς πρὸς τάς σου λέξεις, ὦ
ἀγύρτα, εἰρ῅σθαι. Ὧν ποιήσας τὸν ἔλεγχον, ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς αἱρέσεις βαδιοῦμαι,
τὸν αὐτὸν Θεὸν συνηθῶς ἐπικαλούμενος ἐπικουρ῅σαι τῆ ἡμῶν μετριότητι, εἰς
τὸ φωρ᾵σαι ἑκάστης αἱρέσεως παραπεποιημένης τὸν ἔλεγχον. Ὅτι μὲν γὰρ
συρίγμασιν ἑαυτοῦ, ὡς ἀπὸ θαλάσσης ἀνελθὼν καρχαρίας, καὶ ἔχιδναν
προκαλούμενος τὴν Υλώραν διὰ τῶν γραμμάτων, αὐτήν τε καὶ ἄλλους σὺν
αὐτῆ ἠπάτησε, δέδεικται ἐν τοἶς εἰρημένοις· ἐν δὲ τῆ τ῅ς ἀληθείας σαγήνῃ, ἧς
τὸ αἴνιγμα ὁ Κύριος ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ βασιλείαν οὐρανῶν ἀπεφήνατο,
ἐνειλήσαντες, καὶ τῶν πονηρῶν ἰχθύων ἕνα ὄντα αὐτὸν ἐλέγξαντες, τ῵ τὰ
μοχθηρὰ ὆ήματα αὐτοῦ φωρατὰ ποι῅σαι, τῆ τ῅ς ἀληθοῦς πίστεως διδασκαλίᾳ
Ἡτήσαμεν. Ἐν τῆ τοῦ Θεοῦ τοίνυν δυνάμει συντρίψαντες τοῦτον, αὐτοὶ μὲν Θε῵
εὐχαριστήσωμεν, ἐπὶ δὲ τὰς ἑξ῅ς ὁμοίως, ὡς προεἶπον, προέρχεσθαι
ἐπιβαλώμεθα.
Notas

Aclaración sobre la traducción de las citas bíblicas

Los versículos bíblicos citados por Epifanio han sido, en la mayoría de los casos,
traducidos de manera literal. El lector familiarizado con los textos sagrados seguramente
advertirá diferencias – en algunos casos bastante notables – entre la exégesis de los
versículos realizada en las notas siguientes y la de las versiones modernas de la Biblia.
Dicha situación no obedece a un excesivo literalismo de nuestra parte sino que está en
función de la lectura realizada por Epifanio; muchos de los argumentos con los que refuta
a las sectas y sus doctrinas se fundamentan, precisamente, en una interpretación literal de
las Escrituras. Por ello, hemos optado por traducir textualmente dichos versículos para
poner de manifiesto aquellos aspectos de los pasajes bíblicos sobre los cuales Epifanio
construye su análisis.

1En el sentido moral. Para entender esto debe tenerse en cuenta la regulación que la ley mosaica
establecía para tales casos; cf. Levítico XX, 18:

Καὶ ἀνήρ, ὃς ἅν κοιμηθῆ μετὰ γυναικὸς ἀποκαθημένης καὶ ἀποκαλύψῃ τὴν ἀσχημοσύνην
αὐτ῅ς, τὴν πηγὴν αὐτ῅ς ἀπεκάλυψεν, καὶ αὕτη ἀπεκάλυψεν τὴν ὆ύσιν τοῦ αἵματος αὐτ῅ς·
ἐξολεθρευθήσονται ἀμφότεροι ἐκ τοῦ γένους αὐτῶν

Y el varón que se acostare con una mujer menstruosa y descubriese sus partes pudendas, descubrió
su fuente, y ella descubrió el flujo de su sangre; ambos serán eliminados de entre su pueblo.

2Es decir, en el Alto Egipto, zona que comprende desde Menfis hasta la primera catarata del río
Nilo.

3 Las parejas de treinta Eones masculinos y femeninos propuestos por los valentinianos.

4Epifanio distingue a este Felipe diciendo que era un diácono para diferenciarlo del apóstol del
mismo nombre.

5En los escritos gnósticos de Nag Hammadi la Énnoia es descrita frecuentemente como la primera
emanación del Dios invisible. Su significado literal es idea, aunque abarca también el sentido de
pensamiento e inteligencia. Como Epifanio aclara a continuación, recibe distintos nombres además de
este.

6Las réplicas que menciona aquí Epifanio están relacionadas con la transmigración de los cuerpos
descripta anteriormente. Estas réplicas serían, pues, los diferentes cuerpos por los que la Énnoia ha
pasado y que, según Simón, en ese momento encarnaba en Helena.
7 Cf. Epístola de San Pablo a los Efesios VI, 14-17.

14) ΢τ῅τε οὖν περιζωσάμενοι τὴν ὀσφὺν ὑμῶν ἐν ἀληθεία, καὶ ἐνδυσάμενοι τὸν θώρακα τ῅ς
δικαιοσύνης,
15) καὶ ὑποδησάμενοι τοὺς πόδας ἐν ἑτοιμασίᾳ τοῦ εὐαγγελίου τ῅ς εἰρήνης,
16) ἐπὶ π᾵σιν ἀναλαβόντες τὸν θυρεὸν τ῅ς πίστεως, ἐν ᾧ δυνήσεσθε πάντα τὰ βέλη τοῦ
πονηροῦ τὰ πεπυρωμένα σβέσαι·
17) καὶ τὴν περικεφαλαίαν τοῦ σωτηρίου δέξασθε, καὶ τὴν μάχαιραν τοῦ Πνεύματος, ὅ ἐστιν
὆῅μα Θεοῦ.

14) Por consiguiente, permaneced firmes, ceñida vuestra cintura con la verdad, y revestidos con la
coraza de la justicia,
15) calzados los pies con diligencia para anunciar las buenas noticias de paz.
16) Sobre todas las cosas, tomen el escudo de la fe, con el que seréis capaces de apagar todas las
flechas encendidas del maligno;
17) y tomad también el casco de la salvación, y la espada del Espíritu, que es la palabra de Dios.

El autor cita este pasaje conceptualmente, de ahí la discrepancia en la extensión y el orden de los
términos de su cita con respecto al texto bíblico.

8 Según la interpretación de Simón, cuando el apóstol Pablo mencionó la coraza, el yelmo, las
grebas, la espada y el escudo como alegoría de las armas espirituales del cristiano, en realidad
estaba haciendo referencia a la panoplia de la diosa Atenea, cuya imagen la representa vistiendo este
atuendo guerrero.

9 Con el término misterios Epifanio hace referencia tanto a una serie de conocimientos exclusivos de
cierto grupo de iniciados como a los ritos iniciáticos mismos por los cuales un seguidor pasaba a
formar parte plena de este círculo de elegidos. Estos ‚espíritus iluminados‛ atesoraban una gnosis
esotérica que era la verdadera y única fuente de salvación espiritual. En todo caso, aquellas
emisiones corporales que Epifanio describe aquí como misterios podrían ser entendidas como
sacramentos, salvando la enorme distancia que existe entre este concepto en la teología cristiana y la
significación de dichas emisiones en la doctrina de los simonianos.

10 Los principados, autoridades y potencias que enumera Epifanio son diferentes categorías de la
jerarquía angelical, tomadas de los textos paulinos; cf. Epístola de San Pablo a los Efesios I, 21 y
Epístola de San Pablo a los Colosenses I, 16.

Ὑπεράνω πάσης ἀρχ῅ς καὶ ἐξουσίας καὶ δυνάμεως καὶ κυριότητος καὶ παντὸς ὀνόματος
ὀνομαζομένου οὐ μόνον ἐν τ῵ αἰῶνι τούτῳ, ἀλλὰ καὶ ἐν τ῵ μέλλοντι

Muy por encima de todo principado y autoridad, potencia y señorío, y de todo nombre que se
nombra, no sólo en este siglo sino también en el venidero.

Epístola de San Pablo a los Colosenses I, 16.

Ὅτι ἐν αὐτ῵ ἐκτίσθη τὰ πάντα, τὰ ἐν τοἶς οὐρανοἶς καὶ τὰ ἐπὶ τ῅ς γ῅ς, τὰ ὁρατὰ καὶ τὰ ἀόρατα,
εἴτε θρόνοι, εἴτε κυριότητες εἴτε ἀρχαὶ εἴτε ἐξουσίαι· τὰ πάντα δι᾿ αὐτοῦ καὶ εἰς αὐτὸν ἔκτισται·
Porque por Él fueron creadas todas las cosas, las que están en los cielos y las que están sobre la
tierra, visibles e invisibles, ya sean tronos, señoríos, principados o autoridades; todas las cosas
fueron creadas por medio de Él y para Él.

Según la enseñanza de Simón, estas categorías de ángeles ocupaban los distintos cielos en su
cosmovisión.

11Si bien la palabra griega αἰών (aiôn) se utiliza en algunas ocasiones con el significado de mundo en
los escritos neotestamentarios, teniendo en cuenta la particular cosmología del gnosticismo, es
necesario realizar una aclaración al respecto. Originalmente este término significaba duración,
período de tiempo en la filosofía de Platón y de Aristóteles. En el gnosticismo adquiere un sentido
especial y es usada para referirse al orden metafísico del universo. El concepto de διάστημα
(diástema), separación o intervalo, fundamentado en la absoluta trascendencia del Creador del
universo, hacía necesario un vínculo entre él y sus criaturas. Este vínculo fueron los Eones, poderes
angélicos que ejercían su función mediadora entre Dios y los hombres. Esta denominación se debía
a dos motivos principales: en primer lugar, porque se pensaba que participaban del modo de
existencia eterno de Dios y, en segundo, porque se les atribuía el dominio o gobierno de
determinadas edades o períodos, de allí también su clasificación de tronos, principados, dominios,
autoridades y señoríos. Por ello, cuando Epifanio habla de la construcción de este mundo no sólo hace
referencia al mundo físico sino a todo un sistema u orden jerárquico que regula la creación de
determinada manera.

12Idea común a muchos movimientos gnósticos, según la cual el mundo físico es malo por cuanto
no es obra de Dios sino de un ser de inferior categoría.

13 En el pensamiento gnóstico el lado derecho estaba asociado a lo espiritual, bueno y perfecto,


mientras que el izquierdo representaba la materialidad, la maldad y el defecto. Estas asociaciones se
encontraban también presentes en otros sistemas religiosos. Para la astrología etrusca, por ejemplo,
el lado izquierdo del cielo era la morada de los dioses hostiles; un presagio ocurrido en el sector
siniestro del firmamento auguraba desgracias.

14Los Eones, entendidos como las sucesivas emanaciones de Dios desde la eternidad, constituyen el
Pléroma o plenitud divina. La afirmación de Simón acerca de que los profetas no forman parte de la
plenitud divina se entiende a la luz de su siguiente declaración.

15 Cf. Evangelio según San Mateo V, 17.

Μὴ νομίσητε ὅτι ἦλθον καταλῦσαι τὸν νόμον ἥ τοὺς προφήτας. Οὐκ ἦλθον καταλῦσαι, ἀλλὰ
πληρῶσαι.

No penséis que vine a abolir la Ley o los profetas. No vine a abolir, sino a cumplir.

16 Cf. Evangelio según San Juan V, 46.

Εἰ γὰρ ἐπιστεύετε Μωϋσεἶ, ἐπιστεύετε ἅν ἐμοί· περὶ γὰρ ἐμοῦ ἐκεἶνος ἔγραψεν.
Pues si creyéseis a Moisés, me creeríais a mí, pues aquél escribió acerca de mí.

17 Cf. Evangelio según San Mateo XIX, 10.

Λέγουσιν αὐτ῵ οἱ μαθηταὶ αὐτοῦ· Εἰ οὕτως ἐστὶν ἡ αἰτία τοῦ ἀνθρώπου μετὰ τ῅ς γυναικός, οὐ
συμφέρει γαμ῅σαι.

Sus discípulos le dicen: Si así es la condición del hombre con la mujer, no conviene casarse.

18 Cf. Evangelio según San Mateo XIX, 11.

Ὁ δὲ εἷπεν αὐτοἶς· Οὐ πάντες χωροῦσι τὸν λόγον τοῦτον, ἀλλ᾿ οἷς δέδοται.

Pero él les dijo: No todos pueden aceptar este precepto, sino aquellos a quienes ha sido dado.

19 Cf. Evangelio según San Mateo XIX, 7; Evangelio según San Marcos X, 9.

San Mateo XIX, 7

Λέγουσιν αὐτ῵· Σί οὖν Μωσ῅ς ἐνετείλατο δοῦναι βιβλίον ἀποστασίου καὶ ἀπολῦσαι αὐτήν;

Le dicen: ¿Por qué, pues, Moisés mandó darle una carta de divorcio y despedirla?

San Marcos X, 9

ὃ οὖν ὁ Θεὸς συνέζευξεν ἄνθρωπος μὴ χωριζέτω.

Así que aquello que Dios unió, no lo separe el hombre.

20 Génesis I, 1.

Ἐν ἀρχῆ ἐποίησεν ὁ θεὸς τὸν οὐρανὸν καὶ τὴν γ῅ν.

En el principio hizo Dios el cielo y la tierra.

21 Cf. Evangelio según San Mateo XI, 25.

᾿Εν ἐκείνῳ τ῵ καιρ῵ ἀποκριθεὶς ὁ ᾿Ιησοῦς εἷπεν· ἐξομολογοῦμαί σοι, πάτερ, κύριε τοῦ οὐρανοῦ
καὶ τ῅ς γ῅ς, ὅτι ἀπέκρυψας ταῦτα ἀπὸ σοφῶν καὶ συνετῶν, καὶ ἀπεκάλυψας αὐτὰ νηπίοις·

En aquella ocasión, Jesús comenzó a hablar y dijo: Te alabo públicamente, Padre, Señor del cielo y
de la tierra, porque ocultaste estas cosas a sabios y entendidos, y las revelaste a los sencillos.

Evangelio según San Lucas X, 21.


᾿Εν αὐτῆ τῆ ὥρᾳ ἠγαλλιάσατο τ῵ πνεύματι ὁ ᾿Ιησοῦς καὶ εἷπεν· ἐξομολογοῦμαί σοι, πάτερ,
κύριε τοῦ οὐρανοῦ καὶ τ῅ς γ῅ς, ὅτι ἀπέκρυψας ταῦτα ἀπὸ σοφῶν καὶ συνετῶν, καὶ
ἀπεκάλυψας αὐτὰ νηπίοις· ναί, ὁ πατήρ, ὅτι οὕτως ἐγένετο εὐδοκία ἔμπροσθέν σου.

En aquella misma hora Jesús se regocijó mucho en espíritu y dijo: Te alabo públicamente, Padre,
Señor del cielo y de la tierra, porque ocultaste estas cosas a sabios y entendidos, y las revelaste a los
sencillos. Sí, Padre, porque así fue tu buena voluntad.

22 Cf. Isaías LIX, 5.

Ὠὰ ἀσπίδων ἔρρηξαν καὶ ἱστὸν ἀράχνης ὑφαίνουσιν· καὶ ὁ μέλλων τῶν Ὠῶν αὐτῶν φαγεἶν
συντρίψας οὔριον εὗρεν, καὶ ἐν αὐτ῵ βασιλίσκος·

Incubaron huevos de áspides y tejen telas de araña; el que coma de sus huevos, al romperlos los
encontrará estériles, y en él un basilisco.

23La idea de que ciertos ángeles dirigen el destino de determinadas naciones de la tierra se
encuentra ya en la literatura hebrea post-exílica; cf. la visión de Daniel en el capítulo X del libro
homónimo, donde el {ngel menciona a ‚ὁ ἄρχων βασιλείας Περσῶν‛ (el príncipe del reino de los
Persas) y ‚ὁ ἄρχων τῶν Ἑλλήνων‛ (el príncipe de los Griegos) como seres espirituales que se
oponen a, o que colaboran con, ciertos pueblos.

24En este contexto, dicha debilidad o incapacidad es relativa a los ángeles, quienes hicieron el
cuerpo material del hombre. A causa de su incapacidad en hacerlo perfecto es que el cuerpo
humano perece y se desintegra.

25 El docetismo – término derivado del griego δοκέω (parecer) – es una postura compartida por la
mayoría de las sectas gnósticas con respecto a Cristo. Desde su punto de vista la Divinidad,
totalmente espiritual y trascendente, no podía tener contacto con la materia por lo cual, en
contraposición a la doctrina cristiana de la encarnación, Cristo no tuvo un cuerpo material sino sólo
la ‚apariencia‛ de tal y por ende no sufrió corporalmente en su Pasión ni murió en la cruz.

26 Muchos de los grupos descritos por Epifanio rechazaban el consumo de carne por diversos
motivos, pero la razón común a todos parece haber sido su reticencia a perpetuar el ciclo de
encarnación, sufrimiento y muerte de las almas de los animales usados como alimento. El término
griego ἐμψύχων (empsýjon) – que hemos traducido como carne – significa animado, que respira,
viviente, por tanto el énfasis de la expresión recae en la condición vital de la criatura antes que en su
composición material. Esta postura permite, a su vez, entender mejor la relación entre el rechazo a
los alimentos de origen animal y la prohibición del matrimonio y la concepción de hijos
mencionada por Epifanio. La negativa de los saturnilianos no se fundaba en una cuestión dietética
sino ética.

27 Cf. Isaías X, 15.

Μὴ δοξασθήσεται ἀξίνη ἄνευ τοῦ κόπτοντος ἐν αὐτῆ; ἥ ὑψωθήσεται πρίων ἄνευ τοῦ ἕλκοντος
αὐτόν; Ὡσαύτως ἐάν τις ἄρῃ ὆άβδον ἥ ξύλον.
¿Acaso la sierra será engrandecida sin el que la mueve? ¿O será exaltada la sierra sin el que tira de
ella? Es como si alguien levantara una vara o un pedazo de madera.

28 Salmo XXXIII, 6.

Σ῵ λόγῳ τοῦ Kυρίου οἱ οὐρανοὶ ἐστερεώθησαν καὶ τ῵ πνεύματι τοῦ στόματος αὐτοῦ π᾵σα ἡ
δύναμις αὐτῶν·

Por la palabra del Señor fueron extendidos los cielos, y toda la potencia de ellos por el Espíritu de
su boca.

29 Evangelio según San Juan V, 17.

Ὁ δὲ ᾿Ιησοῦς ἀπεκρίνατο αὐτοἶς· Ὁ Πατήρ μου ἕως ἄρτι ἐργάζεται, κἀγὼ ἐργάζομαι.

Pero Jesús les contestó: Mi Padre hasta ahora trabaja, y yo también trabajo.

30 Evangelio según San Mateo XIX, 4.

Ὁ δὲ ἀποκριθεὶς εἷπεν αὐτοἶς· Οὐκ ἀνέγνωτε ὅτι ὁ ποιήσας ἀπ᾿ ἀρχ῅ς ἄρσεν καὶ θ῅λυ ἐποίησεν
αὐτούς...

Pero él, respondiendo, les dijo: ¿No habéis leído que el que los hizo al principio, varón y hembra los
hizo...

31 Evangelio según San Mateo XIX, 5.

... καὶ εἷπεν, ἕνεκεν τούτου καταλείψει ἄνθρωπος τὸν πατέρα καὶ τὴν μητέρα καὶ
κολληθήσεται τῆ γυναικὶ αὐτοῦ, καὶ ἔσονται οἱ δύο εἰς σάρκα μίαν;

< y dijo: Por esta razón, dejará el hombre a su padre y a su madre y se unirá a su mujer, y los dos
serán una sola carne?

32 Evangelio según San Mateo XIX, 6.

Ὥστε οὐκέτι εἰσὶ δύο, ἀλλὰ σὰρξ μία. ὃ οὖν ὁ Θεὸς συνέζευξεν, ἄνθρωπος μὴ χωριζέτω.

Así que ya no son dos, sino una carne. Así que aquello que Dios unió, no lo separe el hombre.

33 Epístola a los Hebreos XIII, 4.

Σίμιος ὁ γάμος ἐν π᾵σι καὶ ἡ κοίτη ἀμίαντος· πόρνους δὲ καὶ μοιχοὺς κρινεἶ ὁ Θεός.

Honroso sea en todos el matrimonio y el lecho sin mancha; pero a los fornicarios y a los adúlteros
los juzgará Dios.

34 Primera Epístola de San Pablo a Timoteo V, 11.


Νεωτέρας δὲ χήρας παραιτοῦ· ὅταν γὰρ καταστρηνιάσωσι τοῦ Φριστοῦ, γαμεἶν θέλουσιν.

No admitas viudas más jóvenes; pues cuando sus deseos sensuales las hacen rebelarse contra
Cristo, quieren casarse.

35 Primera Epístola de San Pablo a Timoteo V, 14.

Βούλομαι οὖν νεωτέρας γαμεἶν, τεκνογονεἶν, οἰκοδεσποτεἶν, μηδεμίαν ἀφορμὴν διδόναι τ῵


ἀντικειμένῳ λοιδορίας χάριν.

Más bien, quiero que las [viudas] más jóvenes se casen, tengan hijos y dirijan la casa, que no den al
adversario ninguna excusa que sea motivo de injuria.

36 Evangelio según San Juan VIII, 56.

᾿Αβραὰμ ὁ πατὴρ ὑμῶν ἡγαλλιάσατο ἵνα ἴδῃ τὴν ἡμέραν τὴν ἐμήν, καὶ εἷδε καὶ ἐχάρη.

Vuestro padre Abraham se regocijó porque vio mi día, y lo vio y se alegró.

37 Ver cita nº 14.

38 Evangelio según San Mateo VIII, 11.

Λέγω δὲ ὑμἶν ὅτι πολλοὶ ἀπὸ ἀνατολῶν καὶ δυσμῶν ἣξουσι καὶ ἀνακλιθήσονται μετὰ ᾿Αβραὰμ
καὶ ᾿Ισαὰκ καὶ ᾿Ιακὼβ ἐν τῆ βασιλείᾳ τῶν οὐρανῶν

Os digo que muchos vendrán del oriente y del occidente y se reclinarán con Abraham, Isaac y Jacob
en el Reino de los cielos.

39 Salmo CX, 1.

Σ῵ Δαυιδ ψαλμός. Εἷπεν ὁ κύριος τ῵ κυρίῳ μου Κάθου ἐκ δεξιῶν μου, ἕως ἅν θῶ τοὺς ἐχθρούς
σου ὑποπόδιον τῶν ποδῶν σου.

Salmo de David. El Señor dijo a mi Señor: Siéntate a mi diestra, hasta que ponga a tus enemigos
como estrado de tus pies.

40 Evangelio según San Mateo XXI, 42.

Λέγει αὐτοἶς ὁ ᾿Ιησοῦς· οὐδέποτε ἀνέγνωτε ἐν ταἶς γραφαἶς, λίθον ὃν ἀπεδοκίμασαν οἱ


οἰκοδομοῦντες, οὗτος ἐγενήθη εἰς κεφαλὴν γωνίας· παρὰ Κυρίου ἐγένετο αὕτη, καὶ ἔστι
θαυμαστὴ ἐν ὀφθαλμοἶς ἡμῶν;

Les dice Jesús: ¿No habéis leído en las Escrituras: La piedra que los constructores rechazaron, esta
ha venido a ser la cabeza del ángulo. Esto fue hecho por el Señor, y es maravilloso a nuestros ojos?
41 Evangelio según San Lucas XXIV, 26.

Οὐχὶ ταῦτα ἔδει παθεἶν τὸν Φριστὸν καὶ εἰσελθεἶν εἰς τὴν δόξαν αὐτοῦ;

¿No era necesario que el Cristo padeciera estas cosas y entrara en su gloria?

42 Se refiere a Saturnilo.

43Cf. Ireneo de Lyon, Adversus Haereses I 24, 3: ‚Basílides, para parecer que había hallado cosas más
verdaderas y profundas, extendió su doctrina al infinito.‛

44 Cf. Ireneo de Lyon, Adversus Haereses I 24, 4: ‚Los Ángeles que habitan el cielo más bajo, que
también nosotros podemos ver, han fabricado todas las cosas que hay en el mundo y se han
repartido las partes de la tierra y las naciones que habitan en ella. Su jefe es el Ángel que los judíos
tienen por Dios. Y como este quiso someter las demás naciones a sus hombres, es decir a los judíos,
los demás Principados se levantaron contra él y lo atacaron. Por eso también las demás naciones se
rebelaron contra la suya.‛
Por otra parte, los argumentos de Basílides justificando las guerras y adversidades sufridas por
Israel muestran, en cierta medida, el antisemitismo latente en el pensamiento antiguo, producto del
contraste entre el helenismo, politeísta y multicultural, y el judaísmo, monoteísta y exclusivista.

45 El primer bufón – μιμολόγος – es Saturnilo, descrito en la secta anterior.

46El término ὆αψῳδία (rapsodia) está formado a partir de ὆άπτω (rápto) unir, ensamblar, y ᾄδω (ádo)
cantar. Designa un tipo de composición poética que se formaba a partir de fragmentos de otras
obras. La utilización de esta palabra por Epifanio no es caprichosa, puesto que acusa a Basílides de
haber compuesto su herejía apropiándose de las ideas de Saturnilo.

47 Una de las características que Epifanio adjudica a la mayoría de los grupos gnósticos es la
promiscuidad y la inmoralidad sexual. Para una descripción más detallada de estas prácticas, véase
el comentario de Epifanio sobre la secta de los gnósticos o borboritas (nº 26 del presente volumen).

48 Epístola de San Pablo a los Romanos I, 18.

᾿Αποκαλύπτεται γὰρ ὀργὴ Θεοῦ απ᾿ οὐρανοῦ ἐπὶ π᾵σαν ἀσέβειαν καὶ ἀδικίαν ἀνθρώπων τῶν
τὴν ἀλήθειαν ἐν ἀδικίᾳ κατεχόντων.

Pues la ira de Dios se revela desde el cielo contra toda impiedad e injusticia de los hombres que
impiden la verdad con injusticia.

49 Evangelio según San Mateo X, 33.

Ὅστις δ᾿ ἅν ἀρνήσηταί με ἔμπροσθεν τῶν ἀνθρώπων, ἀρνήσομαι αὐτὸν κἀγὼ ἔμπροσθεν τοῦ
Πατρός μου τοῦ ἐν οὐρανοἶς.

Cualquiera que me niegue delante de los hombres, yo también le negaré delante de mi Padre que
está en los cielos.
50 El dicho de Jesús citado aquí por Basílides se encuentra en el Evangelio según San Mateo VII, 6:

Μὴ δῶτε τὸ ἅγιον τοἶς κυσί μηδὲ βάλητε τοὺς μαργαρίτας ὑμῶν ἔμπροσθεν τῶν χοίρων,
μήποτε καταπατήσωσιν αὐτοὺς ἐν τοἶς ποσὶν αὐτῶν καὶ στραφέντες ὆ήξωσιν ὑμ᾵ς.

No deis lo santo a los perros ni arrojéis vuestras perlas delante de los cerdos, no sea que las pisoteen
con sus patas y, volviéndose, os despedacen.

51 Cf. Epístola de San Pablo a los Efesios V, 12.

Σὰ γὰρ κρυφῆ γινόμενα ὑπ᾿ αὐτῶν αἰσχρόν ἐστιν καὶ λέγειν·

Pues es vergonzoso incluso hablar de las cosas hechas por ellos en secreto.

52Más que para explicar los orígenes del universo (espiritual y material) los sistemas cosmológicos
gnósticos fueron propuestos como respuestas al origen y la razón del mal. Si el mundo había sido
creado por un Dios bueno y perfecto debería ser también bueno y perfecto; entonces ¿por qué existe
el mal en él? Las especulaciones gnósticas trataron de contestar este interrogante formulando las
alternativas que Epifanio expone a lo largo del tratado.

53 Proverbios XI, 27.

Σεκταινόμενος ἀγαθὰ ζητεἶ χάριν ἀγαθήν· ἐκζητοῦντα δὲ κακά, καταλήμψεται αὐτόν.

El que busca el bien se procura bienes; pero al que persigue males, le sobrevendrán.

54 Génesis I, 31.

Καὶ εἷδεν ὁ θεὸς τὰ πάντα, ὅσα ἐποίησεν, καὶ ἰδοὺ καλὰ λίαν. Καὶ ἐγένετο ἑσπέρα καὶ ἐγένετο
πρωί, ἡμέρα ἕκτη.

Y vio Dios todas las cosas que hizo, y he aquí eran muy buenas. Y fue la tarde y fue la mañana, el
día sexto.

55Las letras de la mayoría de los alfabetos antiguos tenían valor alfanumérico, es decir, servían
tanto para formar palabras como cifras. La suma del valor numérico de las letras de un nombre
recibe el nombre de gematría y podía revelar – según los que la practicaban – cualidades o
conocimientos esotéricos acerca de su portador.

56 Cf. Evangelio según San Mateo XX, 18-19.

19) Ἰδοὺ ἀναβαίνομεν εἰς ῾Ιεροσόλυμα, καὶ ὁ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου παραδοθήσεται τοἶς
ἀρχιερεῦσι καὶ γραμματεῦσι καὶ κατακρινοῦσιν αὐτὸν θανάτῳ,
20) καὶ παραδώσουσιν αὐτὸν τοἶς ἔθνεσιν εἰς τὸ ἐμπαἶξαι καὶ μαστιγῶσαι καὶ σταυρῶσαι, καὶ
τῆ τρίτῃ ἡμέρᾳ ἀναστήσεται.
19) He aquí subimos a Jerusalén, y el Hijo del hombre será entregado a los principales sacerdotes y
a los escribas y le condenarán a muerte,
20) y le entregarán a los gentiles para burlarse, azotarle y crucificarle, y al tercer día resucitará.

57 Evangelio según San Mateo XX, 22.

Ἀποκριθεὶς δὲ ὁ ᾿Ιησοῦς εἷπεν· Οὐκ οἴδατε τί αἰτεἶσθε. Δύνασθε πιεἶν τὸ ποτήριον ὃ ἐγὼ μέλλω
πίνειν, ἤ τὸ βάπτισμα ὅ ἐγὼ βαπτίζομαι βαπτισθ῅ναι; Λέγουσιν αὐτ῵· Δυνάμεθα.

Respondiendo Jesús, dijo: No sabéis lo que pedís. ¿Podéis beber la copa que yo voy a beber, o ser
bautizados con el bautismo con que yo debo ser bautizado? Le dicen: Podemos.

58 Primera Epístola del apóstol San Pedro III, 18.

Ὅτι καὶ Φριστὸς ἅπαξ περὶ ἁμαρτιῶν ἔπαθε, δίκαιος ὑπὲρ ἀδίκων, ἵνα ὑμ᾵ς προσαγάγῃ τ῵
Θε῵, θανατωθεὶς μὲν σαρκὶ, ζῳοποιηθεὶς δὲ πνεύματι

Porque también Cristo sufrió una sola vez por los pecados, el justo por los injustos, para llevarnos a
Dios, muerto en la carne pero vivificado en el espíritu.

59 Primera Epístola del apóstol San Pedro IV, 1.

Φριστοῦ οὖν παθόντος ὑπὲρ ὑμῶν σαρκὶ καὶ ὑμεἶς τὴν αὐτὴν ἔννοιαν ὁπλίσασθε, ὅτι ὁ παθὼν
σαρκὶ πέπαυται ἁμαρτίας

Ciertamente, habiendo Cristo sufrido por nosotros en la carne, armaos también vosotros con el
mismo pensamiento: que el que padece en la carne se abstiene del pecado.

60 Primera Epístola del apóstol San Juan IV, 2-3.

2) Ἐν τούτῳ γινώσκετε τὸ πνεῦμα τοῦ Θεοῦ· π᾵ν πνεῦμα ὃ ὁμολογεἶ ᾿Ιησοῦν Φριστὸν ἐν σαρκὶ
ἐληλυθότα, ἐκ τοῦ Θεοῦ ἐστι·
3) καὶ π᾵ν πνεῦμα ὃ μὴ ὁμολογεἶ τὸν ᾿Ιησοῦν ἐκ τοῦ Θεοῦ ἐν σαρκὶ ἐληλυθότα, ἐκ τοῦ Θεοῦ
οὐκ ἔστι· καὶ τοῦτό ἐστι τὸ τοῦ ἀντιχρίστου, ὃ ἀκηκόατε ὅτι ἔρχεται, καὶ νῦν ἐν τ῵ κόσμῳ ἐστὶν
ἤδη.

2) En esto conocéis el Espíritu de Dios: todo espíritu que reconoce que Jesucristo ha venido en la
carne, procede de Dios;
3) y todo espíritu que no reconoce que Jesús ha venido de Dios en la carne, no procede de Dios. Y
este es el [espíritu] del anticristo, el cual habéis oído que viene, y ahora ya está en el mundo.

61 Epístola de San Pablo a los Filipenses II, 8.

Καὶ σχήματι εὑρεθεὶς ὡς ἄνθρωπος ἐταπείνωσεν ἑαυτὸν γενόμενος ὑπήκοος μέχρι θανάτου,
θανάτου δὲ σταυροῦ.
Y estando en forma de hombre se humilló a sí mismo haciéndose obediente hasta la muerte, y
muerte de cruz.

62Esta cita parece corresponder a Deuteronomio XXVIII, 66, pero en los textos de la Septuaginta o del
códice hebreo no se menciona el madero, elemento que le permite a Epifanio establecer una relación
entre la muerte de Cristo en la cruz y el Antiguo Testamento para refutar las afirmaciones heréticas.
Debajo transcribimos textualmente la cita mencionada:

Καὶ ἔσται ἡ ζωή σου κρεμαμένη ἀπέναντι τῶν ὀφθαλμῶν σου, καὶ φοβηθήσῃ ἡμέρας καὶ
νυκτὸς καὶ οὐ πιστεύσεις τῆ ζωῆ σου·

Y estará tu vida pendiente delante de tus ojos, y temerás día y noche y no estarás seguro de tu vida.

63 Evangelio según San Juan XIV, 6.

Λέγει αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοῦς· Ἐγώ εἰμι ἡ ὁδὸς καὶ ἡ ἀλήθεια καὶ ἡ ζωή· οὐδεὶς ἔρχεται πρὸς τὸν
Πατέρα εἰ μὴ δι᾿ ἐμοῦ.

Le dice Jesús: Yo soy el camino, la verdad y la vida; nadie viene al Padre si no es a través de Mí.

64 Evangelio según San Mateo XVIII, 7.

Οὐαὶ τ῵ κόσμῳ ἀπὸ τῶν σκανδάλων· ἀνάγκη γὰρ ἐστιν ἐλθεἶν τὰ σκάνδαλα· πλὴν οὐαὶ τ῵
ἀνθρώπῳ ἐκείνῳ δι᾿ οὗ τὸ σκάνδαλον ἔρχεται

¡Ay del mundo por las ocasiones de caer! Pues es inevitable que las ocasiones de caer se presenten;
pero ¡ay de aquel hombre por quien viene el tropiezo!

65 Evangelio según San Mateo VII, 23.

Καὶ τότε ὁμολογήσω αὐτοἶς ὅτι Οὐδέποτε ἔγνων ὑμ᾵ς· ἀποχωρεἶτε ἀπ᾿ ἐμοῦ οἱ ἐργαζόμενοι
τὴν ἀνομίαν

Y entonces les declararé: Jamás os conocí; apártense de mí los obradores de la iniquidad.

66 Salmo LXXV, 10.

Καὶ πάντα τὰ κέρατα τῶν ἁμαρτωλῶν συγκλάσω, καὶ ὑψωθήσεται τὰ κέρατα τοῦ δικαίου

Y romperé todos los cuernos de los pecadores, y los cuernos del justo serán exaltados.

67 Cf. Hechos de los Apóstoles VI, 5.

68El término prosélito (προσήλυτος) designa a un nuevo converso; en este caso, Nicolás era un
pagano convertido a la fe judía y luego al cristianismo. El periplo religioso de este personaje
culminó, según relata Epifanio, al convertirse en el fundador de una de las sectas más perniciosas e
inmorales.
69 Barbeló es ‚uno de la tríada de los seres m{s elevados, junto con el Espíritu Invisible y Autogenes.
Ella es la madre divina, el primer Eón en emanar de la Divinidad‛. (Andrew P. Smith, A Dictionary
of Gnosticism,s.v. Barbelo).

70Ialdabaoth (o Yaldabaoth) es ‚el nombre m{s común para el demiurgo, junto con Saklas y Samael,
en los mitos setianos y valentinianos. Yaldabaoth es nombrado tanto en la biblioteca de Nag
Hammadi y por los heresiólogos, y es típicamente el hijo de Sofía. En el Libro secreto de Juan es
descrito como imperfecto y malformado, con cuerpo de serpiente y rostro de león, sus ojos
despidiendo rayos. Yaldabaoth es el gobernante de los Arcontes, a los que ha engendrado o
emanado para que le ayuden y luego organizó el modelo de los Eones en el Pleroma. Él es el
creador de la humanidad, proporcionando el alma y dejando a los Arcontes el diseño del cuerpo.
En el Libro secreto de Juan, Yaldabaoth viola a Eva, y su progenie son Caín y Abel‛. (Andrew P.
Smith, A Dictionary of Gnosticism, s.v. Yaldabaoth).

71 Zabaoth (o Sabaoth) es una palabra hebrea que significa huestes o ejércitos. En la Biblia Dios a
veces se refiere a sí mismo como Jehová Sabaoth o ‚Dios de los ejércitos‛. Este término, según
Andrew P. Smith, ‚fue apropiado por los gnósticos para el nombre de un Arconte. En el Libro
secreto de Juan, Sabaoth es un Arconte con cara de serpiente asociado con el día martes y emparejado
con el [Arconte] Reino. En Acerca del origen del mundo, es un hijo de Yaldabaoth que alaba a Pistis
Sofía y es llevado al séptimo cielo; su nombre femenino es Deidad‛. (Andrew P. Smith, A Dictionary
of Gnosticism, s.v. Sabaoth).
72 Cf. nota nº 47.

73 Apocalipsis de San Juan II, 6.

Ἀλλὰ τοῦτο ἔχεις, ὅτι μισεἶς τὰ ἔργα τῶν Νικολαϊτῶν, ἃ κἀγὼ μισῶ

Pero tienes esto, que aborreces las obras de los Nicolaítas, las cuales también Yo aborrezco.

74Prúnico (Προύνικος) es el nombre del Eón que representaba el conocimiento sexual. De acuerdo a
A. Smith, es ‚un epíteto para Sofía usado en el valentinianismo y por los otros gnósticos
mencionados por Ireneo‛. Epifanio deriva el nombre de este Eón de los términos προυνικεύω
(pervertir, corromper) y προυνικία (deseo sexual), caracterizándolo de un modo explícitamente
negativo.

La expresión es ἐπρουνίκευσε (eprouníkeuse – ‚violó‛, ‚corrompió‛), derivada de los términos


75

mencionados en la nota anterior.

76 Según F. Williams, Kaulakau es el nombre que los basilidianos le daban a Cristo, mientras que
para los ofitas era otro nombre de Adamas. En A Dictionary of Gnosticism A. Smith llama a Kaulakau
también como Saulasau y Zeesar; Kaulakau no sería en realidad un nombre propio sino una especie
de mantra o frase mágica, palabras con poderes especiales que este grupo gnóstico tomó del libro de
Isaías XXVIII, 10:

‫כי צו לצו צו לצו קו לקו קו לקו זעיר ׁשם זעיר ׁשם‬


Porque dice: Mandato sobre mandato, mandato sobre mandato, línea sobre línea, línea sobre
línea, un poco aquí, un poco allá. (Las negritas son nuestras)

La fonética del texto hebreo ayuda a comprender mejor lo dicho: Ki tsav latsav, tsav latsav, kau
lakau, kau lakau, zeir sham, zeir sham. La diferencia textual entre el códice hebreo y la Septuaginta es
frecuente; en la presente nota hemos citado el verso de Isaías ateniéndonos al idioma original del
mismo, de allí la diferencia con la exégesis de Epifanio basada en la LXX.

77 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios VIII, 5.

Καὶ γὰρ εἴπερ εἰσὶ λεγόμενοι θεοὶ εἴτε ἐν οὐραν῵ εἴτε ἐπὶ τ῅ς γ῅ς, ὥσπερ εἰσὶ θεοὶ πολλοὶ καὶ
κύριοι πολλοί

Porque aunque haya algunos que se llamen dioses, ya sea en el cielo o en la tierra (como hay
muchos dioses y muchos señores)

78 Evangelio según San Juan XVII, 3.

Αὕτη δέ ἐστιν ἡ αἰώνιος ζωή, ἵνα γινώσκωσι σὲ τὸν μόνον ἀληθινὸν Θεὸν καὶ ὃν ἀπέστειλας
᾿Ιησοῦν Φριστόν

Y esta es la vida eterna: que te conozcan a Ti, el único Dios verdadero, y a quien enviaste, Jesucristo.

79 Cf. Evangelio según San Mateo XIX, 12.

Εἰσὶ γὰρ εὐνοῦχοι οἵτινες ἐκ κοιλίας μητρὸς ἐγεννήθησαν οὕτω. καὶ εἰσὶν εὐνοῦχοι οἵτινες
εὐνουχίσθησαν ὑπὸ τῶν ἀνθρώπων, καὶ εἰσὶν εὐνοῦχοι οἵτινες εὐνούχισαν ἑαυτοὺς διὰ τὴν
βασιλείαν τῶν οὐρανῶν. Ὁ δυνάμενος χωρεἶν, χωρείτω

Porque hay eunucos que nacieron así desde el seno de su madre, y hay eunucos que fueron hechos
eunucos por los hombres, y también hay eunucos que a sí mismos se hicieron eunucos por causa
del reino de los cielos. El que pueda aceptar esto, que lo acepte.

80 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios VII, 25.

Περὶ δὲ τῶν παρθένων ἐπιταγὴν Κυρίου οὐκ ἔχω· γνώμην δὲ δίδωμι ὡς ἠλεημένος ὑπὸ Κυρίου
πιστὸς εἷναι

En cuanto a las vírgenes no tengo mandamiento del Señor, pero doy mi opinión como el que
habiendo recibido la misericordia del Señor es digno de confianza.

81 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios VII, 34.

Μεμέρισται καὶ ἡ γυνὴ καὶ ἡ παρθένος. Ἡ ἄγαμος μεριμνᾶ τὰ τοῦ Κυρίου, ἵνα ᾖ ἁγία καὶ
σώματι καὶ πνεύματι· ἡ δὲ γαμήσασα μεριμνᾶ τὰ τοῦ κόσμου, πῶς ἀρέσῃ τῶ ἀνδρί
Hay diferencia entre la mujer casada y la virgen, La mujer soltera tiene cuidado de las cosas del
Señor, para ser santa así en el cuerpo como en el espíritu; mas la casada tiene cuidado de las cosas
que son del mundo, cómo ha de agradar a su marido.

82Epifanio hace un juego de palabras con la denominación de Γνωστικοί (gnósticos) y κατάγνωστοι


(repudiable, condenable).

83 Cf. Epístola de San Pablo a los Romanos I, 14.

῞Ελλησί τε καὶ βαρβάροις, σοφοἶς τε καὶ ἀνοήτοις ὀφειλέτης εἰμί

A griegos y a bárbaros, a sabios y a ignorantes soy deudor.

84La traducción al inglés del único fragmento que ha perdurado de esta obra puede consultarse en
http://www.gnosis.org/naghamm/nore.html.

85Cf. el mito griego de Deucalión y Pirra, que cuenta la historia de la destrucción de la humanidad
mediante un diluvio enviado por Zeus. Al igual que en el relato del Génesis, Deucalión construye un
arca y se salva junto a su esposa Pirra.

86Según A. Smith, ‚Noria/Oria es hermana de Set y una figura divina femenina. Su nombre se basa
en el de Naamah en Génesis. En la Naturaleza de los Arcontes, Noria es la cuarta hija de Eva y
hermana menor de Set; ella destruye el arca cuando Noé le impide entrar, llamando a Dios para
protegerla de los Arcontes cuando intentan seducirla, y recibe una extensa revelación del ángel
Eleleth. Epifanio relata una historia algo similar en el Panarion, en la cual Noria es identificada con
Pirra, la esposa del Noé griego, Deucalión‛ (Andrew P. Smith, A Dictionary of Gnosticism, s.v.
Norea/Orea). En otras tradiciones gnósticas es presentada como esposa de Noé. La conexión del
nombre Noria con Noura (fuego en siríaco) establecida por Epifanio puede deberse a la leyenda que
cuenta que Noria incendió el arca al prohibírsele la entrada.

87El nombre de la esposa de Noé no figura en el Génesis. El de Barthenos, que Epifanio expone aquí,
se registra en el Libro de los Jubileos o Leptogénesis (pequeño Génesis), un texto escrito en el siglo I
a.C. que, aunque fue considerado apócrifo por la mayor parte de las iglesias, parece haber gozado
de mucha popularidad entre los cristianos de lengua copta, siríaca y aramea, tal como lo atestigua
el uso que de él hace nuestro autor.

88Filistión de Nicea, comediógrafo del siglo I famoso por haber muerto – según la Suda – por un
ataque de risa.

89La mayoría de los grupos gnósticos identificaban al Arconte creador del mundo con el Dios del
Antiguo Testamento. A diferencia de las tradiciones judeocristianas, lo consideraban un ser injusto y
vengativo.

90‚Esta, al ver que todos los demás estaban unidos en conyugios mientras ella estaba sin cónyuge,
buscó a alguien para unirse. Y como no lo hallase se esforzaba y se extendía, y miraba hacia las
regiones inferiores con la esperanza de hallar en ellas un consorte. Al no encontrarlo, saltó hacia
adelante, fastidiada también porque se había adelantado sin el consentimiento del Padre. Después,
movida por la simplicidad y la bondad, engendró una obra en la que se hallaban ignorancia y
audacia. Esta obra -dicen- era el Protoarconte, el creador de este mundo. Cuentan que arrancó de su
Madre una gran potencia y se alejó de ella hacia las regiones inferiores, e hizo el firmamento del
cielo, en el que habita. Y como era ignorante, creó a las potencias que están debajo de él, a los
ángeles, cielos y todas las cosas terrenales. Después -añaden-, unido a la audacia, engendró la
maldad, los celos, la envidia, la discordia y el deseo.
Una vez engendrados todos estos seres Sabiduría, la Madre, huyó entristecida y habitó en las
regiones superiores; esta es la Ogdóada, contando a partir de abajo. Cuando se hubo retirado el
Protoarconte se creyó solo, y por esto exclamó: ‚Soy un Dios celoso y fuera de mi no hay ninguno‛.
Tales son sus embustes.‛ (Ireneo de Lyon, Adversus Haereses I, 4.1.1).

91Epifanio es el único autor que menciona a este tal Barkabás que, según él, ejerció una influencia
determinante en Basílides.

92 Sobrenombre de Afrodita, diosa del amor y la sexualidad, conocida por sus inmoralidades.

93Epifanio es el único heresiólogo que menciona este Evangelio de la perfección, o más probablemente
de la consumación, ya que el nombre (Εὐαγγέλιον τελειώσεως) también admite esta interpretación.
El contenido de este texto no se conserva, pero por una mención de Ireneo de Lyon (Adversus
Haereses I 30.14) sobre las creencias de un grupo gnóstico es posible conjeturar que dicho evangelio
se haya referido a la futura consumación que tendr{ lugar cuando todas las ‚semillas espirituales de
luz‛ dispersadas por el mundo sean finalmente reunidas en el Pléroma.

94Epifanio juega aquí con el sentido del término griego evangelio, que significa buena noticia, y lo
contrapone al pseudo-evangelio de los gnósticos, al que más que una buena noticia lo considera
una calamidad.

95En el pensamiento gnóstico Eva ocupa una posición más destacada que la de Adán y, a diferencia
del papel que se le asigna en el Génesis como culpable de ceder a la tentación y provocar la caída en
pecado, es considerada como la reveladora de la sabiduría. En algunos relatos Eva es creada por
Pistis Sofía antes que Adán, en otros es la parte espiritual de Adán, mientras que para otros más es
un Eón.

96Estas palabras guardan una estrecha similitud con aquellas contenidas en otro evangelio apócrifo,
el Evangelio de Tomás (no debe confundirse con el Evangelio de la infancia de Tomás), párrafo nº 77:
‚Dijo Jesús: Yo soy la luz que está sobre todos ellos. Yo soy el Todo. Todo ha surgido de mí, y a mí
todo tiende. Partid un leño y allí estoy yo; levantad una piedra y allí me encontraréis‛. Puesto que
el Evangelio de Tomás ha sido datado entre la segunda mitad del siglo I y la primera del siglo II, es
anterior a la redacción de los textos gnósticos previamente mencionados por Epifanio; sin embargo,
el carácter esotérico de sus dichos propició las interpretaciones gnósticas y por ello fue muy
popular entre los valentinianos y los setianos.

97 Véase la nota nº 102 sobre el supuesto canibalismo de los gnósticos.

98 Antiguamente se creía que esta criatura mitológica podía matar sólo con la mirada. La analogía
ilustra la aprensión de Epifanio por exponer ciertas doctrinas heterodoxas al lector temiendo que le
envenenen el alma al leerlas, tal como el basilisco envenenaba los cuerpos al mirarlos.
99 Referencia incierta. Posible alusión al texto de Levítico V, 1.

Ἐὰν δὲ ψυχὴ ἁμάρτῃ καὶ ἀκούσῃ φωνὴν ὁρκισμοῦ καὶ οὗτος μάρτυς (ἥ ἑώρακεν ἥ σύνοιδεν),
ἐὰν μὴ ἀπαγγείλῃ, λήμψεται τὴν ἁμαρτίαν

Y cuando alguna persona pecare, por haber sido llamado a testificar, y él fuere testigo que vio, o
supo, si no lo denunciare, él llevará su pecado.

100Literalmente, casa del abismo. Esta expresión – y otras semejantes, como casa de la eternidad – puede
traducirse como tumba o sepulcro, pero sin duda Epifanio realizó aquí un juego de palabras
haciendo una velada alusión al Abismo que, como expuso anteriormente, era uno de los Eones de
los nicolaítas (secta XXV, 5). La intención del autor al relacionar la expresión casa del abismo con este
Eón gnóstico es claramente peyorativa.

101Como aclara al iniciar la exposición de esta secta, Epifanio considera a los gnósticos como una
ramificación de los nicolaítas. Estos últimos basaban sus prácticas sexuales libertinas en una
supuesta declaración del fundador de la secta, Nicol{s, a quien se le atribuía la frase: ‚Hay que
abusar de la carne‛. Dicha sentencia fue entendida de distinta manera por los diversos grupos
gnósticos. Para algunos, el abuso de la carne – esto es, del cuerpo físico – significaba que debía ser
sometida a ejercicios ascéticos y privaciones para lograr la liberación de la luz divina atrapada en su
interior; otros, como en el presente caso, entendían que debían entregarse a toda clase de excesos
sexuales para lograr el mismo fin.

102 Cf. nota nº 47.

103 El siglo IV, durante el cual vivió Epifanio, fue el período en el cual terminó de consolidarse
definitivamente el canon bíblico tal y como lo conocemos hoy. En los primeros siglos del
Cristianismo existieron numerosos evangelios, epístolas y revelaciones atribuidas a alguno de los
doce apóstoles, a santos y profetas del Antiguo Testamento o a distintos personajes de la tradición
religiosa judeocristiana. La gran mayoría de ellos fueron rechazados por la Iglesia en virtud de sus
inconsistencias o sus contenidos heterodoxos. Estos textos excluidos del canon eran considerados
pseudoepígrafes (ψευδεπίγραφα), esto es, libros cuyas doctrinas o relatos promovían puntos de vista
teológicos que negaban o alteraban lo expuesto en los textos aceptados como inspirados por la
mayoría de la Iglesia. Epifanio califica aquí a los libros de los Gnósticos como apócrifos (ἀπόκρυφα).
Literalmente, apócrifo se refiere a un escrito de contenido secreto reservado a los iniciados de un
grupo o secta, pero en este caso el sentido que el autor le atribuye engloba el significado de ambos
términos, el de libro herético y con doctrinas secretas.

104El relato que aquí presenta Epifanio sobre las prácticas canibalescas de los gnósticos se basa más
en su deseo de retratarlos como una secta aborrecible que en la realidad. El motivo que
fundamentaba el rechazo gnóstico de la concepción era otro; a la luz de su concepción sobre la
verdadera naturaleza del mundo, el nacimiento de un ser humano significaba otra ‚caída‛ de la
chispa divina en la materialidad. Así, evitando la concepción se evitaba el aprisionar otra chispa de
la Divinidad en un mundo creado por fuerzas espirituales hostiles. La acusación de canibalismo,
por lo demás, fue una táctica difamatoria frecuentemente utilizada por la ortodoxia cristiana contra
grupos heterodoxos o comunidades no cristianas, a fin de indisponerlos con la opinión pública (por
ejemplo, en la Edad Media se acusó a los cátaros de infanticidio y canibalismo).

105El rechazo al Dios del Antiguo Testamento era común a muchos grupos gnósticos. Según la
perspectiva más extendida entre ellos, Jehová no era el Padre predicado por Jesús, sino el demiurgo
creador del mundo, estricto, vengativo y carente de misericordia. El verdadero Padre celestial
manifestó su carácter compasivo y amoroso al enviar a Jesús a salvar a la humanidad, mientras que
el Dios veterotestamentario era visto como el Dios de la Ley.

106 Evangelio según San Mateo XI, 7.

Σούτων δὲ πορευομένων ἤρξατο ὁ ᾿Ιησοῦς λέγειν τοἶς ὄχλοις περὶ ᾿Ιωάννου· τί ἐξήλθετε εἰς τὴν
ἔρημον θεάσασθαι; κάλαμον ὑπὸ ἀνέμου σαλευόμενον;

Mientras ellos se marchaban, Jesús comenzó a hablar a las multitudes acerca de Juan: ¿Qué salisteis
a ver en el desierto? ¿Una caña sacudida por el viento?

107 Evangelio según San Mateo XI, 8.

Ἀλλὰ τί ἐξήλθετε ἰδεἶν; ἄνθρωπον ἐν μαλακοἶς ἱματίοις ἠμφιεσμένον; ἰδοὺ οἱ τὰ μαλακὰ


φοροῦντες ἐν τοἶς οἴκοις τῶν βασιλέων εἰσίν

Pero ¿qué salisteis a ver? ¿Un hombre vestido con ropas delicadas? Mirad, los que usan ropas
delicadas están en los palacios de los reyes.

108 Cf. Evangelio según San Mateo XI, 11.

Ἀμὴν λέγω ὑμἶν, οὐκ ἐγήγερται ἐν γεννητοἶς γυναικῶν μείζων ᾿Ιωάννου τοῦ βαπτιστοῦ· ὁ δὲ
μικρότερος ἐν τῆ βασιλείᾳ τῶν οὐρανῶν μείζων αὐτοῦ ἐστιν

En verdad os digo que entre los nacidos de mujer no se ha levantado nadie mayor que Juan el
Bautista; sin embargo, el más pequeño en el reino de los cielos es mayor que él.

109Uno de los muchos escritos gnósticos en circulación en tiempos de Epifanio, sólo conocido en la
actualidad por la mención que él realiza. La María a la que el título hace referencia es María
Magdalena, que en la tradición gnóstica ocupa un papel privilegiado. Era considerada la pareja de
Jesús y su discípula más avanzada.

110Junto con los evangelios y las visiones, los apocalipsis fueron uno de los estilos literarios más
abundantes de la literatura gnóstica. En este caso, el Apocalipsis de Adán (o Revelación de Adán) no es
un texto escatológico como el contenido en el canon bíblico sino un relato en el cual Adán, al
cumplir 700 años, le revela a su hijo Set la gnosis suprema. Está dividido en dos partes: la primera
cuenta la creación del mundo y de un ser andrógino, Adán-Eva, por el demiurgo. Envidioso de la
perfección y el conocimiento de este ser, el demiurgo lo separa en dos partes, Adán y Eva, y los
somete a la mortalidad. Desolados por esta separación, Adán y Eva ruegan al Dios Supremo y este
les revela su plan para tornarlos a la unidad y elevarlos a la gnosis que perdieron al separarse. La
segunda parte comienza con Adán recibiendo a tres hombres desconocidos que le conminan a
‚despertar del sueño de la muerte‛ y liberarse de la servidumbre del demiurgo. Luego de esta
visita, Adán transmite dichas revelaciones a Set.

111 Cf. Evangelio según San Juan III, 12.

Εἰ τὰ ἐπίγεια εἷπον ὑμἶν καὶ οὐ πιστεύετε, πῶς ἐὰν εἴπω ὑμἶν τὰ ἐπουράνια πιστεύσετε;

Si os he dicho cosas terrenas, y no creéis, ¿cómo creeréis si os dijere las celestiales?

112 Cf. Evangelio según San Juan VI, 62.

Ἐὰν οὖν θεωρ῅τε τὸν Τἱὸν τοῦ ἀνθρώπου ἀναβαίνοντα ὅπου ἦν τὸ πρότερον;

¿Pues qué, si viereis al Hijo del hombre que sube donde estaba primero?

113 Cf. Evangelio según San Juan VI, 53.

Εἷπεν οὖν αὐτοἶς ὁ ᾿Ιησοῦς· Ἀμὴν ἀμὴν λέγω ὑμἶν, ἐὰν μὴ φάγητε τὴν σάρκα τοῦ Τἱοῦ τοῦ
ἀνθρώπου καὶ πίητε αὐτοῦ τὸ αἸμα, οὐκ ἔχετε ζωὴν ἐν ἑαυτοἶς

Y Jesús les dijo: De cierto, de cierto os digo: Si no coméis la carne del Hijo del hombre, y bebéis su
sangre, no tenéis vida en vosotros.

114 Cf. Evangelio según San Juan VI, 60.

Πολλοὶ οὖν ἀκούσαντες ἐκ τῶν μαθητῶν αὐτοῦ εἷπον· σκληρός ἐστιν οὗτος ὁ λόγος οὗτος· τίς
δύναται αὐτοῦ ἀκούειν;

Al escuchar esto, muchos de sus discípulos dijeron: Dura es esta palabra; ¿quién puede oírla?

115 I. e., sobre consumir el semen.

116 Salmo I, 3.

Καὶ ἔσται ὡς τὸ ξύλον τὸ πεφυτευμένον παρὰ τὰς διεξόδους τῶν ὑδάτων, ὃ τὸν καρπὸν αὐτοῦ
δώσει ἐν καιρ῵ αὐτοῦ καὶ τὸ φύλλον αὐτοῦ οὐκ ἀπορρυήσεται· καὶ πάντα, ὅσα ἅν ποιῆ,
κατευοδωθήσεται

Será como el árbol plantado junto a las corrientes de agua, el cual dará su fruto a su tiempo y su
hoja no se caerá; en todo lo que haga, será prosperado.

117 Cf. Josué II, 17-21.

118 Cf. Proverbios V, 15.

Πἶνε ὕδατα ἀπὸ σῶν ἀγγείων καὶ ἀπὸ σῶν φρεάτων πηγ῅ς
Bebe agua de tu cisterna y agua fresca de tu pozo.

119Otra posible concordancia con las ideas contenidas en el Evangelio de Tomás p. 7: ‚Jesús dijo:
Dichoso el león que al ser ingerido por un hombre se hace hombre; abominable el hombre que se
deja devorar por un león y éste se hace hombre‛.

120En Acerca del origen del mundo, uno de los siete Arcontes andróginos de Caos, el tercer hijo de
Yaldabaoth, así llamado porque su primera palabra fue ¡Iii-a-o!. Su nombre femenino es Señorío. En
el Libro secreto de Juan su rostro es el de una serpiente de siete cabezas. (Andrew P. Smith, A
Dictionary of Gnosticism, s.v. Yao).

121 Saklas (o Sakla, término arameo que significa idiota) es el nombre del demiurgo en muchos
escritos gnósticos. Es el nombre alternativo de Yaldabaoth en la Naturaleza de los Arcontes; en el
Evangelio de los Egipcios es ‚el espíritu engendrador de la tierra; en el Apocalipsis de Adán se lo llama
«el dios de los Eones»; en el Libro secreto de Juan el primer Arconte – o demiurgo – es considerado un
demonio y tiene tres nombres: Yaldabaoth, Saklas y Samael. En el Evangelio de Judas, descubierto
recientemente entre los manuscritos de Nag Hammadi, Saklas tiene un doble rol: junto con
Yaldabaoth es uno de los doce ángeles que tiene dominio sobre el Abismo, y también es el líder de
los ángeles que asistieron al demiurgo Nebro, que creó a la humanidad y es el dios al cual los
cristianos ofrecen sacrificios‛.
‚En ciertos mitos maniqueos, Saklas es un demiurgo-demonio que junto con el Arconte Nebroel
pobló el mundo mediante la masturbación y el aborto. El semen derramado produjo plantas cuando
cayó a la tierra, pero monstruos marinos cuando cayó al mar. Los embriones abortados se
convirtieron en demonios, que luego comieron las plantas y se volvieron animales‛. (Andrew P.
Smith, A Dictionary of Gnosticism, s.v. Saklas).

Tercer hijo de Adán y Eva. Algunos grupos gnósticos tomaron su nombre y fueron conocidos
122

como setianos. Para ellos, Set era una figura paradigmática del gnóstico.

123Tercera de las cuatro luminarias nacidas de Barbeló, acompañado de los Eones del
Entendimiento, Amor e Idea. La semilla de Set mora dentro de él.

124 Segundo hijo de Yaldabaoth y uno de los siete Arcontes andróginos de Caos.

125 Juego de palabras entre γνῶσις (conocimiento) y κατάγνωσις (condena).

126Aquila de Sinope (Anatolia, siglo II d. C.), conocido por ser el autor de una traducción literal de
la Biblia hebrea al griego en el año 130 d. C.

127 Cf. Epístola de San Pablo a los Efesios IV, 28.

Ὁ κλέπτων μηκέτι κλεπτέτω, μ᾵λλον δὲ κοπιάτω ἐργαζόμενος τὸ ἀγαθόν ταἶς χερσὶν, ἵνα ἔχῃ
μεταδιδόναι τ῵ χρείαν ἔχοντι

El que roba ya no robe, sino más bien trabaje obrando el bien con las manos, a fin de que tenga qué
compartir con el que tiene necesidad.
128 Cf. Epístola de San Judas 10.

Οὗτοι δὲ ὅσα μὲν οὐκ οἴδασι βλασφημοῦσιν, ὅσα δὲ φυσικῶς ὡς τὰ ἄλογα ζ῵α ἐπίστανται, ἐν
τούτοις φθείρονται

Mas estos blasfeman las cosas que no entienden, y las cosas que como animales irracionales
conocen por instinto, por estas cosas son ellos destruidos.

129 Cf. Epístola de San Judas 8-10.

8) ῾Ομοίως μέντοι καὶ οὗτοι ἐνυπνιαζόμενοι σάρκα μὲν μιαίνουσι, κυριότητα δὲ ἀθετοῦσι,
δόξας δὲ βλασφημοῦσιν.
9) Ὁ δὲ Μιχαὴλ ὁ ἀρχάγγελος, ὅτε τ῵ διαβόλῳ διακρινόμενος διελέγετο περὶ τοῦ Μωϋσέως
σώματος, οὐκ ἐτόλμησε κρίσιν ἐπενεγκεἶν βλασφημίας, ἀλλὰ εἷπεν· ἐπιτιμήσαι σοι Κύριος.
10) Οὗτοι δὲ ὅσα μὲν οὐκ οἴδασι βλασφημοῦσιν, ὅσα δὲ φυσικῶς ὡς τὰ ἄλογα ζ῵α ἐπίστανται,
ἐν τούτοις φθείρονται

8) No obstante, de la misma manera también estos hombres, al soñar, contaminan su cuerpo,


rechazan la autoridad, y blasfeman de las majestades angélicas.
9) Pero cuando el arcángel Miguel luchaba contra el diablo y discutía acerca del cuerpo de Moisés,
no se atrevió a proferir juicio de maldición contra él, sino que dijo: "El Señor te reprenda."
10) Pero estos blasfeman las cosas que no conocen, y las cosas que como animales irracionales
conocen por instinto, por estas cosas son ellos destruidos.

130 Cf. Epístola de San Pablo a los Romanos III, 8.

Καὶ μὴ καθὼς βλασφημούμεθα καὶ καθώς φασί τινες ἡμ᾵ς λέγειν ὅτι ποιήσωμεν τὰ κακὰ ἵνα
ἔλθῃ τὰ ἀγαθά; ὧν τὸ κρίμα ἔνδικόν ἐστι

¿Y por qué no [decir] como se nos calumnia, y como algunos afirman que nosotros decimos:
Hagamos el mal para que venga el bien? La condenación de los tales es justa.

131 Cf. Epístola de San Pablo a los Romanos I, 27.

Ὁμοίως τε καὶ οἱ ἄρσενες ἀφέντες τὴν φυσικὴν χρ῅σιν τ῅ς θηλείας ἐξεκαύθησαν ἐν τῆ ὀρέξει
αὐτῶν εἰς ἀλλήλους, ἄρσενες ἐν ἄρσεσι τὴν ἀσχημοσύνην κατεργαζόμενοι καὶ τὴν
ἀντιμισθίαν ἣν ἔδει τ῅ς πλάνης αὐτῶν ἐν ἑαυτοὶς ἀπολαμβάνοντες

De la misma manera también los hombres, abandonando el uso natural de la mujer, se encendieron
en su lujuria unos con otros, cometiendo hechos vergonzosos hombres con hombres, y recibiendo
en sí mismos el castigo correspondiente a su extravío.

132 Cf. Segunda Εpístola de San Pablo a Timoteo III, 6.

Ἐκ τούτων γάρ εἰσιν οἱ ἐνδύνοντες εἰς τὰς οἰκίας καὶ αἰχμαλωτεύοντες γυναικάρια
σεσωρευμένα ἁμαρτίαις, ἀγόμενα ἐπιθυμίαις ποικίλαις
Porque entre ellos están los que se meten en las casas y llevan cautivas a mujercillas cargadas de
pecados, llevadas por diversas concupiscencias.

133Cf. Génesis XXXVIII. Es posible que Epifanio haya mencionado a Sela por error, cuando en
realidad debe haber pensado en el caso de Onán cuya práctica del coitus interruptus – y su posterior
condena a muerte por tal motivo, lo que refuerza la censura de Epifanio – se amolda a las prácticas
sexuales de los gnósticos aquí descriptos.

134En tiempos de Epifanio circulaba un texto titulado Evangelio del nacimiento de María, atribuido al
apóstol Mateo, que era considerado auténtico por muchos de los grupos heterodoxos. Fragmentos
de este escrito pueden encontrarse también en las obras de Ireneo y de Jerónimo, contemporáneo de
Epifanio. De este evangelio la secta de los coliridianos (cf. Panarion libro III, volumen VII, secta nº
59) tomó el fundamento para la adoración de la Virgen como ser casi divino a la cual le realizaban
ofrendas y sacrificios; también sostenía que María, al igual que su hijo Jesús, había nacido producto
de una concepción virginal de su madre Ana.

135 Cf. Evangelio según San Lucas I, 17.

Καὶ αὐτὸς προελεύσεται ἐνώπιον αὐτοῦ ἐν πνεύματι καὶ δυνάμει ᾿Ηλίου, ἐπιστρέψαι καρδίας
πατέρων ἐπὶ τέκνα καὶ ἀπειθεἶς ἐν φρονήσει δικαίων, ἑτοιμάσαι Κυρίῳ λαὸν κατεσκευασμένον

E irá delante de Él con el espíritu y poder de Elías, para hacer volver los corazones de los padres a
los hijos, y a los desobedientes a la sensatez de los justos, para preparar para el Señor un pueblo
bien dispuesto.

136El Evangelio de Felipe es un texto gnóstico con influencias valentinianas (cf. Panarion libro I,
volumen II, secta nº 31) que forma parte de los denominados evangelios apócrifos.
Es una colección de dichos y parábolas atribuidas a Jesús y tiene al sacramento del matrimonio
como su tema principal. Es el primer escrito gnóstico en donde se retrata a Jesús besando a María
Magdalena, lo cual dio lugar a la suposición de que ambos estaban casados.

137 Cf. nota nº 115.

138 Cf. Isaías LVI, 10.

Ἴδετε ὅτι πάντες ἐκτετύφλωνται, οὐκ ἔγνωσαν φρον῅σαι, πάντες κύνες ἐνεοί, οὐ δυνήσονται
ὑλακτεἶν, ἐνυπνιαζόμενοι κοίτην, φιλοῦντες νυστάξαι

Ved, todos son ciegos, no supieron ser juiciosos, todos son perros mudos que no pueden ladrar,
soñadores acostados, amigos de dormir.

139 Cf. notas nº 30 y 31.

140 Cf. nota nº 103.

141 Cf. Salmo I, 2.


Ἀλλ᾿ ἥ ἐν τ῵ νόμῳ Κυρίου τὸ θέλημα αὐτοῦ, καὶ ἐν τ῵ νόμῳ αὐτοῦ μελετήσει ἡμέρας καὶ
νυκτός

Sino que en la Ley del Señor está su deseo, y en su Ley medita de día y de noche.

142 Cf. Segunda Epístola de San Juan I, 10.

Εἴ τις ἔρχεται πρὸς ὑμ᾵ς καὶ ταύτην τὴν διδαχὴν οὐ φέρει, μὴ λαμβάνετε αὐτὸν εἰς οἰκίαν, καὶ
χαίρειν αὐτ῵ μὴ λέγετε

Si alguno viene a vosotros y no trae esta enseñanza, no lo recib{is en casa, ni le dig{is ‚Bienvenido‛.

143 Cf. Primera Epístola de San Juan II, 18; Segunda Epístola de San Juan I, 7.

2º Jn II, 18

Παιδία, ἐσχάτη ὥρα ἐστί, καὶ καθὼς ἠκούσατε ὅτι ἀντίχριστος ἔρχεται, καὶ νῦν ἀντίχριστοι
πολλοὶ γεγόνασιν· ὅθεν γινώσκομεν ὅτι ἐσχάτη ὥρα ἐστίν

Hijitos, es la última hora, y así como oísteis que el anticristo viene, también ahora han surgido
muchos anticristos; por eso sabemos que es la última hora.

1º Jn I, 7

Ὅτι πολλοὶ πλάνοι ἐσ῅λθον εἰς τὸν κόσμον, οἱ μὴ ὁμολογοῦντες ᾿Ιησοῦν Φριστὸν ἐρχόμενον ἐν
σαρκί· οὗτός ἐστιν ὁ πλάνος καὶ ὁ ἀντίχριστος

Pues muchos engañadores han salido al mundo, quienes no confiesan que Jesucristo ha venido en
carne; ese es el engañador y el anticristo.

144 Cf. Evangelio según San Lucas XX, 35.

Οἱ δὲ καταξιωθέντες τοῦ αἰῶνος ἐκείνου τυχεἶν καὶ τ῅ς ἀναστάσεως τ῅ς ἐκ νεκρῶν οὔτε
γαμοῦσιν οὔτε γαμίζονται

Pero los que son tenidos por dignos de alcanzar aquel siglo y la resurrección de entre los muertos,
ni se casan ni son dados en matrimonio.

145 Cf. Evangelio según San Juan XX, 17.

Λέγει αὐτῆ ᾿Ιησοῦς· Μή μου ἅπτου· οὔπω γὰρ ἀναβέβηκα πρὸς τὸν Πατέρα· πορεύου δὲ πρὸς
τοὺς ἀδελφούς μου καὶ εἰπὲ αὐτοις· ἀναβαίνω πρὸς τὸν Πατέρα μου καὶ Πατέρα ὑμῶν, καὶ
Θεόν μου καὶ Θεὸν ὑμῶν

Le dijo Jesús: No me toques, pues todavía no he subido al Padre; pero ve a mis hermanos, y diles:
Subo a mi Padre y a vuestro Padre, a mi Dios y a vuestro Dios.
146 Cf. Sabiduría de Salomón III, 13-14.

13) Ὅτι μακαρία στεἶρα ἡ ἀμίαντος, ἥτις οὐκ ἔγνω κοίτην ἐν παραπτώματι, ἕξει καρπὸν ἐν
ἐπισκοπῆ ψυχῶν,
14) Καὶ εὐνοῦχος ὁ μὴ ἐργασάμενος ἐν χειρὶ ἀνόμημα μηδὲ ἐνθυμηθεὶς κατὰ τοῦ κυρίου
πονηρά, δοθήσεται γὰρ αὐτ῵ τ῅ς πίστεως χάρις ἐκλεκτὴ καὶ κλ῅ρος ἐν να῵ κυρίου
θυμηρέστερος.

13) Bienaventurada la mujer estéril que está inmaculada, que no conoció el lecho en pecado;
alcanzará su fruto en la inspección de las almas.
14) [Bienaventurado] también el eunuco que no obró iniquidad con sus manos ni tuvo malos deseos
contra el Señor; por su fidelidad recibirá favores extraordinarios y un lote codiciable en el templo
del Señor.

147 Cf. nota nº 75.

148 Cf. nota nº 29.

149 Cf. Epístola de San Pablo a los Romanos I, 26.

Διὰ τοῦτο παρέδωκεν αὐτοὺς ὁ Θεὸς εἰς πάθη ἀτιμίας. αἵ τε γὰρ θήλειαι αὐτῶν μετήλλαξαν
τὴν φυσικὴν χρ῅σιν εἰς τὴν παρὰ φύσιν

Por esta razón Dios los entregó a pasiones degradantes; pues sus mujeres cambiaron la función
natural por la que es contra la naturaleza.

150 Cf. nota nº 117.

151 Cf. Segunda Epístola de San Pablo a Timoteo III, 1-4.

1) Σοῦτο δὲ γίνωσκε, ὅτι ἐν ἐσχάταις ἡμέραις ἐνστήσονται καιροὶ χαλεποί·


2) ἔσονται γὰρ οἱ ἄνθρωποι φίλαυτοι, φιλάργυροι, ἀλαζόνες, ὑπερήφανοι, βλάσφημοι,
γονεῦσιν ἀπειθεἶς, ἀχάριστοι, ἀνόσιοι,
3) ἄστοργοι, ἄσπονδοι, διάβολοι, ἀκρατεἶς, ἀνήμεροι, ἀφιλάγαθοι,
4) προδόται, προπετεἶς, τετυφωμένοι, φιλήδονοι μ᾵λλον ἥ φιλόθεοι

1) Pero debes saber esto, que en los últimos días vendrán tiempos difíciles.
2) Porque los hombres serán amadores de sí mismos, avaros, jactanciosos, soberbios, blasfemos,
desobedientes a los padres, ingratos, irreverentes,
3) sin amor, implacables, calumniadores, desenfrenados, salvajes, aborrecedores de lo bueno,
4) traidores, impetuosos, envanecidos, amadores de los placeres más que amadores de Dios.

152 Cf. Primera Epístola de San Pablo a Timoteo IV, 2-3.

2) Ἐν ὑποκρίσει ψευδολόγων, κεκαυστηριασμένων τὴν ἰδίαν συνείδησιν,


3) κωλυόντων γαμεὶν, ἀπέχεσθαι βρωμάτων ἃ ὁ Θεὸς ἔκτισεν εἰς μετάλημψιν μετὰ
εὐχαριστίας τοἶς πιστοἶς καὶ ἐπεγνωκόσι τὴν ἀλήθειαν
2) Con hipocresía hablan mentira, teniendo cauterizada la conciencia,
3) prohíben casarse, [ordenan] abstenerse de alimentos que Dios creó para que con acción de
gracias participen de ellos los que creen y que han conocido la verdad.

153Cf. Salmo LXXIII, 13-14 (LXXIV, 13-14). La divergencia en la numeración se debe a que en la
versión de los LXX los Salmos IX y X se consideran como uno sólo. Incluimos entre paréntesis la
numeración usada en las versiones castellanas modernas.

73:13 (74:13) ΢ὺ ἐκραταίωσας ἐν τῆ δυνάμει σου τὴν θάλασσαν, σὺ συνέτριψας τὰς κεφαλὰς
τῶν δρακόντων ἐπὶ τοῦ ὕδατος.
73:14 (74:14) ΢ὺ συνέθλασας τὰς κεφαλὰς τοῦ δράκοντος, ἔδωκας αὐτὸν βρῶμα λαοἶς τοἶς
Αἰθίοψιν

73:13 (74:13) Tú contuviste el mar con tu poder, Tú rompiste en pedazos las cabezas de las
serpientes sobre las aguas.
73:14 (74:14) Tú trituraste las cabezas de la serpiente, y la diste como alimento a los pueblos de
Etiopía.

154 Juego de palabras entre μήτις (nadie) y Μ῅τις (prudencia, sabiduría).

155 Referencia a la historia de José y la mujer de Potifar en Génesis XXXIX.

156 Cf. Éxodo XV, 1.

Σότε ᾖσεν Μωϋσ῅ς καὶ οἱ υἱοὶ Ισραηλ τὴν Ὠδὴν ταύτην τ῵ θε῵ καὶ εἷπαν λέγοντες· Ἄισωμεν τ῵
Κυρίῳ, ἐνδόξως γὰρ δεδόξασται· ἵππον καὶ ἀναβάτην ἔρριψεν εἰς θάλασσαν

Entonces Moisés y los hijos de Israel cantaron este cántico a Dios, y dijeron: Cantemos al Señor,
pues ha sido espléndidamente glorificado; arrojó al mar al caballo y al jinete.

157 Cf. Salmo LXIII ,8 (LXIV, 7).

Καὶ ὑψωθήσεται ὁ θεός. Βέλος νηπίων ἐγενήθησαν αἱ πληγαὶ αὐτῶν

Y Dios será engrandecido. Sus golpes se volvieron [como] una flecha [arrojada] por tontos.

158 Salmo VII, 17 (VII, 16).

Ἐπιστρέψει ὁ πόνος αὐτοῦ εἰς κεφαλὴν αὐτοῦ, καὶ ἐπὶ κορυφὴν αὐτοῦ ἡ ἀδικία αὐτοῦ
καταβήσεται

Su esfuerzo se volverá contra su cabeza, y su iniquidad descenderá sobre su coronilla.

159 Cf. nota nº 117.


160Este aspecto común a muchos grupos gnósticos – el concebir una compleja arquitectura del
universo y poblar cada nivel con seres espirituales de distinto poder e influencia – encuentra su
antecedente en la filosofía platónica. Concretamente, la doctrina de Carpócrates, tal como la expone
aquí Epifanio, también abreva en esta fuente al expresar que el alma de Jesús estuvo en la περιφορά
τοῦ ἀγνώστου Πατρός (‚en la esfera celeste del Padre incognoscible‛). El término περιφορά
(periforá) hace referencia al movimiento circular de los cuerpos celestes en sus órbitas, y una
descripción detallada de esta idea puede apreciarse en Fedro 247b-d, 248.

161 Cf. nota nº 116.

Junto con la idea de un universo jerárquicamente ordenado, los carpocracianos también tomaron
162

del platonismo la doctrina de la metempsicosis, esto es, la reencarnación de las almas en una serie
de cuerpos físicos hasta que progresaran lo suficiente para trascender este ciclo y volver junto con el
Padre.

163 Evangelio según San Mateo V, 25-26.

25) Ἴσθι εὐνοῶν τ῵ ἀντιδίκῳ σου ταχὺ ἕως ὅτου εἷ ἐν τῆ ὁδ῵ μετ᾿ αὐτοῦ, μήποτέ σε παραδ῵ ὁ
ἀντίδικος τ῵ κριτῆ καὶ ὁ κριτὴς σε παραδ῵ τ῵ ὑπηρέτῃ, καὶ εἰς φυλακὴν βληθήσῃ·
26) Ἀμὴν λέγω σοι, οὐ μὴ ἐξέλθῃς ἐκεἶθεν ἕως ἅν ἀποδ῵ς τὸν ἔσχατον κοδράντην

25) Reconcíliate pronto con tu adversario mientras estás con él en el camino, no sea que el
adversario te entregue al juez, y el juez te entregue al alguacil, y seas arrojado a la cárcel.
26) En verdad te digo, no saldrás de allí hasta que pagues el último centavo.

Evangelio según San Lucas XII, 58-59.

58) Ὡς γὰρ ὑπάγεις μετὰ τοῦ ἀντιδίκου σου ἐπ᾿ ἄρχοντα, ἐν τῆ ὁδ῵ δὸς ἐργασίαν ἀπηλλάχθαι
ἀπ᾿ αὐτοῦ, μήποτε κατασύρῃ σε πρὸς τὸν κριτήν, καὶ ὁ κριτής σε παραδ῵ τ῵ πράκτορι, καὶ ὁ
πράκτωρ σε βαλεἶ εἰς φυλακήν.
59) Λέγω σοι, οὐ μὴ ἐξέλθῃς ἐκεἶθεν ἕως οὗ καὶ τὸ ἔσχατον λεπτὸν ἀποδ῵ς

58) De modo que mientras vas con tu adversario al magistrado, procura reconciliarte con él en el
camino, no sea que te arrastre al juez, y el juez te entregue al alguacil, y el alguacil te arroje a la
cárcel.
59) Te digo que no saldrás de allí hasta que pagues incluso la última monedita.

Epifanio combina libremente en esta cita los textos de dos Evangelios, San Mateo V, 25-26 y San
Lucas XII, 58-59. Hemos traducido ambos versículos ateniéndonos al sentido que los evangelistas
pretendieron darle y a las reglas de una apropiada exégesis. Sin embargo, los carpocracianos
fundamentaron las ideas que Epifanio condenó duramente mediante una práctica exegética
errónea. Defendieron su doctrina ciñéndose a una interpretación literal de ciertas expresiones
griegas presentes en los pasajes, como δὸς ἐργασίαν ἀπηλλάχθαι ἀπ᾿ αὐτοῦ, que significa ‚haz un
esfuerzo por reconciliarte con él‛, pero literalmente se lee ‚ofrece - (o lleva a cabo) - una práctica para
ser liberado de él‛. También pensaban que la frase ‚No saldr{s de allí hasta que pagues hasta el
último centavo‛ se refería a que no superarían el ciclo de reencarnaciones y trasmigración de las
almas hasta que realizaran todos los actos que debían ser hechos en esta vida. Con base en esta
interpretación, sostenían que sus ideas acerca de cometer toda clase de actos considerados
inmorales para liberar sus almas del ciclo de trasmigraciones había sido enseñado por el mismo
Jesús.

164 Epístola de San Pablo a los Filipenses IV, 3.

Καὶ ἐρωτῶ καὶ σέ, σύζυγε γνήσιε, συλλαμβάνου αὐταἶς, αἵτινες ἐν τ῵ εὐαγγελίῳ συνήθλησάν
μοι μετὰ καὶ Κλήμεντος καὶ τῶν λοιπῶν συνεργῶν μου, ὧν τὰ ὀνόματα ἐν βίβλῳ ζω῅ς

Ciertamente, noble compañero, también te ruego que ayudes a estas [mujeres], las cuales lucharon
conmigo por el evangelio, junto con Clemente y los demás colaboradores míos, cuyos nombres
están en el libro de la vida.

165 Las palabras que cita Epifanio corresponden a la Primera Epístola de Clemente a los Corintios LIV, 2.

Εἰ δι΄ ἐμὲ στάσις καὶ ἔρις καὶ σχίσματα, ἐκχωρῶ, ἄπειμι οὗ ἐὰν βοὐλησθε, καὶ ποιῶ τὰ
προστασσόμενα ὑπὸ τοῦ πλήθους· μόνον τὸ ποίμνιον τοῦ Φριστοῦ εἰρηνευέτω μετὰ τῶν
καθεσταμένων πρεσβυτέρων.

Si por mi causa hay desacuerdo, discordia y divisiones, me retiro, me voy a donde queráis, y hago
lo que sea ordenado por la mayoría; solamente dejad en paz al rebaño de Cristo con los sacerdotes
consagrados.

166La mayoría de las sectas que se confesaban cristianas pero adherían a las prácticas judías – tales
como los cerintianos, los nazoreos y los ebionitas – tenían una postura adopcionista. El
adopcionismo sostiene que Jesús nació como un ser humano común y corriente y sólo se convirtió
en Hijo de Dios cuando el Espíritu Santo descendió sobre él al ser bautizado por Juan. Cerinto
también predicaba que, cuando Jesús fue crucificado, el Espíritu lo abandonó ya que la Divinidad
es impasible.

167 Cf. Hechos de los Apóstoles XV, 24.

᾿Επειδὴ ἠκούσαμεν ὅτι τινὲς ἐξ ἡμῶν ἐξελθόντες ἐτάραξαν ὑμ᾵ς λόγοις ἀνασκευάζοντες τὰς
ψυχὰς ὑμῶν, λέγοντες περιτέμνεσθε καὶ τηρεἶν τὸν νόμον, οἸς οὐ διεστειλάμεθα

Pues escuchamos que algunos que salieron de entre nosotros, a los cuales no mandamos, os
alborotaron con palabras, devastando vuestras almas, diciendo que debéis circuncidaros y guardar
la Ley.

168 Cf. Hechos de los Apóstoles XI, 2-3.

2) Καὶ ὅτε ἀνέβη Πέτρος εἰς ῾Ιεροσόλυμα, διεκρίνοντο πρὸς αὐτὸν οἱ ἐκ περιτομ῅ς
3) λέγοντες ὅτι πρὸς ἄνδρας ἀκροβυστίαν ἔχοντας εἰσ῅λθες καὶ συνέφαγες αὐτοἶς

2) Y cuando Pedro subió a Jerusalén, los de la circuncisión le discutieron


3) diciendo: Entraste a casa de hombres no circuncidados y comiste con ellos.
169 Cf. Hechos de los Apóstoles XI, 5-12.

5) Ἐγὼ ἤμην ἐν πόλει ᾿Ιόππῃ προσευχόμενος, καὶ εἷδον ἐν ἐκστάσει ὅραμα, καταβαἶνον σκεῦός
τι ὡς ὀθόνην μεγάλην τέσσαρσιν ἀρχαἶς καθιεμένην ἐκ τοῦ οὐρανοῦ, καὶ ἦλθεν ἄχρι ἐμοῦ·
6) εἰς ἣν ἀτενίσας κατενόουν, καὶ εἷδον τὰ τετράποδα τ῅ς γ῅ς καὶ τὰ θηρία καὶ τὰ ἑρπετὰ καὶ
τὰ πετεινὰ τοῦ οὐρανοῦ.
7) Ἤκουσα δὲ φων῅ς λεγούσης μοι· ἀναστάς, Πέτρε, θῦσον καὶ φάγε.
8) Εἷπον δέ· μηδαμῶς, Κύριε· ὅτι π᾵ν κοινὸν ἥ ἀκάθαρτον οὐδέποτε εἰσ῅λθεν εἰς τὸ στόμα μου.
9) Ἀπεκρίθη δέ μοι φωνὴ ἐκ δευτέρου ἐκ τοῦ οὐρανοῦ· ἃ ὁ Θεὸς ἐκαθάρισε σὺ μὴ κοίνου.
10) Σοῦτο δὲ ἐγένετο ἐπὶ τρίς, καὶ πάλιν ἀνεσπάσθη ἅπαντα εἰς τὸν οὐρανόν.
11) Καὶ ἰδοὺ ἐξαυτ῅ς τρεἶς ἄνδρες ἐπέστησαν ἐπὶ τὴν οἰκίαν ἐν ᾗ ἤμην, ἀπεσταλμένοι ἀπὸ
Καισαρείας πρός με.
12) Εἷπε δέ μοι τὸ Πνεῦμά συνελθεἶν αὐτοἶς μηδὲν διακρινόμενον. ἦλθον δὲ σὺν ἐμοὶ καὶ οἱ ἓξ
ἀδελφοὶ οὗτοι καὶ εἰσήλθομεν εἰς τὸν οἷκον τοῦ ἀνδρός,

5) Yo estaba orando en la ciudad de Jope, y vi una visión en éxtasis: un objeto que bajaba del cielo,
como un gran lienzo que descendía [sostenido] por los cuatro extremos, y vino hasta mí;
6) al mirarlo con detenimiento, vi los cuadrúpedos de la tierra, las bestias, los reptiles y las aves del
cielo.
7) Y escuché una voz que me decía: Levántate, Pedro, mata y come.
8) Pero yo dije: De ninguna manera, Señor; porque nunca algo profano o impuro entró a mi boca.
9) Pero por segunda vez la voz del cielo me replicó: lo que Dios purificó, no [lo llames] tú profano.
10) Esto sucedió tres veces, y de nuevo todo volvió a ser llevado arriba hacia el cielo.
11) Y he aquí que después de esto tres hombres aparecieron delante de la casa en la que estaba,
enviados a por mí desde Cesarea.
12) Y el Espíritu me dijo que fuera con ellos sin dudar. Conmigo fueron también estos seis
hermanos y entramos en la casa del hombre.

170 Cf. Hechos de los Apóstoles X, 47.

Μήτι τὸ ὕδωρ κωλῦσαι δύναταί τις τοῦ μὴ βαπτισθ῅ναι τούτους, οἵτινες τὸ Πνεῦμα τὸ ῞Αγιον
ἔλαβον καθὼς καὶ ἡμεἶς;

¿Puede acaso alguien negar el agua para que no sean bautizados estos, que han recibido el Espíritu
Santo lo mismo que nosotros?

171 Cf. Hechos de los Apóstoles XXI, 28.

Κράζοντες· Ἄνδρες ᾿Ισραηλἶται, βοηθεἶτε· Οὗτός ἐστιν ὁ ἄνθρωπος ὁ κατὰ τοῦ λαοῦ καὶ τοῦ
νόμου καὶ τοῦ τόπου τούτου πάντας πανταχοῦ διδάσκων· ἔτι τε καὶ ῞Ελληνας εἰσήγαγεν εἰς τὸ
ἱερὸν καὶ κεκοίνωκε τὸν ἅγιον τόπον τοῦτον

Gritando: ‚¡Varones Israelitas, ayudadnos! Este es el hombre que enseña a todos, por todas partes,
contra nuestro pueblo, la ley y este lugar; además, incluso ha traído Griegos al templo y ha
profanado este lugar santo.

172 Epístola de San Pablo a los Gálatas II, 3-5.


3) Ἀλλ᾿ οὐδὲ Σίτος ὁ σὺν ἐμοί, ῞Ελλην ὤν, ἠναγκάσθη περιτμηθ῅ναι,
4) διὰ δὲ τοὺς παρεισάκτους ψευδαδέλφους, οἵτινες παρεισ῅λθον κατασκοπ῅σαι τὴν
ἐλευθερίαν ἡμῶν ἣν ἔχομεν ἐν Φριστ῵ ᾿Ιησοῦ, ἵνα ἡμ᾵ς καταδουλώσωνται·
5) οἸς οὐδὲ πρὸς ὥραν εἴξαμεν τῆ ὑποταγῆ, ἵνα ἡ ἀλήθεια τοῦ εὐαγγελίου διαμείνῃ πρὸς ὑμ᾵ς

3) Pero ni aun Tito, que estaba conmigo, fue obligado a circuncidarse, aunque era griego.
4) Y [esto fue] por causa de los falsos hermanos introducidos secretamente, que se habían infiltrado
para espiar nuestra libertad, la que tenemos en Cristo Jesús, a fin de someternos a esclavitud,
5) a los cuales ni por un momento cedimos, para no someternos, a fin de que la verdad del
evangelio permanezca con vosotros.

173 Cf. Epístola de San Pablo a los Gálatas V, 2.

῎Ιδε ἐγὼ Παῦλος λέγω ὑμἶν ὅτι ἐὰν περιτέμνησθε, Φριστὸς ὑμ᾵ς οὐδὲν ὠφελήσει

Mirad, yo, Pablo, os digo que si os circuncidáis, Cristo no os aprovechará en nada.

174 Cf. Evangelio según San Mateo X, 25.

Ἀρκετὸν τ῵ μαθητῆ ἵνα γένηται ὡς ὁ διδάσκαλος αὐτοῦ, καὶ τ῵ δούλῳ ὡς ὁ κύριος αὐτοῦ. Εἰ
τὸν οἰκοδεσπότην Βεελζεβοὺβ ἐκάλεσαν, πόσῳ μ᾵λλον τοὺς οἰκιακοὺς αὐτοῦ;

Le basta al discípulo llegar a ser como su maestro, y al siervo como su señor. Si al dueño de la casa
lo llamaron Beelzebú, ¿cuánto más a los de su casa?

175 Cf. Epístola de San Pablo a los Gálatas V, 4.

Κατηργήθητε ἀπὸ τοῦ Φριστοῦ οἵτινες ἐν νόμῳ δικαιοῦσθε, τ῅ς χάριτος ἐξεπέσατε

De Cristo os habéis separado, vosotros que procuráis ser justificados por la ley; de la gracia habéis
caído.

176 Cf. nota nº 158.

177 Primera Epístola de San Pablo a los Corintios XV, 13.

Εἰ δὲ ἀνάστασις νεκρῶν οὐκ ἔστιν, οὐδὲ Φριστὸς ἐγήγερται

Pero si no hay resurrección de los muertos, Cristo tampoco resucitó.

178 Primera Epístola de San Pablo a los Corintios XV, 32.

Εἰ κατὰ ἄνθρωπον ἐθηριομάχησα ἐν ᾿Εφέσῳ, τί μοι τὸ ὄφελος; εἰ νεκροὶ οὐκ ἐγείρονται


φάγωμεν καὶ πίωμεν, αὔριον γὰρ ἀποθνήσκομεν
Si como hombre peleé contra fieras en Éfeso, ¿de qué me aprovecha? Si los muertos no resucitan,
comamos y bebamos, pues mañana moriremos.

179 Primera Epístola de San Pablo a los Corintios XV, 33.

Μὴ πλαν᾵σθε· φθείρουσιν ἤθη χρηστὰ ὁμιλίαι κακαί

No os equivoquéis: las malas compañías corrompen las buenas costumbres.

180 Primera Epístola de San Pablo a los Corintios XV, 14-15.

14) Εἰ δὲ Φριστὸς οὐκ ἐγήγερται, κενὸν ἄρα τὸ κήρυγμα ἡμῶν, κενὴ δὲ καὶ ἡ πίστις ὑμῶν.
15) Εὑρισκόμεθα δὲ καὶ ψευδομάρτυρες τοῦ Θεοῦ, ὅτι ἐμαρτυρήσαμεν κατὰ τοῦ Θεοῦ ὅτι ἤγειρε
τὸν Φριστόν, ὃν οὐκ ἤγειρεν, εἴπερ ἄρα νεκροὶ οὐκ ἐγείρονται

14) Y si Cristo no resucitó, vana es entonces nuestra predicación, y vana también vuestra fe.
15) Aún más, somos hallados testigos falsos de Dios, porque testificamos de Dios que resucitó a
Cristo, a quien no resucitó, si en verdad los muertos no resucitan.

181 Primera Epístola de San Pablo a los Corintios XV, 29.

᾿Επεὶ τί ποιήσουσιν οἱ βαπτιζόμενοι ὑπὲρ τῶν νεκρῶν, εἰ ὅλως νεκροὶ οὐκ ἐγείρονται; τί καὶ
βαπτίζονται ὑπὲρ τῶν νεκρῶν;

Por consiguiente, ¿qué harán los que se bautizan por los muertos? Si de ninguna manera los
muertos resucitan, ¿por qué, entonces, se bautizan por ellos?

182 Primera Epístola de San Pablo a los Corintios XV, 53.

Δεἶ γὰρ τὸ φθαρτὸν τοῦτο ἐνδύσασθαι ἀφθαρσίαν καὶ τὸ θνητὸν τοῦτο ἐνδύσασθαι ἀθανασίαν

Pues es necesario que esto corruptible se vista de incorrupción, y esto mortal se vista de
inmortalidad.

183 Primera Epístola de San Pablo a los Corintios XV, 20.

Νυνὶ δὲ Φριστὸς ἐγήγερται ἐκ νεκρῶν, ἀπαρχὴ τῶν κεκοιμημένων ἐγένετο

Mas ahora Cristo ha resucitado de entre los muertos, fue hecho primicias de los que durmieron.

184 Cf. Isaías VII, 14.

Διὰ τοῦτο δώσει Kύριος αὐτὸς ὑμἶν σημεἶον· ἰδοὺ ἡ παρθένος ἐν γαστρὶ ἕξει καὶ τέξεται υἱόν,
καὶ καλέσεις τὸ ὄνομα αὐτοῦ Εμμανουηλ

Por esto, el Señor mismo os dará una señal: he aquí, la virgen quedará encinta y dará a luz un hijo,
y le pondrá por nombre Emanuel.
185 Cf. Evangelio según San Lucas I, 34-35.

34) Εἷπε δὲ Μαριὰμ πρὸς τὸν ἄγγελον· πῶς ἔσται τοῶτο, ἐπεὶ ἄνδρα οὐ γινώσκω;
35) Καὶ ἀποκριθεὶς ὁ ἄγγελος εἷπεν αὐτῆ· Πνεῦμα ῞Αγιον ἐπελεύσεται ἐπὶ σέ, καὶ δύναμις
Ὑψίστου ἐπισκιάσει σοι· διὸ καὶ τὸ γεννώμενον ἅγιον κληθήσεται υἱὸς Θεοῦ

34) María le dijo al ángel: ¿Cómo será esto, pues no conozco varón?
35) Y respondiendo el ángel, le dijo: El Espíritu Santo descenderá sobre ti, y el poder del Altísimo te
cubrirá con su sombra; por lo cual también lo santo que ha de nacer será llamado hijo de Dios.

186 Cf. Evangelio según San Mateo I, 18.

Σοῦ δὲ ᾿Ιησοῦ Φριστοῦ ἡ γέννησις οὕτως ἦν. Μνηστευθείσης γὰρ τ῅ς μητρὸς αὐτοῦ Μαρίας τ῵
᾿Ιωσήφ, πρὶν ἥ συνελθεἶν αὐτοὺς, εὑρέθη ἐν γαστρὶ ἔχουσα ἐκ Πνεύματος ῾Αγίου

Y el nacimiento de Jesucristo fue así. Estando María su madre desposada con José, antes de que
vivieran juntos, se halló embarazada por el Espíritu Santo.

187El término συνέρχομαι expresa la idea de unirse con o acoplarse. Puede ser usado tanto en el
sentido de convivir con alguien como también en el de unirse sexualmente. Epifanio no niega que José
y María hayan convivido como esposos, sólo que hayan tenido trato íntimo.

188 Cf. Evangelio según San Juan, XIX, 26-27.

26) ᾿Ιησοῦς οὖν ἰδὼν τὴν μητέρα καὶ τὸν μαθητὴν παρεστῶτα ὃν ἠγάπα, λέγει τῆ μητρί αὐτοῦ·
Γύναι, ἴδε ὁ υἱός σου.
27) Εἷτα λέγει τ῵ μαθητῆ· Ἴδε ἡ μήτηρ σου. Καὶ ἀπ᾿ ἐκείνης τ῅ς ὥρας ἔλαβεν ὁ μαθητὴς αὐτὴν
εἰς τὰ ἴδια

26 Jesús, al ver a su madre y al discípulo que amaba, que estaba presente, le dice a su madre: Mujer,
he ahí tu hijo.
27) Luego dice al discípulo: He ahí tu madre. Y desde aquel momento el discípulo la recibió en su
propia casa.

189 El dogma de la perpetua virginidad de María fue sostenido por Epifanio, así como por la
mayoría de los Padres. La declaración aquí expuesta – que los hermanos de Jesús mencionados en
los Evangelios eran hijos de un anterior matrimonio de José - probablemente haya sido tomada de
un texto pseudoepigráfico muy popular en el siglo III, el Protoevangelio de Santiago. Este Evangelio,
aceptado en la antigüedad como canónico por comunidades cristianas armenias y sirias, contiene
relatos acerca de la infancia de María y de su vida con José, un viudo elegido para ser el guardián
de esta virgen consagrada a Dios más que para ser su marido. En dos ocasiones (v. IX, 2 y v. XVIII,
1) el texto menciona que José tenía hijos antes de que hubiera nacido Jesús.

190 El tratamiento del tema mariológico que promete aquí Epifanio se encuentra en Panarion, libro
III, volumen VII, secta nº 78, cuando refuta a los antidicomarianos, quienes sostenían que la Virgen
y su esposo José sí habían tenido relaciones sexuales después del nacimiento de Jesús.
191 Salmos CXXXII, 11.

Ὤμοσεν Κύριος τ῵ Δαυιδ ἀλήθειαν καὶ οὐ μὴ ἀθετήσει αὐτήν· Ἐκ καρποῦ τ῅ς κοιλίας σου
θήσομαι ἐπὶ τὸν θρόνον σου

El Señor juró a David una verdad y de ningún modo se retractará: Del fruto de tu vientre pondré
sobre tu trono.

192 Cf. Primera Epístola de San Pablo a Timoteo II, 14.

Σαῦτα ὑπομίμνῃσκε, διαμαρτυρόμενος ἐνώπιον τοῦ Κυρίου μὴ λογομαχεἶν, εἰς οὐδὲν


χρήσιμον, ἐπὶ καταστροφῆ τῶν ἀκουόντων

Recuérdales esto, protestando delante del Señor que no discutan por palabras, lo cual para nada
aprovecha, antes trastorna a los oyentes.

193 Cf. Salmos CIX, 4.

Ὤμοσεν Κύριος καὶ οὐ μεταμεληθήσεται· ΢ὺ εἷ ἱερεὺς εἰς τὸν αἰῶνα κατὰ τὴν τάξιν
Μελχισεδέκ

Juró el Señor, y no se arrepentirá: Tú eres sacerdote para siempre según el orden de Melquisedec.

194 Cf. Génesis XXII, 16.

Λέγων· Κατ᾿ ἐμαυτοῦ ὤμοσα, λέγει Κύριος, οὗ εἵνεκεν ἐποίησας τὸ ὆῅μα τοῦτο καὶ οὐκ ἐφείσω
τοῦ υἱοῦ σου τοῦ ἀγαπητοῦ δι᾿ ἐμέ

Y dijo: Por Mí mismo he jurado, dice el Señor, por cuanto has hecho esto y no me has rehusado tu
único hijo.

195 Cf. Epístola a los Hebreos VI, 13.

Σ῵ γὰρ ᾿Αβραὰμ ἐπαγγειλάμενος ὁ Θεός, ἐπεὶ κατ᾿ οὐδενὸς εἷχε μείζονος ὀμόσαι, ὤμοσε καθ᾿
ἑαυτοῦ

Pues cuando Dios hizo la promesa a Abraham, no pudiendo jurar por uno mayor, juró por sí
mismo.

Como es frecuente, Epifanio combina en un solo texto dos citas bíblicas distintas. En el presente
196

párrafo se citan dos pasajes del Evangelio según San Juan, cap. XI, 54 y VI, 15.

197 Cf Génesis XLIX, 10.

Οὐκ ἐκλείψει ἄρχων ἐξ Ιούδα καὶ ἡγούμενος ἐκ τῶν μηρῶν αὐτοῦ, ἕως ἅν ἔλθῃ τὰ ἀποκείμενα
αὐτ῵, καὶ αὐτὸς προσδοκία ἐθνῶν
No faltará gobernante de Judá y regidor de sus lomos, hasta que venga aquel para quien están
reservadas, y él [será] la esperanza de las naciones.

198Alejandro Janneo (125 a.C. – 76 a.C.) fue rey y sumo sacerdote de los judíos desde el 103 a.C.
hasta su muerte, y llevó el reino de los Asmoneos a su máxima extensión. Su esposa Saalina
(Salomé) Alejandra también es mencionada aquí por Epifanio.

199 Epifanio se refiere aquí a la doble función real y sacerdotal.

200 El tratamiento más detallado de este asunto se encuentra en otra obra de Epifanio, Ancoratus.

201En el Pentateuco se registra en varias ocasiones (cf. Éxodo XIII, 2; XIII, 13; XXII, 29; Números III,
13; VIII, 17; XVIII, 15) que Dios había ordenado a los israelitas consagrarle a Él el primer hijo varón
de cada familia, tal como Epifanio describe que sucedió con Jacobo.

202Los datos que Epifanio recoge aquí se basan en el testimonio de Eusebio de Cesarea (Historia
Ecclesiastica II 23, 4-6), tal como reconoce poco m{s adelante: ‚Jacobo, el hermano del Señor, es el
sucesor, con los apóstoles, del gobierno de la iglesia. A este todos le llaman "Justo" ya desde el
tiempo del Señor y hasta nosotros, porque muchos se llamaban Jacobo. No obstante, sólo él fue
santo desde el vientre de su madre; no bebió vino ni bebida fermentada; ni tocó carne; no pasó
navaja alguna sobre su cabeza ni fue ungido con aceite; y tampoco usó del baño. Sólo él tenía
permitido introducirse en el santuario, porque su atuendo no era de lana, sino de lino. Asimismo,
únicamente él entraba en el templo, donde se hallaba arrodillado y rogando por el perdón de su
pueblo, de manera que se encallecían sus rodillas como las de un camello, porque siempre estaba
prosternado sobre sus rodillas humillándose ante Dios y rogando por el perdón de su pueblo‛.

203Esta lámina de metal a la que hace referencia Epifanio era uno de los elementos que componían
la vestimenta del Sumo Sacerdote hebreo. Se trataba de una diadema de oro que se colocaba por
sobre la mitra de lino, y tenía una inscripción grabada en ella, ‫קדש ליהוה‬, Santificado para Jehová.

204 Cf. nota nº 178.

205 Cf. Evangelio según San Juan XVIII, 36.

Ἀπεκρίθη ὁ ᾿Ιησοῦς· ἡ βασιλεία ἡ ἐμὴ οὐκ ἔστιν ἐκ τοῦ κόσμου τούτου· εἰ ἐκ τοῦ κόσμου τούτου
ἦν ἡ βασιλεία ἡ ἐμή, οἱ ὑπηρέται ἅν οἱ ἐμοὶ ἠγωνίζοντο, ἵνα μὴ παραδοθῶ τοἶς ᾿Ιουδαίοις· νῦν
δὲ ἡ βασιλεία ἡ ἐμὴ οὐκ ἔστιν ἐντεῦθεν

Jesús respondió: Mi reino no es de este mundo. Si mi reino fuera de este mundo, entonces mis
servidores pelearían para que yo no fuera entregado a los judíos; mas ahora mi reino no es de aquí.

Lago ubicado en la zona norte de Egipto, cerca de la ciudad de Alejandría. Según Filón, en la
206

zona pantanosa que rodeaba el lago se encontraba una comunidad monástica.

207 Cf. Hechos de los Apóstoles II, 22.


῎Ανδρες ᾿Ισραηλἶται, ἀκούσατε τοὺς λόγους τούτους· ᾿Ιησοῦν τὸν Ναζωραἶον, ἄνδρα ἀπὸ τοῦ
Θεοῦ ἀποδεδειγμένον εἰς ὑμ᾵ς δυνάμεσι καὶ τέρασι καὶ σημείοις οἸς ἐποίησε δι᾿ αὐτοῦ ὁ Θεὸς
ἐν μέσῳ ὑμῶν, καθὼς καὶ αὐτοὶ οἴδατε

Varones israelitas, escuchad estas palabras: Jesús el Nazareno, varón aprobado por Dios entre
vosotros con milagros, prodigios y señales que Dios hizo en medio vuestro a través de Él, tal como
vosotros mismos sabéis.

208Cf. Jueces XVI, 17. El texto de la Septuaginta no registra el término nazirita o nazareo, pero se halla
presente en las versiones hebreas de la historia de Sansón – a quien se lo describe como ‫( נזיר‬nazir)
consagrado – y en la Vulgata. Las condiciones para el nazareato se describen en detalle en el capítulo
VI del libro de Números.

209 Cf. Evangelio según San Lucas I, 15.

Ἔσται γὰρ μέγας ἐνώπιον τοῦ Κυρίου, καὶ οἷνον καὶ σίκερα οὐ μὴ πίῃ, καὶ Πνεύματος ῾Αγίου
πλησθήσεται ἔτι ἐκ κοιλίας μητρὸς αὐτοῦ

Porque será grande delante del Señor, y no beberá vino ni sidra, y será lleno del Espíritu Santo, aun
desde el seno de su madre.

210 Cf. Hechos de los Apóstoles ΦXIV, 5.

Εὑρόντες γὰρ τὸν ἄνδρα τοῦτον λοιμὸν καὶ κινοῦντα στάσιν π᾵σι τοἶς ᾿Ιουδαίοις τοἶς κατὰ τὴν
οἰκουμένην, πρωτοστάτην τε τ῅ς τῶν Ναζωραίων αἱρέσεως

Pues hemos descubierto que este hombre es una peste y que provoca disensiones entre todos los
judíos por el mundo entero, y es cabecilla de la secta de los nazoreos.

211 Cf. Hechos de los Apóstoles ΦXIV, 12-14.

12) Καὶ οὔτε ἐν τ῵ ἱερ῵ εὗρόν με πρός τινα διαλεγόμενον ἥ ἐπισύστασιν ποιοῦντα ὄχλου, οὔτε
ἐν ταἶς συναγωγαἶς οὔτε κατὰ τὴν πόλιν·
13) οὔτε παραστ῅σαι δύνανται περὶ ὧν νῦν κατηγοροῦσί μου.
14) Ὁμολογῶ δὲ τοῦτό σοι, ὅτι κατὰ τὴν ὁδὸν ἣν λέγουσιν αἵρεσιν, οὕτω λατρεύω τ῵ πατρῴῳ
Θε῵, πιστεύων π᾵σι τοἶς κατὰ τὸν νόμον καὶ τοἶς ἐν τοἶς προφήταις γεγραμμένοις

12) Y ni en el templo me encontraron discutiendo con nadie o provocando un tumulto, ni en las


sinagogas, ni en la ciudad;
13) ni tampoco pueden probar aquellas cosas de las que ahora me acusan.
14) Pero te confieso esto, que según el camino que ellos llaman secta, así adoro al Dios de nuestros
padres, creyendo todas las cosas que son conforme a la Ley y que están escritas en los profetas.

212 Cf. Evangelio según San Mateo II, 23.

Καὶ ἐλθὼν κατῴκησεν εἰς πόλιν λεγομένην Ναζαρέτ, ὅπως πληρωθῆ τὸ ὆ηθὲν διὰ τῶν
προφητῶν· ὅτι Ναζωραἶος κληθήσεται
Y cuando llegó, habitó en una ciudad llamada Nazaret, para que se cumpliera lo que fue dicho por
medio de los profetas: Porque será llamado Nazoreo.

213 Nombre dado por los Seléucidas a la provincia de Palestina.

214 Cf. Epístola de San Pablo a los Gálatas III, 10.

῞Οσοι γὰρ ἐξ ἔργων νόμου εἰσὶν, ὑπὸ κατάραν εἰσί· γέγραπται γὰρ· ἐπικατάρατος π᾵ς ὃς οὐκ
ἐμμένει ἐν π᾵σι τοἶς γεγραμμένοις ἐν τ῵ βιβλίῳ τοῦ νόμου τοῦ ποι῅σαι αὐτά

Porque cuantos son de las obras de la ley, están bajo de maldición. Porque escrito está: Maldito todo
aquel que no permaneciere en todas las cosas que están escritas en el libro de la ley, para hacerlas.

215 Cf. Deuteronomio XVI, 16.

Σρεἶς καιροὺς τοῦ ἐνιαυτοῦ ὀφθήσεται π᾵ν ἀρσενικόν σου ἐναντίον κυρίου τοῦ θεοῦ σου ἐν τ῵
τόπῳ, ᾧ ἐὰν ἐκλέξηται αὐτὸν κύριος, ἐν τῆ ἑορτῆ τῶν ἀζύμων καὶ ἐν τῆ ἑορτῆ τῶν ἑβδομάδων
καὶ ἐν τῆ ἑορτῆ τ῅ς σκηνοπηγίας. οὐκ ὀφθήσῃ ἐνώπιον κυρίου τοῦ θεοῦ σου κενός

Tres veces cada año se presentará todo varón tuyo delante del Señor tu Dios en el lugar que el
mismo Señor escogiere: en la fiesta de los Ázimos, en la fiesta de las Semanas, y en la fiesta de los
Tabernáculos. Y no se presentará delante del Señor con las manos vacías.

216En el año 66 d.C. se produjo una insurrección judía contra Roma, la cual fue sofocada en el 70
d.C. por el futuro emperador Tito. Esta rebelión y su posterior derrota tuvo como consecuencias la
destrucción del Templo de Jerusalén, centro de la vida religiosa y política de Israel, y la expulsión
de toda la población judía de la ciudad, junto con la prohibición de regresar a ella. Así lo testimonia
Justino Mártir en su Primera Apología (XLVII, 5-6): ‚Y no sólo se predijo su devastación, sino
también, por el profeta Isaías, que a ninguno de ellos se le permitiría habitar en ella, con estas
palabras: «La tierra de ellos está desierta, delante de ellos sus enemigos la devoran, y ninguno de
ellos la habitará». Ustedes mismos tienen montada guardia para que nadie se halle en ella, y han
decretado la pena de muerte contra el judío que sea sorprendido queriendo retornar, esto lo saben
perfectamente‛.

217 Cf. Deuteronomio XXVII, 26.

Ἐπικατάρατος π᾵ς ἄνθρωπος, ὃς οὐκ ἐμμενεἶ ἐν π᾵σιν τοἶς λόγοις τοῦ νόμου τούτου τοῦ
ποι῅σαι αὐτούς· καὶ ἐροῦσιν π᾵ς ὁ λαός· Γένοιτο

Maldito todo hombre que no permaneciere en todas las palabras de esta ley para hacerlas; y dirá
todo el pueblo: Así sea.

218 Cf. Hechos de los Apóstoles XV, 28-29.

28) Ἔδοξε γὰρ τ῵ ῾Αγίῳ Πνεύματι καὶ ἡμἶν μηδὲν πλέον ἐπιτίθεσθαι ὑμἶν βάρος πλὴν τῶν
ἐπάναγκες τούτων,
29) ἀπέχεσθαι εἰδωλοθύτων καὶ αἵματος καὶ πνικτοῦ καὶ πορνείας· ἐξ ὧν διατηροῦντες
ἑαυτοὺς εὖ πράξετε. ῎Ερρωσθε

28) Porque pareció bien al Espíritu Santo y a nosotros no imponeros mayor carga que estas cosas
necesarias:
29) que os abstengáis de cosas ofrecidas a los ídolos, de sangre, de lo estrangulado y de fornicación.
Si os guardáis de tales cosas, bien haréis. Pasadlo bien.

219 Cf. notas nº 159 y 161.

220 Proverbios V, 14.

Παρ᾿ ὀλίγον ἐγενόμην ἐν παντὶ κακ῵ ἐν μέσῳ ἐκκλησίας καὶ συναγωγ῅ς

Por poco llego al colmo de la desgracia en medio de la asamblea y de la congregación.

221 I. e., alguien que no fuera judío.

222 Lapsus calami de Epifanio. Se refiere a los nazoreos, secta tratada en el capítulo anterior.

223 En Israel, el Sanedrín era una asamblea con funciones políticas, religiosas y jurídicas. Estaba
compuesta por setenta y un miembros reconocidos por su piedad y sabiduría, presididos por el
Sumo Sacerdote. Cuando Jerusalén fue arrasada por las tropas romanas, el Sanedrín se trasladó por
varias ciudades y por último recaló en Tiberíades. Finalmente, en el 425 d.C., el Sanedrín se disolvió
de forma definitiva al ser ejecutado su último presidente, Gamaliel IV, por el emperador Teodosio
II.

224Epifanio menciona al jefe de la comunidad judía con el nombre de πατριάρχης (patriarca) y a sus
asistentes con el término ἀπόστολοι (apóstoles). Dado que nuestro autor se está refiriendo aquí a
magistraturas o cargos de una institución específicamente judía, hemos traducido estos términos
como jefe o líder en el primer caso, y como comisionado en el segundo, a fin de evitar la confusión con
los órdenes eclesiásticos cristianos.

225De acuerdo a los datos proporcionados por Epifanio y a la época en la cual escribe esto, el obispo
al que hace referencia es Eusebio de Cagliari, quien asumió como obispo de Vercelli – a la que
Epifanio menciona como Bringella – en el 345 d.C. Su labor episcopal estuvo signada por las
constantes tensiones entre los simpatizantes de la herejía arriana y los seguidores del credo de
Nicea. Como apunta nuestro autor, el emperador Constancio lo exilió en el año 355 d.C. y Eusebio
se refugió en Palestina, donde la influencia ortodoxa era más fuerte. Volvió a su función de obispo
de Vercelli ocho años más tarde, en el 363 d.C., y permaneció allí hasta su muerte en el 371 d.C.

226 Cf. Evangelio según San Mateo XVIII, 18.

᾿Αμὴν λέγω ὑμἶν, ὅσα ἐὰν δήσητε ἐπὶ τ῅ς γ῅ς, ἔσται δεδεμένα ἐν τ῵ οὐραν῵, καὶ ὅσα ἐὰν
λύσητε ἐπὶ τ῅ς γ῅ς, ἔσται λελυμένα ἐν τ῵ οὐραν῵
En verdad os digo: cuanto atéis en la tierra, será atado en el cielo; y cuanto desatéis en la tierra, será
desatado en el cielo.

227El término γαζοφυλακείον hace referencia al lugar del Templo de Jerusalén en donde se
guardaban las ofrendas en metálico, los utensilios del culto y las rentas sacerdotales. Luego de la
destrucción de Jerusalén y su Templo, esta palabra pasó a designar el edificio donde se depositaban
y conservaban los textos sagrados del Judaísmo.

228Las termas o baños de la Antigüedad generalmente constaban de tres habitaciones: el frigidarium,


que contaba con una piscina de agua fría, el tepidarium de agua templada, y el caldarium, que se
asemeja al sauna actualmente conocido. Esta última habitación estaba calefaccionada por aire
caliente proveniente del subsuelo (hipocausto), lo que se ajusta a la circunstancia que menciona
Epifanio.

229El reproche de Epifanio contra la muchacha se debe al hecho de acudir a un baño mixto. El
rechazo de los Padres griegos al baño mixto es un tema común, como puede observarse en
Pedagogo III, 5.

230 Cf. Epístola de San Pablo a los Romanos VIII, 28.

Οἴδαμεν δὲ ὅτι τοἶς ἀγαπῶσι τὸν Θεὸν πάντα συνεργεἶ εἰς ἀγαθόν, τοἶς κατὰ πρόθεσιν κλητοἶς
οὖσιν

Y sabemos que para los que aman a Dios todas las cosas cooperan para bien, para los que son
llamados conforme a [Su] propósito.

I. e., la ley de Cristo y el Evangelio. Epifanio trata de acentuar la diferencia entre la Ley dada por
231

Moisés al pueblo judío y la nueva Ley de la gracia predicada por Jesús y los apóstoles. Según
Epifanio, el protagonista de este relato sufrió por abandonar la caduca ley dada en el Sinaí y
obedecer la Ley verdadera de Cristo.

232Epifanio da aquí un ejemplo de las adulteraciones textuales del evangelio de los ebionitas. Esta
secta adhería a las costumbres y prescripciones de la Ley mosaica, pero al creer que el sacrificio de
Jesús había hecho obsoletos los sacrificios en el Templo de Jerusalén no participaban de los mismos.
En consecuencia, no comían carne – téngase en cuenta que parte del animal sacrificado se dejaba en
el Templo como porción sacerdotal y el resto era entregado al oferente para su consumo. Por esa
razón, dice Epifanio, los ebionitas recurrieron a una alteración del texto para fundamentar que su
oposición al consumo de carne procedía del Salvador mismo. El Evangelio según Mateo dice que Juan
el Bautista se alimentaba de ‚langostas y miel silvestre‛, pero puesto que las langostas podían
llegar a ser consideradas como un tipo de carne, cambiaron la palabra griega ἀκρίς (akris) - langosta
- por otra de pronunciación muy similar pero sentido totalmente distinto, ἐγκρίς (enkris) - torta,
pastel. De este modo, procuraban demostrar que la abstención de carne era una actitud común entre
los verdaderos seguidores de Cristo.

233Cuando aquí dice Cristo Epifanio se está refiriendo a Jesucristo, no al Cristo-Eón en el cual creían
los sectarios.
234 Cf. Evangelio según San Mateo XII, 47.

Εἷπε δέ τις αὐτ῵· ἰδοὺ ἡ μήτηρ σου καὶ οἱ ἀδελφοί σου ἔξω ἐστήκασι ζητοῦντές σοι λαλ῅σαι

Pero alguien le dijo: Mira, tu madre y tus hermanos están afuera y te buscan para hablar contigo.

235 Cf. Evangelio según San Mateo XII, 48-50.

48) Ὁ δὲ ἀποκριθεὶς εἷπε τ῵ λέγοντι αὐτ῵· τίς ἐστιν ἡ μήτηρ μου καὶ τίνες εἰσὶν οἱ ἀδελφοί μου;
49) Καὶ ἐκτείνας τὴν χεἶρα αὐτοῦ ἐπὶ τοὺς μαθητὰς αὐτοῦ ἔφη· ἰδοὺ ἡ μήτηρ μου καὶ οἱ ἀδελφοί
μου·
50) ὅστις γὰρ ἅν ποιήσῃ τὸ θέλημα τοῦ πατρός μου τοῦ ἐν οὐρανοἶς, αὐτός μου ἀδελφὸς καὶ
ἀδελφὴ καὶ μήτηρ ἐστίν.

48) Pero él, respondiendo, dijo al que le hablaba: ¿Quién es mi madre, y quiénes son mis hermanos?
49) Y extendiendo su mano hacia sus discípulos, dijo: He aquí mi madre y mis hermanos;
50) pues el que haga la voluntad de mi Padre que está en los cielos, ese es mi hermano, mi hermana
y mi madre.

236 Texto atribuido a Clemente de Roma, escrito en los primeros años del siglo II d. C.

237Este libro, utilizado por los ebionitas, es conocido solamente por la mención que Epifanio hace de
él. Según lo que describe nuestro autor, su título atribuiría su redacción a Santiago, el hermano de
Jesús, a quien se consideraba el verdadero líder de la iglesia de Jerusalén. Características distintivas
de este texto son su rechazo a la práctica de los sacrificios rituales en el Templo de Jerusalén, la
adhesión de los judíos cristianos a las leyes mosaicas y su oposición a la figura del apóstol Pablo, a
quien lo representa como un gentil y enemigo del judaísmo.

238 Cf. Hechos de los Apóstoles XXI, 39.

Εἷπε δὲ ὁ Παῦλος· Ἐγὼ ἄνθρωπος μέν εἰμι ᾿Ιουδαἶος Σαρσεὺς, τ῅ς Κιλικίας οὐκ ἀσήμου πόλεως
πολίτης· δέομαι δέ σου, ἐπίτρεψόν μοι λαλ῅σαι πρὸς τὸν λαόν

Pero Pablo dijo: Yo soy un hombre judío, habitante de Tarso de Cilicia, ciudadano de una ciudad no
insignificante; te suplico que me permitas hablar al pueblo.

239 Véase Panarion I, 19 1-4.

Los ebionitas consideraban que las expresiones y figuras antropomórficas que se aplicaban a
240

Dios en el Pentateuco eran corrupciones de la Ley original dada por el Creador a Moisés en el Sinaí.

241 Cf. Evangelio según San Mateo XI, 18-19.

18) Ἦλθε γὰρ ᾿Ιωάννης μήτε ἐσθίων μήτε πίνων, καὶ λέγουσι· δαιμόνιον ἔχει.
19) Ἦλθεν ὁ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου ἐσθίων καὶ πίνων, καὶ λέγουσιν· ἰδοὺ ἄνθρωπος φάγος καὶ
οἰνοπότης, τελωνῶν φίλος καὶ ἁμαρτωλῶν. καὶ ἐδικαιώθη ἡ σοφία ἀπὸ τῶν τέκνων αὐτ῅ς
18) Pues vino Juan, que ni comía ni bebía, y dicen: Tiene un demonio.
19) Vino el Hijo del hombre, que come y bebe, y dicen: He aquí un hombre glotón y bebedor, amigo
de publicanos y pecadores. Mas la sabiduría es justificada por sus hijos.

242 Cf. Evangelio según San Lucas XXIV, 42-43.

42) Οἱ δὲ ἐπέδωκαν αὐτ῵ ἰχθύος ὀπτοῦ μέρος καὶ ἀπὸ μελισσίου κηρίου,
43) Καὶ λαβὼν ἐνώπιον αὐτῶν ἔφαγεν

42) Ellos le ofrecieron un pedazo de pescado asado y un panal de miel,


43) y tomándolos, comió delante de ellos.

243 Cf. Isaías VII, 11.

Αἴτησαι σεαυτ῵ σημεἶον παρὰ κυρίου θεοῦ σου εἰς βάθος ἥ εἰς ὕψος

Pide para ti una señal del Señor tu Dios, en lo profundo o en lo más alto.

244 Cf. Isaías VII, 14.

Διὰ τοῦτο δώσει κύριος αὐτὸς ὑμἶν σημεἶον· ἰδοὺ ἡ παρθένος ἐν γαστρὶ ἕξει καὶ τέξεται υἱόν,
καὶ καλέσεις τὸ ὄνομα αὐτοῦ Εμμανουηλ

Por esto, el Señor mismo os dará una señal: He aquí la virgen quedará encinta y dará a luz un hijo,
y le pondrá por nombre Emanuel.

245 Cf. Isaías LXVI, 6-9.

6) Υωνὴ κραυγ῅ς ἐκ πόλεως, φωνὴ ἐκ ναοῦ, φωνὴ κυρίου ἀνταποδιδόντος ἀνταπόδοσιν τοἶς
ἀντικειμένοις.
7) Πρὶν ἥ τὴν ὠδίνουσαν τεκεἶν, πρὶν ἐλθεἶν τὸν πόνον τῶν ὠδίνων, ἐξέφυγεν καὶ ἔτεκεν
ἄρσεν.
8) Σίς ἤκουσεν τοιοῦτο, καὶ τίς ἑώρακεν οὕτως; ἦ ὤδινεν γ῅ ἐν μιᾶ ἡμέρᾳ, ἥ καὶ ἐτέχθη ἔθνος
εἰς ἅπαξ; ὅτι ὤδινεν καὶ ἔτεκεν ΢ιων τὰ παιδία αὐτ῅ς.
9) Ἐγὼ δὲ ἔδωκα τὴν προσδοκίαν ταύτην, καὶ οὐκ ἐμνήσθης μου, εἷπεν κύριος. οὐκ ἰδοὺ ἐγὼ
γεννῶσαν καὶ στεἶραν ἐποίησα; εἷπεν ὁ θεός

6) Una voz de llanto viene de la ciudad, una voz viene del templo, voz de la retribución del Señor
que castiga a los adversarios.
7) Antes de que estuviera de parto dio a luz, antes de que le viniera el dolor de parto, huyó y dio a
luz un varón.
8) ¿Quién escuchó cosa semejante? ¿O quién ha visto tal cosa? ¿Acaso parió la tierra en un día, o
nació un pueblo de una vez? Porque Sión sintió los dolores del parto y dio a luz a sus hijos.
9) Yo dí esta esperanza, y no la recordaron, dice el Señor. He aquí, ¿no hice Yo a la que da a luz y a
la estéril?, dice Dios.
246 Cf. Jeremías XVII, 9.

Βαθεἶα ἡ καρδία παρὰ πάντα, καὶ ἄνθρωπός ἐστιν· καὶ τίς γνώσεται αὐτόν;

Profundo es el corazón entre todas las cosas, y es un hombre; ¿quién lo conocerá?

El presente versículo de la Septuaginta es utilizado por Epifanio para sostener su argumento contra
los que cuestionaban la cristología ortodoxa. Esta clase de ejercicios exegéticos, que hoy parecen
completamente insostenibles a la luz de las modernas técnicas hermenéuticas, eran frecuentes en la
antigüedad, como ya aclaramos en la nota nº 70. Sin embargo – más allá de las intenciones de
nuestro autor – la interpretación de Epifanio es posible debido a lo que consideramos uno de los
numerosos errores de traducción de los redactores de la Septuaginta. En este texto – que hemos
traducido literalmente para facilitar la comprensión del argumento de Epifanio – los encargados de
verter el texto hebreo al griego muy probablemente hayan confundido la palabra ‫( אנש‬anash) que
significa enfermo, corrupto con otra de similar grafía pero distinta pronunciación, ‫( אנש‬enosh) que se
traduce como hombre. La Vulgata de San Jerónimo traduce correctamente este versículo: Pravum est
cor omnium et inscrutabile quis cognoscet illud (‚Perverso es el corazón más que todas las cosas, e
inescrutable; ¿quién lo conocerá?‛). No puede menos que resultar curioso el que Epifanio, teniendo
seguramente a su disposición los textos bíblicos en ambos idiomas y contando con un amplio
conocimiento del hebreo, no haya notado esta discrepancia.

247 Cf. Evangelio según San Lucas I, 35.

Καὶ ἀποκριθεὶς ὁ ἄγγελος εἷπεν αὐτῆ· Πνεῦμα ῞Αγιον ἐπελεύσεται ἐπὶ σέ, καὶ δύναμις
Ὑψίστου ἐπισκιάσει σοι· διὸ καὶ τὸ γεννώμενον ἅγιον κληθήσεται Τἱὸς Θεοῦ

Y respondiendo el ángel le dijo: El Espíritu Santo vendrá sobre ti, y el poder del Altísimo te cubrirá
con su sombra. Por lo cual también lo santo que ha de nacer será llamado Hijo de Dios.

248 Cf. Evangelio según San Juan XIII, 8.

Λέγει αὐτ῵ Πέτρος· οὐ μὴ νίψῃς τοὺς πόδας μου εἰς τὸν αἰῶνα. Ἀπεκρίθη αὐτ῵ ᾿Ιησοῦς· ἐὰν μὴ
νίψω σε, οὐκ ἔχεις μέρος μετ᾿ ἐμοῦ

Le dijo Pedro: ¡Jamás me lavarás los pies! Jesús le respondió: Si no te lavare, no tendrás parte
conmigo.

249 Cf. Evangelio según San Juan XIII, 9-10.

9) Λέγει αὐτ῵ ΢ίμων Πέτρος· Κύριε, μὴ τοὺς πόδας μου μόνον, ἀλλὰ καὶ τὰς χεἶρας καὶ τὴν
κεφαλήν.
10) Λέγει αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοῦς· ὁ λελουμένος οὐκ χρείαν ἔχει ἥ μὴ τοὺς πόδας νίψασθαι, ἀλλ᾿ ἔστι
καθαρὸς ὅλος· καὶ ὑμεἶς καθαροί ἐστε, ἀλλ᾿ οὐχὶ πάντες

9) Le dijo Simón Pedro: Señor, no sólo los pies, sino también las manos y la cabeza.
10) Jesús le dijo: El que se ha lavado no tiene necesidad de lavarse sino los pies, pues está todo
limpio; y vosotros estáis limpios, pero no todos.
250 Cf. Evangelio según San Mateo XV, 8-9.

8) Ἐγγίζει μοι ὁ λαὸς οὗτος τ῵ στόματι αὐτῶν καὶ τοἶς χείλεσίν με τιμᾶ, ἡ δὲ καρδία αὐτῶν
πόρρω ἀπέχει ἀπ᾿ ἐμοῦ·
9) μάτην δὲ σέβονταί με, διδάσκοντες διδασκαλίας ἐντάλματα ἀνθρώπων

8) Este pueblo se acerca a Mí con su boca y me honra con los labios, pero su corazón está muy lejos
de Mí;
9) en vano me veneran, enseñando doctrinas y mandamientos de hombres.

251 Cf. Evangelio según San Mateo XV, 20.

Σαῦτά ἐστι τὰ κοινοῦντα τὸν ἄνθρωπον· τὸ δὲ ἀνίπτοις χερσὶ φαγεἶν οὐ κοινοἶ τὸν ἄνθρωπον

Estas cosas son las que contaminan al hombre; pero comer sin lavarse las manos no contamina al
hombre.

252 Cf. Evangelio según San Lucas XXII, 9-12.

9) Οἱ δὲ εἷπαν αὐτ῵· ποῦ θέλεις ἑτοιμάσωμεν;


10) Ὁ δὲ εἷπεν αὐτοἶς· ἰδοὺ εἰσελθόντων ὑμῶν εἰς τὴν πόλιν συναντήσει ὑμἶν ἄνθρωπος
κεράμιον ὕδατος βαστάζων· ἀκολουθήσατε αὐτ῵ εἰς τὴν οἰκίαν οὗ εἰσπορεύεται,
11) Καὶ ἐρεἶτε τ῵ οἰκοδεσπότῃ τ῅ς οἰκίας· λέγει σοι ὁ διδάσκαλος, ποῦ ἐστι τὸ κατάλυμα ὅπου
τὸ πάσχα μετὰ τῶν μαθητῶν μου φάγω;
12) Κἀκεἶνος ὑμἶν δείξει ἀνώγαιον μέγα ἐστρωμένον· ἐκεἶ ἑτοιμάσατε

9) Ellos le dijeron: ¿Dónde quieres que la preparemos?


10) Él les dijo: He aquí, al entrar vosotros a la ciudad os saldrá al encuentro un hombre que lleva un
cántaro de agua; seguidle a la casa a la que entra,
11) y preguntad al dueño de casa: El maestro te dice, ¿dónde está el aposento donde he de comer la
Pascua con mis discípulos?
12) Y aquel os mostrará un gran aposento alto amueblado; preparadla allí.

253 Cf. Evangelio según San Lucas XXII, 15.

Καὶ εἷπε πρὸς αὐτούς· ἐπιθυμίᾳ ἐπεθύμησα τοῦτο τὸ πάσχα φαγεἶν μεθ᾿ ὑμῶν πρὸ τοῦ με
παθεἶν

Y les dijo: He deseado con ansias comer esta Pascua con vosotros antes de padecer.

254Las letras griegas μ (mu) y η (eta) aquí mencionadas forman la palabra μή, utilizada como
adverbio de negación. También cumple la función de adverbio de interrogación cuando la pregunta
presupone una respuesta negativa, traduciéndose como ¿Acaso…? o ¿Es que…?. Epifanio acusa a
los que alteraron el texto de introducir este adverbio para cambiar la expresión exclamativa de Jesús
por una dubitativa y así sostener su posición contraria al consumo de carne.
255 Cf. nota nº 155.

256 Cf. Primera Epístola de San Pablo a Timoteo IV, 4.

Ὅτι π᾵ν κτίσμα Θεοῦ καλόν, καὶ οὐδὲν ἀπόβλητον μετὰ εὐχαριστίας λαμβανόμενον

Porque toda la creación de Dios es buena, y nada es rechazable si se toma con agradecimiento.

257 Evangelio según San Juan I, 1.

Ἐν ἀρχῆ ἦν ὁ Λόγος, καὶ ὁ Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεὸν, καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος

En el principio era el Verbo, y el Verbo estaba con Dios, y el Verbo era Dios.

258 Evangelio según San Juan I, 23.

Ἔφη· Ἐγὼ φωνὴ βοῶντος ἐν τῆ ἐρήμῳ, εὐθύνατε τὴν ὁδὸν Κυρίου, καθὼς εἷπεν ῾ΗσαἹας ὁ
προφήτης

Dijo: Yo soy una voz que clama en el desierto: Enderezad el camino del Señor, como dijo el profeta
Isaías.

259 Cf. Evangelio según San Juan II, 16.

Καὶ τοἶς τὰς περιστερὰς πωλοῦσιν εἷπεν· ἄρατε ταῦτα ἐντεῦθεν· μὴ ποιεἶτε τὸν οἷκον τοῦ
Πατρός μου οἷκον ἐμπορίου

Y a los que vendían las palomas dijo: Quitad de aquí esto; no hagáis un mercado de la casa de mi
Padre.

260 Cf. Evangelio según San Juan II, 17.

Ἐμνήσθησαν δὲ οἱ μαθηταὶ αὐτοῦ, ὅτι γεγραμμένον ἐστίν, ὁ ζ῅λος τοῦ οἴκου σου καταφάγεταί
με

Entonces se acordaron sus discípulos que está escrito: El celo de tu casa me consumió.

261 Cf. Evangelio según San Juan XII, 41.

Σαῦτα εἷπεν ῾ΗσαἹας ὅτε εἷδε τὴν δόξαν αὐτοῦ καὶ ἐλάλησε περὶ αὐτοῦ

Estas cosas dijo Isaías cuando vio su gloria, y habló de él.

262 Cf. Evangelio según San Mateo XVI, 18.

Κἀγὼ δέ σοι λέγω ὅτι σὺ εἷ Πέτρος, καὶ ἐπὶ ταύτῃ τῆ πέτρᾳ οἰκοδομήσω μου τὴν ἐκκλησίαν, καὶ
πύλαι ᾅδου οὐ κατισχύσουσιν αὐτ῅ς
Y yo te digo que tú eres Pedro, y sobre esta piedra edificaré mi iglesia, y las puertas del Hades no
prevalecerán contra ella.

263 Cf. Epístola de San Pablo a los Filipenses III, 5; Epístola de San Pablo a los Gálatas I, 14.

... περιτομῆ ὀκταήμερος, ἐκ γένους ᾿Ισραήλ, φυλ῅ς Βενιαμίν, ῾Εβραἶος ἐξ ῾Εβραίων, κατὰ νόμον
Υαρισαἶος

< circuncidado al octavo día, del linaje de Israel, de la tribu de Benjamín, hebreo de hebreos, en
cuanto a la Ley, fariseo<

... καὶ προέκοπτον ἐν τ῵ ᾿Ιουδαϊσμ῵ ὑπὲρ πολλοὺς συνηλικιώτας ἐν τ῵ γένει μου,


περισσοτέρως ζηλωτὴς ὑπάρχων τῶν πατρικῶν μου παραδόσεων

< y aventajaba en el Judaísmo a muchos de mi edad en mi pueblo, siendo mucho más celoso en las
tradiciones de mis antepasados.

264 Cf. Segunda Epístola de San Pablo a los Corintios XI, 22.

῾Εβραἶοί εἰσι; κἀγώ· ᾿Ισραηλἶταί εἰσι; κἀγώ· σπέρμα ᾿Αβραάμ εἰσι; κἀγώ

¿Son Hebreos? Yo también; ¿son Israelitas? Yo también; ¿son simiente de Abraham? Yo también.

265 Cf. Hechos de los Apóstoles XXII, 3.

Ἐγώ μὲν εἰμι ἀνὴρ ᾿Ιουδαἶος, γεγεννημένος ἐν Σαρσ῵ τ῅ς Κιλικίας, ἀνατεθραμμένος δὲ ἐν τῆ
πόλει ταύτῃ παρὰ τοὺς πόδας Γαμαλιὴλ, πεπαιδευμένος κατὰ ἀκρίβειαν τοῦ πατρῴου νόμου,
ζηλωτὴς ὑπάρχων τοῦ Θεοῦ, καθὼς πάντες ὑμεἶς ἐστε σήμερον

Yo a la verdad soy varón Judío, nacido en Tarso de Cilicia, criado en esa ciudad a los pies de
Gamaliel, educado diligentemente en la Ley de los antepasados, siendo celoso de Dios, como todos
vosotros sois hoy.

266 Cf. Segunda Epístola de San Pedro III, 15-16.

15 Καὶ τὴν τοῦ Κυρίου ἡμῶν μακροθυμίαν σωτηρίαν ἡγεἶσθε, καθὼς καὶ ὁ ἀγαπητὸς ἡμῶν
ἀδελφὸς Παῦλος κατὰ τὴν αὐτ῵ δοθεἶσαν σοφίαν ἔγραψεν ὑμἶν,
16) Ὡς καὶ ἐν πάσαις ἐπιστολαἶς λαλῶν ἐν αὐταἶς περὶ τούτων, ἐν αἸς ἐστι δυσνόητά τινα, ἃ οἱ
ἀμαθεἶς καὶ ἀστήρικτοι στρεβλοῦσιν ὡς καὶ τὰς λοιπὰς γραφὰς πρὸς τὴν ἱδίαν αὐτῶν
ἀπώλειαν

15) Y considerad la paciencia de nuestro Señor [como] salvación, como también os escribió nuestro
amado hermano Pablo, según la sabiduría que le fue dada.
16) Asimismo en todas sus cartas habla en ellas de esto; en las cuales hay algunas cosas difíciles de
entender, que los ignorantes e inestables tuercen, como también las demás Escrituras para su propia
destrucción.
267 Cf. Epístola de San Pablo a los Gálatas II, 9.

Καὶ γνόντες τὴν χάριν τὴν δοθεἶσάν μοι, ᾿Ιάκωβος καὶ Κηφ᾵ς καὶ ᾿Ιωάννης, οἱ δοκοῦντες
στῦλοι εἷναι, δεξιὰς ἔδωκαν ἐμοὶ καὶ Βαρνάβᾳ κοινωνίας, ἵνα ἡμεἶς εἰς τὰ ἔθνη, αὐτοὶ δὲ εἰς τὴν
περιτομήν

Y al reconocer la gracia que se me había dado, Jacobo, Pedro y Juan, los que parecen ser pilares, nos
dieron a mí y a Bernabé la diestra de compañerismo, para que nosotros fuéramos a los gentiles y
ellos a los de la circuncisión.

268El verbo λεξιθηρέω (lexitheréo) significa concretamente cazar palabras. Se usa en la literatura
patrística para describir la actitud de quienes escudriñaban los textos sagrados buscando
expresiones, términos o juegos de palabras que les permitieran sustentar sus opiniones
heterodoxas. Con este vocablo Epifanio acusa a Ebión de pervertir la exégesis de las Escrituras
mediante tal recurso, tal como lo ejemplifica a partir de las citas bíblicas antes mencionadas.

269Epifanio atribuye erróneamente la cita a Jeremías, cuando en realidad corresponde a Isaías XXIII,
12.

Καὶ ἐροῦσιν· Οὐκέτι μὴ προσθ῅τε τοῦ ὑβρίζειν καὶ ἀδικεἶν τὴν θυγατέρα ΢ιδῶνος· καὶ ἐὰν
ἀπέλθῃς εἰς Κιτιεἶς, οὐδὲ ἐκεἶ σοι ἀνάπαυσις ἔσται

Y dijo: No continuarás el maltrato y la injusticia, hija de Sidón; y si te marchares a Chipre, ni aún


allí habrá descanso para ti.

270 Cf. Primer libro de los Macabeos I, 1.

Καὶ ἐγένετο μετὰ τὸ πατάξαι Ἀλέξανδρον τὸν Υιλίππου Μακεδόνα, ὃς ἐξ῅λθεν ἐκ γ῅ς Φεττιιμ,
καὶ ἐπάταξεν τὸν Δαρεἶον βασιλέα Περσῶν καὶ Μήδων καὶ ἐβασίλευσεν ἀντ᾿ αὐτοῦ, πρότερον
ἐπὶ τὴν Ἑλλάδα

Y sucedió que Alejandro, [hijo] de Filipo de Macedonia, salió de la tierra de Quitim y después de
derrotar a Darío, rey de los Persas y los Medos, reinó en su lugar; primeramente [fue rey] de Grecia.

271 Cf. Éxodo II, 18-20.

18) Παρεγένοντο δὲ πρὸς Ραγουηλ τὸν πατέρα αὐτῶν· ὁ δὲ εἷπεν αὐταἶς· Σί ὅτι ἐταχύνατε τοῦ
παραγενέσθαι σήμερον;
19) Αἱ δὲ εἷπαν· Ἄνθρωπος Αἰγύπτιος ἐρρύσατο ἡμ᾵ς ἀπὸ τῶν ποιμένων καὶ ἤντλησεν ἡμἶν καὶ
ἐπότισεν τὰ πρόβατα ἡμῶν.
20) Ὁ δὲ εἷπεν ταἶς θυγατράσιν αὐτοῦ· Καὶ ποῦ ἐστι; καὶ ἵνα τί οὕτως καταλελοίπατε τὸν
ἄνθρωπον; καλέσατε οὖν αὐτόν, ὅπως φάγῃ ἄρτον

18) Y cuando volvieron a Ragüel su padre, les dijo: ¿Por qué volvisteis tan pronto hoy?
19) Y ellas dijeron: Un hombre Egipcio nos defendió de los pastores, y también sacó agua por
nosotras y dio de beber a las ovejas.
20) Y dijo a sus hijas: ¿Y dónde está? ¿Por qué habéis dejado ese hombre? Llamadle para que coma
pan.

272 Cf. nota nº 160.

273 Cf. Job XXXVIII, 11.

Εἷπα δὲ αὐτῆ· Μέχρι τούτου ἐλεύσῃ καὶ οὐχ ὑπερβήσῃ, ἀλλ᾿ ἐν σεαυτῆ συντριβήσεταί σου τὰ
κύματα

Y le dije: Hasta aquí llegarás, y no pasarás más allá, sino que en ti mismo se romperán tus olas.

274Una de las herramientas exegéticas más aplicadas por los teólogos patrísticos fue el análisis
tipológico de las Escrituras. Un tipo bíblico es un personaje, suceso u objeto del Antiguo Testamento
que es considerado como figura de una verdad que halla su cumplimiento en el antitipo, presente
en el Nuevo Testamento. Así, Epifanio estima todas las profecías, símbolos y alegorías mesiánicas
contenidas en la Ley como figuras que preanunciaban la realidad cumplida en Cristo, tal como
procederá a explicar con el caso de la circuncisión del hijo de Moisés.

275 Cf. Éxodo IV, 25.

Καὶ λαβοῦσα ΢επφωρα ψ῅φον περιέτεμεν τὴν ἀκροβυστίαν τοῦ υἱοῦ αὐτ῅ς καὶ προσέπεσεν
πρὸς τοὺς πόδας καὶ εἷπεν Ἔστη τὸ αἸμα τ῅ς περιτομ῅ς τοῦ παιδίου μου

Y Séfora, tomando un pedernal, circuncidó el prepucio de su hijo y lo arrojó a los pies [de Moisés] y
dijo: Muestro la sangre de la circuncisión de mi hijo.

276 Cf. Isaías IX, 5-6.

5) Ὅτι π᾵σαν στολὴν ἐπισυνηγμένην δόλῳ καὶ ἱμάτιον μετὰ καταλλαγ῅ς ἀποτείσουσιν καὶ
θελήσουσιν εἰ ἐγενήθησαν πυρίκαυστοι.
6) Ὅτι παιδίον ἐγεννήθη ἡμἶν, υἱὸς καὶ ἐδόθη ἡμἶν, οὗ ἡ ἀρχὴ ἐγενήθη ἐπὶ τοῦ ὤμου αὐτοῦ, καὶ
καλεἶται τὸ ὄνομα αὐτοῦ Μεγάλης βουλ῅ς ἄγγελος· ἐγὼ γὰρ ἄξω εἰρήνην ἐπὶ τοὺς ἄρχοντας,
εἰρήνην καὶ ὑγίειαν αὐτ῵

5) Porque toda vestimenta reunida con perfidia y el atuendo conseguido por dinero serán expiados,
y desearán que sean quemados por el fuego.
6) Porque un niño nos ha nacido, un hijo nos fue dado, el gobierno fue puesto sobre su hombro, y
llamar{ su nombre ‚Mensajero‛, ‚Grande‛, ‚Consejero‛. Pues Yo traeré paz sobre los gobernantes,
la paz y la salud [vendrán] con él.

277Para la Iglesia de Oriente el siglo IV estuvo signado por las discusiones cristológicas, es decir, los
debates acerca de la verdadera naturaleza de Cristo y su relación con las otras Personas de la
Trinidad. Dos concepciones se enfrentaron en este aspecto: la visión alejandrina – a la que
pertenecía Apolinario – y la antioquena, defendida por Epifanio. La postura alejandrina tendía a
enfatizar el elemento divino de la persona de Jesús; tal es así que Apolinario llegó a decir que, al
unirse con el cuerpo, el Logos había divinizado la carne humana de Cristo. Al menoscabar la
humanidad de Cristo, este concepto puso en riesgo los dogmas de la ortodoxia alentando las
especulaciones arrianas. Ante esta postura se levanta Epifanio quien, acorde con la perspectiva
antioquena, sostiene que así como Jesús es verdadero Dios, también es un verdadero hombre, con
todas las cualidades psicofísicas que un ser humano tiene por naturaleza.

278 Cf. Génesis XVII, 17.

Καὶ ἔπεσεν Αβρααμ ἐπὶ πρόσωπον καὶ ἐγέλασεν καὶ εἷπεν ἐν τῆ διανοίᾳ αὐτοῦ λέγων· Εἰ τ῵
ἑκατονταετεἶ γενήσεται, καὶ εἰ ΢αρρα ἐνενήκοντα ἐτῶν οὖσα τέξεται;

Entonces Abraham cayó sobre el rostro y rió, y dijo en su interior: ¿Al de cien años le nacerá [un
hijo], y Sara, que tiene noventa años, dará a luz?

279 Cf. Génesis XV, 9.

Εἷπεν δὲ αὐτ῵· Λαβέ μοι δάμαλιν τριετίζουσαν καὶ αἷγα τριετίζουσαν καὶ κριὸν τριετίζοντα καὶ
τρυγόνα καὶ περιστεράν

Y le dijo: Tráeme una novilla de tres años, una cabra de tres años, un carnero de tres años, una
tórtola y una paloma.

280 Cf. Génesis XV, 13.

Καὶ ἐρρέθη πρὸς Αβραμ Γινώσκων γνώσῃ ὅτι πάροικον ἔσται τὸ σπέρμα σου ἐν γῆ οὐκ ἰδίᾳ, καὶ
δουλώσουσιν αὐτοὺς καὶ κακώσουσιν αὐτοὺς καὶ ταπεινώσουσιν αὐτοὺς τετρακόσια ἔτη

Y le dijo a Abraham: Ten por cierto que tu simiente será extranjera en una tierra que no es la propia,
y los esclavizarán, maltratarán y afligirán por cuatrocientos años.

281 Cf. Evangelio según San Mateo II, 16.

Σότε ῾Ηρῴδης ἰδὼν ὅτι ἐνεπαίχθη ὑπὸ τῶν μάγων, ἐθυμώθη λίαν, καὶ ἀποστείλας ἀνεἶλε
πάντας τοὺς παἶδας τοὺς ἐν Βηθλεὲμ καὶ ἐν π᾵σι τοἶς ὁρίοις αὐτ῅ς ἀπὸ διετοῦς καὶ κατωτέρω,
κατὰ τὸν χρόνον ὃν ἠκρίβωσε παρὰ τῶν μάγων

Entonces Herodes, al verse burlado por los magos, se enfureció en gran manera, y mandó matar a
todos los niños que había en Belén y en todos sus alrededores, de dos años para abajo, según el
tiempo que había averiguado de los magos.

282 Cf. Evangelio según San Lucas II, 14.

Δόξα ἐν ὑψίστοις Θε῵ καὶ ἐπὶ γ῅ς εἰρήνη, ἐν ἀνθρώποις εὐδοκία

Gloria a Dios en las alturas, y en la tierra paz, y buena voluntad para con los hombres.
283 Cf. Evangelio según San Lucas II, 11.

Ὅτι ἐτέχθη ὑμἶν σήμερον σωτὴρ, ὅς ἐστι Φριστὸς Κύριος, ἐν πόλει ΔαυἹδ

Porque os ha nacido hoy un Salvador, que es Cristo el Señor, en la ciudad de David.

284 Cf. Evangelio según San Lucas II, 48.

Καὶ ἰδόντες αὐτὸν ἐξεπλάγησαν, καὶ πρὸς αὐτὸν ἡ μήτηρ αὐτοῦ εἷπε· τέκνον, τί ἐποίησας ἡμἶν
οὕτως; ἰδοὺ ὁ πατήρ σου κἀγὼ ὀδυνώμενοι ἐζητοῦμέν σε

Y cuando le vieron se asombraron, y su madre le dijo: Hijo, ¿por qué nos has hecho así? He aquí, tu
padre y yo te buscamos angustiados.

285 Cf. Evangelio según San Lucas II, 49.

Καὶ εἷπε πρὸς αὐτούς· τί ὅτι ἐζητεἶτέ με; οὐκ ᾔδειτε ὅτι ἐν τοἶς τοῦ Πατρός μου δεἶ εἷναί με;

Entonces él les dice: ¿Qué? ¿Por qué me buscabais? ¿No sabíais que en la [casa] de mi Padre me es
necesario estar?

286 Cf. Evangelio según San Lucas III, 23.

Καὶ αὐτὸς ἦν ᾿Ιησοῦς ὡσεὶ ἐτῶν τριάκοντα ἀρχόμενος, ὢν, ὡς ἐνομίζετο, υἱός, ᾿Ιωσήφ, τοῦ
῾Ηλί<

Y Jesús mismo tenía como treinta años cuando comenzó [su ministerio], siendo, según se creía, hijo
de José, el que era hijo de Elí<

287 Cf. nota nº 170.

288 Cita desconocida.

289 Cf. Números XIX, 2.

Αὕτη ἡ διαστολὴ τοῦ νόμου, ὅσα συνέταξεν Κύριος λέγων· Λάλησον τοἶς υἱοἶς Ισραηλ καὶ
λαβέτωσαν πρὸς σὲ δάμαλιν πυρρὰν ἄμωμον, ἥτις οὐκ ἔχει ἐν αὐτῆ μῶμον καὶ ᾗ οὐκ ἐπεβλήθη
ἐπ᾿ αὐτὴν ζυγός

Este es el precepto de la Ley, la cual ordenó el Señor diciendo: Di a los hijos de Israel que te traigan
una becerra roja sin defecto, que no tenga en ella mancha y sobre la cual no se haya puesto yugo.

290 Cf. Deuteronomio IV, 24.

Ὅτι Κύριος ὁ Θεός σου πῦρ καταναλίσκον ἐστίν, Θεὸς ζηλωτής


Porque el Señor tu Dios es fuego consumidor, Dios celoso.

Aunque Epifanio tuvo sus reparos sobre la exégesis alegórica aquí recurre a una interpretación de
este tipo, vinculando etimológicamente el color rojo (πυρράν) de la becerra con la palabra fuego
(πῦρ) para fundamentar el carácter virginal del nacimiento de Cristo y su cualidad divino-humana.

291 Cf. nota nº 272.

292 Cf. Isaías VIII, 1.

Καὶ εἷπεν Κύριος πρός με· Λαβὲ σεαυτ῵ τόμον καινοῦ μεγάλου καὶ γράψον εἰς αὐτὸν γραφίδι
ἀνθρώπου· Σοῦ ὀξέως προνομὴν ποι῅σαι σκύλων· πάρεστιν γάρ

Y el Señor me dijo: Toma para ti un gran corte [de papel] nuevo y escribe en él con caracteres de
hombre: Pronto habrá saqueo de los despojos; pues está al venir.

293 Cf. Génesis XLIX, 9.

΢κύμνος λέοντος Ιουδα· ἐκ βλαστοῦ, υἱέ μου, ἀνέβης· ἀναπεσὼν ἐκοιμήθης ὡς λέων καὶ ὡς
σκύμνος· τίς ἐγερεἶ αὐτόν;

Cachorro de león es Judá; de un retoño, hijo mío, surgiste; al echarse se acostó como león y como
cachorro, ¿quién lo despertará?

294 Cf. Salmo CXXXIX, 16.

Σὸ ἀκατέργαστόν μου εἴδοσαν οἱ ὀφθαλμοί σου, καὶ ἐπὶ τὸ βιβλίον σου πάντες γραφήσονται·
ἡμέρας πλασθήσονται, καὶ οὐθεὶς ἐν αὐτοἶς

Lo inacabado de mí vieron tus ojos, y en tu libro todos serán inscritos; serán moldeados en un día, y
no hay nadie en ellos.

295La cita que Epifanio menciona aquí pertenece a un texto pseudoepigráfico interpolado en el libro
de Daniel; se trata de la historia de Susana y los ancianos. Dicha historia no figura en los textos
bíblicos hebreos pero sí en la Septuaginta. En ella se incluye como un capítulo (Daniel XIII) agregado
al final del libro del mencionado profeta hebreo, mientras que algunas ediciones de la Biblia lo
colocan antes de su inicio como una especie de preámbulo a la historia de Daniel.

Daniel XIII, 42.

Ἀνεβόησεν δὲ φωνῆ μεγάλῃ ΢ουσαννα καὶ εἷπεν Ὁ θεὸς ὁ αἰώνιος ὁ τῶν κρυπτῶν γνώστης ὁ
εἰδὼς τὰ πάντα πρὶν γενέσεως αὐτῶν

Pero Susana gritó con gran voz y dijo: ¡Dios eterno, conocedor de las cosas ocultas, el que conoce
todas las cosas antes de su creación!
296Hemos mantenido la traducción literal del término τόμος (corte) a fin de mantener la coherencia
y el sentido de la exégesis de Epifanio, aunque la interpretación adecuada de la expresión τόμον
χάρτου es hoja de papel.

297 Cf. nota nº 171.

298 Cf. Isaías VIII, 3.

καὶ προσ῅λθον πρὸς τὴν προφ῅τιν, καὶ ἐν γαστρὶ ἔλαβεν καὶ ἔτεκεν υἱόν. καὶ εἷπεν κύριός μοι
Κάλεσον τὸ ὄνομα αὐτοῦ Σαχέως σκύλευσον, ὀξέως προνόμευσον

Me acerqué a la profetisa, y ella concibió y dio a luz un hijo. Y el Señor me dijo: Ponle por nombre
‚El despojo se da prisa, el saqueo se apresura‛.

299 Cf. Segundo libro de los Reyes XVIII, 1-2.

1) Καὶ ἐγένετο ἐν ἔτει τρίτῳ τ῵ Ψσηε υἱ῵ Ηλα βασιλεἶ Ισραηλ ἐβασίλευσεν Εζεκιας υἱὸς Αχαζ
βασιλέως Ιουδα.
2) Τἱὸς εἴκοσι καὶ πέντε ἐτῶν ἦν ἐν τ῵ βασιλεύειν αὐτὸν καὶ εἴκοσι καὶ ἐννέα ἔτη ἐβασίλευσεν
ἐν Ιερουσαλημ, καὶ ὄνομα τῆ μητρὶ αὐτοῦ Αβου θυγάτηρ Ζαχαριου

1) Y sucedió que en el tercer año de Oseas, hijo de Ela, rey de Israel, reinó Ezequías hijo de Acaz rey
de Judá.
2) Tenía veinticinco años cuando comenzó a reinar y reinó en Jerusalén por veintinueve años, y el
nombre de su madre era Abi hija de Zacarías.

300 Cf. Evangelio según San Lucas I, 48.

Ὅτι ἐπέβλεψεν ἐπὶ τὴν ταπείνωσιν τ῅ς δούλης αὐτοῦ. ἰδοὺ γὰρ ἀπὸ τοῦ νῦν μακαριοῦσί με
π᾵σαι αἱ γενεαί

Porque miró la humilde condición de su sierva; he aquí, desde ahora en adelante todas las
generaciones me tendrán por bienaventurada.

301A fin de precisar la observancia del sábado – cuáles actividades eran consideradas trabajo y, por
tanto, violatorias del descanso ordenado por el mandamiento – los intérpretes de la Ley
establecieron treinta y nueve categorías de tareas que el judío no debía realizar en sábado, entre
ellas la de amasar; de allí la observación de Epifanio acerca de la acción de Jesús como derogatoria
del día de reposo.

No se halla en los Evangelios referencia a un segundo sábado; la alusión más probable es Hebreos
302

IV, 8-9.

8) Εἰ γὰρ αὐτοὺς ᾿Ιησοῦς κατέπαυσεν, οὐκ ἅν περὶ ἄλλης ἐλάλει μετὰ ταῦτα ἡμέρας.
9) Ἄρα ἀπολείπεται σαββατισμὸς τ῵ λα῵ τοῦ Θεοῦ

8) Pues si Josué les hubiera dado reposo, no hablaría acerca de otro día después de ese.
9) Por tanto, queda un sábado para el pueblo de Dios.

303Sábado deriva de la palabra hebrea shabat, que significa descanso o reposo, como aclarará Epifanio
poco más adelante. Este término se usaba para designar no sólo el séptimo día de la semana hebrea
sino también otras efemérides establecidas en la Ley mosaica, como festividades religiosas,
comienzos de mes, ayunos y jubileos, en las cuales no se podía trabajar.

304 Cf. Génesis V, 29.

Καὶ ἐπωνόμασεν τὸ ὄνομα αὐτοῦ Νωε λέγων Οὗτος διαναπαύσει ἡμ᾵ς ἀπὸ τῶν ἔργων ἡμῶν
καὶ ἀπὸ τῶν λυπῶν τῶν χειρῶν ἡμῶν καὶ ἀπὸ τ῅ς γ῅ς, ἧς κατηράσατο κύριος ὁ θεός

Y llamó su nombre Noé, diciendo: Este nos dará descanso de nuestras obras, de las penas de
nuestras manos y de la tierra que maldijo Dios el Señor.

305 Cf. Evangelio según San Mateo XII, 8.

Κύριος γάρ ἐστιν ὁ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου καὶ τοῦ σαββάτου

El Hijo del hombre también es Señor del sábado.

Los homeritas – o hymiaritas – eran un pueblo ubicado en el extremo sudoeste de la Península


306

Arábiga, en lo que actualmente es Yemen.

307 Cf. nota nº 160.

308 Cf. Evangelio según San Juan XV, 20.

Μνημονεύετε τοῦ λόγου οὗ ἐγὼ εἷπον ὑμἶν· οὐκ ἔστι δοῦλος μείζων τοῦ κυρίου αὐτοῦ. Εἰ ἐμὲ
ἐδίωξαν, καὶ ὑμ᾵ς διώξουσιν· εἰ τὸν λόγον μου ἐτήρησαν, καὶ τὸν ὑμέτερον τηρήσουσιν

Acordaos de la palabra que yo os dije: Un siervo no es mayor que su señor. Si me persiguieron a mí,
también os perseguirán a vosotros; si guardaron mi palabra, también guardarán la vuestra.

309 Cf. Evangelio según San Juan XIII, 13.

Ὑμεἶς φωνεἶτέ με ὁ Διδάσκαλος καὶ ὁ Κύριος, καὶ καλῶς λέγετε· εἰμὶ γάρ

Vosotros me llamáis Maestro y Señor, y correctamente habláis; pues lo soy.

310 Cf. nota nº 160.

311 Cf. Evangelio según San Mateo X, 24.

Οὐκ ἔστι μαθητὴς ὑπὲρ τὸν διδάσκαλον οὐδὲ δοῦλος ὑπὲρ τὸν κύριον αὐτοῦ

Un discípulo no está por encima del maestro, ni un siervo por encima de su señor.
312 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios XI, 1.

Μιμηταί μου γίνεσθε, καθὼς κἀγὼ Φριστοῦ

Sed imitadores de mí, como también yo lo soy de Cristo.

313 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios XV, 9.

᾿Εγὼ γάρ εἰμι ὁ ἐλάχιστος τῶν ἀποστόλων, ὃς οὐκ εἰμὶ ἱκανὸς καλεἶσθαι ἀπόστολος, διότι
ἐδίωξα τὴν ἐκκλησίαν τοῦ Θεοῦ

Porque yo soy el más insignificante de los apóstoles, que no soy digno de ser llamado apóstol, pues
perseguí a la iglesia de Dios.

314 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios XV, 8.

Ἔσχατον δὲ πάντων ὡσπερεὶ τ῵ ἐκτρώματι ὤφθη κἀμοί

Y al último de todos, como a un abortado, se me apareció también a mí.

315 Originalmente, la cristología de los ebionitas consideraba a Jesús como un hombre común y
corriente, un ser humano de carne y hueso nacido de una relación sexual entre José y María.
Posteriormente, tal como se aprecia en este comentario de Epifanio, una facción de este grupo
introdujo un elemento gnóstico en sus ideas acerca de la naturaleza de Jesucristo. En un texto
apócrifo conocido como el Libro secreto de Juan se dice que antes de la caída Adán tenía un cuerpo
etéreo o sublime. Esta noción ebionita con ribetes gnósticos expresa que Cristo – ese poder superior
que descendió sobre el hombre Jesús luego de su bautismo – toma el cuerpo etéreo de Adán y se
reviste de él a conveniencia.

316El término συζυγία significa pareja. En los grupos gnósticos designaba un par de Eones, varón y
hembra, tales como Logos y Vida, u Hombre e Iglesia, cada uno de los cuales representaba alguna
cualidad divina o arquetípica. Cada sizigia de Eones podía emanar un nuevo Eón. En el mito
gnóstico, la caída de Sabiduría es vista como consecuencia de la separación de su sizigia. A su vez,
este término también significa unión sexual, lo cual permite entender las prácticas sexuales de los
grupos gnósticos – consideradas como fruto de su lascivia por los escritores ortodoxos – en el marco
de esta doctrina de la sexualidad sagrada.

317Cf. Ireneo de Lyon, Adversus Haereses libro I 29, 1: ‚Además de los simonianos, de los que hemos
tratado, surgió una multitud de gnósticos que se multiplicaron como hongos, cuyas doctrinas
principales exponemos.‛

318 Cf. Hesíodo, Teogonía 116.

319El término pléroma (πλήρωμα) significa plenitud o totalidad, pero para la mayoría de los gnósticos,
incluídos los valentinianos, designaba la dimensión espiritual de los Eones, el eterno mundo divino
que trascendía a este mundo material y defectuoso.
320El nombre Ajamot es el equivalente hebreo de Sofía, ambos significando sabiduría. En la
cosmología valentiniana es el nombre usado para designar a Sofía luego de su caída del Pléroma.

321Una característica de los sistemas gnósticos era la absoluta inmutabilidad de los Eones y demás
seres espirituales y su separación ontológica del reino material; de acuerdo a su concepción, lo que
es perfecto, puro, espiritual y eterno nunca puede mezclarse con la materia que cambia, perece y es
limitada. Por ello la noción de muchos gnósticos acerca de la naturaleza de Jesús y su nacimiento
virginal – como es el caso de los valentinianos, expuesto aquí por Epifanio – era que este no había
tomado al nacer ninguna de las cualidades y características propias de la naturaleza humana sino
que, de la misma manera que el agua no adquiere ninguna de las propiedades del conducto por el
que pasa, Jesús habría utilizado a María tan sólo como un canal para entrar a este mundo.

322 Este Exepafos es el Eón que no tiene pareja femenina.

323El término σύγχυσις hace referencia al caos primigenio de los elementos, una mezcla
desordenada y en permanente estado de agitación. En esta introducción del libro de los
valentinianos designaba la característica propia de todo lo material, en contraste con la
inmutabilidad, unidad y eternidad del Pléroma.

324Estas categorías reflejan el orden de importancia que la filosofía platónica concedía a los distintos
elementos que conformaban al ser humano. El espíritu (πνεῦμα) era la parte rectora del hombre,
asiento de su voluntad, razón y sentimientos; en el pensamiento cristiano era donde residía la
imagen y semejanza divina, tal como lo expresa Clemente de Alejandría (cf. Stromata VI, IX 72, 2). El
alma (ψυχή), por su parte, era considerada tan sólo como la fuerza vital que impulsaba al cuerpo.
En cuanto al cuerpo carnal (σάρξ), por estar hecho de materia, ocupaba el puesto más bajo de la
escala. A partir de este esquema filosófico-antropológico Valentín y otras escuelas gnósticas
establecieron sus categorías: pneumáticos o espirituales, psíquicos o anímicos y sárquicos o
carnales. Era en los gnósticos espirituales donde residían las chispas caídas de la Divinidad, las
cuales retornarían al Eón luego de su paso por este mundo.

325 Cf. Primera Epístola de San Pablo a Timoteo I, 4.

Μηδὲ προσέχειν μύθοις καὶ γενεαλογίαις ἀπεράντοις, αἵτινες ἐκζητήσεις παρέχουσι μ᾵λλον ἥ
οἰκονομίαν Θεοῦ τὴν ἐν πίστει

Ni presten atención a fábulas y genealogías sin término, las que provocan discusiones más bien que
la dispensación de Dios que es por fe.

326 Cf. Evangelio según San Mateo X, 26.

Μὴ οὖν φοβηθ῅τε αὐτούς· οὐδὲν γάρ ἐστι κεκαλυμμένον ὃ οὐκ ἀποκαλυφθήσεται, καὶ κρυπτὸν
ὃ οὐ γνωσθήσεται

Así que no les temáis; pues no hay nada escondido que no haya de ser revelado, ni oculto que no
haya de saberse.
327Los títulos de Unigénito y Padre se deben a que este Eón es masculino. Debe tenerse en cuenta,
para evitar confusiones, que si bien en castellano la palabra mente es de género femenino, en griego
es masculino (ὁ νοῦς).

La Ogdóada, la Década y la Dodécada (8, 10 y 12 respectivamente) suman 30, de donde los


328

gnósticos pretendían que los treinta años previos al ministerio público de Jesús eran una alegoría.

329 La informidad esencial del Eón engendrado por Sabiduría se explica desde la perspectiva
filosófica expresada por Aristóteles – y compartida por la mayoría de las escuelas – sobre los
aportes de los padres a la constitución del ser engendrado. De acuerdo al Estagirita, el padre aporta
la forma, el elemento espiritual, mientras que la madre sólo provee el sustrato material (Generación
de los animales, 729 a10). Por ello, al haber la Sabiduría engendrado un Eón sin participación de su
contraparte masculina, dio a luz una criatura a la que le faltaba ese elemento formal provisto por el
padre.

330Cf. Epístola de San Pablo a los Efesios III, 21 (véase nota nº 9 para la diferencia en el significado del
término αἰών según la exégesis cristiana ortodoxa y la gnóstica).

Αὐτ῵ ἡ δόξα ἐν τῆ ἐκκλησίᾳ καὶ ἐν Φριστ῵ ᾿Ιησοῦ εἰς πάσας τὰς γενεὰς τοῦ αἰῶνος τῶν
αἰώνων· ἀμήν

A Él sea la gloria en la Iglesia y en Cristo Jesús por todas las generaciones, por el siglo de los siglos.
Amén.

331Como ya se aclaró en una nota anterior (cf. nota nº 50), las letras de los alfabetos antiguos tenían
un valor alfanumérico. En el presente caso, la iota griega equivale al número 10 y la eta al 8. Las dos
primeras letras del nombre de Jesús (Ἰησοῦς) sumaban, así, 18.

332 Cf. Evangelio según San Mateo V, 18.

Ἀμὴν γὰρ λέγω ὑμἶν, ἕως ἅν παρέλθῃ ὁ οὐρανὸς καὶ ἡ γ῅, ἰῶτα ἓν ἥ μία κεραία οὐ μὴ παρέλθῃ
ἀπὸ τοῦ νόμου ἕως ἅν πάντα γένηται

Porque en verdad os digo que hasta que pasen el cielo y la tierra, no pasará ni una iota ni un acento
de la Ley hasta que todas las cosas sean hechas.

333 Cf. Evangelio según San Lucas VIII, 45.

Καὶ εἷπεν ὁ ᾿Ιησοῦς· τίς ὁ ἁψάμενός μου; ἀρνουμένων δὲ πάντων εἷπεν ὁ Πέτρος καὶ οἱ σὺν
αὐτ῵· ἐπιστάτα, οἱ ὄχλοι συνέχουσί σε καὶ ἀποθλίβουσι καὶ λέγεις τὶς ὁ ἁψάμενός μου;

Y dijo Jesús: ¿Quién es el que me tocó? Mientras todos lo negaban, Pedro y los que estaban con él
dijeron: Maestro, las multitudes te aprietan y oprimen, y dices ¿Quién es el que me tocó?

334 Cf. Evangelio según San Lucas II, 23.


Καθὼς γέγραπται ἐν νόμῳ Κυρίου ὅτι π᾵ν ἄρσεν διανοἶγον μήτραν ἅγιον τ῵ Κυρίῳ
κληθήσεται

Como está escrito en la Ley del Señor: Todo varón que abra la matriz será llamado santo para el
Señor.

335 Cf. Epístola de San Pablo a los Efesios I, 23.

Ἥτις ἐστὶ τὸ σῶμα αὐτοῦ, τὸ πλήρωμα τοῦ τὰ πάντα ἐν π᾵σι πληρουμένου

La cual es su cuerpo, la plenitud del que lo llena todo en todos.

336 Cf. Epístola de San Pablo a los Romanos XI, 36.

Ὅτι ἐξ αὐτοῦ καὶ δι᾿ αὐτοῦ καὶ εἰς αὐτὸν τὰ πάντα. Αὐτ῵ ἡ δόξα εἰς τοὺς αἰῶνας· ἀμήν

Porque de Él y por Él y para Él son todas las cosas. A Él sea la gloria por los siglos. Amén.

337 Cf. Epístola de San Pablo a los Colosenses II, 9.

Ὅτι ἐν αὐτ῵ κατοικεἶ π᾵ν τὸ πλήρωμα τ῅ς θεότητος σωματικῶς

Porque en Él habita corporalmente toda la plenitud de la Divinidad.

338 Cf. Epístola de San Pablo a los Efesios I, 10.

Εἰς οἰκονομίαν τοῦ πληρώματος τῶν καιρῶν, ἀνακεφαλαιώσασθαι τὰ πάντα ἐν τ῵ Φριστ῵, τὰ


ἐπὶ τοἶς οὐρανοἶς καὶ τὰ ἐπὶ τ῅ς γ῅ς, ἐν αὐτ῵

En la dispensación del cumplimiento de los tiempos, [Dios dispuso] que todas las cosas han de ser
reunidas en Él, en Cristo, así las que están en los cielos, como las que están en la tierra.

339 Cf. Evangelio según San Lucas XIV, 27.

Καὶ ὅστις οὐ βαστάζει τὸν σταυρὸν ἑαυτοῦ καὶ ἔρχεται ὀπίσω μου, οὐ δύναται εἷναί μου
μαθητής

Y el que no carga su propia cruz y viene en pos de mí, no puede ser mi discípulo.

340 Cf. Evangelio según San Mateo XVI, 24.

Σότε ὁ ᾿Ιησους εἷπε τοἶς μαθηταἶς αὐτοῦ· εἴ τις θέλει ὀπίσω μου ἐλθεἶν, ἀπαρνησάσθω ἑαυτὸν
καὶ ἀράτω τὸν σταυρὸν αὐτοῦ καὶ ἀκολουθείτω μοι

Entonces Jesús dijo a sus discípulos: Si alguno quiere venir en pos de mí, niéguese a sí mismo, tome
su cruz y sígame.
341 Cf. Evangelio según San Mateo X, 34.

Μὴ νομίσητε ὅτι ἦλθον βαλεἶν εἰρήνην ἐπὶ τὴν γὴν· οὐκ ἦλθον βαλεἶν εἰρήνην, ἀλλὰ μάχαιραν

No penséis que vine a traer paz a la tierra; no vine a traer paz, sino espada.

342 Cf. Evangelio según San Lucas III, 17.

Οὗ τὸ πτύον ἐν τῆ χειρὶ αὐτοῦ καὶ διακαθαριεἶ τὴν ἅλωνα αὐτοῦ, καὶ συνάξει τὸν σἶτον εἰς τὴν
ἀποθήκην αὐτοῦ, τὸ δὲ ἄχυρον κατακαύσει πυρὶ ἀσβέστῳ

Cuyo aventador está en su mano, y limpiará su era y juntará el trigo en su granero, pero quemará la
paja con un fuego inextinguible.

343 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios I, 18.

῾Ο λόγος γὰρ ὁ τοῦ σταυροῦ τοἶς μὲν ἀπολλυμένοις μωρία ἐστί, τοἶς δὲ σῳζομένοις ἡμἶν
δύναμις Θεοῦ ἐστι

La palabra de la cruz es locura para los que se pierden pero para nosotros, los salvos, es poder de
Dios.

344 Cf. Epístola de San Pablo a los Gálatas VI, 14.

Ἐμοὶ δὲ μὴ γένοιτο καυχ᾵σθαι εἰ μὴ ἐν τ῵ σταυρ῵ τοῦ Κυρίου ἡμῶν ᾿Ιησοῦ Φριστοῦ, δι᾿ οὗ ἐμοὶ
κόσμος ἐσταύρωται κἀγὼ τ῵ κόσμῳ

Pero que yo jamás me gloríe sino en la cruz de nuestro Señor Jesucristo, por la cual el mundo ha
sido crucificado para mí y yo para el mundo.

345El Cristo que se menciona aquí es el Primer Cristo, uno de los Eones, no el Jesús-Cristo de los
Evangelios (véase los puntos nº 4 y 14 del tratamiento de la secta valentiniana, donde se exponen
sus distinciones).

346El nombre, origen, jerarquía y funciones de los distintos Eones y seres espirituales variaba de un
sistema gnóstico a otro aunque, como lo aclara Epifanio, todos estos grupos tomaban libremente de
los demás aquello que consideraban adecuado para sus elaboradas cosmologías. En este caso, los
valentinianos afirmaban que el origen del nombre Iao procede de la expresión del Límite al impedir
el paso de Sabiduría; otros grupos gnósticos le adscribían un origen diferente, tal como se puede
apreciar en el punto nº 10 del tratamiento de la secta de los gnósticos (véase además nota nº 106).

347 Cf. Evangelio según San Mateo X, 8.

Ἀσθενοῦντας θεραπεύετε, λεπροὺς καθαρίζετε, νεκροὺς ἐγείρετε, δαιμόνια ἐκβάλλετε· δωρεὰν


ἐλάβετε, δωρεὰν δότε
Curad a los enfermos, limpiad a los leprosos, levantad a los muertos, expulsad demonios; de gracia
recibisteis, dad de gracia.

348 Cf. nota nº 8.

349Este breve pasaje muestra la influencia de la filosofía platónica en los sistemas religiosos
gnósticos. La teoría del mundo de las Ideas de Platón fue tomada por los valentinianos para
fundamentar sus especulaciones cosmológicas, dando pie al reproche de Epifanio sobre el
descarado sincretismo de sus doctrinas.

350 Cf. Isaías XLV, 5.

Ὅτι ἐγὼ Κύριος ὁ Θεός, καὶ οὐκ ἔστιν ἔτι πλὴν ἐμοῦ θεός, καὶ οὐκ ᾔδεις με

Porque yo soy el Señor Dios, y no hay otro dios fuera de Mí; y tú no me conociste.

El término empleado aquí para designar el cuerpo físico es σαρκίον, que significa pedazo de carne.
351

Esta palabra, cargada de un sentido peyorativo, muestra claramente la visión negativa que los
grupos gnósticos tenían respecto del cuerpo humano.

352 Cf. Evangelio según San Mateo V, 13-14.

13) ῾Τμεἶς ἐστε τὸ ἅλας τ῅ς γ῅ς· ἐὰν δὲ τὸ ἅλας μωρανθῆ, ἐν τίνι ἁλισθήσεται; εἰς οὐδὲν ἰσχύει
ἔτι εἰ μὴ βληθ῅ναι ἔξω καὶ καταπατεἶσθαι ὑπὸ τῶν ἀνθρώπων.
14) ῾Τμεἶς ἐστε τὸ φῶς τοῦ κόσμου. Οὐ δύναται πόλις κρυβ῅ναι ἐπάνω ὄρους κειμένη

13) Vosotros sois la sal del mundo; pero si la sal se volviese insípida, ¿de qué manera volverá a ser
salada? Ya no sirve para nada, salvo para ser arrojada afuera y ser pisoteada por los hombres.
14) Vosotros sois la luz del mundo. Una ciudad asentada encima de un monte no se puede ocultar.

353 Véase la nota nº 23 respecto a la postura docetista de las sectas gnósticas.

354 Cf. Epístola de San Pablo a los Gálatas V, 21.

< φθόνοι, φόνοι, μέθαι, κῶμοι καὶ τὰ ὅμοια τούτοις, ἃ προλέγω ὑμἶν καθὼς καὶ προεἶπον, ὅτι
οἱ τὰ τοιαῦτα πράσσοντες βασιλείαν Θεοῦ οὐ κληρονομήσουσιν

< envidias, homicidios, borracheras, festines y cosas semejantes, las cuales os declaro, como ya
antes dije, que los que hacen tales cosas no heredarán el Reino de Dios.

355Epifanio considera, como él mismo lo aclara en esta obra (XXIII, 1; XXIV, 1) que cada secta surge
de la que le antecede como un brote, adoptando la naturaleza corrupta de la anterior e
incrementándola con sus propias adiciones perversas. Tal es el caso aquí mencionado, en el cual la
acusación de libertinaje e inmoralidad sexual achacada a los valentinianos encuentra su precedente
en las sectas de los nicolaítas y los gnósticos fibionitas.
356Es probable que esta idea de una conflagración final por medio del fuego (ἐκπύρωσις) haya sido
tomada de la filosofía estoica, en la cual representaba la consumación del Gran Año cósmico. El
fuego consumiría todo el universo y comenzaría así un ciclo más en la eterna rueda de
renacimiento-evolución-destrucción del cosmos.

357 Cf. Evangelio según San Mateo VIII, 9.

Καὶ γὰρ ἐγὼ ἄνθρωπός εἰμι ὑπὸ ἐξουσίαν, ἔχων ὑπ᾿ ἐμαυτὸν στρατιώτας, καὶ λέγω τούτῳ,
πορεύθητι, καὶ πορεύεται, καὶ ἄλλῳ, ἔρχου, καὶ ἔρχεται, καὶ τ῵ δούλῳ μου, ποίησον τοῦτο, καὶ
ποιεἶ

También yo soy hombre bajo autoridad, y tengo debajo de mí soldados; y le digo a este: Ve, y va, y
a otro: Ven, y viene, y a mi siervo: Haz esto, y lo hace.

358 Primera Epístola de San Pablo a los Corintios XV, 8.

Ἔσχατον δὲ πάντων ὡσπερεὶ τ῵ ἐκτρώματι ὤφθη κἀμοί

Pero al último de todos, como a un aborto, se apareció también a mí.

359 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios XI, 10.

Διὰ τοῦτο ὀφείλει ἡ γυνὴ ἐξουσίαν ἔχειν ἐπὶ τ῅ς κεφαλ῅ς διὰ τοὺς ἀγγέλους

Por esto la mujer debe tener una [señal de] autoridad sobre la cabeza a causa de los ángeles.

360 Cf. Evangelio según San Mateo XXVII, 46.

Περὶ δὲ τὴν ἐνάτην ὥραν ἀνεβόησεν ὁ ᾿Ιησοῦς φωνῆ μεγάλῃ λέγων· ἠλι ἠλι, λαμὰ σαβαχθανί;
τοῦτ᾿ ἔστι, Θεέ μου Θεέ μου, ἱνατί με ἐγκατέλιπες;

Y cerca de la hora novena, Jesús clamó con gran voz: Elí, Elí, ¿lamá sabactaní?, esto es, Dios mío,
Dios mío, ¿por qué me abandonaste?

361 Cf. Evangelio según San Mateo XXVI, 38.

Σότε λέγει αὐτοἶς ὁ Ἰησοῦς· περίλυπός ἐστιν ἡ ψυχή μου ἕως θανάτου· μείνατε ὧδε καὶ
γρηγορεἶτε μετ᾿ ἐμοῦ

Entonces Jesús les dijo: Mi alma está muy triste, hasta la muerte; permaneced aquí y velad conmigo.

362 Cf. Evangelio según San Mateo XXVI, 39.

Καὶ προελθὼν μικρὸν ἔπεσεν ἐπὶ πρόσωπον αὐτοῦ προσευχόμενος καὶ λέγων· Πάτερ μου, εἰ
δυνατόν ἐστι, παρελθέτω ἀπ᾿ ἐμοῦ τὸ ποτήριον τοῦτο· πλὴν οὐχ ὡς ἐγὼ θέλω, ἀλλ᾿ ὡς σύ
Y adelantándose un poco cayó sobre su rostro, orando y diciendo: Padre mío, si es posible, pase de
mí esta copa; pero no sea como yo quiero, sino como Tú [quieras].

363 Cf. Evangelio según San Juan XII, 27.

Νῦν ἡ ψυχή μου τετάρακται, καὶ τί εἴπὼ; Πάτερ, σῶσόν με ἐκ τ῅ς ὥρας ταύτης; ἀλλὰ διὰ τοῦτο
ἦλθον εἰς τὴν ὥραν ταύτην

Ahora mi alma se ha turbado, ¿y qué diré: Padre, sálvame de esta hora? Pero para esto llegué a este
momento.

364 Cf. Evangelio según San Mateo VIII, 20.

Καὶ λέγει αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοῦς· αἱ ἀλώπεκες φωλεοὺς ἔχουσι καὶ τὰ πετεινὰ τοῦ οὐρανοῦ
κατασκηνώσεις, ὁ δὲ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου οὐκ ἔχει ποῦ τὴν κεφαλὴν κλίνῃ

Y Jesús le dijo: Las zorras tienen cuevas, y las aves del cielo nidos, pero el Hijo del hombre no tiene
donde pueda recostar su cabeza.

365 Cf. Evangelio según San Lucas IX, 61-62.

61) Εἷπε δὲ καὶ ἕτερος· ἀκολουθήσω σοι, Κύριε· πρῶτον δὲ ἐπίτρεψόν μοι ἀποτάξασθαι τοἶς εἰς
τὸν οἷκόν μου.
62) Εἷπε δὲ πρὸς αὐτὸν ὁ ᾿Ιησοῦς· Οὐδεὶς ἐπιβαλὼν τὴν χεἶρα αὐτοῦ ἐπ᾿ ἄροτρον καὶ βλέπων εἰς
τὰ ὀπίσω εὔθετός ἐστιν εἰς τὴν βασιλείαν τοῦ Θεοῦ

61) También otro dijo: Te seguiré, Señor; pero primero permíteme despedirme de los de mi casa.
62) Pero Jesús le dijo: Ninguno que poniendo la mano en el arado mira hacia atrás, es apto para el
reino de Dios.

366 Cf. Evangelio según San Mateo XIX, 16-23.

367 Cf. Evangelio según San Lucas IX, 60.

Εἷπε δὲ αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοῦς· ἄφες τοὺς νεκροὺς θάψαι τοὺς ἑαυτῶν νεκρούς· σὺ δὲ ἀπελθὼν
διάγγελλε τὴν βασιλείαν τοῦ Θεοῦ

Pero Jesús le dijo: Deja a los muertos sepultar a sus muertos; pero tú ve y anuncia el reino de Dios.

368 Cf. Evangelio según San Lucas XIX, 5.

Καὶ ὡς ἦλθεν ἐπὶ τὸν τόπον, ἀναβλέψας ὁ ᾿Ιησοῦς εἷδεν αὐτὸν καὶ εἷπε πρὸς αὐτόν· Ζακχαἶε,
σπεύσας κατάβηθι· σήμερον γὰρ ἐν τ῵ οἴκῳ σου δεἶ με μεἶναι

Y en cuanto llegó al lugar, al mirar hacia arriba Jesús lo vio y le dijo: Zaqueo, date prisa, desciende;
pues es necesario que hoy me quede en tu casa.
369 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios XV, 48.

ΟἸος ὁ χοϊκός, τοιοῦτοι καὶ οἱ χοϊκοί, καὶ οἸος ὁ ἐπουράνιος, τοιοῦτοι καὶ οἱ ἐπουράνιοι

Como es el terrenal, así son también los que son terrenales, y como el celestial, así también son los
celestiales.

370 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios II, 14.

Χυχικὸς δὲ ἄνθρωπος οὐ δέχεται τὰ τοῦ Πνεύματος τοῦ Θεοῦ· μωρία γὰρ αὐτ῵ ἐστι, καὶ οὐ
δύναται γνῶναι, ὅτι πνευματικῶς ἀνακρίνεται

Pero el hombre anímico no admite las cosas del Espíritu de Dios, pues para él son locura, y no las
puede entender, porque se juzgan espiritualmente.

371 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios II, 15.

Ὁ δὲ πνευματικὸς ἀνακρίνει μὲν τὰ πάντα, αὐτὸς δὲ ὑπ᾿ οὐδενὸς ἀνακρίνεται

Pero el espiritual juzga todas las cosas, mas él no es juzgado por nadie.

372 Cf. Epístola de San Pablo a los Romanos XI, 16.

Εἰ δὲ ἡ ἀπαρχὴ ἁγία, καὶ τὸ φύραμα· καὶ εἰ ἡ ὆ίζα ἁγία, καὶ οἱ κλάδοι

Si la primicia es santa, también lo es la masa; y si la raíz es santa, también lo son las ramas.

373 Evangelio según San Lucas II, 29.

Νῦν ἀπολύεις τὸν δοῦλόν σου, Δέσποτα, κατὰ τὸ ὆῅μά σου ἐν εἰρήνῃ

Ahora, Señor, permite que tu siervo se vaya en paz.

374 Cf. este relato en el Evangelio según San Lucas II, 36-38.

375 Cf. Evangelio según San Lucas VII, 35.

Καὶ ἐδικαιώθη ἡ σοφία ἀπὸ τῶν τέκνων αὐτ῅ς πάντων

Pero la sabiduría fue justificada por todos sus hijos.

376 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios II, 6.

΢οφίαν δὲ λαλοῦμεν ἐν τοἶς τελείοις, σοφίαν δὲ οὐ τοῦ αἰῶνος τούτου, οὐδὲ τῶν ἀρχόντων τοῦ
αἰῶνος τούτου, τῶν καταργουμένων
Pero hablamos sabiduría entre los perfectos, pero una sabiduría no de este siglo, ni de los
gobernantes de este siglo, que son abolidos.

377 Cf. Epístola de San Pablo a los Efesios V, 32.

Σὸ μυστήριον τοῦτο μέγα ἐστίν, ἐγὼ δὲ λέγω εἰς Φριστὸν καὶ εἰς τὴν Ἐκκλησίαν

Este es un gran misterio, pero yo lo digo con respecto a Cristo y a la Iglesia.

378 Evangelio según San Juan I, 1-2.

1) ᾿Εν ἀρχῆ ἦν ὁ Λόγος, καὶ ὁ Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεόν, καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος.
2) Οὗτος ἦν ἐν ἀρχῆ πρὸς τὸν Θεόν

1) En el principio era el Verbo, y el Verbo estaba con Dios, y el Verbo era Dios.
2) Este estaba en el principio con Dios.

379A diferencia del español, el idioma griego no posee dos verbos copulativos distintos (ser y estar)
para indicar los modos de ser del sujeto (por ejemplo, Juan es médico o María está en su casa). De esta
manera, el verbo griego ἦν (imperfecto de εἰμί) del prólogo joanino permitía a los valentinianos
interpretar que el Verbo estaba en Principio (es decir, contenido en él) en lugar de leer que era o
existía en el principio, como proponía la lectura ortodoxa.

380 Evangelio según San Juan I, 3.

Πάντα δι᾿ αὐτοῦ ἐγένετο, καὶ χωρὶς αὐτοῦ ἐγένετο οὐδὲ ἕν ὃ γέγονεν

Todas las cosas fueron hechas por medio de Él, y sin Él nada de lo que ha sido hecho fue hecho.

381Este es otro notable ejemplo de la flexibilidad exegética con la que se abordaban los textos
bíblicos, práctica común entre los grupos heterodoxos para fundamentar sus ideas. En el presente
caso la secta de Valentín desarticuló el final del verso 3 del prólogo del Evangelio de Juan,
agregándolo como principio del verso 4 y cambiando así el sentido de la expresión evangélica, tal
como se puede apreciar en la transcripción:

Evangelio según San Juan I, 3-4

3) Πάντα δι᾿ αὐτοῦ ἐγένετο, καὶ χωρὶς αὐτοῦ ἐγένετο οὐδὲ ἕν ὃ γέγονεν
4) Ἐν αὐτ῵ ζωὴ ἦν, καὶ ἡ ζωὴ ἦν τὸ φῶς τῶν ἀνθρώπων

3) Todas las cosas fueron hechas por medio de Él, y sin Él nada de lo que ha sido hecho fue hecho.
4) En Él estaba la vida, y la vida era la luz de los hombres.

Como es evidente, el texto evangélico no indica que lo que fue generado en el Verbo fue la vida, tal
como sostenían los valentinianos. Sin embargo, la ausencia de capítulos y versículos en las
Escrituras (introducidos recién en el siglo XVI) y de signos de puntuación que estructuraran el
texto, estableciendo una jerarquía sintáctica y ordenando sus ideas, hacía posibles tales prácticas.
382 Cf. Epístola de San Pablo a los Efesios V, 13.

Σὰ δὲ πάντα ἐλεγχόμενα ὑπὸ τοῦ φωτὸς φανεροῦται· π᾵ν γὰρ τὸ φανερούμενον φῶς ἐστι

Pero todas las cosas, al ser examinadas por la luz, se hacen manifiestas; pues todo lo que es hecho
manifiesto es luz.

383 Cf. Evangelio según San Juan I, 5.

Καὶ τὸ φῶς ἐν τῆ σκοτίᾳ φαίνει, καὶ ἡ σκοτία αὐτὸ οὐ κατέλαβεν

Y la luz brilla en la oscuridad, y la oscuridad no la comprendió.

384 Evangelio según San Juan I, 14.

Καὶ ὁ Λόγος σὰρξ ἐγένετο καὶ ἐσκήνωσεν ἐν ἡμἶν, καὶ ἐθεασάμεθα τὴν δόξαν αὐτοῦ, δόξαν ὡς
μονογενοῦς παρὰ Πατρός, πλήρης χάριτος καὶ ἀληθείας

Y el Verbo se hizo carne y habitó entre nosotros; y contemplamos su gloria, gloria como del
Unigénito del Padre, lleno de gracia y verdad.

385El término σκηνοπηγία significa montaje o armado de una tienda de campaña. Epifanio lo utiliza
aquí para referirse al carácter inestable e impermanente de las doctrinas heterodoxas en contraste
con la estabilidad, solidez y perdurabilidad del mensaje de la verdadera Iglesia la cual, como lo
exponen las palabras de Jesús, est{ edificada ‚sobre la roca‛.

386Estos versos han sido deliberadamente extrapolados y ordenados por Ireneo a fin de demostrar
el método seguido por los gnósticos. Tomando versos sueltos de La Ilíada y La Odisea compone una
versión alternativa de Los trabajos de Hércules probando, por medio de este ejemplo, que la
descontextualización de las palabras y expresiones de las Escrituras es lo único que a los gnósticos
les permitía sostener sus ideas.

387 Cf. Epístola de San Pablo a los Filipenses II, 10-11.

10) Ἵνα ἐν τ῵ ὀνόματι ᾿Ιησοῦ π᾵ν γόνυ κάμψῃ ἐπουρανίων καὶ ἐπιγείων καὶ καταχθονίων,
11) καὶ π᾵σα γλῶσσα ἐξομολογήσηται ὅτι Κύριος ᾿Ιησοῦς Φριστὸς εἰς δόξαν Θεοῦ Πατρός

10) Para que al nombre de Jesús se doble toda rodilla de los que están en los cielos, de los que están
en la tierra y de los que están debajo de la tierra,
11) y toda lengua confesará que Jesucristo es Señor, para gloria de Dios Padre.

388 Cf. Epístola de San Pablo a los Romanos XI, 32.

΢υνέκλεισε γὰρ ὁ Θεὸς τοὺς πάντας εἰς ἀπείθειαν, ἵνα τοὺς πάντας ἐλεήσῃ

Pues Dios encerró a todos en incredulidad, para tener misericordia de todos.


389 Cf. Epístola de San Pablo a los Romanos IX, 25.

Ὡς καὶ ἐν τ῵ ῾Ψσηὲ λέγει· καλέσω τὸν οὐ λαόν μου λαόν μου, καὶ τὴν οὐκ ἠγαπημένην
ἠγαπημένην

Como también en Oseas dice: Llamaré al que no era mi pueblo, pueblo mío, y a la que no era
amada, amada.

390 Cf. Isaías LIV, 1.

Εὐφράνθητι, στεἶρα ἡ οὐ τίκτουσα, ὆῅ξον καὶ βόησον, ἡ οὐκ ὠδίνουσα, ὅτι πολλὰ τὰ τέκνα τ῅ς
ἐρήμου μ᾵λλον ἥ τ῅ς ἐχούσης τὸν ἄνδρα, εἷπεν γὰρ κύριος

Grita de júbilo, oh estéril, la que no ha dado a luz, prorrumpe en gritos de júbilo y clama en alta
voz, la que no ha estado de parto, porque son más numerosos los hijos de la desolada que los hijos
de la que tiene marido, dice el Señor.

391 Epístola de San Pablo a los Romanos XI, 33.

Ὦ βάθος πλούτου καὶ σοφίας καὶ γνώσεως Θεοῦ· ὡς ἀνεξερεύνητα τὰ κρίματα αὐτοῦ καὶ
ἀνεξιχνίαστοι αἱ ὁδοὶ αὐτοῦ

¡Oh profundidad de la riqueza, de la sabiduría y del conocimiento de Dios! ¡Cuán insondables son
sus juicios, e inescrutables sus caminos!

En ciertos textos gnósticos, como por ejemplo El origen del mundo, esta sombra que se menciona
392

aquí alude al Caos y representa la materia informe.

393 Cf. Evangelio según San Marcos IV, 11.

Καὶ ἔλεγεν αὐτοἶς· ὑμἶν δέδοται γνῶναι τὸ μυστήριον τ῅ς βασιλείας τοῦ Θεοῦ. ἐκείνοις δὲ τοἶς
ἔξω ἐν παραβολαἶς τὰ πάντα γίνεται

Y les decía: A vosotros os es dado saber el misterio del reino de Dios, pero a aquellos que están
fuera se les revela todo en parábolas.

394 Cf. Primera Epístola de San Pablo a Timoteo IV, 1.

Σὸ δὲ Πνεῦμα ὆ητῶς λέγει ὅτι ἐν ὑστέροις καιροἶς ἀποστήσονταί τινες τ῅ς πίστεως
προσέχοντες πνεύμασι πλάνοις καὶ διδασκαλίαις δαιμονίων

Pero el Espíritu dice expresamente que en los últimos tiempos algunos apostatarán de la fe,
prestando atención a espíritus engañadores y a doctrinas de demonios.

395 Cf. Epístola del Apóstol Santiago III, 15; 17.


15) Οὐκ ἔστιν αὕτη ἡ σοφία ἄνωθεν κατερχομένη, ἀλλ᾿ ἐπίγειος, ψυχική, δαιμονιώδης
17) Ἡ δὲ ἄνωθεν σοφία πρῶτον μὲν ἁγνή ἐστιν, ἔπειτα εἰρηνική, ἐπιεικής, εὐπειθής, μεστὴ
ἐλέους καὶ καρπῶν ἀγαθῶν, ἀδιάκριτος καὶ ἀνυπόκριτος

15) Esta sabiduría no es la que desciende de lo alto, sino que es terrenal, natural, demoníaca.
17) Pero la sabiduría de lo alto es en primer lugar pura, luego pacífica, amable, dócil, llena de
misericordia y buenos frutos, no juzga y no es hipócrita.

396 Cf. Epístola del Apóstol Santiago III, 16.

Ὅπου γὰρ ζ῅λος καὶ ἐριθεία, ἐκεἶ ἀκαταστασία καὶ π᾵ν φαῦλον πρ᾵γμα

Pues donde hay celos e intriga, allí hay confusión y toda cosa mala.

397 Cf. Platón, República 457 c-d.

398 Cf. nota nº 73.

399 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios VII, 9.

Εἰ δὲ οὐκ ἐγκρατεύονται, γαμησάτωσαν· κρεἶσσον γάρ ἐστι γαμ῅σαι ἥ πυροῦσθαι

Pero si no tienen continencia, cásense; pues es mejor casarse que quemarse.

400 Cf. Proverbios XXI, 19.

Κρεἶσσον οἰκεἶν ἐν γῆ ἐρήμῳ ἥ μετὰ γυναικὸς μαχίμου καὶ γλωσσώδους καὶ ὀργίλου

Es mejor vivir en tierra desierta que con una mujer pendenciera, parlanchina e irritable.

401Como Epifanio relata aquí, los secundianos realizaban ciertas prácticas sexuales comunes entre
grupos gnósticos – ténganse en cuenta los frecuentes recordatorios que hace el autor sobre el
sincretismo entre los diferentes grupos surgidos del gnosticismo. En este caso, lo que el miembro de
la secta de los secundianos debía evitar era el trato íntimo con mujeres, pero se le permitía ‚aliviar‛
su deseo sexual mediante la masturbación; el matrimonio no estaba prohibido pero era considerado
el último recurso.

402Cf. Ireneo de Lyon, Adversus Haereses I 11,4: ‚Pero entonces, según su argumento, nada impide
que alguien venga y defina los nombres de otra manera como esta: ‘Hay un Protoprincipio real,
protodespojado de mente, protovacío de substancia, una Potencia protodotada de redondez, a la
que llamo Calabaza. Junto con esta Calabaza hay otra Potencia a la que llamo Supervacío. Estos
Calabaza y Supervacío, puesto que son una sola cosa, emitieron sin dar a luz un Fruto dulce y
visible que todos pueden comer, al que el lenguaje común llama Pepino. Junto con el Pepino existe
una Potencia que goza del mismo poder, a la que llamo Melón. Estas Potencias: la Calabaza, el
Supervacío, el Pepino y el Melón, emitieron el resto de los pepinos fruto de los delirios de Valentín’.
Porque, si para la primera Cuaterna es preciso cambiar el lenguaje común para que cada uno les
ponga los nombres que le parece, ¿quién nos puede prohibir usar estos nombres más creíbles y
conocidos de todos?‛.

403 Cf. Evangelio según San Mateo XII, 25.

Εἰδὼς δὲ ὁ ᾿Ιησοῦς τὰς ἐνθυμήσεις αὐτῶν εἷπεν αὐτοἶς· π᾵σα βασιλεία μερισθεἶσα καθ᾿ ἑαυτ῅ς
ἐρημοῦται, καὶ π᾵σα πόλις ἥ οἰκία μερισθεἶσα καθ᾿ ἑαυτ῅ς οὐ σταθήσεται

Pero, conociendo Jesús sus pensamientos, les dijo: Todo reino dividido contra sí mismo es asolado,
y toda ciudad o casa dividida contra sí misma no se mantendrá.

404 Cf. nota nº 362.

405 Cf. Evangelio según San Mateo XIX, 8.

Λέγει αὐτοἶς· ὅτι Μωϋσ῅ς πρὸς τὴν σκληροκαρδίαν ὑμῶν ἐπέτρεψεν ὑμἶν ἀπολῦσαι τὰς
γυναἶκας ὑμῶν· ἀπ᾿ ἀρχ῅ς δὲ οὐ γέγονεν οὕτω

Les dice: Por la dureza de vuestro corazón Moisés les permitió a ustedes divorciarse de sus mujeres;
pero no ha sido así desde el principio.

406 Cf. Evangelio según San Marcos X, 9.

Ὃ οὖν ὁ Θεὸς συνέζευξεν ἄνθρωπος μὴ χωριζέτω

Por tanto, lo que Dios unió no lo separe el hombre.

407 Cf. Evangelio según San Mateo XV, 4-9.

4) Ὁ γὰρ Θεὸς ἐνετείλατο λέγων· τίμα τὸν πατέρα καὶ τὴν μητέρα· καί· ὁ κακολογῶν πατέρα ἥ
μητέρα θανάτῳ τελευτάτω.
5) ὑμεἶς δὲ λέγετε· ὅς ἅν εἴπῃ τ῵ πατρὶ ἥ τῆ μητρί, δῶρον ὃ ἐὰν ἐξ ἐμοῦ ὠφεληθῆς,
6) καὶ οὐ μὴ τιμήσει τὸν πατέρα αὐτοῦ ἥ τὴν μητέρα αὐτοῦ· καὶ ἠκυρώσατε τὴν ἐντολὴν τοῦ
Θεοῦ διὰ τὴν παράδοσιν ὑμῶν.
7) Ὑποκριταί. Καλῶς προεφήτευσε περὶ ὐμῶν ῾ΗσαἹας λέγων·
8) ἐγγίζει μοι ὁ λαὸς οὗτος τ῵ στόματι αὐτῶν καὶ τοἶς χείλεσίν με τιμᾶ, ἡ δὲ καρδία αὐτῶν
πόρρω ἀπέχει ἀπ᾿ ἐμοῦ·
9) μάτην δὲ σέβονταί με, διδάσκοντες διδασκαλίας ἐντάλματα ἀνθρώπων

4) Pues Dios ordenó, diciendo: Honra al padre y a la madre; y: El que maldiga al padre o a la
madre, que muera irremisiblemente.
5) Pero vosotros decís: Cualquiera que diga al padre o a la madre ‚Es ofrenda a Dios aquello con lo
que pudiera ayudarte‛
6) y no deberá honrar a su padre o a su madre. E invalidásteis el mandamiento de Dios por vuestra
tradición.
7) ¡Hipócritas! Bien profetizó acerca de vosotros Isaías cuando dijo:
8) Este pueblo se acerca a Mí con su boca y me honra con sus labiow, pero su corazón está muy lejos
de Mí;
8) en vano me rinden culto, enseñando como doctrinas mandamientos de hombres.

408 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios V, 7.

Ἐκκαθάρατε οὖν τὴν παλαιὰν ζύμην, ἵνα ἦτε νέον φύραμα, καθώς ἐστε ἄζυμοι. Καὶ γὰρ τὸ
πάσχα ἡμῶν ὑπὲρ ἡμῶν ἐτύθη Φριστός

Limpiad, pues, la vieja levadura para que seáis nueva masa, como sois, sin levadura. Pues también
Cristo, nuestra pascua, fue sacrificado por nosotros.

409 Cf. Evangelio según San Mateo V, 39.

Εγὼ δὲ λέγω ὑμἶν μὴ ἀντιστ῅ναι τ῵ πονηρ῵· ἀλλ᾿ ὅστις σε ὆απίσει ἐπὶ τὴν δεξιὰν σιαγόνα,
στρέψον αὐτ῵ καὶ τὴν ἄλλην

Pero yo os digo que no hay que resistir al malo, sino que a cualquiera que te de una bofetada en la
mejilla derecha, preséntale también la otra.

410 Cf. Epístola de San Pablo a los Efesios II, 15.

< τὸν νόμον τῶν ἐντολῶν ἐν δόγμασι καταργήσας, ἵνα τοὺς δύο κτίσῃ ἐν ἑαυτ῵ εἰς ἕνα καινὸν
ἄνθρωπον ποιῶν εἰρήνην

< abolió la ley de los mandamientos *expresados+ en ordenanzas, para crear en sí mismo de los dos
un nuevo hombre, haciendo la paz.

411 Epístola de San Pablo a los Romanos VII, 12.

Ὥστε ὁ μὲν νόμος ἅγιος, καὶ ἡ ἐντολὴ ἁγία καὶ δικαία καὶ ἀγαθή

Así pues, la Ley es santa, y el mandamiento es santo, justo y bueno.

412 Es decir, de las esencias de Dios y el diablo.

413 Cf. Eclesiástico XIII, 16.

Π᾵σα σὰρξ κατὰ γένος συνάγεται, καὶ τ῵ ὁμοίῳ αὐτοῦ προσκολληθήσεται ἀνήρ

Toda carne se junta con su especie, y todo hombre se unirá con su semejante.

414 Cf. Segunda Epístola de San Pablo a Timoteo III, 6.

Ἐκ τούτων γάρ εἰσιν οἱ ἐνδύνοντες εἰς τὰς οἰκίας καὶ αἰχμαλωτεύοντες γυναικάρια
σεσωρευμένα ἁμαρτίαις, ἀγόμενα ἐπιθυμίαις ποικίλαις<
Pues de estos son los que entran por las casas y llevan cautivas las mujercillas cargadas de pecados,
arrastradas por diversas concupiscencias<

415Las ‫( משמיות‬mishnaiot) – que en hebreo significa repeticiones – son un cuerpo exegético de la Ley
escrita contenida en el Pentateuco. Compendia las discusiones de distintas escuelas rabínicas sobre
la interpretación de pasajes del Antiguo Testamento. Junto con la Guemará conforma el Talmud. Fue
compilada a finales del siglo II o comienzos del III por el rabino Yehudá Hanasí.

416 Cf. nota nº 389.

417 Cf. nota nº 387.

418 Cf. nota nº 17.

419 Cf. nota nº 27.

420 Cf. Génesis II, 18.

Καὶ εἷπεν κύριος ὁ θεός· Οὐ καλὸν εἷναι τὸν ἄνθρωπον μόνον· ποιήσωμεν αὐτ῵ βοηθὸν κατ᾿
αὐτόν

Y dijo Dios el Señor: No es bueno que el hombre esté solo; le haremos una ayuda adecuada.

421 Cf. Génesis II, 23.

Καὶ εἷπεν Αδαμ· Σοῦτο νῦν ὀστοῦν ἐκ τῶν ὀστέων μου καὶ σὰρξ ἐκ τ῅ς σαρκός μου· αὕτη
κληθήσεται γυνή, ὅτι ἐκ τοῦ ἀνδρὸς αὐτ῅ς ἐλήφθη αὕτη

Y Adán dijo: Ahora esto es hueso de mi hueso y carne de mi carne; ella será llamada mujer, porque
fue tomada del hombre.

422 Cf. Evangelio según San Mateo XXIII, 29; Evangelio según San Lucas XI, 47.

San Mateo XXIII, 29

Οὐαὶ ὑμἶν, γραμματεἶς καὶ Υαρισαἶοι ὑποκριταί, ὅτι οἰκοδομεἶτε τοὺς τάφους τῶν προφητῶν
καὶ κοσμεἶτε τὰ μνημεἶα τῶν δικαίων

¡Ay de vosotros, escribas y fariseos hipócritas! Porque edificáis los sepulcros de los profetas, y
adornáis las tumbas de los justos.

San Lucas XI, 47

Οὐαὶ ὑμἶν ὅτι οἰκοδομεἶτε τὰ μνημεἶα τῶν προφητῶν, οἱ δὲ πατέρες ὑμῶν ἀπέκτειναν αὐτούς

¡Ay de vosotros! Porque edificáis las tumbas de los profetas, pero vuestros antepasados los
mataron.
423 Cf. Evangelio según San Mateo V, 45.

... ὅπως γένησθε υἱοὶ τοῦ Πατρὸς ὑμῶν τοῦ ἐν οὐρανοἶς, ὅτι τὸν ἣλιον αὐτοῦ ἀνατέλλει ἐπὶ
πονηροὺς καὶ ἀγαθοὺς καὶ βρέχει ἐπὶ δικαίους καὶ ἀδίκους

< de modo que se{is hijos de vuestro Padre que est{ en los cielos, que hace salir su sol sobre malos
y buenos, y hace llover sobre justos e injustos.

424Recuérdese que Ptolomeo consideraba que la Ley contenida en el Pentateuco no sólo constaba de
los mandamientos ordenados por la perfecta voluntad divina sino que también incluía preceptos
imperfectos – incluidos por Moisés y los ancianos del pueblo – que, en cierta medida, contradecían
aquellos promulgados por Dios. Debido a ello estimaba que la Ley tenía una naturaleza mixta.

425 Cf. nota nº 391.

426 Cf. Evangelio según San Juan XIII, 7.

Ἀπεκρίθη ᾿Ιησοῦς καὶ εἷπεν αὐτ῵· ὃ ἐγὼ ποιῶ, σὺ οὐκ οἷδας ἄρτι, γνώσῃ δὲ μετὰ ταῦτα

Respondió Jesús y le dijo: Lo que yo hago, tú no lo comprendes en este momento, pero lo


entenderás después de estas cosas.

427 Cf. Evangelio según San Juan II, 22.

Ὅτε οὖν ἠγέρθη ἐκ νεκρῶν, ἐμνήσθησαν οἱ μαθηταὶ αὐτοῦ ὅτι τοῦτο ἔλεγε, καὶ ἐπίστευσαν τῆ
Γραφῆ καὶ τ῵ λόγῳ ᾧ εἷπεν ὁ ᾿Ιησοῦς

Por eso, cuando resucitó de los muertos, sus discípulos se acordaron de que había dicho esto, y
creyeron en la Escritura y en la palabra que Jesús había hablado.

428 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios III, 2.

Γάλα ὑμ᾵ς ἐπότισα καὶ οὐ βρῶμα· οὔπω γὰρ ἐδύνασθε, αλλ᾿ οὔτε ἔτι νῦν δύνασθε

Os dí a beber leche, y no comida sólida; pues todavía no podíais, ni aún ahora podéis.

429 Cf. Evangelio según San Mateo XXIV, 50-51.

50) Ἣξει ὁ κύριος τοῦ δούλου ἐκείνου ἐν ἡμέρᾳ ᾗ οὐ προσδοκᾶ καὶ ἐν ὥρᾳ ᾗ οὐ γιγνώσκει,
51) καὶ διχοτομήσει αὐτὸν, καὶ τὸ μέρος αὐτοῦ μετὰ τῶν ὑποκριτῶν θήσει· ἐκεἶ ἔσται ὁ
κλαυθμὸς καὶ ὁ βρυγμὸς τῶν ὀδόντων

50) Vendrá el señor de aquel siervo en un día que no espera y a una hora que no sabe,
51) y lo separará, y dispondrá su parte con los hipócritas; allí será el llanto y el crujir de dientes.

430 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios X, 11.


Σαῦτα δὲ πάντα τύποι συνέβαινεν ἐκείνοις, ἐγράφη δὲ πρὸς νουθεσίαν ἡμῶν, εἰς οὓς τὰ τέλη
τῶν αἰώνων κατήντησεν

Estas cosas les sucedieron como figuras, y fueron escritas para nuestra amonestación, a quienes ha
llegado el fin de los siglos.
Bibliografía

Fuentes primarias

 Antiguo Testamento Interlineal Hebreo-Español, edición de Ricardo Cerni (1990),


Barcelona, CLIE.
 CLEMENTE DE ALEJANDRÍA
Stromata, edición bilingüe griego-español, introducción, traducción y
notas por Marcelo Merino Rodríguez (1996), Madrid, Ciudad Nueva.
Pedagogo, introducción por Ángel Castiñeira Fernández, traducción y
notas por Joan Sariol Díaz (1988), Madrid, Editorial Gredos.
 CLEMENTE DE ROMA, The Apostolic Fathers, J.B. Lightfoot (1891), London,
Macmillan & Co.
 EPIFANIO DE SALAMINA, Panarion, MPG 041.
 EUSEBIO DE CESAREA, Historia Ecclesiastica, (2010) Madrid, B.A.C.
 HIPÓLITO DE ROMA, Refutatio Omnium Haeresium, en Ante Nicene Fathers vol.
5. Fathers of the Third Century: Hippolytus, Cyprian, Caius, Novatian, edited by
Philip Schaff (1893), Michigan, B. Eerdmans Publishing Company.
 IRENEO DE LYON, Adversus Haereses, traducción de Jesús Garitaonandia
Churruca (1999), Sevilla, Ed. Apostolado Mariano.
 JUSTINO MÁRTIR, Apologia Prima, traducción del original griego, prólogo y
notas de Hilario Yabén (1990), Sevilla, Ed. Apostolado Mariano.
 Nuevo Testamento interlineal Griego-Español, edición de César Vidal (2011),
Nashville, Grupo Nelson Inc.
 PLATÓN
Diálogos. Fedón, Banquete, Fedro, introducción, traducción y notas por C.
García Gual (1988), Madrid, Editorial Gredos.
Diálogos. República, introducción, traducción y notas por Conrado Eggers
Lan (1988), Madrid, Editorial Gredos.
 Septuaginta, edición de Alfred Rahlfs (1979), Stuttgart, Deutsche
Bibelgesellschaft Stuttgart.
 Τὰ Ἱερά Γράμματα, (1953), Ἀθ῅ναι, Βιβλική Ἑταιρεία.
Bibliografía crítica y especializada

 BALZ, Horst y SCHNEIDER, Gerhard (editores) (1996), Diccionario exegético del


Nuevo Testamento. Salamanca, Sígueme.
 BOWDEN, Emily (1907), The Fathers of the Desert, vol. II, London, Burns &
Oates.
 CHAVEZ, Moisés (1997), Diccionario de Hebreo Bíblico, El Paso, Ed. Mundo
Hispano.
 EHRMAN, Bart D. (2003), Lost Christianities. The battles for Scripture and the
faiths we never knew, New York, Oxford University Press.
 GONZALEZ Justo (1965), Historia del pensamiento cristiano vol. I, Buenos Aires,
Methopress.
 HARNACK, Adolph (1961), History of Dogma vol. I, New York, Dover
Publications Inc.
 JACOBS, Andrew (2016), Epiphanius of Cyprus. A Cultural Biography of Late
Antiquity, California, University of California Press.
 LIDDELL & SCOTT (1940), Greek-English Lexicon, New York, Oxford
University Press.
 MEYER, Marvin (2007), The Nag Hammadi Scriptures. The International Edition,
New York, Harper Collins Publishers.
 PAPANDREA, James L.
(2012), Reading the Early Church Fathers. From the Didache to Nicaea, New
Jersey, Paulist Press.
(2016), The Earliest Christologies. Five Images of Christ in the Postapostolic
Age, Illinois, InterVarsity Press.
 SMITH, Andrew P.
(2008), The Gnostics, London, Watkins Publishing.
(2009), A Dictionary of Gnosticism, Illinois, Theosophical Publishing
House.
 STRONG, James (1988), Strong’s Exhaustive Concordance of the Bible With Hebrew
Chaldee and Greek Dictionaries, Maryland, Hendrickson Publishers.
 The Panarion of Epiphanius of Salamis. Book I, translated by Frank Williams
(2009), Nag Hammadi and Manichean Studies v. 63, Leiden, Brill.
 TREVIJANO ETCHEVERRÍA, Ramón (1994), Patrología, Madrid, B.A.C.
 VINE, W. E. (1999), Diccionario expositivo de palabras del Antiguo y Nuevo
Testamento exhaustivo, Colombia, Editorial Caribe.
Ἀνακεφαλαίωσις γ

Σάδε ἔνεστι καὶ ἐν τ῵ τρίτῳ τόμῳ τοῦ πρώτου βιβλίου, ἐν ᾧ εἰσιν


αἱρέσεις δεκατρεῖς·

λδ. Μαρκώσιοι. Μάρκος τις γεγένηται Κολορβάσου συμφοιτητής, δύο


ἀρχὰς καὶ αὐτὸς παρεισάγων. Ἀθετεῖ δὲ νεκρῶν ἀνάστασιν, φαντασίας δέ
τινας δι΄ἐκπωμάτων ἐξ ἐπαοιδᾛς εἰς κυάνεον χρῶμα καὶ πορφύρεον
μεταβαλὼν μυσταγωγεῖ τὰς ἀπατωμένας γυναῖκας. Καὶ αὐτὸς δὲ τῶν
εἰκοσιτεσσάρων στοιχείων βούλεται τὰ πάντα ἡγεῖσθαι ὁμοίως Οὐαλεντίνῳ.
λε. Κολορβάσιοι. Καὶ οὗτος ὁ Κολόρβασος ὡσαύτως τὰ αὐτὰ
διηγούμενος, κατά τι δὲ διαφερόμενος πρὸς τὰς ἄλλας αἱρέσεις, φημὶ δὲ πρὸς
τοὺς περὶ Μάρκον καὶ Οὐαλεντῖνον, τὰς προβολὰς καὶ ὀγδοάδας ἑτέρως
ἐδίδαξεν.
λῶ. Ἡρακλεωνῖται καὶ αὐτοὶ τᾜ τῶν ὀγδοάδων φέρονται μυθολογίᾳ,
ἑτέρως δὲ παρὰ τὸν Μάρκον καὶ Πτολεμαῖον καὶ Οὐαλεντῖνον καὶ τοὺς
ἄλλους. Ἀλλὰ καὶ πρὸς τᾜ τελευτᾜ τοὺς παρ΄ αὐτοῖς τελευτῶντας ὁμοίως τ῵
Μάρκῳ λυτροῦνται δι΄ ἐλαίου, ὀποβαλσάμου καὶ ὕδατος, ἐπικλήσεις τινὰς
Ἑβραϊκαῖς λέξεσιν ἐπιλέγοντες ἐπὶ τᾜ κεφαλᾜ τοῦ δᾛθεν λυτρουμένου.
λζ. Ὀφῖται, οἱ τὸν ὄφιν δοξάζοντες καὶ τοῦτον Φριστὸν ἡγούμενοι,
ἔχοντες δὲ φύσει ὄφιν τὸ ἑρπετὸν τοῦτο ἐν κίστᾙ τινί.
λη. Καϊανοὶ ὡσαύτως ἅμα τοῖς πρότερον τὸν νόμον καὶ τὸν λαλήσαντα
ἐν νόμῳ ἀθετοῦντες σαρκός τε ἀνάστασιν ἀρνούμενοι τὸν Κάϊν δοξάζουσι,
λέγοντες αὐτὸν τᾛς ἰσχυροτέρας εἶναι δυνάμεως. Ἅμα δὲ καὶ τὸν Ἰούδαν
ἐκθειάζουσιν, ὁμοῦ τε καὶ τοὺς περὶ Κορε καὶ Δαθὰν καὶ Ἀβειρών, ἀλλὰ καὶ
τοὺς ΢οδομίτας.
λθ. ΢ηθιανοί. Οὗτοι πάλιν τὸν ΢ὴθ δοξάζουσι, φάσκοντες αὐτὸν εἶναι ἐκ
τᾛς ἄνω Μητρός, μεταμεληθείσης ἐφ΄ ᾧ τοὺς περὶ τὸν Κάϊν προεβάλετο, εἶτα
συνελθούσης μετὰ τὸ τὸν Κάϊν ἀποβληθᾛναι καὶ τὸν Ἄβελ ἀποκτανθᾛναι τ῵
ἄνω Πατρὶ καὶ καθαρὸν σπέρμα τὸν ΢ὴθ ποιησάσης· ἐξ οὗπερ λοιπὸν κατήχθη
τὸ π᾵ν τῶν ἀνθρώπων γένος. Καὶ αὐτοὶ δὲ ἀρχὰς καὶ ἐξουσίας καὶ ὅσα οἱ ἄλλοι
δογματίζουσιν ἐδογμάτισαν.
μ. Ἀρχοντικοί. Οὗτοι πάλιν εἰς πολλοὺς ἄρχοντας τὸ π᾵ν ἀναφέρουσι
καὶ τὰ γενόμενα ἐκ τούτων γεγενᾛσθαι λέγουσιν· ἁλίσκονται δὲ καὶ ἐπὶ
αἰσχρότητί τινι. ΢αρκὸς δὲ ἀνάστασιν ἀθετοῦσιν καὶ Παλαιὰν Διαθήκην
διαβάλλουσιν. Κέχρηνται δὲ καὶ Παλαιᾶ
Recapitulación III

Estas son las [cosas contenidas] en el tercer volumen del primer libro, en el
cual hay trece sectas:

34. Marcosianos: de un tal Marcos que fue condiscípulo de Colorbasos,


introdujo también él dos principios. Rechaza la resurrección de los muertos e inicia
a las mujeres engañándolas con algunos trucos de copas, volviéndolas de color
azul o púrpura por medio de palabras mágicas. Pretende, igual que Valentín, que
todas las cosas son dirigidas por las veinticuatro letras del alfabeto.

35. Colorbasianos: del mismo modo, también este Colorbasos expuso las
mismas cosas, pero diferenciándose en cierto modo de las otras sectas – quiero
decir, de las de Marcos y Valentín – y enseñó de distinta manera las emanaciones y
las Ogdóadas.

36. Heracleonitas: también estos son llevados por la fábula de las Ogdóadas,
pero de distinta forma que Marcos, Ptolomeo, Valentín y los otros. Además, de
modo semejante a Marcos, al final [de sus vidas] redimen con aceite, bálsamo y
agua a los moribundos de entre ellos, diciendo sobre la cabeza del supuesto
redimido algunas invocaciones en palabras hebreas.

37. Ofitas: honran la serpiente y la consideran Cristo, y tienen este reptil -


una serpiente amaestrada - en una canasta.

38. Cainitas: del mismo modo, junto con los anteriores rechazan la Ley y al
que habló en la Ley, niegan la resurrección y honran a Caín, diciendo que él es de
una Potencia más fuerte. Al mismo tiempo, también deifican a Judas, juntamente
con Coré, Datán y Abiram, además de los sodomitas.

39. Setianos: estos, en vez, honran a Set, diciendo que él procede de la


Madre de lo alto la cual, arrepentida de haber dado a luz a Caín, se unió – luego de
que Caín fuera expulsado y Abel asesinado – con el Padre de lo alto e hicieron a
Set, como una semilla pura, del cual desciende todo el linaje de los hombres. Ellos
también sostuvieron [los dogmas de] los principados, las autoridades y cuantas
otras cosas sostienen los otros.

40. Arcónticos: estos, por el contrario, remontan [el origen] del universo a muchos
Arcontes y dicen que las cosas creadas han sido originadas a partir de ellos; pero
también son culpables de cierta indecencia. Rechazan la resurrección de la carne y
calumnian el Antiguo Testamento, pero emplean no sólo este sino
καὶ Νέᾳ Διαθήκᾙ, ἑκάστην λέξιν εἰς τὸν ἑαυτῶν νοῦν μεθοδεύοντες.
μα. Κερδωνιανοί, οἱ ἀπὸ Κέρδωνος <τοῦ> ἀπὸ Ἡρακλέωνος
διαδεξαμένου τὴν μετοχὴν τᾛς πλάνης, προσθέντος δὲ τᾜ ἀπάτᾙ· ὃς ἀπὸ τᾛς
΢υρίας εἰς Ῥώμην μεταναστὰς τὸ κήρυγμα αὐτοῦ ἐξέθετο ἐν χρόνοις Ὑγίνου
ἐπικόπου. Δύο δὲ ἀρχὰς κηρύττει οὗτος ἐναντίας ἀλλήλαις, μὴ εἶναι δὲ τὸν
Φριστὸν γεννητόν· ὁμοίως τε νεκρῶν ἀνάστασιν ἀθετεῖ καὶ τὴν Παλαιὰν
Διαθήκην.
μβ. Μαρκιωνισταί. Μαρκίων ὁ ἀπὸ Πόντου ὁρμώμενος έπισκόπου μὲν
ἦν υἱός, φθείρας δὲ παρθένον ἀπέδρα διὰ τὸ ἐξεῶσθαι ὑπὸ τοῦ ἰδίου πατρὸς
ἀπὸ τᾛς ἐκκλησίας, ἀνελθών τε εἰς Ῥώμην καὶ αἰτήσας μετάνοιαν τοὺς κατ΄
ἐκεῖνο καιροῦ καὶ μὴ τυχών, ἐπαρθεὶς κατὰ τᾛς πίστεως έδογμάτισε, τρεῖς
ἀρχὰς εἰσηγησάμενος, ἀγαθόν τε καὶ δίκαιον καὶ φαῦλον, εἶναί τε τὴν Καινὴν
Διαθήκην ἀλλοτρίαν τᾛς Παλαι᾵ς καὶ τοῦ ἐν αὐτᾜ λαλήσαντος. Ἀνάστασιν
σαρκὸς ἀθετεῖ, βάπτισμα δίδωσιν οὐ μόνον ἕν, ἀλλὰ καὶ δύο καὶ τρία μετὰ τὸ
παραπεσεῖν· ὑπὲρ δὲ τῶν τεθνεώτων κατηχουμένων ἄλλοι παρ΄ αὐτοῖς
βαπτίζονται. Ἀδεῶς δὲ καὶ γυναιξὶν ἐπιτρέπει δᾛθεν λουτρὸν διδόναι.
μγ. Λουκιανισταί, Λουκιανός τις ἀρχαῖος, οὐχ ὁ νῦν ἐν χρόνοις
Κωνσταντίνου γενόμενος, πάντα κατὰ Μαρκίωνα ἐδογμάτισεν, ἕτερα δὲ παρὰ
τὸν Μαρκίωνα καὶ αὐτὸς δᾛθεν περισσοτέρως δογματίζει.
μδ. Ἀπελληϊανοί. Καὶ οὗτος ὁ Ἀπελλᾛς τὰ ὅμοια Μαρκίωνι καὶ Λουκιαν῵
κακίζει τὴν π᾵σαν ποίησιν καὶ τὸν πεποιηκότα. Οὐχ ὁμοίως δὲ τούτοις τρεῖς
ἀρχὰς εἰσηγήσατο, ἀλλὰ μίαν μὲν ἀρχὴν καὶ ἕνα θεόν, ὄντα ἀνώτατον καὶ
ἀκατονόμαστον, αὐτὸν δὲ τὸν ἕνα πεποιηκέναι ἄλλον. Καὶ οὗτος ὁ γεγονώς,
πονηρὸς εὑρεθείς, ἐποίησεν ἐν τᾜ αὐτοῦ φαυλότητι τὸν κόσμον.
με. ΢ευηριανοί. ΢ευᾛρος πάλιν τις τ῵ Ἀπελλᾜ συνεπόμενος τὸν μὲν
οἶνον ἀποβάλλεται καὶ τὴν ἄμπελον, ἔκ τε τοῦ δρακοντοειδοῦς ΢αταν᾵ καὶ γᾛς
μυθολογῶν πεφυκέναι, συνελθόντων ἀλλήλοις. Σήν τε γυναῖκα παραιτεῖται,
φάσκων ἀριστερ᾵ς δυνάμεως αὐτὴν ὑπάρχειν. Ὀνομασίας τέ τινας ἀρχόντων
καὶ βίβλους τινὰς ἀποκρύφους παρεισάνει. Σὰ ὅμοια δὲ ταῖς ἄλλαις τὴν
σαρκὸς ἀνάστασιν ἀθετεῖ καὶ Παλαιὰν Διαθήκην.
μῶ. Σατιανοί. Οὗτος συνήκμασεν Ἰουστίνῳ τ῵ μάρτυρι τ῵ ἁγίῳ, τ῵ καὶ
φιλοσόφῳ. Μετὰ δὲ τὴν τοῦ μάρτυρος καὶ φιλοσόφου Ἰουστίνου τελευτὴν
προσεφθάρη τοῖς τοῦ Μαρκίωνος δόγμασιν μαθητευθεὶς τ῵ αὐτ῵, τά τε ἴσα
αὐτ῵ ἐδογμάτισεν καὶ ἕτερα προσθεὶς παρ΄ ἐκεῖνον. Ἐλέγετο δὲ ἀπὸ
Μεσοποταμίας ὁρμ᾵σθαι.
también el Nuevo Testamento, retorciendo cada palabra de acuerdo a su
entendimiento.

41. Cerdonianos: los que surgieron de Cerdón, quien recibió de Heracleón


su parte del error, pero añadió más al engaño. Trasladándose desde Siria a Roma,
expuso su predicación en tiempos del obispo Higinio. Este predica dos principios
opuestos el uno al otro, y que Cristo no es engendrado; igualmente, rechaza la
resurrección de los muertos y el Antiguo Testamento.

42. Marcionistas: Marción, que vino desde el Ponto, era hijo de un obispo
pero corrompió a una virgen y escapó en secreto, ya que fue expulsado de la
Iglesia por su propio padre. Se fue a Roma y suplicó el perdón a los [obispos] que
estaban en aquella época y, al no hallarlo, se rebeló y predicó [cosas] contrarias a la
fe. Introdujo tres principios, uno bueno, uno justo y uno malo, y [enseñó] que el
Nuevo Testamento es extraño al Antiguo y a Aquel que habló en él. Rechazan la
resurrección de la carne, administran el bautismo no sólo una sino dos y hasta tres
veces después de pecar; otros de entre ellos se bautizan por los catecúmenos que
han muerto. También conceden libremente a las mujeres la facultad de administrar
este supuesto bautismo.

43. Lucianistas: un antiguo Luciano – no el actual, nacido en tiempos de


Constantino – sostuvo doctrinas en todo semejantes a las de Marción, pero también
– aparentemente – enseñó en mayor medida otras ideas distintas a las de Marción.

44. Apeleanos: este Apeles, a semejanza de Marción y Luciano, injuria toda


la creación y al que la ha creado. A diferencia de ellos, no introdujo tres principios
sino un principio y un dios, que es trascendente e innombrable, y este dios ha
creado a otro. El [dios] que fue creado, que resultó ser malo, en su maldad hizo el
universo.

45. Severianos: a su vez un tal Severo, seguidor de Apeles, rechaza el vino y


la vid fabulando que han surgido de Satanás, semejante a un dragón, y de la tierra
cuando se unieron el uno con el otro. Repudia a la mujer, diciendo que ella
pertenece a un poder siniestro. Introduce algunos nombres de Arcontes y ciertos
libros apócrifos. Al igual que las otras [sectas], rechaza la resurrección de la carne y
el Antiguo Testamento.

46. Tacianistas: Taciano floreció junto con el santo mártir Justino, que
también fue filósofo. Pero después de la muerte del mártir y filósofo Justino se
perdió por las doctrinas de Marción y, siendo discipulado por este, sostuvo las
mismas cosas que él y agregó otras además de las de Marción. Se dice que
provenía de la Mesopotamia.
Σαῦτα τὰ κεφάλαια τοῦ πρώτου βιβλίου τῶν τρίων τόμων τοῦ κατὰ
τεσσαράκοντα ἓξ αἱρέσεων.
Estos son los capítulos de los tres volúmenes del primer libro, que contienen
cuarenta y seis sectas.
Κατὰ Μαρκωσίων ιδ, τᾛς δὲ ἀκολουθίας λδ.

1. Μάρκος δέ τις, ἀφ΄ οὗπερ οἱ Μαρκώσιοι καλούμενοι, ἀπὸ τούτων


ὁρμώμενος καὶ ἕτερα παρὰ τούτους τολμήσας κακὰ τ῵ κόσμῳ ἐξήμεσε·
τούτους γὰρ διαδέχεται τοὺς περὶ ΢εκοῦνδον καὶ Ἐπιφάνη καὶ Πτολεμαῖον καὶ
Οὐαλεντῖνον, εἰς περισσοτέραν δὲ ἀγυρτώδη συνάθροισιν ἐπήρθη. Γύναια γὰρ
καὶ ἄνδρας παρ΄ αὐτοῦ πεπλανημένα τε καὶ πεπλανημένους ἐπηγάγετο,
ὑποληφθεὶς ὁ ἐλεεινὸς διορθωτὴς εἶναι τῶν προειρημένων ἀπατεώνων,
μαγικᾛς ὑπάρχων κυβείας ἐμπειρότατος. Ἀπατήσας δὲ τοὺς προειρημένους
πάντας καὶ τὰς προειρημένας προσέχειν αὐτ῵ ὡς γνωστικωτάτῳ καὶ δύναμιν
τὴν μεγίστην ἀπὸ τῶν ἀοράτων καὶ ἀκατονομάστων τόπων ἔχοντι, ὡς
πρόδρομος ὢν ἀληθῶς τοῦ Ἀντιχρίστου ἀποδέδεικται. Σὰ γὰρ Ἀναξιλάου
παίγνια τᾜ τῶν λεγομένων μάγων πανουργίᾳ συμμίξας, δι΄ αὐτῶν φαντάζων
τε καὶ μαγεύων, εἰς ἔκπληξιν τοὺς ὁρῶντάς τε καὶ πειθομένους αὐτ῵
περιέλαβεν, ὡς καὶ οἱ ἀπ΄ αὐτοῦ ἔτι καὶ εἰς δεῦρο τοῦτο ἐπιτελοῦσιν. Οἱ δὲ τὰ
ἀπὸ περιεργίας ὁρῶντες δοκοῦσι δυνάμεις τινὰς ἐν χερσὶν αὐτοῦ ἐπιτελεῖσθαι
καὶ τῶν παρ΄ αὐτοῖς ταῦτα ποιούντων. Σὸν γὰρ νοῦν καὶ αὐτοὶ ἀπολέσαντες
οὐχ ὁρῶσι μὴ γινώσκοντες δοκιμάσαι, ὅτι ἀπὸ μαγείας ἡ σύστασις τοῦ παρ΄
αὐτοῦ παιγνίου ὡς ἔπος εἰπεῖν ἐπιτελεῖται. Αὐτοὶ γὰρ ἐμβρόντητοι παντάπασι
γεγόνασιν, ὑπαχθέντες κακᾜ τινι ὑπονοίᾳ. Υασὶ γὰρ τρία ποτήρια λευκᾛς
ὑάλου παρ΄ αὐτοῖς ἑτοιμάζεσθαι κεκραμένα λευκ῵ οἴνῳ καὶ ἐν τᾜ
ἐπιτελουμένᾙ παρ΄ αὐτοῦ ἐπῳδᾜ, τᾜ νομιζομένᾙ εὐχαριστίᾳ, μεταβάλλεσθαι
εὐθύς, τὸ μὲν ἐρυθρὸν ὡς αἷμα, τὸ δὲ πορφύρεον, τὸ δὲ κυάνεον.
Ἐγὼ τοίνυν ἵνα μὴ εἰς δεύτερον κάματον ἑαυτὸν ἐπιδῶ, ἀρκεσθᾛναι δεῖν
ἡγησάμην τοῖς ἀπὸ τοῦ μακαριωτάτου καὶ ἁγιωτάτου Εἰρηναίου κατ΄ αὐτοῦ
τοῦ Μἀρκου καὶ τῶν ἐξ αὐτοῦ ὁρμωμένων πραγματευθεῖσιν, ἅτινα ἐνταῦθα
πρὸς ἔπος ἐκθέσθαι ἐσπούδασα, καὶ ἔστιν τάδε. Υάσκει γὰρ αὐτὸς Εἰρηναῖος ὁ
ἅγιος ἐν τ῵ ὑποφαίνειν τὰ ὑπ΄ αὐτῶν γενόμενα, λέγων οὕτως·

ΕΚ ΣΨΝ ΣΟΤ ΑΓΙΟΤ ΕΙΡΗΝΑΙΟΤ

2. Ποτήρια οἴνῳ κεκραμένα προσποιούμενος εὐχαριστεῖν καὶ ἐπὶ


πλέον ἐκτείνων τὸν λόγον τᾛς ἐπικλήσεως πορφύρεα καὶ ἐρυθρὰ
ἀναφαίνεσθαι ποιεῖ, ὡς δοκεῖν τὴν ἀπὸ τῶν ὑπὲρ τὰ ὅλα Φάριν τὸ αἷμα τὸ
ἑαυτᾛς στάζειν ἐν τ῵ ἐκείνου ποτηρίῳ διὰ τᾛς ἐπικλήσεως αὐτοῦ καὶ
ὑπεριμείρεσθαι τοὺς παρόντας ἐξ ἐκείνου γεύσασθαι τοῦ πόματος, ἵνα καὶ εἰς
αὐτοὺς ἐπομβρήσᾙ ἡ διὰ τοῦ μάγου τούτου κλᾙζομένη Φάρις. Πάλιν δὲ
γυναιξὶν ἐπιδοὺς
Contra los Marcosianos, [secta] número catorce, pero la treinta y cuatro de la
serie.

1. El tal Marcos, de quien proceden los llamados marcosianos, surgió de


estos y se atrevió a vomitar al mundo ideas diferentes a las suyas; sucedió a
1

Segundo, Epifanes, Ptolomeo y Valentín, pero se las compuso para reunir una
mayor cantidad de charlatanerías. Atrajo a mujeres y hombres engañados por él,
que supusieron que el miserable era el corrector de los embusteros antes
mencionados, ya que era el más hábil en los trucos de magia. Pero al haber
engañado a todas las antedichas personas para que lo consideraran como el mayor
de los gnósticos y de poseer el más alto poder [que procede] de los lugares
invisibles e inefables muestra que verdaderamente es el precursor del Anticristo.
Pues al mezclar las comedias de Anaxilao2 con la maldad de los llamados magos, y
haciendo ilusiones y embrujos por medio de esto, capturó la atención de los que lo
veían y eran convencidos por él, como también hacen – incluso hoy en día – sus
seguidores. Aquellos que ven las [ilusiones] derivadas de estos trucos mágicos
creen que estas cosas son unos milagros ejecutados por las manos de Marcos y de
los seguidores que los realizan. Al haber perdido también ellos el entendimiento,
porque no saben discernir, no ven que la realización de su jueguito – por decirle de
algún modo – se ejecuta por medio de magia. Estos se han vuelto completamente
estúpidos al haber sido descarriados por una mala suposición. Se dice que ellos
disponen tres copas de cristal trasparente en las que mezclan vino blanco diluido
con agua y, en el momento en que Marcos dice la invocación – la que es
considerada como plegaria eucarística –, se transforman repentinamente, uno rojo
como la sangre, otro púrpura, otro azul oscuro.
Yo, en efecto, a fin de no agregarme a mí mismo un segundo esfuerzo
penoso, creo que es necesario conformarse con las [palabras] compuestas por el
muy bienaventurado y santísimo Ireneo en contra de Marcos mismo y de los que
surgieron de él, las cuales me dispongo a exponer aquí, y son estas. El mismo san
Ireneo – al mostrar las cosas hechas por estos – dice así:

De los [escritos] de san Ireneo

2. Al aparentar consagrar unos vasos de agua mezclada con vino y


extender en exceso la fórmula de invocación los hace aparecer púrpuras y rojos. De
este modo, parece que la Gracia de los [cielos] que están por encima del universo
hace gotear su propia sangre en aquel vaso debido a su invocación, y los presentes
desean con ansias probar aquella bebida a fin de que se derrame sobre ellos
también la Gracia convocada por este mago. También entregaba a mujeres [una
ἐκπόματα κεκραμένα αὐτὰς εὐχαριστεῖν ἐγκελεύεται παρεστῶτος αὐτοῦ. Καὶ
τούτου γενομένου, αὐτὸς ἄλλο ποτήριον πολλ῵ μεῖζον ἐκείνου, οὗ ἡ
ἐξηπατημένη ηὐχαρίστησε, προσενεγκὼν καὶ μετακενώσας ἀπὸ τοῦ
μικροτέρου τοῦ ὑπὸ τᾛς γυναικὸς ηὐχαριστημένου εἰς τὸ ὑπ΄ αὐτοῦ
κεκομισμένον ἐπιλέγων ἅμα οὕτως «ἡ πρὸ τῶν ὅλων, ἡ ἀνεννόητος καὶ
ἄρρητος Φάρις πληρώσαι σου τὸν ἔσω ἄνθρωπον καὶ πληθύναι ἐν σοὶ τὴν
γνῶσιν αὐτᾛς, ἐγκατασπείρουσα τὸν κόκκον τοῦ σινάπεως εἰς τὴν ἀγαθὴν
γᾛν». Καὶ τοιαῦτά τινα εἰπὼν καὶ ἐξοιστρήσας τὴν ταλαίπωρον θαυματοποιὸς
ἀνεφάνη, τοῦ μεγάλου πληρωθέντος ἐκ τοῦ μικροῦ ποτηρίου, ὥστε καὶ
ὑπερεκχεῖσθαι ἐξ αὐτοῦ. Καὶ ἄλλα τινὰ τούτοις παραπλήσια ποιῶν ἐξηπάτησε
πολλοὺς καὶ ἀπηγήοχεν ὀπίσω αὐτοῦ.
Εἰκὸς δὲ αὐτὸν καὶ δαίμονά τινα πάρεδρον ἔχειν, δι΄ οὗ αὐτός τε
προφητεύειν δοκεῖ καὶ ὅσας ἀξίας ἡγεῖται <γενέσθαι> μετόχους τᾛς χάριτος
αὐτοῦ προφητεύειν ποιεῖ. Μάλιστα γὰρ περὶ γυναῖκας ἀσχολεῖται καὶ τούτων
τὰς εὐπαρύφους καὶ περιπορφύρους καὶ πλουσιωτάτας, ἃς πολλάκις
ὑπάγεσθαι πειρώμενος, κολακεύων φησὶν αὐταῖς «μεταδοῦναί σοι θέλω τᾛς
ἐμᾛς Φάριτος, ἐπειδὴ ὁ Πατὴρ τῶν ὅλων τὸν ἄγγελόν σου διὰ παντὸς βλέπει
πρὸ προσώπου αὐτοῦ. Ὁ δὲ τόπος τοῦ Μεγέθους ἐν ἡμῖν ἐστί· δεῖ ἡμ᾵ς εἰς τὸ ἓν
καταστᾛναι. Λάμβανε πρῶτον ἀπ΄ ἐμοῦ καὶ δι΄ ἐμοῦ τὴν Φάριν. Εὐτρέπισον
σεαυτὴν ὡς νύμφη ἐκδεχομένη τὸν νυμφίον ἑαυτᾛς, ἵνα ἔσᾙ ὃ ἐγὼ καὶ ἐγὼ ὃ
σύ. Καθίδρυσον ἐν τ῵ νυμφῶνί σου τὸ σπέρμα τοῦ φωτός. Λάβε παρ΄ ἐμοῦ τὸν
νυμφίον καὶ χώρησον αὐτὸν καὶ χωρήθητι ἐν αὐτ῵. Ἰδού, ἡ Φάρις κατᾛλθεν ἐπὶ
σέ· ἄνοιξον τὸ στόμα σου καὶ προφήτευσον». Σᾛς δὲ γυναικὸς ἀποκρινομένης
«οὐ προφήτευσα πώποτε καὶ οὐκ οἶδα προφητεύειν», ἐπικλήσεις τινὰς
ποιούμενος ἐκ δευτέρου εἰς κατάπληξιν τᾛς ἀπατωμένης φησὶν αὐτᾜ «ἄνοιξον
τὸ στόμα σου <καὶ> λάλησον ὅ τι δήποτε καὶ προφητεύσεις». Ἡ δὲ χαυνωθεῖσα
καὶ κεπφωθεῖσα ὑπὸ τῶν προειρημένων, διαθερμανθεῖσα τὴν ψυχὴν ὑπὸ τᾛς
προσδοκίας τοῦ μέλλειν αὐτᾛν προφητεύειν, τᾛς καρδίας πλέον τοῦ δέοντος
παλλούσης, ἀποτολμᾶ λαλεῖν ληρώδη καὶ τὰ τυχόντα, πάντα κενῶς καὶ
τολμηρῶς, ἅτε ὑπὸ κενοῦ τεθερμαμμένη πνεύματος (καθὼς ὁ κρείσσων ἡμῶν
ἔφη περὶ τῶν τοιούτων <προφητῶν>, ὅτι τολμηρὸν καὶ ἀναιδὲς ψυχὴ κεν῵ ἀέρι
θερμαινομένη) καὶ ἀπὸ τούτου λοιπὸν προφήτιδα ἑαυτὴν ὑπολαμβάνει καὶ
εὐχαριστεῖ Μάρκῳ τ῵ ἐπιδιδόντι τᾛς ἰδίας χάριτος αὐτᾜ καὶ ἀμείβεσθαι αὐτὸν
πειρ᾵ται, οὐ μόνον κατὰ τὴν τῶν ὑπαρχόντων δόσιν (ὅθεν καὶ χρημάτων
πλᾛθος πολὺ συνενήνοχεν), ἀλλὰ καὶ κατὰ τὴν τοῦ σώματος κοινωνίαν, κατὰ
πάντα ἑνοῦσθαι αὐτ῵ προθυμουμένη, ἵνα σὺν αὐτ῵ κατέλθᾙ εἰς τὸ ἕν.
Ἤδη δὲ τῶν πιστοτέρων τινὲς γυναικῶν τῶν ἐχουσῶν τὸν φόβον τοῦ
Θεοῦ καὶ μὴ ἐξαπατηθεισῶν, ἃς ὁμοίως ταῖς λοιπαῖς ἐπετήδευσε παραπείθειν
κελεύων αὐταῖς προφητεύειν, καὶ καταφυσήσασαι καὶ καταθεματίσασαι αὐτὸν
ἐχωρίσθησαν
copa con] pociones mezcladas y las exhorta a consagrarla en su presencia. Una vez
hecho esto, traía otra copa mucho más grande que aquella que la engañada
consagró y vaciaba la más pequeña – consagrada por la mujer – en la que fue traída
por él diciendo así al mismo tiempo: ‚Que la que est{ antes que todo, la Gracia
inconcebible e inefable, llene tu hombre interior y aumente en ti su conocimiento,
esparciendo la semilla de mostaza en la buena tierra‛. Luego de decir tal clase de
cosas – y de haber trastornado a la pobre desgraciada – parecía un obrador de
milagros, pues el [vaso] grande se llenaba a partir del pequeño, hasta el punto que
incluso desbordaba fuera de él. Haciendo algunas otras cosas semejantes a estas
engañó a muchos y los arrastró en pos de él.
Probablemente este tenga algún demonio familiar3 por medio del cual él
mismo parece profetizar y hace que profeticen [aquellas mujeres] a las cuales
considera dignas de <volverse> partícipes de su gracia. Se dedica preferentemente
a las mujeres y [prefiere] a las mejor vestidas, socialmente distinguidas y más
adineradas de ellas, a las cuales muchas veces – tratando de someterlas con su
yugo – las lisonjea diciéndoles: ‚Quiero compartirte de mi Gracia, pues el Padre de
todo ve continuamente tu ángel frente a Su rostro. Pero el lugar de la Grandeza
está en nosotros; es necesario que seamos restablecidos al Uno. En primer lugar,
recibe de mí y a través de mí la Gracia. Prepárate a ti misma como una novia que
espera a su novio, para que tú seas lo que yo soy y yo sea lo que tú eres. Consagra
en tu cámara nupcial4 la semilla de la luz. Recibe de mi parte al novio, contenlo y
sé contenida en él. He aquí, la Gracia descendió sobre ti; ¡abre tu boca y profetiza!‛.
Pero si la mujer responde: ‚Jam{s profeticé, y no sé profetizar‛, le dice – haciendo
algunas invocaciones por segunda vez, para estupor de la embaucada –: ‚¡Abre tu
boca <y> dí cualquier cosa, y profetizar{s!‛. Entonces esta *mujer+, envanecida y
atontada por las antedichas palabras, con el alma enardecida por la esperanza de
que va a profetizar y el corazón palpitando más [rápido] de lo que conviene, se
atreve audazmente a balbucear tonterías al azar, completamente vanas y
jactanciosas, puesto que ha sido enardecida por un espíritu vano (como dijo uno
mejor que nosotros acerca de estos <profetas>: ‚Un alma enardecida por un
espíritu vano es una cosa insolente y desvergonzada‛). A partir de este momento
se considera a sí misma una profetisa, agradece a Marcos que le dio de su propia
gracia y trata de retribuirle no sólo a través de la entrega de presentes (medio por
el cual este ha reunido una gran cantidad de riquezas) sino también a través de las
relaciones íntimas, deseosa de unirse completamente a él a fin de volver al Uno
junto con él.
Pero también sucedió que algunas de las mujeres más fieles, que tenían
temor de Dios y no fueron engañadas por completo – a las cuales, de modo
semejante a las demás, se empeñó en seducir con falsos argumentos, exhortándolas
a profetizar – no sólo lo rechazaron sino que también lo maldijeron y se apartaron
τοῦ τοιούτου θιάσου, ἀκριβῶς εἰδυῖαι ὅτι προφητεύειν οὐχ ὑπὸ Μάρκου τοῦ
μάγου ἐγγίνεται τοῖς ἀνθρώποις, ἀλλ΄ οἷς ἅν ὁ Θεὸς ἄνωθεν ἐπιπέμψᾙ τὴν
χάριν αὐτοῦ, οὗτοι θεόσδοτον ἔχουσι τὴν προφητείαν καὶ τότε λαλοῦσιν ἔνθα
ὁπότε Θεὸς βούλεται, ἀλλ΄ οὐχ ὅτε Μάρκος κελεύει. Σὸ γὰρ κελεῦον τοῦ
κελευομένου μεῖζόν τε καὶ κυριώτερον, ἐπεὶ τὸ μὲν προηγεῖται, τὸ δὲ
ὑποτέτακται. Εἰ οὖν Μάρκος μὲν κελεύει ἥ ἄλλος τις, ὡς εἰώθασιν ἐπὶ τοῖς
δείπνοις <ἀπὸ> τοῦ κλήρου οὗτοι πάντοτε παίζειν καὶ ἀλλήλοις ἐγκελεύεσθαι
τὸ προφητεύειν καὶ πρὸς τὰς ἰδίας ἐπιθυμίας ἑαυτοῖς μαντεύεσθαι, ἔσται ὁ
κελεύων μείζων τε καὶ κυριώτερος τοῦ προφητικοῦ πνεύματος, ἄνθρωπος ὤν,
ὅπερ ἀδύνατον. Ἀλλὰ τοιαῦτα κελευόμενα ὑπ΄ αὐτῶν πνεύματα, καὶ λαλοῦντα
ὁπότε βούλονται αὐτοί, ἐπίγεια καὶ ἀδρανᾛ ἐστι, τολμηρὰ δὲ καὶ ἀναιδᾛ, ὑπὸ
τοῦ ΢αταν᾵ ἐκπεμπόμενα πρὸς ἐξαπάτησιν καὶ ἀπώλειαν τῶν μὴ εὔτονον τὴν
πίστιν ἣν ἀπ΄ ἀρχᾛς διὰ τᾛς ἐκκλησίας παρέλαβον φυλασσόντων.
3. Ὅτι δὲ φίλτρα καὶ ἀγώγιμα πρὸς τὸ καὶ τοῖς σώμασιν αὐτῶν
ἐνυβρίζειν ἐμποιεῖ οὗτος ὁ Μάρκος ἐνίαις τῶν γυναικῶν, εἰ καὶ μὴ πάσαις,
αὗται πολλάκις ἐπιστρέψασαι εἰς τὴν ἐκκλησίαν τοῦ Θεοῦ ἐξωμολογήσαντο,
καὶ κατὰ τὸ σῶμα ἠχρειῶσθαι ὑπ΄ αὐτοῦ καὶ ἐρωτικῶς πάνυ αὐτὸν
πεφιληκέναι· ὥστε καὶ διάκονόν τινα τῶν ἐν τᾜ Ἀσίᾳ [τῶν] ἡμετέρων
ὑποδεξάμενον αὐτὸν εἰς τὸν οἶκον αὐτοῦ περιπεσεῖν ταύτᾙ τᾜ συμφορᾶ, τᾛς
γυναικὸς αὐτοῦ εὐειδοῦς ὑπαρχούσης καὶ τὴν γνώμην καὶ τὸ σῶμα
διαφθαρείσης ὑπὸ τοῦ μάγου τούτου καὶ ἐξακολουθησάσης αὐτ῵ πολλ῵
χρόνῳ· ἔπειτα μετὰ πολλοῦ κόπου τῶν ἀδελφῶν ἐπιστρεψάντων αὐτήν, τὸν
ἅπαντα χρόνον ἐξομολογουμένη διετέλεσε, πενθοῦσα καὶ θρηνοῦσα ἐφ΄ ᾗ
ἔπαθεν ὑπὸ τοῦ μάγου διαφθορᾶ.
Καὶ μαθηταὶ δὲ αὐτοῦ τινες περιπολίζοντες ἐν τοῖς αὐτοῖς, ἐξαπατῶντες
γυναικάρια πολλὰ διέφθειραν, τελείους ἑαυτοὺς ἀναγορεύοντες, ὡς μηδενὸς
δυναμένου ἐξισωθᾛναι τ῵ μεγέθει τᾛς γνώσεως αὐτῶν, μηδ΄ ἅν Παῦλον μηδ΄
ἅν Πέτρον εἴπᾙς μηδ΄ ἄλλον τινὰ τῶν ἀποστόλων, ἀλλὰ πλείω πάντων
<ἑαυτοὺς> ἐγνωκέναι καὶ τὸ μέγεθος τᾛς γνώσεως τᾛς ἀρρήτου δυνάμεως
μόνους καταπεπωκέναι· εἶναί τε αὐτοὺς ἐν ὕψει ὑπὲρ π᾵σαν δύναμιν. Διὸ καὶ
ἐλευθέρως πάντα πράσσειν, μηδένα ἐν μηδενὶ φόβον ἔχοντας. Διὰ γὰρ τὴν
ἀπολύτρωσιν ἀκρατήτους <τε> καὶ ἀοράτους γίνεσθαι τ῵ κριτᾜ. Εἰ δὲ καὶ
ἐπιλάβοιτο αὐτῶν, παραστάντες αὐτ῵ μετὰ τᾛς ἀπολυτρώσεως τάδε εἴποιεν·
«ὦ πάρεδρε Θεοῦ καὶ μυστικᾛς πρὸ αἰώνων ΢ιγᾛς, ἣν τὰ Μεγέθη διὰ παντὸς
βλέποντα τὸ πρόσωπον τοῦ Πατρός, ὁδηγ῵ σοι καὶ προσαγωγεῖ χρώμενα,
ἀνασπῶσιν ἄνω τὰς αὐτῶν μορφάς, ἃς ἡ μεγαλότολμος ἐκείνη
φαντασιασθεῖσα διὰ τὸ ἀγαθὸν τοῦ Προπάτορος προεβάλετο ἡμ᾵ς τὰς εἰκόνας
τότε ἐνθύμιον τῶν ἄνω ὡς ἐνύπνιον ἔχουσα· ἰδοὺ ὁ κριτὴς ἐγγὺς καὶ ὁ κᾛρυξ με
κελεύει ἀπολογεῖσθαι. ΢ὺ δὲ, ὡς ἐπισταμένη τὰ ἀμφοτέρων, τὸν ὑπὲρ
ἀμφοτέρων ἡμῶν λόγον ὡς ἕνα ὄντα τ῵ κριτᾜ παράστησον». Ἡ δὲ Μήτηρ,
de tal secta religiosa, ya que sabían con certeza que la capacidad de profetizar no
surge en los hombres por el mago Marcos sino en aquellos a quienes Dios les envía
su gracia desde lo alto; estos poseen la profecía como un don de Dios y hablan
cuando y donde Dios quiere, no cuando Marcos lo ordena. Pues el que ordena es
mayor y más poderoso que el que es ordenado, ya que uno es superior y el otro
está subordinado. Si Marcos o algún otro ordenan [profetizar] – porque en las
cenas5 estos siempre acostumbran jugar a profetizar por turnos, alentándose unos a
otros, y a proferirse vaticinios a sí mismos según sus propias concupiscencias – el
que ordena, aunque es un hombre, será mayor y más poderoso que el espíritu
profético, lo cual es imposible. Pero tales espíritus, que son mandados por ellos y
que hablan cuando ellos quieren, son terrenales y débiles, aunque insolentes y
desvergonzados, enviados por Satanás para engaño y destrucción de los que no
guardan con vigor la fe que recibieron desde el principio por medio de la Iglesia.
3. Muchas veces, al regresar a la Iglesia de Dios, estas mujeres
confesaron que el tal Marcos les daba a algunas – si no a todas – filtros y pociones
de amor para poder ultrajar también sus cuerpos; debido a eso, ellas se
enamoraron con mucha pasión y fueron corrompidas corporalmente por él, de
suerte que incluso uno de nuestros diáconos en Asia sufrió esta desgracia cuando
le brindó hospitalidad en su casa. Su mujer era de hermoso aspecto y fue seducida
en cuerpo y alma por este hechicero, y ella lo siguió por mucho tiempo; luego,
después de que con mucho esfuerzo los hermanos la hicieran volver al buen
camino, permaneció todo el tiempo confesándose, afligiéndose y lamentándose a
causa de la corrupción que sufrió por parte del mago.

También algunos de sus discípulos, que van de ciudad en ciudad por las
mismas [regiones], engañan a muchas mujercillas y las corrompen proclamándose
a sí mismos perfectos de tal suerte que nadie puede igualar la grandeza de su
conocimiento – ni Pablo, ni Pedro, ni ninguno de los otros apóstoles – sino que
ellos saben mucho más que todos y son los únicos que han absorbido la grandeza
del conocimiento de la Potencia inefable; ellos están muy por encima de toda
potencia. Por lo cual hacen todo libremente, pues no tienen miedo de nada. Debido
a la redención se han vuelto incontenibles e invisibles para el juez6. Pero incluso si
los atrapara, manteniéndose firmes frente a él dirían esto: ‚¡Oh consejero de Dios y
del misterioso Silencio anterior a los Eones, en el que las Grandezas7 que ven
continuamente el rostro del Padre, tomándote como guía y conductor, llevan hacia
lo alto sus formas – aquellas formas que fueron imaginadas con audacia por la
bondad del Primer Padre – quien luego tuvo, como en un sueño, un concepto de
las cosas superiores y nos emitió como sus imágenes! He aquí el juez está próximo
y el heraldo me ordena defenderme. Pero tú, puesto que conoces las cuestiones de
ambos, presenta ante el juez el asunto de ambos como si fuera uno‛. La Madre,
τάχεως ἀκούσασα τούτων, τὴν Ὁμηρικὴν Ἄϊδος κυνέην αὐτοῖς περιέθηκε, πρὸς
τὸ ἀοράτως ἐκφυγεῖν τὸν κριτὴν καὶ παραχρᾛμα ἀνασπάσασα αὐτοὺς εἰς τὸν
νυμφῶνα εἰσήγαγε καὶ ἀπέδωκε τοῖς ἑαυτῶν νυμφίοις.
Σοιαῦτα δὴ λέγοντες καὶ πράττοντες καὶ ἐν τοῖς καθ΄ ἡμ᾵ς κλίμασι τᾛς
Ῥοδανουσίας πολλὰς ἐξηπατήκασι γυναῖκας, αἵτινες κεκαυτηριασμέναι τὴν
συνείδησιν αἱ μὲν καὶ εἰς φανερὸν ἐξομολογοῦνται, αἱ δὲ δυσωπούμεναι τοῦτο,
ἡσυχᾛ δέ πως ἑαυτὰς ἀπηλπικυῖαι τᾛς ζωᾛς τοῦ Θεοῦ, ἔνιαι μὲν εἰς τὸ
παντελὲς ἀπέστησαν, ἔνιαι δὲ ἐπαμφοτερίζουσι καὶ τὸ τᾛς παροιμίας
πεπόνθασι, μήτε ἔξω μήτε ἔσω οὖσαι, ταύτην ἔχουσαι τὴν ἐπικαρπίαν τοῦ
σπέρματος τῶν τέκνων τᾛς γνώσεως.
4. Οὗτος <οὖν ὁ> Μάρκος μήτραν καὶ ἐκδοχεῖον τᾛς Κολορβάσου
΢ιγᾛς αὐτὸν μονώτατον γεγονέναι λέγων, ἅτε μονογενὴς ὑπάρχων, αὐτὸ τὸ
τοῦ Ὑστερήματος <σπέρμα> κατατεθὲν εἰς αὐτὸν ὧδέ πως ἀπεκύησεν. Αὐτὴν
τὴν πανυπερτάτην ἀπὸ τῶν ἀοράτων καὶ ἀκατονομάστων τόπων Σετράδα
κατεληλυθέναι σχήματι γυναικείῳ πρὸς αὐτὸν (ἐπειδή, φησί, τὸ ἄρρην αὐτᾛς ὁ
κόσμος φέρειν οὐκ ἠδύνατο) καὶ μηνῦσαι ἑαυτήν, τίς ἦν, καὶ τὴν τῶν πάντων
γένεσιν, ἣν οὐδενὶ πώποτε οὐδὲ θεῶν οὐδὲ ἀνθρώπων ἀπεκάλυψε, τούτῳ
μονωτάτῳ διηγήσασθαι οὕτως εἰποῦσαν· ὅτε τὸ πρῶτον ὁ Πατήρ, <οὗ οὐκ ἔστιν
πατὴρ> οὐδείς, ὁ ἀνεννόητος καὶ ἀνούσιος, ὁ μήτε ἄρρεν μήτε θᾛλυ, ἠθέλησεν
αὐτοῦ τὸ ἄρρητον ὆ητὸν γενέσθαι καὶ τὸ ἀόρατον μορφωθήναι, ἤνοιξε τὸ
στόμα καὶ προήκατο λόγον ὅμοιον αὐτ῵· ὃς παραστὰς ὑπέδειξεν αὐτ῵ ὃ ἦν,
αὐτὸς τοῦ ἀοράτου μορφὴ φανείς. Ἡ δὲ ἐκφώνησις τοῦ ὀνόματος ἐγένετο
τοιαύτη· ἐλάλησε λόγον τὸν πρῶτον τοῦ ὀνόματος αὐτοῦ, ἥτις ἦν ἀρχή, καὶ ἦν
ἡ συλλαβὴ αὐτοῦ στοιχείων τεσσάρων. Ἐπισυνᾛψεν <τε> τὴν δευτέραν, καὶ ἦν
καὶ αὐτὴ στοιχείων τεσσάρων. Ἑξης ἐλάλησε τὴν τρίτην, καὶ ἦν *καὶ+ αὐτὴ
στοιχείων δέκα. Καὶ τὴν μετὰ ταῦτα ἐλάλησε καὶ ἦν *καὶ+ αὐτὴ στοιχείων
δεκαδύο. Ἐγένετο οὖν ἡ ἐκφώνησις τοῦ ὅλου ὀνόματος στοιχείων μὲν
τριάκοντα, συλλαβῶν δὲ τεσσάρων. Ἕκαστον δὲ τῶν στοιχείων ἴδια γράμματα
καὶ ἴδιον χαρακτᾛρα καὶ ἰδίαν ἐκφώνησιν καὶ σχήματα καὶ εἰκόνας ἔχειν καὶ
μηδὲν αὐτῶν εἶναι, ὃ τὴν ἐκείνου καθορᾶ μορφήν, οὗπερ αὐτὸ στοιχεῖόν ἐστιν·
ἀλλὰ οὐδὲ γινώσκειν αὐτόν, οὐδὲ μὴν τὴν τοῦ πλησίου αὐτοῦ ἕκαστον
ἐκφώνησιν γινώσκειν, ἀλλὰ ὃ αὐτὸς ἐκφωνεῖ, ὡς τὸ π᾵ν ἐκφωνοῦντα τὸ ὅλον
ἡγεῖσθαι ὀνομάζειν. Ἕκαστον γὰρ αὐτῶν μέρος ὅν τοὺ ὅλου τὸν ἴδιον ἦχον ὡς
τὸ π᾵ν ὀνομάζειν καὶ μὴ παύσασθαι ἠχοῦντα, μέχρις ὅτου ἐπὶ τὸ ἔσχατον
γράμμα τοῦ ἐσχάτου στοιχείου μονογλωσσήσαντα καταντήσαι.
Σότε δὲ καὶ τὴν ἀποκατάστασιν τῶν ὅλων ἔφη γενέσθαι, ὅταν τὰ πάντα
κατελθόντα εἰς τὸ ἓν γράμμα, μίαν καὶ τὴν αὐτὴν ἐκφώνησιν ἠχήσᾙ.Ἧς
ἐκφωνήσεως εἰκόνα τὸ ἀμὴν ὁμοῦ λεγόντων ἡμῶν ὑπέθετο εἶναι. Σοὺς δὲ
φθόγγους ὑπάρχειν τοὺς μορφοῦντας τὸν ἀνούσιον καὶ ἀγέννητον Αἰῶνα,
al escuchar esto, rápidamente les puso el homérico casco de Hades8 para que
pudieran escapar sin ser vistos por el juez y, arrebatándolos repentinamente hacia
arriba, los condujo a la cámara nupcial y los entregó a sus novios9.
Diciendo y haciendo tales cosas, también en nuestras regiones del Ródano
han engañado completamente a muchas mujeres, de las cuales algunas, con la
conciencia cauterizada10, hacen penitencia públicamente pero otras, que tienen
vergüenza de hacer esto, pierden la esperanza y de algún modo se [alejan]
calladamente de la vida [que procede] de Dios. Unas apostataron por completo,
pero otras están indecisas y les ha pasado lo que dice el proverbio, que no están ni
afuera ni adentro. ¡Este es el fruto que se obtiene de la semilla de los hijos del
conocimiento!
4. <En efecto,> este Marcos dice que solamente él, puesto que es único,
se ha convertido en la matriz y el receptáculo del Silencio de Colorbasos y ha dado
a luz a la <semilla> misma de la Falta11, que de algún modo fue depositada en él. La
supereminente Tétrada misma descendió a él desde los lugares invisibles e
inefables en forma femenina (puesto que – dice – el mundo no podía soportar su
forma masculina) y le reveló quién era, y solamente a él le explicó el origen de
todas las cosas, lo cual nunca había revelado ni a dioses ni a hombres, diciendo así:
‚Al principio, cuando el Padre <del cual nadie es padre>, que es inconcebible e
insustancial, que no es ni masculino ni femenino, quiso que su inefabilidad fuera
expresable y su invisibilidad fuera conformada, abrió la boca y emitió una palabra
semejante a él; esta, manteniéndose a su lado, le mostró lo que era, y la misma fue
manifestada como una forma del Invisible. Pero la pronunciación del nombre
sucedió de esta manera: él dijo la primera palabra de su nombre, la cual fue
‚Principio‛, y su sílaba consistía de cuatro letras12. Añadió la segunda, y esta
también era de cuatro letras. A continuación dijo la tercera, y esta tenía diez letras.
Y después de estas dijo [la cuarta] y esta tenía doce letras. La pronunciación del
nombre completo resultó ser de treinta letras en cuatro sílabas. Cada uno de estos
elementos tiene sus propias letras, su propia impronta, su propia pronunciación,
formas e imágenes, y no hay ninguno de ellos que vea la forma de aquello de lo
cual él mismo es un elemento. Ni lo puede conocer ni puede, en verdad, conocer la
pronunciación de cada uno de sus vecinos sino que, como si estuviera
pronunciando el todo, cree que lo que él pronuncia nombra la totalidad. Pues
siendo una parte del todo, cada uno de ellos hace su propio sonido como si
nombrara el todo y no cesa de hacerlo hasta que, sonando individualmente, se
alcance la última letra del último sonido‛.
[Marcos] dijo que cuando todos hayan vuelto a la primera letra y resuene una y la
misma pronunciación, entonces ocurrirá la restauración de todo. Supuso que una
imagen de esta pronunciación es cuando nosotros decimos ‚amén‛ al mismo
tiempo. Son los sonidos los que dan forma al Eón insustancial e increado,
καὶ εἶναι τούτους μορφάς, ἃς ὁ Κύριος ἀγγέλους εἴρηκε, τὰς διηνεκῶς
βλεπούσας τὸ πρόσωπον τοῦ Πατρός. Σὰ δὲ ὀνόματα τῶν στοιχείων τὰ κοινὰ
καὶ ὆ητὰ Αἰῶνας καὶ λόγους καὶ ὆ίζας καὶ σπέρματα καὶ πληρώματα καὶ
καρποὺς ὠνόμασε, τὰ δὲ καθ΄ ἕνα αὐτῶν καὶ ἑκάστου ἴδια ἐν τ῵ ὀνόματι τᾛς
ἐκκλησίας ἐμπεριεχόμενα νοεῖσθαι ἔφη. Ὧν στοιχείων τοῦ <ἐσχάτου>
στοιχείου τὸ ὕστερον γραμμα φωνὴν προήκατο τὴν αὐτοῦ· οὗ <ὁ> ἦχος
ἐξελθὼν κατ΄ εἰκόνα τῶν στοιχείων στοιχεῖα ἴδια ἐγέννησεν· ἐξ ὧν τά τε
ἐνταῦθα διακεκοσμᾛσθαί φησὶ καὶ τὰ πρὸ τούτων γεγεννᾛσθαι. Σὸ μέντοι
γράμμα αὐτό, οὗ ὁ ἦχος ἦν συνεπακολουθῶν τ῵ ἤχῳ κάτω, ὑπὸ τᾛς συλλαβᾛς
τᾛς ἑαυτοῦ ἀνειλᾛφθαι ἄνω λέγει, εἰς ἀναπλήρωσιν τοῦ ὅλου· μεμενηκέναι δὲ
εἰς τὰ κάτω τὸν ἦχον, ὥσπερ ἔξω ὆ιφέντα. Σὸ δὲ στοιχεῖον αὐτό, ἀφ΄ οὗ τὸ
γράμμα σὺν τᾜ ἐκφωνήσει τᾜ ἑαυτοῦ συγκατᾛλθε κάτω, [ὃ] γραμμάτων εἶναί
φησι τριάκοντα καὶ ἓν ἕκαστον τῶν τριάκοντα γραμμάτων ἐν ἑαυτ῵ ἔχειν
ἕτερα γράμματα, δι΄ ὧν τὸ ὄνομα τοῦ γράμματος ὀνομάζεται· καὶ αὖ πάλιν τὰ
ἕτερα δι΄ ἄλλων ὀνομάζεσθαι γραμμάτων καὶ τὰ ἄλλα δι΄ ἄλλων, ὡς εἰς
ἄπειρον ἐκπίπτειν τὸ πλᾛθος τῶν γραμμάτων. Οὕτω δ΄ ἅν σαφέστερον μάθοις
τὸ λεγόμενον.
5. Σὸ δέλτα στοιχεῖον γράμματα ἐν ἑαυτ῵ ἔχει πέντε, αὐτό τε τὸ
δέλτα καὶ τὸ ε καὶ τὸ λάμβδα καὶ τὸ ταῦ καὶ τὸ ἄλφα, καὶ ταῦτα πάλιν τὰ
γράμματα δι΄ ἄλλων γράφεται γραμμάτων καὶ τὰ ἄλλα δι΄ ἄλλων. Εἰ οὖν ἡ
π᾵σα ὑπόστασις τοῦ δέλτα εἰς ἄπειρον ἐκπίπτει, ἀεὶ ἄλλων ἄλλα γράμματα
γεννώντων καὶ διαδεχομένων ἄλληλα, πόσῳ μ᾵λλον ἐκείνου τοῦ στοιχείου
μεῖζον εἶναι τὸ πέλαγος τῶν γραμμάτων; Καὶ εἰ τὸ ἓν γράμμα οὕτως ἄπειρον,
ὅρα ὅλου τοῦ ὀνόματος τὸν βυθὸν τῶν γραμμάτων, ἐξ ὧν τὸν Προπάτορα ἡ
Μάρκου ΢ιγὴ συνεστάναι ἐδογμάτισε. Διὸ καὶ τὸν Πατέρα ἐπιστάμενον τὸ
ἀχώρητον αὐτοῦ δεδωκέναι τοῖς στοιχείοις, ἃ καὶ Αἰῶνας καλεῖ, ἑνὶ ἑκάστῳ
αὐτῶν τὴν ἰδίαν ἐκφώνησιν ἐκβο᾵ν, διὰ τὸ μὴ δύνασθαι ἕνα τὸ ὅλον ἐκφωνεῖν.
Σαῦτα δὲ σαφηνίσασαν αὐτ῵ τὴν Σετρακτὺν εἰπεῖν· θέλω δή σοι καὶ αὐτὴν
ἐπιδεῖξαι τὴν Ἀλήθειαν. Κατήγαγον γὰρ αὐτὴν ἐκ τῶν ὕπερθεν δωμάτων, ἵν΄
ἐσίδᾙς αὐτὴν γυμνὴν καὶ καταμάθᾙς τὸ κάλλος αὐτᾛς, ἀλλὰ καὶ ἀκούσᾙς
αὐτᾛς λαλούσης καὶ θαυμάσᾙς τὸ φρόνιμον αὐτᾛς. Ὅρα οὖν κεφαλὴν ἄνω, τὸ
α καὶ τὸ ω, τράχηλον δὲ β καὶ ψ, ὤμους ἅμα χερσὶν γ καὶ χ, στήθη δ καὶ φ,
διάφραγμα ε καὶ υ, κοιλίαν ζ καὶ τ, αἰδοῖα η καὶ σ, μηροὺς θ καὶ ρ, γόνατα ι καὶ
π, κνήμας κ καὶ ο, σφυρὰ λ καὶ ξ, πόδας μ καὶ ν. Σοῦτό ἐστι τὸ σῶμα τᾛς κατὰ
τὸν μάγον Ἀληθείας, τοῦτο τὸ σχᾛμα τοῦ στοιχείου, οὗτος ὁ χαρακτὴρ τοῦ
γράμματος. Καὶ καλεῖ τὸ στοιχεῖον τοῦτο Ἄνθρωπον· εἶναί τε πηγήν φησιν
αὐτὸ παντὸς λόγου καὶ ἀρχὴν πάσης φωνᾛς καὶ παντὸς ἀρρήτου ὆ᾛσιν καὶ τᾛς
σιωπωμένης ΢ιγᾛς στόμα. Καὶ τοῦτο μὲν το σῶμα αὐτᾛς· σὺ δὲ μετάρσιον
y ellos son formas a las cuales el Señor ha denominado ‚{ngeles‛, que est{n
continuamente viendo el rostro del Padre. Denominó los nombres comunes y
expresos de los elementos Eones, Palabras, Raíces, Semillas, Plenitudes y Frutos, y
también dijo que las [propiedades] particulares de cada uno de ellos se pueden ver
contenidas en el nombre de Iglesia. La última letra del último de estos elementos
emitió su voz cuyo eco, al salir a imagen de las letras, generó sus propias letras. A
partir de estas – dice – han sido ordenadas las cosas de aquí y engendradas las
anteriores a ellas. No obstante, dice que la letra misma – cuyo sonido fue seguido
inmediatamente por el eco abajo – fue llevada a lo alto por su propia sílaba para la
plenitud del Todo; el eco, como si hubiera sido lanzado fuera, ha permanecido en
las [regiones] inferiores. Y dice que el sonido mismo, del cual la letra vino abajo
junto con su propia pronunciación, tiene treinta letras. Cada una de las treinta
letras tiene en sí misma otras letras por medio de las cuales se nombra el nombre
de la letra y, a su vez, las otras letras se nombran por medio de otras y estas por
medio de otras, de modo que el número de letras se extiende hasta el infinito. Pero
con el siguiente ejemplo entenderás más claramente lo dicho.

5. La palabra ‚delta‛ tiene en sí misma cinco letras: la misma delta, la


épsilon, la lambda, la tau y la alfa; a su vez, estas letras se escriben por medio de
otras letras, y estas otras por medio de otras más. Por consiguiente, si la sustancia
entera de la delta se extiende hasta el infinito, ya que unas letras están
continuamente generando otras letras y sucediéndose unas a otras, ¿cuánto más
grande que aquel sonido es el mar de las letras? Y si de esta manera una letra es
infinita, ¡mira la profundidad de las letras del nombre completo a partir de las
cuales el Silencio de Marcos sostuvo que el Primer Padre está constituido! Por lo
cual también el Padre, que conoce su propia incontenibilidad, ha concedido a cada
uno de los sonidos – a los que también llama Eones – el que griten su propia
pronunciación, debido a que uno solo no es capaz de pronunciar la totalidad.
Después de explicarle estas cosas, la Tétrada dijo: ‚También quiero mostrarte la
Verdad misma. La hice descender de las moradas superiores para que la veas
desnuda y percibas su belleza, pero también para que la escuches cuando hable y
te maravilles de su sensatez. Mira la alfa y la omega, que forman su cabeza en la
parte superior; beta y psi, su cuello; gamma y ji, sus hombros y brazos; delta y fi,
sus pechos; épsilon e ípsilon, su diafragma; zeta y tau, su vientre; eta y sigma, sus
partes pudendas; theta y rho, sus muslos; iota y pi, sus rodillas; kappa y omicron,
sus pantorrillas; lambda y xi, sus tobillos; mu y nu, sus pies‛. Este, según el mago,
es el cuerpo de la Verdad, esta es la forma del elemento, esta es la impronta de la
letra. Llama a este elemento ‚Hombre‛, y dice que él es la fuente de toda palabra,
el origen de todo sonido, de toda expresión del Inexpresable y la callada boca del
Silencio. ‚Este también es su cuerpo; pero tú, elevando hacia el
ἐγείρας <τὸ τᾛς> διανοίας νόημα τὸν αὐτογεννήτορα καὶ πατροδότορα Λόγον
ἀπὸ στομάτων Ἀληθείας ἄκουε.
6. Σαῦτα δὲ ταύτης εἰπούσης, προσβλέψασαν αὐτ῵ τὴν Ἀλήθειαν
καὶ ἀνοίξασαν τὸ στόμα λαλᾛσαι λόγον· τὸν δὲ λόγον ὄνομα γενέσθαι καὶ τὸ
ὄνομα τοῦτο εἶναι, ὃ γινώσκομεν καὶ λαλοῦμεν, Φριστὸν Ἰησοῦν· ὃ καὶ
ὀνομάσασαν αὐτὴν παραυτίκα σιωπᾛσαι. Προσδοκῶντος δὲ τοῦ Μάρκου
πλεῖόν τι μέλλειν αὐτὴν λέγειν, πάλιν ἡ Σετρακτὺς παρελθοῦσα εἰς τὸ μέσον
φησίν· ὡς εὐκαταφρόνητον ἡγήσω τὸν λόγον, ὃν ἀπὸ στομάτων τᾛς Ἀληθείας
ἤκουσας. Οὐ τοῦθ΄ ὅπερ οἶδας καὶ δοκεῖς <ἔχειν>, παλαιόν ἐστιν ὄνομα· φωνὴν
γὰρ μόνον ἔχεις αὐτοῦ, τὴν δὲ δύναμιν ἀγνοεῖς. Ἰησοῦς μὲν γάρ ἐστιν
ἐπίσημον ὄνομα ἓξ ἔχον γράμματα, ὑπὸ πάντων τῶν τᾛς κλήσεως
γινωσκόμενον· τὸ δὲ παρὰ τοῖς Αἰῶσι τοῦ Πληρώματος, πολυμερὲς τυγχάνον,
ἄλλης ἐστὶν μορφᾛς καὶ ἑτέρου τύπου, γινωσκόμενον ὑπ΄ ἐκείνων τῶν
συγγενῶν, ὧν τὰ Μεγέθη παρ΄ αὐτ῵ ἐστι διὰ παντός.
Σαῦτ΄ οὖν τὰ παρ΄ ὑμῖν εἰκοσιτέσσαρα γράμματα ἀπορροίας ὑπάρχειν
γίνωσκε τῶν τριῶν δυνάμεων εἰκονικὰς τῶν περιεχουσῶν τὸν ὅλον τῶν ἄνω
στοιχείων ἀριθμόν. Σὰ μὲν γὰρ ἄφωνα γράμματα ἐννέα νόμισον εἶναι τοῦ
Πατρὸς καὶ τᾛς Ἀληθείας διὰ τὸ ἀφώνους αὑτοὺς εἶναι τουτέστιν ἀρρήτους καὶ
ἀνεκλαλήτους· τὰ δὲ ἡμίφωνα, ὀκτὼ ὄντα, τοῦ Λόγου καὶ τᾛς Ζωᾛς, διὰ τὸ
μέσα ὥσπερ ὑπάρχειν τῶν τε ἀφώνων καὶ τῶν φωνηέντων καὶ ἀναδέχεσθαι
τὼν μὲν ὕπερθεν τὴν ἀπόρροιαν, τῶν δ΄ ὑπ΄ αὐτὰ τὴν ἀναφοράν· τὰ δὲ
φωνήεντα καὶ αὐτὰ ἑπτὰ ὄντα, τοῦ Ἀνθρώπου καὶ τᾛς Ἐκκλησίας, ἐπεὶ διὰ τοῦ
Ἀνθρώπου <ἡ> φωνὴ προελθοῦσα ἐμόρφωσε τὰ ὅλα. Ὁ γὰρ ἦχος τᾛς φωνᾛς
μορφὴν αὐτοῖς περιεποίησεν. Ἔστιν <οὖν> ὁ μὲν Λόγος ἔχων καὶ ἡ Ζωὴ τὰ
ὀκτώ, ὁ δὲ Ἄνθρωπος καὶ ἡ Ἐκκλησία τὰ ἑπτά, ὁ δὲ Πατὴρ καὶ ἡ Ἀλήθεια τὰ
ἐννέα. Ἐπὶ δὲ τοῦ ὑστερήσαντος λόγου ὁ ἀφεδρασθεὶς ἐν τ῵ Πατρὶ κατᾛλθεν,
ἐκπεμφθεὶς ἐπὶ τὸν ἀφ΄ οὗ ἐχωρίσθη ἐπὶ διορθώσει τῶν πραχθέντων, ἵνα ἡ τῶν
πληρωμάτων ἑνότης ἰσότητα ἔχουσα καρποφορᾜ μίαν ἐν π᾵σι τὴν ἐκ πάντων
δύναμιν. Καὶ οὕτως ὁ τῶν ἑπτὰ τὴν τῶν ὀκτὼ ἐκομίσατο δύναμιν καὶ ἐγένοντο
οἱ <τρεῖς> τόποι ὅμοιοι τοῖς ἀριθμοῖς, ὀγδοάδες ὄντες, οἵτινες τρὶς ἐφ΄ ἑαυτοὺς
ἐλθόντες τὸν τῶν εἰκοσιτερράρων ἀνέδειξαν ἀριθμόν. Σὰ μέντοι τρία στοιχεῖα,
ἅ φησιν αὐτὸς τῶν τριῶν ἐν συζυγίᾳ δυνάμεων ὑπάρχειν, ἅ ἐστιν ἕξ, ἀφ΄ ὧν
ἀπερρύη τὰ εἰκοσιτέσσαρα στοιχεῖα, τετραπλασιασθέντα τ῵ τᾛς ἀρρήτου
τετράδος λόγῳ τὸν αὐτὸν αὐτοῖς ἀριθμὸν ποιεῖ, ἅπερ φησὶν τοῦ ἀνονομάστου
ὑπάρχειν. Υορεῖσθαι δὲ αὐτὰ ὑπὸ τῶν τριῶν δυνάμεων εἰς ὁμοιότητα τοῦ
ἀοράτου, ὧν στοιχείων εἰκόνας εἰκόνων τὰ παρ΄ ἡμῖν διπλ᾵ γράμματα
ὑπάρχειν, ἃ συναριθμούμενα τοῖς εἰκοσιτέσσαρσι στοιχείοις δυνάμει τᾜ κατὰ
ἀναλογίαν <τὸν> τῶν τριάκοντα ποιεῖ ἀριθμόν.
7. Σούτου τοῦ λόγου καὶ τᾛς οἰκονομίας ταύτης καρπόν φησιν ἐν
ὁμοιώματι εἰκόνος πεφηνέναι ἐκεῖνον τὸν μετὰ τὰς ἡμέρας ἓξ
cielo la reflexión del pensamiento, escucha de boca de la Verdad al Verbo
autoengendrado y dador de *bienes+ paternales‛.
6. Habiendo [la Tétrada] dicho estas cosas, la Verdad lo miró
directamente, abrió su boca y pronunció una palabra. Esta palabra resultó ser un
nombre, y el nombre (el cual conocemos y pronunciamos) es este: Jesucristo. En
cuanto ella lo nombró, inmediatamente se calló. Pero cuando a Marcos le parecía
que ella le iba a decir algo m{s, la Tétrada se acercó nuevamente y le dijo: ‚¡Cu{n
vulgar consideraste la palabra que oíste de boca de la Verdad! Este es un nombre
antiguo, que tiene [un significado] que no conoces ni imaginas, pues sólo tienes su
sonido pero ignoras su poder. En efecto, Jesús (Ἰησοῦς) es un nombre simbólico13
que tiene seis letras, conocido por todos los elegidos; pero el [nombre que tiene]
ante los Eones del Pléroma es múltiple, es de una forma y una impresión
diferentes, conocido por aquellos que son del mismo origen, cuyas Grandezas
están continuamente ante él.
Sabe, pues, que las veinticuatro letras de vuestro [alfabeto] son imágenes
que emanan de las tres Potencias que contienen el número completo de las letras
superiores. Considera que las nueve letras mudas son [imágenes] del Padre y de
Verdad debido a que son mudas, es decir, son impronunciables e inefables; las
ocho semivocales lo son de Verbo y de Vida, porque están como intermediarias
entre las mudas y las vocales, recibiendo la emanación de las que están por encima
y la elevación de las que están por debajo; y las siete vocales son [imágenes] de
Hombre y de Iglesia puesto que la voz, al salir de Hombre, dio forma a todas las
cosas, ya que el eco de la voz les proporcionó una forma. En efecto, están el Verbo
y la Vida que tienen [un valor de] ocho, Hombre e Iglesia tienen siete y Padre y
Verdad tienen nueve. Pero como la cuenta estaba incompleta descendió aquel que
estaba apartado en el Padre, enviado desde donde estaba contenido para corregir
las cosas a fin de que, al mantener la igualdad, la unidad de los Pléromas diera
como fruto un valor único para todos en todos los casos. Y así la suma de siete
alcanzó el valor de ocho, y resultaron <tres> lugares semejantes en número que son
Ogdóadas los cuales, sumados tres veces, dieron como resultado el número
veinticuatro. Sin embargo, los tres elementos que Marcos dice que existen en el
emparejamiento de las tres Potencias – los cuales suman seis, y de los que
emanaron los veinticuatro elementos al ser cuadruplicados por la razón de la
Tétrada inefable – generan el mismo número que aquellos, los que dice que
pertenecen al Innombrable. Han sido revestidos por las tres Potencias a semejanza
del Invisible. Nuestras letras dobles14 son imágenes de imágenes de estos
elementos ya que al sumarlas a los veinticuatro elementos, por el valor
proporcional <al> [del Eón], dan como resultado el número treinta.
7. [Marcos] dice que, como fruto de esta razón y de esta disposición, se
ha manifestado en la semejanza de una imagen Aquel que después de seis días,
τέταρτον ἀναβάντα εἰς τὸ ὄρος καὶ γενόμενον ἕκτον, τὸν καταβάντα καὶ
κρατηθέντα ἐν τᾜ ἑβδομάδι, ἐπίσημον ὀγδοάδα ὑπάρχοντα καὶ ἔχοντα ἐν
ἑαυτ῵ τὸν ἅπαντα τῶν στοιχείων ἀριθμόν, <ὃν> ἐφανέρωσεν ἐλθόντος αὐτοῦ
ἐπὶ τὸ βάπτισμα ἡ τᾛς περιστερ᾵ς κάθοδος, ἥτις ἐστὶν ω καὶ α· ὁ γὰρ ἀριθμὸς
αὐτᾛς ἓν καὶ ὀκτακόσια· καὶ διὰ τοῦτο Μωυσέα ἐν τᾜ ἕκτᾙ τῶν ἡμερῶν
εἰρηκέναι τὸν ἄνθρωπον γεγονέναι, καὶ τὴν οἰκονομίαν δὲ ἐν τᾜ ἕκτᾙ τῶν
ἡμερῶν ἥτις ἐστὶ <ἡ> Παρασκευή, τὸν ἔσχατον ἄνθρωπον εἰς ἀναγέννησιν τοῦ
πρώτου ἀνθρώπου πεφηνέναι, ἧς οἰκονομίας ἀρχὴν καὶ τέλος καὶ τὴν ἕκτην
ὥραν εἶναι, ἐν ᾗ προσηλώθη τ῵ ξύλῳ. Σὸν γὰρ τέλειον Νοῦν, ἐπιστάμενον τὸν
τῶν ἓξ ἀριθμόν, δύναμιν ποιήσεως καὶ ἀναγεννήσεως ἔχοντα, φανερῶσαι τοῖς
υἱοῖς τοῦ φωτὸς τὴν διὰ τοῦ φανέντος ἐπισήμου εἰς αὐτὸν δι΄ αὐτοῦ γενομένην
ἀναγέννησιν. Ἔνθεν καὶ τὰ διπλ᾵ γράμματα τὸν ἀριθμὸν ἐπίσημον ἔχειν
φησίν. Ὁ γὰρ ἐπίσημος ἀριθμὸς συγκερασθεὶς τοῖς εἰκοσιτέσσαρσι στοιχείοις
τὸ τριακονταγράμματον ὄνομα ἀπετέλεσεν.
Κέχρηται δὲ διακόνῳ τ῵ τῶν ἑπτὰ ἀριθμῶν μεγέθει, ὥς φησιν ἡ Μάρκου
΢ιγή, ἵνα τᾛς αὐτοβουλήτου βουλᾛς φανερωθᾜ ὁ καρπός. Σὸν μέντοι ἐπίσημον
τοῦτον ἀριθμὸν ἐπὶ τοῦ παρόντος, φησί, τὸν ἐπὶ τοῦ ἐπισήμου μορφωθέντα
νόησον τὸν ὥσπερ μερισθέντα ἥ διχοτομηθέντα καὶ ἔξω μείναντα, ὃς τᾜ
ἑαυτοῦ δυνάμει τε καὶ φρονήσει διὰ τᾛς ἀπ΄ αὐτοῦ προβολᾛς τοῦτον τὸν τῶν
ἑπτὰ δυνάμεων κατὰ μίμησιν τᾛς ἑβδομάδος δυνάμεως ἐψύχωσε κόσμον καὶ
ψυχὴν ἔθετο εἶναι τοῦ ὁρωμένου παντός. Κέχρηται μὲν οὖν καὶ αὐτὸς οὗτος
τ῵δε τ῵ ἔργῳ ὡς αὐθαιρέτως ὑπ΄ αὐτοῦ γενομένῳ, τὰ δὲ διακονεῖ, μιμήματα
ὄντα τῶν ἀμιμήτων, τὴν Ἐνθύμησιν τᾛς Μητρός. Καὶ ὁ μὲν πρῶτος οὐρανὸς
φθέγγεται τὸ α, ὁ δὲ μετὰ τοῦτον τὸ ε, ὁ δὲ τρίτος <τὸ> η, τέταρτος δὲ καὶ μέσος
τῶν ἑπτὰ τὴν τοῦ ἰῶτα δύναμιν ἐκφωνεῖ, ὁ δὲ πέμπτος τὸ ο, ἕκτος δὲ τὸ υ,
ἕβδομος δὲ καὶ τέταρτος ἀπὸ τοῦ μέσου τὸ ω στοιχεῖον ἐκβοᾶ, καθὼς ἡ Μάρκου
΢ιγὴ ἡ πολλὰ μὲν φλυαροῦσα μηδὲν δὲ ἀληθὲς λέγουσα διαβεβαιοῦται.
Αἵτινες δυνάμεις ὁμοῦ, φησί, π᾵σαι εἰς ἀλλήλας συμπλακεῖσαι ἠχοῦσι καὶ
δοξάζουσιν ἐκεῖνον ὑφ΄ οὗ προεβλήθησαν, ἡ δὲ δόξα τᾛς ἠχᾛς ἀναπέμπεται εἰς
τὸν Προπάτορα. Σαύτης μέντοι τᾛς δοξολογίας τὸν ἦχον εἰς τὴν γᾛν
φερόμενόν φησι πλάστην γενέσθαι καὶ γεννήτορα τῶν ἐπὶ τᾛς γᾛς. Σὴν δὲ
ἀπόδειξιν φέρει ἀπὸ τῶν ἄρτι γεννωμένων βρεφῶν, ὧν ἡ ψυχὴ ἅμα τ῵ ἐκ
μήτρας προελθεῖν ἐπιβοᾶ ἑνὸς ἑκάστου τῶν στοιχείων τούτων τὸν ἦχον.
Καθὼς οὖν αἱ ἑπτά, φησί, δυνάμεις δοξάζουσι τὸν Λόγον, οὕτως καὶ ἡ ψυχὴ ἐν
τοῖς βρέφεσι κλαίουσα καὶ θρηνοῦσα Μάρκον δοξάζει αὐτόν. Διὰ τοῦτο δὲ καὶ
τὸ Δαυὶδ εἰρηκέναι «ἐκ στόματος νηπίων καὶ θηλαζόντων κατηρτίσω αἶνον»,
καὶ πάλιν «οἱ οὐρανοὶ διηγοῦνται δόξαν Θεοῦ»· καὶ διὰ τοῦτο ἔν τε πόνοις καὶ
ταλαιπωρίαις ψυχὴ γενομένη, εἰς διυλισμὸν αὐτᾛς, ἐπιφωνεῖ τὸ ω εἰς σημεῖον
αἰνέσεως, ἵνα γνωρίσασα ἡ ἄνω ψυχὴ τὸ συγγενὲς αὐτᾛς βοηθὸν αὐτᾜ
καταπέμψᾙ.
al subir al monte el cuarto [día] y luego de convertirse en sexto, bajó y fue retenido
en el séptimo; es una Ogdóada distinguida y contiene en sí mismo la cantidad total
de los elementos, la que reveló el descenso de la paloma en el bautismo, la cual es
omega y alfa, pues la suma de estas letras da ochocientos uno. También por esta
causa Moisés dijo que el hombre fue creado en el sexto día y la dispensación 15 tuvo
lugar en el sexto día (que es <la> Parasceve)16, cuando apareció el último Hombre
para regeneración del primer hombre. La hora sexta, en la que fue clavado al
madero, es el principio y el fin de esta dispensación. El perfecto Intelecto, sabiendo
que el número seis tiene poder para crear y regenerar, mostró a los hijos de la luz
la regeneración que tiende hacia él llevada a cabo por él por medio de la aparición
de este símbolo. De allí que también – dice – las letras dobles tienen el seis por
cantidad pues el número seis, al unirse a los veinticuatro elementos, produjo el
nombre de treinta letras.

Según dice el Silencio de Marcos, [este número] ha usado la cantidad del


número siete como servidor, a fin de que el fruto de su voluntad autodeseada fuera
manifestado. Por consiguiente – dice – al presente debes concebir este número
notable, el que fue conformado en [el modelo] del número seis, como el que fue
partido o cortado en dos y permaneció afuera. Este, a partir de una emisión de sí
mismo, por su propio poder y sabiduría animó este mundo de los siete valores a
imitación del valor de la Hebdómada17 y fue designado el alma del universo
visible. Y él mismo se sirve de esta obra que realizó de modo casi espontáneo, pero
los [otros valores]18, al ser imitaciones de cosas inimitables, sirven al Pensamiento
de la Madre. El primer cielo hace resonar la letra alfa, el siguiente la épsilon, el
tercero la eta, el cuarto e intermedio de los siete pronuncia el valor de la iota, el
quinto la omicron, el sexto la ípsilon y el séptimo, cuarto número a partir del
medio, grita la letra omega, como afirma el Silencio de Marcos, el cual habla un
montón de bobadas pero no dice nada verdadero. Estos valores – dice – al unirse
todos juntos los unos con los otros resuenan y glorifican a Aquel por quien fueron
emitidos, y la gloria de este sonido es enviada arriba al Primer Padre. No obstante,
el eco de esta glorificación, al precipitarse a la tierra, se convirtió en modelador y
generador de las cosas sobre la tierra. Toma la prueba de esto de los recién nacidos,
cuya alma, en cuanto sale del vientre, grita el sonido de cada una de estas letras. En
efecto, así como los siete valores glorifican al Verbo, así también el alma en los
recién nacidos lo glorifica llorando y gimiendo [como] Marcos. Por esto también
David dijo: ‚De la boca de los infantes y de los niños de pecho te procuraste
alabanza‛19 y también: ‚Los cielos declaran la gloria de Dios‛ 20. Por eso, cuando un
alma se encuentra sumida en penas y desgracias, para depurarse a sí misma,
exclama ‚¡Oh!‛21 como señal de alabanza a fin de que el Alma superior, al
reconocer su parentesco, le envíe auxilio.
8. Καὶ περὶ μὲν τοῦ ὀνόματος, τριάκοντα ὄντος γραμμάτων τούτου,
καὶ τοῦ Βυθοῦ, τοῦ αὔξοντος ἐκ τῶν τούτου γραμμάτων, ἔτι τε <τοῦ> τᾛς
Ἀληθείας σώματος δωδεκαμελοῦς <ὄντος, ἑκάστου μέλους> ἐκ δύο γραμμάτων
συνεστῶτος, και τᾛς φωνᾛς αὐτᾛς, ἣν <προσωμίλησε μὴ> προσομιλήσασα, καὶ
περὶ τᾛς ἐπιλύσεως τοῦ μὴ λαληθέντος ὀνόματος καὶ περὶ τᾛς τοῦ κόσμου
ψυχᾛς καὶ ἀνθρώπου, καθὰ ἔχουσι τὴν κατ΄ εἰκόνα οἰκονομίαν, οὕτως
ἐλήρησεν. Ἑξᾛς δὲ ὡς ἀπὸ τῶν ὀνομάτων ἰσάριθμον δύναμιν ἐπέδειξεν ἡ
Σετρακτὺς αὐτ῵ ἀπαγγελοῦμεν, ἵνα μηδὲν λάθᾙ δε τῶν εἰς ἡμ᾵ς ὑπ΄ αὐτοῦ
λεγομένων ἐληλυθότων, ἀγαπητέ, καθὼς πολλάκις ἀπᾚτησας παρ΄ ἡμῶν.
Οὕτως οὖν ἀπαγγέλλει ἡ πάνσοφος αὐτῶν ΢ιγὴ τὴν γένεσιν τῶν
εἰκοσιτεσσάρων στοιχείων· τᾜ Μονότητι συνυπάρχειν Ἑνότητα, ἐξ ὧν δύο
προβολαί, καθὰ προείρηται, Μονάς τε καὶ τὸ Ἕν, δὶς δύο οὖσαι τέσσαρες
ἐγένοντο· δὶς γὰρ δύο τέσσαρες. Καὶ πάλιν αἱ δύο καὶ τέσσαρες εἰς τὸ αὐτὸ
συντεθεῖσαι τὸν τῶν ἓξ ἐφανέρωσαν ἀριθμόν, οὗτοι δὲ οἱ ἓξ
τετραπλασιασθέντες τὰς εἰκοσιτέσσαρας ἀπεκύησαν μορφάς. Καὶ τὰ μὲν τᾛς
πρώτης τετράδος ὀνόματα, ἅγια ἁγίων νοούμενα καὶ μὴ δυνάμενα λεχθᾛναι,
γινώσκεσθαι ὑπὸ μόνου τοῦ Τἱοῦ, ἃ ὁ Πατὴρ οἶδεν τίνα ἐστίν· τὰ δὲ σεμνῶς καὶ
μετὰ πίστεως ὀνομαζόμενα παρ΄ αὐτ῵ ἐστι ταῦτα· Ἄρρητος καὶ ΢ιγή, Πατήρ τε
καὶ Ἀλήθεια. Σαύτης δὲ τᾛς τετράδος ὁ σύμπας ἀριθμός ἐστι στοιχείων
εἰκοσιτεσσάρων. Σὸ γὰρ Ἄρρητος ὄνομα γράμματα ἔχει ἐν ἑαυτ῵ ἑπτά, ἡ δὲ
΢ειγὴ πέντε καὶ ὁ Πατὴρ πέντε καὶ ἡ Ἀλήθεια ἑπτά, ἃ συντεθέντα ἐπὶ τὸ αὐτό,
τὰ δὶς πέντε καὶ δὶς ἑπτά, τὸν τῶν εἰκοσιτεσσάρων ἀριθμὸν ἀνεπλήρωσεν.
Ὡσαύτως δὲ καὶ ἡ δευτέρα τετράς, Λόγος καὶ Ζωή, Ἄνθρωπος καὶ Ἐκκλησία,
τὸν αὐτὸν ἀριθμὸν τῶν στοιχείων ἀνέδειξαν. Καὶ τὸ τοῦ ΢ωτᾛρος δὲ ὆ητὸν
ὄνομα Ἰησοῦς γραμμάτων ὑπάρχειν ἕξ, τὸν δὲ ἄρρητον αὐτοῦ γραμμάτων
εἰκοσιτεσσάρων· Τἱὸς Φριστὸς γραμμάτων δώδεκα, τὸ δὲ ἐν Φριστ῵ ἄρρητον
γραμμάτων τριάκοντα. Καὶ διὰ τοῦτό φησιν αὐτὸν α καὶ ω, ἵνα τὴν περιστερὰν
μηνύσᾙ, τοῦτον ἔχοντος τὸν ἀριθμὸν τούτου τοῦ ὀρνέου.
9. Ὁ δὲ Ἰησοῦς ταύτην ἔχει, φησί, τὴν ἄρρητον γένεσιν. Ἀπὸ γὰρ τᾛς
Μητρὸς τῶν ὅλων, τᾛς πρώτης Σετράδος, ἐν θυγατρὸς τρόπῳ προᾛλθεν ἡ
δευτέρα Σετρὰς καὶ ἐγένετο Ὀγδοάς, ἐξ ἧς προᾛλθεν Δεκάς. Οὕτως ἐγένετο
Δεκὰς καὶ Ὀγδοάς. Ἡ οὖν Δεκὰς ἐπισυνελθοῦσα τᾜ Ὀγδοάδι καὶ
δεκαπλασίονα αὐτὴν ποιήσασα τὸν τῶν ὀγδοήκοντα προεβίβασεν ἅριθμόν,
καὶ τὰ ὀγδοήκοντα πάλιν δεκαπλασιάσασα τὸν τῶν ὀκτακοσίων ἀριθμὸν
ἐγέννησεν, ὥστε εἶναι τὸν ἅπαντα τῶν γραμμάτων ἀριθμὸν ἀπὸ Ὀγδοάδος εἰς
Δεκάδα προελθόντα, η καὶ π καὶ ω, ὅ ἐστιν Ἰησοῦς. Σὸ γὰρ Ἰησοῦς ὄνομα κατὰ
τὸν ἐν τοῖς γράμμασιν ὀκτακόσιά ἐστιν ὀγδοήκοντα ὀκτώ. Ἔχεις σαφῶς καὶ
τὴν ὑπερουράνιον τοῦ Ἰησοῦ κατ΄ αὐτοὺς γένεσιν. Διὸ καὶ τὸν ἀλφάβητον τῶν
Ἑλλήνων ἔχειν μονάδας ὀκτὼ καὶ δεκάδας ὀκτὼ καὶ ἑκατοντάδας ὀκτώ, τὴν
τῶν ὀκτακοσίων ὀγδοήκοντα ὀκτὼ ψᾛφον ἐπιδεικνύοντα, τουτέστι τὸν Ἰησοῦν,
8. De esta manera [Marcos] chocheó acerca de este Nombre compuesto
por treinta letras, del Abismo que se desarrolló a partir de estas letras, y además
del cuerpo de la Verdad que tiene doce miembros, con cada uno de los miembros
constituido por dos letras, y de su voz, con la que conversó <sin conversar>, y
acerca del Nombre que no fue pronunciado, y sobre cómo el alma del mundo y del
hombre han sido constituidos a su imagen. A continuación, querido, revelaremos
cómo a partir de los nombres la Tétrada le mostró un valor numérico equivalente,
para que, como muchas veces nos lo pediste, no omita nada de cuanto ha llegado a
nosotros de las cosas dichas por él.
Efectivamente, el sapientísimo Silencio revela de este modo el origen de los
veinticuatro elementos: ‚La Unidad coexistió con la Unicidad 22, de las cuales
surgieron – como se dijo antes – dos emanaciones, la Mónada y el Uno. Al duplicar
el dos resultó el cuatro (porque dos veces dos da cuatro como resultado). A su vez,
al sumar el dos y el cuatro se manifestó el número seis, y este seis multiplicado por
cuatro engendró las veinticuatro formas. Los nombres de la primera Tétrada, que
son considerados santísimos y no pueden ser pronunciados, son conocidos
solamente por el Hijo; lo que ellos son, el Padre lo sabe. Pero los que son
nombrados ante Él reverentemente y con fe son estos: Inefable y Silencio, Padre y
Verdad. La cifra total de esta Tétrada es de veinticuatro elementos, pues el nombre
Inefable (Ἄρρητος) tiene en sí siete letras, Silencio (΢ειγὴ) tiene cinco23, Padre
(Πατήρ) también tiene cinco y Verdad (Ἀλήθεια) tiene siete; al ser sumados, dos
veces cinco y dos veces siete dieron como resultado el número veinticuatro. Del
mismo modo, también la segunda Tétrada – Verbo (Λόγος) y Vida (Ζωή), Hombre
(Ἄνθρωπος) e Iglesia (Ἐκκλησία) – mostró el mismo número de letras. Y el
nombre expresable del Salvador – Jesús (Ἰησοῦς) – es de seis letras, pero su
[nombre] indecible tiene veinticuatro letras. Cristo Hijo (Τἱὸς Φριστὸς) está
formado por doce letras24, pero el nombre inefable en Cristo es de treinta letras. Por
esto le dice Alfa y Omega, para indicar la paloma, ya que este es el valor numérico
de este p{jaro‛25.
9. ‚Jesús tiene‛, dice, ‚este origen inefable. La Madre de todos, la
primera Tétrada, emitió a la manera de una hija la segunda Tétrada y se convirtió
en Ogdóada, la cual emitió una Década. La Década, al unirse a la Ogdóada y
multiplicarla por diez, progresó hasta el número ochenta, y al multiplicar de nuevo
por diez al ochenta generó el número ochocientos, de manera que la suma total de
las letras que fueron emitidas desde la Ogdóada a la Década es 8 (η), 80 (π) y 800
(ω), que es Jesús (pues el nombre de Jesús, de acuerdo al valor de sus letras, da
como resultado 888)‛. *De esta manera+, según ellos, puedes tener la certeza del
origen supraceleste de Jesús. Por esto, también el alfabeto griego tiene ocho
unidades, ocho decenas y ocho centenas que exponen la cuenta de ochocientos
ochenta y ocho, es decir ‚Jesús‛,
ἐκ *τῶν+ πάντων συνεστῶτα τῶν ἀριθμῶν. Καὶ διὰ τοῦτο ἄλφα καὶ ω
ὀνομάζεσθαι αὐτόν, τὴν ἐκ πάντων γένεσιν σημαίνοντα. Καὶ πάλιν οὕτως· τᾛς
πρώτης τετράδος κατὰ πρόβασιν ἀριθμοῦ εἰς αὑτὴν συντιθεμένης ὁ τῶν δέκα
ἀνεφάνη ἀριθμός. Μία γὰρ καὶ δύο καὶ τρεῖς καὶ τέσσαρες ἐπὶ τὸ αὐτὸ
συντεθεῖσαι δέκα γίνονται, ὅ ἐστιν ι, καὶ τοῦτ΄ εἶναι θέλουσι τὸν Ἰησοῦν. Ἀλλὰ
καὶ ὁ Φρειστός, φησί, γραμμάτων ὀκτὼ ὢν τὴν πρώτην ὀγδοάδα σημαίνει, ἥτις
τ῵ ι συμπλακεῖσα τὸν Ἰησοῦν ἀπεκύησε. Λέγεται δέ, φησί, καὶ Τἱὸς Φρειστός,
τουτέστιν ἡ δωδεκάς· τὸ γὰρ Τἱὸς ὄνομα γραμμάτων ἐστὶ τεσσάρων, τὸ δὲ
Φρειστὸς ὀκτώ· ἅτινα συντεθέντα τὸ τᾛς δωδεκάδος ἐπέδειξαν μέγεθος. Πρὶν
μὲν οὖν , φησί, τούτου τοῦ ὀνόματος τὸ ἐπίσημον φανᾛναι, τουτέστιν τὸν
Ἰησοῦν τὸν Τἱόν, ἐν ἀγνοίᾳ πολλᾜ ὑπᾛρχον οἱ ἄνθρωποι καὶ πλάνᾙ· ὅτε δὲ
εφανερώθη τὸ ἑξαγράμματον ὄνομα, ὃ σάρκα περιεβάλετο, ἵνα εἰς τὴν
αἴσθησιν τοῦ ἀνθρώπου κατέλθᾙ, ἔχον ἐν ἑαυτ῵ αὐτὰ τὰ ἓξ καὶ τὰ
εἰκοσιτέσσαρα, τότε γνόντες αὐτὸν ἐπαύσαντο τᾛς ἀγνοίας, ἐκ θανάτου δὲ εἰς
ζωὴν ἀνᾛλθον, τοῦ ὀνόματος αὐτοῖς ὁδοῦ γενηθέντος πρὸς τὸν Πατέρα τᾛς
ἀληθείας. Σεθεληκέναι γὰρ τὸν Πατέρα τῶν ὅλων λῦσαι τὴν ἄγνοιαν καὶ
καθελεῖν τὸν θάνατον. Ἀγνοίας δὲ λύσις ἡ ἐπίγνωσις αὐτοῦ ἐγίνετο. Καὶ διὰ
τοῦτο ἐκλεχθᾛναι τὸν κατὰ τὸ θέλημα αὐτοῦ κατ΄ εἰκόνα τᾛς ἄνω δυνάμεως
οἰκονομηθέντα Ἄνθρωπον.

10. Ἀπὸ Σετράδος γὰρ προᾛλθον οἱ Αἰῶνες. Ἦν δὲ ἐν τᾜ Σετράδι


Ἄνθρωπος καὶ Ἐκκλησία, Λόγος καὶ Ζωή. Ἀπὸ τούτων οὖν δυνάμεις, φησίν,
ἀπορρυεῖσαι ἐγενεσιούργησαν τὸν ἐπὶ γᾛς φανέντα Ἰησοῦν, καὶ τοῦ μὲν Λόγου
ἀναπεπληρωκέναι τὸν τόπον τὸν ἄγγελον Γαβριήλ, τᾛς δὲ Ζωᾛς τὸ ἅγιον
Πνεῦμα, τοῦ δὲ Ἀνθρώπου τὴν τοῦ Ὑψίστου δύναμιν, τὸν δὲ τᾛς Ἐκκλησίας
τόπον ἡ Παρθένος ἐπέδειξεν. Οὕτω τε ὁ κατ΄ οἰκονομίαν διὰ τᾛς Μαρίας
γενεσιουργεῖται παρ΄ αὐτ῵ ἄνθρωπος, ὃν ὁ Πατὴρ τῶν ὅλων διελθόντα διὰ
μήτρας ἐξελέξατο διὰ Λόγου εἰς ἐπίγνωσιν αὐτοῦ. Ἐλθόντος δὲ αὐτοῦ εἰς τὸ
ὕδωρ κατελθεῖν εἰς αὐτὸν ὡς περιστερὰν τὸν ἀναδραμόντα ἄνω καὶ
πληρώσαντα τὸν δωδέκατον ἀριθμόν, ἐν ᾧ ὑπάρχει τὸ σπέρμα τούτων τῶν
συσπαρέντων αὐτ῵ καὶ συγκαταβάντων καὶ συναναβάντων. Αὐτὴν δὲ τὴν
δύναμιν τὴν κατελθοῦσαν σπέρμα φησὶν εἶναι τοῦ Πατρός, ἔχον ἐν ἑαυτ῵ καὶ
τὸν Πατέρα καὶ τὸν Τἱόν, τήν τε διὰ τούτων γινωσκομένην ἀνονόμαστον
δύναμιν τᾛς ΢ιγᾛς καὶ τοὺς ἅπαντας Αἰῶνας. Καὶ τοῦτ΄ εἶναι τὸ Πνεῦμα τὸ
λαλᾛσαν διὰ τοῦ στόματος τοῦ Ἰησοῦ, τὸ ὁμολογᾛσαν ἑαυτὸ Τἱὸν ἀνθρώπου
καὶ φανερῶσαν τὸν Πατέρα· κατελθὸν μέν<τοι γε> εἰς τὸν Ἰησοῦν ἡνῶσθαι *δ΄+
αὐτ῵. Καὶ καθεῖλε μὲν τὸν θάνατον, φησίν, ὁ ἐκ τᾛς οἰκονομίας ΢ωτὴρ
<Ἰησοῦς>, ἐγνώρισε δὲ τὸν Πατέρα Φριστόν. Εἶναι οὖν τὸν Ἰησοῦν ὄνομα μὲν
τοῦ ἐκ τᾛς οἰκονομίας ἀνθρώπου λέγει, τεθεῖσθαι δὲ εἰς ἐξομοίωσιν καὶ
μόρφωσιν τοῦ μέλλοντος εἰς αὐτὸν κατέρχεσθαι Ἀνθρώπου, ὃν χωρήσαντα
que est{ compuesto de todos estos números. Y por esta causa se le llama ‚alfa y
omega‛, para indicar su origen a partir de todos26. Y también así: ‚El número diez
apareció cuando la primera Tétrada se sumó a sí misma progresivamente, pues
cuando se suman el uno, el dos, el tres y el cuatro dan como resultado diez, el cual
es *representado por+ la iota‛, y ellos pretenden que este es [el número de] Jesús.
‚Pero también Cristo,‛ dice, ‚que tiene ocho letras, indica la primera Ogdóada la
cual, al unirse con la iota, engendró a Jesús. Se le llama también Cristo Hijo, esto es,
la dodécada, pues el nombre ‚Hijo‛ tiene cuatro letras, y ‚Cristo‛ tiene ocho; estos,
al unirse, mostraron la cantidad de doce‛. Sostiene que antes de que este nombre
de seis letras27 – es decir, Jesús, el Hijo – apareciera, los hombres vivían en una gran
ignorancia y error; pero cuando fue manifestado el nombre de seis letras – el cual
tiene en sí el seis y el veinticuatro, el que se revistió de carne para descender al
nivel de comprensión del hombre – entonces, al conocerlo, dejaron de ser
ignorantes y subieron de la muerte a la vida pues el nombre se volvió para ellos un
camino hacia el Padre de la verdad. Pues el Padre de todos ha querido poner fin a
la ignorancia y destruir la muerte. Su conocimiento provocó el fin de la ignorancia.
Y por esto, por voluntad del Padre, fue elegido el Hombre, dispuesto a imagen de
la Potencia de lo alto.
10. Los Eones surgieron de la [segunda] Tétrada. En esta Tétrada estaban
Hombre e Iglesia, Verbo y Vida. Unas Potencias que emanaron de estos – dice –
engendraron al Jesús que se manifestó en el mundo y el ángel Gabriel tomó el
lugar del Verbo, el Espíritu Santo el de Vida, el poder del Altísimo [tomó] el de
Hombre y la Virgen exhibió el lugar de Iglesia. De este modo ‚el hombre
modelado por disposición divina‛ de Marcos fue engendrado por medio de María,
al que el Padre de todos, cuando pasó a través de la matriz, eligió por medio del
Verbo para que lo conociera. Cuando fue a bautizarse descendió sobre él como una
paloma el número que volvió a subir al cielo y completó el doce. En este [número]
está la semilla de aquellos que han sido sembrados con él y han descendido y
ascendido junto con él. Marcos dice que este mismo valor numérico que descendió
es la semilla del Padre, el cual contiene en sí mismo tanto al Padre como al Hijo, el
valor innominado de Silencio que es conocido por medio de ellos, y todos los
Eones. Y este es el Espíritu que habló a través de la boca de Jesús, se reconoció a sí
mismo como el Hijo del hombre y reveló al Padre, y <sin duda> cuando descendió
sobre Jesús se hizo uno con él. Sostiene que el Salvador <Jesús> [moldeado] por
disposición divina destruyó la muerte, pero Cristo fue quien dio a conocer al
Padre. Dice que ‚Jesús‛ es el nombre del hombre *creado+ por disposición divina,
pero fue establecido como semejanza y figura del Hombre que habría de descender
αὐτὸν ἐσχηκέναι αὐτόν τε τὸν Ἄνθρωπον, αὐτόν τε τὸν Λόγον καὶ τὸν Πατέρα
καὶ τὸν Ἄρρητον καὶ τὴν ΢ιγὴν καὶ τὴν Ἀλήθειαν καὶ Ἐκκλησίαν καὶ Ζωήν.

11. Σαῦτα δὴ ὑπὲρ τὸ ἰοὺ καὶ τὸ φεῦ καὶ ὑπὲρ τὸ π᾵σαν τραγικὴν
<ἐκ>φώνησιν καὶ σχετλιασμόν ἐστι. Σίς γὰρ οὐκ ἅν μισήσειεν τὸν τηλικούτων
ψευσμάτων κακοσύνθετον ποιητήν, τὴν μὲν ἀλήθειαν ὁρῶν εἴδωλον ὑπὸ
Μάρκου γεγονυῖαν καὶ τοῦτο τοῖς τοῦ ἀλφαβήτου γράμμασιν κατεστιγμένην.
Νεωστὶ πρὸς τὸ ἀπ΄ ἀρχᾛς, τὸ δὴ λεγόμενον χθὲς καὶ πρώην, Ἕλληνες
ὁμολογοῦσιν ἀπὸ Κάδμου πρῶτον ἓξ καὶ δέκα παρειληφέναι, εἶτα μετέπειτα
προβαινόντων τῶν χρόνων αὐτοὶ ἐξευρηκέναι ποτὲ μὲν τὰ δασέα, ποτὲ δὲ τὰ
διπλ᾵, ἔσχατον δὲ πάντων Παλαμήδην φασὶ τὰ μακρὰ τούτοις προστεθεικέναι.
Πρὸ τοῦ οὖν <παρ΄> Ἕλλησι ταῦτα γενέσθαι οὐκ ἦν Ἀλήθεια· τὸ γὰρ σῶμα
αὐτᾛς κατὰ σέ, Μάρκε, μεταγενέστερον μὲν Κάδμου καὶ τῶν πρὸ αὐτοῦ,
μεταγενέστερον δὲ τῶν τὰ λοιπὰ προστεθεικότων στοιχεῖα, μεταγενέστερον δὲ
καὶ σαυτοῦ. ΢ὺ γὰρ μόνος <ὡς> εἴδωλον κατήγαγες την ὑπὸ σοῦ λεγομένην
Ἀλήθειαν. Σίς δ΄ ἀνέξεταί σου τὴν τοσαῦτα φλυαροῦσαν ΢ιγήν, ἣ τὸν
ἀνονόμαστον ὀνομάζει καὶ τὸν ἄρρητον ἐξηγεῖται καὶ τὸν ἀνεξιχνίαστον
ἐξιστορεῖ καὶ ἠνοιχέναι τὸ στόμα φησὶν αὐτόν, ὃν ἀσώματον καὶ ἀνείδεον
λέγεις, καὶ προενέγκασθαι Λόγον, ὡς ἕν τι τῶν συνθέτων ζῴων· τόν τε Λόγον
αὐτοῦ, ὅμοιον ὄντα τ῵ προβαλόντι καὶ μορφὴν τοῦ ἀοράτου γεγονότα,
στοιχείων μὲν εἶναι τριάκοντα, συλλαβῶν δὲ τεσσάρων· ἔσται οὖν κατὰ τὴν
ὁμοιότητα τοῦ Λόγου ὁ Πατὴρ τῶν πάντων, ὡς σὺ φᾚς, στοιχείων μὲν
τριάκοντα, συλλαβῶν δὲ τεσσάρων. Ἢ πάλιν τίς ἀνέξεταί σου εἰς σχήματα καὶ
ἀριθμούς, ποτὲ μὲν τριάκοντα, ποτὲ δὲ εἰκοσιτέσσαρα, ποτὲ δὲ ἓξ μόνον,
συγκλείοντος τὸν τῶν πάντων κτιστὴν καὶ δημιουργὸν καὶ ποιητὴν Λόγον τοῦ
Θεοῦ, κατακερματίζοντός τε αὐτὸν εἰς συλλαβὰς μὲν τέσσαρας, στοιχεῖα δὲ
τριάκοντα, καὶ τὸν μὲν πάντων κύριον, τὸν ἐστερεωκότα τοὺς οὐρανούς, εἰς ω
π η κατάγοντος ἀριθμόν, ὁμοίως τ῵ ἀλφαβήτῳ, καὶ αὐτὸν δὲ τὸν τὰ πάντα
χωροῦντα Πατέρα, ἀχώρητον δὲ ὑπάρχοντα, εἰς τετράδα καὶ ὀγδοάδα καὶ
δεκάδα καὶ δωδεκάδα ὑπομερίζοντος καὶ διὰ τῶν τοιούτων πολυπλασιασμῶν
τὸ ἄρρητον καὶ ἀννενόητον, ὡς σὺ φᾚς, τοῦ Πατρὸς ἐκδιηγουμένου; Καὶ ὃν
ἀσώματον καὶ ἀνούσιον ὀνομάζεις, τὴν τούτου ούσίαν καὶ τὴν ὑπόστασιν ἐκ
πολλῶν γραμμάτων, ἑτέρων ἐξ ἑτέρων γεννωμένων, κατασκευάζεις, αὐτὸς
Δαίδαλος ψευδὴς καὶ τέκτων κακὸς γενόμενος τᾛς προπανυπερτάτου
δυνάμεως· καὶ ἣν ἀμέριστον φᾘς εἶναι <οὐσίαν>, εἰς ἀφώνους καὶ φωνήεντας
καὶ ἡμιφώνους φθόγγους ὑπομερίζων, τὸ ἄφωνον αὐτῶν τ῵ τῶν πάντων
Πατρὶ καὶ τᾜ τούτου Ἐννοίᾳ ἐπιψευδόμενος, εἰς τὴν ἀνωτάτω βλασφημίαν καὶ
μεγίστην ἀσέβειαν ἐμβέβληκας ἅπαντας τοὺς σοὶ πειθομένους. Διὸ <καὶ>
δικαίως καὶ ἁρμοζόντως τᾜ τοιαύτᾙ σου τόλμᾙ ὁ θεῖος πρεσβύτης καὶ κᾛρυξ
τᾛς ἀληθείας ἐμμέτρως ἐπιβεβόηκέ σοι, εἰπὼν οὕτως·
sobre él. Al tener este nombre tenía al Hombre mismo, al Verbo mismo, al Padre, al
Inefable, a Silencio, a Verdad, a Iglesia y a Vida.

11. Esto est{ por encima de los ‚¡ay!‛ y los ‚¡oh!‛, y m{s all{ de toda
trágica exclamación y queja. ¿Quién no detestaría a este degenerado, autor de tan
grandes mentiras, cuando ve la verdad convertida por Marcos en un ídolo
garabateado con las letras del alfabeto? Los griegos reconocen haber recibido en
una época relativamente reciente – ‚ayer o anteayer‛, como suele decirse – primero
de Cadmo dieciséis [letras] y luego, a medida que pasaba el tiempo, haber
inventado ellos mismos un día las aspiradas, otro día las dobles, y dicen que al
final de todo Palamedes añadió a estas las [vocales] largas. ¡Ciertamente, antes de
que estas cosas fueran hechas <entre> los griegos no existía la Verdad, pues según
tú, Marcos, su cuerpo es posterior a Cadmo y los anteriores a él, posterior a los que
añadieron las restantes letras, y posterior incluso a ti mismo! En efecto, sólo tú
redujiste la llamada por ti ‚Verdad‛ <a> un ídolo. ¿Quién soportar{ tu Silencio que
dice tales bobadas, que nombra al innombrable, que explica al inefable e investiga
al inescrutable? También dices que este [Silencio] – al cual llamas ‚incorpóreo‛ e
‚informe‛ – abrió su boca y enunció al Verbo como uno cualquiera de los seres
vivientes compuestos [de partes], y su Verbo, al ser semejante al que lo emitió y
llegado a ser una forma del Invisible, está [compuesto] de treinta letras en cuatro
sílabas. Así pues, el Padre de todos – como tú le dices – estará [compuesto] de
treinta letras en cuatro sílabas, a semejanza del Verbo. O de nuevo, ¿quién tolerará
que encierres al Verbo de Dios, creador de todo, demiurgo y hacedor, en formas y
números – unas veces treinta, otras veinticuatro, otras solamente seis –
fraccionándolo en cuatro sílabas de treinta letras; que, a semejanza del alfabeto,
reduzcas al Señor de todo, que extendió los cielos, al número 888; que al mismo
Padre que todo lo contiene pero es incontenible lo subdividas en una tétrada,
ogdóada, década o dodécada, y que expongas detalladamente lo inefable e
inconcebible, como tú dices, del Padre por medio de tales multiplicaciones?
Estableces la esencia y la sustancia de aquel al que llamas ‚incorpóreo‛ e
‚inmaterial‛ a partir de muchas letras, generadas unas de otras. Tú mismo eres un
Dédalo mentiroso, pues te has vuelto un mal artesano de la Potencia más sublime;
y al subdividir a la que llamas ‚<esencia> indivisible‛ en letras mudas, vocales y
semivocales y atribuir falsamente las mudas al Padre de todos y a su Idea, has
arrojado a todos los que creen en ti a la más alta blasfemia y la más grande
impiedad. Por lo cual, de manera justa y conveniente a tal atrevimiento tuyo,
<también> el santo anciano y heraldo de la verdad ha proclamado abiertamente
sobre ti en versos, diciendo así:
Εἰδωλοποιὲ Μάρκε καὶ τερατοσκόπε,
ἀστρολογικᾛς ἔμπειρε καὶ μαγικᾛς τέχνης,
δι΄ ὧν κρατύνεις τᾛς πλάνης τὰ διδάγματα,
σημεῖα δεικνὺς τοῖς ὑπὸ σοῦ πλανωμένοις,
ἀποστατικᾛς δυνάμεως ἐγχειρήματα,
ἃ σοὶ χορηγεῖ σὸς πατὴρ ΢ατὰν ἀεὶ
δι΄ ἀγγελικᾛς δυνάμεως Ἀζαζὴλ ποιεῖν,
ἔχων σε πρόδρομον ἀντιθέου πανουργίας.

Καὶ ταῦτα μὲν ὁ θεοφιλὴς πρεσβύτης· ἡμεῖς δὲ τὰ λοιπὰ τᾛς


μυσταγωγίας αὐτῶν μακρὰ ὄντα πειρασόμεθα βραχέως διεξελθεῖν καὶ τὰ
πολλ῵ χρόνῳ κεκρυμμένα εἰς φανερὸν ἀγαγεῖν. Οὕτω γὰρ ἅν γένοιτο
εὐέλεγκτα π᾵σι.
12. Σὴν οὖν γένεσιν τῶν Αἰώνων αὐτῶν καὶ τὴν πλάνην τοῦ
προβάτου καὶ ἀνεύρεσιν ἑνώσαντες ἐπὶ τὸ αὐτὸ μυστικώτερον ἐπιχειροῦσιν
ἀπαγγέλλειν οὗτοι οἱ εἰς ἀριθμοὺς τὰ πάντα κατάγοντες, ἐκ μονάδος καὶ
δυάδος φάσκοντες τὰ ὅλα συνεστηκέναι· καὶ ἀπὸ μονάδος ἕως τῶν τεσσάρων
ἀριθμοῦντες οὕτω γεννῶσι τὴν δεκάδα. Μία γὰρ καὶ δύο καὶ τρεῖς καὶ τέσσαρες
συντεθεῖσαι ἐπὶ τὸ αὐτὸ τὸν τῶν δέκα Αἰώνων ἀπεκύησαν ἀριθμόν. Πάλιν δ΄
αὖ ἡ δυὰς ἀπ΄ αὐτᾛς προελθοῦσα ἕως τοῦ ἐπισήμου, οἷον δύο καὶ τέσσαρες καὶ
ἕξ, τὴν δωδεκάδα ἐπέδειξεν. Καὶ πάλιν ἀπὸ τᾛς δυάδος ὁμοίως ἀριθμούντων
ἡμῶν ἕως τῶν δέκα ἡ τριακοντὰς ἀνεδείχθη, ἐν ᾗ ὀγδοὰς καὶ δεκὰς καὶ
δωδεκάς. Σὴν οὖν δωδεκάδα διὰ τὸ ἐπίσημον ἐσχηκέναι συνεπακολουθᾛσαν
αὐτᾜ τὸ ἐπίσημον πάθος λέγουσι, καὶ διὰ τοῦτο περὶ τὸν δωδέκατον ἀριθμὸν
τοῦ σφάλματος γενομένου τὸ πρόβατον ἀποσκιρτᾛσαν πεπλανᾛσθαι, ἐπειδὴ
τὴν ἀπόστασιν ἀπὸ δωδεκάδος γεγενᾛσθαι φάσκουσι. Σ῵ αὐτ῵ τρόπῳ καὶ ἀπὸ
τᾛς δωδεκάδος ἀποστ᾵σαν μίαν δύναμιν ἀπολωλέναι μαντεύονται, καὶ ταύτην
εἶναι τὴν γυναῖκα τὴν ἀπολέσασαν τὴν δραχμὴν καὶ ἅψασαν λύχνον καὶ
εὑροῦσαν αὐτήν. Οὕτως οὖν καὶ τοὺς ἀριθμοὺς τοὺς καταλειφθέντας - ἐπὶ μὲν
τᾛς δραχμᾛς τοὺς ἐννέα, ἐπὶ δὲ τοῦ προβάτου τοὺς ἕνδεκα - ἐπιπλεκομένους
ἀλλήλοις τὸν τῶν ἐνενήκοντα ἐννέα τίκτειν ἀριθμόν, ἐπεὶ ἐννάκις τὰ ἕνδεκα
ἐνενήκοντα ἐννέα γίνεται. Διὸ καὶ τὸ ἀμὴν τοῦτον λέγουσιν ἔχειν τὸν ἀριθμόν.
Οὐκ ὀκνήσω δέ σοι καὶ ἄλλως ἐξηγουμένων αὐτῶν ἀπαγγεῖλαι, ἵνα
πανταχόθεν κατανοήσᾙς τὸν καρπὸν αὐτῶν. Σὸ γὰρ στοιχεῖον τὸ η σὺν μὲν τ῵
ἐπισήμῳ ὀγδοάδα εἶναι θέλουσιν, ἀπὸ τοῦ ἄλφα ὀγδόῳ κείμενον τόπῳ· εἶτα
πάλιν ἄνευ τοῦ ἐπισήμου ψηφίζοντες τὸν ἀριθμὸν αὐτῶν τῶν στοιχείων καὶ
ἐπισυνθέντες μέχρι τοῦ ἦτα τὴν τριακοντάδα ἐπιδεικνύουσιν. Ἀρξάμενος γάρ
<τις> ἀπὸ τοῦ ἄλφα καὶ τελευτῶν εἰς τὸ ἦτα τ῵ ἀριθμ῵ τῶν στοιχείων,
ὑφεξαιρούμενος δὲ τὸ ἐπίσημον καὶ ἐπισυντιθεὶς τὴν ἐπαύξησιν τῶν
γραμμάτων, εὑρήσει τὸν τῶν τριάκοντα ἀριθμόν. Μέχρι γὰρ τοῦ ε στοιχείου
¡Oh Marcos, fabricante de ídolos y observador de maravillas,
Experto en la astrología y las artes mágicas,
Por medio de las cuales haces prevalecer las enseñanzas del error,
Muestras prodigios a los que han sido engañados por ti,
Obras de una potencia rebelde,
Las que tu padre Satán siempre te conduce a hacer,
Por medio de la potencia angélica de Azazel28,
Teniendo en ti un precursor de la maldad contra Dios.

Esto es [lo que dijo] el anciano amado por Dios; nosotros, por otra parte,
trataremos de exponer brevemente el resto de sus revelaciones – aunque son
extensas – y hacer manifiestas las cosas que han estado ocultas por mucho tiempo.
De este modo serían fáciles de refutar para todos.
12. Estas personas, que reducen todo a números, se esfuerzan en
describir este asunto de un modo más místico asimilando el origen de sus Eones
con el extravío y el hallazgo de la oveja29, afirmando que todas las cosas se han
formado a partir de la Mónada y la Díada. Contando desde la unidad hasta el
cuatro se llega a la decena, pues al sumar uno más dos más tres más cuatro da
como resultado el número de los diez Eones. A su vez la Díada, desdoblándose a sí
misma hasta el seis – de este modo: dos, cuatro, seis – exhibió la Dodécada. Y, de
nuevo, cuando contamos del mismo modo desde el dos hasta el diez se enseña la
Tridécada, en la que está la Ogdóada, la Década y la Dodécada. Debido a que la
Dodécada está acompañada por el seis dicen que el seis es su ‚pasión‛30, y por esta
causa la oveja se escapó y se perdió cuando se produjo la caída del número doce,
puesto que afirman que la defección se ha producido a partir de la Dodécada 31.
También saben por adivinación que una Potencia se separó de la Dodécada32 y del
mismo modo se perdió, y esta es la mujer que perdió la dracma y, al encender una
lámpara, la encontró. Así, los números que quedan – nueve en el caso de las
dracmas, once en el de la oveja –dan como resultado el número noventa y nueve al
multiplicarse entre ellos, pues nueve veces once da noventa y nueve. Por lo cual
también dicen que ‚Amén‛33 da este resultado.

No dudaré en relatarte sus explicaciones también de otra manera, a fin de


que comprendas completamente su fruto. Pretenden que la letra eta – si se incluye
el episemon34 – es una ogdóada, pues está en el octavo lugar desde la alfa;
nuevamente, al contar el valor de las mismas letras exceptuando el episemon y
sumarlas hasta la eta demuestran la Tridécada. Pues <si alguien> comenzara la
cuenta de las letras desde la alfa y concluyese en la eta, suprimiendo el seis y
sumando las letras progresivamente, obtendrá el número treinta. Hasta la letra
épsilon
πεντεκαίδεκα γίνονται· ἔπειτα προστεθεὶς αὐτοῖς ὁ τῶν ἑπτὰ ἀριθμὸς β καὶ κ
ἀπετέλεσε· προσελθὸν δὲ τούτοις τὸ η, ὅ ἐστιν ὀκτώ, τὴν θαυμασιωτάτην
τριακοντάδα ἀνεπλήρωσεν. Καὶ ἐντεῦθεν ἀποδεικνύουσι τὴν Ὀγδοάδα μητέρα
τῶν τριάκοντα Αἰώνων. Ἐπεὶ οὖν ἐκ τριῶν δυνάμεων ἥνωται ὁ τῶν τριάκοντα
ἀριθμός, τρὶς αὐτὸς γενόμενος τὰ ἐνενήκοντα ἐποίησε· τρὶς γὰρ τριάκοντα
ἐνενήκοντα. Καὶ αὐτὴ δὲ ἡ τριὰς ἐφ΄ ἑαυτᾛς συντεθεῖσα ἐννέα ἐγέννησεν.
Οὕτως τε ἡ ὀγδοὰς τὸν τῶν ἐνενήκοντα ἐννέα παρ΄ αὐτοῖς ἀπεκύησεν ἀριθμόν.
Καὶ ἐπεὶ ὁ δωδέκατος Αἰὼν ἀποστὰς κατέλειψε τοὺς ἄνω ἕνδεκα, κατάλληλον
λέγουσι τὸ τύπον τῶν γραμμάτων τ῵ σχήματι τοῦ Λόγου κεῖσθαι (ἑνδέκατον
γὰρ τῶν γραμμάτων κεῖται τὸ λ, ὅ ἐστιν ἀριθμὸς τῶν τριάκοντα) καὶ κατ΄
εἰκόνα κεῖσθαι τᾛς ἄνω οἰκονομίας, ἐπειδὴ ἀπὸ τοῦ ἄλφα, χωρὶς τοῦ ἐπισήμου,
αὐτῶν τῶν γραμμάτων ὁ ἀριθμὸς ἕως τοῦ λ συντεθειμένος κατὰ τὴν
παραύξησιν τῶν γραμμάτων σὺν αὐτ῵ τ῵ λ τὸν τῶν ἐνενήκοντα ἐννέα
ποιεῖται ἀριθμόν. Ὅτι δὲ τὸ λ ἑνδέκατον ὅν τᾜ τάξει ἐπὶ τὴν τοῦ ὁμοίου αὐτ῵
κατᾛλθεν ζήτησιν, ἵνα ἀναπληρώσᾙ τὸν δωδέκατον ἀριθμόν, καὶ εὑρὸν αὐτὸν
ἐπληρώθη, φανερὸν εἶναι ἐξ αὐτοῦ τοῦ σχήματος τοῦ στοιχείου. Σὸ γὰρ λ,
ὥσπερ ἐπὶ τὴν τοῦ ὁμοίου αὐτ῵ ζήτησιν παραγενόμενον καὶ εὑρὸν καὶ εἰς
ἑαυτὸ ἁρπάσαν αὐτόν, τὴν τοῦ δωδεκάτου ἀνεπλήρωσεν χώραν, τοῦ Μ
στοιχείου ἐκ δύο Λ συγκειμένου. Διὸ καὶ φεύγειν αὐτοὺς διὰ τᾛς γνώσεως τὴν
τῶν ἐνενήκοντα ἐννέα χώραν, τουτέστιν τὸ Ὑστέρημα, τύπον ἀριστερ᾵ς
χειρός, μεταδιώκειν δὲ τὸ ἕν, ὃ προστεθὲν τοῖς ἐνενήκοντα ἐννέα εἰς τὴν δεξιὰν
αὐτοὺς χεῖρα μετέστησεν.
13. ΢ὺ μὲν ταῦτα διερχόμενος, ἀγαπητέ, εὖ οἶδα ὅτι γελάσεις πολλὰ
τὴν τοιαύτην αὐτῶν οἰησίσοφον μωρίαν. Ἄξιοι δὲ πένθους οἱ τηλικαύτην
θεοσέβειαν καὶ τὸ μέγεθος τᾛς ἀληθῶς ἀρρήτου δυνάμεως καὶ τὰς τοσαύτας
οἰκονομίας τοῦ Θεοῦ διὰ τοῦ ἄλφα καὶ βᾛτα καὶ δι΄ ἀριθμῶν οὕτως ψυχρῶς καὶ
βεβιασμένως διασύροντες. Ὅσοι δὲ ἀφίστανται τᾛς ἐκκλησίας καὶ τούτοις τοῖς
γραώδεσι μύθοις πείθονται, ἀληθῶς <εἰσιν> αὐτοκατάκριτοι, οὓς ὁ Παῦλος
ἐγκελεύεται ἡμῖν μετὰ μίαν καὶ δευτέραν νουθεσίαν παραιτεῖσθαι. Ἰωάννης
δέ, ὁ τοῦ Κυρίου μαθητής, ἐπέτεινε τὴν καταδίκην αὐτῶν, μηδὲ χαίρειν αὐτοῖς
ὑφ΄ ἡμῶν λέγεσθαι βουληθείς· «Ὁ γὰρ λέγων αὐτοῖς» φησί «χαίρειν κοινωνεῖ
τοῖς ἔργοις αὐτῶν τοῖς πονηροῖς». Καὶ εἰκότως· «Οὐκ ἔστι γὰρ χαίρειν τοῖς
ἀσεβέσιν» λέγει Κύριος. Ἀσεβεῖς δὲ ὑπὲρ π᾵σαν ἀσέβειαν οὗτοι οἱ τὸν ποιητὴν
οὐρανοῦ καὶ γᾛς, μόνον Θεὸν παντοκράτορα, ὑπὲρ ὃν ἄλλος θεὸς οὐκ ἔστιν, ἐξ
Ὑστερήματος καὶ αὐτοῦ ἐξ ἄλλου Ὑστερήματος γεγονότος προβεβλᾛσθαι
λέγοντες· ὥστε κατ΄ αὐτοὺς εἶναι αὐτὸν προβολὴν τρίτου Ὑστερήματος. Ἣν
γνώμην ὄντως καταφυσήσαντας καὶ καταθεματίσαντας δέον πόρρω που <καὶ>
μακρὰν φυγεῖν ἀπ΄ αὐτῶν καὶ ᾗ πλέον διισχυρίζονται καὶ χαίρουσιν ἐπὶ τοῖς
παρευρέμασιν αὐτῶν, ταύτᾙ μ᾵λλον εἰδέναι πλέον αὐτοὺς ἐνεργεῖσθαι ὑπὸ
τᾛς ὀγδοάδος τῶν πονηρῶν πνευμάτων, καθάπερ οἱ
suman quince; luego, al agregar el número siete a estos, se obtiene el veintidós; y al
sumar este a la eta, que vale ocho, se completa la maravillosa Tridécada. De aquí
prueban que la Ogdóada es la madre de los treinta Eones. En efecto, puesto que el
número treinta resulta de la unión de tres Potencias, al sumarse tres veces a sí
mismo produjo el [número] noventa, pues tres veces treinta es noventa. También la
Tríada misma se sumó a sí misma y generó el nueve. De esta forma la Ogdóada
engendró – según ellos – el número noventa y nueve. Y puesto que el doceavo Eón,
al separarse, abandonó a los once en los cielos, dicen que la figura de las letras ha
quedado dispuesta en correspondencia a la imagen del Verbo (pues la lambda, que
tiene un valor de 30, ocupa el onceavo lugar de las letras) y permanece como
imagen de la dispensación celestial, pues el valor de las mismas letras desde la alfa
hasta la lambda – exceptuando el episemon – al sumarlas progresivamente
incluyendo la misma lambda, hacen un valor de noventa y nueve. Es evidente, a
partir de la misma forma de la letra, que la lambda – que es la onceava en el orden
– descendió para buscar a su semejante para que se completase el número doce, y
cuando lo halló fue completada. Pues la lambda – del mismo modo que vino en
busca de su semejante y, cuando lo encontró, se lo llevó consigo – ocupó el lugar
de la doceava [letra], pues la letra mu está compuesta por dos lambdas 35. Por lo
cual también ellas, por medio del conocimiento, escaparon del nonagésimo noveno
lugar – es decir, [escaparon] de la Falta, que es figura de la mano izquierda – para
ir en pos del Uno el cual, al ser añadido a las noventa y nueve las hizo pasar a la
mano derecha.
13. Yo sé bien, querido, que a medida que vayas pasando a través de
estas [ideas] te reirás mucho de la clase de locura que creen que es sabiduría. Los
que de esta manera ridiculizan fríamente y con violencia una religión tan
importante, la grandeza de la Potencia verdaderamente inefable y las
dispensaciones de Dios por medio de la alfa, la beta y mediante los números, son
dignos de lástima. Cuantos se apartan de la Iglesia y creen en esos cuentos de
viejas ciertamente se condenan a sí mismos, sobre los cuales Pablo nos amonesta
que, después de una primera y una segunda advertencia, hay que rechazarlos36.
Pero Juan, el discípulo del Señor, aumentó el castigo de estos al decir que no quería
ni siquiera que los saludemos ‚pues el que les dice: Alégrate‛, dice, ‚participa en
sus malas obras‛37. Y con razón: ‚No hay regocijo para los impíos, dice el Señor‛38.
Pero estos que dicen que el hacedor del cielo y de la tierra, el único Dios
todopoderoso sobre el cual no existe otro dios, ha sido emitido de una Falta y esta
ha sido engendrada de otra Falta – de modo que, según ellos, Él es la emisión de
una tercera Falta – son impíos más allá de toda impiedad. Es realmente necesario,
rechazando y condenando esta opinión, escapar lejos de ellos – <incluso> muy lejos
– y que cuanto más se afirmen y deleiten en sus ficciones, tanto más nos demos
cuenta que están animados por los malos espíritus de la Ogdóada; [son] como los
εἰς φρενίτιδα διάθεσιν ἐμπεσόντες ἥ πλέον γελῶσι καὶ ἰσχύειν δοκοῦσιν καὶ ὡς
ὑγιαίνοντες πάντα πράττουσιν, ἔνια δὲ καὶ ὑπὲρ τὸ ὑγιαίνειν, ταύτᾙ μ᾵λλον
κακῶς ἔχουσιν. Ὁμοίως δὲ καὶ οὗτοι ᾗ μ᾵λλον ὑπερφρονεῖν δοκοῦσι καὶ
ἐκνευρίζουσιν ἑαυτοὺς ὑπέρτονα τοξεύοντες, ταύτᾙ μ᾵λλον οὐ σωφρονοῦσιν.
Ἐξελθὸν γὰρ τὸ ἀκάθαρτον πνεῦμα τᾛς ἀνοίας, ἔπειτα σχολάζοντας αὐτοὺς
οὐ Θε῵, ἀλλὰ κοσμικαῖς ζητήσεσιν εὑρόν, προσπαραλαβὸν ἕτερα πνεύματα
ἑπτὰ πονηρότερα ἑαυτοῦ καὶ χαυνῶσαν αὐτῶν τὴν γνώμην ὡς δυναμένων τὰ
ὑπὲρ τὸν Θεὸν ἐννοεῖν καὶ ἐπιτήδειον εἰς ὑπερέκκρουσιν κατασκευάσαν, τὴν
ὀγδοάδα τᾛς ἀνοίας τῶν πονηρῶν πνευμάτων εἰς αὐτοὺς ἐνεθήκωσεν.
14. Βούλομαι δέ σοι καὶ ὡς αὐτὴν τὴν κτίσιν κατ΄ εἰκόνα τῶν ἀοράτων
ὑπὸ τοῦ Δημιουργοῦ, ὡς ἀγνοοῦντος αὐτοῦ, κατεσκευάσθαι διὰ τᾛς Μητρὸς
λέγουσιν διηγήσασθαι. Πρῶτον μὲν τὰ τέσσαρα στοιχεῖά φασιν, πῦρ ὕδωρ γᾛν
ἀέρα, εἰκόνα προβεβλᾛσθαι τᾛς ἄνω πρώτης τετράδος, τάς τε ἐνεργείας αὐτῶν
συναριθμουμένας, οἷον θερμόν τε καὶ ψυχρόν, ξηρόν τε καὶ ὑγρόν, ἀκριβῶς
ἐξεικονίζειν τὴν ὀγδοάδα. Ἑξᾛς δέκα δυνάμεις οὕτως καταριθμοῦσιν· ἑπτὰ μὲν
σωματικὰ κυκλοειδᾛ, ἃ καὶ οὐρανοὺς καλοῦσιν· ἔπειτα τὸν περιεκτικὸν αὐτῶν
κύκλον, ὃν καὶ ὄγδοον οὐρανὸν ὀνομάζουσι· πρὸς δὲ τούτοις ἥλιόν τε καὶ
σελήνην. Σαῦτα δέκα ὄντα τὸν ἀριθμὸν εἰκόνας λέγουσιν εἶναι τᾛς ἀοράτου
δεκάδος, τᾛς ἀπὸ Λόγου καὶ Ζωᾛς προελθούσης. Σὴν δὲ δωδεκάδα μηνύεσθαι
διὰ τοῦ ζῳδιακοῦ τοῦ καλουμένου κύκλου. Σὰ γὰρ δώδεκα ζῴδια φανερώτατα
τὴν τοῦ Ἀνθρώπου καὶ τᾛς Ἐκκλησίας θυγατέρα δωδεκάδα σκιαγραφεῖν
λέγουσιν. Καὶ ἐπεὶ ἀντεπεζεύχθη, φασί, τᾜ τῶν ὅλων φορᾶ ὠκυτάτᾙ
ὑπαρχούσᾙ ὁ ὕπερθεν οὐρανὸς ὁ πρὸς αὐτ῵ τ῵ κύτει βαρύνων καὶ
ἀντιταλαντεύων τὴν ἐκείνων ὠκύτητα τᾜ ἑαυτοῦ βραδυτᾛτι, ὥστε αὐτὸν ἐν
τριάκοντα ἔτεσι τὴν περίοδον ἀπὸ σημείου ἐπὶ σημεῖον ποιεῖσθαι, εἰκόνα
λέγουσιν αὐτὸν τοῦ Ὅρου τοῦ τὴν τριακοντώνυμον Μητέρα αὐτῶν
περιέχοντος. Σὴν σελήνην τε πάλιν τὸν ἑαυτᾛς οὐρανὸν ἐμπεριερχομένην
τριάκοντα ἡμέραις διὰ τῶν ἡμερῶν τὸν ἀριθμὸν τῶν τριάκοντα Αἰώνων
ἐκτυποῦν. Καὶ τὸν ἥλιον δὲ ἐν δεκαδύο μησὶν περιερχόμενον καὶ τερματίζοντα
τὴν κυκλικὴν αὐτοῦ ἀποκατάστασιν, διὰ τῶν δώδεκα μηνῶν τὴν δωδεκάδα
φανερὰν ποιεῖν, καὶ αὐτὰς δὲ τὰς ἡμέρας, δεκαδύο ὡρῶν τὸ μέτρον ἐχούσας,
τύπον τᾛς φαεινᾛς δωδεκάδος εἶναι. Ἀλλὰ μὴν καὶ τὴν ὥραν φασί, τὸ
δωδέκατον τᾛς ἡμέρας, ἐκ τριάκοντα μοιρῶν κεκοσμᾛσθαι διὰ τὴν εἰκόνα τᾛς
τριακοντάδος. Καὶ αὐτοῦ δὲ τοῦ ζῳδιακοῦ κύκλου τὴν περίμετρον εἶναι μοιρῶν
τριακοσίων ἑξήκοντα· ἕκαστον γὰρ ζῴδιον μοίρας ἔχειν τριάκοντα. Οὕτως δὴ
καὶ διὰ τοῦ κύκλου τὴν εἰκόνα τᾛς συναφείας τῶν δώδεκα πρὸς τὰ τριάκοντα
τετηρᾛσθαι λέγουσι. Ἔτι μὴν καὶ τὴν γᾛν εἰς δώδεκα κλίματα διᾙρᾛσθαι
φάσκοντες καὶ καθ΄ ἕκαστον κλίμα <ἀνὰ μίαν> δύναμιν ἐκ τῶν οὐρανῶν κατὰ
κάθετον ὑποδεχομένην καὶ ἐοικότα τίκτουσαν τέκνα
que caen en un estado de locura que, mientras más ríen y parecen haber
recuperado la salud y hacen todo como si estuvieran sanos – algunas cosas incluso
mejor que cuando lo estaban –, tanto más enfermos están. Así también estos:
cuanto más creen saber y se debilitan a sí mismos disparando con un arco
demasiado tensado, tanto más insensatos son. Cuando salió el espíritu inmundo de
la locura, luego que los encontró dedicados no a Dios sino a indagaciones
mundanas, tomó además otros siete espíritus más malvados que él e hinchando de
orgullo su pensamiento, como si fueran capaces de entender cosas que están por
encima de Dios y preparándolo convenientemente para su completo extravío,
infundió en ellos los espíritus malvados de la Ogdóada de la locura.

14. Quiero explicarte también de qué manera dicen que la misma


creación fue hecha por el Demiurgo a imagen de las [realidades] invisibles
establecidas por la Madre que él desconocía. Afirman que en primer lugar los
cuatro elementos – fuego, agua, tierra y aire – fueron emitidos a imagen de la
primera Tétrada de lo alto y, cuando se enumeran sus cualidades – caliente, frío,
seco y húmedo – representan exactamente la imagen de la Ogdóada. A
continuación, enumeran diez Potencias de esta manera: por un lado, siete
[Potencias] materiales esféricas, a las que llaman cielos; luego, la esfera que los
contiene, a la que denominan ‚octavo cielo‛; y adem{s de estos, el sol y la luna.
Dado que estos [cuerpos celestes] totalizan diez, dicen que son imágenes de la
Década invisible, la que fue emitida por Verbo y Vida. La Dodécada se revela por
el círculo llamado ‚zodíaco‛, pues dicen que los doce signos del zodíaco esbozan
la Dodécada, hija de Hombre e Iglesia. Y puesto que el cielo que está arriba fue
colocado como contrapeso al rapidísimo impulso de todos [los otros cielos] – pues
con su propia bóveda oprime y contrabalancea la velocidad de aquellos con su
propia lentitud, de modo que al pasar de signo en signo hace una revolución cada
treinta años – dicen que es una imagen del Límite, el que contiene su Madre de
treinta nombres. A su vez la luna, que recorre su propio cielo en treinta días,
representa mediante el número de días a los treinta Eones. Y el sol, que recorre su
[órbita] circular en doce meses y, al terminarla, vuelve a su punto de partida hace
evidente la Dodécada a través de los doce meses; incluso los mismos días, que
tienen una extensión de doce horas, son una figura de la espléndida Dodécada.
Pero verdaderamente – dicen – también la hora, la doceava parte del día, ha sido
repartida en treinta partes a causa de la imagen de la Tridécada. También el mismo
contorno del círculo del zodíaco es de trescientos sesenta grados, pues cada signo
zodiacal tiene treinta grados. Así, dicen que a través del círculo se puede observar
la imagen de la unión del [número] doce con el treinta. Afirman además que
incluso la tierra está repartida en doce regiones y cada región, por su posición
directamente debajo, recibe de los cielos <a una> Potencia y da a luz hijos
τᾜ καταπεμπούσᾙ τὴν ἀπόρροιαν δυνάμει τύπον εἶναι τᾛς δωδεκάδος καὶ τῶν
τέκνων αὐτᾛς σαφέστατον διαβεβαιοῦνται.
Πρὸς δὲ τούτοις θελήσαντά φασι τὸν Δημιουργὸν τᾛς ἄνω Ὀγδοάδος τὸ
ἀπέραντον καὶ αἰώνιον καὶ ἀόριστον καὶ ἄχρονον μιμήσασθαι καὶ μὴ
δυνηθέντα τὸ μόνιμον αὐτᾛς καὶ ἀίδιον ἐκτυπῶσαι, διὰ τὸ καρπὸν <αὐτὸν>
εἶναι Ὑστερήματος, εἰς χρόνους καὶ καιρούς, ἀριθμούς τε πολυετεῖς τὸ αἰώνιον
αὐτᾛς κατατεθεῖσθαι, οἰόμενον ἐν τ῵ πλήθει τῶν χρόνων μιμήσασθαι αὐτᾛς
τὸ ἀπέραντον. Ἐνταῦθά τε λέγουσιν, ἐκφυγούσης αὐτὸν τᾛς Ἀληθείας,
ἐπηκολουθηκέναι τὸ ψεῦδος, καὶ διὰ τοῦτο κατάλυσιν πληρωθέντων τῶν
χρόνων λαβεῖν αὐτοῦ τὸ ἔργον.
15. Καὶ περὶ μὲν τᾛς κτίσεως τοιαῦτα λέγοντες, καθ΄ ἑκάστην ἡμέραν
ἐπιγεννᾶ ἕκαστος αὐτῶν, καθὼς δύναται, καινότερόν <τι>. Σέλειος γὰρ οὐδεὶς
ὁ μὴ μεγάλα ψεύσματα παρ΄ αὐτοῖς καρποφορήσας. Ἐκ δὲ τῶν προφητικῶν
ὅσα μεταμορφάζουσιν, ἀναγκαῖον μηνύσαντα τὸν ἔλεγχον αὐτοῖς ἐπάγειν. Ὁ
γὰρ Μωυσᾛς, φασίν, ἀρχόμενος τᾛς κατὰ τὴν κτίσιν προαγματείας, εὐθὺς ἐν
ἀρχᾜ τὴν Μητέρα τῶν ὅλων ἐπέδειξεν εἰπών «Ἐν ἀρχᾜ ἐποίησεν ὁ Θεὸς τὸν
οὐρανὸν καὶ τὴν γᾛν». Σέσσαρα οὖν ταῦτα ὀνομάσας, θεὸν καὶ ἀρχήν, οὐρανὸν
καὶ γᾛν, τὴν Σετρακτὺν αὐτῶν, ὡς αὐτοὶ λέγουσι, διετύπωσεν. Καὶ τὸ ἀόρατον
δὲ καὶ ἀπόκρυφον αὐτᾛς μηνύοντα εἰπεῖν «Ἡ δὲ γᾛ ἦν ἀόρατος καὶ
ἀκατασκεύαστος». Σὴν <δὲ> δευτέραν Σετράδα, γέννημα πρώτης Σετράδος,
οὕτως αὐτὸν εἰρηκέναι θέλουσιν, Ἄβυσσον ὀνομάζοντα καὶ ΢κότος ἐν σφίσιν
αὐτοῖς καὶ Ὕδωρ καὶ τὸ ἐπιφερόμενον τ῵ ὕδατι Πνεῦμα. Μεθ΄ ἣν τᾛς δεκάδος
μνημονεύοντα φῶς λέγειν καὶ ἡμέραν καὶ νύκτα, στερέωμά τε καὶ ἑσπέραν καὶ
ὃ καλεῖται πρωἸ, ξηράν τε καὶ θάλασσαν, ἔτι τε βοτάνην καὶ δεκάτῳ τόπῳ τὸ
ξύλον· οὕτω τε διὰ τῶν δέκα ὀνομάτων τοὺς δέκα Αἰῶνας μεμηνυκέναι. Σᾛς δὲ
δωδεκάδος οὕτως ἐξεικονίσθαι παρ΄ αὐτ῵ τὴν δύναμιν· ἥλιον γὰρ λέγειν καὶ
σελήνην, ἀστέρας τε καὶ καιροὺς, ἐνιαυτούς τε καὶ κήτη, <ἔτι τε> ἰχθύας καὶ
ἑρπετά, πετεινά τε καὶ τετράποδα, θηρία τε καὶ ἐπὶ π᾵σι τούτοις δωδεκάτον
τὸν ἄνθρωπον. Οὕτως ὑπὸ τοῦ πνεύματος τὴν τριακοντάδα διὰ Μωϋσέως
εἰρᾛσθαι διδάσκουσιν. Ἀλλὰ μὴν καὶ τὸν πλαστὸν ἄνθρωπον κατ΄ εἰκόνα τᾛς
ἄνω δυνάμεως ἔχειν ἐν αὐτ῵ τὴν ἀπὸ τᾛς μι᾵ς πηγᾛς δύναμιν (ἱδρῦσθαι δὲ
ταύτην ἐν τ῵ κατὰ τὸν ἐγκέφαλον τόπῳ), ἀφ΄ ἧς ἀπορρεῖν δυνάμεις τέσσαρας
κατ΄ εἰκόνα τᾛς ἄνω τετράδος καλουμένας, τὴν μὲν ὅρασιν, τὴν δὲ ἀκοήν, τὴν
δὲ τρίτην ὄσφρησιν καὶ τὴν τετάρτην γεῦσιν. Σὴν δὲ ὀγδοάδα φασὶν μηνύεσθαι
διὰ τοῦ ἀνθρώπου οὕτως· ἀκοὰς μὲν δύο ἔχοντος καὶ τοσαύτας ὁράσεις, ἔτι τε
ὀσφρήσεις δύο καὶ διπλᾛν γεῦσιν, πικροῦ τε καὶ γλυκέος. Ὅλον δὲ τὸν
ἄνθρωπον π᾵σαν τὴν εἰκόνα τᾛς τριακοντάδος οὕτως ἔχειν διδάσκουσιν· ἐν
μὲν ταῖς χερσὶ διὰ τῶν δακτύλων τὴν δεκάδα βαστάζειν, ἐν ὅλῳ δὲ τ῵ σώματι
εἰς δώδεκα μέλη διαιρουμένῳ τὴν δωδεκάδα. Διαιροῦσι δὲ αὐτὸ, καθάπερ τὸ
τᾛς Ἀληθείας διᾚρηται παρ΄ αὐτοῖς σῶμα,
semejantes a la Potencia que envió abajo la emanación; afirman con total seguridad
que es una figura de la Dodécada y de sus hijos.
Además de esto, dicen que cuando el Demiurgo quiso imitar la infinitud,
eternidad, indeterminación e intemporalidad de la Ogdóada en lo alto no fue
capaz de representar su estabilidad y perpetuidad, debido a que <él mismo> es un
fruto de la Falta, y organizó su eternidad en tiempos y estaciones, números y
períodos de muchos años pensando que, al multiplicar los tiempos, imitaba su
infinitud. Y entonces – dicen – luego de que Verdad lo abandonó, ha aparecido
como consecuencia la mentira, y por esta causa su obra será destruida cuando se
cumplan los tiempos.
15. Y al decir estas cosas acerca de la creación, cada uno de ellos
promueve a diario – según su capacidad – <algo> más novedoso, pues entre ellos
nadie que no haya producido unas enormes mentiras es [considerado] perfecto.
Pero es necesario indicar cuales [pasajes] de los libros proféticos alteran para llevar
a cabo la refutación contra ellos. Pues Moisés – dicen – al comenzar su obra acerca
de la creación, expuso directamente al principio a la Madre de todos al decir: ‚En
el principio hizo Dios el cielo y la tierra‛39. Cuando nombró estos cuatro – Dios,
Principio, Cielo y Tierra – describió, según dicen ellos, su Tétrada. Y al decir: ‚Pero
la tierra era invisible y desordenada‛40 indicó su invisibilidad y su ocultamiento.
<Pero> pretenden que cuando nombró al Abismo y la Oscuridad en ellos, el Agua
y el Espíritu que [se movía] encima del agua, él estaba hablando de este modo de la
segunda Tétrada, producto de la primera Tétrada. Después de la cual, para hacer
mención de la Década, dijo ‚luz‛, ‚día‛ y ‚noche‛, ‚firmamento‛, ‚tarde‛ y lo que
se llama ‚mañana‛, ‚tierra seca‛ y ‚mar, ‚hierba‛ y además, en décimo lugar, los
‚{rboles‛; así, mediante estos diez nombres ha revelado los diez Eones. Pero el
valor de la Dodécada ha sido representada por él de este modo, al decir ‚sol‛ y
‚luna‛, ‚estrellas‛, ‚estaciones‛, ‚años‛ y ‚monstruos marinos‛, <y además>
‚peces‛ y ‚reptiles‛, ‚aves‛ y ‚cuadrúpedos‛, ‚bestias salvajes‛ y por sobre todos
estos, en duodécimo *lugar+, ‚hombre‛. Enseñan que de esta manera la Tridécada
es mencionada por el Espíritu a través de Moisés. Pero en verdad también el
hombre modelado a imagen de la Potencia de lo alto tiene en sí mismo la potencia
de la única fuente (esta se asienta en la zona del cerebro) de la cual fluyen cuatro
facultades a imagen de la Tétrada superior llamadas ‚vista‛ la primera, la segunda
‚oído‛, ‚olfato‛ la tercera y ‚gusto‛ la cuarta. Dicen que la Ogdóada se revela a
través del hombre de este modo, pues tiene dos orejas y otros tantos ojos, dos fosas
nasales y un doble sentido del gusto: de lo amargo y de lo dulce. Enseñan que el
hombre entero tiene la imagen completa de la Tridécada de tal manera: a través de
los dedos lleva la Década en las manos, y en todo su cuerpo – dividido en doce
miembros – la Dodécada. Lo dividen tal y como entre ellos se divide el cuerpo de
περὶ οὗ προειρήκαμεν. Σήν τε οὖν ὀγδοάδα, ἄρρητόν τε καὶ ἀόρατον οὖσαν, ἐν
τοῖς σπλάγχνοις κρυβομένην νοεῖσθαι.
16. Ἥλιον δὲ πάλιν, τὸν μέγαν φωστᾛρα, ἐν τᾜ τετάρτᾙ τῶν ἡμερῶν
γεγονέναι διὰ τὸν τᾛς τετράδος ἀριθμὸν φάσκουσι. Σᾛς τε σκηνᾛς τᾛς ὑπὸ
Μωϋσέως κατασκευασθείσης αἱ αὐλαὶ ἐκ βύσσου καὶ ὑακίνθου καὶ πορφύρας
καὶ κοκκίνου γεγονυῖαι τὴν αὐτὴν παρ΄ αὐτοῖς ἐπέδειξαν εἰκόνα. Σὸν τε τοῦ
ἱερέως ποδήρη, τέσσαρσι στοιχείοις λίθων πολυτελῶν κεκοσμημένον, τὴν
τετράδα σημαίνειν διορίζονται· καὶ εἴ τινα <ὅλως> τοιαῦτα κεῖται ἐν ταῖς
γραφαῖς εἰς τὸν τῶν τεσσάρων δυνάμενα ἄγεσθαι ἀριθμόν, διὰ τὴν τετρακτὺν
αὐτῶν φασι γεγονέναι. Σὴν δὲ ὀγδοάδα πάλιν δείκνυσθαι οὕτως· ἐν τᾜ ὀγδόᾙ
τῶν ἡμερῶν πεπλάσθαι λέγουσι τὸν ἄνθρωπον· ποτὲ μὲν γὰρ αὐτὸν τᾜ ἕκτᾙ
βούλονται γεγονέναι, ποτὲ δὲ <ἐν> τᾜ ὀγδόᾙ, εἰ μή τι τὸν μὲν χοϊκὸν ἐν τᾜ ἕκτᾙ
τῶν ἡμερῶν ἐροῦσι πεπλάσθαι, τὸν δὲ σαρκικὸν ἐν τᾜ ὀγδόᾙ· διέσταλται γὰρ
ταῦτα παρ΄ αὐτοῖς. Ἔνιοι δὲ <καὶ> ἄλλον <εἶναι> θέλουσι τὸν κατ΄ εἰκόνα καὶ
ὁμοίωσιν Θεοῦ γεγονότα ἀρσενόθηλυν ἄνθρωπον καὶ τοῦτον εἶναι τὸν
πνευματικόν, ἄλλον δὲ τὸν εκ τᾛς γᾛς πλασθέντα.
Καὶ τὴν τᾛς κιβωτοῦ δὲ οἰκονομίαν ἐν τ῵ κατακλυσμ῵, ἐν ᾗ ὀκτὼ
ἄνθρωποι διεσώθησαν, φανερώτατά φασι τὴν σωτήριον ὀγδοάδα μηνύειν. Σὸ
αὐτὸ δὲ καὶ τὸν Δαυίδ, ὄγδοον ὄντα τᾜ γενέσει τῶν ἀδελφῶν αὐτοῦ, σημαίνειν.
Ἔτι μὴν καὶ τὴν περιτομήν, ὀκταήμερον γινομένην, τὸ περίτμημα τᾛς ἄνω
ὀγδοάδος δηλοῦν. Καὶ ἅπλῶς ὅσα εὑρίσκεται ἐν ταῖς γραφαῖς ὑπάγεσθαι
δυνάμενα εἰς τὸν ἀριθμὸν τῶν ὀκτὼ τὸ μυστήριον τᾛς ὀγδοάδος ἐκπληροῦν
λέγουσιν. Ἀλλὰ καὶ τὴν δεκάδα σημαίνεσθαι διὰ τῶν δέκα ἐθνῶν, ὧν
ἐπηγγείλατο ὁ Θεὸς τ῵ Ἀβραὰμ εἰς κατάσχεσιν δοῦναι, λέγουσι. Καὶ τὴν
<κατὰ> ΢άρραν δὲ οἰκονομίαν, ὡς μετὰ ἔτη δέκα δίδωσιν αὐτ῵ τὴν ἑαυτᾛς
δούλην Ἄγαρ, ἵνα ἐξ αὐτᾛς τεκνοποιήσηται, τὸ αὐτὸ δηλοῦν. Καὶ ὁ δοῦλος δὲ ὁ
<τ῵> Ἀβραὰμ πεμφθεὶς ἐπὶ Ῥεβέκκαν καὶ ἐπὶ τ῵ φρέατι διδοὺς αὐτᾜ ψέλια
χρυσῶν δέκα, καὶ οἱ ἀδελφοὶ αὐτᾛς κατέχοντες αὐτὴν ἐπὶ δέκα ἡμέρας, ἔτι τε
Ῥοβοὰμ ὁ τὰ δέκα σκᾛπτρα λαμβάνων καὶ τᾛς σκηνᾛς αἱ δέκα αὐλαὶ καὶ οἱ
στῦλοι οἱ δεκαπήχεις καὶ οἱ δέκα υἱοὶ Ἰακὼβ ἐπὶ τὴν ὠνὴν τοῦ σίτου τὸ πρῶτον
εἰς Αἴγυπτον πεμφθέντες καὶ οἱ δέκα ἀπόστολοι, οἷς φανεροῦται μετὰ τὴν
ἔγερσιν ὁ Κύριος, τοῦ Θωμ᾵ μὴ παρόντος, τὴν ἀόρατον διετύπουν κατ΄ αὐτοὺς
δεκάδα.
17. Σὴν Δωδεκάδα δέ, περὶ ἣν καὶ τὸ μυστήριον τοῦ πάθους τοῦ
Ὑστερήματος γεγονέναι, ἐξ οὗ πάθους τὰ βλεπόμενα κατεσκευάσθαι
θέλουσιν, ἐπισήμως καὶ φανερῶ πανταχᾜ κεῖσθαι λέγουσιν, ὡς τοὺς δώδεκα
υἱοὺς τοῦ Ἰακώβ, ἐξ ὧν καὶ <αἱ> δώδεκα φυλαί, καὶ τὸ λόγιον τὸ ποικιλτὸν
δώδεκα ἔχον λίθους καὶ τοὺς δώδεκα κώδωνας· καὶ τοὺς ὑπὸ Μωϋσέως
τεθέντας ὑπὸ τὸ ὄρος δώδεκα λίθους· ὡσαύτως δὲ καὶ τοὺς ὑπὸ Ἰησοῦ ἐν τ῵
ποταμ῵ καὶ ἄλλους εἰς τὸ πέραν, καὶ τοὺς βαστάζοντας τὴν κιβωτὸν τᾛς
la Verdad, acerca del cual ya hemos hablado. Pero piensan que la Ogdóada, que es
inefable e invisible, se oculta en las entrañas.

16. A su vez, afirman que el sol, la luminaria más grande, ha sido creado
en el cuarto día a causa del número de la Tétrada. Para ellos, los atrios de la tienda
que fue construida por Moisés – hecha de lino fino, jacinto, púrpura y escarlata –
exhibían la misma imagen, y sostienen que la túnica del sumo sacerdote, que
estaba adornada con cuatro franjas de piedras preciosas, señala la Tétrada. Y, <en
general>, si en las Escrituras hay cualquier cosa de este tipo que se pueda referir al
número cuatro, dicen que ha sido [dicha] a causa de su Tétrada. A su vez, dicen
que la Ogdóada se demuestra por el hecho de que el hombre fue moldeado en el
octavo día; unas veces pretenden que ha sido creado en el sexto día y otras que en
el octavo (a no ser que quieran decir que el [hombre] terrenal fue moldeado en el
sexto día y el carnal en el octavo, pues ellos hacen esta distinción). Pero algunos
<incluso> sostienen que <hay> otro, el hombre andrógino creado a imagen y
semejanza de Dios, y este es el [hombre] espiritual, distinto al que fue moldeado de
la tierra.
También dicen que la dispensación del arca en el diluvio, en la que fueron
salvadas ocho personas, indica clarísimamente la Ogdóada salvadora. También
David, que por nacimiento era el octavo de los hermanos, indica lo mismo. En
efecto, incluso la circuncisión, que se realiza al octavo día, muestra la parte cortada
de la Ogdóada de lo alto. Y, en resumen, cuanto se encuentra en las Escrituras que
se pueda relacionar con el número ocho dicen que se aplica al misterio de la
Ogdóada. Pero dicen que también la Década está señalada por medio de las diez
naciones que Dios prometió a Abraham darle como posesión, y la dispensación
<de> Sara, que después de diez años le entregó a su sierva Agar para que de ella
tuviese un hijo, demuestra lo mismo. También el siervo que fue enviado por
Abraham a Rebeca y en el pozo le entregó unas pulseras de diez [siclos], sus
hermanos que la retuvieron por diez días, y además Roboam que recibió los diez
cetros, los diez atrios de la tienda, las columnas de diez codos, los diez hijos de
Jacob que fueron enviados la primera vez a Egipto para comprar trigo y los diez
apóstoles a los cuales se les apareció el Señor cuando Tomás no estaba presente
figuran, según ellos, la Década invisible.
17. Dicen que la Dodécada, alrededor de la que se ha producido el
misterio de la pasión de la Falta – pasión a partir de la cual pretenden haber sido
creadas las cosas visibles – está presente notable y claramente por todas partes,
como los doce hijos de Jacob de los que [surgieron] <también> las doce tribus, el
pectoral bordado41 que tenía doce gemas y las doce campañillas; las doce piedras
erigidas por Moisés en el monte; igualmente, las que [fueron puestas] por Josué en
el río [Jordán] y otras más lejos; los [doce hombres] que transportaban el arca
διαθήκης καὶ τοὺς ὑπὸ Ἠλία τεθειμένους ἐν τᾜ ὁλοκαυτώσει τοῦ μόσχου· καὶ
τὸν ἀριθμὸν δὲ τῶν ἀποστόλων· καὶ πάντα ἁπλῶς ὅσα τὸν δωδεκάτον ἀριθμὸν
διασῴζει τὴν Δωδεκάδα αὐτῶν χαρακτηρίζειν λέγουσι.
Σὴν δὲ τούτων πάντων ἕνωσιν ὀνομαζομένην Σριακοντάδα διὰ τᾛς
τριάκοντα πηχῶν τὸ ὕψος ἐπὶ Νῶε κιβωτοῦ καὶ διὰ ΢αμουὴλ κατακλίναντος
τὸν ΢αοὺλ ἐν τοῖς τριάκοντα κλητοῖς πρῶτον καὶ διὰ Δαυίδ, ὅτε ἐπὶ τριάκοντα
ἡμέραις ἐκρύβετο ἐν τ῵ ἀγρ῵, καὶ διὰ τῶν συνεισελθόντων αὐτ῵ εἰς τὸ
σπήλαιον· καὶ διὰ τοῦτο, τὸ μᾛκος γίνεσθαι τᾛς ἁγίας ΢κηνᾛς τριάκοντα
πηχῶν, καὶ εἴ τινα ἄλλα ἰσάριθμα τούτοις εὑρίσκουσι, τὴν Σριακοντάδα αὐτῶν
διὰ τῶν τοιούτων ἐπιδεικνύναι φιλεριστοῦσιν.
18. Ἀναγκαῖον <δὲ> ἡγησάμην προσθεῖναι τούτοις καὶ ὅσα περὶ τοῦ
Προπάτορος αὐτῶν, ὃς ἄγνωστος ἦν τοῖς π᾵σι πρὸ τὴν τοῦ Φριστοῦ παρουσίας,
ἐκλέγοντες ἐκ τῶν γραφῶν πείθειν ἐπιχειροῦσιν, ἵν΄ ἐπιδείξωσι τὸν Κύριον
ἡμῶν ἄλλον καταγγέλλοντα Πατέρα παρὰ τὸν ποιητὴν τοῦδε τοῦ παντός, ὃν
καθὼς προέφαμεν ἀσεβοῦντες Ὑστερήματος καρπὸν εἶναι λέγουσι. Σὸν γοῦν
προφήτην ἨσαἸαν εἰπόντα· «Ἰσραὴλ δέ με οὐκ ἔγνω καὶ ὁ λαός με οὐ
συνᾛκεν», τὴν τοῦ ἀοράτου Βυθοῦ ἀγνωσίαν εἰρηκέναι μεθαρμόζουσι. Καὶ διὰ
Ὠσηὲ τὸ εἰρημένον· «Οὐκ ἔστιν ἐν αὐτοῖς ἀλήθεια οὐδὲ ἐπίγνωσις Θεοῦ» εἰς τὸ
αὐτὸ συντείνειν βιάζονται, καὶ τό· «Οὐκ ἔστιν ὁ συνιῶν ἥ ἐκζητῶν τὸν Θεόν·
πάντες ἐξέκλιναν, ἅμα ἠχρειώθησαν» ἐπὶ τᾛς τοῦ Βυθοῦ ἀγνωσίας τάττουσι.
Καὶ τὸ διὰ Μωϋσέως δὲ εἰρημένον· «Οὐδεὶς ὄψεται τὸν Θεὸν καὶ ζήσεται» εἰς
ἐκεῖνον ἔχειν πείθουσι τὴν ἀναφοράν. Σὸν μὲν γὰρ ποιητὴν ἐπιψευδόμενοι ὑπὸ
τῶν προφητῶν ἑωρ᾵σθαι λέγουσι, τὸ δὲ <γεγραμμένον>· «Οὐδεὶς ὄψεται τὸν
Θεὸν καὶ ζήσεται» περὶ τοῦ ἀοράτου μεγέθους καὶ ἀγνώστου τοῖς π᾵σιν
εἰρᾛσθαι θέλουσι. Καὶ ὅτι μὲν περὶ τοῦ ἀοράτου Πατρὸς καὶ Ποιητοῦ τῶν ὅλων
εἴρηται τό· «Οὐδεὶς ὄψεται τὸν Θεόν» π᾵σιν ἡμῖν φανερόν ἐστιν· ὅτι δὲ οὐ περὶ
τοῦ ὑπὸ τούτων παρεπινοουμένου Βυθοῦ, ἀλλὰ περὶ τοῦ Δημιουργοῦ καὶ αὐτός
ἐστιν ὁ ἀόρατος Θεός, δειχθήσεται τοῦ λόγου προϊόντος. Καὶ τὸν Δανιὴλ δὲ τὸ
αὐτὸ τοῦτο σημαίνειν ἐν τ῵ ἐπερωτ᾵ν τὸν ἄγγελον τὰς ἐπιλύσεις τῶν
παραβολῶν, ὡς μὴ εἰδότα· ἀλλὰ καὶ τὸν ἄγγελον ἀποκρυπτόμενον ἀπ΄ αὐτοῦ
τὸ μέγα μυστήριον τοῦ Βυθοῦ εἰπεῖν αὐτ῵· «Ἀπότρεχε Δανιήλ· οὗτοι γὰρ οἱ
λόγοι ἐμπεφραγμένοι εἰσίν, ἕως οἱ συνιέντες συνιῶσι καὶ οἱ λευκοὶ
λευκανθῶσι»· καὶ αὐτοὺς εἶναι τοὺς λευκοὺς καὶ [εὖ] συνιέντας αὐχοῦσιν.
Πρὸς δὲ τούτοις ἀμύθητον πλᾛθος ἀποκρύφων καὶ νόθων γραφῶν, ἃς αὐτοὶ
ἔπλασαν, παραφέρουσιν εἰς κατάπληξιν τῶν ἀνοήτων καὶ τὰ τᾛς ἀληθείας μὴ
ἐπισταμένων γράμματα. Προσπαραλαμβάνουσι δὲ εἰς τοῦτο κάκεῖνο τὸ
὆ᾳδιούργημα, ὡς τοῦ Κυρίου παιδὸς ὄντος καὶ μανθάνοντος τὰ γράμματα, τοῦ
διδασκάλου αὐτ῵ φήσαντος, καθὼς ἔθος ἐστίν· εἰπὲ ἄλφα, ἀποκρίνασθαι τὸ
ἄλφα.
de la alianza; las [doce piedras] levantadas por Elías para el sacrificio del becerro;
el número de los apóstoles; en una palabra, todo cuanto incluye el número doce
dicen que caracteriza a su Dodécada.

La unión de todos estos42, que es llamada Tridécada, [se manifiesta] a través


de los treinta codos de altura del arca de Noé; a través de Samuel que hizo tomar
asiento a Saúl en el sitio de honor entre treinta invitados; a través de David,
cuando se escondió en el campo por treinta días, y por los [treinta hombres] que lo
acompañaron en la cueva; a través de la longitud de la Tienda santa, que es de
treinta codos; y cualquier otra cosa que ellos encuentran que tiene el mismo
número, porfían que por medio de tales [ejemplos] queda demostrada su
Tridécada.
18. <Pero> me pareció necesario agregar también a estas cosas cuanto
intentan hacer creer acerca de su Primer Padre, el cual era desconocido para todos
antes de la venida de Cristo. Escogen selectivamente [textos] de las Escrituras para
demostrar que nuestro Señor anunció un Padre distinto al Creador de este
universo el que, como dijimos antes, dicen impíamente que es un producto de la
Falta. Ellos cambian el sentido de lo que dijo el profeta Isaías: ‚Israel no me
conoció, y mi pueblo no me entendió‛43, haciendo referencia al desconocimiento
del invisible Abismo. También fuerzan lo dicho por Oseas: ‚No hay en ellos
verdad ni conocimiento de Dios‛44 con la misma intención. Y: ‚No hay quien
entienda o busque a Dios; todos se desviaron, a una se hicieron inútiles‛ 45, lo
aplican al desconocimiento del Abismo. También pretenden que lo dicho por
Moisés: ‚Nadie ver{ a Dios y vivir{‛46 hace referencia a aquel. Son unos mentirosos
cuando dicen, por un lado, que el Creador fue visto por los profetas, pero por el
otro pretenden que <lo que est{ escrito>: ‚Nadie ver{ a Dios y vivir{‛ est{ dicho de
la Grandeza invisible y desconocida para todos. Es evidente para todos nosotros
que ‚Nadie ver{ a Dios‛ est{ dicho sobre el invisible Padre y Creador de todo; y a
medida que avance el tratado se demostrará que [este texto se refiere] no al
Abismo imaginado por estos sino al Creador, y Él mismo es el Dios invisible.
[Dicen que] Daniel también indicó esto mismo al preguntar al ángel las
explicaciones de las parábolas, puesto que no las sabía, pero el ángel, ocultándole
el gran misterio del Abismo, le dijo: ‚Vete, Daniel, pues estas palabras est{n
cerradas hasta que los entendidos entiendan y los puros sean emblanquecidos‛ 47; y
se jactan de que ellos son los ‚puros‛ y los ‚*bien+ entendidos‛.
Pero además de esto presentan una indecible multitud de escritos apócrifos
y espurios, los cuales ellos mismos inventaron para aturdimiento de los insensatos
que no conocen las Escrituras de la verdad. Para esto, toman además aquella
historia falsa que dice que, cuando el Señor era un niño y estaba aprendiendo las
letras, el maestro le dijo, como es costumbre: ‚Dí alfa‛, y él respondió ‚Alfa‛.
Πάλιν τε τὸ βᾛτα τοῦ διδασκάλου κελεύοντος εἰπεῖν, ἀποκρίνασθαι τὸν
Κύριον· σύ μοι πρότερον εἰπὲ τί ἐστι τὸ ἄλφα, καὶ τότε σοι ἐρῶ τί ἐστι τὸ βᾛτα.
Καὶ τοῦτο ἐξηγοῦνται, ὡς αὐτοῦ μόνου τὸ ἄγνωστον ἐπισταμένου, ὃ
ἐφανέρωσεν ἐν τ῵ τύπῳ τοῦ ἄλφα.
Ἔνια δὲ καὶ τῶν ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ κειμένων εἰς τοῦτον τὸν χαρακτᾛρα
μεθαρμόζουσιν, ὡς τὴν πρὸς τὴν μητέρα αὐτοῦ δωδεκαετοῦς ὄντος ἀπόκρισιν·
«Οὐκ οἴδατε ὅτι ἐν τοῖς τοῦ Πατρός μου δεῖ με εἶναι;» ὃν οὐκ ᾔδεισαν, φασί,
Πατέρα κατήγγελλεν αὐτοῖς· καὶ διὰ τοῦτο ἐκπέμψαι τοὺς μαθητὰς εἰς τὰς
δώδεκα φυλάς, κηρύσσοντας τὸν ἄγνωστον αὐτοῖς Θεόν. Καὶ τ῵ εἰπόντι αὐτ῵·
«διδάσκαλε ἀγαθέ» τὸν ἀληθῶς ἀγαθὸν Θεὸν ὡμολογηκέναι εἰπόντα· «Σί με
λέγεις ἀγαθόν; Εἷς ἐστιν ἀγαθός, ὁ Πατὴρ ἐν τοῖς οὐρανοῖς»· οὐρανοὺς δὲ νῦν
τοὺς Αἰῶνας εἰρᾛσθαι λέγουσι. Καὶ διὰ τοῦ μὴ ἀποκριθᾛναι τοῖς εἰποῦσιν αὐτ῵·
«Ἐν ποίᾳ δυνάμει τοῦτο ποιεῖς;», ἀλλὰ τᾜ ἀντεπερωτήσει ἀπορᾛσαι αὐτοὺς τὸ
ἄρρητον τοῦ Πατρὸς ἐν τ῵ <μὴ> εἰπεῖν δεδειχέναι αὐτὸν ἐξηγοῦνται. Ἀλλὰ καὶ
ἐν τ῵ εἰρηκέναι· «Πολλάκις ἐπεθύμησα ἀκοῦσαι ἕνα τῶν λόγων τούτων, καὶ
οὐκ ἔσχον τὸν ἐροῦντα» ἐμφαίνοντός φασιν εἶναι διὰ τοῦ «ἑνὸς» τὸν ἀληθῶς
ἕνα Θεόν, ὃν οὐκ ἐγνώκεισαν. Ἔτι ἐν τ῵ προσσχόντα αὐτὸν τᾜ Ἰερουσαλὴμ
«δακρῦσαι ἐπ΄ αὐτὴν καὶ εἰπεῖν· Εἰ ἔγνως καὶ σὺ σήμερον τὰ πρὸς εἰρήνην·
ἐκρύβη δὲ σοῦ», διὰ τοῦ «ἐκρύβη» ὆ήματος τὸ ἀπόκρυφον τοῦ Βυθοῦ
δεδηλωκέναι. Καὶ πάλιν εἰπόντα· «Δεῦτε πρός με πάντες οἱ κοπιῶντες καὶ
πεφορτισμένοι», καὶ «Μάθητε ἀπ΄ ἐμοῦ», καὶ τὰ ἑξᾛς· τὸν τᾛς ἀληθείας
Πατέρα κατηγγελκέναι. Ὃ γὰρ οὐκ ᾔδεισαν, φησί, τοῦτο αὐτοῖς ὑπέσχετο
διδάξειν.
<Ἀπόδειξιν> δὲ τῶν ἀνωτάτω καὶ οἱονεὶ κορωνίδα τᾛς ὑποθέσεως αὐτῶν
φέρουσι ταῦτα· «Ἐξομολογοῦμαι σοι, Πάτερ, Κύριε τῶν οὐρανῶν καὶ τᾛς γᾛς,
ὅτι ἀπέκρυψας αὐτὰ ἀπὸ σοφῶν καὶ συνετῶν καὶ ἀπεκάλυψας αὐτὰ νηπίοις.
Οὐά, ὁ Πατήρ μου, ὅτι ἔμπροσθέν σου εὐδοκία μοι ἐγένετο. Πάντα μοι
παρεδόθη ὑπὸ τοῦ Πατρός μου, καὶ οὐδεὶς ἔγνω τὸν Πατέρα, εἰ μὴ ὁ Τἱός, καὶ
τὸν Τἱόν, εἰ μὴ ὁ Πατὴρ καὶ ᾧ ἅν ὁ Τἱὸς ἀποκαλύψᾙ». Ἐν τούτοις <γὰρ>
διαρρήδην φασὶ δεδειχέναι αὐτόν, ὡς τὸν ὑπ΄ αὐτῶν παρεξευρημένον Πατέρα
Ἀληθείας πρὸ τᾛς παρουσίας αὐτοῦ μηδὲ ἑνὸς πώποτε ἐγνωκότος, καὶ
κατασκευάζειν θέλουσιν, ὡς τοῦ Ποιητοῦ καὶ Κτιστοῦ ἀεὶ ὑπὸ πάντων
ἐγνωσμένου. Καὶ ταῦτα τὸν Κύριον εἰρηκέναι περὶ τοῦ ἀγνώστου τοῖς π᾵σι
Πατρός, ὃν αὐτοὶ καταγγέλλουσι.
19. Σὴν δὲ τᾛς ἀπολυτρώσεως <παρ΄> αὐτοῖς παράδοσιν συμβέβηκεν
ἀόρατον εἶναι καὶ ἀκατάληπτον, ἅτε τῶν ἀκρατήτων καὶ ἀοράτων Μητέρα
ὑπάρχουσαν καὶ διὰ τοῦτο ἄστατον οὖσαν, οὐχ ἁπλῶς οὐδὲ ἑνὶ λόγῳ
ἀπαγγεῖλαι ἔστιν διὰ τὸ ἕνα ἕκαστον αὐτῶν, καθὼς αὐτοὶ βούλονται,
παραδιδόναι αὐτήν. Ὅσοι γάρ εἰσι ταύτης τᾛς γνώμης μυσταγωγοί, τοσαῦται
καὶ ἀπολυτρώσεις.
De nuevo, cuando el maestro le ordenó decir ‚Beta‛, el Señor le respondió:
‚Primero dime tú qué es la alfa, y luego yo te diré qué es la beta‛ 48. Y explican esto
diciendo que sólo él conocía al Desconocido, al que reveló en la figura de la alfa.
También adaptan para esto el texto de algunos de los [pasajes] contenidos
en el Evangelio. La respuesta que dio a su madre cuando tenía doce años: ‚¿No
sabéis que en los *asuntos+ de mi Padre me es necesario estar?‛49 les anunció al
Padre que no conocían. También por esto envió a los discípulos a las doce tribus,
para que les predicaran el Dios desconocido. Y cuando le dijeron: ‚Maestro
bueno‛, confesó al Dios verdaderamente bueno al decir: ‚¿Por qué me llamas
bueno? Uno es bueno, el Padre en los cielos‛50; pero inmediatamente dicen que
‚cielos‛ se refiere a los Eones. Y al no responder a los que le dijeron: ‚¿Con qué
poder haces esto?‛51, sino confundirlos con una contrapregunta explican que, al no
hablar, él ha demostrado la inefabilidad del Padre. Pero también cuando dijo:
‚Muchas veces deseé escuchar una de estas palabras, y no hubo quien la dijera‛,
afirman que a través de la *palabra+ ‚uno‛ es mostrado el único Dios verdadero, al
que no habían conocido. Adem{s, cuando se aproximó a Jerusalén ‚lloró por ella y
dijo: ¡Si también tú hubieras sabido hoy lo que hace a la paz!; pero te es oculto‛52,
puso en evidencia mediante la palabra ‚oculto‛ el secreto del Abismo. Y de nuevo,
al decir: ‚Venid a mí todos los que est{n fatigados y cargados‛53 y ‚Aprended de
mí‛54 y lo que sigue, ha anunciado al Padre de la verdad. Pues lo que ellos no
sabían – dicen – esto prometió enseñárselos.
En demostración> de las cosas descritas más arriba y como coronación de su
hipótesis, dicen esto: ‚Te confieso, Padre, Señor de los cielos y la tierra, porque
ocultaste estas cosas a los sabios y a los entendidos y las revelaste a los sencillos.
¡Oh, Padre mío!, porque me manifestaste buena voluntad delante de Ti. Todo me
fue dado por mi Padre, y nadie conoció al Padre sino el Hijo, ni [conoció alguien]
al Hijo sino el Padre, y aquel a quien el Hijo se lo revelare‛55. Dicen que con estas
[palabras] Jesús ha demostrado, en términos precisos, que nadie ha conocido jamás
al falsamente inventado por ellos ‚Padre de la Verdad‛ y pretenden establecer que,
puesto que el [Dios] Hacedor y Creador fue siempre conocido por todos, el Señor
ha dicho esto acerca del Padre desconocido para todos, el que ellos proclaman.

19. En cuanto a su enseñanza sobre la redención coinciden en que es


invisible e inconcebible puesto que pertenece a la Madre de todas las cosas
inentendibles e invisibles, y por esto [tal enseñanza] está sujeta a constantes
cambios; no se puede describir de manera sencilla ni en una sola definición debido
a que cada uno de ellos la enseña como se le antoja. Hay tantas redenciones como
maestros de esta doctrina.
Καὶ ὅτι μὲν εἰς ἐξάρνησιν τοῦ βαπτίσματος τᾛς εἰς Θεὸν ἀναγεννήσεως καὶ
πάσης τᾛς πίστεως ἀπόθεσιν ὑποβέβληται τὸ εἶδος τοῦτο ὑπὸ τοῦ ΢αταν᾵,
ἐλέγχοντες αὐτοὺς ἀπαγγελοῦμεν ἐν τ῵ προσήκοντι τόπῳ.
Λέγουσι δὲ αὐτὴν ἀναγκαίαν εἶναι τοῖς τὴν τελείαν γνῶσιν εἰληφόσιν,
ἵνα εἰς τὴν ὑπὲρ πάντα δύναμιν ὦσιν ἀναγενεννημένοι. Ἄλλως γὰρ ἀδύνατον
<εἶναι> ἐντὸς Πληρώματος εἰσελθεῖν, ἐπειδὴ αὕτη ἐστὶν ἡ εἰς τὸ βάθος τοῦ
Βυθοῦ κατάγουσα κατ΄ αὐτούς. Σὸ μὲν γὰρ βάπτισμα τοῦ φαινομένου Ἰησοῦ
ἀφέσεως <εἶναι> ἁμαρτιῶν, τὴν δὲ ἀπολύτρωσιν τοῦ ἐν αὐτ῵ κατελθόντος
Φριστοῦ εἰς τελείωσιν, καὶ τὸ μὲν ψυχικόν, τὴν δὲ πνευματικὴν εἶναι
ὑφίστανται, καὶ τὸ μὲν βάπτισμα ὑπὸ Ἰωάννου κατηγγέλθαι εἰς μετάνοιαν,
τὴν δὲ ἀπολύτρωσιν ὑπὸ Φριστοῦ κεκομίσθαι εἰς τελείωσιν. Καὶ τοῦτ΄ εἶναι
περὶ οὗ λέγει· «Καὶ ἄλλο βάπτισμα ἔχω βαπτισθᾛναι, καὶ πάνυ ἐπείγομαι εἰς
αὐτό». Ἀλλὰ καὶ τοῖς υἱοῖς Ζεβεδαίου, τᾛς μητρὸς αὐτῶν αἰτουμένης τὸ καθίσαι
αὐτοὺς ἐκ δεξιῶν καὶ ἐξ ἀριστερῶν μετ΄ αὐτοῦ εἰς τὴν βασιλείαν, ταύτην
προσθεῖναι τὴν ἀπολύτρωσιν τὸν Κύριον λέγουσιν, εἰπόντα· «Δύνασθε τὸ
βάπτισμα βαπτισθᾛναι, ὃ ἐγὼ μέλλω βαπτίζεσθαι;». Καὶ τὸν Παῦλον ὆ητῶς
φάσκουσι τὴν ἐν Φριστ῵ Ἰησοῦ ἀπολύτρωσιν πολλάκις μεμηνυκέναι, καὶ εἶναι
ταύτην τὴν ὑπ΄ αὐτῶν ποικίλως καὶ ἀσυμφώνως παραδιδομένην.
20. Οἱ μὲν γὰρ αὐτῶν νυμφῶνα κατασκευάζουσι καὶ μυσταγωγίαν
ἐπιτελοῦσι μετ΄ ἐπιρρήσεών τινων τοῖς τελουμένοις καὶ πνευματικὸν γάμον
φάσκουσιν εἶναι τὸ ὑπ΄ αὐτῶν γινόμενον κατὰ τὴν ὁμοιότητα τῶν ἄνω
συζυγιῶν· οἱ δὲ ἄγουσιν ἐφ΄ ὕδωρ καὶ βαπτίζοντες οὕτως ἐπιλέγουσιν· «Εἰς
ὄνομα ἀγνώστου Πατρὸς τῶν ὅλων, εἰς Ἀλήθειαν Μητέρα <τῶν> πάντων, εἰς
τὸν κατελθόντα εἰς Ἰησοῦν εἰς ἕνωσιν καὶ ἀπολύτρωσιν καὶ κοινωνίαν τῶν
δυνάμεων». Ἄλλοι δὲ Ἑβραϊκά τινα ὀνόματα ἐπιλέγουσι πρὸς τὸ μ᾵λλον
καταπλήξασθαι τοὺς τελουμένους, οὕτως· «Βασεμὰ χαμοσσὴ βααιανοορὰ
μισταδία ὆ουαδὰ κουστὰ βαβοφὸρ καλαχθεῖ». Σούτων δ΄ ἡ ἑρμηνεία ἐστὶ
τοιαύτη· «Ὑπὲρ π᾵σαν δύναμιν τοῦ Πατρὸς ἐπικαλοῦμαι φῶς ὀνομαζόμενον
καὶ πνεῦμα ἀγαθὸν καὶ ζωή, ὅτι ἐν σώματι ἐβασίλευσας». Ἄλλοι δὲ πάλιν τὴν
λύτρωσιν ἐπιλέγουσιν οὕτως· «Σὸ ὄνομα τὸ ἀποκεκρυμμένον ἀπὸ πάσης
θεότητος καὶ κυριότητος καὶ ἀληθείας, ὃ ἐνεδύσατο Ἰησοῦς ὁ Ναζαρηνὸς ἐν
ταῖς ζώναις τοῦ φωτὸς τοῦ Φριστοῦ, Φριστοῦ ζῶντος διὰ Πνεύματος ἁγίου, εἰς
λύτρωσιν ἀγγελικήν, ὄνομα τὸ τᾛς ἀποκαταστάσεως· Μεσσία οὐφαρέγνα
μεμψαι μὲν χαλδαὶαν μοσομὴ δαέα ἀκφαρ νεψευ ουα Ἰησοῦ Ναζαρία». Καὶ
τούτων δὲ ἡ ἑρμηνεία ἐστὶν τοιαύτη· «Οὐ διαιρῶ τὸ Πνεῦμα, τὴν Καρδίαν καὶ
τὴν ὑπερουράνιον Δύναμιν τὴν οἰκτίρμονα· ὀναίμην τοῦ ὀνόματός σου, ΢ωτὴρ
ἀληθείας». Καὶ ταῦτα μὲν ἐπιλέγουσι αὐτοὶ οἱ τελοῦντες, ὁ δὲ τετελεσμένος
ἀποκρίνεται· «Ἐστήριγμαι καὶ λελύτρωται καὶ λυτροῦμαι τὴν ψυχὴν μου ἀπὸ
τοῦ αἰῶνος τούτου καὶ πάντων τῶν παρ΄ αὐτοῦ ἐν τ῵ ὀνόματι τοῦ Ἰαώ, ὃς
ἐλυτρώσατο τὴν ψυχὴν αὐτοῦ εἰς ἀπολύτρωσιν ἐν τ῵ Φριστ῵ τ῵ ζῶντι».
Cuando los refutemos declararemos en una ocasión conveniente que esta idea ha
sido sugerida por Satanás como una negación del bautismo de regeneración en
Dios y para rechazo de toda la fe.
Dicen que la redención es necesaria para los que han alcanzado el perfecto
conocimiento, a fin de que sean regenerados en la Potencia que está sobre todo. De
otra forma, <es> imposible entrar en el Pléroma, pues ella es la que los hace
descender a la profundidad del Abismo. El bautismo del Jesús visible56 <es> para la
absolución de los pecados pero la redención del Cristo que descendió en él es para
perfeccionamiento, y suponen que el primero es anímico, pero el otro es espiritual;
el bautismo que era anunciado por Juan era para arrepentimiento, pero la
redención que fue obtenida por Cristo es para perfeccionamiento. Es acerca de esto
que él dijo: ‚Tengo otro bautismo con el que ser bautizado, y me siento muy
oprimido por ello‛57. Más aun, dicen que el Señor sugirió esta redención a los hijos
de Zebedeo – cuando su madre pidió que ellos se sentaran con él a su derecha y a
su izquierda en el Reino – al decir: ‚¿Podéis ser bautizados con el bautismo con
que yo voy a ser bautizado?‛58. Y afirman que Pablo muchas veces ha mencionado
expresamente la redención en Cristo Jesús, y que esta es la que es enseñada por
ellos de distinta y discordante manera.

20. Algunos de ellos disponen una cámara nupcial y celebran con los
iniciados la ceremonia de iniciación a los misterios con ciertos encantamientos, y
sostienen que lo que ellos hacen es un matrimonio espiritual a semejanza de las
Parejas [de Eones] de lo alto; otros los llevan al agua y los bautizan diciendo así:
‚En el nombre del desconocido Padre de todo, en el *nombre+ de Verdad, Madre
de todo, en el [nombre] del que descendió a Jesús para unión, redención y
comunión con las Potencias‛. Pero otros pronuncian algunas palabras hebreas para
asombrar a los iniciados, de este modo: ‚Basem{ jamossé baaianur{ mistadía ruad{
kust{ babofor kalajthei‛. La traducción de estas palabras es: ‚Te invoco, Potencia
suprema del Padre, que eres llamada Luz, Espíritu bueno y Vida, porque reinaste
en un cuerpo‛. A su vez, otros m{s recitan de esta manera la fórmula bautismal:
‚El Nombre oculto a toda divinidad, señorío y verdad, del que se revistió Jesús el
Nazareno en las regiones de luz de Cristo, el Cristo que vive por el Espíritu Santo,
para redención angélica, el Nombre de la restauración: Messía ufaregna mempsai
men jaldéan mosomé daéa akfar nefeu oua Iesou Nazaría‛. La traducción de estas
palabras es: ‚No divido el Espíritu, el Corazón y la compasiva Potencia
supraceleste. ¡Que pueda disfrutar de tu nombre, Salvador de verdad!‛ Los
mismos que llevan a cabo la ceremonia recitan estas cosas, y los que han sido
iniciados responden: ‚He sido afirmado y redimido, y redimo mi alma de este
mundo y de todo lo que viene de él en el nombre de Iao, el cual redimió su alma
para redención en el Cristo viviente‛.
Εἶτ΄ ἐπιλέγουσιν οἱ παρόντες· «Εἰρήνη π᾵σιν, ἐφ΄ οὓς τὸ ὄνομα τοῦτο
ἐπαναπέπαυται». Ἔπειτα μυρίζουσι τὸν τετελεσμένον τ῵ ὀπ῵ τ῵ ἀπὸ
βαλσάμου. Σὸ γὰρ μύρον τοῦτο τύπον τᾛς ὑπὲρ τὰ ὅλα εὐωδίας εἶναι λέγουσιν.
Ἔνιοι δ΄ αὐτῶν τὸ μὲν ἄγειν ἐπὶ τὸ ὕδωρ περισσὸν εἶναι φάσκουσι,
μίξαντες δὲ ἔλαιον καὶ ὕδωρ ἐπὶ τὸ αὐτὸ μετ΄ ἐπιρρήσεών <τινων>
ὁμοιοτρόπων αἷς προειρήκαμεν ἐπιβάλλουσι τᾜ κεφαλᾜ τῶν τελουμένων, καὶ
τοῦτ΄ εἶναι τὴν ἀπολύτρωσιν θέλουσι. Μυρίζουσι δὲ καὶ αὐτοὶ τ῵ βαλσάμῳ.
Ἄλλοι δὲ ταῦτα πάντα παραιτησάμενοι φάσκουσι μὴ δεῖν τὸ τᾛς ἀρρήτου καὶ
ἀοράτου δυνάμεως μυστήριον δι΄ ὁρατῶν καὶ φθαρτῶν ἐπιτελεῖσθαι
κτισμάτων, καὶ τῶν ἀνεννοήτων καὶ ἀσωμάτων δι΄ αἰσθητῶν καὶ σωματικῶν.
Εἶναι δὲ τὴν τελείαν ἀπολύτρωσιν αὐτὴν τὴν ἐπίγνωσιν τοῦ ἀρρήτου
Μεγέθους· ὑπ΄ ἀγνοίας γὰρ Ὑστερήματος καὶ πάθους γεγονότων διὰ γνώσεως
καταλύεσθαι π᾵σαν τὴν ἐκ τᾛς ἀγνοίας σύστασιν, ὥστ΄ εἶναι τὴν γνῶσιν
ἀπολύτρωσιν τοῦ ἔνδον ἀνθρώπου. Καὶ μήτε σωματικὴν ὑπάρχειν αὐτὴν
(φθαρτὸν γὰρ τὸ σῶμα) μήτε ψυχικήν, ἐπεὶ καὶ ἡ ψυχὴ ἐξ Ὑστερήματός <ἐστι>
καὶ ἔστι τοῦ πνεύματος ὥσπερ οἰκητήριον· πνευματικὴν οὖν δεῖν καὶ τὴν
λύτρωσιν ὑπάρχειν. Λυτροῦσθαι γὰρ διὰ γνώσεως τὸν ἔσω ἄνθρωπον τὸν
πνευματικὸν καὶ ἀρκεῖσθαι αὐτοὺς τᾜ τῶν ὅλων ἐπιγνώσει. Καὶ ταύτην εἶναι
λύτρωσιν ἀληθᾛ.

Ἕως ὅδε τὰ ἀπὸ Εἰρηναίου

21. Σαύτην τὴν π᾵σαν ἀκριβᾛ ἔρευναν ὁ μακάριος πρεσβύτης


Εἰρηναῖος ἐποιήσατο, καθ΄ εἱρμὸν πάντα ἐκθέμενος τᾛς αὐτῶν πάσης
παραπεποιημένης διδασκαλίας. Διόπερ δή, ὡς καὶ ἤδη μοι προδεδήλωται, *ὅτι+
τοῖς ὑπ΄ αὐτοῦ ἐσπουδασμένοις ἀρκεσθέντες πάντα πρὸς ἔπος, ὡς παρ΄ αὐτ῵
ἐμφέρεται, παρεθήκαμεν. Ἀνατραπήσονται δὲ ἐξ αὐτῶν τῶν παρὰ τοῦ ἁγίου
ἀνδρὸς εἰς ἀντίθεσιν τᾛς αὐτῶν μοχτηρίας εἰρημένων. Ἡμεῖς γὰρ πιστεύομεν,
ὡς πάντη ἡ ἀλήθεια ὑποφαίνει καὶ ὁ εὔλογος λογισμὸς ὑποτίθεται καὶ τ῵ τᾛς
εὐσεβείας κανόνι συμπεφώνηται τ῵ τε νόμῳ καὶ τοῖς προφήταις καὶ τοῖς ἀπὸ
τῶν ἀνέκαθεν πατριάρχαις κατὰ ἀκολουθίαν τᾜ τε αὐτοῦ τοῦ ΢ωτᾛρος διδαχᾜ,
<τοῦ Κυρίου> καὶ τῶν αὐτοῦ ἀποστόλων σαφῶς ἡμ᾵ς διδασκόντων ἕνα
ὁμολογεῖν Θεὸν Πατέρα, παντοκράτορα τῶν ὅλων, καὶ τὸν Κύριον ἡμῶν
Ἰησοῦν Φριστὸν καὶ τὸ ἅγιον Πνεῦμα, μίαν ἁγίαν τριάδα ἄκτιστον, τῶν ἄλλων
ἁπάντων ἐξ οὐκ ὄντων γενομένων μετὰ Πατέρα καὶ Τἱὸν καὶ ἅγιον Πνεῦμα.
Σούτων δὲ παρὰ πάντων τῶν προειρημένων ἁγίων προφητῶν τε καὶ
εὐαγγελιστῶν καὶ ἀποστόλων σαφῶς ὡμολογημένων καὶ πεπιστευμένων, οὐκ
ἅν δυνηθείη κυβευτική τις ἐπίνοια ἀντισχεῖν πρὸς τὴν ἀκτῖνα τᾛς ἀληθείας, ὥς
γε ἡμῖν πολλάκις κατὰ πλάτος εἴρηται ἐν τᾜ πρὸς ἑκάστην αἵρεσιν ἀντιθέσει·
ὡς ἐξ ἅπαντος φωρ᾵σθαι καὶ τοῦτον τὸν ἀγύρτην καὶ θανατοποιὸν
Luego, los presentes dicen: ‚Paz a todos aquellos sobre los cuales ha reposado este
Nombre‛. A continuación ungen al iniciado con extracto de bálsamo, pues dicen
que este perfume es una figura de la fragancia que está por sobre todas las cosas.
Algunos de ellos sostienen que está de más el llevar a los iniciados al agua y
mezclan aceite y agua y, con <ciertos> encantamientos semejantes a los que hemos
mencionado anteriormente, se lo aplican en la cabeza, pretendiendo que esto es la
redención. También los ungen con bálsamo. Pero otros rechazan todo esto y
afirman que no es necesario celebrar el misterio de la Potencia inefable e invisible
por medio de criaturas visibles y corruptibles, y las cosas incomprensibles e
incorpóreas por medio de las sensibles y corpóreas. La redención perfecta es el
conocimiento mismo de la Grandeza, pues a través del conocimiento se anula toda
la esencia del desconocimiento que ha surgido por la ignorancia y la pasión de la
Falta, de suerte que el conocimiento es la redención del hombre interior. Y la
redención no es corporal (pues el cuerpo es corruptible) ni anímica, pues también
el alma <procede> de la Falta y es como un habitáculo del espíritu; por
consiguiente, es necesario que la redención sea espiritual. El hombre espiritual
interior se redime por medio del conocimiento y les basta con el conocimiento de
todas las cosas. Esta es la verdadera redención.

Hasta aquí las [palabras] de Ireneo

21. El bendito anciano Ireneo compuso toda esta rigurosa investigación,


exponiendo en orden toda su enseñanza completamente inventada. Por lo cual,
como ya lo he declarado antes – [que] me es suficiente con su diligente [trabajo] –
lo he expuesto todo palabra por palabra, tal como está en ella. Estos serán
refutados por los mismos dichos que el santo varón dijo en oposición a su
perversidad. Pues nosotros – como la verdad lo deja ver absolutamente, el
pensamiento racional lo admite y está de acuerdo con la regla de la piedad –
creemos en la Ley, los profetas y los antiguos patriarcas, en conformidad con la
enseñanza del mismo Salvador; pues <el Señor> y sus apóstoles nos enseñaron
claramente a confesar un Dios Padre, omnipotente [Soberano] de todo, a nuestro
Señor Jesucristo y al Espíritu Santo, una santa Trinidad increada, mientras que
todas las demás cosas fueron creadas de la nada, posteriores al Padre, al Hijo y al
Espíritu Santo. Dado que estas cosas han sido claramente confesadas y creídas por
todos los antedichos santos profetas, evangelistas y apóstoles, un pensamiento
engañoso no sería capaz de resistir al rayo de la verdad, como muchas veces
hemos dicho en extenso en la refutación a cada secta. Así, es completamente
evidente que este charlatán y autor de muerte
ἰσότυπως ταῖς προειρημέναις ἐπιδείξεως χάριν καὶ περιεργίας τὰ μεγάλα
ταῦτα καττύσαντά τε καὶ μηχανησάμενον.
22. Παρελθόντες δὲ καὶ τούτου τὴν μοχθηρίαν καὶ τῶν ἀπ΄ αὐτοῦ
Μαρκωσίων λεγομένων ἐπὶ τὰς ἑξᾛς σπεύσωμεν, ὦ ἐπιπόθητοι, τὰς αὐτῶν
὆ίζας πάλιν ἀνερευνῶντες καὶ τῶν καρπῶν αὐτῶν τὴν πικρίαν ἀφανίζοντες,
τήν τε ἀνατροπὴν καὶ τὰ κατ΄ αὐτοὺς πάντα ἐπιδεικνύντες, οὐχὶ εἰς βλάβην
τῶν ἐντυγχανόντων, ἀλλὰ εἰς ἀποτροπήν, πρὸς τὸ μὴ πλησιάσαι μιᾶ τῶν
προειρημένων αἱρέσεων ἥ τῶν μετέπειτα, ἀλλὰ ἀναγνόντας τὰ γεγραμμένα
παρ΄ αὐτοῖς καὶ γνόντας τὰ ᾀδόμενα καὶ καταγνόντας τᾛς ἑκάστης αὐτῶν
πλάνης τε καὶ ἑρπετώδους μοχθηρίας ἀποφεύγειν τε καὶ ὡς εἶπον μὴ
πλησιαζειν. Διψάδα γάρ τινα ἔχιδναν φασιν οἱ ἱστορήσαντες, ἣ οὕτως ἔοικεν
λύμην τοιάνδε ἐμποιεῖν· ἐν τόποις γάρ τισιν, ὅπου πύελοι ἐν ταῖς πέτραις ἥ
λιβάδες εἰσὶ μικραὶ ἀπὸ πετρῶν χεόμεναι εἰς ὑποδοχήν τινα, ἡ αὐτὴ διψὰς
ὕδωρ εὑρίσκουσα καὶ πιοῦσα τὸν ἰὸν ἐμβάλλει μετὰ τὸ πιεῖν εἰς τὰς
προειρημέναις στάσεις τῶν ὑδάτων, ὥστε π᾵ν ζ῵ον πλησιάσαν καὶ ποτοῦ
κορεσθὲν δοκεῖν μὲν ὠφελεῖσθαι ἐκ τοῦ μεταλαβεῖν, εὐθὺς δὲ παρὰ τὸν
ὑποδόχον τῶν ὑδάτων ἐκ τοῦ ἰοῦ τᾛς διψάδος ὑποδεξάμενον καταπίπτειν καὶ
θνᾚσκειν. Ἀλλὰ καὶ εἴ τινα πλήξειεν ἡ αὐτὴ διψάς, ἀπὸ τοῦ περισσοτέρως ἐν
αὐτᾜ καυστικοῦ ἰοῦ ἐπὶ ὄρεξιν δίψης καὶ πόματος προτρέπει τὸ πάθος τᾛς
ἀλγηδόνος προσφέρεσθαί τε ἀεὶ καὶ πίνειν ἐρεθίζει. Νομίζει δέ τι ὠφελεῖσθαι
πρὸς τὴν λύμην ὁ πληγείς, ὁσάκις τᾛς τοιαύτης θανατηφόρου ἀλγηδόνος
λαμβάνει, ἀλλὰ ἐν αὐτ῵ τ῵ πότῳ πληρωθείσης τᾛς γαστρὸς καὶ μηκέτι <τι>
ὑποδεχομένης ὕστερον σὺν τ῵ πόματι τὸ πνεῦμα ἀφίησιν. Οὕτως καὶ οὗτος
ἀπὸ πόματος τὸν θάνατον τοῖς παρ΄ αὐτοῦ ἠπατημένοις ἐξεργάζεται, οὗπερ
ἰοῦ ἐν δυνάμει Θεοῦ ὆υσθέντες ἐπὶ τὰς ἑξᾛς ἴωμεν.

Κατὰ Κολορβασίων ιε, τᾛς δὲ ἀκολουθίας λε.

1. Κολόρβασος τούτοις ἕπεται, ἀπὸ τᾛς τοῦ προειρημένου Μάρκου


γοητείας τὸν ἔρανον ποιησάμενος, ἀλλὰ καὶ ἀπὸ τᾛς τοῦ Πτολεμαίου ὆ίζης
σκολόπων δίκην ἀναφύσας. Ἕτερα <δὲ> πάλιν παρὰ τούτους ἐνοχλεῖν τ῵
κόσμῳ κέντρων δίκην ἐπενόησε, δᾛθεν μείζονα ἐμπειρίαν, ὡς ἄνωθεν ἥκων,
μηχανώμενος. Καὶ τὰ μὲν πρῶτα σὺν τ῵ Μάρκῳ ὑπάρχων ὁμοιογνώμονι αὐτ῵,
δίκην δικεφάλου ὄφεως ὑπαρχούσης τᾛς αὐτῶν αἱρέσεως, ὕστερον δὲ ὡς
κεφαλὴ ἀπὸ σώματος ἑρπετοῦ τμηθεῖσα καὶ ἔτι ἐμπνέουσα πολλοὺς ἀφανίσας
ἠδίκησεν, ὡς δᾛθεν μεῖζόν τι καὶ ἐμπειρότερον παρὰ τοὺς σὺν αὐτ῵ καὶ τοὺς
πρώτους δεικνύς. Λέγει γὰρ τὴν πρώτην Ὀγδοάδα
tramó e inventó estas grandes [fantasías], al igual que las antedichas [sectas], por
ostentación y vanidad.

22. Pero, pasando de largo su perversidad y la de los llamados


marcosianos por su causa, nos apresuraremos, ¡oh, queridos!, a pasar a las
siguientes, examinando a su vez sus raíces y aniquilando la amargura de sus frutos
al mostrar la refutación y todo lo concerniente a ellos, pero no para daño de los
lectores sino para prevención. No lo hago para que se aproximen a una de las
sectas anteriores o posteriores sino para que al leer las cosas que ellos han escrito,
conocer las que adoran y condenar el error y la serpentina perversidad de cada una
de ellas no sólo, como dije, no se acerquen sino que huyan. Los exploradores dicen
que hay una serpiente cuya mordedura causa una sed ardiente, la cual parece
producir tal clase de daño: en algunos lugares donde hay cavidades en las piedras
o pequeñas fuentes de agua que surgen de las piedras se derraman en una
hendidura, después de que esta serpiente encuentra el agua y la bebe arroja el
veneno en las antedichas fuentes, de modo que todo animal que se acerca y bebe
hasta hartarse parece beneficiarse al beberla pero inmediatamente, por haber
bebido el agua contaminada por el veneno de la serpiente, cae enfermo y muere. Es
más, si la misma serpiente hiriera a alguien, la sensación de dolor causada por su
veneno extremadamente abrasador le provoca sed y lo impulsa a beber
continuamente. Cada vez que, por el dolor, el herido toma de tal [agua] mortífera
cree que le hace un bien a su mala condición pero, lleno el estómago con aquella
bebida y sin poder contener más, junto con la bebida deja escapar el espíritu. Así
también este produce la muerte de los que fueron engañados por él con una
bebida59. Habiendo sido librados de su veneno, continuaremos con las siguientes
[sectas].

Contra los Colorbasianos, [secta número] quince, pero la treinta y cinco de la


serie

1. A estos les sigue Colorbasos, que hizo suyo el aporte de la


charlatanería del antedicho Marcos, pero también creció, a la manera de espinas,
de la raíz de Ptolomeo. <Pero> a su vez concibió otros aguijones para perturbar al
mundo inventando que tenía una mayor experiencia que le había sobrevenido del
cielo. Al principio estaba junto con Marcos y tenía las mismas ideas que él, y su
secta era como una serpiente de dos cabezas pero luego, como una cabeza de
serpiente que cortada del cuerpo aun vive, apartó y perjudicó a muchos al
mostrarles una experiencia supuestamente mayor y mejor que la de sus
contemporáneos y sus antecesores. Pues dice que la primera Ogdóada
οὐ καθ΄ ὑπόβασιν ἄλλον ὑπὸ ἄλλου Αἰῶνα προβεβλᾛσθαι, ἀλλ΄ ὁμοῦ καὶ εἰς
ἅπαξ τὴν τῶν ἓξ Αἰώνων προβολὴν ὑπὸ τοῦ Προπάτορος καὶ τᾛς Ἐννοίας
αὐτοῦ τετέχθαι, ὡς αὐτὸς μαιωσάμενος, διαβεβαιοῦται. Καὶ οὐκέτι ἐκ Λόγου
καὶ Ζωᾛς Ἄνθρωπον καὶ Ἐκκλησίαν, ὡς οἱ ἄλλοι, ἀλλ΄ ἐξ Ἀνθρώπου καὶ
Ἐκκλησίας Λόγον καὶ Ζωήν φασι τετέχθαι αὐτὸς καὶ οἱ αὐτοῦ. Ἀλλὰ καὶ ἑτέρῳ
τρόπῳ τοῦτο λέγουσιν, ὅτι ὅτε ἐνενοήθη προβαλεῖν ὁ Προπάτωρ, τοῦτο Πατὴρ
ἐκλήθη· ἐπειδὴ δὲ ὃ προεβάλετο Ἀλήθεια ἦν, τοῦτο Ἀλήθεια ὠνομάσθη. Ὅτε δὲ
ἠθέλησεν ἑαυτὸν ἐπιδεῖξαι, τοῦτο Ἄνθρωπος ἐλέχθη. Οὓς δὲ προελογίσατο ὅτε
προέβαλεν, τοῦτο Ἐκκλησία ὠνομάσθη· καὶ ὁ Ἄνθρωπος τὸν Λόγον· οὗτός
ἐστιν ὁ πρωτότοκος Τἱός. Ἐπακολουθεῖ δὲ τ῵ Λόγῳ καὶ ἡ Ζωή. Καὶ οὕτως
πρώτη Ὀγδοὰς συνετελέσθη.
Πολλὴ δὲ μάχη παρ΄ αὐτοῖς καὶ περὶ τοῦ ΢ωτᾛρος. Οἱ μὲν γὰρ αὐτὸν ἐκ
πάντων γεγονέναι λέγουσι, διὸ καὶ Εὐδοκητὸν καλεῖσθαι, ὅτι π᾵ν τὸ Πλήρωμα
ηὐδόκησεν δι΄ αὐτοῦ δοξάσαι τὸν Πατέρα· οἱ δὲ ἐκ μόνων τῶν δέκα Αἰώνων
τῶν ἀπὸ Λόγου καὶ Ζωᾛς προβεβλημένων αὐτὸν λέγουσι, <καὶ διὰ τοῦτο
Λόγον καὶ Ζωὴν αὐτὸν λέγεσθαι>, τὰ προγονικὰ ὀνόματα [τὰ] διασῴζοντα· οἱ
δὲ ἐκ τῶν δώδεκα Αἰώνων τῶν ἐκ τοῦ Ἀνθρώπου καὶ Ἐκκλησίας γενομένων·
καὶ διὰ τοῦτο υἱὸν Ἀνθρώπου ὁμολογεῖ, ὡσανεὶ ἀπόγονον Ἀνθρώπου. Οἱ δὲ
ὑπὸ τοῦ Φριστοῦ καὶ τοῦ ἁγίου Πνεύματος εἰς στήριγμα τοῦ Πληρώματος
γεγονέναι λέγουσιν αὐτόν· καὶ διὰ τοῦτο Φριστὸν λέγεσθαι αὐτὸν τὴν του
Πατρὸς ἀφ΄ οὗ προεβλήθη, διασῴζοντα προσηγορίαν. Ἄλλοι δέ, ὡς εἰπεῖν,
τινὲς ἐξ αὐτῶν ὆αψῳδοὶ τὸν Προπάτορα τῶν ὅλων καὶ Προαρχὴν καὶ
Προαννενόητον Ἄνθρωπον λέγουσι καλεῖσθαι. Καὶ τοῦτ΄ εἶναι τὸ μέγα καὶ
ἀπόκρυφον μυστήριον, ὅτι ἡ ὑπὲρ τὰ ὅλα δύναμις καὶ ἐμπεριεκτικὴ τῶν
πάντων Ἄνθρωπος καλεῖται· καὶ διὰ τοῦτο υἱὸν Ἀνθρώπου ἑαυτὸν λέγειν τὸν
΢ωτᾛρα.
2. Αὕτη καὶ ἡ τοῦ Κολορβάσου μάταιος τ῵ βίῳ καὶ φαντασιώδης διὰ
ψοφημάτων κενοφωνία· ἣν ἐὰν καταμάθοι τις, εἴσεται ἐκ τῶν πρὸ αὐτοῦ ὡς
φιλοτιμία ἐστὶ τᾛς ἑκάστου τούτων ὑπονοίας <αἰτία>. Κενοδοξῶν γὰρ ἕκαστος
καὶ βουλόμενος ἑαυτ῵ συνάγειν ἄθροισμα ὥστε αὐτ῵ ἕπεσθαι, ἃ ὑπεισᾛλθε τᾜ
ἑαυτοῦ ἐννοίᾳ ἐψευδολόγησεν, οὔτε κατὰ προφητείαν φθεγγόμενος (οὐ γὰρ
Πνεῦμα ἅγιον ἐλάλησεν ἐν αὐτοῖς) οὔτε ἀπὸ τᾛς τῶν προφητῶν καὶ
Εὐαγγελίων ἀληθείας κἅν μίαν πρόφασιν ἐσχηκώς. Ἀνατροπὴ δὲ τούτων
πάντων τῶν τᾛς ψευδωνύμου γνώσεως ὁ αὐτὸς τᾛς ἀληθείας κατὰ τῶν
πρώτων ὆ηθεὶς λόγος. Σᾛς γὰρ Οὐαλεντίνου σχολᾛς καὶ τῶν πρὸ αὐτοῦ οὗτοι
πάντες ὑπάρχοντες, καὶ τὸν νοῦν ἐκείνου ἄλλως ἄλλος ἐξηγησάμενοι, τὴν
ἴσην αὐτοῖς ὀφλήσουσιν αἰσχύνην.
no ha sido emitida en una sucesión descendente, un Eón [siendo emitido] por otro,
sino que asegura que la emisión de los seis Eones ha sido producida al mismo
tiempo y de una vez por el Primer Padre y su Pensamiento, como si él mismo
hubiera sido la partera. Y él y los suyos ya no dicen que Hombre e Iglesia
surgieron de Verbo y Vida, como los otros, sino que Verbo y Vida han sido
engendrados a partir de Hombre e Iglesia. También dicen esto de distinto modo:
que cuando el Primer Padre concibió emitir [algo], esto fue llamado Padre; pero
puesto que lo que emitió era Verdad, esto fue denominado Verdad. Cuando quiso
mostrarse a sí mismo, esto fue llamado Hombre. Cuando emitió a los [Eones] que
había preconcebido, esto fue denominado Iglesia; y el Hombre [emitió] al Verbo:
este es el Hijo primogénito. La Vida sigue al Verbo. Y así fue completada la
primera Ogdóada.
También acerca del Salvador hay mucha disputa entre ellos. Por una parte,
algunos dicen que él ha sido engendrado por todos [los Eones] y por ese motivo es
llamado ‚Aprobado‛, porque todo el Pléroma aprobó glorificar al Padre por medio
de él; pero, por otra parte, algunos otros dicen que él procede únicamente de los
diez Eones que fueron emitidos por Verbo y Vida, <y por esto se le dice Verbo y
Vida>, pues conserva los nombres de los progenitores. Otros más [dicen] que
procede de los doce Eones que fueron engendrados a partir de Hombre e Iglesia, y
por esto, como es un descendiente de Hombre, reconoce que es ‚hijo del Hombre‛.
Algunos dicen que él ha sido engendrado por el Cristo y el Espíritu Santo para
sostén del Pléroma, y por esto se le llama ‚Cristo‛, conservando la denominación
del Padre del cual fue emitido. Pero algunos otros rapsodas – por llamarlos así –
dicen que el Primer Padre de todo, el Primer Principio, Aquel que sobrepasa todo
pensamiento, es llamado Hombre. Y este es el misterio grande y secreto: ¡que la
Potencia que está por sobre todas las cosas y que abarca el universo se llama
Hombre! Y por esta causa el Salvador se llamó a sí mismo ‚hijo del Hombre‛.

2. Esta es la palabrería vacía de Colorbasos, inútil e imaginaria,


[introducida] en el mundo con grandilocuencia. Si alguno la examinara con
cuidado observará – a partir de los [argumentos] que tiene ante él – que <la causa>
de la opinión de cada uno de estos es el afán de notoriedad. Pues al ser unos
vanidosos y querer cada uno reunir para sí una cantidad [de personas] que lo
siguiese dijeron cuantas mentiras les vinieron a su mente, y no hablaron
proféticamente (pues el Espíritu Santo no habló por ellos) ni han tomado siquiera
una declaración de la verdad de los profetas o de los Evangelios. La refutación del
falsamente llamado conocimiento de todos estos es la misma palabra de la verdad
que fue dicha contra los anteriores, pues al ser estos de la escuela de Valentín y de
los que estuvieron antes que él, aunque interpreten el pensamiento de aquel de
diferentes maneras, se les culpará del mismo oprobio que a aquellos.
Μεγάλην γὰρ ἡμῖν ἀπάτην κενοφωνίας καὶ οὗτος ὁ Κολόρβασος ἧκεν φέρων.
Ἐξέθετο γὰρ ἡμῖν ποιητευσάμενος τ῵ ἀκαταλήπτῳ καὶ ἀοράτῳ καὶ ἁγίῳ Θε῵
τ῵ Πατρὶ τ῵ν ὅλων ὄνομα Ἄνθρωπος· ἵνα συζεύξᾙ τᾜ ἑαυτοῦ πλάνᾙ τὸν τοῦ
΢ωτᾛρος λόγον, φάσκοντος ἑαυτὸν Τἱὸν Ἀνθρώπου καὶ μεταγάγᾙ τὴν
διάνοιαν τῶν αὐτ῵ χρησαμένων ἀπὸ τᾛς ἀληθινᾛς καὶ ἐναργεστάτης τοῦ
Φριστοῦ περὶ αὐτοῦ ὁμολογίας, εἰς ἀμηχανίαν καὶ κενοφωνίαν τοῦ ζητεῖν,
ὑπολαμβάνοντας ἐν τοῖς ἐπουρανίοις εἶναι ὃ μὴ ἔστι. Δῶμεν γὰρ αὐτὸν, διὰ τὸ
τὸν αὐτοῦ Πατέρα Ἄνθρωπον καλεῖσθαι, Τἱὸν Ἀνθρώπου ἑαυτὸν ὀνομάζειν,
καὶ οὐκ ἀπὸ τᾛς σαρκὸς, ἧς ἔλαβεν ἀπὸ παρθενικᾛς μήτρας, τουτέστιν ἀπὸ
Μαρίας τᾛς ἁγίας γεννηθεὶς διὰ Πνεύματος ἁγίου, κατὰ τὸν τοῦ ἐλεεινοῦ
Κολορβάσου τούτου λόγον· τί ἅν εἴποι περὶ οὗ ὁ αὐτὸς Κύριος ἡμῶν Ἰησοῦς
Φριστός φησιν, ὡς τοῖς Ἰουδαίοις ἔλεγεν· «Νῦν δέ με ζητεῖτε ἀποκτεῖναι,
ἄνθρωπον ὃς τὴν ἀλήθειαν ὑμῖν λελάληκα, ἣν ἤκουσα παρὰ τοῦ Πατρός μου;».
καὶ οὐκέτι ἐνταῦθα εἶπεν, τοῦ Ἀνθρώπου Πατρός μου· ἀλλὰ περὶ μὲν Πατρὸς
ὁμολογῶν, Θεὸν τὸν τῶν ὅλων ἐσήμανεν· περὶ δὲ ἑαυτοῦ, ὅτι ἐνηνθρώπησεν,
ἐν ἀληθείᾳ ἄνθρωπον ἑαυτὸν ἔφασκεν, ὡς καὶ οἱ ἀπόστολοί φασιν, ἵνα ἡ
ἀλήθεια πανταχόθεν συσταθᾜ, καὶ γνωσθᾜ, πόθεν ἐστὶ τὰ τ῵ Κυρίῳ ὀνόματα
συναφθέντα· «Ἰησοῦν ἄνδρα ἀποδεδειγμένον εἰς ἡμ᾵ς σημείοις καὶ τέρασι»,
καὶ τὰ ἑξᾛς.
Σί τοίνυν πρὸς ταῦτα φαίης ἅν, ὦ πάντων ἀνθρώπων ἐλεεινότατε,
ἐπειδὴ ἄνωθεν ἡκεις φέρων ἡμῖν καινὰς ὀνομασίας, καὶ σεμνύνᾙ, ἐφ΄ οἷς τὸ
τοῦ ἀνθρώπου ὄνομα αὐτ῵ τ῵ πάντων Δεσπότᾙ καὶ Πατρὶ τῶν ὅλων προσάψαι
ἐτόλμησαν; Ὡς ἐκ τούτου καλεῖσθαι τὸν Κύριον Τἱὸν Ἀνθρώπου, διὰ τὸ τὸν
Πατέρα ἄνθρωπον καλεῖσθαι. Εὑρὲ ἡμῖν καί τινα ἄλλην προσηγορίαν τ῵
Πατρὶ ἁρμόζουσαν, <κατὰ> τὸ «ἄνδρα ἀποδεδειγμένον». Ἀλλ΄οὐκ ἅν εὕροις
ποτέ. Εἰ γὰρ καὶ ἀνὴρ ἄνθρωπός ἐστι, καὶ πρὸς ἀντιδιαστολὴν τᾛς γυναικὸς
τὸν ἄνθρωπον ἄνδρα καλοῦμεν, ὅμως οὐκ ἅν καὶ ἐν τούτῳ μηχανήσασθαί τι
δυνηθείης. Ἄνευ γὰρ σχημάτων καὶ μελῶν, κρυφίων τε καὶ ὁρατῶν ἀνὴρ οὐ
δυνήσεται καλεῖσθαι. Λέγομεν γὰρ καὶ τὴν γυναῖκα ἄνθρωπον, ἀλλ΄οὐκ
ἄνδρα. Διὸ καὶ ὁ ἄνθρωπος λέγομεν, καὶ ἡ ἄνθρωπος. Διαιροῦντες δὲ τὸ γένος
ἰδιαζόντως, τὴν μὲν θήλειαν γυναῖκα καλοῦμεν, τὸν δὲ ἄρρενα ἄνδρα. Αὕτη
γὰρ διάκρισίς ἐστι τοῦ γένους ἄρρενος καὶ θηλείας, τὸ ἀνὴρ καὶ γυνή,
διαιρουμένης τᾛς τῶν γενῶν σχέσεως. Ὁμωνυμικῶς δὲ ἄνθρωπος καὶ ὁ ἀνὴρ
καὶ ἡ γυνὴ καλεῖται.
3. Σούτων τοίνυν οὕτως εχόντων, ἥκετέ μοι, πάντες Θεοῦ δοῦλοι, οἱ
τᾛς ἀληθείας ἐρασταί· καὶ γελάσατε τὸν ἀπατεῶνα καὶ ἀγύρτην Κολόρβασον·
μ᾵λλον δὲ πενθήσατε τοὺς ἀπατηθέντας, καὶ ἑαυτοὺς, καὶ πολλοὺς
ἀπολέσαντας. Αὐτοὶ δὲ Θε῵ εὐχαριστήσωμεν,
Este Colorbasos también vino para traernos el gran engaño de la palabrería vana.
Nos expuso un nombre, ‚Hombre‛, y lo aplicó al incomprensible, invisible y santo
Dios, Padre de todo, a fin de conciliar su propio error con la declaración del
Salvador, que se llamó a sí mismo ‚Hijo del Hombre‛, y apartar el razonamiento
de los que se benefician con ella de la verdadera y clarísima confesión de Cristo
sobre sí mismo hacia la imposibilidad y vanidad de su búsqueda, creyendo que en
los cielos está aquello que no existe. Concedamos – conforme al discurso de este
miserable Colorbasos – que *Jesús+ se llamó a sí mismo ‚Hijo del Hombre‛ debido
a que su Padre es llamado ‚Hombre‛ y no por la carne, la que tomó de la matriz
virginal – es decir, de la santa María – cuando fue engendrado por el Espíritu
Santo; ¿qué diría acerca de lo que nuestro Señor Jesucristo mismo dijo cuando les
contestó a los judíos: ‚Pero ahora busc{is matarme, un hombre que os he hablado
la verdad, la que escuché de mi Padre‛60 ? Aquí no dijo: ‚De mi Padre, el Hombre‛
sino que, confesando acerca del Padre, indicó que es Dios de todo; pero acerca de sí
mismo, porque se encarnó, se llamó verdaderamente a sí mismo ‚un hombre‛. Así
también dicen los apóstoles: ‚Jesús, varón aprobado entre nosotros con señales y
prodigios‛61 y demás, a fin de que la verdad sea absolutamente establecida y sea
conocido de dónde vienen los nombres que han sido vinculados al Señor.

¡Oh tú, el más miserable de todos los hombres!, ¿qué podrías decir con
respecto a esto, puesto que vienes de lo alto y te jactas de habernos traído nuevos
nombres con los que te atreviste a vincular el nombre de ‚Hombre‛ al mismo
Soberano del universo y Padre de todo? ¿Así que el Señor es llamado ‚Hijo del
Hombre‛ debido a que el Padre es llamado ‚Hombre‛? Encuéntranos entonces
algún otro nombre <en relación> a la *expresión+ ‚varón aprobado‛ que se adapte
al Padre. ¡No lo encontrarías nunca! Pues aunque ‚varón‛ significa ‚hombre‛, y
llamamos varón al hombre para distinguirlo de la mujer no podrías, sin embargo,
inventar algo con esto, pues si no tiene determinadas apariencias y miembros -
tanto ocultos como visibles – no podrá ser llamado varón. También a la mujer le
decimos ‚hombre‛, pero no ‚varón‛. Por lo cual decimos ‚el hombre‛ o ‚la
hombre‛ 62. Pero cuando distinguimos el sexo llamamos particularmente ‚mujer‛
al género femenino y ‚varón‛ al masculino. Esta es la distinción entre el sexo
masculino y femenino, puesto que el varón y la mujer están separados por las
características particulares de los sexos. Pero tanto el varón como la mujer pueden
ser llamados ‚hombre‛ de igual manera.

3. Siendo así las cosas, venid conmigo todos vosotros, siervos de Dios,
los amantes de la verdad, y burlaos del mentiroso y charlatán Colorbasos; afligíos
más bien por los engañados, que se han arruinado no sólo a sí mismos sino
también a muchos otros. Pero nosotros agradezcamos a Dios
ὡς διὰ μικρῶν καὶ ἁπλῶν λόγων ἡ ἀλήθεια τοὺς αὐτᾛς υἱοὺς εἰς ὁδὸν εὐθεῖαν
ὁδηγεῖν εἴωθε· καὶ τὰ σχέτλια καὶ πολύκομπα, διὰ πολλᾛς μηχανᾛς
καλλωπισθέντα, διασκεδάννυσιν, ἀνατρέπει τε καὶ ἀφανίζει ἡσυχᾛ βαίνουσα·
ὡς σαφῶς ἔστιν ἰδεῖν ἀπὸ τοῦ προφητικοῦ λόγου. Ἐγκαλῶν γὰρ ὁ προφήτης
τοῖς τὰ δεινὰ περιεργαζομένοις, καὶ πολύφημα ἐπινοοῦσιν, εἰς ἑαυτῶν ἀπάτην,
ἔλεγε· «Διὰ τὸ μὴ θέλειν ὑμ᾵ς τὸ ὕδωρ τοῦ ΢ιλωὰμ τὸ πορευόμενον ἡσυχᾛ,
ἀνάγει ἐφ΄ ὑμ᾵ς Κύριος τὸ ὕδωρ τοῦ ποταμοῦ, τὸν βασιλέα τῶν Ἀσσυρίων».
Ὕδωρ γὰρ ΢ιλωὰμ ἐστὶν διδασκαλία τοῦ ἀπεσταλμένου. Σίς δ΄ ἅν εἴη οὗτος
ἀλλ΄ ἥ ὁ Κύριος ἡμῶν Ἰησοῦς, ὁ ἀπὸ τοῦ Θεοῦ Πατρὸς αὐτοῦ ἀπεσταλμένος;
ἡσυχᾛ δὲ διὰ τὸ μηδὲν καινόφωνον μήτε ἐπίπλαστον, ἀλλ΄ ἐν ἀληθείᾳ τὴν
ἁγίαν αὐτοῦ νύμφην τὴν παρ΄ αὐτοῦ περιστερὰν καλουμένην, διὰ τὸ ἄκακον
καὶ ἥμερον καὶ καθαρώτατον τοῦ ζῴου, ἐν τοῖς Ἄισμασι τοῦ ΢ολομῶνος; Καὶ
ἔστι θαυμάσαι, <ὡς> τὰς μὲν ἄλλας μὴ οὔσας αὐτοῦ, ἐπὶ δὲ τ῵ ὀνόματι αὐτοῦ
ἑαυτὰς κεκληκυίας παλλακίδας, ὠνόμασε καὶ βασιλίσσας διὰ τὸ βασιλεῦον
ὄνομα, ὃ ἑκάστη Φριστὸν ἐπιγραφομένη ἑαυτᾜ σεμνύνεται. Ἀλλ΄ εἰ καὶ
ὀγδοήκοντἀ εἰσι παλλακαί, αἵτινές εἰσιν αἱ αἱρέσεις· ἔπειτα δὲ, «νεάνιδες, ὧν
οὐκ ἔστιν ἀριθμός», φησί, «μία ἐστὶ περιστερά μου, τελεία μου»· τουτέστιν
αὐτὴ ἡ ἁγία νύμφη καὶ καθολικὴ Ἐκκλησία. Περιστερὰ μὲν, ὡς ἔφην, διὰ τὸ
ἥμερον καὶ ἄκακον καὶ καθαρὸν τοῦ ζῴου· τελεία δὲ διὰ τὸ τὴν τελείαν ἐκ Θεοῦ
λαβεῖν χάριν, καὶ γνῶσιν παρ΄ αὐτοῦ τοῦ ΢ωτᾛρος διὰ Πνεύματος ἁγίου. Αὐτὸς
οὖν ὁ νυμφίος, ὁ Ἀπεσταλμένος ἑρμηνευόμενος, τουτέστι ΢ιλωάμ, ὕδωρ ἔχει
πορευόμενον ἡσυχᾛ, τουτέστι διδασκαλίαν ἄδουπον καὶ ἀψοφοποιὸν καὶ
ἀφαντασίαστον καὶ ἀκόμπαστον. Ἡ δὲ αὐτοῦ νύμφη καὶ αὐτὴ ἥσυχος
περιστερά, μήτε ἰὸν ἔχουσα μήτε μυλοστομίδας μήτε κέντρα, ὡς οὗτοι πάντες
οἱ ἑρπετόμορφοι καὶ ἰὸν ἀναβλυστάνοντες, ἕκαστος φιλοτιμησάμενος
δηλητήριόν τι τ῵ κόσμῳ κατασκευάσαι, καὶ λυμήνασθαι τοὺς αὐτ῵
πεισθέντας· ὧν καὶ οὗτος εἷς ὢν τυγχάνει ὁ ἐνταῦθά μοι σπουδασθεὶς
φωραθᾛναι διὰ θείου λόγου καὶ βοηθείας τᾛς ἄνωθεν, καὶ συντριβᾛναι δίκην
φαλαγγίου τετραγνάθου ἑρπετοῦ καλουμένου, ἥ ὡς ἀπὸ ἀμφισβαίνης τᾛς
δικεφάλου ἐχίδνης τμηθεῖσα κεφαλὴ ἐν συντομίᾳ κατακλασθᾛναι. Παρελθὼν
δὲ τοῦτον πάλιν, τὰς ἑξᾛς διασκοπήσω· καὶ ταύτας διεξιὼν, δι΄ εὐχᾛς αἰτήσω,
τὰ μὲν κατ΄ αὐτὰς κατὰ ἀλήθειαν ἐξειπεῖν, μηδένα δὲ βλάψαι, ἥ αὐτὸς
βλαβᾛναι.

Κατὰ Ἡρακλεωνιτῶν, ἑξκαιδεκάτη, ἡ καὶ τριακοστὴ ἕκτη

1. Ἡρακλέων τις τοῦτον τὸν Κολόρβασον διαδέχεται, ἀφ΄ οὗπερ οἱ


Ἡρακλεωνῖται καλούμενοι, οὐδὲν ἧττον τᾛς παρὰ τοῦτον κενοφωνίας
ἠσκημένος.
que la verdad acostumbra conducir a sus hijos por un camino recto mediante
palabras breves y simples y, con paso tranquilo, dispersa, refuta y destruye las
cosas abominables y jactanciosas, como se puede ver claramente a partir de la
palabra profética. Pues el profeta, al censurar a los que practican actos malvados y
conciben mucha palabrería para su propio engaño, dijo: ‚Puesto que no queréis el
agua que fluye tranquilamente de Siloam, el Señor hará subir sobre vosotros el
agua del río, el rey de los Asirios‛63. El agua de Siloam es la enseñanza del que fue
enviado, ¿y quién otro sería este sino nuestro Señor Jesús, quien fue enviado por el
mismo Dios Padre? Y es benévola porque no [enseña] nada inventado o falso, sino
que en verdad [presenta] a su santa novia que, debido a la inocencia, dulzura y
gran pureza del animal es llamada por Él ‚paloma‛ en los Cantares de Salomón. Y
es sorprendente <que> a las otras [mujeres] que no son suyas pero han tomado
sobre sí su nombre las llama ‚concubinas‛ y ‚reinas‛ a causa del nombre real, el
cual cada una se jacta de llevar escrito ‚Cristo‛ en ella. Pero aunque son ochenta
las concubinas – las cuales son las sectas – y luego ‚doncellas sin número‛, dice:
‚Una es mi paloma, mi perfecta‛64, es decir, la santa novia y universal Iglesia
misma. Paloma, como dije, debido a la dulzura, inocencia y pureza del animal;
perfecta, debido a la perfecta gracia que recibe de Dios y al conocimiento de parte
del Salvador mismo por medio del Espíritu Santo. En efecto, el novio mismo, [cuyo
nombre] se interpreta como ‚Enviado‛ – es decir, Siloam65 - tiene agua que fluye
dulce, esto es, una enseñanza sosegada, que no es estrepitosa, no se exhibe ni es
ostentosa. Y su novia también es una paloma dulce pues no tiene veneno ni
aguijón como todos estos [sectarios] reptilescos que vierten ponzoña, cada uno
esforzándose por preparar algo pernicioso para el mundo y lastimar a los que son
convencidos por ellos, de los cuales Colorbasos también resulta ser uno. Aquí este
fue diligentemente expuesto por mí por medio de la palabra divina y la ayuda del
cielo para ser machacado a la manera del insecto llamado ‚tar{ntula de cuatro
mandíbulas‛ o abatido con celeridad como la cabeza cortada de la serpiente de dos
cabezas llamada ‚anfisbena‛. Pero pasando de este examinaré, a su vez, a las
siguientes [sectas] y pediré mediante la plegaria que, a medida que las exponga,
revele sus particulares [características] conforme a la verdad, pero sin perjudicar a
nadie o dañarme yo mismo.

Contra los Heracleonitas, [secta] dieciséis, la que también es la treinta y seis


[de la serie]

1. Un tal Heracleón – de quien surgieron los llamados heracleonitas –


sucedió a Colorbasos, no menos instruido que aquel en la vana palabrería.
Καὶ ὅσα μὲν ἐκεῖνοι λέγουσι, καὶ οὗτος ὁρίζεται κατὰ πάντα τρόπον, οἷα δὴ ἐξ
αὐτῶν ὁρμώμενος καὶ παρ΄ αὐτῶν τὸν ἰὸν ἀπομαξάμενος, περισσότερον δὲ
δᾛθεν ὑπὲρ ἐκείνους ἐν ἑαυτ῵ ἀνατυπωσάμενός τινα, βούλεται ἐκείνους
ὑπεραίρειν, ἵνα καὶ ἑαυτ῵ συναγωγὴν ποιήσηται τῶν ἠπατημένων. Οὗτοι γὰρ
πάντες εἰς ἑκατοντακέφαλον ἑαυτοὺς ἀνατυπώσαντες σῶμα, ἥ
ἑκατοντάχειρον, τόν ποτε μυθευόμενον παρὰ τοῖς τῶν Ἑλλήνων ποιηταῖς
ἐμιμήσαντο Κόττον ἥ Βριάρεων, ὃν καὶ Αἰγαίωνα καλοῦσιν, ἥ Γύγην, ἥ τὸν
καλούμενον Ἄργον τὸν πολυόφθαλμον, οἵους ἐκεῖνοι ἐν ταῖς ἑαυτ῵ν
὆αψῳδίαις τερατεύονται, ποιητευόμενοι, καὶ λέγοντες ἔχειν τὸν μὲν ἑκατὸν
χεῖρας, καὶ ποτὲ μὲν πεντήκοντα κεφαλὰς, ποτὲ δὲ ἑκατόν· τὸν δὲ ἑκατὸν
ὀφθαλμούς. Καὶ τοῦτο ἕνεκα φασὶ τὸν Ἑρμᾛν καλεῖσθαι Ἀργειφόντην, ὡς τὸν
Ἄργον τὸν πολυόφθαλμον πεφονευκότα. Οὕτω καὶ τούτων ἕκαστος,
βουλόμενος ἑαυτ῵ ἀρχὴν προστήσασθαι, κεφαλὴν ὠνόμασεν ἑαυτόν, ἕτερα
ὑπεισφέρων παρὰ τὴν τῶν διδασκάλων αὐτοῦ ματαιοπονίαν καὶ μανιώδη
διδασκαλίαν. Ἵνα δὲ μὴ εἰς πολὺ μᾛκος ἐλάσω τοῦ προοιμίου τὴν σύνταξιν,
ἐλεύσομαι εἰς τὸ προκείμενον.
2. Ἡρακλέων τοίνυν οὗτος, καὶ οἱ ἀπ΄ αὐτοῦ Ἡρακλεωνῖται, ὡς
προεῖπον, ὁμοίως Μάρκῳ καί τισι τῶν πρὸ αὐτοῦ περὶ τῶν Ὀγδοάδων φάσκει,
τᾛς ἄνω φημὶ καὶ τᾛς κάτω. Ἔπειτα δὲ καὶ τὰς συζυγίας τῶν τριάκοντα Αἰώνων
ἴσως δοξάσει. Ἄνθρωπον δὲ καὶ αὐτὸς φάσκει εἶναι τὸν ἄνω τῶν ὅλων Πατέρα,
ὃν καὶ Βυθὸν προσηγόρευσεν. Βούλεται δὲ αὐτὸν καὶ αὐτὸς λέγειν μήτε ἄρρην
μἠτε θᾛλυ· ἐξ αὐτοῦ δὲ εἶναι τὴν τῶν ὅλων Μητέρα, ἣν καὶ ΢ιγὴν ὀνομάζει καὶ
Ἀλήθειαν. Ἀπ΄ αὐτᾛς δὲ εἶναι τὴν δευτέραν Μητέρα τὴν ἐν λήθᾙ γενομένην, ἣν
καὶ Ἀχαμὼθ καὶ αὐτὸς καλεῖ· ἐξ ἧς λοιπὸν τὰ πάντα ἐν ὑστηρέματι κατέστη.
Βούλεται δὲ πλείονα τῶν πρὸ αὐτοῦ καὶ οὗτος λέγειν, ἅτινά ἐστι τάδε· τοὺς
τελευτῶντας ἀπ΄ αὐτῶν, καὶ ἐπὶ αὐτὴν τὴν ἔξοδον φθάνοντας, ἀπὸ τοῦ
προειρημένου Μάρκου τὰς προφάσεις εἰληφὼς, οὐκέτι κατ΄ ἐκεῖνον λυτροῦται,
ἀλλὰ ἄλλως οὗτος μεταχειρίζεται, λυτρούμενος δᾛθεν πρὸς τᾜ τελευτᾜ τοὺς
ὑπ΄ αὐτοῦ ἀπατηθέντας. Ποτὲ γάρ τινες ἐξ αὐτῶν, ἔλαιον ὕδατι μίξαντες,
ἐπιβάλλουσι τᾜ κεφαλᾜ τοῦ ἐξελθόντος· οἱ δὲ μύρον, τὸ λεγόμενον
ὀποβάλσαμον, καὶ ὕδωρ· τὴν μέντοι ἐπίκλησιν κοινὴν ἔχοντες, ὡς δὴ καὶ ὁ πρὸ
αὐτοῦ Μάρκος ἐποιεῖτο, μετὰ προσθήκης τινῶν ὀνομάτων. Ἡ δὲ ἐπίκλησίς
ἐστιν αὕτη· «Μεσία, οὐφάρ, ἐγναμεμψά, μενχαλδία, νοσσομή, δαέκ, ἀκφαράν,
ἐψευούα, Ἰησοῦ Ναζαρία». Σοῦτο δὲ ποιοῦσιν, ἵνα δᾛθεν οἱ λαμβάνοντες ἐπὶ τᾜ
ἐξόδῳ ταύτας τὰς ἐπικλήσεις, τὰς μετὰ τοῦ ὕδατος καὶ ἐλαίου, ἤτοι μύρου,
ἀναμεμιγμένων, ἀκράτητοι γένωνται, καὶ ἀόρατοι ταῖς ἄνω ἀρχαῖς καὶ
ἐξουσίαις, εἰς τὸ ὑπερβᾛναι ἀοράτως τὸν ἔσω αὐτῶν ἄνθρωπον, φασίν, ὡς τῶν
σωμάτων τούτων ἐν τᾜ κτίσει καταλιμπανομένων· τᾛς δὲ ψυχᾛς αὐτῶν
παρισταμένης τ῵ Δημιουργ῵ ἄνω τ῵ ἐν Ὑστηρέματι γεγονότι, ὥστε καὶ ἐκεῖσε
καταμένειν παρ΄ αὐτ῵.
Cuantas cosas dicen aquellos, él también lo declara de la misma manera.
Ciertamente, al haber surgido de ellos y haber copiado su veneno quiere
superarlos imaginando por su cuenta supuestamente algo aun más extraordinario
que aquellos para conseguir también su propio grupo de engañados. Todos estos
se conformaron en un cuerpo de cien cabezas o cien manos imitando a Coto, a
Briareos66 - al que también llaman Egeón - y a Giges, o a Argo67, llamado ‚el de
muchos ojos‛, como alguna vez fue narrado por los poetas griegos, los cuales
inventaron cosas inverosímiles en sus rapsodias diciendo que estos tenían cien
manos y, unas veces, cincuenta cabezas, y otras, cien, o que aquel tenía cien ojos.
Por esta causa dicen que Hermes es llamado Argifonte, porque mató a Argo el de
muchos ojos. Así también cada uno de estos, queriendo designarse por sí mismo
como autoridad, se nombró a sí mismo cabeza, introduciendo subrepticiamente
otras cosas junto con el vano esfuerzo y la loca doctrina de sus maestros. Pero, para
no prolongar demasiado la composición de este proemio, seguiré con lo propuesto.

2. En efecto, este Heracleón – y los heracleonitas [que surgieron] de él,


como dije antes – sostiene lo mismo que Marcos y algunos de los predecesores
sobre las Ogdóadas, me refiero a la superior y a la inferior. Luego, también opina
igual de las parejas de los treinta Eones. Él incluso afirma que el Padre celestial de
todo – al cual también llamó Abismo – es un hombre, y pretende decir que no es ni
masculino ni femenino, pero que la Madre de todo – a la que llama Silencio y
Verdad – procede de él. De ella procede la segunda Madre, la que tuvo la pérdida
de memoria, a la que este también llama Ajamot; todas las demás cosas llegaron a
existir defectuosamente a partir de ella. Heracleón también pretende decir más
cosas que los que lo antecedieron, las cuales son estas: ha tomado las malas
costumbres del antedicho Marcos y supuestamente redime a los moribundos que
fueron engañados por él en el momento mismo en que están por morir, pero ya no
los redime a la manera de aquel sino que lo practica de un modo distinto. Pues a
veces algunos de ellos mezclan aceite y agua y lo aplican en la cabeza del que está
por partir; otros [mezclan] una esencia perfumada – el llamado opobálsamo – y
agua. No obstante, tienen en común la invocación tal como la compuso Marcos
antes de él, adem{s de la adición de ciertos nombres. Esta es la invocación: ‚Mesía,
ufar, egnamemps{, menjaldía, nossomé, daek, akfar{n, epseuúa, Iesú Nazaría‛.
Hacen esto – dicen – a fin de que los que reciben estas invocaciones al momento de
morir junto con la mezcla de agua y aceite – o perfume – se vuelvan
supuestamente irrefrenables e invisibles para los principados y autoridades de lo
alto y su hombre interior los franquee sin ser visto, en tanto que sus cuerpos son
dejados en el mundo material, y su alma es llevada al Demiurgo en lo alto que fue
engendrado por la Falta, de suerte que se queda allí con él.
Ὑπεραναβαίνειν δέ, ὡς ἔφην, τὸν ἔσω ἄνθρωπον ἐσώτερον ψυχᾛς καὶ
σώματος· ὃν δὴ θέλουσι λέγειν ἐκ τοῦ ἄνωθεν Πληρώματος κατεληλυθέναι.
3. Ἐγκελεύονται δὲ τοῖς οὕτω παρ΄ αὐτοῖς ἐμπεπαιγμένοις, ὅτι
φησίν· Ἐὰν ἔλθᾙς ἐπὶ τὰς ἀρχὰς καὶ ἐξουσίας, ἔχε ἐν μνήμᾙ τάδε εἰπεῖν μετὰ
τὴν ἐντεῦθεν τελευτήν· «Ἐγὼ υἱὸς ἀπὸ Πατρός, Πατρὸς προόντος, υἱὸς δὲ ἐν τ῵
παρόντι, ἦλθον πάντα ἰδεῖν τὰ ἀλλότρια καὶ τὰ ἴδια· καὶ οὐκ ἀλλότρια δὲ
παντελῶς, ἀλλὰ τᾛς Ἀχαμώθ, ἥτις ἐστὶν θήλεια, καὶ ταῦτα ἑαυτᾜ ἐποίησεν.
Κατάγω δὲ τὸ γένος ἐκ τοῦ προόντος, καὶ πορεύομαι πάλιν εἰς τὰ ἴδια, ὅθεν
ἐλήλυθα». Καὶ ταῦτα εἰπόντα, διαφεύγειν τὰς ἐξουσίας, ἔρχεσθαι δὲ ἐπὶ τοὺς
περὶ τὸν Δημιουργὸν ἄνω περὶ τὴν πρώτην Ὀγδοάδα. Βούλονται γὰρ καὶ αὐτοὶ
μετὰ τὸν Δημιουργὸν κάτω εἶναι ἑβδομάδα· αὐτὸν δὲ εἶναι ἐν τ῵ ἑβδόμῳ
<οὐραν῵> ὄγδοον, ἐν ὑστερήματι δὲ καὶ ἀγνωσίᾳ· καὶ λέγειν τὸν ἐκ τοῦ βίου
ἐξελθόντα τοῖς περὶ τὸν Δημιουργόν· «΢κεῦός εἰμι ἔντιμον, μ᾵λλον παρὰ τὴν
θήλειαν τὴν ποιήσασαν ὑμ᾵ς. Εἰ ἡ Μήτηρ ὑμῶν ἀγνοεῖ τὴν ἑαυτᾛς ὆ίζαν, ἐγὼ
οἶδα ἐμαυτόν, καὶ γινώσκω ὅθεν εἰμὶ· καὶ ἐπικαλοῦμαι τὴν ἄφθαρτον ΢οφίαν,
ἥτις ἐστὶν ἐν τ῵ Πατρὶ, μήτηρ δὲ τᾛς Μητρὸς ὑμῶν τᾛς μὴ ἐχούσης μητέρα,
ἀλλ΄ οὔτε σύζυγον ἄρρενα· θήλεια δὲ ὑπὸ θηλείας γενομένη ἐποίησεν ὑμ᾵ς,
ἀγνοοῦσα καὶ τὴν μητέρα αὐτᾛς, καὶ δοκοῦσα ἑαυτὴν εἶναι μόνην. Ἐγὼ δὲ
ἐπικαλοῦμαι αὐτᾛς τὴν μητέρα». Σούτους δὲ τοὺς περὶ τὸν Δημιουργὸν
ἀκούσαντας σφόδρα ταραχθᾛναι, καὶ καταγνῶναι αὐτῶν τᾛς ὆ίζης, καὶ τοῦ
γένους τᾛς Μητρός· αὐτὸ δὲ πορευθᾛναι εἰς τὰ ἴδια, ὆ίψαντα τὸν δεσμὸν αὐτοῦ,
καὶ τὸν ἄγγελον, τουτέστι τὴν ψυχήν. Οἴονται μὲν γὰρ μετὰ σῶμα καὶ ψυχὴν
εἶναί τι καὶ ἕτερον ἐν ἀνθρώπῳ. Καὶ περὶ μὲν τᾛς ἀπολυτρώσεως ταῦτά ἐστιν
ὅσα εἰς ἡμ᾵ς συνεληλύθαμεν.
4. Οἱ δὲ συνετοὶ, κατακούσαντες τᾛς περισσοτέρας αὐτῶν χλεύης,
καταγελάσαιεν τᾛς μιμολογίας, ὡς ἕκαστος αὐτῶν ἕτερα παρὰ τὸν ἕτερον
νομοθετεῖ ὡς βούλεται, καὶ τᾛς τόλμης ἑαυτοῦ οὐκ ἀνακόπτεται, ἀλλὰ ὅσαπερ
δύναται ἕκαστος ἐπινοεῖ. Καὶ τῶν ἔτι εἰς δεῦρο γεννωμένων παρ΄ αὐτοῖς καὶ
ἐπιφυομένων οἳ καθ΄ ἡμέραν εὑρίσκουσί τι καινὸν εἰπεῖν, καὶ φαντάσαι τοὺς
ἐπαγομένους, χαλεπόν ἐστι πάντα τὰ τούτων ζητᾛσαι ἥ ἐξειπεῖν. Ὅθεν
ἀρκεσθήσομαι πάλιν τοῖς καὶ περὶ ταύτης τᾛς αἱρέσεως εἰρημένοις, ἅτινα καὶ
εἰς ἡμ᾵ς ἦλθεν ὑποδείξας. Ἡ δὲ τοιαύτη διδασκαλία τί οὐκ ἅν σαφὴς εἴη, ὡς
μῦθός ἐστι καὶ χλεύη τὸ π᾵ν; Πόθεν γάρ, ὦ οὗτος σὺ ἥ οἱ πρὸ σοῦ, τὸ σῶμα
εἰλήφατε; Σὴν δὲ ψυχὴν πόθεν; Σὸν δὲ ἐσώτατόν σου ἄνθρωπον πόθεν; Καὶ εἰ
μὲν ἄνωθεν ἀπὸ τοῦ ἄνω πνευματικοῦ, ὡς λέγεις δραματουργῶν, καὶ
ἐπαγγελίᾳ ἐλπίδος κεπφώσας τοὺς ὑπὸ σοῦ ἠπατημένους, ἵνα σκοπ῵ τινι
ἐπαρθέντες ὑποσυρῶσι τᾜ σᾜ γεγοητευμένᾙ δραματουργίᾳ, λέγε, τίς ἡ
κοινωνία τοῦ ἄνω πνευματικοῦ πρὸς τὸ ὑλικόν;
Pero, como dije, el hombre interior – que está más adentro que el alma y el cuerpo
– sube por encima [del Demiurgo]; por lo cual pretenden afirmar que este [hombre
interior] ha descendido del Pléroma en lo alto.

3. Exhortan a los que han sido burlados de este modo por ellos
diciendo: ‚Si llegases a presentarte ante los principados y las autoridades, recuerda
decir esto luego de tu muerte aquí: Yo soy un hijo de un Padre, de un Padre
preexistente, soy un hijo por derecho, que vino para ver todas las cosas propias y
las ajenas; pero no son completamente ajenas, sino de Ajamot, la cual es femenina e
hizo estas cosas para sí. Pero yo desciendo de la estirpe del Preexistente y voy de
nuevo a lo que me es propio, de donde he venido‛. Y al decir esto escapa de las
autoridades y marcha sobre las [regiones] cercanas al Demiurgo en lo alto hacia la
primera Ogdóada. Estos también pretenden que después del Demiurgo hay una
Hebdómada inferior; él está en el séptimo <cielo> como un octavo, pero en
deficiencia e ignorancia. El que parte de este mundo dice a los que están alrededor
del Demiurgo: ‚Yo soy un instrumento valioso, más que el ser femenino que os
creó. Si vuestra Madre ignora su propio origen, yo me conozco y sé de dónde soy;
e invoco la incorruptible Sabiduría que está en el Padre, madre de vuestra Madre,
que no tiene madre ni pareja masculina. Un ser femenino engendrado por un ser
femenino os hizo porque no conoció a su madre y creyó que ella misma era única.
Pero yo apelo a su madre‛. Al escucharlo, los que rodean al Demiurgo quedan
muy perturbados y rechazan su origen y la estirpe de la Madre; pero él se marcha a
lo que le es propio, abandonando su lazo68 y el ‚{ngel‛, es decir el alma69. Ellos
piensan que en el hombre hay también algo distinto además del cuerpo y el alma.
Y esto es cuanto ha llegado a nosotros respecto de la redención.
4. Pero los sensatos, después de escuchar su extraordinaria ridiculez, se
reirían de esta recitación bufa, puesto que cada uno de ellos prescribe [una
doctrina] distinta a la del otro y no refrena su propio atrevimiento, sino que cada
uno inventa cuanto puede. Es difícil investigar o decir todas las [enseñanzas] de
aquellos que surgieron y se desarrollaron entre ellos hasta el presente, quienes a
diario encuentran algo nuevo para decir e ilusionar a los que son atraídos. Por lo
cual, nuevamente, me sentiré satisfecho con lo que se ha dicho acerca de esta secta,
ya que hemos mostrado cuanto llegó a nuestro conocimiento. ¿Quién no vería
claramente que tal doctrina es una completa fábula y una ridiculez? ¿De dónde, ¡oh
Heracleón!, habéis recibido el cuerpo tú y tus predecesores? ¿Y el alma, de dónde?
¿De dónde [recibisteis] el hombre interior? Aunque fuera de arriba, de la [región]
espiritual de lo alto – como dices con dramática teatralidad – y hayas embobado
con un mensaje de esperanza a los que fueron engañados por ti para que,
estimulados por algún propósito, sean seducidos por tu hechizada puesta en
escena, di: ¿qué tienen en común lo espiritual en lo alto con lo material?
Σίς δὲ ἡ τοῦ ὑλικοῦ πρὸς τὸ ψυχικόν; Πῶς δὲ ὁ Δημιουργὸς τὰ μὴ ἑαυτοῦ
ἐδημιούργει; Πῶς δὲ ὁ ἄνω <πνευματικὸς> τὴν παρ΄ αὐτοῦ δύναμιν
πνευματικὴν παρέσχεν τ῵ μὴ καλῶς ἐργασαμένῳ Δημιουργ῵; Πόθεν δὲ ὁ
Δημιουργὸς, ἀναμίξας τὸ ἑαυτοῦ ψυχικὸν μετὰ τοῦ ὑλικοῦ, τᾜ ὕλᾙ μ᾵λλον
ἠθέλησεν ἐγκαταδᾛσαι τὴν ἑαυτοῦ δύναμιν; Εἰ δὲ τὴν ἑαυτοῦ δύναμιν
βούλεται ἐγκαταμῖξαι, οὐκ ἄρα ἀλλοτρία ἡ ὕλη. Εἰ δὲ καὶ ἔστιν ἀλλοτρία, τίς
αὐτ῵ τᾛς ὕλης παρέσχε τὴν ἐξουσίαν; Καὶ πρῶτον λέγε μοι, ὦ ἀπατεών,
πότερον μισῶν τὴν ψυχὴν κατέδησεν αὐτὴν τᾜ ὕλᾙ, ἥ ἀγνοῶν τὸ ἐσόμενον.
Ἀλλ΄ οἶδα, ὅτι οὐδέτερον τούτων ἐρεῖς. Ὕλην γὰρ οὐ λέγομεν τὸ σῶμα, μὴ
γένοιτο, οὐδὲ τὰς τοῦ Θεοῦ κτίσεις. Ἀλλὰ ὕλην τινὰ οἶδεν ἡ Γραφὴ μετὰ ταύτην
τὴν φαύλην, εἰς δὲ κατασκευὰς ἑκάστᾙ τέχνᾙ καὶ ἐργασίᾳ προκειμένην, ἄλλην
τινὰ, λέγω δὴ τὴν ἐκ διανοίας φυομένην ὆υπαρὰν ἐνθύμησιν, καὶ βορβορώδεις
λογισμοὺς τᾛς ἁμαρτίας. Υύονται γὰρ ὡς ἀπὸ πηλοῦ δυσοδμία τε καὶ
ἀκάθαρτος ἀποφορά, λοιμώδης τε καὶ βορβορώδης· ὡς ὁ μακάριος Δαυὶδ,
διωκόμενος καὶ διαβαλλόμενος [ὡς] ὑπὸ πονηρῶν ἀνθρώπων ἔλεγεν·
«Ἐνεπάγην εἰς ὕλην βυθοῦ», καὶ τὰ ἑξᾛς.
5. Ἐπειδὴ δέ σοι δοκεῖ, Ἡρακλέων, τοῦτο λέγεσθαι ὕλην, τῶν
ἀνθρώπων τα σώματα, καὶ τὸν ἐνθάδε κόσμον ἅπαντα· ἐπὶ ποίῳ σκοπ῵ τὴν
ἑαυτοῦ ψυχὴν ὁ Δημιουργὸς τᾜ ὕλᾙ ἐγκατέμιξεν; Εἰ μὲν τὸ πονηρὸν ἀγνοῶν,
οὐ δύναται δημιουργεῖν ὁ μὴ γινώσκων ὃ βούλεται δημιουργᾛσαι. Οὔτε γὰρ
ἡμεῖς τι πράττομεν καθ΄ ἑκάστην τέχνην ἐργαζόμενοι, ὅπερ οὐ νοοῦμεν. Καὶ
προενθυμούμεθα γὰρ ὃ ἐπιτελεῖν βουλόμεθα, καὶ οἴδαμεν πρὶν ποιᾛσαι ὃ
ἐπιτελέσαι προᾙρήμεθα. Καίτοι γε ἡμεῖς ἀσθενεῖς ὄντες, καὶ πολλὰ
ἀποδέοντες τᾛς τοῦ Θεοῦ δυνάμεως· διὰ δὲ τᾛς ὑπ΄ αὐτοῦ κεχαρισμένης
συνέσεως τοῖς ἀνθρώποις, οἴδαμεν καὶ νοοῦμεν. ΢υμβέβηκε δέ σοι, ὦ
Ἡρακλέων, ἡ ἐκ Θεοῦ σύνεσις εἰς βλάβην· ὅτι μὴ κατὰ Θεὸν αὐτὴν
πραγματεύᾙ, ἀλλὰ κατὰ πονηρὰν ἐπιτήδευσιν. Ἔτι δὲ πάλιν ἐρῶ, πόθεν ἡ τοῦ
πνευματικοῦ μῖξις τ῵ ψυχικ῵ τε καὶ ὑλικ῵, ὃ δὴ λέγεται παρὰ σοὶ ἔσω
ἄνθρωπος, τ῵ δευτέρῳ καὶ τρίτῳ ἔξω ἀνθρώπῳ συνημμένῳ, φημὶ δὴ ψυχᾜ καὶ
σώματι; Καὶ εἰ μὲν ἐκ βουλήματος τὴς ἄνω δυνάμεως τοῦ τῶν ὅλων Πατρός,
φημὶ δὲ τοῦ κατὰ σὲ Βυθοῦ, ἄρα γε οὐκ ἀκοινώνητος τοῖς ἄνω, ὡς ἔφην, ἡ
ἐνταῦθα περὶ ἡμ᾵ς κτίσις συγκαταμιγνυμένη διὰ τᾛς τοῦ Πατρὸς ἄνω
εὐδοκίας καὶ τοῦ ἄνωθεν παρ΄ αὐτοῦ καταπεμφθέντος σπινθᾛρος· ὅ ἐστιν ὁ
πνευματικὸς κατὰ σὲ καὶ ἐσώτατος ἄνθρωπος. Εἰ δὲ λέγεις τὸν Δημιουργὸν τὸν
ἐν ἐλαττώματι καὶ ὑστερήματι, ἥ τὴν Μητέρα, ἣν λέγεις Ἀχαμὼθ, εἰληφέναι
ἄνωθεν δύναμιν, τουτέστι τὸ πνευματικόν· οὐκέτι ἕν ὑστερήματι καὶ ἀγνοίᾳ
ἐστὶν ὁ Δημιουργὸς, οὔτε ἡ κατὰ σὲ Μήτηρ καλουμένη. Πῶς γὰρ ἄν τις ἐν
ἀγνοίᾳ εἴη τούτου οὗ ἐπιθυμεῖ; Εἰ γὰρ ὅλως τοῦ κρείττονος ὀρέγεται, οἶδε τὸ
καλὸν καὶ ἀγαθόν. Καὶ ὁ τὸ ἀγαθὸν ἐπιστάμενος, καὶ μὴ στυγῶν τοῦτο, ἀλλὰ
ὀρεγόμενος, οὐκ ἔστιν ἀλλότριος τοῦ ἀγαθοῦ.
¿Qué lo material con lo anímico? ¿Cómo creó el Demiurgo las cosas que no son de
él? ¿Por qué el <ser espiritual> de lo alto concedió su poder espiritual al Demiurgo
que no había trabajado perfecctamente? ¿Por qué motivo el Demiurgo, al mezclar
su [parte] anímica con lo material, quiso unir íntimamente su poder a la materia? Si
el quiere mezclar su propio poder [con la materia], entonces la materia no le es
extraña. Pero si le es extraña, ¿quién le concedió autoridad sobre la materia? En
primer lugar, ¡oh, embustero!, dime si él encadenó su alma a la materia porque la
odiaba o porque ignoraba lo que iba a suceder. ¡Pero yo sé que no contestarás ni lo
uno ni lo otro! Pues decimos que ni el cuerpo ni las criaturas de Dios son materia
¡de ninguna manera! Pero la Escritura conoce otra materia además de esta
defectuosa, que está disponible para cualquier obra y trabajo; me refiero a otra, a la
vil idea70 que brota de la inteligencia y al impuro razonamiento del pecado, pues
surgen como el mal olor de una ciénaga o un vapor inmundo, pestilente y turbio.
Como dijo el bienaventurado David cuando era perseguido y atacado por hombres
malvados: ‚Me hundí en la materia del abismo‛71 y lo que sigue.

5. Pero puesto que a ti, Heracleón, te parece que esto – los cuerpos de
los hombres, y todo el presente universo – es llamado ‚materia‛, ¿con qué objetivo
el Demiurgo mezcló su propia alma con la materia? Si ignora el mal, el que no sabe
lo que quiere crear no puede crear. Tampoco nosotros, cuando trabajamos en un
determinado oficio, hacemos algo que no entendemos. Pues no sólo reflexionamos
de antemano sobre lo que queremos realizar sino que también sabemos lo que
elegimos realizar antes de hacerlo. Ciertamente, nosotros somos débiles y muy
inferiores al poder de Dios, pero por el entendimiento que ha sido concedido por
Él a los hombres sabemos y entendemos. Pero, ¡oh Heracleón!, el entendimiento
concedido por Dios te ha resultado perjudicial, porque no lo utilizaste conforme a
Dios sino para un género de vida malvado. Te pregunto nuevamente: ¿cuál es la
razón de la mezcla de lo espiritual con lo anímico y lo material, es decir, de lo que
es llamado por ti ‚el hombre interior‛, unido con el segundo y el tercer ‚hombre
exterior‛ – me refiero al alma y al cuerpo? Si es por voluntad de la Potencia de lo
alto, del Padre de todo – quiero decir, de tu Abismo – entonces, como dije, la
creación que nos rodea aquí, la que está mezclada con ellos, no es incompatible con
las [esencias] celestes debido a la buena voluntad del Padre de lo alto y de la chispa
que fue enviada por él desde arriba – la cual es, según tú, el ‚hombre interior‛ y
espiritual. Pero si dices que el Demiurgo, que [fue engendrado] en inferioridad y
deficiencia, o la Madre que llamas Ajamot, han recibido poder de arriba – es decir,
[poder] espiritual – entonces el Demiurgo ya no es deficiente e ignorante, ni la que
según tú es llamada Madre, pues ¿cómo podría alguien ser ignorante de aquello
que desea? Si apetece por completo lo mejor, conoce lo bello y lo bueno. Y el que
conoce lo bueno y no le tiene aversión, sino que lo desea, no es contrario al bien.
6. Καὶ ἵνα μὴ κατατρίβωμαι περὶ τὰς μηχανὰς τοῦ ἀγύρτου
ἀσχολούμενος, τούτοις ἀρκεσθήσομαι. Π᾵σα γὰρ αὐτοῦ ἔπεσεν ἡ ληρῳδία ἀπὸ
τοῦ τὸν πάντων Δεσπότην π᾵σι σαφῶς ὁμολογηθᾛναι ἀγαθὸν ὄντα καὶ
προγινώσκοντα, καὶ δυνάμενον τὰ πάντα ποιεῖν· καὶ ὡς ὑπ΄ αὐτοῦ π᾵σα φύσις
ἡ ὑπάρχουσα κτιστὴ καλῶς γεγένηται. Οὔτε γὰρ δυνατὸν ἄνευ τοῦ Θεοῦ τι
εἶναι, ἀλλ΄ ἥ μόνον ἡ ἁμαρτία οὐκ ἔχουσα ἀρχὴν ὆ίζης, οὐδὲ εἰς τέλος
μένουσα, ἐν ἡμῖν δὲ ἐπεισάκτως γινομένη, καὶ ἀφ΄ ἡμῶν πάλιν παυομένη, ὡς
καὶ πανταχοῦ κατὰ πασῶν τῶν αἱρέσεων ποιούμενος τὸν λόγον ἀπέδειξα· ὅτι
εἷς ἐστιν ὁ Θεὸς ὁ τὰ πάντα ποιήσας καὶ δημιουργήσας, ὁ Πατὴρ τοῦ Κυρίου
ἡμῶν Ἰησοῦ Φριστοῦ· καὶ εἷς ὁ μονογενὴς αὐτοῦ Παῖς, ὁ Κύριος ἡμῶν καὶ
Ζωτὴρ καὶ Θεός· καὶ ἓν τὸ ἅγιον αὐτοῦ Πεῦμα· μία Σριὰς ἁγία καὶ ὁμοούσιος,
ἐξ ἧς τὰ πάντα καλῶς ἐκτισμένα, οὐ πονηρά τινα ἀλλὰ ἀγαθά, κατὰ τὴν οὕτως
εὐδοκήσασαν ἀγαθότητα, ἐξ οὐκ ὄντων κεκλημένα εἰς τὸ εἶναι. ᾯ Θε῵ δόξα,
καὶ τιμὴ, καὶ κράτος Πατρὶ ἐν Τἱ῵, Τἱ῵ ἐν Πατρὶ, σὺν ἁγίῳ Πνεύματι εἰς τοὺς
αἰῶνας τῶν αἰώνων. Ἀμήν.
Σαύτης δὲ πάλιν ποιησάμενος τὴν ἀνατροπὴν διὰ βραχέων, ἐπὶ τὰς ἑξᾛς
βαδιοῦμαι, τὸν πρὸς ἑκάστην κατὰ δύναμιν ποιούμενος ἔλεγχον, καὶ οὕτως
ἐπιτελῶν τὴν ἀνατροπὴν τᾛς αὐτῶν λυμαντικᾛς μοχθηρίας. ΢ὴψ γὰρ οὗτος ἅν
λέγοιτο δικαίως, ὃ οὐκ ὄφις, ἀλλ΄ ὥς φασι *χαλκέα, ὅς+ ἐστι τετράπουν
ἑρπετόν, ἀσκαλαβώτᾙ ἐοικός· οὗ ἡ μὲν τοῦ δήγματος βλάβη εἰς οὐδὲν
λογίζεται, τὸ δὲ πτύσμα ἥ ἐν βρώματι, ἥ ἐν ποτ῵ ἀκοντισθὲν, θάνατος εὐθὺς
τοῖς μεταλαμβάνουσιν ἐργάζεται· οἵα καὶ ἡ τούτου διδασκαλία. Ἀλλὰ καὶ
τούτου τὸν ἰὸν φωράσαντες, καὶ τᾜ τοῦ Κυρίου δυνάμει ἀπὸ φαρύγγων ἥ
χειλέων τῶν μελλόντων βλάπτεσθαι ἀπομάξαντες, τὰς ἑξᾛς διέλθωμεν, ὡς
προεῖπον, τᾛς αὐτῶν βλάβης ποιοῦντες τὸν ἔλεγχον.

Κατὰ Ὀφιτῶν, ἑπτακαιδεκάτη, ἡ καὶ τριακοστὴ ἑβδόμη

1. Ὡς οὖν τᾜ τοῦ Θεοῦ δυνάμει ἐπαγγειλάμενοι, Θεοῦ βοηθοῦντος,


καὶ τᾜ ἑξᾛς ταύτᾛς ὑφηγησόμεθα ταῖς πρότερον ἀκολουθήσασαν
ματαιοφροσύναις αἵρεσιν Ὀφιτῶν, τὰ μὲν κατὰ τὰ αὐτὰ φερομένην, τὰ δὲ
διηλλαγμένην. Λέγω δὲ τοῖς ἤθεσι καὶ σχήμασι τῶν χρωμένων αὐτᾜ· ἵνα ἀπὸ
τᾛς μετεώρου πλάνης τᾛς τούτων διαφωνίας παντί τῳ δᾛλον ἔσηται, ὅτι πλάνᾙ
ἄγονται, καὶ οὐκ ἀληθείᾳ. Υωραθήσεται δὲ νῦν τ῵ λόγῳ καὶ ἐλεγχθήσεται ἡ
κατ΄ αὐτοὺς ἄνοια.
6. Para no perder el tiempo ocupándome con los inventos del
embustero, me daré por satisfecho con estas [refutaciones]. Toda su charlatanería
se derrumbó, pues es claramente reconocido por todos que el Soberano de todo es
bueno, sabe de antemano y es capaz de hacer todas las cosas; y que toda
naturaleza, la creación que existe, ha sido creada perfectamente por Él. Nada es
capaz de existir sin Dios excepto solamente el pecado, que no tiene una sustancia
de base ni permanece hasta el fin sino que está en nosotros por importación y a su
vez es acabado por nosotros. Así, al componer el tratado respecto de todas las
sectas demostré absolutamente que Dios, el Padre de nuestro Señor Jesucristo,
quien creó e hizo todas las cosas, es uno, que su Hijo unigénito, nuestro Señor,
Salvador y Dios es uno, y que su Espíritu Santo es uno. Una Trinidad santa y
consustancial por la cual todas las cosas fueron creadas perfectamente – ninguna
mala, sino buenas – conforme a la bondad, a la que de tal manera le complació
llamarlas desde el no-ser al ser. A este Dios – el Padre en el Hijo, el Hijo en el
Padre, junto con el Espíritu Santo – sea la gloria, la honra y el imperio por los siglos
de los siglos. Amén.
Habiendo hecho de nuevo brevemente la refutación de esta [secta], avanzaré
a las siguientes realizando, en la medida de lo posible, la impugnación de cada una
y llevando a cabo de esta manera la destrucción de su funesta perversidad. Pues
alguien podría llamar con justicia a Heracleón ‚seps‛, el cual no es una serpiente
sino que, según dicen, es un reptil de cuatro patas con apariencia de lagarto
moteado. El daño de su mordedura es insignificante, pero si lanza su saliva ya sea
en una comida o una bebida, causa la muerte inmediata a los que la toman; así
también es la doctrina de este. Pero habiendo también puesto al descubierto su
veneno y, por el poder del Señor, limpiado de las gargantas y labios de los que
iban a ser perjudicados pasaremos a las siguientes para hacer, como dije antes, la
refutación de su daño.

Contra los Ofitas, [secta número] diecisiete, la que también es la treinta y


siete [de la serie]

1. En efecto, como prometimos por el poder de Dios, con el auxilio de


Dios también mostraremos la secta de los ofitas, la que sigue a continuación de las
tonterías anteriores. Por una parte, [esta secta] sostiene las mismas cosas [que las
otras], pero en otras discrepan – me refiero a las costumbres y maneras de sus
integrantes – a fin de que, a partir del inestable extravío de su desacuerdo sea
evidente para cualquiera que son guiadas por el error, no por la verdad. Pero
ahora su sinrazón será puesta al descubierto y refutada en el tratado.
Οἱ Ὀφῖται μὲν γάρ, ὡς προεῖπον, τὰς προφάσεις ἐιλήφασιν ἀπὸ τᾛς τοῦ
Νικολάου, καὶ Γνωστικῶν, καὶ τῶν πρὸ τούτων αἱρέσεων. Ὀφῖται δὲ καλοῦνται
δι΄ ὃν δοξάζουσιν ὄφιν. Ἄτοπα γὰρ καὶ οὗτοι ἐρεύγονται, ὡς ἀπὸ τᾛς
προειρημένης βρώσεως τᾛς δυσοδμίας ἐμπεπλησμένοι· καὶ ὡς κενὰ δαιμόνια
ἀπατηθέντες οὗτοι τὸν ὄφιν, ὡς προεῖπον, δοξάζουσι. Καὶ ὅρα εἰς ὅσην προέβη
κακομηχανίαν ὁ τούτους ἀπατήσας ὄφις. Καθάπερ γὰρ ἐξ ὑπαρχᾛς τοὺς περὶ
Εὔαν καὶ τὸν Ἀδὰμ ἠπάτησεν, οὕτω καὶ νῦν κρυπτῶν ἑαυτὸν ἔν τε τ῵ παρόντι
καὶ ἐν τ῵ χρόνῳ τῶν Ἰουδαίων ἄχρι τᾛς τοῦ Φριστοῦ παρουσίας. Εἶτα καὶ
προβαινόντων τῶν χρόνων λίχνους ὄντας τοὺς ἀνθρώπους τᾜ δι΄ αὐτοῦ ἐκ τᾛς
παρακοᾛς ληφθείσᾙ βρώσει, ἔτι ὑπονοθεύων καὶ ἐρεθίζων, εἰς περισσοτέραν
ἀπάτην ἀπὸ τοῦ ὄντος Θεοῦ ἀφίστησι, πολλὰ μὲν ὑπισχνούμενος ἀεί, ὡς καὶ
ἐξ ἀρχᾛς· καὶ γὰρ καὶ τότε ἠπάτησεν, λέγων· «Ἔσεσθε ὡς θεοί»· εἶτα
προϊόντων τῶν χρόνων, τὴν πολύμορφον καὶ τερατώδη φαντασίαν αὐτοῖς
ἐξειργάσατο. Ἀπὸ γὰρ τοῦ ἑνὸς καὶ ἀληθινοῦ Θεοῦ ἀποστήσας αὐτοὺς,
ἐνεκίσσησε πάλαι τὴν τᾛς εἰδωλολατρείας καὶ πολιθεἸας βλάσφημον
κενοφωνίαν. Οὐδέποτε γὰρ ἦσαν θεοί, ὥσπερ οὐδέ εἰσιν, ἀλλὰ <μόνος> ὁ Θεός.
Προεκίσσα δὲ τὴν εἰδωλομανίαν, καὶ πολυθεἸαν, καὶ ἀπατηλήν
διάνοιαν. Οὐκ ἦν δὲ αἴτιος μὀνος ὁ φαινόμενος τότε ὄφις, ἀλλὰ ὁ ἐν τ῵ ὄφει
ὄφις λαλήσας, φημὶ δὲ <ὁ> διάβολος, καὶ τὴν ἀκοὴν τοῦ ἀνθρώπου ταράξας διὰ
τᾛς γυναικός. Καὶ οὐδὲ τὸ ξύλον ἦν ἁμαρτία. Θεὸς γὰρ οὐδὲν πονηρὸν φυτεύει.
Γνῶσιν δὲ ἐνεποίησε τὸ ξύλον τοῦ εἰδέναι ἀγαθόν τε καὶ φαῦλον. Καὶ οὐχὶ διὰ
τὸ εἰδέναι ὁ θάνατος, ἀλλὰ διὰ τὴν παρακοήν. Καὶ γὰρ ἡ π᾵σα τοῦ ἐχθροῦ τότε
συσκευὴ οὐχ ἕνεκεν τοῦ βρώματος γέγονεν, ἀλλὰ ἕνεκεν τοῦ ἐργάσασθαι
αὐτοῖς τὴν παρακοήν. Ὅθεν παρακούσαντες τότε, τοῦ μὲν παραδείσου ἔξωθεν
γίνονται, ἐπιτιμηθέντες δικαιότατα, οὐ κατὰ μῖσος, ἀλλὰ κατὰ ἐπιμέλειαν τοῦ
Θεοῦ. Υησὶ γὰρ πρὸς αὐτοὺς ὁ Κύριος· «Γᾛ εἶ, καὶ εἰς γᾛν ἀπελεύσᾙ». Ἔδει γὰρ
τὸν ὄντως ὄντα τεχνίτην, κεραμέως δίκην ἐπιμελόμενον τοῦ ἰδίου διὰ χειρῶν
πεπλασμένου αὐτοῦ πλάσματός τε καὶ ἄγγους, τοῦτο ὕστερον ἐν ἐλαττώματι
γεγονὸς διὰ τᾛς παρακοᾛς καὶ, ὡς εἰπεῖν, ἔτι πηλοῦ ὄντος, καὶ ὡς ὑπὸ ὆αγάδα
ἀπόρρυμα γεγονότος τοῦ ἄγγους, μὴ ἐ᾵σαι οὕτως ἀλλὰ μεταβαλεῖν εἰς τὸ
ἀρχαῖον φύραμα· ἵνα αὖθις ἐν τᾜ παλιγγενεσίᾳ ἀνασκευάσᾙ τὸ ἄγγος ἐν τᾜ
ἀναστάσει εἰς τὴν ἀρχαίαν φαιδρότητα, καὶ ἔτι περιττότερον· τουτέστι τὰ
σώματα τῶν τὰ ἀδικώτατα πραξάντων καὶ μετανοησάντων καὶ ἀποστάντων
τῶν ἰδίων σφαλμάτων, καὶ ἐν τᾜ γνώσει τοῦ Κυρίῳ ἡμῶν Ἰησοῦ Φριστοῦ
τελειωθέντων· ἵνα γένηται τοῦ φυράματος ἡ ἀνάστασις ἐκ τᾛς γᾛς, ὡς φύραμα
μαλαχθὲν παρὰ τοῦ τεχνίτου, καὶ αὖθις εἰς τὴν ἀρχαίαν, καὶ ἔτι βελτίω
ἀνατύπωσιν κατασκευασθᾜ. Σοιαύτη μὲν ἦν ἡ ἐπιβουλὴ τοῦ ὄφεως πρὸς τὴν
Εὔαν.
Los ofitas, como dije antes, han tomado sus alegatos de la [secta] de Nicolás,
de los gnósticos y de las sectas anteriores a estos. Son llamados ofitas debido a la
serpiente a la cual rinden honor. Los ofitas también eructan [doctrinas]
extravagantes, como si estuvieran llenos de la comida pestilente antes mencionada
y, engañados, estos honran – como dije antes – a la serpiente como una nueva
divinidad. ¡Y mira hasta qué punto llegó la insidia de la serpiente que engañó a
estos! Así como al principio engañó a Adán y Eva, así también ahora lo hace
ocultándose – tanto en el presente como en el tiempo de los judíos, hasta el
advenimiento de Cristo. Luego, incluso en tiempos posteriores, seduce además a
los hombres ambiciosos con el alimento obtenido a través de ella por medio de la
desobediencia, y los provoca a un mayor extravío alejándolos del Dios real.
Siempre promete grandes cosas, como lo hizo también al principio; pues también
en aquel entonces los engañó diciendo: ‚Seréis como dioses‛ 72. Después, con el
paso del tiempo, elaboró con esmero para ellos la variada y monstruosa ilusión,
pues antes concibió la blasfema vanidad de la idolatría y el politeísmo cuando los
apartó del único y verdadero Dios. Jamás fueron dioses, como tampoco lo son
[ahora], sino que <sólo> Dios [es Dios].
Engendró la locula de los ídolos, el politeísmo y el razonamiento engañoso.
Pero la serpiente que era visible en aquel entonces no fue la única responsable, sino
la serpiente que habló por la serpiente – quiero decir <el> diablo – y sublevó la
obediencia del hombre por medio de la mujer. Tampoco el árbol tenía pecado, pues
Dios no cultiva nada malo. El árbol produjo el conocimiento para saber lo bueno y
lo malo. Y la muerte no [sobrevino] a causa del saber, sino a causa de la
desobediencia. En efecto, en aquel entonces todo el artificio del enemigo no fue
ejecutado por motivo de la comida, sino por el hecho de hacerles practicar la
desobediencia. Cuando desobedecieron fueron castigados justísimamente y
expulsados del paraíso, no por odio sino por el cuidado de Dios, pues el Señor les
dijo: ‚Tierra eres, y a la tierra volver{s‛73. Pues era menester que Aquel que es el
verdadero Artesano, a la manera de un alfarero que cuida de su propia obra y
vasija modelada por sus manos, al volverse después esta defectuosa a causa de la
desobediencia – como si la vasija, por decirlo de alguna manera, se hubiera vuelto
inservible por una rajadura – no la deje así sino que, mientras aun es arcilla, la
regrese a la masa primitiva para que en la regeneración restaure de nuevo la vasija
a su antiguo esplendor en la resurrección, incluso de un modo más excelente; es
decir, [restaure] los cuerpos de los que hicieron las cosas más impías pero se
arrepintieron, renunciaron a sus propios errores y fueron perfeccionados en el
conocimiento de nuestro Señor Jesucristo, a fin de que de la tierra se produzca la
resurrección de la masa como una masa suavizada por el artesano y sea otra vez
restablecida a su antigua conformación, o incluso mejor. Tal fue la maquinación de
la serpiente contra Eva.
2. Ἐξ ἀρχᾛς γὰρ λίχνος ἡ ἀνθρωπεία φύσις, καὶ ὑπαγομένη ἀεὶ τοῖς
τᾛς κενοφωνίας δόγμασι καὶ κεναῖς ὑποσχέσεσι. Καὶ πάλαι μὲν
κρυπταζόμενος ὁ αὐτὸς οὐκ ἐδήλου τᾛς αὐτοῦ ἰοβολίας τὸ πέρας· ὕστερον δὲ
μετὰ τὴν ἔνσαρκον Φριστοῦ παρουσίαν ἐξήμεσέ τε καὶ ἀπέπτυσε τὴν π᾵σαν
αὐτοῦ ἰώδη καὶ μοχθηρὰν ἐπίνοιαν τᾛς κακονοίας. Οὗτος γὰρ προεβάλετο
ἑαυτὸν ἐν τᾜ τῶν ἠπατημένων διανοίᾳ δοξάζεσθαι ὡς Θεὸς καὶ
προσκυνεῖσθαι. Γινώσκεται δὲ ὁ αὐτὸς ὄφις διά τε τᾛς αὐτοῦ σχολᾛς ταύτης,
καὶ δι΄ ὄφεως τοῦ αἰσθητοῦ τὴν ἀπάτην ἐμποιῶν. Ὄφιν δὲ δᾛθεν ἡ θεία Γραφὴ
καλεῖ τὸν διάβολον, οὐ πάντως ὄντα τοιοῦτον τᾜ μορφᾜ, ἀλλὰ διὰ τὸ
φαινόμενον τοῖς ἀνθρώποις σκολιώτατον, καὶ τὸ ἐν πρώτοις ἐν ὄφει ἐνεργηθὲν
τᾛς ἀπάτης σκευώρημα. Παρὰ τοῖς τοίνυν τὴν ἀλήθειαν ἐπιγινώσκουσι
καταγέλαστον τούτου τὸ δόγμα, καὶ οἱ αὐτ῵ προσανέχοντες, τὸν ὄφιν ὡς Θεὸν
δοξάζοντες. Μηκέτι γὰρ δυνάμενος ὁ διάβολος τὴν ἀνδρείαν διάνοιαν τὴν ἀπὸ
τοῦ Κυρίου λαβοῦσαν τὴν δύναμιν τᾛς ἀληθείας ἀπατ᾵ν, τρέπεται ἐπὶ τὸ θᾛλυ,
τουτέστι τὴν τῶν ἀνθρώπων ἄγνοιαν, καὶ πείθει τοὺς ἐν τᾜ ἀγνοίᾳ, ἐπειδὴ οὐ
δύναται τὸν στερεὸν λογισμὸν ἀπατᾛσαι. Θηλυκοῖς γὰρ ἀεὶ διανοήμασι
προσπελάζει, ἡδονᾜ τε καὶ ἐπιθυμίᾳ, τουτέστι <τᾜ ἀγνοίᾳ> τᾜ ἐν ἀνθρώποις
θηλυνομένᾙ, καὶ οὐχὶ τ῵ στερε῵ λογισμ῵, τ῵ εὐλόγως τὰ πάντα νοοῦντι, καὶ
Θεὸν ἀπὸ τοῦ κατὰ φύσιν νόμου ἐπιγινώσκοντι. Λέγει γὰρ ἑαυτὸν εἶναι
Φριστὸν ὁ παρ΄ αὐτοῖς ὄφις· μ᾵λλον δὲ οὐκ αὐτὸς (οὐ γὰρ δύναται
φθέγξασθαι), ἀλλὰ ὁ τὴν αὐτῶν ἔννοιαν οὕτω φρονεῖν παρασκευάσας
διάβολος. Σίς τοίνυν, ἰδὼν τὸν ὄφιν, οὐκ ἐπιγνώσεται τὸν ἐχθρὸν, καὶ φεύξεται;
Σούτου γὰρ ἕνεκεν καὶ ὁ Κύριος αὐτὸν τοῦτον τὸν ὄφιν εἰς ἐχθρίαν κατέστησε
τοῦ τῶν ἀνθρώπων γένους· ἐπειδὴ ὅλως σκεῦος διαβόλου γέγονε, κτᾛνος ὢν,
καὶ δι΄ αὐτοῦ ἠπάτησεν ὁ διάβολος τὸν ἄνθρωπον ἐν τ῵ παραδείσῳ· ἵνα
ἰδόντες τὴν τούτου ἐχθρίαν τοῦ αἰσθητοῦ ὄφεως, ἀποδιδράσκωσι τᾛς ἀπάτης
τὴν ἐπιβουλὴν καὶ μισήσωσιν, ὡς εἰπεῖν, θεάσασθαι καὶ τὸ εἶδος.
3. Ἀποδιδόασι δὲ καὶ οὗτοι οἱ Ὀφῖται καλούμενοι τούτῳ τ῵ ὄφει τὴν
π᾵σαν γνῶσιν, λέγοντες ὅτι οὗτος ἀρχὴ γέγονε γνώσεως τοῖς ἀνθρώποις·
μυθωδῶς παρεισφέροντες τὰ παρ΄ αὐτοῖς νομιζόμενα μυστήρια,
μιμολογήματα δὲ ὄντα, καὶ χλεύης ἔμπλεα καὶ ματαιοφροσύνης· μῦθοι γὰρ ὡς
ἀληθῶς οὗτοι. Υάσκουσι γὰρ ἀπὸ τοῦ ἄνω Αἰῶνος προβεβλᾛσθαι Αἰῶνας, καὶ
κατώτερον γεγενᾛσθαι τὸν Ἰαλδαβαώθ· τοῦτον δὲ προβεβλᾛσθαι κατὰ
ἀδράνειαν, καὶ ἄγνοιαν τᾛς ἰδίας μητρός, τουτέστι τᾛς ἄνω Προυνίκου. Σαύτην
γάρ φασι τὴν Προύνικον κατεληλυθέναι εἰς τὰ ὕδατα, καὶ μιχθᾛναι αὐτοῖς, καὶ
μὴ δεδυνᾛσθαι εἰς τὰ ἄνω χωρεῖν διὰ τὸ μεμῖχθαι τ῵ βάρει τᾛς ὕλης,
ἐπιμεμῖχθαι δὲ αὐτὴν τοῖς ὕδασι καὶ τᾜ ὕλᾙ, καὶ μηκέτι δυνηθᾛναι ἀναχωρεῖν.
Ἐπᾛρε δὲ ἑαυτὴν κατὰ βίαν εἰς τὰ ἀνωτερα, καὶ ἐξέτεινεν ἑαυτὴν· καὶ οὕτως
2. Pues la naturaleza humana es ambiciosa desde el principio, y es
arrastrada continuamente por las opiniones y declaraciones vacías de la
charlatanería. Antiguamente esta [serpiente], al mantenerse oculta, no reveló la
finalidad de su venenoso ataque pero más tarde, después del advenimiento de
Cristo en la carne, vomitó y desplegó todo su ponzoñoso y perverso invento de
maldad, pues se propuso a sí mismo ser glorificado y adorado como Dios en la
mente de los engañados. Pero la misma serpiente que introdujo el error se reconoce
tanto por esta escuela suya como por la serpiente que es perceptible con los
sentidos. La divina Escritura llama al diablo ‚serpiente‛ no porque tenga tal
aspecto sino debido al hecho de que se muestra extremadamente sinuoso a los
hombres, y por la maquinación del engaño que fue ejecutada en los primeros
[tiempos] a través de una serpiente. Ciertamente, para los que reconocen la verdad
esta doctrina es absurda, y también sus adherentes, los que honran a la serpiente
como Dios. El diablo, al no ser capaz de extraviar la mente masculina que había
recibido el poder de la verdad de parte del Señor, se vuelve hacia la femenina – es
decir, la ignorancia de los hombres – y persuade a los ignorantes, puesto que no
puede engañar al razonamiento sólido. Se acerca siempre a las nociones femeninas,
a la voluptuosidad y a la concupiscencia, esto es, a la afeminada <ignorancia> en
los hombres, y no al razonamiento firme que entiende todas las cosas
racionalmente y reconoce a Dios a partir de la ley natural. La serpiente entre ellos
se dice ser Cristo, o más bien no ella (pues no puede hablar) sino el diablo, que
corrompió el pensamiento de estos para que piensen de tal manera. En efecto,
¿quién, al ver la serpiente, no reconocerá al enemigo y escapará? Por este motivo
también el Señor mismo estableció la enemistad entre esta serpiente y la estirpe de
los hombres – puesto que, al ser una bestia, se convirtió totalmente en un
instrumento del diablo y mediante ella el diablo engañó al hombre en el paraíso –
para que, al ver el odio de esta serpiente que se puede percibir, huyan de la
maquinación de su engaño y aborrezcan, por así decir, incluso contemplar su
imagen.
3. Estas personas, los llamados ofitas, atribuyen a esta serpiente todo el
conocimiento diciendo que ella ha sido el origen del conocimiento para los
hombres, presentando fabulosamente lo que entre ellos son considerados
‚misterios‛ pero que son farsas llenas de ridiculez y tontería, pues estos son
ciertamente fábulas. Afirman que los Eones han sido emitidos del Eón en lo alto, y
que Ialdabaoth ha sido engendrado en un nivel más bajo; pero este ha sido emitido
según la debilidad e ignorancia de su propia madre, es decir, de la Prúnico
celestial. Dicen que esta Prúnico descendió a las aguas y se mezcló con ellas pero
no pudo volver arriba debido a que se mezcló con el peso de la materia, y al estar
mezclada con el agua y la materia ya no pudo regresar a su lugar. Pero se elevó a sí
misma con fuerza hacia las regiones superiores, se extendió a sí misma, y de este
γέγονεν <ὁ> ἀνώτερος οὐρανός. Καὶ ὡς παγεῖσα εὕρηται, μηκέτι δυναμένη
μήτε ἄνω ἀναβᾛναι, μήτε κάτω κατελθεῖν, ἀλλὰ εἰς τὸ μεσαίτατον παγεῖσά τε
καὶ ἐκτεταμένη ἔμεινε. Κάτω μὲν γὰρ κατενεχθᾛναι οὐκ ἠδύνατο, ὅτι οὐκ ἦν
συγγενής· ἄνω δὲ οὐκ ἠδύνατο χωρεῖν, διὰ τὸ βαρεῖσθαι ἐκ τᾛς ὕλης ἧς
προσέλαβε. Κατὰ δὲ τὴν αὐτᾛς ἄγνοιαν προβληθεὶς ὁ Ἰαλδαβαώθ, ἦλθεν εἰς τὰ
κατώτατα· καὶ ἐποίησεν ἑαυτ῵ ἑπτὰ υἱούς, οἵτινες ἑαυτοῖς οὐρανοὺς ἑπτὰ
ἐποίησαν. Αὐτὸς δὲ ἀποκλείσας τὰ ὑπὲρ αὑτὸν ἀπέκρυπτεν, ἵνα οἱ ὑπ΄ αὐτοῦ
υἱοὶ προβληθέντες ἑπτὰ μὴ γινώσκωσι τὰ ὑπὲρ αὐτόν, κατώτεροι ὄντες αὐτοῦ,
ἀλλ΄ αὐτὸν μονωτάτως. Καὶ οὗτός ἐστι, φασίν, ὁ Θεὸς τῶν Ἰουδαίων ὁ
Ἰαλδαβαώθ. Ἀλλ΄ οὐκ ἔστιν οὕτως, μὴ γένοιτο, ἀλλὰ μέλλει κρίνειν αὐτοὺς ὁ
Θεὸς ὁ παντοκράτωρ, Θεὸς ὢν καὶ Ἰουδαίων, καὶ Φριστιανῶν, καὶ πάντων· καὶ
οὐ Ἰαλδαβαώθ τις ὢν κατὰ τὴν αὐτῶν ληρώδη μυθολογίαν.
4. Εἶτα, φασίν· Ἀποκεκλεισμένων τῶν ἄνω διὰ τᾛς τοῦ Ἰαλδαβαὼθ
ἐπινοίας, οὗτοι οἱ ἀπ΄ αὐτοῦ γεγεννημένοι ἑπτὰ υἱοί, ἤτοι Αἰῶνες, ἤτοι θεοί,
ἤτοι ἄγγελοι (καλοῦνται γὰρ παρ΄ αὐτοῖς ὀνόμασι διαφόροις), κατὰ τὴν εἰδέαν
τοῦ αὐτῶν πατρὸς Ἰαλδαβαὼθ ἔπλασαν τὸν ἄνθρωπον, οὐ ὆ᾳδίως, οὐδὲ
ταχέως, ἀλλὰ τ῵ αὐτ῵ τρόπῳ, ᾧ καὶ αἱ πρότεραι αἱρέσεις ἐμηχανήσαντο ἐν τᾜ
αὐτῶν κενοφωνίᾳ. Υασὶ γὰρ καὶ οὗτοι· Ἦν ἑρπετὸν ὁ ἄνθρωπος ὡς σκώληξ, μὴ
δυνάμενος μήτε ἀνακύφειν μήτε ὀρθοῦσθαι. Πρὸς ἐπιβουλὴν δὲ τοῦ
Ἰαλδαβαὼθ ἡ ἄνω Μήτηρ ἡ καλουμένη Προύνικος, βουλομένη κενῶσαι τὸν
Ἰαλδαβαὼθ ἀπὸ τᾛς <αὐτοῦ δυνάμεως ἧς ἐξ> αὐτᾛς μετέσχεν, ἐνήργησεν ἐν
αὐτ῵ εἰς τὸν Ἄνθρωπον τὸν ἀπὸ τῶν τέκνων αὐτοῦ πεπλασμένον κενῶσαι τὴν
αὐτοῦ δύναμιν, καὶ ἀποστεῖλαι ἀπ΄ αὐτοῦ σπινθᾛρα ἐπὶ τὸν ἄνθρωπον, τὴν
ψυχὴν δᾛθεν διανοουμένη. Καὶ τότε, φησίν, ἔστη ὁ ἄνθρωπος ἐπὶ τοὺς πόδας,
καὶ ὑπερβέβηκε τᾜ διανοίᾳ τοὺς ὀκτὼ οὐρανούς, καὶ ἐπέγνω, καὶ ᾔνεσε τὸν
ἄνω Πατέρα τὸν ἐπάνω τοῦ Ἰαλδαβαώθ. Καὶ τότε ὁ Ἰαλδαβαώθ, πόνῳ
φερόμενος, διὰ τὸ ἐπιγνωσθᾛναι τὰ ἀνώτατα αὐτοῦ, ἐπέβλεψε κάτω ἐν πικρίᾳ
πρὸς τὴν ὑποστάθμην τᾛς ὕλης, καὶ γεγέννηκε δύναμιν ὀφιόμορφον εἰδέαν
ἔχουσαν, ὃν καὶ υἱὸν αὐτοῦ καλοῦσι· καὶ οὕτως οὗτος, φησίν, ἀπεστάλη καὶ
ἠπάτησε τὴν Εὔαν. Ἡ δὲ ἤκουσεν αὐτοῦ, καὶ ἐπείσθη ὡς υἱῳ Θεοῦ, καὶ
πεισθεῖσα ἔφαγεν ἀπὸ τοῦ ξύλου τᾛς γνώσεως.
5. Εἶτα ὅταν ταύτην τὴν μωρίαν διηγήσωνται, καὶ τὸ γελοῖον τᾛς
ἐπιτηδεύσεως, ταύτην τὴν τραγικὴν, ὡς εἰπεῖν, ποιησάμενοι συμφωνίαν, καὶ τὸ
κωμικὸν τοῦτο δρ᾵μα, ἄρχονταί τινα ἡμῖν ὑποφαίνειν εἰς παράστασιν τῶν
παρ΄ αὐτοῖς λεγομένων ψευδῶν θεῶν. Ὅτι οὐχὶ καὶ τὰ ἔγκατα ἡμῶν, δι΄ ὧν
ζῶμεν καὶ τρεφόμεθα, ὀφιοειδᾛ ὑπάρχει; Ἄλλα δὲ ὅσα τοῖς ἠπατημένοις
παρεισφέρουσιν εἰς τὴν ἑαυτῶν πλάνην καὶ ληρώδη ὑπόνοιαν. Διὰ τοιαύτην δὲ
αἰτίαν, φασί, τὸν ὄφιν δοξάζομεν, ὅτι ὁ Θεὸς αἴτιος τᾛς γνώσεως γεγένηται τ῵
πλήθει.
modo se formó <el> cielo superior. Y como se hallaba inmovilizada no pudo ni
subir ni bajar sino que, al estar fijada y extendida en la región intermedia,
permaneció [allí]. No podía descender porque no era afín [con lo inferior], pero
tampoco podía regresar debido a que estaba cargada con el peso de la materia que
había tomado. Cuando Ialdabaoth fue emitido según la ignorancia de su madre
descendió a las regiones más bajas y creó para sí siete hijos, los cuales hicieron siete
cielos para ellos mismos. Pero Ialdabaoth, cubriendo la vista de las cosas que
estaban por encima de él, las ocultó para que los siete hijos que emitió, al estar más
abajo, no conocieran las cosas que estaban por sobre él, sino únicamente a él. Y este
Ialdabaoth, dicen, es el Dios de los judíos. Pero esto no es así, ¡de ninguna manera!,
sino que el Dios omnipotente – que es Dios tanto de los judíos como de los
cristianos, y de todos – ha de venir a juzgarlos y no, según su tonta fábula, este tal
Ialdabaoth.
4. Además dicen que, cuando las regiones superiores fueron cubiertas
por designio de Ialdabaoth, los siete hijos que fueron engendrados por él, ya sean
Eones, o dioses, o ángeles (pues los llaman con diferentes nombres) modelaron al
hombre según la forma de su padre Ialdabaoth. [Para esto sectarios, el hombre no
fue creado] ni fácil ni rápidamente, sino que lo imaginaron a su propia manera,
como también [lo hicieron] las sectas anteriores en su charlatanería. Estos también
dicen: ‚El hombre era una cosa reptante, como un gusano, que no podía ni levantar
la cabeza ni mantenerse erguido‛. Pero contra la maquinación de Ialdabaoth la
Madre de lo alto llamada Prúnico, queriendo despojar a Ialdabaoth <de su poder el
cual> había tomado de ella, infundió en este – el [hombre] que había sido
modelado por sus hijos – al Hombre para despojarlo de su poder y envió una
chispa – supuestamente el alma – de él al hombre. Y entonces, dicen, el hombre se
irguió sobre sus pies, superó con el pensamiento los ocho cielos y conoció y alabó
al Padre celestial que está por encima de Ialdabaoth. Entonces Ialdabaoth, llevado
por el sufrimiento debido a que las cosas superiores a él habían sido conocidas,
volvió con amargura la vista abajo, hacia el fundamento de la materia, y engendró
una Potencia que tenía una apariencia serpentina, a la que llaman su hijo; y así
esta, dicen, fue enviada y engañó a Eva. Ella la escuchó, le creyó como a un hijo de
Dios y, al ser persuadida, comió del árbol del conocimiento.
5. Luego, siempre que exponen esta locura y lo ridículo de esta práctica
– habiendo compuesto esta sinfonía patética, por así decir, y esta obra cómica –
comienzan por mostrarnos algunas cosas en prueba de los por ellos llamados
dioses, [que son] falsos [dioses]. Porque [dicen:] ‚¿No tiene nuestro intestino, por
medio del cual vivimos y nos nutrimos, la apariencia de una serpiente?‛. Y a su
propio error y su tonta conjetura añaden otras cuantas cosas para los engañados.
‚Por tal motivo‛, dicen, ‚honramos a la serpiente, porque ha sido el Dios
responsable de [llevar el] conocimiento a una gran multitud.
Ὁ δὲ Ἰαλδαβαώθ, φασίν, οὐκ ἤθελε μνησθᾛναι τὴν ἄνω Μητέρα, οὔτε τὸν
Πατέρα τοῖς ἀνθρώποις. Ἔπεισε δὲ ὁ ὄφις, καὶ γνῶσιν ἤνεγκεν, ἐδίδαξέ τε τὸν
ἄνθρωπον καὶ τὴν γυναῖκα τῶν ἄνω μυστηρίων τὸ π᾵ν τᾛς γνώσεως. Διὸ ὁ
Πατὴρ ὀργισθείς, τουτέστιν ὁ Ἰαλδαβαώθ, δι΄ ἣν ὑπέδειξε τοῖς ἀνθρώποις
γνῶσιν, κατέβαλεν αὐτὸν ἀπ΄ οὐρανοῦ. Καὶ ἔνθεν βασιλέα τὸν ὄφιν ἀπ΄
οὐρανοῦ λέγουσιν οἱ τὴν μερίδα τοῦ ὄφεως καὶ οὐδὲν ἕτερον κεκτημένοι.
Δοξάζουσιν οὖν αὐτὸν διὰ τὴν τοιαύτην, φησί, γνῶσιν, καὶ ἄρτον αὐτ῵
προσφέρουσιν. Ἔχουσι γὰρ φύσει ὄφιν τρέφοντες ἐν κίστᾙ τινί, ὃν πρὸς τὴν
ὥραν τῶν αὐτῶν Μυστηρίων τοῦ φωλεοῦ προφέροντες, καὶ στιβάζοντες ἐπὶ
τραπέζης ἄρτους, προσκαλοῦνται τὸν ὄφιν. Ἀνοιχθέντος δὲ τοῦ φωλεοῦ,
πρόεισι. Καὶ οὕτως ἀνελθὼν κατὰ τὴν αὐτοῦ φρόνησιν ὁ ὄφις καὶ πανουργίαν
ἤδη γινώσκων τὴν αὐτῶν μωρίαν, ἄνεισιν ἐπὶ τὴν τράπεζαν καὶ ἐνειλεῖται τοῖς
ἄρτοις. Καὶ ταύτην φασὶν εἶναι τελείαν θυσίαν. Ὅθεν καί, ὡς ἀπό τινος
ἀκήκοα, οὐ μόνον κλῶσι τοὺς ἄρτους ἐν οἷς ὁ αὐτὸς ὄφις εἰλήθη, καὶ ἐπιδιδόασι
τοῖς λαμβάνουσι· ἀλλὰ καὶ ἕκαστος ἀσπάζεται τὸν ὄφιν ἐκ στόματος, ἤτοι
γοητείᾳ τινὶ ἐπᾳσθέντος τοῦ ὄφεως εἰς ἡμερότητα, ἥ ἐξ ἑτέρας ἐνεργείας
διαβόλου πρὸς ἀπάτην τούτων ὑποκοριζομένου τοῦ ζῴου. Προσκυνοῦσι δὲ τὸν
τοιοῦτον, καὶ εὐχαριστίαν ταύτην ἐπιφημίζουσι, τὴν δι΄ αὐτοῦ ἐνειληθέντος
γεγενημένην. Καὶ αὖθις δι΄ αὐτοῦ, ὥς φασι, τ῵ ἄνω Πατρὶ ὕμνον
ἀναπέμποντες, οὕτως τὰ μυστήρια αὐτῶν ἐπιτελοῦσι.
6. Μωρίαν δὲ εἴποι τις ἅν καὶ χλεύης ἔμπλεον <τοῦτο>· καὶ οὔτε
ἀνατροπᾛς ἀπὸ θείας Γραφᾛς ἐπιζητουμένης δεήσει τοῦτο, ἀλλ΄ αὐτὸ καθ΄
ἑαυτὸ τ῵ τὸ νοῦν ἔχοντι ἐρρωμένον κατὰ Θεὸν γελοιῶδες δειχθήσεται. Εὐθὺς
γὰρ π᾵σα ἡ αὐτῶν κενοφωνία ληρώδης τις εὑρεθήσεται. Εἰ γὰρ Προύνικόν
φασιν εἶναι, πῶς ἀπ΄ αὐτοῦ τοῦ ὀνόματος οὐ τὸ σαθρὸν τᾛς διανοίας αὐτῶν
φωραθήσεται, ὡς ἤδη προεῖπον; Π᾵ν γὰρ τὸ προυνικευόμενον ἄχρηστον. Εἰ δὲ
ἄχρηστον, οὐκ ἐν τοῖς προκριτέοις τακτέον. Καὶ πῶς ἐπαινετὸν εἴη τὸ
ἄχρηστον; Πῶς δὲ οὐχὶ μυθῶδες τὸ λέγειν ὅτι ἡ Προύνικος τὸν Ἰαλδαβαὼθ
ἐκένωσε, καὶ ὁ σπινθὴρ εἰς τὰ κάτω κατᾛλθεν ἀπὸ τοῦ κενωθέντος; Ἐν δὲ τ῵
ἄνω γεγονὼς ἐπέγνω τὸν ἀνώτερον τοῦ κεκενωμένου. Καὶ θαῦμα μέγιστον, ὡς
ὁ ἄνθρωπος, ἐν ᾧ ὁ ἐλάχιστος σπινθήρ, ἐπιγινώσκει ὑπὲρ τοὺς πεπλακότας
ἀγγέλους. Οἱ γὰρ πεποιηκότες τὸν ἄνθρωπον ἄγγελοι, εἴτουν υἱοὶ τοῦ
Ἰαλδαβαώθ, οὐκ ἐπέγνωσαν τὰ ἐπάνω τοῦ Ἰαλδαβαώθ. Ὁ δὲ ὑπ΄ αὐτῶν
γεγενημένος διὰ τοῦ σπινθᾛρος ἐπέγνω. Αὐτοὶ τοίνυν ἑαυτοὺς ἀνατρέπουσι
διὰ τῶν ἰδίων δογμάτων, πᾛ μὲν τὸν ὄφιν δοξάζοντες, πᾛ δὲ ἀπατηλὸν αὐτὸν
πρὸς τὴν Εὔαν γεγενημένον φάσκοντες, ἐν τ῵ εἰπεῖν· «Ἠπάτησε τὴν Εὔαν»·
καὶ πᾛ μὲν Φριστὸν αὐτὸν καταγγέλλουσι, πᾛ δὲ τὸν υἱὸν τοῦ ἀνωτέρου
Ἰαλδαβαώθ, τοῦ τοὺς υἱοὺς ἀδικήσαντος, ἐν τ῵ ἀποκλεῖσαι ἀπ΄ αὐτῶν τὴν ἄνω
γνῶσιν,
Ialdabaoth no quería que la Madre de lo alto ni el Padre fueran recordados por los
hombres, pero la serpiente los convenció, les trajo el conocimiento y enseñó al
hombre y a la mujer toda la ciencia de los misterios celestiales. Por lo cual su Padre
– es decir, Ialdabaoth – encolerizado por el conocimiento que mostró a los
hombres, la arrojó del cielo‛. Y de aquí que los que han adquirido la porción de la
serpiente y no otra cosa dicen que la serpiente es un rey [venido] desde el cielo. En
efecto, dicen que la honran por tal conocimiento, y le ofrecen pan. Tienen una
serpiente real que mantienen en una especie de cesto, a la que sacan de su cubil a la
hora de [celebrar] sus Misterios74 y, colocando panes sobre la mesa, llaman a la
serpiente. Cuando su madriguera es abierta, sale. Y así la serpiente, por su propia
intención y malicia, se asoma y, como ya conoce la locura de estos, sube sobre la
mesa y se enrosca en los panes. ¡Y dicen que este es el sacrificio perfecto! Por lo
cual también – como escuché de alguien – no sólo parten los panes en los que la
serpiente se enroscó y los dan a los comulgantes, sino que incluso cada uno besa la
serpiente en la boca – ya sea por algún hechizo lanzado a la serpiente para
amansarla, o por otra influencia del diablo que engatusa al animal para engaño de
ellos. Adoran a tal [animal] y esta es la eucaristía que celebran, aquello en lo que
ella se ha enroscado. Y cuando elevan un himno al Padre en lo alto – de nuevo,
como dicen, a través de la serpiente – acaban así sus misterios.

6. Pero cualquiera diría que esto es una locura y una completa ridiculez,
y ni siquiera necesitará buscar una refutación en la divina Escritura sino que por sí
misma se mostrará absurda para el que tiene el entendimiento fortalecido por Dios,
pues inmediatamente descubrirá que toda su charlatanería es algo estúpido. Si
ellos dicen que Prúnico75 existe, ¿cómo no ha de quedar expuesta la podredumbre
de su pensamiento a partir del nombre mismo? Pues todo lo que es corruptible es
dañino, y si es malo, no se ha de colocar en el número de las cosas que se deben
elegir con preferencia. ¿Cómo sería digno de alabanza lo perjudicial? ¿Cómo no ha
de ser fabuloso decir que Prúnico despojó a Ialdabaoth, y que la chispa del que fue
despojado descendió a las regiones inferiores, pero que reconoció al que está más
arriba del que había sido despojado cuando llegó a estar en aquel que había sido
creado antes? 76 Es motivo de gran admiración cómo el hombre, en quien [reside] la
chispa más pequeña, reconoce más que los ángeles que lo han modelado pues los
ángeles que han creado al hombre, aunque eran hijos de Ialdabaoth, no
reconocieron las cosas que están por encima de Ialdabaoth pero el que ha sido
creado por ellos las reconoció por medio de la chispa. Ciertamente, estos se refutan
a sí mismos a través de sus propios dogmas, por una parte glorificando la
serpiente, por otra afirmando que ha sido la embaucadora de Eva al decir: ‚Engañó
a Eva‛; unas veces la proclaman Cristo y otras el hijo del Ialdabaoth superior, el
que perjudicó a sus hijos al excluirlos del conocimiento de lo alto
καὶ τὴν Μητέρα ἀθετήσαντος, καὶ τὸν ἄνω Πατέρα, εἰς τὸ μὴ ἐᾶν δοξάζειν τοὺς
ὑπ΄ αὐτοῦ γεγενημένους υἱοὺς τὸν ἀνώτερον αὐτοῦ Πατέρα. Πῶς οὖν βασιλεὺς
ἐπουράνιος ὁ ὄφις, εἴπερ κατὰ τοῦ Πατρὸς ἐγήγερται; Πῶς δέ, εἰ τὴν γνῶσιν
δίδωσιν, ἐν ἀπάτᾙ καταγγέλλεται ἠπατηκέναι τὴν Εὔαν; Ὁ δὲ δι΄ ἀπάτης
γνῶσιν ἐνθεὶς οὐκέτι γνῶσιν δίδωσιν, ἀλλὰ ἀντὶ γνώσεως ἀγνωσίαν. Ὡς καὶ
ἀληθές ἐστιν ἰδεῖν, ὅτι τοῦτο ἐν αὐτοῖς τελειοῦται. Ἀγνωσίαν γὰρ ἔχοντες,
γνῶσιν ταύτην νομίζουσιν, ἐν τούτῳ ἀληθεύοντες, ἐν τ῵ τὴν ἑαυτῶν ἀπάτην
καὶ ἀγνωσίαν γνῶσιν λέγειν.
7. Υέρουσι δὲ καὶ ἄλλας μαρτυρίας λέγοντες, ὅτι καὶ Μωϋσᾛς ἐν τᾜ
ἐρήμῳ τὸν ὄφιν τὸν χαλκοῦν ὕψωσε, προστησάμενος, ἵνα ἴαμα τοῖς ὑπὸ ὄφεως
δακνομένοις γένηται. Εἶναι γὰρ τοῦτο τὸ εἶδος ἰατικὸν τοῦ δήγματος λέγουσι.
Πάλιν δὲ καθ΄ ἑαυτῶν ταῦτα ὁρίζονται. Εἰ γὰρ ὄφεων ἦν τὰ δήγματα, βλαβερὰ
δὲ ταῦτα· ἄρα ὁ ὄφις οὐκ ἀγαθόν. Σὸ δὲ ὑψωθὲν ὑπὸ Μωϋσέως τότε, διὰ τᾛς
θεωρίας τὴν ἴασιν ἐποιεῖτο, οὐ διὰ τὴν τοῦ ὄφεως φύσιν ἀλλὰ τὴν τοῦ Θεοῦ
εὐδοκίαν, δι΄ ὄφεως ὥσπερ ἀντίδοτον τοῖς τότε δεδηγμένοις ἐργαζομένου.
Οὐδὲν δὲ θαυμαστὸν εἰ δι΄ ὧν τις ἐβλάβη, διὰ τούτων θεραπείας ἔτυχε. Καὶ μή
τις κακιζέτω τὴν τοῦ Θεοῦ κτίσιν, ὡς ἄλλοι πλανώμενοι πάλιν λέγουσι.
Προετυποῦτο δὲ τοῦτο τοῖς ἐν τᾜ ἐρήμῳ διὰ τὴν αἰτίαν, ἣν ἐλθὼν ὁ Κύριος
λέγει ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ, ὅτι «Ὡς ὕψωσε Μωϋσᾛς τὸν ὄφιν ἐν τᾜ ἐρήμῳ, οὕτως
ὑψωθᾛναι δεὶ τὸν Τἱὸν τοῦ ἀνθρώπου», ὃ καὶ γέγονε. Δίκην γὰρ ὄφεως
ἀτιμάσαντες τὸν ΢ωτᾛρα, ἀπὸ ἐπιβουλᾛς τᾛς τοῦ ὄφεως ἠδικοῦντο, φημὶ δὲ τοῦ
διαβόλου. Καὶ καθάπερ ἐν τ῵ ὑψώματι τοῦ ὄφεως ἴασις ἐγίνετο τοῖς
δεδηγμένοις, οὕτως ἐπὶ τᾜ τοῦ Φριστοῦ σταυρώσει λύτρα γέγονε ταῖς ἡμῶν
ψυχαῖς ἀπὸ τῶν ἐν ἡμῖν γενομένων δηγμάτων τᾛς ἁμαρτίας. Υέρουσι δὲ καὶ
αὐτὸ τοῦτο τὸ ὆ητὸν πρὸς μαρτυρίαν οἱ αὐτοὶ λέγοντες, ὅτι Οὐκ ὁρᾶς, ὡς εἶπεν
ὁ ΢ωτὴρ, «Ὃν τρόπον ὕψωσε Μωϋσᾛς τὸν ὄφιν ἐν τᾜ ἐρήμῳ, οὕτως ὑψωθᾛναι
δεῖ τὸν Τἱὸν τοῦ ἀνθρώπου;». Καὶ διὰ τοῦτο καὶ ἐν ἄλλῳ τόπῳ, φασί, λέγει ὅτι
«Γίνεσθε φρόνιμοι ὡς ὁ ὄφις καὶ ἀκέραιοι ὡς ἡ περιστερά». Καὶ τὰ εἰς σύμβολα
διδασκαλίας ἡμῖν ἐκ Θεοῦ καλῶς τεταγμένα, οὗτοι εἰς τὴν ἑαυτῶν ἐπίνοιαν
τὴν ἠπατημένην φέρουσιν.
8. Ὁ γὰρ Κύριος ἡμῶν Ἰησοῦς Φριστὸς καὶ Θεὸς Λόγος, ὁ ἐκ Πατρὸς
πρὸ πάντων τῶν αἰώνων ἀνάρχως καὶ ἀχρόνως γεννηθείς, οὐκ ὄφις (μὴ
γένοιτο), ἀλλὰ κατὰ τοῦ ὄφεως αὐτὸς ἦλθεν. Ἐὰν δὲ εἴπᾙ «γίνεσθε φρόνιμοι ὡς
ὁ ὄφις καὶ ἀκέραιοι ὡς ἡ περιστερά»· δεῖ ἡμ᾵ς ἐρωτ᾵ν καὶ γινώσκειν, διὰ τί τὰ
δύο ταῦτα πρόσωπα ἡμῖν εἰς διδασκαλίαν παρεισήγαγεν, τᾛς τε περιστερ᾵ς
καὶ τοῦ ὄφεως.
y rechazó a la Madre y al Padre de lo alto a fin de no permitir que los hijos
engendrados por él glorificaran al Padre que está por sobre él. Así pues, ¿cómo
puede ser la serpiente un rey celestial si se ha levantado en contra del Padre? ¿Por
qué, si ella concede el conocimiento, se declara que engañó a Eva con una
artimaña? Pues el que infunde el conocimiento por medio del engaño ya no
concede conocimiento, sino ignorancia en lugar de ciencia. De este modo también
se ve en verdad que esto se cumple en ellos, pues a la ignorancia que tienen la
consideran conocimiento. En esto son veraces: cuando dicen que su propio
conocimiento es error e ignorancia.

7. Presentan incluso otros testimonios, y dicen que también Moisés


levantó la serpiente de bronce en el desierto y la colocó para que fuera un remedio
para los que habían sido mordidos por una serpiente; dicen que esta figura curaba
la mordedura. Pero, una vez más, establecen esto en su contra. Si las mordeduras
eran de serpientes, y estas son dañinas, entonces la serpiente no es buena. La figura
que fue levantada por Moisés en aquel tiempo efectuaba la curación a través de su
contemplación, no debido a la naturaleza de la serpiente sino por la buena
voluntad de Dios que actuaba, por medio de la serpiente, como un antídoto para
los que habían sido mordidos. No es sorprendente que alguien alcance la curación
por medio de aquellas cosas que lo perjudicaron. Y que nadie insulte la creación de
Dios, como otros errados dicen a su vez. Esto fue un símbolo para los que estaban
en el desierto, por la razón que el Señor, cuando vino, dijo en el Evangelio: ‚Así
como Moisés levantó la serpiente en el desierto, así es necesario que el Hijo del
hombre sea levantado‛77, lo cual también sucedió. Al deshonrar al Salvador como
si fuera una serpiente fueron perjudicados por la insidia de la serpiente, quiero
decir del diablo. Y como la curación en los que habían sido mordidos se efectuó
por el levantamiento de la serpiente así, por la crucifixión de Cristo, ha llegado a
nuestras almas la redención de las mordeduras producidas en nosotros por el
pecado. Pero esta misma gente presenta este mismo pasaje como testimonio,
diciendo: ‚¿No ves que el Salvador dijo: Del modo que Moisés levantó la serpiente
en el desierto, así es necesario que el Hijo del hombre sea levantado?‛. Y por esto –
afirman – dice en otro lugar: ‚Sed astutos como la serpiente y puros como la
paloma‛78. Los símbolos que han sido convenientemente dispuestos por Dios para
nuestra enseñanza, estos los presentan en su particular sentido equivocado.
8. Pues Jesucristo, nuestro Señor y Verbo de Dios, el cual fue
engendrado del Padre antes de todas las edades, sin principio y eternamente, no es
una serpiente (¡de ninguna manera!) sino que Él mismo vino para oponerse a la
serpiente. Si dijo ‚Sed astutos como la serpiente y puros como la paloma‛, es
necesario que nos preguntemos y sepamos por qué nos propuso estas dos figuras,
la de la paloma y la de la serpiente, para instrucción.
Οὐδὲν δὲ ἐν τ῵ ὄφει φρόνιμον πλὴν δύο τούτων· ὅτι ἐν τ῵ διώκεσθαι
γινώσκων, ὅτι ἐν τᾜ κεφαλᾜ αὐτοῦ ἡ π᾵σα ζωὴ αὐτοῦ τυγχάνει, καὶ δεδιὼς τὴν
ἀνωτέραν πρὸς αὐτὸν εἰρημένην ἀπὸ τοῦ Θεοῦ διὰ τὸν ἄνθρωπον προσταγὴν,
ὅτι «Υυλάξεις αὐτοῦ κεφαλήν, αὐτὸς δέ σου πτέρναν»· ὅλον τὸ σῶμα
ἐνειλήσας ἐπὶ τὴν κεφαλὴν αὐτοῦ, κρύπτει μὲν τὸ κρανίον ἑαυτοῦ, παραδίδωσι
δὲ τὸ ἄλλο σῶμα ἐν ὑπερβολᾜ πανουργίας. Οὕτω θέλει ἡμ᾵ς ὁ μονογενὴς Θεὸς
ὁ ἐκ Πατρὸς προελθὼν ἐν καιρ῵ διωγμοῦ καὶ ἐν καιρ῵ πειρασμοῦ τὰ πάντα
ἡμῶν παραδιδόναι μαχαίρᾳ τε καὶ πυρί, φυλάττειν δὲ ἑαυτῶν τὴν κεφαλήν,
τουτέστι Φριστὸν μὴ ἀρνεῖσθαι. Ἐπειδήπερ «κεφαλὴ παντὸς ἀνθρώπου
Φριστός, κεφαλὴ δὲ γυναικὸς ὁ ἀνήρ, κεφαλὴ δὲ Φριστοῦ ὁ Θεός», κατὰ τὸν
Ἀπόστολον. Ἕτερον πάλιν ἔχει φρονιμότητος ὁ ὄφις, ὥς φασιν οἱ φυσιολόγοι
περὶ τούτου τοῦ ζῴου. Ὅταν γὰρ διψήσας ἀπὸ τοῦ φωλεοῦ προέλθοι ἐπί τι
ὕδωρ ἵνα πίᾙ, οὐ συμπαραλαμβάνει τὸν ἰὸν μεθ΄ ἑαυτοῦ, ἀλλὰ ἐν τ῵ φωλε῵
καταλιμπάνει· καὶ οὕτως ἐλθὼν λαμβάνει τὸ πόμα τῶν ὑδάτων.
Καὶ αὐτοὶ οὖν τοῦτο μιμησώμεθα, ἵνα, ὅταν ἐρχώμεθα ἐπὶ τὴν ἁγίαν τοῦ
Θεοῦ Ἐκκλησίαν, ἥ εἰς εὐχὴν, ἥ εἰς τὰ τοῦ Θεοῦ μυστήρια, μὴ φέρωμεν μεθ΄
ἑαυτῶν κακίαν, ἥ ἡδονὴν, ἥ ἐπιθυμίαν, ἥ ἔχθραν, ἤ τι ἕτερον ἐν ταῖς διανοίας
αὐτῶν. Ἐπεὶ πῶς ἅν ἔχωμεν δυνατῶς καὶ τὴν περιστερὰν μιμήσασθαι, μὴ
ἐκτὸς γενόμενοι κακίας; Καίτοι γε τοῦ γένους τᾛς περιστερ᾵ς ἐν πολλοῖς
πράγμασιν οὐκ ἐπαινουμένου. Ἀκόλαστον γὰρ γένος περιστερ᾵ς, καὶ
πολυμιξίας μὴ ἀνακοπτόμενον, λάγνον τε καὶ καθ΄ ὥραν ἡδονᾜ
προσανακείμενον. Πρὸς δὲ τούτοις ἄτονον καὶ βληχρόν. Διὰ δὲ τὸ ἄκακον καὶ
μακρόθυμον καὶ ἀμνησίκακον τοῦ ζῴου, ἔτι μὴν καὶ διὰ τὸ ἐν εἴδει περιστερ᾵ς
πεφάνθαι τὸ ἅγιον Πνεῦμα, μιμήσασθαι ἡμ᾵ς βούλεται ὁ θεῖος λόγος τοῦ
ἁγίου Πνεύματος τὴν βούλησιν, καὶ τᾛς ἀκάκου περιστερ᾵ς τὴν ἀκακίαν,
ὄντας μὲν ἡμ᾵ς φρονίμους εἰς τὸ ἀγαθόν, ἀκεραίους δὲ εἰς τὸ κακόν. Καὶ
λέλυται ἡ τούτων π᾵σα δραματουργία. Ἐυθὺς γὰρ ὁ ἅγιος Ἀπόστολος κατ΄
ἄλλου τινὸς τὸ πανοῦργον καὶ ἐπίβουλον οὐκ ὁρίζεται περισσοτέρως, ἀλλὰ
κατὰ τοῦ διαβόλου καὶ τοῦ ὄφεως, λέγων· «Υοβοῦμαι δὲ μή πως, ὡς ὁ ὄφις
ἠπάτησεν Εὔαν, ἐν τᾜ πανουργίᾳ αὐτοῦ, φθαρᾜ τὰ νοήματα ὑμῶν ἀπὸ τᾛς
ἁπλότητος καὶ ἁγνείας Φριστοῦ καὶ δικαιοσύνης». Ὁρᾶς, ὡς φθορὰν ἀπεφηνεν
ὁ Ἀπόστολος, καὶ πανουργίαν δεινὴν, καὶ απάτην τὰ ὑπὸ τοῦ ὄφεως πρὸς τὴν
Εὔαν πεπραγματευμένα, καὶ οὐκ ἐπαινετόν τι παρὰ τοῦ αὐτοῦ γεγενημένον
ὑπέδειξε.
9. Πανταχόθεν τοίνυν φωρατὴ καὶ ἔκδηλος ἡ τούτων ἄνοιά ἐστι
παντὶ τ῵ βουλομένῳ εἰδέναι τὴν τᾛς ἀληθείας διδασκαλίαν, καὶ Πνεύματος
ἁγίου γνῶσιν. Ἵνα δὲ μὴ ἀναλίσκω χρόνον, καὶ ταύτην διασεισάμενος τᾛν
χαλεπὴν καὶ δύσπλουν τοῦ πελάγους ζάλην, ἐπὶ τὰς ἑτέρας θαλαττίους
ποντοπορίας τὸ σκάφος ὁπλίσομαι, ἐπιμελῶς τοὺς αὐχένας κρατῶν ἐν τᾜ τοῦ
Θεοῦ δυνάμει καὶ εὐχαῖς ἁγίων,
No hay nada astuto en la serpiente excepto estas dos cosas: cuando es perseguida,
sabe que su vida entera se halla en su cabeza y como teme la orden dada contra
ella por Dios al hombre hace tiempo – ‚Te cuidar{s de su cabeza, y ella de tu
talón‛79 – enrosca todo su cuerpo sobre su cabeza y oculta su cráneo pero, con
extrema picardía, ofrece el resto de su cuerpo. Del mismo modo, el unigénito Dios
que salió del Padre quiere que nosotros, en tiempo de persecución y de prueba,
entreguemos todo nuestro ser a la espada y al fuego pero que guardemos nuestra
cabeza, es decir, que no neguemos a Cristo puesto que ‚Cristo es la cabeza de todo
hombre, el hombre la cabeza de la mujer, y Dios la cabeza de Cristo‛80, según el
Apóstol. A su vez, la serpiente posee otro tipo de sagacidad, como dicen los
naturalistas acerca de este animal. Cuando tiene sed y sale de su cubil para beber
algo de agua no lleva su veneno con ella, sino que lo deja en la madriguera, y de
este modo va y toma el trago de agua.

Imitemos esto también nosotros para que cuando vayamos a la santa Iglesia
de Dios, ya sea a rezar o a [celebrar] los misterios de Dios, no llevemos con
nosotros maldad, voluptuosidad, pasión, animadversión o algo distinto en
nuestros pensamientos. Pues, ¿cómo es posible que imitemos a la paloma si no
estamos libres de maldad? Sin embargo, la especie de las palomas no es digna de
elogio en muchos aspectos. Las palomas son licenciosas, lascivas, y no rechazan la
promiscuidad, dedicándose al placer a toda hora. Además son torpes y débiles.
Debido a la naturaleza inocente, paciente y sin resentimiento de este animal – aun
más, también debido a que el Espíritu Santo se ha aparecido en forma de paloma –
el divino Verbo quiere que nosotros imitemos la voluntad del Espíritu Santo y la
inocencia de la cándida paloma y que seamos astutos con respecto a lo bueno e
inocentes en relación a lo malo. Y [así], toda la dramática composición de estos
[sectarios] ha sido destruida. Inmediatamente, el santo Apóstol no atribuye la
maldad y el engaño a algún otro sino al diablo y la serpiente cuando dice: ‚Pero
temo no sea que, de alguna manera, así como la serpiente engañó a Eva con su
astucia, sean corrompidas vuestras mentes [alejándolas] de la simplicidad, pureza
y justicia de Cristo‛81. Ves que el Apóstol declaró explícitamente lo hecho por la
serpiente a Eva como corrupción, espantosa malicia y engaño, y demostró que
nada digno de alabanza ha sido hecho por esta.

9. En efecto, la locura de estos es absolutamente evidente y notoria para


todo el que quiera conocer la doctrina de la verdad y el conocimiento del Espíritu
Santo. Pero, para no perder más tiempo sacudido por esta difícil y peligrosa
tormenta de mar, prepararé la barca para las otras travesías marítimas, manejando
cuidadosamente el timón con el poder de Dios y las plegarias de los santos
ὅπως παραπλέοντες κατοπτεύσωμεν τῶν ἀγρίων κυμάτων τὴν κύρτωσιν, καὶ
τῶν ἐν τοῖς πελάγεσι θηρίων ἰοβόλων τὰς μορφάς. Ἄπληκτοι δὲ ἀπὸ
σμυραινώδους ἰοῦ καὶ τρυγόνος, καὶ δρακαίνης, καὶ καρχαρίου, καὶ σκορπαίνης
περ᾵σαι, καὶ τοῦ εὐδίου τᾛς ἀληθείας λιμένος δι΄ εὐχᾛς καὶ ἱκεσίας ἐπιτυχειν
δυνηθείημεν· πληρουμένου καὶ ἐν ἡμῖν τοῦ ὆ητοῦ, τοῦ, «Οἱ καταβαίνοντες εἰς
τὴν θάλασσαν, τὰς ἀρετὰς τοῦ Κυρίου διηγήσονται». Ἐφ΄ ἑτέραν τοίνυν ταύτης
καθεξᾛς τὴν πορείαν ποιήσομαι πρὸς διήγησιν.

Κατὰ Καϊανῶν, ὀκτωκαιδεκάτη, ἡ καὶ τριακοστὴ ὀγδόη

1. Καϊανοί τινες ὀνομάζονται ἀπὸ τοῦ Κάϊν εἰληφότες τὴν


ἐπωνυμίαν τᾛς αἱρέσεως. Οὗτοι γὰρ τὸν Κάϊν ἐπαινοῦσι, καὶ πατέρα ἑαυτῶν
τοῦτον τάττουσι, καὶ αὐτοὶ, ὡς εἰπεῖν, ὡς ἀπὸ διαφορ᾵ς ἐπαναστάσεως
κυμάτων ὁρμώμενοι, οὐκ ἔξω ὄντες τοῦ αὐτοῦ σάλου καὶ κλύδωνος· καὶ ὡς ἀπὸ
ἀκανθώδους ὕλης προκύψαντες, οὐκ ἐκτὸς ὄντες παντὸς τοῦ σωροῦ τῶν
ἀκανθῶν, εἰ καὶ διάφοροι τ῵ ὀνόματί εἰσιν. Ἀκανθῶν μὲν γὰρ γένη πολλά,
ὅμως ἐν ἅπασι τὸ μοχθηρὸν τᾛς κεντρώδους ἀδικίας ἔνεστιν.
Οὗτοί φασι τὸν Κάϊν ἐκ τᾛς ἰσχυροτέρας δυνάμεως ὑπάρχειν καὶ τᾛς
ἄνωθεν αὐθεντίας· ἀλλὰ καὶ τὸν Ἠσαῦ καὶ τοὺς περὶ Κορὲ καὶ τοὺς ΢οδομίτας,
τὸν δὲ Ἄβελ ἐκ τᾛς ἀσθενεστέρας δυνάμεως ὑπάρχειν. Εἶναι δὲ τούτους
πάντας παρ΄ αὐτοῖς ἐπαινετοὺς καὶ τᾛς αὐτῶν συγγενείας. ΢εμνύνονται γὰρ
συγγενεῖς εἶναι τοῦ Κάϊν, καὶ τῶν ΢οδομιτῶν, καὶ Ἠσαῦ, καὶ Κορέ· καὶ οὗτοι,
φασίν, εἰσι τᾛς τελείας καὶ ἄνωθεν γνώσεως. Διὸ καὶ τὴν ποιητὴν τοῦ κόσμου
τούτου, φησὶ, περὶ τὴν τούτων ἀνάλυσιν ἐσχολακότα, μηδὲν δεδυνᾛσθαι
αὐτοὺς βλάψαι. Ἐκρύβησαν γὰρ ἀπ΄ αὐτοῦ καὶ μετεβλήθησαν εἰς τὸν ἄνω
Αἰῶνα, ὅθεν ἡ ἰσχυρὰ δύναμίς ἐστι. Πρὸς ἑαυτὴν γὰρ ἡ ΢οφία αὐτοὺς
προσήκατο, ἰδίους αὐτᾛς ὄντας. Καὶ τούτου ἕνεκεν τὸν Ἰούδαν ἀκριβῶς τὰ περὶ
τούτων ἐπεγνωκέναι λέγουσι. Καὶ τοῦτον γὰρ θέλουσιν εἶναι συγγενᾛ ἑαυτῶν,
καὶ ἐν γνώσεως ὑπερβολᾜ τὸν αὐτὸν καταριθμοῦσιν. Ὥστε καὶ συνταγμάτιόν
τι φέρειν ἐξ ὀνόματος αὐτοῦ, ὃ Εὐαγγέλιον τοῦ Ἰούδα καλοῦσι. Καὶ ἄλλα τινὰ
συγγράμματα ὡσαύτως πλάττονται κατὰ τᾛς Ὑστέρας· ἣν Ὑστέραν τὸν
ποιητὴν τοῦ παντὸς τούτου τοῦ κύτους, οὐρανοῦ τε καὶ γᾛς, καλοῦσι. Καὶ μὴ
δύνασθαί φασι σωθήσεσθαί τινας, ἐὰν μὴ διὰ πάντων χωρήσωσιν, ὡς καὶ ὁ
Καρποκράτης λέγει.
2. Ἕκαστος γὰρ αὐτῶν δᾛθεν διὰ τὴν πρόφασιν ταύτην ἄρρητα
ποιῶν, καὶ αἰσχρουργίας ἐπιτελῶν, ἁμαρτήματά τε ὅσα ἐστι πράττων,
ἐπικαλεῖται ἑκάστου ἀγγέλου ὄνομα, τῶν τε ὄντων ἀγγέλων, καὶ τῶν παρ΄
αὐτοῖς πλαστῶς λεγομένων· καὶ ἑκάστῳ τούτων προσάπτει τι ἔργον ἀθέμιτον
de modo que, mientras navegamos, observemos el vaivén de las salvajes olas y las
formas de las bestias ponzoñosas en los mares pero seamos capaces de cruzar y
alcanzar el sereno puerto de la verdad por medio de la plegaria y la súplica,
indemnes del veneno de la anguila, la raya, el dragón marino, el tiburón y la
escorpina. También en nosotros se cumple el pasaje: ‚Los que descienden al mar
contar{n las virtudes del Señor‛82. Así pues, haré el trayecto a la [secta] siguiente a
esta para exponerla.

Contra los Cainitas, [secta número] dieciocho, pero la treinta y ocho [de la
serie]

1. Ciertas personas son llamadas cainitas porque han tomado de Caín el


nombre de la secta. Estas ensalzan a Caín y lo consideran su padre. También ellas,
por así decir, son agitadas como por un diferente embate de las olas, pues no están
exentas de la misma turbación y del oleaje. Han emergido como de un arbusto
espinoso, y no dejan de formar parte de todo el montón de espinas, aunque son
diferentes en el nombre. Hay muchas clases de espinas, pero la perversidad de su
punzante iniquidad está en todas ellas por igual.
Los cainitas dicen que Caín es [descendiente] de la Potencia más fuerte y del
Poder absoluto de lo alto, pero también lo son Esaú, Coré y los sodomitas; en
cambio, Abel es [descendiente] de la Potencia más débil. Todos estos y su linaje son
[considerados] dignos de alabanza entre ellos. Se jactan de ser de la estirpe de
Caín, de los sodomitas, de Esaú y de Coré; ellos son – dicen – la perfección del
conocimiento de lo alto. Por lo cual, aunque el creador de este universo se ocupó
en lograr su destrucción, no fue capaz de hacerles ningún daño pues se ocultaron
de él y fueron transportados al Eón en lo alto, de donde es la Potencia fuerte. La
Sabiduría los dejó acercarse a ella, pues son suyos. Dicen que a causa de esto Judas
llegó a conocer perfectamente todo acerca de ellos. También pretenden que Judas
está emparentado con ellos y lo consideran como [poseedor] de un conocimiento
superior, hasta el punto de presentar incluso un tratadito en su nombre al que
llaman ‚Evangelio de Judas‛. De la misma manera, forjan algunos otros escritos
acerca de la Matriz, a la que llaman ‚hacedora de toda la bóveda del cielo y de la
tierra‛, y dicen que nadie podr{ ser salvado a menos que progrese a través de
todas [las prácticas pecaminosas], como también dice Carpócrates83.
2. Pues mientras cada uno de ellos hace cosas abominables
supuestamente gracias a esta excusa – llevando a cabo acciones vergonzosas y
practicando cuantas cosas son pecaminosas – invocan el nombre de cada ángel,
tanto de los ángeles reales como de los que entre ellos son falsamente llamados
ángeles, y atribuyen a cada uno de estos [la realización de] algún acto perverso
τῶν ἐπὶ γᾛς ἁμαρτημάτων, τὴν πρ᾵ξιν τὴν ἰδίαν εἰς ὄνομα οὗ βούλεται
ἀγγέλου ἀναφέρων. Καὶ ὅταν ταῦτα πράττωσιν, οὕτω λέγουσιν· «Ὁ δεῖνα
ἄγγελε, καταχρῶμαί σου τὸ ἔργον· ἡ δεῖνα ἐξουσία, πράττω σου τὴν πρ᾵ξιν».
Καὶ τοῦτο γνῶσις τελεία παρ΄ αὐτοῖς ἐστι λεγόμενον· ἐπειδὴ ἀδεῶς ἐπὶ τὰς
ἀθεμίτους αἰσχρουργίας ὁρμᾶν τὰς προφάσει δᾛθεν ἀπὸ τῶν προειρημένων
μητέρων καὶ πατέρων αἱρέσεων, φημὶ Γνωστικῶν καὶ Νικολάου, καὶ τῶν σὺν
αὐτοῖς Οὐαλεντίνου τε καὶ Καρποκράτους, ἐσχήκασιν.
Ἤδη δὲ διᾛλθεν εἰς ἡμ᾵ς καὶ βιβλίον, ἐν ᾧ ἐπλάσαντο ὆ήματά τινα
ἀνομίας πλήρη, οὕτω περιέχον· ὅτι, φησίν, «Οὗτός ἐστιν ὁ ἄγγελος ὁ τὸν
Μωϋσέα τυφλώσας, καὶ οὗτοί εἰσιν οἱ ἄγγελοι οἱ τοὺς περὶ Κορὲ, καὶ Δαθὰν,
καὶ Ἀβειρὼν κρύψαντες, καὶ μεταστήσαντες». Πάλιν δὲ ἄλλο συνταγμάτιον
ἄλλοι πλάττουσιν ἐξ ὀνόματος Παύλου τοῦ ἀποστόλου, ἀρρητουργίας
ἔμπλεον, ᾧ καὶ οἱ Γνωστικοὶ λεγόμενοι χρῶνται, ὃ Ἀναβατικὸν Παύλου
καλοῦσι, τὴν πρόφασιν εὑρόντες ἀπὸ τοῦ λέγειν τὸν Ἀπόστολον ἀναβεβηκέναι
ἕως τρίτου οὐρανοῦ καὶ ἀκηκοέναι ἄρρητα ὆ήματα, ἃ οὐκ ἐξὸν ἀνθρώπῳ
λαλᾛσαι. Καὶ ταῦτα, φασίν, ἐστὶ τὰ ἄρρητα ὆ήματα. Διδάσκουσι δὲ ταῦτα καὶ
τὰ τοιαῦτα, τοὺς πονηροὺς τιμῶντες, καὶ τοὺς ἀγαθοὺς ἀπαγορεύοντες. Εἶναι
γὰρ, ὡς προεῖπον, τὸν Κάϊν τᾛς ἰσχυροτέρας δυνάμεως, καὶ τὸν Ἄβελ τᾛς
ἀσθενεστέρας. Σαύτας δὲ τὰς δυνάμεις τᾜ Εὔᾳ προσπλακείσας γεγεννηκέναι
τὸν Κάϊν καὶ τὸν Ἄβελ· καὶ εἶναι τᾛς μὲν τὸν Κάϊν, τᾛς δὲ τὸν Ἄβελ. Εἶναι δὲ τὸν
Ἀδὰμ καὶ τὴν Εὔαν ἀπὸ τῶν τοιούτων δυνάμεων εἴτουν ἀγγέλων
γεγεννημένους· καὶ τοὺς γεννηθέντας παῖδας, Κάϊν τέ φημι καὶ Ἄβελ, ἐρίσαι
πρὸς ἀλλήλους καὶ τὸν γεγεννημένον ἀπὸ ἰσχυρ᾵ς δυνάμεως πεφονευκέναι
τὸν ἀπὸ τᾛς ἥττονος δυνάμεως καὶ ἀσθενεστέρας.
3. Σὰ δὲ αὐτὰ μυθώδη καὶ οὗτοι παραπλέκουσι τᾜ περὶ τῶν αὐτῶν
δηλητηρίων τᾛς ἀγνωσίας δόσει, τοῖς πειθομένοις ἐπιβουλεύοντες· Ὅτι δεῖ
πάντα ἄνθρωπον ἑαυτ῵ ἐλέσθαι τὴν ἰσχυροτέραν δύναμιν, καὶ τᾛς ἥττονος
καὶ ἀτόνου ἀποχωρίζεσθαι, τουτέστι τᾛς τὸν οὐρανὸν ποιησάσης, καὶ τὴν
σάρκα, καὶ τὸν κόσμον· καὶ ὑπερβαίνειν εἰς τὰ ἀνώτατα διὰ τᾛς τοῦ Φριστοῦ
σταυρώσεως. Διὰ γὰρ τοῦτο, φησίν, ἦλθεν ἄνωθεν, ἵνα ἐν αὐτ῵ ἐνεργηθᾜ
δύναμις ἰσχυρά, κατὰ τᾛς ἀσθενεστέρας δυνάμεως τὸ τρόπαιον λαβοῦσα, καὶ
τὸ σῶμα παραδοῦσα. Καὶ οἱ μὲν αὐτῶν τοῦτο λέγουσιν, ἄλλοι δὲ ἄλλα. Οἱ μὲν
γὰρ λέγουσι, διὰ τὸ πονηρὸν εἶναι τὸν Φριστὸν, παραδοθᾛναι αὐτὸν ὑπὸ τοῦ
Ἰούδα, βουλόμενον διαστρέφειν τὰ κατὰ τὸν νόμον. Ἐπαινοῦσι γὰρ τὸν Κάϊν
καὶ τὸν Ἰούδαν, ὡς ἔφην, καὶ λέγουσι· τούτου ἕνεκεν παραδέδωκεν αὐτόν,
ἐπειδὴ ἠβούλετο καταλύειν τὰ καλῶς δεδιδαγμένα. Ἄλλοι δὲ [τῶν] αὐτῶν οὐχί,
φασίν, ἀλλὰ ἀγαθὸν αὐτὸν ὄντα παρέδωκε κατὰ τὴν ἐπουράνιον γνῶσιν.
Ἔγνωσαν γάρ, φησίν, οἱ ἄρχοντες, ὅτι ἐὰν ὁ Φριστὸς παραδοθᾜ σταυρ῵,
κενοῦται αὐτῶν ἡ (ἀσθενὴς) δύναμις. Καὶ τοῦτο, φησί, γνοὺς ὁ Ἰούδας ἔσπευσε,
καὶ πάντα ἐκίνησεν, ὥστε παραδοῦναι αὐτόν, ἀγαθὸν ἔργον ποιήσας
de entre los pecados que se cometen sobre la tierra, y de este modo ofrecen su
propia acción en el nombre del ángel que se le antoja. Cuando hacen esto dicen así:
‚[ngel tal o cual, estoy llevando a cabo tu obra; autoridad tal o cual, realizo tu
acción‛. Entre ellos esto es llamado ‚conocimiento perfecto‛, puesto que
supuestamente han tomado la mala costumbre de lanzarse sin miedo a las
perversas obscenidades de los antedichos madres y padres de las sectas, quiero
decir de los gnósticos, de Nicolás y de los estuvieron junto con ellos, Valentín y
Carpócrates.
Hace poco llegó a nosotros un libro, en el cual inventaron ciertos dichos
llenos de iniquidad, que contiene cosas tales como: ‚Este es el ángel que cegó a
Moisés, estos son los ángeles que ocultaron a Coré, Datán y Abiram 84 y los
trasladaron a otro lugar‛. A su vez otros forjaron otro tratado en nombre del
apóstol Pablo, el cual también usan los llamados gnósticos, al que llaman ‚El
ascenso de Pablo‛, lleno de actos abominables. Toman su excusa de lo dicho por el
Apóstol, que ascendió hasta el tercer cielo y escuchó palabras inefables, las cuales
no les están permitidas pronunciar al hombre. Y estas – dicen – son las palabras
inefables. Enseñan estas y otras cosas semejantes, honrando a los malvados y
rechazando a los buenos pues, como dije antes, Caín es [un vástago] de la Potencia
más fuerte y Abel de la más débil. Estas Potencias se aparearon con Eva y
engendraron a Caín y a Abel; Caín es [hijo] de la primera y Abel de la segunda.
Adán y Eva han sido engendrados por unas Potencias semejantes o bien por
ángeles; y los niños que fueron engendrados – me refiero a Caín y Abel – riñeron y
el que fue engendrado por la Potencia fuerte asesinó al [descendiente] de la
Potencia más débil e inferior.

3. Pero estos también entretejen los mismos cuentos con una dosis de
ignorancia sobre sus propios venenos, aconsejando en perjuicio de los engatusados
que es necesario que todo hombre elija para sí a la Potencia más fuerte y se aleje de
la inferior y débil, es decir, de la que hizo el cielo, la carne y el mundo, y la
sobrepase para ir a las regiones superiores por medio de la crucifixión de Cristo.
Por esta causa – dicen – vino desde lo alto, para que la Potencia fuerte obrara en él,
y al entregar el cuerpo logró el triunfo sobre la Potencia más débil. Algunos de
ellos afirman esto, pero otros dicen otra cosa; unos dicen que fue entregado por
Judas porque Cristo era malvado, pues quería torcer los [preceptos] de la Ley.
Alaban pues, como dije, a Caín y a Judas y dicen: ‚Por esta causa lo entregó,
puesto que quiso abolir las cosas que habían sido perfectamente enseñadas‛. Pero
otros de ellos dicen que no es así sino que Cristo era bueno y lo entregó de acuerdo
al conocimiento celestial. ‚Pues los Arcontes sabían‛ – dicen – ‚que si Cristo fuera
entregado a la cruz, la potencia (débil) sería despojada. Cuando Judas supo esto‛ –
dicen – ‚se esforzó e hizo todo para entregarlo, haciendo una buena obra
ἡμῖν εἰς σωτηρίαν. Καὶ δεῖ ἡμ᾵ς ἐπαινεῖν, καὶ ἀποδιδόναι αὐτ῵ τὸν ἔπαινον, ὅτι
δι΄ αὐτοῦ κατεσκευάσθη ἡμῖν ἡ τοῦ σταυροῦ σωτηρία, καὶ ἡ διὰ τᾛς τοιαύτης
ὑποθέσεως τῶν ἄνω ἀποκάλυψις.
Κατὰ πάντα δὲ τρόπον οὗτοι ἠπάτηνται, οὐκ ἀγαθόν τινα τιμῶντες ἥ
ἐπαινοῦντες. Δᾛλον δὲ ὅτι ἐκ τοῦ διαβόλου αὐτοῖς ταῦτα ὑπέσπαρται, τὰ τᾛς
ἀγνοίας λέγω καὶ ἀπάτης. Πληροῦται δὲ ἐπ΄ αὐτοῖς τὸ γεγραμμένον· «Οὐαὶ
τοῖς λέγουσι τὸ καλὸν πονηρὸν, καὶ τὸ πονηρὸν ἀγαθόν· οἱ τιθέντες τὸ σκότος
φῶς, καὶ τὸ φῶς σκότος· οἱ λέγοντες τὸ γλυκὺ πικρὸν, καὶ τὸ πικρὸν γλυκύ».
Πάντᾙ γὰρ ἐκφωνεῖ Παλαιὰ καὶ Καινὴ Διαθήκη, τοῦ Κάϊν τὴν ἀσέβειαν
ἐπικηρυκευομένη. Οὗτοι δὲ [τοὐναντίον], τοῦ σκότος ὄντες ἐρασταί, καὶ τῶν
κακοποιῶν μιμηταί, τὸν Ἄβελ μισοῦσι, τὸν δὲ Κάϊν ἀγαπῶσι, καὶ τ῵ Ἰούδᾳ τὸν
ἔπαινον διδόασι. Υθοριμαίαν δὲ γνῶσιν ἔχουσι, δύο τάττοντες δυνάμεις,
ἀσθενεστέραν τε καὶ δυνατωτέραν, ἀντιμαχομένας δὲ πρὸς ἀλλήλας,
ποιούσας δὲ ἐν τ῵ κόσμῳ οὐ γνώμης ἀλλοίωσιν, ἀλλὰ τὼν γεγενημένων, τοὺς
μὲν κατὰ φύσιν ἀπὸ κακίας τὴν οὐσίαν ἔχειν, τοὺς δὲ ἀπὸ ἀγαθότητος. Οὐδένα
δὲ κατὰ γνώμην ἀγαθὸν ἥ φαῦλον εἶναι λέγουσιν, ἀλλὰ κατὰ φύσιν.
4. Καὶ πρῶτον ἴδωμεν περὶ τοῦ Κάϊν, ὡς ἡ μὲν Παλαιὰ Διαθήκη
φησίν· «Ἐπικατάρατος σὺ ἀπὸ τᾛς γᾛς, ἥτις ἔχανε τὸ στόμα αὐτᾛς δέξασθαι τὸ
αἷμα τοῦ ἀδελφοῦ σου ἐκ χειρός σου» καὶ πάλιν· «Ἐπικατάρατος σὺ ἐν τοῖς
ἔργοις σου, καὶ ἔσᾙ στένων καὶ τρέμων ἐπὶ τᾛς γᾛς». ΢υνῳδὰ δὲ τᾜ Παλαιᾶ
Διαθήκᾙ ὁ Κύριος ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ περὶ τούτου λέγει, ὅτε Ἰουδαῖοι ἔλεγον·
«Ἡμεῖς Πατέρα ἔχομεν τὸν Θεόν». Ὁ δὲ Κύριος πρὸς αὐτοὺς ἔφη· «Ὑμεῖς υἱοί
ἐστε τοῦ πατρὸς ὑμῶν τοῦ διαβόλου, ὅτι ψεύστης ἐστίν· ὅτι ὁ πατὴρ αὐτοῦ
ψεύστης ἦν. Ἐκεῖνος ἀνθρωποκτόνος ἦν, καὶ ἐν τᾜ ἀληθείᾳ οὐκ ἔμεινεν· ὅταν
λαλεῖ, τὸ ψεῦδος ἐκ τῶν ἰδίων λαλεῖ· ὅτι καὶ ὁ πατὴρ αὐτοῦ ψεύστης ἦν». Ὅθεν
καὶ αἱ ἄλλαι αἱρέσεις, ἀκούουσαι τὸ ὆ᾛμα τοῦτο, πατέρα μὲν τῶν Ἰουδαίων
φάσκουσιν εἶναι τὸν διάβολον, ἔχειν δὲ πατέρα ἄλλον, καὶ τὸν αὐτοῦ πατέρα
πάλιν πατέρα. Ἀλλὰ ἀθυρογλώττως φθέγγονται, τὴν διάνοιαν τυφλώττοντες.
Καὶ γὰρ ἐπὶ τὸν πάντων Δεσπότην, Θεὸν Ἰουδαίων καὶ Φριστιανῶν καὶ
πάντων, τὴν συγγένειαν ἐκείνῳ ἀνάγουσι, τοῦτον Πατέρα τοῦ ἐκείνου Πατρὸς
εἶναι λέγοντες, τὸν νομοθετήσαντα διὰ Μωϋσέως, καὶ τοσαῦτα θαυμάσια
πεποιηκότα. Οὐκ ἔστι δὲ τοῦτο, ὦ ἀγαπητή. Αὐτὸς γὰρ εὐθύς φησιν ὁ Κύριος,
ἐν ἅπασιν ἡμῶν τὴν ἐπιμέλειαν ποιούμενος, ἵνα μὴ ἐν παρεκβάσει γενώμεθα
τοῦ προκειμένου, ἕτερα ἀνθ΄ ἑτέρων σοφιζόμενοι καὶ διανοούμενοι, λέγει,
πατέρα αὐτῶν εἶναι τὸν διάβολον, λέγων πρὸς τοὺς μαθητάς· «Οὐχὶ τοὺς
δώδεκα ὑμ᾵ς ἐξελεξάμην, καὶ εἷς ἐξ ὑμῶν διάβολος;» οὐχὶ διάβολον λέγων
φύσει, ἀλλὰ κατὰ τὴν γνώμην. Πάλιν δὲ ἐν ἑτέρῳ τόπῳ λέγει· «Πάτερ, Κύριε
οὐρανοῦ καὶ γᾛς, τήρησον τούτους οὓς δέδωκάς μοι. Ὅτε ἤμην μετ΄ αὐτῶν,
ἐφύλαξα αὐτοὺς, καὶ οὐδεὶς ἐξ αὐτῶν
para nuestra salvación. Por eso es necesario que lo alabemos y le demos la honra,
porque por medio de él nos fue provista la salvación de la cruz y, mediante tal
fundamento, la revelación de las cosas en lo alto‛.
Pero estos se equivocaron de todas formas al honrar o ensalzar a alguien
que no es bueno. Es evidente que estas cosas – hablo de la ignorancia y el error –
han sido sembradas en ellos por el diablo. En ellos se cumple lo que está escrito:
‚¡Ay de los que llaman al mal bien, y al bien mal, los que consideran a la oscuridad
luz, y a la luz oscuridad, los que a lo dulce le dicen amargo, y a lo amargo,
dulce!‛85. Tanto el Antiguo como el Nuevo Testamento hablan de una manera
absolutamente clara denunciando la impiedad de Caín. Pero estos [por el
contrario], puesto que son amantes de la oscuridad e imitadores de los
malhechores odian a Abel, aman a Caín y ofrecen alabanza a Judas. Tienen un
conocimiento corrupto pues disponen dos Potencias, una más débil y otra más
fuerte, que pelean mutuamente y piensan que en este mundo no es posible cambiar
de manera de ser sino que, de los que han nacido, unos tienen por naturaleza la
esencia del mal y otros la del bien. Dicen que nadie es bueno o malo por su
voluntad, sino por naturaleza.

4. En primer lugar, veamos qué dice el Antiguo Testamento acerca de


Caín: ‚Maldito seas tú sobre la tierra, la cual abrió su boca para recibir de tu mano
la sangre de tu hermano‛86; y de nuevo: ‚Maldito ser{s tú en tus obras, e ir{s por la
tierra lament{ndote y temblando de miedo‛87. El Señor, en concordancia con el
Antiguo Testamento, habla acerca de esto en el Evangelio cuando los judíos le
dijeron: ‚Nosotros tenemos un Padre, Dios‛88. Pero el Señor les respondió:
‚Vosotros sois hijos de vuestro padre el diablo, que es mentiroso porque su padre
era mentiroso. Aquel era asesino y no permaneció en la verdad; cuando habla, de
suyo habla la mentira, porque también su padre era mentiroso‛89. Por lo cual
también las otras sectas, al escuchar este dicho, afirman que el diablo es el padre de
los judíos, que tiene otro padre y su padre tiene a su vez otro padre. Pero al
parlotear desfachatadamente ciegan el entendimiento. Remiten el linaje [del
diablo] a Aquel que es Soberano sobre todo, al Dios de los judíos, de los cristianos
y de todos, el que instituyó la Ley por medio de Moisés y ha hecho grandes
maravillas, diciendo que es el Padre del Padre de aquel. Pero, ¡oh, querido!, esto no
es así pues el mismo Señor – que cuida de nosotros en todo, a fin de que no seamos
apartados del recto sentido de lo antedicho por especular y pensar una cosa en
lugar de otra cuando dice que el padre de ellos es el diablo – dice inmediatamente,
hablando a los discípulos: ‚¿No os elegí a vosotros doce, y uno de vosotros es un
diablo90?‛; pero no dice que era un diablo por naturaleza, sino por su propósito. De
nuevo, en otro lugar dice: ‚Padre, Señor del cielo y de la tierra, protege a aquellos
que me has dado. Cuando yo estaba con ellos los guardaba, y ninguno de ellos
ἀπώλετο, εἰ μὴ ὁ υἱὸς τᾛς ἀπωλείας». Πάλιν ἄλλοτε λέγει, ὅτι· «Δεῖ τὸν Τἱὸν
τοῦ ἀνθρώπου παραδοθᾛναι κατὰ τὸ γεγραμμένον περὶ αὐτοῦ. Οὐαὶ δὲ δι΄ οὗ
παραδοθήσεται. ΢υνέφερε γὰρ αὐτ῵ εἰ οὐκ ἐγεννήθη», καὶ τὰ ἑξᾛς.
Ἄρα γοῦν ἐξάπαντος ἔγνωμεν, ὡς περὶ τοῦ Ἰούδα ἔλεγε τοῖς Ἰουδαίοις·
«ᾯ γάρ τις ἥττηται, τούτῳ καὶ δεδούλωται»· καὶ ᾧ τις πείθεται, τοῦτον πατέρα
ἔσχηκε, καὶ ἀρχηγὸν τᾛς αὐτοῦ πειθοῦς. Υησὶν οὖν ὁ Κύριος· «Ὑμεῖς υἱοὶ τοῦ
πατρὸς ὑμῶν τοῦ διαβόλου ἐστέ»· ἐπειδὴ ἀντὶ τοῦ Φριστοῦ τ῵ Ἰούδᾳ
ἐπείσθησαν, καθάπερ ἀπὸ Θεοῦ ἐκκλίνασα ἡ Εὔα τ῵ ὄφει ἐξ ἀρχᾛς ἐπείσθη.
Ἔπειτα ὅτι καὶ ψεύστης ἦν οὐ μόνον, ἀλλὰ καὶ κλέπτης, κατὰ τὸ ἐν τ῵
Εὐαγγελίῳ εἰρημένον. Διὸ καὶ αὐτ῵ παρέδωκε τὸ γλωσσόκομον, ἵνα
ἀναπολόγητος ᾖ, διὰ φιλαργυρίαν τὸν ἴδιον Δεσπότην παραδοὺς εἰς χεῖρας
ἀνθρώπων. Σίς οὖν ὁ τούτου πατήρ, ὁ πρὸ αὐτοῦ ψεύστης ὑπάρχων, ἀλλ΄ ἥ ὁ
Κάϊν, οὗ μιμητὴς ὁ Ἰούδας; Ἐκεῖ γὰρ, ψευσάμενος τ῵ ἀδελφ῵, ὡς ἐν
φιλαδελφίᾳ ἠπάτησε, καὶ παρέπεισε διὰ τοῦ ψεύδους, καὶ ἐξαγαγὼν αὐτὸν ἐν
τ῵ πεδίῳ, ἐπάρας τὴν χεῖρα ἀπέκτεινεν. Οὕτω καὶ ὁ Ἰούδας, «Σί θέλετέ μοι»,
φησί, «δοῦναι, καὶ ἐγὼ αὐτὸν παραδώσω ὑμῖν;» καὶ, «Ὃν ἅν φιλήσω, αὐτός
ἐστι· κρατήσατε αὐτόν». Καὶ ἐλθὼν ὁ προδότης, «Φαῖρε, Ῥαββί» ἔλεγε, τοῖς
χείλεσι τιμῶν, καρδίαν δὲ πόρρω ἀπέχουσαν Θεοῦ κεκτημένος.
5. Ἄρα γοῦν οὗτος ὁ Ἰούδας, πατὴρ αὐτῶν γενόμενος, κατὰ τὴν
ἀρνησιθεἹαν καὶ προδοσίαν ΢αταν᾵ς ὑπάρξας καὶ διάβολος, οὐ τᾜ φύσει, ἀλλὰ
τᾜ γνώμᾙ, υἱὸς γεγένηται οὗτος κατὰ μίμησιν τοῦ Κάϊν τοῦ ἀνθρωποκτόνου
καὶ ψεύστου· ἐπειδὴ καὶ ὁ πατὴρ αὐτοῦ πρὸ αὐτοῦ ψεύστης ἦν, οὐχὶ ὁ Ἀδὰμ
ἀλλ΄ ὁ διάβολος· οὗ τὴν μίμησιν ἔσχεν ἐν τᾜ ἀδελφοκτονίᾳ, μίσει, καὶ τ῵
ψεύδει, καὶ πρὸς Θεὸν ἀντιλογίᾳ, τ῵ λέγειν, «Μὴ φύλαξ εἰμὶ τοῦ ἀδελφοῦ μου;
Οὐκ οἶδα ποῦ ἐστιν». Οὕτω καὶ ὁ διάβολος τ῵ Κυρίῳ φησί· «Μὴ δωρεὰν σέβεται
Ἰὼβ τὸν Θεόν;» Ἐπειδὴ γὰρ αὐτὸς ὁ διάβολος τ῵ ψεύδει ἀπατᾶ τὴν Εὔαν καὶ
τὸν Ἀδάμ, ἕτερα ἀνθ΄ ἑτέρων λέγων, καὶ φιλίαν προσποιητὴν ἐνδεικνύμενος,
ὅτι «Ἔσεσθε ὡς θεοί, καὶ οὐκ ἀποθανεῖσθε»· τοῦτον μιμούμενος ὁ Κάϊν,
προσχήματι φιλαδελφίας ἠπάτα τὸν ἀδελφὸν, λέγων· «Διέλθωμεν εἰς τὸ
πεδίον». Διὰ τοῦτο καὶ ὁ ἅγιος Ἰωάννης εἶπεν· «Ὁ μισῶν τὸν ἀδελφὸν αὐτοῦ,
οὗτος οὐ τετελείωται ἐν τᾜ ἀγάπᾙ, ἀλλὰ ἐκ τοῦ Κάϊν ἐστίν, ὃτι ἀπέκτεινε τὸν
ἀδελφὸν αὐτοῦ. Καὶ διὰ τί αὐτὸν ἀπέκτεινεν; Ὅτι ἦν πονηρὰ τὰ ἔργα αὐτοῦ»·
καὶ ἐζήλωσε τὰ ἔργα αὐτοῦ, ὅτι ἦν καλά. Οὕτω καὶ οὗτοι, μ᾵λλον φθονοῦτες
τ῵ Ἄβελ, τ῵ καλὰ ἔργα ἔχοντι, τὸν δὲ Κάϊν τιμῶντες, πῶς οὐκ ἐλέγχονται,
διαρρήδην τοῦ ΢ωτᾛρος λέγοντος, καὶ ἀπότομον ἀπόφασιν ὁρίζοντος αὐτοῖς,
ὅτι «Ζητηθήσεται ἀπὸ τᾛς γενε᾵ς ταύτης π᾵ν αἷμα δίκαιον ἅπὸ Ἄβελ τοῦ
δικαίου τὸ ἀπ΄ ἀρχᾛς ἐκκεχυμένον ἕως Ζαχαρίου τοῦ προφήτου, οὗ
ἀπεκτείνατε μέσον τοῦ ναοῦ καὶ τοῦ θυσιαστηρίου», καὶ τὰ ἑξᾛς;
se perdió excepto el hijo de perdición‛91. Otra vez, dice en otro lugar: ‚Es necesario
que el Hijo del hombre sea entregado, según lo que está escrito acerca de Él. Pero
¡ay del que lo ha de entregar!, pues le hubiera convenido no haber nacido‛ 92, y lo
que sigue.

Así pues, sabemos ciertamente que les estaba hablando a los judíos acerca
de Judas: ‚Pues el que es sometido por alguno, ha sido esclavizado por aquel‛93; y
aquel en quien uno confía, este es tenido por padre y autor de su convicción. En
efecto, el Señor dice: ‚Vosotros sois hijos de vuestro padre el diablo‛, puesto que
fueron persuadidos por Judas en lugar de Cristo, del mismo modo que al principio
Eva fue persuadida por la serpiente y se apartó de Dios. Luego [dice que Judas] no
era solamente mentiroso sino también ladrón, según lo dicho en el Evangelio94. Por
esta razón también le entregó la bolsa del dinero, para que fuera inexcusable
cuando, por amor al dinero, entregara a su propio Amo en manos de los hombres.
¿Quién es, pues, el padre de este, el que fue un mentiroso antes que él, sino Caín,
de quien Judas es un imitador? Pues entonces, mintiéndole al hermano, lo engañó
como si sintiera afecto fraternal, lo persuadió mediante la mentira y, llevándolo
consigo al campo, levantó su mano y lo mató. Así también hizo Judas: ‚¿Qué
queréis darme‛ – dijo – ‚y yo os lo entregaré?‛95 y: ‚Al que bese, ese es;
capturadle‛96. Y cuando vino, el traidor dijo: ‚Salve, Rabí‛ honr{ndolo con sus
labios, pero con un corazón muy alejado de Dios.
5. Así pues, este Judas – que se convirtió en padre de ellos en cuanto a
la negación de Dios y la traición, un Satanás y un diablo no por naturaleza, sino
por su propósito – ha llegado por imitación a ser hijo de Caín, el asesino y
mentiroso, puesto que también su padre antes que él era un mentiroso; pero no
Adán, sino el diablo, de quien se volvió imitador en el fratricidio, el odio, la
mentira y la réplica a Dios al decir: ‚¿Acaso soy el guardi{n de mi hermano? No sé
dónde est{.‛97. De la misma manera, el diablo le dijo al Señor: ‚¿Acaso Job honra a
Dios de balde98?‛ Pues, puesto que el mismo diablo engañó a Eva y a Adán con la
mentira – ‚Seréis como dioses, y no moriréis‛99 – al decir una cosa en lugar de otra
y mostrar fingido afecto, Caín, imitándolo, engañó al hermano con una actitud de
aparente amor fraternal diciéndole: ‚Vayamos al campo‛100. Por esto también san
Juan dijo: ‚El que odia a su hermano, este no es perfecto en el amor sino que es de
Caín, que mató a su hermano. ¿Y por qué lo mató? Porque sus obras eran malas‛ 101,
y tenía celos de las obras de Abel, que eran buenas. Así también estos que sienten
celos de Abel, que tiene buenas obras, pero honran a Caín, ¿cómo no han de ser
refutados cuando el Señor, fijándoles una tajante sentencia, dijo en términos
precisos: ‚De esta generación ser{ requerida toda la sangre justa, desde la de Abel
que fue derramada al principio hasta la del profeta Zacarías, a quien matasteis
entre el templo y el altar‛102 y lo que sigue?
6. Οὐκ ἄρα τοίνυν, ὡς οὗτοί φασι, διὰ γνῶσιν ὁ Ἰούδας παρέδωκε τὸ
΢ωτᾛρα· οὐδὲ Ἰουδαῖοι μισθὸν ἔχουσι σταυρώσαντες τὸν Κύριον, καίτοι γε διὰ
σταυροῦ ἐχόντων ἡμῶν τὴν σωτηρίαν. Οὔτε γὰρ παρέδωκεν αὐτὸν ὁ Ἰούδας,
ἵνα γένηται ἡμῖν εἰς σωτηρίαν, ἀλλὰ κατὰ ἄγνοιαν, ζᾛλον, καὶ φιλαργυρίας
ἀρνησιθεἸαν. Κἄν τε γὰρ εἴπᾙ ἡ Γραφὴ τὸν Φριστὸν μέλλοντα σταυρ῵
παραδίδοσθαι, ἥ κἄν εἴποι ἡ θεία Γραφὴ τὰ ἐπ΄ ἐσχάτων τῶν ἡμερῶν δι΄ ἡμῶν
ἐπιτελούμενα ἀτοπήματα, οὐ πάντως εὕροι ἄν τις ἡμῶν τῶν τὰ παράνομα
πραττόντων ἀπολογίαν, τὴν τᾛς Γραφᾛς μαρτυρίαν προφέρων,
προθεσπιζούσης ταῦτα ἔσεσθαι. Οὐ γὰρ ὅτι εἶπεν ἡ Γραφὴ, ποιοῦμεν· ἀλλ΄ ὅτι
ἐμέλλομεν ποιεῖν, προεῖπεν ἡ Γραφή, διὰ τὴν τοῦ Θεοῦ πρόγνωσιν, καὶ ἵνα
Θεός, ἀγαθὸς ὑπάρχων, ἐπιφέρων δὲ τὴν ὀργὴν κατὰ τῶν ἁμαρτανόντων, μὴ
ὑποληφθᾜ πάθει συνεχόμενος. Ἡ γὰρ καθ΄ ἑκάστου τῶν ἁμαρτανόντων παρὰ
Θεοῦ ὀργὴ οὐκ ἀπὸ πάθους ὁρμ᾵ται. Ἀπαθὲς γὰρ τὸ θεῖον· ἐπιφέρει δὲ τὴν
ὀργὴν κατὰ ἄνθρωπον, οὐ πάθει ληφθὲν ἀγανακτήσεως, οὐδὲ ὀργᾜ ἡττηθὲν
καὶ κρατούμενον. Δείκνυσι γὰρ τὸ ἀπαθὲς ὁ Θεός, προειπὼν ἡμῖν τὴν
ἐσομένην κρίσιν, καὶ τὴν δικαίαν παρ΄ αὐτοῦ τιμωρίαν γινομένην· ἵνα τὸ
ἀπαθὲς σημάνᾙ τᾛς θεότητος. Προεῖπε τοίνυν ἡ Γραφὴ, κατὰ πρόγνωσιν
προασφαλιζομένη, καὶ διδάσκουσα, ἵνα μὴ ἐμπέσωμεν εἰς ὀργὴν ἀνήκεστον
Θεοῦ, τὴν οὐ πάθει ὁρισθεῖσαν, οὐδὲ συμβαίνουσαν ἀπὸ ἥττης ἀλλὰ
δικαιότατα τοῖς τὴν ἁμαρτίαν ἐκτελοῦσιν ἀνθρώποις προετοιμασθεῖσαν, καὶ
μὴ μετανοοῦσιν ἐξ ἀληθείας.
7. Οὕτω καὶ ἐπὶ τοῦ σταυροῦ· οὐχ ὅτι εἶπεν ἡ θεία Γραφή,
ἐσταύρωσαν οἱ Ἰουδαῖοι, καὶ παρέδωκεν Ἰούδας τὸν ΢ωτᾛρα, ἀλλ΄ ὅτι ἔμελλε
παραδιδόναι Ἰούδας, καὶ Ἰουδαῖοι σταυροῦν, τούτου ἕνεκα προεῖπεν ἡ θεία
Γραφὴ ἐν τᾜ Παλαιᾶ Διαθήκᾙ, καὶ ὁ Κύριος ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ. Ὥστε οὖν οὐκ ἐν
γνώσει τᾛς ἐσομένης εὐεργεσίας τ῵ κόσμῳ παραδέδωκε τὸν Κύριον ὁ Ἰούδας,
ὡς ἐκεῖνοι λέγουσιν· ἀλλ΄ εἰδὼς μὲν, ὅτι ὁ αὐτοῦ Δεσπότης ὑπᾛρχεν, ἀγνοῶν δὲ
ὅτι σωτηρία ἔσται τ῵ κόσμῳ. Πῶς γὰρ ἅν εἴη σωτηρίας ἀνθρώπων
ἐπιμελόμενος ὁ παρ΄ αὐτοῦ τοῦ ΢ωτᾛρος ἀκούων ἀπωλείας υἱός; Καὶ τὸ
«΢υμφέρει αὐτ῵, εἰ οὐκ ἐγεννήθη»· καὶ τὸ «Ἑταῖρε, ἐφ΄ ὃ πάρει;» καὶ τὸ «Εἷς ἐξ
ὑμῶν παραδώσει με»· καὶ τὸ «Ὁ ἐσθίων μετ΄ ἐμοῦ τὸν ἄρτον, ἐπᾜρε κατ΄ ἐμοῦ
πτερνισμόν», ὡς ἔχει τὸ Εὐαγγέλιον ἐκ προαγύσης μαρτυρίας τοῦ Χαλτηρίου·
καὶ, «Οὐαὶ δι΄ οὗ ὁ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου παραδίδοται»; Αὐτὸς γὰρ ὁ Ἰούδας περὶ
ἑαυτοῦ τὸ π᾵ν ὑπέφηνε, καὶ τὴν τῶν ἐπαινούντων αὐτὸν ἄνοιαν καὶ ἑαυτοῦ
ἤλεγξεν, εἰ καὶ ἄκων· ἀλλ΄ ὅμως μετὰ τὸ λαβεῖν τὸ τίμημα τὰ τριάκοντα
ἀργύρια, ὕστερον μεταμεληθεὶς καὶ ἀποστρέψας τὰ ἀργύρια, ὡς κακόν τι
πεπραχώς, κακὸν μὲν ἑαυτ῵, κακὸν δὲ καὶ τοῖς σταυρώσασιν. Ὁ δὲ Κύριος,
ἀγαθὸν δι΄ ἑαυτοῦ ἐπιτελῶν ἡμῖν τε καὶ τ῵ κόσμῳ, ἑαυτὸν παραδέδωκεν,
6. Pues bien, ciertamente Judas no entregó al Salvador a causa del
conocimiento, como estos dicen, ni los judíos han de ser recompensados por
crucificar al Señor, aunque por medio de la cruz nosotros tenemos la salvación. Ni
tampoco Judas lo entregó para que nos trajera la salvación, sino por ignorancia,
celos y negación de Dios por amor al dinero. Y aunque la Escritura dijera que
Cristo debía ser entregado a la cruz – o aunque la divina Escritura predijese las
ofensas que han de ser cometidas por nosotros en los últimos días – ninguno de
nosotros, los autores de esas transgresiones, podría encontrar defensa alguna
presentando el testimonio de la Escritura que predice la comisión de estas. No
hacemos las cosas porque la Escritura lo dijo, sino que la Escritura predijo por el
conocimiento anticipado de Dios lo que íbamos a hacer, para que no se piense que
Dios, que es bueno pero desata su ira contra los pecadores, está influido por la
emoción. La ira de Dios contra cada uno de los pecadores no proviene de la
emoción, pues Dios es impasible; desata su ira sobre los hombres, pero no
invadido por un sentimiento de irritación ni sometido o dominado por el enojo.
Dios revela su impasibilidad anunciándonos de antemano el juicio venidero y la
justa retribución efectuada por Él, a fin de que se manifieste la impasibilidad de
Dios. Ciertamente la Escritura predijo [estas cosas], previniendo y enseñando de
acuerdo a su previsión, para que no cayésemos en la implacable ira de Dios, que no
es determinada por la emoción ni resulta de dejarse vencer por ella sino que ha
sido justísimamente preparada de antemano para los hombres que cometen
pecado y no se arrepienten de verdad.
7. Así también sobre la cruz. Los judíos crucificaron al Salvador y Judas
lo entregó no porque la divina Escritura lo dijera sino que, porque Judas lo iba a
entregar y los judíos a crucificar, por causa de esto la divina Escritura lo predijo en
el Antiguo Testamento y el Señor en el Evangelio. De suerte que Judas no entregó
al Señor por el conocimiento del beneficio que vendría al mundo, como dicen
aquellos, sino que lo hizo a sabiendas de que era su Amo pero ignorante de que
sería la salvación para el mundo. ¿Cómo podría ser el responsable de la salvación
de los hombres aquel que escuchó de parte del mismo Salvador que era ‚hijo de
perdición‛, ‚Le hubiera convenido no haber nacido‛, ‚Compañero, ¿a qué
vienes?‛103, ‚Uno de vosotros me entregar{‛104 – como dice el Evangelio,
presentando el testimonio del Salterio: ‚El que comía el pan conmigo alzó contra
mí el calcañar‛105 – y ‚¡Ay de aquel por quien el Hijo del hombre es entregado!‛? El
mismo Judas dejó ver todo esto acerca de sí mismo y demostró, aunque
involuntariamente, la insensatez de los que lo honran; pero, sin embargo, después
de tomar el monto de treinta monedas de plata, más tarde se arrepintió y devolvió
las monedas como alguien que ha hecho algo malo – malo para sí y malo para los
que crucificaron [a Jesús] también. Pero el Señor, realizando un bien para nosotros
y para el mundo por medio de él, se entregó a sí mismo
ἵνα γένηται ἡμῖν σωτηρία. Ἄρα οὖν οὐχὶ τ῵ Ἰούδᾳ τ῵ προδότᾙ ὁμολογοῦμεν
τὴν χάριν, ἀλλὰ τ῵ ἐλεήμονι ΢ωτᾛρι, τ῵ τὴν ψυχὴν θέντι ὑπὲρ ἡμῶν τῶν ἰδίων
αὐτοῦ προβάτων, καθὼς αὐτὸς εἶπε. Πῶς γὰρ ὁ νομίσας ἀγαθὸν ἐπιτελέσαι
ὕστερον λέγει, ὅτι «Μεταμεμέλημαι, παραδεδωκὼς αἷμα ἀθ῵ον»; Καὶ
ἀπέστρεψε τὰ ἀργύρια, καθὼς ἦν περὶ αὐτοῦ γεγραμμένον ἐν τοῖς προφήταις
«Καὶ ἀπέστρεψε τοὺς τριάκοντα ἀργυροῦς, τὴν τιμὴν τοῦ τετιμημένου παρὰ
τῶν υἱῶν Ἰσραήλ», καὶ πάλιν ἐν ἄλλῳ προφήτᾙ «Εἰ δίκαιόν ἐστιν ὑμῖν, δότε τὸν
μισθόν μου ἥ ἀπείπασθε», καὶ πάλιν ἐν ἄλλῳ προφήτᾙ «Καὶ ἔδωκαν τὸ
ἀργύριον τὴν τιμὴν μου τετιμημένου, καὶ εἶπε· Κάθες αὐτὸ εἰς τὸ χωνευτήριον·
ἴδε εἰ δόκιμόν ἐστιν, ὡς ἐδοκιμάσθην ἀπὸ τῶν υἱῶν Ἰσραήλ».
8. Καὶ πόσα ἔστιν ἀπὸ τᾛς θείας Γραφᾛς συλλέγειν περὶ τῶν
τελειωθέντων ἐν τ῵ Κυρίῳ ἡμῶν, οὐ κατὰ τὴν Ἰούδα πρὸς τὸ ἀγαθὸν
ἐνέργειαν, ἀλλὰ κατὰ τὴν τοῦ ΢ωτᾛρος ἡμῶν καὶ Κυρίου Ἰησοῦ Φριστοῦ τοῦ
Τἱοῦ τοῦ Θεοῦ ὑπὲρ ἡμῶν, οὐ κατὰ ἀνάγκην, ἀλλὰ ἐκ προαιρέσεως ἑαυτοῦ
παράδοσιν καὶ οἰκονομίαν τοῦ σταυροῦ ὑπὲρ τᾛς ἡμῶν σωτηρίας; Οἶδα δὲ εἰς
πολὺν ὄγκον ἄγων τὰς μαρτυρίας· ὡς λέγει πάλιν ἄλλος προφήτης· «Γενέσθω
ἡ ἔπαυλις αὐτοῦ ἔρημος, καὶ τὴν ἐπισκοπὴν αὐτοῦ λάβοι ἕτερος. Ὃς πρηνὴς
γενόμενος ἐλάκησε μέσος, καὶ ἐξεχύθη πάντα τὰ σπλάγχνα αὐτοῦ». Καὶ τὸ
πέρας ἀγχόνᾙ χρησάμενος, ἔδειξε τὸ π᾵ν τᾛς αὐτοῦ σωτηρίας διολέσας, τ῵
διαπεσεῖν τᾛς ἐλπίδος, κατὰ τὴν αὐτοῦ ἄτακτον καὶ προπετᾛ κατὰ τοῦ
Δεσπότου αὐτοῦ ἐπιβουλήν, καὶ ἕνεκεν φιλαργυρίας ἐπ΄ ἀρνησιθεἸαν· ὡς καὶ οἱ
ἀπόστολοι ἀντ΄ αὐτοῦ εἰς τὸν αὐτῶν ἀριθμὸν Ματθίαν κατέστησαν, λέγοντες·
«Ἀφ΄ οὗ παρέβη Ἰούδας, ἀπελθεῖν εἰς τὸν τόπον τὸν ἴδιον». Ποῖον δὲ τοῦτον,
ἀλλ΄ ἥ ὃν ἀπεφήνατο αὐτ῵ ὁ ΢ωτήρ, λέγων, ὅτι ἐστὶν υἱὸς ἀπωλείας; Οὗτος
γὰρ ἀφωρίσθη αὐτ῵ τόπος ὁ τᾛς ἀπωλείας, ἔνθα ἔσχεν ἀντὶ μερίδος μερίδα,
καὶ ἀντὶ ἐπισκοπᾛς ἀποστολικᾛς τὸν τόπον τᾛς ἀπωλείας.
Περὶ τούτου δὲ ἱκανῶς ἔχειν τὰ εἰρημένα νομίσαντες, καθεξᾛς πάλιν ἐφ΄
ἑτέραν ἴωμεν, ὦ ἀγαπητοί, τὰ σκολιὰ πάλιν καὶ θηριώδη διδάγματα καὶ ἰοβόλα
ἀποκαλύπτοντες τῶν παρὰ ταῖς λοιπαῖς ἐξ ἐπιπλάστου διαβολικᾛς ἐπιπνοίας
τ῵ κόσμῳ λύμης ἕνεκα ἐμβεβροντημένων. Σῶν γὰρ τοιούτων τὴν γνώμην τῶν
τοῦ χείρονος ὀρεγομένων, ἐῳκυῖαν τ῵ γένει τοῦ βουπρήστου κανθάρου,
ἀποκαλύψαντες, οὖσάν τε ἐπιβλαβᾛ ἐν τᾜ τοῦ Θεοῦ δυνάμει καταθλάσαντες,
τὴν τῶν ἄλλων ἔρευναν τὸν νοῦν ἐπιβαλόμενοι, τὸν Θεὸν ἀρωγὸν
ἐπικαλεσώμεθα, ὦ Φριστοῦ παῖδες.

Κατὰ ΢ηθιανῶν, ἐννεακαιδεκάτη, ἡ καὶ τριακοστὴ ἐννάτη.


para obtener nuestra salvación. Así pues, ciertamente no le damos las gracias a
Judas el traidor, sino al Salvador misericordioso que dio su vida por nosotros, sus
propias ovejas, como Él mismo dijo. ¿Cómo, pues, el que creyó que estaba
haciendo un bien dijo después: ‚Estoy arrepentido, porque he entregado sangre
inocente‛ 106? Y devolvió las monedas, como estaba escrito acerca de él en los
profetas: ‚Y devolvió las treinta monedas de plata, el precio con que fue estimado
por los hijos de Israel‛; y de nuevo en otro profeta: ‚Si es justo para vosotros
dadme mi paga, o si no dejadlo‛; y también en otro profeta: ‚Y dieron la plata, el
precio con que fui estimado, y dijo: Ponlo en el horno de fundición; mira si es
probado así como yo fui probado por los hijos de Israel‛107.

8. ¡Cuántas cosas más se pueden recoger de la divina Escritura acerca


de las [profecías] que se han cumplido en nuestro Señor, no en lo que respecta a la
obra de Judas a causa del bien sino en relación a la entrega por nosotros y la
dispensación de la cruz en favor de nuestra salvación de nuestro Salvador y Señor
Jesucristo, el Hijo de Dios, no por necesidad sino por su propia libre voluntad!
Pero sé que estoy ampliando demasiado los testimonios; como dice nuevamente
otro profeta: ‚Quede su puesto vacante, y otro tome su cargo. Pues este, cayendo
de cabeza, se desgarró por el medio y todas sus entrañas se desparramaron‛ 108. Por
último, cuando se ahorcó demostró, al perder la esperanza, que había perdido
completamente la salvación por su desordenado y precipitado complot contra su
Amo y por negar a Dios a causa de su amor al dinero. Así, los apóstoles
instituyeron a Matías como uno de ellos en lugar de él, diciendo: ‚Del cual cayó
Judas por transgresión, para ir a su lugar‛109. ¿Y qué clase de lugar es este, sino
aquel que le mencionó el Señor al decir que era ‚hijo de perdición‛? Este lugar de
perdición fue reservado para él, donde obtuvo un destino funesto en lugar de una
porción [bienaventurada] y el lugar de perdición en lugar de la función apostólica.
Ya que consideramos, ¡oh queridos!, que lo dicho acerca de esto es
suficiente, a continuación avanzaremos a su vez a otra [secta], revelando de nuevo
las falsas, bestiales y venenosas enseñanzas de los [miembros] de las demás
[sectas] que, para perjuicio del mundo, han sido aturdidos por una falsa
inspiración diabólica. Después de revelar la opinión de semejantes [sectarios] que
apetecen lo peor – parecida a la especie del escarabajo estercolero – y aplastarla con
el poder de Dios por ser nociva invocaremos, oh siervos de Cristo, al Dios
auxiliador cuando apliquemos el entendimiento a la indagación de las otras sectas.

Contra los Setianos, [secta número] diecinueve, pero la treinta y nueve [de la
serie]
1. ΢ηθιανοὶ πάλιν αἵρεσις ἑτέρα ἐστίν, οὕτω καλουμένη. Οὐ
πανταχοῦ δὲ αὕτη εὑρίσκεται, οὔτε ἡ πρὸ ταύτης ἡ τῶν Καϊανῶν λεγομένη.
Σάχα δὲ ἤδη καὶ αἱ πλείους τούτων ἐξερριζώθησαν ἐκ τοῦ κόσμου. Σὸ γὰρ οὐκ
ἐκ Θεοῦ ὅν οὐ σταθήσεται, ἀλλὰ καιρ῵ μὲν ἀκμάζει, εἰς τὸ παντελὲς δὲ
διαρκῶς οὐκ ἐμπαραμένει. Σάχα δὲ οἶμαι ἐν τᾜ τῶν Αἰγυπτίων χώρᾳ
συντετυχηκέναι καὶ ταύτᾙ τᾜ αἱρέσει. Οὐ γὰρ ἀκριβῶς τὴν χώραν μέμνημαι, ἐν
ᾗ αὐτοῖς συνέτυχον. Καὶ τὰ μὲν κατὰ ἱστορίαν φύσει αὐτοψίᾳ περὶ ταύτης
ἔγνωμεν, τὰ δὲ ἐκ συγγραμμάτων περὶ αὐτᾛς ἐμάθομεν.
Οὗτοι γὰρ οἱ ΢ηθιανοὶ ἀπὸ ΢ὴθ τοῦ υἱοῦ τοῦ Ἀδὰμ σεμνύνονται τὸ γένος
κατάγειν. Αὐτὸν δὲ δοξάζουσι, καὶ εἰς αὐτὸν πάντα ὅσαπερ ἀρετᾛς εἶναι
ἀναφέρουσι, τά τε τᾛς ἀρετᾛς τεκμήρια καὶ δικαιοσύνης, καὶ ὅσα τοιαῦτα
ὑπάρχει. Οὐ μὴν δὲ ἀλλὰ καὶ Φριστὸν αὐτὸν ὀνομάζουσι, καὶ αὐτὸν εἶναι τὸν
Ἰησοῦν διαβεβαιοῦνται. Διδάσκουσι δὲ αὐτῶν τὴν διδασκαλίαν οὕτω· Ὅτι,
φησί, ἐξ ἀγγέλων γεγένηται τὰ πάντα, καὶ οὐκ ἐκ τᾛς ἄνω δυνάμεως.
2. Οὗτοι γὰρ συνῳδὰ λέγουσι τᾜ πρώτᾙ αἱρέσει τῶν Καϊανῶν κατὰ
τοῦτο τὸ μέρος· γεγενᾛσθαι ἐξ ὑπαρχᾛς εὐθὺς δύο ἀνθρώπους, καὶ ἐκ τῶν δύο
εἶναι τὸν Κάϊν καὶ τὸν Ἄβελ. Περὶ τούτων τε στασιάσαντας τοὺς ἀγγέλους, εἰς
<πόλεμον πρὸς> ἀλλήλους ἥκειν· οὕτω τε πεποιηκέναι ἀποκτανθᾛναι τὸν
Ἄβελ ὑπὸ τοῦ Κάϊν. Ἦν γὰρ ἡ στάσις τοῖς ἀγγέλοις, ἀγωνιζομένοις περὶ τῶν
γενῶν τῶν ἀνθρώπων τούτων τῶν δύο, τοῦ γεγεννηκότος τὸν Κάϊν καὶ τοῦ
γεγεννηκότος τὸν Ἄβελ. Κεκρατηκέναι δὲ τὴν ἄνω δύναμιν, ἣν Μητέρα
φάσκουσι, καὶ Θήλειαν. Δοκεῖ γὰρ αὐτοῖς εἶναι καὶ μητέρας ἄνω, καὶ θηλείας,
καὶ ἄρσενας· ὀλίγου δὲ δεῖν καὶ συγγενείας καὶ πατριαρχίας λέγειν. Ἐπεὶ οὖν
κεκράτηκε, φασίν, ἡ Μήτηρ καὶ Θήλεια καλουμένη, γνοῦσα ὅτι ἀπέκτανται
Ἄβελ, ἐνθυμηθεῖσα, ἐποίησε γεννηθᾛναι τὸν ΢ὴθ, καὶ ἐν τούτῳ ἔθετο τὴν
αὐτᾛς δύναμιν. Καὶ καταβαλοῦσα ἐν αὐτᾜ σπέρμα τᾛς ἄνωθεν δυνάμεως, καὶ
τὸν σπινθᾛρα τὸν ἄνωθεν πεμφθέντα εἰς πρώτην καταβολὴν τοῦ σπέρματος
καὶ συστάσεως. Καὶ εἶναι ταύτην σύστασιν τᾛς δικαιοσύνης, καὶ ἐκλογὴν καὶ
σπέρματος καὶ γένους· ὅπως διὰ τᾛς ταύτης συστάσεως, καὶ τούτου τοῦ
σπέρματος καθαιρεθώσιν αἱ δυνάμεις τῶν ἀγγέλων τῶν τὸν κόσμον
πεποιηκότων καὶ τοὺς δύο ἀπ΄ ἀρχᾛς ἀνθρώπους. Διὰ ταύτην οὖν τὴν αἰτίαν
καὶ τὸ γένος τοῦ ΢ὴθ ἀφορισθὲν ἐντεῦθεν κατάγεται, ἐκλογᾛς ὅν καὶ
διακεκριμένον τοῦ ἄλλου γένους. Προβαινόντων δὲ τῶν καιρῶν, φασί, καὶ
ὁμοῦ ὄντων τῶν δύο γενῶν, τοῦ τε Κάϊν καὶ τοῦ Ἄβελ εἰς τὸ αὐτὸ συνελθόντων,
διὰ κακίαν πολλήν, καὶ ὁμοῦ μιχθέντων, ἀποβλέψασα ἡ πάντων Μήτηρ,
καθαρὸν τὸ σπέρμα τῶν ἀνθρώπων ἠβουλήθη ἀπεργάσασθαι, ὡς προεῖπον,
διὰ τὸ τὸν Ἄβελ ἀπεκτάνθαι. Καὶ τοῦτον τὸν ΢ὴθ ἐξελέξατο, καὶ καθαρὸν
ἔδειξε. Καὶ ἐν τούτῳ τὸ γένος μόνῳ τᾛς αὐτᾛς δυνάμεως καὶ καθαρότητος
κατέθετο.
1. Los setianos son otra secta, que se llama de ese modo. Esta no se
encuentra [extendida] por todas partes, ni tampoco la anterior a esta, la llamada
[secta] de los cainitas. Quizá la mayor parte de estas ya hayan sido sido extirpadas
del mundo, pues lo que no procede de Dios no permanecerá; florece por un
tiempo, pero no dura hasta el final. Me parece que tal vez me he encontrado
también con esta secta en el país de Egipto, pero no recuerdo con seguridad el país
en el que me encontré con ellos. Conocimos algunas cosas acerca de esta secta por
haberlas visto con nuestros propios ojos, y otras las aprendimos de los tratados.
Estos setianos se vanaglorian de hacer descender su linaje de Set, el hijo de
Adán, lo glorifican y le atribuyen cuantas virtudes hay – las marcas de la virtud y
de la justicia, y cuantas son semejantes. No sólo eso, sino que también lo llaman
Cristo y aseguran que él es Jesús. Enseñan su doctrina de esta manera: dicen que
todas las cosas han sido hechas por los ángeles y no por la Potencia de lo alto.
2. Estos están de acuerdo con la anterior secta de los cainitas en este
aspecto: dicen que inmediatamente después del principio fueron engendrados
dos hombres, y que Caín y Abel son [hijos] de estos dos. Cuando los ángeles
discutieron con motivo de ellos fueron <a la guerra> unos contra otros; así, esto
provocó que Abel fuera muerto por Caín. El desacuerdo entre los ángeles fue
porque discutieron acerca de los linajes de estos dos hombres, del que había
engendrado a Caín y del que había engendrado a Abel. Pero la Potencia de lo alto
prevaleció, a la que le dicen Madre y Femenina. Pues ellos creen que también hay
madres de lo alto, mujeres y varones; en pocas [palabras], es preciso llamarlos
‚familiares‛ y ‚patriarcados‛. Luego de que la llamada Madre y Femenina
prevaleció – dicen – al saber que habían matado a Abel, reflexionó, hizo
engendrar a Set y depositó en él su poder. Y puso en su concepción una semilla
del poder de lo alto y la chispa fue enviada desde arriba en una primera siembra
y principio de la semilla. Este es el origen de la justicia y la elección de una
semilla y una estirpe a fin de que, mediante este origen, las potencias de los
ángeles que hicieron el mundo y los dos hombres primordiales fueran purificados
por medio de este origen y esta semilla. Por esta causa el linaje de Set desciende
separadamente de aquí, pues ha sido elegido y separado de la otra estirpe. Con el
transcurso del tiempo – dicen – los dos linajes, el de Caín y el de Abel, al estar
juntos se mezclaron y se volvieron uno solo por su gran maldad. La Madre de
todos, que había visto con atención, quiso hacer pura la semilla de los hombres
debido a que, como dije antes, Abel había sido muerto. Entonces escogió a este
Set, lo hizo puro y solamente en este linaje depositó su poder y pureza.
3. Ἰδοῦσα δὲ πάλιν πολλὴν ἐπιμιξίαν, καὶ ἄτακτον ὁρμὴν τῶν
ἀγγέλων καὶ τῶν ἀνθρώπων, εἰς μῖξιν τῶν δύο γενῶν ἐλθόντων, καὶ συστάσεις
γενῶν τινας τὴν αὐτῶν ἀταξίαν ἐμποιήσασαν, πορευθεῖσα πάλιν ἡ αὐτὴ
Μήτηρ τε καὶ Θήλεια κατακλυσμὸν ἤνεγκε, καὶ ἀπώλεσε π᾵σαν στάσιν
ἀνθρώπου παντὸς γένους ἐναντίου· ἵνα δᾛθεν τὸ καθαρὸν γένος τὸ ἀπὸ τοῦ
΢ήθ, καὶ δίκαιον, μόνον μείνᾙ ἐν κόσμῳ, εἰς σύστασιν τοῦ ἄνωθεν γένους τε
καὶ σπινθᾛρος τᾛς δικαιοσύνης. Ἔλαθον δὲ αὐτὴν πάλιν οἱ ἄγγελοι, καὶ
εἰσέδυσαν τὸν Φὰμ εἰς τὴν κιβωτόν, ὄντα τοῦ αὐτῶν σπέρματος. Ὀκτὼ γὰρ
ψυχῶν σωθεισῶν ἐν τᾜ τότε λάρνακι τοῦ Νῶε, ἑπτὰ μὲν εἶναι τοῦ καθαροῦ
γένους φασί· τὸν δὲ ἕνα εἶναι τὸν Φὰμ τᾛς ἄλλης δυνάμεως ὑπάρχοντα, ὃν
εἰσδῦναι λαθόντα τὴν ἄνω Μητέρα. Ὑπὸ τῶν ἀγγέλων δὲ τὸ τοιοῦτο
συσκευασθὲν, οὕτως ἀποτελεσθᾛναι. Ἐπειδὴ γάρ, φασί, ἔγνωσαν οἱ ἄγγελοι
ὅτι μέλλει π᾵ν τὸ σπέρμα αὐτῶν ἀπαλείφεσθαι ἐν τ῵ κατακλθσμ῵,
πανουργίᾳ τινὶ τὸν προειρημένον Φὰμ εἰς διατήρησιν τὸν ὑπ΄ αὐτῶν
κτισθέντος γένους τᾛς κακίας παρεισέβαλον. Καὶ ἐκ τούτου λήθη καὶ πλάνη
περὶ τοὺς ἀνθρώπους, καὶ ἄτακτοι φοραὶ ἁμαρτημάτων, καὶ πολυμιξία κακίας
ἐν τ῵ κόσμῳ γεγένηται. Καὶ οὕτως ὁ κόσμος εἰς τὸ ἀρχαῖον τᾛς ἀταξίας αὖθις
ἀνέκαμψε, καὶ ἐνεπλήσθη κακῶν, ὡς ἐξ ἀρχᾛς πρὸ τοῦ κατακλυσμοῦ. Ἀπὸ δὲ
τοῦ ΢ὴθ κατὰ σπέρμα καὶ κατὰ διαδοχὴν γένους ὁ Φριστὸς ἦλθεν αὐτὸς
Ἰησοῦς, οὐχὶ κατὰ γένη, ἀλλὰ θαυμαστῶς ἐν τ῵ κόσμῳ πεφηνώς· ὅς ἐστιν
αὐτὸς ὁ ΢ήθ, ὁ τότε καὶ Φριστὸς νῦν ἐπιφοιτήσας τ῵ γένει τῶν ἀνθρώπων, ἀπὸ
τᾛς Μητρὸς ἄνωθεν ἀπεσταλμένος.
4. Σαῦτα πάντα οὕτω γεγενᾛσθαί φασιν ἐκεῖνοι. Μωρὰ δέ, καὶ
ἀδρανᾛ, καὶ κενοφωνίας ἔμπλεα τὰ τοιαῦτα κηρύγματα, ὡς παντὶ τ῵ δᾛλόν
ἐστιν. Οὐ γὰρ δύο ἄνθρωποι ἐπλάσθησαν, ἀλλὰ εἷς ὁ Ἀδάμ, καὶ ἐκ τοῦ Ἀδὰμ ὃ
τε Κάϊν καὶ Ἄβελ καὶ ΢ήθ. Καὶ οὐκέτι ἐκ δύο ἀνθρώπων, ἀλλ΄ ἐξ ἑνὸς ἕως τοῦ
κατακλυσμοῦ τῶν γενῶν ὅλων τοῦ Ἀδὰμ ἐχόντων τὰς ἑαυτῶν συστάσεις ἐν τ῵
κόσμῳ. Ἀπὸ δὲ τοῦ κατακλυσμοῦ ἐκ τοῦ Νῶε πάλιν τοῦ ἑνὸς ἀνθρώπου, καὶ
οὐκ ἐκ διαφόρων, ἀλλὰ ἀπὸ τοῦ ἑνὸς τοῦ Νῶε, τοῦ κατὰ διαδοχὴν ἐκ
σπέρματος τοῦ ΢ὴθ, π᾵ν γένος τῶν ἀνθρώπων, οὐκ εἰς δύο διαιρούμενον, ἀλλὰ
εἰς ἓν γένος. Ἀφ΄ οὗπερ καὶ Νῶε καὶ ἡ αὐτοῦ γυνὴ, καὶ ΢ήμ, καὶ Φάμ, καὶ
Ἰάφεθ, οἱ τούτου παῖδες καὶ τρεῖς γυναῖκες τῶν αὐτοῦ παίδων ἀπὸ τοῦ ΢ὴθ τὸ
γένος κατάγουσι πάντες, καὶ οὐχὶ ἀπὸ δύο ἀνθρώπων τῶν μὴ γενομένων κατὰ
τὴν τούτων μυθοποιίαν.
5. Βίβλους δέ τινας συγγράφοντες ἐξ ὀνόματος μεγάλων ἀνδρῶν, ἐξ
ὀνόματος μὲν ΢ὴθ ἑπτὰ λέγουσιν εἶναι βίβλους, ἄλλας δὲ βίβλους ἑτέρας
Ἀλλογενεῖς οὕτω καλοῦσιν, ἄλλην δὲ ἐξ ὀνόματος Ἀβραάμ, ἣν καὶ
ἀποκάλυψιν φάσκουσιν εἶναι, πάσης κακίας ἔμπλεον, ἑτέρας δὲ ἐξ ὀνόματος
τοῦ Μωϋσέως καὶ ἄλλας ἄλλων. Εἰς μωρίαν δὲ πολλὴν τὸν νοῦν ἑαυτῶν
κατάγοντες γυναῖκά τινα Ὡραίαν λέγουσιν εἶναι τοῦ ΢ήθ.
3. Pero, una vez más, viendo el extendido trato íntimo y el deseo
desordenado de los ángeles y los hombres – pues estas dos especies habían llegado
a tener relaciones – y que su desarreglo había generado ciertos orígenes de
[nuevas] especies, la misma Madre y Femenina llegó otra vez y trajo el diluvio y
destruyó toda la raza humana [y] toda especie opuesta, supuestamente a fin de que
sólo permaneciera en el mundo la estirpe pura y justa de Set, para origen del linaje
de arriba y de la chispa de la justicia. Pero a su vez los ángeles, inadvertidamente,
introdujeron a Cam – que era de su semilla – en el arca. Dicen que de las ocho
almas que en aquel entonces fueron salvadas en el arca de Noé, siete eran del linaje
puro pero una, que era la de Cam, pertenecía a la otra Potencia y fue introducida
[en el arca] sin que la Madre lo supiera. Tal plan, astutamente tramado, fue de esa
manera llevado a cabo por los ángeles puesto que – dicen – los ángeles sabían que
toda su semilla iba a ser destruída en el diluvio y con astucia introdujeron
furtivamente al antedicho Cam para preservar el linaje de maldad que había sido
creado por ellos. Por esto han surgido el olvido y el error en los hombres, los
desordenados impulsos de los pecados y una mezcolanza de maldad en el mundo.
De este modo el mundo regresó de nuevo a la confusión del principio y se llenó de
males como al comienzo, antes del diluvio. Pero de Set por simiente y por sucesión
vino Cristo, Jesús mismo, no por nacimiento, sino que ha aparecido en el mundo
milagrosamente. Jesús es el mismo Set, el Cristo que en aquel entonces y al
presente visitó la raza de los hombres enviado por la Madre de lo alto.
4. Los setianos dicen que todas estas cosas han sucedido así. Pero tales
doctrinas son estúpidas, débiles y están llenas de palabras vacías, como es evidente
para cualquiera. Pues no fueron modelados dos hombres sino uno, Adán, y de
Adán proceden Caín, Abel y Set. Y todos los linajes en el mundo – hasta el diluvio
– tienen sus propios orígenes a partir de un hombre, Adán, y no a partir de dos. A
su vez, desde el diluvio todo linaje de los hombres proviene de un hombre, de
Noé; no de diferentes [hombres] sino de uno solo, Noé, descendiente de la simiente
de Set, y no está dividido, sino que es un único linaje. Noé y su mujer, Sem, Cam y
Jafet, hijos de Noé y las tres mujeres de sus hijos, todos son descendientes de la
estirpe de Set y no de los dos hombres – que nunca existieron – de la fábula de
estos [setianos].
5. Han escrito algunos libros en el nombre de hombres importantes.
Dicen que hay siete libros en el nombre de Set, pero [han compuesto] otros a los
que llaman ‚De otra clase‛110, otro en el nombre de Abraham – lleno de toda
maldad, el cual afirman que es una revelación –, otro en el nombre de Moisés y
otros en nombre de otras personas. Rebajando su propia inteligencia a una gran
estupidez dicen que una tal Horea es la mujer de Set.
Ὅρα δέ μοι, ἀγαπητέ, τὴν τούτων ἄνοιαν, ἱνα κατὰ πάντα τρόπον καταγν῵ς
τᾛς αὐτῶν δραματουργίας καὶ μυθώδους ματαιοφροσύνης καὶ ἐπιπλάστου
ληρολογίας. Εἰσὶ μὲν γὰρ ἄλλαι τινὲς αἱρέσεις, αἵτινες δύναμίν τινα εἶναι
λέγουσιν, ἣν καλοῦσιν ὀνομαστικῶς Ὡραίαν· τὴν παρ΄ ἄλλοις τοίνυν
νομιζομένην δύναμιν Ὡραίαν τε καλουμένην οὗτοι γυναῖκα τοῦ ΢ὴθ λέγουσιν.
Ὅθεν δυνάμεθά τε ἀποδεῖξαι, ὡς ἴστε, ἀγαπητοί, καὶ φύσει ἄνθρωπον τὸν ΢ὴθ
καὶ οὐχὶ ἄνωθέν τι παρηλλαγμένον λαβόντα, ἀδελφόν τε ὄντα φύσει τοῦ Κάϊν
καὶ Ἄβελ ἐξ ἑνὸς πατρὸς καὶ μι᾵ς μητρός. «Ἔγνω γάρ» φησίν «Ἀδὰμ Εὔαν τὴν
γυναῖκα αὐτοῦ καὶ συλλαβοῦσα ἔτεκε τὸν Κάϊν», καὶ ἐπέθετο αὐτ῵ ὄνομα
Κάϊν, ὅπερ ἑρμηνεύεται κτᾛσις, λέγων «ἐκτησάμην υἱὸν διὰ Κυρίου Θεοῦ». Καὶ
πάλιν <κατὰ> τὸν Ἄβελ «ἔγνω Ἀδὰμ Εὔαν τὴν γυναῖκα αὐτοῦ καὶ συλλαβοῦσα
ἔτεκεν υἱὸν καὶ ἐκάλεσε τὸ ὄνομα αὐτοῦ Ἄβελ». Καὶ μετὰ πολλὰ μετὰ τὸ
ἀποθανεῖν τὸν Ἄβελ «καὶ ἔγνω Ἀδὰμ Εὔαν τὴν γυναῖκα αὐτοῦ, καὶ
συλλαβοῦσα ἔτεκεν υἱόν, καὶ ἐκάλεσε τὸ ὄνομα αὐτοῦ ΢ήθ», ὅπερ ἑρμηνεύεται
ἀνταλλαγή· «ἀνέστησεν γάρ μοι ὁ Θεὸς σπέρμα ἀντὶ Ἄβελ, ὃν ἀπέκτεινε
Κάϊν». Σὸ δέ «ἐκτησάμην διὰ Θεοῦ»καὶ «ἀνέστησέν μοι ὁ Θεός»ἕνα Θεὸν
δείκνυσι τὸν πάντων ποιητὴν καὶ δότην τῶν γεγεννημένων. Ὅτι δὲ οὗτοι ἔσχον
γυναῖκας, ὅ τε Κάϊν καὶ ὁ ΢ήθ, δᾛλον· ὁ γὰρ Ἄβελ νεώτερος ἀπεκτάνθη,
μηδέπω γήμας.
6. Ὡς δὲ ἐν τοῖς Ἰωβηλαίοις εὑρίσκεται, τᾜ καὶ Λεπτᾜ Γενέσει
καλουμένᾙ, καὶ τὰ ὀνόματα τῶν γυναικῶν τοῦ τε Κάϊν καὶ τοῦ ΢ὴθ ἡ βίβλος
περιέχει, ἵνα κατὰ πάντα τρόπον οὗτοι καταισχυνθῶσιν οἱ τοὺς μύθους τ῵ βίῳ
὆αψῳδήσαντες. Σοῦ γὰρ Ἀδὰμ γεννήσαντος υἱοὺς καὶ θυγατέρας ἀνάγκη
γέγονε κατ΄ ἐκεῖνο καιροῦ ἀδελφαῖς ταῖς ἰδίαις συναφθᾛναι τοὺς παῖδας· οὐ
γὰρ ἦν παράνομον τὸ τοιοῦτον. Ἐπεὶ μηδὲν ἕτερον γένος ἦν. Καὶ γὰρ καὶ αὐτὸς
ὡς ἔπος εἰπεῖν ὁ Ἀδὰμ τᾜ ἰδίᾳ θυγατρὶ σχεδὸν τᾜ ἐκ τοῦ σώματος αὐτοῦ καὶ
ὀστέων πλασθείσᾙ συνήφθη, κατὰ συζυγίαν αὐτ῵ ἐκ Θεοῦ πεπλασμένᾙ, καὶ
οὐκ ἦν παράνομον. Οἵ τε τούτου υἱοὶ συνήφθησαν, ὁ μὲν Κάϊν τᾜ ἀδελφᾜ τᾜ
μείζονι ΢αυὴ οὕτω καλουμένᾙ, ὁ δὲ ΢ὴθ τρίτος υἱὸς μετὰ τὸν Ἄβελ γεννηθεὶς
τᾜ λεγομένᾙ αὐτοῦ ἀδελφᾜ Ἀζουρᾶ. Γεγόνασι δὲ τ῵ Ἀδὰμ καὶ ἄλλοι υἱοί, ὡς ἡ
Λεπτὴ Γένεσις περιέχει, ἐννέα μετὰ τοὺς τρεῖς τούτους, ὡς εἶναι αὐτ῵ δύο μὲν
θυγατέρας, ἄρρενας δὲ δώδεκα, ἕνα μὲν ἀποκτανθέντα, ἔνδεκα δὲ
περιλειφθέντας τ῵ βίῳ. Ἔχεις δὲ καὶ τούτων τὴν ἔμφασιν ἐν τᾜ Γενέσει τοῦ
κόσμου καὶ πρώτᾙ βίβλῳ παρὰ Μωϋσᾜ, οὕτω φασκούσᾙ· «Καὶ ἔζησεν Ἀδὰμ ἔτη
ἐννακόσια τριάκοντα, καὶ ἐγέννησεν υἱοὺς καὶ θυγατέρας, καὶ ἀπέθανεν».
7. Πλατυνθέντων δὲ τῶν ἀνθρώπων καὶ τᾛς γενε᾵ς τοῦ Ἀδὰμ
ἐπεκτεινομένης, ἡ ἀκρίβεια ἡ κατὰ τὸν γάμον τὸν σεμνὸν ἐπλατύνετο καθεξᾛς
προβαίνουσα. Καὶ ἐπείπερ γεγόνασι παῖδες τ῵ Ἀδὰμ καὶ παῖδες παίδων,
θυγατέρες δὲ ἐκ τούτων κατὰ διαδοχὴν γένους ἐγεννήθησαν, λοιπὸν οὐκέτι
τὰς ἑαυτῶν ἀδελφὰς πρὸς γάμον ἤγοντο,
Mira, querido, la idiotez de estos para que te percates en todo aspecto de la ficción
dramática, la fabulosa tontería y el falso delirio de estos. Pues hay algunas otras
sectas que dicen que existe una Potencia a la cual le dan el nombre de Horea; en
efecto, la que entre otros es considerada una Potencia llamada Horea 111, estos dicen
que es la mujer de Set. Por lo cual podemos demostrar – como sabéis, queridos –
no sólo que Set era un hombre normal sino que tampoco recibió algo diferente
desde arriba, y que era hermano carnal de Caín y de Abel, [hijos] de un solo padre
y una sola madre. Pues *la Escritura+ dice: ‚Conoció Ad{n a Eva su mujer y cuando
concibió dio a luz a Caín‛112 y le puso de nombre Caín, el cual se traduce como
‚adquisición‛, diciendo: ‚He adquirido un hijo por el Señor Dios‛. Y de nuevo
<respecto de> Abel: ‚Conoció Ad{n a Eva su mujer y cuando concibió dio a luz un
hijo y llamó su nombre Abel‛113. Y mucho después, luego de morir Abel: ‚Y
conoció Adán a Eva su mujer, y cuando concibió dio a luz un hijo y llamó su
nombre Set‛114, el cual se traduce como ‚dar a cambio‛; ‚pues Dios me levantó una
semilla en lugar de Abel, al cual mató Caín‛. Al decir: ‚He adquirido por Dios‛ y
‚me levantó Dios‛ demuestra que el Dios Uno, el creador de todo, es también el
dador de los que fueron engendrados. Y que estos – Caín y Set – tuvieron mujeres,
es evidente; pues Abel murió joven y aun no se había casado.

6. Pero, como se halla en [el libro de] los Jubileos, también llamado
‚Pequeño Génesis‛115, el libro contiene incluso los nombres de las mujeres de Caín
y de Set, para que los que recitan fábulas al mundo sean avergonzados de todas
maneras. Pues después de que Adán engendró hijos e hijas fue necesario que los
muchachos se casaran con sus propias hermanas; en aquel tiempo tal cosa no era
ilícita, ya que no había ningún otro linaje. Incluso el mismo Adán – por así decir –
se casó casi con su propia hija, con la que fue modelada de su cuerpo y de sus
huesos, moldeada por Dios para ser su pareja, y no era ilícito. Sus hijos se casaron,
en el caso de Caín con la hermana mayor llamada Saue116 y Set, el tercer hijo,
nacido después de Abel, con su hermana de nombre Azura. Otros nueve hijos
fueron también engendrados por Ad{n, como lo refiere el ‚Pequeño Génesis‛,
después de estos tres, así que tuvo dos hijas y doce varones, de los cuales uno fue
muerto pero once sobrevivieron en el mundo. Estos también aparecen en el primer
libro de Moisés, ‚Génesis del mundo‛, que dice así: ‚Y vivió Ad{n novecientos
treinta años, y engendró hijos e hijas, y murió‛117.
7. Pero a medida que los hombres se fueron extendiendo y la estirpe de
Adán aumentó, se extendió progresivamente la práctica estricta del matrimonio
consagrado. Puesto que Adán había tenido hijos e hijos de sus hijos, y de estos
nacieron hijas por sucesión directa, ya no tomaron a sus propias hermanas en
matrimonio,
ἀλλὰ εἰς εὐνομίαν κατέστη καὶ πρὸ τοῦ διὰ Μωϋσέως ἐγγράφου νόμου ὁ κατὰ
τὸν σεμνὸν γάμον θεσμὸς καὶ ἐκ τῶν πατραδέλφων αὐτῶν τὰς γαμετὰς
ἑαυτῶν ἤγοντο. Καὶ οὕτω πλατυνομένων ἄρτι τῶν ἀνθρώπων συνεμίγη τὰ δύο
γένη, τοῦ τε Κάϊν πρὸς τὸ γένος τοῦ ΢ὴθ καὶ τοῦ ΢ὴθ πρὸς θάτερον, καὶ τὰ
ἄλλα τῶν υἱῶν τοῦ Ἀδὰμ γένη. Ἐντεῦθεν λοιπὸν τοῦ κατακλυσμοῦ ἄρδην τὸ
π᾵ν τᾛς στάσεως τῶν ἀνθρώπων ἀπολέσαντος διαπεφύλακται μόνος Νῶε
εὑρὼν χάριν παρὰ τ῵ Θε῵, δίκαιος εὑρεθεὶς ἐν τᾜ κατ΄ ἐκεῖνο καιροῦ γενεᾶ.
Λάρνακα δὲ κατὰ τὰ ἤδη πρότερον ἡμῖν εἰρημένα κατεσκεύασεν ἑαυτ῵ ἐκ
προστάγματος Θεοῦ, ὡς ἔχουσιν αἱ ἀληθιναὶ Γραφαὶ, ἐν ᾗ διασεσῶσθαι ἡ αὐτὴ
φάσκει τᾛς ἀληθείας βίβλος αὐτόν τε καὶ τὰς προειρημένας ἅμα αὐτ῵ ἑπτὰ
ψυχάς, φημὶ δὲ τήν τε ἰδίαν σύζυγον καὶ τοὺς τρεῖς υἱοὺς γυναῖκάς τε τούτων
ὁμοίως τρεῖς. Ἐκ τούτου δὲ λείψανα γεγενᾛσθαι τᾛς κατὰ τὸν ἄνθρωπον
συστάσεως ἐν κόσμῳ πάλιν ἡ ἀλήθεια συνίστησιν. Ὅθεν κατὰ γενεὰν
προβαινόντων, καὶ κατὰ διαδοχὴν υἱοῦ πατέρα διαδεχομένου εἰς γενεὰς πέντε
ὁ αἰὼν ἐλήλακε.
Καὶ γέγονε κατ’ ἐκεῖνο καιροῦ ἡ τᾛς Βαβυλῶνος κτίσις ἐν τᾜ τῶν
Ἀσσυρίων γᾜ καὶ ὁ ὑπ΄ αὐτῶν οἰκοδομηθεὶς τότε πύργος. Ἦσαν δὲ κατὰ τοῦτον
τὸν καιρόν, ὡς ἤδη ἐν ταῖς πρότερον αἱρέσεσι διηγησάμην κατὰ τὸν εἱρμὸν τῶν
ἄνω μοι γενεῶν πραγματευθεισῶν, οἱ πάντες ἑβδομήκοντα δύο ἄνδρες τὸν
ἀριθμόν, ἀρχηγοί τε καὶ κεφαλαιωταί, τοῦ μὲν Φὰμ γένους τριάκοντα δύο καὶ
τοῦ Ἰάφεθ δεκαπέντε, τοῦ δὲ ΢ὴμ εἰκοσιπέντε. Καὶ οὕτως ὁ πύργος καὶ ἡ
Βαβυλὼν ἐγένετο. Ἐκ τούτου διεσπάρησαν ἐπὶ π᾵σαν τὴν γᾛν φυλαί τε καὶ
γλῶσσαι. Καὶ ἐπείπερ οἱ ἑβδομήκοντα δύο <οἱ> τότε τὸν πύργον οἰκοδομοῦντες
ταῖς γλώσσαις διεσκεδάσθησαν, συγχυθέντες καὶ ἀπὸ μι᾵ς ἧς ᾔδεισαν,
ἐμπνευσθέντες ἐκ Θεοῦ βουλήσεως ἄλλος ἄλλην ἐσχήκασιν. Ἐξ ὧνπερ καὶ
μέχρι δεῦρο ἡ σύστασις τῶν λαλιῶν ἐνέστηκεν, ὥστε <τ῵> βουλομένῳ ἔνεστιν
εὑρεῖν ἕκαστον ἀρχηγὸν ἑκάστης γλώσσης, ὡς Ἰωυὰν μὲν τὴν Ἑλληνίδα ἔσχεν,
ἐξ οὗπερ καὶ Ἴωνες κέκληνται, οἱ τὴν παλαιὰν γλῶσσαν τῶν Ἑλλήνων
ἔχοντες, Θήρας δὲ <τὴν> τῶν Θρᾳκῶν, Μοσὸχ τὴν Μοσσυνοίκων γλῶσσαν,
Θωβὲλ τὴν τῶν Θετταλῶν, Λοὺδ τὴν Λυδῶν, Γεφὰρ τὴν Γασφηνῶν, Μιστρὲμ
τὴν τῶν Αἰγυπτίων, Χοὺς τὴν τῶν Ἀξωμιτῶν, Ἀρμὼτ τὴν τῶν Ἀράβων, καὶ τῶν
λοιπῶν ἕκαστος, ἵνα μὴ καθ΄ ἕνα λέγω, ἰδίαν ἐνεπνεύσθη γλῶσσαν. Καὶ οὕτως
ἑκάστης γλώσσης ἡ διαδοχὴ ἐν τ῵ κόσμῳ πεπλάτυνται.
8. Πόθεν τοίνυν οὗτοι ἐψευδηγόρησαν αὐτῶν τὰ ὆ήματα,
παρενθέντες τὴν ἑαυτῶν μυθοποιίαν, φανταζόμενοι καὶ ὀνειροπολοῦντες τὰ
μὴ ὄντα ὡς ὄντα καὶ τὰ ὄντα τᾛς ἑαυτῶν διανοίας διασκεδαννύντες; Ἀλλὰ τὸ
π᾵ν τοῦ διαβόλου βούλημα ὃ ἐνεκίσσησε ταῖς τῶν ἀνθρώπων ψυχαῖς. Ἔστιν δὲ
ἰδεῖν καὶ θαυμάσαι ὡς ἐν πολλοῖς μὲν ἀτοπήμασι τὸν ἄνθρωπον ἠπάτησε καὶ
εἰς παρανομίαν κατέσπασεν, εἴς τε πορνείας και μοιχείας καὶ ἀσελγείας,
εἰδωλομανίας τε καὶ γοητείας καὶ
sino que incluso antes de la Ley escrita [dada] por Moisés la costumbre del
matrimonio consagrado fue establecida conforme a la justicia, y tomaron sus
esposas de [las hijas de] sus tíos paternos. Y en ese momento, cuando los hombres
se habían extendido a tal punto, se mezclaron los dos linajes, el de Caín con el
linaje de Set y el de Set con el otro, y los otros linajes de los hijos de Adán. Luego,
finalmente, cuando el diluvio destruyó completamente toda la raza humana
solamente Noé, que había hallado gracia delante de Dios, fue preservado porque
había sido encontrado justo en aquella generación. Preparó para sí un arca – según
ya hemos mencionado antes – por mandato de Dios, como dicen las verdaderas
Escrituras, en la que fue salvado (el mismo libro de la verdad lo afirma) y con él las
antedichas siete almas – me refiero a su propia compañera, sus tres hijos y sus
esposas, también tres. La verdad confirma que el resto de la raza humana ha
surgido nuevamente en el mundo a partir de Noé. Por lo cual, a medida que se
pasaba de una generación a otra y el hijo sucedía al padre, el mundo llegó a las
cinco generaciones.
La fundación de Babilonia, en la tierra de Asiria, y la torre [de Babel] que fue
construida por ellos entonces ocurrió en aquel tiempo. Por esta época – como ya lo
expliqué en las sectas anteriores con relación a la serie de linajes que fueron
tratados por mí más arriba – el número de todas las personas era de setenta y dos
varones, jefes y líderes: treinta y dos del linaje de Cam, quince del de Jafet y
veinticinco del de Sem. Y así surgieron la torre y Babilonia. Después de esto, tribus
y lenguas se dispersaron sobre toda la tierra. Puesto que los setenta y dos que en
aquel entonces estaban construyendo la torre fueron dispersados por las lenguas –
confundidos y [privados] de la única que conocían – cada uno, por voluntad de
Dios, fue inspirado [con un idioma] distinto y lo adoptó. El origen de los dialectos
hablados hasta el presente comenzó con ellos de modo que, para el que lo desee, es
posible descubrir a cada fundador de cada idioma. Así Javán – de quien toman su
nombre los jonios, que tienen el antiguo dialecto de los griegos – adoptó el griego;
Tiras el de los tracios; Mesec, la lengua de los mosinecos118; Tubal, la de los tesalios;
Lud, la de los lidios; Gefar, la de los gasfenos; Mizraim, la de los egipcios; Put, la
de los aksumitas119; Armot, la de los árabes. Y – para no mencionarlos uno por uno
– cada uno de los demás fue inspirado con su propio idioma. De esta forma se ha
extendido por el mundo la continuidad de cada lengua.

8. ¿Por qué, pues, estos falsificaron sus palabras entremezclando sus


propias fábulas, imaginando y soñando cosas que no existen como si existieran y
desviando las reales de su inteligencia? Pero todo esto es una idea que el diablo
engendró en las almas de los hombres. Es sorprendente ver cómo engañó al
hombre [induciéndolo a cometer] grandes ofensas y lo arrastró a la transgresión, a
la fornicación, el adulterio y el libertinaje, a la locura de los ídolos, la hechicería y el
αἱματεκχυσίας, ἁρπαγάς τε καὶ ἀπληστίας, κυβείας τε καὶ ἀδηφαγίας καὶ ὅσα
τοιαῦτα· οὐδαμοῦ δὲ πρὸ τᾛς τοῦ Φριστοῦ παρουσίας ἐτόλμησεν εἰς τὸν ἑαυτοῦ
Δεσπότην φθέγξασθαι βλάσφημόν τινα λόγον, ἥ ἄνταρσιν ἐννοᾛσαι.
Ἀνέμενεν γὰρ τὴν τοῦ Φριστοῦ παρουσίαν, ὡς λέγει· «Περὶ σοῦ γέγραπται ὅτι
τοῖς ἀγγέλοις αὐτοῦ ἐντελεῖται περὶ σοῦ καὶ ἐπὶ χειρῶν ἀροῦσί σε». Ἤκουεν
γὰρ ἀεὶ τῶν προφητῶν καταγγελλόντων τὴν τοῦ Φριστοῦ παρουσίαν,
λύτρωσιν ἐσομένην τῶν ἁμαρτησάντων καὶ διὰ Φριστοῦ μετανοούντων,
ἐνόμιζέν τε τεύξασθαί τινος ἐλέους. Ὅτε δὲ εἶδεν ὁ τάλας τὸν Φριστὸν μὴ
δεξάμενον αὐτοῦ τὴν περὶ σωτηρίας ἐπιστροφήν, ἀνοίξας τὸ στόμα κατὰ τοῦ
ἰδίου Δεσπότου τὴν βλασφημίαν ἐξήμεσε, τοῖς ἀνθρώποις ὑπόνοιαν ἐμβαλὼν
ἀρνεῖσθαι μὲν τὸν ὄντα, τὸν δὲ μὴ ὄντα ζητεῖν. Οὕτως τοίνυν καὶ οὗτοι
ἐλεγχθήσονται κατὰ πάντα τρόπον ἠπατημένοι. Ὁ γὰρ ΢ὴθ τέθνηκε καὶ τὰ
ἔτη αὐτοῦ ἀναγέγραπται. Βιώσας γὰρ ἔτη ἐννακόσια δεκαδύο τὸ χρεὼν
ἀπέδωκε, γεννήσας υἱοὺς καὶ θυγατέρας, ὥς φησιν ἡ θεία Γραφή. Κατὰ
διαδοχὴν δὲ ὁ τούτου παῖς, Ἐνὼς δὲ ἦν τούτῳ ὄνομα, καὶ αὐτὸς βιώσας ἔτη
ἐννακόσια πέντε ὑπήλλαξε τὸν καθ΄ ἡμ᾵ς βίον, γεννήσας υἱοὺς καὶ
θυγατέρας, ὡς ἔχει ἡ αὐτὴ βίβλος τᾛς ἀληθείας.
9. Πόθεν τοίνυν ὁ ΢ὴθ ὁ τότε τελευτήσας, οὗ καὶ υἱοὶ κατὰ διαδοχὴν
βιώσαντες τοῦ βίου ἐπαύσαντο, εὑρεθήσεται Κύριος ὁ ἀπὸ Μαρἰας γεννηθεὶς
τᾛς ἀειπαρθένου, εὐδοκήσας ἐπὶ ζωᾜ τῶν ἀνθρώπων, ὁ γεννηθεὶς ἀχρόνως, ὁ
ὢν πρὸς τὸν Πατέρα ἀεί, ἐνυπόστατος Θεὸς Λόγος, ἐλθὼν δὲ ἐπ΄ ἐσχάτου τῶν
ἡμερῶν, καὶ εἰς ἑαυτὸν δὲ ἀναπλασάμενος ἀπὸ μήτρας παρθενικᾛς σάρκα, καὶ
ψυχὴν τὴν ἀνθρωπείαν εἰληφὼς, οὕτως ἐνηνθρώπησε τελειότατα, κηρύξας
ἡμῖν ζωᾛς τὰ μυστήρια, δικαιοσύνης τε ἐργάτας τοὺς αὐτοῦ μαθητὰς
καταστήσας, καὶ τὴν αὐτοῦ διδασκαλίαν δι΄ ἑαυτοῦ τε καὶ δι΄ αὐτῶν παιδεύσας
τὸ γένος τῶν ἀνθρώπων; Οὐ τὰ τῶν ΢ηθιανῶν ἀποκαλύψας οὐδὲ ΢ὴθ ἑαυτὸν
ὀνομάσας, ὡς οὗτοι ληροῦντες, καὶ μέθᾙ τινὶ συνεχόμενοι, ἀπὸ τᾛς ἀληθείας
ἐκπεπτώκασι.
Σὰ δὲ νῦν συντόμως οὔσης τᾛς αἱρέσεως, οὐκ ἐνδεηθεὶς ἐπεκτεῖναι τὸν
κατ΄ αὐτᾛς ἔλεγχον ἀρκοῦμαι τοῖς παροῦσι μόνοις. Εὔτρωτος γὰρ ἡ τούτων
ἄνοια καὶ ἑαυτὴν δυναμένη τε ἐλέγξαι καὶ φωρ᾵σαι, οὐ μόνον περὶ τᾛς τοῦ
Φριστοῦ ἀγωγᾛς καὶ σεσυκοφαντημένης διδασκαλίας τοῦ τὸν ΢ὴθ αὐτὸν
νομίζειν τε καὶ διαβεβαιοῦσθαι εἶναι, ἀλλὰ καὶ εἰς τὴν περὶ τῶν δύο ἀνθρώπων
ὑπόθεσιν. Εἰ γὰρ αἱ δυνάμεις ἄνωθεν ἐσχήκασι τὴν ἀρχήν, οὐκ ἅν ἄνευ τᾛς
μι᾵ς, ἣν δὴ καὶ Μητέρα φάσκουσι τῶν ὅλων εἶναι, ἐγένετό τε καὶ ἐπράχθη τὰ
ὑπὸ τῶν δύο πραχθέντα. Εὑρίσκεται γὰρ ἡ μία αἰτία τῶν δύο δυνάμεων, καὶ
ἄνευ αὐτᾛς μηδὲν τῶν γενομένων γεγονέναι. Καὶ ἀναδραμοῦνται πάλιν ἐπὶ τὸ
ὁμολογεῖν ἕνα εἶναι Δεσπότην τῶν πάντων,
derramamiento de sangre, a la voracidad y el deseo insaciable, al engaño y la
avidez y a cuantas cosas son semejantes, pero antes de la venida de Cristo no se
atrevió de ninguna manera a pronunciar alguna palabra blasfema contra su propio
Amo, o a pensar en la rebelión. Esperaba pacientemente la venida de Cristo, puesto
que dice: ‚Est{ escrito acerca de ti: A sus {ngeles mandar{ a tu alrededor y te
llevar{n sobre las manos‛120. Pues al escuchar continuamente de parte de los
profetas que anunciaban la venida de Cristo que habría redención para los que
habían pecado y se arrepintiesen por medio de Cristo, pensó que podría conseguir
alguna compasión. Pero cuando el miserable vio que Cristo no había aceptado su
conversión en aras de lograr su salvación, abrió su boca contra su propio Amo y
vomitó la blasfemia, infundiendo en los hombres la suposición para que rechacen
al que Es y busquen al que no es. Así pues, se demostrará que también estos
[setianos] están equivocados bajo todo punto de vista. Set murió, y los años de su
vida están registrados. Cumplió su destino después de vivir novecientos doce
años, habiendo engendrado hijos e hijas, como dice la divina Escritura. A
continuación su hijo, cuyo nombre era Enós, dejó nuestro mundo después de vivir
novecientos cinco años y haber engendrado hijos e hijas, como lo registra el mismo
libro de la verdad.
9. Pues bien, ¿cómo este Set que murió en aquel entonces, cuyos
sucesivos hijos luego de vivir su vida también murieron, será reconocido como el
Señor – el que fue engendrado atemporalmente, quien está siempre con el Padre,
Dios Verbo subsistente – nacido de la siempre virgen María, que aceptó vivir la
vida de los hombres, vino en los últimos días y de una matriz virginal modeló para
sí un cuerpo y, habiendo tomado un alma humana, se convirtió de este modo en
un hombre completo, nos anunció los misterios de la vida, estableció a sus
discípulos como trabajadores de la justicia y enseñó por sí mismo y por medio de
los apóstoles su doctrina a la raza humana? El Señor no reveló la [doctrina] de los
setianos ni se llamó a sí mismo Set; de este modo ellos, divagando y como sumidos
en una especie de borrachera, se han apartado de la verdad.
Pero ahora, aunque [la impugnación] de esta secta ha sido expuesta
brevemente, no hace falta extender la refutación contra ella y me doy por
satisfecho con sólo lo presente, pues su locura es fácil de atacar y se refuta y se
pone en evidencia a sí misma no sólo en lo que respecta a la condición de Cristo o a
la falsa doctrina de creer y asegurar que es el mismo Set, sino también en su
hipótesis acerca de los dos hombres. Pues si las Potencias han tenido su origen de
arriba, ninguna de las cosas hechas por las dos habría podido ser producida o
hecha sin el consentimiento de una, la que ellos sostienen que es la Madre de
todos. Esta [Potencia] es reconocida como la causa de las dos Potencias, y sin ella
ninguna de las cosas hechas ha sido hecha. Y una vez que se demuestre que el
principio es Uno, volverán otra vez a reconocer que el Soberano del universo,
καὶ Δημιουργὸν, καὶ Κτίστην τῶν ὅλων, ἅπαξ μι᾵ς δεικνυμένης ἀρχᾛς. Ἀλλὰ
καὶ περὶ ταύτης τᾛς αἱρέσεως ταῦτα φήσαντες καὶ ἀποκαλύψαντες τὸν ἰὸν τᾛς
ἑρπετώδους αὐτῶν ἐκ γένους ἀσπίδων γονᾛς, ἐφ΄ ἑτέραν πάλιν ἴωμεν,
ἀγαπητοί, τᾜ αὐτᾜ ἀκολουθίᾳ τᾛς πραγματείας.

Κατὰ Ἀρχοντικῶν κ, τᾛς δὲ ἀκολουθίας μ.

1. Ἀρχοντικῶν τις αἵρεσις τούτοις ἕπεται, οὐκ ἐν πολλοῖς δὲ τόποις


αὕτη φέρεται ἥ μὀνον ἐν τᾜ Παλαιστινῶν ἐπαρχίᾳ· μετήνεγκαν δὲ τὸν αὐτῶν
ἰὸν ἤδη που καὶ εἰς τὴν μεγάλην Ἀρμενίαν, ἀλλὰ καὶ ἐν τᾜ μικρᾶ Ἀρμενίᾳ
τοῦτο τὸ ζιζάνιον ἤδη ἔσπαρται ὑπὸ ἀνδρός τινος ἐπιδημήσαντος τᾜ
Παλαιστινῶν γᾜ ἀπὸ Ἀρμενίας ἐν χρόνοις Κωνσταντίου περὶ τὴν αὐτοῦ
τελευτήν, Εὐτάκτου ὀνόματι, μ᾵λλον δὲ ἀτάκτου τὸν τρόπον καὶ μαθόντος τὴν
κακοδιδασκαλίαν ταύτην, εἶτα ἐπανελθόντος εἰς τὰ οἰκεῖα καὶ διδάξαντος.
Μετέλαβεν δέ, ὡς ἔφην, ἐν Παλαιστίνᾙ ὡς ἀπὸ ἀσπίδος ἰὸν ἀπὸ Πέτρου τινὸς
γέροντος, ἀναξίως Πέτρου καλουμένου, ὃς κατῴκει ἐν τᾜ τᾛς Ἐλευθεροπόλεως
<καὶ> Ἱερουσαλὴμ ἐνορίᾳ, ἐπέκεινα τᾛς Φεβρὼν σημείοις τρισί· Καφαρβαριχὰ
τὴν κώμην καλοῦσιν. Οὗτος ὁ γέρων τὰ πρῶτα ἔνδυμα εἶχεν ἔκπληκτον,
ὑποκρίσεως γέμον· ἔξωθεν μὲν γὰρ ἀληθῶς κώδιον προβάτου ἠμφίεστο,
ἠγνοεῖτο δὲ ἔνδοθεν λύκος ὑπάρχων ἅρπαξ. Ἀναχωρητὴς γὰρ ἐδόκει εἶναι, ἐν
σπηλαίῳ τινὶ καθεζόμενος, ὃς πολλοὺς δᾛθεν συνήγαγεν εἰς ἀπόταξιν καὶ
πατὴρ δᾛθεν διά τε τὸ γᾛρας καὶ τὸ σχᾛμα ἐκαλεῖτο, τά τε αὐτοῦ ὑπάρχοντα
πτωχοῖς διένειμε καὶ καθ΄ ἡμέραν ἐλεημοσύνας ἐποίει. Ἐν δὲ τᾜ πρώτᾙ ἡλικίᾳ
αὐτοῦ ἐν πολλαῖς αἱρέσεσιν ἐξητάσθη, ἐπὶ Ἀετίου δὲ τοῦ ἐπισκόπου
κατηγορηθεὶς καὶ ἐλεγχθεὶς τότε τὴν τῶν Γνωστικῶν μετιὼν αἵρεσιν καθᾙρέθη
ἀπὸ τοῦ πρεσβυτερίου (ἦν γὰρ κατασταθείς ποτε πρεσβύτερος), τοῦ τε τόπου
μετὰ τὸν ἔλεγχον ὑπὸ Ἀετίου ἐδιώχθη καὶ ἀπελθὼν κατῴκησεν ἐν τᾜ Ἀραβίᾳ
ἐν Κωκάβᾙ, ἔνθα αἱ τῶν Ἑβιωναίων τε καὶ Ναζωραίων ὆ίζαι ἐνήρξαντο, ὡς καὶ
ἐν πολλαῖς αἱρέσεσι περὶ τοῦ τόπου τούτου ἐσήμανα. Ὕστερον δὲ ὡς
σωφρονισθεὶς πρὸς τὸ γᾛρας πάλιν ἐπανᾛλθε, φέρων ἑαυτ῵ ταύτην τὴν
ἰοβολίαν κρύβδην καὶ παρὰ π᾵σιν ἀγνοούμενος, ἕως ὅτε εἰς ἔσχατον ἀφ΄ ὧν
εἰς ὦτά τινων ἐψιθύρισε ὆ημάτων ἐλεγχθεὶς τοιοῦτος ὑφ΄ ἡμῶν ἀνεθεματίσθη
καὶ ἐλήλεγκται διὰ τᾛς ἡμῶν βραχύτητος. Καὶ ἐκάθισεν ἐν τ῵ σπηλαίῳ λοιπόν,
βδελυχθεὶς ὑπὸ πάντων καὶ νομωθεὶς ἀπὸ τᾛς ἀδελφότητος καὶ ἀπὸ πλείστων
τῶν τᾛς ζωᾛς ἑαυτῶν ἐπιμελομένων. Πρὸς τοῦτον τὸν γέροντα καταχθεὶς ὁ
προειρημένος Εὔτακτος, εἴ γε Εὔτακτος, ἀπὸ τᾛς Αἰγύπτου διερχόμενος καὶ
μεταλαβὼν τᾛς τοῦ γέροντος κακοδιδασκαλίας, ὡς μεγάλην ἐμπορίαν τὸ
δηλητήριον τοῦτο λαβὼν εἰς τὴν ἑαυτοῦ πατρίδα ἀπεκόμισεν· ἦν γὰρ ἀπὸ τᾛς
μικρ᾵ς Ἀρμενίας ὡς ἔφην ὁρμώμενος, τῶν ΢ατάλης πλησίον τόπων.
Autor y Creador de todo, es Uno. Pero, habiendo dicho esto acerca de esta secta y
revelado el veneno de su serpentina simiente de la familia de las áspides,
avanzaremos nuevamente, queridos, a otra [secta] en el mismo orden del tratado.

Contra los Arcónticos, [secta número] veinte, pero la cuarenta de la serie.

1. A estas les sigue una cierta secta de los arcónticos. Esta no se halla
presente en muchos lugares, sino sólo en la provincia de Palestina, pero de alguna
manera ya llevaron su veneno a la Gran Armenia. Esta cizaña ya fue sembrada
incluso en la Pequeña Armenia por un hombre que vino a residir en la tierra de
Palestina en época de Constancio, cerca del tiempo de su fallecimiento. Su nombre
era Eutacto, aunque su manera de ser era más bien desordenada121, y cuando
aprendió aquella mala enseñanza, luego regresó a su patria y la enseñó. Como dije,
la recibió en Palestina – como [si hubiera recibido] veneno de un áspid – de un tal
Pedro, un viejo indigno de llamarse Pedro, el cual vivía en el distrito de
Eleuterópolis <y> Jerusalén, tres millas más allá de Hebrón; llaman a ese pueblo
Kefar Barija. En primer lugar, este viejo tenía una vestimenta sorprendente,
cargada de hipocresía: por fuera en verdad estaba cubierto por una piel de oveja,
pero se desconocía que por dentro era un lobo rapaz. Parecía ser un anacoreta
porque vivía en una cueva, reunió mucha gente supuestamente para la vida
ascética y era llamado ‚padre‛ aparentemente a causa de su edad y su aspecto,
repartió sus pertenencias a los pobres y daba limosnas a diario. En su temprana
juventud había rebuscado en muchas sectas, pero en tiempos del obispo Aecio fue
acusado de ser un seguidor de la secta de los gnósticos; entonces fue condenado y
destituido del sacerdocio (pues en cierto momento había sido consagrado
sacerdote). Después de su condena fue expulsado del lugar por Aecio y fue y se
asentó en Arabia, en Cocabe, allí donde empezaron las raíces de los ebionitas y los
nazoreos, como señalé acerca de este lugar en varias sectas. Pero más tarde, como
si se hubiera vuelto sensato con la edad, regresó otra vez trayendo consigo esta
ponzona a escondidas e ignorada por todos hasta que al final, por unas palabras
que susurró al oído de algunos, el tal [Pedro] fue refutado por nosotros,
anatematizado y condenado por nuestra humilde persona. Luego de esto se
estableció en la cueva, aborrecido por todos y apartado de la hermandad y de
todos los que tienen cuidado de sus vidas. El antedicho Eutacto – si es que era
‚disciplinado‛ – fue hospedado por este viejo cuando venía de Egipto, tomó la
mala enseñanza del anciano y, recibiendo este veneno como si fuera una mercancía
de gran valor, la llevó a su propia patria. Como dije, él procedía de la Pequeña
Armenia, de la región vecina a Satale.
Ἐπανελθὼν γοῦν εἰς τὴν ἑαυτοῦ πατρίδα πολλοὺς ἔχρανε τᾛς αὐτᾛς μικρ᾵ς
Ἀρμενίας, προσφθαρείς τισι πλουσίοις συγκλητικᾜ τέ τινι καὶ ἄλλοις
περιβλέπτοις, δι΄ ὧν διαφανῶν ἀνδρῶν πολλοὺς ἐκεῖσε ἀπώλεσε. Σάχιον δὲ
αὐτὸν ὁ Κύριος τοῦ βίου ἐξήλειψεν, πλὴν ὅτι ἔσπειρε τὸ ἑαυτοῦ ζιζάνιον.
2. Καὶ οὗτοι δὲ ὁμοίως βίβλους ἑαυτοῖς ἐπλαστογράφησάν τινας
ἀποκρύφους, ὧν τὰ ὀνόματά ἐστι ταῦτα· τὸ μὲν γὰρ ΢υμφωνίαν μικρὰν δᾛθεν
βιβλίον καλοῦσι, τὸ δὲ μεγάλην ΢υμφωνίαν. Ἀλλὰ καὶ ἄλλα τινὰ βιβλία
ἑαυτοῖς ἐπισωρεύουσιν οἷς ἐὰν συντύχωσιν, ἵνα δόξωσι τὴν ἑαυτῶν πλάνην διὰ
πολλῶν βεβαιοῦν, ἐπισυνεισφέρεσθαι. Ἤδε δὲ καὶ τοῖς Ἀλλογενέσι
καλουμένοις κέχρηνται· βίβλιοι γάρ εἰσιν οὗτω καλούμεναι. Λαμβάνουσι δὲ
λαβὰς ἀπὸ τοῦ Ἀναβατικοῦ ἨσαἸα, ἔτι δὲ καὶ ἄλλων τινῶν ἀποκρύφων. Σὸ δὲ
π᾵ν ἐκ τοῦ ΢υμφωνία καλουμένου βιβλίου, ἐν ᾧ ὀγδοάδα τινὰ λέγουσιν εἶναι
οὐρανῶν καὶ ἑβδομάδα, εἶναι δὲ καθ΄ ἕκαστον οὐρανὸν ἄρχοντας· καὶ τοὺς μὲν
εἶναι εἰς τοὺς ἑπτὰ οὐρανούς, καθ΄ ἕνα οὐρανὸν ἕνα ἄρχοντα, τάξεις δὲ εἶναι
ἑκάστῳ ἄρχοντι, καὶ τὴν Μητέρα τὴν φωτεινὴν ἀνωτάτω ἐν τ῵ ὀγδόῳ εἶναι,
καθάπερ αἱ ἄλλαι αἱρέσεις. Καὶ τινὲς μὲν αὐτῶν κατὰ τὰ σώματα κεχραμμένοι
ἀσελγείᾳ τυγχάνουσι, ἄλλοι δὲ δᾛθεν προσποιητὴν νηστείαν ὑποκρίνονται
ἀπατῶσί τε τοὺς ἀφελεστέρους ἀνθρώπους, προσχήματι μοναζόντων
ἀποταξίαν τινὰ σεμνυνόμενοι. Υασὶ δὲ εἶναι καθ΄ ἕκαστον οὐρανόν, ὡς
προεῖπον, ἀρχὴν καὶ ἐξουσίαν καὶ ἀγγελικάς τινας ὑπηρεσίας, ἑκάστου
ἄρχοντος ἑαυτ῵ γεγεννηκότος καὶ πεποιηκότος ὑπηρεσίαν· μὴ εἶναι δὲ σαρκὸς
ἀνάστασιν, ἀλλὰ μόνον ψυχᾛς. Ἀναθεματίζουσί τε τὸ λουτρόν, κἄν τε εἶέν
τινες ἐν αὐτοῖς προειλημμένοι καὶ βεβαπτισμένοι. Σήν τε τῶν μυστηρίων
μετοχὴν καὶ ἀγαθότητα ἀθετοῦσιν ὡς ἀλλοτρίαν οὖσαν καὶ εἰς ὄνομα ΢αβαὼθ
γεγενημένην· αὐτὸν γὰρ θέλουσιν εἶναι κατά τινας τῶν ἄλλων κατισχύοντα.
Βρῶμα δὲ λέγουσιν εἶναι ἀρχῶν καὶ ἐξουσιῶν τὴν ψυχήν, ἄνευ δὲ αὐτᾛς μὴ
δύνασθαι αὐτοὺς ζᾛν, διὰ τὸ ἀπὸ τᾛς ἄνωθεν ἰκμάδος αὐτὴν εἶναι καὶ δύναμιν
αὐτοῖς παρέχειν. Ἐν γνώσει δὲ ταύτην γενομένην καὶ φυγοῦσαν τὸ βάπτισμα
τᾛς Ἐκκλησίας καὶ τὸ ὄνομα τοῦ ΢αβαὼθ τοῦ τὸν νόμον δεδωκότος ἀνιέναι
καθ΄ ἕκαστον οὐρανὸν καὶ ἀπολογίαν διδόναι ἑκάστᾙ ἐξουσίᾳ καὶ οὕτως
ὑπερβαίνειν πρὸς τὴν ἀνωτέραν Μητέρα καὶ Πατέρα τῶν ὅλων, ὅθεν δὴ
κατᾛλθεν εἰς τόνδε τὸν κόσμον. Ἤδη δὲ εἶπον ὡς ἀναθεματίζουσι τὸ
βάπτισμα, ὡς «μυῖαι θανατοῦσαι σαπριοῦσαι σκευασίαν ἐλαίου ἡδύσματος»,
ὡς ἐπὶ τούτων καὶ τῶν ὁμοίων αὐτοῖς ἡ παραβολὴ τ῵ Ἐκκλησιαστᾜ εἴρηται.
Μυῖαι γάρ εἰσιν ὡς ἀληθῶς θανατοῦσαι καὶ θάνατον ἐμποιοῦσαι καὶ
σαπρίζουσαι τὸ μυρεψικὸν ἔλαιον τοῦ ἡδύσματος, τὰ ἅγια τοῦ Θεοῦ μυστήρια
τὰ ἐν τ῵ λουτρ῵ ἡμῖν εἰς ἄφεσιν ἁμαρτιῶν κεχαρισμένα.
En efecto, al regresar a su patria contagió a muchos de la Pequeña Armenia misma,
pues se había relacionado con algunos hombres ricos, con una mujer de rango
senatorial y con otras personas distinguidas, y a través de esta gente ilustre causó
la perdición de muchos en aquel lugar. El mismo Señor lo hizo desaparecer del
mundo rápidamente, pero él [alcanzó] a esparcir su cizaña.

2. Igualmente, también estos [sectarios] falsificaron por su cuenta


algunos libros apócrifos, cuyos nombres son estos: a un libro supuestamente lo
llaman ‚Pequeña Armonía‛ y al otro ‚Gran Armonía‛. Pero también acumulan
para sí algunos otros libros, a los cuales les agregan cuantos encuentran para dar la
impresión de que su error [es confirmado] a través de muchos testimonios fiables.
Al presente también utilizan los llamados ‚De otra clase‛ 122, pues hay unos libros
llamados así. Toman argumentos del *libro+ ‚Ascenso de Isaías‛123, aunque
también de algunos otros apócrifos. Pero toda [su doctrina está tomada] del libro
llamado ‚Armonía‛, en el cual dicen que hay una Ogdóada de los cielos y una
Hebdómada, y que hay Arcontes en cada cielo; están los de los siete cielos – un
Arconte por cada cielo –, hay huestes [de ángeles] por cada Arconte y la Madre
luminosa está en lo más alto, en el octavo [cielo], como [creen] las otras sectas.
Algunos de ellos se hallan entregados al libertinaje corporal, pero otros
aparentemente simulan un ayuno fingido y engañan a las personas sencillas con su
apariencia de eremitas, vanagloriándose de llevar una vida ascética. Dicen que en
cada cielo – como dije antes – hay un principado, una autoridad y ciertas
asistencias angélicas, asistencia que cada Arconte ha engendrado y creado para sí;
pero no hay resurrección de la carne, sino sólo del alma. Condenan el bautismo,
aunque entre ellos hayan algunos que fueron bautizados previamente. Rechazan la
participación en los Misterios124 y su bondad como si fuera extraña e instituida en
el nombre de Sabaoth pues pretenden – como algunas [sectas] – que él está [en el
séptimo cielo125] dominando a los demás. Dicen que el alma es el alimento de los
principados y las autoridades y que no pueden vivir sin ella pues es una
substancia proveniente de lo alto y les concede poder. Pero si ella alcanza el
conocimiento y evita el bautismo de la Iglesia y el nombre de Sabaoth, que ha dado
la Ley, sube por cada cielo y ofrece su defensa a cada autoridad y de este modo las
pasa por encima hacia la superior Madre y Padre de todos, de donde descendió a
este mundo. Ya dije que condenan el bautismo como ‚moscas muertas que
estropean la preparación del ungüento del perfumista‛126, como la parábola dicha
por el Predicador acerca de estos y de los que son semejantes, pues
verdaderamente son como moscas muertas y engendran muerte, y echan a perder
el perfumado ungüento del perfumista, los santos Misterios de Dios que nos han
sido concedidos en el bautismo para remisión de los pecados.
3. Θαυμάσειε δ΄ ἄν τις καὶ παρὰ τοῖς φυσιολόγοις τινὰ ὠφελείας
ἔμπλεα, ἀπεικασθεὶς τᾜ τᾛς μελίττης συνέσει, τᾛς ἐφ΄ ἅπαντα μὲν τὰ
βλαστήματα ἐφιζανούσης, τὰ χρήσιμα δὲ ἑαυτᾜ ἐπισυναγούσης. Ὁ γὰρ
συνετὸς ἄνθρωπος οὐδαμόθεν ζημιοῦται, ἀλλ΄ ἥ πανταχόθεν κερδαίνει,
ἀσύνετος δὲ ζημιωθήσεται, ὡς καὶ ὁ ἅγιος προφήτης λέγει «τίς συνετὸς καὶ
συνέσει ταῦτα; Καὶ ᾧ λόγος Κυρίου ἐστί, καὶ γνώσεται αὐτά, ὅτι εὐθεῖαι αἱ ὁδοὶ
Κυρίου, ἀσεβεῖς δὲ ἀσθενήσουσιν ἐν αὐταῖς;». Εὕρομεν γὰρ καὶ παρὰ τοῖς
καλουμένοις φυσιολόγοις, μ᾵λλον δὲ ἡμεῖς αὐτοὶ ὁρῶμεν, ὡς τὸ τῶν κανθάρων
γένος τὸ παρά τισι βυλάρον καλούμενον, συνήθειαν ἔχει ἐν τᾜ δυσωδίᾳ καὶ
κόπρῳ ἀνακυλίεσθαι· καὶ αὕτη αὐτοῖς τροφή τε καὶ ἐργασία, ἄλλοις δὲ τὴν
αὐτὴν τούτων βορβορώδη τροφὴν, εἰς μὲν ἐπάχθειαν καὶ δυσοδμίαν. Καὶ
μελίσσαις μὲν αὕτη ἡ κόπρος καὶ δυσωδία θάνατος, βυλάροις δέ ἐστιν ἐργασία
καὶ τροφὴ καὶ πραγματεία. Σαῖς δὲ μελίσσαις τοὐναντίον ἡ εὐοδμία καὶ τὰ
ἄνθη καὶ τὰ μύρα εἰς ἀναψυχήν, κτᾛσιν τε καὶ ἐδωδήν, εἰς ἐργασίαν τε καὶ
προαγματείαν, τοῖς δὲ κανθάροις τοῖς προειρημένοις εἴτ΄ οὖν βυλάροις ἐναντία
τὰ τοιαῦτα. Ὁ γὰρ βουλόμενος τούτους δοκιμάσαι, ὥς φασιν οἱ φυσιολόγοι,
ἀπὸ μύρου (φημὶ δὲ ὀποβαλσάμου ἥ νάρδου) λαβὼν καὶ προσενέγκας τοῖς
κανθάροις θάνατον αὐτοῖς ἐμποιεῖ· εὐθὺς γὰρ τελευτῶσιν, μὴ φέροντες τὴν
εὐωδίαν. Οὕτω καὶ οὗτοι τᾛς μὲν λαγνείας καὶ πορνείας καὶ κακίας ὀρεγόμενοι
εἰς τὰ πονηρὰ ἔχουσι τὴν ἑαυτῶν ἐλπίδα, πλησιάσαντες δὲ τ῵ ἁγίῳ λουτρ῵ καὶ
τᾜ εὐοδμίᾳ, ἀποθνᾚσκουσιν, εἰς τὸν Θεὸν βλασφημοῦντες καὶ τὴν αὐτοῦ
κυριότητα ἀθετοῦντες.
4. Ἐκ μι᾵ς δὲ ἥ δύο μαρτυριῶν αὐτοὺς ἀνατρέψομεν. Εἰ γὰρ καὶ
ἀρχαὶ καὶ ἐξουσίαι εἰσὶ καλούμεναι, οὐκ ἐκτὸς Θεοῦ αὗται γεγόνασι, μάλιστα
ἐν τοῖς οὐρανοῖς. Οἶδε γὰρ ἡ Γραφὴ λέγειν ἀγγέλους καὶ ἀρχαγγέλους, οὐκ εἰς
ἐναντιότητα τεταγμένους, ἀλλὰ «λειτουργικὰ πνεύματα εἰς διακονίαν
ἀποστελλόμενα διὰ τοὺς μέλλοντας κληρονομεῖν σωτηρίαν». Καὶ γὰρ καὶ ἐπὶ
τᾛς γᾛς καθ΄ ἑκάστην βασιλείαν πολλαὶ ἀρχαί, ἀλλὰ ὑπὸ ἕνα βασιλέα. «Αἱ γὰρ
οῡσαι ἐξουσίαι ἐκ Θεοῦ τεταγμέναι εἰσίν», ὡς λέγει ὁ Ἀπόστολος· «ὥστε οὖν ὁ
ἀνθιστάμενος τᾜ ἐξουσίᾳ τᾜ τοῦ Θεοῦ διαταγᾜ ἀνθέστηκεν. Οἱ γὰρ ἄρχοντες
οὐκ εἰσὶ κατὰ τοῦ ἀγαθοῦ, ἀλλὰ ὑπὲρ τοῦ ἀγαθοῦ, καὶ οὐκ εἰσὶ κατὰ τᾛς
ἀληθείας, ἀλλὰ ὑπὲρ τᾛς ἀληθείας. Θέλεις δέ», φησί, «τὴν ἐξουσίαν μὴ
φοβεῖσθαι; Σὸ καλὸν ποίει καὶ ἕξεις ἔπαινον ἐξ αὐτᾛς. Οὐ γὰρ εἰκᾛ τὴν
μάχαιραν φορεῖ· διάκονος γάρ ἐστιν εἰς αὐτὸ τοῦτο ἐκ Θεοῦ τεταγμένος τ῵ τὸ
κακὸν πράττοντι». Καὶ ὁρᾶς ὡς ἡ ἐξουσία αὕτη ἡ κοσμικὴ ἐκ Θεοῦ τέτακται,
καὶ μαχαίρας ἔλαβε τὴν ἐξουσίαν· οὐκ ἀλλαχόθεν δέ ποθεν, ἀλλὰ ἐκ Θεοῦ εἰς
ἐκδίκησιν. Καὶ οὐ δυνάμεθα λέγειν διὰ τὸ εἶναι ἀρχὰς καὶ ἐξουσίας ἐν κόσμῳ
τὸν βασιλέα τούτων μὴ εἶναι βασιλέα, ἀλλὰ εἶναι <μὲν> τὰς ἀρχὰς καὶ τὰς
ἐξουσίας, εἶναι δὲ καὶ τὸν τούτων βασιλέα.
3. Pero alguno podría sorprenderse [de hallar] algo de gran provecho
también en los naturalistas si toma como modelo a la inteligencia de la abeja, la
cual se posa sobre todos los pimpollos pero junta para sí lo útil. Pues el hombre
perspicaz no es perjudicado por nada sino que obtiene provecho de todo, pero el
insensato ser{ perjudicado, como también lo dice el santo profeta: ‚¿Quién es
inteligente y entiende estas cosas? ¿En quién está la palabra del Señor, y las
conocerá? Porque los caminos del Señor son rectos, pero los impíos desfallecerán
en ellos‛127. También descubrimos en los llamados naturalistas – o, más bien, lo
vemos por nosotros mismos – que, en la especie de los escarabajos, aquel al que
algunos llaman escarabajo estercolero tiene la costumbre de revolcarse en la fetidez
y el estiércol y para ellos este es su trabajo y su alimento, pero para otros [insectos]
el mismo alimento de estos es repugnante, ofensivo y maloliente. Para las abejas
este estiércol y pestilencia es mortal, pero para los escarabajos estercoleros es su
trabajo, su alimento y su ocupación. Por el contrario, para las abejas el olor
fragante, las flores y los perfumes son su refresco, posesión y comida, su trabajo y
ocupación, pero para los antedichos escarabajos estercoleros tales cosas les son
perjudiciales. El que desee hacerles una prueba, como dicen los naturalistas, puede
provocarles la muerte tomando perfume (me refiero a extracto de bálsamo o de
nardo) y aplicándoselo a los escarabajos; morirán inmediatamente, pues no
soportan el buen olor. Así también estos [sectarios], que apetecen el libertinaje, la
fornicación y la maldad tienen su esperanza en cosas malvadas, pero si se acercan
al santo bautismo y su fragancia mueren, pues calumnian a Dios y rechazan su
señorío.
4. Pero los refutaremos a partir de uno o dos testimonios. Pues aunque
existen *ciertas entidades+ denominadas ‚principados‛ y ‚autoridades‛, estas no
han llegado a existir aparte de Dios, mayormente en los cielos. La Escritura suele
hablar de ángeles y arcángeles, no como seres situados en oposición, sino como
‚espíritus ministradores enviados para servicio por causa de los que han de
heredar la salvación‛128. También en la tierra hay muchas autoridades en cada
reino, pero bajo un rey. ‚Pues las autoridades han sido ordenadas por Dios‛, como
dice el Apóstol, ‚de suerte que el que se opone a la autoridad, se opone a la
ordenación de Dios. Los gobernantes no están en contra del bueno sino a favor del
bueno, ni están en contra de la verdad sino a favor de la verdad. ¿Deseas – dice –
no temer la autoridad? Haz el bien y recibirás elogio de ella. Pues no en vano porta
la espada, ya que para esto mismo es un servidor dispuesto por Dios para el que
practica el mal‛129. También ves cómo esta misma autoridad mundana fue
ordenada por Dios y recibió el recurso de la espada, no de alguna otra parte sino
de Dios, para castigo. Y no podemos decir que porque hay principados y
autoridades en el mundo el rey de estas no es rey, sino que existen los principados
y las autoridades pero también existe su rey.
Ὡς οὖν ἐπὶ γᾛς ὁρῶμεν (δέδεικται γάρ) οὐκ ἐναντίας τὰς ἀρχὰς τ῵ βασιλεῖ,
ἀλλ΄ ὑποτεταγμένας εἰς διοίκησιν παντὸς τοῦ βασιλείου καὶ εἰς εὐταξίαν γᾛς,
ἔνθα φόνοι καὶ μάχαι, ἄγνοιαί τε καὶ διδασκαλίαι, εὐνομίαι τε καὶ παρανομίαι,
καὶ τούτου χάριν εἰσὶν ἐξουσίαι, ἵνα εἰς εὔτακτον σύνταξιν τᾛς τοῦ παντὸς
κόσμου διοικήσεως τὰ πάντα ἐκ Θεοῦ καλῶς καταταχθᾜ καὶ οἰκονομηθᾜ, οὕτω
καὶ ἐν οὐραν῵, μάλιστα δὲ ἐξαιρέτως ἐκεῖ, ἔνθα οὐ φθόνος οὐ ζᾛλος οὐ
παρανομία οὐκ ἐναντιότης οὐ στάσις οὐχ ὅρκος οὐχ ἁρπαγὴ οὐδέ τι ἕτερον τῶν
τοιούτων, ἐξουσίαι τεταγμέναι εἰσὶ δι΄ ἄλλην πραγματείαν. Ποίαν δέ φημι,
ἀλλ΄ ἥ διὰ τὸν ὆υθμὸν τοῦ ὕμνου, διὰ τὴν ἄνω ἀκήρατον δοξολογίαν, δι΄ ἣν
ἠθέλησεν ὁ ἄφθονος ἡμῶν Θεὸς καὶ βασιλεὺς χαρίσασθαι ἑκάστῳ τῶν ὑπ΄
αὐτοῦ γεγενημένων δόξαν προσήκουσαν, ἵνα τᾛς αὐτοῦ βασιλείας τὸ φαιδρὸν
καὶ ἀκατάληπτον καὶ ἔκπληκτον ἀεὶ δοξάζηται. ΢αφῶς τοίνυν ἐκεῖνοι
πεπλάνηνται, τὴν χάριν τοῦ Θεοῦ ἀγνοήσαντες.
5. Υασὶ δὲ οὗτοι, ὡς καὶ ἄνω μοι προδεδήλωται, τὸν διάβολον εἶναι
υἱὸν τᾛς ἑβδόμης ἐξουσίας τουτέστι τοῦ ΢αβαώθ. Εἶναι δὲ τὸν ΢αβαὼθ <θεὸν>
τῶν Ἰουδαίων, τὸν δὲ διάβολον πονηρὸν αὐτοῦ υἱόν, ὄντα δὲ ἐπὶ τᾛς γᾛς
ἐναντιοῦσθαι τ῵ ἰδίῳ πατρί. Καὶ τὸν αὐτοῦ πατέρα μήτε τοιοῦτον εἶναι μήτε
πάλιν εἶναι τὸν ἀκατάληπτον Θεόν, ὃν Πατέρα φασίν, ἀλλὰ ἀριστερ᾵ς εἶναι
ἐξουσίας. Ἕτερον δὲ πάλιν μῦθον λέγουσιν οἱ τοιοῦτοι, ὅτι, φησίν, ὁ διάβολος
ἐλθὼν πρὸς τὴν Εὔαν συνήφθη αὐτᾜ ὡς ἀνὴρ γυναικὶ καὶ ἐγἐννησεν ἐξ αὐτᾛς
τόν τε Κάϊν καὶ τὸν Ἄβελ. Διὸ ἐπανέστη ὁ εἷς τ῵ ἑνί, διὰ ζᾛλον ὃν εἶχον πρὸς
ἀλλήλους, οὐχὶ διὰ τό πως εὐηρεστηκέναι τὸν Ἄβελ Θε῵, ὡς ἔχει ἡ ἀλήθεια,
ἀλλὰ ἕτερον πλαζόμενοι λόγον λέγουσιν· ἐπειδή, φησίν, ἐρῶντες ἦσαν
ἀμφότεροι τᾛς ἀδελφᾛς τᾛς ἰδίας αὐτῶν, τούτου χάριν ἐπανέστη ὁ Κάϊν τ῵
Ἄβελ καὶ ἀπέκτεινεν αὐτόν. Υύσει γὰρ αὐτούς φασιν ἐκ τοῦ σπέρματος τοῦ
διαβόλου ὡς προεῖπον γεγενᾛσθαι. Υέρουσι δὲ μαρτυρίας, ὅταν θελήσωσιν
άπατ᾵ν τινας, ἀπὸ τῶν θείων βιβλίων, ὡς καὶ ἐν ἄλλᾙ μοι αἱρέσει τοῦτο
εἴρηται, <ὅτι> ὁ ΢ωτὴρ πρὸς τοὺς Ἰουδαίους ἔλεγεν «Ὑμεῖς ἐκ τοῦ ΢αταν᾵ ἐστε»
καὶ «Ὅταν λαλᾜ τὸ ψεῦδος, ἐκ τῶν ἰδίων λαλεῖ, ὅτι καὶ ὁ πατὴρ αὐτοῦ ψεύστης
ἦν»· ἵνα δᾛθεν εἴπωσι <ἐκ> τοῦ διαβόλου εἶναι τὸν Κάϊν, ἐπειδὴ εἴρηκεν ὅτι ἀπ΄
ἀρχᾛς ἀνθρωποκτόνος ἦν καὶ, ἵνα δείξᾙ πατέρα μὲν αὐτοῦ εἶναι τὸν διάβολον,
τοῦ δὲ διαβόλου εἶναι πατέρα τὸν ἄρχοντα τὸν ψεύστην, ὃν βλασφημοῦντες
κατὰ τᾛς ἑαυτῶν κεφαλᾛς φασιν αὐτὸν εἶναι τὸν ΢αβαὼθ οἱ ἀνόητοι,
νομίζοντες ὄνομα εἶναι τοῦ θεοῦ τινὸς τὸν ΢αβαώθ, ὡς ἤδη καὶ ἐν ταῖς
πρότερον αἱρέσεσι διὰ πλάτους ἡμῖν πεπραγμάτευται περὶ ἐρμηνείας τοῦ
΢αβαὼθ καὶ ἄλλων ὀνομασιῶν, τοῦ τε Ἠλὶ καὶ τοῦ Ἐλωείμ, τοῦ τε Ἢλ καὶ τοῦ
΢αδδαἹ τοῦ τε Ἐλλιὼν τοῦ τε Ῥαββωνὶ τοῦ τε Ἰὰ τοῦ τε ἈδωναἹ τοῦ τε Ἰαβέ, ὡς
ὀνομασίαι εἰσὶ δοξολογιῶν ἅπασαι ἑρμηνευόμεναι καὶ οὐκ ὀνόματά ἐστι θετὰ
ὡς εἰπεῖν
En efecto, como lo vemos sobre la tierra (pues es manifiesto), los principados no
son contrarios al rey sino que le están sometidos para la administración de todo el
reino y el buen orden de la tierra, donde hay asesinatos y guerras, errores e
instrucciones, buenas disposiciones y transgresiones. Por esta causa existen las
autoridades, para que todas las [criaturas] de Dios sean convenientemente
dispuestas y organizadas en un sistema bien ordenado para el gobierno de todo el
mundo. Así también en el cielo – y en mayor medida allí especialmente, donde no
hay envidia, celos, transgresión, contradicción, desacuerdo, juramento, pillaje ni
nada semejante – las autoridades han sido instituidas para otro trabajo. ¿A cuál
[trabajo] me refiero sino a la composición de la alabanza, a la pura glorificación en
lo alto? Nuestro generoso Dios y rey deseó conceder a cada una de sus criaturas la
gloria que les corresponde a fin de que lo radiante, incomprensible y asombroso de
su Reino sea siempre glorificado. Así pues, evidentemente aquellos [arcónticos] se
han equivocado, ya que desconocieron la gracia de Dios.

5. Ellos dicen – como ya he explicado previamente – que el diablo es


hijo de la séptima autoridad, esto es, de Sabaoth. Sabaoth es el <dios> de los judíos
y el diablo es su hijo malvado, pero está en la tierra para oponerse a su propio
padre. Su padre no es de naturaleza [malvada] pero tampoco es el Dios
inconcebible al que llaman Padre, sino que es una autoridad de la izquierda130. De
nuevo, los arcónticos cuentan otra fábula: dicen que el diablo, llegándose a Eva,
intimó con ella como un hombre [lo hace] con una mujer y engendró de ella a Caín
y Abel. Por lo cual se levantó el uno contra el otro a causa de los celos que se tenían
mutuamente y no porque Abel haya complacido de alguna manera a Dios como es
la verdad sino que, inventando otra historia, dicen que debido a que ambos
estaban enamorados de su propia hermana, por esta causa Caín se alzó contra Abel
y lo mató, pues sostienen – como dije antes – que ellos en realidad fueron
engendrados a partir de la simiente del diablo. Pero cuando quieren engañar a
alguien toman el testimonio de los libros sagrados, como también mencioné esto en
otra secta. <Afirman que> el Salvador dijo a los judíos: ‚Vosotros sois de Satan{s‛,
y: ‚Cuando habla mentira, de lo suyo habla, porque también su padre era
mentiroso‛131 supuestamente para que comprendan que Caín es [hijo del] diablo,
ya que [Jesús] había dicho que [el diablo] también era un homicida desde el
principio a fin de que se vea que su padre es el diablo y que el padre del diablo es
el Arconte mentiroso, el cual los insensatos, blasfemando contra su propia cabeza,
dicen que es el mismo Sabaoth, creyendo que Sabaoth es el nombre de algún dios.
En las sectas anteriores hemos tratado con amplitud el asunto acerca de la
traducción de Sabaoth y de los otros nombres – Elí, Elohim, El, Shaddai, Elión,
Rabboni, Jah, Adonai y Yahvé – [explicando] que son todas expresiones que se
traducen como títulos de glorificación y no son nombres puestos – por así decir –
τᾜ Θεότητι, ἅτινα καὶ ἐνταυθοῖ σπουδασθήσονται ἑρμηνευθέντα κεῖσθαι· τὸ
Ἢλ Θεός, τὸ Ἐλωεὶμ Θεὸς ἀεί, τὸ Ἐλὶ Θεός μου, τὸ ΢αδδαἹ ὁ Ἱκανός, τὸ
Ῥαββωνὶ ὁ Κύριος, τὸ Ἰὰ Κύριος, τὸ ἈδωναἹ ὁ ὢν Κύριος, τὸ Ἰαβὲ Ὃς ἦν καὶ
ἔστιν ὁ ἀεὶ ὤν, ὡς ἑρμηνεύει τ῵ Μωϋσᾜ «Ὁ ὢν ἀπέσταλκέ με, ἐρεῖς πρὸς
αὐτούς», καὶ τὸ Ἐλλιὼν Ὕψιστος, καὶ τὸ ΢αβαὼθ δυνάμεων ἑρμηνεύεται.
Κύριος οὖν ΢αβαὼθ Κύριος τῶν δυνάμεων. Πάντᾙ γὰρ <Κύριος> πρόσκειται
ὅπου τοῦ ΢αβαὼθ ὄνομα λέγει ἡ Γραφή· <ἡ γὰρ Γραφὴ> οὐ μόνον ἐκφωνεῖ
λέγουσα· «Εἶπέ μοι ΢αβαὼθ» ἥ «ἐλάλησε ΢αβαώθ», ἀλλὰ εὐθὺς λέγει «Κύριος
΢αβαώθ». Οὕτω γὰρ ἡ ἙβραἹς φάσκει «ἈδωναἹ ΢αβαώθ», ὅπερ ἑρμηνεύεται
Κύριος τῶν δυνάμεων.
6. Καὶ μάτην παρ΄ αὐτοῖς τε καὶ τοῖς ὁμοίοις κατὰ τὴν τύφλωσιν τᾛς
διανοίας αὐτῶν τὰ καλῶς εἰρημένα συκοφαντεῖται. Οὔτε γὰρ περὶ διαβόλου τ῵
΢ωτᾛρι ἐν τ῵ πρὸς Ἰουδαίους λόγῳ εἴρηται, ὡς παντί τῳ σαφὲς εὑρίσκεται τ῵
τᾜ ἀληθείᾳ ἀκολουθοῦντι, ἀλλὰ διὰ τὸν Ἰούδαν αὐτοῖς ἔλεγε τὸ ὆ᾛμα. Οὐκ
ἦσαν γὰρ τέκνα τοῦ Ἀβραάμ, τοῦ αὐτὸν ὑποδεξαμένου ὑπὸ τὴν δρῦν τᾛς
Μαμβρᾛ πρὸ τᾛς ἐνσάρκου αὐτοῦ παρουσίας, ἀλλὰ υἱοὺς ἑαυτοὺς κατεδίκασαν
γενέσθαι τᾛς τοῦ Ἰούδα προδοσίας, τοῦ ὑπὸ τοῦ Κυρίου ΢αταν᾵ καὶ διαβόλου
ὀνομαζομένου, ὡς λέγει· «Οὐχὶ δώδεκα ὑμ᾵ς ἐξελεξάμεν, καὶ εἷς ἐξ ὑμῶν ἐστιν
διάβολος;» καὶ τούτου ἕνεκα τὰ τᾛς αὐτοῦ κακοτροπίας ὁ Κύριος ἑρμηνεύων
ἔλεγεν ὅτι «Ὅταν λαλᾜ τὸ ψεῦδος, ἐκ τῶν ἰδίων λαλεῖ», ὡς καὶ ἀλλαχοῦ τὸ
Εὐαγγέλιον λέγει ὅτι «Κλέπτης ἦν καὶ τὸ γλωσσόκομον αὐτὸς ἐβάσταζεν».
Οὖτος οὖν ὁ διάβολος κληθεὶς Ἰούδας πατέρα ἔσχε τὸν Κάϊν, διὰ ψεύδους
ἀπατήσαντα τὸν ἀδελφὸν αὐτοῦ Ἄβελ καὶ ἀποκτείναντα, ὡς καὶ ἐρωτώμενος
ὑπὸ τοῦ Κυρίου «Ποῦ Ἄβελ ὁ ἀδελφός σου;» ψευδόμενος ἔλεγεν «Οὐκ οἶδα«.
Εἰκότως οὖν καὶ οὗτος τὸν φύσει διάβολον μιμησάμενος τοῖς τρόποις υἱὸς
αὐτοῦ κατ΄ ἀξίαν ἀνηγόρευται ὑπὸ τοῦ ΢ωτᾛρος. «ᾯ γὰρ ἥττηταί τις, τούτῳ
καὶ δεδούλωται», καὶ ἡμῶν δὲ ἕκαστος ὁτιοῦν ἅν ἐπιτελέσᾙ, τοὺς τοῦτο
προτετελεκότας πατέρας ἕξει μιμησάμενος. ΢αφῶς τοίνυν ἐφράσθη ἡ παρὰ
τοῦ Κυρίου λεχθεῖσα ὆ᾛσις ὅτι «Ὑμεῖς τέκνα ἐστὲ τοῦ διαβόλου» καὶ πάλιν
«Ὅταν λαλᾜ τὸ ψεῦδος, ἐκ τῶν ἰδίων λαλεῖ, ὅτι ὁ πατὴρ αὐτοῦ ψεύστης ἐστίν»,
ἵνα εἴπᾙ Ἰούδαν καὶ Κάϊν· εἶτα «καὶ γὰρ ὁ πατὴρ αὐτοῦ ψεύστης ἦν», ἵνα εἴπᾙ
αὐτὸν τὸν διάβολον, διὰ τὰ ὁμοίως πεπραγματευμένα ἑκάστῳ τούτων.
Ἐμπνεύσας γὰρ ἐν στόματι τοῦ ὄφεως ψευδᾛ πάντα λελάληκεν ὁ διάβολος καὶ
οὕτως τότε ἐξηπάτησε τὴν Εὔαν. Καὶ ἀνᾚρηται παρὰ τούτοις ἡ πεπλανημένη
μυθοποιία, κἅν λέγᾙ ἡ Γραφή «ὡς ὁ Κάϊν ἀπέκτεινε τὸν ἀδελφὸν αὐτοῦ, ὅτι ἐκ
τοῦ διαβόλου ἦν».
a la Divinidad, los cuales nos ocuparemos de presentar traducidos aquí. ‚El‛
*significa+ ‚Dios‛; ‚Elohim‛, ‚Dios por siempre‛; ‚Elí‛, ‚Dios mío‛; ‚Shaddai‛,
‚Poderoso‛; ‚Rabboni‛, ‚el Señor‛; ‚Jah‛, ‚Señor‛; ‚Adonai‛, ‚el Señor que Es‛;
‚Yahvé‛, ‚El que Era, y Es, y siempre est{ siendo‛132 – como le comunica a Moisés:
‚Les dir{s: El que Es me ha enviado‛133 –; ‚Elión‛, ‚Altísimo‛; y ‚Sabaoth‛ se
traduce como ‚de las huestes‛. Así pues, ‚el Señor Sabaoth‛ *significa+ ‚el Señor
de las huestes‛. En todo lugar donde la Escritura menciona el nombre ‚Sabaoth‛,
*el término+ <‛Señor‛> est{ colocado cerca, <pues la Escritura> no sólo expresa
claramente cuando dice ‚Me dijo Sabaoth‛ o ‚Habló Sabaoth‛, sino que
inmediatamente dice ‚el Señor Sabaoth‛. Los hebreos dicen así: ‚Adonai Sabaoth‛,
lo cual se traduce como ‚Señor de las huestes‛.

6. Lo que fue bellamente dicho es calumniado sin fundamento, a causa


de la ceguera de su inteligencia, por estos y por los que son semejantes. Pues no se
habla acerca del diablo en lo que el Salvador les dijo a los judíos – como reconoce
con claridad todo el que es seguidor de la verdad – sino que les dijo esto a causa de
Judas. No eran hijos de Abraham, el que lo recibió como huésped bajo el roble de
Mamre antes de su encarnación, sino que se condenaron a sí mismos a ser hijos de
la traición de Judas, que es llamado ‚Satan{s‛ y ‚diablo‛ por el Señor, cuando dice:
‚¿No os elegí a vosotros doce, y uno de vosotros es un diablo?‛ 134 Por esta causa,
para dar a conocer su índole perversa, el Señor dijo: ‚Cuando habla mentira, de lo
suyo habla‛135, como también dice en otra parte del Evangelio: ‚Él era ladrón y
robaba de la bolsa del dinero‛136. En efecto, este Judas que es llamado ‚diablo‛
tuvo por padre a Caín, que mediante una mentira engañó a su hermano Abel y lo
mató y, cuando el Señor le preguntó: ‚¿Dónde est{ tu hermano Abel?‛ mintió y
dijo: ‚No lo sé‛. Con razón también Judas, al imitar las maneras del diablo real, fue
declarado correctamente hijo de este por el Señor. ‚Pues el que es sometido por
alguno, ha sido esclavizado por aquel‛137 y cada uno de nosotros – de acuerdo a lo
que haga – tendrá por padres, al imitarlos, a los que hicieron eso antes. Así pues, se
explicó claramente que la palabra que fue dicha por el Señor – ‚Vosotros sois hijos
del diablo‛ y ‚Cuando habla mentira, de lo suyo habla, porque su padre es un
mentiroso‛ – se refería a Judas y Caín; finalmente, ‚Pues también su padre es un
mentiroso‛ se refería al mismo diablo, debido a que las acciones realizadas por
cada uno de ellos fueron semejantes. Cuando sopló en la boca de la serpiente el
diablo habló puras mentiras y así engañó a Eva en ese entonces. La errada ficción
fabulosa de estos es refutada, aunque la Escritura diga: ‚Así como Caín mató a su
hermano, porque era del diablo‛138.
Ἐδείχθη γὰρ παντάπασιν, <ὅτι> οὐχὶ διὰ τὸ τὴν Εὔαν, ἐκ τοῦ σπέρματος τοῦ
διαβόλου συλλαβοῦσαν ὡς κατὰ συζυγίαν γάμου καὶ συνάφειαν σωμάτων,
γεγεννηκέναι τὸν Κάϊν καὶ τὸν Ἄβελ, ὡς τούτοις ἔδοξεν, ἀλλὰ διὰ τὸ
ὁμότροπον καὶ μίμημα τᾛς τοῦ διαβόλου κακοτροπίας υἱὸς αὐτοῦ ἤκουσε.
7. Πάλιν δὲ λέγουσιν οἱ αὐτοὶ τὸν Ἀδὰμ συναφθέντα τᾜ Εὔᾳ τᾜ ἰδίᾳ
γαμετᾜ γεγεννηκέναι τὸν ΢ήθ, φύσει ἴδιον αὐτοῦ υἱόν. Καὶ τότε φασὶ τὴν ἄνω
δύναμιν σὺν τοῖς ὑπουργοῖς τοῦ ἀγαθοῦ Θεοῦ ἀγγέλοις καταβεβηκέναι καὶ
ἡρπακέναι αὐτὸν τὸν ΢ήθ, ὃν καὶ Ἀλλογενᾛ καλοῦσι, καὶ ἀνενηνοχέναι ἄνω
που καὶ ἀναθρέψαι χρόνῳ ἱκαν῵, ἵνα μὴ ἀποκτανθᾜ, καὶ μετὰ χρόνον πολὺν
πάλιν κατενηνοχέναι εἰς τόνδε τὸν κόσμον καὶ πνευματικὸν ἀπεργάσασθαι
αὐτὸν καὶ σωματικόν, εἰς τὸ μὴ κατισχύειν τόν τε <δημιουργὸν> κατ΄ αὐτοῦ καὶ
τὰς ἄλλας ἐξουσίας καὶ ἀρχὰς τοῦ κοσμοποιοῦ Θεοῦ. Μηκέτι δὲ αὐτόν φασι
λελατρευκέναι τ῵ τε Ποιητᾜ καὶ Δημιουργ῵, ἐπεγνωκέναι δὲ τὴν
ἀκατονόμαστον δύναμιν καὶ τὸν ἄνω ἀγαθὸν Θεόν, τούτῳ <τε> λελατρευκέναι
καὶ κατὰ τοῦ ποιητοῦ τοῦ κόσμου καὶ ἀρχῶν καὶ ἐξουσιῶν πολλὰ
ἀποκεκαλυφέναι. ᾯ δὴ καὶ βίβλους τινὰς ἐξετύπωσαν εἰς ὄνομα αὐτοῦ τοῦ
΢ὴθ γεγραμμένας, παρ΄ αὐτοῦ αὐτὰς δεδόσθαι λέγοντες, ἄλλας δὲ εἰς ὄνομα
αὐτοῦ καὶ τῶν ἑπτὰ υἱῶν αὐτοῦ. Υασὶ γὰρ αὐτὸν ἑπτὰ γεγεννηκέναι <υἱοὺς>
Ἀλλογενεῖς καλουμένους, ὡς καὶ ἐν ἄλλαις αἱρέσεσιν εἰρήκαμεν, Γνωστικῶν
φημι καὶ ΢ηθιανῶν. Οὗτοι δὲ καὶ ἄλλους προφήτας φασὶν εἶναι, Μαρτιάδην
τινὰ καὶ Μαρσιανόν, ἁρπαγέντας εἰς τοὺς οὐρανοὺς καὶ διὰ ἡμερῶν τριῶν
καταβεβηκότας. Καὶ πολλά ἐστιν ἃ μυθοποιοῦντες πλαστῶς ἐκτυποῦσι,
βλάσφημά τε πλάττοντες κατὰ τοῦ ὄντος Θεοῦ παντοκράτορος, Πατρὸς τοῦ
Κυρίου ἡμῶν Ἰησοῦ Φριστοῦ, ὡς ἄρχοντος ὄντος καὶ πονηρίας εὑρετοῦ, ὡς ἀπ΄
αὐτῶν τῶν παρ΄ αὐτοῖς λόγων ἁλίσκονται.
Εἰ γὰρ πονηρῶν ἐστιν εὑρετὴς καὶ κακοποιός, πῶς εὐθὺς οὐκ ἀγαθὸς
εὑρεθείη, ὡς καὶ ἐν ταῖς ἄλλαις αἱρέσεσιν εἴπαμεν, κατὰ πορνείας καὶ μοιχείας
καὶ ἁρπαγᾛς καὶ πλεονεξίας νομοθετήσας; Θεὸν γὰρ αὐτὸν τῶν Ἰουδαίων καὶ
αὐτοὶ λέγουσι· τοῖς Ἰουδαίοις δὲ τὸν νόμον ἔδωκεν, ἐν ᾧ πάντα ταῦτα
ἀπηγόρευσεν ὧν εὑρετὴν αὐτὸν λέγουσιν εἶναι. Πῶς δὲ πατὴρ τοῦ ΢αταν᾵
κληθείη ὁ κατ΄ αὐτοῦ τὰ τοσαῦτα ὑποδείξας; Καὶ εἰ ἀλλότριός ἐστι τοῦ ἄνω
παρ΄ αὐτοῖς λεγομένου Θεοῦ καὶ οὐκ αὐτός ἐστιν ὁ Θεὸς ὁ παντοκράτωρ, ὁ
Βασιλεὺς καὶ Κύριος ἡμῶν, ὁ ἐν νόμῳ καὶ ἐν προφήταις καὶ ἐν Εὐαγγελίοις καὶ
ἀποστόλοις <κηρυσσόμενος>, αὐτὸς Θεὸς Κύριος, Πατὴρ δὲ τοῦ Κυρίου ἡμῶν
Ἰησοῦ Φριστοῦ, πῶς αὐτὸς σαφῶς ἡμ᾵ς διδάσκει ὁ Κύριος ἐν Εὐαγγελίῳ λέγων
«Εὐχαριστῶ σοι, Πατήρ, Κύριε οὐρανοῦ καὶ γᾛς», ἵνα δείξᾙ τὸν αὐτὸν Πατέρα
Θεὸν τῶν πάντων;
Quedó demostrado absolutamente <que> fue llamado ‚hijo del diablo‛ no porque
Caín y Abel hayan sido engendrados debido a que Eva tomó de la simiente del
diablo como en una unión conyugal o una relación corporal, como estos
supusieron, sino debido a la semejanza de carácter y a la imitación de la
perversidad del diablo.

7. A su vez, estos dicen que cuando Adán se unió a su propia esposa


Eva engendró a Set, su propio hijo de sangre. Entonces – dicen – la Potencia de lo
alto junto con los ángeles servidores del buen Dios descendió y arrebató al mismo
Set – al cual también llaman ‚De otra clase‛ – lo llevó a algún lugar en lo alto y lo
crió el tiempo suficiente para que no fuera asesinado. Mucho tiempo después lo
hizo descender nuevamente a este mundo y lo convirtió en [un ser] espiritual,
aunque [con apariencia] corporal139, a fin de que el <demiurgo140> y las otras
autoridades y principados del Dios creador del mundo no prevalezcan contra él. Y
dicen que Set ya no adoró al Creador y Demiurgo del mundo sino que reconoció a
la Potencia inefable y al buen Dios en lo alto, <y> adoró a este y reveló muchas
cosas acerca del creador del mundo, de los principados y de las autoridades.
Además, compusieron ciertos libros escritos en nombre del mismo Set diciendo
haber sidos dados por él, y otros en su nombre y de sus siete hijos. Dicen que Set
engendró siete <hijos> que son llamados ‚De otra raza‛, como ya hemos
mencionado en otras sectas – me refiero a los gnósticos y los setianos. Los
arcónticos dicen que también hay otros profetas, unos tales Martiades y Marsiano,
que fueron arrebatados a los cielos y descendieron a los tres días. Y son muchas las
cosas que, fabulando, componen falsamente inventando calumnias contra el
verdadero Dios todopoderoso, el Padre de nuestro Señor Jesucristo, como si fuera
un Arconte e inventor de la maldad; de este modo, ellos son condenados por sus
propias palabras.
Pues si un inventor de males también es malo, ¿cómo no se ha de reconocer
inmediatamente– como también lo dije en las otras sectas – que el que dictó leyes
contra la fornicación, el adulterio, el pillaje y la codicia es bueno? Pues ellos
también dicen que él es el Dios de los judíos, ¡pero él dio a los judíos la Ley en la
que prohibió todas aquellas cosas de las que dicen que él es el inventor! ¿Cómo
podría ser llamado ‚padre de Satan{s‛ el que propuso tales cosas contra él? Y si es
extraño al por ellos llamado ‚Dios de lo alto‛ y no es el mismo Dios omnipotente,
nuestro Rey y Señor, <que es proclamado> en la Ley, en los profetas, en los
Evangelios y por los apóstoles, Dios el Señor mismo, Padre de nuestro Señor
Jesucristo, ¿por qué el mismo Señor nos instruye cuando dice claramente en el
Evangelio: ‚Te doy gracias, Padre, Señor del cielo y de la tierra‛ 141, para demostrar
que su Padre es el Dios de todo?
8. Καὶ περὶ νεκρῶν ἀναστάσεως ὑποφαίνων ἔσεσθαι πάλιν φησὶν ὁ
ἐξ αὐτοῦ υἱός «Λύσατε τὸν ναὸν τοῦτον, καὶ ἐν τρισὶν ἡμέραις ἐγερῶ αὐτόν»·
ναὸν δὲ ἔλεγε τὸ ἴδιον σῶμα, λυόμενον μὲν διὰ χειρῶν ἀνθρώπων τουτέστιν
ἀποκτεινόμενον. Σὸ δὲ μὴ ὅν σῶμα, ἀλλὰ δοκήσει φαινόμενον, ὡς οὗτοι πάλιν
λέγουσι, οὐκ ἅν ἠδύνατο εἰς χεῖρας ἔρχεσθαι ἐγείρεσθαί τε τᾜ τρίτᾙ ἡμέρᾳ,
καθὼς ἐπηγγείλατο. Δέδεικται τοίνυν σαφῶς διὰ τᾛς τοιαύτης οἰκονομίας
ἀναντίρρητος ἡ τῶν νεκρῶν ἀνάστασις καὶ <ὅτι> οὔτε χρεία ἐστὶν ἀπολογίας
τᾜ ψυχᾜ, ἵνα λαλήσᾙ πρὸς ἑκάστην ἐξουσίαν (πλάττονται γὰρ καὶ τοῦτο, ὡς
εἴρηται), ἀλλὰ τᾛς τοῦ Κυρίου εὐεργεσίας τᾛς διὰ τῶν ἔργων καὶ τᾛς πίστεως
συνισταμένης, ὡς λέγει ὁ ἁγιώτατος Παῦλος, γράφων τ῵ Σιμοθέῳ διὰ τούτων
τῶν λόγων «Ὅπως γινώσκοις πῶς δεῖ ἐν οἴκῳ Κυρίου περιπατεῖν, ἥτις ἐστὶν
Ἐκκλησία Θεοῦ ζῶντος, στῦλος καὶ ἑδραίωμα τᾛς ἀληθείας», «ἣν οἱ πολλοὶ
ἀφέντες εἰς μύθους καὶ εἰς μωρολογίας ἐξετράπησαν», «μὴ νοοῦντες μήτε ἃ
λέγουσι μήτε περὶ τίνων διαβεβαιοῦνται»· «ὧν ἐστι Υύγελος καὶ Ἑρμογένης».
Ἀλλὰ καὶ ἐν τᾜ δευτέρᾳ ἐπιστολᾜ Ὑμέναιον καὶ Υιλητὸν περὶ τὴν ἀλήθειαν
ἠστοχηκέναι λέγει, οἵτινες καὶ αὐτοὶ ταύτᾙ τᾜ αἱρέσει ἐξηκολούθησαν, ἄλλον
Θεὸν καταγγέλοντες καὶ γενεαλογίας ἀπεράντους, καὶ πλάνην ἐπισπείροντες
τοῖς άνθρώποις καὶ λέγοντες μὴ ἐκ Θεοῦ γεγενᾛσθαι τὸν κόσμον, ἀλλὰ ὑπὸ
ἀρχῶν καὶ ἐξουσιῶν, τὴν δὲ ἀνάστασιν ἤδη γεγενᾛσθαι διὰ τῶν γεννωμένων
τέκνων ὑπὸ ἑκάστου τῶν γεννώντων, τὴν δὲ τῶν νεκρῶν οὐ λέγουσιν ἔσεσθαι.
Καὶ ὁρ᾵τε, ἀδελφοί, τὸν χαρακτᾛρα τᾛς ἀληθείας καὶ τὸν ἔλεγχον τᾛς τούτων
παρανομίας.
Ὑπολαμβάνω δὲ καὶ περὶ τούτων ἱκανῶς εἰρᾛσθαι· ὅθεν ταύτην
παραλιπὼν ἐπὶ τὰς ἑξᾛς τὴν πορείαν ποιήσομαι, ἐκεῖνο μόνον εἰπών, ὡς πάνυ
φαίνεται ἐοικυῖα αὕτη διὰ τᾛς πολυωνύμου ἀρχοντικᾛς ὀνομασίας τᾜ
πολυπλόκῳ ἑρπετῶν κακοηθείᾳ. Σρόπον γάρ τινα ἐκ πολλῶν ἑρπετῶν ἀναμὶξ
τᾛς αὐτῶν πλάνης συνηγμένη ἐστὶν ἡ ἰοβολία, οἷον τὸ θρασὺ ἔχουσα τοῦ
δράκοντος, τὸ δολερὸν τοῦ φυσάλου, τὴν ἀνθέλκυσιν τᾛς πνοᾛς τοῦ
βαί[τ]ωνος, τὸ γαῦρον τοῦ ἀκοντίου, τὸ προπετὲς τοῦ ὀστρακίτου. Σούτων δὲ
πάντων τὴν κεφαλὴν καταπατήσαντες τᾜ τᾛς ἀληθείας ὑποθέσει ἐπὶ τὰς
λοιπὰς διέλθωμεν, ἐπιπόθητοι, τὴν ἑκάστης πλάνην ἀποκαλύψαι ἐν Θε῵
πειρώμενοι.

Κατὰ Κερδωνιανῶν κα, τᾛς δὲ ἀκολουθίας μα.

1. Κέρδων τις τούτους καὶ τὸν Ἡρακλέωνα διαδέχεται ἐκ τᾛς αὐτᾛς


ὢν σχολᾛς, ἀπὸ ΢ίμωνός τε καὶ ΢ατορνίλου λαβὼν τὰς προφάσεις. Οὗτος
μετανάστης γίνεται ἀπὸ τᾛς ΢υρίας
8. Y de nuevo, acerca de la resurrección de los muertos el hijo de este
*Dios+, dejando entrever que la habr{, dice: ‚Destruid este templo, y en tres días lo
levantaré‛142; pero por ‚templo‛ se refería a su propio cuerpo destruido por las
manos de los hombres, es decir, asesinado. Pero lo que no es un cuerpo sino algo
que se manifiesta en apariencia, como a su vez dicen estos [arcónticos], no podría
haber caído en manos [de sus captores] y ser resucitado al tercer día, como
prometió. Así pues, claramente la resurrección de los muertos se demuestra de
modo incontestable por medio de esta provisión, y también <que> para el alma no
es necesario un discurso de defensa a fin de que lo diga frente a cada autoridad
(pues también inventan esto, como se ha dicho) sino que [necesita] de la
benevolencia del Señor afirmada por medio de las obras y la fe, como dice el
santísimo Pablo al escribir a Timoteo con estas palabras: ‚Para que sepas cómo es
necesario conducirse en la casa del Señor, la cual es la Iglesia del Dios vivo,
columna y fundamento de la verdad‛143, ‚muchos, al abandonarla, se volvieron a
las f{bulas y las palabras necias‛144, ‚no entendiendo ni lo que dicen ni las cosas
acerca de las cuales hacen declaraciones categóricas‛145, ‚entre los cuales est{n
Figelo y Hermógenes‛146. Pero también en la segunda epístola dice que Himeneo y
Fileto147 se descarriaron de la verdad, los cuales también fueron seguidores de esta
secta, predicando otro Dios y genealogías sin fin, sembrando el error en los
hombres y diciendo que el mundo no ha sido creado por Dios sino por principados
y autoridades, que la resurrección ya ha tenido lugar en los hijos engendrados por
cada uno de los progenitores148 y que no habrá resurrección de los muertos. ¡Ved,
hermanos, el carácter de la verdad y la refutación de la transgresión de ellos!
Pero pienso que se ha hablado suficientemente acerca de estos; por lo cual,
dejando esta [secta] de lado, pasaré a las siguientes. Sólo diré esto: debido a la
multiplicidad de nombres para los Arcontes, esta [secta] se presenta muy
semejante a la enredada malignidad de las serpientes. De alguna manera la
ponzoña de su error fue reunida confusamente de muchos reptiles: por ejemplo,
tiene la audacia de la serpiente, la astucia del escuerzo, la capacidad de respirar en
el aire del gobio149, la rapidez de la serpiente dardo y la temeridad de la ostracita.
Pero, habiendo pisoteado la cabeza de todos estos con el fundamento de la verdad
pasaremos, queridos, a las restantes [sectas] esforzándonos por revelar con el
[auxilio de] Dios el error de cada una.

Contra los Cerdonianos, [secta número] veintiuno, pero la cuarenta y uno de


la serie
1. Un tal Cerdón sucedió a estos y a Heracleón; era de su misma escuela
y tomó sus malas doctrinas de Simón y de Saturnilo. Este era un emigrado de Siria
καὶ ἐπὶ τὴν Ῥώμην ἐλθὼν λυμεών τις πέφηνεν ἑαυτ῵ τε καὶ τοῖς αὐτ῵
πειθομένοις, ὁ ἐλεεινότατος. Ἐλεεινὴ γὰρ ἡ φύσις τῶν ἀνθρώπων, ὅταν
καταλείψασα τὴν τοῦ Θεοῦ ὁδὸν πλαν᾵ται, καὶ ἀπόλωλεν ἀπὸ τᾛς τοῦ Θεοῦ
κλήσεως ἑαυτὴν ἀφορίσασα. ΢υμβέβηκε γὰρ τοῖς τοιούτοις ἡ τοῦ κυνὸς
παροιμία, ὃς τᾜ σκιᾶ προσέχων οὗ κατεῖχεν ἐν τ῵ στόματι, ἐμβλέπων εἰς ὕδωρ
καὶ νομίσας τὴν ἐν τ῵ ὕδατι σκιὰν μείζονα εἶναι τᾛς ἐν τ῵ στόματι αὐτοῦ
ἐδωδᾛς, ἀνοίξας τὸ στόμα καὶ τὴν οὖσαν ἀπώλεσε. Οὕτω καὶ οὗτοι τὴν ὁδὸν
εὑρόντες καὶ βουλόμενοι σκι᾵ς περιγενέσθαι τᾛς ἐν τᾜ ὑπονοίᾳ αὐτῶν
γενομένης τὴν οὖσαν ἐν τ῵ στόματι αὐτῶν ὡς εἰπεῖν ἐκ Θεοῦ τροφὴν
κεχαρισμένην οὐ μόνον ἀπώλεσαν, ἀλλὰ καὶ ὄλεθρον ἑαυτοῖς ἐπεσπάσαντο.
Οὗτος τοίνυν ὁ Κέρδων ἐν χρόνοις Ὑγίνου γέγονεν ἐπισκόπου, τοῦ
ἔνατον κλᾛρον ἄγοντος ἀπὸ τᾛς τῶν περὶ Ἰάκωβον καὶ Πέτρον καὶ Παῦλον
ἀποστόλων διαδοχᾛς. Σὸ δὲ κήρυγμα αὐτοῦ τᾛς τῶν προειρημένων
αἱρεσιαρχῶν φλυαρίας μετέχον τὸ αὐτὸ μὲν εἶναι δοκεῖ, παρήλλακται δὲ παρ΄
αὐτ῵ τοῦτον ἔχον τὸν τρόπον.
Δύο καὶ οὗτος ἀρχὰς κεκήρυχεν τ῵ βίῳ καὶ δύο δᾛθεν θεούς, ἕνα ἀγαθὸν
καὶ ἕνα ἄγνωστον τοῖς ἅπασι, ὃν καὶ Πατέρα τοῦ Ἰησοῦ κέκληκεν, καὶ ἕνα τὸν
Δημιουργόν, πονηρὸν ὄντα καὶ γνωστόν, λαλήσαντα ἐν τ῵ νόμῳ καὶ ἐν τοῖς
προφήταις φανέντα καὶ ὁρατὸν πολλάκις γενόμενον. Μὴ εἶναι δὲ τὸν Φριστὸν
γεγεννημένον ἐκ Μαρίας μηδὲ ὲν σαρκὶ πεφηνέναι, ἀλλὰ δοκήσει ὄντα καὶ
δοκήσει πεφηνότα, δοκήσει δὲ τὰ ὅλα πεποιηκότα. Καὶ αὐτὸς δὲ σαρκὸς
ἀνάστασιν ἀπωθεῖται, Παλαιὰν δὲ ἀπαγορεύει Διαθήκην τήν [τε] διὰ
Μωϋσέως καὶ τῶν προφητῶν, ὡς ἀλλοτρίαν οὖσαν Θεοῦ. Ἐληλυθέναι δὲ τὸν
Φριστὸν ἀπὸ τῶν ἄνωθεν ἐκ τοῦ ἀγνώστου Πατρός, εἰς ἀθέτησιν τᾛς τοῦ
κοσμοποιοῦ καὶ δημιουργοῦ ἐνταῦθα, φησίν, ἀρχᾛς καὶ τυραννίδος, ὥσπερ
ἀμέλει καὶ πολλαὶ τῶν αἱρέσεων ἐξεῖπαν. Ὀλίγῳ δὲ τ῵ χρόνῳ οὗτος ἐν Ῥώμᾙ
γενόμενος μεταδέδωκεν αὐτοῦ τὸν ἰὸν Μαρκίωνι· διόπερ τοῦτον ὁ Μαρκίων
διεδέξατο.
2. Σᾛς δὲ αἱρέσεως ὡσαύτως φωρατᾛς οὔσης ἐν συντόμῳ περὶ ταύτης
ἡμῖν ἔσται ὁ λόγος. Ἀρξόμεθα δὲ πάλιν τᾛς κατ΄ αὐτοῦ ἀνατροπᾛς ἀπ΄ αὐτῶν
τῶν παρ΄ αὐτοῦ λεγομένων. Ὅτι μὲν γὰρ δύο ἀρχὰς ἐπὶ τὸ αὐτὸ εἶναι ἀδύνατον
δᾛλον. Ἢ γὰρ αἱ δύο ἐκ μι᾵ς εἰσί τινος ἥ ἡ μέν ἐστι δευτέρα ἡ δὲ τᾛς δευτέρας
αἰτία καὶ ἀρχή. Ζητηθήσεται οὖν ἤτοι αἰτία τῶν δύο ἥ ὁποτέρα τούτων ἀρχὴ
οὖσα τᾛς ἑτέρας, ὡς ἔφην. Καὶ οὕτως ἐκ παντὸς τρόπου ἐπὶ τὴν μίαν ἀνακτέον
τὴν διάνοιαν, τὴν εὑρισκομένην πρώτην, ἐξ ἧς καὶ ἡ δευτέρα ἤτοι ἀμφότεραι,
καθὼς δέδεικται, ὡς ἔφην. Ἐπὶ τὸ αὐτὸ δὲ ἀδύνατον τὰς δύο ἀρχὰς ὑπάρχειν,
ἀλλ΄ οὐδὲ διαφέρεσθαι τὴν μίαν πρὸς τὴν ἄλλην δυνατόν. Εἰ γὰρ διαφέρονται,
εἰσὶ μὲν δύο,
y cuando llegó a Roma el muy miserable se manifestó como un azote para sí
mismo y para los que fueron persuadidos por él. Pues la naturaleza de los hombres
es miserable cuando se extravía al abandonar el camino de Dios, y ha sucumbido al
apartarse a sí misma del llamamiento de Dios. A esta clase de personas les cuadra
el proverbio del perro que puso su atención en la sombra de lo que llevaba en la
boca; al mirar en el agua y creer que la sombra en ella era más grande que la
comida que tenía en su boca, la abrió y perdió la que tenía. Así también estos,
habiendo encontrado el camino, quisieron sin embargo obtener la sombra de la
[comida] producida por su pensamiento y no sólo perdieron el alimento que Dios
les había dado generosamente – por así decir – en sus bocas, sino que también
atrajeron su propia ruina.
En efecto, este Cerdón vivió en tiempos del obispo Higinio, que fue el
noveno en el orden de sucesión luego de los apóstoles Jacobo, Pedro y Pablo.
Puesto que su mensaje comparte la charlatanería de los heresiarcas antes
mencionados parece que es la misma cosa, pero difiere en que tiene las [siguientes]
características.
Cerdón también ha proclamado que hay dos principios para el mundo y
supuestamente dos dioses: uno es bueno y desconocido por todos – al cual ha
denominado ‚Padre de Jesús‛ – y el otro es el Demiurgo, que es malvado y
conocido, que ha hablado en la Ley, se ha manifestado a los profetas y se ha vuelto
visible muchas veces. Cristo no ha nacido de María ni se ha manifestado en la
carne sino que, puesto que existe en apariencia, también se ha mostrado en
apariencia y ha hecho todo en apariencia. Cerdón también rechaza la resurrección
de la carne y rehúsa el Antiguo Testamento [dado] por medio de Moisés y de los
profetas como algo ajeno a Dios. Dice que Cristo ha venido arriba, del Padre
desconocido, para abolir aquí el dominio y la tiranía del demiurgo creador del
mundo, como sin duda también muchas de las sectas declararon. Este, después de
estar un corto tiempo en Roma, le comunicó su veneno a Marción; por eso es por lo
que este Marción lo sucedió.
2. Pero puesto que esta secta es igualmente fácil de detectar nuestro
argumento sobre ella será breve. Una vez más, comenzaremos la refutación [de
Cerdón] a partir de las cosas dichas por él. Evidentemente, es imposible que haya
dos principios al mismo tiempo. Pues, o bien los dos proceden de un primer
[principio], o uno de ellos es el segundo mientras que el otro es causa y origen del
segundo. Se precisará, pues, una causa para los dos o bien averiguar, como dije,
cuál de los dos es el principio del otro y de esta forma llevar por todos los medios
la inteligencia al uno, al principio que es hallado ser el primero, del cual surgió el
segundo o, como dije, ambos, según se ha demostrado. Es imposible que existan
dos principios al mismo tiempo, pero tampoco es posible que sean diferentes el
uno del otro. Si se diferencian son dos [principios separados],
τ῵ δὲ δύο ἀριθμ῵ εὑρίσκεσθαι τὸν ἕνα ἀριθμὸν ὑπερβεβήκασι· τοῦ δὲ ἑνὸς καὶ
πρώτου ἀριθμοῦ ζητουμένου αἱ δύο τ῵ ἑνὶ ἀριθμ῵ καὶ ἀνωτέρῳ ὑπόκεινται, τ῵
αἰτίῳ τῶν δύο ὄντι. Οὐ γὰρ αἱ δύο, αἱ μετὰ τὸν ἕνα ἀριθμὸν ἥ τὴν μίαν ἀρχὴν
καὶ πρώτην, αἰτίαι ἑαυτῶν δύνανται εἶναι, τοῦ ἑνικοῦ ἀριθμοῦ καὶ ἀνωτάτου
ἀεὶ ζητουμένου.
Εἰ γὰρ αἱ δύο εὑρεθήσονται μι᾵ς οὖσαι συμφωνίας καὶ συγχαίρουσαι καὶ
συμφωνοῦσαι ἀλλήλαις, ἐν τ῵ τὴν μὲν μίαν παραμένειν τᾛς ἑτέρας
εὐδοκούσης καὶ τᾛς ἄλλης δὲ χαιρούσης τᾜ τᾛς ἑτέρας συζυγίᾳ, ἡ στάσις τίς
ἐστιν ἀνὰ μέσον ἀμφοτέρων; Εἰ δὲ στασιάζουσι καὶ ἰσχύουσιν ἅμα ἀμφότεραι
πρὸς ἀλλήλας ἐπ΄ ἴσης, οὐκέτι Φριστὸς ὁ ἐλθὼν διὰ τὴν ἀθέτησιν τᾛς μι᾵ς
δυνήσεται καταλῦσαι τὴν ταύτης τυραννίδα, αὐτᾛς ἀντεχούσης καὶ δυναμένης
πρὸς τὴν ἄνω ἀόρατον καὶ ἀκατονόμαστον ἀγωνίζεσθαι ἀντέχειν τε καὶ
μηδέποτε δυναμένης καταλύεσθαι.
3. Λέγει δὲ ὁ ἠλίθιος καὶ τὸν νόμον καὶ τοὺς προφήτας τᾛς φαύλης
καὶ ἐναντίας εἶναι ἀρχᾛς, τὸν δὲ Φριστὸν τᾛς ἀγαθᾛς. Πόθεν οὖν οἱ προφᾛται
τὰ εἰς Φριστὸν τετυπωμένα προανεφώνησαν, εἰ μὴ μία ἦν καὶ ἡ αὐτὴ δύναμις ἡ
λαλήσασα ἐν νόμῳ καὶ ἐν προφήταις καὶ Εὐαγγελίοις; Καθάπερ λέγει· «Ὁ
λαλῶν ἐν τοῖς προφήταις ἰδοὺ πάρειμι» καὶ τὰ ἑξᾛς. Πόθεν δὲ καὶ ὁ Κύριος ἐν
τ῵ Εὐαγγελίῳ προανεφώνει λέγων· «Εἰ Μωϋσᾜ ἐπιστεύετε, καὶ ἐμοὶ ἅν
ἐπιστεύετε. Ἐκεῖνος γὰρ περὶ ἐμοῦ ἔγραψε»;
Καὶ πολλά μοι ἔστι περὶ μαρτυριῶν λέγειν, καθὼς συναγείρας σχολὴν
ἑαυτ῵ ἐποίησεν ὁ ἐπὶ συγκυρήματι πονηρ῵ τ῵ κόσμῳ ἐπιβλαστήσας καὶ
πλανήσας τοὺς ὑπ΄ αὐτοῦ πεπλανημένους. Παρελεύσομαι δὲ καὶ ταύτην, ὡσεὶ
βέμβικος καὶ πεμφρηδόνος τῶν ὀδυνοποιῶν ἐκ πετεινῶν κνωδάλων
ὁρμωμένων ὑπὸ μίαν θᾛξιν ἐκπετασθέντων τὴν ἀνάλωσιν ποιησάμενος διὰ
τᾛς τοῦ Θεοῦ ἐναργεστάτης πίστεώς τε καὶ σωτηριώδους διδασκαλίας τοῦ
Κυρίου ἡμῶν Ἰησοῦ Φριστοῦ τοῦ εἰπόντος· «Βλέπετε μὴ πλανηθᾛτε· πολλοὶ γὰρ
ἐλεύσονται ψευδοπροφᾛται». Καὶ τοῦ Ἀποστόλου περὶ τῶν αὐτῶν
ψευδοχρίστων καὶ ψευδοδιδασκάλων καὶ ψευδαδέλφων φήσαντος καὶ ἡμ᾵ς
ἀσφαλισαμένου, ἐπὶ τὰς ἑξᾛς, κατὰ τὴν ἀκολουθίαν προβαίνων τῶν ἄλλων
ποιήσομαι τὴν ὑφήγησιν.

Κατὰ Μαρκιωνιστῶν κβ, τᾛς δὲ ἀκολουθίας μβ

1. Μαρκίων, ἀφ΄ οὗπερ οἱ Μαρκιωνισταί, ἐκ τούτου τοῦ


προειρημένου Κέρδωνος τὴν πρόφασιν εἰληφὼς καὶ αὐτὸς μέγας ὄφις
προᾛλθεν τ῵ βίῳ, πολὺ δὲ πλᾛθος ἐξαπάτησας ἔτι εἰς δεῦρο εἰς πολλοὺς
τρόπους προεστήσατο διδασκαλεῖον.
y se reconoce que al llegar a ser dos en cantidad han excedido el número uno; pero
puesto que el primer número es requerido, el dos está sometido al número más
elevado, el uno, que es causa del dos. El dos, que está después del número uno o
único primer principio, no puede ser causa de sí mismo pues siempre se precisa
del número singular y más elevado.

Pues si se descubriese que los dos [principios] están de común acuerdo, se


regocijan y están concordes mutuamente, consintiendo el uno la permanencia del
otro y alegrándose por su compañía, ¿qué discordia hay entre ambos? Pero si
ambos están en desacuerdo y a la vez son iguales en fuerza el uno con el otro
entonces Cristo, que vino para abolir al uno, no será capaz de derribar su tiranía;
esta se mantendrá en su lugar y podrá luchar con el invisible e innombrable
[poder] en lo alto y resistir, pero nunca podrá ser destruida.
3. El tonto dice que la Ley y los profetas son del principio inferior y
opuesto, pero Cristo del bueno. ¿Cómo, pues, los profetas predijeron las cosas que
tipificaban a Cristo si no fuera una y la misma Potencia la que habló en la Ley, en
los profetas y en los Evangelios? Como dice: ‚Ved, aquí estoy, el que habla en los
profetas‛ y lo que sigue. ¿Y por qué también el Señor declara abiertamente en el
Evangelio, diciendo: ‚Si creyerais a Moisés, también me creeríais a mí, pues aquel
escribió acerca de mí‛ 150?
Y tengo mucho que decir acerca de los testimonios, lo mismo que sobre
cómo este [Cerdón] organizó para sí una escuela cuando, en un mal momento,
brotó en el mundo y extravió a los que fueron engañados por él. Pero también
dejaremos atrás esta [secta], habiendo consumado su destrucción como si fuera un
moscardón o una avispa – esos insectos alados que levantan el vuelo y se lanzan en
un instante causando dolor – por medio de la clarísima fe en Dios y la salvífica
enseñanza de nuestro Señor Jesucristo que dijo: ‚Mirad que no os equivoquéis;
pues vendr{n muchos falsos profetas‛151, y la del Apóstol, que nos previno al
hablarnos acerca de estos falsos Cristos, falsos maestros y falsos hermanos.
Pasando a las siguientes, según el orden [de nuestro tratado], haremos la
exposición de las otras [sectas].

Contra los Marcionistas, [secta número] veintidós, pero la cuarenta y dos de


la serie.

1. Marción, del cual surgieron los marcionistas, tomando sus malas


ideas de aquel Cerdón antes mencionado, pasó también él por el mundo como una
gran serpiente, se colocó a la cabeza de una escuela y de muchas maneras engañó
por completo a un gran número de personas hasta el día de hoy.
Ἡ δὲ αἵρεσις ἔτι καὶ νῦν ἔν τε Ῥώμᾙ καὶ ἐν τᾜ Ἰταλίᾳ, ἐν Αἰγύπτῳ τε καὶ ἐν
Παλαιστίνᾙ, ἐν Ἀραβίᾳ τε καὶ ἐν τᾜ ΢υρίᾳ, ἐν Κύπρῳ τε καὶ ΘηβαἸδι, οὐ μὴν
ἀλλὰ καὶ ἐν τᾜ Περσίδι καὶ ἐν ἄλλοις τόποις εὑρίσκεται. Μεγάλως γὰρ ὁ
πονηρὸς ἐν αὐτ῵ κατίσχυσε τὴν ἀπάτην.
Οὗτος τὸ γένος Ποντικὸς ὑπᾛρχεν, Ἑλενοπόντου δέ φημι, ΢ινώπης δὲ
πόλεως, ὡς πολὺς περὶ αὐτοῦ ᾄδεται λόγος. Σὸν δὲ πρῶτον αὐτοῦ βίον
παρθενίαν δᾛθεν ἤσκει· μονάζων γὰρ ὑπᾛρχεν καὶ υἱὸς ἐπισκόπου τᾛς
ἡμετέρας ἁγίας καθολικᾛς Ἐκκλησίας. Φρόνου δὲ προϊόντος προσφθείρεται
παρθένῳ τινὶ καὶ ἐξαπατήσας τὴν παρθένον ἀπὸ τᾛς ἐλπίδος αὐτήν τε καὶ
ἑαυτὸν κατέσπασε καὶ τὴν φθορὰν ἀπεργασάμενος, ἐξεοῦται τᾛς Ἐκκλησίας
ὑπὸ τοῦ ἰδίου πατρός. Ἦν γὰρ αὐτοῦ ὁ πατὴρ δι΄ ὑπερβολὴν εὐλαβείας τῶν
διαφανῶν καὶ σφόδρα τᾛς Ἐκκλησίας ἐπιμελομένων, διαπρέπων ἐν τᾜ τᾛς
ἐπισκοπᾛς λειτουργία. Πολλὰ δὲ δᾛθεν ὁ Μαρκίων καθικετεύσας καὶ αἰτήσας
μετάνοιαν οὐκ εἴληφε παρὰ τοῦ ἰδίου πατρός. Πόνος γὰρ εἶχε τὸν ἀξιόλογον
γέροντα καὶ ἐπίσκοπον, ὅτι οὐ μόνον ἐξέπεσεν ἐκεῖνος, ἀλλ΄ ὅτι καὶ αὐτ῵ τὸ
αἶσχος ἔφερεν. Ὡς τοίνυν οὐκ ἔτυχε παρ΄ αὐτοῦ διὰ τᾛς κολακείας ὧν ἐδέετο,
μὴ φέρων τὴν ἀπὸ τῶν πολλῶν χλεύην ἀποδιδράσκει τᾛς πόλεως τᾛς αὐτοῦ
καὶ ἄνεισιν εἰς τὴν Ῥώμην αὐτήν, μετὰ τὸ τελευτᾛσαι Ὑγῖνον τὸν ἐπίσκοπον
Ῥώμης (οὗτος δὲ ἔνατος ἦν ἀπὸ Πέτρου καὶ Παύλου τῶν ἀποστόλων), καὶ τοῖς
ἔτι πρεσβύταις περιοῦσι καὶ ἀπὸ τῶν μαθητῶν τῶν ἀποστόλων ὁρμωμένοις
συμβαλὼν ᾔτει συναχθᾛναι καὶ οὐδεὶς αὐτ῵ συγκεχώρηκε. Ζήλῳ λοιπὸν
ἐπαρθείς, ὡς οὐκ ἀπείληφε τὴν προεδρίαν τε καὶ τὴν εἴσδυσιν τᾛς Ἐκκλησίας,
ἐπινοεῖ ἑαυτ῵ καὶ προσφεύγει τᾜ τοῦ ἀπατεῶνος Κέρδωνος αἱρέσει.
2. Καὶ ἄρχεται ὡς εἰπεῖν ἐξ αὐτᾛς τᾛς ἀρχᾛς καὶ ὡς ἀπὸ θυρῶν τῶν
ζητημάτων προτείνειν τοῖς κατ΄ ἐκεῖνο καιροῦ πρεσβυτέροις τοῦτο τὸ ζήτημα
λέγων· «Εἴπατέ μοι, τί ἐστι τό· Οὐ βάλλουσιν οἶνον νέον εἰς ἀσκοὺς παλαιοὺς
οὐδὲ ἐπίβλημα ὆άκους ἀγνάφου ἐπὶ ἱματίῳ παλαι῵· εἰ δὲ μή γε, καὶ τὸ
πλήρωμα αἴρει καὶ τ῵ παλαι῵ οὐ συμφωνήσει. Μεῖζον γὰρ σχίσμα γενήσεται».
Καὶ ὡς τοῦτο ἤκουσαν οἱ ἐπιεικεῖς καὶ πανάγιοι τᾛς ἁγίας τοῦ Θεοῦ Ἐκκλησίας
πρεσβύτεροι καὶ διδάσκαλοι, τὸν τᾛς ἀκολουθίας τε καὶ ἁρμονίας ἀποδιδόντες
λόγον καὶ φράζοντες αὐτ῵ μετὰ ἐπιεικείας ἔλεγον· Σέκνον, τοῦτό ἐστιν ἀσκοὶ
παλαιοί, αἱ τῶν Υαρισαίων καρδίαν καὶ γραμματέων, παλαιωθεῖσαι ἐν
ἁμαρτήμασι καὶ μὴ δεξάμεναι τὸ κήρυγμα τοῦ Εὐαγγελίου· καὶ τὸ ἱμάτιον τὸ
παλαιόν, ὡς ὁ Ἰούδας παλαιωθεὶς ἐν φιλαργυρίᾳ οὐκ ἐδέξατο τοῦ καινοῦ καὶ
ἁγίου καὶ ἐπουρανίου μυστηρίου τὸ τᾛς ἐλπίδος κήρυγμα, καίτοι συναφθεὶς
τοῖς ἕνδεκα ἀποστόλοις καὶ κληθεὶς ὑπ΄ αὐτοῦ τοῦ Κυρίου, περισσότερον
σχίσμα ἔσχε δι΄ ἑαυτοῦ, μηδενὸς αἰτίου αὐτ῵ γενομένου, ἐπειδὴ ἡ διάνοια
αὐτοῦ οὐ συμπεφώνηκε τᾜ ἄνω ἐλπίδι καὶ ἐπουρανίῳ κλήσει τῶν μελλόντων
ἀγαθῶν ἀντὶ τῶν ἐνταῦθα χρημάτων τε καὶ κόμπου καὶ φιλίας παρερχομένης
ἐλπίδος τε καὶ ἡδονᾛς.
La secta se puede encontrar incluso al presente en Roma y en Italia, en Egipto y
Palestina, en Arabia y Siria, en Chipre y Tebas, pero también en Persia y en otros
lugares. Con él, el maligno fortaleció en gran manera el error.

Marción era originario del Ponto – me refiero a Helenoponto, de la ciudad


de Sínope, como se dice frecuentemente acerca de él. Supuestamente, al principio
practicó una vida de castidad, pues fue monje e hijo de un obispo de nuestra santa
Iglesia universal. Pero pasado un tiempo corrompió a una virgen, engañó a la
doncella y la derribó a ella y a sí mismo de la fe, y por haber ejecutado este acto de
corrupción fue expulsado de la Iglesia por su propio padre. Pues a causa de su
eminente piedad su padre era uno de aquellos hombres ilustres que se ocupan de
la Iglesia con gran cuidado, sobresaliendo en su servicio episcopal. Y aunque
supuestamente Marción suplicó y pidió por una penitencia muchas veces, no la
obtuvo de su propio padre pues el digno y anciano obispo estaba afligido no sólo
porque aquel había caído sino porque también le había acarreado oprobio a él. Así
pues, como [Marción] no consiguió de su padre lo que deseaba por medio de la
lisonja, al no poder soportar la burla de la multitud abandonó su ciudad y llegó a
la misma Roma después de la muerte de Higinio, obispo de Roma (este fue el
noveno [obispo] después de los apóstoles Pedro y Pablo), y reuniéndose con los
ancianos sobrevivientes que habían sido establecidos por los discípulos de los
apóstoles pidió ser admitido, pero ninguno se lo permitió. Finalmente, incitado por
los celos, como no consiguió ingresar ni recibir un cargo importante en la Iglesia,
reflexionó y acudió a la secta del embustero Cerdón.
2. Y comenzó desde el principio mismo –como si fuera el inicio de las
preguntas sobre el tema, por así decir – a presentar esta pregunta a los ancianos de
aquel tiempo, diciendo: ‚Decidme qué significa: No se pone vino nuevo en odres
viejos ni un remiendo de tela nueva en un vestido viejo; pues de otra forma el
remiendo tira [del vestido] y no coincidirá con el [tejido] viejo, y el desgarro se
har{ mayor‛152. Cuando los clementes y santísimos ancianos y maestros de la santa
Iglesia de Dios escucharon esto le dieron una respuesta conveniente y apropiada, y
explic{ndole con afabilidad dijeron: ‚Hijo, los odres viejos representan el corazón
de los fariseos y los escribas, que estaban envejecidos por los pecados y no
recibieron la proclamación del Evangelio; y el vestido viejo significa que Judas,
aunque había sido llamado por el Señor mismo y unido a los once apóstoles,
envejecido por su amor al dinero no aceptó la proclama del nuevo, santo y celestial
misterio de la esperanza y recibió un desgarro aun mayor causado por su propia
culpa y de nadie más, puesto que su mente no estuvo de acuerdo con el
llamamiento celestial y la alta esperanza de los bienes venideros en vez de las
riquezas mundanas y la jactancia, y el amor de la esperanza y el placer pasajeros‛.
Ὁ δέ· Οὐχ οὕτως, φησίν, ἀλλὰ ἄλλα ἐστὶ παρὰ ταῦτα, ἀντιλέγων ὁ
Μαρκίων. Ἐπειδὴ μὴ ἠθέλησαν αὐτὸν δέξασθαι, <διὰ> τοῦτο οὖν φανερῶς
αὐτοῖς ἔλεγε· Σί μὴ ἠθελήσατέ με ὑποδέξασθαι; Σῶν δὲ λεγόντων ὅτι οὐ
δυνάμεθα ἄνευ τᾛς ἐπιτροπᾛς τοῦ τιμίου πατρός σου τοῦτο ποιᾛσαι. Μία γάρ
ἐστιν ἡ πίστις καὶ μία ἡ ὁμόνοια καὶ οὐ δυνάμεθα ἐναντιωθᾛναι τ῵ καλ῵
συλλειτουργ῵ πατρὶ δὲ σ῵, ζηλώσας λοιπὸν καὶ εἰς μέγαν ἀρθεὶς θυμὸν καὶ
ὑπερηφανίαν τὸ σχίσμα ἐργάζεται ὁ τοιοῦτος, ἑαυτ῵ τὴν αἵρεσιν
προστησάμενος καὶ εἰπὼν ὅτι· «Ἐγὼ σχίσω τὴν Ἐκκλησίαν ὑμῶν, καὶ βαλῶ
σχίσμα ἐν αὐτᾜ εἰς τὸν αἰῶνα», ὡς τὰ ἀληθᾛ μὲν σχίσμα ἔβαλεν οὐ μικρόν, οὐ
τὴν Ἐκκλησίαν σχίσας ἀλλ΄ἑαυτὸν καὶ τοὺς αὐτ῵ πεισθέντας.
3. Ἔλαβε δὲ τὴν πρόφασιν παρὰ τοῦ προειρημένου Κέρδωνος,
γόητος καὶ ἀπατηλοῦ. Καὶ αὐτὸς μὲν γὰρ δύο κηρύττει ἀρχάς, προσθεὶς δὲ
πάλιν ἐκείνῳ, φημὶ τ῵ Κέρδωνι, ἕτερόν τι παρ΄ ἐκεῖνον δείκνυσι, λέγων τρεῖς
εἶναι ἀρχάς, μίαν μὲν τὴν ἄνω ἀκατονόμαστον καὶ ἀόρατον, ἣν καὶ ἀγαθὸν
Θεὸν βούλεται λέγειν, μηδὲν δὲ τῶν ἐν τ῵ κόσμῳ κτίσασαν· ἄλλον δὲ εἶναι
ὁρατὸν Θεὸν καὶ κτιστὴν καὶ δημιουργόν. Διάβολον δὲ τρίτον ὡς εἰπεῖν καὶ
μέσον τῶν δύο τούτων, τοῦ τε ὁρατοῦ καὶ τοῦ ἀοράτου. Σὸν δὲ κτιστὴν καὶ
δημιουργὸν καὶ ὁρατὸν, Θεὸν εἶναι τῶν Ἰουδαίων, εἶναι δὲ αὐτὸν κριτήν. Παρ΄
αὐτ῵ δὲ τ῵ Μαρκίωνι καὶ παρθενία κηρύσσεται, νηστείαν δὲ κατὰ τὸ
σάββατον κηρύττει. Μυστήρια δὲ δᾛθεν παρ΄ αὐτ῵ ἐπιτελεῖται τῶν
κατηχουμένων ὁρώντων· ὕδατι δὲ οὗτος ἐν τοῖς μυστηρίοις χρᾛται. Σὸ δὲ
σάββατον νηστεύειν διὰ τοιαύτην αἰτίαν φάσκει· ἐπειδή, φησί, τοῦ Θεοῦ τῶν
Ἰουδαίων ἐστὶν ἡ ἀνάπαυσις τοῦ πεποιηκότος τὸν κόσμον καὶ ἐν τᾜ ἑβδόμᾙ
ἡμέρᾳ ἀναπαυσαμένου, ἡμεῖς νηστεύσωμεν ταύτην, ἵνα μὴ τὸ καθᾛκον τοῦ
Θεοῦ τῶν Ἰουδαίων ἐργαζώμεθα. Σὴν τᾛς σαρκὸς δὲ ἀθετεῖ ἀνάστασιν,
καθάπερ πολλαὶ τῶν αἱρέσεων· ψυχᾛς δὲ ἀνάστασιν εἶναι λέγει καὶ ζωὴν καὶ
σωτηρίαν μόνης. Οὐ μόνον δὲ παρ΄ αὐτ῵ ἓν λουτρὸν δίδοται, ἀλλὰ καὶ ἕως
τριῶν λουτρῶν καὶ ἐπέκεινα διδόναι παρ΄ αὐτοῖς τ῵ βουλομένῳ, ὡς παρὰ
πολλῶν ἀκήκοα. ΢υμβέβηκε δὲ τοῦτο γενέσθαι αὐτ῵ τὸ ἐφίεσθαι τρία ἥ καὶ
πλείω λουτρὰ δίδοσθαι, δι΄ ἣν ὑπεῖχεν χλεύην παρὰ τῶν αὐτὸν ἐγνωκότων
μαθητῶν αὐτοῦ ἐκ παραπτώματός τε καὶ φθορ᾵ς τᾛς εἰς τὴν παρθένον
γεγενημένης. Ἐπειδὴ φθείρας ἐν τᾜ ἑαυτοῦ πόλει τὴν παρθένον, καὶ
ἀποδράσας μὲν ἐν παραπτώματι μεγάλῳ εὑρέθη, ἐπενόησεν ὁ ἀγύρτης ἑαυτ῵
δεύτερον λουτρόν, φήσας ὅτι ἔξεστιν ἕως τριῶν λουτρῶν τουτέστιν τριῶν
βαπτισμῶν εἰς ἄφεσιν τῶν ἁμαρτιῶν δίδοσθαι, ἵν΄ εἴ τις παρέπεσεν εἰς τὸ
πρῶτον, λάβᾙ δεύτερον μετανοήσας καὶ τρίτον ὡσαύτως, ἐὰν ἐν παραπτώματι
μετὰ τὸ δεύτερον γένηται. Υέρει δὲ δᾛθεν, ἵνα τὴν ἑαυτοῦ χλεύην ἀνασώσᾙ, εἰς
παράστασιν αὐτοῦ ὅτι *τὸ+ μετὰ τὸ αὐτοῦ παράπτωμα πάλιν ἐκαθαρίσθη καὶ
λοιπὸν ἐν ἀθῴοις ὑπάρχει, μαρτυρίαν περὶ τούτου ψευδηγορῶν ὡς πιθανήν,
δυναμένην ἐξαπατᾛσαι οὐ τοῦτο δὲ σημαίνουσαν ὃ αὐτὸς λέγει·
Pero Marción replicó: ‚No es así, sino que hay otras *interpretaciones+
adem{s de estas‛. Puesto que no querían aceptarlo, les dijo claramente: ‚¿Por qué
no queréis admitirme?‛. Le dijeron que no podían hacer eso sin la autorización de
su honorable padre: ‚Pues una es la fe, una es la concordia, y no podemos
oponernos a tu padre, un noble colega‛. Finalmente Marción, celoso y exaltado por
una gran cólera y arrogancia, llevó a cabo la rotura fundando su propia secta y
diciendo: ‚Yo desgarraré vuestra Iglesia, y provocaré en ella un desgarro para
siempre‛. Verdaderamente, de este modo provocó un desgarro no menor, pero no
desgarró a la Iglesia sino a sí mismo y a los que fueron persuadidos por él.
3. Tomó su doctrina del antedicho charlatán y engañador Cerdón.
También él predica dos principios pero por su parte le añade a aquel – me refiero a
Cerdón – y exhibe algo distinto que este, pues dice que hay tres principios: uno es
el [principio] innombrable e invisible en lo alto, al cual pretende llamar ‚el Dios
bueno‛, pero que no creó ninguno de los seres que hay en el mundo; el otro es un
Dios visible, creador y artífice. El diablo es el tercer [principio], por así decir, y está
en medio de estos dos, el [Dios] visible y el invisible. El [Dios] creador, artífice y
visible es el Dios de los judíos, y él es un juez. El celibato también es predicado por
el mismo Marción, y proclama el ayuno en el sábado. Celebra los supuestos
misterios a la vista de los catecúmenos; pero Marción usa agua en los misterios153.
Sostiene que hay que ayunar en s{bado por esta razón: ‚Puesto que es el descanso
del Dios de los judíos‛ – dice – ‚que hizo el mundo y descansó en el séptimo día,
ayunemos nosotros en ese [día] para que no practiquemos lo que le conviene al
Dios de los judíos‛. Rechaza la resurrección de la carne, como la mayoría de las
sectas; dice que la resurrección, la vida y la salvación son únicamente del alma. En
el marcionismo se administra no sólo un bautismo sino que entre ellos se permiten
incluso hasta tres bautismos y más aun al que así lo quiera, como he escuchado de
muchos. Él accedió a este asunto de permitir administrar tres o más bautismos
debido a la burla que soportó de parte de los discípulos que lo habían conocido,
por la transgresión y corrupción perpetrada a la doncella. Puesto que luego de
haber corrompido a la doncella en su propia ciudad y haber huido se halló en una
grave falta, el impostor inventó un segundo bautismo para sí diciendo que es lícito
administrar hasta tres lavacros – esto es, tres bautismos – para remisión de los
pecados, a fin de que si alguno cayó en falta respecto del primero, arrepintiéndose,
tome un segundo y del mismo modo un tercero, si cayese en falta después del
segundo. Para librarse de su propia ignominia presenta de forma mentirosa, como
una prueba supuestamente verosímil de que después de su transgresión fue
purificado de nuevo y ahora es inocente, un testimonio acerca de este asunto – un
texto que puede ser engañoso, pero que no significa lo que él dice;
ὅτι, φησί, βαπτισθεὶς ὁ Κύριος ὑπὸ τοῦ Ἰωάννου ἔλεγε τοῖς μαθηταῖς·
«Βάπτισμα ἔχω βαπτισθᾛναι, καὶ τί θέλω εἰ ἤδη τετέλεκα αὐτό;» Καὶ πάλιν·
«Ποτήριον ἔχω πιεῖν, καὶ τί θέλω εἰ ἤδη πληρώσω αὐτό;». Καὶ οὕτω τὸ διδόναι
πλείω βαπτίσματα ἐδογμάτισεν.
4. Οὐ μόνον δὲ τοῦτο, ἀλλὰ καὶ τὸν νόμον ἀποβάλλει καὶ πάντας
προφήτας, λέγων ἐκ τοῦ ἄρχοντος τοῦ τὸν κόσμον πεποιηκότος τοὺς τοιούτους
πεπροφητευκέναι. Φριστὸν δὲ λέγει ἄνωθεν ἀπὸ τοῦ ἀοράτου καὶ
ἀκατονομάστου Πατρὸς καταβεβηκέναι ἐπὶ σωτηρίᾳ τῶν ψυχῶν καὶ ἐπὶ
ἐλέγχῳ τοῦ Θεοῦ τῶν Ἰουδαίων καὶ νόμου καὶ προφητῶν καὶ τῶν τοιούτων. Καὶ
ἄχρι Ἅιδου καταβεβηκέναι τὸν Κύριον, ἵνα σώσᾙ τοὺς περὶ Κάϊν καὶ Κορὲ καὶ
Δαθὰν καὶ Ἀβειρών, Ἠσαῦ τε καὶ πάντα τὰ ἔθνη τὰ μὴ ἐγνωκότα τὸν Θεὸν τῶν
Ἰουδαίων· τοὺς δὲ περὶ Ἄβελ καὶ Ἐνὼχ καὶ Νῶε καὶ Ἀβραὰμ καὶ Ἰσαὰκ καὶ
Ἰακὼβ καὶ Μωϋσέα, Δαβίδ τε καὶ ΢ολομῶνα ἐκεῖ καταλελοιπέναι, διότι
ἐπέγνωσαν, φησί, τὸν Θεὸν τῶν Ἰουδαίων, ὄντα ποιητὴν καὶ κτιστήν, καὶ τὰ
καθήκοντα αὐτοῦ πεποιήκασι καὶ οὐχὶ τ῵ Θε῵ τ῵ ἀοράτῳ ἑαυτοὺς
προσανέθεντο. Δίδωσι καὶ ἐπιτροπὴν γυναιξὶ βάπτισμα διδόναι. Παρ΄ αὐτοῖς
γὰρ πάντα χλεύης ἔμπλεα καὶ οὐδὲν ἕτερον, ὁπότε καὶ τὰ μυστήρια ἐνώπιον
κατηχουμένων ἐπιτελεῖν τολμῶσιν. Ἀνάστασιν δὲ ὡς εἶπον οὗτος λέγει οὐχὶ
σωμάτων, ἀλλὰ ψυχῶν καὶ σωτηρίαν ταύταις ὁρίζεται, οὐχὶ τοῖς σώμασιν. Καὶ
μεταγγισμοὺς ὁμοίως τῶν ψυχῶν καὶ μετενσωματώσεις ἀπὸ σωμάτων εἰς
σώματα φάσκει.
5. Πανταχόθεν δὲ πίπτει ἡ αὐτοῦ ματαία κενοφωνία, ὡς ἤδη μοι ἐν
ἄλλαις αἱρέσεσι πεπραγμάτευται. Πῶς γὰρ ἀναστήσεται ἡ μὴ πεπτωκυῖα
ψυχή; Ἀνάστασις δὲ πῶς αὐτᾛς κληθήσεται, τᾛς μὴ πεσούσης ψυχᾛς; Π᾵ν γὰρ
τὸ πῖπτον ἀναστάσεως δεῖται· πίπτει δὲ οὐχὶ ψυχή, ἀλλὰ σῶμα. Ὅθεν καὶ
δικαίως πτῶμα αὐτὸ ἡ συνήθεια εἴωθεν καλεῖν καὶ αὐτὸς ὁ Κύριος εἰπὼν ὅτι
«Ὅπου τὸ πτῶμα, ἐκεῖ συναχθήσονται οἱ ἀετοί». Καὶ γὰρ ἐν τοῖς μνήμασιν οὐ
κατακλείομεν ψυχάς, ἀλλὰ σώματα κατατιθέαμεν ἐν γᾜ καταχώσαντες, ὧν ἡ
ἀνάστασις εἰς ἐλπίδα ἔχει τὸ κήρυγμα, καθάπερ ὁ τοῦ σίτου κόκκος· ὡς καὶ ὁ
ἅγιος Ἀπόστολος τὴν μαρτυρίαν ἤνεγκεν περὶ τοῦ κόκκου τοῦ σίτου καὶ τῶν
ἄλλων σπερμάτων καὶ αὐτὸς δὲ ὁ Κύριος ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ ὅτι «Ἐὰν μὴ πεσὼν
ὁ κόκκος τοῦ σίτου ἀποθάνᾙ, μόνος μένει». Ὁ δὲ ἅγιος Ἀπόστολός φησιν
«ἄφρων» (ἄφρονα γὰρ καλεῖ τὸν ἄπιστον τὸν ὅλως ἀμφιβάλλοντα καὶ λέγοντα
«Πῶς ἡ ἀνάστασις γίνεται; Ποίῳ δὲ σώματι ἔρχονται;»). Καὶ εὐθὺς πρὸς τοὺς
τοιούτους φησίν· «Ἄφρων, σὺ ὃ σπείρεις οὐ ζωογονεῖται, ἐὰν μὴ ἀποθάνᾙ». Καὶ
ἔδειξεν ἐξ ἅπαντος ἡ Γραφὴ τοῦ πεπτωκότος κόκκου τουτέστιν τοῦ σώματος
τοῦ θαπτομένου καὶ οὐ ψυχᾛς τὴν ἀνάστασιν γίνεσθαι. Πῶς δὲ ψυχὴ ἐλεύσεται
μόνη; Πῶς δὲ βασιλεύσει μόνη ἡ ὁμοῦ σὺν σώματι ἐργασαμένη τὸ δίκαιον ἥ τὸ
φαῦλον; Ἔσται γὰρ ἐναντία καὶ οὐ δικαία ἡ κρίσις.
‚Porque‛ – afirma – ‚cuando el Señor fue bautizado por Juan, dijo a los discípulos:
Un bautismo tengo con el que ser bautizado, ¿y por qué lo quiero si ya lo he
cumplido? ‛154 Y de nuevo: ‚Una copa tengo para beber, ¿y por qué la quiero si
muy pronto la llenaré?‛. Y así sostuvo su opinión de administrar múltiples
bautismos.

4. Pero no sólo esto, sino que también desecha la Ley y todos los
profetas diciendo que los tales han profetizado por el Arconte que ha hecho el
mundo; pero dice que Cristo ha descendido de arriba, del Padre invisible e
innombrable, para salvación de las almas y para reprobación del Dios de los judíos,
de la Ley, de los profetas y de todas las cosas de tal naturaleza. El Señor descendió
al Hades para salvar a Caín, Coré, Datán, Abiram, Esaú y a todos los gentiles que
no han reconocido al Dios de los judíos; pero a Abel, Enoc, Noé, Abraham, Isaac,
Jacob, Moisés, David y Salomón los ha dejado allí – dice – porque reconocieron al
Dios de los judíos, que es hacedor y creador, y han hecho lo que le conviene, y no
se han dedicado a sí mismos al Dios invisible. [Los marcionistas] también conceden
permiso a las mujeres para administrar el bautismo. Ciertamente, en vista de que
inclusive se atreven a celebrar los misterios delante de los catecúmenos, todas las
cosas [hechas] por ellos son totalmente ridículas y nada más. Como mencioné,
Marción dice que no hay resurrección de los cuerpos sino de las almas y atribuye la
salvación a estas, no a los cuerpos. Del mismo modo, sostiene que hay
transmigración de las almas y reencarnación de cuerpo en cuerpo.
5. Pero su vana charlatanería falla absolutamente, como ya lo he tratado
en las otras sectas. Pues, ¿cómo resucitará el alma, que no ha sucumbido? ¿Cómo
podrá ser llamada resurrección, si el alma no perece? Pues todo lo que muere
necesita de la resurrección; pero el alma no perece, sino el cuerpo. Por lo cual con
propiedad el uso corriente acostumbra llamar al cuerpo ‚cad{ver‛155, e incluso el
Señor mismo dice: ‚Donde esté el cad{ver, allí se juntar{n las {guilas‛ 156. Pues no
encerramos almas en los sepulcros, sino que enterramos cuerpos cubriéndolos con
tierra. La predicación [cristiana] sostiene la esperanza de su resurrección, lo mismo
que el grano de trigo; así también el santo Apóstol dió testimonio acerca del grano
de trigo y de las otras semillas, y también el Señor mismo en el Evangelio: ‚Si el
grano de trigo, al caer, no muere, queda solo‛157. Pero el santo Apóstol dice:
‚Necio‛ (pues llama necio al incrédulo que est{ enteramente en duda y pregunta
‚¿Cómo ser{ la resurrección? ¿Con qué clase de cuerpo retornar{n?‛ 158 ) A los tales
les dice inmediatamente: ‚Necio, lo que tú siembras no se vivifica si no muere‛159.
Y la Escritura demostró por completo que la resurrección es la del grano de trigo
que ha caído, esto es, del cuerpo que es enterrado, y no del alma. ¿Cómo regresará
el alma sola? ¿Cómo reinará sola la que obró lo bueno y lo malo junto con el
cuerpo? El juicio no será justo, sino todo lo contrario.
6. Πῶς δὲ συσταθήσεται ὁ παρ΄ αὐτ῵ τ῵ Μαρκίωνι τριῶν ἀρχῶν
λόγος; Πῶς δὲ ὁ ἀγαθὸς εὑρεθήσεται <ὁ> ἐν τοῖς τοῦ φαύλου μέρεσιν ἔργον
ἐπιτελῶν ἥ σωτηρίας ἥ τῶν ἄλλων; Εἰ γὰρ οὐκ αὐτοῦ τυγχάνει ὁ κόσμος,
ἀπέστειλεν δὲ αὐτοῦ τὸν Μονογενᾛ εἰς τὸν κόσμον λαβεῖν ἐκ τοῦ κόσμου τοῦ
ἀλλοτρίου ἃ μὴ αὐτὸς ἔσπειρεν μηδὲ ἐποίησεν, εὑρεθήσεται ἥ τῶν ἀλλοτρίων
ἐφιέμενος ἥ πενίαν ὑφιστάμενος καὶ ἴδια μὴ ἔχων, ἐπὶ τὰ ἀλλότρια ἑαυτὸν
ἐπιδιδούς, ὅπως ἑαυτ῵ προσπορίσηται ἃ μὴ πρότερον ἔχει. Πῶς δὲ κριτὴς ἀνὰ
μέσον ἀμφοτέρων γενήσεται ὁ Δημιουργός; Εἶτα τίνας ἔχει κρῖναι; Εἰ γὰρ τῶν
ἀπὸ τοῦ ἄνω σκευῶν δικαστὴς προκαθέζεται, ἰσχύει ὑπὲρ τὸν ἄνω, ἐπειδὴ
φέρει εἰς μέσον τῶν αὐτοῦ κριτηρίων τὰ τοῦ ἄνω ὑπάρχοντα, ὡς τ῵ Μαρκίωνι
ἔδοξε. Καὶ εἰ ὅλως κριτὴς τυγχάνει, δίκαιός ἐστι. Δείξομεν δὲ ἀπὸ τοῦ δικαίου
ὀνόματος ὅτι ταὐτόν ἐστι τὸ ἀγαθὸν καὶ τὸ δίκαιον. Π᾵ν γὰρ ὃ δίκαιόν ἐστι,
τοῦτο καὶ ἀγαθόν. Ἀπὸ γὰρ τοῦ ἀγαθὸν εἶναι τὸ ἀγαθὸν χαρίζεται δικαίως
μετὰ ἀληθείας τ῵ ἀγαθὰ δράσαντι καὶ οὐκέτι ἔσται πρὸς τὸ ἀγαθὸν ἐναντίος
τ῵ ἀγαθ῵, κατὰ δικαιοσύνην τὸ ἀγαθὸν τ῵ ἀγαθ῵ παρέχων καὶ τ῵ φαυλ῵ τὴν
ἐπιτιμίαν τᾛς τιμωρίας. Οὐδὲ πάλιν ἀγαθὸς ἅν εἴη ὁ τ῵ πονηρ῵ τὸν ἀγαθὸν
μισθὸν ἐπὶ τ῵ τέλει ἀποδιδοὺς μὴ μετανοοῦντι, εἰ καὶ ἐν τ῵ παρόντι ἀνατέλλοι
αὐτοῦ τὸν ἥλιον ἐπὶ ἀγαθοὺς καὶ φαύλους καὶ τὸν ὑετὸν αὐτοῦ παρέχοι διὰ τὸ
νῦν ἀυτεξούσιον τοῖς τε πονηροῖς καὶ ἀγαθοῖς ἀνθρώποις. Ἀγαθὴ γὰρ οὐκέτι
ἔσται φύσις καὶ δικαία τοῦ τ῵ πονηρ῵ μισθὸν ἐν τ῵ μέλλοντι αἰῶνι σωτηρίας
παρέχοντος καὶ οὐ μ᾵λλον μισοῦντος τὸ πονηρὸν καὶ φαῦλον. Ὁ δὲ τρίτος
εὑρισκόμενος παρ΄ αὐτ῵ πονηρός, εἰ ἔχει τὴν ἐξουσίαν τὰ πονηρὰ ἐργάζεσθαι
καὶ κατισχύειν τῶν ἐν τ῵ κόσμῳ ἥ τῶν ἄνωθεν ἀγαθῶν ἥ τοῦ μέσου δικαίου,
εὑρεθήσεται ἰσχυρότερος οὗτος τῶν δύο θεῶν τῶν παρὰ Μαρκίωνι λεγομένων,
ἐπειδὴ ἐξουσιάζει ἁρπάζειν τὰ ἀλλότρια· καὶ ἀδρανεῖς λοιπὸν
καταψηφισθήσονται οἱ δύο παρὰ τὸν ἕνα πονηρόν, οἱ μὴ δυνάμενοι ἀντέχειν
καὶ ὆ύεσθαι ἀπὸ τοῦ ἁρπάζοντος τὰ αὐτῶν ὄντα καὶ εἰς πονηρίαν
μεταβάλλοντος.
7. Ἄλλως δὲ πάλιν νοήσωμεν, ἵνα τὴν χλεύην τοῦ ἀγύρτου
φωράσωμεν τᾛς ματαιοφροσύνης. Εἰ γὰρ ὅλως ὁ πονηρὸς πονηρὸς ὑπάρχει,
ἁρπάζει δὲ τοὺς ἀγαθοὺς ἀπὸ τοῦ ἀγαθοῦ καὶ τοὺς δικαίους ἀπὸ τοῦ δικαίου,
ἰδίους δὲ οὐχ ἁρπάζει μόνους, εὑρεθήσεται ὁ πονηρὸς οὐκέτι πονηρός, τῶν
ἀγαθῶν ορεγόμενος καὶ ἐπιδικαζόμενος ὡς βελτιόνων. Εἰ δὲ καὶ τοὺς ἰδίους
κρίνει τιμωρίαν τε τοὺς ἀδικήσαντας ἀπαιτεῖ, οὐκέτι πονηρὸς ἔσται ὁ πονηρῶν
δικαστὴς ὑπάρχων. Καὶ εὑρεθήσεται κατὰ πάντα τρόπον ἡ αὐτοῦ ὑπόθεσις
ἑαυτὴν ἀνατρέπουσα.
Πόθεν δὲ εἰλήφασι τὸ εἶναι αἱ τρεῖς ἀρχαῖ, πάλιν λέγε. Σίς δὲ ὁ ταύταις
ὁρισμὸν συστησάμενος; Εἰ μὲν γὰρ ἕκαστος ἐν τ῵ ἰδίῳ τόπῳ περιορίζεται,
6. ¿Cómo, pues, será probada la fábula de los tres principios del propio
Marción? ¿Cómo aquel que actúa en las regiones del mal – ejecutando ya sea la
[obra de] salvación o de otra clase – será hallado bueno? Pues si el mundo no le
pertenece [al Dios bueno] pero envió al mundo a su Unigénito para tomar del
mundo ajeno las cosas que él no engendró ni creó se reconocerá que, o bien está
invadiendo [el dominio] del otro o bien, por estar en la pobreza y no tener cosas
propias, se dedica a tomar las ajenas a fin de adquirir para sí las cosas que no
poseía anteriormente. ¿Cómo actuará el Demiurgo como juez entre ambos? Luego,
¿a quién tiene que juzgar? Si se establece como juez de los objetos [sustraídos] por
el [Dios] de lo alto entonces su fuerza es superior a la del [Dios] de lo alto, puesto
que emplaza en medio de sus tribunales las pertenencias del [Dios] de lo alto,
como creyó Marción. Y, en resumen, si él es juez, es justo. A partir del término
‚justo‛ demostraremos que el bien y la justicia son lo mismo, pues todo el que es
justo también es bueno. Pues por el hecho de ser bueno conforme a la verdad
concede justamente el bien al que hizo cosas buenas, y no estará opuesto al bien en
cuanto a bondad otorgando, de acuerdo a la justicia, el bien al bueno y la pena del
castigo al malo. De nuevo, tampoco sería bueno el que al final da una buena
recompensa al malvado que no se arrepiente, aunque al presente haga salir su sol
sobre buenos y malos y les conceda su lluvia a los hombres malvados y a los
bondadosos debido a su libre albedrío actual. La naturaleza del que concede al
malvado el premio de la salvación en el mundo venidero y no odia más bien la
maldad y la vileza no es buena y justa. Pero en cuanto al tercer [principio] – que
fue imaginado por Marción como malo – si tiene la autoridad para realizar cosas
malas y dominar los seres en el mundo que pertenecen o bien al [Dios] bueno de
arriba o bien al [Dios] justo del medio, será hallado más fuerte que los dos dioses
mencionados por Marción, puesto que tiene poder para arrebatar las cosas ajenas;
al final, los dos que no fueron capaces de resistir y preservar sus cosas del que se
las arrebató y las transformó en malas serán declarados débiles por el [Dios]
malvado.
7. Pero lo veremos nuevamente de otra manera, para que dejemos en
evidencia la ridiculez de la frivolidad del charlatán. Si el [Dios] malo es
enteramente malvado, arrebatando a los [hombres] buenos del [Dios] bueno y a los
justos del [Dios] justo y no se apodera solamente de los suyos, se ha de reconocer
que el [Dios] malo ya no es malvado puesto que desea a los buenos y se esfuerza
por obtenerlos porque son mejores. Pero si además juzga a los suyos y reclama un
castigo para los que fueron injustos, el que es juez de los malvados ya no será
malo. Y así se descubrirá que la suposición de Marción se refuta a sí misma.

Pero de nuevo dime, ¿cómo han llegado a existir los tres principios? ¿Quién
es el que les estableció un límite? Si cada uno está circunscripto en su propio lugar,
οὐκέτι τέλεια τὰ τρία εὑρεθήσεται ὁριζόμενα ἔν τισι περιεκτικοῖς τόποις,
εὑρεθήσεται δὲ τὸ ἑκάστου περιεκτικὸν μεῖζον τοῦ περιεχομένου καὶ οὐκέτι τὸ
περιεχόμενον Θεὸς ἅν κληθείη, ἀλλὰ μ᾵λλον ἡ περιεκτικὴ ὁροθεσία. Εἰ δὲ καὶ
εἰς ταὐτὸν ἀλλήλοις γενόμενοι ἕκαστος κατὰ δίεσιν τὸν ἴδιον ἐκληρώθη τόπον
καὶ ἕκαστος ἐν τ῵ ἰδίῳ ὢν τ῵ ἑτέρῳ οὐκ ἐντρίβεται οὐδὲ ἐπέρχεται, οὐκέτι αἱ
ἀρχαὶ ἀλλήλαις ἐναντίαι οὐδέ τις αὐτῶν φαύλη εὑρεθήσεται, διὰ τὸ κατὰ τὸ
δίκαιον καὶ ἥσυχον καὶ εὐσταθὲς τῶν ἰδίων ἐπιμέλεσθαι καὶ μὴ περαιτέρω
βαινειν ἐπιβάλλεσθαι. Εἰ δὲ ὁ μὲν πονηρὸς ὑπὸ τοῦ ἄνω κατισχύεται καὶ
βιάζεται καὶ καταπονεῖται, μεμερισμένος ὢν καὶ ἐν ἰδίῳ τόπῳ ὑπάρχων, οὗ
τόπου τ῵ ἄνω ἀγαθ῵ οὐδὲν προσήκει, οὐδέ τι ὑπ΄ αὐτοῦ κέκτισται τῶν
ἐνταῦθα (λέγω ἐν τ῵ τοῦ πονηροῦ τόπῳ), τυραννικώτερος μ᾵λλον
εὑρεθήσεται ὁ ἄνω καὶ οὐκέτι ἀγαθός, τὸν ἴδιον Τἱὸν εἴτ΄ οὖν Φριστὸν
ἀποστείλας, ἵνα τὰ ἀλλότρια λάβᾙ.
Καὶ ποῦ ὁ ὅρος ὁ διορίζων τὰς τρεῖς ἀρχὰς κατὰ τὸν τοῦ ἀγύρτου τᾛς
ὑποθέσεως λόγον; Ζητηθήσεται γὰρ τέταρτός τις ἐπιεικέστατος καὶ τῶν τριῶν
σοφώτερος, ὁριογνώμων τε καὶ ἐπιστήμων, ὃς τὰ μέτρα ἑκάστῳ διένειμέν τε
καὶ τοὺς τρεῖς εἰρηνοποίησεν, ἵνα μὴ στασιάσαιεν πρὸς ἀλλήλους μηδὲ εἰς τὰ
ἄλλου ἄλλος ἀποστέλλοι. Καὶ οὗτος μὲν πείσας τὰς τρεῖς ἀρχὰς εὑρεθήσεται
τέταρτος καὶ σοφώτερος καὶ ἐπιεικέστερος. Καὶ αὐτὸς δὲ ἐν ἰδίῳ τόπῳ πάλιν
ζητηθήσεται, ἀφ΄ οὗπερ εἰς μέσον ἦλθεν τῶν τριῶν καὶ ἑκάστῳ τὸ μέρος
σοφῶς διώρισεν, ἵνα μὴ ἀλλήλους ἀδικοῖεν. Εἰ δὲ ἐν τοῖς τοῦ ἑνός, λέγω δὴ τοῦ
δημιουργοῦ αἱ δύο ἀρχαί εἰσιν ἐμπολιτευόμεναι, ὅ τε πονηρὸς ἐν τοῖς τοῦ
δημιουργοῦ χώραις τε καὶ χώροις καὶ ὁ τοῦ ἀγαθοῦ Φριστὸς ἐπιδημήσας· οὐκέτι
ἄρα κριτὴς καὶ δημιουργὸς μόνον ὁ κριτὴς εὑρεθήσεται, ἀλλὰ καὶ ἀγαθός,
συγχωρῶν τοῖς δυσὶν εἰς τὰ ἴδια ποιεῖν ὃ βούλονται· ἥ ἀδρανὴς εὑρεθήσεται καὶ
μὴ ἰσχύων κωλύσαι τῶν ἰδίων τοὺς ἀλλοτρίους ἅρπαγας. Εἰ δὲ καὶ ἥσσων τᾜ
δυνάμει ἐστίν, οὐκέτι εὑρεθήσεται ἡ δημιουργία συνεστῶσα, ἀλλ΄ ἐξέλιπεν
ἔκπαλαι, ἀναρπαζομένη καθ΄ ἑκάστην ἡμέραν ὑπό τε τοῦ πονηροῦ εἰς τὸ ἴδιον
μέρος καὶ ὑπὸ τοῦ ἀγαθοῦ εἰς τὰ ἄνω. Καὶ πῶς ἔτι ἡ δημιουργία σταθήσεται; Εἰ
δὲ ὅτι χρόνῳ λήξει λέγεις καὶ δυνατὸν ταύτην ὅλως λέγειν διὰ τᾛς τοῦ ἀγαθοῦ
ἐπιμελείας, οὐκοῦν ὁ ἀγαθὸς αἴτιος τᾛς βλάβης ἔσται ὁ μὴ πάλαι ποιήσας,
ὅπερ ὕστερον ἀγαθὸν ἔδοξεν ἐπιτελεῖν, μήτε μὴν πεποιηκὼς ἀπὸ τῶν
ἀνέκαθεν, πρὶν ἥ τοῦς πλείους ἀδικηθᾛναι καὶ ἐν καθέξει αὐτοὺς γενέσθαι τοῦ
κριτοῦ καὶ κάτω μεμενηκέναι.
8. Πάλιν δὲ τὰ τᾛς θείας Γραφᾛς οὐκ ὀρθῶς νοῶν προφέρει καὶ τοὺς
ἀκεραίους ἐξαπατᾶ
se ha de reconocer que los tres – limitados en ciertos espacios que los contienen –
ya no son perfectos, pues también se habrá de reconocer que lo que contiene a cada
uno es mayor que el contenido, y lo contenido ya no podría ser llamado ‚Dios‛
sino que más bien el límite continente [lo sería]. Pero incluso si, cuando se
manifestaron mutuamente, cada uno recibió en suerte su propio lugar
separadamente y, al estar cada uno en el propio, no toca ni invade al otro, habrá
que reconocer que los principios no se oponen unos a otros y ninguno de ellos es
malo, ya que se ocupan de sus propios asuntos de manera justa, tranquila y
equilibrada y no les interesa ir más allá. Pero si el [Dios] malo es dominado,
violentado y abrumado por el [Dios] de lo alto aunque haya recibido su parte y
esté en su propio lugar, el cual no pertenece al [Dios] bueno de lo alto ni ninguna
de las cosas que hay aquí ha sido creada por él (quiero decir, en el lugar del [Dios]
malo), entonces habrá que reconocer que el [Dios] de lo alto es el más tiránico y ya
no es bueno puesto que envió a su propio Hijo, o sea Cristo, para que tomara las
cosas ajenas.
¿Y dónde está el límite que, según el argumento de la suposición del
charlatán, divide los tres principios? Habrá que buscar un cuarto [principio] más
justo y sabio que los tres, versado para fijar límites, el cual asignó las medidas de
cada uno y concilió a los tres para que no pelearan uno contra otro ni enviaran a
alguien más al [dominio] del otro. Y este que convenció a los tres será reconocido
como un cuarto [Dios], no sólo más sabio sino también más equitativo. Este, a su
vez, se encontrará en su propio lugar, del cual vino como mediador entre los tres y
delimitó sabiamente la porción para cada uno a fin de que no fueran injustos unos
con otros. Si dos principios residen en los [dominios] de uno – me refiero a los del
demiurgo –, el malo en las regiones y territorios del demiurgo y el Cristo del [Dios]
bueno morando como extranjero, entonces el juez no habrá de ser reconocido
solamente como juez y demiurgo sino también como bueno, ya que permite a los
dos hacer lo que quieran en sus [dominios]; o bien será hallado débil e incapaz de
impedir a los saqueadores ajenos de sus posesiones. Pero si es inferior en poder
habrá que reconocer que la creación no podría haberse mantenido sino que habría
desaparecido hace largo tiempo, despojada diariamente por el [Dios] malo hacia su
propio lugar y por el [Dios] bueno hacia las [regiones] celestiales. ¿Cómo habrá de
persistir la creación? Pero si dices que eventualmente tendrá un fin, y que es
posible decir que este [fin] se debe por completo a la diligencia del [Dios] bueno,
por consiguiente el [Dios] bueno – el que no creó antes lo que luego pensó que
constituía un bien ni ha sido el que lo ha hecho en un principio, antes de que la
mayoría [de los hombres] fueran perjudicados, resultaran retenidos por el juez y
permanecieran abajo – será responsable de un perjuicio.
8. Nuevamente, [Marción] presenta los textos de la sagrada Escritura
pero no comprende correctamente su sentido y engaña a los sencillos
διαστρέφων τὸ τοῦ Ἀποστόλου ὆ητόν, ὅτι «Φριστὸς ἡμ᾵ς ἐξηγόρασεν ἐκ τᾛς
κατάρας τοῦ νόμου, γενόμενος ὑπὲρ ἡμῶν κατάρα» καί φησιν· εἰ ἦμεν αὐτοῦ,
οὐκ ἅν τὸ ἑαυτοῦ ἠγόραζεν· ἀγοράσας δὲ εἰς ἀλλότριον κόσμον ἦλθεν ἡμ᾵ς
ἐξαγοράσαι τοὺς οὐκ ὄντας αὐτοῦ. Ποίημα γὰρ ἦμεν ἑτέρου καὶ διὰ τοῦτο ἡμ᾵ς
αὐτὸς ἠγόραζεν εἰς τὴν ἑαυτοῦ ζωήν. Ἀγνοεῖ δὲ ὅλως ὁ ἠλίθιος ὅτι οὔτε
Φριστὸς κατάρα γεγένηται (μὴ γένοιτο), ἀλλὰ τὴν κατάραν τὴν διὰ τὰς
ἁμαρτίας ἡμῶν ἀφεῖλεν, ἑαυτὸν σταυρώσας καὶ γενόμενος θάνατος θανάτῳ
καὶ κατάρα αὐτὸς τᾜ κατάρᾳ γενόμενος. Διὸ οὐκ ἔστι Φριστὸς κατάρα, ἀλλὰ
τᾛς κατάρας λύσις, εὐλογία δὲ π᾵σι τοῖς εἰς αὐτὸν ἀληθῶς πεπιστευκόσιν.
Οὕτω καὶ τὸ «ἐξηγόρασεν». Οὐκ εἶπεν «ἠγόρασεν»· οὔτε γὰρ εἰς ἀλλότριον
ἦλθεν ἁρπάσαι ἥ ἀγοράσαι. Εἰ γὰρ ἠγόρασεν, μὴ ἔχων ἠγόρασε καὶ ὡς πτωχὸς
ἃ μὴ εἶχεν ἐκτήσατο. Καὶ εἰ ὁ κεκτημένος ἡμ᾵ς πέπρακεν, ἀπορήσας
πέπρακεν, ἀπό τινος ἄρα δανειστοῦ ἐλαυνόμενος. Ἀλλ΄ οὐκ ἔχει οὕτως. Οὔτε
γὰρ εἶπεν «ἠγόρασεν», ἀλλ΄ «ἐξηγόρασεν». Ὅμοιον δὲ τούτῳ ὁ αὐτὸς ἅγιος
Ἀπόστολός φησιν· «Ἐξαγοραζόμενοι τὸν καιρόν, ὅτι αἱ ἡμέραι πονηραί εἰσι».
Καὶ οὐχ ἡμέρας ἀγοράζομεν, οὐδὲ τιμὴν ἡμερῶν δίδομεν, ἀλλὰ τὸ δι΄
ὑπομονὴν καὶ τὸ μελλητικὸν τᾛς μακροθυμίας σημαίνων τοῦτο ἔφη. Ὥστε τὸ
ἐξηγόρασε τὴν ὑπόθεσιν ὑπέφηνεν τᾛς ὑπὲρ ἡμῶν ἀναδοχᾛς ἐν κόσμῳ
ἐνσάρκου παρουσίας <δι΄> ἧς ἀνεδέξατο ὑπὲρ ἡμῶν παθεῖν ὁ ἀπαθὴς ὢν Θεός,
μένων ἐν τᾜ ἰδίᾳ ἀπαθείᾳ τᾛς αὐτοῦ θεότητος καὶ αὐτὸ ὃ ἀνεδέξατο ὑπὲρ ἡμῶν
παθεῖν, οὐκ ἀγοράζων ἡμ᾵ς ἀπ΄ ἀλλοτρίων, ἀλλὰ τὴν ὑπόθεσιν ὑπὲρ ἡμῶν
τοῦ σταυροῦ ἀναδεξάμενος, προαιρέσει καὶ οὐ μετ΄ ἀνάγκης. Ὅθεν ἐλήλεγκται
κατὰ πάντα τοῦ Μαρκίωνος ὁ λόγος. Καὶ πολλά ἐστι τὰ πρὸς ἀνατροπὴν τᾛς
τούτου μηχανᾛς καὶ τραγῳδίας ἐξ εὐσεβοῦς λογισμοῦ καὶ εὐλόγου ὁρμώμενα
ἐμφάσεως ἐν τᾜ πρὸς αὐτὸν ἀντιρρήσει.
9. Ἐλεύσομαι δὲ εἰς τὰ ὑπ΄ αὐτοῦ γεγραμμένα, μ᾵λλον δὲ
ἐρρᾳδιουργημένα. Οὗτος γὰρ ἔχει Εὐαγγέλιον μόνον, τὸ κατὰ Λουκ᾵ν,
περικεκομμένον ἀπὸ τᾛς ἀρχᾛς διὰ τὴν τοῦ ΢ωτᾛρος σύλληψιν καὶ τὴν
ἔνσαρκον αὐτοῦ παρουσίαν. Οὐ μόνον δὲ τὴν ἀρχὴν ἀπέτεμεν ὁ λυμηνάμενος
ἑαυτὸν <μ᾵λλον> ἤπερ τὸ Εὐαγγέλιον, ἀλλὰ καὶ τοῦ τέλους καὶ τῶν μέσων
πολλὰ περιέκοψε τῶν τᾛς ἀληθείας λόγων, ἄλλα δὲ παρὰ τὰ γεγραμμένα
προστέθεικε. Μόνῳ δὲ κέχρηται τούτῳ τ῵ χαρακτᾛρι, τ῵ κατὰ Λουκ᾵ν
Εὐαγγελίῳ. Ἔχει δὲ καὶ Ἐπιστολὰς παρ΄ αὐτ῵ τοῦ ἁγίου Ἀποστόλου δέκα, αἷς
μόναις κέχρηται, οὐ π᾵σι δὲ τοῖς ἐν αὐταῖς γεγραμμένοις, ἀλλὰ τινὰ αὐτῶν
περιτέμνων, τινὰ δὲ ἀλλοιώσας κεφάλαια. Σαύταις δὲ ταῖς δυσὶ βίβλοις
κέχρηται· ἀλλὰ δὲ συντάγματα ἀφ΄ ἑαυτοῦ συνέταξε τοῖς ὑπ΄ αὐτοῦ
πλανωμένοις. Αἱ δὲ Ἐπιστολαὶ αἱ παρ΄ αὐτ῵ λεγόμεναί εἰσι· πρώτη μὲν πρὸς
Γαλάτας, δευτέρα δὲ
retorciendo el pasaje del Apóstol: ‚Cristo nos redimió de la maldición de la Ley,
hecho maldición en lugar de nosotros‛160. Dice: Si fuéramos suyos, no habría
comprado lo que le era propio; pero vino a un mundo ajeno a buscarnos y compró
a los que no son suyos, pues éramos una creación de otro y por esa causa él nos
compró con su propia vida. Pero el tonto ignora completamente que Cristo no fue
hecho maldición (¡de ninguna manera!) sino que quitó la maldición [que pesaba
sobre nosotros] a causa de nuestros pecados al crucificarse a sí mismo y volverse
muerte para la muerte y maldición para la maldición. En consecuencia, Cristo no es
una maldición sino la destrucción de la maldición, y una bendición para todos los
que verdaderamente han creído en Él. Así también con respecto al término
‚redimió‛. No dice ‚compró‛, pues *Cristo+ no vino a un lugar ajeno a saquear o
mercar. [Dice Marción:] Si hubiera comprado, entonces habría comprado lo que no
tenía y, como un mendigo, adquirido lo que no poseía. Y si nuestro dueño nos ha
vendido, lo ha hecho por estar en un apuro, quizá apremiado por un prestamista.
Pero no es así, pues *san Pablo+ no dijo ‚compró‛, sino ‚redimió‛. El mismo santo
Apóstol dice algo semejante a esto: ‚Redimiendo el tiempo, porque los días son
malos‛161. No compramos días, ni pagamos un precio por los días, sino que dijo
esto para señalar lo [que se consigue] por medio de la perseverancia y la
disposición para esperar de la longanimidad. De suerte que el término ‚redimió‛
dejó entrever la razón de la asunción de una encarnación en el mundo en nuestro
favor, encarnación <mediante> la cual el que es el Dios impasible se comprometió a
sufrir en nuestro lugar, permaneciendo en la impasibilidad propia de su divinidad
a la vez que aceptó sufrir por nosotros, no comprándonos de extraños sino
aceptando en nuestro lugar la cuestión de la cruz por su libre elección y no por
necesidad. Por lo cual el razonamiento de Marción queda refutado por completo. Y
hay muchos [argumentos] en refutación de su invento y su absurda proclama que,
al contrario que esta, provienen de un razonamiento piadoso y una explicación
verosímil.

9. Pero pasaré a las cosas que han sido escritas – o más bien adulteradas
– por él. Marción tiene un solo Evangelio, el de Lucas, recortado al principio
debido a la concepción y encarnación del Salvador. Pero esta persona que se
perjudicó a sí misma <más bien> que al Evangelio no sólo cercenó el principio, sino
que mutiló muchas de las palabras de la verdad, no sólo al final sino también en el
medio, y ha añadido otras a lo que está escrito. Usa sólo este texto, el Evangelio de
Lucas. Él también tiene diez Epístolas del santo Apóstol [Pablo], las únicas que
utiliza, pero no [usa] todo lo que está escrito en ellas sino que recortó algunas y
modificó partes fundamentales de otras. Se sirve de estos dos libros162, pero
compuso por sí mismo unas obras para los extraviados por él. Las diez Epístolas
seleccionadas por él son: primera, la [Epístola] a los Gálatas; segunda, [la primera
πρὸς Κορινθίους, τρίτη πρὸς Κορινθίους δευτέρα, τετάρτη δὲ πρὸς Ῥωμαίους,
πέμπτη πρὸς Θεσσαλονικεῖς, ἕκτη πρὸς Θεσσαλονικεῖς δευτέρα, ἑβδόμη πρὸς
Ἐφεσίους, ὀγδόη πρὸς Κολωσσεῖς, ἐνάτη πρὸς Υιλήμονα, δεκάτη πρὸς
Υιλιππησίους· ἔχει δὲ καὶ τᾛς πρὸς Λαοδικέας λεγομένης μέρη. Ἐξ οὗπερ
χαρακτᾛρος τοῦ παρ΄ αὐτ῵ σῳζομένου, τοῦ τε Εὐαγγελίου καὶ τῶν Ἐπιστολῶν
τοῦ Ἀποστόλου, δεῖξαι αὐτὸν ἐν Θε῵ ἔχομεν ἀπατεῶνα καὶ πεπλανημένον καὶ
ἀκρότατα διελέγξαι. Ἐξ αὐτῶν γὰρ ἀναμφιβόλως τῶν παρ΄ αὐτοῦ
ὁμολογουμένων ἀνατραπήσεται. Ἐκ γὰρ τῶν αὐτῶν ἔτι παρ΄ αὐτ῵ λειψάνων
τοῦ τε Εὐαγγελίου καὶ τῶν Ἐπιστολῶν εὑρισκομένων δειχθήσεται ὁ Φριστὸς
τοῖς συνετοῖς μὴ ἀλλότριος εἶναι Παλαι᾵ς Διαθήκης, καὶ οἱ προφᾛται οὖν οὐκ
ἀλλότριοι ὄντες τᾛς τοῦ Κυρίου ἐνδημίας καὶ ὅτι ἀνάστασιν σαρκὸς ὁ
Ἀπόστολος κηρύττει καὶ δικαίους τοὺς προφήτας ὀνομάζει καὶ ἐν σῳζομένοις
ὑπάρχοντας τοὺς περὶ Ἀβραὰμ καὶ Ἰσαὰκ καὶ Ἰακὼβ καὶ πάντα ὅσα ἐστὶ τᾛς
ἁγίας τοῦ Θεοῦ Ἐκκλησίας σωτήριά τε καὶ ἅγια καὶ ἐκ Θεοῦ ἐστηριγμένα ἔν τε
τᾜ πίστει καὶ ἐν τᾜ γνώσει καὶ ἐν ἐλπίδι καὶ διδασκαλίᾳ.
10. Παραθήσομαι δὲ καὶ ἣν ἐποιησάμην κατ΄ αὐτοῦ πραγματείαν
πρὶν τοῦ ταύτην μου τὴν σύνταξιν ἐσπουδακέναι διὰ τᾛς ὑμῶν τῶν ἀδελφῶν
προτροπᾛς ποιήσασθαι. Ἀπὸ ἐτῶν ἱκανῶν, ἀνερευνῶν τὴν τούτου τοῦ
Μαρκίωνος ἐπινενοημένην ψευδηγορίαν καὶ ληρώδη διδασκαλίαν, αὐτὰς δὴ
τὰς τοῦ προειρημένου βίβλους ἃς κέκτηται μετὰ χεῖρας λαβών, τό τε
παρ΄αὐτῶν λεγόμενον Εὐαγγέλιον καὶ <τὸ> Ἀποστολικὸν καλούμενον
παρ΄αὐτ῵ ἐξανθισάμενος καὶ ἀναλεξάμενος καθ΄εἰρμὸν ἀπὸ τῶν
προειρημένων δύο βιβλίων τὰ ἐλέγξαι αὐτὸν δυνάμενα, ἐδάφιόν τι συντάξεως
ἐποιησάμην, ἀκολούθως τάξας κεφάλαια καὶ ἐπιγράψας ἑκάστᾙ ὆ήσει α β γ.
Καὶ οὕτως ἕως τέλους διεξᾛλθον, ἕν οἷς φαίνεται ἠλιθίως καθ΄ἑαυτοῦ ἔτι
ταύτας τὰς παραμεινάσας τοῦ τε ΢ωτᾛρος καὶ τοῦ Ἀποστόλου λέξεις
φυλάττων. Αἱ μὲν γὰρ αὐτῶν παρηλλαγμένως ὑπ΄αὐτοῦ ἐρρᾳδιουργήθησαν
καὶ ὡς οὐκ εἶχεν τοῦ κατὰ Λουκ᾵ν Εὐαγγελίου τὸ ἀντίγραφον οὔτε ἡ τοῦ
ἀποστολικοῦ χαρακτᾛρος ἔμφασις· ἄλλα δὲ φύσει ὡς ἔχει καὶ τὸ Εὐαγγέλιον
καὶ ὁ Ἀπόστολος, μὴ ἀλλαγέντα ὑπ΄αὐτοῦ, δυνάμενα δὲ αὐτὸν διελέγχειν,
δι΄ὧν δείκνυται <ἡ> Παλαιὰ Διαθήκη συμφωνοῦσα πρὸς τὴν Νέαν καὶ ἡ Καινὴ
πρὸς τὴν Παλαιὰν Διαθήκην· ἄλλαὶ δὲ πάλιν λέξεις τῶν αὐτῶν βιβλίων
ὑποφαίνουσαι Φριστὸν ἐν σαρκὶ ἐληλυθέναι καὶ ἐν ἡμῖν ἐνηνθρωπηκέναι·
ἀλλὰ καὶ ἄλλαι πάλιν ὁμολογοῦσαι τὴν τῶν νεκρῶν ἀνάστασιν καὶ τὸν Θεὸν
ἕνα ὄντα Κύριον πάντων παντοκράτορα, αὐτὸν ποιητὴν οὐρανοῦ καὶ γᾛς καὶ
πάντων τῶν ἐπὶ τᾛς γᾛς γενομένων, καὶ οὔτε παραχαράσσουσαι τοῦ
Εὐαγγελίου τὴν κλᾛσιν οὔτε μὴν ἀρνούμεναι τὸν Ποιητὴν καὶ Δημιουργὸν τῶν
πάντων, ἀλλὰ δηλοῦσαι τὸν σαφῶς ὡμολογημένον ὑπὸ τοῦ χαρακτᾛρος τοῦ
ἀποστολικοῦ καὶ τοῦ εὐαγγελικοῦ κηρύγματος. Καὶ ἔστιν τὰ ἡμῖν
πεπραγματευμένα ἐν ὑποκειμένοις παρατιθέμενα, ἅτινά ἐστι τάδε·
Epístola] a los Corintios; tercera, la segunda a los Corintios; cuarta, a los Romanos;
quinta, a los Tesalonicenses; sexta, la segunda a los Tesalonicenses; séptima, a los
Efesios; octava, a los Colosenses; novena, a Filemón; décima, a los Filipenses; pero
también tiene partes de la llamada [Epístola] a los Laodicenses. A partir del canon
conservado por él – del Evangelio y de las Epístolas del Apóstol – demostraré con
la [ayuda] de Dios que Marción es un mentiroso y está equivocado, y lo refutaré de
manera precisa, pues a partir de los mismos [libros] que son reconocidos por él
será refutado sin ninguna duda. A partir de los mismos restos del Evangelio y de
las Epístolas que él aun reconoce será demostrado a los sensatos que Cristo no es
extraño para el Antiguo Testamento, que los profetas no son ajenos a la
encarnación del Señor, que el Apóstol predica la resurrección de la carne y
considera justos a los profetas, que Abraham, Isaac y Jacob están entre los salvos, y
que todo cuanto procede de la santa Iglesia de Dios es salvífico, santo y afirmado
por Dios en la fe, el conocimiento, la fe y la doctrina.

10. Pero también citaré un tratado que compuse contra Marción antes de
hacer esta obra alentado, hermanos, por vuestra exhortación. Hace bastantes años,
al investigar la mentira imaginada por este Marción y su estúpida doctrina,
examiné los mismos libros que el antedicho había cercenado – el que llaman
Evangelio y lo que él denomina [Canon] Apostólico –, extraje y escogí de los dos
libros antedichos una serie [de pasajes] que pueden refutarlo y compuse una suerte
de bosquejo para una obra, ordené sus capítulos sucesivamente y registré cada
pasaje como 1, 2, 3, etc. Y así recorrí [sus libros] hasta el final, en los cuales es
posible apreciar que, tontamente, él todavía conserva aquellas palabras del
Salvador y del Apóstol que persisten en su contra. Algunas de ellas fueron
modificadas por él de modo disparatado, y de tal suerte no tenían el significado de
la copia del Evangelio según Lucas ni del canon apostólico; pero otras están en
esencia como en el Evangelio y en [las cartas] del Apóstol. No fueron cambiadas
por él pero son capaces de refutarlo; por medio de ellas se demuestra que <el>
Antiguo Testamento está de acuerdo con el Nuevo, y el Nuevo con el Antiguo
Testamento. A su vez, otros dichos de los mismos libros dejan ver que Cristo ha
venido en la carne y se ha encarnado por nosotros; pero, de nuevo, también otros
reconocen la resurrección de los muertos y que Dios es uno, Señor omnipotente de
todo, creador del cielo y de la tierra y de todas las criaturas sobre la tierra y no
falsifican la llamada del Evangelio ni, ciertamente, niegan al Creador y Artífice de
todo, sino que manifiestan a Aquel que es claramente confesado por el canon
apostólico y por la predicación evangélica. En los renglones de abajo están
expuestas las cosas que hemos escrito, las cuales son estas:
Προοίμιον τᾛς περὶ τῶν Μαρκίωνος βιβλίων ὑποθέσεώς τε καὶ ἐλέγχου.

11. Ὅτῳ φίλον ἐστὶ τὰς τοῦ ἀπατηλοῦ Μαρκίωνος νόθους ἐπινοίας
ἀκριβοῦν καὶ τὰς ἐπιπλάστους τοῦ αὐτοῦ βοσκήματος μηχανὰς διαγινώσκειν,
τούτῳ τ῵ συλλελεγμένῳ πονήματι ἐντυχεῖν μὴ κατοκνείτω. Ἐκ γὰρ τοῦ
παρ΄αὐτ῵ Εὐαγγελίῳ τὰ πρὸς ἀντίρρησιν τᾛς πανούργου αὐτοῦ ὆ᾳδιουργίας
σπουδάσαντες παρεθέμεθα, ἵν΄οἱ τ῵ πονήματι ἐντυχεῖν ἐθέλοντες ἔχωσι τοῦτο
γυμνάσιον ὀξύτητος, πρὸς ἔλεγχον τῶν ὑπ΄αὐτοῦ ἐπινενοημένων ξενολεξιῶν.
Ὁ μὲν γὰρ χαρακτὴρ τοῦ κατὰ Λουκ᾵ν σημαίνει τὸ Εὐαγγέλιον· ὡς δὲ
ἠκρωτηρίασται μήτε ἀρχὴν ἔχον μήτε μέσα μήτε τέλος, ἱματίου βεβρωμένου
ὑπὸ πολλῶν σητῶν ἐπέχει τὸν τρόπον. Εὐθὺς μὲν γὰρ ἐν τᾜ ἀρχᾜ πάντα τὰ
ἀπ΄ἀρχᾛς τ῵ Λουκᾶ πεπραγματευμένα τουτέστιν ὡς λέγει «Ἐπειδήπερ πολλοὶ
ἐπεχείρησαν» καὶ τὰ ἑξᾛς καὶ τὰ περὶ τᾛς Ἐλισάβετ καὶ τοῦ ἀγγέλου
εὐαγγελιζομένου Μαρίαν τὴν παρθένον, Ἰωάννου τε καὶ Ζαχαρίου καὶ τᾛς ἐν
Βηθλεὲμ γεννήσεως, γενεαλογίας καὶ τᾛς τοῦ βαπτίσματος ὑποθέσεως· ταῦτα
πάντα περικόψας ἀπεπήδησεν καὶ ἀρχὴν τοῦ Εὐαγγελίου ἔταξε ταύτην «Ἐν τ῵
πεντεκαιδεκάτῳ ἔτει Σιβερίου Καίσαρος» καὶ τὰ ἑξᾛς. Ἐντεῦθεν οὖν οὗτος
ἄρχεται καὶ οὐ καθ΄εἰρμὸν πάλιν ἐπιμένει, ἀλλὰ τὰ μὲν ὡς προεῖπον
παρακόπτει, τὰ δὲ προστίθησιν ἄνω κάτω, οὐκ ὀρθῶς βαδίζων ἀλλὰ
ἐρρᾳδιουργημένως τὰ πάντα περινοστεύων, καὶ ἔστιν·

Α. «Ἀπελθὼν δεῖξον σεαυτὸν τ῵ ἱερεῖ καὶ προσένεγκε περὶ τοῦ


καθαρισμοῦ σου, καθὼς προσέταξε Μωϋσᾛς, ἵνα ᾖ μαρτύριον τοῦτο ὑμῖν».
Ἀνθ΄οὗ εἶπεν ὁ ΢ωτὴρ «εἰς μαρτύριον αὐτοῖς».
Β. «Ἵνα δὲ εἰδᾛτε ὅτι ἐξουσίαν ἔχει ὁ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου ἀφιέναι
ἁμαρτίας ἐπὶ τᾛς γᾛς».
Γ. «Κύριός ἐστιν ὁ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου καὶ τοῦ ΢αββάτου».
Δ. «Ἰούδαν Ἰσκαριώτην, ὃς ἐγένετο προδότης». Ἀντὶ δὲ τοῦ «κατέβη
μετ΄αὐτῶν» ἔχει «κατέβη ἐν αὐτοῖς».
Ε. «Καὶ π᾵ς ὁ ὄχλος ἐζήτει ἅπτεσθαι αὐτοῦ. Καὶ αὐτὸς ἐπάρας τοὺς
ὀφθαλμοὺς αὐτοῦ» καὶ τὰ ἑξᾛς.
ῶ. «Κατὰ τὰ αὐτὰ ἐποίουν τοῖς προφήταις οἱ πατέρες ὑμῶν».
Ζ. «Λέγω δὲ ὑμῖν, τοσαύτην πίστιν οὐδὲ ἐν τ῵ Ἰσραὴλ εὗρον».
Η. Παρηλλαγμένον τὸ «Μακάριος ὃς οὐ μὴ σκανδαλισθᾜ ἐν ἐμοί»· εἶχε
γὰρ ὡς πρὸς Ἰωάννην.
Θ. «Ἀυτός ἐστι περὶ οὗ γέγραπται· Ἰδού, ἀποστέλλω τὸν ἄγγελόν μου
πρὸ προσώπου σου».
Proemio sobre el contenido de los libros de Marción y su refutación.

11. Aquel que quiera discernir con precisión las corrompidas invenciones
de Marción y los falsos artificios de su rebaño, que no dude en leer esta
recopilación. Nos ocupamos en presentar [los pasajes] de su Evangelio que son
aptos como refutación de su malvado engaño, a fin de que a los que quieran leer
este trabajo les sirva como un ejercicio de agudeza para refutar los dichos heréticos
que han sido concebidos por él. Esto ciertamente lo revela la imagen del Evangelio
según Lucas: mutilado, sin tener comienzo, ni medio, ni final, se parece a un
vestido comido por un montón de polillas. Pues desde el comienzo [eliminó] todo
lo que Lucas había escrito originalmente – esto es, cuando dice: ‚Puesto que
muchos han tratado<‛163 y lo que sigue, y acerca de Elisabet y del ángel que le dio
las buenas nuevas a la virgen María, de Juan y Zacarías, del nacimiento en Belén,
de la genealogía y del asunto del bautismo –; él cortó todo esto y lo desechó, y fijó
este comienzo para el Evangelio: ‚En el decimoquinto año de Tiberio César<‛164 y
lo siguiente. En efecto, Marción lo comienza desde aquí y, además, no mantiene la
continuidad sino que, como dije antes, unas veces corta algunas cosas y otras las
agrega antes o después, y no anda rectamente sino que va falsamente de aquí para
allá por todo [el texto]. Estas [alteraciones] son:

1. ‚Anda y muéstrate al sacerdote y da una ofrenda por tu purificación,


según lo ordenó Moisés, para que esto sea testimonio para vosotros‛165. En lugar de
esto, el Salvador dijo: ‚Para que a ellos les sirva de testimonio‛.
2. ‚Para que sep{is que el Hijo del hombre tiene autoridad en la tierra
para perdonar pecados‛166.
3. ‚El Hijo del hombre es también Señor del s{bado‛167.
4. ‚Judas Iscariote, el que fue el traidor‛168. En lugar de ‚descendió con
ellos‛ registra ‚descendió entre ellos‛169.
5. ‚Y toda la multitud procuraba tocarle. Y Él alzó sus ojos‛170 y lo que
sigue.
6. ‚Porque lo mismo hacían vuestros padres con los profetas‛171.
7. ‚Pero os digo que ni en Israel encontré tal fe‛172.
8. La expresión ‚Bienaventurado aquel que no se escandalice de mí‛173
ha sido alterada, pues la registra como si se refiriese a Juan.
9. ‚Él es acerca de quien est{ escrito: He aquí, envío mi mensajero
delante de tu rostro‛174.
Ι. «Καὶ εἰσελθὼν εἰς τὸν οἶκον τοῦ Υαρισαίου κατεκλίθη. Ἡ δὲ γυνὴ
στ᾵σα ὀπίσω ἡ ἁμαρτωλὸς παρὰ τοὺς πόδας, ἔβρεξε τοῖς δάκρυσι τοὺς πόδας
καὶ ἤλειψεν καὶ κατεφίλει».
Ια. Καὶ πάλιν «Αὕτη τοῖς δάκρυσιν ἔβρεξεν τοὺς πόδας μου καὶ ἤλειψεν
καὶ κατεφίλει».
Ιβ. Οὐκ εἶχεν «Ἡ μήτηρ αὐτοῦ καὶ οἱ ἀδελφοὶ αὐτοῦ», ἀλλὰ μόνον «Ἡ
μήτηρ σου καὶ οἱ ἀδελφοὶ σου».
Ιγ. «Πλεόντων αὐτῶν ἀφύπνωσεν· ὁ δὲ ἐγερθεὶς ἐπετίμησε τ῵ ἀνέμῳ καὶ
τᾜ θαλάσσᾙ».
Ιδ. «Ἐγένετο δὲ ἐν τ῵ ὑπάγειν αὐτούς, συνέπνιγον αὐτὸν οἱ ὄχλοι. Καὶ
γυνὴ ἁψαμένη αὐτοῦ ἰάθη τοῦ αἵματος. Καὶ εἶπεν ὁ Κύριος· Σίς μου ἥψατο;» καὶ
πάλιν· «Ἥψατό μού τις. Καὶ γὰρ ἔγνων δύναμιν ἐξελθοῦσαν ἀπ΄ἐμοῦ».
Ιε. «Ἀναβλέψας εἰς τὸν οὐρανὸν εὐλόγησεν ἐπ΄αὐτούς».
Ιῶ. «Λέγων, δεῖ τὸν Τἱὸν τοῦ ἀνθρώπου πολλὰ παθεῖν καὶ
ἀποκτανθᾛναι καὶ μετὰ τρεῖς ἡμέρας ἐγερθᾛναι».
Ιζ. «Καὶ ἰδοὺ δύο ἄνδρες συνελάλουν αὐτ῵, Ἠλίας καὶ Μωϋσᾛς ἐν δόξᾙ».
Ιη. «Ἐκ τᾛς νεφέλης φωνή· Οὗτός ἐστιν ὁ Τἱός μου ὁ ἀγαπητός».
Ιθ. «Ἐδεήθην τῶν μαθητῶν σου». Εἶχε δὲ παρὰ τὸ «Οὐκ ἠδυνήθησαν
ἐκβαλεῖν αὐτό» «Καὶ πρὸς αὐτούς· Ὦ γενεὰ ἄπιστος, ἕως πότε ἀνέξομαι
ὑμῶν;».
Κ. «Ὁ γὰρ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου μέλλει παραδίδοσθαι εἰς χεῖρας
ἀνθρώπων».
Κα. «Οὐδὲ τοῦτο ἀνέγνωτε, τί ἐποίησε Δαυίδ· εἰσᾛλθεν εἰς τὸν οἶκον τοῦ
Θεοῦ».
Κβ. «Εὐχαριστῶ σοι, Κύριε τοῦ οὐρανοῦ». Οὐκ εἶχεν δὲ «καὶ τᾛς γᾛς»,
οὔτε «Πάτερ» εἶχεν. Ἐλέγχεται δέ· κάτω γὰρ εἶχεν «Ναί, ὁ Πατήρ».
Κγ. Εἶπε τ῵ νομικ῵· «Ἐν τ῵ νόμῳ τί γέγραπται;». καὶ ἀποκριθεὶς μετὰ
τὴν ἀπόκρισιν τοῦ νομικοῦ εἶπεν «Ὀρθῶς εἶπες. Σοῦτο ποίει, καὶ σήζᾙ».
Κδ. Καὶ εἶπεν· «Σίς ἐξ ὑμῶν ἕξει φίλον, καὶ πορεύσεται πρὸς αὐτὸν
μεσονυκτίου, αἰτῶν τρεῖς ἄρτους;» καὶ λοιπόν· «Αἰτεῖτε καὶ δοθήσεται. Σίνα
γὰρ ἐξ ὑμῶν τὸν πατέρα υἱὸς αἰτήσει ἰχθὺν καὶ ἀντὶ ἰχθύος ὄφιν ἐπιδώσει αὐτ῵
ἥ ἀντὶ Ὠοῦ σκορπίον; Εἰ οὖν ὑμεῖς πονηροὶ οἴδατε δόματα ἀγαθά, πόσῳ
μ᾵λλον ὁ Πατήρ;».
Κε. Παρακέκοπται τὸ περὶ Ἰων᾵ τοῦ προφήτου. Εἶχεν γάρ· «Ἡ γενεὰ
αὕτη, σημεῖον οὐ δοθήσεται αὐτᾜ». Οὐκ εἶχεν δὲ περὶ Νινευὴ καὶ βασιλίσσης
νότου καὶ ΢αλομῶνος.
Κῶ. Ἀντὶ τοῦ «Παρέρχεσθε τὴν κρίσιν τοῦ Θεοῦ» εἶχεν «Παρέρχεσθε τὴν
κλᾛσιν τοῦ Θεοῦ».
10. ‚Y entrando en la casa del fariseo, se sentó a la mesa. Y la mujer
pecadora, poniéndose detrás de Él a sus pies, los regó con lágrimas, los ungió y los
besó‛175.
11. Y de nuevo: ‚Esta regó mis pies con l{grimas, los ungió y los besó‛ 176.
12. No registra *el versículo+ ‚Su madre y sus hermanos‛177, sino sólo [el
que sigue+: ‚Tu madre y tus hermanos‛178.
13. ‚Pero mientras ellos navegaban, se durmió; entonces Él,
levant{ndose, reprendió al viento y al mar‛179.
14. ‚Sucedió que mientras ellos iban, las multitudes lo apretaban. Y una
mujer, al tocarle, fue sanada de su [flujo de] sangre. Y dijo el Señor: ¿Quién me
tocó?‛180, y de nuevo: ‚Alguien me tocó. Pues sé que de mí salió poder‛181.
15. ‚Alzando los ojos al cielo, pronunció una bendición sobre ellos‛182.
16. ‚Diciendo: Es necesario para el Hijo del hombre padecer mucho y ser
muerto, y después de tres días ser levantado‛183.
17. ‚Y he aquí que dos varones conversaban con Él, Elías y Moisés en
gloria‛ .184

18. ‚De la nube *salió+ una voz: Este es mi Hijo amado‛185.


19. ‚Rogué a tus discípulos‛186. Pero adem{s de ‚No fueron capaces de
expulsarlo‛ registra: ‚Y les *dijo+: ¡Oh, generación incrédula! ¿Hasta cuándo os
soportaré?‛187.
20. ‚Pues el Hijo del hombre ser{ entregado en manos de los
hombres‛188.
21. ‚¿Ni siquiera esto habéis leído, qué hizo David? Entró a la casa de
Dios‛189.
22. ‚Te doy gracias, Señor del cielo‛. No registra ‚y de la tierra‛ ni
‚Padre‛. Pero se contradice, pues m{s abajo registra: ‚Sí, Padre‛190.
23. ‚Le dijo al intérprete de la Ley: ¿Qué est{ escrito en la Ley?‛. Y
después de la respuesta del intérprete, *Jesús+ le contestó y dijo: ‚Correctamente
respondiste. Haz esto, y vivir{s‛191.
24. Y dijo: ‚¿Quién de vosotros que tenga un amigo ir{ a él a medianoche
a pedirle tres panes?‛192. Y después: ‚Pedid y se os dar{. ¿Qué padre de entre
vosotros, si un hijo le pidiese un pescado, le dará una serpiente en lugar de
pescado o un escorpión en vez de un huevo? En efecto, si vosotros que sois malos
sabéis dar buenas d{divas, ¿cu{nto m{s el Padre?‛193.
25. *El pasaje+ acerca del profeta Jon{s ha sido cortado. Registra: ‚A esta
generación no se le dar{ una señal‛. Pero no registra *los versículos+ sobre Nínive,
la reina del sur y Salomón194.
26. En lugar de ‚Pas{is por alto el juicio de Dios‛195 registra: ‚Pas{is por
alto el llamado de Dios‛.
Κζ. «Οὐαὶ ὑμῖν, ὅτι οἰκοδομεῖτε τὰ μνήματα τῶν προφητῶν καὶ οἱ
πατέρες ὑμῶν ἀπέκτειναν αὐτούς».
Κη. Οὐκ εἶχεν «Διὰ τοῦτο εἶπεν ἡ ΢οφία τοῦ Θεοῦ· Ἀποστελῶ εἰς αὐτοὺς
προφήτας»· καὶ περὶ αἵματος Ζαχαρίου καὶ Ἄβελ καὶ τῶν προφητῶν ὅτι
ἐκζητηθήσεται ἐκ τᾛς γενε᾵ς ταύτης.
Κθ. «Λέγω τοῖς φίλοις μου· Μὴ φοβηθᾛτε ἀπὸ τῶν ἀποκτενόντων τὸ
σῶμα, φοβήθητε δὲ τὸν μετὰ τὸ ἀποκτεῖναι ἔχοντα ἐξουσίαν βαλεῖν εἰς
Γέεναν». Οὐκ εἶχεν δέ· «Οὐχὶ πέντε στρουθία ἀσσαρίων δύο πωλοῦνται καὶ ἓν
ἐξ αὐτῶν οὐκ ἔστιν ἐπιλελησμένον ἐνώπιον τοῦ Θεοῦ».
Λ. Ἀντὶ τοῦ «Ὁμολογήσει ἐνώπιον τῶν ἀγγέλων τοῦ Θεοῦ», «ἐνώπιον
τοῦ Θεοῦ» λέγει.
Λα. Οὐκ ἔχει τό· «Ὁ Θεὸς ἀμφιέννυσι τὸν χόρτον».
Λβ. «Ὑμῶν δὲ ὁ Πατὴρ οἶδεν, ὅτι χρᾚζετε τούτων», τῶν σαρκικῶν δή.
Λγ. «Ζητεῖτε δὲ τὴν βασιλείαν τοῦ Θεοῦ καὶ ταῦτα πάντα προστεθήσεται
ὑμῖν».
Λδ. Ἀντὶ τοῦ· «ὁ Πατὴρ ὑμῶν», «ὁ Πατὴρ» εἶχεν.
Λε. Ἀντὶ τοῦ· «Δευτέρᾳ ἥ τρίτᾙ φυλακᾜ» εἶχεν «Ἑσπερινᾜ φυλακᾜ».
Λῶ. «Ἥξει ὁ κύριος τοῦ δούλου ἐκείνου καὶ διχοτομήσει αὐτὸν καὶ τὸ
μέρος αὐτοῦ μετὰ τῶν ἀπίστων θήσει».
Λζ. «Μήποτε κατασύρᾙ σε πρὸς τὸν κριτὴν καὶ ὁ κριτὴς παραδώσει σε τ῵
πράκτορι».
Λη. Ἦν παρακεκομμένον ἀπὸ τοῦ «Ἦλθόν τινες ἀναγγέλλοντες αὐτ῵
περὶ τῶν Γαλιλαίων, ὧν τὸ αἷμα συνέμιξε Πιλ᾵τος μετὰ τῶν θυσιῶν αὐτῶν»
ἕως ὅπου λέγει περὶ τῶν ἐν τ῵ ΢ιλωὰμ δεκαοκτὼ ἀποθανόντων ἐν τ῵ πύργῳ,
καὶ τὸ «Ἐὰν μὴ μετανοήσητε» καὶ <τὰ ἑξᾛς> ἕως τᾛς παραβολᾛς τᾛς συκᾛς,
περὶ ἧς εἶπεν ὁ γεωργὸς ὅτι «΢κάπτω καὶ βάλλω κόπρια καὶ ἐὰν μὴ ποιήσᾙ,
ἔκκοψον».
Λθ. «Σαύτην δὲ θυγατέρα Ἀβραάμ, ἣν ἔδησεν ὁ ΢αταν᾵ς».
Μ. Παρέκοψε πάλιν τό· «Σότε ὄψεσθε Ἀβραὰμ καὶ Ἰσαὰκ καὶ Ἰακὼβ καὶ
πάντας τοὺς προφήτας ἐν τᾜ βασιλείᾳ τοῦ Θεοῦ»· ἀντὶ δὲ τούτου ἐποίησεν
«Ὅτε πάντας τοὺς δικαίους ἴδητε ἐν τᾜ βασιλείᾳ τοῦ Θεοῦ, ὑμ᾵ς δὲ
ἐκβαλλομένους». Ἐποίησε δὲ, «κρατουμένους ἔξω»· καὶ «Ἐκεῖ ἔσται ὁ
κλαυθμὸς καὶ ὁ βρυγμὸς τῶν ὀδόντων».
Μα. Παρέκοψε πάλιν τό· «Ἥξουσιν ἀπὸ ἀνατολῶν καὶ δυσμῶν καὶ
ἀνακλιθήσονται ἐν τᾜ βασιλείᾳ» καὶ τό· «Οἱ ἔσχατοι ἔσονται πρῶτοι»· καὶ τό·
«Προσᾛλθον οἱ Υαρισαῖοι λέγοντες· Ἔξελθε καὶ πορεύου, ὅτι Ἡρῴδης σε θέλει
ἀποκτεῖναι»· καὶ τό· «Εἶπεν· Πορευθέντες εἴπατε τᾜ ἀλώπεκι ταύτᾙ» ἕως ὅπου
εἶπεν· «Οὐκ ἐνδέχεται προφήτην ἀπολέσθαι ἔξω Ἱερουσαλήμ»· καὶ τό·
«Ἱερουσαλήμ, Ἱερουσαλήμ, ἡ ἀποκτένουσα τοὺς προφήτας καὶ λιθοβολοῦσα
τοὺς ἀπεσταλμένους»·
27. ‚¡Ay de vosotros, que edific{is los sepulcros de los profetas, y
vuestros padres los mataron!‛196.
28. No registra ‚Por esto dijo la Sabiduría de Dios: Les enviaré
profetas‛197; tampoco acerca de la sangre de Zacarías, de Abel y de los profetas que
será reclamada a esta generación.
29. ‚Digo a mis amigos: No tem{is a los que matan el cuerpo, sino temed
al que después de matar, tiene autoridad para arrojar en el Gehenna‛198. Pero no
registra: ‚¿No se venden cinco pajarillos por dos moneditas? Y sin embargo, ni uno
de ellos est{ olvidado delante de Dios‛199.
30. En vez de ‚Lo confesar{ delante de los ángeles de Dios‛200, dice
‚delante de Dios‛.
31. No registra ‚Dios viste la hierba‛201.
32. ‚Pero vuestro Padre sabe que tenéis necesidad de estas cosas‛202, de
las materiales, por cierto.
33. ‚Buscad el reino de Dios y todas estas cosas os ser{n añadidas‛203.
34. En vez de ‚vuestro Padre‛, dice ‚el Padre‛.
35. En lugar de ‚en la segunda o la tercera vigilia‛204, dice: ‚en la vigilia
vespertina‛.
36. ‚Vendr{ el señor de aquel siervo y lo apartar{ y dispondr{ su parte
con los incrédulos‛205.
37. ‚No sea que te arrastre ante el juez, y el juez te entregue al
alguacil‛206.
38. *El texto+ fue recortado desde: ‚Vinieron algunos que le contaron
acerca de los galileos cuya sangre Pilatos mezcló con la de sus sacrificios‛ hasta
donde habla acerca de los dieciocho que murieron en la torre de Siloé, y de ‚Si no
os arrepentís‛ y <lo que sigue> hasta la par{bola de la higuera, en la cual el
labrador dice: ‚Voy a cavar y echarle abono y si no produjese *fruto+, córtala‛207.
39. ‚Pero esta es una hija de Abraham, a quien Satan{s ató‛208.
40. De nuevo, cortó ‚Entonces veréis a Abraham, a Isaac, a Jacob y a
todos los profetas en el reino de Dios‛209; en lugar de eso puso: ‚Cuando ve{is a
todos los justos en el reino de Dios, y vosotros se{is arrojados‛. Pero puso
‚<retenidos fuera. Allí ser{ el llanto y el crujir de dientes‛.
41. También cercenó: ‚Vendr{n del oriente y del occidente y se sentar{n
en el reino‛ ; ‚Los últimos ser{n los primeros‛211; ‚Llegaron los fariseos y dijeron:
210

Sal y m{rchate, porque Herodes te quiere matar‛212; ‚Dijo: Id y decidle a ese zorro‛
hasta donde dice: ‚No puede ser que un profeta muera fuera de Jerusalén‛ 213;
‚¡Jerusalén, Jerusalén, la que mata a los profetas y apedrea a los que son
enviados!‛214;
καὶ τό· «Πολλάκις ἠθέλησα ἐπισυνάξαι ὡς ὄρνις τὰ τέκνα σου»· καὶ τό·
«Ἀφίεται ὑμῖν ὁ οἶκος ὑμῶν»· καὶ τό· «Οὐ μὴ ἴδητέ με, ἕως οὗ εἴπητε·
Εὐλογημένος».
Μβ. Πάλιν παρέκοψε π᾵σαν τὴν παραβολὴν τῶν δύο υἱῶν, τοῦ
εἰληφότος τὸ μέρος τῶν ὑπαρχόντων καὶ ἀσώτως δαπανήσαντος καὶ τοῦ
ἄλλου.
Μγ. «Ὁ νόμος καὶ οἱ προφήται ἕως Ἰωάννου καὶ π᾵ς εἰς αὐτὴν βιάζεται».
Μδ. Περὶ τοῦ πλουσίου καὶ Λαζάρου τοῦ πτωχοῦ, ὅτι ἀπηνέχθη ὑπὸ τῶν
ἀγγέλων εἰς τὸν κόλπον τοῦ Ἀβραάμ.
Με. «Νῦν δὲ ὧδε παρακαλεῖται» ὁ αὐτὸς Λάζαρος.
Μῶ. Εἶπεν Ἀβραάμ· «Ἔχουσι Μωϋσέα καὶ τοὺς προφήτας, ἀκουσάτωσαν
αὐτῶν, ἐπεὶ οὐδὲ τοῦ ἐγειρομένου ἐκ νεκρῶν ἀκούσουσιν».
Μζ. Παρέκοψε τό· «Λέγετε ὅτι ἀχρεῖοι δοῦλοί ἐσμεν· ὃ ὠφείλομεν
ποιᾛσαι πεποιήκαμεν».
Μη. Ὅτε συνήντησαν οἱ δέκα λεπροί. Ἀπέκοψε δὲ πολλὰ καὶ ἐποίησεν·
«Ἀπέστειλεν αὐτοὺς λέγων· Δείξατε ἑαυτοὺς τοῖς ἱερεῦσι»· καὶ ἄλλα ἀντὶ
ἄλλων ἐποίησε, λέγων ὅτι «Πολλοὶ λεπροὶ ἦσαν ἐν ἡμέραις Ἐλισσαίου τοῦ
προφήτου καὶ οὐκ ἐκαθαρίσθη εἰ μὴ Νεεμὰν ὁ ΢ύρος».
Μθ. «Ἐλεύσονται ἡμέραι, ὅταν ἐπιθυμήσητε ἰδεῖν μίαν τῶν ἡμερῶν τοῦ
Τἱοῦ τοῦ ἀνθρώπου».
Ν. «Εἶπέ τις πρὸς αὐτόν· Διδάσκαλε ἀγαθέ, τί ποιήσας ζωὴν αἰώνιον
κληρονομήσω; Ὁ δέ· Μή με λέγετε ἀγαθόν. Εἷς ἐστιν ἀγαθός ὁ Θεός».
Προσέθετο ἐκεῖνος «ὁ Πατήρ» καὶ ἀντὶ τοῦ «τὰς ἐντολὰς οἶδας» λέγει «τὰς
ἐντολὰς οἶδα».
Να. «Ἐγένετο δὲ ἐν τ῵ ἐγγίζειν αὐτὸν τᾜ Ἱεριχὼ τυφλὸς ἐβόα· Ἰησοῦ υἱὲ
Δαυίδ, ἐλέησόν με. Καὶ ὅτε ἰάθη, φησίν· Ἡ πίστις σου σέσωκέν σε».
Νβ. Παρέκοψε τό· «Παραλαβὼν τοὺς δώδεκα ἔλεγεν· Ἰδού, ἀναβαίνομεν
εἰς Ἱεροσόλυμα καὶ τελεσθήσεται πάντα τὰ γεγραμμένα ἐν τοῖς προφήταις
περὶ τοῦ Τἱοῦ τοῦ ἀνθρώπου. Παραδοθήσεται γὰρ καὶ ἀποκτανθήσεται καὶ τᾜ
τρίτᾙ ἡμέρᾳ ἀναστήσεται»· ὅλα ταῦτα παρέκοψε.
Νγ. Παρέκοψε τὸ κεφάλαιον τὸ περὶ τᾛς ὄνου καὶ Βηθφαγὴ καὶ τὸ περὶ
τᾛς πόλεως καὶ τοῦ ἱεροῦ· «Ὅτι γεγραμμένον ἦν· ὁ οἶκός μου οἶκος προσευχᾛς
κληθήσεται, καὶ ποιεῖτε αὐτὸν σπήλαιον λᾙστῶν».
Νδ. «Καὶ ἐζήτησαν ἐπιβαλεῖν ἐπ΄αὐτὸν τὰς χεῖρας καὶ ἐφοβήθησαν».
Νε. Πάλιν ἀπέκοψε τὰ περὶ τοῦ ἀμπελῶνος τοῦ ἐκδεδομένου γεωργοῖς
καὶ τό· «Σί οὖν ἐστι τό· Λίθον ὃν ἀπεδοκίμασαν οἱ οἰκοδομοῦντες;».
‚Muchas veces quise reunir tus hijos como la gallina‛; ‚Vuestra casa os es dejada
desierta‛ y ‚No me veréis hasta que dig{is: Bendito‛215.

42. También recortó toda la parábola de los dos hijos, del que tomó la
parte que le correspondía y la gastó pródigamente y del otro216.
43. ‚La Ley y los profetas *llegan+ hasta Juan, y quienquiera se esfuerza a
entrar en él‛ .
217

44. [Eliminó la parábola] del rico y de Lázaro, el pordiosero, que fue


llevado por los ángeles al seno de Abraham.
45. ‚Pero ahora es consolado aquí‛218, [refiriéndose] al mismo Lázaro.
46. Abraham dijo: ‚Tienen a Moisés y a los profetas, que los escuchen,
puesto que [si no lo hacen] tampoco escucharán a uno que se levante de entre los
muertos‛219.
47. Cercenó: ‚Decid: somos siervos inútiles; hemos hecho lo que
debíamos hacer‛220.
48. Cuando se reunieron los diez leprosos. Cortó la mayor parte y
escribió: ‚Los envió diciendo: Preséntense a los sacerdotes‛221; y escribió unas cosas
en lugar de otras, diciendo: ‚Muchos leprosos había en días de Eliseo el profeta,
pero no fue limpiado sino Naam{n el sirio‛222.
49. ‚Vendr{n días cuando desearéis ver uno de los días del Hijo del
hombre‛ . 223

50. ‚Uno le dijo: Maestro bueno, ¿qué he de hacer para heredar la vida
eterna? Pero Él [le respondió]: No me llames bueno. Uno es bueno, Dios‛224.
Marción agregó ‚el Padre‛ y en vez de ‚Conoces los mandamientos‛ dice
‚Conozco los mandamientos‛.
51. ‚Sucedió que al aproximarse a Jericó un ciego clamaba: ¡Jesús, hijo de
David, ten misericordia de mí! Y cuando fue sanado, dijo: Tu fe te ha sanado‛225.
52. Cortó *el pasaje+: ‚Tomando consigo a los doce dijo: He aquí, subimos
a Jerusalén, y todas las cosas que están escritas en los profetas acerca del Hijo del
hombre serán cumplidas. Pues será entregado y muerto, y al tercer día
resucitar{‛226; todo esto lo recortó.
53. Borró el capítulo acerca del asno y Betfagé, y el de la ciudad y el
templo; ‚Porque escrito est{: Mi casa ser{ llamada casa de oración, y la hicisteis
cueva de ladrones‛227.
54. ‚Y buscaban echarle mano pero tenían miedo‛228.
55. Una vez más, borró [la parábola] de la viña que fue entregada a los
labradores y *el versículo+: ‚¿Qué significa: La piedra que desecharon los
edificadores?‛229.
Νῶ. Ἀπέκοψε τό· «Ὅτι δὲ ἐγείρονται οἱ νεκροὶ Μωϋσᾛς ἐμήνυσε ἐπὶ τᾛς
βάτου, καθὼς λέγει Κύριον τὸν Θεὸν Ἀβραὰμ καὶ Ἰσαὰκ καὶ Ἰακώβ. Θεὸς δέ
ἐστι ζώντων καὶ οὐχὶ νεκρῶν».
Νζ. Οὐκ εἶχε ταῦτα· «Ὅτι δὲ ἐγείρονται οἱ νεκροὶ καὶ Μωϋσᾛς ἐμήνυσε
λέγων Θεὸν Ἀβραὰμ καὶ Θεὸν Ἰσαὰκ καὶ Θεὸν Ἰακὼβ, Θεὸν ζώντων».
Νη. Πάλιν παρέκοψε τό· «Θρὶξ ἐκ τᾛς κεφαλᾛς ὑμῶν οὐ μὴ ἀπόληται».
Νθ. Πάλιν παρέκοψε ταῦτα· «Σότε οἱ ἐν τᾜ Ἰουδαίᾳ φευγέτωσαν εἰς τὰ
ὄρη» καὶ τὰ ἑξᾛς, διὰ τὰ ἐπιφερόμενα ἐν τ῵ ὆ητ῵ «ἕως πληρωθᾜ πάντα τὰ
γεγραμμένα».
Ξ. «΢υνελάλησε τοῖς στρατηγοῖς τὸ πῶς αὐτὸν παραδ῵ αὐτοῖς».
Ξα. «Καὶ εἶπεν τ῵ Πέτρῳ καὶ τοῖς λοιποῖς· Ἀπελθόντες ἑτοιμάσατε ἵνα
φάγωμεν τὸ Πάσχα».
Ξβ. «Καὶ ἀνέπεσε, καὶ οἱ δώδεκα ἀπόστολοι σὺν αὐτ῵ καὶ εἶπεν·
Ἐπιθυμίᾳ ἐπεθύμησα τοῦτο τὸ Πάσχα φαγεῖν μεθ΄ὑμῶν πρὸ τοῦ με παθεῖν».
Ξγ. Παρέκοψε τό· «Λέγω γὰρ ὑμῖν, οὐ μὴ φάγω αὐτὸ ἀπ΄ἄρτι, ἕως ἅν
πληρωθᾜ ἐν τᾜ βασιλείᾳ τοῦ Θεοῦ».
Ξδ. Παρέκοψε τό· «Ὅτε ἀπέστειλα ὑμ᾵ς, μή τινος ὑστερήσατε;» καὶ τὰ
ἑξᾛς, διὰ τό· «Καὶ τοῦτο τὸ γεγραμμένον δεῖ τελεσθᾛναι, τό· Καὶ μετὰ ἀνόμων
συνελογίσθη».
Ξε. «Ἀπεσπάσθη ἀπ΄αὐτῶν ὡσεὶ λίθου βολὴ, καὶ θεὶς τὰ γόνατα
προσηύχετο».
Ξῶ. «Καὶ ἤγγισε καταφιλᾛσαι αὐτὸν Ἰούδας καὶ εἶπεν».
Ξζ. Παρέκοψεν ὃ ἐποίησε Πέτρος, ὅτε ἐπάταξε καὶ ἀφείλετο τὸ οὖς τοῦ
δούλου τοῦ ἀρχιερέως.
Ξη. «Οἱ συνέχοντες ἐνέπαιζον δέροντες καὶ τύπτοντες καὶ λέγοντες·
Προφήτευσον τίς ἐστιν ὁ παίσας σε».
Ξθ. Προσέθετο μετὰ τό· «Σοῦτον εὕρομεν διαστρέφοντα τὸ ἔθνος», «καὶ
καταλύοντα τὸν νόμον καὶ τοὺς προφήτας».
Ο. Προσθήκη μετὰ τό· «Κελεύοντα φόρους μὴ δοῦναι», «καὶ
ἀποστρέφοντα τὰς γυναῖκας καὶ τὰ τέκνα».
Οα. «Καὶ ἐλθόντες εἰς τόπον λεγόμενον Κρανίου τόπος ἐσταύρωσαν
αὐτὸν καὶ διεμερίσαντο τὰ ἱμάτια αὐτοῦ καὶ ἐσκοτίσθη ὁ ἥλιος».
Οβ. Παρέκοψε τό· «΢ήμερον μετ΄ἐμοῦ ἔσᾙ ἐν τ῵ παραδείσῳ».
Ογ. «Καὶ φωνήσας φωνᾜ μεγάλᾙ ἐξέπνευσεν».
Οδ. «Καὶ ἰδοὺ ἀνὴρ ὀνόματι Ἰωσήφ, καθελὼν τὸ σῶμα ἐνετύλιξε σινδόνι
καὶ ἔθηκεν ἐν μνήματι λαξευτ῵».
Οε. «Καὶ ὑποστρέψασαι αἱ γυναῖκες ἡσύχασαν τὸ ΢άββατον κατὰ τὸν
νόμον».
56. Cortó: ‚Y que los muertos resucitan también lo reveló Moisés en la
zarza al llamar al Señor ‚Dios de Abraham, Dios de Isaac y Dios de Jacob‛. Pero
Dios es [Dios] de vivos, no de muertos‛230.
57. No registra esto: ‚Y que los muertos resucitan también lo reveló
Moisés al decir que el Dios de Abraham, Dios de Isaac y Dios de Jacob es Dios de
vivos‛.
58. También cortó: ‚No se perder{ un cabello de vuestras cabezas‛231.
59. También cortó esto: ‚Entonces, los que estén en Judea huyan a los
montes‛ y lo que sigue, hasta las palabras subsiguientes en el texto: ‚Hasta que se
cumplan todas las cosas que est{n escritas‛232.
60. ‚Habló con los oficiales cómo se lo entregaría a ellos‛233.
61. ‚Y dijo a Pedro y a los demás: Vayan y preparen para que comamos
la Pascua‛ . 234

62. ‚Y se sentó, y los doce apóstoles con Él, y dijo: Con ansias deseé
comer esta Pascua con vosotros antes de padecer‛235.
63. Borró: ‚Pues os digo que no comeré de este pan hasta que se realice
en el reino de Dios‛236.
64. Alteró: ‚Cuando os envié, ¿acaso os faltó algo?‛237 y lo que le sigue
hasta: ‚Es necesario que se cumpla aquello que est{ escrito: Y fue contado entre los
transgresores‛238.
65. ‚Se alejó de ellos como a un tiro de piedra, y doblando las rodillas
oró‛239.
66. ‚Judas se acercó para besarle y dijo‛240.
67. Suprimió lo que hizo Pedro cuando hirió al siervo del sumo sacerdote
y le cortó la oreja241.
68. ‚Los que lo retenían se burlaban, lo maltrataban y golpeaban
diciendo: Adivina quién es el que te pegó‛242.
69. Después de: ‚Hallamos a este que pervierte al pueblo‛243 añadió: ‚y
abroga la Ley y los profetas‛.
70. El agregado despues de: ‚Manda no dar tributos‛ es: ‚y desvía a las
mujeres y los niños‛.
71. ‚Y cuando llegaron al sitio llamado lugar de la Calavera lo
crucificaron y repartieron sus vestidos, y el sol fue oscurecido‛244.
72. Suprimió: ‚Hoy estar{s conmigo en el paraíso‛245.
73. ‚Y clamando con gran voz expiró‛246.
74. ‚Y he aquí que un varón de nombre José, bajando el cuerpo, lo
envolvió en un lienzo de lino y lo puso en un sepulcro excavado en la roca‛247.
75. ‚Y las mujeres regresaron y reposaron el s{bado, conforme a la
Ley‛ .248
Οῶ. «Εἶπαν οἱ ἐν ἐσθᾛτι λαμπρᾶ· Σί ζητεῖτε τὸν ζῶντα μετὰ τῶν νεκρῶν;
Ἠγέρθη, μνήσθητε ὅσα ἐλάλησεν ἔτι ὢν μεθ΄ὑμῶν, ὅτι δεῖ τὸν Τἱὸν τοῦ
ἀνθρώπου παθεῖν καὶ παραδοθᾛναι».
Οζ. Παρέκοψε τὸ εἰρημένον πρὸς Κλεόπαν καὶ τὸν ἄλλον, ὅτε
συνήντησεν αὐτοῖς, τό· «Ὦ ἀνόητοι καὶ βραδεῖς τοῦ πιστεύειν π᾵σιν, οἷς
ἐλάλησαν οἱ προφᾛται· οὐχὶ ταῦτα ἔδει παθεῖν;» Καὶ ἀντὶ δὲ τοῦ «ἐφ΄οἷς
ἐλάλησαν οἱ προφᾛται» ἐποίησεν «ἐφ΄οἷς ἐλάλησα ὑμῖν». Ἐλέγχεται δὲ ὅτι
«Ὅτε ἔκλασε τὸν ἄρτον, ἠνεῴχθησαν αὐτῶν οἱ ὀφθαλμοὶ καὶ ἐπέγνωσαν
αὐτόν».
Οη. «Σί τεταραγμένοι ἐστέ; Ἴδετε τὰς χεῖράς μου καὶ τοῦς πόδας μου, ὅτι
πνεῦμα ὀστέα οὐκ ἔχει, καθὼς ἐμὲ θεωρεῖτε ἔχοντα».
Ἔτι δὲ καὶ ταῦτα συνάπτομεν κατὰ τοῦ προειρημένου αἱρεσιάρχου
ταύτᾙ τᾜ <παρ΄> ἡμῶν κατ΄αὐτοῦ πεπραγματευμένᾙ σχέσει, ἅτινα παρ΄αὐτ῵
πάλιν ἐφεύρομεν, ὡς ἐν ἐθελοδοκήσει τῶν τοῦ Ἀποστόλου Παύλου ἐπιστολῶν,
οὐχ ὅλων ἀλλ΄ἐνίων (ὧν ἐν τ῵ τέλει τᾛς πάσης πραγματείας αἱ ὀνομασίαι
ὑφ΄ἡμῶν ἐνετάχθησαν, ὡς παρ΄αὐτ῵ τὸ ἀποστολικὸν ἐμφέρεται) καὶ αὐτῶν δὲ
ἠκρωτηριασμένων συνήθως τᾜ αὐτοῦ ὆ᾳδιουργίᾳ, ὡς καὶ ἐν τ῵ προταχθέντι
ὀνόματι Εὐαγγελίῳ λείψανα μὲν τοῦ ἀληθινοῦ Εὐαγγελίου, εἰ δεῖ τὰ ἀληθᾛ
λέγειν, ὅμως δὲ τὰ πάντα δεινῶς μηχανευσάμενος ἐνόθευσεν.

Σᾛς πρὸς Ῥωμαίους, παρ΄αὐτ῵ δ, ἐν δὲ τ῵ ἀποστολικ῵ α.

Α (κη). «Ὅσοι ἀνόμως ἥμαρτον, ἀνόμως καὶ άπολοῦνται, καὶ ὅσοι ἐν


νόμῳ ἥμαρτον, διὰ νόμου κριθήσονται. Οὐ γὰρ οἱ ἀκροαταὶ τοῦ νόμου δίκαιοι
παρὰ τ῵ Θε῵, ἀλλ΄οἱ ποιηταὶ τοῦ νόμου δικαιωθήσονται».
Β (κθ). «Περιτομὴ μὲν γὰρ ὠφελεῖ, ἐὰν νόμον πράσσᾙς· ἐὰν δὲ
παραβάτης νόμου ᾖς, ἡ περιτομή σου ἀκροβυστία γέγονεν».
Γ (λ). «Ἔχοντα τὴν μόρφωσιν τᾛς γνώσεως καὶ τᾛς ἀληθείας ἐν τ῵
νόμῳ».
Δ (λα). «Ἔτι γὰρ Φριστὸς ὄντων ἡμῶν ἀσθενῶν ἔτι κατὰ καιρὸν ὑπὲρ
ἀσεβῶν ἀπέθανεν».
Ε (λβ). «Ὥστε ὁ μὲν νόμος ἅγιος καὶ ἡ ἐντολὴ ἁγία καὶ δικαία καὶ
ἀγαθή».
ῶ (λγ). «Ἵνα τὸ δικαίωμα τοῦ νόμου πληρωθᾜ ἐν ἡμῖν».
Ζ (λδ). «Σέλος γὰρ νόμου Φριστὸς εἰς δικαιοσύνην παντὶ τ῵ πιστεύοντι».
Η (λε). «Ὁ γὰρ ἀγαπῶν τὸν πλησίον νόμον πεπλήρωκε».
76. ‚Los *hombres+ en vestiduras resplandescientes dijeron: ¿Por qué
buscáis entre los muertos al que vive? Resucitó, recordad cuanto dijo cuando aun
estaba con vosotros, que era necesario que el Hijo del hombre sufriera y fuera
entregado‛249.
77. Suprimió lo dicho [por Jesús] a Cleofás y el otro cuando se encontró
con ellos: ‚¡Oh insensatos y lentos para creer todo lo que dijeron los profetas! ¿No
era necesario que sufriera estas cosas?‛250. Y en lugar de: ‚Lo que dijeron los
profetas‛ puso: ‚Lo que os dije‛. Pero es refutado, porque *dice+: ‚Cuando partió el
pan, sus ojos fueron abiertos y lo reconocieron‛251.
78. ‚¿Por qué est{is perturbados? Ved mis manos y mis pies, que un
espíritu no tiene huesos, como véis que tengo‛252.

Pero además, en contra del antedicho heresiarca, a esta recopilación que fue
compuesta <por> nosotros en su contra también le agregamos estas cosas, las
cuales de nuevo encontramos en sus textos, como en una interpretación arbitraria
de las epístolas del apóstol Pablo, no de todas sino de algunas (cuyos nombres
pusimos en orden al final de todo el tratado) y estas igualmente mutiladas por su
falsedad como es usual; y aunque las adulteró, inventando todo funestamente, así
también – es necesario decir la verdad – hay restos del verdadero Evangelio en lo
que él presenta con el nombre de ‚Evangelio‛.

De [la epístola] a los Romanos, la cuarta [en el canon] de Marción pero la


primera en el [canon] apostólico:

1 (28)253. ‚Cuantos pecaron sin la Ley, sin la Ley también perecer{n, y


cuantos pecaron con la Ley, por medio de la ley serán juzgados. Pues no son los
oidores de la Ley justos para con Dios, sino los hacedores de la Ley serán
justificados‛254.
2 (29). ‚Pues la circuncisión aprovecha si cumples la Ley; pero si eres un
transgresor de la Ley, tu circuncisión se vuelve incircuncisión‛255.
3 (30). ‚Que tiene en la Ley la forma del conocimiento y de la verdad‛256.
4 (31). ‚Pues Cristo, cuando nosotros aun éramos débiles, a su tiempo murió
por los impíos‛257.
5 (32). ‚De suerte que la Ley es santa, y el mandamiento es santo, justo y
bueno‛258.
6 (33). ‚A fin de que la justicia de la Ley fuese cumplida en nosotros‛259.
7 (34). ‚Pues el fin de la Ley es Cristo, para justicia a todo el que cree‛260.
8 (35). ‚El que ama al prójimo ha cumplido la Ley‛261.
Πρὸς Θεσσαλονικεῖς α, <παρ΄αὐτ῵ ε>, παρ΄ἡμῖν δὲ η.

Πρὸς Θεσσαλονικεῖς β, <παρ΄αὐτ῵ ῶ>, παρ΄ἡμῖν δὲ θ.

Σᾛς πρὸς Ἐφεσίους, <παρ΄αὐτ῵> ζ, παρ΄ἡμῖν δὲ ε.

Α (λῶ). «Μνημονεύοντες ὑμεῖς ποτε τὰ ἔθνη, οἱ λεγόμενοι ἀκροβυστία


ὑπὸ τᾛς λεγομένης περιτομᾛς ἐν σαρκὶ χειροποιήτου, ὅτι ἦτε τ῵ καιρ῵ ἐκείνῳ
χωρὶς Φριστοῦ, ἀπηλλοτριωμένοι τᾛς πολιτείας τοῦ Ἰσραὴλ καὶ ξένοι τῶν
διαθηκῶν τᾛς ἐπαγγελίας, ἐλπίδα μὴ ἔχοντες καὶ ἄθεοι ἐν τ῵ κόσμῳ· νυνὶ δὲ
ἐν Φριστ῵ Ἰησοῦ ὑμεῖς οἱ ποτὲ ὄντες μακρὰν ἐγενήθητε ἐγγὺς ἐν τ῵ αἵματι
αὐτοῦ. Αὐτὸς γάρ ἐστιν ἡ εἰρήνη ἡμῶν, ὁ ποιήσας τὰ ἀμφότερα ἕν» καὶ τὰ ἑξᾛς.
Β (λζ) «Διὸ λέγει· Ἔγειρε ὁ καθεύδων καὶ ἀνάστα ἐκ νεκρῶν <καὶ>
ἐπιφαύσει σοὶ ὁ Φριστός».
Γ (λη). «Ἀντὶ τούτου καταλείψει ἄνθρωπος τὸν πατέρα αὐτοῦ καὶ τὴν
μητέρα καὶ κολληθήσεται τᾜ γυναικὶ καὶ ἔσονται οἱ δύο εἰς σάρκα μίαν», παρὰ
τό «τᾜ γυναικί».

<Σᾛς> πρὸς Κολοσσαεῖς, <παρ΄αὐτ῵> η, παρ΄ἡμῖν δὲ ζ.

Α (λθ). «Μὴ οὖν τις ὑμ᾵ς κρινέτω ἐν βρώσει ἥ ἐν πόσει ἥ ἐν μέρει ἑορτᾛς
ἥ νεομηνίας καὶ σαββάτων, ὅ ἐστι σκιὰ τῶν μελλόντων».

Πρὸς Υιλήμονα, <παρ΄αὐτ῵> θ, παρ΄ἡμῖν δὲ ιγ ἥ καὶ ιδ.

Πρὸς Υιλιππησίους, <παρ΄αὐτ῵> ι, παρ΄ἡμῖν δὲ ῶ.

<Σᾛς> πρὸς Λαοδικεῖς <παρ΄αὐτ῵> ια.

Α (μ). «Εἷς Κύριος, μία πίστις, ἓν βάπτισμα, εἷς Θεὸς καὶ Πατὴρ πάντων,
ὁ ἐπὶ πάντων καὶ διὰ πάντων καὶ ἐν π᾵σιν».
[La epístola] primera a los Tesalonicenses, <la quinta en su canon> pero la
octava en el nuestro.

[La epístola] segunda a los Tesalonicenses, <la sexta en su canon> pero la


novena en el nuestro.

De [la epístola] a los Efesios, la séptima <en su canon> pero la quinta en el


nuestro:

1 (36). ‚Recuerden que en otro tiempo vosotros los gentiles, los llamados
incircuncisión por la llamada circuncisión hecha por mano en la carne, que en
aquel tiempo estábais sin Cristo, excluidos de la ciudadanía de Israel y extraños a
los pactos de la promesa, sin tener esperanza y sin Dios en el mundo; pero ahora
en Cristo Jesús, vosotros que en otro tiempo estábais lejos fuisteis hechos cercanos
por su sangre. Pues Él es nuestra paz, que de ambos hizo uno‛262 y lo que sigue.
2 (37). ‚Por lo cual dice: Despierta, tú que duermes, y levántate de entre los
muertos, <y> Cristo te iluminar{‛263.
3 (38). ‚Por esto dejar{ el hombre a su padre y a su madre y se unir{ a la
mujer y los dos ser{n una carne‛264, excepto *la frase+ ‚a la mujer‛.

[De la epístola] a los Colosenses, octava <en su canon>, pero la séptima en el


nuestro:

1 (39). ‚Que nadie os juzgue en cuanto a comida o bebida, o en cuestiones de


días de fiesta, lunas nuevas o sábados, lo cual es una sombra de las cosas
venideras‛265.

[La epístola] a Filemón, la novena <en su canon>, pero en el nuestro la


decimotercera o también decimocuarta.

[La epístola] a los Filipenses, la décima <en su canon>, pero la sexta en el


nuestro.

[De la epístola] a los Laodicenses266, decimoprimera <en el canon de


Marción>:

1 (40). ‚Un Señor, una fe, un bautismo, un Dios y Padre de todos, que est{
sobre todos, por todos y en todos‛.
Ἀπὸ τᾛς πρὸς Γαλάτας, <παρ΄αὐτ῵> α, παρ΄ἡμῖν δὲ δ.

Α. «Μάθετε ὅτι ὁ δίκαιος ἐκ πίστεως ζήσεται. Ὅσοι γὰρ ὑπὸ νόμον, ὑπὸ
κατάραν εἰσίν· ὁ δὲ ποιήσας αὐτὰ ζήσεται ἐν αὐτοῖς».
Β. «Ἐπικατάρατος π᾵ς ὁ κρεμάμενος ἐπὶ ξύλου». «Ὁ δὲ ἐκ τᾛς
ἐπαγγελίας, διὰ τᾛς ἐλευθέρας».
Γ. «Μαρτύρομαι δὲ πάλιν ὅτι ἄνθρωπος περιτετμημένος ὀφειλέτης ἐστὶν
ὅλον τὸν νόμον πληρῶσαι».
Δ. Ἀντὶ τοῦ «Μικρὰ ζύμη ὅλον τὸ φύραμα ζυμοῖ» ἐποίησε «δολοῖ».
Ε. «Ὁ γὰρ π᾵ς νόμος ὑμῖν πεπλήρωται· ἀγαπήσεις τὸν πλησίον σου ὡς
σεαυτόν».
ῶ. «Υανερὰ δέ ἐστι τὰ ἔργα τᾛς σαρκός, ἅτινά ἐστι πορνεία, ἀκαθαρσία,
ἀσέλγεια, εἰδωλολατρεία, φαρμακεία, ἔχθραι, ἔρεις, ζᾛλοι, θυμοὶ, ἐριθεῖαι,
διχοστασίαι, αἱρέσεις, φθόνοι, μέθαι, κῶμοι, ἃ προλέγω ὑμῖν, καθὼς καὶ
προεῖπον, ὅτι οἱ τὰ τοιαῦτα πράσσοντες βασιλείαν Θεοῦ οὐ κληρονομήσουσιν».
Ζ. «Οἱ δὲ τοῦ Φριστοῦ τὴν σάρκα ἐσταύρωσαν σὺν τοῖς παθήμασι καὶ
ταῖς ἐπιθυμίαις».
Η. «Οὐδὲ γὰρ οἱ περιτεμνόμενοι αὐτοὶ νόμον φυλάσσουσιν».

<Σᾛς> πρὸς Κορινθίους α, παρ΄αὐτ῵ δὲ Μαρκίωνι β καὶ παρ΄ἡμῖν β.

Α (θ). «Γέγραπται γάρ· Ἀπολῶ τὴν σοφίαν τῶν σοφῶν καὶ τὴν σύνεσιν
τῶν συνετῶν ἀθετήσω».
Β (ι). «Ἵνα, καθὼς γέγραπται, ὁ καυχώμενος ἐν Κυρίῳ καυχάσθω».
Γ (ια). «Σῶν ἀρχόντων τοῦ αἰῶνος τούτου τῶν καταργουμένων».
Δ (ιβ). «Γέγραπται γάρ· Ὁ δρασσόμενος τοὺς σοφοὺς ἐν τᾜ πανουργίᾳ
αὐτῶν. Καὶ πάλιν· Κύριος γινώσκει τοὺς διαλογισμοὺς τῶν ἀνθρώπων, ὅτι εἰσὶ
μάταιοι».
Ε (ιγ). «Καὶ γὰρ τὸ Πάσχα ἡμῶν ἐτύθη Φριστός».
ῶ (ιδ). «Οὐκ οἴδατε ὅτι ὁ κολλώμενος τᾜ πόρνᾙ ἓν σῶμά ἐστιν; ἔσονται
γάρ, φησίν, οἱ δύο εἰς σάρκα μίαν».
Ζ (ιε). Μετηλλαγμένως· ἀντὶ γὰρ τοῦ «ἐν τ῵ νόμῳ» λέγει «ἐν τ῵
Μωϋσέως νόμῳ». Λέγει δὲ πρὸ τούτου· «ἥ καὶ ὁ νόμος ταῦτα οὐ λέγει;».
Η (ιῶ). «Μὴ τῶν βοῶν μέλει τ῵ Θε῵;».
Θ (ιζ). «Οὐ θέλω γὰρ ὑμ᾵ς ἀγνοεῖν, ἀδελφοί, ὅτι οἱ πατέρες ἡμῶν ὑπὸ τὴν
νεφέλην ἦσαν καὶ πάντες διὰ τᾛς θαλάσσης διᾛλθον
De la [epístola] a los Gálatas, primera <en su canon>, pero la cuarta en el
nuestro:

1. ‚Aprended que el justo vivir{ por la fe. Cuantos est{n bajo la Ley,
est{n bajo maldición; pero el que haga estas cosas vivir{ por ellas‛267.
2. ‚Maldito todo el que es colgado de un madero‛268.
3. ‚Otra vez testifico que el hombre que se circuncida est{ obligado a
cumplir toda la Ley‛269.
4. En vez de: ‚Un poco de levadura leuda toda la masa‛270 escribió
‚altera‛.
5. ‚Pues toda la Ley es cumplida en vosotros: Amar{s a tu prójimo
como a ti mismo‛271.
6. ‚Pero manifiestas son las obras de la carne, las cuales son fornicación,
impureza, lascivia, idolatría, hechicería, enemistades, discordias, celos, enojos,
peleas, disensiones, herejías, envidias, borracheras, orgías, las cuales os digo de
antemano, como también lo dije antes, que los que hacen tales cosas no heredarán
el reino de Dios‛272.
7. ‚Pero los que son de Cristo han crucificado la carne junto con las
pasiones y las concupiscencias‛273.
8. ‚Pues ni los mismos circuncidados guardan la Ley‛274.

[De la epístola] primera a los Corintios, la segunda en el canon de Marción y


la segunda en el nuestro:

1 (9). ‚Pues est{ escrito: Destruiré la sabiduría de los sabios y rechazaré el


entendimiento de los entendidos‛275.
2 (10). ‚Para que, como est{ escrito: El que se gloría, gloríese en el Señor‛276.
3 (11). ‚De los príncipes de este siglo, que van desapareciendo‛277.
4 (12). ‚Pues est{ escrito: El que atrapa a los sabios en su propia astucia. Y
de nuevo: El Señor conoce los pensamientos de los hombres, que son vanos‛278.
5 (13). ‚Pues también Cristo, nuestra Pascua, fue sacrificado‛279.
6 (14). ‚¿No sabéis que el que se junta con una prostituta es un cuerpo [con
ella]? Pues los dos – dice – ser{n una carne‛280.
7 (15). Presentado modificadamente, pues en vez de decir: ‚en la Ley‛ dice:
‚en la Ley de Moisés‛. Pero antes de esto dice: ‚¿O no dice esto también la Ley?‛281.
8 (16). ‚¿Acaso Dios tiene cuidado de los bueyes?‛282.
9 (17). ‚Pues no quiero que ignoréis, hermanos, que nuestros padres
estuvieron bajo la nube, y que todos cruzaron a través del mar,
καὶ πάντες τὸ αὐτὸ πνευματικὸν ἔφαγον βρῶμα καὶ πάντες τὸ αὐτὸ
πνευματικὸν ἔπιον πόμα. Ἔπινον γὰρ ἐκ πευματικᾛς ἀκολουθούσης πέτρας· ἡ
δὲ πέτρα ἦν ὁ Φριστός. Ἀλλ΄οὐκ ἐν τοῖς πλείοσιν αὐτῶν ηύδόκησε. Σαῦτα δὲ
τύποι ἡμῶν ἐγενήθησαν, πρὸς τὸ μὴ εἶναι ἡμ᾵ς ἐπιθυμητὰς κακῶν, καθὼς
κἀκεῖνοι ἐπεθύμησαν. Μηδὲ εἰδωλολάτραι γίνεσθε, καθώς τινες αὐτῶν, ὡς
γέγραπται· Ἐκάθισεν ὁ λαὸς φαγεῖν καὶ πιεῖν καὶ ἀνέστησαν παίζειν. Μηδὲ
ἐκπειράζωμεν τὸν Φριστόν», ἕως ὅπου λέγει «ταῦτα δὲ τυπικῶς συνέβαινεν
ἐκείνοις, ἐγράφη δὲ ἡμῖν» καὶ τὰ ἑξᾛς.
Ι (ιη). «Σί οὖν φημι; Ὅτι ἱερόθυτον τί ἐστιν ἥ εἰδωλόθυτον τί ἐστιν;
Ἀλλ΄ὅτι ἃ θύουσι, δαιμονίοις καὶ οὐ Θε῵». Προσέθετο δὲ ὁ Μαρκίων τὸ
ἱερόθυτον.
Ια (ιθ). «Ἀνὴρ οὐκ ὀφείλει κομ᾵ν, δόξα καὶ εἰκὼν Θεοῦ ὑπάρχων».
Ιβ (κ). «Ἀλλὰ ὁ Θεὸς συνεκέρασε τὸ σῶμα».
Ιγ (κα). Πεπλανημένως ὁ Μαρκίων <μετὰ τὸ> «Ἀλλὰ ἐν Ἐκκλησίᾳ θέλω
πέντε λόγους τ῵ νοἸ μου λαλᾛσαι» προσέθετο «διὰ τὸν νόμον».
Ιδ (κβ). «Ἐν τ῵ νόμῳ γέγραπται ὅτι ἐν ἑτερογλώσσοις καὶ ἐν χείλεσιν
ἑτέροις λαλήσω πρὸς τὸν λαὸν τοῦτον».
Ιε (κγ). «Αἱ γυναῖκες ἐν Ἐκκλησίᾳ σιγάτωσαν· οὐ γὰρ ἐπιτέτραπται
αὐταῖς λαλεῖν· ἀλλ΄ὑποτασσέσθωσαν, καθὼς καὶ ὁ νόμος λέγει».
Ιῶ (κδ). Περὶ ἀναστάσεως νεκρῶν· «Γνωρίζω δὲ ὑμῖν, ἀδελφοί, τὸ
Εὐαγγέλιον, ὃ εὐηγγελισάμην ὑμῖν». Καὶ ὅτι «εἰ Φριστὸς οὐκ ἐγήγερται,
μάταιον» καὶ τὰ ἑξᾛς. «Οὕτως κηρύσσομεν καὶ οὕτως ἐπιστεύσατε», «ὅτι
Φριστὸς ἀπέθανε καὶ ἐτάφη καὶ ἐγήγερται τᾜ τρίτᾙ ἡμέρᾳ». «Ὅταν δὲ τὸ
θνητὸν τοῦτο ἐνδύσηται ἀθανασίαν, τότε γενήσεται ὁ λόγος ὁ γεγραμμένος·
Κατεπόθη ὁ θάνατος εἰς νῖκος».

Σᾛς πρὸς Κορινθίους β, παρ΄αὐτ῵ δὲ καὶ παρ΄ἡμῖν γ.

Α (κε). «Ὅσαι γὰρ ἐπαγγελίαι Θεοῦ, ἐν αὐτ῵ τὸ ναί· διὸ καὶ δι΄αὐτοῦ τὸ
ἀμὴν τ῵ Θε῵».
Β (κῶ). «Οὐ γὰρ ἑαυτοὺς κηρύσσομεν, ἀλλὰ Φριστὸν Ἰησοῦν Κύριον,
ἑαυτοὺς δὲ δούλους ὑμῶν διὰ Ἰησοῦ, ὅτι ὁ Θεὸς ὁ εἰπὼν ἐκ σκότους φῶς
λάμψαι».
Γ (κζ). «Ἔχοντες δὲ τὸ αὐτὸ Πνεῦμα τᾛς πίστεως καὶ ἡμεῖς πιστεύομεν, διὸ καὶ
λαλοῦμεν». Ἐξέκοψεν δὲ τό «κατὰ τὸ γεγραμμένον».
todos comieron el mismo alimento espiritual y todos bebieron la misma bebida
espiritual. Bebieron de la roca espiritual que los seguía, y esa roca era Cristo. Pero
no se complació de muchos de ellos. Estas cosas fueron hechas como ejemplos para
nosotros, para que no deseemos cosas malas, como aquellos desearon. Ni seáis
idólatras, como fueron algunos de ellos, según está escrito: Se sentó el pueblo a
comer y beber y se levantaron a divertirse. Ni tentemos a Cristo‛, hasta donde
dice: ‚Estas cosas les ocurrieron a aquellos como ejemplos, y fueron escritas para
nosotros‛ y lo que le sigue283.
10 (18). ‚¿Qué, pues, digo? ¿Que lo consagrado en sacrificio es algo o lo
ofrecido en sacrificio a los ídolos es algo? Pero lo que ellos sacrifican, a los
demonios *lo sacrifican+ y no a Dios‛284. Pero Marción añadió: ‚consagrado en
sacrificio‛.
11 (19). ‚El varón no debe tener el cabello largo, pues es la imagen y la gloria
de Dios‛285.
12 (20). ‚Pero Dios compuso el cuerpo‛286.
13 (21). <Después de>: ‚Pero en la Iglesia prefiero hablar cinco palabras con
mi entendimiento‛287, Marción añadió erroneamente: ‚por causa de la Ley‛.
14 (22). ‚En la Ley est{ escrito: En otras lenguas y en otros labios hablaré a
este pueblo‛288.
15 (23). ‚Las mujeres guarden silencio en la Iglesia, pues no les está
permitido hablar; m{s bien estén subordinadas, como también la Ley dice‛ 289.
16 (24). Acerca de la resurrección de los muertos: ‚Os hago saber, hermanos,
el Evangelio que os anuncié‛290. También: ‚Si Cristo no resucitó, inútil<‛ 291 y lo
que le sigue. ‚Así predicamos y así creísteis‛ 292, ‚que Cristo murió, fue sepultado y
resucitó al tercer día‛293. ‚Cuando esto mortal sea revestido de inmortalidad,
entonces se cumplirá la palabra que está escrita: Devorada fue la muerte en
victoria‛294.

De la segunda [epístola] a los Corintios, la tercera en su canon y en el


nuestro:

1 (25). ‚Todas las promesas de Dios son en Él sí; por lo cual también, por
medio de Él, el amén para Dios‛295.
2 (26). ‚No nos predicamos a nosotros mismos, sino al Señor Jesucristo, y
nosotros mismos somos vuestros siervos por Jesús. Porque Dios es el que dice: La
luz brillar{ entre las tinieblas‛296.
3 (27). ‚Teniendo el mismo Espíritu de fe también nosotros creemos, por lo
cual también hablamos‛297. Pero cortó el ‚según est{ escrito‛.
Αὕτη ἡ νενοθευμένη τοῦ Μαρκίωνος σύνταξις, ἔχουσα μὲν χαρακτᾛρα
καὶ τύπον τοῦ κατὰ Λουκ᾵ν Εὐαγγελίου, καὶ Παύλου τοῦ ἀποστόλου οὐχ ὅλον,
οὐ πασῶν τῶν αὐτοῦ ἐπιστολῶν, ἀλλὰ μόνον τᾛς πρὸς Ῥωμαίους καὶ τᾛς πρὸς
Ἐφεσίους καὶ <τᾛς> πρὸς Κολοσσαεῖς καὶ τᾛς πρὸς Λαοδικεῖς καὶ [ἀπὸ] τᾛς
πρὸς Γαλάτας καὶ τᾛς πρὸς Κορινθίους πρώτης καὶ δευτέρας καὶ τᾛς πρὸς
Θεσσαλονικεῖς πρώτης καὶ δευτέρας καὶ τᾛς πρὸς Υιλήμονα καὶ <τᾛς> πρὸς
Υιλιππησίους· καὶ τᾛς πρὸς Σιμόθεον πρώτης καὶ δευτἐρας καὶ <τᾛς> πρὸς
Σίτον καὶ τᾛς πρὸς Ἑβραίους τῶν ἐμφερομένων παρ΄αὐτ῵, ὡς οὐ πληρεστάτων
οὐσῶν, ἀλλὰ ὡς ἐν παραχαράσει. Πανταχόθεν δὲ τὴν αὐτὴν σύνταξιν
ἐρρᾳδιουργημένην καὶ ἔν τισι λέξεσιν ἐπιποιήτως προσθήκην ἔχουσαν, οὐκ εἰς
ὠφέλειαν, ἀλλὰ εἰς ἥσσονας καὶ ἐπιβλαβεῖς ξενολεξίας κατὰ τᾛς ὑγιοῦς
πίστεως ἐκ τοῦ αὐτοῦ ἐμβεβροντημένου νοῦ βοσκήματος.
Σαῦτα δὲ ἡμῖν πεπόνηται καὶ πεπολυπραγμόνηται ἐκ τᾛς παρ΄αὐτ῵
προλελεγμένης γραφᾛς Ἀποστόλου τε καὶ τοῦ κατὰ Λουκ᾵ν Εὐαγγελίου,
<ὅπως> εἰδέναι ἔχοιεν πάντες οἱ πειρώμενοι ἀντιλέγειν τᾜ αὐτοῦ πλάνᾙ, ὅτι τὰ
μὲν παρηλλαγμένα ὆ήματα κατὰ ὆ᾳδιουργίαν ἐντέτακται, ὅσα δὲ οὐκ
ἐμφέρεται ἐν τοῖς οἰκείοις τόποις συληθέντα ὑπάρχει ὑπὸ τᾛς αὐτοῦ τόλμης·
ταῦτα γὰρ ἐδόκει ὁ κτηνώδης μόνα ἑναντία εἶναι [ἀντιλέγειν] τᾜ αὐτοῦ
ἐπιπλάστῳ διανοίᾳ.
Ἔστιν δὲ τρίτον ἡμῶν τᾛς φιλοκαλίας τὸ συναγαγεῖν ὅσα παρ΄αὐτ῵ τε
καὶ παρ΄ἡμῖν ηὕρηται συνᾴδοντα καὶ ἔχοντα ἔμφασιν ἐνσάρκου παρουσίας τᾛς
τοῦ ΢ωτᾛρος καὶ μαρτυρίας συμφωνίας τᾛς Καινᾛς πρὸς Παλαιὰν Διαθήκην
καὶ ὁμολογίας τοῦ Τἱοῦ τοῦ Θεοῦ ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ ὁμολογοῦντος τὸν Θεὸν
ποιητὴν οὐρανοῦ τε καὶ γᾛς, αὐτόν τε λαλήσαντα ἐν νόμῳ καὶ ἐν προφήταις,
ἴδιον δὲ τοῦτον εἶναι Πατέρα αὐτοῦ. Καὶ αὕτη μὲν τᾛς προειρημένης ἡμῶν
ὑποθέσεως ἡ σχολιοποιηθεῖσα σύντομος ὑπομνηματικὴ ἐξ ἀντιγράφων τοῦ
Μαρκίωνος σύνταξις πρὸς ἔπος ὡς ἐδάφιον ἡμῖν γεγραμμένη. Ἵνα δὲ μὴ τὰ ἐν
αὐτᾜ δυσνόητα παρά τισι σκοτεινῶς ἀγνοούμενα ἐμφέρηται, αὖθις πάλιν τοὺς
ἀριθμοὺς τῶν ἐπιγραφῶν, πρώτου φημὶ καὶ δευτέρου καὶ τρίτου κεφαλαίου,
καθ΄εἱρμὸν ἐπιλύσω, δι΄ἣν αἰτίαν ἑκάστη λέξις ἀνελέχθη καὶ ἐνταῦθα
μετεβλήθη. Ἄρξομαι δὲ τοῦ λέγειν οὕτως·

΢χόλιον <Α> ἀπὸ τοῦ Εὐαγγελίου τοῦ παρ' αὐτ῵ τ῵ Μαρκίωνι.

[Α.] «᾿Απελθὼν δεῖξον σεαυτὸν τ῵ ἱερεῖ καὶ προσένεγκε περὶ τοῦ


καθαρισμοῦ σου, καθὼς προσέταξε Μωϋσᾛς»· «ἵνα ᾖ μαρτύριον τοῦτο ὑμῖν»
ἀνθ' οὗ εἶπεν ὁ ΢ωτήρ «εἰς μαρτύριον αὐτοῖς».
Esta es la adulterada composición de Marción, que contiene una versión y
una forma del Evangelio según Lucas y una incompleta [de las epístolas] del
apóstol Pablo, no de todas sus epístolas sino sólo de Romanos, Efesios, Colosenses,
Laodicenses, Gálatas, primera y segunda a los Corintios, primera y segunda a los
Tesalonicenses, Filemón y Filipenses; [no incluye las epístolas] primera y segunda
a Timoteo, a Tito y a los Hebreos, y las que incluye en su canon, como no están
completas, no son sino falsificaciones. Esta composición fue completamente
adulterada y en ciertos pasajes tiene adiciones [insertadas] artificialmente, no para
provecho sino para [introducir] dichos extraños, inferiores y nocivos contra la fe
sincera, fruto de su mente enloquecida.
Hemos hecho el penoso esfuerzo e investigado exhaustivamente estas cosas
a partir de la Escritura que fue seleccionada por él, [los textos] del Apóstol y del
Evangelio según Lucas, <de manera que> todos los que intenten rebatir su error
puedan entender que las expresiones adulteradas han sido insertadas
fraudulentamente, y que todas las que no se hallan en sus lugares particulares
fueron arrancadas de allí por su atrevimiento, pues al estúpido le pareció que sólo
estas eran contrarias [y capaces de rebatir] a su falso pensamiento.
Pero hay un tercer [trabajo] de nuestra erudición: la compilación de cuantas
cosas he hallado que concuerdan entre él y nosotros y que contienen una
demostración de la encarnación del Salvador, un testimonio de la concordancia del
Nuevo con el Antiguo Testamento y una confesión del Hijo de Dios que, en el
Evangelio, reconoce que Dios es el creador del cielo y de la tierra, que es el mismo
que habló en la Ley y en los profetas, y que este es su propio Padre. Y este es el
breve comentario de nuestro antedicho trabajo, realizado palabra por palabra a
partir de copias del escrito de Marción con notas aclaratorias, escrito por nosotros
como un bosquejo. Pero para que las cosas difíciles de comprender en él no se
presenten oscuramente para algunos y queden ignoradas, más tarde explicaré
ordenadamente también los números de los encabezados – quiero decir, el primer
capítulo, el segundo, el tercero, etc. –, por qué motivo cada pasaje fue seleccionado
y trasladado aquí. Comenzaré de esta manera:

Comentario <1> de la propia versión del Evangelio de Marción

[1]. ‚Anda y muéstrate al sacerdote y presenta una ofrenda por tu


purificación, según lo ordenó Moisés‛, ‚para que esto sea testimonio para
vosotros‛. En lugar de esto, el Salvador dijo: ‚Para que a ellos les sirva de
testimonio‛.
῎Ελεγχος Α. Πῶς ἠδύνατο ὁ Κύριος ὁ κατὰ τοῦ νόμου καὶ κατὰ τοῦ Θεοῦ τοῦ
νόμου ἔχων τὴν αὐτοῦ διδασκαλίαν, ὡς σὺ φᾚς, λέγειν τοῖς ὑπ' αὐτοῦ
θεραπευομένοις, φημὶ δὲ τ῵ λεπρ῵· «Ἀπελθὼν δεῖξον σεαυτὸν τ῵ ἱερεῖ»;
«Ἱερεῖ» γὰρ λέγων οὐκ ἀθετεῖ τὴν τοῦ νόμου ἱερωσύνην· «Καὶ προσένεγκε περὶ
τοῦ καθαρισμοῦ σου» κἄν τε ἀποκόψᾙς «τὸ δῶρον», φανήσεται ἐκ τοῦ
προσένεγκε ὅτι περὶ δώρου λέγει· «Περὶ τοῦ καθαρισμοῦ σου, καθὼς
προσέταξε Μωϋσᾛς»· εἰ γὰρ τοῦ Μωϋσέως τὸ πρόσταγμα συμβουλεύει
γενέσθαι, οὐκ ἀθετεῖ οὐδὲ βλασφημεῖ τὸν Θεὸν τοῦ νόμου, ἀλλὰ ὁμολογεῖ καὶ
ἑαυτὸν καὶ τὸν αὐτοῦ Πατέρα Θεὸν τὸν νόμον τ῵ Μωϋσᾜ δεδωκέναι.
Διέστρεψας δὲ τὸ ὆ητόν, ὦ Μαρκίων, ἀντὶ τοῦ εἰπεῖν «εἰς μαρτύριον αὐτοῖς»
«μαρτύριον» λέγων «ὑμῖν». Καὶ τοῦτο σαφῶς ἐψεύσω κατὰ τᾛς σαυτοῦ
κεφαλᾛς. Εἰ γὰρ μαρτύριον ὑμῖν ἔλεγεν, ἐμμάρτυρον αὐτὸν ἐποίει ὅτι «οὐκ
ἦλθον καταλῦσαι τὸν νόμον ἥ τοὺς προφήτας, ἀλλὰ πληρῶσαι».

΢χόλιον Β. «῞Ινα δὲ εἰδᾛτε ὅτι ἐξουσίαν ἔχει ὁ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου ἀφιέναι
ἁμαρτίας ἐπὶ τᾛς γᾛς».
῎Ελεγχος Β. Εἰ οὖν Τἱὸν ἀνθρώπου ἑαυτὸν καλεῖ, οὐκ ἀρνεῖται τὴν
ἐνανθρώπησιν ὁ Μονογενὴς καὶ μάτην παρὰ σοὶ ᾄδεται τὸ δοκήσει πεφηνέναι.
Καὶ εἰ ἔχει ἐξουσίαν ἐπὶ τᾛς γᾛς, οὐκ ἀλλοτρία ἡ γᾛ τῶν αὐτοῦ ποιημάτων καὶ
τοῦ αὐτοῦ Πατρός.

΢χόλιον Γ. «Κύριός ἐστιν ὁ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου καὶ τοῦ σαββάτου».


῎Ελεγχος Γ. Δύο εὐθὺς ἐν ταὐτ῵, καὶ Τἱὸν ἀνθρώπου καὶ Κύριον σαββάτου
ἑαυτὸν ὁ ΢ωτὴρ ὁμολογεῖ διδάσκων, ἵνα μὴ τὸ σάββατον ἀλλότριον τᾛς αὐτοῦ
ποιήσεως νομίζηται, κἄν τε <τὸ> ἔσχατον Τἱὸς ἀνθρώπου ἀπὸ τᾛς ἐνσάρκου
παρουσίας κληθᾜ.

΢χόλιον Δ. «᾿Ιούδαν ᾿Ισκαριώτην, ὃς ἐγένετο προδότης». Ἀντὶ δὲ τοῦ «κατέβη


μετ' αὐτῶν» ἔχει «κατέβη ἐν αὐτοῖς».
῎Ελεγχος Δ. ᾿Ιούδας ᾿Ισκαριώτης, «ὃς ἐγένετο προδότης». Σίνος, λέγε.
Πάντως τοῦ συλληφθέντος, ναὶ μὴν καὶ ἐσταυρωμένου καὶ πολλὰ πεπονθότος.
Πῶς οὖν συλληφθεὶς σταυροῦται ὁ μὴ ὑπὸ ἁφὴν ὑποπίπτων κατὰ τὸν σὸν
λόγον, ὦ Μαρκίων; Δόκησιν γὰρ εἶναι λέγεις. Ἐλεγχθήσεται δὲ ἡ ὑπόνοιά σου
ἀπὸ τοῦ γεγράφθαι ᾿Ιούδαν προδότην. Προέδωκε γὰρ καὶ παρέδωκεν εἰς
χεῖρας ἀνθρώπων τὸν ἑαυτοῦ Δεσπότην. Οὐδὲν δέ σε ὤνησε τὸ «κατέβη ἐν
αὐτοῖς» λέγειν ἀντὶ τοῦ «μετ' αὐτῶν». Οὐ γὰρ δύνασαι φαντασίαν ὁρίζειν τὸν
παρὰ σοὶ καὶ ἀκοντὶ ὕστερον ὑπὸ ἁφὴν πίπτοντα δεικνύμενον.
Refutación 1. ¿Cómo pudo el Señor que, como tú dices, estaba contra la Ley
y cuya enseñanza era contraria a la Ley de Dios, decir a los que fueron curados por
Él – me refiero al leproso – ‚Anda y muéstrate al sacerdote‛? Pues al decir
‚sacerdote‛ no rechaza el sacerdocio de la Ley; ‚Y presenta una ofrenda por tu
purificación‛: incluso si eliminaras ‚la ofrenda‛ ser{ evidente, a partir de *la
palabra+ ‚ofrenda‛, que habla acerca de un presente; ‚por tu purificación, según lo
ordenó Moisés‛: si aconseja cumplir la orden de Moisés no rechaza ni injuria la Ley
de Dios, sino que reconoce que tanto Él mismo como Dios, su Padre, han dado la
Ley a Moisés. Has retorcido el texto de la Escritura, ¡oh, Marción!, diciendo: ‚sea
testimonio para vosotros‛ en vez de decir: ‚para que a ellos les sirva de
testimonio‛. También en esto claramente mentiste contra tu propia cabeza, pues si
hubiera dicho ‚sea testimonio a vosotros‛, Él mismo dio testimonio que ‚no vine a
abolir la Ley y los profetas, sino a cumplirlos‛.

Comentario 2. ‚Para que sep{is que el Hijo del hombre tiene autoridad en la
tierra para perdonar pecados‛.
Refutación 2. Ciertamente, si se llama a sí mismo el Hijo del hombre, el
Unigénito no niega la encarnación, y tu cacareo acerca de que se ha manifestado
sólo en apariencia queda sin fundamento. Y si Él tiene autoridad en la tierra, la
tierra no es ajena a las creaciones de Él y de su Padre.

Comentario 3. ‚El Hijo del hombre también es Señor del s{bado‛.


Refutación 3. Enseguida, el Salvador reconoce dos cosas en una al enseñar
que no sólo es el Hijo del hombre sino también Señor del sábado, a fin de que no se
piense que el sábado es extraño a su creación incluso aunque, en última instancia,
fuese llamado ‚Hijo del hombre‛ a causa de su encarnación.

Comentario 4. ‚Judas Iscariote, el que fue el traidor‛. En lugar de


‚descendió con ellos‛ registra ‚descendió entre ellos‛.
Refutación 4. Judas Iscariote, ‚el que fue el traidor‛. Dí, ¿de quién?
Ciertamente del que fue arrestado, sí por cierto, y fue crucificado y ha padecido
muchas cosas. ¿Cómo, pues, fue arrestado y crucificado aquél que según tu
palabra, ¡oh Marción!, no era tangible? Pues tú dices que era una aparición. Pero tu
suposición será refutada a partir del hecho de que está escrito que Judas fue un
traidor, pues traicionó y entregó en manos de los hombres a su propio Señor. Y de
nada te sirvió decir ‚descendió entre ellos‛ en vez de ‚con ellos‛. No puedes
declarar que es un fantasma aquel que al final – aunque involuntariamente –
demuestras que es tangible.
΢χόλιον Ε. «Καὶ π᾵ς ὁ ὄχλος ἐζήτει ἅπτεσθαι αὐτοῦ. καὶ αὐτὸς ἐπάρας τοὺς
ὀφθαλμοὺς αὐτοῦ» καὶ τὰ ἑξᾛς.
῎Ελεγχος Ε. Πῶς πάλιν ὁ ὄχλος ἠδύνατο ἅψασθαι τοῦ ἁφὴν μὴ ἔχοντος;
Ποίους δὲ ὀφθαλμοὺς ἐπᾛρεν εἰς οὐρανοὺς ὁ ἐκ σαρκὸς μὴ ἡρμοσμένος; Ἀλλ'
ἵνα δείξᾙ ὅτι μεσίτης Θεοῦ καὶ ἀνθρώπων ἄνθρωπος Φριστὸς ᾿Ιησοῦς, ἔχων τὰ
ἀμφότερα, ἐξ ἀνθρώπων μὲν τὴν σάρκα, ἐκ δὲ Θεοῦ Πατρὸς τὴν ἀόρατον
οὐσίαν.

΢χόλιον ῶ. «Κατὰ τὰ αὐτὰ ἐποίουν τοῖς προφήταις οἱ πατέρες ὑμῶν».


῎Ελεγχος ῶ. Εἰ προφητῶν μέμνηται, οὐκ ἀρνεῖται προφήτας· εἰ ἐκδικεῖ τὸν
τῶν προφητῶν φόνον καὶ ὀνειδίζει τοὺς πεφονευκότας τε καὶ διώξαντας, οὐκ
ἀλλότριος προφητῶν τυγχάνει, ἀλλὰ Θεὸς αὐτῶν ὑπάρχει, ὁ τὴν σύστασιν
αὐτῶν ποιούμενος.

΢χόλιον ζ. «Λέγω δὲ ὑμῖν, τοσαύτην πίστιν οὐδὲ ἐν τ῵ ᾿Ισραὴλ ηὗρον».


῎Ελεγχος ζ. Εἰ οὐδὲ ἐν τ῵ ᾿Ισραὴλ τοιαύτην πίστιν εὗρεν ὡς ἐν τ῵ ἀπὸ ἐθνῶν
ἐλθόντι ἑκατοντάρχᾙ, ἄρα οὐ ψέγει τὴν τοῦ ᾿Ισραὴλ πίστιν. Εἰ γὰρ ἀλλοτρίου
Θεοῦ ὑπᾛρχεν καὶ οὐκ αὐτοῦ καὶ τοῦ αὐτοῦ Πατρός, οὐκ ἅν ταύτης ἐποιεῖτο
τὸν ἔπαινον.

΢χόλιον η. Παρηλλαγμένον τὸ «Μακάριος ὃς οὐ μὴ σκανδαλισθᾜ ἐν ἐμοί»·


εἶχε γὰρ ὡς πρὸς ᾿Ιωάννην.
῎Ελεγχος η. Κἄν τε πρὸς ᾿Ιωάννην ἔχοι, κἄν τε πρὸς αὐτὸν τὸν ΢ωτᾛρα,
μακαρίζει τοὺς μὴ σκανδαλιζομένους, ἤτοι ἐν αὐτ῵ ἤτοι ἐν ᾿Ιωάννᾙ, ἵνα μὴ ἃ
μὴ ἀκούωσι παρ' αὐτοῦ ἑαυτοῖς πλάσσωνται. Ἔχει δὲ μείζονα θεωρίαν, δι' ἣν
φύσει εἴρηκεν ὁ ΢ωτήρ· ἵνα μή τις τὸν μείζονα ἐν γεννητοῖς γυναικῶν ὑπ'
αὐτοῦ ταχθέντα ᾿Ιωάννην, καὶ αὐτοῦ τοῦ ΢ωτᾛρος μείζονα νομίσᾙ διὰ τὸ καὶ
αὐτὸν ἐκ γυναικὸς γεγεννᾛσθαι, ἀσφαλίζεται καὶ λέγει τό «καὶ μακάριος ὃς
ἐὰν μὴ σκανδαλισθᾜ ἐν ἐμοί». Ὅθεν λέγει «Ὁ δὲ μικρότερος ἐν τᾜ βασιλείᾳ
μείζων αὐτοῦ ἐστιν». Ἦν γὰρ ὁ ΢ωτὴρ τ῵ χρόνῳ κατὰ τὴν ἀπὸ σαρκὸς
γέννησιν μικρότερος αὐτοῦ ἑξαμηνιαίῳ χρόνῳ, μείζων δὲ ἐν τᾜ βασιλείᾳ,
δᾛλον ὡς Θεὸς αὐτοῦ. Οὐδὲν γὰρ ἦλθεν ὁ Μονογενὴς ἐν κρυφᾜ λαλᾛσαι ἥ
καταψεύσασθαί τι τοῦ ἰδίου κηρύγματος. Υάσκει γὰρ ὅτι «Οὐκ ἐν κρυφᾜ
λελάληκα, ἀλλὰ μετὰ παρρησίας». Ἀλήθεια γάρ ἐστιν, ὡς λέγει «Ἐγὼ ἡ ὁδὸς
καὶ ἡ ἀλήθεια». Οὐδὲ τοίνυν ἡ ὁδὸς πλάνην ἔχει οὔτε ἡ ἀλήθεια κρύπτουσα
ἑαυτὴν λαλεῖ τὸ ψεῦδος.

΢χόλιον θ. «Αὐτός ἐστι περὶ οὗ γέγραπται· ἰδού, ἀποστέλλω τὸν ἄγγελόν


μου πρὸ προσώπου σου».
Comentario 5. ‚Y toda la multitud procuraba tocarle. Y Él alzó sus ojos‛ y
lo que sigue.
Refutación 5. Nuevamente, ¿cómo fue capaz la multitud de tocar al que no
era tangible? ¿Y qué clase de ojos levantó a los cielos aquel que no estaba
compuesto de carne? Pero [esto sirve] para demostrar que Cristo Jesús, el
mediador entre Dios y los hombres, es un hombre ya que tiene ambas
[naturalezas], por un lado la carne de los hombres y por el otro la esencia invisible
de Dios Padre.

Comentario 6. ‚Porque lo mismo hacían vuestros padres con los profetas‛.


Refutación 6. Si hace mención de los profetas, no niega los profetas; si
condena el asesinato de los profetas y reprocha a los que los persiguieron y los
mataron, no resulta ser contrario a los profetas sino que es su Dios, el que
constituye su fundamento.

Comentario 7. ‚Pero os digo que ni en Israel encontré tal fe‛.


Refutación 7. Si ni en Israel encontró tal fe como la del centurión, que
provenía de los gentiles, entonces no censura la fe de Israel, pues si [esta fe] fuera
extraña a Dios y no en Él y en su Padre, no haría el elogio de ella.

Comentario 8. La expresión ‚Bienaventurado aquel que no se escandalice de


mí‛ ha sido alterada, pues la registra como si se refiriese a Juan.
Refutación 8. Ya sea que se refiera a Juan o al mismo Salvador, estima como
dichosos a los que no se escandalizan, bien de Él o bien de Juan, a fin de que no
inventen por sí mismos cosas que no escucharon de parte de Él. Pero hay una
observación más importante, el real [motivo] por el cual el Salvador ha hablado:
para que nadie piense que Juan, que fue calificado por Él como el más grande de
los nacidos de mujer, es también más grande que el mismo Salvador – puesto que
también Él ha nacido de una mujer – confirma y dice: ‚Bienaventurado aquel que
no se escandalice de Mí‛. Por lo cual dice: ‚El m{s pequeño en el reino es mayor
que él‛. Cronológicamente, según el nacimiento carnal, el Salvador era seis meses
menor que él, pero como su Dios es evidente que era mayor en el reino. El
Unigénito no vino para hablar en secreto o decir alguna mentira sobre su propia
predicación, pues afirma: ‚No he hablado en secreto, sino con franqueza‛298. Pues
es la verdad, como dice: ‚Yo soy el camino y la verdad‛299. En efecto, ni el camino
contiene error ni la verdad habla mentira ocultándose a sí misma.

Comentario 9. ‚Él es acerca de quien est{ escrito: He aquí, envío mi


mensajero delante de tu rostro‛.
῎Ελεγχος θ. Εἰ ἐπιγινώσκει ὁ Μονογενὴς Τἱὸς τοῦ Θεοῦ τὸν ᾿Ιωάννην καὶ
προγινώσκει, προγινώσκων δὲ ὑποδείκνυσι τοῖς βουλομένοις εἰδέναι τὴν
ἀλήθειαν ὅτι οὗτός ἐστι περὶ οὗ γέγραπται «Ἀποστέλλω τὸν ἄγγελόν μου πρὸ
προσώπου σου», ἄρα ὁ γράψας καὶ εἰπών «Ἀποστέλλω τὸν ἄγγελόν μου πρὸ
προσώπου σου», ὁ Θεὸς ὁ αἰώνιος, ὁ ἐν τοῖς προφήταις λαλήσας καὶ ἐν νόμῳ,
οὐκ ἀλλότριος ἦν τοῦ ἰδίου Τἱοῦ ᾿Ιησοῦ Φριστοῦ. Ἀποστέλλει γὰρ αὐτοῦ τὸν
ἄγγελον πρὸ προσώπου αὐτοῦ, πρὸ προσώπου Τἱοῦ ἐκ Πατρὸς τιμωμένου. Οὐ
γὰρ ἀπέστελλε τὸν αὐτοῦ ἄγγελον ἀλλοτρίῳ ἐξυπηρετησόμενον, εἴπερ καὶ
ἀντίθετος ἦν αὐτ῵ κατὰ τὸν σοῦ, ὦ Μαρκίων, λόγον.

΢χόλιον ι. «Καὶ εἰσελθὼν εἰς τὸν οἶκον τοῦ Υαρισαίου κατεκλίθη. Ἡ δὲ γυνὴ
στ᾵σα ὀπίσω ἡ ἁμαρτωλὸς παρὰ τοὺς πόδας ἔβρεξε τοῖς δάκρυσι τοὺς πόδας,
καὶ ἤλειψεν καὶ κατεφίλει».
῎Ελεγχος ι. Σό «εἰσελθών» σῶμα δείκνυσιν· οἶκον γὰρ δείκνυσι καὶ μέτρον
σώματος. Καὶ τὸ κατακλιθᾛναι οὐδενός ἐστιν ἀλλ' ἥ σῶμα <ἔχοντος> ὀγκηρὸν
τὸ κατακείμενον· καὶ τὸ τὴν γυναῖκα βρέξαι τοῖς δάκρυσι τοὺς πόδας οὐ
φαντασίας πόδας, οὐδὲ δοκήσεως· ἤλειψε γὰρ καὶ ἔβρεξε καὶ κατεφίλει, τᾛς
ἁφᾛς τοῦ σώματος αἰσθανομένη.

΢χόλιον ια. Καὶ πάλιν· «Αὕτη τοῖς δάκρυσιν ἔβρεξε τοὺς πόδας μου καὶ
ἤλειψε καὶ κατεφίλει».
῎Ελεγχος ια. ῞Ινα μὴ νομίσᾙς, ὦ Μαρκίων, μόνον νομίζεσθαι παρὰ ἀνθρώποις
τὴν ἁμαρτωλὸν γυναῖκα τοὺς πόδας τοῦ ΢ωτᾛρος βρέξαι τε καὶ ἀλεῖψαι καὶ
καταπεφιληκέναι, αὐτὸς ὁ ΢ωτὴρ ἐπιβεβαιοῖ, οὐ κατὰ δόκησιν ταῦτα
γεγενᾛσθαι διδάσκων, ἀλλὰ ἐξ ἀληθείας, πρὸς ἔλεγχον τοῦ Υαρισαίου καὶ σοῦ
τοῦ Μαρκίωνος καὶ τῶν κατὰ σέ, διισχυριζόμενος καὶ λέγων «Αὕτη τοὺς πόδας
μου ἤλειψε καὶ κατεφίλει». Πόδας δὲ ποίους ἀλλὰ τοὺς ἐκ σαρκὸς καὶ ὀστέων
καὶ τῶν ἄλλων ὑπάρχοντας;

΢χόλιον ιβ. Οὐκ εἶχεν «Ἡ μήτηρ αὐτοῦ καὶ οἱ ἀδελφοὶ αὐτοῦ», ἀλλὰ μόνον
«Ἡ μήτηρ σου καὶ οἱ ἀδελφοί σου».
῎Ελεγχος ιβ. Κἄν τε ἀνωτέρω παρακόψᾙς, ὦ Μαρκίων, τὸ ὆ητὸν τοῦ
Εὐαγγελίου, ἵνα ποιήσᾙς τὸν εὐαγγελιστὴν μὴ συντιθέμενον τᾜ ὑπό τινων
὆ηθείσᾙ λέξει ὅτι «Ἡ μήτηρ σου καὶ οἱ ἀδελφοί σου», οὐ δύνασαι ὑπερβαίνειν
τὴν ἀλήθειαν. Διὰ τί γὰρ μὴ πολλὰς ἐκάλεσε μητέρας; Διὰ τί μὴ πολλὰς εἶπε
πατρίδας; Πόσοι πόσα λέγουσι περὶ ῾Ομήρου; Ἄλλοι μὲν Αἰγύπτιον φάσκοντες,
ἄλλοι δὲ Φῖον, ἄλλοι Κολοφώνιον, ἄλλοι Υρύγα, ἄλλοι ΢μυρναῖον, Μέλητος
καὶ ΚριθηἸδος· ᾿Αθηναῖον δὲ αὐτὸν οἱ περὶ ᾿Αρίσταρχον ἀπεφήναντο· ἄλλοι δὲ
Λυδὸν Μαίονος, ἄλλοι δὲ Κύπριον Προποδιάδος περιοικίδος τᾛς ΢αλαμινίων
Refutación 9. Si el Unigénito Hijo de Dios reconoce a Juan y lo anuncia de
antemano y, al preanunciarlo, demuestra a los que quieren saber la verdad que
este es acerca de quien est{ escrito: ‚Envío mi mensajero delante de tu rostro‛,
entonces el que escribió y dijo: ‚Envío mi mensajero delante de tu rostro‛ – el Dios
eterno que habló en los profetas y en la Ley – no era contrario a su propio Hijo
Jesucristo pues envía a su mensajero delante de su rostro, delante del rostro de un
Hijo honrado por un Padre. No habría enviado su mensajero para que prestase
servicio a un extraño si es verdad que, conforme a tu discurso ¡oh Marción!,
incluso era contrario a Él.

Comentario 10. ‚Y entrando en la casa del fariseo, se sentó a la mesa. Y la


mujer pecadora, poniéndose detrás de Él a sus pies, los regó con lágrimas, los
ungió y los besó‛.
Refutación 10. El término ‚entró‛ indica un cuerpo, pues indica una casa y
la medida del cuerpo. Y ‚se sentó‛ no se puede decir de nadie salvo que <tenga>
un cuerpo sólido con el que sentarse. Los pies que la mujer regó con lágrimas no
eran pies ilusorios o aparentes; los ungió, los regó y los besó porque sintió el toque
del cuerpo.

Comentario 11. Y de nuevo: ‚Esta regó mis pies con l{grimas, los ungió y los
besó‛.
Refutación 11. A fin de que no creas, Marción, que el acto de la mujer
pecadora de regar los pies del Salvador, ungirlos y besarlos fue sólo una
suposición de los hombres, el mismo Salvador lo confirma, enseñando que estas
cosas han sucedido no en apariencia sino de verdad, afirmando – para reproche del
fariseo, de ti, Marción, y de los que están contigo – y diciendo: ‚Esta ungió mis pies
y los besó‛. ¿Y qué clase de pies sino los que son de carne, hueso y dem{s?

Comentario 12. No registra *el versículo+ ‚Su madre y sus hermanos‛, sino
sólo *el que sigue+: ‚Tu madre y tus hermanos‛.
Refutación 12. Aunque eliminaras el pasaje del Evangelio citado más arriba,
Marción, a fin de hacer que el evangelista no concuerde con la expresión dicha por
algunos: ‚Tu madre y tus hermanos‛, no podr{s omitir la verdad. ¿Por qué Él no
llamó ‚madres‛ a muchas *mujeres+? ¿Por qué no habló de muchas patrias?
¿Cuántos dicen cualquier cantidad de cosas sobre Homero? Unos afirman que fue
egipcio, otros de Quíos, otros más de Colofón o de Frigia. Meletos y Criteidos
dicen que era de Esmirna, pero los discípulos de Aristarco declaran que era
ateniense; unos dicen que era un lidio de Maeón, otros un chipriota del distrito de
Propodia en los alrededores de Salamis,
περιμέτρου, καίτοι γε ἄνθρωπον. Διὰ δὲ τὸ ἐν πολλαῖς πατρίσι γεγενᾛσθαι
πολλοὺς εἰς διάφορον ὑφήγησιν ἐλήλακεν. Ὧδε δὲ περὶ Θεοῦ λέγοντες καὶ
Φριστοῦ οὐ πολλὰς ὑπέλαβον μητέρας, ἀλλὰ τὴν μίαν τὴν ὄντως αὐτὸν
γεγεννηκυῖαν, καὶ οὐ πολλοὺς ἀδελφούς, ἀλλὰ τοὺς υἱοὺς ᾿Ιωσὴφ ἐκ τᾛς ὄντως
αὐτοῦ ἄλλης γυναικός· καὶ οὐ δύνασαι κατὰ τᾛς ἀληθείας ὁπλίζεσθαι. Καὶ μή
σε πλανάτω ὁ λόγος, ὃν εἶπεν ὁ Κύριος «Σίς μου ἡ μήτηρ καὶ οἱ ἀδελφοί;» Οὐ
γὰρ ἀρνούμενος τὴν μητέρα ταῦτ' ἔφη, ἀλλὰ τὸ ἄκαιρον ἀνατρέπων τοῦ
εἰπόντος, τοσούτου ὄχλου περιεστῶτος καὶ τᾛς αὐτοῦ σωτηριώδους
διδασκαλίας προχεομένης καὶ αὐτοῦ ἐπὶ τὰς ἰάσεις καὶ τὸ κήρυγμα
ἀσχολουμένου· ἀπασχόλησις γὰρ ἐδόκει εἶναι τὸ τὸν εἰπόντα ἐκκόψαι αὐτὸν
διὰ τοῦ εἰπεῖν «Ἰδοὺ ἡ μήτηρ σου καὶ οἱ ἀδελφοί σου». Καὶ εἰ μὴ ὅτι διὰ χαρ᾵ς
ἔσχεν (οὐχ ὡς ἀγνοῶν ὅτι ἥκασι πρὸ τοῦ ἀκηκοέναι, ἀλλὰ προγινώσκων ὅτι
ἔξω ἑστήκασιν), ἐπεὶ ἅν μετ' ἐπιτιμίας τὴν ἄκαιρον τοῦ εἰπόντος φωνὴν
ἀνέτρεψεν, ὡς καὶ τ῵ Πέτρῳ ποτὲ ἔφη «Ἀπόστα ἀπ' ἐμοῦ, ΢αταν᾵, ὅτι οὐ
φρονεῖς τὰ τοῦ Θεοῦ, ἀλλὰ τὰ τῶν ἀνθρώπων».

΢χόλιον ιγ. «Πλεόντων αὐτῶν ἀφύπνωσεν· ὁ δὲ ἐγερθεὶς ἐπετίμησε τ῵


ἀνέμῳ καὶ τᾜ θαλάσσᾙ».
῎Ελεγχος ιγ. Σίς ὕπνωσεν, λέγε. Περὶ τᾛς Θεότητος οὐ τολμήσεις λέγειν· εἰ
δὲ κἅν εἴποις, κατὰ τᾛς σαυτοῦ κεφαλᾛς, θεήλατε, βλασφημήσεις. Παντὶ δέ τῳ
δᾛλόν ἐστιν ὅτι ὁ ἐν ἀληθείᾳ ἐνανθρωπήσας ὕπνου χρᾚζων διὰ τὸ σωματικὸν
ὕπνωσεν. Οἱ γὰρ αὐτὸν διυπνίσαντες οὐ δόκησιν εἶδον, ἀλλὰ ἐνανθρώπησιν
ἀληθινήν. Ἀμέλει χερσὶ κινοῦντες καὶ φωνήσαντες μαρτυροῦσιν ὅτι ἤγειραν.
«Ἀναστὰς γάρ», φησίν, ὁ κοιμηθεὶς Θεὸς σαρκοφόρος, ὁ ἀπ' οὐρανοῦ
κατελθὼν καὶ σάρκα δι' ἡμ᾵ς ἀμφιασάμενος, «ἠγέρθη» μὲν ὡς ἄνθρωπος,
«ἐπετίμησε» δὲ ὡς Θεὸς τᾜ θαλάσσᾙ καὶ ἐποίησεν <γαλήνην>.

΢χόλιον ιδ. «᾿Εγένετο δὲ ἐν τ῵ ὑπάγειν αὐτούς, συνέπνιγον αὐτὸν οἱ ὄχλοι.


Καὶ γυνὴ ἁψαμένη αὐτοῦ ἰάθη τοῦ αἵματος. Καὶ εἶπεν ὁ Κύριος, τίς μου
ἥψατο;» Καὶ πάλιν «Ἥψατό μού τις. Καὶ γὰρ ἔγνων δύναμιν ἐξελθοῦσαν ἀπ'
ἐμοῦ».
῎Ελεγχος ιδ. «᾿Εν τ῵ ὑπάγειν αὐτούς», καὶ οὐκ εἶπεν «ἐν τ῵ ὑπάγειν αὐτόν»,
ἵνα μὴ ἑτέρως αὐτὸν σχηματίσᾙ παρὰ τὴν τῶν ὁδοιπορούντων ἀκολουθίαν. Σὸ
δέ «συνέπνιγον αὐτὸν οἱ ὄχλοι», πνεῦμα οὐκ ἠδύναντο συμπνίγειν οἱ ὄχλοι.
Γυνὴ δὲ ἁψαμένη καὶ ἰαθεῖσα οὐκ ἀέρος ἥψατο, ἀλλὰ ἁφᾛς ἀνθρωπείας. Ἵνα
γὰρ δείξᾙ ὅτι οὐχὶ δοκήσει μόνον ἡ ἁφὴ τοῦ σώματος αὐτοῦ ὑπὸ τᾛς γυναικὸς
γεγένηται, διδάσκει λέγων «Σίς μου ἥψατο; καὶ γὰρ ἔγνων δύναμιν
ἐξελθοῦσαν ἀπ' ἐμοῦ».
aunque ciertamente era un hombre. Pero debido a que estuvo en muchos países
muchos han dado una descripción diferente. Pero aquí, cuando hablan acerca de
Dios y de Cristo, no pensaron que tuviera muchas madres, sino la única que
realmente lo dio a luz, ni muchos hermanos, sino los hijos de José de su otra
legítima esposa. No puedes tomar las armas contra la verdad. Y que la palabra
dicha por el Señor: ‚¿Quién es mi madre y mis hermanos?‛ no te induzca a error,
pues no dijo esto para rechazar a su madre sino para rebatir la importunidad del
que le habló cuando estaba rodeado de tan gran multitud, su enseñanza salvífica se
derramaba y Él estaba ocupado en las curaciones y la predicación. Al decirle: ‚He
aquí tu madre y tus hermanos‛, el que se lo dijo lo apartó, y resultó ser una
distracción. Y si no hubiera sido porque tomó [el aviso] con alegría (no como si
ignorara que hubieran venido antes de haberlo escuchado, sino que sabía de
antemano que estaban esperando afuera) hubiera rebatido el inoportuno aviso del
que se lo dijo con una reprimenda, como también le dijo a Pedro en una ocasión:
‚Ap{rtate de mí, Satan{s, porque no tienes en mente las cosas de Dios sino las de
los hombres‛300.

Comentario 13. ‚Pero mientras ellos navegaban, se durmió; entonces Él,


levant{ndose, reprendió al viento y al mar‛.
Refutación 13. Dí, ¿quién se durmió? No te atreverás a decir esto acerca de la
Divinidad; pero incluso si lo dijeras, ¡oh, tú que estás divinamente inspirado!,
blasfemarías contra tu propia cabeza. Es evidente para cualquiera que el que en
verdad se encarnó se durmió pues necesitaba del sueño a causa de su [naturaleza]
corporal. Los que lo despertaron no vieron una aparición, sino una verdadera
encarnación. Sin duda testifican que lo despertaron sacudiéndolo y llamándolo.
‚Se levantó, pues‛, dice, el Dios encarnado que estaba acostado, quien descendió
del cielo y se revistió de carne por nosotros; ‚se levantó‛ como hombre, pero como
Dios ‚reprendió‛ al mar y se hizo <la calma>.

Comentario 14. ‚Sucedió que mientras ellos iban, las multitudes lo


apretaban. Y una mujer, al tocarle, fue sanada de su [flujo de] sangre. Y dijo el
Señor: ¿Quién me tocó?‛, y de nuevo: ‚Alguien me tocó. Pues sé que de mí salió
poder‛.
Refutación 14. ‚Mientras ellos iban‛; no dice: ‚Mientras Él iba‛, para que no
se lo represente yendo de un modo diferente al que los caminantes acostumbran 301.
En cuanto a: ‚las multitudes lo apretaban‛, las multitudes no habrían podido
apretar un espíritu. La mujer que lo tocó y fue sanada no tocó el aire, sino una
humanidad tangible. Para demostrar que el toque de su cuerpo por la mujer no
sucedió sólo en apariencia enseña diciendo: ‚¿Quién me tocó? Pues sé que de mí
salió poder‛.
΢χόλιον ιε. «᾿Αναβλέψας εἰς τοὺς οὐρανοὺς ηὐλόγησεν ἐπ' αὐτούς».
῎Ελεγχος ιε. Εἰ ἀνέβλεψεν εἰς οὐρανοὺς καὶ ηὐλόγησεν ἐπ' αὐτούς, οὐ
δοκήσει εἶχε τῶν τε ὀφθαλμῶν καὶ τῶν ἄλλων μελῶν τὰ σχήματα.

΢χόλιον ιῶ. «Λέγων, δεῖ τὸν Τἱὸν τοῦ ἀνθρώπου πολλὰ παθεῖν καὶ
ἀποκτανθᾛναι καὶ μετὰ τρεῖς ἡμέρας ἐγερθᾛναι».
῎Ελεγχος ιῶ. Εἰ Τἱὸν ἀνθρώπου καὶ παθεῖν καὶ ἀποκτανθᾛναι ἑαυτὸν
ὁμολογεῖ ὁ Μονογενὴς Τἱὸς τοῦ Θεοῦ, κατὰ σοῦ ἀξίνη ἐστὶν αὕτη ἐκτέμνουσά
σου π᾵σαν τὴν ὆ίζαν, ὦ ἐξ ἀκανθῶν γεγεννημένε Μαρκίων καὶ νεφέλη
ἄνυδρε, δένδρον τε ἄκαρπον καὶ φθινοπωρινόν. Καὶ γάρ φησι πάλιν «καὶ μετὰ
τρεῖς ἡμέρας ἐγερθᾛναι». Σί δὲ τὸ ἐγερθέν, ἀλλὰ αὐτὸ τὸ πεπονθὸς καὶ ταφὲν
ἐν τ῵ μνημείῳ; Δόκησις δὲ ἥ ἄνεμος ἥ πνεῦμα ἥ φαντασία κηδείαν καὶ ταφὴν
οὐκ ἐνεδέχετο καὶ ἀνάστασιν.

΢χόλιον ιζ. «Καὶ ἰδού, δύο ἄνδρες συνελάλουν αὐτ῵, ᾿Ηλίας καὶ Μωϋσᾛς ἐν
δόξᾙ».
῎Ελεγχος ιζ. Σάχα, οἶμαι, διὰ τῶν λόγων τούτων τὸ παρὰ τ῵ ἁγίῳ Ζαχαρίᾳ
δρέπανον κατὰ σοῦ, ὦ Μαρκίων, ἀνατετύπωται ἐκτέμνον σου π᾵σαν τὴν κατὰ
νόμου καὶ προφητῶν ἐπινενοημένην ψευδηγορίαν. Ἐπειδὴ γὰρ ἔμελλες
ἀθετεῖν νόμον καὶ προφήτας, ἀλλοτρίους αὐτοὺς φάσκων τοῦ ΢ωτᾛρος καὶ τᾛς
αὐτοῦ δόξης καὶ τᾛς αὐτοῦ ἐνθέου διδασκαλίας, ἀμφοτέρους ἤγαγεν μεθ'
ἑαυτοῦ ἐν τᾜ ἰδίᾳ αὐτοῦ δόξᾙ καὶ ἔδειξε τοῖς μαθηταῖς αὐτοῦ, καὶ οἱ μαθηταὶ
ἡμῖν καὶ τ῵ κόσμῳ τουτέστιν παντὶ ἀνθρώπῳ βουλομένῳ ζᾛν, ἵνα διὰ μὲν τοῦ
πρώτου ὡς ἐν ἀξίνᾙ σου τέμᾙ τὰς ὆ίζας, διὰ δὲ τοῦ δευτέρου ὡς διὰ δρεπάνου
τοῦ λόγου τᾛς ἀληθείας ἐκτέμᾙ σου τοὺς κλάδους, τοὺς τὸ κώνειον καὶ
θανάσιμον τοῖς ἀνθρώποις ἐκποιοῦντας, γλοιώδη ὀπὸν βλασφημίας. Εἰ γὰρ
ἀλλότριος ἦν Μωϋσᾛς ὁ ὑπὸ τοῦ Φριστοῦ πάλαι πιστευθεὶς τὸν νόμον καὶ οἱ
προφᾛται ἦσαν ἀλλότριοι, οὐκ ἅν αὐτοὺς σὺν αὐτ῵ ἐν τᾜ ἰδίᾳ αὐτοῦ δόξᾙ
ἀπεκάλυπτεν. Βλέπε γὰρ τὸ θαῦμα, ὅτι οὐδὲ ἐν τ῵ μνήματι τούτους ἔδειξεν
οὐδὲ παρὰ τὸν σταυρόν, ἀλλὰ ὅτε τὸ μέρος τᾛς αὐτοῦ δόξης ὡς εἰς ἀρραβῶνα
ἡμῖν ἀπεκάλυπτε, τότε τοὺς ἁγίους, Μωϋσέα τέ φημι καὶ ᾿Ηλίαν, ἅμα αὐτ῵
ἤγαγεν, ὅπως συγκληρονόμους τᾛς αὐτοῦ βασιλείας τοὺς αὐτοὺς ὑποδείξᾙ.

΢χόλιον ιη. «᾿Εκ τᾛς νεφέλης φωνή· οὗτός ἐστιν ὁ Τἱός μου ὁ ἀγαπητός».
῎Ελεγχος ιη. Παντί τῳ δᾛλόν ἐστιν ὅτι ἡ νεφέλη οὐκ ἔστιν ἀνωτάτη οὔτε
ὑπὲρ οὐρανὸν ὑπάρχει, ἀλλὰ ἐν τᾜ καθ' ἡμ᾵ς κτίσει, ὅθεν ἡ φωνὴ πρὸς τὸν
΢ωτᾛρα ἠνέχθη.
Comentario 15. ‚Alzando los ojos al cielo, pronunció una bendición sobre
ellos‛.
Refutación 15. Si levantó los ojos al cielo y pronunció una bendición sobre
ellos, la configuración de los ojos y de los otros miembros [indica que su cuerpo]
no era una apariencia.

Comentario 16. ‚Diciendo: Es necesario para el Hijo del hombre padecer


mucho y ser muerto, y después de tres días ser levantado‛.
Refutación 16. Si el Unigénito Hijo de Dios se reconoce a sí mismo como el
Hijo del hombre que ha de padecer y ser muerto, esta [declaración] es un hacha
[enarbolada] contra ti, Marción, que cortó toda tu raíz ¡oh, engendro de espinas,
nube sin agua, {rbol sin fruto ni hojas! Pues a su vez también dice: ‚Y después de
tres días ser levantado‛. ¿Qué fue levantado sino lo que ha padecido y ha sido
sepultado en el sepulcro? No hubiera sido posible un funeral y una sepultura de
una aparición, o de un soplo de viento, de un espíritu o un fantasma, ni tampoco
su resurrección.

Comentario 17. ‚Y he aquí que dos varones conversaban con Él, Elías y
Moisés en gloria‛.
Refutación 17. Me parece, ¡oh Marción!, que la hoz [levantada] contra ti por
el santo Zacarías está representada en estas palabras, cortando toda la mentira
inventada por ti contra la Ley y los profetas. Puesto que ibas a negar la Ley y los
profetas, afirmando que eran contrarios al Salvador, a su gloria y a su enseñanza
divinamente inspirada, trajo con Él a ambos en su propia gloria y los mostró a sus
discípulos y los discípulos a nosotros y al mundo – esto es, a todo hombre que
desea la vida – para que por medio del primero destruya tus raíces como con un
hacha y por el segundo corte tus ramas con la hoz de la palabra de verdad, las que
esparcen entre los hombres el venenoso, mortífero y pegajoso zumo de la
blasfemia. Pues si Moisés – a quien le fue confiada la Ley por Cristo antiguamente
– hubiera sido contrario, o los profetas hubieran sido contrarios, no los habría
revelado junto con Él en su propia gloria. ¡Mira qué maravilla! No los mostró en el
sepulcro ni al lado de la cruz sino que, cuando nos reveló la parte de su gloria
como si fuera una garantía, entonces trajo a los santos – me refiero a Moisés y a
Elías – junto con Él, de modo de demostrar que ellos son coherederos de su reino.

Comentario 18. ‚De la nube *salió+ una voz: Este es mi Hijo amado‛.
Refutación 18. Es evidente para cualquiera que la nube no está en lo más
alto ni por sobre el cielo, sino en la creación que está a nuestro alrededor, de donde
surgió la voz con relación al Salvador.
Εἰ τοίνυν ὁ Πατὴρ καὶ ἐν νεφέλᾙ λαλεῖ, ὑποδεικνύων τοῖς μαθηταῖς τὸν αὐτοῦ
Τἱόν, οὐκ ἄλλος ἐστὶν ὁ Δημιουργός, ἀλλὰ ὁ αὐτός, ὁ καὶ διὰ νεφέλης τ῵ ἰδίῳ
Τἱ῵ μαρτυρήσας καὶ οὐ τῶν ὑπὲρ οὐρανὸν μόνων δεσπόζων, ὡς αὐτὸς
φάσκεις.

΢χόλιον ιθ. «᾿Εδεήθην τῶν μαθητῶν σου». Εἶχε δὲ παρὰ τό «οὐκ


ἠδυνήθησαν ἐκβαλεῖν αὐτό» «καὶ πρὸς αὐτούς· ὦ γενεὰ ἄπιστος, ἕως πότε
ἀνέξομαι ὑμῶν;»
῎Ελεγχος ιθ. Σό «ἕως πότε» ἐνσάρκου παρουσίας χρόνου ἐστὶν σημαντικὸν
καὶ τό «ὦ γενεὰ ἄπιστος», ὡς τῶν προφητῶν ἐπὶ τ῵ ὀνόματι αὐτοῦ θεοσήμεια
ἐργασαμένων καὶ πεπιστευκότων, ὡς ὁ ᾿Ηλίας εὑρίσκεται ποιῶν καὶ
᾿Ελισσαῖος καὶ οἱ ἄλλοι.

΢χόλιον κ. «῾Ο γὰρ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου μέλλει παραδίδοσθαι εἰς χεῖρας
ἀνθρώπων».
῎Ελεγχος κ. Τἱοῦ ἀνθρώπου καὶ παραδοθησομένου εἰς χεῖρας ἀνθρώπων οὐ
δοκήσεως ἡ ἔμφασις οὐδὲ φαντασίας, ἀλλὰ σώματος καὶ μελῶν θεωρία.

΢χόλιον κα. «Οὐδὲ τοῦτο ἀνέγνωτε, τί ἐποίησε Δαυίδ; Εἰσᾛλθεν εἰς τὸν οἶκον
τοῦ Θεοῦ».
῎Ελεγχος κα. Εἰ οἶκον Θεοῦ φάσκει τὸν οἶκον τᾛς παρὰ Μωϋσέως γενομένης
σκηνοπηγίας, οὐκ ἀθετεῖ τὸν νόμον οὐδὲ τὸν Θεὸν τὸν λαλήσαντα ἐν τ῵ νόμῳ.
Θεὸν γὰρ αὐτὸν φάσκει, ὅς ἐστιν αὐτοῦ Πατήρ, ἥ αὐτὸς ὁ Μονογενής. Εἴωθε
γὰρ Σριάς, Πατὴρ καὶ Τἱὸς καὶ ἅγιον Πνεῦμα, ἐνεργεῖν ἔν τε νόμῳ καὶ
προφήταις καὶ Εὐαγγελίοις καὶ ἐν ἀποστόλοις.

΢χόλιον κβ. «Εὐχαριστῶ σοι, Κύριε τοῦ οὐρανοῦ». Οὐκ εἶχε δέ «καὶ τᾛς γᾛς»
οὔτε «Πάτερ» εἶχεν. Ἐλέγχεται δέ· κάτω γὰρ εἶχεν «Ναί, ὁ Πατήρ».
῎Ελεγχος κβ. Εὐχαριστεῖ Κυρίῳ τοῦ οὐρανοῦ, κἅν περιέλᾙς <τό> «<καὶ> τᾛς
γᾛς» κἄν <τε> παρακόψᾙς τό «Πάτερ», ἵνα μὴ Πατέρα αὐτοῦ ὑποδείξᾙς,
Μαρκίων, τὸν Φριστὸν λέγοντα τὸν Δημιουργόν. Μένει γὰρ τᾛς ἀληθείας τὰ
μέλη ζῶντα. Ὥσπερ γὰρ ἐν λειψάνῳ κατὰ λήθην εἴασας, ὦ Μαρκίων, τό «Ναί,
ὁ Πατήρ». Ἀποδέδεικται τοίνυν ἐξ ἅπαντος τ῵ ἰδίῳ Πατρὶ εὐχαριστεῖν τὸν
Φριστὸν καὶ οὐρανοῦ Κύριον αὐτὸν ὀνομάζειν. Καὶ πολλή σου φρενοβλάβεια,
μὴ κατανοοῦσα τᾛς ἀληθείας τὴν ὁδοιπορίαν.

΢χόλιον κγ. Εἶπεν τ῵ νομικ῵ «Ἐν τ῵ νόμῳ τί γέγραπται;» Καὶ ἀποκριθεὶς


μετὰ τὴν ἀπόκρισιν τοῦ νομικοῦ εἶπεν «Ὀρθῶς εἶπες. Σοῦτο ποίει, καὶ ζήσᾙ».
῎Ελεγχος κγ. ᾿Αλήθεια ὢν ὁ Τἱὸς τοῦ Θεοῦ οὐδένα ἐπλάνα τῶν περὶ ζωᾛς
ἐρωτώντων·
Así pues, si el Padre también habló en la nube presentando su Hijo a los discípulos,
el Demiurgo no es otra persona sino el mismo que desde una nube atestiguó a su
propio Hijo y no gobierna – como tú afirmas – solamente las regiones
supracelestes.

Comentario 19. ‚Rogué a tus discípulos‛. Pero adem{s de ‚No fueron


capaces de expulsarlo‛ registra: ‚Y les *dijo+: ¡Oh, generación incrédula! ¿Hasta
cu{ndo os soportaré?‛.
Refutación 19. El ‚hasta cu{ndo‛ es indicativo del tiempo de la encarnación,
y el ‚¡Oh, generación incrédula!‛, que los profetas realizaron milagros en su
nombre y creyeron, como se ve que hizo Elías, Eliseo y los demás.

Comentario 20. ‚Pues el Hijo del hombre ser{ entregado en manos de los
hombres‛.
Refutación 20. La imagen del Hijo del hombre que habría de ser entregado
en manos de los hombres no es una apariencia o una ilusión, sino la contemplación
de un cuerpo y unos miembros.

Comentario 21. ‚¿Ni siquiera esto habéis leído, qué hizo David? Entró a la
casa de Dios‛.
Refutación 21. Si le dice ‚casa de Dios‛ a la casa del tabern{culo hecha por
Moisés, no niega la Ley ni al Dios que habló en la Ley pues Dios, que es su Padre –
o bien el mismo Unigénito – habló en ella. La Trinidad – Padre, Hijo y Espíritu
Santo – actuaron en la Ley, los profetas, los Evangelios y los apóstoles.

Comentario 22. ‚Te doy gracias, Señor del cielo‛. No registra ‚y de la tierra‛
ni ‚Padre‛. Pero se contradice, pues m{s abajo registra: ‚Sí, Padre‛.
Refutación 22. Él da gracias al Señor del cielo aunque tú, Marción, suprimas
‚<y> la tierra‛, y aunque cortes el ‚Padre‛ para que no muestres que Cristo llama
al Demiurgo su Padre. Los miembros de la verdad permanecen vivos, del mismo
modo que como un resto, ¡oh, Marción!, dejaste pasar por olvido el ‚Sí, Padre‛. En
efecto, se demuestra absolutamente que Cristo da las gracias a su propio Padre y lo
llama Señor del cielo. Tu demencia es grande, pues no comprende el camino de la
verdad.

Comentario 23. ‚Le dijo al intérprete de la Ley: ¿Qué est{ escrito en la Ley?‛.
Y después de la respuesta del intérprete, *Jesús+ le contestó y dijo: ‚Correctamente
respondiste. Haz esto, y vivir{s‛.
Refutación 23. Puesto que es la Verdad, el Hijo de Dios no engañó a ninguno
de los que le preguntaban acerca de la vida,
διὰ γὰρ τὴν τῶν ἀνθρώπων ζωὴν ἐλήλυθεν. Ζωᾛς τοίνυν ἐπιμελομένου αὐτοῦ
καὶ ὑποδεικνύντος τὸν νόμον τ῵ φυλάττοντι καὶ ποιήσαντι ζωὴν ὑπάρχειν καὶ
τ῵ κατὰ νόμον ἀποκριθέντι φήσαντος ὀρθῶς λελαληκέναι καὶ «οὕτως ποίει
καὶ ζήσᾙ», τίς οὕτως ἐμβρόντητος ἅν εἴη ὡς πείθεσθαι μὲν τ῵ Μαρκίωνι,
βλασφημοῦντι εἰς τὸν Θεὸν τὸν καὶ τὸν νόμον καὶ τὴν χάριν τοῦ Εὐαγγελίου
τοῖς ἀνθρώποις κεχαρισμένον, αὐτ῵ δὲ συναπάγεσθαι τ῵ μήτε ἐκ νόμου μήτε
ἀπὸ Πνεύματος ἁγίου ἔχοντί τι τᾛς διδασκαλίας.

΢χόλιον κδ. Καὶ εἶπεν «Σίς ἐξ ὑμῶν ἕξει φίλον, καὶ πορεύσεται πρὸς αὐτὸν
μεσονυκτίου, αἰτῶν τρεῖς ἄρτους;» Καὶ λοιπόν «Αἰτεῖτε, καὶ δοθήσεται. Σίνα
γὰρ ἐξ ὑμῶν τὸν πατέρα υἱὸς αἰτήσει ἰχθὺν καὶ ἀντὶ ἰχθύος ὄφιν ἐπιδώσει αὐτ῵
ἥ ἀντὶ Ὠοῦ σκορπίον; Εἰ οὖν ὑμεῖς πονηροὶ οἴδατε δόματα ἀγαθά, πόσῳ
μ᾵λλον ὁ Πατήρ;»
῎Ελεγχος κδ. ᾿Ελήλεγκται δὲ τοῦ ἀπατηλοῦ ἡ ἐθελοθρᾙσκεία τᾛς πολιτείας
ἀπὸ τούτου τοῦ ὆ητοῦ. Οὐ γὰρ παρ' αὐτ῵ δι' ἐγκράτειαν ἡ πολιτεία οὐδὲ διὰ
μισθὸν ἀγαθὸν καὶ ἐλπίδα ἀγῶνος, ἀλλὰ διὰ ἀσέβειαν καὶ κακοτροπίαν κακᾛς
ὑπονοίας. Διδάσκει γὰρ οὗτος ἐμψύχων μὴ μεταλαμβάνειν, φάσκων ἐνόχους
εἶναι τᾜ κρίσει τοὺς τῶν κρεῶν μεταλήπτορας, ὡς ἅν ψυχὰς ἐσθίοντας.
Ἠλίθιον δέ ἐστι τὸ π᾵ν. Οὐ γὰρ τὰ κρέα ἡ ψυχὴ ἀλλ' ἐν τοῖς κρέασιν ἡ ψυχή,
καὶ οὔτε ψυχὴν φαμὲν εἶναι τὴν ἐν τοῖς ζῴοις ὡς τὴν τῶν ἀνθρώπων τιμίαν,
ἀλλὰ ψυχὴν εἰς τὸ ζᾜν μόνον τὸ ζ῵ον. Νομίζει δὲ ὁ ἐλεεινὸς οὗτος ἅμα τοῖς
οὕτω φρονοῦσιν ὅτι ἡ αὐτὴ ψυχὴ ἐν τοῖς ἀνθρώποις καὶ ζῴοις ὑπάρχει. Σοῦτο
γὰρ παρὰ πολλαῖς τῶν πεπλανημένων αἱρέσεων μάτην ὑπολαμβάνεται. Καὶ
γὰρ καὶ Οὐαλεντῖνος καὶ Κολόρβασος, Γνωστικοί τε πάντες καὶ Μανιχαῖοι καὶ
μεταγγισμὸν εἶναι ψυχῶν φάσκουσι καὶ μετενσωματώσεις τᾛς ψυχᾛς τῶν ἐν
ἀγνωσίᾳ ἀνθρώπων, ὡς αὐτοί φασιν κατά τινα μυθοποιίαν· ταύτην φασὶν
ἐπιστρέφειν καὶ μετενσωματοῦσθαι εἰς ἕκαστον τῶν ζῴων, ἕως ἅν ἐπιγν῵ καὶ
οὕτω καθαρθεῖσα καὶ ἀναλυθεῖσα μεταστᾜ εἰς τὰ ἐπουράνια.
Καὶ πρῶτον μὲν ἐλήλεγκται αὐτοῦ ἡ μάταιος π᾵σα τοῦ μύθου κατασκευή.
Σούτων γὰρ τὴν ἀκρίβειαν οὐδεὶς ἄλλος δύναται εἰδέναι ὑπὲρ τὸν Κύριον ἡμῶν
᾿Ιησοῦν Φριστόν, τὸν ἐλθόντα διὰ τὸ πρόβατον τὸ πεπλανημένον τουτέστιν διὰ
τὰς ψυχὰς τῶν ἀνθρώπων· ὃς τῶν αὐτῶν ἐπιμελόμενος ἐθεράπευσε
σωματικῶς καὶ ψυχικῶς, <ὡς> σώματός τε καὶ ψυχᾛς δεσπόζων καὶ τᾛς
ἐνταῦθα ζωᾛς παρεκτικὸς ὢν καὶ τᾛς μελλούσης· τοὺς μὲν τελευτήσαντας,
φημὶ δὲ Λάζαρον καὶ τὸν υἱὸν τᾛς χήρας καὶ τὴν θυγατέρα τοῦ ἀρχισυναγώγου
ἀπὸ νεκρῶν ἐγείρας, οὐκ εἰς πονηρὸν αὐτοὺς φέρων, ὡς αὐτοὶ τὸ σῶμα
φυλακὴν εἶναι δογματίζουσιν, ἀλλὰ ἀγαθὸν ποιῶν καὶ γινώσκων ὅτι καὶ ἡ
ἐνταῦθα ἐν σαρκὶ παραμονὴ ὑπ' αὐτοῦ ὥρισται καὶ ἡ μέλλουσα σαρκὸς καὶ
ψυχᾛς ἀνάστασις. Καὶ εἰ πάλιν ᾔδει ὅτι μία ψυχή ἐστιν ἡ ἐν ζῴοις καὶ ἐν
ἀνθρώποις, ψυχᾛς δὲ ἦλθεν ποιήσασθαι τὴν σωτηρίαν,
pues Él vino por la vida de los hombres. En efecto, puesto que Él se ocupa de la
vida y le indica al hombre que guarda y cumple la Ley que la Ley es vida – y
cuando este le respondió conforme a la Ley le contestó que había hablado
correctamente y *le dijo+: ‚Haz así y vivir{s‛ –¿quién sería tan insensato como para
ser convencido por Marción cuando blasfema contra el Dios que ha concedido a los
hombres no sólo la Ley sino también la gracia del Evangelio, y se dejaría arrastrar
por aquel cuya doctrina no tiene nada de la Ley ni del Espíritu Santo?

Comentario 24. Y dijo: ‚¿Quién de vosotros que tenga un amigo ir{ a él a


medianoche a pedirle tres panes?‛ Y después: ‚Pedid y se os dar{. ¿Qué padre de
entre vosotros, si un hijo le pidiese un pescado, le dará una serpiente en lugar de
pescado o un escorpión en vez de un huevo? En efecto, si vosotros que sois malos
sabéis dar buenas d{divas, ¿cu{nto m{s el Padre?‛.
Refutación 24. La superstición del modo de vida del engañador queda
demostrada a partir de este texto. Su estilo de vida no se rige por la continencia ni
por la buena recompensa y la batalla de la esperanza, sino por la impiedad y la
perversidad de una mala suposición. Marción enseña que no hay que consumir
animales, afirmando que los que comen carne están expuestos al juicio, como si
hubieran comido almas. Pero esto es completamente estúpido. La carne no es el
alma sino que el alma está en la carne, ni decimos que el alma que está en los
animales es más apreciable que la de los hombres, sino que es sólo un aliento de
vida para hacer vivir al animal. Pero este miserable, junto con los que piensan así,
cree que el alma en los hombres y en los animales es la misma. Esto es sostenido
por muchas de las sectas extraviadas. Valentín y Colorbasos, todos los gnósticos y
los maniqueos también afirman que hay una trasmigración de las almas y una
reencarnación del alma de los hombres [muertos] en la ignorancia, como estos
cuentan conforme a alguna fábula; dicen que esta tiene que retornar y reencarnarse
en cada uno de los animales hasta que aprenda y de este modo, purificada y
liberada, pase a las regiones celestiales.
En primer lugar, todo su fútil artificio ha sido expuesto. Ningún otro puede saber
esto mejor que nuestro Señor Jesucristo, quien vino por la oveja extraviada, esto es,
por las almas de los hombres; el cual, ocupándose de ellos, los curó física y
espiritualmente, <como> el que domina el cuerpo y el alma y es el causante de la
vida aquí y en el mundo venidero. Levantó de los muertos a los que habían
fallecido – me refiero a Lázaro, al hijo de la viuda y a la hija del jefe de la sinagoga
– no para hacerles mal (puesto que estos sectarios sostienen que el cuerpo es una
cárcel) sino para hacerles un bien, sabiendo que no sólo nuestra permanencia en la
carne aquí sino también la venidera resurrección de la carne y del alma han sido
determinadas por Él. Por otra parte, si Él hubiera sabido que el alma en los
animales y en los hombres es una y Él vino a efectuar la salvación del alma,
οὐκ ἔδει αὐτόν, ἕνα καθαρίσαντα δαιμονιῶντα (λέγω δὴ τὸν ἀπὸ τῶν μνημείων
ἐξερχόμενον) κελεῦσαι τοῖς δαίμοσιν ἀπελθεῖν καὶ ἀποκτεῖναι δισχιλίους
χοίρους, εἰ ἴσαι ἦσαν αἱ ψυχαὶ τῶν ἀνθρώπων καὶ τῶν χοίρων. Πῶς γὰρ μι᾵ς
ἐπιμελόμενος δισχιλίων ἐποίει ὄλεθρον; Εἰ δὲ πάλιν ὡς ὄφις σκολιεύᾙ,
μηχανώμενος καὶ λέγων ὅτι ἔλυσεν αὐτὰς ἀπὸ τῶν σωμάτων, ἵνα ἀνέλθωσιν,
ἔδει τὸν Λάζαρον λυθέντα τοῦ σώματος μὴ ἐπιστρέψαι πάλιν εἰς τὸ σῶμα,
μ᾵λλον δὲ καὶ αὐτὸν τὸν δαιμονιῶντα λῦσαι τοῦ δεσμοῦ τοῦ σώματος. Ἀλλ'
οὐκ ἐποίησεν οὕτως· προενόει δὲ μ᾵λλον οὕτω τοῦ σώματος εἰδὼς τὸ
συμφέρον.
Διέπεσεν ὁ περὶ ψυχᾛς σου λόγος, ὦ Μαρκίων, καὶ τῶν ἀπὸ σοῦ καὶ τῶν
ἄλλων αἱρέσεων ὁρμωμένων. Καὶ περὶ τᾛς προσποιητᾛς σου πολιτείας αὖθις
ἐρῶ, διὰ τὸ λέγειν σε πονηρὸν εἶναι καὶ ἀθέμιτον τὸ σαρκῶν μεταλαμβάνειν.
Ἐλέγχει δέ σε ὁ ΢ωτήρ, πλέον σου ἐπιστάμενος καὶ διδάσκων τὸ κάλλιον ἀπὸ
τοῦ τοιούτου ὆ητοῦ· λέγει γάρ «Σίνα ὁ υἱὸς αἰτήσει ἰχθύν, μὴ ὄφιν αὐτ῵
ἐπιδώσει ἥ ἀντὶ Ὠοῦ σκορπίον;» Καὶ ὕστερόν φησιν «Εἰ οὖν ὑμεῖς πονηροὶ ὄντες
οἴδατε δόματα ἀγαθὰ διδόναι τοῖς τέκνοις ὑμῶν, πόσῳ μ᾵λλον ὁ Πατὴρ ὑμῶν
ὁ ἐπουράνιος;» Εἰ τοίνυν δόματα ἀγαθὰ κέκληκεν ἰχθὺν καὶ Ὠόν, οὐ πονηρὸν
τὸ μετὰ εὐχαριστίας ἐκ Θεοῦ χαρισθὲν μεταλαμβανόμενον, καὶ ἐλήλεγκταί
σου πανταχόθεν ἡ κακοτροπία.

΢χόλιον κε. Παρακέκοπται τὸ περὶ ᾿Ιων᾵ τοῦ προφήτου. Εἶχεν γάρ «Ἡ


γενεὰ αὕτη, σημεῖον οὐ δοθήσεται αὐτᾜ». Οὐκ εἶχεν δὲ περὶ Νινευὴ καὶ
βασιλίσσης νότου καὶ ΢αλομῶνος.
῎Ελεγχος κε. Καὶ ἐν αὐτοῖς οἷς δοκεῖς παρακόπτειν οὐ δύνασαι, ὦ Μαρκίων,
λαθεῖν τὴν ἀλήθειαν. Κἅν ἀφέλᾙς γὰρ <τὸ> περὶ ᾿Ιων᾵ τοῦ προφήτου, ὃ τὴν
οἰκονομίαν σημαίνει τοῦ ΢ωτᾛρος, ἀφέλᾙς δὲ καὶ τὸ περὶ τᾛς βασιλίσσης τοῦ
νότου καὶ ΢αλομῶνος καὶ τᾛς Νινευὴ τὴν σωτηριώδη ὑπόθεσιν καὶ τοῦ ᾿Ιων᾵
τὸ κήρυγμα, αὐτὸς ὁ προκείμενος λόγος τοῦ ΢ωτᾛρός <σε> ἐλέγχει. Λέγει γάρ
«Ἡ γενεὰ αὕτη σημεῖον αἰτεῖ, καὶ σημεῖον οὐ δοθήσεται αὐτᾜ», ὡς τῶν πρὸ
ταύτης τᾛς γενε᾵ς καταξιωθεισῶν σημείων παρὰ Θεοῦ ἀπ' οὐρανοῦ· ὡς ὁ μὲν
᾿Ηλίας σημεῖον ἐποίει διὰ τοῦ ἀπ' οὐρανοῦ πυρὸς καταβεβηκότος καὶ λαβόντος
τὴν θυσίαν, καὶ Μωϋσᾛς τέμνει τὴν θάλασσαν καὶ τὴν πέτραν νύσσει καὶ
προχέει ὕδωρ καὶ μάννα ἀπ' οὐρανοῦ φέρει, καὶ ᾿Ιησοῦς ὁ τοῦ Ναυᾛ ἵστησι τὸν
ἥλιον καὶ τὴν σελήνην. Καὶ κατὰ πάντα τρόπον, κἅν κρύψᾙ τὰ γεγραμμένα ὁ
ἀπατεών, οὐδὲν βλάψει τὴν ἀλήθειαν, ἀλλὰ ἑαυτὸν ἀπαλλοτριοῖ τᾛς ἀληθείας.

΢χόλιον κῶ. ᾿Αντὶ τοῦ «Παρέρχεσθε τὴν κρίσιν τοῦ Θεοῦ» εἶχεν
«Παρέρχεσθε τὴν κλᾛσιν τοῦ Θεοῦ».
῎Ελεγχος κῶ. Πόθεν οὐκ ἐλέγχᾙ, πόθεν δὲ <οὐ> κατὰ σοῦ συναχθᾜ ἡ
μαρτυρία; Σὰ πρῶτα γὰρ συνᾴδει τοῖς μετέπειτα, ἐλεγχομένης τᾛς παρὰ σοῦ
luego de haber limpiado a un endemoniado (hablo del que salió de entre los
sepulcros) no habría mandado a los demonios que fueran y mataran dos mil cerdos
si las almas de los hombres y de los cerdos fueran iguales. ¿Por qué causó un
perjuicio a dos mil [almas] por ocuparse de una? Pero si, nuevamente, [Marción] se
moviese sinuosamente como una serpiente, diciendo astutamente que los liberó de
sus cuerpos para que ascendieran, entonces no debería haber hecho volver a
Lázaro a su cuerpo, siendo que estaba liberado del cuerpo; más bien, debería haber
liberado también al endemoniado de la atadura del cuerpo. Pero no lo hizo así;
más bien proveyó de este modo al cuerpo, sabiendo lo que le conviene.
Tu razonamiento, ¡oh, Marción!, el de los que te siguen y el de las otras
sectas acerca del alma fracasó. Y de nuevo hablaré de tu fingido modo de vida, ya
que tú dices que es malo e ilícito consumir carne. Pero el Salvador te refuta, pues
sabe más que tú y enseña lo más conveniente por medio de tal dicho; pues dice:
‚¿Quién, cuyo hijo le pide un pescado, le dará una serpiente, o un escorpión en vez
de un huevo?‛. Y luego dice: ‚Si vosotros, que sois malos, sabéis dar cosas buenas
a vuestros hijos, ¿cu{nto m{s vuestro Padre celestial?‛. Así pues, si Él llamó a un
pez y a un huevo ‚cosas buenas‛, no es malo consumir con acción de gracias lo que
fue concedido por Dios, y tu perversidad ha sido refutada por completo.

Comentario 25. [El pasaje] acerca del profeta Jonás ha sido cortado. Registra:
‚A esta generación no se le dar{ una señal‛. Pero no registra *los versículos+ sobre
Nínive, la reina del sur y Salomón.
Refutación 25. Incluso en los mismos [pasajes] que has decidido falsificar,
¡oh, Marción!, no se puede ocultar la verdad. Aunque quitases <la [mención]>
acerca del profeta Jonás – la cual da a conocer la dispensación del Salvador – y
suprimieses también lo [dicho] acerca de la reina del sur y Salomón, el tema de la
salvación de Nínive y la predicación de Jonás, la misma palabra dicha antes por el
Salvador <te> refuta, pues dice: ‚Esta generación pide una señal, pero no se le dar{
una señal‛, porque los que fueron considerados dignos antes de esta generación
[recibieron] señales del cielo de parte de Dios. Así, Elías hizo una señal con el
fuego que descendió del cielo y prendió el sacrificio, Moisés partió el mar, hirió la
roca y salió agua y trajo maná del cielo, y Josué el hijo de Nun detuvo el sol y la
luna. De todas maneras, aunque el embustero ocultase lo que está escrito no
perjudicará la verdad, sino que él mismo se alejará de la verdad.

Comentario 26. En lugar de ‚Pas{is por alto el juicio de Dios‛ registra:


‚Pas{is por alto el llamado de Dios‛.
Refutación 26. ¿Cómo no has de ser refutado? ¿De dónde <no> se ha de
reunir el testimonio contra ti? Los primeros [textos] concuerdan con los posteriores
al refutar tu
὆ᾳδιουργίας. Ἐὰν γὰρ εἴπᾙ «Κατέχετε τὰς παραδόσεις τῶν πρεσβυτέρων ὑμῶν
καὶ παρέρχεσθε τὸ ἔλεος καὶ τὴν κρίσιν τοῦ Θεοῦ», μάθε ἀπὸ ποίου χρόνου
αἰτι᾵ται αὐτοὺς τοῦτο ἐπιτελοῦντας, πότε δὲ ἡ παράδοσις αὐτοῖς γέγονε τῶν
πρεσβυτέρων, καὶ εὑρήσεις ὅτι τοῦ μὲν ᾿Αδδ᾵ μετὰ τὴν ἐκ Βαβυλῶνος
ἐπάνοδον, τοῦ δὲ ᾿Ακίβα καὶ πρὸ τῶν Βαβυλωνικῶν αἰχμαλωσιῶν γεγένηται,
τῶν δὲ υἱῶν ᾿Ασαμωναίου ἐν χρόνοις ᾿Αλεξάνδρου καὶ ᾿Αντιόχου, πρὸ τᾛς τοῦ
Φριστοῦ ἐνδημίας ἑκατὸν ἐνενήκοντα ἔτεσιν. Ἄρα γοῦν καὶ ἔκτοτε διὰ νόμου
ἦν ἡ κρίσις καὶ διὰ προφητῶν τὸ ἔλεος, καὶ πανταχόθεν ἐκπίπτει ὁ ἀγυρτώδης
σου λόγος.

΢χόλιον κζ. «Οὐαὶ ὑμῖν, ὅτι οἰκοδομεῖτε τὰ μνημεῖα τῶν προφητῶν, καὶ οἱ
πατέρες ὑμῶν ἀπέκτειναν αὐτούς».
῎Ελεγχος κζ. Εἰ τῶν προφητῶν ποιεῖται τὴν φροντίδα, τοὺς ἀποκτείναντας
ὀνειδίζων, οὐκ ἀλλότριοι αὐτοῦ ἦσαν οἱ προφᾛται, ἀλλὰ δοῦλοι καὶ ὑπ' αὐτοῦ
καὶ τοῦ Πατρὸς καὶ τοῦ ἁγίου Πνεύματος προαποσταλέντες προετοιμασταὶ τᾛς
ἐνσάρκου αὐτοῦ παρουσίας, οἳ καὶ ἐμαρτύρησαν τᾜ Καινᾜ Διαθήκᾙ· Μωϋσᾛς
μὲν λέγων «Προφήτην ὑμῖν ἀναστήσει Κύριος ὁ Θεὸς ἐκ τῶν ἀδελφῶν ὑμῶν,
ὡς ἐμέ», καὶ πρὸ αὐτοῦ ᾿Ιακὼβ λέγων «Ἐκ βλαστοῦ υἱέ μου ᾿Ιούδα ἀνέβης,
ἀναπεσὼν ἐκοιμήθης· οὐκ ἐκλείψει ἄρχων ἐξ ᾿Ιούδα» καὶ μετ' ὀλίγα «ἕως ἔλθᾙ
ᾧ τὰ ἀποκείμενα, καὶ αὐτὸς προσδοκία ἐθνῶν, καὶ ἐπ' αὐτὸν ἔθνη ἐλπιοῦσιν»,
᾿ΗσαἸας δέ «Ἰδού, ἡ παρθένος ἐν γαστρὶ ἕξει», ᾿Ιερεμίας δέ «Καὶ ἄνθρωπός
ἐστιν, καὶ τίς γνώσεται αὐτόν;», Μιχαίας «Καὶ σὺ Βηθλεέμ» καὶ μεθ' ἕτερα «Ἐκ
σοῦ μοι ἐξελεύσεται ἡγούμενος» καὶ τὰ ἑξᾛς, ὁ δὲ Μαλαχίας «Ἐξαίφνης εἰς τὸν
ναὸν ἥξει Κύριος», ὁ δὲ Δαυίδ «Εἶπεν ὁ Κύριος τ῵ Κυρίῳ μου, κάθου ἐκ δεξιῶν
μου» καὶ τὰ ἑξᾛς. Καὶ πολλὰ ἔστιν λέγειν, καὶ αὐτοῦ λέγοντος τοῦ ΢ωτᾛρος «Εἰ
Μωϋσᾜ ἐπιστεύετε, ἐπιστεύετε ἅν καὶ ἐμοί. Ἐκεῖνος γὰρ περὶ ἐμοῦ ἔγραψεν».

΢χόλιον κη. Οὐκ εἶχεν «Διὰ τοῦτο εἶπεν ἡ σοφία τοῦ Θεοῦ, ἀποστέλλω εἰς
αὐτοὺς προφήτας» καὶ περὶ αἵματος Ζαχαρίου καὶ ῎Αβελ καὶ τῶν προφητῶν ὅτι
ἐκζητηθήσεται ἐκ τᾛς γενε᾵ς ταύτης.
῎Ελεγχος κη. Καὶ ἐν τούτῳ σοι πολλὴ αἰσχύνη, ὦ Μαρκίων, τοῦ χαρακτᾛρος
τᾛς ἀληθείας σῳζομένου καὶ τᾛς παρεκτομᾛς τῶν κλεμμάτων σου
εὑρισκομένης ἀπὸ τοῦ ἀντιγράφου τοῦ κατὰ Λουκ᾵ν Εὐαγγελίου, τῶν τόπων
εὑρισκομένων καὶ τῶν παρὰ σοῦ ἀφαιρεθέντων ἐλεγχομένων.

΢χόλιον κθ. «Λέγω τοῖς φίλοις μου, μὴ φοβηθᾛτε ἀπὸ τῶν ἀποκτενόντων τὸ
σῶμα, φοβήθητε δὲ τὸν μετὰ τὸ ἀποκτεῖναι ἔχοντα ἐξουσίαν βαλεῖν εἰς
γέενναν». Οὐκ εἶχεν δέ «Οὐχὶ πέντε στρουθία ἀσσαρίων δύο πωλεῖται, καὶ ἓν
ἐξ αὐτῶν οὐκ ἔστιν ἐπιλελησμένον ἐνώπιον τοῦ Θεοῦ;»
fraude. Pues si dijo: ‚Guard{is las tradiciones de vuestros ancianos y pasáis por
alto la misericordia y el juicio de Dios‛, infórmate desde cu{nto tiempo los acusa
de realizar esto, cuándo surgió la tradición de los ancianos, y descubrirás que la
[tradición] de Adda [comenzó] después del regreso de Babilonia, pero la de Akiva
surgió incluso antes de las cautividades babilónicas, y la de los hijos de Asmoneo
en tiempos de Alejandro y Antíoco, ciento noventa años antes de la encarnación de
Cristo. Así pues, incluso desde entonces el juicio fue por la Ley y la misericordia
por los profetas, y tu falso argumento fracasa por completo.

Comentario 27. ‚¡Ay de vosotros, que edific{is los sepulcros de los profetas,
y vuestros padres los mataron!‛.
Refutación 27. Si expresa su preocupación por los profetas al censurar a los
que los asesinaron, los profetas no fueron contrarios a Él sino siervos enviados con
antelación por Él, por el Padre y por el Espíritu Santo para preparar su
advenimiento encarnado, los cuales también dieron testimonio al Nuevo
Testamento: Moisés, al decir: ‚Dios el Señor os levantar{ un profeta como yo de
entre vuestros hermanos‛302, y antes de él Jacob, cuando dice: ‚De un retoño Jud{,
hijo mío, creciste, reclin{ndote te acostaste; no faltar{ un gobernante en Jud{‛ y
poco después [dice+: ‚hasta que venga aquél para quien est{n reservadas, y él ser{
la esperanza de los pueblos, y en él esperar{n las naciones‛ 303; Isaías: ‚He aquí, la
virgen quedar{ encinta‛304; Jeremías: ‚Y es un hombre, ¿quién lo conocer{?‛305;
Miqueas: ‚Y tú, Belén‛, y después de otras cosas *dice+: ‚De ti me saldr{ un
gobernante‛306 y lo que sigue; Malaquías: ‚El Señor vendr{ súbitamente al
templo‛307; David: ‚El Señor dijo a mi Señor: Siéntate a mi diestra‛308 y lo que sigue.
Todavía hay mucho para decir, y el mismo Salvador dice: ‚Si creéis a Moisés, me
creeríais también a mí; pues aquél escribió acerca de mí‛309.

Comentario 28. No registra ‚Por esto dijo la Sabiduría de Dios: Les enviaré
profetas‛; tampoco acerca de la sangre de Zacarías, de Abel y de los profetas que
será reclamada a esta generación.
Refutación 28. También en esto hay una gran vergüenza para ti, ¡oh,
Marción!, pues la imagen de la verdad es preservada y la supresión de [los pasajes]
que robaste se descubre en la copia del Evangelio según Lucas, donde se
encuentran expuestos los pasajes que fueron quitados por ti.

Comentario 29. ‚Digo a mis amigos: No tem{is a los que matan el cuerpo,
sino temed al que después de matar, tiene autoridad para arrojar en el Gehenna‛.
Pero no registra: ‚¿No se venden cinco pajarillos por dos moneditas? Y sin
embargo, ni uno de ellos est{ olvidado delante de Dios‛.
῎Ελεγχος κθ. Σό «λέγω [ἐγὼ] τοῖς φίλοις μου, μὴ φοβηθᾛτε ἀπὸ τῶν
ἀποκτενόντων τὸ σῶμα, φοβήθητε δὲ τὸν ἔχοντα ἐξουσίαν τοῦ μετὰ τὸ
ἀποκτεῖναι τὸ σῶμα τὴν ψυχὴν βαλεῖν εἰς γέενναν» ἀναγκάζει σε, ὦ Μαρκίων,
καὶ τὰ ἑξᾛς τᾛς παραβολᾛς ὁμολογᾛσαι. Ἄνευ γὰρ τοῦ Θεοῦ οὐδὲν γίνεται, κἅν
ἀπάρᾙς τὸ περὶ τῶν στρουθίων. Ἀπολόγησαι οὖν περὶ τῶν ἐν τ῵ ὆ητ῵
καταλειφθέντων ὑπὸ σοῦ, ὦ Μαρκίων, καὶ ἀπόκριναι ἡμῖν τί διανοᾜ περὶ τοῦ
ἐξουσίαν ἔχοντος. Εἰ γὰρ φαίης αὐτὸν εἶναι τὸν Πατέρα τοῦ Φριστοῦ, τὸν παρὰ
σοὶ ἀγαθὸν λεγόμενον Θεόν, εἰ καὶ κακῶς διαιρεῖς, ὅμως, ἐπειδὴ ἔχει τὴν
ἐξουσίαν, δέδωκας αὐτὸν κριτὴν ὄντα καὶ ἑκάστῳ νέμοντα τὸ κατ' ἀξίαν. Εἰ δὲ
οὐ τοῦτον λέγεις, ἀλλὰ τὸν Δημιουργὸν τὸν παρὰ σοὶ φύσει κριτὴν ᾀδόμενον,
λέγε μοι τίς τούτῳ δέδωκε τὴν ἐξουσίαν; Εἰ γὰρ ἀφ' ἑαυτοῦ ἔχει, ἄρα μέγας
ἐστὶ καὶ ἐξουσίαν ἔχει· εἰ δὲ τοῦ κρίνειν ἐξουσίαν ἔχει, καὶ τοῦ σῴζειν. Ὁ γὰρ
δυνάμενος κρίνειν δύναται καὶ ἀπολύειν. Καὶ ἄλλως· εἰ τοῦ κριτοῦ βάλλοντος
τὰς ψυχὰς εἰς γέενναν ὁ Θεὸς ὁ ἀγαθὸς οὐ ὆ύεται αὐτάς, ὁ πανταχόθεν τῶν
αὐτῶν ἐπιμελόμενος ψυχῶν, πῶς ἅν εἴη ἀγαθός; Ἢ γὰρ ὅτι ἰσχυρότερος αὐτοῦ
ἐστι καὶ οὐ δύναται ἐκ χειρὸς αὐτοῦ ὆ύεσθαι, ἥ ὅτι δύναται μέν, οὐ βούλεται δέ·
καὶ ποῦ ἡ ἀγαθότης; Εἰ δέ, ἐπειδὴ αὐτὸς ἔκτισεν, ἐξουσίαν ἔχει καὶ κρίνειν, πῶς
ὁ ἄνω Θεὸς ὁ ὑπὸ σοῦ μυθευόμενος τινὰς μερικῶς σῴζει; Εἰ μὲν γὰρ ἀπὸ τῶν
ἀλλοτρίων λαμβάνων σῴζει, πλεονεκτεῖ ἀλλοτρίων ἐρῶν· εἰ δὲ οὐ φάσκεις
πλεονεξίαν εἶναι διὰ τὸ εἰς ἀγαθὸν τὸ ἔργον γίνεσθαι καὶ σωτήριον,
προσωπολήπτην αὐτὸν ποιεῖς, μὴ τὸ ἀγαθὸν ἴσως π᾵σιν, ἀλλὰ μερικῶς
ποιοῦντα.

΢χόλιον λ. ᾿Αντὶ τοῦ «Ὁμολογήσει ἐνώπιον τῶν ἀγγέλων τοῦ Θεοῦ»


«ἐνώπιον τοῦ Θεοῦ» λέγει.
῎Ελεγχος λ. Πανταχόθεν ἐλέγχεται μὴ κατὰ Θεὸν πορευόμενος, κἄν τε ἐν
βραχυτάτῳ λόγῳ παραλλάξᾙ τὴν ἀλήθειαν. Ὁ τολμῶν γάρ τι παραλλάσσειν
τῶν γεγραμμένων ἀπ' ἀρχᾛς οὐκ ἐν ὁδ῵ ἀληθείας ἵσταται.

΢χόλιον λα. Οὐκ ἔχει τό «Ὁ Θεὸς ἀμφιέννυσι τὸν χόρτον».


῎Ελεγχος λα. Εἰ καὶ μὴ ἐᾶς τὰ γεγραμμένα, ὡς εἶχεν ὑπὸ τοῦ ΢ωτᾛρος
εἰρημένα, ἀλλ' οὖν γε σῴζονται οἱ τόποι ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ τᾛς ἁγίας
Ἐκκλησίας, κἅν ἀρνήσᾙ σὺ τὸν Θεὸν τὸν πάντα πεποιηκότα καὶ πάντων
ἐπιμελόμενον τ῵ λόγῳ αὐτοῦ ἄχρι καὶ τοῦ χόρτου καὶ ὑπὸ τοῦ ΢ωτᾛρος
ὁμολογούμενον.

΢χόλιον λβ. «῾Τμῶν δὲ ὁ Πατὴρ οἶδεν ὅτι χρᾚζετε τούτων», τῶν σαρκικῶν
δή.
Refutación 29. La *expresión+: ‚*Yo+ digo a mis amigos: No temáis a los que
matan el cuerpo, sino temed al que después de matar, tiene autoridad para arrojar
el cuerpo y el alma en el Gehenna‛ te fuerza a reconocer, Marción, también lo que
sigue de la parábola, pues nada sucede sin el permiso de Dios aunque quites lo
[dicho] acerca de los pajarillos. Defiende pues, Marción, las [palabras] que fueron
dejadas por ti en el pasaje y respóndenos quién crees que es el que tiene autoridad.
Si dijeses que este es el Padre de Cristo, el que es llamado por ti el ‚Dios bueno‛ –
aunque haces esta distinción erróneamente – no obstante, puesto que tiene
autoridad, admites que él es juez y que recompensa a cada uno según su mérito.
Pero si dices que él no lo es sino que el juez verdadero es el Demiurgo celebrado
por ti, dime: ¿quién le ha dado a este la autoridad? Si la tiene por sí mismo,
entonces es excelso y tiene autoridad; pero si tiene autoridad para juzgar, también
[la tiene] para salvar, pues el que puede juzgar también es capaz de indultar. Por
otra parte si, cuando el juez arroja las almas al Gehenna, el Dios bueno – que vela
absolutamente sobre esas mismas almas – no las salva, ¿cómo podría ser bueno? O
bien [el juez] es más fuerte que él y no puede salvarlas de sus manos, o bien puede
pero no quiere; entonces, ¿dónde está su bondad? Pero si, puesto que él las creó,
tiene autoridad para juzgar [las almas]; ¿por qué el Dios en lo alto inventado por ti
actúa parcialmente y salva [sólo] a algunas? Si las salva arrebatándolas del
[dominio] ajeno entonces codicia, pues desea lo ajeno; pero si tú dices que no es
codicia porque lo que hace es para un bien y para salvación, entonces lo conviertes
en alguien que hace acepción de personas ya que no hace el bien a todos por igual
sino que actúa parcialmente.

Comentario 30. En vez de ‚Lo confesar{ delante de los {ngeles de Dios‛,


dice ‚delante de Dios‛.
Refutación 30. Se demuestra absolutamente que el que altere la verdad, aun
en la palabra más insignificante, no anda conforme a Dios, pues el que se atreve a
alterar algo de las Escrituras no se mantiene en el camino de la verdad desde un
principio.

Comentario 31. No registra ‚Dios viste la hierba‛.


Refutación 31. Aunque no dejases lo escrito tal como fue dicho por el
Salvador, aun así los pasajes se conservan en el Evangelio de la santa Iglesia,
incluso si tú negases al Dios que ha hecho todo por su palabra y vela por todo,
hasta la hierba, y que es confesado por el Salvador.

Comentario 32. ‚Pero vuestro Padre sabe que tenéis necesidad de estas
cosas‛, de las materiales, por cierto.
῎Ελεγχος λβ. Οἶδεν ὁ Πατὴρ ὅτι χρᾚζουσιν οἱ μαθηταὶ τῶν σαρκικῶν χρειῶν
καὶ προνοεῖ τῶν τοιούτων. Προνοεῖ δὲ οὐκ ἐν ἄλλῳ αἰῶνι ἀλλ' ἐνταῦθα, οὐκ ἐν
τοῖς ἀλλοτρίοις τὴν πρόνοιαν τῶν ἑαυτοῦ δούλων ποιούμενος ἀλλὰ ἐν τοῖς ὑπ'
αὐτοῦ ἐκτισμένοις.

΢χόλιον λγ. «Ζητεῖτε δὲ τὴν βασιλείαν τοῦ Θεοῦ, καὶ ταῦτα πάντα
προστεθήσεται ὑμῖν».
῎Ελεγχος λγ. Εἰ τῶν ἄλλου τρεφόμεθα καὶ ἄλλος Θεὸς τᾛς βασιλείας τῶν
οὐρανῶν ὑπάρχει, πῶς ἔτι ὁ λόγος συμφωνήσει; Ἢ γὰρ αὐτοῦ ἐστι τὰ ἐνταῦθα
καὶ αὐτοῦ ἐστιν ἡ βασιλεία· διὸ προστίθησι πάντα τὰ ἐνταῦθα, ὄντα αὐτοῦ, διὰ
τὸν κάματον τοῦ πόθου τᾛς αὐτοῦ βασιλείας· ἥ αὐτοῦ μὲν ἡ βασιλεία καὶ ὁ ἐκεῖ
αἰών, τοῦ δὲ Δημιουργοῦ τὰ ἐνταῦθα, καὶ συνευδοκεῖ ὁ Δημιουργὸς τᾜ τοῦ ἄνω
βασιλείᾳ, ἀντιλαμβανόμενος τῶν τὴν δικαιοσύνην τοῦ ἄνω καὶ βασιλείαν
ζητούντων. Μι᾵ς δὲ οὔσης εὐδοκίας καὶ οὐχὶ διαφερομένης οὐκέτι δύο ἀρχαὶ ἥ
τρεῖς· τ῵ γὰρ ὄντι εἷς ἐστιν ὁ Θεός, ὁ τὰ πάντα ποιήσας, ποιήσας δὲ καλῶς καὶ
οὐκ ἐναντίως. Ἡμῶν δέ ἐστι τὸ ἁμαρτάνειν καὶ σφάλλεσθαι ἐν τ῵ θέλειν καὶ
ἐν τ῵ μὴ θέλειν.

΢χόλιον λδ. ᾿Αντὶ τοῦ «ὁ Πατὴρ ὑμῶν» «ὁ Πατήρ» εἶχεν.


῎Ελεγχος λδ. Καὶ ἐν τούτῳ οὐδὲν ἡμ᾵ς ἀδικήσεις, ἀλλὰ ἔτι ἐπιβεβαιώσεις.
Σὸν γὰρ αὐτοῦ Πατέρα προνοεῖν τῶν ἐνταῦθα ὡμολόγησας τὸν ΢ωτᾛρα
εἰρηκέναι.

΢χόλιον λε. ᾿Αντὶ τοῦ «δευτέρᾳ ἥ τρίτᾙ φυλακᾜ» εἶχεν «ἑσπερινᾜ φυλακᾜ».
῎Ελεγχος λε. ᾿Ελήλεγκται ὁ κτηνώδης μεταστρέψας τοὺς θείους λόγους
ἀνοήτως πρὸς τὴν ἑαυτοῦ ὑπόνοιαν. Οὐ γὰρ ἡμεριναὶ γίνονται φυλακαὶ ἀλλὰ
νυκτεριναί, ἀπὸ ἑσπέρας εἰς τὴν πρώτην τὴν προκοπὴν [φυλακὴν] τᾛς
ἐπεκτάσεως ἔχουσαι καὶ οὐκ ἀπὸ τᾛς ἕω εἰς τὴν ἑσπέραν, ὡς οὗτος ἁλίσκεται
὆ᾳδιουργήσας.

΢χόλιον λῶ. «῞Ηξει ὁ κύριος τοῦ δούλου ἐκείνου καὶ διχοτομήσει αὐτὸν καὶ
τὸ μέρος αὐτοῦ μετὰ τῶν ἀπίστων θήσει».
῎Ελεγχος λῶ. Σίς ὁ διχοτομῶν τὸν δοῦλον; λέγε. Εἰ μὲν ὁ Δημιουργὸς καὶ
κριτὴς παρὰ σοῦ λεγόμενος Θεός ἐστιν ὁ τοῦτο μέλλων πράσσειν, ἄρα αὐτοῦ
εἰσιν οἱ πιστοί· ἐπιτιμῶν γὰρ τ῵ μὴ καλῶς πράττοντι δούλῳ τὸ μέρος αὐτοῦ
μετὰ τῶν ἀπίστων τίθησιν. Εἰ δὲ ὁ Πατὴρ τοῦ Φριστοῦ ἐστιν ἥ αὐτὸς ὁ Φριστὸς ὁ
μέλλων τοῦτο ἐπιτελεῖν, σαφῶς τὴν μαρτυρίαν παρὰ σαυτ῵ φυλάττεις κατὰ
σοῦ οὖσαν. Ὁμολογῶν γὰρ ἥ Φριστὸν ἥ τὸν αὐτοῦ Πατέρα τοῦτο πράττειν
μέλλοντα
Refutación 32. El Padre sabe que los discípulos tienen necesidad de cosas
materiales, y provee de tales cosas. Pero Él no provee en otro mundo sino aquí,
efectuando la provisión para sus propios siervos no en los [dominios] ajenos sino
en los que fueron creados por Él.

Comentario 33. ‚Buscad el reino de Dios y todas estas cosas os ser{n


añadidas‛.
Refutación 33. Si uno es [el Dios] de las [criaturas] de las que nos
sustentamos y otro es el Dios del reino de los cielos, ¿cómo podrá aun concordar el
dicho? O bien las cosas que existen aquí son suyas y el reino es de Él – por lo cual
añade todas las cosas que hay aquí, pues son de Él, a causa de la aflicción por el
deseo de su reino –, o bien el reino y el mundo de allí son suyos pero las cosas de
aquí son del Demiurgo, y el Demiurgo consiente al reino del [Dios] en lo alto
asistiendo a los que buscan la justicia y el reino del [Dios] en lo alto. Pero puesto
que la buena voluntad es una y no hay en ella disensión, ya no hay dos o tres
principios; pues Dios, de hecho, es uno, el que hizo todas las cosas y las hizo
perfectamente, no lo opuesto. Pero el pecar y el errar son nuestros [en virtud de]
que lo queramos o no.

Comentario 34. En vez de ‚vuestro Padre‛, dice ‚el Padre‛.


Refutación 34. Tampoco en esto nos perjudicarás en nada, sino que incluso
nos confirmarás, pues reconociste que el Salvador ha dicho que su Padre provee
con las cosas que están aquí.

Comentario 35. En lugar de ‚en la segunda o la tercera vigilia‛, dice: ‚en la


vigilia vespertina‛.
Refutación 35. Ha quedado demostrado que el estúpido cambió
insensatamente las palabras divinas conforme a su propia suposición, pues no hay
vigilias diurnas sino nocturnas, y se extiende progresivamente desde la tarde hasta
la primera [vigilia], no desde el amanecer hasta la tarde, como este queda atrapado
al falsificarlas.

Comentario 36. ‚Vendr{ el señor de aquel siervo y lo apartar{ y dispondr{


su parte con los incrédulos‛.
Refutación 36. Dí: ¿quién es el que aparta al siervo? Si el Demiurgo y juez, el
llamado Dios por ti, es el que hará esto, entonces los creyentes son de él, pues al
castigar al siervo que no obró correctamente dispone su parte junto con los
incrédulos. Pero si es el Padre de Cristo – o el mismo Cristo – quien va a llevar esto
a cabo, claramente conservas en tu propia [doctrina] el testimonio contra ti, pues al
reconocer que o bien Cristo o su Padre han de hacer esto
ἀναμφιβόλως ὡμολόγησας τὸν αὐτὸν κριτὴν τὸν αὐτὸν ἀγαθὸν καὶ ἕνα ὄντα
<τὸν> τῶν ὧδε καὶ τῶν ἐκεῖ προνοούμενον.

΢χόλιον λζ. «Μή ποτε κατασύρᾙ σε πρὸς τὸν κριτὴν καὶ ὁ κριτὴς παραδώσει
σε τ῵ πράκτορι».
῎Ελεγχος λζ. Κριτὴν λέγεις τὸν Δημιουργόν, πράκτορα δὲ ἕκαστον τῶν
αὐτοῦ ἀγγέλων, μέλλοντας ἀπαιτεῖν τοὺς ἁμαρτωλοὺς τὰ πεπραγμένα. Ποῖα
δὲ ἀλλ' ἥ τὰ σφάλματα καὶ ἁμαρτήματα, ἃ καὶ ὁ ᾿Ιησοῦς βδελύσσεται, ἃ καὶ σὺ
ἀπαγορεύειν λέγεις; Εἰ τοίνυν ἃ ὁ ἀγαθὸς Θεὸς βδελύσσεται, καὶ ὁ κριτὴς καὶ
Δημιουργὸς τὰ αὐτὰ βδελύσσεται, εἷς ἐστι καὶ ὁ αὐτὸς ἀπὸ τοῦ ἔργου
δεικνύμενος καὶ τᾛς μι᾵ς εὐδοκίας.

΢χόλιον λη. ῏Ην παρακεκομμένον ἀπὸ τοῦ «Ἦλθόν τινες ἀναγγέλλοντες


αὐτ῵ περὶ τῶν Γαλιλαίων, ὧν τὸ αἷμα συνέμιξε Πιλ᾵τος μετὰ τῶν θυσιῶν
αὐτῶν» ἕως ὅπου λέγει περὶ τῶν ἐν τ῵ ΢ιλωὰμ δέκα καὶ ὀκτὼ ἀποθανόντων ἐν
τ῵ πύργῳ, καὶ τό «Ἐὰν μὴ μετανοήσητε» καὶ <τὰ ἑξᾛς> ἕως τᾛς παραβολᾛς τᾛς
συκᾛς, περὶ ἧς εἶπεν ὁ γεωργὸς ὅτι «΢κάπτω καὶ βάλλω κόπρια καὶ ἐὰν μὴ
ποιήσᾙ, ἔκκοψον».
῎Ελεγχος λη. Σούτων πάντων ἐποιήσατο τὴν ἀφαίρεσιν ὁ συλητής, κρύψας
ἀφ' ἑαυτοῦ τὴν ἀλήθειαν, διὰ τὸ τὸν Κύριον συμπεφωνηκέναι τ῵ καλῶς
δικάσαντι τοὺς τοιούτους Πιλάτῳ καὶ ὅτι καλῶς οἱ ἐν τ῵ ΢ιλωὰμ ἀπέθανον
ἁμαρτωλοὶ ὄντες καὶ ὑπὸ Θεοῦ οὕτως τιμωρηθέντες. Ὅταν δὲ ὆ᾳδιουργήσωσίν
τινες βασιλικὰ προστάγματα, ἀπὸ τῶν ἀρχείων τὰ ἀντίγραφα προφερόμενα
ἠσφαλισμένως ἔχοντα ἐλέγχει τοὺς ἄφρονας. Οὕτως καὶ ἀπὸ τοῦ βασιλικοῦ
οἴκου τουτέστιν τᾛς ἁγίας τοῦ Θεοῦ Ἐκκλησίας προφερόμενον τὸ Εὐαγγέλιον
ἐλέγχει τοὺς ἀφανιστὰς τῶν καλῶν ἐνδυμάτων μύας.

΢χόλιον λθ. «Σαύτην δὲ θυγατέρα ᾿Αβραάμ, ἣν ἔδησεν ὁ ΢αταν᾵ς».


῎Ελεγχος λθ. Εἰ τᾛς θυγατρὸς τοῦ ᾿Αβραὰμ ἐπιμελεῖται ἐλθὼν ὁ Κύριος, οὐκ
ἀλλότριος αὐτοῦ ἐστιν ὁ ᾿Αβραάμ. Ὁμολογεῖ γὰρ αὐτὸν αὐτ῵ εὐηρεστηκέναι,
οἶκτον εἰς τὴν αὐτοῦ θυγατέρα ἐνδεικνύμενος.

΢χόλιον μ. Παρέκοψε πάλιν τό «Σότε ὄψεσθε ᾿Αβραὰμ καὶ ᾿Ισαὰκ καὶ


᾿Ιακὼβ καὶ πάντας τοὺς προφήτας ἐν τᾜ βασιλείᾳ τοῦ Θεοῦ». Ἀντὶ δὲ τούτου
ἐποίησεν «Ὅτε πάντας τοὺς δικαίους ἴδητε ἐν τᾜ βασιλείᾳ τοῦ Θεοῦ, ὑμ᾵ς δὲ
ἐκβαλλομένους»—ἐποίησε δέ «κρατουμένους«—«ἔξω», «ἐκεῖ ἔσται ὁ κλαυθμὸς
καὶ ὁ βρυγμὸς τῶν ὀδόντων».
῎Ελεγχος μ. Πῶς τὰ ἴχνη τᾛς ἀληθείας φαίνεται. Οὐ γάρ τις ὁδὸν δύναται
ἀποκρύψαι. Πλανᾛσαι μὲν γὰρ ἀνθρώπους δύναται ἐξ αὐτᾛς καὶ ἀποκρύψαι
αὐτὴν ἀπὸ τῶν ἀγνοούντων, ἀπὸ δὲ τῶν ἐν πείρᾳ αὐτᾛς γεγονότων ἀδύνατον.
reconociste sin lugar a dudas que el juez y el buen [Dios] – el que provee a los que
están aquí y allí – es uno.

Comentario 37. ‚No sea que te arrastre ante el juez, y el juez te entregue al
alguacil‛.
Refutación 37. Dices que el Demiurgo es un juez y que cada uno de sus
ángeles es un cobrador que ha de pedir cuentas a los pecadores por las cosas que
han hecho. Pero, ¿cuáles cosas, sino los errores y los pecados que también Jesús
aborrece y que igualmente tú dices prohibir? Así pues, si el Dios bueno los
aborrece y el juez y Demiurgo aborrece las mismas cosas, de este hecho y del
criterio idéntico [entre ambos] se demuestra que son uno y el mismo.

Comentario 38. *El texto+ fue recortado desde: ‚Vinieron algunos que le
contaron acerca de los galileos cuya sangre Pilatos mezcló con la de sus sacrificios‛
hasta donde habla acerca de los dieciocho que murieron en la torre de Siloé, y de
‚Si no os arrepentís‛ y <lo que sigue> hasta la par{bola de la higuera, en la cual el
labrador dice: ‚Voy a cavar y echarle abono y si no produjese *fruto+, córtala‛.
Refutación 38. El ladrón realizó la supresión de todo esto ocultando para sí
la verdad debido al hecho de que el Señor había coincidido con Pilato, que había
sentenciado correctamente a tales personas, y porque los hombres en Siloé
murieron justamente, ya que eran pecadores y fueron castigados por Dios de este
modo. Cuando algunos falsifican los mandatos regios, las copias certificadas que se
sacan de los archivos exponen a los insensatos. Así también, cuando el Evangelio
es sacado de la casa real – esto es, de la santa Iglesia de Dios – expone a las ratas
que destruyen las hermosas vestiduras [del Rey].

Comentario 39. ‚Pero esta es una hija de Abraham, a quien Satan{s ató‛.
Refutación 39. Si el Señor, mientras iba, tiene cuidado de una hija de
Abraham, Abraham no es ajeno a Él pues reconoce que está satisfecho con él al
mostrar compasión a su hija.

Comentario 40. De nuevo, cortó ‚Entonces veréis a Abraham, a Isaac, a


Jacob y a todos los profetas en el reino de Dios‛; en lugar de eso puso: ‚Cuando
veáis a todos los justos en el reino de Dios, y vosotros se{is arrojados‛. Pero puso
‚<retenidos fuera. Allí ser{ el llanto y el crujir de dientes‛.
Refutación 40. ¡Cómo se evidencian las huellas de la verdad! Nadie puede
ocultar un camino. Marción puede apartar a los hombres de ella y ocultársela a los
ignorantes, pero es imposible de [ocultar] a los que la han probado,
Οὐ γὰρ δύναται τὴν γᾛν, ἔνθα ἦν ἡ ὁδός, ἀφανίσαι. Κἄν τε αὐτὴν ἀμαυρώσᾙ,
τοῦ δὲ τόπου παραμένοντος τᾛς ὁδοῦ ὑπὸ τῶν γινωσκόντων ἐλέγχεται ὁ τὴν
ὁδὸν ὆ᾳδιουργήσας. Ὅρα δὴ τὰ ἴχνη τᾛς ἀκολουθίας. Σὸν γὰρ λόγον τοῦτον
πρὸς τίνα ἔλεγεν ἀλλ' ἥ πρὸς τοὺς ᾿Ιουδαίους; Καὶ εἰ πρὸς τοὺς ᾿Ιουδαίους, ἤδη
ἔδειξεν αὐτοὺς ἔνδον καὶ ἐκβαλλομένους ἀπὸ τῶν δικαίων. Σίνες δ' ἅν εἶεν
<οὗτοι> ἀλλ' ἥ οἱ αὐτῶν πατέρες, ᾿Αβραὰμ καὶ ᾿Ισαὰκ καὶ ᾿Ιακὼβ καὶ οἱ
προφᾛται; Οὐ γὰρ εἶπεν «Ὄψεσθε δικαίους εἰσερχομένους καὶ ὑμ᾵ς μὴ
εἰσερχομένους», ἀλλά «Ὄψεσθε τοὺς δικαίους ἐν τᾜ βασιλείᾳ, ὑμ᾵ς δὲ
ἐκβαλλομένους». Καὶ περὶ μὲν τοῦ «ἐκβαλλομένους» μελλητικῶς ἀπεφήνατο,
τοὺς δὲ δικαίους ἤδη ὄντας ἀπέδειξεν οὐκ ἀλλοτρίους τούτων κατὰ τὴν σάρκα
οὐδὲ κατὰ τὴν κλᾛσιν, ἀλλὰ μετὰ τούτων κληθέντας, ἤδη δὲ δεδικαιωμένους
πρὸ τᾛς ἐνσάρκου αὐτοῦ παρουσίας. Εἰ δὲ καὶ ἔξω μένοντας, ὡς τῶν πατέρων
ἔσω ὄντων· πόθεν δὲ βρυγμὸς ὀδόντων γίνεται ἐν τᾜ κρίσει, ὦ ἠλίθιε, ἐὰν μὴ
ἀνάστασις σωμάτων γένηται;

΢χόλιον μα. Παρέκοψε πάλιν τό «Ἥξουσιν ἀπὸ ἀνατολῶν καὶ δυσμῶν καὶ
ἀνακλιθήσονται ἐν τᾜ βασιλείᾳ» καὶ τό «Οἱ ἔσχατοι ἔσονται πρῶτοι» καὶ τό
«Προσᾛλθον οἱ Υαρισαῖοι λέγοντες, ἔξελθε καὶ πορεύου, ὅτι ῾Ηρῴδης σε θέλει
ἀποκτεῖναι» καὶ τό «Εἶπεν· Πορευθέντες εἴπατε τᾜ ἀλώπεκι ταύτᾙ» ἕως ὅπου
εἶπεν «Οὐκ ἐνδέχεται προφήτην ἀπολέσθαι ἔξω ῾Ιερουσαλήμ» καὶ τό
«῾Ιερουσαλήμ, ῾Ιερουσαλήμ, ἡ ἀποκτένουσα τοὺς προφήτας καὶ λιθοβολοῦσα
τοὺς ἀπεσταλμένους» καὶ τό «Πολλάκις ἠθέλησα ἐπισυνάξαι ὡς ὄρνις τὰ
τέκνα σου» καὶ τό «Ἀφίεται ὑμῖν ὁ οἶκος ὑμῶν» καὶ τό «Οὐ μὴ ἴδητέ με, ἕως οὗ
εἴπητε, εὐλογημένος».
῎Ελεγχος μα. ῞Ορα τὴν τοσαύτην τόλμαν· πόσην ποιεῖται ἀφαίρεσιν τοῦ
Εὐαγγελίου; Ὡς εἴ τις λάβᾙ ζ῵ον καὶ ἐκτέμᾙ αὐτοῦ τὸ ἥμισυ τοῦ σώματος καὶ
ἐν τ῵ ἡμίσει τοὺς ἀγνοοῦντας πειράσεται πείθειν, τοιοῦτο εἶναι τὸ ζ῵ον λέγων
καὶ μηδὲν ἀπ' αὐτοῦ ἀφαιρεῖσθαι.

΢χόλιον μβ. Πάλιν παρέκοψε π᾵σαν τὴν παραβολὴν τῶν δύο υἱῶν, τοῦ
εἰληφότος τὸ μέρος τῶν ὑπαρχόντων καὶ ἀσώτως δαπανήσαντος καὶ τοῦ
ἄλλου.
῎Ελεγχος μβ. Οὐδὲν διοίσει τὸ ἀκόλουθον τᾛς ὆ᾳδιουργίας ἀπὸ τῶν
πρότερον ἑαυτ῵ τετολμημένων· ἑαυτ῵ δὲ τὸ ἐπιζήμιον ἐπάγεται, μενούσης τᾛς
κατὰ Θεὸν ἀληθείας.

΢χόλιον μγ. «῾Ο νόμος καὶ οἱ προφᾛται ἕως ᾿Ιωάννου καὶ π᾵ς εἰς αὐτὴν
βιάζεται».
῎Ελεγχος μγ. Εἰ νόμον τάσσει καὶ προφήτας ἀποκαλεῖ καὶ οὐκ ἀνομίαν
δηλοῖ τὸν νόμον οὐδὲ ψευδοπροφήτας φάσκει τοὺς προφήτας, σαφῶς
pues no se puede hacer desaparecer la tierra allí donde estaba el camino. Y aunque
lo borrara, puesto que la ubicación del camino permanece, el que alteró el camino
es expuesto por los que lo conocen. Ahora, observa el rastro de la secuencia [de
razonamientos]. ¿A quiénes les dijo esta palabra, sino a los judíos? Y si la dijo a los
judíos, demostró que ellos ya estaban dentro y que fueron arrojados fuera por los
justos. ¿Quiénes serían <estos> sino sus antepasados Abraham, Isaac, Jacob y los
profetas? Pues no dijo: ‚Veréis entrar a los justos y vosotros no entraréis‛ sino:
‚Veréis a los justos en el reino, pero vosotros seréis echados fuera‛. Declaró acerca
de ‚los que son echados fuera‛ con anticipación y demostró que los que ya son
justos no son diferentes de estos según la carne ni según el llamamiento, sino que
fueron llamados junto con ellos pero ya habían sido justificados antes de su
encarnación. Y aunque [quiso decir que los judíos] permanecen fuera, [no incluyó a
todos], puesto que sus antepasados están dentro. ¿Y cómo habrá crujir de dientes
en el juicio, estúpido, si no hubiera resurrección de los cuerpos?

Comentario 41. También cercenó: ‚Vendr{n del oriente y del occidente y se


sentar{n en el reino‛; ‚Los últimos ser{n los primeros‛; ‚Llegaron los fariseos y
dijeron: Sal y márchate, porque Herodes te quiere matar‛; ‚Dijo: Id y decidle a ese
zorro‛ hasta donde dice: ‚No puede ser que un profeta muera fuera de Jerusalén‛;
‚¡Jerusalén, Jerusalén, la que mata a los profetas y apedrea a los que son
enviados!‛; ‚Muchas veces quise reunir tus hijos como la gallina‛; ‚Vuestra casa os
es dejada desierta‛ y ‚No me veréis hasta que dig{is: Bendito‛.
Refutación 41. ¡Mira qué gran atrevimiento! ¿Cuánto del Evangelio ha de
suprimir? Es como si alguien tomara un animal, lo cortara por la mitad del cuerpo
y con esa mitad intentara convencer a los ignorantes diciendo que el animal es así y
que nada se le ha quitado.

Comentario 42. También recortó toda la parábola de los dos hijos, del que
tomó la parte que le correspondía y la gastó pródigamente y del otro.
Refutación 42. La consecuencia de esta falsificación no diferirá en nada de
las que se ha atrevido a hacer previamente; pero se acarrea a sí mismo el daño,
mientras que la verdad permanece conforme a [la doctrina de] Dios.

Comentario 43. ‚La Ley y los profetas *llegan+ hasta Juan, y quienquiera se
esfuerza a entrar en él‛.
Refutación 43. Si prescribe la Ley, nombra a los profetas y no declara que la
Ley es injusticia ni dice que los profetas son falsos profetas, claramente
ὁμολογεῖται μεμαρτυρηκέναι τὸν ΢ωτᾛρα τοῖς προφήταις καὶ δέδεικται ὡς περὶ
αὐτοῦ προεφήτευσαν.

΢χόλιον μδ. Περὶ τοῦ πλουσίου καὶ Λαζάρου τοῦ πτωχοῦ, ὅτι ἀπηνέχθη ὑπὸ
τῶν ἀγγέλων εἰς τὸν κόλπον τοῦ ᾿Αβραάμ.
῎Ελεγχος μδ. ᾿Ιδού, καὶ ἐν ζῶσι καὶ μακαριζομένοις καὶ ἐν κληρονομίᾳ
ἀναπαύσεως ὁ ᾿Αβραὰμ ὑπὸ τοῦ Κυρίου ἐγκατελέχθη καὶ Λάζαρος ἐν κόλποις
αὐτοῦ κατηξίωται. Μηκέτι τοίνυν, Μαρκίων, τὸν ᾿Αβραὰμ βλασφήμει, τὸν
ἐπιγνόντα τὸν ἑαυτοῦ Δεσπότην καὶ εἰπόντα αὐτ῵ «Κύριε ὁ κρίνων π᾵σαν τὴν
γᾛν». Ἰδοὺ γὰρ ὑπ' αὐτοῦ τοῦ Κυρίου ἐμαρτυρήθη εἶναι δίκαιος καὶ οὐκ
ἀλλότριος τᾛς παρὰ τοῦ ΢ωτᾛρος ἐπαινουμένης ζωᾛς.

΢χόλιον με. «Νῦν δὲ ὅδε παρακαλεῖται» ὁ αὐτὸς Λάζαρος.


῎Ελεγχος με. Εἰ παρακαλεῖται Λάζαρος ἐν κόλποις ᾿Αβραάμ, οὐκ ἐκτὸς τᾛς
παρακλήσεως τᾛς ζωᾛς ὑπάρχει ὁ ᾿Αβραάμ.

΢χόλιον μῶ. Εἶπεν ᾿Αβραάμ «Ἔχουσι Μωυσέα καὶ τοὺς προφήτας,


ἀκουσάτωσαν αὐτῶν, ἐπεὶ οὐδὲ τοῦ ἐγειρομένου ἐκ νεκρῶν ἀκούσουσιν».
῎Ελεγχος μῶ. Οὐχ ὡς ἔτι ἐν τ῵ κόσμῳ ὢν καὶ ὡς ἠπατημένος ᾿Αβραὰμ
μαρτυρεῖ τ῵ νόμῳ Μωϋσέως καὶ τοῖς προφήταις οὐδὲ ὡς οὐκ εἰδὼς τὰ ἐκ
τούτων ἀποβησόμενα, ἀλλὰ μετὰ τὸ ἐν πείρᾳ γενέσθαι τᾛς ἐκεῖ ἀναπαύσεως.
Μετὰ γὰρ τελευτὴν μαρτυρεῖται ὑπὸ τοῦ ΢ωτᾛρος ἐν τᾜ παραβολᾜ τοῖς τοῦ
νόμου δόγμασι καὶ προφητῶν τὴν σωτηρίαν κτησάμενος καὶ ταῦτα πρὸ τοῦ
νόμου πράξας. Ὁμοίως δὲ καὶ τοὺς μετὰ ταῦτα τὸν νόμον φυλάξαντας καὶ
προφήταις ὑπακούσαντας εἰς τὸν κόλπον αὐτοῦ εἶναι καὶ εἰς τὴν ζωὴν μετ'
αὐτοῦ ἀπιέναι· ὧν εἷς ἦν Λάζαρος, ὁ διὰ νόμου καὶ προφητῶν καταξιωθεὶς
ζωτικοῦ κόλπου τᾛς τοῦ ᾿Αβραὰμ μακαριότητος.

΢χόλιον μζ. Παρέκοψε τό «Λέγετε ὅτι ἀχρεῖοι δοῦλοί ἐσμεν· ὃ ὠφείλομεν


ποιᾛσαι πεποιήκαμεν».
῎Ελεγχος μζ. Καὶ τὸ ἀσφαλὲς τᾛς τοῦ Κυρίου διδασκαλίας οὐ παραδέχεται.
Ἐπασφαλιζόμενος γὰρ τοὺς ἑαυτοῦ μαθητάς, ἵνα μὴ διὰ τᾛς ὑπερηφανίας
ἀπολέσωσι τὸν μισθὸν τοῦ ἔργου, ταπεινοφρονεῖν ἐνουθέτει. Οὗτος δὲ οὐ
παραδέχεται· τύφῳ γὰρ κατὰ πάντα ἐπήρθη καὶ οὐκ ἀληθείᾳ.

΢χόλιον μη. ῞Οτε συνήντησαν οἱ δέκα λεπροί. Ἀπέκοψε δὲ πολλὰ καὶ


ἐποίησεν «Ἀπέστειλεν αὐτοὺς λέγων, δείξατε ἑαυτοὺς τοῖς ἱερεῦσι»
se reconoce que el Salvador ha dado testimonio a los profetas y queda demostrado
que profetizaron acerca de Él.

Comentario 44. [Eliminó la parábola] del rico y de Lázaro, el pordiosero, que


fue llevado por los ángeles al seno de Abraham.
Refutación 44. He aquí que Abraham fue incluido por el Señor entre los
vivos y bienaventurados y en la herencia del reposo, y Lázaro fue considerado
digno de estar en su seno. Así pues, Marción, no insultes más a Abraham, quien
reconoció a su Soberano y le dijo: ‚Señor, el que juzga toda la tierra‛ 310. Pues bien,
fue testificado por el mismo Señor que [Abraham] es justo y no es ajeno a la vida
elogiada por el Salvador.

Comentario 45. ‚Pero ahora es consolado aquí‛, *refiriéndose+ al mismo


Lázaro.
Refutación 45. Si Lázaro es consolado en el seno de Abraham, Abraham no
está fuera del consuelo de la vida.

Comentario 46. Abraham dijo: ‚Tienen a Moisés y a los profetas, que los
escuchen, puesto que [si no lo hacen] tampoco escucharán a uno que se levante de
entre los muertos‛.
Refutación 46. Abraham da testimonio de la Ley de Moisés y los profetas, no
como si aun estuviera en el mundo o como si estuviera equivocado, ni como si no
supiera lo que se desprende de estos, sino después de haber experimentado el
reposo allí. Pues en la parábola es testimoniado por el Salvador que obtuvo la
salvación por las enseñanzas de la Ley y los profetas, e incluso realizó estas cosas
antes de la Ley. Del mismo modo, también los que después de la Ley guardaron
estas cosas y escucharon a los profetas están en su seno y han partido junto con él a
la vida; de los cuales Lázaro era uno, quien fue considerado digno de la
bienaventuranza del seno vivificante de Abraham a través de la Ley y los profetas.

Comentario 47. Cercenó: ‚Decid: somos siervos inútiles; hemos hecho lo que
debíamos hacer‛.
Refutación 47. ¡No acepta ni siquiera la certeza de la enseñanza del Señor!
Precaviendo a sus discípulos para que no perdiesen la recompensa de su trabajo a
causa del orgullo, les aconsejó pensar con humildad. Pero Marción no lo admite,
pues fue exaltado en todo por la vanidad y no por la verdad.

Comentario 48. Cuando se reunieron los diez leprosos. Cortó la mayor parte
y escribió: ‚Los envió diciendo: Preséntense a los sacerdotes‛;
καὶ ἄλλα ἀντὶ ἄλλων ἐποίησε, λέγων ὅτι «Πολλοὶ λεπροὶ ἦσαν ἐν ἡμέραις
᾿Ελισσαίου τοῦ προφήτου καὶ οὐκ ἐκαθαρίσθη εἰ μὴ Νεεμὰν ὁ ΢ύρος».
῎Ελεγχος μη. Καὶ ἐνταῦθα προφήτην τὸν ᾿Ελισσαῖον καλεῖ ὁ Κύριος καὶ
ἑαυτὸν πληροῦντα τὰ ἰσοτύπως παρ' ἐκείνου προγεγενημένα, ἵνα ἐλέγξᾙ
Μαρκίωνα καὶ πάντας τοὺς ἀθετοῦντας Θεοῦ προφήτας.

΢χόλιον μθ. «᾿Ελεύσονται ἡμέραι, ὅταν ἐπιθυμήσητε ἰδεῖν μίαν τῶν ἡμερῶν
τοῦ Τἱοῦ τοῦ ἀνθρώπου».
῎Ελεγχος μθ. Εἰ ἡμέρας ἀριθμεῖ καὶ χρόνον σημαίνει καὶ Τἱὸν ἀνθρώπου
λέγει ἑαυτόν, ἄρα καὶ μέτρον ἡλικίας ὑπέδειξε καὶ ἡμερῶν τοῦ κηρύγματος
ὑπόδειγμα. Οὐκ ἄσαρκος οὖν ὁ Λόγος, ἀλλ' ἐν σώματι ἡ εὐδοκία.

΢χόλιον ν. «Εἶπέν τις πρὸς αὐτόν· Διδάσκαλε ἀγαθέ, τί ποιήσας ζωὴν


αἰώνιον κληρονομήσω; Ὁ δέ· Μή με λέγε ἀγαθόν· εἷς ἐστιν ἀγαθὸς ὁ Θεός».
Προσέθετο ἐκεῖνος «ὁ Πατήρ» καὶ ἀντὶ τοῦ «τὰς ἐντολὰς οἶδας» λέγει «τὰς
ἐντολὰς οἶδα».
῎Ελεγχος ν. ῞Ινα μὴ δείξᾙ τὰς ἐντολὰς ἤδη προγεγραμμένας, λέγει «τὰς
ἐντολὰς οἶδα». Σὸ δὲ ὅλον κεφάλαιον φανερὸν ὑπάρχει ἀπὸ τᾛς ἀκολουθίας.
Καὶ εἰ Πατέρα ἀγαθὸν φάσκει καὶ Θεὸν ὀνομάζει, καλῶς ἀπὸ τοῦ νόμου τοῦ
Πατρὸς αὐτοῦ διδάσκει τὸν βουλόμενον τὴν ζωὴν κληρονομᾛσαι καὶ οὐκ
ἀθετεῖ οὐδὲ ἀπωθεῖται, ἀλλὰ μ᾵λλον ἐπιμαρτυρεῖ τοὺς ἐν νόμῳ
πολιτευσαμένους ζωὴν αἰώνιον κεκληρονομηκέναι, Μωϋσέα τε καὶ τοὺς
ἄλλους προφήτας.

΢χόλιον να. «᾿Εγένετο δὲ ἐν τ῵ ἐγγίζειν αὐτὸν τᾜ ῾Ιεριχὼ τυφλὸς ἐβόα·


᾿Ιησοῦ υἱὲ Δαυίδ, ἐλέησόν με. Καὶ ὅτε ἰάθη, φησίν· Ἡ πίστις σου σέσωκέν σε».
῎Ελεγχος να. ᾿Εν πίστει οὐκ ἔνι ψεῦδος· εἰ γὰρ ψεύδεται, οὐ πίστις. Λέγει
γοῦν· υἱὲ Δαυίδ, καὶ ἐπαινεῖται καὶ κομίζεται τὸ αἴτημα ὁ τὸ ὄνομα
ὁμολογήσας καὶ οὐκ ἐπετιμήθη ὡς ψεύστης, ἀλλὰ ὡς πιστὸς ἐμακαρίσθη. Οὐκ
ἄρα ἄσαρκος ὁ διὰ τὴν ἐπίκλησιν τοῦ ὀνόματος χαρισάμενος τ῵ τυφλ῵ τὸ
βλέπειν. Ἀληθινῶς γὰρ ἦν καὶ οὐ δοκήσει, ἐκ τοῦ σπέρματος Δαυὶδ κατὰ σάρκα
ἀπὸ Μαρίας τᾛς ἁγίας παρθένου καὶ διὰ Πνεύματος ἁγίου γεγεννημένος.

΢χόλιον νβ. Παρέκοψε τό «παραλαβὼν τοὺς δώδεκα ἔλεγεν· Ἰδού,


ἀναβαίνομεν εἰς ῾Ιεροσόλυμα καὶ τελεσθήσεται πάντα τὰ γεγραμμένα ἐν τοῖς
προφήταις περὶ τοῦ Τἱοῦ τοῦ ἀνθρώπου. Παραδοθήσεται γὰρ καὶ
ἀποκτανθήσεται καὶ τᾜ τρίτᾙ ἡμέρᾳ ἀναστήσεται». Ὅλα ταῦτα παρέκοψεν.
y escribió unas cosas en lugar de otras, diciendo: ‚Muchos leprosos había en días
de Eliseo el profeta, pero no fue limpiado sino Naam{n el sirio‛.
Refutación 48. Aquí también el Señor llama a Eliseo un profeta, y Él mismo
completa las cosas que del mismo modo habían sido hechas por aquel, para refutar
a Marción y a todos los que rechazan los profetas de Dios.

Comentario 49. ‚Vendr{n días cuando desearéis ver uno de los días del Hijo
del hombre‛.
Refutación 49. Si cuenta días, indica un tiempo y se llama a sí mismo Hijo
del hombre, entonces también señaló una extensión a su vida y un plazo fijado a
los días de su predicación. Ciertamente, el Verbo no es desencarnado sino que su
buena voluntad [se manifiesta] en un cuerpo.

Comentario 50. ‚Uno le dijo: Maestro bueno, ¿qué he de hacer para heredar
la vida eterna? Pero Él *le respondió+: No me llames bueno. Uno es bueno, Dios‛.
Marción agregó ‚el Padre‛ y en vez de ‚Conoces los mandamientos‛ dice
‚Conozco los mandamientos‛.
Refutación 50. Marción dice: ‚Conozco los mandamientos‛ para que no se
revele que los mandamientos ya estaban escritos. Pero todo el asunto queda claro a
partir de lo siguiente. Si afirma que el Padre es bueno y lo llama ‚Dios‛,
correctamente enseña al que quiere heredar la vida a partir de la Ley de su Padre y
no la invalida ni rechaza, sino más bien confirmó que los que llevaron una vida
[conforme] a la Ley – Moisés y los otros profetas – han heredado la vida eterna.

Comentario 51. ‚Sucedió que al aproximarse a Jericó un ciego clamaba:


¡Jesús, hijo de David, ten misericordia de mí! Y cuando fue sanado, dijo: Tu fe te ha
sanado‛.
Refutación 51. No es posible que haya mentira en la fe, pues si miente no es
fe . En efecto, *el ciego+ dice ‚hijo de David‛, y el que confesó el nombre es
311

alabado y obtiene la petición, y no fue castigado como mentiroso sino que fue
bendecido como creyente. Así pues, el que concedió al ciego la capacidad de ver
por la invocación del nombre no estaba desencarnado. Era real y no aparente,
engendrado por el Espíritu Santo de la simiente de David por medio de la santa
virgen María según la carne.

Comentario 52. Cortó *el pasaje+: ‚Tomando consigo a los doce dijo: He
aquí, subimos a Jerusalén, y todas las cosas que están escritas en los profetas acerca
del Hijo del hombre serán cumplidas. Pues será entregado y muerto, y al tercer día
resucitar{‛; todo esto lo recortó.
῎Ελεγχος νβ. ῞Ινα ἐν μηδενὶ ὀρθοποδήσᾙ, μὴ ὀρθοποδῶν δὲ ἐλέγχηται
὆ᾳδιουργῶν κατὰ πάντα τρόπον. Ἔκρυψε γὰρ τὰ ὆ητά, ἵνα δᾛθεν τὰ περὶ τοῦ
πάθους ἀρνήσηται. Ὕστερον δὲ ὁμολογοῦντι αὐτὸν ἐσταυρῶσθαι εἰς μάταιον
αὐτ῵ ὁ πόνος τᾛς ὆ᾳδιουργίας ἔσται.

΢χόλιον νγ. Παρέκοψεν τὸ κεφάλαιον τὸ περὶ τᾛς ὄνου καὶ Βηθφαγὴ καὶ τὸ
περὶ τᾛς πόλεως καὶ τοῦ ἱεροῦ, διότι γεγραμμένον ἦν «Ὁ οἶκός μου οἶκος
προσευχᾛς κληθήσεται, καὶ ποιεῖτε αὐτὸν σπήλαιον λᾙστῶν».
῎Ελεγχος νγ. Σὸν ἔλεγχον ἑαυτᾛς ἡ κακία οὐχ ὁρᾶ, τυφλώττει γάρ. Οἴεται δὲ
δύνασθαι ἀποκρύπτειν τὴν τᾛς ἀληθείας ὁδόν, ὅπερ ἐστὶν ἀδύνατον. Εὐθὺς
γὰρ ἀνεπήδησε, παραλιπὼν ὅλα τὰ κεφάλαια τὰ προειρημένα διὰ τὸν
μαρτυρηθέντα τόπον τοῦ ναοῦ ὄντα αὐτοῦ ἴδιον καὶ εἰς ὄνομα αὐτοῦ
Ὠκοδομημένον καὶ ἀπὸ τᾛς ῾Ιεριχὼ καταλιπὼν π᾵σαν τὴν ἀκολουθίαν τᾛς
ὁδοιπορίας, πῶς τε ἦλθεν εἰς Βηθφαγή· φύσει γὰρ λεωφόρος ἦν παλαιά,
ἄγουσα εἰς ῾Ιερουσαλὴμ διὰ τοῦ ὄρους τῶν ἐλαιῶν, οὐκ ἄγνωστος οὖσα τοῖς
καὶ τὸν τόπον ἱστοροῦσιν. Ἵνα δὲ ἐλεγχθᾜ ἀπὸ τοῦ ἰδίου στόματος, φησίν
«Ἐγένετο ἐν μιᾶ τῶν ἡμερῶν διδάσκοντος αὐτοῦ ἐν τ῵ ἱερ῵, ἐζήτησαν
ἐπιβαλεῖν ἐπ' αὐτὸν τὰς χεῖρας καὶ ἐφοβήθησαν», ὡς ἔχει τὸ μετὰ τοῦτο
κεφάλαιον νδ. Πῶς οὖν ἀπὸ ῾Ιεριχὼ ἐγένετο ἐν τ῵ ἱερ῵, ἀπὸ τᾛς αὐτᾛς
ὁδοιπορίας γνωσθήσεται καὶ τοῦ τᾛς ὁδοῦ διαστήματος· ἀλλὰ ἵνα ὀφθᾜ ὁ
὆ᾳδιουργὸς παρακρύψας τὰ ἐν τᾜ ὁδ῵ γενόμενα καὶ ἐν τ῵ ἱερ῵ ὆ηθέντα ὑπ'
αὐτοῦ τοῦ ΢ωτᾛρος πρὸ τούτου τοῦ λόγου, λέγω δὴ <τό> «Ὁ οἶκός μου οἶκος
προσευχᾛς κληθήσεται» καὶ τὰ ἑξᾛς ὡς ἔχει ἡ προφητεία.

΢χόλιον νδ. «Καὶ ἐζήτησαν ἐπιβαλεῖν ἐπ' αὐτὸν τὰς χεῖρας καὶ
ἐφοβήθησαν».
῎Ελεγχος νδ. ᾿Εθεωρήθη καὶ ἡρμηνεύθη ἐν τ῵ πρὸ τούτου ἐλέγχῳ σὺν τᾜ
φράσει μετ' ἐπιτομᾛς τᾛς προσηκούσης.

΢χόλιον νε. Πάλιν ἀπέκοψε τὰ περὶ τοῦ ἀμπελῶνος τοῦ ἐκδεδομένου


γεωργοῖς καὶ τό «Σί οὖν ἐστι τό· λίθον ὃν ἀπεδοκίμασαν οἱ οἰκοδομοῦντες;»
῎Ελεγχος νε. Οὐδὲν ἡμ᾵ς ἀδικήσει τοῦτο. Κἄν τε γὰρ αὐτὸ περικόψᾙ, οὐκ ἀφ'
ἡμῶν ἀπέκοψεν, ἀλλὰ ἑαυτὸν καὶ τοὺς αὐτοῦ ἐζημίωσεν· ἱκανὸς γὰρ ὁ κατ'
αὐτοῦ ἔλεγχός ἐστι διὰ πλειόνων μαρτυριῶν.

΢χόλιον νῶ. ᾿Απέκοψε τό «ὅτι δὲ ἐγείρονται οἱ νεκροί, Μωϋσᾛς ἐμήνυσε ἐπὶ


τᾛς βάτου, καθὼς λέγει Κύριον τὸν Θεὸν ᾿Αβραὰμ καὶ ᾿Ισαὰκ καὶ ᾿Ιακώβ. Θεὸς
δέ ἐστι ζώντων καὶ οὐχὶ νεκρῶν».
Refutación 52. [Recortó todo esto] a fin de que en nada siga el camino recto
y, al no andar derecho, sea de todas maneras refutado por falsificar [el texto].
Ocultó estas palabras supuestamente para negar lo [dicho] sobre la Pasión [de
Jesús] pero más tarde, al reconocer que fue crucificado, el penoso esfuerzo de su
fraude será inútil para él.

Comentario 53. Borró el capítulo acerca del asno y Betfagé, y el de la ciudad


y el templo; ‚Porque escrito está: Mi casa será llamada casa de oración, y la
hicisteis cueva de ladrones‛.
Refutación 53. La maldad no ve su propia refutación pues está ciega, pero
piensa que puede ocultar el camino de la verdad, lo cual es imposible. Marción
directamente lo saltó, omitiendo todos los temas antes mencionados debido a que
daban testimonio de que el sitio del templo era de Su posesión y había sido
construido en Su nombre, y dejando de lado toda [la narración] precedente del
viaje desde Jericó y cómo llegó a Betfagé; pues en realidad había una antigua ruta
que conducía a Jerusalén a través del Monte de los Olivos, y no era desconocida
para los que también describen el lugar. Pero a fin de que sea refutado por su
propia boca, dice: ‚Aconteció que un día, mientras Él estaba enseñando en el
templo, lo buscaron para echarle mano pero tenían miedo‛, como registra después
de este el punto 54. Cómo llegó desde Jericó hasta el templo se podrá conocer a
partir del viaje mismo y de la distancia del camino; al menos, para que se vea que
el engañador ocultó lo sucedido en el camino y lo dicho por el mismo Salvador en
el templo antes de esta expresión312, me refiero <a>: ‚Mi casa ser{ llamada casa de
oración‛ y lo que sigue, como registra la profecía.

Comentario 54. ‚Y buscaban echarle mano pero tenían miedo‛.


Refutación 54. Fue visto e interpretado en la refutación anterior a esta, junto
con la resumida aclaración correspondiente.

Comentario 55. Una vez más, borró [la parábola] de la viña que fue
entregada a los labradores y *el versículo+: ‚¿Qué significa: La piedra que
desecharon los edificadores?‛.
Refutación 55. Esto no nos perjudicará en nada. Aunque lo haya cortado [del
libro] no lo cercenó de nosotros, sino que se perjudicó a sí mismo y a los que lo
siguen; pues hay suficiente refutación en su contra por medio de una gran
cantidad de testimonios.

Comentario 56. Cortó: ‚Y que los muertos resucitan también lo reveló


Moisés en la zarza al llamar al Señor ‚Dios de Abraham, Dios de Isaac y Dios de
Jacob‛. Pero Dios es *Dios+ de vivos, no de muertos‛.
῎Ελεγχος νῶ. Θαυμάσαι ἔστιν ἐπὶ τᾜ ἀνοίᾳ τοῦ ματαιόφρονος, πῶς οὐχὶ νοεῖ
ὅτι ἴση αὕτη ἡ μαρτυρία τυγχάνει τᾜ τοῦ Λαζάρου τοῦ πτωχοῦ καὶ τᾜ
παραβολᾜ τῶν μὴ συγχωρουμένων εἰς τὴν βασιλείαν εἰσελθεῖν· ὧν
παραβολῶν τὰ λείψανα εἴασε καὶ οὐ παρέκοψεν, ἀλλὰ ἐπὶ τᾜ αὐτοῦ αἰσχύνᾙ
καταλέλοιπεν τό «Ἐκεῖ ἔσται ὁ κλαυθμὸς καὶ ὁ βρυγμὸς τῶν ὀδόντων».
Δακτύλου δὲ ἐμβρεχομένου εἰς ὕδωρ μετὰ τὴν ἐντεῦθεν ἀπαλλαγὴν καὶ
γλώσσης καταψυχομένης ὕδατι, ὡς ὁ πλούσιος ἔφη τ῵ ᾿Αβραὰμ διὰ τὸν
Λάζαρον, καὶ βρυγμοῦ ὀδόντων καὶ κλαυθμοῦ γινομένου, ἀναστάσεως
σωμάτων ἐστὶ σημεῖον, κἅν παρακόψᾙ ὁ κτηνώδης τὰ ὑπὸ Κυρίου περὶ
ἀναστάσεως νεκρῶν ἀληθῶς εἰρημένα.

΢χόλιον νζ. Οὐκ εἶχε ταῦτα «Ὅτι δὲ ἐγείρονται οἱ νεκροὶ καὶ Μωϋσᾛς
ἐμήνυσε λέγων Θεὸν ᾿Αβραὰμ καὶ Θεὸν ᾿Ισαὰκ καὶ Θεὸν ᾿Ιακὼβ Θεὸν
ζώντων».
῎Ελεγχος νζ. Διὰ τὸ δευτερῶσαι τὸν ΢ωτᾛρα τὴν παραβολήν, διττῶς παρ'
ἡμῶν ἐντέτακται, ἵνα μὴ ἀπεικαζόμενοι τ῵ ἀγύρτᾙ Μαρκίωνι ἡμεῖς
παραλείψωμέν τι τῶν γεγραμμένων. Ἤδη <δὲ> ἐν τ῵ ἀνωτέρῳ ἐλέγχῳ
γεγένηται ἡ κατὰ τᾛς αὐτοῦ ὆ᾳδιουργίας ἀντίρρησις.

΢χόλιον νη. Πάλιν παρέκοψε τό «Θρὶξ ἐκ τᾛς κεφαλᾛς ὑμῶν οὐ μὴ


ἀπόληται».
<῎Ελεγχος νη.> . . . . . . . . . . . . . . . . . .
............

΢χόλιον νθ. Πάλιν παρέκοψε ταῦτα «Σότε οἱ ἐν τᾜ ᾿Ιουδαίᾳ φευγέτωσαν εἰς


τὰ ὄρη» καὶ τὰ ἑξᾛς, διὰ τὰ ἐπιφερόμενα ἐν τ῵ ὆ητ῵ «ἕως πληρωθᾜ πάντα τὰ
γεγραμμένα».
῎Ελεγχος νθ. Δοκεῖ λήθην κεκτημένος τοὺς ἅπαντας ἴσως αὐτ῵ ἀνοήτους
εἶναι καὶ οὐκ οἶδεν ὅτι κἅν μικρὸν ὆ητὸν ὑπ' αὐτοῦ καταλειφθᾜ, ἔλεγχον
ποιεῖται καὶ πολλῶν ἕκαστον ὆ητῶν ὑπ' αὐτοῦ παρακοπέντων. Οὐδὲν τοίνυν
κωλύσει τὸν βουλόμενον ἀντιπαραθεῖναι ταύταις ταῖς παρακεκομμέναις
μαρτυρίαις τὰ παρ' αὐτοῦ ὁμολογηθέντα. Δειχθήσεται γὰρ σύμφωνα ὄντα
τούτοις τοῖς ὑπ' ἐκείνου περικοπεῖσιν ἐν οἷς ἔλεγεν ὁ ᾿Αβραὰμ μετὰ τὴν
τελευτήν, ὅτι «Ἔχουσι Μωϋσέα καὶ τοὺς προφήτας, ἀκουσάτωσαν αὐτῶν». Ἃ
ἔλεγον γὰρ οἱ προφᾛται καὶ Μωϋσᾛς, ἐκ Θεοῦ Πατρὸς ἦν καὶ ἐξ αὐτοῦ τοῦ
Κυρίου Τἱοῦ τοῦ Θεοῦ καὶ τοῦ ἁγίου Πνεύματος, ἃ ἔδει γεγραμμένα ὄντα
πληροῦσθαι.

΢χόλιον ξ. «΢υνελάλησε τοῖς στρατηγοῖς τὸ πῶς αὐτὸν παραδ῵ αὐτοῖς».


Refutación 56. Es sorprendente la estupidez del tonto, el cómo no se da
cuenta de que este testimonio es igual al del pordiosero Lázaro y a la parábola de
aquellos a los que no se les permitió entrar en el reino; de cuyas parábolas dejó los
restos y no los mutiló, sino que para su propia vergüenza dejó: ‚Allí ser{ el llanto y
el crujir de dientes‛. Si un dedo es remojado en agua después de partir de este
mundo y una lengua es refrescada con agua – como el rico le pidió a Abraham [que
hiciera] por medio de Lázaro – y no sólo hay crujir de dientes sino también llanto,
es una señal de una resurrección de los cuerpos, aunque el imbécil mutile lo dicho
verdaderamente por el Señor acerca de la resurrección de los muertos.

Comentario 57. No registra esto: ‚Y que los muertos resucitan también lo


reveló Moisés al decir que el Dios de Abraham, Dios de Isaac y Dios de Jacob es
Dios de vivos‛.
Refutación 57. Debido a que el Salvador repitió la parábola la hemos
incluido dos veces, a fin de que no nos parezcamos al charlatán Marción y
omitamos algo de lo escrito. <Pero> la réplica a su impostura ya ha sido hecha en la
refutación más arriba.

Comentario 58. También cortó: ‚No se perder{ un cabello de vuestras


cabezas‛.
Refutación 58. <<<<<<<<<<<<<<<<313

Comentario 59. También cortó esto: ‚Entonces, los que estén en Judea huyan
a los montes‛ y lo que sigue, hasta las palabras subsiguientes en el texto: ‚Hasta
que se cumplan todas las cosas que est{n escritas‛.
Refutación 59. A causa de su olvido Marción cree que todos son igual de
tontos que él y no se da cuenta de que, aunque dejase una pequeña palabra, esta
sirve para hacer la refutación de cada uno de los pasajes que mutiló, pese a que son
muchos. Así pues, nada impedirá al que quiera comparar los textos que son
reconocidos por él con aquellos que han sido falsificados, pues se demostrará que
[las palabras que dejó] – en las que Abraham decía: ‚Tienen a Moisés y los
profetas, que los escuchen‛ – son coincidentes con aquellas que fueron cercenadas
por él. Las cosas que los profetas y Moisés decían provenían de Dios Padre, del
Señor mismo – el Hijo de Dios – y del Espíritu Santo las cuales, una vez que fueron
escritas, era necesario cumplir.

Comentario 60. ‚Habló con los oficiales cómo se lo entregaría a ellos‛.


῎Ελεγχος ξ. ῏Ψ φρενοβλάβεια τοῦ Μαρκίωνος. «΢υνελάλησεν», τίς ἀλλ' ἥ
᾿Ιούδας; Σὸ τί ποιᾛσαι ἀλλ' ἥ παραδοῦναι τὸν ΢ωτᾛρα; Παραδιδομένου δὲ τοῦ
΢ωτᾛρος οὐκέτι δόκησις ὁ παραδιδόμενος, ἀλλὰ ἀλήθεια. Εἰ γὰρ πνεῦμα ἦν
μόνον, σαρκικοῖς ἀνθρώποις οὐ παρεδίδοτο· ἀλλὰ ἄνθρωπος ὢν ὑπὸ ἁφὴν
γέγονεν, σάρκα <τε> ἐνδυσάμενος εἰς χεῖρας ἀνθρωπίνης φύσεως ἑαυτὸν ἑκὼν
παρεδίδου. Σἀναντία δὲ ἑαυτοῖς ὑπὸ ἀνοίας φθέγγονται. Καὶ γὰρ καί ποτε
διαλεγόμενός τισι τῶν αὐτοῦ μαθητῶν Μαρκιωνιστᾜ τινι καὶ λέγων ὡς ἐν τ῵
Εὐαγγελίῳ ἔχει ὅτι παρέλαβεν αὐτὸν τὸ Πνεῦμα εἰς τὴν ἔρημον πειρασθᾛναι
ὑπὸ τοῦ διαβόλου, ἤκουσα παρ' αὐτοῦ ὅτι πῶς ἠδύνατο <ὁ> ΢αταν᾵ς τὸν ὄντα
Θεὸν καὶ μείζονα αὐτοῦ ὑπάρχοντα καὶ Κύριον αὐτοῦ (ὡς ὑμεῖς λέγετε)
πειράσαι, τὸν ᾿Ιησοῦν τὸν αὐτοῦ Δεσπότην; Ἐγὼ δὲ ἐν τᾜ τοῦ Θεοῦ βοηθείᾳ ἐξ
ὑπογύου λαβὼν σύνεσιν ἀπεκρινάμην αὐτ῵ λέγων· οὐ πιστεύετε ὅτι
ἐσταυρώθη ὁ Φριστός; Ὁ δὲ ἔφη· Ναί, καὶ οὐκ ἠρνήσατο. Σίνες οὖν αὐτὸν
ἐσταύρωσαν; Ὁ δὲ ἔφη· Ἄνθρωποι. Εἶτα ἔφην αὐτ῵· Σίς δυνατώτερος,
ἄνθρωποι ἥ ὁ διάβολος; Ὁ δὲ ἔφη· Ὁ διάβολος. Ὅτε δὲ τοῦτο εἶπεν,
ἀπεκρινάμην· Εἰ ὁ διάβολος ἰσχυρότερος ἀνθρώπων ὑπάρχει, ἄνθρωποι δὲ οἱ
ἀσθενέστεροι Φριστὸν ἐσταύρωσαν, οὐ θαῦμα εἰ καὶ ὑπὸ τοῦ διαβόλου
ἐπειράσθη. Πάντα γὰρ θέλων καὶ οὐ μετὰ ἀνάγκης ὑπὲρ ἡμῶν ἑαυτὸν δέδωκεν
ὁ Φριστός, πάσχων ἐν ἀληθείᾳ, οὐ κατὰ ἀσθένειαν ἀλλὰ κατὰ προαίρεσιν, εἰς
ὑπογραμμὸν ἡμῶν καὶ τὰ πρὸς τὸν διάβολον εἰς σωτηρίαν ἡμῶν ἐν τ῵ πάθει
τοῦ σταυροῦ, εἰς κατάκρισιν ἁμαρτίας καὶ ἀθέτησιν τοῦ θανάτου.

΢χόλιον ξα. «Καὶ εἶπεν τ῵ Πέτρῳ καὶ τοῖς λοιποῖς· Ἀπελθόντες ἑτοιμάσατε
ἵνα φάγωμεν τὸ Πάσχα».
῎Ελεγχος ξα. Νέφος βελῶν κατὰ σοῦ ἐν μιᾶ μαρτυρίᾳ τὸ ὆ητὸν περιέχει, ὦ
Μαρκίων. Εἰ γὰρ προστάσσει ἑτοιμάζεσθαι αὐτ῵ φαγεῖν τὸ Πάσχα, Πάσχα δὲ
πρὸ τοῦ παθεῖν τὸν Φριστὸν ἐπετελεῖτο, πάντως ὅτι ἀπὸ νόμου τὴν σύστασιν
εἶχεν. Κατὰ νόμον δὲ τοῦ Φριστοῦ πολιτευομένου σαφὲς ἦν ὅτι οὐ νόμον ἦλθεν
καταλῦσαι, ἀλλὰ πληρῶσαι. Εἰ δὲ νόμον βασιλεὺς οὐ καταλύει, οὐκ
ἀκαθοσίωτος ἡ ἐν τ῵ νόμῳ διάταξις οὐδὲ τ῵ βασιλεῖ ἀπειρημένη.
Εὐκαθοσιώτου δὲ ὄντος τοῦ νόμου καὶ τᾛς διατάξεως ὁμολογουμένης, εἴ τι
προσθείη βασιλεὺς τᾜ διατάξει ἐπὶ μείζονι δωρεᾶ, κατ' ἐξουσίαν ἡ φαιδρότης
γίνεται τᾛς προσθήκης. Ἑνὸς δὲ καὶ τοῦ αὐτοῦ τᾛς νομοθεσίας οὔσης καὶ τᾛς
κατὰ προσθήκην δωρε᾵ς, παντί τῳ δᾛλόν ἐστι καὶ σαφὲς ὡς οὐκ ἐναντιοῦται
τ῵ νόμῳ ὁ τὴν προσθήκην ποιησάμενος. Ἀποδέδεικται τοίνυν οὐκ ἐναντία τις
οὖσα ἡ Παλαιὰ Διαθήκη τοῦ Εὐαγγελίου οὐδὲ τᾛς τῶν προφητῶν ἀκολουθίας.
Κατὰ σαυτοῦ δέ, ὦ Μαρκίων, ἐπήγαγες πολυτρόπως τὸν ἔλεγχον, μ᾵λλον δὲ
ὑπ' αὐτᾛς τᾛς ἀληθείας ἀναγκαζόμενος. Πάσχα γὰρ τὸ παλαιὸν οὐδὲν ἦν
ἀλλὰ προβάτου θῦμα καὶ κρεῶν ἐδωδή, ἐμψύχου τε μετάληψις μετὰ ἀζύμων.
Refutación 60. ¡Oh, qué locura la de Marción! *Cuando dice+ ‚habló‛, ¿a
quíen [se refiere] sino a Judas? ¿Y de qué fue a hablar sino de entregar al Salvador?
Si el Salvador fue entregado, el que es entregado no es una apariencia sino que es
de verdad, pues si hubiera sido sólo un espíritu no habría sido entregado a los
hombres carnales; pero al ser un hombre tangible <y> revestido de carne, se
entregó a sí mismo voluntariamente en manos de humana naturaleza. Pero se
contradicen a sí mismos por su extravío. En efecto, cierta vez mientras discutía con
algunos de sus discípulos y les decía cómo en el Evangelio se registra que el
Espíritu llevó a Jesús al desierto para ser tentado por el diablo, escuché que un
marcionista *me preguntaba+: ‚¿Cómo pudo Satan{s tentar al verdadero Dios, que
no sólo es mayor que él sino también (como vosotros decís) es su Señor, a Jesús su
Soberano?‛. Pero yo, con el auxilio de Dios, recibí un repentino entendimiento y le
contesté diciendo: ‚¿No crees que Cristo fue crucificado?‛. Él dijo: ‚Sí‛, y no lo
negó. ‚Así pues, ¿quiénes lo crucificaron?‛. Dijo: ‚Los hombres‛. Entonces le dije:
‚¿Quién es m{s poderoso, los hombres o el diablo?‛, y respondió: ‚El diablo‛.
Cuando dijo esto le contesté: ‚Si el diablo es m{s fuerte que los hombres pero los
hombres, que son más débiles, crucificaron a Cristo, no es sorprendente que
también fuera tentado por el diablo‛. De modo absolutamente voluntario y no por
necesidad Cristo se entregó a sí mismo por nosotros, padeciendo verdaderamente
no por debilidad sino por libre elección, para nuestro ejemplo y [para pagar] las
[exigencias] del diablo por nuestra salvación en la pasión de la cruz, para
condenación del pecado y anulación de la muerte.

Comentario 61. ‚Y dijo a Pedro y a los dem{s: Vayan y preparen para que
comamos la Pascua‛.
Refutación 61. El pasaje contiene, ¡oh, Marción!, una nube de flechas
[dirigidas] contra ti en un sólo texto. Pues si le ordena preparar para comer la
Pascua, y la Pascua fue realizada antes de que Cristo sufriera, sin duda fue porque
estaba instituida por la Ley. Y es claro que Cristo vivió conforme a la Ley porque Él
no vino a abolir la Ley, sino a cumplirla. Si un rey no anula una ley, el
mandamiento en la ley no es profano ni fue prohibido por el rey. Pero si – estando
consagrada la ley y reconocido el mandamiento – el rey agregara algo al
mandamiento para un mayor beneficio, el resplandor de la adición aparece por su
autoridad. Puesto que la legislación y el don agregado son de uno y el mismo, es
claro y evidente para cualquiera que el que hizo la adición no es contrario a la ley.
Ciertamente, se ha probado que el Antiguo Testamento no es contrario al
Evangelio ni al buen orden de los profetas. Marción, suscitaste de muchas maneras
la refutación contra ti mismo, o más bien [fuiste] obligado por la verdad misma. La
antigua Pascua no era sino el sacrificio de un cordero y el comer su carne, la
participación de [la carne] de un animal junto con panes ázimos.
Καὶ τίς σε ἠνάγκασεν μὴ ἀφανίσαι τέλεον τὸν κατὰ σοῦ ἔλεγχον ἥ (ὡς εἶπον)
αὐτὴ ἡ ἀλήθεια; Ἣν γὰρ σὺ βδελύττᾙ σαρκοφαγίαν, ὁ Κύριος ᾿Ιησοῦς μετὰ τῶν
ἑαυτοῦ μαθητῶν βέβρωκεν, ἐπιτελῶν τὸ Πάσχα τὸ κατὰ νόμον. Καὶ μὴ λέγε
ὅτι ὃ ἔμελλε μυστήριον ἐπιτελεῖν, τοῦτο προωνόμαζε λέγων· Θέλω μεθ' ὑμῶν
φαγεῖν τὸ Πάσχα. Ἵνα γὰρ κατὰ πάντα τρόπον καταισχύνᾙ σε ἡ ἀλήθεια, οὐκ
ἐν τᾜ ἀρχᾜ ποιεῖ τὸ μυστήριον, ἵνα μὴ ἀρνήσᾙ, ἀλλά φησι· μετὰ τὸ δειπνᾛσαι
λαβὼν τάδε καὶ τάδε, [καὶ] εἶπεν, τοῦτό ἐστι τάδε καὶ τάδε, καὶ οὐκ εἴασεν
οὐ<δένα> τόπον τᾜ ὆ᾳδιουργίᾳ. Ἔδειξε γὰρ ὅτι μετὰ τὸ βεβρωκέναι τὸ Πάσχα
τὸ κατὰ τοὺς ᾿Ιουδαίους τουτέστιν μετὰ τὸ δειπνᾛσαι, ἧκεν ἐπὶ τὸ μυστήριον.

΢χόλιον ξβ. «Καὶ ἀνέπεσε καὶ οἱ δώδεκα ἀπόστολοι σὺν αὐτ῵, καὶ εἶπεν·
Ἐπιθυμίᾳ ἐπεθύμησα τοῦτο τὸ Πάσχα φαγεῖν μεθ' ὑμῶν πρὸ τοῦ με παθεῖν».
῎Ελεγχος ξβ. ᾿Ανέπεσεν ὁ ΢ωτήρ, ὦ Μαρκίων, καὶ οἱ δώδεκα ἀπόστολοι μετ'
αὐτοῦ. Εἰ ἀνέπεσε καὶ συνανέπεσον, οὐ δύναται μία λέξις τὴν σημασίαν ἔχειν
ἑτέραν καὶ ἑτέραν, κἄν τε τᾜ ἀξίᾳ καὶ τ῵ τρόπῳ ἔχοι τὴν διαφοράν. Ἢ γὰρ
δώσεις καὶ τοὺς δώδεκα δοκήσει ἀναπεπτωκέναι ἥ καὶ αὐτὸν ἀληθείᾳ σάρκα
ἔχοντα ἀληθινῶς ἀναπεπτωκέναι. Καί «Ἐπιθυμίᾳ ἐπεθύμησα τοῦτο τὸ Πάσχα
φαγεῖν μεθ' ὑμῶν πρὸ τοῦ με παθεῖν», ἵνα δείξᾙ Πάσχα πρὸ τοῦ πάθους αὐτοῦ
ἐν τ῵ νόμῳ προτυπούμενον καὶ γινόμενον τὸ βέβαιον αὐτοῦ τοῦ πάθους καὶ
ἐντελέστερον προσκαλούμενον· καὶ ὑποδεικνύων, ὡς καὶ ὁ ἅγιος ᾿Απόστολός
φησι <ὅτι> «Παιδαγωγὸς ἡμῖν γέγονεν ὁ νόμος εἰς Φριστόν». Εἰ δὲ παιδαγωγὸς
ὁ νόμος εἰς Φριστόν, οὐκ ἀλλότριος Φριστοῦ ὁ νόμος.

΢χόλιον ξγ. Παρέκοψε τό «Λέγω γὰρ ὑμῖν, οὐ μὴ φάγω αὐτὸ ἀπάρτι, ἕως ἅν
πληρωθᾜ ἐν τᾜ βασιλείᾳ τοῦ Θεοῦ».
῎Ελεγχος ξγ. Σοῦτο περιεῖλεν καὶ ἐρρᾳδιούργησεν, ἵνα δᾛθεν μὴ ποιήσᾙ ἐν
βασιλείᾳ τοῦ Θεοῦ βρωτὰ ἥ ποτά· οὐκ εἰδὼς ὁ κτηνώδης ὅτι ἀντιμίμημα τῶν
ἐπιγείων δύναται εἶναι πνευματικὰ καὶ ἐπουράνια, μεταλαμβανόμενα ὡς
ἡμεῖς οὐκ οἴδαμεν· μαρτυρεῖ γὰρ πάλιν ὁ ΢ωτὴρ καὶ λέγει ὅτι «Καθήσεσθε ἐπὶ
τᾛς τραπέζης μου, ἐσθίοντες καὶ πίνοντες ἐν τᾜ βασιλείᾳ τῶν οὐρανῶν». Ἢ
παρέκοψε πάλιν ταῦτα, ἵνα δᾛθεν ποιήσᾙ τὰ ἐν τ῵ νόμῳ μὴ ἔχοντα τόπον ἐν
τᾜ βασιλείᾳ τῶν οὐρανῶν. Πόθεν οὖν ᾿Ηλίας καὶ Μωϋσᾛς ὤφθησαν μετ' αὐτοῦ
ἐν τ῵ ὄρει ἐν δόξᾙ; Ἀλλ' οὐδὲν δυνήσεταί τις πρὸς τὴν ἀλήθειαν.

΢χόλιον ξδ. Παρέκοψε τό «Ὅτε ἀπέστειλα ὑμ᾵ς, μή τινος ὑστερήσατε;» καὶ


τὰ ἑξᾛς διὰ τό «Καὶ τοῦτο τὸ γεγραμμένον δεῖ τελεσθᾛναι, τό· Καὶ μετὰ
ἀνόμων συνελογίσθη».
¿Quién te forzó a no eliminar por completo la refutación contra ti sino (como dije)
la verdad misma? Pues lo que tú aborrecías – el consumo de carne – el Señor Jesús
junto con sus discípulos lo ha comido, celebrando la Pascua según la Ley. Y no
digas que nombró de antemano el misterio que iba a celebrar cuando dijo: ‚Quiero
comer la Pascua con vosotros‛. Para que la verdad te avergüence de todas maneras
no ubica el misterio314 al comienzo, para que no lo niegues, sino que dice: ‚Después
de cenar‛ tomó esto y aquello *y+ dijo esto y lo otro y no dejó ningún lugar para el
engaño, pues mostró que pasó a [celebrar] el misterio después de haber comido la
Pascua de los judíos, esto es, después de cenar.

Comentario 62. ‚Y se sentó, y los doce apóstoles con Él, y dijo: Con ansias
deseé comer esta Pascua con vosotros antes de padecer‛.
Refutación 62. El Salvador se sentó, ¡oh Marción!, y los doce apóstoles junto
con Él. Si Él se sentó y ellos se sentaron junto [con Él], una misma expresión no
puede tener dos sentidos distintos, aun si se diferenciara en su función o en su
cualidad expresiva. Pues o bien aceptas que también los doce se recostaron en
apariencia o bien que en verdad Él tenía un cuerpo al recostarse verdaderamente.
Y *dijo+: ‚Con ansias deseé comer esta Pascua con vosotros antes de padecer‛ para
demostrar que la Pascua estaba de antemano representada en la Ley antes de su
padecimiento, volviéndose la garantía de su Pasión y convocando a algo más
perfecto; y mostrando – como también dice el santo Apóstol – <que> ‚La Ley fue
nuestro tutor hasta Cristo‛315. Pero si la Ley fue un tutor hasta [la venida de] Cristo,
la Ley no es ajena a Cristo.

Comentario 63. Borró: ‚Pues os digo que no comeré de este pan hasta que se
realice en el reino de Dios‛.
Refutación 63. Marción suprimió y alteró esto a fin de que no se crea que
hay comida o bebida en el reino de Dios; el estúpido no sabe que las cosas
espirituales y celestiales pueden ser la contraparte de las terrenales, participando
de maneras que no conocemos. Pues a su vez el Salvador da testimonio y dice: ‚Os
sentaréis a mi mesa, comiendo y bebiendo en el reino de los cielos‛316. O puede que
también haya borrado estas cosas para supuestamente dar a entender que las
[cosas contenidas] en la Ley no tienen lugar en el reino de los cielos. Entonces,
¿cómo es que Moisés y Elías fueron vistos en el monte junto con Él en gloria? Pero
nadie será capaz de hacer algo contra la verdad.

Comentario 64. Alteró: ‚Cuando os envié, ¿acaso os faltó algo?‛ y lo que le


sigue hasta: ‚Es necesario que se cumpla aquello que est{ escrito: Y fue contado
entre los transgresores‛.
῎Ελεγχος ξδ. Κἅν παρακόψᾙς τὰ ὆ήματα, ἀπὸ τοῦ ἔργου φαίνονται αὐτῶν οἱ
τόποι, προάγοντος τοῦ νόμου καὶ προκηρυττόντων τῶν προφητῶν καὶ Κυρίου
πληροῦντος.

΢χόλιον ξε. «᾿Απεσπάσθη ἀπ' αὐτῶν ὡσεὶ λίθου βολὴν καὶ θεὶς τὰ γόνατα
προσηύχετο».
῎Ελεγχος ξε. Θεὶς τὰ γόνατα ὁρατῶς ἔθηκε καὶ αἰσθητῶς ἐπετέλεσεν. Εἰ δὲ
αἰσθητῶς, κατὰ τὸ εἶδος τὸ ἔργον ἐποίησε τᾛς γονυκλισίας· οὐκ ἄρα ἄνευ
σαρκὸς ἐνεδήμησεν ὁ Μονογενής. Αὐτ῵ γὰρ «Κάμψει π᾵ν γόνυ ἐπουρανίων
καὶ ἐπιγείων καὶ καταχθονίων», ἐπουρανίων πνευματικῶς, ἐπιγείων αἰσθητῶς,
καταχθονίων τ῵ ἰδίῳ εἴδει. Ὧδε δὲ τὰ πάντα ἐν ἀληθείᾳ ἐπετέλει, ὁρώμενος
καὶ ὑπὸ ἁφὴν τοῖς μαθηταῖς εὑρισκόμενος καὶ μὴ φαντάζων.

΢χόλιον ξῶ. «Καὶ ἤγγισε καταφιλᾛσαι αὐτὸν ᾿Ιούδας καὶ εἶπεν».


῎Ελεγχος ξῶ. ῎Ηγγισε σαρκὶ ὄντι Δεσπότᾙ καὶ Θε῵ σῶμα λαβόντι,
καταφιλᾛσαι ἀληθινὰ χείλη καὶ οὐ δοκήσει ὄντα καὶ φαντάζοντα.

΢χόλιον ξζ. Παρέκοψεν ὃ ἐποίησε Πέτρος, ὅτε ἐπάταξε καὶ ἀφείλετο τὸ οὖς
τοῦ δούλου τοῦ ἀρχιερέως.
῎Ελεγχος ξζ. Δοκῶν εἰς τιμὴν Πέτρου ὁ ἀπατεὼν κρύπτειν τὸ ἐν ἀληθείᾳ
γενόμενον τᾛς δοξολογίας τοῦ ΢ωτᾛρος τὸ ὆ητὸν τεμών, ἀπέκρυψεν. Ἀλλὰ
οὐδὲν ὠφελήσει· κἄν τε γὰρ αὐτὸς ἀποκόψᾙ, ἡμεῖς οἴδαμεν τὰ θεοσήμεια.
Μετὰ γὰρ τὸ ἀποκόψαι τὸ ὠτίον ὁ Κύριος πάλιν λαβὼν ἰάσατο, ἵνα ἀποδειχθᾜ
ὅτι Θεός ἐστι καὶ Θεοῦ ἔργον ἐπετέλεσεν.

΢χόλιον ξη. «Οἱ συνέχοντες ἐνέπαιζον δέροντες καὶ τύπτοντες καὶ λέγοντες·
Προφήτευσον, τίς ἐστιν ὁ παίσας σε;»
῎Ελεγχος ξη. ῞Οτι τὸ συνέχοντες καὶ τὸ ἐνέπαιζον καὶ τὸ δεῖραι καὶ τὸ τύψαι
καὶ τὸ προφήτευσον τίς ἐστιν ὁ παίσας σε, τοῦτο οὐ δόκησις ἦν, ἀλλὰ ἁφᾛς ἐστι
σωματικᾛς καὶ ἐνσάρκου ὑποστάσεως δηλωτικόν, καὶ παντί τῳ δᾛλόν ἐστι, κἄν
τε σὺ τυφλωθείς, Μαρκίων, μὴ θέλοις ὁμολογεῖν τὴν ἐναργᾛ Θεοῦ ἀλήθειαν.

΢χόλιον ξθ. Προσέθετο μετὰ τό «Σοῦτον ηὕραμεν διαστρέφοντα τὸ ἔθνος»


«Καὶ καταλύοντα τὸν νόμον καὶ τοὺς προφήτας».
῎Ελεγχος ξθ. Πόθεν οὐ φωραθήσᾙ, πόθεν οὐκ ἐλεγχθήσᾙ διαστρέφων τὴν
ὁδὸν Κυρίου; Ὅταν γὰρ ἐνταῦθα προσθείης τὸ μὴ
Refutación 64. Aunque alteres las palabras, su posición es evidente por el
hecho de que – puesto que la Ley las precedió – fueron previamente proclamadas
por los profetas y cumplidas por el Señor.

Comentario 65. ‚Se alejó de ellos como a un tiro de piedra, y doblando las
rodillas oró‛.
Refutación 65. Cuando dobló las rodillas lo hizo visiblemente y lo efectuó
perceptiblemente. Pero si lo hizo perceptiblemente, realizó el acto de arrodillarse a
la manera [de un hombre]; en verdad, el Unigénito no residió [en este mundo] sin
un cuerpo. Ante Él ‚se doblar{ toda rodilla, de los que están en los cielos, en la
tierra y debajo de la tierra‛317, la de los que están en los cielos espiritualmente, la de
los que están en la tierra sensiblemente y la de los que están bajo tierra a su propio
modo. Pero aquí efectuó todas las cosas en verdad, siendo visto y tocado por los
discípulos y no siendo una ilusión.

Comentario 66. ‚Judas se acercó para besarle y dijo‛.


Refutación 66. [Judas] se acercó a un Soberano que tenía carne y a un Dios
que había tomado un cuerpo, para besar labios reales y no aparentes o ilusorios.

Comentario 67. Suprimió lo que hizo Pedro cuando hirió al siervo del sumo
sacerdote y le cortó la oreja.
Refutación 67. El embustero ocultó lo que en verdad ocurrió pensando en
taparlo en favor de la honra de Pedro, cuando [en realidad] suprimió algo dicho
para glorificación del Salvador. Pero no le servirá de nada pues, aunque él lo
cercene, nosotros conocemos los milagros de Dios. Después de que la oreja [del
siervo] fuera cortada el Señor, tomándola nuevamente, la curó para que sea
manifiesto que es Dios y que llevó a cabo la obra de Dios.

Comentario 68. ‚Los que lo retenían se burlaban, lo maltrataban y


golpeaban diciendo: Adivina quién es el que te pegó‛.
Refutación 68. El que lo retuvieran y se burlaran, el maltratarle, golpearle y
*decirle+ ‚Adivina quién es el que te pegó‛, esto no fue sino indicativo de una
corporalidad tangible y de una naturaleza encarnada más que de una aparición, y
es evidente para cualquiera aunque tú, Marción, te hayas quedado ciego y no
quieras reconocer la manifiesta verdad de Dios.

Comentario 69. Después de: ‚Hallamos a este que pervierte al pueblo‛


añadió: ‚y abroga la Ley y los profetas‛.
Refutación 69. ¿Cómo no habrás de ser descubierto? ¿Cómo no habrás de ser
censurado por torcer el camino del Señor? Pues cuando añades aquí lo que no está
γεγραμμένον, συκοφαντῶν σεαυτὸν—οὐ γὰρ ἅν εἴποιμι τὸν Κύριον—<καὶ>
λέγων ὅτι τοῦτον ηὕραμεν καταλύοντα τὸν νόμον καὶ τοὺς προφήτας, τὸ
ἀντίζυγον τούτου ἐλέγξει σε, ὦ ματαιόπονε, αὐτοῦ τοῦ ΢ωτᾛρος λέγοντος
«Οὐκ ἦλθον καταλῦσαι τὸν νόμον καὶ τοὺς προφήτας, ἀλλὰ πληρῶσαι». Οὐ
δύναται τοίνυν ὁ αὐτὸς <ὁ> λέγων «Οὐκ ἦλθον καταλῦσαι» διὰ τὸ καταλύειν
κατηγορεῖσθαι. Οὐ γὰρ εἶχεν οὕτως
τὸ ὆ητόν, ἀλλά· «Ηὕρομεν τοῦτον διαστρέφοντα τὸν λαόν, λέγοντα ἑαυτὸν
Φριστὸν βασιλέα».

΢χόλιον ο. Προσθήκη μετὰ τό «Κελεύοντα φόρους μὴ δοῦναι» «Καὶ


ἀποστρέφοντα τὰς γυναῖκας καὶ τὰ τέκνα».
῎Ελεγχος ο. Σίς αὑτ῵ κρημνὸν περιποιεῖ, πληρῶν τὸ γεγραμμένον, τό· «Ὁ
ἑαυτ῵ πονηρὸς τίνι ἀγαθὸς ἔσται;» Πάσης γὰρ τόλμης καὶ πονηρίας
ὑπόδειγμά ἐστι καὶ κινδυνώδους ὁδοιπορίας τὸ τὰ μὲν γεγραμμένα
παρακόπτειν, ἃ δὲ μὴ γέγραπται προστιθέναι, μάλιστα ἐν Εὐαγγελίῳ
ἀκαταλύτῳ ὄντι εἰς τοὺς αἰῶνας. Καὶ αὐτὰ δὲ τὰ τᾛς προσθήκης οὔτε τόπον
ἔχει οὔτε αἴνιγμα. Οὐ γὰρ ἀπέστρεψεν ᾿Ιησοῦς γυναῖκας ἥ τέκνα· αὐτὸς γὰρ
ἔφη «Σίμα τὸν πατέρα καὶ τὴν μητέρα» καί «Ἃ ὁ Θεὸς συνέζευξεν, ἄνθρωπος
μὴ χωριζέτω». Ἀλλὰ κἅν εἴπᾙ «Ἐὰν μή τις καταλείψᾙ πατέρα καὶ μητέρα καὶ
ἀδελφοὺς καὶ γυναῖκα καὶ τέκνα καὶ τὰ ἑξᾛς, οὐκ ἔστι μου μαθητής», οὐχ ἵνα
μισῶμεν πατέρας, ἀλλ' ἵνα μὴ ὑπαγώμεθα πατέρων καὶ μητέρων ἐπιταγᾜ
ἑτέρας πίστεως ἥ τρόπῳ παρὰ τὴν τοῦ ΢ωτᾛρος διδασκαλίαν.

΢χόλιον οα. «Καὶ ἐλθόντες εἰς τόπον λεγόμενον Κρανίου τόπος ἐσταύρωσαν
αὐτὸν καὶ διεμερίσαντο τὰ ἱμάτια αὐτοῦ καὶ ἐσκοτίσθη ὁ ἥλιος».
῎Ελεγχος οα. Δόξα τ῵ ἐλεήμονι Θε῵, τ῵ συνδήσαντί σου τὰ ἅρματα, ὦ
Υαραὼ Μαρκίων, καὶ βουλομένου σου ἀποδρ᾵σαι καταποντώσαντι αὐτὰ ἐν τᾜ
θαλάσσᾙ. Προφασιζόμενος γὰρ τὰ πάντα οὐχ ἕξεις ἐνταῦθα οὐδεμίαν
πρόφασιν. Ὁ γὰρ μὴ σάρκα ἔχων οὔτε σταυρωθᾛναι δύναται. Πῶς οὐκ ἔφυγες
τὸ μέγα τοῦτο ὆ητόν; Πῶς οὐκ ἐπεχείρησας κρύψαι τὴν μεγάλην ταύτην
πραγματείαν, τὴν λύσασάν σου π᾵σαν τὴν ἐξ ἀρχᾛς μεμηχανημένην
κακοτροπίαν; Εἰ γὰρ ὅλως ἐσταυρώθη, πῶς οὐ βλέπεις τὸν ἐσταυρωμένον
ἁφὴν ἔχοντα καὶ ἥλοις τὰς χεῖρας πηγνύμενον καὶ πόδας; Οὐκ ἅν δὲ ἠδύνατο
δόκησις τοῦτο εἶναι ἥ φάντασμα, ὡς σὺ λέγεις, ἀλλὰ σῶμα ἀληθῶς, ὃ ἐκ
Μαρίας εἴληφεν ὁ Κύριος (σάρκα φύσει τὴν ἡμετέραν καὶ ὀστέα καὶ τὰ ἄλλα),
ἐπειδὴ ὁμολογεῖται καὶ παρὰ σοὶ σταυρ῵ προσπαγεὶς ὁ Κύριος.

΢χόλιον οβ. Παρέκοψε τό «σήμερον μετ' ἐμοῦ ἔσᾙ ἐν τ῵ παραδείσῳ».


῎Ελεγχος οβ. Καλῶς τοῦτο καὶ ἁρμοδίως παρέκοψας, ὦ Μαρκίων· ἀπᾛρες
γὰρ ἀπὸ σεαυτοῦ τὴν εἴσοδον τοῦ παραδείσου. Οὔτε γὰρ σὺ εἰσελεύσᾙ οὔτε
escrito, calumniándote a ti mismo – pues yo no diría [que calumnias] al Señor – <y>
diciendo: ‚Hallamos a este que abroga la Ley y los profetas‛, lo contrapuesto a esto
te refutará, ¡oh tú, que te esfuerzas en vano!, puesto que el mismo Salvador dice:
‚No vine a abolir la Ley y los profetas, sino a cumplirlos‛. Efectivamente, el mismo
que dijo ‚No vine a abolir‛ no puede ser acusado de abolir. El pasaje no decía así,
sino: ‚Hallamos a este que pervierte al pueblo, y dice que él mismo es el Cristo, un
rey‛.

Comentario 70. El agregado despues de: ‚Manda no dar tributos‛ es: ‚y


desvía a las mujeres y los niños‛.
Refutación 70. ¿Quién se salvará a sí mismo del precipicio, cuando se
cumple lo que est{ escrito: ‚El que es malo consigo mismo, ¿ser{ bueno con
alguien m{s?‛? Pues el falsificar lo que está escrito y añadir lo que no fue escrito es
indicio de la mayor imprudencia y maldad y un camino arriesgado, máxime en el
Evangelio, que es indestructible por los siglos. Las adiciones mismas no tienen ni
lugar [en el Evangelio] ni tampoco un sentido oculto. Jesús no desvió a las mujeres
o a los niños, pues Él mismo dijo: ‚Honra a tu padre y a tu madre‛ y ‚Lo que Dios
unió, no lo separe el hombre‛. Pero aunque haya dicho: ‚El que no deje padre,
madre, hermanos, esposa, hijos y lo demás no es mi discípulo‛, no lo hizo para que
odiemos a los padres sino para que no seamos arrastrados por mandato de los
padres y las madres a otra fe o conducta contraria a la enseñanza del Salvador.

Comentario 71. ‚Y cuando llegaron al sitio llamado lugar de la Calavera lo


crucificaron y repartieron sus vestidos, y el sol fue oscurecido‛.
Refutación 71. ¡Gloria a Dios misericordioso que ató tus carros de guerra, oh
Faraón Marción, y aunque quisiste escapar los arrojó al mar! Aunque pongas toda
clase de pretextos en este punto no tendrás ninguna excusa, pues aquél que no
tiene un cuerpo no puede ser crucificado. ¿Cómo no evitaste este importante
pasaje? ¿Por qué no trataste de ocultar este gran acontecimiento que deshace toda
la perversidad que has tramado desde el principio? Si Él fue realmente crucificado,
¿cómo es que no ves que el crucificado es palpable y que sus manos y pies fueron
fijados con clavos? Esto no podría ser una aparición o una ilusión, como tú dices,
sino verdaderamente un cuerpo, el cual el Señor tomó de María (nuestro cuerpo
natural, con huesos y lo demás) puesto que incluso en tus [enseñanzas] se reconoce
que el Señor fue clavado a una cruz.

Comentario 72. Suprimió: ‚Hoy estar{s conmigo en el paraíso‛.


Refutación 72. Correcta y adecuadamente suprimiste esto, ¡oh Marción!,
pues te quitaste a ti mismo la entrada al Paraíso. Ni tú entrarás ni
τοὺς σὺν σοὶ ἐάσεις. Υύσει γὰρ τ῵ ὄντι μισοῦσι τὸ ἀγαθὸν οἱ πλανῶντες καὶ
πεπλανημένοι.

΢χόλιον ογ. «Καὶ φωνήσας φωνᾜ μεγάλᾙ ἐξέπνευσεν».


῎Ελεγχος ογ. Εἰ ἐξέπνευσεν, ὦ Μαρκίων, καὶ φωνὴν μεγάλην ἀπέδωκεν,
πόθεν ἐξέπνεεν ἥ τί τὸ ἐκπνέον; Δᾛλον δέ ἐστι, κἅν σὺ μὴ λέγᾙς· ψυχὴ σὺν τᾜ
θεότητι ἀπὸ σώματος ἐκπορευθεῖσα, τοῦ σώματος ἄπνου μείναντος, ὡς ἔχει ἡ
ἀλήθεια.

΢χόλιον οδ. «Καὶ ἰδού, ἀνὴρ ὀνόματι ᾿Ιωσὴφ καθελὼν τὸ σῶμα ἐνετύλιξε
σινδόνι καὶ ἔθηκεν ἐν μνήματι λαξευτ῵».
῎Ελεγχος οδ. Εἰ τὸ καθελὼν καὶ ἐντυλίξας καὶ τὸ θεῖναι ἐν μνήματι λαξευτ῵
οὐ πείθει σέ, ὦ Μαρκίων, τίς σου ἠλιθιώτερος; Σί δὲ ἄλλο σαφέστερον ἡ Γραφὴ
εἶχεν δεῖξαι, ὁπότε καὶ τὸ μνᾛμα καὶ τὸν τόπον καὶ τὸ εἶδος ἔδειξε καὶ τοῦ
σώματος τὴν θέσιν τὴν τριήμερον καὶ τὸ εἴλημα τᾛς σινδόνος, ἵνα δείξᾙ τὴν
π᾵σαν ἀλήθειαν;

΢χόλιον οε. «Καὶ ὑποστρέψασαι αἱ γυναῖκες ἡσύχασαν τὸ σάββατον κατὰ


τὸν νόμον».
῎Ελεγχος οε. Πόθεν ὑπέστρεψαν αἱ γυναῖκες; Διὰ τί δὲ καὶ τὸ ἡσύχασαν
γέγραπται, ἀλλ' ἵνα δείξᾙ ἡ Γραφὴ τὴν αὐτῶν μαρτυρίαν, ἐλέγχουσάν σου τὴν
ἄνοιαν, ὦ Μαρκίων; Ἰδοὺ γὰρ καὶ γυναῖκες μαρτυροῦσι καὶ ἀπόστολοι καὶ
᾿Ιουδαῖοι καὶ ἄγγελοι καὶ ᾿Ιωσήφ, ὁ ψηλαφητὸν ὄντως σῶμα καθελὼν καὶ
ἐνειλήσας. Σίς δὲ κοσμήσει τὸν αὐτοκατακρίτως ἑαυτὸν διαστρέφοντα ὡς ἔστι
γεγραμμένον.

΢χόλιον οῶ. «Εἶπαν οἱ ἐν ἐσθᾛτι λαμπρᾶ· τί ζητεῖτε τὸν ζῶντα μετὰ τῶν
νεκρῶν; Ἠγέρθη, μνήσθητε ὅσα ἐλάλησεν ἔτι ὢν μεθ' ὑμῶν, ὅτι δεῖ τὸν Τἱὸν
τοῦ ἀνθρώπου παθεῖν καὶ παραδοθᾛναι».
῎Ελεγχος οῶ. Οὐδὲ οὗτοί σε πείθουσιν οἱ ἅγιοι ἄγγελοι, ὦ Μαρκίων,
ὁμολογοῦντες μὲν αὐτὸν τὸ τριήμερον μεταξὺ νεκρῶν γεγενᾛσθαι, ζῶντα δὲ
λοιπὸν καὶ οὐκέτι νεκρόν, ἀεὶ μὲν ζῶντα ἐν τᾜ θεότητι καὶ μηδ' ὅλως
νεκρωθέντα, νεκρωθέντα δὲ κατὰ σάρκα τὸ τριήμερον καὶ πάλιν ζῶντα.
Λέγουσι γὰρ αὐταῖς· «Ἀνέστη, οὐκ ἔστιν ὧδε». Σὸ δὲ ἀνέστη τί ἐστιν, εἰ μὴ ὅτι
καὶ ἐκοιμήθη; ΢αφέστερον γὰρ αὐτὸ διηγοῦνται· «Μνήσθητε γάρ, φησίν, ὅτι ἔτι
περιὼν ταῦτα ἔλεγεν ὑμῖν, ὅτι δεῖ παθεῖν τὸν Τἱὸν τοῦ ἀνθρώπου».

΢χόλιον οζ. Παρέκοψε τὸ εἰρημένον πρὸς Κλεόπαν καὶ τὸν ἄλλον, ὅτε
συνήντησεν αὐτοῖς, τό «Ὦ ἀνόητοι καὶ βραδεῖς τοῦ πιστεύειν π᾵σιν οἷς
ἐλάλησαν οἱ
se lo permitirás a los que están contigo, pues por naturaleza los engañadores y los
engañados odian lo que es bueno.

Comentario 73. ‚Y clamando con gran voz expiró‛.


Refutación 73. Si expiró y profirió un fuerte grito, Marción, ¿por qué expiró,
o qué fue lo que expiró? Es evidente aunque no lo digas: el alma que, junto con su
divinidad, salió del cuerpo, quedando el cuerpo inanimado, como es la verdad.

Comentario 74. ‚Y he aquí que un varón de nombre José, bajando el cuerpo,


lo envolvió en un lienzo de lino y lo puso en un sepulcro excavado en la roca‛.
Refutación 74. Si el bajarlo, envolverlo en un lienzo y ponerlo en un sepulcro
excavado en la roca no te convence, Marción, ¿quién más estúpido que tú? ¿Qué
otra cosa más clara podía mostrar la Escritura cuando – a fin de mostrar la
completa verdad – mostró no sólo el sepulcro, su lugar y características sino
también la colocación del cuerpo por tres días y la envoltura del lienzo?

Comentario 75. ‚Y las mujeres regresaron y reposaron el s{bado, conforme a


la Ley‛.
Refutación 75. ¿Por qué regresaron las mujeres? ¿Por qué motivo está escrito
que ‚reposaron‛, Marción, sino para que la Escritura muestre el testimonio de ellas
exponiendo tu necedad? Pues he aquí que no sólo las mujeres dan testimonio sino
también los apóstoles, los judíos, los ángeles y José, quien bajó y envolvió un
cuerpo en verdad palpable. Como est{ escrito: ‚¿Quién enderezar{ al que se ha
torcido a sí mismo para su propia condenación?‛318.

Comentario 76. ‚Los *hombres+ en vestiduras resplandescientes dijeron:


¿Por qué buscáis entre los muertos al que vive? Resucitó, recordad cuanto dijo
cuando aun estaba con vosotros, que era necesario que el Hijo del hombre sufriera
y fuera entregado‛.
Refutación 76. Ni siquiera estos – los santos ángeles – te convencen,
Marción, aunque confiesan que Él ha pasado tres días entre los muertos y luego
que está vivo y ya no muerto. Ciertamente, en su divinidad vive siempre y en
modo alguno ha muerto, pero corporalmente ha muerto por tres días y vive
nuevamente. Pues *los {ngeles+ dicen *a las mujeres+: ‚Resucitó, no est{ aquí‛.
¿Qué significa que resucitó, sino que también murió? Lo expusieron más
claramente: ‚Recordad pues‛ – dijeron – ‚que cuando aun estaba con vosotros os
dijo estas cosas: que era necesario que el Hijo del hombre padeciera‛.

Comentario 77. Suprimió lo dicho [por Jesús] a Cleofás y el otro cuando se


encontró con ellos: ‚¡Oh insensatos y lentos para creer todo lo que dijeron los
προφᾛται· οὐχὶ ταῦτα ἔδει παθεῖν;» Καὶ ἀντὶ δὲ τοῦ «Ἐφ' οἷς ἐλάλησαν οἱ
προφᾛται» ἐποίησεν «Ἐφ' οἷς ἐλάλησα ὑμῖν». Ἐλέγχεται δὲ ὅτι «ὅτε ἔκλασε τὸν
ἄρτον, ἠνοίχθησαν αὐτῶν οἱ ὀφθαλμοὶ καὶ ἐπέγνωσαν αὐτόν».
῎Ελεγχος οζ. Πόθεν ἡ κλάσις τοῦ ἄρτου ἐγένετο; Λέγε, ὦ Μαρκίων. Ἀπὸ
φαντασίας ἥ ἀπὸ σώματος ἐνεργοῦντος ὀγκηροῦ κατὰ ἀλήθειαν; Ἀναστὰς γὰρ
ἐκ τῶν νεκρῶν ἐν αὐτ῵ τ῵ ἁγίῳ σώματι ἀνέστη ἐν ἀληθείᾳ. Ἐποίησας δέ, ὦ
Μαρκίων, ἀντὶ τοῦ «Οὐ ταῦτά ἐστιν ἃ ἐλάλησαν οἱ προφᾛται;» «Οὐ ταῦτά ἐστιν
ἃ ἐλάλησα ὑμῖν;» Εἰ δὲ εἶπεν αὐτοῖς «ἐλάλησα ὑμῖν», πάντᾙ ἐγίνωσκον αὐτὸν
ἅν ἀπὸ τοῦ λόγου τοῦ «ἐλάλησα ὑμῖν». Πῶς οὖν ἐν τᾜ κλάσει τοῦ ἄρτου λέγει
«ἠνοίχθησαν αὐτῶν οἱ ὀφθαλμοὶ καὶ ἐπέγνωσαν αὐτὸν καὶ ἄφαντος ἐγένετο»;
Ἔπρεπεν γὰρ αὐτ῵ Θε῵ ὄντι καὶ μεταβάλλοντι αὐτοῦ τὸ σῶμα εἰς
πνευματικὸν δεικνύναι μὲν αὐτὸ σῶμα ἀληθινόν, ἀφαντοῦσθαι δὲ ὅτε
ἐβούλετο, ὅτι πάντα αὐτ῵ δυνατά. Καὶ γὰρ καὶ ᾿Ελισσαῖος, προφήτης ὢν καὶ ἐκ
Θεοῦ λαβὼν τὴν χάριν, ᾔτησε παρὰ Θεοῦ τοὺς αὐτὸν ζητοῦντας παταχθᾛναι
ἀορασίᾳ, καὶ ἐπατάχθησαν καὶ οὐκ ἔβλεπον αὐτὸν τοιοῦτον ὄντα οἷος ἦν.
Ἀλλὰ καὶ ἐν ΢οδόμοις τὴν θύραν τοῦ Λὼτ ἀπέκρυψαν οἱ ἄγγελοι καὶ οὐκ
ἔβλεπον αὐτὴν οἱ ΢οδομῖται. Μὴ καὶ ἡ θύρα τοῦ Λὼτ δόκησις ἦν, ὦ Μαρκίων;
Οὐχ ὑπολείπεται δέ σοι ἀντιλογία οὐδεμία. Ἔκλασε γὰρ τὸν ἄρτον σαφῶς καὶ
διέδωκε τοῖς αὐτοῦ μαθηταῖς.

΢χόλιον οη. «Σί τεταραγμένοι ἐστέ; ἴδετε τὰς χεῖράς μου καὶ τοὺς πόδας μου,
ὅτι πνεῦμα ὀστ᾵ οὐκ ἔχει, καθὼς ἐμὲ θεωρεῖτε ἔχοντα».
῎Ελεγχος οη. Σίς οὐκ ἅν καταγελάσᾙ τοῦ λήρου, ἐν ἀφροσύνᾙ ἑαυτὸν καὶ
ἑτέρων ψυχὰς κατασπάσαντος εἰς ῞Αιδην; Εἰ μὲν γὰρ οὐχ ὡμολόγητο παρ'
αὐτοῦ ταῦτα, πιθανὴ ἦν αὐτοῦ ἡ πλάνη καὶ συγγνώμην εἶχον οἱ ὑπ' αὐτοῦ
ἠπατημένοι· νῦν δὲ ἐπειδὴ ἐκεῖνος ὡμολόγησε καὶ οὐ περιᾛρε τὰ ὆ητὰ ταῦτα,
ἀναγινώσκουσι δὲ αὐτὰ καὶ οἱ αὐτοῦ, ἡ ἁμαρτία αὐτοῦ καὶ αὐτῶν μένει, καὶ
ἀπαραίτητον τὸ αὐτοῦ καὶ τὸ αὐτῶν πῦρ ἀναπολογήτοις οὖσι, σαφῶς τοῦ
΢ωτᾛρος διδάξαντος <ὅτι> καὶ μετὰ ἀνάστασιν ὀστ᾵ καὶ σάρκα ἔχει, ὡς αὐτὸς
ἐμαρτύρησε λέγων «ὡς ἐμὲ ὁρ᾵τε ἔχοντα».

12. Αὕτη ἐστὶν ἡ κατ' αὐτοῦ ἀπὸ τῶν λειψάνων τῶν παρ' αὐτ῵ σῳζομένων
ἐκ τοῦ Εὐαγγελίου ὑπόθεσις τᾛς ἡμῶν πεποιημένης δι' αὐτὸν πραγματείας, ὥς
γε νομίζω ἱκανῶς ἐχούσης πρὸς ἀντίθεσιν τᾛς αὐτοῦ ἀπάτης. Ἐλεύσομαι δὲ
καὶ εἰς τὰ ἑξᾛς τῶν ἀποστολικῶν ὆ητῶν παρ' αὐτ῵ ἔτι σῳζομένων καὶ δι' ἡμῶν
πάλιν οὕτως ἀναλελεγμένων, ἐν πρώτοις δὲ ἡμῖν καὶ καθ' εἱρμὸν δι' ὅλου
οὕτως προταχθέντων <τῶν> ἀπὸ τᾛς πρὸς Γαλάτας ἐπιστολᾛς· αὕτη γὰρ παρ'
αὐτ῵ πρώτη κεῖται. Ἡμεῖς δὲ τὴν ἀναλογὴν τότε ἐποιησάμεθα οὐχ ὡς παρ'
αὐτ῵ <κεῖται> ἀλλὰ ὡς ἔχει τὸ ἀποστολικόν,
profetas! ¿No era necesario que sufriera estas cosas?‛ Y en lugar de: ‚Lo que
dijeron los profetas‛ puso: ‚Lo que os dije‛. Pero es refutado, porque [dice]:
‚Cuando partió el pan, sus ojos fueron abiertos y le reconocieron‛.
Refutación 77. Dí, ¡oh, Marción!: ¿cómo fue llevada a cabo la partición del
pan? ¿De manera ilusoria o por un cuerpo compacto que actúa verdaderamente?
Pero en lugar de: ‚¿No son estas las cosas que dijeron los profetas?‛ tú, Marción,
pusiste: ‚¿No son estas las cosas que os dije?‛ Si Él les hubiera dicho: ‚< que yo os
dije‛, seguramente lo habrían reconocido a partir de la expresión: ‚yo os dije‛.
¿Cómo, pues, dice que al partir el pan ‚sus ojos fueron abiertos y le reconocieron, y
Él desapareció‛? Fue conveniente para Él, puesto que es Dios y estaba cambiando
su cuerpo en uno espiritual, mostrar que era un cuerpo verdadero pero que podía
desaparecer cuando Él quisiera, porque todo es posible para Él. También Eliseo,
que era un profeta y había recibido la gracia de Dios, pidió a Dios que los que lo
perseguían fueran golpeados con ceguera, y fueron golpeados y no pudieron ver
dónde estaba él. Y también en Sodoma los ángeles ocultaron la puerta [de la casa]
de Lot y los sodomitas no pudieron verla. ¿Acaso, ¡oh, Marción!, la puerta de Lot
también era una ilusión? No te queda ninguna réplica, pues Él partió el pan
claramente y lo repartió a sus discípulos.

Comentario 78. ‚¿Por qué est{is perturbados? Ved mis manos y mis pies,
que un espíritu no tiene huesos, como véis que tengo‛.
Refutación 78. ¿Quién no se burlaría de la tontería con la que
insensatamente [Marción] se ha precipitado a sí mismo y a las almas de los demás
al Hades? Pues si él no hubiera reconocido estas [palabras] su extravío sería creíble
y los que fueron engañados por él tendrían una excusa; pero ahora, puesto que
aquél reconoció esas palabras y no las suprimió, y los que le siguen las leen, su
pecado y el de ellos permanece y el fuego es inevitable para ambos ya que son
inexcusables. El Salvador enseñó claramente <que> incluso después de la
resurrección tiene huesos y carne, como Él mismo testimonió diciendo: ‚Como veis
que yo tengo‛.

Este es el fundamento de la obra contra Marción, realizada por nosotros a


partir de los restos del Evangelio conservados por él, la cual considero que es
suficiente para la refutación de su engaño. Pero pasaré también a lo siguiente, los
textos apostólicos que aun son conservados por él y que, nuevamente, fueron
escogidos por nosotros de la misma manera. Hemos ubicado en primer lugar <los
de> la epístola a los Gálatas y mantenido este orden a través de todo [el tratado],
pues en su canon esta está primera. Anteriormente319 hicimos nuestra selección no
como <se registra> en su canon sino en el del canon apostólico,
τὴν πρὸς ῾Ρωμαίους τάξαντες πρώτην· ὧδε δὲ κατὰ τὸν αὐτοῦ χαρακτᾛρα
οὕτως παρατιθέμεθα.

<᾿Απὸ τᾛς πρὸς Γαλάτας ἐπιστολᾛς>.

΢χόλιον α. «Μάθετε ὅτι ὁ δίκαιος ἐκ πίστεως ζήσεται. Ὅσοι γὰρ ὑπὸ νόμον,
ὑπὸ κατάραν εἰσίν· ὁ δὲ ποιήσας αὐτὰ ζήσεται ἐν αὐτοῖς».
῎Ελεγχος α. Σό «μάθετε ὅτι ὁ δίκαιος ἐκ πίστεως ζήσεται» κατὰ τὰ ὑπὸ τοῦ
᾿Αποστόλου εἰρημένα Γραφᾛς παλαι᾵ς ἐστι δεικτικά, ἅτινά ἐστι παρὰ τοῦ
᾿Αποστόλου εἰς ἡμετέραν ζωὴν ἀπὸ τοῦ νόμου καὶ τῶν προφητῶν εἰρημένα
περὶ Καινᾛς Διαθήκης καὶ σύζυγα ὄντα τᾛς ἡμῶν ἐλπίδος. Καὶ τό «ὑπὸ
κατάραν εἰσί» φησὶν ὅτι ἐν τ῵ νόμῳ ἀπειλὴ ἐτύγχανε κατὰ τᾛς τοῦ ᾿Αδὰμ
παρακοᾛς, ἕως ὅτε ἦλθεν ὁ ἄνωθεν ἐλθὼν καὶ ἑαυτὸν ἀπὸ τοῦ ᾿Αδὰμ
φυράματος σῶμα ἀμφιάσας μετέβαλε τὴν κατάραν εἰς εὐλογίαν.

΢χόλιον β. «᾿Επικατάρατος π᾵ς ὁ κρεμάμενος ἐπὶ ξύλου». «Ὁ δὲ ἐκ τᾛς


ἐπαγγελίας, διὰ τᾛς ἐλευθέρας».
῎Ελεγχος β. Δεικνὺς πάλιν ὁ ἅγιος Ἀπόστολος τὴν οἰκονομίαν τᾛς ἐνσάρκου
παρουσίας καὶ τοῦ σταυροῦ ἐπὶ τᾜ λύσει τᾛς κατάρας γινομένην, ταύτην δὲ
προγεγράφθαι ἐν τ῵ νόμῳ καὶ πεπροφητεῦσθαι <ὡς> ἐσομένην, εἶτα
τελεσθεῖσαν ἐπὶ τ῵ ΢ωτᾛρι, ἐπέδειξε σαφῶς ὅτι οὐκ ἀλλότριος ὁ νόμος τοῦ
΢ωτᾛρος. Ἐπροφήτευσε γὰρ καὶ ἐμαρτύρησε τοῖς ὑπ' αὐτοῦ μέλλουσι γίνεσθαι.

΢χόλιον γ. «Μαρτύρομαι δὲ πάλιν ὅτι ἄνθρωπος περιτετμημένος ὀφειλέτης


ἐστὶν ὅλον τὸν νόμον πληρῶσαι».
῎Ελεγχος γ. Σό «ὀφειλέτης ἐστίν» οὐκέτι ὡς περὶ ἀπειρημένου λέγει, ἀλλὰ
περὶ βαρυτέρου φορτίου δυναμένου ἐλαφρυνθᾛναι, ἑνὸς δὲ ὄντος Δεσπότου,
δυναμένου καὶ βαρύνειν καὶ ἐλαφρύνειν διὰ τᾛς προαιρέσεως τῶν μὴ
παραιτησαμένων καταδέξασθαι τὴν διὰ τᾛς χάριτος αὐτοῦ ἐν τᾜ ἐνσάρκῳ
αὐτοῦ παρουσίᾳ σωτηρίαν.

΢χόλιον δ. ᾿Αντὶ τοῦ «μικρὰ ζύμη ὅλον τὸ φύραμα ζυμοῖ» ἐποίησεν «δολοῖ».
῎Ελεγχος δ. ῞Ινα μηδὲν ἀληθὲς παρ' αὐτ῵ εὑρεθείη, οὐδαμοῦ σχεδὸν ἄνευ
὆ᾳδιουργίας ταῖς Γραφαῖς προσενήνεκται. Ἀλλὰ ἀπ' αὐτᾛς τᾛς ἀκολουθίας ἡ
φανέρωσις τοῦ λόγου γίνεται· ἡ γὰρ ζύμη τὸ εἶδος φυράματος ἔργον καὶ ἀπὸ
τοῦ φυράματος τὸ ζυμοῦσθαι, καὶ οὐκ ἅν ἐν τοῖς πρωτοτύποις τὸ εἶδος
ἠφάνιζεν ὁ συνετῶς τὴν παραβολὴν τοῦ αἰνίγματος ποιησάμενος.
colocando en primer lugar la [epístola] a los Romanos; pero aquí las exponemos de
este modo, conforme a su orden distintivo.

<De la epístola a los Gálatas>

Comentario 1. ‚Aprended que el justo vivir{ por la fe. Cuantos est{n bajo la
Ley, est{n bajo maldición; pero el que haga estas cosas vivir{ por ellas‛.
Refutación 1. Las *palabras+ dichas por el Apóstol: ‚Aprended que el justo
vivirá por la fe‛ hacen referencia a la antigua Escritura, las cuales son
[mencionadas] por el Apóstol para nuestra vida espiritual, declaraciones de la Ley
y de los profetas acerca de un Nuevo Pacto y unidas a nuestra esperanza. Y dice:
‚Est{n bajo maldición‛ porque había una amenaza en la Ley contra la
desobediencia de Adán, hasta que llegó el que vino de lo alto y, vistiendo para sí
un cuerpo de la arcilla de Adán, transformó la maldición en bendición.

Comentario 2. ‚Maldito todo el que es colgado de un madero‛.


Refutación 2. Nuevamente el santo Apóstol, al mostrar que la dispensación
de la encarnación y de la cruz fue dispuesta para la abolición de la maldición, que
esta había sido anunciada de antemano en la Ley y había sido profetizada <como>
algo que habría de ocurrir, siendo llevada a cabo por el Salvador, demostró
claramente que la Ley no es contraria al Salvador, pues profetizó y testimonió las
cosas que habrían de ser hechas por Él.

Comentario 3. ‚Otra vez testifico que el hombre que se circuncida está


obligado a cumplir toda la Ley‛.
Refutación 3. Al decir ‚est{ obligado‛ no habla como acerca de algo
prohibido, sino acerca de una carga más pesada que puede ser aligerada. Hay uno
que es Soberano, que es capaz no sólo de cargar sino también, por su libre
voluntad, de aligerar a los que no rechazaron recibir la salvación a través de su
gracia en su encarnación.

Comentario 4. En vez de: ‚Un poco de levadura leuda toda la masa‛ escribió
‚altera‛.
Refutación 4. A fin de que no se encuentre nada verdadero en su versión, en
casi ninguna parte ha tratado con las Escrituras sin falsedad. Pero la aclaración de
la frase surge de la misma analogía: la levadura es el producto natural de la masa y
el leudar viene de la masa, y aquel que tome sensatamente la alusión de la
parábola no desdibujaría la idea conforme [es presentada] en sus elementos
originales.
΢χόλιον ε. «῾Ο γὰρ π᾵ς νόμος ὑμῖν πεπλήρωται· ἀγαπήσεις τὸν πλησίον σου
ὡς σεαυτόν».
῎Ελεγχος ε. Σίς ἐστι χρεία τ῵ ἁγίῳ Ἀποστόλῳ νόμῳ χρᾛσθαι, εἰ
ἀπηλλοτρίωτο ἡ Καινὴ Διαθήκη τᾛς παλαι᾵ς νομοθεσίας; Ἀλλ' ἵνα δείξᾙ ὅτι
τοῦ ἑνὸς Θεοῦ αἱ δύο Διαθᾛκαι καὶ ἡ συμφωνία <κατὰ> τὸ πληρωτικὸν τοῦ
νόμου διὰ τᾛς ἀγάπης τοῦ πλησίον ἰσορρόπως ἐν ταῖς δύο Διαθήκαις
γνωρίζεται, τὸ τέλε<ι>ον ἐργαζομένης [τὸ] ἀγαθόν, νόμου τελείωσιν εἶπεν
εἶναι τὴν ἀγάπην.

΢χόλιον ῶ. «Υανερὰ δέ ἐστι τὰ ἔργα τᾛς σαρκός, ἅτινά ἐστι πορνεία


ἀκαθαρσία ἀσέλγεια εἰδωλολατρεία φαρμακεία ἔχθραι ἔρεις ζᾛλοι θυμοὶ
ἐριθεῖαι διχοστασίαι αἱρέσεις φθόνοι μέθαι κῶμοι, ἃ προλέγω ὑμῖν καθὼς καὶ
προεῖπον, ὅτι οἱ τὰ τοιαῦτα πράσσοντες βασιλείαν Θεοῦ οὐ κληρονομήσουσιν».
῎Ελεγχος ῶ. ῏Ψ θαυμασίων μυστηρίων καὶ ἀντιθέτων Θεοῦ ὑποδειγμάτων.
Σᾜ γὰρ σαρκὶ περιᾛψε τὰ πάντα δεινά. Ἡ σὰρξ δὲ οὐκ ἀεὶ ἦν, ἀλλὰ ἐν τᾜ ἕκτᾙ
ἡμέρᾳ τᾛς κοσμοποιίας, τοῦ ᾿Αδὰμ πλασθέντος, <ἐγένετο> ἡ σάρξ· ἔκτοτε ἔσχε
τὴν ἀρχήν, φημὶ <ἀπὸ> τᾛς πλάσεως, ἵνα ἐλεγχθῶσιν οἱ λέγοντες ἀεὶ καὶ ἐξ
ἀρχᾛς εἶναι τὸ κακόν. Καὶ γὰρ οὔτε ἐξότε ἐπλάσθη ἡ σὰρξ ἥμαρτεν, ἵνα μὴ ὁ
Πλάστης αἴτιος νομισθᾜ ἁμαρτίας, πλάσας σάρκα ἁμαρτωλήν, οὔτε
προϋπᾛρχε τοῦ πλάσματος τὸ κακόν. Μετὰ χρόνον δὲ ἐν παρακοᾜ ὁ ᾿Αδὰμ
γεγονώς, <ὡς> ἔχων τὸ αὐτεξούσιον προαιρέσει ἰδίᾳ ἀφ' ἑαυτοῦ τὴν ἁμαρτίαν
εἰς ἑαυτὸν διανοηθεὶς ἔπραξε, φημὶ δὲ τὴν ἀθέτησιν τοῦ αὐτοῦ Δεσπότου διὰ
τᾛς παρακοᾛς ποιησάμενος. Ποῦ τοίνυν ἦν τὸ κακόν, πρὶν ἥ τὴν σάρκα εἶναι;
Πῶς δὲ εὐθὺς πλασθεῖσα οὐ τὸ κακὸν εἰργάσατο, ἀλλὰ χρόνῳ μετέπειτα; Ἄρα
γοῦν ἀνᾚρηται ὁ περὶ τᾛς κακίας ἀρχᾛς λόγος. Οὐ γὰρ δύναται ἀρχαἸζειν,
ἐπειδὴ ἐν τᾜ σαρκὶ τᾜ μεταγενεστέρᾳ τὸ γίνεσθαι ἔχει ἡ κακία ἥ μὴ γίνεσθαι
καὶ οὔτε ἡ σὰρξ πάλιν ἀκληρονόμητός ἐστι τῶν ἐπουρανίων. Καὶ μή τις
λάβηται τοῦ ἁγίου Ἀποστόλου εἰπόντος «΢ὰρξ καὶ αἷμα βασιλείαν Θεοῦ οὐ
κληρονομήσουσιν». Οὐ γὰρ π᾵σαν σάρκα αἰτι᾵ται. Πῶς γὰρ αἰτιαθήσεται
σὰρξ ἡ μὴ πράξασα τὰ προειρημένα; Καὶ ἐξ ἑτέρων δὲ ἀποδείξεων παραστήσω
τὸ ζητούμενον. «Σίς, γάρ φησιν, ἐγκαλέσει κατὰ ἐκλεκτῶν Θεοῦ;» Πῶς οὐ
κληρονομήσει Μαρία ἡ ἁγία μετὰ σαρκὸς τὴν βασιλείαν τῶν οὐρανῶν, ἡ μὴ
πορνεύσασα μὴ ἀσελγήσασα μὴ μοιχευθεῖσα μηδέ τι τῶν ἀνηκέστων σαρκὸς
ἔργων ἐργασαμένη, ἀλλὰ ἄχραντος μείνασα; Οὐκ ἄρα τοίνυν περὶ σαρκὸς
λέγει μὴ κληρονομεῖν βασιλείαν οὐρανῶν, ἀλλὰ περὶ σαρκικῶν ἀνθρώπων
τῶν τὰ φαῦλα διὰ τᾛς σαρκὸς πραττόντων, ἅτινά ἐστι πορνεία, εἰδωλολατρεία
καὶ τὰ τούτοις ὅμοια.
Comentario 5. ‚Pues toda la Ley es cumplida en vosotros: Amarás a tu
prójimo como a ti mismo‛.
Refutación 5. ¿Qué provecho tendría para el santo Apóstol el tener trato con
la Ley si el Nuevo Pacto estuviera separado de la antigua legislación? A fin de que
se vea que los dos Testamentos son de un Dios y que el acuerdo <acerca> del
cumplimiento de la Ley a través del amor al prójimo – que obra [el] perfecto bien –
se da a conocer de modo equivalente en los dos Testamentos, [san Pablo] dijo que
el amor es el cumplimiento de la Ley.

Comentario 6. ‚Pero manifiestas son las obras de la carne, las cuales son
fornicación, impureza, lascivia, idolatría, hechicería, enemistades, discordias, celos,
enojos, peleas, disensiones, herejías, envidias, borracheras, orgías, las cuales os
digo de antemano, como también lo dije antes, que los que hacen tales cosas no
heredar{n el reino de Dios‛.
Refutación 6. ¡Oh, maravillosos misterios y preceptos de Dios, contrapuestos
[al engaño de Marción]! Pues [él] atribuyó las cosas más terribles a la carne. Pero la
carne no existió siempre sino que en el sexto día de la creación del mundo, cuando
Adán fue formado, <surgió> la carne; a partir de entonces tuvo su origen – me
refiero, <a partir> de la formación [del hombre] – para que los que dicen que el mal
es eterno y primordial sean refutados. Y ni la carne pecó desde el momento en que
fue formada – a fin de que el Creador no fuera considerado responsable de pecado
por haber modelado una carne pecadora – ni el mal preexistió a la cosa modelada.
Pero un tiempo después Adán incurrió en desobediencia <puesto que>, al tener
libre albedrío, cometió deliberadamente el pecado contra sí mismo por su propia
voluntad – quiero decir, al cometer la violación de la ley de su Señor por medio de
la desobediencia. ¿Dónde, pues, estaba el mal antes de que la carne existiera? ¿Por
qué [la carne] no obró el mal inmediatamente cuando fue modelada, sino un
tiempo después? Así pues, se ha refutado el argumento acerca del origen del mal.
La maldad no puede ser primordial, puesto que el llevar o no a cabo algo concierne
a la carne ni, a su vez, la carne está despojada de la herencia de las cosas celestiales.
Y que nadie emplee lo que dijo el santo Apóstol: ‚La carne y la sangre no
heredar{n el reino de Dios‛320, pues no acusa a toda carne. ¿Cómo será acusada la
carne que no hizo las cosas antedichas? Pero a partir de otras pruebas también
afianzaré lo examinado. *San Pablo+ dice: ‚¿Quién acusar{ a los escogidos de
Dios?‛321. ¿Cómo no habrá de heredar la santa María el reino de los cielos junto con
su carne, la cual no cometió fornicación, ni libertinaje, ni fue adúltera, ni realizó
ninguna de las funestas obras de la carne sino que permaneció inmaculada? Así
pues, [el apóstol] ciertamente no habla sobre que la carne no ha de heredar el reino
de los cielos, sino sobre los hombres carnales que hacen cosas malas por medio de
la carne, las cuales son fornicación, idolatría y cosas semejantes a estas.
Καὶ ἐξ ἅπαντος ἐλήλεγκταί σου ἡ σκευωρία, ὦ Μαρκίων πεπλανημένε, τᾛς
ἀληθείας πάντᾙ προλαβούσης καὶ τὸ στερεὸν τοῦ κηρύγματος τᾛς ζωᾛς
ἀσφαλιζομένης.

΢χόλιον ζ. «Οἱ δὲ τοῦ Φριστοῦ τὴν σάρκα ἐσταύρωσαν σὺν τοῖς παθήμασι
καὶ ταῖς ἐπιθυμίαις».
῎Ελεγχος ζ. Εἰ ἐσταύρωσαν καὶ τὴν σάρκα οἱ τοῦ Φριστοῦ, ὦ Μαρκίων, δᾛλον
οὖν ὅτι οἱ τοῦ Φριστοῦ δοῦλοι σὺν ταῖς ἐπιθυμίαις καὶ τοῖς παθήμασι καθαρὰν
τὴν σάρκα ἀπέδειξαν καὶ ἐμιμήσαντο τὸν Φριστόν, δείξαντες αὐτὸν σάρκα
ἐσταυρωκέναι. Διὸ καὶ αὐτοὶ τὰ ἴσα τ῵ Δεσπότᾙ αὐτῶν φρονήσαντες τὴν
σάρκα ἐσταύρωσαν. Καὶ εἰ τὴν σάρκα ἐσταύρωσαν, ἀνένδεκτον τὴν σάρκα
ὑπὲρ Φριστοῦ παθοῦσαν μὴ σὺν Φριστ῵ βασιλεύειν, καθὼς καὶ ἐν ἄλλῳ ὆ητ῵
δείκνυσιν ὁ ἅγιος Ἀπόστολος λέγων ὅτι «Καθάπερ κοινωνοί ἐστε τῶν
παθημάτων τοῦ Φριστοῦ, οὕτως καὶ τᾛς δόξης».

΢χόλιον η. «Οὐδὲ γὰρ οἱ περιτεμνόμενοι αὐτοὶ νόμον φυλάσσουσιν».


῎Ελεγχος η. Οὐκ ἀπηγόρευτο τοίνυν ἡ προτέρα περιτομὴ ἐν τ῵ ἰδίῳ καιρ῵, εἰ
νόμον ἐφύλαξε. Νόμος δὲ Φριστὸν κατήγγελλεν ἐρχόμενον νόμον ἐλευθερίας
παρασχέσθαι, καὶ οὐκέτι ἡ περιτομὴ ἐν σαρκὶ τ῵ χρόνῳ τοῦ Φριστοῦ
ἐξυπηρετήσειεν· ἦλθεν γὰρ ἡ διὰ Φριστοῦ ἀληθινή, ἧς τύπος ἐκείνη ἦν. Οἱ δὲ
ἔτι ἐν ἐκείνᾙ σφραγιζόμενοι, κἄν τε πάντα τὸν νόμον φυλάξωσιν, οὐκέτι
αὐτοῖς λογισθήσεται νόμου φύλαξις· ἐπειδὴ γὰρ ὁ νόμος ἔλεγεν περὶ Φριστοῦ
ὅτι «Προφήτην ἐγερεῖ ὑμῖν Κύριος ὁ Θεὸς ἐκ τῶν ἀδελφῶν μου ὡς ἐμέ, αὐτοῦ
ἀκούσετε». Αὐτῶν δὲ τοῦ Φριστοῦ μὴ ἀκουσάντων, «ἡ περιτομὴ ἀκροβυστία
αὐτοῖς γίνεται» καὶ ἡ φύλαξις τοῦ νόμου οὐκέτι φύλαξις. Καλὸς τοίνυν ὁ νόμος
καὶ καλὴ ἡ περιτομή, ἀφ' οὗ καὶ ἀφ' ἧς ἔγνωμεν Φριστὸν καὶ τὸν ἐντελέστερον
αὐτοῦ νόμον καὶ τὴν ἐντελεστέραν αὐτοῦ περιτομήν.

᾿Απὸ τᾛς πρὸς Κορινθίους ἐπιστολᾛς <α>· αὕτη γὰρ παρ' αὐτοῖς δευτέρα
καὶ παρ' ἡμῖν.

α καὶ θ σχόλιον. «Γέγραπται γάρ· ἀπολῶ τὴν σοφίαν τῶν σοφῶν καὶ τὴν
σύνεσιν τῶν συνετῶν ἀθετήσω».
α καὶ θ ἔλεγχος. Εἰ ἀπὸ τῶν γεγραμμένων ἐν τοῖς προφήταις ἀναλέγεται ὁ
Ἀπόστολος μαρτυρίας εἰς παράστασιν ἀληθείας καὶ ἀγαθᾛς διδασκαλίας, οὐκ
ἀλλότριοι οἱ προφᾛται τᾛς ἀληθείας καὶ τοῦ ἀγαθοῦ Θεοῦ καὶ τᾛς ἀγαθᾛς
αὐτοῦ διδασκαλίας.
Tu fraude ha quedado expuesto de todas las maneras, ¡oh, errado Marción!, pues la
verdad se te ha anticipado por todas partes y consolida la firmeza del anuncio de
la vida.

Comentario 7. ‚Pero los que son de Cristo han crucificado la carne junto con
las pasiones y las concupiscencias‛.
Refutación 7. Si los que son de Cristo también crucificaron la carne es
evidente, Marción, que los siervos de Cristo tornaron la carne – junto con sus
deseos y pasiones – limpia e imitaron a Cristo, mostrando que Él ha crucificado la
carne. Por lo cual también ellos crucificaron la carne actuando con la misma
manera de pensar que el Señor. Y si crucificaron la carne, es inadmisible que la
carne que padeció por Cristo no reine juntamente con Cristo, según el santo
Apóstol también lo deja ver en otro pasaje cuando dice: ‚Así como sois
copartícipes de los sufrimientos de Cristo, así también de la gloria‛322.

Comentario 8. ‚Pues ni los mismos circuncidados guardan la Ley‛.


Refutación 8. En efecto, la anterior circuncisión no habría sido prohibida a
su debido tiempo si hubiera guardado la Ley. Pero la Ley anunció que Cristo
vendría para ofrecer una ley de libertad y en tiempos de Cristo la circuncisión en la
carne ya no serviría, pues por medio de Cristo vino la verdadera [circuncisión], de
la cual aquella era figura. Pero aunque los que todavía están marcados con aquella
guardaran toda la Ley ya no les sería contado como observancia de la Ley, puesto
que la Ley dijo: ‚Dios el Señor os levantar{ un profeta como yo de entre mis
hermanos; a él oíd‛323. Pero como ellos no escucharon a Cristo ‚su circuncisión se
volvió incircuncisión‛324 y la observancia de la Ley ya no es observancia. En efecto,
la Ley es buena y la circuncisión también es buena, a partir de las cuales conocimos
a Cristo, su Ley más perfecta y su circuncisión más perfecta.

De la <primera> epístola a los Corintios; en su canon y en el nuestro esta es


la segunda.

Comentario 1 (y 9). ‚Pues est{ escrito: Destruiré la sabiduría de los sabios y


rechazaré el entendimiento de los entendidos‛.
Refutación 1 (y 9). Si el Apóstol recoge el testimonio de lo que está escrito en
los profetas para prueba de la verdad y de la buena doctrina, los profetas no son
incompatibles con la verdad, el buen Dios y su buena enseñanza.
β καὶ ι σχόλιον. «῞Ινα, καθὼς γέγραπται, ὁ καυχώμενος ἐν Κυρίῳ
καυχάσθω».
β καὶ ι ἔλεγχος. Εἰ ἐπαινετὸς ὑπάρχει ὁ καυχώμενος ἐν Κυρίῳ παρὰ τ῵
προφήτᾙ, Κύριον δὲ οἶδεν τὸν Θεὸν τοῦ νόμου τὸν παρὰ σοί, ὦ Μαρκίων, καὶ
κριτὴν καὶ δημιουργὸν καὶ δίκαιον καλούμενον. Οὐκ ἄλλος ἐστὶν οὗτος παρὰ
τὸν τοῦ Φριστοῦ Πατέρα, οὗ μαθητὴς ὑπάρχει Παῦλος· ἐπειδήπερ ἀπὸ τᾛς τοῦ
προφήτου διδασκαλίας ὁ διδάσκαλος κατασταθεὶς τῶν ἐθνῶν ὑπὸ Φριστοῦ
Παῦλος ἀπὸ τῶν ὁμοίων καὶ τῶν αὐτῶν διδασκαλιῶν ἀνιμώμενος ὡς καθαρὸν
ὕδωρ ἀρδεύει ἣν πεπίστευται Ἐκκλησίαν.

γ καὶ ια σχόλιον. «Σῶν ἀρχόντων τοῦ αἰῶνος τούτου τῶν καταργουμένων».


γ καὶ ια ἔλεγχος. Εἰ ἄρχοντες τοῦ αἰῶνος τούτου πολλοί, καταργοῦνται δὲ οἱ
τοιοῦτοι, ἀναγκασθήσᾙ, ὦ Μαρκίων, οὐκέτι τριῶν ἀρχῶν ζητεῖν τὰς ὆ίζας,
ἀλλὰ ἐρευνᾛσαι σαυτ῵ ἄλλον μῦθον πολλῶν ἀρχῶν καὶ πολλῶν ὆ιζῶν καὶ
πολλᾛς τραγῳδίας. Καὶ ὅταν συκοφαντῶν πλάσᾙς (οὐ γὰρ εὕροις), συναντήσει
σοι τό «καταργουμένων»· ἐκ δὲ τοῦ λόγου τοῦ λέγοντος «καταργουμένων»
ἀναιρεθήσεται ἡ παρὰ σοῦ φανταζομένη ἄναρχος τῶν ἀρχῶν ὆ίζα. Π᾵ν γὰρ τὸ
λᾛγον οὐκ ἀίδιον ὑπάρχει, ἀλλὰ εἰ ἀρχὴν ἔσχε τοῦ εἶναι, καὶ τέλος ὑφέξει.
Ἀδύνατον γὰρ τὸ ἀρχὴν ἐσχηκὸς διαιωνίζειν ἀιδίως, εἰ μή τι ἅν θέλοι τὸ Ὄν,
αἴτιον γενόμενον τοῦ μὴ ποτὲ ὄντος, ἀρξαμένου δὲ τοῦ εἶναι. Σὸ δὲ Ὂν ἐστὶν
Πατὴρ καὶ Τἱὸς καὶ ἅγιον Πνεῦμα· τὸ δὲ μὴ ὅν ἐστὶ πάντα τὰ κεκτισμένα,
ἀρχὴν ἐσχηκότα τοῦ εἶναι, ἐν οἷς καὶ τὸ λεγόμενον κακὸν καὶ ὅν κακόν, ἀπὸ
ἀνθρώπων ἀρξάμενον τῶν γενομένων οὐκ ὄντων ποτέ· ἀρχὴν δὲ τοῦ κακοῦ
ἐσχηκότος, ἐξότε καὶ ὁ ἄνθρωπος ὁ οὐκ ὤν ποτε οὐκέτι ἔσται τὸ κακόν.
Ἀναμφιβόλως γὰρ ἀναιρεθήσεται, διὰ τὸ μὴ συνευδοκεῖν τὸν Ὄντα τ῵ ἀρχὴν
ἐσχηκότι καὶ ἐν φαύλοις ἑαυτὸν καταστήσαντι· παυθήσεται γὰρ μετὰ τὴν
ἀνάστασιν, οὐ μόνον ἀλλὰ καὶ ἀπὸ τᾛς τοῦ νόμου κηρύξεως καὶ πρὸ τοῦ δὲ
νόμου ἀπὸ πολλῶν τῶν κατὰ τὸν φυσικὸν νόμον πεπολιτευμένων καὶ ἔτι γε
περισσοτέρως ἀπὸ τᾛς τοῦ Φριστοῦ ἐνσάρκου παρουσίας, τελειότατα δὲ ἀπὸ
τᾛς τῶν νεκρῶν ἀναστάσεως, ἐπειδή «σπείρονται ἐν φθορᾶ, ἐγείρονται ἐν
ἀφθαρσίᾳ», μηκέτι τὸ κακὸν ἐργαζόμενοι, μηκέτι ἀποθνᾚσκοντες. Καὶ ὅτι δὲ
παυθήσεται, μαρτυρήσει ὁ αὐτὸς λόγος τοῦ Ἀποστόλου φάσκων «τῶν
ἀρχόντων τοῦ αἰῶνος τούτου τῶν καταργουμένων». Καὶ ἀνᾚρηται πανταχόθεν
ἡ κατὰ σέ, ὦ Μαρκίων, ὑπόθεσις, φαντασιώδης τις οὖσα καὶ ψευδὴς καὶ
ἄστατος καὶ ἄλογος.
Comentario 2 (y 10). ‚Para que, como est{ escrito: El que se gloría, gloríese
en el Señor‛.
Refutación 2 (y 10). Si para el profeta es loable el que se gloría en el Señor y
conoce al Dios de la Ley como Señor – el que según tú, Marción, también es
llamado juez, creador y justo – entonces este no es otro sino el Padre de Cristo de
quien Pablo es discípulo puesto que la enseñanza que Pablo, el maestro establecido
por Cristo para los gentiles, extrajo de los profetas – de estas mismas enseñanzas y
de otras semejantes –la regó como agua pura a la Iglesia que le fue confiada.

Comentario 3 (y 11). ‚De los príncipes de este siglo, que van


desapareciendo‛.
Refutación 3 (y 11). Si los príncipes de este mundo son muchos pero los tales
han de desaparecer te verás forzado, Marción, a dejar de buscar las raíces de los
tres principios325 y a rebuscar por ti mismo otra fábula con muchos principios,
muchas raíces y mucha patraña. Y cuando tramposamente compongas una (pues
no *los+ encontrarías) te topar{s con la *expresión+ ‚van desapareciendo‛; y a partir
de la palabra del que dijo: ‚van desapareciendo‛, la eterna raíz de los principios
imaginada por ti será destruida. Pues todo lo que tiene fin no es eterno sino que, si
tuvo un principio, también tendrá un final. Es imposible que lo que ha tenido un
principio dure eternamente, a no ser que El que Es lo quisiera, quien es la causa de
que lo que en un tiempo no existía llegara a existir. Y El que Es es el Padre, el Hijo
y el Espíritu Santo; pero lo que no es son todas las cosas creadas pues han tenido
un principio de su existencia, entre las cuales está lo que es llamado mal y que es
mal, que comenzó con los hombres pero en un tiempo no existía. Ya que el mal ha
tenido origen al mismo tiempo que el hombre – que en un tiempo no existía –
llegará [el tiempo en que] el mal ya no existirá. Indudablemente será destruido,
puesto que El que Es no ha de consentir a lo que ha tenido un principio que se
coloque a sí mismo entre las cosas malas; será extinguido después de la
resurrección. Pero no sólo [entonces], sino también desde la proclamación de la
Ley e incluso antes de la Ley, por medio de muchos que han vivido conforme a la
ley natural y, aun más notablemente, desde la presencia encarnada de Cristo. Pero
será completamente consumado a partir de la resurrección de los muertos puesto
que ‚se siembra en corrupción, se resucita en incorrupción‛326, cuando ya no obren
el mal ni perezcan. La misma palabra del Apóstol dará testimonio que habrá de
cesar cuando afirma: ‚De los príncipes de este siglo, que van desapareciendo‛. Y el
asunto [pergeñado] por ti, Marción, ha sido completamente refutado, ya que es
algo imaginario, falso, inestable e irracional.
δ καὶ ιβ σχόλιον. «Γέγραπται γάρ· ὁ δρασσόμενος τοὺς σοφοὺς ἐν τᾜ
πανουργίᾳ αὐτῶν». Καὶ πάλιν· «Κύριος γινώσκει τοὺς διαλογισμοὺς τῶν
ἀνθρώπων, ὅτι εἰσὶ μάταιοι».
δ καὶ ιβ ἔλεγχος. Σό «γέγραπται» εἰς χρᾛσιν προφερόμενον καὶ τό «γινώσκει
Κύριος» ὁμολογούμενον, οὐκ ἀλλότριον ὑπάρχει τ῵ ἀναλεξαμένῳ τὸ ὆ητὸν
τοῦ λόγου, φημὶ δὲ τ῵ ἁγίῳ Ἀποστόλῳ, παρ' ᾧ ἡ χρᾛσις ἐμφέρεται. Ἐξ ἧς
χρήσεως ὁ χαρακτὴρ φανεῖται οὐκ ἀλλότριος τοῦ κηρύγματος τοῦ Ἀποστόλου
ἀπὸ τᾛς Παλαι᾵ς Διαθήκης, ὅθεν αὐτ῵ ἡ μαρτυρία συνέστη.

ε καὶ ιγ σχόλιον. «Καὶ γὰρ τὸ Πάσχα ἡμῶν ἐτύθη Φριστός».


ε καὶ ιγ ἔλεγχος. Εἰ Πάσχα ὁ Ἀπόστολος ὁμολογεῖ καὶ τυθέντα τὸν Φριστὸν
οὐκ ἀρνεῖται, οὐκ ἀλλότριον τὸ Πάσχα τοῦ Φριστοῦ, τοῦ κατὰ νόμον Πάσχα
πρόβατον θύοντος ἀληθινῶς καὶ οὐ δοκήσει, οὗ προβάτου τύπος ἦν ὁ οὐ
δοκήσει θυόμενος Φριστὸς οὐδὲ ἄνευ σαρκὸς πάσχων. Πῶς γὰρ ἠδύνατο
πνεῦμα θύεσθαι; Δᾛλον <ὅτι> οὐκ ἠδύνατο. Μὴ δυναμένου δὲ ἄνευ σαρκὸς
τυθᾛναι, τυθέντος δὲ ἐν ἀληθείᾳ, ὡς ὁμολογεῖται διὰ τᾛς τοῦ Ἀποστόλου
ἀναμφιλέκτου μαρτυρίας. Οὐκοῦν ἐκ παντὸς σαφῶς ἀποδέδεικται οὐκ
ἀλλότριος ὁ νόμος, τύπῳ φερόμενος χρόνῳ ἄχρι τοῦ ἐντελεστέρου καὶ
ἐναργοῦς προβάτου τυθέντος ἐν ἀληθείᾳ Φριστοῦ, οὗ προᾛγεν ἐν τοῖς παλαιοῖς
χρόνοις [ἄλλοις] θυόμενον τὸ πρόβατον τὸ αἰσθητόν. «Ἡμῶν δὲ τὸ Πάσχα
ἐτύθη Φριστός».

ῶ καὶ ιδ σχόλιον. «Οὐκ οἴδατε ὅτι ὁ κολλώμενος τᾜ πόρνᾙ ἓν σῶμά ἐστιν;


ἔσονται γάρ, φησίν, οἱ δύο εἰς σάρκα μίαν».
ῶ καὶ ιδ ἔλεγχος. Εἰ οὐκ ἀληθὴς ὁ νόμος, τίνι τ῵ λόγῳ οἱ ἀληθεῖς τὰς
μαρτυρίας ἀπὸ τοῦ νόμου λαμβάνουσιν; Ὧν εἷς ὑπάρχει ὁ ἅγιος Θεοῦ
ἀπόστολος Παῦλος, ὁ τὴν μαρτυρίαν ταύτην μετὰ καὶ πολλῶν ἄλλων λαβὼν
εἰς ἐναργᾛ παράστασιν ἀληθείας καὶ κηρύγματος τοῦ ἀγαθοῦ Θεοῦ.

ζ καὶ ιε σχόλιον. Μετηλλαγμένως· ἀντὶ γὰρ τοῦ «ἐν τ῵ νόμῳ» λέγει «ἐν τ῵
Μωϋσέως νόμῳ». Λέγει δὲ πρὸ τούτου «ἥ καὶ ὁ νόμος ταῦτα οὐ λέγει».
ζ καὶ ιε ἔλεγχος. Κἄν τε ἐν τᾜ δευτέρᾳ ἀποφάσει ἀλλάξᾙς τὸ εἶδος, ὦ
Μαρκίων, καὶ νομίσᾙς ἀπὸ τοῦ πεποιηκέναι σε «ἐν τ῵ νόμῳ Μωϋσέως»
ἀπαλλοτριοῦν διὰ τοῦ «Μωϋσέως» Θεοῦ τὸν νόμον, ἄνωθεν ὁ σύνδεσμος
ἐλέγχει σου τὴν ἀφροσύνην, τό «ἥ καὶ ὁ νόμος ταῦτα οὐ λέγει»· «ἐν γὰρ τ῵
νόμῳ γέγραπται· οὐ φιμώσεις βοῦν ἀλοῶντα». Οὐδὲν δὲ ἡμ᾵ς ἠδίκησας, κἄν τε
προσθείης τὸ ὄνομα Μωϋσέως, ἀλλὰ ἡμ᾵ς μὲν ὠφέλησας,
Comentario 4 (y 12). ‚Pues est{ escrito: El que atrapa a los sabios en su
propia astucia. Y de nuevo: El Señor conoce los pensamientos de los hombres, que
son vanos‛.
Refutación 4 (y 12). El ‚est{ escrito‛ que introduce la cita y el
reconocimiento que ‚el Señor conoce‛ no son extraños al que seleccionó las
palabras del pasaje – me refiero al santo Apóstol, en cuya [carta] se encuentra la
cita. A partir de esta cita se hace evidente que el carácter de la predicación del
Apóstol no es ajeno al del Antiguo Testamento, de donde él tomó el testimonio.

Comentario 5 y (13). ‚Pues también Cristo, nuestra Pascua, fue sacrificado‛.


Refutación 5 (y 13). Si el Apóstol reconoce una Pascua y no niega que Cristo
fue sacrificado, la Pascua no es extraña a Cristo. En Pascua, conforme a la Ley, se
sacrifica verdaderamente – no en apariencia – un cordero. Cristo, que fue
sacrificado no en apariencia ni padeció sin un cuerpo, era una figura de este
cordero. ¿Cómo podría un espíritu ser sacrificado? Es evidente <que> no podría.
No se puede sacrificar lo que no tiene carne, pero Él fue sacrificado en verdad,
como se reconoce por medio del indudable testimonio del Apóstol. Por lo tanto
claramente se demuestra de modo absoluto que la Ley no es extraña [a Él]. [El
cordero pascual] fue establecido por un tiempo como una figura hasta Cristo, el
Cordero más perfecto y manifiesto que fue sacrificado en verdad, el cual anticipaba
el cordero sensible sacrificado en *otros+ tiempos antiguos. ‚Pues Cristo, nuestra
Pascua, fue sacrificado‛.

Comentario 6 (y 14). ‚¿No sabéis que el que se junta con una prostituta es un
cuerpo [con ella]? Pues los dos – dice – ser{n una carne‛.
Refutación 6 (y 14). Si la Ley no es verdadera, por qué razón las personas
íntegras aceptan los testimonios de la Ley? Una de ellas es Pablo, el santo apóstol
de Dios, el cual recoge este testimonio junto con muchos otros como manifiesta
demostración de la verdad y de la proclamación del buen Dios.

Comentario 7 (y 15). Presentado modificadamente, pues en vez de decir: ‚en


la Ley‛ dice: ‚en la Ley de Moisés‛. Pero antes de esto dice: ‚¿O no dice esto
también la Ley?‛
Refutación 7 (y 15). Aunque en la segunda sentencia modifiques la forma,
¡oh, Marción!, y creas que por haber escrito ‚en la Ley de Moisés‛ has separado de
Dios a la Ley por medio del *agregado+ ‚Moisés‛, la unión *de los textos+
anteriores: ‚¿O no dice esto también la Ley?‛ con ‚Pues en la Ley de Moisés está
escrito: No pongas bozal al buey que trilla. ¿Acaso Dios tiene cuidado de los
bueyes?‛, refuta tu locura. En nada nos has perjudicado aunque hayas agregado el
nombre de Moisés, más bien nos ayudaste
κατὰ σαυτοῦ δὲ τὴν μαρτυρίαν ἔσφιγξας πανταχόθεν τε ὡμολόγησας ἀγνοῶν,
τοῦ Θεοῦ εἶναι τὸν Μωϋσέως νόμον ἀπὸ τοῦ «ἐν τ῵ νόμῳ Μωϋσέως» καὶ «ὁ
νόμος λέγει». Ἐπακολουθεῖ γὰρ ὁ Ἀπόστολος συντιθέμενος ἐν τ῵ μετέπειτα
εἰρηκέναι «Μὴ τῶν βοῶν μέλει τ῵ Θε῵; Ἢ πάντως δι' ἡμ᾵ς εἴρηκεν». Εἰ δὲ διὰ
τοὺς ἀποστόλους εἴρηκεν ὁ νόμος, καὶ ὁ ἐν τ῵ νόμῳ Θεὸς λαλήσας ἐπιμελεῖται
ἄρα τῶν ἀποστόλων τοῦ Φριστοῦ ἐν τ῵ μὴ φιμοῦν αὐτοὺς παρακελεύεσθαι,
ἤτοι τοῦ λαλεῖν τὴν τοῦ Φριστοῦ αὐτοῦ διδασκαλίαν ἤτοι τὴν ἐφήμερον τροφὴν
παρὰ τῶν λαῶν ἀνενδεῶς αὐτοὺς ἔχειν. Οὐκ ἄρα ἀλλοτρίους τοὺς ἀποστόλους
ἑαυτοῦ τᾛς Θεότητος οἶδεν οὐδὲ οἱ ἀπόστολοι ἀλλότριον αὐτὸν Θεὸν ἡγοῦνται.
Ἐξ ἧσπερ ὑπὲρ πάντων μαρτυρίαν ὁ ἅγιος Ἀπόστολος ἀποδέδωκε φήσας «Μὴ
περὶ τῶν βοῶν μέλει τ῵ Θε῵; Ἀλλὰ διὰ τοὺς ἀποστόλους εἴρηκεν». Καὶ εἰ διὰ
τοὺς ἀποστόλους εἴρηκε, κτιστὴς δέ ἐστιν ἀνθρώπων καὶ κτηνῶν, ἐξ ὧν βόες τε
καὶ στρουθοί, ἑρπετά τε καὶ κνώδαλα, ἐνάλιά τε καὶ τὰ ἄλλα, ἄρα μέλει αὐτ῵
περὶ πάντων κατὰ τὴν ἑκάστου ἀναλογίαν. Καὶ μέλει μὲν αὐτ῵ περὶ πάντων
ἐν τ῵ λέγειν «Ἀνθρώπους καὶ κτήνη σώσεις, Κύριε» καὶ ἐν τ῵ εἰρηκέναι «Σίς
δέδωκε κόρακι βοράν;» καί «Νεοσσοὶ κοράκων πρὸς Κύριον κεκράγασι, τὰ σῖτα
ζητοῦντες» καί «Δώσεις τὴν τροφὴν εὔκαιρον τοῖς π᾵σιν». Ἀλλὰ οὐκ ἐν τ῵
ἀλο᾵ν τοὺς βοῦς παρεκελεύετο μὴ φιμοῦν βοῦν ἀλοῶντα, ἐπεὶ ἐδείκνυεν ἅν μὴ
δύνασθαι τὸν Θεὸν τρέφειν αὐτοῦ τὴν κτίσιν ἄλλως εἰ [καὶ] μὴ διὰ τᾛς <ὑπὸ>
τῶν ἀνθρώπων τοῖς κτήνεσιν ἐπικουρουμένης τροφᾛς. Ἔδειξε δὲ ὁ ἅγιος
Ἀπόστολος οὐ δι' ἀπορίαν τροφᾛς τὸν Θεὸν διὰ τοῦ ἀλοητοῦ ἐπιμέλεσθαι βοῶν
ἐν τ῵ παρακελεύεσθαι μὴ φιμοῦν τοὺς τοιούτους, ἀλλὰ διὰ τοῦ αἰνίγματος
περὶ τῶν ἀποστόλων σημαίνεσθαι τὴν σχέσιν. Σῶν γὰρ κατὰ τὸ αἰσθητὸν
πάντων ποιεῖται τὴν πρόνοιαν καὶ ὁμοίως μέλει αὐτ῵ περὶ πάντων. Οὐ γὰρ
ἀντιθέτως ὁ Ἀπόστολος πρὸς τὸν ΢ωτᾛρα ἔγραφεν, ἵνα οὕτως προφασίσωνται
οἱ πολλοί. Μικρότερα γὰρ τῶν βοῶν τὰ στρουθία, περὶ ὧν ὁ ΢ωτὴρ ἔλεγεν ὅτι
«Πέντε στρουθία πωλεῖται ἀσσαρίων δύο» καὶ πάλιν «Οὐχὶ δύο στρουθία
πωλεῖται ἀσσαρίου ἑνός;». Εἰ οὖν δύο στρουθία πωλεῖται ἀσσαρίου ἑνὸς καὶ ἓν
ἐξ αὐτῶν οὐ πεσεῖται εἰς παγίδα ἄνευ τοῦ Πατρὸς ὑμῶν τοῦ ἐν τοῖς οὐρανοῖς,
ὁμοῦ μὲν πάντων προνοεῖ, τῶν δὲ μειζόνων ἐπιμελεῖται κατὰ τὸ μεῖζον εἶδος
τᾛς πνευματικᾛς ἀκολουθίας. Ὥστ' οὖν ἐκ παντὸς ὁμολογεῖται τὸν αὐτὸν
Ποιητὴν καὶ Δημιουργὸν καὶ Νομοθέτην Παλαι᾵ς καὶ Καινᾛς Διαθήκης ὄντα,
Θεὸν ἀγαθόν τε καὶ δίκαιον καὶ τῶν πάντων Κύριον.

η καὶ ιῶ σχόλιον. «Μὴ τῶν βοῶν μέλει τ῵ Θε῵;»


y ataste por todas partes el testimonio contra ti y, por ignorante, reconociste que la
Ley de Moisés es la Ley de Dios a partir de *las expresiones+ ‚en la Ley de Moisés‛
y ‚la Ley dice‛. El Apóstol es del mismo parecer y continúa la idea en el siguiente
[pasaje+ al decir: ‚¿Acaso Dios tiene cuidado de los bueyes? ¿O lo dice
específicamente en nuestro favor?‛. Pero si la Ley ha hablado en favor de los
apóstoles, entonces el Dios que habló en la Ley en verdad tiene cuidado de los
apóstoles de Cristo al ordenar que no se les ponga bozal, ya sea que esto se refiera
al hablar de la enseñanza de Cristo mismo o al alimento diario que ellos deben
recibir abundantemente de parte de las gentes. [Dios] no reconoce a los apóstoles
como extraños a su propia Divinidad, ni los apóstoles lo consideran como un Dios
extraño. A partir de esta [declaración] el santo Apóstol da testimonio acerca de
todos los seres al decir: ‚¿Acaso Dios tiene cuidado de los bueyes? Pero esto se ha
dicho en favor de los apóstoles‛327. Y si lo ha dicho en favor de los apóstoles – y Él
es el creador de hombres y bestias, como los bueyes y pajarillos, serpientes y
reptiles, criaturas marinas y las demás – entonces en verdad Él se preocupa por
todos y cada uno según les corresponda. Que Él tiene cuidado de todos los seres
*se confirma+ cuando dice: ‚Tú, Señor, preservas a hombres y bestias‛ 328, ‚¿Quién
le dio al cuervo el alimento?‛329, ‚Las crías de los cuervos graznan al Señor en
busca de comida‛330 y ‚Dar{s el alimento a todos a su debido tiempo‛331. Pero Dios
no ordenó el no ponerle bozal al buey que trilla cuando los bueyes están en el
proceso de trillado puesto que así habría demostrado que es incapaz de alimentar
su creación de otro modo si no es con el alimento proporcionado <por> los
hombres a los animales. El santo Apóstol demostró que no fue por falta de
alimento que Dios proveyó al buey por medio del trillador al ordenarle no poner
bozal a los tales sino para señalar, mediante esta alusión, la disposición en relación
a los apóstoles. Él hace provisión para todos de manera perceptible y del mismo
modo tiene cuidado de todos. El Apóstol no escribió en contradicción al Salvador,
para que de esta manera la turba tenga pretextos. Más pequeños que los bueyes
son los gorriones, acerca de los cuales el Salvador dijo: ‚¿No se venden cinco
pajarillos por dos moneditas?‛332 y ‚¿No se venden dos gorriones por una
monedita?‛333. Pues bien, si dos pajarillos se venden por una moneda y ni uno de
ellos cae en la trampa sin que vuestro Padre que está en los cielos [lo permita], Él
provee para todos por igual, pero cuida de las [criaturas] más importantes
conforme al más elevado método de la progresión espiritual. De suerte que se
reconoce absolutamente que el mismo Dios es el Creador, Autor y Legislador tanto
del Antiguo como del Nuevo Testamento, un Dios bueno, justo y Señor de todo.

Comentario 8 (y 16). ‚¿Acaso Dios tiene cuidado de los bueyes?‛


η καὶ ιῶ ἔλεγχος. ῎Ηδη διαπεπραγμάτευται καὶ διὰ πλάτους ἡρμήνευται ἐν
τ῵ πρὸ αὐτοῦ ὆ητ῵. Διὸ περιττὸν ἡγησάμενος αὖθις περὶ αὐτοῦ λέγειν
ἠρκέσθην τοῖς προειρημένοις.

θ καὶ ιζ σχόλιον. «Οὐ θέλω γὰρ ὑμ᾵ς ἀγνοεῖν, ἀδελφοί, ὅτι οἱ πατέρες ἡμῶν
ὑπὸ τὴν νεφέλην ἦσαν καὶ πάντες διὰ τᾛς θαλάσσης διᾛλθον καὶ πάντες τὸ
αὐτὸ πνευματικὸν ἔφαγον βρῶμα καὶ πάντες τὸ αὐτὸ πνευματικὸν ἔπιον
πόμα. Ἔπινον γὰρ ἐκ πνευματικᾛς ἀκολουθούσης πέτρας· ἡ δὲ πέτρα ἦν ὁ
Φριστός. Ἀλλ' οὐκ ἐν τοῖς πλείοσιν αὐτῶν ηὐδόκησε. Σαῦτα δὲ τύποι ἡμῶν
ἐγενήθησαν, πρὸς τὸ μὴ εἶναι ἡμ᾵ς ἐπιθυμητὰς κακῶν, καθὼς καὶ ἐκεῖνοι
ἐπεθύμησαν. Μηδὲ εἰδωλολάτραι γίνεσθε, καθώς τινες αὐτῶν, ὡς γέγραπται·
Ἐκάθισεν ὁ λαὸς φαγεῖν καὶ πιεῖν καὶ ἀνέστησαν παίζειν. Μηδὲ ἐκπειράζωμεν
τὸν Φριστόν» ἕως ὅπου λέγει «Σαῦτα δὲ τυπικῶς συνέβαινεν ἐκείνοις, ἐγράφη
δὲ ἡμῖν» καὶ τὰ ἑξᾛς.
θ καὶ ιζ ἔλεγχος. ῏Ψ πολλᾛς φρενοβλαβείας. Σίς ἔχων ὀφθαλμοὺς ἡλίου
ἀνατέλλοντος ἑαυτὸν ἀπὸ τοῦ φωτὸς πλανήσει; Εἰ γὰρ πατέρας ἑαυτοῦ τοὺς
τότε λέγει ὁ ἅγιος Ἀπόστολος καὶ ὑπὸ νεφέλην καὶ διὰ θαλάσσης
διεληλυθέναι καὶ πνευματικὸν βρῶμα καὶ πόμα εἶναι, βεβρωκέναι δὲ καὶ
πεπωκέναι ἐκ πνευματικᾛς ἀκολουθούσης πέτρας, Φριστὸν δὲ εἶναι τὴν
πέτραν φάσκει, τίς πεισθήσεται Μαρκίωνος τᾜ ἀνοίᾳ, τοῦ σκοτίζοντος ἑαυτοῦ
τὸν νοῦν καὶ τῶν ἀκουόντων αὐτοῦ, ἀλλότριον φάσκειν τὸν Φριστὸν τῶν ἐν
νόμῳ γενομένων, ὁμολογουμένων δὲ παρὰ τοῦ ἀποστόλου ἐν ἀληθείᾳ καὶ οὐκ
ἐν δοκήσει; Υάσκει δὲ ὁ ἀπόστολος μὴ ἐν τοῖς πλείστοις τὸν Φριστὸν
ηὐδοκηκέναι, πάντως διὰ παράνομον πρ᾵ξιν τῶν αὐτῶν. Εἰ δὲ οὐκ ηὐδόκησεν
ἐν τοῖς κατὰ τὸν νόμον παράνομα ἐργασαμένοις, ἄρα ἀγανακτεῖ πρὸς τοὺς
τοιούτους, ὡς αὐτοῦ δεδωκότος τὸν νόμον, καὶ διδάσκει ἑαυτοῦ τὸν νόμον
ὑπάρχειν, καιρ῵ δοθέντα καὶ δικαίως ἐξυπηρετηθέντα ἄχρι τᾛς ἐνσάρκου
αὐτοῦ παρουσίας. Πρέπον γάρ ἐστιν οἰκοδεσπότᾙ καθ' ἕκαστον καιρὸν
ἁρμοδίως ἐπιτάσσειν τοῖς ἑαυτοῦ οἰκέταις τὰ πρέποντα. Εὐθὺς δὲ ἐπιφέρει
λέγων «Σαῦτα δὲ τύποι ἡμῶν ἐγενήθησαν, πρὸς τὸ μὴ εἶναι ἡμ᾵ς ἐπιθυμητὰς
κακῶν, καθὼς κἀκεῖνοι ἐπεθύμησαν. Μηδὲ εἰδωλολάτραι γίνεσθε, καθώς τινες
αὐτῶν»· οὐχὶ κατὰ πάντων τὴν ψᾛφον διεξιών. Καὶ πόθεν οἶδας ταῦτα, ὦ
ἀπόστολε; Ἐπιφέρει «ὡς γέγραπται» φήσας «ἐκάθισεν ὁ λαὸς φαγεῖν καὶ πιεῖν
καὶ ἀνέστησαν παίζειν». Ἄρα γοῦν ἀληθὴς ἡ Γραφή, ἐξ ἧς καὶ τὸν ἔλεγχον
κατὰ τῶν ἀνόμων ὁ ἀπόστολος λαμβάνει. Εἶτα πάλιν «Μηδὲ πειράζωμεν τὸν
Κύριον». Ὁ δὲ Μαρκίων ἀντὶ τοῦ «Κύριον» Φριστὸν ἐποίησε. Κύριος δὲ καὶ
Φριστὸς ταὐτὸν ὑπάρχει, κἅν μὴ δοκοίη τ῵ Μαρκίωνι, προϋποτεταγμένης τᾛς
τοῦ Φριστοῦ ἐπωνυμίας ἐν τ῵ εἰπεῖν «Ἡ πέτρα ἦν ὁ Φριστός· καὶ οὐκ ἐν τοῖς
πλείοσιν αὐτῶν ηὐδόκησε». Διεξιὼν δὲ πάλιν ὁ ἅγιος Ἀπόστολος π᾵σαν τὴν
τοῦ κεφαλαίου ὑπόθεσίν φησιν
Refutación 8 (y 16). Ya ha sido examinado a fondo y explicado en extenso en
el pasaje anterior a este, por lo cual considero que está de más hablar nuevamente
acerca de esto, siendo suficiente con lo antedicho.

Comentario 9 (y 17). ‚Pues no quiero que ignoréis, hermanos, que nuestros


padres estuvieron bajo la nube, y que todos cruzaron a través del mar, todos
comieron el mismo alimento espiritual y todos bebieron la misma bebida
espiritual. Bebieron de la roca espiritual que los seguía, y esa roca era Cristo. Pero
no se complació de muchos de ellos. Estas cosas fueron hechas como ejemplos para
nosotros, para que no deseemos cosas malas, como aquellos desearon. Ni seáis
idólatras, como fueron algunos de ellos, según está escrito: Se sentó el pueblo a
comer y beber y se levantaron a divertirse. Ni tentemos a Cristo‛, hasta donde
dice: ‚Estas cosas les ocurrieron a aquellos como ejemplos, y fueron escritas para
nosotros‛ y lo que le sigue.
Refutación 9 (y 17). ¡Oh, que inmensa locura! ¿Quién que tenga ojos se
apartará a sí mismo de la luz cuando sale el sol? Pues si el santo Apóstol dice que
las personas de aquel entonces fueron sus propios antepasados que estuvieron bajo
la nube, que cruzaron el mar y [comieron] un alimento y una bebida espiritual –
comieron y bebieron de la piedra espiritual que lo seguía, y [Pablo] afirma que esa
piedra es Cristo – ¿quién será persuadido por la tontería de Marción, que oscurece
su propio entendimiento y el de los que lo escuchan sosteniendo que Cristo es
ajeno a los acontecimientos [relatados] en la Ley, mientras que son reconocidos por
el apóstol como [habiendo sucedido] en verdad y no en apariencia? Pero el apóstol
afirma que Cristo no se complació con la mayoría de ellos, seguramente debido a
su conducta transgresora. Y si no se complació con los que llevaron a cabo
violaciones contra la Ley entonces se irritó con ellos en su condición de dador de la
Ley y enseña que la Ley es de Él, dada por un tiempo y que prestó sus servicios
justamente hasta su Encarnación. Pues es adecuado para el señor de la casa dar
convenientemente a sus criados las órdenes adecuadas para cada oportunidad.
Inmediatamente añade y dice: ‚Estas cosas sucedieron como ejemplo para
nosotros, a fin de que no deseemos lo malo, como también aquellos lo desearon. Ni
se{is idólatras, como fueron algunos de ellos‛, no extendiendo la condena a todos.
¿De dónde sabes estas cosas, oh apóstol? Y añade: ‚Como est{ escrito: Se sentó el
pueblo a comer y beber y se levantaron a divertirse‛. Así pues, la Escritura de la
cual el apóstol toma su argumento contra los impíos es verdadera. En seguida
*advierte+ nuevamente: ‚Ni tentemos al Señor‛. Marción puso ‚Cristo‛ en lugar de
‚Señor‛. Pero el Señor y Cristo son el mismo, aunque a Marción no le parezca,
pues el nombre de Cristo había sido presentado previamente al decir: ‚La piedra
era Cristo; sin embargo, no se complació con la mayoría de ellos‛. Nuevamente el
santo Apóstol expone todo el argumento del capítulo y dice:
«Σαῦτα δὲ τυπικῶς συνέβαινεν ἐκείνοις, ἐγράφη δὲ ἡμῖν εἰς νουθεσίαν». Εἰ
τοίνυν τὰ τυπικῶς ἐκείνοις συμβεβηκότα ἐγράφη ἡμῖν εἰς νουθεσίαν, ὁ γράψας
τὰ γεγονότα τότε εἰς νουθεσίαν ἡμῶν ἐπεμελεῖτο ὧν καὶ τὴν νουθεσίαν
ἐποιεῖτο, τὸ μὴ γίνεσθαι ἡμ᾵ς ἐπιθυμητὰς κακῶν. Ὁ δὲ μὴ θέλων κακῶν
ἐπιθυμητὰς ἡμ᾵ς εἶναι ἄρα ἀγαθὸς ὑπάρχει καὶ οὐ κακός. Ἐν οἷς γὰρ ὑπάρχει,
ἐν τούτοις προτρέπεται ἡμ᾵ς εἶναι, ὁ αὐτὸς ἀγαθὸς Θεὸς ὢν καὶ δίκαιος, ὁ τῶν
προγραφέντων Θεὸς καὶ τῶν μετέπειτα νουθετουμένων, κτιστὴς ὢν τῶν
πάντων καὶ δημιουργὸς καὶ νομοθέτης καὶ δωρητικὸς τῶν Εὐαγγελίων καὶ
καθοδηγὸς τῶν ἀποστόλων.

ι καὶ ιη σχόλιον. «Σί οὖν φημι; Ὅτι ἱερόθυτον τί ἐστιν ἥ εἰδωλόθυτον τί ἐστιν;
Ἀλλ' ὅτι ἃ θύουσι, δαιμονίοις καὶ οὐ Θε῵». Προσέθετο δὲ ὁ Μαρκίων τὸ
ἱερόθυτον.
ι καὶ ιη ἔλεγχος. «Σί οὖν φημι; Εἰδωλόθυτον τί ἐστιν; Ἀλλ' ὅτι ἃ θύουσι,
δαιμονίοις θύουσι καὶ οὐ Θε῵». Οὐκ ἀπηγόρευσε τὸν παλαιὸν τῶν πατέρων
χρόνον ὁ ἀπόστολος ἕως αὐτοῦ καὶ ἕως ἐνέστηκεν ῾Ιερουσαλὴμ ἀπὸ τοῦ εἰπεῖν
τοὺς εἰς τὰ εἴδωλα θύοντας δαιμονίοις θύειν καὶ οὐ Θε῵. Οὐκ ἄρα κατέκρινε
τῶν Θε῵ θυσάντων, ὅτε χρεία θυσιῶν ἦν. Κατακρίνει δὲ τοὺς θύοντας
εἰδώλοις, οὐ διὰ τὸ θύειν ἀλλὰ διὰ τὸ ἀντὶ Θεοῦ εἰδώλοις θύειν. Οὔτε γὰρ
θύουσιν, ἵνα τροφὴν ἑαυτοῖς ἐκ Θεοῦ κεχαρισμένην εἰς μετάληψιν ἐργάσωνται,
ἀλλὰ δαίμοσι θύοντες καὶ ματαιοφροσύνᾙ. ΢ὺ δέ, ὦ Μαρκίων, προσέθηκας τὸ
ἱερόθυτον, νομίσας ἀπὸ τοῦ μεμίχθαι τὰ δύο ὀνόματα, ἱεροῦ τε καὶ εἰδώλου,
συνάπτεσθαι τῶν δύο τρόπων τὴν σχέσιν. Καὶ οὐκ ἔστιν τοῦτο. Εἰ μὲν γὰρ μετὰ
τὸ ἐλθεῖν τὴν Καινὴν Διαθήκην ἐθύετο τ῵ Φριστ῵ κατ' ἰδίαν καὶ εἰς ὄνομα
αὐτοῦ ζ῵α ἀνεφέρετο, πιθανὸν ἄν σοι ηὑρίσκετο τὸ τᾛς συκοφαντίας ψεῦδος,
ὡς τῶν νῦν Θε῵ θυόντων Φριστ῵ θυόντων, τῶν δὲ τότε θυσάντων ἐν τ῵ ἱερ῵
῾Ιεροσολύμων καὶ τῶν τοῖς εἰδώλοις θυόντων ὁμοῦ συναπτομένων καὶ δαίμοσι
θυόντων καὶ οὐχὶ Θε῵. Μηδενὸς δὲ θύσαντος ζ῵α Φριστ῵ ἀπὸ τᾛς Φριστοῦ
ἐνδημίας καὶ Καινᾛς Διαθήκης, φανερὰ ἡ παρὰ σοὶ προσθήκη. Εἰ δὲ καὶ φύσει
ἔκειτο ἡ λέξις ἐν τ῵ ἀποστόλῳ περὶ ἱεροθύτου καὶ εἰδωλοθύτου, ὅμως ἓν καὶ τὸ
αὐτὸ ἐκρίνετο παρὰ τοῖς τὸν εὔλογον λογισμὸν κεκτημένοις, καταχρηστικῶς
λεγομένης τᾛς λέξεως ὑπὸ τοῦ ἀποστόλου διὰ τὴν τῶν ἀνθρώπων συνήθειαν
τῶν ἀεὶ τὸ εἴδωλον ἱερὸν καλούντων.
‚Estas cosas les ocurrieron a aquellos como ejemplos, y fueron escritas para
nosotros como admonición‛. Pues bien, si las cosas que les sucedieron a aquellos
de manera alegórica fueron escritas para nosotros como admonición, el que
escribió los sucesos de aquel entonces para nuestra admonición se preocupó
también de aquellos a los cuales iba dirigida la admonición, para que no nos
volvamos codiciosos de cosas malas. Pero si Él no quiere que seamos codiciosos de
cosas malas entonces es bueno, no malo. El mismo buen Dios – quien también es
justo, el Dios de aquellos sobre los cuales se escribió antes y de los que luego son
amonestados, que es Creador de todo, Autor, Legislador, Dador de los Evangelios
y Guía de los apóstoles – nos exhorta a ser de la misma manera que Él es.

Comentario 10 (y 18). ‚¿Qué, pues, digo? ¿Que lo consagrado en sacrificio es


algo o lo ofrecido en sacrificio a los ídolos es algo? Pero lo que ellos sacrifican, a los
demonios *lo sacrifican+ y no a Dios‛. Pero Marción añadió: ‚lo consagrado en
sacrificio‛.
Refutación 10 (y 18). ‚¿Qué, pues, digo? ¿Que lo ofrecido en sacrificio a los
ídolos es algo? Pero lo que ellos sacrifican, a los demonios [lo sacrifican] y no a
Dios‛. Al decir que los que sacrifican a los ídolos sacrifican a los demonios y no a
Dios el apóstol no rechazó la antigua época de los antepasados [que duró] hasta él
y mientras que Jerusalén se mantuvo en pie. En verdad, él no condenó a los que
sacrificaron a Dios cuando era necesario hacer sacrificios sino que condenó a los
que sacrificaron a los ídolos, no por el hecho de sacrificar sino por sacrificar a los
ídolos en lugar de a Dios. Ni tampoco sacrifican a fin de prepararse para participar
del alimento que Dios les ha concedido, sino que sacrifican a los demonios y
*rinden culto+ a la estupidez. Pero tú, Marción, al añadir ‚consagrado en
sacrificio‛, pensaste que al confundir los dos términos – ‚consagrado‛ e ‚ídolo‛ –
podías relacionar la naturaleza de las dos clases [de sacrificios]. ¡Pero esto no es así!
Pues si después de la llegada del Nuevo Pacto se sacrificara a Cristo
particularmente y fueran sacrificados animales en su nombre, la mentira de tu
fraude podría ser reconocida como convincente puesto que los que sacrifican a
Dios ahora sacrifican a Cristo, pero los que entonces sacrificaban en el Templo de
Jerusalén y los que sacrifican a los demonios se encuentran reunidos en un mismo
lugar, sacrificando a los demonios y no a Dios. Pero, ya que desde la venida de
Cristo y el Nuevo Pacto nadie ha sacrificado animales a Cristo, el añadido en tu
texto es evidente. Pero incluso si las expresiones ‚consagrado en sacrificio‛ y
‚sacrificado a los ídolos‛ se hallaran en realidad en *la carta del+ apóstol, no
obstante serían consideradas una y la misma por los que poseen un entendimiento
racional. Estas expresiones habrían sido dichas impropiamente por el apóstol
debido a la costumbre de las personas que siempre llaman ‚sagrado‛ al ídolo.
Καὶ πανταχόθεν διέπεσέ σου ἡ ψευδήγορος διάνοια, ἀποδειχθείσης τᾛς
ἀληθείας, ὅτι οἱ θύοντες εἰδώλοις (ἤτοι κατὰ τὸν αὐτῶν λόγον ἱερόθυτον ὃ
ἐποίουν ἥ ποιοῦσι) ψεῦδος ἐργαζόμενοι δαιμονίοις θύουσι καὶ οὐχὶ Θε῵· ἀλλ'
οὐχ οἵ ποτε κατὰ νόμον θύσαντες δικαιότατα. Νῦν δὲ μηκέτι τούτου
γενομένου, αὐτοῦ θέλοντος, ὡς καὶ ἀπὸ τῶν ἀνέκαθεν διὰ ᾿Ιερεμίου τοῦ
προφήτου ἔλεγεν «Ἵνα τί μοι λίβανον ἐκ ΢αβ᾵ φέρεις καὶ κινάμωμον ἐκ γᾛς
μακρόθεν;» Καὶ πάλιν «Αἱ θυσίαι σου οὐχ ἥδυνάν μοι» καὶ ἄλλοτε «Ἆρόν σου
τὰς θυσίας, ᾿Ισραήλ, καὶ φάγετε κρέα. Οὐ γὰρ ἐνετειλάμην τοῖς πατράσιν
ὑμῶν ἐν ἡμέρᾳ ἐπιλαβομένου μου τᾛς χειρὸς αὐτῶν ἐξαγαγεῖν αὐτοὺς ἐκ γᾛς
Αἰγύπτου περὶ θυσιῶν, ἀλλὰ τοῦτο ἐνετειλάμην αὐτοῖς, ἕκαστον ποιεῖν
δικαιοσύνην πρὸς τὸν πλησίον»· αὐτοῦ δὲ λέγοντος ὅτι οὐκ ἐνετειλάμην καὶ
αὐτοῦ ἐν τ῵ νόμῳ λέγοντος τ῵ Μωϋσᾜ ὅτι «Ἕκαστος τῶν υἱῶν ᾿Ισραὴλ ἐὰν
προσενέγκᾙ θυσίαν ἐκ βοῶν ἥ προβάτων, ἄρσεν ἄμωμον προσφερέτω» καὶ
πάλιν «Ἐάν τις ἁμάρτᾙ καὶ γένηται ἔν τινι πλημμελείᾳ, προσαγάγᾙ πρόβατον»
καὶ πάλιν «Ἐὰν ἁμάρτᾙ ὁ λαός, προσενέγκᾙ μόσχον», ἔδειξε μὲν
εὐπροσδέκτως αὐτὸν κομίζεσθαι τὰς ὑπὲρ σωτηρίας τοῦ λαοῦ ποτε
τελεσθείσας θυσίας, οὐκ αὐτοῦ ἐπιδεομένου τούτων οὐδὲ θέλοντος ταῦτα,
ἀλλὰ συγκαταβαίνοντος αὐτῶν τᾜ ἀσθενείᾳ καὶ τᾜ τᾛς ἀνθρωπότητος
προλήψει, ἵνα ἀπὸ τᾛς πολυθεἸας εἰς τὴν περὶ τοῦ ἑνὸς Θεοῦ γνῶσιν μετενέγκᾙ
τὴν τῶν ἀνθρώπων διάνοιαν. Ἐπειδὴ γὰρ ἰσχυρῶς ἐτεθεμελίωτο ἡ διάνοια
αὐτῶν ἐν τᾜ θυσίᾳ ὡς ἐν εὐσεβείᾳ, τᾜ ὑπὲρ ἱλασμῶν ἑαυτῶν καὶ σωτηρίας
εἰδώλοις προσφερομένᾙ, εἰς δὲ τὸ μὴ ἅπαξ χαλεπῶς φέρειν διὰ τὴν συνήθειαν,
τοῦ ἀποστρέψαι τοῦτο ποιεῖν ἕως καιροῦ εἰς αὐτοῦ ὄνομα ἀπὸ τᾛς πολυθέου
φαντασίας, ἠθέλησε τὰ κατ' ἔθος αὐτοῖς γινόμενα εἰς αὑτὸν μεταλλάξαι, ἵνα
λοιπὸν γνόντες τὸν ἕνα καὶ πιστεύσαντες ἀσφαλῶς τ῵ ἑνὶ παρ' αὐτοῦ
ἀκούσωσιν «Μὴ φάγομαι κρέα ταύρων ἥ αἷμα τράγων πίομαι;» καί «Μὴ
τεσσαράκοντα ἔτη θυσίαν προσηνέγκατέ μοι ἐν τᾜ ἐρήμῳ, οἶκος ᾿Ισραήλ;».
Καίτοι γε πολλῶν θυσιῶν τότε προσενεχθεισῶν, ἵνα δείξᾙ ὅτι οὐκ αὐτ῵
προσέφερον, καίτοι γε αὐτοῦ δεχομένου καὶ εἰς ὄνομα αὐτοῦ αὐτῶν
προσφερόντων, ἀλλὰ διὰ τὴν αὐτῶν ἐν τοῖς τοιούτοις ἀναχθεῖσαν συνήθειαν,
ἕως μεταλλεύσᾙ καθελκύσας ἀπὸ συνηθείας πολλῶν εἰς τὸν ἕνα καὶ ἀπὸ τοῦ
ἑνὸς λοιπὸν μάθωσιν ὅτι οὔτε ἔχρᾙζεν οὔτε χρᾚζει καὶ λοιπὸν ἀποκόψᾙ διὰ τᾛς
ἐνσάρκου παρουσίας τᾛς τοῦ Φριστοῦ αὐτοῦ τὸ π᾵ν τᾛς ὑποθέσεως τῶν
θυσιῶν, τᾛς μι᾵ς θυσίας τελειωσάσης τὰς προϋπαρξάσας πάσας, ἥτις ἐστὶ
θυσία Φριστοῦ, ὅτι «Σὸ Πάσχα ἡμῶν ἐτύθη Φριστός» κατὰ τὸ γεγραμμένον· ἧς
θυσίας καὶ Πάσχα καὶ διδασκαλίας παιδαγωγὸς ἐγένετο ὁ νόμος, ὁδηγῶν διὰ
τὸν τύπον καὶ ἀποκαθιστῶν εἰς τὴν ἐντελεστέραν διδασκαλίαν.
Tu mentirosa imaginación fracasó por todas partes, habiendo sido
demostrado por la verdad que los que sacrifican a los ídolos (ya sea que, según sus
palabras, lo que hicieron o hacen sea ‚consagrado‛) ejecutan una mentira y est{n
sacrificando a los demonios, no a Dios; pero esto no [abarca] a los que una vez
sacrificaron con absoluta justificación según la Ley. Al presente esto ya no se hace
porque Él así lo desea, como también lo dijo desde el principio por medio del
profeta Jeremías: ‚¿Para qué me traes incienso de Saba y canela desde muy
lejos?‛334. Y de nuevo: ‚Vuestros sacrificios no me agradaron‛335, y en otro lugar:
‚Quita tus sacrificios, Israel, y come carne. Pues a vuestros antepasados no les di
mandamiento concerniente a los sacrificios el día que los tomé de la mano para
sacarlos de la tierra de Egipto, sino que les ordené esto: que cada uno haga justicia
con el prójimo‛336. Pero cuando el mismo [Dios] que dijo que no había dado
mandamiento también le dijo a Moisés en la Ley: ‚Si cualquiera de los hijos de
Israel ofreciera un sacrificio de bueyes o de ovejas, que presente un macho sin
defecto‛337, y de nuevo: ‚Si alguno pecase e incurriese en alguna falta, que ofrende
un cordero‛338, y también: ‚Si el pueblo pecase, que ofrezca un novillo‛ 339,
demostró que Él aceptó recibir los sacrificios que en aquel tiempo se ofrecieron por
la salvación del pueblo, no porque los necesitara o los quisiera sino consintiéndolos
por la debilidad y la opinión preconcebida de la humanidad, a fin de apartar el
pensamiento de los hombres del politeísmo hacia el conocimiento del Dios Uno.
Puesto que el pensamiento de ellos estaba tan firmemente aferrado al sacrificio
que, como si fuera un acto de piedad, presentaban a los ídolos por su propia
expiación y salvación, a fin de que no les fuera difícil el dejar de una vez [esta
práctica] a causa de su costumbre, [Dios] quiso que cambiaran sus prácticas
acostumbradas hacia Él y les permitió hacer esto en su nombre por un tiempo para
apartarlos de la fantasía de una multitud de dioses. Al final, cuando conocieran al
Uno y creyeran firmemente en el Uno, comprenderían lo que dijo: ‚¿Acaso Yo
como carne de toros o bebo sangre de machos cabríos?‛ 340 y: ‚¿Acaso en el desierto
me ofreciste sacrificio por cuarenta años, casa de Israel?‛341 – y ciertamente en
aquel entonces fueron ofrecidos muchos sacrificios – para que se revele que no se
los ofrecían a Él, aunque Él los aceptó y fueron ofrecidos en su nombre. Esto fue
debido a la costumbre heredada de la gente en tales asuntos, hasta que pudiera
socavar [tal práctica] arrancándolos de la costumbre en muchos [dioses] hacia el
Uno, y desde el Uno finalmente aprendieran que no necesitó ni necesita
[sacrificios], y que al final suprimiría todo el fundamento de los sacrificios
mediante la encarnación de Cristo mismo. Un sacrificio acabó con todos los
anteriores, el cual es el sacrificio de Cristo; según est{ escrito: ‚Cristo, nuestra
Pascua, fue sacrificado‛. La enseñanza de la Ley y la Pascua fueron instructores de
este sacrificio pues, a través de esta figura, los guió y llevó de vuelta a la más
perfecta doctrina.
ια καὶ ιθ σχόλιον. «᾿Ανὴρ οὐκ ὀφείλει κομ᾵ν, δόξα καὶ εἰκὼν Θεοῦ
ὑπάρχων».
ια καὶ ιθ ἔλεγχος. Εἰκόνα οὐ μόνον τὸν ἄνθρωπον Θεοῦ ὁρίζεται ὁ
ἀπόστολος, ἀλλὰ καὶ δόξαν. Σὴν κόμην δὲ ὑποτιθέμενος σωματικήν, οὖσαν
κατ' ἰδίαν ἐν σώματι καὶ οὐκ ἐν ψυχᾜ, οὐκ ἀλλότριον ἄρα Θεοῦ τὸ ποίημα
ὁρίζεται τοῦ ἀγαθοῦ διὰ τοῦ ὁμολογεῖν αὐτὸν τὰ ἀπὸ Παλαι᾵ς ἐν Καινᾜ
πληρούμενα Διαθήκᾙ.

ιβ καὶ κ σχόλιον. «᾿Αλλὰ ὁ Θεὸς συνεκέρασε τὸ σῶμα».


ιβ καὶ κ ἔλεγχος. Εἰ ὁ Θεὸς συνεκέρασε τὸ σῶμα, οὐκ ἄλλον δὲ θεὸν ὁ
ἀπόστολος κηρύσσει ἀλλὰ τὸν ὄντα, ὁμολογεῖ δὲ τὸν Θεὸν τὸ σῶμα τοῖς μέλεσι
κεκερακέναι, οὐκ ἄλλον οἶδεν Θεὸν ἀλλ' ἥ τὸν Δημιουργόν, αὐτὸν ἀγαθὸν καὶ
κτιστὴν καὶ δίκαιον, πάντων ποιητήν, ἐξ ὧν πάντων ἓν ἔργον ὑπάρχει ὁ
ἄνθρωπος, ὁ τοῖς μέλεσιν ὑπ' αὐτοῦ καλῶς κεκερασμένος.

ιγ καὶ κα σχόλιον. Πεπλανημένως ὁ Μαρκίων <μετὰ τό> «Ἀλλὰ ἐν Ἐκκλησίᾳ


θέλω πέντε λόγους τ῵ νοἸ μου λαλᾛσαι», προσέθετο «διὰ τὸν νόμον».
ιγ καὶ κα ἔλεγχος. ῎Αρα καὶ αἱ γλῶσσαι ἐκ τοῦ χαρίσματος τοῦ Πνεύματός
εἰσι. Γλώσσας δὲ ὁποίας λέγει ὁ ἀπόστολος; Ὅπως γνῶ<σιν οἱ> τὰς φωνὰς τὰς
῾ΕβραἸδας τὰς διαφόρως καὶ ποικίλως ἐν ἑκάστᾙ λέξει καλῶς μετὰ σοφίας
ποικιλθείσας, ἀλλὰ καὶ τὴν κομπώδη γλῶσσαν τῶν ῾Ελλήνων αὐχοῦντες, τὸ
ἀττικίζειν καὶ αἰολίζειν καὶ Δωρικῶς φθέγγεσθαι, τινὲς τῶν παρὰ τοῖς
Κορινθίοις τὰς πτύρσεις καὶ στάσεις ἐργασαμένων, οἷς ἡ ἐπιστολὴ
ἐπεστέλλετο. Καὶ ὡμολόγησε μὲν χάρισμα εἶναι πνευματικὸν τὸ ταῖς
῾Εβραϊκαῖς λέξεσι κεχρᾛσθαί τε καὶ τὸν νόμον διδάσκειν, οὐ μὴν ἀλλὰ καὶ τὰ
ἄλλα κομπώδη καθελὼν τᾛς τῶν ῾Ελλήνων γλώσσης ἔφησεν μ᾵λλον
γλώσσαις αὐτὸν αὐτῶν λαλοῦντα διὰ τὸ εἶναι αὐτὸν ῾Εβραῖον ἐξ ῾Εβραίων,
παρὰ τοὺς πόδας Γαμαλιὴλ ἀνατεθραμμένον, ὧν ῾Εβραίων τὰ γράμματα ἐν
ἐπαίνοις τίθησι καὶ τᾛς τοῦ Πνεύματος δωρε᾵ς ὄντα χαρίσματα· διὸ καὶ περὶ
τῶν αὐτῶν [καὶ] Σιμοθέῳ γράφων ἔλεγεν «ὅτι ἀπὸ νεότητος ἱερὰ γράμματα
ἔμαθες». Ἔτι δὲ προστιθεὶς <πρὸς> τοὺς ἀπὸ ῾Ελλήνων ποιητῶν καὶ ὆ητόρων
ὁρμωμένους τὰ ἴσα φάσκων ὁμοίως ἔφη «Πάντων πλέον ὑμῶν λαλῶ
γλώσσαις», ἵνα δείξᾙ καὶ τᾛς ῾Ελληνικᾛς παιδείας αὐτὸν ἐν πείρᾳ
ὑπερβαλλόντως γεγενᾛσθαι. Καὶ γὰρ καὶ ὁ χαρακτὴρ αὐτοῦ σημαίνει αὐτὸν
ὑπάρχειν ἐν προπαιδείᾳ,
Comentario 11 (y 19). ‚El varón no debe tener el cabello largo, pues es la
imagen y la gloria de Dios‛.
Refutación 11 (y 19). El apóstol determina que el hombre no sólo es la
imagen de Dios, sino también su gloria. Pero al hacer referencia al cabello, que es
algo corporal – puesto que [pertenece] particularmente al cuerpo y no al alma –
define, a través de su reconocimiento de las cosas del Antiguo Testamento
cumplidas en el Nuevo, que esta creación no es extraña al buen Dios.

Comentario 12 (y 20). ‚Pero Dios compuso el cuerpo‛.


Refutación 12 (y 20). Si Dios compuso el cuerpo, entonces el apóstol predica
no a otro dios sino al [Dios] que realmente Es, y si reconoce que Dios ha compuesto
el cuerpo por medio de los miembros no conoce a otro Dios sino al Demiurgo, el
cual es bueno, creador y justo, hacedor de todo. El hombre es una obra de entre
todas [las que Él hizo], el cual ha sido compuesto perfectamente por Él por medio
de los miembros.

Comentario 13 (y 21). <Después de>: ‚Pero en la Iglesia prefiero hablar cinco


palabras con mi entendimiento‛, Marción añadió erroneamente: ‚por causa de la
Ley‛.
Refutación 13 (y 21). En efecto, las lenguas también son [parte] de los dones
del Espíritu. Pero ¿de qué clase de lenguas habla el apóstol? *Dijo ‚En la Iglesia
prefiero hablar cinco palabras con mi entendimiento‛] a fin de que no sólo los que
se jactan de las diferentes y variadas palabras hebreas – bella y sabiamente
diferenciadas en cada expresión – sino también los que [hablan] la arrogante
lengua de los griegos – tanto los que se expresan al modo ático, eólico o dórico –
sepan que [Dios no permite sólo una lengua en la Iglesia], pues por esta razón
algunos de entre los Corintios, a quienes la carta había sido enviada, habían
causado alborotos y disensiones. Y ciertamente [Pablo] reconoció que el hacer uso
de expresiones hebreas y el enseñar la Ley son dones espirituales, pero no sólo eso
sino que también, condenando los otros pretensiosos [modos] de la lengua de los
griegos, dijo que él habló en lenguas más bien que en la de ellos debido a que él es
hebreo [hijo] de hebreos, criado a los pies de Gamaliel, concede gran importancia a
las Escrituras de los hebreos y [considera] que son gracias del don del Espíritu; por
lo cual *también+ escribió a Timoteo acerca de ellas diciendo: ‚Desde tu juventud
aprendiste las sagradas Escrituras‛342. Pero más aun, él dijo lo mismo <acerca> de
los que son influidos por los poetas y oradores griegos y añadió, afirmando del
mismo modo: ‚Hablo en lenguas m{s que todos vosotros‛343 para demostrar que él
también estaba versado en el más alto grado en la educación griega. Incluso su
estilo indica que tenía una instrucción preliminar
οὗ οὐκ ἠδυνήθησαν ᾿Επικούρειοι καὶ ΢τωϊκοὶ ἀντιστᾛναι, ἀνατρεπόμενοι διὰ
τᾛς λογίως παρ' αὐτοῦ ἀναγνωσθείσης τοῦ βωμοῦ ἐπιγραφᾛς τᾛς
ἐπιγεγραμμένης «Σ῵ θε῵ ἀγνώστῳ», ὆ητῶς ἀναγνωσθείσης παρ' αὐτοῦ καὶ
εὐθὺς μεταφραστικῶς ὆ηθείσης «Ὃν ἀγνοοῦντες εὐσεβεῖτε, τοῦτον ἐγὼ
καταγγέλλω ὑμῖν», καὶ πάλιν φήσαντος «Εἶπέν τις ἴδιος αὐτῶν προφήτης·
Κρᾛτες ἀεὶ ψεῦσται, κακὰ θηρία, γαστέρες ἀργαί», ἵνα τὸν ᾿Επιμενίδην δείξᾙ,
ἀρχαῖον ὄντα φιλόσοφον καὶ κτιστὴν τοῦ παρὰ Κρησὶν εἰδώλου· ἀφ' οὗπερ καὶ
Καλλίμαχος ὁ Λίβυς τὴν μαρτυρίαν εἰς ἑαυτὸν συνανέτεινε, ψευδῶς περὶ Διὸς
λέγων·

Κρᾛτες ἀεὶ ψεῦσται· καὶ γὰρ τάφον, ὦ ἄνα, σεῖο


Κρᾛτες ἐτεκτήναντο, σὺ δ' οὐ θάνες· ἐσσὶ γὰρ αἰεί.

Καὶ ὁρᾶς πῶς διηγεῖται περὶ γλωσσῶν ὁ ἅγιος ἀπόστολος, «ἀλλὰ θέλω
πέντε λόγους ἐν Ἐκκλησίᾳ τ῵ νοἸ μου» τουτέστιν διὰ τᾛς ἑρμηνείας «φράσαι».
Ὡς ὁ προφήτης ἐν Πνεύματι ἁγίῳ εἰς τὸν νοῦν προκεχορηγημένα φέρων εἰς
φῶς διὰ τᾛς προφητείας ὠφελεῖ τοὺς ἀκούοντας, οὕτως κἀγὼ <θέλω>, φησί,
λαλᾛσαι εἰς ἀκοὴν τᾛς Ἐκκλησίας καὶ οἰκοδομὴν καὶ μὴ διὰ τοῦ κόμπου
῾Ελληνίδος τε καὶ ῾ΕβραἸδος ἑαυτὸν οἰκοδομεῖν τὸν εἰδότα καὶ οὐχὶ τὴν
Ἐκκλησίαν δι' ἧς ἐπίσταται γλώσσης. ΢ὺ δὲ προσέθηκας, ὦ Μαρκίων, τό «διὰ
τὸν νόμον», ὡς τοῦ ἀποστόλου λέγοντος «Θέλω πέντε λόγους ἐν Ἐκκλησίᾳ
<λαλᾛσαι> διὰ τὸν νόμον». Αἰδέσθητι, Βαβυλὼν δευτέρα καὶ καινὴ ΢οδόμων
πολυμιξία. Ἕως πότε συγχεῖς τὰς γλώσσας; Ἕως πότε τολμᾶς κατὰ τῶν ὑπὸ
σοῦ μηδὲν ἀδικουμένων; Ζητεῖς γὰρ βιάσασθαι ἀγγελικὰς δυνάμεις, ἐκβαλὼν
τοὺς λόγους τᾛς ἀληθείας ἀπὸ τᾛς Ἐκκλησίας φάσκων τ῵ Λὼτ τ῵ ἁγίῳ
«Ἐξάγαγε τοὺς ἄνδρας». Καὶ ὃ ἐπιχειρεῖς κατὰ σεαυτοῦ ἐπιχειρεῖς, τοὺς δὲ
λόγους τᾛς ἀληθείας οὐκ ἐκβαλεῖς, ἀλλὰ σεαυτὸν πατάσσεις ἐν ἀορασίᾳ καὶ
ἐν νυκτὶ ἐζοφωμένᾙ διάγεις, ψηλαφῶν τὴν θύραν καὶ μὴ εὑρίσκων ἕως
ἀνατείλᾙ ὁ ἥλιος καὶ ἴδᾙς τὴν ἡμέραν τᾛς κρίσεως· ἐν ᾗ καὶ τὸ πῦρ
ἀπαντήσεται τᾜ σᾜ ψευδηγορίᾳ. Σοῦτο γάρ σε ἐκδέχεται, ὡς ὁρᾶς. Οὔτε γὰρ
κεῖται παρὰ τ῵ ἀποστόλῳ <τό> «διὰ τὸν νόμον» καὶ παρὰ σοῦ τοῦτο
πεποιήτευται. Εἰ δὲ καὶ ἔλεγεν ὁ ἀπόστολος «διὰ τὸν νόμον», συνᾳδόντως
ἔλεγεν τ῵ ἑαυτοῦ Κυρίῳ, οὐχ ἵνα καταλύσᾙ τὸν νόμον, ἀλλ' ἵνα πληρώσᾙ.

ιδ καὶ κβ σχόλιον. «᾿Εν τ῵ νόμῳ γέγραπται ὅτι ἐν ἑτερογλώσσοις καὶ ἐν


χείλεσιν ἑτέροις λαλήσω πρὸς τὸν λαὸν τοῦτον».
ιδ καὶ κβ ἔλεγχος. Εἰ μὴ ἐπλήρωσε Κύριος τὰ ἐν τ῵ νόμῳ προειρημένα, τίς
ἦν χρεία τὸν ἀπόστολον ὑπομνᾛσαι
ya que los epicúreos y los estoicos no podían oponérsele. Fueron refutados por la
inscripción – elocuentemente leída por él – grabada en el altar: ‚Al Dios
desconocido‛344, leída expresamente por él e inmediatamente expresada de manera
parafraseada: ‚Al que vosotros vener{is sin conocer, a ese os anuncio yo‛. Y de
nuevo dijo: ‚Uno de ellos, su propio profeta, dijo: ‘Los cretenses, siempre
mentirosos, malas bestias, vientres ociosos’‛345 para indicar a Epiménides, quien
fue un filósofo antiguo y artífice del ídolo que está en Creta. También Calímaco el
Libio hizo extensivo a sí mismo el testimonio de este profeta, al decir falsamente
sobre Zeus:

Los cretenses, siempre mentirosos; pues tu sepulcro, oh Señor,


los cretenses erigieron, pero tú no mueres; pues eres eterno346.

Incluso puedes observar cómo el santo apóstol expone acerca de las lenguas:
‚Pero en la Iglesia prefiero hablar cinco palabras con mi entendimiento‛, esto es,
por medio de la interpretación. Así como el profeta beneficia a los que lo escuchan
al traer a la luz del entendimiento las cosas que por medio de la profecía le han
sido entregadas por el Espíritu Santo, del mismo modo ‚yo también <quiero>‛ –
dice – ‚hablar para que la Iglesia escuche y sea edificada‛, y no edificarse a sí
mismo mediante la altisonante lengua griega o hebrea que sabe en vez de [hablar]
en la lengua que la Iglesia conoce. Pero tú, Marción, agregaste el ‚por causa de la
Ley‛, como si el apóstol hubiera dicho: ‚En la Iglesia prefiero <decir> *tan sólo+
cinco palabras por causa de la Ley‛. ¡Avergüénzate, mezcla entre una segunda
Babilonia y una nueva Sodoma! ¿Hasta cuándo confundirás las lenguas? ¿Hasta
cuándo te atreverás a ir en contra de los que no pueden ser perjudicados por ti?
Pues te esfuerzas por violentar las potencias angélicas expulsando de la Iglesia las
palabras de la verdad y diciéndole al santo Lot: ‚¡Saca fuera a los varones!‛.
Aquello que intentas lo intentas contra ti mismo, pues no expulsarás las palabras
de la verdad sino que te golpearás a ti mismo en la oscuridad y andarás en una
noche tenebrosa, buscarás a tientas la puerta y no la encontrarás hasta que salga el
sol y veas el día del juicio, en el cual también el fuego refutará tu mentira. Como
ves, esto es lo que te espera. El ‚por causa de la Ley‛ no se encuentra en *las
expresiones] del apóstol sino que ha sido inventado por ti; pero incluso si el
apóstol hubiera dicho ‚por causa de la Ley‛ lo habría dicho, concordantemente con
su mismo Señor, no para abolir la Ley sino para cumplirla.

Comentario 14 (y 22). ‚En la Ley está escrito: En otras lenguas y en otros


labios hablaré a este pueblo‛.
Refutación 14 (y 22). Si el Señor no cumplió las cosas que habían sido
predichas en la Ley, ¿por qué el apóstol tendría necesidad de rememorar
τὰ ἀπὸ νόμου ἐν Καινᾜ Διαθήκᾙ πληρούμενα; Ὡς καὶ ὁ ΢ωτὴρ ἔδειξεν ὅτι
αὐτὸς ἦν ὁ καὶ τότε ἐν νόμῳ λαλήσας καὶ κατὰ ἀπειλὴν ὁρίσας αὐτοῖς λέγων
«Διὸ προσώχθισα τᾜ γενεᾶ ταύτᾙ καὶ εἶπον, ἀεὶ πλανῶνται τᾜ καρδίᾳ, καὶ
ὤμοσα εἰ εἰσελεύσονται εἰς τὴν κατάπαυσίν μου»· διὸ καὶ ἐν ἑτερογλώσσοις
ἐπηγγείλατο λαλᾛσαι αὐτοῖς, ὡς καὶ ἐλάλησε, καὶ οὐκ εἰσᾛλθον. Σοῦτο γὰρ
εὑρίσκεται λέγων τοῖς αὐτοῦ μαθηταῖς «Ὑμῖν δέδοται τὰ μυστήρια τᾛς
βασιλείας, ἐκείνοις δὲ ἐν παραβολαῖς, ἵνα βλέποντες μὴ βλέπωσι» καὶ τὰ ἑξᾛς.
Πανταχοῦ τοίνυν ἐν τᾜ Καινᾜ τὰ ἀπὸ Παλαι᾵ς πληρούμενα παντί τῳ σαφές
ἐστιν ὅτι οὐχ ἑτέρου Θεοῦ καὶ ἑτέρου Θεοῦ, ἀλλὰ τοῦ αὐτοῦ αἱ δύο Διαθᾛκαι
συνίστανται.

ιε καὶ κγ σχόλιον. «Αἱ γυναῖκες ἐν Ἐκκλησίᾳ σιγάτωσαν· οὐ γὰρ


ἐπιτέτραπται αὐταῖς λαλεῖν, ἀλλὰ ὑποτασσέσθωσαν, καθὼς καὶ ὁ νόμος
λέγει».
ιε καὶ κγ ἔλεγχος. Εἰ κατὰ τὸν νόμον διατάσσεται ὁ ἅγιος τοῦ Θεοῦ
ἀπόστολος τὴν εὐταξίαν τᾜ ἁγίᾳ τοῦ Θεοῦ Ἐκκλησίᾳ, οὐκ ἄτακτος ὁ νόμος, ἀφ'
οὗπερ τὴν εὐταξίαν μετακομίζεται οὐδὲ ἀλλοτρίου Θεοῦ ὑπάρχει ὁ νόμος, τὴν
γυναῖκα καθυποτάξας τ῵ ἀνδρί. ΢υναρέσκει γὰρ καὶ τ῵ ἀποστόλῳ τοῦτο ἐν τᾜ
τᾛς Ἐκκλησίας νομοθεσίᾳ, ὥς φησι· «Καθὼς καὶ ὁ νόμος λέγει». Ποῦ δὲ εἶπεν ὁ
νόμος ἀλλὰ ἐν τ῵ εἰπεῖν τὸν Θεὸν πρὸς τὴν Εὔαν εὐθύς «Πρὸς τὸν ἄνδρα σου ἡ
ἀποστροφή σου καὶ αὐτός σου κυριεύσει»; Εἰ γὰρ καὶ ἐν ἄλλοις τόποις, ἀλλὰ
ἐντεῦθεν ἡ ἀρχή. Εἰ τοίνυν ἀπὸ τότε ἡ γυνὴ ὑπετάγη ἐκ προστάγματος Θεοῦ
τ῵ ἀνδρὶ καὶ ἀκολούθως ὁ ἀπόστολος καθυποτάσσει ταύτην, οὐκ ἀντιθέτως τ῵
ποιήσαντι τὸν ἄνθρωπον καὶ τὴν γυναῖκα Θε῵ καὶ αὐτὸς κελεύων δείκνυσιν ἐξ
ἅπαντος ὅτι τοῦ αὐτοῦ [Θεοῦ] ὑπάρχει ὁ ἀπόστολος νομοθέτης Θεοῦ, οὗ καὶ ὁ
νόμος ἦν καὶ ἡ π᾵σα Παλαιὰ Διαθήκη, καὶ τοῦ αὐτοῦ ἡ Καινὴ Διαθήκη,
τουτέστιν αἱ δύο Διαθᾛκαι, αἱ τὴν γυναῖκα τότε καὶ νῦν καθυποτάξασαι τ῵
ἀνδρὶ δι' εὐσεβᾛ καὶ ἀντίρροπον εὐταξίαν.

ιῶ καὶ κδ σχόλιον. Περὶ ἀναστάσεως νεκρῶν· «Γνωρίζω δὲ ὑμῖν, ἀδελφοί, τὸ


Εὐαγγέλιον, ὃ εὐηγγελισάμην ὑμῖν». Καὶ ὅτι «Εἰ Φριστὸς οὐκ ἐγήγερται,
μάταιον» καὶ τὰ ἑξᾛς. «Οὕτως κηρύσσομεν καὶ οὕτως ἐπιστεύσατε», «ὅτι
Φριστὸς ἀπέθανεν καὶ ἐτάφη καὶ ἐγήγερται τᾜ τρίτᾙ ἡμέρᾳ». «Ὅταν δὲ τὸ
θνητὸν τοῦτο ἐνδύσηται ἀθανασίαν, τότε γενήσεται ὁ λόγος ὁ γεγραμμένος·
κατεπόθη ὁ θάνατος εἰς νῖκος».
ιῶ καὶ κδ ἔλεγχος. «Γνωρίζω δὲ ὑμῖν, ἀδελφοί, τὸ Εὐαγγέλιον, ὃ
εὐηγγελισάμην ὑμῖν». Εἰ εὐηγγελίσατο καὶ αὐτὸ πάλιν γνωρίζει, οὐκ ἄλλο τι
Εὐαγγέλιον οὔτε ἄλλη γνῶσις μετὰ τὴν μίαν καὶ τὸ ἕν, ὅπερ ἓν τυγχάνει διὰ
τῶν τεσσάρων Εὐαγγελίων καὶ τῶν ἀποστόλων, ἵνα ἐλέγξᾙ τὸν Μαρκίωνα
las cosas de la Ley cumplidas en el Nuevo Testamento? Así el Salvador demostró
que también fue Él quien en aquel entonces habló en la Ley y estableció de modo
amenazador: ‚Por lo cual me indigné con aquella generación y dije: Siempre
divagan en su corazón; y juré: No entrar{n en mi reposo‛347; por ello también
prometió hablarles en otras lenguas – como también habló – y no entraron. Pues se
lo halla diciéndole esto a sus discípulos: ‚A vosotros se os ha concedido *conocer+
los misterios del reino, pero a aquellos en par{bolas, para que viendo no vean‛ 348 y
lo que sigue. Así pues, dado que en el Nuevo [Testamento] hay por todas partes
cosas cumplidas del Antiguo, es claro para cualquiera que uno no es de un Dios y
el otro de otro Dios, sino que los dos Testamentos corresponden al mismo Dios.

Comentario 15 (y 23). ‚Las mujeres guarden silencio en la Iglesia, pues no


les está permitido hablar; más bien estén subordinadas, como también la Ley dice‛.
Refutación 15 (y 23). Si el santo apóstol de Dios ordena esta buena
disposición a la santa Iglesia de Dios de acuerdo a la Ley, entonces la Ley de la cual
toma esta buena disciplina no carece de orden ni [la Ley] que sometió la mujer al
varón es la Ley de un Dios extraño. Pues el apóstol también está de acuerdo con
esto en su legislación a la Iglesia, desde el momento que afirma: ‚Como también la
Ley dice‛. ¿Y dónde dijo esto la Ley sino cuando Dios le dijo directamente a Eva:
‚Tu deseo ser{ para tu marido y él te dominar{‛ 349? Aunque [esta declaración]
también está en otros lugares, la original se encuentra aquí. Así pues, si desde
aquel entonces la mujer se sometió al varón por orden de Dios y consecuentemente
el apóstol también la somete – y no en contradicción con el Dios que hizo al
hombre y a la mujer –, el apóstol de Dios demuestra completamente que también
él, al ordenar esto, es un legislador del mismo [Dios] del cual son la Ley y todo el
Antiguo Testamento; también el Nuevo Testamento es de Él, esto es, los dos
Testamentos, los cuales tanto entonces como ahora sometieron la mujer al varón
por causa de un piadoso y equilibrado buen orden.

Comentario 16 (y 24). Acerca de la resurrección de los muertos: ‚Os hago


saber, hermanos, el Evangelio que os anuncié‛. También: ‚Si Cristo no resucitó,
inútil‛ y lo que le sigue. ‚Así predicamos y así creísteis‛, ‚que Cristo murió, fue
sepultado y resucitó al tercer día‛. ‚Cuando esto mortal sea revestido de
inmortalidad, entonces se cumplirá la palabra que está escrita: Devorada fue la
muerte en victoria‛.
Refutación 16 (y 24). ‚Os hago saber, hermanos, el Evangelio que os
anuncié‛. Si lo predicó y lo da a conocer nuevamente no es un Evangelio distinto ni
otro conocimiento posterior al [verdadero] conocimiento y el [verdadero]
Evangelio, el cual es uno a través de los cuatro Evangelios [canónicos] y los
[escritos] de los apóstoles; [dijo esto] a fin de refutar a Marción,
τὸν μετὰ τοσαῦτα ἔτη ἥκοντα, μετὰ χρόνους τοῦ καλουμένου ῾Τγίνου, τοῦ
῾Ρωμαίων ἐπισκόπου τοῦ κατὰ διαδοχὴν ἐνάτου γενομένου ἀπὸ τᾛς τῶν
ἀποστόλων Πέτρου καὶ Παύλου τελειώσεως. Διὸ ἐπασφαλιζόμενος ὁ αὐτὸς
ἀπόστολος ἔλεγεν «Κἄν τε ἡμεῖς ἥ ἄγγελος εὐαγγελίσηται ὑμῖν παρ' ὃ
παρελάβετε, ἀνάθεμα ἔστω», γινώσκων Πνεύματι ἁγίῳ ὅτι μέλλει Μαρκίων
καὶ οἱ κατ' αὐτὸν διαστρέφειν τὴν ὁδὸν τὴν καλῶς ἡδραιωμένην. Ὅθεν οὐκέτι
εἶπεν «εὐαγγελίζομαι ὑμῖν», ἀλλὰ «γνωρίζω ὑμῖν τὸ Εὐαγγέλιον», οὐκ ἄλλο
ὄν, ἀλλὰ «ὃ ἤδη εὐηγγελισάμην ὑμῖν», οὗ τὴν ὑπόμνησιν ὑμῖν ποιοῦμαι.
«Γνωρίζω ὑμῖν τίνι λόγῳ εὐηγγελισάμην ὑμῖν, εἰ κατέχετε, ἐκτὸς εἰ μὴ εἰκᾛ
ἐπιστεύσατε». Εἰ μὴ γὰρ κατέχετε, ὡς ἐκήρυξα ὑμῖν, χωρὶς αὐτοῦ εἰκᾛ
ἐπιστεύσατε. «Εὐηγγελισάμην γὰρ ὑμῖν ὅτι Φριστὸς ἀπέθανεν ὑπὲρ τῶν
ἁμαρτιῶν ἡμῶν κατὰ τὰς Γραφὰς καὶ ὅτι τᾜ τρίτᾙ ἡμέρᾳ ἐγήγερται, κατὰ τὰς
Γραφὰς» καὶ οὐ κατὰ μῦθον καὶ οὐδὲ κατὰ τὴν διδασκαλίαν τῶν μελλόντων
ἀφ' ἑαυτῶν λαλεῖν ἃ μὴ γέγραπται· οἱ μὲν γὰρ ᾿Ιουδαῖοι ἀφ' ἑαυτῶν λέγουσι
μὴ ἐγηγέρθαι, Μαρκίων δὲ καὶ οἱ ἄλλοι λέγουσιν ἀφ' ἑαυτῶν δοκήσει
πεπονθέναι καὶ τετάφθαι, ἐγὼ δὲ κατὰ τὰς Γραφὰς ἀσφαλίζομαι ὑμ᾵ς. Εὐθὺς
γὰρ ἐπιφέρει λέγων «Οὕτως κηρύσσομεν καὶ οὕτως ἐπιστεύσατε, ὅτι Φριστὸς
ἀπέθανεν καὶ ἐτάφη καὶ ἐγήγερται τᾜ τρίτᾙ ἡμέρᾳ» καὶ εὐθύς «Εἰ νεκροὶ οὐκ
ἐγείρονται, οὐδὲ Φριστὸς ἐγήγερται καὶ εἰ Φριστὸς οὐκ ἐγήγερται, μάταιον τὸ
κήρυγμα ἡμῶν». Καὶ μετὰ ταῦτα πάντα «Δεῖ γὰρ τὸ θνητὸν τοῦτο ἐνδύσασθαι
ἀθανασίαν, καὶ τὸ φθαρτὸν τοῦτο ἐνδύσασθαι ἀφθαρσίαν». Καὶ οὐκ εἶπεν τὸ
θνητὸν τοῦτο χωρᾛσαι τὴν ἀθανασίαν ἥ τὸ φθαρτὸν τοῦτο χωρᾛσαι τὴν
ἀφθαρσίαν, ἀλλὰ τὸ θνητὸν καὶ φθαρτὸν ἐνδύσασθαι ἀθανασίαν καὶ
ἀφθαρσίαν. Ποῖον δέ ἐστι θνητὸν ἀλλὰ τὸ σῶμα τὸ οὐ χωρᾛσαν ἐν αὐτ῵ μόνον
ἀθανασίαν, ἀλλὰ καὶ οἰκειῶσαν καὶ μέλλον ἐνδύσασθαι τὴν ἀθανασίαν, οὐ
τοῦ σώματος ἀποβαλλομένου καὶ τᾛς ψυχᾛς τᾛς μὴ ἀποθνᾙσκούσης
ἐνδυομένης ἀθανασίαν, ἀλλὰ τοῦ θνητοῦ ἐνδυομένου ἀθανασίαν καὶ τοῦ
φθαρτοῦ ἀφθαρσίαν τουτέστιν τοῦ σώματος; Αὐτοῦ γὰρ καὶ θάνατός ἐστι καὶ
φθορὰ πρόσκαιρος, διὰ τὴν λύσιν τὴν ἐπενεχθεῖσαν αὐτ῵ διὰ τᾛς τοῦ ᾿Αδὰμ
παρακοᾛς. Ὅτι δὲ περὶ τῶν μελλουσῶν φησιν ἐν αὐτ῵ τελειοῦσθαι εὐεργεσιῶν,
διὰ τᾛς ὑποσχέσεως τὸ πληροῦσθαι μέ<λλον> σημαίνει λέγων «Σότε γενήσεται
ὁ λόγος ὁ γεγραμμένος, κατεπόθη ὁ θάνατος εἰς νῖκος», ἵνα σημάνᾙ τὴν τότε
μέλλουσαν ἔσεσθαι νεκρῶν ἀνάστασιν· ἐπειδὴ κατεπόθη ὁ θάνατος ἀπὸ
μέρους ἐν τᾜ τοῦ Φριστοῦ ἀναστάσει καὶ τῶν σὺν αὐτ῵ ἀναστάντων («Ἀνέστη
γὰρ πολλὰ σώματα τῶν ἁγίων, ὥς φησι τὸ Εὐαγγέλιον, καὶ συνεισᾛλθον αὐτ῵
εἰς τὴν ἁγίαν πόλιν»), τότε δὲ εἰς νῖκος καταπίνεται, ὅτε ἀπὸ πάντων
καθολικῶς ἀφαντοῦται.
quien llegó varios años después, en tiempos del obispo de Roma llamado Higinio,
el noveno en sucesión luego de la muerte de los apóstoles Pedro y Pablo. Por lo
cual el mismo apóstol, tomando precauciones [contra futuras herejías], dijo:
‚Aunque nosotros o un {ngel os anunciemos [un Evangelio] distinto al que
recibisteis, sea anatema‛350, sabiendo por el Espíritu Santo que Marción y los suyos
habrían de torcer el camino que fue perfectamente consolidado. Por lo cual no dijo
‚os anuncio un Evangelio‛ sino ‚os doy a conocer351 el Evangelio‛, no uno que es
distinto sino ‚el que ya os anuncié‛, del cual os hago memoria. ‚Os hago saber que
si retenéis la palabra que os anuncié *sois salvos+, si es que no creísteis en vano‛ 352.
Pues si no os mantenéis firmes, tal como os prediqué, sin esta [condición] creísteis
en vano. ‚Pues os anuncié que Cristo murió por nuestros pecados, conforme a las
Escrituras, y que al tercer día resucitó, conforme a las Escrituras353, no conforme a
una fábula ni según la enseñanza de los que por sí mismos habrían de hablar de
cosas que no están escritas; pues por un lado los judíos dicen por su propia cuenta
que [Jesús] no resucitó, por otro lado Marción y los demás dicen por propia
iniciativa que ha sufrido y sido sepultado en apariencia, pero yo os lo aseguro
conforme a las Escrituras‛. Inmediatamente añade y dice: ‚Así predicamos, y así
creísteis: que Cristo murió, fue sepultado y resucitó al tercer día‛ 354, y en seguida:
‚Si los muertos no resucitan tampoco Cristo resucitó, y si Cristo no resucitó
nuestra predicación no tiene fundamento‛355. Y después de todo esto *dice+: ‚Pues
es necesario que esto mortal sea revestido de inmortalidad, y esto corruptible sea
revestido de incorrupción‛356. No dijo que esto mortal contiene la inmortalidad ni
que esto corruptible contiene la incorrupción, sino que lo mortal y corruptible se ha
de revestir de inmortalidad e incorrupción. ¿Qué es mortal sino el cuerpo, que no
sólo contiene en sí mismo la inmortalidad sino que fue preparado y destinado para
revestirse de inmortalidad? El cuerpo no ha de ser descartado y el alma que no
muere revestida de inmortalidad, sino que lo mortal y corruptible – esto es, el
cuerpo – ha de ser revestido de inmortalidad e incorrupción. Pues no sólo hay
muerte sino también un deterioro temporal [del cuerpo] debido a la
descomposición que le sobrevino por la desobediencia de Adán. Pero puesto que
habla acerca de los beneficios futuros que han de cumplirse en el [cuerpo], indica a
través de esta declaración lo que ha de llevarse a cabo en el futuro diciendo:
‚Entonces suceder{ la palabra que est{ escrita: La muerte fue devorada en
victoria‛357, a fin de indicar la resurrección de los muertos que ha de suceder en
aquel tiempo; pues la muerte fue devorada parcialmente en la resurrección de
Cristo y de los que resucitaron junto con Él (pues, como dice el Evangelio: ‚Los
cuerpos de muchos hombres santos resucitaron y entraron junto con Él en la
ciudad santa‛358), pero entonces será devorada en victoria, cuando sea eliminada
de todos en general.
Σᾛς πρὸς Κορινθίους β· αὕτη δὲ τρίτη κεῖται παρὰ τ῵ Μαρκίωνι,
μετηλλαγμένως δὲ διὰ τὸ πρώτην παρ' αὐτ῵ τετάχθαι τὴν πρὸς
Γαλάτας.

α καὶ κε σχόλιον. «῞Οσαι γὰρ ἐπαγγελίαι Θεοῦ ἐν αὐτ῵ τὸ ναί· διὸ καὶ δι'
αὐτοῦ τὸ ἀμὴν τ῵ Θε῵».
α καὶ κε ἔλεγχος. Διάνοιξον τοὺς ὀφθαλμούς σου καὶ σώθητι, ὦ Μαρκίων. Εἰ
δὲ σὺ οὐκέτι δύνασαι (τετελεύτηκας γάρ), οἱ ὑπὸ σοῦ ἀπατηθέντες
ἀνοιξάτωσαν τοὺς ὀφθαλμοὺς αὐτῶν καὶ φυγέτωσαν ἀπὸ σοῦ ὡς ἀπὸ ἑρπετοῦ
δεινοῦ καὶ λυμαινομένου τοὺς ἐγγίζοντας. Εἰ γάρ «Ὅσαι ἐπαγγελίαι Θεοῦ, ἐν
αὐτ῵ τὸ ναί», ἐπαγγελίας δὲ Θεοῦ οἶδεν ὁ ἀπόστολος διὰ τοῦ νόμου καὶ τῶν
προφητῶν, ἄρα γε ἐν Φριστ῵ τὸ ναὶ τῶν ἐπαγγελιῶν τοῦ πληρώματος
ἐβεβαιοῦτο. Οὐκ ἀλλότριος οὖν ὁ Φριστὸς τοῦ παλαιοῦ νόμου καὶ τῶν
προφητῶν, οὐδὲ τοῦ Θεοῦ τοῦ λαλήσαντος ἐν τ῵ νόμῳ καὶ ἐν Φριστ῵ τὰς
αὐτοῦ ἐπαγγελίας πεπληρωκότος. Ἀλλ' οὐδὲ ἀντίθετος ὁ Φριστὸς τ῵ Θε῵ τ῵
δεδωκότι νόμον καὶ προφήτας. Διὰ γὰρ τὸ ἐν αὐτ῵ τὰς ἐπαγγελθείσας
ὑποσχέσεις ναὶ γίνεσθαι, διὰ τοῦτο, φησί, καὶ δι' αὐτοῦ τὸ ἀμὴν τ῵ Θε῵· Θεοῦ
μὲν Πατρὸς ἐπαγγειλαμένου, Φριστοῦ δὲ [τοῦ] καὶ βεβαιοῦντος καὶ κυρίου τὸ
ἀμὴν περιποιουμένου δι' αὐτοῦ ἐν τοῖς δι' αὐτοῦ τᾜ ἐπαγγελίᾳ βεβαιωθεῖσιν
καὶ ἐπεγνωκόσιν τὸν Πατέρα αὐτοῦ ἐν νόμῳ λελαληκότα καὶ ἐν Εὐαγγελίῳ
τοῖς πεπιστευκόσι δεδωρημένον τὰ σωτήρια, τοῖς λέγουσιν δι' αὐτοῦ λέγοντος
Φριστοῦ, «Ναὶ ὁ Πατήρ, ὅτι οὕτως ἐγένετο ἡ εὐδοκία ἐνώπιόν σου».

β καὶ κῶ σχόλιον. «Οὐ γὰρ ἑαυτοὺς κηρύσσομεν, ἀλλὰ Φριστὸν ᾿Ιησοῦν


Κύριον, ἑαυτοὺς δὲ δούλους ὑμῶν διὰ ᾿Ιησοῦ, ὅτι ὁ Θεὸς ὁ εἰπών· Ἐκ σκότους
φῶς λάμψει».
β καὶ κῶ ἔλεγχος. Οὐ κηρύσσουσιν ἑαυτοὺς οἱ ἀπόστολοι, ἀλλὰ Φριστὸν
᾿Ιησοῦν Κύριον. Διὸ οὐκ ἔνι αἵρεσις οὐδὲ Ἐκκλησία εἰς ὄνομα ἀποστόλων
ἀνηγορευμένη. Οὐδέποτε γὰρ ἠκούσαμεν ἥ Πετρίους ἥ Παυλίους ἥ
Βαρθολομαίους ἥ Θαδδαίους, ἀλλὰ ἀπ' ἀρχᾛς ἓν κήρυγμα πάντων τῶν
ἀποστόλων, οὐκ αὐτοὺς κηρύσσον ἀλλὰ Φριστὸν ᾿Ιησοῦν Κύριον. Διὸ καὶ
ὄνομα τᾛς Ἐκκλησίας οἱ πάντες ἓν ἐπέθεντο, οὐχ ἑαυτῶν ἀλλὰ τοῦ Κυρίου
αὐτῶν ᾿Ιησοῦ Φριστοῦ, ἀπὸ ᾿Αντιοχείας ἀρξαμένων Φριστιανῶν καλεῖσθαι·
ὅπερ ἐστὶν ἡ μόνη καθολικὴ Ἒκκλησία, οὐκ ἄλλο τι ἔχουσα <ὄνομα> ἀλλὰ
Φριστοῦ, Φριστιανῶν οὖσα Ἐκκλησία, οὐ Φριστῶν ἀλλὰ Φριστιανῶν, τοῦ μὲν
ἑνὸς ὑπάρχοντος, τῶν δὲ ἀπὸ τοῦ ἑνὸς Φριστιανῶν καλουμένων. Μετὰ ταύτην
δὲ καὶ τοὺς αὐτᾛς κήρυκας π᾵σαι , οὐκέτι τοῦ αὐτοῦ χαρακτᾛρος φαινόμεναι
διὰ τῶν ἐπιθέτων ὀνομάτων Μανιχαίων καὶ ΢ιμωνιανῶν καὶ Οὐαλεντίνων καὶ
᾿Εβιωναίων·
De la segunda [epístola] a los Corintios; esta se ubica tercera en el canon de
Marción pero de manera alterada, ya que en su canon la [epístola] a los Gálatas se
halla en primer lugar.

Comentario 1 (y 25). ‚Todas las promesas de Dios son en Él sí; por lo cual
también, por medio de Él, el amén para Dios‛.
Refutación 1 (y 25). ¡Abre tus ojos y sé salvado, oh Marción! Pero si tú ya no
puedes (pues has muerto) deja que los que fueron engañados por ti abran sus ojos
y escapen de ti como de una terrible serpiente que hace daño a los que se le
acercan. Pues si ‚todas las promesas de Dios son en Él sí‛, pero el apóstol conoce
las promesas de Dios por medio de la Ley y de los profetas, entonces el ‚sí‛ del
cumplimiento de las promesas fue confirmado en Cristo. Así pues, Cristo no es
ajeno a la antigua Ley y a los profetas ni al Dios que habló en la Ley y que ha
cumplido sus promesas en Cristo. Cristo tampoco es contrario al Dios que ha dado
la Ley y los profetas. Debido a que en Él las promesas que fueron anunciadas se
han convertido en ‚sí‛, por esta causa – dice – también por medio de Él [se han
vuelto+ el ‚amén‛ para Dios; pues Dios el Padre es el que prometió pero Cristo es
el que confirma, y el ‚amén‛ propiamente dicho es asegurado a través de Él en los
que han sido confirmados en la promesa y han reconocido que su Padre es el que
ha hablado en la Ley y ha concedido la salvación a los que han creído en el
Evangelio, a los que dicen por medio de Cristo – como Él mismo dice –: ‚Sí Padre,
porque así fue de tu agrado‛359.

Comentario 2 (y 26). ‚No nos predicamos a nosotros mismos, sino al Señor


Jesucristo, y nosotros mismos somos vuestros siervos por Jesús. Porque Dios es el
que dice: La luz brillará entre las tinieblas‛.
Refutación 2 (y 26). Los apóstoles no se proclaman a sí mismos, sino a Cristo
Jesús como Señor. Por lo cual no se anunció públicamente una secta ni una Iglesia
en nombre de los apóstoles ni escuchamos de los Petristas, los Paulistas, los
Bartolomeanos o los Tadeítas, sino que desde el principio [escuchamos] una misma
proclamación de todos los apóstoles, no una en la que se proclamaban a sí mismos
sino a Cristo Jesús como Señor. En consecuencia, también todos pusieron un
mismo nombre a la Iglesia, no el de sí mismos sino el de Jesucristo su Señor, y
comenzaron a ser llamados ‚Cristianos‛ en Antioquía; esta es la única Iglesia
universal que no tiene otro <nombre> sino el de Cristo. Es una Iglesia de
Cristianos, no de Cristos sino de Cristianos; ya que [Cristo] es uno, son llamados
Cristianos por el Uno. Pero todas [las sectas que surgieron] después de ella y de
sus mensajeros ya no exhiben esta misma característica distintiva debido a los
nombres añadidos – Maniqueos, Simonianos, Valentinianos y Ebionitas –
ὧν εἷς καὶ σύ, Μαρκίων, ὑπάρχεις, καὶ σοῦ τὸ ὄνομα ἐπικέκληνται οἱ ὑπὸ σοῦ
ἠπατημένοι, ὡς σεαυτὸν κηρύξαντος καὶ οὐχὶ Φριστόν. Εἶτά φησιν «Ὅτι ὁ Θεὸς
ὁ εἰπών· ἐκ σκότους φῶς λάμψει». Ὁ Θεὸς δὲ ποῖος ἀλλ' ὁ εἷς ὁ ἐν τ῵ προφήτᾙ
δείξας ἐκ σκότους φῶς, τουτέστιν ἀπὸ τᾛς τῶν ἀνθρώπων ἀπιστίας καὶ
ἀγνωσίας φῶς καὶ γνῶσιν ἐν Φριστ῵ λάμψαν ἐν ταῖς καρδίαις ἡμῶν τῶν ποτε
ἐθνῶν εἰδωλολατρούντων, νῦν δὲ Θεὸν <ἐπεγνωκότων> τὸν τότε ἐν τ῵
προφήτᾙ προεπαγγειλάμενον τὸ φῶς ἑαυτοῦ ἐν τ῵ κόσμῳ λάμψαι, ὡς οὐκ
ἀλλοτρίου ὄντος Παλαι᾵ς καὶ Καινᾛς Διαθήκης· ὡς ἡμῖν ἔθος γέγονε πείθειν
σε, ὦ Μαρκίων, ἀφ' ὧν ἔχεις γεγραμμένων λειψάνων τοῦ Εὐαγγελίου, καὶ μὴ
ὑπὸ σοῦ ἀπατ᾵σθαι.

γ καὶ κζ σχόλιον. «῎Εχοντες δὲ τὸ αὐτὸ Πνεῦμα τᾛς πίστεως καὶ ἡμεῖς


πιστεύομεν, διὸ καὶ λαλοῦμεν». Ἐξέκοψεν δὲ τό «κατὰ τὸ γεγραμμένον».
γ καὶ κζ ἔλεγχος. Οὐ δοθήσεταί σοι τόπος ἐν οἷς ἅν τολμήσειας. Κἄν τε γὰρ
ἐκκόψᾙς τό «κατὰ τὸ γεγραμμένον», φαίνεται ἡ τᾛς προγεγραμμένης λέξεως
ἀκολουθία. Ἀπὸ τοῦ γάρ «Ἐπίστευσα, διὸ καὶ ἐλάλησα» εὐθὺς τὰ ἴσα
ἐπενέγκας ὁ ἀπόστολος ἔφη «Ἔχοντες τὸ αὐτὸ Πνεῦμα τᾛς πίστεως καὶ ἡμεῖς
πιστεύομεν, διὸ καὶ λαλοῦμεν». Παντὶ δέ τῳ σαφές ἐστι τοῦτο, ὅτι ἐν τ῵
ἑκατοστ῵ πεντεκαιδεκάτῳ ψαλμ῵ ἐν τ῵ τὴν ἐπιγραφὴν ᾿Αλληλουία ἔχοντι,
τᾛς δὲ τοῦ Δαυὶδ βίβλου ὄντι καὶ ὑπ' αὐτοῦ προπεφητευμένῳ, ὁ λόγος τοῦ
«ἐπίστευσα» ἐστὶ γεγραμμένος. Ὅθεν καὶ ὁ ἀπόστολος ἔλαβε τὸ ὆ητὸν καὶ
ὁμοίως ἔφη τό «Διὸ καὶ ἡμεῖς πιστεύομεν καὶ λαλοῦμεν», εἷς ὢν τοῦ ἀριθμοῦ
τῶν ἀποστόλων· ὅθεν οὐ λέγει «Διὸ καὶ ἐπίστευσα καὶ ἐλάλησα», ἀλλά «ἡμεῖς
πιστεύομεν, διὸ καὶ λαλοῦμεν», ἵνα ἑαυτὸν μετὰ τῶν ἄλλων ἀποστόλων
συνάψᾙ. Καί φησιν «Ἔχοντες δὲ τὸ αὐτὸ Πνεῦμα», ἵνα δείξᾙ τὸ ἐν τ῵ Δαυὶδ
λαλᾛσαν Πνεῦμα τὸ αὐτὸ ὅν Πνεῦμα καὶ ἐν τοῖς ἀποστόλοις ἀφ' οὗπερ τότε
ἐκεῖνος προφητεύων ἐπίστευεν, ἐν ᾧ Πνεύματι καὶ αὐτοὶ ὄντες πιστεύουσι καὶ
λαλοῦσι. Πολλὴ δὲ ἀδικία καὶ πλεονεξία ὡς εἰπεῖν διανοημάτων. Σοῦ γὰρ
ἀποστόλου ἓν καὶ τὸ αὐτὸ Πνεῦμα φάσκοντος, πῶς ἡ τοῦ Μαρκίωνος ἄνοια,
ὁμολογοῦσα τοῦτον τὸν λόγον τὸν ἅγιον ἀπόστολον εἰρηκέναι, τολμᾶ λέγειν
ἄλλο εἶναι τότε τὸ Πνεῦμα καὶ ἄλλο τὸ ἐν τοῖς ἀποστόλοις;

Σᾛς πρὸς ῾Ρωμαίους δ ἐπιστολᾛς· οὕτως γάρ ἐστι παρὰ τ῵ Μαρκίωνι


κειμένη, ἵνα μηδὲν ὀρθὸν παρ' αὐτ῵ εἴη.

α καὶ κη σχόλιον. «῞Οσοι ἀνόμως ἥμαρτον, ἀνόμως καὶ ἀπολοῦνται, καὶ ὅσοι
ἐν νόμῳ ἥμαρτον, διὰ νόμου κριθήσονται.
de los cuales tú, Marción, también eres uno, y los que fueron extraviados por ti
celebran tu nombre porque te proclamaste a ti mismo y no a Cristo. Luego dice:
‚Porque Dios es el que dice: La luz brillará entre las tinieblas‛. Pero ¿a cu{l *Dios
se refiere] sino al Dios Uno que en el profeta hizo la luz en las tinieblas, es decir, el
que de la incredulidad e ignorancia de los hombres hizo brillar en Cristo la luz y el
conocimiento en nuestros corazones, nosotros que alguna vez fuimos paganos
idólatras pero ahora <hemos llegado a conocer> al Dios que entonces preanunció
en el profeta que su luz habría de brillar en el mundo? De esta manera, [este Dios]
no es ajeno al Antiguo y al Nuevo Testamento. Así hemos tratado de convencerte,
¡oh, Marción!, a partir de los restos escritos del Evangelio que tienes, y no ser
engañados por ti.

Comentario 3 (y 27). ‚Teniendo el mismo Espíritu de fe también nosotros


creemos, por lo cual también hablamos‛. Pero cortó el ‚según est{ escrito‛.
Refutación 3 (y 27). En lo que sea que te atrevas [a intervenir], no se te dará
ocasión, pues aunque cortases el ‚según est{ escrito‛ la ilación de la expresión
antes expuesta se evidencia. Después de: ‚Creí, por lo cual también hablé‛,
inmediatamente el apóstol añadió las mismas [palabras] y dijo: ‚Teniendo el
mismo Espíritu de fe también nosotros creemos, por lo cual también hablamos‛.
Esto es claro para cualquiera: la palabra ‚Creí‛ est{ escrita en el Salmo ciento
quince que tiene como título ‚Aleluya‛, que es parte del libro de David y ha sido
profetizado por él. Por ello el apóstol tomó el pasaje y, al ser uno del grupo de los
apóstoles, dijo del mismo modo: ‚Por lo cual también nosotros creemos y
hablamos‛. No dijo: ‚Por lo cual también creí y hablé‛ sino ‚Creemos, por lo cual
también hablamos‛, a fin de incluirse a sí mismo junto con los otros apóstoles. Y
dice: ‚Teniendo el mismo Espíritu‛ para demostrar que el Espíritu que habló en
David es el mismo Espíritu que está también en los apóstoles. El Espíritu por el
cual David creyó cuando profetizaba es el Espíritu en el cual también ellos creen y
hablan. Pero – por decirlo de alguna manera – la iniquidad y la arrogancia de los
falsos pensamientos [de Marción] es enorme. Puesto que el apóstol afirma que el
Espíritu es uno y el mismo, ¿cómo la locura de Marción – que reconoció que el
santo apóstol ha dicho esta palabra – se atreve a decir que en tiempos [de David]
había un Espíritu y otro en el tiempo de los apóstoles?

De la [epístola] a los Romanos, la cuarta epístola; pues así se encuentra


ubicada en el canon de Marción, para que nada correcto sea [hallado] en él.

Comentario 1 (y 28). ‚Cuantos pecaron sin la Ley, sin la Ley también


perecerán, y cuantos pecaron con la Ley, por medio de la ley serán juzgados.
Οὐ γὰρ οἱ ἀκροαταὶ τοῦ νόμου δίκαιοι παρὰ τ῵ Θε῵, ἀλλ' οἱ ποιηταὶ τοῦ νόμου
δικαιωθήσονται».
α καὶ κη ἔλεγχος. Εἰ ὅσοι ἀνόμως ἥμαρτον, ἀνόμως καὶ ἀπολοῦνται,
σωτηρίας ὁ νόμος παραίτιος φυλαττόμενος καὶ μὴ ἐῶν τοὺς φυλάττοντας
ἀπόλλυσθαι. Καὶ εἰ οἱ διὰ νόμου ἁμαρτήσαντες διὰ νόμου κριθήσονται, ἄρα
κριτὴς τῶν παραβάσεων ὁ νόμος, οὐκ ἀπωλείας ὢν ἀλλὰ δικαιοκρισίας, ὁσίως
κρίνων τοὺς παραβεβηκότας. «Οὐ γὰρ οἱ ἀκροαταὶ νόμου δίκαιοι παρὰ Θε῵,
ἀλλὰ οἱ ποιηταὶ νόμου δικαιωθήσονται». Εἰ δὲ ποιούμενος ὁ νόμος δικαιοῖ τὸν
ποιήσαντα, οὐκ ἄδικος ὁ νόμος οὔτε φαῦλος, δι' ὃν οἱ τελοῦντες τὸν νόμον
δίκαιοι καθίστανται. Ἐκ δὲ τοῦ νόμου ἐστὶ καὶ ἡ εἰς Φριστὸν προφητευομένη
πίστις, χωρὶς οὗ οὐ δικαιωθήσεται οὐδεὶς καὶ ἐν ᾧ πιστεύσας παρὰ τὴν <ὑπὸ>
τοῦ νόμου προφητευομένην μαρτυρίαν οὐ δύναται πάλιν δικαιοῦσθαι οὐδείς,
ὡς πληρώματος ὄντος τοῦ Φριστοῦ τοῦ νόμου κατὰ τὸ παρὰ τ῵ ἀποστόλῳ
εἰρημένον ὅτι «Πλήρωμα νόμου Φριστὸς εἰς δικαιοσύνην», δεικνύντι ὅτι ἄνευ
νόμου καὶ Φριστοῦ οὐκ ἔνι δικαιοσύνη. Οὔτε γὰρ ᾿Ιουδαῖοι ἄνευ Φριστοῦ
δικαιωθήσονται μὴ λαβόντες Φριστὸν οὔτε σύ, Μαρκίων, δικαιωθήσᾙ
ἀπαρνούμενος τὸν νόμον.

β καὶ κθ σχόλιον. «Περιτομὴ μὲν γὰρ ὠφελεῖ, ἐὰν νόμον πράσσᾙς· ἐὰν δὲ
παραβάτης νόμου ᾖς, ἡ περιτομή σου ἀκροβυστία γέγονεν».
β καὶ κθ ἔλεγχος. Εἰ ἀποφαίνεται ὁ ἅγιος ἀπόστολος τὴν περιτομὴν
ὠφελήσειν, τίς ἐν τοῖς ὠφελοῦσι μῶμον θήσειεν, ἀλλὰ εἰ ἄρα ὅμοιος τ῵ ὄφει
γενήσεται; Ἔοικας γὰρ τούτῳ, ὦ Μαρκίων· κἀκεῖνος γὰρ ἀντιστρέφων τὰ παρὰ
Θεοῦ εἰρημένα παρέπειθε τὴν Εὔαν λέγων «Οὐ θανάτῳ ἀποθανεῖσθε». Νόμον
γὰρ τᾜ περιτομᾜ συνέδησε καὶ τὴν περιτομὴν τ῵ νόμῳ συμπρέπουσαν
ἀπέδειξε καὶ τοῦ αὐτοῦ Θεοῦ τὸ πρόσταγμα ὑπάρχειν ὑπέφηνεν τοῦ τὴν
περιτομήν ποτε δεδωκότος καὶ νόμον εἰς βοήθειαν δεδωκότος, ἀφ' οὗπερ
Φριστὸς πιστευόμενος τὰ τέλεια τοῖς πιστεύουσι λαλεῖν τε καὶ ποιεῖν
παρέχεται.

γ καὶ λ σχόλιον. «῎Εχοντα τὴν μόρφωσιν τᾛς γνώσεως καὶ τᾛς ἀληθείας ἐν
τ῵ νόμῳ».
γ καὶ λ ἔλεγχος. Εἰ ἡ γνῶσις μόρφωσιν ἔχει, ἀπὸ δὲ τᾛς μορφώσεως τὸ εἶδος
φαίνεται, οἱ δὲ τὴν γνῶσιν καὶ τὴν ἀλήθειαν ἔχοντες ἀπόστολοι καὶ οἱ τούτων
μαθηταὶ οἴδασιν ἀπὸ τᾛς μορφώσεως τοῦ νόμου τὸ εἶδος κεκτᾛσθαι, τουτέστιν
τὴν γνῶσιν καὶ τὴν ἀλήθειαν, οὐκ ἄρα ἀλλότριος ὁ νόμος τᾛς γνώσεως καὶ τᾛς
ἀληθείας. Διὰ γὰρ τᾛς ἐν αὐτ῵ μορφώσεως ἐπέγνωσαν οἱ κήρυκες τᾛς
ἀληθείας τὴν γνῶσιν καὶ τὴν ἀλήθειαν.
Pues no son los oidores de la Ley justos para con Dios, sino los hacedores de la Ley
ser{n justificados‛.
Refutación 1 (y 28). Si cuantos pecaron sin la Ley también perecerán sin la
Ley, esta Ley – cuando es guardada – es causa de salvación y no permite que los
que la guardan perezcan. Y si los que pecaron por la Ley serán juzgados por la Ley,
entonces la Ley es juez de sus transgresiones; no es [una Ley] de destrucción sino
de juicio justo, que juzga a los infractores con santidad. ‚Pues no son los oidores de
la Ley justos para con Dios, sino los hacedores de la Ley ser{n justificados‛. Pero si
la Ley, cuando es guardada, hace justo al que la observa, entonces la Ley por la
cual son constituidos justos los que la cumplen no es injusta ni mala. En la Ley
también está profetizada la fe en Cristo, sin la cual nadie será justificado y, de
nuevo, en la que nadie que crea algo más allá del testimonio profetizado <por> la
Ley podrá ser justificado puesto que Cristo es el cumplimiento de la Ley, según lo
dicho por el apóstol: ‚Cristo es el cumplimiento de la Ley para justificación‛ 360,
para demostrar que sin la Ley y Cristo no es posible que haya justicia. Ni los judíos
– que no aceptan a Cristo – serán justificados sin Cristo ni tú, Marción, serás
justificado, ya que niegas la Ley.

Comentario 2 (y 29). ‚Pues la circuncisión aprovecha si cumples la Ley; pero


si eres un transgresor de la Ley, tu circuncisión se vuelve incircuncisión‛.
Refutación 2 (y 29). Si el santo apóstol declara que la circuncisión ha de ser
de utilidad, ¿quién ha de reprochar las cosas provechosas, a no ser que vaya a
actuar de modo semejante a la serpiente? Tú, Marción, te pareces a ella pues
también la serpiente, trastocando lo que Dios había dicho, persuadió a Eva al
decirle: ‚No moriréis‛. *Pablo] ligó la Ley con la circuncisión, mostró que la
circuncisión era conveniente a la Ley y reveló que es la orden del mismo Dios que
en aquel entonces dio la circuncisión y la Ley como auxilio. Cristo, cuando es
creído por medio de ella, concede a los que creen el hablar y el hacer lo que es
perfecto.

Comentario 3 (y 30). ‚Que tiene en la Ley la forma del conocimiento y de la


verdad‛.
Refutación 3 (y 30). Si el conocimiento tiene forma y la naturaleza [de una
cosa] se hace visible a partir de la forma, y por otra parte los apóstoles tienen el
conocimiento y la verdad y sus discípulos saben que han adquirido la naturaleza –
es decir, el conocimiento y la verdad – de la forma de la Ley, entonces la Ley no es
extraña al conocimiento y la verdad, pues los predicadores de la verdad
descubrieron el conocimiento y la verdad a través de su forma.
δ καὶ λα σχόλιον. «῎Ετι γὰρ Φριστὸς ὄντων ἡμῶν ἀσθενῶν ἔτι κατὰ καιρὸν
ὑπὲρ ἀσεβῶν ἀπέθανεν».
δ καὶ λα ἔλεγχος. Σό «ἔτι» καὶ <τό> «ἀπέθανεν» οὐ δοκήσεως ἀλλὰ ἀληθείας
ἐστὶ σημαντικόν. Εἰ γὰρ δόκησις ἦν, τίς χρεία τοῦ «ἔτι» λέγεσθαι, δυναμένου
τοῦ Φριστοῦ πάντοτε καὶ τότε καὶ νῦν δοκήσει φαίνεσθαι καὶ μὴ λέγεσθαι «Ἔτι
ὄντων ἡμῶν ἀσθενῶν»; Ἀπὸ τοῦ γὰρ «ἔτι» τὸ τότε θανεῖν ἀπέδωκε καὶ
ἐδικαίωσε τ῵ θανάτῳ, ἵνα μηκέτι χρείαν ἔχᾙ θανεῖν ὁ ὑπὲρ ἁμαρτωλῶν ἅπαξ
ἀποθανὼν καὶ δι' ἑαυτὸν μηκέτι ἀποθνᾚσκων.

ε καὶ λβ σχόλιον. «῞Ψστε ὁ μὲν νόμος ἅγιος καὶ ἡ ἐντολὴ ἁγία καὶ δικαία καὶ
ἀγαθή».
ε καὶ λβ ἔλεγχος. ΢υντίθεται τ῵ νόμῳ τ῵ ἅγιον αὐτὸν εἶναι καὶ τᾜ ἐν αὐτ῵
ἐντολᾜ γενομένᾙ, τρισὶ μαρτυρίαις ἀσφαλισάμενος ταύτην, ἁγίαν αὐτὴν
λέγων καὶ δικαίαν καὶ ἀγαθήν, ἵνα ἐλέγξᾙ σέ, Μαρκίων, καὶ ἡμ᾵ς διδάξᾙ τοῦ
ἁγίου εἶναι τὸν νόμον, οὗ καὶ ἡ ἐντολὴ ἁγία, καὶ αὐτὸν τὸν ἅγιον εἶναι καὶ
ἀγαθόν. Διὸ ἀγαθοῦ οὖσα ἐντολὴ ἀγαθὴ καλεῖται καὶ ἁγίου οὖσα ἁγία ἐστὶν
καὶ δικαίου ὑπάρχουσα δικαία ἐντολὴ καλεῖται, ἑνὸς ὄντος τοῦ τότε καὶ νῦν,
τοῦ ὄντος ἁγίου καὶ δικαίου καὶ ἀγαθοῦ. Διὸ καὶ ἡ αὐτοῦ ἐντολὴ ἡ ἀπὸ τότε καὶ
νῦν ἐν νόμῳ καὶ ἐν Καινᾜ Διαθήκᾙ ἁγία ὑπάρχει καὶ δικαία καὶ ἀγαθή.

ῶ καὶ λγ σχόλιον. «῞Ινα τὸ δικαίωμα τοῦ νόμου πληρωθᾜ ἐν ἡμῖν».


ῶ καὶ λγ ἔλεγχος. Εἰ ἐν τοῖς ἀποστόλοις καὶ ἐν ἡμῖν τὸ δικαίωμα τοῦ νόμου
πληροῦται, πῶς σύ, ὦ Μαρκίων, τολμᾶς λέγειν τὸν νόμον ἀλλότριον τῶν κατὰ
τὸ πλήρωμα τοῦ νόμου δικαιουμένων ἀποστόλων τοῦ Θεοῦ;

ζ καὶ λδ σχόλιον. «Σέλος γὰρ νόμου Φριστὸς εἰς δικαιοσύνην παντὶ τ῵


πιστεύοντι».
ζ καὶ λδ ἔλεγχος. Εἰ εἰς δικαιοσύνην Φριστὸς ἐλήλυθεν παντὶ τ῵ πιστεύοντι,
οὐ τοῦ νόμου τελειουμένου, εἰ μὴ Φριστὸς τελειώσᾙ τᾜ ἑαυτοῦ παρουσίᾳ, οὐκ
ἄρα τελειωθήσεσθε, ὦ ᾿Ιουδαῖοι, ἐν νόμῳ μένοντες, ἐὰν μὴ Φριστὸν
ἐνδημήσαντα πιστεύσαντες ὑποδέξησθε. Ἀλλὰ οὐδὲ σύ, Μαρκίων, δυνήσᾙ
σωθᾛναι ἐν Φριστ῵, τὴν ἀρχὴν τοῦ κηρύγματος καὶ τὴν ὆ίζαν ἀποβαλλόμενος,
ὅπερ ἐστὶ νόμος, ἀφ' οὗπερ Φριστὸς γινωσκόμενος τελειοῖ τὸν μὴ τὸν νόμον
βδελυσσόμενον ὡς ἀλλότριον Φριστοῦ ὑπάρχοντα.

η καὶ λε σχόλιον. «῾Ο γὰρ ἀγαπῶν τὸν πλησίον νόμον πεπλήρωκεν».


Comentario 4 (y 31). ‚Pues Cristo, cuando nosotros aun éramos débiles, a su
tiempo murió por los impíos‛.
Refutación 4 (y 31). Los *términos+ ‚aun‛ y ‚murió‛ no son indicativos de
apariencia sino de realidad, pues si Cristo era una apariencia, ¿qué necesidad había
de decir ‚aun‛, siendo que podría haberse manifestado en apariencia tanto
entonces como ahora y sin decir: ‚Cuando nosotros aun éramos débiles‛? Su
muerte en aquel entonces *se evidencia+ a partir del *término+ ‚aun‛, y por esa
muerte pagó [nuestros pecados] y [nos] justificó, de modo que no tenga necesidad
de morir [de nuevo]. El que murió una vez por los pecadores no [necesita] morir
por sí mismo.

Comentario 5 (y 32). ‚De suerte que la Ley es santa, y el mandamiento es


santo, justo y bueno‛.
Refutación 5 (y 32). [Pablo] vincula a la Ley santa y al mandamiento dado en
ella, y al decir que este es santo, justo y bueno lo confirma con tres testimonios
para refutarte, Marción, y enseñarnos que la Ley es del Santo, cuyo mandamiento
también es santo, y que Él es el [Dios] santo y bueno. Por lo cual al ser un
mandamiento del buen [Dios] es llamado ‚bueno‛, al ser del Santo es ‚santo‛, y al
ser del Justo es llamado ‚mandamiento justo‛, pues *el que lo proclamó+ entonces
y ahora – Aquel que es Santo, Justo y Bueno – es Uno. Por ello su mandamiento,
que [proclamó] en aquel entonces en la Ley y ahora en el Nuevo Testamento, es
santo, justo y bueno.

Comentario 6 (y 33). ‚A fin de que la justicia de la Ley fuese cumplida en


nosotros‛.
Refutación 6 (y 33). Si la justicia de la Ley se cumple en los apóstoles y en
nosotros, ¿cómo tú, Marción, te atreves a decir que la Ley es incompatible con los
apóstoles de Dios, quienes son justificados conforme al cumplimiento de la Ley?

Comentario 7 (y 34). ‚Pues el fin de la Ley es Cristo, para justicia a todo el


que cree‛.
Refutación 7 (y 34). Si Cristo ha venido para justicia a todo el que cree, pero
la Ley no podía ser satisfecha a no ser que Cristo la completase en su venida,
entonces no seréis perfeccionados, ¡oh, judíos que permaneceis en la Ley!, si no
creéis y aceptáis que Cristo se ha encarnado. Pero tú, Marción, ni siquiera podrías
ser salvado en Cristo ya que rechazas el principio fundamental y la raíz de la
proclamación, que es la Ley, a partir de la cual Cristo es conocido y que
perfecciona al que no aborrece la Ley como algo que es extraño a Cristo.

Comentario 8 (y 35). ‚El que ama al prójimo ha cumplido la Ley‛.


η καὶ λε ἔλεγχος. Εἰ διὰ τοῦ ἀγαπ᾵ν τὸν πλησίον νόμος πληροῦται, οὐκ
ἀλλότριος Φριστοῦ καὶ Θεοῦ Πατρὸς τοῦ Κυρίου ἡμῶν ᾿Ιησοῦ Φριστοῦ καὶ Θεοῦ
ὁ νόμος, ὁ κελεύων ἀγαπ᾵ν τὸν πλησίον· διότι ὁ Θεὸς ἀγάπη ἐστὶν καὶ πάντα
τὰ ὑπ' αὐτοῦ κηρυττόμενα ὁμοίως ἀεὶ κηρύττεται, καὶ τότε καὶ νῦν, καὶ ἐν
Παλαιᾶ καὶ Καινᾜ Διαθήκᾙ.

Σᾛς πρὸς Θεσσαλονικεῖς <α>, πέμπτης ἐπιστολᾛς (οὕτω γὰρ κεῖται ἐν τ῵


Μαρκίωνι), ὀγδόης δὲ οὔσης παρὰ τ῵ ἀποστόλῳ, τὰ πάντα τοῦ Μαρκίωνος
διεστραμμένως ἀπ' αὐτᾛς ἔχοντος οὐδὲν ἐξ αὐτᾛς παρεθέμεθα.

Σᾛς πρὸς Θεσσαλονικεῖς δευτέρας, ἕκτης [δὲ] κειμένης παρὰ τ῵ Μαρκίωνι,


ἐνάτης δὲ οὔσης παρὰ τ῵ ἀποστόλῳ, ὁμοίως διαστραφείσης ὑπ' αὐτοῦ τοῦ
Μαρκίωνος, πάλιν οὐδὲν ἐξεθέμεθα.

Σᾛς πρὸς ᾿Εφεσίους, ζ οὔσης παρὰ τ῵ Μαρκίωνι, ε δὲ παρὰ τ῵


ἀποστόλῳ κειμένης, τάδε·

α καὶ λῶ σχόλιον. «Μνημονεύοντες ὑμεῖς ποτε τὰ ἔθνη, οἱ λεγόμενοι


ἀκροβυστία ὑπὸ τᾛς λεγομένης περιτομᾛς ἐν σαρκὶ χειροποιήτου, ὅτι ἦτε τ῵
καιρ῵ ἐκείνῳ χωρὶς Φριστοῦ, ἀπηλλοτριωμένοι τᾛς πολιτείας τοῦ ᾿Ισραὴλ καὶ
ξένοι τῶν διαθηκῶν τᾛς ἐπαγγελίας, ἐλπίδα μὴ ἔχοντες καὶ ἄθεοι ἐν τ῵
κόσμῳ· νυνὶ δὲ ἐν Φριστ῵ ᾿Ιησοῦ ὑμεῖς οἱ ποτὲ ὄντες μακρὰν ἐγενήθητε ἐγγὺς
ἐν τ῵ αἵματι αὐτοῦ. Αὐτὸς γάρ ἐστιν ἡ εἰρήνη ἡμῶν, ὁ ποιήσας τὰ ἀμφότερα
ἕν» καὶ τὰ ἑξᾛς.
α καὶ λῶ ἔλεγχος. Σό «μνημονεύοντες» καιροῦ σημαίνει τὸ εἶδος καὶ <τό> «οἱ
λεγόμενοι ὑπὸ τᾛς λεγομένης» τῶν πραγμάτων τοὺς τύπους σημαίνει καὶ τό
«ἐν σαρκί», ἵνα δείξᾙ τὸν τύπον τὸν ἐν τᾜ σαρκὶ ἀπεκδεχόμενον τὸν τοῦ
Πνεύματος καιρόν, ἵνα τὰ ἐντελέστερα ἀπὸ τοῦ τύπου δείξᾙ. Φωρὶς γὰρ
Φριστοῦ τᾛς πολιτείας τοῦ ᾿Ισραὴλ ἡ ἀκροβυστία ἀπηλλοτρίωτο,
ἀπηλλοτριωμένη δὲ ξένη ἦν ἐπαγγελίας καὶ διαθήκης, καὶ οἱ ἀπὸ ταύτης
ὁρμώμενοι ἐλπίδα οὐκ εἶχον, ἀλλ' ἄθεοι ἦσαν ἐν τ῵ κόσμῳ, ὡς ἀποδέδεικται
ἀπὸ τῶν τοῦ ἀποστόλου ὆ημάτων. Ἀλλὰ σύ, Μαρκίων, οὔτε ὁρᾶς οὔτε ἀκούεις,
ἐπεὶ ἅν ἐνόεις πόσων ἀγαθῶν παραίτιον τὸν νόμον φάσκει ὁ ἅγιος ἀπόστολος
τοῖς ἐν τ῵ νόμῳ πρὸς τὸν τότε καιρὸν πεπολιτευμένοις· «Ἐν γὰρ Φριστ῵ ᾿Ιησοῦ
οἱ ποτὲ μακρὰν νῦν <ἐγενήθητε> ἐγγὺς ἐν τ῵ αἵματι αὐτοῦ. Αὐτὸς γάρ ἐστιν ἡ
εἰρήνη ἡμῶν, ὁ ποιήσας τὰ ἀμφότερα ἕν». Εἰ δὲ τὰ ἀμφότερα ἐποίησεν ἓν καὶ
οὐ τὸ μὲν ἀνεῖλεν τὸ δὲ ἕτερον συνεστήσατο, ἄρα γε οὐδὲ τὸ πρότερον
ἀλλότριον αὐτοῦ οὐδὲ τὸ δεύτερον διεῖλεν ἀπὸ τοῦ πρώτου, ἀλλὰ τὰ ἀμφότερα
εἰς ἓν συνήγαγεν,
Refutación 8 (y 35). Si la Ley se cumple mediante el amor al prójimo,
entonces la Ley, que manda amar al prójimo, no es extraña a Cristo y al Dios Padre
de nuestro Señor y Dios Jesucristo; porque Dios es amor, y todo lo que Él proclama
es proclamado siempre de la misma manera, tanto entonces como ahora, tanto en
el Antiguo como en el Nuevo Testamento.

De la <primera> [epístola] a los Tesalonicenses, que es la quinta epístola


(pues así se halla ubicada en el canon de Marción) pero la octava del apóstol;
puesto que Marción presenta una [versión] completamente distorsionada de ella
no citamos nada de la misma.

De la segunda [epístola] a los Tesalonicenses, que se ubica sexta en el canon


de Marción pero que es la novena del apóstol; ya que ha sido igualmente retorcida
por el mismo Marción tampoco expondremos nada.

De la [epístola] a los Efesios, que es la sexta en [el canon de] Marción pero se
ubica quinta en el del apóstol, [expondré] esto:

Comentario 1 (y 36). ‚Recuerden que en otro tiempo vosotros los gentiles,


los llamados incircuncisión por la llamada circuncisión hecha por mano en la
carne, que en aquel tiempo estábais sin Cristo, excluidos de la ciudadanía de Israel
y extraños a los pactos de la promesa, sin tener esperanza y sin Dios en el mundo;
pero ahora en Cristo Jesús, vosotros que en otro tiempo estábais lejos fuisteis
hechos cercanos por su sangre. Pues Él es nuestra paz, que de ambos hizo uno‛ y
lo que sigue.

Refutación 1 (y 36). ‚Recuerden‛ indica la idea de tiempo, ‚los llamados


[incircuncisión] por la llamada [circuncisión+‛ indica las figuras representativas de
las cosas y *dice+ ‚en la carne‛ para demostrar que la marca hecha en la carne
aguardaba con ansias el tiempo del Espíritu, a fin de mostrar las cosas más
perfectas en vez de la figura. Pues sin Cristo la incircuncisión estaba excluida de la
ciudadanía de Israel, era extranjera a la promesa y el pacto y los que provenían de
ella no tenían esperanza sino que estaban sin Dios en el mundo, como se ve a partir
de las palabras del apóstol. Pero tú, Marción, no ves ni escuchas, pues
comprenderías de cuántos bienes afirma el santo apóstol que la Ley es causa en los
que han vivido por la Ley en aquel tiempo: ‚Pues en Cristo Jesús los que en un
tiempo estaban lejos ahora <han sido hechos> cercanos por su sangre. Pues Él es
nuestra paz, que de ambos hizo uno‛. Pero si de ambos hizo uno y no destruyó a
uno sino que lo unió al otro, entonces ciertamente ni el primero es extraño a Él ni
separó al segundo del primero sino que reunió a ambos en uno,
οὐχ ἁπλῶς οὐδὲ δοκήσει, ἀλλὰ ἐναργῶς ἐν τ῵ αἵματι αὐτοῦ, ὡς ἡ ἀσφαλὴς τοῦ
ἀποστόλου ὑποδείκνυσι διδασκαλία.

β καὶ λζ σχόλιον. «Διὸ λέγει· Ἔγειρε ὁ καθεύδων καὶ ἀνάστα ἐκ τῶν νεκρῶν
καὶ ἐπιφαύσει σοι ὁ Φριστός».
β καὶ λζ ἔλεγχος. Πόθεν τ῵ ἀποστόλῳ τό «διὸ λέγει» ἀλλὰ ἀπὸ τᾛς Παλαι᾵ς
δᾛλον Διαθήκης; Σοῦτο δὲ ἐμφέρεται παρὰ τ῵ ᾿Ηλίᾳ. Πόθεν δὲ ὡρμ᾵το ὁ
᾿Ηλίας; Ἀλλὰ εἷς ἦν τῶν προφητῶν τῶν κατὰ νόμον πεπολιτευμένων, ἀπὸ
νόμου καὶ προφητῶν ὁρμώμενος. Εἰ δὲ ἐν Φριστ῵ ἐπροφήτευσε τό «Ἔγειρε ὁ
καθεύδων καὶ ἀνάστα ἐκ τῶν νεκρῶν καὶ ἐπιφαύσει σοι ὁ Φριστός», ἄρα γε τὸ
πρωτότυπον διὰ Λαζάρου καὶ τῶν ἄλλων ἐπεπλήρωτο, περὶ οὗ οἱ αὐτοὶ
ἀμφέβαλλον, Μάρθα καὶ Μαρία λέγουσαι· «Ἤδη ὄζει, τεταρταῖός ἐστι» καὶ
τῶν τοῦ ἀρχισυναγώγου λεγόντων «Μηκέτι σκύλλετε τὸν διδάσκαλον» καὶ
αὐτοῦ λέγοντος «Μὴ φοβεῖσθε· οὐ γὰρ ἀπέθανεν, ἀλλὰ καθεύδει». ΢αφῶς γὰρ
ἔκτοτε τὸ κήρυγμα ἐκάλει ἀνάστασιν διὰ Φριστοῦ ἔσεσθαι καὶ τὸ
ἐξουσιαστικὸν τᾛς εὐχερείας ὑπεδείκνυεν, ἵνα τὸ δυνατὸν τοῦ Φριστοῦ
ὑποδείξᾙ, ὅτι ὡς τ῵ ἀνθρώπῳ εὐχερὲς οὐ τὸν ἀποθανόντα ἀλλὰ τὸν
καθεύδοντα διὰ φωνᾛς ἐγεῖραι, οὕτως καὶ τ῵ Φριστ῵ ἦν ἑτοιμότατα τὸ εἰπεῖν·
«Λάζαρε, δεῦρο ἔξω» καὶ τό «Κουμὶ κουμὶ ταλιθά» τουτέστιν ἀνάστηθι ἡ παῖς.
Δι' ὧν καὶ ἐναργῶν ἀποδείξεων ἐσήμανεν ὁ λόγος τὴν ἡμῶν κλᾛσιν ἀπὸ
νεκρῶν ἔργων καὶ ὕπνου βαρέος ἡμῶν τῶν ποτε καθευδόντων, ἀνεγείροντά
<τε> τὸν Φριστὸν καὶ διὰ τᾛς κλήσεως φωτίζοντα ἡμ᾵ς· ἥτις γέγονε δευτέρα
αὕτη σχέσις. Σὸ δὲ τέλειον καὶ καθολικὸν προσδοκώμενον, ὅταν ὁ αὐτὸς ὁ
λέγων «Ἐγώ εἰμι ἡ ἀνάστασις», πάντας καλέσᾙ καὶ ἐγείρᾙ σώματι καὶ ψυχᾜ
καὶ φωτίσᾙ ἐν τᾜ αὐτοῦ μελλούσᾙ παρουσίᾳ.

γ καὶ λη σχόλιον. «᾿Αντὶ τούτου καταλείψει ἄνθρωπος τὸν πατέρα αὐτοῦ


καὶ τὴν μητέρα καὶ κολληθήσεται τᾜ γυναικί, καὶ ἔσονται οἱ δύο εἰς σάρκα
μίαν», παρὰ τό «τᾜ γυναικί».
γ καὶ λη ἔλεγχος. ᾿Αποδέδεικται πολλάκις μὴ ἀλλότρια εἶναι τὰ ἐν τ῵ νόμῳ
τοῖς ὑπὸ τοῦ ἀποστόλου διδασκομένοις, κἄν τε σύ, ὦ Μαρκίων, παρακόψᾙς τό
«<τᾜ> γυναικί». ᾿Απὸ τοῦ γάρ «ἔσονται εἰς σάρκα μίαν» δήλη σου ἔσται ἡ π᾵σα
὆ᾳδιουργία.

Σᾛς πρὸς Κολασσαεῖς, η παρὰ τ῵ Μαρκίωνι κειμένης, παρὰ δὲ τ῵ ἀποστόλῳ ζ


κειμένης·
no de cualquier manera ni en apariencia, sino verdaderamente en su sangre, como
muestra la segura enseñanza del apóstol.

Comentario 2 (y 37). ‚Por lo cual dice: Despierta, tú que duermes, y


levántate de entre los muertos, y Cristo te iluminar{‛.
Refutación 2 (y 37). ¿De dónde [fue tomado] por el apóstol el [versículo]:
‚Por lo cual dice‛ sino, evidentemente, del Antiguo Testamento? Pues esto se halla
en Elías361. ¿Y de dónde provino Elías? Él era uno de los profetas que vivieron
conforme a la Ley, y puede ser encontrado en la Ley y en los profetas. Pero si en
Cristo profetizó: ‚Despierta, tú que duermes, y levántate de entre los muertos, y
Cristo te iluminar{‛, entonces ciertamente la figura de esto se cumplió por medio
de Lázaro y los otros. Ellos mismos dudaron acerca de esto. Marta y María dijeron:
‚Ya huele mal, pues hace cuatro días *que murió+‛362; los [de la casa] del jefe de la
sinagoga dijeron: ‚Ya no molestéis al Maestro‛363; pero Él dijo: ‚No tem{is; no
murió, sino que duerme‛364. Claramente, desde entonces el Mensaje proclamó que
ha de haber una resurrección por medio de Cristo y, para revelar la potencia de
Cristo, mostró la inmensa facilidad [con que resucitó a los muertos]. Porque, así
como es fácil para un hombre – no uno que está muerto sino uno que está dormido
– el levantarse cuando lo llaman, así también para Cristo era lo más fácil el decir:
‚¡L{zaro, sal fuera!‛365 y ‚Cumí, cumí talitha‛, esto es, ‚Niña, ¡lev{ntate!‛366. Por
medio de estas evidentes manifestaciones la Palabra señaló a nuestro llamamiento
de las obras muertas y de nuestro profundo sueño – pues en aquel entonces
estábamos dormidos - <y> a Cristo, que nos levantó y nos iluminó por medio del
llamamiento; esta ha resultado ser la segunda relación [con la profecía anterior].
Pero el [cumplimiento] final y universal que se espera [sucederá] cuando el mismo
que dijo: ‚Yo soy la resurrección‛ llame a todos, levante cuerpo y alma y los
ilumine en su próxima venida.

Comentario 3 (y 38). ‚Por esto dejar{ el hombre a su padre y a su madre y se


unirá a la mujer y los dos serán una carne‛, excepto *la frase+ ‚a la mujer‛.
Refutación 3 (y 38). Se ha demostrado muchas veces que las [palabras] de la
Ley no son extrañas a las enseñanzas del apóstol aunque tú, Marción, mutiles la
frase ‚a la mujer‛, pues todo tu engaño ser{ evidente a partir de la expresión: ‚los
dos ser{n una carne‛.

De la [epístola] a los Colosenses, que se halla octava en el canon de Marción


pero es la séptima en el del apóstol:
α καὶ λθ σχόλιον. «Μὴ οὖν τις ὑμ᾵ς κρινέτω ἐν βρώσει ἥ ἐν πόσει ἥ ἐν μέρει
ἑορτᾛς ἥ νεομηνίας καὶ σαββάτων ὅ ἐστιν σκιὰ τῶν μελλόντων».
α καὶ λθ ἔλεγχος. Οὐδαμόθεν ὑποπίπτει σκιά, ὦ Μαρκίων, ἀλλ' ἥ ἀπὸ
σώματος καὶ σῶμα οὐ δύναται εἶναι, σκι᾵ς ἀπ' αὐτοῦ μὴ φαινομένης. Ὅθεν
πεισθᾛναι ὀφείλουσιν οἱ ἀπὸ σοῦ ἠπατημένοι διὰ τῶν ἔτι παρὰ σοῦ
φυλαττομένων τᾛς ἀληθείας τῶν θείων Γραφῶν λειψάνων, ὅτι μελλόντων
ἀγαθῶν ἀποκαλύπτεσθαι οὐκ ἀλλότρια ἦν τὰ τότε δικαιώματα, προσκαίρως
προστεταγμένα περὶ βρώσεως καὶ πόσεως καὶ μέρους ἑορτῶν καὶ νεομηνιῶν
καὶ σαββάτων· ὧν ἀγαθῶν σκιαὶ ἦσαν τὰ προειρημένα, δι' ὧν σκιῶν τὸ σῶμα
κατειλήφαμεν τῶν ἐνεστώτων ἀγαθῶν, ἐν νόμῳ μὲν σκιαγραφηθέντων ἐν
Φριστ῵ δὲ τελειωθέντων.

Πρὸς Υιλήμονα θ·

Οὕτως γὰρ παρὰ τ῵ Μαρκίωνι κεῖται, παρὰ δὲ τ῵ ἀποστόλῳ ἐσχάτη κεῖται·


ἔν τισιν δὲ ἀντιγράφοις τρισκαιδεκάτη πρὸ τᾛς πρὸς ῾Εβραίους
τεσσαρεσκαιδεκάτης τέτακται, ἄλλα δὲ ἀντίγραφα ἔχει τὴν πρὸς ῾Εβραίους
δεκάτην πρὸ τῶν δύο πρὸς Σιμόθεον καὶ Σίτον καὶ Υιλήμονα. Πάντα δὲ τὰ
ἀντίγραφα τὰ σ῵α καὶ ἀληθᾛ τὴν πρὸς ῾Ρωμαίους ἔχουσι πρώτην, οὐχ ὡς σύ,
Μαρκίων, τὴν πρὸς Γαλάτας ἔταξας πρώτην. Ὅμως ἀπὸ ταύτης τᾛς πρὸς
Υιλήμονα οὐδὲν παρεθέμεθα, διὰ τὸ ὁλοσχερῶς αὐτὴν ἐνδιαστρόφως παρ'
αὐτ῵ κεῖσθαι.

Πρὸς Υιλιππησίους ι·
Οὕτως γὰρ παρὰ τ῵ Μαρκίωνι κεῖται ἐσχάτη καὶ δεκάτη, παρὰ δὲ τ῵
ἀποστόλῳ ἕκτη. Ὡσαύτως οὐδὲ ἀπ' αὐτᾛς, διὰ τὸ διαστρόφως παρ' αὐτ῵
κεῖσθαι, οὐδὲν ἐξελεξάμεθα.

Αὕτη πεπλήρωται ἡ τοῦ Μαρκίωνος σύνταξις <τᾛς τῶν> ἀπὸ τοῦ κατὰ
Λουκ᾵ν Εὐαγγελίου καὶ τοῦ ἀποστόλου σῳζομένων λειψάνων λόγων τε
ὑποθέσεως· ἀφ' ἧς ἀναλεξάμενοι τὰ κατ' αὐτοῦ ἀπὸ τῶν παρ' αὐτοῦ
σῳζομένων τοὺς ἐλέγχους παρεθέμεθα.
Προσέθετο δὲ ἐν τ῵ ἰδίῳ ἀποστολικ῵ καλουμένῳ καὶ τᾛς καλουμένης πρὸς
Λαοδικέας·

α καὶ μ σχόλιον. «Εἷς Κύριος, μία πίστις, ἓν βάπτισμα, εἷς Θεὸς καὶ Πατὴρ
πάντων, ὁ ἐπὶ πάντων καὶ διὰ πάντων καὶ ἐν π᾵σιν».
Comentario 1 (y 39). ‚Que nadie os juzgue en cuanto a comida o bebida, o
en cuestiones de días de fiesta, lunas nuevas o sábados, lo cual es una sombra de
las cosas venideras‛.
Refutación 1 (y 39). Una sombra, ¡oh, Marción! no se proyecta de ningún
lado sino a partir de un cuerpo, y no puede ser un cuerpo si a partir de él no se ve
una sombra. Por lo cual, a través de los restos de verdad de las divinas Escrituras
que todavía conservas, los extraviados por ti deberían convencerse de que las
ordenanzas que fueron establecidas temporalmente por aquel entonces – acerca de
comida o bebida, días de fiesta, lunas nuevas o sábados – no eran extrañas a los
bienes futuros que se habían de revelar. Las cosas antedichas eran sombras de
aquellos bienes, y por medio de tales sombras asimos el cuerpo de los bienes
presentes, que fueron esbozados en la Ley y cumplidos en Cristo.

[De la epístola] a Filemón, la novena:

Así se halla ubicada en el canon de Marción, pero en el del apóstol se


encuentra última; en algunas copias se halla ubicada decimotercera antes de la
[epístola] a los Hebreos, que es la decimocuarta, pero en otras copias la [epístola] a
los Hebreos es la décima, antes de las dos [epístolas] a Timoteo, a Tito y a Filemón.
Pero todas las copias válidas y verdaderas tienen la [epístola] a los Romanos en
primer lugar, no como tú, Marción, que colocaste primera la [epístola] a los
Gálatas. Sin embargo no citaremos nada de esta [epístola] a Filemón debido a que
en el canon de Marción esta se halla de una manera completamente corrompida.

[De la epístola] a los Filipenses, la décima:

Así se halla ubicada en el canon de Marción, la décima y última, pero en el


canon apostólico es la octava. Del mismo modo, no seleccionaremos nada de ella
debido a que en el canon de Marción se halla tergiversada.

Esto concluye la disposición de Marción <de los> restos de las palabras y de


los temas conservados del Evangelio según Lucas y del apóstol [Pablo]; de ella
hemos escogido las [partes] que él ha conservado y que están en su contra y hemos
presentado las refutaciones.
Pero en su propio canon - al que llama ‚apostólico‛ – añadió también [un
texto] de la llamada [epístola] a los Laodicenses:

Comentario 1 (y 40). ‚Un Señor, una fe, un bautismo, un Dios y Padre de


todos, que est{ sobre todos, por todos y en todos‛.
α καὶ μ ἔλεγχος. ΢υνᾳδόντως μὲν τᾜ πρὸς ᾿Εφεσίους, ὦ Μαρκίων, καὶ
ταύτας τὰς κατὰ σοῦ μαρτυρίας ἀπὸ τᾛς λεγομένης πρὸς Λαοδικέας
συνήγαγες, ἵνα ἐπὶ τ῵ τέλει τοῦ συντάγματος μάθωμεν ἀναγνόντες τὰ παρὰ
σοὶ καὶ γνόντες τὰ κατὰ σὲ καταγνῶμεν τῶν διὰ σοῦ ἀλλοτρίως
ἐπινενοημένων τριῶν ἀνάρχων ἀρχῶν διαφορὰς πρὸς ἀλλήλας ἐχουσῶν. Οὐχ
οὕτως γὰρ ἔχει ἡ τοῦ ἁγίου ἀποστόλου ὑπόθεσις καὶ ἠσφαλισμένον κήρυγμα,
ἀλλὰ ἄλλως παρὰ τὸ σὸν ποιήτευμα. ΢αφῶς γὰρ ἔφη «Ἕνα Κύριον, μίαν
πίστιν, ἓν βάπτισμα, ἕνα Θεὸν τὸν αὐτὸν Πατέρα πάντων, τὸν αὐτὸν ἐπὶ
πάντων, τὸν αὐτὸν διὰ πάντων καὶ ἐν π᾵σι», διά τε νόμου καὶ προφητῶν καὶ ἐν
π᾵σιν ἀποστόλοις καὶ ἐν τοῖς καθεξᾛς.

13. Αὕτη μὲν ἡμῶν ἡ προθεωρηθεῖσα ἐν τοῖς προειρημένοις


<σύνταξις>, ἀναλεχθεῖσιν ἀπὸ τᾛς παρ' αὐτ῵ τ῵ Μαρκίωνι ἔτι σῳζομένης
Γραφᾛς, ἧς τὴν ἀνάλεξιν σκοπήσας τις ἐκπλαγείη τὰς <τοῦ> μεγαλοδώρου
Θεοῦ οἰκονομίας. Ἑκάστου γὰρ πράγματος διὰ τριῶν μαρτυριῶν
ἐπιβεβαιουμένου καὶ συνισταμένου, ὡς ἐνταῦθα ψιλῶς ὁ Θεὸς ἐχαρίσατο
συνάψαι (ὡς ἔφην) ἡμ᾵ς κατὰ οἰκονομίαν ἑβδομήκοντα μὲν ὀκτὼ μαρτυρίας
ἀπὸ τοῦ Εὐαγγελίου, τεσσαράκοντα δὲ ἀπὸ τοῦ ἀποστόλου; Καὶ ταύτας παρ'
αὐτ῵ εἰς ἔτι καὶ δεῦρο σῳζομένας τε καὶ <οὐκ> ἀμφιβαλλομένας, ὡς εἶναι τὰς
πάσας ἑκατὸν δεκαοκτώ, ἀντιλεγούσας δὲ πάσας τᾜ αὐτοῦ Μαρκίωνος γνώμᾙ,
ὡς ἀπὸ προσώπου ὀνόματος Κυρίου διὰ τῶν δεκαοκτὼ καὶ τᾛς αὐτοῦ ἐνδεξίου
εὐλογίας διὰ τῶν ἑκατόν. Ἀλλὰ καὶ ἐπ' ἄλλης περισσᾛς πρὸς ἐπὶ τούτοις ἐκτὸς
τοῦ Εὐαγγελίου καὶ τοῦ ἀποστόλου· οὐ γὰρ ἔδοξε τ῵ ἐλεεινοτάτῳ Μαρκίωνι
ἀπὸ τᾛς πρὸς ᾿Εφεσίους ταύτην τὴν μαρτυρίαν λέγειν, ἀλλὰ τᾛς πρὸς
Λαοδικέας, τᾛς μὴ οὔσης ἐν τ῵ ἀποστόλῳ. Αἷς μὴ ἐντυγχάνων ἠλιθίως ὁ
κτηνώδης καὶ ἐν πολλοῖς πεσὼν ὁ τάλας οὐχ ὁρᾶ τὴν κατ' αὐτοῦ ἀνατροπὴν
καθ' ἑκάστην ἡμέραν ὁμολογουμένην. Καὶ μηδεὶς θαυμαζέτω περὶ τούτου.
Πῶς γὰρ ἠδύνατο οὗτος, ἐπαγγειλάμενος ἔχειν τι τοῦ Εὐαγγελίου καὶ τοῦ
ἀποστόλου, μὴ οὐχὶ κἅν ὀλίγα τᾛς Γραφᾛς σῴζειν ὆ήματα; Ὅλου γὰρ τοῦ
σώματος ζῶντος ὡς εἰπεῖν τᾛς θείας Γραφᾛς, ποῖον ηὕρισκε μέλος νεκρὸν κατὰ
τὴν αὐτοῦ γνώμην, ἵνα παρεισαγάγᾙ ψεῦδος κατὰ τᾛς ἀληθείας; Ἀλλ' ὡς
εἰπεῖν ἐλώβησε καὶ ἀκρωτηριάσας παρέκοψε πολλὰ τῶν μελῶν, κατέσχεν δὲ
ἔνιά τινα παρ' ἑαυτ῵. Καὶ αὐτὰ δὲ τὰ κατασχεθέντα ἔτι ζῶντα οὐ δύναται
νεκροῦσθαι, ἀλλ' ἔχει μὲν τὸ ζωτικὸν τᾛς ἐμφάσεως, κἄν τε μυρίως παρ' αὐτ῵
κατὰ λεπτὸν ἀποτμηθείη.
Refutación 1 (y 40). Concordantemente con la [epístola] a los Efesios
reuniste también, ¡oh, Marción!, estos testimonios de la llamada [epístola] a los
Laodicenses en tu contra para que, al final del tratado, conozcamos a fondo las
cosas que dices al leerlo y, al conocerlas, condenemos los tres principios sin
comienzo que han sido extrañamente inventados por ti y que son diferentes entre
ellos. El fundamento y la predicación auténtica del santo apóstol no es así, sino que
es diferente a tu ficción, pues dijo claramente: ‚Un Señor, una fe, un bautismo, un
Dios, el mismo que es Padre de todos, el mismo que está sobre todos, el mismo que
es por todos y en todos‛, en la Ley, en los profetas, en los apóstoles y en el resto.

13. Este es nuestro <tratado>, previamente considerado en los [extractos]


antedichos que han sido seleccionados de las Escrituras que aun se conservan en el
canon de Marción. Si alguien observara con cuidado esta selección se asombraría
de las dispensaciones <del> magnífico Dios pues, si cada cosa es asegurada y
confirmada mediante tres testimonios, ¿cómo simplemente Dios nos concedió el
reunir aquí, por una dispensación (como dije), setenta y ocho testimonios del
Evangelio y cuarenta del apóstol [Pablo]? Estos se conservan aun hasta el presente
y <no> son cuestionados, de modo que son ciento dieciocho testimonios en total y
todos contradicen la opinión de Marción, puesto que por medio del dieciocho367 [se
logra] el nombre de la persona del Señor y la bendición de su diestra por medio del
cien. Pero también [es contradicho] por otro [testimonio] extraordinario además de
por estos, uno que está fuera del Evangelio y del [canon] del apóstol; pues el muy
miserable Marción no consideró el citar este testimonio de la [epístola] a los Efesios
sino de la [epístola] a Laodicea, que no está en el apóstol. Puesto que,
estúpidamente, el bruto no lee estos testimonios y no ve la refutación profesada en
su contra cada día, el desdichado cae en muchos [errores]. Y que nadie se asombre
de esto pues, ¿cómo podría éste, que declara tener algo del Evangelio y del apóstol,
evitar el conservar aunque sea unas pocas palabras de las Escrituras? Ya que todo
el cuerpo – por así decir – de la divina Escritura está vivo, ¿cuál miembro muerto
encontró acorde con su propia opinión, para que introdujese una mentira contra la
verdad? Sin embargo, por decirlo de alguna manera, aunque amputó muchos de
los miembros y los mutiló y falsificó, retuvo algunos en su propio canon. Pero los
mismos [miembros] que fueron retenidos están vivos y no pueden ser muertos sino
que tienen la fuerza vital de su significado, aunque en su canon hayan sido
cercenados en una innumerable cantidad de pequeños pedazos.
14. ῎Ετι δὲ μετὰ ταῦτα πάντα ἐπεμνήσθημεν ὡς τινὲς ἀπὸ τῶν αὐτῶν
Μαρκιωνιστῶν, εἰς βυθὸν βλασφημίας παραπεπτωκότες καὶ ἀπὸ τᾛς ἑαυτῶν
δαιμονιώδους διδασκαλίας ἐμβρόντητοι παντάπασι γεγονότες καὶ οὗ ἐδόκουν
Κυρίου μόνον κἅν δι' ὀνόματος μνημονεύειν καὶ αὐτοῦ ἀθυρογλώσσως ἑτέρως
τὴν αὐτοῦ θεότητα ἀποστρέφοντες, τὸ ὄνομα τᾛς ἄνωθεν γεννήσεως κακίζειν
οὐκ ἐντρέπονται. Σινὲς γὰρ αὐτῶν τετολμήκασιν, ὡς ἔφην, αὐτὸν τὸν Κύριον
εἶναι υἱὸν τοῦ πονηροῦ λέγειν οὐκ αἰσχυνόμενοι, ἄλλοι δὲ οὐχί, ἀλλὰ τοῦ
κριτοῦ τε καὶ δημιουργοῦ· εὐσπλαγχνότερον <δὲ> γεγονότα καὶ ἀγαθὸν ὄντα
καταλεῖψαι μὲν τὸν ἴδιον αὐτοῦ πατέρα κάτω (πᾛ μὲν λεγόντων τὸν
δημιουργόν, ἄλλων δὲ τὸν πονηρόν), ἄνω δὲ ἀναδεδραμηκέναι πρὸς τὸν ἐν
ἀκατονομάστοις τόποις ἀγαθὸν Θεὸν καὶ αὐτ῵ προσκεκολλᾛσθαι· πεμφθέντα
δὲ ὑπ' αὐτοῦ εἰς τὸν κόσμον καὶ πρὸς ἀντιδικίαν τοῦ ἰδίου πατρὸς ἐλθόντα τὸν
Φριστὸν [καὶ] καταλῦσαι αὐτοῦ τὰ πάντα ὅσα ὁ κατὰ φύσιν πατὴρ αὐτοῦ
ἐνομοθέτει, ἤτοι ὁ λαλήσας ἐν τ῵ νόμῳ ἤτοι ὁ τᾛς κακίας Θεὸς ὁ παρ' αὐτῶν ἐν
τᾜ τρίτᾙ ἀρχᾜ ταττόμενος. Ἄλλως γὰρ καὶ ἄλλως ἐκτίθενται ὡς ἔφην, ἄλλος
μὲν τὸν δημιουργὸν λέγων, ἄλλος δὲ τὸν πονηρόν.
15. Σαῦτα δὲ δᾛλα παντί τῳ σύνεσιν κεκτημένῳ ὑπάρχει, ὅτι
ἀκαθάρτου πνεύματός ἐστιν ἡ φρόνησις καὶ ἡ διδασκαλία καὶ οὔτε χρεία ἦν
περὶ ταύτης τᾛς ὑποθέσεως ἀπολογεῖσθαι ἥ ἔλεγχον παριστ᾵ν καταντικρὺ
Μαρκίωνος τοῦ ἑαυτοῦ κατὰ πάντα τὴν ἐπιλησμονὴν τᾛς ζωᾛς ποιησαμένου.
Υωραθήσεται γὰρ παρὰ π᾵σι τοῖς συνετοῖς τὸ βλάσφημον αὐτοῦ κενοφώνημα
καὶ τολμηρὸν τᾛς ἀπωλείας ἐνέργημα. Ἀλλ' ἐπειδὴ εἰώθαμεν μὴ ἐ᾵ν ἀκανθῶν
τόπον, ἀλλὰ ἐκτέμνειν τᾜ τοῦ Θεοῦ μαχαίρᾳ, «τᾜ ὑπὲρ π᾵σαν μάχαιραν
δίστομον <τομωτέρῳ> καὶ διικνουμένᾙ ἄχρι μερισμῶν ψυχᾛς καὶ πνεύματος,
ἁρμῶν τε καὶ μυελῶν» κατὰ τὸ γεγραμμένον, ὀλίγα καὶ εἰς τοῦτο εἰπεῖν οὐκ
ἀποκνήσομεν.
16. Πρῶτον μὲν γὰρ ὅτι εἰ ἀγαθὸς ἐκ πονηροῦ γεγένηται, οὐκέτι τῶν
ἀρχῶν σταθήσεται ὁ λόγος. Δύναται γὰρ καὶ ὁ αὐτοῦ πατήρ, εἰ πονηρὸς
ὑπάρχει (ὅπερ μὴ γένοιτο, ἀλλὰ ἀγαθός ἐστι), μεταβληθᾛναι τὴν γνώμην,
ὥσπερ ὁ ὑπ' αὐτοῦ γεγεννημένος μεταβέβληται. Σὸ δὲ ἕτερον· εἰ ὅλως ἦλθεν ὁ
Μονογενὴς ἀνθρώπους σῶσαι καὶ λᾙστὴν εἰσαγαγεῖν εἰς παράδεισον καὶ
τελώνην καλέσαι ἀπὸ τελωνίου εἰς μετάνοιαν καὶ πόρνην ἀλείφουσαν αὐτοῦ
τοὺς πόδας ἰάσασθαι ἀπὸ πορνείας, ἔτι δὲ καὶ <ἄλλα> ἀγαθὰ πράττει, διότι
ἀγαθὸς ὑπάρχει καὶ εὔσπλαγχνος καὶ ἐλεήμων, πολλ῵ οὖν μ᾵λλον ἔδει ἐπὶ
τὸν ἴδιον αὐτοῦ πατέρα τὸν οἶκτον αὐτοῦ ἀναλαβεῖν καὶ αὐτὸν πρῶτον
μεταθεῖναι εἰς τὸ σωτηριῶδες, ἵνα πρῶτον τὸν πατέρα αὐτοῦ μεταβαλὼν
τελείως ἐνδείξηται τὴν τελείαν ἀγαθότητα, τὸν πατέρα αὐτοῦ οἰκτείρας, ὡς
καὶ γέγραπται «Ποιεῖν τὸ ἀγαθὸν πρῶτον εἰς τοὺς οἰκείους τᾛς πίστεως», πόσῳ
γε μ᾵λλον ἐλε᾵ν τοὺς ἑαυτῶν πατέρας.
14. Pero aun después de todo esto mencionaré que algunos de entre los
mismos marcionistas, que han caído en el abismo de la blasfemia y han quedado
absolutamente aturdidos por su propia doctrina demoníaca, no se avergüenzan de
injuriar el nombre de la generación celestial del Señor, al cual no consideraron
conveniente mencionar siquiera por el nombre y, hablando tontamente de Él,
rechazan de una u otra forma su divinidad. Pues algunos de ellos, como dije, se
han atrevido descaradamente a decir que el mismo Señor es el hijo del maligno,
pero otros [dicen] que no, sino que lo es del juez y hacedor368; <pero> puesto que es
más compasivo y bueno, abandonó a su propio padre abajo (una parte de ellos dice
que es el demiurgo, pero otros que es el maligno) y ha subido al cielo con el buen
Dios que está en las regiones inefables y se ha quedado con Él. [Cristo] vino al
mundo enviado por Él y en contra de su propio padre, para abolir todo cuanto su
verdadero padre determinó, ya sea el [Dios] que habló en la Ley o el Dios de
maldad que según ellos se ubica en el tercer principio. Como dije, unos exponen
una cosa y otros otra: unos dicen que es el demiurgo y otros que es el maligno.

15. Es evidente para cualquiera que esté dotado de entendimiento que


estas cosas son el pensamiento y la doctrina de un espíritu impuro, y no habría
necesidad de defenderse con respecto a este asunto o de presentar una prueba
contra Marción, que se olvidó por completo de su propia vida [eterna]. Su
blasfema palabrería e insolente obra de destrucción serán advertidas por todos los
prudentes. Pero, puesto que tenemos por costumbre el no dejar lugar a las espinas
sino cortarlas con la espada de Dios – ‚la que es <m{s cortante> que cualquier
espada de dos filos y que penetra hasta la división del alma y del espíritu, las
coyunturas y los tuétanos‛369, según está escrito – no vacilaré en decir unas pocas
cosas con relación a esto también.

16. En primer lugar, si [alguien] bueno desciende de un malvado el


fundamento de los principios ya no se sostendrá pues también el padre de Cristo,
si es malo (lo cual no es así de ninguna manera, sino que es bueno), puede cambiar
su carácter como lo ha cambiado el que fue engendrado por él. Por otra parte: si el
Unigénito realmente vino para salvar a los hombres, hizo entrar a un ladrón al
paraíso, llamó a un publicano de su puesto de recaudación al arrepentimiento y
curó de la fornicación a la prostituta que ungió sus pies – y llevó a cabo además
<otras> buenas obras, porque es bueno, compasivo y misericordioso – mucho más
debería haber aplicado su compasión en su propio padre y conducirlo primero a la
salvación a fin de que, al transformar primero a su padre, muestre acabadamente
la bondad perfecta al haberse compadecido de su padre. Así como también está
escrito: ‚Haced el bien primeramente a los de la familia de la fe‛ 370, ¡cuánto más
hay que tener misericordia a los propios padres!
Σὸ δὲ ἕτερον ἔτι προστέθεικα τᾜ φράσει καὶ τ῵ ἐλέγχῳ τ῵ πρὸς τὸν
Μαρκίωνα, ὅτι εἰ μὲν τοῦ ἑνός ἐστιν υἱὸς καὶ πρὸς τὸν ἕτερον προσέφυγεν, οὐ
πιστὸς παραδεχθήσεται παρὰ τ῵ ἑτέρῳ. Ὁ γὰρ συνείδησιν εἰς τὸν ἴδιον αὐτοῦ
πατέρα μὴ φυλάξας οὐδὲ παρὰ τ῵ ἑτέρῳ πιστευθήσεται ἀπὸ τῶν παρ' αὐτοῦ
προαγόντως πεπραγμένων. Ἀλλὰ καὶ ἄλλως πάλιν· ἆρά γε τοῦ ἀγαθοῦ Θεοῦ
κατηγορήσει<ς> πάλιν, ὦ Μαρκίων, δι' ἀπορίαν τοῦ πεμπομένου μὴ
δυνηθέντος σῶσαι τοὺς παρ' αὐτοῦ σῳζομένους καὶ παρ' αὐτοῦ διὰ Φριστοῦ
ἐλεηθέντας; Εἰ μὴ γὰρ ἀπέφυγε κατὰ τὸν τοῦ Μαρκίωνος λόγον ὁ Φριστὸς
πρὸς τὸν ἄνω Θεόν, οὐκ ηὐπόρει ὁ ἀγαθὸς Θεός τινα ἀποστεῖλαι, εἰ μὴ ἐν
προσκρούσει ὁ τοῦ Φριστοῦ πατήρ, ὡς ὁ Μαρκίων λέγει, πρὸς τὸν ἴδιον αὐτοῦ
υἱὸν γεγένηται. Καὶ ἄλλως δέ· εἰ τοῦ δημιουργοῦ υἱός ἐστιν, ἀντίκειται δὲ τᾜ
δημιουργίᾳ καὶ τ῵ τοῦ πατρὸς ἔργῳ, πρῶτον μὲν ἐλθὼν εἰς τὸν κόσμον τοὺς
ἀνθρώπους [πρῶτον] εἶχεν ἐξολοθρεῦσαι, ἵνα ἀφανίσᾙ τὸ ἔργον τὸ ἀπὸ τοῦ
ἰδίου πατρὸς δεδημιουργημένον, ὡς ἀντίδικος γενόμενος τᾛς τοῦ πατρὸς
διαθέσεως· ἥ πάλιν λαβὼν δύναμιν ἰάσεως καὶ θεραπείας καὶ σωτηρίας
ὤφειλεν ἐνδείξασθαι εἰς τὸν ἴδιον αὐτοῦ πατέρα πρὸ πάντων τὴν τᾛς
φιλανθρωπίας ἐργασίαν καὶ πρῶτον πεῖσαι τὸν πατέρα αὐτοῦ κατ' αὐτὸν
γενέσθαι, ἵνα γενόμενος αὑτ῵ τε καὶ τ῵ αὐτοῦ πατρὶ ἀγαθὸς τᾛς πρὸς τοὺς
ἀνθρώπους σωτηρίας <αἰτία> ἡ μία καὶ ἡ αὐτὴ ἀγαθότης γένηται. Ἀλλ' οὐχ
οὕτως ἔχει ὡς ὁ τούτου κενοφωνούμενος μυθώδης λόγος. Οὔτε γὰρ τρεῖς ἀρχαὶ
οὔτε ἄλλος πατὴρ Φριστοῦ οὐδὲ κακίας ἐστὶ γέννημα· μὴ γένοιτο. Υησὶ γάρ
«Ἐγὼ ἐν τ῵ Πατρὶ καὶ ὁ Πατὴρ ἐν ἐμοί». Καὶ εἰ μὲν νόθως λέγει πατέρα ἔχειν,
οὐ δύναται αὐτοῦ ὁ νόθος πατὴρ καλούμενος ἐν αὐτ῵ εἶναι οὐδὲ αὐτὸς ἐν τ῵
πατρί. Ὁ δὲ κατὰ φύσιν αὐτοῦ Πατέρα ἀεὶ ἀγαθὸν καὶ Θεὸν ἀεὶ καὶ πάντων
δημιουργόν, ἐν αὐτ῵ δὲ ὄντα καὶ σὺν αὐτ῵ ὑπάρχοντα διδάσκων καὶ
ἀληθεύων, κατὰ τοῦ Μαρκίωνος τὴν ἀπειλὴν διεξέρχεται λέγων «Ὁ μὴ τιμῶν
τὸν Τἱὸν ὡς τιμᾶ τὸν Πατέρα, ἡ ὀργὴ τοῦ Θεοῦ ἐπ' αὐτὸν μένει». Ἤδη δὲ ἐν
πολλαῖς μαρτυρίαις ἐδείξαμεν τὸν ἕνα ὄντα Θεόν, τὸν Πατέρα τοῦ Κυρίου
ἡμῶν ᾿Ιησοῦ Φριστοῦ, ἀγαθὸν ὄντα καὶ ἀγαθὸν γεννήσαντα, ἀγάπην ὄντα καὶ
ἀγάπην γεννήσαντα, πηγὴν ὄντα ζωᾛς καὶ ζωᾛς πηγὴν γεννήσαντα («Παρὰ
σοὶ γὰρ πηγὴ ζωᾛς» φησὶν ἡ Γραφή), ἀλήθειαν ὄντα καὶ ἀλήθειαν γεννήσαντα,
φῶς ὄντα καὶ φῶς γεννήσαντα, ζωὴν ὄντα καὶ ζωὴν γεννήσαντα ἀνάρχως καὶ
ἀιδίως καὶ ἀχρόνως. Καὶ ἐλήλεγκται κατὰ πάντα ἡ τοῦ Μαρκίωνος πλάνη.
Σούτων τοίνυν οὕτως ἐχόντων καὶ τᾛς κατὰ τοῦ ἀπατεῶνος ἀνατροπᾛς διὰ
πολλᾛς καὶ ἀληθινᾛς συστάσεως ἐν Θε῵ ἡμῖν κατειργασμένης πάλιν ἐπὶ τὰς
ἑξᾛς, ταύτης τᾛς νυνὶ ὡς μεγάλης ἀσπίδος καταπατηθείσης διὰ τοῦ ἀψευδοῦς
λόγου τοῦ ΢ωτᾛρος τοῦ εἰπόντος «Δέδωκα ὑμῖν πατεῖν ἐπὶ ὄφεις καὶ σκορπίους
καὶ ἐπὶ π᾵σαν τὴν δύναμιν τοῦ ἀντικειμένου», ἴωμεν καὶ τὰς τῶν ἄλλων
ματαιοφροσύνας διασκοπεῖν τε καὶ διελέγχειν ἐπιβαλώμεθα, Θεὸν βοηθὸν ἐν
ἅπασιν ἐπικαλούμενοι.
Por otro lado, a la exposición y refutación contra Marción he añadido
además [este argumento]: si [Cristo] es hijo de uno y se refugió con el otro, no será
considerado digno de confianza por ese otro pues el que no mantuvo una actitud
[de confianza] hacia su propio padre, a partir de los actos efectuados previamente
por él, tampoco será creído por el otro. Pero [lo planteo] nuevamente de otra
manera: ¿acaso, Marción, afirmarás una vez más que el buen Dios no habría sido
capaz de salvar a aquellos que fueron salvados por él y que recibieron de él
misericordia por medio de Cristo por falta de un enviado? Pues, de acuerdo al
razonamiento de Marción, si Cristo no se hubiera escapado con el Dios del cielo –
es decir, si el padre de Cristo no hubiera estado en oposición a su propio hijo, como
dice Marción – el Dios bueno no habría tenido a quién enviar. Pero también [se
puede plantear] de este otro modo: si [Cristo] es hijo del demiurgo pero se opone a
la creación y a la obra de su padre, en primer lugar podría haber destruido a los
hombres cuando vino al mundo [por primera vez], a fin de aniquilar la obra que ha
sido creada por su propio padre, puesto que es enemigo del orden dispuesto por
su padre; o bien, por el contrario, al recibir el poder de curar, sanar y salvar debería
haber mostrado la obra de benevolencia en su propio padre antes que todo y
persuadir en primer lugar a su padre de volverse como él a fin de que, siendo
bueno consigo mismo y con su padre, una y la misma bondad viniera a ser <causa>
de la salvación de los hombres. Pero la [verdad] no es tal como el relato fabuloso
de Marción parlotea vanamente. No hay tres principios ni otro padre de Cristo, ni
es *Cristo+ un engendro de la maldad, ¡de ninguna manera! Pues dice: ‚Yo estoy en
el Padre y el Padre est{ en mí‛371. Y si dice falsamente que tiene un padre, su
falsamente llamado padre no puede estar en Él ni Él en el padre. Pero Aquel que
enseña verdaderamente que su real Padre es siempre bueno, siempre Dios y el
Creador de todo, que está en Él y con Él, expone la amenaza contra Marción al
decir: ‚El que no honra al Hijo como honra al Padre, la ira de Dios permanece
sobre él‛372. Ya mostré con muchos testimonios que el Dios que es Uno, el Padre de
nuestro Señor Jesucristo, es Bueno y engendró lo bueno, es Amor y engendró el
amor, es Fuente de Vida y engendró una fuente de vida (‚Pues en Ti est{ la fuente
de vida‛373, dice la Escritura), es Verdad y engendró la verdad, es Luz y engendró
la luz, es Vida y engendró la vida sin principio, eterna e intemporalmente. Y el
extravío de Marción ha quedado refutado por completo.
Pues bien, siendo así las cosas y habiendo efectuado en Dios mediante
muchas y verdaderas pruebas la refutación contra el embustero, [procedamos]
nuevamente a lo que sigue, ahora que esta [secta] ha sido pisoteada como una gran
{spid por medio de la veraz palabra del Salvador que dijo: ‚Os he concedido el
caminar sobre serpientes y escorpiones, y sobre todo poder del adversario‛ 374.
Vayamos y apliquémonos a examinar y refutar las tonterías de las otras [sectas],
invocando el auxilio de Dios en todas las cosas.
Κατὰ Λουκιανιστῶν κγ, τᾛς δὲ ἀκολουθίας μγ.

1. Λουκιανός τις ἀρχαῖος, οὐχ ὁ νῦν ἐν χρόνοις Κωνσταντίνου γεγονὼς


τοῦ γέροντος, ὃν δᾛθεν οἱ ᾿Αρειανοὶ ἐν μάρτυσιν ἐπιψηφίζονται· ἦν γὰρ καὶ
οὗτος ὁ Λουκιανός, ὁ πρόσφατός φημι, προσανέχων τᾜ τῶν ᾿Αρειανῶν αἱρέσει,
περὶ οὗ ὕστερον ἐν τᾜ κατ' αὐτῶν ἀνατροπᾜ λέξομεν· νῦν δὲ πρὸς τὸν
προειρημένον ἀρχαῖον Λουκιανὸν ἀποτείνεται ὁ λόγος. Οὗτος γὰρ
συνεπόμενος τ῵ προειρημένῳ Μαρκίωνι καὶ ἀπὸ τούτου ἀποσχίσας καὶ αὐτὸς
ἄθροισμα ἑαυτ῵ ποιησάμενος αἱρέσεως προέστη, ἀφ' οὗπερ οἱ Λουκιανισταὶ οἱ
ἀρχαῖοι καλούμενοι. Κατὰ πάντα μὲν οὖν κατὰ τὸν Μαρκίωνα δογματίζει,
κέχρηται δὲ ὡς ὁ εἰς ἡμ᾵ς ἐλθὼν λόγος καὶ ἡ περὶ αὐτοῦ ἔμφασις. Ἀρχαίων γὰρ
τούτων ὄντων καὶ θ᾵ττον κατασβεσθέντων δυσχερὴς γεγένηται ἡμῖν, ὡς
ἀληθῶς ἔστιν εἰπεῖν, ἡ κατ' αὐτοὺς ἔρευνα. Ἅ δὲ ἀπὸ μέρους ἔγνωμεν τῶν
αὐτοῦ ἔστι τάδε·
Μετὰ τὸ συστᾛναι δᾛθεν ἕτερον μὲν τὸν δημιουργὸν καὶ κριτὴν καὶ δίκαιον,
ἕτερον δὲ τὸν ἀγαθὸν ὡσαύτως καὶ ἕτερον τὸν πονηρόν, βούλεται χρᾛσθαι καὶ
μαρτυρίαις τισὶ κατὰ τὸν Μαρκίωνα κατὰ τὴν αὐτοῦ ὑπόνοιαν ἀπὸ τᾛς τῶν
προφητῶν Γραφᾛς, φημὶ δὲ τ῵ «Μάταιος ὁ δουλεύων Κυρίῳ» καὶ τ῵ εἰρημένῳ
«Ἀντέστησαν Θε῵ καὶ ἐσώθησαν». Σέλεον δὲ οὗτος παρὰ τὴν τοῦ διδασκάλου
αὐτοῦ διδασκαλίαν ἀπαρνεῖται τὸν γάμον καὶ ἁγνείαν ἀσκεῖ, οὐ δι' ἁγνείαν
ἀλλ' ἵνα ἀθετήσᾙ τὰ ἔργα τοῦ δημιουργοῦ, διδάσκων μὴ συνάπτεσθαι γάμῳ—
«Ἀφ' οὗ γάμος, εὐθηνία» φησί «διὰ τᾛς παιδοποιίας ἐν κόσμῳ τ῵ δημιουργ῵
γίνεται«—πρὸς ἀντίθεσιν τᾛς τοῦ δημιουργοῦ καὶ κτιστοῦ διὰ τᾛς παιδοποιίας
ἐν τ῵ κόσμῳ εὐθηνίας. Υωραθήσεται δὲ ὁ τοιοῦτος καὶ διελεγχθήσεται ἀπὸ
μὲν τᾛς ἤδη πρὸς τὸν αὐτοῦ ἐπιστάτην ἀντιθέσεως, διὰ πολλῶν ποιησαμένων
ἡμῶν τὴν πρὸς αὐτὸν ἀντιλογίαν τε καὶ ἀνατροπήν, ἐν ὁποίαις τε καὶ ὁπόσαις
συνᾴδει τὸ Εὐαγγέλιον τᾜ Παλαιᾶ Διαθήκᾙ, καὶ ὡς αὐτὸς ὁ Κύριος ἡμῶν
ὁμολογεῖ τὸ ποίημα τοῦ κόσμου εἶναι ἴδιον καὶ αὐτοῦ, καὶ τοῦ Πατρὸς εἶναι τὴν
κτίσιν, ὥς γε μάλιστα συνελόντι φράσαι κορυφαιότατόν τι ὆ᾛμα παρὰ τ῵ ἁγίῳ
᾿Ιωάννᾙ εἰρημένον, τό «Ἐν ἀρχᾜ ἦν ὁ λόγος, καὶ ὁ λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεόν, καὶ
Θεὸς ἦν ὁ λόγος. Πάντα δι' αὐτοῦ ἐγένετο, καὶ χωρὶς αὐτοῦ ἐγένετο οὐδὲ ἓν ὃ
γέγονε» καὶ τὰ ἑξᾛς.
2. ᾿Αλλά γε ὁ τοιοῦτος εὐθὺς ἀνατραπήσεται.
Contra los Lucianistas, [secta número] veintitres, pero la cuarenta y tres de
la serie.

1. Este tal Luciano es antiguo, no el actual que nació en tiempos del


anciano Constantino, al que ahora los arrianos cuentan entre los mártires; este
Luciano – me refiero al reciente – también era adherente de la secta de los arrianos,
acerca del cual hablaré más tarde en la refutación contra ellos. Pero ahora el
discurso está referido al antiguo Luciano previamente mencionado. Este fue
compañero del antedicho Marción y, al separarse de este, formó su propio grupo y
se puso a la cabeza de la secta. Los antiguos lucianistas fueron llamados así por él.
Sostiene en todo las mismas opiniones que Marción pero – según el rumor que
llegó a nosotros y la impresión sobre él – utiliza [solamente el Nuevo Testamento].
A decir verdad, dado que estas gentes son de antaño y se extinguieron
rápidamente, nos ha resultado penosa su pesquisa. Las cosas que parcialmente
llegué a conocer acerca de sus doctrinas son estas:

Después de establecer que supuestamente el demiurgo, que es juez y justo,


es un [Dios], que el [principio] bueno es igualmente otro [Dios] y que el [principio]
malvado es otro, [Luciano] pretende – como Marción – usar también algunos
testimonios de los profetas de la Escritura según su suposición, me refiero a: ‚Es en
vano el servir a Dios‛375 y al dicho: ‚Se opusieron a Dios y fueron librados‛376. Pero
este, yendo más allá de la enseñanza de su maestro, rechaza el matrimonio y
practica la castidad pero no por la castidad [misma] sino para invalidar las obras
del demiurgo. Enseña que no habría que unirse en matrimonio a fin de oponerse a
la prosperidad del demiurgo y juez a causa de la procreación de hijos en el mundo
– ‚pues a causa del matrimonio‛, dice, ‚se enriquece al demiurgo por medio de la
procreación de hijos en el mundo‛377. Pero Luciano quedará expuesto y será
refutado a partir de la objeción ya [efectuada] contra su jefe, puesto que hemos
realizado la réplica y la refutación contra él mediante muchos [argumentos]: en
cuáles y en cuántos [pasajes] el Evangelio coincide con el Antiguo Testamento,
cómo nuestro Señor mismo declara que la hechura del mundo es propia de Él y la
creación es del Padre y sobre todo cómo – para decirlo resumidamente con un
texto, el más elevado expresado por el santo [apóstol] Juan –: ‚En el principio era el
Verbo, y el Verbo estaba con Dios, y el Verbo era Dios. Este estaba en el principio
con Dios. Todo fue hecho por medio de Él, y sin Él nada de lo que ha sido hecho
fue hecho‛378.

2. Pero el tal Luciano será refutado inmediatamente,


Εἰ γὰρ καὶ βούλοιτο λέγειν ὅτι ἀντιθέσεως χάριν καὶ καθαιρέσεως τῶν ὑπὸ τοῦ
δημιουργοῦ ἐνταῦθα γενομένων ἡ τοῦ γάμου αὐτ῵ συνάφεια ἀθετεῖται, ἵνα μὴ
τ῵ δημιουργ῵ συμπράξειεν, ὥστε ἀπέχεσθαι παντάπασι τοῦ ἔργου τοῦ
δημιουργοῦ, πῶς οὐχὶ ἄλογος αὐτ῵ ἡ ὑπόνοια καὶ φωρατὴ καὶ εὐθυέλεγκτος;
Ἰδοὺ γὰρ ἀπὸ τᾛς κτίσεως καὶ τᾛς τοῦ δημιουργοῦ δημιουργίας καὶ τῶν ἐδωδῶν
καὶ τῶν ἀμφίων [καὶ] τὴν χρᾛσιν πομάτων τε καὶ βρωμάτων μέτεισιν ὁ γόης
καὶ ὁ ἀγύρτης καὶ ἄλλως οὐ δυνήσεται ἐκφυγεῖν καὶ μὴ οὐχὶ τούτοις χρᾛσθαι.
Θεὸς γὰρ ὁ πάντων Δεσπότης καὶ Δημιουργὸς πάντων ἐπιμελόμενος καὶ ἐπὶ
τοὺς πονηροὺς καὶ ἀγαθοὺς ἀνατέλλει αὐτοῦ τὸν ἥλιον, καὶ ἐπὶ τοὺς αὐτὸν
βλασφημοῦντας καὶ ἐπὶ τοὺς αὐτὸν δοξάζοντας πέμπει αὐτοῦ τὸν ὑετὸν καὶ
πάντας τρέφει, οὐκ ἀλόγῳ τινὶ καὶ ἀναισθήτῳ ὁρισμ῵, ἀλλὰ ἐκδικίᾳ τᾜ παρ'
αὐτοῦ ὁρισθείσᾙ ἐν τᾜ μελλούσᾙ κρίσει μακροθυμῶν καὶ ὁρισμοῖς ἰδίοις καὶ
σοφίᾳ τὰ πάντα διοικῶν, ὡς ἔστι πρέπον τᾜ αὐτοῦ εἰς πάντας ὠφελείᾳ, ἵν' οἱ
μετανοήσαντες τᾛς παρ' αὐτοῦ ἀμνηστίας τυχόντες τὸ σωτήριον κτήσοιντο· εἰ
δὲ ἐπιμένοιεν ταῖς αὐτῶν βλασφήμοις ὑπονοίαις καὶ ματαιοφροσύναις ταῖς μὴ
ἐκ Θεοῦ αὐτοῖς δοθείσαις, τὸ τηνικαῦτα μετὰ τὴν ἐντεῦθεν ἀπαλλαγήν, τοῦ
αὐτεξουσίου μηκέτι αὐτοῖς συμπαραμένοντος, ἀλλὰ οὔτε διὰ θυμὸν αὐτοῖς τὴν
τότε ἐσομένην κρίσιν οὔτε ὡς ἐν ὀργᾜ ἐπιφέρων τὰ ἐσόμενα, —ὅλα γὰρ
προεθέσπισε διὰ τὴν οὐκ εἴσω παθῶν περιεχομένην αὐτοῦ θεότητα—, ἀλλὰ δι'
ἣν ἕκαστος τῶν ἐπὶ βλάβᾙ ἑαυτοῦ τι ἐργαζόμενος ἑαυτ῵ παραίτιος γεγένηται,
τοῦ Θεοῦ ἀναιτίου ὄντος τᾛς καθ' ἡμ᾵ς παρεκτροπᾛς τε καὶ τᾛς ἐκ ταύτης καθ'
ἡμῶν μελλούσης ἔσεσθαι καταδίκης.
᾿Εν ἅπασιν οὖν καὶ οὗτος φωραθήσεται, ταῖς πρότερον καὶ μετέπειτα
ἐγκαταμιχθεὶς αἱρέσεσιν, ἐκ τοῦ ἀριθμοῦ «τῶν τᾛς ἀπωλείας τέκνων»
ὑπάρχων, δηλούσης τᾛς ἀληθείας καὶ τοῦ φωτὸς τοῦ Εὐαγγελίου, φωτεινῶς
τὴν π᾵σαν οἰκουμένην καταυγάζοντος καὶ σῴζοντος τοὺς υἱοὺς τᾛς ἀληθινᾛς
πίστεως ἐν ἀληθείᾳ. Ὡς οὖν ἐκ συντόμου σκοποῦ ὄφιν παρακύψαντα διὰ
μικροῦ τινος σκεύους ἀνελόντες θανατωθεῖσάν <τε> ταύτην καταλελοιπότες
ἐπὶ τὰς ἑξᾛς ἴωμεν κατὰ τὴν ἐπαγγελίαν, τὴν τοῦ Θεοῦ συμπαραλαβόντες
βοήθειαν εἰς τὸ παραστᾛσαι τὴν αὐτοῦ ἀλήθειαν.

Κατὰ ᾿Απελληϊανῶν κδ, τᾛς δὲ ἀκολουθίας μδ.

1. Σοῦτον τὸν προειρημένον Λουκιανὸν διαδέχεται ᾿Απελλᾛς, οὐχ ὁ


ἅγιος ἐκεῖνος ὁ ὑπὸ τοῦ ἁγίου ᾿Αποστόλου συνιστώμενος, ἀλλ' ἕτερος ἐξ οὗπερ
᾿Απελληϊανοί, ὢν καὶ αὐτὸς συσχολαστὴς αὐτοῦ Λουκιανοῦ καὶ μαθητὴς τοῦ
προειρημένου Μαρκίωνος, ὡς ἐκ μι᾵ς ὆ίζης πολλῶν ἀκανθῶν ὑλομανήσασαι
παραφυάδες.
pues aunque pretendiese decir que rechaza la unión matrimonial en favor de la
oposición y destrucción de las cosas hechas aquí por el demiurgo a fin de no
colaborar con él – de manera de permanecer completamente alejado de la obra del
demiurgo – ¿cómo no ha de ser su conjetura irracional, detectable y fácil de
refutar? Pues he aquí que el charlatán e impostor hace uso de los alimentos – tanto
de las bebidas como de las comidas – y de los vestidos, que proceden de la creación
y de la hechura del demiurgo, y de ninguna manera será capaz de evitarlos y no
hacer uso de ellos. Dios, Soberano y Hacedor de todos que vela por todos, que hace
salir su sol sobre malos y buenos, envía su lluvia sobre los que lo insultan y sobre
los que lo glorifican y provee el sustento a todos. No [hace esto] por algún decreto
irracional e insensato sino que, debido al castigo determinado por Él en el juicio
venidero, es paciente y, como conviene a su auxilio a todos, administra todas las
cosas con sus propios decretos y sabiduría para que los que se han arrepentido
reciban de Él el perdón y obtengan la salvación; pero si perseveraran en sus
suposiciones blasfemas y frívolas que no les fueron dadas por Dios, en aquel
momento – después de su partida de aquí – cuando ya no dispongan de libre
albedrío [Dios los castigará], pero no les aplicará la futura condena por enojo ni los
[sufrimientos] futuros como si estuviera enfurecido – pues predijo todas estas
cosas por su Divinidad, que no está condicionada por las pasiones – sino que cada
uno, al haber hecho por su cuenta algo [malo], será el causante de su propia
condenación. Dios no es responsable de nuestra desviación y del futuro castigo que
nos sobrevendrá a causa de ella.
Así pues, en todos los aspectos también Luciano será descubierto mezclado
con las sectas anteriores y posteriores ya que es del número ‚de los hijos de
destrucción‛, como lo muestra la verdad y la luz del Evangelio, que alumbra
brillantemente a todo el mundo y salva en verdad a los hijos de la auténtica fe. En
efecto, resumiendo nuestro objetivo, como si hubiéramos eliminado con un
pequeño bastón a una serpiente que se asoma y la hubiéramos dejado muerta
proseguiremos – según lo prometido – a las siguientes [sectas], tomando al mismo
tiempo el auxilio de Dios para establecer Su verdad.

Contra los Apeleanos, [secta número] veinticuatro, pero la cuarenta y cuatro


[de la serie]

1. Al antedicho Luciano le sucedió Apeles, no aquel venerable [varón]


designado por el santo Apóstol379 sino otro, del cual surgieron los apeleanos. Él
también fue condiscípulo del mismo Luciano y discípulo del antedicho Marción,
de la misma manera que muchos brotes de espinas se desarrollan a partir de una
raíz.
Ἕτερα δὲ οὗτος παρὰ τοὺς ἄλλους βούλεται δογματίζειν καὶ κατὰ μὲν τοῦ
ἑαυτοῦ διδασκάλου ὁπλισάμενος ἑαυτὸν καὶ κατὰ τᾛς ἀληθείας, εἰς τὸ
συναγείρειν ἑαυτ῵ καὶ αὐτὸς σχολὴν πεπλανημένων ἀνθρώπων, τὰ τοιαῦτα
βούλεται δογματίζειν, φάσκων μὲν ὅτι οὐχ οὕτως, φησί, γεγένηται, ἀλλὰ
πεπλάνηται Μαρκίων, ἵνα πανταχόθεν ἑαυτὴν ἐλέγχουσά τε ἡ ἄνοια καὶ ἡ
ἀνομία ἐν ἑαυτᾜ συντριβομένη φανήσεται καὶ καθ' ἑαυτᾛς τὴν ἀνατροπὴν
ἐπεγείρουσα, τᾛς ἀληθείας ἀεὶ ἑδραίας οὔσης καὶ μὴ χρείαν ἐχούσης βοηθείας,
ἀλλὰ αὐτοσυστάτου οὔσης καὶ παρὰ Θε῵ τ῵ ὄντως <ὄντι> ἀεὶ συνιστωμένης.
Υάσκει γοῦν οὗτος ὁ προειρημένος ᾿Απελλᾛς καὶ οἱ ἀπ' αὐτοῦ ὅτι οὐκ εἰσὶ
τρεῖς ἀρχαὶ οὔτε δύο, ὡς τοῖς περὶ Λουκιανὸν καὶ Μαρκίωνα ἔδοξεν, ἀλλά,
φησίν, εἷς ἐστιν ἀγαθὸς Θεὸς καὶ μία ἀρχὴ καὶ μία δύναμις ἀκατονόμαστος· ᾧ
ἑνὶ Θε῵ ἤγουν μιᾶ ἀρχᾜ οὐδὲν μεμέληται τῶν ἐνταῦθα ἐν τ῵ κόσμῳ τούτῳ
γεγενημένων, ἀλλὰ ὁ αὐτὸς ἅγιος ἄνωθεν Θεὸς καὶ ἀγαθὸς ἐποίησεν ἕνα
ἄλλον Θεόν· ὁ δὲ γενόμενος ἄλλος Θεὸς ἔκτισε τὰ πάντα, οὐρανὸν καὶ γᾛν καὶ
πάντα τὰ ἐν τ῵ κόσμῳ. Ἀπέβη δὲ οὐκ ἀγαθὸς καὶ τὰ ὑπ' αὐτοῦ γενόμενα,
φησίν, οὐκ ἀγαθῶς εἰργασμένα, ἀλλὰ κατὰ τὴν αὐτοῦ φαύλην διάνοιαν τὰ ὑπ'
αὐτοῦ ἔκτισται.
Σίς δὲ ἀνέξεται τῶν τοιούτων λόγων καὶ οὐ μ᾵λλον καταγελάσειε τᾛς
τοιαύτης ματαιοπονίας; Κατὰ γὰρ δύο τρόπους εὑρεθήσεται οὐχ ἁρμοδίως
πράττων, χρώμενος τᾜ τοιαύτᾙ ὑπονοίᾳ. Καὶ διὰ τοῦτο πρὸς αὐτὸν ὡς πρὸς
παρόντα ἐρῶ· λέγε μοι, ὦ οὗτος. Δώσεις γάρ, ὦ ᾿Απελλᾛ, ἥ τὸν Θεὸν ἄγνωστον
τῶν μελλόντων πεποιηκότα Θεὸν ὃν φάσκεις τὰ ποιήματα κακῶς
δεδημιουργηκέναι, ἥ προγινώσκοντα μὲν ὅτι τοιοῦτος ὁ ὑπ' αὐτοῦ κτιζόμενος
Θεὸς ἀποβήσεται, τούτου χάριν αὐτὸν πεποιηκέναι, ἵνα μὴ αἴτιος γένηται τῶν
κακῶς ὑπ' αὐτοῦ δεδημιουργημένων. Καὶ ἔσται ἐξ ἅπαντος ὁ ἄνω Θεὸς αὐτὸς
δημιουργός, ποιήσας τὸν ἕνα τὸν τὰ πάντα πεποιηκότα, καὶ ἔσται οὐκέτι αἴτιος
ὁ τὰς κτίσεις πεποιηκώς, ἀλλὰ ὁ ἄνω Θεὸς ὁ τὸν κτιστὴν ποιήσας καὶ ὢν αὐτὸς
τῶν πάντων δημιουργός.
2. Φριστὸν δὲ ἥκειν φησὶν ἐπ' ἐσχάτων τῶν καιρῶν, υἱὸν ὄντα τοῦ ἄνω
ἀγαθοῦ Θεοῦ, καὶ τὸ ἅγιον αὐτοῦ Πνεῦμα ὡσαύτως ἐπὶ σωτηρίᾳ τῶν εἰς
γνῶσιν αὐτοῦ ἐρχομένων, καὶ ἐλθόντα οὐ δοκήσει πεφηνέναι, ἀλλὰ ἐν
ἀληθείᾳ σάρκα εἰληφέναι, οὐκ ἀπὸ Μαρίας τᾛς παρθένου, ἀλλὰ ἀληθινὴν μὲν
ἐσχηκέναι τὴν σάρκα καὶ σῶμα, οὔτε <δὲ> ἀπὸ σπέρματος ἀνδρὸς οὔτε ἀπὸ
γυναικὸς παρθένου. Ἀλλὰ ἔσχεν μὲν σάρκα ἀληθινήν, τούτῳ <δὲ> τ῵ τρόπῳ·
καί, φησίν, ἐν τ῵ ἔρχεσθαι ἀπὸ τῶν ἐπουρανίων ἦλθεν εἰς τὴν γᾛν καὶ
συνήγαγεν ἑαυτ῵ ἀπὸ τῶν τεσσάρων στοιχείων σῶμα. Καὶ πῶς καὶ οὗτος οὐκ
ἐπείγεται εἰς τὸ φωραθᾛναι αὐτοῦ τὴν ἀνομίαν ἀκολουθοῦσαν ταῖς τῶν
παλαιῶν ῾Ελλήνων ποιητῶν περὶ τᾛς κενοφωνίας ταύτης δόξαις;
Pero este pretende enseñar cosas diferentes a los otros y, armándose a sí mismo
contra su propio maestro y contra la verdad, pretende enseñar doctrinas de tal
naturaleza para reunir también él su propia escuela de personas extraviadas
afirmando que las cosas no son así sino que – dice – Marción se ha equivocado;
[dice esto] a fin de que sea evidente que la estupidez se refuta absolutamente a sí
misma, que la impiedad se rompe en pedazos por sí misma y que hace brotar la
destrucción contra ella misma, pero la verdad siempre es estable y no tiene
necesidad de ayuda, es autosuficiente y siempre fundamentada por el Dios que
realmente <es>.
En efecto, el antedicho Apeles y los de su secta sostienen que no hay tres
principios ni dos, como opinaban Luciano y Marción, sino que hay un Dios bueno,
un primer principio y una potencia innombrable; para este Dios – o bien, este
primer principio – ninguna de las cosas creadas aquí en este mundo es motivo de
preocupación. Pero el mismo Dios en lo alto, santo y bueno, hizo otro Dios, y el
otro Dios que fue engendrado creó todas las cosas: el cielo, la tierra y todas las
cosas que hay en el mundo. Pero él resultó no ser bueno y las cosas creadas por él –
dice – no fueron bien realizadas sino que las cosas creadas por Él fueron hechas de
acuerdo a su inteligencia inferior.
¿Quién podrá soportar tales razonamientos y no reírse más bien de dicho
esfuerzo inútil? De dos maneras se reconocerá que, al sostener tal suposición, no
está obrando convenientemente. Por esto me dirigiré a él como si estuviera
presente: ¡Tú, dime! Has de conceder, Apeles, que o bien Dios ignoraba el futuro
cuando creó un Dios que – afirmas – ha producido de manera defectuosa las
creaciones, o bien que, aun sabiendo de antemano que el Dios creado por él
resultaría de tal naturaleza, lo ha creado por esta causa, a fin de no ser responsable
de las cosas que él ha producido de modo defectuoso. Desde todo punto de vista el
mismo Dios en lo alto ha de ser el demiurgo pues hizo a aquel que ha hecho todas
las cosas, y el que ha hecho las criaturas ya no será responsable sino el Dios en lo
alto, que hizo al creador y es él mismo el hacedor de todos.

2. [Apeles] dice que Cristo, que es hijo del buen Dios en lo alto, ha venido
en los últimos tiempos y también su Espíritu Santo para salvación de los que han
llegado al conocimiento de Él, y al venir no se ha mostrado en apariencia sino que
de verdad ha tomado un cuerpo; <pero> no de la virgen María – ni de la simiente
de varón ni de una mujer virgen – sino que ha tenido una carne y un cuerpo reales.
Tuvo un cuerpo real, <pero> de este modo: al venir desde las regiones celestiales
llegó a la tierra y, de los cuatro elementos, compuso para sí un cuerpo. ¿Por qué no
presionar a Apeles para dejar al descubierto su impiedad puesto que sigue las
opiniones de los antiguos poetas griegos acerca de esta inútil palabrería?
Υάσκει γὰρ καὶ οὗτος, ὡς ἐκεῖνοι καὶ ἔτι ψυχροτέρως παρ' ἐκείνους λέγων, τὸν
΢ωτᾛρα ἑαυτ῵ ὑποστήσασθαι τὸ σῶμα. Ἀπὸ γὰρ τοῦ ξηροῦ τὸ ξηρὸν καὶ ἀπὸ
τοῦ θερμοῦ τὸ θερμὸν καὶ ἀπὸ τοῦ ὑγροῦ τὸ ὑγρὸν καὶ ἀπὸ τοῦ ψυχροῦ τὸ
ψυχρὸν <λαβὼν> καὶ οὕτως πλάσας ἑαυτ῵ σῶμα ἀληθινῶς πέφηνεν ἐν κόσμῳ
καὶ ἐδίδαξεν ἡμ᾵ς τὴν ἄνω γνῶσιν, καταφρονεῖν τε τοῦ δημιουργοῦ καὶ
ἀρνεῖσθαι αὐτοῦ τὰ ἔργα, ὑποδείξας ἡμῖν ἐν ποίᾳ Γραφᾜ ποῖά ἐστι τὰ φύσει ἐξ
αὐτοῦ εἰρημένα καὶ ποῖά ἐστι τὰ ἀπὸ τοῦ δημιουργοῦ. «Οὕτως γάρ, φησίν, ἔφη
ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ, γίνεσθε δόκιμοι τραπεζῖται· χρῶμαι γάρ, φησίν, ἀπὸ πάσης
Γραφᾛς ἀναλέγων τὰ χρήσιμα». Εἶτα, φησίν, ἔδωκεν ὁ Φριστὸς ἑαυτὸν παθεῖν
ἐν αὐτ῵ τ῵ σώματι καὶ ἐσταυρώθη ἐν ἀληθείᾳ καὶ ἐτάφη ἐν ἀληθείᾳ καὶ
ἀνέστη ἐν ἀληθείᾳ καὶ ἔδειξεν αὐτὴν τὴν σάρκα τοῖς ἑαυτοῦ μαθηταῖς. Καὶ
ἀναλύσας, φησίν, αὐτὴν τὴν ἐνανθρώπησιν ἑαυτοῦ ἀπεμέρισε πάλιν ἑκάστῳ
τῶν στοιχείων τὸ ἴδιον ἀποδούς, τὸ θερμὸν τ῵ θερμ῵, τὸ ψυχρὸν τ῵ ψυχρ῵, τὸ
ξηρὸν τ῵ ξηρ῵, τὸ ὑγρὸν τ῵ ὑγρ῵· καὶ οὕτως διαλύσας ἀπ' αὐτοῦ πάλιν τὸ
ἔνσαρκον σῶμα ἀνέπτη εἰς τὸν οὐρανόν, ὅθεν καὶ ἧκε.
3. Καὶ ὦ πολλᾛς δραματουργίας τῶν τὰ τοιαῦτα λεγόντων, ὡς παντί τῳ
σαφὲς εἴη μίμων μ᾵λλον ἐργαστήριον ἤπερ ἐπαγγελίας ζωᾛς ἥ συνέσεως
χαρακτᾛρα κεκτημένων. Εἰ γὰρ ὅλως ἔλυεν αὐτὸ τὸ σῶμα ὅπερ εἴληφε, τίνι τ῵
λόγῳ ἀπ' ἀρχᾛς αὐτὸ ἑαυτ῵ κατεσκεύαζεν; Εἰ δὲ κατεσκεύαζε διά τινα χρᾛσιν,
ἀπετέλεσε δὲ τὸ ἔργον τᾛς χρήσεως, ἔδει καταλεῖψαι αὐτὸ ἐν τᾜ γᾜ, μάλιστα
καθ' ὑμ᾵ς <τοῦ> τᾛς κατὰ τὴν ἀνάστασιν τᾛς σαρκὸς ἐλπίδος εἴδους μὴ χρείαν
ἔχοντος τελειωθᾛναι. Ἀλλὰ ἀνέστησεν αὐτὸ πάλιν, ἵνα εἰς κάματον ἑαυτὸν
μείζονα ἐμβάλοι, ἵνα μηδὲν ὠφελήσᾙ, κατασκευάζων καὶ ἐν μνήματι
ἀποτιθέμενος καὶ διαλύων καὶ μερίζων ἑκάστῳ τῶν στοιχείων ὅπερ παρ' αὐτοῦ
εἴληφεν, ὡς εὐγνώμων χρεωφειλέτης. Καὶ εἰ ὅλως ἑκάστῳ <τὸ ἴδιον> ἀπεδίδου,
τουτέστιν τὸ ψυχρὸν τ῵ ψυχρ῵ καὶ τὸ θερμὸν τ῵ θερμ῵, ἠδύνατο ταῦτα μὴ
ὁρ᾵σθαι τοῖς μαθηταῖς τοῖς αὐτοῦ, ἀλλ' οὐ μὴν τὸ σῶμα τὸ ξηρόν. Πάντως γὰρ
τὸ ξηρὸν σῶμά ἐστι, σὰρξ καὶ ὀστέα, καὶ τὸ ὑγρὸν πάντως ἰχῶρές εἰσι καὶ σὰρξ
εἰς ὑγρότητα διαλυομένη· ἅτινα πάντως τοῖς ἀποστόλοις φανερώτατα
ἀποτιθέμενος ἐσήμανεν, ὡς καὶ τὸ πρῶτον ὅτε ἐθάπτετο τὸ αὐτοῦ σῶμα
κατηξιοῦτο ᾿Ιωσὴφ ὁ ἀπὸ ᾿Αριμαθαίας ἐντυλίξαι αὐτὸ ἐν σινδόνι καὶ
ἀποθέσθαι ἐν μνήματι. Ἅμα δὲ καὶ αἱ γυναῖκες εἶχον ἰδεῖν ποῦ κατελείφθη τὰ
λείψανα, ἵνα αὐτὰ τιμήσωσι διὰ μύρων καὶ ἀρωμάτων, ὡς τὸ πρῶτον. Ἀλλ'
οὐδαμοῦ τὸ ψεῦδος ὑμῶν τοῦτο δεδήλωται, ὦ ᾿Απελληιανοί, ἀπὸ ἑνὸς τῶν
ἁγίων ἀποστόλων· οὐ γὰρ ἔστιν. Ἀλλὰ τοὺς μὲν ἀοράτους ὁρατῶς εἶδον δύο
ἄνδρας καὶ αὐτὸν εἰς οὐρανὸν ἀνερχόμενον καὶ ὑπὸ νεφέλης φωτεινᾛς
ὑπολαμβανόμενον, λείψανον δὲ αὐτοῦ οὐδαμοῦ καταλελειμμένον· οὐ γὰρ
ἐχρᾛν οὐδὲ ἐνεδέχετο. Καὶ ψεύδεται ᾿Απελλᾛς καὶ οἱ ἀπ' αὐτοῦ ᾿Απελληιανοί.
Pues él también afirma – hablando como aquellos y aun más vanamente que ellos –
que el Salvador le dio sustancia a su propio cuerpo. <Tomó> lo seco [de este
cuerpo] del elemento seco, lo caliente del elemento caliente, lo húmedo del
elemento húmedo y lo frío del elemento frío y así, habiendo moldeado para sí un
cuerpo, apareció realmente en el mundo y nos enseñó el conocimiento de lo alto, a
despreciar al demiurgo y a rechazar sus obras, y nos mostró cuáles dichos son
realmente suyos, en cuál Escritura est{n y cu{les son los del demiurgo. ‚Pues así
dijo en el Evangelio: Sed cambistas experimentados; de toda Escritura escojo lo útil
y lo utilizo‛380. Luego – dice – Cristo decidió padecer en ese mismo cuerpo, fue
realmente crucificado, realmente sepultado y realmente resucitó, y mostró su carne
a sus discípulos. Y al disolver esta encarnación suya – dice – devolvió nuevamente
a cada uno de los elementos al sitio que le es propio y los regresó: lo caliente a lo
caliente, lo frío a lo frío, lo seco a lo seco y lo húmedo a lo húmedo. Y así, al separar
de Él el cuerpo carnal subió nuevamente al cielo, de donde vino.

3. ¡Oh, qué gran historia fabulosa de los que dicen tales cosas! Como es
evidente para cualquiera, sería más bien la obra de unos bufones que de quienes
han obtenido una promesa de vida o un rasgo de inteligencia. Pues si [Cristo]
verdaderamente disolvió el mismo cuerpo que había tomado, ¿por qué razón lo
conformó para sí en un principio? Y si lo constituyó para algún uso y luego
terminó de usarlo, debería haberlo dejado en la tierra, en especial siendo que –
según vosotros – la visión de la esperanza respecto a la resurrección de la carne no
tiene necesidad de ser llevada a cabo. Pero, para meterse en un problema mayor
que para nada le aproveche, lo resucitó de nuevo; lo preparó y lo colocó en un
sepulcro, lo disolvió y – como un prudente deudor – devolvió cada uno de los
elementos al lugar del cual los había tomado. Y si realmente regreso <al propio
lugar> a cada uno, esto es, lo frío a lo frío y lo caliente a lo caliente, estos podrían
no haber sido vistos por sus discípulos, pero ciertamente no el cuerpo, que es seco.
Pues lo seco es seguramente un cuerpo, carne y huesos, y lo húmedo seguramente
los humores y la carne que se descompone en humedad; a los apóstoles
seguramente les indicó con total claridad estas cosas cuando dejó [el cuerpo] así
como también, en primer lugar, cuando su cuerpo fue sepultado, José de Arimatea
fue considerado digno de envolverlo en un lienzo y colocarlo en un sepulcro. Al
mismo tiempo, también las mujeres pudieron ver dónde estaban depositados los
restos, para que pudieran honrarlos con esencias aromáticas y perfumes, como [lo
habían hecho] al principio. Pero esta mentira suya, ¡oh, apeleanos!, no es revelada
en ningún lugar por alguno de los santos apóstoles, ya que no es así; pues [ellos]
vieron de manera visible a dos varones invisibles, lo vieron ascender al cielo y ser
llevado por una nube brillante, pero [no vieron] sus restos abandonados en ningún
lado, pues no era necesario ni posible. ¡Apeles y los apeleanos mienten!
4. Σὰ ὅμοια δὲ τ῵ ἑαυτοῦ ἐπιστάτᾙ Μαρκίωνι περί τε τᾛς ἄλλης σαρκὸς
καὶ τῶν ἄλλων ὁμοίως ἐδογμάτισεν, φάσκων μὴ εἶναι ἀνάστασιν νεκρῶν, καὶ
τὰ ἄλλα ὅσαπερ ἐπὶ τᾛς γᾛς, ἔδοξεν ὁμοίως δογματίζειν. Ἀνατραπήσεται δὲ ὁ
αὐτοῦ λογισμὸς λᾛρός τις ὢν καὶ κατὰ πάντα τρόπον πεπλανημένος. Οὔτε γὰρ
ἰσχύσει σκότος ἔνθα τὸ φῶς παραφαίνεται οὔτε τὸ ψεῦδος σταθήσεται οὔσης
τᾛς ἀληθείας.
Εἰ γὰρ ὅλως κέχρησαι ταῖς Γραφαῖς, ὦ ᾿Απελλᾛ καὶ οἱ ἀπὸ σοῦ
᾿Απελληιανοί, ἐξ αὐτῶν τῶν Γραφῶν εὑρεθήσεσθε ἐλεγχόμενοι· πρῶτον μέν,
ὅτι κατ' εἰκόνα Θεοῦ ἐποίησεν ὁ Θεὸς τὸν ἄνθρωπον, ὁ δὲ ποιήσας ἔφη
«Ποιήσωμεν ἄνθρωπον κατ' εἰκόνα ἡμετέραν καὶ καθ' ὁμοίωσιν»· ὡς εἴ τις ἀπὸ
τᾛς σου πεπλανημένης αἱρέσεως ἐπιστρέψειε πρὸς τὴν ἀλήθειαν, ὡς ἀπὸ
σκότους ἀποδράσας καὶ ἀπὸ νυκτὸς ἀναστὰς εὕροι ἅν τὸ φῶς αὐτ῵ ἀνατεῖλαν
τᾛς τοῦ Θεοῦ γνώσεως ἡλίου δίκην καὶ ὑπὲρ ἥλιον. Υανήσεται γὰρ παντί τῳ
τὸν εὔλογον λογισμὸν κεκτημένῳ ὅτι ὁ εἰπών «Ποιήσωμεν ἄνθρωπον» ὁ Θεός
ἐστιν ὁ τῶν ὅλων Πατήρ· συγκαλεῖται δὲ μεθ' ἑαυτοῦ τὸν ἀεὶ ὄντα σὺν αὐτ῵
Θεὸν Λόγον Τἱὸν Μονογενᾛ, ἐξ αὐτοῦ ἀνάρχως καὶ ἀχρόνως γεγεννημένον,
ἅμα δὲ καὶ τὸ ἅγιον αὐτοῦ Πνεῦμα τὸ οὐκ ἀλλότριον αὐτοῦ οὐδὲ τοῦ αὐτοῦ
ἰδίου Τἱοῦ. Εἰ γὰρ ἄλλος ἦν ὁ πλάσας τὸν ἄνθρωπον τουτέστιν καὶ τὸν κόσμον
κτίσας, ἄλλος δὲ ὁ ἄνω ἀγαθὸς Θεὸς παρ' οὗ κατᾛλθεν ὁ Φριστός, οὐκ ἅν ὁ
Φριστὸς ἐλάμβανεν ἑαυτ῵ σῶμα καὶ ἔπλασε, τὴν εἰκόνα τοῦ δημιουργοῦ εἰς
ἑαυτὸν ἀνατυπῶν. Ἀλλὰ δᾛλον ὅτι αὐτός ἐστιν ὁ δημιουργὸς τοῦ ἀνθρώπου
καὶ τοῦ κόσμου, ᾧ εἶπεν ὁ Πατήρ «Ποιήσωμεν ἄνθρωπον κατ' εἰκόνα ἡμετέραν
καὶ καθ' ὁμοίωσιν»· ἀπὸ δὲ τοῦ ἑνὸς ἔργου συσταθήσεται φανερὸς γινόμενος ὁ
τεχνίτης ὅτι οὗτός ἐστιν ὁ τότε τὸν ἄνθρωπον πεποιηκώς, πλάσας τε ἐκ γᾛς τὸ
τοῦ ᾿Αδὰμ σῶμα καὶ ποιήσας αὐτὸ εἰς ψυχὴν ζῶσαν. Διὸ καὶ ἐμαρτύρησεν ὁ
ἅγιος ᾿Ιωάννης ἐν τ῵ ἁγίῳ Εὐαγγελίῳ λέγων ὅτι «Ἐν ἀρχᾜ ἦν ὁ Λόγος, καὶ ὁ
Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεόν, καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος. Οὗτος ἦν ἐν ἀρχᾜ πρὸς τὸν
Θεόν· πάντα δι' αὐτοῦ ἐγένετο, καὶ χωρὶς αὐτοῦ ἐγένετο οὐδὲ ἕν» καὶ τὰ ἑξᾛς.
Εἰ δὲ <πάντα> ἐν αὐτ῵ ἐγένετο καὶ ὑπ' αὐτοῦ ἐγένετο, αὐτὸς τότε τὸν ᾿Αδὰμ
ἔπλασε καὶ αὐτὸς πάλιν τὸ σῶμα ἀπὸ Μαρίας τᾛς παρθένου εἰς ἑαυτὸν
ἀνεπλάσατο καὶ τελείως τὴν π᾵σαν αὐτοῦ ἐνανθρώπησιν συνήνωσε τὴν ὑπ'
αὐτοῦ τότε πλασθεῖσαν καὶ νῦν ἐν ἑαυτ῵ συνενωθεῖσαν. Εἰ δὲ ἀλλοτρίαν
ἐργασίαν εἰς ἑαυτὸν ἔλαβε τοῦ κακῶς τὴν πλάσιν πλάσαντος καὶ κακοῦ
ὑπάρχοντος κατὰ τὴν σοῦ διδασκαλίαν, καὶ εἰ ὅλως κέχρηται τοῖς κακοῖς
ποιήμασιν οἷς ὁ κατὰ σὲ κακὸς ποιητὴς εἰργάσατο, ἄρα ἐπεμίγη τᾜ κακίᾳ τοῦ
ποιητοῦ χρήσει τε καὶ εὐεργεσίᾳ καὶ τᾜ ἰδίᾳ αὐτοῦ εἰκόνι. Ἀλλὰ οὐκ ἐνδέχεται.
Εἰ γὰρ ἐνηνθρώπησεν, οὐ μόνον σάρκα εἴληφεν ἀλλὰ καὶ ψυχήν. Δᾛλον γὰρ
ἔσται τοῦτο· ἐπεὶ πόθεν ἔλεγεν «Ἐξουσίαν ἔχω λαβεῖν τὴν ψυχήν μου καὶ
θεῖναι αὐτήν»; Σὴν π᾵σαν τοίνυν πραγματείαν ἀναδεξάμενος, τὴν ὆ηθεῖσαν
ὑπὸ τοῦ δημιουργοῦ εἰκόνα, π᾵σαν πραγματείαν ἀνεδέξατο,
4. Semejantemente, enseñó las mismas cosas acerca de la otra carne y las
demás cosas que su propio cabecilla Marción afirmando que no hay resurrección
de los muertos y enseñó, igualmente [que Marción], acerca de las otras cosas
[creadas] que hay sobre la tierra. Pero su razonamiento será refutado puesto que es
un delirio y está completamente errado. Pues la oscuridad no prevalecerá donde la
luz alumbra ni la mentira permanecerá [donde] está la verdad.

Si usáis la totalidad de las Escrituras, ¡oh, Apeles y los apeleanos que


surgieron de ti!, os encontraréis refutados por las mismas Escrituras; en primer
lugar, porque Dios hizo al hombre a imagen de Dios, y el que lo hizo dijo:
‚Hagamos al hombre a nuestra imagen y semejanza‛381. De suerte que si alguno se
apartara de tu errada secta hacia la verdad, como si despertara de noche y escapara
de la oscuridad, encontraría la luz del conocimiento de Dios que se levanta para él
a la manera de un sol y más [brillante] que el sol. Será evidente para cualquiera
que tenga un discernimiento racional que el que dijo: ‚Hagamos al hombre‛ es el
Dios Padre de todos; y convoca a unirse junto con Él al Verbo de Dios, el Hijo
Unigénito que está siempre con Él, engendrado de Él eterna e intemporalmente, y
al mismo tiempo su Espíritu Santo, que no es extraño a Él ni a su propio Hijo. Si
uno fue el que modeló al hombre – esto es, quien también creó el mundo – y otro el
buen Dios en lo alto de quien Cristo descendió, Cristo no habría tomado y
moldeado para sí un cuerpo, conformando en sí mismo la imagen del demiurgo.
Pero es evidente que Él mismo, a quien el Padre dijo ‚Hagamos al hombre a
nuestra imagen y semejanza‛ es el demiurgo del hombre y del mundo. Por una
obra será claramente demostrado que Él es el artesano que en aquel entonces hizo
al hombre modelando de la tierra el cuerpo de Adán y haciéndolo un alma
viviente. Por lo cual también san Juan dio testimonio en el santo Evangelio
diciendo: ‚En el principio era el Verbo, y el Verbo estaba con Dios, y el Verbo era
Dios. Este estaba en el principio con Dios. Todo fue hecho por medio de Él, y sin Él
nada de lo que ha sido hecho fue hecho‛382 y lo que sigue. Pero si <todo> fue hecho
en Él y por Él, Él mismo formó el cuerpo de Adán en aquel entonces y a su vez Él
mismo forjó su cuerpo de la virgen María y unió perfectamente toda su
humanidad, la que fue modelada por Él en aquel entonces y ahora unida con Él.
Pero si tomó un trabajo ajeno del [Dios] que plasmó la obra defectuosamente, que –
según tu doctrina – es malo, y si realmente hizo uso de las creaciones defectuosas
que según tú produjo el creador malo, entonces al usarlas y hacerles el bien, y por
su propia imagen, se mezcló con la maldad del hacedor. Pero esto no es posible,
pues si se encarnó no sólo tomó una carne sino también un alma. Esto será
evidente; sino ¿por qué causa dijo: ‚Tengo autoridad para tomar mi alma y para
darla‛383? Así pues, asumiendo todo el asunto el Verbo, la [persona] que era
llamada ‚imagen‛ por el demiurgo, asumió todo lo que compone [al ser humano]
ἐν τ῵ σώματι καὶ ψυχᾜ ἐλθὼν ὁ Λόγος καὶ ἐν ὁποίοις ἅπασίν ἐστιν ὁ
ἄνθρωπος. Σούτων δὲ οὕτως τελεσθέντων ἐξ ἅπαντος ἠμαύρωταί σου τὸ
δηλητήριον, καὶ ἔπεσέν σου ἡ στάσις ἡ ἀθεμελίωτος, μὴ ἔχουσα πᾛξιν
ἑδραιώματος ἀληθείας.

5. Εἰ δὲ καὶ ἃ βούλει λαμβάνεις ἀπὸ τᾛς θείας Γραφᾛς καὶ ἃ βούλει


καταλιμπάνεις, ἄρα γοῦν κριτὴς προεκάθισας, οὐχ ἑρμηνευτὴς τῶν νόμων
ἀλλὰ ἐκλογεὺς τῶν οὐ κατὰ τὸν νοῦν σου γραφέντων, ἀλλὰ ὄντων μὲν
ἀληθινῶν παρὰ σοὶ δὲ μεταποιηθέντων ψευδῶς κατὰ τὸν νοῦν τᾛς σοῦ ἀπάτης
καὶ τῶν ὑπὸ σοῦ ἠπατημένων. Εἰ δὲ καὶ ὅλως κακὸς ποιητὴς τὰ ἐνταῦθα
εἰργάσατο, φημὶ δὲ τὸν κόσμον, τίνος ἕνεκα ἦλθεν ὁ ἀπὸ ἀγαθοῦ Πατρὸς εἰς
τόνδε τὸν αἰῶνα; Καὶ εἰ μὲν ἵνα σώσᾙ ἀνθρώπους, ἄρα τῶν ἰδίων ἐπεμελήσατο
καὶ οὐκέτι ἄλλος εἴη ὁ δημιουργός· εἰ δὲ οὐ τῶν ἰδίων προενόει, βούλεται δὲ ἐν
τοῖς ἀλλοτρίοις ἐπεμβαίνειν καὶ τὰ οὐκ ὄντα αὐτοῦ διασῴζειν, ἥ κόλαξ ἐστὶ
τοῖς ἀλλοτρίοις προσλιπαρῶν ἥ κενόδοξος, ἵνα κρείττων τοῦ κτιστοῦ φανᾜ
πρὸς τὰ ἀλλότρια ἃ διασῴζειν πειρ᾵ται, τῶν μὴ ἰδίων ἐφιέμενος, καὶ οὐκέτι
ἔσται ἀληθινός· ἥ ὅτι μέτριός ἐστι κατὰ σέ, ὦ ἀγύρτα, καὶ μὴ ἔχων κτίσιν
ἑαυτοῦ, τὰ ἀλλότρια ἐπιθυμῶν ταῦτα συλ᾵ν πειρ᾵ται, ἀπὸ τῶν ἀλλοτρίων
ἑαυτ῵ περιποιούμενος ψυχὰς τὰς οὐκ οὔσας αὐτοῦ καὶ τοῦ αὐτοῦ Πατρός. Εἰ δὲ
αὐτοῦ μέν εἰσιν αἱ ψυχαὶ καὶ ἄνωθεν ἐλθοῦσαι φαίνονται, ἄρα εἰς ἀγαθὸν
κόσμον ἀπεστάλησαν παρὰ τοῦ ἄνωθεν κατὰ σὲ ἀγαθοῦ Θεοῦ καὶ οὐκ εἰς
πονηρὸν ἔργον. Εἰ δὲ ἀπεστάλησαν διά τινα μὲν χρᾛσιν ἣν τάχα μυθοποιεῖς,
εἰσελθοῦσαι δὲ μετέπεσον εἰς ἑτέραν, τουτέστιν ἵνα δίκαιόν τι πράξωσι,
πονηρὸν δὲ εἰργάσαντο, ὀφθήσεται ὁ ἀποστείλας αὐτὰς πρόγνωσιν ἅν μὴ
ἔχων· ἐπειδὴ γὰρ ἀπέστειλεν αὐτὰς δι' ἕτερον καὶ ἕτερόν τι εὑρέθησαν
ἐργασάμεναι. Ἢ πάλιν ἐὰν εἴπᾙς ὅτι οὐ κατὰ τὴν αὐτοῦ βούλησιν ἐληλύθασιν
ἀλλὰ κατὰ τυραννίδα τοῦ ἀφαρπάζοντος, ἄρα ἰσχυρός ἐστιν ὁ κτισθεὶς ὑπὸ
τοῦ ἀγαθοῦ Θεοῦ πονηρὸς δημιουργὸς παρὰ τὸν ἀγαθὸν Θεόν, ὅτι τὰ αὐτοῦ
ὑπάρχοντα ἀφαρπάξας ἐχρήσατο.
Πόθεν δὲ οὐ διελεγχθήσᾙ, αὐτοῦ τοῦ ΢ωτᾛρος φάσκοντος ὅτι «Ἐξουσίαν
ἔχω τὴν ψυχήν μου θεῖναι καὶ λαβεῖν αὐτήν», ὡς αὐτοῦ μὲν ψυχὴν εἰληφότος
καὶ θέντος καὶ πάλιν λαβόντος, ὡς οὐκ ἀλλοτρίαν εἶναι τὴν ψυχὴν καὶ ἑτέρου
δημιουργοῦ. Πάλιν δὲ εὑρεθήσεται ἀγαθὸν σῶμα φορῶν. Οὐ γὰρ ἅν
πεισθήσεται ἀγαθός τις χρᾛσθαι πονηρ῵ ἔργῳ, ἵνα μὴ ἀπὸ τοῦ μετέχειν
μέρους τοῦ πονηροῦ καὶ αὐτὸς χρανθήσεται τᾜ τᾛς ἐπιμίξεως πονηρίᾳ. Εἰ δὲ
καὶ αὐτὸ ἀνέστησε, λέγε μοι, τί ἵνα ποιήσᾙ μετὰ ἀνάστασιν καὶ αὐτὸ πάλιν
καταλέλοιπεν μερίσας τοῖς τέσσαρσι στοιχείοις, τ῵ θερμ῵ τὸ θερμὸν καὶ τ῵
ψυχρ῵ τὸ ψυχρὸν καὶ τ῵ ξηρ῵ τὸ ξηρὸν καὶ τ῵ ὑγρ῵ τὸ ὑγρόν; Εἰ γὰρ ἤγειρεν
αὐτὸ ἵνα πάλιν αὐτὸ λύσᾙ, ἄρα δραματουργίας τὸ ἔργον τοῦτο εἴη καὶ οὐκ
ἀληθείας. Ἤγειρεν δὲ αὐτὸ ὁ Κύριος ἡμῶν ᾿Ιησοῦς ὁ Φριστὸς
y vino en cuerpo y alma, con todas las cualidades que corresponden al hombre.
Puesto que estas cosas se cumplieron de tal manera tu ponzoña se debilitó por
completo y tu doctrina sin fundamento cayó, ya que no tenía la solidez del
fundamento de la verdad.

5. Pero si, además, tomas lo que quieres de la sagrada Escritura y


desechas lo que se te antoja entonces te constituiste juez, no un intérprete de las
leyes sino un selector de los [textos] que no fueron escritos conforme a tu manera
de pensar, [textos] que son verdaderos pero que fueron falsamente modificados
por ti para conformarse a tu engaño y el de los que fueron engañados por ti. Si
realmente un creador malo hizo las cosas de aquí – me refiero al mundo – ¿por qué
motivo el [enviado] del buen Padre vino a este mundo? Si vino para salvar a los
hombres entonces se ocupó de los suyos, y el demiurgo no podría haber sido otro;
pero si no provee para los suyos mas quiere entrar en las [posesiones] ajenas y
salvar las cosas que no son de él, es o un parásito que ronda las [posesiones] ajenas
o bien un presuntuoso que, al desear cosas que no le son propias, quiere parecer
mejor que el creador al intentar salvar las [creaciones] ajenas. Y así ya no será
digno de confianza. O bien según tú, ¡oh, impostor!, es un mediocre y al no tener
una creación propia desea las [creaciones] ajenas y trata de apoderarse de ellas por
la fuerza, tomando de los demás las almas que no son de él ni de su Padre. Pero si
las almas son de él y es manifiesto que vienen de lo alto entonces fueron enviadas
por tu buen Dios en lo alto a un buen mundo, no a una obra defectuosa. Ahora
bien, si las almas fueron enviadas con algún propósito del cual quizá inventes una
explicación fabulosa y al llegar cambiaron a otro – esto es, [fueron enviadas] para
que hicieran algo recto pero realizaron algo malo – se verá que el que las envió no
tendría presciencia, puesto que las envió con un [propósito] y resultó que hicieron
otra cosa. O bien, de nuevo, si dijeses que no han venido por su propia voluntad
sino por la tiranía del [Dios] que las arrebató, entonces el demiurgo malo que fue
creado por el buen Dios es más fuerte que el buen Dios, ya que le arrebató las
[almas] que son suyas y las utilizó.
¿Cómo no has de ser refutado cuando el mismo Salvador afirma: ‚Tengo
autoridad para tomar mi alma y para darla‛? Así, Él ha tomado un alma, la dio y la
tomó de nuevo, de manera que el alma no es ajena [a Él] y de otro creador.
También se ha de reconocer que tuvo un buen cuerpo, pues alguien bueno no sería
persuadido a usar una obra mala, a fin de que Él no se manche por la mezcla con la
maldad al participar en parte de [esta obra] mala. Dime: ¿por qué razón, aunque lo
resucitó, lo abandonó después de la resurrección devolviéndolo nuevamente a los
cuatro elementos – lo caliente a lo caliente, lo frío a lo frío, lo seco a lo seco y lo
húmedo a lo húmedo? Si lo resucitó para disolverlo de nuevo, entonces este acto
sería una ficción dramática y no la verdad. Pero nuestro Señor Jesucristo lo levantó
καὶ συμπαρέλαβεν ἑαυτ῵ ὅπερ ἀνεπλάσατο εἰς ἑαυτόν, σῶμα σὺν ψυχᾜ καὶ
πάσᾙ τᾜ ἐνανθρωπήσει τελειοτάτως· ἐπειδὴ γὰρ συνεκάθισε κατὰ τὸν
ἀποστολικὸν λόγον ὅτι «Ὁ Θεὸς ἤγειρε καὶ συνεκάθισεν ἐν τοῖς ἐπουρανίοις»,
ὡς μαρτυροῦσιν οἱ δύο οἱ ἐν ἐσθᾛτι λαμπρᾶ ὀφθέντες τοῖς ἀποστόλοις, ὡς
λέγουσιν «Ἄνδρες Γαλιλαῖοι, τί ἑστήκατε ἀτενίζοντες εἰς τὸν οὐρανόν; Οὗτος ὁ
᾿Ιησοῦς ὁ ἀφ' ὑμῶν ἀναληφθεὶς εἰς τὸν οὐρανὸν οὕτως ἐλεύσεται ὃν τρόπον
ἐθεάσασθε αὐτὸν ἀναλαμβανόμενον».
6. Καὶ ἵνα μὴ πάλιν δοθᾜ σοι πρόφασις πονηρίας κατὰ τᾛς ἀληθείας,
μετὰ χρόνον πολὺν τᾛς τοῦ ΢ωτᾛρος ἡμῶν ἀναλήψεως ΢τέφανος ὁ ἅγιος τοῦ
Θεοῦ μάρτυς λιθαζόμενος ὑπὸ τῶν ᾿Ιουδαίων ἀπεκρίνατο λέγων «Ἰδού, ὁρῶ
τὸν οὐρανὸν ἠνεῳγμένον καὶ τὸν Τἱὸν τοῦ ἀνθρώπου ἑστῶτα ἐκ δεξιῶν τοῦ
Πατρός», ἵνα δείξᾙ αὐτὸ τὸ σῶμα ἐν ἀληθείᾳ εἰς πνευματικὸν ἀναστὰν σὺν τᾜ
θεότητι τοῦ Μονογενοῦς ὅλον εἰς πνευματικὸν ἑνωθὲν καὶ εἰς Θεότητα
συνηνωμένον. Ἄνω δὲ αὐτὸ τὸ ἅγιον σῶμα σὺν τᾜ Θεότητι ὅλος Θεός, εἷς Τἱός,
ὁ ἅγιος τοῦ Θεοῦ καθεζόμενος ἐν δεξιᾶ τοῦ Πατρός, ὡς ἔχει καὶ τὸ τοῦ Μάρκου
Εὐαγγέλιον καὶ τῶν ἄλλων εὐαγγελιστῶν· «Καὶ ἀνᾛλθεν εἰς οὐρανοὺς καὶ
ἐκάθισεν ἐν δεξιᾶ τοῦ Πατρός». Καὶ πανταχόθεν διαπεσεῖταί σου καὶ τῶν ὑπὸ
σοῦ πεπλανημένων ὁ ἀγύρτης λόγος.
Καὶ περὶ νεκρῶν ἀναστάσεως ἄκουε τοῦ ἀποστόλου λέγοντος ὅτι «Δεῖ τὸ
φθαρτὸν τοῦτο ἐνδύσασθαι ἀφθαρσίαν καὶ τὸ θνητὸν τοῦτο ἐνδύσασθαι
ἀθανασίαν». Εἰ μὴ γὰρ ἔμελλε τὸ θνητὸν ἐνδύσασθαι ἀθανασίαν καὶ τὸ
φθαρτὸν ἐνδύσασθαι ἀφθαρσίαν, οὐκ ἅν ὁ Ἀθάνατος θανεῖν ἦλθεν, ἵνα ἐν
αὐτ῵ πάθᾙ καὶ κοιμηθεὶς τὸ τριήμερον ἀναστᾜ καὶ συνανενέγκᾙ ἐν ἑαυτ῵
συνηνωμένον τᾜ Θεότητι καὶ τᾜ αὐτοῦ δόξᾙ, ἵνα ἐκ τᾛς αὐτοῦ ἀγαθᾛς πρὸς
ἡμ᾵ς ἐνδημίας τὴν π᾵σαν ἐλπίδα κατάσχωμεν ἐν ἀληθείᾳ, ὑποδεικνύων
ἑαυτὸν τύπον ἡμῖν καὶ ἀρραβῶνα εἰς ἐλπίδα τᾛς πάσης ζωᾛς πραγματείας.
7. Σούτων δὲ οὕτως ἐχόντων καὶ ὆ηθέντων, τίς ἔτι μοι χρεία ἐστὶ
κατατρίβεσθαι περὶ τούτου τοῦ ζωπύρου σφηκίου καὶ οὐδενὸς ὄντος,
ἀνατροπᾛς ἕνεκα ἥ ἄλλης τινὸς πραγματείας; Ἀφ' ἑαυτοῦ γὰρ τὸ κέντρον
ἀπώλεσε καὶ ἀπαράλλακτον αὐτοῦ τὸ τᾛς πλάνης παραπεποιημένον δόγμα
καὶ ἀγυρτῶδες δέδεικται. Υασὶ γὰρ τὸ ὀδυνηρὸν σφηκίον, ὃ ζώπυρόν τινες
κεκλήκασιν, ἔχειν μὲν κέντρον ἰοβόλον βραχύ, περιωδυνίαν πολλὴν οὐ
κεκτημένον, ἀλλὰ κατὰ τὴν αὐτοῦ δύναμιν ἰοβόλον ὄν. Ἐπὰν δέ τις
διερχόμενος τὸν αὐτοῦ φωλεὸν ἥ καλιὰν καθέλοι—ἐν γὰρ θάμνοις βοτανῶν
ποιεῖται καὶ κηρίου δίκην ἑαυτ῵ σίμβλους τινάς, ἐν οἷς σίμβλοις ἐγκατατίθεται
τὴν αὐτοῦ γονὴν καὶ ποιεῖται ἑαυτ῵ τὰ γεννήματα—εἰ δέ τις διερχόμενος
὆άβδῳ ἥ ξύλῳ νύξας τὸ κηρίον ὡς ἔφην καταβάλοι, ἐξέρχεται θυμούμενον
αὐτὸ δὴ τὸ δεινὸν μὲν βληχρὸν δὲ σφηκίον· καὶ ἐὰν εὕρᾙ πέτραν πλησίον ἥ
ξύλον,
y tomó consigo lo que moldeó a su imagen, un cuerpo con un alma y toda la
humanidad en su máxima expresión. Según la palabra apostólica se sentó junto
*con Dios+: ‚Dios lo resucitó y lo sentó junto con Él en los lugares celestiales‛ 384,
como testifican los dos [varones] en vestiduras brillantes que fueron vistos por los
apóstoles, que dijeron: ‚Varones galileos, ¿por qué os habéis quedado mirando
fijamente hacia el cielo? Este Jesús que ha sido tomado de vosotros al cielo vendrá
de la misma manera en que le habéis visto ser llevado‛385.
6. Y para no darte nuevamente una excusa de maldad en contra de la
verdad mucho tiempo después de la ascensión de nuestro Salvador, Esteban, el
santo testigo de Dios, mientras era apedreado por los judíos respondió y dijo: ‚He
aquí, veo el cielo abierto y al Hijo del hombre que est{ a la diestra del Padre‛386
para mostrar el cuerpo mismo, en verdad resucitado al [reino] espiritual junto con
la divinidad del Unigénito, completamente unificado con lo espiritual y unido con
la Divinidad. El santo cuerpo mismo está en el cielo con la Divinidad, totalmente
Dios, un Hijo, el Santo de Dios sentado a la diestra del Padre como lo registra
también el Evangelio de Marcos y de los otros evangelistas: ‚Y subió a los cielos y
se sentó a la diestra del Padre‛387. Y esta mentirosa historia tuya y de los que han
sido engañados por ti fracasará desde todo punto de vista.
Y acerca de la resurrección de los muertos escucha lo que dice el apóstol:
‚Pues es necesario que esto corruptible sea revestido de incorrupción, y esto
mortal sea revestido de inmortalidad‛388. Si lo mortal no fuera a ser revestido de
inmortalidad y lo corruptible revestido de incorrupción el Inmortal no habría
venido a morir, con el fin de sufrir en el [cuerpo] y, después de dormir tres días,
reunirlo consigo mismo y unificarlo con la Divinidad y con su gloria. [Hizo esto]
para que por su buena presencia encarnada entre nosotros verdaderamente
obtuviésemos la esperanza completa, mostrándose a sí mismo como un ejemplo
para nosotros y una garantía para esperanza en toda dificultad de la vida.
7. Puesto que estas cosas son así y han sido dichas, ¿qué necesidad tengo
aun de perder el tiempo a fuerza de refutación o en algún otro asunto respecto a
esta insignificante avispa picadora? Destruyó por sí misma su aguijón y la falsa
doctrina de su engaño ha demostrado ser indistinguible y propia de un charlatán.
Dicen que la avispa urticante – a la cual algunos han llamado ‚avispa brasa‛ –
tiene un corto aguijón venenoso que no provoca mucho dolor pero que aun así es
ponzoñoso. Cuando alguien al pasar destruye su madriguera o nido – en los
arbustos se construye unas colmenas a la manera de un panal de miel en las que
deposita su simiente y engendra su descendencia – 389 pero si alguien al pasar
golpea el panal con un bastón o un palo y lo derriba, al instante la terrible pero
débil avispa sale enfurecida y si encuentra cerca una piedra o un árbol,
ἀπὸ τοῦ ἐμπλήσαντος αὐτὸ θυμοῦ ὆οίζῳ μὲν ἐφίσταται καὶ ὁρμᾶ καὶ παίει τὴν
πέτραν· καὶ τὴν μὲν πέτραν οὐδὲν ἀδικεῖ ἀλλὰ οὔτε τὸ ξύλον οὔτε μὴν τὸν
ἄνθρωπον, κἄν τε δάκοι, ἀλλὰ πρὸς ὀδύνην ὀλίγην· οὐδὲν δὲ ἀδικεῖ μάλιστα
τὴν πέτραν, ἀλλὰ τὸ μὲν κέντρον ἀπόλλυσι καὶ οὕτω φθείρεται, ἡ δὲ πέτρα
οὐδὲν ἀδικηθήσεται ὑπὸ τοῦ τοιούτου. Οὕτω καὶ αὕτη ἡ σφηκιώδης ζωπύρου
δίκην μικρὰν ἔχουσα τὴν περιωδυνίαν ἀνατραπήσεται, τᾜ πέτρᾳ συντυχοῦσα
τουτέστιν τᾜ ἀληθείᾳ καὶ τὸ κέντρον ἀπολέσασα. Σαύτην δὲ διελθὼν ἐπὶ τὰς
ἑτέρας πάλιν βαδιοῦμαι, κατὰ τὴν τοῦ Θεοῦ ἐλπίδα πιστεύων ὅτι τὸ
ἐπάγγελμα ἐν Θε῵ πληρωθήσεται.

Κατὰ ΢ευηριανῶν κε, τᾛς δὲ ἀκολουθίας με.

1. Σούτων καθεξᾛς <΢ευᾛρος> ἕπεται, ἤτοι σύγχρονος ἤτοι περὶ τὸν


χρόνον· οὐκ ἔχω γὰρ περὶ τοῦ χρόνου αὐτοῦ ἀσφαλῶς λέγειν, πλὴν σύνεγγυς
ἀλλήλων ἦσαν. Ὅμως δὲ τὰ εἰς ἡμ᾵ς ἐλθόντα διηγήσομαι.
΢ευᾛρός τις ἀνέστη, ἐξ οὗπερ οἱ ΢ευηριανοὶ καλούμενοι, καθεξᾛς
συνεπόμενος τ῵ προειρημένῳ ᾿Απελλᾜ. Σὰ δὲ παρ' αὐτ῵ μυθολογήματα ταῦτά
ἐστιν ἅτινα μέλλω λέγειν. Βούλεται δὲ καὶ αὐτὸς ἀρχαῖς τε καὶ ἐξουσίαις
προσάπτειν τὴν καθ' ἡμ᾵ς κτίσιν, εἶναί τε ἐν ἀκατονομάστῳ τινὶ ἀνωτάτῳ τε
οὐραν῵ καὶ αἰῶνι ἀγαθόν τινα Θεόν. Σὸν δὲ διάβολον υἱὸν εἶναι φάσκει τοῦ
μεγάλου ἄρχοντος τᾛς τῶν ἐξουσιῶν τάξεως, ᾧ ὄνομα τίθεται πᾛ μὲν
᾿Ιαλδαβαώθ, πᾛ δὲ ΢αβαώθ· τοῦτον δὲ γεννηθέντα ἐξ αὐτοῦ εἶναι ὄφιν. Ἀπὸ δὲ
τᾛς ἄνω δυνάμεως καταβεβλᾛσθαι εἰς τὴν γᾛν καὶ κατεληλυθότα ὀφιείκελον
ὄντα εἰς οἶστρον ἐληλακέναι καὶ τᾜ γᾜ μεμίχθαι ὥσπερ γυναικί, καὶ ἀπ' αὐτοῦ
τὸ σπέρμα ἀποσπερματίσαντος τᾛς γονᾛς τὴν ἄμπελον βεβλαστηκέναι. Διὸ δὴ
μυθολογῶν εἰς παράστασιν τᾛς αὐτῶν ληρῳδίας τὸ ὀφιείκελον τᾛς ἀμπέλου
περιφερὲς <βούλεται> ἐκτυποῦν, λέγων διὰ τὸ σκαληνὸν τοῦ φυτοῦ εἶναι αὐτὸ
ὄφεως δίκην· καὶ τὴν μὲν λευκὴν εἶναι ὡς ὄφιν, τὴν δὲ μέλαιναν ὡς δράκοντα.
Εἶναι δὲ καὶ τοὺς ὆᾵γας τᾛς ἀμπέλου ὥσπερ ἰοῦ ὆αθάμιγγας εἴτουν σταγόνας,
διὰ τὸ κυκλοειδὲς ἥ τὸ μείουρον καὶ διαμφὲς ἑκάστου ὆ωγὸς στρογγυλώσεως.
Σὸν δὲ οἶνον ἐκ τᾛς ὑποθέσεως ταύτης ὄντα τὸν νοῦν θολοῦν τᾛς
ἀνθρωπότητος καὶ πᾛ μὲν εἰς θέλξιν ἀφροδισίων ἄγειν, πᾛ δὲ εἰς οἶστρον
ἐγείρειν, ἠδ' αὖ πάλιν ὀργὴν ἐμποιεῖν διὰ τὸ κεπφοῦσθαι τὸ σῶμα ἐκ τᾛς ἀπὸ
τοῦ οἴνου δυνάμεως καὶ τοῦ ἰοῦ τοῦ προειρημένου δράκοντος. Ὅθεν ἀπέχονται
οἴνου παντελῶς οἱ τοιοῦτοι.
por la furia que la invade, hace un zumbido agudo con sus alas, se para encima y,
lanzándose contra ella, aguijonea la piedra; pero ni la piedra ni el árbol sufren
ningún daño, ni tampoco el hombre aunque lo pique, salvo por un poco de dolor;
menos aun daña a la piedra, sino que destruye su aguijón y de esa manera muere,
pero la roca no resultará lastimada por ella. Así, esta criatura parecida a una avispa
picadora que puede causar un poco de dolor será refutada al chocar con la piedra,
esto es, con la verdad y destruir el aguijón. Pero pasando de esta, avanzaré a su vez
a las otras [sectas] creyendo, conforme a la esperanza en Dios, que por [la
inspiración de] Dios la proclama será completada.

Contra los Severianos, [secta número] veinticinco, pero la cuarenta y cinco


de la serie.

1. A continuación sigue <Severo>, que o fue contemporáneo de Apeles o


[vivió] alrededor de esa época; no puedo hablar con seguridad acerca de su tiempo
salvo que estaban muy próximos el uno del otro. Del mismo modo, expondré lo
que ha llegado a nosotros.

A continuación se levantó un tal Severo – de quien surgieron los llamados


severianos – que siguió al antedicho Apeles. Sus historias fabulosas son estas que
voy a contar. Él también pretende atribuir la creación de nuestro mundo a unos
principados y autoridades y [sostiene] que en algún mundo innombrable y en un
cielo muy elevado hay un Dios bueno. Afirma que el diablo es hijo de un gran
Arconte del orden de las autoridades390 cuyo nombre a veces supone que es
Ialdabaoth391, a veces Sabaoth392; este [hijo] engendrado por él es una serpiente.
Pero fue arrojado a la tierra por la Potencia de lo alto y, después de descender en
forma de serpiente, se apasionó y yació con la tierra como con una mujer, y al
esparcir la semilla de su generación ha hecho brotar la viña. Por lo cual, cuando
cuenta esta fábula como prueba de su estupidez, <pretende> que la forma
redondeada de la vid – a la manera de una serpiente – es una imagen [de ella], y
dice que el mismo [tronco] zigzagueante de la planta es semejante a una serpiente;
[la viña que da uvas de color] blanco es como una serpiente, mientras que la que
[da uvas de color] negro es como un dragón. Y las uvas de la viña son como granos
o gotas de veneno debido a que la forma de cada uva es esférica o bien con la
punta estrecha y [el cuerpo] redondo. Por esta razón es que el vino enturbia la
mente del ser humano y unas veces lo arrastra a los placeres amorosos y otras
veces lo excita a la pasión o también lo hace enfurecer, ya que el cuerpo se
trastorna por el poder del vino y el veneno del antedicho dragón. Por lo cual los
severianos se abstienen totalmente del vino.
2. Υάσκουσι δὲ καὶ τὴν γυναῖκα εἶναι ἔργον τοῦ ΢αταν᾵, καθάπερ καὶ οἱ
᾿Αρχοντικοὶ τοῦτο ἔφασαν. Διὸ τοὺς γάμῳ πλησιάζοντας τοῦ ΢αταν᾵ τὸ ἔργον
πληροῦν λέγουσιν. Ἀλλὰ καὶ τοῦ ἀνθρώπου τὸ μὲν ἥμισυ εἶναι τοῦ Θεοῦ, τὸ δὲ
ἥμισυ τοῦ διαβόλου. Ἀπ' ὀμφαλοῦ γὰρ καὶ ἀνωτάτω εἶναι τᾛς τοῦ Θεοῦ
δυνάμεως λέγει τὴν πλάσιν, ἀπὸ δὲ ὀμφαλοῦ καὶ κατωτάτω τᾛς πονηρ᾵ς
ἐξουσίας τὴν πλάσιν. Διόπερ φησὶ πάντα τὰ καθ' ἡδονὴν καὶ οἶστρον καὶ
ἐπιθυμίαν ἀπ' ὀμφαλοῦ καὶ κατωτάτω γίνεσθαι. Ἀλλὰ καὶ αἱ ἄλλαι αἱρέσεις
τοῦτο ἔφασαν εἶναι.
3. ῞Οθεν καὶ οὗτος ἁλίσκεται κατὰ πάντα τρόπον τοῖς ἄλλοις
ἐπακολουθῶν ἀγύρταις τοῖς τὰ δηλητήρια τ῵ βίῳ κατασκευάσασιν.
Ἀνατραπήσεται γὰρ ὆ᾳδίως· οὐ γὰρ παμπόλλου ἐπιδεηθήσεται καμάτου ἡ
πρὸς αὐτὸν ἀνατροπή. Ὅλον γὰρ τὸ σῶμα συγκεκερασμένον τοῖς καλῶς ἐν
αὐτ῵ γεγονόσιν ἐκ Θεοῦ, φημὶ δὲ ὀρέξεσιν οὐ δι' ἀτοπίαν ἐκ Θεοῦ γενομέναις
ἀλλὰ διὰ χρᾛσιν ἀγαθὴν καὶ ἀναγκαίας χρείας τάξιν (λέγω δὲ τὸ ὀρέγεσθαι
ὕπνου βρωτῶν πόματος ἐνδύσεως καὶ τῶν ἄλλων πάντων τῶν εἰς τὰ ἴδια καὶ
Θε῵ εὐάρεστα ἡμῖν συμβαινόντων), ὡς καὶ αὐτὴν τὴν ὄρεξιν τᾛς κατὰ τὸ σῶμα
ἐπιθυμίας οὐκ ἄτοπον οὖσαν παραστήσαιμ' ἄν. Ἔστιν γὰρ πρὸς παιδοποιίαν
ἐν σεμνότητι δοθεῖσα καὶ εἰς δόξαν τοῦ ποιήσαντος τὰ πάντα, καθάπερ τᾜ γᾜ
τὰ σπέρματα εἰς ἐπίχυσιν πλήθους τῶν ὑπὸ Θεοῦ κεκτισμένων καλῶν
γεννημάτων, δέ φημι καὶ ἀκροδρύων, οὕτως καὶ τᾜ ἀνθρωπότητι εἰς τὸ
πληρῶσαι τό «αὐξάνεσθε καὶ πληθύνεσθε, καὶ πληρώσατε τὴν γᾛν».
4. Κέχρηνται δὲ οἱ τοιοῦτοι καὶ ἀποκρύφοις τισίν, ὡς καὶ ἀκηκόαμεν,
ἀλλὰ καὶ ἐν μέρει ταῖς ὆ηταῖς βίβλοις, λεξιθηροῦντες ἐκεῖνα μόνα, ἅτινα κατὰ
τὸν νοῦν αὐτῶν παραπλέκοντες ἑτέρως μεταχειρίζονται. Οὔτε γὰρ ἡ ἄμπελος
ἐκ διαβόλου πεφύτευται οὔτε ἐξ ὄφεως ἔσχε τὴν σποράν, ὡς παντί τῳ δᾛλόν
ἐστι. Πῶς γὰρ εἴη τοῦτο, αὐτοῦ τοῦ Κυρίου ἐπιμαρτυροῦντος καὶ λέγοντος ὅτι
«Οὐ μὴ πίω <αὐτὸ> ἐκ τοῦ γεννήματος τᾛς ἀμπέλου ταύτης, ἕως ἅν πίω αὐτὸ
καινὸν μεθ' ὑμῶν ἐν τᾜ βασιλείᾳ τῶν οὐρανῶν»; Καὶ ἐπειδὴ ἡ ἀλήθεια τὰς
ἑαυτᾛς ἀκτῖνας ἀποστίλβουσα εἰς τὸ παντελὲς κατὰ πρόγνωσιν Θεοῦ τῶν
ἐπιφερομένων κακῶν εἰς ἔλεγχον προετύπου τοὺς αὐτᾛς λόγους, πανταχοῦ
προεθέσπισε τὸ θεῖον γράμμα τὴν ἀναίρεσιν τῶν μελλόντων κατὰ τᾛς
ἀληθείας ἐπεγείρεσθαι· ὡς διαρρήδην αὐτός που ὁ Κύριος εἰς ἔλεγχον τοῦ
ἐλεεινοῦ καὶ πεπλανημένου ΢ευήρου φάσκει, αὐτὸς ἑαυτὸν τὴν ἄμπελον
λέγων «Ἐγώ εἰμι ἡ ἄμπελος ἡ ἀληθινή». Εἰ δὲ ὅλως ψεκτὸν ἦν τὸ τᾛς ἀμπέλου
ὄνομα, οὐκ ἅν τοῦ ὀνόματος εἰς ἑαυτὸν ἐποιεῖτο τὴν ὁμοιότητα. Ἀλλὰ καὶ οἱ
ἀπόστολοί φασιν ἐν τᾜ διατάξει τᾜ καλουμένᾙ ὅτι «Υυτεία Θεοῦ καὶ ἀμπελὼν
ἡ καθολικὴ Ἐκκλησία»· ἀλλὰ καὶ αὐτὸς ὁ Κύριος πάλιν ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ
ποιούμενος τὴν τοῦ ἀμπελῶνος παραβολήν, ὅτι «Ἀνήρ τις
2. También afirman – como los arcónticos, que también dijeron esto –
que la mujer es obra de Satanás. Por esto, dicen que los que tienen relaciones
sexuales llevan a cabo la obra de Satanás. Pero también [aseguran] que el hombre
es mitad de Dios y mitad del diablo; del ombligo para arriba ha sido modelado por
el poder de Dios y del ombligo para abajo ha sido moldeado por la autoridad
malvada. Por lo cual – dice [Severo] – todas las cosas relativas al placer, la pasión y
el deseo ocurren en la parte del ombligo para abajo. Pero también otras sectas
dijeron que esto es así.

3. Por lo cual también él es culpable bajo todos los aspectos de seguir a


los otros impostores que prepararon estos venenos para el mundo. Será refutado
fácilmente; la refutación contra él no precisará de mucho esfuerzo. Pues el cuerpo
entero está entremezclado con las cosas que han sido puestas correctamente en él
por Dios – me refiero a los deseos que han sido puestos por Dios, no para un uso
inconveniente sino para un uso bueno y para el orden de las necesidades esenciales
(hablo del deseo de dormir, comer, beber, vestirse y todos los otros que surgen en
nosotros a nuestro propio gusto y el de Dios) –; así, podría sostener que incluso el
mismo deseo sexual no es inconveniente. Es dado para tener hijos en santidad y
para gloria del que hizo todas las cosas; como las semillas [han sido dadas] a la
tierra para una abundante cosecha de los buenos frutos creados por Dios – me
refiero a [los granos] y los árboles frutales – así también [el deseo sexual ha sido
dado+ a la humanidad para cumplir *el mandamiento+: ‚Creced y multiplicaos, y
llenad la tierra‛393.
4. Tales personas utilizan también algunos apócrifos, como hemos oído,
pero también [usan] en parte los libros conocidos394, rebuscando palabras sólo en
aquellos [textos] que pueden manipular de una u otra manera, retorciéndolos
conforme a su pensamiento. Pues ni la viña ha sido plantada por el diablo ni ha
sido engendrada por una serpiente, como es evidente para cualquiera. ¿Cómo
podría ser esto, cuando el mismo Señor da su testimonio y dice: ‚No beberé del
fruto de esta vid hasta que lo beba nuevo con vosotros en el reino de los cielos‛ 395?
Y dado que la verdad, haciendo brillar sus rayos hasta el último confín conforme a
la previsión de Dios, modeló de antemano sus palabras para refutar los males que
nos han sobrevenido, la divina Escritura predijo absolutamente la refutación de los
que han de levantarse contra la verdad; así, en refutación del miserable y
extraviado Severo el Señor mismo afirma expresamente en alguna parte que Él
mismo es la vid, diciendo: ‚Yo soy la vid verdadera‛396. Si el nombre de la vid
fuera completamente censurable no habría hecho la semejanza de su nombre con
Él. También los apóstoles, en la llamada Constitución *Apostólica+, dicen: ‚La
Iglesia universal es plantación y viña de Dios‛397; pero también el Señor mismo, a
su vez, cuando en el Evangelio hace la par{bola de la viña dice: ‚Un hombre
οἰκοδεσπότης εἶχεν ἀμπελῶνα καὶ ἐξέδοτο αὐτὸν γεωργοῖς καὶ ἔπεμψε ζητῶν
καρπὸν καὶ οὐκ ἔδωκαν», ἀλλὰ καὶ πάλιν «Ἀνήρ τις οἰκοδεσπότης ἔχων
ἀμπελῶνα ἐξᾛλθε ζητῶν ἐργάτας εἰς τὸν ἀμπελῶνα καὶ περὶ τρίτην ὥραν καὶ
ἕκτην καὶ ἐνάτην καὶ ἑνδεκάτην»· ὡς ἐξ ἅπαντος τὸ τᾛς ἐπιτηδεύσεως
σκευώρημα καὶ τούτου τοῦ ἀπατεῶνος πανταχόθεν ἔχειν τὸ τιτρώσκεσθαι
λόγῳ τᾛς ἀληθείας. Κἄν τε γὰρ ἐπιφαίνεται τὸ σκότος φωτὸς μὴ παρόντος, δι'
ὀλίγου σπινθᾛρος ἡ αὐτοῦ ἀφάντωσις τᾛς ἀνατροπᾛς γενήσεται. ΢υντόμως δὲ
κέχρημαι τᾜ αἱρέσει διὰ τὸ ἤδη ἐξειπεῖν ὅτι εὐάλωτος ὑπάρχουσα οὐ πολλᾛς
δεῖται ἐργασίας πρὸς σύστασιν τᾛς κατ' αὐτᾛς ἀληθείας· μάλιστα δὲ ὅτι τάχα
οἶμαι καὶ μηκέτι ἐκ ταύτης ὑπάρχειν τινάς, ἀλλ' ἥ ἄρα σπανίους ἐν τοῖς
ἀνωτάτω μέρεσιν.
᾿Απὸ ταύτης δὲ παρελθόντες, ὥσπερ σκορπίον δεινὸν καταπατήσαντες
ἀθρόως, τὰς ἑξᾛς διασκοπήσωμεν, Θεοῦ τὴν δύναμιν ἐπικαλούμενοι εἰς
βοήθειαν τοῦ τε τὸ ἀληθὲς εἰπεῖν καὶ τοῦ αὐτὸν ἐμὲ μὴ βλάπτεσθαι, μάλιστα
περὶ τᾛς τοιαύτης δεινᾛς καὶ ὀλετηρίου τῶν δογμάτων μέλλοντα ὑποφαίνειν
κακοτροπίας.

Κατὰ Σατιανῶν κῶ, τᾛς δὲ ἀκολουθίας μῶ.

1. Σατιανός τις ἀνέστη τούτους διαδεξάμενος ἤτοι κατὰ τοὺς αὐτῶν


χρόνους ὢν ἥ μετ' αὐτοὺς πάλιν τὴν ἑαυτοῦ τᾛς κενοφωνίας διδασκαλίαν
προστησάμενος. Καὶ τὰ μὲν πρῶτα, οἷα δὴ ἀπὸ ῾Ελλήνων ὁρμώμενος καὶ τᾛς
τῶν ῾Ελλήνων παιδείας ὑπάρχων, συνακμάζει ᾿Ιουστίνῳ τ῵ φιλοσόφῳ, ἀνδρὶ
ἁγίῳ καὶ φίλῳ Θεοῦ, τ῵ ἀπὸ ΢αμαρειτῶν εἰς Φριστὸν πεπιστευκότι. Οὗτος γὰρ
ὁ ᾿Ιουστῖνος ΢αμαρείτης ἦν τὸ γένος, εἰς Φριστὸν <δὲ> πεπιστευκὼς καὶ
μεγάλως ἐξασκηθεὶς ἀρετᾛς τε βίον ἐνδειξάμενος τὸ τέλος ὑπὲρ Φριστοῦ
μαρτυρήσας τελείου στεφάνου καταξιοῦται ἐπὶ τᾛς ῾Ρωμαίων ἐπὶ ῾Ρουστικοῦ
ἡγεμόνος καὶ ᾿Αδριανοῦ βασιλέως, ἐτῶν τριάκοντα ὑπάρχων ἐν καθεστώσᾙ
ἡλικίᾳ. Σούτῳ ὁ προειρημένος Σατιανὸς συνακμάσας τὰ πρῶτα καλῶς
φερόμενος καὶ τᾜ πίστει ἐρρωμένος ἐτύγχανεν, ὅσον ἦν σὺν τ῵ ἁγίῳ ᾿Ιουστίνῳ
τ῵ μάρτυρι. Ὅτε δὲ ἐτελεύτα ᾿Ιουστῖνος ὁ ἅγιος, ὥσπερ τυφλὸς
χειραγωγούμενος <ὃς> ὑπὸ τοῦ χειραγωγοῦ καταλειφθείη καὶ καταλειφθεὶς
ἐπὶ κρημνὸν ἑαυτὸν ἐκδοὺς διὰ τὴν προσοῦσαν αὐτ῵ τύφλωσιν καταφέρεται
ἀνεπισχέτως, ἕως εἰς θάνατον κατενεχθείη, οὕτω καὶ αὐτός.
Καὶ ἦν μὲν ΢ύρος τὸ γένος, ὡς ἡ εἰς ἡμ᾵ς ἐλθοῦσα γνῶσις περιέχει· τὸ δὲ
αὐτοῦ διδασκαλεῖον προεστήσατο ἀπ' ἀρχᾛς μὲν ἐν τᾜ Μέσᾙ τῶν ποταμῶν, ὡς
περὶ τὸ δωδέκατον ἔτος ᾿Αντωνίνου τοῦ εὐσεβοῦς Καίσαρος ἐπικληθέντος. Ἀπὸ
῾Ρώμης γὰρ μετὰ τὴν τοῦ ἁγίου ᾿Ιουστίνου τελείωσιν διελθὼν ἐπὶ τὰ τᾛς
ἀνατολᾛς μέρη καὶ ἐκεῖσε διατρίβων, κακᾜ διανοίᾳ περιπεσὼν
padre de familia tenía una viña y se la alquiló a unos labradores, y mandó a buscar
fruto pero no se lo dieron‛398, y también: ‚Un hombre padre de familia que tenía
una viña salió a buscar trabajadores para la viña cerca de la hora tercera, la sexta, la
novena y la onceava‛399. De este modo, también el fraude inventado por este
embustero es completamente estropeado desde todo punto de vista por una
palabra de la verdad, pues aunque la oscuridad aparece cuando la luz no está
presente su desaparición será causada por una pequeña chispa de refutación. He
tratado brevemente a esta secta debido a que, como ya dije, es fácil de derrotar y
no se necesita mucho esfuerzo para demostrar la verdad contra ella; sobre todo
porque me parece que quizá ya no existen [miembros] de esta [secta] salvo algunos
pocos en las regiones más al norte.
Pasando de esta – a la que hemos pisoteado de una vez como un terrible
escorpión – examinaremos atentamente las siguientes, invocando el poder de Dios
en nuestro auxilio para decir la verdad y no resultar yo mismo perjudicado,
mayormente cuando vamos a ver tan terrible y destructiva perversidad doctrinal.

Contra los Tacianistas, [secta número] veintiseis, pero la cuarenta y seis de


la serie.

1. Sucediendo a estos se levantó un tal Taciano, que vivió por el tiempo


de ellos o después de ellos, el cual expuso a su vez la enseñanza de su vana
palabrería. Al principio, como provenía de los griegos y tenía educación griega,
floreció con Justino el filósofo, varón santo y amado por Dios que se había
convertido del samaritanismo a Cristo. Este Justino era del pueblo de los
samaritanos <pero> después de haber creído en Cristo practicó un gran ascetismo y
mostró una vida de virtud; al final dio testimonio a favor de Cristo 400 y fue
considerado digno de la perfecta corona en Roma, en tiempos del cónsul Rústico y
el emperador Adriano, cuando había alcanzado los treinta años de edad. Al
principio el antedicho Taciano, al haber florecido junto a él, se comportaba
correctamente y se encontraba fuerte en la fe, por cuanto estaba con el santo Justino
Mártir. Pero cuando san Justino murió, al igual que un ciego llevado de la mano
<el cual> es abandonado por el guía y al ser dejado se dirige hacia un precipicio a
causa de la ceguera que lo afecta y cae irrefrenablemente, así también [le sucedió] a
él.
Taciano era de Siria, como registra la información que llegó a nosotros; al
principio estableció su escuela en Mesopotamia por el doceavo año de Antonino, el
César que fue llamado ‚Pío‛. Después de la muerte de san Justino se mudó de
Roma a las regiones de oriente y permaneció allí pero, cayendo en una mala
manera de pensar,
αἰῶνάς τινας κατὰ τοὺς μύθους Οὐαλεντίνου καὶ ἀρχάς τινας καὶ προβολὰς
καὶ αὐτὸς εἰσηγήσατο. Σὸ δὲ πλεῖστον τοῦ αὐτοῦ κηρύγματος ἀπὸ ᾿Αντιοχείας
τᾛς πρὸς Δάφνην καὶ ἐπὶ τὰ τῶν Κιλίκων μέρη, ἐπὶ πλεῖον δὲ ἐν τᾜ Πισιδίᾳ
ἐκράτυνεν· ἀπὸ τούτου γὰρ κατὰ διαδοχὴν οἱ ᾿Εγκρατῖται λεγόμενοι τοῦ ἰοῦ
μετεσχηκότες ὑπάρχουσι. Λέγεται δὲ τὸ διὰ τεσσάρων Εὐαγγέλιον ὑπ' αὐτοῦ
γεγενᾛσθαι, ὅπερ κατὰ ῾Εβραίους τινὲς καλοῦσι.
2. Σὰ αὐτὰ δὲ ταῖς παλαιαῖς αἱρέσεσι καὶ οὗτος δογματίζει. Καὶ πρῶτον
μὲν φάσκει μὴ σῴζεσθαι τὸν ᾿Αδάμ. Ἐγκράτειαν δὲ οὗτος κηρύττει, τὸν δὲ
γάμον πορνείαν καὶ φθορὰν ἡγεῖται, φάσκων μηδὲν διαλλάττειν πορνείας τὸν
γάμον, ἀλλὰ τὸ αὐτὸ εἶναι. Ὅθεν ἐν τ῵ προσχήματι τᾛς ἐγκρατείας καὶ τοῦ
ἐγκρατητικοῦ ἤθους κυβευτικὴν ἔσχε τὴν ἀγωγήν, ὡς λύκος ἅρπαξ
ἐνδυόμενος προβάτου κώδιον καὶ πλανῶν τ῵ προσκαίρῳ προσχήματι τοὺς
ἀπατωμένους. Μυστηρίοις δὲ ὡσαύτως κέχρηται κατὰ μίμησιν τᾛς ἁγίας
Ἐκκλησίας, ὕδατι δὲ μόνῳ χρώμενος ἐν τοῖς αὐτοῖς μυστηρίοις.
Πεσεῖται δὲ καὶ οὗτος κατὰ πάντα τρόπον, ἀσύστατον ἔχων τὸ κήρυγμα
(ἤδη δὲ καὶ οὗτος κατασβεσθεὶς οἶμαι ἔληξε καὶ τὸ αὐτοῦ διδασκαλεῖον). Πόθεν
γὰρ οὐκ ἐλεγχθήσεται ὁ τοιοῦτος; Πρῶτον μὲν γὰρ κατὰ τὰ ἄνω ἡμῖν
προδεδηλωμένα καὶ πρὸς τὰς οὕτω φασκούσας αἱρέσεις, ὅτι ἀδύνατον εἶναι
πολλὰς ἀρχὰς γεννητικὰς τῶν κατὰ διαδοχὴν γεννωμένων. Αἱ γὰρ οὖσαι
πολλαὶ καὶ μία, <ἅτε> ἐκ τᾛς μι᾵ς ὑπάρχουσαι [ἐκ] τᾛς οὔσης [μι᾵ς τᾛς] αἰτίας
τῶν πασῶν, εὑρεθήσονται· καὶ οὐκέτι πολλαὶ ἀρχαὶ ἀλλ' ἥ μία ἡ τούτων αἰτία
γεγονυῖα, καὶ ἀναχθήσεται τὰ πάντα εἰς τὴν μίαν μοναρχίαν καὶ διέπεσεν ἡ
τοῦ τοιούτου πιθανολογία καὶ οὐκ ἀλήθεια, οὐδὲ τὴν πιθανολογίαν δυναμένη
ἔχειν. Μωρὸν γὰρ τὸ ὅλον κήρυγμα. Καὶ εἰ ὁ ᾿Αδὰμ οὐ σῴζεται, τὸ φύραμα,
οὐδέ τι <τῶν ἀπὸ> τοῦ φυράματος σῴζεται. Εἰ γὰρ ὁ πρωτόπλαστος καὶ ἐξ
ἀθίκτου γᾛς γενόμενος σωτηρίας οὐ μεθέξει, πῶς τὰ ἐξ αὐτοῦ γεγεννημένα
ἕξει σωτηρίαν;
3. Κατὰ γὰρ δύο τρόπους εὑρεθήσεται καθ' ἑαυτοῦ λέγων. Υάσκει γὰρ
τὸν γάμον εἶναι οὐκ ἐκ τοῦ Θεοῦ, ἀλλὰ πορνείαν εἶναι αὐτὸν καὶ μύσος· καὶ
ἑαυτὸν ἀπὸ γάμου ὑπάρχοντα καὶ ἐκ γυναικὸς γεγεννημένον καὶ ἐκ σπορ᾵ς
ἀνδρὸς ἡγεῖται σῴζεσθαι. Ἄρα οὖν πάλιν ἀνέλυσε τὴν αὐτοῦ κατὰ τοῦ γάμου
βλασφημίαν. Εἰ γὰρ οὗτος ἐκ γάμου ὑπάρχων σωτηρίαν ἕξει, ἄρα οὐ βδέλυγμα
ὁ γάμος, ὁ γεννῶν τοὺς τᾛς σωτηρίας μετέχοντας, οἵῳ δἅν θέλοι τρόπῳ λέγειν.
Εἰ δὲ συσταίη ὁ κατ' αὐτὸν λόγος ὅτι ἀθέμιτός ἐστιν ὁ γάμος, ἄρα μ᾵λλον ὁ
᾿Αδὰμ σωθήσεται, μὴ ἀπὸ γάμου ὁρμώμενος, ἀλλὰ ἐν χειρὶ Πατρὸς
introdujo también él ciertos Eones – conforme a las fábulas de Valentín – y ciertos
principios y emanaciones. La mayor parte de su predicación tuvo lugar entre
Antioquía de Dafne y las regiones de Cilicia, pero se consolidó en gran medida en
Pisidia; a su turno, los llamados encratitas obtuvieron de ella su veneno al ser
partícipes [de esta doctrina]. Se dice que el Diatessaron401, al cual algunos llaman
‚El Evangelio según los Hebreos‛, ha sido compuesto por él.

2. Taciano también sostiene las mismas opiniones que las antiguas


sectas. En primer lugar, afirma que Adán no pudo ser salvado. Él predica la
continencia y considera al matrimonio fornicación y corrupción, afirmando que el
matrimonio en nada difiere de la fornicación sino que son lo mismo 402. Por lo cual
adoptó un modo de vida engañoso con apariencia de castidad y de conducta
continente, como un lobo rapaz que se cubre con una piel de oveja y engaña a los
incautos con este disfraz transitorio. Del mismo modo, celebra misterios 403 en
imitación de la santa Iglesia, pero en estos misterios sólo utiliza agua.
Pero también él sucumbirá desde todo punto de vista ya que su predicación
es insostenible (me parece que tanto él como su escuela ya se han extinguido y han
llegado a su fin). ¿Cómo no habrá de ser refutado? En primer lugar – de acuerdo a
lo que ya hemos declarado más arriba con relación a las sectas que afirman tales
cosas – [le contestamos] que es imposible que existan muchos principios
generadores de sucesivos [principios] engendrados. Los muchos [principios]
resultarán ser uno, <puesto que> proceden de uno, [del] que es [la singular] causa
de todos; y ya no hay muchos principios sino uno, el que ha sido la causa de estos,
y todas las cosas se remontarán a esta singular unicidad. El persuasivo
razonamiento de este hombre se derrumbó porque no es verdad ni tiene la
capacidad de convencer, pues todo su mensaje es una insensatez. Si Adán, la masa,
no pudo ser salvado, ninguno <de los que proceden> de la masa podrá ser salvo.
Pues si el primer hombre modelado a partir de tierra virgen no ha de participar de
la salvación, ¿cómo obtendrán la salvación los que son engendrados a partir de él?

3. De dos maneras se reconocerá que [Taciano] se contradice a sí mismo.


Afirma que el matrimonio no procede de Dios, sino que es fornicación y una
abominación; ¡pero piensa que él mismo, que es [el vástago] de un matrimonio,
engendrado de una mujer y de la simiente de un hombre, se salvará! Por el
contrario, ciertamente destruyó su blasfemia contra el matrimonio pues si él, que
procede del matrimonio, obtendrá la salvación entonces el matrimonio – que
engendra a los partícipes de la salvación – no es objeto de abominación aunque él
quiera llamarlo de esta manera. Pero si su argumento de que el matrimonio es
ilícito pudiera probarse, entonces en mayor medida Adán ha de ser salvado ya que
no procede de un matrimonio sino que ha sido modelado por la mano del Padre,
καὶ Τἱοῦ καὶ ἁγίου Πνεύματος πεπλασμένος κατὰ τὸ εἰρημένον ὑπ' αὐτοῦ τοῦ
ἁγίου Πατρὸς πρὸς τὸν Τἱὸν ὅτι «Ποιήσωμεν ἄνθρωπον κατ' εἰκόνα ἡμετέραν
καὶ καθ' ὁμοίωσιν». Πῶς δὲ οὐ σῴζεται ὁ ᾿Αδὰμ ὁ παρὰ σοὶ ἀπελπιζόμενος,
ὁπότε αὐτὸς ὁ Κύριος ἡμῶν ᾿Ιησοῦς Φριστὸς ἐλθὼν εἰς τὸν κόσμον νεκροὺς
μετὰ τὴν τελευτὴν ἐγείρει ἐν αὐτ῵ τ῵ σώματι, ὡς τὸν Λάζαρον καὶ τὸν υἱὸν
τᾛς χήρας καὶ τὴν θυγατέρα τοῦ ἀρχισυναγώγου; Καὶ εἰ αὐτὸς οὐκ ἦν ὁ τὸν
᾿Αδὰμ πλάσας ἐκ χοὸς ἀπ' ἀρχᾛς, πῶς πτύσας χαμαὶ ἐποίησε πηλὸν καὶ
ἐπέθετο ἐπὶ τοὺς ὀφθαλμοὺς τοῦ τυφλοῦ τοῦ ἐκ γεννητᾛς καὶ ἐποίησεν αὐτὸν
βλέπειν, ἵνα δείξᾙ ἑαυτὸν μὲν εἶναι τὸν πλάστην σὺν τ῵ Πατρὶ καὶ τ῵ ἁγίῳ
Πνεύματι, καὶ τὸ ἐλλιπὲς μέρος ἐν τ῵ ἀπὸ γεννητᾛς γεγεννημένῳ τυφλ῵ διὰ
τοῦ πηλοῦ προστιθεὶς τ῵ λείποντι τόπῳ; Διορθώσεως γὰρ ἕνεκεν τοῦ
λείποντος μέρους φαίνεται τοῦτο πεποιηκέναι. Εἰ δὲ πάλιν αὐτός ἐστιν ὁ
Κύριος ὁ τὸν ᾿Αδὰμ πλάσας καὶ αὐτὸς τὸν πρωτόπλαστον ἀπολλύει, τοὺς δὲ
ἄλλους σῴζει, ὦ πολλή σου ματαιοφροσύνη, Σατιανέ. Ἀδυναμίαν γὰρ τ῵
Κυρίῳ κατὰ δύναμιν προσάπτεις τ῵ μὴ δυναμένῳ τὸν πρωτόπλαστον αὐτοῦ,
διὰ μίαν παρακοὴν ἐκβεβλημένον τοῦ παραδείσου καὶ παιδείας οὐ τᾛς
τυχούσης μετασχόντα, ἐν ἱδρῶτι καὶ καμάτῳ διατετελεκότα καὶ κατέναντι τοῦ
παραδείσου κατῳκηκότα, ὅπως μνημονεύοι τᾛς ἀγαθᾛς, διὰ τᾛς εἰς μνήμην
μετανοίας σῴζειν· ἥ δυναμένῳ μέν, μὴ ἐλεοῦντι δέ. Δι' ἣν τοίνυν αἰτίαν ἄχρι
τῶν καταχθονίων Φριστὸς κατᾛλθεν, τίνι τ῵ λόγῳ τὸ τριήμερον κοιμηθεὶς
πεπονθὼς ἀνέστη; Πῶς δὲ πληροῦται <τό> «Ἵνα καὶ νεκρῶν καὶ ζώντων
κυριεύσᾙ»; Ποίων δὲ ζώντων καὶ νεκρῶν ἀλλ' ἥ τῶν χρᾙζόντων τᾛς αὐτοῦ ἄνω
καὶ κάτω ἐπικουρίας; Πῶς δὲ ἔσται τὰ ἀπὸ τοῦ φυράματος ἅγια, εἰ αὐτὸ τὸ
φύραμα οὐκ ἔστιν ἅγιον, ὡς καὶ παρὰ τ῵ ἁγίῳ ἀποστόλῳ ἐμφέρεται; Υάσκει
γὰρ καὶ περὶ Εὔας ὁ αὐτὸς ἀπόστολος ὅτι «σωθήσεται διὰ τᾛς τεκνογονίας, ἐὰν
μείνωσιν ἐν πίστει καὶ δικαιοσύνᾙ».
4. Καὶ πολλὰ ἔστι περὶ τούτων λέγειν, ὡς παντί τῳ σύνεσιν κεκτημένῳ
φανήσεται ἡ πρόχειρος βλασφημία καὶ ἐσκοτωμένη διάνοια τοῦ Σατιανοῦ καὶ
τῶν ἀπ' αὐτοῦ Σατιανῶν καλουμένων. Περὶ ὧν συντόμως διεξελθόντες τὰ κατ'
αὐτοὺς βλαβερὰ καὶ κωνώπων δίκην δήγματα, ἐλαίου ἰκμάδα τᾛς τοῦ Kυρίου
διδασκαλίας τοῖς δεδηγμένοις ὑπὸ τῶν Σατιανοῦ λόγων ἐπιθέμενοι ἰασάμεθα
διὰ τᾛς τοῦ Kυρίου ἀληθείας καὶ δυνάμεως, αὐτοῦ λέγοντος ὅτι «Oὐκ ἦλθον εἰ
μὴ διὰ τὸ πρόβατον τὸ πεπλανημένον οἴκου ᾿Ισραήλ». Διὸ καὶ ἐν παραβολαῖς
ἔλεγεν ὅτι ἄνθρωπός τις κατέβαινεν ἀπὸ ῾Ιερουσαλὴμ εἰς ῾Ιεριχώ, ὃν δὴ καὶ
λᾙσταῖς περιπεσεῖν διηγεῖτο, ἵνα δείξᾙ τὸ πρόβατον καὶ τὸν ἀπὸ ῾Ιερουσαλὴμ
καταβεβηκότα, τὸν ἀπὸ τᾛς δόξης τᾛς μείζονος εἰς ἐλάττωσιν κατενεχθέντα
καὶ τὸν ἀπὸ τᾛς μι᾵ς ἐντολᾛς τοῦ ἰδίου ποιμένος ἀποσπασθέντα καὶ
πεπλανημένον. Ὅθεν καὶ τὸν ἅγιον ᾿Αδὰμ τὸν πατέρα <ἡμῶν> ἐν ζῶσι
πεπιστεύκαμεν· δι' ὃν καὶ τοὺς ἀπ' αὐτοῦ ἡμ᾵ς πάντας Φριστὸς ἦλθεν, τοῖς μὲν
πάλαι αὐτὸν γινώσκουσι καὶ μὴ πλανηθεῖσιν
del Hijo y del Espíritu Santo, según lo dicho por el mismo santo Padre al Hijo:
‚Hagamos al hombre a nuestra imagen y semejanza‛. ¿Cómo no se ha de salvar
Adán, desahuciado por ti, cuando nuestro Señor Jesucristo mismo al venir al
mundo levantó a los muertos en sus mismos cuerpos después de la muerte, como
Lázaro, el hijo de la viuda y la hija del jefe de la sinagoga? Y si no fue Él quien al
principio modeló a Adán del polvo, ¿por qué, escupiendo en la tierra, hizo barro y
lo aplicó a los ojos del ciego de nacimiento y lo hizo ver sino para mostrar que Él,
junto con el Padre y el Espíritu Santo, es el alfarero y que, mediante el barro, estaba
agregando la parte faltante en el lugar defectuoso en el ciego de nacimiento? Se ve
que Él hizo esto para restaurar la parte faltante. Pero si, por el contrario, [creyeras
que] es el Señor mismo el que modeló a Adán y que Él destruye al primer hombre
que modeló pero salva a los otros, ¡cuán grande sería tu estupidez, Taciano! Según
tu limitado ingenio atribuyes al Señor incapacidad al no ser capaz [de salvar] al
hombre que formó primero – que fue expulsado del paraíso por una transgresión,
sufrió una corrección no ligera, pasó el tiempo [de su vida] en sudor y fatiga y
habitó enfrente del paraíso de modo que recordase los bienes [que tuvo allí] y, al
recordarlos, salvarlo por medio del arrepentimiento –; o bien Él pudo hacerlo, pero
no fue misericordioso. En efecto, ¿por qué causa Cristo descendió hasta el
inframundo? ¿Por qué motivo resucitó, habiendo yacido tres días después de
padecer? ¿Cómo se cumple *la Escritura+: ‚Para que sea el Señor tanto de los
muertos como de los vivos‛404? Pero ¿de cuáles vivos y muertos sino aquellos que
necesitan de su auxilio arriba y debajo [de la tierra]? ¿Cómo serán santos los que
proceden de la masa si la masa misma no es santa, como se registra en [la carta] del
apóstol? Pues el mismo apóstol afirma acerca de Eva que ‚se salvará mediante la
procreación de hijos, si permaneciere en la fe y la justicia‛405.

4. Hay mucho por decir acerca de estos [tacianistas], de modo que


cualquiera que posea inteligencia verá con claridad la obvia blasfemia y el
oscurecido entendimiento de Taciano y de los que a causa de él son llamados
tacianistas. Sobre estos hemos expuesto sus mordeduras, dañinas como las de los
mosquitos, y aplicando el ungüento de la doctrina del Señor curamos por medio de
la verdad y el poder del Señor a los que han sido mordidos por las palabras de
Taciano. El mismo *Señor+ dijo: ‚No vine sino por la oveja perdida de la casa de
Israel‛406. Por lo cual también dijo en parábolas que un hombre descendió de
Jerusalén a Jericó – relató – y cayó en manos de ladrones, para mostrar que la oveja
es también aquella persona que descendió de Jerusalén quien, de la mayor gloria,
se precipitó a la miseria y que al alejarse del mandamiento de su propio pastor se
extravió. Por lo cual también creemos que <nuestro> padre, el santo Adán, está
entre los vivos; por él y por todos nosotros, sus descendientes, vino Cristo para
conceder el perdón a los que lo conocían desde antiguo y no se habían apartado
ἀπὸ τᾛς αὐτοῦ θεότητος ἕνεκεν δὲ σφαλμάτων ἐν ῞Αιδᾙ κατεσχημένοις
ἀμνηστίαν χαρίσασθαι, τοῖς μὲν ἔτι ἐν κόσμῳ διὰ μετανοίας, τοῖς δὲ ἐν ῞Αιδᾙ
δι' ἐλέους καὶ σωτηρίας.
5. Διὸ καὶ θαυμάσαι ἔστι τὸν εἰδότα, ὡς καὶ ἐν βίβλοις ηὑρήκαμεν, τὸν
Kύριον ἡμῶν ᾿Ιησοῦν Φριστὸν ἐν τ῵ Γολγοθᾶ ἐσταυρῶσθαι. Oὐκ ἄλλᾙ που ἀλλ'
ἥ ἔνθα ἔκειτο τὸ τοῦ ᾿Αδὰμ σῶμα. Ἐξελθὼν γὰρ ἐκ τοῦ παραδείσου καὶ
κατῳκηκὼς κατέναντι αὐτοῦ πολλ῵ τ῵ χρόνῳ καὶ διὰ πολλῶν τῶν ἡμερῶν
διελθὼν ὕστερον ἦλθε καὶ ἐν τ῵ τόπῳ τούτῳ, ῾Ιεροσολύμων δέ φημι, τὸ χρεὼν
ἀποδεδωκὼς [καὶ] ἐκεῖσε ἐτάφη ἐν τ῵ τόπῳ τ῵ Γολγοθᾶ. Ὅθεν εἰκότως τὸ
ἐπώνυμον ὁ τόπος ἔσχε, Κρανίου ἑρμηνευόμενος τόπος, ἧς ὀνομασίας τὸ
σχᾛμα τοῦ τόπου ἐμφέρειάν τινα οὐχ ὑποδείκνυσιν. Οὔτε γὰρ ἐν ἄκρᾳ τινὶ
κεῖται, ἵνα κρανίον τοῦτο ἑρμηνεύηται, ὡς <ὁ> ἐπὶ σώματος κεφαλᾛς τόπος
λέγεται, οὔτε <ἐπὶ> σκοπι᾵ς. Καὶ γὰρ οὔτε ἐν ὕψει κεῖται παρὰ τοὺς ἄλλους
τόπους· ἄντικρυς γάρ ἐστι τὸ τοῦ ᾿Ελαιῶνος ὄρος ὑψηλότερον καὶ ἀπὸ σημείων
ὀκτὼ ἡ Γαβαὼν ὑψηλοτάτη, ἀλλὰ καὶ ἡ ἄκρα ἡ ποτὲ ὑπάρχουσα ἐν ΢ιών, νῦν
δὲ τμηθεῖσα, καὶ αὐτὴ ὑψηλοτέρα ὑπᾛρχεν τοῦ τόπου. Πόθεν οὖν ἡ ἐπωνυμία
τοῦ Κρανίου, ἀλλ' ἐπειδὴ τοῦ πρωτοπλάστου ἀνθρώπου ἐκεῖ τὸ κρανίον
ηὕρηται καὶ ἐκεῖ τὸ λείψανον ἐναπέκειτο, τούτου ἕνεκα Κρανίου τόπος
ἐπεκέκλητο· ἐφ' οὗ σταυρωθεὶς ὁ Κύριος ἡμῶν ᾿Ιησοῦς ὁ Φριστὸς διὰ τοῦ
὆εύσαντος ἀπ' αὐτοῦ ὕδατος καὶ αἵματος διὰ τᾛς νυχθείσης αὐτοῦ πλευρ᾵ς
αἰνιγματωδῶς ἔδειξε τὴν ἡμῶν σωτηρίαν, ἀπὸ τᾛς ἀρχᾛς τοῦ φυράματος
ἀρξάμενος ὆αντίζειν τὰ λείψανα τοῦ προπάτορος, ἵνα καὶ ἡμῖν ὑποδείξᾙ τὸν
὆αντισμὸν τοῦ αὐτοῦ αἵματος, εἰς κάθαρσιν τᾛς ἡμῶν κοινώσεως καὶ ψυχᾛς
μετανοούσης καὶ εἰς ὑπόδειγμα φυράσεως καὶ καθαρμοῦ ὆ύπου τῶν ἡμετέρων
ἁμαρτημάτων γενόμενον, τὸ ἐκχυθὲν ὕδωρ ἐπὶ τὸν ὑποκείμενον τ῵ τόπῳ καὶ
τεθαμμένον εἰς ἐλπίδα αὐτοῦ τε καὶ ἡμῶν τῶν ἐξ αὐτοῦ γεγεννημένων. Διὸ καὶ
ἐνταῦθα ἐπληροῦτο τὸ εἰρημένον «Ἔγειρε ὁ καθεύδων καὶ ἀνάστα ἐκ τῶν
νεκρῶν καὶ ἐπιφαύσει σοι ὁ Φριστός». Εἰ γὰρ καὶ περὶ ἡμῶν λέγει τῶν
νενεκρωμένων τοῖς ἔργοις καὶ τῶν καθευδόντων ἐν βάθει ὕπνου τᾛς ἀγνωσίας,
ἀλλ' οὖν γε ἐκεῖθεν ἡ ἀρχὴ τᾛς αἰνίξεως περιέχει τὸν τρόπον. Καὶ οὐχ ἁπλῶς
οὐδὲ ἀργῶς· «Ἀνέστη», γάρ φησι, «πολλὰ σώματα τῶν ἁγίων», ὡς ἔχει τὸ
Εὐαγγέλιον, «καὶ εἰσᾛλθον σὺν αὐτ῵ εἰς τὴν ἁγίαν πόλιν» καὶ οὐκ εἶπεν,
ἀνέστησαν ψυχαὶ τῶν ἁγίων, ἀλλὰ σώματα φύσει τῶν ἁγίων καὶ εἰσᾛλθον μετ'
αὐτοῦ εἰς τὴν ἁγίαν πόλιν καὶ τὰ ἑξᾛς.
Πανταχόθεν τοίνυν ἀποκρουσάμενοι τοῦ κώνωπος τούτου τὰ δήγματα δι'
ἐλαίου τᾛς τοῦ Θεοῦ φιλανθρωπίας
de su divinidad, pero que a causa de sus errores estaban retenidos en el Hades, [un
perdón que] para los que aun están en el mundo se alcanza por medio del
arrepentimiento y para los que están en el Hades mediante la misericordia y la
liberación.

5. Por lo cual es sorprendente que alguien [como Taciano] sepa – como


también hemos descubierto en unos libros – que nuestro Señor Jesucristo fue
crucificado en el Gólgota, en ningún otro lugar más que donde el cuerpo de Adán
fue depositado. Pues cuando salió del paraíso vivió enfrente de él por mucho
tiempo, y cuando envejeció finalmente se fue y en este lugar – me refiero a
Jerusalén – se produjo su muerte [y] fue sepultado allí, en el lugar del Gólgota.
Probablemente por esta causa el lugar obtuvo su nombre, que traducido significa
‚lugar de la Calavera‛, ya que el aspecto del lugar no muestra ninguna semejanza
con su denominación. No está situado en algún promontorio para que se interprete
esto como una calavera – como se dice de la posición de la cabeza en el cuerpo – ni
<sobre> un lugar elevado. Tampoco se ubica por encima de los otros lugares:
enfrente está el monte de los Olivos, que es más elevado, y a una distancia de ocho
milla [el monte] Gabaón, que es el más alto. Incluso la cima que hace un tiempo
existía en Sión pero que ahora ha sido allanada era más alta que este lugar.
Efectivamente, ¿por qué tiene el nombre de ‚*lugar+ de la Calavera‛ sino porque
allí se encuentra la calavera del primer hombre formado y allí se hallan enterrados
sus restos y por causa de esto fue apodado ‚lugar de la Calavera‛? Al ser
crucificado sobre este lugar nuestro Señor Jesucristo mostró veladamente nuestra
salvación por medio del agua y la sangre que fluyeron de Él a través de su costado
perforado: al comenzar a rociar desde el principio de la masa los restos de
[nuestro] antepasado, nos mostró también a nosotros que el rociamiento de su
sangre [sirve] para purificación de nuestra corrupción y de [cualquier] alma
arrepentida, y como ejemplo de la disolución y expiación de la suciedad provocada
por nuestros pecados, el agua derramada sobre el que yacía enterrado debajo de
ese lugar para esperanza de él y de nosotros, sus descendientes. Por lo cual aquí se
cumplió lo dicho: ‚Despierta, tú que duermes, y levántate de entre los muertos, y
Cristo te iluminará‛407. Pues aunque lo dice acerca de nosotros, que estábamos
muertos en [nuestras] obras y dormidos en el profundo sueño de la ignorancia, sin
embargo el principio alusivo [de este pasaje] contiene la figura [de la resurrección].
Y no sin razón o vanamente, pues dice: ‚Resucitaron muchos cuerpos de santos‛,
como registra el Evangelio, ‚y entraron con Él a la ciudad santa‛408. No dice que
resucitaron las almas de los santos sino los cuerpos reales de los santos, y entraron
con Él a la ciudad santa y lo demás.
Así pues, luego de haber repelido completamente las picaduras de este
mosquito mediante el aceite de la benevolencia de Dios,
καὶ Κυρίου ἡμῶν ἐνδημίας καὶ φωτὸς τοῦ Εὐαγγελίου τᾛς ἀληθείας, ἐπὶ τὰς
ἑξᾛς κατὰ τὸ εἰωθὸς πάλιν προσελθεῖν ἐν τᾜ τοῦ Θεοῦ δυνάμει σπεύσωμεν.
la encarnación de nuestro Señor y la luz del Evangelio de la verdad me dedicaré
nuevamente – según lo acostumbrado – a proseguir hacia las siguientes [sectas],
con el poder de Dios.
Notas

1 I. e., de los gnósticos, cuyos heresiarcas Epifanio menciona poco más adelante.

2 Cómico griego contemporáneo de Platón (440 a. C. aprox.).

3 El término dáimon es traducido aquí como demonio; sin embargo, en el pensamiento pagano no
reviste las mismas connotaciones que luego tendrá en la teología cristiana. Es mencionado varias
veces en la República de Platón. En ciertos pasajes de esta obra se dice que las almas de los héroes
muertos son honradas como dáimones, mientras que en otros el dáimon parece ser la personalización
del hado individual: al momento de encarnar cada alma debe elegir – según lo explica el mito de Er
(República 614 b y ss) – su propio dáimon, el cual determinará su destino en esta vida. El dáimon
también era visto como una especie de ‚voz interior‛ que guiaba, como afirmaba Sócrates que era
su caso, a la persona que la escuchaba.
Posteriormente, el cristianismo asoció la figura del dáimon con los ángeles caídos, seres espirituales
con características malignas. Ireneo desacredita a Marcos vinculándolo con las fuerzas diabólicas al
suponer que este heresiarca tenía un ‚demonio asociado‛, fautor de sus engañosos actos de magia.

4 La cámara nupcial ‚es una imagen común en los escritos cristianos, judíos y gnósticos, pero
particularmente en los textos gnósticos valentinianos. La cámara nupcial era el lugar donde la novia se unía
con el novio, una metáfora para la unión del alma con el espíritu que es el resultado de la gnosis. La cámara
nupcial era uno de los cinco sacramentos celebrados por los valentinianos, pero los detalles de su forma exacta
son escasos‛ Smith, Andrew P., A Dictionary of Gnosticism, (s.v. bridal chamber).

5 Se refiere a las cenas eucarísticas que se celebraban en la secta.

6 Muchos grupos gnósticos establecían en los diferentes niveles de la estructura cósmica cierto
número de entidades espirituales, la mayoría de ellas hostiles. Para lograr el ascenso al Padre de
todos y llegar al Pléroma el alma humana debía evitarlas, escapar de ellas, y el medio para
conseguirlo era a través de la gnosis. En el volumen II del libro I del Panarion Epifanio explica
claramente esta creencia al hablar de los gnósticos (Panarion II 26, 10): ‚El alma, al partir de aquí, cruza
a través de estos Arcontes, pero nadie es capaz de pasar a no ser que se encuentre en plena posesión de la
gnosis – o más bien de la condena - y escape de las manos de los Arcontes y las Autoridades al estar lleno [de
ella]. El Arconte que posee este mundo es semejante a un dragón que engulle las almas que no tienen la gnosis
y las envía nuevamente al mundo a través del trasero, y de aquí a reencarnar en cerdos y en otros animales,
para ser nuevamente tomadas de vuelta a través de ellos. Pero si alguien adquiere esta gnosis… entonces esa
persona ya no será retenida sino que superará a los Arcontes antes mencionados. Dicen que pasará junto a
Sabaoth y, blasfemando parlanchinamente, que pisoteará su cabeza; de esta manera atravesará hacia la región
superior donde está la Madre de los vivientes, Barberó o Barbeló y así el alma se salvará‛.

7 El término μέγεθος (méguethos) significa grandeza o magnitud. Sus otras acepciones – intensidad,
importancia, potencia – refuerzan este significado primario, a la vez que permiten resaltar la amplitud
de su sentido. Consideramos esta aclaración necesaria puesto que la polisemia de dicho término
permitía al gnosticismo jugar con ambos sentidos: el de grandeza, referida a la importancia y la
potencia de los Eones, y también – teniendo en cuenta las ideas de Marcos sobre la interpretación
numérica de las letras del alfabeto y de los nombres de los Eones – el sentido de magnitud en cuanto
cantidad o valor de un número.

8De acuerdo a la Ilíada (canto V, 845) el casco de Hades tenía la propiedad de volver invisible a su
portador.

9 Destacamos nuevamente la similitud entre las creencias de los seguidores de Marcos con los de
otro grupo gnóstico – los valentinianos – descrito por Epifanio (Panarion II 31, 21): ‚Por esto nosotros
– a los que llaman con propiedad ‚anímicos‛ y dicen que somos del mundo – necesitamos obligadamente de la
continencia y las buenas obras, para que por medio de ellas vayamos a la Parte Intermedia, pero a ellos – los
llamados ‚espirituales‛ y ‚perfectos‛ – no les hacen ninguna falta. Ninguna obra los conduce al Pléroma,
sino la semilla rudimentaria que es enviada de allí y es perfeccionada aquí. Dicen que cuando todas las
semillas hayan sido perfeccionadas Ajamot, su Madre, partirá de la Parte Intermedia, entrará en el Pléroma y
tomará a su prometido, el Salvador, el que ha sido creado por todos [los Eones] para que se constituya una
pareja, la del Salvador y de Sabiduría-Ajamot. Estos son el Esposo y la Esposa, y la cámara nupcial es todo el
Pléroma. Las personas ‚espirituales‛ serán desnudadas de sus almas y vueltas espíritus intelectuales,
entrarán en el Pléroma de modo intangible e invisible y serán dados como novias a los ángeles que rodean al
Salvador‛.

10 Cf. Primera epístola de San Pablo a Timoteo IV, 1-2.

1) Σὸ δὲ Πνεῦμα ὆ητῶς λέγει ὅτι ἐν ὑστέροις καιροῖς ἀποστήσονταί τινες τᾛς πίστεως
προσέχοντες πνεύμασι πλάνοις καὶ διδασκαλίαις δαιμονίων,
2) ἐν ὑποκρίσει ψευδολόγων, κεκαυστηριασμένων τὴν ἰδίαν συνείδησιν

1) Pero el Espíritu dice expresamente que en los últimos tiempos algunos se apartarán de la fe,
prestando atención a espíritus engañadores y a doctrinas de demonios,
2) por la hipocresía de mentirosos que tienen cauterizada su propia conciencia.

11Para una perspectiva complementaria sobre el eón Falta véase Panarion II 31, 4, donde Epifanio
expone las creencias de los valentinianos.

12Principio es la traducción de la palabra ἀρχή, de allí los cuatro elementos o letras contadas por el
escritor.

13El término ἐπίσημον (epísemon) tiene varias acepciones; significa tanto notable o distinguido como
símbolo o cifra. Es también el nombre de una letra del alfabeto griego – la digamma – cuyo valor era 6,
de donde el uso de este término por parte de los marcosianos para referirse al nombre de Jesús.
Según Andrew Smith ‚los gnósticos usaron una amplia variedad de simbolismos numéricos. La Hebdómada
de las siete esferas planetarias, la Ogdóada y la tríada setiana del Gran Espíritu Invisible, Barbeló y
Autogenes se prestaban para el simbolismo numérico. Pero Marcos el Mago hizo la mayor contribución a la
numerología gnóstica, creando un simbolismo basado en la interpretación numérica del alfabeto y dividiendo
un total de treinta eones en la Ogdóada (ocho), la Dodécada (doce) y la Década (diez), las que podían ser
usadas para interpretar estos números cuando aparecían en las parábolas o en otras Escrituras‛ Smith,
Andrew P., A Dictionary of Gnosticism (s.v. number symbolism).
14El alfabeto griego posee tres consonantes dobles, es decir, sonidos en los que dos consonantes se
fusionaron en uno sólo. Estas son la ζ (δ+σ), ξ (κ+σ) y ψ (π+σ).

15Esta expresión hace referencia a la pasión de Jesús que, como explicita el autor, tuvo lugar en el
sexto día de la semana.

16 La Parasceve es la víspera del sábado, séptimo día de la semana.

17 Hebdómada significa en griego conjunto de siete. En el pensamiento gnóstico designa varios


elementos con un importante valor simbólico: los siete días de la semana, las siete vocales del
alfabeto griego, las siete esferas planetarias, los siete cielos, los siete Arcontes que moran en ellos.
La introducción de la Hebdómada en este esquema es un intento por parte de Marcos de adaptar su
estructura, basada en los números 6, 8, 10, 12 y 30, para incluir también al muy significativo número
7.

18 I. e., las siete vocales del alfabeto griego.

19 Cf. Salmo VIII, 2 (VIII, 3 en la Septuaginta).

Ἐκ στόματος νηπίων καὶ θηλαζόντων κατηρτίσω αἶνον ἕνεκα τῶν ἐχθρῶν σου τοῦ καταλῦσαι
ἐχθρὸν καὶ ἐκδικητήν

De la boca de los infantes y de los niños de pecho te procuraste alabanza a causa de tus adversarios,
para destruir al enemigo y al vengador.

20 Cf. Salmo XIX, 1 (XVIII, 2).

Οἱ οὐρανοὶ διηγοῦνται δόξαν θεοῦ, ποίησιν δὲ χειρῶν αὐτοῦ ἀναγγέλλει τὸ στερέωμα

Los cielos declaran la gloria de Dios, el firmamento anuncia la obra de Sus manos.

21 Esta interjección, que expresa tanto la sorpresa como el dolor, se escribe ὤ en griego. La letra
omega usada en dicha exclamación representa el valor numérico más alto (800) y es la última del
alfabeto, razón por la cual los marcosianos la vinculaban con la esfera espiritual más elevada; es
además una vocal doble, lo que le otorgaba un valor especial dentro de sus especulaciones
numéricas.

Unidad (Ἑνότης) y Unicidad (Μονότης) son los nombres de dos Eones de la cosmología gnóstica
22

marcosiana.

23Silencio se escribe ΢ιγή, pero aquí el vocablo resulta deliberadamente alterado en ΢ειγή para que
la sumatoria total de los nombres de los Eones de como resultado 24 (la cantidad de letras del
alfabeto griego) y se ajuste así a las conjeturas de Marcos.

24Τἱός Φριστός (Cristo Hijo) no tiene doce letras sino once. Esta discrepancia puede deberse a un
lapsus calami de Ireneo o de Epifanio, que – correctamente – escribió Φριστός cuando la grafía
propuesta por los marcosianos para alcanzar ese número es Φρειστός, tal como se verá unos
renglones más abajo.

25La suma de α, cuyo valor equivale a 1, y ω, que vale 800, da como resultado 801; al sumar el valor
de las letras de paloma (περιστερά) se obtiene la misma cifra.

26Cf. Panarion II 31, 22: ‚Pero hay algunos que dicen que [el Demiurgo] emitió también un hijo propio, un
Cristo, pero anímico. Ha hablado acerca de él por medio de los profetas; este es el que cruzó a través de María
como el agua pasa a través de un canal y a él, en el bautismo, descendió desde el Pléroma aquel Salvador, el
que fue producido por todos los Eones, en forma de paloma‛.

27 Cf. nota nº 13.

28Según tardías tradiciones judías, Azazel es el nombre del lugarteniente de Satanás y líder de las
huestes angelicales caídas.

29 Cf. la parábola de la oveja perdida en el Evangelio según san Lucas XV, 3-6.

30El término πάθος - aquí traducido como pasión - tiene muchos matices. Entre otros significados,
hace referencia a aquello que no es constitutivo de la esencia de un ser, el accidente. También se
aplica a las tendencias o apetencias que tienen su origen en la parte anímica o irracional por
contraposición a la noética. Consideramos que pasión es la traducción más adecuada pues la
doctrina de Marcos aquí descrita guarda estrecha relación con la creencia valentiniana sobre la
caída de Sabiduría, producida por un movimiento pasional de este Eón.

31Según la creencia gnóstica, la traición de Judas - uno de los doce apóstoles - es una alegoría de
esta caída de la Dodécada.

32Lapsus calami de Ireneo y mantenido por Epifanio en su tratado. La Potencia que se menciona
debió haberse separado de la Década, no de la Dodécada, ya que la cantidad de dracmas
mencionados en la parábola (Lc. XV, 8) es de diez, no doce.

33 En griego, ἀμήν (α = 1, μ = 40, η = 8, ν = 50; 1+40+8+50 = 99).

34 El episemon (ῷ), también llamado digamma, es el signo que representaba al número seis en el
alfabeto griego antiguo. Primitivamente tenía un valor fonético similar a la waw hebrea (como en
inglés: very o wall), pero luego sólo conservó su valor numérico, ubicándose entre la épsilon y la zeta;
por ello, aunque la eta ocupa el séptimo lugar en el orden alfabético (ya que el episemon no cuenta
como letra) equivale al número 8 si se lo incluye.

35 De acuerdo a la interpretación alfanumérica de los marcosianos, el doceavo Eón estaría


representado por la doceava letra del alfabeto griego, la M (mu). El número once, significando los
once Eones restantes, es la letra λ (lambda), la cual presentaba dos características importantes para
las especulaciones gnósticas de esta secta. En primer lugar, es la inicial de la palabra Λόγος (Verbo),
uno de sus Eones; en segundo lugar, al escribir dos lambdas se presenta cierta similitud gráfica con
la mu (λλ= Μ), permitiéndoles establecer las relaciones que Ireneo explicará poco más adelante en
este pasaje.
36 Cf. Epístola de san Pablo a Tito III, 10.

Αἱρετικὸν ἄνθρωπον μετὰ μίαν καὶ δευτέραν νουθεσίαν παραιτοῦ

Rechaza al hombre hereje después de una primera y una segunda advertencia.

37 Segunda epístola de san Juan 11.

Ὁ γὰρ λέγων αὐτ῵ χαίρειν κοινωνεῖ τοῖς ἔργοις αὐτοῦ τοῖς πονηροῖς

Pues el que le dice: Alégrate, participa en sus malas obras.

38 Isaías XLVIII, 22.

Οὐκ ἔστιν χαίρειν τοῖς ἀσεβέσιν, λέγει Κύριος

No hay regocijo para los impíos, dice el Señor.

39 Génesis I, 1.

Ἐν ἀρχᾜ ἐποίησεν ὁ θεὸς τὸν οὐρανὸν καὶ τὴν γᾛν.

En el principio hizo Dios el cielo y la tierra.

40 El término ἀόρατος (aóratos) tiene dos acepciones: deshabitada e invisible. Los gnósticos
marcosianos aprovecharon este doble sentido para sostener su doctrina. Por su parte,
ἀκατασκεύαστος (akataskéuastos) también tiene doble significado y puede traducirse como vacía o
desordenada, palabras que describen el estado de confusión y caos de los elementos de la creación
anterior a la acción reguladora de Dios.

41Este pectoral de oro formaba parte de las vestiduras del sumo sacerdote hebreo. Llevaba
engarzadas doce piedras preciosas que simbolizaban las doce tribus de Israel. Asimismo, las doce
campañillas estaban cosidas en los bordes de su túnica.

42 I. e., la sumatoria de la Ogdóada, la Década y la Dodécada.

43 Cf. Isaías I, 3.

Ἔγνω βοῦς τὸν κτησάμενον καὶ ὄνος τὴν φάτνην τοῦ κυρίου αὐτοῦ· Ισραηλ δέ με οὐκ ἔγνω, καὶ
ὁ λαός με οὐ συνᾛκεν

El buey conoció al que lo compró, y el asno el establo de su dueño; pero Israel no me conoció, y mi
pueblo no me entendió.

44 Cf. Oseas IV, 1.


Ἀκούσατε λόγον Κυρίου, υἱοὶ Ισραηλ, διότι κρίσις τ῵ Κυρίῳ πρὸς τοὺς κατοικοῦντας τὴν γᾛν,
διότι οὐκ ἔστιν ἀλήθεια οὐδὲ ἔλεος οὐδὲ ἐπίγνωσις Θεοῦ ἐπὶ τᾛς γᾛς

Escuchad la palabra del Señor, hijos de Israel, porque el Señor hace juicio a los habitantes de la
tierra, porque no hay verdad ni misericordia ni conocimiento de Dios sobre la tierra.

45 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos III, 11-12.

11) Οὐκ ἔστιν ὁ συνίων, οὐκ ἔστιν ὁ ἐκζητῶν τὸν Θεόν.


12) Πάντες ἐξέκλιναν, ἅμα ἠχρεώθησαν· οὐκ ἔστι ποιῶν χρηστότητα, οὐκ ἔστιν ἕως ἑνός

11) No hay quien entienda, no hay quien busque a Dios.


12) Todos se desviaron, a una se hicieron inútiles; no hay quien haga lo bueno, no hay ni siquiera
uno.

46 Cf. Éxodo XXXIII, 20.

Καὶ εἶπεν· Οὐ δυνήσᾙ ἰδεῖν μου τὸ πρόσωπον· οὐ γὰρ μὴ ἴδᾙ ἄνθρωπος τὸ πρόσωπόν μου καὶ
ζήσεται

Y dijo: No podrás ver Mi rostro; pues no verá un hombre Mi rostro y vivirá.

47 Cf. Daniel XII, 9-10.

9) Καὶ εἶπεν· Δεῦρο, Δανιηλ, ὅτι ἐμπεφραγμένοι καὶ ἐσφραγισμένοι οἱ λόγοι, ἕως καιροῦ πέρας·
10) ἐκλεγῶσιν καὶ ἐκλευκανθῶσιν καὶ πυρωθῶσιν πολλοί, καὶ ἀνομήσωσιν ἄνομοι· καὶ οὐ
συνήσουσιν πάντες ἄνομοι, καὶ οἱ νοήμονες συνήσουσιν

9) Y dijo: No insistas, Daniel, porque las palabras están cerradas y selladas hasta el cumplimiento
del tiempo;
10) muchos serán escogidos, emblanquecidos y purificados por el fuego, y los impíos obrarán
impíamente; y ninguno de los impíos entenderá, pero los prudentes entenderán.

48 Esta historia se encuentra en el Evangelio de la infancia de Tomás VI, 1-4, un evangelio gnóstico que
contiene diferentes relatos fabulosos de la infancia del niño Jesús. Fue escrito a mediados del siglo
II.

49 Cf. Evangelio según san Lucas II, 49.

Καὶ εἶπε πρὸς αὐτούς· τί ὅτι ἐζητεῖτέ με; Οὐκ ᾔδειτε ὅτι ἐν τοῖς τοῦ Πατρός μου δεῖ εἶναί με;

Y les dijo: ¿Por qué me buscabais? ¿No sabíais que en los [asuntos] de mi Padre me es necesario
estar?

50 Cf. Evangelio según san Lucas XVIII, 18-19.


18) Καὶ ἐπηρώτησέ τις αὐτὸν ἄρχων λέγων· διδάσκαλε ἀγαθέ, τί ποιήσας ζωὴν αἰώνιον
κληρονομήσω;
19) Εἶπε δὲ αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοῦς· τί με λέγεις ἀγαθόν; οὐδεὶς ἀγαθὸς εἰ μὴ εἷς ὁ Θεός

18) Y un príncipe le preguntó diciendo: Maestro bueno, ¿qué he de hacer para heredar la vida
eterna?
19) Pero Jesús le dijo: ¿Por qué me llamas bueno? Nadie es bueno sino uno, Dios.

51 Cf. Evangelio según san Mateo XXI, 23.

Καὶ ἐλθόντι αὐτ῵ εἰς τὸ ἱερὸν προσᾛλθον αὐτ῵ διδάσκοντι οἱ ἀρχιερεῖς καὶ οἱ πρεσβύτεροι τοῦ
λαοῦ λέγοντες· ἐν ποίᾳ ἐξουσίᾳ ταῦτα ποιεῖς; καὶ τίς σοι ἔδωκεν τὴν ἐξουσίαν ταύτην;

Cuando Jesús llegó al templo, los principales sacerdotes y los ancianos del pueblo se acercaron a él
mientras enseñaba, diciendo: ¿Con qué autoridad haces estas cosas? ¿Quién te dio esta autoridad?

52 Cf. Evangelio según san Lucas XIX, 42.

Λέγων ὅτι εἰ ἔγνως καὶ σύ, καί γε ἐν τᾜ ἡμέρᾳ σου ταύτᾙ, τὰ πρὸς εἰρήνην σου· νῦν δὲ ἐκρύβη
ἀπὸ ὀφθαλμῶν σου

Diciendo: ¡Si tú también hubieras sabido en este tu día lo que hace a tu paz! Pero ahora está oculto a
tus ojos.

53 Cf. Evangelio según san Mateo XI, 28.

Δεῦτε πρός με πάντες οἱ κοπιῶντες καὶ πεφορτισμένοι, κἀγὼ ἀναπαύσω ὑμ᾵ς

Venid a mí todos los que están fatigados y cargados, y yo os haré descansar.

54 Cf. Evangelio según san Mateo XI, 29.

Ἄρατε τὸν ζυγόν μου ἐφ᾿ ὑμ᾵ς καὶ μάθετε ἀπ᾿ ἐμοῦ, ὅτι πρᾶός εἰμι καὶ ταπεινὸς τᾜ καρδίᾳ, καὶ
εὑρήσετε ἀνάπαυσιν ταῖς ψυχαῖς ὑμῶν

Llevado mi yugo sobre vosotros y aprended de mí, que soy manso y humilde de corazón, y
encontraréis descanso para vuestras almas.

55 Cf. Evangelio según san Mateo XI, 25-27.

25) ᾿Εν ἐκείνῳ τ῵ καιρ῵ ἀποκριθεὶς ὁ ᾿Ιησοῦς εἶπεν· ἐξομολογοῦμαί σοι, Πάτερ, Κύριε τοῦ
οὐρανοῦ καὶ τᾛς γᾛς, ὅτι ἀπέκρυψας ταῦτα ἀπὸ σοφῶν καὶ συνετῶν, καὶ ἀπεκάλυψας αὐτὰ
νηπίοις·
26) ναί, ὁ Πατήρ, ὅτι οὕτως ἐγένετο εὐδοκία ἔμπροσθέν σου.
27) Πάντα μοι παρεδόθη ὑπὸ τοῦ Πατρός μου· καὶ οὐδεὶς ἐπιγινώσκει τὸν Τἱὸν εἰ μὴ ὁ Πατήρ,
οὐδὲ τὸν Πατέρα τις ἐπιγινώσκει εἰ μὴ ὁ Τἱὸς καὶ ᾧ ἐὰν βούληται ὁ Τἱὸς ἀποκαλύψαι
25) En aquel momento Jesús respondió y dijo: Te confieso, Padre, Señor del cielo y de la tierra,
porque escondiste estas cosas a los sabios y entendidos, y las revelaste a los sencillos;
26) sí, Padre, porque así te complació.
27) Todo me fue dado por mi Padre; nadie conoce al Hijo sino el Padre, ni conoce alguno al Padre
sino el Hijo y aquel a quien el Hijo quiera revelarlo.

56El elemento docetista era, como hemos dicho anteriormente, uno de los componentes de la
especulación cristológica de la mayoría de los grupos gnósticos.

57 Cf. Evangelio según san Lucas XII, 50.

Βάπτισμα δὲ ἔχω βαπτισθᾛναι, καὶ πῶς συνέχομαι ἕως ὅτου τελεσθᾜ

Pero tengo un bautismo con el que ser bautizado, ¡y cómo me angustio hasta que se cumpla!

58 Cf. Evangelio según san Marcos X, 38.

Ὁ δὲ ᾿Ιησοῦς εἶπεν αυτοῖς· Οὐκ οἴδατε τί αἰτεῖσθε. Δύνασθε πιεῖν τὸ ποτήριον ὃ ἐγὼ πίνω, καὶ
τὸ βάπτισμα ὃ ἐγὼ βαπτίζομαι βαπτισθᾛναι;

Pero Jesús les dijo: No sabéis lo que pedís. ¿Podéis beber la copa que yo bebo, o ser bautizados con
el bautismo con que soy bautizado?

59 Alusión a las bebidas que Marcos aparentemente trasmutaba en sus ritos.

60 Cf. Evangelio según san Juan VIII, 40.

Νῦν δὲ ζητεῖτέ με ἀποκτεῖναι, ἄνθρωπον ὃς τὴν ἀλήθειαν ὑμῖν λελάληκα, ἣν ἤκουσα παρὰ τοῦ
Θεοῦ· τοῦτο ᾿Αβραὰμ οὐκ ἐποίησεν

Pero ahora buscáis matarme, un hombre que os he hablado la verdad, la que escuché de Dios;
Abraham no hizo esto.

61 Cf. Hechos de los Apóstoles II, 22.

῎Ανδρες ᾿Ισραηλῖται, ἀκούσατε τοὺς λόγους τούτους· ᾿Ιησοῦν τὸν Ναζωραῖον, ἄνδρα ἀπὸ τοῦ
Θεοῦ ἀποδεδειγμένον εἰς ὑμ᾵ς δυνάμεσι καὶ τέρασι καὶ σημείοις οἷς ἐποίησε δι᾿ αὐτοῦ ὁ Θεὸς
ἐν μέσῳ ὑμῶν, καθὼς καὶ αὐτοὶ οἴδατε<

Varones israelitas, escuchad estas palabras: Jesús el Nazareno, varón aprobado por Dios entre
vosotros con milagros, prodigios y señales, las que Dios hizo a través de él en medio vuestro, como
también vosotros mismos sabéis<

62Epifanio juega aquí con el doble sentido del término ἄνθρωπος (ánthropos) que, al igual que en
nuestro idioma, es usado para referirse al sujeto masculino en particular o al ser humano en
general, sin distinción de sexo.
63 Cf. Isaías VIII, 6-7.

6) Διὰ τὸ μὴ βούλεσθαι τὸν λαὸν τοῦτον τὸ ὕδωρ τοῦ ΢ιλωαμ τὸ πορευόμενον ἡσυχᾜ, ἀλλὰ
βούλεσθαι ἔχειν τὸν Ραασσων καὶ τὸν υἱὸν Ρομελιου βασιλέα ἐφ᾿ ὑμῶν,
7) διὰ τοῦτο ἰδοὺ ἀνάγει κύριος ἐφ᾿ ὑμ᾵ς τὸ ὕδωρ τοῦ ποταμοῦ τὸ ἰσχυρὸν καὶ τὸ πολύ, τὸν
βασιλέα τῶν Ἀσσυρίων καὶ τὴν δόξαν αὐτοῦ, καὶ ἀναβήσεται ἐπὶ π᾵σαν φάραγγα ὑμῶν καὶ
περιπατήσει ἐπὶ π᾵ν τεῖχος ὑμῶν

6) Puesto que este pueblo no quiere el agua de Siloé que fluye tranquilamente, sino que quereis
tener como vuestro rey a Rezín y al hijo de Remalías,
7) he aquí que por esto el Señor hará subir sobre vosotros el agua del río poderoso y grande, el rey
de los Asirios y su gloria, y avanzará sobre todo valle vuestro y pasará sobre toda fortaleza vuestra.

64 Cf. Cantar de los Cantares VI, 9.

Μία ἐστὶν περιστερά μου, τελεία μου, μία ἐστὶν τᾜ μητρὶ αὐτᾛς, ἐκλεκτή ἐστιν τᾜ τεκούσᾙ
αὐτᾛς. εἴδοσαν αὐτὴν θυγατέρες καὶ μακαριοῦσιν αὐτήν, βασίλισσαι καὶ παλλακαὶ καὶ
αἰνέσουσιν αὐτήν

Una es mi paloma, mi perfecta; es hija única de su madre, es su elegida, a la que la engendró. La


vieron las mujeres y la llamaron bienaventurada, las reinas y las concubinas también la alabaron.

65Según el Diccionario de Hebreo Bíblico de Moisés Chávez, las palabras enviado (shelíaj) y Siloam
(Shiloaj) – también conocida como Siloé – tienen la misma raíz sh-l-j (‫)שלח‬.

66 En la mitología griega Coto, Briareos y Giges son titanes que lucharon a favor de los dioses
olímpicos contra las fuerzas de otros gigantes que querían derrocarlos. Son denominados
Hecatónquiros, que significa los de cien manos, ya que cada uno tenía cien brazos y cincuenta
cabezas.

67Personaje mitológico del cual se dice que tenía múltiples ojos distribuidos por todo el cuerpo. La
diosa Hera, celosa de Ío – una de las muchas conquistas de Zeus – la transformó en vaca y ordenó a
Argo que la vigilara. Su idoneidad como vigilante se debía a que siempre tenía la mitad de sus ojos
abiertos; cuando una mitad dormía, la otra vigilaba. Finalmente Zeus encargó al dios Hermes,
experto en engaños y triquiñuelas, que matara a Argo y liberara a Ío, de donde su epíteto de
Argifonte.

68La palabra δεσμός (desmós) significa lazo o cadena, pero también reviste el sentido de masa o cuerpo
compacto. El uso de este término revela la noción gnóstica del cuerpo humano como ‚c{rcel del
alma‛, la cual había sido expresada mucho antes por el platonismo.

69‚Los antiguos gnósticos vieron el alma como el término medio en la tricotomía de cuerpo/alma/espíritu. La
creación del alma es casi siempre atribuida al Demiurgo, mientras que el espíritu viene del Pléroma. En la
Exégesis sobre el alma, el alma es una figura femenina que ha caído a la tierra en un cuerpo; cuando el alma
depende del cuerpo, está en una condición caída, pero a través del arrepentimiento es capaz de unirse con el
novio espiritual en la cámara nupcial.‛. Smith, Andrew P., A Dictionary of Gnosticism (s.v. soul).
70Al censurar ‚la idea vil que brota de la inteligencia‛ Epifanio no sólo busca condenar los malos
pensamientos producto de una mente pecaminosa sino también menospreciar al Eón gnóstico del
mismo nombre (Idea).

71 Cf. Salmo LXIX, 2 (LXVIII, 3)

Ἐνεπάγην εἰς ἰλὺν βυθοῦ, καὶ οὐκ ἔστιν ὑπόστασις· ἦλθον εἰς τὰ βάθη τᾛς θαλάσσης, καὶ
καταιγὶς κατεπόντισέν με

Me hundí en cieno profundo, y no hay apoyo; llegué a las profundidades del mar, y la tempestad
me engulló.

Es posible que la exégesis dada aquí por Epifanio se deba a una mala lectura provocada por la
similitud entre las palabras ὑλὴν (materia) y ἰλὺν (barro, cieno).

72 Cf. Génesis III, 5.

ᾜδει γὰρ ὁ Θεὸς ὅτι ἐν ᾗ ἅν ἡμέρᾳ φάγητε ἀπ᾿ αὐτοῦ, διανοιχθήσονται ὑμῶν οἱ ὀφθαλμοί, καὶ
ἔσεσθε ὡς θεοὶ γινώσκοντες καλὸν καὶ πονηρόν

Pues Dios sabe que el día que comiereis de él, serán abiertos vuestros ojos, y seréis como dioses
sabiendo el bien y el mal.

73 Cf. Génesis III, 19.

Ἐν ἱδρῶτι τοῦ προσώπου σου φάγᾙ τὸν ἄρτον σου ἕως τοῦ ἀποστρέψαι σε εἰς τὴν γᾛν, ἐξ ἧς
ἐλήμφθης· ὅτι γᾛ εἶ καὶ εἰς γᾛν ἀπελεύσᾙ

Con el sudor de tu rostro comerás tu pan hasta que vuelvas a la tierra de la cual fuiste tomado;
porque tierra eres, y a la tierra volverás.

74Misterios alude aquí a las celebraciones eucarísticas de la secta. Esta expresión también es usada
por los Padres para referirse al sacramento de la Eucaristía de la Iglesia ortodoxa.

75Προύνικος (Prúnico) significa lascivo. Era el nombre del Eón que representaba el deseo y el
conocimiento sexual. Dicho nombre fue utilizado por los grupos gnósticos para designar al Eón
caído, Sabiduría (΢οφία Προύνικος), caracterizada como una prostituta. Los Simonianos la
identificaron con Helena, la prostituta que acompañaba al líder de esa secta.

76 I.e., el ser humano.

77 Cf. Evangelio según san Juan III, 14.

Καὶ καθὼς Μωϋσᾛς ὕψωσε τὸν ὄφιν ἐν τᾜ ἐρήμῳ, οὕτως ὑψωθᾛναι δεῖ τὸν Τἱὸν τοῦ ἀνθρώπου
Y como Moisés levantó la serpiente en el desierto, así es necesario que el Hijo del hombre sea
levantado.

78 Cf. Evangelio según san Mateo X, 16.

᾿Ιδοὺ ἐγὼ ἀποστέλλω ὑμ᾵ς ὡς πρόβατα ἐν μέσῳ λύκων· γίνεσθε οὖν φρόνιμοι ὡς οἱ ὄφεις καὶ
ἀκέραιοι ὡς αἱ περιστεραί

Mirad, yo os envío como a ovejas en medio de lobos; sed, pues, astutos como las serpientes y puros
como las palomas.

79 Cf. Génesis III, 15.

Καὶ ἔχθραν θήσω ἀνὰ μέσον σου καὶ ἀνὰ μέσον τᾛς γυναικὸς καὶ ἀνὰ μέσον τοῦ σπέρματός
σου καὶ ἀνὰ μέσον τοῦ σπέρματος αὐτᾛς· αὐτός σου τηρήσει κεφαλήν, καὶ σὺ τηρήσεις αὐτοῦ
πτέρναν

Y pondré enemistad entre tú y la mujer, y entre tu simiente y su simiente; él tendrá cuidado de tu


cabeza, y tú te cuidarás de su talón.

80 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XI, 3.

Θέλω δὲ ὑμ᾵ς εἰδέναι ὅτι παντὸς ἀνδρὸς ἡ κεφαλὴ ὁ Φριστός ἐστι, κεφαλὴ δὲ γυναικὸς ὁ ἀνήρ,
κεφαλὴ δὲ Φριστοῦ ὁ Θεός

Quiero que sepáis que Cristo es la cabeza de todo varón, el varón la cabeza de la mujer, y Dios la
cabeza de Cristo.

81 Cf. Segunda epístola de san Pablo a los Corintios XI, 3.

Υοβοῦμαι δὲ μήπως, ὡς ὁ ὄφις Εὕαν ἐξηπάτησεν ἐν τᾜ πανουργίᾳ αὐτοῦ, οὕτω φθαρᾜ τὰ


νοήματα ὑμῶν ἀπὸ τᾛς ἁπλότητος τᾛς εἰς τὸν Φριστόν

Pero temo no sea que, de alguna manera, así como la serpiente engañó a Eva con su astucia, así sean
corrompidas vuestras mentes [alejándolas] de la simplicidad que es en Cristo.

82 Cf. Salmo CVII, 23-24 (CVI, 23-24)

23) Οἱ καταβαίνοντες εἰς τὴν θάλασσαν ἐν πλοίοις ποιοῦντες ἐργασίαν ἐν ὕδασι πολλοῖς,
24) αὐτοὶ εἴδοσαν τὰ ἔργα Κυρίου καὶ τὰ θαυμάσια αὐτοῦ ἐν τ῵ βυθ῵

23) Los que descienden al mar en naves y hacen negocio sobre las grandes aguas,
24) ellos han visto las obras del Señor y sus maravillas en lo profundo.

83 Cf. Panarion libro I, volumen II, secta nº 27.

84 Cf. Números XVI, 1-33.


85 Cf. Isaías V, 20.

Oὐαὶ οἱ λέγοντες τὸ πονηρὸν καλὸν καὶ τὸ καλὸν πονηρόν, οἱ τιθέντες τὸ σκότος φῶς καὶ τὸ
φῶς σκότος, οἱ τιθέντες τὸ πικρὸν γλυκὺ καὶ τὸ γλυκὺ πικρόν

¡Ay de los que llaman al mal bien, y al bien mal, los que consideran a la oscuridad luz, y a la luz
oscuridad, los que tienen lo amargo por dulce, y lo dulce por amargo!

86 Cf. Génesis IV, 11.

Καὶ νῦν ἐπικατάρατος σὺ ἀπὸ τᾛς γᾛς, ἣ ἔχανεν τὸ στόμα αὐτᾛς δέξασθαι τὸ αἷμα τοῦ
ἀδελφοῦ σου ἐκ τᾛς χειρός σου

Ahora pues, maldito seas tú sobre la tierra, la cual abrió su boca para recibir de tu mano la sangre
de tu hermano.

87 Cf. Génesis IV, 12.

Ὅτι ἐργᾶ τὴν γᾛν, καὶ οὐ προσθήσει τὴν ἰσχὺν αὐτᾛς δοῦναί σοι· στένων καὶ τρέμων ἔσᾙ ἐπὶ
τᾛς γᾛς

Cuando trabajes la tierra, no te volverá a dar su fuerza; irás por la tierra lamentándote y temblando
de miedo.

88 Cf. Evangelio según san Juan VIII, 41.

Ὑμεῖς ποιεῖτε τὰ ἔργα τοῦ πατρὸς ὑμῶν. εἶπον οὖν αὐτ῵· ἡμεῖς ἐκ πορνείας οὐ γεγεννήμεθα·
ἕνα πατέρα ἔχομεν, τὸν Θεόν

Vosotros hacéis las obras de vuestro padre. Entonces le dijeron: Nosotros no hemos nacido de
fornicación; tenemos un padre, Dios.

89 Cf. Evangelio según san Juan VIII, 44.

Ὑμεῖς ἐκ τοῦ πατρὸς τοῦ διαβόλου ἐστὲ, καὶ τὰς ἐπιθυμίας τοῦ πατρὸς ὑμῶν θέλετε ποιεῖν.
Ἐκεῖνος ἀνθρωποκτόνος ἦν ἀπ᾿ ἀρχᾛς καὶ ἐν τᾜ ἀληθείᾳ οὐχ ἔστηκεν, ὅτι οὐκ ἔστιν ἀλήθεια ἐν
αὐτ῵· ὅταν λαλᾜ τὸ ψεῦδος, ἐκ τῶν ἰδίων λαλεῖ, ὅ ἐ ὁ ρ ὐ οῦ

Vosotros sois de [vuestro] padre el diablo, y queréis cumplir los deseos de vuestro padre. Aquel fue
asesino desde el principio y no ha permanecido en la verdad, porque no hay verdad en él; cuando
habla mentira, de lo suyo habla, porque es mentiroso y padre de mentira / porque también su
padre es mentiroso.

La presente cita se caracteriza por ofrecer una doble exégesis, dependiendo de si se considera a καί
como conjunción (y) o como adverbio (también). Hemos resaltado la frase en negritas y presentado
las dos lecturas separadas por una barra para mostrar al lector la diferencia. En el caso de las otras
sectas mencionadas por Epifanio, esta última lectura les permitía sustentar sus opiniones acerca del
carácter malicioso del Dios del Antiguo Testamento suponiéndolo el padre del diablo.

90 Cf. Evangelio según san Juan VI, 70.

Ἀπεκρίθη αὐτοῖς ὁ ᾿Ιησοῦς· οὐκ ἐγὼ ὑμ᾵ς τοὺς δώδεκα ἐξελεξάμην; καὶ ἐξ ὑμῶν εἷς διάβολός
ἐστιν

Jesús les respondió: ¿No os elegí yo a vosotros doce? Pero uno de vosotros es un diablo.

91 Cf. Evangelio según san Juan XVII, 11-12.

11) Καὶ οὐκέτι εἰμὶ ἐν τ῵ κόσμῳ, καὶ οὗτοι ἐν τ῵ κόσμῳ εἰσί, κἀγὼ πρὸς σὲ ἔρχομαι. Πάτερ ἅγιε,
τήρησον αὐτοὺς ἐν τ῵ ὀνόματί σου ᾧ δέδωκάς μοι, ἵνα ὦσιν ἓν καθὼς ἡμεῖς.
12) Ὅτε ἤμην μετ᾿ αὐτῶν ἐν τ῵ κόσμῳ, ἐγὼ ἐτήρουν αὐτοὺς ἐν τ῵ ὀνόματί σου· οὓς δέδωκάς
μοι ἐφύλαξα, καὶ οὐδεὶς ἐξ αὐτῶν ἀπώλετο εἰ μὴ ὁ υἱὸς τᾛς ἀπωλείας, ἵνα ἡ Γραφὴ πληρωθᾜ

11) Y yo ya no estoy en el mundo, pero ellos están en el mundo, y yo voy hacia Ti. Padre santo, a los
que me has dado, protégelos en Tu nombre, para que sean uno como nosotros.
12) Cuando estaba con ellos en el mundo, yo los cuidaba en Tu nombre; guardé a los que me has
dado, y ninguno de ellos se perdió excepto el hijo de perdición, para que se cumpliera la Escritura.

92 Cf. Evangelio según san Mateo XXVI, 24.

Ὁ μὲν Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου ὑπάγει καθὼς γέγραπται περὶ αυτου· ουαὶ δὲ τω ανθρώπω εκείνω
δι᾿ οὗ ο Τιὸς του ανθρώπου παραδίδοται· καλὸν ἦν αυτω ει ουκ εγεννήθη ο ἄνθρωπος εκεινος

El Hijo del Hombre es llevado, según está escrito de El; pero ¡ay de aquel hombre por quien el Hijo
del hombre es entregado! Sería mejor para aquel hombre si no hubiera nacido.

93 Cf. Segunda epístola de san Pedro II, 19.

Ἐλευθερίαν αὐτοìς ἐπαγγελλόμενοι, αὐτοὶ δοῦλοι ὑπάρχοντες τᾛς φθορ᾵ς· ᾧ γάρ τις ἥττηται,
τούτῳ δεδούλωται

Les prometen libertad, pero ellos son esclavos de la corrupción; pues el que es sometido por alguno,
ha sido esclavizado por aquel.

94 Cf. Evangelio según san Juan XII, 6.

Εἶπε δὲ τοῦτο οὐχ ὅτι περὶ τῶν πτωχῶν ἔμελεν αὐτ῵, ἀλλ᾿ ὅτι κλέπτης ἦν, καὶ τὸ γλωσσόκομον
εἶχε καὶ τὰ βαλλόμενα ἐβάσταζεν

Pero dijo esto no porque se preocupara por los pobres, sino porque era ladrón, y tenía la bolsa del
dinero y robaba de lo que se depositaba.

95 Cf. Evangelio según san Mateo XXVI, 15.


Εἶπε· τί θέλετέ μοι δοῦναι, κἀγὼ ὑμῖν παραδώσω αὐτόν; οἱ δὲ ἔστησαν αὐτ῵ τριάκοντα
ἀργύρια

[Judas] dijo: ¿Qué queréis darme, y yo os lo entregaré? Y ellos le pesaron treinta monedas de plata.

96 Cf. Evangelio según san Mateo XXVI, 48.

Ὁ δὲ παραδιδοὺς αὐτὸν ἔδωκεν αὐτοῖς σημεῖον λέγων· ὅν ἅν φιλήσω, αὐτός ἐστι· κρατήσατε
αὐτόν

Y el que lo entregaba les dio una señal, diciendo: Al que bese, ese es; capturadle.

97 Cf. Génesis IV, 9.

Καὶ εἶπεν ὁ Θεὸς πρὸς Κάϊν· Ποῦ ἐστιν Ἄβελ ὁ ἀδελφός σου; Ὁ δὲ εἶπεν· Οὐ γινώσκω· μὴ φύλαξ
τοῦ ἀδελφοῦ μού εἰμι ἐγώ;

Y dijo Dios a Caín: ¿Dónde esta tu hermano Abel? Pero él dijo: No sé; ¿acaso yo soy el guardián de
mi hermano?

98 Cf. Job I, 9.

Ἀπεκρίθη δὲ ὁ διάβολος καὶ εἶπεν ἐναντίον τοῦ Κυρίου· Μὴ δωρεὰν σέβεται Ιωβ τὸν Θεόν;

Respondió el diablo y dijo en presencia del Señor: ¿Acaso Job honra a Dios de balde?

99 Cf. Génesis III, 4-5.

4) Καὶ εἶπεν ὁ ὄφις τᾜ γυναικί· Οὐ θανάτῳ ἀποθανεῖσθε·


5) ᾔδει γὰρ ὁ Θεὸς ὅτι ἐν ᾗ ἅν ἡμέρᾳ φάγητε ἀπ᾿ αὐτοῦ, διανοιχθήσονται ὑμῶν οἱ ὀφθαλμοί,
καὶ ἔσεσθε ὡς θεοὶ γινώσκοντες καλὸν καὶ πονηρόν

4) Y la serpiente le dijo a la mujer: No moriréis;


5) pues Dios sabe que el día que comiereis de él, serán abiertos vuestros ojos y seréis como dioses
sabiendo el bien y el mal.

100 Cf. Génesis IV, 8.

Καὶ εἶπεν Κάϊν πρὸς Ἄβελ τὸν ἀδελφὸν αὐτοῦ· Διέλθωμεν εἰς τὸ πεδίον. Καὶ ἐγένετο ἐν τ῵
εἶναι αὐτοὺς ἐν τ῵ πεδίῳ καὶ ἀνέστη Κάϊν ἐπὶ Ἄβελ τὸν ἀδελφὸν αὐτοῦ καὶ ἀπέκτεινεν αὐτόν

Y Caín le dijo a su hermano Abel: Vayamos al campo. Y sucedió que, al estar ellos en el campo,
Caín se levantó contra su hermano Abel y lo mató.

101 Cf. Primera epístola de san Juan III, 15; IV, 18; III, 12.
Π᾵ς ὁ μισῶν τὸν ἀδελφὸν αὐτοῦ ἀνθρωποκτόνος ἐστί· καὶ οἴδατε ὅτι π᾵ς ἀνθρωποκτόνος οὐκ
ἔχει ζωὴν αἰώνιον ἐν ἑαυτ῵ μένουσαν

Todo el que odia a su hermano es un asesino; y sabéis que ningún asesino tiene en sí mismo vida
eterna permanente.

Υόβος οὐκ ἔστιν ἐν τᾜ ἀγάπᾙ, ἀλλ᾿ ἡ τελεία ἀγάπη ἔξω βάλλει τὸν φόβον, ὅτι ὁ φόβος κόλασιν
ἔχει· ὁ δὲ φοβούμενος οὐ τετελείωται ἐν τᾜ ἀγάπᾙ

En el amor no hay temor, sino que el amor perfecto echa fuera el miedo, porque el temor supone
castigo; pero el que teme no es perfecto en el amor.

Οὐ καθὼς Κάϊν ἐκ τοῦ πονηροῦ ἦν καὶ ἔσφαξε τὸν ἀδελφὸν αὐτοῦ· καὶ χάριν τίνος ἔσφαξεν
αὐτόν; ὅτι τὰ ἔργα αὐτοῦ πονηρὰ ἦν, τὰ δὲ τοῦ ἀδελφοῦ αὐτοῦ δίκαια

No como Caín, que era del maligno y asesinó a su hermano. ¿Y por que motivo lo asesinó? Porque
sus obras eran malvadas, pero las de su hermano eran justas.

102 Cf. Evangelio según san Mateo XXIII, 35.

Ὅπως ἔλθᾙ ἐφ᾿ ὑμ᾵ς π᾵ν αἶμα δίκαιον ἐκχυννόμενον ἕπὶ τᾛς γᾛς ἀπὸ τοῦ αἵματος ῎Αβελ τοῦ
δικαίου ἕως τοῦ αἵματος Ζαχαρίου υἱοῦ Βαραχίου, ὃν ἐφονεύσατε μεταξὺ τοῦ ναοῦ καὶ τοῦ
θυσιαστηρίου

A fin de que venga sobre vosotros toda la sangre justa que ha sido derramada sobre la tierra; desde
la sangre del justo Abel hasta la sangre de Zacarías, hijo de Berequías, al cual matasteis entre el
templo y el altar.

103 Cf. Evangelio según san Mateo XXVI, 50.

Ὁ δὲ ᾿Ιησοῦς εἶπεν αὐτ῵· Ἑταῖρε, ἐφ᾿ ᾧ πάρει; Σότε προσελθόντες ἐπέβαλον τὰς χεῖρας ἐπὶ τὸν
᾿Ιησοῦν καὶ ἐκράτησαν αὐτόν

Y Jesús le dijo: Compañero, ¿a qué vienes? Entonces llegaron, echaron mano a Jesús y le
prendieron.

104 Cf. Evangelio según san Mateo XXVI, 21.

Καὶ ἐσθιόντων αὐτῶν εἶπεν· Ἀμὴν λέγω ὑμῖν ὅτι εἶς ἐξ ὑμῶν παραδώσει με

Y mientras estaba comiendo con ellos dijo: De verdad os digo que uno de vosotros me entregará.

105 Cf. Salmo XLI, 9 (XL, 10)

Καὶ γὰρ ὁ ἄνθρωπος τᾛς εἰρήνης μου, ἐφ᾿ ὃν ἤλπισα, ὁ ἐσθίων ἄρτους μου, ἐμεγάλυνεν ἐπ᾿ ἐμὲ
πτερνισμόν
Aun el hombre de mi paz, en quien yo confiaba, el que de mi pan comía, engrandeció contra mí el
calcañar.

106 Cf. Evangelio según san Mateo XXVII, 3-4.

3) Σότε ἰδὼν ᾿Ιούδας ὁ παραδιδοὺς αὐτὸν ὅτι κατεκρίθη, μεταμεληθεὶς ἀπέστρεψε τὰ τριάκοντα
ἀργύρια τοῖς ἀρχιερεῦσι καὶ πρεσβυτέροις
4) λέγων· ἥμαρτον παραδοὺς αἶμα ἀθ῵ον. Οἱ δὲ εἶπον· τί πρὸς ἡμ᾵ς; ΢ὺ ὄψει

3) Entonces Judas, el que le había entregado, viendo que era condenado, devolvió arrepentido las
treinta piezas de plata a los príncipes de los sacerdotes y a los ancianos,
4) diciendo: He pecado entregando sangre inocente. Pero ellos dijeron: ¿Qué nos importa? Tú verás.

107 Cf. Zacarías XI, 12-13.

12) Καὶ ἐρῶ πρὸς αὐτούς· Εἰ καλὸν ἐνώπιον ὑμῶν ἐστιν, δότε στήσαντες τὸν μισθόν μου ἥ
ἀπείπασθε· καὶ ἔστησαν τὸν μισθόν μου τριάκοντα ἀργυροῦς.
13) Καὶ εἶπεν Κύριος πρός με· Κάθες αὐτοὺς εἰς τὸ χωνευτήριον, καὶ σκέψαι εἰ δόκιμόν ἐστιν, ὃν
τρόπον ἐδοκιμάσθην ὑπὲρ αὐτῶν. Καὶ ἔλαβον τοὺς τριάκοντα ἀργυροῦς καὶ ἐνέβαλον αὐτοὺς
εἰς τὸν οἶκον Κυρίου εἰς τὸ χωνευτήριον

12) Y les dije: Si os parece bien dadme mi paga, y si no dejadla. Y fijaron mi precio en treinta
monedas de plata.
13) Y el Señor me dijo: Ponlo en el horno de fundición, y mira si está probado, del modo en que fui
probado por ellos. Y tomé las treinta monedas de plata y las eché en el horno en la casa del Señor.

108 Cf. Hechos de los Apóstoles I, 18,20.

18) Οὗτος μὲν οὖν ἐκτήσατο χωρίον ἐκ μισθοῦ τᾛς ἀδικίας, καὶ πρηνὴς γενόμενος ἐλάκησε
μέσος, καὶ ἐξεχύθη πάντα τὰ σπλάγχνα αὐτοῦ

18) Este, pues, compró un campo con el pago de la iniquidad y, cayendo de cabeza, se reventó por
el medio y todas sus entrañas se desparramaron.

20) Γέγραπται γὰρ ἐν βίβλῳ Χαλμῶν· Γενηθήτω ἡ ἔπαυλις αὐτοῦ ἔρημος καὶ μὴ ἔστω ὁ
κατοικῶν ἐν αὐτᾜ· καί· Σὴν ἐπισκοπὴν αὐτοῦ λάβοι ἕτερος

20) Pues está escrito en el libro de los Salmos: Quede desierta su casa y no haya quien habite en ella;
y: Que otro tome su cargo.

109 Cf. Hechos de los Apóstoles I, 25.

Λαβεῖν τὸν κλᾛρον τᾛς διακονίας ταύτης καὶ ἀποστολᾛς, ἀφ᾿ ἧς παρέβη ᾿Ιούδας πορευθᾛναι
εἰς τὸν τόπον τὸν ἴδιον

Para que tome el oficio de este ministerio y apostolado, del cual cayó Judas por transgresión para
irse a su lugar.
110La expresión Ἀλλογενεῖς (de otra clase, de otro tipo) con que los setianos denominaban a estos
libros hacía referencia a un conjunto de libros pseudoepigráficos distintos de aquellos siete
atribuidos a Set. El término también era aplicado al mismo Set ya que consideraban que provenía
de ‚otra semilla‛ (cf. Génesis IV, 25).

111Según A. Smith, ‚Norea/Orea es hermana de Set y una figura divina femenina. Su nombre se basa en el
de Naamah en Génesis. En la Naturaleza de los Arcontes, Norea es la cuarta hija de Eva y hermana menor de
Set; ella destruye el arca cuando Noé le impide entrar, llamando a Dios para protegerla de los Arcontes
cuando intentan seducirla, y recibe una extensa revelación del ángel Eleleth. Epifanio relata una historia algo
similar en el Panarion, en la cual Norea es identificada con Pirra, la esposa del Noé griego, Deucalión‛
(Andrew P. Smith, A Dictionary of Gnosticism, s.v. Norea/Orea). En otras tradiciones gnósticas es
presentada como esposa de Noé.

112 Cf. Génesis IV, 1.

Ἀδὰμ δὲ ἔγνω Εὔαν τὴν γυναῖκα αὐτοῦ, καὶ συλλαβοῦσα ἔτεκεν τὸν Κάϊν καὶ εἶπεν·
Ἐκτησάμην ἄνθρωπον διὰ τοῦ Θεοῦ

Conoció Adán a Eva su mujer, y cuando concibió dio a luz a Caín y dijo: He adquirido un hombre
por Dios.

113 Cf. Génesis IV, 2.

Καὶ προσέθηκεν τεκεῖν τὸν ἀδελφὸν αὐτοῦ τὸν Αβελ. Καὶ ἐγένετο Ἄβελ ποιμὴν προβάτων,
Κάϊν δὲ ἦν ἐργαζόμενος τὴν γᾛν

Después dio a luz a Abel su hermano. Y Abel fue pastor de ovejas y Caín fue labrador de la tierra.

114 Cf. Génesis IV, 25.

Ἔγνω δὲ Αδαμ Ευαν τὴν γυναῖκα αὐτοῦ, καὶ συλλαβοῦσα ἔτεκεν υἱὸν καὶ ἐπωνόμασεν τὸ
ὄνομα αὐτοῦ ΢ηθ λέγουσα Ἐξανέστησεν γάρ μοι ὁ θεὸς σπέρμα ἕτερον ἀντὶ Αβελ, ὃν
ἀπέκτεινεν Καιν

Conoció Adán a Eva su mujer, y cuando concibió dio a luz un hijo y llamó su nombre Set, diciendo:
Dios me levantó otra semilla en lugar de Abel, al cual mató Caín.

115 El Libro de los Jubileos era conocido con varios otros nombres, tal como aclara Epifanio; se lo
denominaba Pequeño Génesis – no por la extensión del mismo, ya que era incluso más largo que el
Libro del Génesis canónico, sino porque ahondaba en detalles y cuestiones menores omitidos en el
escrito bíblico – y también Apocalipsis de Moisés, nombre mencionado poco antes por nuestro autor,
Testamento de Moisés, Libro de las hijas de Adán y Vida de Adán. Un fragmento de esta obra escrito en
siríaco lo titula Nombres de las esposas de los Patriarcas según el libro hebreo de los Jubileos. Es una obra
de carácter apocalíptico, escrito durante la época entre los Testamentos. Relata la historia del
mundo desde su creación hasta la entrega de la Ley en el Sinaí, dividiendo la narración en períodos
de cuarenta y nueve años – de allí el nombre de Jubileos – y defiende los puntos de vista de los
fariseos en contra de las tendencias liberales helénicas. Su uso entre las distintas sectas gnósticas
estaba muy extendido, tal como lo registra Epifanio en Panarion II 6, 1 (ver nota nº 87 en ese
volumen).

116Otras versiones registran el nombre de la hija mayor de Adán y Eva como Awan (The Book of
Jubilees, en Apocrypha and Pseudepigrapha of the Old Testament, R.H. Charles, Oxford, Clarendon
Press, 1913).

117 Cf. Génesis V, 3-5.

3) Ἔζησεν δὲ Αδαμ διακόσια καὶ τριάκοντα* ἔτη καὶ ἐγέννησεν κατὰ τὴν ἰδέαν αὐτοῦ καὶ κατὰ
τὴν εἰκόνα αὐτοῦ καὶ ἐπωνόμασεν τὸ ὄνομα αὐτοῦ ΢ηθ.
4) Ἐγένοντο δὲ αἱ ἡμέραι Αδαμ μετὰ τὸ γεννᾛσαι αὐτὸν τὸν ΢ηθ ἑπτακόσια ἔτη, καὶ ἐγέννησεν
υἱοὺς καὶ θυγατέρας.
5) Καὶ ἐγένοντο π᾵σαι αἱ ἡμέραι Αδαμ, ἃς ἔζησεν, ἐννακόσια καὶ τριάκοντα ἔτη, καὶ ἀπέθανεν

3) Vivió Adán doscientos treinta años y engendró [un hijo] a su semejanza y conforme a su imagen
y llamó su nombre Set.
4) Los días de Adán después de engendrar a Set fueron ochocientos años, y engendró hijos e hijas.
5) Y todos los días que vivió Adán fueron novecientos treinta años, y murió.

* La Septuaginta difiere de los textos hebreos y de la Vulgata en la cantidad de años que tenía Adán
cuando engendró a Set; la primera dice doscientos treinta mientras que las otras versiones cuentan
ciento treinta.

Los mosinecos o mosinos eran un conjunto de pueblos de las regiones del Ponto y de Escitia que
118

habitaban casas de madera, de donde su nombre Μοσσύνοικοι, habitantes de casas de madera.

Put es considerado el fundador de Aksum, un reino del noreste africano que abarcaba parte de lo
119

que hoy es Etiopía, Sudán y Yemen.

120 Cf. Evangelio según san Mateo IV, 6.

Καὶ λέγει αὐτ῵· Εἰ Τἱὸς εἶ τοῦ Θεοῦ, βάλε σεαυτὸν κάτω· γέγραπται γὰρ ὅτι τοῖς ἀγγέλοις
αὐτοῦ ἐντελεῖται περὶ σοῦ, καὶ ἐπὶ χειρῶν ἀροῦσί σε, μήποτε προσκόψᾙς πρὸς λίθον τὸν πόδα
σου

Y le dijo: Si eres hijo de Dios, arrójate abajo, pues está escrito: A sus ángeles mandará a tu alrededor,
y te llevarán sobre las manos, para que nunca tropiece tu pie contra una piedra.

121Juego de palabras con el nombre de este heresiarca. Εὔτακτος significa bien ordenado, disciplinado
y ἄτακτος lo contrario.

122 Cf. nota nº 110.

123El Ascenso de Isaías es un texto pseudoepigráfico del siglo II que consta de dos partes: la primera
(caps. I-V), conocida también como El martirio de Isaías, recuenta la historia de la muerte de este
profeta, mientras que la segunda (caps. VI-XI) – también llamada La visión de Isaías – relata su
ascenso a través de las siete esferas celestes. (Cf. Smith, Andrew P., A Dictionary of Gnosticism, s.v
Ascension of Isaiah).

124 Cf. nota nº 74.

125 Cf. Panarion III 16, 3.

126 Cf. Eclesiastés X, 1.

Μυῖαι θανατοῦσαι σαπριοῦσιν σκευασίαν ἐλαίου ἡδύσματος· τίμιον ὀλίγον σοφίας ὑπὲρ δόξαν
ἀφροσύνης μεγάλης

Las moscas muertas estropean la preparación del ungüento del perfumista; así una pequeña
tontería, al que es estimado por su sabiduría y honra.

127 Cf. Oseas XIV, 9 (XIV, 10).

Σίς σοφὸς καὶ συνήσει ταῦτα; ἥ συνετὸς καὶ ἐπιγνώσεται αὐτά; Διότι εὐθεῖαι αἱ ὁδοὶ τοῦ
Κυρίου, καὶ δίκαιοι πορεύσονται ἐν αὐταῖς, οἱ δὲ ἀσεβεῖς ἀσθενήσουσιν ἐν αὐταῖς

¿Quién es sabio y entiende estas cosas? ¿O quién es inteligente, y las conocerá? Porque los caminos
del Señor son rectos y los justos caminarán por ellos, pero los impíos desfallecerán en ellos.

128 Cf. Epístola a los Hebreos I, 14.

Οὐχὶ πάντες εἰσὶ λειτουργικὰ πνεύματα εἰς διακονίαν ἀποστελλόμενα διὰ τοὺς μέλλοντας
κληρονομεῖν σωτηρίαν;

¿No son todos espíritus ministradores, enviados para servicio por causa de los que han de heredar
la salvación?

129 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos XIII, 1-4.

1) Π᾵σα ψυχὴ ἐξουσίαις ὑπερεχούσαις ὑποτασσέσθω. Οὐ γὰρ ἔστιν ἐξουσία εἰ μὴ ὑπὸ Θεοῦ· αἱ
δὲ οὖσαι ἐξουσίαι ὑπὸ τοῦ Θεοῦ τεταγμέναι εἰσίν·
2) ὥστε ὁ ἀντιτασσόμενος τᾜ ἐξουσίᾳ τᾜ τοῦ Θεοῦ διαταγᾜ ἀνθέστηκεν· οἱ δὲ ἀνθεστηκότες
ἑαυτοῖς κρίμα λήψονται.
3) Οἱ γὰρ ἄρχοντες οὐκ εἰσὶ φόβος τῶν ἀγαθῶν ἔργων, ἀλλὰ τῶν κακῶν. Θέλεις δὲ μὴ
φοβεῖσθαι τὴν ἐξουσίαν; Σὸ ἀγαθὸν ποίει, καὶ ἕξεις ἔπαινον ἐξ αὐτᾛς·
4) Θεοῦ γὰρ διάκονός ἐστι σοὶ εἰς τὸ ἀγαθόν. Ἐὰν δὲ τὸ κακὸν ποιᾜς, φοβοῦ· οὐ γὰρ εἰκᾜ τὴν
μάχαιραν φορεῖ· Θεοῦ γὰρ διάκονός ἐστιν, ἔκδικος εἰς ὀργὴν τ῵ τὸ κακὸν πράσσοντι

1) Sométase toda alma a las autoridades superiores; pues no hay autoridad sino de Dios, y las
autoridades que existen han sido ordenadas por Dios.
2) De suerte que el que se opone a la autoridad, se opone a la ordenación de Dios; pero los que se
han opuesto recibirán condena para sí.
3) Pues los gobernantes no están para [causar] miedo a los que hacen el bien, sino a los malos.
¿Deseas no temer la autoridad? Haz el bien y recibirás elogio de ella;
4) pues es un servidor de Dios para tu bien. Pero si hicieres lo malo, teme, pues no en vano porta la
espada, pues es un servidor de Dios, un vengador que castiga al que practica el mal.

Cf. Panarion II, nota nº 13 para la significación del lado izquierdo en el sistema de creencias de los
130

gnósticos.

131 Cf. nota nº 89.

132Tal como explica Nestor Cordero ‚así como los infinitivos sustantivados poseen siempre un carácter
dinámico, otro tanto ocurre con el participio tò ón que, en tanto que participio presente, significa ‘lo que está
siendo’, lo que asume el hecho de ser, ahora‛ (Cordero, Nestor L. Siendo, se es: la tesis de Parménides,
Buenos Aires, Biblos, 2005, pág. 76).

133 Cf. Éxodo III, 14.

Καὶ εἶπεν ὁ Θεὸς πρὸς Μωϋσᾛν· Ἐγώ εἰμι ὁ ὤν· καὶ εἶπεν· Οὕτως ἐρεῖς τοῖς υἱοῖς Ἰσραὴλ· Ὁ ὢν
ἀπέσταλκέν με πρὸς ὑμ᾵ς

Y Dios dijo a Moisés: Yo Soy el que Soy. Y dijo: Así dirás a los hijos de Israel: El que Es me ha
enviado a vosotros.

134 Cf. nota nº 90.

135 Cf. nota nº 89.

136 Cf. nota nº 94.

137 Cf. nota nº 93.

138 Cf. nota nº 101.

139 Véase Panarion II, nota nº 25, respecto a la concepción docetista de las sectas gnósticas.

El término entre corchetes angulares falta en la versión de Migne, quien sugiere que Epifanio está
140

haciendo alusión a Caín (la Potencia de lo alto arrebata a Set para que no corra el mismo destino
que Abel a manos de su hermano mayor). Por nuestra parte seguimos la versión de Holl, que
considera que nuestro autor hace referencia al Demiurgo.

141 Cf. Evangelio según san Mateo XI, 25.

᾿Εν ἐκείνῳ τ῵ καιρ῵ ἀποκριθεὶς ὁ ᾿Ιησοῦς εἶπεν· ἐξομολογοῦμαί σοι, Πάτερ, Κύριε τοῦ οὐρανοῦ
καὶ τᾛς γᾛς, ὅτι ἀπέκρυψας ταῦτα ἀπὸ σοφῶν καὶ συνετῶν, καὶ ἀπεκάλυψας αὐτὰ νηπίοις

En aquel tiempo, respondiendo Jesús, dijo: Te doy gracias, Padre, Señor del cielo y de la tierra,
porque ocultaste estas cosas a los sabios y entendidos, y las revelaste a los niños.
142 Cf. Evangelio según san Juan II, 19.

Ἀπεκρίθη ᾿Ιησοῦς καὶ εἶπεν αὐτοῖς· Λύσατε τὸν ναὸν τοῦτον, καὶ ἐν τρισὶν ἡμέραις ἐγερῶ
αὐτόν

Respondió Jesús y les dijo: Destruid este templo, y en tres días lo levantaré.

143 Cf. Primera epístola de san Pablo a Timoteo III, 15.

Ἐὰν δὲ βραδύνω, ἵνα εἰδᾜς πῶς δεῖ ἐν οἴκῳ Θεοῦ ἀναστρέφεσθαι, ἥτις ἐστὶν ἐκκλησία Θεοῦ
ζῶντος, στῦλος καὶ ἑδραίωμα τᾛς ἀληθείας

Pero si tardo, [te escribo] para que sepas cómo es necesario conducirse en la casa de Dios, la cual es
la iglesia del Dios vivo, columna y fundamento de la verdad.

144 Cf. Segunda epístola de san Pablo a Timoteo IV, 4.

Καὶ ἀπὸ μὲν τᾛς ἀληθείας τὴν ἀκοὴν ἀποστρέψουσιν, ἐπὶ δὲ τοὺς μύθους ἐκτραπήσονται

Y apartarán el oído de la verdad, y se volverán a las fábulas.

145 Cf. Primera epístola de san Pablo a Timoteo I, 7.

Θέλοντες εἶναι νομοδιδάσκαλοι, μὴ νοοῦντες μήτε ἃ λέγουσι μήτε περὶ τίνων διαβεβαιοῦνται

Quieren ser maestros de la ley, aunque no entienden ni lo que dicen ni las cosas acerca de las cuales
hacen declaraciones categóricas.

146 Cf. Segunda epístola de san Pablo a Timoteo I, 15.

Οἶδας τοῦτο, ὅτι ἀπεστράφησάν με πάντες οἱ ἐν τᾜ ᾿Ασίᾳ, ὧν ἐστι Υύγελος καὶ ῾Ερμογένης

Sabes esto, que me abandonaron todos los que están en Asia, entre los cuales están Figelo y
Hermógenes.

147 Cf. Segunda epístola de san Pablo a Timoteo II, 17.

Καὶ ὁ λόγος αὐτῶν ὡς γάγγραινα νομὴν ἕξει· ὧν ἐστιν ῾Τμέναιος καὶ Υίλητος

Y su palabra se extenderá como gangrena; entre los cuales están Himeneo y Fileto.

148Entre los falsos maestros Pablo menciona especialmente a Himeneo y Fileto. No sabemos quiénes eran estos
hombres, pero se nos menciona un punto de sus enseñanzas: decían que la resurrección ya había tenido lugar.
Esto no se refiere, por supuesto a la resurrección de Jesús; se refiere a la resurrección de los cristianos después
de la muerte. Sabemos de dos falsos puntos de vista acerca de la resurrección de los cristianos que tuvieron
alguna influencia en la Iglesia primitiva. (i) Se pretendía que la verdadera resurrección del cristiano tenía
lugar en el Bautismo. Es verdad que en Romanos 6 Pablo había escrito gráficamente acerca de cómo el
cristiano muere en el momento del bautismo y surge a una nueva vida. Había algunos que enseñaban que la
resurrección tenía lugar en ese momento del bautismo y que era la resurrección a una nueva vida en Cristo
aquí y ahora, no después de la muerte. (ii) Había algunos que enseñaban que el sentido de la resurrección
individual no era nada más que el que una persona seguía viviendo en sus hijos. El problema era que esta clase
de enseñanza encontraba un eco tanto en el lado judío de la Iglesia como en el lado griego. En el lado judío, los
fariseos creían en la resurrección del cuerpo, pero los saduceos no. Cualquier enseñanza que suprimiera la idea
de una vida después de la muerte atraería a los saduceos; el problema con los saduceos era que eran
materialistas ricos, que tenían tantos intereses en este mundo que no estaban interesados en ningún mundo
por venir. Por el lado griego, el problema era mucho más grande. En los primeros días del Cristianismo, los
griegos, hablando en general, creían en la inmortalidad pero no en la resurrección del cuerpo. La fe más
elevada era la de los estoicos. Creían que Dios era lo que podría llamarse un espíritu de fuego. La vida de la
persona era una chispa de ese espíritu, una chispa de Dios mismo, una scintilla de la deidad. Pero creían que
cuando la persona moría esa chispa volvía a Dios y era reabsorbida en Él. Ésa era una noble creencia, pero
abolía la supervivencia personal después de la muerte. Además, los griegos creían que el cuerpo era totalmente
malo. Tenían como lema un juego de palabras: «Sóma séma», «el cuerpo es una tumba». Lo último que
deseaban o creían era la resurrección del cuerpo; y por tanto ellos también estaban abiertos para recibir
cualquier enseñanza acerca de la resurrección que encajara en sus creencias. [...] Cuando Himeneo y Fileto y
sus semejantes enseñaban que la resurrección ya había tenido lugar, ya fuera en el momento del bautismo o en
los hijos, estaban enseñando algo que los judíos saduceos y los filósofos griegos no encontrarían repugnante ni
mucho menos; pero también estaban enseñando algo que minaba una de las creencias centrales de la fe
cristiana. (William Barclay, Comentario al Nuevo Testamento vol. 12, Madrid, CLIE, 1998, pág. 204).

149El escuerzo es una especie de sapo que al verse en peligro se hincha para parecer más grande de
lo que es; por ello Epifanio compara a la secta de los arcónticos con este animal, haciendo referencia
a la fanfarronería e infatuación de sus miembros. Por otra parte, el gobio es una especie de pez que
se ha adaptado a vivir en ambientes con bajos niveles de oxígeno. Para compensar esta falta puede
sobrevivir fuera del agua por extensos períodos de tiempo sellando sus branquias y respirando aire.
Mediante esta analogía Epifanio pretende demostrar a sus lectores que esta secta, al igual que un
pez que vive fuera de su elemento y respira aire, es una aberración ya que subsiste asimilando
doctrinas e ideas incompatibles entre sí.

150 Evangelio según san Juan V, 46.

Εἰ γὰρ ἐπιστεύετε Μωϋσεῖ, ἐπιστεύετε ἅν ἐμοί· περὶ γὰρ ἐμοῦ ἐκεῖνος ἔγραψεν

Pues si creéis a Moisés, me creeríais a mí; pues aquel escribió acerca de mí.

151 Cf. Evangelio según san Mateo XXIV, 4-5.

4) Καὶ ἀποκριθεὶς ὁ ᾿Ιησους εἶπεν αὐτοῖς· βλέπετε μή τις ὑμ᾵ς πλανήσᾙ·


5) πολλοὶ γὰρ ἐλεύσονται ἐπὶ τ῵ ὀνόματί μου λέγοντες· ἐγώ εἰμι ὁ Φριστός, καὶ πολλοὺς
πλανήσουσι

4) Y respondiendo Jesús, les dijo: Mirad que nadie os engañe;


5) pues vendrán muchos en mi nombre, diciendo: Yo soy el Cristo, y engañarán a muchos.
152 Cf. Evangelio según san Mateo IX, 16-17.

16) Οὐδεὶς δὲ ἐπιβάλλει ἐπίβλημα ὆άκους ἀγνάφου ἐπὶ ἱματίῳ παλαι῵· αἴρει γὰρ τὸ πλήρωμα
αὐτοῦ ἀπὸ τοῦ ἱματίου, καὶ χεῖρον σχίσμα γίνεται.
17) Οὐδὲ βάλλουσιν οἶνον νέον εἰς ἀσκοὺς παλαιούς· εἰ δὲ μή γε, ὆ήγνυνται οἱ ἀσκοί καὶ ὁ οἶνος
ἐκχεῖται καὶ οἱ ἀσκοὶ ἀπόλλυνται· ἀλλὰ οἶνον νέον εἰς ἀσκοὺς βάλλουσιν καινούς, καὶ
ἀμφότερα συντηροῦνται

16) Nadie pone un remiendo de tela nueva en un vestido viejo; porque el remiendo tira del vestido
y se produce una rotura peor.
17) Ni se echa vino nuevo en odres viejos, porque entonces los odres se revientan, el vino se
derrama y los odres se pierden; sino que se echa vino nuevo en odres nuevos, y ambos se
conservan.

153 Marción usaba agua en la celebración de la Eucaristía en lugar del vino.

154 Cf. Evangelio según san Lucas XII, 50.

βάπτισμα δὲ ἔχω βαπτισθᾛναι, καὶ πῶς συνέχομαι ἕως ὅτου τελεσθᾜ

Un bautismo tengo con el que ser bautizado, ¡y cómo me angustio hasta que sea cumplido!

155El sustantivo πτῶμα abarca las acepciones de caída y cuerpo muerto. En el uso común de la lengua
griega – como remarca Epifanio – la relación entre ambas acepciones derivaba de la idea de que un
cuerpo muerto, un cadáver, caía en la tierra, es decir, era sepultado. Con base en el dogma
judeocristiano de la caída y el pecado original, Orígenes y Gregorio de Nisa resignificaron esta
relación y πτῶμα pasó a significar la caída en pecado del alma, resultante en su revestimiento con las
túnicas de piel, es decir, el cuerpo físico que está destinado a morir por la caída del hombre en el
pecado. Siguiendo esta línea de razonamiento, Epifanio expone aquí esta relación entre caída y
cuerpo muerto basándose en un texto evangélico.

156 Cf. Evangelio según san Mateo XXIV, 28.

Ὅπου γὰρ ἐὰν ᾖ τὸ πτῶμα, ἐκεῖ συναχθήσονται οἱ ἀετοί

Pues donde esté el cadáver, allí se juntarán las águilas.

157 Cf. Evangelio según san Juan XII, 24.

Ἀμὴν ἀμὴν λέγω ὑμῖν, ἀὰν μὴ ὁ κόκκος τοῦ σίτου πεσὼν εἰς τὴν γᾛν ἀποθάνᾙ, αὐτὸς μόνος
μένει· ἐὰν δὲ ἀποθάνᾙ, πολὺν καρπὸν φέρει

De cierto, de cierto os digo, que si el grano que cae en la tierra no muere, él solo queda; mas si
muere, lleva mucho fruto.

158 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 35.
᾿Αλλ᾿ ἐρεῖ τις· πῶς ἐγείρονται οἱ νεκροί; ποίῳ δὲ σώματι ἔρχονται;

Pero alguno preguntará: ¿Cómo resucitarán los muertos? ¿Con qué clase de cuerpo vendrán?

159 Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 36.

Ἄφρων, σὺ ὃ σπείρεις, οὐ ζῳοποιεῖται ἐὰν μὴ ἀποθάνᾙ

Necio, lo que tú siembras no se vivifica si no muere.

160 Cf. Epístola de san Pablo a los Gálatas III, 13.

Φριστὸς ἡμ᾵ς ἐξηγόρασεν ἐκ τᾛς κατάρας τοῦ νόμου γενόμενος ὑπὲρ ἡμῶν κατάρα· γέγραπται
γὰρ· ἐπικατάρατος π᾵ς ὁ κρεμάμενος ἐπὶ ξύλου

Cristo nos rescató de la maldición de la ley, hecho maldición en lugar de nosotros; pues está escrito:
Maldito todo el que es colgado de un madero.

161 Epístola de san Pablo a los Efesios V, 16.

Ἐξαγοραζόμενοι τὸν καιρόν, ὅτι αἱ ἡμέραι πονηραί εἰσι

Redimiendo el tiempo, porque los días son malos.

162I. e., el Evangelio según san Lucas y las diez Epístolas paulinas que Epifanio menciona a
continuación.

163 Cf. Evangelio según san Lucas I, 1.

᾿Επειδήπερ πολλοὶ ἐπεχείρησαν ἀνατάξασθαι διήγησιν περὶ τῶν πεπληροφορημένων ἐν ἡμῖν


πραγμάτων<

Puesto que muchos han tratado de poner en orden la historia de las cosas que entre nosotros han
sido ciertísimas<

164 Cf. Evangelio según san Lucas III, 1.

᾿Εν ἔτει δὲ πεντεκαιδεκάτῳ τᾛς ἡγεμονίας Σιβερίου Καίσαρος, ἡγεμονεύοντος Ποντίου


Πιλάτου τᾛς ᾿Ιουδαίας, καὶ τετραρχοῦντος τᾛς Γαλιλαίας ῾Ηρῴδου, Υιλίππου δὲ τοῦ ἀδελφοῦ
αὐτοῦ τετραρχοῦντος τᾛς ᾿Ιτουραίας καὶ Σραχωνίτιδος χώρας, καὶ Λυσανίου τᾛς ᾿Αβιληνᾛς
τετραρχοῦντος<

En el decimoquinto año del imperio de Tiberio César, siendo Poncio Pilato gobernador de Judea, y
Herodes tetrarca de Galilea, y su hermano Felipe tetrarca de la región de Iturea y Traconite, y
Lisanias tetrarca de Abilinia<
165 Cf. Evangelio según san Lucas V, 14.

Καὶ αὐτὸς παρήγγειλεν αὐτ῵ μηδενὶ εἰπειν, ἀλλὰ ἀπελθὼν δεῖξον σεαυτὸν τ῵ ἱερεῖ καὶ
προσένεγκε περὶ τοῦ καθαρισμοῦ σου καθὼς προσέταξε Μωϋσᾛς εἰς μαρτύριον αὐτοῖς

Y Él le mandó que no se lo dijera a nadie: ‚Pero anda, muéstrate al sacerdote y da una ofrenda por
tu purificación según lo ordenó Moisés, para que a ellos les sirva de testimonio‛.

166 Cf. Evangelio según san Lucas V, 24.

Ἵνα δὲ εἰδᾛτε ὅτι ἐξουσίαν ἔχει ὁ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου ἐπὶ τᾛς γᾛς ἀφιέναι ἁμαρτίας - εἶπε τ῵
παραλελυμένῳ· σοὶ λέγω, ἔγειρε καὶ ἄρας τὸ κλινίδιόν σου πορεύου εἰς τὸν οἶκόν σου

Pues para que sepáis que el Hijo del Hombre tiene autoridad en la tierra para perdonar pecados -
dijo al paralítico: A ti te digo, levántate, toma tu camilla y vete a tu casa.

167 Cf. Evangelio según san Lucas VI, 5.

Καὶ ἔλεγεν αὐτοῖς ὅτι Κύριός ἐστιν ὁ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου καὶ τοῦ σαββάτου

Y les decía: El Hijo del hombre es también Señor del sábado.

168 Cf. Evangelio según san Lucas VI, 16.

᾿Ιούδαν ᾿Ιακώβου καὶ ᾿Ιούδαν ᾿Ισκαριώτην, ὃς καὶ ἐγένετο προδότης

Judas [hermano] de Jacobo y Judas Iscariote, que también fue el traidor.

169 Cf. Evangelio según san Lucas VI, 17.

Καὶ καταβὰς μετ᾿ αὐτῶν ἔστη ἐπὶ τόπου πεδινοῦ, καὶ ὄχλος μαθητῶν αὐτοῦ, καὶ πλᾛθος πολὺ
τοῦ λαοῦ ἀπὸ πάσης τᾛς ᾿Ιουδαίας καὶ ᾿Ιερουσαλὴμ καὶ τᾛς παραλίου Σύρου καὶ ΢ιδῶνος<

Y descendió con ellos, y se paró en un lugar llano, en compañía de sus discípulos, y una grande
multitud del pueblo de toda Judea y de Jerusalén, y de la costa de Tiro y de Sidón<

170 Cf. Evangelio según san Lucas VI, 19-20.

19) Καὶ π᾵ς ὁ ὄχλος ἐζήτει ἅπτεσθαι αὐτοῦ, ὅτι δύναμις παρ᾿ αὐτοῦ ἐξήρχετο καὶ ἰ᾵το πάντας.
20) Καὶ αὐτὸς ἐπάρας τοὺς ὀφθαλμοὺς αὐτοῦ εἰς τοὺς μαθητὰς αὐτοῦ ἔλεγε· μακάριοι οἱ
πτωχοί, ὅτι ὑμετέρα ἐστὶν ἡ βασιλεία τοῦ Θεοῦ

19) Y toda la multitud procuraba tocarle, porque de Él salía poder y sanaba a todos.
20) Y Él alzó sus ojos hacia sus discípulos y dijo: Bienaventurados los pobres, porque el reino de
Dios es vuestro.
171 Cf. Evangelio según san Lucas VI, 23.

Φάρητε ἐν ἐκείνᾙ τᾜ ἡμέρᾳ καὶ σκιρτήσατε· ἰδοὺ γὰρ ὁ μισθὸς ὑμῶν πολὺς ἐν τ῵ οὐραν῵· κατὰ
τὰ αὐτὰ γὰρ ἐποίουν τοῖς προφήταις οἱ πατέρες αὐτῶν

Gozaos en aquel día, y alegraos; pues he aquí que vuestro galardón es grande en el cielo, porque lo
mismo hacían sus padres con los profetas.

172 Cf. Evangelio según san Lucas VII, 9.

Ἀκούσας δὲ ταῦτα ὁ ᾿Ιησοῦς ἐθαύμασεν αὐτόν, καὶ στραφεὶς τ῵ ἀκολουθοῦντι αὐτ῵ ὄχλῳ εἶπε·
λέγω ὑμῖν, οὐδὲ ἐν τ῵ ᾿Ισραὴλ τοσαύτην πίστιν εὗρον

Cuando Jesús escuchó esto se sorprendió y, volviéndose a la multitud que lo seguía, dijo: Os digo
que ni en Israel encontré tal fe.

173 Cf. Evangelio según san Lucas VII, 23.

Καὶ μακάριός ἐστιν ὃς ἐὰν μὴ σκανδαλισθᾜ ἐν ἐμοί

Bienaventurado aquel que no se escandalice de Mí.

174 Cf. Evangelio según san Lucas VII, 27.

Οὗτός ἐστιν περὶ οὗ γέγραπται, ἰδοὺ ἐγὼ ἀποστέλλω τὸν ἄγγελόν μου πρὸ προσώπου σου, ὃς
κατασκευάσει τὴν ὁδόν σου ἔμπροσθέν σου

Este es acerca de quien está escrito: He aquí, yo envío mi mensajero delante de tu rostro, el cual
preparará tu camino delante de ti.

175 Cf. Evangelio según san Lucas VII, 36-38.

36) ᾿Ηρώτα δέ τις αὐτὸν τῶν Υαρισαίων ἵνα φάγᾙ μετ᾿ αὐτοῦ· καὶ εἰσελθὼν εἰς τὸν οἶκον τοῦ
Υαρισαίου ἀνεκλίθη.
37) Καὶ ἰδοὺ γυνὴ ἐν τᾜ πόλει ἥτις ἦν ἁμαρτωλός, καὶ ἐπιγνοῦσα ὅτι ἀνάκειται ἐν τᾜ οἰκίᾳ τοῦ
Υαρισαίου, κομίσασα ἀλάβαστρον μύρου
38) καὶ στ᾵σα ὀπίσω παρὰ τοὺς πόδας αὐτοῦ κλαίουσα, ἤρξατο βρέχειν τοὺς πόδας αὐτοῦ τοῖς
δάκρυσι καὶ ταῖς θριξὶ τᾛς κεφαλᾛς αὐτᾛς ἐξέμασσε, καὶ κατεφίλει τοὺς πόδας αὐτοῦ καὶ
ἤλειφε τ῵ μύρῳ

36) Uno de los fariseos le pedía que comiera con él; y entrando en la casa del fariseo, se sentó a la
mesa.
37) Y he aquí que en la ciudad había una mujer que era pecadora, y cuando se enteró de que Jesús
estaba sentado a la mesa en casa del fariseo, trajo un frasco de alabastro con perfume;
38) y poniéndose detrás de El a sus pies, llorando, comenzó a regar sus pies con lágrimas y los
secaba con los cabellos de su cabeza, besaba sus pies y los ungía con el perfume.
176 Cf. Evangelio según san Lucas VII, 44.

Καὶ στραφεὶς πρὸς τὴν γυναῖκα τ῵ ΢ίμωνι ἔφη· Βλέπεις ταύτην τὴν γυναῖκα; Εἰσᾛλθόν σου εἰς
τὴν οἰκίαν, ὕδωρ ἐπὶ τοὺς πόδας μου οὐκ ἔδωκας· αὕτη δὲ τοῖς δάκρυσιν ἔβρεξέ μου τοὺς πόδας
καὶ ταῖς θριξὶ τᾛς κεφαλής αὐτᾛς ἐξέμαξε

Y volviéndose a la mujer, dijo a Simón: ¿Ves esta mujer? Yo entré a tu casa y no me diste agua para
mis pies; pero ella regó mis pies con lágrimas y los secó con los cabellos de su cabeza.

177 Cf. Evangelio según san Lucas VIII, 19.

Παρεγένετο δὲ πρὸς αὐτὸν ἡ μήτηρ καὶ οἱ ἀδελφοὶ αὐτοῦ, καὶ οὐκ ἠδύναντο συντυχεῖν αὐτ῵
διὰ τὸν ὄχλον

Vino entonces a Él su madre y sus hermanos, y no podían acercarse a Él a causa de la multitud.

178 Cf. Evangelio según san Lucas VIII, 20.

Καὶ ἀπηγγέλη αὐτ῵ λεγόντων· Ἡ μήτηρ σου καὶ οἱ ἀδελφοί σου ἑστήκασιν ἔξω ἰδεῖν σε
θέλοντες

Y le avisaron: Tu madre y tus hermanos están afuera y quieren verte.

179 Cf. Evangelio según san Lucas VIII, 23-24.

23) Πλεόντων δὲ αὐτῶν ἀφύπνωσε. Καὶ κατέβη λαῖλαψ ἀνέμου εἰς τὴν λίμνην, καὶ
συνεπληροῦντο καὶ ἐκινδύνευον.
24) Προσελθόντες δὲ διήγειραν αὐτὸν λέγοντες· Ἐπιστάτα ἐπιστάτα, ἀπολλύμεθα. Ὁ δὲ
ἐγερθεὶς ἐπετίμησε τ῵ ἀνέμῳ καὶ τ῵ κλύδωνι τοῦ ὕδατος, καὶ ἐπαύσαντο καὶ ἐγένετο γαλήνη

23) Pero mientras ellos navegaban, se durmió. Y descendió una tormenta de viento al lago, y
comenzaron a anegarse y peligraban.
24) Entonces, acercándose, lo despertaron diciéndole: Maestro, maestro, perecemos. Entonces Él,
levantándose, reprendió al viento y al oleaje del agua, y cesaron y se hizo la calma.

180 Cf. Evangelio según san Lucas VIII, 42-43.

42) ὅτι θυγάτηρ μονογενὴς ἦν αὐτ῵ ὡς ἐτῶν δώδεκα, καὶ αὕτη ἀπέθνᾙσκεν. ᾿Εν δὲ τ῵ ὑπάγειν
αὐτὸν οἱ ὄχλοι συνέπνιγον αὐτόν.
43) Καὶ γυνὴ οὖσα ἐν ὆ύσει αἵματος ἀπὸ ἐτῶν δώδεκα, ἥτις ἰατροῖς προσαναλώσασα ὅλον τὸν
βίον οὐκ ἴσχυσεν ὑπ᾿ οὐδενὸς θεραπευθᾛναι

42) < porque tenía una hija unigénita como de doce años, y esta se moría. Mientras Él iba las
multitudes lo apretaban.
43) Y había una mujer que tenía un flujo de sangre desde hacía doce años la cual, aunque había
gastado en médicos todo lo que tenía para vivir, no pudo ser curada por ninguno.
181 Cf. Evangelio según san Lucas VIII, 46.

Ὁ δὲ ᾿Ιησοῦς εἶπεν· Ἥψατό μού τις· ἐγὼ γὰρ ἔγνων δύναμιν ἐξελθοῦσαν ἀπ᾿ ἐμοῦ

Pero Jesús dijo: Alguien me tocó; porque yo sé que de mí salió poder.

182 Cf. Evangelio según san Lucas IX, 16.

Λαβὼν δὲ τοὺς πέντε ἄρτους καὶ τοὺς δύο ἰχθύας, ἀναβλέψας εἰς τὸν οὐρανὸν εὐλόγησεν
αὐτοὺς καὶ κατέκλασε, καὶ ἐδίδου τοῖς μαθηταῖς παραθεῖναι τ῵ ὄχλῳ

Y tomando los cinco panes y los dos peces levantó los ojos al cielo y los bendijo, y los partió y dio a
los discípulos para que los entregaran a la multitud.

183 Cf. Evangelio según san Lucas IX, 22.

Εἰπὼν ὅτι δεῖ τὸν Τἱὸν τοῦ ἀνθρώπου πολλὰ παθεῖν καὶ ἀποδοκιμασθᾛναι ἀπὸ τῶν
πρεσβυτέρων καὶ ἀρχιερέων καὶ γραμματέων, καὶ ἀποκτανθᾛναι, καὶ τᾜ τρίτᾙ ἡμέρᾳ
ἐγερθᾛναι

Diciendo: Es necesario para el Hijo del hombre padecer mucho y ser rechazado por los ancianos, los
principales sacerdotes y los escribas, y ser muerto y al tercer día ser levantado.

184 Cf. Evangelio según san Lucas IX, 30-31.

30) Καὶ ἰδοὺ ἄνδρες δύο συνελάλουν αὐτ῵, οἵτινες ἦσαν Μωϋσᾛς καὶ ᾿Ηλίας,
31) οἳ ὀφθέντες ἐν δόξᾙ ἔλεγον τὴν ἔξοδον αὐτοῦ ἣν ἤμελλε πληροῦν ἐν ᾿Ιερουσαλήμ

30) Y he aquí que dos varones conversaban con Él, los cuales eran Moisés y Elías,
31) quienes, apareciendo en gloria, hablaban de Su partida, la que estaba por cumplir en Jerusalén.

185 Cf. Evangelio según san Lucas IX, 35.

Καὶ φωνὴ ἐγένετο ἐκ τᾛς νεφέλης λέγουσα· Οὗτός ἐστιν ὁ Τἱός μου ὁ ἀγαπητός· αὐτοῦ ἀκούετε

Y una voz salió de la nube, que decía: Este es mi Hijo amado; a Él oíd.

186 Cf. Evangelio según san Lucas IX, 40

Καὶ ἐδεήθην τῶν μαθητῶν σου ἵνα ἐκβάλωσιν αὐτό, καὶ οὐκ ἠδυνήθησαν

Y rogué a tus discípulos para que lo expulsaran, pero no fueron capaces.

187 Cf. Evangelio según san Lucas IX, 41.

Ἀποκριθεὶς δὲ ὁ ᾿Ιησοῦς εἶπεν· Ὦ γενεὰ ἄπιστος καὶ διεστραμμένη, ἕως πότε ἔσομαι πρὸς ὑμ᾵ς
καὶ ἀνέξομαι ὑμῶν; Προσάγαγε ὧδε τὸν υἱόν σου
Y respondiendo Jesús, dijo: ¡Oh generación incrédula y perversa! ¿Hasta cuándo estaré con vosotros
y os soportaré? Trae acá a tu hijo.

188 Cf. Evangelio según san Lucas IX, 44.

Θέσθε ὑμεῖς εἰς τὰ ὦτα ὑμῶν τοὺς λόγους τούτους· ὁ γὰρ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου μέλλει
παραδίδοσθαι εἰς χεῖρας ἀνθρώπων

Poned en vuestros oídos estas palabras; pues el Hijo del hombre será entregado en manos de los
hombres.

189 Cf. Evangelio según san Lucas VI, 3-4.

3) Καὶ ἀποκριθεὶς πρὸς αὐτοὺς εἶπεν ὁ ᾿Ιησοῦς· Οὐδὲ τοῦτο ἀνέγνωτε ὃ ἐποίησεν ΔαυἹδ ὁπότε
ἐπείνασεν αὐτὸς καὶ οἱ μετ᾿ αὐτοῦ ὄντες;
4) ὡς εἰσᾛλθεν εἰς τὸν οἶκον τοῦ Θεοῦ καὶ τοὺς ἄρτους τᾛς προθέσεως ἔλαβε καὶ ἔφαγε, καὶ
ἔδωκε καὶ τοῖς μετ᾿ αὐτοῦ, οὓς οὐκ ἔξεστι φαγεῖν εἰ μὴ μόνους τοὺς ἱερεῖς;

3) Y respondiéndoles, Jesús dijo: ¿Ni siquiera habéis leído lo que hizo David cuando tuvo hambre él
y los que estaban con él?
4) ¿Cómo entró a la casa de Dios y tomó los panes de la proposición y comió – los cuales no está
permitido comer sino solamente a los sacerdotes – y dio también a los que estaban con él?

190 Cf. Evangelio según san Lucas X, 21.

᾿Εν αὐτᾜ τᾜ ὥρᾳ ἠγαλλιάσατο τ῵ Πνεύματι ὁ ᾿Ιησοῦς καὶ εἶπεν· Ἐξομολογοῦμαί σοι, Πάτερ,
Κύριε τοῦ οὐρανοῦ καὶ τᾛς γᾛς, ὅτι ἀπέκρυψας ταῦτα ἀπὸ σοφῶν καὶ συνετῶν, καὶ
ἀπεκάλυψας αὐτὰ νηπίοις· ναί, ὁ Πατήρ, ὅτι οὕτως ἐγένετο εὐδοκία ἔμπροσθέν σου

En aquella misma hora Jesús se regocijó en el Espíritu y dijo: Te doy gracias, Padre, Señor del cielo
y de la tierra, porque ocultaste estas cosas a sabios y entendidos, y las revelaste a los niños. Sí,
Padre, porque así fue de tu agrado.

191 Cf. Evangelio según san Lucas X, 25-28.

25) Καὶ ἰδοὺ νομικός τις ἀνέστη ἐκπειράζων αὐτὸν καὶ λέγων· Διδάσκαλε, τί ποιήσας ζωὴν
αἰώνιον κληρονομήσω;
26) Ὁ δὲ εἶπε πρὸς αὐτόν· Ἐν τ῵ νόμῳ τί γέγραπται; Πῶς ἀναγινώσκεις;
27) Ὁ δὲ αποκριθεὶς εἶπεν· Ἀγαπήσεις Κύριον τὸν Θεόν σου ἐξ ὅλης τᾛς καρδίας σου καὶ ἐξ
ὅλης τᾛς ψυχᾛς σου καὶ ἐξ ὅλης τᾛς ἰσχύος σου καὶ ἐξ ὅλης τᾛς διανοίας σου, καὶ τὸν πλησίον
σου ὡς σεαυτόν.
28) Εἶπε δὲ αὐτ῵· Ὀρθῶς ἀπεκρίθης· τοῦτο ποίει καὶ ζήσᾙ

25) Y he aquí, cierto intérprete de la ley se levantó para ponerle a prueba y dijo: Maestro, ¿qué haré
para heredar la vida eterna?
26) Y Él le dijo: ¿Qué está escrito en la ley? ¿Qué lees?
27) Respondiendo él, dijo: Amarás al Señor tu Dios con todo tu corazón, con toda tu alma, con todas
tus fuerzas y con todo tu entendimiento, y a tu prójimo como a ti mismo.
28) Y le dijo: Correctamente respondiste: haz esto y vivirás.

192 Cf. Evangelio según san Lucas XI, 5.

Καὶ εἶπε πρὸς αὐτούς· Σίς ἐξ ὑμῶν ἕξει φίλον, καὶ πορεύσεται πρὸς αὐτὸν μεσονυκτίου καὶ εἴπᾙ
αὐτ῵· Υίλε, χρᾛσόν μοι τρεῖς ἄρτους<

Y les dijo: ¿Quién de vosotros que tenga un amigo irá a él a medianoche y le dirá: Amigo, préstame
tres panes<?

193 Cf. Evangelio según san Lucas XI, 11-13.

11) Σίνα δὲ ἐξ ὑμῶν τὸν πατέρα αἰτήσει ὁ υἱὸς ἄρτον, μὴ λίθον ἐπιδώσει αὐτ῵; Ἤ καὶ ἰχθύν, μὴ
ἀντὶ ἰχθύος ὄφιν ἐπιδώσει αὐτ῵;
12) Ἢ καὶ ἃν αἰτήσᾙ ῴόν, μὴ ἐπιδώσει αὐτ῵ σκορπίον;
13) Εἰ οὖν ὑμεῖς πονηροὶ ὑπάρχοντες οἴδατε δόματα ἀγαθὰ διδόναι τοῖς τέκνοις ὑμῶν, πόσῳ
μ᾵λλον ὁ Πατὴρ ὁ ἐξ οὐρανοῦ δώσει Πνεῦμα ῞Αγιον τοῖς αἰτοῦσιν αὐτόν

11) ¿Qué padre de entre vosotros, si el hijo le pidiese pan, le daría una piedra? O también [si le
pidiese] un pescado, ¿acaso le daría una serpiente en lugar de un pescado?
12) O también si le pidiese un huevo, ¿acaso le daría un escorpión?
13) Así pues, si vosotros que sois malos sabéis dar buenas dádivas a vuestros hijos, cuánto más el
Padre del cielo dará el Espíritu Santo a los que se lo pidan.

194 Cf. Evangelio según san Lucas XI, 29-32.

29) Σῶν δὲ ὄχλων ἐπαθροιζομένων ἤρξατο λέγειν· Ἡ γενεὰ αὕτη γενεὰ πονηρά ἐστι· σημεῖον
ζητεῖ καὶ σημεῖον οὐ δοθήσεται αὐτᾜ εἰ μὴ τὸ σημεῖον ᾿Ιων᾵ τοῦ προφήτου.
30) Καθὼς γὰρ ἐγένετο ᾿Ιων᾵ς σημεῖον τοῖς ΝινευἸταις, οὕτως ἔσται καὶ ὁ Τἱὸς τοῦ ἀνθρώπου
τᾜ γενεᾶ ταύτᾙ.
31) Βασίλισσα νότου ἐγερθήσεται ἐν τᾜ κρίσει μετὰ τῶν ἀνδρων τᾛς γενε᾵ς ταύτης καὶ
κατακρινεῖ αὐτούς, ὅτι ἦλθεν ἐκ τῶν περάτων τᾛς γᾛς ἀκοῦσαι τὴν σοφίαν ΢ολομῶνος, καὶ
ἰδοὺ πλεῖον ΢ολομῶνος ὧδε.
32) Ἄνδρες ΝινευἸ ἀναστήσονται ἐν τᾜ κρίσει μετὰ τᾛς γενε᾵ς ταύτης καὶ κατακρινοῦσιν
αὐτήν, ὅτι μετενόησαν εἰς τὸ κήρυγμα ᾿Ιων᾵, καὶ ἰδοὺ πλεῖον ᾿Ιων᾵ ὧδε

29) Como la multitud se congregaba, comenzó a decir: Esta generación es una generación perversa;
busca señal, y ninguna señal se le dará, sino la señal del profeta Jonás.
30) Pues así como Jonás vino a ser una señal para los ninivitas, así también lo será el Hijo del
Hombre para esta generación.
31) La reina del sur se levantará en el juicio junto con los hombres de esta generación y los
condenará, porque ella vino desde los confines de la tierra para oír la sabiduría de Salomón; y
mirad, algo más grande que Salomón está aquí.
32) Los varones de Nínive se levantarán en el juicio junto con esta generación y la condenarán,
porque ellos se arrepintieron con la predicación de Jonás; y mirad, algo más grande que Jonás está
aquí.

195 Cf. Evangelio según san Lucas XI, 42.

Ἀλλὰ οὐαὶ ὑμῖν τοῖς Υαρισαίοις, ὅτι ἀποδεκατοῦτε τὸ ἡδύοσμον καὶ τὸ πήγανον καὶ π᾵ν
λάχανον καὶ παρέρχεσθε τὴν κρίσιν καὶ τὴν ἀγάπην τοῦ Θεοῦ· ταῦτα δὲ ἔδει ποιᾛσαι, κἀκεῖνα
μὴ ἀφιέναι

Pero ¡ay de vosotros, fariseos!, porque diezmáis la menta, la ruda y toda hortaliza pero pasáis por
alto el juicio y el amor de Dios; esto era necesario hacer, sin descuidar aquello.

196 Cf. Evangelio según san Lucas XI, 47.

Οὐαὶ ὑμῖν ὅτι οἰκοδομεῖτε τὰ μνημεῖα τῶν προφητῶν, οἱ δὲ πατέρες ὑμῶν ἀπέκτειναν αὐτούς

¡Ay de vosotros, que edificáis los sepulcros de los profetas, y vuestros padres los mataron!

197 Cf. Evangelio según san Lucas XI, 49.

Διὰ τοῦτο καὶ ἡ σοφία τοῦ Θεοῦ εἶπεν· Ἀποστελῶ εἰς αὐτοὺς προφήτας καὶ ἀποστόλους, καὶ ἐξ
αὐτῶν ἀποκτενοῦσι καὶ διώξουσιν...

Por eso la sabiduría de Dios también dijo: Les enviaré profetas y apóstoles, y de ellos, matarán a
unos y perseguirán a otros<

198 Cf. Evangelio según san Lucas XII, 5.

Ὑποδείξω δὲ ὑμῖν τίνα φοβηθᾛτε· φοβήθητε τὸν μετὰ τὸ ἀποκτεῖναι ἔχοντα ἐξουσίαν ἐμβαλεῖν
εἰς τὴν γέενναν· ναί, λέγω ὑμῖν, τοῦτον φοβήθητε

Pero yo os mostraré a quién debéis temer: temed al que, después de matar, tiene autoridad para
arrojar al Gehenna; sí, os digo, a este temed.

199 Evangelio según san Lucas XII, 6.

Οὐχὶ πέντε στρουθία πωλεῖται ἀσσαρίων δύο; Καὶ ἓν ἐξ αὐτῶν οὐκ ἔστιν ἐπιλελησμένον
ἐνώπιον τοῦ Θεοῦ

¿No se venden cinco pajarillos por dos moneditas? Y sin embargo, ni uno de ellos está olvidado
delante de Dios.

200
Cf. Evangelio según san Lucas XII, 8.

Λέγω δὲ ὑμῖν· Π᾵ς ὃς ἅν ὁμολογήσᾙ ἐν ἐμοὶ ἔμπροσθεν τῶν ἀνθρώπων, καὶ ὁ Τἱὸς τοῦ
ἀνθρώπου ὁμολογήσει ἐν αὐτ῵ ἔμπροσθεν τῶν ἀγγέλων τοῦ Θεοῦ
Pero os digo: Todo aquel que me confiese delante de los hombres, también el Hijo del hombre lo
confesará delante de los ángeles de Dios.

201 Cf. Evangelio según san Lucas XII, 28.

Εἰ δὲ τὸν χόρτον, ἐν τ῵ ἀγρ῵ σήμερον ὄντα καὶ αὔριον εἰς κλίβανον βαλλόμενον, ὁ Θεὸς οὕτως
ἀμφιέννυσι, πόσῳ μ᾵λλον ὑμ᾵ς, ὀλιγόπιστοι;

Y si a la hierba, que hoy está en el campo y mañana es arrojada al horno, Dios la viste así, ¡cuánto
más a vosotros, hombres de poca fe!

202 Cf. Evangelio según san Lucas XII, 30.

Σαῦτα γὰρ πάντα τὰ ἔθνη τοῦ κόσμου ἐπιζητεῖ· ὑμῶν δὲ ὁ Πατὴρ οἶδεν ὅτι χρᾚζετε τούτων

Pues todas estas cosas buscan las gentes del mundo; pero vuestro Padre sabe que tenéis necesidad
de ellas.

203 Cf. Evangelio según san Lucas XII, 31.

Πλὴν ζητεῖτε τὴν βασιλείαν αὐτοῦ, καὶ ταῦτα πάντα προστεθήσεται ὑμῖν

Más bien, buscad su reino, y todas estas cosas os serán añadidas.

204 Cf. Evangelio según san Lucas XII, 38.

Καὶ ἐὰν ἔλθᾙ ἐν τᾜ δευτέρᾳ φυλακᾜ καὶ ἐν τᾜ τρίτᾙ φυλακᾜ ἔλθᾙ καὶ εὕρᾙ οὕτως, μακάριοί
εἰσιν οἰ δοῦλοι ἐκεῖνοι

Y si viniese en la segunda vigilia o incluso si viniese en la tercera vigilia y los hallase así,
bienaventurados son aquellos siervos.

205 Cf. Evangelio según san Lucas XII, 46.

Ἥξει ὁ κύριος τοῦ δούλου ἐκείνου ἐν ἡμέρᾳ ᾗ οὐ προσδοκᾶ καὶ ἐν ὥρᾳ ᾗ οὐ γινώσκει, καὶ
διχοτομήσει αὐτὸν, καὶ τὸ μέρος αὐτοῦ μετὰ τῶν ἀπίστων θήσει

Vendrá el señor de aquel siervo en un día que no espera y en una hora que no sabe y lo apartará y
dispondrá su parte con los incrédulos.

206 Cf. Evangelio según san Lucas XII, 58.

Ὡς γὰρ ὑπάγεις μετὰ τοῦ ἀντιδίκου σου ἐπ᾿ ἄρχοντα, ἐν τᾜ ὁδ῵ δὸς ἐργασίαν ἀπηλλάχθαι ἀπ᾿
αὐτοῦ, μήποτε κατασύρᾙ σε πρὸς τὸν κριτήν, καὶ ὁ κριτής σε παραδ῵ τ῵ πράκτορι, καὶ ὁ
πράκτωρ σε βαλεῖ εἰς φυλακήν
Porque mientras vas con tu adversario para comparecer ante el magistrado, en el camino haz el
esfuerzo de arreglarte con él, no sea que te arrastre ante el juez, y el juez te entregue al alguacil, y el
alguacil te eche en la cárcel.

207 Cf. Evangelio según san Lucas XIII, 1-9.

1) Παρᾛσαν δέ τινες ἐν αὐτ῵ τ῵ καιρ῵ ἀπαγγέλλοντες αὐτ῵ περὶ τῶν Γαλιλαίων, ὧν τὸ αἷμα
Πιλ᾵τος ἔμιξε μετὰ τῶν θυσιῶν αὐτῶν.
2) Καὶ ἀποκριθεὶς ὁ ᾿Ιησοῦς εἶπεν αὐτοῖς· Δοκεῖτε ὅτι οἱ Γαλιλαῖοι οὗτοι ἁμαρτωλοὶ παρὰ
πάντας τοὺς Γαλιλαίους ἐγένοντο, ὅτι τοιαῦτα πεπόνθασιν;
3) Οὐχί, λέγω ὑμῖν, ἀλλ᾿ ἐὰν μὴ μετανοᾛτε, πάντες ὡσαύτως ἀπολεῖσθε.
4) Ἢ ἐκεῖνοι οἱ δέκα καὶ ὀκτὼ, ἐφ᾿ οὓς ἔπεσεν ὁ πύργος ἐν τ῵ ΢ιλωὰμ καὶ ἀπέκτεινεν αὐτούς,
δοκεῖτε ὅτι οὗτοι ὀφειλέται ἐγένοντο παρὰ πάντας τοὺς ἀνθρώπους τοὺς κατοικοῦντας ἐν
᾿Ιερουσαλήμ;
5) Οὐχί, λέγω ὑμῖν, ἀλλ᾿ ἐὰν μὴ μετανοήσητε, πάντες ὁμοίως ἀπολεῖσθε.
6) ῎Ελεγε δὲ ταύτην τὴν παραβολήν· ΢υκᾛν εἶχέ τις ἐν τ῵ ἀμπελῶνι αὐτοῦ πεφυτευμένην, καὶ
ἦλθε ζητῶν καρπὸν ἐν αὐτᾜ, καὶ οὐχ εὗρεν.
7) Εἶπε δὲ πρὸς τὸν ἀμπελουργόν· Ἰδοὺ τρία ἔτη ἔρχομαι ζητῶν καρπὸν ἐν τᾜ συκᾜ ταύτᾙ, καὶ
οὐχ εὑρίσκω· ἔκκοψον αὐτήν· ἱνατί καὶ τὴν γᾛν καταργεῖ;
8) Ὁ δὲ ἀποκριθεὶς λέγει αὐτ῵· Κύριε, ἄφες αὐτὴν καὶ τοῦτο τὸ ἔτος, ἕως ὅτου σκάψω περὶ
αὐτὴν καὶ βάλω κόπρια·
9) κἅν μὲν ποιήσᾙ καρπὸν· εἰ δὲ μήγε, εἰς τὸ μέλλον ἐκκόψεις αὐτήν

1) En esa misma ocasión había algunos que le contaron acerca de los galileos cuya sangre Pilato
había mezclado con la de sus sacrificios.
2) Respondiendo Jesús, les dijo: ¿Pensáis que estos galileos eran más pecadores que todos los demás
galileos, porque sufrieron esto?
3) Os digo que no; al contrario, si no os arrepentís, todos pereceréis igualmente.
4) ¿O pensáis que aquellos dieciocho, sobre los que cayó la torre en Siloé y los mató, eran más
deudores que todos los hombres que habitan en Jerusalén?
5) Os digo que no; al contrario, si no os arrepentís, todos pereceréis igualmente.
6) Y les dijo esta parábola: Cierto hombre tenía una higuera plantada en su viña; y fue a buscar
fruto de ella, y no lo halló.
7) Y dijo al viñador: Mira, hace tres años que vengo a buscar fruto en esta higuera, y no lo hallo.
Córtala. ¿Para qué ha de inutilizar la tierra?
8) Entonces él, respondiendo, le dijo: Señor, déjala por este año todavía, hasta que yo cave alrededor
de ella, y le eche abono,
9) y si da fruto, bien; y si no, la cortarás luego.

208 Cf. Evangelio según san Lucas XIII, 16.

Σαύτην δὲ, θυγατέρα ᾿Αβραὰμ οὖσαν, ἣν ἔδησεν ὁ ΢αταν᾵ς ἰδοὺ δέκα καὶ ὀκτὼ ἔτη, οὐκ ἔδει
λυθᾛναι ἀπὸ τοῦ δεσμοῦ τούτου τᾜ ἡμέρᾳ τοῦ σαββάτου;

Y esta, que es una hija de Abraham, a quien Satanás ató dieciocho años, ¿no debía ser liberada de
esta ligadura en el día sábado?
209 Cf. Evangelio según san Lucas XIII, 28.

Ἐκεῖ ἔσται ὁ κλαυθμὸς καὶ ὁ βρυγμὸς τῶν ὀδόντων, ὅταν ὄψησθε ᾿Αβραὰμ καὶ ᾿Ισαὰκ καὶ
᾿Ιακὼβ καὶ πάντας τοὺς προφήτας ἐν τᾜ βασιλείᾳ τοῦ Θεοῦ, ὑμ᾵ς δὲ ἐκβαλλομένους ἔξω

Allí será el llanto y el crujir de dientes, cuando veáis a Abraham, a Isaac, a Jacob y a todos los
profetas en el reino de Dios, pero vosotros seáis echados fuera.

210 Cf. Evangelio según san Lucas XIII, 29.

Καὶ ἥξουσιν ἀπὸ ἀνατολῶν καὶ δυσμῶν καὶ ἀπὸ βορρ᾵ καὶ νότου, καὶ ἀνακλιθήσονται ἐν τᾜ
βασιλείᾳ τοῦ Θεοῦ

Y vendrán del oriente y del occidente, del norte y del sur, y se sentarán en el reino de Dios.

211 Cf. Evangelio según san Lucas XIII, 30.

Καὶ ἰδοὺ εἰσὶν ἔσχατοι οἳ ἔσονται πρῶτοι, καὶ εἰσὶ πρῶτοι οἳ ἔσονται ἔσχατοι

Y he aquí que los últimos serán los primeros, y los primeros serán últimos.

212 Cf. Evangelio según san Lucas XIII, 31.

᾿Εν αὐτᾜ τᾜ ἡμέρᾳ προσᾛλθόν τινες Υαρισαῖοι λέγοντες αὐτ῵· ἔξελθε καὶ πορεύου ἐντεῦθεν,
ὅτι ῾Ηρῴδης θέλει σε ἀποκτεῖναι

En ese momento llegaron unos fariseos y le dijeron: Sal y márchate de aquí, porque Herodes te
quiere matar.

213 Cf. Evangelio según san Lucas XIII, 32-33.

32) Καὶ εἶπεν αὐτοῖς· Πορευθέντες εἴπατε τᾜ ἀλώπεκι ταύτᾙ· ἰδοὺ ἐκβάλλω δαιμόνια καὶ ἰάσεις
ἐπιτελῶ σήμερον καὶ αὔριον, καὶ τᾜ τρίτᾙ τελειοῦμαι·
33) πλὴν δεῖ με σήμερον καὶ αὔριον καὶ τᾜ ἐχομένᾙ πορεύεσθαι, ὅτι οὐκ ἐνδέχεται προφήτην
ἀπολέσθαι ἔξω ῾Ιερουσαλήμ

32) Les dijo: Id y decidle a ese zorro: he aquí que expulso demonios y realizo curaciones hoy y
mañana, y al tercer [día] termino;
33) sin embargo, es necesario que hoy, mañana y pasado mañana siga mi camino, porque no es
posible que un profeta muera fuera de Jerusalén.

214 Cf. Evangelio según san Lucas XIII, 34.

῾Ιερουσαλὴμ ῾Ιερουσαλήμ, ἡ ἀποκτείνουσα τοὺς προφήτας καὶ λιθοβολοῦσα τοὺς


ἀπεσταλμένους πρὸς αὐτήν, ποσάκις ἠθέλησα ἐπισυνάξαι τὰ τέκνα σου ὃν τρόπον ὄρνις τὴν
ἑαυτᾛς νοσσιὰν ὑπὸ τὰς πτέρυγας, καὶ οὐκ ἠθελήσατε
¡Jerusalén, Jerusalén, la que mata a los profetas y apedrea a los que le son enviados! ¡Cuántas veces
quise reunir tus hijos del mismo modo que la gallina junta a sus pollitos bajo las alas, y tú no
quisiste!

215 Cf. Evangelio según san Lucas XIII, 35.

Ἰδοὺ ἀφίεται ὑμῖν ὁ οἶκος ὑμῶν ἔρημος· λέγω δὲ ὑμῖν ὅτι οὐ μὴ με ἴδητε ἕως ἅν ἥξᾙ ὅτε εἴπητε·
εὐλογημένος ὁ ἐρχόμενος ἐν ὀνόματι Κυρίου

He aquí, vuestra casa os es dejada desierta; y os digo que no me veréis hasta que llegue [el tiempo]
cuando digáis: Bendito el que viene en el nombre del Señor.

216 Cf. Evangelio según san Lucas XV, 11-32.

217 Cf. Evangelio según san Lucas XVI, 16.

῾Ο νόμος καὶ οἱ προφᾛται ἕως ᾿Ιωάννου· ἀπὸ τότε ἡ βασιλεία τοῦ Θεοῦ εὐαγγελίζεται, καὶ π᾵ς
εἰς αὐτὴν βιάζεται

La Ley y los profetas [llegan] hasta Juan; desde entonces el reino de Dios es anunciado, y
quienquiera se esfuerza a entrar en él.

218 Cf. Evangelio según san Lucas XVI, 25.

Εἶπε δὲ ᾿Αβραάμ· Σέκνον, μνήσθητι ὅτι ἀπέλαβες σὺ τὰ ἀγαθά σου ἐν τᾜ ζωᾜ σου, καὶ Λάζαρος
ὁμοίως τὰ κακά· νῦν δὲ ὧδε παρακαλεῖται, σὺ δὲ ὀδυν᾵σαι

Pero Abraham le dijo: Hijo, acuérdate que recibiste tus bienes en tu vida, e igualmente Lázaro los
males; pero ahora este es consolado aquí, y tú atormentado.

219 Cf. Evangelio según san Lucas XVI, 29-31.

29) Λέγει αὐτ῵ ᾿Αβραάμ· Ἔχουσι Μωϋσέα καὶ τοὺς προφήτας· ἀκουσάτωσαν αὐτῶν.
30) Ὁ δὲ εἶπεν· Οὐχί, πάτερ ᾿Αβραάμ, ἀλλ᾿ ἐάν τις ἀπὸ νεκρῶν πορευθᾜ πρὸς αὐτοὺς,
μετανοήσουσιν.
31) Εἶπε δὲ αὐτ῵· Εἰ Μωϋσέως καὶ τῶν προφητῶν οὐκ ἀκούουσιν, οὐδὲ ἐάν τις ἐκ νεκρῶν
ἀναστᾜ πεισθήσονται

29) Abraham le dijo: Tienen a Moisés y a los profetas; que los escuchen.
30) Pero él dijo: No, padre Abraham, pero si uno de los muertos fuera a ellos, se arrepentirán.
31) Le dijo [Abraham]: Si no escuchan a Moisés y a los profetas, tampoco se convencerán aunque
alguno resucite de entre los muertos.

220 Cf. Evangelio según san Lucas XVII, 10.


Οὕτως καὶ ὑμεῖς, ὅταν ποιήσητε πάντα τὰ διαταχθέντα ὑμῖν, λέγετε ὅτι δοῦλοι ἀχρεῖοί ἐσμεν,
ὅτι ὃ ὠφείλομεν ποιᾛσαι πεποιήκαμεν

Así también vosotros, cuando hayáis hecho todas las cosas que se os ordenó, decid: Somos siervos
inútiles, porque hemos hecho lo que debíamos hacer.

221 Cf. Evangelio según san Lucas XVII, 14.

Καὶ ἰδὼν εἶπεν αὐτοῖς· Πορευθέντες ἐπιδείξατε ἑαυτοὺς τοῖς ἱερεῦσι. καὶ ἐγένετο ἐν τ῵ ὑπάγειν
αὐτοὺς ἐκαθαρίσθησαν

Y cuando los vio les dijo: Vayan y preséntense a los sacerdotes. Y sucedió que mientras iban fueron
limpiados.

222 Cf. Evangelio según san Lucas IV, 27.

Καὶ πολλοὶ λεπροὶ ἦσαν ἐπὶ ᾿Ελισαίου τοῦ προφήτου ἐν τ῵ ᾿Ισραὴλ, καὶ οὐδεὶς αὐτῶν
ἐκαθαρίσθη εἰ μὴ Νεεμὰν ὁ ΢ύρος

Y muchos leprosos había en Israel [en tiempos] del profeta Eliseo, y ninguno de ellos fue limpiado
excepto Naamán el sirio.

223 Cf. Evangelio según san Lucas XVII, 22.

Εἶπε δὲ πρὸς τοὺς μαθητάς· Ἐλεύσονται ἡμέραι ὅτε ἐπιθυμήσετε μίαν τῶν ἡμερῶν τοῦ Τἱοῦ
τοῦ ἀνθρώπου ἰδεῖν, καὶ οὐκ ὄψεσθε

Le dijo a los discípulos: Vendrán días cuando desearéis ver uno de los días del Hijo del hombre, y
no lo veréis.

224 Cf. nota nº 50.

225 Cf. Evangelio según san Lucas XVIII, 35-42.

35) ᾿Εγένετο δὲ ἐν τ῵ ἐγγίζειν αὐτὸν εἰς ῾Ιεριχὼ τυφλός τις ἐκάθητο παρὰ τὴν ὁδὸν προσαιτῶν·
36) ἀκούσας δὲ ὄχλου διαπορευομένου ἐπυνθάνετο τί εἴη τοῦτο.
37) Ἀπήγγειλαν δὲ αὐτ῵ ὅτι ᾿Ιησοῦς ο Ναζωραῖος παρέρχεται.
38) Καὶ ἐβόησε λέγων· ᾿Ιησοῦ υἱὲ ΔαυἸδ, ἐλέησόν με.
39) Καὶ οἱ προάγοντες ἐπετίμων αὐτ῵ ἵνα σιωπήσᾙ· αὐτὸς δὲ πολλ῵ μ᾵λλον ἔκραζεν· Τἱὲ
ΔαυἸδ, ἐλέησόν με.
40) ΢ταθεὶς δὲ ο ᾿Ιησοῦς ἐκέλευσεν αὐτὸν ἀχθᾛναι πρὸς αὐτόν. Ἐγγίσαντος δὲ αὐτοῦ
ἐπηρώτησεν αὐτόν
41) λέγων· Σί σοι θέλεις ποιήσω; Ὁ δὲ εἶπε· Κύριε, ἵνα ἀναβλέψω.
42) Καὶ ὁ ᾿Ιησοῦς εἶπεν αὐτ῵· Ἀνάβλεψον· ἡ πίστις σου σέσωκέ σε

35) Sucedió que al aproximarse a Jericó un ciego estaba sentado junto al camino mendigando;
36) y al escuchar a la multitud que pasaba inquirió que fuera esto.
37) Le informaron: Jesús Nazareno está pasando.
38) Entonces clamó diciendo: ¡Jesús, hijo de David, ten misericordia de mí!
39) Y los que iban delante lo reprendían para que se callara; pero él más bien gritó con más fuerza:
¡Hijo de David, ten misericordia de mí!
40) Jesús, deteniéndose, mandó que se lo trajeran. Cuando estuvo cerca le pregunto
41) diciendo: ¿Qué quieres que haga por ti? Y él dijo: Señor, que recobre la vista.
42) Entonces Jesús le dijo: Recobra la vista; tu fe te ha sanado.

226 Cf. Evangelio según san Lucas XVIII, 31-33.

31) Παραλαβὼν δὲ τοὺς δώδεκα εἶπε πρὸς αὐτούς· Ἰδοὺ ἀναβαίνομεν εἰς ῾Ιερουσαλήμ καὶ
τελεσθήσεται πάντα τὰ γεγραμμένα διὰ τῶν προφητῶν τ῵ Τἱ῵ τοῦ ἀνθρώπου.
32) Παραδοθήσεται γὰρ τοῖς ἔθνεσι καὶ ἐμπαιχθήσεται καὶ ὑβρισθήσεται καὶ ἐμπτυσθήσεται,
33) καὶ μαστιγώσαντες ἀποκτενοῦσιν αὐτόν, καὶ τᾜ ἡμέρᾳ τᾜ τρίτᾙ ἀναστήσεται.

31) Tomando consigo a los doce, les dijo: He aquí, subimos a Jerusalén, y todas las cosas que están
escritas en los profetas acerca del Hijo del hombre serán cumplidas.
32) Pues será entregado a los gentiles y será escarnecido, injuriado y escupido,
33) y luego de azotarle lo matarán, y al tercer día resucitará.

227 Cf. Evangelio según san Lucas XIX, 29-46.

228 Cf. Evangelio según san Lucas XX, 19.

Καὶ ἐζήτησαν οἱ ἀρχιερεῖς καὶ οἱ γραμματεῖς ἐπιβαλεῖν ἐπ᾿ αὐτὸν τὰς χεῖρας ἐν αὐτᾜ τᾜ ὥρᾳ,
καὶ ἐφοβήθησαν τὸν λαόν· ἔγνωσαν γὰρ ὅτι πρὸς αὐτοὺς εἶπεν τὴν παραβολὴν ταύτην

Y los principales sacerdotes y los escribas buscaban echarle mano en ese momento, pero tenían
miedo del pueblo; pues entendieron que contra ellos dijo esa parábola.

229 Cf. Evangelio según san Lucas XX, 17.

Ὁ δὲ ἐμβλέψας αὐτοῖς εἶπε· Σί οὖν ἐστι τὸ γεγραμμένον τοῦτο, λίθον ὃν ἀπεδοκίμασαν οἱ


οἰκοδομοῦντες, οὗτος ἐγενήθη εἰς κεφαλὴν γωνίας;

Pero Él, mirándolos fijamente, dijo: ¿Qué significa esto que está escrito: La piedra que desecharon
los edificadores se convirtió en la cabeza del ángulo?

230 Cf. Evangelio según san Lucas XX, 37-38.

37) Ὅτι δὲ ἐγείρονται οἱ νεκροὶ, καὶ Μωϋςᾛς ἐμήνυσεν ἐπὶ τᾛς βάτου, ὡς λέγει Κύριον τὸν Θεὸν
᾿Αβραὰμ καὶ τὸν Θεὸν ᾿Ισαὰκ καὶ τὸν Θεὸν ᾿Ιακώβ.
38) Θεὸς δὲ οὐκ ἔστι νεκρῶν, ἀλλὰ ζώντων· πάντες γὰρ αὐτ῵ ζῶσιν

37) Y que los muertos resucitan también Moisés lo reveló en la zarza, cuando llama al Señor ‚Dios
de Abraham, Dios de Isaac y Dios de Jacob‛.
38) Pero Dios no es [Dios] de muertos, sino de vivos; pues todos están vivos para Él.
231 Evangelio según san Lucas XXI, 18.

Καὶ θρὶξ ἐκ τᾛς κεφαλᾛς ὑμῶν οὐ μὴ ἀπόληται

No se perderá un cabello de vuestras cabezas.

232 Cf. Evangelio según san Lucas XXI, 21-22.

21) Σότε οἱ ἐν τᾜ ᾿Ιουδαίᾳ φευγέτωσαν εἰς τὰ ὄρη, καὶ οἱ ἐν μέσῳ αὐτᾛς ἐκχωρείτωσαν, καὶ οἱ ἐν
ταῖς χώραις μὴ εἰσερχέσθωσαν εἰς αὐτήν,
22) ὅτι ἡμέραι ἐκδικήσεως αὗταί εἰσι τοῦ πλησθᾛναι πάντα τὰ γεγραμμένα

21) Entonces, los que estén en Judea huyan a los montes, y los que estén en medio de ella váyanse, y
los que estén en los campos no entren en ella,
22) porque estos son días de venganza, para que se cumplan todas las cosas que están escritas.

233 Cf. Evangelio según san Lucas XXII, 4.

Καὶ ἀπελθὼν συνελάλησε τοῖς ἀρχιερεῦσι καὶ στρατηγοῖς τὸ πῶς αὐτόν παραδ῵ αὐτοῖς

Y fue y habló con los principales sacerdotes y con los oficiales cómo se lo entregaría a ellos.

234 Cf. Evangelio según san Lucas XXII, 8.

Καὶ ἀπέστειλε Πέτρον καὶ ᾿Ιωάννην εἰπών· Πορευθέντες ἑτοιμάσατε ἡμῖν τὸ Πάσχα ἵνα
φάγωμεν

Y envió a Pedro y Juan diciendo: Vayan, preparen la Pascua para nosotros, para que comamos.

235 Cf. Evangelio según san Lucas XXII, 14-15.

14) Καὶ ὅτε ἐγένετο ἡ ὥρα, ἀνέπεσε, καὶ οἱ δώδεκα ἀπόστολοι σὺν αὐτ῵.
15) καὶ εἶπε πρὸς αὐτούς· Ἐπιθυμίᾳ ἐπεθύμησα τοῦτο τὸ Πάσχα φαγεῖν μεθ᾿ ὑμῶν πρὸ τοῦ με
παθεῖν

14) Y cuando fue la hora se sentó, y los doce apóstoles con Él,
15) y les dijo: Con ansias deseé comer esta Pascua con vosotros antes de que padezca.

236 Cf. Evangelio según san Lucas XXII, 16.

Λέγω γὰρ ὑμῖν, ὅτι οὐκέτι οὐ μὴ φάγω ἐξ αὐτοῦ ἕως ὅτου πληρωθᾜ ἐν τᾜ βασιλείᾳ τοῦ Θεοῦ

Pues os digo que nunca más comeré de ella hasta que se lleve a cabo en el reino de Dios.

237 Cf. Evangelio según san Lucas XXII, 35.


Καὶ εἶπεν αὐτοῖς· Ὅτε ἀπέστειλα ὑμ᾵ς ἄτερ βαλλαντίου καὶ πήρας καὶ ὑποδημάτων, μή τινος
ὑστερήσατε; Οἱ δὲ εἶπον· Οὐθενός

Les dijo: Cuando os envié sin bolsa, alforja o sandalias, ¿acaso carecísteis de algo? Y ellos dijeron:
De nada.

238 Cf. Evangelio según san Lucas XXII, 37.

Λέγω γὰρ ὑμῖν ὅτι ἔτι τοῦτο τὸ γεγραμμένον δεῖ τελεσθᾛναι ἐν ἐμοί, τὸ καὶ μετὰ ἀνόμων
ἐλογίσθη· καὶ γὰρ τὸ περὶ ἐμοῦ τέλος ἔχει

Pues os digo que es necesario que aun se cumpla en mí aquello que está escrito: Y fue contado con
los transgresores; pues lo [escrito] acerca de mí tiene cumplimiento.

239 Cf. Evangelio según san Lucas XXII, 41.

Καὶ αὐτὸς ἀπεσπάσθη ἀπ᾿ αὐτῶν ὡσεὶ λίθου βολήν καὶ θεὶς τὰ γόνατα προσηύχετο

Y Él se alejó de ellos como a un tiro de piedra, y doblando las rodillas oró.

240 Cf. Evangelio según san Lucas XXII, 47.

῎Ετι δὲ αὐτοῦ λαλοῦντος ἰδοὺ ὄχλος, καὶ ὁ λεγόμενος ᾿Ιούδας, εἷς τῶν δώδεκα, προήρχετο
αὐτῶν, καὶ ἤγγισε τ῵ ᾿Ιησοῦ φιλᾛσαι αὐτόν

Mientras Él todavía estaba hablando, he aquí [llegó] una multitud, y el que se llamaba Judas, uno
de los doce, iba delante de ellos, y se acercó a Jesús para besarle.

241 Cf. Evangelio según san Lucas XXII, 50.

Καὶ ἐπάταξεν εἷς τις ἐξ αὐτῶν τὸν δοῦλον τοῦ ἀρχιερέως καὶ ἀφεῖλεν αὐτοῦ τὸ οὖς τὸ δεξιόν

Y uno de ellos hirió al siervo del sumo sacerdote y le cortó la oreja derecha.

242 Cf. Evangelio según san Lucas XXII, 63-64.

63) Καὶ οἱ ἄνδρες οἱ συνέχοντες τὸν ᾿Ιησοῦν ἐνέπαιζον αὐτ῵ δέροντες,


64) καὶ περικαλύψαντες αὐτὸν ἔτυπτον αὐτοῦ τὸ πρόσωπον καὶ ἐπηρώτων αὐτὸν λέγοντες·
Προφήτευσον τίς ἐστιν ὁ παίσας σε;

63) Y los hombres que retenían a Jesús se burlaban maltratándolo,


64) y cubriéndole, golpeaban su rostro y le preguntaban diciendo: Adivina, ¿quién es el que te
pegó?

243 Cf. Evangelio según san Lucas XXIII, 2.


Ἤρξαντο δὲ κατηγορεῖν αὐτοῦ λέγοντες· Σοῦτον εὕρομεν διαστρέφοντα τὸ ἔθνος καὶ
κωλύοντα Καίσαρι φόρους διδόναι, λέγοντα ἑαυτὸν Φριστὸν βασιλέα εἶναι

Y comenzaron a acusarle diciendo: Hallamos a este que pervierte el pueblo y prohibe dar tributos al
César, diciendo que él es el Cristo, el rey.

244 Cf. Evangelio según san Lucas XXIII, 33; 44-45.

33) Καὶ ὅτε ἀπᾛλθον ἐπὶ τὸν τόπον τὸν καλούμενον Κρανίον, ἐκεῖ ἐσταύρωσαν αὐτὸν καὶ τοὺς
κακούργους, ὃν μὲν ἐκ δεξιῶν ὃν δὲ ἐξ ἀριστερῶν

33) Y cuando llegaron al lugar llamado la Calavera, crucificaron allí a Jesús y a los malhechores,
uno a la derecha y otro a la izquierda.

44) ῏Ην δὲ ὡσεὶ ὥρα ἕκτη καὶ σκότος ἐγένετο ἐφ᾿ ὅλην τὴν γᾛν ἕως ὥρας ἐνάτης,
45) τοῦ ἡλίου ἐκλιπόντος, καὶ ἐσχίσθη τὸ καταπέτασμα τοῦ ναοῦ μέσον

44) Era como la hora sexta y se hizo oscuridad sobre toda la tierra hasta la hora novena,
45) al eclipsarse el sol, y el velo del templo se rasgó al medio.

245 Cf. Evangelio según san Lucas XXIII, 43.

Καὶ εἶπεν αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοῦς· Ἀμήν λέγω σοί, σήμερον μετ᾿ ἐμοῦ ἔσᾙ ἐν τ῵ παραδείσῳ

Y Jesús le dijo: De cierto te digo, hoy estarás conmigo en el paraíso.

246 Cf. Evangelio según san Lucas XXIII, 46.

Καὶ φωνήσας φωνᾜ μεγάλᾙ ὁ ᾿Ιησοῦς εἶπε· Πάτερ, εἰς χεῖράς σου παρατίθεμαι τὸ πνεῦμά μου·
καὶ ταῦτα εἰπὼν ἐξέπνευσεν

Entonces Jesús, clamando con gran voz, dijo: ¡Padre, en tus manos entrego mi espíritu! Y habiendo
dicho esto, expiró.

247 Cf. Evangelio según san Lucas XXIII, 50-53.

50) Καὶ ἰδοὺ ἀνὴρ ὀνόματι ᾿Ιωσὴφ, βουλευτὴς ὑπάρχων, ἀνὴρ ἀγαθὸς καὶ δίκαιος
51) - οὗτος οὐκ ἦν συγκατατεθειμένος τᾜ βουλᾜ καὶ τᾜ πράξει αὐτῶν - ἀπὸ ῾Αριμαθαίας
πόλεως τῶν ᾿Ιουδαίων, ὃς προσεδέχετο καὶ αὐτὸς τὴν βασιλείαν τοῦ Θεοῦ,
52) οὗτος προσελθὼν τ῵ Πιλάτῳ Ἠτήσατο τὸ σῶμα τοῦ ᾿Ιησοῦ,
53) καὶ καθελὼν αὐτὸ ἐνετύλιξεν αὐτὸ σινδόνι καὶ ἔθηκεν αὐτὸ ἐν μνήματι λαξευτ῵, οὗ οὐκ ἦν
οὐδεὶς οὐδέπω κείμενος

50) Y he aquí que un varón de nombre José, que era miembro del Concilio, varón bueno y justo
51) – este no había estado de acuerdo con el plan y el proceder de ellos – era de Arimatea, ciudad de
los judíos, el cual también esperaba el reino de Dios;
52) este fue a Pilato y le pidió el cuerpo de Jesús,
53) y cuando lo bajaron lo envolvió en un lienzo de lino y lo puso en un sepulcro excavado en la
roca, en el cual todavía no se había puesto a nadie.

248 Cf. Evangelio según san Lucas XXIII, 55-56.

55) Κατακολουθήσασαι δὲ αἱ γυναῖκες, αἵτινες ἦσαν συνεληλυθυῖαι αὐτ῵ ἐκ τᾛς Γαλιλαίας,


ἐθεάσαντο τὸ μνημεῖον καὶ ὡς ἐτέθη τὸ σῶμα αὐτοῦ,
56) ὑποστρέψασαι δὲ ἡτοίμασαν ἀρώματα καὶ μύρα. Καὶ τὸ μὲν σάββατον ἡσύχασαν κατὰ τὴν
ἐντολήν

55) Y las mujeres que habían venido con Él desde Galilea siguieron detrás, y vieron el sepulcro y
cómo fue colocado el cuerpo.
56) y cuando regresaron, prepararon especias aromáticas y perfumes. Y en el sábado descansaron
según el mandamiento.

249 Cf. Evangelio según san Lucas XIV, 4-7.

4) Καὶ ἐγένετο ἐν τ῵ ἀπορεῖσθαι αὐτὰς περὶ τούτου καὶ ἰδοὺ ἄνδρες δύο ἐπέστησαν αὐταῖς ἐν
ἐσθήσεσιν ἀστραπτοῦσαις.
5) Ἐμφόβων δὲ γενομένων αὐτῶν καὶ κλινουσῶν τὸ πρόσωπον εἰς τὴν γᾛν εἶπον πρὸς αὐτάς·
Σί ζητεῖτε τὸν ζῶντα μετὰ τῶν νεκρῶν;
6) Οὐκ ἔστιν ὧδε, ἀλλ᾿ ἠγέρθη· μνήσθητε ὡς ἐλάλησεν ὑμῖν ἔτι ὢν ἐν τᾜ Γαλιλαίᾳ,
7) λέγων ὅτι δεῖ τὸν Τἱὸν τοῦ ἀνθρώπου παραδοθᾛναι εἰς χεῖρας ἀνθρώπων ἁμαρτωλῶν καὶ
σταυρωθᾛναι, καὶ τᾜ τρίτᾙ ἡμέρᾳ ἀναστᾛναι

4) Y sucedió que estando ellas perplejas por esto, he aquí que dos varones en vestiduras
resplandecientes se presentaron ante ellas.
5) Y estando ellas aterrorizadas e inclinados sus rostros a tierra, ellos les dijeron: ¿Por qué buscáis
entre los muertos al que vive?
6) No está aquí, sino que ha resucitado; recordad cómo os habló cuando estaba aun en Galilea,
7) diciendo que el Hijo del Hombre debía ser entregado en manos de hombres pecadores y ser
crucificado, y al tercer día resucitar.

250 Cf. Evangelio según san Lucas XXIV, 25-26.

25) Καὶ αὐτὸς εἶπε πρὸς αὐτούς· Ὦ ἀνόητοι καὶ βραδεῖς τᾜ καρδίᾳ τοῦ πιστεύειν ἐπὶ π᾵σιν οἷς
ἐλάλησαν οἱ προφᾛται·
26) οὐχὶ ταῦτα ἔδει παθεῖν τὸν Φριστὸν καὶ εἰσελθεῖν εἰς τὴν δόξαν αὐτοῦ;

25) Y Él les dijo: ¡Oh insensatos y lentos de corazón para creer en todas las cosas que dijeron los
profetas!;
26) ¿no era necesario que el Cristo padeciera estas cosas y entrara en su gloria?

251 Cf. Evangelio según san Lucas XXIV, 30-31.

30) Καὶ ἐγένετο ἐν τ῵ κατακλιθᾛναι αὐτὸν μετ᾿ αὐτῶν λαβὼν τὸν ἄρτον εὐλόγησε, καὶ κλάσας
ἐπεδίδου αὐτοῖς.
31) Αὐτῶν δὲ διηνοίχθησαν οἱ ὀφθαλμοὶ, καὶ ἐπέγνωσαν αὐτόν· καὶ αὐτὸς ἄφαντος ἐγένετο
ἀπ᾿ αὐτῶν

30) Y sucedió que mientras estaba sentado con ellos tomó el pan, lo bendijo y, partiéndolo, se los
dio.
31) Entonces fueron abiertos los ojos de ellos y lo reconocieron; pero Él desapareció [delante] de
ellos.

252 Cf. Evangelio según san Lucas XXIV, 38-39.

38) Καὶ εἶπεν αὐτοῖς· Σί τεταραγμένοι ἐστέ, καὶ διατί διαλογισμοὶ ἀναβαίνουσιν ἐν ταῖς
καρδίαις ὑμῶν;
39) Ἴδετε τὰς χεῖράς μου καὶ τοὺς πόδας μου, ὅτι αὐτός ἐγώ εἰμι· ψηλαφήσατέ με καὶ ἴδετε, ὅτι
πνεῦμα σάρκα καὶ ὀστέα οὐκ ἔχει καθὼς ἐμὲ θεωρεῖτε ἔχοντα

38) Y les dijo: ¿Por qué estáis perturbados, y por qué surgen pensamientos en vuestros corazones?
39) Ved mis manos y mis pies, que soy yo mismo; palpadme y ved, que un espíritu no tiene carne ni
huesos como véis que tengo.

253 Los números entre paréntesis indican el orden en el cual se encuentran dichas citas en la
posterior refutación de Epifanio. Esto se debe a que aquí nuestro autor toma los pasajes de acuerdo
al orden canónico ortodoxo, pero al momento de efectuar su refutación adopta el orden que dichas
epístolas tenían en el canon de Marción.

254 Epístola de san Pablo a los Romanos II, 12-13.

12) Ὅσοι γὰρ ἀνόμως ἥμαρτον, ἀνόμως καὶ ἀπολοῦνται· καὶ ὅσοι ἐν νόμῳ ἥμαρτον, διὰ νόμου
κριθήσονται·
13) οὐ γὰρ οἱ ἀκροαταὶ τοῦ νόμου δίκαιοι παρὰ τ῵ Θε῵, ἀλλ᾿ οἱ ποιηταὶ τοῦ νόμου
δικαιωθήσονται

12) Cuantos pecaron sin la ley, sin la ley también perecerán, y cuantos pecaron en la ley, por medio
de la ley serán juzgados;
13) pues no son los oidores de la ley justos para con Dios, sino los hacedores de la ley serán
justificados

255 Epístola de san Pablo a los Romanos II, 25.

Περιτομὴ μὲν γὰρ ὠφελεῖ, ἐὰν νόμον πράσσᾙς· ἐὰν δὲ παραβάτης νόμου ᾖς, ἡ περιτομή σου
ἀκροβυστία γέγονεν

Pues la circuncisión aprovecha si cumples la ley; pero si eres un transgresor de la ley, tu


circuncisión se vuelve incircuncisión.

256 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos II, 20.


< παιδευτὴν ἀφρόνων, διδάσκαλον νηπίων, ἔχοντα τὴν μόρφωσιν τᾛς γνώσεως καὶ τᾛς
ἀληθείας ἐν τ῵ νόμῳ<

< instructor de los necios, maestro de niños, que tienes en la Ley la forma del conocimiento y de la
verdad<

257 Epístola de san Pablo a los Romanos V, 6.

Ἔτι γὰρ Φριστὸς ὄντων ἡμῶν ἀσθενῶν κατὰ καιρὸν ὑπὲρ ἀσεβῶν ἀπέθανε

Pues Cristo, cuando nosotros aun éramos débiles, a su tiempo murió por los impíos.

258 Epístola de san Pablo a los Romanos VII, 12.

Ὥστε ὁ μὲν νόμος ἅγιος, καὶ ἡ ἐντολὴ ἁγία καὶ δικαία καὶ ἀγαθή

De suerte que la Ley es santa, y el mandamiento es santo, justo y bueno.

259 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VIII, 4.

< ἵνα τὸ δικαίωμα τοῦ νόμου πληρωθᾜ ἐν ἡμῖν τοῖς μὴ κατὰ σάρκα περιπατοῦσιν, ἀλλὰ κατὰ
Πνεῦμα

< a fin de que la justicia de la Ley fuese cumplida en nosotros, los que no andamos según la carne
sino según el Espíritu.

260 Epístola de san Pablo a los Romanos X, 4.

Σέλος γὰρ νόμου Φριστὸς εἰς δικαιοσύνην παντὶ τ῵ πιστεύοντι

Pues el fin de la Ley es Cristo, para justicia a todo el que cree.

261 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos XIII, 8.

Μηδενὶ μηδὲν ὀφείλετε εἰ μὴ τὸ ἀγαπ᾵ν ἀλλήλους· ὁ γὰρ ἀγαπῶν τὸν ἕτερον νόμον
πεπλήρωκε

No debáis a nadie nada excepto el amaros unos a otros; pues el que ama al otro ha cumplido la Ley.

262 Cf. Epístola de san Pablo a los Efesios II, 11-14.

11) Διὸ μνημονεύετε ὅτι ὑμεῖς ποτὲ τὰ ἔθνη ἐν σαρκί, οἱ λεγόμενοι ἀκροβυστία ὑπὸ τᾛς
λεγομένης περιτομᾛς ἐν σαρκὶ χειροποιήτου,
12) ὅτι ἦτε ἐν τ῵ καιρ῵ ἐκείνῳ χωρὶς Φριστοῦ, ἀπηλλοτριωμένοι τᾛς πολιτείας τοῦ ᾿Ισραὴλ καὶ
ξένοι τῶν διαθηκῶν τᾛς ἐπαγγελίας, ἐλπίδα μὴ ἔχοντες καὶ ἄθεοι ἐν τ῵ κόσμῳ.
13) Νυνὶ δὲ ἐν Φριστ῵ ᾿Ιησοῦ ὑμεῖς οἵ ποτε ὄντες μακρὰν ἐγγὺς ἐγενήθητε ἐν τ῵ αἵματι τοῦ
Φριστοῦ.
14) Αὐτὸς γάρ ἐστιν ἡ εἰρήνη ἡμῶν, ὁ ποιήσας τὰ ἀμφότερα ἕν καὶ τὸ μεσότοιχον τοῦ φραγμοῦ
λύσας<

11) Por tanto, acordaos que en otro tiempo vosotros los gentiles en la carne, los llamados
incircuncisión por la llamada circuncisión hecha por mano en la carne,
12) que en aquel tiempo estábais sin Cristo, excluidos de la ciudadanía de Israel y extraños a los
pactos de la promesa, sin tener esperanza y sin Dios en el mundo.
13) Pero ahora en Cristo Jesús vosotros, los que en otro tiempo estábais lejos, habéis sido hechos
cercanos en la sangre de Cristo.
14) Pues Él es nuestra paz, que de ambos hizo uno y derribó la pared intermedia de separación<

263 Epístola de san Pablo a los Efesios V, 14.

Διὸ λέγει· Ἔγειρε ὁ καθεύδων, καὶ ἀνάστα ἐκ τῶν νεκρῶν, καὶ ἐπιφαύσει σοι ὁ Φριστός

Por lo cual dice: Despierta, tú que duermes, y levántate de entre los muertos, y Cristo te iluminará.

264 Epístola de san Pablo a los Efesios V, 31.

Ἀντὶ τούτου καταλείψει ἄνθρωπος τὸν πατέρα αὐτοῦ καὶ τὴν μητέρα καὶ προσκολληθήσεται
πρὸς τὴν γυναῖκα αὐτοῦ, καὶ ἔσονται οἱ δύο εἰς σάρκα μίαν

Por esto dejará el hombre a su padre y a su madre y se unirá a su mujer, y los dos serán una carne.

265 Cf. Epístola de san Pablo a los Colosenses II, 16-17.

16) Μὴ οὖν τις ὑμ᾵ς κρινέτω ἐν βρώσει ἥ ἐν πόσει ἥ ἐν μέρει ἑορτᾛς ἥ νεομηνίας ἥ σαββάτων,
17) ἅ ἐστι σκιὰ τῶν μελλόντων, τὸ δὲ σῶμα τοῦ Φριστοῦ

16) Que nadie os juzgue en cuanto a comida o bebida, o en cuestiones de días de fiesta, lunas
nuevas o sábados,
17) las cuales son una sombra de las cosas venideras, pero el cuerpo es de Cristo.

En la Epístola de san Pablo a los Colosenses IV, 16 su autor menciona una carta escrita para la iglesia
266

de Laodicea. Aparentemente dicha epístola circulaba todavía durante la época de Epifanio pero su
exclusión del canon apostólico evidencia que la autoría de esta carta ya era considerada dudosa. El
pasaje que Epifanio transcribe aquí es literalmente paralelo al de la Epístola de san Pablo a los Efesios
IV, 5-6.

267 Cf. Epístola de san Pablo a los Gálatas III, 11-12.

11) Ὅτι δὲ ἐν νόμῳ οὐδεὶς δικαιοῦται παρὰ τῶ Θεῶ, δᾛλον· ὅτι ὁ δίκαιος ἐκ πίστεως ζήσεται·
12) ὁ δὲ νόμος οὐκ ἔστιν ἐκ πίστεως, ἀλλ᾿ ὁ ποιήσας αὐτὰ ἄνθρωπος ζήσεται ἐν αὐτοῖς

11) Pero es evidente que ante Dios nadie es justificado por la Ley; porque el justo por fe vivirá;
12) pero la Ley no es por fe, sino que el hombre que haga estas cosas vivirá por ellas.
268 Cf. Epístola de san Pablo a los Gálatas III, 13.

Φριστὸς ἡμ᾵ς ἐξηγόρασεν ἐκ τᾛς κατάρας τοῦ νόμου γενόμενος ὑπὲρ ἡμῶν κατάρα· γέγραπται
γὰρ· ἐπικατάρατος π᾵ς ὁ κρεμάμενος ἐπὶ ξύλου

Cristo nos redimió de la maldición de la Ley, hecho por nosotros maldición; pues está escrito:
Maldito todo el que es colgado de un madero.

269 Cf. Epístola de san Pablo a los Gálatas V, 3.

Μαρτύρομαι δὲ πάλιν παντὶ ἀνθρώπῳ περιτεμνομένῳ ὅτι ὀφειλέτης ἐστὶν ὅλον τὸν νόμον
ποιᾛσαι

Otra vez testifico a todo hombre que se circuncida, que está obligado a hacer toda la Ley.

270 Epístola de san Pablo a los Gálatas V, 9.

Μικρὰ ζύμη ὅλον τὸ φύραμα ζυμοῖ

Un poco de levadura leuda toda la masa.

271 Cf. Epístola de san Pablo a los Gálatas V, 14.

Ὁ γὰρ π᾵ς νόμος ἐν ἑνὶ λόγῳ πληροῦται, ἐν τ῵, ἀγαπήσεις τὸν πλησίον σου ὡς σεαυτόν

Pues toda la Ley se cumple en una sola palabra, en la [que dice]: Amarás a tu prójimo como a ti
mismo.

272 Cf. Epístola de san Pablo a los Gálatas V, 19-21.

19) Υανερὰ δέ ἐστι τὰ ἔργα τᾛς σαρκός, ἅτινά ἐστι μοιχεία, πορνεία, ἀκαθαρσία, ἀσέλγεια,
20) εἰδωλολατρία, φαρμακεία, ἔχθραι, ἔρεις, ζᾛλοι, θυμοί, ἐριθείαι, διχοστασίαι, αἱρέσεις,
21) φθόνοι, φόνοι, μέθαι, κῶμοι καὶ τὰ ὅμοια τούτοις, ἃ προλέγω ὑμῖν καθὼς καὶ προεῖπον, ὅτι
οἱ τὰ τοιαῦτα πράσσοντες βασιλείαν Θεοῦ οὐ κληρονομήσουσιν

19) Pero manifiestas son las obras de la carne, las cuales son adulterio, fornicación, impureza,
lascivia,
20) idolatría, hechicería, enemistades, discordias, celos, enojos, peleas, disensiones, herejías,
21) envidias, asesinatos, borracheras, orgías y cosas semejantes a estas, las cuales os digo de
antemano, como también lo dije antes, que los que hacen tales cosas no heredarán el reino de Dios.

273 Epístola de san Pablo a los Gálatas V, 24.

Οἱ δὲ τοῦ Φριστοῦ τὴν σάρκα ἐσταύρωσαν σὺν τοῖς παθήμασι καὶ ταῖς ἐπιθυμίαις

Pero los que son de Cristo han crucificado la carne junto con las pasiones y las concupiscencias.
274 Cf. Epístola de san Pablo a los Gálatas VI, 13.

Οὐδὲ γὰρ οἱ περιτεμνόμενοι αὐτοὶ νόμον φυλάσσουσιν· ἀλλὰ θέλουσιν ὑμ᾵ς περιτέμνεσθαι,
ἵνα ἐν τᾜ ὑμετέρᾳ σαρκὶ καυχήσωνται

Pues ni los mismos circuncidados guardan la Ley, pero quieren que vosotros seáis circuncidados
para gloriarse en vuestra carne.

275 Primera epístola de san Pablo a los Corintios I, 19.

Γέγραπται γάρ· Ἀπολῶ τὴν σοφίαν τῶν σοφῶν, καὶ τὴν σύνεσιν τῶν συνετῶν ἀθετήσω

Pues está escrito: Destruiré la sabiduría de los sabios y rechazaré el entendimiento de los
entendidos.

276 Primera epístola de san Pablo a los Corintios I, 31.

Ἵνα, καθὼς γέγραπται, ὁ καυχώμενος ἐν Κυρίῳ καυχάσθω

Para que, como está escrito: El que se gloría, gloríese en el Señor.

277 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios II, 6.

΢οφίαν δὲ λαλοῦμεν ἐν τοῖς τελείοις, σοφίαν δὲ οὐ τοῦ αἰῶνος τούτου, οὐδὲ τῶν ἀρχόντων τοῦ
αἰῶνος τούτου, τῶν καταργουμένων<

Sin embargo, hablamos sabiduría entre los que han alcanzado madurez; pero una sabiduría no de
este siglo, ni de los gobernantes de este siglo, que van desapareciendo<

278 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios III, 19-20.

19) Ἡ γὰρ σοφία τοῦ κόσμου τούτου μωρία παρὰ τ῵ Θε῵ ἐστι. Γέγραπται γάρ· Ὁ δρασσόμενος
τοὺς σοφοὺς ἐν τᾜ πανουργίᾳ αὐτῶν·
20) καὶ πάλιν· Κύριος γινώσκει τοὺς διαλογισμοὺς τῶν σοφῶν, ὅτι εἰσὶ μάταιοι

19) Pues la sabiduría de este mundo es necedad para con Dios. Pues está escrito: El que atrapa a los
sabios en su propia astucia;
20) Y de nuevo: El Señor conoce los pensamientos de los sabios, que son vanos.

279 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios V, 7.

Ἐκκαθάρατε οὖν τὴν παλαιὰν ζύμην, ἵνα ἦτε νέον φύραμα, καθώς ἐστε ἄζυμοι. Καὶ γὰρ τὸ
Πάσχα ἡμῶν ὑπὲρ ἡμῶν ἐτύθη Φριστός

Limpiad pues la vieja levadura, para que seáis nueva masa, como sois sin levadura. Pues también
Cristo, nuestra Pascua, fue sacrificado por nosotros.
280 Primera epístola de san Pablo a los Corintios VI, 16.

Ἢ οὐκ οἴδατε ὅτι ὁ κολλώμενος τᾜ πόρνᾙ ἓν σῶμά ἐστιν; Ἔσονται γάρ, φησίν, οἱ δύο εἰς σάρκα
μίαν

¿O no sabéis que el que se junta con una prostituta es un cuerpo [con ella]? Pues los dos – dice –
serán una carne.

281 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios IX, 8-9.

8) Μὴ κατὰ ἄνθρωπον ταῦτα λαλῶ; Ἢ οὐχὶ καὶ ὁ νόμος ταῦτα λέγει;


9) Ἐν γὰρ τ῵ Μωϋσέως νόμῳ γέγραπται· Οὐ φιμώσεις βοῦν ἀλοῶντα. Μὴ τῶν βοῶν μέλει τ῵
Θε῵;

8) ¿Acaso digo esto como hombre? ¿O no dice esto también la Ley?


9) Pues en la Ley de Moisés está escrito: No pongas bozal al buey que trilla. ¿Acaso Dios tiene
cuidado de los bueyes?

282 Cf. cita nº 281.

283 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios X, 1-11.

1) Οὐ θέλω δὲ ὑμ᾵ς ἀγνοεῖν, ἀδελφοί, ὅτι οἱ πατέρες ἡμῶν πάντες ὑπὸ τὴν νεφέλην ἦσαν, καὶ
πάντες διὰ τᾛς θαλάσσης διᾛλθον,
2) καὶ πάντες εἰς τὸν Μωϋσᾛν ἐβαπτίσαντο ἐν τᾜ νεφέλᾙ καὶ ἐν τᾜ θαλάσσᾙ,
3) καὶ πάντες τὸ αὐτὸ βρῶμα πνευματικὸν ἔφαγον
4) καὶ πάντες τὸ αὐτὸ πόμα πνευματικὸν ἔπιον· ἔπινον γὰρ ἐκ πνευματικᾛς ἀκολουθούσης
πέτρας, ἡ δὲ πέτρα ἦν ὁ Φριστός·
5) ἀλλ᾿ οὐκ ἐν τοῖς πλείοσιν αὐτῶν εὐδόκησεν ὁ Θεός· κατεστρώθησαν γὰρ ἐν τᾜ ἑρήμῳ.
6) Σαῦτα δὲ τύποι ἡμῶν ἐγενήθησαν, εἰς τὸ μὴ εἶναι ἡμ᾵ς ἐπιθυμητὰς κακῶν, καθὼς κἀκεῖνοι
ἐπεθύμησαν.
7) Μηδὲ εἰδωλολάτραι γίνεσθε, καθώς τινες αὐτῶν, ὡς γέγραπται· Ἐκάθισεν ὁ λαὸς φαγεῖν καὶ
πιεῖν, καὶ ἀνέστησαν παίζειν.
8) Μηδὲ πορνεύωμεν, καθώς τινες αὐτῶν ἐπόρνευσαν καὶ ἔπεσον ἐν μιᾶ ἡμέρᾳ εἰκοσιτρεῖς
χιλιάδες.
9) Μηδὲ ἐκπειράζωμεν τὸν Φριστόν, καθώς καὶ τινες αὐτῶν ἐπείρασαν καὶ ὑπὸ τῶν ὄφεων
ἀπώλοντο.
10) Μηδὲ γογγύζετε, καθὼς καὶ τινὲς αὐτῶν ἐγόγγυσαν καὶ ἀπώλοντο ὑπὸ τοῦ ὀλοθρευτοῦ.
11) Σαῦτα δὲ πάντα τύποι συνέβαινεν ἐκείνοις, ἐγράφη δὲ πρὸς νουθεσίαν ἡμῶν, εἰς οὓς τὰ
τέλη τῶν αἰώνων κατήντησεν

1) No quiero que ignoréis, hermanos, que nuestros padres estuvieron todos bajo la nube, y todos
cruzaron a través del mar,
2) y en Moisés todos fueron bautizados en la nube y en el mar,
3) todos comieron el mismo alimento espiritual
4) y todos bebieron la misma bebida espiritual; pues bebieron de la roca espiritual que los seguía, y
la piedra era Cristo;
5) pero Dios no se complació de muchos de ellos, pues quedaron tirados en el desierto.
6) Estas cosas fueron hechas como ejemplos para nosotros, para que no deseemos cosas malas,
como aquellos desearon.
7) Ni seáis idólatras, como fueron algunos de ellos, como está escrito: Se sentó el pueblo a comer y
beber, y se levantó a divertirse.
8) Ni cometamos fornicación, como algunos de ellos fornicaron y cayeron en un solo día veintitres
mil.
9) Ni tentemos a Cristo, como lo tentaron algunos de ellos y murieron por las serpientes.
10) Ni murmuréis, como algunos de ellos murmuraron y perecieron por el destructor.
11) Todas estas cosas les ocurrieron a aquellos como ejemplos, y fueron escritas para nuestra
admonición, a quienes llegó el fin de los siglos.

284 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios X, 19-20.

19) Σί οὖν φημί; Ὅτι εἴδωλον τί ἐστιν ἥ ὅτι εἰδωλόθυτον τί ἐστιν;


20) Ἀλλ᾿ ὅτι ἃ θύει τὰ ἔθνη, δαιμονίοις θύει καὶ οὐ Θε῵· οὐ θέλω δὲ ὑμ᾵ς κοινωνοὺς τῶν
δαιμονίων γίνεσθαι

19) ¿Qué, pues, digo? ¿Qué un ídolo es algo o que lo ofracido en sacrificio a un ídolo es algo?
20) Pero lo que los gentiles sacrifican, a los demonios lo sacrifican y no a Dios; y no quiero que seáis
partícipes de los demonios.

285 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XI, 7.

Ἀνὴρ μὲν γὰρ οὐκ ὀφείλει κατακαλύπτεσθαι τὴν κεφαλήν, εἰκὼν καὶ δόξα Θεοῦ ὑπάρχων· ἡ
γυνὴ δὲ δόξα ἀνδρός ἐστιν

El varón no debe cubrir la cabeza, pues es la imagen y la gloria de Dios, y la mujer es la gloria del
varón.

286 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XII, 24.

< τὰ δὲ εὐσχήμονα ἡμῶν οὐ χρείαν ἔχει. Ἀλλ᾿ ὁ Θεὸς συνεκέρασε τὸ σῶμα, τ῵ ὑστερούντι
περισσοτέραν δοὺς τιμήν<

< pero nuestras partes honorables no tienen necesidad. Mas Dios compuso el cuerpo dando mayor
honra a la parte que carecía de ella<

287 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XIV, 19.

Ἀλλ᾿ ἐν Ἐκκλησίᾳ θέλω πέντε λόγους διὰ τοῦ νοός μου λαλᾛσαι, ἵνα καὶ ἄλλους κατηχήσω, ἥ
μυρίους λόγους ἐν γλώσςᾙ

Pero en la Iglesia prefiero hablar cinco palabras con mi entendimiento, para instruir también a
otros, que diez mil palabras en lenguas.

288 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XIV, 21.
Ἐν τ῵ νόμῳ γέγραπται ὅτι ἐν ἑτερογλώσσοις καὶ ἐν χείλεσιν ἑτέροις λαλήσω τ῵ λα῵ τούτῳ,
καὶ οὐδ᾿ οὕτως εἰσακούσονταί μου, λέγει Κύριος

En la Ley está escrito: En otras lenguas y en otros labios hablaré a este pueblo, y ni aun así me
escucharán, dice el Señor.

289 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XIV, 34.

Αἱ γυναῖκες ὑμῶν ἐν ταῖς ἐκκλησίαις σιγάτωσαν· οὐ γὰρ ἐπιτέτραπται αὐταῖς λαλεῖν, ἀλλ᾿
ὑποτάσεσθαι, καθὼς καὶ ὁ νόμος λέγει

Vuestras mujeres guarden silencio en las iglesias, pues no les está permitido hablar sino
subordinarse, como también la Ley dice.

290 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 1.

Γνωρίζω δὲ ὑμῖν, ἀδελφοί, τὸ Εὐαγγέλιον ὃ εὐηγγελισάμην ὑμῖν, ὃ καὶ παρελάβετε, ἐν ᾧ καὶ


ἐστήκατε<

Os hago saber, hermanos, el Evangelio que os anuncié, el cual también recibisteis, en el cual
también permanecéis<

291 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 14.

Εἰ δὲ Φριστὸς οὐκ ἐγήγερται, κενὸν ἄρα τὸ κήρυγμα ἡμῶν, κενὴ δὲ καὶ ἡ πίστις ὑμῶν

Pero si Cristo no resucitó, entonces nuestra predicación es vana, y vana también es vuestra fe.

292 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 11.

Εἴτε οὖν ἐγὼ εἴτε ἐκεινοι, οὕτω κηρύσσομεν καὶ οὕτως ἐπιστεύσατε

Porque ya sea yo o aquellos, así predicamos y así creísteis.

293 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 3-4.

3) Παρέδωκα γὰρ ὑμῖν ἐν πρώτοις, ὃ καὶ παρέλαβον, ὅτι Φριστὸς ἀπέθανεν ὑπὲρ τῶν ἁμαρτιῶν
ἡμῶν κατὰ τὰς Γραφάς,
4) καὶ ὅτι ἐτάφη, καὶ ὅτι ἐγήγερται τᾜ τρίτᾙ ἡμέρᾳ κατὰ τὰς Γραφάς

3) Porque os he entregado en primer lugar lo que también recibí: que Cristo murió por nuestros
pecados, conforme a las Escrituras,
4) y que fue sepultado, y que resucitó al tercer día, conforme a las Escrituras.

294 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 54.
Ὅταν δὲ τὸ φθαρτὸν τοῦτο ἐνδύσηται ἀφθαρσίαν καὶ τὸ θνητὸν τοῦτο ἐνδύσηται ἀθανασίαν,
τότε γενήσεται ὁ λόγος ὁ γεγραμμένος· Κατεπόθη ὁ θάνατος εῖς νῖκος

Y cuando esto corruptible sea revestido de incorrupción, y esto mortal sea revestido de
inmortalidad, entonces se cumplirá la palabra que está escrita: Devorada es la muerte en victoria.

295 Cf. Segunda epístola de san Pablo a los Corintios I, 20.

Ὅσαι γὰρ ἐπαγγελίαι Θεοῦ, ἐν αὐτ῵ τὸ ναί καὶ ἐν αὐτ῵ τὸ ἀμήν, τ῵ Θε῵ πρὸς δόξαν δι᾿ ἡμῶν

Pues todas las promesas de Dios son en Él sí y en Él amén, para gloria a Dios por medio de
nosotros.

296 Cf. Segunda epístola de san Pablo a los Corintios IV, 5-6.

5) Οὐ γὰρ ἑαυτοὺς κηρύσσομεν ἀλλὰ Φριστὸν ᾿Ιησοῦν Κύριον, ἑαυτοὺς δὲ δούλους ὑμῶν διὰ
᾿Ιησοῦν.
6) Ὅτι ὁ Θεὸς ὁ εἰπών ἐκ σκότους φῶς λάμψαι, ὃς ἔλαμψεν ἐν ταῖς καρδίαις ἡμῶν πρὸς
φωτισμὸν τᾛς γνώσεως τᾛς δόξης τοῦ Θεοῦ ἐν προσώπῳ ᾿Ιησοῦ Φριστοῦ

5) No nos predicamos a nosotros mismos, sino al Señor Jesucristo, y nosotros mismos somos
vuestros siervos por Jesús.
6) Porque Dios, el que dijo: La luz brillará entre las tinieblas, es el que resplandeció en nuestros
corazones para iluminación del conocimiento de la gloria de Dios en la persona de Jesucristo.

297 Cf. Segunda epístola de san Pablo a los Corintios IV, 13.

Ἔχοντες δὲ τὸ αὐτὸ Πνεῦμα τᾛς πίστεως κατὰ τὸ γεγραμμένον· Ἐπίστευσα, διὸ ἐλάλησα, καὶ
ἡμεῖς πιστεύομεν, διὸ καὶ λαλοῦμεν

Teniendo el mismo Espíritu de fe, conforme a lo que está escrito: Creí, por lo cual también hablé,
nosotros también creemos, por lo cual también hablamos.

298 Cf. Evangelio según san Juan XVIII, 20.

Ἀπεκρίθη αὐτ῵ ᾿Ιησοῦς· Ἐγὼ παρρησίᾳ ἐλάλησα τ῵ κόσμῳ· ἐγὼ ἐδίδαξα ἐν τᾜ συναγωγᾜ καὶ
ἐν τ῵ ἱερ῵, ὅπου πάντοτε οἱ ᾿Ιουδαῖοι συνέρχονται, καὶ ἐν κρυπτ῵ ἐλάλησα οὐδέν

Jesús le respondió: Yo hablé al mundo con franqueza; enseñé en la sinagoga y en el templo, donde
se reúnen siempre los judíos, y nunca hablé en secreto.

299 Cf. Evangelio según san Juan XIV, 6.

Λέγει αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοῦς· Ἐγώ εἰμι ἡ ὁδὸς καὶ ἡ ἀλήθεια καὶ ἡ ζωή· οὐδεὶς ἔρχεται πρὸς τὸν
Πατέρα εἰ μὴ δι᾿ ἐμοῦ

Jesús le dijo: Yo soy el camino, la verdad y la vida; nadie viene al Padre si no es por Mí.
300 Cf. Evangelio según san Marcos VIII, 33.

Ὁ δὲ ἐπιστραφεὶς καὶ ἰδὼν τοὺς μαθητὰς αὐτοῦ ἐπετίμησε τ῵ Πέτρῳ λέγων· Ὕπαγε ὀπίσω μου,
΢αταν᾵· ὅτι οὐ φρονεῖς τὰ τοῦ Θεοῦ, ἀλλὰ τὰ τῶν ἀνθρώπων

Pero Él, volviéndose y mirando a sus discípulos, reprendió a Pedro diciendo: Quítate de delante de
mí, Satanás, porque no tienes en mente las cosas de Dios, sino las de los hombres.

301En la presente cita seguimos el texto de la edición de Karl Holl por considerar que la exégesis de
nuestro autor perdería su fundamento si adoptáramos la versión de Migne. El versículo aquí citado
por Epifanio (Lucas VIII, 42; cf. nota nº 180) presenta una discordancia textual con el pasaje del
Evangelio canónico; mientras este último registra el acusativo singular masculino αὐτόν referido a
Jesús, Epifanio transcribe el acusativo plural αὐτούς, incluyendo en este plural a Jesús y sus
discípulos. Tal discordancia plantea el interrogante acerca de las diferentes versiones de los textos
evangélicos circulantes en la época de Epifanio. El Panarion fue escrito entre los años 375 al 378,
veinte años antes del Concilio de Cartago, en el cual se consolidó el canon del Nuevo Testamento.
Es posible que Epifanio haya contado con una versión que presentara dicha variante textual,
finalmente no incluida en los textos canónicos (cf. WALLACE, Daniel (2011), Revisiting the
corruption of the New Testament. Manuscript, Patristic and Apocryphal Evidence, Michigan, Kregel
Publications, págs. 19-40). Sin embargo esta variación le resulta conveniente, pues le permite
justificar una exégesis que rebate el docetismo de Marción.

302 Cf. Deuteronomio XVIII, 15.

Προφήτην ἐκ τῶν ἀδελφῶν σου ὡς ἐμὲ ἀναστήσει σοι Κύριος ὁ Θεός σου, αὐτοῦ ἀκούσεσθε

Un profeta de entre tus hermanos, como yo, te levantará el Señor tu Dios; a él oiréis.

303 Cf. Génesis XLIX, 9-10.

9) σκύμνος λέοντος Ιουδα· ἐκ βλαστοῦ, υἱέ μου, ἀνέβης· ἀναπεσὼν ἐκοιμήθης ὡς λέων καὶ ὡς
σκύμνος· τίς ἐγερεῖ αὐτόν;
10) οὐκ ἐκλείψει ἄρχων ἐξ Ιουδα καὶ ἡγούμενος ἐκ τῶν μηρῶν αὐτοῦ, ἕως ἅν ἔλθᾙ τὰ
ἀποκείμενα αὐτ῵, καὶ αὐτὸς προσδοκία ἐθνῶν

9) Cachorro de león es Judá; de un retoño, hijo mío, surgiste, al echarse se acostó como un león,
como un cachorro, ¿quién lo despertará?
10) No faltará gobernante de Judá y regidor de sus lomos, hasta que venga aquel para quien están
reservadas, y él [será] la esperanza de las naciones.

304 Cf. Isaías VII, 14.

Διὰ τοῦτο δώσει Κύριος αὐτὸς ὑμῖν σημεῖον· ἰδοὺ ἡ παρθένος ἐν γαστρὶ ἕξει καὶ τέξεται υἱόν,
καὶ καλέσεις τὸ ὄνομα αὐτοῦ Εμμανουηλ
Por esto el Señor mismo os dará una señal: he aquí que la virgen quedará encinta y dará a luz un
hijo, y llamarás su nombre Emanuel.

305 Cf. Jeremías XVII, 9.

Βαθεῖα ἡ καρδία παρὰ πάντα, καὶ ἄνθρωπός ἐστιν· καὶ τίς γνώσεται αὐτόν;

Profundo es el corazón entre todas las cosas, y es un hombre; ¿quién lo conocerá?

(Cf. la nota nº 246 del libro I, volumen II del Panarion para una aclaración exegética del presente
versículo).

306 Cf. Miqueas V, 2 (V, 1).

Καὶ σύ, Βηθλεεμ οἶκος τοῦ Εφραθα, ὀλιγοστὸς εἶ τοῦ εἶναι ἐν χιλιάσιν Ιουδα· ἐκ σοῦ μοι
ἐξελεύσεται τοῦ εἶναι εἰς ἄρχοντα ἐν τ῵ Ισραηλ, καὶ αἱ ἔξοδοι αὐτοῦ ἀπ᾿ ἀρχᾛς ἐξ ἡμερῶν
αἰῶνος

Y tú, Belén de la casa de Efrata, muy pequeña para estar entre los millares de Judá, de ti me saldrá
el que ha de ser gobernante en Israel, y sus salidas son desde el principio, desde los días de la
eternidad.

307 Cf. Malaquías III, 1.

Ἰδοὺ ἐγὼ ἐξαποστέλλω τὸν ἄγγελόν μου, καὶ ἐπιβλέψεται ὁδὸν πρὸ προσώπου μου, καὶ
ἐξαίφνης ἥξει εἰς τὸν ναὸν ἑαυτοῦ Κύριος, ὃν ὑμεῖς ζητεῖτε, καὶ ὁ ἄγγελος τᾛς διαθήκης, ὃν
ὑμεῖς θέλετε· ἰδοὺ ἔρχεται, λέγει Κύριος παντοκράτωρ

He aquí yo envío mi mensajero, y preparará un camino delante de mí y el Señor, a quien vosotros


buscáis, vendrá súbitamente a su propio templo, y el mensajero del pacto, a quien vosotros deseáis;
he aquí viene, dice el Señor omnipotente.

308 Salmo CX, 1.

Σ῵ Δαυιδ ψαλμός. Εἶπεν ὁ Κύριος τ῵ Κυρίῳ μου· Κάθου ἐκ δεξιῶν μου, ἕως ἅν θῶ τοὺς ἐχθρούς
σου ὑποπόδιον τῶν ποδῶν σου.

Salmo de David. El Señor dijo a mi Señor: Siéntate a mi diestra, hasta que ponga a tus enemigos
como estrado de tus pies.

309 Cf. nota nº 150.

310 Cf. Génesis XVIII, 25.

Μηδαμῶς σὺ ποιήσεις ὡς τὸ ὆ᾛμα τοῦτο, τοῦ ἀποκτεῖναι δίκαιον μετὰ ἀσεβοῦς, καὶ ἔσται ὁ
δίκαιος ὡς ὁ ἀσεβής. Μηδαμῶς· ὁ κρίνων π᾵σαν τὴν γᾛν οὐ ποιήσεις κρίσιν;
De ninguna manera harás Tú una cosa como esta: el matar al justo junto con el impío, y que sea el
justo igual que el impío. De ningún modo; el que juzga toda la tierra ¿no hará juicio?

311El término πίστις (pístis) es traducido aquí como fe, pero engloba también la acepción de
confianza, razón por la cual nuestro autor declara que en la mentira no puede haber ese elemento de
confianza que es inherente a la fe.

La expresión a la que Epifanio hace referencia es ‚Aconteció que un día, mientras *Jesús+ estaba
312

enseñando en el templo<‛, frase omitida por Marción.

313 El texto de la refutación nº 58 se ha perdido.

314 I. e., el misterio eucarístico.

315 Cf. Epístola de san Pablo a los Gálatas III, 24.

Ὥστε ὁ νόμος παιδαγωγὸς ἡμῶν γέγονεν εἰς Φριστόν, ἵνα ἐκ πίστεως δικαιωθῶμεν

De modo que la Ley fue nuestro tutor hasta Cristo, para que fuésemos justificados por fe.

316 Cf. Evangelio según san Lucas XXII, 30.

< ἵνα ἐσθίητε καὶ πίνητε ἐπὶ τᾛς τραπέζης μου ἐν τᾜ βασιλείᾳ μου, καὶ καθήσεσθε ἐπὶ θρόνων
κρίνοντες τὰς δώδεκα φυλὰς τοῦ ᾿Ισραήλ

< para que comáis y bebáis en mi mesa en mi Reino, y os sentéis sobre tronos juzgando a las doce
tribus de Israel.

317 Cf. Epístola de san Pablo a los Filipenses II, 10.

< ἵνα ἐν τ῵ ὀνόματι ᾿Ιησοῦ π᾵ν γόνυ κάμψᾙ ἐπουρανίων καὶ ἐπιγείων καὶ καταχθονίων

< para que en el nombre de Jesús se doble toda rodilla de los que est{n en los cielos, en la tierra y
debajo de la tierra.

318 Cf. Eclesiastés VII, 13.

Ἰδὲ τὰ ποιήματα τοῦ Θεοῦ· ὅτι τίς δυνήσεται τοῦ κοσμᾛσαι ὃν ἅν ὁ Θεὸς διαστρέψᾙ αὐτόν;

Mira las obras de Dios; porque ¿quién podrá enderezar lo que él torció?

319Se refiere al orden presentado en el ‚Proemio sobre el contenido de los libros de Marción y su
refutación‛, cuando cita todos los textos bíblicos alterados y suprimidos por el heresiarca. Allí
Epifanio expone los pasajes presentándolos de acuerdo al canon ortodoxo, pero en esta instancia se
conforma al orden marcionista.

320 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 50.
Σοῦτο δέ φημι, ἀδελφοί, ὅτι σὰρξ καὶ αἷμα βασιλείαν Θεοῦ κληρονομᾛσαι οὐ δύνανται, οὐδὲ ἡ
φθορὰ τὴν ἀφθαρσίαν κληρονομεῖ

Esto os digo, hermanos: la carne y la sangre no pueden heredar el reino de Dios, ni la corrupción
hereda la icorrupción.

321 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VIII, 33.

Σίς ἐγκαλέσει κατὰ ἐκλεκτῶν Θεοῦ; Θεὸς ὁ δικαιῶν

¿Quién acusará a los escogidos de Dios? Dios es el que justifica.

322 Cf. Segunda epístola de san Pablo a los Corintios I, 7.

Καὶ ἡ ἐλπὶς ἡμῶν βεβαία ὑπὲρ ὑμῶν· εἰδότες ὅτι ὥσπερ κοινωνοί ἐστε τῶν παθημάτων, οὕτω
καὶ τᾛς παρακλήσεως

Y nuestra esperanza respecto de vosotros es firme, sabiendo que así como sois copartícipes de los
sufrimientos, así también de la consolación.

323 Cf. nota nº 302.

324 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos II, 25.

Περιτομὴ μὲν γὰρ ὠφελεῖ, ἐὰν νόμον πράσσης· ἐὰν δὲ παραβάτης νόμου ᾖς, ἡ περιτομή σου
ἀκροβυστία γέγονεν

Porque la circuncisión ciertamente aprovecha, si cumplieres la Ley; pero si fueres transgresor de la


Ley, tu circuncisión es hecha incircuncisión.

325Se dice que Marción produjo un ‚gnosticismo sin gnosis‛ puesto que no expuso una cosmogonía
ni concibió al ser humano como poseedor de una chispa divina que debía retornar al Pléroma. Sin
embargo, a partir de la refutación de Epifanio se advierte que Marción sostenía una concepción
pluralista ya que, según nuestro autor, consideraba ciertos principios (ἄρχοντες, término que
puede aludir a quienes detentan algún tipo de autoridad – de ahí príncipes – así como también a
ciertos seres o fuerzas elementales del mundo espiritual – los arcontes de los gnósticos) como
eternos e increados. Uno de estos principios sería el mal, idea que Epifanio rechaza absolutamente.

326 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 42.

Οὕτω καὶ ἡ ἀνάστασις τῶν νεκρῶν. ΢πείρεται ἐν φθορᾶ, ἐγείρεται ἐν ἀφθαρσίᾳ

Así también es la resurrección de los muertos. Se siembra en corrupción, se resucita en


incorrupción.

327 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios IX, 10.
Ἢ δι᾿ ἡμ᾵ς πάντως λέγει; Δι᾿ ἡμ᾵ς γὰρ ἐγράφη, ὅτι ἐπ᾿ ἐλπίδι ὀφείλει ὁ ἀροτριῶν ἀροτρι᾵ν,
καὶ ὁ ἀλοῶν τᾛς ἐλπίδος αὐτοῦ μετέχειν ἐπ᾿ ἐλπίδι

¿O lo dice específicamente en nuestro favor? Se escribió en favor nuestro, porque el que ara debe
arar con esperanza, y el que trilla con la esperanza de recibir [de la cosecha].

328 Cf. Salmo XXXVI, 6 (XXXV, 7).

Ἡ δικαιοσύνη σου ὡσεὶ ὄρη Θεοῦ, τὰ κρίματά σου ἄβυσσος πολλή· ἀνθρώπους καὶ κτήνη
σώσεις, Κύριε

Tu justicia es como los montes de Dios; tus juicios son como profundo abismo. Tú, Señor, preservas
a los hombres y bestias.

329 Cf. Job XXXVIII, 41.

τίς δὲ ἡτοίμασεν κόρακι βοράν; νεοσσοὶ γὰρ αὐτοῦ πρὸς κύριον κεκράγασιν πλανώμενοι τὰ
σῖτα ζητοῦντες

¿Quién preparó al cuervo el alimento cuando sus crías graznan al Señor, vagando en busca de
comida?

330 Cf. nota anterior.

331 Cf. Salmo CIV, 27 (CIII, 27).

Πάντα πρὸς σὲ προσδοκῶσιν δοῦναι τὴν τροφὴν αὐτοῖς εὔκαιρον

Todos ellos esperan en Ti para que les des su comida a su debido tiempo.

332 Cf. nota nº 199.

333 Cf. Evangelio según san Mateo X, 29.

Οὐχὶ δύο στρουθία ἀσσαρίου πωλεῖται; Καὶ ἓν ἐξ αὐτῶν οὐ πεσεῖται ἐπὶ τὴν γᾛν ἄνευ τοῦ
Πατρὸς ὑμῶν

¿No se venden dos pajarillos por una monedita? Sin embargo, ni uno de ellos caerá a tierra sin que
vuestro Padre [lo permita].

334 Cf. Jeremías VI, 20.

Ἵνα τί μοι λίβανον ἐκ ΢αβα φέρετε καὶ κιννάμωμον ἐκ γᾛς μακρόθεν; Σὰ ὁλοκαυτώματα ὑμῶν
οὔκ εἰσιν δεκτά, καὶ αἱ θυσίαι ὑμῶν οὐχ ἥδυνάν μοι
¿Para qué me traes incienso de Saba y canela desde muy lejos? Vuestros holocaustos no son
aceptos, y vuestros sacrificios no me agradaron.

335 Cf. nota anterior.

336 Cf. Jeremías VII, 21-23.

21) Σάδε λέγει Κύριος· Σὰ ὁλοκαυτώματα ὑμῶν συναγάγετε μετὰ τῶν θυσιῶν ὑμῶν καὶ φάγετε
κρέα.
22) Ὅτι οὐκ ἐλάλησα πρὸς τοὺς πατέρας ὑμῶν καὶ οὐκ ἐνετειλάμην αὐτοῖς ἐν ἡμέρᾳ, ᾗ
ἀνήγαγον αὐτοὺς ἐκ γᾛς Αἰγύπτου, περὶ ὁλοκαυτωμάτων καὶ θυσίας·
23) ἀλλ᾿ ἥ τὸ ὆ᾛμα τοῦτο ἐνετειλάμην αὐτοῖς λέγων· Ἀκούσατε τᾛς φωνᾛς μου, καὶ ἔσομαι ὑμῖν
εἰς Θεόν, καὶ ὑμεῖς ἔσεσθέ μοι εἰς λαόν· καὶ πορεύεσθε ἐν πάσαις ταῖς ὁδοῖς μου, αἷς ἅν
ἐντείλωμαι ὑμῖν, ὅπως ἅν εὖ ᾖ ὑμῖν

21) Esto dice el Señor: Juntad vuestros holocaustos con vuestros sacrificios y comed carne.
22) Porque no hablé a vuestros padres y no les di mandamiento acerca de holocaustos y sacrificios
en el día en el que los conduje fuera de la tierra de Egipto
23) sino que les ordené esta palabra, diciendo: Escuchad mi voz, y os seré a vosotros por Dios, y
vosotros seréis para mí por pueblo; y andad en todos los caminos que os ordenare para que os vaya
bien.

337 Cf. Levítico XXII, 18-19.

18) Λάλησον Ααρων καὶ τοῖς υἱοῖς αὐτοῦ καὶ πάσᾙ συναγωγᾜ Ισραηλ καὶ ἐρεῖς πρὸς αὐτούς·
Ἄνθρωπος ἄνθρωπος ἀπὸ τῶν υἱῶν Ισραηλ ἥ τῶν υἱῶν τῶν προσηλύτων τῶν προσκειμένων
πρὸς αὐτοὺς ἐν Ισραηλ, ὃς ἅν προσενέγκᾙ τὰ δῶρα αὐτοῦ κατὰ π᾵σαν ὁμολογίαν αὐτῶν ἥ
κατὰ π᾵σαν αἵρεσιν αὐτῶν, ὅσα ἅν προσενέγκωσιν τ῵ Θε῵ εἰς ὁλοκαύτωμα,
19) δεκτὰ ὑμῖν ἄμωμα ἄρσενα ἐκ τῶν βουκολίων καὶ ἐκ τῶν προβάτων καὶ ἐκ τῶν αἰγῶν

18) Habla a Aarón y a sus hijos y a toda la congregación de Israel, y les dirás: Cualquier hombre de
los hijos de Israel o de los hijos de los extranjeros que residen con ellos en Israel, que presente su
ofrenda, ya sea de sus ofrendas votivas o de sus ofrendas voluntarias, las cuales presenten al Señor
como holocausto,
19) para que les sea aceptada, [debe ser] macho sin defecto del ganado, de los corderos o de las
cabras.

338 Cf. Levítico V, 17-18.

17) Καὶ ἡ ψυχή, ἣ ἅν ἁμάρτᾙ καὶ ποιήσᾙ μίαν ἀπὸ πασῶν τῶν ἐντολῶν Κυρίου, ὧν οὐ δεῖ
ποιεῖν, καὶ οὐκ ἔγνω καὶ πλημμελήσᾙ καὶ λάβᾙ τὴν ἁμαρτίαν,
18) καὶ οἴσει κριὸν ἄμωμον ἐκ τῶν προβάτων τιμᾛς ἀργυρίου εἰς πλημμέλειαν πρὸς τὸν ἱερέα·
καὶ ἐξιλάσεται περὶ αὐτοῦ ὁ ἱερεὺς περὶ τᾛς ἀγνοίας αὐτοῦ, ἧς ἠγνόησεν καὶ αὐτὸς οὐκ ᾔδει,
καὶ ἀφεθήσεται αὐτ῵

17) Si una persona pecase e hiciese alguna de todas aquellas cosas que por mandamiento del Señor
no se deben hacer, aunque no lo sepa, e incurriese en una falta y cometiese pecado,
18) presentará al sacerdote por su ofensa un carnero sin defecto de sus rebaños, según tu
estimación; y el sacerdote hará propiciación por él, por su ignorancia mediante la cual erró
inadvertidamente sin saberlo, y le será perdonado.

339 Cf. Levítico IV, 13-14.

13) Ἐὰν δὲ π᾵σα συναγωγὴ Ισραηλ ἀγνοήσᾙ ἀκουσίως καὶ λάθᾙ ὆ᾛμα ἐξ ὀφθαλμῶν τᾛς
συναγωγᾛς καὶ ποιήσωσιν μίαν ἀπὸ πασῶν τῶν ἐντολῶν Κυρίου, ἣ οὐ ποιηθήσεται, καὶ
πλημμελήσωσιν,
14) καὶ γνωσθᾜ αὐτοῖς ἡ ἁμαρτία, ἣν ἥμαρτον ἐν αὐτᾜ, καὶ προσάξει ἡ συναγωγὴ μόσχον ἐκ
βοῶν ἄμωμον περὶ τᾛς ἁμαρτίας καὶ προσάξει αὐτὸν παρὰ τὰς θύρας τᾛς σκηνᾛς τοῦ
μαρτυρίου

13)Si toda la congregación de Israel errase involuntariamente cometiendo alguna de todas las cosas
que por mandamiento del Señor no se han de hacer y fueran culpables, y el asunto estuviese oculto
a los ojos de la congregación,
14) cuando se llegue a saber el pecado que ellos cometieron, entonces la congregación ofrecerá un
novillo sin defecto del ganado por el pecado, y lo traerán delante de las puertas del tabernáculo del
testimonio.

340 Salmo XLIX, 13.

Μὴ φάγομαι κρέα ταύρων ἥ αἷμα τράγων πίομαι;

¿Acaso Yo como carne de toros o bebo sangre de machos cabríos?

341 Cf. Amós V, 25.

Μὴ σφάγια καὶ θυσίας προσηνέγκατέ μοι ἐν τᾜ ἐρήμῳ τεσσαράκοντα ἔτη, οἶκος Ισραηλ;

¿Acaso en el desierto me ofreciste sacrificios y ofrendas por cuarenta años, casa de Israel?

342 Cf. Segunda epístola de san Pablo a Timoteo III, 15.

Καὶ ὅτι ἀπὸ βρέφους τὰ ἱερὰ γράμματα οἶδας, τὰ δυνάμενά σε σοφίσαι εἰς σωτηρίαν διὰ
πίστεως τᾛς ἐν Φριστ῵ ᾿Ιησοῦ

Desde la niñez conoces las sagradas Escrituras, las cuales te pueden dar la sabiduría que lleva a la
salvación mediante la fe en Cristo Jesús.

343 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XIV, 18.

Εὐχαριστῶ τ῵ Θε῵ μου πάντων ὑμῶν μ᾵λλον γλώσσαις λαλῶν

Doy gracias a mi Dios de que hablo en lenguas más que todos vosotros.

344 Cf. Hechos de los Apóstoles XVII, 23.


Διερχόμενος γὰρ καὶ ἀναθεωρῶν τὰ σεβάσματα ὑμῶν εὗρον καὶ βωμὸν ἐν ᾧ ἐπεγέγραπτο,
᾿Αγνώστῳ Θε῵. Ὃν οὖν ἀγνοοῦντες εὐσεβεῖτε, τοῦτον ἐγὼ καταγγέλλω ὑμῖν

Porque mientras pasaba y observaba los objetos de su adoración, hallé también un altar en el cual
estaba escrito: Al Dios desconocido. Pues al que vosotros veneráis sin conocer, a ese os anuncio yo.

345 Cf. Epístola de san Pablo a Tito I, 12.

Εἶπέ τις ἐξ αὐτῶν ἴδιος αὐτῶν προφήτης· Κρᾛτες ἀεὶ ψεῦσται, κακὰ θηρία, γαστέρες ἀργαί

Dijo uno de ellos, su propio profeta: Los cretenses, siempre mentirosos, malas bestias, vientres
ociosos.

346 Cf. Calímaco de Cirene, Himno a Zeus I, 5-9:

Ζεῦ δὲ μὲν Ἰδαίοισιν ἐν οὔρεσί φασι γενέσθαι,


Ζεῦ δὲ δ᾽ ἐν Ἀρκαδίηι: πότεροι, πάτερ, ἐψεύσαντο;
"Κρᾛτες ἀεὶ ψεῦσται": καὶ γὰρ τάφον, ὦ ἄνα, σεῖο
Κρᾛτες ἐτεκτήναντο: σὺ δ᾽ οὐ θάνες, ἐσσὶ γὰρ αἰεί.

Unos dicen, Zeus, que naciste en los montes Ideos;


otros, que en Arcadia. ¿Quiénes, oh padre, no dicen la verdad?
«Los Cretenses, eternos mentirosos», los Cretenses, oh soberano, que han llegado incluso a]
construirte una tumba. Pero tú no has muerto jamás, tú existes para siempre.

Sobre la tradición que ubicaba la tumba de Zeus en Creta, cf. el comentario de Teófilo de Antioquía
en Ad Autolycum, II, 3 (PG 6, 1049D):

Θεὸς γὰρ οὐ χωρεῖται, ἀλλὰ αὐτός ἐστι τόπος τῶν ὅλων. Πρὸς τί δὲ καὶ καταλέλοιπεν ὁ
Ζεὺς τὴν Ἵδην; Πότερον τελευτήσας, ἥ οὐκ ἔτι ἤρεσεν αὐτ῵ ἐκεῖνο τὸ ὅρος; Ποῦ δὲ καὶ
ἐπορεύθη; Εἰς οὐρανούς; Οὐχί. Ἀλλὰ ἐρεῖς εἰς Κρήτην; Ναί· ὅπου καὶ τάφος αὐτοῦ ἕως
τοῦ δεῦρο δείκνυται. Πάλιν φήσεις εἰς Πίσαν, ὁ κλείων ἕως τοῦ δεῦρο τὰς χεῖρας
Υειδίου. Ἔλθωμεν τοίνυν ἐπὶ τὰ συγγράμματα τῶ φιλοσόφων καὶ ποιητῶν.

Pues Dios no está en un lugar, sino que Él es el lugar de todo. ¿Por qué motivo también Zeus
abandonó el Ida? Una de dos: ¿se murió, o no le gustó aquel monte? ¿Y a dónde se trasladó? ¿A los
cielos? No. ¿Entonces, dirás, a Creta? Sí. Su tumba, situada en aquel lugar hasta el día de hoy, lo
prueba. O, por el contrario, dirás [que se fue] a Pisa, la que es celebrada hasta el presente por las
obras de Fidias. Pues bien, vayamos a los escritos de los filósofos y poetas.

347 Cf. Salmo XCV, 10-11 (XCIV, 10-11).

10) Σεσσαράκοντα ἔτη προσώχθισα τᾜ γενεᾶ ἐκείνᾙ καὶ εἶπα· Ἀεὶ πλανῶνται τᾜ καρδίᾳ καὶ
αὐτοὶ οὐκ ἔγνωσαν τὰς ὁδούς μου,
11) ὡς ὤμοσα ἐν τᾜ ὀργᾜ μου· Εἰ εἰσελεύσονται εἰς τὴν κατάπαυσίν μου
10) Cuarenta años estuve indignado con aquella generación y dije: Siempre están divagando en su
corazón, y no conocieron mis caminos;
11) por ese motivo juré en mi enojo: No entrarán en mi reposo.

348 Cf. Evangelio según san Marcos IV, 11-12.

11) Καὶ ἔλεγεν αὐτοῖς· Ὑμῖν δέδοται γνῶναι τὸ μυστήριον τᾛς βασιλείας τοῦ Θεοῦ. Ἐκείνοις δὲ
τοῖς ἔξω ἐν παραβολαῖς τὰ πάντα γίνεται,
12) ἵνα βλέποντες βλέπωσι καὶ μὴ ἴδωσι, καὶ ἀκούοντες ἀκούωσι καὶ μὴ συνιῶσι, μήποτε
ἐπιστρέψωσι καὶ ἀφεθᾜ αὐτοῖς τὰ ἁμαρτήματα

11) Y les dijo: A vosotros os es dado conocer el misterio del reino de Dios. Pero a aquellos que están
afuera todas las cosas [se les dicen] en parábolas,
12) para que viendo, vean pero no perciban, y escuchando oigan pero no entiendan, no sea que se
conviertan y sus pecados les sean perdonados.

349 Cf. Génesis III, 16.

Καὶ τᾜ γυναικὶ εἶπεν· Πληθύνων πληθυνῶ τὰς λύπας σου καὶ τὸν στεναγμόν σου, ἐν λύπαις
τέξᾙ τέκνα· καὶ πρὸς τὸν ἄνδρα σου ἡ ἀποστροφή σου, καὶ αὐτός σου κυριεύσει

Y a la mujer le dijo: En gran manera multiplicaré tus dolores en el parto, con dolor darás a luz los
hijos, y tu deseo será para tu marido, y él te dominará.

350 Cf. Epístola de san Pablo a los Gálatas, I, 8.

Ἀλλὰ καὶ ἐὰν ἡμεῖς ἥ ἄγγελος ἐξ οὐρανοῦ εὐαγγελίζηται ὑμῖν παρ᾿ ὃ εὐηγγελισάμεθα ὑμῖν,
ἀνάθεμα ἔστω

Pero si aun nosotros o un ángel del cielo os anunciara un Evangelio distinto al que se os anunció,
sea anatema.

351El término γνωρίζω conlleva la idea de conocer tanto como la de reconocer, es decir, la de
identificar algo que fue conocido con anterioridad, de ahí que Epifanio haga énfasis en su uso por el
apóstol Pablo.

352 Cf. primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 1-2.

1) Γνωρίζω δὲ ὑμῖν, ἀδελφοί, τὸ Εὐαγγέλιον ὃ εὐηγγελισάμην ὑμῖν, ὃ καὶ παρελάβετε, ἐν ᾧ καὶ


ἐστήκατε,
2) δι᾿ οὗ καὶ σώζεσθε, τίνι λόγῳ εὐηγγελισάμην ὑμῖν εἰ κατέχετε, ἐκτὸς εἰ μὴ εικᾜ ἐπιστεύσατε

1) Os hago saber, hermanos, el Evangelio que os anuncié, el cual también recibisteis, en el cual
también estáis firmes,
2) por el cual también sois salvos, si retenéis la palabra que os anuncié, si es que no creísteis en
vano.
353 Cf. primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 3-4.

3) Παρέδωκα γὰρ ὑμῖν ἐν πρώτοις, ὃ καὶ παρέλαβον, ὅτι Φριστὸς ἀπέθανεν ὑπὲρ τῶν ἁμαρτιῶν
ἡμῶν κατὰ τὰς Γραφάς,
4) καὶ ὅτι ἐτάφη, καὶ ὅτι ἐγήγερται τᾜ τρίτᾙ ἡμέρα κατὰ τὰς Γραφάς

3) Pues en primer lugar os he entregado lo que también recibí: que Cristo murió por nuestros
pecados, conforme a las Escrituras,
4) que fue sepultado, y que resucitó al tercer día, conforme a las Escrituras.

354 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 11.

Εἴτε οὖν ἐγὼ εἴτε ἐκεῖνοι, οὕτω κηρύσσομεν καὶ οὕτως ἐπιστεύσατε

Pues ya sea yo o sean aquellos, así predicamos y así creísteis.

355 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 13-14.

13) Εἰ δὲ ἀνάστασις νεκρῶν οὐκ ἔστιν, οὐδὲ Φριστὸς ἐγήγερται·


14) εἰ δὲ Φριστὸς οὐκ ἐγήγερται, κενὸν ἄρα τὸ κήρυγμα ἡμῶν, κενὴ δὲ καὶ ἡ πίστις ὑμῶν

13) Pero si no hay resurrección de los muertos, tampoco Cristo resucitó;


14) y si Cristo no resucitó entonces nuestra predicación no tiene fundamento, y también vuestra fe
es insustancial.

356 Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 53.

Δεῖ γὰρ τὸ φθαρτὸν τοῦτο ἐνδύσασθαι ἀφθαρσίαν καὶ τὸ θνητὸν τοῦτο ἐνδύσασθαι ἀθανασίαν

Pues es necesario que esto corruptible sea revestido de incorrupción, y esto mortal sea revestido de
inmortalidad.

357 Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 54.

Ὅταν δὲ τὸ φθαρτὸν τοῦτο ἐνδύσηται ἀφθαρσίαν καὶ τὸ θνητὸν τοῦτο ἐνδύσηται ἀθανασίαν,
τότε γενήσεται ὁ λόγος ὁ γεγραμμένος· Κατεπόθη ὁ θάνατος εἰς νῖκος

Pero cuando esto corruptible se haya vestido de incorrupción, y esto mortal se haya vestido de
inmortalidad, entonces sucederá la palabra que está escrita: La muerte fue devorada en victoria.

358 Cf. Evangelio según san Mateo XXVII, 52-53.

52) Καὶ τὰ μνημεῖα ἀνεῴχθησαν καὶ πολλὰ σώματα τῶν κεκοιμημένων ἁγίων ἠγέρθη,
53) καὶ ἐξελθόντες ἐκ τῶν μνημείων, μετὰ τὴν ἔγερσιν αὐτοῦ εἰσᾛλθον εἰς τὴν ἁγίαν πόλιν καὶ
ἐνεφανίσθησαν πολλοῖς

52) Y los sepulcros fueron abiertos y muchos cuerpos de santos que habían muerto se levantaron,
53) y saliendo de los sepulcros, después de Su resurrección, entraron en la ciudad santa y se
aparecieron a muchos.

359 Cf. nota nº 190.

360 Cf. nota nº 260.

Esta cita probablemente sea una combinación de textos del libro del profeta Isaías (Isaías LX, 1 y
361

XXVI, 19); por otra parte, algunos eruditos consideran estas palabras como un fragmento de un
himno litúrgico.

362 Cf. Evangelio según san Juan XI, 39.

Λέγει ὁ ᾿Ιησοῦς· Ἄρατε τὸν λίθον. Λέγει αὐτ῵ ἡ ἀδελφὴ τοῦ τεθνηκότος Μάρθα· Κύριε, ἤδη
ὄζει· τεταρταῖος γάρ ἐστι

Dijo Jesús: Quitad la piedra. Marta, la hermana del que había muerto, le dijo: Señor, ya huele mal,
pues hace cuatro días [que murió].

363 Cf. Evangelio según san Lucas VIII, 49.

῎Ετι αὐτοῦ λαλοῦντος ἔρχεταί τις παρὰ τοῦ ἀρχισυναγώγου λέγων αὐτῲ ὅτι Σέθνηκεν ἡ
θυγάτηρ σου· μὴ σκύλλε τὸν διδάσκαλον

Mientras estaba todavía hablando, vino alguien de [la casa] del jefe de la sinagoga, diciendo: Tu hija
ha muerto; no molestes más al Maestro.

364 Cf. Evangelio según san Juan XI, 52.

Ἔκλαιον δὲ πάντες καὶ ἐκόπτοντο αὐτήν· ὁ δὲ εἶπε· Μὴ κλαίετε· οὐκ ἀπέθανεν, ἀλλὰ καθεύδει

Todos la lloraban y se lamentaban; pero Él dijo: No lloréis; no murió, sino que duerme.

365 Cf. Evangelio según san Juan XI, 43.

Καὶ ταῦτα εἰπὼν φωνᾜ μεγάλᾙ ἐκραύγασε· Λάζαρε, δεῦρο ἔξω

Habiendo dicho esto, gritó con fuerte voz: ¡Lázaro, sal fuera!

366 Cf. Evangelio según san Marcos V, 41.

Καὶ κρατήσας τᾛς χειρὸς τοῦ παιδίου λέγει αὐτᾜ· Σαλιθά κοῦμι· ὅ ἐστι μεθερμηνευόμενον, τὸ
κοράσιον, σοὶ λέγω, ἔγειρε

Y tomando a la niña de la mano, le dijo: Talitha cumí (que traducido es: Niñita, a ti te digo,
¡levántate!).
367En el griego – como en muchos idiomas de la Antigüedad – las letras también tenían un valor
numérico. Las dos primera letras del nombre griego de Jesús – ι (iota) y η (eta) – correspondían al
10 y al 8 respectivamente, de allí que Epifanio relacione el número dieciocho con el nombre del
Salvador.

368Recuérdese que los marcionistas creían en tres principios eternos: uno bueno, uno malo y otro
justo. Jesús, de acuerdo a las opiniones de los marcionistas registradas aquí por Epifanio, sería hijo
o bien del principio malo o bien del justo.

369 Epístola a los Hebreos IV, 12.

Ζων γὰρ ο λόγος του Θεου καὶ ενεργὴς καὶ τομώτερος υπὲρ πασαν μάχαιραν δίστομον καὶ
διικνούμενος ἄχρι μερισμου ψυχης τε καὶ πνεύματος, αρμων τε καὶ μυελων, καὶ κριτικὸς
ενθυμήσεων καὶ εννοιων καρδίας

Pues la palabra de Dios es viva y eficaz, y más cortante que cualquier espada de dos filos, y penetra
hasta la división del alma y del espíritu, de las coyunturas y los tuétanos, y discierne los
pensamientos y las intenciones del corazón.

370 Cf. Epístola de san Pablo a los Gálatas VI, 10.

῎Αρα οὖν ὡς καιρὸν ἔχομεν, ἐργαζώμεθα τὸ ἀγαθὸν πρὸς πάντας, μάλιστα δὲ πρὸς τοὺς
οἰκείους τᾛς πίστεως

Así pues, en cuanto tengamos oportunidad hagamos bien a todos, y en primer lugar a los de la
familia de la fe.

371 Cf. Evangelio según san Juan XIV, 11.

Πιστεύετέ μοι ὅτι ἐγὼ ἐν τ῵ πατρὶ καὶ ὁ πατὴρ ἐν ἐμοί· εἰ δὲ μή, διὰ τὰ ἔργα αὐτὰ πιστεύετέ μοι

Creedme que yo estoy en el Padre y el Padre en mí; y si no, creedme por las obras mismas.

372 Combinación de dos versos del Evangelio según san Juan:

V, 23. ἵνα πάντες τιμῶσι τὸν Τἱὸν καθὼς τιμῶσι τὸν Πατέρα. Ὁ μὴ τιμῶν τὸν Τἱὸν οὐ τιμᾶ τὸν
Πατέρα τὸν πέμψαντα αὐτόν

< para que todos honren al Hijo así como honran al Padre. El que no honra al Hijo, no honra
al Padre que le envió.

III, 36. Ὁ πιστεύων εἰς τὸν Τἱὸν ἔχει ζωὴν αἰώνιον· ὁ δὲ ἀπειθῶν τ῵ Τἱ῵ οὐκ ὄψεται ζωήν, ἀλλ᾿
ἡ ὀργὴ τοῦ Θεοῦ μένει ἐπ᾿ αὐτόν

El que cree en el Hijo tiene vida eterna; pero el que desdeña al Hijo no verá la vida, sino que
la ira de Dios permanece sobre él.
373 Cf. Salmo XXXVI, 9 (XXXV, 10)

Ὅτι παρὰ σοὶ πηγὴ ζωᾛς, ἐν τ῵ φωτί σου ὀψόμεθα φῶς

Porque en Ti está la fuente de vida; en tu luz veremos la luz.

374 Cf. Evangelio según san Lucas X, 19.

Ἰδοὺ δίδωμι ὑμῖν τὴν ἐξουσίαν τοῦ πατεῖν ἐπάνω ὄφεων καὶ σκορπίων καὶ ἐπὶ π᾵σαν τὴν
δύναμιν τοῦ ἐχθροῦ, καὶ οὐδὲν ὑμ᾵ς οὐ μὴ ἀδικήσᾙ

Mirad, os doy autoridad para caminar por encima de serpientes y escorpiones y sobre todo poder
del enemigo, y nada os dañará.

375 Cf. Malaquías III, 14.

Εἴπατε· Μάταιος ὁ δουλεύων Θε῵, καὶ τί πλέον ὅτι ἐφυλάξαμεν τὰ φυλάγματα αὐτοῦ καὶ διότι
ἐπορεύθημεν ἱκέται πρὸ προσώπου Κυρίου παντοκράτορος;

Dijisteis: Es en vano servir a Dios. ¿De qué nos aprovechó que guardáramos sus preceptos y que
anduviésemos suplicantes delante del rostro del Señor todopoderoso?

376 Cf. Malaquías III, 15.

Καὶ νῦν ἡμεῖς μακαρίζομεν ἀλλοτρίους, καὶ ἀνοικοδομοῦνται πάντες ποιοῦντες ἄνομα καὶ
ἀντέστησαν Θε῵ καὶ ἐσώθησαν

Ahora llamamos dichosos a los opositores. No sólo se fortalecen los que cometen iniquidades sino
que también se opusieron a Dios y fueron librados.

377El rechazo del matrimonio y la procreación era común a muchos grupos gnósticos; cf. Panarion,
libro II secta VI (XXVI), pars. 5, 13 y 16 para la explicación de su postura; cf. también nota nº 26 de
ese volumen.

378 Cf. Evangelio según san Juan I, 1-3.

1) ᾿Εν ἀρχᾜ ἦν ὁ Λόγος, καὶ ὁ Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεόν, καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος.
2) Οὗτος ἦν ἐν ἀρχᾜ πρὸς τὸν Θεόν.
3) Πάντα δι᾿ αὐτοῦ ἐγένετο, καὶ χωρὶς αὐτοῦ ἐγένετο οὐδὲ ἕν ὃ γέγονεν

1) En el principio era el Verbo, y el Verbo estaba con Dios, y el Verbo era Dios.
2) Este estaba en el principio con Dios.
3) Todo fue hecho por medio de Él, y sin Él nada de lo que ha sido hecho fue hecho.

379El venerable Apeles al cual hace referencia Epifanio es mencionado por san Pablo en su Epístola a
los Romanos XVI, 10.
Este texto no se encuentra en los Evangelios ni en las epístolas apostólicas; lo más probable es
380

que se trate de una composición realizada a partir de pasajes de las epístolas de san Pablo a
Timoteo (2 Ti II, 15 y 1 Ti V, 21).

381 Cf. Génesis I, 26

Καὶ εἶπεν ὁ Θεός· Ποιήσωμεν ἄνθρωπον κατ᾿ εἰκόνα ἡμετέραν καὶ καθ᾿ ὁμοίωσιν, καὶ
ἀρχέτωσαν τῶν ἰχθύων τᾛς θαλάσσης καὶ τῶν πετεινῶν τοῦ οὐρανοῦ καὶ τῶν κτηνῶν καὶ
πάσης τᾛς γᾛς καὶ πάντων τῶν ἑρπετῶν τῶν ἑρπόντων ἐπὶ τᾛς γᾛς

Y dijo Dios: Hagamos al hombre a nuestra imagen y semejanza, y que señoree sobre los peces del
mar y las aves del cielo y las bestias y sobre toda la tierra, y sobre todas las criaturas que se
arrastran sobre la tierra.

382 Cf. nota nº 378.

383 Cf. Evangelio según san Juan X, 18.

Οὐδεὶς αἴρει αὐτὴν ἀπ᾿ ἐμοῦ, ἀλλ᾿ ἐγὼ τίθημι αὐτὴν ἀπ᾿ ἐμαυτοῦ· ἐξουσίαν ἔχω θεῖναι αὐτήν,
καὶ ἐξουσίαν ἔχω πάλιν λαβεῖν αὐτήν· ταύτην τὴν ἐντολὴν ἔλαβον παρὰ τοῦ Πατρός μου

Nadie me la quita, sino que yo la doy por mí mismo; tengo autoridad para darla, y tengo autoridad
para tomarla de nuevo. Este mandamiento recibí de mi Padre.

384 Cf. Epistola de san Pablo a los Efesios II, 6.

Καὶ συνήγειρε καὶ συνεκάθισεν ἐν τοῖς ἐπουρανίοις ἐν Φριστ῵ ᾿Ιησοῦ

Y juntamente nos resucitó y nos sentó junto con Él en los lugares celestiales en Cristo Jesús.

385 Cf. Hechos de los Apóstoles I, 11.

Οἳ καὶ εἶπον· Ἄνδρες Γαλιλαῖοι, τί ἑστήκατε ἐμβλέποντες εἰς τὸν οὐρανόν; Οὗτος ὁ ᾿Ιησοῦς ὁ
ἀναληφθεὶς ἀφ᾿ ὑμῶν εἰς τὸν οὐρανὸν, οὕτως ἐλεύσεται ὃν τρόπον ἐθεάσασθε αὐτὸν
πορευόμενον εἰς τὸν οὐρανόν

Los cuales también dijeron: Varones galileos, ¿por qué os habéis quedado mirando fijamente hacia
el cielo? Este Jesús que fue llevado de vosotros al cielo vendrá de la misma manera en que lo habéis
visto marchar al cielo.

386 Cf. Hechos de los Apóstoles VII, 56.

Καὶ εἶπεν· Ἰδοὺ θεωρῶ τοὺς οὐρανοὺς ἀνεῳγμένους καὶ τὸν Τἱὸν τοῦ ἀνθρώπου ἐκ δεξιῶν
ἑστῶτα τοῦ Θεοῦ

Y dijo: He aquí, veo los cielos abiertos y al Hijo del hombre que está a la diestra de Dios.
387 Cf. Evangelio según san Marcos XVI, 19.

῾Ο μὲν οὖν Κύριος μετὰ τὸ λαλᾛσαι αὐτοῖς ἀνελήφθη εἰς τὸν οὐρανὸν καὶ ἐκάθισεν ἐκ δεξιῶν
τοῦ Θεοῦ

Y el Señor, después de hablarles, fue llevado al cielo y se sentó a la diestra de Dios.

388 Cf. nota nº 356.

389En este punto Epifanio pierde el hilo de su razonamiento al dejar incompleta la primera parte de
la analogía; la conclusión lógica indicaría que la persona que pase por los arbustos y rompa la
colmena de la avispa será aguijoneada por ella y sufrirá el dolor de las picaduras, en contraste con
el segundo término de la analogía.

390 Los principados, autoridades y potencias mencionados aquí son diferentes categorías de la
jerarquía angelical, tomadas de los textos paulinos; cf. Epístola de San Pablo a los Efesios I, 21 y
Epístola de San Pablo a los Colosenses I, 16. Muchos grupos gnósticos – los simonianos y los
menandrianos, por ejemplo – atribuyeron la creación del cosmos a estas entidades espirituales
(Véase Panarion libro II).

391Ialdabaoth (o Yaldabaoth) es ‚el nombre m{s común para el demiurgo, junto con Saklas y
Samael, en los mitos setianos y valentinianos. Yaldabaoth es nombrado tanto en la biblioteca de
Nag Hammadi y por los heresiólogos, y es típicamente el hijo de Sofía. En el Libro secreto de Juan es
descrito como imperfecto y malformado, con cuerpo de serpiente y rostro de león, sus ojos
despidiendo rayos. Yaldabaoth es el gobernante de los Arcontes, a los que ha engendrado o
emanado para que le ayuden y luego organizó el modelo de los Eones en el Pleroma. Él es el
creador de la humanidad, proporcionando el alma y dejando a los Arcontes el diseño del cuerpo.
En el Libro secreto de Juan, Yaldabaoth viola a Eva, y su progenie son Caín y Abel‛. (Andrew P.
Smith, A Dictionary of Gnosticism, s.v. Yaldabaoth).

392Sabaoth (o Zabaoth) es una palabra hebrea que significa huestes o ejércitos. En la Biblia Dios a
veces se refiere a sí mismo como Jehová Sabaoth o ‚Dios de los ejércitos‛. Este término, según
Andrew P. Smith, ‚fue apropiado por los gnósticos para el nombre de un Arconte. En el Libro
secreto de Juan, Sabaoth es un Arconte con cara de serpiente asociado con el día martes y emparejado
con el [Arconte] Reino. En Acerca del origen del mundo, es un hijo de Yaldabaoth que alaba a Pistis
Sofía y es llevado al séptimo cielo; su nombre femenino es Deidad‛. (Andrew P. Smith, A Dictionary
of Gnosticism, s.v. Sabaoth).

393 Génesis I, 28.

Καὶ ηὐλόγησεν αὐτοὺς ὁ Θεὸς λέγων· Αὐξάνεσθε καὶ πληθύνεσθε καὶ πληρώσατε τὴν γᾛν καὶ
κατακυριεύσατε αὐτᾛς καὶ ἄρχετε τῶν ἰχθύων τᾛς θαλάσσης καὶ τῶν πετεινῶν τοῦ οὐρανοῦ
καὶ πάντων τῶν κτηνῶν καὶ πάσης τᾛς γᾛς καὶ πάντων τῶν ἑρπετῶν τῶν ἑρπόντων ἐπὶ τᾛς
γᾛς
Y los bendijo Dios y les dijo: Creced y multiplicaos y llenad la tierra, y señoreadla; dominad sobre
los peces del mar, las aves de los cielos, sobre toda bestia de toda la tierra y sobre todo animal que
se arrastra sobre la tierra.

394 I. e., los libros que forman parte del canon bíblico reconocido.

395 Cf. Evangelio según san Mateo XXVI, 29; Evangelio según san Marcos XIV, 25.

Evangelio según san Mateo XXVI, 29

Λέγω δὲ ὑμῖν ὅτι οὐ μὴ πίω ἀπ᾿ ἄρτι ἐκ τούτου τοῦ γενήματος τᾛς ἀμπέλου ἕως τᾛς ἡμέρας
ἐκείνης ὅταν αὐτὸ πίνω μεθ᾿ ὑμῶν καινὸν ἐν τᾜ βασιλείᾳ τοῦ Πατρός μου

Os digo que desde ahora no beberé de este fruto de la vid hasta aquel día cuando lo beba nuevo con
vosotros en el reino de mi Padre.

Evangelio según san Marcos XIV, 25

Ἀμὴν λέγω ὑμῖν ὅτι οὐκέτι οὐ μὴ πίω ἐκ τοῦ γενήματος τᾛς ἀμπέλου ἕως τᾛς ἡμέρας ἐκείνης
ὅταν αὐτὸ πίνω καινὸν ἐν τᾜ βασιλείᾳ τοῦ Θεοῦ

De cierto os digo que no beberé más del fruto de la vid hasta aquel día cuando lo beba nuevo en el
reino de Dios.

396 Cf. Evangelio según san Juan XV, 1.

᾿Εγώ εἰμι ἡ ἄμπελος ἡ ἀληθινή, καὶ ὁ Πατήρ μου ὁ γεωργός ἐστι

Yo soy la vid verdadera, y mi Padre es el labrador.

397 Cf. Didascalia Apostolorum I, 1.

398 Cf. Evangelio según san Mateo XXI, 33-35.

33) ῎Αλλην παραβολὴν ἀκούσατε. Ἄνθρωπος τις ἦν οἰκοδεσπότης, ὅστις ἐφύτευσεν ἀμπελῶνα
καὶ φραγμὸν αὐτ῵ περιέθηκε καὶ ὤρυξεν ἐν αὐτ῵ ληνὸν καὶ ὠκοδόμησε πύργον, καὶ ἐξέδοτο
αὐτὸν γεωργοῖς καὶ ἀπεδήμησεν.
34) Ὅτε δὲ ἤγγισεν ὁ καιρὸς τῶν καρπῶν, ἀπέστειλε τοὺς δούλους αὐτοῦ πρὸς τοὺς γεωργοὺς
λαβεῖν τοὺς καρποὺς αὐτοῦ.
35) Καὶ λαβόντες οἱ γεωργοὶ τοὺς δούλους αὐτοῦ ὃν μὲν ἔδειραν, ὃν δὲ ἀπέκτειναν, ὃν δὲ
ἐλιθοβόλησαν

33) Escuchad otra parábola: Había un hombre, padre de familia, el cual plantó una viña, la rodeó
con un vallado, cavó en ella un lagar y construyó una torre, y luego la arrendó a unos labradores y
se fue de viaje a un país lejano.
34) Y cuando se acercó el tiempo de los frutos, envió a sus siervos a los labradores para que
tomaran sus frutos.
35) Y los labradores, tomando a sus siervos, a uno hirieron, al otro mataron, y al otro apedrearon.

399 Cf. Evangelio según san Mateo XX, 1-6.

1) ῾Ομοία γάρ ἐστιν ἡ βασιλεία τῶν οὐρανῶν ἀνθρώπῳ οἰκοδεσπότᾙ, ὅστις ἐξᾛλθεν ἅμα πρωἹ
μισθώσασθαι ἐργάτας εἰς τὸν ἀμπελῶνα αὐτοῦ.
2) Καὶ συμφωνήσας μετὰ τῶν ἐργατῶν ἐκ δηναρίου τὴν ἡμέραν ἀπέστειλεν αὐτοὺς εἰς τὸν
ἀμπελῶνα αὐτοῦ.
3) Καὶ ἐξελθὼν περὶ τρίτην ὥραν εἶδεν ἄλλους ἑστῶτας ἐν τᾜ ἀγορᾶ ἀργούς,
4( καὶ ἐκείνοις εἶπεν· Ὑπάγετε καὶ ὑμεῖς εἰς τὸν ἀμπελῶνα, καὶ ὃ ἐὰν ᾖ δίκαιον δώσω ὑμῖν.
5) Οἱ δὲ ἀπᾛλθον. Πάλιν ἐξελθὼν περὶ ἕκτην καὶ ἐνάτην ὥραν ἐποίησεν ὡσαύτως.
6) Περὶ δὲ τὴν ἐνδεκάτην ὥραν ἐξελθὼν εὗρεν ἄλλους ἑστῶτας ἀργούς, καὶ λέγει αὐτοῖς· Σί
ὧδε ἑστήκατε ὅλην τὴν ἡμέραν ἀργοί;

1) El reino de los cielos es semejante a un hombre padre de familia, el cual salió muy de mañana a
contratar trabajadores para su viña.
2) Y poniéndose de acuerdo con los trabajadores en [pagarles] un denario al día, los envió a su viña.
3) Y al salir cerca de la hora tercera vio otros que estaban en la plaza ociosos,
4) y les dijo a aquellos: Id también vosotros a la viña, y os daré lo que sea justo.
5) Y ellos fueron. De nuevo salió cerca de la hora sexta, y a la novena hora hizo lo mismo.
6) Alrededor de la hora onceava salió y encontró a otros que estaban ociosos, y les dice: ¿Por qué
estais aquí todo el día ociosos?

400I. e., sufrió el martirio. El término griego μάρτυρ, del cual deriva directamente el español mártir,
significa testigo, alguien que testimonia la veracidad de un asunto.

401El Diatessaron (en griego significa ‚a través de los cuatro‛), también llamado Concordancias, es un
escrito del siglo II (170 d.C.). Epifanio atribuye su autoría a Taciano. Dicha obra combina los relatos
de los cuatro evangelios canónicos para formar una única narración, de ahí el nombre de
Concordancias.

402‚Pongamos un ejemplo: a partir de Saturnino y Marción nacieron los Encratitas (Continentes), los cuales
predican la abstinencia del matrimonio, destruyendo el plan de Dios sobre su antiguo plasma, al que de modo
indirecto acusan de haberlo hecho hombre y mujer para engendrar seres humanos; introdujeron la abstinencia
de todo lo que ellos llaman animal, haciéndose de esta manera ingratos a Dios que hizo todas las cosas.
También niegan la salvación del primer hombre plasmado: este es un nuevo invento de su grupo. Taciano fue
el primero al que se le ocurrió esta blasfemia. Este fue discípulo de Justino, pero mientras estuvo con él, no
anduvo con estas teorías. Mas después que el maestro sufrió el martirio, aquél se separó de la Iglesia y,
presumiendo con orgullo de haber sido discípulo de tal maestro, se sentía superior a los demás, y por ello
inventó una doctrina con sus propios rasgos. Al igual que los valentinianos predica la fábula de los Eones
invisibles, y así como lo hacían Saturnino y Marción, denuncia el matrimonio como fornicación y
corrupción. Y añade que Adán no pudo salvarse.‛ (Ireneo de Lyon, Adversus Haereses I 28, 1).

403 Cf. nota nº 74 sobre el sentido del término misterios.

404 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos XIV, 9.


Εἰς τοῦτο γὰρ Φριστὸς καὶ ἀπέθανε καὶ ἀνέστη καὶ ἔζησεν ἵνα καὶ νεκρῶν καὶ ζώντων
κυριεύσᾙ

Pues para esto Cristo murió, resucitó y volvió a vivir, para que sea Señor tanto de los muertos como
de los vivos.

405 Cf. Primera epístola de san Pablo a Timoteo II, 15.

΢ωθήσεται δὲ διὰ τᾛς τεκνογονίας, ἐὰν μείνωσιν ἐν πίστει καὶ ἀγάπᾙ καὶ ἁγιασμ῵ μετὰ
σωφροσύνης

Pero se salvará mediante la procreación de hijos, si permaneciese en la fe, el amor y la santidad con
modestia.

406 Cf. Evangelio según san Mateo XV, 24.

Ὁ δὲ ἀποκριθεὶς εἶπεν· Οὐκ ἀπεστάλην εἰ μὴ εἰς τὰ πρόβατα τὰ ἀπολωλότα οἴκου ᾿Ισραήλ

Pero Él, respondiendo, dijo: No fui enviado sino a las ovejas perdidas de la casa de Israel.

407 Cf. nota nº 263.

408 Cf. nota nº 358.


Ἀνακεφαλαίωσις δ

Σάδε ἔνεστι καὶ ἐν τ῵ πρώτῳ τόμῳ τούτῳ τοὖ δευτέρου βιβλίου, τετάρτῳ
δὲ ὄντι κατὰ τὴν ἀπ΄ ἀρχ῅ς τῶν τόμων τοὖ ἀριθμοὖ ἀκολουθίαν, ἐν ᾧ εἰσιν
αἱρέσεις ιη·
μζ. Ἐγκρατῖται, οἱ ἀπόσπασμα τυγχάνοντες Σατιανοὖ, τὸν γάμον
ἀποβάλλοντες, τοὖ ΢αταν᾵ φάσκοντες τοὖτον εἶναι, π᾵σαν δὲ ἀπαγορεύοντες
ἐμψυχοφαγίαν.
μη. Κατὰ Υρύγας, οἱ καὶ Μοντανισταὶ καὶ Σασκοδρουγῖται, οἵτινες
Παλαιὰν καὶ Νέαν Διαθήκην δέχονται, ἑτέρους δὲ προφήτας παρεισφέρουσι
μετὰ τοὺς προφήτας, Μοντανόν τινα αὐχοὖντες καὶ Πρίσκιλλαν.
μθ. Πεπουζιανοί, οἱ καὶ Κυϊντιλλιανοί, οἷς συνάπτονται Ἀρτοτυρῖται, ἐκ
τούτων μέν εἰσι τῶν κατὰ Υρύγας, ἕτερα δὲ παρ΄ ἐκείνους δογματίζουσι,
Πέπουζάν τινα πόλιν ἔρημον ἀνὰ μέσον Γαλατίας καὶ Καππαδοκίας καὶ
Υρυγίας ἐκθειάζοντες καὶ δὴ ταύτην Ἱερουσαλὴμ ἡγούμενοι (ἔστιν δὲ καὶ ἄλλη
Πέπουζα), γυναιξί τε ἀποδιδόντες τὸ ἄρχειν τε καὶ ἱερατεύειν. Μυοὖνται δέ
τινα παῖδα κατακεντῶντες νέον. Καὶ δὴ τῆ Κυϊντίλλῃ ἥ καὶ Πρισκίλλῃ Φριστὸν
ἐκεῖσε ἐν Πεπούζῃ ἀποκεκαλύφθαι ἐν ἰδέᾳ θηλείας μυθολογοὖσι. Κέχρηνται
δὲ ὡσαύτως Παλαιᾶ καὶ Καινῆ Διαθήκῃ κατὰ τὸν νοὖν τὸν ἴδιον
μεταποιούμενοι.
ν. Σεσσαρεσκαιδεκατῖται, οἱ μίαν ἡμέραν τοὖ ἔτους τὸ Πάσχα
ἐκτελοὖντες, ἐν ὁποίᾳ δἅν ἡμέρᾳ ἐμπέσῃ ἡ τ῅ς σελήνης τεσσαρεσκαιδεκάτη,
ἤτοι ἐν σαββάτῳ ἤτοι ἐν κυριακῆ, ἐκείνην τε νηστεύοντες καὶ ἅμα
ἀγρυπνοὖντες.
να. Ἄλογοι, ὑφ΄ ἡμῶν κληθέντες, οἱ τὸ εὐαγγέλιον Ἰωάννου καὶ τὸν ἐν
αὐτ῵ ἄνωθεν ἀπὸ πατρὸς ἀεὶ θεὸν Λόγον παρεκβάλλοντες, τὸ Εὐαγγέλιον
αὐτὸ δὴ τὸ κατὰ Ἰωάννην μὴ δεχόμενοι μήτε τὴν αὐτοὖ Ἀποκάλυψιν.
νβ. Ἀδαμιανοί, παρὰ δέ τισιν Ἀδαμίζοντες καλούμενοι, χλεύς ἥ ἀληθείας
μ᾵λλον τὸ δόγμα ἔχοντες. Γυμνοὶ γὰρ ὡς ἐκ μητρὸς ἄνδρες τε καὶ γυναῖκες ἐπὶ
τὸ αὐτὸ συνάγονται, καὶ οὕτως τὰς ἀναγνώσεις καὶ εὐχὰς καὶ π᾵ν ὁτιοὖν
ἐπιτελοὖσι, δ῅θεν μονάζοντές τε καὶ ἐγκρατευόμενοι ὄντες καὶ γάμον μὴ
δεχόμενοι, τὴν αὐτῶν ἐκκλησίαν παράδεισον ἡγούμενοι.
νγ. ΢αμψαῖοι, οἱ καὶ Ἐλκεσαῖοι, ἔτι δεὖρο τὴν Ἀραβίαν κατοικοὖντες,
καθύπερθεν τ῅ς νεκρ᾵ς θαλάσσης κειμένην χώραν· οἵτινες ἀπὸ τοὖ Ἠλξα
τινὸς ψευδοπροφήτου ἠπατημένοι, ο὘ ἔτι δεὖρο ἐκ τοὖ γένους ὑπ῅ρχον
Μαρθοὖς καὶ
Recapitulación IV

Estas son las cosas [contenidas] en el primer volumen del segundo libro que,
contado desde el principio, es el cuarto del número de tomos, en el cual hay 18
sectas:

47. Encratitas: los cuales vienen a ser un desprendimiento de Taciano;


rechazan el casamiento, diciendo que es de Satán, y prohíben comer cualquier clase
de animales.

48. Frigianos: estos también [son llamados] Montanistas y Tascodrugitas, los


cuales aceptan el Antiguo y el Nuevo Testamento pero introducen otros profetas
además de los profetas [canónicos]. Honran a un tal Montano y a Priscila.

49. Pepuzianos: también [conocidos como] Quintilianistas, a los cuales se


unen los Artotiritas. Proceden de los mismos Frigianos, pero sostienen distintas
[ideas] que aquellos. Veneran a Pepuza, una ciudad desértica en el medio de
Galacia, Capadocia y Frigia, y la consideran como una Jerusalén (pero también hay
otra Pepuza). Permiten a las mujeres gobernar y ejercer el sacerdocio. Se inician en
sus misterios acuchillando algún niño pequeño. Fabulan que Cristo estuvo en
Pepuza, y que se reveló en una forma femenina a Quintila – o también Priscila –.
Usan el Antiguo y el Nuevo Testamento por igual, reformándolos según su propio
entendimiento.

50. Cuartodecimanos: los que celebran la Pascua un día del año, cualquiera
sea el día en que caiga el decimocuarto de la luna1, sea en sábado o en el día del
Señor. En aquel día ayunan y velan.

51. Alógicos: así son llamados por nosotros los que rechazan el Evangelio de
Juan y la eterna Palabra divina en él, que vino de arriba desde el Padre; por ello no
aceptan el Evangelio de Juan ni su Apocalipsis.

52. Adamitas, llamados por algunos Adanizantes: su doctrina es una


ridiculez más que verdad. Hombres y mujeres por igual se juntan desnudos como
cuando salen de su madre y así realizan las lecturas, súplicas y todo lo que sea que
hagan. Aparentemente viven solos y son continentes, tampoco aceptan el
matrimonio, y consideran que su iglesia es el Paraíso.

53. Sampseanos: estos también [son llamados] Elkasaítas. Habitan hasta este
momento en Arabia, en la región situada arriba del Mar Muerto. Han sido
engañados por Elxa, un falso profeta, de cuyo linaje surgieron Marthus y
Μαρθάνα, γυναῖκες δύο προσκυνούμεναι ὑπὸ τ῅ς αἱρέσεως ὡς θεαί,
παραπλησίως τοῖς Ἐβιωναίοις τὰ πάντα ἔχουσιν.
νδ. Θεοδοτιανοί, οἱ ἀπὸ Θεοδότου τοὖ σκυτέως τοὖ ἀπὸ Βυζαντίου.
Ο὘τος ἐν παιδείᾳ Ἑλληνικῆ γέγονεν ἄκρος, ἅμα δὲ ἄλλοις ὢν ἐν ἡμέραις τοὖ
τότε διωγμοὖ μόνος ἐκπεσὼν καὶ ἐκείνων μαρτυρησάντων διὰ τὸ ὀνειδίζεσθαι
ἐπινοήσας ψιλὸν ἄνθρωπον λέγειν τὸν Φριστόν, ἵνα μὴ ὑπὸ ἔγκλημα γένηται
Θεὸν ἀρνησάμενος, οὕτως ἐδίδαξεν.
νε. Μελχισεδεκιανοί, οἱ τὸν Μελχισεδὲκ γεραίροντες, τινὰ δύναμιν
αὐτὸν φάσκοντες καὶ μὴ ἄνθρωπον ψιλὸν καὶ εἰς τὸ τούτου ὄνομα πάντα
ἀνάγειν τε καὶ λέγειν τετολμηκότες.
νῶ. Βαρδησιανισταί. Βαρδησιάνης ο὘τος ἐκ τ῅ς Μεσοποταμίας ὡρμ᾵το,
τὰ πρῶτα μὲν τ῅ς ἀληθιν῅ς πίστεως ὑπάρχων καὶ ἐν σοφίᾳ διαπρέπων,
ἐκκλίνας δὲ τ῅ς ἀληθείας παραπλησίως Οὐαλεντίνῳ ἐδογμάτισε, χωρὶς ἐνίων
ὀλίγων <περὶ> ὧν διαφέρεται πρὸς Οὐαλεντῖνον.
νζ. Νοητιανοί. Νόητος ο὘τος ἀπὸ ΢μύρνης ὑπ῅ρχε τ῅ς Ἀσίας. Ἐπάρματι
δὲ ἐνεχθεὶς σὺν ἄλλοις τισὶν υἱοπάτορα τὸν Φριστὸν ἐδίδαξε, τὸν αὐτὸν εἶναι
<λέγων> Πατέρα καὶ Τἱὸν καὶ ἅγιον Πνεὖμα. Ἑαυτὸν δὲ ἔλεγεν εἶναι Μωϋσέα
καὶ τὸν αὐτὸυ ἀδελφὸν ἔλεγεν εἶναι τὸν Ἀαρών.
νη. Οὐαλήσιοι. Ο὘τοι, καθὼς ὑπειλήφαμεν, [οἱ] τὴν Βάκαθον
κατοικοὖντες, μητροκωμίαν Ἀραβίας τ῅ς Υιλαδελφίας, οἱ τοὺς
παρατυγχάνοντας καὶ ἐπιξενουμένους παρ΄ αὐτοῖς εὐνουχίζοντες· οἱ πλείους
δὲ καὶ αὐτῶν εὐνοὖχοι ὑπάρχουσιν ἀποτετμημένοι. Σινὰ δὲ ἕτερα διδάσκουσιν
αἱρέσεως ἔμπλεα, ἀφανίζοντες <τὰ> τοὖ νόμου καὶ τῶν προφητῶν καί τινας
ἑτέρας αἰσχρουργίας παρεισφέροντες.
νθ. Καθαροί, οἱ ἅμα Ναυάτῳ συναφθέντες τ῵ Ῥωμαίῳ καὶ τοὺς
διγάμους παντελῶς ἀποβαλλόμενοι καὶ μετάνοιαν μὴ δεχόμενοι.
ξ. Ἀγγελικοί. Ο὘τοι παντελῶς ἕξέλιπον· αὐχοὖντες δὲ ἦσαν ἀγγελικὴν
ἔχειν τάξιν ἥ διὰ τὸ ἀγγέλους προσκεκλ῅σθαι.
ξα. Ἀποστολικοί, οἱ καὶ Ἀποτακτικοί, καὶ αὐτοὶ περὶ τὴν Πισιδίαν
<οἰκοὖντες>, μόνον Ἀποτακτικοὺς δεχόμενοι, καθ’ ἑαυτοὺς δὲ εὐχόμενοι.
Παραπλησιάζουσι δὲ τοῖς Ἐγκρατίταις, ἄλλα δὲ παρ΄ αὐτοὺς φρονοὖσιν.
ξβ. ΢αβελλιανοί, οἱ τὰ ὅμοια Νοητιανῶν δοξάζοντες, παρὰ τὸ μὴ τὸν
Πατέρα πεπονθέναι λέγειν.
Marthana, dos mujeres que hasta ahora son adoradas como diosas por los
de la secta. Todas sus [ideas] son muy semejantes a las de los Ebionitas.

54. Teodotianos: surgieron de Teodoto el zapatero, de Bizancio. Este fue


eminente en cultura griega pero, estando con otros2 en días de la persecución de
entonces, sólo él se apartó [de la fe]. Debido a que se le reprochó esto de parte de
aquellos que dieron testimonio, para no estar bajo la acusación de haber negado a
Dios, concibió la idea de decir que Cristo era un simple hombre, y así lo enseñó.

55. Melquisedequitas: los que honran a Melquisedec, diciendo que es alguna


clase de potencia y no un simple hombre, y se han atrevido a decir que todas las
cosas se remontan a su nombre.

56. Bardesianos: este Bardesianes provenía de la Mesopotamia, presentando


en un principio la verdadera fe y sobresaliendo en sabiduría, pero se apartó de la
verdad y sostuvo lo mismo que Valentín, excepto por unos pocos [aspectos] en los
que se diferencia de Valentín.

57. Noetianos: este Noetio era de Esmirna en Asia. Por vanidad enseñó –
junto con algunas otras cosas que dijo – que Cristo era el Hijo-Padre, <diciendo>
que el Padre, el Hijo y el Espíritu Santo son el mismo. De sí mismo decía que era
Moisés y que su hermano era Aarón.

58. Valesianos: estos – según tenemos entendido – habitan en Bácathos, el


pueblo principal de Filadelfia, en Arabia. A los que llegan les ofrecen su
hospitalidad y [luego] los castran; la mayoría de ellos son eunucos que se castraron
a sí mismos. Enseñan ciertas otras cosas que están llenas de herejía, suprimiendo
[las enseñanzas] de la Ley y de los profetas, e introduciendo algunas otras
obscenidades.

59. Cátaros: estos están conectados con Navato el romano; rechazan por
completo a los bígamos y no aceptan la penitencia.

60. Angélicos: estos desaparecieron completamente; [son llamados así] por


jactarse de tener un orden angélico o por haber adorado a los ángeles.

61. Apostólicos: los cuales también [son llamados] Renunciantes; también


estos moran en Pisidia, aceptan sólo a los renunciantes3 y rezan por sí mismos. Son
semejantes a los Encratitas, pero tienen opiniones distintas a ellos.

62. Sabelianos: los que opinan las mismas cosas que los Noetianos, excepto
que dicen que el que ha sufrido no es el Padre.
ξγ. Ὠριγενιανοί, τινὸς Ὠριγένους. Αἰσχροποιοὶ δὲ ο὘τοί εἰσιν,
ἀρρητοποιοὖντες καὶ τὰ ἑαυτῶν σώματα φθορᾶ παραδιδόντες.
ξδ. Ὠριγενιανοὶ ἄλλοι, Ὠριγένους τοὖ καὶ Ἀδαμαντίου τοὖ συντάκτου, οἱ
τὴν τῶν νεκρῶν ἀνάστασιν ἀποβαλλόμενοι, Φριστὸν δὲ κτίσμα καὶ τὸ ἅγιον
Πνεὖμα εἰσηγούμενοι, παράδεισόν τε καὶ οὐρανοὺς καὶ τὰ ἄλλα πάντα
ἀλληγοροὖντες, Φριστοὖ δὲ τὴν βασιλείαν παυθήσεσθαι ληροὖντες.
63. Origenianos: de un tal Orígenes. Estos son disolutos, cometen actos
infames y entregan sus propios cuerpos a la corrupción.

64. Otros Origenianos: de Orígenes el tratadista, también [conocido como] el


Adamantino. Rechazan la resurrección de los muertos, consideran que Cristo y el
Espíritu Santo son criaturas, interpretan alegóricamente el Paraíso, los cielos y
todas las otras cosas, y tontamente dicen que el Reino de Cristo tendrá un final.
Κατὰ ᾿Εγκρατιτῶν κζ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας μζ.

1. ᾿Εγκρατῖταί τινες οὕτω καλούμενοι τοὖτον τὸν Σατιανὸν διαδέχονται,


φύσει ὑπ' αὐτοὖ πεπλανημένοι τε καὶ ἠπατημένοι, ἕτερα δὲ παρὰ τοὖτον
φρονήσαντες καὶ εἰς μείζονα πάλιν ἐρεσχελίαν ἑαυτοὺς ἐκδεδωκότες.
Πληθύνουσι δὲ ο὘τοι καὶ εἰς δεὖρο ἔν τε τῆ Πισιδίᾳ καὶ ἐν τῆ Υρυγίᾳ τῆ
κεκαυμένῃ οὕτω καλουμένῃ. Ἴσως γὰρ κατὰ Θεοὖ οἰκονομίαν καὶ οὕτως ἡ
πατρὶς τοὔνομα εἴληφε καλεῖσθαι ἐν τ῵ κόσμῳ διὰ τὸ κεκαὖσθαι τοὺς
οἰκήτορας ἀπὸ τ῅ς διαστροφ῅ς τ῅ς τοιαύτης καὶ τοσαύτης πλάνης· πολλαὶ γὰρ
αἱρέσεις ἐν τ῵ χώρῳ. Εἰσὶ δὲ καὶ ἐν μέρεσι τ῅ς ᾿Ασίας καὶ ἐν τῆ ᾿Ισαύρων καὶ
Παμφύλων καὶ Κιλίκων γῆ καὶ ἐν Γαλατίᾳ· ἤδη δὲ καὶ ἐπὶ τ῅ς ῾Ρωμαίων <κατὰ>
μέρος, ἀλλὰ καὶ ἐπὶ τ῅ς ᾿Αντιοχέων τ῅ς ΢υρίας, οὐ πάντῃ δέ, ἡ τοιαύτη αἵρεσις.
Υάσκουσι δὲ καὶ ο὘τοι ἀρχάς τινας εἶναι τήν τε τοὖ διαβόλου <δύναμιν>
ἀντικειμένην πρὸς τὰ τοὖ Θεοὖ ποιήματα, [καὶ] μὴ ὑποτασσομένου Θε῵, ἀλλὰ
ἰσχύοντος καὶ πράττοντος ὡς κατὰ ἰδίαν ἐξουσίαν καὶ οὐχ ὡς ἐν παρεκτροπῆ
γενομένου· οὐ γὰρ κατὰ τὴν Ἐκκλησίαν λέγουσιν, ἀλλὰ ἄλλως παρὰ τὸ τ῅ς
ἀληθείας κήρυγμα. Κέχρηνται δὲ γραφαῖς πρωτοτύπως ταῖς λεγομέναις
᾿Ανδρέου καὶ ᾿Ιωάννου Πράξεσι καὶ Θωμ᾵ καὶ ἀποκρύφοις τισὶ καὶ οἷς
βούλονται λόγοις τ῅ς Παλαι᾵ς Διαθήκης. Σὸν δὲ γάμον σαφῶς τοὖ διαβόλου
ὁρίζονται· ἔμψυχα δὲ βδελύσσονται, ἀπαγορεύοντες οὐχ ἕνεκεν ἐγκρατείας
οὔτε πολιτείας, ἀλλὰ κατὰ φόβον καὶ ἰνδαλμὸν τοὖ μὴ καταδικασθ῅ναι ἀπὸ
τ῅ς τῶν ἐμψύχων μεταλήψεως. Κέχρηνται δὲ καὶ αὐτοὶ μυστηρίοις δι' ὕδατος·
οἶνον δὲ ὅλως οὐ μεταλαμβάνουσι, φάσκοντες εἶναι διαβολικὸν καὶ τοὺς
πίνοντας καὶ τοὺς χρωμένους ἀνόμους εἶναι καὶ ἁμαρτάδας. Πιστεύουσι δὲ καὶ
νεκρῶν ἀνάστασιν, ὡς εἶναι παρὰ τοῖς οὕτω πεπλανημένοις τὰ πάντα μανίας
ἔμπλεα. Καὶ γὰρ ἔστιν ἰδεῖν καὶ θαυμάσαι καὶ εἰς ἔκπληξιν ἐλθεῖν τὸν συνετὸν
ἄνθρωπον περὶ πάντων ὁτιοὖν ὧν οἱ ἀλλότριοι λέγουσί τε καὶ πράττουσιν,
ἀσυστάτως τῶν πάντων παρ' αὐτοῖς λεγομένων τε καὶ γινομένων καὶ
μηδεμίαν ἔμφασιν ἀληθείας ἐπιδεχομένων.
2. Εἰ γὰρ κέχρηνται Παλαιᾶ καὶ Νέᾳ Διαθήκῃ, πῶς ἀρχαὶ διάφοροι
εὑρεθήσονται, τῶν δύο Διαθηκῶν συμφωνουσῶν περὶ μι᾵ς Θεότητος τὴν
γνῶσιν κηρυττουσῶν; Εἰ δὲ καὶ νεκρῶν εἴη ἀνάστασις, πῶς ἔτι ὁ σεμνὸς γάμος
τοὖ διαβόλου εὑρεθήσεται; Ὁπότε Θεὸς λέγει «Αὐξάνεσθε καὶ πληθύνεσθε»,
καὶ τοὖ Κυρίου ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ λέγοντος «ὃ ὁ Θεὸς συνέζευξεν, ἄνθρωπος μὴ
χωριζέτω» καὶ τοὖ ἀποστόλου φάσκοντος «Σίμιος ὁ γάμος καὶ ἡ κοίτη
ἀμίαντος». Ἀλλὰ ἐλεγχόμενοι βλασφημοὖσι τοὖτον μεθυστὴν καλοὖντες, εἰς
ἑαυτῶν δὲ γνώμην καὶ παράστασιν μυθολογίας κατὰ τῶν πινόντων τὸν οἶνον
ἐπιλαμβάνονταί τινα θηρολεκτοὖντες
Contra los Encratitas, [secta número] veintisiete, pero la cuarenta y siete de
la serie.

1. Ciertas personas que son llamadas encratitas son los sucesores de


Taciano, quienes fueron extraviados y engañados realmente por él pero tienen
ideas diferentes a las de él y, a su vez, se han entregado a sí mismos a una mayor
sofistería. Estos están aumentando incluso hasta el día de hoy en Pisidia y en la así
llamada “Frigia abrasada”. Probablemente el país ha tomado su nombre y es
llamado así en el mundo por una dispensación de Dios, debido a que sus
habitantes han sido calcinados a causa de la perversión de tal y tan grande error,
pues hay muchas sectas en la región. Están también en los territorios de Asia,
Isauria, Panfilia, Cilicia y Galacia, y la tal secta ya [ha llegado] a la región de Roma
e incluso a la de Antioquía de Siria, pero no por completo.
Estos encratitas también sostienen que hay ciertos Principios y que el
<poder> del diablo se opone a las creaciones de Dios, [y] que no está sometido a
Dios sino que prevalece contra Él y actúa como por propia autoridad, y no como si
hubiera caído en la perversidad; pues no se expresan de conformidad con la
Iglesia, sino que [sostienen una idea] diferente a la predicación de la verdad. Como
escrituras se sirven en principio de los llamados Hechos de Andrés, de Juan y de
Tomás, de algunos apócrifos y de aquellos pasajes del Antiguo Testamento que se
les antojan. Determinan que el matrimonio es claramente [obra] del diablo y
aborrecen el consumo de carne, prohibiéndolo no por causa de la continencia ni de
la buena conducta, sino por miedo y por apariencia, a fin de no ser condenados por
el hecho de consumir carne. Estos también celebran los misterios con agua; no
toman vino en absoluto pues afirman que es diabólico y los que lo beben y hacen
uso de él son impíos y pecadores. Pero creen en la resurrección de los muertos, de
modo que, entre los que de tal modo han sido extraviados, todas las cosas están
llenas de locura. El hombre sensato puede ver y sorprenderse e incluso llegar hasta
el estupor respecto de todo aquello que estos alienados dicen y hacen, ya que todo
lo dicho y hecho por ellos es incoherente y no admite ningún aspecto de verdad.
2. Si utilizan al Antiguo y al Nuevo Testamento, ¿de qué manera habrán de
reconocerse diferentes Principios, siendo que los dos Testamentos concuerdan
acerca de un [Principio] y predican el conocimiento de [una] Divinidad? Y si
también hubiese una resurrección de los muertos, ¿cómo habrá aun de
considerarse que el matrimonio consagrado es del diablo? Porque Dios dice:
“Creced y multiplicaos”4, el Señor en el Evangelio dice: “Lo que Dios unió, no lo
separe el hombre”5, y el apóstol declara: “Honroso sea en todos el matrimonio y el
lecho sin mancha”6. Pero cuando son refutados injurian a éste7 llamándolo
borracho y echan mano a algunos [escritos] en los que rebuscan palabras para
sostén de sus propias opiniones y fábulas contra los que beben vino,
καί φασιν ἐκ τοὖ πονηροὖ τὸ τοιοὖτον εἶδος εἶναι· «Ἔπιε, γάρ φησι, Νῶε ἀπὸ
τοὖ οἴνου καὶ ἐγυμνώθη, καὶ Λώτ, φησί, μεθυσθεὶς θυγατράσιν ἰδίαις κατὰ
ἄγνοιαν συνεμίγη καὶ διὰ μέθης γέγονεν ἡ μοσχοποιία· καί φησιν ἡ Γραφή·
Σίνι θόρυβος; Σίνι μάχαι; Σίνι ἀηδίαι καὶ λέσχαι; Σίνι συντρίμματα διὰ κεν῅ς;
Σίνος πελιδνοὶ οἱ ὀφθαλμοί; Οὐ τῶν χρονιζόντων ἐν οἴνοις, οὐ τῶν
ἐξιχνευόντων ποὖ πότοι γίνονται;» καὶ ἄλλα τινὰ τοιαὖτα ἐξιχνεύοντες
συσσωρεύουσι διὰ τὴν ἑαυτῶν πιθανότητα, οὐκ εἰδότες ὅτι π᾵ν τὸ ἄμετρον
πανταχῆ λυπηρὸν καὶ ἔξω τοὖ προκειμένου ἀπηγορευμένον ὑπάρχει. Καὶ γὰρ
οὐ μόνον ἐπὶ οἴνῳ τοὖτο εἴποιμ' ἄν, ἀλλὰ καὶ ἐπὶ πάσῃ ἀπληστίᾳ. Σοὖτο γὰρ
καὶ ὁ Κύριος ἐδίδασκε φάσκων «Μὴ βαρυνέσθωσαν, φησίν, ὑμῶν αἱ καρδίαι ἐν
κραιπάλῃ καὶ μέθῃ καὶ μερίμναις βιωτικαῖς» καὶ τό «Εἰ ἀπληστότερος εἶ, μὴ
ἐπιθύμει τῶν τοὖ πλουσίου βρωμάτων· ταὖτα γὰρ ἔχεται ζω῅ς ψευδοὖς».
Περισσοτέρως δὲ ὁ ἅγιος ἀπόστολος ἀπλήστους καὶ ἀδηφάγους ἐκκόπτων
λαιμάργοις ἐπιθυμίαις ἐπαρώμενος ἔφη «Σὰ βρώματα τῆ κοιλίᾳ καὶ ἡ κοιλία
τοῖς βρώμασιν· ὁ δὲ Θεὸς καὶ ταύτην καὶ ταὖτα καταργήσει». Ἀλλὰ καὶ ᾿Ησαὖ
τὰ πρωτοτόκια δι' ἑψέματος πυροὖ ἀπώλεσεν, ὥς φησιν ἡ Γραφή, τὸ αὐτὸ
καλοὖσα ἕψεμα πυροὖ καὶ φακ῅ς (οἶμαι δὲ τάχα ὅτι οὐκ ἀπὸ πυροὖ τουτέστιν
ἀπὸ σίτου ἦν, ἀλλὰ τάχα ὡς ἤδη ἑψημένον λείψανον φακοὖ καὶ ἔτι ἐπιτεθὲν
πυρὶ τὸ αὗθις πυρωθὲν ἡ Γραφὴ <ἕψεμα> πυροὖ διηγήσατο, διὰ τὸ
ἐπιθερμανθ῅ναι μετὰ τὸ ψυχρωθ῅ναι). Καὶ ὡς ἐκεῖνος δι' οἶνον ἐγυμνώθη
μηδὲν ἀδικηθείς, οὕτως ο὘τος μ᾵λλον διὰ πεῖναν καὶ ἀπληστίαν τὰ
πρωτοτόκια ἀπολέσας [μ᾵λλον] ὑπὲρ τὸν οἶνον ἠδίκηται. Καὶ οὐδὲν ἰσχύει
ἐγγὺς τ῅ς ἀληθείας παραπεποιημένη λέξις οὐδὲ μυθώδης τις ἐπινενοημένη
δραματουργία.
3. ΢εμνύνονται δὲ δ῅θεν ἐγκράτειαν, σφαλερῶς τὰ πάντα ἐργαζόμενοι,
μέσον γυναικῶν εὑρισκόμενοι καὶ γυναῖκας πανταχόθεν ἀπατῶντες, γυναιξὶ
δὲ συνοδεύοντες καὶ συνδιαιτώμενοι καὶ ἐξυπηρετούμενοι ὑπὸ τῶν τοιούτων,
ἔξω μὲν τ῅ς ἀληθείας ὄντες, «Μόρφωσιν μόνον κεκτημένοι, τὴν δὲ δύναμιν
αὐτ῅ς τ῅ς εὐσεβείας ἠρνημένοι». Οἵου γὰρ ἄν τις ἔργου καταλείψῃ μέρος, τὸ
π᾵ν πλήρωμα ἀφ῅κεν διὰ τοὖ ἑνὸς μέρους τοὖ καταλελειμμένου. Ὅθεν τὰ
παρ' αὐτοῖς μυστήρια δι' ὕδατος μόνον γίνεται, οὔτε μυστήρια ὄντα, ἀλλὰ κατὰ
μίμησιν τῶν ἀληθινῶν [τὰ] ψευδ῅ γινόμενα. Ὅθεν καὶ ἐν τούτῳ
ἐλεγχθήσονται ἀπὸ τοὖ εὐθέος τοὖ ΢ωτ῅ρος λόγου τοὖ λέγοντος «Οὐ μὴ πίω
ἀπὸ τοὖ γεννήματος τούτου τ῅ς ἀμπέλου ταύτης, ἕως ἅν πίω αὐτὸ καινὸν ἐν
τῆ βασιλείᾳ τῶν οὐρανῶν μεθ' ὑμῶν».
Πάλιν οὗν ταύτην παρωσάμενοι χειρὶ κραταιᾶ τ῅ς ἀληθείας ὡς κνώδαλον
ὀδυνηρὸν ὀδόντων ἀφῃρημένον ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς ἴωμεν, συνήθως τὸν Θεὸν τῶν
ὅλων ἐπικαλούμενοι ὁδηγόν
y dicen que esta *bebida+ es una idea del maligno. Pues dicen: “Noé bebió vino y se
desnudó; Lot, después de embriagarse, tuvo relaciones inconscientemente con sus
propias hijas; la fabricación del becerro [de oro] ocurrió después de una
borrachera; y la Escritura dice: ¿Para quién es la confusión? ¿Para quién las
disputas? ¿Para quién las molestias y los comentarios maliciosos? ¿Para quién las
aflicciones en balde? ¿De quién son los ojos lívidos? ¿No son de los que pasan el
tiempo en los vinos? ¿No son de los que andan buscando dónde se realizan los
festines?8”. Y buscando otros *textos+ de tal clase los amontonan en favor de su
propia credibilidad, sin saber que todo exceso es deplorable en todos los aspectos y
que lo que está más allá de lo establecido está prohibido. Yo diría esto no sólo
sobre el vino sino también sobre toda falta de moderación, pues también el Señor
enseñó esto al declarar: “No sean cargados” – dice – “vuestros corazones con
embriaguez, borrachera y preocupaciones de la vida”9, y: “Si eres una persona de
gran apetito, no desees los manjares del rico; estos sirven para una vida de
engaño”10. En mayor medida el santo apóstol, al rechazar a los intemperantes y
glotones, enojado por sus voraces deseos dijo: “Los alimentos son para el vientre y
el vientre es para los alimentos; pero también a ambos los destruir{ Dios” 11. Pero
también Esaú perdió la primogenitura por un potaje de trigo como dice la
Escritura, que llamó a lo mismo “potaje de trigo” y “guiso de lentejas”12 (pero
pienso que quizá no era de trigo, es decir, de grano, sino que es probable que la
Escritura describiera como “<hervido> al fuego” a los restos de lentejas que ya
habían sido hervidos y habían sido puestos nuevamente en el fuego y calentados,
puesto que habían sido calentados luego de haber sido enfriados). Y así como Noé
se desnudó a causa del vino pero [sin sufrir] ningún perjuicio, así Esaú al perder la
primogenitura fue perjudicado por el hambre y el apetito insaciable más bien que
por el vino. Ningún texto inventado ni un cuento fabuloso imaginado pueden
prevalecer cerca de la verdad.
3. Se vanaglorian de su supuesta continencia pero hacen todo de un modo
peligroso, pues se encuentran en medio de mujeres, las engañan por completo,
viajan y conviven con mujeres y son servidos por ellas; están fuera de la verdad,
“teniendo sólo la apariencia, pero negando el poder de la piedad misma” 13. Pues si
alguien dejase por hacer una parte de una obra como esta, a través de la parte que
dejó sin hacer renunció a la totalidad de ella. Por lo cual entre ellos los misterios14
se realizan sólo con agua, y no son misterios sino falsos [ritos] ejecutados en
imitación de los verdaderos. Por esta causa, también en esto serán refutados por la
recta palabra del Salvador que dice: “No beberé del fruto de esta vid hasta que lo
beba nuevo con vosotros en el Reino de los cielos”15.
En efecto, habiendo rechazado a su vez a esta [secta] con la potente mano de la
verdad – como si fuera un molesto insecto privado de dientes – avanzaremos a las
siguientes invocando, como es costumbre, al Dios de todo como guía
τε καὶ ἀμυντ῅ρα τῶν δεινῶν, ἐπίκουρόν τε τ῅ς φρονήσεως δότην τε ὄντα αὐτὸν
τ῅ς σοφίας, ἵν' ἡμεῖς παρ' αὐτοὖ τἀληθ῅ μανθάνοντες τὰς τῶν ἄλλων
ἀποκαλύπτειν δυνηθείημεν καὶ τὴν κατ' αὐτῶν ἀντίδοτον ἰατρικὴν ἐκ πολλῶν
μυρεψικῶν εἰδῶν ἀπὸ τοὖ λόγου τ῅ς ἀληθείας κατασκευάσαι, τοῖς ἤδη
πεπληγμένοις εἰς ἴασιν καὶ τοῖς ἐντυγχάνουσιν εἰς θεραπείαν καὶ τοῖς
μέλλουσι γινώσκειν ἃ μὴ ᾔδεισαν εἰς παθῶν προκατάληψιν καὶ ἡμῖν εἰς
σωτηρίαν καὶ Θεοὖ μισθὸν ἀφθόνως δωρηθησόμενον.

Κατὰ τῶν κατὰ Υρύγας ἤτοι Μοντανιστῶν καλουμένων ἥ καὶ


Σασκοδρουγιτῶν κη, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας μη.

1. ᾿Απὸ τούτων ἑτέρα πάλιν αἵρεσις ἀνακύπτει τῶν Υρυγῶν καλουμένη,


σύγχρονος γενομένη τούτοις καὶ αὐτοὺς διαδεχομένη. Ο὘τοι γὰρ γεγόνασι
περὶ τὸ ἐννεακαιδέκατον ἔτος ᾿Αντωνίνου τοὖ εὐσεβοὖς τοὖ μετὰ ᾿Αδριανόν,
καὶ ὁ Μαρκίων δὲ καὶ οἱ περὶ Σατιανὸν καὶ οἱ ἀπ' αὐτοὖ διαδεξάμενοι
᾿Εγκρατῖται ἐν χρόνοις ᾿Αδριανοὖ καὶ μετὰ ᾿Αδριανόν.
Ο὘τοι γὰρ οἱ κατὰ Υρύγας καλούμενοι δέχονται καὶ αὐτοὶ π᾵σαν Γραφὴν
Παλαι᾵ς καὶ Νέας Διαθήκης καὶ νεκρῶν ἀνάστασιν ὁμοίως λέγουσι,
Μοντανὸν δέ τινα προφήτην αὐχοὖσιν ἔχειν καὶ Πρίσκιλλαν καὶ Μαξίμιλλαν
προφήτιδας· οἷς προσέχοντες τὸν νοὖν ἐξετράπησαν. Περὶ δὲ Πατρὸς καὶ Τἱοὖ
καὶ ἁγίου Πνεύματος ὁμοίως φρονοὖσι τῆ ἁγίᾳ καθολικῆ Ἐκκλησίᾳ,
ἀπέσχισαν δὲ ἑαυτούς, «προσέχοντες πνεύμασι πλάνης καὶ διδασκαλίαις
δαιμονίων», λέγοντες ὅτι «δεῖ ἡμ᾵ς, φησί, καὶ τὰ χαρίσματα δέχεσθαι». Καὶ ἡ
ἁγία δὲ τοὖ Θεοὖ Ἐκκλησία ὁμοίως τὰ χαρίσματα δέχεται, ἀλλὰ τὰ ὄντως
χαρίσματα καὶ ἤδη ἐν ἁγίᾳ Θεοὖ Ἐκκλησίᾳ διὰ Πνεύματος ἁγίου
δεδοκιμασμένα παρά τε προφητῶν καὶ ἀποστόλων καὶ αὐτοὖ τοὖ Κυρίου,
φάσκοντος τοὖ ἀποστόλου ᾿Ιωάννου ἐν τῆ ἐπιστολῆ ὅτι «Δοκιμάζετε τὰ
πνεύματα, εἰ ἔστιν ἐκ τοὖ Θεοὖ» καὶ πάλιν δὲ λέγοντος ὅτι «Ἠκούσατε ὅτι
᾿Αντίχριστος ἔρχεται καὶ νὖν ᾿Αντίχριστοι πολλοὶ γεγόνασιν. Ἐξ ἡμῶν
ἐξ῅λθον, ἀλλ' οὐκ ἦσαν ἐξ ἡμῶν· εἰ γὰρ ἦσαν ἐξ ἡμῶν, μεμενήκεισαν ἅν μεθ'
ἡμῶν· ἀλλ' ἵνα γνωσθῶσιν ὅτι οὐκ ἦσαν ἐξ ἡμῶν. Tούτου χάριν γράφω ὑμῖν,
τεκνία» καὶ τὰ ἑξ῅ς. Ἀληθῶς οὗν ο὘τοι οὐκ εἰσὶν ἐξ αὐτῶν τῶν ἁγίων.
Ἐξέβησαν γὰρ τῆ αὐτῶν φιλονεικίᾳ, προσανέχοντες καὶ πνεύμασι πλάνης καὶ
μυθολογίαις.
2. ᾿Ιδοὺ γὰρ ἐξ αὐτ῅ς τ῅ς ὑποθέσεως ἐλέγχονται μὴ δυνάμενοι πληροὖν τὰ
ὑπ' αὐτῶν ἐν φιλονεικίᾳ ὑπισχνούμενα. Εἰ γὰρ δεῖ χαρίσματα δέχεσθαι καὶ δεῖ
εἶναι ἐν Ἐκκλησίᾳ χαρίσματα, πῶς οὐκέτι μετὰ Μοντανὸν καὶ Πρίσκιλλαν καὶ
Μαξίμιλλαν ἔχουσι προφήτας; Ἆρα ἤργησεν ἡ χάρις;
y baluarte contra los peligros y como protector del buen juicio, ya que Él es el
dador de la sabiduría, a fin de que aprendamos de Él la verdad, seamos capaces de
revelar las [inconsistencias] de las otras [sectas] y de la palabra de la verdad
podamos preparar el antídoto medicinal contra ellas a partir de muchas especies
de [plantas] aromáticas. Que [este antídoto] sea dado abundantemente a los que ya
han sido golpeados [por la enfermedad] para sanación, a los que se encuentran en
vías [de enfermar] para tratamiento, a los que están por conocer lo que no sabían
para prevención de las desgracias, y a mí para salvación y recompensa de Dios.

Contra los llamados Frigianos o Montanistas, o también Tascodrugitas,


[secta número] veintiocho, pero la cuarenta y ocho de la serie.

1. De los encratitas, a su vez, surgió otra secta llamada de los frigianos, que
fue contemporánea de los anteriores y la que los sucedió. Estos han tenido su
principio alrededor del decimonoveno año de Antonino Pío [que reinó] después de
Adriano, mientras que Marción, Taciano y los encratitas que lo sucedieron
[aparecieron] en tiempos de Adriano y después de Adriano.
Estos, los llamados frigianos, también usan toda la Escritura – tanto el
Antiguo como el Nuevo Testamento – e igualmente declaran la resurrección de los
muertos, pero se jactan de tener a un tal Montano como profeta y a Priscila y
Maximila como profetisas, por fiarse de los cuales perdieron su inteligencia.
Respecto del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo creen lo mismo que la santa
Iglesia universal pero se separaron a sí mismos, “prestando atención a espíritus de
error y a doctrinas de demonios”16 diciendo: “Nos es preciso recibir también los
dones espirituales”. La santa Iglesia de Dios también recibe los dones espirituales,
pero los verdaderos dones, que ya han sido probados en la santa Iglesia de Dios a
través del Espíritu Santo y por parte de los profetas, los apóstoles y el Señor
mismo. El apóstol Juan expresa en su epístola: “Probad los espíritus, si son de
Dios”17, y de nuevo dice: “Habéis oído que el Anticristo viene, y ahora han surgido
muchos Anticristos. Salieron de nosotros, pero no eran de nosotros, pues si
hubieran sido de nosotros habrían permanecido con nosotros; pero [salieron] para
que se supiese que no eran de nosotros. Por esta causa os escribo, hijitos” 18 y lo que
sigue. En efecto, estos [frigianos] no son verdaderamente de los santos mismos.
“Salieron” por su amor a la controversia, aferr{ndose también a espíritus de error
y a cuentos fabulosos.
2. Pues he aquí que, por su propia suposición, son refutados al ser incapaces
de cumplir las cosas prometidas controversialmente. Si es necesario recibir dones
espirituales, y es preciso que en la Iglesia haya dones, ¿por qué ya no tienen
profetas después de Montano, Priscila y Maximila? ¿Acaso la gracia dejó de obrar?
Οὐκ ἀργεῖ δὲ ἡ χάρις ἐν ἁγίᾳ Ἐκκλησίᾳ· μὴ γένοιτο. Εἰ δὲ ἕως τινὸς
προεφήτευσαν οἱ προφητεύσαντες καὶ οὐκέτι προφητεύουσιν, ἄρα οὔτε
Πρίσκιλλα οὔτε Μαξίμιλλα προεφήτευσαν, μετὰ τὰς προφητείας τὰς διὰ τῶν
ἁγίων ἀποστόλων ἐν τῆ ἁγίᾳ Ἐκκλησίᾳ δοκιμασθείσας. Κατὰ δύο οὗν τρόπους
ἐλεγχθήσεται ἡ αὐτῶν ἄνοια· ἥ γὰρ δείξωσιν εἶναι προφήτας μετὰ
Μαξίμιλλαν, ἵνα μὴ ἀργήσῃ ἡ παρ' αὐτοῖς λεγομένη χάρις, ἥ οἱ περὶ
Μαξίμιλλαν ψευδοπροφ῅ται εὑρεθήσονται, μετὰ τὸν ὅρον τῶν προφητικῶν
χαρισμάτων τολμήσαντες οὐκ ἀπὸ ἁγίου Πνεύματος, ἀλλ' ἀπὸ πλάνης
δαιμονίων ἐνθουσιασθ῅ναι καὶ φαντασιάσαι τοὺς ἀκούοντας αὐτῶν.
Καὶ ὅρα πῶς ἐξ αὐτῶν τῶν παρ' αὐτοῖς λεγομένων ὁ ἔλεγχος πρὸς αὐτοὺς
὆ηθήσεται. Υάσκει γὰρ ἡ λεγομένη παρ' αὐτοῖς Μαξίμιλλα ἡ προφ῅τις ὅτι,
φησί «Μετ' ἐμὲ προφήτης οὐκέτι ἔσται, ἀλλὰ συντέλεια». Ἰδοὺ δὲ ἐκ
πανταχόθεν φαίνεται τὸ ἅγιον Πνεὖμα καὶ τὰ πνεύματα τ῅ς πλάνης· ὅσα γὰρ
οἱ προφ῅ται εἰρήκασι καὶ μετὰ συνέσεως παρακολουθοὖντες ἐφθέγγοντο, καὶ
ἐτελέσθη τὰ παρ' αὐτῶν εἰρημένα καὶ ἔτι πληροὖται. Αὕτη δὲ εἶπε μετ' αὐτὴν
εἶναι συντέλειαν, καὶ οὔπω συνετελέσθη, μάλιστα τοσούτων βασιλέων
γενομένων καὶ τοσούτου χρόνου ὑπερβεβηκότος. Ἔτη γάρ εἰσιν ἔκτοτε πλείω
ἐλάσσω διακόσια ἐνενήκοντα ἕως τοὖ ἡμετέρου χρόνου, δωδεκάτου ἔτους
Οὐαλεντινιανοὖ καὶ Οὐάλεντος καὶ <ὀγδόου> Γρατιανοὖ βασιλείας, καὶ οὔπω ἡ
συντέλεια κατὰ τὴν αὐχήσασαν ἑαυτὴν προφήτιδα, μὴ γνοὖσαν μηδὲ τὴν
ἡμέραν τ῅ς αὑτ῅ς τελευτ῅ς. Καὶ ἰδεῖν ἔστι πῶς πάντες οἱ ἀπὸ τ῅ς ἀληθείας
ἑαυτοὺς ἀπαλλοτριώσαντες, ὅτι οὐκ ἐν εὐσταθείᾳ τινὶ λόγου μεμενήκασιν,
ἀλλ' ὡς νήπιοι ὑπὸ τοὖ ἀεὶ πλανῶντος ὄφεως παραπεπλεγμένοι εἰς ἀπώλειαν
ἑαυτοὺς ἐκδεδώκασι καὶ εἰς τὸ γενέσθαι κατάβρωμα τοὖ λύκου ἔξω τ῅ς
μάνδρας εὑρεθέντες παρελκυσθ῅ναί <τε> καὶ οὕτως ἀπολέσθαι, μὴ
κρατοὖντες τὴν ἀρχήν, ἀλλὰ καταλείψαντες τὴν ἀλήθειαν, ἐν ναυαγίῳ
ἑαυτοὺς καὶ ἐν κλύδωνι τ῅ς πάσης πλάνης παραδεδώκασιν. Εἰ γὰρ λέγει
Μαξίμιλλα ὅτι προφήτης οὐκέτι ἔσται, ἄρα ἀναιρεῖ τὸ εἶναι παρ' αὐτοῖς τὸ
χάρισμα καὶ εἰς ἔτι δεὖρο φέρεσθαι. Εἰ δὲ ἕως αὐτ῅ς μένει τὸ χάρισμα, ὡς
προεῖπον ἄρα καὶ αὐτὴ οὐ μετέσχε τῶν χαρισμάτων.
3. Πεπλάνηται γάρ· ἐσφράγισε γὰρ ὁ Κύριος τὴν Ἐκκλησίαν καὶ ἐπλήρωσεν
<ἐν> αὐτῆ τὰ χαρίσματα. Ὅτε γὰρ ἦν χρεία προφητῶν, ἐν ἀληθιν῵ πνεύματι
καὶ ἐρρωμένῃ διανοίᾳ καὶ παρακολουθοὖντι ν῵ οἱ αὐτοὶ ἅγιοι τὰ πάντα
ἐπροφήτευον, ἐμπιπλώμενοι Πνεύματος ἁγίου, κατὰ τὴν ἀναλογίαν <τ῅ς
πίστεως> τῶν ἐκ Πνεύματος χαρισμάτων ἑκάστῳ διδομένων καὶ κατὰ τὴν
ἀναλογίαν τ῅ς πίστεως πρὸς τὸ συμφέρον. Σί οὗν συμφέρον ο὘τοι εἰρήκασιν ἥ
ποῖον ἀνάλογον τ῅ς πίστεως; Πῶς δὲ οὐχὶ μ᾵λλον ο὘τοί εἰσιν περὶ ὧν εἶπεν ὁ
Κύριος ὅτι «Προσέχετε ἀπὸ τῶν ψευδοπροφητῶν, οἵτινες ἔρχονται πρὸς ὑμ᾵ς
ἐν ἐνδύμασι προβάτων, ἔσω δέ εἰσι λύκοι ἅρπαγες»;
La gracia no está inactiva en la santa Iglesia, ¡de ninguna manera! Pero si los
que profetizaban profetizaron hasta cierto punto y ya no profetizan, entonces ni
Priscila ni Maximila profetizaron [sino que sus profecías fueron entregadas]
después de las profecías que fueron aprobadas por los santos apóstoles en la santa
Iglesia. Ciertamente, su insensatez será refutada de dos maneras: o bien habrán de
demostrar que hay profetas después de Maximila, a fin de que la que ellos llaman
“gracia” no esté inactiva, o bien habr{n de reconocer que los que est{n en torno a
Maximila son falsos profetas pues se atrevieron a ser inspirados – no por el
Espíritu Santo sino por los demonios del error – después del fin de los dones
proféticos e ilusionar a los que los escuchan.
Y mira cómo la refutación contra estos será expresada a partir de las cosas
dichas por ellos mismos. Pues la llamada por ellos “profetisa” Maximila afirma:
“Después de mí ya no habr{ profeta, sino *que llegar{+ el fin”. He aquí, el Espíritu
Santo y los espíritus del error se muestran absolutamente [distinguibles]: cuantas
cosas han dicho los profetas las expresaron de modo razonable y con
entendimiento, y lo que dijeron se cumplió y aun se cumple; pero Maximila dijo
que después de ella sería el fin y todavía no se cumplió, máxime [teniendo en
cuenta] el número de reyes que surgieron y la cantidad de tiempo que ha pasado.
Desde entonces19 hasta nuestro tiempo – el doceavo año del reinado de
Valentiniano y Valente y <el octavo> de Graciano – han pasado doscientos noventa
años y todavía no llegó el fin según [lo anunció] la que se jactaba de ser una
profetisa pero que ni sabía el día de su propio fin. Se puede ver cómo todos los que
se apartaron a sí mismos de la verdad no han conservado un razonamiento estable
sino que, como infantes que han sido enredados por la serpiente, la eterna
engañadora, se han entregado a sí mismos a la destrucción y, al ser hallados fuera
del redil, fueron arrastrados para ser alimento del lobo <y> así ser destruídos. No
se aferraron al Fundamento sino que, abandonando la verdad, se han entregado a
sí mismos al naufragio y al oleaje de toda clase de error. Pues si Maximila dice que
ya no habrá profetas, entonces niega que el don exista entre ellos y que aun pueda
ser recibido hasta el día de hoy. Si el don persiste hasta ella entonces – como dije
antes – tampoco ella participó de los dones.
3. [Maximila] se ha equivocado; pues el Señor puso su sello a la Iglesia y
completó <en> ella los dones espirituales. Cuando había necesidad de profetas los
mismos santos – con un espíritu verdadero, un razonamiento fuerte y un intelecto
racional – llenos del Espíritu Santo profetizaban todo según la proporción <de la
fe> de los dones espirituales dados a cada uno20 por el Espíritu Santo para
provecho y “según la proporción de la fe”21. Pero, ¿qué han dicho estos de
provecho, o según la proporción de la fe? Más bien, ¿cómo no habrían éstos de ser
aquéllos acerca de los cuales el Señor dijo: “Cuidaos de los falsos profetas, los
cuales vienen a vosotros vestidos de ovejas pero por dentro son lobos rapaces”22?
΢υγκρίνοντες γὰρ τὰ παρ' αὐτῶν εἰρημένα καὶ <τὰ> κατὰ τὴν Παλαιὰν
Διαθήκην καὶ Καινὴν ἐν ἀληθείᾳ ὄντα καὶ ἐν ἀληθείᾳ γενόμενα καὶ
πεπροφητευμένα δοκιμάσωμεν, ποία <ὄντως> προφητεία τυγχάνει, ποία δὲ
ψευδοπροφητεία. Ὁ προφήτης πάντα μετὰ καταστάσεως λογισμῶν καὶ
παρακολουθήσεως ἐλάλει καὶ ἐφθέγγετο ἐκ Πνεύματος ἁγίου, τὰ πάντα
ἐρρωμένως λέγων ὡς Μωυσ῅ς ὁ θεράπων τοὖ Θεοὖ καὶ πιστὸς ἐν οἴκῳ ὁ
βλέπων ἐλέγετο ὁ προφήτης ἐν τῆ Παλαιᾶ Διαθήκῃ. «Ὅρασις, <γάρ> φησιν, ἣν
εἶδεν ᾿ΗσαἸας υἱὸς ᾿Αμὼς ὁ προφήτης»· «Εἶδον <τὸν> Κύριον, φησί,
καθεζόμενον ἐπὶ θρόνου ὑψηλοὖ καὶ ἐπηρμένου· καὶ εἶδον ΢εραφὶμ καὶ
Φερουβίμ, καὶ ἤκουσα Κυρίου λέγοντος πρός με· Βάδιζε, εἰπὸν τ῵ λα῵ τούτῳ,
ἀκοῆ ἀκούσητε καὶ οὐ μὴ συν῅τε, καὶ βλέποντες βλέψητε καὶ οὐ μὴ ἴδητε». Καὶ
ἀκούσας παρὰ τοὖ Κυρίου ἐλθὼν πρὸς τὸν λαὸν ἔφη «Σάδε λέγει Κύριος». Οὐχ
ὁρᾶς ὅτι παρακολουθοὖντος ὁ λόγος καὶ οὐκ ἐξισταμένου, οὔτε ὡς
ἐξισταμένης διανοίας ἡ φθογγὴ ἀπεδίδοτο; Ὡσαύτως δὲ καὶ ᾿Ιεζεκιὴλ ὁ
προφήτης ἀκούων παρὰ Κυρίου ὅτι «Ποίησον σεαυτ῵ ἄρτον ἐπὶ κόπρου
ἀνθρωπείας», ἔλεγε «Μηδαμῶς, Κύριε· οὐδέποτε κοινὸν ἥ ἀκάθαρτον εἰσ῅λθεν
εἰς τὸ στόμα μου». Γινώσκων γὰρ τὴν δι' ἀπειλὴν λεγομένην πρὸς αὐτὸν ὆῅σιν
ὑπὸ Κυρίου, [καὶ] οὐχ ὡς ἐν ἐκστάσει διανοίας φερόμενος ἐπεβάλλετο τοὖτο
πράττειν, ἀλλὰ ἠξίου, ἐρρωμένην ἔχων τὴν διάνοιαν καὶ παρακολουθοὖσαν,
καὶ ἔλεγε «Μηδαμῶς, Κύριε». Σαὖτα γὰρ <τῶν> ἀληθῶς προφητῶν, ἐν ἁγίῳ
Πνεύματι ἐρρωμένην ἐχόντων τὴν διάνοιαν, καὶ ἡ διδασκαλία καὶ ἡ διαλογή.
Πῶς δὲ Δανιὴλ οὐχ εὑρίσκεται πάσης συνέσεως ἔμπλεως καὶ τοῖς φρονήμασι
παρακολουθῶν, ὃς τὰ αἰνίγματα τ῵ Ναβουχοδονόσορ ἐπέλυσε καὶ ἃ ἐκεῖνος
δι' ὀνειράτων ἐθεάσατο καὶ ἀπέστη ἀπ' αὐτοὖ τοὖ ἑωρακότος, ο὘τος
ὑπεμίμνῃσκε καὶ τὴν ἐπίλυσιν εὐθὺς ἐπέφερεν ἐρρωμένῃ καταστάσει καὶ
ὑπερβολῆ χαρίσματος, περιττοτέρως τὴν φρόνησιν ἔχων ὑπὲρ πάντα
ἄνθρωπον διὰ τὸ χάρισμα τοὖ ἁγίου Πνεύματος, τὸ σοφίζον ὄντως τὸν
προφήτην καὶ τοὺς διὰ τοὖ προφήτου τ῅ς διδασκαλίας τ῅ς ἀληθείας
καταξιουμένους. Ἃ δὲ ο὘τοι ἐπαγγέλλονται προφητεύειν, οὐδὲ εὐσταθοὖντες
φανοὖνται οὔτε παρακολουθίαν λόγου ἔχοντες. Λοξὰ γὰρ τὰ παρ' αὐτῶν
὆ήματα καὶ σκαληνὰ καὶ οὐδεμι᾵ς ὀρθότητος ἐχόμενα.
4. Εὐθὺς γὰρ ὁ Μοντανός φησιν «Ἰδού, ὁ ἄνθρωπος ὡσεὶ λύρα κἀγὼ
ἐφίπταμαι ὡσεὶ πλ῅κτρον· ὁ ἄνθρωπος κοιμ᾵ται κἀγὼ γρηγορῶ. Ἰδού, Κύριός
ἐστιν ὁ ἐξιστάνων καρδίας ἀνθρώπων καὶ διδοὺς καρδίαν ἀνθρώποις». Σίς
τοίνυν τῶν παρακολουθούντων καὶ μετὰ συνέσεως δεχομένων τὸν τ῅ς
ὠφελείας λόγον καὶ τ῅ς ἑαυτῶν ζω῅ς ἐπιμελομένων οὐ καταγνώσεται τ῅ς
τοιαύτης παραπεποιημένης ὑποθέσεως καὶ τοὖ λόγου τοὖ αὐχοὖντος ἑαυτὸν
ἐν προφήταις καταλέγεσθαι, μὴ δυναμένου τὰ ὅμοια λέγειν προφήταις; Οὔτε
γὰρ Πνεὖμα ἅγιον ἐλάλησεν ἐν αὐτ῵. Σὸ γὰρ εἰπεῖν «Ἐφίπταμαι καὶ πλήσσω
καὶ γρηγορῶ καὶ ἐξιστᾶ Κύριος καρδίας», ἐκστατικοὖ ὆ήματα ὑπάρχει ταὖτα
Comparando las cosas dichas por ellos y <las dichas> por el Antiguo y el Nuevo
Testamento – que son verdaderas, han sucedido y han sido profetizadas en verdad
– probaremos cuál es <realmente> profecía y cuál es falsa profecía. El [verdadero]
profeta decía todo con un carácter racional y con entendimiento y hablaba de parte
del Espíritu Santo, diciendo todas las cosas firmemente como “Moisés, el siervo de
Dios y fiel en su casa, *que vio la gloria del Señor+”23; en el Antiguo Testamento el
que ve *la gloria de Dios+ era llamado profeta. Pues dice: “Visión que vio Isaías hijo
de Amós, el profeta. Ví al Señor sentado sobre un trono alto y sublime; y ví
serafines y querubines, y escuché que el Señor me decía: Anda, di a este pueblo,
oíd bien y no entend{is, ved por cierto y no comprend{is” 24. Y después de escuchar
esto de parte del Señor fue al pueblo y dijo: “Así dice el Señor”. ¿No ves que este es
el discurso de alguien razonable y que no está trastornado, ni ves que la palabra no
fue entregada a un entendimiento perturbado? Así también cuando el profeta
Ezequiel escuchó de parte del Señor: “Hazte un pan *cocido+ sobre excremento
humano”25 dijo: “De ningún modo, Señor; nunca entró a mi boca algo profano o
impuro”26. Aunque era consciente de la declaración dicha amenazadoramente a él
por el Señor, no se lanzó a hacer esto como arrebatado por una mente desquiciada
sino que, al tener la mente sana y en pleno juicio, reclamó y dijo: “De ningún
modo, Señor”. Estas – tanto la enseñanza como la discusión – son verdaderamente
[las características] <de los> profetas, que tienen el entendimiento sano en el
Espíritu Santo. ¿Cómo no se ha de reconocer que Daniel estaba lleno de toda
inteligencia y con pensamientos racionales? Él solucionó los enigmas de
Nabucodonosor, recordó los sueños de Nabucodonosor cuando estos habían
eludido incluso al soñador, y con su solidez mental y la superioridad de su don dio
la explicación de inmediato, pues tenía una inteligencia mucho más elevada que la
de cualquier hombre por el don del Espíritu Santo, que hace realmente sabio al
profeta y a los que a través del profeta son considerados dignos de la enseñanza de
la verdad. Pero las cosas que los frigianos declaran profetizar no parecen ser ni
equilibradas ni tener un fundamento racional. Sus palabras son ambiguas y
torcidas y no tienen ninguna rectitud.
4. Inmediatamente, Montano dice: “El hombre es como una lira, y yo vuelo sobre él
como una púa; el hombre duerme y yo velo. He aquí, el Señor es el que trastorna el
corazón de los hombres, y el que da el corazón a los hombres”. Por cierto, ¿quién
que sea racional, que reciba con inteligencia el provechoso mensaje y se preocupe
por su propia vida no condenará tal suposición inventada y la palabra del que se
jacta a sí mismo de contarse entre los profetas, pero no es capaz de decir las
mismas cosas que los profetas? ¡El Espíritu Santo no habló en él! Pues las
expresiones “vuelo”, “golpeo”, “velo” y “el Señor trastorna el corazón”, estas son
palabras de un hombre privado de juicio
καὶ οὐχὶ παρακολουθοὖντος, ἀλλὰ ἄλλον χαρακτ῅ρα ὑποδεικνύντος παρὰ τὸν
χαρακτ῅ρα τοὖ ἁγίου Πνεύματος τοὖ ἐν προφήταις λελαληκότος.
Εἰ δὲ θελήσουσι παραπλέκειν τῆ ἀληθείᾳ τὸ ψεὖδος καὶ ἀνοητεῖν τὸν νοὖν
τῶν τ῅ς ἀκριβείας ἐπιμελομένων, ἑαυτοῖς τε ἐπισωρεύουσι λόγους, δι' ὧν
παραποιητεύονται τὴν ἑαυτῶν πλάνην, ὅμοιά τινα εἶναι λέγοντες, ἵνα δὴ
παραστήσωσιν ἀπὸ τοὖ τὴν ἁγίαν Γραφὴν εἰρηκέναι «Ἐπέβαλεν ὁ Θεὸς
ἔκστασιν ἐπὶ τὸν ᾿Αδὰμ καὶ ὕπνωσε», ἀλλὰ οὐκέτι ὅμοιον τοὖτο εἴη ἐκείνῳ. Οὐ
γὰρ καὶ ἐνταὖθα σῶμα ἔμελλε πλάσσειν ὁ Θεός, ἀφ' ο὘ εἰς ἔκστασιν ἔφερεν,
ἵνα τὰ ὅμοια ἐπενέγκῃ δι' ὑπερβολὴν τ῅ς φιλανθρωπίας. Σ῵ γὰρ ᾿Αδὰμ
ἐπήνεγκε τὴν ἔκστασιν τοὖ ὕπνου, οὐκ ἔκστασιν φρενῶν. Ἔκστασις δὲ κατὰ
διαφορὰς πολλὰς ἔχει τὸν τρόπον. Ἔκστασις δι' ὑπερβολὴν θαύματος λέγεται
καὶ ἔκστασις λέγεται ἡ μανία διὰ τὸ ἐκστ῅ναι τοὖ προκειμένου. Ἐκείνη δὲ ἡ τοὖ
ὕπνου ἔκστασις κατ' ἄλλον τρόπον ἐρρέθη, κατὰ τὴν φυσικὴν ἐνέργειαν,
μάλιστα διὰ τὸ βαθυτάτως αὐτὴν ἐπενηνέχθαι τ῵ ἁγίῳ ᾿Αδὰμ καὶ ἐν χειρὶ
Θεοὖ πεπλασμένῳ.
5. Καὶ γὰρ ἀληθῶς ἔστιν ἰδεῖν ὡς δικαίως ἔκστασιν ταύτην ἡ θεία Γραφὴ
κέκληκεν. Ἐν τ῵ γὰρ ὑπνοὖν τὸν ἄνθρωπον μεθίστανται π᾵σαι αἱ αἰσθήσεις,
εἰς ἀνάπαυσιν τραπεῖσαι, ὡς οἷον εἰπεῖν παροὖσα ἡ διορατικὴ οὐχ ὁρᾶ·
ἀποκέκλεισται γὰρ τὸ ὄμμα καὶ ἡσυχάζει τὸ κινοὖν ἐν τ῵ ἀνθρώπῳ πνεὖμα
εἴτ' οὗν <ἡ> ψυχή. Δυσοδμίας οὔσης ἐν οἴκῳ ἥ καὶ εὐοδμίας, καίτοι γε παρούσης
τ῅ς ὀσφραντικ῅ς αἰσθήσεως, οὐκ ἀντιλαμβάνεται· ἐξέστη γὰρ ἡ τοιαύτη
αἴσθησις εἰς ἀνάπαυσιν τραπεῖσα. Πικρῶν ὄντων χυμῶν ἐν τ῵ στόματι ἥ
ἁλμυρῶν ἥ γλυκέων τὸ γευστικὸν οὐκ αἰσθάνεται, ἐπειδὴ γὰρ ἐν ἐκστάσει τ῅ς
ἀναπαύσεως κεῖται μὴ ἐνεργοὖν, ὅπερ ἐν τ῵ ὕπαρ ὄντι ἐνήργει. Ἀκοὴ
πάρεστιν, ἀλλὰ ἀργεῖ τὸ ἀκουστικὸν κατὰ τὴν αἴσθησιν. Καὶ πολλάκις τινῶν
λαλούντων ἐν οἴκῳ, εἰ μή τι διυπνισθῆ ὁ ἄνθρωπος, οὐκ ἐπακούει τῶν παρά
τινων ὆ηθέντων διὰ τὸ ἀποστ῅ναι τὴν ἐνέργειαν πρὸς τὴν ὥραν. Σινῶν
κνωδάλων διερχομένων διὰ τοὖ ἡμετέρου σώματος οὐκ αἰσθανόμεθα τ῅ς
αὐτῶν περὶ τὸ σῶμα ἡμῶν ἁφ῅ς, εἰ μή τι βαρέως ἡμῖν ἐπιθῶνται τὰ κνώδαλα,
ὡς τοὖ παντὸς ὀργάνου διὰ τὴν ἀνάπαυσιν τοὖ ὕπνου ἐκστάντος ἀπὸ τ῅ς
ἐνεργείας. Σὸ μὲν γὰρ ὄργανον, φύσεως ὅν γηίνης καὶ περὶ τὴν ψυχὴν ἔχον, διὰ
τὸ οὕτως ἐκ Θεοὖ [τὸ] χρήσιμον ἡμῖν γεγεν῅σθαι ἀποδίδοται αὐτ῵ καιρὸς
μεθιστῶν αὐτὸ ἀπὸ τ῅ς ἐναργεστάτης αἰσθήσεως εἰς κατάστασιν
ἀναπαύσεως· αὐτὴ δὲ ἡ ψυχὴ οὐκ ἐξέστη τοὖ ἡγεμονικοὖ οὐδὲ τοὖ
φρονήματος. Πολλάκις γὰρ φαντάζεται καὶ ὁρᾶ ἑαυτὴν ὡς ἐν ἐγρηγόρσει καὶ
περιπατεῖ καὶ ἐργάζεται καὶ ποντοπορεῖ καὶ δημηγορεῖ, καὶ ἐν πλείοσι καὶ ἐν
μείζοσι τούτων δι' ὀνειράτων ἑαυτὴν θεωμένη· οὐ μὴν κατὰ τὸν ἀφραίνοντα
καὶ ἐν ἐκστάσει γινόμενον ἐκστατικὸν ἄνθρωπον, τὸν τ῵ σώματι καὶ τῆ ψυχῆ
ἐγρηγορότα τὰ δεινὰ μεταχειριζόμενον καὶ πολλάκις ἑαυτ῵ δεινῶς χρώμενον
y no de alguien racional, sino de uno que muestra otro carácter distinto al carácter
del Espíritu Santo que ha hablado en los profetas.
Cuando quieren entretejer la mentira con la verdad y atontar la mente de
los que se preocupan por la precisión, amontonan para sí textos por medio de los
cuales fundamentan falsamente su error y, a fin de sostenerlo, afirman que ciertas
[Escrituras] dicen lo mismo. La sagrada Escritura ha dicho: “Dios infundió un
éxtasis sobre Ad{n y se durmió”27, pero esto ya no sería igual a aquello. Aquí Dios
no iba a plasmar un cuerpo – por lo cual puso [a Adán] en éxtasis – para que, por
la grandeza de su benevolencia, les concediese algo semejante. A Adán le concedió
el éxtasis del sueño, no el éxtasis del delirio. Hay muchas formas diferentes de
éxtasis. Se le dice “éxtasis” al exceso de asombro, y a la locura se le llama “éxtasis”
debido a que “est{ fuera”28 de lo normal. Pero aquel éxtasis de sueño [de Adán] fue
llamado así en otro sentido, relacionado a la actividad natural, especialmente
porque el santo Adán, que había sido plasmado por la mano de Dios, fue sumido
en el más profundo [sueño].
5. Pues en verdad hay que comprender que la divina Escritura ha llamado
“éxtasis” a este *sueño+ con razón. Cuando el hombre duerme todos los sentidos lo
abandonan, vuelven al reposo, de modo que aunque el sentido de la vista está
presente, por así decir, no ve; el ojo está cerrado y lo que se mueve en el hombre –
el espíritu o <el> alma – descansa. Si en una casa hay un mal olor o una buena
fragancia, aunque el sentido del olfato está presente, no lo percibe pues dicho
sentido se apagó y vuelve al reposo. Si en la boca hay algo de sabor amargo, salado
o dulce el sentido del gusto no lo siente puesto que permanece en el éxtasis del
reposo y deja de hacer lo que hace en el estado de vigilia. El oído está, pero la
audición no funciona como sentido. Muchas veces algunas personas están
hablando en una casa y, a no ser que el hombre se despierte, no escucha lo que fue
dicho por ellas debido a la suspensión de la actividad del oído. Cuando ciertos
insectos caminan por nuestro cuerpo no sentimos su toque sobre él a no ser que los
insectos se lancen sobre nosotros con fuerza, pues por el reposo del sueño todo
órgano es privado de su actividad. El órgano29 es de naturaleza terrenal y contiene
el alma por lo cual, al haber sido hecho de esta manera por Dios, para nuestro
provecho se le otorga un tiempo para que se retire de la percepción sensible al
estado de reposo; pero el alma misma no abandona [su actividad] de conducción ni
de pensamiento. Frecuentemente se imagina y se ve a sí misma como si estuviera
despierta y camina, trabaja, cruza el mar y habla en público, y se contempla a sí
misma en más y mayores [situaciones] que estas por medio de los sueños; pero
ciertamente no es como el hombre privado de juicio, insensato y sumido en un
estado trastornado, que aunque está despierto en cuerpo y alma toma en sus
manos cosas peligrosas y muchas veces hace cosas terribles a sí mismo
καὶ τοῖς πέλας· ἀγνοεῖ γὰρ ἃ φθέγγεται καὶ πράττει, ἐπειδήπερ ἐν ἐκστάσει
γέγονεν ἀφροσύνης ὁ τοιοὖτος.
6. Σαὖτα δὲ πάντα διὰ τό «Ἐπέβαλε Κύριος ἔκστασιν ἐπὶ τὸν ᾿Αδὰμ καὶ
ὕπνωσεν» ἀνάγκην ἐσχήκαμεν, ὦ ἐπιπόθητοι, συναγαγεῖν <περὶ> τὰς
διαφορὰς τῶν τρόπων τ῅ς ἐκστάσεως. Καὶ ἐφράσαμεν δι' ἣν αἰτίαν ἐκεῖ παρὰ
Κυρίου ἔκστασις εἴρηται ἡ τοὖ ὕπνου μετοχή, ὅτι διὰ τὴν τοὖ Θεοὖ φειδὼ καὶ
φιλανθρωπίαν, ἣν π᾵σι μὲν ἀνθρώποις ὁ αὐτὸς δεδώρηται εἰς τὸ
μεταφέρεσθαι τὸν ἄνθρωπον ἀπὸ μερίμνης εἰς ἀνάπαυσιν ὕπνου καὶ τῶν ἐν
τ῵ βίῳ χρειωδῶν πραγμάτων· ἐκεῖ δὲ περιττοτέρως ἐκείνην ἔκστασιν κέκληκε
διὰ τὸ ποι῅σαι αὐτὸν πρὸς τὴν ὥραν μὴ αἰσθάνεσθαι πόνου, δι' ἣν ἔμελλε
λαμβάνειν πλευρὰν ἀπ' αὐτοὖ καὶ πλάσσειν αὐτ῵ αὐτὴν εἰς γυναῖκα. Ἀλλὰ
οὐκ ἦν ἐν ἐκστάσει φρενῶν καὶ διανοημάτων. Εὐθὺς γὰρ ἀναστὰς ἐπέγνω καὶ
εἶπε «Σοὖτο νὖν ὀστοὖν ἐκ τῶν ὀστῶν μου καὶ σὰρξ ἐκ τ῅ς σαρκός μου· αὕτη
κληθήσεται γυνή, ὅτι ἐκ τοὖ ἀνδρὸς αὐτ῅ς ἐλήφθη αὐτή». Καὶ ἐπίσταται γάρ,
ὡς ὁρᾶς, καὶ τὰ πρῶτα καὶ τὰ παρόντα καὶ προφητεύει περὶ τῶν μελλόντων.
Ἰδοὺ γὰρ ἐπέγνω τὰ πρῶτα ὅτε ἦν ἐν ὕπνῳ, λέγων ὅτι «Ὀστοὖν ἐκ τῶν ὀστῶν
μου»· καὶ ἐπέγνω τὰ παρόντα, μετὰ τὸ πλασθ῅ναι τὴν γυναῖκα ἐπιγνοὺς
αὐτὴν ἀπὸ τοὖ σώματος <αὐτοὖ> ἠρμένην· καὶ ἐπροφήτευσε περὶ τῶν
ἐσομένων, ὅτι «Ἕνεκεν τούτου καταλείψει ἄνθρωπος τὸν πατέρα αὐτοὖ καὶ
τὴν μητέρα αὐτοὖ καὶ προσκολληθήσεται τῆ γυναικὶ αὐτοὖ, καὶ ἔσονται οἱ δύο
εἰς σάρκα μίαν». Σαὖτα δὲ οὐκ ἐκστατικοὖ ἀνδρὸς οὐδὲ ἀπαρακολουθήτου,
ἀλλὰ ἐρρωμένην ἔχοντος τὴν διάνοιαν.
7. Εἰ δὲ καὶ περὶ τοὖ «Ἐγὼ εἶπον ἐν τῆ ἐκστάσει μου, π᾵ς ἄνθρωπος
ψεύστης» λεκτέον, ἑτέρα πάλιν αὐτοὖ ἡ δύναμις, οὐχ ὃν τρόπον τινὸς
ἀφραίνοντος ἀνθρώπου καὶ ἐκστατικοὖ (μὴ γένοιτο), ἀλλὰ ὑπερθαυμάζοντος
καὶ διανοουμένου ὑπὲρ τὸν κατὰ τὴν συνήθειαν λογισμὸν <περὶ> τῶν
<ἀ>συμμέτρως ὁρωμένων τε καὶ πραττομένων· ἐπειδὴ γὰρ ἐθαύμασεν ὁ
προφήτης καὶ διὰ θαυμασμὸν ἐνταὖθα λέγει. Γεγόνασι δὲ ἐν ἐκστάσει οἱ
προφ῅ται, οὐκ ἐν ἐκστάσει λογισμῶν. Γέγονε γὰρ καὶ Πέτρος ἐν ἐκστάσει, οὐχὶ
μὴ παρακολουθῶν τ῵ λόγῳ, ἀλλὰ ὁρῶν ἀντὶ τ῅ς καθημεριν῅ς ἀκολουθίας
ἕτερα παρὰ τὰ τοῖς ἀνθρώποις ὁρώμενα· «Εἶδε γὰρ ὀθόνην καθιεμένην
τέσσαρσιν ἀρχαῖς δεδεμένην, καὶ πάντα τὰ τετράποδα καὶ ἑρπετὰ καὶ τοὖ
οὐρανοὖ τὰ πετεινὰ ἐν αὐτῆ». Ὅρα δὲ ὅτι παρηκολούθει καὶ οὐκ ἦν ἐν ἐκστάσει
φρενῶν ὁ ἅγιος Πέτρος. Ὅτε γὰρ ἤκουσεν <τό> «Ἀναστὰς θὖσον καὶ φάγε»,
οὐχ ὡς μὴ τὸν νοὖν ἐρρωμένος ἐπείσθη, ἀλλά φησι πρὸς τὸν Κύριον
«Μηδαμῶς, Κύριε· οὐδέποτε γὰρ κοινὸν ἥ ἀκάθαρτον εἰσ῅λθεν εἰς τὸ στόμα
μου». Καὶ Δαυὶδ δὲ ὁ ἅγιος εἶπεν ὅτι «<Εἶπον ἐγώ·> π᾵ς ἄνθρωπος ψεύστης». Ὁ
δὲ λέγων «Εἶπον ἐγώ» ἰδίᾳ ἔλεγεν, καὶ περὶ τῶν ἀνθρώπων ὅτι, ἔλεγε,
ψεύδονται· ἄρα αὐτὸς οὐκ ἐψεύδετο, ἐκπληττόμενος δὲ καὶ θαυμάζων τὴν τοὖ
Θεοὖ φιλανθρωπίαν καὶ τὰ αὐτ῵ παρὰ τοὖ Κυρίου κεκηρυγμένα
y a sus allegados pues no sabe lo que dice y hace, ya que tal persona ha caído en el
éxtasis de la locura.
6. Nos hemos visto en la necesidad, ¡oh queridos!, de reunir todas estas
cosas <sobre> los diferentes tipos de éxtasis debido al [versículo+: “Dios infundió
un éxtasis sobre Ad{n y se durmió”. Y explicamos por qué causa al hecho de
dormir se le llama allí “éxtasis del Señor”: por el cuidado y la benevolencia de
Dios, la cual Él ha concedido a todos los hombres, es que el ser humano se aparta
de la preocupación y de las cuestiones prácticas de la vida al reposo del sueño;
pero en ese versículo *Dios+ ha llamado específicamente a aquel *sueño+ “éxtasis”
porque hizo que Adán no sintiera dolor en el momento en que estaba por tomar de
él una costilla y transformarla en su mujer. Pero [Adán] no estaba en un estado de
alteración mental e intelectual pues inmediatamente después de despertarse
reconoció *a Eva+ y dijo: “Ahora esto es hueso de mis huesos y carne de mi carne;
ella será llamada mujer, porque fue tomada del hombre”30. Y, como ves, conoce el
pasado y el presente y profetiza sobre el futuro. Pues he aquí que notó lo que había
pasado cuando estaba dormido al decir: “Hueso de mis huesos”; también notó lo
presente, pues después de haber sido formada la mujer reconoció que ella había
sido tomada del cuerpo <de él>; y profetizó acerca de lo futuro: “Por esto, dejar{ el
hombre a su padre y a su madre y se unir{ a su mujer, y los dos ser{n una carne” 31.
Estas no son [las palabras] de un hombre trastornado ni irracional, sino de quien
tiene un raciocinio sano.
7. Pero si también hay que hablar acerca del *versículo+: “Yo dije en mi
éxtasis: Todo hombre es mentiroso”32, de nuevo, su sentido es otro. No son la
expresión de un hombre insensato y desequilibrado (¡de ninguna manera!) sino de
alguien que está muy sorprendido y reflexiona más allá del acostumbrado
razonamiento <acerca> de las cosas que <no> es conveniente que se contemplen o
se hagan; puesto que el profeta estaba asombrado, también aquí habla [de esa
manera] debido al asombro. Los profetas han estado en éxtasis, pero no en un
estado de alteración de sus pensamientos. También Pedro cayó en éxtasis, no
porque hubiera perdido la razón sino porque vio otras cosas distintas a las que los
hombres ven en la vida cotidiana. “Pues vio una s{bana que descendía atada por
las cuatro puntas, y en ella había toda clase de cuadrúpedos y reptiles y aves del
cielo”33. Pero presta atención [al hecho] que san Pedro razonaba y no estaba en un
estado de alteración mental, pues cuando escuchó: “Lev{ntate, mata y come”34, no
se dejó persuadir como si no tuviera la mente sana sino que le dijo al Señor: “De
ninguna manera, Señor; pues jam{s algo profano o impuro entró a mi boca” 35. Y el
santo David dijo: “<Yo dije>: Todo hombre es mentiroso”. Al decir “Yo dije”
hablaba para sí, y acerca de los hombres decía que mienten; ciertamente él no
mentía pero, asombrado y admirado por la benevolencia de Dios y las cosas que le
habían sido anunciadas por el Señor,
ἐθαύμαζε καθ' ὑπερβολὴν καὶ ὁρῶν πάντα ἄνθρωπον ἐνδεόμενον τοὖ ἐλέους
τοὖ Θεοὖ μόνῳ Κυρίῳ τὸ ἀληθεύειν ἐπέδωκε, πάντα δὲ ἄνθρωπον ὑπὸ
ἐπιτίμιον ἔγνω, ἵνα δείξῃ τὸ ἀληθινὸν Πνεὖμα, τὸ ἐν προφήταις λαλ῅σαν καὶ
τὰ βάθη αὐτοῖς ἀποκαλύψαν τ῅ς τοὖ Θεοὖ γνώσεως ἀκριβείας. Ἐγένετο δὲ καὶ
᾿Αβραὰμ ἐν ἐκστάσει, οὐκ ἐν ἐκστάσει φρενῶν ἀλλὰ ἐν ἐκστάσει φόβου.
Ἔβλεπεν γὰρ κλίβανον καὶ λαμπάδας περὶ τὴν τοὖ ἡλίου δύσιν καὶ ἄλλοι
προφ῅ται ὁρῶντες τὰ ὁράματα ἐν διανοίᾳ ἐρρωμένῃ ἔλεγον, ὡς ὁ Μωυσ῅ς
φησιν «Ἔμφοβός εἰμι καὶ ἔντρομος». Ἔγνω δὲ ᾿Αβραὰμ τὰ ὑπὸ τοὖ Κυρίου
λεγόμενα· «Γινώσκων, γάρ <φησι>, γνώσῃ ὅτι πάροικον ἔσται τὸ σπέρμα σου
ἐν γῆ ἀλλοτρίᾳ ἔτη τετρακόσια». Καὶ ὁρᾶς ὡς ἔστιν ἰδεῖν τὰ πάντα ἐν ἀληθείᾳ
παρὰ τοῖς προφήταις εἰρημένα καὶ ἐν ἐρρωμένῃ διανοίᾳ καὶ σώφρονι λογισμ῵,
καὶ οὐκ ἐν παραπληξίᾳ.
8. Εἰ δὲ καὶ πάλιν θελήσουσι λέγειν <ὅτι> «Οὐχ ὅμοια τὰ πρῶτα χαρίσματα
τοῖς ἐσχάτοις», πόθεν τοὖτο ἔχουσι δεῖξαι; Ὁμοίως γὰρ ἀλλήλοις οἱ ἅγιοι
προφ῅ται καὶ οἱ ἅγιοι ἀπόστολοι προεφήτευσαν. Πρῶτον μὲν οὗν ἀνερχομένου
τοὖ ΢ωτ῅ρος εἰς τὸν οὐρανὸν οἱ ἰδόντες τοὺς δύο τοὺς ἐν ἐσθήσεσι λευκαῖς οὐκ
ἐν παραπληξίᾳ ὁρῶσιν, ἀλλὰ ἤκουον ἐρρωμένῃ τῆ διανοίᾳ ὅτι «Ἄνδρες
Γαλιλαῖοι, τί ἑστήκατε εἰς τὸν οὐρανὸν ἀτενίζοντες; Ο὘τος ὁ ᾿Ιησοὖς ὁ ἀφ'
ὑμῶν εἰς τὸν οὐρανὸν ἀναληφθεὶς οὕτως ἐλεύσεται» καὶ τὰ ἑξ῅ς. Εἶτα δὲ καὶ
Πέτρος, ὡς ἔφην, ὁρῶν καὶ ἀκούων καὶ ἀποκρινόμενος καὶ λέγων «Μηδαμῶς,
Κύριε», εὐσταθῶν ἦν τῆ διανοίᾳ. ῎Αγαβος γὰρ προφητεύων ἔλεγεν καὶ μετὰ
σχήματος θαυμαστοὖ αἰνιττόμενος, λαβὼν τὴν ζώνην τοὖ Παύλου καὶ δήσας
τοῖς ἰδίοις ποσὶν φησίν «Ο὘τος ο὘ ἐστιν ἡ ζώνη αὕτη, δήσουσιν αὐτὸν καὶ
ἀποίσουσιν εἰς ῾Ιερουσαλήμ». Ἀλλὰ καὶ πάλιν ἐν ᾿Αντιοχείᾳ κατ῅λθον
προφ῅ται καὶ κατήγγελλον λιμὸν ἔσεσθαι καθ' ὅλης τ῅ς οἰκουμένης. Καὶ οὐ
διέπεσεν ὁ τούτων λόγος· ἀλλ' ἵνα δείξῃ αὐτοὺς ἀληθεῖς προφήτας, ἡ Γραφὴ
εὐθὺς ἐπιφέρει λέγουσα «Ἥτις ἐγένετο ἐπὶ Κλαυδίου Καίσαρος». Παὖλος δὲ ὁ
ἁγιώτατος ἀπόστολος προφητεύων ἔλεγε «Σὸ δὲ Πνεὖμα ὆ητῶς λέγει, ἐν
ἐσχάταις ἡμέραις ἐνστήσονται καιροὶ χαλεποί» καὶ τὰ ἑξ῅ς, καὶ πάλιν ἄλλοτε
ὅτι «Ἀποστήσονταί τινες τ῅ς ὑγιαινούσης διδασκαλίας, προσέχοντες
<πνεύμασι> πλάνοις καὶ διδασκαλίαις δαιμόνων, κωλυόντων γαμεῖν,
ἀπέχεσθαι βρωμάτων, ἃ ὁ Θεὸς ἔκτισεν εἰς μετάληψιν ἡμῖν τοῖς μετὰ
εὐχαριστίας <λαμβάνουσιν>». Ὡς σαφῶς <τοὖτο> ἐφ' ὑμῖν καὶ τοῖς ὁμοίοις ὑμῖν
πεπλήρωται, ἐξ αὐτῶν τῶν προκειμένων <δ῅λον>· Αἱ γὰρ πλείους τῶν
αἱρέσεων τούτων τὸ γαμεῖν κωλύουσιν, ἀπέχεσθαι βρωμάτων
παραγγέλλουσιν, οὐχ ἕνεκεν πολιτείας προτρεπόμενοι, οὐχ ἕνεκεν ἀρετ῅ς
μείζονος καὶ βραβείων καὶ στεφάνων, ἀλλὰ βδελυκτὰ ταὖτα <τὰ> ὑπὸ τοὖ
Κυρίου γεγενημένα ἡγούμενοι.
se sorprendió sobremanera y, al ver que todos los hombres están necesitados de la
misericordia de Dios, atribuyó sólo al Señor el ser veraz y comprendió que todo
hombre está sometido al castigo, a fin de manifestar al Espíritu verdadero que
habló en los profetas y les reveló las profundidades del preciso conocimiento de
Dios. También Abraham cayó en éxtasis, no un éxtasis de locura sino un éxtasis de
temor pues vio un horno y unas antorchas hacia la puesta del sol; y otros profetas,
al ver las visiones con un intelecto sano, dijeron como Moisés dijo: “Estoy
espantado y tembloroso”36. Pero Abraham conocía las cosas dichas por el Señor:
“Pues ten por cierto”, <dice>, “que tu simiente ser{ extranjera en una tierra extraña
cuatrocientos años”37. Y puedes ver cuán evidente es que todas las cosas fueron
dichas en verdad por los profetas con un intelecto sano y un pensamiento juicioso,
y no en un ataque de demencia.
8. Pero aunque a su vez ellos quisieran decir: “Los primeros dones
espirituales no son semejantes a los últimos”, ¿por qué medio pueden demostrar
esto? Los santos profetas y los santos apóstoles, unos y otros profetizaron del
mismo modo. En primer lugar, los que vieron a los dos [varones] en vestiduras
blancas cuando el Salvador ascendió al cielo no los vieron en un ataque de locura
sino que con un intelecto cabal escucharon: “Varones galileos, ¿por qué os habéis
quedado mirando fijamente hacia el cielo? Este Jesús que ha sido tomado de
vosotros al cielo vendrá de la misma manera en que le habéis visto ser llevado”38 y
lo que le sigue. Y luego Pedro, como dije, cuando vio, escuchó y respondió
diciendo: “De ninguna manera, Señor”, estaba en un estado mental equilibrado.
Agabo habló proféticamente e, insinuando por medio de una figura extraña, tomó
el cinturón de Pablo, ató sus propios pies y dijo: “A aquel de quien es este cinturón
lo atar{n y lo llevar{n a Jerusalén”39. Pero también, a su vez, descendieron a
Antioquía unos profetas y anunciaron que habría hambruna en todo el mundo
habitado. Y la palabra de estos no falló sino que, para demostrar que eran
verdaderos profetas, la Escritura inmediatamente añade y dice: “La cual sucedió en
tiempos del emperador Claudio”40. Y el santísimo apóstol Pablo, profetizando, dijo:
“Pero el Espíritu dice expresamente que en los últimos días vendrán tiempos
difíciles”41 y lo que sigue; y de nuevo en otra parte: “Se apartar{n algunos de la
sana enseñanza, prestando atención <a espíritus> engañadores y a enseñanzas de
demonios, que prohíben casarse y [ordenan] abstenerse de alimentos que Dios creó
para que con acción de gracias nosotros, los [que los reciben], participemos de
ellos”42. A partir de los propios [pasajes] expuestos <es evidente> que <esto> se ha
cumplido claramente en vosotros y en los que son semejantes a vosotros, pues
muchas de estas sectas prohíben casarse y ordenan abstenerse de [ciertos]
alimentos, pero no estimulados por amor a una buena manera de vivir ni a causa
de una mayor virtud o por los premios y las coronas, sino porque consideran
abominables estas cosas hechas por el Señor.
9. ῾Η δὲ ἁγία Ἐκκλησία καὶ παρθενίαν δοξάζει καὶ μονότητα καὶ ἁγνείαν καὶ
χηροσύνην ἐπαινεῖ καὶ γάμον σεμνὸν τιμᾶ καὶ δέχεται, πορνείαν δὲ καὶ
μοιχείαν καὶ ἀσέλγειαν ἀπαγορεύει, ὅθεν ἰδεῖν ἔστιν τὸν χαρακτ῅ρα τ῅ς ἁγίας
καθολικ῅ς Ἐκκλησίας καὶ τοὺς παραπεποιημένους τῶν ἄλλων τρόπους, <ὡς>
καὶ τὸν δοκιμάσαντα ἀποδιδράσκειν ἀπὸ πάσης πλάνης καὶ σκολι᾵ς ὁδοὖ καὶ
τρίβου ἀνάντου διακειμένης. Ἔφην γὰρ ἄνω ὡς ἀπὸ τοὖ ἁγιωτάτου ἀποστόλου
προείρηται καὶ πάλιν ἐρῶ, ὅτι ἀσφαλιζόμενος ἡμ᾵ς καὶ τὸν χαρακτ῅ρα τ῅ς
ἁγίας Ἐκκλησίας διαιρῶν ἀπὸ τ῅ς τῶν αἱρέσεων πλάνης ἔφη, ὡς τολμηρῶς τὰ
ἐκ Θεοὖ καλῶς τεταγμένα ἀπαγορεύοντες νομοθετοὖσι, φήσας περὶ τῶν
κωλυόντων γαμεῖν καὶ ἀπέχεσθαι βρωμάτων. Καὶ γὰρ συμμετρίᾳ τινὶ ὁ θεὸς
Λόγος ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ φήσας «Θέλεις τέλειος γενέσθαι;», συγγνωμονῶν τῆ
τῶν ἀνθρώπων πλάσει καὶ ἀσθενείᾳ χαίρει μὲν ἐπὶ τοῖς τὰ δοκίμια τ῅ς
θεοσεβείας δυναμένοις ἐνδείκνυσθαι καὶ παρθενίαν ἀσκεῖν αἱρουμένοις καὶ
ἁγνείαν καὶ ἐγκράτειαν, τὴν δὲ μονογαμίαν τιμᾶ· εἰ καὶ μάλιστα τὰ χαρίσματα
τ῅ς ἱερωσύνης διὰ τῶν ἀπὸ μονογαμίας ἐγκρατευομένων καὶ τῶν ἐν παρθενίᾳ
διατελούντων τ῵ κόσμῳ προδιετύπου, ὡς καὶ οἱ αὐτοὖ ἀπόστολοι τὸν
ἐκκλησιαστικὸν κανόνα τ῅ς ἱερωσύνης εὐτάκτως καὶ ὁσίως διετάξαντο. Εἰ δέ
τις κατὰ ἀσθένειαν ἐπιδεηθείη μετὰ τὴν τελευτὴν τ῅ς ἰδίας γαμετ῅ς
συναφθ῅ναι δευτέρῳ γάμῳ, οὐκ ἀπαγορεύει τοὖτο ὁ κανὼν τ῅ς ἀληθείας,
τουτέστιν τὸν μὴ ὄντα ἱερέα. Ο὘τοι δὲ κωλύουσι κατὰ τὸ εἰρημένον
«κωλυόντων γαμεῖν»· ἐκβάλλουσι γὰρ τὸν δευτέρῳ γάμῳ συναφθέντα καὶ
ἀναγκάζουσι μὴ δευτέρῳ γάμῳ συνάπτεσθαι. Ἡμεῖς δὲ οὐκ ἀνάγκην
ἐπιτιθέαμεν, ἀλλὰ παραινοὖμεν μετὰ συμβουλίας ἀγαθ῅ς προτρεπόμενοι τὸν
δυνάμενον, οὐκ ἀνάγκην δὲ ἐπιτιθέαμεν τ῵ μὴ δυναμένῳ, ἀλλὰ οὐδὲ
ἐκβάλλομεν αὐτὸν ἀπὸ τ῅ς ζω῅ς. Ὁ γὰρ ἅγιος Λόγος πάντῃ ἐκήρυξε τὴν
ἀσθένειαν τῶν ἀσθενούντων βαστάζειν, ὡς καὶ ὁ ἅγιος ἀπόστολος εὐθὺς
εὑρεθήσεται λέγων καὶ ἐλέγχων τοὺς τοιούτους μὴ ὄντας τοὖ αὐτοὖ
χαρίσματος ὅτι «Νεωτέρας χήρας παραιτοὖ· μετὰ γὰρ τὸ καταστρηνιάσαι τοὖ
Φριστοὖ γαμεῖν θέλουσιν, ἔχουσαι τὸ κρίμα, ὅτι τὴν πρώτην πίστιν ἠθέτησαν».
Αἱ γὰρ ἐπαγγειλάμεναι καὶ ἀθετήσασαι ἔχουσι κρίμα, αἱ δὲ μὴ
ἐπαγγειλάμεναι, ἀλλὰ συναφθεῖσαι δι' ἀσθένειαν κρίμα οὐχ ἕξουσιν. Εἰ δὲ
κρίμα ἔμελλον ἔχειν, πῶς ἔλεγε «Γαμείτωσαν, οἰκοδεσποτείτωσαν;»
10. Π᾵ς τοίνυν προφητεύων παρακολουθῶν εὑρίσκεται, κἄν τε ἐν τῆ
Παλαιᾶ Διαθήκῃ κἄν τε ἐν τῆ Καινῆ, ὡς καὶ ὁ ἅγιος ᾿Ιωάννης ἐν τῆ
᾿Αποκαλύψει ἔλεγε «Σάδε ἀπεκάλυψε Κύριος τοῖς αὐτοὖ δούλοις διὰ τοὖ
δούλου αὐτοὖ ᾿Ιωάννου» καί «Σάδε λέγει Κύριος». Ὁ ταὖτα δὲ λέγων
ἐρρωμένην εἶχε τὴν διάνοιαν
9. La santa Iglesia estima la virginidad, la monogamia y la castidad, alaba la
viudez y honra y aprueba el matrimonio consagrado pero prohíbe la fornicación, el
adulterio y el libertinaje, de donde es posible ver el rasgo distintivo de la santa
Iglesia universal y los falsos hábitos de las otras [sectas], <así como> también al
que, después de ser examinado, fue aprobado para escapar de todo error, camino
torcido y sendero escarpado. Pues lo dije más arriba y lo diré nuevamente, como
fue dicho antes por el santísimo apóstol para afianzarnos y distinguir el rasgo
característico de la santa Iglesia del error de las sectas: [Pablo], al hablar acerca de
las [sectas] que prohíben casarse y [ordenan] abstenerse de alimentos, dijo que
[estas sectas] prescriben [dichas cosas] insolentemente, rechazando lo que fue
ordenado buenamente por Dios. También con cierta proporción el Verbo divino
dijo en el Evangelio: “¿Quieres ser perfecto?”43. Aunque está dispuesto a perdonar
la natural debilidad de los hombres se alegra en aquellos que pueden mostrar las
marcas de aprobación de la piedad y que eligen practicar la virginidad, la castidad
y la continencia, pero honra el matrimonio único aunque antes presentó al mundo
los dones del sacerdocio mayormente por medio de personas que fueron
continentes luego de un matrimonio o bien de aquellos que permanecieron
vírgenes, y de este modo sus santos apóstoles dispusieron con buen orden y
santidad la regla eclesiástica del sacerdocio. Pero si, por debilidad, alguien
necesitara unirse en segundas nupcias después de la muerte de su propio cónyuge,
la regla de la verdad no prohíbe esto, es decir, siempre y cuando no sea sacerdote.
Pero estos [sectarios] lo prohíben – conforme a lo antedicho: “Prohíben casarse”;
expulsan a los que se han unido en segundas nupcias y obligan [a los demás] a no
casarse por segunda vez. Nosotros no imponemos esta exigencia sino que
exhortamos por medio de un buen consejo, animando al que puede [seguir esta
regla], pero no imponemos esta exigencia al que no puede ni tampoco lo
expulsamos de la vida44. La santa Palabra declaró absolutamente que [debemos]
sobrellevar la fragilidad de los débiles, así como también inmediatamente se
hallará al santo apóstol refutando a estos [sectarios, que expulsan a los] que no
tienen su don espiritual, diciendo: “Rechaza a las viudas m{s jóvenes; porque
después de hacerse licenciosas contra Cristo, quieren casarse, teniendo la
condenación porque infringieron la primera fe”45. Las [viudas] que hicieron la
promesa [de permanecer célibes] y la violaron tienen condenación, pero las que no
lo prometieron, sino que por debilidad se volvieron a casar, no tienen condenación.
Si fueran a ser condenadas, ¿por qué *Pablo+ dijo: “Que se casen, que gobiernen la
casa”46?
10. En efecto, se reconoce que todo el que profetiza, tanto en el Antiguo
Testamento como en el Nuevo, lo hace con entendimiento, como también dijo san
Juan en el Apocalipsis: “Esto reveló el Señor a sus siervos por medio de su siervo
Juan”47 y “Esto dice el Señor”. El que dijo estas cosas tenía un entendimiento sano
καὶ παρηκολούθει, ἰδοὺ τοίνυν «Σάδε λέγει Κύριος» καί «Ὅρασις ἣν εἶδεν». Ὁ
δὲ Μοντανὸς ο὘τος ὁ αὐχῶν ἑαυτὸν εἶναι προφήτην καὶ πλανήσας τοὺς ὑπ'
αὐτοὖ πεπλανημένους ἀσύστατα κατὰ τ῅ς θείας Γραφ῅ς διηγεῖται. Λέγει γὰρ
ἐν τῆ ἑαυτοὖ λεγομένῃ προφητείᾳ «Σί λέγεις τὸν ὑπὲρ ἄνθρωπον σῳζόμενον;
Λάμψει γὰρ (φησίν) ὁ δίκαιος ὑπὲρ τὸν ἥλιον ἑκατονταπλασίονα, οἱ δὲ μικροὶ
ἐν ὑμῖν σῳζόμενοι λάμψουσιν ἑκατονταπλασίονα ὑπὲρ τὴν σελήνην». Ὁ δὲ
Κύριος ἐλέγχει τὸν τοιοὖτον, ὁ ἔχων τὴν ἐξουσίαν χαρίσασθαι τὸ λάμπειν τὰ
πρόσωπα τῶν ἁγίων καὶ φαιδρύνας τὸ πρόσωπον τοὖ Μωϋσέως καὶ
μεταβάλλων τοὺς ἁγίους αὐτοὖ ἐν τῆ μελλούσῃ ἀναστάσει τῶν σωμάτων, τοὺς
σπειρομένους ἐν ἀτιμίᾳ καὶ ἐγειρομένους ἐν δόξῃ, οὐκ ἄλλα σώματα παρὰ τὰ
ὄντα, ἀλλὰ αὐτὰ τὰ ὄντα ἐγειρόμενα ὅλα, λαμβάνοντα δὲ δόξαν παρ' αὐτοὖ
μετὰ <τὴν> ἀνάστασιν παρὰ τοὖ τὴν δόξαν ἀφθόνως παρέχοντος τοῖς ἑαυτοὖ
ἁγίοις, ἐπειδὴ ἔχει τὴν ἐξουσίαν δοὖναι καὶ χαρίσασθαι ὡς Θεὸς καὶ Κύριος.
Ἔχων δὲ τοὖ χαρίσασθαι <ἐξουσίαν> οὐκ ἐπηγγείλατο κατὰ τὸν Μοντανόν,
ἀλλά φησι «Λάμψει ὑμῶν τὰ πρόσωπα ὡς ὁ ἥλιος».
Εἰ τοίνυν ὁ ἔχων τὴν ἐξουσίαν καὶ ἀληθῶς ὑπάρχων Δεσπότης καὶ Κύριος
ἡμῶν ᾿Ιησοὖς Φριστὸς ὡς ὁ ἥλιος λέγει τὰ πρόσωπα τῶν δικαίων λάμψειν, πῶς
ὁ Μοντανὸς ἐπαγγέλλεται περισσότερον ἑκατονταπλασίονα; Εἰ μὴ ἄρα ὅμοιος
εἴη ἐκείνῳ τ῵ ἐπαγγειλαμένῳ τοῖς περὶ τὸν ᾿Αδὰμ ὅτι ἔσεσθε ὡς θεοὶ
[φήσαντι] καὶ ἀπὸ τ῅ς ὑπαρχούσης αὐτοῖς δόξης καὶ παραδείσου τρυφ῅ς
παρασκευάσαντι αὐτοῖς τὴν ἐκβολὴν γενέσθαι καὶ εἰς φθορὰν θανάτου
κατενεχθ῅ναι.
11. ῎Ετι δὲ προστίθησιν ὁ αὐτὸς Μοντανὸς οὕτως λέγων «Ἐγὼ Κύριος ὁ Θεὸς
ὁ παντοκράτωρ καταγινόμενος ἐν ἀνθρώπῳ». Ἄρα γοὖν καλῶς ἡμ᾵ς ἡ θεία
Γραφὴ ἐπασφαλίζεται καὶ ἡ ἀκολουθία τ῅ς τοὖ ἁγίου Πνεύματος διδασκαλίας,
νουθετοὖσα ἡμ᾵ς, ἵνα γινώσκωμεν ποῖά ἐστι τὰ μιμηλὰ τοὖ ἀλλοτρίου
πνεύματος καὶ τὰ ἀντίθετα πρὸς τὴν ἀλήθειαν. Ὅτε γὰρ εὐθὺς τοὖτο εἶπε
Μοντανός, ὑπόνοιαν ἡμῖν δέδωκεν ἀναμνησθ῅ναι τὰ ὑπὸ τοὖ Κυρίου
εἰρημένα. Οὕτως γάρ φησιν ὁ Κύριος ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ «Ἐγὼ ἦλθον ἐν τ῵
ὀνόματι τοὖ Πατρός μου, καὶ οὐκ ἐδέξασθέ με. Ἄλλος ἐλεύσεται ἐπὶ τ῵ ἰδίῳ
ὀνόματι, καὶ δέξονται τὸν τοιοὖτον». Ἀσύμφωνος τοίνυν παντάπασιν ὁ
τοιοὖτος τῶν θείων Γραφῶν ηὑρέθη, ὡς παντί τῳ σαφὲς εἴη [τ῵] νουνεχῶς
ἐντυγχάνοντι. Εἰ τοίνυν ἀσύμφωνος ὑπάρχει, ἀλλότριός ἐστι τ῅ς ἁγίας
καθολικ῅ς Ἐκκλησίας <αὐτὸς> καὶ ἡ κατ' αὐτὸν αὐχοὖσα αἵρεσις προφήτας
ἔχειν καὶ χαρίσματα, ἃ μὴ εἴληφεν, ἀλλὰ ἐκ τούτων ἀπέστη. Σίς τοίνυν
τολμήσειε παρακολουθῶν τούτους προφήτας καλεῖν καὶ μὴ μ᾵λλον πλάνους
εἶναι <φήσειεν> τοὺς τοιούτους; Φριστὸς γὰρ ἡμ᾵ς ἐδίδαξε λέγων ὅτι «Σὸ
Πνεὖμα τὸ Παράκλητον ἀποστέλλω ὑμῖν» καὶ τὰ σημεῖα διδοὺς ἔλεγεν ὅτι
«Ἐκεῖνός με δοξάσει» ὡς τὰ ἀληθ῅ ἔστιν ἰδεῖν ὅτι οἱ ἅγιοι ἀπόστολοι τὸ
Παράκλητον Πνεὖμα λαβόντες Κύριον ἐδόξασαν, ο὘τος δὲ ὁ Μοντανὸς
y razonaba – fíjate, pues, [que dijo lo mismo que los antiguos profetas]:
“Esto dice el Señor” y “Visión que vio”. Pero este Montano, que se jacta a sí mismo
de ser un profeta y extravió a los que fueron engañados por él, expone cosas
inconsistentes con respecto a la divina Escritura, pues en su así llamada “profecía”
dice: “¿Por qué dices: *Sólo+ el que es m{s que un hombre se salva? Pues el justo
(dice) resplandecerá cien veces más que el sol, y los pequeños de entre vosotros
que sean salvos resplandecerán cien veces m{s que la luna”. Pero el Señor refuta a
Montano, pues Él es quien tiene la potestad de conceder que los rostros de los
santos brillen, quien hizo brillar el rostro de Moisés y en la resurrección venidera
transformará los cuerpos de sus santos, que fueron sembrados en deshonor y
levantados en gloria, no otros cuerpos distintos a los actuales sino los mismos
cuerpos resucitados enteros, recibiendo gloria de Él después de la resurrección, de
parte de Aquel que concede gloria abundantemente a sus santos, puesto que como
Dios y Señor tiene la autoridad de dar y conceder. Pero aunque tiene <autoridad>
para otorgar, no prometió como lo hizo Montano, sino que dijo: “Vuestros rostros
resplandecer{n como el sol”48.
Ahora bien, si Jesucristo, el que tiene la autoridad y verdaderamente es
nuestro Soberano y Señor, dice que los rostros de los justos resplandecerán como el
sol, ¿cómo promete Montano [que brillarán] cien veces más? A menos, claro, que
sea semejante a aquel que prometió a Ad{n *y le dijo+: “Seréis como dioses” 49 y
dispuso su expulsión de la gloria que tenía y del goce del paraíso, y su decadencia
a la corrupción de la muerte.
11. Pero el mismo Montano agrega aún m{s y dice así: “Yo soy el Señor, el
Dios todopoderoso que reside en un hombre”. En verdad, pues, convenientemente
la divina Escritura y la progresión de la enseñanza del Espíritu Santo nos confirma
y nos advierte, para que conozcamos cuáles son las tretas del espíritu extraño y las
cosas opuestas a la verdad. En cuanto Montano dijo esto nos ha hecho pensar en
que hay que recordar lo dicho por el Señor, pues el Señor dice así en el Evangelio:
“Yo vine en nombre de mi Padre y no me recibisteis. Otro vendr{ en su propio
nombre, y a ese le recibiréis”50. Así pues, el tal Montano está en completo
desacuerdo con las divinas Escrituras, como es evidente para cualquiera que lea
con sensatez. Ciertamente, si está en desacuerdo, <él> y su secta – que se jacta de
tener profetas y dones espirituales, los cuales no han recibido sino que se apartaron
de ellos – son extraños a la santa Iglesia universal. En efecto, ¿quién en su sano
juicio se animaría a llamar “profetas” a estos y no <diría> que los tales son m{s
bien unos engañadores? Cristo nos instruyó diciendo: “Os envío el Espíritu, el
Consolador”51, y dando sus señales dijo: “Aquél me glorificar{” 52. En verdad es
evidente que los santos apóstoles, al recibir el Espíritu Consolador, glorificaron al
Señor, pero este Montano
ἑαυτὸν δοξάζει· ὁ Κύριος τὸν Πατέρα αὐτοὖ ἐδόξασε καὶ ὁ Κύριος πάλιν [ὁ]
Φριστὸς τὸ Πνεὖμα ἐδόξασε, λέγων αὐτὸ Πνεὖμα ἀληθείας, Μοντανὸς δὲ
ἑαυτὸν δοξάζει μόνον καὶ λέγει εἶναι Πατέρα παντοκράτορα καὶ τὸ ἐν αὐτ῵
ἐνοικ῅σαν, ἵνα πανταχόθεν δειχθῆ οὐκ αὐτὸς ὢν οὐδὲ ὑπ' ἐκείνου
ἀπεσταλμένος οὐδὲ παρ' αὐτοὖ λαμβάνων. «Ἐν τ῵ γὰρ Κυρίῳ ηὐδόκησε π᾵ν
τὸ πλήρωμα τ῅ς Θεότητος κατοικ῅σαι σωματικῶς» καί «Ἀπὸ τοὖ πληρώματος
αὐτοὖ πάντες οἱ προφ῅ται εἰλήφασι» κατὰ τὸν τοὖ ἁγίου ᾿Ιωάννου λόγον. Καὶ
ὅρα πῶς πάντες οἱ παλαιοὶ Φριστὸν κατήγγελλον καὶ οἱ μετέπειτα Φριστὸν
ἐδόξασαν καὶ αὐτὸν ὡμολόγησαν, Μοντανὸς δὲ εἰσέφρησεν ἑαυτὸν τινὰ
λέγων, ὅπως δειχθῆ ὅτι οὔτε αὐτὸς ἔστιν οὔτε ἀπ' αὐτοὖ ἀπέσταλται οὔτε παρ'
αὐτοὖ τι εἴληφεν.
Εἶτα πάλιν φησὶ τὸ ἐλεεινὸν ἀνθρωπάριον Μοντανὸς ὅτι «Οὔτε ἄγγελος
οὔτε πρέσβυς, ἀλλ' ἐγὼ Κύριος ὁ Θεὸς Πατὴρ ἦλθον». Σαὖτα δὲ λέγων
φωραθήσεται ἀλλότριος ὤν, Φριστὸν μὴ δοξάζων, ὃν π᾵ν χάρισμα
ἐκκλησιαστικὸν ἐν Ἐκκλησίᾳ τῆ ἁγίᾳ δοθὲν ἐν ἀληθείᾳ ἐδόξασεν. Εὑρεθήσεται
γὰρ ἐκτὸς εἶναι σώματος Ἐκκλησίας καὶ κεφαλ῅ς τοὖ σύμπαντος καὶ «μὴ
κρατῶν τὴν κεφαλήν, ἐξ ἧσπερ π᾵ν τὸ σῶμα συναρμολογούμενον αὔξει» κατὰ
τὸ γεγραμμένον. Ὁ γὰρ Κύριος ἡμῶν ᾿Ιησοὖς Φριστὸς υἱὸν ἑαυτὸν ἔδειξεν,
ὄντως ὢν υἱὸς ἐν ἀληθείᾳ, Μοντανὸς δ' ἑαυτὸν καὶ Πατέρα λέγει.
12. Πῶς τοίνυν, ὦ Υρύγες ἡμῖν πάλιν ἐπαναστάντες πολέμιοι καὶ
μεμορφωμένοι εἰς Φριστιανικὴν ἐπίκλησιν, βαρβάρων δὲ ἐπανῃρημένοι μάχην
καὶ τῶν Σρῴων καὶ Υρυγῶν μιμούμενοι τὸ πολέμιον, πῶς πεισθῶμεν ὑμῖν
λέγουσι διὰ χαρίσματα ἀφεστάναι τ῅ς Ἐκκλησίας; Οὐκέτι γὰρ χαρίσματα εἴη
τὰ ἀλλότρια χαρισμάτων ὄντα καὶ παρὰ τὸν χαρακτ῅ρα τὸν ὑπὸ Κυρίου
ὑπισχνούμενον, ὡς οἱ καθ' ὑμ᾵ς προφ῅ται λέγουσιν. Εἰσάγετε δὲ ἡμῖν πάλιν
καὶ Μαξίμιλλαν· καὶ γὰρ καὶ τὰ ὀνόματα ὑμῶν διηλλαγμένα καὶ φοβερώτατα
καὶ οὔτε προσηνές τι καὶ γλυκύτατον ἔχοντα, ἀλλὰ ἄγριόν τι καὶ βαρβαρικόν.
Εὐθὺς γὰρ αὕτη ἡ Μαξίμιλλα ἡ παρὰ τοῖς τοιούτοις κατὰ Υρύγας οὕτω
καλουμένοις—ἀκούσατε, ὦ παῖδες Φριστοὖ, τί λέγει· «Ἐμοὖ μὴ ἀκούσητε, ἀλλὰ
Φριστοὖ ἀκούσατε». Καὶ ἐν οἷς ἔδοξε Φριστὸν δοξάζειν πεπλάνηται. Εἰ γὰρ ἦν
τοὖ Φριστοὖ, ἔλεγεν ἅν κατὰ τοὺς ἁγίους ἀποστόλους ὡς ἕκαστος <αὐτῶν>
λέγει, Πέτρος μὲν πρῶτος λέγων ὅτι «Ἡμεῖς παρ' αὐτοὖ ἠκούσαμεν» καὶ αὐτοὖ
τοὖ Κυρίου λέγοντος «Ὁ ὑμῶν ἀκούων ἐμοὖ ἀκούει» καὶ τοὖ Παύλου λέγοντος
«Μιμηταί μου γίνεσθε, καθὼς κἀγὼ Φριστοὖ». Αὕτη δὲ ἀληθεύει ψευδομένη,
καὶ μὴ βουλομένη. Καλῶς γὰρ λέγει φάσκουσα μὴ αὐτ῅ς ἀκούειν, ἀλλὰ
Φριστοὖ. Πολλάκις γὰρ τὰ ἀκάθαρτα πνεύματα ἀναγκάζεται ἑαυτὰ καθαιρεῖν,
<ὡς> οὐκ ὄντα τ῅ς ἀληθείας, καὶ ὑποφαίνειν τὸν Κύριον αὐτῶν, θέλοντα καὶ
μὴ θέλοντα, δι' ἀνάγκην· ὡς ἡ παιδίσκη ἡ ἔχουσα πνεὖμα Πύθωνος ἔλεγεν
se glorifica a sí mismo; el Señor glorificó a su Padre y, a su vez el Señor, [el] Cristo,
glorificó al Espíritu llam{ndolo “Espíritu de la verdad”, pero Montano se glorifica
sólo a sí mismo y dice que es el Padre todopoderoso y que en él mora el [Espíritu],
a fin de que se demuestre absolutamente que él no es [el Padre], ni fue enviado por
aquél, ni recibió nada de su parte. “Pues en el Señor toda la plenitud de la
Divinidad tuvo a bien habitar corporalmente”53 y “De su plenitud han recibido
todos los profetas”54, según la palabra de san Juan. Mira cómo todos los antiguos
[profetas] anunciaron a Cristo y los [que vinieron] después [de ellos] glorificaron a
Cristo y lo confesaron, pero Montano se introdujo a sí mismo diciendo [que es]
alguien, de modo que sea manifiesto que ni él es [el Cristo], ni fue enviado por Él,
ni ha recibido algo de su parte.
Nuevamente Montano, el miserable hombrecillo, dice a continuación: “Ni
un mensajero ni un embajador sino yo el Señor, Dios Padre, he venido”. Al decir
esto quedará al descubierto que es un extraño ya que no glorifica a Cristo, a quien
glorificó en verdad todo don genuino dado a la santa Iglesia. Se descubrirá, pues,
[que Montano] está fuera del conjunto del cuerpo de la Iglesia y de la Cabeza, y
“no teniendo la cabeza, de la cual todo el cuerpo, ajust{ndose las partes en un todo,
crece”55 según está escrito. Pues el que es realmente Hijo en verdad, nuestro Señor
Jesucristo, demostró que Él es el Hijo, ¡pero Montano incluso dice que él es el
Padre!
12. ¿Cómo, pues, ¡oh, frigianos! – que os habéis alzado nuevamente contra
nosotros como enemigos disfrazados con el título de “cristianos”, y habéis
asumido la lucha de los bárbaros e imitado la enemistad de los troyanos, que
también eran frigios – cómo os creeremos cuando decís haber dejado la Iglesia por
los dones espirituales? Los dones que son incompatibles y contrarios al carácter
prometido por el Señor no serían dones, como vuestros profetas dicen. Pero de
nuevo nos presentáis a Maximila; incluso vuestros nombres no sólo son diferentes
sino también muy espantosos y no tienen nada afable y dulce, sino algo salvaje y
bárbaro. ¡Escuchad, oh siervos de Cristo, lo que dice a continuación esta Maximila,
que está con los así llamados frigianos!: “No me escuchéis a mí, sino escuchad a
Cristo”. Pero aunque con estas *palabras+ creyó glorificar a Cristo, est{ equivocada,
pues si fuera de Cristo hablaría como los santos apóstoles, como cada uno <de
ellos> dice. En primer lugar Pedro dice: “Nosotros lo escuchamos de Él”56, el Señor
mismo dijo: “El que los escucha a vosotros, me escucha a Mí” 57, y Pablo dice: “Sed
imitadores de mí, como también yo lo soy de Cristo”58. Pero Maximila, al mentir,
dice la verdad aun cuando no lo quiera, pues habla correctamente cuando declara
que no hay que escucharla a ella sino a Cristo. Muchas veces los espíritus impuros
son forzados a delatarse a sí mismos <como> [espíritus] que no son de la verdad y
a mostrar – ya sea que quieran o, si no lo quieren, por la fuerza – a su Señor; como
la esclava que tenía un espíritu de adivinación dijo:
«Ο὘τοι οἱ ἄνθρωποι τοὖ Θεοὖ δοὖλοι τοὖ ὑψίστου εἰσί», καὶ τό «Σί ἦλθες πρὸ
καιροὖ βασανίσαι ἡμ᾵ς; Οἴδαμέν σε τίς εἶ, ὁ ἅγιος τοὖ Θεοὖ», οὕτως καὶ αὕτη
ἀναγκαζομένη ἔλεγεν αὐτ῅ς μὴ ἀκούειν ἀλλὰ Φριστοὖ. Πῶς οὗν τοὖτο οἱ παρ'
αὐτ῅ς ἀκηκοότες καὶ αὐτῆ πεπιστευκότες βούλονται αὐτ῅ς ἀκούειν, παρ'
αὐτ῅ς μαθόντες μὴ αὐτ῅ς ἀκούειν ἀλλὰ Κυρίου; Καὶ γὰρ ἀληθῶς ἐπίγεια
φθεγγομένης αὐτ῅ς, εἰ παρ῅ν αὐτοῖς σύνεσις, οὐκ ἔδει αὐτὴν ἀκούεσθαι. Καὶ
μὴ λέγε ὅτι παρηκολούθει. Οὐ γὰρ παρακολουθοὖντός ἐστιν τὸ διδάσκειν καὶ
ἑαυτὸν ἀνατρέπειν. Εἰ γὰρ ὅλως λέγει «Μὴ ἀκούετέ μου», ποῖον ἦν τὸ πνεὖμα
τὸ λαλοὖν ἐν αὐτῆ; Εἰ γὰρ αὐτὴ ἔλεγεν ᾗ ἄνθρωπος, ἄρα οὐκ ἦν ἐν Πνεύματι
ἁγίῳ. Ἡ γὰρ λέγουσα «Μὴ ἀκούετέ μου» δ῅λον ὅτι τὸ ἀνθρώπινον ἔλεγε καὶ
οὐκ ἦν ἐν Πνεύματι ἁγίῳ. Εἰ δὲ μὴ οὗσα ἐν Πνεύματι ἁγίῳ ἄνωθεν, οὗσα δὲ τοὖ
ἀνθρωπίνου φρονήματος, οὐδὲν ἐγίνωσκε καὶ οὐκ ἦν ἄρα προφ῅τις, μὴ ἔχουσα
Πνεὖμα ἅγιον, ἀλλὰ ἀνθρωπίνῳ φρονήματι ἐλάλει καὶ ἐφθέγγετο. Εἰ δὲ
Πνεύματι ἁγίῳ ἐλάλει καὶ ἐπροφήτευε, ποῖον ἦν ἄρα τὸ Πνεὖμα τὸ ἅγιον τὸ
λέγον «Ἐμοὖ μὴ ἀκούετε;» Καὶ πολλή ἐστι τ῅ς ἀπάτης ἡ τύφλωσις καὶ μέγας
ἐστὶν ὁ τοὖ Θεοὖ λόγος, ὁ κατὰ πάντα τρόπον ἡμ᾵ς συνετίζων εἰς τὸ εἰδέναι
ἡμ᾵ς ποῖα τὰ ἐκ τοὖ Πνεύματος τοὖ ἁγίου λελαλημένα, π῅ μὲν ἐκ προσώπου
Πατρός, π῅ δὲ ἐκ προσώπου τοὖ Τἱοὖ, π῅ δὲ ἐκ προσώπου τοὖ ἁγίου
Πνεύματος. Καὶ εἰ τὸ ἐν Μαξιμίλλῃ πνεὖμα <Πνεὖμα> ἅγιον ἦν, οὐκ
ἀπηγόρευε τὰ ἴδια ὆ήματα· «Ἓν γάρ ἐστι τὸ ἅγιον Πνεὖμα, τὸ διαιροὖν ἑκάστῳ
ὡς βούλεται». Εἰ δὲ ἔχει ἐξουσίαν διαιρεῖν ὡς βούλεται, λέγεται δὲ Πνεὖμα
γνώσεως καὶ Πνεὖμα εὐσεβείας καὶ λέγεται Πνεὖμα Φριστοὖ [εἶναι] καὶ
Πνεὖμα Πατρός, τὸ ἐκ τοὖ Πατρὸς ἐκπορευόμενον καὶ τοὖ Τἱοὖ λαμβάνον, οὐκ
ἀλλότριον Πατρὸς καὶ Τἱοὖ ὄν, ἄρα οὐκ ἔλεγε «Μὴ ἀκούετέ μου». Σὰ γὰρ
Φριστοὖ τὸ Πνεὖμα ἐλάλει καὶ ὁ Φριστὸς τὸ Πνεὖμα ἀποστέλλει καὶ ἐν
Πνεύματι ἁγίῳ ἐκβάλλει τὰ δαιμόνια, καὶ ὁ Τἱὸς τὰ τοὖ Πατρὸς λέγει καὶ ὁ
Πατὴρ τὸν Τἱὸν ἡγίασε καὶ ἀπέστειλεν εἰς τὸν κόσμον, ἵνα γινώσκωσιν αὐτὸν
καὶ δοξάσωσι, καθὼς δοξάζουσι τὸν Πατέρα. Καὶ διέπεσε κατὰ πάντα τρόπον ἡ
τῶν ἀπαλλοτριούντων ἑαυτοὺς διάνοια ἀπὸ τ῅ς τοὖ Φριστοὖ ἀκολουθίας.
13. Υάσκει δὲ πάλιν ἡ αὐτὴ Μαξίμιλλα, ἡ τ῅ς παρακολουθίας γνῶσις καὶ
διδασκαλία, ἵνα καὶ χλευαστικῶς εἴπω, ὅτι «Ἀπέστειλέ με Κύριος τούτου τοὖ
πόνου καὶ τ῅ς συνθήκης καὶ τ῅ς ἐπαγγελίας αἱρετιστὴν μηνυτὴν ἑρμηνευτήν,
ἠναγκασμένον, θέλοντα καὶ μὴ θέλοντα, γνωθεῖν γνῶσιν Θεοὖ». ΢κοπήσωμεν
οὗν τ῅ς ἡμῶν ζω῅ς τὴν εὐσταθ῅ βάσιν καὶ τὴν ὁδὸν τοὖ φωτός, ὦ ἀγαπητοί,
καὶ μὴ σφαλῶμεν διὰ τῶν λόγων τοὖ δι' ἐναντίας καὶ τοὖ βοσκήματος τοὖ
ἀλλοτρίου πνεύματος. Ὅρα γὰρ ἐνταὖθα τὸν οὕτω λαλήσαντα, ἠναγκασμένον
ἑαυτὸν ἀποφήναντα, οὐχ ἑκουσίᾳ γνώμῃ. Ὁ δὲ Κύριος ἡμῶν οὐκ ἄκων ἦλθεν
εἰς τὸν κόσμον οὐδὲ μετὰ ἀνάγκης ὑπὸ Πατρὸς ἀπεστάλη, ἀλλὰ ἅμα σὺν
Πατρὶ ἔχων τὸ θέλειν καὶ σὺν ἁγίῳ Πνεύματι τὸ παρέχειν·
“Estos hombres son siervos del Dios altísimo”59, o *el pasaje que dice+: “¿A qué
viniste a atormentarnos antes de tiempo? Sabemos quién eres, el Santo de Dios” 60,
así también Maximila, obligada, dijo que no hay que escucharla a ella sino a Cristo.
Ahora bien, ¿cómo es que los que han escuchado esto de ella y le han creído
consienten escucharla, habiendo aprendido de ella que no hay que escucharla a
ella sino al Señor? Verdaderamente, si en ellos hubiera inteligencia, no necesitarían
escucharla, pues [los oráculos] emitidos por ella son terrenales. ¡Y no digas que
estaba en un estado mental racional! No es propio de una persona racional el
enseñar y refutarse a sí misma. En una palabra, si dice: “No me escuchéis”, ¿qué
clase de espíritu era el que hablaba en ella? Si ella habló como un simple ser
humano, entonces no tenía el Espíritu Santo, pues la que dijo: “No me escuchéis”
es evidente que lo dijo humanamente y no tenía el Espíritu Santo. Pero si no tenía
el Espíritu Santo de lo alto sino que tenía la inteligencia humana, entonces no
conocía nada y no era profetisa ya que no tenía el Espíritu Santo, sino que hablaba
y emitía [sus oráculos] con inteligencia humana. Pero si hablaba y profetizaba por
el Espíritu Santo, entonces ¿qué clase de Espíritu Santo fue el que dijo: “No me
escuchéis”? La ceguera del error es mucha y la palabra de Dios es grande, la cual
nos instruye de todas maneras para que sepamos cuáles son las cosas que han sido
dichas por el Espíritu Santo, en parte a través de la Persona del Padre, en parte a
través de la Persona del Hijo, en parte a través de la Persona del Espíritu Santo. Si
el espíritu en Maximila fuera [el Espíritu] Santo, no vedaría sus propias palabras;
“Uno es el Espíritu Santo, el que distribuye a cada uno como quiere”61. Si tiene la
autoridad para distribuir como quiere y se le llama “Espíritu de conocimiento” y
“Espíritu de piedad”, y se dice *que es+ el Espíritu de Cristo y el Espíritu del Padre,
procedente del Padre y recibido por el Hijo, no siendo extraño al Padre y al Hijo,
entonces no dijo: “No me escuchéis”. El Espíritu habló las cosas de Cristo y Cristo
envía el Espíritu, y en el Espíritu Santo expulsa los demonios; el Hijo habla las
cosas del Padre y el Padre santificó al Hijo y lo envió al mundo para que lo
conozcan y lo glorifiquen como glorifican al Padre. Y la noción de los que se
separan a sí mismos de la obediencia a Cristo fue derribada de todas maneras.
13. A su vez esta Maximila – “el conocimiento y doctrina de racionalidad”,
para decirlo burlonamente – afirma: “El Señor me envió por la fuerza, dispuesta y
no dispuesta, [como] partidaria, reveladora e intérprete de este penoso trabajo,
alianza y promesa: dar a conocer el conocimiento de Dios”. Por consiguiente, ¡oh,
amados!, observemos el firme fundamento de nuestra vida y el camino de la luz, y
no resbalemos a causa de las palabras del adversario y del rebaño del espíritu
extraño. Mira aquí al [espíritu] que habló de tal manera, forzado a denunciarse a sí
mismo, no por una resolución voluntaria. Pero nuestro Señor no vino al mundo
contra su voluntad ni fue enviado a la fuerza por el Padre, sino que su voluntad
estaba en coincidencia con el Padre y su realización con el Espíritu Santo;
καὶ ὡς αὐτὸς ἅμα σὺν Πατρὶ τὸ θέλειν ἔχει καὶ τὸ οὐχὶ μετὰ ἀνάγκης καὶ τὴν
χάριν π᾵σι διδόναι, ἀλλὰ δι' ὑπερβολὴν φιλανθρωπίας, οὕτω καὶ οὓς ἐκάλεσε
μετὰ προαιρέσεως κέκληκεν, οὐκ ἀνάγκην ἐπιβάλλων, οὐ κλοιὸν ἐπιτιθέμενος.
Υάσκει γὰρ ὅτι «Οἱ διψῶντες ἔλθατε πρός με» καὶ πάλιν «Εἴ τις θέλει ἔρχεσθαι
πρός με, ἀρνησάσθω ἑαυτὸν καὶ ἀκολουθείτω μοι» καὶ διὰ ᾿ΗσαἸου τὸ αὐτὸ
φθεγγόμενος ἔλεγεν «Ἐὰν θέλητε καὶ εἰσακούσητέ μου» καὶ ὕστερον, ἵνα δείξῃ
ὁ προφήτης [ὅτι] τίς ἐστιν ὁ λέγων, ἔφη «Σὸ γὰρ στόμα Κυρίου ἐλάλησε ταὖτα».
Καὶ ὁρᾶς κατὰ πάντα τρόπον τὴν πρὸς τὸ θεῖον γράμμα τούτων διαφωνίαν καὶ
τὴν ἀλλοίαν ὑπόνοιάν τε καὶ ὑπόληψιν παρὰ τὴν τοὖ Θεοὖ πίστιν καὶ
ἀκολουθίαν; Καὶ γὰρ καὶ Μαξίμιλλα τοὺς θέλοντας καὶ μὴ θέλοντας ἔλεγεν
ἀναγκάζειν, ὡς καὶ ἐξ αὐτοὖ τοὖ ὆ητοὖ ψεύσεται ἡ τοιαύτη. Οὔτε γὰρ
θέλοντας ἐδίδαξε γνῶσιν Θεοὖ ἣν οὐκ ᾔδει οὐδὲ τοὺς μὴ θέλοντας ἠνάγκασεν.
Αὐτίκα <γοὖν> οὐ πάντες οἱ ἐν τ῵ κόσμῳ οἴδασι τί ἔστιν ὄνομα Μαξιμίλλης
οὐδὲ τῶν αὐτ῅ς λόγων τὸ παράφθεγμα. Καὶ κατὰ πάντα τρόπον διέπεσεν ἡ
τούτων πεπλανημένη ἐπίνοια, οὐκ οὗσα τ῅ς τοὖ Θεοὖ ἀληθείας.
14. Σιμῶσι δὲ οἱ τοιοὖτοι καὶ τόπον τινὰ ἔρημον ἐν τῆ Υρυγίᾳ, Πέπουζάν
ποτε καλουμένην πόλιν, νὖν δὲ ἠδαφισμένην, καί φασιν ἐκεῖσε κατιέναι τὴν
ἄνωθεν ῾Ιερουσαλήμ. Ὅθεν ἐκεῖ ἀπερχόμενοι μυστήριά τινα ἐπιτελοὖσιν ἐν τ῵
τόπῳ καὶ ἁγιάζουσιν <ἑαυτούς>, ὡς ὑπολαμβάνουσιν. Ἔστι γὰρ καὶ τὸ γένος ἐν
τῆ Καππαδοκίᾳ καὶ Γαλατίᾳ καὶ ἐν τῆ προειρημένῃ Υρυγίᾳ, ὅθεν κατὰ Υρύγας
ἡ αἵρεσις καλεῖται· ἀλλὰ καὶ ἐν Κιλικίᾳ καὶ ἐν Κωνσταντινουπόλει τὸ
πλεῖστον.
῞Ινα δὲ μηδὲν καταλείψωμεν τῶν πρὸς ὄνομα ἑκάστης αἱρέσεως ὑφ' ἡμῶν
προδεδηλωμένης, καὶ περὶ τοὖ Σασκοδρουγιτῶν ὀνόματος αὗθις ἐροὖμεν· ἔστι
γὰρ τὸ ὄνομα τοὖτο ἥ ἐν αὐτῆ ταύτῃ ἥ ἐν τῆ μετ' αὐτὴν τῶν Κυϊντιλλιανῶν
καλουμένῃ· ἀπ' αὐτῶν γὰρ τούτων ὁρμ᾵ται καὶ τοὖτο τὸ ὄνομα. Καλοὖνται δὲ
διὰ τοιαύτην αἰτίαν Σασκοδρουγῖται· τασκὸς παρ' αὐτοῖς πάσσαλος καλεῖται,
δροὖγγος δὲ μυκτὴρ εἴτ' οὗν ὆ύγχος καλεῖται, καὶ ἀπὸ τοὖ τιθέναι ἑαυτῶν τὸν
δάκτυλον τὸν λεγόμενον λιχανὸν ἐπὶ τὸν μυκτ῅ρα ἐν τ῵ εὔχεσθαι, δ῅θεν
κατηφείας χάριν καὶ ἐθελοδικαιοσύνης, ἐκλήθησαν ὑπό τινων Σασκοδρουγῖται
τουτέστιν πασσαλορυγχῖται. Ἐν ταύτῃ δὲ τῆ αἱρέσει ἥ ἐν τῆ συζύγῳ αὐτ῅ς τῆ
τῶν Κυϊντιλλιανῶν εἴτ' οὗν Πρισκιλλιανῶν καὶ Πεπουζιανῶν καλουμένῃ,
δεινόν τι καὶ ἀθέμιτον ἔργον φασὶ γίνεσθαι. Παῖδα γὰρ κομιδ῅ νήπιον ὄντα
κατὰ ἑορτήν τινα δι' ὅλου τοὖ σώματος κατακεντῶντες χαλκαῖς ὆αφίσι τὸ αἷμα
αὐτοὖ προσπορίζονται ἑαυτοῖς, εἰς ἐπιτήδευσιν δ῅θεν θυσίας.
15. ᾿Αρκεῖ δὲ ἡμῖν ἃ καὶ περὶ ταύτης εἰρήκαμεν, ὦ ἐπιπόθητοι.
Ἐπηγγειλάμεθα γὰρ ἀπὸ ἑκάστης ἧς ἴσμεν αἱρέσεως μὴ φθον῅σαι, ἀλλὰ
ὑποφ῅ναι ἅ τε δι' ἀκο῅ς ἅ τε διὰ συγγραμμάτων,
y así como Él está en coincidencia con el Padre en cuanto a lo que quiere y concede
la gracia a todos, no por obligación sino por su excepcional amor al hombre, así
también a los que llamó los ha llamado conforme a su libre albedrío, sin
imponerles una carga ni aplicarles un yugo. Pues declara: “Venid a Mí los
sedientos”62 y de nuevo: “Si alguno quiere venir a Mí, niéguese a sí mismo y
sígame”63, y por medio de Isaías dijo lo mismo: “Si queréis y me escuch{is”64. Y al
final, para mostrar quién es el que habla, dijo: “La boca del Señor habló estas
cosas”65. ¿Ves el completo desacuerdo entre estos [sectarios] y el texto divino, y su
diferente suposición y concepción con respecto a la fe y el orden de Dios? Pues
también Maximila dijo haber forzado a los que quieren y a los que no quieren [a
conocer a Dios], de modo que por sus propias palabras la tal [profetisa] estará
mintiendo, pues ni enseñó el conocimiento de Dios – el cual ella no conocía – a los
que quieren [conocerlo] ni obligó a los que no quieren. En efecto, no todo el mundo
conoce quién es [esta profetisa] de nombre Maximila ni la falsa declaración de sus
palabras. Y su equivocada noción se derrumbó por completo, ya que no es de la
verdad de Dios.
14. Los frigianos veneran un lugar desierto en Frigia, una ciudad en un
tiempo llamada Pepuza pero que al presente está arrasada, y sostienen que allí ha
de descender la Jerusalén celestial. Por lo cual van allí, celebran ciertos misterios en
el lugar y, según creen, se santifican <a sí mismos>. Este grupo también está en
Capadocia y Galacia además de en la antedicha Frigia, razón por la cual la secta se
llama “frigianos”; pero también son muy numerosos en Cilicia y en
Constantinopla.
Pero, para que no dejemos de lado nada con relación al nombre de cada
secta que ha sido discutida previamente por nosotros, también hablaremos, por
otra parte, acerca del nombre de los “tascodrugitas”; con este nombre es llamada o
bien esta misma [secta de los frigianos], o bien la posterior a ella, la de los
“quintilianistas”, pues también este nombre surge a partir de ellos. Se llaman
tascodrugitas por tal motivo: entre ellos “clavo” se dice “tascos”, y “nariz” u
“hocico” se dice “drugos”, y por el hecho de meterse el dedo índice en la nariz
cuando oran – supuestamente por causa de la tristeza [por el pecado] y su fingida
justicia – fueron llamados por algunos “tascodrugitas”, esto es, “escarba-narices”.
En esta secta – o en la que es semejante a ella, la de los llamados quintilianistas o
priscilianistas y la de los pepuzianos – dicen que se lleva a cabo un acto terrible e
impío. En cierta festividad atraviesan con agujas de bronce todo el cuerpo de un
niño – ¡tan sólo un bebé! – y se procuran su sangre, supuestamente para la práctica
de un sacrificio.
15. Nos basta, ¡oh, queridos!, lo que hemos dicho acerca de esta [secta].
Prometimos no escatimar [nada] de lo que sabemos de cada secta, sino mostrar lo
que hemos comprendido por medio de lo que hemos oído, de tratados
ἅ τε δι' ἐγγράφων καὶ ἅ τε ὑπό τινων ἀληθῶς πιστωσαμένων τὴν ἡμῶν
ἔννοιαν κατειλήφαμεν, ἵνα μηδέν τι περιττὸν ὧν γε ἔγνωμεν ποιησάμενοι
<μὴ> ὑπὸ συνείδησιν δόξωμεν εἶναι μὴ ὀρθὰ καὶ αὐτοὶ ἐφευρίσκοντες κατὰ
ἀνθρώπων λέγειν, ἀλλὰ ὑποπίπτοντες πάθει ᾧ καὶ αὐτοὶ ὑπέπεσαν, ἀλήθειαν
μὴ λέγοντες, ἀλλὰ κηρύττοντες ἃ μὴ ἑωράκασιν οὐδὲ ἤκουσαν οὐδὲ παρὰ τ῅ς
ἀληθοὖς διδασκαλίας τοὖ ἁγίου Πνεύματος παρειλήφασιν· ἀκριβῶς δὲ πάντα
ὡς ἔφην διεξερχόμενοι περὶ ἑκάστης αἱρέσεως, τὰ μὲν δεινὰ ἀποκαλύπτοντες
εἰς διόρθωσιν τῶν παρεντυγχανόντων καὶ διὰ τ῅ς ἀνατροπ῅ς τ῅ς ἀπὸ θείων
λόγων καὶ ἐξ ὀρθῶν λογισμῶν ποιούμενοι ἰατικὸν ὡς εἰπεῖν φάρμακον, κατὰ
διττοὺς τρόπους κατασκευάζοντες <αὐτὸ> ἐν Κυρίῳ, τοῖς μὲν διερχομένοις εἰς
τὸ ἀνασφ῅λαι τ῅ς νόσου καὶ τ῅ς τοσαύτης ἀλγηδόνος, τοῖς δὲ μηδὲ
παρεμπεσοὖσί ποτε <εἰς> προκαταληπτικὸν ὡς εἰπεῖν [τὸ] βοήθημα, τοὖ τ῅ς
ἀληθείας φαρμάκου μεταδιδόντες τοῖς συνετοῖς μαθηταὶ καὶ αὐτοὶ κληθῶμεν
τῶν τοὖ Κυρίου μαθητῶν καὶ αὐτοὖ τοὖ ΢ωτ῅ρος, βοηθοὖ ὑπάρχοντος
σωμάτων καὶ ψυχῶν.
Ὡς δὲ καὶ τὴν ἐνταὖθα ἱκανῶς ἔχειν ἡγησάμενοι περὶ ταύτης τ῅ς αἱρέσεως
ἐργασίαν σὺν δυνάμει Φριστοὖ ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς προβ῅ναι ἑαυτοὺς ἐπιδῶμεν, τὸν
μὲν ἰὸν καὶ τὰ ἀγκιστροειδ῅ τῶν ὀδόντων αὐτ῅ς φάρμακα ἐν τ῵ τ῅ς ἀληθείας
τοὖ σταυροὖ ξύλῳ καταθλάσαντες, τῆ αἱμορροίᾳ ἐχίδνῃ ἐοικυίας, ἧς ἡ λύμη
τῶν δεδηγμένων τὸ αἷμα παντὸς τοὖ σώματος ἐκκρίνει καὶ οὕτως τὸν θάνατον
ἐμβάλλει. Αὕτη γὰρ καὶ ἡ τῶν Κυϊντιλλιανῶν αἵρεσις τοὖτο ἐπιτελεῖ. Ἀφθόρου
γὰρ παιδὸς κατακεντᾶ τὸ σῶμα καὶ τὸ αἷμα πρὸς μετάληψιν ἀποφέρεται,
δ῅θεν τοὖτο εἰς μυσταγωγίαν ὀνόματος Φριστοὖ, τοὺς ἠπατημένους
πλανήσασα.
Ἡμεῖς δὲ ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς ἐν δυνάμει Φριστοὖ προερχόμενοι τὴν αὐτοὖ
ἀλήθειαν ἐπικαλεσώμεθα, ὅπως ἑκάστης πλάνης ἰχνηλατήσαντες τὴν
δύναμιν, φωράσαντές τε καὶ ἐλέγξαντες Θε῵ ἐν ἅπασι συνήθως
εὐχαριστήσωμεν.

Κατὰ Κυϊντιλλιανῶν εἴτ' οὗν Πεπουζιανῶν τῶν καὶ Πρισκιλλιανῶν, οἷς


συνάπτονται ᾿Αρτοτυρῖται κθ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας μθ.

1. Κυϊντιλλιανοὶ δὲ πάλιν, οἱ καὶ Πεπουζιανοὶ καλούμενοι, ᾿Αρτοτυρῖταί τε


καὶ Πρισκιλλιανοὶ λεγόμενοι, οἱ αὐτοὶ μὲν ὄντες <τοῖς> κατὰ Υρύγας καὶ ἐξ
αὐτῶν ὁρμώμενοι, διῄρηνται δὲ κατά τινα τρόπον. Υασὶ γὰρ ο὘τοι οἱ
Κυϊντιλλιανοὶ εἴτ' οὗν Πρισκιλλιανοὶ ἐν τῆ Πεπούζῃ ἥ ΚυἸντιλλαν ἥ
Πρίσκιλλαν (οὐκ ἔχω <γὰρ> ἀκριβῶς λέγειν), μίαν δὲ ἐξ αὐτῶν ὡς προεῖπον ἐν
τῆ Πεπούζῃ κεκαθευδηκέναι καὶ τὸν Φριστὸν πρὸς αὐτὴν ἐληλυθέναι
συνυπνωκέναι τε αὐτῆ τούτῳ τ῵ τρόπῳ, ὡς ἐκείνη ἀπατωμένη ἔλεγεν·
y también de lo que fue escrito por algunas personas verdaderamente confiables
que han sostenido nuestra noción a fin de que, al no escribir nada más que lo que
sabíamos, <no> parezcamos ser culpables de decir cosas que no son ciertas contra
las personas y caigamos en el mismo infortunio en el que ellos cayeron por no
decir la verdad, anunciando lo que no hemos visto, ni oído, ni recibido de la
verdadera doctrina del Espíritu Santo. Expusimos con precisión, como dije, todo
acerca de cada secta, revelando las cosas tremendas para corrección de los lectores,
y elaboramos un remedio curativo – por así decir – a partir no sólo de la refutación
procedente de las palabras divinas sino también de razonamientos correctos,
preparándo<lo> en el Señor con dos objetivos: por una parte, para el
restablecimiento de los que están atravesando la enfermedad y un gran dolor y,
por otra parte, <como> medicina preventiva – por llamarla así – para los que nunca
se han contagiado. Al distribuir el remedio de la verdad a los sensatos también
nosotros seremos llamados discípulos de los discípulos del Señor y del mismo
Salvador, que es el auxilio de cuerpos y almas.
Pero, puesto que también consideramos que el tratamiento acerca de esta
secta aquí ha sido suficiente nos dedicaremos, con el poder de Cristo, a avanzar a
las siguientes, habiendo destruído su aguijón y el veneno de sus dientes con forma
de anzuelos con el madero de la verdad de la cruz. Es semejante a la víbora
hemorrágica, que daña a los que muerde drenando toda la sangre del cuerpo y así
provoca la muerte. Esta secta y la de los quintilianistas llevan a cabo esto, pues
perforan el cuerpo de un niño inocente y recogen su sangre para consumirla más
tarde, y engañan a los extraviados [diciendo que] – supuestamente – esto es una
ceremonia iniciática en nombre de Cristo.
Nosotros, siguiendo adelante hacia las siguientes [sectas] en el poder de
Cristo, invocamos su verdad de modo que podamos rastrear el sentido de cada
engaño y, luego de descubrirlo y refutarlo, agradezcamos a Dios por todo como de
costumbre.

Contra los Quintilianistas o Pepuzianos, también [conocidos como]


Priscilianistas, a los cuales están unidos los Artotiritas, [secta número] veintinueve,
pero la cuarenta y nueve de la serie.

1. A su vez los quintilianistas, los que también son llamados pepuzianos y


designados como artotiritas y priscilianistas, son iguales a los frigianos y han
surgido de ellos, pero difieren en cierta manera. Estos quintilianistas o
priscilianistas sostienen que en Pepuza, o Quintila o bien Priscila (no puedo decirlo
con certeza), una de ellas, como dije antes, durmió en Pepuza y – como aquella
engañada dijo – Cristo vino a ella y durmió con ella de esta manera:
«Ἐν ἰδέᾳ, φησί, γυναικός, ἐσχηματισμένος ἐν στολῆ λαμπρᾶ ἦλθε πρός με
Φριστὸς καὶ ἐνέβαλεν ἐν ἐμοὶ τὴν σοφίαν καὶ ἀπεκάλυψέ μοι τουτονὶ τὸν τόπον
εἶναι ἅγιον καὶ ὧδε τὴν ῾Ιερουσαλὴμ ἐκ τοὖ οὐρανοὖ κατιέναι». Διό φασι καὶ
ἄχρι τ῅ς δεὖρο μυεῖσθαί τινας οὕτω γυναῖκας ἐκεῖσε ἐν τ῵ τόπῳ καὶ ἄνδρας,
πρὸς τὸ ἐπιμεινάσας αὐτὰς ἥ αὐτοὺς τὸν Φριστὸν θεωρ῅σαι. Γυναῖκες γοὖν
παρ' αὐτοῖς καλοὖνται προφήτιδες. Οὐ πάνυ δὲ σαφῶς οἶδα εἰ παρ' αὐτοῖς ἥ
παρὰ τοῖς κατὰ Υρύγας· ὁμοὖ γάρ εἰσι καὶ τὸ αὐτὸ φρόνημα κέκτηνται.
2. Κέχρηνται δὲ ο὘τοι Παλαιᾶ καὶ Καινῆ Διαθήκῃ καὶ ἀνάστασιν νεκρῶν
ὁμοίως φάσκουσι. ΚυἸντιλλαν δὲ ἔχουσιν ἀρχηγὸν ἅμα Πρισκίλλῃ, τῆ καὶ παρὰ
τοῖς κατὰ Υρύγας. Υέρουσι δὲ μαρτυρίας πολλὰς ματαίας, χάριν διδόντες τῆ
Εὔᾳ, ὅτι πρώτη βέβρωκεν ἀπὸ τοὖ ξύλου τ῅ς φρονήσεως· καὶ τὴν ἀδελφὴν τοὖ
Μωυσέως προφήτιδα λέγουσιν, εἰς μαρτυρίαν τῶν παρ' αὐτοῖς καθισταμένων
γυναικῶν ἐν κλήρῳ· ἀλλὰ καί, φησί, τέσσαρες θυγατέρες ἦσαν τ῵ Υιλίππῳ
προφητεύουσαι. Πολλάκις δὲ ἐν τῆ αὐτῶν ἐκκλησίᾳ εἰσέρχονται
λαμπαδηφοροὖσαι ἑπτά τινες παρθένοι, λευχείμονες δ῅θεν ἐρχόμεναι, ἵνα
προφητεύσωσι τ῵ λα῵. Αἱ δὲ τρόπον τινὰ ἐνδεικνύμεναι ἐνθουσιασμοὖ τοῖς
παροὖσι λαοῖς ἀπάτην ἐργάζονται κλαίειν τε ποιοὖσιν πάντας ὡς εἰς οἶκτον
μετανοίας ἄγουσαι, δάκρυα χεόμεναι καὶ σχήματί τινι ἐποδυρόμεναι τὸν τῶν
ἀνθρώπων βίον. Ἐπίσκοποί τε παρ' αὐτοῖς γυναῖκες καὶ πρεσβύτεροι γυναῖκες
καὶ τὰ ἄλλα· ὧν μηδὲν διαφέρειν φασίν «Ἐν γὰρ Φριστ῵ ᾿Ιησοὖ οὔτε ἄρσεν
οὔτε θ῅λυ». Σαὖτά ἐστιν ἃ κατειλήφαμεν. ᾿Αρτοτυρίτας δὲ αὐτοὺς καλοὖσιν
ἀπὸ τοὖ ἐν τοῖς αὐτῶν μυστηρίοις ἐπιτιθέντας ἄρτον καὶ τυρὸν [καὶ] οὕτως
ποιεῖν τὰ αὐτῶν μυστήρια.
3. Π᾵σα δὲ ἀνθρώπων χλεύη ἐν τ῵ ἀποστ῅ναι <καθέστηκεν> ἀπὸ τ῅ς ὀρθ῅ς
πίστεως καὶ εἰς ἀμηχανίαν τρέπεσθαι καὶ εἰς διαφορὰς ἐνθουσιασμῶν τε καὶ
ὀργίων. Ἐκβακχευόμεναι γὰρ αἱ διάνοιαι ἀεὶ τοὺς μὴ κατέχοντας τὴν ἄγκυραν
τ῅ς ἀληθείας, ἀλλ' ἐπιδιδόντας ἑαυτοὺς τ῵ * φέρουσι κατὰ π᾵σαν ὁτιοὖν
αἰτίαν. Κἄν τε γὰρ γυναῖκες παρ' αὐτοῖς εἰς ἐπισκοπὴν καὶ πρεσβυτέριον
καθίστανται διὰ τὴν Εὔαν, ἀκούσωσι τοὖ Κυρίου λέγοντος «Πρὸς τὸν ἄνδρα
σου ἡ ἀποστροφή σου καὶ αὐτός σου κυριεύσει». Λέληθε δὲ αὐτοὺς καὶ ὁ
ἀποστολικὸς λόγος ὅτι «Γυναικὶ οὐκ ἐπιτρέπω λαλεῖν οὔτε αὐθεντεῖν ἀνδρός»
καὶ πάλιν «Οὐ γάρ ἐστιν ἀνὴρ ἐκ γυναικός, ἀλλὰ γυνὴ ἐξ ἀνδρός» καί «Ὁ
᾿Αδὰμ οὐκ ἠπάτηται, ἀλλ' ἡ Εὔα πρώτη ἀπατηθεῖσα ἐν παραβάσει γέγονεν».
Καὶ ὦ τ῅ς πολυφόρου πλάνης τοὖ κόσμου τούτου.
Διὸ ὡς νωδόν τι καὶ ἀφροσύνης ἔμπλεον ἀσκαλαβώτου δίκην * ταύτην
παρελθὼν ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς βαδιοὖμαι, ὦ ἀγαπητοί, Θεὸν ἐπικαλούμενος εἰς
βοήθειαν τ῅ς ἡμετέρας ταπεινότητος καὶ εἰς πλήρωσιν τ῅ς ἡμῶν ἐπαγγελίας.
“Cristo vino a mí – dice – en la forma de una mujer vestida con un ropaje
resplandeciente, infundió en mí sabiduría y me reveló que ese lugar es santo y que
aquí ha de descender la Jerusalén del cielo”. Por lo cual dicen que incluso hasta el
día de hoy algunas mujeres – y también hombres – se inician en los misterios en
aquel lugar, a fin de que las [mujeres] y los [hombres] que lo esperaron puedan ver
a Cristo. Entre ellos hay mujeres que son llamadas “profetisas”; no sé con
seguridad si entre ellos o entre los frigianos, pues son semejantes y tienen la misma
manera de pensar.
2. Estos [quintilianistas] utilizan el Antiguo y el Nuevo Testamento y, del
mismo modo, sostienen la resurrección de los muertos. Tienen como fundadora a
Quintila junto con Priscila, que también estuvo con los frigianos. Presentan
muchos testimonios inútiles, y dan gracias a Eva porque fue la primera que comió
del árbol del entendimiento. También dicen – como aval para las mujeres que entre
ellos son consagradas al sacerdocio – que la hermana de Moisés era profetisa; más
aun, dicen, el [apóstol] Felipe tuvo cuatro hijas que profetizaban 66. En su iglesia
frecuentemente entran siete vírgenes portando lámparas, las cuales vienen vestidas
de blanco para que – supuestamente – profeticen al pueblo. Ellas, exhibiendo a las
multitudes presentes una especie de arrebato divino llevan a cabo el engaño y,
como si los instaran al lamento de la penitencia, hacen llorar a todos, derramando
lágrimas y pretendiendo lamentarse por la humanidad. Entre ellos hay obispos
mujeres, presbíteros mujeres y demás, lo cual dicen que no hace diferencia [pues]
“En Cristo Jesús no hay varón ni hembra”67. Estas son las cosas que hemos llegado
a saber [acerca de ellos]. Les dicen artotiritas68 porque en sus misterios toman pan y
queso [y] de esta manera los celebran.
3. Pero toda ilusión de los hombres <tuvo su origen> en el hecho de
apartarse de la recta fe y volverse hacia la incertidumbre y a inspiraciones y
ceremonias religiosas diferentes. Pues al no estar asidos al ancla de la verdad sino
entregados a sí mismos a [sus propias opiniones]*, sus mentes están siempre
turbadas y los conducen [al delirio] por cualquier motivo. Y aunque entre ellos
ordenan mujeres al episcopado y el sacerdocio a causa de Eva, deberían escuchar al
Señor cuando dice: “Tu deseo ser{ para tu marido, y él te dominar{” 69. Ellos
también han olvidado la orden apostólica: “No permito a la mujer hablar [en la
Iglesia+ ni tener autoridad sobre el varón”70, y de nuevo: “Pues el varón no *fue
formado+ de la mujer sino la mujer del varón”71, y: “Ad{n no fue engañado sino
que Eva, al ser engañada primera, cayó en transgresión”72. ¡Qué abundancia de
error hay en este mundo!
Por lo cual, pasando de largo esta [secta] parecida a una lagartija,
desdentada y llena de estupidez, proseguiré a las siguientes, ¡oh, amados!,
invocando a Dios como auxilio de nuestra pobre condición y para cumplimiento
de nuestra promesa.
Κατὰ Σεσσαρεσκαιδεκατιτῶν λ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ν.

1. ᾿Απὸ τούτων τῶν δύο αἱρέσεων τῶν ὁμοὖ ἀλλήλαις μιχθεισῶν, κατὰ
Υρύγας τε καὶ Κυϊντιλλιανῶν ἤτοι Πρισκιλλιανῶν, ἀνέκυψε πάλιν τ῵ κόσμῳ
ἑτέρα αἵρεσις Σεσσαρεσκαιδεκατιτῶν οὕτως καλουμένη. Καὶ ο὘τοι μὲν πάντα
ἔχουσιν ὡς ἡ Ἐκκλησία, σφάλλονται δὲ ἀπὸ πάντων διὰ τὸ μὴ τῆ ἀκολουθίᾳ
καὶ τῆ διδασκαλίᾳ τοὖ θεσμοὖ προσανέχειν, ᾿Ιουδαϊκοῖς ἔτι μύθοις
προσανέχοντες. Καὶ οὐδὲ τὰ ἴσα αὐτοῖς δογματίζουσιν· «Οὐ γὰρ ἃ λέγουσιν
οἴδασιν οὔτε περὶ τίνων διαβεβαιοὖνται». Ἅπαξ γὰρ τοὖ ἔτους μίαν ἡμέραν τὸ
Πάσχα οἱ τοιοὖτοι φιλονείκως ἄγουσι, καίτοι γε περὶ Πατρὸς καὶ Τἱοὖ καὶ
ἁγίου Πνεύματος καλῶς καὶ ἴσως <ἡμῖν> ἔχοντες, προφήτας τε δεχόμενοι καὶ
ἀποστόλους καὶ εὐαγγελιστάς, ἀνάστασιν δὲ σαρκὸς ὁμοίως ὁμολογοὖντες καὶ
κρίσιν ἐσομένην καὶ ζωὴν αἰώνιον. Περιέπεσαν δὲ ἀστοχήματι καὶ οὐ τ῵
τυχόντι ο὘τοι, δ῅θεν κεχρημένοι τ῵ ὆ητ῵ ᾧ εἶπεν ὁ νόμος ὅτι «Ἐπικατάρατος
ὃς οὐ ποιήσει τὸ Πάσχα τῆ τεσσαρεσκαιδεκάτῃ τοὖ μηνός». Ἕτεροι δὲ ἐξ αὐτῶν
τὴν αὐτὴν μίαν ἡμέραν ἄγοντες καὶ τὴν αὐτὴν μίαν ἡμέραν νηστεύοντες καὶ
τὰ μυστήρια ἐπιτελοὖντες, ἀπὸ τῶν ῎Ακτων δ῅θεν Πιλάτου αὐχοὖσι τὴν
ἀκρίβειαν εὑρηκέναι, ἐν οἷς ἐμφέρεται τῆ πρὸ ὀκτὼ καλανδῶν ᾿Απριλλίων τὸν
΢ωτ῅ρα πεπονθέναι. Καὶ ἐν ἐκείνῃ τῆ ἡμέρᾳ βούλονται ἄγειν τὸ Πάσχα ὁποίᾳ
δἅν ἐμπέσῃ ἡ τεσσαρεσκαιδεκάτη τ῅ς σελήνης· οἱ δὲ ἐν τῆ Καππαδοκίᾳ τὴν
αὐτὴν μίαν ἡμέραν τὴν πρὸ ὀκτὼ καλανδῶν ᾿Απριλλίων ἄγουσι. Καὶ ἐν αὐτοῖς
δὲ στάσις οὐχ ἡ τυχοὖσα, τῶν μὲν λεγόντων τῆ τεσσαρεσκαιδεκάτῃ τ῅ς
σελήνης, τῶν δὲ πρὸ ὀκτὼ καλανδῶν ᾿Απριλλίων. Ἔτι δὲ εὕραμεν ἀντίγραφα
῎Ακτων Πιλάτου, ἐν οἷς σημαίνει πρὸ δεκαπέντε καλανδῶν ᾿Απριλλίων τὸ
πάθος γεγεν῅σθαι· τἀληθ῅ δέ, ὡς ἐκ πολλ῅ς ἀκριβείας ἔγνωμεν, ἐν τῆ πρὸ
δεκατριῶν καλανδῶν ᾿Απριλλίων τὸν ΢ωτ῅ρα πεπονθέναι κατειλήφαμεν·
τινὲς δὲ τῆ πρὸ δέκα καλανδῶν ᾿Απριλλίων λέγουσιν.
Ἐξέπεσον δὲ καὶ ο὘τοι τοὖ προκειμένου. Δέδια δὲ καὶ περὶ τούτων ἐπὶ
πλεῖστον μηκὖναι τὸν λόγον· πολλὰ γὰρ ἔχομεν λέγειν.
2. Πληρώσας γὰρ ὁ νομοθέτης τὸν πάντα νόμον Μωϋσ῅ς, ἐκ Θεοὖ λαβὼν τὸ
πρόσταγμα ἐν τῆ ἐσχάτῃ βίβλῳ τουτέστιν Δευτερονομίῳ τίθησι πάσας τὰς
κατάρας, οὐ μόνον περὶ Πάσχων ἀλλὰ καὶ περὶ περιτομ῅ς καὶ περὶ
δεκατώσεως καὶ προσφορῶν· ὥστε οὗν εἰ μίαν κατάραν πεφεύγασιν, εἰς
πολλὰς ἑαυτοὺς ἐνέπειραν· εὑρεθήσονται γὰρ ἐπικατάρατοι μὴ
περιτεμνόμενοι, ἐπικατάρατοι μὴ ἀποδεκατοὖντες καὶ ἐπικατάρατοι γίνονται
μὴ εἰς ῾Ιερουσαλὴμ προσφέροντες. Καὶ ὦ τῶν ἀνθρώπων τῶν εἰς πολλὰς
ἑαυτοὺς ἐρεσχελίας ἐμβαλλόντων·
Contra los Cuartodecimanos, [secta número] treinta, pero la cincuenta de la
serie.

1. De estas dos sectas entremezcladas juntamente una con otra – la de los


frigianos y la de los quintilianistas o priscilianistas – surgió a su vez en el mundo
otra secta, llamada [secta de] los cuartodecimanos. Estos también sostienen todas
[las mismas doctrinas] que la Iglesia, pero se desvían de todas ellas debido a que
no se adhieren al orden y la enseñanza de la ley73, aferrándose aún a fábulas
judaicas, aunque no sostienen las mismas opiniones que los judíos: “Pues no saben
lo que dicen ni lo que afirman categóricamente”74. Pues, contradictoriamente, una
vez al año los cuartodecimanos celebran la Pascua un solo día 75, aunque sostienen
correctamente las mismas [doctrinas] <que nosotros> acerca del Padre, del Hijo y
del Espíritu Santo, aceptan a los profetas, los apóstoles y los evangelistas, e
igualmente reconocen la resurrección de la carne, el juicio venidero y la vida
eterna. Pero ellos cayeron en falta, y una no vulgar, supuestamente por seguir al
pie de la letra lo que dice la Ley: “Maldito el que no celebre la Pascua el día
decimocuarto del mes”76. Pero otros de entre ellos – que la celebran, ayunan y
llevan a cabo sus ritos el mismo único día – se jactan de haber supuestamente
hallado la [fecha] exacta en Los Hechos de Pilato77, en los cuales se registra que el
Salvador padeció en el octavo [día] antes de las calendas de abril. Y en aquel día
pretenden celebrar la Pascua, cualquiera que sea el día en que caiga el
decimocuarto del mes78; pero los que están en Capadocia la celebran el mismo
único día, el octavo antes de las calendas de abril. Entre ellos hay un desacuerdo
no menor pues unos dicen el día decimocuarto del mes, mientras otros dicen el
octavo antes de las calendas de abril. Pero más aun, encontramos copias de Los
Hechos de Pilato en las cuales se indica que la Pasión sucedió antes del
decimoquinto día antes de las calendas de abril; pero en verdad – como sabemos a
partir de una muy precisa [indagación] – hemos hallado que el Salvador padeció
en el decimotercer día antes de las calendas de abril, pero algunos dicen que en el
décimo antes de las calendas de abril.
Pero los cuartodecimanos se apartaron del [cómputo] establecido. Sin
embargo, temo extender demasiado el discurso acerca de estos, pues tengo mucho
para decir.
2. Cuando el legislador Moisés completó toda la Ley recibió la orden de
Dios de poner en el último libro – esto es, en el Deuteronomio – todas las
maldiciones, no sólo acerca de la Pascua sino también acerca de la circuncisión, del
diezmo y de las ofrendas; de suerte que si evitaran una maldición se hundirían a sí
mismos en muchas [otras], pues serían hallados malditos al no circuncidarse,
malditos al no dar el diezmo y malditos al no ofrendar en Jerusalén. ¡Ay de los
hombres que se meten a sí mismos en discusiones insubstanciales!
ἀληθῶς γὰρ ἔστιν εἰπεῖν ἐκεῖνο τὸ ὆῅μα τὸ συνετὸν τοὖ ᾿Εκκλησιαστοὖ, τὸ ἐκ
Πνεύματος ἁγίου ἡμῖν διεσταλμένον ὅτι «Σοὖτο ἔγνω ὁ ᾿Εκκλησιαστής, ὅτι ὁ
Θεὸς συνετὸν ἄνθρωπον ἐποίησεν εὐθ῅, αὐτοὶ δὲ ἐζήτησαν αὑτοῖς πολλὰς
ὁδούς».
Πόθεν γὰρ οὐ διαπίπτει τούτων ἡ διάνοια; Πρῶτον γὰρ εἰ τῆ
τεσσαρεσκαιδεκάτῃ τὸ Πάσχα ἄγουσι, χρείαν ἔχουσι τὸ πρόβατον λαβεῖν ἀπὸ
δεκάτης καὶ τηρεῖν αὐτὸ ἕως τεσσαρεσκαιδεκάτης, καὶ οὐκέτι μία ἡμέρα ἔσται
τ῅ς νηστείας ἀλλὰ πέντε, ἥ τε δεκάτη καὶ ἑνδεκάτη καὶ δωδεκάτη καὶ
τρισκαιδεκάτη καὶ τεσσαρεσκαιδεκάτη· ἐὰν δὲ πρὸς ἑσπέραν τυθῆ τὸ Πάσχα, ἡ
αὐτὴ τεσσαρεσκαιδεκάτη ἐπιφώσκουσα ἓξ ἐπιτελεῖ ἡμέρας ἐν τῆ νηστείᾳ, καὶ
οὐκέτι μία ἔσται τ῅ς νηστείας καὶ διέπεσεν ἡ περὶ μι᾵ς ἡμέρας αὐτῶν ζήτησις,
οὐ μία τις οὗσα. Ἔστι γὰρ τὰ πρωτότυπα συνεζευγμένα καὶ ἐζημίωνται οὐκ
ὀλίγην κατὰ Θεὸν πραγματείαν. Ἔδει γὰρ τὸν Φριστὸν ἐν τῆ
τεσσαρεσκαιδεκάτῃ ἡμέρᾳ θύεσθαι κατὰ τὸν νόμον, ὅπως λήξῃ παρ' αὐτοῖς τὸ
φωτίζον αὐτοὺς φῶς κατὰ τὸν νόμον, τοὖ ἡλίου ἀνατείλαντος καὶ
σκεπάσαντος τ῅ς σελήνης τὸ σέλας. Ἀπὸ γὰρ τεσσαρεσκαιδεκάτης καὶ κάτω
φθίνει τὸ φαινόμενον τ῅ς σελήνης· οὕτω καὶ ἐν τ῵ νόμῳ ἀπὸ τ῅ς τοὖ Φριστοὖ
παρουσίας καὶ πάθους ἠμαυρώθη ἡ ᾿Ιουδαϊκὴ συναγωγή, κατηύγασε δὲ τὸ
Εὐαγγέλιον, μὴ καταλυθέντος τοὖ νόμου ἀλλὰ πληρωθέντος, μὴ
καταργηθέντος τοὖ τύπου ἀλλὰ παραστήσαντος τὴν ἀλήθειαν. Οὕτω γὰρ καὶ
ἐν τ῵ πεποιηκέναι τὸ Πάσχα ἐν τῆ ῾Ιεριχὼ εὐθὺς ἐπήνεγκεν ἡ θεία Γραφὴ
λέγουσα «Καὶ ἐποίησαν οἱ υἱοὶ ᾿Ισραὴλ τὸ Πάσχα καὶ ἔφαγον ἐν Γαλγάλοις,
καὶ ἐξέλιπε τὸ μάννα», προσμαρτυροὖσα αὐτοῖς [ἡ θεία Γραφὴ] καὶ
προφητεύουσα ὅτι τ῵ πάθει Κυρίου διὰ τὴν αὐτῶν ἐπαρνησιθεἸαν λήξει παρ'
αὐτοῖς ἡ βρῶσις ἡ ἀγγελικὴ καὶ ἐπουράνιος, ὅπερ μάννα παρ' αὐτοῖς κέκληται.
3. Πανταχόθεν δὲ ἡ ἁγία τοὖ Θεοὖ Ἐκκλησία περὶ τ῅ς χρείας ταύτης τ῅ς
μυσταγωγίας συλλέγουσα τὸν σύνδεσμον οὐ διαπίπτει τ῅ς ἀληθείας. Κέχρηται
γὰρ οὐ μόνον τῆ τεσσαρεσκαιδεκάτῃ, ἀλλὰ καὶ τῆ ἑβδομάδι τῆ κατὰ περίοδον
ἀνακυκλουμένῃ <ἐν τῆ> τάξει τῶν τοὖ σαββάτου ἑπτὰ ἡμερῶν, ἵνα κατὰ τὰ
ὑπὸ τοὖ Κυρίου γενόμενα <ὡς> κατὰ τὸ πρωτότυπον εἴη ἡ ἀνάστασίς τε καὶ
εὐωχία. Καὶ κέχρηται οὐ μόνον τῆ τεσσαρεσκαιδεκάτῃ τ῅ς σελήνης, ἀλλὰ καὶ
τ῵ δρόμῳ τοὖ ἡλίου, ἵνα μὴ ἐν ἑνὶ ἐνιαυτ῵ δύο Πάσχα ποιοὖντες ἐν τ῵ ἑτέρῳ
μηδὲ ἓν Πάσχα τελέσωμεν. Διὸ παρατηρούμεθα μὲν τὴν τεσσαρεσκαιδεκάτην,
ὑπερβαίνομεν δὲ τὴν ἰσημερίαν φέρομέν τε ἐπὶ τὴν ἁγίαν Κυριακὴν τὸ τέλος
τ῅ς συμπληρώσεως· λαμβάνομεν δὲ τὸ πρόβατον ἀπὸ δεκάτης, <τὸ> ὄνομα
᾿Ιησοὖ ἐπιγνόντες διὰ τοὖ ἰῶτα, ἵνα μὴ λάθῃ ἡμ᾵ς μηδὲν τῶν κατὰ τὴν
ἀλήθειαν π᾵σαν τ῅ς ζωτικ῅ς ταύτης τοὖ Πάσχα * τ῅ς ἐκκλησιαστικ῅ς καὶ
ἀληθιν῅ς πραγματείας.
Se puede citar verdaderamente aquel sensato dicho del Eclesiastés, destacado para
nosotros por el Espíritu Santo: “Yo el predicador sé esto: que al hombre sensato
Dios lo hizo recto, pero ellos se buscaron muchos caminos”79.
¿De qué modo no se equivoca el razonamiento de éstos? En primer lugar, si
celebran la Pascua en el decimocuarto [día] tienen necesidad de tomar el cordero
desde el décimo y guardarlo hasta el decimocuarto, y ya no será un solo día de
ayuno sino cinco: el décimo, undécimo, duodécimo, decimotercero y
decimocuarto; pero si sacrificaran la Pascua hacia la tarde, cuando comienzan a
brillar [las estrellas]80, este decimocuarto día pasa a ser el sexto día de ayuno. Ya no
será un día de ayuno y su búsqueda acerca del único día también fracasó, puesto
que no hay uno. Las figuras [de la muerte y resurrección de Jesús] se combinaron y
costó no poco trabajo divino. Pues era necesario que Cristo fuera sacrificado
conforme a la Ley en el decimocuarto día, de modo que cese entre ellos la luz de la
Ley que los alumbraba, ya que el sol ha salido y cubre el brillo de la luna. Desde el
decimocuarto [día] también decrece la parte visible de la luna; así, incluso en la Ley
la sinagoga judía fue oscurecida desde la encarnación y pasión de Cristo, pero el
Evangelio resplandeció, no para abolir la Ley sino para cumplirla, ya que [la Ley]
no anulaba el modelo sino que exponía la verdad. Así también, en la celebración de
la Pascua en Jericó, la divina Escritura añadió inmediatamente diciendo: “Y los
hijos de Israel celebraron la Pascua y comieron en Gilgal, y cesó el man{”81,
confirmándoles con testimonio y profetizando [la divina Escritura] que, por el
sufrimiento del Señor debido a su negación, cesaría el alimento angélico y celestial
que ellos llamaron maná.
3. Pero la santa Iglesia de Dios no erra en absoluto de la verdad al proveer la
fecha acerca de la observancia de esta ceremonia. Pues no sólo observa el
decimocuarto [día] sino también el séptimo que se repite periódicamente <en el>
orden de los siete días de la semana, a fin de que la resurrección [de Cristo] y el
banquete82 correspondan con lo hecho por el Señor <así como> se corresponden
con sus modelos. Y observa no sólo el decimocuarto [día] del mes sino también el
recorrido del sol, para que no celebremos dos Pascuas en un mismo año y
festejemos una Pascua en el otro. En consecuencia, observamos cuidadosamente el
decimocuarto [día], pero pasamos el equinoccio y celebramos el fin de [este
período] complementario en el santo Día del Señor83; y tomamos el cordero desde
el décimo [día] al reconocer <el> nombre de Jesús a través de la iota 84 para que,
[por medio] de la verdadera práctica eclesiástica, no se nos olvide nada de esta
vivificante [ceremonia]* de la Pascua, de acuerdo con la entera verdad.
Ὑπερβήσομαι δὲ καὶ τοὖτο τὸ ἐμφύσημα τοὖ βαιῶνος εἴτ' οὗν φυσάλου
ὄφεως, διὰ τ῅ς τοὖ Φριστοὖ δυνάμεως ἐπισφραγισάμενος καὶ ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς τὸν
νοὖν προτείνων, Θεὸν συνήθως ἐπικαλούμενος εἰς βοήθειαν.

Κατὰ τ῅ς αἱρέσεως τ῅ς μὴ δεχομένης τὸ κατὰ ᾿Ιωάννην Εὐαγγέλιον καὶ


τὴν αὐτοὖ ᾿Αποκάλυψιν λα, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας να.

1. Καθεξ῅ς δὲ τούτων τῶν αἱρέσεων μετὰ τὴν κατὰ Υρύγας τε καὶ


Κυϊντιλλιανοὺς καὶ Σεσσαρεσκαιδεκατίτας οὕτω καλουμένους, ἀνεφύη τ῵ βίῳ
αἵρεσις ἑτέρα, ὥσπερ ἑρπετὸν ἀσθενές, μὴ δυνάμενον ἀντισχεῖν πρὸς τὴν
ὀσμὴν τ῅ς δικτάμνου εἴτ' οὗν στύρακος ἥ λιβανωτίδος ἥ τ῅ς ἀβροτόνου ἥ τ῅ς
ὀσμ῅ς τ῅ς ἀσφάλτου ἥ τοὖ θυμιάματος ἥ τοὖ λίθου τοὖ γαγάτου ἥ τοὖ κέρατος
τ῅ς ἐλάφου. Υασὶ γὰρ οἱ ἐν τῆ πείρᾳ τούτων γεγονότες ταὖτα τὰ εἴδη
ἀπελαστικὰ εἶναι ἑρπετῶν ἰοβόλων· καὶ τὴν μὲν δίκταμνον τίκταμνον τινὲς
καλοὖσιν ἀπὸ τοὖ τοὺς παῖδας τῶν ἰατρῶν κεχρ῅σθαι ταύτῃ εἰς τὴν τῶν
τικτουσῶν γυναικῶν βοήθειαν. Ὥστε ἀφ' ἡμῶν εἰκότως ἀπεικάζεσθαι εἰς τὸν
ἄνωθεν ἐλθόντα Θεὸν Λόγον ἀπὸ τῶν ἐπουρανίων, ἐκ Πατρὸς ἀχρόνως καὶ
ἀνάρχως γεγεννημένον. Υησὶ γὰρ ὁ ΢ολομῶν περὶ τ῅ς ἄφρονος καὶ φαύλης
γυναικὸς ὅτι «Μισεῖ λόγον ἀσφαλείας»· οὕτως καὶ ο὘τοι τὰ στερεὰ τοὖ
κηρύγματος μεμισήκασιν, ἐπίγειοι ὄντες καὶ πρὸς τὰ ἐπουράνια
ἀπεχθανόμενοι. Ὅθεν δεδιότες τὴν φωνὴν τοὖ ἁγίου Πνεύματος τὴν λέγουσαν
«Υωνὴ Κυρίου καταρτιζομένη ἐλάφους» * τοὖ εἰπόντος τοῖς ἑαυτοὖ δούλοις καὶ
ἀποστόλοις «Ἰδοὺ δέδωκα ὑμῖν τὴν ἐξουσίαν πατεῖν ἐπὶ ὄφεις καὶ σκορπίους
καὶ ἐπὶ π᾵σαν τὴν δύναμιν τοὖ ἐχθροὖ». Αὕτη γὰρ ἦν ἡ φωνὴ ἡ καταρτιζομένη
ἐλάφους, ἡ δοθεῖσα εἰς τὸν κόσμον διὰ τῶν ἁγίων ἀποστόλων καὶ
εὐαγγελιστῶν καταπατ῅σαι τὴν τοὖ διαβόλου ἐναντιότητα· ἐξ ὧν <ὢν> ὁ ἅγιος
᾿Ιωάννης ἀκρότατα ἐπέστησε καὶ διήλεγξε τὴν δύναμιν τῶν πεπλανημένων
καὶ ὀφιομόρφων.
2. ᾿Αλλὰ οὐκ ἰσχύσουσιν ἐν τῆ κιβωτ῵ οἱ τοιοὖτοι. Ἐπιτρέπεται γὰρ ὁ ἅγιος
Νῶε κατὰ τὸ ὆῅μα Κυρίου ἐπασφαλίσασθαι τὴν τοιαύτην, ὥς φησι πρὸς αὐτόν
«Ἀσφαλτώσεις αὐτὴν ἔσωθεν καὶ ἔξωθεν», ἵνα δείξῃ τὸ εἶδος τ῅ς ἁγίας τοὖ
Θεοὖ Ἐκκλησίας, ἐχούσης τ῅ς ἀσφάλτου τὴν δύναμιν, τὴν ἀποδιώκουσαν τὰ
δεινὰ καὶ ὀλετήρια ἑρπετώδη διδάγματα· ὅπου γὰρ θυμι᾵ται ἡ ἄσφαλτος, οὐκ
ἰσχύει στ῅ναι ὄφις. Ἐκάρωσε τοίνυν αὐτοὺς τὸ ἅγιον θυμίαμα τοὖ στύρακος
καὶ παραιτοὖνται τούτου τὴν εὐωδίαν καὶ * τ῅ς ἀβροτόνου εἴτ' οὗν λιβανωτίδος
ἡ δύναμις, κατ' αὐτοὖ τοὖ ὄφεως ἐπιφύσασα καὶ ἐπάνω τοὖ φωλεοὖ αὐτοὖ
ἐκβλαστήσασα. Ἔνθα γὰρ τὸν Φριστὸν ἐκ παρατριβ῅ς ψιλὸν ἄνθρωπον
ἐκήρυττεν ὁ ᾿Εβίων καὶ ὁ Κήρινθος καὶ οἱ ἀμφ' αὐτούς, φημὶ δὲ ἐν τῆ ᾿Ασίᾳ, ἐκεῖ
τὸ Πνεὖμα τὸ ἅγιον ἀνέτειλε τ῵ κόσμῳ ταύτην τὴν ἁγίαν βοτάνην εἴτ' οὗν
Pero, ratificado por el poder de Cristo y poniendo la atención en las
siguientes [sectas], pasaré de largo también la hinchazón de este gobio o escuerzo
invocando, como de costumbre, a Dios en mi auxilio.

Contra la secta que no acepta el Evangelio según Juan y su Apocalipsis, [la


número] treinta y uno, pero la cincuenta y uno de la serie.

1. A continuación de estas sectas – de los así llamados frigianos,


quintilianistas y cuartodecimanos – brotó en el mundo otra secta, como una
serpiente sin fuerzas que no puede tolerar el olor del díctamo – o también
estoraque –, el incienso o la artemisa, o el olor de la brea, del bálsamo, del azabache
o del cuerno de ciervo. Pues los que que las han probado afirman que estas cosas
tienen un efecto repelente de serpientes venenosas; y al díctamo algunos lo llaman
“tíktamo” por cuanto es utilizado por los médicos como ayuda para las mujeres
cuando dan a luz a los niños85. De suerte que con razón la podríamos comparar con
el Verbo de Dios que vino de arriba, desde las regiones celestiales, engendrado por
el Padre eternamente y sin principio. Salomón dice acerca de la mujer insensata y
ruin: “Odia una palabra firme”86; así también estos han odiado la firmeza de la
predicación, pues son terrenales y tienen odio a las cosas celestiales. Por lo cual,
temiendo la voz del Espíritu Santo que dijo: “La voz del Señor restaura a los
ciervos”87, *rechazan+* al que dijo a sus siervos y apóstoles: “He aquí, os he dado
autoridad para caminar sobre serpientes y escorpiones, y sobre todo poder del
enemigo”88. Esta era la voz que restaura a los ciervos, la que fue dada al mundo
por medio de los santos apóstoles y evangelistas para pisar la oposición del diablo;
san Juan, <que era> uno de ellos, se aplicó de la forma más extraordinaria y refutó
el poder de los extraviados y serpentinos [sectarios].
2. Pero los tales no prevalecerán en el arca. Pues por la palabra de Dios se le
ordenó al santo Noé hacer segura el arca, como le dice a él: “La cubrir{s con brea
por dentro y por fuera”89, a fin de manifestar la imagen de la santa Iglesia de Dios,
que tiene la cualidad de la brea, la cual repele las funestas y destructivas
enseñanzas serpentinas; pues en el lugar en el que se quema la brea, la serpiente no
puede permanecer. El santo perfume del estoraque las aletarga y rechazan su
fragancia, y la virtud de la artemisa o del incienso [las aleja]* cuando crecen sobre
la serpiente misma y brotan encima de su cubil. Allí – me refiero a Asia, donde
Ebión, Cerinto y los suyos predicaron que Cristo es un simple hombre producto de
una relación sexual – el Espíritu Santo hizo surgir en el mundo esta santa hierba o
θάμνον, τὴν ἀποδιώξασαν τὸν ὄφιν καὶ λύσασαν τὴν τοὖ διαβόλου τυραννίδα.
Ἐκεῖ γὰρ ὁ ἅγιος ᾿Ιωάννης μεθ' ἡλικίαν γηραλέαν ἐπιτρέπεται ὑπὸ τοὖ
Πνεύματος τοὖ ἁγίου κηρὖξαι καὶ ἀνακάμψαι τοὺς ἐν τῆ ὁδ῵ πεπλανημένους·
οὐ μετὰ ἀνάγκης, ἀλλὰ μετὰ προαιρέσεως τοῖς πειθομένοις ἀποκαλύψας Θεοὖ
τὸ φῶς τὸ ἐν τῆ ἁγίᾳ Θεοὖ διδασκαλίᾳ. Ἀλλ' ἕως πότε μηκύνω τὸν λόγον; Καὶ
γὰρ τ῵ μὲν ὄντι ὅπου ἀναφύει ἡ ἀβρότονος, ἐκεῖ ὄφις οὐκέτι ἐγκαταμένει οὔτε
ἐμφωλεύει, καὶ ὅπου Θεοὖ ἀληθὴς διδασκαλία, οὐ κατισχύσει κατοικητήριον
ἑρπετώδους διδασκαλίας, ἀλλὰ διολεῖται.
3. Υάσκουσι τοίνυν οἱ ῎Αλογοι—ταύτην γὰρ αὐτοῖς ἐπιτίθημι τὴν
ἐπωνυμίαν· ἀπὸ γὰρ τ῅ς δεὖρο οὕτως κληθήσονται καὶ οὕτως, ἀγαπητοί,
ἐπιθῶμεν αὐτοῖς ὄνομα, τουτέστιν ᾿Αλόγων. Εἶχον μὲν γὰρ τὴν αἵρεσιν *
καλουμένην, ἀποβάλλουσαν ᾿Ιωάννου τὰς βίβλους. Ἐπεὶ οὗν τὸν Λόγον οὐ
δέχονται τὸν παρὰ ᾿Ιωάννου κεκηρυγμένον, ῎Αλογοι κληθήσονται. Ἀλλότριοι
τοίνυν παντάπασιν ὑπάρχοντες τοὖ κηρύγματος τ῅ς ἀληθείας ἀρνοὖνται τὸ
καθαρὸν τοὖ κηρύγματος καὶ οὔτε τὸ τοὖ ᾿Ιωάννου Εὐαγγέλιον δέχονται οὔτε
τὴν αὐτοὖ ᾿Αποκάλυψιν. Καὶ εἰ μὲν ἐδέχοντο τὸ Εὐαγγέλιον, τὴν δὲ
᾿Αποκάλυψιν ἀπεβάλλοντο, ἐλέγομεν ἄν, μή πη ἄρα κατὰ ἀκριβολογίαν τοὖτο
ποιοὖνται, ἀπόκρυφον μὴ δεχόμενοι διὰ τὰ ἐν τῆ ᾿Αποκαλύψει βαθέως καὶ
σκοτεινῶς εἰρημένα. Ὁπότε δὲ οὐ δέχονται φύσει τὰ βιβλία τὰ ἀπὸ τοὖ ἁγίου
᾿Ιωάννου κεκηρυγμένα, παντί τῳ δ῅λον εἴη ὅτι ο὘τοί εἰσι καὶ οἱ ὅμοιοι τούτοις,
περὶ ὧν εἶπεν ὁ ἅγιος ᾿Ιωάννης ἐν ταῖς καθολικαῖς ἐπιστολαῖς ὅτι «Ἐσχάτη
ὥρα ἐστὶ καὶ ἠκούσατε ὅτι ᾿Αντίχριστος ἔρχεται· καὶ νὖν ἰδοὺ ᾿Αντίχριστοι
πολλοί» καὶ τὰ ἑξ῅ς. Προφασίζονται γὰρ ο὘τοι, αἰσχυνόμενοι ἀντιλέγειν τ῵
ἁγίῳ ᾿Ιωάννῃ διὰ τὸ εἰδέναι αὐτοὺς τὸν αὐτὸν ἐν ἀριθμ῵ τῶν ἀποστόλων ὄντα
καὶ ἠγαπημένον ὑπὸ τοὖ Κυρίου, ᾧ ἀξίως τὰ μυστήρια ἀπεκάλυπτεν καὶ ἐπὶ τὸ
στ῅θος αὐτοὖ ἀνέπεσε, καὶ ἑτέρως αὐτὰ ἀνατρέπειν πειρῶνται. Λέγουσι γὰρ
μὴ εἶναι αὐτὰ ᾿Ιωάννου ἀλλὰ Κηρίνθου καὶ οὐκ ἄξια αὐτά φασιν εἶναι ἐν
Ἐκκλησίᾳ.
4. Καὶ ἀπ' αὐτ῅ς τ῅ς ἐπιβολ῅ς εὐθὺς ἐλέγχονται, «Μήτε ἃ λέγουσι νοοὖντες
μήτε περὶ τίνων διαβεβαιοὖνται». Πῶς γὰρ ἔσται Κηρίνθου τὰ κατὰ Κηρίνθου
λέγοντα; Κήρινθος γὰρ πρόσφατον καὶ ψιλὸν τὸν Φριστὸν λέγει ἄνθρωπον, ὁ
δὲ ᾿Ιωάννης ἀεὶ ὄντα <αὐ>τὸν Λόγον κεκήρυχε καὶ ἄνωθεν ἥκοντα καὶ
σαρκωθέντα. Ἀπ' αὐτ῅ς τοίνυν τ῅ς εἰσβολ῅ς ἐλήλεγκται ἡ τούτων μάταιος
συκοφαντία μωρά τις οὗσα καὶ μὴ νοοὖσα πόθεν διελέγχεται. Δοκοὖσι γὰρ καὶ
αὐτοὶ τὰ ἴσα ἡμῖν πιστεύειν, μὴ κατέχοντες δὲ τὰ ἀσφαλ῅ τοὖ ἐκ Θεοὖ
οἰκονομηθέντος ἡμῖν διὰ τοὖ ἁγίου ᾿Ιωάννου κηρύγματος εὑρεθήσονται
διελεγχόμενοι ἐν οἷς ἀγνοοὖσι, πῶς κατὰ τ῅ς ἀληθείας ἐπαίρονται τὴν φωνήν.
Καὶ ἐάν γε θελήσωσιν ἀναν῅ψαί τε καὶ κατανο῅σαι, γνώσονται· ἡμεῖς γὰρ τὰς
ἀπὸ τοὖ ἁγίου Πνεύματος διδασκαλίας, ἀξιολόγως καὶ ἠσφαλισμένως
ἐχούσας, οὐκ ἀποβάλλομεν.
arbusto que repelió la serpiente y destruyó la tiranía del diablo. Pues allí, en su
vejez, san Juan recibió la orden del Espíritu Santo de predicar y hacer regresar a los
que se habían extraviado por el camino, no a la fuerza sino por su libre albedrío,
revelando a los obedientes la luz de Dios que está en la santa enseñanza de Dios.
Pero, ¿hasta dónde extenderé el discurso? En el lugar donde crece la artemisa, allí
no vive ni se oculta ninguna serpiente, y donde está la verdadera doctrina de Dios
una madriguera de doctrinas serpentinas no prevalece, sino que es destruida.
3. En efecto, sostienen los alógicos – este es, pues, el sobrenombre que les
doy; a partir de ahora serán llamados de esta manera y así, amados, les daremos el
nombre de “alógicos” – la llamada herejía [alógica]*, puesto que rechazan los libros
de Juan. Puesto que no aceptan el Verbo que ha sido anunciado por Juan, serán
llamados alógicos90. Ciertamente, al ser completamente hostiles a la predicación de
la verdad, rechazan la pureza del anuncio y no aceptan ni el Evangelio de Juan ni su
Apocalipsis. Y si aceptaran el Evangelio pero rechazaran el Apocalipsis, diríamos
que, de cierto modo, hacen esto por escrupulosidad, ya que no aceptan un [libro]
apócrifo91 debido a las cosas dichas de modo profundo y oscuro en el Apocalipsis.
Puesto que no aceptan los libros [en los que están escritas] las cosas que han sido
predicadas por san Juan, sería evidente para cualquiera que éstos y sus semejantes
son aquellos acerca de los que san Juan dijo en sus epístolas universales: “Es la
última hora, y escuchasteis que el Anticristo viene; y he aquí que ahora hay
muchos Anticristos”92 y lo que sigue. Estos ofrecen excusas puesto que, como
saben que san Juan era del grupo de los apóstoles y amado por el Señor, que
reposó sobre su pecho y a quien [Dios] le reveló justamente los misterios, se
avergüenzan de contradecirlo e intentan refutarlos de distintas maneras. Dicen,
pues, que estos [libros, el Evangelio y el Apocalipsis] no son de Juan sino de Cerinto93
y sostienen que no son dignos de estar en [el canon de] la Iglesia.
4. Y a partir de este mismo ataque demuestran directamente que “no saben
lo que dicen ni lo que afirman categóricamente”94. ¿Cómo será de Cerinto lo dicho
contra Cerinto? Pues Cerinto dice que Cristo es reciente95 y un simple hombre, pero
Juan ha anunciado que <Él> es el Verbo que siempre es, que vino de lo alto y fue
hecho carne. Efectivamente, desde el mismo comienzo su inútil sofisma revela que
es una estupidez e incapaz de comprender cómo se refuta [a sí misma]. Estos
también parecen creer las mismas cosas que nosotros pero, al no retener las
certezas de la predicación que nos fue entregada por Dios a través de san Juan, se
encontrarán refutados por haber alzado la voz contra la verdad acerca de cosas que
no conocen. Y si quisiesen recobrar el buen sentido y comprender, las conocerán;
pues nosotros no rechazamos las enseñanzas del Espíritu Santo, las cuales son
razonables y ciertas.
Υάσκουσι γὰρ καθ' ἑαυτῶν, οὐ γὰρ εἴποιμι κατὰ τ῅ς ἀληθείας, ὅτι οὐ συμφωνεῖ
τὰ αὐτοὖ βιβλία τοῖς λοιποῖς ἀποστόλοις. Καὶ δοκοὖσι λοιπὸν ἐπιλαμβάνεσθαι
τ῅ς ἁγίας καὶ ἐνθέου διδασκαλίας. Καὶ τί, φησίν, εἶπεν; Ὅτι «Ἐν ἀρχῆ ἦν ὁ
Λόγος, καὶ ὁ Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεόν, καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος» καὶ ὅτι «Ὁ Λόγος
σὰρξ ἐγένετο καὶ κατεσκήνωσεν ἐν ἡμῖν καὶ εἴδομεν τὴν δόξαν αὐτοὖ, δόξαν
ὡς Μονογενοὖς παρὰ Πατρός, πλήρης χάριτος καὶ ἀληθείας» καὶ εὐθύς
«᾿Ιωάννης μαρτυρεῖ καὶ κέκραγε λέγων ὅτι ο὘τός ἐστιν ὃν εἶπον ὑμῖν» καὶ ὅτι
«Ο὘τός ἐστιν ὁ ἀμνὸς τοὖ Θεοὖ, ὁ αἴρων τὴν ἁμαρτίαν τοὖ κόσμου»· καὶ
καθεξ῅ς φησι «Καὶ εἶπον αὐτ῵ οἱ ἀκούσαντες, ῾Ραββί, ποὖ μένεις;». Ἅμα δὲ ἐν
ταὐτ῵ «Σῆ αὔριον, φησίν, ἠθέλησεν ἐξελθεῖν εἰς τὴν Γαλιλαίαν καὶ εὑρίσκει
Υίλιππον καὶ λέγει αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοὖς, ἀκολούθει μοι»· καὶ μετὰ τοὖτο ὀλίγῳ
πρόσθεν φησίν «Καὶ μετὰ τρεῖς ἡμέρας γάμος ἐγένετο ἐν Κανᾶ τ῅ς Γαλιλαίας,
καὶ ἐκλήθη ὁ ᾿Ιησοὖς καὶ οἱ μαθηταὶ αὐτοὖ εἰς τὸ δεῖπνον τοὖ γάμου καὶ ἦν
ἐκεῖ ἡ μήτηρ αὐτοὖ». Οἱ δὲ ἄλλοι εὐαγγελισταὶ φάσκουσιν αὐτὸν ἐν τῆ ἐρήμῳ
πεποιηκέναι τεσσαράκοντα ἡμέρας, πειραζόμενον ὑπὸ τοὖ διαβόλου, καὶ τότε
ὑποστρέψαντα παραλαβεῖν τοὺς μαθητάς.
Καὶ οὐκ οἴδασιν οἱ ἀπαρακολούθητοι ὅτι ἑκάστῳ εὐαγγελιστῆ μεμελέτηται
συμφώνως μὲν τοῖς ἑτέροις λαλ῅σαι τὰ ὑπ' ἐκείνων εἰρημένα, ἅμα δὲ τὰ μὴ ὑπ'
ἐκείνων ὆ηθέντα, παραλειφθέντα δὲ οὕτως ἀποκαλύψαι· οὐ γὰρ ἦν αὐτῶν τὸ
θέλημα, ἀλλὰ ἐκ Πνεύματος ἁγίου ἡ ἀκολουθία καὶ ἡ διδασκαλία. Εἰ γὰρ
τούτου βούλονται ἐπιλαμβάνεσθαι, μαθέτωσαν ὅτι οἱ ἄλλοι τρεῖς οὐκ ἀπὸ τ῅ς
αὐτ῅ς ἐνήρξαντο ἀκολουθίας. Ματθαῖος γὰρ πρῶτος ἄρχεται εὐαγγελίζεσθαι.
Σούτῳ γὰρ ἦν ἐπιτετραμμένον τὸ Εὐαγγέλιον κηρὖξαι ἀπ' ἀρχ῅ς, ὡς καὶ ἐν
ἄλλῃ αἱρέσει περὶ τούτου διὰ πλάτους εἰρήκαμεν· οὐδὲν δὲ ἡμ᾵ς λυπήσει καὶ
αὗθις περὶ τῶν αὐτῶν διαλαβεῖν, εἰς παράστασιν ἀληθείας καὶ ἔλεγχον τῶν
πεπλανημένων.
5. Ο὘τος τοίνυν ὁ Ματθαῖος καταξιοὖται <πρῶτος κηρὖξαι> τὸ Εὐαγγέλιον,
ὡς ἔφην, καὶ δικαιότατα ἦν. Ἔδει γὰρ τὸν ἀπὸ πολλῶν ἁμαρτημάτων
ἐπιστρέψαντα καὶ ἀπὸ τοὖ τελωνείου ἀναστάντα καὶ ἀκολουθήσαντα τ῵
ἐλθόντι ἐπὶ σωτηρίᾳ τοὖ γένους τῶν ἀνθρώπων καὶ λέγοντι «Οὐκ ἦλθον
καλέσαι δικαίους, ἀλλὰ ἁμαρτωλοὺς εἰς μετάνοιαν», εἰς ὑπόδειγμα ἡμῖν τοῖς
μέλλουσι σῴζεσθαι <ὁμοίως> τ῵ ἐν τ῵ τελωνείῳ ἀναχθέντι καὶ ἀπὸ ἀδικίας
ἀναστρέψαντι, <πρῶτον> παρασχέσθαι τὸ κήρυγμα τ῅ς σωτηρίας, ἵνα ἀπ'
αὐτοὖ μάθωσιν οἱ ἄνθρωποι τὴν τ῅ς παρουσίας φιλανθρωπίαν. Μετὰ γὰρ τὴν
ἄφεσιν τῶν ἁμαρτιῶν ἐδωρήσατο αὐτ῵ καὶ ἀνάστασιν νεκρῶν καὶ κάθαρσιν
λέπρας καὶ ἰαμάτων δυνάμεις καὶ ἀπέλασιν δαιμονίων, ἵνα μὴ μόνον ἀπὸ τοὖ
λόγου πείσῃ τοὺς ἀκούοντας, ἀλλὰ καὶ ἀπ' αὐτοὖ τοὖ ἔργου <δύνηται> κηρὖξαι
εὐαγγέλια, τοῖς ἀπολλυμένοις ὅτι σωθήσονται διὰ μετανοίας καὶ τοῖς
πεπτωκόσιν ὅτι ἀναστήσονται καὶ τοῖς τεθνεῶσιν ὅτι ζωογονηθήσονται. Καὶ
αὐτὸς μὲν οὗν ὁ Ματθαῖος ῾Εβραϊκοῖς γράμμασι γράφει τὸ Εὐαγγέλιον καὶ
Pues afirman contra sí mismos – yo no diría “contra la verdad” – que sus libros no
concuerdan con los demás apóstoles, y piensan que por ello pueden atacar su santa
e inspirada doctrina. “¿Qué dijo *san Juan+? – dicen ellos – `En el principio era el
Verbo, y el Verbo estaba con Dios, y el Verbo era Dios´96; y: `Y el Verbo se hizo
carne y habitó entre nosotros y vimos su gloria, gloria como del Unigénito del
Padre, lleno de gracia y verdad´97, e inmediatamente: `Juan dio testimonio y clamó
diciendo: Este es aquél de quien os hablaba´98, y: `Este es el cordero de Dios, el que
quita el pecado del mundo´99; y a continuación dice: `Y los que escucharon le
dijeron: Rabí, ¿dónde moras?´100. Y juntamente en el mismo [capítulo] dice: `A la
mañana siguiente Jesús quiso partir hacia Galilea y encuentra a Felipe y le dice:
Sígueme´101; y después de esto, un poco más adelante, dice: `Y después de tres días
se celebró una boda en Caná de Galilea, y Jesús y sus discípulos fueron invitados al
banquete de boda, y su madre estaba allí´102. Pero los otros evangelistas dicen que
Él pasó cuarenta días en el desierto siendo tentado por el diablo, y cuando volvió
escogió a los discípulos”.
Pero estos imbéciles no saben que cada evangelista se ha preocupado, por
un lado, de mencionar las cosas que dijeron de manera concordante con los otros y
al mismo tiempo, por otro lado, de revelar las que no dijeron, sino que fueron
omitidas; pues la voluntad no era de ellos, sino que el orden y la doctrina
provenían del Espíritu Santo. Si quieren atacar a este [evangelista], aprendan que
los otros tres no comenzaron desde el mismo punto [en su relato]. Mateo es el
primero en predicar la buena nueva. A él le fue encomendado anunciar el
Evangelio al comienzo103, como también hemos hablado extensamente acerca de
esto en otra secta104; pero no nos molestará comentar de nuevo sobre las mismas
cosas, para exposición de la verdad y refutación de los que han errado.
5. En efecto, como dije, Mateo fue considerado digno <de ser el primero en
anunciar> el Evangelio, y [esto] fue muy justo. Pues era necesario que el que se
volvió de sus muchos pecados y se levantó de su puesto de cobrador de impuestos
para seguir al que vino para la salvación del género humano y dijo: “No vine a
llamar a justos, sino a pecadores al arrepentimiento”105 presentara <primero> el
anuncio de la salvación como un ejemplo para nosotros, los que vamos a ser salvos
<de la misma manera> que aquel que se levantó del puesto de tributo y se volvió
de su injusticia, a fin de que los seres humanos aprendamos la benevolencia de la
Venida. Luego del perdón de sus pecados se le concedió también el resucitar
muertos, el limpiar leprosos, milagros de sanación y el expulsar demonios, para
que convenciese a los oyentes no sólo por medio de la palabra sino que por medio
de los mismos hechos <fuera capaz> de anunciar las buenas nuevas: a los
condenados, que serán salvados mediante el arrepentimiento; a los que han caído,
que serán levantados; a los que han muerto, que serán revividos. Mateo mismo
escribió y anunció el Evangelio en caracteres hebreos
κηρύττει, καὶ ἄρχεται οὐκ ἀπ' ἀρχ῅ς, ἀλλὰ διηγεῖται μὲν τὴν γενεαλογίαν ἀπὸ
τοὖ ᾿Αβραάμ· «᾿Αβραάμ, φησίν, ἐγέννησε τὸν ᾿Ισαὰκ καὶ ᾿Ισαὰκ τὸν ᾿Ιακώβ»
καὶ τὰ ἑξ῅ς ἄχρι τοὖ ᾿Ιωσὴφ καὶ Μαρίας. Καὶ ἀπ' ἀρχ῅ς τάττει λέγων «Βίβλος
γενέσεως ᾿Ιησοὖ Φριστοὖ υἱοὖ Δαυίδ», εἶτά φησιν «υἱοὖ ᾿Αβραάμ», εἶτα ἐλθὼν
ἐπ' αὐτὸ τὸ ζητούμενόν φησι «Σοὖ δὲ ᾿Ιησοὖ Φριστοὖ ἡ γέννησις οὕτως ἦν·
μνηστευθείσης τ῅ς μητρὸς αὐτοὖ Μαρίας τ῵ ᾿Ιωσήφ, πρὶν ἥ συνελθεῖν αὐτοὺς
ηὑρέθη ἐν γαστρὶ ἔχουσα ἐκ Πνεύματος ἁγίου. Καὶ ᾿Ιωσὴφ δίκαιος ὢν ἐζήτει
ἀπολὖσαι αὐτὴν λάθρα. Καὶ ἰδού, ἄγγελος Κυρίου ἐφάνη αὐτ῵ κατ' ὄναρ
λέγων, μὴ ἀπολύσῃς τὴν γυναῖκά σου· τὸ γὰρ ἐν αὐτῆ γεννηθὲν ἐκ Πνεύματός
ἐστιν ἁγίου. Ἰδοὺ γάρ, γεννήσει υἱόν, καὶ καλέσεις τὸ ὄνομα αὐτοὖ ᾿Ιησοὖν.
Ο὘τος σώσει τὸν λαὸν αὐτοὖ ἀπὸ τῶν ἁμαρτιῶν. Καὶ τοὖτο, φησί, γέγονεν, ἵνα
πληρωθῆ τὸ ὆ηθὲν ὑπὸ Κυρίου διὰ τοὖ προφήτου λέγοντος· Ἰδοὺ ἡ παρθένος ἐν
γαστρὶ ἕξει, καὶ τὰ ἑξ῅ς. Καὶ ἐγερθείς, φησίν, ἀπὸ τοὖ ὕπνου ἐποίησεν οὕτως ὁ
᾿Ιωσὴφ καὶ παρέλαβε τὴν γυναῖκα αὐτοὖ, καὶ οὐκ ἐγίνωσκεν αὐτήν, ἕως ο὘
ἔτεκε τὸν υἱὸν αὐτ῅ς τὸν πρωτότοκον, καὶ ἐκάλεσε τὸ ὄνομα αὐτοὖ ᾿Ιησοὖν.
Σοὖ δὲ ᾿Ιησοὖ γεννηθέντος, φησίν, ἐν Βηθλεὲμ τ῅ς ᾿Ιουδαίας ἐν ἡμέραις
῾Ηρῴδου τοὖ βασιλέως, ἰδοὺ μάγοι ἀπὸ ἀνατολῶν παρεγένοντο εἰς
῾Ιερουσαλὴμ λέγοντες, ποὖ ἐστιν ὁ τεχθεὶς βασιλεὺς τῶν ᾿Ιουδαίων; Εἴδομεν
γὰρ τὸν ἀστέρα αὐτοὖ ἐν τῆ ἀνατολῆ καὶ ἤλθομεν προσκυν῅σαι αὐτ῵». Ποὖ
οὗν ἡ πραγματεία τοὖ Ζαχαρίου, ποὖ τὰ τ῵ Λουκᾶ πεπραγματευμένα; Ποὖ ἡ
ὀπτασία τοὖ ἀγγέλου; Ποὖ ἡ προφητεία ᾿Ιωάννου τοὖ βαπτιστοὖ; Ποὖ ἡ τοὖ
Ζαχαρίου ἐπιτίμησις, τοὖ μὴ δύνασθαι αὐτὸν λαλεῖν ἄχρις ο὘ γένηται τὰ ὑπὸ
τοὖ ἀγγέλου λελαλημένα; Ποὖ τὰ ὑπὸ τοὖ Γαβριὴλ τῆ παρθένῳ λεχθέντα; Ποὖ
ἡ παράστασις τ῅ς ἀσφαλείας, [τ῅ς] μετὰ συνέσεως τ῅ς Μαρίας αὐτ῵ τ῵
ἀγγέλῳ ἀποκριθείσης, ὡς ἠρώτα λέγουσα «Πῶς ἔσται τοὖτο, ἐπεὶ ἄνδρα οὐ
γινώσκω;» καὶ ἡ μετὰ ἀκριβείας καθαρὰ ὑφήγησις, ὡς εἶπεν αὐτῆ «Πνεὖμα
Κυρίου ἐπελεύσεται ἐπὶ σὲ καὶ δύναμις Ὑψίστου ἐπισκιάσει σοι;»
6. Σί οὗν ἐροὖμεν; Ἐπεὶ μὴ κατήγγειλεν ὁ Ματθαῖος τὰ ὑπὸ τοὖ Λουκ᾵
὆ηθέντα, ἄρα ἀσύμφωνος εἴη ὁ ἅγιος Ματθαῖος πρὸς τὴν ἀλήθειαν; Ἢ οὐκ
ἀληθεύει ὁ ἅγιος Λουκ᾵ς, εἰπὼν <οὐδὲν> περὶ τῶν πρώτων τ῵ Ματθαίῳ
πεπραγματευμένων; Οὐχὶ ἑκάστῳ ἐμέρισεν ὁ Θεός, ἵνα οἱ τέσσαρες
εὐαγγελισταὶ ὀφείλοντες κηρὖξαι εὕρωσιν ἕκαστος τί ἐργάσωνται καὶ τὰ μὲν
συμφώνως καὶ ἴσως κηρύξωσιν, ἵνα δείξωσιν ὅτι ἐκ τ῅ς αὐτ῅ς πηγ῅ς ὥρμηνται,
τὰ δὲ ἑκάστῳ παραλειφθέντα ἄλλος διηγήσηται, ὡς ἔλαβε παρὰ τοὖ
Πνεύματος μέρος τ῅ς ἀναλογίας; Σί δὲ ποιήσωμεν; Ματθαίου μὲν κηρύττοντος
ἐν Βηθλεὲμ τὴν Μαριὰμ γεγεννηκέναι, κατά <τε> τὰς παρ' αὐτ῵ γενεαλογίας
ἀπὸ ᾿Αβραὰμ καὶ Δαυὶδ * τὴν ἔνσαρκον Φριστοὖ θεοφάνειαν, ὡς οὐχ
εὑρίσκεται ὁ ἅγιος Μάρκος ταὖτα λέγων, ἀλλὰ ἀπὸ τ῅ς ἐν τ῵ ᾿Ιορδάνῃ
πραγματείας ποιεῖται τὴν εἰσαγωγὴν τοὖ Εὐαγγελίου καί φησιν «Ἀρχὴ τοὖ
Εὐαγγελίου, ὡς γέγραπται ἐν ᾿ΗσαἸᾳ τ῵ προφήτῃ, φωνὴ βοῶντος ἐν τῆ
y no comenzó desde el principio, sino que expone la genealogía [de Jesús] desde
Abraham y dice: “Abraham engendró a Isaac, Isaac a Jacob” y las que siguen hasta
José y María. Y al comienzo precisa diciendo: “Libro de la generación de
Jesucristo, hijo de David“, luego dice “hijo de Abraham”, y luego, viniendo al tema
en cuestión dice: “El nacimiento de Jesucristo fue de esta manera: estando su
madre María comprometida con José, antes de que vivieran juntos se encontró
embarazada por el Espíritu Santo. José, que era justo, buscaba repudiarla en
secreto. Y he aquí que un ángel del Señor se le apareció en un sueño diciendo: No
repudies a tu mujer, pues lo que en ella ha sido engendrado es del Espíritu Santo.
He aquí que ella dará a luz un hijo, y llamarás su nombre Jesús. Este salvará a su
pueblo de sus pecados. Esto sucedió para que se cumpliera lo dicho por el Señor
por medio del profeta cuando dice: He aquí, la virgen est{ encinta” 106 y lo que
sigue. Y dice: “Cuando José se levantó del sueño hizo así y recibió a su mujer, y no
la conoció hasta que tuvo a su hijo primogénito, y llamó su nombre Jesús. Y
cuando Jesús nació en Belén de Judea en los días del rey Herodes, he aquí unos
magos de oriente vinieron a Jerusalén diciendo: ¿Dónde está el rey de los judíos
que ha nacido? Pues vimos su estrella en el oriente y vinimos a adorarlo”107. Pues
bien, ¿dónde está la historia de Zacarías, dónde las cosas tratadas por Lucas?
¿Dónde está la visión del ángel? ¿Dónde la profecía sobre Juan el Bautista? ¿Dónde
está el castigo de Zacarías, que no pudo hablar hasta que sucedieron las cosas
dichas por el ángel? ¿Dónde lo que Gabriel le dijo a la virgen? ¿Dónde está la
prueba de confirmación cuando María, respondiendo con sensatez al mismo ángel,
le preguntó diciendo: “¿Cómo ser{ esto, puesto que no conozco varón?”108, y la
pura y precisa indicación que le dijo a ella: “El Espíritu del Señor descender{ sobre
ti y el poder del Altísimo te cubrirá con su sombra”109?
6. ¿Qué, pues, diremos? ¿Puesto que Mateo no relató las cosas mencionadas
por Lucas entonces san Mateo estaría en desacuerdo con la verdad? ¿O san Lucas
no dice la verdad, ya que <nada> dice acerca de las cosas que han sido tratadas en
primer lugar por Mateo? ¿No le dio Dios [su tarea] a cada uno, a fin de que los
cuatro evangelistas – cuyo deber era anunciar [el Evangelio] – descubrieran cada
uno qué harían y, por una parte, anunciaran unas cosas de manera concordante y
semejante para demostrar que proceden de la misma fuente y, por otra parte,
expusiese lo omitido por cada uno de los otros, puesto que recibió su parte
proporcional del Espíritu? ¿Qué haremos? Mateo, al declarar que María dio a luz
en Belén, [describe]* la manifestación encarnada de Cristo de acuerdo a su
genealogía desde Abraham hasta David. Estas cosas no se hallan mencionadas en
san Marcos, sino que hace la introducción del Evangelio con el incidente en el
Jord{n y dice: “Principio del Evangelio, como est{ escrito en el profeta Isaías: Voz
que clama en el
ἐρήμῳ», *. Οὕτω καὶ τὰ τ῵ ἁγίῳ ᾿Ιωάννῃ πεπραγματευμένα καὶ ἐν ἁγίῳ
Πνεύματι ἠσφαλισμένα τὴν φροντίδα ἔσχεν, οὐ περὶ τῶν ἤδη κεκηρυγμένων
πολλάκις μόνον λέγειν, ἀλλὰ περὶ τῶν ἀναγκαίως ὑπὸ τῶν ἄλλων εἰς αὐτὸν
κηρυγμάτων καταλειφθέντων.
῾Η γὰρ π᾵σα τῶν Εὐαγγελίων ὑπόθεσις τοιοὖτον εἶχε τὸν τρόπον.
Ματθαίου μὲν γὰρ κεκηρυχότος τὸν Φριστὸν γεννηθέντα καὶ ἐκ Πνεύματος
ἁγίου συλληφθέντα, ἐκ σπέρματός <τε> Δαυὶδ καὶ ᾿Αβραὰμ κατὰ σάρκα
οἰκονομηθέντα, πλάνη τις γεγένηται τοῖς μὴ νενοηκόσιν (οὐ τοὖ Εὐαγγελίου
αἰτίου ὄντος αὐτοῖς εἰς τὸ πλανηθ῅ναι, ἀλλὰ τ῅ς αὐτῶν διανοίας
πεπλανημένης) τὰ εἰς παράστασιν τ῅ς περὶ τῶν αὐτῶν πληροφορίας ἀπὸ τοὖ
Εὐαγγελίου καλῆ ὑπονοίᾳ ἐπινενοημένα. Ἔνθεν γὰρ οἱ περὶ Κήρινθον καὶ
᾿Εβίωνα ψιλὸν αὐτὸν ἄνθρωπον κατέσχον καὶ * Μήρινθον καὶ Κλεόβιον εἴτ'
οὗν Κλεόβουλον καὶ Κλαύδιον καὶ Δημ᾵ν καὶ ῾Ερμογένην, τοὺς ἀγαπήσαντας
τὸν ἐνταὖθα αἰῶνα καὶ καταλείψαντας τὴν ὁδὸν τ῅ς ἀληθείας. Ἀντιλέγοντες
γὰρ τοῖς τοὖ Κυρίου μαθηταῖς κατ' ἐκεῖνο καιροὖ ἀπὸ τ῅ς κατὰ τὸν ᾿Αβραὰμ
καὶ Δαυὶδ γενεαλογίας τὴν αὐτῶν ἄνοιαν παριστ᾵ν ἐπειρῶντο, οὐ καλῶς μὲν
οἰόμενοι, πλὴν ἐντεὖθεν τὴν πρόφασιν θηρώμενοι. Ἀντελέγοντο γὰρ πολλάκις
ὑπὸ τοὖ ἁγίου ᾿Ιωάννου καὶ τῶν ἀμφ' αὐτόν, Λευκίου καὶ ἄλλων πολλῶν,
παρατρίψασα δὲ ἑαυτ῅ς τὸ μέτωπον ἡ ἀναισχυντία τὰ ἑαυτ῅ς κακὰ
ἐπισπ᾵σθαι ἐφιλοτιμήσατο.
Εὐθὺς δὲ μετὰ τὸν Ματθαῖον ἀκόλουθος γενόμενος ὁ Μάρκος τ῵ ἁγίῳ
Πέτρῳ ἐν ῾Ρώμῃ ἐπιτρέπεται τὸ Εὐαγγέλιον ἐκθέσθαι καὶ γράψας
ἀποστέλλεται ὑπὸ τοὖ ἁγίου Πέτρου εἰς τὴν τῶν Αἰγυπτίων χώραν. Ο὘τος δὲ
εἷς ἐτύγχανεν ἐκ τῶν ἑβδομήκοντα δύο, τῶν διασκορπισθέντων ἐπὶ τ῵ ὆ήματι
ᾧ εἶπεν ὁ Κύριος «Ἐὰν μή τις φάγῃ μου τὴν σάρκα καὶ πίῃ μου τὸ αἷμα, οὐκ
ἔστι μου ἄξιος», ὡς τοῖς τὰ Εὐαγγέλια ἀναγνοὖσι σαφὴς <εἴη> ἡ παράστασις·
ὅμως διὰ Πέτρου ἐπανακάμψας εὐαγγελίζεσθαι καταξιοὖται, Πνεύματι ἁγίῳ
ἐμπεφορημένος. Ἄρχεται δὲ κηρύττειν ὅθεν τὸ Πνεὖμα αὐτ῵ παρεκελεύσατο,
τὴν ἀρχὴν τάττων ἀπὸ πεντεκαιδεκάτου ἔτους Σιβερίου Καίσαρος, μετὰ ἔτη
τριάκοντα τ῅ς τοὖ Ματθαίου πραγματείας. Δευτέρου δὲ γενομένου
εὐαγγελιστοὖ καὶ μὴ περὶ τ῅ς ἄνωθεν καταγωγ῅ς τοὖ Θεοὖ Λόγου τηλαυγῶς
σημήναντος, ἀλλὰ πάντῃ μὲν ἐμφαντικῶς, οὐ μὴν κατὰ ἀκριβολογίαν
τοσαύτην, γέγονε τοῖς προειρημένοις ἠπατημένοις εἰς δεύτερον σκότωσις τῶν
διανοημάτων τοὖ μὴ καταξιωθ῅ναι πρὸς φωτισμὸν τοὖ Εὐαγγελίου· λεγόντων
αὐτῶν ὅτι ἰδοὺ καὶ δεύτερον Εὐαγγέλιον περὶ Φριστοὖ σημαῖνον καὶ οὐδαμοὖ
ἄνωθεν λέγον τὴν γέννησιν ἀλλά, φησίν, ἐν τ῵ ᾿Ιορδάνῃ κατ῅λθεν τὸ Πνεὖμα
ἐπ' αὐτὸν καὶ * φωνή· Ο὘τός ἐστιν ὁ υἱός μου ὁ ἀγαπητός, ἐφ' ὃν ηὐδόκησα.
7. ᾿Επειδὴ δὲ ταὖτα οὕτως ἐν τοῖς τοιούτοις ἀνοήτοις ἐτελεῖτο, ἀναγκάζει τὸ
ἅγιον Πνεὖμα καὶ ἐπινύττει τὸν ἅγιον Λουκ᾵ν ὡς ἀπὸ βάθους κατωτάτου τὴν
διάνοιαν τῶν ἠπατημένων ἀνενέγκαι καὶ τὰ ὑπὸ τῶν ἄλλων καταλειφθέντα
desierto”110. [¿Marcos está mintiendo, entonces? ¡Claro que no! No había razón
para que él repitiera información que ya había sido dada]*111. Así también, las cosas
tratadas por san Juan y confirmadas por el Espíritu Santo tenían el propósito, no de
hablar sólo de cosas que ya habían sido proclamadas muchas veces, sino de
[mencionar] lo había sido omitido por las otras exposiciones.
Todo el enfoque del Evangelio fue de tal manera. Después de que Mateo
proclamó el nacimiento de Cristo, concebido por el Espíritu Santo y descendiente
de la simiente de David y Abraham según la carne, surgió un error en los que no
han entendido las cosas pensadas en buena fe para exponer la plena certeza acerca
de estas cuestiones del Evangelio (no es que el Evangelio tenga la culpa de que
ellos se hayan equivocado, sino su pensamiento errado). A partir de allí Cerinto y
Ebión sostuvieron que Jesús era un simple hombre y [arrastraron]* a Merinto, a
Cleobio o Cleóbulo, a Claudio, a Demas y a Hermógenes, que amaron a este
mundo y abandonaron el camino de la verdad. Pues contradijeron a los discípulos
del Señor en aquel tiempo y trataron de usar la genealogía desde Abraham hasta
David para probar su insensatez, no pensando correctamente sino tomando de
aquí la excusa. Fueron rebatidos muchas veces por san Juan y por sus compañeros
– por Leucio y muchos otros – pero la desvergüenza se golpeó a sí misma en la
frente e hizo un esfuerzo para atraerse los males.
A Marcos, que sigue a continuación, inmediatamente después de Mateo, san
Pedro le encargó exponer el Evangelio y, después de escribirlo, fue enviado por
san Pedro al país de los egipcios. Este fue uno de los setenta y dos que fueron
dispersados por la palabra que dijo el Señor: “Si alguno no comiere mi carne y
bebiere mi sangre, no es digno de mí”112, como <sería> clara prueba para los
lectores de los Evangelios; sin embargo, cuando retornó por medio de Pedro fue
considerado digno de predicar el Evangelio, lleno del Espíritu Santo. Pero
comienza a proclamar donde el Espíritu le ordenó, ubicando el comienzo en el
decimoquinto año de Tiberio César, treinta años después de la composición de
Mateo. Pero, puesto que es el segundo evangelista y no dio una explicación clara
acerca del descenso del Verbo de Dios de lo alto – si bien lo hace manifiestamente
en todas partes, ciertamente no lo hace con la precisión de Mateo – un posterior
oscurecimiento de sus mentes les sobrevino a los antedichos extraviados, de
manera que no fueron considerados dignos de la iluminación del Evangelio; ellos
dicen: “Mira, también hay un segundo Evangelio que habla acerca de Cristo y en
ningúna parte dice que su generación es celestial, sino que” – dicen – “el Espíritu
descendió sobre él en el Jordán y [se oyó]* una voz: Este es mi hijo amado, en quien
me complací”.
7. Puesto que estas son las cosas que de tal modo concluyeron estos necios, el
Espíritu Santo conminó a san Lucas y lo incitó a levantar la mente de los que están
como extraviados en el más profundo abismo y a ocuparse nuevamente de lo que
αὗθις ἐπιβάλλεσθαι. Ἵνα <δὲ> μή τις τῶν πεπλανημένων ἡγήσηται μυθωδῶς
αὐτὸν ἐκφράσαι τὴν γέννησιν, ἐπὶ τὰ ἄνω ἀναφέρει τὸ ἔργον, διὰ δὲ τὴν
ἀκρίβειαν λεπτομερῶς τὴν π᾵σαν πραγματείαν διέξεισι καὶ εἰς παράστασιν
ἀληθείας ἐμμάρτυρας τοὺς ὑπηρέτας τοὖ λόγου γενομένους παρεισάγει
φάσκων «Ἐπειδήπερ πολλοὶ ἐπεχείρησαν», ἵνα τινὰς μὲν ἐπιχειρητὰς δείξῃ,
φημὶ δὲ τοὺς περὶ Κήρινθον καὶ Μήρινθον καὶ τοὺς ἄλλους· εἶτα τί φησιν;
«Ἔδοξε κἀμοὶ καθεξ῅ς παρηκολουθηκότι ἄνωθεν τοῖς αὐτόπταις καὶ
ὑπηρέταις τοὖ λόγου γενομένοις γράψαι σοι, κράτιστε Θεόφιλε (εἴτ' οὗν τινὶ
Θεοφίλῳ τότε γράφων τοὖτο ἔλεγεν ἥ παντὶ ἀνθρώπῳ Θεὸν ἀγαπῶντι), <ἵνα
ἐπιγν῵ς> περὶ ὧν, φησί, κατηχήθης λόγων τὴν ἀσφάλειαν»· καὶ τὴν μὲν
κατήχησιν προτεταγμένην ἔφασκεν, ὡς ἤδη ὑπὸ ἄλλων μὲν κεκατηχ῅σθαι,
οὐκ ἀσφαλῶς δὲ παρ' αὐτῶν μεμαθηκέναι τὴν ἀκρίβειαν. Εἶτά φησιν «Ἐγένετο
ἐν ἡμέραις ῾Ηρῴδου τοὖ βασιλέως ἐξ ἐφημερίας ᾿Αβιὰ τοὖ ἀρχιερέως ἱερεύς τις
ὀνόματι Ζαχαρίας καὶ γυνὴ αὐτ῵ ἐκ τῶν θυγατέρων ᾿Ααρών, ᾗ ὄνομα
᾿Ελισάβετ». Καὶ ἄρχεται πρὸ τοὖ Ματθαίου· ὁ μὲν γὰρ Ματθαῖος ἐσήμανε
τριακονταετ῅ χρόνον ἀπ' ἀρχ῅ς, ὁ δὲ Μάρκος τὰ μετὰ <τὰ> τριάκοντα ἔτη
ἔταττεν, τὴν ἐν τ῵ ᾿Ιορδάνῃ γενομένην ἐν ἀληθείᾳ πραγματείαν, ὅμοια τ῵
Ματθαίῳ καὶ τ῵ Λουκᾶ. Ὁ δὲ Ματθαῖος ἀπὸ τριακονταετοὖς χρόνου πρὸ τ῅ς
ἐν τ῵ ᾿Ιορδάνῃ καὶ τοὖ βαπτίσματος πραγματείας τὸ διήγημα ἐποιεῖτο· Λουκ᾵ς
δὲ πρὸ τοὖ χρόνου τοὖ συλληφθ῅ναι τὸν ΢ωτ῅ρα ἐν γαστρὶ ἀπὸ ἓξ μηνῶν τὸν
χρόνον ἐδήλου, καὶ ἐννέα μηνῶν πάλιν καὶ ὀλίγων ἡμερῶν τ῅ς συλλήψεως τοὖ
Κυρίου, ὡς εἶναι τὸν πάντα χρόνον τριάκοντα ἓν ἔτος καὶ ἐπέκεινα. Διηγεῖται
δὲ καὶ τὴν τῶν ποιμένων διὰ [τὴν] τῶν εὐαγγελισαμένων ἀγγέλων θεοπτίαν,
καὶ ὡς ἐγεννήθη ἐν Βηθλεὲμ καὶ ἐσπαργανώθη ἐν φάτνῃ καὶ τῆ ὀγδόῃ
περιετμήθη, καὶ ὡς ἐν τεσσαράκοντα ἡμέραις κατὰ τὸν νόμον προσφορὰν
ὑπὲρ αὐτοὖ ἐπετέλουν καὶ ὡς ὁ ΢υμεὼν <αὐτὸν> ἐν ἀγκάλαις ἐδέχετο καὶ ὡς
῎Αννα ἀνθωμολογεῖτο θυγάτηρ Υανουήλ, καὶ ὡς ἐν Ναζαρὲτ ἀπῄει καὶ ὡς κατ'
ἔτος ἀνῄει εἰς ῾Ιερουσαλὴμ ἅμα τοῖς γονεὖσι τελοὖσιν ὑπὲρ αὐτοὖ τὰ κατὰ τὸν
νόμον, ὧν οὐδὲν τ῵ Ματθαίῳ ἐπείργασται οὐδὲ τ῵ Μάρκῳ ἀλλὰ μὴν οὐδὲ τ῵
᾿Ιωάννῃ.
8. ῞Οθεν καί τινες ἄλλοι ἐξ ῾Ελλήνων φιλοσόφων, φημὶ δὲ Πορφύριος καὶ
Κέλσος καὶ Υιλοσαββάτιος, ὁ ἐκ τῶν ᾿Ιουδαίων ὁρμώμενος δεινὸς καὶ ἀπατεὼν
ὄφις, [εἰς] τὴν κατὰ τ῅ς εὐαγγελικ῅ς πραγματείας διεξιόντες ἀνατροπὴν τῶν
ἁγίων εὐαγγελιστῶν κατηγοροὖσι, ψυχικοὶ καὶ σαρκικοὶ ὑπάρχοντες, κατὰ
σάρκα δὲ στρατευόμενοι καὶ Θε῵ εὐαρεστ῅σαι ἀδυνάτως ἔχοντες καὶ τὰ διὰ
τοὖ Πνεύματος <εἰρημένα> μὴ νενοηκότες. Ἕκαστος γὰρ <αὐτῶν> προσκόπτων
τοῖς λόγοις τ῅ς ἀληθείας διὰ τὴν ἐν αὐτ῵ τύφλωσιν τ῅ς ἀγνωσίας, εἰς τοὖτο
ἐμπίπτοντες ἔλεγον· πῶς δύναται ἡ αὐτὴ ἡμέρα [εἶναι] τ῅ς ἐν Βηθλεὲμ
γεννήσεως αὐτὴ καὶ περιτομὴν ἔχειν ὀκταήμερον
había sido omitido por los demás. <Pero>, para que alguno de los errados no crea
que él describe el nacimiento [de Cristo] de manera fabulosa, remite el asunto a
tiempo atrás, y en favor de la exactitud expuso detalladamente toda la cuestión, y
presenta a los ministros de la palabra como prueba testimonial de la verdad
diciendo: “Puesto que muchos atacaron<”113 para demostrar que hay algunos
atacantes – me refiero a Cerinto, Merinto y los dem{s. ¿Qué dice luego? “Me
pareció también a mí, después de haber seguido de cerca a los que desde el
comienzo fueron testigos oculares y ministros de la palabra, escribírtelo por orden,
excelentísimo Teófilo” (dijo esto o bien porque tal vez estaba escribiendo a algún
Teófilo o a cualquier hombre que ame a Dios114) “<para que supieses> la certeza
acerca de las cosas que te han sido enseñadas”115; y declaró que la instrucción ya
estaba prefijada – puesto que él ya había sido intruido por otros – pero no había
aprendido de ellos el relato preciso con certeza. Luego dice: “Hubo en los días del
rey Herodes un sacerdote de nombre Zacarías, de la clase del sumo sacerdote
Abías, y su mujer era de las hijas de Aarón, cuyo nombre era Elisabet”116. Y él
comienza antes que Mateo, pues Mateo indicó un período de treinta años desde el
principio mientras que Marcos consignó las cosas [que sucedieron] treinta años
después – el evento que ocurrió verdaderamente en el Jordán – del mismo modo
que Mateo y Lucas. Mateo hizo su relato desde treinta años antes del asunto del
Jordán y del bautismo, pero Lucas lo dio a conocer desde un período de seis meses
antes del tiempo de la concepción del Salvador y, de nuevo, los nueve meses y
pocos días después de la concepción del Señor, de manera que todo el tiempo
[abarcado por san Lucas] es de treinta y un años y un poco más. Él también relató
la visión divina de los pastores, [la que les fue mostrada] por los ángeles que
llevaron las buenas noticias, cómo nació en Belén, fue envuelto en pañales, puesto
en un pesebre y al octavo día fue circuncidado, cómo hicieron una ofrenda por él a
los cuarenta días conforme a la Ley, cómo Simeón <lo> tomó en brazos y Ana, hija
de Fanuel, lo reconoció, cómo se fue a Nazaret y cómo cada año volvía a Jerusalén
junto con sus padres para realizar por él las [ofrendas] exigidas por la Ley. De
estos [asuntos] ni en Mateo ni en Marcos se trata nada, y ciertamente tampoco en
Juan.
8. Por lo cual también algunos otros filósofos de los griegos – me refiero a
Porfirio, a Celso y a Filosabatios, esa serpiente terrible y engañadora procedente de
los judíos –, [al] repasar la refutación del relato evangélico acusan a los santos
evangelistas, pero ellos son naturales y carnales, hacen la guerra por medios
carnales, son incapaces de agradar a Dios y no han comprendido las cosas <dichas>
por el Espíritu. Tropezando con las palabras de la verdad debido a la ceguera de su
ignorancia, cada uno <de ellos> cayó en esto y dijeron: ¿Cómo es posible que el
mismo día del nacimiento [estuviera] en Belén y fuera circuncidado al octavo día,
καὶ διὰ τεσσαράκοντα ἡμερῶν τὴν ἐν ῾Ιεροσολύμοις ἄνοδον καὶ τὰ ἀπὸ
΢υμεῶνος καὶ ῎Αννας εἰς αὐτὸν τετελεσμένα, ὁπότε ἐν τῆ νυκτὶ ᾗ ἐγεννήθη
πέφηνεν αὐτ῵, φησίν, ἄγγελος, μετὰ τὴν τῶν μάγων ἔλευσιν τῶν ἐλθόντων
προσκυν῅σαι αὐτ῵ καὶ ἀνοιξάντων τὰς πήρας καὶ προσενεγκάντων, ὥς φησιν
«Ὤφθη αὐτ῵ ἄγγελος λέγων· Ἀναστὰς λάβε τὴν γυναῖκά σου καὶ τὸ παιδίον,
καὶ πορεύου εἰς Αἴγυπτον, ὅτι ζητεῖ ῾Ηρῴδης τὴν ψυχὴν τοὖ παιδίου». Εἰ τοίνυν
ἐν αὐτῆ τῆ νυκτὶ ᾗ γεγέννηται παρελήφθη εἰς Αἴγυπτον καὶ ἐκεῖ ἦν, ἕως ὅτου
ἀπέθανεν ῾Ηρῴδης, πόθεν δύναται ἐπιμεῖναι [καὶ] ὀκταήμερον καὶ
περιτμηθ῅ναι; Ἢ πῶς μετὰ τεσσαράκοντα * εὑρίσκεται Λουκ᾵ς ψευδόμενος,
ὥς φασι βλασφημοὖντες κατὰ τ῅ς ἑαυτῶν κεφαλ῅ς, ὅτι φησίν «Ἐν τῆ
τεσσαρακοστῆ ἡμέρᾳ ἀνήνεγκαν αὐτὸν εἰς ῾Ιερουσαλὴμ κἀκεῖθεν
<ὑπέστρεψαν> εἰς Ναζαρέτ»;
9. Καὶ οὐκ οἴδασιν οἱ ἀγνωσίᾳ κατεχόμενοι τοὖ ἁγίου Πνεύματος τὴν
δύναμιν· ἑκάστῳ γὰρ τῶν εὐαγγελιστῶν ἐδωρήσατο ἑκάστου χρόνου καὶ
καιροὖ διηγεῖσθαι τὰ ἐν ἀληθείᾳ πληρωθέντα. Καὶ ὁ μὲν Ματθαῖος
διηγησάμενος μόνον ὅτι ἐγεννήθη ἐν Πνεύματι ἁγίῳ καὶ ὅτι συνελήφθη ἄνευ
σπέρματος ἀνδρός, οὐδὲν περὶ περιτομ῅ς εἶπεν οὐδὲ περὶ τῶν δύο ἐτῶν τι τῶν
εἰς αὐτὸν μετὰ τὴν γέννησιν γεγενημένων, ἀλλὰ διηγεῖται τὴν ἔλευσιν τῶν
μάγων, ὡς ἐπιμαρτυρεῖ ἡμῖν ὁ ἀληθὴς τοὖ Θεοὖ λόγος, ἐρωτῶντος τοὖ
῾Ηρῴδου παρὰ τῶν μάγων τὸν χρόνον καὶ ἠκριβωκότος τοὖ φαινομένου
ἀστέρος, καὶ τῶν μάγων τὴν ἀπόκρισιν, ὅτι ἀπὸ δύο ἐτῶν καὶ κατωτέρω· ὡς μὴ
εἶναι τὸν χρόνον τοὖτον τὸν τ῵ Λουκᾶ πεπραγματευμένον. Ἀλλ' ὁ μὲν Λουκ᾵ς
τὰ πρὸ <τῶν> δύο ἐτῶν διηγεῖται, Ματθαῖος δὲ εἰπὼν τὴν γέννησιν
ἀπεπήδησεν εἰς τὸν διετ῅ χρόνον καὶ ἐδήλωσε τὰ γενόμενα μετὰ <τὰ> δύο ἔτη.
Διὸ καὶ ὁ ῾Ηρῴδης διανοηθεὶς τοὖτο μετὰ τὸ ἀπονεὖσαι τοὺς μάγους δι' ἑτέρας
ὁδοὖ Ὠήθη ἐν τ῵ πλήθει τῶν παίδων καὶ αὐτὸν <τὸν> γεννηθέντα
εὑρεθήσεσθαι καὶ σὺν αὐτοῖς ἀποκτέννυσθαι. Ἐκέλευσε γὰρ τοὺς ἐν τοῖς ὁρίοις
Βηθλεὲμ παῖδας ἀποκτανθ῅ναι, τοὺς ἀπὸ δύο ἐτῶν καὶ κατωτέρω, ἕως αὐτ῅ς
τ῅ς ἡμέρας ἧς οἱ μάγοι παρ' αὐτ῵ ἐγένοντο. Ἔνθεν οὗν τίνι οὐ φανεῖται ὅτι ὅτε
ἦλθον οἱ μάγοι δύο ἦν ἐτῶν ὁ παῖς γεγεννημένος; Καὶ γὰρ καὶ αὐτὴ ἡ
πραγματεία τὴν π᾵σαν ἀκρίβειαν σαφηνίζει. Ὁ μὲν γὰρ Λουκ᾵ς λέγει
ἐσπαργανῶσθαι τὸν παῖδα εὐθὺς γεγεννημένον καὶ κεῖσθαι ἐν φάτνῃ καὶ ἐν
σπηλαίῳ διὰ τὸ μὴ εἶναι τόπον ἐν τ῵ καταλύματι. Ἀπογραφὴ γὰρ τότε ἦν καὶ
οἱ διασκορπισθέντες ἀπὸ τοὖ χρόνου τῶν πολέμων τῶν ἐπὶ τοῖς Μακκαβαίοις
γεγονότων ἐπὶ τὰ πανταχοὖ γ῅ς διεσκορπίσθησαν καὶ ὀλίγοι παντελῶς
ἔμειναν ἐν Βηθλεὲμ κατοικοὖντες· διὸ ἔν τινι τῶν ἀντιγράφων τῶν
εὐαγγελιστῶν καλεῖται πόλις τοὖ Δαυίδ, ἐν ἄλλῳ δὲ κώμην αὐτὴν φάσκει διὰ
τὸ εἰς ὀλίγην γ῅ν αὐτὴν ἡκέναι. Ὅτε δὲ γέγονε τὸ κέλευσμα Αὐγούστου τοὖ
βασιλέως καὶ ἀνάγκην ἔσχον οἱ διεσκορπισμένοι κατὰ τὰ αὐτῶν γένη ἐλθεῖν
εἰς τὸν τόπον ἵνα ἀπογραφῶσιν,
cuarenta días después [sucedieran] el regreso a Jerusalén y las cosas que Simeón y
Ana dijeron sobre él, cuando en la noche en que nació, luego de la llegada de los
magos que vinieron a adorarle y que, abriendo las bolsas, le hicieron ofrendas se le
apareció un {ngel y como dice: “Se le apareció un {ngel y le dijo: Lev{ntate, toma a
tu mujer y al niño y vete a Egipto, porque Herodes procura la vida del niño” 117?
Pues bien, si en la misma noche en la que nació fue llevado a Egipto y estuvo allí
hasta que murió Herodes, ¿cómo es posible que permaneciera [en Belén] por ocho
días y fuera circuncidado? ¿O cómo [no se ha de]* reconocer que Lucas miente –
como ellos dicen, blasfemando contra su propia cabeza – [cuando dice que Jesús
fue llevado a Jerusalén+ después de cuarenta días, porque dice: “A los cuarenta
días lo llevaron a Jerusalén y de allí <volvieron> a Nazaret”118?
9. Los que están dominados por la ignorancia no conocen el poder del
Espíritu Santo, pues a cada uno de los evangelistas le fue concedido el exponer las
cosas que fueron en verdad realizadas en cada tiempo y oportunidad. Mateo relató
solamente que fue engendrado por el Espíritu Santo y que fue concebido sin la
simiente de un varón, pero no dijo nada acerca de la circuncisión ni de las cosas
que le sucedieron después del nacimiento hasta los dos años, pero relata la llegada
de los magos, como nos testimonia la verdadera palabra de Dios, pues Herodes les
preguntó a los magos el tiempo y requirió una respuesta precisa del momento en
que apareció la estrella, y la respuesta de los magos fue que no más de dos años
antes; de modo que este período no es el que ha sido tratado por Lucas. Y Lucas,
por su parte, expone los eventos anteriores <a los> dos años pero Mateo, luego de
hablar del nacimiento, saltó un espacio de dos años y explicó las cosas ocurridas
después <de los> dos años. Por lo cual también Herodes, al reflexionar sobre esto
luego de que los magos se volvieran por otro camino, pensó que también el mismo
[niño] que había nacido se encontraría en el número de los infantes y sería
asesinado junto con ellos. Pues él ordenó asesinar a los niños de menos de dos años
en las inmediaciones de Belén el mismo día en que los magos vinieron a él. En
efecto, a partir de esto, ¿para quién no ha de ser manifiesto que el niño que había
nacido tenía dos años cuando vinieron los magos? También el relato mismo [del
Evangelio] lo aclara con total precisión, pues Lucas dice que inmediatamente nació
el niño fue envuelto en pañales y puesto en un pesebre que estaba en una cueva
debido a que no había lugar en la posada. En aquel entonces se estaba realizando
un censo y los que habían sido dispersados en el tiempo de las guerras que habían
sucedido en la época de los Macabeos estaban esparcidos por toda la tierra, y muy
pocos permanecieron habitando en Belén; por lo cual en una transcripción de los
evangelistas es llamada “ciudad de David”, pero en otra se afirma que era una
aldea porque había llegado a ocupar una pequeña área. Cuando se emitió la orden
del emperador Augusto y los dispersos se vieron obligados a ir al lugar
correspondiente a su linaje a fin de que los censaran,
ἐπιρρέοντα τὰ πλήθη ἐνέπλησε τὸν τόπον καὶ οὐκ ἦν τόπος ἐν τ῵ καταλύματι
διὰ τὴν συνέχειαν. Λοιπὸν δὲ μετὰ τὴν ἀπογραφὴν ἀπ῅λθεν ἕκαστος ὅποι γ῅ς
τὴν καταμονὴν τ῅ς κατοικήσεως εἶχε· διὸ καὶ πλάτος ἐτύγχανεν ἐν τῆ γῆ.
Ἐρχόμενοι δὲ ὡς εἰπεῖν μνήμης ἕνεκα τῶν ἐκεῖ γεγενημένων, <τοὖ> πρώτου
ἐνιαυτοὖ τελεσθέντος καὶ τοὖ δευτέρου πληρωθέντος ἦλθον οἱ γονεῖς ἐκεῖσε
ἀπὸ τ῅ς Ναζαρὲτ ὡς εἰς τὴν πανήγυριν ταύτην. Διὸ καὶ ἡ ἔλευσις τῶν μάγων
γεγένηται κατὰ τὴν τοιαύτην συγκυρίαν οὐκέτι ἴσως πη ἐν τῆ καταλύσει τότε
τ῅ς Μαρίας καὶ ᾿Ιωσὴφ διὰ τὴν τ῅ς ἀπογραφ῅ς παρουσίαν τῆ ὑπὸ τοὖ Λουκ᾵
εἰρημένῃ. Οὐ γὰρ η὘ρον τὴν Μαριὰμ ἐν τ῵ σπηλαίῳ, ὅπου ἐγέννησεν· ἀλλὰ ὡς
ἔχει τὸ Εὐαγγέλιον, ὅτι ὡδήγει αὐτούς, φησίν, ὁ ἀστὴρ ἄχρι τοὖ τόπου ο὘ ἦν
ἐκεῖ τὸ παιδίον. Καὶ εἰσελθόντες εἰς τὸν οἶκον η὘ρον τὸ βρέφος μετὰ Μαρίας,
οὐκέτι ἐν φάτνῃ οὐκέτι ἐν σπηλαίῳ, ἀλλὰ ἐν οἴκῳ· ἵνα γνωσθῆ τ῅ς ἀληθείας ἡ
ἀκρίβεια καὶ τοὖ χρόνου τῶν δύο ἐτῶν τὸ διάστημα, τουτέστιν ἐξότου
ἐγεννήθη ἕως ὅτε παρεγένοντο οἱ μάγοι. Καὶ κατ' ἐκείνην τὴν νύκτα μετὰ δύο
ἔτη τ῅ς γεννήσεως ὤφθη ὁ ἄγγελος καὶ εἶπε παραλαβεῖν τὴν μητέρα καὶ τὸ
παιδίον εἰς γ῅ν Αἰγύπτου. Διὸ οὐκέτι ᾿Ιωσὴφ ἀνακάμπτει εἰς Ναζαρέτ, ἀλλὰ
ἀποδιδράσκει ἅμα τ῵ παιδὶ καὶ τῆ μητρὶ αὐτοὖ εἰς Αἴγυπτον καὶ ἄλλα δύο ἔτη
ποιεῖ ἐκεῖσε· καὶ οὕτως πάλιν ὁ ἄγγελος μετὰ τὴν τοὖ ῾Ηρῴδου τελευτὴν *
ἐπιστρέφει ἐπὶ τὴν ᾿Ιουδαίαν.
10. Σ῵ γὰρ τριακοστ῵ τρίτῳ τοὖ ῾Ηρῴδου γενν᾵ται ὁ Κύριος, τριακοστ῵
πέμπτῳ ἦλθον οἱ μάγοι, τριακοστ῵ ἑβδόμῳ ἔτει τελευτᾶ ὁ ῾Ηρῴδης καὶ
διαδέχεται ᾿Αρχέλαος ὁ υἱὸς αὐτοὖ τὸ βασίλειον, ποιήσας ἔτη ἐννέα
βασιλεύων, καθάπερ μοι ἤδη ἐν ἄλλοις τόποις εἴρηται. Ἀνεχώρησεν οὗν
ἀκούσας περὶ ᾿Αρχελάου καὶ ἐλθὼν κατῴκησεν εἰς Ναζαρὲτ καὶ ἐκεῖθεν πάλιν
κατ' ἔτος ἀνῄει εἰς ῾Ιερουσαλήμ. Ὁρᾶς ὅση τυγχάνει ἀκρίβεια ἐν τοῖς θείοις
Εὐαγγελίοις περὶ ἑκάστης πραγματείας. Οἱ δὲ ἀγνοίᾳ φερόμενοι, τὸν ἑαυτῶν
νοὖν σκοτώσαντες οὐκ ἴσασι τὸ τέλος ἑκάστου λόγου, ἀλλὰ ἁπλῶς κατὰ τῶν
ἁγίων <εὐαγγελιστῶν> ἐπαίρουσι τὸ στόμα καὶ χαλῶσι τὴν γλῶτταν, μηδὲν
μὲν λέγοντες ἐν ἀληθείᾳ, ἑαυτοὺς δὲ τ῅ς ζω῅ς ἀπαλλοτριοὖντες.
῎Ενθεν γοὖν ὁ Λουκ᾵ς μετὰ τὸ διηγήσασθαι τὰ πρῶτα πάλιν λέγει πῶς ἐν
τ῵ δωδεκάτῳ ἔτει ἀν῅λθεν εἰς ῾Ιερουσαλήμ, ἵνα μὴ παραλείψῃ τόπον τοῖς
νομίσασιν αὐτὸν ἁπλῶς ἄνδρα τέλειον ἐν κόσμῳ πεφηνέναι καὶ εἰς τὸν
᾿Ιορδάνην πρὸς τὸν ᾿Ιωάννην ἡκέναι, ὡς ὑπελήφθη ὑπό τε Κηρίνθου καὶ
᾿Εβίωνος καὶ τῶν ἄλλων. Δεινὸς γὰρ ὁ ὄφις σκαληνῶς διαβαίνων ἐν μιᾶ γνώμῃ
οὐχ ἵσταται, ἀλλὰ τοῖς μὲν δοκεῖ ἐκ παρατριβ῅ς καὶ σπέρματος ἀνδρὸς
γεγεν῅σθαι, τοῖς δ' ἄλλοις ἁπλῶς ἄνθρωπος πεφηνέναι. Διὸ κατὰ τὸ λεπτὸν τὰ
πάντα διηγούμενοι οἱ ἅγιοι εὐαγγελισταὶ ἀκριβοὖσι. Καὶ φύσει ὁ Λουκ᾵ς ὡς
ἀπὸ κάτωθεν ἐπὶ τὰ ἄνω ἀναφέρων τὴν διάνοιαν φάσκει «Ἦν δὲ ᾿Ιησοὖς
ἀρχόμενος εἶναι ὡς ἐτῶν τριάκοντα, ὢν υἱὸς ὡς ἐνομίζετο τοὖ ᾿Ιωσήφ». Σὸ δὲ
νομίζεσθαι οὐκ ἀληθές ἐστιν, ἀλλὰ ἐν τάξει μὲν πατρὸς ἐτύγχανεν ὁ ᾿Ιωσὴφ
las multitudes que circulaban continuamente llenaron el lugar y debido a la
concurrencia no había lugar en la posada. Pero luego, después del censo, cada uno
regresó al lugar donde vivía, por lo cual se hizo espacio en la región. Cuando pasó
el primer año y se cumplió el segundo los padres [de Jesús] volvieron allí desde
Nazaret, como si fueran a esta convocatoria, yendo – por así decir – como un
memorial a causa de las cosas que habían sucedido allí. Por lo cual también la
llegada de los magos ocurrió en esta oportunidad, y probablemente no durante el
tiempo mencionado por Lucas en que María y José estuvieron en Belén con ocasión
del censo. Pues los magos no encontraron a María en la cueva donde dio a luz sino
que – como registra el Evangelio – la estrella los guió hasta el lugar donde estaba el
niño. Y al entrar en la casa hallaron al infante con María, ya no en pañales, ya no en
una cueva, sino en una casa, a fin de que sea conocida la certeza de la verdad y el
intervalo de los dos años, es decir, desde que nació hasta cuando se presentaron los
magos. Y en aquella noche, dos años después del nacimiento, se apareció el ángel y
le dijo que llevara a la madre y al hijo a la tierra de Egipto. Por lo cual José no
regresó a Nazaret sino que huyó a Egipto junto con el niño y su madre y se quedó
allí otros dos años; y así, después de la muerte de Herodes el ángel [se le apareció]*
de nuevo y lo hizo volver a Judea.
10. El Señor nació en el trigésimo tercer [año del reinado] de Herodes, los
magos vinieron en el trigésimo quinto, Herodes murió en el trigésimo séptimo y su
hijo Arquelao heredó el reino y reinó por nueve años, como ya lo he dicho en otras
partes. Cuando [José] escuchó acerca de Arquelao volvió y habitó en Nazaret y
desde allí, a su vez, subía anualmente a Jerusalén. Ves cuánta precisión hay en los
divinos Evangelios acerca de cada suceso. Pero los que son arrastrados por la
ignorancia, al haber oscurecido su propio entendimiento, no saben el propósito de
cada palabra sino que simplemente abren la boca y sueltan la lengua contra los
santos <evangelistas>, no diciendo nada verdadero y apartándose a sí mismos de la
vida eterna.
Enseguida Lucas, después de haber expuesto la primera parte, dice a su vez
cómo en el duodécimo año [Jesús] regresó a Jerusalén, a fin de no dar lugar a los
que piensan que Él simplemente apareció en el mundo como un hombre adulto y
fue a Juan en el Jordán, como fue creído por Cerinto, Ebión y los otros. La serpiente
es terrible, se arrastra tortuosamente y no se mantiene en una sola opinión, sino
que a algunos les parece que [Jesús] nació de una relación sexual y de la simiente
de un varón y a algunos otros que simplemente apareció como un hombre
[adulto]. Por lo cual los santos evangelistas [escribieron] con precisión y
expusieron todo minuciosamente. Y Lucas, como elevando el pensamiento de lo
inferior a las cosas de arriba, dice explícitamente: “Y cuando comenzó Jesús tenía
como treinta años, siendo hijo, según se suponía, de José”119. Pero el suponer no lo
hace verdadero, sino que José se encontró en el rol de padre
διὰ τὸ οὕτως τ῵ Θε῵ δεδόχθαι, οὐκ ἦν δὲ πατὴρ ὁ μὴ πρὸς τὴν Μαριὰμ
ἐσχηκὼς συνάφειαν ἥ μόνον ὅτι ἀνὴρ ἐκλήθη διὰ τὸ μεμνηστεὖθαι πρεσβύτης
ὀγδοήκοντα ἐτῶν που τυγχάνων πλείω ἐλάσσω καὶ ἔχων ἓξ υἱοὺς ἀπὸ τ῅ς
ὄντως αὐτοὖ γαμετ῅ς πρώτης, ταύτην δὲ τὴν οἰκονομίαν παρειληφώς, ὡς καὶ
ἄλλῃ που ἀκριβέστερον περὶ τούτου δι῅λθον. Πῶς οὗν ὁ μὴ ἔχων συνάφειαν
πατὴρ αὐτοὖ ἐτύγχανεν; Ὅπερ ἀδύνατον.
11. ᾿Αλλὰ ἐρεῖς μοι, πῶς οὗν ἀνὴρ αὐτ῅ς ἐκέκλητο, εἰ μὴ ἔσχε ταύτην; Ὁ δὲ
ταὖτα ἀμφιβάλλων ἀγνοεῖ τὰ κατὰ τὸν νόμον, ὅτι ἐξότε ὀνομάζεται γυνὴ
ἀνδρί, κἄν τε παρθένος εἴη κἄν τε ἐν οἴκῳ πατρὸς ἔτι ὑπάρχει, γυνὴ τοὖ
ὠνομασμένου λέγεται ἡ τοιαύτη· τούτου ἕνεκεν ὁ ἅγιος ἄγγελός φησι «Μὴ
φοβηθῆς παραλαβεῖν τὴν γυναῖκά σου». Καὶ ἵνα μή τις νομίσῃ ὅτι πλάνη τις
<ἐστὶν> ἐν τοῖς Εὐαγγελίοις—ἔκπληκτον γὰρ τὸ μυστήριον καὶ ἡ διήγησις ὑπὲρ
ἄνθρωπον, μόνοις δὲ τοῖς υἱοῖς τοὖ ἁγίου Πνεύματός ἐστι π᾵σα λεία τε καὶ
πεφωτισμένη—, <φησί> «Ἦν ὡς ἐτῶν τριάκοντα, ὡς ἐνομίζετο υἱὸς τοὖ ᾿Ιωσὴφ
τοὖ ᾿Ηλὶ τοὖ Ματθάν», καὶ ἀναφέρει τὴν γέννησιν ἐπὶ τὸν ᾿Αβραάμ, ὅθεν καὶ ὁ
Ματθαῖος ἐνήρξατο, ὑπερβαίνει δὲ τὸν Νῶε καὶ φθάνει ἐπὶ τὸν ᾿Αδάμ, ἵνα τὸν
ἀπὸ πρώτης πλασθέντα σημάνῃ, ζητούμενον διὰ τοὖ ἀπὸ τοὖ φυράματος
αὐτοὖ ἐλθόντος τουτέστιν ἀπὸ τ῅ς ἁγίας παρθένου Μαρίας. Ἦλθε γὰρ δι'
ἐκεῖνον τόν ποτε πλασθέντα καὶ τοὺς ὑπ' αὐτοὖ γεγεννημένους, θέλοντας
ζωὴν αἰώνιον κληρονομ῅σαι· ὑπερβὰς δὲ τὸν ᾿Αδὰμ λέγει «τοὖ Θεοὖ».
Ἐντεὖθεν λοιπὸν ἦν φανερώτατον ὅτι τοὖ μὲν Θεοὖ ἦν υἱός, διὰ δὲ τοὖ
σπέρματος τοὖ ᾿Αδὰμ κατὰ διαδοχὴν ἐν σαρκὶ παρεγένετο. Ἀλλὰ οὐκ ἔσχον
πάλιν φωτισμὸν οἱ πεπλανημένοι, ἀντέλεγον δὲ τ῵ λόγῳ, ἑαυτοὺς πλανῶντες
<καὶ τὸ ψεὖδος ἀγαπῶντες> ὑπὲρ τὴν ἀλήθειαν. Ἔφασκον δὲ ὅτι ἰδοὺ τρίτον
Εὐαγγέλιον τὸ κατὰ Λουκ᾵ν. Σοὖτο γὰρ ἐπετράπη τ῵ Λουκᾶ, ὄντι καὶ αὐτ῵
ἀπὸ τῶν ἑβδομήκοντα δύο τῶν διασκορπισθέντων ἐπὶ τ῵ τοὖ ΢ωτ῅ρος λόγῳ,
διὰ δὲ Παύλου τοὖ ἁγίου πάλιν ἐπανακάμψαντι πρὸς τὸν Κύριον ἐπιτραπέντι
τε αὐτοὖ κηρὖξαι τὸ Εὐαγγέλιον. Καὶ κηρύττει πρῶτον ἐν Δαλματίᾳ καὶ Γαλλίᾳ
καὶ ἐν ᾿Ιταλίᾳ καὶ Μακεδονίᾳ. Ἀρχὴ δὲ ἐν τῆ Γαλλίᾳ, ὡς καὶ περί τινων τῶν
αὐτοὖ ἀκολούθων λέγει ἐν ταῖς αὐτοὖ ἐπιστολαῖς ὁ αὐτὸς Παὖλος· «Κρήσκης,
φησίν, ἐν τῆ Γαλλίᾳ»· οὐ γὰρ ἐν τῆ Γαλατίᾳ, ὥς τινες πλανηθέντες νομίζουσιν,
ἀλλὰ ἐν τῆ Γαλλίᾳ.
12. Πλὴν ἐπὶ τὸ προκείμενον ἐλεύσομαι. Ἀνενέγκαντος γὰρ τοὖ Λουκ᾵ τὰς
γενεαλογίας ἀπὸ τῶν κάτω ἐπὶ τὰ ἄνω καὶ φθάσαντος τὴν ἔμφασιν
ποιήσασθαι τ῅ς ἄνωθεν τοὖ Θεοὖ Λόγου παρουσίας ὁμοὖ τε συναφθέντος τῆ
ἐνσάρκῳ αὐτοὖ οἰκονομίᾳ, ἵνα ἀποτρέψηται ἀπὸ τῶν πεπλανημένων τὴν
πλάνην, οὐκ ἐνόησαν. Διὸ ὕστερον ἀναγκάζει τὸ ἅγιον Πνεὖμα τὸν ᾿Ιωάννην,
παραιτούμενον εὐαγγελίσασθαι δι' εὐλάβειαν καὶ ταπεινοφροσύνην, ἐπὶ τῆ
γηραλέᾳ αὐτοὖ ἡλικίᾳ, μετὰ ἔτη ἐνενήκοντα τ῅ς αὐτοὖ ζω῅ς,
porque así le agradó a Dios pero, puesto que no había tenido relaciones con María,
no era el padre. Él sólo fue llamado su marido porque estaba comprometido para
casarse con ella, siendo un anciano de unos ochenta años más o menos que en
realidad tenía seis hijos de su primera esposa. Pero él recibió este cargo, como
también lo expuse más detalladamente en otro lugar. ¿Cómo, pues, sería su padre
aquel que no tuvo relaciones [con su madre]? ¡Eso es imposible!
11. Pero me preguntarás: ¿Por qué era llamado el marido de ella, si no la
tenía? El que tiene estas dudas ignora lo dispuesto por la Ley: desde que una mujer
es prometida a un hombre, a ésta se la llama esposa de aquel a quien está
prometida, aunque sea virgen y aun viva en la casa de su padre. A causa de esto, el
santo {ngel dice: “No temas recibir a tu mujer”. Y para que nadie piense que <hay>
algún error en los Evangelios – pues el misterio es asombroso y su explicación está
más allá [de la inteligencia] de los hombres, y sólo para los hijos del Espíritu Santo
es totalmente llano e iluminado – <dice>: “Era como de treinta años, hijo, según se
suponía, de José hijo de Elí, hijo de Mat{n”, y remite la generación a Abraham,
donde también Mateo comenzó, pero sobrepasa a Noé y llega hasta Adán para
señalar al primer [hombre] creado, que fue buscado por el que vino de su sustancia
material, esto es, de la santa virgen María. Pues [Cristo] vino por aquel que fue
creado al principio y por los que fueron engendrados por Él que desean heredar la
vida eterna; y al llegar a Ad{n *Lucas+ dice: “*hijo+ de Dios”.
De aquí, por lo demás, estaba clarísimo que Él era Hijo de Dios, pero vino en
la carne por medio de la sucesión de la simiente de Adán. Pero, una vez más, los
extraviados no obtuvieron iluminación y hablaron contra el relato [de Lucas],
engañ{ndose a sí mismos <y amando la mentira> m{s que la verdad. Decían: “¡Ahí
tienes!, hay un tercer Evangelio, el de Lucas”. Pues a Lucas se le encargó esto, ya
que él también fue uno de los setenta y dos que fueron dispersados por la palabra
del Salvador, pero fue traído de nuevo al Señor por san Pablo y se le encomendó
predicar su Evangelio. Lo anunció primero en Dalmacia, Galia, Italia y Macedonia
pero el comienzo fue en Galia, como también el mismo Pablo dice en sus epístolas
acerca de algunos de sus seguidores: “Crescente est{ en la Galia” 120; no en Galacia,
como algunos piensan equivocadamente, sino en Galia.
12. Pero iré a lo propuesto. Aunque Lucas remitió la genealogía [de Cristo]
desde el principio hasta el final y llegó hasta el punto de realizar la explicación del
advenimiento del celestial Verbo de Dios y juntamente su unión con la naturaleza
encarnada para apartar a los extraviados del error, ellos no entendieron. En
consecuencia, luego el Espíritu Santo encomendó a Juan – que por timidez y
humildad había rehusado ser un evangelista – exponer el Evangelio en su vejez,
cuando tenía más de noventa años de vida,
μετὰ τὴν ἀπὸ τ῅ς Πάτμου ἐπάνοδον τὴν ἐπὶ Κλαυδίου γενομένην Καίσαρος
καὶ μετὰ ἱκανὰ ἔτη τοὖ διατρῖψαι αὐτὸν ἐπὶ τ῅ς ᾿Ασίας, [ἀναγκάζεται]
ἐκθέσθαι τὸ Εὐαγγέλιον. Καὶ οὐκ ἦν αὐτ῵ χρεία περὶ τ῅ς ἐνσάρκου παρουσίας
λεπτολογεῖν· ἤδη γὰρ ἠσφάλιστο. Ἀλλὰ ὡς κατόπιν τινῶν βαίνων καὶ ὁρῶν
αὐτοὺς ἐπὶ τὰ ἔμπροσθεν ὄντας καὶ ἐπὶ τὰ τραχύτατα ἑαυτοὺς ἐκδεδωκότας
καὶ πλάνα καὶ ἀκανθώδη, ἀνακαλέσασθαι αὐτοὺς εἰς εὐθεῖαν ὁδὸν προενοεῖτο
καὶ ἀσφαλιζόμενος ἐπικηρυκεύσασθαι αὐτοῖς καὶ εἰπεῖν· Σί πλαν᾵σθε; Ποῖ
τρέπεσθε; Ποῖ πλαν᾵σθε, Κήρινθε καὶ ᾿Εβίων καὶ οἱ ἄλλοι; Οὐκ ἔστιν οὕτως ὡς
νομίζετε. Ναί, ἐγεννήθη ὁ Φριστὸς κατὰ σάρκα δ῅λον· ἰδοὺ γὰρ αὐτὸς ὁμολογῶ
ὅτι ὁ Λόγος σὰρξ ἐγένετο. Ἀλλὰ μὴ ἐξότε ἐγένετο σάρξ, νομίσητε τὸν αὐτὸν
εἶναι· οὐκ ἔστι γὰρ ἀπὸ χρόνων Μαρίας μόνον, ὡς ἕκαστος ἡμῶν ἀφ' ὅτου
γενν᾵ται ὑπάρχει, πρὶν δὲ τοὖ γεννηθ῅ναι οὐκ ἔστιν. Ὁ δὲ ἅγιος Θεὸς Λόγος, ὁ
Τἱὸς τοὖ Θεοὖ, ὁ Κύριος ἡμῶν ᾿Ιησοὖς Φριστός, οὐκ ἔστιν ἀπὸ χρόνων Μαρίας
μόνον οὔτε ἀπὸ χρόνων ᾿Ιωσὴφ μόνον, οὔτε ᾿Ηλὶ οὔτε Λευὶ οὔτε Ζοροβάβελ
οὔτε ΢αλαθιὴλ οὔτε Νάθαν οὔτε Δαυὶδ οὔτε ἀπὸ ᾿Ιακὼβ οὔτε ἀπὸ ᾿Ισαὰκ οὔτε
ἀπὸ χρόνων τοὖ ᾿Αβραὰμ οὔτε Νῶε οὔτε ᾿Αδὰμ οὔτε ἀπὸ τ῅ς πέμπτης ἡμέρας
οὔτε ἀπὸ τ῅ς τετάρτης ἡμέρας οὔτε ἀπὸ τ῅ς τρίτης οὔτε ἀπὸ τ῅ς δευτέρας οὔτε
ἐξότε ὁ οὐρανὸς καὶ ἡ γ῅ γεγένηται οὔτε ἐξότε ὁ κόσμος, ἀλλά «Ἐν ἀρχῆ ἦν ὁ
Λόγος καὶ ὁ Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεὸν καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος. Πάντα δι' αὐτοὖ
ἐγένετο, καὶ χωρὶς αὐτοὖ ἐγένετο οὐδὲ ἓν ὃ γέγονε» καὶ τὰ ἑξ῅ς. [«Καὶ ὁ Λόγος
σὰρξ ἐγένετο καὶ ἐσκήνωσεν ἐν ἡμῖν, καὶ εἴδομεν αὐτόν».] Εἶτα «Ἐγένετο
ἄνθρωπος ἀπεσταλμένος παρὰ Θεοὖ, ὄνομα αὐτ῵ ᾿Ιωάννης. Ο὘τος ἦλθεν εἰς
μαρτυρίαν, ἵνα μαρτυρήσῃ περὶ τοὖ φωτός, ἵνα πάντες πιστεύσωσι δι' αὐτοὖ.
Οὐκ ἦν ἐκεῖνος τὸ φῶς, ἀλλ' ἵνα μαρτυρήσῃ περὶ τοὖ φωτός. Ἦν τὸ φῶς τὸ
ἀληθινόν, ὃ φωτίζει πάντα ἄνθρωπον ἐρχόμενον εἰς τὸν κόσμον. Ἐν τ῵ κόσμῳ
ἦν καὶ ὁ κόσμος δι' αὐτοὖ ἐγένετο καὶ ὁ κόσμος αὐτὸν οὐκ ἔγνω. Εἰς τὰ ἴδια
ἦλθε καὶ οἱ ἴδιοι αὐτὸν οὐ παρέλαβον. Ὅσοι δὲ ἔλαβον αὐτόν, ἔδωκεν αὐτοῖς
ἐξουσίαν τέκνα Θεοὖ γενέσθαι· οἳ οὐκ ἐξ αἵματος καὶ σαρκός, ἀλλ' ἐκ Θεοὖ
ἐγεννήθησαν. Καὶ ὁ Λόγος, φησί, σὰρξ ἐγένετο, καὶ κατεσκήνωσεν ἐν ἡμῖν.
᾿Ιωάννης μαρτυρεῖ καὶ κέκραγε λέγων· Ο὘τος ἦν ὃν εἶπον ὑμῖν»· καὶ ὅτι «Ἐκ
τοὖ πληρώματος αὐτοὖ πάντες ἡμεῖς ἐλάβομεν». Καὶ λέγει «Οὐκ εἰμὶ ἐγὼ ὁ
Φριστός, ἀλλὰ φωνὴ βοῶντος ἐν τῆ ἐρήμῳ».
13. Καὶ ὅτε διήγηται ταὖτα πάντα, λέγει «Tαὖτα ἐγένετο ἐν Βηθαβαρᾶ»· ἐν
δὲ ἄλλοις ἀντιγράφοις «ἐν Βηθανίᾳ, πέραν τοὖ ᾿Ιορδάνου». Kαὶ μετὰ ταὖτα
δείκνυσιν ὅτι εἶπον αὐτ῵ οἱ ἀπὸ ᾿Ιωάννου μαθηταί· «῾Ραββί, ποὖ μένεις; Ὁ δὲ
εἶπε· Δεὖτε καὶ ἴδετε· καὶ ἀπ῅λθον, καὶ παρ' αὐτ῵ ἔμειναν τὴν ἡμέραν
ἐκείνην.» Kαὶ τῆ αὔριον, «ὥρα ἦν ὡς δεκάτη, ἦν ᾿Ανδρέας ὁ ἀδελφὸς ΢ίμωνος
Πέτρου, εἷς ἐκ τῶν δύο τῶν ἀκολουθησάντων αὐτ῵· εὑρίσκει αὐτὸς πρῶτον τὸν
ἀδελφὸν τὸν ἴδιον ΢ίμωνα καὶ λέγει αὐτ῵· Εὑρήκαμεν Μεσσίαν, τὸν
μεθερμηνευόμενον Φριστόν. O὘τος ἤγαγεν αὐτὸν πρὸς τὸν ᾿Ιησοὖν.
después del regreso de Patmos sucedido en tiempo de Claudio César y de muchos
años de residencia en Asia. Él no tenía necesidad de hablar en detalle del
advenimiento encarnado [de Cristo], pues ya había sido confirmado. Como si fuera
detrás de algunos y los viera delante suyo entregándose a sí mismos a [caminos]
escabrosos, errados y espinosos, se preocupó por llamarlos al camino recto y
anunciarles para que estén seguros, y dijo “¿Por qué err{is? ¿En dónde os
desviasteis? ¿Hsta cuándo erraréis, Cerinto, Ebión y los demás? No es así como
vosotros creéis. Sí, es evidente que Cristo fue concebido según la carne, pues he
aquí que yo mismo reconozco que el Verbo se hizo carne. Pero no creáis que Él
existe desde que se encarnó; pues no existe sólo desde el momento [en que estaba
en el vientre] de María, como cada uno de nosotros, que existe desde el momento
en que es concebido pero antes de la concepción no existe. Pero el santo Verbo de
Dios, el Hijo de Dios, nuestro Señor Jesucristo no existe sólo desde el tiempo de
María ni sólo desde la época de José, ni de Elí, ni de Leví, ni de Zorobabel, ni de
Salatiel, ni de Natán, ni de David, ni desde [el tiempo de] Jacob, ni desde Isaac, ni
desde el tiempo de Abraham, ni de Noé, ni de Adán, ni desde el quinto día, ni
desde el cuarto día, ni desde el tercero, ni desde el segundo, ni desde que el cielo y
la tierra fueron creados, ni desde que el universo *fue creado+, sino: “En el
principio era el Verbo, y el Verbo estaba con Dios, y el Verbo era Dios. Todo por
medio de Él fue hecho, y sin Él nada de lo que ha sido hecho fue hecho”121 y lo que
sigue. *“Y el Verbo se hizo carne y habitó entre nosotros, y le vimos” 122]. Luego:
“Hubo un hombre enviado por Dios cuyo nombre era Juan. Este vino para
testimonio, para que testifique acerca de la luz, a fin de que todos creyesen por
medio de él. Aquél no era la luz, sino para que diese testimonio acerca de la luz. La
luz verdadera era la que, al venir al mundo, ilumina a todo hombre. En el mundo
estaba y el mundo por medio de Él fue hecho, pero el mundo no le conoció. A lo
suyo vino y los suyos no le recibieron. Pero a cuantos le recibieron les dio potestad
de ser hechos hijos de Dios, los cuales han sido engendrados no de sangre y carne,
sino de Dios. Y el Verbo” – dice – “se hizo carne, y habitó entre nosotros. Juan dio
testimonio y clamó diciendo: Este es del cual os dije”, y: “De su plenitud tomamos
todos”123. Y dice: “Yo no soy el Cristo, sino una voz que clama en el desierto”124.
13. Y cuando relata todas estas cosas dice: “Esto sucedió en Betabara”125;
pero en otras transcripciones *dice+: “< en Betania, al otro lado del Jord{n”. Y
después de esto señala que los discípulos de Juan le dijeron: “Rabí, ¿dónde moras?
Y Él dijo: Venid y ved; y fueron, y se quedaron con Él aquel día” 126. Y al otro día
“era como la hora décima; uno de los dos que lo habían seguido era Andrés, el
hermano de Simón Pedro. Él encuentra primero a su propio hermano Simón y le
dice: Hemos encontrado al Mesías – que traducido significa el Cristo. Este le
condujo a Jesús.
Ἐμβλέψας αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοὖς εἶπε· ΢ὺ εἶ ΢ίμων ὁ υἱὸς ᾿Ιων᾵, σὺ κληθήσῃ Κηφ᾵ς, ὃ
ἑρμηνεύεται Πέτρος. Tῆ ἐπαύριον ἠθέλησεν ἐξελθεῖν εἰς τὴν Γαλιλαίαν καὶ
εὑρίσκει Υίλιππον καὶ λέγει αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοὖς· Ἀκολούθει μοι. Ἦν δὲ Υίλιππος
ἀπὸ Βηθσαϊδά, ἐκ τ῅ς πόλεως ᾿Ανδρέου καὶ Πέτρου. Εὑρίσκει Υίλιππος τὸν
Ναθαναὴλ καὶ λέγει αὐτ῵· Ὃν ἔγραψε Μωϋσ῅ς ἐν τ῵ νόμῳ καὶ οἱ προφ῅ται
εὑρήκαμεν, ᾿Ιησοὖν υἱὸν ᾿Ιωσὴφ τὸν ἀπὸ Ναζαρέτ. Καὶ εἶπεν αὐτ῵ Ναθαναήλ·
Ἐκ Ναζαρὲτ δύναταί τι ἀγαθὸν εἶναι; Λέγει αὐτ῵ ὁ Υίλιππος· Ἔρχου καὶ ἴδε.
Ἰδὼν δὲ ὁ ᾿Ιησοὖς τὸν Ναθαναὴλ ἐρχόμενον πρὸς αὐτὸν λέγει περὶ αὐτοὖ· Ἴδε
ἀληθῶς ᾿Ισραηλίτης, ἐν ᾧ δόλος οὐκ ἔστι. Λέγει αὐτ῵ Ναθαναήλ· Πόθεν με
γινώσκεις; Ἀπεκρίθη ᾿Ιησοὖς καὶ εἶπεν αὐτ῵, πρὸ τοὖ σε Υίλιππον φων῅σαι
ὄντα ὑπὸ τὴν συκ῅ν εἶδόν σε. Ἀπεκρίθη αὐτ῵ Ναθαναὴλ καὶ εἶπε· ῾Ραββί, σὺ εἶ
ὁ Τἱὸς τοὖ Θεοὖ, σὺ εἶ ὁ βασιλεὺς τοὖ ᾿Ισραήλ. Ἀπεκρίθη αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοὖς καὶ
εἶπεν αὐτ῵· Ὅτι εἶπόν σοι ὅτι εἶδόν σε ὑποκάτω τ῅ς συκ῅ς, πιστεύεις; Μείζονα
τούτων ὄψει. Καὶ εἶπεν αὐτ῵· Ἀμὴν ἀμὴν λέγω ὑμῖν, ὄψεσθε τὸν οὐρανὸν
ἀνεῳγότα καὶ τοὺς ἀγγέλους τοὖ Θεοὖ ἀναβαίνοντας καὶ καταβαίνοντας ἐπὶ
τὸν Τἱὸν τοὖ ἀνθρώπου. Καὶ τῆ ἡμέρᾳ τῆ τρίτῃ γάμος ἐγένετο ἐν Κανᾶ τ῅ς
Γαλιλαίας» καὶ τὰ ἑξ῅ς, ἵνα δείξῃ μετὰ τὰς τεσσαράκοντα ἡμέρας τοὖ
πειρασμοὖ καὶ μετὰ τὴν ἀπ' αὐτοὖ τοὖ πειρασμοὖ ἐπάνοδον καὶ ὁρμὴν τὴν ἐπὶ
Ναζαρὲτ καὶ Γαλιλαίαν, ὡς οἱ ἄλλοι τρεῖς εὐαγγελισταὶ ἔφησαν, πάλιν ἐπὶ τὸν
᾿Ιορδάνην αὐτὸν ἡκέναι· ὡς καὶ ἀπὸ τοὖ λόγου ᾿Ιωάννου δειχθήσεται,
φήσαντος οὕτως ὅτε εἶδεν αὐτὸν ἐρχόμενον τῆ ἐπαύριον [λέγει] «Ἴδε ὁ ἀμνὸς
τοὖ Θεοὖ, ὁ αἴρων τὴν ἁμαρτίαν τοὖ κόσμου». Καὶ πάλιν τῆ ἄλλῃ ἡμέρᾳ ὡς
εἶδεν αὐτὸν περιπατοὖντα ἔφη· «Ο὘τός ἐστι περὶ ο὘ εἶπον ὑμῖν, ὁ ὀπίσω μου
ἐρχόμενος ἔμπροσθέν μου γέγονεν, ὅτι πρῶτός μου ἦν»· «Καὶ ἐμαρτύρησε,
φησίν, ᾿Ιωάννης λέγων ὅτι τεθέαμαι τὸ Πνεὖμα ἐν εἴδει περιστερ᾵ς
καταβαῖνον καὶ ἐρχόμενον ἐπ' αὐτόν». Σὸ δὲ «ἐμαρτύρησε» καὶ τό «ο὘τός ἐστιν
ὃν εἶπον ὑμῖν», ὡς ἤδη περὶ ἄλλου καὶ ἄλλου καιροὖ παρῳχημένου λέγων, ἵνα
δείξῃ οὐ τὸν αὐτὸν εἶναι καιρὸν τοὖτον ἐκείνῳ τ῵ τοὖ βαπτίσματος χρόνῳ,
ἀλλὰ ἄλλον παρ' ἐκεῖνον. Οὔτε γὰρ εὐθὺς ἀπὸ τοὖ πειρασμοὖ πρὸς τὸν
᾿Ιωάννην ἀφικνεῖται, ἀλλὰ πρῶτον μὲν εἰς τὴν Γαλιλαίαν, ἔπειτα δὲ ἀπὸ τ῅ς
Γαλιλαίας ἐπὶ τὸν ᾿Ιορδάνην, ὅπερ ἦν τοὖτο πρὸς τὸν ᾿Ιωάννην *· διὸ λέγει ὅτι
«Ο὘τος ἦν ὃν εἶπον ὑμῖν» καὶ ἔτι τὸ Εὐαγγέλιόν φησι «Καὶ ἐμαρτύρησεν
᾿Ιωάννης ὅτι τεθέαμαι», ὡς ἤδη τοὖ πράγματος πρὸ καιροὖ τινος γεγονότος.
14. Μετὰ ταὖτα ἀρχὴ κλήσεως τῶν περὶ Πέτρον ἀπὸ ᾿Ανδρέου σημαίνεται.
Ἀν῅λθε γὰρ παρ' αὐτ῵ ᾿Ανδρέας εἷς τῶν δύο τῶν ἀκολουθησάντων αὐτ῵,
μαθητευομένων μὲν παρ' ᾿Ιωάννου, ἔτι δὲ ἐν τῆ Γαλιλαίᾳ παραμενόντων καὶ
<κατὰ> καιροὺς τ῵ ᾿Ιωάννῃ σχολαζόντων. Καὶ εὐθὺς μείναντος ᾿Ανδρέου
ἐκείνην τὴν ἡμέραν (ὥρα ἦν ὡς δεκάτη), συμβέβηκεν αὐτῆ τῆ ἡμέρᾳ
ἀπαντ῅σαι αὐτὸν τ῵ ἰδίῳ ἀδελφ῵ ΢ίμωνι καὶ εἰπεῖν τὰ προειρημένα, ὅτι
εὑρήκαμεν Μεσσίαν, καὶ ἀγαγεῖν αὐτὸν πρὸς τὸν Κύριον καὶ τὰ ἑξ῅ς,
Al verle, Jesús dijo: Tú eres Simón hijo de Jonás; tú serás llamado Cefas – que
significa Pedro. Al día siguiente Jesús quiso ir hacia Galilea y encuentra a Felipe y
le dice: Sígueme. Felipe era de Betsaida, de la ciudad de Andrés y Pedro. Felipe
encuentra a Natanael y le dice: Hemos encontrado a aquel de quien escribieron
Moisés en la Ley y los profetas, a Jesús, hijo de José, de Nazaret. Y Natanael le dijo:
¿Puede salir algo bueno de Nazaret? Felipe le dijo: Ven y ve. Y cuando Jesús vio a
Natanael que venía hacia Él dijo acerca de él: Ved a un verdadero israelita, en
quien no hay engaño. Natanael le dijo: ¿De dónde me conoces? Respondió Jesús y
le dijo: Te ví antes de que Felipe te llamara, cuando estabas bajo la higuera.
Respondió Natanael y le dijo: Rabí, ¡tú eres el Hijo de Dios, tú eres el rey de Israel!
Jesús le respondió y le dijo: ¿Porque te dije que te ví bajo la higuera crees? Mayores
cosas que estas verás. Y le dijo: De cierto, de cierto os digo, veréis el cielo abierto y
los ángeles de Dios que suben y bajan sobre el Hijo del hombre. Y al tercer día se
celebró una boda en Can{ de Galilea”127 y lo que sigue, para mostrar que después
de los cuarenta días de tentación – después del regreso de la prueba misma – y sus
inicios en Nazaret y Galilea, como dijeron los otros tres evangelistas, volvió de
nuevo al Jordán; como también se probará a partir de la palabra de Juan [el
Bautista] que, cuando lo vio venir al día siguiente dijo así: “He aquí el cordero de
Dios, el que quita el pecado del mundo”128. Y nuevamente al otro día, cuando lo
vio caminando, dijo: “Éste es acerca del que os decía: El que viene detrás de mí ha
llegado a estar delante de mí, porque era primero que yo”129. “Y Juan dio
testimonio” – dice – “diciendo: He visto al Espíritu en forma de una paloma que
descendía y venía sobre Él”130. Las expresiones “dio testimonio” y “Éste es del que
os decía” *indican que Juan+ est{ hablando acerca de dos momentos diferentes que
ya pasaron para mostrar que este no es el mismo tiempo que aquel del bautismo,
sino otro distinto. Pues [Jesús] no volvió de la tentación y fue directamente a Juan,
sino que primero fue a Galilea y luego de Galilea al Jordán, siendo esta [la segunda
vez que fue+* a Juan, por lo cual dice: “Este es del que os decía” y adem{s el
Evangelio dice: “Y Juan dio testimonio: He visto<”, como si el asunto ya hubiera
sucedido un tiempo antes.
14. Después de esto se da a conocer el principio del llamado de Pedro y de
Andrés. Pues Andrés – uno de los dos que lo siguieron, que habían sido discípulos
de Juan y, aunque todavía permanecían en Galilea, de vez en cuando pasaban
tiempo con Juan – fue a Él. E inmediatamente después de que Andrés se quedara
aquel día (era como la hora décima) sucedió que en ese mismo día se encontró con
su propio hermano Simón y dijo lo antedicho: “Hemos encontrado al Mesías” y lo
condujo al Señor y lo demás
[καὶ] ὡς ἔχει ἡ ἀκολουθία, ὅτι εἶπεν αὐτ῵· ΢ὺ κληθήσῃ Κηφ᾵ς. «Καὶ τῆ
ἐπαύριον ἠθέλησεν, φησίν, ἐξελθεῖν εἰς τὴν Γαλιλαίαν καὶ εὑρίσκει Υίλιππον
καὶ λέγει αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοὖς· Ἀκολούθει μοι. Ἦν δὲ Υίλιππος ἀπὸ Βηθσαϊδά, ἐκ
τ῅ς πόλεως ᾿Ανδρέου καὶ Πέτρου». Καὶ ὁρᾶς ὅτι τοὖτο διανοηθ῅ναι ἡμῖν
δίδωσιν ὅτι τῶν δύο τῶν ἀκολουθησάντων, μαθητευομένων μὲν τ῵ ᾿Ιωάννῃ,
μόνον ἑνὸς τὸ ὄνομα εἴρηκεν ὅτι ᾿Ανδρέας ἦν, τοὖ δὲ ἄλλου οὐκ εἴρηκεν· ὡς
διανοεῖσθαι ἡμ᾵ς τοὖτον [εἶναι] ο὘ τὸ ὄνομα οὐκ εἴρηκε, διὰ τὸ ὁμόχωρον διὰ
τὸ σύσκηνον διὰ τὸ
ὁμότεχνον διὰ τὸ ὁμοεργὲς ἥ τὸν ᾿Ιωάννην εἶναι ἥ τὸν ᾿Ιάκωβον, ἕνα <δὲ> τῶν
υἱῶν Ζεβεδαίου. Ἔδει γὰρ τούτους πρῶτον κληθ῅ναι, ἔπειτα τὸν Υίλιππον,
κατὰ τὴν ἀκολουθίαν ὡς τέτακται ἐν τοῖς Εὐαγγελίοις· Πέτρος πρῶτος, ἔπειτα
᾿Ανδρέας, εἶτα ᾿Ιάκωβος, εἶτα ᾿Ιωάννης, μετὰ τούτους Υίλιππος. Ἀλλὰ περὶ
τούτων τὰ νὖν ἐάσθω λέγειν· Πολλὴ γάρ ἐστιν τ῅ς πραγματείας ταύτης ἡ
ἀκολουθία.
15. Εἰς δὲ τὸ ζητούμενον ἀνακαμπτέον ὅπερ ἐστὶ κατανο῅σαι, ὅτι καθάπερ
τ῵ ᾿Ιωάννῃ ἤδη μαθητευόμενοι καὶ τὴν ἰδίαν τέχνην ἐργαζόμενοι καὶ τῆ
μαθητείᾳ προσανέχοντες, ὡσαύτως καὶ παρὰ τ῵ ᾿Ιησοὖ ποιήσαντες πρώτην
ἡμέραν, τῆ ἑξ῅ς ἀπελθόντες πάλιν ἐν τῆ ἁλείᾳ ἐσχόλαζον, ὡς ἔχουσιν αἱ
ἀκολουθίαι τῶν ἑτέρων Eὐαγγελίων. Mετὰ γὰρ τὸ τῆ αὔριον ἐξελθεῖν τὸν
᾿Ιησοὖν εὐθὺς ἡ ἀκολουθία φάσκει ὅτι «Tῆ τρίτῃ ἡμέρᾳ γάμος ἐγένετο ἐν Κανᾶ
τ῅ς Γαλιλαίας καὶ ἦν ἐκεῖ ἡ μήτηρ τοὖ ᾿Ιησοὖ· ἐκλήθη δὲ καὶ ὁ ᾿Ιησοὖς καὶ οἱ
μαθηταὶ αὐτοὖ εἰς τὸν γάμον». Ἀπὸ δὲ ἑκατέρων τῶν τ῅ς λεπτολογίας
὆ημάτων καὶ ὑποθέσεως ἰστέον ἐστίν, ὅτι καὶ ἑτέρους συμπαρείληφε μαθητάς,
οἵτινες σὺν αὐτ῵ ἔμειναν, τάχα δὲ οἱ περὶ Ναθαναὴλ καὶ Υίλιππον καὶ ἄλλοι
τινές. Oἱ γὰρ περὶ ᾿Ανδρέαν ἀνεχώρησαν· οἱ δὲ παρ' αὐτ῵ μεμενηκότες
ἐκλήθησαν καὶ αὐτοὶ εἰς τοὺς γάμους. Kαὶ μετὰ τὰ ποι῅σαι τοὖτο πρῶτον
σημεῖον κατελθὼν εἰς τὰ μέρη τ῅ς Καφαρναοὺμ ἐκεῖ κατῴκησε. Kαὶ λοιπὸν
σημεῖα ἐκεῖ ἄρχεται ἐργάζεσθαι ἕτερα, ὅτε τὴν τοὖ ξηρὰν ἔχοντος χεῖρα
ἰάσατο, ἀλλὰ καὶ τὴν πενθερὰν τοὖ Πέτρου, τοὖ μὲν ἀπὸ Βηθσαϊδὰ ὄντος
γήμαντος δὲ ἀπὸ Καφαρναούμ, οὐ μακρὰν ὄντων τῶν τόπων τούτων τ῵
διαστήματι, ταύτην ἀπὸ τοὖ πυρετοὖ ἀν῅κεν καὶ θεραπευθεῖσα διηκόνει· ὥστε
εἶναι ταύτην τὴν ἀκολουθίαν. Kαὶ μετὰ ταὖτα πάλιν αὐτοὖ ἀναστρέψαντος εἰς
τὴν Ναζαρέτ, ὅπου ἦν ἀνατεθραμμένος, τότε ἀνέγνω τὸ βιβλίον ᾿ΗσαἸου τοὖ
προφήτου, αὐτοὖ λοιπὸν προλαβόντος αὐτοὺς καὶ λέγοντος ὅτι «Πάντως
ἐρεῖτέ μοι τὴν παραβολήν, ἰατρέ, θεράπευσον σεαυτόν· ὅσα ἠκούσαμεν σημεῖα
γενόμενα ἐν Καφαρναούμ, ποίησον καὶ ὧδε ἐν τῆ πατρίδι σου». Καὶ ὁρᾶς ὡς
ἔστιν τ῅ς ἀληθείας ἡ ἀκολουθία; «Καὶ οὐκ ἐποίησε διὰ τὴν ἀπιστίαν αὐτῶν,
φησίν, <σημεῖον> οὐδέν». Κἀκεῖθεν παρελθὼν εἰς τὴν Καφαρναοὺμ πάλιν
κατῴκησε. Καὶ ἐλθὼν εἰς τὰ μέρη τ῅ς θαλάσσης, ὥς φησιν ὁ Ματθαῖος, εἶδε
΢ίμωνα Πέτρον καὶ ᾿Ανδρέαν τὸν ἀδελφὸν αὐτοὖ βάλλοντας τὰ δίκτυα
*y+, como registra la secuencia, que *Jesús+ le dijo: “Tú ser{s llamado Cefas”. “Al
día siguiente Jesús quiso ir hacia Galilea y encuentra a Felipe y le dice: Sígueme.
Felipe era de Betsaida, de la ciudad de Andrés y Pedro”. Y ves que esto nos
permite pensar [lo siguiente]: de los dos que siguieron [a Jesús], que habían sido
discípulos de Juan, sólo se menciona el nombre de uno – que era Andrés – pero el
del otro no se menciona; esto nos hace pensar que, debido a que eran coterráneos,
vivían bajo el mismo techo, tenían el mismo oficio y trabajaban juntos, [el
discípulo] del cual no se menciona el nombre era uno de los hijos de Zebedeo, o
bien Juan, o bien Jacobo. Pues era necesario que éstos fueran llamados primero, y
luego Felipe, según el orden establecido en los Evangelios: primero Pedro, después
Andrés, luego Jacobo, luego Juan y después de estos Felipe. Pero ahora dejemos
esto de lado, pues el tratamiento de este asunto es demasiado.
15. Pero [es tiempo] de volver al tema y observar que, así como cuando ya
eran discípulos de Juan [el Bautista] desempeñaban su propia profesión y
guardaban su enseñanza, actuaron también del mismo modo el primer día que
pasaron con Jesús, y cuando volvieron al día siguiente se dedicaron a la pesca,
como dicen los registros de los otros Evangelios. Pues después de que Jesús salió al
día siguiente el relato dice inmediatamente: “Al tercer día se celebró una boda en
Caná de Galilea, y la madre de Jesús estaba allí; y Jesús y sus discípulos fueron
invitados a la boda”131. De la consideración minuciosa de cada una de estas
declaraciones y de su asunto se da a entender que [Jesús] también había llevado
consigo a otros discípulos que se quedaron con Él, quizá Natanael, Felipe y
algunos otros. Andrés y los demás se volvieron, pero los que se habían quedado
con Él también fueron invitados a la boda. Y después de hacer este primer milagro
descendió a la región de Capernaúm y moró allí. Luego comenzó a realizar allí
otros milagros: cuando sanó al que tenía una mano seca, pero también a la suegra
de Pedro – el cual era de Betsaida pero se había casado [con una mujer] de
Capernaúm, pues la distancia entre estos dos lugares no es grande –. [Jesús] le curó
la fiebre y una vez restablecida los atendió; de modo que esta sucesión de hechos
es [clara]. Después de esto Él volvió nuevamente a Nazaret, donde se había criado.
Entonces leyó el libro del profeta Isaías y luego, anticipándose a ellos, dijo:
“Seguramente me diréis este refr{n: Médico, cúrate a ti mismo; cuantos milagros
escuchamos que han sido hechos en Capernaúm, hazlos también aquí en tu
tierra”132. ¿Ves que el relato es sincero? Dice: “Y no hizo ningún <milagro> a causa
de la incredulidad de ellos”133. De allí se fue nuevamente a vivir a Capernaúm, y al
llegar a la orilla del mar – como dice Mateo – vio a Simón Pedro y a su hermano
Andrés echando las redes
καὶ πάλιν ᾿Ιάκωβον καὶ ᾿Ιωάννην υἱοὺς Ζεβεδαίου, καὶ τέλεον αὐτοὺς ἐκάλεσε
καὶ ὆ίψαντες λοιπὸν τὰ δίκτυα ἠκολούθησαν αὐτ῵. Ὁ δὲ Λουκ᾵ς καὶ τὴν
ἀκρίβειαν σημαίνει τοὖ πράγματος, ὅτι καὶ ἠκολούθησαν λοιπὸν
ἀμεταστρεπτὶ μηκέτι ἀναβαλλόμενοι τ῅ς κλήσεως, φήσας ὅτι «Ἐλθόντος
αὐτοὖ ἐπὶ τὴν λίμνην Γεννησαρέθ, εἶδε ΢ίμωνα καὶ ᾿Ανδρέαν καταρτίζοντας
τὰ δίκτυα καὶ ἀνέβη εἰς τὸ πλοῖον, ὃ ἦν ΢ίμωνος, φησίν, Πέτρου καὶ ᾿Ανδρέου»
(τοὖτο δὲ σημαίνει, ὡς ἤδη ὄντος αὐτοὖ αὐτοῖς ἐν γνώσει [διὸ] διὰ τὴν
συνήθειαν [καὶ] προσήκαντο) καὶ ἀνελθὼν ἐκάθισεν· ὅτε λέγει τ῵ Πέτρῳ μετὰ
τὴν διδασκαλίαν «Ἐπανάγαγε εἰς τὸ βάθος καὶ χαλάσατε τὰ δίκτυα», οἱ δὲ
εἶπον «Ἐπιστάτα» (ἤδη γὰρ διὰ τὴν τοὖ ᾿Ιωάννου μαρτυρίαν ἐπιστάτην αὐτὸν
ἐκάλουν οἱ πρότερον <περὶ> αὐτοὖ ἀκούσαντες ὅτι «Ἰδού, ὁ ἀμνὸς τοὖ Θεοὖ ὁ
αἴρων τὴν ἁμαρτίαν τοὖ κόσμου», καὶ ὅτι παρ' αὐτ῵ ἔμειναν τὴν μίαν ἡμέραν).
Καὶ εἰς τὴν δευτέραν ἐξ῅λθον μετέπειτα ἄγραν, ἐπὶ τ῵ πλήθει τῶν ἰχθύων
αὐτῶν θαυμασάντων καὶ Πέτρου λέγοντος ὅτι «Ἔξελθε ἀπ' ἐμοὖ, ὅτι ἀνὴρ
ἁμαρτωλός εἰμι, Κύριε»· τάχα γὰρ καὶ μετεμέλετο διὰ τὸ πρότερον αὐτὸν
κεκλ῅σθαι καὶ ἐπιστρέψαι ἐπὶ τοὺς ἰχθύας καὶ τὴν π᾵σαν ἐργασίαν τ῅ς ἁλείας.
Ὁ δὲ εἶπε «Μὴ φοβοὖ», παραθαρσύνων αὐτόν, ὅτι οὐκ ἀπηγορεύθη ἀλλὰ ἔτι
δύναται τ῅ς κλήσεως ἔχεσθαι, ὅτι, φησίν, ἀπὸ τοὖ νὖν ἀνθρώπους ἔσῃ ζωγρῶν·
ὅτε καὶ τοῖς μετόχοις τοῖς ἐν τ῵ ἑτέρῳ πλοίῳ ἔνευσαν εἰς σύλληψιν ἥκειν τ῅ς
αὐτ῅ς ἄγρας. Ἦσαν γὰρ κοινωνοί, ὥς φησι, τ῵ ΢ίμωνι· καθάπερ ἄνω κἀμοὶ
προδεδήλωται ἐκ τ῅ς ὑποθέσεως ταύτης <τῶν> δύο μὲν ἀκολουθησάντων αὐτ῵
παρὰ ᾿Ιωάννου <δὲ> ἀκηκοότων *, ὧν δύο εἷς ἦν ὁ ᾿Ανδρέας, <καθὼς> ἔφημεν,
διανενοημένοι καλλίστως τὸν ἕτερον εἶναι πάλιν τάχα ἕνα τῶν υἱῶν Ζεβεδαίου
διά τε τὸ συνεργὸν καὶ μέτοχον καὶ κοινωνικόν. Καὶ λοιπὸν μετὰ ταὖτα πάντα
καταλείψαντες οἱ τέσσαρες τά τε πλοῖα καὶ ἁπλῶς ἅπαντα, ὥς φησιν, ἀφέντες
εἰς τὴν γ῅ν ἠκολούθησαν αὐτ῵, ὡς ἔχει ἡ τοὖ Λουκ᾵ μαρτυρία. Ὥστε ἐξ
ἅπαντος δείκνυσθαι ὅτι οὐδεμία σκολιότης οὐδ' ἐναντιότης ἐν τοῖς ἁγίοις
Εὐαγγελίοις οὐδὲ παρὰ τοῖς εὐαγγελισταῖς εὑρίσκεται, ἀλλὰ πάντα σαφ῅.
Φρόνων δέ εἰσι διαστάσεις· ἐντεὖθεν γὰρ καὶ ἐπέκεινα, τῶν περὶ Πέτρον καὶ
᾿Ιωάννην λοιπὸν συναφθέντων καὶ ἀκολουθούντων, ἐγένετο διδάσκων ἐν
πάσῃ τῆ Γαλιλαίᾳ καὶ ἐν τῆ ᾿Ιουδαίᾳ, καὶ λοιπὸν πλατυνομένου τοὖ
κηρύγματος τὰ ἑξ῅ς τῶν θεοσημείων ἐπετέλει. Ὥστε εἶναι ἐξ ἅπαντος τὴν
ἀκολουθίαν ὧδε·
16. Πρῶτον μὲν βαπτισθέντος αὐτοὖ κατ' Αἰγυπτίους ᾿Αθὺρ δωδεκάτῃ, ὡς
ἔφημεν, πρὸ ἓξ εἰδῶν Νοεμβρίων—τουτέστιν πρὸ ἑξήκοντα ἡμερῶν πλήρης
τ῅ς ἡμέρας τῶν ᾿Επιφανείων, ἥ ἐστιν ἡμέρα τ῅ς αὐτοὖ κατὰ σάρκα γεννήσεως,
ὡς ἔχει ἡ μαρτυρία τοὖ κατὰ Λουκ᾵ν Εὐαγγελίου, ὅτι «Ἦν ᾿Ιησοὖς ἀρχόμενος
εἶναι ὡς ἐτῶν τριάκοντα, ὢν υἱὸς ὡς ἐνομίζετο τοὖ ᾿Ιωσήφ». Ἦν γὰρ τ῵ μὲν
ὄντι εἴκοσι ἐννέα ἐτῶν καὶ μηνῶν δέκα, ὅτε ἐπὶ τὸ βάπτισμα ἧκε, τριάκοντα
μὲν ἐτῶν, ἀλλ' οὐ πλήρης· διὸ λέγει «Ἀρχόμενος εἶναι ὡς ἐτῶν τριάκοντα» —
y también a Jacobo y a Juan, hijos de Zebedeo, y los llamó por última vez y ellos,
dejando finalmente las redes, lo siguieron. Lucas indica la seguridad del hecho de
que finalmente lo siguieron sin volverse ni aplazar el llamamiento al decir:
“Cuando Él llegó al lago de Genesaret vio a Simón y a Andrés reparando las redes
y subió a la barca, la cual” – dice – “era de Simón Pedro y de Andrés”134 (esto
indica que ellos ya lo conocían, [por lo cual también] estaban relacionados a causa
de su trato frecuente) “y subiendo, se sentó”. Cuando, luego de su enseñanza, le
dice a Pedro: “Llevad *la barca+ a lo profundo y soltad las redes”135, ellos dijeron:
“Maestro”136 (aquellos que previamente habían escuchado <acerca> de Él: “He aquí
el cordero de Dios que quita el pecado del mundo” y habían pasado un día con Él
ya le llamaban “Maestro” debido al testimonio de Juan). Y después, cuando
salieron por segunda vez a pescar, quedaron asombrados por la cantidad de peces
y Pedro dijo: “Ap{rtate de mí, Señor, que soy varón pecador”137; quizá se arrepintió
por haber sido llamado previamente y haber vuelto a los peces y a todo el trabajo
de la pesca. Pero Jesús, anim{ndolo, le dijo: “No temas”, porque no había sido
rechazado sino que todavía podía obtener su llamamiento. Jesús le dijo: “A partir
de ahora ser{s pescador de hombres”138 cuando les hicieron señas a los compañeros
en la otra barca para que fueran a ayudarlos con esa pesca pues, como dice, eran
socios de Simón, tal como lo he mencionado anteriormente a cuento de aquel
asunto <de los> dos que lo siguieron y escucharon de parte de Juan: *“He aquí el
cordero de Dios que quita el pecado del mundo”+*. Uno de estos dos era, <como>
dijimos, Andrés y tengo una impresión muy fiable de que el otro, a su vez, quizá
fuera uno de los hijos de Zebedeo, ya que era su colaborador, su compañero y
socio. Y luego, después de todo esto, los cuatro abandonaron las barcas y – como
dice – simplemente dejaron todo en el suelo y le siguieron, tal como registra el
testimonio de Lucas. De suerte que queda absolutamente demostrado que no se
encuentra ninguna falsedad ni contradicción en los santos Evangelios ni entre los
evangelistas, sino que todo es claro. Pero hay diferencias de tiempo: de allí en
adelante, luego de que Pedro y Juan se unieran y le siguieran, fue a enseñar por
toda Galilea y en Judea y después, cuando la proclamación [del Evangelio] se
extendió, llevó a cabo el resto de los milagros. De manera que el orden completo es
así:
16. En primer lugar, Jesús fue bautizado – como dijimos – en el doceavo [día
del mes] egipcio de Athyr139, seis [días] antes de los idus de noviembre140 – esto es,
antes de los sesenta días cumplidos del día de la Epifanía, el cual es el día de su
nacimiento en la carne, como registra el testimonio del Evangelio según Lucas: “Y
cuando comenzó Jesús tenía como treinta años, siendo hijo, según se suponía, de
José”141. En realidad, tenía veintinueve años y diez meses cuando se bautizó,
ciertamente treinta años pero no cumplidos; por lo cual dice: “Cuando comenzó
tenía como treinta años” –
λοιπὸν ἐξεβλήθη εἰς τὴν ἔρημον. Ἀπ' ἐντεὖθεν οὗν αἱ τεσσαράκοντα ἡμέραι
τοὖ πειρασμοὖ ἀκολούθως φαίνονται καὶ αἱ δύο ἑβδομάδες μικρ῵ πλέον καὶ
ἡμέραι δύο, ἃς διέτριψεν ἐπανελθὼν ἀπὸ τοὖ πειρασμοὖ ἐπὶ τὴν Γαλιλαίαν,
τουτέστιν εἰς τὴν Ναζαρὲτ καὶ περὶ τὰ ὅρια αὐτ῅ς, καὶ μία ἡμέρα ὅτε ἦλθεν
πρὸς ᾿Ιωάννην, ὅτε ἔφη ὁ ᾿Ιωάννης «Ἴδε, ὁ ἀμνὸς τοὖ Θεοὖ ὁ αἴρων τὴν
ἁμαρτίαν τοὖ κόσμου», καὶ ἡ ἐπαύριον <ὅτε> «Πάλιν εἱστήκει ὁ ᾿Ιωάννης καὶ ἐκ
τῶν μαθητῶν αὐτοὖ δύο καὶ ἐμβλέψας τ῵ ᾿Ιησοὖ περιπατοὖντι λέγει· Ἴδε, ὁ
Φριστὸς ὁ ἀμνὸς τοὖ Θεοὖ». Εἶτα φησίν «Ἤκουσαν οἱ δύο μαθηταὶ αὐτοὖ καὶ
ἠκολούθησαν τ῵ ᾿Ιησοὖ». Αὕτη δὲ ἦν ὀκτωκαιδεκάτη μετὰ τὸν πειρασμὸν
ἡμέρα, καθὼς προείπαμεν, πρώτη δὲ ἀπὸ ᾿Ιωάννου ὅτε ἠκολούθησαν τ῵
᾿Ιησοὖ οἱ περὶ ᾿Ανδρέαν καὶ παρ' αὐτ῵ ἔμειναν τὴν ἡμέραν ἐκείνην (ὥρα ἦν ὡς
δεκάτη), ὅτε καὶ τὸν ἑαυτοὖ ἀδελφὸν ΢ίμωνα εὑρὼν ὁ ᾿Ανδρέας ἤγαγε πρὸς
τὸν ᾿Ιησοὖν. Εἶτα λέγει τὸ Εὐαγγέλιον «Σῆ ἐπαύριον ἠθέλησεν ἐξελθεῖν εἰς τὴν
Γαλιλαίαν καὶ εὑρίσκει Υίλιππον καὶ λέγει αὐτ῵ ὁ Κύριος· Ἀκολούθει μοι».
Αὕτη δὲ ἦν ἐννεακαιδεκάτη ἡμέρα μετὰ τὸν πειρασμόν, ὡς ἔχει ἡ ἀκολουθία
τοὖ Εὐαγγελίου, * Υιλίππου τὴν κλ῅σιν καὶ τοὖ Ναθαναήλ. Καὶ λοιπὸν τῆ
τρίτῃ ἡμέρᾳ, λέγει, γάμος ἐγένετο ἐν Κανᾶ τ῅ς Γαλιλαίας, μετὰ τὰς δύο τὰς
προειρημένας ἀπὸ ᾿Ιωάννου ἡμέρας. Προστιθεμένων τοίνυν τῶν εἴκοσι
ἡμερῶν ταῖς τεσσαράκοντα τοὖ πειρασμοὖ δύο μ῅νες τελοὖνται, οἵτινες τοῖς
δέκα μησὶ συναπτόμενοι ἐνιαυτὸν τελοὖσιν, ὅ ἐστι πλήρωμα τριάκοντα ἐτῶν
ἀπὸ τ῅ς γεννήσεως τοὖ Κυρίου, καὶ εὑρίσκεται τὸ πρῶτον σημεῖον τ῅ς τοὖ
ὕδατος εἰς οἶνον μεταβολ῅ς ἐν τ῵ τέλει τοὖ τριακοστοὖ ἔτους ποιήσας ὁ
Φριστός, ὡς ἔστιν σοι καταληπτέον ταῖς τῶν Εὐαγγελίων ἀκολουθίαις
προσσχόντι ἀκριβῶς. Λοιπὸν δ' ἀπὸ τοὖ πρώτου σημείου τούτου τά τε ἄλλα
σημεῖα ἐργάζεται καὶ τὸ κήρυγμα διδάσκει, δεικνυμένης εἰς ἅπαντας
ἀνθρώπους τ῅ς θαυμαστ῅ς καὶ ἀρρήτου αὐτοὖ φιλανθρωπίας καὶ εὐαγγελικ῅ς
θαυματουργίας, ὡς πολλάκις ἠναγκάσθην φ῅σαι διὰ τὴν τῶν ἠπατημένων
ἀγνωσίαν τῶν ἀντιλέγειν τολμώντων τῆ τῶν Εὐαγγελίων ἀκριβείᾳ τῆ ὑπὸ τοὖ
ἁγίου Πνεύματος ἀκολούθως ἐκτεθείσῃ.
17. Οὐκ ἐάσει γὰρ χώραν ἡ τοσαύτη ἀκριβὴς ἀπόδειξις τοῖς ἐναντιουμένοις
ἑαυτοῖς· οὐ γὰρ λέγω τῆ ἀληθείᾳ, ἐπεὶ μηδὲ δύνανται. Δηλοὖται γὰρ ὅτι ἀπὸ
τοὖ βαπτίσματος ἡ ἀρχὴ τ῅ς λοιπ῅ς πραγματείας γέγονεν· οὕτω γὰρ δείκνυται
ὡς ὁ Κύριος μετὰ τὴν ἡμέραν τοὖ βαπτίσματος ἐν τ῵ πειρασμ῵ γέγονε τῶν
τεσσαράκοντα ἡμερῶν ἐν τῆ ἐρήμῳ, περὶ ὧν τ῵ Πνεύματι τ῵ ἁγίῳ διὰ
᾿Ιωάννου οὐ πεφρόντισται σημ᾵ναι· ἤδη γὰρ ἦν τοὖτο διὰ τῶν τριῶν
εὐαγγελιστῶν σημανθέν. Καὶ πάλιν τοῖς ἄλλοις εὐαγγελισταῖς περὶ τῶν
ἄλλων οὐ πεφρόντισται, διὰ τὸ ἕκαστον ἀφ' ἑκάστου βοηθεῖσθαι. Καὶ γὰρ
παρὰ πάντων συλλεγομένη ἡ ἀλήθεια δείκνυται μία τις οὗσα καὶ πρὸς ἑαυτὴν
μὴ στασιάζουσα. Ἐκεῖθεν γὰρ εὐθὺς ἀπὸ τοὖ πειρασμοὖ, ὡς ἔφην, εἰς τὴν
Ναζαρὲτ ἔρχεται καὶ μένει ἐκεῖ, οὔπω τινὸς μαθητοὖ μετ' αὐτοὖ ὄντος.
y luego fue llevado al desierto. De aquí, a continuación aparecen los cuarenta días
de tentación y las poco más de dos semanas – [dos semanas] y dos días – que
demoró en volver desde [el lugar] de la tentación a Galilea, esto es, a Nazaret y sus
alrededores, y un día cuando fue hacia Juan – cuando Juan dijo: “He aquí, el
cordero de Dios que quita el pecado del mundo” – y el día siguiente <cuando>
“estaba de nuevo Juan y dos de sus discípulos, y al ver a Jesús que pasaba, dice: He
aquí el Cristo, el cordero de Dios”. Luego dice: “Los dos discípulos lo escucharon y
siguieron a Jesús”142. Este fue el décimo octavo día después de la tentación, como
dijimos previamente, pero el primero después [del encuentro] con Juan, cuando
Andrés y los otros siguieron a Jesús y se quedaron con Él aquel día (era como la
hora décima), y cuando Andrés encontró a su hermano Simón y lo condujo a Jesús.
Luego el Evangelio dice: “A la mañana siguiente Jesús quiso partir hacia Galilea y
encuentra a Felipe y le dice: Sígueme”143. Este fue el décimo noveno día despés de
la tentación, como registra la secuencia del Evangelio, [cuando se produce]* el
llamamiento de Felipe y de Natanael. Y luego al tercer día, dice, se celebró una
boda en Caná de Galilea, después de los dos días antes mencionados [del
encuentro] con Juan. Así pues, al sumar estos veinte días a los cuarenta de la
tentación se cumplen dos meses los cuales, al unirlos a los diez meses, completan
un año, lo cual da un total de treinta años desde el nacimiento del Señor. Y se
descubre que Cristo realizó el primer milagro – la transformación del agua en vino
– al final del trigésimo año, como debes comprender si te aplicas con ahínco a
[cotejar] las secuencias de los Evangelios. Luego, después de este primer milagro,
realizó otros prodigios y presentó el mensaje como muestra de su admirable e
inexpresable bondad para con todos los hombres y la maravilla de los Evangelios,
como frecuentemente me he visto obligado a decir a causa de la ignorancia de los
extraviados que se atreven a contradecir la exactitud de los Evangelios, expuesta
apropiadamente por el Espíritu Santo.
17. Tal demostración rigurosa no dejará lugar a los que se contradicen a sí
mismos; no digo [a los que contradicen] a la verdad, pues no pueden [estar en lo
cierto]. Pues es evidente que el comienzo de la restante actividad ha sucedido
después del bautismo; así se demuestra que el Señor fue tentado en el desierto
cuarenta días luego del día del bautismo, aun cuando el Espíritu Santo no se haya
preocupado en señalarlo por medio de Juan pues esto ya había sido indicado por
los tres evangelistas. Y a su vez los otros evangelistas no se preocuparon acerca de
las demás [cuestiones], debido a que cada uno es auxiliado por el otro. Cuando la
verdad es recogida de todos ellos demuestra que es una y no está en pugna
consigo misma. De aquí – inmediatamente después de la tentación, como dije – se
fue a Nazaret y permaneció allí, cuando todavía no tenía ningún discípulo.
Κἀκεῖθεν κατέρχεται πρὸς τὸν ᾿Ιωάννην, ὅτε εὐθὺς διὰ τοὖ ᾿Ανδρέου καλεῖται
ὁ Πέτρος, εἶτα Υίλιππος καὶ διὰ Υιλίππου Ναθαναήλ. Μηδεὶς δὲ καὶ τοὖτο
ἀμφιβάλλων περιεργαζέσθω, ὁρῶν ὅτι ᾿Ανδρέας πρῶτος ὑπήντησε τ῵ ᾿Ιησοὖ,
ἔπειτα Πέτρος καὶ δι' αὐτοὖ ἐκλήθη, ἵνα ἄρξηται καὶ περὶ τούτου ἀσχάλλειν. Ἡ
μὲν γὰρ συνάντησις τ῵ ᾿Ανδρέᾳ πρώτῳ γεγένηται, μικροτέρῳ ὄντι τοὖ Πέτρου
τ῵ χρόνῳ τ῅ς ἡλικίας· ὕστερον δὲ πάλιν, ὅτε ἡ τελεία αὐτοῖς ἀπόταξις
γεγένηται, ἀπὸ τοὖ Πέτρου γέγονεν. Ἀφηγεῖτο γὰρ τοὖ ἰδίου ἀδελφοὖ καὶ ᾔδει
ὁ Κύριος τοὖτο, ὅτι Θεός ἐστιν εἰδὼς τὰς κλίσεις τῶν καρδιῶν καὶ γινώσκων τίς
ἐν πρώτοις ἄξιος τάττεσθαι, καὶ ἐξελέξατο τὸν Πέτρον ἀρχηγὸν εἶναι τῶν
αὐτοὖ μαθητῶν, ὡς πανταχοὖ σαφῶς ἀποδέδεικται. Μετέπειτα γὰρ ἐλθόντων
αὐτῶν καὶ μεινάντων παρ' αὐτ῵ τὴν πρώτην ἡμέραν, ὡς ἔφην, τῆ δευτέρᾳ
ὁδευσάντων, τῆ τρίτῃ δὲ ἡμέρᾳ τοὖ θεοσημείου τοὖ πρώτου γενομένου, [καὶ]
τινῶν συνόντων αὐτ῵ (οὐ τοὖ ᾿Ανδρέου οὐδὲ τοὖ Πέτρου οὐδὲ τοὖ ᾿Ιωάννου
οὐδὲ τοὖ ᾿Ιακώβου, ἀλλὰ τῶν περὶ Ναθαναὴλ καὶ Υίλιππον καὶ ἄλλων τινῶν,
ὡς ἔστι συνιέναι), ἑξ῅ς λοιπὸν μετὰ τὸ ἐλθεῖν αὐτὸν εἰς Καφαρναοὺμ καὶ
ἀνελθεῖν πάλιν εἰς Ναζαρὲτ κἀκεῖθεν πάλιν εἰς Καφαρναοὺμ καὶ ποι῅σαι
μέρος τι τῶν σημείων, ἀν῅λθεν πάλιν εἰς Ναζαρὲτ καὶ ἀνέγνω τὸ βιβλίον
᾿ΗσαἸου τοὖ προφήτου, ὅπου λέγει «Πνεὖμα Κυρίου ἐπ' ἐμέ, ο὘ εἵνεκεν ἔχρισέν
με εὐαγγελίσασθαι πτωχοῖς» καὶ τὰ ἑξ῅ς. Ἦν δὲ μετὰ τὴν ἡμέραν τῶν
᾿Επιφανείων τοὖτο γινόμενον μετὰ ἡμέρας τινάς. Καὶ μετὰ τὸ παραδοθ῅ναι
τὸν ᾿Ιωάννην κατελθὼν πάλιν εἰς Καφαρναοὺμ λοιπὸν κατῴκησεν, ὅτε ἡ
τελεία κλ῅σις τῶν περὶ Πέτρον καὶ ᾿Ιωάννην γεγένηται, ἐλθόντος αὐτοὖ παρὰ
τὴν λίμνην Γεννησαρέθ. Καὶ οὕτως ἡ π᾵σα ἀκολουθία ἀναλογεῖται, οὐδενὸς
ἀντιθέτου ὑπάρχοντος, ἀλλὰ πάσης τ῅ς τῶν Εὐαγγελίων πραγματείας
τηλαυγεστάτης οὔσης καὶ ἐν ἀληθείᾳ κεκηρυγμένης.
Σί οὗν ἔδοξε τούτοις <τοῖς> τὸν ἴδιον νοὖν ἀπατήσασι καὶ τὴν αἵρεσιν ταύτην
τ῵ βίῳ ἐξεμέσασιν ἀθετεῖν τὸ κατὰ ᾿Ιωάννην Εὐαγγέλιον; Δικαίως γὰρ ἄλογον
τὴν αὐτῶν αἵρεσιν κεκλήκαμεν διὰ τὸ μὴ δέχεσθαι αὐτοὺς τὸν ἄνωθεν
ἐλθόντα Θεὸν Λόγον τὸν διὰ ᾿Ιωάννου κεκηρυγμένον. Μὴ νοοὖντες γὰρ τὴν
δύναμιν τῶν Εὐαγγελίων φασί· Πῶς οἱ ἄλλοι εὐαγγελισταὶ εἰρήκασιν ὅτι
φυγὰς ᾤχετο ἀπὸ προσώπου ῾Ηρῴδου ὁ ᾿Ιησοὖς εἰς Αἴγυπτον καὶ μετὰ τὴν
φυγὴν ἐλθὼν κατέμεινεν εἰς Ναζαρέτ, εἶτα λαβὼν τὸ βάπτισμα ἀπ῅λθεν εἰς
τὴν ἔρημον καὶ μετὰ ταὖτα ἀνέκαμψε καὶ μετὰ τὸ ἀνακάμψαι ἤρξατο
κηρύττειν;
18. Σὸ δὲ Εὐαγγέλιον τὸ εἰς ὄνομα ᾿Ιωάννου, φασί, ψεύδεται· μετὰ γὰρ τὸ
εἰπεῖν ὅτι ὁ Λόγος σὰρξ ἐγένετο καὶ ἐσκήνωσεν ἐν ἡμῖν καὶ ὀλίγα τινά, εὐθὺς
λέγει ὅτι γάμος ἐγένετο ἐν Κανᾶ τ῅ς Γαλιλαίας. Καὶ οὐ μέμνηνται οἱ
ἀφροσύνην ἑαυτοῖς ἐπισπώμενοι ὡς ᾿Ιωάννης μετὰ τὸ εἰπεῖν τὸν Λόγον σάρκα
γεγεν῅σθαι καὶ ἐσκηνωκέναι ἐν ἡμῖν τουτέστιν ἄνθρωπον γεγονέναι, καὶ
<αὐτὸς> λέγει, ὅτι ἦλθε πρὸς τὸν ᾿Ιωάννην τὸν βαπτιστὴν ἐν τ῵ ᾿Ιορδάνῃ
Y de allí volvió a [donde estaba] Juan, cuando a la vez Pedro fue llamado a través
de Andrés, luego Felipe y, por medio de Felipe, Natanael. Y que nadie se afane con
dudas por esto al ver que Andrés se encontró primero con Jesús y luego Pedro y
que fue llamado por medio de él, y comience a sentirse incómodo acerca de esto. El
encuentro con Andrés ocurrió primero ya que era menor en años que Pedro; pero
más tarde, a su vez, cuando ocurrió su completa renuncia, sucedió a instancias de
Pedro, pues él era el mentor de su propio hermano y el Señor sabía esto – porque
es Dios, conoce las inclinaciones de los corazones y sabe quién es digno de ser
ubicado entre los primeros – y escogió a Pedro para ser el principal de sus
discípulos, como ha sido demostrado claramente por todas partes. Luego fueron y,
como dije, se quedaron con Él el primer día, viajaron al segundo y al tercer día
realizó el primer milagro, [y] algunos [de los discípulos] estaban con Él (como es
evidente, no estaban Andrés, ni Pedro, ni Juan ni Jacobo, sino Natanael, Felipe y
algunos otros). A continuación, después de ir a Capernaúm y regresar de nuevo a
Nazaret y de allí nuevamente a Capernaúm y realizar una parte de los milagros,
volvió otra vez a Nazaret y leyó el libro del profeta Isaías donde dice: “El Espíritu
del Señor está sobre mí, por cuanto me ungió para anunciar las buenas noticias a
los pobres”144 y lo que sigue. Esto sucedió algunos días después del día de la
Epifanía. Y después de que Juan fue capturado volvió a Capernaúm y finalmente
habitó allí, y el llamamiento final de Pedro y de Juan sucedió cuando Jesús fue a la
orilla del lago de Genesaret. Y de este modo la secuencia entera concuerda y no
hay nada contradictorio, sino que todo el relato de los Evangelios es clarísimo y ha
sido proclamado verazmente.
¿Por qué, pues, le pareció bien a estos – que han engañado su propia
inteligencia y han vomitado al mundo esta secta – rechazar el Evangelio según Juan?
Correctamente hemos llamado “alógica”145 a su secta ya que no aceptan el Verbo
de Dios que vino del cielo y fue proclamado por Juan. Como no entienden el poder
de los Evangelios dicen: “¿Por qué los otros evangelistas han dicho que Jesús,
cuando huyó de Herodes, se fue a Egipto y después de la huida volvió y se quedó
en Nazaret, y luego de recibir el bautismo se fue al desierto y después de esto
regresó, y luego de regresar comenzó a predicar?”
18. “Pero el Evangelio *escrito+ en nombre de Juan miente”, dicen, “pues
después de decir que el Verbo se hizo carne y habitó entre nosotros y algunas
pocas cosas más, inmediatamente dice que se celebró una boda en Caná de
Galilea”. Pero estas personas que se dedican a sí mismas a la idiotez no recuerdan
que Juan, luego de decir que el Verbo se hizo carne y habitó entre nosotros – esto
es, que se hizo hombre – también <él> dijo que fue a Juan el Bautista en el Jordán
καὶ ἐβαπτίσθη ὑπ' αὐτοὖ· αὐτὸς <γὰρ> ᾿Ιωάννης μαρτυρεῖ λέγων τὸν
βαπτιστὴν ᾿Ιωάννην εἰρηκέναι «Ο὘τός ἐστι περὶ ο὘ εἶπον ὑμῖν», καὶ πάλιν ὅτι
«Σεθέαμαι τὸ Πνεὖμα τὸ ἅγιον καταβαῖνον ἐν εἴδει περιστερ᾵ς καὶ μένον ἐπ'
αὐτόν», καί «Ο὘τός ἐστιν ὁ αἴρων τὴν ἁμαρτίαν τοὖ κόσμου». Ὁρᾶς ὅτι οὐδὲν
κατὰ ἐπιλησμονὴν ὑφηγεῖται, παρέλειψε δὲ ὁ ᾿Ιωάννης τὰ τ῵ Ματθαίῳ
πραγματευθέντα. Οὐ γὰρ ἦν χρεία ἐκείνων οὐκέτι, ἀλλὰ τ῅ς τελείας φράσεως
πρὸς ἀντίρρησιν τῶν νομιζόντων ἀπὸ Μαρίας καὶ δεὖρο Φριστὸν αὐτὸν
καλεῖσθαι καὶ υἱὸν Θεοὖ, καὶ εἶναι μὲν πρότερον ψιλὸν ἄνθρωπον, κατὰ
προκοπὴν δὲ εἰληφέναι τὴν τοὖ υἱοὖ τοὖ Θεοὖ προσηγορίαν. Διὸ τῶν
ἀναγκαίων ἐπιμέλεται, (πάντων μὲν μεγάλων ὄντων καὶ ἀναγκαίων,
περιττότερον δὲ τῶν ἐπουρανίων), ποιούμενος τὴν διήγησιν τ῅ς ἄνωθεν
οἰκονομίας. Λέγουσι δὲ τὸ κατὰ ᾿Ιωάννην Εὐαγγέλιον ἀδιάθετον εἶναι, ἐπεὶ μὴ
ταὖτα ἔφη, λέγω δὲ τὰ κατὰ τὸν πειρασμὸν τῶν τεσσαράκοντα ἡμερῶν, καὶ
οὐκ ἀξιοὖσιν αὐτὸ δέχεσθαι, κατὰ πάντα πεπλανημένοι καὶ τυφλώττοντες τὴν
διάνοιαν.
19. Σέταρτος γὰρ τῶν εὐαγγελιστῶν κατὰ διαδοχὴν ἐλθὼν ὁ μακάριος
᾿Ιωάννης, πρῶτος μὲν ὢν ἐν τῆ κλήσει μετὰ Πέτρον καὶ ᾿Ανδρέαν σὺν ᾿Ιακώβῳ
τ῵ ἀδελφ῵ αὐτοὖ, τελευταῖος δὲ τοῖς χρόνοις εὐαγγελισάμενος, τὰ πρὸ αὐτοὖ
καλῶς τεταγμένα οὐκ ἐμερίμνησεν ἐκθέσθαι, ἀλλὰ προλαμβάνει τῶν
὆ηθέντων τὰ μὴ ὆ηθέντα καὶ <οὕτως> διαλέγεται. Ὁ Ματθαῖος γὰρ ἄρχεται
ἀπὸ ᾿Αβραάμ, μετὰ δὲ τὴν ἀρχὴν καὶ μετὰ δύο ἔτη τ῅ς γεννήσεως πάλιν
ποιεῖται τὴν ὑφήγησιν. Μάρκος δὲ ἄρχεται ἀπὸ πεντεκαιδεκάτου ἔτους
Σιβερίου Καίσαρος, <τὴν> μεσότητα τῶν μετὰ τὴν ἀρχὴν <οὐ> διηγούμενος.
Λουκ᾵ς δὲ ἀρχὴν πρὸ τ῅ς ἀρχ῅ς ἐπήγαγε, τὴν περὶ τ῅ς ᾿Ελισάβετ καὶ Μαρίας
πρὸ τοὖ ἐγκύμονα<ς αὐτὰς> εἶναι γεγενημένην πραγματείαν. ᾿Ιωάννης δέ, ἔτι
πρότερος μὲν ὢν τῆ κλήσει, ὕστερος δὲ τούτων κηρύξας, ἐπασφαλίζεται τὴν
πρὸ τ῅ς ἐνσάρκου παρουσίας πραγματείαν. Πνευματικὰ γὰρ ἦν τὰ πλεῖστα τὰ
ὑπ' αὐτοὖ λεγόμενα, τῶν σαρκικῶν ἤδη ἐπασφαλισθέντων. Διὸ πνευματικῶς
τὴν ὑφήγησιν ποιεῖται τ῅ς ἄνωθεν ἀπὸ Πατρὸς ἀνάρχου δωρε᾵ς ἡμῖν
ἐλθούσης, κατὰ εὐδοκίαν <δὲ> Πατρὸς ἐν τῆ μήτρᾳ τ῅ς ἁγίας παρθένου
οἰκονομηθείσης. Καὶ τὸ ἀναγκαίως δὲ ζητούμενον οὐκ ἀπεσιώπησεν, ἀλλὰ
Πνεύματι ἁγίῳ κινούμενος τὸν πρὸ τῶν αἰώνων <εἰσ>άγει ὄντα Θεὸν Λόγον,
ἀνάρχως καὶ ἀχρόνως ἐκ Πατρὸς γεγεννημένον, ἐν σαρκὶ δὲ ἐληλυθότα δι'
ἡμ᾵ς ἐδήλωσεν, ἵνα ἀπὸ τεσσάρων εὐαγγελιστῶν τὴν π᾵σαν γνῶσιν κατά τε
τὴν σάρκα καὶ κατὰ τὴν θεότητα ἀκριβῶς κατάσχωμεν.
20. Σελειωθέντων γὰρ πάντων τῶν κατὰ τὸ βάπτισμα καὶ κατὰ τὸν
πειρασμόν, ἐλθόντος τοὖ ᾿Ιησοὖ λοιπὸν καὶ ὀλίγων ἡμερῶν <χρόνον>, καθὼς
πολλάκις εἶπον, διατρίψαντος ἔν τε τῆ Ναζαρὲτ καὶ ἐν τοῖς ὁρίοις αὐτ῅ς καὶ
περὶ τὴν Καφαρναούμ, μετά <τε> τὸ συναντ῅σαι τ῵ ᾿Ιωάννῃ ἐπὶ τοὖ ᾿Ιορδάνου
καὶ τῆ ἐπαύριον τινὰς τῶν μαθητῶν συμπαρειληφότος, πρῶτον τοὖτο σημεῖον
y fue bautizado por él; <pues> el mismo Juan [el evangelista] da testimonio al decir
lo que dijo Juan el Bautista: “Este es acerca de quien os dije” y otra vez:
“Contemplé el Espíritu Santo que descendía en forma de paloma y reposaba sobre
Él”, y: “Éste es el que quita el pecado del mundo”. Como ves, no expuso ninguno
[de estos sucesos, pero no] por olvido, sino que Juan omitió los tratados por Mateo
pues ya no había necesidad de [volver a referir] aquellos sino de la explicación
perfecta, en refutación de los que creen que Jesús es llamado Cristo e Hijo de Dios
desde el tiempo de María, que antes era un simple hombre y que ha recibido la
denominación de “Hijo de Dios” como un ascenso. Por lo cual, al hacer el relato de
la dispensación celestial, [Juan] dedica su atención a las cosas importantes
(ciertamente todas son significativas e importantes, pero las cosas celestiales lo son
en mayor medida). Pero [estos sectarios] dicen que el Evangelio según Juan no es
canónico puesto que no mencionó estos eventos – me refiero a [lo sucedido
durante] los cuarenta días de la tentación – y consideran que no hay que aceptarlo,
puesto que se han extraviado completamente y su entendimiento está enceguecido.
19. El bienaventurado Juan fue el cuarto en la sucesión de los evangelistas,
siendo con su hermano Jacobo el primero en el llamamiento después de Pedro y de
Andrés, pero el último en escribir un Evangelio. No se preocupó en exponer las
cosas que habían sido adecuadamente referidas antes de él sino que prefirió lo que
no había sido dicho a lo que se había dicho y lo expuso <de este modo>. Pues
Mateo comienza a partir de Abraham, pero luego de este punto de partida reanuda
el relato dos años después del nacimiento. Marcos comienza a partir del
decimoquinto año de Tiberio César, pero <no> explica los [hechos ocurridos] en
<el> intervalo después del principio. Lucas agregó un principio antes del principio,
el asunto acerca de Elizabeth y María antes de que <ellas> quedaran encintas. Pero
Juan – aun cuando fue anterior en el llamamiento proclamó [el Evangelio] con
posterioridad a ellos – confirma los eventos anteriores a la Encarnación. Pues la
mayoría de las cosas dichas por él son espirituales, ya que las carnales ya habían
sido confirmadas. Por lo cual hace un relato espiritual del don que vino a nosotros
desde el cielo de parte del Padre eterno, <y> al que, por la buena voluntad del
Padre, le fue provisto [un cuerpo carnal] en la matriz de la santa virgen. Y no se
calló lo importante sino que, impulsado por el Espíritu Santo, <presentó> el Verbo
de Dios que es antes de los siglos, engendrado del Padre eterna e intemporalmente,
y explicó que ha venido en la carne por nosotros, a fin de que obtengamos
perfectamente todo el conocimiento – carnal y divino – de los cuatro evangelistas.
20. Luego de que pasaron todos los [sucesos] relativos al bautismo y la
tentación Jesús fue, como dije muchas veces, a pasar unos pocos días en Nazaret y
sus alrededores y cerca de Capernaúm, y después de reunirse con Juan en el
Jordán – tomando juntamente algunos de los discípulos – al día siguiente realizó
este primer milagro
ἐν Κανᾶ πεποίηκε τῆ τρίτῃ ἡμέρᾳ ἀπὸ ᾿Ιωάννου, εἰκοστῆ δὲ τ῅ς ἀπὸ τοὖ
πειρασμοὖ ἐπανόδου, καὶ <ἄρχεται> τοὖ κηρύγματος. Οὔτε γὰρ πρὸ τοὖ
πειρασμοὖ ἐν γάμῳ φάσκει τὸν Φριστὸν ἡκέναι οὔθ' ὅλως τι τῶν θεοσημείων
εἰργάσατο <πρὶν> ἥ τοὖ κηρύγματος ἤρξατο, εἰ μή τι ἃ λέγεται περὶ αὐτοὖ ἐν
παιγνίῳ ὅτε παιδίον ἦν πεποιηκέναι. Ἔδει γὰρ καὶ παιδικὰ ἔχειν αὐτὸν σημεῖα,
ἵνα μὴ πρόφασις γένηται ταῖς ἄλλαις αἱρέσεσι λέγειν ὅτι ἀπὸ τοὖ ᾿Ιορδάνου
ἦλθε<ν ὁ> Φριστὸς εἰς αὐτόν, ὅπερ ἐστὶν ἡ περιστερά· τοὖτο γάρ φασι διὰ τὴν
ψ῅φον τοὖ ω καὶ ἄλφα, ὅ ἐστι περιστερά, ἐπείπερ ἔφη ὁ ΢ωτήρ «Ἐγώ εἰμι τὸ α
καὶ ἐγώ εἰμι τὸ ω». Διὸ καὶ ἐν τ῵ δωδεκάτῳ ἔτει τ῅ς γεννήσεως αὐτοὖ εἰσάγει
τὸν ᾿Ιησοὖν ὁ Λουκ᾵ς εἰρηκότα πρὸς τὴν Μαριὰμ ζητοὖσαν αὐτόν, ἡνίκα τοῖς
διδασκάλοις προσδιελέγετο ἐν ῾Ιεροσολύμοις· «Οὐκ ᾔδειτε ὅτι ἐν τοῖς τοὖ
Πατρός μου δεῖ με εἶναι;», ἵνα πέσῃ ὁ λόγος τῶν λεγόντων ὅτι ἀπὸ τοὖ χρόνου
τοὖ βαπτίσματος υἱὸς γέγονεν Θεοὖ, ἐλθούσης εἰς αὐτὸν τ῅ς περιστερ᾵ς, ἥν
φασιν εἶναι τὸν Φριστόν, καὶ ἵνα σαφῶς γνωσθῆ ὅτι ἄνωθεν ἐπεδήμησεν ὁ
Θεὸς Λόγος καὶ ἐλθὼν ἐσαρκώθη ἀπὸ Μαρίας καὶ ἐν τ῵ ᾿Ιορδάνῃ κατ῅λθεν ἐπ'
αὐτὸν τὸ Πνεὖμα, ἵνα σημάνῃ τίς ἐστιν ὁ μαρτυρούμενος ἀπὸ τοὖ Πατρὸς ὅτι
«Ο὘τός ἐστιν ὁ υἱός μου ὁ ἀγαπητός, αὐτοὖ ἀκούετε», καὶ ἵνα γένηται τοὖτο
ὑπόδειγμα τοῖς μέλλουσιν ἐν αὐτ῵ φωτίζεσθαι, ὅτι καταξιωθήσονται <τ῅ς>
Πνεύματος ἁγίου ἐν τ῵ λουτρ῵ [τ῅ς] δωρε᾵ς καὶ ἀφέσεως ἁμαρτιῶν διὰ τ῅ς
χάριτος τ῅ς ὑπ' αὐτοὖ δοθείσης.
21. ᾿Απὸ τότε δὲ τὰ τέλεια ἤρξατο ποιεῖν θεοσήμεια ἐν τ῵ καιρ῵ τοὖ
κηρύγματος («Σοὖτο <γὰρ> πρῶτον σημεῖον ἐποίησεν ὁ ᾿Ιησοὖς, φησίν, ἐν
Κανᾶ τ῅ς Γαλιλαίας»), οὐχὶ πρὸ τοὖ βαπτίσματος, ὡς πολλάκις ἔφην, ἀλλ' ὅτε
ἀνέκαμψεν ἀπὸ τοὖ πειρασμοὖ, τῆ τρίτῃ ἡμέρᾳ μετὰ τὰς δύο ἃς παρ' αὐτ῵
ἔμειναν οἱ δύο μαθηταὶ τοὖ ᾿Ιωάννου, οἱ ἀκούσαντες καὶ ἀκολουθήσαντες
αὐτ῵· ὡς εὐθὺς μετὰ τὰς δύο ἡμέρας, ἃς ἐποίησαν παρ' αὐτ῵, ἐπιφέρει λέγων
«Καὶ ἐξ῅λθεν εἰς τὴν Γαλιλαίαν καὶ εὑρὼν Υίλιππον εἶπεν· ἀκολούθει μοι».
Εἶτα εὐθὺς τῆ τρίτῃ ἡμέρᾳ γάμος ἐγένετο ἐν Κανᾶ τ῅ς Γαλιλαίας. Ἔδει γὰρ
αὐτὸν ἀπελθόντα εὐθὺς γάμων τελουμένων εἰς τὴν τιμὴν αὐτῶν κληθ῅ναι, ἐπ'
εὐλογίᾳ τοὖ γάμου. Καί φησι «Γάμος ἐγένετο τῆ τρίτῃ ἡμέρᾳ ἐν Κανᾶ τ῅ς
Γαλιλαίας καὶ ἦν ἡ μήτηρ τοὖ ᾿Ιησοὖ ἐκεῖ, ἐκλήθη δὲ καὶ ᾿Ιησοὖς καὶ οἱ μαθηταὶ
αὐτοὖ οἱ μετ' αὐτοὖ εἰς τὸν γάμον»· «Καὶ ὑστερήσαντος, φησίν, οἴνου, λέγει ἡ
μήτηρ τοὖ ᾿Ιησοὖ· Οἶνον οὐκ ἔχουσι. Καὶ λέγει αὐτῆ ὁ ᾿Ιησοὖς· Σί ἐμοὶ καὶ σοί,
γύναι; Οὔπω ἥκει ἡ ὥρα μου». * Μετὰ τὸ ἐλθεῖν αὐτὸν ἀπὸ τ῅ς ἐρήμου κατὰ
τὴν ἀκολουθίαν τοὖ πειρασμοὖ καὶ παραληφθ῅ναι εἰς ῾Ιερουσαλὴμ καὶ στ῅ναι
ἐπὶ τ῵ πτερυγίῳ τοὖ ἱεροὖ καὶ ἀπὸ ῾Ιεροσολύμων ἀνενεχθ῅ναι εἰς ὄρος ὑψηλὸν
λίαν, ὅπερ παρὰ πολλοῖς λέγεται εἶναι τὸ Θαβὼρ ὄρος, ὃ ἑρμηνεύεται
᾿Ιταβύριον· τοὖτο δέ ἐστιν ἐν τῆ Γαλιλαίᾳ.
en Caná, en el tercer día después de [encontrarse con] Juan, pero el vigésimo
después de su regreso de la tentación, y <comenzó> la predicación [del Evangelio].
[Juan] no dice que Cristo haya estado en un casamiento antes de la tentación ni, en
general, que haya realizado alguno de los milagros <antes> de que haya
comenzado la predicación, excepto tal vez aquellos que se dice que Él realizó como
un juego cuando era un niño146. Pues Él debió haber hecho milagros también en su
infancia a fin de no dar a las otras sectas la excusa de decir que el Cristo – el cual,
[según sus creencias], era la paloma – vino a Él después de [su bautismo] en el
Jordán; dicen esto debido a que la suma de las letras “omega” y “alfa”147 [arroja el
mismo valor+ que “paloma”, puesto que el Salvador dijo: “Yo soy el Alfa y la
Omega”148. Por lo cual Lucas presenta a Jesús a los doce años diciéndole a María,
que lo estaba buscando, cuando conversaba con los maestros en Jerusalén: “¿No
sabíais que en los *asuntos+ de mi Padre me es necesario estar?” 149, a fin de que se
derrumbe el argumento de los que dicen que se convirtió en hijo de Dios después
del tiempo del bautismo, cuando vino sobre Él la paloma – la cual ellos dicen que
es el Cristo – y para que se sepa con certeza que el Verbo de Dios llegó de los cielos
y cuando vino fue hecho carne por medio de María, y en el Jordán el Espíritu
descendió sobre Él para indicar quién es aquél del cual el Padre da testimonio:
“Este es mi hijo amado, a Él oíd”150, a fin de que esto sea una señal para los que
quieren ser iluminados por Él de que serán considerados dignos [del] don del
Espíritu Santo en el lavamiento y del perdón de los pecados por medio de la gracia
otorgada por Él.
21. Desde entonces comenzó a realizar los milagros perfectos en el tiempo
de la predicación (“Este” – dice – “fue el primer milagro que hizo Jesús en Can{ de
Galilea”), no antes del bautismo, como dije muchas veces, sino cuando regresó de
la tentación, al tercer día después de los dos que los dos discípulos de Juan
permanecieron con Él, los que escucharon [a Juan hablar acerca de Jesús] y le
siguieron; así que, directamente después de los dos días que pasaron con Él, [el
Evangelio] añade diciendo: “Y salió hacia la Galilea y, encontrando a Felipe, le dijo:
Sígueme”151. Inmediatamente luego, al tercer día, se celebró una boda en Caná de
Galilea. Ya que se celebraba una boda inmediatamente [después] de que se
marchara [de Judea], era necesario invitarle en su honor, para bendición del
matrimonio. Y dice: “Y después de tres días se celebró una boda en Caná de
Galilea, y Jesús y sus discípulos fueron invitados al banquete de boda, y su madre
estaba allí”152; “Y cuando comenzó – dice – a escasear el vino, la madre de Jesús le
dijo: No tienen vino. Jesús le dijo: ¿Qué a ti y a mí, mujer? Aun no llega mi hora”153.
[Esto sucedió]* después de que Él volviera del desierto a continuación de la
tentación, fuera llevado a Jerusalén y situado en el pináculo del templo y, desde
Jerusalén, transportado a una montaña muy alta – la cual muchos dicen que es el
monte Tabor, que se traduce como Itabyrion; ésta está en Galilea.
Σαύτην γὰρ τὴν ἀκολουθίαν ὁ Ματθαῖος ὑπέθετο, ὅς φησιν «Ἀκούσας δὲ ὁ
᾿Ιησοὖς ὅτι ᾿Ιωάννης παρεδόθη, ἦλθεν εἰς τὴν Γαλιλαίαν». Ὁ δὲ Λουκ᾵ς καὶ τὴν
ἀπὸ τοὖ ὄρους ὁρμὴν ἀκριβῶς δηλώσας πρῶτον μὲν περὶ τοὖ ὄρους εἰπὼν καὶ
τῶν βασιλειῶν ὧν ἔδειξε τ῵ Κυρίῳ ὁ διάβολος, ὕστερον λέγει περὶ τοὖ
πτερυγίου καὶ ῾Ιερουσαλήμ, καὶ ὡς ἀνέκαμψεν εἰς τὴν Γαλιλαίαν καὶ Ναζαρέτ.
΢υνῳδὰ δὲ καὶ ὁ Ματθαῖος λέγει «Καταλιπὼν τὴν Ναζαρὲτ ἦλθεν εἰς τὴν
Καφαρναούμ». Ἦλθε γὰρ εἰς Ναζαρὲτ κἀκεῖθεν εἰς τὸν ᾿Ιορδάνην πρὸς τὸν
᾿Ιωάννην, καὶ μετὰ τὸ διελθεῖν διὰ τοὖ ᾿Ιορδάνου πάλιν τὴν ὁρμὴν ἔσχεν ἐπὶ τὰ
οἰκεῖα ἔνθα ἀνετέθραπτο, πρὸς τὴν μητέρα ἐν Ναζαρέτ, ἐκεῖ τε παραμείνας
δύο ἡμέρας, ὅτε καὶ οἱ περὶ ᾿Ανδρέαν παρ' αὐτ῵ ἔμειναν, λοιπὸν ἠπείγετο τ῅ς
σωτηρίας τῶν ἀνθρώπων ἕνεκεν τοὖ κηρύγματος ἄρξασθαι· καὶ ἔμεινε μὲν δύο
ἡμέρας διὰ τὸ διὰ χρόνου ἡκέναι, ἔχων μεθ' ἑαυτοὖ οὓς ἤδη παρείληφε
μαθητάς, καὶ ἀπολύσας τοὺς δύο τοὺς ἀκολουθήσαντας αὐτ῵ εὐθὺς ἐξ῅λθεν
ἐπὶ τὴν Γαλιλαίαν διὰ τὸ κήρυγμα καὶ διὰ τὸ ἔργον τοὖ θεοσημείου τοὖ ἐν τ῵
γάμῳ ἐπιτελεσθέντος. Βλέπε γὰρ πῶς ἐπασφαλίζεται <ἡμ᾵ς> ὁ Λόγος, ὡς
᾿Ιωάννης ὁ βαπτιστὴς μαρτυρεῖ λέγων ὡς παρῳχηκότος ἤδη τοὖ ἔργου ὅτι
«Κἀγὼ οὐκ ᾔδειν αὐτόν, ἀλλ' ὁ πέμψας με βαπτίζειν εἶπέ μοι· Ἐφ' ὃν ἅν ἴδῃς τὸ
Πνεὖμα καταβαῖνον ἐν εἴδει περιστερ᾵ς, ο὘τός ἐστιν». Ἀποστέλλων γὰρ ὁ
Πατὴρ τὸν ᾿Ιωάννην βαπτίζειν τοὖτο αὐτ῵ τὸ σημεῖον ἐδωρήσατο, ἵν' ὅταν ἴδῃ,
ἐπιγν῵ τὸν ἄνωθεν τ῵ κόσμῳ ἀποσταλέντα ΢ωτ῅ρα καὶ εὐεργέτην τῶν
ἡμετέρων ψυχῶν.
᾿Ανατρέπονται τοίνυν οἱ τοιοὖτοι αἱρεσιῶται ἀπὸ τ῅ς ἀληθείας τῶν θείων
Γραφῶν καὶ τ῅ς ἀκριβείας, μάλιστα ἀπὸ τ῅ς συμφωνίας τῶν τεσσάρων
Εὐαγγελίων. Οὐ γάρ τις τῶν εὗ φρονούντων ἀποβάλοιτο τὰ τ῵ ἁγίῳ Πνεύματι
διὰ τῶν θείων Εὐαγγελίων ἀκριβῶς πάντῃ πεπραγματευμένα. Κἄν τε γὰρ
λέγωσιν, ὅτι ὁ μὲν Ματθαῖος καὶ Μάρκος καὶ Λουκ᾵ς οἱ εὐαγγελισταὶ
διηγήσαντο περὶ τοὖ ΢ωτ῅ρος ὅτι μετὰ τὸ βάπτισμα ἀνήχθη εἰς τὴν ἔρημον καὶ
ἐποίησεν ἡμέρας τεσσαράκοντα πειραζόμενος καὶ μετὰ τὸν πειρασμὸν
ἀκούσας ὅτι ᾿Ιωάννης παρεδόθη ἐλθὼν κατῴκησεν εἰς Καφαρναοὺμ τὴν
παραθαλάσσιον, ὁ δὲ ᾿Ιωάννης ψεύδεται μὴ εἰπὼν περὶ τούτων, ἀλλ' εὐθὺς
ἀπὸ πρώτης, ὅτε ἦλθεν ὁ ΢ωτὴρ πρὸς τὸν ᾿Ιωάννην, καὶ τὰ ἄλλα ὅσα λέγει
αὐτὸν πεποιηκέναι, φανήσονται κατὰ πάντα [κατὰ] τὴν ἀκρίβειαν τῶν
Εὐαγγελίων ἠγνοηκότες. ᾿Ιωάννης γὰρ ὁ εὐαγγελιστὴς πρὸ τοὖ παραδοθ῅ναι
τὸν βαπτιστὴν ᾿Ιωάννην σημαίνει τὸν Κύριον μετὰ τὰς ἡμέρας τοὖ πειρασμοὖ *
πρὸς αὐτὸν ἐληλυθέναι. Πῶς γὰρ ᾿Ιωάννου παραδοθέντος ἐνεδέχετο ἔτι τὸν
΢ωτ῅ρα πρὸς αὐτὸν πάλιν ἐλθεῖν ἐπὶ τὸν ᾿Ιορδάνην; Οὐκ ἔγνωσαν δὲ ὅτι οἱ
ἄλλοι τρεῖς εὐαγγελισταὶ τὸν χρόνον τὸν μετὰ τὸ παραδοθ῅ναι τὸν ᾿Ιωάννην
διηγοὖνται ἀκριβῶς λέγοντες· «Ἀκούσας δὲ ὁ ᾿Ιησοὖς ὅτι παρεδόθη ὁ ᾿Ιωάννης,
καταλιπὼν τὴν Ναζαρὲτ κατῴκησεν εἰς Καφαρναοὺμ τὴν παραθαλάσσιον».
Καὶ ὁρᾶς ὅτι κατὰ ἀλήθειαν τὰ πάντα τοῖς τέτρασιν εὐαγγελισταῖς συμφώνως
Tal es la sucesión de eventos que estableció Mateo, quien dice: “Cuando Jesús
escuchó que Juan había sido apresado, se fue a Galilea”154. Pero Lucas, que también
expuso cuidadosamente la partida desde el monte, habla primero acerca de la
montaña y de los reinos que el diablo mostró al Señor, más tarde habla acerca del
pináculo del templo y cómo [Jesús] volvió a Galilea y Nazaret. En concordancia
también Mateo dice: “Dejando Nazaret, se fue a Capernaúm”155. Pues Él fue a
Nazaret y de allí al Jordán a [ver a] Juan, y después de cruzar de nuevo el Jordán
emprendió la partida a la casa donde se había criado, a su madre en Nazaret, y
permaneció allí dos días, cuando Andrés y los demás permanecieron con Él.
Luego, a causa de la salvación de los hombres, el se sintió urgido a comenzar la
predicación [del Evangelio]; y porque había llegado después de un tiempo se
quedó allí dos días, teniendo consigo a los discípulos que ya había tomado, y tras
despedir a los dos que le habían seguido se fue directamente a la Galilea para
predicar y realizar el milagro que fue ejecutado en la boda. Mira pues cómo la
Palabra <nos> lo confirma, puesto que Juan el Bautista da testimonio hablando
como de un asunto ya pasado: “Y yo no le conocía, pero el que me envió a bautizar
me dijo: Aquel sobre el cual veas que el Espíritu desciende en forma de paloma,
ese es”156. Cuando el Padre envió a Juan a bautizar le concedió esta señal para que
cuando la viera reconociese al Salvador y benefactor de nuestras almas, enviado al
mundo desde el cielo.
Los herejes de esta clase son refutados por la verdad y exactitud de las
sagradas Escrituras, principalmente por la coincidencia de los cuatro Evangelios.
Nadie en su sano juicio rechazaría las cosas expuestas por el Espíritu Santo con
absoluta precisión en los sagrados Evangelios. Y si dijesen que los evangelistas
Mateo, Marcos y Lucas relataron acerca del Salvador que después del bautismo fue
conducido al desierto, pasó cuarenta días [en él], fue tentado y, después de la
tentación, al escuchar que Juan había sido encarcelado, fue y habitó en Capernaúm
junto al mar pero que Juan miente ya que no habla acerca de estos sucesos sino que
inmediatamente después del principio [de su Evangelio pasa a relatar] cuando el
Salvador fue a [encontrarse con] Juan y las demás cosas que dice que Él hizo,
pondrán de manifiesto que ignoran por completo la precisión de los Evangelios.
Pues el evangelista Juan señala que después de los días de la tentación, antes de
que Juan el Bautista fuera encarcelado, el Señor fue a verlo. ¿Cómo podría el
Salvador haber ido nuevamente a verlo en el Jordán si Juan hubiera estado ya
metido en la cárcel? No se percataron que los otros tres evangelistas exponen
minuciosamente el período de tiempo posterior al encarcelamiento de Juan cuando
dicen: “Pero Jesús, al escuchar que Juan había sido encarcelado, abandonando
Nazaret habitó en Capernaúm junto al mar". Y ves que todas las cosas dichas por
los cuatro evangelistas concuerdan verdaderamente.
εἴρηται. Καὶ γὰρ καὶ φαίνεται <κατὰ> τὴν ἀκολουθίαν πάλιν διηγούμενος ὁ
᾿Ιωάννης, ὅτι μετὰ τὸ ποι῅σαι τὸ πρῶτον σημεῖον τὸν ΢ωτ῅ρα καὶ ἐλθεῖν εἰς
Καφαρναούμ, ποι῅σαί τε ἐκεῖ τινα σημεῖα ἀναβ῅ναί τε εἰς Ναζαρὲτ καὶ
ἀναγνῶναι τὸ βιβλίον, παραδοθέντος λοιπὸν τοὖ βαπτιστοὖ ἦλθεν καὶ
κατῴκησεν εἰς Καφαρναοὺμ <οὐ> πολλὰς ἡμέρας. Α὘ται δέ εἰσιν αἱ μετὰ τὴν
ἡμέραν τῶν ᾿Επιφανείων καὶ τὴν ἐπὶ Καφαρναοὺμ καὶ ἐπὶ Ναζαρὲτ ἔλευσιν
αὐτοὖ καὶ τὴν εἰς ῾Ιεροσόλυμα διὰ τὸ Πάσχα ἄνοδον καὶ <τὸ> πάλιν ἐλθεῖν
πρὸς τὸν ᾿Ιωάννην ὅπου ἐβάπτιζεν εἰς Αἰνὼν <ἐγγὺς> τοὖ ΢αλήμ. Οὕτω γὰρ
λέγει «Μετὰ τοὖτο κατ῅λθεν εἰς Καφαρναοὺμ αὐτὸς καὶ ἡ μήτηρ αὐτοὖ καὶ οἱ
ἀδελφοὶ αὐτοὖ, καὶ ἐκεῖ ἔμειναν οὐ πολλὰς ἡμέρας»· (οὔπω γὰρ ἐδήλου τὴν
τελείαν καταμονὴν περὶ ἧς ὕστερον εἶπεν <ὅτι> μετὰ τὸ παραδοθ῅ναι τὸν
᾿Ιωάννην ἐλθὼν κατῴκησεν εἰς Καφαρναοὺμ τὴν παραθαλάσσιον). «Καὶ ἐγγὺς
ἦν τὸ Πάσχα τῶν ᾿Ιουδαίων (ὡς λέγει) καὶ ἀνέβη εἰς ῾Ιεροσόλυμα ὁ ᾿Ιησοὖς καὶ
ε὘ρεν τοὺς πωλοὖντας ἐν τ῵ ἱερ῵ τοὺς βόας καὶ τὰ πρόβατα καὶ <τὰς>
περιστερὰς καὶ τοὺς κερματιστὰς καθημένους». Καὶ μετὰ τὸ ἐκβαλεῖν τοὺς
αὐτοὺς κερματιστὰς καὶ τοὺς πωλοὖντας τὰς περιστερὰς καὶ τὰ ἄλλα, καὶ
εἰρηκέναι· Ἄρατε ταὖτα ἔνθεν καὶ μὴ ποι῅τε τὸν οἶκον τοὖ Πατρός μου οἶκον
ἐμπορίου, καὶ ἀκηκοέναι παρ' αὐτῶν «Σί σημεῖον δεικνύεις ἡμῖν ὅτι ταὖτα
ποιεῖς;» Καὶ εἰπεῖν αὐτοῖς «Λύσατε τὸν ναὸν τοὖτον καὶ ἐν τρισὶν ἡμέραις
ἐγείρω αὐτόν», ὅτε Νικόδημος ἦλθε πρὸς αὐτόν, καὶ μετὰ τὸ εἰπεῖν πολλὰ
φησίν «Ἦλθεν ὁ ᾿Ιησοὖς καὶ οἱ μαθηταὶ αὐτοὖ εἰς τὴν ᾿Ιουδαίαν γ῅ν καὶ ἐκεῖ
διέτριβεν μετ' αὐτῶν καὶ ἐβάπτιζεν. Ἦν δὲ καὶ ᾿Ιωάννης <βαπτίζων> ἐν Αἰνὼν
ἐγγὺς τοὖ ΢αλήμ, ὅτι ὕδατα πολλὰ ἦν ἐκεῖ· οὔπω γὰρ ἦν βεβλημένος εἰς τὴν
φυλακὴν ὁ ᾿Ιωάννης». Σοὖ δὲ ᾿Ιωάννου πολλὰ εἰπόντος, ὅτι «Ὁ ἔχων τὴν
νύμφην νυμφίος ἐστίν», εἶτα λέγει τὸ Εὐαγγέλιον «Ὡς οὗν ἔγνω ὁ ᾿Ιησοὖς ὅτι
ἤκουσαν οἱ Υαρισαῖοι ὅτι ᾿Ιησοὖς πλείονας μαθητὰς ποιεῖ καὶ βαπτίζει <ἥ>
᾿Ιωάννης (καίτοι γε ᾿Ιησοὖς αὐτὸς οὐκ ἐβάπτιζεν, ἀλλ' οἱ μαθηταὶ αὐτοὖ),
ἀφ῅κεν τὴν ᾿Ιουδαίαν γ῅ν καὶ ἀπ῅λθε πάλιν εἰς τὴν Γαλιλαίαν. Ἔδει δὲ αὐτὸν
διέρχεσθαι διὰ τ῅ς ΢αμαρείας»· ὅτε ἐπὶ τ῵ φρέατι ἐκαθέσθη καὶ τῆ ΢αμαρείτιδι
διελέχθη καὶ ἀνήγγειλεν ἡ ΢αμαρεῖτις περὶ αὐτοὖ τοῖς ἐν τῆ πόλει καὶ ἦλθον
πρὸς αὐτὸν οἱ ΢αμαρεῖται καὶ παρεκάλουν αὐτὸν μεῖναι παρ' αὐτοῖς «Καὶ
ἔμεινεν ἐκεῖ δύο ἡμέρας καὶ πολλ῵ πλείους ἐπίστευσαν διὰ τὸν λόγον αὐτοὖ».
«Μετὰ δὲ τὰς δύο ἡμέρας ἦλθεν εἰς τὴν Γαλιλαίαν». «Καὶ ἦν τις βασιλικὸς
ο὘ ὁ υἱὸς ἠσθένει ἐν Καφαρναούμ», ὅτε εἶπεν αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοὖς «Πορεύου· ὁ υἱός
σου ζῆ» καὶ ἐπίστευσεν καὶ ἰάθη ὁ παῖς. Καὶ λέγει τὸ Εὐαγγέλιον «<Σοὖτο>
δεύτερον πάλιν σημεῖον ἐποίησεν ὁ ᾿Ιησοὖς ἐλθὼν ἐκ τ῅ς ᾿Ιουδαίας εἰς τὴν
Γαλιλαίαν». «Μετὰ τοὖτο ἦν ἑορτὴ τῶν ᾿Ιουδαίων (οἶμαι δὲ ὅτι περὶ ἄλλης
ἑορτ῅ς ᾿Ιουδαίων λέγει, ἥ Πεντηκοστ῅ς ἥ σκηνοπηγιῶν) καὶ ἀνέβη ᾿Ιησοὖς εἰς
῾Ιεροσόλυμα», ὅτε ἐπὶ τ῅ς προβατικ῅ς κολυμβήθρας ἐλθὼν ἐν σαββάτῳ ἰάσατο
τὸν τριάκοντα ὀκτὼ ἔτεσιν ἐν ἀσθενείᾳ παραλελυμένον.
Juan muestra que también sigue el orden [de los sucesos relatados por los otros
evangelistas] cuando a su vez expone que el Salvador, después de hacer el primer
milagro [en Caná], ir a Capernaúm y hacer allí algunos milagros, volver a Nazaret
y leer el libro, luego que el Bautista fuera apresado, fue y habitó en Capernaúm
<no> muchos días. Estos son los [días] posteriores al día de la Epifanía y su llegada
a Capernaúm y a Nazaret, al ascenso a Jerusalén debido a la Pascua y a su ida de
nuevo a ver a Juan al lugar donde bautizaba, en Enón <cerca> de Salem. Pues dice
así: “Después de esto descendió a Capernaúm Él, su madre y sus hermanos, y
permaneció allí no muchos días”157 (pues todavía no estaba hablando de la
residencia definitiva acerca de la cual más tarde dijo <que>, luego de que Juan
fuera apresado, fue y habitó en Capernaúm junto al mar). “Estaba próxima la
Pascua de los judíos” – dice – “y Jesús subió a Jerusalén y halló en el templo a los
vendedores de bueyes, ovejas y palomas y a los cambistas sentados”158. Y después
de echar a estos cambistas y a los que vendían las palomas y demás, y decir:
“Quitad estas cosas de aquí y no hag{is de la casa de mi Padre una casa de
mercado”159, y responderle ellos: “Ya que haces estas cosas, ¿qué señal nos
muestras?”160, y contestarles: “Destruid este templo y en tres días lo levantaré”161
([fue en este tiempo] cuando Nicodemo se llegó a Él), y después de decir muchas
cosas *Juan+ dice: “Fue Jesús y sus discípulos a la tierra de Judea y se quedaba allí
con ellos y bautizaba. Y también Juan <estaba bautizando> en Enón cerca de Salem,
porque allí había mucha agua; pues Juan todavía no había sido puesto en
prisión”162. Y luego de que Juan dijese muchas cosas – “El que tiene la esposa es el
esposo”163 – dice el Evangelio: “Cuando Jesús se enteró que los fariseos habían oído
que Jesús hacía y bautizaba más discípulos <que> Juan (aunque Jesús mismo no
bautizaba, sino sus discípulos), dejó la región de Judea y se fue de nuevo a Galilea.
Y le era necesario pasar a través de Samaria”164; [esto sucedió] cuando se sentó
junto al pozo y conversó con la samaritana. Y la samaritana les contó acerca de Él a
los que estaban en la ciudad, y los samaritanos fueron a Él y le rogaron que se
quedara con ellos. “Y permaneció allí dos días, y muchos más creyeron por su
palabra”165. “Después de los dos días salió hacia Galilea. Y en Capernaúm había un
oficial del rey cuyo hijo estaba enfermo”166, cuando Jesús le dijo: “Ve; tu hijo vive”,
y creyó y el niño fue sanado. El Evangelio dice: “<Este> fue el segundo milagro que
hizo Jesús cuando iba desde Judea hacia Galilea”167. “Después de esto hubo una
fiesta de los judíos” (pienso que est{ hablando acerca de otra fiesta de los judíos, la
de Pentecostés o bien la de los Tabern{culos) “y subió Jesús a Jerusalén” 168; [esta
ocasión fue] cuando fue a la Piscina de las Ovejas en sábado y sanó al paralítico
que había estado enfermo treinta y ocho años.
Ἀπ' ἐντεὖθεν λοιπὸν πληρωθέντος τοὖ δεκτοὖ ἐνιαυτοὖ ἤρξαντο αὐτὸν διώκειν
ἐξότε τὸν ἐπὶ τ῅ς κολυμβήθρας παραλυτικὸν ἰάσατο ἐν σαββάτῳ· εἶτα πάλιν
λέγει «Ἐπὶ πλεῖον ἐδίωκον οἱ ᾿Ιουδαῖοι τὸν ᾿Ιησοὖν, ὅτι οὐ μόνον ἔλυε τὸ
σάββατον, ἀλλὰ καὶ πατέρα ἴδιον ἔλεγεν τὸν Θεόν, ἴσον ἑαυτὸν ποιῶν τ῵
Θε῵». Πῶς οὗν οὐ καταγνωστέαι αἱ αἱρέσεις ἐλλιπ῅ ποιοὖσαι τὸν Τἱὸν πρὸς
τὸν Πατέρα; «Ἴσον» γὰρ [φασίν] «ἑαυτὸν ποιῶν τ῵ Θε῵», λέγει τὸ Εὐαγγέλιον.
«Μετὰ δὲ ταὖτα ἀπ῅λθεν ὁ ᾿Ιησοὖς πέραν τ῅ς θαλάσσης τ῅ς Γαλιλαίας τ῅ς
Σιβεριάδος, ἠκολούθει δὲ αὐτ῵ ὄχλος πολύς, ὁρῶντες τὰ σημεῖα ἃ ἐποίει ἐπὶ
τῶν ἀσθενούντων. Ἀν῅λθεν οὗν ὁ ᾿Ιησοὖς εἰς τὸ ὄρος καὶ ἐκεῖ ἐκαθέζετο μετὰ
τῶν μαθητῶν αὐτοὖ. Ἦν δὲ <ἐγγὺς> τὸ Πάσχα ἡ ἑορτὴ τῶν ᾿Ιουδαίων». Λοιπὸν
ὡς λέγει τὰ ἄλλα Εὐαγγέλια, παραδοθέντος τοὖ ᾿Ιωάννου ἐλθὼν κατῴκησεν
εἰς Καφαρναοὺμ τὴν παραθαλάσσιον· ὡς καὶ αὐτὸς ᾿Ιωάννης συνῳδὰ τοῖς
ἄλλοις εὑρίσκεται λέγων. Σοὖ γὰρ Πάσχα ἐν μηνὶ Μαρτίῳ ἥ ᾿Απριλλίῳ
γινομένου ἐξ ἅπαντος δείκνυνται ἄλλοι ὄντες καιροὶ ἐν οἷς ὁ ΢ωτὴρ μετὰ τὸν
πειρασμὸν πρὸς τὸν ᾿Ιωάννην ἀφικνεῖται.
22. Κατηγοροὖσι δὲ οἱ αὐτοὶ πάλιν τοὖ ἁγίου εὐαγγελιστοὖ, μ᾵λλον δὲ
αὐτοὖ τοὖ Εὐαγγελίου, ὅτι, φησίν, ὁ ᾿Ιωάννης ἔφη δύο Πάσχα τὸν ΢ωτ῅ρα
πεποιηκέναι ἐν περιόδῳ ἐνιαυτῶν δύο, οἱ δὲ ἄλλοι εὐαγγελισταὶ περὶ ἑνὸς
Πάσχα διηγοὖνται. Καὶ οὐκ ἴσασιν οἱ ἰδιῶται ὅτι οὐ μόνον δύο Πάσχα ὁμολογεῖ
τὰ Εὐαγγέλια, ὡς πανταχόθεν ἐδείξαμεν, ἀλλὰ δύο μὲν πρῶτα λέγει καὶ αὐτὸ
δὲ ἐν ᾧ πέπονθεν ὁ ΢ωτὴρ ἄλλο Πάσχα, ὡς εἶναι τρία Πάσχα ἀπὸ τοὖ χρόνου
τοὖ βαπτίσματος καὶ τ῅ς ἀρχ῅ς τοὖ κηρύγματος ἐπὶ τρισὶν ἔτεσιν ἕως τοὖ
σταυροὖ.
Γενν᾵ται μὲν γὰρ ὁ ΢ωτὴρ τεσσαρακοστ῵ δευτέρῳ ἔτει Αὐγούστου
βασιλέως τῶν ῾Ρωμαίων ἐν ὑπατείᾳ τοὖ αὐτοὖ ᾿Οκταυίου Αὐγούστου τὸ
τρισκαιδέκατον καὶ ΢ιλανοὖ, ὡς ἔχει τὰ παρὰ ῾Ρωμαίοις ὑπατάρια. Κεῖται γὰρ
ἐν αὐτοῖς οὕτως· «Σούτων ὑπατευόντων, φημὶ δὲ ᾿Οκταυίου τὸ τρισκαιδέκατον
καὶ ΢ιλανοὖ, ἐγεννήθη Φριστὸς τῆ πρὸ ὀκτὼ εἰδῶν ᾿Ιανουαρίων μετὰ δεκατρεῖς
ἡμέρας τ῅ς χειμεριν῅ς τροπ῅ς καὶ τ῅ς τοὖ φωτὸς καὶ ἡμέρας προσθήκης».
Σαύτην δὲ τὴν ἡμέραν ἑορτάζουσιν ῞Ελληνες, φημὶ δὲ οἱ εἰδωλολάτραι, τῆ πρὸ
ὀκτὼ καλανδῶν ᾿Ιανουαρίων, τῆ παρὰ ῾Ρωμαίοις καλουμένῃ ΢ατουρνάλια,
παρ' Αἰγυπτίοις δὲ Κρόνια, παρὰ ᾿Αλεξανδρεὖσι δὲ Κικέλλια. Σῆ γὰρ πρὸ ὀκτὼ
καλανδῶν ᾿Ιανουαρίων τοὖτο τὸ τμ῅μα γίνεται, ὅ ἐστι τροπή, καὶ ἄρχεται
αὔξειν ἡ ἡμέρα τοὖ φωτὸς λαμβάνοντος τὴν προσθήκην, πληροῖ δὲ δεκατριῶν
ἡμερῶν ἀριθμὸν εἰς τὴν πρὸ ὀκτὼ εἰδῶν ᾿Ιανουαρίων, ἕως ἡμέρας τ῅ς τοὖ
Φριστοὖ γεννήσεως προστιθεμένου τριακοστοὖ ὥρας ἑκάστῃ ἡμέρᾳ· ὡς καὶ ὁ
παρὰ τοῖς ΢ύροις σοφὸς ᾿ΕφραἹμ ἐμαρτύρησε τούτῳ τ῵ λόγῳ ἐν ταῖς αὐτοὖ
ἐξηγήσεσι λέγων ὅτι «Οὕτως γὰρ Ὠκονομήθη ἡ τοὖ Κυρίου ἡμῶν ᾿Ιησοὖ
Φριστοὖ παρουσία, ἡ κατὰ σάρκα γέννησις εἴτ' οὗν τελεία ἐνανθρώπησις, ὃ
καλεῖται ᾿Επιφάνεια, ἀπὸ τ῅ς ἀρχ῅ς τ῅ς τοὖ φωτὸς αὐξήσεως ἐπὶ δέκα τριῶν
Después, terminado el año agradable169, comenzaron a perseguirle a partir del
momento en que sanó en sábado al paralítico junto a la piscina; luego dice
nuevamente: “Los judíos perseguían aun m{s a Jesús porque no sólo transgredía el
sábado sino que también decía que Dios era su propio padre, haciéndose a sí
mismo igual a Dios”170. ¿Cómo, pues, no han de ser condenadas las sectas que
hacen al Hijo inferior con relación al Padre? Pues el Evangelio *dice+: “Haciéndose
a sí mismo igual a Dios”. “Después de esto Jesús se fue al otro lado del mar de
Galilea – que es el mar de Tiberíades – y le siguió una gran multitud, pues habían
visto los milagros que hacía en los enfermos. Entonces Jesús subió al monte y se
sentó allí junto con sus discípulos. Y estaba <próxima> la Pascua de los judíos” 171.
Por lo demás, como dicen los otros Evangelios, cuando Juan fue encarcelado
[Jesús] fue y habitó en Capernaúm, la ciudad junto al mar, como se ve que también
el mismo Juan lo dice en acuerdo con los otros. Puesto que la Pascua ocurre en el
mes de marzo o abril, es absolutamente evidente que [los tiempos] en los cuales el
Salvador se encontró con Juan después de la tentación son otros tiempos
[distintos].
22. De nuevo, los mismos [sectarios] acusan al santo evangelista – o, más
bien, al Evangelio mismo – porque, alegan, Juan dijo que el Salvador había
celebrado dos Pascuas en un período de dos años, pero los otros evangelistas
hablan acerca de una Pascua. Los incultos no saben que los Evangelios no sólo
reconocen dos Pascuas – como demostramos absolutamente – sino que hablan de
dos Pascuas anteriores y también de aquella otra Pascua en la cual sufrió el
Salvador, de modo que hay tres Pascuas desde el tiempo del bautismo y el
comienzo de la proclamación [del Evangelio] por tres años hasta la cruz.
El Salvador nació en el cuadragésimo segundo año del emperador romano
Augusto, en el decimotercer consulado del mismo Octavio Augusto y de Silano,
como lo indican los registros consulares romanos. En ellos dice así: “Durante sus
consulados” – me refiero al decimotercero de Octavio y Silano – “nació Cristo en el
octavo día antes de los Idus de enero, trece días después del solsticio invernal y del
incremento de la luz y *de la duración+ del día”. Los griegos – me refiero a los
idólatras – celebran este día en el octavo antes de las Calendas de enero, que son
llamadas Saturnalia por los romanos, Cronia por los egipcios y Cicelia por los
alejandrinos. Esta separación, que es marcada por el solsticio, ocurre el octavo día
antes de las Calendas de enero y el día comienza a extenderse debido al aumento
de luz que recibe, y completa un total de trece días hasta el octavo antes de los Idus
de enero, hasta el día del nacimiento de Cristo, agregándose la decimotercera parte
de una hora a cada día; del mismo modo, también el sabio Efrén de Siria confirmó
este c{lculo en sus comentarios diciendo: “Así pues, el advenimiento de nuestro
Señor Jesucristo, el nacimiento en la carne o perfecta encarnación que es llamada
Epifanía, fue dispuesto después de un intervalo de trece días a partir del comienzo
ἡμερῶν διαστήματι· ἐχρ῅ν γὰρ καὶ τοὖτο τύπον γενέσθαι ἀριθμοὖ τοὖ αὐτοὖ
Κυρίου ἡμῶν ᾿Ιησοὖ Φριστοὖ καὶ τῶν αὐτοὖ δώδεκα μαθητῶν, ὃς <τὸν> τῶν
δεκατριῶν ἡμερῶν τ῅ς τοὖ φωτὸς αὐξήσεως ἐπλήρου ἀριθμόν». Πόσα τε ἄλλα
εἰς τὴν τούτου τοὖ λόγου ὑπόθεσίν τε καὶ μαρτυρίαν, φημὶ δὲ τ῅ς τοὖ Φριστοὖ
γεννήσεως, γέγονέν τε καὶ γίνεται. Καὶ γὰρ καὶ μέρος τι τ῅ς ἀληθείας
ἀναγκαζόμενοι ὁμολογεῖν οἱ τ῅ς τῶν εἰδώλων θρῃσκείας ἀρχηγέται καὶ
ἀπατηλοὶ εἰς τὸ ἐξαπατ῅σαι τοὺς πεισθέντας αὐτοῖς εἰδωλολάτρας ἐν πολλοῖς
τόποις ἑορτὴν μεγίστην ἄγουσιν ἐν αὐτῆ τῆ νυκτὶ τῶν ᾿Επιφανείων, εἰς τὸ ἐπὶ
τῆ πλάνῃ ἐλπίσαντας μὴ ζητεῖν τὴν ἀλήθειαν. Πρῶτον μὲν ἐν ᾿Αλεξανδρείᾳ ἐν
τ῵ Κορείῳ <οὕ>τω καλουμένῳ· ναὸς δέ ἐστι μέγιστος τουτέστιν τὸ τέμενος τ῅ς
Κόρης. Ὅλην γὰρ τὴν νύκτα ἀγρυπνήσαντες ἐν ᾄσμασί τισι καὶ αὐλοῖς τ῵
εἰδώλῳ ᾄδοντες καὶ παννυχίδα διατελέσαντες μετὰ τὴν τῶν ἀλεκτρυόνων
κλαγγὴν κατέρχονται λαμπαδηφόροι εἰς σηκόν τινα ὑπόγαιον καὶ ἀναφέρουσι
ξόανόν τι ξύλινον <ἐν> φορείῳ καθεζόμενον γυμνόν, ἔχον σφραγῖδά τινα
σταυροὖ ἐπὶ τοὖ μετώπου διάχρυσον καὶ ἐπὶ ταῖς ἑκατέραις χερσὶν ἄλλας δύο
τοιαύτας σφραγῖδας καὶ ἐπ' αὐτοῖς τοῖς δυσὶ γονάτοις ἄλλας δύο, ὁμοὖ δὲ [τὰς]
πέντε σφραγῖδας ἀπὸ χρυσοὖ τετυπωμένας, καὶ περιφέρουσιν αὐτὸ τὸ ξόανον
ἑπτάκις κυκλώσαντες τὸν μεσαίτατον ναὸν μετὰ αὐλῶν καὶ τυμπάνων καὶ
ὕμνων καὶ κωμάσαντες καταφέρουσιν αὐτὸ αὗθις εἰς τὸν ὑπόγαιον τόπον.
Ἐρωτώμενοι δὲ ὅτι τί ἐστι τοὖτο τὸ μυστήριον ἀποκρίνονται καὶ λέγουσιν ὅτι
ταύτῃ τῆ ὥρᾳ σήμερον ἡ Κόρη (τουτέστιν ἡ παρθένος) ἐγέννησε τὸν Αἰῶνα.
Σοὖτο δὲ καὶ ἐν Πέτρᾳ τῆ πόλει (μητρόπολις δέ ἐστι τ῅ς ᾿Αραβίας, ἥτις ἐστὶν
᾿Εδὼμ ἡ ἐν ταῖς Γραφαῖς γεγραμμένη) ἐν τ῵ ἐκεῖσε εἰδωλείῳ οὕτως γίνεται, καὶ
᾿Αραβικῆ διαλέκτῳ ἐξυμνοὖσι τὴν παρθένον, καλοὖντες αὐτὴν ᾿Αραβιστὶ
Φααμοὖ τουτέστιν Κόρην εἴτ' οὗν παρθένον καὶ τὸν ἐξ αὐτ῅ς γεγεννημένον
Δουσάρην τουτέστιν Μονογεν῅ τοὖ Δεσπότου. Σοὖτο δὲ καὶ ἐν ᾿Ελούσῃ γίνεται
τῆ πόλει κατ' ἐκείνην τὴν νύκτα, ὡς ἐκεῖ ἐν τῆ Πέτρᾳ καὶ ἐν ᾿Αλεξανδρείᾳ.
Ἐκ πολλῶν δὲ ἠναγκάσθημεν παραστ῅σαι διὰ τοὺς ἀπειθοὖντας ὅτι τὰ
Επιφάνεια καλῶς εἴρηται ἡ ἔνσαρκος γέννησις τοὖ ΢ωτ῅ρος ἡ ἐν Βηθλεὲμ
γενομένη, ὀγδόῃ ὥρᾳ γεννηθέντος αὐτοὖ καὶ ἐπιφανέντος τοῖς ποιμέσι καὶ τ῵
κόσμῳ διὰ τ῅ς τῶν ἀγγέλων μαρτυρίας· ἐπεφάνη δὲ καὶ τῆ Μαρίᾳ καὶ τ῵
᾿Ιωσήφ. Ἐν ἐκείνῃ δὲ τῆ ὥρᾳ καὶ ὁ ἀστὴρ ἐφάνη ἐν τῆ ἀνατολῆ τοῖς μάγοις πρὸ
δύο ἐτῶν τ῅ς αὐτῶν εἰς ῾Ιερουσαλὴμ καὶ Βηθλεὲμ ἀφίξεως, ὅτε καὶ ἀκριβῶς ὁ
῾Ηρῴδης ἐπυνθάνετο <παρ'> αὐτῶν τῶν μάγων τὸν χρόνον τοὖ φανέντος
ἀστέρος καὶ ἤκουσε παρ' αὐτῶν ὅτι ἀπὸ διετοὖς καὶ κατωτέρω, ὃ καὶ αὐτὸ τὸ
὆῅μα τῶν ᾿Επιφανείων ἐποιεῖτο τὴν ἐπωνυμίαν ἐκ τοὖ τὸν ῾Ηρῴδην λέγειν
«τοὖ φανέντος ἀστέρος». Διὸ τῶν μὲν λεγόντων ὅτι «Ποὖ ἐστιν ὁ βασιλεὺς ὁ
τεχθεὶς τῶν ᾿Ιουδαίων; Εἴδομεν γὰρ αὐτοὖ τὸν ἀστέρα ἐν τῆ ἀνατολῆ καὶ
ἤλθομεν προσκυν῅σαι αὐτ῵», ὁ ῾Ηρῴδης οὐ περὶ ψιλοὖ ὀνόματος ἀνθρώπου
βασιλέως τὸ πρ᾵γμα ἐσκόπησε. Διανοηθεὶς γὰρ τὸ πρ᾵γμα καὶ θαυμάσας
del aumento de la luz; era necesario que también esto fuera una figura del
número de nuestro Señor Jesucristo mismo y de sus doce discípulos, el cual
[sumado a los discípulos], completó el número de los trece días de aumento de la
luz”. ¡Cu{ntas otras cosas han sido hechas y son hechas en apoyo y testimonio de
este cómputo (me refiero al del nacimiento de Cristo)! Hasta los que presiden el
culto de los ídolos se ven forzados a reconocer una parte de la verdad, y en
muchos lugares celebran fraudulentamente una gran fiesta en la misma noche de
la Epifanía para engañar por completo a los idólatras que fueron convencidos por
ellos, a fin de que pongan su esperanza en el error y no busquen la verdad. En
primer lugar [esto sucede] en Alejandría, en un lugar llamado Korión; hay un gran
templo, esto es, el santuario de Kore. Se pasan toda la noche en vela cantando
himnos y tocando flautas al ídolo y una vez terminada su vigilia nocturna, después
del canto del gallo, unos portadores de lámparas descienden a una capilla
subterránea y suben una figura de madera tallada, desnuda y sentada <en> una
litera, que tiene una marca de una cruz de oro incrustada en la frente, otras dos
marcas similares en cada una de sus manos y otras dos sobre sus dos rodillas – en
total cinco marcas modeladas de oro. Llevan en procesión esta misma figura siete
veces alrededor de la parte central del templo con flautas, tambores e himnos y,
luego de que celebraron, la bajan nuevamente a su lugar subterráneo. Y cuando se
les pregunta qué significa este misterio responden: “Hoy a esta hora Kore (es decir,
“la virgen”) dio a luz a Eón”. Esto también ocurre de la misma manera en la ciudad
de Petra (que es la capital de Arabia, la cual es llamada Edom en las Escrituras) con
el ídolo de allí, y en dialecto árabe exaltan con cánticos a la virgen, a la que llaman
Caamu en árabe – es decir, Kore o “virgen” – y al que ha nacido de ella Dusares172,
esto es, “Unigénito del Soberano”. Esto también sucede en aquella noche en la
ciudad de Elusa como allí en Petra y en Alejandría.
Nos vimos forzados a sostener [nuestros argumentos] por medio de muchos
[razonamientos] a causa de los que no creen que el nacimiento carnal del Salvador
ocurrido en Belén pueda ser llamado con propiedad “Epifanía”173. Nació a la hora
octava y se manifestó a los pastores y al mundo por medio del testimonio de los
ángeles, y también se manifestó a María y a José. También en aquella hora la
estrella se apareció en el oriente a los magos, dos años antes de su llegada a
Jerusalén y Belén, cuando Herodes se informó <de parte> de los mismos magos el
tiempo exacto en que había aparecido la estrella y escuchó de ellos que no hacía
más de dos años. Y esta misma palabra dio el nombre a la Epifanía, porque
Herodes dijo: “la aparición de la estrella”174. Por lo cual, cuando dijeron: “¿Dónde
está el rey de los judíos que ha nacido? Pues vimos su estrella en el oriente y
vinimos a adorarle”175, Herodes vio que la cuestión no versaba acerca del nombre
de un simple rey humano. Reflexionó sobre el asunto y se sorprendió
ὅτι πολλοὶ βασιλεῖς ἐγεννήθησαν ἐν ῾Ιερουσαλήμ, πρῶτος ΢αοὺλ ἐκ φυλ῅ς
Βενιαμίν, δεύτερος Δαυὶδ ἐκ φυλ῅ς ᾿Ιούδα καὶ τούτου υἱὸς ΢ολομῶν, υἱὸς δὲ τοὖ
΢ολομῶντος ῾Ροβοὰμ καὶ τούτου υἱοὶ κατὰ διαδοχήν, καὶ οὐδέποτε ἐπὶ ἑνὶ
τούτων γεννηθέντι ἀστὴρ ἐφάνη οὐδὲ ἔλευσις μάγων ἐγένετο ἐπὶ τὸ ἐλθεῖν καὶ
προσκυν῅σαι τὸν γεννηθέντα βασιλέα ἀλλ' ἥ τότε μόνον, —ὅθεν τοὖτο
σκεψάμενος [τις] καὶ τὴν διάνοιαν αὐτοὖ ἐπὶ τὴν γνῶσιν τ῅ς ἀληθείας
ἠκόντισε, μαθὼν ὅτι τὸ σημεῖον τοὖτο οὐκ ἀνθρώπου ἐστίν, ἀλλὰ Κυρίου
μόνου. Διὸ οὐκέτι περὶ βασιλέως ἠρώτα ἐπιγείου ἥ ἀνθρώπου, ἀλλὰ περὶ
Φριστοὖ, λέγων τοῖς γραμματεὖσι καὶ ἱερεὖσι «Ποὖ ὁ Φριστὸς γενν᾵ται;» καὶ
ἤκουσε παρ' αὐτῶν «ἐν Βηθλεὲμ τ῅ς ᾿Ιουδαίας»· καὶ παρὰ μὲν τούτων
ἐρωτήσας τὸν τόπον ἔγνω, παρὰ δὲ τῶν μάγων τὸν χρόνον. Καὶ γὰρ καὶ αὐτοὶ
οἱ μάγοι μετὰ διετίαν ἐν αὐτῆ τῆ ἡμέρᾳ τῶν ᾿Επιφανείων εἰς Βηθλεὲμ ἐγένοντο
καὶ τὰ δῶρα προσήνεγκαν, [καὶ] τὴν σμύρναν καὶ τὸν χρυσὸν καὶ τὸν λίβανον.
Ἐν αὐτῆ γὰρ τῆ ἡμέρᾳ τῶν ᾿Επιφανείων αἱ ἀρχαὶ γεγόνασι πολλῶν
[πραγμάτων] σημείων τ῅ς ἐπιφανείας. Αὕτη δὲ ἦν ἡ ἡμέρα, ὡς ἄνω προεῖπον
καὶ πολλάκις ἀναγκάζομαι λέγειν, ἐν ὑπατείᾳ ᾿Οκταυίου Αὐγούστου τὸ
τρισκαιδέκατον καὶ ΢ιλανοὖ τῆ πρὸ ὀκτὼ εἰδῶν ᾿Ιανουαρίων, μετὰ δεκατρεῖς
ἡμέρας τ῅ς τοὖ φωτὸς καὶ ἡμέρας αὐξήσεως, ἥτις ἐστὶν ἀπὸ τ῅ς τροπ῅ς τ῅ς
χειμεριν῅ς τουτέστιν ἀπὸ τ῅ς πρὸ ὀκτὼ καλανδῶν ᾿Ιανουαρίων ἕως αὐτ῅ς τ῅ς
γενεθλίου καὶ ᾿Επιφανείων ἡμέρας διὰ τὸν προδηλωθέντα τύπον, αὐτοὖ τοὖ
΢ωτ῅ρος καὶ τῶν δώδεκα αὐτοὖ μαθητῶν τὸν τρισκαιδέκατον ἀριθμὸν
πληρούντων.
Γενν᾵ται οὗν ὁ ΢ωτὴρ τ῵ τεσσαρακοστ῵ δευτέρῳ ἔτει Αὐγούστου βασιλέως
τῶν ῾Ρωμαίων, ὑπατείᾳ τῆ προγεγραμμένῃ, μετὰ εἰκοσιεννέα ἔτη τ῅ς
Αὐγούστου πρὸς ᾿Ιουδαίους συναφείας· βασιλεύει δὲ Αὔγουστος δεκατρία ἔτη
πρὶν ἥ τὴν ᾿Ιουδαίαν τελείως συναφθ῅ναι ῾Ρωμαίοις. Ἦν δὲ καὶ ἐξότε
ἐβασίλευσεν Αὔγουστος ἐπὶ τέσσαρσιν ἔτεσιν τ῅ς αὐτοὖ βασιλείας πλείω
ἐλάσσω φιλία μὲν ῾Ρωμαίων πρὸς ᾿Ιουδαίους καὶ συμμαχία πεμπομένη καὶ
ἐπίτροπος καθιστάμενος καὶ μέρη φόρων ῾Ρωμαίοις τελούμενα * ἐπὶ πέντε
ἔτεσι πλείω ἐλάσσω, ἕως ὅτου τέλεον παρεδόθη ἡ ᾿Ιουδαία καὶ ὑπόφορος
αὐτοῖς γεγένηται, ληξάντων τῶν ἀπὸ ᾿Ιούδα ἀρχόντων καὶ ῾Ηρῴδου ἐξ ἐθνῶν
κατασταθέντος, προσηλύτου μέντοι γε, εἶτα Φριστοὖ γεννηθέντος ἐν Βηθλεὲμ
τ῅ς ᾿Ιουδαίας ἐλθόντος τε ἐπὶ τὸ κήρυγμα, ληξάντων τῶν ἀπὸ ᾿Ιούδα καὶ
᾿Ααρὼν χριστῶν ἡγουμένων, διαρκεσάντων ἕως ᾿Αλεξάνδρου χριστοὖ
ἡγουμένου καὶ ΢αλίνας τ῅ς καὶ ᾿Αλεξάνδρας· ἐφ' οἷς ἐπληρώθη ἡ προφητεία
τοὖ ᾿Ιακώβ, τό «Οὐκ ἐκλείψει ἄρχων ἐξ ᾿Ιούδα καὶ ἡγούμενος ἐκ τῶν μηρῶν
αὐτοὖ, ἕως ἅν ἔλθῃ ᾧ ἀπόκειται, καὶ αὐτὸς προσδοκία ἐθνῶν», ὅ ἐστιν ὁ
γεννηθεὶς Κύριος. Σαὖτα πάντα ἐτελειοὖτο ἀρξάμενα ἀπὸ τ῅ς γεννήσεως τ῅ς
ἐν Βηθλεέμ, ἣ ἐγένετο ἐν τεσσαρακοστ῵ δευτέρῳ ἔτει τ῅ς πάσης βασιλείας
Αὐγούστου, ὃ ἦν μετὰ
porque muchos reyes nacieron en Jerusalén – primero Saúl de la tribu de Benjamín,
luego David de la tribu de Judá y Salomón, su hijo; Roboam, hijo de Salomón, y
sus hijos en sucesión – y jamás apareció una estrella cuando nació uno de ellos ni
ocurrió que llegaran magos que venían a adorar al rey que había nacido sino sólo
en este caso – por lo cual, cuando reflexionó sobre esto, también su entendimiento
penetró en el conocimiento de la verdad, comprendiendo que esta señal no
correspondía a un hombre, sino sólo al Señor. Por lo cual, al preguntarle a los
escribas y sacerdotes: “¿Dónde ha de nacer el Cristo?”176 y escuchar de ellos: “En
Belén de Judea”177, no estaba preguntando acerca de un rey terrenal o humano,
sino acerca de Cristo; se enteró del lugar al preguntarle a ellos, y del tiempo por
medio de los magos. Y también los mismos magos, después de un espacio de dos
años, llegaron a Belén en el mismo día de la Epifanía y ofrecieron los regalos, [la]
mirra, el oro y el incienso. Los comienzos de muchos de los signos de la
manifestación [de Cristo] sucedieron en el mismo día de la Epifanía. Y este día fue
– como dije anteriormente y muchas veces me he visto obligado a decir – el
decimotercero en el consulado de Octavio Augusto y Silano, el octavo antes de los
Idus de enero, trece días después del aumento de la luz y [de la extensión] del día.
[Este período abarca] desde el solsticio invernal (esto es, desde el octavo día antes
de las Calendas de enero) hasta el mismo día del nacimiento y Epifanía [de Cristo]
debido a la figura antes expuesta en la que el Salvador mismo y sus doce
discípulos completan el número trece.
Así pues, el Salvador nació en el cuadragésimo segundo año [del gobierno] de
Augusto, emperador de los romanos, en el consulado antedicho, veintinueve años
después de la anexión de Judea por Augusto; reinó Augusto trece años antes de
que Judea fuera anexionada completamente por los romanos. Desde que Augusto
comenzó a reinar hubo buena relación entre los romanos y los judíos por más o
menos cuatro años de su reinado, fueron enviadas tropas auxiliares, fue designado
un gobernador y se pagaba un tributo parcial a los romanos. [Esto continuó así]*
por otros cinco años aproximadamente, hasta que Judea fue sometida a ellos por
completo y hecha tributaria, puesto que los gobernantes [de la línea dinástica] de
Juda cesaron y Herodes – que era un gentil, aunque prosélito – fue establecido
[como rey]. Luego Cristo nació en Belén de Judea y comenzó la proclamación [del
Evangelio], luego de que cesaron los gobernantes ungidos descendientes de Judá y
de Aarón, los que duraron hasta el gobernante ungido Alejandro y Salina, también
conocida como Alejandra. En ellos se cumplió la profecía de Jacob: “No faltará un
gobernante de Judá ni un regente de sus lomos, hasta que venga aquel para quien
está preparado, y él es la esperanza de los pueblos”178, lo cual hace referencia al
nacimiento del Señor. Todas estas cosas se cumplieron comenzando a partir del
nacimiento en Belén, que ocurrió en el cuadragésimo segundo año de todo el
reinado de Augusto, lo cual sucedió después
πέμπτον ἔτος τ῅ς ἐπιτροπ῅ς ᾿Αντιπάτρου τοὖ πατρὸς ῾Ηρῴδου, ὅτε φιλία ἦν
῾Ρωμαίων πρὸς ᾿Ιουδαίους καὶ μέρη δομάτων, καὶ μετὰ τὴν ἐπιτροπὴν
᾿Αντιπάτρου τὴν ἀπὸ ἕκτου Αὐγούστου ἕως ἐνάτου αὐτοὖ, ῾Ηρῴδου [τε]
κατασταθέντος ἀπὸ τοὖ δεκάτου ἔτους καὶ μέρους φόρων διδομένου ἕως
τρισκαιδεκάτου ἔτους, ὃ ἦν τέταρτον ἔτος τ῅ς βασιλείας ῾Ηρῴδου
κατασταθέντος ὑπὸ Αὐγούστου· μετὰ δὲ τὸ τέταρτον ἔτος ῾Ηρῴδου λοιπὸν
τελείως παραδοθείσης τ῅ς ᾿Ιουδαίας. Ἕως τριακοστοὖ τρίτου ἔτους ῾Ηρῴδου,
Αὐγούστου δὲ τεσσαράκοντα δύο ἔτη πληρώσαντος, κρατηθείσης <τε> τ῅ς
πάσης ᾿Ιουδαίας, ὡς ἔφην, μετὰ τὸ ποι῅σαι αὐτὴν εἰκοσιεννέα ἔτη ὑπόφορον
῾Ρωμαίοις, καὶ μετὰ τὸ κατασταθ῅ναι ἐπίτροπον τὸν ᾿Αντίπατρον ῾Ηρῴδου
πατέρα, μετά τε τὸ ῾Ηρῴδην βασιλέα κατασταθ῅ναι ὑπὸ Αὐγούστου ἐν τ῵
δεκάτῳ ἔτει τοὖ αὐτοὖ Αὐγούστου ἐπὶ τ῅ς ᾿Ιουδαίας.
α. Σαὖτα δὲ ἐπραγματεύθη ἐν ὑπατείᾳ ᾿Οκταυίου Αὐγούστου τὸ
τρισκαιδέκατον καὶ ΢ιλανοὖ ὑπάτου, ὡς πολλάκις ἔφην, ἥντινα ὑπατείαν
διεδέξαντο αἱ ὑποτεταγμέναι ὑπατεῖαι ἀκολούθως οὕτως·
β. Λεντούλου καὶ Πίσωνος.
γ. Λουκίου Καίσαρος καὶ Παύλου.
δ. Οὐινδικίου καὶ Οὐάρου.
ε. Λαμίου καὶ ΢ερουιλίου Νοννίου.
ῶ. Μάγνου Πομπηίου καὶ Οὐαλερίου.
ζ. Λεπίδου καὶ ᾿Αρουγκίου.
η. Καίσαρος καὶ Καπίτωνος.
θ. Κρητικοὖ καὶ Νερούα.
ι. Καμίλλου καὶ Κυϊντιλλιανοὖ.
ια. Καμήρου καὶ ΢αβίνου.
ιβ. Δολαβέλλα καὶ ΢ιλανοὖ.
ιγ. Λεπίδου καὶ Σαύρου.
ιδ. Υλάγκου καὶ ΢ιλανοὖ.
ιε. τῶν δύο ΢έξτων.
ιῶ. ΠομπηἸου Μάγνου καὶ ᾿Απουληίου.
ιζ. Βρούττου καὶ Υλάγκου.
ιη. Σαύρου καὶ Λίβωνος.
ιθ. Κράσσου καὶ ῾Ρούφου.
κ. Σιβερίου Καίσαρος τὸ δεύτερον καὶ Δρούσου Γερμανοὖ τὸ δεύ-
τερον.
κα. ΢ιλανοὖ καὶ Βάλβου.
κβ. Μεσσάλα καὶ Γράτου.
κγ. Σιβερίου Καίσαρος τὸ τρίτον καὶ Δρούσου Γερμανοὖ τὸ τρίτον
κδ. ᾿Αγρίππου καὶ Γάλβου.
del quinto año de la gobernación de Antípatro, padre de Herodes, cuando
había buenas relaciones entre romanos y judíos y se pagaba el tributo parcial; y
después de la gobernación de Antípatro, que se extendió desde el sexto hasta el
noveno año [del reinado] de Augusto, Herodes fue establecido [como rey] a partir
del décimo año y el tributo parcial fue entregado hasta el decimotercer año [del
gobierno de Augusto], que fue el cuarto año del reinado de Herodes, quien fue
establecido por Augusto. Luego, desde el cuarto año [del reinado] de Herodes,
cuando Judea fue sometida por completo, hasta el trigésimo tercer año de su
reinado, cuando se cumplieron cuarenta y dos años [de reinado] de Augusto y,
como dije, toda Judea había sido conquistada. [El nacimiento de Cristo sucedió]
veintinueve años después de que Judea hubiera sido hecha tributaria por los
romanos, después de que Antípatro, el padre de Herodes, hubiera sido designado
gobernador y después de que Herodes hubiera sido establecido por Augusto
[como rey] sobre Judea en el décimo año del [reinado del] mismo Augusto.
1. Estas cosas sucedieron en el decimotercer consulado de Octavio Augusto
y en el consulado de Silano, como dije varias veces. Los consulados listados debajo
sucedieron ordenadamente a este consulado de la siguiente manera:
2. Léntulo y Pisón
3. Lucio César y Paulo
4. Vindicio y Varo
5. Lamio y Servilio Nonio
6. Magno Pompeyo y Valerio
7. Lépido y Aruncio
8. César y Capitón
9. Cretico y Nerva
10. Camilo y Quintiliano
11. Camero y Sabino
12. Dolabella y Silano
13. Lépido y Tauro
14. Flaco y Silano
15. Los dos Sexto
16. Pompeyo Magno y Apuleyo
17. Bruto y Flaco
18. Tauro y Libonio
19. Craso y Rufo
20. Tiberio César (por segunda vez) y Druso Germánico (por segunda vez)
21. Silano y Balbo
22. Messala y Grato
23. Tiberio César (por tercera vez) y Druso Germánico (por tercera vez)
24. Agripa y Galba
κε. Πολλίωνος καὶ Οὐέτερος.
κῶ. Κεθήγου καὶ Οὐάρου.
κζ. ᾿Αγρίππου τὸ δεύτερον καὶ Λεντούλου Γάλβου.
κη. Γετουλικοὖ καὶ ΢αβίνου.
κθ. Κράσσου καὶ Πίσωνος.
λ. ΢ιλανοὖ καὶ Νερούα.

23. Καὶ ὁρᾶς ὅτι τριακονταετής ἐστιν χρόνος, διὸ ἐφιλοτιμησάμεθα τὰς
καθεξ῅ς ὑπατείας ἀκριβῶς θέσθαι, εἰς τὸ τοὺς διερχομένους ἰδεῖν ὅτι οὐκ ἔστιν
τι παραπεποιημένον ἐν τ῵ θείῳ δόγματι τ῅ς ἀληθείας, ἀλλὰ μετὰ ἀκριβείας τὰ
πάντα τῆ Ἐκκλησίᾳ κεκήρυκται, τίς γὰρ ἀριθμήσας τὰς μὴ δυναμένας
σφαλ῅ναι καθ' εἱρμὸν ὑπατείας οὐ καταγνώσεται τῶν νομιζόντων διαφωνίαν
εἶναι ἐν τ῵ τῶν ἐτῶν ἀριθμ῵ τ῵ παρὰ τοῖς εὐαγγελισταῖς ᾀδομένῳ; Διὰ τοὖτο
γὰρ καὶ ἔπεσον αἱ πρότερον περὶ Οὐαλεντῖνον καί τινας ἄλλους αἱρέσεις, αἱ
μυθωδῶς ἀναγραψάμεναι τοὺς τριάκοντα αἰῶνας, οὓς ἐνόμισαν ἀπεικάζειν
τοῖς τοὖ ΢ωτ῅ρος ἔτεσιν, ἵνα δ῅θεν δύνωνται τῶν παρ' αὐτοῖς αἰώνων καὶ
ἀρχῶν ἀναγράφειν τὴν μυθοποιίαν. Εὑρίσκεται γὰρ ἐν τ῵ τριακοστ῵ τρίτῳ
ἔτει τ῅ς αὐτοὖ ἐνσάρκου παρουσίας πάσχων ὁ Μονογενὴς ἀπαθὴς ὢν ἄνωθεν
Θεὸς Λόγος, σάρκα δὲ <προσλαβὼν καὶ> ἀναδεξάμενος ὑπὲρ ἡμῶν παθεῖν, ἵνα
τὸ τοὖ θανάτου καθ' ἡμῶν χειρόγραφον λύσῃ. Μετ' ἐκείνην γὰρ τὴν ὑπατείαν
τὴν ἐν τ῵ τριακοστ῵ ἔτει αὐτοὖ σημαινομένην ἄλλη ὑπατεία γέγονεν,
λεγομένη τῶν δύο Γεμινῶν· εἶτα ἄλλη ὑπατεία ῾Ρούφου καὶ ῾Ρουβελλίωνος, καὶ
οὕτως ἐνεστώσης τ῅ς ὑπατείας τ῅ς μετὰ τὴν ὑπατείαν <῾Ρούφου καὶ>
῾Ρουβελλίωνος, ἥτις ὕστερον ἦλθεν Οὐιννικίου καλεῖσθαι καὶ Λογγίνου
Κασσίου, <ἐν τ῵ τριακοστ῵ τρίτῳ αὐτοὖ ἔτει ὅπερ ἦν> ὀκτωκαιδέκατον
Σιβερίου Καίσαρος, πάσχει ὁ ΢ωτὴρ [ἐν] τῆ πρὸ δεκατριῶν καλανδῶν
᾿Απριλλίων. Καὶ ἐλήλεγκται τούτων ἁπάντων ἡ πλάνη, εὑρισκομένης σαφῶς
τ῅ς κατὰ τὴν ἀλήθειαν διδασκαλίας, ὡς οὐ μόνον δύο χρόνων περίοδοι ἑορτ῅ς
Πάσχων ἐν τοῖς Εὐαγγελίοις ἐμφέρονται, ἀλλὰ καὶ τριῶν.
24. Γεννηθέντος γὰρ αὐτοὖ ἐν τ῵ ᾿Ιανουαρίῳ μηνὶ τουτέστιν πρὸ ὀκτὼ εἰδῶν
᾿Ιανουαρίων—ἥτις ἐστὶ κατὰ ῾Ρωμαίους πέμπτη ᾿Ιανουαρίου ἑσπέρα εἰς ἕκτην
ἐπιφώσκουσα, κατ' Αἰγυπτίους Συβὶ ἑνδεκάτη, κατὰ ΢ύρους εἴτ' οὗν ῞Ελληνας
Αὐδυναίου ἕκτη, κατὰ Κυπρίους εἴτ' οὗν ΢αλαμινίους πέμπτου πέμπτη, κατὰ
Παφίους ᾿Ιουλίου τεσσαρεσκαιδεκάτη, κατὰ ῎Αραβας ᾿Αλεὼμ μία καὶ εἰκάς,
κατὰ Καππάδοκας ᾿Αταρτ᾵ τρισκαιδεκάτη, κατὰ ᾿Αθηναίους Μαιμακτηριῶνος
πέμπτη, κατὰ ῾Εβραίους Σηβὴθ πέμπτη· ἔδει γὰρ καὶ ἐνταὖθα πληρωθ῅ναι τὸ
ὑπὸ τοὖ προφήτου εἰρημένον «Εἰσ῅λθεν πρὸς ἡμ᾵ς ἡ κιβωτὸς τοὖ Θεοὖ»
25. Polión y Vetero
26. Cetego y Varo
27. Agripa (por segunda vez) y Léntulo Galba
28. Getulico y Sabino
29. Craso y Pisón
30. Silano y Nerva

23. Y ves que es un período de treinta años, por lo cual nos esforzamos en
exponer con precisión los sucesivos consulados a fin de que aquellos que los
repasen puedan ver que no hay nada falso en la doctrina de la verdad, sino que
todo ha sido proclamado con exactitud por la Iglesia. Pues, ¿quién que haya
contado los sucesivos consulados – que no pueden inducir a error – no ha de
condenar a los que consideran que hay una discrepancia en el número de años que
es celebrado por los evangelistas? Por esto también cayeron anteriormente los
valentinianos y algunas otras sectas, las que pusieron por escrito fabulosos relatos
acerca de los treinta Eones, los cuales creyeron que representaban los treinta años
del Salvador, a fin de que supuestamente pudieran registrar las narraciones
ficticias acerca de sus Eones y Arcontes. En efecto, se advierte que el Unigénito
padeció en el trigésimo tercer año de su presencia encarnada – el Verbo de Dios
que vino del cielo, siendo impasible, sin embargo <tomó para sí> un cuerpo carnal
y aceptó sufrir por nosotros, para que fuese abolido el documento de deuda que la
muerte tenía contra nosotros. Después de aquel consulado referido – el del
decimotercer año – hubo otro consulado, llamado “el de los dos Géminos”; luego
otro consulado de Rufo y Rubelión, y después de eso, al comienzo del consulado
subsiguiente al consulado <de Rufo y> Rubelión – el cual posteriormente vino a ser
llamado [el consulado] de Vinicio y Longino Casio – el Salvador padeció [en] el
decimotercer día antes de las Calendas de abril, <en su trigésimo tercer año, el cual
fue> el decimoctavo de Tiberio César. Y el error de todos estos [sectarios] ha sido
refutado, ya que en la doctrina conforme a la verdad se advierte claramente que en
los Evangelios no sólo se cuentan dos períodos de tiempo antes de una fiesta de
Pascua, sino incluso tres.
24. [Cristo] nació en el mes de enero, esto es, en el octavo día antes de los
Idus de enero, que para los romanos es el anochecer del quinto día de enero, hasta
que comienza a brillar el sexto día; para los egipcios es el onceavo [día del mes] de
Tybi; para los sirios o los griegos es el sexto de Audineo; para los chipriotas y los
habitantes de Salamina es el quinto día del quinto mes; para los de Pafos es el
catorce de Julio; para los árabes el vigésimo primero de Aleom; para los capadocios
el trece de Atartas; para los atenienses, el quinto día de Memakterion; para los
hebreos, el quinto día de Tevet. Pues era necesario que también en eso se
cumpliese lo dicho por el profeta: “El arca de Dios vino a nosotros” –
(λέγει δὲ τὴν Φριστοὖ τελείαν ἐνανθρώπησιν) «τῆ πέμπτῃ τοὖ μηνὸς τοὖ
πέμπτου», ὡς τότε παρ' ῾Εβραίοις ἐτελέσθη· ὃ πρῶτον μὲν τῆ ψήφῳ τῶν
῾Εβραίων ἐχρ῅ν πληρωθ῅ναι, ᾗ καὶ πολλοὶ τῶν ἐθνῶν ἀκολουθήσαντες, φημὶ
δὲ ῾Ρωμαῖοι, πέμπτην αὐτὴν ἑσπερινὴν εἰς ἕκτην ἐπιφώσκουσαν ἐπιτελοὖσι,
Κύπριοι δὲ πέμπτην αὐτὴν [τὴν] ἡμέραν τοὖ μηνὸς ἄγουσιν, Αἰγύπτιοι δὲ
φύσει καὶ ΢αλαμίνιοι καὶ αὐτὸν τὸν μ῅να πέμπτον ἄγουσιν, ὡς καὶ οἱ ῾Εβραῖοι
ἀπὸ τοὖ παρ' αὐτοῖς ἀγομένου νέου ἔτους πέμπτον αὐτὸν τάττουσι—δι῅λθεν
οὗν τὰς προειρημένας ὑπατείας εἰκοσιεννέα πλήρης, εἰς δὲ τὴν τριακοστὴν
ὑπατείαν, λέγω δὲ *, περὶ τὸν <ἑν>δέκατον μ῅να ἦλθε πρὸς τὸν ᾿Ιωάννην καὶ
ἐβαπτίσθη ἐν τ῵ ᾿Ιορδάνῃ ποταμ῵ τ῵ τριακοστ῵ ἔτει τ῅ς αὐτοὖ ἐνσάρκου
γεννήσεως, πρὸ ἓξ εἰδῶν Νοεμβρίων, τουτέστι κατὰ Αἰγυπτίους ᾿Αθὺρ
δωδεκάτῃ, κατὰ ῞Ελληνας Δίου ὀγδόῃ, κατὰ ΢αλαμινίους τοὺς καὶ
Κωνσταντιέας τρίτου Φοιὰκ ἕκτῃ, κατὰ Παφίους ᾿Απογονικοὖ ἑκκαιδεκάτῃ,
κατὰ ῎Αραβας ᾿Αγγαθαλβαεὶθ δευτέρᾳ καὶ εἰκάδι, κατὰ Μακεδόνας
᾿Απελλαίου ἑκκαιδεκάτῃ, κατὰ Καππάδοκας ᾿Αρατατὰ πεντεκαιδεκάτῃ, κατὰ
᾿Αθηναίους Μεταγειτνιῶνος ἑβδόμῃ, κατὰ ῾Εβραίους Μαρεσουὰν ἑβδόμῃ, ὡς
ἐπιμαρτυρεῖ μου τ῵ λόγῳ τὸ ἅγιον κατὰ Λουκ᾵ν Εὐαγγέλιον, ὡς πολλάκις
ἔφην, ὧδέ πως λέγον «Ἦν δὲ ὁ ᾿Ιησοὖς ἀρχόμενος εἶναι ὡς ἐτῶν τριάκοντα, ὢν
υἱὸς ὡς ἐνομίζετο τοὖ ᾿Ιωσήφ»· [καὶ] ἀπ' ἐντεὖθεν ἀπὸ ᾿Αθὺρ δωδεκάτης
«κηρύττοντος αὐτοὖ τὸν δεκτὸν ἐνιαυτὸν Κυρίου» κατὰ τὰ ἐν τ῵ προφήτῃ
᾿ΗσαἸᾳ προειρημένα ὅτι «Πνεὖμα Κυρίου ἐπ' ἐμέ, ο὘ εἵνεκεν ἔχρισέν με
εὐαγγελίσασθαι πτωχοῖς, ἀπέσταλκέν με κηρὖξαι αἰχμαλώτοις ἄφεσιν καὶ
τυφλοῖς ἀνάβλεψιν, κηρὖξαι ἐνιαυτὸν Κυρίου δεκτὸν καὶ ἡμέραν
ἀνταποδόσεως».
25. ῾Ψς ἀληθῶς γὰρ ἐκήρυξεν ἐνιαυτὸν Κυρίου δεκτόν, τουτέστιν μὴ
ἀντιλεγόμενον. Σὸν γὰρ πρῶτον ἐνιαυτὸν μετὰ <τὸ> τριακοστὸν ἔτος τ῅ς
αὐτοὖ ἐνσάρκου παρουσίας ἐκήρυσσε καὶ πάντες κατεδέχοντο, καὶ οὔτε
᾿Ιουδαῖοι ἀντέλεγον οὔτε ἔθνη οὔτε ΢αμαρεῖται, ἀλλὰ πάντες ἡδέως ἤκουον
αὐτοὖ. Ἐν ᾧ ἐνιαυτ῵ ἄνεισιν εἰς ῾Ιεροσόλυμα, μετὰ τὸ βαπτισθ῅ναι καὶ
διελθεῖν τὰς τεσσαράκοντα ἡμέρας τοὖ πειρασμοὖ καὶ ἃς προείπαμεν εἴκοσι
ἕως τοὖ πρώτου σημείου καὶ ἐκλέξασθαι τοὺς ἑαυτοὖ μαθητάς· ἀνακάμψας
ἀπὸ τοὖ πειρασμοὖ ἐπὶ τὸν ᾿Ιορδάνην καὶ διελθὼν διὰ τ῅ς θαλάσσης τ῅ς
Σιβεριάδος, ἐπὶ τὴν Ναζαρὲτ πορευόμενος ἀνέβη δηλονότι εἰς ῾Ιερουσαλὴμ καὶ
ἐν μέσῳ τ῅ς ἑορτ῅ς ἐκέκραγε λέγων «Εἴ τις διψᾶ, ἐρχέσθω πρός με καὶ πινέτω»,
καὶ οὕτως ἀπ῅λθεν εἰς Ναζαρὲτ καὶ εἰς τὴν ᾿Ιουδαίαν καὶ εἰς τὴν ΢αμάρειαν
καὶ εἰς τὰ μέρη Σύρου. Καὶ πληρωθέντος τοὖ πρώτου ἐνιαυτοὖ πάλιν ἄνεισιν
εἰς ῾Ιερουσαλὴμ καὶ λοιπὸν ἐζήτουν αὐτὸν πιάσαι ἐν τῆ ἑορτῆ καὶ ἐφοβήθησαν·
ἐν ᾗ ἑορτῆ ἔλεγεν ὅτι «Οὐκ ἀναβαίνω εἰς τὴν ἑορτὴν ταύτην». Οὐ γὰρ
ἐψεύδετο, μὴ γένοιτο. «Μεσαζούσης γὰρ τ῅ς ἑορτ῅ς ἦλθε» φησί «καὶ ἀνέβη εἰς
῾Ιεροσόλυμα», «καὶ ἔλεγον· Οὐχ ο὘τός ἐστιν ὃν ἐζήτουν πιάσαι;
(habla de la perfecta encarnación de Cristo) – “en el quinto día del quinto mes”179,
como en aquel entonces fue celebrado por los hebreos. Era necesario que esto se
cumpliera primero por el cómputo de los hebreos el cual, siguiéndolo también
muchos de los gentiles – me refiero a los romanos – celebran desde la tarde del
quinto día hasta que empieza a alumbrar el sexto. Los chipriotas celebran el quinto
día en sí, pero los naturales de Egipto y de Salamina celebran el quinto mes mismo,
así como también los hebreos lo fijan como el quinto a partir del año nuevo
celebrado por ellos. [Cristo vivió] durante los antedichos veintinueve consulados
completos y en el trigésimo consulado – me refiero [al consulado de Silano y
Nerva]* - alrededor del onceavo mes fue a Juan y fue bautizado en el río Jordán en
el trigésimo año de su nacimiento carnal, el sexto día antes de los Idus de
noviembre, esto es, el doceavo del mes de Athyr según los egipcios, el octavo del
mes de Dios según los griegos, el sexto día del tercer Koiak en el calendario de
Salamina – también conocida como Constancia –, el decimosexto del mes de
Apogónico en Pafos, el vigesimosegundo de Angathalbaith según los árabes, el
decimosexto de Apeleo según los macedonios, el decimoquinto de Aratates según
los capadocios, el séptimo de Metagitnión según los atenienses y el séptimo de
Marjeshván según los hebreos. Como dije muchas veces, el santo Evangelio según
Lucas da testimonio de que tengo razón diciendo: “Y cuando comenzó Jesús tenía
como treinta años, siendo hijo, según se suponía, de José”180; y a partir de ese
momento, el doceavo día de Athyr, “comenzó a predicar el año agradable del
Señor”, conforme lo antedicho en el profeta Isaías: “El Espíritu del Señor está sobre
mí, por cuanto me ungió para anunciar las buenas noticias a los pobres, me ha
enviado a proclamar la absolución a los cautivos y la recuperación de la vista a los
ciegos, a predicar el año agradable del Señor y día de retribución”181.
25. Ciertamente Él predicó el año agradable del Señor, esto es, sin oposición,
pues predicó el primer año después del trigésimo año de su presencia encarnada y
todos le recibieron y ni los judíos, ni los gentiles, ni los samaritanos se opusieron,
sino que todos le escuchaban gustosamente. En este año subió a Jerusalén después
de ser bautizado, pasar los cuarenta días de la tentación y los veinte días anteriores
al primer milagro – los cuales mencionamos antes – y llamar a sus discípulos; es
evidente que luego de volver al Jordán después de la tentación, cruzar el mar de
Tiberias e ir a Nazaret subió a Jerusalén y, en medio de la fiesta, clamó a gran voz
diciendo: “Si alguno tiene sed, venga a mí y beba” 182, y después de eso partió a
Nazaret, a Judea, a Samaria y a la región de Tiro. Y cuando se cumplió el primer
año subió de nuevo a Jerusalén, y ahora buscaban apresarle en la fiesta y recelaban;
en esta fiesta Él dijo: “No subo a esta fiesta”183. Y no estaba mintiendo, ¡de ninguna
manera! Y dice: “En mitad de la fiesta fue y subió a Jerusalén” 184; “Y decían: ¿No es
éste al que buscaban apresar?
Καὶ ἰδοὺ ἐν παρρησίᾳ λαλεῖ· μὴ ἄρα ἔμαθον οἱ ἱερεῖς ὅτι ο὘τός ἐστιν ὁ Φριστός;
Ἀλλὰ οἴδαμεν ο὘τος πόθεν ἐστί». Μυστηριωδῶς γὰρ καὶ πνευματικῶς αὐτοὖ
διαλεγομένου τοῖς αὐτοὖ ἀδελφοῖς οὐκ ᾔδεισαν τί ἔλεγεν. Ἔλεγε γὰρ αὐτοῖς μὴ
ἀναβαίνειν εἰς τὸν οὐρανὸν ἐν τῆ ἑορτῆ ἐκείνῃ μηδὲ εἰς τὸν σταυρόν, τοὖ
τελειῶσαι τέως τὴν οἰκονομίαν τοὖ πάθους αὐτοὖ καὶ τ῅ς σωτηρίας τὸ
μυστήριον καὶ ἐκ νεκρῶν ἀναστ῅ναι καὶ εἰς τὸν οὐρανὸν ἀναβ῅ναι· ἅτινα
ἐπλήρου πάντα ἐν τῆ ἰδίᾳ αὐτοὖ ἐξουσίᾳ. Καὶ μετὰ ταὖτα ὡς πληρωθέντος τοὖ
διετοὖς χρόνου μετὰ τὸ βάπτισμα καὶ τὴν αὐτοὖ γέννησιν ἀπὸ Νοεμβρίου
μηνὸς καὶ ἀπὸ ᾿Ιανουαρίου μηνὸς καὶ [τῶν] ἐπέκεινα, λοιπὸν ἐν τ῵ τριακοστ῵
τρίτῳ ἔτει τ῅ς αὐτοὖ ἐνσάρκου ἐνδημίας, μετὰ τὸ ὑπερβ῅ναι αὐτὸν τὰς δύο
ὑπατείας, ἃς ἔφημεν, τῶν τε δύο Γεμινῶν καὶ τὴν ῾Ρούφου καὶ ῾Ρουβελλίωνος,
λοιπὸν ἐν τῆ τρίτῃ ὑπατείᾳ, ἐν τ῵ τρίτῳ μηνὶ αὐτ῅ς, μετὰ τὸν ᾿Ιανουάριον καὶ
Υεβρουάριον ἐν Μαρτίῳ μηνὶ τελειοῖ τὸ τοὖ πάθους μυστήριον ὁ ἀπαθὴς Θεὸς
Λόγος παθὼν ἐν σαρκὶ δι' ἡμ᾵ς, μένων δὲ ἐν ἀπαθείᾳ, ὡς λέγει Πέτρος
«Θανατωθεὶς σαρκί, ζωογονηθεὶς δὲ τ῵ πνεύματι».
26. Πάσχει δὲ ἐν τῆ πρὸ δεκατριῶν καλανδῶν ᾿Απριλλίων * ὑπερβεβηκότων
αὐτῶν μίαν ἑσπέραν τουτέστιν ἐν τῆ τεσσαρεσκαιδεκαταίας σελήνης
νυκτερινῆ μέσῃ. Προέλαβον γὰρ καὶ ἔφαγον τὸ Πάσχα, ὥς φησι τὸ Εὐαγγέλιον
καὶ ἡμεῖς πολλάκις εἴπαμεν· ἔφαγον οὗν τὸ Πάσχα πρὸ δύο ἡμερῶν τοὖ *
φαγεῖν τουτέστι τῆ τρίτῃ ἑσπέρας ὅπερ ἔδει τῆ πέμπτῃ ἑσπέρας·
τεσσαρεσκαιδεκάτη γὰρ οὕτως ἦν ἡ πέμπτη. ΢υλλαμβάνεται δὲ τῆ αὐτῆ τρίτῃ
ὀψέ, ἥτις ἦν ἑνδεκάτη τ῅ς σελήνης νυκτερινὴ πρὸ δεκαὲξ καλανδῶν
᾿Απριλλίων τετρὰς ἐπιφώσκουσα δωδεκάτη νυκτερινὴ πρὸ δεκαπέντε
καλανδῶν ᾿Απριλλίων πέμπτη τρισκαιδεκάτη ἡμερινή, νυκτερινὴ δὲ
τεσσαρεσκαιδεκάτη πρὸ δεκατεσσάρων καλανδῶν ᾿Απριλλίων προσάββατον
τεσσαρεσκαιδεκάτη ἡμερινὴ πρὸ δεκατριῶν καλανδῶν ᾿Απριλλίων σάββατον
πεντεκαιδεκάτη ἡμερινὴ πρὸ δεκαδύο καλανδῶν ᾿Απριλλίων ἐπιφώσκουσα
κυριακὴ πεντεκαιδεκάτη νυκτερινή· ὅπερ ἦν φωτισμὸς ῞Αιδου καὶ γ῅ς καὶ
οὐρανοὖ καὶ <ἰσότης> νυκτὸς καὶ ἡμέρας, διὰ τὴν πεντεκαιδεκάτην τ῅ς
σελήνης καὶ τὸν τοὖ ἡλίου δρόμον· ὅτι καὶ ἀνάστασις καὶ ἰσημερία πρὸ ἕνδεκα
καλανδῶν ᾿Απριλλίων <ἐγένετο>, περὶ ἣν πλανηθέντες <οἱ ᾿Ιουδαῖοι>
ὑπέρβατον μίαν ἡμέραν ἐποίησαν, ὡς προεῖπον. Ἔχει δὲ ὥρας τινὰς ἡ ψ῅φος
τ῅ς λεπτολογίας *, ἥτις ἐμπίπτει δι' ἐτῶν τριῶν, παρ' αὐτοῖς διαφωνουμένη
ἡμέραν μίαν· προστιθέασι γὰρ τ῵ σεληνιακ῵ δρόμῳ μετὰ τὰς τριακοσίας
πεντήκοντα τέσσαρας ἡμέρας καὶ ἄλλας κατ' ἔτος τέσσαρας ὥρας, ὡς εἶναι εἰς
τρία ἔτη ἡμέραν μίαν. Διὸ παρ' αὐτοῖς πέντε μ῅νες τελοὖνται ἐμβόλιμοι εἰς ἔτη
δεκατέσσαρα,
He aquí, habla con libertad. ¿Acaso los sacerdotes reconocieron que éste es el
Cristo? Pero nosotros sabemos de dónde viene éste”185. Dado que Él estaba
hablando de manera misteriosa y en términos espirituales a sus hermanos, no
entendieron lo que decía, pues Él les hablaba de que en aquella fiesta no iba a subir
al cielo ni a la cruz para cumplir entonces la dispensación de su Pasión y el
misterio de la salvación, resucitar de entre los muertos y subir al cielo, cosas todas
que Él cumplió a su propia discreción. Y después de estas cosas, cuando se
cumplió el período de dos años posterior al [día de su] bautismo y al de su
nacimiento – [el primero] en el mes de noviembre y [el segundo] en el mes de
enero – luego, en el trigésimo tercer año de su encarnación, después de haber
vivido los dos consulados que mencionamos – el de los dos Géminos y el de Rufo y
Rubelión – el impasible Verbo de Dios llevó a cabo el misterio de la Pasión en el
tercer mes del tercer consulado, en el mes de marzo después de los meses de enero
y febrero, padeciendo en la carne por nosotros pero permaneciendo impasible,
como dice Pedro: “Muerto en la carne, pero vivificado en el espíritu”186.
26. [Jesús] padeció en el decimotercer día antes de las Calendas de abril,
[pero los judíos]* han omitido una víspera, esto es, a la medianoche del
decimocuarto día del mes lunar. Pues [los judíos] se anticiparon y comieron la
Pascua, como dice el Evangelio y nosotros lo dijimos muchas veces; comieron la
Pascua dos días antes [de la fecha establecida]* para comerla, es decir, al atardecer
del tercer día, lo cual era necesario hacer al atardecer del quinto día. De acuerdo
con esto, el quinto día fue el decimocuarto del mes187. Pues [Jesús] fue apresado en
la tercera tarde misma, la cual era el anochecer del onceavo día del mes, el
decimosexto antes de las Calendas de abril. El comienzo del cuarto día fue la
doceava noche188, el decimoquinto antes de las Calendas de abril; el decimotercer
día fue el quinto de la semana, pero la noche fue [el comienzo del] decimocuarto
día, el decimocuarto antes de las Calendas de abril. El decimocuarto día, que fue el
decimotercero antes de las Calendas de abril, fue víspera del sábado; el
decimoquinto día, que fue el doceavo día antes de las Calendas de abril, fue
sábado, y el comienzo del domingo ocurrió al anochecer del decimoquinto día, lo
cual fue la iluminación del inframundo, de la tierra y del cielo y <un tiempo de
equivalencia> entre la noche y el día por el decimoquinto día del mes y el curso del
sol; porque la resurrección y el equinoccio <sucedieron> el onceavo día antes de las
Calendas de abril. Como dije anteriormente, <los judíos> se equivocaron acerca de
esto y se saltearon un día. Pero el cómputo minucioso [del año lunar hebreo]
registra algunas horas [de diferencia] que se hace notoria cada tres años,
generando una diferencia de un día en sus cálculos; así pues, agregan también
otras cuatro horas [dobles] al curso lunar después de los trescientos cincuenta y
cuatro días, de modo que haya un día [adicional] cada tres años. En consecuencia,
ellos intercalan cinco meses en catorce años,
διὰ τὸ ἀφαιρεῖσθαι ἀπὸ τοὖ ἡλιακοὖ δρόμου τῶν τριακοσίων ἑξήκοντα πέντε
ἡμερῶν καὶ ὡρῶν τριῶν τὴν * ὥραν μίαν· προστιθεμένων γὰρ τῶν ὡρῶν
λοιπὸν γίνονται τξε ἡμέραι παρὰ ὥραν μίαν· ὅθεν ο὘τοι ἑξάκις
πολυπλασιάσαντες τὰ ιδ ἔτη διὰ τοὖ πδ ἔτους ἐν τ῵ ὀγδοηκοστ῵ πέμπτῳ
τιθέασιν ἐμβόλιμον ἕνα μ῅να, εἰς τὸ εἶναι τριάκοντα καὶ ἕνα μ῅νας εἰς τὰ
ὀγδοήκοντα καὶ πέντε ἔτη, οἵτινες ὤφειλον εἶναι κατὰ τὴν ἀκρίβειαν
τριάκοντα εἷς μὴν καὶ κα ἡμέραι καὶ ὧραι γ.
27. ῞Ενεκεν τοίνυν τούτου τότε σφαλέντες οὐ μόνον προέλαβον
θορυβούμενοι τὰς δύο ἡμέρας βεβρωκότες τὸ Πάσχα, ἀλλὰ καὶ τὴν ὑπέρβατον
προσθέντες μίαν ἡμέραν *, κατὰ πάντα τρόπον αὐτοὶ μὲν σφαλέντες· ἡ δὲ
οἰκονομία τ῅ς ἀληθείας ἀκριβέστατα πάντα ἡμῖν σωτηριωδῶς εἰργάσατο.
Ὅθεν καὶ αὐτὸς ὁ ΢ωτὴρ τὸ Πάσχα τελειώσας ἐξ῅λθεν εἰς τὸ ὄρος μετὰ τὸ
βεβρωκέναι «ἐπιθυμίᾳ ἐπιθυμήσας». Καὶ ἐκεῖνο τὸ Πάσχα τὸ ᾿Ιουδαϊκὸν μετὰ
τῶν μαθητῶν ἔφαγεν, οὐκ ἄλλως ποιήσας, ἀλλὰ καὶ αὐτὸς μετὰ τῶν
ποιούντων ἴσως ποιήσας, ἵνα μὴ καταλύσῃ τὸν νόμον, ἀλλὰ πληρώσῃ.
Καὶ οὕτως μετὰ τὸ ὑπερβ῅ναι τριακοστὸν ἔτος ὅτε ἐβαπτίσθη καὶ μετὰ τὸ
τριακοστὸν πρῶτον, κηρύξας πληρέστατον ἐνιαυτὸν δεκτὸν καὶ μὴ
ἀντιλεγόμενον, κηρύξας δὲ ἄλλον ἐνιαυτὸν ἀντιλεγόμενον καὶ ἐν διωγμ῵
ὄντα ἐγκοτούμενόν τε, καὶ μετὰ τοὖτο ἄλλον ἐνιαυτὸν ὑπερβὰς ἀπὸ τ῅ς τῶν
γενεθλίων αὐτοὖ ἡμέρας τουτέστιν ᾿Επιφανείων, ἥτις τυγχάνει πέμπτη εἰς
ἕκτην ἐπιφώσκουσα ᾿Ιανουαρίου μηνός, κατὰ δὲ Αἰγυπτίους Συβὶ ἑνδεκάτη, ἐπὶ
ὅλας ἑβδομήκοντα τέσσαρας ἡμέρας, ὡς προείπαμεν, ἕως τ῅ς πρὸ δεκατριῶν
καλανδῶν ᾿Απριλλίων, καὶ κατ' Αἰγυπτίους Υαμενὼθ τετάρτῃ καὶ εἰκάδι
ἐτέλεσε τριάκοντα δύο ἔτη πληρέστατα καὶ ἑβδομήκοντα τέσσαρας ἡμέρας
ἀπὸ ᾿Επιφανείων. Καὶ ἀναστὰς κατ' Αἰγυπτίους Υαμενὼθ ἕκτῃ καὶ εἰκάδι, ἥτις
ἦν ἰσημερία παρελθούσης νυκτὸς καὶ ἰσονυκτία μετὰ τὴν πέμπτην <καὶ>
εἰκάδα καὶ πρὸ ια καλανδῶν ᾿Απριλλίων *, ἵνα εὑρεθῶσι πάντες ψευδόμενοι οἱ
μὴ ὄντες υἱοὶ τ῅ς ἀληθείας.
28. Εὐθὺς πρῶτος Οὐαλεντῖνος * δραματουργήσας, τριάκοντα ἡμῖν αἰῶνας
ἀπὸ τοὖ τριακονταετοὖς νομίζων * τ῅ς τοὖ ΢ωτ῅ρος ἀναγωγ῅ς καὶ ἀνδρώσεως
τ῅ς αὐτοὖ ἡλικίας, οὐκ εἰδὼς ὅτι οὐ τριάκοντα ἔτη μόνον ἐποίησεν, ἀλλὰ ἐν τ῵
τριακοστ῵ ἐβαπτίσθη μετὰ τὸ πληρῶσαι εἰκοσιεννέα ἔτη καὶ μ῅νας δέκα, τῆ
δωδεκάτῃ ὡς προεῖπον ᾿Αθύρ, πρὸ ἓξ εἰδῶν Νοεμβρίων, καὶ μετὰ ταὖτα
κηρύξας * ἐνιαυτὸν Κυρίου δεκτὸν καὶ μετὰ τὸν <πρῶτον> ἐνιαυτὸν ἄλλον
ἐνιαυτὸν ἀντιλεγόμενον καὶ ἑβδομήκοντα τέσσαρας ἡμέρας ἀντιλεγομένας,
ἐξότε ἐβαπτίσθη πρὸ <ἑξήκοντα ἡμερῶν> τῶν αὐτοὖ γενεθλίων· ὥστε εἶναι τὰ
πάντα ἔτη τ῅ς ἐνσάρκου αὐτοὖ παρουσίας ἕως τοὖ πάθους ἀπὸ τ῅ς γεννήσεως
λβ ἔτη καὶ οδ ἡμέρας, ἀπὸ δὲ ἀρχ῅ς *
debido a que la hora [doble]* ha sido tomada de los trescientos sesenta y cinco días
y tres horas del curso solar; agregadas esas horas, el resultado final es de 365 días
menos una hora. Por lo cual ellos multiplican los 14 años por seis cada 84 años y
añaden un mes adicional en el ochenta y cinco, de modo que hay treinta y un
meses [intercalares] cada ochenta y cinco años los cuales, para ser precisos,
deberían ser treinta y un meses, 21 días y 3 horas.
27. Así pues, a causa de esto [los judíos] se equivocaron en aquel entonces:
no sólo se anticiparon a comer la Pascua dos días antes porque estaban turbados
sino que también añadieron un día [que se habían salteado]*, puesto que ellos
estaban completamente errados; pero la dispensación de la verdad obró todo con
la mayor exactitud de una manera salvadora por nosotros. Cuando el Salvador
mismo terminó de celebrar la Pascua, después de haber comido salió hacia el
monte “deseando con ansias”189. Comió aquella Pascua judía junto con los
discípulos y no lo hizo de otra manera, sino que Él también lo hizo de la misma
forma en que lo hacían los demás a fin de que la Ley no fuese transgredida, sino
que se cumpliese.
Y así, después de pasar el trigésimo año – cuando fue bautizado – y después
del trigésimo primero, habiendo predicado por un “año agradable” entero y sin
oposición, predicó otro año con oposición, siendo perseguido y odiado, y luego de
completar otro año después de este, por setenta y cuatro días completos a partir
del día de su nacimiento – es decir [el día de] la Epifanía, que cae [en el atardecer
del] quinto al amanecer del sexto día del mes de enero, el once [del mes] de Tybi
según los egipcios – hasta, como dijimos antes, el decimotercero antes de las
Calendas de abril, que para los egipcios es el vigésimo cuarto del mes de
Famenoth, Él cumplió treinta y dos años completos y setenta y cuatro días desde la
Epifanía. Y resucitó en el vigésimo sexto día del mes egipcio de Famenoth – el cual
fue el día [posterior] al equinoccio y fue precedido por la noche y el equinoccio –
después del vigésimo quinto, el onceavo antes de las Calendas de abril, a fin de
que todos los que no son hijos de la verdad sean hallados mentirosos.
28. En primer lugar, Valentín es directamente [exhibido como]* compositor
de una ficción al pensar que nos [puede probar]* que hay treinta Eones a partir de
los treinta años del desarrollo del Salvador y de su llegada a la edad adulta, ya que
no entiende que vivió no sólo treinta años sino que en el trigésimo año fue
bautizado, después de cumplir veintinueve años y diez meses, en el doceavo día
de Athyr como dije anteriormente, el sexto antes de los Idus de noviembre.
Después de esto, desde que fue bautizado <sesenta días> antes de su cumpleaños,
[pasó un año]* predicando el año agradable del Señor y luego del <primer> año
otro año y setenta y cuatro días de oposición; de modo que la cantidad total de
años de su presencia encarnada – desde su nacimiento hasta su pasión – es de 32
años y 74 días, pero desde el comienzo [de su actividad]*
ὑπατείας ΢ιλανοὖ καὶ Νερούα δύο ἔτη καὶ ρλδ ἡμέρας. Καὶ ἐλήλεγκται μὲν
ἐνταὖθα ὁ προειρημένος Οὐαλεντῖνος καὶ οἱ πολλοὶ οἱ κατ' αὐτὸν
ἀφραίνοντες. Ἠλέγχθησαν δὲ καὶ οἱ ἀποβαλλόμενοι τὸ κατὰ ᾿Ιωάννην
Εὐαγγέλιον, οὓς δικαίως ᾿Αλόγους καλέσαιμι, ἐπειδὴ τὸν Λόγον τοὖ Θεοὖ
ἀποβάλλονται, τὸν διὰ ᾿Ιωάννου κηρυχθέντα πατρικὸν Θεὸν Λόγον, ἀπ'
οὐρανοὖ κατεληλυθότα καὶ σωτηρίαν ἡμῖν ἐργασάμενον <διὰ> τ῅ς πάσης
ἐνσάρκου αὐτοὖ παρουσίας, ὅτι ἀπό τε τῶν ὑπατειῶν καὶ ἀπὸ τῶν ἐτῶν καὶ
ἀπὸ τ῅ς συστάσεως τοὖ προφήτου ᾿ΗσαἸου καὶ ἀπὸ τοὖ κατὰ Λουκ᾵ν
Εὐαγγελίου καὶ ἀπὸ τοὖ κατὰ ᾿Ιωάννην καὶ ἀπὸ τοὖ κατὰ Ματθαῖον καὶ ἀπὸ
τοὖ κατὰ Μάρκον καὶ ἁπαξαπλῶς πανταχόθεν ἠλέγχθησαν οἱ πεπλανημένοι,
ὅτι οὐ μόνον ἓν Πάσχα μετὰ τὴν ἀρχὴν τοὖ κηρύγματος κατὰ περίοδον χρόνου
ἐνιαυτοὖ ἀπετέλεσεν, ἀλλὰ καὶ περιόδους τριῶν ὑπατειῶν παρά τι ἐπλήρωσε
μετὰ τὸ ἀπὸ τοὖ ᾿Ιωάννου βάπτισμα. Καὶ ἐξέπεσεν ὁ τῶν ἀπαρακολουθήτων
λόγος παντάπασι τ῅ς πλάνης * καὶ ἀνοίας καὶ ἀμαθίας, οὐ μόνον μὴ
γινωσκούσης τὴν ἑαυτ῅ς ζωήν, ἀλλὰ καὶ ψευδῶς κατὰ τ῅ς ἀληθείας μάτην
ἐπιστρατευομένης.
29. Εὑρήκαμεν γὰρ καὶ ἐμφερόμενόν που <ἐν> τοῖς λόγοις τούτοις
γεγραμμένον ὅτι ὁ ἐκ τοὖ Θεοὖ Λόγος ἐγεννήθη περὶ τὸ τεσσαρακοστὸν ἔτος
Αὐγούστου, ὅπερ λέληθε τὸν γράψαντα, ἥ τ῅ς διὰ τοὖ β῅τα ψήφου
ἀπαλειφθείσης καὶ τοὖ μὖ μόνον παραμεμενηκότος μ ἐποίησε μόνα ἔτη· τ῵
γὰρ τεσσαρακοστ῵ δευτέρῳ ἔτει Αὐγούστου ἐγεννήθη. Υάσκει δὲ ὅτι πρὸ
δεκαδύο καλανδῶν ᾿Ιουλίων ἥ ᾿Ιουνίων (οὐκ ἔχω λέγειν) ἐν ὑπατείᾳ
΢ουλπικίου Καμμαρίνου Βεττέῳ Πομπηιαν῵ ὑπάτοις <συνελήφθη>· <καὶ>
τοὖτο δὲ ἐσκόπησα, ὅτι οἱ εἰπόντες τὴν ἡμέραν τ῅ς συλλήψεως καὶ ὡς
εὐηγγελίσατο ὁ Γαβριὴλ τὴν παρθένον, εἶπαν <τοὖτο διὰ> τὴν ὑπόνοιαν [τῶν]
τινῶν λεγόντων ἐν παραδόσει ὡς ὅτι διὰ ἑπτὰ μηνῶν ἐγεννήθη. Εὑρήκαμεν
γὰρ ἀπὸ τούτου τοὖ προειρημένου μηνὸς ἕως ἑνδεκάτης Συβὶ καὶ πρὸ ὀκτὼ
εἰδῶν ᾿Ιανουαρίων, ὅτε ἀληθῶς τὰ θεοφάνεια ἐγένετο καὶ ἐγεννήθη, ἑπτὰ
μηνῶν χρόνον κατὰ τὸν σεληνιακὸν δρόμον παρὰ ἡμέρας τέσσαρας. Ὥστε οὗν
εἰ εὕροις ἐν παρασημειώσεσί που <ταὖτα> γεγραμμένα, μὴ σφάλλου περὶ τὴν
εἴδησιν. Σ῵ μὲν γὰρ ὄντι ἡ βεβαία γέννησις τοὖ Φριστοὖ Συβὶ ἑνδεκάτη ἐστί.
Σινὲς δέ φασιν ὡς δέκα μ῅νας ἐνεκυμονήθη παρὰ ἡμέρας ιδ καὶ ὥρας ὀκτώ, ὡς
εἶναι ἐννέα μ῅νας καὶ ἡμέρας δεκαπέντε καὶ ὥρας τέσσαρας, αἰνιττόμενοι τὸ
παρὰ τ῵ ΢ολομῶντι εἰρημένον «δεκαμηνιαίῳ χρόνῳ παγεὶς ἐν αἵματι».
Ὅμως ἐκ πανταχόθεν <δέδεικται ὅτι τῆ> ἑνδεκάτῃ Συβὶ κατ' Αἰγυπτίους ἡ
προειρημένη τοὖ Κυρίου ἔνσαρκος γέννησις ἐγένετο. Καὶ περὶ αὐτὴν τὴν
ἑνδεκάτην μετὰ ἔτη τριάκοντα γέγονε τὸ πρῶτον σημεῖον ἐν Κανᾶ τ῅ς
Γαλιλαίας, ὅτε τὸ ὕδωρ οἶνος ἐγένετο.
30. Διὸ καὶ ἐν πολλοῖς τόποις ἄχρι τ῅ς δεὖρο τουτὶ γίνεται διὰ τὸ τότε
γεγενημένον θεοσήμειον εἰς μαρτύριον
al principio del consulado de Silano y Nerva pasaron dos años y 134 días. Y aquí el
antedicho Valentín y los muchos insensatos como él han quedado refutados. Pero
también han sido refutados aquellos que rechazan el Evangelio de Juan, a los
cuales yo llamaría con propiedad “Alógicos”190 puesto que rechazan el Verbo de
Dios – el Verbo de Dios Padre que fue predicado por Juan, que descendió del cielo
y llevó a cabo nuestra salvación <por medio de> su completa encarnación – porque
a partir de los consulados, de los años, del testimonio del profeta Isaías, del
Evangelio según Lucas, [del Evangelio] según Juan, [del Evangelio] según Mateo, [del
Evangelio] según Marcos y, en una palabra, de todas partes, los extraviados fueron
refutados, porque [Cristo] no celebró sólo una Pascua en un período de un año
luego del inicio de su predicación, sino que vivió por casi tres períodos consulares
después de su bautismo por Juan. Y el argumento de los imbéciles se derrumbó
[pues está lleno]* por completo de engaño, sinrazón e ignorancia, pues no sólo no
reconoce su propia salvación sino que incluso lleva a cabo una inútil guerra sin
fundamentos contra la verdad.
29. Pues también, relacionado con esto, hemos encontrado escrito en alguna
parte <en> estos libros que el Verbo de Dios nació en el cuadragésimo año de
Augusto, lo cual o fue una omisión del que lo escribió o bien registró sólo 40 años
debido a que la letra “beta” había sido borrada y había quedado solamente la
“mu”191; pues [Cristo] nació en el cuadragésimo segundo año [del reinado] de
Augusto. Afirma que <fue concebido> el día doce antes de las Calendas de julio o
junio (no puedo decir cuál) en el consulado de Sulpicio Camarino y Beteo
Pompeyano. Pero <también> he observado esto: que los que dicen la fecha de la
concepción, cuando Gabriel le dio las buenas nuevas a la virgen, mencionaron
<esto debido a> la suposición [de] algunos que dijeron, por una tradición, que
[Cristo] había nacido sietemesino. Hemos hallado que desde el mes antedicho
hasta el onceavo día de Tybi, el octavo antes de los Idus de enero – cuando
realmente ocurrió la Epifanía y [Cristo] nació – hay un tiempo de siete meses
lunares menos cuatro días. De modo que, si encontrases <esto> escrito como una
nota marginal en algún lado, no te dejes engañar por la información. La fecha
precisa del nacimiento de Cristo es, en realidad, el once de Tybi. Pero algunos
dicen que fue llevado en el vientre por diez meses menos catorce días y ocho horas,
que resultan ser nueve meses, quince días y cuatro horas, aludiendo a lo dicho por
Salomón: “Condensado en sangre por un período de diez meses”192.
No obstante, de todas maneras <ha sido demostrado que> el antedicho
nacimiento carnal del Señor ocurrió en el onceavo día del mes egipcio de Tybi. Y
por el mismo día once, treinta años después, realizó el primer milagro en Caná de
Galilea, cuando el agua se transformó en vino.
30. Por lo cual, debido al milagro divino realizado en aquel entonces, esto
sucede en muchos lugares incluso hasta el presente para testimonio
τοῖς ἀπιστοὖσιν, ὡς μαρτυροὖσιν ἐν πολλοῖς τόποις πηγαί τε καὶ ποταμοὶ εἰς
οἶνον μεταβαλλόμενοι· Κιβύρης μὲν τ῅ς πόλεως τ῅ς Καρίας ἡ πηγή, καθ' ἣν
ἤντλησαν ὥραν οἱ διάκονοι καὶ εἶπεν «Δότε τ῵ ἀρχιτρικλίνῳ»· μαρτυρεῖ δὲ καὶ
ἡ ἐν Γεράσῃ τ῅ς ᾿Αραβίας πηγὴ ὡσαύτως· αὐτοὶ <γὰρ ἡμεῖς> πεπώκαμεν ἀπὸ
τ῅ς Κιβυρ<ικ>῅ς, ἡμέτεροι δὲ ἀδελφοὶ ἀπὸ τ῅ς ἐν Γεράσῃ πηγ῅ς τ῅ς ἐν τ῵
μαρτυρίῳ. Πολλοὶ δὲ καὶ ἐν Αἰγύπτῳ περὶ τοὖ Νείλου τοὖτο μαρτυροὖσι.
Διόπερ ἐν τῆ ἑνδεκάτῃ τοὖ Συβὶ κατ' Αἰγυπτίους πάντες ὑδρεύονται ὕδωρ καὶ
ἀποτιθέασιν ἐν αὐτῆ τῆ Αἰγύπτῳ καὶ ἐν πολλαῖς πατρίσιν.
Οὕτως γὰρ εὑρίσκεται μετὰ τὴν δωδεκάτην ᾿Αθύρ, ἀπελθόντος καὶ
πειρασθέντος τεσσαράκοντα ἡμέρας καὶ ἐλθόντος εἰς Ναζαρὲτ καὶ μείναντος
ὡσεὶ ἑβδομάδας δύο καὶ ἡμέρας τρεῖς, κατελθεῖν ἐπὶ τὸν ᾿Ιορδάνην πρὸς τὸν
᾿Ιωάννην διατελέσαι τε πρώτην καὶ δευτέραν ἡμέραν καὶ ἀνακάμψαι εἰς
Ναζαρὲτ καὶ μεῖναι ὡσαύτως πρώτην καὶ δευτέραν ἡμέραν καὶ ἐξελθεῖν τῆ
τρίτῃ ἐν Κανᾶ τ῅ς Γαλιλαίας, ὡς πληροὖσθαι τὰς πάσας ἡμέρας ξ ἀπὸ τοὖ
βαπτίσματος, τεσσαράκοντα μὲν τοὖ πειρασμοὖ καὶ τὰς εἰς Ναζαρὲτ δύο
ἑβδομάδας <καὶ δύο ἡμέρας> καὶ τὰς ἄλλας δύο, καὶ τῆ τρίτῃ τὸ σημεῖον τοὖ
ὕδατος ἐν τ῵ γάμῳ γεγεν῅σθαι. Μετέπειτα ἡκέναι αὐτὸν ἐν Καφαρναοὺμ καὶ
ἐργάσασθαι ἕτερα, ὡς ἔφαμεν πολλάκις, καὶ πάλιν εἰς Ναζαρὲτ ἀνελθόντα
ἀναγνῶναι τὸ βιβλίον ᾿ΗσαἸου τοὖ προφήτου. Διὸ λέγουσι «Ποίησον καὶ ὧδε
σημεῖα ὅσα ἠκούσαμεν ἐν Καφαρναούμ σε πεποιηκέναι»· ὕστερον δὲ πάλιν
ἐλθόντα αὐτὸν εἰς Καφαρναοὺμ ἐκεῖθεν διαβ῅ναι ἐπὶ τὴν λίμνην εἴτ' οὗν
θάλασσαν Γεννησαρέθ, τέλεόν <τε> τοὺς περὶ Πέτρον ἐκλελέχθαι καὶ οὕτως
ἐκεῖθεν συνάψαι τὴν π᾵σαν τοὖ κηρύγματος τελείωσιν. Κατὰ γὰρ τὴν
ἀκολουθίαν, ὡς ἔφαμεν, μετὰ τὰς μ <ἡμέρας> καὶ τὰς ἄλλας δύο ἑβδομάδας
καὶ δύο ἡμέρας τὰς <ἐν Ναζαρὲτ> πρὸς ᾿Ιωάννην ἐγένετο πρώτην ἡμέραν καὶ
τὴν αὔριον· <ἀπ'> αὐτοὖ δὲ ἀνακάμψαντος εἰς Ναζαρὲτ καὶ μείναντος ἀπὸ
ὥρας δεκάτης ἄχρι ἑσπέρας, τῆ δὲ ἄλλῃ ἡμέρᾳ ἐξελθόντος καὶ συναντήσαντος
Υιλίππῳ, ὅ εἰσι δύο ἡμέραι, λοιπὸν τὸ ἀμετάστατον τ῅ς ἀκριβείας τὸ
Εὐαγγέλιον δείκνυσιν διὰ τὰς πρώτας δύο, ἃς ἐλθὼν ἔμεινεν, <λέγον> «Σῆ
τρίτῃ ἡμέρᾳ γάμος ἐγένετο ἐν Κανᾶ τ῅ς Γαλιλαίας», ὅπερ σύμβολον ἦν τ῅ς
Ἐκκλησίας· ἐν γὰρ τῆ τρίτῃ ἡμέρᾳ τ῅ς ἐν τῆ καρδίᾳ τ῅ς γ῅ς αὐτοὖ
πραγματείας, ἧς ἐν τ῵ Ἅδῃ ἐποίησε μετὰ τὸ πάθος, ἀναστὰς γάμον συν῅πτε
τῆ Κανᾶ· Καν᾵ γὰρ ἑρμηνεύεται ἡ κτησαμένη. Σίς δέ ἐστιν ἡ κτησαμένη ἀλλ' ἥ
ἡ κληρονόμος περὶ ἧς ὁ ψαλμῳδὸς ἐν τ῵ πέμπτῳ ψαλμ῵ ἔλεγεν «Ὑπὲρ τ῅ς
κληρονομούσης» καὶ τὰ ἑξ῅ς; Γάμος γὰρ ὡς ἀληθῶς ο὘τος εὐλογημένος, ἀπὸ
τοὖ τύπου ἐκείνου λαβὼν τὴν πρόφασιν. Ἐκεῖ μὲν γὰρ γάμος ἦν αἰσθητὸς ἐν
Κανᾶ τ῅ς Γαλιλαίας καὶ ὕδωρ ἀληθῶς οἶνος γεγονός· καὶ ἐκλήθη κατὰ δύο
τρόπους, ἵνα τὸ ὑδαρὲς τῶν ἐν τ῵ κόσμῳ ἐκβακχευομένων ἐπιστύψῃ <διὰ> τοὖ
γάμου εἰς σωφροσύνην καὶ εἰς σεμνότητα, καὶ ἵνα τὸ λεῖπον ἐπιδιορθώσηται
εἰς εὐφρασίαν <διὰ> τοὖ λυσιπόνου οἴνου καὶ τ῅ς χάριτος,
a los incrédulos, puesto que muchas localidades testifican que las fuentes y los ríos
se transformaron en vino; [así pasó con] la fuente de la ciudad de Cibyra, en Caria,
en el momento en que los servidores sacaron [el agua de las tinajas y Cristo] dijo:
“D{dselo al organizador de la fiesta”193; del mismo modo lo testimonia también la
fuente de Gerasa, en Arabia. <Pues nosotros> mismos hemos bebido de la
Cibyr<e>a, y nuestros hermanos de la fuente que está como testimonio en Gerasa.
En Egipto también hay muchos que atestiguan esto acerca del Nilo. Por eso, en el
mismo Egipto y en muchos países, en el onceavo día del mes egipcio de Tybi todos
sacan agua y la almacenan.
Así, pues, se observa que después del doce de Athyr, cuando se marchó y
fue tentado cuarenta días, volvió a Nazaret y se quedó como dos semanas y tres
días, luego descendió al Jordán a encontrarse con Juan y pasó un primer y un
segundo día, regresó a Nazaret y del mismo modo se quedó allí por un primer y
un segundo día y al tercer día partió a Caná de Galilea, lo que da un total de 60
días desde el bautismo: los cuarenta de la tentación, las dos semanas <y dos días>
en Nazaret y los otros dos, y en el tercer día el milagro del agua fue realizado en la
boda. Luego Él regresó a Capernaúm y realizó otros [milagros], como dijimos
varias veces, y al regresar nuevamente a Nazaret leyó el libro del profeta Isaías.
Por eso *los habitantes de Nazaret+ dijeron: “Haz también aquí los milagros que
escuchamos que has hecho en Capernaúm”194; más tarde Él se fue de nuevo a
Capernaúm y de allí siguió de largo al lago, o Mar de Genesaret. Finalmente Pedro
y los demás fueron escogidos y así, desde allí, comenzó la plena realización de la
predicación [del Evangelio]. Según la secuencia, como dijimos, después de los 40
<días> y las dos semanas y dos días <en Nazaret> estuvo con Juan un primer día y
el siguiente; y <de> él regresó a Nazaret y permaneció desde la hora décima hasta
el atardecer. Al otro día salió y encontró a Felipe, lo cual hace dos días. Luego el
Evangelio demuestra la solidez de su exactitud al mencionar los primeros dos
*días+ en los cuales se quedó cuando venía <al decir>: “Al tercer día se celebró una
boda en Can{ de Galilea”, lo cual era un símbolo de la Iglesia; pues en el tercer día
de su actividad en el corazón de la tierra – el cual pasó en el inframundo después
de la Pasión – resucitó y contrajo matrimonio con Can{, pues “Can{” significa “la
novia”195. ¿Y quién es la novia sino la heredera acerca de la cual el salmista hablaba
en el salmo quinto: “En favor de la heredera”196 y lo demás? Este matrimonio es
verdaderamente bendito, ya que tomó su forma de esta figura. Pues hubo una
boda visible allí en Caná de Galilea y el agua fue convertida verdaderamente en
vino; y [Cristo] fue invitado por dos motivos: [el primero fue] para secar,
<mediante> el matrimonio, la aguada naturaleza197 de los perturbados en el mundo
[a fin de conducirlos] a la templanza y la piedad, y [el segundo fue] para que se
completase lo que falta del regocijo <por medio> del vino disipador de penas y de
la gracia,
ἵνα κατὰ πάντα τρόπον ἀποφράξῃ τὰ στόματα τῶν κατὰ τοὖ Κυρίου
ἐπεγειρομένων καὶ ἵνα δείξῃ ὅτι αὐτὸς Θεός ἐστι σὺν Πατρὶ καὶ ἁγίῳ Πνεύματι
αὐτοὖ, τὸ ὕδωρ τῆ ἀμπέλῳ παρέχων χροἸζων <τε> αὐτὸ ἐν αὐτῆ εἰς οἶνον εἰς
εὐφρασίαν ἀνθρώπων. Ἐν ἄλλῳ δὲ τόπῳ μακρότερον περὶ τούτων
διηγησάμεθα, ἐνταὖθα δὲ ὡς ἐν παρεκβάσει διέδραμον τὸν λόγον. Ὅμως δύο
Πάσχα μὲν μετὰ τὴν ἀρχὴν τοὖ κηρύγματος ὁ ΢ωτὴρ ποιεῖται καὶ τ῵ τρίτῳ
πάσχει, ὡς πληροὖσθαι τὰ ἤδη μοι κατὰ λεπτὸν εἰρημένα περὶ ἡμερῶν καὶ
μηνῶν καὶ ὑπατειῶν. Καὶ πανταχόθεν διέπεσεν τούτων πεπλανημένος ὁ
λόγος, τῶν Εὐαγγελίων συνῳδὰ πρὸς ἄλληλα ἐχόντων καὶ μηδ' ὁποτέρου τῶν
εὐαγγελιστῶν ἀντίθετα πρὸς τὸν ἕτερον ἔχοντος.
31. ᾿Ελεύσομαι δὲ πάλιν εἰς τὸ προκείμενον. Υάσκει πάλιν ὁ Λουκ᾵ς,
μαρτυρῶν μου τοῖς πολυμερῶς καὶ πολυτρόπως εἰρημένοις, ὅτι «Ἐγένετο ἐν
σαββάτῳ δευτεροπρώτῳ», ἵνα δείξῃ σάββατον πρῶτον εἶναι τὸ ἀπ' ἀρχ῅ς
ὁρισθὲν καὶ ὆ηθὲν ὑπὸ τοὖ Κυρίου ἐν τῆ κοσμοποιίᾳ, κατὰ περίοδον ἀπὸ τότε
ἄχρι τοὖ δεὖρο κατὰ ἑπτὰ ἡμέρας ἀνακυκλούμενον, [τοὖτο εἶναι πρῶτον]·
δεύτερον δὲ σάββατον τὸ ἀπὸ νόμου ὡρισμένον. Υάσκει γὰρ ὅτι «Λήψῃ σαυτ῵
πρόβατον ἐνιαύσιον ἄμωμον ἄρσεν (ὅπερ ἦν ἀντίτυπον τοὖ ΢ωτ῅ρος) ἀπὸ
δεκάτης τοὖ μηνὸς καὶ ἔσται διατετηρημένον ἄχρι τ῅ς τεσσαρεσκαιδεκάτης καὶ
θύσετε αὐτὸ ἑσπέρας τῆ τεσσαρεσκαιδεκάτῃ ἡμέρᾳ· καὶ ἔσται σοι σάββατον,
ἡμέρα ἁγία, καὶ ἔδεσθε ἄζυμα ἑπτὰ ἡμέρας καὶ ἑβδόμην ἡμέραν ποιήσεις
ἁγίαν». Καὶ ὁρ᾵τε ὅτι δεύτερον καλεῖται σάββατον μετὰ τὸ πρῶτον σάββατον
ἡ τοιαύτη ἁγία τοὖ προβάτου ἡμέρα, εἰς σάββατον ἁγιασθεῖσα, κἄν τε κυριακὴ
εἴη κἄν τε δευτέρα κἄν τε τρίτη σαββάτων καταντήσῃ. Εἰς δὲ ἑπτὰ ἡμέρας
πάλιν ἀνακυκλούμενον δεύτερον καλεῖται πρῶτον, ἵνα δείξῃ ἐντεὖθεν ὅτι οὐ
μόνον ὁ ᾿Ιωάννης περὶ περιόδου χρόνου ἐνιαυτῶν δύο καὶ τριῶν ἑορτῶν τοὖ
Πάσχα ἐσήμανεν, ἀλλὰ καὶ ὁ Λουκ᾵ς καὶ οἱ ἄλλοι. Οὕτως γὰρ φάσκει ὁ νόμος
«Ἀριθμήσεις σεαυτ῵ ἑπτὰ ἑβδομάδας ἀπ' ἀρχ῅ς δράγματος τοὖ βαλεῖν
δρέπανον ἐπ' ἀμητ῵ καὶ ποιήσεις ἑβδόμην ἑβδομάδα ἡμέραν ἁγίαν Κυρίου»,
σημαίνων περὶ Πεντηκοστ῅ς. Μετὰ γὰρ τὸ θὖσαι τὸ Πάσχα εἴσω τριῶν ἡμερῶν
τουτέστιν μετὰ τρεῖς ἡμέρας τοὖ προβάτου προσέταττε τὸ δράγμα
εἰσφέρεσθαι, ἵνα σημάνῃ τὸ εὐλογημένον δράγμα ἐγειρόμενον ἐκ τῶν νεκρῶν
μετὰ τρίτην ἡμέραν, τ῅ς γ῅ς αὐτὸ προφερούσης καὶ αὐτοὖ αὐτὸ πάλιν
κομιζομένου ἀπ' αὐτ῅ς ἐν τῆ ἀναστάσει <ἐκ> τοὖ μνήματος καὶ μένοντος σὺν
τοῖς μαθηταῖς τὰς τεσσαράκοντα ἡμέρας καὶ ἐπὶ τ῵ τέλει τ῅ς Πεντηκοστ῅ς
εἰσφέροντος αὐτὸ εἰς τὰ ἐπουράνια τ῵ Πατρί· τὸ πρωτότοκον τῶν πρωτοτόκων,
ἡ ἀπαρχὴ ἡ ἁγία, τὸ δράγμα ὃ ἐδράξατο ἀπὸ Μαρίας, ἡ ἀγκάλη ἡ
ἐναγκαλισθεῖσα ἐν Θε῵, ὁ καρπὸς τ῅ς κοιλίας, ἡ ἀπαρχὴ τ῅ς ἅλω. Οὐκέτι γὰρ
μετὰ Πεντηκοστὴν τὸ δρέπανον ἀπαρχὴν Θε῵ προσφέρει· «Οὐκέτι γὰρ Κύριος
ἀποθνῄσκει, θάνατος αὐτοὖ οὐκέτι κυριεύει» κατὰ τὸ γεγραμμένον. Καὶ ὁρᾶς
πόσα Θεοὖ μυστήρια προετύπου ὁ νόμος καὶ ἐπλήρου τὸ Εὐαγγέλιον.
a fin de que las bocas de los que disputan contra el Señor se cierren por completo y,
al proveer el agua a la vid <y> en ella colorearla en vino para alegría de los
hombres, se demuestre que Él es Dios junto con su Padre y el Espíritu Santo. En
otro lugar hemos hablado acerca de esto con mayor detalle, pero aquí hicimos una
digresión para tocar de paso el tema. De todos modos, el Señor celebró dos Pascuas
después del comienzo de la predicación [del Evangelio] y sufrió en la tercera, y de
esta manera se cumple lo que ya dije en detalle acerca de los días, los meses y los
consulados. Y el extraviado razonamiento de estos [sectarios] se derrumbó por
completo, puesto que los Evangelios concuerdan unos con otros y ninguno de los
evangelistas contradice al otro.
31. Pero volvamos a lo propuesto. Dando testimonio de lo que he dicho de
varias maneras Lucas, a su vez, dice: “Sucedió en el segundo s{bado *después del+
primero”198, para demostrar que el primer sábado es el que fue fijado y
mencionado por el Señor en la creación del mundo; [este es el primer sábado], que
se repite periódicamente cada siete días desde entonces hasta el presente. Pero hay
un segundo s{bado, el que fue instituido por la Ley, pues dice: “Toma para ti un
cordero de un año, un macho sin defecto” – (el cual era el antitipo del Salvador) –
“en el décimo día del mes y ser{ reservado hasta el decimocuarto día, y lo
sacrificaréis al atardecer del decimocuarto día; y será para ti un sábado, un día
santo, y comeréis panes ázimos siete días, y al séptimo lo considerar{s santo”199.
Ved cómo el tal día santo del cordero es llamado “segundo s{bado” después del
primer sábado, y es santificado como sábado aunque sea domingo o aunque
acontezca el segundo o el tercer día de la semana. Pero el segundo [sábado] es
llamado “primero” si se repite de nuevo cada siete días, a fin de demostrar a partir
de aquí que no sólo Juan indicó un período de tiempo de dos años y tres fiestas de
Pascua sino también Lucas y los otros. Pues la Ley dice así: “Contarás para ti siete
semanas a partir del momento en que metas la hoz para segar la mies, y el séptimo
día de la séptima semana lo consideraréis santo del Señor”200, indicando [la fiesta]
de Pentecostés. Pues dentro de los tres días posteriores al sacrificio de la Pascua –
esto es, tres días después del [sacrificio del] cordero, [la Ley de Moisés] ordenó
presentar la gavilla, indicando la bendita gavilla que fue levantada de entre los
muertos después del tercer día. La tierra produjo la gavilla y Él la recibió
nuevamente de ella en la resurrección <de>l sepulcro, permaneció los cuarenta días
con los discípulos, y al final de Pentecostés la presentó al Padre en los cielos; el
Primogénito de los primogénitos, la santa Primicia, la mies que fue cosechada de
María, el abrazo estrecho en Dios, el fruto de las entrañas, la primicia de la era.
Pues la hoz ya no ofrece primicias a Dios después de Pentecostés: “Pues el Señor
ya no muere; la muerte ya no se enseñorea de Él” 201, según lo escrito. Y ves cuántos
misterios de Dios prefiguró la Ley y cumplió el Evangelio.
Πόθεν δὲ οὐκ ἔχομεν τούτων δεῖξαι τὴν σαφήνειαν; Διὰ δὲ τὸ μὴ εἰς πλάτος
φέρειν τὸν λόγον ἐπὶ τὴν ἀκολουθίαν πάλιν ἐπιστρεπτέον. Υαίνεται δὲ ἀπό τε
τῶν σταχύων καὶ ἀπὸ τοὖ ἀμητοὖ καὶ τῶν μαθητῶν ὡς μετὰ τὸν τῶν
τεσσαράκοντα ἡμερῶν πειρασμὸν ταὖτα πάντα διηγεῖται ὁ ᾿Ιωάννης καὶ
Λουκ᾵ς καὶ οἱ πάντες.
32. Οὐκ αἰδοὖνται δὲ πάλιν οἱ τοιοὖτοι κατὰ τῶν ὑπὸ τοὖ ἁγίου ᾿Ιωάννου
εἰρημένων ἐξοπλιζόμενοι, νομίζοντες μή πη ἄρα δύνανται τὴν ἀλήθειαν
ἀνατρέπειν, οὐκ εἰδότες ὅτι καθ' ἑαυτῶν μ᾵λλον ὁπλίζονται ἤπερ κατὰ τ῅ς
ὑγιοὖς διδασκαλίας. Υάσκουσι δὲ κατὰ τ῅ς ᾿Αποκαλύψεως τάδε χλευάζοντες
οὕτως· «Σί με, φησίν, ὠφελεῖ ἡ ᾿Αποκάλυψις ᾿Ιωάννου, λέγουσά μοι περὶ ἑπτὰ
ἀγγέλων καὶ ἑπτὰ σαλπίγγων;», οὐκ εἰδότες πῶς ἀναγκαῖα καὶ ὠφέλιμα τὰ
τοιαὖτα ὑπ῅ρξεν [ἐν] τῆ ὀρθότητι τοὖ κηρύγματος. Ὅσα γὰρ ἦν ἐν νόμῳ καὶ ἐν
προφήταις σκοτεινὰ καὶ αἰνιγματώδη, ταὖτα ὁ Κύριος Ὠκονόμησε διὰ τοὖ
ἁγίου Πνεύματος εἰς ἡμῶν σωτηρίαν «τ῵ δούλῳ αὐτοὖ ᾿Ιωάννῃ» ἀποκαλύψαι,
τὰ ἐκεῖσε σκοτεινὰ ὧδε εἰς πνευματικὰ καὶ ἔκδηλα κηρύττων, * πνευματικῶς δὲ
ἡμῖν τὰ αὐτὰ Ὠκονόμει. Καὶ ἐκ δερμάτων μὲν τότε κατασκευάζει τὴν σκηνήν,
τῶν δερμάτων ἠρυθροδανωμένων καὶ ὑακινθίνων καὶ τὰ ἑξ῅ς, ἵνα δείξῃ τὴν
σκηνὴν ἐκεῖσε σκηνὴν μὲν οὗσαν, ἀπεκδεχομένην δὲ τὴν τελειοτάτην σκηνὴν
τοὖ Φριστοὖ. Δέρμα γὰρ ἀπὸ σώματος γίνεται, νεκρὸν ὄν, ὡς σκίασμα σώματος
ζῶντος, ἵνα δείξῃ σώματα εἶναι τὴν σκηνὴν τοὖ Θεοὖ· ἐπειδὴ γὰρ ἐν σώμασιν
ἁγίοις κατασκηνοῖ Θεός, πληρουμένου τοὖ ὆ητοὖ ὅτι «Κατασκηνώσω ἐν αὐτοῖς
καὶ ἐμπεριπατήσω». Ἔμελλεν οὗν πλάνη τις γίνεσθαι ἐν πιστοῖς, εἰ μὴ ἡ
βίβλος πνευματικῶς ἡμῖν ἀπεκαλύφθη, ἵνα μάθωμεν μὴ σαλπίγγων εἶναι
χρείαν, ἀλλὰ εἰδέναι ὅτι πνευματική ἐστιν ἡ π᾵σα τοὖ Θεοὖ πραγματεία, ἵνα
μὴ κατὰ τὰς ᾿Ιουδαϊκὰς χαλκ᾵ς σάλπιγγας λάβωμεν ἥ ἀργυρ᾵ς, ἀλλὰ
πνευματικῶς νοήσωμεν ἀπ' οὐρανοὖ εἶναι τ῅ς Ἐκκλησίας τὸ κήρυγμα, ὡς καὶ
ἄλλῃ που εἶπεν «Ἐν ἐκείνῃ τῆ ἡμέρᾳ σαλπιοὖσιν ἐν τῆ σάλπιγγι τῆ μεγάλῃ».
σάλπιγγες γὰρ ἦσαν οἱ προφ῅ται, σάλπιγξ δὲ μεγάλη ἡ ἁγία φωνὴ τοὖ Κυρίου
ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ. Διὰ τοὖτο καὶ ἀγγέλοις ἐδόθη ἀποκαλύψαι ἡμῖν· «΢αλπίσει,
γάρ φησί, καὶ οἱ νεκροὶ ἀναστήσονται».
Εἰ δὲ χλευάζονται παρ' ὑμῖν, ὦ ο὘τοι, αἱ τῶν ἀγγέλων σάλπιγγες διὰ τὸ ἐν
τῆ ᾿Αποκαλύψει γεγράφθαι, χλευάζεται ἄρα καὶ ἡ παρὰ τ῵ ἁγίῳ ἀποστόλῳ
σάλπιγξ εἰρημένη· «Καταβήσεται, γάρ φησιν, Κύριος ἀπ' οὐρανοὖ ἐν τῆ ἐσχάτῃ
σάλπιγγι καὶ οἱ νεκροὶ ἀναστήσονται ἐν τῆ ἐσχάτῃ ἡμέρᾳ ἐν φωνῆ
ἀρχαγγέλου». ΢υνᾴδοντος τοίνυν τοὖ Παύλου τ῵ ἁγίῳ ἀποστόλῳ ᾿Ιωάννῃ ἐν
τῆ ᾿Αποκαλύψει, ποία τις ὑπολείπεται ἀντιλογία; Πῶς δὲ οὐκ εὐθὺς ἑκάστη
πλάνη ἐλεγχθήσεται, τοὖ Θεοὖ ἐν ἑκάστῳ <ὑπὲρ> τῶν ἁγίων δεδωκότος
μαρτυρίαν;
¿Cómo no hemos de demostrar su certeza? Pero, a fin de no extender demasiado el
asunto, debo retomar nuevamente el orden [de mi exposición]. Pero respecto de las
espigas, de la mies y de los discípulos, es evidente que Juan, Lucas y todos los
otros [evangelistas] exponen todas estas cosas como posteriores a los cuarenta días
de la tentación.
32. Pero, de nuevo, tales [sectarios] no se avergüenzan de tomar las armas
contra lo dicho por san Juan creyendo que quizá, de algún modo, pueden ser
capaces de destruir la verdad, sin saber que se atacan a ellos mismos más bien que
a la sana enseñanza. Estos, mofándose contra el Apocalipsis, dicen así: “¿De qué me
sirve el Apocalipsis de Juan, que me cuenta acerca de siete ángeles y siete
trompetas?”, sin entender cu{n necesarias y útiles son tales cosas *para
comprender] correctamente el mensaje. Pues cuantas cosas en la Ley y en los
profetas eran oscuras y enigmáticas el Señor dispuso, por medio del Espíritu Santo,
revelarlas “a su siervo Juan”202 para nuestra salvación, pues las que allí eran
oscuras aquí son proclamadas de modo manifiesto y espiritual. [Pues en la Ley
Dios estableció mandamientos sensibles]* pero dispuso [revelar] los mismos
espiritualmente a nosotros. En aquel entonces [ordenó] construir de pieles el
tabernáculo – de pieles teñidas de rojo, de azul oscuro y demás – para mostrar allí
que el tabernáculo es en realidad una tienda, pero que aguarda el perfectísimo
Tabernáculo de Cristo. La piel proviene del cuerpo, es algo muerto, como una
sombra de un cuerpo viviente, a fin de demostrar que los cuerpos son el
tabernáculo de Dios, pues Dios habita en cuerpos santos, cumpliendo lo dicho:
“Habitaré en ellos y andaré *entre ellos+”203. Ciertamente el error iba a ocurrir entre
los fieles si el libro no nos hubiera sido revelado espiritualmente, para que nos
demos cuenta de que no hay necesidad de trompetas sino de entender que toda la
actividad de Dios es espiritual, a fin de que no consideremos a éstas como las
trompetas de bronce o plata que usan los judíos sino que entendamos
espiritualmente que son el mensaje desde el cielo de la Iglesia, como también en
algún otro lugar dijo: “En aquel día sonar{n con la gran trompeta” 204; pues los
profetas eran trompetas, pero la gran trompeta es la santa voz del Señor en el
Evangelio. Por esto también a los ángeles se les concedió el hacernos revelaciones:
“Pues sonar{ la trompeta” – dice – “y los muertos resucitar{n”205.
Pero si las trompetas de los ángeles son para vosotros motivo de burla
debido a lo que está escrito en el Apocalipsis, entonces la trompeta mencionada por
el santo apóstol también debe ser una burla, pues dice: “El Señor descender{ del
cielo con la última trompeta, y los muertos resucitarán en el último día a la voz del
arc{ngel”206. Así pues, dado que Pablo concuerda con el santo apóstol Juan en el
Apocalipsis, ¿qué réplica os queda? ¿Cómo no ha de ser inmediatamente refutado
cada error cuando Dios ha dado testimonio <a favor> de los santos en cada [libro]?
33. Εἶτά τινες ἐξ αὐτῶν πάλιν ἐπιλαμβάνονται τούτου τοὖ ὆ητοὖ ἐν τῆ αὐτῆ
᾿Αποκαλύψει καὶ φάσκουσιν ἀντιλέγοντες ὅτι «Εἶπεν πάλιν· Γράψον τ῵
ἀγγέλῳ τ῅ς ἐκκλησίας τ῅ς ἐν Θυατείροις, καὶ οὐκ ἔνι ἐκεῖ ἐκκλησία
Φριστιανῶν ἐν Θυατείροις. Πῶς οὗν ἔγραφε τῆ μὴ οὔσῃ;» Καὶ εὑρίσκονται οἱ
τοιοὖτοι ἑαυτοὺς † ἀναγκάζοντες ἐξ αὐτῶν ὧν κηρύττουσι ὑπὲρ τ῅ς ἀληθείας
ὁμολογεῖν. Ἐὰν γὰρ εἴπωσιν «Οὐκ ἔνι νὖν ἐκκλησία εἰς Θυάτειρα» δεικνύουσι
προπεφητευκέναι τὸν ᾿Ιωάννην. Ἐνοικησάντων γὰρ τούτων ἐκεῖσε [καὶ] τῶν
κατὰ Υρύγας καὶ δίκην λύκων ἁρπαξάντων τὰς διανοίας τῶν ἀκεραίων
πιστῶν, μετήνεγκαν τὴν π᾵σαν πόλιν εἰς τὴν αὐτῶν αἵρεσιν, οἵ τε ἀρνούμενοι
τὴν ᾿Αποκάλυψιν κατὰ τοὖ λόγου τούτου εἰς ἀνατροπὴν κατ' ἐκεῖνο καιροὖ
ἐστρατεύοντο. Νὖν δὲ διὰ τὸν Φριστὸν ἐν τ῵ χρόνῳ τούτῳ, μετὰ χρόνον ριβ
ἐτῶν, ἔστιν <ἐκεῖ> ἡ ἐκκλησία καὶ αὔξει, <εἰ> καὶ ἄλλοι τινὲς ἐκεῖσε
τυγχάνουσι· τότε δὲ ἡ π᾵σα ἐκκλησία ἐκενώθη εἰς τὴν κατὰ Υρύγας. Διὸ καὶ
ἐσπούδασε τὸ ἅγιον Πνεὖμα ἀποκαλύψαι ἡμῖν πῶς ἤμελλε πλαν᾵σθαι ἡ
ἐκκλησία μετὰ τὸν χρόνον τῶν ἀποστόλων, τοὖ τε ᾿Ιωάννου καὶ τῶν καθεξ῅ς,
ὃς ἦν χρόνος μετὰ τὴν τοὖ ΢ωτ῅ρος ἀνάληψιν *, ἐπὶ ἐνενήκοντα τρισὶν ἔτεσιν,
ὡς μελλούσης τ῅ς ἐκεῖσε ἐκκλησίας πλαν᾵σθαι καὶ χωνεύεσθαι ἐν τῆ κατὰ
Υρύγας αἱρέσει. Οὕτω γὰρ εὐθὺς διελέγχει <αὐτοὺς> ὁ Κύριος ἐν τῆ
᾿Αποκαλύψει λέγων «Γράψον τ῵ ἀγγέλῳ τ῅ς ἐν Θυατείροις ἐκκλησίας· τάδε
λέγει ὁ ἔχων τοὺς ὀφθαλμοὺς αὐτοὖ ὡς φλόγα πυρὸς καὶ οἱ πόδες αὐτοὖ ὅμοιοι
χαλκολιβάνῳ· Οἶδά σου τὰ ἔργα καὶ τὴν πίστιν καὶ ἀγάπην καὶ τὴν διακονίαν,
καὶ ὅτι τὰ ἔσχατά σου πλείονα τῶν πρώτων. Ἔχω δὲ κατὰ σοὖ, ὅτι ἀφεῖς τὴν
γυναῖκα ᾿Ιεζάβελ ἀπατ᾵ν τοὺς δούλους μου, λέγουσαν ἑαυτὴν προφ῅τιν,
διδάσκουσαν φαγεῖν εἰδωλόθυτα καὶ πορνεύειν. Καὶ ἔδωκα αὐτῆ χρόνον
μετανο῅σαι καὶ οὐ θέλει μετανο῅σαι ἐκ τ῅ς πορνείας αὐτ῅ς». Οὐχ ὁρ᾵τε, ὦ
ο὘τοι, ὅτι περὶ τῶν γυναικῶν λέγει τῶν ἐν οἰήσει προφητείας ἀπατωμένων καὶ
ἀπατωσῶν πολλούς; Υημὶ δὲ περὶ Πρισκίλλας καὶ Μαξιμίλλας καὶ Κυϊντίλλας,
ὧν ἡ ἀπάτη οὐ λέληθε τὸ Πνεὖμα τὸ ἅγιον, ἀλλὰ προεθέσπισε προφητικῶς ἐν
τ῵ στόματι τοὖ ἁγίου ᾿Ιωάννου, πρὸ κοιμήσεως αὐτοὖ προφητεύσαντος ἐν
χρόνοις Κλαυδίου Καίσαρος καὶ ἀνωτάτω, ὅτε εἰς τὴν Πάτμον ν῅σον ὑπ῅ρχεν·
ὁμολογοὖσι γὰρ καὶ ο὘τοι ἐν Θυατείροις ταὖτα πεπληρῶσθαι. Ἄρα γοὖν κατὰ
προφητείαν ἔγραφε τοῖς ἐκεῖ ἐν Φριστ῵ κατ' ἐκεῖνο καιροὖ πεπολιτευμένοις ὅτι
ἤμελλεν ἑαυτὴν γυνὴ προφ῅τιν καλεῖν. Καὶ διέπεσεν ὁ κατὰ τ῅ς ἀληθείας
ἐπεγειρόμενος πανταχόθεν ἐπινενοημένος λόγος, δεικνυμένου τοὖ κατὰ τὴν
᾿Αποκάλυψιν λόγου προφητικοὖ ὄντος ἐκ Πνεύματος ἁγίου κατὰ ἀλήθειαν.
34. ᾿Επαίρονται δὲ πάλιν τῆ διανοίᾳ οἱ αὐτοὶ λεξιθηροὖντες ἀπείρως, ἵνα
δόξωσι παρεκβάλλειν τὰ τοὖ ἁγίου ἀποστόλου βιβλία, φημὶ δὲ τοὖ αὐτοὖ
᾿Ιωάννου τό τε Εὐαγγέλιον καὶ τὴν ᾿Αποκάλυψιν (τάχα δὲ καὶ τὰς ἐπιστολάς·
συνᾴδουσι γὰρ καὶ α὘ται τ῵ Εὐαγγελίῳ καὶ τῆ ᾿Αποκαλύψει), καί φασιν ὅτι
«Εἶδον, καὶ εἶπε τ῵ ἀγγέλῳ· Λὖσον τοὺς τέσσαρας ἀγγέλους
33. Luego, nuevamente algunos de ellos toman este texto en el mismo
Apocalipsis y, refut{ndolo, dicen: “De nuevo, dijo: `Escribe al {ngel de la iglesia de
Tiatira’207, y no hay una iglesia de cristianos en Tiatira. ¿Cómo, pues, le escribió a
una iglesia que no existía?”. Estas personas se encuentran a sí mismas obligadas a
confesar la verdad a partir de las cosas que ellos proclaman, pues si dijesen: “No
hay una iglesia en Tiatira ahora”, demuestran que Juan la profetizó. Luego de que
estos [alógicos] y los frigianos se establecieron allí y, a la manera de lobos,
arrebataron las mentes de los creyentes simples, convirtieron toda la ciudad a su
herejía, y por aquel tiempo los que rechazan el Apocalipsis hicieron campaña contra
este libro para destruirlo. Pero ahora, en este tiempo, la iglesia está <allí> y crece
gracias a Cristo, 112 años después, aunque algunos otros [sectarios] se encuentran
todavía allí; pero en aquel entonces toda la iglesia había desertado a los frigianos.
Por lo cual el Espíritu Santo se esforzó por revelarnos cómo la iglesia [de Tiatira]
iba a caer en el error noventa y tres años después del tiempo de los apóstoles – de
Juan y de los siguientes, lo cual da un tiempo [de ciento treinta y ocho años] luego
de la ascención del Salvador [hasta la restauración de la iglesia]* – puesto que la
iglesia de allí iba a caer en el error y se iba a fundir con la secta de los frigianos. De
este modo, en el Apocalipsis el Señor <los> refuta directamente cuando dice:
“Escribe al {ngel de la iglesia de Tiatira: `Esto dice el que tiene los ojos como llamas
de fuego y sus pies semejantes a bronce pulido. Conozco tus obras, tu fe, tu amor y
tu servicio, y que tus postreras [obras] son mayores que las primeras. Pero tengo
contra ti que toleras a esa mujer Jezabel, que se llama a sí misma profetisa, la que
engaña a mis siervos enseñándoles a comer cosas sacrificadas a los ídolos y a
cometer fornicación. Y le he dado un tiempo para que se arrepienta y no quiere
arrepentirse de su fornicación”208. ¿No véis, oh vosotros, que habla acerca de las
mujeres que están engañadas por la presunción de tener el don de profecía y
engañan a muchos? Me estoy refiriendo a Priscila, Maximila y Quintila, cuyo error
el Espíritu Santo no pasó por alto sino que por boca de san Juan lo predijo
proféticamente, profetizándolo previo a su muerte en tiempos de Claudio César y
antes, cuando estaba en la isla de Patmos; incluso aquellos que están en Tiatira
reconocen que estas cosas se han cumplido. Así pues, [Juan] escribió
proféticamente a los que en aquel tiempo vivían allí en Cristo que iba a haber una
mujer que se iba a llamar a sí misma profetisa. Y el falso razonamiento levantado
contra la verdad quedó completamente destruido, demostrando que la palabra
profética del Apocalipsis es verdaderamente del Espíritu Santo.
34. Pero otra vez esta gente, en su torpe cacería de textos para pretender que
rechazan los libros del santo apóstol – me refiero al Evangelio y el Apocalipsis del
mismo Juan (y quizá incluso las epístolas, pues también éstas concuerdan con el
Evangelio y el Apocalipsis) – excitan su imaginación y dicen: “Ví, y dijo al {ngel:
Suelta los cuatro ángeles
τοὺς ἐπὶ τοὖ Εὐφράτου. Καὶ ἤκουσα τὸν ἀριθμὸν τοὖ στρατοὖ, μύριαι μυριάδες
καὶ χίλιαι χιλιάδες καὶ ἦσαν ἐνδεδυμένοι θώρακας πυρίνους καὶ θειώδεις καὶ
ὑακινθίνους». Ἐνόμισαν γὰρ οἱ τοιοὖτοι μή πη ἄρα γελοῖόν <τί> ἐστιν ἡ
ἀλήθεια. Ἐὰν γὰρ λέγῃ τοὺς τέσσαρας ἀγγέλους τοὺς ἐν τ῵ Εὐφράτῃ
καθεζομένους, ἵνα δείξῃ τὰς διαφορὰς τῶν ἐκεῖσε ἐθνῶν καθεζομένων ἐπὶ τὸν
Εὐφράτην, οἵτινές εἰσιν ᾿Ασσύριοι, Βαβυλώνιοι καὶ Μ῅δοι καὶ Πέρσαι. Α὘ται
γὰρ αἱ τέσσαρες βασιλεῖαι κατὰ διαδοχὴν ἐν τ῵ Δανιὴλ ἐμφέρονται, ὧν πρῶτοι
᾿Ασσύριοι ἐβασίλευσαν καὶ Βαβυλώνιοι ἐν χρόνοις αὐτοὖ, Μ῅δοι δὲ διεδέξαντο,
μετ' αὐτοὺς δὲ Πέρσαι, ὧν πρῶτος γέγονε Κὖρος βασιλεύς. Σὰ γὰρ ἔθνη ὑπὸ
ἀγγέλους τεταγμένα εἰσίν, ὡς ἐπιμαρτυρεῖ μοι Μωϋσ῅ς ὁ ἅγιος τοὖ Θεοὖ
θεράπων, τὸν λόγον κατὰ ἀκολουθίαν ἑρμηνεύων καὶ λέγων «Ἐπερώτησον
τὸν πατέρα σου καὶ ἀναγγελεῖ σοι, τοὺς πρεσβυτέρους σου καὶ ἐροὖσί σοι· ὅτε
διεμέριζεν ὁ Ὕψιστος ἔθνη, ὡς διέσπειρεν υἱοὺς ᾿Αδάμ, ἔστησεν ὅρια ἐθνῶν
κατὰ ἀριθμὸν ἀγγέλων Θεοὖ· καὶ ἐγενήθη μερὶς Κυρίου λαὸς αὐτοὖ ᾿Ιακώβ,
σχοίνισμα κληρονομίας αὐτοὖ ᾿Ισραήλ». Εἰ οὗν τὰ ἔθνη ὑπὸ ἀγγέλους εἰσὶ
τεταγμένα, δικαίως εἶπε· «Λὖσον τοὺς τέσσαρας ἀγγέλους τοὺς ἐπὶ τοὖ
Εὐφράτου», ἐφισταμένους δηλονότι καὶ ἐπεχομένους ἐπιτρέπειν τοῖς ἔθνεσιν
εἰς πόλεμον, ἕως καιροὖ μακροθυμίας Κυρίου, ἕως προστάξῃ δι' αὐτῶν
ἐκδικίαν γενέσθαι τῶν ἁγίων αὐτοὖ. Κρατοὖνται γὰρ οἱ ἐπιτεταγμένοι ἄγγελοι
ὑπὸ τοὖ Πνεύματος, μὴ ἔχοντες καιρὸν ἐπιδρομ῅ς, διὰ τὸ μηδέπω λύειν αὐτοὺς
τὴν δίκην τοὖ τὰ λοιπὰ ἔθνη λύεσθαι ἕνεκεν τ῅ς εἰς τοὺς ἁγίους ὕβρεως.
Λύονται δὲ οἱ τοιοὖτοι καὶ ἐπέρχονται τῆ γῆ, ὡς ᾿Ιωάννης προφητεύει καὶ οἱ
λοιποὶ προφ῅ται· καὶ γὰρ κινούμενοι οἱ ἄγγελοι κινοὖσι τὰ ἔθνη εἰς ὁρμὴν
ἐκδικίας. Ὅτι δὲ θειώδεις καὶ πυρίνους καὶ ὑακινθίνους θώρακας ἐσήμαινεν,
οὐδεὶς ἀμφιβάλλῃ. Ἐκεῖνα γὰρ τὰ ἔθνη ἀπὸ τ῅ς τοιαύτης χρόας ἔχει τὴν
ἀμφίασιν. Σὰ μὲν γὰρ θειώδη ἱμάτια χρόα τίς ἐστι μηλίνη οὕτω καλουμένη
ἐρε᾵, τὰ δὲ πύρινα, ἵνα εἴπῃ τὰ κόκκινα ἐνδύματα καὶ τὰ ὑακίνθινα, ἵνα δείξῃ
τὴν καλλαἸνην ἐρε᾵ν.
35. ᾿Αλλὰ ο὘τοι μὴ δεξάμενοι Πνεὖμα ἅγιον ἀνακρίνονται μὲν
πνευματικῶς, μὴ νοοὖντες τὰ τοὖ Πνεύματος καὶ κατὰ τῶν λόγων τοὖ
Πνεύματος βουλόμενοι λέγειν καὶ οὐκ εἰδότες τὰ ἐν τῆ ἁγίᾳ Ἐκκλησίᾳ
χαρίσματα, ἅτινα ἀληθῶς καὶ εὐσταθῶς ἐν παρακολουθήσει καὶ ἐρρωμένῳ ν῵
τὸ Πνεὖμα τὸ ἅγιον διηγήσατο, οἵ τε ἅγιοι προφ῅ται καὶ οἱ ἅγιοι ἀπόστολοι· ἐν
οἷς καὶ ὁ ἅγιος ᾿Ιωάννης διά τε τοὖ Εὐαγγελίου καὶ τῶν ἐπιστολῶν καὶ τ῅ς
᾿Αποκαλύψεως ἐκ τοὖ αὐτοὖ χαρίσματος τοὖ ἁγίου μεταδέδωκε τῆ ἁγίᾳ
Ἐκκλησίᾳ. Υθάνει δὲ καὶ ἐπ' αὐτοὺς τὸ εἰρημένον ὅτι «Σ῵ βλασφημοὖντι εἰς τὸ
Πνεὖμα τὸ ἅγιον, οὐκ ἀφεθήσεται αὐτ῵ οὔτε ἐν τούτῳ τ῵ αἰῶνι οὔτε ἐν τ῵
μέλλοντι». Καὶ γὰρ κατὰ τῶν ὆ημάτων τῶν ὑπὸ τοὖ Πνεύματος εἰρημένων
ο὘τοι ἐστρατεύσαντο.
que están en el Éufrates. Y escuché el número de la hueste, decenas de miles de
decenas de miles y millares de millares, y estaban revestidos de corazas de [color
de+ fuego, azufre y jacinto”209. Tales sectarios creyeron que la verdad es alguna
clase de ridiculez. Pues si habla de los cuatro ángeles que están sentados en el
Éufrates [lo hace] para mostrar los diferentes pueblos que están asentados allí en el
Éufrates, los cuales son los asirios, los babilonios, los medos y los persas. Estos son
los cuatro reinos que se mencionan sucesivamente en el [libro de] Daniel. Los
asirios reinaron primero y, en tiempos de Daniel, los babilonios, pero les
sucedieron los medos y después de ellos los persas, cuyo primer rey fue Ciro. Los
pueblos están sometidos a los ángeles, como me lo confirma Moisés, el santo
servidor de Dios, que interpreta convenientemente la palabra y dice: “Pregunta a
tu padre y te lo contará, a tus mayores y te lo dirán: cuando el Altísimo separó a los
pueblos, cuando dispersó a los hijos de Adán, estableció los límites de las naciones
según el número de los ángeles de Dios. Y Jacob, su pueblo, se volvió la porción
del Señor, Israel el lote de su herencia”210. En efecto, si los pueblos están sometidos
a los {ngeles, correctamente dijo: “Suelta a los cuatro ángeles que están en el
Éufrates”. Evidentemente est{n a cargo *de las naciones+ y son detenidos de
mandar a los pueblos a la guerra hasta [que llegue el fin] del tiempo de la paciencia
del Señor, hasta que Él ordene que por medio de ellos se lleve a cabo la venganza
de sus santos. Los ángeles a cargo son refrenados por el Espíritu y no tienen
ocasión de atacar debido a que la justicia todavía no los libera, para que el resto de
las naciones sean liberadas a causa del ultraje a los santos. Pero tales ángeles serán
liberados y se arrojarán sobre la tierra, como Juan y los demás profetas
profetizaron; y cuando los ángeles son excitados impulsan a las naciones a un
frenesí de venganza. Que nadie dude porque [Juan] haya revelado que las corazas
eran [del color] del azufre, del fuego y del jacinto, pues aquellos pueblos tienen la
vestimenta de tal color. La así llamada “vestidura de azufre” es la lana *teñida+ de
un color amarillo verdoso, la “flamígera” se usa para referirse a los vestidos rojos y
“jacinto” a la lana de color azul.
35. Pero como estos [sectarios] no recibieron el Espíritu Santo están
condenados espiritualmente, ya que no entienden las cosas del Espíritu, tienden a
hablar en contra de las palabras del Espíritu y no conocen los dones espirituales
que hay en la santa Iglesia, los cuales el Espíritu Santo, los santos profetas y los
santos apóstoles expusieron verdadera y firmemente con inteligencia y una mente
sólida. Entre ellos, también san Juan ha compartido su santo don espiritual a la
Iglesia por medio del Evangelio, las epístolas y el Apocalipsis. Sobre los [sectarios] se
extiende lo dicho: “Al que insulte al Espíritu Santo, no le ser{ perdonado ni en este
mundo ni en el venidero”211, y éstos tomaron las armas en contra de las palabras
dichas por el Espíritu.
Σῶν δὲ τοιούτων καὶ τοσούτων εἰρημένων κατὰ τ῅ς τοιαύτης αἱρέσεως
ἱκανῶς ἔχειν νομίσαντες καὶ ὡς σκολόπενδραν ἥ ἴουλον καλούμενον ἑρπετὸν
πολύποδα, ὀλίγον μὲν τῆ δυνάμει καὶ τῆ περιωδυνίᾳ τοὖ ἰοὖ, πολύπουν δὲ καὶ
μακροείκελον, τῆ τοὖ Θεοὖ δυνάμει καὶ ἀληθείᾳ καταπατήσαντες ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς
πάλιν προβαίνοντες σὺν τῆ τοὖ Θεοὖ δυνάμει ἴωμεν, ἀγαπητοί.

Κατὰ ᾿Αδαμιανῶν λβ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας νβ.

1. ᾿Ασπάλακα καλοὖσί τι ζ῵ον ἐν τῆ γῆ κάτω ἐμφωλεὖον τετράπουν ὆῅ττόν


τε τὴν γ῅ν καὶ ἐν τοῖς μυχαιτάτοις αὐτ῅ς ἔχον ἑαυτοὖ τὴν οἴκησιν. Σὰ δὲ πάντα
τοὖ ζῴου ὑπάρχει ὡσεὶ μικροὖ σκύλακος κυνός, τὴν <αὐτὴν> περιφέρειαν τ῅ς
ἡλικίας ἔχον, ᾧ οὐδ' ὅλως ὑπάρχει ὅρασις. Ἐρημωτικὸν δὲ ὅν τὸ ζ῵ον κάτωθεν
ἐκριζοῖ πάντα τὰ τῶν ἀνθρώπων γεωργήματα, τά τε σικυήλατα πάντα
μάλιστα καὶ τὰ δριμέα φυτεύματα κρομμύων τε καὶ σκορόδων, βολβῶν καὶ τῶν
τοιούτων, κρίνων τε καὶ τῶν ἄλλων. Ἐὰν δὲ λαθὼν ἐν τ῵ ὆ήττειν φθάσῃ ἐπὶ
τ῅ς γ῅ς ἔξω εἰς τὸν ἀέρα γενέσθαι ἥ ἁλοὺς θηρευθείη ὑπὸ τῶν ἀνθρώπων,
γελοῖόν τι ἐμποιεῖ π᾵σι τοῖς τοὖτο τὸ ζ῵ον θηρεύσασιν. Οὕτως καὶ αὐτὸς
ἐπιχειρῶ λέγειν περὶ τ῅ς νυνὶ μετὰ χεῖρας <οὔσης> αἱρέσεως, ὡς μὲν κατὰ τὴν
καρδίαν τυφλώττει καὶ ἀνοητεῖ, ἐρημίαν δὲ ἑαυτῆ ἐργάζεται καὶ τὴν στάσιν
ἑαυτ῅ς κάτωθεν ἐκτέμνει, ὆ιζῶν τε πολλῶν <φημὶ δὲ> τῶν εἰς αὐτὴν
ἐμπεπτωκότων ἀνδρῶν τὴν λύμην ἀπεργάζεται. Σοῖς δὲ συνετοῖς εἴ ποτε
γένοιτο κατοπτευθ῅ναι αὐτήν, γέλωτα οὐ τὸν τυχόντα παρασκευάζει· ὡς καὶ
τὸ προειρημένον ζ῵ον διὰ τὴν αὐτοὖ τύφλωσιν ἐμπαιζόμενον <καὶ> διὰ τὴν
ἀορασίαν *καὶ+ μὴ εὑρίσκον ποὖ τὴν εἰσαγωγὴν ποιήσασθαι, οὕτως καὶ αὕτη ἡ
αἵρεσις.
Ἐπέθεντο γὰρ ἑαυτοῖς τοὖ ᾿Αδὰμ τὸ ὄνομα. Σοὖτο δὲ ἀπὸ ἀκο῅ς ἀνδρῶν
πολλῶν ἀκηκοότες φαμέν· οὐ γὰρ ἐν συγγράμμασιν ηὕραμεν οὔτε μὴν
περιετύχομεν τοιούτοις τισί. Πολλῶν οὗν εἰρηκότων ἄξιον καὶ αὐτ῅ς
μνησθ῅ναι ἐδικαιώσαμεν. Διὸ καὶ δικαίως ταύτην παρεικάσαμεν τ῵
προειρημένῳ τυφλ῵ ζῴῳ καὶ ἀνδράσιν οὐ τάχιον φαινομένῳ, διὰ τὸ κρύβδην
ἐν τῆ γῆ εἶναι καὶ κάτωθεν τὴν λύμην ἐργάζεσθαι. Περιγέλαστος δέ ἐστι, καὶ
ἐσκεπτόμην μηδ' ὅλως εἰς ἀριθμὸν αὐτὴν φέρειν. Διὰ δὲ τὸ ὅλως ἦχον αὐτ῅ς
εἶναι ἐν κόσμῳ, οὐδὲν λυπήσειε τὸν συνετὸν ἀκροατὴν περὶ πάντων εἰδέναι
τῶν ἐν τ῵ κόσμῳ ὑπὸ τοὖ διαβόλου ζιζανίων ἐσπαρμένων. Εἴτε γὰρ ἔστιν ἡ
τοιαύτη εἴτε μὴ ἔστι, πολλῶν λεγόντων ἀκηκοότι ἀσφαλείας χάριν καὶ περὶ
αὐτ῅ς εἰπεῖν εὔλογόν μοι πέφηνε καὶ μὴ παραλεῖψαι,
Luego de haber dicho tales y cuales cosas en contra de tal secta considero
que es suficiente. Habiéndola pisoteado con el poder y la verdad de Dios como a
un ciempiés o un milpiés llamado escolopendra – cuyo veneno no es potente y no
causa mucho dolor, pero tiene muchas patas y [un cuerpo] alargado – avanzamos
una vez más a las siguientes [sectas] marchando, mis amados, con el poder de
Dios.

Contra los Adamitas, [secta número] treinta y dos, pero la cincuenta y dos
de la serie.

1. La gente llama “topo” a un animalito de cuatro patas que escarba el suelo


y se esconde bajo la tierra, y tiene su guarida en lo profundo de ella. Todas [las
características] del animal son semejantes a las de un pequeño cachorro de perro,
pues tiene <el mismo> tamaño y cuerpo redondeado, y carece por completo de
vista. Este animal es dañino pues arranca desde debajo de la tierra todo lo
cultivado por los hombres, mayormente los tablares de pepinos y toda planta de
sabor penetrante – cebollas, ajos, bulbos y semejantes – y lirios y otras más. Pero si
cuando está escarbando llegase a quedar fuera sobre la tierra, al aire libre, o fuese
cazado o atrapado por los hombres, sería motivo de burla para todos los que
cazaron este animal. De este modo, lo que trato de decir acerca de la secta que
ahora tengo entre manos es que es insensata y ciega en su corazón, se causa
destrucción a sí misma, socava su propia estabilidad y provoca la ruina de las
raíces de muchos – <me refiero> a los hombres que han caído en ella. Pero si
alguna vez fuera observada por los sensatos le proporcionaría motivos de risa al
que se la encontrase, y al igual que el antedicho animal es ridiculizado a causa de
su ceguera <y>, por su falta de visión, no es capaz de encontrar dónde ha hecho la
entrada [de su madriguera], así también esta secta.
Han tomado para sí mismos el nombre de Adán. Esto lo decimos por haberlo oído
de muchos hombres que nos han dado noticia de ello; no lo hallamos en tratados
ni, ciertamente, nos encontramos con algunos de ellos. Puesto que muchos han
hablado [de esta secta], también nosotros consideramos que valía la pena
mencionarla. Por lo cual la comparamos adecuadamente con el antedicho animal
ciego que no se deja ver fácilmente a los hombres, porque está escondido en la
tierra y causa perjuicio desde abajo. Es tan ridícula que hasta consideramos no
incluirla en absoluto en el número [de las sectas tratadas], pero mientras haya
incluso un rumor de ella en el mundo no le hará ningún daño al oyente sensato el
conocer acerca de todas las cizañas sembradas por el diablo en el mundo. Ya sea
que tal [secta] exista o no, puesto que he escuchado a muchos decir [que existe] me
ha parecido razonable no omitirla y hablar acerca de ella en favor de la seguridad,
κἄν τε καταλέλυται καὶ οὐκέτι ὑπάρχει. Οὐ γὰρ ἀσφαλῶς ἐπίσταμαι εἰ ἔτι
ἔστιν ἥ μὴ ἔστι. Σί δὲ εἰς μακρὸν ἀποτείνομαι χρόνον τ῵ προοιμίῳ χρώμενος
πρὸς διήγησιν; Ἄρξομαι δὲ τὸ γελοῖον διηγεῖσθαι, μ᾵λλον δὲ τὸ πένθος· ἅμα
γὰρ τὰ δύο ἔχει, γελοῖον καὶ πένθος, <πένθος μὲν> ὅτι πῶς ὁ διάβολος
ἐνεκύησεν ἐν τῆ τῶν ἀνθρώπων διανοίᾳ χλευάσαι τὸ πλάσμα τὸ ἐκ Θεοὖ
πεπλασμένον, γελοῖον δὲ περὶ τῶν μήτε ὁρώντων μήτε τι συνετὸν
διανενοημένων.
2. Πρῶτον γάρ φασι τοὺς τοιούτους τὰς αὐτῶν ἐκκλησίας ἤτοι φωλεοὺς καὶ
σπήλυγγας (οὕτω γὰρ εἴποιμι τὰς τῶν αἱρέσεων συνελεύσεις) ἐν ὑποκαύστοις
οἰκοδομεῖσθαι ὑποκαίειν τε κάτωθεν, διὰ τὸ εἶναι αἴθμην εἰς θάλψιν τῶν ἔνδον
ἐν τ῵ οἰκίσκῳ συναγομένων. Ἐν δὲ τ῵ εἰσιέναι ἱματιοφύλακές εἰσί τινες πρὸς
ταῖς θύραις δίκην καμψαρίων ὑπ' αὐτῶν ἐπιτεταγμένοι καὶ ἕκαστος εἰσιών,
ἤτοι ἀνὴρ ἤτοι γυνή, ἐκδυόμενος ἔξω εἴσεισι γυμνὸς ὡς ἀπὸ μητρὸς ὅλῳ τ῵
σώματι, οἵ τε δοκοὖντες αὐτῶν ἀρχηγοὶ καὶ διδάσκαλοι πάντες ὡς ἐκ μητρὸς
καθέζονται, οἱ μὲν ἄνω οἱ δὲ κάτω ἀναμὶξ καὶ σποράδην. Εἰσὶ δὲ πάντες παρ'
αὐτοῖς ἐγκρατεῖς δ῅θεν λεγόμενοί τε καὶ κομπάζοντες, καὶ παρθένοι, ὡς
ἑαυτοὺς ἀπατῶσι· τάς τε ἀναγνώσεις καὶ τὰ ἄλλα αὐτῶν πάντα γυμνοὶ ὄντες
τελοὖσιν. Εἰ δὲ δόξειέ τινα, ὡς καὶ τοὖτο λέγουσιν, ἐν παραπτώματι γενέσθαι,
οὐκέτι τοὖτον συνάγουσι· φάσκουσι γὰρ αὐτὸν <εἶναι> τὸν ᾿Αδὰμ τὸν
βεβρωκότα ἀπὸ τοὖ ξύλου καὶ κρίνουσιν ἐξεοὖσθαι ὡς ἀπὸ τοὖ παραδείσου
τοὖτον ἐκ τ῅ς αὐτῶν ἐκκλησίας. Ἡγοὖνται γὰρ τὴν ἑαυτῶν ἐκκλησίαν εἶναι
τὸν παράδεισον καὶ αὐτοὺς εἶναι τοὺς περὶ ᾿Αδὰμ καὶ Εὔαν. Σίνι οὗν τ῵ λόγῳ
ὑποκαίουσι τὸν οἰκίσκον, ἵνα μὴ τὸ κρύος αὐτῶν ἐφάψηται; ᾿Αδὰμ γὰρ καὶ Εὔα
οὐκ ἐν ὑποκαύστῳ οἴκῳ τὴν δίαιταν εἶχον οὔτε ἐν φλογμ῵ τινι ὑπεπιέζοντο
οὔτε κρύος αὐτοὺς ἐφόρτου. Ἦν δὲ αὐτοῖς ἀὴρ καθαρώτατος καὶ <μετὰ> πάσης
εὐκρασίας εὐτάκτως ἐκ Θεοὖ μεμετρημένος, οὔτε ἀπηνότητι ψυχρίας
τετονωμένος οὔτε ἀηδεστάτῃ ἐκπυρώσει καύσωνος ἐπηρτημένος, διαίτῃ δὲ
ἀμβροσίᾳ <εὗ> μάλα ἐκ Θεοὖ πεποιημένῃ ὁ χῶρος ἐτέτακτο, θυμηδίας καὶ
εὐζωἸας ἐμπεπλησμένος, καὶ οὔτε ὆ίγει ὑπέπιπτον οὔτε καύσωνι, ὡς ἔφην.
Σούτων δὲ τοιούτων ἐπιδεομένων δήλη παρ' αὐτοῖς ἡ χλεύη γίνεται.
3. Εἶτα δὲ καὶ τὸ ἕτερον σκοπήσωμεν, πῶς ἡ π᾵σα πλάνη διελέγχεται, ὅτι οὐ
μίαν ὥραν ἐκεῖνοι γυμνοὶ ἦσαν, ἀλλὰ διηνεκῶς «καὶ οὐκ Ἠσχύνοντο». Σούτοις
δὲ οὐ διὰ τὸ μὴ αἰσχύνεσθαι ἡ γύμνωσις, κἄν τε οὕτως αὐτοὶ νομίσωσιν, ἀλλ'
ἕνεκεν ἀκορέστου ἡδον῅ς, κόραις ὀφθαλμῶν ἐμποιούσης τὴν θέλξιν.
Ἀφῄρηται γὰρ ἀπ' αὐτῶν ἡ αἰδὼς ἡ ἐν πάσαις ἁγίαις Γραφαῖς ἐπαινουμένη καὶ
ἀληθῶς πεπλήρωται τὸ παρὰ τ῵ προφήτῃ εἰρημένον, τό «Ὄψις πόρνης ἐγένετό
σοι, ἀπηναισχύντησας πρὸς πάντας». Μετὰ δὲ τὴν ὥραν ἐκείνην ἔξω ἱματίοις
ἀμφιέννυνται καὶ οὐκέτι εἰσὶν ὁ ᾿Αδάμ. Οὔτε γὰρ εὐθὺς ἐκεῖνος καὶ ἡ αὐτοὖ
γυνὴ ἱματίων ηὐπόρησαν, ἀλλὰ πρῶτον μὲν φύλλα συκ῅ς ἑαυτοῖς ἔρραψαν,
aunque se haya disuelto y ya no exista más, pues no sé con certeza si aun existe o
no. Pero, ¿por qué me extiendo tanto tiempo en el prólogo para exponerla?
Comenzaré por exponer su ridiculez, o más bien su dolor, pues tiene las dos a la
vez – ridiculez y dolor –: <dolor, por una parte>, por cómo el diablo engendró en la
mente de los hombres el desprecio a la creación hecha por Dios, y ridiculez por los
que no pueden ver ni pensar algo inteligente.
2. En primer lugar, dicen que tales [sectarios] edifican sus iglesias – o bien
sus madrigueras o cuevas (pues así le diría a los lugares de reunión de las sectas) –
en salas calefaccionadas, y las caldean desde abajo para que haya vapor a fin de
calentar a los que se reúnen dentro del cuarto. Al entrar hay unos cuidadores de
vestidos apostados por ellos en las puertas a la manera de guardarropas y cada
uno que entra, sea varón o sea mujer, se desviste fuera y entra con su cuerpo
totalmente desnudo como cuando salió de su madre, y los que parecen ser sus
dirigentes y maestros se sientan todos [desnudos] como recién nacidos, unos
adelante y otros atrás, de un lado y del otro, desordenadamente. Supuestamente,
entre ellos todos *los hombres+ se llaman “castos” y *las mujeres+ “vírgenes” y se
jactan de ello, engañándose a sí mismos de tal manera, y celebran sus lecturas y
todos sus otros *ritos+ estando desnudos. Pero si les pareciera que alguno “ha caído
en transgresión” – como ellos dicen – ya no se juntan más con ese, pues dicen que
él <es> el Adán que ha comido del árbol y le condenan a ser expulsado de su
iglesia como si lo fuera del paraíso, ya que creen que su iglesia es el paraíso y ellos
son Adán y Eva. ¿Por qué razón, entonces, calientan la sala a fin de que el frío no
los afecte? Pues Adán y Eva no vivían en una casa calefaccionada, no estaban
apretados por el calor ni agobiados por el frío. Ellos tenían un aire purísimo, un
clima totalmente benigno convenientemente dispensado por Dios, ni agudizado
por la dureza del frío ni amenazado por el desagradable calor del viento ardiente.
El lugar estaba dispuesto para ser una morada inmortal, muy <bien> hecha por
Dios, lleno de alegría y dicha y, como dije, no estaba sometido ni al frío ni al calor.
Pero puesto que estos sectarios carecen de tales cosas es evidente que ellos son
motivo de burla.
3. Pero a continuación veamos otra manera de refutar todo su extravío.
Ad{n y Eva no estuvieron desnudos una hora, sino continuamente “y no se
avergonzaban”212. Pero la desnudez de estos sectarios no se debe a que no se
avergüencen – aunque ellos lo crean así – sino a causa de un placer insaciable que
introduce su hechizo por las pupilas de los ojos. El pudor, que es exhortado en
todas las sagradas Escrituras, ha sido quitado de ellos y verdaderamente se ha
cumplido lo dicho por el profeta: “Tuviste apariencia de prostituta, fuiste una
desvergonzada con todos”213. Pero después de aquella hora se visten afuera con sus
ropas y ya no son Adán. Aquél y su mujer no obtuvieron vestidos inmediatamente,
sino que al principio se cosieron unas hojas de higuera,
ἔπειτα δὲ χιτῶνες δερμάτινοι αὐτοῖς ἐδόθησαν καὶ οὕτως μετὰ πολὺν χρόνον
τ῅ς αὐτῶν ζω῅ς «ἡ παμποίκιλος τοὖ Θεοὖ» σοφία τὴν εἴδησιν αὐτοῖς ἐνέβαλε
τῶν ἀμφίων. Καὶ κατὰ πάντα τρόπον ο὘τοι χλευασθήσονται, λέγοντες ἑαυτοὺς
εἶναι τοὺς περὶ ᾿Αδάμ, καταψευδόμενοι ἑαυτῶν καὶ ἅμα ἀληθεύοντες. Ὅτι μὲν
γὰρ ο὘τοι ᾿Αδὰμ οὐχ ὑπάρχουσι, τοὖτο δ῅λον ἐκ πολλῶν τεκμηρίων, ὡς καὶ
ὑπεδείξαμεν· ὅτι δὲ ὑπὸ τοὖ νοητοὖ ὄφεως ἐμπαίζονται, τοὖτο δ῅λον διὰ τ῅ς
παραπεποιημένης αὐτῶν σχηματουργίας καὶ γυμνώσεως καὶ αἰσχύνης καὶ
χλεύης.
Οὐκ ἄξιον δὲ ἡμ᾵ς περὶ πολλοὖ ποιεῖσθαι τούτων τὴν ἀνατροπήν. Οὔτε γὰρ
τὸ ὅμοιον αὐτῶν ζ῵ον σκευῶν πολεμικῶν ἥ μεγάλων ὅπλων ἐπιδέεται πρὸς
ἀναίρεσιν. Διὰ γὰρ μικρ᾵ς ὆άβδου τὸ τοιοὖτον ἀφανίζεται. Πολλάκις δὲ μετὰ
τὸ ἀνενεχθ῅ναι ἐκ τοὖ φωλεοὖ καταλιμπάνεται μόνον καὶ ἑαυτ῵ διαφθείρεται,
γελώμενον καὶ ἐμπαιζόμενον καὶ μὴ εὑρίσκον τὴν καταφυγήν, ὡς καὶ ο὘τοι
ἁλόντες αἰσχύνονται διὰ τ῅ς παγγελάστου χλεύης καὶ ἀσέμνου διαγωγ῅ς καὶ
ὑποθέσεως τ῅ς ληρῳδίας. Σὰς δὲ ἑξ῅ς διασκοπήσοντες πάλιν εὐξώμεθα
Κύριον ἀρήγειν ἡμῖν εἰς τὴν τῶν ἄλλων εὕρεσίν τε καὶ ἀνατροπὴν καὶ ἡμῶν
καὶ τῶν ἐντυγχανόντων σωτηρίαν.

Κατὰ ΢αμψαίων λγ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας νγ.

1. ΢αμψαίων τινῶν ἐν τῆ Περαίᾳ, περὶ ὧν ἤδη ἐν ταῖς ἄλλαις αἱρέσεσιν


ἐπεμνήσθημεν, τῶν δὴ καὶ ᾿Ελκεσαίων καλουμένων, αἵρεσίς τις ὑπάρχει ἐν τῆ
Περαίᾳ οὕτω καλουμένῃ χώρᾳ πέραν τ῅ς ἁλυκ῅ς ἤτοι νεκρ᾵ς καλουμένης
θαλάσσης, ἔν <τε> τῆ Μωαβίτιδι χώρᾳ περὶ τὸν χειμάρρουν ᾿Αρνὼν καὶ
ἐπέκεινα ἐν τῆ ᾿Ιτουραίᾳ καὶ Ναβατίτιδι, ὡς καὶ ἤδη μοι πολλάκις περὶ τούτων
δεδήλωται. Ο὘τοι γὰρ αὐχοὖσι τὸν ᾿Ηλξαῖον αὐτῶν εἶναι διδάσκαλον, ἔτι δὲ
καὶ εἰς δεὖρο τοὖ γένους αὐτοὖ ὑπαρχούσας δύο γυναῖκας, προσκυνουμένας
ὡς θεὰς δ῅θεν διὰ τὸ εἶναι αὐτὰς ἐκ σπέρματος εὐλογημένου. Κέχρηνται δὲ τῆ
βίβλῳ ταύτῃ καὶ ᾿Οσσαῖοι καὶ ᾿Εβιωναῖοι καὶ Ναζωραῖοι, ὡς καὶ ἤδη πολλάκις
εἶπον. Υύσει δὲ ο὘τοι οἱ ΢αμψαῖοι ἐξ αὐτ῅ς ὁρμῶνται, οὔτε Φριστιανοὶ
ὑπάρχοντες οὔτε ᾿Ιουδαῖοι οὔτε ῞Ελληνες, ἀλλὰ μέσον ἁπλῶς ὑπάρχοντες
οὐδέν εἰσι. Υασὶ δὲ καὶ ἄλλο βιβλίον ἔχειν ᾿Ιεξαὶ λεγόμενον ἀδελφοὖ τοὖ
᾿ΗλξαἸ. Θεὸν δὲ ἕνα λέγουσι καὶ δ῅θεν αὐτὸν σέβουσι βαπτισμοῖς τισι
χρώμενοι· πρόσκεινται δὲ ᾿Ιουδαίοις οὐκ ἐν ἅπασιν. Ἀπέχονται δὲ καὶ ἐμψύχων
τινὲς ἐξ αὐτῶν. Ὑπεραποθνῄσκουσι δὲ τῶν ἐκ γένους τοὖ ᾿ΗλξαἸ. Καὶ ἐν μὲν
τ῵ χρόνῳ τούτῳ ἠκηκόειν ὅτι τέθνηκεν ἡ μία γυνὴ ἡ Μαρθοὖς καλουμένη,
ἔμεινε δὲ καὶ ἔτι νὖν Μαρθάνα, εἰ μὴ καὶ αὐτὴ τέθνηκεν. Εἴ ποτε δὲ ἔξοδον
εἶχον αἱ τοιαὖταί ποι βαδίζουσαι, συνεπόμενοι οἱ ὄχλοι αὐτῶν τὸν χοὖν τῶν
ποδῶν λαμβάνοντες ἰάσεως ἕνεκεν δ῅θεν καὶ
luego les fueron dadas unas túnicas de piel y así, después de un largo tiempo de
sus vidas, “la abigarrada sabiduría de Dios”214 les inspiró el conocimiento de los
vestidos. Estos [sectarios] serán objeto de burla de todas formas pues al llamarse a
sí mismos Adán se mienten a sí mismos y a la vez dicen la verdad. Por un lado,
que ellos no son Adán es evidente a partir de muchos indicios, como también lo
demostramos; por otro lado, que están engañados por la serpiente espiritual es
evidente a partir de su falso simbolismo, su desnudez, su vergüenza y su ridiculez.
No vale la pena que hagamos una gran cosa de su refutación pues para
destruir una bestia semejante a ellos no se necesitan instrumentos de combate o
grandes armas, ya que se aniquila con una pequeña vara. Frecuentemente, luego
de ser sacado fuera de su madriguera, [el topo] es dejado solo y muere por sí
mismo, ridiculizado y chasqueado sin encontrar escapatoria, al igual que estos
[sectarios] que, cuando son atrapados, son avergonzados por su totalmente risible
ridiculez, su indecente género de vida y su estúpida suposición. Pero ahora que
vamos a examinar con cuidado las siguientes [sectas] rogaremos nuevamente al
Señor que nos auxilie para encontrar y refutar las demás, y para nuestra salvación
y la de los lectores.

Contra los Sampseanos, [secta número] treinta y tres, pero la cincuenta y


tres de la serie.

1. Hay algunos sampseanos en Perea, también llamados elkasaítas, acerca de los


cuales ya hicimos mención en otras sectas215. Es una secta que existe en la así
llamada región de Perea, del otro lado del llamado Mar Salado o Mar Muerto, <y>
en la región de Moabitis cerca del torrente Arnón y más allá, en Iturea y Nabatitis,
como ya lo he explicado muchas veces. Ellos se jactan de que Elxai es su maestro, e
incluso hasta el día de hoy hay dos mujeres de su linaje que son veneradas como
diosas por ser – supuestamente – descendientes de la simiente bendita. Hacen uso
de este libro216 también los osenos, los ebionitas y los nazoreos, como ya dije
muchas veces. En realidad, estos sampseanos basan [sus creencias] en él y no son
ni cristianos, ni judíos, ni griegos sino que al estar en el medio simplemente no son
nada. Afirman tener también otro libro del hermano de Elxai, llamado Iexai. Dicen
que Dios es uno, y supuestamente lo veneran haciendo uso de cierta clase de
bautismos; adhieren a [los ritos] judíos pero no a todos. Algunos de ellos incluso se
abstienen de comer carne. Están dispuestos a morir por los [descendientes] del
linaje de Elxai. Y he escuchado que por estos tiempos aquella mujer, la llamada
Marthus, había muerto pero que Marthana aun vivía, si es que no ha muerto ella
también. Cada vez que estas mujeres salían para ir a alguna parte, las multitudes
las seguían y recogían el polvo de sus pies presuntamente como un curativo y,
τὸν σίελον τῶν πτυσμάτων ὡσαύτως μεγάλως ἐμπαιζόμενοι ἐχρῶντο ἐν
φυλακτηρίοις τε καὶ περιάπτοις. Π᾵σα γὰρ πλάνη ἔσχε πρῶτον τὴν τύφλωσιν,
ἔπειτα τὴν κενοφωνίαν. Καὶ οὔτε προφήτας δέχονται οἱ τοιοὖτοι οὔτε
ἀποστόλους, τὰ πάντα δὲ παρ' αὐτοῖς ἠπάτηται. Σετίμηται δὲ αὐτοῖς τὸ ὕδωρ
καὶ τοὖτο ὡς θεὸν ἡγοὖνται σχεδὸν, φάσκοντες εἶναι τὴν ζωὴν ἐκ τούτου.
Φριστὸν δὲ ὀνόματι ὁμολογοὖσι, κτίσμα αὐτὸν ἡγούμενοι καὶ ἀεί ποτε
φαινόμενον. Καὶ πρῶτον μὲν πεπλάσθαι αὐτὸν ἐν τ῵ ᾿Αδάμ, ἐκδύεσθαι δὲ
αὐτὸν τὸ σῶμα τοὖ ᾿Αδὰμ καὶ πάλιν ἐνδύεσθαι, ὅτε βούλεται. Καλεῖσθαι δὲ
αὐτὸν Φριστὸν καὶ εἶναι τὸ ἅγιον Πνεὖμα ἀδελφὴν αὐτοὖ θηλυκ῵ σχήματι
ὑπάρχουσαν, ἐνενήκοντα ἓξ μιλίων τὸ ὕψος ἕκαστον αὐτῶν ἔχον, τόν τε
Φριστὸν καὶ τὸ Πνεὖμα τὸ ἅγιον, καὶ τὸ πλάτος εἰκοσιτεσσάρων, καὶ πολλὰ
ληρώδη ἕτερα *.
2. ῎Ηδη δὲ περὶ τούτων πολλάκις ἐν ἄλλαις αἱρέσεσι διηγούμενος τὰς
ἀνατροπὰς πεποίημαι· διὸ οὐκ ἀναγκαῖον ἡγησάμην περὶ πολλοὖ ποιήσασθαι
τὴν αὐτῶν κατάλυσιν τ῅ς ἀνατροπ῅ς, ὡς ἤδη ἡμῶν ἐργασαμένων εἰς αὐτὸν
τὸν ᾿Ηλξαῖον εἴτ' οὗν ᾿ΗλξαἹ καὶ τοὺς ἀπ' αὐτοὖ ἐν ταῖς ἄλλαις
προδεδηλωμέναις αἱρέσεσι· π᾵σι γὰρ φωρατὸς ὁ τοιοὖτος καὶ ἡ ἐξ αὐτοὖ
αἵρεσις ὅτι πεπλάνηται. Ὡς οὗν σαύραν ἡλιακὴν πεπαικότες ὆άβδῳ ἐλπίδος
Φριστοὖ καὶ τοὖ σταυροὖ ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς ἴωμεν. Ἄξιον γάρ ἐστιν ᾧ ὀνόματι
ἑαυτοὺς καὶ ο὘τοι ὠνόμασαν, τ῵ αὐτ῵ κεχρ῅σθαι αἰνίγματι εἰς φράσιν τ῅ς
αὐτῶν παραπεποιημένης ἐπωνυμίας. ΢αμψαῖοι γὰρ ἑρμηνεύονται ῾Ηλιακοί·
διὸ καὶ τοὖ ζῴου ἐπεμνήσθημεν. Σαύτην γὰρ σαύραν οὕτω κικλῄσκουσιν
ἡλιακὴν οἱ ἄνθρωποι. Φείρων δὲ ἡ αἵρεσις αὕτη τ῅ς σαύρας, μηδὲ τὸ ἀκαριαῖον
τ῅ς ὠφελείας αὐτ῅ς ἔχουσα. Ἐκείνη γὰρ ἀμβλυωπήσασα χρόνῳ ἀναβλέπει διὰ
ἡλιακ῅ς στροφάλιγγος· ἐν φωλε῵ <γὰρ> πρὸς ἀνατολὴν προσέχοντι ἑαυτὴν
προσθλίψασα καὶ νηστεύσασα πρὸς ἀνατολήν <τε> κατανοοὖσα ἀποτίθεται
τὴν ἀμβλυωπίαν· αὕτη δέ φημι ἡ αἵρεσις ἐν ἅπασιν <τὴν> ἀφροσύνην κέκτηται
τοὖ ζῴου, οὐ μὴν κἅν τὸ ὀλίγον τοὖ ἐπαίνου. Οὕτως οὗν καὶ αὕτη ἡ αἵρεσις,
σαύρα ἡμῖν λεχθεῖσα ἡλιακή, [καὶ] καταπατηθεῖσα ὑπὸ τ῅ς ἀληθείας αὐτοὖ
μενέτω, μηδὲν κατισχύουσα κατὰ τ῅ς τοὖ Θεοὖ ἀληθείας· ἡμεῖς δὲ ἐπὶ τὰς
ἄλλας, ὡς εἴπαμεν, ἐξορμήσωμεν.

Κατὰ Θεοδοτιανῶν λδ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας νδ.

1. ᾿Ανέστη πάλιν Θεόδοτός τις, ἀπόσπασμα ὑπάρχων ἐκ τ῅ς προειρημένης


ἀλόγου αἱρέσεως, τ῅ς ἀρνουμένης τὸ κατὰ ᾿Ιωάννην Εὐαγγέλιον καὶ τὸν ἐν
αὐτ῵ <κηρυχθέντα> ἐν ἀρχῆ ὄντα Θεὸν Λόγον καὶ τὴν αὐτοὖ ᾿Αποκάλυψιν,
ἀλλὰ καὶ ταῖς ἄλλαις αἱρέσεσι ταῖς προειρημέναις συγγενόμενός τε καὶ
συνυπάρξας καὶ κατὰ τὸν χρόνον αὐτὰς διαδεξάμενος,
dado que están engañadas en gran manera, del mismo modo usaban la flema de
sus escupitajos en talismanes y amuletos. Todo engaño provoca primero ceguera,
luego vana habladuría. Tales sectarios no aceptan ni profetas ni apóstoles, y todas
sus creencias son un error. Honran el agua y la consideran casi como un dios pues
afirman que la vida procede de ella. Confiesan el nombre de Cristo pero lo
consideran una criatura y que de vez en cuando se aparece. Él fue modelado por
primera vez en Adán, y cuando quiere se despoja del cuerpo de Adán y se lo viste
otra vez. Él es llamado Cristo y el Espíritu Santo, que existe en forma femenina, es
su hermana. Cada uno de ellos – Cristo y el Espíritu Santo – tiene noventa y seis
millas de alto y veinticuatro de ancho, y [dicen]* muchas otras tonterías.
2. Ya expuse acerca de estos [sectarios] muchas veces en otras sectas y he
hecho sus refutaciones, por lo cual no consideré necesario hacer gran cosa al
término de su refutación, puesto que ya la llevamos a cabo con el mismo Elxaion o
Elxai y los suyos en las sectas; es manifiesto a todos que éste y su secta están
extraviados. Prosigamos a las siguientes [sectas], habiéndola golpeado con la vara
de la esperanza de Cristo y de la cruz como a una salamandra de fuego. Es digno
de mención el nombre por el cual estos sectarios se nombran a sí mismos, ya que el
mismo ha de servir como una alusión para expresar su falso sobrenombre.
“Sampeanos” significa “solares”217, por tal motivo hicimos mención del animal. Las
personas llaman “lagarto solar” a la salamandra. Pero esta secta es inferior a la
salamandra, ya que no tiene ni una mínima parte de su ventaja. Aunque aquella
tiene la vista débil, a veces recupera la visión por la rotación solar <pues> cuando
está en su madriguera, la cual se orienta hacia el este, ayuna y se comprime, <y> al
mirar hacia el oriente pierde su debilidad visual; pero creo que esta secta posee
todas <las> [características] estúpidas del animal y ni siquiera un poco de las
apreciables. Así pues, ahora que esta secta a la que hemos llamado “lagarto solar”
ha sido pisoteada por la verdad, dejémosla [en su error], ya que no tiene más
fuerzas contra la verdad de Dios, y nosotros nos dirigiremos a las otras, como
dijimos.

Contra los Teodotianos, [secta número] treinta y cuatro, pero la cincuenta y


cuatro de la serie.

1. A su turno surgió un tal Teodoto, que fue un vástago de la antedicha secta


“alógica”, la cual niega el Evangelio según Juan y el Verbo de Dios que era en el
principio – tal como se proclama en él – y su Apocalipsis, pero él también era de la
misma calaña y coexistió con las otras sectas antes mencionadas y, a su tiempo, las
sucedió.
ἐξ ο὘περ οἱ Θεοδοτιανοὶ καλούμενοι. Καὶ εἰ μὲν ὑπάρχει ἔτι ἡ αἵρεσις
ἀγνοοὖμεν, τὰ δὲ εἰς ἡμ᾵ς ἀπὸ συγγραμμάτων ἐλθόντα ἐροὖμεν.
Ο὘τος ὁ Θεόδοτος ἀπὸ Βυζαντίου μὲν ὡρμ᾵το, τ῅ς νυνὶ
Κωνσταντινουπόλεως καλουμένης. ΢κυτεὺς τὴν τέχνην, πολυμαθὴς δὲ τ῵
λόγῳ. Ο὘τος ἅμα τισὶ πλείοσιν ἐν καιρ῵ διωγμοὖ ἐνστάντος (οὐκ οἶδα εἰπεῖν ἐν
ποίῳ διωγμ῵) ἀπὸ τοὖ τ῅ς πόλεως ἄρχοντος συλληφθεὶς [μετὰ πλειόνων] καὶ
ἐξετασθεὶς σὺν τοῖς ἄλλοις ὑπὲρ Φριστοὖ, οἱ μὲν ἄλλοι πάντες Θεοὖ δοὖλοι τὸ
νῖκος ἀπενεγκάμενοι βραβείων ἔτυχον ἐπουρανίων ὑπὲρ Φριστοὖ
μαρτυρήσαντες, ο὘τος δὲ Φριστὸν ἀρνησάμενος καὶ παραπεσὼν τοὖ σκοποὖ
τ῅ς ἀληθείας ἐν παρεκβάσει γεγένηται, καὶ ἀπὸ αἰσχύνης πολλ῅ς ὑπὸ πολλῶν
ὀνειδιζόμενος ἀπέδρασε τ῅ς ἑαυτοὖ πατρίδος καὶ ἀναβὰς εἰς ῾Ρώμην ἐκεῖσε
διέτριβεν. Ἐπιγνωσθεὶς δὲ ὑπὸ τῶν ἐν ῾Ρώμῃ, πάλιν ἐκεῖ τ῵ αὐτ῵ ὀνείδει
ὑπέπεσε διὰ τὸ ἐγκαλεῖσθαι αὐτὸν ὑπὸ τῶν αὐτὸν εἰδότων ἕνεκεν τ῅ς
πολυμαθίας, ὅτι ἀνὴρ πολυμαθὴς ὢν ἐξέπεσε τ῅ς ἀληθείας. Εἰς ἑαυτοὖ δὲ
δ῅θεν κακὴν ἀπολογίαν ἐπινενόηκε τουτὶ τὸ καινὸν δόγμα, φήσας ὅτι «Θεὸν
ἐγὼ οὐκ ἠρνησάμην, ἀλλὰ ἄνθρωπον ἠρνησάμην». Εἶτα ἐρωτώμενος «Ποῖον
ἄνθρωπον» ἀπεκρίνατο λέγων «Φριστὸν ἠρνησάμην ἄνθρωπον».
᾿Εντεὖθεν οὕτως ἑαυτ῵ ἐδογμάτισε δόγμα καὶ οἱ ἀπ' αὐτοὖ συσταθέντες
Θεοδοτιανοί, ψιλὸν ἄνθρωπον φάσκοντες εἶναι τὸν Φριστὸν καὶ ἐκ σπέρματος
ἀνδρὸς γεγενν῅σθαι. Εἶτα εἰς κακὴν ἑαυτοὖ ἀπολογίαν ὅσαπερ χρήσιμα ε὘ρεν
(οὐχ ἁγνῶς οἰόμενος, ἀλλὰ προφάσει τ῅ς αὐτοὖ παρεκτροπ῅ς ταὖτα ἑαυτ῵
ἐπισωρεύων) συνήγαγεν, «ὅτι, φησίν, ὁ Φριστὸς ἔφη· Νὖν δέ με ζητεῖτε
ἀποκτεῖναι, ἄνθρωπον ὃς τὴν ἀλήθειαν ὑμῖν λελάληκα». Ὁρᾶς, φησίν, ὅτι
ἄνθρωπός ἐστιν.
2. Ἀλλ' οὐκ ἔγνω ὁ τάλας ὅτι ἐν ταὐτ῵ ὁ Κύριος λέγει «Σὴν ἀλήθειαν, ἣν
ἤκουσα παρὰ τοὖ Πατρός μου». Πατέρα δὲ ἑαυτοὖ λέγει τὸν Θεόν· οὐ γὰρ
ἄνθρωπον. Εἰ γὰρ παρὰ ἀνθρώπου ἀκήκοεν, οὐκ ἐκαυχ᾵το τῆ μαρτυρίᾳ τ῅ς
ἀληθείας, λέγων παρὰ ἀνθρώπων τὴν ἀλήθειαν ἀκηκοέναι· ἀλλ' ἵνα σημάνῃ
Θεὸν αὐτὸν ὄντα ἐκ Πατρὸς ἄνωθεν γεγεννημένον, ἄνθρωπον δὲ δι' ἡμ᾵ς
γενόμενον καὶ ἐν σαρκὶ ἀποκτανθέντα, ἐν θεότητι δὲ ἀεὶ ζῶντα.
Εἶτά φησι μηδὲ ἁμαρτίαν πεποιηκέναι ἀρνησάμενον τὸν Φριστόν, «Αὐτοὖ,
φησί, τοὖ Φριστοὖ εἰπόντος· π᾵σα βλασφημία ἀφεθήσεται τοῖς ἀνθρώποις»,
καὶ «Ὁ λέγων λόγον εἰς τὸν Τἱὸν τοὖ ἀνθρώπου ἀφεθήσεται αὐτ῵· τ῵ δὲ
βλασφημοὖντι εἰς τὸ ἅγιον Πνεὖμα, οὐκ ἀφεθήσεται αὐτ῵». Καὶ ἀγνοεῖ ὁ
ἐλεεινὸς ἄνθρωπος ὅτι βουλόμενος ὁ Κύριος προασφαλίσασθαι τὴν σωτηρίαν
τῶν ποτὲ αὐτὸν βλασφημησάντων καὶ ἐπανακαμπτόντων εἰς μετάνοιαν, ἵνα
μὴ ὁρίσῃ αὐτοῖς καταδίκην, τὸν λόγον προθεσπίζει, δι' ὑπερβολὴν πρᾳότητος
καὶ φιλανθρωπίας καὶ διὰ τὸ εἰδέναι αὐτὸν μέλλοντάς τινας ἐπανίστασθαι
De éste surgieron los llamados teodotianos. Ignoramos si esta secta aun existe, pero
diremos lo que ha llegado a nosotros por medio de unos tratados.
Este Teodoto procedía de Bizancio, la ciudad que ahora es llamada
Constantinopla. Era zapatero de oficio, pero era muy instruido. Éste, junto con otro
cuantos, fue arrestado por el gobernador de la ciudad [con muchos más] en
tiempos de la persecución (no sé decir en cuál persecución) e interrogado junto con
los otros a causa de Cristo. Todos los demás siervos de Dios, luego de que
obtuvieron la victoria, consiguieron recompensas celestiales después de haber
dado testimonio a favor de Cristo, pero Teodoto, al negar a Cristo y apartarse del
objeto de la verdad cayó en transgresión y, muy avergonzado al ser reprochado
por muchos, huyó de su propia patria, se embarcó hacia Roma y residió allí. Pero
cuando los [cristianos] que vivían en Roma lo supieron, de nuevo sufrió allí el
mismo reproche al ser acusado por los que le conocían a causa de su instrucción,
[quienes lo acusaron de ser] un hombre instruido que se había apartado de la
verdad. Pero, como una mala excusa [para justificarse] a sí mismo, inventó esta
nueva doctrina y dijo: “Yo no negué a Dios, sino que negué a un hombre”. Cuando
le preguntaron: “¿A cu{l hombre?”, respondió diciendo: “Negué al hombre
Cristo”.
De allí en adelante éste y los teodotianos surgidos a partir de él sostuvieron
su doctrina, afirmando que Cristo era un simple ser humano y que había sido
engendrado de la simiente de un hombre. Luego, como una mala excusa [para
justificarse] a sí mismo, reunió cuantos [textos] encontró útiles (no porque lo
creyese honestamente, sino que los acumuló para tener un pretexto de su propia
desviación). “Porque Cristo” – decía él – “dijo: `Pero ahora procur{is matarme, a
un hombre que os ha hablado la verdad´”218. “Ya ves” – dice – “que [Cristo] es un
hombre”.
2. Pero el miserable no se percató que el Señor dice en el mismo [versículo]:
“La verdad que escuché de mi Padre”. Él dice que su padre es Dios, no un hombre.
Pues si la hubiera escuchado de un hombre, no se jactaría por el testimonio de la
verdad diciendo que ha escuchado la verdad de parte de los hombres, pero [lo
hace] para indicar que Él es Dios, engendrado del Padre en los cielos pero hecho
hombre y muerto en la carne por nosotros, mas vivo para siempre en su Divinidad.
Luego dice que no ha cometido ningún pecado al negar a Cristo; argumenta:
“El mismo Cristo dijo: `Toda blasfemia ser{ perdonada a los hombres´ 219, y: `Al que
diga una palabra contra el Hijo del hombre, le será perdonada; pero al que
blasfeme contra el Espíritu Santo, no le ser{ perdonada´”220. Este hombre
lamentable ignora que el Señor, por un exceso de bondad y generosidad, dijo esto
proféticamente pues deseaba asegurar la salvación de los que alguna vez lo
injuriaron y [luego] retornaron al arrepentimiento, a fin de que no se los sentencie
a la condenación, y también porque Él sabía que algunos se iban a levantar
καὶ βλασφημεῖν τὸ ἅγιον Πνεὖμα καὶ ἐν τάξει δούλου αὐτὸ ὁρίζεσθαι καὶ
κτιστὸν καὶ ἀλλότριον τ῅ς τοὖ Θεοὖ οὐσίας. Διὸ ἐπασφαλιζόμενός φησιν «Ὁ δὲ
βλασφημῶν εἰς τὸ Πνεὖμα τὸ ἅγιον, οὐκ ἀφεθήσεται αὐτ῵, οὔτε ἐνταὖθα οὔτε
ἐν τ῵ μέλλοντι αἰῶνι», οὐκ ἐπαινῶν τοὺς βλασφημοὖντας αὐτόν, ἀλλὰ τὴν
αὐτοὖ πρόγνωσιν καὶ τὴν αὐτοὖ φιλανθρωπίαν δεικνύς, προασφαλιζομένην
τὴν σωτηρίαν τῶν ἀπὸ βλασφημίας αὐτοὖ μετανοούντων. Αὐτὸς γὰρ πάλιν
φησίν «Ὁ ἀρνησάμενός με ἔμπροσθεν τῶν ἀνθρώπων ἀρνηθήσεται ἐνώπιον
τοὖ Πατρός μου», καὶ πάλιν «Ἀρνήσομαι αὐτόν», καὶ πάλιν «Ὁ ὁμολογῶν ἐν
ἐμοί, ὁμολογήσω αὐτὸν ἐνώπιον τοὖ Πατρός μου».
3. Καὶ πάλιν δὲ ὁ αὐτὸ Θεόδοτός φησι· «Καὶ ὁ νόμος περὶ αὐτοὖ ἔφη·
Προφήτην ἐκ τῶν ἀδελφῶν ὑμῶν ἐγερεῖ ὑμῖν Κύριος ὡς ἐμέ· αὐτοὖ ἀκούσατε.
Μωϋσ῅ς δὲ ἄνθρωπος ἦν· ὁ οὗν ἐκ Θεοὖ ἐγειρόμενος Φριστὸς ο὘τος, φησίν, ἦν,
ἀλλὰ ἄνθρωπος, ἐπειδὴ ἐξ αὐτῶν ἦν, ὡς καὶ ὁ Μωϋσ῅ς ἄνθρωπος ἦν». Καὶ οὐκ
οἶδεν ἐν ἑαυτ῵ ὁ ἐν παραπτώματι γεγονὼς Θεόδοτος πῶς πάλιν ἑκάστη λέξις
ἔχει τὴν ἑαυτ῅ς ἀσφάλειαν· ὅτι μὲν γὰρ ἐξ ἀδελφῶν αὐτὸν ἤγειρεν ὁ Κύριος,
διὰ τὸ ἐκ Μαρίας αὐτὸν γεγενν῅σθαι, ὡς λέγει «Ἰδοὺ ἡ παρθένος ἐν γαστρὶ
ἕξει, καὶ τέξεται υἱόν»· καὶ παρθένος μένουσα «ἐν γαστρὶ ἕξει» (οὐκ ἐκ
σπέρματος ἀνδρός), «καὶ τέξεται υἱόν» (δ῅λον ἐν σαρκὶ τὸ γέννημα <τὸ> ἀπὸ
παρθένου γεννώμενον), ἀλλά «Καλέσουσι τὸ ὄνομα αὐτοὖ ᾿Εμμανουήλ, ὃ
ἑρμηνεύεται Θεὸς μεθ' ἡμῶν». Ἔστιν γὰρ Θεὸς καὶ ἄνθρωπος· Θεὸς μὲν ἀπὸ
Πατρὸς γεγεννημένος ἀνάρχως καὶ ἀχρόνως, ἄνθρωπος δὲ ἀπὸ Μαρίας διὰ
τὴν ἔνσαρκον παρουσίαν.
Εἶτά φησι· «Καὶ αὐτὸ τὸ Εὐαγγέλιον ἔφη τῆ Μαρίᾳ· Πνεὖμα Κυρίου
ἐπελεύσεται ἐπὶ σέ, καὶ οὐκ εἶπε· Πνεὖμα Κυρίου γενήσεται ἐν σοί». Διὸ ἐκ
πανταχόθεν φιλονεικῶν ὁ ἀνόητος ἄνθρωπος ἐκπίπτει τ῅ς ἀληθείας.
Ἀσφαλιζομένη γὰρ ἡ Γραφὴ πανταχόθεν τὴν ἡμετέραν ζωήν, ἵνα τὴν Σριάδα
δείξῃ πάντῃ τε καὶ ἐν παντὶ εἴδει συνοὖσαν ἑαυτῆ καὶ συνεργοὖσαν, ἵνα μή
τινες εἴπωσιν ὡς καὶ πολλοὶ προφασίζονται ἑαυτοῖς κακά, ἀλλοτριοὖντες τὸ
ἅγιον Πνεὖμα τοὖ Φριστοὖ καὶ <τοὖ> Πατρός, τούτου ἕνεκεν ὁ ἄγγελος λέγει
τῆ Μαριάμ «Πνεὖμα Κυρίου ἐπελεύσεται ἐπὶ σὲ καὶ ἐπισκιάσει σοι δύναμις
Ὑψίστου», εἶτα μετέπειτα «Διὸ καὶ τὸ γεννώμενον ἅγιον κληθήσεται υἱὸς
Θεοὖ». Καὶ οὐκ εἶπε μόνον «τὸ γεννώμενον», ἀλλά «διὸ καὶ τὸ γεννώμενον
ἅγιον», ἵνα δείξῃ <τὸν> ἄνωθεν Θεὸν Λόγον καὶ ἐν μήτρᾳ γενόμενον καὶ εἰς
ἑαυτὸν ἀναπλασάμενον τὴν ἑαυτοὖ ἐνανθρώπησιν [καὶ] κατὰ τὴν ἑαυτοὖ
εὐδοκίαν· καὶ δι' ἣν Ὠκονόμησεν ἑαυτοὖ ἐνανθρώπησιν εἰς ἡμῶν σωτηρίαν
προστίθησι «Διὸ καὶ τὸ γεννώμενον ἅγιον κληθήσεται υἱὸς Θεοὖ». Εἰ γὰρ εἶπε
«Πνεὖμα ἅγιον εἰσελεύσεται εἰς σέ», οὐκέτι υἱὸν Θεοὖ ἦν ἡγεῖσθαι ἐν σαρκὶ
παραγεγονότα, ἀλλὰ Πνεὖμα ἅγιον ἐν σαρκὶ παραγεγονέναι. Ὅτι δὲ ἄνωθέν
ἐστιν ἐλθὼν ὁ Λόγος, ὁ ᾿Ιωάννης σαφηνίσας τὴν τοὖ ἀγγέλου εὐαγγελικὴν
φωνὴν λέγει «Ἐν ἀρχῆ ἦν ὁ Λόγος, καὶ ὁ Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεὸν
e insultar al Espíritu Santo y lo iban a colocar en la condición de siervo, creado y
ajeno a la esencia de Dios. Por lo cual, a modo de advertencia, dice: “El que
blasfeme contra el Espíritu Santo no será perdonado, ni aquí ni en el mundo
venidero”, no para animar a los que le insultan a Él sino para mostrar su
conocimiento previo y su benevolencia, asegurando la salvación de los que se
arrepienten después de haberle insultado. Pues Él también dijo: “El que me niegue
delante de los hombres, será negado delante de mi Padre”221, y de nuevo: “Lo
negaré”222, y otra vez: “Al que me confiese, le confesaré delante de mi Padre”223.
3. De nuevo, el mismo Teodoto dice: “También la Ley dijo acerca de él: `El
Señor os levantará un profeta como yo de entre vuestros hermanos; a él
escuchad´224. Pero Moisés era un hombre, por lo cual esta persona levantada por
Dios era el Cristo – dice – pero era un hombre, puesto que era uno de ellos, así
como también Moisés era un hombre”. Teodoto, por haber caído en transgresión,
no sabe cómo cada expresión tiene a su vez su propia salvaguarda. Porque el Señor
le levantó de entre sus hermanos haciéndole nacer por medio de María, como dice:
“He aquí, la virgen quedar{ encinta y dar{ a luz un hijo” 225, y mientras todavía es
una virgen “quedar{ encinta” (no de simiente de varón) “y dar{ a luz un hijo” (es
evidente que el v{stago de la virgen es nacido en la carne), pero “llamar{n su
nombre Emanuel, que significa `Dios con nosotros´”. Es, pues, Dios y hombre: por
un lado es Dios, engendrado del Padre eterna e intemporalmente, y por otro lado,
a causa de su encarnación es hombre, nacido de María.
Luego dice: “El mismo *{ngel, en el+ Evangelio dijo a María: `El Espíritu del
Señor descenderá sobre ti´226, y no: `El Espíritu del Señor llegará a estar dentro de ti´”.
Por lo cual, gracias a su afán de discutir, este hombre necio está apartado de la
verdad por completo. La Escritura protege totalmente nuestra vida espiritual. Para
mostrar que la Trinidad es en sí misma absoluta y completamente coexistente y
cooperante – a fin de que algunos no digan las maldades que muchos ponen como
pretexto, separando al Espíritu Santo de Cristo y <del> Padre –, por este motivo el
{ngel le dijo a María: “El Espíritu del Señor descenderá sobre ti, y el poder del
Altísimo te cubrirá con su sombra” y después: “Por lo cual también lo santo que ha
de nacer será llamado hijo de Dios”. No dijo solamente: “lo que ha de nacer” sino:
“Por lo cual también lo santo que ha de nacer”, a fin de revelar que el celestial Verbo
de Dios también entró en la matriz y moldeó para sí su propia naturaleza
encarnada conforme a su propia buena voluntad; y a causa de su naturaleza
encarnada, que dispuso para nuestra salvación, *las Escrituras+ añaden: “Por lo
cual también lo santo que ha de nacer será llamado hijo de Dios”. Pues si dijera: “El
Espíritu Santo entrar{ en ti”, ya no se podría pensar que el Hijo de Dios hubiera
venido en la carne, sino que el Espíritu Santo ha venido en la carne. Pero puesto
que es el Verbo el que vino desde el cielo Juan, aclarando la expresión evangélica
del {ngel, dice: “En el principio era el Verbo, y el Verbo estaba con Dios,
καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος. Πάντα δι' αὐτοὖ ἐγένετο, καὶ χωρὶς αὐτοὖ ἐγένετο οὐδὲ
ἕν». Εἶτα μετὰ ταὖτα «Καὶ ὁ Λόγος σὰρξ ἐγένετο»· καὶ οὐκ εἶπε «Σὸ Πνεὖμα
σὰρξ ἐγένετο», οὐδὲ εἶπε «Φριστὸς ἄνθρωπος ἐγεννήθη». Πάντῃ γὰρ
ἀσφαλιζομένη ἡ θεία Γραφὴ Θεὸν καὶ ἄνθρωπον αὐτὸν ἐπίσταται· Θεὸν ἀπὸ
Θεοὖ ἄνωθεν ἥκοντα, ἄνθρωπον δὲ ἀπὸ Μαρίας ἄνευ σπέρματος ἀνδρὸς
γεγεννημένον. Σῶν δύο τούτων ἀληθινῶν ὁ ἐκτὸς βαίνων οὐχ ὑπάρχει τ῅ς
ἀληθείας.
4. Προφασίζεται πάλιν ὁ τάλας Θεόδοτος λέγων «ὅτι καὶ ὁ ῾Ιερεμίας περὶ
αὐτοὖ ἔφη ὅτι ἄνθρωπός ἐστιν, καὶ τίς γνώσεται αὐτόν;» Καὶ οὐκ οἶδεν <ὁ>
ἑαυτὸν τ῅ς ἀληθείας ἀποξενώσας ὅτι, ὡς ἔφην, ἑκάστη λέξις ἔχει τὴν ἑαυτ῅ς
δύναμιν τ῅ς ἑρμηνείας. Ὁ γὰρ ἄνθρωπος ὢν πάντως ὑπὸ πολλῶν γινώσκεται
τῶν αὐτὸν γινωσκόντων· φημὶ δὲ πατρὸς καὶ μητρός, ἀδελφῶν τε καὶ
συγγενῶν, συσκήνων τε καὶ γειτόνων, πολιτῶν τε καὶ οἰκετῶν. Ἐνταὖθα δὲ ἡ
Γραφὴ τὸ θαυμαστὸν διηγουμένη τ῅ς ὅλης αὐτοὖ πραγματείας ἄνθρωπον μὲν
ἔφη διὰ τὴν ἔνσαρκον παρουσίαν, τ῵ δέ «τίς γνώσεται αὐτόν» ἐσήμανε περὶ
τ῅ς αὐτοὖ θεότητος τ῅ς ἀκαταλήπτου. Ἐπειδὴ γάρ «Οὐδεὶς οἶδε τὸν Τἱὸν εἰ μὴ
ὁ Πατὴρ καὶ τὸν Πατέρα οὐδεὶς οἶδεν εἰ μὴ ὁ Τἱὸς καὶ ᾧ ἐὰν ἀποκαλύψῃ»,
οὐδεὶς οὗν γνώσεται αὐτόν, ἐὰν μὴ <αὐτὸς> αὐτ῵ ἀποκαλύψῃ. Ἀποκαλύπτει δὲ
διὰ ἁγίου Πνεύματος τοῖς αὐτοὖ δούλοις τὴν αὐτοὖ καὶ τὴν τοὖ αὐτοὖ Πατρὸς
θεότητα καὶ δόξαν καὶ τὴν αὐτοὖ ζωὴν αἰώνιον τὴν μέλλουσαν καὶ τὰ αὐτοὖ
μυστήρια καὶ διδασκαλίαν καὶ τὴν αὐτοὖ δι' ἡμ᾵ς ἔνσαρκον ἀληθ῅ παρουσίαν,
ὅτι Θεὸς ἄνωθεν καὶ ἄνθρωπος ἀπὸ Μαρίας.
5. Εἶτα ὁ αὐτός φησι πάλιν Θεόδοτος ὅτι «Καὶ ᾿ΗσαἸας περὶ αὐτοὖ ἔφη ὅτι
ἄνθρωπός ἐστιν, οὕτως εἰπών· ὅτι ἄνθρωπος εἰδὼς φέρειν μαλακίαν· καὶ
εἴδομεν αὐτὸν ἐν πληγῆ καὶ ἐν κακώσει καὶ ἠτιμάσθη καὶ οὐκ ἐλογίσθη». Ἀλλὰ
οὐκ οἶδε πῶς πάλιν ἐλέγχεται ὁ κτηνώδης. Ἐν αὐταῖς γὰρ ταῖς λέξεσιν ᾿ΗσαἸας
οὕτως εἶπεν «Ὡς πρόβατον ἐπὶ σφαγὴν ἤχθη, καὶ ὡς ἀμνὸς ἐναντίον τοὖ
κείραντος αὐτὸν ἄφωνος· οὕτως οὐκ ἀνοίγει τὸ στόμα αὐτοὖ· ἐν τῆ ταπεινώσει
αὐτοὖ ἡ κρίσις αὐτοὖ ἤρθη». Εἶτά φησιν «Σὴν γενεὰν αὐτοὖ τίς διηγήσεται, ὅτι
αἴρεται ἀπὸ ἀνθρώπων ἡ ζωὴ αὐτοὖ», καὶ οὐκ εἶπεν «αἴρεται ἡ ζωὴ <ἀπ'>
αὐτοὖ», ἀλλά «ἀπὸ ἀνθρώπων». Ἀεὶ γὰρ ὁ Λόγος ζῶν ἐστιν ὑπάρχων τε καὶ τὸ
ζῆν ἀφ' ἑαυτοὖ ἔχων καὶ ζωὴν τοῖς αὐτὸν ἠγαπηκόσι διδούς· ἐξ ἀνθρώπων μὲν
ἡ ζωὴ αὐτοὖ ἤρθη, * ἀφ' ἑαυτοὖ ζωὴ ὤν. «Ζῶν γὰρ ὁ Λόγος» καὶ π᾵σι ζωὴν
παρέχων τοῖς ἐπ' αὐτὸν ἐλπίσασιν ἐν ἀληθείᾳ. Καὶ τό «Σὴν γενεὰν αὐτοὖ τίς
διηγήσεται;» *. Εἰ ἦν ἄνθρωπος ψιλὸς ἀπὸ Μαρίας γεγεννημένος, εὐδιήγητος
ἄρα ἦν ἡ αὐτοὖ γέννησις. Ἐπειδὴ δέ ἐστι πρὸ τοὖ Δαυὶδ <καὶ> πρὸ τοὖ
᾿Αβραάμ, —«᾿Αβραὰμ γὰρ ὁ πατὴρ ὑμῶν, φησίν, ἐπεθύμησεν ἰδεῖν τὴν ἡμέραν
μου, καὶ εἶδε καὶ ἐχάρη»—· εἶτα αὐτῶν θαυμαζόντων καὶ λεγόντων
«Πεντήκοντα ἔτη οὔπω ἔχεις, καὶ τὸν ᾿Αβραὰμ ἑώρακας;», ἐλέγχων Θεόδοτον
καὶ τοὺς ἀπίστους καὶ ἐπαρνησιθέους ᾿Ιουδαίους ἔφη «Ἀμὴν ἀμὴν λέγω ὑμῖν,
y el Verbo era Dios. Todo por medio de Él fue hecho, y sin Él nada de lo que ha
sido hecho fue hecho”227. Luego, después de esto: “Y el Verbo se hizo carne”228; no
dijo: “Y el Espíritu se hizo carne” ni dijo: “Cristo nació como un hombre”. La
divina Escritura asegura absolutamente que le considera Dios y hombre: Dios
venido de Dios en el cielo, hombre nacido de María sin la simiente de varón. El que
se aparta de estos dos [testimonios] verdaderos no es de la verdad.
4. De nuevo, el miserable Teodoto se excusa diciendo: “También Jeremías
dijo acerca de él: `Es un hombre, ¿quién le conocerá?´229”. Pero <éste>, que se apartó
a sí mismo de la verdad, no sabe – como dije – que cada expresión tiene la
capacidad de autointerpretarse. Cualquiera que sea un hombre será reconocido por
varias personas que lo conocen – me refiero a su padre y su madre, hermanos y
parientes, compañeros y vecinos, ciudadanos y criados. Pero aquí la Escritura, para
describir lo maravilloso de todo su trabajo, le dijo “hombre” a causa de su
encarnación, pero al decir: “¿Quién le conocer{?” dio señales sobre su
incomprensible Divinidad. Puesto que “nadie conoce al Hijo excepto el Padre, y
nadie conoce al Padre excepto el Hijo y aquel a quien se lo revelare”230, nadie le
conocerá a no ser que <[Cristo] mismo> se le revelase. Por medio del Espíritu Santo
revela a sus siervos la Divinidad y gloria suyas y de su Padre, su vida eterna
venidera, sus misterios y enseñanza, y su verdadera encarnación en nuestro favor,
porque es Dios de los cielos y hombre por medio de María.
5. Luego el mismo Teodoto dice nuevamente: “También Isaías dijo acerca de
él que es un hombre, hablando de esta manera: `Un hombre que sabe lo que es
soportar el sufrimiento; y le vimos herido y maltratado, fue tratado con desprecio y
no fue tenido en cuenta´”231. Pero el estúpido no sabe cómo queda refutado
nuevamente, pues en los mismos versículos Isaías dijo así: “Fue llevado como
cordero al matadero, y como una oveja que delante del que la trasquila permanece
muda, así no abrió su boca; en su humillación su juicio fue quitado” 232. Luego dice:
“Su generación, ¿quién la contar{? Porque su vida es removida de entre los
hombres”; no dijo: “Su vida es removida <de> él” sino “de entre los hombres”.
Pues el Verbo es siempre vivo y existente, tiene vida por sí mismo y da vida a los
que le aman; su vida fue quitada de entre los hombres [pero como Dios Él vive]* y
es vida por sí mismo, pues “El Verbo est{ vivo”233 y concede vida a todos los que
verdaderamente pusieron su esperanza en Él. Y en cuanto al versículo: “Y su
generación, ¿quién la contar{?”, *no puede ser aplicado a un hombre+*, pues si
fuera un simple hombre nacido de María entonces su generación sería fácil de
describir. Pero puesto que Él existe desde antes que David <y> desde antes que
Abraham dice: “Vuestro padre Abraham deseó ver mi día, y lo vio y se alegró”234;
luego, cuando sorprendidos le dijeron: “Todavía no tienes cincuenta años, ¿y has
visto a Abraham?”235, refutando a Teodoto y a los judíos incrédulos y negadores de
Dios dijo: “En verdad, en verdad os digo
ὅτι πρὸ ᾿Αβραὰμ ἐγώ εἰμι»· ἦν γὰρ πρὸ ᾿Αβραὰμ ἀληθῶς καὶ πρὸ Νῶε καὶ πρὸ
᾿Αδὰμ καὶ πρὸ τοὖ κόσμου καὶ πρὸ τοὖ οὐρανοὖ καὶ πρὸ τοὖ χρόνου τοὖ
κόσμου καὶ πρὸ πάντων τῶν κτισμάτων, ἄχρονος ὤν, —διὸ καὶ ἄφραστος
καταγγέλλεται ὑπὸ τοὖ ἁγίου Πνεύματος διὰ ᾿ΗσαἸου ὅτι «Σὴν γενεὰν αὐτοὖ
τίς διηγήσεται; ὅτι αἴρεται ἐκ τ῅ς γ῅ς ἡ ζωὴ αὐτοὖ».
᾿Αλλά φησιν, «Εἶπαν οἱ ἀπόστολοι ἄνδρα ἀποδεδειγμένον εἰς ὑμ᾵ς σημείοις
καὶ τέρασι, καὶ οὐκ εἶπαν· Θεὸν ἀποδεδειγμένον». Ἐλέγχῃ δὲ πάλιν, Θεόδοτε,
ὅτι πάλιν οἱ αὐτοὶ ἀπόστολοι ἐν ταῖς αὐταῖς Πράξεσιν ἔφησαν, ὡς ὁ μακάριος
΢τέφανός φησιν «Ἰδοὺ ὁρῶ τὸν οὐρανὸν ἀνεῳγμένον καὶ τὸν Τἱὸν τοὖ
ἀνθρώπου ἑστῶτα ἐκ δεξιῶν τοὖ Θεοὖ».
6. Πάλιν δὲ προφασίζεται λέγων ὅτι «Ἔφη περὶ αὐτοὖ ὁ ἀπόστολος ὅτι
μεσίτης Θεοὖ καὶ ἀνθρώπων, ἄνθρωπος Φριστὸς ᾿Ιησοὖς», καὶ οὐκ οἶδε πῶς
πάλιν καθ' ἑαυτοὖ ἐπεγείρει. Ὁ γὰρ εἰπών «Μεσίτης Θεοὖ καὶ ἀνθρώπων,
<ἄνθρωπος> Φριστὸς ᾿Ιησοὖς» αὐτὸς ἐσαφήνισε λέγων «Προορισθέντος Τἱοὖ
Θεοὖ ἐν δυνάμει κατὰ πνεὖμα ἁγιωσύνης ἐξ ἀναστάσεως νεκρῶν, τοὖ Κυρίου
ἡμῶν ᾿Ιησοὖ Φριστοὖ», καὶ πάλιν «Γενόμενος ἐκ γυναικός, γενόμενος ὑπὸ
νόμον». Σούτων δὲ ποιούμενος τῶν λέξεων τὴν ἀσφάλειάν φησιν «Εἴπερ εἰσὶ
λεγόμενοι θεοὶ πολλοὶ καὶ κύριοι πολλοί, ἡμῖν δὲ εἷς Θεός, ἐξ ο὘ τὰ πάντα, καὶ
εἷς Κύριος ᾿Ιησοὖς Φριστός, δι' ο὘ τὰ πάντα <καὶ ἡμεῖς εἰς αὐτόν>». Εἰ δέ «δι' ο὘
τὰ πάντα καὶ ἡμεῖς εἰς αὐτόν», οὐκ ἄρα ψιλὸς ἄνθρωπος εἴη ὁ Μονογενής, ἀπὸ
Μαρίας <ὢν> καὶ δεὖρο, οὐδὲ ἀπὸ σπέρματος ἀνδρός. Ἐπεὶ πῶς τὰ πάντα δι'
αὐτοὖ ἠδύνατο εἶναι, τὰ πρὸ αὐτοὖ γενόμενα κατὰ τὸν σοὖ λόγον, εἰ ψιλὸς ἦν
ἄνθρωπος; Ἢ πῶς εἴη εἰς αὐτὸν τὰ πάντα τὰ πρὸ αὐτοὖ ἐπιγνωσθέντα καὶ
γενόμενα; Καὶ ἐκ πανταχόθεν ἐξέπεσεν ἡ τούτου ληρῳδία.
᾿Εν αὐτ῵ δὲ τ῵ διαλόγῳ ἅμα τήν τε περὶ αὐτοὖ γνῶσιν εἰπόντες καὶ τὴν
ἀνατροπὴν καθ' ἑκάστην λέξιν, ὑπερβησόμεθα κατὰ τὸ ἔθος τ῅ς ἀκολουθίας,
ὥσπερ τι μέρος ἑρπετοὖ ἔτι σκαρίζοντος τῆ τ῅ς ἀληθείας ἐλπίδι καὶ πίστει
πεπαικότες καὶ ἀνελόντες, τάς <τε> ἑξ῅ς διασκοπήσωμεν καὶ περιβλέπεσθαι
τὰς θηριωδεστάτας αἱρέσεις σπεύσωμεν.

Κατὰ Μελχισεδεκιανῶν λε, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας νε.

1. Μελχισεδεκιανοὺς πάλιν ἕτεροι ἑαυτοὺς καλοὖσιν, ἀποσπασθέντες τάχα


ἀπὸ τῶν Θεοδοτιανῶν καλουμένων. Ο὘τοι τὸν Μελχισεδὲκ τὸν ἐν ταῖς Γραφαῖς
λεγόμενον δοξάζουσι, μεγάλην τινὰ δύναμιν ἡγούμενοι. Εἶναι δὲ αὐτὸν ἄνω ἐν
ἀκατονομάστοις τόποις καὶ <ἀληθ>ῶς εἶναι τοὖτον οὐ μόνον δύναμίν τινα,
ἀλλὰ καὶ
que yo soy antes que Abraham”236. Pues verdaderamente Él era desde antes que
Abraham, antes que Noé, antes que Adán, antes que el mundo, antes que el cielo,
antes que el tiempo del universo y antes que todo lo creado, pues es intemporal.
Por este motivo es declarado incomprensible por el Espíritu Santo por medio de
Isaías: “Su generación, ¿quién la contar{? Porque su vida es quitada de la tierra”.
Pero *Teodoto+ dice: “Los apóstoles dijeron que era un `varón aprobado
entre vosotros con milagros y prodigios´ 237, no dijeron: `Dios aprobado´”. Pero eres
refutado nuevamente, Teodoto, porque los mismos apóstoles dijeron en los
mismos Hechos *que Jesús es Dios+, como dijo el bienaventurado Esteban: “Mirad,
veo el cielo abierto y al Hijo del hombre que est{ a la diestra de Dios”238.
6. Otra vez *Teodoto+ pone excusas, diciendo: “El apóstol dijo acerca de él:
`Hay un mediador entre Dios y los hombres, Jesucristo hombre´239”, y no entiende
cómo de nuevo se levanta contra sí mismo. Pues el que dijo: “Mediador entre Dios
y los hombres, Jesucristo <hombre>”, el mismo lo aclaró diciendo: “Designado Hijo
de Dios con poder conforme al espíritu de santidad por la resurrección de entre los
muertos, nuestro Señor Jesucristo”240, y de nuevo: “Nacido de mujer, nacido bajo la
Ley”241. Y confirmando estos versículos dice: “Aunque hayan muchos que se
llamen dioses y muchos señores, para nosotros empero hay un Dios, del cual son
todas las cosas, y un Señor, Jesucristo, por medio del cual fueron hechas todas las
cosas <y nosotros por Él>”242. Pero si “todas las cosas fueron hechas por medio de
Él y nosotros por Él”, entonces el Unigénito no sería un simple hombre <que nació>
de María, ni de la simiente de un hombre. Porque, ¿cómo podrían haber sido
hechas todas las cosas por medio de Él, las que – según tu definición – existían
antes que Él, si fuera un simple hombre? ¿O cómo podrían todas las cosas ser por
Él cuando fueron conocidas y hechas antes de Él? Y así la charlatanería de Teodoto
quedó destruida por completo.
En la misma discusión hemos dicho lo que sabemos acerca de Teodoto y a la
vez refutamos cada palabra. Siguiendo el orden acostumbrado, lo pasaremos de
largo como si hubiéramos golpeado y matado con la esperanza y la fe de la verdad
a una parte de una serpiente que aun se retuerce. Examinaremos cuidadosamente a
las siguientes y nos apresuraremos a observar con atención las sectas más bestiales.

Contra los Melquisedequitas, [secta número] treinta y cinco, pero la


cincuenta y cinco de la serie.

1. A su vez, otros se llaman a sí mismos melquisedequitas; quizá se hayan


escindido de los llamados teodosianos. Ellos honran al Melquisedec mencionado
en las Escrituras y le consideran una gran potencia 243. Él está en los cielos, en
lugares inefables, y <en realidad> él no es sólo una potencia sino que,
μειζότερον τοὖ Φριστοὖ τῆ ἑαυτῶν πλάνῃ φάσκουσι. Φριστὸν δὲ ἡγοὖνται
ἁπλῶς ἐληλυθότα καὶ καταξιωθέντα τ῅ς ἐκείνου τάξεως, δ῅θεν ἐκ τοὖ ὆ητοὖ
τοὖ εἰρημένου «΢ὺ εἶ ἱερεὺς εἰς τὸν αἰῶνα κατὰ τὴν τάξιν Μελχισεδέκ»· ὡς
εἶναι αὐτόν, φησίν, ὑποδεέστερον τοὖ Μελχισεδέκ. Εἰ μὴ γὰρ ἦν ἐν δευτέρᾳ τινὶ
εἰσαγωγῆ κείμενος, οὐκ ἅν τ῅ς ἐκείνου τάξεως ἐπεδέετο. Περὶ αὐτοὖ δὲ τοὖ
Μελχισεδέκ φασιν ὅτι «Ἀμήτωρ, ἀπάτωρ, ἀγενεαλόγητος» <ἐγένετο>, ἐκ τ῅ς
πρὸς ῾Εβραίους τοὖ ἁγίου Παύλου ἐπιστολ῅ς παριστ᾵ν βουλόμενοι. Πλάττουσι
δὲ ἑαυτοῖς καὶ βίβλους ἐπιπλάστους, ἑαυτοὺς ἀπατῶντες.
᾿Εξ αὐτῶν δὲ τῶν ὆ητῶν ἡ αὐτῶν ἀνατροπὴ γίνεται. Ὡς γὰρ λέγει περὶ τοὖ
Κυρίου ὁ Δαυὶδ προφητεύων, κατὰ τὴν τάξιν Μελχισεδὲκ ἱερέα αὐτὸν
καθίστασθαι, ἐν ταὐτ῵ ἔσεσθαι τὸν Φριστὸν ἱερέα διηγεῖται ἡ θεία Γραφή.
Εὑρίσκεται δὲ εὐθὺς λέγων * «Ἀφομοιούμενος τ῵ Τἱ῵ τοὖ Θεοὖ μένει ἱερεὺς εἰς
τὸ διηνεκές». Εἰ δὲ ἀφομοιοὖται τ῵ Τἱ῵ τοὖ Θεοὖ, οὐκ ἴσος τυγχάνει τ῵ Τἱ῵ τοὖ
Θεοὖ. Πῶς γὰρ δύναται τὸ δοὖλον εἶναι ἴσον τ῵ δεσπότῃ; Ὁ μὲν γὰρ
Μελχισεδὲκ ἄνθρωπος ἦν, τὸ δέ «ἀπάτωρ, ἀμήτωρ» οὐ διὰ τὸ μὴ ἔχειν αὐτὸν
πατέρα ἥ μητέρα λέγεται, ἀλλὰ διὰ τὸ μὴ ἐν τῆ θείᾳ Γραφῆ κατὰ τὸ
φανερώτατον ἐπωνομάσθαι. Πολλοὺς γὰρ ἐφαντασίασε τὰ βαθύτατα τ῅ς
θείας Γραφ῅ς καὶ ἔνδοξα καὶ ὑπεραίροντα διάνοιαν ἀνθρωπίνης φύσεως. Οἱ
μὲν γὰρ ἐν τῆ Πέτρᾳ τ῅ς ᾿Αραβίας, τῆ ῾Ροκόμ τε καὶ ᾿Εδὼμ καλουμένῃ, τὸν
Μωϋσέα διὰ τὰ θεοσήμεια θαυμάζοντες προσκυνεῖν τὴν αὐτοὖ ποτε εἰκόνα
ἀνατυπωσάμενοι ἐπιχειροὖν πεπλανημένοι, οὐ τοὖ δικαίου αἰτίου αὐτοῖς
γενομένου, ἀλλὰ τ῅ς πλάνης αὐτῶν διὰ τοὖ δικαίου ἐν τῆ ἀγνοίᾳ φαντασίαν
πράγματος αὐτοῖς συναγούσης. Ἐν δὲ τῆ ΢εβαστείᾳ τῆ ποτὲ ΢αμαρείᾳ
καλουμένῃ, τὴν θυγατέρα ᾿Ιεφθάε θεοποιήσαντες ἔτι ταύτῃ τελετὴν κατ' ἔτος
ἄγουσιν. Οὕτω καὶ ο὘τοι ἀκούοντες τὰ ἔνδοξα καὶ σοφὰ τ῅ς Γραφ῅ς ὆ήματα εἰς
ἀνοησίαν ἐξέτρεψαν καὶ εἰς ὑπέρογκον διάνοιαν ἀρθέντες τὴν ὁδὸν τ῅ς
ἀληθείας κατέλιπον, καὶ μύθους ἑαυτοῖς πλασάμενοι κατὰ πάντα
ἐλεγχθήσονται.
2. Καὶ γὰρ παρά τισι τοὖ Μελχισεδὲκ ὁ πατήρ τε καὶ ἡ μήτηρ ἐμφέρεται· οὐκ
ἔχει δὲ κατὰ τὰς ὆ητὰς Γραφὰς καὶ ἐνδιαθέτους τοὖτο. Εἶπον δέ τινες
῾Ηρακλ᾵ν τινα καλεῖσθαι τὸν αὐτοὖ πατέρα, μητέρα δὲ ᾿Αστάρθ, τὴν δὴ καὶ
᾿Αστοριανήν. Ἦν δὲ ο὘τος ἐξ ἑνὸς τῶν υἱῶν τῶν ἐπιχωρίων κατ' ἐκεῖνο καιροὖ
τῶν ἐν ΢αυῆ τῆ πεδιάδι κατοικούντων. ΢αλὴμ δὲ ἡ πόλις ἐκαλεῖτο, περὶ ἧς
ἄλλος ἄλλως ἐξέδωκε καὶ ἄλλος ἄλλως. Οἱ μὲν γάρ φασιν αὐτὴν εἶναι τὴν νὖν
῾Ιερουσαλὴμ καλουμένην, ποτὲ δὲ ᾿Ιεβοὺς λεγομένην, ἄλλοι δὲ ἔφασαν ἄλλην
τινὰ ΢αλὴμ εἶναι ἐν τ῵ πεδίῳ ΢ικίμων, κατάντικρυ τ῅ς νυνὶ Νεαπόλεως οὕτω
καλουμένης. Εἴτε οὗν ἐντεὖθεν ἥ καὶ ἐκεῖθεν (οὐ μακρὰν <γὰρ> ἀλλήλων
ἀφεστήκασιν οἱ τόποι) ὅμως ἡ ὑπόθεσις δηλοῖ τὸ ἔργον. «Ἐξήνεγκε», γάρ φησι,
«τ῵ ᾿Αβραὰμ ἄρτους καὶ οἶνον, καὶ ἦν ἱερεὺς τοὖ Ὑψίστου κατ' ἐκεῖνον τὸν
χρόνον», ὃς εὐλόγησε τὸν ᾿Αβραὰμ καὶ δεκάτην ἔλαβε παρ' αὐτοὖ.
en su extravío, afirman que es mayor que Cristo. Supuestamente con base en el
versículo que dice: “Tú eres sacerdote para siempre según el orden de
Melquisedec”244 creen que Cristo simplemente ha venido y ha sido considerado
digno de aquel orden; de este modo – dicen – Cristo es inferior a Melquisedec,
pues si no estuviera de algún modo ubicado segundo en jerarquía no habría tenido
necesidad de aquel orden. Acerca de Melquisedec mismo dicen que <llegó a ser>
“sin madre, sin padre, sin linaje”245, como pretenden sostener a partir de la Epístola
a los Hebreos de san Pablo, pero también fabrican para sí libros falsos, engañándose
a sí mismos.
Su refutación viene de sus propios textos. Cuando David, profetizando
acerca del Señor, dice que Él ha de ser constituido sacerdote según el orden de
Melquisedec, la divina Escritura expresa al mismo tiempo que Cristo ha de ser
sacerdote. Pero se descubre que *Pablo+* dice inmediatamente: “Hecho semejante
al Hijo de Dios, permanece sacerdote para siempre”. Pero si es hecho semejante al
Hijo de Dios no es igual al Hijo de Dios. ¿Cómo puede el siervo ser igual al amo?
Melquisedec era un hombre, y lo de “sin padre, sin madre” se dice no porque él no
tuviera padre o madre, sino porque no son nombrados explícitamente en la divina
Escritura. Las profundidades y las glorias de la divina Escritura, que superan el
entendimiento de la naturaleza humana, fascinaron a muchos. Los [habitantes] de
Petra, en Arabia – que es llamada Rokom y también Edom – asombrados de
Moisés por sus milagros, cierta vez modelaron una imagen de él y,
equivocadamente, se dedicaron a adorarla no porque ellos tuvieran una razón
válida sino porque, en su ignorancia, su error extrajo una inferencia imaginaria de
algo real. Y en Sebaste – hace tiempo llamada Samaria – deificaron a la hija de Jefté,
y aun le celebran fiestas cada año. Así también estos [sectarios], habiendo
escuchado las gloriosas y sabias palabras de la Escritura las cambiaron en necedad,
y con un intelecto hinchado en exceso abandonaron el camino de la verdad y se
fabricaron para sí fábulas que serán completamente refutadas.
2. El padre y la madre de Melquisedec son mencionados por algunos, pero
esto no tiene [fundamento] en las Escrituras canónicas y reconocidas. Algunos
dicen que su padre era alguien llamado Heracles y su madre Astarth, también
llamada Astoriane. Él era hijo de uno de los naturales que en aquel tiempo
habitaban en la llanura de Save, y la ciudad se llamaba Salem, acerca de la cual
unos dicen una cosa y otros otra. Algunos dicen que ésta es la ahora llamada
Jerusalén, a la que en otros tiempos se le decía Jebús; pero otros dijeron que es otra
Salem, en la llanura de Siquimón, enfrente de la ciudad que ahora se llama
Neápolis. Pero ya sea aquí o allí (pues ambos lugares no están separados el uno del
otro por una gran distancia), no obstante el pasaje muestra lo sucedido, pues dice:
“Trajo pan y vino a Abraham, y era sacerdote del Altísimo en aquel tiempo” 246, el
cual bendijo a Abraham y tomó de él un diezmo.
Ἔδει γὰρ τὸν ἱερέα τοὖ Ὑψίστου παρὰ δούλου Θεοὖ τιμηθ῅ναι, καὶ πρῶτον μὲν
τὸν ᾿Αβραὰμ προσενέγκαι τ῵ ἐν ἀκροβυστίᾳ ἱερεῖ ἱερουργοὖντι, ἐπειδὴ ἐξ
αὐτοὖ ἔμελλε τοὖ ᾿Αβραὰμ ἐκ περιτομ῅ς γίνεσθαι ἡ ἱερωσύνη, ἵνα «π᾵ν
ὕψωμα ἐπαιρόμενον κατὰ τ῅ς γνώσεως τοὖ Θεοὖ» ταπεινωθῆ, πρὸς τὸ μὴ
αὐχοὖσαν τὴν περιτομὴν ἐπὶ τῆ ἱερωσύνῃ δύνασθαι ἀντιλέγειν τῆ τ῅ς ἁγίας
Θεοὖ Ἐκκλησίας ἱερωσύνῃ, τῆ μὴ παρατηρουμένῃ σαρκὸς περιτομὴν ἥ
ἀκροβυστίαν, ἔχουσαν δὲ τὴν μείζονα καὶ τελειοτάτην περιτομήν, τὸ λουτρὸν
τ῅ς παλιγγενεσίας. Εἰ γὰρ ᾿Αβραὰμ τ῵ Μελχισεδὲκ προσήνεγκε δεκάτην, οἱ δὲ
ἀπὸ ᾿Αβραὰμ τ῵ Λευὶ προσφέρουσι καὶ τ῵ ᾿Ααρών, μετὰ χρόνον δὲ τοὖ πάλιν
εἶναι τὴν ἱερωσύνην ἐκ περιτομ῅ς διὰ ᾿Ααρὼν καὶ τῶν υἱῶν αὐτοὖ καθεξ῅ς
φάσκει ἡ Γραφὴ διὰ τοὖ Δαυὶδ (μετὰ γενεὰς δεκαδύο τ῅ς τοὖ Λευὶ γεννήσεως,
ἑπτὰ δὲ ἀπὸ τ῅ς ᾿Ααρὼν διαδοχ῅ς) ἐν τ῵ Μελχισεδὲκ τὴν ἱερωσύνην ἵστασθαι,
φύσει ἔδειξεν οὐκ ἐν τῆ παλαιᾶ τ῅ς περιτομ῅ς ἱερωσύνῃ τὸ ἱερατικὸν ἐπιμένειν
τάγμα· μετετίθετο γὰρ εἰς τὴν πρὸ τοὖ Λευὶ καὶ πρὸ ᾿Ααρὼν κατὰ τὴν τάξιν
Μελχισεδὲκ ἱερωσύνην, ἥτις νυνὶ ἐν τῆ Ἐκκλησίᾳ πολιτεύεται, ἀπὸ τ῅ς τοὖ
Κυρίου ἐνσάρκου παρουσίας καὶ δεὖρο, μηκέτι τοὖ σπέρματος κατὰ διαδοχὴν
ἐκλεγομένου, ἀλλὰ τοὖ κατὰ ἀρετὴν τύπου ζητουμένου.
3. Πρώτη γὰρ ἱερωσύνη ἐν ἀκροβυστίᾳ διὰ τοὖ ῎Αβελ τελεῖται, ἀλλὰ καὶ
καθεξ῅ς διὰ τοὖ Νῶε· τρίτη δὲ διὰ τοὖ Μελχισεδέκ, τοὖ οὐκ ἐν περιτομῆ ἀλλὰ
ἐν δικαιοσύνῃ μὲν τελειότητος καὶ ἀρετῆ, ἐν ἀκροβυστίᾳ δὲ σαρκὸς Θε῵
ἱερατεύσαντος. Καὶ ὅτι μὲν ὁ Μελχισεδὲκ ἄνθρωπος ἦν, αὐτὸς ὁ ἅγιος Θεοὖ
ἀπόστολος ἐν τῆ ἐπιστολῆ δηλώσει. Υάσκει γὰρ οὕτως «Ὁ δὲ μὴ
γενεαλογούμενος ἐξ αὐτῶν δεδεκάτωκε τὸν πατριάρχην». Δ῅λον οὗν ὅτι ἐξ
αὐτῶν οὐ γενεαλογεῖται, ἐξ ἄλλων δὲ γενεαλογεῖται.
Πόσοι δὲ ἄλλοι οὐ γενεαλογοὖνται κατὰ τὸ φανερώτατον; Δανιὴλ ΢εδρὰχ
Μισὰκ ᾿Αβδεναγὼ ᾿Ηλίας ὁ Θεσβίτης· ἐν πάσαις γὰρ ὆ηταῖς βίβλοις οὐδαμοὖ
ἐμφέρονται τούτων οἱ πατέρες ἥ αἱ μητέρες. Ἵνα δὲ μὴ διὰ τοὖτο πλάνη τις
γένηται, οὐδὲν λυπήσει ἃ καὶ ἐν παραδόσεσι κατειλήφαμεν λέγειν. Εὑρήκαμεν
γὰρ τοὖ Δανιὴλ τὸν πατέρα ΢αβαάν τινα καλούμενον. Σοὖ δὲ ᾿Ηλία φύσει καὶ
τὴν πατριαρχίαν ὡσαύτως ηὕραμεν, ἥντινα καὶ καθ' εἱρμὸν ὑφηγήσομαι
οὕτως· ᾿Ηλίας ὁ Θεσβίτης ἀδελφὸς γέγονεν ᾿Ιωδαὲ τοὖ ἱερέως, ἐξ ἱερέων δ῅θεν
καὶ αὐτὸς ὑπάρχων, υἱὸς δὲ τοὖ ᾿Αχιναάμ· ᾿Αχιναὰμ δὲ υἱὸς τοὖ ΢αδώκ, ΢αδὼκ
δὲ τοὖ ᾿Αχιτὼβ τοὖ ᾿Αμορία, ᾿Αμορίας υἱὸς τοὖ ῾Ραζαζά, ῾Ραζαζὰ τοὖ ᾿Ααζία,
᾿Ααζία τοὖ Υινεές, Υινεὲς υἱὸς τοὖ ᾿Ελεάζαρ, ᾿Ελεάζαρ υἱὸς τοὖ ᾿Ααρών, τοὖ
ἱερέως δηλονότι· ᾿Ααρὼν υἱὸς τοὖ ᾿Αμράμ, ᾿Αμρὰμ τοὖ Καάθ, Καὰθ τοὖ Λευί,
Λευὶ τρίτος υἱὸς τοὖ ᾿Ιακώβ· ᾿Ιακὼβ δὲ ἀδελφὸς μὲν ᾿Ησαὖ, παῖς δὲ τοὖ ᾿Ισαάκ,
᾿Ισαὰκ υἱὸς τοὖ ᾿Αβραάμ. Ἐν δὲ ταῖς ὆ηταῖς βίβλοις
Pues era necesario que el sacerdote del Altísimo fuera honrado por el siervo de
Dios y, puesto que el sacerdocio de la circuncisión habría de provenir del mismo
Abraham, Abraham tenía que ofrecer primero al sacerdote que ofició en la
incircuncisión, a fin de que “toda altura que se levanta contra el conocimiento de
Dios”247 sea humillada, para que la circuncisión – que se jacta del sacerdocio – no
pueda replicar al sacerdocio de la santa Iglesia de Dios, la que no observa la
circuncisión de la carne o la incircuncisión, sino que tiene la mayor y perfectísima
circuncisión: el lavamiento de la regeneración. Pues si Abraham ofreció el diezmo a
Melquisedec pero los descendientes de Abraham lo ofrecen a Leví y a Aarón, y un
tiempo después, cuando el sacerdocio fue circuncidado a través de Aarón y sus
hijos la Escritura dice por medio de David (doce generaciones después del
nacimiento de Leví, y siete desde la sucesión de Aarón) que el sacerdocio es
instituido en Melquisedec, en realidad mostró que el orden sacerdotal no
permanece en el antiguo sacerdocio de la circuncisión, pues fue trasladado a un
sacerdocio anterior al de Leví y Aarón, al sacerdocio según el orden de
Melquisedec el cual ahora, desde la encarnación del Señor hasta el presente, radica
en la Iglesia. [El sacerdocio] ya no se elige de la simiente por sucesión, sino que se
busca un carácter conforme a la virtud.
3. El primer sacerdocio en la incircuncisión se cumple por medio de Abel
pero también, a continuación, por medio de Noé; pero hay un tercer [sacerdocio]
por medio de Melquisedec, que sirvió a Dios como sacerdote no en la circuncisión
sino en la perfecta justicia y virtud, en la incircuncisión de la carne. Y que
Melquisedec era un hombre lo demostrará en la epístola el mismo santo apóstol de
Dios, pues dice así: “Pero aquel cuya genealogía no procede de ellos recibió el
diezmo del patriarca”248. Así pues, es evidente que su origen no proviene de ellos,
sino que su genealogía procede de otros.
¿De cuántos otros no se expone explícitamente su genealogía? Daniel,
Sadrac, Mesac, Abed-Nego, Elías el tisbita< Sus padres o sus madres no se
presentan por ninguna parte en todos los libros canónicos. Pero, a fin de que no
surja algún error a causa de esto, no hará daño decir lo que hemos recibido por la
tradición. Hemos descubierto que el padre de Daniel era un hombre llamado
Sabaán. Del mismo modo encontramos el verdadero linaje de Elías, el cual será
expuesto ordenadamente de esta manera: Elías el tisbita fue hermano del sacerdote
Joiada; supuestamente también él era de estirpe de sacerdotes e hijo de Ahinoam.
Ahinoam era hijo de Sadoc, y Sadoc de Ahitob, hijo de Amoria; Amoria fue hijo de
Razaza, Razaza fue hijo de Aazías, Aazías de Finees, Finees fue hijo de Eleazar,
Eleazar fue hijo de Aarón (evidentemente, del sacerdote), Aarón fue hijo de
Amram, Amram de Coat, Coat de Leví, y Leví fue el tercer hijo de Jacob. Jacob fue
el hermano de Esaú e hijo de Isaac, e Isaac fue hijo de Abraham. Pero en los libros
canónicos
οὐ πάνυ σαφῶς αἱ τούτων γενεαλογίαι ἐμφέρονται ἥ μόνον ἐν ταῖς
Παραλειπομέναις τ῅ς κατὰ τὸν ᾿Ηλίαν ὑποθέσεως μέρη. Υύσει δὲ τῶν τριῶν
παίδων, ΢εδρὰχ Μισὰκ ᾿Αβδεναγώ, οὔτε ἐν παραδόσεσιν οὔτε ἐν ἀποκρύφοις
τοὺς πατέρας ηὕραμεν. Σί οὗν ἐροὖμεν; Ἆρα κἀκεῖνοι, οἱ περὶ ΢εδρὰχ Μισὰκ
᾿Αβδεναγώ, φαντάσουσιν ἡμ᾵ς λογίζεσθαι ἃ μὴ χρὴ καὶ ὑπερόγκως θαυμάζειν
ὑπὲρ τὸ μέτρον ἑκάστην ὑπόθεσιν, ἀπάτορας καὶ ἀμήτορας αὐτοὺς
λογισάμενοι; Ἀλλὰ μὴ γένοιτο. Ὅροι γὰρ ἐτέθησαν ἡμῖν καὶ θεμέλιοι εἰς
οἰκοδομὴν τ῅ς πίστεως καὶ ἀποστόλων παραδόσεις καὶ Γραφαὶ ἅγιαι καὶ
διαδοχαὶ διδασκάλων, καὶ ἐκ πανταχόθεν ἡ ἀλήθεια τοὖ Θεοὖ ἠσφάλισται καὶ
μηδεὶς ἀπατάσθω κενοῖς μύθοις.
4. ᾿Επανελεύσομαι δὲ πάλιν εἰς τὰ προκείμενα, εἰς ἅπερ ο὘τοι φαντάζονται
περὶ τοὖ Μελχισεδέκ. Ὅτι μὲν γὰρ ἅγιος ὁ δίκαιος ὑπ῅ρχε καὶ ἱερεὺς τοὖ Θεοὖ
καὶ βασιλεὺς τ῅ς ΢αλὴμ δ῅λον, ἀλλ' οὐ τ῅ς ἐν οὐραν῵ ὑπάρχων <τάξεως> καὶ
ἀπ' οὐρανοὖ καταβεβηκώς· «Οὐδεὶς γὰρ ἀναβέβηκεν εἰς τὸν οὐρανόν, εἰ μὴ ὁ
ἐκ τοὖ οὐρανοὖ καταβάς, ὁ Τἱὸς τοὖ ἀνθρώπου», φησὶν ὁ ἅγιος καὶ ἀψευδὴς
Θεὸς Λόγος. Σὴν δὲ τάξιν τοὖ Μελχισεδὲκ κηρύττουσα ἡ θεία Γραφὴ καὶ τὸ
Πνεὖμα ὆ητῶς διδάσκον τὴν μετάθεσιν ἔδειξε τ῅ς ἱερωσύνης ἀπὸ τ῅ς παλαι᾵ς
συναγωγ῅ς καὶ τοὖ * ἔθνους εἰς ἔθνος κάλλιστον καὶ ὑπέρτατον καὶ οὐ μετοχῆ
σαρκὸς διαδοχ῅ς ἡνωμένον. Ὁ γὰρ Μελχισεδὲκ ὁ ἅγιος ο὘τος οὐκέτι μετ' αὐτὸν
διαδοχὴν ἔσχεν, ἀλλὰ οὐδὲ ἀφαίρεσιν τ῅ς ἱερωσύνης. Ἔμεινε γὰρ αὐτὸς ἱερεὺς
τὸν πάντα χρόνον τ῅ς αὐτοὖ ζω῅ς καὶ ἔτι ἐν τῆ Γραφῆ ᾄδεται ἱερεύς, μηδενὸς
αὐτὸν διαδεξαμένου ἥ ἀνατρέψαντος τὴν κατὰ τὸν χρόνον τ῅ς αὐτοὖ
ὑπηρεσίας ἱερωσύνην. Οὕτω καὶ ὁ Κύριος ἡμῶν, οὐκ ὢν ἄνθρωπος, ἀλλὰ Θεοὖ
ἅγιος θεὸς Λόγος, Τἱὸς Θεοὖ γεννηθεὶς ἀνάρχως καὶ ἀχρόνως, ἀεὶ σὺν Πατρὶ
ὤν, γενόμενος δὲ δι' ἡμ᾵ς ἐκ Μαρίας ἄνθρωπος καὶ οὐκ ἀπὸ σπέρματος
ἀνδρός, τὴν δὲ ἱερωσύνην * τ῵ Πατρὶ προσφέρει, ἐξ ἀνθρωπότητος τὸ φύραμα
λαβών, ἵνα ὑπὲρ ἡμῶν ἱερεὺς καταστῆ κατὰ τὴν τάξιν Μελχισεδέκ, τὴν μὴ
ἔχουσαν διαδοχήν. Μένει γὰρ τὰ ὑπὲρ ἡμῶν εἰς τὸ διηνεκὲς δῶρα προσφέρων,
πρῶτον μὲν ἑαυτὸν διὰ τοὖ σταυροὖ προσενέγκας, ἵνα λύσῃ π᾵σαν θυσίαν
παλαι᾵ς διαθήκης, τὴν ἐντελεστέραν [δὲ] καὶ ζῶσαν ὑπὲρ παντὸς τοὖ κόσμου
ἱερουργήσας· αὐτὸς ἱερεῖον, αὐτὸς θὖμα, αὐτὸς ἱερεύς, αὐτὸς θυσιαστήριον,
αὐτὸς Θεός, αὐτὸς ἄνθρωπος, αὐτὸς βασιλεύς, αὐτὸς ἀρχιερεύς, αὐτὸς
πρόβατον, αὐτὸς ἀρνίον, τὰ πάντα ἐν π᾵σιν ὑπὲρ ἡμῶν γενόμενος, ἵνα ἡμῖν
ζωὴ κατὰ πάντα τρόπον γένηται, καὶ τ῅ς ἱερωσύνης αὐτοὖ τὸ ἀμετάστατον
ἑδραίωμα εἰς τοὺς αἰῶνας ἀπεργάσηται, οὐκέτι κατὰ τὰ σπερματικὰ καὶ τὰς
διαδοχὰς μερίζων, ἀλλὰ κατὰ τὸ δικαίωμα φυλάττεσθαι ἐν Πνεύματι ἁγίῳ
δωρούμενος.
5. Υαντάζονται δὲ πάλιν ἄλλοι, <ἄλλα> περὶ τούτου τοὖ Μελχισεδὲκ
λέγοντες. ΢αρκικῶς γὰρ οἱ τοιοὖτοι ἀνεκρίθησαν,
no se presentan las genealogías de estas personas de una forma completamente
clara, sólo partes del tema que concierne a Elías en las Crónicas 249. Pero, en
realidad, ni en las tradiciones ni en los libros apócrifos encontramos los padres de
los tres muchachos, Sadrac, Mesac y Abed-Nego. ¿Qué, pues, diremos? ¿Acaso
también ellos – Sadrac, Mesac y Abed-Nego – nos engañarán para hacernos pensar
de modo excesivo sobre cosas innecesarias y asombrarnos en forma desmedida por
la procedencia de cada uno, considerándolos sin padres y sin madres? ¡De ninguna
manera! Las tradiciones de los apóstoles, las sagradas Escrituras y las sucesiones
de maestros nos fueron establecidas como límites y cimientos para la edificación de
la fe, y la verdad de Dios fue consolidada absolutamente. Que nadie se deje
engañar con fábulas vacías.
4. Pero volvamos nuevamente al tema propuesto, a lo que estos [sectarios]
imaginan acerca de Melquisedec. Es evidente que este hombre justo fue santo,
sacerdote de Dios y rey de Salem, pero no era parte del <orden> en el cielo ni había
descendido del cielo; “Pues nadie ha subido al cielo sino el que descendió del cielo,
el Hijo del hombre”250, dice la santa y veraz Palabra de Dios. Cuando la sagrada
Escritura proclamó y el Espíritu expresamente enseñó el orden de Melquisedec
indicó el traslado del sacerdocio de la antigua sinagoga y del pueblo [de Israel]* a
un pueblo mejor y superior que no fue unido por participar de una línea sucesoria
carnal. Pues este santo Melquisedec no tuvo descendencia, pero tampoco le fue
removido el sacerdocio. Él siguió siendo sacerdote todo el tiempo que duró su vida
y en la Escritura aun es celebrado como sacerdote, ya que nadie lo sucedió o
impugnó su sacerdocio durante el tiempo de su servicio. Así también nuestro
Señor – aunque no era un [simple] hombre sino el santo divino Verbo de Dios, el
Hijo de Dios engendrado eterna e intemporalmente, que está siempre con el Padre
pero que por nosotros nació de María como hombre y no de la simiente de varón –
[recibió]* el sacerdocio y lo ofrece al Padre, habiendo tomado el barro de la
humanidad a fin de ser constituido sacerdote en nuestro favor según el orden de
Melquisedec, quien no tuvo descendencia. Él está continuamente presentando
ofrendas por nosotros, habiéndose ofrecido primero a sí mismo por medio de la
cruz para abolir todo sacrificio del antiguo pacto, celebrando el sacrificio vivo y
más perfecto en favor de todo el mundo; Él es víctima sacrificial, Él es ofrenda, Él
es sacerdote, Él es altar, Él es Dios, Él es hombre, Él es rey, Él es sumo sacerdote, Él
es oveja, Él es cordero, volviéndose todo en todos por nosotros para que la vida
eterna sea nuestra en todos los sentidos y para establecer el inmutable fundamento
de su sacerdocio para siempre, asignándolo ya no según los linajes y las
descendencias sino concediendo que, de acuerdo a su orden, sea preservado en el
Espíritu Santo.
5. Otros, a su vez, deliran, diciendo <otras cosas> acerca de este
Melquisedec. Los tales fueron condenados carnalmente,
πνευματικῶς μὴ νενοηκότες τὰ ὑπὸ τοὖ ἁγίου ἀποστόλου ἐν τῆ αὐτῆ ἐπιστολῆ
τῆ πρὸς ῾Εβραίους εἰρημένα. Καὶ ὁ μὲν ῾Ιερακ᾵ς ὁ Αἰγύπτιος αἱρεσιάρχης
νομίζει τοὖτον τὸν Μελχισεδὲκ εἶναι τὸ Πνεὖμα τὸ ἅγιον διὰ τό
«Ἀφομοιούμενος, φησί, τ῵ Τἱ῵ τοὖ Θεοὖ μένει ἱερεὺς εἰς τὸ διηνεκές»· ὡς ἀπὸ
τ῅ς λέξεως ἧς εἶπεν ὁ ἅγιος ἀπόστολος «Σὸ δὲ Πνεὖμα ὑπερεντυγχάνει ὑπὲρ
ἡμῶν στεναγμοῖς ἀλαλήτοις». Ὁ δὲ ἐπιστάμενος τὸ φρόνημα τοὖ Πνεύματος
οἶδεν ὅτι ὑπὲρ ἐκλεκτῶν ἐντυγχάνει τ῵ Θε῵. Ἐξέπεσε δὲ καὶ ο὘τος παντελῶς
τοὖ προκειμένου. Οὐ γὰρ σάρκα ἐνεδύσατο τὸ Πνεὖμά ποτε· σάρκα δὲ μὴ
ἐνδυσάμενον οὐκ εἶχεν εἶναι βασιλεὺς τ῅ς ΢αλὴμ καὶ ἱερεὺς τόπου τινός.
Καιρ῵ δὲ ὅτε περὶ τούτου τοὖ ῾Ιερακ᾵ καὶ τ῅ς αὐτοὖ αἱρέσεως τὴν ἀνατροπὴν
ποιήσομαι, τότε ἐν πλάτει περὶ τούτων διηγήσομαι, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας τὰ νὖν
ἐπιλήψομαι.
6. Πόσα δὲ περὶ τούτου τοὖ Μελχισεδὲκ καὶ ἄλλοι φαντάζονται. ΢αμαρεῖται
μὲν γὰρ τοὖτον νομίζουσιν εἶναι υἱὸν τοὖ Νῶε τὸν ΢ήμ. Καταγέλαστοι δὲ καὶ
αὐτοὶ εὑρεθήσονται. Ἀσφαλιζομένη γὰρ ἡ θεία Γραφὴ πάντα μετὰ εὐταξίας
κατὰ πάντα τὴν ἀλήθειαν ὠχύρωσεν, οὐκ εἰς μάτην τοὺς χρόνους τάξασα καὶ
τὰ ἔτη ἑκάστης τῶν πατέρων ζω῅ς καὶ διαδοχ῅ς ἀριθμήσασα. Ὅτε γὰρ
᾿Αβραὰμ ὑπ῅ρχεν ὀγδοήκοντα ὀκτὼ ἥ καὶ ἐνενήκοντα ἐτῶν πλείω ἐλάσσω, ὁ
Μελχισεδὲκ αὐτ῵ ὑπηντ᾵το καὶ ἐξέβαλεν αὐτ῵ ἄρτους καὶ οἶνον, προτυπῶν
τῶν μυστηρίων τὰ αἰνίγματα· ἀντίτυπα τοὖ <σώματος τοὖ Κυρίου, αὐτοὖ τοὖ>
Κυρίου ἡμῶν λέγοντος ὅτι «Ἐγώ εἰμι ὁ ἄρτος ὁ ζῶν», καὶ ἀντίτυπα τοὖ αἵματος
αὐτοὖ τοὖ ἐκ τ῅ς πλευρ᾵ς αὐτοὖ ὆εύσαντος εἰς κάθαρσιν τῶν κεκοινωμένων
καὶ ὆αντισμὸν καὶ σωτηρίαν τῶν ἡμετέρων ψυχῶν. Ὁ δὲ τοὖ ᾿Αβραὰμ πατὴρ
Θάρρα ἑβδομηκοστὸν κατάγων ἔτος τὸν ᾿Αβραὰμ ἐγέννησεν, καὶ γέγονεν ἔτη
ἑκατὸν ἑξήκοντα πλείω ἐλάσσω. Ναχὼρ δὲ ἐγέννησε τὸν Θάρρα ἑβδομήκοντα
ἐννέα ἐτῶν ὑπάρχων, καὶ γέγονε σλθ ἔτη. ΢εροὺχ δὲ ἐγέννησε τὸν Ναχὼρ ρλ
ἐτῶν ὑπάρχων, καὶ γεγόνασιν ἔτη τξθ. ῾Ραγαὖ δὲ ἐγέννησε τὸν ΢εροὺχ
ὑπάρχων ρλβ ἐτῶν, καὶ γέγονε πεντακοσιοστὸν πρῶτον ἔτος. Υάλεκ δὲ
ἐγέννησε τὸν ῾Ραγαὖ ὢν ρλ ἐτῶν, καὶ γέγονεν ἔτη ἑξακόσια τριάκοντα ἕν.
῎Εβερ δὲ ἐγέννησε τὸν Υάλεκ ἐν ἔτει ρλδ τ῅ς αὐτοὖ ζω῅ς, καὶ γεγόνασιν
ἑπτακόσια ἑξήκοντα πέντε ἔτη. ΢άλα δὲ ἐγέννησε τὸν ῎Εβερ ἑκατοστὸν
τριακοστὸν ἔτος κατάγων τ῅ς αὐτοὖ ἡλικίας, καὶ γέγονεν ὀκτακόσια
ἐνενήκοντα πέντε ἔτη. Κην᾵ δὲ ἐγέννα τὸν ΢άλα ἔτος κατάγων ρθ τ῅ς αὐτοὖ
ζω῅ς, καὶ γέγονεν χίλια τέσσαρα ἔτη. ᾿Αρφαξὰδ δὲ ἐτῶν ρλε ὢν ἐγέννησε τὸν
Κην᾵ν, καὶ γέγονεν χίλια ρλθ ἔτη. ΢ὴμ δὲ ρβ ἔτει τ῅ς αὐτοὖ ζω῅ς, ὁ
προειρημένος καὶ φαντασιαζόμενος παρὰ τοῖς ΢αμαρείταις εἶναι Μελχισεδέκ,
ἐγέννησε τὸν ᾿Αρφαξάδ, καὶ ὁμοὖ γέγονεν ἔτη χίλια διακόσια τεσσαράκοντα
ἓν ἕως τοὖ χρόνου τοὖ ᾿Αβραάμ, καθ' ὃν συνήντησε τ῵ Μελχισεδὲκ ἐπανιὼν
ἀπὸ τ῅ς κοπ῅ς τῶν περὶ ᾿Αμαρφὰλ καὶ ᾿Αριὼχ καὶ Φοδολλογομὸρ καὶ Θαλγὰ
τῶν βασιλέων.
ya que no han entendido espiritualmente las cosas dichas por el santo apóstol en
su Epístola a los Hebreos. El heresiarca egipcio Hieracas cree que este Melquisedec es
el Espíritu Santo debido al *versículo+ que dice: “Hecho semejante al Hijo de Dios,
permanece sacerdote para siempre”251; así, a causa de este pasaje el santo apóstol
dijo: “Pero el Espíritu intercede por nosotros con gemidos indecibles” 252. Pero el
que comprende la manera de pensar del Espíritu sabe que intercede con Dios en
favor de los elegidos. Este Hieracas también se apartó por completo del
fundamento establecido, pues el Espíritu nunca se vistió la carne, y si no vistió la
carne no podría ser rey de Salem y sacerdote de lugar alguno. A su tiempo, cuando
componga la refutación de este Hieracas y su secta, entonces expondré acerca de
estas cosas en extenso, pero ahora retomaré el hilo del discurso.
6. ¡Y cuántas cosas fantasean también otros acerca de este Melquisedec! Los
samaritanos creen que él es Sem, un hijo de Noé, pero habrá de reconocerse que
ellos son ridículos. La sagrada Escritura, que asegura todo con buen orden,
fortificó la verdad bajo todos los aspectos y no en vano dispuso en orden los
períodos de tiempo y enumeró los años de vida y la descendencia de cada uno de
los patriarcas. Pues cuando Abaham tenía ochenta y ocho años más o menos – o
incluso noventa – Melquisedec se encontró con él y le ofreció panes y vino,
prefigurando los símbolos de los misterios253; símbolos <del cuerpo del Señor, del
mismo> Señor nuestro que dijo: “Yo soy el pan vivo”254, y símbolos de su sangre,
que fluyó de su costado para purificación de los mancillados y para aspersión y
salvación de nuestras almas. El padre de Abraham, Taré, tenía setenta años cuando
engendró a Abraham, y [sumando los noventa años que tenía Abraham cuando se
encontró con Melquisedec] da como resultado ciento sesenta años más o menos.
Nacor engendró a Taré a los setenta y nueve años, y eso suma 239 años. Serug
tenía 130 años cuando engendró a Nacor, y resultan así 369 años. Cuando Reu
engendró a Serug tenía 132 años, y da como resultado quinientos un años. Peleg
tenía 130 años cuando engendró a Serug, sumando así seiscientos treinta y un años.
Heber engendró a Peleg a los 134 años de su vida, y así da setecientos sesenta y
cinco años. Sala engendró a Heber cuando tenía ciento treinta años de edad255, y
esto suma ochocientos noventa y cinco años. Cainán256 engendró a Sala cuando
tenía ciento nueve años, y así da mil cuatro años. Arfaxad tenía 135 años cuando
engendró a Cainán, y esto resulta en 1139 años. Sem – que ya fue mencionado y al
que los samaritanos imaginan que es Melquisedec – tenía 102 años de edad cuando
engendró a Arfaxad, y en conjunto esto suma mil doscientos cuarenta y un años
hasta el tiempo de Abraham, cuando se encontró con Melquisedec al volver de la
matanza de los reyes Amrafel, Arioc, Quedorlaomer y Tidal.
Οὐκ ἔζησε δὲ ΢ὴμ τοσαὖτα ἔτη κατὰ τὴν τούτων ληρώδη φαντασίαν, ἀλλὰ ρβ
ἐτῶν ὢν ἐγέννησε τὸν ᾿Αρφαξάδ, ἐν τ῵ δευτέρῳ ἔτει μετὰ τὸν κατακλυσμόν.
«Καὶ ἔζησε μετὰ ταὖτα, ὥς φησιν ἡ θεία Γραφή, φ ἔτη, καὶ ἐγέννησεν υἱοὺς καὶ
θυγατέρας, καὶ ἀπέθανε». Σοίνυν αὐτοὖ ζήσαντος ἑξακόσια καὶ δύο ἔτη καὶ
τελευτήσαντος πῶς ἠδύνατο φθάσαι εἰς χίλια καὶ διακόσια τεσσαράκοντα καὶ
ἓν ἔτη, ἵνα ὁ ΢ὴμ ὁ υἱὸς τοὖ Νῶε τοὖ πρὸ δέκα γενεῶν τοὖ ᾿Αβραὰμ κληθείη
Μελχισεδὲκ παρὰ τούτοις, μετὰ δέκα γενεάς, ἔτη δὲ χίλια διακόσια
τεσσαράκοντα ἕν; Καὶ ὦ τ῅ς πολλ῅ς τῶν ἀνθρώπων πλάνης. Κατὰ δὲ ψ῅φον
ἄλλων ἀντιγράφων ἀπὸ τ῅ς τοὖ ΢ὴμ ἡλικίας, ἐξότε γεγένηται ὁ αὐτὸς ΢ήμ,
ἕως τοὖ προδεδηλωμένου χρόνου τ῅ς [τε] τοὖ ᾿Αβραὰμ συναντήσεως τ῵
Μελχισεδέκ, ἥτις ἦν ἐν ὀγδοηκοστ῵ ὀγδόῳ ἔτει τ῅ς αὐτοὖ ζω῅ς ἥ ἐνενηκοστ῵,
γίνεται ἑξακόσια εἴκοσι ὀκτὼ ἔτη πλείω ἐλάσσω, ὥστε ἐξ ἅπαντος μὴ
δύνασθαι εἰς τὸν προδεδηλωμένον τοὖ ᾿Αβραὰμ χρόνον τὸν ΢ὴμ φθάνειν, ἵνα
καὶ Μελχισεδὲκ νομισθείη. Καὶ διέπεσε πανταχόθεν καὶ ἡ τῶν ΢αμαρειτῶν
χυδαιολογία.
7. ᾿Ιουδαῖοι δὲ πάλιν φάσκουσι τὸν τοιοὖτον δίκαιον μὲν εἶναι καὶ ἀγαθὸν
καὶ ἱερέα τοὖ Ὑψίστου, ὡς ἔχει ἡ θεία Γραφή, διὰ δὲ τὸ υἱὸν αὐτὸν εἶναι πόρνης,
φασί, τὴν μητέρα αὐτοὖ μὴ γεγράφθαι μηδὲ τὸν πατέρα αὐτοὖ γινώσκεσθαι.
Ἐξέπεσε δὲ καὶ τούτων ὁ ληρώδης λόγος. Καὶ γὰρ καὶ ῾Ραὰβ πόρνη ὑπ῅ρχε καὶ
ἔστι γεγραμμένη, καὶ Ζαμβρὶ πορνεύσας γέγραπται καὶ Φασβιεὶ μετ' αὐτοὖ,
καίπερ ἀλλοτρία οὗσα καὶ οὐκ ἀπὸ γένους ᾿Ισραὴλ ἀναγομένη. Καί «Π᾵ς ὁ μὴ
διὰ τ῅ς θύρας εἰσερχόμενος, ὡς ἔφη τὸ ἅγιον Εὐαγγέλιον, λῃστὴς καὶ οὐκ ὢν
ποιμὴν ὑπάρχει».
᾿Εν δὲ τῆ Ἐκκλησίᾳ φύσει τινὲς διαφόρως τοὖτον τὸν Μελχισεδὲκ ὁρίζονται.
Οἱ μὲν γὰρ αὐτὸν νομίζουσι φύσει τὸν Τἱὸν τοὖ Θεοὖ, ἐν ἰδέᾳ δὲ ἀνθρώπου
τότε τ῵ ᾿Αβραὰμ πεφηνέναι. Ἐκπίπτουσι δὲ καὶ αὐτοὶ τοὖ προκειμένου· οὐ γάρ
τις ἑαυτ῵ ὅμοιος γενήσεταί ποτε, ὡς ἔχει ἡ θεία Γραφὴ ὅτι «Ἀφομοιούμενος τ῵
Τἱ῵ τοὖ Θεοὖ μένει ἱερεὺς εἰς τὸ διηνεκές». Σ῵ ὄντι δὲ «Ὁ μὴ γενεαλογούμενος
ἐξ αὐτῶν τὸν ᾿Αβραὰμ δεδεκάτωκεν»· ἐπειδὴ γὰρ οὐκ ἐξ αὐτῶν τῶν
᾿Ισραηλιτῶν γενεαλογεῖται, γενεαλογεῖται δὲ ἐξ ἀνθρώπων ἄλλων. Σούτων
πάντων τὸν κατάλογον ποιησάμενοι, <ὧν> διὰ τὴν αἵρεσιν ταύτην
ἐπεμνήσθημεν, [καὶ] ὡς ἐν παρεκβάσει περὶ τούτων διηγησάμεθα.
8. Εἰς ὄνομα δὲ τούτου τοὖ Μελχισεδὲκ ἡ προειρημένη αἵρεσις καὶ τὰς
προσφορὰς ἀναφέρει καὶ αὐτὸν εἶναι εἰσαγωγέα πρὸς τὸν Θεὸν λέγει καὶ δι'
αὐτοὖ, φησί, δεῖ τ῵ Θε῵ προσφέρειν, ὅτι ἄρχων ἐστὶ δικαιοσύνης, ἐπ' αὐτὸ
τοὖτο κατασταθεὶς ὑπὸ τοὖ Θεοὖ ἐν οὐραν῵, πνευματικός τις ὢν καὶ εἰς
ἱερωσύνην Θεοὖ τεταγμένος. Καὶ δεῖ ἡμ᾵ς αὐτ῵ προσφέρειν, φασίν, ἵνα δι'
αὐτοὖ προσενεχθῆ ὑπὲρ ἡμῶν καὶ εὕρωμεν δι' αὐτοὖ ζωήν. Καὶ Φριστὸς μέν,
φησίν, ἐξελέγη, ἵνα ἡμ᾵ς καλέσῃ
Pero Sem no vivió tal cantidad de años, conforme a la ridícula fantasía [de los
samaritanos] sino que tenía 102 años cuando engendró a Arfaxad, en el segundo
año después del diluvio. “Y después de esto” – como dice la sagrada Escritura –
“vivió 500 años, y engendró hijos e hijas, y murió” 257. Así pues, si él vivió
seiscientos dos años y murió, ¿cómo pudo llegar a los mil doscientos cuarenta y un
años para que, después de diez generaciones y mil doscientos cuarenta y un años,
Sem el hijo de Noé, que vivió diez generaciones antes que Abraham, fuera llamado
Melquisedec por esta gente? ¡Oh, qué grande es el extravío de los hombres! Pero
según el cálculo de la edad de Sem a partir de otras transcripciones, desde que el
mismo Sem fue engendrado hasta el tiempo del antedicho encuentro de Abraham
con Melquisedec, el cual ocurrió a los ochenta y ocho o noventa años de su vida,
hay seiscientos veintiocho años más o menos, de modo que de ninguna manera
Sem habría sido capaz de llegar hasta el tiempo de Abraham antes mencionado
para que fuese considerado Melquisedec. Y toda la palabrería sin sentido de los
samaritanos fracasó por completo.
7. A su vez, los judíos sostienen que Melquisedec era justo, bueno y
sacerdote del Altísimo, como dice la divina Escritura, pero debido a que era hijo de
una prostituta – dicen – su madre no ha quedado registrada [en las Escrituras] ni
su padre es conocido. Pero su ridículo argumento también falló. Rahab también era
prostituta y está registrada258; también está escrito que Zimri fornicó y Cozbi [está
anotada] junto con él259, aunque era extranjera y no tenía ascendencia israelita. Así,
como dice el santo Evangelio: “Todo el que no entra por la puerta es ladrón y no
pastor”260.
Pero algunos que en la actualidad están en la Iglesia colocan a este
Melquisedec en diferentes categorías. Unos creen que en realidad él es el Hijo de
Dios, que en aquel entonces se le apareció a Abraham en forma de hombre. Pero
éstos también se apartaron del fundamento establecido, pues nadie se hará
semejante a sí mismo, puesto que la divina Escritura dice: “Hecho semejante al
Hijo de Dios, permanece sacerdote para siempre”261. Pero ciertamente: “Aquel cuya
genealogía no procede de ellos recibió el diezmo de Abraham”262; puesto que su
genealogía no procede de los israelitas, entonces procede de otras personas.
Habiendo hecho la lista de todos estos [errores] – <de los cuales> me acordé a causa
de esta secta – haremos un paréntesis para exponerlos.
8. La antedicha secta también presenta sus ofrendas en el nombre de este
Melquisedec, dice que él es quien nos introduce en la presencia de Dios y que es
necesario entregar ofrendas a Dios a través de él porque es un Arconte de justicia,
establecido en el cielo por Dios para esto mismo, un ser espiritual y ordenado para
el sacerdocio de Dios. Y es necesario – dicen – que le presentemos ofrendas a él
para que por medio de él sean ofrecidas [a Dios] en nuestro favor y a través de él
encontremos vida. Dicen que también Cristo fue elegido para que nos llamase
ἐκ πολλῶν ὁδῶν εἰς μίαν ταύτην τὴν γνῶσιν, ὑπὸ Θεοὖ κεχρισμένος καὶ
ἐκλεκτὸς γενόμενος, ἐπειδὴ ἀπέστρεψεν ἡμ᾵ς ἀπὸ εἰδώλων καὶ ὑπέδειξεν ἡμῖν
τὴν ὁδόν. Ἐξ ο὘περ ὁ ἀπόστολος ἀποσταλεὶς ἀπεκάλυψεν ἡμῖν ὅτι μέγας ἐστὶν
ὁ Μελχισεδὲκ καὶ ἱερεὺς μένει εἰς τὸν αἰῶνα. Καὶ θεωρεῖτε πηλίκος ο὘τος, καὶ
ὅτι τὸ ἧσσον ἐκ τοὖ μείζονος εὐλογεῖται, καὶ διὰ τοὖτο, φησί, καὶ τὸν ᾿Αβραὰμ
τὸν πατριάρχην εὐλόγησεν, ὡς μείζων ὤν, ο὘ ἡμεῖς ἐσμὲν μύσται, ὅπως
τύχωμεν καὶ αὐτοὶ ἡμεῖς παρ' αὐτοὖ τ῅ς εὐλογίας.
9. Καὶ ὡς μάταιος πασῶν αἱρέσεων ἡ διάνοια. Ἰδοὺ γὰρ καὶ ο὘τοι ἠρνήσαντο
τὸν αὐτῶν Δεσπότην τὸν «ἀγοράσαντα αὐτοὺς τ῵ ἰδίῳ αὐτοὖ αἵματι», τὸν οὐκ
ἀπὸ Μαρίας ἐναρξάμενον, ὡς αὐτοὶ νομίζουσιν, ἀλλ' ἀεὶ ὄντα πρὸς τὸν
Πατέρα θεὸν Λόγον, γεγεννημένον ἐκ τοὖ Πατρὸς ἀνάρχως καὶ ἀχρόνως, ὡς
π᾵σα Γραφὴ διηγεῖται· ᾧ καὶ εἶπεν ὁ Πατήρ «Ποιήσωμεν ἄνθρωπον κατ'
εἰκόνα ἡμετέραν καὶ καθ' ὁμοίωσιν», καὶ οὐχὶ τ῵ Μελχισεδέκ. Εἰ μὲν γὰρ καὶ
ἱερεὺς [ἐστι] τοὖ Θεοὖ τοὖ Ὑψίστου ἐν τῆ ἰδίᾳ γενεᾶ γεγένηται καὶ οὐκ ἔσχε
διαδοχὴν μετ' αὐτόν, ἀλλ' οὐκ ἔστιν ἄνωθεν ἀπ' οὐρανοὖ καταβάς. Οὐ γὰρ
εἶπεν ἡ Γραφὴ ὅτι «κατήνεγκε» ἄρτον καὶ οἶνον, ἀλλὰ «ἐξήνεγκεν» αὐτ῵ τε καὶ
τοῖς μετ' αὐτοὖ, ὡς ἀπὸ τῶν βασιλείων ἀποδεξόμενος τὸν διερχόμενον
πατριάρχην· καὶ εὐλόγησεν αὐτὸν διὰ τὴν προσοὖσαν αὐτ῵ δικαιοσύνην καὶ τὸ
πιστὸν καὶ τὸ εὐλαβὲς τοὖ ἀνδρός, ὅτι ἐν ἅπασι δοκιμασθεὶς ἐν οὐδενὶ ἐξέπεσε
τ῅ς δικαιοσύνης ὁ πατριάρχης, ἀλλὰ καὶ ἐν τούτῳ συνεργὸν ἔσχε τὸν Θεὸν
κατὰ τῶν * ἀληθῶς ἐπελθόντων τῆ τῶν ΢οδομιτῶν χώρᾳ καὶ ἀφελομένων καὶ
τὸν ἀδελφιδοὖν αὐτοὖ τὸν ἅγιον Λώτ, ὃν καὶ ἀπέστρεψε μετὰ τ῅ς πάσης
σκυλεύσεως καὶ λαφυραγωγίας.
Πόθεν δὲ οὐ δείξωμεν ὅτι ἦν ἀεὶ <ὁ> Τἱὸς σὺν Πατρί; «Ἐν ἀρχῆ γὰρ ἦν ὁ
Λόγος, καὶ ὁ Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεόν, καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος», καὶ οὐκ εἶπεν «Ἐν
ἀρχῆ ἦν ὁ Μελχισεδὲκ οὐδὲ Θεὸς ἦν ὁ Μελχισεδέκ». Καὶ πάλιν «Ἦλθεν οὗν ὁ
Κύριος πρὸς τὸν ᾿Αβραάμ, καὶ ἔβρεξε Κύριος παρὰ Κυρίου πὖρ καὶ θεῖον ἐπὶ
΢όδομα καὶ Γόμορρα». Καὶ αὐτὸς ὁ ἀπόστολός φησιν «Εἷς Θεός, ἐξ ο὘ τὰ
πάντα, καὶ εἷς Κύριος ᾿Ιησοὖς Φριστός, δι' ο὘ τὰ πάντα». Καὶ ἵνα μή τις εἴπῃ·
οὐκοὖν ποὖ ἐστι τὸ Πνεὖμα, ἐπειδήπερ περὶ ἑνὸς καὶ ἑνὸς διηγεῖται; Οὐκ ἔδει
τὸ Πνεὖμα αὐτοσύστατον γίνεσθαι ἑαυτοὖ· ἀεὶ γὰρ φυλάττεται ἡ θεία Γραφὴ
ὑπογραμμὸς ἡμῖν γίνεσθαι. Ἐφθέγγετο ἐν Πνεύματι ἁγίῳ ὁ ἀπόστολος καὶ
ἔλεγεν «Εἷς Θεός, ἐξ ο὘ τὰ πάντα καὶ εἷς Κύριος ᾿Ιησοὖς Φριστός, δι' ο὘ τὰ
πάντα». Ἦν δὲ ἐν Πνεύματι ἁγίῳ λέγων τοὖτο· οὐ γὰρ ἵνα λείψῃ ἡ Σριάς.
Αὐτὸς δὲ ὁ Κύριος σαφῶς λέγει ὅτι «Ἀπελθόντες βαπτίσατε πάντα τὰ ἔθνη εἰς
ὄνομα Πατρὸς καὶ Τἱοὖ καὶ ἁγίου Πνεύματος». Καὶ πάλιν ὁ ἀπόστολος λέγει
«Ἓν δέ ἐστιν τὸ Πνεὖμα τὸ διαιροὖν ἑκάστῳ ὡς βούλεται πρὸς τὸ συμφέρον».
Ἰδοὺ τοίνυν Πατήρ, ἰδοὺ Τἱός, ἰδοὺ Πνεὖμα ἅγιον, καὶ οὐδαμοὖ περὶ
Μελχισεδὲκ λέγει ὅτι ἐν τοῖς χαρίσμασιν ἐμπολιτεύεται οὔτε ἐν τοῖς ὑψώμασι.
Καὶ μάτην παρὰ τούτοις ᾄδεται
de los muchos caminos263 a este único conocimiento. Él fue ungido por Dios y
hecho su elegido pues nos apartó de los ídolos y nos mostró el camino. Después de
esto el apóstol fue enviado y nos reveló que Melquisedec es grande y permanece
sacerdote para siempre. Mirad cuán grande es éste, y que el menor es bendecido
por el mayor. Por esto – dice –también bendijo al patriarca Abraham, puesto que
[Melquisedec] – de quien somos iniciados, de modo que también nosotros
tengamos parte de su bendición – era mayor [que Abraham].
9. ¡Qué fútil es la opinión de todas las sectas! Pues he aquí que también estos
negaron a su Señor que “los compró con su propia sangre”264, quien no comenzó a
existir desde [que nació de] María, como ellos creen, sino que es el Verbo divino
que está siempre con el Padre, engendrado del Padre eterna e intemporalmente,
como lo expone toda Escritura; a quien también dijo el Padre: “Hagamos el hombre
a nuestra imagen y semejanza”265, y no a Melquisedec. Pues aunque [Melquisedec]
fue sacerdote del Dios Altísimo en su propia generación y no tuvo descendencia,
sin embargo no es el que descendió del cielo. Pues la Escritura no dijo que él “hizo
descender” pan y vino sino que se lo “trajo” *a Abraham+ y a los que estaban con
él, como si [los hubiera traído] de su palacio real para agasajar al patriarca que iba
de paso. Lo bendijo a causa de la justicia, la fe y la piedad del varón, porque el
patriarca fue probado en todo pero en nada se apartó de la justicia, sino que
también en esto tuvo la ayuda de Dios contra [los reyes]* que verdaderamente
atacaron el país de los sodomitas y se llevaron a su sobrino, el santo Lot, a quien
también trajo de vuelta junto con todos los despojos de guerra y el botín.
¿De dónde no podríamos probar que <el> Hijo estuvo siempre con el Padre?
“En el principio era el Verbo, y el Verbo estaba con Dios, y el Verbo era Dios” 266, y
no dijo: “En el principio era Melquisedec” ni “y Melquisedec era Dios”. Y de
nuevo: “Vino el Señor a Abraham, y el Señor hizo llover sobre Sodoma y Gomorra
fuego y azufre de parte del Señor”267. El apóstol mismo dijo: “Un Dios, de quien
son todas las cosas, y un Señor, Jesucristo, por medio de quien son todas las
cosas”268. Y para que nadie diga: “Pues bien, ¿dónde est{ el Espíritu, puesto que
[san Pablo] habla acerca de `un [Dios]´ y `un *Señor+´?” No era conveniente que el
Espíritu hiciera referencia a sí mismo269; la divina Escritura es siempre preservada
para servirnos de ejemplo. El santo apóstol habló [inspirado] por el Espíritu y dijo:
“Un Dios, de quien son todas las cosas, y un Señor, Jesucristo, por medio de quien
son todas las cosas”. Él estaba *inspirado+ por el Espíritu cuando dijo esto; su
intención no era menoscabar la Trinidad. El Señor mismo dijo claramente: “Yendo,
bautizad a todas las naciones en el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu
Santo”270. Y a su vez el apóstol dice: “Uno es el Espíritu, que reparte a cada uno
como quiere para su provecho”271. Pues bien, he aquí el Padre, he aquí el Hijo, he
aquí el Espíritu Santo, y en ninguna parte dice acerca de Melquisedec que vive en
los dones o en las alturas. Y en vano estos sectarios tienen siempre en la boca
τὰ ψευδ῅ καὶ ἐπινενοημένα τῶν προσκομμάτων, οὐκ ἀπὸ τ῅ς ἀληθείας αὐτοῖς
συμβαίνοντα, ἀλλὰ ἐξ αὐτοὖ τοὖ συρίγματος τοὖ δράκοντος, ὡς ἑκάστην
αἵρεσιν ἠδυνήθη ἀπατ῅σαί τε καὶ πλαν῅σαι.
῏Ηλθε δὲ πάλιν εἰς ἡμ᾵ς ὥς τινες περιττότερον τῶν προειρημένων πάντων
πλανηθέντες καὶ περισσοτέρᾳ ἀλαζονείᾳ ἐννοίας ἀρθέντες ἐτόλμησαν εἰς
ἀπορίαν διανοημάτων τραπ῅ναι καὶ εἰς βλάσφημον ἔννοιαν ἐλθεῖν καὶ εἰπεῖν
τὸν αὐτὸν Μελχισεδὲκ εἶναι τὸν Πατέρα τοὖ Κυρίου ἡμῶν ᾿Ιησοὖ Φριστοὖ. Καὶ
ὦ τ῅ς τῶν ἀνθρώπων ἀφυλάκτου ἐννοίας καὶ ἀπατωμένης καρδίας καὶ μὴ
ἐχούσης στάσιν ἀληθείας. Ἀπὸ τοὖ γὰρ τὸν ἀπόστολον λέγειν ἀπάτορα καὶ
ἀμήτορα τὸν Μελχισεδὲκ καὶ ἀγενεαλόγητον, διὰ τὸ ὑπέρογκον τ῅ς φράσεως
πλανηθέντες τῆ ἐννοίᾳ οἱ τοιοὖτοι καὶ * διανοηθέντες τὰ * εἰς τὸν Πατέρα τῶν
ὅλων ἀναλογοὖντα ἐν ἑαυτοῖς ἀνετύπωσαν βλασφημίας πλάνην. Ἀπὸ τοὖ γὰρ
τὸν Πατέρα τῶν ὅλων, Θεὸν τὸν παντοκράτορα, μήτε πατέρα ἔχειν μήτε
μητέρα μήτε ἀρχὴν ἡμερῶν μήτε ζω῅ς τέλος (τοὖτο γὰρ <παρὰ> π᾵σιν
ὡμολόγηται) ἀπεικάσαντες τούτῳ τὸν Μελχισεδὲκ διὰ τὸ περὶ αὐτοὖ οὕτω τὸν
ἀπόστολον εἰρηκέναι εἰς ἀφροσύνης βλασφημίαν πεπτώκασι, μὴ νοήσαντες τὰ
ἄλλα τὰ περὶ αὐτοὖ εἰρημένα. Περὶ γὰρ τοὖ Μελχισεδὲκ εἴρηται ὅτι «Ἦν ἱερεὺς
τοὖ Ὑψίστου». Εἰ οὗν Ὕψιστός ἐστιν ο὘τος καὶ Πατήρ, ἄρα ἑτέρου Ὑψίστου
ὑπάρχων ἱερεὺς οὐκέτι αὐτὸς εἴη Πατὴρ τῶν ὅλων, ἱερατεύων ἑτέρῳ Ὑψίστῳ.
Καὶ ὦ τ῅ς τῶν ἀνθρώπων χυδαιότητος τ῅ς τὰ ἀληθινὰ μὴ κατανοούσης, ἐπὶ τὰ
πλάνα δὲ ἑαυτὴν τρεπούσης. Σὸ πέρας γὰρ τ῅ς ἐπιλύσεως τοὖ παντὸς
ζητήματος ὁ ἅγιος ἀπόστολος συναγαγὼν ἔφη «Ὁ δὲ μὴ γενεαλογούμενος ἐξ
αὐτῶν» (δ῅λον δέ· ἀλλὰ ἐξ ἑτέρων) «δεδεκάτωκε τὸν ᾿Αβραάμ», καὶ πάλιν «Ὃς
ἐν ταῖς ἡμέραις τ῅ς σαρκὸς αὐτοὖ δεήσεις καὶ ἱκεσίας ἐποιεῖτο, φησί, πρὸς τὸν
δυνάμενον αὐτὸν σῶσαι»· ὅτι δὲ <ὁ> Πατὴρ σάρκα οὐκ ἐνεδύσατο δ῅λον.
Καὶ περὶ τούτων δὲ ἱκανῶς διαλεχθέντες καταλείψωμεν τὴν αἵρεσιν, ὥσπερ
μυογαλίδιον λίθῳ πεπαικότες διὰ τ῅ς στερε᾵ς πίστεως καὶ ἑδραιώματος καὶ
φυγόντες τὸ ἰοβόλον αὐτ῅ς δηλητήριον. Σὸ γὰρ μυογαλίδιόν φασι πρὸς μὲν τὴν
ὥραν μηδὲν ἀδικεῖν τὸν δακνόμενον, χρόνῳ δέ τινι τὸ σῶμα ἀφανίζειν καὶ εἰς
λώβησιν κελεφίας ἕως ὅλων τῶν μελῶν ἄγειν τὸν ἐπιβουλευθέντα. Οὕτω καὶ
αὕτη ἡ αἵρεσις * τῆ διανοίᾳ τοῖς εὐθὺς περὶ τούτων ἀκούσασι φαίνεται ὡς
οὐδὲν *, προσεντριβομένη δὲ ἡ τῶν λόγων παρολκὴ ζητήματα ἐμποιεῖ καὶ
ὥσπερ ἀφανισμὸν τοῖς μὴ τυχοὖσι τοὖ βοηθήματος τ῅ς ἀντιδότου ταύτης, τ῅ς
παρ' ἡμῶν γενομένης κατ' αὐτ῅ς ἀνατροπ῅ς τε καὶ ἀντιλογίας. Οὐ τάχιον δὲ
φαίνεται τὸ ζ῵ον. Ἐν νυκτὶ γάρ ἐστι πορευόμενον καὶ οὕτω τὴν βλάβην
ἐργάζεται, μάλιστα δὲ ἐν τῆ τῶν Αἰγυπτίων χώρᾳ, ὡς ἰστέον ἐστὶ τοῖς τὴν
γνῶσιν τοὖ ζῴου ἐπισταμένοις,
las mentiras y ficciones [que inventan a partir de los pasajes que no entienden
correctamente, los que les son] piedras de tropiezo, ya que no se originan de la
verdad sino que proceden del silbido de la serpiente misma, que fue capaz de
engañar y extraviar a cada secta.
De nuevo, llegó a nosotros [el rumor] que algunos, mucho más extraviados
que todos los antes mencionados y exaltados por una excesiva presunción del
intelecto, se atrevieron a pensar en una idea perturbadora y llegar a un concepto
blasfemo y decir que este mismo Melquisedec es el Padre de nuestro Señor
Jesucristo. ¡Oh, qué incauto es el pensamiento de los hombres, qué engañado su
corazón, sin firmeza en la verdad! Pues a partir de lo dicho por el apóstol – que
Melquisedec no tiene padre, madre ni linaje – debido a lo elevado de la expresión
éstos se extraviaron en su pensamiento y [tontamente]* pensaron que [lo que se
dice de Melquisedec]* se corresponde con el Padre de todos, y así se imaginaron
un engaño blasfemo. Dado que el Padre de todos, Dios todopoderoso, no tiene
padre ni madre, ni principio de sus días ni fin de su vida (esto es reconocido por
todos), ellos han caído en una estúpida blasfemia al asemejarlo a Melquisedec
porque el apóstol ha hablado acerca de él de esa manera, sin entender las otras
cosas dichas acerca de él. Pues acerca de Melquisedec se dice: “Era sacerdote del
Altísimo”. Así pues, si éste es el Altísimo y también el Padre, entonces, al ser
sacerdote de otro [Dios] Altísimo, él ya no sería el Padre de todos, ya que oficiaría
como sacerdote de otro Altísimo. ¡Oh, qué confusión la de la gente que no
comprende las cosas verdaderas, sino que se vuelve a sí misma hacia los errores!
Sintetizando la solución final de todo el asunto, el santo apóstol dijo: “Pero aquel
cuya genealogía no procede de ellos” (evidentemente, sino que procede de otros)
“recibió el diezmo de Abraham”272, y de nuevo dijo: “El cual, en los días de su
carne, ofreció ruegos y súplicas al que era capaz de salvarle”273; pero es manifiesto
que <el> Padre no vistió la carne.
Y habiendo discutido suficientemente acerca de ellos dejaremos de lado esta
secta, luego de haberla apaleado por medio de la sólida fe y su fundamento como
si hubiéramos golpeado con una piedra a una musaraña y evitado su pernicioso
veneno. Pues dicen que la musaraña no causa ningún daño inmediato al que es
mordido, pero luego de un tiempo destruye su cuerpo e infecta todos los
miembros de su víctima con la lepra. Del mismo modo, también esta secta parece
que no hace ningún [daño]* inmediatamente [cuando infecta]* a la mente de los
que escuchan acerca de estas cosas, pero con el paso del tiempo sus palabras
penetran [en el pensamiento], generan preguntas y, del mismo modo [que el
veneno de la musaraña], causan la destrucción a los que carecen del auxilio de este
antídoto: la réplica y refutación que hemos hecho contra esta [secta]. Pero este
animal no se deja ver fácilmente. Está activo por la noche y solamente entonces
provoca daño, ante todo en Egipto. Así, para los que [no] conocen el animal,
ὅτι οὐ παρέργως οὔτε σεσυκοφαντημένως τ῅ς τοὖ ζῴου ὑποθέσεως
πεποιήμεθα τὴν μνήμην, ἀπεικάσαντες αὐτὸ τῆ παρὰ τ῅ς αἱρέσεως βλάβῃ·
τοιοὖτο γὰρ αὐτ῅ς τὸ ἀδίκημα ὑπάρχει. Ἐφεξ῅ς δὲ βαδιοὖμαι ἐπὶ τὰς ἄλλας,
ὅπως τὸ ἐπάγγελμα ἐν Θε῵ πληρῶσαι καταξιωθέντες τ῵ Θε῵
εὐχαριστήσωμεν.

Κατὰ Βαρδησιανιστῶν λῶ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας νῶ.

1. Σούτοις καθεξ῅ς συνέπεται Βαρδησιάνης τις οὕτω καλούμενος. Ὁ δὲ


Βαρδησιάνης ο὘τος, ἐξ ο὘περ ἡ αἵρεσις τῶν Βαρδησιανιστῶν γεγένηται, ἐκ
Μεσοποταμίας μὲν τὸ γένος ἦν, τῶν κατὰ τὴν ᾿Εδεσσηνῶν πόλιν
κατοικούντων. Ὃς τὰ μὲν πρῶτα ἄριστός τις ἀνὴρ ἐτύγχανε, λόγους δὲ οὐκ
ὀλίγους συνεγράψατο, ὁπηνίκα ἐρρωμένην εἶχε τὴν διάνοιαν. Ἐκ γὰρ τ῅ς
ἁγίας τοὖ Θεοὖ Ἐκκλησίας ὡρμ᾵το, λόγιός τις ὢν ἐν ταῖς δυσὶ γλώσσαις,
῾Ελληνικῆ τε διαλέκτῳ καὶ τῆ τῶν ΢ύρων φωνῆ. Αὐγάρῳ δὲ τ῵ τῶν
᾿Εδεσσηνῶν δυνάστῃ, ἀνδρὶ ὁσιωτάτῳ καὶ λογιωτάτῳ, ἐξοικειούμενος τὰ
πρῶτα καὶ συμπράττων, ἅμα τε καὶ τ῅ς αὐτοὖ μετασχὼν παιδείας, διήρκεσε
μὲν μετὰ τὴν ἐκείνου τελευτὴν ἄχρι τῶν χρόνων ᾿Αντωνίνου Καίσαρος, (οὐ
τοὖ Εὐσεβοὖς καλουμένου, ἀλλὰ τοὖ Οὐήρου). Ὃς πολλὰ <πρὸς> ᾿Αβειδὰν τὸν
ἀστρονόμον κατὰ εἱμαρμένης λέγων συνελογίσατο, καὶ ἄλλα δὲ κατὰ τὴν
εὐσεβ῅ πίστιν ἐμφέρεται αὐτοὖ συντάγματα. ᾿Απολλωνίῳ δὲ τ῵ τοὖ
᾿Αντωνίνου ἑταίρῳ ἀντ῅ρε, παραιτούμενος ἀρνήσασθαι τὸ Φριστιανὸν ἑαυτὸν
λέγειν. Ὁ δὲ σχεδὸν ἐν τάξει ὁμολογίας κατέστη λόγους τε συνετοὺς
ἀπεκρίνατο ὑπὲρ εὐσεβείας ἀνδρείως ἀπολογούμενος, θάνατον μὴ δεδιέναι
φήσας, ὃν ἀνάγκῃ <ἔφη> ἔσεσθαι, κἄν τε τ῵ βασιλεῖ μὴ ἀντείποι. Καὶ οὕτως ὁ
ἀνὴρ τὰ πάντα μεγάλως ἦν κεκοσμημένος, ἕως ὅτε τ῵ ἀστοχήματι τ῅ς ἑαυτοὖ
αἱρέσεως περιέπεσε, δίκην νηὸς γεγονὼς καλλίστης φόρτον τε ἀσυνείκαστον
ἐμβαλλομένης καὶ παρὰ τὰς ὄχθας τοὖ λιμένος λακισθείσης ἀπολεσάσης τε
τὴν ἅπασαν πραγματείαν καὶ ἑτέροις τοῖς ἐπιβάταις θάνατον ἐμποιησάσης.
2. Προσφθείρεται γὰρ ο὘τος Οὐαλεντίνοις καὶ ἐκ τ῅ς αὐτῶν μοχθηρίας
ἀνιμ᾵ται τὸ δηλητήριον τοὖτο καὶ ζιζανιῶδες, πολλάς τε καὶ αὐτὸς ἀρχὰς καὶ
προβολὰς εἰσηγησάμενος καὶ τὴν τῶν νεκρῶν ἀνάστασιν ἀρνησάμενος
ἐδογμάτισε ταύτην τὴν αἵρεσιν. Φρ῅ται δὲ νόμῳ καὶ προφήταις, Παλαιᾶ τε καὶ
Νέᾳ Διαθήκῃ, καὶ ἀποκρύφοις τισὶν ὡσαύτως. Ἀνατραπήσεται δὲ καὶ ο὘τος
μετὰ πάντων τῶν πρὸ αὐτοὖ τε καὶ τῶν μετ' αὐτὸν ἀπαλλοτριώσας ἑαυτὸν τ῅ς
ἀληθείας καὶ ὡς ἀπὸ λαμπάδος πυρὸς φωτειν῅ς εἰς ἀσβόλην μεταβεβλημένος.
Περὶ μὲν γὰρ νεκρῶν ἀναστάσεως ἤδη ἡμῖν ἐν πολλαῖς αἱρέσεσιν εἴρηται·
οὐ λυπήσει δὲ καὶ αὗθις ἐν τῆ πρὸς τοὖτον ἀνατροπῆ χρήσασθαι ὀλίγοις
λόγοις.
es necesario que sepan que, al compararlo con el daño hecho por esta secta, no
hemos hecho mención del tema del animal superficialmente o de modo
calumnioso, pues tal es el daño que esta secta provoca. A continuación pasaré a las
otras, agradeciendo a Dios el ser considerado digno de cumplir mi promesa en
Dios.

Contra los Bardesianos, [secta número] treinta y seis, pero la cincuenta y seis
de la serie.

1. A continuación, a éstos les siguió un hombre llamado Bardesianes. Este


Bardesianes – de quien ha surgido la secta de los bardesianos – era natural de
Mesopotamia, habitante de la ciudad de Edesa. Al principio resultó ser un hombre
excelente y, mientras su mente estuvo sana, escribió no pocos tratados, pues
provenía de la santa Iglesia de Dios y era instruido en las dos lenguas, en el idioma
griego y en la lengua siríaca. En un primer momento se hizo amigo de Abgar, rey
de Edesa, hombre muy santo y culto, y le asistió a la vez que tomó parte en su
educación, y después de la muerte de aquél sobrevivió hasta el tiempo de
Antonino César (no del llamado [Antonino] Pío sino de [Antonino] Vero). Compiló
una gran cantidad de argumentos hablando en contra del destino <dirigidos> al
astrónomo Abidas, y también se le atribuyen otras obras que están en conformidad
con la fe irreprochable. Se enfrentó a Apolonio, el compañero de Antonino, al
rechazar que se negase a declararse a sí mismo cristiano. Poco después fue llevado
a confesar274 y, en una valerosa defensa de la piedad, respondió con palabras
sensatas y dijo que no hay que temer a la muerte, la cual – dijo – llegará
inevitablemente, aunque no se opusiera al emperador. Y así este hombre fue
alabado en gran manera hasta que cayó por el error de su propia secta y se volvió
como un barco precioso que, lleno de una carga inestimable, fue destrozado por las
escarpadas riberas del puerto, perdiendo toda su carga y provocando la muerte a
los otros pasajeros.
2. Pues Bardesianes se perdió junto con los valentinianos y extrajo este
veneno como cizaña de la perversidad de éstos, y sostuvo esta herejía enseñando
también él que hay muchos principios y emanaciones y negando la resurrección de
los muertos. Hace uso de la Ley y los profetas, del Antiguo y del Nuevo
Testamento, así como también de algunos libros apócrifos. Pero éste – junto con
todos los que fueron antes y después de él – también será refutado, pues se separó
a sí mismo de la verdad y, de este modo, de una brillante lámpara se transformó en
hollín.
Ya hemos hablado acerca de la resurrección de los muertos en muchas
sectas; pero no hará daño decir otra vez unas pocas palabras en la refutación a
Εἰ μὲν γὰρ τὴν Παλαιὰν Διαθήκην δέχῃ, ὦ ο὘τος, καὶ τὴν Καινὴν ὡσαύτως,
πόθεν οὐκ ἐλεγχθήσῃ παραφθείρων τὴν τ῅ς ἀληθείας ὁδὸν καὶ ἑαυτὸν
ἀποξενῶν τ῅ς τοὖ Κυρίου ἐν ἀληθείᾳ ζω῅ς; Ὅτι μὲν γὰρ αὐτὸς ὁ Κύριος
πρῶτος, ἵνα γένηται ἡμῖν ἀρραβὼν τ῅ς ἀναστάσεως καὶ πρωτότοκος ἐκ τῶν
νεκρῶν, καὶ ἀπέθανεν ὑπὲρ ἡμῶν καὶ ἀνέστη, <δ῅λον>. Καὶ οὐχ ἁπλῶς ἐν
δοκήσει πέπονθεν· ἐτάφη γὰρ καὶ τὸ σῶμα αὐτοὖ ἐβάστασαν. Καὶ μαρτυρεῖ
μὲν ᾿Ιωσὴφ ὁ ἀπὸ ᾿Αριμαθαίας, μαρτυροὖσι καὶ αἱ φέρουσαι μύρα εἰς τὸ μν῅μα
καὶ ἡ τῶν ἑκατὸν λιτρῶν τ῅ς ἀλόης ὁλκή, ὅτι οὐκ ἦν δόκησις οὐδὲ φαντασία.
Μαρτυροὖσι δὲ καὶ οἱ ἄγγελοι ταῖς γυναιξὶ πεφηνότες ὅτι «ἀνέστη, οὐκ ἔστιν
ὧδε· τί ζητεῖτε τὸν ζῶντα μετὰ τῶν νεκρῶν;» Καὶ οὐκ εἶπαν ὅτι οὐκ ἀπέθανεν,
ἀλλὰ ἀνέστη, ὁ πεπονθὼς ἐν σαρκί, ζῶν δὲ ἀεὶ ἐν πνεύματι καὶ ἀπαθὴς ὢν ἐν
τῆ ἰδίᾳ θεότητι, ὁ ἄνωθεν ἀεὶ ἐκ Πατρὸς γεγεννημένος ὑπάρχων, ὁ ἐπ'
ἐσχάτων τῶν ἡμερῶν εὐδοκήσας ἀπὸ Μαρίας τ῅ς παρθένου γενέσθαι
ἄνθρωπος, ὡς μαρτυρεῖ Παὖλος ὁ ἅγιος λέγων «Γενόμενος ἐκ γυναικός,
γενόμενος ὑπὸ νόμον». Ἄρα γε οὔπω ἤκουσας τοὖ ὆ητοὖ τοὖ λέγοντος ὅτι «Δεῖ
τὸ φθαρτὸν τοὖτο ἐνδύσασθαι ἀφθαρσίαν καὶ τὸ θνητὸν τοὖτο ἐνδύσασθαι
ἀθανασίαν»; Ἢ οὐκ ἔπεισέ σε ᾿ΗσαἸας ὁ προφήτης λέγων «Καὶ ἀναστήσονται
οἱ νεκροί, καὶ ἐγερθήσονται οἱ ἐν τοῖς μνημείοις;», αὐτὸς δὲ ὁ Κύριος λέγων ὅτι
«Καὶ ἐγερθήσονται μὲν ο὘τοι εἰς ζωὴν αἰώνιον καὶ ο὘τοι εἰς κόλασιν αἰώνιον»;
Ἢ οὐ μέμνησαι τοὖ ῎Αβελ μετὰ θάνατον τ῅ς πρὸς Θεὸν ὁμιλίας, ὡς οὐ τὴν
ψυχὴν λέγει ἐντυγχάνειν καὶ βο᾵ν πρὸς τὸν Θεόν, ἀλλὰ τὸ αἷμα; Αἷμα δὲ οὐ
ψυχὴ ὑπάρχει, ἀλλ' ἐν τ῵ αἵματι ἡ ψυχή ἐστιν. ΢ῶμα γάρ ἐστι τὸ αἷμα ὁρατόν,
ἡ δὲ ψυχὴ ἀόρατός τις ὑπάρχουσα ἐν τ῵ αἵματι ἔχει τὸν χῶρον. Καὶ ἐκ
πανταχόθεν ἐλήλεγκταί σου, ὦ Βαρδησιάνη, ἡ κακοπιστία, ἀνατρεπομένη ἐξ
αὐτ῅ς τ῅ς ἀληθείας.
3. Περὶ δὲ πολλῶν ἀρχῶν ἐπειδήπερ πολλάκις κατὰ τῶν οὕτως λεγόντων
πολλὰ εἶπον; Ἐνταὖθα οὐ πολλὴν ποιοὖμαι τὴν περὶ τούτου διαλογήν, ἀλλ' ὡς
ἐν <παρεκβάσει> ὑπομνήσομαι τοὖ ἁγίου ἀποστόλου φάσκοντος ὅτι «Ἡμῖν εἷς
Θεὸς ὁ Πατήρ, ἐξ ο὘ τὰ πάντα καὶ ἡμεῖς εἰς αὐτόν, καὶ εἷς Κύριος ᾿Ιησοὖς
Φριστός, δι' ο὘ τὰ πάντα καὶ ἡμεῖς δι' αὐτοὖ». Πῶς οὗν πολυθεἸα ἔσται καὶ
πολλαὶ ἀρχαί, εἰ «εἷς Κύριος ᾿Ιησοὖς Φριστός, δι' ο὘ τὰ πάντα καὶ ἡμεῖς δι'
αὐτοὖ»; Ἄρα οὗν εἷς ἐστιν ὁ Ποιητὴς καὶ οὐ πολλοὶ θεοὶ οὔτε πολλοὶ αἰῶνες.
Ἔφη γὰρ ὅτι «Εἴπερ εἰσὶ πολλοὶ θεοὶ λεγόμενοι». Σὸ δέ «λεγόμενοι» ὡς <περὶ>
οὐχ ὑπαρχόντων ἀπεφήνατο· διὰ δὲ τοὺς τῶν ῾Ελλήνων λεγομένους, οὓς
ἐθεοποίησαν, ἥλιόν τε καὶ σελήνην, ἄστρα τε καὶ τὰ τούτοις ὅμοια,
ἀποφηνάμενος ἀπέκλεισε πάντων τῶν πεπλανημένων τὴν διάνοιαν.
Σ῅ς δὲ ὑγιοὖς πίστεως πανταχόθεν σῳζομένης, ἑδραιώμα<τος> οὔσης καὶ
σωτηρίας τῶν πιστῶν,
Bardesianes. Pues si aceptases el Antiguo Testamento, ¡oh, Bardesianes!, y del
mismo modo el Nuevo, ¿cómo no habrías de ser acusado de corromper el camino
de la verdad y apartarte a ti mismo de la verdadera vida del Señor? Pues <es
evidente> que el Señor mismo murió primero por nosotros y resucitó para ser
nuestra garantía de la resurrección y el primogénito de los muertos. Y no padeció
meramente en apariencia, pues fue sepultado y su cuerpo fue cargado [hasta el
sepulcro]. José de Arimatea lo testifica, y las [mujeres] que llevaron los perfumes y
las cien libras de peso de áloe a la tumba también dan testimonio que no era una
aparición ni un fantasma. Incluso los ángeles que se aparecieron a las mujeres
dieron testimonio que “resucitó, no est{ aquí; ¿por qué busc{is entre los muertos al
que vive?”275. Y no dijeron que no murió, sino que resucitó Aquél que sufrió en la
carne pero que vive siempre en espíritu y es impasible en su propia Divinidad, el
que es eternamente engendrado del Padre en lo alto, quien al fin de los días tuvo a
bien volverse un hombre a través de la virgen María, como testifica san Pablo
diciendo: “Nacido de mujer, nacido bajo la Ley”276. ¿Acaso no escuchaste el
versículo que dice: “Es necesario que esto corruptible sea revestido de
incorrupción, y esto mortal sea revestido de inmortalidad”277? ¿O no te convenció
el profeta Isaías cuando dijo: “Y resucitar{n los muertos, y los que est{n en los
sepulcros se levantar{n”278, y cuando el Señor mismo dijo: “Y se levantar{n estos a
la vida eterna y aquellos al castigo eterno”279? ¿O no recuerdas la conversación de
Abel con Dios después de su muerte, y cómo no dice que sea el alma la que
intercede y clama a Dios, sino la sangre? Pero la sangre no es el alma, sino que el
alma está en la sangre. La sangre es un cuerpo visible, pero el alma es algo invisible
que tiene su asiento en la sangre. Y tu falsa creencia, ¡oh, Bardesianes!, ha sido
refutada desde todo punto de vista, destruida por la verdad misma.
3. Pero, ¿no hablé bastante acerca de[l tema de] los muchos principios en
contra de los que así discurren? Aquí no voy a hacer una exposición detallada
acerca de esto sino que, a la manera de <una digresión>, haré memoria de lo dicho
por el santo apóstol: “Para nosotros hay un Dios, el Padre, de quien proceden
todas las cosas y nosotros existimos en Él, y un Señor, Jesucristo, por medio de
quien son todas las cosas y nosotros existimos por Él”280. Así pues, ¿cómo habrá
una pluralidad de dioses y muchos principios si “hay un Señor, Jesucristo, por
medio de quien son todas las cosas y nosotros existimos por Él”? En efecto, hay un
Creador, y no muchos dioses ni muchos Eones. Pues *san Pablo+ dijo: “Aunque hay
muchos que son llamados dioses”. Pero *dijo+ “que son llamados” porque estaba
hablando <acerca de> [dioses] que no lo son; él hizo esta declaración debido a los
[dioses] de los griegos – el sol, la luna, las estrellas y cosas semejantes, a las cuales
divinizaron – y desechó la opinión de todos los que se han extraviado.
Pero puesto que la sana fe, que es el fundamento y la salvación de los fieles,
se conserva plenamente,
὆ᾳδίως ἡ πασῶν τῶν αἱρέσεων ἐπινενοημένη κενολεξία προσανετράπη. Ὡς καὶ
ο὘τος ἀνατραπεὶς καὶ ἐλεεινὸν ἑαυτὸν καταστήσας καὶ ἑαυτὸν ἀποξενώσας
τ῅ς ζω῅ς. Υησὶ γὰρ ὁ προφήτης πρὸς τὴν ἁγίαν τοὖ Θεοὖ Ἐκκλησίαν ὅτι
«Θήσομαι ἄνθρακα τὸν λίθον σου καὶ τοὺς θεμελίους σου σάπφειρον καὶ τὰ
τείχη σου λίθους ἐκλεκτοὺς καὶ τὰς ἐπάλξεις σου ἴασπιν». Εἶτα ὕστερόν φησι
«Π᾵σα φωνὴ ἣ ἐπαναστήσεται ἐπὶ σέ, πάντας αὐτοὺς ἡττήσεις, ἐπὶ δὲ σὲ οὐ
κατευοδωθήσεται». Οὐδὲν γὰρ κατισχύσει πρὸς τὴν τ῅ς ἀληθείας πίστιν,
ἐπειδήπερ «ἐπὶ τὴν Πέτραν Ὠκοδόμηται, καὶ πύλαι ῞Αιδου οὐ κατισχύσουσιν
αὐτ῅ς», ὡς ἐπηγγείλατο αὐτῆ ὁ ἅγιος θεὸς Λόγος, ὁ Βασιλεὺς αὐτ῅ς καὶ
Νυμφίος καὶ Κύριος αὐτ῅ς καὶ Δεσπότης, ᾧ δόξα, τιμὴ καὶ κράτος Πατρὶ ἐν Τἱ῵
σὺν ἁγίῳ Πνεύματι εἰς τοὺς αἰῶνας τῶν αἰώνων, ἀμήν.
Σαύτης δὲ καὶ αὐτ῅ς καταπατηθείσης τ῅ς αἱρέσεως, * ὡς ἀπὸ τομ῅ς ὄφεως
οὗσα κεφαλὴ καὶ ἔτι σκαρίζουσα, τ῵ ξύλῳ τ῅ς ζω῅ς παισθεῖσα, αὐτοὶ <δὲ> Θε῵
εὐχαριστοὖντες ἐπὶ τὰς ἄλλας πάλιν διασκοποὖντες ἴωμεν, ἀγαπητοί.

Κατὰ Νοητιανῶν λζ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας νζ.

1. ῞Ετερος δὲ πάλιν μετὰ τοὖτον Νόητος ὀνόματι ἀνέστη, οὐ πρὸ ἐτῶν


πλειόνων, ἀλλ' ὡς ἀπὸ χρόνου ἐτῶν τούτων ἑκατὸν τριάκοντα πλείω ἐλάσσω,
᾿Ασιανὸς τ῅ς ᾿Εφέσου πόλεως ὑπάρχων· ὃς ἀλλοτρίῳ πνεύματι φερόμενος
ἠθέλησεν ἀφ' ἑαυτοὖ ἃ μήτε προφ῅ται <ἐκήρυξαν> μήτε ἀπόστολοι μήτε ἐξ
ὑπαρχ῅ς κατέσχεν ἡ Ἐκκλησία μήτε ἐνενοήθη λέγειν τε καὶ διδάσκειν, αὐτὸς
ἀφ' ἑαυτοὖ ἐπάρματι μανίας ἐπαρθεὶς ἐτόλμησε λέγειν, τὸν Πατέρα
πεπονθέναι· ἔτι δὲ μείζονί τινι τύφῳ καὶ παραφροσύνῃ ἐνεχθεὶς ἑαυτὸν ἔλεγε
Μωϋσέα καὶ τὸν ἀδελφὸν αὐτοὖ ᾿Ααρών. Ἀλλὰ μεταξὺ τούτων ἀπὸ τ῅ς περὶ
αὐτοὖ ἐνηχήσεως οἱ μακάριοι πρεσβύτεροι τ῅ς Ἐκκλησίας μετακαλεσάμενοι
αὐτὸν ἐξήταζον περὶ τούτων ἁπάντων καὶ εἰ ταύτην τὴν βλασφημίαν περὶ
Πατρὸς προηγάγετο. Ὁ δὲ τὰ πρῶτα μὲν ἠρνεῖτο ἐπὶ τοὖ πρεσβυτερίου
ἀγόμενος, διὰ τὸ μηδένα πρὸ αὐτοὖ ἐξεμέσαι ταύτην τὴν δεινὴν καὶ ὀλετήριον
πικρίαν. Ὕστερον δέ, ἀφ' ἧς εἶχε λύσσης εἴς τινας ἄλλους ἐμβαλὼν ὡς εἰπεῖν
καὶ σὺν αὐτ῵ ὥσπερ δέκα ἄνδρας ἐπαγόμενος, εἰς τὖφον μείζονα καὶ θράσος
ἐπαρθεὶς τολμηρός <τε> γεγονὼς παρρησίᾳ λοιπὸν τὴν αἵρεσιν ἐδογμάτιζε.
Πάλιν δ' αὗ οἱ αὐτοὶ πρεσβύτεροι προσκαλεσάμενοι αὐτόν τε καὶ τοὺς
προσφθαρέντας αὐτ῵ ἀνθρώπους περὶ τῶν αὐτῶν πάλιν ἠρώτων. Ὁ δὲ ἅμα
τοῖς ὑπ' αὐτοὖ πεπλανημένοις ὑποτρίψας τὸ μέτωπον λοιπὸν παρρησίᾳ
ἀντέλεγε, φάσκων ὅτι «Σί γὰρ κακὸν πεποίηκα ὅτι ἕνα Θεὸν δοξάζω; Ἕνα
Θεὸν ἐπίσταμαι καὶ οὐκ ἄλλον πλὴν αὐτοὖ, γεννηθέντα πεπονθότα
ἀποθανόντα». Ὡς οὗν ἐν τούτοις ἔμενεν, ἐξέωσαν αὐτὸν τ῅ς Ἐκκλησίας
la hueca palabrería inventada de todas las sectas fue destruida fácilmente. Así
también este [Bardesianes], al ser derribado, se puso a sí mismo en una condición
lamentable y se apartó a sí mismo de la vida. El profeta dice a la santa Iglesia de
Dios: “Haré de rubíes tus piedras y de zafiro tus cimientos, tus murallas de piedras
preciosas y tus almenas de jaspe”281. Luego, a continuación, dice: “A toda voz que
se levante contra ti, a todas las derrotar{s, contra ti no prosperar{”282. Nada
prevalecerá contra la fe verdadera, puesto que “est{ edificada sobre la Roca, y las
puertas del Hades no prevalecer{n contra ella”283, como se lo prometió el santo
Verbo divino, su Rey, Novio, Señor y Soberano; al Padre en el Hijo junto con el
Espíritu Santo sea la gloria, el honor y el poder por los siglos de los siglos. Amén.
Pero, puesto que también esta secta ha sido pisoteada, [dejémosla yacer]*
golpeada por la vara de la vida, como una serpiente que incluso con la cabeza
cortada aun se retuerce. Nosotros, queridos, demos gracias a Dios y pasemos, una
vez más, a examinar las otras [sectas].

Contra los Noetianos, [secta número] treinta y siete, pero la cincuenta y siete
de la serie.

1. Otro, de nombre Noetio, se levantó a su vez después de esto, no hace


mucho tiempo sino como unos ciento treinta años más o menos. Noetio era de la
ciudad de Éfeso en Asia e, inspirado por un espíritu extraño, pretendió decir y
enseñar por su propia autoridad cosas que ni los profetas ni los apóstoles
<predicaron> y que la Iglesia no sostuvo desde el principio ni las pensó. Éste,
hinchado de orgullo por un delirio insolente, se atrevió a decir que era el Padre el
que había padecido; y luego, arrastrado por un orgullo y un delirio aun mayores,
dijo que él era Moisés y su hermano era Aarón. Luego de esto, los bienaventurados
ancianos de la Iglesia le llamaron a causa del rumor acerca de él y le interrogaron
sobre todo esto y si había pronunciado esta blasfemia acerca del Padre. Al
principio, cuando fue llevado ante el presbiterio, lo negó, ya que nadie antes de él
había vomitado esta espantosa y mortal amargura. Pero más tarde, luego de haber
infectado – por así decir – a algunos otros con su locura y haberse llevado con él
como a diez hombres, hinchado por un mayor orgullo, descaro <e> insolencia, al
final comenzó a enseñar su herejía abiertamente. Los mismos ancianos le
convocaron una vez más, a él y a los hombres que se habían perdido con él, y les
preguntaron de nuevo acerca de las mismas cosas. Pero Noetio, junto con los que
habían sido extraviados por él, rascándose la frente, al final replicó abiertamente
diciendo: “¿Qué mal he hecho porque creo en un Dios? Yo sé que hay un Dios – y
no hay otro aparte de Él – que ha nacido, ha padecido y ha muerto”284. Puesto que
se mantuvo firme en estas [opiniones], lo expulsaron de la Iglesia
ἅμα τοῖς ὑπ' αὐτοὖ εἰς τὸ ἴδιον δόγμα μεμαθητευμένοις. Ἐτελεύτα δὲ αὐτὸς
ἔναγχος ἅμα τ῵ ἰδίῳ ἀδελφ῵, οὐχ ὡς Μωϋσ῅ς ἐν δόξῃ οὐδὲ ὁ αὐτοὖ ἀδελφὸς
ὡς ᾿Ααρὼν ἐν τιμῆ ἐτάφη. Ἐρρίφησαν γὰρ ὡς παραβάται καὶ οὐδεὶς αὐτοὺς
τῶν θεοσεβῶν περιέστειλε. Μετὰ τοὖτο οἱ ὑπ' αὐτοὖ τὸν νοὖν φθαρέντες
ἐκράτυναν τουτὶ τὸ δόγμα, τούτοις τοῖς ὆ητοῖς ὑπαχθέντες οἷς καὶ ὁ αὐτῶν
κακοδιδάσκαλος ἐξ ἀρχ῅ς. Ὅτε γὰρ ἐρωτώμενος ἀπὸ τοὖ πρεσβυτερίου ἔφη
ἕνα Θεὸν δοξάζειν, ἤκουε παρ' αὐτῶν φιλαλήθως ὅτι ἕνα Θεὸν δοξάζομεν καὶ
αὐτοί, ἀλλ' ὡς οἴδαμεν δικαίως δοξάζειν· καὶ ἕνα Φριστὸν ἔχομεν, ἀλλ' ὡς
οἴδαμεν ἕνα Φριστόν, Τἱὸν Θεοὖ, παθόντα καθὼς ἔπαθεν, ἀποθανόντα καθὼς
ἀπέθανεν, ἀναστάντα, ἀνελθόντα εἰς τὸν οὐρανόν, ὄντα ἐν δεξιᾶ τοὖ Πατρός,
ἐρχόμενον κρῖναι ζῶντας καὶ νεκρούς. Σαὖτα λέγομεν μεμαθηκότες ἀπὸ τῶν
θείων Γραφῶν, ἃ καὶ ἐπιστάμεθα.
2. ᾿Εκ τούτου οὗν Νοητιανοὶ ἀπόσπασμα ὄντες αὐτοὖ καὶ οἱ ἐξ αὐτῶν τουτὶ
τὸ δόγμα δοξάξουσιν, ἐκ τῶν ὆ητῶν τούτων πειρώμενοι συνιστ᾵ν τὴν κατ'
αὐτοὺς ἐμμαν῅ διδασκαλίαν. Ἀφ' ὧν εἶπεν ὁ Θεὸς πρὸς Μωϋσ῅ν «Ἐγὼ Θεὸς
τῶν πατέρων ὑμῶν· ἐγὼ πρῶτος καὶ ἐγὼ μετὰ ταὖτα· οὐκ ἔσονταί σοι θεοὶ
ἕτεροι» καὶ τὰ ἑξ῅ς. Ἔλεγον οὗν· ἡμεῖς τοίνυν αὐτὸν οἴδαμεν μόνον. Εἰ τοίνυν
ἐλθὼν Φριστὸς ἐγεννήθη, αὐτός ἐστι Πατήρ, αὐτὸς Τἱός· ἄρα <ὁ> αὐτός ἐστι
Θεὸς ὁ ἀεὶ <ὢν> καὶ νὖν ἐλθών· ὡς λέγει ἡ Γραφή «Ο὘τος ὁ Θεός σου, οὐ
λογισθήσεται ἕτερος πρὸς αὐτόν· ἐξεὖρε π᾵σαν ὁδὸν ἐπιστήμης καὶ ἔδωκεν
αὐτὴν ᾿Ιακὼβ τ῵ παιδὶ αὐτοὖ καὶ ᾿Ισραὴλ τ῵ ἠγαπημένῳ ὑπ' αὐτοὖ· μετὰ
ταὖτα ἐπὶ τ῅ς γ῅ς ὤφθη καὶ τοῖς ἀνθρώποις συνανεστράφη». Ὁρᾶς, φησί,
πάλιν πῶς ἡ θεία Γραφὴ ἡμ᾵ς συνετίζει, τοὖ μὴ ἄλλον καὶ ἄλλον Θεὸν
ἡγεῖσθαι, φάσκουσα ὅτι αὐτὸς Θεός ἐστι <ὁ> μόνος ὢν καὶ αὐτὸς ὕστερον
ὀφθείς; Πάλιν δὲ ἄλλῳ ὆ητ῵ κέχρηνται τούτῳ, ὡς λέγει «Ἐκοπίασεν Αἴγυπτος
καὶ ἐμπορία Αἰθιόπων, καὶ οἱ ΢αβαεὶν ἄνδρες ὑψηλοὶ ἐπὶ σὲ διαβήσονται καὶ
σοὶ δοὖλοι ἔσονται καὶ πορεύσονται ὀπίσω σου δεδεμένοι χειροπέδαις καὶ ἐν
σοὶ προσκυνήσουσι καὶ ἐν σοὶ προσεύξονται, ὅτι ἐν σοὶ Θεός ἐστι καὶ οὐκ ἔστι
Θεὸς πλὴν σοὖ. ΢ὺ γὰρ εἶ Θεός, καὶ οὐκ ᾔδειμεν, ὁ Θεὸς τοὖ ᾿Ισραὴλ σωτήρ».
Ὁρᾶς, φησί, πῶς αἱ θεῖαι Γραφαὶ ἕνα Θεὸν σημαίνουσι καὶ καταγγέλλουσιν
αὐτὸν <γενόμενον> ἐμφαν῅; Καὶ ὁμολογουμένως εἷς ἐστιν, ὁ αὐτὸς ἀεὶ ὤν. Καὶ
τούτου ἕνεκα οὐ πολλοὺς θεοὺς λέγομεν, ἀλλὰ ἕνα Θεόν, τὸν αὐτὸν ἀπαθ῅,
αὐτὸν Πατέρα τοὖ Τἱοὖ, αὐτὸν Τἱὸν καὶ πεπονθότα, ἵνα σώσῃ ἡμ᾵ς ἐν τ῵ ἰδίῳ
πάθει, καὶ οὐ δυνάμεθα ἄλλον λέγειν· δ῅θεν ἀπὸ τοὖ ἐπιστάτου αὐτῶν
μεμαθηκότες ταύτην τὴν ὁμολογίαν καὶ τὴν πονηρὰν ταύτην ὑπόνοιαν καὶ
λυμαντικὴν μανίαν.
junto con los que habían sido instruidos por él en su propia doctrina. Noetio murió
recientemente, junto con su propio hermano, pero no murió en gloria como
Moisés, ni su hermano fue sepultado con honor como Aarón. Fueron echados
como transgresores y ninguno de los piadosos se encargó de su sepultura. Después
de esto, aquellos cuya mente fue corrompida por él consolidaron esta doctrina,
siendo descarriados por estos textos con los cuales también [se extravió] su
malvado maestro al principio. Pues cuando, al ser interrogado por el presbiterio,
dijo creer en un Dios, escuchó de ellos sinceramente: “También nosotros creemos
en un Dios, pero lo sabemos de la manera en que es correcto creer; y creemos en un
Cristo, pero del modo en que sabemos que es un Cristo: el Hijo de Dios, que ha
padecido como padeció, ha muerto como murió, resucitó, subió al cielo, que está a
la diestra del Padre y ha de venir a juzgar a los vivos y a los muertos. Esto decimos
pues lo hemos aprendido de las sagradas Escrituras, las cuales también nosotros
conocemos”.
2. Así pues los noetianos, que derivan de este mismo [Noetio], y los que
surgieron de ellos creen esta doctrina y tratan de sostener su demencial enseñanza
a partir de estos textos, entre los cuales está lo que Dios le dijo a Moisés: “Yo soy el
Dios de vuestros padres; Yo soy el primero y Yo soy el último; no tendrás otros
dioses”285 y lo dem{s. Por consiguiente, dijeron: “Ciertamente, nosotros sólo le
conocemos a Él. En efecto, si Cristo vino y nació, Él mismo es el Padre, Él mismo es
el Hijo; así pues, <el> mismo Dios es el [Dios] que siempre <es> y que ahora ha
venido, como dice la Escritura: `Este es tu Dios, no se ha de considerar [Dios] a otro
aparte de Él; descubrió todo camino de conocimiento y se lo dio a Jacob su siervo y
a Israel su amado; después de esto fue visto en la tierra y vivió entre los
hombres´286”. Y dicen: “¿Ves cómo nuevamente la sagrada Escritura nos hace
comprender que no hay que creer en uno y otro Dios al decir que el mismo Dios es
<el> único [Dios] que existe y el mismo que fue visto después?”. Otra vez m{s,
hacen uso de este otro texto que dice: “Los productos de Egipto, las mercaderías de
Etiopía y los varones sabeos de gran estatura se pasarán a ti y serán tus siervos, y
andarán detrás de ti encadenados con grilletes, y se arrodillarán ante ti y orarán
por ti, porque Dios está en ti y [dirán]: No hay Dios aparte de ti. Pues Tú eres Dios
y no lo sabíamos, el Dios de Israel, salvador”287. Y dicen, habiendo aprendido
supuestamente esta confesión de fe, esta conjetura impía y esta locura funesta de
su líder: “¿Ves cómo las sagradas Escrituras indican que hay un Dios y declaran
que Él <se ha hecho> visible? Y es unánimemente aceptado que es Uno, siempre el
mismo. Por esta razón decimos que no hay muchos dioses sino un Dios; el mismo
[Dios] es impasible, el mismo [Dios] es Padre del Hijo, el mismo es el Hijo y ha
padecido para salvarnos por su propio sufrimiento, y no podemos decir que hay
otro”.
Εἶτα ἄλλα ὆ητὰ φέρουσιν εἰς σύστασιν ἑαυτῶν, ὡς ὁ αὐτῶν διδάσκαλος
ἔλεγεν ὅτι «Καὶ ὁ ἀπόστολος τούτοις μαρτυρεῖ τοῖς λόγοις φάσκων· ὧν οἱ
πατέρες, ἐξ ὧν ὁ Φριστὸς τὸ κατὰ σάρκα, ὁ ὢν ἐπὶ πάντων Θεὸς εὐλογητὸς εἰς
τοὺς αἰῶνας, ἀμήν». Βούλονται δὲ διηγεῖσθαι μονοκώλως, τοὖτον τὸν τρόπον
ὡς Θεόδοτος· ἐκεῖνος μὲν φύσει ἀκροτάτως ἄνθρωπον ψιλὸν διηγησάμενος,
ο὘τος δὲ πάλιν ἄλλην ἀκρότητα μονοτύπως. Σὸν αὐτὸν Πατέρα Θεὸν καὶ Τἱὸν
καὶ ἅγιον Πνεὖμα ἐν σαρκὶ πεπονθότα καὶ γεννηθέντα ἡγησάμενος. Οὔτε οὗν
ἐκεῖνοι οἱ ἀπὸ Θεοδότου τι ἐν ἀληθείᾳ ἔφασαν οὔτε ο὘τος ὁ Νόητος καὶ οἱ ἀπ'
αὐτοὖ, ἀνόητος δὲ μ᾵λλον τῆ δυνάμει, καθάπερ αἱ θεῖαι Γραφαὶ ἀμφοτέρους
καὶ πάντας τοὺς πεπλανημένους διελέγχουσι.
3. Παντὶ δὲ τ῵ τὸν νοὖν εἰς Θεὸν * κεκτημένῳ καὶ ἐν θείᾳ Γραφῆ καὶ ἐν
Πνεύματι ἁγίῳ κατηυγασμένῳ εὐθυέλεγκτος ὁ αὐτῶν λόγος καὶ πάσης ἀνοίας
ἔμπλεως φανεῖται. Σόλμης γὰρ τὸ ἔργον καὶ τυφλώσεως * ἡ διάνοια φάσκουσα
τὸν αὐτὸν Πατέρα ὄντα καὶ τὸν αὐτὸν Τἱὸν καὶ τὸν αὐτὸν πεπονθότα· ὡς καὶ
ἀπ' ὀρθοὖ λογισμοὖ καὶ εὐλόγου κριθήσονται οἱ τὰ τοιαὖτα φάσκοντες. Πῶς
γὰρ εἴη πατὴρ ὁ αὐτὸς καὶ υἱὸς ὑπάρχων; Εἰ γὰρ υἱὸς ὑπάρχει, πάντως που
τινὸς υἱὸς εἴη, ἀφ' ο὘περ γεγέννηται. Εἰ δὲ πατήρ ἐστιν, ἑαυτὸν γενν᾵ν
ἀδύνατον. Πάλιν δὲ τὸ καλούμενον υἱὸς ἑαυτὸν οὐκ ἐγέννησεν, ἀλλὰ ἐκ
πατρὸς γεγέννηται. Καὶ ὦ τ῅ς τῶν ἀνθρώπων πολλ῅ς φρενοβλαβείας καὶ
ἀκατορθώτου λογισμοὖ. Ἔστι γάρ, ἔστιν τὸ εὔλογον οὐχ ὡς ο὘τοι δοξάζουσιν,
ἀλλ' ὡς ἡ ἀλήθεια διὰ θείας Γραφ῅ς ἡμῖν ὑποδείκνυσιν. Εὐθὺς γὰρ φάσκει ὁ
Κύριος λέγων «Ἰδού, συνήσει ὁ παῖς μου ὁ ἀγαπητός, ὃν Ἡρέτισα, ὃν ἠγάπησεν
ἡ ψυχή μου· θήσομαι τὸ Πνεὖμά μου ἐπ' αὐτ῵». Καὶ ὁρᾶς πῶς φωνὴ μὲν
Πατρὸς δείκνυσι φύσει Τἱόν, ἐφ' ᾧ καὶ τὸ Πνεὖμα αὐτοὖ τίθησιν. Εἶτα δὲ αὐτὸς
ὁ Μονογενής φησι «Δόξασόν με, Πάτερ, ἐν τῆ δόξῃ ᾗ εἶχον παρὰ σοὶ πρὸ τοὖ
τὸν κόσμον γενέσθαι». Ὁ δὲ λέγων «Πάτερ, δόξασόν με» οὐχ ἑαυτὸν Πατέρα
καλεῖ, Πατέρα δὲ τὸν αὐτοὖ γινώσκει. Πάλιν δὲ ἐν ἄλλῳ τόπῳ «Ἦλθε φωνὴ
ἀπ' οὐρανοὖ, ο὘τός ἐστιν ὁ Τἱός μου, αὐτοὖ ἀκούσατε». Καὶ οὐκ εἶπεν «Ἐγώ
εἰμι ὁ Τἱός μου, ἐμοὖ ἀκούσατε», οὐδὲ πάλιν «Γέγονα Τἱός», ἀλλὰ «Ο὘τος ὁ
Τἱός μου, αὐτοὖ ἀκούσατε». Καὶ τ῵ εἰπεῖν «Ἐγὼ καὶ ὁ Πατήρ μου ἕν ἐσμεν»,
οὐκ εἶπεν «Ἐγὼ καὶ ὁ Πατήρ μου εἷς εἰμι», ἀλλά «Ἐγὼ καὶ ὁ Πατήρ μου ἕν
ἐσμεν». Σὸ δὲ «Ἐγὼ καὶ ὁ Πατήρ», ὄντος τοὖ ἄρθρου τοὖ «ὁ» καὶ τοὖ «καί» ἀνὰ
μέσον, σημαίνει Πατέρα φύσει Πατέρα καὶ Τἱὸν φύσει Τἱόν.
4. Καὶ πάλιν περὶ τοὖ ἁγίου Πνεύματος «Ἐὰν ἀπέλθω, ἐκεῖνος ἔρχεται, τὸ
Πνεὖμα τ῅ς ἀληθείας». Πολὺ δὲ σαφέστατόν ἐστι τοὖτο τό «Ἐγὼ ὑπάγω καὶ
ἐκεῖνος ἔρχεται». Οὐκ εἶπεν «Ἐγὼ ὑπάγω καὶ ἐγὼ ἔρχομαι», ἀλλὰ ἀπὸ τοὖ
«ἐγώ» καί «ἐκεῖνος» ἐσήμανεν ἐνυπόστατον τὸν Τἱόν, ἐνυπόστατον τὸ ἅγιον
Πνεὖμα.
Luego, presentan otros textos en su apoyo, como dijo su maestro: “También
el apóstol da testimonio con estas palabras diciendo: `Cuyos son los padres, y de
quienes procede Cristo según la carne, el cual es Dios bendito sobre todos por la
eternidad. Amén´288”. Pretenden describir *la naturaleza de Cristo+ de manera
parcial, del mismo modo que Teodoto; pues aquél en verdad se fue a un extremo al
considerarlo un simple hombre pero Noetio, a su vez, se ha ido al otro extremo al
reducirlo a una sola persona. Él creyó que el mismo Dios Padre es no sólo el Hijo
sino también el Espíritu Santo, que nació y sufrió en la carne. Ciertamente, nada
verdadero dijeron aquellos que vienen de [la secta de] Teodoto ni este Noetio – o
más bien, “imbécil”289 por naturaleza – y los suyos, tal como las sagradas Escrituras
los refutan a ambos y a todos los extraviados.
3. Para todo el que tiene su mente [afirmada]* en Dios e iluminada por la
sagrada Escritura y por el Espíritu Santo su argumento le parecerá lleno de toda
clase de tonterías y fácil de refutar, pues la idea de afirmar que el mismo [Dios]
Padre es también el mismo Hijo que ha padecido es el resultado de la temeridad y
[está llena]* de ceguera; así también, los que afirman tales cosas serán juzgados por
medio de un razonamiento correcto y plausible. ¿Cómo aquel que es padre podría
ser también su hijo? Pues si es hijo, seguramente es hijo de alguien por medio del
cual fue engendrado. Y si es padre, es imposible que se haya engendrado a sí
mismo. De nuevo: el que es llamado hijo no se engendró a sí mismo, sino que fue
engendrado por el padre. ¡Oh, cuán grande es la locura de los hombres y sus
torcidos razonamientos! Pues el hecho es que lo racional no es como ellos creen,
sino como la verdad nos revela por medio de las sagradas Escrituras.
Inmediatamente el Señor lo afirma al decir: “He aquí entender{ mi siervo amado,
al que elegí, a quien amó mi alma; pongo mi Espíritu sobre él” 290. Y ves cómo la
voz del Padre muestra que hay un auténtico Hijo sobre el cual también ha puesto
su Espíritu. Luego, el Unigénito mismo dice: “Glorifícame, Padre, con la gloria que
tenía junto a ti antes de que el mundo fuera creado”291. Pero el que dice: “Padre,
glorifícame” no se llama a sí mismo Padre, sino que sabe que el Padre es su
*Padre+. De nuevo, en otro lugar *dice+: “Vino una voz desde el cielo: Este es mi
Hijo, a Él oíd”292. No dijo: “Yo soy mi Hijo, oídme”, ni: “Me he vuelto Hijo”, sino:
“Este es mi Hijo, a Él oíd”. Y al decir: “Yo y mi Padre somos uno” 293, no dijo: “Yo y
el Padre soy uno” sino “Yo y el Padre somos uno”. La *expresión+ “Yo y el Padre”,
al tener el artículo “el” y la *conjunción+ “y” en medio, significa que el Padre es en
realidad Padre y el Hijo es en realidad Hijo.
4. A su vez, acerca del Espíritu Santo *dice+: “Si me voy, aquél vendr{, el
Espíritu de la verdad”294. Esta [declaración] – “Yo me voy y aquél viene” – es, por
lejos, la m{s clara. No dijo: “Yo me voy y yo vengo” sino que por medio de *los
pronombres+ “yo” y “aquél” dio a conocer que el Hijo es una Persona y el Espíritu
Santo es [otra] Persona.
Καὶ πάλιν «Σὸ Πνεὖμα τ῅ς ἀληθείας τὸ ἐκ τοὖ Πατρὸς ἐκπορευόμενον καὶ ἐκ
τοὖ ἐμοὖ λαμβάνον», ἵνα δείξῃ ἐνυπόστατον τὸν Πατέρα, ἐνυπόστατον τὸν
Τἱὸν καὶ ἐνυπόστατον τὸ ἅγιον Πνεὖμα. Καὶ πάλιν δὲ ἐπὶ τοὖ ᾿Ιορδάνου
ἄνωθεν ὁ Πατὴρ ἐλάλει, Τἱὸς δὲ ἐν ᾿Ιορδάνῃ κατήρχετο, τὸ δὲ Πνεὖμα
μεσαίτατον ἐν εἴδει περιστερ᾵ς ἐφαίνετο καὶ ἦλθεν ἐπ' αὐτόν, καίτοι γε τοὖ
Πνεύματος μὴ φορέσαντος σάρκα μήτε ἐνδυσαμένου σῶμα. Διὰ δὲ τὸ μὴ
νομίζεσθαι συναλοιφὴν εἶναι πρὸς τὸν Τἱόν, τὸ ἅγιον Πνεὖμα σχηματίζεται ἐν
εἴδει περιστερ᾵ς διὰ τὸ ὀπτάνεσθαι φύσει ἐνυπόστατον τὸ Πνεὖμα. Πόθεν δὲ
ἀλλαχόθεν οὐκ ἔχομεν δεῖξαι κατὰ τούτων τῶν τὴν φρενοβλάβειαν ἑαυτοῖς
ἐγκισσώντων; Εἰ μὲν γὰρ ἀληθεύει ἡ αὐτῶν διάνοια καὶ ὁ λόγος ὁ ἕωλος καὶ μὴ
ἔχων σύστασιν μήτε δύναμιν μήτε συνέσεως λογισμὸν ἥ ἔμφασιν, ἄρα γοὖν
ἐκβλητέαι εἰσὶν αἱ Γραφαί, αἱ πάντῃ μὲν Πατέρα Πατέρα γινώσκουσαι καὶ Τἱὸν
Τἱὸν καὶ ἅγιον Πνεὖμα ἅγιον Πνεὖμα.
᾿Αλλὰ τί φάσκεις, ὦ ο὘τος; Μὴ πολυθεἸαν ἡγήσοιντο οἱ τὸ σέβας ἀληθινῶς
τῆ Σριάδι προσφέροντες, οἵτινές εἰσιν υἱοὶ τ῅ς ἀληθείας καὶ τ῅ς μόνης
ἀποστολικ῅ς καὶ καθολικ῅ς Ἐκκλησίας; Καὶ οὐχ οὕτως. Σίς γὰρ οὐκ ἐρεῖ ἕνα
Θεὸν εἶναι τ῅ς ἀληθείας, Πατέρα παντοκράτορα, ἐξ ο὘περ ὁ Μονογενὴς Τἱὸς
ἐν ἀληθείᾳ θεὸς Λόγος, ἐνυπόστατος Λόγος, γεγεννημένος ἀληθινῶς ἐξ αὐτοὖ
ἀνάρχως καὶ ἀχρόνως; Διὸ ἕνα Θεὸν ἀσφαλῶς κηρύττει ἡ Ἐκκλησία, Πατέρα
καὶ Τἱόν· διότι «Ἐγὼ ἐν τ῵ Πατρὶ καὶ ὁ Πατὴρ ἐν ἐμοί, καὶ οἱ δύο ἕν ἐσμεν»,
τουτέστιν μία Θεότης καὶ ἓν θέλημα καὶ μία Κυριότης. Ἐξ αὐτοὖ δὲ τοὖ Πατρὸς
καὶ τὸ Πνεὖμα ἐκπορεύεται, ἐνυπόστατον ὅν καὶ ἐν ἀληθείᾳ τέλειον, τὸ
Πνεὖμα τ῅ς ἀληθείας, τὸ φωτίζον τὰ πάντα, τὸ ἐκ τοὖ Τἱοὖ λαμβάνον, τὸ
Πνεὖμα τοὖ Πατρός. Σὸ Πνεὖμα τοὖ Φριστοὖ. Διὸ μίαν Θεότητα οἶδεν ἡ
Ἐκκλησία· εἷς Θεὸς ὁ τ῅ς ἀληθείας Πατήρ, Πατὴρ τέλειος ἐνυπόστατος καὶ
Τἱὸς Τἱὸς τέλειος ἐνυπόστατος καὶ ἅγιον Πνεὖμα ἅγιον Πνεὖμα τέλειον
ἐνυπόστατον, μία Θεότης μία Δεσποτεία μία Κυριότης. Διὸ πανταχοὖ σαφῶς
κεκηρύχασιν αἱ θεῖαι Γραφαὶ ἕνα Θεόν, τουτέστιν Σριάδα ὁμοούσιον, ἀεὶ οὗσαν
τ῅ς αὐτ῅ς Θεότητος, τ῅ς αὐτ῅ς Κυριότητος. Καὶ διέπεσεν ἐκ πανταχόθεν ὁ τ῅ς
ἀνοησίας σου λόγος, ὦ Νόητε. Σοίνυν τούτων εἰρημένων καὶ ἀντιθέτως πρὸς
τὰς τοὖ προειρημένου Νοήτου φωνάς, σκοπεῖν ἐξ ὑπαρχ῅ς χρὴ καὶ οὕτως τὰ
αὐτοὖ κεφάλαια ἀνατρέπειν.
5. Πρῶτον μὲν οὗν ἐπειδὴ παρήγαγε τὸ κεφάλαιον ὅτι «Εἷς Θεός, ἐξ ο὘ τὰ
πάντα καὶ ἡμεῖς εἰς αὐτόν, καὶ εἷς Κύριος ᾿Ιησοὖς Φριστός, δι' ὃν τὰ πάντα καὶ
ἡμεῖς δι' αὐτοὖ», οὐχ ὁρᾶς ὅτι λέγων «Εἷς Θεός, ἐξ ο὘ τὰ πάντα καὶ ἡμεῖς εἰς
αὐτόν», πῶς τὴν μίαν ἀρχὴν σημαίνει, ἵνα μὴ εἰς πολλὰς ἀρχὰς τρέψῃ τὴν
διάνοιαν καὶ εἰς πολυθεἸαν ἀγάγῃ πάλιν τὸν πλανηθέντα νοὖν τῶν ἀνθρώπων
ἐπὶ τῆ κενοφωνίᾳ τ῅ς πολυθεἸας;
Y de nuevo *dice+: “El Espíritu de la verdad que procede del Padre y que toma de
lo mío”295, para demostrar que el Padre es una Persona, el Hijo es [otra] Persona y
el Espíritu Santo es [otra] Persona. Y otra vez, en el Jordán el Padre habló desde el
cielo, el Hijo bajó [al río] y el Espíritu Santo se apareció en el medio en forma de
paloma y vino sobre Él, aunque el Espíritu no asumió la carne ni revistió un
cuerpo. Pero, para que no se crea que está fusionado con el Hijo, el Espíritu Santo
es representado en forma de paloma para que se vea que el Espíritu es realmente
una Persona. Pero, ¿de dónde más no obtendremos [argumentos] para demostrar
en contra de éstos que concibieron la locura para sí mismos? Si es verdadero su
pensamiento y su argumento trasnochado, que no tiene sustento ni fuerza ni
razonamiento o explicación coherente, entonces las Escrituras deberían ser
desechadas, las cuales en todas partes conocen al Padre como Padre, al Hijo como
Hijo y al Espíritu Santo como Espíritu Santo.
Pero, ¿qué dices, oh Noetio? ¿Acaso los que veneran verdaderamente a la
Trinidad, los cuales son hijos de la verdad y de la única, apostólica y universal
Iglesia, deberían ser considerados politeístas? ¡Ciertamente no es así! ¿Quién no
convendrá en que el Dios de la verdad es uno, el Padre todopoderoso, de quien
procede el Hijo Unigénito, el Verbo divino en verdad, el Verbo que existe como
Persona individual, engendrado verdaderamente de Él eterna e intemporalmente?
Por lo cual, la Iglesia proclama con seguridad que Dios es uno, Padre e Hijo;
porque: “Yo estoy en el Padre y el Padre en mí, y los dos somos uno” 296, esto es,
una Divinidad, una Voluntad, un Señorío. El Espíritu también procede del Padre
mismo, el cual es en verdad una Persona perfecta, el Espíritu de la verdad que
ilumina todas las cosas, el que toma de lo del Hijo, el Espíritu del Padre, el Espíritu
de Cristo. Por lo cual la Iglesia conoce una Divinidad: un Dios, el Padre de la
verdad – un Padre que es una Persona perfecta –, un Hijo – un Hijo que es una
Persona perfecta – y un Espíritu Santo – un Espíritu Santo que es una Persona
perfecta; una Divinidad, una Autoridad, un Señorío. En consecuencia, las sagradas
Escrituras proclaman por todas partes claramente que Dios es uno, es decir, una
Trinidad consustancial, que es siempre la misma Divinidad, el mismo Señorío. Y el
argumento de tu insensatez ha fallado por completo, ¡oh, Noetio! En efecto,
habiendo dicho esto y en contraposición a las expresiones del antedicho Noetio, es
necesario examinarlas desde el principio y refutar así sus puntos principales.
5. En primer lugar, puesto que presentó este punto fundamental: “Un Dios, de
quien proceden todas las cosas y nosotros existimos en Él, y un Señor, Jesucristo,
por medio de quien son todas las cosas y nosotros existimos por Él”297, ¿no ves
cómo *Pablo+, al decir “Un Dios, de quien proceden todas las cosas y nosotros
existimos en Él”, señala el único Principio, a fin de que el pensamiento no sea
apartado hacia muchos principios y la mente de los hombres – extraviada por la
charlatanería de la pluralidad de dioses – sea conducida de nuevo al politeísmo?
Ὁρᾶς γὰρ πῶς ἑνὶ ὀνόματι κέχρηται καὶ μιᾶ ὀνομασίᾳ, οὐκ ἀρνούμενος τὸν
Μονογεν῅ Θεόν. Οἶδε γὰρ αὐτὸν Κύριον καὶ οἶδεν αὐτὸν Θεόν· διὸ
ἀσφαλιζόμενος λέγει «Καὶ εἷς Κύριος ᾿Ιησοὖς Φριστός, δι' ο὘ τὰ πάντα». Καὶ ἐπὶ
μὲν τοὖ Κυρίου τοὖτο λέγων οὐ τὸν αὐτὸν ἐσήμανεν εἶναι Πατέρα καὶ τὸν
αὐτὸν Τἱόν, ἀλλὰ ἔδειξε τὸν μὲν Πατέρα Πατέρα ὄντα, τὸν δὲ Τἱὸν Τἱὸν
ἀληθῶς, ἐπειδὴ τ῵ εἰπεῖν «Εἷς Θεός» ἐπὶ τ῵ Πατρὶ οὐχ ὡς ἀρνούμενος ἐπὶ τ῵
Τἱ῵ τὸ εἶναι Θεὸς <ἔλεγεν> (εἰ γὰρ μὴ Θεός, οὔτε Κύριος· ἐπειδὴ δὲ Κύριος, καὶ
Θεός), ἀλλὰ εἰς μίαν ὀνομασίαν ἄγειν ἀναγκαζόμενος ὑπὸ τοὖ ἁγίου
Πνεύματος ὁ ἅγιος ἀπόστολος ἔφραζεν ἡμῖν τὴν πίστιν, ἐναργῶς ἕνα Κύριον
σημαίνων, ἄρα γε καὶ Θεόν.
᾿Αλλὰ μηδεὶς νομιζέτω, ἐπειδὴ λέγει ἕνα καὶ ἕνα, μὴ ἄρα παρέλιπε τὸν
ἀριθμὸν τ῅ς Σριάδος, ἐπειδὴ οὐκ ὠνόμασε τὸ ἅγιον Πνεὖμα. Ὀνομάσας γὰρ
Πατέρα καὶ Τἱὸν Θεὸν καὶ Κύριον, ἐν Πνεύματι ἁγίῳ ὠνόμασεν. Οὐ γὰρ ἐπειδὴ
εἶπεν «Εἷς Θεός», περὶ Πατρός «ἐξ ο὘ τὰ πάντα», ἠρνήσατο αὐτὸν [τὸ] εἶναι
Κύριον· οὐδὲ πάλιν ἐπειδὴ εἶπε «Καὶ εἷς Κύριος ᾿Ιησοὖς Φριστός», ἠρνήσατο
εἶναι αὐτὸν Θεόν, ἀλλὰ καθάπερ ἐπὶ τ῵ Πατρὶ ἠρκέσθη ἐπὶ τῆ μιᾶ ὀνομασίᾳ,
λέγων «Εἷς Θεός», σὺν δὲ τ῵ Θεὸς δ῅λον ὅτι ἔστι καὶ Κύριος. Οὕτω καὶ ἐπὶ τ῵
Τἱ῵ ἠρκέσθη τ῵ «Εἷς Κύριος»· σὺν δὲ τ῵ «[Εἷς] Κύριος» σύνεστι καὶ τὸ Θεός.
Λέγων οὗν περὶ Πατρὸς καὶ Τἱοὖ, οὐ κοὖφος ἦν ἀπὸ Πνεύματος ἁγίου, ἀλλὰ ἐν
Πνεύματι ἁγίῳ, ὡς ἔφην, ἐφθέγγετο. Εἴωθε δὲ ἀεὶ τὸ ἅγιον Πνεὖμα οὐ
σύστασιν ἑαυτοὖ ποιούμενον, ἵνα μὴ ἡμῖν ὑπογραμμὸν δώσει τοὖ περὶ ἑαυτῶν
* καὶ ἡμ᾵ς τὴν σύστασιν <ἑαυτῶν> ποιήσασθαι. Ἄρα οὗν «Εἷς Θεὸς ὁ Πατήρ, ἐξ
ο὘ τὰ πάντα, καὶ εἷς Κύριος ᾿Ιησοὖς Φριστός, δι' ο὘ τὰ πάντα [ἥ δι' ὃν τὰ
πάντα]», καὶ ἓν τὸ ἅγιον Πνεὖμα, οὐκ ἀλλότριον Θεοὖ, ἐνυπόστατον δὲ ὄν,
διότι Πνεὖμα Θεοὖ καὶ Πνεὖμα ἀληθείας καὶ Πνεὖμα Πατρὸς καὶ Πνεὖμα
Φριστοὖ.
6. Εἰ δὲ χρεία εἰπεῖν καὶ περὶ τοὖ «Ἐκοπίασεν Αἴγυπτος καὶ ἐμπορία
Αἰθιόπων, καὶ οἱ ΢αβαεὶν ἄνδρες ὑψηλοὶ ἐπὶ σὲ διαβήσονται [καὶ τό «΢ὺ εἶ
Θεός, καὶ οὐκ ᾔδειμεν»] καὶ σοὶ δοὖλοι ἔσονται, καὶ πορεύσονται ὀπίσω σου
δεδεμένοι χειροπέδαις καὶ ἐν σοὶ προσκυνήσουσι καὶ ἐν σοὶ προσεύξονται, ὅτι
ἐν σοὶ Θεός ἐστι καὶ οὐκ ἔστι Θεὸς πλὴν σοὖ· σὺ γὰρ εἶ Θεός, καὶ οὐκ ᾔδειμεν, ὁ
Θεὸς τοὖ ᾿Ισραὴλ σωτήρ». Λέξει δέ, «Οὐχ ὁρᾶς, φησίν, ὅτι εἷς Θεός ἐστιν. Ἐκ
τῶν τοσούτων ὆ητῶν, ὧν ὑπεδείξαμεν», οὐ νοῶν τὰ εἰρημένα, ἀλλὰ
πανούργως περικόπτων τὰς Γραφάς, λοξὰ μὲν διηγούμενος, ἀνθυπερβάτως δὲ
εἰσάγων τοὺς λόγους, οὐκ ἀκολούθως καὶ περὶ πόδα φθέγγεται οὔτε καθ'
εἱρμὸν διηγεῖται ὁ Νόητος ἥ οἱ ἐξ αὐτοὖ Νοητιανοί [νοοὖσιν]. Ὥσπερ γὰρ κακ῵
κυνὶ ὄνομα Λέων <ἐπιτιθέασιν> καὶ τοὺς μηδὲ ὅλως ὁρῶντας καλοὖσι πολὺ
βλέποντας καὶ τὰς χολὰς γλυκείας φασὶ καὶ τὸ ὄξος μέλι
Ves, pues, cómo ha usado un nombre y un título, pero sin negar al
Unigénito Dios. Pues sabe que Él es Señor y sabe que Él es Dios; por lo cual, a
modo de confirmación, dice: “Y un Señor, Jesucristo, por medio de quien son todas
las cosas”. Y al decir esto acerca del Señor no indicó que el Padre es también el
Hijo, sino que mostró que el Padre es el Padre y el Hijo es verdaderamente el Hijo.
Cuando dijo “Un Dios”, *hablando+ acerca del Padre, no <lo dijo> como negando
que el Hijo sea Dios – (pues si no es Dios, tampoco es Señor; pero puesto que es
Señor, también es Dios) – sino que el santo apóstol, obligado por el Espíritu Santo a
atribuir un título, nos explicó la fe al indicar con claridad que [puesto que Cristo]
es “un Señor”, entonces también es Dios.
Pero que nadie crea, puesto que dice “un” y luego “un” *otra vez, pero no
dijo “un” una tercera vez+, que dejó incompleto el número de la Trinidad, ya que
no nombró al Espíritu Santo. Cuando nombró al Padre y al Hijo “Dios” y “Señor”,
los nombró [inspirado] por el Espíritu Santo. Pues cuando dijo acerca del Padre:
“Un Dios, de quien proceden todas las cosas”, no negó que Él es Señor; ni
tampoco, cuando dijo: “Y un Señor, Jesucristo”, negó que Él es Dios sino que, como
en el caso del Padre se contentó con un sólo título y dijo “un Dios” – pues es
evidente que *el título+ de “Señor” va junto con el de “Dios” – así también, en el
caso del Hijo, se contentó con *el título+ “un Señor”, pues el *título de+ “Dios” est{
ligado junto con el de “*un+ Señor”. Por consiguiente, al hablar acerca del Padre y
del Hijo no habló a la ligera del Espíritu Santo sino, como dije, [inspirado] por el
Espíritu Santo. Es costumbre del Espíritu Santo el nunca hacer referencia de sí
mismo para no darnos el ejemplo de [hablar]* acerca de nosotros mismos y de
hacer referencia <a nosotros mismos>. Así pues, “Un Dios, el Padre, de quien
proceden todas las cosas, y un Señor, Jesucristo, por medio de quien son todas las
cosas *o a causa de quien son todas las cosas+”, y un Espíritu Santo, que no es
esencialmente distinto de Dios pero que es una Persona [diferente], porque es
Espíritu de Dios, Espíritu de verdad, Espíritu del Padre y Espíritu del Hijo.
6. Pero [pienso que+ es necesario hablar también acerca del *pasaje+: “Los
productos de Egipto, las mercaderías de Etiopía y los varones sabeos de gran
estatura se pasar{n a ti *y: “Tú eres Dios, y no lo sabíamos”+ y ser{n tus siervos, y
andarán detrás de ti encadenados con grilletes, y se arrodillarán ante ti y orarán
por ti, porque Dios está en ti y [dirán]: No hay Dios aparte de ti. Pues Tú eres Dios
y no lo sabíamos, el Dios de Israel, salvador”298. *Noetio+ dir{: “¿No ves, a partir de
tantos textos que mostramos, que Dios es uno?”. Noetio – y los noetianos surgidos
de él – no entiende lo que se ha dicho, sino que maliciosamente mutila las
Escrituras, da explicaciones ambiguas, cita los pasajes a la inversa y no los dice
consecuente y precisamente ni los expone ordenadamente. Pues así como algunos
<le ponen> el nombre de “León” a un perro malo, a los que no ven absolutamente
nada los llaman “vista de {guila”, a la hiel le dicen dulce, llaman miel al vinagre
τινὲς ἐπωνόμασαν καὶ τὰς ᾿Ερινύας Εὐμενίδας τινὲς ὠνόμασαν, οὕτως καὶ
ο὘τος καὶ οἱ ἀπ' αὐτοὖ, Νοήτου ἔχων ὄνομα, ἀνόητος ὑπάρχει καὶ οἱ ἐξ αὐτοὖ
ἀνοητοὖντες, μηδὲ ὅλως τὴν ἀκολουθίαν ὧν τε φάσκει καὶ ὧν προβάλλονται
νοοὖντες, ὡς καὶ πληροὖσθαι ἐπ' αὐτοὺς τὸ εἰρημένον ὑπὸ τοὖ ἁγίου
ἀποστόλου «Μήτε ἃ λέγουσι νοοὖντες μήτε περὶ τίνων διαβεβαιοὖνται».
7. ῾Ορ᾵τε γάρ, ὦ ἄνδρες ἀδελφοί, πῶς ἀνώτερον ἔφη ἡ θεία Γραφή, μ᾵λλον
δὲ αὐτὸς ὁ Κύριος, ὡς ἔχει ἡ ἀρχὴ τοὖ κεφαλαίου· ὅθεν καὶ δεικτέον ἐστὶ περὶ
τ῅ς πάσης ἐν αὐτ῵ τ῵ κεφαλαίῳ ἀληθείας τε καὶ ὑποθέσεως ὅτι «Ἐρωτήσατέ
με περὶ τῶν υἱῶν μου καὶ τῶν θυγατέρων μου, καὶ <περὶ> τῶν ἔργων τῶν
χειρῶν μου ἐντείλασθέ μοι. Ἐγὼ ἐποίησα, φησί, τὴν γ῅ν καὶ ἄνθρωπον ἐπ'
αὐτ῅ς, ἐγὼ τῆ χειρί μου ἐστερέωσα τὸν οὐρανόν. Ἐγὼ π᾵σι τοῖς ἄστροις
ἐνετειλάμην, ἐγὼ ἤγειρα μετὰ δικαιοσύνης βασιλέα καὶ π᾵σαι αἱ ὁδοὶ αὐτοὖ
εὐθεῖαι. Ο὘τος οἰκοδομήσει τὴν πόλιν μου καὶ τὴν αἰχμαλωσίαν ἐπιστρέψει, οὐ
μετὰ λύτρων οὐδὲ μετὰ δώρων, εἶπε Κύριος σαβαώθ». Εἶτα λοιπόν «Ἐκοπίασεν
Αἴγυπτος καὶ ἡ ἐμπορία Αἰθιόπων» καὶ τὰ ἑξ῅ς «ὅτι ἐν σοὶ ὁ Θεός ἐστιν». Ἐν
τίνι δὲ φαίημεν ἀλλ' ἥ ἐν τ῵ Πατρῴῳ Λόγῳ; Καὶ γὰρ ἀληθῶς θεὸς Λόγος ὁ
Τἱὸς καὶ ἐν αὐτ῵ ὁ Πατὴρ γινώσκεται, ὡς λέγει «Ὁ ἑωρακὼς ἐμὲ ἑώρακεν τὸν
Πατέρα» καί «Ἐγὼ ἐδόξασά σου τὸ ὄνομα ἐπὶ τ῅ς γ῅ς». Εἶτα πάλιν «Ἐγὼ
ἤγειρα βασιλέα». Οὐχ ὁρᾶς ὅτι φωνή ἐστι Πατρὸς ἰδιάζουσα ἡ ἐγείρασα ἐξ
αὐτ῅ς τὸν ἀληθινὸν Λόγον βασιλέα ἐπὶ πάντας, τὸν ἐξ αὐτοὖ ἀληθινῶς
γεννηθέντα ἀνάρχως καὶ ἀχρόνως; Ὃν καὶ ἤγειρε πάλιν, αὐτὸν τὸν βασιλέα,
ὡς λέγει ὁ ἅγιος ἀπόστολος φάσκων «Εἰ δὲ τὸ Πνεὖμα τοὖ ἐγείραντος Φριστὸν
ἐκ νεκρῶν οἰκεῖ ἐν ὑμῖν, ὁ ἐγείρας Φριστὸν ἐκ νεκρῶν ζωογονήσει καὶ τὰ θνητὰ
σώματα ὑμῶν, διὰ τοὖ ἐνοικοὖντος Πνεύματος αὐτοὖ ἐν ὑμῖν», ὅπως συνᾴδοι
τὰ προφητικὰ τοῖς ἀποστολικοῖς καὶ τὰ ἀποστολικὰ τοῖς εὐαγγελικοῖς καὶ τὰ
εὐαγγελικὰ τοῖς ἀποστολικοῖς καὶ τὰ ἀποστολικὰ τοῖς προφητικοῖς· ἐκεῖ γάρ
«<Ἐγὼ> ἤγειρα βασιλέα», καὶ ὧδε· «Ὁ ἐγείρων Φριστὸν ἐκ νεκρῶν». Σὸ δέ «Ἐν
σοὶ Θεός ἐστιν» <δείκνυσιν>, ὡς μυστηριωδῶς τὰ πάντα καὶ θαυμασίως
διηγεῖται ἡ θεία Γραφή. Ὥσπερ γὰρ ἐν να῵ ἐν σαρκὶ <κατοικοὖσα> προεωρ᾵το
καὶ προκατηγγέλλετο τῆ τῶν ἀνθρώπων ἐλπίδι διὰ τ῅ς πρὸς τὸν Θεὸν
ἐπιστροφ῅ς ἡ Θεότης. Ὁ γὰρ Τἱὸς τοὖ Θεοὖ θεὸς Λόγος, ὡς ἐν πόλει ἁγίᾳ καὶ
ἐν να῵ ἁγίῳ [τουτέστιν] ἐν τῆ ἁγίᾳ ἐνανθρωπήσει καὶ ἐνσάρκῳ παρουσίᾳ Θεὸς
ὢν κατοικῶν, ἐπὶ τ῵ να῵ ἁγίῳ λέγει «Λύσατε τὸν ναὸν τοὖτον καὶ ἐν τρισὶν
ἡμέραις ἐγερῶ αὐτόν». Διότι μυστικῶς τὰ πάντα οἰκονομεῖ <ὁ> θεὸς Λόγος
ἀποσταλεὶς ἀπὸ Πατρὸς ἐν σαρκὶ καὶ σύνδεσμον ἀγάπης πνευματικ῅ς δεικνὺς
ἐφέλκεται σάρκα, σμικρύνας ἑαυτὸν μέγας ὢν Θεός, αὐτὸς ὁ Λόγος ἐκ
παρθένου διὰ Πνεύματος ἁγίου γεννηθείς, Τἱὸς Θεοὖ εἷς ὤν, ἑαυτὸν σαρκὶ καὶ
πνεύματι ἕνα τελέσας, ὡς λέγει «Ὁ καταβὰς αὐτός ἐστι καὶ ὁ ἀναβάς, ὁ Τἱὸς
τοὖ ἀνθρώπου, ὁ ὢν ἐν τ῵ οὐραν῵».
y algunos le dicen “Benévolas” a las Erinias299, así también éste y los suyos. Él lleva
el nombre de Noetio pero es un imbécil300 y sus seguidores unos atolondrados, ya
que no entienden para nada las consecuencias de lo que afirman y proponen. De
manera que lo dicho por el santo apóstol también se aplica a ellos: “No entienden
ni lo que dicen ni lo que afirman categóricamente”301.
7. Pues veis, ¡oh, varones hermanos!, lo que antes dijo la divina Escritura, o
más bien el Señor mismo, como registra el principio del capítulo; por lo cual
también es preciso mostrar la totalidad de la verdad y de su tema fundamental en
el pasaje mismo: “Preguntadme acerca de mis hijos y mis hijas, y <acerca> de las
obras de mis manos que me encomendaste. Yo hice la tierra y el hombre que está
sobre ella, yo con mi mano extendí el cielo. Yo dí orden a todos los astros, yo
levanté un rey con justicia, y todos sus caminos son rectos. Éste edificará mi ciudad
y hará retornar la cautividad, no con rescate ni con regalos, dijo el Señor de los
ejércitos”302. Luego, a continuación *dice+: “Los productos de Egipto y la
mercadería de Etiopía” y lo que sigue *hasta+ “porque Dios est{ en ti”. Pero, ¿en
quién diríamos que está, sino en el Verbo del Padre? Pues el Hijo es
verdaderamente el Verbo divino y el Padre es conocido en Él, como dice: “El que
me ha visto a mí ha visto al Padre”303 y: “Yo glorifiqué tu nombre en la tierra”304.
Luego, de nuevo: “Yo levanté un rey”. ¿No ves que es la propia voz del Padre que
levantó por sí misma como rey sobre todos al Verbo verdadero, el que fue
engendrado verdaderamente de Él eterna e intemporalmente? A este mismo rey lo
levantó de nuevo, como dice el santo apóstol cuando afirma: “Si el Espíritu que
levantó a Cristo de los muertos vive en vosotros, el que levantó a Cristo de los
muertos vivificará también vuestros cuerpos mortales por medio de su Espíritu
que habita en vosotros”305; así, las [palabras] proféticas concuerdan con las
apostólicas, las apostólicas con las evangélicas, las evangélicas con las apostólicas y
las apostólicas con las proféticas. Pues allí *dice+: “<Yo> levanté un rey”, y aquí: “El
que levantó a Cristo de los muertos”. Pero las *palabras+: “Dios est{ en ti”
<muestran> que la divina Escritura describe todo misteriosa y maravillosamente.
Pues la Divinidad, <habitando> en la carne como en un templo, fue prevista y
preanunciada para la esperanza de los hombres a través de su vuelta a Dios. Pues
el Hijo de Dios, el Verbo divino que siendo Dios habita como en una ciudad santa
y en un templo santo, [es decir], en su santa humanidad y encarnación, dice acerca
del santo templo: “Destruid este templo y en tres días lo levantaré”306. Porque <el>
Verbo divino enviado desde el Padre en la carne dispone todo misteriosamente.
Para demostrar un vínculo de amor espiritual asumió la carne y, aunque es Dios
supremo, el Verbo mismo nació de una virgen por el Espíritu Santo, el Hijo de Dios
que es Uno se hizo a sí mismo uno en carne y espíritu, como dice: “El que
descendió es el mismo que también subió, el Hijo del hombre que está en el
cielo”307.
8. Σί οὗν ἐρεῖ Νόητος ἐν τῆ αὐτοὖ ἀνοησίᾳ; Μὴ ἐν τ῵ οὐραν῵ σὰρξ ἦν; Δ῅λον
ὅτι οὐκ ἦν. Πῶς οὗν ὁ καταβὰς ἐξ οὐρανοὖ αὐτός ἐστιν καὶ ὁ ἀναβάς; Ἀλλ' ἵνα
τὸν ἐλθόντα Λόγον σημάνῃ οὐ κάτωθεν ὄντα, ἀλλ' ἄνωθεν κατελθόντα,
ἐπειδὴ ἐνηνθρώπησε ἐν σαρκί, οὐκ ἀπὸ σπέρματος ἀνδρός, ἐκ πνεύματος δὲ
καὶ σαρκὸς τελειώσας τὴν αὐτοὖ οἰκονομίαν, διὰ τοὖτο μίαν ἑνότητα σημαίνων
τ῅ς τοὖ Λόγου συνενώσεως καὶ τ῅ς ἐνανθρωπήσεως φάσκει τὸν ἄνωθεν
ἥκοντα ἄνω ἀνιέναι ἐν τελειώσει Θεότητος. Καὶ γὰρ νὖν ὁ μὴ ὤν ποτε σάρξ,
ἀλλὰ πνεὖμα, σὰρξ γέγονεν ἐκ Πνεύματος καὶ παρθένου, ὁ προσενεχθεὶς
Πατρὶ τέλειος Λόγος, ὃς πρὸ τούτου ἐν οὐραν῵ οὐκ ἦν σάρξ. Σί οὗν ἦν ὁ ἐν
οὐραν῵ ἀλλὰ ὁ Λόγος ὁ ἀπ' οὐρανοὖ ἀποσταλείς, ἔχων τὴν εἰς μίαν Θεότητα
ἕνωσιν κατὰ δύναμιν Πατρὸς συνηνωμένην, ἵνα δείξῃ ὅτι ἐπὶ γ῅ς καὶ <ἐν>
οὐραν῵ ὁ αὐτὸς θεὸς Λόγος ὑπ῅ρχεν, ἄτρεπτος ὢν καὶ ἀναλλοίωτος. Λόγος
γὰρ ἦν, Θεὸς ἦν ἀεί, πνεὖμα ἦν, δύναμις ἦν, ὃς τὸ κοινὸν ὄνομα καὶ παρὰ
ἀνθρώποις χωρητὸν ἀνελάμβανεν εἰς ἑαυτόν, οὕτω καλούμενος Τἱὸς
ἀνθρώπου, Τἱὸς ὢν Θεοὖ· καὶ ἐν προφήταις προωνομάζετο, ὅπερ οὔπω ἐν
σαρκὶ ἦν, διὰ τὸ μέλλον ἐν αὐτ῵ τελειοὖσθαι, ὡς καὶ Δανιὴλ ἔφη «Εἶδον ὡς
υἱὸν ἀνθρώπου ἐρχόμενον ἐπὶ τῶν νεφελῶν». Διὸ δικαίως ἐν οὐραν῵ <ὄντα>
τ῵ ὀνόματι τούτῳ τὸν Λόγον, <ὃν> εἶδε Πνεύματι ἁγίῳ, ὁ προφήτης υἱὸν
ἀνθρώπου ἐκάλει, τὸ <μέλλον> πρὶν γενέσθαι ἀναθεωρῶν καὶ πρὶν τοὖ ἐν
σαρκὶ γενέσθαι υἱὸν ἀνθρώπου ἀποκαλῶν. Διὸ τὰ πρῶτα ὕστερα σημαίνων ὁ
Μονογενὴς φάσκει «Οὐδεὶς ἀναβέβηκεν εἰς τὸν οὐρανόν, εἰ μὴ ὁ ἐκ τοὖ
οὐρανοὖ καταβάς, ὁ Τἱὸς τοὖ ἀνθρώπου»· οὐχ ὅτι δὲ ἄνω ἦν σάρξ, ἀλλὰ <ὅτι>
ἄνωθεν κατήρχετο, τούτῳ τ῵ ὀνόματι μέλλων καλεῖσθαι.
9. ᾿Αλλὰ τί ἐστιν ὃ ἐρεῖς, ὦ ο὘τος, ὅτι «Ο὘τος, φησίν, ὁ Θεὸς ἡμῶν, καὶ οὐ
λογισθήσεται ἄλλος». Καὶ καλῶς πάνυ ἔφη, ὡς καὶ ὁ ἀπόστολος διαβεβαιοὖται
λέγων «Ὧν οἱ πατέρες καὶ ἐξ ὧν ὁ Φριστὸς τὸ κατὰ σάρκα, ὁ ὢν ἐπὶ πάντων
Θεός». Θαυμαστῶς <δὲ> διηγεῖται· ο὘τος γὰρ ὁ ὢν ἔστιν ἐπὶ πάντων Θεός·
ἐπειδὴ γὰρ αὐτὸς διδάσκει ἡμ᾵ς λέγων «Πάντα μοι παρεδόθη ὑπὸ τοὖ Πατρός
μου», διὰ τοὖτο ἐπὶ πάντων ἐστὶ Θεός. Οὕτω γὰρ καὶ ᾿Ιωάννης μαρτυρεῖ λέγων
«Ὃ ἦν ἀπ' ἀρχ῅ς, ὃ ἠκούσαμεν καὶ τοῖς ὀφθαλμοῖς ἑωράκαμεν, καὶ αἱ χεῖρες
ἡμῶν ἐψηλάφησαν», καὶ πάλιν φησὶν ἐν τῆ ᾿Αποκαλύψει «Ὁ ὢν ἀπ' ἀρχ῅ς καὶ
ἐρχόμενος παντοκράτωρ». Καλῶς κατὰ πάντα εἶπε· ἐν τ῵ γὰρ εἰπεῖν «Πάντα
μοι παρεδόθη ὑπὸ τοὖ Πατρός μου», καὶ <τὸν Πατέρα> ἀκριβῶς ὑπετίθετο. Ἐπὶ
πάντας μὲν οὗν ὢν Θεός, ἔχων δὲ ἴδιον αὐτοὖ Πατέρα, * ἐν τ῵ λέγειν
«Ἀπέρχομαι πρὸς τὸν Πατέρα». Εἰ δὲ ἦν αὐτὸς Πατήρ, πρὸς ποῖον ἄρα Πατέρα
ἄπεισι, ὦ ἀνόητε;
8. ¿Qué dirá, pues, Noetio en su insensatez? ¿Acaso que en el cielo existía la
carne? Es evidente que no existía. Entonces, ¿cómo el que descendió del cielo es el
mismo que subió? Pero [la Escritura dice esto] para indicar que el Verbo que ha
venido no es de abajo sino que ha descendido de lo alto, puesto que se hizo
hombre en la carne, no de la simiente de varón, sino que compuso su constitución
[humana] de espíritu y de carne. [Jesús] dijo que el que ha venido de arriba ha
subido a lo alto para señalar por medio de esto la unidad de la unión de
naturalezas del Verbo y su humanidad en la perfección de la Divinidad. Y ahora, el
que en otro tiempo no era carne sino espíritu, ha sido hecho carne del Espíritu y de
una virgen, el que fue ofrecido al Padre como Verbo perfecto, quien antes de esto,
en el cielo, no era carne. ¿Quién era, pues, el que estaba en el cielo sino el Verbo
que fue enviado desde el cielo? Para mostrar que era el mismo Verbo divino en la
tierra y <en> el cielo, impasible e invariable, tenía su unidad de naturalezas unida
con la Divinidad una por el poder del Padre. Él fue Verbo, fue siempre Dios, fue
espíritu, fue poder, el cual adoptó para sí el nombre común que puede ser
comprendido por los hombres, siendo llamado así “Hijo del hombre”, aunque es
Hijo de Dios; y fue nombrado de antemano por los profetas, aunque todavía no
estaba en la carne, debido a que se iba a cumplir en Él, como dijo también Daniel:
“Ví como un hijo de hombre que venía sobre las nubes” 308. Por ello el profeta
correctamente le dio este nombre al Verbo <que estaba> en el cielo y llamó “hijo de
hombre” <al que> vio en el Espíritu Santo, pues contempló el <futuro> antes de que
sucediera y le nombró “Hijo del hombre” antes de que estuviera en la carne. Por lo
cual, mostrando lo primero al final, el Unigénito dice: “Y nadie ha subido al cielo
sino el que descendió del cielo, el Hijo del hombre que está en el cielo”309; no
[significa] que era de carne en el cielo, sino <que> cuando descendiera de lo alto iba
a ser llamado con ese nombre.
9. Pero, ¿qué es lo que dices, oh Noetio? Porque *la Escritura+ dice: “Este es
nuestro Dios, no se ha de considerar *Dios+ a otro”310. Y lo dijo con absoluta
propiedad, como también lo afirma el apóstol al decir: “Cuyos son los padres, y de
quienes procede Cristo según la carne, el cual es Dios bendito sobre todos”311. <Y>
lo expone admirablemente: Cristo, El que Es, es Dios sobre todos; puesto que Él
nos enseña diciendo: “Todo me ha sido entregado por mi Padre”312, por esto es
Dios sobre todos. Así también lo testimonia Juan diciendo: “Lo que era desde el
principio, lo que escuchamos y contemplamos con los ojos, y palparon nuestras
manos”313, y de nuevo dice en el Apocalipsis: “El que es desde el principio y ha de
venir, el Todopoderoso”314. Y lo dijo con total propiedad, pues al decir: “Todo me
ha sido entregado por mi Padre” añadió con precisión también [el término]
<Padre>. [Cristo] es Dios sobre todos, pero tiene su propio Padre, [lo cual es
evidente+* cuando dice: “Voy al Padre”315. Pero si Él fuera el Padre, entonces ¿a
cuál Padre iría, oh imbécil?
10. ῍Η γὰρ πάλιν λέγει «Ἵνα ὦσιν ἕν, ὡς ἐγὼ καὶ σὺ ἕν ἐσμεν»; Ἀεὶ γὰρ ἡ
Γραφὴ ἀσφαλιζομένη τὰς κατὰ τὸ ἄκρον πτώσεις τῶν ἀνθρώπων ἐκ
πανταχόθεν τὸν νοὖν συνάγει ἐπὶ τὴν μέσην τ῅ς ἀληθείας ὁδόν. Καὶ πρὸς
τούτους μὲν τοὺς νομίζοντας ἀλλότριον εἶναι τοὖ Πατρὸς τὸν Τἱόν, φημὶ δὲ ὡς
ὁ ῎Αρειος νομίζει καὶ ἄλλαι αἱρέσεις, λέγει «Ἐγὼ καὶ ὁ Πατὴρ ἕν ἐσμεν»· πρὸς
δὲ τοὺς νομίζοντας τὸν αὐτὸν εἶναι Πατέρα καὶ τὸν αὐτὸν εἶναι Τἱὸν διὰ τὸ
εἰρηκέναι «Ἐγὼ καὶ ὁ Πατὴρ ἕν ἐσμεν», λέγει «Ποίησον αὐτοὺς ἵνα ὦσιν ἕν,
καθὼς κἀγὼ καὶ σὺ ἕν ἐσμεν», ἵνα καταισχύνῃ Νόητον καὶ τὴν αὐτοὖ σχολήν,
παραγαγὼν εἰς μέσον τὴν τῶν μαθητῶν ἕνωσιν. Πῶς γὰρ ἠδύνατο Πέτρος καὶ
᾿Ιωάννης καὶ οἱ καθεξ῅ς εἶναι ἓν ὡς κατὰ συναλοιφήν; Ἀλλὰ διὰ τὸ εἶναι ἐν
μιᾶ ἑνότητι Θεότητος καὶ ἐν μιᾶ γνώμῃ καὶ δυνάμει, εἰς τὸ ἀποκρούσασθαι
π᾵σαν ὑπόνοιαν κατὰ θάτερον τ῅ς ἀληθείας ἐπανισταμένην *· * Υίλιππος [δὲ]
ὁ ἅγιος ἀπόστολος φάσκων ὅτι «Δεῖξον ἡμῖν τὸν Πατέρα σου». Ὁ δὲ εἶπεν «Ὁ
ἑωρακὼς ἐμὲ ἑώρακε τὸν Πατέρα», καὶ οὐκ εἶπεν «Ἐγώ εἰμι ὁ Πατήρ», ἀλλὰ τ῵
«ἐμέ» σημαίνων ἑαυτὸν ἔλεγεν· τ῵ δέ «ἑώρακε τὸν Πατέρα», οὐχ ἑαυτὸν
ἔλεγεν. Ἄλλο γὰρ τό «τὸν Πατέρα» καὶ ἄλλο τό «ἐμέ» καὶ ἄλλο <τό> «ἐγώ», καὶ
ἕτερον τό «ἐμέ». Εἰ γὰρ ἦν αὐτὸς ὁ Πατήρ, ἔλεγεν «ἐγώ εἰμι»· ἐπειδὴ δὲ οὐκ
αὐτός ἐστιν ὁ Πατήρ, ἀλλὰ ὁ Τἱός, ἀληθῶς λέγει «Ὁ ἐμὲ ἑωρακὼς ἑώρακε τὸν
Πατέρα», ἵνα ἀποκρούσηται τὴν τοὖ ᾿Αρείου βλασφημίαν τὴν τὸν Τἱὸν ἀπὸ τοὖ
Πατρὸς ἀπαλλοτριοὖσαν.
Διὸ τ῅ς πάσης Γραφ῅ς σαφῶς περὶ ἀληθείας ἡμῖν τὴν ὁδὸν ὑποτιθεμένης
<ἐνταὖθα> λήξωμεν καὶ τοὖτον τὸν Νόητον καὶ τὴν αὐτοὖ αἵρεσιν, Νοητιανῶν
φημι, σὺν ταῖς ἄλλαις αἱρέσεσι παρωσάμενοι, ὥσπερ ὀστρακίτην τὸν
καλούμενον δράκοντα, τὸν μὴ δυνάμενον κάμπτεσθαι ἐν τ῵ καταδιώκειν
ἄνθρωπον, μήτε δεξιὰ μήτε εὐώνυμα, ἐκκλίναντες <τε> ἀπὸ τ῅ς αὐτοὖ τε καὶ
τ῅ς αὐτοὖ σχολ῅ς μοχθηρίας, ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς δυνάμει τοὖ Θεοὖ τὸν νοὖν
ἀκοντίσωμεν, πρὸς διήγησιν καὶ ἔλεγχον τῶν ἐν αὐταῖς ἐπινενοημένων κατὰ
τ῅ς ἀληθείας ξενολεξιῶν.

Κατὰ Οὐαλησίων λη, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας νη.

1. Περὶ Οὐαλησίων ἀκηκόαμεν πολλάκις, οὐ μέντοι γε ἔγνωμέν που, τίς ἥ


πόθεν ὡρμ᾵το ἥ τί λέγων ἥ νουθετῶν ἥ φθεγγόμενος <ὑπ῅ρχεν> ὁ Οὐάλης
ο὘τος. Καὶ τὸ μὲν ὄνομα ᾿Αραβικὸν ὑπάρχον τινὰ ὑπόνοιαν ἡμῖν δίδωσι
διανοηθ῅ναι τοὖτον καὶ τὴν αὐτοὖ αἵρεσιν εἰσέτι δεὖρο φέρεσθαι, ὡς ἐν
ὑπονοίᾳ *, καθάπερ ἔφην, τινὰς ὄντας ἐν Βακάθοις τ῅ς Υιλαδελφην῅ς χώρας
πέραν τοὖ ᾿Ιορδάνου. Καὶ οἱ μὲν ἐπιχώριοι τούτους Γνωστικοὺς βούλονται
λέγειν, οὐκ εἰσὶ δὲ τῶν Γνωστικῶν· ἕτερα γὰρ τούτων τὰ φρονήματα. Σὰ δὲ εἰς
ἡμ᾵ς ἐλθόντα περὶ αὐτῶν τοὖτον ἔχει τὸν τρόπον.
10. En verdad también *Cristo+ dice: “Para que sean uno, como yo y tú
somos uno”316. La Escritura siempre previene contra las caídas de los hombres en
los extremos y reúne sus mentes de todos lados en la vía media de la verdad. Y
contra aquellos que creen que el Hijo es distinto317 del Padre – quiero decir, como lo
cree Arrio y otras sectas – dice: “Yo y el Padre somos uno”318; pero contra los que
creen que el Padre y el Hijo son lo mismo porque dijo “Yo y el Padre somos uno”,
dice: “Hazlos que sean uno, como también yo y tú somos uno”319, para avergonzar
a Noetio y su escuela al hacer referencia a la unidad de los discípulos. Pues, ¿cómo
podría Pedro, Juan y los demás ser una unidad coalescente? Pero puesto que está
en una unidad y en un parecer y potencia con la Divinidad, [dijo esto]* para refutar
toda conjetura que se levanta contra la verdad. Y el santo apóstol Felipe [lo
confirma+ cuando dice: “Muéstranos al Padre”320. Jesús le dijo: “El que me ha visto
a mí, ha visto al Padre”321, y no dijo: “Yo soy el Padre”, sino que con el “a mí” se
señaló a sí mismo, pero *cuando dijo+ “ha visto al Padre”, no hablaba de sí mismo.
Una cosa es “el Padre”, otra es “me” y otra es “yo”. Si Él fuera el Padre, habría
dicho: “Yo soy”; pero puesto que Él no es el Padre, sino el Hijo, dice francamente:
“El que me ha visto a mí, ha visto al Padre”, a fin de que sea refutada la blasfemia
de Arrio que separa al Hijo del Padre.
Por lo cual, dado que toda Escritura nos enseña claramente el camino de la
verdad, nos detendremos <aquí>. Junto con las otras sectas rechazamos también a
este Noetio y su secta – me refiero a los noetianos – como la llamada serpiente de
arcilla, que no puede doblar ni a la derecha ni a la izquierda cuando persigue a un
hombre. <Y> habiendo evitado la perversidad de él y de su escuela, con el poder de
Dios dirigiremos el pensamiento a las siguientes [sectas] para exponer y refutar los
dichos heréticos contrarios a la verdad inventados por ellas.

Contra los Valesianos, [secta número] treinta y ocho, pero la cincuenta y


ocho de la serie.

1. Hemos escuchado con frecuencia acerca de Valesio, pero en realidad no


sabemos quién <era> este tal Valesio, de dónde provenía o cuáles <fueron> sus
dichos, admoniciones o pronunciamientos. El nombre, que es árabe, nos permite
suponer que él y su secta aun existen hasta el día de hoy, como también sospecho –
aunque, como dije, [esto lo digo a modo de suposición]* – que hay algunos en
Bacatha322 en la región de Filadelfia, del otro lado del Jordán. Los nativos los
llaman “gnósticos”, pero no son *de la secta+ de los gnósticos, pues sus ideas son
distintas. Lo que sobre ellos nos ha llegado es lo siguiente.
᾿Εν μὲν τῆ Ἐκκλησίᾳ οἱ πλείους συνήγοντο ἕως καιροὖ τινος, ἕως εἰς πλάτος
ἦλθεν ἡ αὐτῶν ἄνοια καὶ ἀπεβλήθησαν τ῅ς Ἐκκλησίας. Εἰσὶ δὲ πάντες
ἀπόκοποι πλὴν ὀλίγων, καὶ αὐτοὶ δὲ περὶ ἀρχῶν καὶ ἐξουσιῶν * καὶ ἄλλων
οὕτως δοξάζουσι. Καὶ ὅταν λάβωσιν ἄνθρωπον εἰς μαθητείαν, καθ' ὅσον μὲν
χρόνον οὔπω τῶν μορίων ἀπετμήθη, ἐμψύχων οὐ μεταλαμβάνει· ὅταν δὲ
πείσωσι τὸν τοιοὖτον ἥ μετὰ ἀνάγκης αὐτὸν ἀποτέμωσι, τότε π᾵ν ὁτιοὖν
μεταλαμβάνει ὡς ἤδη πεπαυμένος ἀγῶνος καὶ μηκέτι ἐπικίνδυνος ὢν εἰς τὸ
ἐποτρύνεσθαι διὰ τῶν ἐδεσμάτων εἰς ἡδονὴν ἥκειν ἐπιθυμίας. Οὐ μόνον δὲ
τοὺς ἰδίους τοὖτον ἀπαρτίζουσι τὸν τρόπον, ἀλλὰ πολλάκις καὶ ξένους
παρερχομένους καὶ παρ' αὐτοῖς ἐπιξενωθέντας ταύτῃ διέθεντο τῆ ἀγωγῆ, ὡς
πολὺς περὶ τούτου θρυλεῖται λόγος. Ἁρπάζουσι γὰρ τοὺς τοιούτους ἔνδον καὶ
ὀπίσω ἐπὶ συμψελίοις δήσαντες μετὰ ἀνάγκης τὸ χειρότευκτον ἐργάζονται τ῅ς
τῶν μελῶν ἀφαιρέσεως. Καὶ ταὖτά ἐστιν ἃ περὶ τούτων εἰς ἡμ᾵ς ἧκεν. Οὕσπερ
γνόντες ἐν ποίῳ τόπῳ τὴν καταμονὴν ἔχουσι καὶ ὡς τὸ ὄνομα τοὖτο πολὺ
τυγχάνει ἐν τοῖς μέρεσιν ἐκείνοις, καὶ ὡς τ῅ς αἱρέσεως ἕτερον ὄνομα οὐ
κατειλήφαμεν, ἐνομίσαμεν ταύτην εἶναι.
2. Πολλὴ δὲ φρενοβλάβεια τῶν τοιούτων. Εἰ μὲν γὰρ τὸ ἐν τ῵ Εὐαγγελίῳ
βούλονται πληροὖν τό «Ἐὰν σκανδαλίζῃ σε ἓν τῶν μελῶν σου, ἀπόκοψον ἀπὸ
σοὖ, συμφέρει γάρ σοι εἰσελθεῖν εἰς βασιλείαν οὐρανῶν ἥ χωλὸν ἥ τυφλὸν ἥ
κυλλόν», πῶς δύναται ἐν βασιλείᾳ τινὰ εἶναι ἠκρωτηριασμένον; Εἰ γὰρ ἡ
βασιλεία τῶν οὐρανῶν τὰ πάντα ἐστὶ τελειοὖσα, οὐδὲν ἀτελὲς ἔχει ἐν ἑαυτῆ.
Καὶ ὁπότε τοὖ σώματός ἐστιν ἀνάστασις, πάντα τὰ μέλη ἀναστήσεται καὶ οὐδ'
ὁπότερον αὐτῶν καταλειφθήσεται. Καὶ εἰ ὅλως τὶ μέλος οὐκ ἐγείρεται, οὐδὲ τὸ
π᾵ν σῶμα ἀναστήσεται. Καὶ εἰ τὸ ἓν μέλος τὸ σκανδαλίζον αὐτὸ μόνον
καταλιμπάνεται, οὐδὲ ὅλως ἀναστήσεται οὐδὲ ὁπότερον τῶν μελῶν· πάντα
γὰρ ἡμ᾵ς ἐσκανδάλισεν. Σίς δὲ ἀναρρήξει αὐτοὖ τὴν καρδίαν τὴν πάντῃ
σκανδαλίζουσαν; «Ἔσωθεν, γάρ φησιν, ἐκπορεύονται πορνεῖαι μοιχεῖαι
ἀσέλγειαι καὶ τὰ τούτοις ὅμοια». Σίς οὗν ὆ήξει τὴν ἑαυτοὖ καρδίαν; Εἰ δὲ οὐκ
ἐγείρεται τὸ σῶμα κατὰ τὴν τινῶν ἄνοιαν καὶ ἀσέβειαν, πῶς οὗν ἄρα διοίσει ὁ
παρὰ τούτων ὁριζόμενος λόγος; Σῶν γὰρ ὅλων μελῶν ἁπάντων μὴ
εἰσερχομένων εἰς βασιλείαν οὐρανῶν τίς ἔτι χρεία παρὰ ἓν μέλος γίνεσθαι,
τῶν ἄλλων μὴ τοὖτο πληρούντων; Εἰ δὲ ἐγείρεται τὸ σῶμα (ἐγείρεται γάρ), πῶς
ἐνδέχεται ἔτι ἐν βασιλείᾳ οὐρανῶν ἐν σώματι λώβησις γίνεσθαι; Ἢ πῶς οὐκ
ἔσται ἀπρεπὴς ἡ βασιλεία τῶν οὐρανῶν ἐπισιν῅ σώματα ἔχουσα πρὸς δόξαν
ὄντα τῶν ἐν αὐτῆ; Εἰ δὲ ὅλως καὶ τμηθείη τὸ μέλος τὸ σκανδαλίζον, ἄρα
τέτμηται καὶ οὐχ ἥμαρτεν· τμηθὲν δὲ καὶ μὴ ἁμαρτ῅σαν, αὐτὸ ἔδει πρῶτον
πάντων ἀναστ῅ναι μὴ ἁμαρτ῅σαν.
La mayoría [de ellos] se congregaba en la Iglesia hasta hace algún tiempo,
hasta que su locura se hizo ampliamente [conocida] y fueron expulsados de la
Iglesia. Todos están castrados excepto unos pocos, y creen lo mismo [que los
setianos, los arcónticos]* y otros acerca de los Arcontes y las Autoridades. Cuando
toman a un hombre como discípulo, durante el tiempo en que todavía no tiene
cortados los genitales no come carne, pero cuando lo convencen de hacer tal cosa –
si no, lo castran a la fuerza – entonces puede comer todo lo que quiera porque ya se
ha retirado de la lucha y ya no está en peligro de ser impulsado al placer de la
concupiscencia a causa de los alimentos. Pero no llevan a cabo esta costumbre sólo
con sus propios [discípulos] sino que – como se rumorea extensamente acerca de
esto – muchas veces le aplicaron este tratamiento a los extranjeros que pasaban y
fueron acogidos por ellos. Los atrapan cuando entran y, atándolos por detrás a
unos bancos, realizan por la fuerza la extirpación de los miembros. Esto es lo que
ha llegado a nosotros acerca de ellos. Puesto que sabemos en qué lugar perduran,
que este nombre se halla frecuentemente por aquellas regiones y que no hemos
llegado a conocer otro nombre para la secta, pensamos que es ésta.
2. La locura de estos [sectarios] es enorme. Pues si pretenden cumplir lo
dicho en el Evangelio: “Si uno de tus miembros te hiciere tropezar córtalo de ti,
pues te conviene entrar al Reino de los cielos cojo, ciego o mutilado” 323, ¿cómo
puede haber alguien mutilado en el Reino [de los cielos]? Pues si el Reino de los
cielos hace perfectas todas las cosas, no puede tener nada imperfecto en él. Puesto
que la resurrección es [resurrección] del cuerpo, todos sus miembros resucitarán y
ninguno de ellos será dejado atrás. En resumen, si uno de los miembros no
resucita, tampoco el cuerpo entero resucitará. Y si sólo el miembro que es causa de
tropiezo es dejado atrás, entonces ninguno de los demás miembros resucitará, pues
todos nos hicieron caer. ¿Quién se arrancará su corazón, que hace tropezar
constantemente? Pues *la Escritura+ dice: “Del interior provienen las fornicaciones,
adulterios, lascivias y cosas semejantes a estas”324. ¿Quién, pues, se arrancará su
propio corazón? Pero si el cuerpo no resucita – según la estupidez e impiedad de
algunos – de qué servirá la decisión adoptada por ellos? ¿Qué necesidad hay
todavía de quitar un miembro de entre todos los miembros del cuerpo para que no
entre al Reino de los cielos, puesto que los demás tampoco lo lograrán? Pero si el
cuerpo ha de resucitar (y en efecto resucitará), ¿cómo ha de ser posible entrar en el
Reino de los cielos con un cuerpo mutilado? ¿O de qué manera un Reino de los
cielos que contiene cuerpos dañados no habrá de ser inconveniente para la gloria
de los que están en él? Pero si el miembro que provoca el tropiezo fuera cortado
entonces, al haber sido cortado, no cometió pecado; y si fue cortado y no pecó,
puesto que no pecó debe resucitar primero que todos.
3. Οἱ δὲ εἰς τὸ πρόχειρον τοὖτο ἔργον εὔτολμοι ἀπὸ πάντων ἑαυτοὺς
ἠθέτησάν τε καὶ ἀπηλλοτρίωσαν. Οὔτε γὰρ ἔτι ἄνδρες εἰσὶ διὰ τὸ ἀφῃρημένον
οὔτε γυναῖκες δύνανται εἶναι διὰ τὸ παρὰ φύσιν.
Προὔλαβεν δὲ καὶ ἡ τοὖ στεφάνου τοὖ ἀγῶνος καὶ βραβείου τούτου
ἐπωνυμία. Οὐδὲ ὁπότεροι γὰρ φανήσονται ο὘τοι τῶν τριῶν τάξεων τῶν
εὐνούχων τῶν ὑπὸ Κυρίου εἰρημένων. «Εἰσί, γάρ φησιν, εὐνοὖχοι, οἳ ἐκ κοιλίας
μητρὸς αὐτῶν ἐγεννήθησαν». Ἐκεῖνοι γὰρ ἀναίτιοί εἰσι τ῅ς αὐτῶν εὐνουχίας,
οὔτε μὴν ἁμαρτίαν ἔχοντες διὰ τὸ οὕτως γεγενν῅σθαι οὔτε πάλιν ἔπαινον, μὴ
δυνάμενοι πράττειν <τὶ τῶν τοιούτων>, τῶν ἀφροδισίων φημί, ἐπειδὴ μὴ
πέφυκεν αὐτοῖς τὰ παιδοποιὰ ὄργανα τὰ ἐκ Θεοὖ κεκτισμένα. Ἀλλ' οὔτε
μισθὸν ἔχουσιν εὐνουχίας βασιλείαν οὐρανῶν, διὰ τὸ ἀγῶνος μὴ μεμυ῅σθαι.
Εἰ δὲ καὶ ἐπιθυμιῶν μεμύηνται οἱ τοιοὖτοι, μὴ δυνάμενοι πράττειν ὃ μὴ δεῖ
πράττειν καὶ μὴ πράττοντες μισθὸν οὐκ ἔχουσιν. Οὐ γὰρ διὰ τὸ μὴ βούλεσθαι
τὸ ἔργον παρ' αὐτοῖς οὐ πέπρακται, ἀλλὰ διὰ τὸ μὴ δύνασθαι. Καὶ αὕτη μὲν ἡ
ἀγωγὴ τ῅ς πρώτης ὑπὸ Κυρίου εἰρημένης εὐνουχίας, τ῅ς διὰ τῶν μητέρων
γεννωμένης ἐν εὐνουχίᾳ, ἐξ ὧν οὐ δύνανται ο὘τοι ὑπάρχειν διὰ τὸ
χειρότευκτον.
4. «Καὶ εἰσὶν εὐνοὖχοι οἵτινες ὑπὸ τῶν ἀνθρώπων εὐνουχίσθησαν», φησὶν ὁ
΢ωτήρ, καὶ οὔτε ἀπὸ τούτων εἰσὶν οἱ προειρημένοι. Ο὘τοι μὲν γὰρ γίγνονται (οἱ
ὑπὸ ἀνθρώπων εὐνουχισθέντες) ἕνεκεν χρήσεως ἥ βασιλικ῅ς ἥ ἀρχοντικ῅ς.
Βουλόμενοι γάρ τινες τῶν βαρβάρων βασιλεῖς ἥ καὶ τύραννοι, ζηλοτυπίας
χάριν καὶ ὑπονοίας τ῅ς πρὸς τὰς γαμετὰς τὰς ἰδίας, ἔτι κομιδ῅ νέους τοὺς
παῖδας λαμβάνουσι καὶ εὐνουχίζουσι τούτους· πρὸς τὸ ἁδρυνθέντας
ἐμπιστεύεσθαι τὰς ἰδίας αὐτῶν ὡς ἔφην γαμετάς. Καὶ οὕτως ἐν τ῵ κόσμῳ
γέγονεν ἡ περὶ τούτων αἰτία. Ὅθεν τάχα οἶμαι <γέγονεν> καὶ τὸ εὐνοὖχον
καλεῖσθαι, ἀπὸ τοὖ εὐνοεῖν δύνασθαι ἀφαιρουμένων τῶν μελῶν καὶ τοὖ μὴ
ἐπεντρίβεσθαι μίξει τῶν σωμάτων ὡς τῶν ὀργάνων ἀφῃρημένους. Ἑτέρα
τοίνυν αὕτη ἡ τάξις ἐκ παιδὸς λαμβανομένη καὶ εὐνουχιζομένη ὑπὸ τῶν
ἀνθρώπων, οὐχὶ διὰ τὴν βασιλείαν τῶν οὐρανῶν.
«Καὶ εἰσίν, φησίν, εὐνοὖχοι οἵτινες εὐνούχισαν ἑαυτοὺς διὰ τὴν βασιλείαν
τῶν οὐρανῶν». Σίνες τοίνυν εἶεν ο὘τοι ἀλλ' ἥ οἱ γενναῖοι ἀπόστολοι καὶ οἱ
καθεξ῅ς παρθένοι καὶ μονάζοντες; ᾿Ιωάννης μὲν καὶ ᾿Ιάκωβος, υἱοὶ Ζεβεδαίου,
μείναντες ἐν τῆ παρθενίᾳ, μήτε μὴν ἰδίαις χερσὶ τὰ μέλη ἀποτεμόντες μήτε
συναφθέντες γάμῳ, ἀλλὰ τῆ ἰδίᾳ καρδίᾳ ἀγωνισάμενοι καὶ θαυμασίως τὸ
κλέος τοὖ στεφάνου τούτου τοὖ ἀγῶνος ἀπενεγκάμενοι. Μετ' αὐτοὺς δὲ ὅσοι
ἐν μυριάδων ἀριθμ῵ ἐν τ῵ κόσμῳ μονάζοντες καὶ ἀπὸ μοναστηρίων καὶ
παρθενώνων τουτὶ τοὖ ἀγῶνος τὸ κλέος ἀπηνέγκαντο, οἵτινες σώμασι
γυναικῶν οὐκ ἐμίγησαν, ἀλλὰ ἤθλησαν ἐν ἀγῶνι τελειοτάτῳ· ὡς καὶ ᾿Ηλίας ἐν
Παλαιᾶ Διαθήκῃ εὑρίσκεται καὶ Παὖλος λέγων «Λέγω δὲ τοῖς ἀγάμοις ὅτι
καλὸν αὐτοῖς, ἐὰν μείνωσιν οὕτως καθὼς κἀγώ· εἰ δὲ οὐκ ἐγκρατεύονται,
3. Los que se atreven a realizar este acto precipitado se han apartado y
enajenado a sí mismos de todos, pues ya no son varones a causa del [miembro]
extirpado ni pueden ser mujeres debido a que es contrario a la naturaleza.
Además, el nombre de la corona y el premio de este combate ya fueron
dados de antemano. Estos [sectarios] no aparecerán en ninguna de las tres clases
de eunucos que fueron mencionados por el Señor, pues dice: “Hay eunucos que
nacieron así desde el vientre de su madre”325. Aquellos son inocentes de su
condición de eunucos, ni tienen pecado por haber nacido así; pero, por otro lado,
tampoco merecen elogio ya que no son capaces de practicar <ninguna de tales
actividades> – me refiero a las sexuales – puesto que no tienen los órganos
reproductores que fueron creados por Dios, ni tampoco tienen como recompensa el
Reino de los cielos por su condición de eunucos, ya que no tienen experiencia en la
lucha. Y aunque estas personas hayan experimentado deseos sensuales, al no ser
capaces de hacer lo que no se debe hacer, tampoco tienen recompensa por no
hacerlo. Ellos no practican el acto [sexual] no porque no quieren, sino porque no
pueden. Esta es la situación de la primera clase de eunucos mencionada por el
Señor, los que nacen eunucos, a los cuales estos [valesianos] no pertenecen ya que
se hicieron una operación quirúrgica.
4. “Y hay eunucos que fueron hechos eunucos por los hombres”326, dice el
Salvador, pero los valesianos tampoco son de esta clase pues éstos (los que fueron
hechos eunucos por los hombres) lo son por causa de su servicio a un rey o un
gobernante. Pues algunos reyes y déspotas bárbaros, por celos y sospechas de sus
propias esposas, toman niños cuando aun son muy pequeños y los castran con el
fin de confiarles cuando crezcan, como dije, sus propias esposas. Y esta ha sido la
razón de que exista esta clase de eunucos en el mundo. Por lo cual pienso que
quiz{ <es el origen> del término “eunuco”, porque puede estar “bien dispuesto”327
ya que sus miembros han sido extirpados y no puede tener relaciones sexuales al
haberle sido quitados los órganos. Así pues, esta es la otra clase, la que es tomada
en la infancia y hecha eunuco por los hombres, pero no por el Reino de los cielos.
“Y hay eunucos” – dice – “que se hicieron eunucos a sí mismos por el Reino de los
cielos”328. ¿Quiénes, pues, serían éstos sino los nobles apóstoles y los hombres
vírgenes y célibes que les siguieron? Juan y Jacobo, hijos de Zebedeo, que
permanecieron vírgenes, ciertamente no se cortaron los miembros con sus propias
manos ni contrajeron matrimonio sino que lucharon en su propio corazón y
ganaron admirablemente la gloria de la corona de esta contienda. Y después de
ellos, en número de millares, cuantos vivieron célibes en el mundo y ganaron la
gloria de esta lucha en monasterios y conventos, quienes no tuvieron relaciones
con mujeres sino que compitieron en la más perfecta de las luchas; así también se
ve con Elías en el Antiguo Testamento, y con Pablo, que dice: “A los solteros digo
que es bueno para ellos si se quedasen así, como yo; pero si no pueden contenerse,
γαμησάτωσαν». Πῶς οὗν αὐτὸς ἔμεινεν; Εἰ μὲν γὰρ ἀποτετμημένος ἦν καὶ κατ'
αὐτὸν ἔμειναν ὁμοιούμενοι αὐτ῵, ἵνα πληρώσωσι τό «ὡς κἀγώ». Πῶς
ἀποτεμνόμενός τις ἠδύνατο γ῅μαι, εἰ μηκέτι ἐνεκρατεύετο, κατὰ τό
«γαμησάτωσαν καὶ μὴ πυρούσθωσαν»; Ὁρᾶς ὅτι περὶ ἐγκρατείας φάσκει καὶ
οὐχὶ περὶ μελῶν ἀφαιρέσεως. Εἰ δὲ φάσκουσιν ο὘τοι διὰ τὴν βασιλείαν τῶν
οὐρανῶν ἑαυτοὺς εὐνουχικέναι, πῶς ἑαυτοὺς ἀπαλλοτριώσουσι τοὖ ὆ήματος
τοὖ εἰρημένου ὅτι «Εἰσί τινες οἵτινες εὐνουχίσθησαν ὑπὸ τῶν ἀνθρώπων»; Εἰ
γὰρ αὐτὸς ἰδίαις χερσὶν ἑαυτὸν εὐνουχίζει, ἄνθρωπός ἐστι καὶ αἱ χεῖρες αὐτοὖ
τὸ ἀθέμιτον τοὖτο εἰργάσαντο· εἰ δὲ καὶ αὐτὸς ἑαυτ῵ οὐ δεδύνηται πρ᾵ξαι, ὑπὸ
ἄλλων δὲ εὐνουχίσθη, οὐκέτι ἔσται διὰ βασιλείαν οὐρανῶν, διὰ τὸ ὑπὸ
ἀνθρώπων εὐνουχίσθαι, ἤτοι δι' αὐτοὖ ἤτοι διὰ τῶν τοὖτο πεποιηκότων.
Πεσεῖται δὲ καὶ ἀπὸ τοὖ στεφάνου καὶ ἀπὸ τοὖ βραβείου, οὐκέτι χάριν ἔχων διὰ
τὴν ἀποχὴν τ῅ς τοιαύτης χρήσεως, [ἀλλὰ] διὰ τὸ μὴ δύνασθαι χρ῅σθαι
ἀφῃρημένων τῶν τ῅ς τοιαύτης ὑποθέσεως μελῶν. Ἓν δὲ καὶ τὸ αὐτὸ
κριθήσεται, ὡς ὁ λυμαινόμενος ἑαυτοὖ τὸ μέλος καὶ ὡς ὁ τέμνων ἀλλότριον
ἀμπελῶνα. Οὐ γὰρ κατὰ Θεὸν ἐπολιτεύσατο, ἀλλὰ κατὰ ἐπιβουλὴν τ῵
δημιουργ῵ Κυρίῳ Θε῵ ἀντέστη ὁ τοιοὖτος. Ἐπιθυμίᾳ δὲ περισσοτέρᾳ ὁ
τοιοὖτος ἐνεχθήσεται. Καὶ γὰρ ὁ εὐνοὖχος ᾄδεται παρὰ τ῵ σοφ῵ οὐκ
ἀπεχόμενος τ῅ς ἐπιθυμίας, ἀλλὰ * μὴ δυνάμενος τὴν ἐπιθυμίαν ἐπιτελέσαι, ὡς
λέγει «Ἐπιθυμία εὐνούχου ἀποπαρθενεὖσαι νεάνιδα». Καὶ ἐκ πανταχόθεν * ὦ
τ῅ς πολλ῅ς ματαιότητος τ῅ς ἐν τ῵ κόσμῳ πολυτρόπως ἐπινενοημένης.
Καὶ ταὖτά ἐστιν ἃ περὶ τούτων ἔγνωμεν. Διὸ καὶ ἐν συντόμῳ περὶ αὐτῶν
εἰρηκότες καὶ ὡς ἔφην ὑπονοήσαντες εἶναι τούτους τοὺς προειρημένους,
καταλιπόντες τοὺς αὐτοὺς καὶ καταγελάσαντες <αὐτῶν> ὥσπερ σκορπίου
δικέντρου τοῖς μὲν κέρασι καὶ χηλαῖς ἀπὸ τῶν ἀνέκαθεν τῶν πατέρων βίοις
ἐναντιωθέντος, ἐν δὲ τ῵ κέντρῳ τ῵ τύπῳ τ῅ς ἁγίας τοὖ Θεοὖ Ἐκκλησίας
ἀνθισταμένου, ὑποδήματι ἐστηριγμένῳ καταπατήσαντες τούτους [καὶ
καταγελάσαντες,] τουτέστιν διὰ τῶν ὆ητῶν τοὖ Εὐαγγελίου, κατὰ τὸ ἔθος ἐπὶ
τὰς μετέπειτα βαίνοντες ἐνταὖθα λήξωμεν τ῅ς τούτων ἀβελτηρίας.

Κατὰ Καθαρῶν τῶν ἀκαθάρτων λθ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας νθ.

1. Καθεξ῅ς δὲ τούτων Καθαροί τινες λεγόμενοι ἐφύησαν, ἀπὸ Ναυάτου


τινός, ὡς πολὺς ᾄδεται λόγος. Ο὘τος δὲ ὁ Ναυάτος ἐπὶ τ῅ς ῾Ρωμαίων ὑπ῅ρχεν,
ἐν καιρ῵ τοὖ διωγμοὖ τοὖ πρὸ τοὖ Μαξιμι<α>νοὖ γενομένου [πρώτου]· τάχα δὲ
οἶμαι Δεκίου τότε ἦν ἥ Αὐρηλιανοὖ.
que se casen”329. Ahora bien, ¿en qué [condición] se quedó él? Pues si él
hubiera sido un castrado y sus imitadores hubieran quedado como él a fin de
cumplir *el consejo de ser+ “como yo”, ¿cómo alguien castrado podría casarse si ya
no pudiera contenerse, en conformidad con *lo dicho por el apóstol+:”Que se casen,
y no se quemen”? Ya ves que habla acerca de la continencia y no sobre la
extirpación de los miembros. Pero si estos [valesianos] afirman que se han hecho
eunucos a sí mismos por el Reino de los cielos, ¿cómo se excluyen a sí mismos de
lo dicho en el texto: “Hay algunos que fueron hechos eunucos por los hombres”? Si
uno se castra a sí mismo con sus propias manos, es un hombre y sus manos
llevaron a cabo este acto criminal; y aunque él no se lo hubiera podido hacer a sí
mismo sino que hubiera sido hecho eunuco por otros, tampoco ser{ *eunuco+ “por
el Reino de los cielos” porque “fue hecho eunuco por los hombres”, ya sea por él
mismo o porque otros le hicieron esto. Perderá la corona y el premio y ya no tendrá
recompensa por la abstinencia de la relación sexual, puesto que es incapaz por
tener extirpados los miembros que son necesarios para tal asunto. Para el que daña
su propio miembro y para el que corta la vid ajena la sentencia es una y la misma.
No llevó un estilo de vida acorde a [la voluntad de] Dios, sino que tal persona se
opuso premeditadamente al Creador, Dios el Señor. Pero una persona así todavía
puede sentir un gran deseo. El eunuco que es mencionado por el sabio no está libre
del deseo sino que *desea+* por no ser capaz de satisfacer su deseo, como dice: “El
deseo del eunuco que quiere desvirgar a una joven”330. Y [su locura ha sido
refutada]* absolutamente. ¡Oh, qué gran cantidad de vanidades de todo tipo han
sido concebidas en el mundo!
Estas son las cosas que sabemos sobre ellos. Por este motivo, habiendo
hablado brevemente de ellos y supuesto, como dije, que ellos son los que
mencionamos anteriormente, dejémoslos atrás y riámonos <de ellos> como de un
escorpión de dos aguijones que, con sus cuernos y pinzas, es lo contrario de sus
antepasados y que con su aguijón se opone a la norma de la santa Iglesia de Dios.
[Burlándonos de ellos] y pisoteándolos con la sandalia bien calzada – es decir, por
medio de los dichos del Evangelio – terminaremos aquí [nuestra refutación] de su
necedad y pasaremos, como de costumbre, a las siguientes [sectas].

Contra los impuros Cátaros, [secta número] treinta y nueve, pero la


cincuenta y nueve de la serie.

1. Luego de los valesianos unos que se llaman cátaros331 surgieron de un tal


Navato, como se rumorea mucho. Este Navato estaba en Roma durante el tiempo
en que sucedió la [primera] persecución antes de Maximi<a>no; pienso que en
aquel tiempo quizá estaba Decio o Aureliano332.
Ἀπὸ δὲ τ῅ς προφάσεως τῶν ἐν τ῵ διωγμ῵ παραπεσόντων ἐπάρματι ἀρθεὶς
ἅμα τοῖς αὐτ῵ ἑπομένοις μὴ θελήσας κοινων῅σαι τοῖς μετανοοὖσιν ἀπὸ τοὖ
διωγμοὖ, εἰς αἵρεσιν τ<οι>αύτην τέτραπται, λέγων μὴ εἶναι <αὐτοῖς> σωτηρίαν,
ἀλλὰ μίαν μετάνοιαν, μετὰ δὲ τὸ λουτρὸν μηκέτι δύνασθαί τινα ἐλεεῖσθαι
παραπεπτωκότα.
Καὶ αὐτοὶ δέ φαμεν εἶναι μετάνοιαν μίαν καὶ διὰ λουτροὖ παλιγγενεσίας
ταύτην γίνεσθαι τὴν σωτηρίαν, ἀλλ' οὐκ ἀναιροὖμεν τὴν τοὖ Θεοὖ
φιλανθρωπίαν, εἰδότες τὸ κήρυγμα τ῅ς ἀληθείας καὶ τὸν ἔλεον τοὖ Δεσπότου
καὶ τὸ σύγγνωστον τ῅ς φύσεως, τὸ εὐρίπιστον τ῅ς ψυχ῅ς, τὸ ἀσθενὲς τ῅ς
σαρκός, τὸ πολύβλυστον τ῅ς τῶν πάντων ἀνθρώπων αἰσθήσεως ἐν
παραπτώμασιν, διότι «Οὐδεὶς ἀναμάρτητος καὶ καθαρὸς ἀπὸ ὆ύπου, οὐδ' ἅν
κἅν μία ἡμέρα ἡ ζωὴ αὐτοὖ ἐπὶ τ῅ς γ῅ς.» Καὶ ἡ μὲν τελεία μετάνοια ἐν τ῵
λουτρ῵ τυγχάνει· εἰ δέ τις παρέπεσεν, οὐκ ἀπόλλει τοὖτον ἡ ἁγία τοὖ Θεοὖ
Ἐκκλησία. Δίδωσι γὰρ καὶ ἐπάνοδον καὶ μετὰ τὴν μετάνοιαν τὴν μεταμέλειαν.
Σ῵ γὰρ Κάϊν εἶπεν ὁ Θεός «Ἥμαρτες, ἡσύχασον», καὶ τ῵ παραλυτικ῵ «Ἰδού,
ὑγιὴς γέγονας, μηκέτι ἁμάρτανε», καὶ Πέτρον ἀνακαλεῖται ὁ Κύριος μετὰ τὸ
ἀρνήσασθαι καὶ ἀντὶ τῶν τριῶν ἀρνήσεων τρὶς αὐτὸν προκαλεῖται πρὸς
ὁμολογίαν «Ἀγαπᾶς με, Πέτρε; Ἀγαπᾶς με, Πέτρε; Ἀγαπᾶς με, Πέτρε;» καί
φησι «Ποίμαινε τὰ προβάτιά μου».
2. ΢φάλλει δὲ αὐτοὺς τὸ ὆ητὸν τοὖ ἀποστόλου τὸ εἰρημένον «Ἀδύνατον γὰρ
τοὺς ἅπαξ φωτισθέντας καὶ καλὸν γευσαμένους Θεοὖ ὆῅μα δυνάμεις τε τοὖ
μέλλοντος αἰῶνος καὶ παραπεσόντας πάλιν ἀνακαινίζειν εἰς μετάνοιαν,
ἀνασταυροὖντας ἑαυτοῖς τὸν Τἱὸν τοὖ Θεοὖ καὶ παραδειγματίζοντας. Γ῅ γὰρ ἡ
πιοὖσα πολλάκις τὸν ἐπ' αὐτ῅ς ἐρχόμενον ὑετὸν καὶ τίκτουσα βοτάνην
εὔθετον ἐκείνοις, δι' οὓς καὶ γεωργεῖται, μεταλαμβάνει εὐλογίας· ἐκφέρουσα
δὲ ἀκάνθας καὶ τριβόλους ἀδόκιμος καὶ κατάρας ἐγγύς, ἧς τὸ τέλος εἰς
καὖσιν». Καὶ γὰρ τ῵ μὲν ὄντι τοὺς ἅπαξ ἀνακαινισθέντας καὶ παραπεσόντας
ἀνακαινίζειν ἀδύνατον. Οὔτε γὰρ ἔτι γεννηθήσεται Φριστός, ἵνα σταυρωθῆ
ὑπὲρ ἡμῶν, οὔτε ἀνασταυροὖν δύναταί τις τὸν Τἱὸν τοὖ Θεοὖ τὸν μηκέτι
σταυρούμενον, οὔτε δύναταί τις λουτρὸν δεύτερον λαμβάνειν· ἓν γάρ ἐστι τὸ
βάπτισμα καὶ εἷς ὁ ἐγκαινισμός. Ἀλλὰ εὐθὺς ἐπιφέρει τὴν τούτων ἴασιν ὁ ἅγιος
ἀπόστολος, τὴν Ἐκκλησίαν ἰατρεύων καὶ τῶν αὐτ῅ς μελῶν ἐπιμελόμενος, καί
φησι «Πεπείσμεθα δὲ περὶ ὑμῶν, ἀγαπητοί, τὰ κρείττονα καὶ ἐχόμενα
σωτηρίας, εἰ καὶ οὕτως λαλοὖμεν. Οὐ γὰρ ἄδικος ὁ Θεὸς ἐπιλαθέσθαι τοὖ
ἀγαθοὖ ἔργου ὑμῶν». Καὶ ὁρᾶς πῶς μὲν τὸν ἐγκαινισμὸν μὴ δύνασθαι
δεύτερον γενέσθαι τελείως ἀπεφήνατο, τ῅ς δὲ σωτηρίας οὐκ ἀπέτεμεν τοὺς ἔτι
μετανοοὖντας,
Debido a las excusas de los que habían caído durante la persecución 333 se volvió
arrogante y, junto con aquellos que lo seguían, no quiso tener trato con los que se
habían arrepentido después de la persecución y se volcó a esta herejía, diciendo
que no hay salvación <para ellos> sino que hay una sola [oportunidad de]
arrepentimiento y que al que ha cometido esta transgresión después del bautismo
ya no se le puede tener misericordia.
También nosotros decimos que hay un único arrepentimiento y que esta
salvación viene por medio del bautismo de regeneración, pero no eliminamos la
clemencia de Dios, puesto que conocemos la proclama de la verdad, la
misericordia del Soberano, la necesidad de perdón de la naturaleza [humana], la
inconstancia del alma, la debilidad de la carne y la manera en que los sentidos de
todos los hombres rebalsan de pecados, porque: “Nadie est{ libre de pecado y
limpio de inmundicia, aunque haya vivido tan sólo un día sobre la tierra”334. El
arrepentimiento perfecto se obtiene en el bautismo; pero si alguien cae [luego], la
santa Iglesia de Dios no lo condena, pues le ofrece un camino de regreso y, después
del arrepentimiento335, la penitencia. Dios le dijo a Caín: “Pecaste, quédate
tranquilo”336, y al paralítico: “He aquí, has sido sanado, ya no peques”337. El Señor
vuelve a llamar también a Pedro luego de su negación y en lugar de las tres
negaciones le compromete a confesar tres veces – “¿Me amas, Pedro?, ¿Me amas,
Pedro?, ¿Me amas, Pedro?” – y le dice: “Pastorea mis ovejas”338.
2. Pero el pasaje de la Escritura dicho por el apóstol los induce a error:
“Porque es imposible que los que una vez fueron iluminados, gustaron la buena
palabra de Dios y los poderes del mundo venidero y cayeron sean renovados otra
vez para arrepentimiento, crucificando de nuevo para sí mismos al Hijo de Dios y
exponiéndolo al oprobio. Pues la tierra que bebe muchas veces la lluvia que cae
sobre ella y produce hierba provechosa para aquellos por los cuales es labrada,
recibe bendición; pero la que produce espinas y abrojos es reprobable y está
próxima a la maldición, cuyo fin es ser quemada”339. Es en verdad imposible
renovar a los que una vez fueron renovados y cayeron. Pues ni Cristo volverá a
nacer para ser crucificado por nosotros, ni puede alguien volver a crucificar al Hijo
de Dios que ya no puede ser crucificado, ni puede alguno volver a recibir un
segundo bautismo, pues hay un bautismo y una regeneración. Pero
inmediatamente el santo apóstol, para curar la Iglesia y cuidar sus miembros,
proporciona la cura para ellos y dice: “Pero en cuanto a vosotros, amados, estamos
convencidos de las cosas que son mejores y que pertenecen a la salvación, aunque
hablemos así. Porque Dios no es injusto para olvidar vuestra buena obra”340. Ves
cómo declaró de manera absoluta que no puede haber una segunda regeneración,
pero no excluyó de la salvación a los que se arrepienten enseguida
ἀλλὰ καὶ σωτηρίας ἐχόμενα καὶ Θεὸν ἀντιλήπτορα, τ῅ς ἀγαθοεργίας αὐτῶν
χάριν, τὸν Κύριον ἔδειξε τῶν καὶ ἀπὸ παραπτωμάτων τελειότατα
μετανοούντων καὶ ἐπιστρεφόντων καὶ μεταμελομένων.
Δέχεται οὗν ὁ ἅγιος λόγος καὶ ἡ ἁγία Θεοὖ Ἐκκλησία πάντοτε τὴν
μετάνοιαν, οὐκ ἐξυδαρευομένη οὐδὲ ὆ᾳθύμους τοὺς τὸν δρόμον τελοὖντας
παρασκευάζουσα, ἀλλὰ Θεοὖ τὴν χάριν καὶ φιλανθρωπίαν μὴ ἀνακόπτουσα,
γινώσκουσα δὲ τὸν τρόπον ἑκάστης ὑποθέσεως. Ὡς γὰρ ὁ τὴν παρθενίαν
ἀπολέσας ἀδυνάτως ἔχει ταύτην <ἀνα>κτήσασθαι σωματικῶς, μὴ ἐνδεχομένης
τ῅ς φύσεως, οὕτω καὶ ὁ ἀπὸ τοὖ λουτροὖ ἐν μεγάλοις τισὶ παραπτώμασι
περιπεσών· καὶ ὥσπερ ὁ ἀπὸ παρθενίας παραπεσὼν δευτέραν τιμὴν τὴν
ἐγκράτειαν ἔχει, οὕτω καὶ ὁ μετὰ τὸ λουτρὸν ἐν παραπτώματι μείζονι
γενόμενος ἔχει δευτέραν ἴασιν <τὴν μεταμέλειαν>, οὐ τοιαύτην ἐνάρετον κατὰ
τὴν πρώτην, οὐκ ἀποβεβλημένην δὲ ζω῅ς ἔχει τὴν δευτέραν ἣν κέκτηται. Οὐκ
ἀθετεῖ τοίνυν ὁ θεῖος λόγος τὸν μισθὸν τῶν ἐν τῆ μετανοίᾳ καμνόντων.
3. ῎Επειτα δὲ οἱ αὐτοὶ πάλιν ἀπὸ τούτου προπηδήσαντες καὶ ἄλλα τινὰ
ἐφηύραντο. Καὶ γὰρ καὶ αὐτοὶ τὴν αὐτήν, ἣν καὶ ἡμεῖς κεκτήμεθα, πίστιν
λέγουσιν ἔχειν· ο὘τοι δὲ οὐ βούλονται διγάμοις κοινωνεῖν. Εἰ γάρ τις μετὰ τὸ
βάπτισμα συναφθείη γυναικὶ δευτέρᾳ, παρὰ τούτοις οὐκ εἰσδεχθήσεται ἔτι.
Καὶ τὸ π᾵ν ἐστιν ἠλίθιον. Ὡς γὰρ εἴ τις θεάσαιτό τινα νηχόμενον ἐν ὕδατι καὶ
ἀγνοῶν τὴν πεῖραν τ῅ς διανήξεως ἑαυτὸν ἔκδοτον τοῖς ὕδασι δῴη καὶ
ὑποβρύχιος γένηται, μὴ ἔμπειρος ὢν μηδὲ σαφῶς γνοὺς τῶν διὰ χειρῶν τε καὶ
ποδῶν τὴν σωτηρίαν ἑαυτοῖς προσποριζομένων τὴν ἐπιστήμην, νομίζων δὲ
ἁπλῶς τὸ ὕδωρ διαβαστάζειν τὸν ἄνθρωπον δίχα τῶν ἰδίων χειρῶν· ἥ ὡς εἴ τις
ἀκούοι τὸν ἡγεμόνα τιμωροὖντα τοὺς δρῶντας φαυλότητος <ἔργα> ἄχρι καὶ
ἐλαχίστων καὶ νομίζοι μὲν τὴν δίκην ἴσην διεξιέναι κατὰ πάντων, ὡς ἐπὶ τοὖ
φόνου οὕτως καὶ ἐπὶ τοὖ διαβάλλοντος τὸν πέλας ἥ * μαχεσαμένου· ἥ ὡς ἐὰν ᾖ
τις παντάπασιν ἰδιώτης καὶ θεάσηται τὸν εἰληφότα ἄρχοντος τὴν ἐξουσίαν
κατὰ ἀλιτηρίων ἀποσπάσαντα μάχαιραν ἥ κατὰ γοήτων καὶ βλασφήμων ἥ
ἀκαθοσιώτων, νομίζῃ δὲ τοὺς ἅπαντας ἐξουσίαν ἔχειν τ῅ς τοιαύτης αἰτίας
ποιεῖσθαι τὴν δίκην, θεασάμενός τε δίκην δόντας ἀνθρώπους καὶ αὐτὸς δὲ τὰ
ἴσα μιμησάμενος θελήσῃ ἀποκτεῖναί τινας, ὡς δ῅θεν τοὺς ἠδικηκότας δικάζων,
ἁλοὺς δὲ ο὘τος αὐτὸς δίκην δώσει, μὴ εἰληφὼς παρὰ βασιλέως ἐξουσίαν τῶν
τοιούτων καὶ ὅτι τὴν ἴσην ἐνόμιζεν κατὰ πάντων ἐξιέναι ψ῅φον ἀπὸ τ῅ς δίκης
τῶν νόμων, ἑαυτὸν [δὲ] ἐν τῆ ἀδικίᾳ διὰ τ῅ς ἰδίας ἀπειρίας καὶ
ἀπαρακολουθησίας ἔκδοτον ἀπωλείας παρασκευάσας, —οὕτω καὶ ο὘τοι τὰ
πάντων ὁμοὖ μίξαντες ἐκ πάντων ἐξέπεσαν καὶ μὴ νοήσαντες τὰ ἀκριβ῅ τ῅ς
τοὖ Θεοὖ διδασκαλίας
sino que les mostró lo concerniente a la salvación, y que a causa de sus buenas
obras Dios es su protector y el Señor de los que, incluso después de las
transgresiones, se arrepienten completamente, vuelven al buen camino y hacen
penitencia.
La santa Palabra y la santa Iglesia de Dios siempre aceptan el
arrepentimiento, pero no para debilitar ni para volver flojos a los que están
terminando la carrera; más bien, para no restringir la gracia y la benevolencia de
Dios, trata de conocer las particularidades de cada caso. Pues así como el que
perdió la virginidad no la puede recuperar de nuevo porque es físicamente
imposible, ya que la naturaleza no lo permite, así también sucede con el que cae en
grandes transgresiones después del bautismo; y así como el que perdió la
virginidad tiene la continencia como un segundo honor, así también el que incurrió
en una gran transgresión después del bautismo tiene <la penitencia> como una
segunda cura, no tan virtuosa como la primera pero tiene la segunda que ha
obtenido, una [cura] que no está desprovista de vida. Así pues, la palabra de Dios
no niega la recompensa a los que se esfuerzan en la penitencia.
3. Pero después las mismas personas continuaron con esto e inventaron
otras cosas. Pues ellos también dicen tener la misma fe que nosotros, pero no
quieren tener trato con los que se han casado en segundas nupcias. Si alguno se
casase por segunda vez con una mujer después del bautismo, ya no será admitido
entre ellos341. ¡Esto es totalmente estúpido! Es como si alguien contemplara a
alguna persona nadando en el agua y, sin conocer la técnica de la natación, se
arrojase a sí mismo al agua y se hundiese, al ser inexperto y no tener con seguridad
el conocimiento de los que se mantienen a sí mismos a flote mediante sus manos y
pies, creyendo que el agua simplemente sostendría al hombre con sus propias
manos; o como si alguien escuchase al soberano castigar a los que hicieron malas
<obras>, desde las más viles hasta las más insignificantes, y creyese que la misma
sentencia se aplica a todos, de manera que es la misma para el asesinato que para
el que calumnió o discutió con su vecino; o como si alguno fuera un simple
particular y viese a uno que ha sido investido de autoridad por el soberano para
blandir la espada contra los criminales, hechiceros, blasfemos o impíos y creyese, al
ver el castigo aplicado a esos hombres, que todos tienen la autoridad para
administrar el castigo por tal culpa e, imitando sus acciones, quisiese ejecutarlos él
también, como si supuestamente juzgara a los ofensores. Pero esta persona será
apaleada y castigada, ya que no recibió esa autoridad de parte del rey para hacer
tales cosas y porque creyó que la misma sentencia ha de aplicarse por ley en todos
los casos, causándose la ruina por su delito a causa de su propia ignorancia y
estupidez. Así también estos [cátaros], al mezclar los [roles] de todos, fracasaron
por completo y por no entender las precisas [palabras] de la enseñanza de Dios
ἐπὶ ἑτέραν τρίβον σφαλέντες ἐτράπησαν, οὐκ εἰδότες ὅτι οὐκ αὐτὴ ἐστὶν ἡ τ῅ς
θείας Γραφ῅ς παράδοσίς τε καὶ ἀκολουθία.
4. Σὰ γὰρ εἰς τὴν ἱερωσύνην παραδοθέντα διὰ τὸ ἐξοχώτατον τ῅ς ἱερουργίας
εἰς πάντας ἐνόμισαν ἴσως φέρεσθαι. Ἀκηκοότες γὰρ ὅτι «Δεῖ τὸν ἐπίσκοπον
ἀνεπίληπτον εἶναι, μι᾵ς γυναικὸς ἄνδρα, ἐγκρατ῅», «Ὡσαύτως καὶ τὸν
διάκονον» καὶ τὸν πρεσβύτερον, τὸν ὅρον τῶν ταγμάτων οὐκ ἐνόησαν. Καὶ γὰρ
τ῵ μὲν ὄντι οὐ δέχεται εἰς ἱερωσύνην τὸ ἅγιον τοὖ Θεοὖ κήρυγμα μετὰ τὴν τοὖ
Φριστοὖ ἐνδημίαν οὐδὲ τοὺς ἀπὸ πρώτου γάμου τελευτησάσης τ῅ς αὐτῶν
γυναικὸς δευτέρῳ γάμῳ συναφθέντας, διὰ τὸ ὑπερβάλλον τ῅ς τιμ῅ς τ῅ς
ἱερωσύνης· καὶ ταὖτα ἀσφαλῶς ἡ ἁγία τοὖ Θεοὖ Ἐκκλησία μετὰ ἀκριβείας
παραφυλάττεται. Ἀλλὰ καὶ τὸν ἔτι <συμ>βιοὖντα καὶ τεκνογονοὖντα, μι᾵ς
γυναικὸς ὄντα ἄνδρα, οὐ δέχεται, ἀλλὰ ἀπὸ μι᾵ς ἐγκρατευσάμενον ἥ
χηρεύσαντα διάκονόν τε καὶ πρεσβύτερον καὶ ἐπίσκοπον καὶ ὑποδιάκονον,
μάλιστα ὅπου ἀκριβεῖς κανόνες οἱ ἐκκλησιαστικοί.
᾿Αλλὰ πάντως ἐρεῖς μοι, ἔν τισι τόποις ἔτι τεκνογονεῖν πρεσβυτέρους καὶ
διακόνους καὶ ὑποδιακόνους. Σοὖτο δὲ οὐ παρὰ τὸν κανόνα γίνεται, ἀλλὰ
παρὰ τὴν τῶν ἀνθρώπων κατὰ καιρὸν ὆ᾳθυμήσασαν διάνοιαν καὶ τ῅ς τοὖ
πλήθους ἕνεκεν μὴ εὑρισκομένης ὑπηρεσίας. Σὸ πρεπωδέστατον γὰρ ἀεὶ ἡ
Ἐκκλησία <ἐφ>ορῶσα ἁγίῳ Πνεύματι εὗ διαταχθεῖσα ἔγνω «ἀπερισπάστως»
Θε῵ τὰς λατρείας ἐπιτελεῖσθαι σπουδάζειν καὶ τὰ πνευματικὰ τῶν χρειῶν
μετὰ πάσης εὐνουστάτης συνειδήσεως τελειοὖσθαι. Υημὶ δὲ ὅτι πρέπον ἐστὶ
διὰ τὰς ἐξαπίνης λειτουργίας καὶ χρείας σχολάζειν τὸν πρεσβύτερον καὶ
διάκονον καὶ ἐπίσκοπον Θε῵. Εἰ γὰρ καὶ τοῖς ἀπὸ τοὖ λαοὖ προστάσσει ὁ ἅγιος
ἀπόστολος λέγων, ἵνα «Πρὸς καιρὸν σχολάσωσι τῆ προσευχῆ», πόσῳ γε
μ᾵λλον τ῵ ἱερεῖ τὸ αὐτὸ προστάσσει; Σὸ ἀπερίσπαστον δὲ λέγω εἰς τὸ
σχολάζειν τῆ κατὰ Θεὸν ἐν ταῖς χρείαις ταῖς πνευματικαῖς τελεσιουργουμένῃ
ἱερωσύνῃ. Ἔξεστι δὲ <ἐπὶ> τ῵ λα῵ <τοὖτο> δι' ἀσθένειαν διαβαστάζεσθαι καὶ
<τοὺς> μὴ δυνηθέντας ἐπὶ τῆ πρώτῃ γαμετῆ στ῅ναι δευτέρᾳ μετὰ θάνατον τ῅ς
πρώτης συναφθ῅ναι. Καὶ ὁ μὲν μίαν ἐσχηκὼς ἐν ἐπαίνῳ μείζονι καὶ τιμῆ παρὰ
π᾵σιν ἐκκλησιαζομένοις ἐνυπάρχει, τὸν δὲ μὴ δυνηθέντα τῆ μιᾶ ἀρκεσθ῅ναι
τελευτησάσῃ <ἥ> ἕνεκέν τινος προφάσεως, ἥ πορνείας ἥ μοιχείας ἥ ἄλλης
αἰτίας, χωρισμοὖ γενομένου συναφθέντα δευτέρᾳ γυναικὶ ἥ γυναῖκα δευτέρῳ
ἀνδρί, οὐκ αἰτι᾵ται ὁ θεῖος λόγος οὐδὲ ἀπὸ τ῅ς Ἐκκλησίας καὶ τ῅ς ζω῅ς
ἀποκηρύττει, ἀλλὰ διαβαστάζει διὰ τὸ ἀσθενές· οὐχ ἵνα δύο γυναῖκας ἐπὶ τὸ
αὐτὸ σχῆ ἔτι περιούσης μι᾵ς, ἀλλ' <ἵνα> ἀπὸ μι᾵ς ἀποσχισθεὶς δευτέρᾳ, εἰ
τύχοι, ἐννόμως συναφθῆ, ἐλεεῖ τοὖτον ὁ ἅγιος λόγος καὶ ἡ ἁγία Θεοὖ
Ἐκκλησία, μάλιστα εἰ τυγχάνει ὁ τοιοὖτος τὰ ἄλλα εὐλαβὴς καὶ κατὰ νόμον
Θεοὖ πολιτευόμενος.
se engañaron y tomaron otro sendero, sin saber que esta no es la tradición y el
objetivo de la sagrada Escritura.
4. [Los cátaros] han creído que [las obligaciones] impuestas al clero a causa
de la preeminencia de su servicio sacerdotal se aplican a todos por igual, pues
escucharon: “Es necesario que el obispo sea irreprensible, esposo de una mujer,
continente”342, y: “Del mismo modo, también el di{cono”343 y el presbítero, pero no
comprendieron el límite de las ordenanzas. De hecho, debido a la sobresaliente
dignidad del sacerdocio desde el advenimiento de Cristo, el santo Evangelio de
Dios no acepta para el sacerdocio a nadie que después de su primer matrimonio –
luego de que muriera su esposa – se haya unido en segundas nupcias; y la santa
Iglesia de Dios observa esto con estricta firmeza. Tampoco admite al que, siendo
esposo de una mujer, aun <con>vive con ella y tiene hijos, pero [acepta] al
abstinente, [marido] de una mujer, o al viudo como diácono, presbítero, obispo o
subdiácono, mayormente donde los cánones eclesiásticos se aplican estrictamente.
Pero seguramente me dirás que en algunos lugares los presbíteros,
diáconos y subdiáconos aun tienen hijos [mientras cumplen su servicio
eclesiástico]. Pero esto sucede no debido al cánon sino porque ocasionalmente el
juicio de los hombres se vuelve negligente y porque no se encuentra [a otro más
adecuado] para el servicio de la congregación. Bien dispuesta por el Espíritu Santo,
la Iglesia siempre mira lo más conveniente, y sabe que debe ser diligente en
realizar los cultos a Dios “sin distracciones”344 y cumplir los servicios espirituales
con una conciencia totalmente bien dispuesta. Digo que, a causa de las necesidades
repentinas y los servicios litúrgicos, es conveniente que el presbítero, el diácono y
el obispo estén dedicados a Dios. Si el santo apóstol ordena incluso a los laicos
diciendo: “Dedíquense a la oración por un tiempo” 345, ¿cuánto más ordenará lo
mismo al sacerdote? Me refiero a estar sin distracciones, dedicándose a cumplir la
divina función del sacerdocio en los servicios espirituales. <Esto> está permitido a
los laicos como una concesión a causa de su debilidad, para <aquellos> que no
pueden mantenerse [célibes] después de su primer matrimonio y, después de la
muerte de su primera [esposa], se unen en matrimonio con una segunda. El que ha
sido marido de una sola mujer es tenido en mayor honra por todos los miembros
de la Iglesia, pero el que no se puede contentar con una porque haya muerto <o> se
haya separado por algún motivo – ya sea fornicación, adulterio u otra razón – y se
une con una segunda esposa o la mujer con un segundo marido, la Palabra divina
no los acusa ni los expulsa de la Iglesia y de la vida, sino que lo tolera a causa de su
debilidad; la sagrada Palabra y la santa Iglesia de Dios le muestran misericordia –
máxime si ocurre que tal persona es piadosa y lleva un género de vida conforme a
la Ley de Dios – no permitiéndole tener dos esposas al mismo tiempo cuando aun
esta viva la primera sino <que>, al quedar separado de la primera, pueda unirse
legítimamente a la segunda, si llegase a suceder.
Καὶ γὰρ οὐκ ἅν ἔλεγεν ὁ ἀπόστολος ταῖς χήραις «Γαμείτωσαν
τεκνογονείτωσαν οἰκοδεσποτείτωσαν», οὐδὲ πάλιν ἔλεγε τ῵ ἀνδρὶ τ῵ τὴν
γυναῖκα τοὖ πατρὸς ἔχοντι καὶ παραδοθέντι «τ῵ σατανᾶ εἰς ὄλεθρον τ῅ς
σαρκός, ἵνα τὸ πνεὖμα σωθῆ ἐν τῆ ἡμέρᾳ τοὖ Κυρίου«—οὐκ ἔλεγε πάλιν
«Κυρώσατε εἰς αὐτὸν ἀγάπην, ἵνα μὴ τῆ περισσοτέρᾳ λύπῃ καταποθῆ ὁ
τοιοὖτος». Ἔλεγε γὰρ πάλιν «ᾯ τι χαρίζεσθε, κἀγώ· διότι εἴ τι κεχάρισμαι, δι'
ὑμ᾵ς κεχάρισμαι ἐν προσώπῳ Κυρίου, ἵνα μὴ πλεονεκτηθῶμεν ὑπὸ τοὖ
σαταν᾵. Οὐ γὰρ αὐτοὖ τὰ νοήματα ἀγνοοὖμεν». Καὶ ὅρα πῶς δίδωσι μετάνοιαν
καὶ μετὰ παράπτωμα.
5. Πάλιν δὲ ὁ Κύριός φησιν «Ἄφετε ἀλλήλοις τὰ παραπτώματα, ἵνα καὶ ὁ
Πατὴρ ὑμῶν ὁ ἐν οὐραν῵ ἀφήσει ὑμῖν». Ἀλλὰ καὶ ἐν ἄλλῳ τόπῳ οὕτως φησί
«Καὶ πενθήσω πολλοὺς τοὺς ἐν ὑμῖν παραπεσόντας καὶ μὴ μετανοήσαντας»,
ὡς δεικνὺς ὅτι εἰ καὶ παρέπεσαν καὶ μετενόησαν, εἴσδεκτοι ο὘τοι γίνονται καὶ
οὐκ ἀποβληθήσονται, τοὖ Κυρίου γινώσκοντος τί μεθ' ἑκάστου ποιήσειε.
Καὶ ὅτι μὲν ὁ κανὼν τ῅ς ἀληθείας τοιοὖτον ἔχει τὸν χαρακτ῅ρα, παντί τῳ
σαφές ἐστι. Μετὰ γὰρ τὴν πρώτην μετάνοιαν τὴν διὰ λουτροὖ τ῅ς
παλιγγενεσίας, ἐν ᾗ μετανοίᾳ ἀνεκαινίσθη π᾵ς ἄνθρωπος, δευτέρα τις τοιαύτη
οὐχ ὑπάρχει. Οὔτε γὰρ δύο εἰσὶ βαπτίσματα, ἀλλ' ἕν, οὔτε δὶς ἐσταυρώθη
Φριστός, ἀλλ' ἅπαξ, οὔτε δὶς ἀπέθανεν ὑπὲρ ἡμῶν καὶ ἀνέστη. Καὶ τούτου
χάριν ἐπασφαλίσασθαι δεῖ, ἵνα μὴ παραπεσόντες τὸν στέφανον τοὖ
ἀνακαινισμοὖ ἀπολέσωμεν. Ἀλλὰ ἐάν τις παραπέσῃ καὶ «προληφθῆ ἔν τινι
παραπτώματι», ὡς λέγει ὁ ἀπόστολος, «ὑμεῖς οἱ πνευματικοὶ καταρτίζετε τὸν
τοιοὖτον ἐν πνεύματι πρᾳότητος, σκοπῶν ἑαυτὸν, μὴ καὶ σὺ πειρασθῆς». Ἐάν
τις οὗν προληφθῆ <ἐν> παραπτώματι ἐν οἵῳ δ' ἅν εἴη, μετανοείτω. Δέχεται γὰρ
ὁ Θεὸς τὴν μετάνοιαν καὶ μετὰ τὸ βάπτισμα, ἐάν τις παραπέσῃ. Πῶς δὲ μετὰ
τοὖ τοιούτου ποιεῖ, αὐτὸς μόνος γινώσκει· «Ἀνεξερεύνητα γὰρ τὰ κρίματα
αὐτοὖ καὶ ἀνεκδιήγητοι αἱ ὁδοὶ αὐτοὖ». Καὶ πρὸ τ῅ς παρουσίας οὐ δεῖ κρίνειν
«ἕως ἅν ἔλθῃ ὁ Κύριος, ὃς καὶ ἀποκαλύψει τὰ κρυπτὰ τ῅ς καρδίας· καὶ τότε ὁ
ἔπαινος ἑκάστου φανερὸς γενήσεται». «Ἡ γὰρ ἡμέρα δηλώσει ὅτι ἐν πυρὶ
ἀποκαλύπτεται».
6. Οὔτε οὗν ἐπαγγελλόμεθα ἐλευθερίαν παντάπασι τοῖς μετὰ τὸ βάπτισμα
παραπεπτωκόσιν οὔτε ἀπαγορεύομεν τὴν αὐτῶν ζωήν· Θεὸς γὰρ «ἐλεήμων
ἐστὶν καὶ οἰκτίρμων», καὶ «ἔδωκε τοῖς μετανοοὖσιν ἐπάνοδον». Καὶ τὸ μὲν
πρῶτόν ἐστι σαφές, τὸ δὲ δεύτερον οἴδαμεν ὅτι ἐλεήμων ἐστὶν Θεός, ἐὰν ἐξ
ὅλης ψυχ῅ς μετανοήσωμεν ἀπὸ παραπτωμάτων. Ἔχει γὰρ ἐν χειρὶ ζωὴν καὶ
σωτηρίαν καὶ φιλανθρωπίαν. Καὶ τί μὲν αὐτὸς ποιεῖ αὐτ῵ μόνῳ ἔγνωσται,
πλὴν ὅτι ζημία οὐκ ἔνι ἀπὸ τ῅ς μετανοίας οὐδὲ ἀπηγόρευται ὁ μετανοῶν ἀπὸ
πάντων σφαλμάτων. Πόσῳ γε μ᾵λλον ὁ κατὰ νόμον συναφθεὶς δευτέρᾳ
γυναικί; Καὶ ἡ μὲν πρώτη γυνὴ ἐκ Θεοὖ τεταγμένη,
Pues *si este no fuera el caso+ el apóstol no diría a las viudas: “Que se casen, tengan
hijos y dirijan la casa”346, ni tampoco al hombre que tenía a la mujer de su padre y
había sido entregado “a Satan{s para destrucción de la carne, a fin de que el
espíritu sea salvo en el día del Señor”347 le diría a su vez: “Reafirmad el amor hacia
el, para que no sea consumido por tanta tristeza”348. Y de nuevo dijo: “A quien
vosotros perdonéis algo, yo también; porque si algo he perdonado, por vosotros he
perdonado en la presencia del Señor, para que no seamos utilizados por Satanás.
Pues no ignoramos sus planes”349. Y ves cómo permite el arrepentimiento incluso
después de una transgresión.
5. De nuevo el Señor dice: “Perdonaos unos a otros las transgresiones, para
que también vuestro Padre celestial os perdone”350. Y en otro lugar [san Pablo] dice
así: “Y tenga que lamentar por muchos que entre vosotros cayeron y no se
arrepintieron”351, como indicando que aunque cayeron y se arrepintieron éstos son
aceptados y no serán desechados, pues el Señor sabe qué ha hecho cada uno.
Y es claro para cualquiera que la regla de la verdad tiene tal característica.
Después del primer arrepentimiento a través del bautismo de regeneración –
arrepentimiento en el cual todo hombre es renovado – no existe un segundo
[arrepentimiento] de tal naturaleza. Pues no hay dos bautismos, sino uno, ni Cristo
fue crucificado dos veces sino una, ni murió por nosotros y resucitó dos veces. Y
por esta razón es necesario tener precaución, para que no caigamos y perdamos la
corona de la renovación. Pero si alguno cayese y “fuese sorprendido en alguna
transgresión”, como dice el apóstol, “vosotros que sois espirituales restaurad a tal
persona con espíritu de mansedumbre, mirándote a ti mismo, no sea que también
tú seas tentado”352. Por consiguiente, si alguien es sorprendido <en> una
transgresión, cualquiera que esta sea, que se arrepienta pues, si alguno cayese,
Dios acepta el arrepentimiento incluso después del bautismo. Cómo trata después
con tal persona, sólo Él lo sabe; “Insondables son sus juicios e inefables sus
caminos”353. Y es necesario no juzgar antes del *segundo+ advenimiento, “hasta que
venga el Señor, el cual revelará lo oculto del corazón; y entonces la alabanza de
cada uno se har{ manifiesta”354. “Pues el día la declarar{; porque con fuego ser{
revelada”355.
6. Así pues, a los que han fallado después del bautismo no les prometemos
libertad absoluta ni les negamos la vida; pues Dios es “misericordioso y
compasivo”356 y “concedió un camino de regreso a los que se arrepienten” 357. Lo
primero es evidente, y en cuanto a lo segundo sabemos que Dios es misericordioso
si nos arrepintiésemos de las faltas con toda el alma. En la mano tiene vida,
salvación y benevolencia, y lo que Él hace sólo Él lo sabe, porque nadie sufrirá
pérdida por el arrepentimiento ni será rechazado el que se arrepiente de todas sus
faltas. En efecto, ¿cuánto más [ha de aplicarse esto] al que se casó legítimamente
con una segunda mujer? La primera esposa ha sido ordenada por Dios,
ἡ δὲ δευτέρα ἐξ ἀσθενείας ἀνθρώπων, καὶ ἔτι περισσοτέρᾳ εἰ συναφθείη, τὸ
ἀσθενὲς ἀεὶ διαβαστάζεται. Υησὶ γάρ «Γυνὴ δέδεται νόμῳ ἐφ' ὅσον χρόνον ζῆ ὁ
ἀνὴρ αὐτ῅ς. Ἐὰν δὲ ἀποθάνῃ ὁ ἀνήρ, ἐλευθέρα ἐστὶν ᾧ θέλει γαμηθ῅ναι,
<μόνον ἐν Κυρίῳ>». Ἀποφηνάμενος μετὰ τελευτὴν ἀνδρὸς τὸ ἐλεύθερον ἀπὸ
ἁμαρτίας χωρὶς πάσης ἀντιλογίας, διὰ τ῅ς προσθήκης σημαίνει * τ῵ «ἐν
Κυρίῳ»· ὡς οὐκ εἶναι αὐτὴν ἀλλοτρίαν Κυρίου τὴν μετὰ τελευτὴν ἀνδρὸς
συναπτομένην ἄλλῳ ἀνδρὶ ἥ τὸν μετὰ τελευτὴν γυναικὸς συναπτόμενον
δευτέρᾳ γυναικί, «μόνον ἐν Κυρίῳ», ὡς λέγει ὁ ἀπόστολος. Καί φησι <μέν>
«Μακαριωτέρα δέ ἐστιν, ἐὰν μείνῃ οὕτως», * τὸ δέ «ἐν Κυρίῳ» τουτέστιν τὸ μὴ
ἐν πορνείᾳ μὴ ἐν μοιχείᾳ μὴ ἐν κλεψιγαμίᾳ, ἀλλ' ἐν εὐνομίᾳ ἐν παρρησίᾳ ἐν
σεμν῵ γάμῳ, ἐπιμένοντα ἐν τῆ πίστει ἐν ταῖς ἐντολαῖς ἐν εὐποιίαις ἐν
εὐλαβείᾳ ἐν νηστείαις ἐν εὐνομίᾳ ἐν ἐλεημοσύναις ἐν σπουδῆ ἐν ἀγαθοεργίᾳ.
Σαὖτα γὰρ συνόντα καὶ παραμένοντα οὐκ ἀργοὺς οὐδὲ ἀκάρπους καθίστησιν
εἰς τὴν τοὖ Κυρίου παρουσίαν.
Καὶ τῆ μὲν ἱερωσύνῃ τὸ πρῶτον τάγμα καὶ ἡ περὶ πάντων ἀκριβολογία, τ῵
δὲ λα῵ τὸ σύμμετρον καὶ τὸ σύγγνωστον, ἵνα πάντες διδάσκωνται καὶ
κατελεῶνται. Ἐλεήμων γάρ ἐστιν ὁ Δεσπότης καὶ δυνατὸς πάντας σῴζειν τῆ
ἰδίᾳ αὐτῶν εὐνομίᾳ τε καὶ ἀληθινῆ πίστει τ῅ς τοὖ κηρύγματος καθαρότητος.
Αὐτὸς γὰρ μόνος ἐστὶ καθαρός. Ο὘τοι δὲ ἑαυτοὺς φήσαντες Καθαροὺς ἀπ'
αὐτ῅ς τ῅ς ὑποθέσεως ἀκαθάρτους ἑαυτοὺς ἀποτελοὖσι· π᾵ς γὰρ ὁ καθαρὸν
ἑαυτὸν ἀποφήνας ἀκάθαρτον ἑαυτὸν τελείως κατέκρινε.
7. Πολλὴ δὲ ἄνοια τῶν τοιούτων νομιζόντων διὰ ἕν τι, εἰ καὶ ἦν ἀληθές, περὶ
παντὸς τοὖ λαοὖ τὸ κρίμα οὕτως φέρειν. Ἔδει δὲ γνῶναι ὅτι οὐ περὶ τ῅ς
ὑποθέσεως ταύτης μόνον τὸ ἔγκλημα ὑπάρχει πάσῃ ψυχῆ ἥ [τὸ] διὰ τούτου
ἐνάρετον γενέσθαι <ἔστι> μόνον, ἀλλὰ καὶ τ῵ μὴ λοιδορεῖν, μὴ ὀμνύναι ὅρκον
μήτε ἐν ἀληθείᾳ μήτε ἐν ψεύδει, ἀλλὰ «ναὶ ναί» καὶ «οὕ οὔ» λέγειν, μὴ
δολιεύεσθαι μὴ διαβάλλειν μὴ κλέπτειν μὴ ἐμπορεύεσθαι. Ἐκ τούτων γὰρ
πάντων συνάγεται ἡμῖν τὰ ὆ύπη τῶν ἁμαρτημάτων· «Ὡς, γάρ φησίν, ὁ
πάσσαλος ἀνὰ μέσον δύο λίθων συντριβήσεται, οὕτως ἡ ἁμαρτία ἀνὰ μέσον
ἀγοράζοντος καὶ πωλοὖντος». Καὶ ὅτι ἐκ τοὖ πλήθους παντὸς <τινὲς> καὶ
μέθυσοι καὶ ἔμποροι καὶ πλεονέκται καὶ τοκισταὶ *, καὶ πάντως ὅτι <καὶ αὐτοὶ>
τὰ τοιαὖτα ἔχουσι καὶ τὰ τούτοις ὅμοια, <καὶ> ὅτι καὶ ψεύσματα ἑκάστῳ αὐτῶν
παρακολουθεῖ. Πῶς οὗν δύνανται ἑαυτοὺς Καθαροὺς ἀποκαλεῖν, <ὡς> διὰ τ῅ς
μι᾵ς ὑποθέσεως τ῅ς πάσης κατὰ Θεὸν πραγματείας περὶ πάντων τῶν
σφαλμάτων ἀσφαλιζομένης; Οὐκ ἔγνωσαν δὲ ο὘τοι τὰ ἀκριβ῅ τοὖ κηρύγματος
οὐδὲ τίνι ἀφώρισε τὸ ἀκρίβασμα τοὖτο τ῅ς διγαμίας.
pero la segunda ha sido dispuesta por la debilidad de los hombres, y aun si se
casase con otra más [después de la muerte de la segunda esposa], su debilidad
sigue siendo tolerada. Pues dice: “La esposa est{ atada por ley a su marido
mientras está vivo. Pero si el marido muriese, es libre para casarse con quien
quiera, <sólo en el Señor>”358. La declara indiscutiblemente libre de pecado [si se
vuelve a casar] después de la muerte del marido, y por la adición “en el Señor”
hace saber [cuál es el límite de esa libertad]*; así, la que se casa con otro hombre
después de la muerte del marido o el que se casa con otra mujer después de la
muerte de la esposa no queda separado del Señor, “sólo que en el Señor”, como
dice el apóstol. Y <adem{s> dice: “Pero ser{ m{s dichosa si se quedase así” 359, [pero
no lo dice como mandato; sólo ordena que, si quiere casarse de nuevo, sea+* “en el
Señor”, esto es, no en fornicación, adulterio o en un amorío furtivo, sino en
observancia de la ley, en libertad, en un matrimonio legítimo, que persevere en la
fe, en los mandamientos, en las buenas obras, en la piedad, en ayunos, en buen
orden, en limosnas, en diligencia y en practicar el bien. Si estas cosas los
acompañan y permanecen, no se presentarán ociosos ni infructuosos en la venida
del Señor.
El primer rango y la observancia estricta en todo son [requisitos] para el
sacerdocio, pero para el laico la moderación y la indulgencia, a fin de que todos
sean enseñados y tengan misericordia. El Soberano es misericordioso y poderoso
para salvar a todos por la observancia de la ley divina y la fe verdadera de ellos en
la pureza del mensaje [del Evangelio]. Sólo Él es puro. Pero éstos que se llaman a sí
mismos “Puros” se han hecho a sí mismos impuros por esta misma causa; pues
todo el que se declara a sí mismo puro se condenó por completo a sí mismo por
impuro.
7. Es una gran estupidez que tales personas crean que de tal manera
pueden aplicar esta decisión sobre todo el laicado a partir de una sola cosa, aunque
fuera cierta. Es necesario comprender que ninguna alma es acusada sólo por esta
razón, o que se vuelve virtuosa sólo por este medio, sino también por no injuriar,
por no prometer con juramento ni verdadero ni falso sino decir “Sí, sí” y “No,
no”360, no ser traicionero, no calumniar, no robar, no estafar. La inmundicia de los
pecados se nos pega por todas estas cosas; pues *la Escritura+ dice: “Así como una
clavija se clava entre dos rocas, así también el pecado entre el que compra y el que
vende”361. Y [quién puede dudar]* que, de entre todos ellos, <algunos [cátaros]>
han de ser borrachines, embaucadores, avaros o usureros, que <también ellos>,
seguramente, tienen tales [faltas] y otras semejantes a estas, <y> que también las
mentiras acompañan a cada uno de ellos. ¿Cómo pueden llamarse a sí mismos
“Puros”, <como si> por este único motivo tuvieran asegurado el completo perdón
divino por todas sus faltas? Estos no entendieron las precisas [indicaciones] del
Evangelio ni para quién reservó este mandato [referente] al segundo matrimonio.
᾿Αλλὰ καὶ οἱ ἀπὸ τοὖ διωγμοὖ παραπεπτωκότες καὶ αὐτοὶ ἐὰν ἐνδείξωνται
τελείαν τὴν μετάνοιαν, ἐν σάκκῳ καὶ σποδ῵ καθεσθέντες καὶ κλαύσαντες
ἐνώπιον Κυρίου, δυνατός ἐστιν ὁ Εὐεργέτης καὶ αὐτοὺς ἐλε῅σαι· οὐ γάρ τι
φαὖλον γίνεται ἀπὸ μετανοίας. Δέχεται μὲν οὗν τοὺς μετανοοὖντας ὁ Κύριος
καὶ ἡ αὐτοὖ Ἐκκλησία, ὡς ἐπέστρεψε Μανασσ῅ς ὁ υἱὸς ᾿Εζεκίου καὶ ἐδέχθη
ὑπὸ Κυρίου, καὶ ὁ ἀρνησάμενος πρὸς ὥραν ἅγιος Πέτρος καὶ κορυφαιότατος
τῶν ἀποστόλων, ὃς γέγονεν ἡμῖν ἀληθῶς στερεὰ πέτρα θεμελιοὖσα τὴν πίστιν
τοὖ Κυρίου, ἐφ' ᾗ Ὠκοδόμηται ἡ Ἐκκλησία κατὰ πάντα τρόπον· πρῶτον μὲν ὅτι
ὡμολόγησε «Φριστὸν Τἱὸν τοὖ Θεοὖ τοὖ ζῶντος», καὶ ἤκουσεν ὅτι «Ἐπὶ τῆ
πέτρᾳ ταύτῃ τ῅ς ἀσφαλοὖς πίστεως οἰκοδομήσω μου τὴν Ἐκκλησίαν», ἐπειδὴ
σαφῶς αὐτὸν ὡμολόγησεν Τἱὸν ἀληθινόν. Σ῵ γὰρ εἰπεῖν Τἱὸν Θεοὖ ζῶντος
μετὰ προσθήκης «τοὖ ζῶντος» ἔδειξεν Τἱὸν γνήσιον εἶναι, ὡς ἐν πάσῃ μοι
σχεδὸν αἱρέσει περὶ τούτου εἴρηται.
8. ᾿Αλλὰ καὶ περὶ τοὖ ἁγίου Πνεύματος ὁ αὐτὸς ἀσφαλίζεται ἡμ᾵ς, λέγων
τοῖς περὶ ᾿Ανανίαν· «Σί ὅτι ἐπείρασεν ὑμ᾵ς ὁ σαταν᾵ς ψεύσασθαι τὸ ἅγιον
Πνεὖμα; Οὐκ ἀνθρώπῳ ἐψεύσασθε, ἀλλὰ Θε῵», διότι ἐκ Θεοὖ τὸ Πνεὖμα καὶ
οὐκ ἀλλότριον Θεοὖ. Ἀλλὰ καὶ ἐνταὖθα στερεὰ πέτρα οἰκοδομ῅ς καὶ θεμέλιος
οἴκου Θεοὖ γεγένηται, ἐν τ῵ ἀρνησάμενον αὐτὸν καὶ πάλιν ἐπιστρέψαντα
εὑρεθέντα τε ὑπὸ Κυρίου καταξιωθ῅ναι πάλιν ἀκοὖσαι «Ποίμαινε τὰ ἀρνία
μου καὶ ποίμαινε τὰ πρόβατά μου». Ὁ γὰρ Φριστὸς ταὖτα λέγων εἰς
ἐπιστροφὴν ἡμ᾵ς ἤγαγε μετανοίας, ἵνα ἐν αὐτ῵ πάλιν οἰκοδομηθείη ἡ
εὐθεμελίωτος πίστις, ἡ μὴ ἀπαγορεύουσα ζωὴν τῶν ἀνθρώπων, ὅσοι
ἐμπνέουσι τ῵ βίῳ καὶ μετανοοὖσιν ἐν ἀληθείᾳ καὶ διορθοὖνται τὰ ἑαυτῶν
σφάλματα ἐν τ῵ αἰῶνι τούτῳ.
9. ῾Ψς καὶ ἐν τ῵ ᾄσματι τῶν ᾀσμάτων ἔφη αὐτὴ ἡ νύμφη πρὸς τὸν νυμφίον
λέγουσα «Ἀποκρίνεται ὁ ἀδελφιδοὖς μου καὶ λέγει μοι· Ἀνάστα ἐλθέ, [ἡ]
πλησίον μου, καλή μου, περιστερά μου, ὅτι ὁ χειμὼν παρ῅λθεν», τὰ στυγερά τε
καὶ ζοφώδη τ῅ς συννεφίας καὶ φοβερώτατα * ὡς εἰπεῖν * παρ῅λθεν, « ὁ ὑετὸς
ἀπ῅λθεν, ἐπορεύθη ἑαυτ῵. Σὰ ἄνθη ὤφθη ἐν τῆ γῆ ἡμῶν, καιρὸς τ῅ς τομ῅ς
ἔφθακε, φωνὴ τ῅ς τρυγόνος ἠκούσθη ἐν τῆ γῆ ἡμῶν. Ἡ συκ῅ ἐξήνεγκε τοὺς
ὀλύνθους αὐτ῅ς, αἱ ἄμπελοι ἡμῶν κυπρίζουσιν, ἔδωκαν ὀσμήν»· ἵνα δείξῃ
πάντα τὰ παρῳχημένα παρελθόντα, ἔαρος δὲ ἄρτι ἀνθοὖντος καὶ θαλάσσης
γαληνιώσης τε καὶ φόβου τοὖ ὑετοὖ διελθόντος καὶ τῶν παλαιῶν τ῅ς ἀμπέλου
* τετμημένων καὶ τ῅ς πόας μηκέτι ποαζούσης μόνον, ἀλλὰ καὶ ἄνθη
ἐκβαλλούσης καὶ τοὖ κηρύγματος τ῅ς φων῅ς ἐν τῆ ἐρήμῳ βοώσης τουτέστιν ἐν
τῆ γῆ ἡμῶν καὶ συκ῅ς τ῅ς ποτε καταραθείσης ἐκβαλλούσης τοὺς ὀλύνθους,
τοὺς καρποὺς τ῅ς μετανοίας ἤδη ἐπὶ τοῖς κλώνεσι καὶ δένδρεσι φαινομένους,
ἀμπέλους δὲ ἤδη κυπριζούσας τὸ εὔοδμον τ῅ς τοὖ Εὐαγγελίου πίστεως
κήρυγμα. Ἐπειδὴ δὲ εὐθὺς κέκληκε τὴν τοιαύτην καὶ εἶπεν «Ἀνάστα ἐλθέ»,
ἀνάστα ἀπὸ νεκρότητος ἁμαρτημάτων καὶ ἐλθὲ ἐν δικαιοσύνῃ, ἀνάστα ἀπὸ
Pero también con los que han caído por causa de la persecución, si ellos dan
prueba de un completo arrepentimiento, presentándose en cilicio y ceniza y
llorando delante del Señor, el Benefactor es poderoso para ser compasivo con ellos;
pues nada malo proviene del arrepentimiento. El Señor y su Iglesia aceptan a los
que se arrepienten, así como Manasés, el hijo de Ezequías, se arrepintió y fue
aceptado por el Señor y también san Pedro, el más eminente de los apóstoles, que
renegó por un tiempo, el cual [aun así] se convirtió verdaderamente en nuestra
firme roca que fundamenta la fe del Señor, sobre la cual la Iglesia es edificada en
todos los aspectos; en primer lugar, *esto le sucedió+ porque confesó: “*Tú eres+ el
Cristo, el Hijo del Dios viviente”362 y escuchó: “Sobre esta piedra de sólida fe
edificaré mi Iglesia”363, puesto que confesó claramente que Él es el verdadero Hijo.
Pues al decir “Hijo del Dios viviente”, con la adición “viviente” mostró que
[Cristo] es el auténtico Hijo [de Dios], como lo he dicho en casi cada secta.
8. Pero también Pedro nos asegura acerca del Espíritu Santo al decir a
Ananías *y Safira+: “¿Por qué os tentó Satan{s para mentir al Espíritu Santo? No
habéis mentido a un hombre, sino a Dios”364, por lo cual el Espíritu es de Dios y no
es esencialmente distinto de Dios. Pero también por esto se convirtió en la firme
piedra del edificio y el fundamento de la casa de Dios, porque después de negarlo
y regresar nuevamente fue hallado por el Señor y fue considerado digno de
escuchar: “Pastorea mis corderos y apacienta mis ovejas”. Al decir esto Cristo nos
condujo hacia la vuelta del arrepentimiento, para que en Él fuese reedificada la fe
bien fundamentada, la que no prohíbe la vida eterna a cuantas personas viven y se
arrepienten verdaderamente y corrigen sus faltas en este mundo.
9. Así también, la novia misma le dijo al novio en el Cantar de los Cantares:
“Mi amado me respondió y dijo: Lev{ntate y ven, amiga mía, hermosa mía,
paloma mía, porque pasó la tormenta” – la terrible oscuridad del cielo nublado y el
gran espanto [de la tormenta]* o, por decirlo así, [de nuestros pecados]*, pasó – “la
lluvia se fue, ya se marchó. Han aparecido las flores en nuestra tierra, el tiempo de
podar [las vides] ha llegado, la voz de la tórtola se escuchó en nuestra tierra. La
higuera ha mostrado sus higos y nuestras vides en flor dieron su fragancia” 365.
[Dijo esto] para mostrar que todas las cosas pasadas se han ido, ahora la primavera
está floreciendo, el mar está sereno, el miedo de la lluvia pasó, los viejos
[sarmientos]* de la vid han sido cortados, el prado ya no sólo está cubierto de
hierba sino que también produce flores, y la voz del mensaje [del Evangelio] ha
clamado en el desierto, es decir, en nuestra tierra. La higuera que una vez fue
maldecida produjo higos – los frutos del arrepentimiento que ahora son visibles en
sus brotes y ramas – y las vides ahora están en flor con el fragante mensaje de la fe
del Evangelio. Pues [Cristo] ya ha llamado a la novia y le ha dicho: “¡Lev{ntate,
ven!”: lev{ntate de la muerte de los pecados y ven con justicia, lev{ntate de las
παραπτώματος καὶ ἐλθὲ ἐν παρρησίᾳ, ἀνάστα ἀπὸ ἁμαρτιῶν καὶ ἐλθὲ ἐν
μετανοίᾳ, ἀνάστα ἀπὸ παραλύσεως καὶ ἐλθὲ ἐν τελειότητι, ἀνάστα ἀπὸ
λωβήσεως καὶ ἐλθὲ ἐν ὑγείᾳ, ἀνάστα ἀπὸ ἀπιστίας καὶ ἐλθὲ ἐν πίστει, ἀνάστα
ἀπὸ ἀπωλείας καὶ ἐλθὲ ἐν εὑρέσει. Ἐπειδὴ δὲ ᾔδει τὸ θεῖον λόγιον ὅτι μετὰ τὴν
πρώτην μετάνοιαν καὶ μετὰ τὴν πρώτην κλ῅σιν καὶ ἴασιν, ὡς εἰπεῖν, συμβαίνει
τῆ ἀνθρωπότητι πολλὰ παραπτώματα, πάλιν λέγει «Ἀνάστα ἐλθέ, ἡ πλησίον
μου, καλή μου, περιστερά μου, καὶ ἐλθέ, σὺ περιστερά μου». Δεύτερον ταύτην
καλεῖ καὶ οὐχ ἅπαξ. Σὸ δὲ δεύτερον οὐκ ἴσον τ῵ πρώτῳ. Υησὶ γὰρ ἐν τῆ
προτέρᾳ κλήσει οὕτως «Ἀνάστα ἐλθέ, [ἡ] πλησίον μου, καλή μου, περιστερά
μου». Σὸ μὲν πρῶτον «Ἀνάστα ἐλθέ», καὶ οὐκ εἶπεν «Ἐλθὲ σύ». Καὶ τὸ δεύτερον
προστίθησι τὸ ἄρθρον, ἵνα δείξῃ κλ῅σιν οὐ δευτέραν, παρηλλαγμένην μετὰ
τὴν πρώτην, ἀλλὰ ἐν τῆ πρώτῃ ἀπὸ παραπτωμάτων πάλιν ὀρεγομένην χεῖρα
ἐπιδέξιον καὶ ἐπουράνιον φιλανθρωπίας. «Καὶ ἐλθέ» φησί «<σὺ> περιστερά
μου ἐν σκέπῃ τ῅ς πέτρας, ἐχόμενα τοὖ προτειχίσματος»· «Ἐν σκέπῃ πέτρας»
<τουτέστιν> ἐν φιλανθρωπίᾳ Φριστοὖ καὶ ἐν ἐλέει Κυρίου· τοὖτο γάρ ἐστιν
σκέπη πέτρας, σκέπη ἐλπίδος καὶ πίστεως καὶ ἀληθείας. «Ἐχόμενα τοὖ
προτειχίσματος», τουτέστιν πρὶν ἥ κλεισθ῅ναι τὴν πύλην, πρὶν ἥ εἴσω
περιβόλων γενόμενος ὁ βασιλεὺς μηκέτι εἰσδέξηται, τουτέστιν μετὰ τὴν
ἐντεὖθεν ἀπαλλαγήν τε καὶ θάνατον, ὅτε οὐκέτι «Ἐχόμενα τοὖ
προτεισχίσματος», ἀλλὰ ἀπεκλείσθησαν αἱ πύλαι καὶ οὐκέτι ἔνι
διορθώσασθαι.
10. ᾿Εν γὰρ τ῵ μέλλοντι αἰῶνι, μετὰ τὴν τοὖ ἀνθρώπου ἐντεὖθεν
ἀπαλλαγὴν οὐ νηστείας πορισμὸς οὐ μετανοίας κλ῅σις οὐκ ἐλεημοσύνης
ἐπίδοσις, ἀλλ' οὔτε ἐγκλημάτων ἔργα οὐ πόλεμος οὐ μοιχεία οὐκ ἀσέλγεια,
ἀλλ' οὔτε δικαιοσύνη καὶ μετάνοια. Ὡς γὰρ μετὰ θερισμὸν τοὖ στάχυος οὐκ ἔνι
παχυνθ῅ναι τὸν κόκκον, οὐκ ἀνεμόφθορον γενέσθαι * οὐκ ἔνι εὐπάθειά τις
ἑτέρα. Ἀλλὰ μὴ λέγε μοι τ῅ς ἀποθήκης τὰ φθάρματα, τουτέστι καὶ σκώληκας
καὶ σ῅τας· ταὖτα γὰρ διὰ τὰ ἐν τ῵ αἰῶνι γινόμενα εἴρηται, τὸ δὲ
ἀπεικονισμένον καὶ ἐν πύλαις ἡμῖν εἰργμένον καὶ ἀποθήκῃ ἠσφαλισμένον
πίστεώς ἐστιν ὑπόδειγμα καὶ ὑπογραμμός, «ἔνθα οὔτε λῃσταὶ διορύττουσιν
οὔτε σ῅τες ἀφανίζουσιν», ὡς ἔχει ὁ θεῖος λόγος. * Οὔτε μὴν πορισμὸς
εὐσεβείας, οὔτε μετανοίας <κλ῅σις> ὡς ἔφην, μετὰ θάνατον. Οὔτε γὰρ
Λάζαρος ἀπέρχεται πρὸς τὸν πλούσιον ἐκεῖ οὔτε ὁ πλούσιος πρὸς τὸν
Λάζαρον, οὔτε ᾿Αβραὰμ ἀποστέλλει σκύλλων τὸν πένητα πλουτήσοντα ἐς
ὕστερον, οὔτε ὁ πλούσιος πένης γενόμενος ὧν αἰτεῖται <μετα>λαμβάνει,
καίπερ μετὰ ἱκεσίας τὸν ἐλεήμονα ᾿Αβραὰμ παρακαλέσας. Ἐσφράγισται γὰρ
τὰ ταμιεῖα καὶ πεπλήρωται ὁ χρόνος καὶ ὁ ἀγὼν ἐτελέσθη καὶ ἐκενώθη τὸ
σκάμμα καὶ οἱ στέφανοι ἐδόθησαν καὶ οἱ ἀγωνισάμενοι ἀνεπάησαν καὶ οἱ μὴ
φθάσαντες ἐξ῅καν
transgresiones y ven con confianza, levántate de los pecados y ven con
arrepentimiento, levántate de la parálisis y ven completa, levántate de la lepra y
ven con salud, levántate de la incredulidad y ven con fe, levántate de entre los
perdidos y ven con los hallados. Pero puesto que el divino oráculo sabía que la
naturaleza humana incurriría en muchas transgresiones después de su primer
arrepentimiento y de su primer llamado – por así decir, de su primera curación –
dice nuevamente: “Lev{ntate y ven, amiga mía, hermosa mía, paloma mía, ¡ven, tú,
paloma mía!”. La llama por segunda vez, no una sola vez. Pero la segunda vez no
es igual a la primera, pues en el primer llamamiento dice así: “Lev{ntate y ven,
amiga mía, hermosa mía, paloma mía”. La primera vez *dijo+: “Lev{ntate y ven”, y
no dijo: “Ven, tú”. Y la segunda vez agrega el pronombre personal para indicar
que no es un segundo llamamiento, cambiado después del primero, sino la misma
celestial mano derecha de benevolencia [ofrecida] al principio, extendida una vez
m{s después de las transgresiones. Dice: “Ven, tú, paloma mía, que en los refugios
de las peñas est{s *cerca+ de la muralla”366. “En los refugios de las peñas”, <esto
es>, en la benevolencia de Cristo y en la misericordia del Señor; pues esto es el
refugio de la peña, el refugio de la esperanza, la fe y la verdad. “Estás [cerca] de la
muralla”, esto es, antes de que la puerta sea cerrada, antes de que el rey entre
dentro del recinto y ya nadie pueda entrar; es decir, después de la muerte y la
partida de aquí, cuando ya no estemos “cerca de la muralla”, sino que las puertas
se hayan cerrado y ya nadie pueda corregirse.
10. En el mundo venidero, después de que el hombre parte de aquí, no hay
oportunidad de hacer ayuno, no hay llamado al arrepentimiento, no hay entrega
de limosnas; no hay obras condenables – no hay guerra, ni adulterio, ni lascivia –
pero tampoco hay rectitud y arrepentimiento. Pues así como no es posible que el
grano de la espiga crezca ni sea dañado por el viento después de la cosecha,
[después de la muerte del hombre]* no hay nada más que pueda aprovecharle. No
me hables de las cosas que estropean el granero – esto es, los gusanos y las polillas
– pues esto está dicho con relación a las cosas de la eternidad, pero lo representado
– aquello que nosotros encerramos tras las puertas y guardamos en un granero – es
un ejemplo y un modelo de la fe, [que se guarda+ “donde ni los ladrones minan, ni
las polillas echan a perder”367, como dice la Palabra divina. Ciertamente, después
de la muerte [no se pueden cometer actos pecaminosos]* pero tampoco hay
oportunidad de practicar la piedad ni, como dije, <exhortación> al arrepentimiento.
Ni Lázaro puede pasar allí donde está el rico ni el rico a donde está Lázaro;
tampoco Abraham molesta al pobre que finalmente se volvió rico enviándolo [al
rico en los infiernos], ni el rico que se volvió pobre recibe lo que pide, aunque le
ruegue al misericordioso Abraham con súplicas. Los depósitos se sellaron, el
tiempo se ha cumplido, el combate terminó, la palestra se vació, las coronas fueron
otorgadas, los luchadores descansaron, los que no lo alcanzaron se fueron,
καὶ οἱ μὴ ἀγωνισάμενοι οὐκέτι εὐποροὖσι καὶ οἱ ἐν τ῵ σκάμματι ἡττηθέντες
ἐξεβλήθησαν καὶ τὰ πάντα σαφῶς τετελείωται μετὰ τὴν ἐντεὖθεν ἐκδημίαν.
Ἔτι δὲ ὄντων ἐν τ῵ αἰῶνι πάντων, καὶ μετὰ πτῶσιν ἔνι ἀνάστασις, ἔτι ἐλπὶς ἔτι
θεραπεία ἔτι ὁμολογία, κἅν εἰ μὴ τελειότατα, * ἀλλ' οὗν γε <καὶ> τῶν ἄλλων
οὐκ ἀπηγόρευται ἡ σωτηρία.
11. Π᾵σα δὲ αἵρεσις ἀπὸ τ῅ς ἀληθείας ἐξοκείλασα ἐν σκότῳ τυφλώττει καὶ
μυωπάζει, ἕτερα ἀνθ' ἑτέρων διανοουμένη. Ἔοικαν γὰρ ο὘τοί τισιν ἀτέχνοις
καὶ μὴ γινώσκουσι τὰ <περὶ> ἑκάστης ποιότητος καὶ χρήσεως καὶ κόσμου
ἑκάστου μέλους καὶ ὡς ἔπος εἰπεῖν (γελοιῶδές τι ὃ προβάλλομαι λέγειν,
ὅμοιον <δὲ> τ῅ς αὐτῶν ἀνοησίας) ὡς περιτιθέασι τὰ ὑποδήματα τῆ κεφαλῆ, τὸν
δὲ στέφανον τοῖς ποσὶ καὶ κλοιὸν χρυσοὖν περὶ τὴν γαστέρα· τὰ δὲ ἄλλα
πέδιλα ὡς εἰπεῖν, τὰ ἐξ ἱματίων γεγενημένα, ἃ παρά τισιν ὀδώνια κέκληται ἥ
βράκαι, χερσὶ περιτιθέασι, δακτυλίους δὲ τοῖς ποσίν. Οὕτω γὰρ ἡ τῶν τὴν
ἄγνοιαν κεκτημένων σφαλερὰ καὶ ἄτακτος εὑρίσκεται διαταγή. Σὰ γὰρ ἐπὶ τ῅ς
ἱερωσύνης ἠσφαλισμένα περὶ δευτέρου γάμου καὶ τῶν ἄλλων ο὘τοι εἰς ἅπαντα
τὸν λαὸν * νενομίκασι καὶ τὰ δι' ὑπερβολὴν στρυφνότητος ὑπὸ Θεοὖ
κεκηρυγμένα, ἵνα μὴ ὆ᾳθυμήσαντές τινες παραπέσωσιν, αὐτοὶ εἰς
ἀπανθρωπίαν Θε῵ προσ῅ψαν. Καὶ ὡς ἐὰν εἴ τις ἀπὸ ἱματίου χειρίδα κατασχὼν
[καὶ] ἕως μόνον ἀγκῶνος ἀπὸ καρποὖ χειρὸς τοὖ καλουμένου σκεπάζοι
ἑαυτόν, προφέροι δὲ πρὸ ὀφθαλμῶν καθ' ἑκάστην ὥραν τὴν χειρίδα καὶ
ἐπιτωθάζοι τοῖς ἄλλοις, ἐπιλησθεὶς ὅτι ὅλον τὸ σῶμα αὐτοὖ γυμνητεύει, οὕτω
καὶ ο὘τοι σεμνυνόμενοι μὴ δέχεσθαι διγάμους τὰς πάσας ἐντολάς, τὰς ὁμοίας
ταύτῃ καὶ ἔτι ὑπερβολ῅ καλλίονας τ῵ φυλάττειν, ἐπιθανατίους δὲ ἐν τ῵ μὴ
φυλάττεσθαι, * τὴν μίαν ἀπαγορεύουσι, τὰς δὲ ἄλλας καταλελοίπασι. Καὶ
ἐπιλαθόμενοι ὅλον μὲν τὸ σῶμα γυμνητεύουσιν, ἀπὸ ὅλων τῶν ἐνταλμάτων
ἀργήσαντες καὶ τὴν μίαν ἐντολὴν οὐχ ἁγνῶς κατασχόντες.
12. Καὶ ὦ τ῅ς πολλ῅ς τῶν ἀνθρώπων ματαιοφροσύνης. Π᾵σα δὲ πρόφασις
ἑκάστην αἵρεσιν, κἄν τε βραχεῖά τις ὑπ῅ρξεν, ἀπὸ τ῅ς ἀληθείας παρείλκυσε
καὶ εἰς πολλὴν φορὰν κακῶν κατήγαγεν. Ὥσπερ γὰρ <εἴ> τις διασφαγὴν εὑρὼν
ἐν φραγμ῵ παρὰ λεωφόρῳ [καὶ] νομίσῃ διὰ ταύτης βαδίζειν καὶ καταλιπὼν
τὴν ὁδὸν <ἐκεῖσε> τρέπηται, νομίσας ἐγγύτατον ἔχειν ὅθεν διακάμψας πάλιν
τ῅ς ὁδοὖ ἐπιλάβοιτο, ἀγνοήσῃ δὲ ὅτι τεῖχός ἐστιν ὑπέρτατον καὶ μακρ῵
διαστήματι Ὠκοδομημένον, ἐπιτρέχοι δὲ μὴ εὑρίσκων διὰ ποίας τὴν διέξοδον
ποιήσηται, ἀντὶ ἑνὸς σημείου ἤτοι μιλίου προκόπτων κατὰ χεῖρα ἔτι πλέον, μὴ
εὑρὼν τὴν ὁδόν, καὶ οὕτως τρέπηται ἐπὶ τὰ πλείω, κάμνων δὲ οὕτω καὶ μὴ
εὐπορῶν διὰ ποίας ἐπὶ τὴν ὁδοιπορίαν ἑαυτὸν ἀγάγοι, τάχα γε μήτε εὑρεῖν
δυνηθείη, εἰ μή τι ἅν ἀνακάμψῃ δι' ἧς καὶ εἰσ῅λθεν, —οὕτω καὶ ἑκάστη αἵρεσις,
ὡς συντομίαν τινὰ ἐφευρεῖν διανοηθεῖσα,
los que no lucharon ya no tienen la oportunidad y los que fueron vencidos en la
palestra fueron expulsados; claramente, todas las cosas se terminan después de la
partida de este mundo. Pero para todos los que están en este mundo aun es posible
una restauración después de la caída, aun hay esperanza, aun hay cura, aun hay
confesión, aunque no ha de ser tan excelsa [para los que se arrepienten por
segunda vez]; pero, ciertamente, <incluso> la salvación de los demás no queda
excluida.
11. Toda secta que se desvió de la verdad en la oscuridad es ciega y miope,
pensando una cosa tras otra. Los sectarios son semejantes a unos torpes que no
saben lo <concerniente> a la cualidad, uso y atavío de cada miembro [del cuerpo]
y, por así decir – (lo que me propongo decir es algo ridículo, <pero> guarda una
semejanza con su necedad) – se ponen los zapatos en la cabeza, una corona en los
pies y un collar de oro alrededor de la barriga, se enrollan en las manos las botas –
por decirles así, aunque en realidad están hechas de tela; algunos las llaman calzas
o pantalones – y se ponen anillos en los dedos de los pies. Así pues, la regla de los
que han sido ganados por la ignorancia resulta ser insegura e irregular. Esta gente
ha creído que los [preceptos] sobre el segundo matrimonio y los demás reservados
para el sacerdocio [se aplican]* a todo el laicado y lo que ha sido prescrito por Dios
con extrema severidad, para que algunos no se vuelvan negligentes y cometan
transgresión, lo atribuyeron a la inhumanidad de Dios. Es como si alguien
arrancara la manga de un vestido [y] se cubriera a sí mismo desde la muñeca hasta
el codo y, exhibiendo en todo momento la manga delante de los ojos, se burlase de
los demás olvidándose que todo [el resto de] su cuerpo está desnudo. Así también
éstos se jactan de no recibir a los que se casan dos veces [aunque violan] todos los
[demás] mandamientos que son semejantes a éste y aun mucho más sutiles en su
observancia, pero que son mortales si no se los guarda. Prohíben un solo [pecado]*
pero han dejado de lado los demás. Olvidando que todo su cuerpo está desnudo
retuvieron un precepto, pero no con pureza, y dejaron de cumplir todos los
mandamientos.
12. ¡Oh, cuán grande es la tontería de los hombres! Toda excusa, aunque
fuera algo insignificante, apartó a cada secta de la verdad y las condujo a una gran
producción de males. Es como <si> alguien encontrara una brecha en un vallado
cerca del camino [y] pensase pasar a través de ella y, dejando el camino, desviar
<por allí>, creyendo que muy cerca de donde se desvió podría retomar el camino
nuevamente. Pero no sabía que el muro era muy elevado y cubría una larga
distancia; siguió recorriéndolo sin encontrar por dónde salir, y ciertamente recorrió
una milla o más buscando una señal sin encontrar el camino. Y así dio un montón
de vueltas, cansándose y sin encontrar por dónde podría volver al camino; y quizá
no podría hallarlo, a no ser que volviese por donde había entrado. Así también
cada secta, como si creyera haber encontrado un atajo,
παρεξώκειλε μὲν διὰ τ῅ς μακροδίας, ηὑρέθη δὲ αὐτῆ τεῖχος ἀρραγὲς ἡ τ῅ς
ἀνοίας καὶ ἀγνωσίας παρεμπλοκή· καὶ οὐκ ἅν εὕροι ἡ τοιαύτη ἐπὶ τὴν
ἀληθινὴν ἥκειν ὁδόν, εἰ μή τι ἅν ἑκάστη ἀνακάμψῃ εἰς τὸ ἀρχέτυπον τ῅ς ὁδοὖ,
τουτέστιν τὴν βασιλικήν· ὡς καὶ ὁ νόμος διαρρήδην ἐβόα, τοὖ ἁγίου Μωϋσέως
λέγοντος τ῵ βασιλεῖ ᾿Εδώμ, ὅτι «Σάδε λέγει ὁ ἀδελφός σου ᾿Ισραήλ· παρὰ τὰ
ὅριά σου διελεύσομαι εἰς γ῅ν ἣν ὤμοσε Κύριος τοῖς πατράσιν ἡμῶν δοὖναι, γ῅ν
὆έουσαν γάλα καὶ μέλι, τὴν γ῅ν τῶν ᾿Αμορραίων καὶ Υερεζαίων καὶ
Γεργεσαίων καὶ ᾿Ιεβουσαίων καὶ Εὐαίων καὶ Φαναναίων καὶ Φετταίων, [γ῅ν
὆έουσαν γάλα καὶ μέλι]. Οὐκ ἐκκλινοὖμεν δεξιὰ ἥ ἀριστερά, ὕδωρ ἐν ἀργυρίῳ
πιόμεθα καὶ βρώματα ἀργυρίου φαγόμεθα· οὐκ ἐκκλινοὖμεν ἐντεὖθεν ἥ
ἐντεὖθεν, ὁδ῵ βασιλικῆ βαδιοὖμεν». Ἔστι γὰρ ὁδὸς βασιλική, ἥτις ἐστὶν ἡ τοὖ
Θεοὖ Ἐκκλησία καὶ ἡ ὁδοιπορία τ῅ς ἀληθείας. Ἑκάστη δὲ τούτων τὴν
βασιλικὴν καταλείψασα, κλίνασα δὲ ἐπὶ τὰ δεξιὰ ἥ ἐπὶ τὰ ἀριστερά, ἐπὶ πολὺ
λοιπὸν ἑαυτὴν ἐπιδιδοὖσα εἰς πλάνην παρελκυσθήσεται καὶ οὐκέτι μέτρον ἔχει
παρ' ἑκάστῃ αἱρέσει ἡ τ῅ς πλάνης ἀνοδία.
13. ῎Αγε τοίνυν, Θεοὖ δοὖλοι, υἱοί τε τ῅ς ἁγίας Θεοὖ Ἐκκλησίας, οἱ τὸν
κανόνα ἀσφαλ῅ γινώσκοντες καὶ τὴν ὁδὸν τ῅ς ἀληθείας βαδίζοντες, μὴ
φωναῖς ἀνθελκυσθῶμεν καὶ φωνῆ ἑκάστης παραπεποιημένης ἐπιτηδεύσεως
ἀχθῶμεν. ΢φαλεραὶ γὰρ αἱ τούτων ὁδοὶ καὶ ἀνάντης ἡ τρίβος τ῅ς αὐτῶν
παραπεποιημένης ἐννοίας· μεγαλαυχοὖσι καὶ οὐδὲ τὰ μικρὰ ἴσασιν·
ἐλευθερίαν ἐπαγγέλλονται, αὐτοὶ δοὖλοι ὄντες τ῅ς ἁμαρτίας· τὰ μείζονα
αὐχοὖσι καὶ τῶν μικρῶν οὐδ' ὅλως ἐπελάβοντο.
᾿Αλλὰ καὶ περὶ τούτων τῶν δὴ Καθαρῶν λεγομένων, ἀκαθάρτων δὲ εἰ δεῖ
τἀληθ῅ λέγειν, ἀρκετὸν ἡγοὖμαι ἕως ἐνταὖθα ἱκανῶς εἰρ῅σθαι. Σαύτην δὲ
παραρρίψαντες ὡς βασιλίσκου πρόσωπον, τ῵ μὲν προσχήματι τοὖ ὀνόματος
ἐξοχωτάτην τινὰ ἐπωνυμίαν κεκτημένου, τῆ δὲ συντυχίᾳ θάνατον
ἐμποιοὖντος. Ἡμεῖς δὲ τῆ τοὖ ξύλου τοὖ σταυροὖ δυνάμει τοὖτον παίσαντες
ἐπὶ τὰς ἑτέρας πάλιν ὁρμήσωμεν, αὐτὴν ἐπαγόμενοι τὴν τοὖ Θεοὖ
καθικετείαν, εἰς τὸ συνοδεὖσαι συμπαραμεῖναι συνεῖναι συνεργ῅σαι διασῶσαι
παιδεὖσαι καταξιῶσαι ἡμ᾵ς τἀληθ῅ λέγειν, ἵνα μήτε αὐτοὶ ψευδῶς τι λέγοντες
τοῖς αὐτοῖς ὑποπέσωμεν, ὁποίοις αἱ μὴ τἀληθ῅ τὸν κόσμον διδάξασαι αἱρέσεις.
῎Ετι δὲ καὶ οἱ ἐν τῆ ᾿Αφρικῆ τε καὶ Βυζικανίᾳ, οἱ ἀπὸ Δωνάτου τινὸς
Δωνατιανοὶ οὕτω καλούμενοι. Σὰ ὅμοια τούτοις φρονοὖντες [εἰσιν],
ἀφηνιασταὶ καὶ αὐτοὶ δ῅θεν διὰ τὸ μὴ συγκοινωνεῖν τοῖς ἐν τ῵ διωγμ῵
παραπεσοὖσι. Σοῖς αὐτοῖς ἀνατραπήσονται καθάπερ καὶ οἱ ἑτεροζυγοὖντες
αὐτοῖς Ναυατιανοὶ εἴτ' οὗν Καθαροὶ οὕτω καλούμενοι. Διὸ οὐ χρείαν
ἐσχήκαμεν περὶ τούτων τι ἐπεργάσασθαι, ἀλλ' ὁμοὖ αὐτοὺς τοῖς ὁμοίοις αὐτοῖς
συνήψαμεν. Περιττότερον δὲ ο὘τοι πάλιν καὶ χεῖρον ἐξέπεσον. Σὴν γὰρ πίστιν
κατὰ τὸν ῎Αρειον φρονοὖσιν·
se vio perjudicada por la longitud del camino, y su enredo con la estupidez y la
ignorancia le han hecho el muro irrompible; no encontrarán cómo volver al camino
verdadero a no ser que cada una regrese al camino original, esto es, [al camino] del
Rey. Del mismo modo la Ley lo proclamó en términos precisos cuando el santo
Moisés dijo al rey de Edom: “Esto dice tu hermano Israel: Pasaré por tus confines
hacia la tierra que el Señor juró dar a nuestros padres, una tierra que fluye leche y
miel, la tierra de los amorreos, los ferezeos, los gergeseos, los jebuseos, los heveos,
los cananeos y los heteos, [una tierra que fluye leche y miel]. No nos desviaremos a
la derecha o a la izquierda, pagaremos el agua que bebamos y la comida que
comamos; no nos desviaremos para acá o para allá, sino que marcharemos por el
camino real”368. Pues hay un camino real, el cual es la Iglesia de Dios y el camino
de la verdad. Pero cada una de ellas, por abandonar el [camino] real, desviarse a la
derecha o a la izquierda y finalmente entregarse a sí misma aun más al error, será
arrancada y el intransitable camino de extravío de cada secta ya no será tenido en
cuenta.
13. ¡Ea, pues, siervos de Dios e hijos de la santa Iglesia de Dios, los que
conocen la regla segura y transitan el camino de la verdad! No seamos arrastrados
por las palabras ni seducidos por la voz de cada práctica falsa. Sus caminos son
resbaladizos y la senda de su falsa concepción es escarpada; se muestran altivos,
pero no saben ni siquiera las cosas mínimas. Prometen libertad, mientras que ellos
son esclavos del pecado; se jactan de grandes cosas y ni siquiera han conseguido
las pequeñas.
Pero creo que lo dicho hasta aquí acerca de los llamados “puros” – aunque,
si es necesario decir la verdad, son impuros – es suficiente. Desechemos esta [secta]
como el rostro de un basilisco369, que por la magnificencia del nombre370 parece
tener un título eminente pero su encuentro provoca la muerte. Pero nosotros,
habiéndolo lastimado con el poder del madero de la cruz pasaremos nuevamente a
las demás [sectas], invocando a Dios con la misma súplica ferviente para que viaje
con nosotros, permanezca con nosotros, esté con nosotros, coopere con nosotros,
nos guarde, nos instruya y nos considere dignos de decir la verdad, para que no
digamos nosotros mismos algo falsamente y caigamos con ellas, tal como las sectas
que han enseñado al mundo nada verdadero.
Pero aun más, los que están en África y en Bizicania – los así llamados
“donatistas”, por un tal Donato371 - creen las mismas cosas que ellos. Ellos también
son rebeldes porque supuestamente no tienen trato con los que fallaron en la
persecución. Serán refutados con los mismos [argumentos], como los navatianos o
así llamados “puros” que est{n unidos a ellos en una alianza desigual. Por lo cual
no hemos visto la necesidad de ocuparnos más de ellos sino que los hemos puesto
juntos con los que son semejantes a ellos. Pero estos [donatistas] cayeron de un
modo mucho peor, pues profesan la fe según el credo arriano;
ἀνατραπήσονται δὲ ὡσαύτως περὶ πίστεως ἧς κακῶς φρονοὖσιν, ὡς καὶ ὁ
῎Αρειος ἀνετράπη διὰ λόγων ἀληθείας, τὰ αὐτὰ τούτοις φρονῶν καὶ ο὘τοι
ἐκείνῳ. Καὶ ταύτην δὲ πάλιν παρελευσόμενοι ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς βαδιοὖμεν, ὥσπερ
ἑρπετὰ δεινὰ καταπεπατηκότες ἐν Κυρίῳ.

Κατὰ ᾿Αγγελικῶν μ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ξ.

1. ᾿Αγγελικῶν αἵρεσιν * ἀκηκόαμεν καὶ τὸ ὄνομα μόνον ἐνηχήθημεν, οὐ


πάνυ δὲ σαφῶς ἴσμεν τίς ἡ τοιαύτη αἵρεσις, διὰ τὸ τάχα ποτὲ καιρ῵ αὐτὴν
ἐνστ᾵σαν ὕστερον λ῅ξαι καὶ καταλυθ῅ναι εἰς τέλος. Σὸ δὲ ὄνομα διὰ ποίαν
αἰτίαν ἔσχεν οὐκ ἴσμεν. Ἤτοι γὰρ παρὰ τὸ τινὰς ὑπὸ ἀγγέλων τὸν κόσμον
γεγεν῅σθαι φάσκειν (καὶ εἰ αὐτὴ τοὖτο φάσκουσα τ῵ ὀνόματι τούτῳ κέκληται,
οὐκ ἔχω λέγειν) ἤτοι διὰ τὸ ἐν τάξει ἀγγέλων ἑαυτοὺς σεμνύνειν καὶ βίῳ
ἐξοχωτάτῳ ἄγεσθαι (οὐδὲ τοὖτο διαβεβαιοὖμαι), ἥ καὶ ἀπὸ τόπου τινὸς
εἰληφότες τοὔνομα, ἐπειδὴ χῶρός τίς ἐστιν ᾿Αγγελινὴ ἐπέκεινα τ῅ς
Μεσοποταμίας χώρας κείμενος.
2. ῎Ηδη δὲ ἐν ὑπομνήσει σου γινομένου τοὖ ἀκροατοὖ οὐκ εἰς κατάγνωσιν
<ἡμῶν> ἐν ὑπονοίαις γενήσῃ. Ἐπηγγειλάμεθα γὰρ τῶν μὲν τὰς ὆ίζας καὶ τὰς
τροφὰς ἤ τι τῶν [ἐν τοῖς] παρ' αὐτοῖς γινομένων δηλῶσαι, ἄλλων δὲ μόνον τ῵
ὀνόματι ἐπιμνημονεὖσαι· ὡς δὲ ἡ θεία δύναμις παρεσκεύασε καὶ ἐβοήθησεν,
ἕως ταύτης τ῅ς αἱρέσεως τὰς πάσας διεξελθόντες οὐδεμίαν ἐάσαμεν
ἀνερμήνευτον, πλὴν μι᾵ς ταύτης. Σάχα δὲ διὰ τὸ ἐπαρθεῖσαν τ῵ τύφῳ ὀλίγον
καιρὸν [καὶ] ὕστερον λ῅ξαι τὴν ταύτης κατάληψιν οὐ πάνυ σαφῶς ἔγνωμεν.
Σαύτης δὲ μόνον ἐπιμνησθέντες τ῅ς ὀνομασίας ἐν τάχει, ὥσπερ ἐκτρώματι τ῵
ταύτης ὀνόματι χρησάμενοι παρελευσόμεθα τὸν τόπον, ἐπὶ τὰς ἑτέρας δὴ
διασκοποὖντες τὴν ὁρμὴν ποιεῖσθαι καὶ αἰτούμενοι τὸν τῶν ὅλων Δεσπότην
παραφαν῅ναι ἡμῖν καὶ τὰ ἀκριβ῅ τῶν παρ' αὐτοῖς γινομένων ἐπιδείξαντα τ῵
σμικρ῵ ἡμῶν ν῵ πάντα κατὰ ἀκρίβειαν σημ᾵ναι, ἵν' ἑαυτοῖς τε καὶ τοῖς πέλας
τὴν διόρθωσιν ποιησώμεθα τοὖ φεύγειν τὰ φαὖλα, ἐν δὲ τοῖς ἀγαθοῖς καὶ
ἀληθεστάτοις τὸ ἑδραῖον ἑαυτοῖς ἐν Θε῵ προσπορίσασθαι.

Κατὰ ᾿Αποστολικῶν μα, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ξα.

1. Μετὰ δὲ τούτους ἄλλοι ἑαυτοὺς ᾿Αποστολικοὺς ὠνόμασαν, βούλονται δὲ


καὶ ᾿Αποτακτικοὺς ἑαυτοὺς λέγειν· φυλάττεται γὰρ παρ' αὐτοῖς τὸ μηδὲν
κεκτ῅σθαι. Εἰσὶ δὲ καὶ ο὘τοι ἀπόσπασμα
del mismo modo, así como Arrio fue refutado, ellos serán refutados por las
palabras de la verdad acerca de la fe que creen incorrectamente, ya que [Arrio] cree
las mismas cosas que ellos y ellos que aquél. Y una vez más, como si en el Señor
hubiéramos pisoteado unas terribles serpientes, pasaremos esta [secta] y
avanzaremos a las siguientes.

Contra los Angélicos, [secta número] cuarenta, pero la sesenta de la serie.

1. Hemos escuchado *acerca de+* una secta de los “angélicos” y sólo nos ha
llegado su nombre pero no sabemos con certeza qué clase de secta es, quizá debido
a que existió por algún tiempo, luego decreció y finalmente desapareció. No
sabemos por qué motivo tenía ese nombre. Puede ser porque algunos afirmaban
que el mundo fue creado por los ángeles (aunque no puedo decir si esta secta fue
llamada con este nombre porque sostenía esto), o bien porque se jactaban de tener
ellos mismos la categoría de ángeles y de llevar una vida muy superior (esto
tampoco lo puedo asegurar), o también que hayan tomado este nombre de algún
lugar, pues hay una región situada más allá de Mesopotamia llamada Angélica.
2. Pero si en este momento, lector, te viniese a la memoria [nuestra
promesa]372, no tengas sospechas que te hagan tener mala opinión <de nosotros>.
En efecto, prometimos mostrar los fundamentos y el modo de vida [de unas sectas]
o algunas de las cosas que se hacen en ellas, pero de otras mencionar sólo el
nombre; pero como el poder divino dispuso y me auxilió, hasta esta secta hemos
expuesto todas y no dejamos ninguna sin explicar, salvo esta sola. Quizá por
haberse inflado de orgullo por poco tiempo y luego desaparecer es que no la
comprendemos con plena certeza. De ésta sólo haremos una rápida mención de su
nombre, como si se tratara de un aborto, pasaremos de largo su lugar [en la serie] y
nos dedicaremos a examinar con atención las otras, suplicando al Soberano de
todos que nos alumbre y revele con precisión a nuestra pequeña mente todas las
cosas que hacen las sectas, para que podamos corregirnos a nosotros mismos y a
nuestros prójimos a fin de que no sólo escapemos de lo malo sino que en Dios
obtengamos un fundamento firme en lo que es bueno y ciertísimo.

Contra los Apostólicos, [secta número] cuarenta y uno, pero la sesenta y


uno de la serie.

1. Después de los angélicos, otros se llamaron a sí mismos “apostólicos”,


pero también pretenden denominarse “apot{cticos”373, pues entre ellos se practica
el no tener posesiones. Estos también son una ramificación
τῶν Σατιανοὖ δογμάτων, ᾿Εγκρατιτῶν τε καὶ Σατιανῶν καὶ Καθαρῶν, οἵτινες
φύσει γάμον οὐ παραδέχονται· παρήλλακται δὲ παρ' αὐτοῖς καὶ τὰ μυστήρια.
΢εμνύνονται δὲ δ῅θεν ἀκτημοσύνην, σχίζουσι δὲ μάτην ο὘τοι καὶ βλάπτουσι
τὴν ἁγίαν Θεοὖ Ἐκκλησίαν, διὰ τοὖ ἐθελοθρῃσκεύειν ἐκπεσόντες τ῅ς τοὖ Θεοὖ
φιλανθρωπίας. Οὔτε γὰρ <παρ'> αὐτοῖς παραπεπτωκότος τινὸς εἴσδεξις ἔτι
γίνεται, τὰ ὅμοια δὲ τοῖς ἀνωτέρω λελεγμένοις φρονοὖσι περί τε τοὖ γάμου καὶ
τῶν ἄλλων πραγμάτων. Καὶ οἱ μὲν Καθαροὶ ταῖς ὆ηταῖς μόνον Γραφαῖς
κέχρηνται, ο὘τοι δὲ ταῖς λεγομέναις Πράξεσιν ᾿Ανδρέου τε καὶ Θωμ᾵ τὸ
πλεῖστον ἐπερείδονται, παντάπασιν ἀλλότριοι τοὖ κανόνος τοὖ
ἐκκλησιαστικοὖ ὑπάρχοντες.
Εἰ γὰρ βδελυρός ἐστιν ὁ γάμος, ἄρα ὅλοι ἀκάθαρτοι ὑπάρχουσι <οἱ> διὰ
γάμου γεγεννημένοι. Καὶ εἰ μόνον τυγχάνει ἡ ἁγία Θεοὖ Ἐκκλησία τῶν τ῵
γάμῳ ἀποταξαμένων, οὐκέτι ὁ γάμος ἐκ Θεοὖ ὑπάρχει, καὶ εἰ οὐχ ὑπάρχει, ἡ
π᾵σα παιδοποιουμένη ὑπόθεσις ἀλλοτρία ὑπάρχει Θεοὖ, καὶ εἰ ἀλλοτρία
ὑπάρχει Θεοὖ ἡ παιδοποιουμένη ὑπόθεσις, ἄρα καὶ αὐτοὶ ἀλλότριοι Θεοὖ
ὑπάρχουσιν ἀπὸ τοιούτων γεγεννημένοι. Ποὖ τοίνυν τὸ εἰρημένον ὅτι «Ἃ ὁ
Θεὸς συνέζευξεν, ἄνθρωπος μὴ χωριζέτω»; Σὸ μὲν γὰρ ἐπάναγκες † <τ῅ς
φύσεως ἐπιτελεῖν> [ἀπὸ] ἀνθρώπου ὑπάρχει, τὸ δὲ μετὰ προαιρέσεως
ἐγκρατεύεσθαι οὐκ ἀνθρώπου ἔδειξεν, ἀλλὰ Θεοὖ τὸ ἔργον. Καὶ ἔχει μὲν ἡ
κατὰ φύσιν ἀνάγκη πολλάκις μέμψιν, ὅτι οὐ μετὰ εὐλογίας τὸ ἐπάναγκες
ἐπιτελεῖται, ἀλλὰ ἐκτὸς τοὖ κανόνος βέβηκεν· οὐ γὰρ ἐπάναγκες ἡ θεοσέβεια,
ἀλλὰ ἐκ προαιρέσεως ἡ δικαιοσύνη. Σὰ δὲ φύσει εἰς θεοσέβειαν ἐπάναγκες *
φανερά ἐστιν, ἃ τῆ φύσει ἐπιμεμέτρηται, οἷον τὸ μὴ πορνεύειν τὸ μὴ μοιχεύειν
τὸ μὴ ἀσελγαίνειν τὸ μὴ ἐν ταὐτ῵ δευτερογαμεῖν τὸ μὴ ἁρπάζειν τὸ μὴ ἀδικεῖν
τὸ μὴ μεθύειν τὸ μὴ ἀδηφαγεῖν τὸ μὴ εἰδωλολατρεῖν τὸ μὴ φονεύειν τὸ μὴ
φαρμακεύειν τὸ μὴ καταρ᾵σθαι τὸ μὴ λοιδορεῖν τὸ μὴ ὀμνύναι, ἀγανακτεῖν τε
καὶ ταχὺ καταπραὙνεσθαι, ὀργίζεσθαι καὶ μὴ ἁμαρτάνειν, μὴ ἐπιδύνειν ἥλιον
ἐπὶ τ῵ παροργισμ῵· τὸ δὲ γάμῳ συναφθ῅ναι μετὰ εὐνομίας * ἡ φύσις δηλώσει
ἐκ Θεοὖ κεκτισμένη καὶ ἐπιτραπεῖσα καὶ τὰ ἄλλα ὅσα ἐστὶ τοιαὖτα θατέρως
ἔχει τ῅ς ἐπιτροπ῅ς τὸ μέτρον.
2. ᾿Αλλ' ὡς περὶ τούτων εἰπεῖν προειλήφαμεν, ἐν ὀλίγῳ χώρῳ ο὘τοι
ὑπάρχουσι, περὶ τὴν Υρυγίαν τε καὶ Κιλικίαν καὶ Παμφυλίαν. Σί οὗν; Ἆρα
ἐκκόπτεται ἡ Ἐκκλησία ἡ ἀπὸ γ῅ς περάτων ἄχρι γ῅ς περάτων; Καὶ οὐκέτι
<στήσεται ὅτι> «Εἰς π᾵σαν τὴν γ῅ν ἐξ῅λθεν ὁ φθόγγος αὐτῶν καὶ εἰς τὰ
πέρατα τ῅ς οἰκουμένης τὰ ὆ήματα αὐτῶν»; Οὐδὲ οὐκέτι τὸ παρὰ τοὖ ΢ωτ῅ρος
εἰρημένον στήσεται τό «Ἔσεσθέ μοι μάρτυρες ἄχρι ἐσχάτου τ῅ς γ῅ς»; Εἰ μὲν
γὰρ οὐκ ἔστιν ἐν σεμνότητι ὁ γάμος καὶ κατὰ Θεὸν ὁ γάμος καὶ ζωὴν ἔχων ὁ
γάμος, * γεννηθῶσιν ἄνευ γάμου· εἰ δὲ ἀπὸ γάμου γεννῶνται, ἄρα βέβηλοί εἰσι
διὰ τὸν γάμον. Εἰ δὲ αὐτοὶ μόνοι οὐκ εἰσὶ βέβηλοι, καίτοι γε ὄντες ἀπὸ γάμου,
οὐ βέβηλος ὁ γάμος, διότι ἄνευ αὐτοὖ οὐδεὶς γεννηθήσεταί ποτε ἐν κόσμῳ.
de las doctrinas de Taciano, los encratitas, los tacianistas y los cátaros, los cuales en
realidad no aceptan el matrimonio; incluso sus misterios están alterados374. Se
jactan de su supuesta pobreza, pero ellos dividen inútilmente y perjudican la santa
Iglesia de Dios, y han caído de la benevolencia de Dios por adorarlo de acuerdo a
sus propios gustos. Si alguno ha caído ya no es recibido <por> ellos, y piensan lo
mismo que las [sectas] mencionadas más arriba sobre el matrimonio y las demás
cuestiones. Los cátaros usan solamente las Escrituras canónicas, pero éstos se
apoyan mayormente en los llamados Hechos de Andrés y [Hechos de] Tomás375, que
son totalmente ajenos al canon eclesiástico.
Si el matrimonio es indecente, entonces todos los que han nacido por medio
del matrimonio son impuros. Y si la santa Iglesia de Dios se compone sólo de los
que han renunciado al matrimonio, el matrimonio no es de Dios, y si no lo es, todo
el asunto de la procreación es incompatible con Dios; y si la procreación es algo
incompatible con Dios entonces ellos también son extraños para Dios, ya que
nacieron de esta manera. ¿Dónde queda, pues, lo dicho: “Lo que Dios unió, no lo
separe el hombre”376? El <satisfacer> las necesidades <de la naturaleza> es humano,
pero la continencia voluntaria no muestra la obra del hombre, sino la de Dios. La
necesidad natural es muchas veces censurable porque lo necesario no se satisface
de un modo digno de elogio, sino que se sale de la regla; pues la piedad no es una
necesidad, pero la justicia es por libre elección. Las cosas que por naturaleza
[contribuyen]* a la piedad son evidentes, las cuales superan a lo natural, por
ejemplo no fornicar, no cometer adulterio, no ser lascivo, no tener dos esposas al
mismo tiempo, no saquear, no cometer injusticia, no emborracharse, no ser glotón,
no adorar ídolos, no matar, no practicar la brujería, no maldecir, no injuriar, no
jurar, irritarse pero apaciguarse rápidamente, enojarse pero no pecar, no dejar que
se ponga el sol sobre el enojo377; pero la naturaleza, que ha sido creada y permitida
por Dios, mostrará que el unirse en legítimo matrimonio [está aprobado por Dios]*,
y las demás cosas que son de tal naturaleza tienen de un modo u otro su medida
de libertad.
2. Pero, como hemos dicho anteriormente acerca de ellos, éstos viven en
una pequeña región alrededor de Frigia, Cilicia y Panfilia. ¿Qué, pues? ¿Acaso la
Iglesia, [que se extiende] de un confín al otro de la tierra, ha sido aniquilada? ¿Ya
no <se mantendr{ firme el dicho>: “Por toda la tierra salió su voz y hasta los
confines del mundo sus palabras”378? ¿Ya no tendrá validez lo dicho por el
Salvador: “Y me seréis testigos hasta lo último de la tierra”379? Si el matrimonio no
es respetable, acorde [a la voluntad de] Dios y poseedor de vida eterna, [ellos]*
deberían ser engendrados sin el matrimonio; pero si nacieron de un matrimonio,
entonces son impuros a causa del matrimonio. Pero si sólo ellos no son impuros
aunque sean [un producto] del matrimonio, el matrimonio no es impuro, porque
sin él nadie podría haber nacido en el mundo.
Καὶ πολλή τίς ἐστιν ἡ τῶν ἀνθρώπων πλάνη, διὰ ποικιλίας καὶ διὰ πολλῶν
προφάσεων ἐργασαμένη τὸ φαὖλον τῆ ἀνθρωπείᾳ φύσει καὶ πλανήσασα
ἕκαστον διὰ προφάσεως ἀπὸ τ῅ς ἀληθείας.
3. Καὶ ἔχει μὲν οὗν ἀποταξίαν ἡ Ἐκκλησία, ἀλλὰ οὐ βδελύττεται τὸν γάμον,
καὶ ἔχει ἀκτημοσύνην, ἀλλ' οὐ κατεπαίρεται τῶν ἐν κτήσει δικαιοσύνης
ὑπαρχόντων καὶ ἐκ τῶν ἰδίων γονέων ἐχόντων, ὅπερ ἑαυτοῖς τε καὶ τοῖς
ἐπιδεομένοις ἐπαρκέσειεν. Καὶ ἀπέχονται μὲν βρωμάτων πολλοί, ἀλλὰ οὐ
φυσιοὖνται κατὰ τῶν μὴ ἀπεχομένων· «Ὁ γὰρ ἐσθίων τὸν μὴ ἐσθίοντα μὴ
ἐξουθενείτω, καὶ ὁ μὴ ἐσθίων τὸν ἐσθίοντα μὴ κρινέτω· Κυρίῳ γὰρ ἐσθίει καὶ
πίνει, καὶ Κυρίῳ οὐκ ἐσθίει καὶ οὐ πίνει». Καὶ ὁρᾶς μίαν ὁμόνοιαν καὶ μίαν
ἐλπίδα καὶ μίαν πίστιν ἐν τῆ Ἐκκλησίᾳ, ἑκάστῳ χαριζομένην κατὰ τὴν ἰδίαν
δύναμιν καὶ κατὰ τὸν ἴδιον ἀγῶνα τοὖ καμάτου. Ἔοικε δὲ ἡ ἁγία τοὖ Θεοὖ
Ἐκκλησία νηἸ. Ναὖς δὲ οὐκ ἀπὸ ἑνὸς ξύλου σκευάζεται, ἀλλ' ἐκ διαφόρων, καὶ
τὴν μὲν τρόπιν ἀπὸ ἑνὸς ξύλου κέκτηται, ἀλλὰ οὐ μονοβόλως, τὰς δὲ ἀγκύρας
<ἐξ> ἑτέρου· περιτόναιά τε καὶ σανίδες καὶ τὰ ἐγκοίλια, στάματά τε καὶ μέρη
πρύμνης καὶ τοίχων καὶ ζυγωμάτων, ἱστίου τε καὶ πηδαλίων, ὄκνων τε καὶ
αὐχενίων, οἰάκων τε καὶ τῶν ἄλλων πάντων, ἐκ διαφόρων ξύλων ἔχει τὴν
συναγωγήν. Ἑκάστη δὲ τούτων τῶν αἱρέσεων μονόξυλός τις οὗσα οὐ τὸν
χαρακτ῅ρα τ῅ς Ἐκκλησίας ὑποφαίνει· ἡ δὲ ἁγία τοὖ Θεοὖ Ἐκκλησία ἔχει μὲν
γάμον σεμνὸν καὶ τιμᾶ τὸν τοιοὖτον, ἐπειδὴ «Σίμιος ὁ γάμος καὶ ἡ κοίτη
ἀμίαντος», ἔχει <δὲ> ἐγκράτειαν θαυμασιωτάτην καὶ ἐπαινεῖ τὴν τοιαύτην,
ἐπειδὴ ἀγῶνα ἀγωνίζεται καὶ κατεφρόνησε τοὖ βίου, ὡς ἔτι δυνατωτέρα, ἔχει
δὲ παρθενίαν καὶ ὑπερδοξάζει τὴν τοιαύτην ἐνάρετόν τινα οὗσαν καὶ πτερ῵
κουφοτάτῳ κεκοσμημένην, ἔχει ἀποταξαμένους τ῵ κόσμῳ καὶ μὴ
πεφυσιωμένους κατὰ τῶν ἔτι ἐν κόσμῳ ὑπαρχόντων, ἀλλὰ χαίροντας τοῖς
τοιούτοις εὐλαβεστάτοις οὗσι, καθάπερ καὶ οἱ ἀπόστολοι, αὐτοὶ μὲν ἀκτήμονες
ὑπάρχοντες, * καὶ αὐτὸς ὁ ΢ωτήρ, πάντων Δεσπότης ὤν, ἐν σαρκὶ γενόμενος
οὐδὲν ἀπὸ τ῅ς γ῅ς ἐκτήσατο, ἀλλὰ οὐκ ἀπεβάλετο τὰς αὐτ῵ τε καὶ τοῖς αὐτοὖ
μαθηταῖς διακονούσας γυναῖκας· λέγει γὰρ «Αἵτινες ἠκολούθησαν αὐτ῵ ἀπὸ
τ῅ς Γαλιλαίας, διακονοὖσαι αὐτ῵ καὶ τοῖς μετ' αὐτοὖ ἀπὸ τῶν ἰδίων
ὑπαρχόντων».
4. ᾿Επεὶ πῶς ἄρα πληρωθήσεται τὸ εἰρημένον «Δεὖτε ἐκ δεξιῶν μου οἱ
εὐλογημένοι, οἷς ὁ Πατήρ μου ὁ ἐπουράνιος ἔθετο τὴν βασιλείαν πρὸ
καταβολ῅ς κόσμου· ἐπείνασα γὰρ καὶ ἐδώκατέ μοι φαγεῖν, ἐδίψησα καὶ
ἐποτίσατέ με, γυμνὸς ἤμην καὶ περιεβάλετέ με»; Πόθεν δὲ ταὖτα ο὘τοι εἶχον
πράττειν, εἰ μὴ ἀπὸ δικαίων πόνων <ὧν> ἐπετέλουν καὶ ἀπὸ τῶν ἰδίων
ὑπάρξεων ἐν δικαιοσύνῃ; Καὶ εἰ μὲν αὐτοὶ <οἱ> ἀποταξάμενοι καὶ ἀποστολικὸν
βίον βιοὖντες μετὰ τῶν ἄλλων ἦσαν μεμιγμένοι, οὐκ ἀλλότριος ἦν ὁ χαρακτὴρ
El error de los hombres es algo inmenso, causando males a la naturaleza humana a
través de una variedad de formas y por muchos motivos y, mediante pretextos,
extraviando a cada uno de la verdad.
3. La Iglesia también aprueba la renuncia [a las cosas mundanas] pero no
rechaza el matrimonio, y aprueba la pobreza pero no desprecia a los que están en
justa posesión de su propiedad y que han heredado de sus propios padres lo
necesario para satisfacerse a ellos mismos y a los necesitados. Muchos [cristianos]
se abstienen de ciertos alimentos pero no tratan con altivez a los que no se
abstienen de ellos: “El que come no menosprecie al que no come, y el que no come
no juzque al que come; pues para el Señor come y bebe, y para el Señor no come y
no bebe”380. Y ves que en la Iglesia hay una concordia, una esperanza y una fe,
concedida a cada uno según su propia capacidad y el fruto de su esfuerzo. La santa
Iglesia de Dios es semejante a un barco. Un barco no se construye con una sola
clase de madera, sino con diferentes clases. Su quilla es construida de un tipo de
madera, pero no de una sola pieza, y las anclas <de> otro. Las vigas, tablones y
armazones, las costillas y partes de la popa, los costados y las vigas transversales,
el mástil y el timón, los remos, los soportes, la empuñadura del timón y todas las
demás partes están hechas de un conjunto de diferentes maderas. Pero puesto que
cada una de estas sectas está hecha de un solo tipo de madera no muestran la
marca característica de la Iglesia; sin embargo, la santa Iglesia de Dios considera
respetable al matrimonio y lo honra, pues: “Honroso [sea] el matrimonio, y el lecho
sin mancilla”381, <pero> considera la continencia como lo más admirable y la
celebra, pues se esfuerza en la lucha y desprecia el mundo ya que es aun más
poderosa [que él]. También cree en la virginidad y la alaba en extremo puesto que
es algo virtuoso y está honrada con el ala más ligera. [La Iglesia] tiene miembros
que han renunciado al mundo pero no miran con desprecio a los que aun están en
el mundo, sino que se regocijan con los que de tal manera son muy piadosos, como
también los apóstoles, quienes fueron pobres [pero no despreciaron a nadie]*. Y el
Salvador mismo, aunque era el Soberano de todo, no poseyó nada terrenal cuando
nació en la carne pero no rechazó a las mujeres que le servían a Él y a sus
discípulos, pues dice: “Las cuales le siguieron desde Galilea, sirviéndole a Él y a los
suyos de sus propios bienes”382.
4. Así pues, [si nadie pudiera tener posesiones], entonces ¿cómo habrá de
cumplirse lo dicho: “Venid a mi derecha, benditos, a quienes mi Padre celestial
concedió el reino antes de la fundación del mundo; pues tuve hambre y me disteis
de comer, tuve sed y me disteis de beber, estaba desnudo y me cubristeis” 383? ¿Por
qué medios podrían ellos haber hecho estas cosas salvo que las hayan realizado
con [los frutos] de sus honestos esfuerzos y con sus propios bienes justamente
conseguidos? Si esta gente – <los> que han renunciado y viven una vida como la de
los apóstoles – se mezclara junto con los demás, su estilo de vida no sería extraño
οὔτε ἀπὸ τ῅ς τοὖ Θεοὖ διατάξεως ἀπεξενωμένος· καὶ εἰ γυναιξὶν ἀπετάξαντο
δι' ἐγκράτειαν, ἐπαινετὴ ἦν ἡ προαίρεσις, εἴπερ τὸν γάμον οὐκ ἐβδελύξαντο,
ἀλλὰ τοῖς ἔτι ἐν γάμῳ <οὗσιν> κοινωνοῖς ἐχρήσαντο [ἄν], εἰδότες ἑκάστου τὸ
μέτρον καὶ τὴν τάξιν. Ἡ γὰρ τοὖ Θεοὖ ναὖς πάντα ἐπιβάτην δέχεται, δίχα
λῃστοὖ· γνοὖσα γὰρ λῃστὴν καὶ πειρατὴν τοὖτον οὐκ εἰσδέχεται οὐδὲ φυγάδα
καὶ ἀπὸ τῶν ἰδίων δεσποτῶν ἀφηνιάζοντα. Οὕτω καὶ ἡ ἁγία τοὖ Θεοὖ
Ἐκκλησία οὐ δέχεται πορνείαν, οὐ δέχεται μοιχείαν, οὐ δέχεται ἐπαρνησιθεἸαν,
οὐ δέχεται τοὺς ἀθετοὖντας τὴν δεσποτείαν τ῅ς τοὖ Θεοὖ διατάξεως καὶ τῶν
αὐτοὖ ἀποστόλων, δέχεται δὲ τὸν μὲν ἐν μεγάλῃ πραγματείᾳ, τὸν δὲ ἐν
ἐμπειρίᾳ ναυτικῶν, τὸν δὲ κυβερνήτην καὶ ἐπιστήμονα, τὸν δὲ ἐν πρῳρικῆ, τὸν
δὲ ἐν πρυμνικῆ, ἔχοντα τὸ ἐμπειρότατον τ῅ς ἐπισκοπ῅ς, τὸν δὲ καὶ ἐν μέτρῳ
τινὶ ὑποστάσεως καὶ ἐνθήκης ὄντα, τὸν δὲ καὶ ἕως τοὖ διαπερ᾵σαι μόνον καὶ
μὴ ἐν θαλάσσῃ καταποντωθ῅ναι. Καὶ οὐ πάντως ὅτι τ῵ μὴ τοσαὖτα
κεκτημένῳ τὴν σωτηρίαν οὐ παρέχει, ἀλλὰ οἶδε μὲν πάντας σῴζειν, ἕκαστον
δὲ κατὰ τὴν ἰδίαν πραγματείαν. Καὶ πόθεν οἱ ἐξ οἰκίας τοὖ Καίσαρος
ἀσπάζονται παρὰ τ῵ ἀποστόλῳ; Πόθεν δὲ τ῵ ἀποστόλῳ τὸ εἰρημένον τό «Ἐὰν
νομίζῃ ἀσχημονεῖν ἐπὶ τὴν ἰδίαν παρθένον καὶ οὕτως ὀφείλει ποι῅σαι,
γαμείτω· οὐχ ἁμαρτάνει». Οὐκ ἐκτὸς δὲ λουτροὖ δύναται πληροὖν τὸ οὐχ
ἁμαρτάνειν. Εἰ γὰρ «πάντες ἥμαρτον καὶ ὑστεροὖνται τ῅ς δόξης τοὖ Θεοὖ,
δικαιούμενοι δωρεὰν τῆ χάριτι», δ῅λον <ὅτι> διὰ λουτροὖ παλιγγενεσίας. Σὸ
γὰρ λουτρὸν ἐκόσμησε τὴν ψυχὴν καὶ τὸ σῶμα, ἀπολοὖσαν π᾵ν ἁμάρτημα διὰ
μετανοίας. Ἄρα γε καὶ ἐπὶ τὴν οὗσαν παρθένον τὸ χάρισμα ἐφήπλωται τοὖ
βαπτίσματος καὶ ἐπὶ τὴν οὐκ οὗσαν παρθένον σφραγίζεσθαι ἐπείγεται διὰ τὸ
ἁμαρτές.
5. ᾿Αλλὰ μή τινες πάλιν ὑδαρευόμενοι νομίσωσιν, ἐὰν εἴπωμεν περὶ
παρθένου διατάξασθαι τὸν ἀπόστολον τὸ γ῅μαι, μὴ τὴν ἅπαξ ὁρίσασαν
παρθενίαν Θε῵ κατασπάσαι τοὖ ἰδίου δρόμου βουλόμενος ὁ ἀπόστολος ταὖτα
διετάξατο. Οὐ γὰρ περὶ τούτων ὁ λόγος, ἀλλὰ περὶ παρθένων ὑπεράκμων τῶν
οὐ διὰ παρθενίαν ἐν τῆ ἀκμῆ παραμεινασῶν, ἀλλὰ διὰ τὸ ἠπορηκέναι ἀνδρῶν
πρὸς γάμον. Ἐξ ᾿Ιουδαίων γὰρ ὁρμώμενοι οἱ ἀπόστολοι καὶ κατὰ τὸν νόμον.
Πολιτευσάμενοι τὴν ἀρχὴν τοὖ κηρύγματος ἐποιήσαντο, θεσμοῖς ἔτι
κατεχόμενοι τοῖς ἐν τ῵ νόμῳ, οὐ κατά τινα σαρκὸς δικαίωσιν, ἀλλὰ κατὰ τὴν
ἐμμελ῅ τοὖ νόμου ἀσφάλειαν καὶ ἀκριβολογίαν. Θαυμαστῶς γὰρ ἐκήρυττεν ὁ
νόμος μὴ δοὖναι τὰς θυγατέρας τοὺς ᾿Ισραηλίτας τοῖς ἀλλοφύλοις, ἵνα μὴ
ἀποπλανῶσιν αὐτὰς ἐπὶ τὰ εἴδωλα. Ἕκαστος τοίνυν τῶν πιστευσάντων τότε
προσετάσσετο οὐκέτι ᾿Ιουδαίοις ἐκδίδοσθαι τὴν ἑαυτοὖ παρθένον, ἀλλὰ
Φριστιανοῖς ὁμοδόξοις καὶ ὁμογνώμοσι. Νέου δὲ ὄντος τοὖ κηρύγματος οὔπω
πλ῅θος κατὰ τόπον καὶ τόπον Φριστιανῶν ὑπ῅ρχε καὶ Φριστιανικ῅ς
διδασκαλίας. Οἵτινες οὗν τότε ἔσχον θυγατέρας παρθένους, μὴ εὐποροὖντες
ἐκδίδοσθαι Φριστιανοῖς,
ni apartado del orden dispuesto por Dios; y si renunciaran a las mujeres a
causa de la continencia la elección sería loable, siempre que no [consideraran]
impuro el matrimonio sino que trataran a los que aun están casados como
compañeros, conociendo la limitación y el lugar asignado a cada uno. El barco de
Dios acepta a cualquier pasajero, excepto a un ladrón; cuando se entera de que uno
es ladrón o bandido no lo recibe, ni al que es fugitivo y se rebela contra sus propios
dueños. Así, la santa Iglesia de Dios no acepta la fornicación, el adulterio, la
negación del verdadero Dios, no acepta a los que invalidan la autoridad del orden
dispuesto por Dios y los apóstoles, pero acepta al que se ocupa de negocios
importantes, al que tiene experiencia en cuestiones navales – el piloto y el
navegante –, al vigía de proa y al de popa – el que tiene mayor experiencia en el
cargo –, al que sabe algo de carga y embarque y hasta al que sólo quiere cruzar el
mar sin ahogarse. Y no [es cierto] en absoluto que no ofrezca seguridad al que no
tiene cierta cantidad [de bienes], sino que sabe cómo salvar a todos y cada uno en
su propia profesión. ¿Por qué los de la casa del César son saludados por el apóstol?
¿Por qué dijo el apóstol: “Si creyese no estar obrando correctamente con su propia
*hija+ virgen y así se debe hacer, que la case; no peca” 384? Pero el no pecar no se
puede cumplir fuera del bautismo, pues si “todos pecaron y est{n privados de la
gloria de Dios, siendo justificados gratuitamente por gracia” 385, es evidente <que>
[sólo se puede lograr] por medio del lavamiento de la regeneración. El bautismo
embelleció el alma y el cuerpo, eliminando todo pecado mediante el
arrepentimiento. Así pues, el don del bautismo se extiende sobre la que es virgen
y, a causa de la pecaminosidad, se apresura a confirmar a la que no es virgen.
5. Pero [aclaramos] de nuevo, para que algunos no piensen falsamente, que
aunque dijimos que el apóstol ordena a la virgen que se case, no ordenó esto con la
intención de apartar de su propia carrera a la que una vez entregó su virginidad a
Dios. Su consejo no se refería a ellas, sino a mujeres vírgenes que ya pasaron la flor
de su edad y que permanecieron vírgenes en su juventud, no por [haberse
decidido por] la virginidad, sino por no haber podido encontrar maridos para
casarse. Los apóstoles provenían de los judíos y [vivían] según la Ley. Comenzaron
la predicación del Evangelio mientras vivían de esa manera, pues aun estaban
subordinados a los reglamentos establecidos en la Ley, no por una justificación
carnal sino por la armoniosa seguridad y exactitud de la Ley. La Ley ordenó
admirablemente a los israelitas no dar sus hijas a los extranjeros para que no
fueran apartados hacia los ídolos. Pues bien, en aquel entonces se le ordenó a cada
uno de los creyentes no entregar más su [hija] virgen a judíos sino a cristianos, con
sus mismas creencias y opiniones. Puesto que el mensaje [del Evangelio] era
nuevo, todavía no había un gran número de cristianos en cada lugar ni muchos
recursos de enseñanza cristiana. Así pues, los que en aquel entonces tenían hijas
vírgenes, al no encontrar cristianos a los cuales entregárselas en matrimonio,
ἐφύλαττον τὰς ἑαυτῶν παρθένους ἄχρι πολλοὖ τοὖ χρόνου, ἐκεῖναι δὲ
ὑπερακμάζουσαι περιέπιπτον πορνείᾳ διὰ τὴν κατὰ φύσιν ἀνάγκην. Ὁ γοὖν
ἀπόστολος ὁρῶν τὸ ἐπιζήμιον <τὸ> διὰ τ῅ς ἀκριβολογίας συμβαῖνον ἐπέτρεψε
λέγων «Εἰ δέ τις βούλεται <ἐκδοὖναι> τὴν ἑαυτοὖ παρθένον», καὶ οὐκ εἶπε «τὴν
ἰδίαν παρθενίαν» οὐ γὰρ περὶ τοὖ ἰδίου σώματος ἔλεγεν, ἀλλὰ περὶ τοὖ πατρὸς
φυλάσσοντος παρθένον· εἰ δὲ καὶ τὴν ἑαυτοὖ παρθένον τὸ ἴδιον σῶμα λέγει,
οὐδὲν κωλύσει. Υησὶν οὗν «<Ὃς> ἕστηκεν ἑδραῖος ἐν τ῵ ἰδίῳ ν῵ καὶ τοὖτο
ὀφείλει ποι῅σαι, γαμείτω, φησίν, οὐχ ἁμαρτάνει. Γαμείτω, ᾧ δ' ἅν εὐποροίη,
οὐχ ἁμαρτάνει». Καὶ διὰ τοὖτό <φησιν>· «Δέδεσαι γυναικί, μὴ ζήτει λύσιν·
λέλυσαι ἀπὸ γυναικός, μὴ ζήτει γυναῖκα». Ὁ λέγων «Θέλω πάντας εἶναι ὡς
ἐμαυτόν» ἔλεγεν <καί> «Εἰ οὐκ ἐγκρατεύονται, γαμείτωσαν».
6. Πάλιν δὲ προτρεπόμενος τοὺς <ἀ>γάμους ἔλεγε «Λέγω δὲ τοῖς ἀγάμοις
καὶ ταῖς χήραις, καλὸν αὐτοῖς ἐὰν μείνωσιν ὡς κἀγώ». Πῶς οὗν πάλιν ἔλεγε
«Δέδεσαι γυναικί, μὴ ζήτει λύσιν»; Ἢ πῶς οὐκ ἀντινομοθετῶν εὑρεθήσεται τ῵
ἰδίῳ Κυρίῳ τ῵ λέγοντι «Ὃς μὴ καταλίπῃ πατέρα καὶ μητέρα καὶ ἀδελφοὺς καὶ
γυναῖκα καὶ τέκνα καὶ θυγατέρας, οὐκ ἔστι μου μαθητής»; Πῶς δὲ ὁ λέγων ὅτι
δεῖ καταλιπεῖν γυναῖκα σεμνὴν καὶ πατέρα αὐτὸς πάλιν λέγει «Ὁ τιμῶν
πατέρα καὶ μητέρα· αὕτη γάρ ἐστιν ἐν ἐπαγγελίαις πρώτη ἐντολὴ ὑπάρχουσα»
καί «Ὃ ὁ Θεὸς συνέζευξεν, ἄνθρωπος μὴ χωριζέτω»; Ἀλλὰ πάντα τὰ θεῖα
὆ήματα οὐκ ἀλληγορίας δεῖται ὡς ἔχει δυνάμεως, θεωρίας δὲ δεῖται καὶ
αἰσθήσεως εἰς τὸ εἰδέναι ἑκάστης ὑποθέσεως τὴν δύναμιν. Δεῖ δὲ καὶ
παραδόσει κεχρ῅σθαι· οὐ γὰρ πάντα ἀπὸ τ῅ς θείας Γραφ῅ς δύναται
λαμβάνεσθαι. Διὸ τὰ μὲν ἐν Γραφαῖς, τὰ δὲ ἐν παραδόσεσιν παρέδωκαν οἱ
ἅγιοι ἀπόστολοι, ὥς φησιν ὁ ἅγιος ἀπόστολος «Ὡς παρέδωκα ὑμῖν» καὶ ἄλλοτε
«Οὕτως διδάσκω, καὶ οὕτως παρέδωκα ἐν ταῖς ἐκκλησίαις», καί «Εἰ κατέχετε,
ἐκτὸς εἰ μὴ εἰκ῅ ἐπιστεύσατε».
Παρέδωκαν τοίνυν οἱ ἅγιοι Θεοὖ ἀπόστολοι τῆ ἁγίᾳ Θεοὖ Ἐκκλησίᾳ
ἁμαρτὲς εἶναι τὸ μετὰ τὸ ὁρίσαι παρθενίαν εἰς γάμον τρέπεσθαι, καὶ ἔγραψεν
ὁ ἀπόστολος «Ἐὰν γήμῃ ἡ παρθένος, οὐχ ἥμαρτε»· πῶς οὗν συνᾴδει τοὖτο
τούτῳ; Ἀλλὰ ἐκείνην τὴν παρθένον λέγει τὴν μὴ ὁρίσασαν Θε῵, ἀλλὰ * διὰ τὴν
ἀπορίαν τ῅ς κατὰ τὸν καιρὸν ἐκεῖνον σπάνης τῶν εἰς Φριστὸν πεπιστευκότων
κατ' ἀνάγκην οὕτως ἐπετελεῖτο. Καὶ ὅτι μὲν ταὖθ' οὕτως ἔχει διδάξει ἡμ᾵ς ὁ
αὐτὸς ἀπόστολος λέγων «Νεωτέρας χήρας παραιτοὖ. Μετὰ γὰρ τὸ
καταστρηνιάσαι τοὖ Φριστοὖ γαμεῖν θέλουσιν, ἔχουσαι κρίμα, ὅτι τὴν πρώτην
πίστιν ἠθέτησαν». Εἰ τοίνυν καὶ ἡ μετὰ πεῖραν κόσμου χηρεύσασα, διὰ τὸ
τετάχθαι Θε῵ γήμασα κρίμα ἕξει, ἀθετήσασα τὴν πρώτην πίστιν, πόσῳ γε
μ᾵λλον ἡ καὶ ἑαυτὴν ἄνευ πείρας κόσμου ἀναθεῖσα παρθένος Θε῵ γαμήσασα;
Πῶς <γὰρ> οὐχὶ μ᾵λλον αὕτη ὑπερεκπερισσοὖ κατεστρηνίασε Φριστοὖ καὶ τὴν
μείζονα πίστιν ἠθέτησε καὶ ἕξει κρίμα, ὡς ἀναχαλασθεῖσα τ῅ς ἰδίας κατὰ Θεὸν
προθέσεως;
mantenían recluidas sus vírgenes por mucho tiempo y cuando pasaba su
juventud aquellas caían en fornicación por la necesidad natural. El apóstol, viendo
el perjuicio derivado de una conducta tan estricta, dio permiso [para casarlas]
diciendo: “Pero si alguno quiere <entregar> su propia *hija+ virgen”386, pero no dijo:
“su propia virginidad”, pues no estaba hablando acerca de su propio cuerpo sino
sobre el padre que cuida a su *hija+ virgen. Pero incluso si al decir “su propia
virgen” se estaba refiriendo a su propio cuerpo, nada impide [que la dé en
matrimonio+. En efecto, dice: “<El que> est{ firme en su parecer y cree que esto es
lo que debe hacer, que la case, no peca. Que la case con quien desee, no peca”387. Y
por esta causa <dice>: “¿Est{s ligado a una mujer? No busques desligarte. ¿Estás
desligado de una mujer? No busques mujer”388. El que dijo: “Quisiera que todos
fueran como yo”389 dijo <también>: “Si no pueden contenerse, que se casen”390.
6. De nuevo, cuando exhortaba a los <no> casados dijo: “A los solteros y a
las viudas digo que es bueno para ellos si se quedasen como yo “391. ¿Cómo, pues,
dijo a su vez: “¿Est{s ligado a una mujer? No busques desligarte”? ¿O cómo no
habrá de ser hallado culpable de instituir una regla contraria a la dicha por el
propio Señor: “Cualquiera que no deje padre, madre, hermanos, esposa, hijos e
hijas, no es mi discípulo”392? ¿Cómo el que dijo que es necesario dejar a la legítima
esposa y al padre es el mismo que a su vez dijo: “Honra al padre y a la madre; pues
éste es el primer mandamiento que contiene una promesa”393 y “Lo que Dios unió,
no lo separe el hombre”394? Sin embargo, ninguna de las palabras sagradas necesita
una interpretación alegórica de su significado; necesitan ser examinadas, y la
percepción para comprender la fuerza de cada proposición. Pero también hay que
recurrir a la tradición, pues no se puede comprender todo a partir de las sagradas
Escrituras. Por lo cual los santos apóstoles han transmitido unas cosas por las
Escrituras y otras por tradiciones, como dice el santo apóstol: “La *tradición+ que
os transmití”395, y en otro lugar: “Así enseño, y así lo he transmitido en las
iglesias”396, y: “Si la retenéis, a no ser que hay{is creído en vano”397.
Así pues, los santos apóstoles de Dios legaron a la santa Iglesia de Dios la
tradición que es pecaminoso casarse después de haberse consagrado a la
virginidad, aunque el apóstol escribió: “Si la virgen se casase, no pecó” 398; ¿cómo,
pues, concuerda esto con aquello? Se refiere no a aquella virgen que se consagró a
Dios sino [a aquella]* que se vio forzada a permanecer así a causa de la escasez de
creyentes en aquel tiempo. Y que esto es así nos lo enseñará el mismo apóstol al
decir: “Rechaza a las viudas m{s jóvenes; porque después de hacerse licenciosas
contra Cristo, quieren casarse, teniendo la condenación porque infringieron la
primera fe”399. En efecto, si incluso aquella [mujer] que enviudó después de haber
experimentado el mundo será condenada por abandonar su primera fe, pues se
consagró a Dios y se volvió a casar, ¿cuánto más la virgen que sin haber
experimentado el mundo se casa luego de haberse consagrado a sí misma a Dios?
7. «Γαμείτωσαν, τοίνυν, τεκνοποιείτωσαν, οἰκοδεσποτείτωσαν», σύντομος
καὶ μέσος λόγος κατὰ τῶν τὰ φαὖλα διανοουμένων περὶ ἑκάστης
ἐκκλησιαστικ῅ς τοὖ κηρύγματος ὑποθέσεως, παρεκβάλλων μὲν τοὺς λέγοντας
ἑαυτοὺς ᾿Αποστολικοὺς καὶ ᾿Αποτακτικοὺς καὶ ᾿Εγκρατίτας καὶ παρεκβάλλων
τοὺς ὑδαρευομένους ἐν τῆ Ἐκκλησίᾳ καὶ ἀναπείθοντας γύναια ἀπὸ τελείου
δρόμου ἀναχαλασθέντα ἀθετεῖν τὴν τοσαύτην τοὖ δρόμου τελειότητα. Καὶ ἔχει
μὲν ἁμαρτίαν καὶ κρίμα ὁ ἀθετήσας Θεοὖ τὴν παρθενίαν καὶ καταισχύνας τὸν
ἀγῶνα. Παραφθείρας γὰρ ἀγῶνα ἀθλητὴς μαστιχθεὶς ἐκβάλλεται τοὖ ἀγῶνος
καὶ παραφθείρας τις παρθενίαν ἐκβάλλεται τοὖ τοιούτου δρόμου καὶ
στεφάνου καὶ βραβείου ἀλλὰ κρεῖττόν ἐστι κρίμα, καὶ μὴ κατάκριμα. Οἱ γὰρ μὴ
<φανερῶς> διὰ τὸ αἰσχυνθ῅ναι <ἐπὶ> τοῖς ἀνθρώποις, κρυφ῅ <δὲ> πορνεύοντες
* ποιοὖσι παρθενίας ἥ μονότητος ἥ ἐγκρατείας. Οὐ <γὰρ> πρὸς ἀνθρώπους
ἔχουσι τὴν ὁμολογίαν, ἀλλὰ πρὸς Θεὸν τὸν εἰδότα τὰ κρύφια καὶ ἐξελέγχοντα
π᾵σαν σάρκα ἐν τῆ αὐτοὖ παρουσίᾳ περὶ ὧν ἕκαστος ἥμαρτε. Κρεῖττον τοίνυν
ἔχειν μίαν ἁμαρτίαν καὶ μὴ περισσοτέρας· κρεῖττον τὸν πεσόντα ἀπὸ δρόμου
φανερῶς λαβεῖν ἑαυτ῵ γυναῖκα κατὰ νόμον καὶ ἀπὸ παρθενίας πολλ῵ χρόνῳ
μετανοήσαντα εἰσαχθ῅ναι πάλιν εἰς τὴν Ἐκκλησίαν, ὡς παραπεσόντα καὶ
κλασθέντα καὶ χρείαν ἔχοντα ἐπιδέματος, καὶ μὴ καθ' ἑκάστην ἡμέραν βέλεσι
κρυφίοις κατατιτρώσκεσθαι [καὶ] πονηρίας ὑπὸ διαβόλου αὐτ῵ ἐπιφερομένοις.
8. Οὕτως οἶδεν ἡ Ἐκκλησία κηρύττειν, ταὖτα τὰ φάρμακα τ῅ς ἰάσεως, ταὖτα
τὰ εἴδη τ῅ς μυρεψικ῅ς ἐργασίας, αὕτη ἡ κατασκευὴ τοὖ ἁγίου ἐλαίου ἐν τ῵
νόμῳ, αὕτη ἡ ἀρωματίζουσα καλὴ πίστις, ἐπισφίγγουσα μὲν τὸν ἀθλοὖντα εἰς
ἀγῶνα, ἐπικηρυκευομένη δὲ αὐτ῵ διατεῖναι τὸν δρόμον, ὅπως δυνηθῆ
στεφανωθ῅ναι· αὕτη ἡ τοὖ Θεοὖ πραγματεία, πάντα συνάγουσα εἰς τὴν
βασιλικὴν διάταξιν, καὶ πορφύραν μὲν ἀπὸ θαλάσσης καὶ ἔριον ἀπὸ προβάτου
καὶ λίνον ἐκ γ῅ς καὶ βύσσον καὶ σηρικὸν καὶ δέρματα ἠρυθροδανωμένα καὶ
λίθον τίμιον, τὸν σμάραγδον τὸν μαργαρίτην τὸν ἀχάτην, τοῖς μὲν χρώμασι
διαλλάττοντας λίθους, τῆ δὲ τιμῆ ὁμοτίμους ὄντας, ἀλλὰ καὶ χρυσὸν καὶ
ἄργυρον καὶ ξύλα ἄσηπτα καὶ χαλκὸν καὶ σίδηρον, ἀλλὰ καὶ τρίχας αἰγείας μὴ
ἀποβαλλομένη. Καὶ αὕτη μὲν ἦν τότε ἡ σκηνή, νὖν δὲ <ἀντὶ> τ῅ς σκην῅ς ὁ
οἶκος ἡδραιωμένος ἐν Θε῵, θεμελιούμενος δὲ ἐν δυνάμει *. Καὶ παυσάσθω
π᾵σα αἵρεσις κατὰ τ῅ς ἀληθείας ἐπεγειρομένη, μ᾵λλον δὲ ἑαυτὴν ἀπὸ
ἀληθείας διώκουσα.
Καὶ ἕως ὧδε ταὖτα ἐχέτω. Σὴν γαὖρον δὲ ταύτην ἔχιδναν, δίκην ἀκοντίου
τοὖ καλουμένου ἥ τύφλωπος ἥ μυάγρου, ξύλῳ τ῵ σταυροὖ πεπαικότες καὶ
καταλείψαντες,
¿De qué manera ésta se volvió insolente más allá de toda medida contra
Cristo y abandonó la fe más grande? ¿No será más bien condenada por haber
relajado su propia resolución para con Dios?
7. “Que se casen, tengan hijos y dirijan la casa”400 es una orden breve y
moderada contra los que piensan cosas viles acerca de cada asunto de la
predicación eclesi{stica, que rechaza a los que se llaman a sí mismos “apostólicos”,
“apot{cticos” y “encratitas”, y repudia a los flojos en la Iglesia que persuaden a las
mujeres que se relajan [en su intención de] completar el recorrido para que
abandonen la carrera a causa de su gran dificultad. El que rechaza la virginidad
[luego de haberla consagrado] a Dios y deshonra la lucha es [culpable de] pecado y
juicio. Si un atleta hace trampa en una lucha, luego de ser azotado, es expulsado
del certamen, y si alguien hace trampa con la virginidad es expulsado de tal
carrera, corona y premio; pero es preferible un juicio y no una condena. Los que no
fornican <abiertamente> para no ser avergonzados <entre> los hombres, <sino>
[que lo hacen] en secreto, [cometen un pecado aun mayor]* pues lo hacen
[simulando guardar] la virginidad, la monogamia o la continencia. <Pues> ellos no
tendrán que confesarse ante los hombres sino ante Dios, que conoce las cosas
ocultas y en su venida condenará a toda carne por los pecados de cada uno. Así
pues, es preferible tener un pecado y no muchos; para el que deja la carrera es
preferible tomar públicamente para sí una esposa legítima y, a causa de [haber
abandonado] la virginidad, hacer penitencia por un largo tiempo y ser admitido
nuevamente en la Iglesia como uno que cayó, se desvió y tiene necesidad de un
vendaje, y no de ser herido por los dardos ocultos de maldad que el diablo le lanza
cada día.
8. Así sabe predicar la Iglesia, estos son sus remedios curativos, estas son
las especies de ungüentos que prepara, esta es la preparación del óleo santo
[mencionado] en la Ley, esta es la buena fe que exhala su perfume, la que ciñe al
que compite en el certamen anunciándole que, para que pueda ser coronado, debe
proseguir la carrera. Este es el trabajo de Dios, que reune todas las cosas por
disposición real: púrpura del mar, lana de la oveja, lino y algodón, seda, pieles
teñidas de rojo y piedras preciosas de la tierra – esmeraldas, perlas y ágatas,
piedras que difieren en sus colores pero son iguales en valor – pero también oro y
plata, maderas que no se pudren, bronce y hierro, sin desechar también las crines
de cabra. Este fue el tabernáculo en aquel entonces, pero ahora, <en lugar del>
tabernáculo está la casa afirmada en Dios, fundada en el poder [de la verdad]*.
Que toda secta que avanza contra la verdad, o más bien que se acusa a sí misma
por la verdad, se detenga.
Hasta aquí sean tratadas estas cosas. Hemos golpeado con el madero de la
cruz a esta serpiente arrogante y la hemos dejado a un lado, a la manera de la
llamada [serpiente]-dardo, o la [víbora] ciega, o la serpiente ratonera.
ἰὸν μὲν οὐ τοσοὖτον ἔχοντα τὰ ἑρπετώδη ταὖτα, πλὴν καὶ τ῵ δρόμῳ καὶ τ῵
γαυριάματι καὶ τῆ ἀκοντιάσει διὰ τὴν αὐτῶν ἐπεντριβὴν τούτοις καλῶς
ἀπεικασθέντα, περιφρονήσαντες τῶν αὐτῶν ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς ἴωμεν, ὢ ἀγαπητοί.

Κατὰ ΢αβελλιανῶν μβ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ξβ.

1. ΢αβέλλιός τις ἐν χρόνοις ἀνέστη οὐ πολλ῵ πρότερον παλαιοτάτοις


(πρόσφατος γὰρ ο὘τος), ἀφ' ο὘περ οἱ ΢αβελλιανοὶ καλούμενοι. Καὶ ο὘τος δὲ
παραπλησίως τῶν Νοητιανῶν <ἐδίδασκε> πλὴν ὀλίγων τινῶν ὧν
ἐπεδογμάτισε. Πολλοὶ δὲ ἐν τῆ μέσῃ τῶν ποταμῶν καὶ ἐπὶ τὰ μέρη τ῅ς ῾Ρώμης
τοὖ αὐτοὖ δόγματος ὑπάρχουσιν, ἀνοίᾳ τινὶ φερόμενοι.
Δογματίζει γὰρ ο὘τος καὶ οἱ ἀπ' αὐτοὖ ΢αβελλιανοὶ τὸν αὐτὸν εἶναι Πατέρα,
τὸν αὐτὸν εἶναι Τἱὸν, τὸν αὐτὸν εἶναι ἅγιον Πνεὖμα, ὡς εἶναι ἐν μιᾶ ὑποστάσει
τρεῖς ὀνομασίας, ἥ ὡς ἐν ἀνθρώπῳ σῶμα καὶ ψυχὴν καὶ πνεὖμα, καὶ εἶναι μὲν
τὸ σῶμα ὡς εἰπεῖν τὸν Πατέρα, ψυχὴν δὲ ὡς εἰπεῖν τὸν Τἱόν, τὸ πνεὖμα δὲ ὡς
ἀνθρώπου, οὕτως καὶ τὸ ἅγιον Πνεὖμα ἐν τῆ Θεότητι. Ἢ ὡς ἐὰν ᾖ ἐν ἡλίῳ,
ὄντι μὲν ἐν μιᾶ ὑποστάσει, τρεῖς δὲ ἔχοντι τὰς ἐνεργείας, φημὶ δὲ τὸ
φωτιστικὸν καὶ τὸ θάλπον καὶ αὐτὸ τὸ τ῅ς περιφερείας σχ῅μα. Καὶ εἶναι μὲν τὸ
θάλπον εἴτ' οὗν θερμὸν καὶ ζέον τὸ Πνεὖμα, τὸ δὲ φωτιστικὸν τὸν Τἱόν, τὸν δὲ
Πατέρα αὐτὸ εἶναι τὸ εἶδος τ῅ς πάσης ὑποστάσεως. Πεμφθέντα δὲ τὸν Τἱὸν
καιρ῵ ποτε ὥσπερ ἀκτῖνα καὶ ἐργασάμενον τὰ πάντα ἐν τ῵ κόσμῳ τὰ τ῅ς
εὐαγγελικ῅ς οἰκονομίας καὶ σωτηρίας τῶν ἀνθρώπων ἀναληφθ῅ναι αὗθις εἰς
οὐρανόν, ὥσπερ ὑπὸ ἡλίου πεμφθείσης ἀκτῖνος καὶ πάλιν εἰς τὸν ἥλιον
ἀναδραμούσης. Σὸ δὲ ἅγιον Πνεὖμα πέμπεσθαι εἰς τὸν κόσμον, καὶ καθάπαξ
καὶ καθ' ἕκαστα εἰς ἕκαστον τῶν καταξιουμένων· ἀναζωογονεῖν δὲ τὸν
τοιοὖτον καὶ ἀναζέειν, θάλπειν τε καὶ θερμαίνειν ὡς εἰπεῖν διὰ τ῅ς τοὖ
Πνεύματος δυνάμεώς τε καὶ συμβάσεως. Καὶ ταὖτά ἐστιν ἃ δογματίζουσι.
2. Κέχρηνται δὲ ταῖς πάσαις Γραφαῖς Παλαι᾵ς τε καὶ Καιν῅ς Διαθήκης,
λέξεσι δέ τισιν αἷς αὐτοὶ ἐκλέγονται κατὰ τὴν ἰδίαν αὐτῶν παραπεποιημένην
φρενοβλάβειάν τε καὶ ἄνοιαν. Πρῶτον μὲν τ῵ ὆ητ῵ ᾧ εἶπεν ὁ Θεὸς πρὸς
Μωϋσ῅ν ὅτι «Ἄκουε ᾿Ισραήλ, Κύριος ὁ Θεός σου Κύριος εἷς ἐστιν», «Οὐ
ποιήσεις σεαυτ῵ θεοὺς ἑτέρους», «Οὐκ ἔσονταί σοι θεοὶ πρόσφατοι», ὅτι «Ἐγὼ
Θεὸς πρῶτος καὶ μετὰ ταὖτα, καὶ πλὴν ἐμοὖ οὐκ ἔστιν ἕτερος»· καὶ ὅσα
τοιαὖτα *, κατὰ τὸν ἴδιον αὐτῶν νοὖν * εἰς τούτων [δὲ] παράστασιν φέρουσι.
Πάλιν ἀπὸ τοὖ Εὐαγγελίου, ὅτι «Ἐγὼ ἐν τ῵ Πατρὶ καὶ ὁ Πατὴρ ἐν ἐμοί, καὶ οἱ
δύο ἕν ἐσμεν».
Estas serpientes no tienen mucho veneno, pero pueden ser apropiadamente
comparadas con estos [sectarios apostólicos] por su ataque, su movimiento, su
arrogancia y sus embates. Considerándolas despreciables pasaremos, ¡oh,
queridos!, a las siguientes.

Contra los Sabelianos, [secta número] cuarenta y dos, pero la sesenta y dos
de la serie.

1. El tal Sabelio no surgió hace mucho, en tiempos antiquísimos (pues éste


es reciente), y de él [proceden] los llamados sabelianos. Sabelio <enseñó> casi lo
mismo que los noetianos salvo algunas pocas cosas que agregó a su enseñanza.
Muchos en Mesopotamia y en Roma son de su doctrina, arrastrados por alguna
clase de locura.
Éste y los sabelianos procedentes de él sostienen que el Padre, el Hijo y el
Espíritu Santo son el mismo, puesto que son tres nombres para una sola
substancia, o que así como en el hombre hay un cuerpo, un alma y un espíritu,
también el Padre es – por así decir – el cuerpo, el Hijo es el alma y, como el espíritu
del hombre [está en su interior], así también el Espíritu Santo en la Divinidad. O
como si fuera el sol, que es una única substancia pero tiene tres operaciones, me
refiero a la de iluminar, a la de calentar y a su misma forma circular. La función de
calentar, o abrasar y evaporar, corresponde al Espíritu, la de iluminar al Hijo, y al
Padre la de ser la imagen misma de la substancia entera. En cierta ocasión el Hijo
fue enviado como un rayo de sol, llevó a cabo en el mundo la totalidad de la
dispensación evangélica y de la salvación de los hombres y fue llevado
nuevamente de regreso al cielo, como si un rayo fuera enviado por el sol y volviera
a subir otra vez al sol. Pero el Espíritu Santo es enviado al mundo de una vez para
siempre y particularmente a cada uno de los que son considerados dignos; Él
vivifica a esta persona y la hace ferviente, calentándola y – por así decir –
abrasándola por el poder del Espíritu Santo y el caminar junto con Él. Y estas son
las cosas que proclaman.
2. Emplean todas las Escrituras del Antiguo y del Nuevo Testamento, pero
[también] ciertos textos que ellos mismos han escogido de acuerdo con su propia
locura e insensatez que han introducido [en el mundo]. En primer lugar, lo que
Dios dijo a Moisés: “Escucha Israel, el Señor tu Dios, el Señor es uno” 401, “No te
har{s otros dioses”402, “No tendr{s dioses nuevos”403, porque “Yo soy Dios, el
primero y el último, y aparte de Mí no hay otro”404; y cuantas cosas de este tipo
[ellos encuentran]* [las alteran]* conforme a sus propias ideas [y] las presentan
como prueba de éstas. A su vez, *también usan el versículo+ del Evangelio: “Yo en
el Padre y el Padre en mí, y los dos somos uno”405.
Σὴν δὲ π᾵σαν αὐτῶν πλάνην καὶ τὴν τ῅ς πλάνης αὐτῶν δύναμιν ἔχουσιν ἐξ
ἀποκρύφων τινῶν, μάλιστα ἀπὸ τοὖ καλουμένου Αἰγυπτίου Εὐαγγελίου, ὥς
τινες τούτῳ ὄνομα ἐπέθεντο. Ἐν αὐτ῵ γὰρ πολλὰ τοιαὖτα ὡς ἐν παραβύστῳ
μυστηριωδῶς ἐκ προσώπου τοὖ ΢ωτ῅ρος ἀναφέρεται, ὡς αὐτοὖ δηλοὖντος τοῖς
μαθηταῖς τὸν αὐτὸν εἶναι Πατέρα, τὸν αὐτὸν εἶναι Τἱόν, τὸν αὐτὸν εἶναι ἅγιον
Πνεὖμα. Εἶτα ὅταν συναντήσωσί τισι τῶν ἀφελεστέρων ἥ ἀκεραίων, τῶν μὴ τὰ
σαφ῅ τῶν θείων Γραφῶν γινωσκόντων, τὴν πρώτην πτύρσιν αὐτοῖς
ὑφηγοὖνται ταύτην· τί ἅν εἴπωμεν, ὦ ο὘τοι, ἕνα Θεὸν ἔχομεν ἥ τρεῖς θεούς;
Ὅταν δὲ ἀκούσῃ ὁ ἐν εὐλαβείᾳ ὢν καὶ μὴ τὰ τέλεια τ῅ς ἀληθείας ἐπιστάμενος,
εὐθὺς τὸν νοὖν ταραχθεὶς συγκατατίθεται τῆ ἐκείνων πλάνῃ [καὶ εὑρίσκεται
ἀρνούμενος τὸν Θεὸν] καὶ εὑρίσκεται ἀρνούμενος τὸ εἶναι Τἱὸν καὶ [τὸ] ἅγιον
Πνεὖμα.
3. ᾿Εν π᾵σι δὲ τούτοις ἐνέπνευσεν ὁ τῶν ἀνθρώπων ἀντίπαλος ἀπ' αἰῶνος,
ἵνα τὸν μὲν οὕτως, τὸν δὲ οὕτως, τοὺς πλείους δὲ ὁμοὖ ἀπατήσῃ καὶ πλανήσῃ
ἀνθρώπους ἀπὸ τ῅ς ὁδοὖ τ῅ς ἀληθείας. Καὶ ὅτι μὲν ἀληθῶς εἷς ἐστι Θεὸς καὶ
οὐκ ἔστιν ἕτερος, σαφῶς ἐν τῆ ἁγίᾳ Θεοὖ Ἐκκλησίᾳ ὡμολόγηται, καὶ
συμπεφώνηται ὅτι οὐ πολυθεἸαν εἰσηγούμεθα, ἀλλὰ μοναρχίαν κηρύττομεν.
Μοναρχίαν δὲ κηρύττοντες οὐ σφαλλόμεθα, ἀλλὰ ὁμολογοὖμεν τὴν Σριάδα,
Μονάδα ἐν Σριάδι καὶ Σριάδα ἐν Μονάδι, καὶ μίαν Θεότητα Πατρὸς καὶ Τἱοὖ
καὶ ἁγίου Πνεύματος. Οὐ γὰρ ὁ Τἱὸς ἑαυτὸν ἐγέννησεν οὐδὲ ὁ Πατὴρ
μεταβέβληται ἀπὸ τοὖ Πατὴρ εἶναι <εἰς τὸ εἶναι> Τἱὸς οὐδὲ τὸ ἅγιον Πνεὖμα
Φριστὸν ἑαυτό ποτε ὠνόμασεν, ἀλλὰ Πνεὖμα Φριστοὖ καὶ διὰ Φριστοὖ
διδόμενον, ἀπὸ Πατρὸς ἐκπορευόμενον καὶ τοὖ Τἱοὖ λαμβάνον. Ἐνυπόστατος
ὁ Πατήρ, ἐνυπόστατος ὁ Τἱός, ἐνυπόστατον τὸ ἅγιον Πνεὖμα. Ἀλλὰ οὐ
συναλοιφὴ ἡ Σριάς, ὡς ὁ ΢αβέλλιος ἐνόμισεν, οὔτε ἠλλοιωμένη τ῅ς ἰδίας
ἀιδιότητός τε καὶ δόξης, ὡς ὁ ῎Αρειος κενοφωνῶν ἐδογμάτισεν, ἀλλ' ἀεὶ μὲν ἦν
ἡ Σριὰς Σριὰς καὶ οὐδέποτε ἡ Σριὰς προσθήκην λαμβάνει, μία οὗσα Θεότης μία
κυριότης μία οὗσα δοξολογία, ἀλλὰ Σριὰς ἀριθμουμένη, Πατὴρ καὶ Τἱὸς καὶ
ἅγιον Πνεὖμα, οὐχ ὡς ἕν τι τρισὶν ὀνόμασι κεκλημένον, ἀλλὰ ἀληθῶς τέλεια
τὰ ὀνόματα, τέλειαι αἱ ὑποστάσεις· οὐδὲν δὲ παρηλλαγμένον, Πατὴρ δὲ ἀεὶ
Πατὴρ καὶ οὐκ ἦν καιρὸς ὅτε οὐκ ἦν ὁ Πατὴρ Πατήρ, τέλειος ὢν ἀεὶ Πατὴρ
ἐνυπόστατος καὶ Τἱὸς ἀεὶ τέλειος ὤν, ἀεὶ ἐνυπόστατος, ἐκ Πατρὸς ἐν ἀληθείᾳ
γεγεννημένος ἀνάρχως καὶ ἀχρόνως καὶ ἀνεκδιηγήτως, οὐ συνάδελφος ὢν
Πατρί, οὐκ ἀρξάμενος τοὖ εἶναι οὐδὲ διαλείπων ποτέ, ἀεὶ δὲ Τἱὸς γνήσιος
Πατρὶ συνυπάρχων, ἐκ Πατρὸς ἀχρόνως γεγεννημένος, ἴσος ὤν, Θεὸς ἐκ Θεοὖ,
φῶς ἐκ φωτός, Θεὸς ἀληθινὸς ἐκ Θεοὖ ἀληθινοὖ, γεννηθεὶς οὐ κτισθείς, ἀλλὰ
οὐκ αὐτὸς Πατὴρ οὐδὲ ὁ Πατὴρ αὐτὸς Τἱός, εἷς δὲ Θεὸς Πατὴρ καὶ Τἱὸς καὶ
ἅγιον Πνεὖμα.
Pero han tomado la totalidad de su error y la potencia de su extravío de
ciertos escritos apócrifos, mayormente del llamado Evangelio de los Egipcios406, como
algunos lo han denominado. En él hay muchos [pasajes] de este tipo que pretenden
haber sido entregados a escondidas por el Salvador en persona como misterios,
como aquel en el que Él les revela a los discípulos que el Padre, el Hijo y el Espíritu
Santo son la misma Persona. Luego, cuando encuentran a algunos crédulos o
ingenuos que no conocen con precisión las divinas Escrituras, les dan el primer
susto exponiéndoles esta *pregunta+:”¿Qué diremos, señores? ¿Tenemos un Dios, o
tres dioses?”. Cuando el que vive en la piedad pero no conoce perfectamente la
verdad escucha esto queda trastornado y enseguida su intelecto concuerda con el
error de aquéllos [y acaba negando a Dios] y negando la existencia del Hijo y del
Espíritu Santo.
3. El adversario de la humanidad desde la eternidad inspiró a todos estos
[sectarios] – a unos de un modo, a otros de otro – para engañar a la mayoría a la
vez que extraviar a los hombres del camino de la verdad. En la santa Iglesia de
Dios se confiesa claramente que verdaderamente Dios es uno y no hay otro, y se
concuerda que no enseñamos que hay muchos dioses sino que proclamamos una
singular Soberanía. Pero no nos equivocamos cuando proclamamos esta única
Soberanía sino que confesamos la Trinidad – la Unidad en la Trinidad y la
Trinidad en la Unidad – y una Divinidad de Padre, Hijo y Espíritu Santo. Pues el
Hijo no se engendró a sí mismo, ni el Padre ha cambiado de ser Padre <a ser> Hijo,
ni el Espíritu Santo se llamó alguna vez a sí mismo “Cristo”, sino “Espíritu de
Cristo” y concedido por medio de Cristo, que procede del Padre y toma del Hijo 407.
El Padre es una Persona, el Hijo es otra Persona, y el Espíritu Santo es otra Persona.
Pero la Trinidad no es una coalescencia, como pensó Sabelio, ni ha habido
modificación de su propia eternidad y gloria, como sostuvo vanamente Arrio, sino
que la Trinidad siempre fue una Trinidad, y la Trinidad nunca recibe una adición.
Es una Divinidad, un señorío y una alabanza pero es contada como una Trinidad –
Padre, Hijo y Espíritu Santo – no como una entidad que es llamada con tres
nombres, sino que los nombres son verdaderamente perfectos y las Personas son
perfectas. Pero nada fue cambiado: el Padre siempre fue el Padre, y no hubo un
tiempo cuando el Padre no era Padre, siempre es el perfecto Padre en persona; el
Hijo es siempre completo, siempre personal, engendrado verdaderamente del
Padre eterna, intemporal e inefablemente. No está hermanado con el Padre, su
existencia no tuvo comienzo ni terminará en algún momento, sino que es siempre
verdadero Hijo coexistente con el Padre, engendrado del Padre intemporalmente,
siendo su igual, Dios de Dios, luz de luz, Dios verdadero de Dios verdadero,
engendrado, no creado408, pero Él no es el Padre mismo ni el Padre es el Hijo
mismo, sino que hay un Dios: Padre, Hijo y Espíritu Santo.
4. ᾿Αεὶ γὰρ τὸ Πνεὖμα σὺν Πατρὶ καὶ Τἱ῵, οὐ συνάδελφον Πατρὶ οὐ
γεννητὸν οὐ κτιστὸν οὐκ ἀδελφὸν Τἱοὖ, οὐκ ἔκγονον Πατρός, ἐκ Πατρὸς δὲ
ἐκπορευόμενον καὶ τοὖ Τἱοὖ λαμβάνον, οὐκ ἀλλότριον Πατρὸς καὶ Τἱοὖ, ἀλλὰ
ἐκ τ῅ς αὐτ῅ς οὐσίας, [ἐκ] τ῅ς αὐτ῅ς θεότητος, ἐκ Πατρὸς καὶ Τἱοὖ, σὺν Πατρὶ
καὶ Τἱ῵, ἐνυπόστατον ἀεὶ Πνεὖμα ἅγιον, Πνεὖμα θεῖον Πνεὖμα δόξης Πνεὖμα
Φριστοὖ Πνεὖμα Πατρός, («τὸ γὰρ Πνεὖμα τοὖ Πατρός, <φησί,> τὸ λαλοὖν ἐν
ὑμῖν» καί «τὸ Πνεὖμά μου ἐφέστηκεν ἐν μέσῳ ὑμῶν»), τρίτον τῆ ὀνομασίᾳ ἴσον
τῆ Θεότητι, οὐκ ἠλλοιωμένον παρὰ Πατέρα καὶ Τἱόν, σύνδεσμος τ῅ς Σριάδος,
ἐπισφραγὶς τ῅ς ὁμολογίας. Ὁ γὰρ Τἱός φησιν «Ἐγὼ καὶ ὁ Πατήρ, <οἱ δύο> ἕν
ἐσμεν»· καὶ οὐκ εἶπεν «εἷς εἰμι», ἀλλὰ τ῵ «Ἐγώ» καὶ τ῵ «ὁ Πατήρ» σημαίνει
ἐνυπόστατον τὸν Πατέρα καὶ ἐνυπόστατον τὸν Τἱόν· καί «οἱ δύο» εἶπε, καὶ οὐκ
εἶπεν «ὁ εἷς»· καὶ πάλιν «ἕν ἐσμεν», καὶ οὐκ εἶπεν «εἷς εἰμι». Ὡσαύτως δὲ
«Ἀπελθόντες, <φησί>, βαπτίσατε εἰς τὸ ὄνομα τοὖ Πατρὸς καὶ τοὖ Τἱοὖ καὶ τοὖ
ἁγίου Πνεύματος». Μέσων δὲ τιθεμένων τῶν συνδέσμων, τουτέστιν τ῅ς
συλλαβ῅ς τοὖ «καί», ἐλέγχει τὸν ΢αβέλλιον ματαίως τὴν συναλοιφὴν
παρεισφέροντα· ὅπου γὰρ «καί» <τίθεται>, σημαίνει ἀληθῶς Πατέρα, ἀληθῶς
Τἱόν, ἀληθῶς ἅγιον Πνεὖμα· ὁπότε δὲ ὁμόστοιχος ἡ Σριὰς καὶ ἐν ἑνὶ ὀνόματι
Σριὰς καλουμένη, ἐλέγχει τὸν ῎Αρειον, ὑπόβασίν τινα διανοούμενον ἐν τῆ
Σριάδι ἥ ἀλλοίωσιν ἥ παραλλαγήν. Κἄν τε γὰρ ὁ Πατὴρ μείζων παρὰ Τἱοὖ
δοξάζοντος αὐτὸν ἀπαγγέλλεται, πρεπωδεστάτως τ῵ Τἱ῵ τὴν <ἴσην> δόξαν
περιποιεῖται. Σίνι γὰρ ἔπρεπε δοξάζειν <τὸν> ἴδιον Πατέρα ἀλλὰ τ῵ γνησίῳ
Τἱ῵; Ὅταν δὲ πάλιν τὴν ἰσότητα βούλεται λέγειν, ἵνα μὴ ἐκπέσωσί τινες ἧσσόν
πως περὶ Τἱοὖ διανοούμενοι, οὕτως φησίν «Ὁ μὴ τιμῶν τὸν Τἱόν, ὡς τιμᾶ τὸν
Πατέρα, οὐκ ἔχει ζωὴν ἐν ἑαυτ῵» καί «Πάντα τὰ τοὖ Πατρός μου ἐμά ἐστι». Σί
δέ ἐστι «τὰ τοὖ Πατρός» ἀλλά· «Θεὸς ὁ Πατήρ, Θεός εἰμι· ζωὴ ὁ Πατήρ, ζωή
εἰμι· ἀεὶ ὁ Πατήρ, ἀεί εἰμι· πάντα τὰ τοὖ Πατρός μου ἐμά ἐστιν»;
5. ῞Ορα δέ, ὦ ΢αβέλλιε, καὶ κατανόει· διάνοιξον τὰ ὄμματα τ῅ς καρδίας σου
καὶ μὴ ἀβλέπτει. ΢υνελθέτω ἡ διάνοιά σου καὶ τῶν ὑπὸ σοὖ ἠπατημένων
᾿Ιωάννῃ τ῵ ἁγίῳ εἰς τὸν ᾿Ιορδάνην. Ἄνοιγε τὰ ὦτά σου καὶ ἄκουε τ῅ς φων῅ς
τοὖ προφήτου λέγοντος «Ἐγὼ φωνὴ βοῶντος ἐν τῆ ἐρήμῳ», ἄκουε τοὖ
προδρόμου Κυρίου, τοὖ ἀγγέλου καταξιωθέντος ὀνομασθ῅ναι, τοὖ ἀπὸ κοιλίας
μητρὸς λαβόντος Πνεὖμα ἅγιον καὶ σκιρτήσαντος τῆ πρὸς ᾿Ελισάβετ εἰσόδῳ
τ῅ς Μαρίας· ὃς ἔγνω ἔτι ἐν κοιλίᾳ ὑπάρχων εἴσοδον τοὖ ἰδίου Δεσπότου καὶ
ἐσκίρτα· ᾧ ἐδόθη τὸ μήνυμα τοὖ προκηρύγματος καὶ ἡ ἑτοιμασία τ῅ς ὁδοὖ τοὖ
Κυρίου· πείσθητι αὐτ῵, καὶ οὐ διαπέσοις ἀπὸ τοὖ σκοποὖ τ῅ς ἀληθείας. Ἰδοὺ
γὰρ αὐτὸς μαρτυρεῖ λέγων πρῶτον μέν, τὸν Δεσπότην ἑαυτοὖ ἐπιγνούς, ὅτι
«Ἐγὼ σοὖ χρείαν ἔχω καὶ σὺ ἔρχῃ πρός με», καὶ τοὖ ΢ωτ῅ρος λέγοντος «Ἄφες
ἄρτι, ὅπως πληρωθῆ π᾵σα δικαιοσύνη», καὶ αὐτοὖ βαπτισθέντος ὑπ' αὐτοὖ, ὥς
φησι τὸ θεῖον
4. El Espíritu Santo está siempre con el Padre y con el Hijo, no hermanado
con el Padre, no engendrado, no creado, no es hermano del Hijo, no es un vástago
del Padre, sino que procede del Padre y toma del Hijo. No es esencialmente
distinto del Padre y del Hijo sino que es de la misma esencia, [de] la misma
Divinidad, del Padre y del Hijo, con el Padre y con el Hijo. El Espíritu Santo es
siempre una Persona, Espíritu divino, Espíritu de gloria, Espíritu de Cristo,
Espíritu del Padre (pues <dice>: “El Espíritu del Padre es el que habla en
vosotros”409, y: “Mi Espíritu est{ en medio de vosotros”410). Es el tercero en la
expresión411 pero igual en la Divinidad, no es diferente al Padre y al Hijo, está
ligado a la Trinidad, sello de la confesión. Pues el Hijo dijo: “Yo y el Padre, <los
dos> somos uno”412; no dijo: “Soy uno”, sino que al decir “Yo” y “el Padre” indica
que el Padre es una Persona y el Hijo es otra Persona; y dijo: “Los dos”, no dijo “El
uno”; y de nuevo: “Somos uno”, y no dijo “Soy uno”. Del mismo modo <dice>:
“Yendo, bautizad en el nombre del Padre y del Hijo y del Espíritu Santo”413. Pero al
intercalar las uniones – esto es, la conjunción “y” – refuta a Sabelio que introduce
vanamente la coalescencia; pues donde <pone> “y” indica que verdaderamente
hay un Padre, verdaderamente hay un Hijo y verdaderamente hay un Espíritu
Santo. Pero, puesto que la Trinidad tiene el mismo rango y es llamada con un
nombre – “Trinidad” –, refuta a Arrio, que concibió cierta declinación, diferencia o
cambio en la Trinidad. Pues aunque el Padre es declarado ser mayor que el Hijo
que lo glorifica, guarda del modo más conveniente la gloria <equivalente> para el
Hijo. Pues, ¿a quién convenía que <el> propio Padre glorificara sino a su auténtico
Hijo? Pero, por otro lado, cuando [el Hijo] quiere mencionar su igualdad [con el
Padre], a fin de que algunos no caigan [en el error] de pensar que de algún modo el
Hijo es inferior, dice así: “El que no honra al Hijo como honra al Padre, no tiene
vida en sí mismo”414 y: “Todo lo de mi Padre es mío”415. Pero, ¿qué significa: “Todo
lo de mi Padre es mío” sino: “El Padre es Dios, Yo soy Dios; el Padre es vida, Yo
soy vida; el Padre es eterno, Yo soy eterno; todo lo de mi Padre es mío”?
5. ¡Mira, oh Sabelio, y entiende! Abre los ojos de tu corazón y no erres por tu
ceguera. Deja que tu inteligencia y la de los que fueron engañados por ti vayan con
san Juan al Jord{n. Abre tus oídos y escucha la voz del profeta que dice: “Yo soy
una voz que clama en el desierto”416, escucha al que precede al Señor, al que ha
sido digno de ser llamado “{ngel”, quien recibió el Espíritu Santo en el vientre de
su madre y brincó por la entrada de María a la casa de Elizabet; Juan supo de la
llegada de su propio Amo cuando aun estaba en el vientre y saltó. A él le fue
concedido el anuncio de la proclamación anticipada [del Evangelio] y la
preparación del camino del Señor; créele, y no fallarás al blanco de la verdad. Pues
he aquí que él, al reconocer a su Amo, da testimonio primero diciendo: “Yo tengo
necesidad de ti, ¿y tú vienes a mí?”417, y el Salvador le dijo: “Deja ahora, de modo
que se cumpla toda justicia”418, y Jesús fue bautizado por Juan como dice el divino
Εὐαγγέλιον, [ὅτι] «Ἐμαρτύρησεν ᾿Ιωάννης λέγων ὅτι ἠνοίχθησαν οἱ οὐρανοί,
καὶ τεθέαμαι τὸ Πνεὖμα τὸ ἅγιον ἐν εἴδει περιστερ᾵ς κατερχόμενον
καὶ ἐρχόμενον ἐπ' αὐτόν. Καὶ φωνὴ ἐκ τοὖ οὐρανοὖ, ο὘τός ἐστιν ὁ Τἱός μου ὁ
ἀγαπητός, ἐφ' ὃν ηὐδόκησα». Ἄνω ἦν ὁ Πατήρ, ὦ φιλόνεικε, ἄνωθεν ἡ φωνὴ
ἤρχετο. Εἰ τοίνυν ἄνωθεν ἡ φωνή, διάκρινόν μοι τὴν παραπεποιημένην σου
διάνοιαν. Σίνι ὁ Πατὴρ ἔλεγεν «Ο὘τός ἐστιν ὁ Τἱός μου ὁ ἀγαπητός, ἐφ' ὃν
ηὐδόκησα»; Καὶ τίς ἦν ο὘τος; Διὰ τί δὲ ἐν εἴδει περιστερ᾵ς κατελήλυθε, καίτοι
γε σῶμα μὴ φορέσαν, τὸ Πνεὖμα; Ὁ γὰρ Μονογενὴς μόνος <σῶμα> ἐνεδύσατο
καὶ τελείως ἐνηνθρώπησεν ἀπὸ Μαρίας τ῅ς ἀειπαρθένου διὰ Πνεύματος
ἁγίου, οὐκ ἀπὸ σπέρματος ἀνδρός, ἀλλὰ ἑαυτ῵ ἀναπλασάμενος ὁ ἀρχιτέχνας
Λόγος σῶμα ἀπὸ Μαρίας καὶ ψυχὴν τὴν ἀνθρωπείαν καὶ νοὖν καὶ εἴ τί ἐστιν
ἄνθρωπος, πάντα τελείως ἀναδεξάμενος καὶ συνενώσας τῆ ἑαυτοὖ θεότητι,
οὐχ ὡς ἐν ἀνθρώπῳ οἰκήσας, (μὴ γένοιτο), αὐτὸς δὲ ὁ ἅγιος Λόγος, θεὸς Λόγος
ἐνανθρωπήσας.
6. Σὸ δὲ Πνεὖμα τίνι τ῵ λόγῳ ἐν εἴδει περιστερ᾵ς φαίνεται; Ἀλλ' ὅπως πείσῃ
σε μὴ βλασφημεῖν, ὦ ἐθελόσοφε καὶ μηδὲν ὀρθὸν διανοούμενε, ἵνα μὴ νομίσῃς
τὸ Πνεὖμα συναλοιφὴν εἶναι Πατρὶ ἥ Τἱ῵. Διὰ τοὖτο, καίπερ αὐτοὖ τοὖ ἁγίου
Πνεύματος σῶμα μὴ φορέσαντος, ἐν εἴδει περιστερ᾵ς σχηματίζεται, ὅπως
δείξῃ σου καὶ ἐλέγξῃ σου τὴν πλάνην, ὅτι ἐνυπόστατόν ἐστι τὸ Πνεὖμα καθ'
ἑαυτὸ καὶ ἐνυπόστατος ὁ Πατὴρ καὶ ἐνυπόστατος ὁ Μονογενής, ἀλλ' οὐ
διαιρουμένης τ῅ς Θεότητος οὔτε ὑποβεβηκυίας τ῅ς ἑαυτ῅ς δόξης. Καὶ ὁρᾶς πῶς
ἡ Σριὰς ἀριθμεῖται, Πατρὸς ἄνωθεν βοῶντος, Τἱοὖ δὲ ἐν ᾿Ιορδάνῃ
βαπτιζομένου, Πνεύματος δὲ ἁγίου ἐν εἴδει περιστερ᾵ς ἐπιφοιτῶντος; Λέγε δέ
μοι τίς ἐστιν ὁ εἰρηκώς «Ἰδού, συνήσει ὁ παῖς μου ὁ ἀγαπητός, ἐφ' ὃν ηὐδόκησα,
ὃν Ἡρέτισεν ἡ ψυχή μου· θήσομαι τὸ Πνεὖμά μου ἐπ' αὐτὸν καὶ κρίσιν τοῖς
ἔθνεσιν ἀπαγγελεῖ· οὐκ ἐρίσει οὐδὲ κραυγάσει οὐδὲ ἀκουσθήσεται ἐν
πλατείαις ἡ φωνὴ αὐτοὖ· κάλαμον συντετριμμένον οὐ κατεάξει καὶ λίνον
τυφόμενον οὐ σβέσει, ἕως ἅν ἐκβάλῃ εἰς νῖκος τὴν κρίσιν» καὶ τὰ ἑξ῅ς. Μὴ δὴ
ταὖτα δυνατὰ ἔχειν ἔμφασιν Σριάδος, ὦ φιλόνεικε; Ἆρα περὶ ἑαυτοὖ ὁ Πατὴρ
τὰ τοσαὖτα ἐν τ῵ προφήτῃ διεξ῅λθε; Σίς δέ ἐστι περὶ ο὘ γέγραπται «Εἶπεν ὁ
Κύριος τ῵ Κυρίῳ μου, κάθου ἐκ δεξιῶν μου»; Καὶ οὐκ εἶπεν «Εἴσελθε εἰς ἐμέ».
Ἢ πάλιν πῶς λέγει τὸ Εὐαγγέλιον «Καὶ ἀν῅λθεν εἰς τὸν οὐρανὸν καὶ ἐκάθισεν
ἐν δεξιᾶ τοὖ Πατρὸς καὶ ἔρχεται κρῖναι ζῶντας καὶ νεκρούς»; Ἢ πάλιν πῶς οὐκ
ἔπεισάν σε οἱ δύο ἄνδρες οἱ ἐν ἐσθήσεσι λευκαῖς πεφηνότες, πρὸς τοὺς
μαθητὰς εἰπόντες «Ἄνδρες Γαλιλαῖοι, τί ἑστήκατε εἰς τὸν οὐρανὸν ἀτενίζοντες;
Ο὘τος ὁ ᾿Ιησοὖς ὁ ἀφ' ὑμῶν εἰς τὸν οὐρανὸν ἀναληφθεὶς οὕτως ἐλεύσεται ὡς
αὐτὸν εἴδετε ἀναλαμβανόμενον»; Σίνα δὲ ἔβλεπεν ὁ μακάριος ΢τέφανος, ὅτε
ἔλεγεν «Ἰδού, ὁρῶ τὸν οὐρανὸν ἀνεῳγμένον καὶ τὸν Τἱὸν τοὖ ἀνθρώπου
ἑστῶτα ἐκ δεξιῶν τοὖ Θεοὖ;»
Evangelio: “Juan dio testimonio diciendo: Los cielos fueron abiertos, y ví al
Espíritu Santo que descendía en forma de paloma y venía sobre Él. Y [se oyó] una
voz del cielo *que decía+: Este es mi Hijo amado, en quien me complací” 419. Arriba
estaba el Padre, ¡oh, amante de las disputas!, la voz vino del cielo. Así pues, si la
voz vino del cielo, explícame tu falsa noción. ¿A quién le dijo el Padre: “Este es mi
Hijo amado, en quien me complací”? ¿Quién era éste? ¿Por qué el Espíritu
descendió en forma de paloma, aunque no tenía un cuerpo? Pues solamente el
Unigénito revistió <un cuerpo> y se hizo perfectamente hombre de la siempre
virgen María por el Espíritu Santo, no de simiente de varón sino que,
modelándolo, el Verbo construyó para sí un cuerpo de María, y un alma humana y
una mente y cuanto hace a un hombre, asumió todo perfectamente y lo unió con su
Divinidad, no como si hubiera habitado en un hombre 420 (¡de ninguna manera!),
sino que Él es el Verbo sagrado, la Palabra divina que se encarnó.
6. ¿Pero por qué razón el Espíritu se aparece en forma de paloma? [Lo hizo]
para convencerte de no blasfemar, ¡oh, aspirante a sabio que no piensa nada
correcto!, a fin de que no creas que el Espíritu es coalescente con el Padre o con el
Hijo. Por esto, aunque el Espíritu Santo mismo no poseyó un cuerpo se lo
representa en forma de paloma para demostrar y refutar tu error. Porque el
Espíritu es una Persona en sí misma, el Padre es una Persona y el Unigénito es una
Persona, pero la Divinidad no está dividida ni subordinada en su propia gloria. Y
mira cómo es enumerada la Trinidad: el Padre que clama desde lo alto, el Hijo que
es bautizado en el Jordán, y el Espíritu Santo que sobreviene en forma de paloma.
Dime, quién es el que dijo: “He aquí mi hijo amado, en quien me complací, a quien
escogió mi alma, entenderá; pondré mi Espíritu sobre él y anunciará juicio a las
naciones. No peleará ni llorará, ni su voz será escuchada en las plazas; no romperá
la caña quebrada ni apagará la mecha que humea hasta que lleve el juicio a la
victoria”421 y lo que sigue. ¿No tienen estas [palabras] la capacidad de demostrar la
Trinidad, oh amante de las disputas? ¿Acaso en el profeta el Padre expuso tales
cosas sobre sí mismo? ¿Quién es aquel sobre quien est{ escrito: “El Señor dijo a mi
Señor: Siéntate a mi diestra”422? Y no dijo: “Entra dentro de mí”. O de nuevo, ¿por
qué dice el Evangelio: “Subió al cielo, se sentó a la derecha del Padre y vendr{ a
juzgar a los vivos y a los muertos”423? O de nuevo, ¿por qué no te convencieron los
dos varones que se aparecieron en vestiduras blancas, los que dijeron a los
discípulos: “Varones galileos, ¿por qué os habéis quedado mirando fijamente al
cielo? Este Jesús que fue tomado de vosotros al cielo vendrá del mismo modo como
le visteis irse”424? ¿A quién veía el bienaventurado Esteban cuando dijo: “He aquí,
veo el cielo abierto y al Hijo del hombre que est{ a la diestra de Dios”425?
΢ὺ δέ, ὦ κατὰ πάντα ἰδιῶτα, μὴ νοήσας τὴν φωνὴν τῶν ἁγίων Γραφῶν σεαυτὸν
μ᾵λλον ἔβλαψας καὶ τοὺς σοὶ ὑπακούσαντας, ἐκπεσὼν τ῅ς ἁγίας πίστεως τ῅ς
τοὖ Θεοὖ ἀληθείας.
7. ῎Εφη γὰρ ὡς ἀληθῶς «Ἐγώ εἰμι ὁ πρῶτος καὶ ἐγώ εἰμι ὁ μετὰ ταὖτα, καὶ
πλὴν ἐμοὖ οὐκ ἔστιν ἕτερος». Ὡς ἀληθῶς γὰρ οὔκ εἰσι πολλοὶ θεοί, ἀλλὰ εἷς
Θεὸς ὁ πρῶτος καὶ ὁ μετὰ ταὖτα, Πατὴρ καὶ Τἱὸς καὶ ἅγιον Πνεὖμα, οὐ
συναλοιφὴ οὗσα ἡ Σριὰς οὐδὲ διῃρημένη τ῅ς ἑαυτ῅ς ταυτότητος, ἀλλὰ Πατὴρ
γεννήσας ἀληθῶς Τἱὸν καὶ Τἱὸς ἀληθῶς γεννηθεὶς ἐκ Πατρὸς ἐνυπόστατος
ἀνάρχως καὶ ἀχρόνως καὶ Πνεὖμα ἅγιον ἀληθῶς ἐκ Πατρὸς καὶ Τἱοὖ, τ῅ς
αὐτ῅ς θεότητος, ἐκ Πατρὸς ἐκπορευόμενον καὶ τοὖ Τἱοὖ λαμβάνον,
<ἐνυπόστατον> ἀεί, «εἷς Θεὸς ὁ πρῶτος καὶ ὁ μετὰ ταὖτα». Ἄλλης δὲ πάλιν
ἕνεκα οἰκονομίας καὶ ἀπὸ προσώπου αὐτοὖ τοὖ Φριστοὖ ᾄδεται οὕτως, ἐπειδὴ
πάλαι πολλάκις ὁ Κύριος ἡμῶν ᾿Ιησοὖς Φριστὸς πέφηνεν ἐν τοῖς προφήταις καὶ
κατήγγειλε τὴν ἑαυτοὖ παρουσίαν ἔσεσθαι, τινὲς δὲ αὐτὸν οὐκ ἐδέξαντο,
προσδοκῶντες ἕτερον ἀντ' αὐτοὖ· καὶ πρὸς μὲν τοὺς δεισιδαίμονας τῶν
εἰδώλων καὶ πολυθεἸαν τ῵ κόσμῳ εἰσαγηοχότας, ἵνα μὴ ἐκπλαγέντες οἱ υἱοὶ
᾿Ισραὴλ καὶ ἐκτραπέντες τὰ εἴδωλα τῶν ᾿Αμορραίων καὶ Φετταίων καὶ
Φαναναίων καὶ Υερεζαίων καὶ Εὐαίων καὶ Γεργεσαίων καὶ ᾿Ιεβουσαίων καὶ
᾿Αρουκαίων καὶ ᾿Ασαναίων προσκυνήσωσιν, ὡς καὶ αὐτοῖς προεφητεύετο.
Προσεκύνησαν γὰρ τ῵ Βεελφεγὼρ καὶ τ῵ Φαμῶς καὶ τῆ ᾿Αστάρτῃ καὶ τοῖς
Μαζουρὼθ καὶ τοῖς Νεασθὼ καὶ τ῵ Βααλζεβὰθ καὶ τοῖς λοιποῖς εἰδώλοις τῶν
ἐθνῶν. Διὸ καὶ ἔλεγεν αὐτοῖς ὁ Κύριος «Ἐγώ εἰμι ὁ πρῶτος καὶ ὁ μετὰ ταὖτα»,
ἵνα αὐτοὺς ἀποστρέψῃ τ῅ς τῶν ἐθνομύθων πλάνης τῶν προσκυνούντων τὴν
πολυθεἸαν. Καὶ ἐπειδὴ ἔμελλον τὴν παρουσίαν αὐτοὖ τοὖ Τἱοὖ ἀπωθεῖσθαι,
τοὖ Κυρίου ἡμῶν ᾿Ιησοὖ Φριστοὖ, ἔφη πρὸς τοὺς ᾿Ιουδαίους «Ἐγώ εἰμι ὁ πρῶτος
καὶ ὁ μετὰ ταὖτα», ὁ πρῶτος ἐν σαρκὶ ἐπιδημήσας καὶ ὁ μετὰ ταὖτα ἐρχόμενος
κρῖναι ζῶντας καὶ νεκρούς, ἐπὶ τ῵ σταυρ῵ πεπονθὼς καὶ ταφεὶς καὶ ἀναστάς,
ἐν δόξῃ μὲν ἐν αὐτ῵ τ῵ σώματι ἀναληφθείς, τῆ αὐτοὖ Θεότητι εἰς δόξαν δὲ
ἑνωθέντι καὶ φαιδρυνθέντι, μηκέτι ὑπὸ ἁφὴν ἐμπίπτοντι νυνί, μηκέτι θανάτου
μετέχοντι· «Ἀνέστη γὰρ Φριστός», ὥς φησιν ἡ Γραφή· «θάνατος <γὰρ> αὐτοὖ
οὐκέτι κυριεύει», φησὶν ὁ ἀπόστολος. Καὶ ὅρα πῶς ἡ ἀκρίβεια ὁδηγεῖ τὸν
ἄνθρωπον, ἵνα μὴ ἐκπέσῃ κατὰ θάτερον τῶν τ῅ς ἀληθείας μερῶν, ἵνα, ὅταν
μὲν βουληθείη ὁ νοὖς πολυθεἸαν ἐξεργάσασθαι, ἀκούσῃ ὅτι «Κύριος ὁ Θεός
σου Κύριος εἷς ἐστιν»· ὅταν δὲ Φριστὸν ἕτερον παρὰ τὸν ἐλθόντα οἱ υἱοὶ
᾿Ισραὴλ προσδοκήσωσιν, ἀκούσωσιν «Ἐγὼ ὁ πρῶτος καὶ ὁ μετὰ ταὖτα» καί
«Ἐγώ εἰμι τὸ ἄλφα καὶ τὸ ὦ», τὸ ἄλφα τὸ κάτω βλέπον καὶ τὸ ὦ τὸ ἄνω βλέπον,
ἵνα πληρωθῆ τὸ εἰρημένον «Ὁ καταβὰς αὐτός ἐστιν καὶ ὁ ἀναβὰς ὑπεράνω
πάσης ἀρχ῅ς καὶ ἐξουσίας καὶ κυριότητος καὶ παντὸς ὀνόματος
ὀνομαζομένου». Καὶ ἵνα ὅταν <τὶς> νομίσῃ διὰ τὸ εἰρηκέναι «Ἐγώ εἰμι ὁ πρῶτος
καὶ ὁ μετὰ ταὖτα» καί «Ἐγώ εἰμι τὸ ἄλφα καὶ ἐγώ εἰμι τὸ ὦ»
Pero tú, ¡oh, completo idiota!, al no haber entendido la voz de las sagradas
Escrituras, te perjudicaste a ti mismo en mayor medida y a los que te prestan
atención al apartarse de la santa fe de la verdad de Dios.
7. Pues como *Dios+ dijo verdaderamente: “Yo soy el primero y Yo soy el
último, y aparte de Mí no hay otro”426. Pues realmente no hay muchos dioses sino
un Dios, el primero y el último, Padre, Hijo y Espíritu Santo. La Trinidad no es una
coalescencia ni está separada de su propia identidad, sino que hay un Padre que
verdaderamente engendró un Hijo, un Hijo que fue verdaderamente engendrado
eterna e intemporalmente del Padre como una Persona y un Espíritu Santo
verdaderamente del Padre y del Hijo, de la misma Divinidad, que procede del
Padre y toma del Hijo, siempre <personal>, “un Dios, el primero y el último”. Pero
por otra parte es celebrado de esta manera por razón de otra disposición y a causa
de la persona misma de Cristo, puesto que antiguamente nuestro Señor Jesucristo
apareció muchas veces en los profetas y anunció su propio advenimiento, pero
algunos no le recibieron, esperando a otro en lugar de Él. Esto está dirigido a los
que tienen un supersticioso temor de los ídolos y han introducido en el mundo el
politeísmo, a fin de que los hijos de Israel no se pasmen y, desviándose, adorasen a
los ídolos de los amorreos, los heteos, los cananeos, los ferezeos, los heveos, los
gergeseos, los jebuseos, los haroseos y los asaneos, como también les había sido
profetizado. Pues adoraron a Baal-peor, a Quemós, a Astarté, a Mazuroth, a
Neastho, a Baal-zebub y a los demás ídolos de los gentiles. Por lo cual el Señor les
dijo: “Yo soy el primero y el último”, para apartarlos del error de las fábulas
paganas de los que adoran una multiplicidad de dioses. Y puesto que iban a
rechazar el advenimiento del Hijo mismo – de nuestro Señor Jesucristo – dijo a los
judíos: “Yo soy el primero y el último”: el que habitó en la carne primero y el que
vendrá al último a juzgar a vivos y a muertos, el que padeció en la cruz, fue
sepultado y resucitó, fue llevado en gloria en su propio cuerpo, pero unido en
gloria con su Divinidad y hecho resplandesciente, ya no tangible, ya no sujeto a la
muerte, pues como dice la Escritura: “Cristo resucitó, la muerte ya no se enseñorea
de Él”427, dice el apóstol. Y mira cómo la precisión [de la Escritura] guía al hombre,
a fin de que no se equivoque acerca de cualquiera de las partes de la verdad, para
que cuando la mente quisiese elaborar una multitud de dioses escuche: “El Señor
tu Dios, el Señor uno es”; y cuando los hijos de Israel esperen a otro Cristo distinto
al que ha venido, escuchen: “Yo soy el primero y el último” y “Yo soy el alfa y la
omega”428 – el alfa que mira hacia abajo y la omega que mira hacia arriba, para que
se cumpla lo dicho: “El que descendió es el mismo que también subió por encima
de todo principado, potestad y señorío y de todo nombre que se nombra”429. Y para
que cuando, debido a lo que se ha dicho – “Yo soy el primero y el último”, “Yo soy
el alfa y la omega”,
καί «Κύριος ὁ Θεός σου Κύριος εἷς ἐστι» καὶ ὅτι «Ἐγώ εἰμι ὁ ὤν» *, ἵνα μή τις
ἀρνήσηται τὸν Τἱὸν καὶ τὸ ἅγιον Πνεὖμα, διὰ τοὖτό φησιν «Ὁ Πατήρ μου
μείζων μου ἐστί» καί «Ἵνα σὲ γινώσκωσι τὸν μόνον ἀληθινὸν Θεὸν καὶ ὃν
ἀπέστειλας ᾿Ιησοὖν Φριστόν»· οὐχ ὅτι οὐκ ἔστιν ὁ Τἱὸς ἀληθινὸς Θεός, ἀλλ' ἵνα
εἰς μίαν ἑνότητα ἀγάγῃ τὴν τ῅ς Σριάδος ὀνομασίαν καὶ ἐκκλείσῃ τὴν διάνοιαν
τῶν ἀνθρώπων ἀπὸ πολυθεἸας εἰς μίαν Θεότητα.
8. ᾿Εὰν δὲ νομίσῃ ὁ πλανηθεὶς τὴν διάνοιαν ῎Αρειος τὸν ἕνα μόνον λέγεσθαι
ἀληθινὸν Θεὸν τουτέστι τὸν Πατέρα, τὸν δὲ Τἱὸν Θεὸν μὲν εἶναι, οὐκ ἀληθινὸν
δέ, πάλιν ἑτέρως τὸν τοιοὖτον διελέγχει, λέγων «Ἐγώ εἰμι τὸ φῶς τὸ ἀληθινόν,
ὃ φωτίζει πάντα ἄνθρωπον ἐρχόμενον εἰς τὸν κόσμον», περὶ δὲ τοὖ Πατρὸς ὅτι
«Υῶς ὁ Θεός»· καὶ οὐκ εἶπε «Υῶς ἀληθινόν», ἵνα ἐκ τοὖ «Θεὸν ἀληθινόν» καὶ
«Υῶς ἀληθινόν» τὴν ἴσην θεότητα Πατρὸς πρὸς Τἱὸν καὶ Τἱοὖ πρὸς Πατέρα
νοήσωμεν καὶ * ἀπὸ τοὖ τὸν Πατέρα φῶς εἶναι καὶ τὸν Τἱὸν Θεὸν εἶναι, μὴ
ἐπικεῖσθαι δὲ ἐνταὖθα ἀληθινόν. Οὐ γὰρ ἦν χρεία εἰπεῖν, μηδεμι᾵ς ἀμφιλογίας
οὔσης· ἀπὸ γὰρ τοὖ «Θεός» καὶ «φῶς» ἡ μία τελειότης τ῅ς αὐτ῅ς γνησιότητος,
Πατρὸς πρὸς τὸν Τἱὸν καὶ Τἱοὖ πρὸς τὸν Πατέρα, σαφῶς ἀπεφάνθη· καὶ
διαλέλυταί σου ἡ π᾵σα τ῅ς πλάνης φρενοβλάβεια. Ἔστι γὰρ Πατὴρ Πατήρ,
ἔστιν Τἱὸς Τἱός, ἔστιν ἅγιον Πνεὖμα ἅγιον Πνεὖμα, Σριὰς οὗσα, μία Θεότης
μία δοξολογία μία κυριότης <εἷς Θεός>, ᾧ δόξα, τιμὴ καὶ κράτος Πατρὶ ἐν Τἱ῵,
Τἱ῵ ἐν Πατρὶ σὺν ἁγίῳ Πνεύματι εἰς αἰῶνας αἰώνων, ἀμήν.
Σαύτην δὲ πάλιν τὴν αἵρεσιν ὡσπερεὶ λίβυν ἥ μόλουρον ἥ ἔλοπα ἥ ἕν τι τῶν
ἑρπετῶν τῶν φοβερωτάτων, οὐ μὴν δὲ δυναμένων διὰ δηγμάτων βλάπτειν
ἀποσεισάμενοι καὶ δυνάμει τ῅ς ἁγίας Σριάδος καταπεπατηκότες, ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς
πάλιν προβαίνοντες αὐτὸν ἐπικαλεσώμεθα ἀρωγὸν τ῅ς ἡμετέρας πενίας τε
καὶ βραχύτητος, <ὅπως> εἰς τὸ ἀξίως τὰ παρ' ἑκάστῃ λεγόμενά τε καὶ γινόμενα
* καὶ τὴν τούτων ἀντίρρησιν ποιήσασθαι βοηθηθῶμεν.

Κατὰ ᾿Ψριγενιανῶν τῶν πρώτων τῶν καὶ αἰσχρῶν μγ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ξγ.

1. ᾿Ψριγένιοί τινες καλοὖνται, οὐ πανταχοὖ δὲ τοὖτο τὸ γένος ὑπάρχει,


καθεξ῅ς δὲ οἶμαι τούτων τῶν αἱρέσεων καὶ αὕτη ἡ δηλουμένη <ἀνεφύη>.
Καλοὖνται δὲ ᾿Ψριγένιοι, οὐ πάνυ δὲ σαφῶς ἴσμεν τίνος ἕνεκα·
“El Señor tu Dios, el Señor uno es” y “Yo soy el que soy”430 – <alguno> piense [que
el Padre es el único Dios]*, a fin de que nadie vaya a negar al Hijo y al Espíritu
Santo, por esto dice: “El Padre es mayor que yo”431 y “Que te conozcan, el único
Dios verdadero, y a Jesucristo, a quien enviaste” 432; esto no [fue dicho para
significar] que el Hijo no es verdadero Dios, sino para que el nombre de la
Trinidad conduzca a una unidad y desvíe el pensamiento de los hombres desde la
multitud de dioses hacia la única Divinidad.
8. Pero si el errado Arrio concibiese la idea que sólo el Uno, es decir el
Padre, es llamado “Dios verdadero” y que el Hijo es Dios, pero no “*Dios+
verdadero”, el Hijo a su vez le refuta de otro modo diciendo *de sí mismo+: “Yo soy
la luz verdadera que, al venir al mundo, ilumina a todo hombre”433, pero del Padre:
“Dios es luz”434; y no dijo: “Luz verdadera” para que a partir de *las expresiones+
“Dios verdadero” y “Luz verdadera” comprendamos la similar Divinidad del
Padre con el Hijo y del Hijo con el Padre y [no nos confundamos] por el hecho de
que el Padre sea luz y el Hijo sea Dios, a pesar de no tener aquí colocado [el
adjetivo+ “verdadero”. Pues no era necesario decirlo, ya que no hay ninguna
discusión; la singular perfección de la auténtica filiación misma – la del Padre con
el Hijo y del Hijo con el Padre – fue revelada claramente a partir de [las palabras]
“Dios” y “luz”. Y toda la demencia de tu error ha sido destruida. El Padre es un
Padre, el Hijo es un Hijo, el Espíritu Santo es un Espíritu Santo; son una Trinidad,
una Divinidad, una alabanza, un señorío, <un Dios>, a quien sea la gloria, el honor
y el imperio, al Padre en el Hijo, al Hijo en el Padre con el Espíritu Santo por los
siglos de los siglos, amén.
Una vez más, derribamos esta secta y la hemos pisoteado por el poder de la
santa Trinidad, como si fuera una serpiente o una culebra o una de esas víboras
que parecen terroríficas, pero que en verdad no pueden causar daño con sus
mordidas. Pasaremos nuevamente a las siguientes [sectas], invocando a Dios como
auxiliador de nuestra pobreza y mediocridad, <de manera que> seamos ayudados
para [dar una exposición] apropiada de lo dicho y hecho por cada una [de las
sectas] y podamos hacer su refutación.

Contra la primer clase de Origenianos, los que también son inmorales,


[secta número] cuarenta y tres pero la sesenta y tres de la serie.

1. Hay ciertas personas que se denominan “origenianos” pero esta clase no


existe por ningún lado, por lo que pienso que ésta que estamos por exponer
<surgió> a continuación de aquellas [otras] sectas. Se denominan origenianos, pero
no sabemos con seguridad a causa de quién:
εἰ ἀπὸ ᾿Ψριγένους τοὖ ᾿Αδαμαντίου καλουμένου τοὖ συντάκτου ἥ ἄλλου τινὸς
<ἔλαχον τὸ> εἶναι, ἀγνοῶ. Ὅμως τοὖτο τὸ ὄνομα κατειλήφαμεν.
῾Η αἵρεσις δέ, <ἣ> παρ' αὐτοῖς νομι[σ]τεύεται, ὥσπερ ἀπεικαζομένη τῆ τοὖ
᾿Επιφάνους <τοὖ> ἄνω μοι προδεδηλωμένου ἐν ταῖς κατὰ τοὺς Γνωστικοὺς
αἱρέσεσι. Γραφὰς δὲ ο὘τοι ἀναγινώσκουσι διαφόρους Καιν῅ς καὶ Παλαι᾵ς
Διαθήκης. Ἀθετοὖσι δὲ γάμον καὶ οὐ παύεται ἀπ' αὐτῶν ἡ λαγνεία. Σινὲς δὲ
ἔφασαν αὐτὴν περὶ ῾Ρώμην καὶ ᾿Αφρικὴν γεγεν῅σθαι. Μολύνουσι δὲ ἑαυτῶν τὸ
σῶμα καὶ τὸν νοὖν καὶ τὴν ψυχὴν ἐν ἀσελγείᾳ. Οἱ μὲν γάρ εἰσι προσχήματι
μοναζόντων, αἱ δὲ σὺν αὐτοῖς οὗσαι προσχήματι μοναζουσῶν. Ἐφθαρμένοι δέ
εἰσι τοῖς σώμασι, τὴν μὲν ἐπιθυμίαν αὐτῶν ἐκτελοὖντες, τ῵ δὲ ἔργῳ
κεχρημένοι (ἵνα σεμνότερον εἴπω)· τοὖ υἱοὖ τοὖ ᾿Ιούδα τοὖ Αὐν᾵ν καλουμένου.
Ὡς γὰρ ἐκεῖνος τ῵ σώματι μὲν τῆ Θάμαρ συνήπτετο καὶ τὴν ἐπιθυμίαν
ἐξετέλει, εἰς καταβολὴν δὲ σπέρματος κατὰ τὴν ὑπὸ Θεοὖ δοθεῖσαν
παιδοποιίαν οὐκ ἐτελεσιούργει, ἀλλὰ ἑαυτὸν ἠδίκει, ᾧ τρόπῳ <αὐτὸς> τὸ
πονηρὸν εἰργάζετο, οὕτω καὶ ο὘τοι κέχρηνται μὲν ταῖς νομιζομέναις *,
τελοὖντες ταύτην τὴν ἀθέμιτον ἐργασίαν. Πεφιλοτίμηται γὰρ παρ' αὐτοῖς οὐχ
ἡ ἁγνεία, ἀλλ' ὑποκριτικὴ μὲν ἁγνεία τ῵ ὀνόματι καλουμένη, φιλοτίμησις δὲ
ἕως τοὖ μὴ ἐγκυμον῅σαι τὴν ὑπὸ τοὖ δοκοὖντος * ἐφθαρμένην γυναῖκα, ἥ κατὰ
τὸ μὴ παραστ῅σαι τεκνογονίαν ἐν τ῵ κόσμῳ ἥ ἵνα μὴ φωραθῶσιν ὑπὸ
ἀνθρώπων, βουλόμενοι ἐν τιμῆ εἶναι διὰ τὴν νομιζομένην παρ' αὐτοῖς τ῅ς
ἁγνείας ἄσκησιν· ὅμως τοὖτο αὐτῶν ἐστι τὸ ἔργον, ἕτεροι δὲ αὐτὸ τοὖτο
φιλοτιμοὖνται τὸ μυσαρὸν ἐπιτελεῖν οὐχὶ διὰ γυναικῶν, ἀλλὰ καὶ ἑτέροις
τρόποις, ἰδίαις χερσὶ μολυνόμενοι. Καὶ ὡσαύτως μιμοὖνται τὸν προειρημένον
υἱὸν τοὖ ᾿Ιούδα, τὴν γ῅ν ταῖς ἀθεμίτοις αὐτῶν ἐργασίαις καὶ μυσαραῖς
σταγόσιν ἐπιμολύνοντες καὶ ποσὶν ἑαυτῶν τὰς ὆ύσεις ἑαυτῶν ἀνατρίβοντες ἐν
τῆ γῆ, ἵνα μὴ δ῅θεν ἁρπαγῶσι τὰ αὐτῶν σπέρματα ὑπὸ ἀκαθάρτων
πνευμάτων εἰς ὑποδοχὴν ἐγκυμονήσεως δαιμόνων.
2. Κέχρηνται δέ, ὡς ἔφην, διαφόροις γραφαῖς Παλαι᾵ς καὶ Καιν῅ς Διαθήκης
καὶ ἀποκρύφοις τισί, μάλιστα ταῖς λεγομέναις Πράξεσιν ᾿Ανδρέου καὶ τῶν
ἄλλων. Ἤδη δὲ κἀκεῖνοι αὐτοὶ ἐκαυχήσαντο πολλάκις πεπαρρησιασμένως
τοὖτο ἐπιτελεῖν. Κατηγοροὖσι δὲ δ῅θεν τῶν ἐν τῆ Ἐκκλησίᾳ τὰς ἀγαπητὰς
λεγομένας συνεισάκτους γυναῖκας κεκτημένων, ὡς καὶ αὐτῶν τοὖτο
ἐπιτελούντων, κρυφ῅ <δὲ> διὰ τὴν τῶν ἀνθρώπων αἰδῶ, ἵνα * μὲν τῆ πονηρίᾳ
συνάπτωνται, τ῵ δὲ προσχήματι τῶν ἀνθρώπων ἕνεκα τὸ ὄνομα σεμνύνωνται.
Διελέχθησαν δὲ ἡμῖν καί τινες περί τινων προτελευτησάντων καὶ δ῅θεν ὡς καὶ
αὐτῶν τοὖτο ἐπιτελούντων, ὡς ἀπὸ τῶν βεβιασμένων ὑπ' αὐτῶν γυναικῶν
ἀκηκοότες· ἐν οἷς καὶ ὄνομα ἐπισκόπου εἰς μέσον ἔφερον, ἐν πόλει μικρᾶ τ῅ς
Παλαιστίνης τὸν τοὖ ἐπισκόπου κλ῅ρον ἐπὶ ἱκανοῖς ἔτεσι διοικήσαντος,
ἐσχηκότος δὲ τοιαύτας γυναῖκας ἐξυπηρετουμένας αὐτ῵, φημὶ δὲ
συνεισάκτους·
ignoro si fue por Orígenes el compilador – el llamado Adamantino – o si
<recibieron [este nombre]> por algún otro [Orígenes]. No obstante, hemos
adoptado este nombre.
La herejía <que> ellos creen ha tomado como modelo a la de Epifanes, la
que he explicado previamente más arriba en las sectas de los gnósticos435. Estos
[sectarios] leen versiones diferentes del Nuevo y del Antiguo Testamento.
Rechazan el matrimonio, pero su lascivia no cesa. Algunos han dicho que esta secta
se originó en Roma o África. Mancillan su cuerpo, mente y alma con el libertinaje.
Algunos de ellos dan la apariencia de vivir como monjes, y las mujeres que están
con ellos aparentan vivir como monjas. Pero son corporalmente corruptos pues
satisfacen su concupiscencia del modo que acostumbraba hacerlo (por decirlo de
un modo más decente) el hijo de Judá llamado Onán436. Pues como aquél se unía
físicamente a Tamar y satisfacía su deseo pero no completaba el acto de depositar
la semilla conforme al [propósito] dado por Dios de la procreación, y en lugar de
ello se perjudicó a sí mismo, así también éstos – a la manera en que <Onán> obró el
mal – acostumbran usar a sus supuestas [compañeras]* para llevar a cabo esta
práctica ilícita. A ellos no les interesa la castidad, sino una castidad fingida,
nominal; su interés se extiende a no dejar embarazada a la mujer que fue
corrompida por el supuesto [monje]*, ya sea para no traer niños al mundo o para
no ser descubiertos por los hombres, pues desean ser honrados por su supuesta
práctica de la castidad. De todos modos, esto es lo que hacen. Pero otros se
esfuerzan por satisfacer esta misma inmundicia, no por medio de mujeres sino de
otras maneras, y se mancillan con sus propias manos. Y así imitan al antedicho hijo
de Judá, contaminan la tierra con sus actos ilícitos y con el goteo de sus
inmundicias y con sus propios pies refriegan sus fluidos en la tierra,
supuestamente para que su simiente no sea cogida por espíritus impuros como
material para la fecundación de demonios.
2. Usan, como dije, versiones distintas del Antiguo y del Nuevo Testamento
y algunos apócrifos, principalmente los llamados Hechos de Andrés437 y los otros. Al
mismo tiempo, con frecuencia ellos mismos se han jactado abiertamente de hacer
esto. Supuestamente, acusan a los miembros de la Iglesia de haberse procurado
amantes – las llamadas “esposas espirituales” –, de modo que también ellos hacen
esto, <pero> en secreto por el respeto de los hombres, a fin de entregarse por un
lado a la maldad pero, por otro lado, aparentar ser venerables ante los hombres
por causa del nombre [de célibes]. Algunos nos han contado acerca de ciertas
personas que ya murieron que, supuestamente, también hicieron esto, los cuales lo
escucharon de parte de mujeres que fueron forzadas por ellos; entre ellos
mencionaron el nombre de un obispo que por bastantes años había ejercido el
cargo episcopal en una pequeña ciudad de Palestina y había tenido tales mujeres –
me refiero a las “*esposas+ espirituales” – para prestarle sus servicios;
ἀλλὰ καὶ ἐξ ὁμολογητῶν αὐτὸν τὸν τοιοὖτον ὄντα οἴδαμεν. Ὅμως τοῖς εἰρηκόσι
τοὖτο καὶ ἀπὸ τῶν γυναικῶν ἀκηκοέναι φάσκουσιν οὐ πεπιστεύκαμεν· ἡ γὰρ
ἀνάγκη τ῅ς τῶν εἰρηκότων κακοτροπίας ὑπέβαλλεν ἡμῖν ποτὲ μὲν πιστεύειν,
ποτὲ δὲ μὴ πιστεύειν ἐπὶ τῆ τοὖ προειρημένου γέροντος ἐπισκόπου μετὰ τὴν
αὐτοὖ τελευτὴν κακοφημίᾳ. Ἡ γὰρ αἰτία ἡ εἰς αὐτὸν φθάσασα τοιαύτη τις
γέγονεν. Ἑάλω τις τοιοὖτος ἐπὶ ἁμαρτίᾳ γυναικὸς καὶ ὡς ἠλέγχετο ὑφ' ἡμῶν,
ἀπολογίαν ταύτην ἔφερεν, ὡς τ῅ς συμφθαρείσης αὐτ῵ γυναικός (καίτοι γε ἤδη
πεπαλαιωμένης τὸν χρόνον καὶ ἐν ἡλικίᾳ γηραλέᾳ ὑπαρχούσης) εἰπάσης αὐτ῵
τὴν τ῅ς κακοτροπίας ἐργασίαν, ὡς χρ῅σθαι μὲν αὐτὸν ἐδίδασκεν, ἔξωθεν δὲ
τὰς μυσαρὰς αὐτοὖ ὆οιὰς ἐπὶ γ῅ς διασκεδάζειν.
3. Καὶ αὕτη μὲν ἡ τούτων μυσαρά ἐστιν ἐργασία τὸν νοὖν αὐτῶν ἀπατῶσα
καὶ ἐκ διαβόλου τετυφλωμένη. Ὧν τὰς μαρτυρίας δι' ὧν πίπτουσιν εἰς μέσον
φέρειν οὐκ ἀναγκαῖον ἥγημαι, ἵνα μὴ δόξωμεν δι' ὧν βουλόμεθα ἀκριβολογεῖν
εἰς ἀποτροπίαν τ῅ς ἀθεμίτου ἐργασίας ἑκάστης αἱρέσεως, εἰς τὸ κακὸν μ᾵λλον
προτρέπεσθαι τῶν ἀστηρίκτων καὶ χαυνουμένων ἀεὶ τὴν διάνοιαν, τῶν τὸ
πονηρὸν ἑαυτοῖς θηρ᾵σθαι ὑπὲρ τὴν ἀγαθότητα ἐπιθυμούντων. Εἰς ἀλέξησιν
δὲ μ᾵λλον τ῅ς δειν῅ς ταύτης καὶ ἑρπετώδους αἱρέσεως ὀλίγα ἀπὸ πολλῶν
παραθήσομαι.
Πόθεν εἰλήφατε, ὦ ο὘τοι, τὴν τ῅ς ἀθεμίτου ἐργασίας ὑμῶν ἐπίνοιαν;
Πρῶτον μὲν γάρ, ὅτι τὸ π᾵ν, τίνι οὐ δ῅λον ἔσται ὅτι δαιμόνων ἐστὶν ἡ ὑμετέρα
διδασκαλία, ἠπατημένων δὲ τὸν νοὖν καὶ ἐφθαρμένων ἡ ἐπινενοημένη
κακομηχανία; Εἰ γὰρ ὅλως πονηρὸν τὸ κυἸσκειν, οὐκ ἄρα διὰ τὸ τεκνογονεῖν
ἀλλὰ διὰ τὸ συνάπτεσθαι σώματι· πῶς οὗν ἡττημένοι ἡδονῆ συνάπτεσθε
σώματι; Καὶ εἰ οὐ πονηρὸν τὸ συναφθ῅ναι σώματι, οὐδὲ πονηρὸν τὸ
συναφθέντα τελεσιουργεῖν τὸ γεγενημένον. Ἢ γὰρ ἀποταξάμενον <δεῖ>
ἄνθρωπον μὴ γεωργεῖν τὰ ἐπὶ τ῅ς γ῅ς· ὡς «Ὁ ῎Αβελ ἦν ποιμὴν προβάτων,
Κάϊν δὲ ἐργαζόμενος τὴν γ῅ν». Εἰ δὲ γεωργεῖ τις τὴν γ῅ν, ὡς ὁ Νῶε, ὃς
«ἐγένετο ἀνὴρ γεωργὸς καὶ ἐφύτευσεν ἀμπελῶνα», οὐκ ἐφύτευσεν, ἵνα βότρυν
μὴ ἐνέγκῃ, ἀλλ' ἐφύτευσε «καὶ ἔπιεν ἐκ τοὖ καρποὖ αὐτοὖ καὶ ἐμεθύσθη», ὡς
γέγραπται. <Ἐξ>῅ν δὲ συγγνώμην τ῵ γέροντι ἀπονεῖμαι· εὐάρεστος γὰρ τ῵
Θε῵ ὑπάρχων οὐ διὰ ἀσωτίαν τὴν μέθην ὑπέστη, ἀλλὰ λύπῃ φερόμενος τάχα
ἐκεκάρωτο καὶ μὴ φέρων ἐξ ἀμφοτέρων διὰ τὸ ἀσθενὲς καὶ γηραλέον ἀσθενείᾳ
ὑπέπεσεν, οὐχ ἵνα χλευασθῆ ὑπὸ τοὖ τέκνου. Ὁ δὲ καταγελάσας ἑαυτ῵ εἴληφε
τὴν κατάραν, ἵνα κολάζωνται οἱ ἐνσκήπτοντες τοῖς πατράσιν αὐτῶν ὕβριν καὶ
οἱ ἐν ἡμῖν διαλογισμοὶ ἐπεγειρόμενοι κατὰ τ῅ς τοὖ Θεοὖ γνώσεως καὶ καλῶς
τεταγμένης διατάξεως.
4. Εἰ γὰρ καὶ οὐ δεδόξασται ὁ γάμος ὡς ἡ παρθενία, ὑπὲρ αὐτὸν δὲ ὑπάρχει ἡ
παρθενία (παρθενία δὲ ἀληθεύουσα ἔνδοξος καὶ ἐνάρετος κέκληται, οὐ
μεμολυσμένη), καὶ ὁ γάμος δὲ σεμνός, <εἴ τις>
incluso supimos de parte de confesores que él era esta clase de persona. No
obstante, no les creemos a los que han dicho esto y afirman haberlo escuchado de
las mujeres, pues la inevitable perversidad de los que lo dijeron nos inclinó unas
veces a creer y otras veces a desconfiar de su injuria al antedicho viejo obispo
después de su muerte. La acusación presentada contra él era algo como esto:
“Fulano de tal fue atrapado en pecado con una mujer y cuando se lo reprochamos
presentó esta excusa: que la mujer que era su compañera en la corrupción (aunque
ya estaba entrada en años, casi en la ancianidad) le había hablado de este acto
perverso y le enseñó cómo servirse de ella, pero a desparramar sus inmundos
fluidos afuera, en la tierra”.
3. Esta es su inmunda práctica, que engaña sus mentes y está cegada por el
diablo. No consideré necesario exponer los textos por medio de los cuales han
caído para que no parezca que, por medio de los [escritos] que examinamos con
cuidado para disuadir de la ilegítima práctica de cada secta, queremos más bien
incitar al mal a aquellos cuyo pensamiento es siempre inestable y frívolo, quienes
persiguen lo malo para sí mismos en lugar de desear el bien. En lugar de esto
presentaré unos pocos [argumentos, escogidos] entre muchos, para defensa contra
esta secta terrible y serpentina.
¿De dónde habéis tomado, ¡oh, origenianos!, la idea de vuestra inicua
práctica? Pues en primer lugar, ¿para quién no ha de ser evidente que vuestra
doctrina es una completa [enseñanza] de los demonios y que esa perniciosa
invención es el designio de personas extraviadas y corrompidas? Pues si, en
resumen, el acto de fecundar es malo, ciertamente no lo es a causa de la
procreación sino a causa de la relación sexual; ¿por qué, pues, os rendís al placer y
tenéis relaciones sexuales? Y si el tener relaciones sexuales no es malo, tampoco es
malo para el que las tuvo el llevar a término lo que ha hecho. Un hombre que ha
renunciado al mundo no <debe> labrar la tierra, como “Abel, que era pastor de
ovejas, pero Caín era labrador de la tierra”438. Pero si alguien labra la tierra [es]
como Noé, el cual “se convirtió en labrador y plantó una viña” 439; no la plantó para
que no diera racimos, sino que la plantó “y bebió de su fruto, y se emborrachó”440,
como está escrito. Pero el anciano tenía disculpa, pues al ser agradable a Dios no
cayó en la borrachera por desenfreno sino que, llevado tal vez por la aflicción, cayó
en un pesado sueño y sucumbió a la debilidad por ser frágil y viejo, ya que no
pudo soportarlo, [pero] no para que su hijo se burlase de él. Pero el que se burló
recibió para sí la maldición a fin de que los que lanzan una afrenta a sus padres – y
nuestros razonamientos que se levantan contra el conocimiento de Dios y su
ordenación perfectamente determinada – sean castigados.
4. Pues aunque el matrimonio no es tan estimado como la virginidad, y la
virginidad es superior a él (la verdadera virginidad es llamada “gloriosa” y
“virtuosa”, no “sucia”), el matrimonio también es digno <si alguno>
εἰς παιδοποιίαν, οὐκ εἰς αἰσχύνην τὰ ἐκ Θεοὖ καλῶς κεκτισμένα μεθοδεύει,
ἀλλ' οὔτε ἄλλως μεταχειρίζεται τ῅ς τοὖ γάμου κοινωνίας τὴν ἐκ Θεοὖ
τεταγμένην ἀγωγήν. Παρθενία γάρ ἐστιν ἀληθῶς [ὡς] ἐκείνη ἡ ὑπὸ τοὖ ἁγίου
ἀποστόλου ἐπαινουμένη, ὅτι «Ἡ παρθένος καὶ ἡ ἄγαμος μεριμνᾶ τὰ τοὖ
Κυρίου, πῶς ἀρέσει τ῵ Κυρίῳ, ἵνα ᾖ ἁγία τ῵ σώματι καὶ τῆ ψυχῆ», ἵνα δείξῃ ὅτι
οὐδεμίαν αἰτίαν ἀμπλακημάτων κἅν ὑπονοηθ῅ναι ἡ μονότης ἐνδέχεται. Ἀλλὰ
καὶ * τὸν ᾿Αβραὰμ οἴδαμεν παιδοποιοὖντα, φίλον δὲ ὄντα τ῵ Κυρίῳ, ᾿Ισαὰκ δὲ
καὶ ᾿Ιακὼβ καὶ τοὺς καθεξ῅ς· καὶ οὔτε ἑαυτοὺς ἐμόλυναν ἀθεμίτοις πράξεσι,
παραπτόμενοι μυσαρῶν καὶ * οὔτε ἀντιθέτως ἔσχον πρὸς τὴν ἐκ Θεοὖ καλῶς
τεταγμένην διὰ σεμνοὖ γάμου παιδοποιίαν οὔτε οἱ ἐν αὐτοῖς ἁγνείαν τε καὶ
παρθενίαν ἀσκήσαντες παρέφθειραν τὸν ἀγῶνα καὶ ἑτέρως μετεποιήσαντο,
ὡς διὰ κυβείας τὸν ἐνάρετον τ῅ς ἀθλήσεως τρόπον ὑποδύντες. Καὶ ᾿Ηλίας μὲν
παντελῶς ἐν πόλεσι τάχιον οὐκ εἰσῄει οὐδὲ μετὰ γυναικῶν συνόμιλος ἐγίνετο,
ἐν δὲ ἐρημίαις διατελῶν ὑπ῅ρχε καὶ ᾿Ελισσαῖος καὶ ᾿Ιωάννης καὶ πάντες οἱ τὸν
μέγαν τουτονὶ χαρακτ῅ρα τ῅ς τῶν ἀγγέλων μιμήσεως <ἐνδείξαντες> καλῶς
κατὰ τὴν εὐαγγελικὴν διάταξιν τοὖ Κυρίου ἑαυτοὺς διὰ βασιλείαν οὐρανῶν
εὐνούχισαν.
Καὶ πολλὰ μὲν οὗν ἔχοντες περὶ τούτων λέγειν καὶ ἐκ πολλῶν συστάσεων
τ῅ς θείας Γραφ῅ς τὴν αὐτῶν δυνάμενοι διελέγξαι διάνοιαν ὑπὸ διαβόλου
ἐμπαιζομένην, ἀρκούμεθα τοῖς ὀλίγοις τούτοις· ἐπειδὴ γὰρ παντὶ σαφές ἐστιν
ὅτι οὐ συνέσεως παρ' αὐτοῖς ἡ ἐργασία οὐδὲ ἐκ θεοὖ ἡ τοιαύτη γνῶσις, ἀλλὰ
<ἐκ> δαιμόνων ἐνεργείας ἡ χλεύη καὶ ἡ πτῶσις αὐτῶν τ῅ς ἀθεμίτου ἐργασίας
γίνεται. Καὶ αὐτὴν δὲ παρωσάμενοι, ὥσπερ τὴν δεινὴν σκυτάλην τὴν ἔχιδναν
καλουμένην, οὗσαν μὲν τ῵ σώματι βραχεῖαν, τῆ δὲ ἰοβολίᾳ δεινὸν ἆσθμα
ἐμπνέουσαν καὶ εἰς τοὺς πλησιάζοντας τὴν λύμην ἐμφυσῶσαν, ταύτην
συντρίψαντες ἐπὶ τὰς ἑξ῅ς ἴωμεν, Θεὸν ἀρωγὸν ἐπικαλεσάμενοι εἰς τὴν τ῅ς
πάσης πραγματείας ἡμῶν ἐν Θε῵ ἐπαγγελίαν.

Κατὰ ᾿Ψριγένους τοὖ καὶ ᾿Αδαμαντίου μδ, τ῅ς δὲ ἀκολουθίας ξδ.

1. ᾿Ψριγένης, ὁ καὶ ᾿Αδαμάντιος ἐπικληθείς, καθεξ῅ς τούτοις ἀκολουθεῖ.


Ο὘τος παῖς μὲν ἦν Λεωνίδου τοὖ ἁγίου καὶ μακαρίτου μάρτυρος, καὶ αὐτὸς δὲ
τὰ πλεῖστα διωχθεὶς ἐν τῆ νέᾳ αὐτοὖ ἡλικίᾳ, ἀνὴρ ὢν κατὰ τὴν τῶν ῾Ελλήνων
παιδείαν λόγιος καὶ ἐν Ἐκκλησίᾳ ἀνατεθραμμένος, ἐν χρόνοις Δεκίου τοὖ
βασιλέως ἐγνωρίζετο ἐπὶ τ῅ς ᾿Αλεξανδρέων. Ἦν γὰρ τ῵ γένει μὲν Αἰγύπτιος,
ἐν ᾿Αλεξανδρείᾳ δὲ ἐσχηκὼς τὴν οἴκησιν καὶ ἀνατροφήν, τάχα δὲ καὶ ἐν
᾿Αθήναις φοιτήσας ἐν τοῖς παιδευτηρίοις χρόνῳ τινί. Πολλὰ δὲ λέγεται
πεπονθέναι ὑπὲρ τοὖ ἁγίου λόγου τ῅ς πίστεως καὶ ὀνόματος Φριστοὖ,
emplea lo que Dios ha creado adecuadamente para la procreación, no para la
vergüenza, ni tampoco hace uso indebido del modo dispuesto por Dios para la
unión marital. Verdaderamente, la virginidad es [como] aquella [condición] que es
ensalzada por el santo apóstol: “La mujer virgen y la soltera tienen cuidado de las
cosas del Señor, cómo agradar al Señor, para ser santa en cuerpo y alma”441, para
mostrar que aunque la soltería es pasible de ser sospechosa no es causa de ninguna
falta. Pero también [hay que mantener el recato en el matrimonio]*. Sabemos que
Abraham engendró hijos, aunque era querido por el Señor, y también Isaac, Jacob
y los siguientes [patriarcas]; y no se mancharon a sí mismos con prácticas inicuas
tocando inmundicias y [fluidos]*, ni se opusieron a la procreación
convenientemente dispuesta por Dios por medio del matrimonio legítimo, ni
tampoco aquellos que practicaron la castidad y la virginidad corrompieron la lucha
y la transformaron en algo diferente, como si trataran de evadir a través de una
treta la manera virtuosa de la competencia. Tampoco Elías entró nunca ligeramente
a ciudades ni tuvo relación con mujeres, sino que vivió en lugares desiertos.
También Eliseo, Juan [el Bautista] y todos los que <exhibieron> esta gran marca de
la imitación de los ángeles, se hicieron a sí mismos eunucos del modo correcto por
el reino de los cielos, conforme a la ordenanza evangélica del Señor.
Aunque tenemos muchas cosas que decir acerca de éstos y podríamos
refutar su pensamiento engañado por el diablo a partir de múltiples pruebas de las
sagradas Escrituras, nos damos por satisfechos con estas pocas; pues es claro para
cualquiera que su práctica no [reviste] sabiduría y que tal conocimiento no procede
de Dios, sino que su ridícula actividad y su caída en esta práctica inicua provienen
<de> los demonios. Habiendo rechazado a esta [secta] – como a la terrible serpiente
llamada “escitala”, que tiene un cuerpo corto pero exhala un aliento que es terrible
por su veneno e insufla la ruina a los que se aproximan –, ya que la machacamos,
pasemos a las siguientes, invocando a Dios como auxiliador para [cumplir] la
promesa de todo nuestro trabajo en Dios.

Contra Orígenes, también [llamado] Adamantino, [secta número] cuarenta y


cuatro, pero la sesenta y cuatro de la serie.

1. Orígenes, que también fue apodado “Adamantino”, sigue a continuación


de éstos. Era hijo del santo y bienaventurado mártir Leónidas, y él mismo fue
perseguido numerosas veces en su juventud. Era un hombre instruido en la
educación griega y fue criado en la Iglesia, y se dio a conocer a los alejandrinos en
tiempos del emperador Decio. Era de estirpe egipcia y vivió y se educó en
Alejandría, pero quizá frecuentó por algún tiempo las escuelas en Atenas. Se dice
que padeció mucho por la santa palabra de la fe y por el nombre de Cristo,
τοὖτο μὲν ἐν τῆ πόλει πολλάκις συρόμενος, ὀνειδιζόμενος, βασάνοις
ἀνηκέστοις ὑποβαλλόμενος. Καὶ γὰρ καὶ καιρ῵ ποτε, ὡς λόγος, ξυρήσαντες
αὐτὸν οἱ ῞Ελληνες πρὸς τῆ ἀναβάσει τοὖ ΢αραπείου καλουμένου τεμένους τοὖ
αὐτῶν εἰδώλου καθίσαντες αὐτὸν προσέταξαν θαλλοὺς φοινίκων ἐπιδιδόναι
τοῖς ἐπὶ τὸ ἀθεμιτουργεῖν καὶ προσκυνεῖν τ῵ εἰδώλῳ ἀνιοὖσι· τοιοὖτον γὰρ
σχ῅μα ἐπέχουσιν οἱ τῶν εἰδώλων αὐτῶν ἱερεῖς. Ὁ δὲ λαβὼν μεγάλῃ τῆ φωνῆ
καὶ πεπαρρησιασμένῃ τῆ διανοίᾳ, οὐ δείσας οὐδὲ διστάσας ἐβόα λέγων «Δεὖτε
λάβετε οὐ τὸν θαλλὸν τοὖ εἰδώλου, ἀλλὰ τὸν θαλλὸν Φριστοὖ». Καὶ πολλὰ
ἔστιν ἃ περὶ αὐτὸν ἀνδραγαθήματα ἀναφέρουσιν οἱ παλαιοὶ κατὰ παράδοσιν.
2. ᾿Αλλ' οὐκ ἔμεινεν αὐτ῵ τὰ τοὖ βραβείου εἰς τέλος. Διὰ γὰρ τὸ ἐξοχώτατον
τ῅ς λογιότητος αὐτοὖ καὶ τ῅ς προπαιδείας ἐπὶ πλείστῳ φθόνῳ διεβέβλητο καὶ
μ᾵λλον τοὖτο παρώξυνε τοὺς κατὰ καιρὸν τότε τὴν ἐξουσιαστικὴν ἀρχὴν
διέποντας. Κακομηχανίᾳ γὰρ διαβολικῆ ἐπενόησαν οἱ τ῅ς κακίας ἐργάται
αἰσχρότητα τ῵ ἀνδρὶ ἐμποι῅σαι καὶ τιμωρίαν τοιαύτην ὁρίσαι, εἰς παράχρησιν
δὴ τοὖ αὐτοὖ σώματος Αἰθίοπα αὐτ῵ παρασκευάσαντες. Ὁ δὲ μὴ φέρων τὴν
τοσαύτην τ῅ς διαβολικ῅ς ἐνεργείας ἐπίνοιαν ἔρρηξε φωνήν, τῶν ἀμφοτέρων
προτεθέντων αὐτ῵ πραγμάτων θὖσαι μ᾵λλον ἑλόμενος. Οὐ μὴν δὲ ἑκουσίᾳ
γνώμῃ πάλιν τοὖτο ἐπετέλεσεν, ὡς πολὺς ᾄδεται λόγος· ἀλλ' ἐπειδὴ ὅλως
καθωμολόγησε τοὖτο πρ᾵ξαι, βαλόντες ἐπὶ χεῖρας αὐτοὖ λίβανον εἰς τὴν τοὖ
βωμοὖ πυρὰν καθ῅καν. Καὶ οὕτως τοὖ μαρτυρίου ἀπὸ τῶν κρινάντων
ὁμολογητῶν τε καὶ μαρτύρων ἀπεβλήθη τότε καὶ ἀπὸ τ῅ς Ἐκκλησίας ἐξεώθη.
Ἐν ᾿Αλεξανδρείᾳ δὲ τοὖτο ὑποστὰς καὶ μὴ δυνάμενος τὴν τῶν ὀνειδιζόντων
χλεύην φέρειν ἀνεχώρησε καὶ τὴν Παλαιστινῶν, τούτεστι τ῅ς ᾿Ιουδαίας
κατοικεῖν γ῅ν εἵλατο. Ἀνελθὼν γοὖν εἰς τὰ ῾Ιεροσόλυμα καὶ ὡς τοιοὖτος
ἐξηγητὴς καὶ λόγιος προετρέπετο ἀπὸ τοὖ ἱερατείου ἐπὶ τ῅ς Ἐκκλησίας εἰπεῖν·
φασὶ γὰρ αὐτὸν καὶ πρεσβυτερίου κατηξιῶσθαι τὸ πρίν, πρὶν ἥ τοὖ θὖσαι.
Προτρεπομένων οὗν, ὡς ἔφην, αὐτὸν ἐπὶ τ῅ς Ἐκκλησίας εἰπεῖν καὶ πολλὰ
καταναγκασάντων τῶν τὸ τηνικαὖτα ἐν ῾Ιεροσολύμοις τὴν ἱερωσύνην τ῅ς
ἁγίας Ἐκκλησίας διεπόντων, ἀναστὰς ἐπὶ πόδας τὸ ὆ητὸν μόνον τὸ τοὖ
ψαλμοὖ τοὖ τεσσαρακοστοὖ ἐνάτου ἐπειπών, τὴν π᾵σαν διαστολὴν παρελθών,
ὡς λέγει ὁ ψαλμός, «Σ῵ δὲ ἁμαρτωλ῵ εἶπεν ὁ Θεός· ἵνα τί σὺ ἐκδιηγῆ τὰ
δικαιώματά μου καὶ ἀναλαμβάνεις τὴν διαθήκην μου διὰ στόματός σου»;
Πτύξας τὸ βιβλίον ἐπέδωκε καὶ ἐκάθισε μετὰ κλαυθμοὖ καὶ δακρύων, τῶν
πάντων ὁμοὖ σὺν αὐτ῵ κλαιόντων.
3. Μετὰ χρόνον ἀπ' ἐντεὖθεν προτρεπομένων αὐτὸν πολλῶν καὶ
ἀναγκαζόντων, ᾿Αμβροσίῳ τινὶ συντυχὼν τῶν διαφανῶν ἐν αὐλαῖς βασιλικαῖς
(τινὲς δὲ τοὖτον τὸν ᾿Αμβρόσιον ἔφασαν οἱ μὲν Μαρκιωνιστήν, οἱ δὲ
΢αβελλιανόν) κατήχησε γοὖν τὸν αὐτὸν ἀπὸ τ῅ς αἱρέσεως ἐκκλῖναι καὶ
ἀναθεματίσαι καὶ τὴν πίστιν ἀναδέξασθαι τ῅ς ἁγίας Θεοὖ Ἐκκλησίας· ἦν γὰρ
τότε ὁ αὐτὸς ᾿Ψριγένης τ῅ς ὀρθ῅ς καὶ καθολικ῅ς πίστεως.
y muchas veces fue arrastrado por la ciudad, insultado y sometido a torturas
implacables. En cierta ocasión, como se cuenta, los griegos le raparon y le sentaron
en la escalera del llamado Serapeon, el templo de su ídolo – pues los sacerdotes de
sus ídolos asumen tal postura – y le ordenaron entregar ramas de palmera a los
que subían para cometer el inicuo acto de adorar al ídolo. Pero él, tomando [las
ramas+, clamó con gran voz y con franqueza, sin temor ni duda, diciendo: “¡Venid,
tomad no la rama del ídolo, sino la rama de Cristo!”. Y hay muchos hechos
virtuosos que los antiguos refieren por tradición acerca de él.
2. Pero sus hechos no permanecieron [dignos] del premio hasta el final.
Debido a la superioridad de su elocuencia e instrucción fue objeto de una gran
envidia y esto más bien irritó a los que por aquel entonces ejercían la autoridad.
Con una diabólica maniobra, los hacedores de maldad concibieron la idea de
hacerle lo más vergonzoso para un hombre y aplicarle tal clase de castigo, y
consiguieron a un etíope para que abusara de su cuerpo. Pero él – que no
soportaba siquiera la idea de tal acto diabólico – gritó que, puestas ante él ambas
opciones, elegía más bien ofrecer sacrificio. Ciertamente, él no hizo esto por libre
voluntad, como es ampliamente conocido; pero, puesto que él convino totalmente
en hacer esto, tomó incienso en sus manos y lo arrojó al fuego del altar. Y de esta
forma fue excluido de la categoría de mártir por los confesores y mártires que en
aquel entonces fueron sus jueces, y fue expulsado de la Iglesia. Dado que esto
sucedió en Alejandría, al no poder soportar la burla de los que le reprochaban, se
marchó y se fue a vivir a Palestina, es decir, a Judea. Al llegar a Jerusalén fue
exhortado a hablar en la Iglesia por el clero, puesto que era un expositor [de las
Escrituras] y un hombre instruido; (dicen que fue ordenado presbítero
previamente, antes de sacrificar). Así que, como dije, exhortado y muy presionado
a hablar en la Iglesia por los que en aquel momento ejercían el sacerdocio de la
santa Iglesia en Jerusalén, se puso de pie y recitó solamente el versículo del salmo
cuarenta y nueve, omitiendo todo el pasaje anterior; así dice el salmo: “Dios dijo al
pecador: ¿Por qué expones tú mis ordenanzas y tomas en tu boca mi pacto?” 442. Y
cerrando el libro, lo entregó y se sentó con lamentos y lágrimas, y todos lloraron
junto con él.
3. Después de un tiempo, luego de que muchos le exhortaran y presionaran,
se encontró con un tal Ambrosio, una persona ilustre en la corte real (algunos
decían que este Ambrosio era marcionista, pero otros que era sabeliano). Orígenes,
en efecto, le enseñó a rechazar y apartarse de esa secta y a adoptar la fe de la santa
Iglesia de Dios, pues en aquel entonces el mismo Orígenes era de la fe recta y
ortodoxa.
Ὁ δὲ προειρημένος ᾿Αμβρόσιος ἐπειδὴ ἀπὸ ἄλλης αἱρέσεως ὑπ῅ρχε καὶ <οἷα>
ἀνὴρ λόγιος καὶ σπουδαῖος περὶ τὰς [θείας] ἀναγνώσεις τῶν θείων Γραφῶν,
διὰ τὴν ἐν ταῖς θείαις βίβλοις βαθύτητα τῶν νοημάτων ἠξίωσε τὸν αὐτὸν
᾿Ψριγένην φράσαι αὐτ῵. Ὁ δὲ βουλόμενος εἰς ἐκείνου καθ῅κον καὶ προτροπὴν
πάσης Γραφ῅ς ὡς εἰπεῖν ἑρμηνεὺς γενέσθαι [καὶ] ἐξηγήσασθαι ἐπετήδευσε καὶ
ἐν τῆ Σύρῳ τ῅ς Υοινίκης, ὡς λόγος ἔχει, εἴκοσι ὀκτὼ ἔτη *, πολιτείᾳ μὲν
ὑπερβαλλούσῃ καὶ σχολῆ καὶ καμάτῳ *, τοὖ μὲν ᾿Αμβροσίου τὰ πρὸς τροφὰς
αὐτ῵ τε καὶ τοῖς ὀξυγράφοις [καὶ] τοῖς ὑπηρετοὖσιν αὐτ῵ ἐπαρκοὖντος, χάρτην
τε καὶ τὰ ἄλλα τῶν ἀναλωμάτων, καὶ τοὖ ᾿Ψριγένους ἔν τε ἀγρυπνίαις καὶ ἐν
σχολῆ μεγίστῃ τὸν κάματον τὸν περὶ τ῅ς Γραφ῅ς διανύοντος. Ὅθεν τὸ πρῶτον
αὐτοὖ ἐπιμελῶς φιλοτιμησαμένου συναγαγεῖν τῶν ἓξ ἑρμηνειῶν, ᾿Ακύλα
΢υμμάχου τῶν τε ἑβδομήκοντα δύο καὶ Θεοδοτίωνος, πέμπτης τε καὶ ἕκτης
ἐκδόσεως <τὰς βίβλους ἐξέδωκεν>, μετὰ παραθέσεως ἑκάστης λέξεως
῾Εβραϊκ῅ς καὶ αὐτῶν ὁμοὖ τῶν <῾Εβραϊκῶν> στοιχείων· ἐκ παραλλήλου δὲ
ἄντικρυς, δευτέρᾳ σελίδι χρώμενος κατὰ σύνθεσιν ῾Εβραϊκ῅ς μὲν τ῅ς λέξεως,
δι' ῾Ελληνικῶν δὲ [τῶν] γραμμάτων ἑτέραν πάλιν πεποίηκε σύνθεσιν· ὡς εἶναι
μὲν ταὖτα καὶ καλεῖσθαι ῾Εξαπλ᾵, ἐπὶ <δὲ> τὰς ῾Ελληνικὰς ἑρμηνείας
<γενέσθαι> δύο ὁμοὖ παραθέσεις, ῾Εβραϊκ῅ς φύσει δι' <῾Εβραϊκῶν> στοιχείων
καὶ ῾Εβραϊκ῅ς δι' ῾Ελληνικῶν στοιχείων, ὥστε εἶναι τὴν π᾵σαν Παλαιὰν
Διαθήκην δι' ῾Εξαπλῶν καλουμένων καὶ διὰ τῶν δύο τῶν ῾Εβραϊκῶν ὆ημάτων.
Σαύτην ὁμοὖ π᾵σαν τὴν πραγματείαν ὁ ἀνὴρ μετὰ καμάτου πεφιλοτίμητο·
ἀλλὰ οὐκ εἰς τέλος τὸ κλέος αὐτοὖ ἄσβεστον διήνυσε. ΢υμβέβηκε γὰρ αὐτ῵ τὸ
τ῅ς πολυπειρίας εἰς μέγα πτῶμα. Ἐξ αὐτοὖ γὰρ τοὖ σκοποὖ, βουλόμενος μηδὲν
τῶν θείων Γραφῶν ἐ᾵σαι ἀνερμήνευτον, εἰς ἐπαγωγὴν ἑαυτὸν περιέβαλεν
ἁμαρτίας καὶ θανάσιμα ἐξηγήσατο ὆ήματα, ἐξ ο὘περ οἱ ᾿Ψριγενιασταὶ
καλούμενοι, οὐχ οἱ πρῶτοι οἱ τὴν αἰσχρουργίαν *· οὐ γὰρ ἔχω περὶ ἐκείνων
λέγειν, ὡς καὶ ἤδη προεῖπον, εἰ ἐκ τούτου τοὖ ᾿Ψριγένους, τοὖ καὶ ᾿Αδαμαντίου,
ἐσχήκασι τὴν ἀρχὴν ἥ ἕτερόν τινα ἀρχηγὸν ἐσχήκασιν, <καὶ αὐτὸν> ᾿Ψριγένην
λεγόμενον. Υασὶ δὲ καὶ τοὖτον τὸν ᾿Ψριγένην ἐπινενοηκέναι <τι> ἑαυτ῵ κατὰ
τὸ σωμάτιον. Οἱ μὲν <γὰρ> λέγουσιν αὐτὸν νεὖρον ἀποτετμηκέναι διὰ τὸ μὴ
ἡδονῆ ὀχλεῖσθαι μηδὲ ἐν ταῖς κινήσεσι ταῖς σωματικαῖς φλέγεσθαί τε καὶ
πυρπολεῖσθαι. Ἄλλοι δὲ οὐχί φασιν, ἀλλ' ἐπενόησέ τι φάρμακον ἐπιθεῖναι τοῖς
μορίοις καὶ ἀποξηρ᾵ναι. Ἕτεροι δὲ καὶ ἄλλα εἰς αὐτὸν ἀναφέρειν τολμῶσιν, ὡς
ὅτι καὶ βοτάνην τινὰ η὘ρεν ἰατρικὴν μνήμης ἕνεκα. Καὶ τὰ μὲν ὑπέρογκα περὶ
αὐτοὖ λεγόμενα οὐ πάνυ πεπιστεύκαμεν, ὅμως τὰ λεγόμενα ἐξειπεῖν οὐ
παρελίπομεν.
4. ῾Η δὲ ἐξ αὐτοὖ φὖσα αἵρεσις πρῶτον μὲν ἐν τῆ τῶν Αἰγυπτίων χώρᾳ
ὑπάρχουσα, τὰ νὖν δὲ παρ' αὐτοῖς τοῖς ἐξοχωτάτοις καὶ δοκοὖσι τὸν μονήρη
βίον ἀναδεδέχθαι <εὑρίσκεται>, παρὰ τοῖς φύσει κατὰ τὰς ἐρημίας ἀναχωροὖσί
τε καὶ τὴν ἀκτημοσύνην ἑλομένοις· δεινὴ δὲ καὶ αὕτη
Puesto que el antes mencionado Ambrosio era de otra secta y era un hombre
instruido y diligente en la lectura de las sagradas Escrituras, le pidió a Orígenes
que se las explicara debido a la profundidad de los conceptos en los libros
sagrados. A impulso de Ambrosio y en cumplimiento [de su pedido], Orígenes
pretendió convertirse en el intérprete – por así decir – de toda la Escritura [y] se
ocupó de explicarla. Según se dice, [pasó]* dieciocho años en Tiro de Fenicia,
[consagrándose]* a un estilo de vida sobresaliente, al estudio y al trabajo duro.
Ambrosio proveyó para su sustento, a los taquígrafos y sus sirvientes, el papiro y
los demás gastos, y Orígenes concluyó el trabajo sobre la Escritura pasando noches
en vela y con el más intenso estudio. En primer lugar, se esforzó diligentemente
por reunir las seis versiones [del Antiguo Testamento] – Aquila, Símaco, la
Septuaginta, Teodoción, una quinta y una sexta traducción - <publicó los libros>,
con la aposición de cada expresión hebrea junto a ellas, con las letras <hebreas>
también; y paralelamente, en una segunda columna opuesta a la sección utilizada
para las expresiones hebreas, dispuso otra sección pero en letras griegas. Por tener
estas [seis columnas] es llamada Hexapla, <y> además de las traducciones griegas
<tiene> dos versiones añadidas: la hebrea propiamente dicha, con letras hebreas, y
la hebrea con letras griegas, de suerte que todo el Antiguo Testamento queda
[comprendido] en las versiones de las llamadas Hexaplas y en las dos de los textos
hebreos.
Orígenes se esforzó laboriosamente en todo este asunto, pero no conservó
su buena fama inmaculada hasta el fin pues su gran conocimiento resultó ser su
gran desgracia. Por su mismo propósito de no querer dejar nada de las sagradas
Escrituras sin explicar, él – como una incitación al pecado – se condenó a sí mismo
y expuso palabras mortales. De él proceden los llamados origenistas, no los
primeros, los que [practican]* la obscenidad; como ya dije antes, acerca de éstos no
puedo decir si han tenido su inicio a partir de este Orígenes, también conocido
como Adamantino, o si han tenido otro fundador, <el cual también> se llamaba
Orígenes. También dicen que este Orígenes se hizo <algo> a sí mismo en el cuerpo.
Algunos dicen que se cortó un nervio para no ser importunado por el placer
[sexual] ni ser inflamado y consumido por los impulsos corporales. Pero otros
dicen que no, sino que inventó un remedio para aplicar sobre los genitales y
secarlos. Otros incluso se atreven a atribuirle otros [inventos], por ejemplo que
descubrió una planta medicinal que sirve para la memoria. Y aunque no confiamos
demasiado en las cosas exageradas que se dicen acerca de él, no obstante no
omitimos referir lo que se dice.
4. La secta que surgió de él se presentó primeramente en el país de Egipto,
pero ahora <se halla [extendida]> entre aquellas personas más distinguidas y que
parecen haber adoptado la vida monástica, entre los que realmente se retiraron al
desierto y han elegido la pobreza; pero ésta también es [una secta] terrible
καὶ πασῶν τῶν παλαιῶν μοχθηροτέρα, ἡ καὶ σὺν ἐκείνοις τὰ ὅμοια φρονοὖσα.
Κἄν τε γὰρ αἰσχρότητα ἐπιτελεῖν οὐ παρασκευάζῃ τοὺς αὐτῆ μαθητευομένους,
ἀλλ' οὗν γε δεινοτέραν αἰσχρότητος δεινὴν ὑπόνοιαν εἰς αὐτὸ τὸ Θεῖον
ἐνσκήπτει. Ἐκ τούτου γὰρ καὶ ῎Αρειος τὰς προφάσεις εἴληφε καὶ οἱ καθεξ῅ς
᾿Ανόμοιοί τε καὶ οἱ ἄλλοι.
Υάσκει γὰρ ο὘τος, τολμήσας δ῅θεν περὶ τῶν ἀρχῶν λέγειν, πρῶτον μὲν ὅτι
ὁ Τἱὸς ὁ Μονογενὴς ὁρ᾵ν τὸν Πατέρα οὐ δύναται, ἀλλ' οὔτε τὸ Πνεὖμα τὸν
Τἱὸν δύναται θεάσασθαι, οὔτε μὴν ἄγγελοι τὸ Πνεὖμα οὔτε οἱ ἄνθρωποι τοὺς
ἀγγέλους. Καὶ αὕτη πρώτη αὐτοὖ πτῶσις. Ἐκ γὰρ τ῅ς οὐσίας τοὖ Πατρὸς οὐ
θέλει εἶναι τὸν Τἱόν, ἀλλὰ παντάπασιν ἀλλότριον Πατρὸς τοὖτον εἰσηγεῖται,
κτιστόν τε ἅμα. Βούλεται δὲ ὡς κατὰ χάριν τὸ Τἱὸν αὐτὸν καλεῖσθαι λέγειν.
Εἰσὶ δὲ καὶ ἄλλαι αὐτοὖ πτώσεις μείζους. Σὴν ψυχὴν γὰρ τὴν ἀνθρωπείαν
λέγει προϋπάρχειν, ἀγγέλους δὲ ταύτας εἶναι καὶ δυνάμεις ἄνω, ἐν ἁμαρτίαις
δὲ ἀμπλακησάσας καὶ τούτου ἕνεκεν εἰς τιμωρίαν εἰς τοὖτο τὸ σῶμα
κατακεκλεισμένας. Πέμπεσθαι δὲ ἀπὸ Θεοὖ <κάτω> πρὸς τιμωρίαν, ὅπως
ἐνταὖθα πρώτην κρίσιν ὑποδέξωνται. Διόπερ, φησί, καὶ δέμας κέκληται τὸ
σῶμα, διὰ τὸ δεδέσθαι τὴν ψυχὴν ἐν τ῵ σώματι· τὴν πάλαι ᾿Ελλήνων μυθώδη
ὑπόνοιαν φανταζόμενος. Εἰς ταὖτα δὲ καὶ <ἄλλους> μύθους ἐκτίθεται. Χυχὴν
γάρ φησι διὰ τοὖτο καλοὖμεν, διὰ τὸ ἄνωθεν ἐψύχθαι. Μαρτυρίας δὲ κατὰ τὸν
ἴδιον νοὖν ἐπιπλάσσεται ἀπὸ τῶν θείων Γραφῶν, οὐχ οὕτως ἐχούσας οὐδὲ
οὕτως ἐκδεδομένας. Σὸ γὰρ εἰπεῖν, φησί, τὸν προφήτην «Πρὶν ἥ ταπεινωθ῅ναί
με ἐγὼ ἐπλημμέλησα», [ἐξ] αὐτ῅ς, φησί, τ῅ς ψυχ῅ς ὁ λόγος, ὡς ἄνω ἐν οὐραν῵
πλημμελησάσης, πρὶν ἥ ἐν τ῵ σώματι τεταπεινῶσθαι· καὶ τὸ εἰπεῖν
«Ἐπίστρεψον ἡ ψυχή μου εἰς τὴν ἀνάπαυσίν σου», ὡς τοὖ ἀνδραγαθήσαντος
ἐνταὖθα ἐν ἀγαθοεργίᾳ, ἐπιστρέφοντος εἰς τὴν ἄνω ἀνάπαυσιν διὰ τὴν αὐτοὖ
τ῅ς ἐργασίας δικαιοπραγίαν. Καὶ πολλὰ ἔστιν ἄλλα τοιαὖτα λέγειν. Σὸ κατ'
εἰκόνα δέ φησιν ἀπολωλεκέναι τὸν ᾿Αδάμ. Ἐντεὖθεν φησὶ καὶ τοὺς χιτῶνας
τοὺς δερματίνους ἐπισημάνασθαι τὴν Γραφήν· ὅτι, φησίν, <τό> «Ἐποίησεν
αὐτοῖς χιτῶνας δερματίνους καὶ ἐνέδυσεν αὐτούς» τὸ σῶμα, φησίν, ἐστί. Καὶ
πολλή τίς ἐστι παρ' αὐτ῵ ἡ ᾀδομένη χλεύη. Σὴν δὲ τῶν νεκρῶν ἀνάστασιν
ἐλλιπ῅ ποιεῖται, π῅ μὲν λόγῳ συνιστῶν ταύτην, π῅ δὲ ἐξαρνούμενος
τελειότατα, ἄλλοτε δὲ καὶ μέρος ἐξ αὐτ῅ς ἀνίστασθαι <λέγων>. Ἀλληγορεῖ δὲ
λοιπὸν ὅσαπερ δύναται, τόν τε παράδεισον τά τε τούτου ὕδατα καὶ τὰ ἐπάνω
τῶν οὐρανῶν καὶ τὸ ὕδωρ τὸ ὑποκάτω τ῅ς γ῅ς. Σαὖτα δὲ καὶ τὰ τούτοις ὅμοια
φλυαρῶν οὐ διαλείπει. Ἤδη δὲ καὶ ἐν ἄλλοις τισὶ τόποις τὰ τοιαὖτα περὶ αὐτοὖ
μνησθέντες διεξεληλύθαμεν.
5. Οὐδὲν δὲ καὶ νὖν λυπήσει αὗθις ἐν τῆ κατ' αὐτὸν αἱρέσει περὶ τ῅ς αὐτ῅ς
αἰτίας τε καὶ ὑποθέσεως διηγήσασθαι καὶ ἐξ αὐτῶν τῶν ὑπ' αὐτοὖ
ὑποβαλλομένων τὴν ἀνατροπὴν ποιήσασθαι. Πολλὴ γὰρ ἡ τούτου εἰς ὕστερον
γενομένη ἀτοπία καὶ ἐπιτήδευσις παραπεποιημένης ἐννοίας
y más perversa que todas las antiguas, ya que también comparte ideas semejantes
con aquéllas. Pues, aunque no prepare a sus discípulos para llevar a cabo cosas
vergonzosas, sin embargo lanza una funesta sospecha – más terrible que la
obscenidad – sobre la Divinidad misma. Arrio, los anomoeanos que le siguieron a
continuación y los demás han tomado sus pretextos de él.
En primer lugar, Orígenes afirma – tal como supuestamente se atrevió a
decir [en su libro] Sobre los principios443 – que el Hijo Unigénito no puede ver al
Padre, y que tampoco el Espíritu puede contemplar al Hijo, ni por cierto los
ángeles al Espíritu, ni los hombres a los ángeles. Esta es su primera falla. Sostiene
que el Hijo no es de la esencia del Padre, sino que lo presenta como completamente
distinto del Padre en esencia, y además creado. Pretende decir que es llamado Hijo
por gracia. Pero tiene otras fallas mayores. Dice que el alma humana es
preexistente y que las almas son ángeles y potencias celestiales pero que han
pecado y, por esta causa, han sido aprisionadas en este cuerpo como castigo. Han
sido enviadas <abajo> por Dios para ser castigadas, de manera que reciban un
primer juicio aquí. Por lo cual – dice – el cuerpo también es llamado “estructura”,
debido a que el alma está atada444 al cuerpo; pero se está imaginando la fabulosa
conjetura de los antiguos griegos. También expone <otros> cuentos sobre esto. Dice
que al alma la llamamos así porque se enfrió445 cuando descendió. Se concentra en
los testimonios de las sagradas Escrituras que se conforman a su propia opinión,
no tal como son ni como se deben interpretar. Afirma que las palabras del profeta:
“Antes de que fuera humillado, yo cometí una falta”446 son las palabras del alma
misma, porque cometió una falta en el cielo antes de ser humillada en el cuerpo; y
las palabras: “Vuelve, alma mía, a tu reposo”447 son las de uno que se ha conducido
virtuosamente haciendo buenas obras aquí, que vuelve al reposo celestial a causa
de la justicia de su actuar. Y hay muchas otras cosas que decir de esta clase. Dice
que Ad{n ha perdido *su condición de+ “imagen *de Dios+”. De aquí – dice – la
Escritura también da a entender las túnicas de piel, porque <la expresión> “Les
hizo túnicas de piel y los vistió”448 se refiere al cuerpo. ¡La cantidad de ridiculeces
dichas por él es inmensa! Hace de la resurrección de los muertos algo defectuoso, a
veces sosteniéndola nominalmente, a veces negándola totalmente, y otras veces
<diciendo> que hay una resurrección parcial. Por lo demás, da una explicación
alegórica de cuanto puede: del paraíso, sus aguas, las aguas arriba de los cielos y el
agua debajo de la tierra. No para de decir estas estupideces y otras semejantes a
éstas. Pero ya hemos hecho mención de tales cosas acerca de él y las hemos
refutado en algunas de [nuestras] otras obras449.
5. Pero, por otra parte, incluso ahora – en la secta que le concierne – no hará
daño describirlas por la misma razón y propósito y hacer la refutación de sus
propias declaraciones. El disparate que surgió posteriormente de esto es enorme, y
y [ha generado] la profesión de una idea falsa
καὶ ἔξω βεβηκυίας τ῅ς ἀληθείας. Ἔδοξε γὰρ κατὰ αἱρέσεων πασῶν τῶν πρὸ
αὐτοὖ λέγειν καὶ ἀνατρέπειν ἑκάστην, ὕστερον δὲ καὶ αὐτὸς αἵρεσιν οὐ τὴν
τυχοὖσαν ταύτην τ῵ βίῳ ἐξήμεσε. Καὶ πρῶτον μὲν οὗν τὰ ὑπ' αὐτοὖ ὆ηθέντα
εἰς ἔλεγχον
τ῅ς αὐτοὖ παραπεποιημένης ἐπιπλάστου ἐννοίας παραθήσομαι, ἔπειτα δὲ καὶ
τὰ κατ' αὐτοὖ ὆ηθησόμενα παρὰ τ῅ς ἡμῶν μετριότητος ὑποδείξω. Καὶ ἔστι
τάδε, ὅσαπερ ἐν τ῵ πρώτῳ ψαλμ῵ εἰσηγήσατο τ῵ βίῳ—ἐν πάσῃ γὰρ Γραφῆ ἀεὶ
ὀλισθαίνων κατὰ λέξιν ἐν τοῖς ἀναγκαίοις παρέπεσεν. Ἐπειδὴ δὲ ὄγκος πολύς
ἐστι (λέγεται γὰρ πολλὴν πεποιηκέναι σύνταξιν εἰς ἑκάστην Γραφήν, ὡς
ἔφην), * οὐ παρῃτήσατο εἰπεῖν ἃ αὐτ῵ ἔδοξε. Καὶ ὅσα μὲν ἐν προσομιλίαις καὶ
διὰ τῶν προοιμίων εἰς ἤθη τε καὶ εἰς φύσεις ζῴων τε καὶ τῶν ἄλλων παρ' αὐτοὖ
εἴρηται, μέσος φερόμενος πολλάκις χαρίεντα διηγήσατο· ὅσα δὲ εἰς δόγματα
ἐδογμάτισε καὶ περὶ πίστεως καὶ μείζονος θεωρίας, τῶν πάντων ἀτοπώτατος
τῶν πρὸ αὐτοὖ καὶ μετ' αὐτὸν εὑρίσκεται, πλὴν τῶν ἐν ταῖς αἱρέσεσιν
αἰσχρουργιῶν. Ἔδοξε γὰρ αὐτὸς καὶ ἀσκητικὸν βίον ἐπανῃρ῅σθαι, ὡς καὶ ἄνω
μοι προδεδήλωται· διὸ καὶ τὸν θώρακα αὐτοὖ φασί τινες ἀπὸ ὑπερβολ῅ς
πολιτείας, ἀσιτίας τε καὶ ἀποχ῅ς ἐμψύχων πεπτωκέναι. Υέρε δὴ οὗν αὐτὰς τὰς
αὐτοὖ λέξεις παραθησόμεθα ἐκ τοὖ πρώτου ψαλμοὖ <μετὰ> καὶ τῶν ἐν αὐτ῵
θεωριῶν, [καὶ] ὧν ἐδογμάτισεν, αὐτοῖς τοῖς λόγοις, ἵνα μή τινες εἴπωσι τὰ κατ'
αὐτοὖ ὑφ' ἡμῶν λεγόμενα σεσυκοφαντ῅σθαι. Καὶ οὐχ ὅτι πάντως μόνον ἐν τ῵
πρώτῳ ψαλμ῵ ἐξέπεσε τ῅ς ἀληθείας, ἀλλὰ ὡς πολλάκις εἶπον, καὶ ἐν ἑκάστῃ
ἐξηγήσει. Διὰ δὲ τὸν ὄγκον τ῅ς αὐτοὖ πραγματείας ἀπὸ τοὖ προειρημένου
ψαλμοὖ συλλέξαντες ἐνταυθοῖ, ἀπὸ [τ῅ς] μι᾵ς ἥ δύο ἥ τριῶν λέξεων τὸ π᾵ν
τ῅ς περὶ τὴν πίστιν μοχθηρίας αὐτοὖ ἀποκαλύψωμεν κατ' αὐτῶν τε εἰπεῖν
ἀναγκαίως ἐπιμελησώμεθα. Καὶ ἔστιν εὐθὺς ἑκάστης λέξεως τὸ ἐδάφιον
οὕτως, ὅπως γνῴης, ὦ φιλόκαλε ἀκροατά, ὅτι φανερώτατα τὸν Τἱὸν τοὖ Θεοὖ
κτίσμα ἐδογμάτισε, καὶ ἀπὸ τ῅ς περὶ τοὖ Τἱοὖ τόλμης γν῵ς ὅτι τὸ Πνεὖμα τὸ
ἅγιον κτίσμα κτίσματος εἰσηγήσατο. Ἀπ' ἀρχ῅ς οὗν ἀναλέξωμεν τὸν ψαλμόν,
ἕως αὐτ῅ς τ῅ς λέξεως, ὡς αὐτὸς ᾿Ψριγένης ἔφη·

Σῶν ᾿Ψριγένους εἰς τὸν α ψαλμὸν ἀρχή.

6. Κεκλεῖσθαι καὶ ἐσφραγίσθαι τὰς θείας Γραφὰς οἱ θεῖοί φασι λόγοι τῆ


«κλειδὶ τοὖ Δαυίδ», τάχα δὲ καὶ σφραγῖδι, περὶ ἧς εἴρηται τό «ἐκτύπωμα
σφραγῖδος, ἁγίασμα Κυρίῳ», τουτέστι τῆ δυνάμει τοὖ δεδωκότος αὐτὰς Θεοὖ
τῆ ἀπὸ τ῅ς σφραγῖδος δηλουμένῃ. Περὶ μὲν οὗν τοὖ κεκλεῖσθαι καὶ
ἐσφραγίσθαι ὁ ᾿Ιωάννης ἀναδιδάσκει ἐν τῆ ᾿Αποκαλύψει λέγων «Καὶ τ῵
ἀγγέλῳ τ῅ς ἐν Υιλαδελφίᾳ Ἐκκλησίας γράψον· Σάδε λέγει ὁ ἅγιος, ὁ ἀληθινός,
ὁ ἔχων τὴν κλεῖν τοὖ Δαυίδ, ὁ ἀνοίγων καὶ οὐδεὶς κλείσει καὶ κλείων καὶ οὐδεὶς
ἀνοίξει·
que ha quedado fuera de la verdad. Pues pareció hablar contra todas las sectas que
hubo antes que él y refutar a cada una, pero luego él mismo vomitó al mundo esta
secta desafortunada. Así pues, en primer lugar expondré lo dicho por él para
refutar su falsa y engañosa idea, y luego mostraré también los [argumentos] dichos
contra él por nuestra mediocridad. Y aquí están las cosas que explicó al mundo en
su Comentario al salmo primero – pues aunque siempre anda resbalando por toda la
Escritura, en las partes importantes se equivocó en muchas palabras. Puesto que
[su obra] es muy abultada (se dice que ha compuesto un tratado enorme sobre
cada Escritura, como dije) [es imposible citarla por completo, pero Orígenes]* no
renunció a decir lo que pensaba. Se ganó una modesta reputación por lo que dijo
en sus homilías y prefacios sobre las costumbres, la naturaleza de los animales y
demás cosas, y muchas veces dio explicaciones ingeniosas; pero en cuanto a las
doctrinas que enseñó, acerca de la fe y de la contemplación superior, es el más
insensato de todos cuantos existieron antes y después de él, excepto por los actos
vergonzosos en las sectas. Pues él pretendió llevar una vida ascética, como ya he
manifestado más arriba; por lo cual algunos dicen que por su exagerado estilo de
vida – por sus ayunos y su abstinencia de carne – su estómago se arruinó. Pues
bien, expondremos sus propias palabras del Comentario al salmo primero <junto con>
sus observaciones al mismo [y] lo que enseñó con sus propias palabras, para que
nadie alegue que lo que decimos contra él es una calumnia. De todas formas, no se
apartó de la verdad sólo en el Comentario al salmo primero sino, como dije muchas
veces, en cada explicación. Debido al volumen de su trabajo hemos recopilado aquí
[tan sólo algunos pasajes] del salmo antes mencionado, y a partir de una, dos o tres
palabras desenmascararemos la totalidad de su perversidad acerca de la fe,
teniendo el necesario cuidado al hablar respecto de ellas. Y este es, directamente, el
fundamento de cada palabra para que sepas, ¡oh, lector estudioso!, que él enseñó
clarísimamente que el Hijo de Dios es una criatura y que comprendas que, de su
atrevimiento acerca del Hijo, enseñó que el Espíritu Santo es una criatura de una
criatura. Por consiguiente, leeremos el salmo desde el principio hasta el pasaje
mismo [en cuestión], tal como lo dijo el mismo Orígenes.

Comienzo del [comentario] de Orígenes al salmo primero

6. “Las palabras divinas dicen que las sagradas Escrituras han sido cerradas
y selladas con la `llave de David´450, quizá también con el sello acerca del cual se
dice `una estampa de un sello, consagrada al Señor´451, esto es, [selladas] por el
poder del Dios que las ha dado, el que es manifestado por el sello. En el
Apocalipsis Juan nos explica sobre este cierre y sello diciendo: `Y escribe al ángel
de la iglesia en Filadelfia: Esto dice el Santo, el Verdadero, el que tiene la llave de
David, el que abre y ninguno cierra, y el que cierra y ninguno abre:
οἶδά σου τὰ ἔργα· ἰδού, δέδωκα θύραν ἐνώπιόν σου ἀνεῳγμένην, ἣν οὐδεὶς
δύναται κλεῖσαι αὐτήν». Καὶ μετ' ὀλίγα «Καὶ εἶδον ἐπὶ τὴν δεξιὰν τοὖ
καθημένου ἐπὶ τὸν θρόνον βιβλίον γεγραμμένον ἔσωθεν καὶ ὄπισθεν,
κατεσφραγισμένον σφραγῖσιν ἑπτά. Καὶ εἶδον ἄλλον ἄγγελον ἰσχυρὸν
κηρύσσοντα ἐν φωνῆ μεγάλῃ· τίς ἄξιος ἀνοῖξαι τὸ βιβλίον καὶ λὖσαι τὰς
σφραγῖδας αὐτοὖ; Καὶ οὐδεὶς ἠδύνατο ἐν τ῵ οὐραν῵ οὔτε ἐπὶ τ῅ς γ῅ς οὔτε
ὑποκάτω τ῅ς γ῅ς ἀνοῖξαι τὸ βιβλίον οὔτε βλέπειν αὐτό. Καὶ ἔκλαιον, ὅτι οὐδεὶς
ἄξιος εὑρέθη ἀνοῖξαι τὸ βιβλίον οὔτε βλέπειν αὐτό. Καὶ εἷς ἐκ τῶν
πρεσβυτέρων λέγει μοι· μὴ κλαῖε, ἰδού, ἐνίκησεν ὁ λέων ὁ ἐκ τ῅ς φυλ῅ς ᾿Ιούδα,
ἡ ὆ίζα Δαυίδ, ἀνοῖξαι τὸ βιβλίον καὶ τὰς ἑπτὰ σφραγῖδας αὐτοὖ». Περὶ δὲ τοὖ
ἐσφραγίσθαι μόνον ὁ ᾿ΗσαἸας οὕτως «Καὶ ἔσται ὑμῖν τὰ ὆ήματα πάντα ταὖτα
ὡς οἱ λόγοι τοὖ βιβλίου τούτου τοὖ ἐσφραγισμένου, ὃ ἐὰν δῶσιν αὐτὸ ἀνθρώπῳ
ἐπισταμένῳ γράμματα, λέγοντες· ἀνάγνωθι ταὖτα, καὶ ἐρεῖ· οὐ δύναμαι
ἀναγνῶναι, ἐσφράγισται γάρ. Καὶ δοθήσεται τὸ βιβλίον τοὖτο εἰς χεῖρας
ἀνθρώπου μὴ ἐπισταμένου γράμματα, καὶ ἐρεῖ αὐτ῵· ἀνάγνωθι τοὖτο. Καὶ
ἐρεῖ· οὐκ ἐπίσταμαι γράμματα». Σαὖτα γὰρ οὐ μόνον περὶ τ῅ς ᾿Αποκαλύψεως
᾿Ιωάννου καὶ τοὖ ᾿ΗσαἸου νομιστέον λέγεσθαι, ἀλλὰ καὶ περὶ πάσης θείας
Γραφ῅ς, ὁμολογουμένως κἅν παρὰ τοῖς μετρίως ἐπαἸειν λόγων θείων
δυναμένοις πεπληρωμένης αἰνιγμάτων καὶ παραβολῶν, σκοτεινῶν τε λόγων
καὶ ἄλλων ποικίλων εἰδῶν ἀσαφείας, δυσλήπτων τῆ ἀνθρωπίνῃ φύσει. Ὅπερ
διδάξαι βουλόμενος καὶ ὁ ΢ωτήρ φησιν, ὡς τ῅ς κλειδὸς οὔσης παρὰ τοῖς
γραμματεὖσι καὶ Υαρισαίοις οὐκ ἀγωνιζομένοις τὴν ὁδὸν εὑρεῖν τοὖ ἀνοῖξαι,
τό «Οὐαὶ ὑμῖν τοῖς νομικοῖς, ὅτι ἤρατε τὴν κλεῖδα τ῅ς γνώσεως· αὐτοὶ οὐκ
εἰσήλθετε, καὶ τοὺς εἰσερχομένους οὐκ ἀφίετε εἰσελθεῖν».
7. Σαὖτα δὲ ἡμῖν ἐν προοιμίῳ λέλεκται, εἰς μέγιστον ἀγῶνα καὶ
ὁμολογουμένως ὑπὲρ ἡμ᾵ς καὶ τὴν ἕξιν ἡμῶν ἀναγκαζομένοις ὑπὸ τ῅ς πολλ῅ς
σου φιλομαθείας καὶ δυσωπουμένοις ὑπὸ τ῅ς χρηστότητός σου καὶ τ῅ς
μετριότητος, ἱερὲ ᾿Αμβρόσιε, κατελθεῖν. Καὶ ὅτι γε ἐπὶ πολὺ ἀναδυόμενόν με,
διὰ τὸ εἰδέναι τὸν κίνδυνον οὐ μόνον τοὖ λέγειν περὶ τῶν ἁγίων, ἀλλὰ πολλ῵
πλέον τοὖ γράφειν καὶ τοῖς μεθ' ἡμ᾵ς καταλιπεῖν, παντοδαπῶς κατεπᾴδων
φιλικῶς καὶ κατὰ προτροπὴν Θεότητος εἰς τοὖτο ἤγαγές [με], μάρτυς ἔσῃ μοι
πρὸς Θεὸν μεθ' ὅλου τοὖ βίου καὶ περὶ τῶν ὑπηγορευμένων ἐξεταζομένῳ, ποίᾳ
τε προθέσει τοὖτο γεγένηται. Καὶ π῅ μὲν ἐπιτυγχάνομεν, π῅ δὲ ἤτοι βιαζόμεθα
βιαιότερον ἥ * δοκοὖμεν * τι λέγειν. Ἐξιχνεύσαμεν δὲ τὸ γεγραμμένον, οὐ
καταφρονοὖντες τοὖ «Ὅτε λέγεις περὶ Θεοὖ, κρίνῃ ὑπὸ Θεοὖ» καλῶς
εἰρημένου, καὶ τοὖ «Περὶ Θεοὖ καὶ τἀληθ῅ λέγειν κίνδυνος οὐ μικρός».
Yo conozco tus obras; mira, he puesto delante de ti una puerta abierta, la cual
nadie puede cerrar´452. Y poco después: `Y en la mano derecha del que estaba
sentado en el trono ví un libro escrito por dentro y por fuera, que estaba sellado
con siete sellos. Y ví otro ángel fuerte que proclamaba a gran voz: ¿Quién es digno
de abrir el libro y romper sus sellos? Y nadie en el cielo, ni sobre la tierra, ni debajo
de la tierra podía abrir el libro ni mirarlo. Y yo lloraba, porque no se había hallado
a nadie digno de abrir el libro ni mirarlo. Entonces uno de los ancianos me dijo: No
llores. ¡Mira!, el León de la tribu de Juda, la raíz de David, ha vencido para abrir el
libro y sus siete sellos´453. Y acerca del sello solo, Isaías [dice] así: `Y todas estas
palabras serán para vosotros como las palabras de este libro sellado el cual, si fuese
dado a un hombre versado en letras diciéndole: Lee esto, dirá: No puedo leerlo,
pues está sellado. Y este libro será puesto en la mano de un hombre que no sabe de
letras y se le dirá: Lee esto. Y dirá: No sé leer´454. Hay que tener en cuenta que esto
se dice no sólo acerca del Apocalipsis de Juan o del [libro] de Isaías sino acerca de
toda la sagrada Escritura, tal como es unánimemente reconocido incluso por los
que pueden comprender de modo mediocre las palabras divinas. [La Escritura]
está llena de enigmas y parábolas, de palabras poco claras y de una variedad de
otras figuras oscuras, difíciles de entender para la naturaleza humana. También el
Salvador, cuando quiso enseñar esto, dijo: `¡Ay de vosotros, maestros de la Ley,
porque habéis quitado la llave del conocimiento; vosotros mismos no entrasteis, y
a los que estaban entrando no les permitisteis entrar´455, como si los escribas y los
fariseos tuvieran la llave pero no se esforzaran por hallar el camino para abrir [la
puerta+”.
7. “Hemos dicho estas cosas a la manera de un pre{mbulo puesto que, por
tu gran deseo de instruirte y mi respeto por tu bondad y modestia, admirable
Ambrosio, nos hemos visto obligados a involucrarnos en una lucha muy grande,
que indiscutiblemente está por encima de nosotros y de nuestra capacidad. Y dado
que he dudado por un largo tiempo – puesto que sé el riesgo no sólo de hablar
acerca de las cosas sagradas sino, mucho más aun, de escribir [un tratado sobre
ellas] y dejarlo para la posteridad – me serás testigo ante Dios de la disposición con
la que he hecho esto, aunque, con todo el mundo, yo también indague en estos
asuntos. Porque con todo tipo de seducción amistosa, y con el estímulo de Dios,
[me] condujiste a ello. A veces acertamos por casualidad, pero otras veces o bien
discutimos con más violencia o [con nuestras palabras]* parecemos decir algo
[demasiado atrevido]*. Sin embargo, escudriñamos con atención lo escrito, sin
despreciar el refrán correctamente dicho: `Cuando hablas acerca de Dios, eres
juzgado por Dios´ y: `No es un riesgo pequeño el decir incluso la verdad acerca de
Dios´.
Ἀξιοὖμεν τοίνυν, ἐπεὶ μηδὲν χωρὶς Θεοὖ καλὸν εἶναι δύναται καὶ μάλιστα
νόησις Γραφῶν θεοπνεύστων, ὅπως τ῵ Θε῵ καὶ Πατρὶ τῶν ὅλων διὰ τοὖ
΢ωτ῅ρος ἡμῶν καὶ ἀρχιερέως γενητοὖ Θεοὖ προσιὼν αἰτήσῃς δοθ῅ναι ἡμῖν
πρῶτον καλῶς ζητεῖν, ἐπεὶ κεῖται τοῖς ζητοὖσιν ἐπαγγελία τοὖ εὑρίσκειν· τάχα
οὐδὲ τὴν ἀρχὴν εἰς ζητοὖντας λογιζομένων παρὰ Θε῵ τ῵ οὐχ ὁδ῵ ἐπὶ τοὖτο
προϊόντων.

῞Εως ὧδε τὰ ἀπὸ ᾿Ψριγένους.

8. ᾿Αρχὴ δέ μοι λέγειν πρὸς τὸν κομπώδη καὶ δοκήσει σοφὸν καὶ ἐρευνητὴν
τῶν ἀνερευνήτων καὶ ἐκβιβαστὴν τῶν ἐπουρανίων τουτονί, τὸν φλυαρίας
ἐμπλήσαντα τὸν βίον, ὡς καὶ ὁ κρείττων ἡμῶν κατ' αὐτοὖ εἴρηκε, πρῶτον περὶ
γενητοὖ Θεοὖ. Καὶ ὅτι μὲν ὁμολεξίαι τε καὶ ὁμωνυμίαι πολλαὶ ἐν τ῵ βίῳ εἰσίν,
παντί τῳ δ῅λόν ἐστιν. Καὶ εἰ μὲν ὑπὸ ἄλλου ἡ λέξις ἐλέγετο, ἦν εἰπεῖν ὅτι κατὰ
ὀρθὴν διάνοιαν καὶ τοὖτο εἴρηται· ὁπότε δὲ ἐν πολλοῖς τόποις εὕραμεν αὐτὸν
κακῶς τὸν Μονογεν῅ Θεὸν ἀπαλλοτριοὖντα τ῅ς τοὖ Πατρὸς θεότητός τε καὶ
οὐσίας, ὁμοὖ δὲ καὶ τὸ ἅγιον Πνεὖμα, τούτου χάριν τ῵ γενητὸν Θεὸν εἰρηκέναι
αὐτὸν σαφές ἐστιν ὅτι κτιστὸν ὁρίζεται.
῾Ψς γάρ τινες ἡμ᾵ς βούλονται σοφίζεσθαι καὶ λέγειν ἴσον τὸ γενητὸν εἶναι
τ῵ γεννητ῵, οὐ παραδεκτέον <τοὖτο>· * [δὲ] ἐπὶ Θεοὖ λέγειν ἀλλ' ἥ ἐπὶ τὰ
κτίσματα μόνον. Ἕτερον γάρ ἐστι γενητὸν καὶ ἕτερόν ἐστι γεννητόν. Εἰς τὸ
γοὖν παρ' αὐτ῵ ὆ηθὲν κτιστὸν ἤτοι γενητὸν Θεόν, πρῶτον ἐρωτῶμεν· ποίοις
τρόποις ἔκτισται ὁ παρὰ σοὖ διὰ τ῅ς λέξεως ταύτης τιμώμενος Θεός, πῶς δέ
ἐστι προσκυνητός, εἰ ἔστι ποιητός; Ἄφελε γὰρ τὴν μέμψιν τὴν παρὰ τ῵ ἁγίῳ
ἀποστόλῳ ἐπὶ τοῖς τὴν κτίσιν θεολογοὖσι καὶ ἐπίδος μοι Θεὸν
προσκυνούμενον κτιστὸν κατὰ τὴν εὐσεβ῅ πίστιν, τὴν μὴ τῆ κτίσει
προσκυνοὖσαν ἀλλὰ τ῵ κτίσαντι, καὶ ἔσται παρὰ σοὶ εὔλογος ἡ τοὖ
πεπλανημένου σου λόγου ἀπὸ τ῅ς τῶν πατέρων εὐσεβείας ἀκολουθία. Ἀλλὰ
οὐ μὴν δύνασαι τοὖτο παραστ῅σαι. Εἰ δὲ καὶ ἐτόλμας ἀποσυλ῅σαί ποθεν καὶ
βιάσασθαι, οὐδὲ ἐν τούτῳ τὸν εὔλογον λογισμὸν τῶν θεοσεβῶν παρεκτρέπειν
εἰς τοσαύτην φαυλότητα δυνήσῃ, ὦ θεήλατε. Ἀντιμάχεται γάρ σοι καὶ τὸ
φρόνημα καὶ ὁ λόγος. Π᾵ν γὰρ τὸ κτιστὸν οὐ προσκυνῃτόν, ὡς ἔφην. Εἰ δὲ
ὅλως προσκυνητόν, πολλῶν ἄλλων ὑπαρχόντων κτιστῶν οὐδὲν ἅν διοίσει τὸ
καὶ ἡμ᾵ς μετὰ τοὖ ἑνὸς κτιστοὖ τὰ ὅλα προσκυνεῖν, σύνδουλα ὄντα καὶ τῆ
αὐτῆ ἀγωγῆ τ῅ς ὀνομασίας ὑποπεπτωκότα.
9. ῎Ιδωμεν δὲ διὰ τῶν τεσσάρων Εὐαγγελίων, δι' ὧν τὴν π᾵σαν ἡμῶν ζωὴν
Ὠκονόμησεν ἐλθὼν ὁ θεὸς Λόγος, εἴ που εἴρηκεν ὁ Φριστός
Así pues, dado que sin Dios no puede existir nada bueno, sobre todo ninguna
comprensión de las Escrituras inspiradas, os pedimos que os acerquéis al Dios y
Padre de todos a través de nuestro Salvador y Sumo Sacerdote, el Dios originado, y
le pidáis que en primer lugar nos conceda el buscar correctamente, puesto que para
los que buscan existe la promesa de hallar; [pero] quizá no haya ninguna para los
que buscan, si Dios considera que proceden por un camino que no conduce al
hallazgo”.

Hasta aquí las [palabras] de Orígenes.

8. En primer lugar, debo discutir acerca de *la expresión+ “Dios originado”


con este fanfarrón y presunto sabio, escrutador de cosas inescrutables, exhibidor de
las realidades celestiales que, como ha dicho de él uno mejor que nosotros, llenó el
mundo con charlatanerías. Que en el mundo hay muchas palabras ambiguas y
semejantes es evidente para cualquiera. Si la expresión se dijera de otro, se podría
decir que también esto se ha dicho con correcto sentido; pero, puesto que en
muchos lugares encontramos que él separa erradamente al Dios Unigénito de la
Divinidad y de la esencia del Padre – y del mismo modo hace también con el
Espíritu Santo – por esta razón es claro que, cuando él dice “Dios originado”, lo
define como una criatura.
Pues aunque algunos pretendan engañarnos y decir que “originado” es lo
mismo que “engendrado”, <esto> es inadmisible; *esto último puede ser dicho de
Dios, pero lo primero no]* se puede decir de Dios, sino sólo de las criaturas. Una
cosa es “originado” y otra distinta es “engendrado”. Pues bien, respecto de lo
dicho por él – que Dios es creado u originado – preguntamos en primer lugar: ¿de
qué manera fue creado aquél a quien tú, por esta expresión, honras como Dios?
¿Cómo es adorado, si es creado? Suprime el reproche del santo apóstol contra los
que convierten en dioses a las criaturas, admite que una criatura puede ser
adorada como Dios conforme a la fe piadosa – la que no adora a la criatura sino al
Creador – y entonces será razonable para ti deducir la conclusión de tu errado
razonamiento de la piedad de los padres. Pero esto, ciertamente, no se puede
sostener. Y aunque te atrevieses a robarlo de algún lado y forzarlo, ni aun con esto
podrías, ¡oh, trastornado!, desviar el buen sentido de los piadosos hacia una cosa
tan perversa. Tanto tu manera de pensar como tu argumento están en tu contra.
Como dije, nada creado [es digno] de ser adorado. Pero si de todas maneras [es
digno] de ser adorado entonces, puesto que hay muchos otros seres creados, no
nos importará adorarlos a todos junto con aquella criatura, ya que son sus
consiervos y caen en la misma categoría.
9. Pero veamos en los cuatro Evangelios – por medio de los cuales el Verbo divino,
cuando vino, dispuso toda nuestra vida – si Cristo dijo en alguna parte:
«Ὁ Θεός με ἔκτισεν» ἥ «Ὁ Πατήρ μου ἔκτισέ με». Ἴδωμεν δὲ εἰ καὶ ὁ Πατὴρ
ἀπεφήνατο ἐν ἑνὶ τῶν Εὐαγγελίων ὅτι «Ἔκτισα τὸν Τἱὸν καὶ ἀπέσταλκα ὑμῖν».
Ἀλλὰ περὶ τούτου ἕως ὧδε τὰ νὖν ἐχέτω. Περὶ γὰρ μαρτυριῶν πολλάκις κατὰ
τῶν τὸ κτίσμα παρεισαγόντων πολλὰ ἐξεθέμεθα. Οὐδὲν δὲ λυπήσει καὶ ἐν τ῵
παρόντι δεῖξαι τὸ εὔληπτον τοὖ λόγου καὶ εἰπεῖν πρὸς τοὖτον τὸν ἐθελόσοφον·
πῶς δύναται κτιστὸς εἶναι, ὦ ο὘τος, ὁ λέγων «Ἐγὼ ἐν τ῵ Πατρὶ καὶ ὁ Πατὴρ ἐν
ἐμοί, καὶ οἱ δύο ἕν ἐσμεν;» Πῶς δὲ δύναται ἀλλοῖος εἶναι ὁ τὴν ἴσην τιμὴν πρὸς
τὸν Πατέρα ἔχων; «Οὐδεὶς γὰρ οἶδε τὸν Τἱὸν εἰ μὴ ὁ Πατήρ, οὐδὲ τὸν Πατέρα εἰ
μὴ ὁ Τἱός» καὶ «Ὁ ἑωρακὼς ἐμὲ ἑώρακε τὸν Πατέρα».
Πάλιν δὲ ὡσαύτως, ὅσα αὐτ῵ περὶ ἀναστάσεως ἀμφιβάλλεται,
ἐπιλαβόμενοι τ῅ς ἀκολουθίας αὗθις ἐροὖμεν ἐκ τῶν αὐτοὖ ὆ητῶν. Ἀπὸ μι᾵ς δὲ
λέξεως τὸ π᾵ν τ῅ς γνώμης αὐτοὖ ἀποδείξωμεν καὶ τὸ ἄπιστον τ῅ς δόξης τοὖ
αὐτοὖ δόγματος ἀποκαλύψωμεν. Εἰ <γὰρ> καὶ διὰ πλάτους αὐτ῵ εἴρηται
πολλάκις περὶ τούτου καὶ ἐν πολλαῖς βίβλοις πεφλυάρηται, ὅμως τὴν ἔλεγξιν
παραθήσομαι ἀφ' ὧν ἐν τ῵ πρώτῳ ψαλμ῵ ἐξηγήσατο κατὰ τῶν τὴν ἀνάστασιν
τ῅ς βεβαίας ἐλπίδος ἡμῶν πεπιστευκότων.
10. Καὶ ἔστιν οὕτως· λέγει «Διὰ τοὖτο οὐκ ἀναστήσονται οἱ ἀσεβεῖς ἐν
κρίσει». Εἶτα (ὡς ἔθος ἐστὶν αὐτ῵ ἀπὸ τῶν ἐκδόσεων φαντάζειν)· ὁμοίως, φησί,
Θεοδοτίων ᾿Ακύλας ΢ύμμαχος. Εἶτα ἐπιφέρει κατὰ τῶν υἱῶν τ῅ς ἀληθείας
σκωπτωδῶς·
᾿Εντεὖθεν, φησίν, οἱ ἁπλούστεροι τῶν πεπιστευκότων ὁρμώμενοι νομίζουσι
τοὺς ἀσεβεῖς τ῅ς ἀναστάσεως μὴ τεύξεσθαι καὶ τ῅ς θείας κρίσεως μὴ
καταξιοὖσθαι· τί νοοὖντες τὴν ἀνάστασιν καὶ ποταπὴν τὴν κρίσιν
φανταζόμενοι, οὐ πάνυ σαφηνίζοντες. Κἅν γὰρ δοκῶσι περὶ τούτων
ἀποφαίνεσθαι, ἡ βάσανος αὐτοὺς διελέγξει τὸ ἑξ῅ς ἀκόλουθον σῴζειν οὐ
δυναμένους, μὴ κεκρατηκότας τὸν περὶ ἀναστάσεως καὶ κρίσεως τρόπον. Ἐὰν
οὗν πυνθανώμεθα αὐτῶν, τίνος ἡ ἀνάστασις γίνεται, ἀποκρίνονται, φησίν, ὅτι
τῶν σωμάτων ἃ νὖν περικείμεθα. Εἶτα προσεπερωτησάντων ἡμῶν· πότερον
τ῅ς οὐσίας ὅλης ἥ οὐχί, πρὶν βασανίσαι λέγουσιν ὅτι ὅλης. Ἐὰν δὲ
προσαπορήσωμεν, συμπεριφερόμενοι τῆ ἀκεραιότητι αὐτῶν καὶ οὐδὲν περὶ τοὖ
὆ευστὴν εἶναι τὴν οὐσίαν *, ἐξετάζοντες· εἰ συναναστήσονται τὰ
ἀπορρεύσαντα ἐν φλεβοτομίαις αἵματα καὶ αἱ ἐκτακεῖσαι ἐν νόσοις σάρκες καὶ
τρίχες π᾵σαι αἱ πώποτε γενόμεναι ἡμῶν ἥ μόναι αἱ ἐπὶ τ῵ τέλει πρὸς τῆ ἐξόδῳ,
θλιβόμενοι ὁτὲ μὲν προσκόπτουσι *καὶ+ τῆ γινομένῃ ἐξετάσει, οἰόμενοι δεῖν
ἐπιτρέπειν τ῵ Θε῵ ὃ βούλεται περὶ τούτων ποιεῖν, ὁτὲ δὲ δοκοὖντες
συγκαταβαίνειν τὰς ἐπὶ τέλει ταύτης τ῅ς ζω῅ς τρίχας
“Dios me creó” o: “Mi Padre me creó”. Y veamos si también el Padre
declaró en uno de los Evangelios: “Yo creé al Hijo y os lo envié”. Pero trataremos
acerca de esto hasta aquí por ahora. En cuanto a los testimonios, muchas veces los
expusimos extensamente contra los que intentan introducir furtivamente el
carácter de criatura [del Hijo]. Pero incluso en el presente [tratado] no hará daño
mostrar lo fácil de refutar de la palabra y decir a este aspirante a sabio: ¿Cómo
puede ser creado, ¡oh, Orígenes!, el que dijo: “Yo estoy en el Padre y el Padre est{
en mí, y los dos somos uno”456? ¿Cómo puede ser diferente con relación al Padre el
que posee la misma honra? Pues: “Nadie conoció al Hijo sino el Padre, ni al Padre
sino el Hijo”457, y: “El que me ha visto a mí ha visto al Padre”458.
A su vez, del mismo modo, retomando de nuevo el hilo de sus propias
palabras hablaremos de cuantas cosas pone en duda acerca de la resurrección. A
partir de una expresión mostraremos todo su pensamiento y revelaremos lo
pérfido de la opinión de su doctrina. <Pues> aunque él ha hablado extensamente
acerca de esto muchas veces y ha dicho estas tonterías en muchos libros, de todas
maneras presentaremos la refutación de los [argumentos] que expuso en el
Comentario al salmo primero contra la segura esperanza de nosotros, los que creemos
en la resurrección.
10. Y es así; dice: “Por esto los impíos no se levantar{n en el juicio” 459.
Luego (como es su costumbre presentar a partir de las versiones), dice: “De modo
semejante en Teodoción, Aquila y Símaco”. Después, burlonamente, ataca a los
hijos de la verdad:
“De aquí” – dice – “que los creyentes más ingenuos creen que los impíos no
alcanzan la resurrección y no son considerados dignos del juicio divino, pero no
pueden explicar en absoluto qué creen que es la resurrección y qué clase de juicio
imaginan. Pues aunque piensen expresar su opinión respecto a estas cosas, la
siguiente prueba demostrará que no son capaces de sustentar las consecuencias de
sus creencias, ya que no tienen idea acerca de la naturaleza de la resurrección y el
juicio. Así pues, si les preguntásemos de qué es la resurrección, responderían” –
dice – “que de los cuerpos que poseemos ahora. Y si luego les preguntamos
además si [esta resurrección] es de nuestro ser completo o no, antes de examinar la
cuestión dicen que de todo el ser. Pero aunque condescendiéramos con el más
simple de ellos, que no [sabe]* nada acerca de la fluidez de la naturaleza, si
expresamos nuestras dudas y le preguntamos si resucitará junto con [nuestro
cuerpo] la sangre derramada en los sangrados, la carne consumida por las
enfermedades y todos los cabellos que alguna vez tuvimos o sólo los que tengamos
al final, al momento de nuestra partida, a veces se sienten incómodos por la
pregunta realizada y se irritan ya que piensan que acerca de estas cosas es
necesario dejar a Dios que haga como quiera, pero otras veces – puesto que creen
que al final de esta vida los cabellos descienden [a la tumba junto con el cuerpo] –
φασὶν ἡμῖν συναναστήσεσθαι. Οἱ δὲ γενναιότεροι αὐτῶν, ἵνα μὴ
ἀναγκάζωνται τὰ αἵματα αὐτῶν συνάγειν τ῵ λόγῳ τὰ πολλάκις ἀπεκκριθέντα
τῶν σωμάτων ἡμῶν καὶ τὰς μεταβαλλούσας σάρκας ἐν νόσοις <εἰς> ἱδρῶτας ἥ
οἵαν δήποτε ὕλην, φασὶ τὸ ἐπὶ τέλει ἡμῶν ἀνίστασθαι σῶμα.
11. Σαὖτά ἐστι τὰ τοὖ προειρημένου ἐθελοσόφου ἐπαπορητικὰ πρὸς τὴν
ἀλήθειαν λεξίδια, ἃ ἀναγκαίως παρεθέμην εἰς παράστασιν τοῖς βουλομένοις
εἰδέναι τὸν πάντα νοὖν αὐτοὖ τ῅ς περὶ ἀναστάσεως ἀπιστίας. Καὶ γὰρ καὶ
ἄλλα ἔχει μεθ' ἕτερα * πολλὰ ἐν ταύτῃ τῆ τοὖ ψαλμοὖ ἀκολουθίᾳ. Υάσκει γάρ
«Διὰ τοὖτο οὐκ ἀναστήσονται οἱ ἀσεβεῖς ἐν κρίσει»· ἐντεὖθεν δὲ
ἐπιλαμβάνεται καὶ ἐπέκεινα <κατὰ> τῶν τὴν ἀσφαλ῅ ἀνάστασιν ὁριζόντων
καὶ τὴν βεβαίαν ἐλπίδα τ῅ς τῶν νεκρῶν ἀναστάσεως πιστευόντων, ὡς
ἀκεραίων ὄντων, πολλὰ μοχθηρὰ ἐπειπὼν καὶ σοφιστικήν τινα ὑπόνοιαν
ὑφηγησάμενος, οὔτι πιστικόν, ἀλλὰ συλλογιστικὸν π᾵ν ὁτιοὖν εἰς
καταστροφὴν τῶν αὐτ῵ πεισθέντων, ἐκ τῶν κατὰ φύσιν ἡμῖν συμβαινόντων
ἀνατρέψαι ἐπειράθη τ῅ς αὐτ῅ς ἀναστάσεως ἡμῶν ἐν ἀληθείᾳ ἐλπίδος τὴν
ὁμολογίαν.
᾿Εγὼ δὲ τῶν καλῶς ἤδη κεκμηκότων καὶ δικαιότατα ἀνατρεψάντων τὴν
π᾵σαν αὐτοὖ ἐπινενοημένην ὆ητορικὴν κακουργίαν μὴ ἐν τόλμῃ καλλίων
βουλόμενος εἶναι, οἷα δὴ βραχὺς ὑπάρχων, ἀρκεσθ῅ναι ἐνόμισα καλῶς ἔχειν
τοῖς ὑπὸ τοὖ μακαρίτου Μεθοδίου εἰς τὸν περὶ τ῅ς ἀναστάσεως λόγον κατὰ τοὖ
αὐτοὖ ᾿Ψριγένους εἰρημένοις, ἅτινα ἐνταὖθα κατὰ λέξιν παραθήσομαι. Καὶ
ἔστι τὰ ὑπὸ Μεθοδίου οὕτως, ὡς καὶ αὐτὸς ἐτάξατο·

Σῶν ᾿Ψριγένους ἐπιτομὴ ἐκ τῶν Μεθοδίου.

12. ᾿Εντεὖθεν οἱ ἁπλούστεροι τῶν πεπιστευκότων ὁρμώμενοι νομίζουσι τοὺς


ἀσεβεῖς τ῅ς ἀναστάσεως μὴ τεύξεσθαι *, τί νοοὖντες τὴν ἀνάστασιν *. Κἅν γὰρ
δοκῶσι περὶ τούτων ἀποφαίνεσθαι, ἡ βάσανος αὐτοὺς διελέγξει, τὰ ἑξ῅ς
ἀκολούθως σῴζειν μὴ δυναμένους, *. Ἐὰν οὗν πυνθανώμεθα αὐτῶν, τίνος ἡ
ἀνάστασις γίνεται, ἀποκρίνονται ὅτι τῶν σωμάτων ἃ νὖν περικείμεθα. Εἶτα
προσεπερωτησάντων ἡμῶν· πότερον τ῅ς οὐσίας ὅλης ἥ οὐχί, πρὶν βασανίσαι
λέγουσιν ὅτι ὅλης. Ἐὰν δὲ προσαπορήσωμεν, συμπεριφερόμενοι τῆ
ἀκεραιότητι αὐτῶν *, εἰ συναναστήσεται τὰ ἀπορρεύσαντα ἐν φλεβοτομίαις
αἵματα καὶ σάρκες καὶ τρίχες αἱ πώποτε γενόμεναι ἥ μόναι αἱ πρὸς τῆ ἐξόδῳ,
dicen que han de resucitar junto con el nuestro. Pero los más lúcidos de ellos, para
no verse forzados a tomar en cuenta la sangre que muchas veces ha salido de
nuestros cuerpos o la carne que se transforma [en] sudor o en alguna otra sustancia
por las enfermedades, dicen que ha de resucitar el cuerpo que tengamos al final.
11. Estas son las insustanciales objeciones con respecto a la verdad de este
aspirante a sabio, las cuales nos hemos visto obligados a presentar como prueba
para los que quieren saber el completo sentido de su incredulidad acerca de la
resurrección. Y no sólo esto, sino que también tiene muchos otros [comentarios
absurdos]* en el transcurso del Comentario al salmo primero, uno después de otro.
Afirma: “Por esto los impíos no se levantar{n en el juicio”; a partir de aquí y en
adelante ataca [a] los que sostienen la certeza de la resurrección y a los que creen
en la segura esperanza de la resurrección de los muertos como si fueran ingenuos.
Y añadiendo muchos [razonamientos] perversos a lo ya dicho, enseñando una
suposición sofística [y presentando un argumento] no confiable sino algo
completamente silogístico para ruina de los que fueron convencidos por él, trató de
destruir la confesión de nuestra verdadera esperanza en la resurrección por medio
de los accidentes de nuestra naturaleza.
Pero yo, que por cierto soy mediocre, no pretendo atreverme a ser mejor
que aquellos que ya han hecho un buen trabajo y han refutado justísimamente toda
la perversidad retórica concebida por Orígenes. Creo que ha de ser más que
suficiente el tomar lo dicho por el bienaventurado Metodio contra el mismo
Orígenes en lo que respecta al asunto de la resurrección, lo cual expondremos aquí
textualmente. Las [palabras] de Metodio son así, tal como él lo dispuso:

Un resumen de los [argumentos] de Orígenes, de los [escritos] de Metodio

12. “De aquí que los creyentes más ingenuos creen que los impíos no
alcanzan la resurrección [y no son considerados dignos del juicio divino]*, [pero no
pueden explicar en absoluto]* qué creen que es la resurrección [y qué clase de
juicio imaginan]*. Pues aunque piensen expresar su opinión respecto a estas cosas,
la siguiente prueba demostrará que no son capaces de sustentar las consecuencias
de sus creencias, [ya que no tienen idea acerca de la naturaleza de la resurrección y
el juicio]*. Así pues, si les preguntásemos de qué es la resurrección, responderían
que de los cuerpos que poseemos ahora. Y si luego les preguntamos además si
[esta resurrección] es de nuestro ser completo o no, antes de examinar la cuestión
dicen que de todo el ser. Pero aunque condescendiéramos con el más simple de
ellos, [que no [sabe] nada acerca de la fluidez de la naturaleza]*, si expresamos
nuestras dudas [y le preguntamos si resucitará junto con nuestro cuerpo] la sangre
derramada en los sangrados, la carne y todos los cabellos que alguna vez tuvimos
o sólo los que tengamos al final, al momento de nuestra partida,
θλιβόμενοι εἰς τὸ τ῵ Θε῵ <ἐξεῖναι> ποιεῖν ἃ βούλεται προστρέχουσιν· οἱ δὲ
γενναιότεροι αὐτῶν, ἵνα μὴ ἀναγκάζωνται τὰ αὐτὰ αἵματα συνάγειν τ῵ λόγῳ,
ἃ πολλάκις ἀπεκκριθ῅ναι τῶν σωμάτων ἡμῶν συνέβη *, φασὶ τὸ ἐπὶ τέλει
ἡμῶν ἀναστήσεσθαι σῶμα. Προσηπορήσαμεν δέ, διὰ τὸ τρεπτὴν εἶναι τὴν
σωματικὴν φύσιν καὶ τοιαὖτα· ὥσπερ εἰς τὸ ἡμέτερον σῶμα αἱ τροφαὶ
κατατάττονται καὶ μεταβάλλουσι τὰς ὁμοιότητας, οὕτως καὶ τὰ ἡμέτερα
σώματα μεταβάλλονται ἐν τοῖς σαρκοβόροις οἰωνοῖς καὶ θηρίοις καὶ γίγνεται
μέρη τῶν ἐκείνων σωμάτων, καὶ πάλιν ἐκεῖνα ὑπὸ ἀνθρώπων ἥ ἑτέρων ζῴων
ἐσθιόμενα ἀντιμεταβάλλεται καὶ γίγνεται ἀνθρώπων ἥ ἑτέρων ζῴων σώματα.
Καὶ τούτου ἐπὶ πολὺ γιγνομένου ἀνάγκη τὸ αὐτὸ σῶμα πλειόνων ἀνθρώπων
πολλάκις γίγνεσθαι μέρος. Σίνος οὗν ἔσται σῶμα ἐν τῆ ἀναστάσει; Καὶ οὕτως
εἰς βυθὸν ἡμ᾵ς φλυαρίας ἀλόγου συμβήσεται ἐμπίπτειν.
13. Καὶ μετὰ ταύτας τὰς ἀπορίας ἐπὶ τὸ πάντα εἶναι δυνατὰ τ῵ Θε῵
καταφεύγουσι καὶ λέξεις τῶν Γραφῶν δυναμένας κατὰ τὴν πρόχειρον ἐκδοχὴν
ὑποβάλλειν τὸ νοούμενον αὐτοῖς προφέρονται· οἷον τὴν ἐν τ῵ ᾿Ιεζεκιήλ «Καὶ
ἐγένετο ἐπ' ἐμὲ χεὶρ Κυρίου καὶ ἐξήγαγέ με ἐν πνεύματι καὶ ἔθηκέ με ἐν μέσῳ
τοὖ πεδίου καὶ τοὖτο ἦν μεστὸν ὀστέων ἀνθρωπίνων. Καὶ περιήγαγέ με ἐπ'
αὐτὰ κυκλόθεν κύκλῳ· καὶ ἰδού, πολλὰ σφόδρα ἐπὶ προσώπου τοὖ πεδίου, καὶ
ἰδού, αὐτὰ ξηρὰ λίαν. Καὶ εἶπεν πρός με· Τἱὲ ἀνθρώπου, εἰ ζήσεται τὰ ὀστ᾵
ταὖτα; Καὶ εἶπον· Κύριε ὁ Θεός, σὺ ἐπίστασαι ταὖτα. Καὶ εἶπε πρός με·
Προφήτευσον, υἱὲ ἀνθρώπου· καὶ ἐρεῖς πρὸς αὐτά· Σὰ ὀστέα τὰ ξηρὰ ταὖτα,
ἀκούσατε λόγον Κυρίου. Σάδε λέγει ᾿ΑδωναἹ Κύριος τοῖς ὀστέοις τούτοις· Ἰδού,
ἐγὼ εἰσάγω εἰς ὑμ᾵ς πνεὖμα ζω῅ς καὶ δώσω ἐφ' ὑμ᾵ς νεὖρα καὶ ἐπάξω ἐφ'
ὑμ᾵ς σάρκας καὶ ἐκτενῶ ἐφ' ὑμ᾵ς δέρμα καὶ δώσω τὸ Πνεὖμά μου ἐφ' ὑμ᾵ς καὶ
ζήσεσθε, καὶ θήσομαι ὑμ᾵ς ἐπὶ τὴν γ῅ν ὑμῶν, καὶ γνώσεσθε ὅτι ἐγώ εἰμι
Κύριος».
Σούτῳ μὲν οὗν <ὡς> πιθανωτέρῳ χρῶνται τ῵ ὆ητ῵. Καὶ ἄλλα δὲ
<συλ>λέγουσιν εὐαγγελικά, οἷον [ὡς] τό «Ἐκεῖ ἔσται ὁ κλαυθμὸς καὶ ὁ βρυγμὸς
τῶν ὀδόντων» καὶ τό «Υοβήθητε τὸν δυνάμενον καὶ ψυχὴν καὶ σῶμα ἀπολέσαι
ἐν Γεέννῃ» καὶ τὸ ἐν τ῵ Παύλῳ «Ζωοποιήσει τὰ θνητὰ ὑμῶν σώματα διὰ τοὖ
ἐνοικοὖντος αὐτοὖ Πνεύματος ἐν ὑμῖν».
14. Φρὴ δὲ πάντα τὸν φιλαλήθη κατὰ ταὐτὸν τούτοις τὸν νοὖν ἐπιστήσαντα
περὶ τ῅ς ἀναστάσεως ἀγωνίσασθαι, σῶσαί τε καὶ τὴν τῶν ἀρχαίων παράδοσιν
καὶ φυλάξασθαι μὴ ἐμπεσεῖν εἰς φλυαρίαν πτωχῶν νοημάτων, ἀδυνάτων τε
ἅμα καὶ Θεοὖ ἀναξίων. Σοὖτο οὗν εἰς τὸν τόπον τοὖτον διαληπτέον,
se sienten incómodos y recurren al [argumento] que Dios <puede> hacer lo que
quiera; pero los más lúcidos de ellos dicen que ha de resucitar el cuerpo que
tengamos al final, para no verse forzados a tomar en cuenta la misma sangre que
muchas veces ha salido de nuestros cuerpos [o la carne que se transforma [en]
sudor o en alguna otra sustancia por las enfermedades]*. Pero, debido a que la
naturaleza corporal es cambiante y [que posee otras características] de tal tipo,
preguntamos además: así como los alimentos son digeridos por nuestro cuerpo y
cambian su apariencia, así también nuestros cuerpos se transforman en aves de
rapiña y bestias salvajes [cuando son comidos por ellos] y se convierten en parte de
aquellos cuerpos, y cuando a su vez éstos son comidos por hombres u otros
animales se vuelven a transformar y se convierten en cuerpos de hombres o de
otros animales. Y cuando esto sucede por un largo tiempo, por necesidad el mismo
cuerpo ha de ser muchas veces parte de numerosos hombres. Así pues, ¿de quién
será ese cuerpo en la resurrección? Y de este modo resultará que hemos de caer en
un abismo de tonterías sin sentido”.
13. “Y después de estos argumentos se refugian en *la respuesta de+ que
para Dios todo es posible y presentan pasajes de las Escrituras que, por una
interpretación superficial, son capaces de sostener lo que ellos creen, por ejemplo el
[pasaje] en Ezequiel: `Sucedió que la mano del Señor vino sobre mí y me llevó en
espíritu y me puso en medio de una llanura, y esta estaba repleta de huesos
humanos. Y me hizo caminar alrededor de ellos, y miré y había una gran cantidad
sobre la superficie de la llanura, y he aquí que estaban muy secos. Y me dijo: Hijo
de hombre, ¿vivirán estos huesos? Y dije: Señor Dios, tú lo sabes. Y me dijo:
Profetiza, hijo de hombre; y les dirás: Huesos secos, escuchad la palabra del Señor.
Esto dice Adonai el Señor a estos huesos: He aquí yo hago entrar en vosotros
espíritu de vida y pondré en vosotros nervios, añadiré sobre vosotros carnes y
extenderé sobre vosotros piel, y pondré mi Espíritu en vosotros y viviréis, y os
pondré sobre vuestra tierra y sabréis que yo soy el Señor´460”.
“Ellos usan este pasaje <como> algo bastante convincente. Pero también
<re>únen otros [pasajes] de los Evangelios, [como] por ejemplo: `Allí será el llanto
y el rechinar de dientes´461 y: `Temed al que puede destruir el alma y el cuerpo en
el Gehenna´462, y [lo escrito] por Pablo: `Vivificará vuestros cuerpos mortales por
medio de su Espíritu que habita en vosotros´463”.
14. “Es necesario que cada amante de la verdad, que está tan dispuesto
como éstos a luchar por lo que cree acerca de la resurrección, no sólo conserve la
tradición de los antiguos sino también se cuide de no caer en la tontería de
pensamientos miserables, imposibles a la vez que indignos de Dios. En este punto
hay que explicar esto:
ὅτι π᾵ν σῶμα ὑπὸ φύσεως συνεχόμενον τ῅ς καταταττούσης ἔξωθέν τινα δίκην
τροφ῅ς εἰς αὐτὸ καὶ ἀπεκκρινούσης ἀντὶ τῶν ἐπεισαγομένων ἕτερα, ὥσπερ τὰ
τῶν φυτῶν καὶ τῶν ζῴων, τὸ ὑλικὸν ὑποκείμενον οὐδέποτε ἔχει ταυτόν. Διόπερ
οὐ κακῶς ποταμὸς ὠνόμασται τὸ σῶμα, διότι ὡς πρὸς τὸ ἀκριβὲς τάχα οὐδὲ
δύο ἡμερῶν τὸ πρῶτον ὑποκείμενον ταὐτόν ἐστιν ἐν τ῵ σώματι ἡμῶν, καίτοι
γε τοὖ οἱονεὶ Παύλου ἥ Πέτρου ἀεὶ τοὖ αὐτοὖ ὄντος, (οὐ [τοὖ] κατὰ ψυχὴν
μόνον, ἧς ἡ οὐσία οὔτε ὆εῖ καθ' ἡμ᾵ς οὔτ' ἐπεισαγόμενόν τι ἔχει ποτέ), κἅν
὆ευστὴ ᾖ ἡ φύσις τοὖ σώματος, τ῵ τὸ εἶδος τὸ χαρακτηρίζον τὸ σῶμα ταὐτὸν
εἶναι, ὡς καὶ τοὺς τύπους μένειν τοὺς αὐτοὺς τοὺς τὴν ποιότητα Πέτρου καὶ
Παύλου τὴν σωματικὴν παριστάνοντας, καθ' ἣν ποιότητα καὶ οὐλαὶ ἐκ παίδων
παραμένουσι τοῖς σώμασι καὶ ἄλλα τινὰ ἰδιώματα, <ὡς> φακοὶ καὶ ἐπὶ τούτοις
εἴ τί ἐστιν ὅμοιον· τοὖτο τὸ εἶδος, καθ' ὃ εἰδοποιεῖται ὁ Πέτρος καὶ ὁ Παὖλος, τὸ
σωματικόν, [ὃ] ἐν τῆ ἀναστάσει περιτίθεται πάλιν τῆ ψυχῆ, ἐπὶ τὸ κρεῖττον
μεταβάλλον, οὐ πάντως τόδε τὸ ἐκτεταγμένον τὸ κατὰ τὴν πρώτην
ὑποκείμενον. Ὥσπερ δὲ τὸ εἶδος <ταὐτόν> ἐστιν ἐκ βρέφους μέχρι τοὖ
πρεσβυτέρου, κἅν οἱ χαρακτ῅ρες δοκῶσι πολλὴν ἔχειν παραλλαγήν, οὕτως
νοητέον καὶ τὸ ἐπὶ τοὖ παρόντος εἶδος ταὐτὸν εἶναι τ῵ μέλλοντι, πλείστης
ὅσης ἐσομένης τ῅ς ἐπὶ τὸ κάλλιον μεταβολ῅ς. Ἀναγκαῖον γὰρ τὴν ψυχὴν ἐν
τόποις σωματικοῖς ὑπάρχουσαν κεχρ῅σθαι σώμασι καταλλήλοις τοῖς τόποις.
Καὶ ὥσπερ ἐν θαλάσσῃ ζ῅ν ἡμ᾵ς ἐνύδρους γενομένους εἰ ἐχρ῅ν, πάντως ἅν
ἡμ᾵ς ἔδει βράγχια ἔχειν καὶ τὴν ἄλλην ἰχθύων κατάστασιν, οὕτως μέλλοντας
κληρονομεῖν βασιλείαν οὐρανῶν καὶ ἐν τόποις διαφέρουσιν ἔσεσθαι
ἀναγκαῖον χρ῅σθαι σώμασι πνευματικοῖς· οὐχὶ τοὖ εἴδους τοὖ προτέρου
ἀφανιζομένου, κἅν ἐπὶ τὸ ἐνδοξότερον γένηται αὐτοὖ ἡ τροπή, ὥσπερ ἦν τὸ
᾿Ιησοὖ εἶδος καὶ Μωϋσέως καὶ ᾿Ηλίου οὐχ ἕτερον ἐν τῆ μεταμορφώσει παρ' ὃ
ἦν.
15. Μὴ πρόσκοπτε τοίνυν, εἰ τὸ πρῶτον ὑποκείμενον ἄν τις λέγοι μὴ ἔσεσθαι
ταὐτὸν τότε, ὅπου ὁ λόγος τοῖς ἐφιστάνειν δυναμένοις δείκνυσιν ὅτι οὐδὲ νὖν
δύναται δύο ἡμερῶν ταὐτὸν εἶναι τὸ πρῶτον ὑποκείμενον. Ἄξιον δὲ ἐπιστ῅σαι
καὶ τὸ ἑτεροῖον μὲν σπείρεσθαι, ἑτεροῖον δὲ ἀνίστασθαι· «΢πείρεται γὰρ σῶμα
ψυχικόν, ἐγείρεται σῶμα πνευματικόν», καὶ ἐπιφέρει πάλιν ὁ ἀπόστολος,
σχεδὸν τὴν γηἸνην ποιότητα <π᾵σαν> διδάσκων ἀποτίθεσθαι μέλλειν ἡμ᾵ς τοὖ
εἴδους σῳζομένου κατὰ τὴν ἀνάστασιν· «Σοὖτο δέ φημι, ἀδελφοί, ὅτι σὰρξ καὶ
αἷμα βασιλείαν Θεοὖ κληρονομ῅σαι οὐ δύνανται οὐδὲ ἡ φθορὰ τὴν
ἀφθαρσίαν». Ἴσως μὲν γὰρ ἔσται περὶ τὸν ἅγιον <σῶμα> διακρατούμενον ὑπὸ
τοὖ εἰδοποιοὖντός ποτε τὴν σάρκα, σὰρξ δὲ οὐκέτι, ἀλλ' ὅπερ ποτὲ
ἐχαρακτηρίζετο ἐν τῆ σαρκί, τοὖτο χαρακτηρισθήσεται ἐν τ῵ πνευματικ῵
σώματι.
Καὶ πρὸς τὰ ὆ήματα δὲ τῶν Γραφῶν, ἃ παρατίθενται οἱ ἀδελφοὶ ἡμῶν,
ταὖτα ἔστιν εἰπεῖν. Καὶ πρῶτόν γε <πρὸς> τὰ ἐν τ῵ ᾿Ιεζεκιήλ,
por naturaleza ningún cuerpo compuesto tiene siempre el mismo sustrato material,
ya que algo como el alimento se introduce en él desde el exterior y cuando es
eliminado otras cosas, como los [productos] vegetales y animales, ocupan el lugar
de los que habían entrado. Por lo cual el cuerpo es llamado, no impropiamente, un
río pues – para decirlo con precisión – el primer sustrato en nuestro cuerpo no es el
mismo dos días seguidos incluso aunque, a pesar de la naturaleza fluida del
cuerpo, el de Pablo o Pedro [parezca] como si siempre fuera el mismo (sólo que
esto no [se aplica] al alma, cuya esencia no fluye como nuestro [cuerpo] ni admite
que se le agregue algo). Pero la forma que determina al cuerpo es la misma, así
como también las características que definen la particularidad corporal de Pedro o
de Pablo permanecen las mismas – características como cicatrices de la infancia y
algunas otras particularidades, <como> los lunares y otras cosas semejantes a estas,
permanecen en los cuerpos. Esta forma – la corporal – que constituye a Pedro y a
Pablo, [la que] en la resurrección es unida nuevamente con el alma, se transforma
para mejor, pero ciertamente no este sustrato dispuesto al principio. Pues como la
forma es <la misma> desde la infancia hasta la ancianidad, aunque sus
características parezcan sufrir un gran cambio, de este modo hay que pensar que
también en el [mundo] venidero la forma del [cuerpo] presente ha de ser la misma,
aunque el cambio para mejor será muy grande. Pues es necesario que el alma que
está en lugares corporales tenga cuerpos adecuados a esos lugares. Y del mismo
modo que si tuviéramos que convertirnos en seres acuáticos y vivir en el mar
seguramente necesitaríamos tener branquias y los demás atributos de los peces, así
también, puesto que vamos a heredar el reino de los cielos y estar en lugares
superiores, es necesario tener cuerpos espirituales; pero aunque su cambio sea en
algo más glorioso la forma del anterior [cuerpo] no desaparece, así como en la
transfiguración la forma de Jesús, Moisés y Elías no fue distinta de la que era”.
15. “Así pues, no os ofend{is si alguien dijera que el primer sustrato no ser{
el mismo entonces, puesto que a los que son capaces de entender la razon les
demuestra que ni siquiera ahora el primer sustrato puede ser el mismo por dos
días. Es preciso entender que se siembra una cosa pero surge otra diferente: `Pues
se siembra un cuerpo animal, resucita un cuerpo espiritual´464, y el apóstol,
enseñándonos que en la resurrección nos vamos a despojar de casi <toda> cualidad
terrenal mientras que nuestra forma se conservará, añade además: `Esto os digo,
hermanos: la carne y la sangre no pueden heredar el reino de Dios, ni la corrupción
[heredar] la incorrupción´465. En el caso del <cuerpo> santo, [la forma] será
mantenida igualmente por el que una vez dio forma a la carne, aunque ya no [será]
más carne, pero lo que una vez caracterizó a la carne, esto será característico en el
cuerpo espiritual”.
“Y en cuanto a las palabras de las Escrituras que citan nuestros hermanos,
hay que decir esto. Primero, <con relación a> los [versículos] en Ezequiel,
ἐφ' ὅσον ἐπὶ τούτοις βούλονται * οἱ ἁπλούστεροι· κατὰ τὰς λέξεις ταύτας οὐδὲ
ἀνάστασις σαρκῶν ἔσται, ἀλλὰ ὀστέων μόνον καὶ δερμάτων καὶ νεύρων. Ἅμα
δὲ καὶ ὑποδεικτέον αὐτοῖς ὅτι συναρπάζονται ὡς μὴ νενοηκότες τὸ
γεγραμμένον. Οὐ γὰρ εἰ ὀστ᾵ ὀνομάζεται, πάντως τὰ ὀστ᾵ ταὖτα νοητέον,
ὥσπερ οὐδὲ ἐν τ῵ «Ἐσκορπίσθη τὰ ὀστ᾵ ἡμῶν παρὰ τὸν ῞Αιδην», καί
«Ἐσκορπίσθη πάντα τὰ ὀστ᾵ μου» καί «Ἴασαί με, ὅτι ἐταράχθη τὰ ὀστ᾵ μου»,
φανεροὖ ὄντος τοὖ μὴ λέγεσθαι τὰ ὀστ᾵ κατὰ τὴν κοινὴν ἐκδοχήν.
Ἐπιφέρεται γοὖν τ῵ λόγῳ ὅτι «Αὐτοὶ λέγουσιν ὅτι ξηρὰ γέγονε τὰ ὀστ᾵
ἡμῶν». Ἆρά γε λέγουσι «ξηρὰ γέγονε τὰ ὀστέα ἡμῶν», θέλοντες ἀνίστασθαι
συναχθέντα; Ἀλλὰ τοὖτο ἀμήχανον. Λέγοιεν δ' ἄν· «ξηρὰ γέγονε τὰ ὀστ᾵
ἡμῶν», ἐν αἰχμαλωσίαις γενόμενοι καὶ π᾵σαν ζωτικὴν νοτίδα ἀποβεβληκότες·
ἐπιφέρουσι γοὖν τό «Ἀπόλωλεν ἡ ἐλπὶς ἡμῶν, διαπεφωνήκαμεν». Οὐκοὖν ἡ
ἐπαγγελία τ῅ς ἀναστάσεως τοὖ λαοὖ ἐστιν ἀπὸ τοὖ πτώματος καὶ τ῅ς οἱονεὶ
νεκρότητος ἣν νενέκρωνται διὰ τὰ ἁμαρτήματα τοῖς ἐχθροῖς παραδοθέντες.
Καὶ οἱ ἁμαρτωλοὶ δὲ ὑπὸ τοὖ ΢ωτ῅ρος λέγονται εἶναι «τάφοι γέμοντες ὀστέων
νεκρῶν καὶ πάσης ἀκαθαρσίας». Πρέπει δὲ τ῵ Θε῵ ἀνοίγειν τὰ μνημεῖα
ἑκάστου καὶ ἐξάγειν ἐκ τῶν μνημείων ἡμ᾵ς ἐζωοποιημένους, ὥσπερ ὁ ΢ωτὴρ
τὸν Λάζαρον εἵλκυσεν ἔξω.
16. Σὸ δέ «Ἐκεῖ ἔσται ὁ κλαυθμὸς καὶ ὁ βρυγμὸς τῶν ὀδόντων» πρὸς αὐτοὺς
ἀπορητέον ὅτι ὡς ἐν τούτῳ τ῵ βίῳ π᾵ν μέλος εἴς τινα χρείαν ὁ Δημιουργὸς
κατεσκεύασεν, οὕτως καὶ τοὺς ὀδόντας εἰς τὸ διακόπτεσθαι τὴν στερεὰν
τροφήν. Σίς οὗν χρεία τοῖς κολαζομένοις ὀδόντων; Οὐ γὰρ εἰς τὴν Γέενναν
ὄντες κατ' αὐτοὺς φάγονται. Καὶ δεικτέον ὅτι οὐ πάντα παραλαμβάνεσθαι δεῖ
κατὰ τὸ κείμενον. «Ὀδόντας γοὖν ἁμαρτωλῶν», φησίν, «συνέτριψας» καὶ «τὰς
μύλας τῶν λεόντων συνέθλασεν Κύριος». Σίς δὲ οὕτως ἠλίθιος ὡς
ὑπολαμβάνειν ὅτι τηρῶν τὰ σώματα τῶν ἁμαρτωλῶν ὁ Θεὸς τοὺς ὀδόντας
αὐτῶν μόνον συντρίβει; Ὥσπερ οὗν εἴ τις θέλων ταὖθ' οὕτως ἔχειν θλιβόμενος
εἵλκετο ἐπ' ἀλληγορίαν, οὕτως ζητητέον τῶν κολαζομένων τὸν βρυγμὸν τῶν
ὀδόντων, τ῅ς ψυχ῅ς δύναμιν μασητικὴν ἐχούσης, ἥτις ἐν καιρ῵ τοὖ ἐλέγχου
περὶ τῶν ἁμαρτημάτων κατὰ τὸν συγκρουσμὸν τῶν φρονημάτων ὧν ἐφρόνησε
βρύξει τοὺς ὀδόντας. Σὸ δὲ «Υοβήθητε τὸν δυνάμενον καὶ τὴν ψυχὴν καὶ τὸ
σῶμα ἀπολέσαι ἐν Γεέννῃ» τάχα μὲν διδάσκει ὅτι ἀσώματος ἡ ψυχή, τάχα δὲ
καὶ δηλοῖ ὅτι χωρὶς σώματος οὐ κολασθήσεται· περὶ ο὘ φυσιολογοὖντες τὰ περὶ
τοὖ εἴδους καὶ τοὖ πρώτου ὑποκειμένου εἰρήκαμεν. Καὶ τὸ παρὰ τ῵ ἀποστόλῳ
δέ «Ζωοποιήσει καὶ τὰ θνητὰ ὑμῶν σώματα», θνητοὖ ὄντος τοὖ σώματος καὶ
οὐ μετέχοντος τ῅ς ἀληθιν῅ς ζω῅ς, δύναται παριστάνειν ὅτι τὸ σωματικὸν εἶδος
περὶ ο὘ εἰρήκαμεν, τῆ φύσει θνητὸν ὄν,
por cuanto los más simples pretenden [apoyarse]* en ellos. Según estas palabras, ni
siquiera habrá resurrección de la carne, sino sólo de los huesos, de la piel y de los
nervios. Al mismo tiempo se les debe demostrar que divagan, como si no hubieran
comprendido lo que está escrito. Pues no porque se mencionen huesos hay que
suponer con absoluta certeza que son estos huesos [que tenemos], del mismo modo
que en: `Nuestros huesos fueron esparcidos por el Hades´466, `Todos mis huesos
fueron esparcidos´467 y `Sáname, porque mis huesos fueron estremecidos´468, es
evidente que no se habla de los huesos según el común entendimiento”.
“En efecto, *Ezequiel+ agrega al pasaje: `Ellos dicen: Nuestros huesos se han
secado´469. ¿Acaso dicen “nuestros huesos se han secado” queriendo decir que iban
a ser rejuntados y resucitar? ¡Pero esto es imposible! Dirían `nuestros huesos se han
secado´ porque están en cautividad y han perdido toda su humedad vital. En
efecto, añaden: `Nuestra esperanza ha perecido, hemos sido destruidos´. Por
consiguiente, la promesa es de la resurrección del pueblo de la caída y de la muerte
que, en cierta forma, han sufrido al ser entregados a los enemigos a causa de sus
pecados. También los pecadores son llamados por el Salvador `sepulcros llenos de
huesos de muertos y de toda inmundicia´470. Conviene que Dios abra las tumbas de
cada uno y nos haga salir vivificados de los sepulcros, como el Salvador sacó fuera
a L{zaro”.
16. “Y con respecto a *los que se basan en el versículo+: `Allí será el llanto y
el rechinar de dientes´ hay que plantearles que, puesto que en esta vida el Creador
dispuso cada miembro para una función, así también [creó] los dientes para
masticar el alimento sólido. Por consiguiente, ¿qué necesidad de dientes tienen los
condenados? Pues, según los [que sostienen este argumento], los que están en el
Gehenna no comen. Hay que señalar que no todo [lo que está en las Escrituras]
debe ser tomado literalmente. Dice: `Rompiste los dientes de los pecadores´471 y: `El
Señor rompió las muelas de los leones´472. ¿Quién sería tan tonto como para creer
que Dios rompe sólo los dientes de los pecadores pero guarda sus cuerpos? Así
como si alguien quisiera que estos versículos se interpretaran de esta manera e,
incomodado por [esta lectura], recurriese a la alegoría, del mismo modo hay que
entender el crujir de dientes de los condenados. El alma tiene la capacidad de
masticar473 la cual, en el momento en que sea acusada por sus pecados, `crujirá los
dientes´ por el choque de los pensamientos que tuvo. Y en cuanto a: `Temed al que
puede destruir el alma y el cuerpo en el Gehenna´, quizá enseña que el alma es
incorpórea, pero quizá también indique que no podrá ser castigada sin un cuerpo;
ya hemos hablado desde un punto de vista natural acerca de la forma y del primer
sustrato. Y con respecto a lo dicho por el apóstol: `Vivificará vuestros cuerpos
mortales´, a pesar de que el cuerpo es mortal y no participa de la vida verdadera,
se puede sostener que la forma corporal acerca de la cual hemos hablado, que es
mortal por naturaleza,
«ὅταν ὁ Φριστὸς φανερωθῆ, ἡ ζωὴ ἡμῶν», καὶ αὐτὸ μεταβάλλει ἀπὸ τοὖ εἶναι
«σῶμα θανάτου», ζωοποιηθὲν διὰ τοὖ Πνεύματος τοὖ ζωοποιοὖντος, ἐκ τοὖ
<σαρκικοὖ> πνευματικὸν γεγονός. Καὶ τό «Ἐρεῖ δέ τις, πῶς ἐγείρονται οἱ
νεκροί, ποίῳ δὲ σώματι ἔρχονται;» γυμνῶς παρίστησιν ὅτι τὸ πρῶτον
ὑποκείμενον οὐκ ἀναστήσεται. Εἰ γὰρ καλῶς ἐλάβομεν τὸ παράδειγμα,
τηρητέον ὅτι ὁ σπερματικὸς λόγος ἐν τ῵ κόκκῳ τοὖ σίτου δραξάμενος τ῅ς
παρακειμένης ὕλης καὶ δι' ὅλης αὐτ῅ς χωρήσας, περιδραξάμενός <τε> αὐτ῅ς
τοὖ αὐτοὖ εἴδους, ὧν ἔχει δυνάμεων ἐπιτίθησι τῆ ποτε γῆ καὶ ὕδατι καὶ ἀέρι καὶ
πυρί, καὶ νικήσας τὰς ἐκείνων ποιότητας μεταβάλλει ἐπὶ ταύτην ἧς ἐστιν
αὐτὸς δημιουργός· καὶ οὕτως συμπληροὖται ὁ στάχυς, εἰς ὑπερβολὴν διαφέρων
τοὖ ἐξ ἀρχ῅ς κόκκου μεγέθει καὶ σχήματι καὶ ποικιλίᾳ.

Πρόκλου τοὖ αὐτοὖ.

17. ῝Α μὲν οὗν ᾿Ψριγένης εἰς τὴν περὶ τ῅ς ἀναστάσεως ἐγχειρῶν
πραγματείαν ἐσπούδασε, ποικιλωτάτην ἐπιδεικνύμενος θεωρίαν, τοσαὖτα ὡς
ἐν ἐπιτομῆ· ἐνθυμοὖ δὲ καὶ τὰ τούτοις ἀκόλουθα ἐφεξ῅ς. Λείπεται γὰρ τὰς ἀπὸ
τῶν Γραφῶν ἔτι πρὸς τοῖς εἰρημένοις μαρτυρίας παραλαβεῖν, ἵν' ὥσπερ
ἀνδριὰς πάντα τὰ μέρη συμμέτρως <ἔχουσα, οὕτως> ὁ λόγος ο὘τος
<συμμετρίαν> λαβὼν ὅλος ἐκ πλήρους ᾖ κατεσκευασμένος, [ἀλλὰ] μηδὲν ἔχων
ἐνδεὲς τῶν εἰς σχ῅μα καὶ κάλλος συναγομένων. Σί οὗν αἱ Γραφαὶ συνᾴδουσι
τούτοις, ἐπικρατύνουσαι πρὸς συμπλήρωσιν διαγωγ῅ς κρείττονος τὸν
ἄνθρωπον, φραστέον. Σαὖτα γὰρ ἐάν τις οἷός τε ᾖ, μὴ παρακόπτων τοὖ
δέοντος, ἀκριβῶς νοεῖν, εἴσεται τὴν ἀνάστασιν ἐπὶ τούτου μὴ χρ῅ναι
παραλαμβάνεσθαι τοὖ σώματος, ἅτε ἀδυνατοὖντος ἀτρέπτου δι' αἰῶνος
μένειν, ἀλλὰ ἐπὶ τοὖ πνευματικοὖ, ἐν ᾧ αὐτὸς ὁ καὶ νὖν ἐν τούτῳ
διασῳζόμενος χαρακτὴρ τηρηθήσεται, ἵν' ἕκαστος ἡμῶν καὶ κατὰ τὴν μορφὴν
ὁ αὐτὸς ᾖ, καθάπερ ἐλέχθη καὶ ᾿Ψριγένει. Οὕτω γὰρ ἐκεῖνος ἔσεσθαι τίθεται
τὴν ἀνάστασιν. Ῥευστοὖ γὰρ ὄντος τοὖ σώματος τοὖ ὑλικοὖ καὶ μηδέποτε
μένοντος ἐφ' ἑαυτ῵ κἅν τὸ βραχύ, ἀλλὰ προσγι<γ>νομένου καὶ
ἀπογι<γ>νομένου περὶ τὸ εἶδος τὸ χαρακτηρίζον τὸν ἄνθρωπον, ὑφ' ο὘ καὶ
συγκρατεῖται τὸ σχ῅μα, ἀνάγκη, φησί, τὴν ἀνάστασιν ἐπὶ μόνου τοὖ εἴδους
σῴζεσθαι δεῖν προσδοκ᾵ν. Καὶ ἵνα μὴ εἴπῃς ὅτι οὐ μανθάνω· σκοτεινῶς
ἐκεῖνος γὰρ τοὖτο διέλαβεν, ἐγὼ δέ σοι σαφέστερον ὧδε τὸν νοὖν τούτων
ἐξηγήσομαι. Ἤδη γὰρ πάντως ἑώρακας δέρμα ζῴου ἥ ἄλλο τι τοιοὖτο
γεμισθὲν ὕδατος, ὅπως ἐὰν πρὸς ὀλίγον κενούμενον πρὸς ὀλίγον πληροῖτο, ἀεὶ
τὸ εἶδος τὸ αὐτὸ δείκνυσιν. Οἷον γὰρ ἅν ᾖ τὸ περιέχον, ἀνάγκη πρὸς αὐτὸ καὶ
τὸ ἐντὸς σχηματίζεσθαι. Υέρε γὰρ ὑπεκρέοντος τοὖ ὕδατος, εἴ τις προσβάλλοι
τοσοὖτον ὅσον ἐκχεῖται, μὴ ἐῶν τὸν ἀσκὸν ἀθρόως κενωθ῅ναι τοὖ ὕδατος,
será vivificada por el Espíritu vivificante, será transformada de un `cuerpo de
muerte´ y pasará de ser <carnal> a espiritual `cuando Cristo, nuestra vida, sea
manifestado´. En cuanto a: `Pero alguno preguntará: ¿Cómo resucitarán los
muertos? ¿Con qué clase de cuerpo vendrán?´474, es una prueba evidente de que el
primer sustrato no resucitará. Pues si entendimos el ejemplo correctamente, hay
que tener en cuenta que el principio generador en el grano de trigo, apoderándose
de la materia que lo rodea y esparciéndose por toda ella, toma el control de su
forma e imparte su potencia a lo que una vez fuera tierra, agua, aire y fuego, y al
prevalecer sobre aquellas cualidades las transforma en aquello del lo cual él mismo
es creador; y de esta manera se completa la espiga, diferenciándose en gran
medida del grano original en tamaño, aspecto y complejidad”.

[Palabras] del mismo Proclo

17. “Esto es como un resumen de las cosas que Orígenes se encargó de


exponer en el tratado sobre la resurrección, exhibiendo una teoría muy compleja;
pero considera también los [puntos] que resultan de ésta a continuación. Resta
tomar los antedichos testimonios de las Escrituras para que, como una estatua <que
tiene> todas sus partes en justa proporción, esta proposición, alcanzando <así
proporción>, sea completamente constituida como un todo, sin que le falte nada de
lo que contribuye a su forma y belleza. Se ha de explicar por qué las Escrituras que
le permiten perfeccionar una prueba mejor concuerdan con lo anterior. Pues si
alguien fuera capaz de entender con precisión estas cosas y no carece de lo
necesario comprenderá que la resurrección no puede aplicarse a este cuerpo, el
cual no puede permanecer inmutable por siempre, sino al [cuerpo] espiritual, en el
cual la misma forma que al presente se conserva en este [cuerpo físico] será
mantenida para que – como también fue dicho por Orígenes – cada uno de
nosotros sea el mismo incluso en apariencia. Él propuso que la resurrección será de
este modo: puesto que el cuerpo material es variable y nunca permanece igual, ni
siquiera por un corto tiempo, sino que aumenta y disminuye en la forma
característica del hombre por la cual también es conservada su apariencia, hay que
esperar – dice – que por necesidad la resurrección esté reservada sólo para la
forma. Y para que no digas: `No entiendo´ – pues Orígenes explicó esto de manera
complicada – yo te explicaré aquí de modo más claro el sentido de estas cosas.
Seguramente has visto una piel de animal o algo de ese tipo lleno de agua la cual,
si se vacía un poco pero es llenada con otro poco de agua, muestra siempre la
misma forma pues lo que está dentro necesariamente se ha de conformar a la
forma del recipiente. Pues bien, [supongamos que] el agua se está escurriendo; si
alguien pone una cantidad similar a la que se derrama sin permitir que el odre se
vacíe por completo de agua,
εἰ μὴ τοιοὖτο ἀνάγκη φαίνεσθαι τὸ προστιθέμενον οἷον καὶ τὸ πρότερον, διὰ τὸ
εἶναι καὶ τὸ περιέχον τὸ αὐτὸ περὶ ὃ εἰσρεῖ καὶ ἀπορρεῖ τὸ ὕδωρ. Καὶ δὴ καὶ τὸ
σῶμα τούτοις ὁ ἐθέλων ἀπεικάζειν οὐκ αἰδεσθήσεται. Ὡσαύτως γὰρ καὶ τὰ
ἀπὸ τ῅ς τροφ῅ς ἀντεισαγόμενα ἀντὶ τῶν ὑπεξεωθεισῶν σαρκῶν εἰς τὸ σχ῅μα
τοὖ περιέχοντος εἴδους μεταβαλοὖνται, καὶ ὁπόσον μὲν ἅν κατὰ τοὺς
ὀφθαλμοὺς διαχυθ῅, τοῖς ὀφθαλμοῖς ἔοικεν, ὁπόσον δὲ κατὰ τὸ πρόσωπον, τ῵
προσώπῳ, ὁπόσον δὲ κατὰ τὰ ἕτερα, τούτοις· ὥστε τὸν αὐτὸν ἕκαστον
φαίνεσθαι, οὐκ οὐσῶν τῶν σαρκῶν ἐν αὐτ῵ τῶν πρῶτον ὑποκειμένων, ἀλλὰ
τοὖ εἴδους, καθ' ὃ εἰδοποιοὖνται τὰ προσγιγνόμενα. Καὶ τοίνυν εἰ μή ἐσμεν οἱ
αὐτοὶ κἅν ἐπ' ὀλίγας ἡμέρας τ῵ σώματι, ἀλλὰ τ῵ εἴδει τ῵ ἐν τ῵ σώματι (τοὖτο
γὰρ μόνον ἕστηκεν ἀπὸ γενέσεως), πολλ῵ μ᾵λλον οὐδὲ τότε οἱ αὐτοὶ κατὰ τὴν
αὐτὴν σάρκα ἐσόμεθα, ἀλλὰ κατὰ τὸ εἶδος τὸ καὶ νὖν <καὶ> ἀεὶ διασῳζόμενον
ἐν ἡμῖν καὶ μένον. Ὃ γὰρ ἐκεῖ τὸ δέρμα, τοὖτο τὸ εἶδος ἐνθάδε· ὃ δὲ ἐκεῖ τὸ
ὕδωρ ἐπὶ τ῅ς εἰκόνος, τοὖτο ἐνταὖθα τὸ προσγιγνόμενον καὶ ἀπογιγνόμενον.
Ὥσπερ οὗν νὖν τοὖ σώματος οὐκ ὄντος τοὖ αὐτοὖ, ὅμως ὁ χαρακτὴρ κατὰ τὴν
αὐτὴν μορφὴν ὁ αὐτὸς σῴζεται, οὑτωσὶ καὶ τότε οὐκ ὄντος τοὖ σώματος τοὖ
αὐτοὖ εἰς τὸ ἐνδοξότερον τὸ εἶδος αὐξηθὲν οὐκέτι ἐν φθαρτ῵, ἀλλ' ἐν ἀπαθεῖ
καὶ πνευματικ῵ δειχθήσεται σώματι, ὥσπερ οἷον τὸ ᾿Ιησοὖ κατὰ τὴν
μεταμόρφωσιν ἦν, ὅτε εἰς τὸ ὄρος ἀνέβη μετὰ Πέτρου, καὶ τὸ Μωϋσέως καὶ τὸ
᾿Ηλίου τῶν ὀφθέντων αὐτ῵.
18. Καὶ ταὖτα μὲν οὗν μέχρι τοσούτου διεσκέφθω· ο὘τος γὰρ ὡς ἐν
κεφαλαίῳ τῶν ᾿Ψριγένους δογματισμῶν ὁ νοὖς. Ἐὰν δέ τις τῶν
ἀμφισβητούντων προβαλλόμενος τὸ σῶμα τοὖ Φριστοὖ, διὰ τὸ «πρωτότοκον
τῶν νεκρῶν» καὶ «ἀπαρχὴν» αὐτὸν εἰρ῅σθαι «τῶν κεκοιμημένων», λέγοι ὅτι
καθάπερ ἐκεῖνος ἀνέστη, καὶ τὰ πάντων <σώματα> ὡσαύτως ἐκείνῳ δεῖν
προσδοκ᾵ν ἀναστήσεσθαι, ἵνα ὥσπερ Φριστὸς ἐγήγερται, «οὕτως ὁ Θεὸς τοὺς
κοιμηθέντας διὰ τοὖ ᾿Ιησοὖ ἄξει σὺν αὐτ῵», ἐγήγερται δὲ τὸ τοὖ ᾿Ιησοὖ
<σῶμα>, καὶ τὰς σάρκας ἔχον ἃς εἶχε καὶ τὰ ὀστ᾵, καθάπερ ἐπείσθη καὶ
Θωμ᾵ς, λέξομεν· ἀλλὰ τὸ τοὖ Φριστοὖ σῶμα οὐκ ἦν «ἐκ θελήματος ἀνδρός»,
«ἡδον῅ς ὕπνῳ συνελθούσης», «ἐν ἀνομίαις συλληφθὲν καὶ κισσηθὲν ἐν
ἁμαρτίαις», ἀλλὰ «ἐκ Πνεύματος ἁγίου καὶ δυνάμεως Ὑψίστου καὶ Παρθένου»,
τὸ δὲ σὸν ὕπνος ἐστὶ καὶ ἡδονὴ καὶ ὆ύπος. Καὶ διὰ τοὖτο καὶ ὁ σοφὸς ΢ειράχ
«Ἐν γὰρ τ῵ ἀποθνῄσκειν ἄνθρωπον» ἀποφθέγγεται «κληρονομήσει ἑρπετὰ
καὶ θηρία καὶ σκώληκας», καὶ <Δαυὶδ> ἐν ὀγδοηκοστ῵ ἑβδόμῳ ψαλμ῵ «Μὴ τοῖς
νεκροῖς ποιήσεις θαυμάσια ἥ ἰατροὶ ἀναστήσουσι καὶ ἐξομολογήσονταί σοι;
Μὴ διηγήσεταί τις ἐν τάφῳ τὸ ἔλεός σου καὶ τὴν ἀλήθειάν σου ἐν τῆ ἀπωλείᾳ;
Μὴ γνωσθήσεται ἐν τ῵ σκότει τὰ θαυμάσιά σου καὶ ἡ δικαιοσύνη σου ἐν γῆ
ἐπιλελησμένῃ;»
a menos que ocurra tal cosa, el agua agregada debe necesariamente parecerse a la
que había antes, ya que el recipiente del que el agua entra y sale es el mismo.
Ciertamente, el que quiera comparar el cuerpo con este ejemplo no quedará
avergonzado. Del mismo modo, las cosas que se introducen con el alimento en
lugar de la carne que ha sido eliminada serán transformadas a la figura de la forma
que las contiene, y las que se difundan a los ojos se parecerán a los ojos, las que lo
hagan al rostro se parecerán al rostro, y las que vayan a otras partes se parecerán a
éstas; de suerte que cada uno tiene la misma apariencia, aunque la carne en él no
sea la del primer sustrato sino la de las cosas que se agregan, que son moldeadas
por la forma. Así pues, si no somos los mismos en el cuerpo ni siquiera por unos
pocos días pero [somos los mismos] en la forma del cuerpo (pues sólo ésta ha
permanecido estable desde su origen), con mayor razón en aquel entonces no
seremos los mismos conforme a esta misma carne, sino conforme a la forma que
ahora <y> siempre se conserva y permanece en nosotros. Lo que aquí es la forma,
allí será como nuestra piel; lo que aquí se agrega y se evacúa, allí será como la
imagen del agua. Pues así como el cuerpo no es el mismo ahora, aunque su aspecto
se conserva igual porque mantiene la misma forma, así también el cuerpo no será
el mismo entonces, su forma será manifiesta y engrandecida en algo más glorioso,
ya no en un cuerpo corruptible sino en uno impasible y espiritual como el de Jesús
en la transfiguración, cuando subió al monte con Pedro, y los de Moisés y Elías que
fueron vistos por él”.
18. “Pues bien, hasta aquí he de tratar tales cuestiones; este es, en resumen,
el sentido de las doctrinas de Orígenes. Pero supongamos que alguno de los que
ponen esto en tela de juicio, tomando como modelo el cuerpo de Cristo, dijese que
dado que Él es llamado `primogénito de los muertos´475 y `primicia de los que
durmieron´476 es menester esperar que los <cuerpos> de todos sean resucitados del
mismo modo, tal como aquél resucitó, para que `así Dios traiga con Él a los que
durmieron en Cristo´477 de la misma manera en que Cristo ha resucitado. Pero [si
aquél dice] que el <cuerpo> de Jesús ha resucitado teniendo incluso la carne y los
huesos que tenía, como también Tomás fue persuadido, responderemos: El cuerpo
de Cristo no fue `por voluntad de varón´478, `del placer que viene con el sueño´479,
`concebido en iniquidad y engendrado en pecado´480 sino `por el Espíritu Santo, el
poder del Altísimo y la Virgen´, pero el tuyo procede del sueño, el placer y la
inmundicia. Por esto el sabio Sirac sentenció: `Al morir, un hombre heredará
insectos, alimañas y gusanos´481, y en el salmo ochenta y siete <David> [dijo]:
`¿Acaso harás maravillas a los muertos, o los médicos482 se levantarán y te
alabarán? ¿Acaso será contada en el sepulcro tu misericordia y tu verdad en la
perdición? ¿Serán conocidos tus milagros en las tinieblas y tu justicia en la tierra
del olvido?´483.
Καὶ ἕτερα δὲ ὆ήματα τοιαὖτα τ῵ βουλομένῳ συνάγειν ἐκ τῶν Γραφῶν
πάρεστιν ἃ * ἵνα μὴ πάντων ἡμεῖς εἰς πλ῅θος μνημονεύοντες πολυπλασίονα
τῶν εἰρημένων αὐξήσωμεν τὸν λόγον.

Λοιπὸν Μεθοδίου·

19. ῾Ψς οὗν ἐπαύσατο μόγις ὁ Πρόκλος καὶ σιγὴ τῶν παρόντων ἦν ἐπὶ πολύ,
καταβληθέντων ἱκανῶς πρὸς ἀπιστίαν, καὶ ἐγὼ Ἠσθόμην ὅτι τ῵ ὄντι
πεπαυμένος εἴη, ἠρέμα τὴν κεφαλὴν ἐπάρας καὶ ἀναπνεύσας ὥσπερ οἱ
πλέοντες τοὖ κύματος ἤδη λωφῶντος, ὑποτρέμων ἔτι καὶ σκοτιζόμενος
(ἐβεβλήμην γάρ, ὡς πρὸς ὑμ᾵ς εἰρήσθω, τῆ δεινότητι κατηντλημένος τῶν
λόγων) τρέπομαι πρὸς τὸν Αὐξέντιον καὶ καλέσας αὐτόν· ὦ Αὐξέντιε, νομίζω,
ἔφην, μὴ μάτην λελέχθαι τὸ ποιητικόν «΢ύν τε δύ' ἐρχομένω». Καὶ γὰρ οἱ
ἀνταγωνισταὶ δύο. «Διὸ σθένος ἀμφότεροι ἀμφοτέρων περ σχῶμεν».
΢υναντιλήπτορα γὰρ καὶ συναγωνιστὴν αἱροὖμαί σε τ῅ς πρὸς αὐτοὺς μάχης,
μὴ ἡμῖν ὁ ᾿Αγλαοφῶν μετὰ Πρόκλου καὶ ᾿Ψριγένους τοῖς ἀνατρεπτικοῖς καθ'
ἡμῶν ὡπλισμένος λόγοις ἐκπέρσῃ τὴν ἀνάστασιν. Ἄγε οὗν
ἀντιπαραταξώμεθα τοῖς σοφίσμασιν αὐτῶν, μηδὲν τῶν ἀντιλογικῶν, οἷς οἱ
δειλοὶ βάλλονται, φοβηθέντες· καὶ γὰρ οὐδὲν ἐν αὐτοῖς ὑγιὲς ὅλως οὐδὲ
πάγιον, ἀλλὰ φαντασία μόνον εὐπρεπὴς ὆ημάτων πρὸς κατάπληξιν τῶν
ἀκουόντων καὶ πειθὼ κατεσκευασμένη, οὐ τ῅ς ἀληθείας καὶ τοὖ συμφέροντος
χάριν, ἀλλὰ τοὖ δόξαι τοῖς παροὖσι σοφοὺς τοὺς λόγους. Ἐντεὖθεν γοὖν τοῖς
πολλοῖς οἱ ἐκ τῶν εἰκότων ἔσθ' ὅτε λόγοι πρὸς κάλλος καὶ ἡδονὴν
πεποικιλμένοι μ᾵λλον τῶν εἰς ἀκρίβειαν ἐξητασμένων νομίζονται
σπουδαιότεροι, τῶν διδασκάλων οὐ πρὸς τὸ βέλτιον ἁμιλλωμένων ἔτι καὶ
σεμνόν, ἀλλὰ πρὸς τὸ ἀρέσαι καὶ εὐημερ῅σαι, καθάπερ οἱ σοφισταί, οἳ μισθὸν
αἱροὖνται τῶν λόγων, ἐπευωνιζόμενοι τὴν σοφίαν ἐπαίνοις. Σὸ μὲν οὗν
παλαιὸν βραχὺ παντελῶς τὸ περὶ τὴν ἐξήγησιν ἦν, φιλοτιμουμένων μὴ
τέρπειν, ἀλλὰ ὠφελεῖν τοὺς παρόντας τῶν τότε· ἀφ' ο὘ δὲ λοιπὸν εἰς ὆ᾳστώνην
ἐπετράπη π᾵σιν ἑρμηνεύειν ἐξεῖναι τὰς Γραφάς, [καὶ] πάντες εἰς τὸ ποι῅σαι
μὲν τὸ καλὸν ἠμβλύνθησαν πλησθέντες οἰήματος, περὶ τὸ λογικεύεσθαι δὲ
προέκοψαν καλλωπιζόμενοι, ὡς πάντα γινώσκειν ὑπάρχοντες δεινοί,
διδάσκεσθαι μὲν ὁμολογεῖν χρῄζειν αἰδεσθέντες, φιλονεικεῖν δὲ μ᾵λλον καὶ
προπηδ᾵ν, ὡς οἱ διδάσκαλοι. Θρασυνθέντες γοὖν ἐντεὖθεν τοὖ μὲν εὐλαβοὖς
καὶ πρᾴου καὶ πάντα δύνασθαι ποιεῖν τὸν Θεὸν ὡς ἐπηγγείλατο πιστεύειν
ὠλίσθησαν, εἰς δὲ ζητήσεις κενὰς καὶ βλασφημίας ἥκασι, μὴ νοήσαντες ὡς οὐ
τὰ ἔργα τῶν λόγων ἐπετηδεύθη χάριν, ἀλλὰ τῶν ἔργων οἱ λόγοι,
Y hay otros pasajes semejantes para el que quiera reunirlos de las Escrituras, los
cuales [no voy a mencionar]* para que, al citarlos todos en extenso, no hagamos el
discurso mucho m{s grande de lo que se había dicho”.

Por lo que resta, [las palabras] de Metodio

19. “Cuando a duras penas Proclo cesó *de hablar+ los presentes quedaron
en silencio por un largo rato, pues se habían sumido bastante en la incredulidad, y
yo, viendo que había terminado, levanté lentamente la cabeza y suspiré, como los
navegantes cuando ya va amainando la tempestad, aunque todavía estaba
temblando un poco y aturdido (pues había sido golpeado, puedo deciros, y
sobrepasado por lo terrible de sus palabras). Me volví hacia Auxentio y lo llamé:
- “¡Oh, Auxentio! Creo – le dije – que no en vano se ha dicho el verso:
`Cuando dos marchan juntos´484, pues también los adversarios son dos. `Por lo cual
los dos contendremos la fuerza de ambos´485. Te elijo a ti como apoyo y aliado en la
lucha contra ellos, no sea que Aglaofón486, armado con los destructivos argumentos
de Proclo y Orígenes, nos arruine por completo la resurrección. ¡Vamos, pues!,
resistamos sus sofismas, sin temer ninguno de los contraargumentos con los que
los cobardes son golpeados; pues en ellos no hay nada sano ni estable en absoluto,
sino sólo un fantasioso despliegue de palabras elaboradas para asombrar y
engatusar a los que las oyen, no a causa de su verdad y su conveniencia, sino para
que parezcan palabras sabias a la audiencia. Por ello, los razonamientos
verosímiles, adornados en favor de la belleza y el placer, son considerados más
aceptables por la mayoría que los que han sido investigados con minuciosidad,
pues los maestros no se esfuerzan por alcanzar lo que es mejor, menos aun por lo
que es venerable, sino por agradar y prosperar, como los sofistas que cobran un
sueldo por sus palabras, malvendiendo la sabiduría a cambio de los elogios.
Antiguamente la exposición era ciertamente breve, hecha por personas que se
esforzaban no para deleitar sino para brindar un provecho a la audiencia de aquel
entonces; pero últimamente, desde que por indolencia se permitió a cualquiera
interpretar las Escrituras, todos se han llenado de presunción y su capacidad para
hacer el bien se debilitó. Se vanaglorian porque progresaron en el debate, como si
fueran tan inteligentes como para saberlo todo, avergonzados como para reconocer
que necesitaban ser enseñados pero [ansiosos] más bien de discutir y sobresalir,
como sus maestros. Envalentonados de tal manera, se deslizaron de la piedad, la
mansedumbre y la creencia que Dios puede hacer todo tal como lo prometió, y han
arribado a conclusiones vanas y blasfemas, ya que no comprendieron que las obras
no fueron realizadas a causa de las palabras sino las palabras a causa de las obras;
ὥσπερ <ἐπ'> ἰατρικ῅ς, δι' ἧς τοὺς κάμνοντας σῴζεσθαι δεῖ τῶν λόγων ἔργοις
κυρουμένων, ἵν' ἡρμοσμένων ἡμῶν πάντα σύμφωνος ὁ νοὖς εἴη τοῖς ἀρίστοις
λόγοις, τὰ ἤθη τῆ γλώσσῃ συνῳδὰ παρέχων δίκην λύρας, ἀλλὰ μὴ ἄμουσα καὶ
ἀσύμφωνα. Ἐπὶ γὰρ τ῵ κτήσασθαι κατὰ ἀλήθειαν ἀγωνίζεσθαι δεῖ τὸ δίκαιον
ἀσκεῖν καὶ οὐκ ἐπὶ τ῵ δοκεῖν, χωλῶς ἐπιβαίνοντα σοφίας καὶ πρὸς δόξαν
μ᾵λλον ἥ πρὸς ἀλήθειαν ἁμιλλώμενον, πρόθυρα καὶ προσχήματα καὶ π᾵σαν
ὑποδυσάμενον τ῅ς ὑποκρίσεως τὴν σκευήν.
20. Εἰσὶ γάρ, εἰσὶν οἳ λόγων τραγικῶς κεκοσμημένων προσβολαῖς, καθάπερ
γυναῖκες ἔξωθεν ὡραϊζόμεναι πρὸς ἀπάτην ἐντέχνως, * ἐὰν μή τις
πεφυλαγμένως αὐτοῖς τῶν ἔτι νεωτέρων προσβλέψῃ τῆ πίστει καὶ νηπτικῶς.
Ὅθεν εὐλαβητέον πρὸ τοὖ καταμαθεῖν ἀσφαλῶς εἰς τὴν καρδίαν εἰσδέξασθαι
τὸν τοιοὖτον λόγον· καὶ γὰρ φθάνουσιν οἱ ἐξαπατῶντες πολλάκις τοὺς
διστάζοντας, καθάπερ δὴ καὶ αἱ ΢ειρ῅νες τοὺς φεύγοντας αὐτάς, κρύπτουσαι
μακρόθεν τὸ μισάνθρωπον τῆ καλλιφωνίᾳ. Ἢ πῶς, ὦ Αὐξέντιε, ἔφην ἐγώ,
<δοκεῖ> σοὶ ταὖτα τίθεσθαι;
Καὶ ὃς ἀπεκρίνατο· Οὕτως καθάπερ καὶ σοί.
Οὐκοὖν πάντως τῶν ἑτεροδόξων τοὺς σοφιστὰς μιμητὰς εἰδώλων ἀληθείας
εἶναι λέγωμεν, ἀλήθειαν μὴ γινώσκοντας, καθάπερ ζωγράφους; Καὶ γὰρ ο὘τοι
μιμεῖσθαι μὲν ναυπηγοὺς καὶ πλοῖα καὶ κυβερνήτας ἐπιχειροὖσι, ναυπηγεῖν
καὶ κυβερν᾵ν οὐ γινώσκοντες. Οὐκοὖν ἀποξέοντες <εἰ> θέλεις τὰ χρώματα
πείθωμεν αὐτῶν τὰ θαυμάζοντα τὰς τοιαύτας γραφὰς παιδία, ὅτι οὔτε τὸ
πλοῖον τοὖτο πλοῖόν ἐστιν οὔτε ὁ κυβερνήτης κυβερνήτης, ἀλλὰ τοῖχος ἔξωθεν
πρὸς τέρψιν χρώμασι καὶ γραφαῖς κεκοσμημένος καὶ ὅτι μιμηταὶ μὲν εἰδώλου
πλοίου καὶ κυβερνήτου οἱ δημιουργήσαντές εἰσιν ἀπὸ τῶν χρωμάτων ταὖτα,
καὶ οὐ πλοίου;
Μακρὸν τ῵ ἀκοὖσαι ποθοὖντι τὸ προοίμιον.
᾿Αλλ' ὠφέλιμον, ἔφην, ὦ ἄριστε. Σὰ γὰρ ἀπὸ τῶν θεοπνεύστων γραμμάτων
὆ήματα, οἷς ἐπιχρωματίζοντες ποικίλλουσιν ἑαυτῶν πρὸς ἀπάτην ο὘τοι τὴν
δόξαν, δικαιοσύνην αὐθαδῶς καὶ ἀλήθειαν ὀνομάζοντες, οὐ γινώσκοντες ὅλως
δικαιοσύνην, εἴ τις ἀφέλοιτο, πόσον οἴει γυμνωθέντας αὐτοὺς τῶν τοιούτων
ὀνομάτων χλευασθήσεσθαι;
Πάνυ πολύ, ἔφη.
Πότερον οὗν, ὦ Αὐξέντιε, ἦν δὲ ἐγώ, σὺ βούλει ταύτης ἡγεμονεύειν τ῅ς ὁδοὖ
ἥ ἐγὼ ἡγήσωμαι;
Δίκαιος, ἔφη, σὺ ἡγεῖσθαι· σὺ γὰρ καὶ κατάρχεις τοὖ λόγου.
21. Οὐκοὖν ἐλέγετο—φέρε γὰρ πρὸς μέρος ἐξ ἀρχ῅ς ἀκολούθως τὸν
᾿Αγλαοφῶντος ἐξετάσωμεν νοὖν—ἡ ψυχὴ τὸ σῶμα διὰ τὴν παράβασιν ὃ
περικείμεθα τοὖτο ἀνειληφέναι,
así como <en> [la ciencia] médica – por la cual se cura a los enfermos – es preciso
que las palabras sean confirmadas por las acciones, hay que procurar que, como
una lira, la conducta concuerde con el discurso para que nuestra mente esté en
completa armonía, acorde con nuestras mejores palabras, no disonante ni
discordante. Para obtener la justicia hay que luchar de verdad por practicarla, no
en apariencia, cojeando al poner el pie [en el camino] de la sabiduría y haciendo un
esfuerzo verdadero más bien que aparente, oculto bajo excusas, pretextos y todo el
adorno de la hipocresía”.
20. “Pues hay personas que, como las mujeres que se adornan h{bilmente
por fuera para engañar, [embaucan a los ingenuos]* con el ataque de palabras
ostentosamente embellecidas, a no ser que alguien las examine cuidadosa y
sobriamente por la fe de los que todavía son más jóvenes. Por lo cual hay que ser
precavido y examinar atentamente tales palabras antes de admitirlas en el corazón;
pues los engañadores muchas veces atrapan a los que dudan como las sirenas a los
que huyen de ellas, disimulando su odio a la humanidad con hermosos cantos
desde lejos. ¿Cómo <te parece> a ti, oh Auxentio – dije yo – que se deba considerar
esto?”
- “Él respondió: Del mismo modo que tú”.
- “Pues bien, ¿no debemos decir en todo caso que los sofistas son imitadores
de imágenes de la verdad, como los pintores, pero que no conocen la verdad? Pues
los pintores intentan reproducir constructores de barcos, navíos y pilotos, pero no
saben construirlos o pilotearlos. Así pues, ¿quieres que raspemos la pintura y
convenzamos a los que como niños admiran tales dibujos de que ese barco no es
un barco [real] ni el piloto es un piloto [real], sino que es una pared cuya superficie
ha sido pintada por diversión con pinturas y dibujos, y que los que los crearon a
partir de sus pinturas son imitadores de la imagen del barco y del piloto, y no del
barco?”
- “Para el que desea escuchar, la introducción es larga”.
- “Pero provechosa, ¡oh, estimado! – le dije –. Pues si alguien quitara las
palabras de las Escrituras inspiradas a las que la opinión de estas personas pintó
con diferentes colores para su propio engaño, llamándolo presuntuosamente
justicia y verdad pero sin conocer en absoluto la justicia, ¿cuán ridiculizados serían
si fueran despojados de tales nombres?”
- “Mucho, ciertamente – dijo –“.
- “¿Quieres tomar el mando de este viaje, ¡oh, Auxentio!, o lo dirijo yo?”
- “Es justo que lo conduzcas tú – dijo – pues tú diste comienzo a la
discusión”.
21. - “Pues bien, vamos a examinar a fondo el pensamiento de Aglaofón
parte por parte, en orden desde el principio; se dijo que el alma ha recibido este
cuerpo que la rodea por su transgresión,
χρόνοις τοῖς ἄνω χωρὶς αὐτοὖ μακαρίως διάξασα. Σοὺς γὰρ δερματίνους εἶναι
χιτῶνας σώματα <ἔφη> εἰς ἃ ἐνεῖρχθαι συνέβη τὰς ψυχάς, δίκην ὅπως ὧν
ἔδρασαν νεκροφοροὖσαι παράσχωσιν. Ἢ οὐ ταὖτα πρῶτον ἦν ἐν ἀρχῆ τὰ
λεχθέντα ὑπὸ σοὖ, ἰατρέ; Ἀλλ' ἴθι, ὑπόμνησον, ἐάν τί σοι μὴ φαίνωμαι
μεμνημένος.
Οὐδὲν νὖν ὑπομνήσεως εἰς τοὖτο δέῃ· αὐτὰ ταὖτα γὰρ ἦν ἐν πρώτοις ἡμῖν
τὰ εἰρημένα.
Σί δέ; Οὐχὶ καὶ τοὖτο ἐν τοῖς ἑξ῅ς ἐλέγετο πολλαχῶς ὑπὸ σοὖ, ὡς ἐμποδὼν
πρὸς τὴν κατάληψιν ἡμῖν τὸ σῶμα τῶν ὄντως ὄντων καὶ γνῶσιν διὰ τὰς πρὸς
τὸ κοσμεῖν ἀσχολίας αὐτὸ καὶ θεραπεύειν γίγνεται καὶ τὰς ἄλλας τὰς περὶ τὴν
ἐπιθυμίαν τ῅ς γαστρὸς προσβολάς, ἔτι τε βλασφημιῶν καὶ παντοίων αἴτιον
ἁμαρτημάτων διὰ τὸ μὴ δύνασθαι καθ' ἑαυτὴν δίχα σώματος ὅλως ἁμαρτ῅σαι
ψυχήν· καὶ διὰ τοὖτο, μετὰ τὴν ἐντεὖθεν ἀποδημίαν ἐκτὸς ἁμαρτήματος ὅπως
ἔσοιτο καὶ παρακο῅ς ἐν τοῖς οὐρανοῖς, ἔνθα καὶ τὰς διατριβὰς ἕξει μετὰ τῶν
ἀγγέλων, ἐλευθέραν αὐτὴν καὶ γυμνὴν χρ῅ναι διαμεῖναι σώματος, ἐπειδήπερ
τὸ σῶμα τοὖ χραίνεσθαι τοὖτο καὶ ἁμαρτάνειν παραίτιον αὐτῆ καὶ συνεργὸν
γίγνεται; Ἄνευ γὰρ σώματος ἀμήχανον ἁμαρτ῅σαι ψυχήν. Ὅθεν ἵνα τὸν
ἄπειρον ἀναμάρτητος αἰῶνα τηρηθῆ, οὐκέτι τὸ ταλαντεὖον αὐτὴν εἰς τὴν
φθορὰν κάτω καὶ τὴν ἀδικίαν σῶμα λήψεσθαι.
᾿Αλλ' ἐλέχθη καὶ τοὖτο.
Σί δέ; Καὶ καλῶς σοι τοὖτο καὶ ὀρθῶς, ἔφην, ἥγησαι λελέχθαι;
Καὶ τί σοι, ἔφη, τοὖτο διαφέρει; Ἀλλὰ οὐκ ἐξελέγχεις τὸν λόγον.
Οὐδέν, ἦν δὲ ἐγώ, ἀλλὰ δι' ἃ εἴρηκας ὅπως ἐξετάζηται ὁ λόγος.
Καλῶς καὶ ὀρθῶς, ἔφη.
Καλῶς δέ σοι δοκεῖ τίθεσθαι καὶ ὀρθῶς ὁ ἑαυτ῵ τἀναντία λέγων καὶ
ἀσύμφωνα;
Οὐδ' ὁπωστιοὖν.
᾿Αμούσως γὰρ ο὘τός σοι φαίνεται τὴν ἀλήθειαν ὑποκρίνεσθαι;
Πάντων μάλιστα, ἔφη.
Οὐκ ἄρα ἀποδέχῃ τὸν τὰς ἁρμονίας ἐντείνοντα πρὸς τὸ ψευδὲς μέλος τῶν
λόγων;
Οὐδ' ὁπωστιοὖν.
Οὐκοὖν οὐδὲ σεαυτοὖ λέγοντος ἀμούσως οὐδ' ὁτιοὖν ἀποδέξῃ. Δοὺς γὰρ
ἀσωμάτως ἡμαρτηκέναι τὰς ψυχὰς ἀποσφαλείσας τ῅ς ἐντολ῅ς καὶ φράσας διὰ
τὴν ἀνομίαν τοὺς χιτῶνας αὐταῖς ὕστερον τοὺς δερματίνους δεδωκέναι τὸν
Θεόν, ἵνα δίκην νεκροφοροὖσαι παράσχωσι, χιτῶνας τὰ σώματα φράσας,
habiendo vivido felizmente sin él en tiempos anteriores. <Dijo> que las túnicas de
piel son los cuerpos en los cuales las almas resultaron encerradas, llevando estas
pieles muertas como castigo por las faltas que cometieron. ¿O acaso no fueron éstas
las cosas que dijiste en un principio, doctor? Vamos, si para ti me he olvidado de
algo, recuérdalo”.
- “No es necesario recordar nada ahora; son las mismas cosas que dije al
principio”.
- “¿Qué, pues? ¿No dijiste frecuentemente, a medida que continuabas, que
por los afanes en embellecerlo y atenderlo y por los otros impulsos que se
relacionan con el deseo del vientre, el cuerpo es un obstáculo para nuestra
comprensión y conocimiento de la verdadera realidad, y que además es causa de
blasfemias y toda clase de pecados ya que es completamente imposible que por sí
misma un alma, separada del cuerpo, pueda pecar? Y por esto, a fin de que pueda
estar sin pecado ni error en los cielos, donde conversará con los ángeles, el alma
debe permanecer libre y despojada del cuerpo después de partir de aquí, puesto
que el cuerpo es causa y colaborador con ella en la suciedad y el pecado. Es
imposible que un alma peque sin un cuerpo. Por lo cual, a fin de que se conserve
libre de pecado por siempre, ya no recibirá un cuerpo que la incline a la corrupción
y la iniquidad de aquí abajo”.
- “Eso también fue dicho”.
- “¿Y qué? – le dije – ¿Piensas que has hablado de manera conveniente y
correcta?”
- “¿Qué te importa eso a ti? – dijo –. No has refutado el argumento”.
- “Nada – dije yo – pero [lo digo] a fin de que el argumento sea puesto a
prueba por lo que has dicho”.
- “*He hablado+ bien y correctamente – dijo –“.
- “Pero, ¿te parece que quien dice cosas contradictorias y est{ en
desacuerdo consigo mismo plantea [su argumento] de forma conveniente y
correcta?”
- “¡De ninguna manera!”
- “¿No te parece que tal persona finge torpemente la verdad?”
- “¡Sin duda!”
- “Así pues, ¿no aceptas al que toca la música de sus palabras con una
melodía falsa?”
- “¡Para nada!”
- “En ese caso, no puedes aceptarte a ti mismo ni a lo que dices torpemente.
Has admitido que las almas se alejaron de los mandamientos y pecaron sin tener
un cuerpo y que luego Dios les dio las túnicas de piel, encerrándolas en ellas por
su falta para que lleven estas pieles muertas como castigo. Dijiste que estas túnicas
son los cuerpos,
προϊόντος τοὖ λόγου ἐπιλαθόμενος ἃ τὸ πρῶτον ὑπέθου μὴ δύνασθαι καθ'
ἑαυτὴν τὴν ψυχὴν ἁμαρτ῅σαι λέγεις. Οὐ πεφυκέναι γὰρ ὅλως πρὸς τοὖτο,
ἀλλὰ παραίτιον αὐτῆ παντοίων κακῶν τὸ σῶμα γεγονέναι. Ὅθεν πρὸς τὸ μὴ
παρορμηθ῅ναι πρὸς ἀδικίαν αὐτὴν αὗθις, καθάπερ συνέβη καὶ πρόσθεν ὑπὸ
τοὖ σώματος, οὕτως εἰς τοὺς αἰῶνας αὐτὴν ἔσεσθαι χωρὶς αὐτοὖ, καίτοι
πρῶτον εἰπὼν ἐν τ῵ παραδείσῳ πρὸ τοὖ σώματος τὴν ψυχήν, ὁπότε ἔτι
μακαρία καὶ ἀναλγὴς ἦν, ἡμαρτηκέναι· παραβάσῃ γὰρ τὴν ἐντολήν,
κεκρατυμμένης ἤδη διὰ τὴν πρὸς τὸν ὄφιν πειθὼ τ῅ς ἁμαρτίας, δεσμὸν αὐτῆ τὸ
σῶμα δεδόσθαι τιμωρόν. Ὥστε ἥ τὸ πρότερον ἥ τὸ ὕστερον οὐκ ὀρθῶς ἔχει.
Ἤτοι γὰρ πρὸ σώματος ἥμαρτε καὶ οὐδέν τι μ᾵λλον κἅν μὴ λάβῃ σῶμα
ἁμαρτήσεται, καὶ μάταιος ἡ περὶ τοὖ μὴ ἀνίστασθαι τὸ σῶμα περισσολογία· ἥ
μετὰ σώματος, καὶ οὐ δύνανται σῶμα οἱ χιτῶνες νομίζεσθαι εἶναι οἱ
δερμάτινοι. Εὑρίσκεται γὰρ πρὸ τ῅ς κατασκευ῅ς αὐτῶν ἀθετήσας ὁ ἄνθρωπος
τὴν θείαν ἐντολήν· ο὘ καὶ χάριν οἱ χιτῶνες κατασκευάζονται, τὴν γύμνωσιν
τὴν ἀπὸ τ῅ς ἁμαρτίας αὐτῶν προσγενομένην καλύψοντες. Ἀλλὰ πότερον
πείθω σε καὶ ὁρᾶς ὡς ἑαυτ῵ μαχόμενα ὑπέθου καὶ σοὶ τοὖτο γεγένηται σαφὲς
ἥ οὐδέπω μανθάνεις, ὦ ᾿Αγλαοφῶν, ἔφην, ὃ λέγω;
Μανθάνω, ἔφη, καὶ οὐδέν τι δέομαι δεύτερον ἀκοὖσαι, ἀλλὰ ἔλαθον
ἐμαυτὸν οὐκ ὀρθῶς εἰπών. Ἀνάγκη γάρ μοι δεδωκότι τοὺς δερματίνους
χιτῶνας εἶναι τὰ σώματα ὁμολογεῖν, καὶ πρὶν εἰς τὸ σῶμα τὴν ψυχὴν
ἐληλυθέναι ἡμαρτηκέναι, ἀνθ' ὧν πρὸ τ῅ς κατασκευ῅ς αὐτῶν ἡ παράβασις
ἐγένετο, —διὰ τὴν παράβασιν γὰρ οἱ χιτῶνες αὐτοῖς κατασκευάζονται καὶ οὐχ
ἡ παράβασις διὰ τοὺς χιτῶνας γίγνεται—καὶ ἐκ ταύτης τ῅ς ὁμολογίας
συγκατατίθεσθαι ὡς οὐ τὸ σῶμα τοὖτο παραίτιον κακίας ἐστίν, ἀλλ' αὐτὴ ἡ
ψυχὴ ἐν ἑαυτῆ. Διὸ κἅν μὴ λάβῃ τὸ σῶμα, ἁμαρτήσεται, ἐπειδήπερ καὶ
πρόσθεν ἥμαρτεν χωρὶς σώματος. Καὶ ἀνόητον τὸ λέγειν ἀναβιῶναι μὴ
δύνασθαι τὸ σῶμα διὰ τοὖτο, ἵνα μὴ παραίτιον τῆ ψυχῆ τοὖ ἁμαρτ῅σαι γενηθῆ.
Ἁμαρτήσεται γάρ, ὥσπερ καὶ πρὸ τοὖ σώματος ἥμαρτεν, οὕτως καὶ μετὰ τὴν
τοὖ σώματος ἀπόθεσιν, κἅν μὴ αὗθις τὸ σῶμα ἀπολάβῃ. Ὅθεν ἀνάγκη μοι διὰ
ταὖτα μήτε ἐμαυτοὖ μήτε ἄλλου ἀποδέχεσθαι λέγοντος τοὺς δερματίνους
χιτῶνας εἶναι τὰ σώματα. Εἰ δὲ ἀποδεξαίμην, ὁμολογεῖν χρή με καὶ τὰ
εἰρημένα.
22. Σί δέ, οὐχὶ κἀκεῖνο, ἔφην, ὦ ᾿Αγλαοφῶν, δοκεῖ σοι μὴ ὀρθῶς ἔχειν;
Σὸ ποῖον;
Σὸ λέγειν, ἦν δὲ ἐγώ, δεσμὸν καὶ πέδας τὸ σῶμα μεμηχαν῅σθαι κατὰ τ῅ς
ψυχ῅ς, καὶ ὅτι καὶ ὁ προφήτης «δεσμίους γ῅ς» ἔφη ἡμ᾵ς διὰ τοὖτο καὶ ὁ Δαυὶδ
«πεπεδημένους».
pero al plantear tu argumento olvidaste lo que expusiste al principio y dijiste que,
por sí misma, el alma no puede pecar. Ella no tiene en absoluto una inclinación
natural hacia el pecado, pero el cuerpo se ha convertido para ella en causante de
toda clase de males. Por lo cual, a fin de no ser incitada nuevamente a la iniquidad
como lo fue antes por el cuerpo, el alma estará sin él por la eternidad. Ciertamente,
dijiste al principio que el alma había pecado en el paraíso antes de tener un cuerpo,
cuando todavía era bienaventurada y no sentía dolor; pero cuando ya el pecado se
adueñó de ella por su obediencia a la serpiente se le dio el cuerpo como prisión, en
castigo por transgredir el mandamiento. De suerte que o bien el primer enunciado,
o bien el último, es incorrecto. O bien [el alma] pecó antes de tener un cuerpo y no
será más pecadora aunque no tenga uno, y tu palabrería sobre que el cuerpo no
resucita es inútil, o pecó después de tener un cuerpo y entonces no se puede
considerar que las túnicas de piel sean el cuerpo. Pues se reconoce que el hombre
infringió el mandamiento divino antes de que las túnicas fueran elaboradas;
ciertamente, las túnicas fueron preparadas para cubrir la desnudez provocada por
su pecado. ¿Te he convencido y ves cómo expusiste proposiciones que te
contradicen? ¿Te ha quedado esto claro – dije – o todavía no entiendes lo que digo,
Aglaofón?”
- “Lo entiendo – dijo – y no necesito escuchar nada dos veces, pero no me dí
cuenta de que me había expresado incorrectamente. Pues al admitir que las túnicas
de piel son los cuerpos estaría obligado a reconocer que el alma había pecado antes
incluso de entrar al cuerpo, ya que la transgresión ocurrió antes de la confección de
las mismas – pues las túnicas fueron preparadas para los hombres a causa de la
transgresión, la transgresión no sucedió por causa de las túnicas – y a partir de este
reconocimiento tendría que convenir que este cuerpo no es causa del mal, sino que
la misma alma [es responsable] por sí misma. Por lo cual, aunque no tenga un
cuerpo, pecará, puesto que también pecó antes sin un cuerpo. Y sería estúpido
decir que por esto el cuerpo no puede resucitar, a fin de que no se convierta en
causa de pecar para el alma, pues así como pecó antes de tener un cuerpo, así
también pecará después de dejar el cuerpo, aunque no recibiese un cuerpo
nuevamente. Por lo cual, debido a esto, no puedo admitir que ni yo ni otro diga
que las túnicas de piel son los cuerpos. Si lo admitiera, me vería obligado a estar de
acuerdo con lo que has dicho”.
22. - “Pero Aglaofón – dije – ¿no te parece que también en esto estás
equivocado?”
- “¿En qué?”
- “Al decir – dije yo – que el cuerpo ha sido creado como una cárcel y una
cadena para el alma, y que por esto no sólo el profeta nos llamó `prisioneros de la
tierra´487 sino que también David *nos definió como+ `encadenados´”488.
Καὶ ὅς· οὐκ ἔχω σοι προχείρως ἀποκρίνασθαι, ἔφη. Ἀλλὰ τί ἄλλῳ οὐ
διαλέγῃ;
Καὶ ἐγώ—Ἠσθόμην γὰρ ἐρυθρι᾵ν αὐτόν, φεύγοντα ἐλεγχθ῅ναι τ῵ λόγῳ—·
οἴει γάρ με κατὰ φθόνον ἐπιχειρεῖν σε ἐλέγξαι, ἔφην, καὶ μὴ τὸ προκείμενον
καταφανὲς φιλονεικεῖν ποι῅σαι; Ἀλλ', ὦ ἀγαθέ, μὴ ἀποκάμῃς ἀνερωτώμενος.
Ὁρᾶς γὰρ ὡς οὐ περὶ μικρῶν ἡμῖν εἰσιν οἱ λόγοι, ἀλλ' οὗν τίνα τρόπον χρὴ
πεπιστευκέναι· καὶ γὰρ οὐδὲν οἶμαι τοσοὖτον κακὸν ἀνθρώπῳ γενέσθαι ὅσον
ἀπὸ τῶν ἀναγκαίων, ὁπόταν ψευδ῅ περὶ αὐτῶν δοξάζοι. Ἴθι οὗν προθύμως
πρὸς τὰ ἐρωτώμενα· ἀποσάφει καὶ ἐάν τί σοι λέγειν ἀληθὲς μὴ δοκῶ, μ᾵λλον
τ῅ς ἀληθείας φροντίσας ἥ ἐμοὖ, ἔλεγξον. Μεῖζον γὰρ ἀγαθὸν τὸ ἐλεγχθ῅ναι
τοὖ ἐλέγξαι νομίζω, ὅσῳ μεῖζόν ἐστι τὸ αὐτὸν ἀπαλλαγ῅ναι κακοὖ τοὖ ἄλλον
ἀπαλλάξαι. Υέρε οὗν παραλλήλους παραβάλλοντες τοὺς λόγους σκεπτώμεθα
εἴ τι διοίσουσιν ἀλλήλων. Καὶ γὰρ τυγχάνει περὶ ὧν ἀμφισβητοὖμεν οὐ πάνυ
σμικρὰ ὄντα, ἀλλὰ περὶ ὧν εἰδέναι τε κάλλιον, μὴ εἰδέναι τε αἰσχρόν. Οὐκοὖν
σὺ μὲν οὐ νομίζεις ἀναβιῶναι τὸ σῶμα, νομίζω δὲ ἐγώ.
Πάνυ μὲν οὗν, ἔφη, καὶ δι' ἃ εἴρηκα.
Καὶ σὺ δέ, ἦν δὲ ἐγώ, δεσμὸν αὐτὸ καὶ φυλακὴν καὶ σ῅μα καὶ ἄχθος καὶ
πέδας εἶναι ἔφης, ἐγὼ δὲ οὐ φημί.
᾿Αληθ῅, ἔφη, μοι λέγεις.
Καὶ μὴν καὶ ἀκολασίας καὶ πλάνης καὶ λύπης καὶ θυμοὖ καὶ συλλήβδην τῶν
ἄλλων ἁπάντων εἶναι παραίτιον αὐτὸ κακῶν ἔφης, ἃ ἐμποδίζουσιν ἡμῶν τὴν
πρὸς τὸ κάλλιον ὁρμὴν τ῅ς ψυχ῅ς, μὴ ἐῶντα τῶν ὄντως ὄντων εἰς κατάληψιν
ἡμ᾵ς καὶ γνῶσιν παρελθεῖν. Κἅν γὰρ ἐπιχειρήσωμεν θηρεὖσαί τι τῶν ὄντων,
ἀεὶ παρεμπίπτων ζόφος ζοφοῖ τὸν λογισμόν, μὴ ἐπιτρέπων ἡμ᾵ς ἐπισκοπ῅σαι
τὸ ἀληθὲς τρανῶς. Ἀπάτης μὲν γὰρ ἡ διὰ τῶν ὤτων ἡμῶν πεπλήρωται σκέψις,
ὡς ἔφης, ἀπάτης δὲ καὶ ἡ διὰ τ῅ς ὄψεως, ἀπάτης καὶ ἡ διὰ τῶν ἄλλων
αἰσθήσεων.
῾Ορᾶς, ἔφη, ὦ Εὐβούλιε, ὡς ἐγὼ ἕτοιμός εἰμί σε ἐπαινεῖν, ὁπόταν ὀρθῶς
διασαφῆς τοὺς λόγους;
23. ῎Αρα οὗν, ἵνα δή με καὶ μ᾵λλον ἐπαινέσῃς, εἰ δεσμὸς τὸ σῶμα καθ' ὑμ᾵ς
δοκεῖ, οὐ δύναται κακίας ὑπαίτιον εἶναι νομίζεσθαι τῆ ψυχῆ, καὶ ἀδικίας ἔτι,
ἀλλὰ σωφροσύνης ἀντιστρόφως καὶ παιδείας. Ὧδε δὲ σκόπει· οὕτω γὰρ ἅν
μ᾵λλον ἀκολουθήσειας. Ποῖ ἄγομεν τοὺς τὰ σώματα κάμνοντας; Οὐ παρὰ
τοὺς ἰατρούς;
Δ῅λον, ἔφη.
Ποῖ δὲ τοὺς ἁμαρτάνοντας; οὐ παρὰ τοὺς δικαστάς;
- “No puedo responderte f{cilmente – dijo –. ¿Por qué no lo conversamos
con alguien m{s?”
“Y yo – al ver que estaba ruborizado, temeroso de que su argumento fuera
refutado – le dije: ¿Crees que me esfuerzo en refutarte por envidia en vez de
discutir para hacer claro el tema propuesto? ¡Oh, querido!, no te desanimes cuando
te interrogue, pues ya ves que los argumentos no son sobre cosas insignificantes
para nosotros sino sobre la manera en que es necesario creer; pues pienso que nada
le hace tanto mal al hombre como cuando cree algo falso acerca de las cuestiones
importantes [de la fe]. ¡Vamos, pues! Responde con diligencia a lo que te he
preguntado; explícate, y refútame si crees que estoy diciendo una falsedad,
preocupándote más de la verdad que de mí. Considero que es un mayor bien ser
refutado que refutar, así como es mejor ser uno mismo librado del mal que librar a
otro. Pues bien, comparemos los argumentos y veamos si en algo se diferencian
entre ellos. Las cosas sobre las cuales discutimos no son ciertamente asuntos
menores, sino cosas sobre las cuales es mejor saber, y vergonzoso no saber. Así, tú
no crees que el cuerpo resucita, pero yo lo creo”.

- “Sin duda – dijo – y por eso lo he dicho”.


- “Y tú – dije yo – dijiste que es una atadura, una cárcel, una tumba, una
carga y una cadena, pero yo no lo creo”.
- “Dices la verdad – dijo él”.
- “Y, en efecto, también dijiste que el cuerpo es causa de libertinaje, de
error, de pesar, de cólera y, en una palabra, de todos los otros males que
obstaculizan la tendencia de nuestra alma hacia lo perfecto y no nos permiten
llegar a la comprensión y el conocimiento de la verdadera realidad. Pues aunque
nos esforzáramos por capturar una parte de la realidad, siempre sobreviene la
oscuridad y entenebrece el razonamiento, sin darnos libertad para observar
claramente lo verdadero. La percepción a través de nuestros oídos está llena de
engaño, como dijiste, pero también la que se efectúa por medio de la vista es
engañosa, así como la que se realiza por medio de los otros sentidos”.

- “¿Ves, oh Eubulio – dijo – cómo estoy dispuesto a elogiarte cuando


explicas mis palabras correctamente?”
23. - “Pues bien, para que me elogies m{s aun: si te parece que para
nosotros el cuerpo es una atadura, entonces ya no puede ser considerado
responsable por la maldad e injusticia del alma sino, por el contrario, de templanza
y disciplina. Presta atención a esto, así podrás seguirme mejor. ¿A dónde llevamos
a los que sufren *afecciones+ corporales? ¿No es a los médicos?”
- “Evidentemente – dijo”.
- “¿Y a dónde llevamos a los que cometen delitos? ¿No es a los jueces?”
᾿Ανάγκη.
Οὐκοὖν δίκην ὧν ἔδρασαν δώσοντας, ἔφην, δικαίως;
Ναί.
Σὸ δὲ δίκαιον πάγκαλον;
῾Ψμολόγει.
῾Ο δὲ δικαίως κρίνων καλῶς ποιεῖ· δικαίως γὰρ κρίνει;
΢υνέφη.
Σὸ δὲ καλὸν ὠφέλιμον;
Υαίνεται.
᾿Ψφελοὖνται ἄρα οἱ κρινόμενοι. ᾿Αναιρεῖται γὰρ αὐτῶν ταῖς βασάνοις ἡ
πονηρία κωλυομένη, καθάπερ καὶ πρὸς τῶν ἰατρῶν τομαῖς καὶ φαρμάκοις αἱ
νόσοι. Σὸ γὰρ ἀδικοὖντα διδόναι δίκην ἐπανορθοὖσθαι τὴν ψυχήν ἐστι, τὴν
μεγάλην νόσον ἀδικίαν ἀποβάλλοντα.
῾Ψμολόγει.
Σί δέ; Οὐ κατὰ ἀναλογίαν τῶν ἁμαρτηθέντων τὰς κολάσεις τοῖς
κολαζομένοις δικαίως προσφέρεσθαι φῄς, καθάπερ καὶ τοῖς ἰατρευομένοις
κατὰ ἀναλογίαν τῶν τραυμάτων τὰς χειρουργίας;
᾿Επένευσεν.
Οὐκοὖν ὁ μὲν δράσας ἄξια θανάτου τιμ᾵ται θανάτῳ τὴν δίκην, ὁ δὲ πληγῶν
πληγαῖς, ὁ δὲ δεσμῶν δεσμοῖς;
῾Ψμολόγει.
Ζημιοὖται δὲ ὁ ὀφλήσας, ἔφην, δεσμοῖς ἥ πληγαῖς ἥ ἄλλῃ τινὶ τοιαύτῃ
τιμωρίᾳ, ὅπως παύσηται μεταγνοὺς τοὖ ἀδικεῖν, ξύλον καθάπερ
διεστραμμένον βασάνοις εὐθυνόμενος;
᾿Αληθέστατα, ἔφη, λέγεις.
Σιμωρεῖται γὰρ αὐτὸν οὐ τοὖ παρεληλυθότος ἐγκλήματος ἕνεκα ὁ δικαστής,
ἀλλὰ τοὖ μέλλοντος, ὅπως μὴ καὶ αὗθις ποιήσῃ τοὖτο.
Δ῅λον, ἔφη.
῾Ο γὰρ δεσμὸς αὐτ῵ δ῅λον ὡς τὴν πρὸς τὸ ἀδικεῖν ὁρμὴν ἀναιρεῖ, μὴ
ἐπιτρέπων ποιεῖν ἃ θέλει.
᾿Αληθές.
Οὐκοὖν εἴργεται τοὖ ἁμαρτάνειν, τῶν δεσμῶν μὴ ἐώντων ἐλευθεριάζοντα
χρ῅σθαι ταῖς ἡδοναῖς, ἀλλὰ συστελλόντων καὶ τὸ δίκαιον διδασκόντων τιμ᾵ν
ἔστ' ἅν αὐτὸς μάθῃ νουθετούμενος σωφρονεῖν.
Υαίνεται, ἔφη.
Οὐδὲ τοίνυν παραίτιος ὁ δεσμὸς γίγνεται τοὖ πλημμελεῖν.
῎Εοικε.
- “Así es”.
- “¿Esto es así para que sean justamente castigados por lo que cometieron?”
- “Sí”.
- “¿Y la justicia es algo muy bueno?”
- “Estoy de acuerdo”.
- “¿Y el que emite un juicio justo actúa muy bien, pues juzga rectamente?”
“Él convino”.

- “¿Y lo bueno es provechoso?”


- “Es evidente”.
- “Entonces los que son juzgados son beneficiados. La maldad es quitada
de ellos ya que es impedida por los castigos, como también lo son las
enfermedades por los cortes y los remedios de los médicos. Pues darle un castigo al
que comete un delito es corregir el alma, que arroja lejos de ella la grave
enfermedad de la injusticia”.
- “Coincido con ello”.
- “¿Entonces qué? ¿No dirás que los castigos que están en proporción a los
delitos cometidos se aplican justamente a los castigados, como también las cirugías
proporcionales a las heridas *son aplicadas+ a los pacientes?”
“Asintió con la cabeza”.
- “Así pues, ¿el que cometió delitos dignos de muerte es condenado a la
pena de muerte, el que [cometió delitos dignos] de azotes, a azotes, y el que
*cometió delitos dignos+ de prisión, a prisión?”
- “Estoy de acuerdo”.
- “¿Y el culpable es castigado – dije – con la cárcel, con azotes o algún otro
castigo semejante de modo que, arrepintiéndose, se abstenga de delinquir, como
una madera torcida es enderezada a golpes?”
- “Hablas con total veracidad – dijo”.
- “Pues el juez no lo castiga a causa de su pasado crimen sino del futuro,
para que no vuelva a hacerlo”.
- “Obviamente – dijo”.
- “Pues es evidente que la prisión quita en él la tendencia a delinquir, no
permitiéndole hacer lo que quiere”.
- “Es cierto”.
- “Por lo tanto, es impedido de delinquir, ya que las cadenas no le permiten
dedicarse con libertad a los placeres sino que lo restringen y le enseñan a apreciar
la justicia hasta que escarmiente y aprenda a ser sensato”.
- “Es evidente – dijo él”.
- “Entonces, la prisión no resulta ser la causa de la conducta delictuosa”.
- “Eso parece”.
΢ωφρονίζει γὰρ καὶ ποιεῖ δικαιοτέρους ἀλεξιφάρμακον ὢν ψυχ῅ς, αὐστηρὸν
μὲν καὶ δηκτικόν, ἀλλ' ἰατικόν.
Δ῅λον, ἔφη.
Σί γάρ; φέρε, ἐξετάζωμεν πάλιν τὰ ἔμπροσθεν. Οὐ δεσμὸν τὸ σῶμα διὰ τὴν
παράβασιν δέδωκας εἶναι τ῅ς ψυχ῅ς;
Καὶ δίδωμι, ἔφη.
῾Αμαρτάνειν δὲ τὴν ψυχὴν μετὰ σώματος, εἴπερ τὸ μοιχ᾵σθαι φονεύειν τε
καὶ ἀσεβεῖν ἁμαρτία σοι δοκεῖ, ἃ μετὰ τοὖ σώματος ἡ ψυχὴ ποιεῖ;
᾿Επένευσεν.
᾿Αλλὰ τὸν δεσμώτην ὡμολογήσαμεν μὴ δύνασθαι ἀδικεῖν;
῾Ψμολογήσαμεν, ἔφη.
Κωλύεσθαι δὲ ἀλγυνόμενον ὑπὸ τῶν δεσμῶν;
Ναί.
Δεσμὸς δὲ ἡ σὰρξ τ῅ς ψυχ῅ς;
᾿Επένευσεν.
᾿Αλλὰ ἁμαρτάνομεν ὄντες ἐν σαρκί, ὁμοδοξούσης ἡμῖν εἰς τοὖτο τ῅ς
σαρκός;
῾Αμαρτάνομεν, ἔφη.
῾Ο δὲ πεπεδημένος οὐ δύναται ἁμαρτάνειν;
Καὶ ἐνταὖθα ἐπένευσεν.
῎Αγχεται γάρ;
Ναί.
Μὴ ἐώμενος ὑπὸ τοὖ δεσμοὖ;
Δ῅λον.
᾿Αλλὰ τὸ μὲν σῶμα πρὸς τὸ ἁμαρτ῅σαι συνεργόν;
Ναί.
Εἴργει δὲ ὁ δεσμός;
΢υνέφη.
Οὐκ ἄρα τὸ σῶμα δεσμός, οὔτε κατὰ σὲ οὔτε κατὰ ἄλλον, ἔφην, ὦ
᾿Αγλαοφῶν, ἀλλὰ πρὸς ἑκάτερον τῆ ψυχῆ συνεργόν, εἴτε πρὸς τὸ ἀγαθὸν εἴτε
πρὸς τὸ κακόν.
΢υνεχώρει.
24. Οὐκοὖν οὕτω δὴ τούτων ἐχόντων ἀπολόγησαι, ὦ ᾿Αγλαοφῶν, πρὸς ἃ
πρῶτον ὑπέθου. Ἔφης γὰρ δεσμὸν καὶ εἱρκτὴν καὶ πέδας τὸ σῶμα τ῅ς ψυχ῅ς ἐν
τοῖς ἔμπροσθεν. Καὶ ὁρᾶς ὡς οὐ συνᾴδουσι τούτοις ἃ ἔφης; Πῶς γὰρ συνᾴδοιεν,
εἴπερ γε ἀνάγκη, ὦ ἄριστε, δεσμὸν μὲν τὴν σάρκα νομίζεσθαι, τὴν δὲ ψυχὴν
συνεργ῵ πρὸς ἀδικίαν χρ῅σθαι καὶ συμπράκτορι τ῵ δεσμ῵, ὅπερ ἀδύνατον;
-“Pues *la prisión enseña+ buen juicio y produce personas m{s justas, ya
que es como un antídoto para el alma, duro y agrio, pero curativo”.
- “Claro – dijo”.
- “¿Qué, pues? ¡Vamos! Examinemos nuevamente lo dicho anteriormente.
¿No dijiste que el cuerpo es la c{rcel del alma a causa de su transgresión?”
- “Todavía lo sostengo – dijo”.
- “¿Pero el alma peca por medio del cuerpo, si es verdad que el adulterio, el
asesinato y la impiedad – cosas que el alma hace con el cuerpo – te parecen
pecado?
“Asintió”.
- “¿Pero no acordamos que un prisionero no puede delinquir?”
- “Lo convinimos – dijo”.
- “¿No es impedido por la aflicción causada por las cadenas?”
- “Sí”.
- “¿Y la carne es la prisión del alma?”
“Él asintió con la cabeza”.
- “¿Pero pecamos mientras estamos en la carne, con el consentimiento de la
carne?”
- “Lo hacemos – dijo”.
- “¿Pero el que est{ encadenado no puede pecar?”
“También en este punto asintió”.
- “¿Pues est{ restringido?”
- “Sí”.
- “¿Impedido por la atadura?”
- “Evidentemente”.
- “¿Pero el cuerpo presta ayuda para el pecado?”
- “Sí”.
- “¿Y la prisión lo impide?”
“Estuvo de acuerdo”.
- “Entonces el cuerpo no es una prisión, ni según tu *argumento+ ni según el
de otro, ¡oh, Aglaofón!, sino que ya sea para bien o para mal, en ambos casos es
una ayuda para el alma”.
“Aceptó”.
24. “Entonces, ¡oh, Aglaofón!, siendo esto así, defiende lo que propusiste al
principio. Anteriormente dijiste que el cuerpo es una atadura, una cárcel y una
traba del alma. ¿Ves cómo lo que dijiste no concuerda con lo que dices ahora?
¿Cómo concordarían, si por un lado debemos suponer, ¡oh, estimado!, que la carne
es una prisión pero por otro que el alma la tiene como ayuda para la iniquidad y
compañera de prisión, lo cual es imposible?
Εἰ γὰρ διὰ τὴν ἁμαρτίαν βασανιστήριον ἐδόθη, πρὸς τὸ ἀλγυνθεῖσαν εἰς τὸ
τιμ᾵ν τὸν Θεὸν παιδευθ῅ναι τὴν ψυχήν, πῶς συνεργεῖ καὶ συναγωνίζεται τὸ
σῶμα αὐτῆ πρὸς τὸ ἀδικεῖν; Δεσμοὶ γὰρ καὶ φυλακαὶ καὶ πέδαι καὶ συλλήβδην
αἱ τοιαὖται π᾵σαι πρὸς ἐπανόρθωσιν τιμωροὶ μηχαναὶ ἐφεκτικαὶ τοὖ ἀδικεῖν
καὶ ἁμαρτάνειν τοῖς κολαζομένοις γίγνονται. Οὐ γὰρ ὅπως ὁ ἀδικήσας
ἀδικήσῃ πλέον, συνεργὸς αὐτ῵ πρὸς τὸ ἀδικεῖν ὁ δεσμὸς δίδοται, ἀλλ' ὅπως
λήξῃ τοὖ ἀδικεῖν, βασανιζόμενος διὰ τῶν δεσμῶν. Καὶ γὰρ οἱ δικασταὶ ταύτῃ
πεδοὖσι τοὺς φαύλους. Κωλύονται γάρ, κἅν μὴ βούλωνται, κακοποιεῖν ὑπὸ
τῶν δεσμῶν· ἐλευθεριαζόντων δὲ τὸ κακουργεῖν ἐστι καὶ ζώντων ἀφυλάκτως,
ἀλλ' οὐ πεπεδημένων. Ὁ δὲ ἄνθρωπος πρῶτον μὲν ἐφόνευσε κατὰ τὸν Κάϊν,
ηὐξήθη
πρὸς ἀπιστίαν, εἰδώλοις προσέσχεν, ἀπεστάτησε Θεοὖ. Καὶ πῶς αὐτ῵ δεσμὸς
τὸ σῶμα ἐδόθη; Ἢ πῶς ὁ Θεὸς μετὰ τὸ πρὸ σώματος ἀνομ῅σαι τὸν ἄνθρωπον
συνεργὸν πρὸς ἀδικίαν αὐτ῵ μείζονα τὸ σῶμα ἔδοτο; Πῶς δὲ καὶ μετὰ τὴν
κατασκευὴν τοὖ δεσμοὖ τό «Ἰδού, πρὸ προσώπου σου» λέγεται «τέθεικα τὴν
ζωὴν καὶ τὸν θάνατον, ἔκλεξαι τὴν ζωήν, τὸ ἀγαθὸν καὶ τὸ πονηρόν, ἔκλεξαι
τὸ ἀγαθόν» καί «Ἐὰν θέλητε καὶ εἰσακούσητέ μου». Σαὖτα γὰρ ὡς
αὐτεξουσιάζοντι καὶ οὐχ ὡς ὑπὸ δεσμὰ καὶ ἀνάγκην ἀγομένῳ ἐρρήθη. Ὥστε ἐκ
παντὸς συνίστασθαι μήτε πέδας ἥ φυλακὴν ἥ δεσμοὺς <δεῖν> νομίζειν τὸ σῶμα
μήτε δεσμώτιδας γ῅ς διὰ ταὖτα τὰς ψυχάς, χοϊκαῖς κατακρίνοντος αὐτὰς τοὖ
Θεοὖ δεθ῅ναι πέδαις. Πῶς γάρ, ὁπότε μὴ δύναται ἀποδειχθ῅ναι τοὖτο; Ἄτοπον
δὲ κἀκεῖνο προφανῶς τὸ οἴεσθαι τὸ σῶμα ἐν τῆ κατὰ τοὺς αἰῶνας διαγωγῆ μὴ
συνέσεσθαι τῆ ψυχῆ διὰ τὸ δεσμὸν αὐτὸ καὶ πέδας εἶναι, ἵνα μὴ αἰώνιοι
γενώμεθα κατάκριτοι δεσμῶται κατ' αὐτοὺς φθορ᾵ς, ἐν τῆ βασιλείᾳ τοὖ φωτὸς
ἐσόμενοι. Λελυμένου γὰρ ἱκανῶς καὶ ἐξελεγχθέντος τοὖ λόγου, ἐν ᾧ «δεσμὸν
τ῅ς ψυχ῅ς» ὡρίσαντο εἶναι τὴν σάρκα, λέλυται καὶ τό· «ἵνα μὴ δεσμῶται δι'
αὐτὴν ἐν τῆ βασιλείᾳ τοὖ φωτὸς—ἥν ἀπολαμβάνωμεν—ἐσόμεθα, διὰ τοὖτο
οὐκ ἀναστήσεται».
25. Ποταπὸν γὰρ λοιπὸν εἰς πειθὼ τοῖς δυσχεραίνουσιν ἕτερον ἀλήθευμα
χρὴ δεικνύναι τῶν εἰρημένων ἐναργέστερον, ο὘ ἀνέξονται; Ἀλλὰ ταύτην μὲν
αὐτῶν τὴν φιλονεικίαν καὶ ἐκ τούτων ἄν τις καὶ ἐξ ἑτέρων ἐλέγχοι πλειόνων.
Ἀποδείξομεν γὰρ ἐν τοῖς ἑξ῅ς προβαίνοντος τοὖ λόγου φύσεως ἀληθεύμασι
καὶ οὐκ εἰκασίαις μήτε τὸν ᾿Ιερεμίαν «δεσμίους» ἡμ᾵ς «γ῅ς» διὰ τὴν πρὸς τὸ
σῶμα κοινωνίαν εἰρηκέναι μήτε τὸν Δαυὶδ κατὰ τοὖτο «πεπεδημένους». Ἄξιον
γὰρ καὶ ταὖτα προφέρειν ἐν οἷς μάλιστα φαίνονται διαπίπτοντες. Περὶ μὲν οὗν
τῶν δερματίνων χιτώνων καὶ ὅτι πρὸ τ῅ς κατασκευ῅ς αὐτῶν οἱ πρωτόπλαστοι
δι῅γον μετὰ σώματος, ἀθανασίας ἀπολαύοντες, ἔτι τε καὶ ὡς οὐ δύναται τὸ
σῶμα δεσμὸς καὶ εἱρκτὴ νομίζεσθαι, τὰ προσήκοντα εἰπών, ὦ ἄνδρες δικασταί
(δικαστὰς γὰρ ὑμ᾵ς τῶν λόγων, ὦ κράτιστε Θεόφιλε, καλῶ),
Pues si fue dada como lugar de tormento a causa del pecado para que el alma, al
ser afligida, fuera enseñada a honrar a Dios, ¿cómo puede el cuerpo colaborar y
ayudarla en la injusticia? Las cadenas, las cárceles, los grilletes y, en resumen,
todos los medios punitivos de tal clase empleados para corrección son medios que
impiden delinquir y pecar a los castigados. Pues la cárcel no se aplica al que
delinquió para que le sea una ayuda en el delito, de manera que delinca más sino
para que, al ser afligido por las cadenas, deje de delinquir. Por esta razón los jueces
encadenan a los malos. Aun contra su voluntad, son impedidos de hacer el mal por
las cadenas; pues hacer lo malo es [una opción] para hombres libres que viven sin
vigilancia, pero no para los que han sido encadenados. Primero el hombre mató
como Caín, progresó hacia la incredulidad, prestó obediencia a los ídolos, se apartó
de Dios. ¿Por qué le fue dado el cuerpo como prisión? O bien, ¿por qué, después de
que el hombre pecara antes de tener un cuerpo, Dios le daría el cuerpo como una
ayuda para una iniquidad más grande? ¿Por qué, después de la confección de la
prisión, [Dios] dice: `He aquí, delante de ti he puesto la vida y la muerte, elige la
vida; el bien y el mal, elige el bien´489, y: `Si quisieseis y me obedecieseis´490? Estas
cosas fueron dichas a una persona con libre albedrío, no a una dominada por
ataduras y necesidad. De suerte que se establece por completo que no <se debe>
considerar al cuerpo una cadena, o cárcel, o atadura ni, por esto, a las almas como
`prisioneras de la tierra´ a las que Dios condenó con cadenas de arcilla. ¿Cómo,
pues, cuando esto no puede ser probado? Pero también es manifiestamente
absurdo el pensar que el cuerpo no acompañará al alma en la vida eterna por ser
una cárcel y una cadena, a fin de que no nos convirtamos en eternos prisioneros y
seamos condenados por su corrupción en el reino de la luz. Al haber sido
suficientemente invalidado y refutado el argumento en el cual establecían que la
carne es `la cárcel del alma´, también queda invalidado aquello de: `Para que no
seamos por su causa prisioneros en el reino de la luz – el cual recibiremos – por
esto *el cuerpo+ no resucitar{´”.
25. “Por lo dem{s, ¿qué otra verdad m{s clara que lo que se ha dicho es
necesario mostrar para convencer a los capciosos, a fin de que la acepten? Esta
aserción suya podría ser refutada por estos [razonamientos] y por muchos otros. A
continuación, a medida que progresa la discusión, probaremos con verdades reales
y no con conjeturas que ni Jeremías nos ha llamado `prisioneros de la tierra´ por
nuestra comunión con el cuerpo ni David nos ha llamado `encadenados´ por esto.
Pues vale la pena presentar también aquellas cosas en las que parecen equivocarse
en mayor medida. Acerca de las túnicas de pieles y que los primeros padres vivían
con un cuerpo antes de su confección, disfrutando aun así de la inmortalidad, y
que por esta razón el cuerpo no puede ser considerado una cadena y una prisión,
he dicho lo que convenía, oh señores del jurado (pues os invoco como jueces de
mis palabras, `¡oh, excelentísimo Teófilo´491).
τρέψομαι λοιπὸν ἐπὶ τὰ ἀκόλουθα, καθάπερ ὑπεσχόμην, τῶν προκειμένων, ἵν'
εὐκρινέστερον ἴδωμεν ὃ βουλόμεθα.
26. ῾Ο τῶν ὅλων δημιουργὸς Θεός, ἐπειδὴ τὸ π᾵ν εὐτάκτως συνεστήσατο
καθάπερ μεγάλην πόλιν καὶ διεκόσμησε προστάσσων τ῵ λόγῳ, ἕκαστόν τε
αὐτ῵ συμφώνως ἥρμοστο στοιχεῖον καὶ πάντα ζῴων πεπλήρωτο διαφοραῖς,
ἵνα τελείως ὁ κόσμος εἰς κάλλος αὐξηθῆ, παντοίας φύσεως ζωοτοκήσας
μορφάς, ἄστρα μὲν κατὰ τὸν οὐρανὸν καὶ πτηνὰ κατὰ τὸν ἀέρα, τετράποδα δὲ
κατὰ τὴν γ῅ν καὶ νηκτὰ κατὰ τὸ ὕδωρ, τελευταῖον τὸν ἄνθρωπον,
προετοιμάσας ὡς οἰκίαν αὐτ῵ καλλίστην τὸ π᾵ν, μίμημα τ῅ς ἰδίας εἰκόνος
ἐμφερὲς εἰς τὸν κόσμον εἰσήγαγεν, ἄγαλμα ὡς ἐν να῵ καλ῵ φαιδρὸν ταῖς
ἑαυτοὖ χερσὶ κατασκευάσας. Ἠπίστατο γὰρ ὅτι πάντως ὅπερ ἅν τῆ ἑαυτοὖ
τεχνήσηται χειρί, ἐξ ἀνάγκης ἔσται ἀθάνατον, ἅτε ἀθανασίας ἔργον ὄν.
Ἀθανασίᾳ γὰρ ἀθάνατα τὰ ἀθάνατα γίγνεται, καθάπερ καὶ τὰ κακὰ κακίᾳ
κακὰ καὶ τὰ ἄδικα ἀδικίᾳ ἄδικα. Οὐ γὰρ δικαιοσύνης ἔργον τὸ ἀδικεῖν ἀλλὰ
ἀδικίας, οὐδ' αὗ ἀδικίας ἀντιστρόφως τὸ δικαιοπραγεῖν ἔργον ἀλλὰ
δικαιοσύνης, ὥσπερ οὐδὲ ἀφθαρσίας τὸ φθείρεσθαι ποιεῖν ἀλλὰ φθορ᾵ς, οὐδὲ
φθορ᾵ς τὸ ἀθανατίζειν ἀλλ' ἀφθαρσίας. Καὶ συλλήβδην οἷον ἅν ᾖ τὸ ποιοὖν,
κατὰ τὸν αὐτὸν οὕτως λόγον τοιοὖτο καὶ τὸ ποιούμενον ἐξ ἀνάγκης
ἀπεργάζεσθαι συμβαίνει. Ὁ δὲ Θεὸς ἀθανασία καὶ ζωὴ καὶ ἀφθαρσία, ἔργον δὲ
ἄνθρωπος Θεοὖ. Π᾵ν δὲ τὸ ὑπὸ ἀθανασίας ἐργασθὲν ἀθάνατον· ἀθάνατος
ἄρα ὁ ἄνθρωπος. Διὸ δὴ τὸν μὲν ἄνθρωπον αὐτούργησεν αὐτός, τὰ δὲ λοιπὰ
γένη τῶν ζῴων ἀέρι καὶ γῆ καὶ ὕδατι προσέταξε φέρειν. Ἄνθρωπος δὲ
ἀληθέστατα λέγεται κατὰ φύσιν οὔτε ψυχὴ χωρὶς σώματος οὔτ' αὗ σῶμα χωρὶς
ψυχ῅ς, ἀλλὰ τὸ ἐκ συστάσεως ψυχ῅ς καὶ σώματος εἰς μίαν τὴν τοὖ καλοὖ
μορφὴν συντεθέν. Ὅθεν ἐντεὖθεν ἀθάνατον δὴ τὸν ἄνθρωπον γεγονέναι
φαίνεται, φθορ᾵ς τε ἁπάσης καὶ νόσων ἐκτός. Μάθοι δ' ἄν τις τοὖτο καὶ ἀπὸ
τ῅ς Γραφ῅ς ἱκανῶς. Ἐπὶ μὲν γὰρ τῶν ἄλλων, ὁπόσα χρόνων μετακοσμοὖνται
διαστολαῖς ἡβῶντα καὶ γηράσκοντα, «Ἐξαγαγέτω» λέγεται «τὰ ὕδατα ἑρπετὰ
ψυχῶν ζωσῶν καὶ πετεινὰ πετόμενα ἐπὶ τ῅ς γ῅ς κατὰ τὸ στερέωμα τοὖ
οὐρανοὖ» καί «Ἐξαγαγέτω ἡ γ῅ ψυχὴν ζῶσαν κατὰ γένος, τετράποδα καὶ
ἑρπετὰ καὶ θηρία τ῅ς γ῅ς κατὰ γένος»· ἐπὶ δὲ τοὖ ἀνθρώπου ὡσαύτως ἐκείνοις
οὐκέτι, ἐξαγαγέτω ἡ γ῅ ἥ ἐξαγαγέτω τὰ ὕδατα ἥ γενηθήτωσαν φωστ῅ρες,
ἀλλὰ «Ποιήσωμεν ἄνθρωπον κατ' εἰκόνα καὶ καθ' ὁμοίωσιν ἡμετέραν, καὶ
ἀρχέτωσαν τῶν ἰχθύων τ῅ς θαλάσσης καὶ τῶν πετεινῶν τοὖ οὐρανοὖ καὶ
πάντων τῶν κτηνῶν» καί «Ἔλαβεν ὁ Θεὸς χοὖν ἀπὸ τ῅ς γ῅ς καὶ ἔπλασε τὸν
ἄνθρωπον».
27. Καὶ ἵνα δὴ μ᾵λλον καὶ ὑμεῖς τὴν διαφορὰν αἴσθησθε, ὡς <ἐν> ὅλῳ καὶ
παντὶ τῶν ἄλλων διαφέρων
Me ocuparé ahora, como prometí, de las conclusiones de los [argumentos]
propuestos, para que veamos con m{s claridad lo que pretendemos”.
26. “Dios, el creador de todo, creó el universo en buen orden como una gran
ciudad y lo organizó ordenándolo con su palabra. Cada elemento se unió de
acuerdo con ella y todo ha sido colmado de diferentes seres vivos para que el
mundo progresase cumplidamente hacia la belleza. Dio vida a toda clase de
formas: estrellas en el cielo492, aves en el aire, cuadrúpedos en la tierra y peces en el
agua y finalmente, habiendo preparado de antemano el universo como una
bellísima morada para él, introdujo en el mundo al hombre, una imagen semejante
a su propia imagen, creándolo con sus mismas manos como una radiante estatua
en un bello templo. Se sabe que todo lo que haya sido producido por sus propias
manos será necesariamente inmortal, ya que es obra de la inmortalidad. Las cosas
inmortales son hechas inmortales por la inmortalidad, como también las malas son
hechas malas por la maldad y las injustas son hechas injustas por la injusticia. El
ser injusto no es obra de la justicia sino de la injusticia ni el practicar la justicia es
obra de la injusticia sino, por el contrario, de la justicia; del mismo modo, el
corromper no es propio de la incorrupción sino de la corrupción, ni de la
corrupción el hacer inmortal sino de la incorrupción. En resumen, dependiendo de
cuál sea la cualidad del que lo hace, el producto ha de resultar necesariamente
semejante, según el mismo principio. Pero Dios es inmortalidad, vida e
incorrupción, y el hombre es obra de Dios. Todo lo que ha sido creado por la
inmortalidad es inmortal; por lo tanto, el hombre es inmortal. Por esta causa Dios
creó Él mismo al hombre, pero ordenó al aire, a la tierra y al agua producir las
restantes clases de seres vivos. Muy ciertamente se dice que, en realidad, un alma
sin cuerpo no es un hombre ni lo es tampoco, por el contrario, un cuerpo sin alma
sino aquello que, por la unión de alma y cuerpo, ha sido compuesto en una sola
forma, la del bien. Por lo cual de aquí es evidente que el hombre ha sido creado
inmortal, eximido de toda corrupción y enfermedades. Cualquiera podría
aprender esto bastante bien de las Escrituras pues sobre las otras [criaturas], las
que cambian en períodos de tiempo al pasar de la juventud a la vejez, se dice:
`Produzcan las aguas seres vivientes que se muevan y aves que vuelen sobre la
tierra en el firmamento del cielo´493 y: `Produzca la tierra seres vivientes según su
especie, cuadrúpedos, reptiles y bestias de la tierra según su especie´494; pero sobre
el hombre no [habla] del mismo modo que de aquéllas - `produzca la tierra´,
`produzcan las aguas´ o `hayan luminarias´ - sino [que dice]: `Hagamos al hombre
a nuestra imagen y semejanza, y que señoree sobre los peces del mar y las aves del
cielo y sobre todas las bestias´495, y: `Tomó Dios polvo de la tierra y formó al
hombre´496”.
27. “Pues bien, para que también vosotros pod{is percibir mejor la
diferencia, cómo el hombre se distingue <por> completo de todos los demás [seres]
καὶ ἐν δευτέρᾳ τιμῆ τῶν ἀγγέλων ἐγκαταλεχθεὶς ὁ ἄνθρωπος εὑρίσκεται
ἀθάνατος ὤν, φέρε κατὰ τὸν ἀληθ῅ πάλιν καὶ ὀρθόδοξον καὶ τοὖτο
διαλάβωμεν λογισμόν. Σοῖς μὲν γὰρ ἀπὸ τ῅ς εἰσπνο῅ς τοὖ κατὰ τὸν ἀέρα
πνεύματος <τὸ> ἐμψυχῶσθαι ἐδόθη καὶ ζ῅ν, τ῵ δὲ ἐξ αὐτ῅ς τ῅ς ἀθανάτου καὶ
διαφερούσης οὐσίας. «Ἐνεφύσησε γὰρ ὁ Θεὸς εἰς τὸ πρόσωπον αὐτοὖ πνοὴν
ζω῅ς καὶ ἐγένετο ὁ ἄνθρωπος εἰς ψυχὴν ζῶσαν». Καὶ τοῖς μὲν δουλεύειν καὶ
ἄρχεσθαι προσετάγη, τ῵ δὲ ἄρχειν καὶ δεσπόζειν. Καὶ τοῖς μὲν διάφορα
σχήματα φύσεως δίδονται καὶ μορφαί, ὁπόσας ἡ στερέμνιος καὶ ὁρατὴ φύσις
κελεύοντος Θεοὖ ἐγέννησε· τ῵ δὲ τὸ θεοειδὲς καὶ θεοείκελον καὶ πάντα πρὸς
ἐκείνην ἀπηκριβωμένον τὴν πρωτότυπον τοὖ Πατρὸς καὶ Μονογενοὖς εἰκόνα.
«Ἐποίησε γὰρ ὁ Θεὸς τὸν ἄνθρωπον, κατ' εἰκόνα Θεοὖ ἐποίησεν αὐτόν»· διὸ
καὶ ἐμέλησεν αὐτ῵ τ῅ς τοὖ σφετέρου ἀγάλματος διαμον῅ς, ἵνα μὴ εὐάλωτον ᾖ
πρὸς διαφθοράν, καθάπερ καὶ τῶν ἀνδριάντων τοῖς δημιουργοῖς. Οὐ γὰρ
μόνον <τοὖ> κάλλους τῶν ἀγαλμάτων αὐτοῖς καὶ τ῅ς εὐπρεπείας αὐτῶν
πεφρόντισται, ὅπως ὦσι περικαλλ῅ μεγαλοπρεπῶς, ἀλλὰ καὶ τ῅ς εἰς τὸ
δυνατὸν σφίσιν αὐτοῖς ἀθανασίας τῶν δημιουργημάτων πρόνοιαν ποιοὖνται,
εἰς τὸ <εἰς> μακραίωνα χρόνον διασῴζεσθαι μὴ λυόμενα, καθάπερ καὶ Υειδίας.
Ο὘τος γὰρ μετὰ τὸ κατασκευάσαι τὸ Πισαῖον εἴδωλον (ἐξ ἐλέφαντος δὲ τοὖτο
ἦν) ἔλαιον ἐκχεῖσθαι προσέταξεν ἀμφὶ τοὺς πόδας ἔμπροσθεν τοὖ ἀγάλματος,
ἀθάνατον εἰς δύναμιν φυλάσσων αὐτό. Καὶ τοίνυν εἰ τῶν χειροκμήτων οὕτως
οἱ δημιουργοί, Θεὸς ὁ ἀριστοτέχνας, ὃς πάντα δύναται καὶ ἐξ οὐκ ὄντων ποιεῖν,
οὐ μ᾵λλον τὸ ἄγαλμα τὸ λογικὸν ἑαυτοὖ, τὸν ἄνθρωπον, ἀνώλεθρον καὶ
ἀθάνατον εἶναι τὸ παράπαν ἐξ ἁπάσης ἀνάγκης ἐμηχανήσατο, ἀλλ' εἴασεν
οὕτως ἀτιμότατα λυόμενον ὀλέθρῳ παραδίδοσθαι καὶ φθορᾶ, ὃ διαφερόντως
ἠξίωσε ταῖς ἑαυτοὖ ποι῅σαι χερσίν, κατ' εἰκόνα μορφοποιήσας αὐτὸ καὶ καθ'
ὁμοίωσιν τὴν ἑαυτοὖ, τὸν κόσμον τοὖ κόσμου, δι' ὃ καὶ ὁ κόσμος ἐγένετο; Οὐκ
ἔστιν εἰπεῖν. Ἀπῄει γὰρ εἰς ἀφροσύνην ἐπαρθέντα φρον῅σαι τοὖτο.
28. ᾿Αλλ' ἴσως μὴ ἐπιστήσαντες ἑαυτοὺς πρὸς τὰ λεχθέντα νὖν, ὦ
᾿Αγλαοφῶν, λέξετε· καὶ πῶς, εἰ ἀθάνατον ἦν ἐκ γενέσεως καθ' ὑμ᾵ς τὸ ζ῵ον,
γεγένηται θνητόν, ὁπότε τὸ ἀθάνατον ἀμεταστρόφως τοὖτο ὅ ἐστιν εἶναι χρή,
μὴ μεταπῖπτον ἥ ἐξιστανόμενον εἰς τὴν αἰσχίονα καὶ θνητὴν φύσιν; Ἀμήχανον
γάρ, ἐπεὶ οὐκ ἔστιν * ἀθάνατον. Ἐπειδή, λέξω, γενόμενον αὐτεξούσιον πρὸς
τὴν αἵρεσιν τοὖ καλοὖ καὶ τοὖτον τὸν θεσμὸν εἰληφὸς ὁ μισόκαλος ἐπιστὰς
ἐβάσκανε φθονῶν. «Ὁ γὰρ Θεὸς ἔκτισε τὸν ἄνθρωπον ἐπὶ ἀφθαρσίᾳ καὶ
εἰκόνα τ῅ς ἰδίας ἀϊδιότητος ἐποίησεν αὐτόν». Καὶ γὰρ «Ὁ Θεὸς θάνατον οὐκ
ἐποίησεν οὐδὲ τέρπεται ἐπ' ἀπωλείᾳ ζώντων»· «Υθόνῳ δὲ διαβόλου θάνατος
εἰσ῅λθεν εἰς τὸν κόσμον», καθάπερ καὶ ἡ ΢οφία διὰ ΢ολομῶνος μαρτυρεῖ.
Πόθεν οὗν ὁ θάνατος; Πάλιν δὴ λέγεσθαι ἀνάγκη, εἰ μὴ θάνατον ἐποίησεν ὁ
Θεός.
y que ha sido ubicado segundo en honor después de los ángeles dado que es
inmortal, vamos a discutir esto nuevamente de acuerdo al razonamiento verdadero
y ortodoxo. La animación y la vida fueron dadas a los [demás seres] por la
aspiración del viento en el aire, pero [al hombre] por la propia esencia suprema e
inmortal. `Y Dios sopló en su rostro aliento de vida, y el hombre fue un alma
viviente´497. A aquéllos les ordenó servir y ser gobernados, pero a él mandar y
gobernar. A aquéllos les dio diferentes clases de cuerpos y aspectos, tantos como la
naturaleza tangible y visible engendró cuando Dios lo ordenó, pero al hombre le
dio la imagen y la semejanza divinas, constituidas total y exactamente conforme a
la imagen original del Padre y del Unigénito. `Hizo Dios al hombre, a imagen de
Dios lo hizo´498; por lo cual también se preocupó por la preservación de su imagen,
a fin de que no sea fácimente destruida, como también los escultores [se preocupan
por la conservación] de sus estatuas. No sólo se preocupan de la hermosura y la
bella apariencia de sus esculturas, de manera que sean magníficamente preciosas,
sino que también toman recaudos para lograr, en cuanto les sea posible, la
inmortalidad de sus creaciones, para que se conserven sin daño durante un largo
tiempo, como lo hizo también Fidias. Éste, después de construir el ídolo de Pisa 499
(que estaba hecho de marfil), ordenó verter aceite alrededor de los pies, enfrente de
la escultura, para conservarla tan imperecedera como fuera posible. Pues bien, si
los escultores [se preocuparon] de este modo por las obras de sus manos, ¿no se
encargó más bien Dios, el supremo artífice, quien puede hacer todas las cosas e
incluso crear de la nada, de que el hombre, su propia imagen racional, fuera
totalmente indestructible e inmortal, sino que permitió que lo que Él había hecho
de manera distintiva y que había formado con sus propias manos a su imagen y
semejanza – el ornamento del mundo, por cuya causa el mundo fue hecho – fuera
de ese modo destruido vergonzosamente y entregado a la ruina y a la corrupción?
No se puede decir tal cosa. ¡Fuera con el que se atreva a pensar esta ridiculez!”
28. “Pero probablemente, ¡oh, Aglaofón!, no prestaréis atención a lo que se
ha dicho hasta ahora y diréis: `Si, según vosotros, la criatura era inmortal desde el
principio, ¿cómo ha llegado a ser mortal, puesto que es necesario que lo que es
inmortal sea aquello que es de modo inalterable, sin degenerar o rebajarse a un
estado más indigno y mortal? No puede ser, pues no es [posible que muera]* lo
inmortal´. [Pero esto sucedió], he de decir, puesto que vino el odiador de lo bello y,
por envidia, hechizó al que había sido creado libre para elegir el bien y había
recibido este mandato. `Pues Dios creó al hombre para la inmortalidad y lo hizo
una imagen de su propia eternidad´500. Ciertamente, `Dios no hizo la muerte ni se
regocija en la destrucción de los seres vivos´501; `Por la envidia del diablo la muerte
entró al mundo´502, como también testifica la Sabiduría por medio de Salomón.
Entonces, ¿de dónde vino la muerte? Si Dios no hizo la muerte, es necesario
preguntarlo nuevamente.
Εἰ ἀπὸ τοὖ φθόνου, καὶ πῶς ὁ φθόνος τ῅ς βουλήσεως μ᾵λλον ἴσχυσε τοὖ Θεοὖ;
Ἀλλὰ τοὖτο δύσφημον, λέξομεν. Πόθεν οὗν ὁ φθόνος; ὁ ἀντιλέγων ἐρεῖ. Εἰ γὰρ
ἀπὸ τοὖ διαβόλου, καὶ διὰ τί διάβολος ἐγένετο; Εἰ ἐγένετο, καὶ ὁ ποιήσας
αὐτόν ἐστιν αἴτιος τοὖ εἶναι κακόν; Ἀλλὰ ἀναίτιος παντάπασι κακῶν π᾵σιν ὁ
Θεός· ἀγένητος ἄρα ὁ διάβολος, καὶ εἰ ἀγένητος, καὶ ἀπαθὴς καὶ ἀνώλεθρος
καὶ ἀνενδεής. Σ῵ γὰρ ἀγενήτῳ ἐξ ἀνάγκης ἅπαντα ταὖτα ὑπάρχειν δεῖ, ὁ δὲ
διάβολος καταργεῖται καὶ κολάζεται. Σὸ δὲ κολαζόμενον ἀλλοιοὖται καὶ
πάσχει, ἀπαθὲς δὲ τὸ ἀγένητον, οὐκ ἄρα ἀγένητος, ἀλλὰ γενητὸς ὁ διάβολος.
Εἰ δὲ γενητὸς καὶ π᾵ν τὸ γεγενημένον ἀπό τινος ἀρχ῅ς ἐγένετο καὶ ἔστιν
αὐτοὖ δημιουργός, ἔστιν ἄρα τις δημιουργὸς τοὖ διαβόλου. Καὶ πότερον
κἀκεῖνος ἀγένητός ἐστιν ἥ γενητός; Ἀλλὰ τὸ ἀγένητον ἓν εἶναι μόνον νοεῖσθαι
χρὴ τὸν Θεόν· οὐδὲ γὰρ εἶναι τὸ σύνολον ὅλως ἐκ παντὸς τὸ παράπαν ἕτερος
δημιουργὸς δύναται πλὴν αὐτοὖ· «Ἐγώ», γάρ φησιν, «πρῶτος καὶ ἐγὼ μετὰ
ταὖτα, καὶ πλὴν ἐμοὖ ἄλλος θεὸς οὐκ ἔστιν». Οὐδὲ μετασκευάζεσθαί τι ἥ
κτίζεσθαι παρὰ τὴν αὐτοὖ δύναται βουλήν. Καὶ γὰρ ὁ Τἱὸς «οὐδὲν ἀφ' ἑαυτοὖ
δύνασθαι ποιεῖν» ὁμολογεῖ, «ἐὰν μή τι βλέπῃ τὸν Πατέρα ποιοὖντα»· «Ἃ γὰρ
ἄν», φησίν, «ὁ Πατὴρ ποιῆ, ταὖτα καὶ ὁ Τἱὸς ὁμοίως ποιεῖ». Οὐδὲ μὴν πολέμιόν
τι ἥ ἀντίξουν αὐτ῵ ἥ ἀντίθεόν ἐστιν· ἐπεὶ κἅν εἰ ἀντέπρασσέν τι τ῵ Θε῵,
ἐπαύσατο ἅν τοὖ εἶναι, λυθείσης αὐτοὖ τῆ τοὖ Θεοὖ δυνάμει καὶ ἰσχύϊ τ῅ς
συστάσεως. Σ῵ γὰρ ποιήσαντι λὖσαι μόνῳ καὶ τὰ ἀθάνατα δυνατόν.
29. Σί οὗν ὁ διάβολος, λέξετε. Πνεὖμα περὶ τὴν ὕλην ἔχον, καθάπερ ἐλέχθη
καὶ ᾿Αθηναγόρᾳ, γενόμενον ὑπὸ τοὖ Θεοὖ, ὥσπερ δὴ καὶ οἱ λοιποὶ γεγόνασιν
ὑπ' αὐτοὖ ἄγγελοι, καὶ τὴν ἐπὶ τῆ ὕλῃ καὶ τοῖς τ῅ς ὕλης εἴδεσι πεπιστευμένον
διοίκησιν. Σοὖτο γὰρ ἦν ἡ τῶν ἀγγέλων σύστασις, τ῵ Θε῵ ἐπὶ προνοίᾳ
γεγονέναι τοῖς ὑπ' αὐτοὖ διακεκοσμημένοις, ἵνα τὴν μὲν παντελικὴν καὶ
γενικὴν ὁ Θεὸς ἔχων τῶν ὅλων πρόνοιαν ᾖ, τὸ κὖρος καὶ τὸ κράτος ἁπάντων
αὐτὸς ἀνηρτημένος, καὶ ὥσπερ σκάφος τ῵ τ῅ς σοφίας οἴακι διευθύνων
ἀκλινῶς τὸ π᾵ν, τὴν δὲ διὰ μέρους οἱ ἐπὶ τούτῳ ταχθέντες ἄγγελοι. Ἀλλ' οἱ μὲν
λοιποὶ ἐφ' οἷς αὐτοὺς ἐποίησε καὶ διέταξεν ὁ Θεὸς ἔμειναν, ὁ δὲ ἐνύβρισε καὶ
πονηρὸς περὶ τὴν τῶν πεπιστευμένων ἐγένετο διοίκησιν, φθόνον ἐγκισσήσας
καθ' ἡμῶν, ὥσπερ καὶ οἱ μετὰ ταὖτα σαρκῶν ἐρασθέντες καὶ ταῖς τῶν
ἀνθρώπων εἰς φιληδονίαν ἐνομιλήσαντες θυγατράσιν. Αὐθαίρετον γὰρ καὶ
αὐτοῖς ἔχειν πρὸς ἑκάτερα διετάξατο βούλησιν ὁ Θεός, οἷα καὶ ἐπὶ τῶν
ἀνθρώπων, ἵν' ἥ πειθόμενοι τ῵ λόγῳ συνῶσιν αὐτ῵ καὶ ἀπολαύωσι
μακαριότητος ἥ μὴ πειθόμενοι κρίνωνται.
Ἦν δὲ καὶ ὁ διάβολος ἀστὴρ ἑωσφόρος («Πῶς ἐξέπεσεν ἐκ τοὖ οὐρανοὖ ὁ
ἑωσφόρος, ὁ πρωἹ ἀνατέλλων»), ἦν μετὰ τῶν ἀγγέλων ἀνατέλλων τοὖ φωτός,
ἦν ἄστρον πρωϊνόν, ἀλλ' ἐξέπεσε καὶ εἰς τὴν γ῅ν συνετρίβη, ἐπιτροπεύσας τ῵
ἀνθρώπῳ τἀναντία.
Si vino de la envidia, ¿cómo pudo la envidia ser más fuerte que el propósito de
Dios? Pero hemos de decir que esto es injurioso. ¿De dónde, pues, vino la envidia?,
dirá el contradictor. Si vino del diablo, ¿por qué fue creado el diablo? Y si fue
creado, ¿el que lo hizo es responsable de la existencia del mal? Pero Dios es
completamente inocente de los males de cualquiera; entonces el diablo debe ser
increado, y si es increado también es impasible, indestructible y no tiene necesidad
de nada. Una cosa increada debe poseer necesariamente todas estas [cualidades],
pero el diablo será reducido a nada y castigado. Lo que es castigado cambia y
padece, pero lo que es increado es impasible; entonces el diablo no es increado,
sino creado. Pero si es creado y todo lo que ha sido creado tuvo su origen a partir
de alguien que es su creador, entonces alguien es el creador del diablo. Y este
creador, ¿es creado o increado? Es necesario comprender que sólo hay uno que es
increado, Dios, pues de ningún modo puede existir en absoluto otro creador
excepto Él; pues dice: `Yo soy el primero y Yo soy el último, y aparte de Mí no hay
otro dios´503. Tampoco se puede transformar o crear algo en contra de su voluntad.
Incluso el Hijo reconoce que `nada puede hacer por sí mismo, sino lo que viere
hacer al Padre; las cosas que el Padre hiciere, esto también hace el Hijo de igual
manera´504. Ciertamente no hay enemigo, rival ni dios que se le oponga; e incluso si
algo se opusiera a Dios cesaría de existir, pues su ser sería destruido por el poder y
la fuerza de Dios. Sólo el Hacedor puede destruir también las cosas inmortales”.
29. “Así pues, preguntaréis: ¿qué es el diablo? Un espíritu que est{ sobre la
materia, como también fue dicho por Atenágoras505, creado por Dios, como
también los demás ángeles fueron creados por Él, y al que le fue confiada la
supervisión sobre la materia y las formas materiales. Este fue el origen de los
ángeles, creados por Dios para cuidar las cosas que han sido ordenadamente
dispuestas por Él. Así Dios tendría el cuidado absoluto y general del universo,
atribuyéndose a sí mismo toda la autoridad y el dominio, dirigiendo firmemente el
conjunto con el timón de su sabiduría, pero los ángeles que fueron asignados a esto
tendrían el cuidado de determinadas partes. Los demás ángeles se mantuvieron en
las tareas que Dios les ordenó y para las cuales los creó, pero el [diablo] se burló de
ello y se volvió malvado en la administración de las cosas que se le habían
confiado, y tuvo envidia de nosotros, como los ángeles que posteriormente se
apasionaron por los cuerpos carnales y por amor al placer tuvieron relaciones con
las hijas de los hombres. Porque como en el caso del hombre, Dios también les dio
una voluntad libre para elegir el bien o el mal, ya sea para obedecer su mandato,
estar con él y gozar de la beatitud, o bien desobedecer y ser juzgados”.
“El diablo también era una estrella, `el lucero del alba´ (`¡Cómo cayó del
cielo el lucero del alba, que se levanta por la mañana!´506), fue uno que se levantaba
junto con los ángeles de luz, fue una estrella matutina, pero cayó y fue derribado a
la tierra, constituyéndose en el líder de las fuerzas contrarias al hombre.
Σὸ γὰρ Θεῖον νεμεσᾶ τοῖς ὑπερηφάνοις καὶ τὰ αὐθάδη φρονήματα κολούει.
Ἐπέρχεται δέ μοι καὶ ἐμμέτρως εἰπεῖν·

ὦ π᾵σιν ἀρχὴ καὶ πέρας κακῶν ὄφις,


σύ τ' ὦ βαρὺν τίκτουσα θησαυρὸν κακῶν
πλάνη τυφλοὖ ποδηγὲ ἀγνοίας βίου,
χαίρουσα θρήνοις καὶ στενάγμασι βροτῶν,
ὑμεῖς ἀθέσμους εἰς ὕβρεις ὁμοσπόρων
τὰς μισαδέλφους ὁπλίσαντες ὠλένας
Κάϊν μολὖναι φοινίῳ πρῶτον λύθρῳ
ἐπείσατον γ῅ν καὶ τὸν ἐξ ἀκηράτων
πεσεῖν αἰώνων πρωτόπλαστον εἰς χθόνα
ὑμεῖς ἐτεκτήνασθε.

30. Καὶ ὁ μὲν διάβολος οὕτως· ὁ δὲ θάνατος πρὸς ἐπιστροφὴν ηὑρέθη,


καθάπερ καὶ τοῖς ἀρτιμαθέσι γραμμάτων παιδίοις πρὸς ἐπανόρθωσιν αἱ
πληγαί. Οὐδὲν γὰρ ἄλλο ὁ θάνατος ἥ διάκρισις καὶ διαχωρισμὸς ψυχ῅ς ἀπὸ
σώματος. Σί οὗν; Παραίτιος ὁ Θεὸς θανάτου; λέξετε. Πάλιν γὰρ ὁ αὐτὸς ἡμῖν
ἥκει λόγος. Μὴ γένοιτο, ἐπεὶ μηδὲ οἱ διδάσκαλοι προκαθηγουμένως τοὖ
ἀλγύνεσθαι ταῖς πληγαῖς τοὺς παῖδας αἴτιοι. Καλὸν οὗν ὁ θάνατος, εἰ καθάπερ
παισὶ πρὸς ἐπιστροφὴν δίκην πληγῶν ηὑρέθη, οὐχ ὁ τ῅ς ἁμαρτίας, ὦ
σοφώτατοι, ἀλλ' ὁ τ῅ς διαζεύξεως τ῅ς σαρκὸς καὶ τοὖ χωρισμοὖ. Αὐτεξούσιος
γὰρ ὢν καὶ αὐτοκράτωρ ὁ ἄνθρωπος καὶ αὐτοδέσποτον βούλησιν καὶ
αὐτοπροαίρετον πρὸς τὴν αἵρεσιν, ὡς ἔφην, τοὖ καλοὖ λαβών, ἀκούσας τε
«Ἀπὸ παντὸς ξύλου τοὖ ἐν τ῵ παραδείσῳ φάγεσθε, ἀπὸ δὲ τοὖ ξύλου τοὖ
γινώσκειν καλὸν καὶ πονηρὸν οὐ φάγεσθε ἀπ' αὐτοὖ· ᾗ δ' ἅν ἡμέρᾳ φάγητε ἀπ'
αὐτοὖ, θανάτῳ ἀποθανεῖσθε», ἐνδοὺς εἰς τὸ φαγεῖν ἀπ' αὐτοὖ τ῵ διαβόλῳ
δεδελεασμένῃ σοφίᾳ ποικίλως πρὸς παρακοὴν πείθοντι, ἠθέτησε τὴν ἐντολὴν
τοὖ Θεοὖ· καὶ ἐγένετο τοὖτο αὐτ῵ εἰς σκάνδαλον καὶ παγίδα καὶ σκῶλον. Οὐ
γὰρ ἐποίησεν ὁ Θεὸς κακὸν οὐδ' ἔστι τὸ σύνολον ὅλως ἐκ παντὸς τὸ παράπαν
αἴτιος κακοὖ· ἀλλὰ π᾵ν ὅπερ ἅν αὐτεξούσιον οὕτως ὑπ' αὐτοὖ γεγονὸς ᾖ πρὸς
τὸ φυλάξασθαι καὶ τηρ῅σαι νόμον, ὃν αὐτὸς δικαίως διεστείλατο, μὴ τηρ῅σαν
λέγεται κακόν. Βαρυτάτη δὲ βλάβη τὸ παρακοὖσαι Θεοὖ τοὺς ὅρους τ῅ς κατὰ
τὸ αὐτεξούσιον ὑπερβάντα δικαιοσύνης. Ὅθεν ἐπειδὴ κατερρυπώθη καὶ
κατεμιάνθη τ῅ς ἀποφάσεως ἀποστατήσας ὁ ἄνθρωπος τοὖ Θεοὖ καὶ κηλῖδας
ἐναπεμάξατο κακίας πολλ῅ς, ἃς ὁ ἄρχων τοὖ σκότους ἀπεκύησε καὶ πατὴρ τ῅ς
πλάνης, πόνον κατὰ τὴν Γραφὴν συλλαβών, ἵνα τὸν ἄνθρωπον φαντάζειν ἀεὶ
πρὸς ἀδικίαν ἔχῃ καὶ κινεῖν, ὁ Θεὸς ὁ παντοκράτωρ ἀθάνατον κακὸν ἐξ
ἐπιβουλ῅ς τοὖ διαβόλου ἰδὼν αὐτὸν γεγενημένον, καθάπερ καὶ ὁ διάβολος
πλάνος ἦν, τοὺς δερματίνους χιτῶνας διὰ τοὖτο κατεσκεύασεν, οἱονεὶ
La Divinidad se irrita con los soberbios y trunca sus arrogantes pensamientos. Se
me ocurre decir en versos:

¡Oh, serpiente!, principio y fin de los males para todos


Tú que engendraste un penoso cúmulo de males
Engañoso guía de la ignorancia de un mundo ciego
Que te alegras con los lamentos y los gemidos de los mortales,
Tú fuiste quien preparó las armas fratricidas
De los familiares para actos de violencia criminal
Caín manchó por primera vez la tierra con sangre
Persuadido por ti, y el primer hombre formado
Cayó a la tierra desde mundos inmaculados”.

30. “Así es, en verdad, el diablo; pero la muerte fue concebida en razón de la
conversión, como también los golpes a los niños que están aprendiendo las
primeras letras son para su corrección. La muerte no es otra cosa que la separación
y la salida del alma del cuerpo. ¿Entonces qué? ¿Es Dios responsable de la muerte?
De nuevo me viene la misma respuesta: ¡De ninguna manera!, pues los maestros
tampoco son responsables en primera instancia de que los niños sufran por los
golpes. Ciertamente la muerte es buena si, como los golpes a los niños, fue
concebida para la conversión, pero [no estoy diciendo esto de la muerte que causa]
el pecado, ¡oh, grandísimos sabios!, sino la de la separación y el alejamiento [del
alma] del cuerpo. Puesto que el hombre era libre y dueño de sí mismo y, como dije,
había recibido una voluntad independiente y capaz de elegir libremente el bien,
escuchó que le decían: `De todo árbol del huerto comerás, pero del árbol del
conocimiento del bien y del mal no comerás; el día que de él comieres, con muerte
morirás´507. Pero cuando, por la engañosa sabiduría del diablo que induce a todo
tipo de desobediencia, accedió a comer de él, infringió el mandamiento de Dios; y
esto se volvió para él un tropiezo, una trampa y un obstáculo. Dios no hizo el mal
ni de ninguna manera es, en general, responsable en lo absoluto del mal; pero
cuando cualquier [criatura] que ha sido creada libre por Él para guardar y observar
la ley que Él mandó justamente no la cumple, se dice que es mala. Y desobedecer a
Dios, traspasando los límites de la justicia por voluntad propia, es el mal más
grave. Por lo cual, puesto que el hombre estaba sucio y manchado por haberse
apartado del decreto de Dios y marcado por las máculas de la gran maldad que
engendró el príncipe de las tinieblas y padre del error, y porque – conforme a la
Escritura – estaba condenado a un trabajo penoso a fin de que fuera siempre
engañado e incitado a la iniquidad, el Dios todopoderoso, viendo que el hombre se
había vuelto un mal inmortal por la maquinación del diablo, así como también que
el diablo era un engañador, por esto confeccionó las túnicas de piel, como si
νεκρότητι περιβαλὼν αὐτὸν ὅπως διὰ τ῅ς λύσεως τοὖ σώματος π᾵ν τὸ ἐν αὐτ῵
γενηθὲν κακὸν ἀποθάνῃ.
31. Προηπόρηται δὲ ἤδη καὶ ἀπεδείχθη τοὺς δερματίνους χιτῶνας μὴ εἶναι
τὰ σώματα. Ὅμως δὲ καὶ πάλιν (οὐ γὰρ ἅπαξ ὆ητέον) φράζωμεν. Αὐτὸς πρὸ
τ῅ς κατασκευ῅ς αὐτῶν ὁ πρωτόπλαστος ὁμολογεῖ καὶ ὀστ᾵ ἔχειν καὶ σάρκας,
ὁπότε δὴ τὴν γυναῖκα προσενεχθεῖσαν αὐτ῵ θεασάμενος «Σοὖτο νὖν ὀστοὖν»
ἐφώνησεν «ἐκ τῶν ὀστῶν μου καὶ σὰρξ ἐκ τ῅ς σαρκός μου· αὕτη κληθήσεται
γυνή, ὅτι ἐκ τοὖ ἀνδρὸς αὐτ῅ς ἐλήφθη. Ἕνεκεν τούτου καταλείψει ἄνθρωπος
τὸν πατέρα αὐτοὖ καὶ τὴν μητέρα, καὶ προσκολληθήσεται τῆ γυναικὶ αὐτοὖ,
καὶ ἔσονται οἱ δύο εἰς σάρκα μίαν». Οὐ γὰρ δὴ ἀνέξομαι φληναφώντων τινῶν
καὶ βιαζομένων ἀπηρυθριασμένως τὴν Γραφήν, ἵνα αὐτοῖς δὴ σαρκὸς μὴ εἶναι
προχωρήσῃ ἡ ἀνάστασις, ὀστ᾵ νοητὰ καὶ σάρκας νοητὰς ὑποτιθεμένων καὶ
ἄλλοτε ἄλλως ἄνω καὶ κάτω μεταβαλλομένων ἀλληγορίαις· καὶ ταὖτα οὕτως
ὡς γέγραπται παραλαμβάνεσθαι κρατύνοντος τοὖ Φριστοὖ τὴν Γραφήν, ἔνθα
πυνθανομένοις τοῖς Υαρισαίοις περὶ χωρισμοὖ γυναικὸς ἀποκρίνεται «Οὐκ
ἀνέγνωτε ὅτι ἀπ' ἀρχ῅ς ὁ κτίσας ἄρσεν καὶ θ῅λυ ἐποίησε καὶ εἶπεν· Ἕνεκεν
τούτου καταλείψει ἄνθρωπος τὸν πατέρα καὶ τὴν μητέρα» καὶ τὰ ἑξ῅ς. Πῶς
γὰρ ἐπὶ ψυχῶν μόνον τό «Αὐξάνεσθε καὶ πληρώσατε τὴν γ῅ν» παραληπτέον;
Ἢ τό «Ἔλαβε χοὖν ἀπὸ τ῅ς γ῅ς ὁ Θεὸς καὶ ἔπλασε τὸν ἄνθρωπον», ὃ κυρίως
ἐπὶ τοὖ σώματος λελέχθαι φαίνεται· οὐ γὰρ ἀπὸ τοὖ χοὸς καὶ τῶν βαρυτέρων
τὴν οὐσίαν ἐκτήσατο ἡ ψυχή. Ὥστε συνέστηκεν ἐκ παντὸς ἀληθέστατα πρὸ
τῶν δερματίνων σεσωματοποι῅σθαι χιτώνων τὸν ἄνθρωπον. Σαὖτα γὰρ πρὸ
τοὖ ἐκπεσεῖν αὐτὸν ἅπαντα εἴρηται, τὰ δὲ κατὰ τοὺς χιτῶνας μετὰ τὸ ἐκπεσεῖν.
῞Οθεν ἴωμεν πάλιν ἐπισκεψόμενοι τὰ ἐν χερσίν, ἱκανῶς ἀποδείξαντες μὴ
εἶναι τοὺς δερματίνους χιτῶνας τὰ σώματα, ἀλλὰ τὴν ἀπὸ τοὖ ἀλόγου τῶν
ζῴων νεκρότητα κατεσκευασμένην· τοὖτο γὰρ λείπεται. Ἀμέλει τῶν ὅρων ἔξω
τοὖ παραδείσου κατὰ ταύτην ἐξοικίζεται τὴν αἰτίαν. Οὐ γὰρ ὅτι μὴ θέλων ὁ
Θεὸς ἀπὸ τοὖ ξύλου δρέψασθαι τ῅ς ζω῅ς αὐτὸν καὶ φαγεῖν ἐξέβαλεν (ἐδύνατο
γὰρ εἰς τὸν αἰῶνα ζ῅ν, αὗθις φαγὼν ἀπὸ τ῅ς ζω῅ς) ἀλλ' ἵνα μὴ ἀθάνατον, ὡς
ὑπεθέμεθα, γενηθῆ τὸ κακόν. Ἐπεὶ διὰ τί τὸν Φριστὸν ἀπὸ τῶν οὐρανῶν
ἀπέστελλεν εἰς τὴν γ῅ν, εἰ ὅλως ἤθελε ζω῅ς τὸν ἄνθρωπον ἀγευστήσαντα
ἀποθανεῖν εἰς τὸ παντελές; Εἰ δὲ ἐκ μεταμέλου φαίη τοὖτο πεποιηκέναι τὸν
Θεὸν ὁ ἀντιλέγων, ἀσθενὴς αὐτ῵ ὁ λόγος, μεταγινώσκοντα τὸν Θεὸν εἰσάγων.
Ἀλλ' οὔτε ἀξύνετος τοὖ μέλλοντος ὁ Θεὸς οὔτε κακοποιός, ἀλλὰ καὶ ἄκρως
ἀγαθὸς καὶ προγινώσκων τὰ μέλλοντα. Ὥστε οὐκ ἄρα διὰ τὸ μὴ σῴζεσθαι εἰς
τὸν αἰῶνα φαγόντα αὐτὸν ἀπὸ τοὖ ξύλου τ῅ς ζω῅ς ἐξέβαλεν, ἀλλὰ διὰ τὸ
νεκρωθ῅ναι πρῶτον θανάτῳ τὴν ἁμαρτίαν,
lo ciñera con mortalidad, para que por medio de la destrucción del cuerpo muriese
todo el mal que había sido engendrado en él”.
31. “Estas cuestiones controversiales ya fueron planteadas anteriormente y
quedó demostrado que las túnicas de piel no eran los cuerpos, pero de todas
maneras lo explicaremos de nuevo (pues no es algo que se deba decir sólo una
vez). El mismo primer hombre creado reconoce – antes de la confección de las
túnicas de piel – que tiene huesos y carne, y cuando la mujer le fue presentada, al
verla exclamó: `Esto es ahora hueso de mis huesos y carne de mi carne; ella será
llamada mujer, porque fue tomada del varón. Por esta causa dejará el hombre a su
padre y a su madre y se unirá a su mujer, y serán los dos una sola carne´508. Pues no
soportaré a ciertos charlatanes que violentan descaradamente la Escritura, los
cuales proponen que eran `huesos espirituales´ y `carne espiritual´, poniendo todo
patas arriba y alterando un pasaje tras otro con alegorías a fin de sostener [su idea
que] la resurrección no es [resurrección] de la carne. Cristo confirma el hecho que
la Escritura debe tomarse así como está escrita cuando, al ser interrogado por los
fariseos acerca del divorcio de una mujer, respondió: `¿No habéis leído que el que
los creó al principio los hizo varón y hembra y dijo: Por esta causa dejará el
hombre a su padre y a su madre?´509 y lo que sigue. ¿Cómo el [mandamiento]
`Creced y llenad la tierra´ se habría de aplicar solamente a las almas? ¿O el
[versículo] `Tomó Dios polvo de la tierra y formó al hombre´, lo cual es claramente
dicho del cuerpo físico propiamente? Pues el alma no fue creada a partir del polvo
y de los elementos más pesados. De modo que ha quedado establecido con total
certeza que el hombre fue revestido con un cuerpo antes de las túnicas de piel.
Todas estas cosas se dicen antes de su caída, pero las relativas a las túnicas después
de su caída.
Por lo cual, vayamos nuevamente a examinar el asunto entre manos,
habiendo demostrado suficientemente que los cuerpos no son las túnicas de piel
sino la mortalidad preparada para los animales a causa de su irracionalidad; pues
sólo queda esta [explicación]. Sin duda, [el hombre] fue desterrado fuera de los
confines del paraíso por esta causa. Dios no lo expulsó porque no quería que él
cogiera el fruto del árbol de la vida y lo comiera (pues una vez que comiera del
árbol de la vida podría haber vivido eternamente), sino, como propusimos, para
que el mal no se volviera inmortal. Porque, en resumen, si [Dios] quiso que el
hombre muriera del todo sin gustar la vida, ¿por qué envió a Cristo a la tierra
desde el cielo? Pero si mi oponente dijese que Dios hizo eso por un cambio de
parecer, su razonamiento sería débil porque conduciría a un Dios voluble. Pero
Dios no es ignorante del futuro ni malvado sino que es extremadamente bueno y
conoce de antemano el porvenir. De suerte que, en verdad, [Dios] no expulsó al
hombre para que no comiera del árbol de la vida y viviera para siempre, sino para
que el pecado fuera exterminado primero por la muerte
ἵν' οὕτως μετὰ τὸ ἀποθανεῖν ἐκτακείσης τ῅ς ἁμαρτίας ἐγερθεὶς ὁ ἄνθρωπος
καθαρὸς γεύσηται τ῅ς ζω῅ς.
32. Μηδεὶς δὲ ἀβέλτερος ὢν παρακινδυνευέτω ὡς τούτων ἑτέρως λεχθέντων.
Ὁ γὰρ ὅλως ὁριζόμενος τὴν σάρκα μὴ εἶναι ταύτην ἀθανασίας δεκτικὴν ὄντως
ἀνοίας ὑπεύθυνος ὢν νόσῳ βλασφημεῖ. Διὰ τί γὰρ μετὰ τὴν τῶν χιτώνων τῶν
δερματίνων ὁ ᾿Αδὰμ κατασκευὴν ἐκβάλλεται, κωλυόμενος φαγεῖν ἀπὸ τοὖ
ξύλου τ῅ς ζω῅ς καὶ ζ῅σαι, εἰ ὅλως ἀδύνατον ἦν μετὰ σώματος εἰς τὸν αἰῶνα
ζ῅σαι τὸν ἄνθρωπον; Ὡς δυναμένου γὰρ αὐτοὖ μὴ ἀποθανεῖν, ἐὰν ἀπὸ τ῅ς
ζω῅ς γεύσηται λαβών, ἡ κώλυσις γίγνεται. Υησὶ γάρ «Καὶ ἐποίησε Κύριος ὁ
Θεὸς τ῵ ᾿Αδὰμ καὶ τῆ γυναικὶ αὐτοὖ χιτῶνας δερματίνους καὶ ἐνέδυσεν
αὐτούς· καὶ εἶπεν ὁ Θεός· Ἰδού, γέγονεν ᾿Αδὰμ ὡς εἷς ἐξ ἡμῶν, τοὖ γινώσκειν
καλὸν καὶ πονηρόν· καὶ νὖν μή ποτε ἐκτείνῃ τὴν χεῖρα καὶ λάβῃ τοὖ ξύλου τ῅ς
ζω῅ς καὶ φάγῃ καὶ ζήσεται εἰς τὸν αἰῶνα. Καὶ ἐξαπέστειλεν αὐτὸν Κύριος ὁ
Θεὸς ἐκ τοὖ παραδείσου τ῅ς τρυφ῅ς ἐργάζεσθαι τὴν γ῅ν, ἐξ ἧς ἐλήφθη, καὶ
ἐξέβαλε τὸν ᾿Αδάμ».
Οὐκοὖν ἐδύνατο ζ῅ν εἰς τὸν αἰῶνα τὸ σῶμα καὶ ἀθάνατον ἔσεσθαι, εἰ μὴ
κεκώλυτο γεύσασθαι τ῅ς ζω῅ς. Ἐκωλύθη δέ, ὅπως ἡ μὲν ἁμαρτία
συναποκτανθεῖσα τ῵ σώματι θάνῃ, τὸ δὲ σῶμα ἀναστῆ τ῅ς ἁμαρτίας
ἀπολουμένης. Ἵνα τοίνυν μὴ κακὸν ἀθάνατον ὁ ἄνθρωπος, ὡς ἔφην, ᾖ,
ἀείζωον ἔχων ἐν ἑαυτ῵ τὴν ἁμαρτίαν κρατιστεύουσαν, ἅτε ἐν ἀθανάτῳ
βλαστήσασαν σώματι καὶ ἀθάνατον ἔχουσαν τροφήν, ὁ Θεὸς αὐτὸν διὰ τοὖτο
θνητὸν ἀπεφήνατο νεκρότητι περιβαλών. Σοὖτο γὰρ οἱ δερμάτινοι χιτῶνες
ἐβούλοντο, ἵνα δὴ διὰ τ῅ς λύσεως τοὖ σώματος καὶ τ῅ς διαιρέσεως ἡ ἁμαρτία
κάτωθεν αὐτόπρεμνος π᾵σα διαφθαρῆ, ὡς μηδὲ κἅν βραχύτατον ὆ίζης
ἐαθ῅ναι μέρος, ἀφ' ο὘ νέαι βλάσται πάλιν ἁμαρτημάτων ἀναβήσονται.
33. Καθάπερ γὰρ ὁπόταν ἐν οἰκοδομήμασι ναῶν καλοῖς συκ῅ <ᾖ>
γεννηθεῖσα καὶ εἰς ἔκτασιν καὶ μέγεθος εὐτροφήσασα καὶ περὶ πάσας τὰς
ἁρμογὰς πολυκλημάτοις ὆ίζαις τῶν λίθων κεχυμένη, οὐ πρότερον τοὖ φύειν
στέλλεται, ἔστ' ἅν π᾵σα ἀποσπασθῆ, λυθέντων καθ' οὓς ἐβλάστησε τόπους
τῶν λίθων (δυνατὸν γὰρ πάλιν εἰς τοὺς αὐτοὺς ἐναρμοσθ῅ναι τόπους τοὺς
λίθους, τ῅ς συκ῅ς ἀφῃρημένης, ὅπως ὁ μὲν ναὸς σῴζηται, μηδὲν τῶν
ἀφανιζόντων αὐτὸν κακῶν ἐν ἑαυτ῵ μηκέτι φέρων, ἡ δὲ συκ῅ π᾵σα
προθέλυμνος ἀποσπασθεῖσα ἀποθάνῃ), κατὰ ταὖτα καὶ ὁ Θεὸς ὁ τεχνίτης τὸν
ἑαυτοὖ ναὸν τὸν ἄνθρωπον, δίκην ἀγρίας συκ῅ς τὴν ἁμαρτίαν βλαστήσαντα,
διέλυσε θανάτου προσκαίροις προσβολαῖς «ἀποκτέννων» κατὰ τὸ
γεγραμμένον «καὶ ζωοποιῶν»,
a fin de que de esta manera, con el pecado extinguido después de la muerte, el
hombre sea levantado puro y guste la vida”.
32. “Y que ningún necio apueste porque estas cosas sean entendidas de una
forma distinta. Pues, en una palabra, el que sentencia que esta carne no es capaz de
recibir la inmortalidad es en realidad responsable de la enfermedad de su
estupidez y un blasfemo. ¿Por qué Adán fue expulsado después de la confección
de las túnicas de piel y se le prohibió comer del árbol de la vida y vivir si era
completamente imposible que el hombre viviera eternamente con un cuerpo? La
prohibición fue dada como reconociendo la posibilidad de que si él tomaba [del
fruto del árbol] de la vida y lo comía, no moriría. Pues dice: ` Y Dios el Señor hizo
túnicas de piel para Adán y su mujer y los vistió. Y dijo Dios: He aquí, Adán ha
llegado a ser como uno de nosotros, conociendo el bien y el mal; y ahora, no sea
que extienda la mano y tome del árbol de la vida y coma, y viva para siempre. Y
Dios el Señor le envió fuera de las delicias del paraíso a trabajar la tierra de la cual
fue tomado, y expulsó a Adán´510”.
“Por consiguiente, el cuerpo podría haber vivido para siempre y ser
inmortal si no se le hubiera impedido gustar [del fruto del árbol] de la vida. Pero se
le impidió para que, por una parte, el pecado muera juntamente con el cuerpo
pero, por otra parte, el cuerpo resucite purificado del pecado. Así pues, a fin de
que el hombre no sea un mal inmortal, teniendo siempre vivo en sí mismo al
pecado que lo había dominado – puesto que habría brotado en un cuerpo inmortal
y tendría un alimento inmortal –, por esto, como dije, Dios le hizo mortal
envolviéndolo con mortalidad. Para esto fueron concebidas las túnicas de piel,
para que el pecado subyacente sea exterminado desde la misma raíz por la
destrucción del cuerpo y la separación [del alma], sin dejar siquiera el más
insignificante fragmento de raíz de la cual puedan volver a crecer nuevos brotes de
pecado”.
33. “Es como si una higuera <hubiera> nacido y desarrollado en extensión y
altura en las hermosas construcciones de un templo, y se hubiera esparcido con sus
raíces ramificadas por todas las junturas de las piedras; su crecimiento no puede
ser detenido hasta que sea arrancada por completo y las piedras en los lugares en
que brotó sean removidas (pues es posible que las piedras sean reensambladas en
los mismos lugares una vez que la higuera es quitada, de manera que el templo se
conserve sin retener en sí mismo ninguno de los males que lo afectaban, pero la
higuera, al haber sido completamente arrancada de raíz, muera). Dios, el artesano
– `el que mata y hace vivir´511, como está escrito – destruyó su propio templo, el
hombre, en el que el pecado había brotado como una higuera salvaje, con las
temporales acometidas de la muerte
ἵνα πάλιν ἀπὸ τῶν αὐτῶν ἡ σὰρξ μερῶν μετὰ τὸ ξηρανθ῅ναι καὶ ἀποθανεῖν τὸ
ἁμάρτημα δίκην ἀνακαινοποιηθέντος ναοὖ ἀθάνατος καὶ ἀπήμων ἐγερθῆ,
τελέως ἐκ βάθρων ἀπολομένης τ῅ς ἁμαρτίας. Ζῶντος γὰρ ἔτι τοὖ σώματος πρὸ
τοὖ τεθνήξεσθαι συζ῅ν ἀνάγκη καὶ τὴν ἁμαρτίαν, ἔνδον τὰς ὆ίζας αὐτ῅ς ἐν
ἡμῖν ἀποκρύπτουσαν, κἅν ἔξωθεν τομαῖς ταῖς ἀπὸ τῶν σωφρονισμῶν καὶ τῶν
νουθετήσεων ἀνεστέλλετο, ἐπεὶ οὐκ ἅν ἔτι μετὰ τὸ φωτισθ῅ναι συνέβαινεν
ἀδικεῖν, [ἅτε] παντάπασιν εἰλικρινῶς ἀφῃρημένης ἀφ' ἡμῶν τ῅ς ἁμαρτίας.
Νὖν δὲ καὶ μετὰ τὸ πιστεὖσαι καὶ ἐπὶ τὸ ὕδωρ ἐλθεῖν τοὖ ἁγνισμοὖ πολλάκις
ἐν ἁμαρτίαις ὄντες εὑρισκόμεθα. Οὐδεὶς γὰρ οὕτως ἁμαρτίας ἐκτὸς εἶναι
ἑαυτὸν καυχήσεται ὡς μηδὲ κἅν ἐνθυμηθ῅ναι τὸ σύνολον ὅλως τὴν ἀδικίαν.
Ὥστε συμβέβηκε συστέλλεσθαι μὲν καὶ κατευνάζεσθαι τῆ πίστει νὖν τὴν
ἁμαρτίαν, εἰς τὸ μὴ οἶσαι καρποὺς βλαβοποιούς, οὐ μὴν ἀνῃρ῅σθαι καὶ τῶν
὆ιζῶν ἄχρις. Νὖν μὲν γὰρ ἐνταὖθα τὰς βλάστας αὐτ῅ς, οἷον τὰς ἐνθυμήσεις
τὰς πονηράς, συστέλλομεν, «μή τις ὆ίζα πικρίας ἄνω φύουσα ἐνοχλήσῃ», μὴ
ἐῶντες ἀναμύειν καὶ διοίγνυσθαι τὰ μεμυκότα στόμια πρὸς τὰς ἐκφύσεις, τοὖ
λόγου δίκην ἀξίνης πρὸς τὰς ὆ίζας αὐτ῅ς τὰς κάτω φυομένας τέμνοντος. Σότε
δὲ καὶ τὸ ὅλως ἐνθυμηθήσεσθαι περὶ κακίας ἀφανισθήσεται.
34. Οὐδὲ γὰρ ἀμάρτυρος ὁ λόγος Γραφῶν τοῖς βουλομένοις εἰλικρινῶς τὸ
ἀληθὲς ἀκούειν, ἐπεὶ οἶδεν ὁ ἀπόστολος μηδέπω τὴν ὆ίζαν ἐξ ἀνθρώπων τ῅ς
ἁμαρτίας ὁλοσχερῶς ἀνῃρημένην, ὁτὲ μέν «Οἶδα γὰρ ὅτι οὐκ οἰκεῖ ἐν ἐμοὶ
τουτέστιν ἐν τῆ σαρκί μου, φράζων, τὸ ἀγαθόν· τὸ γὰρ θέλειν παράκειταί μοι,
τὸ δὲ κατεργάζεσθαι τὸ καλὸν οὔ· οὐ γὰρ ὃ θέλω ποιῶ ἀγαθόν, ἀλλ' ὃ οὐ θέλω
κακὸν τοὖτο πράσσω. Εἰ δὲ ὃ οὐ θέλω, τοὖτο ποιῶ, οὐκέτι ἐγὼ κατεργάζομαι
αὐτό, ἀλλ' ἡ οἰκοὖσα ἐν ἐμοὶ ἁμαρτία»· ὁτὲ δέ «΢υνήδομαι τ῵ νόμῳ τοὖ Θεοὖ
κατὰ τὸν ἔσω ἄνθρωπον· βλέπω δὲ ἕτερον νόμον ἐν τοῖς μέλεσί μου,
ἀντιστρατευόμενον τ῵ νόμῳ τοὖ νοός μου καὶ αἰχμαλωτίζοντά με τ῵ νόμῳ τ῅ς
ἁμαρτίας τ῵ ὄντι ἐν τοῖς μέλεσί μου». Οὕτως οὐδέπω τὴν ἁμαρτίαν
αὐτόπρεμνον ἐκ ὆ιζῶν διακοπ῅ναι συνέβη, ἀλλὰ ζ῅ν (οὐ γὰρ εἰς τέλος
ἀπέθανεν· πῶς γὰρ πρὸ τοὖ περιβεβλ῅σθαι θανάτῳ τὸν ἄνθρωπον;), ἵνα αὐτ῵
συμμαρανθεῖσα καὶ συμφθινήσασα αὐτὴ μὲν εἰς ἄρδην ἀπόληται καὶ
διαφθαρῆ, καθάπερ φυτόν, λυθέντος <τοὖ λίθου> ἐν ᾧ κρύπτουσα τὰς ὆ίζας ὡς
ἔφην ἑαυτ῅ς διεσῴζετο <τόπῳ>, ὁ δὲ ἄνθρωπος αὗθις μηκέτι «὆ίζαν»
ἐνθωπεύουσαν «πικρίας» ἔχων ἐξεγερθῆ. Ὡσπεροὖν ἀλεξιφαρμάκου γὰρ
τρόπον ὑπὸ τοὖ ἀλεξητ῅ρος ἡμῶν ἀληθῶς καὶ ἰατροὖ Θεοὖ πρὸς ἐκρίζωσιν τ῅ς
ἁμαρτίας παρελήφθη ὁ θάνατος καὶ ἀφανισμόν, ἵνα μὴ διαιωνίζον ἐν ἡμῖν εἴη
τὸ κακόν, ἀθάνατον ἅτε ἐν ἀθανάτοις ἀνατεῖλαν, αὐτοὶ δὲ λελωβημένοι καὶ
ἐκστάντες νοσούντων τρόπον τ῅ς οἰκείας ἀρετ῅ς ἐπὶ πολὺ διατρίβωμεν, ἅτε ἐν
ὑφεστηκόσιν ἀεὶ καὶ ἀθανάτοις σώμασι τὴν κατὰ τὸ ἁμάρτημα μεγάλην
τρέφοντες νόσον.
a fin de que la carne, después de que el pecado se haya secado y muerto, resucite
nuevamente de los mismos lugares a la manera de un templo reconstruido,
inmortal e ilesa porque el pecado fue completamente destruido desde los
cimientos. Antes de morir, mientras el cuerpo todavía está vivo, el pecado también
vive necesariamente, ocultando sus raíces en nuestro interior, aunque por fuera
esté contenido por las restricciones de las correcciones y las amonestaciones; pues
después de ser iluminado no podría seguir pecando, ya que simplemente el pecado
ha sido quitado por completo de nosotros. Pero incluso ahora, después de haber
creído y de haber venido al agua de purificación, frecuentemente nos encontramos
en pecado, pues nadie se jactará que él mismo está de tal modo exento de pecado
como para ni siquiera pensar en la iniquidad en absoluto. Como resultado, al
presente el pecado ha sido reprimido y adormecido por la fe para que no produzca
frutos perjudiciales, pero ciertamente no ha sido destruido hasta las raíces. Por
ahora aquí arrancamos sus brotes, como los pensamientos malvados – `no sea que,
brotando alguna raíz de amargura, estorbe´512 – no permitiéndoles florecer y abrir
sus capullos para desarrollarse, y la Palabra, a la manera de un hacha, corta las
raíces del pecado que crecen por debajo. Pero entonces513, incluso el pensamiento
sobre el mal ser{ completamente removido”.
34. “El texto de las Escrituras tampoco deja sin testimonio a los que
sinceramente quieren escuchar la verdad, puesto que el apóstol sabe que la raíz del
pecado todavía no ha sido quitada enteramente de los hombres cuando dice: `Pues
yo sé que en mí, esto es, en mi carne, no mora el bien; pues el querer está presente
en mí, pero el hacer el bien, no. Pues no hago el bien que quiero, sino que el mal
que no quiero, eso hago. Pero si lo que no quiero, eso hago, ya no lo hago yo sino el
pecado que habita en mí´514; y cuando dice: `Según el hombre interior, me deleito
en la Ley de Dios; pero veo otra ley en mis miembros, que le hace la guerra a la ley
de mi mente y me hace prisionero de la ley del pecado que está en mis
miembros´515. Así, el pecado todavía no ha sido arrancado de raíz sino que está
vivo (pues no murió totalmente; ¿cómo [podría ser de otra forma, si entró en su
naturaleza] antes de que el hombre fuera revestido con la muerte?) para que sea
destruido y exterminado completamente, a fin de que se marchite y perezca junto
con el hombre como una planta cuando <la piedra> es removida <del lugar>
donde, como dije, mantenía ocultas sus raíces. Pero el hombre será levantado de
nuevo y ya no tendrá ninguna `raíz de amargura´que lo aceche. En realidad, la
muerte y la destrucción fueron empleados por Dios, nuestro verdadero protector y
médico, como una especie de antídoto para la erradicación del pecado, para que el
mal no exista eternamente en nosotros como algo inmortal que crece dentro de
seres inmortales, y nos consumamos como los que están enfermos por un largo
tiempo, ultrajados y privados de la virtud que nos es propia, como personas que
albergan la grave enfermedad del pecado en cuerpos eternos e inmortales.
Διὸ δὴ καλῶς ταύτην πρὸς ἄμφω σωτηρίαν καὶ ψυχ῅ς καὶ σώματος
φαρμακευτικ῅ς τρόπον καθάρσεως τὸν θάνατον ὁ Θεὸς ηὕρατο, ἵνα
πανάμωμοι καὶ ἀσινεῖς οὕτως ἐξεργασθῶμεν.
35. Υέρε γάρ, ἐπειδὴ πολλῶν δεῖ τῶν περὶ τὰ τοιαὖτα παραδειγμάτων,
ἐντεὖθεν αὐτὰ μάλιστα σκεπτώμεθα, μὴ ἀφιστάμενοι, πρὶν ἅν πρῶτον εἰς
εὐδηλοτέραν ἑρμηνείαν ἀποτελευτήσῃ καὶ ἀπόδειξιν ὁ λόγος. Υαίνεται τοίνυν
ὡσπερεί τις δημιουργὸς ἄκρος ἄγαλμα καλὸν ἀπὸ χρυσοὖ κατεσκευασμένον ἥ
ὕλης ἑτέρας αὐτ῵ καὶ πάντα τὰ μέλη συμμέτρως εἰς κάλλος διακεκοσμημένον
πάλιν χωνεύοι, λελωβημένον ἄφνω θεασάμενος ὑπό τινος ἀνθρώπου
πονηροτάτου, ὃς οὐκ ἐνεγκὼν ὑπὸ βασκανίας εὐπρεπὲς εἶναι τὸ ἄγαλμα
ἐσίνατο, ματαίαν ἡδονὴν καρπιζόμενος τοὖ φθόνου. Πρόσσχες γάρ, ὦ
σοφώτατε ᾿Αγλαοφῶν, ὅτι, εἰ βούλοιτο μὴ εἶναι σεσινωμένον ὅλως ὁ
δημιουργὸς καὶ ψεκτὸν τὸ μετὰ τοσαύτης αὐτ῵ σπουδ῅ς τε καὶ φροντίδος
πεπονημένον, πάλιν προτραπήσεται συγχωνεύσας αὐτὸ τοιοὖτο ποιεῖν οἷον
καὶ πρόσθεν ἦν. Εἰ δὲ μὴ ἀναχωνεύοι μηδὲ ἀνασκευάζοι, ἐῴη δὲ οὕτως μένειν,
<μόνον> θεραπεύων αὐτὸ καὶ ἐπανορθούμενος, ἀνάγκη δὴ πυρακτούμενον καὶ
χαλκευόμενον τὸ ἄγαλμα μηκέτι δύνασθαι διατηρηθ῅ναι τὸ αὐτὸ, ἀλλὰ
διηλλαγμένον ἔσεσθαι καὶ ὑπεσπασμένον. Διὰ τοὖτο εἰ βούλοιτο ὅλον καλὸν
αὐτὸ καὶ ἄμωμον εἶναι τὸ ἔργον, ἀναθλ᾵σθαι αὐτὸ καὶ ἀναχωνεύεσθαι δεῖ,
ὅπως τὰ μὲν αἴσχη καὶ τὰ ἀλλοιώματα πάντα τὰ ἐξ ἐπιβουλ῅ς αὐτ῵ καὶ
φθόνου ὑπάρξαντα αὐτὰ μὲν διὰ τ῅ς ἀνασκευ῅ς καὶ ἀναχωνεύσεως ἀπόληται,
τὸ δὲ εἰς τὸ ἑαυτοὖ εἶδος ἀσινὲς καὶ ἀκίβδηλον αὗθις ἄγαλμα ὁμοιότατον
ἑαυτ῵ κατασταθῆ. Σ῵ μὲν γὰρ ἀγάλματι ἀπολέσθαι οὐκ ἔστιν ὑπὸ τ῵ αὐτ῵
τεχνίτῃ ὄντι, κἅν πάλιν εἰς ὕλην λυθῆ, ἀποκατασταθ῅ναι δὲ ἔστι· τοῖς δὲ
αἴσχεσι καὶ λωβήμασιν ἀπολέσθαι μὲν ἔστιν (τήκονται γάρ),
ἀποκατασταθ῅ναι δὲ οὐκ ἔστι, διὰ τὸ ἐν πάσῃ τέχνῃ τὸν ἄριστον δημιουργὸν
μὴ πρὸς τὸ αἴσχιον ἥ ἐπιτευχθησόμενον ὁρ᾵ν, ἀλλὰ πρὸς τὸ σύμμετρον καὶ
εὐθὲς τοὖ δημιουργουμένου. Σαὐτὸν γὰρ φαίνεται δή μοι καὶ ἐφ' ἡμῶν ὁ Θεὸς
διῳκονομηκέναι. Σὸν γὰρ ἄνθρωπον, τὸ εὐπρεπέστατον ἑαυτοὖ τέχνημα,
βασκάνοις ἐπιβουλαῖς φθόνου κεκακωμένον ἰδὼν οὐκ ἠνέσχετο τοιοὖτον
καταλεῖψαι φιλάνθρωπος ὤν, ὅπως μὴ δι' αἰῶνος εἴη μεμωμημένος, ἀθάνατον
ἔχων ἐν ἑαυτ῵ τὸν ψόγον, ἀλλὰ διέλυσεν εἰς ὕλην πάλιν, ἵνα διὰ τ῅ς
ἀναπλάσεως ἐκτακῶσι καὶ ἐξαφανισθῶσι πάντα τὰ ἐν αὐτ῵ μωμήματα. Σὸ
γὰρ ἐκεῖ ἀναχωνευθ῅ναι τὸν ἀνδριάντα, τοὖτο ἐνταὖθα τὸ ἀποθανεῖν καὶ
διαλυθ῅ναι τὸ σῶμα, τὸ δὲ ἐκεῖ ἀναμορφοποιηθ῅ναι τὴν ὕλην ἥ
ἀνακοσμηθ῅ναι, τοὖτο ἐνταὖθα τὸ ἀναστ῅ναι, ὥσπερ καὶ ὁ προφήτης
᾿Ιερεμίας τούτοις *γὰρ+ ἤδη καὶ αὐτὸς ὧδε τὰ αὐτὰ παρεγγυᾶ «Καὶ κατέβην»
λέγων «εἰς τὸν οἶκον τοὖ κεραμέως, καὶ ἰδού, αὐτὸς ἐποίει ἔργον ἐπὶ τῶν λίθων·
καὶ διέπεσε τὸ ἀγγεῖον ὃ αὐτὸς ἐποίει ἐν ταῖς χερσὶν αὐτοὖ καὶ πάλιν ἐποίησεν
Por lo cual Dios concibió esta cura – la muerte – convenientemente, a la manera de
una purga medicinal tanto para el alma como para el cuerpo, para que de esta
forma seamos dejados completamente sin mancha e ilesos”.
35. “Ahora bien, puesto que hace falta dar muchos ejemplos acerca de tales
cuestiones, los examinaremos aquí con la mayor atención y no renunciaremos
hasta que el argumento dé como resultado una explicación y una demostración
más claras. Es como si un excelso artesano volviera a fundir una bella estatua
hecha de oro o algún otro material, con todos sus miembros proporcionadamente
dispuestos para que sea hermosa, pues de repente se dio cuenta que había sido
estropeada por alguna persona malvada, la cual dañó la estatua porque, por
maldad, no pudo soportar que fuera bella, cosechando el vano placer de la envidia.
Presta atención al hecho, ¡oh, sapientísimo Aglaofón!, que si el artesano no quisiera
que [la estatua] que había trabajado con tanto empeño y solicitud quedara
completamente arruinada y vituperable, la fundiría nuevamente para hacerla tal
como era antes. Pero si no la volviese a fundir ni la reparase sino que <sólo> la
remendase y la recompusiese, dejándola así como está, la estatua que fue forjada y
moldeada en el fuego ya no podría conservarse igual, sino que se alteraría y
disminuiría su valor. Por esto, si él quisiera que la obra fuera completamente bella
e inmaculada, debe romperla y volver a fundirla, de manera que mediante la
refundición y la restauración sean destruidos todos los defectos y las alteraciones
que hay en ella por la insidia y la envidia, pero la estatua sea restaurada a su
propia imagen sin daño ni alteración, otra vez exactamente igual a sí misma. Pues
aunque sea vuelta a disolver en sus elementos básicos la estatua no es destruida
por el que es su autor, sino que ha de ser restaurada; pero sus defectos y daños han
de ser destruidos (pues son fundidos) y no han de ser restaurados, pues en todo
arte el mejor artesano busca no la fealdad o los defectos superficiales sino la
proporción y la buena disposición de su obra. Me parece que Dios ha tratado con
nosotros de la misma manera pues al ver su obra más hermosa, el hombre,
arruinada por las malignas insidias de la envidia, no soportó dejarlo en ese estado
– ya que Él ama al hombre – de modo que no esté manchado para siempre al tener
en sí mismo una falta inmortal, sino que lo redujo de nuevo a sus elementos
básicos para que por medio de la remodelación sea consumido y aniquilado todo
lo que en él es motivo de reprobación. La refundición de la estatua representa la
muerte y la descomposición del cuerpo, y la reforma y recomposición de la materia
representa la resurrección. El mismo profeta Jeremías ya hizo las mismas
exhortaciones con estas [palabras] cuando dijo: `Entonces descendí a la casa del
alfarero y he aquí que él estaba haciendo una obra sobre el torno; y la vasija que
estaba haciendo se arruinó en sus manos y él hizo de nuevo
αὐτὸ ἀγγεῖον ἕτερον, καθὼς ἤρεσεν ἐνώπιον αὐτοὖ ποι῅σαι. Καὶ ἐγένετο λόγος
Κυρίου πρός με λέγων· εἰ καθὼς ὁ κεραμεὺς ο὘τος οὐ δυνήσομαι τοὖτο ποι῅σαι
ὑμ᾵ς, οἶκος τοὖ ᾿Ισραήλ; Ἰδού, ὡς ὁ πηλὸς τοὖ κεραμέως ὑμεῖς ἐστε ἐν ταῖς
χερσί μου».
36. Πρόσσχες γὰρ ὅπως, ὡς ἔφην, μετὰ τὸ παραβ῅ναι τὸν ἄνθρωπον ἡ
μεγάλη χεὶρ εἰς νῖκος καταλεῖψαι τὸ ἑαυτ῅ς ἔργον οὐκ ηὐδόκησεν ὡς κίβδηλον
τ῵ πονηρ῵ ἀδίκως αὐτὸ λυμηναμένῳ βασκάνοις αἰτίαις, ἀλλὰ ἀνατήξασα
ἀνέδευσεν αὗθις εἰς πηλόν, οἷα κεραμεὺς ἀναπλάσσων ἄγγος πρὸς τὸ
ἀφανισθ῅ναι μὲν διὰ τ῅ς ἀναπλάσεως πάντα τὰ ἐν αὐτ῵ αἴσχη καὶ θλάσματα,
γενηθ῅ναι δὲ τὸ π᾵ν ἄνωθεν ἀμέμπτως ἀρεστόν. «Ἢ οὐκ ἔχει ἐξουσίαν ὁ
κεραμεὺς τοὖ πηλοὖ ἐκ τοὖ αὐτοὖ φυράματος ποι῅σαι σκεὖος, ὃ μὲν εἰς τιμὴν ὃ
δὲ εἰς ἀτιμίαν»; Ὃ δή ἐστι (τοὖτο γὰρ παντάπασιν ὁ ἀπόστολός μοι δηλοὖν
φαίνεται)· μή τι ἐξουσίαν οὐκ ἔχει ὁ Θεὸς ἀπὸ τ῅ς ὕλης ἑκάστου τ῅ς αὐτ῅ς
ἀναπλάσας καὶ ἀνακοσμήσας ἰδίως ἕκαστον ἥ εἰς τιμὴν ἡμῶν ἀναστ῅σαι καὶ
δόξαν ἥ εἰς ἀτιμίαν καὶ κατάκρισιν; Εἰς ἀτιμίαν μὲν τῶν ἐν ἁμαρτίαις φαύλως
βιωσάντων, εἰς τιμὴν δὲ τῶν ἐν δικαιοσύνῃ. Καθάπερ ἐδηλώθη καὶ τ῵ Δανιήλ
«Καὶ πολλοὶ τῶν καθευδόντων ἐν γ῅ς χώματι» λέγοντι «ἐξεγερθήσονται, ο὘τοι
εἰς ζωὴν αἰώνιον καὶ ο὘τοι εἰς ὀνειδισμὸν καὶ αἰσχύνην αἰώνιον, καὶ οἱ
συνιέντες ἐκλάμψουσιν ὡς ἡ λαμπρότης τοὖ στερεώματος». Ἐφ' ἡμῖν γὰρ οὐ τὸ
ἀφανίσαι τὴν ὆ίζαν τελείως τ῅ς πονηρίας, ἀλλὰ τὸ μὴ πρὸς ἔκτασιν αὐτὴν
ἐ᾵σα φὖναι καὶ καρποφορεῖν. Ἡ μὲν γὰρ καθόλου καὶ παντελικὴ αὐταῖς ὆ίζαις
αὐτ῅ς ἀναίρεσίς τε καὶ ἀπώλεια ὑπὸ τοὖ Θεοὖ κατὰ τὴν τοὖ σώματος ὡς
εἴρηται διάλυσιν γίγνεται, ἡ δὲ ἐκ μέρους πρὸς τὸ μὴ οἶσαι βλαστὸν ὑφ' ἡμῶν.
Καὶ διὰ τοὖτο τὸν ἐκθρέψαντα πρὸς αὔξησιν αὐτὴν μ᾵λλον καὶ μέγεθος, ἀλλὰ
μὴ στειρώσαντα τὸ ὅσον ἐπ' αὐτ῵ καὶ συμπιλήσαντα ἀνάγκη διδόναι δίκην, ὅτι
δυνάμενος καὶ ἔχων πρὸς τοὖτο τὴν ἐξουσίαν εἵλατο τὸ βλάπτον πρὸ τοὖ
συμφέροντος μ᾵λλον τιμ῅σαι.
37. ῞Ψστε μηδείς, αὐτὸς αἴτιος ὤν, ἀκολάστῳ γλώσσῃ μεμφέσθω τὴν θείαν
φύσιν, ὡς οὐκ ἐν δίκῃ διανέμουσαν ἑκάστῳ κακίας ἥ ἀρετ῅ς τὰ ἀμοιβαῖα. «Σίς
γὰρ εἶ, ὦ ἄνθρωπε, ὁ ἀνταποκρινόμενος τ῵ Θε῵; Μὴ ἐρεῖ τὸ πλάσμα τ῵
πλάσαντι, τί με ἐποίησας οὕτως»; Πῶς γάρ; Ὁπότε αὐτοδεσπότῳ βουλῆ κακίαν
εἵλατο. Διὸ καὶ οὐ λέξει <ἐν> δικαιοσύνης δόγμασιν ἀπαραλλάκτοις κρίνοντι
τ῵ Θε῵, τί με ἐποίησας οὕτως κατακριθέντα εἰς τὸ ἀλγύνεσθαι; Πρόσσχες γὰρ
ὅπως ὥσπερ ἀκοντιστὴς ὁ ἀπόστολος δεινῶς συνεστραμμένα ὆ήματα τῶν
λόγων εἰς μέσον ἐμβαλὼν ἀσαφ῅ μὲν καὶ ἐπικεκαλυμμένην ποιεῖται εἰς βάθος
τῶν ἀναγνωσμάτων τὴν ἐξεργασίαν, ἀληθεστάτην δὲ καὶ ὀρθόδοξον καὶ
μηδὲν ἔχουσαν ἀπημελημένον ἥ δύσφημον.
otra vasija, según le pareció mejor hacerla. Y aconteció que vino a mí palabra del
Señor diciendo: ¿No podré hacer con vosotros como este alfarero, casa de Israel?
He aquí, vosotros sois en mis manos como la arcilla del alfarero´516”.
36. “Observa cómo después de la transgresión del hombre, como dije, la
gran mano [de Dios] no consintió abandonar su obra para siempre, como si fuera
una pieza de oro adulterada, al malvado que la había dañado injustamente por
causa de su envidia sino que la fundió y la redujo otra vez a arcilla, tal como un
alfarero que remodela una vasija para quitar todos los defectos e imperfecciones
que hay en ella mediante la remodelación, a fin de hacerla de nuevo
completamente aceptable y sin reproche. `¿O no tiene el alfarero poder sobre la
arcilla para hacer de la misma masa un vaso para un uso honroso y otro para uso
deshonroso?´517; lo que es lo mismo (pues me parece completamente evidente que
esto es lo que el apóstol quiere decir): ¿acaso Dios no tiene el poder para remodelar
y restaurar a cada uno de nosotros y, a partir de los mismos elementos básicos de
cada uno, resucitarnos individualmente, ya sea para honra y gloria o para
deshonra y condenación? Para deshonra ciertamente de los que vivieron vilmente
en pecados, pero para honra de los que [vivieron] en justicia. Como fue revelado
también por Daniel cuando dice: `Y muchos de los que duermen en el polvo de la
tierra serán despertados, unos para vida eterna y otros para vituperio y vergüenza
eterna, y los entendidos brillarán como el resplandor del firmamento´518. No está en
nuestro poder el quitar totalmente la raíz de maldad, sino el no permitir que se
extienda y dé fruto. La completa remoción y total destrucción de sus raíces es
llevada a cabo por Dios, como se ha dicho, a través de la disolución del cuerpo,
pero [su destrucción] parcial, para no permitir que brote, depende de nosotros. Por
esto, el que en lugar de ello fomenta su crecimiento y potencia en vez de reducirla
y hacerla tan estéril como le sea posible, debe sufrir el castigo, porque teniendo el
poder y la capacidad para hacerlo eligió más bien lo perjudicial en lugar de lo
estimable”.
37. “De suerte que nadie, siendo él mismo culpable, reproche a la Divinidad
con su lengua desenfrenada [diciendo] que no da a cada uno la remuneración
correspondiente a su maldad o virtud. `¿Quién eres tú, oh hombre, que replicas a
Dios? ¿Acaso dirá acaso el objeto modelado al que lo modela: Por qué me hiciste
así?´519. ¿Por qué, pues, es así? Porque [el hombre] eligió la maldad por libre
voluntad. Por lo cual no podrá decir al Dios que juzga con decretos de justicia
inmutable: ¿Por qué me hiciste así, condenándome al sufrimiento? Observa cómo
el apóstol, introduciendo hábilmente breves expresiones en medio de sus palabras
como un lanzador de dardos, hace de la interpretación de los pasajes leídos algo
oscuro y profundamente velado, aunque es ciertísima y conforme a la sana
doctrina y no tiene nada descuidado o injurioso.
Σοῖς μὲν γὰρ μὴ μετὰ σπουδ῅ς, ἀλλὰ ἀγεννῶς ἐγκύπτουσι τοῖς λόγοις
ἀσυνάρτητα ἔσθ' ὅτε δοκεῖ καὶ ἀσύμφωνα λέγειν, τοῖς δ' αὗ σπουδαίως καὶ
λογισμ῵ νήφοντι ὁπόσης τάξεως ἔμπλεα καὶ ἀληθείας.
Δι' ἀκριβείας μὲν οὗν περὶ τούτων διεξιέναι τὰ νὖν ἱκανὸν ἅν γένοιτο αὐτὸ
καθ' ἑαυτὸ μόνον ἔργον. Καὶ γὰρ γελοῖον καταλείψαντάς σου τὴν σκέψιν, ἧς
ἕνεκα ταύτην ἐστειλάμεθα, εἰς ἄλλα μετιέναι. Σαὖτα γὰρ ἡμῖν εἴρηται διὰ τὴν
τῶν ἐθελοκακούντων τιμωρὸν δίκην. Ἀποδειχθέντος τοίνυν ἐνδηλότατα τὸν
θάνατον τ῵ ἀνθρώπῳ μεμηχαν῅σθαι μὴ ἐπὶ κακ῵ τινι ἀλλὰ *, χρὴ λοιπὸν τὸν
μὴ φαύλως τούτοις ἐγκύπτοντα περὶ τ῅ς ἀναστάσεως νοεῖν τοὖ σώματος. Πῶς
γὰρ οὐκ ὠφέλιμος ὁ θάνατος, διαφθείρων ἡμῶν τὰ ληἸζοντα τὴν φύσιν; Εἰ καὶ
παρὰ τὸν καιρὸν ἐπαχθής, καθ' ὃν προσφέρεται, <εἶναι> δοκεῖ καθάπερ
αὐστηρότατον τ῵ νοσοὖντι φάρμακον. Καὶ ἵνα μὴ πολλάκις τὰ αὐτὰ περὶ τῶν
αὐτῶν διαλεγώμεθα, φέρε καὶ ἀπὸ τ῅ς Ὠδ῅ς ἔτι τοὖ Δευτερονομίου
βεβαιώσαντες τὸν λόγον ἴωμεν τὰ ἑξ῅ς διαληψόμενοι.
38. Σὸ γάρ «Ἐγὼ ἀποκτενῶ καὶ ζ῅ν ποιήσω, πατάξω κἀγὼ ἰάσομαι, καὶ οὐκ
ἔστιν ὃς ἐξελεῖται ἐκ τῶν χειρῶν μου» λεγόμενον ὑπὸ τοὖ Θεοὖ τί ἄλλο
διδάσκειν βούλεται ἥ ὅτι διὰ τοὖτο τὸ σῶμα πρῶτον ἀποκτέννυται καὶ θνῄσκει,
ἵνα αὗθις ἀνασταθῆ καὶ ζήσῃ; Πατάσσεται πρῶτον καὶ θραύεται, ἵνα σ῵ον
αὗθις πλασθῆ καὶ ὑγιές. Καὶ οὐδὲν ἐξελέσθαι ὅλως τὸ σύνολον τ῅ς μεγάλης
καὶ κραται᾵ς αὐτοὖ χειρὸς πρὸς ἀπώλειαν καὶ ὄλεθρον σθένει, οὐ πὖρ, οὐ
θάνατος, οὐ σκότος, οὐ χάος, οὐ φθορά. «Σίς γὰρ ἡμ᾵ς» φησίν «χωρίσει ἀπὸ
τ῅ς ἀγάπης τοὖ Φριστοὖ» (ὃς ἑρμηνεύεται Φεὶρ τοὖ Πατρὸς καὶ Λόγος); «Θλίψις
ἥ στενοχωρία ἥ διωγμὸς ἥ λιμὸς ἥ γυμνότης ἥ κίνδυνος ἥ μάχαιρα; Καθὼς
γέγραπται· ἕνεκεν σοὖ θανατούμεθα ὅλην τὴν ἡμέραν, ἐλογίσθημεν ὡς
πρόβατα σφαγ῅ς· ἀλλ' ἐν τούτοις π᾵σιν ὑπερνικῶμεν διὰ τοὖ ἀγαπήσαντος
ἡμ᾵ς». Ἀληθέστατα· ἵνα πληρωθῆ, καθὼς ἔφην, τό «Ἐγὼ ἀποκτενῶ καὶ ζ῅ν
ποιήσω, πατάξω κἀγὼ ἰάσομαι, καὶ οὐκ ἔστιν ὃς ἐξελεῖται» «ἡμ᾵ς ἀπὸ τ῅ς
ἀγάπης τοὖ Θεοὖ τ῅ς ἐν Φριστ῵» πρὸς ἀπώλειαν. Διὸ καὶ «Ἐλογίσθημεν ὡς
πρόβατα σφαγ῅ς», ἵνα «ἀποθανόντες τῆ ἁμαρτίᾳ ζήσωμεν τ῵ Θε῵». Καὶ ταὖτα
μὲν μέχρι τοσούτου διεσκέφθω· τὰ δὲ συνεχ῅ τούτοις ὧδε πάλιν προχειριστέον.
39. Εἰ π᾵ν τὸ γεννώμενον νοσεῖ (προτείνει γὰρ οὕτως ὁ ἐξ ἐναντίας) καὶ
κατὰ τὴν γένεσιν καὶ κατὰ τὴν τροφήν (ἀπὸ τῶν προσιόντων γάρ, φησίν,
αὔξεται καὶ ἀπὸ τῶν ἀπιόντων ἐλαττοὖται), τὰ δὲ μὴ γεννώμενα ὑγιαίνει, ὅτι
μὴ νοσεῖ,
Para aquellos que no examinan estas palabras con devoción sino que lo hacen con
vileza a veces les puede parecer que dicen cosas incoherentes y contradictorias
pero para los que, por el contrario, lo hacen diligentemente y con sobrio raciocinio
est{n llenas de orden y verdad”.

“Sólo un tratado en sí mismo sería suficiente para una discusión completa y


precisa de esto en este momento. Sería ridículo abandonar tu investigación, por
cuyo motivo compuse esta [réplica], y pasar a otros temas. Hemos dicho estas
cosas por causa de la justicia que castiga a los que hacen el mal adrede. Pues bien,
habiendo demostrado clarísimamente que la muerte no ha sido concebida para
daño del hombre sino [para su bien]*, el que examine estas [palabras] sin mala
intención debe obtener un entendimiento acerca de la resurrección del cuerpo.
¿Cómo no ha de ser provechosa la muerte si destruye las cosas que corrompen
nuestra naturaleza? Aunque es desagradable en el momento en que se aplica pues
parece muy amarga, <es> como una medicina para el que está enfermo. Ahora
bien, para que no discutamos muchas veces sobre las mismas cosas, confirmemos
lo que ya hemos hablado del verso del Deuteronomio y prosigamos a lo siguiente”.
38. “Pues lo dicho por Dios – ` Yo mataré y haré vivir, golpearé y Yo sanaré,
y no hay quien libre de mis manos´520 – ¿qué quiere enseñar por medio de esto sino
que el cuerpo primero muere y desaparece para que luego resucite y viva? Primero
es golpeado y destruido para que sea modelado de nuevo sano y salvo. Y nada en
absoluto tiene la fuerza como para librarlo de su grande y poderosa mano para
destrucción y muerte; ni el fuego, ni la muerte, ni la oscuridad, ni el caos, ni la
corrupción. Pues dice: `¿Quién nos separará del amor de Cristo?´ (Cristo significa
la Mano y el Verbo del Padre) `¿Tribulación, o angustia, o persecución, o hambre, o
desnudez, o peligro, o espada? Como está escrito: Por causa de ti somos muertos
todo el tiempo, somos considerados como ovejas para el matadero; pero en todas
estas cosas somos más que vencedores por medio del que nos amó´ 521. ¡Esto es muy
cierto! [Tales palabras fueron escritas] para que se cumpla, como dije, el texto: ` Yo
mataré y haré vivir, Yo golpearé y sanaré, y no hay quien pueda librar[nos] del
amor de Dios que es en Cristo Jesús´ para nuestra destrucción. Por lo cual también
`somos considerados como ovejas para el matadero´ a fin de que `muriendo al
pecado, vivamos para Dios´522. Hasta este punto reflexionaremos sobre estas cosas;
aquí, por el contrario, vamos a comenzar el examen de las cuestiones que vienen a
continuación de éstas”.
39. “Supongamos que todo ser engendrado est{ enfermo (pues así lo
propone mi oponente) tanto en su origen como en su alimentación (pues aumenta
a partir de lo que se le añade, dice, y decrece por lo que expulsa), pero los que no
son engendrados están sanos porque no están enfermos,
μηδὲ προσδεῖται ἥ ἐπιθυμεῖ, ἐπιθυμεῖ δὲ τὰ γεννώμενα καὶ συνουσίας καὶ
τροφ῅ς, τὸ δὲ ἐπιθυμεῖν νοσεῖν ἐστι, τὸ δὲ μὴ δεῖσθαι μηδὲ ἐπιθυμεῖν ὑγιαίνειν,
νοσεῖ δὲ τὰ γεννώμενα ὅτι ἐπιθυμεῖ, τὰ δὲ μὴ γεννώμενα οὐ νοσεῖ, πάσχει δὲ
τὰ νοσοὖντα ἥ κατὰ πλ῅θος ἥ ἔνδειαν τῶν προσγιγνομένων καὶ
ἀπογιγνομένων, τὸ δὲ πάσχον καὶ φθίνει καὶ ἀπόλλυται, διόπερ καὶ γενν᾵ται,
γενν᾵ται δὲ ὁ ἄνθρωπος, —οὐ δύναται ἄρα ἀπαθὴς εἶναι ὁ ἄνθρωπος καὶ
ἀθάνατος. Καταπίπτει μὲν οὗν καὶ ἐπὶ τούτοις αὐτοῖς ὁ λόγος. Εἰ γὰρ π᾵ν τὸ
γιγνόμενον ἥ γεννώμενον ἀπόλλυται (διαφέρει γὰρ οὐδὲν οὕτως εἰπεῖν, ἐπειδὴ
καὶ οἱ πρωτόπλαστοι οὐκ ἐγεννήθησαν, ἀλλ' ἐγενήθησαν), γενητοὶ δὲ καὶ οἱ
ἄγγελοι καὶ αἱ ψυχαὶ («Ὁ ποιῶν, γάρ φησιν, τοὺς ἀγγέλους αὐτοὖ πνεύματα»),
ἀπόλλυνται ἄρα οἱ ἄγγελοι κατ' αὐτοὺς καὶ αἱ ψυχαί. Ἀλλ' οὔτε οἱ ἄγγελοι
οὔτε αἱ ψυχαὶ ἀπόλλυνται. Ἀθάνατα γὰρ ταὖτα καὶ ἀδάμαστα, καθὼς ὁ
ποιήσας εἶναι βεβούλευται. Ἀθάνατος ἄρα καὶ ὁ ἄνθρωπος.
Οὐκ ἀρεστὸν δὲ <οὐδ'> ἐκεῖνο, τὸ λέγειν εἰς ἄρδην ἀπολεῖσθαι τὸ π᾵ν, καὶ
γ῅ν καὶ ἀέρα καὶ οὐρανὸν μὴ ἔσεσθαι. Ἐκπυρωθήσεται μὲν γὰρ πρὸς κάθαρσιν
καὶ ἀνακαινισμὸν καταβασίῳ π᾵ς ὁ κόσμος κατακλυζόμενος πυρί, οὐ μὴν εἰς
ἀπώλειαν ἐλεύσεται παντελ῅ καὶ φθοράν. Εἰ γὰρ κρεῖττον τὸ μὴ εἶναι τοὖ εἶναι
τὸν κόσμον, διὰ τί τὸ χεῖρον Ἡρεῖτο ποιήσας τὸν κόσμον ὁ Θεός; Ἀλλ' οὐδὲν ὁ
Θεὸς ματαίως ἥ χεῖρον ἐποίει. Οὐκοὖν εἰς τὸ εἶναι καὶ μένειν τὴν κτίσιν ὁ Θεὸς
διεκοσμήσατο, καθάπερ καὶ ἡ ΢οφία συνίστησιν «Ἔκτισε γὰρ εἰς τὸ εἶναι»
λέγουσα «τὰ πάντα ὁ Θεὸς καὶ σωτήριοι αἱ γενέσεις τοὖ κόσμου καὶ οὐκ ἔστιν
ἐν αὐταῖς φάρμακον ὀλέθρου». Καὶ ὁ Παὖλος δὲ σαφῶς μαρτυρεῖ λέγων «Ἡ
γὰρ ἀποκαραδοκία τ῅ς κτίσεως τὴν ἀποκάλυψιν τῶν υἱῶν τοὖ Θεοὖ
ἀπεκδέχεται. Σῆ γὰρ ματαιότητι ἡ κτίσις ὑπετάγη οὐχ ἑκοὖσα, ἀλλὰ διὰ τὸν
ὑποτάξαντα ἐπ' ἐλπίδι, ὅτι καὶ αὐτὴ ἡ κτίσις ἐλευθερωθήσεται ἀπὸ τ῅ς
δουλείας τ῅ς φθορ᾵ς εἰς τὴν ἐλευθερίαν τ῅ς δόξης τῶν τέκνων τοὖ Θεοὖ». «Σῆ
γὰρ ματαιότητι, φησίν, ἡ κτίσις ὑπετάγη», ἐλευθερωθήσεσθαι δὲ τ῅ς τοιαύτης
δουλείας προσδοκᾶ, κτίσιν τὸν κόσμον τοὖτον βουλόμενος νὖν καλεῖν· οὐ γὰρ
τὰ μὴ βλεπόμενα τῆ φθορᾶ δουλεύει, ἀλλὰ ταὖτα δὴ τὰ βλεπόμενα. Μένει ἄρα
ἡ κτίσις εἰς τὸ ἄμεινον ἀνακαινοποιηθεῖσα καὶ εὐπρεπέστερον, ἀγαλλομένη
καὶ χαίρουσα ἐπὶ τοῖς τέκνοις τοὖ Θεοὖ <ἐν> τῆ ἀναστάσει, δι' οὓς στενάζει καὶ
συνωδίνει νὖν, τὴν ἀπολύτρωσιν ἡμῶν ἀπὸ τ῅ς φθορ᾵ς καὶ αὐτὴ τοὖ σώματος
ἐκδεχομένη, ὅπως ἡμῶν ἐγερθέντων καὶ ἀποτιναξαμένων τὴν νεκρότητα τ῅ς
σαρκὸς κατὰ τὸ γεγραμμένον «Ἐκτίναξαι τὸν χοὖν καὶ ἀνάστηθι καὶ κάθισον,
῾Ιερουσαλήμ», ἐλευθερωθέντων τε τ῅ς ἁμαρτίας ἐλευθερωθήσεται καὶ αὐτὴ
τ῅ς φθορ᾵ς, μηκέτι τῆ ματαιότητι δουλεύουσα, ἀλλὰ τῆ δικαιοσύνῃ. «Οἴδαμεν
γάρ, φησίν, ὅτι π᾵σα ἡ κτίσις συστενάζει καὶ συνωδίνει ἄχρι τοὖ νὖν.
es decir, no tienen necesidades ni desean. Los seres engendrados desean tanto las
relaciones sexuales como el alimento, pero el desear es enfermedad y el no tener
necesidades ni desear es salud; los seres engendrados están enfermos porque
desean, pero los seres no engendrados no están enfermos. Y los seres que están
enfermos sufren de un exceso o deficiencia de las cosas que se les añaden o se les
quitan. Ahora bien, todo lo que sufre no sólo se agota sino que también perece,
puesto que es engendrado. Pero el hombre es engendrado; por lo tanto el hombre
no puede ser impasible e inmortal. Pero incluso en estos mismos [términos], el
argumento se desmorona, pues si perece todo lo que es traído a la existencia o
engendrado (decirlo de una u otra manera no cambia nada, puesto que incluso
nuestros primeros padres no fueron engendrados, sino traídos a la existencia) y
también los ángeles y las almas son creados (pues dice: `El que hace a sus ángeles
espíritus´523) entonces, según esto, ¡los ángeles y las almas perecen! Pero ni los
ángeles ni las almas perecen, pues son inmortales e indestructibles, tal como ha
querido que sean el que las hizo. Así pues, también el hombre es inmortal”.
“Y no m{s satisfactorio que aquel *supuesto+ es decir que todo ha de ser
completamente destruido y no habrá más tierra, aire y cielo. Todo el mundo será
inundado por un fuego que baja del cielo y será abrasado para su purificación y
renovación, pero ciertamente no llegará a su completa destrucción y ruina. Pues si
la no existencia del mundo es mejor que su existencia, ¿por qué Dios escogió lo
peor e hizo el mundo? Pero Dios no hizo nada inferior ni inútilmente. Por
consiguiente, Dios organizó la creación para que exista y permanezca, como lo
confirma también la Sabiduría cuando dice: ` Todo lo creó para que existiera, y los
productos del mundo son saludables, en ellos no hay veneno mortal´524. También
Pablo da testimonio claramente al decir: `La impaciente espera de la creación
aguarda con ansias la revelación de los hijos de Dios. Pues la creación fue sujeta a
vanidad, no por propia voluntad, sino por causa del que la sujetó en la esperanza
que la creación misma también será liberada de la esclavitud de la corrupción a la
libertad de la gloria de los hijos de Dios´525. Ahora, [el apóstol] prefiere llamar a
este mundo `creación´ y dice que `la creación fue sujeta a vanidad´, pero que
espera ser liberada de tal esclavitud; pues no son las cosas que no se ven las que
están esclavizadas a la corrupción, sino éstas, las que se ven. Así pues, la creación
permanece, renovada en una forma mejor y más agradable, engalanada y alegre
<en> la resurrección por los hijos de Dios, por los cuales ahora gime y sufre dolores
de parto mientras también ella espera nuestra redención de la corrupción del
cuerpo, de modo que cuando seamos resucitados y nos sacudamos la mortalidad
de la carne – según está escrito: `Sacúdete el polvo, levántate y siéntate,
Jerusalén´526 – y cuando seamos liberados del pecado, también ella será liberada de
la corrupción y ya no estará sometida a la vanidad, sino a la justicia. Dice: `Pues
sabemos que toda la creación gime y sufre hasta ahora dolores de parto.
Οὐ μόνον δέ, ἀλλὰ καὶ αὐτοί, τὴν ἀπαρχὴν τοὖ Πνεύματος ἔχοντες, καὶ αὐτοὶ
ἐν ἑαυτοῖς στενάζομεν τὴν υἱοθεσίαν ἀπεκδεχόμενοι, τὴν ἀπολύτρωσιν τοὖ
σώματος ἡμῶν». Καὶ ὁ ᾿ΗσαἸας δέ· «Ὃν τρόπον γὰρ ὁ οὐρανὸς καινὸς καὶ ἡ γ῅
καινή, ἃ ἐγὼ (φησί) ποιῶ, μένει ἐνώπιόν μου, λέγει Κύριος, οὕτως ἔσται τὸ
σπέρμα ὑμῶν καὶ τὸ ὄνομα ὑμῶν». Καὶ πάλιν «Οὕτως λέγει Κύριος ὁ ποιήσας
τὸν οὐρανόν, ο὘τος Θεὸς ὁ κατασκευάσας τὴν γ῅ν καὶ ποιήσας αὐτήν, αὐτὸς
διώρισεν αὐτήν, οὐκ εἰς κενὸν ἐποίησεν αὐτήν, ἀλλὰ κατοικεῖσθαι». Ὄντως
γὰρ οὐκ εἰς κενὸν οὐδὲ εἰς μάτην πρὸς ἀπώλειαν ἔκτισε κατὰ τοὺς φρονοὖντας
μάταια τὸ π᾵ν ὁ Θεός, ἀλλὰ εἰς τὸ εἶναί τε καὶ οἰκεῖσθαι καὶ διαμένειν. Διὸ
ἀνάγκη δὴ καὶ τὴν γ῅ν αὗθις καὶ τὸν οὐρανὸν μετὰ τὴν ἐκφλόγωσιν ἔσεσθαι
πάντων καὶ τὸν βρασμόν. Διὰ τί δὲ τοὖτο ἀνάγκη, λόγος ἅν ἔτι πλείων τῶν
εἰρημένων γίγνοιτο. Οὔτε γὰρ εἰς ὕλην ἀργὴν καὶ τοιαύτην ἔτι κατάστασιν, οἵα
καὶ πρὸ τ῅ς διακοσμήσεως ἦν, διαλυθὲν ἀναστοιχειωθήσεται τὸ π᾵ν οὔτ' αὗ εἰς
ἀπώλειαν παντελ῅ καὶ φθοράν.
40. ᾿Εὰν δέ· πῶς οὗν, ἐὰν μὴ ἀπόλλυται τὸ π᾵ν, οἱ ἐξ ἐναντίας εἴπωσιν, ὁ μὲν
Κύριος τὸν οὐρανὸν παρελεύσεσθαι ἔφη καὶ τὴν γ῅ν, ὁ δὲ προφήτης
ἀπολεῖσθαι μὲν τὸν οὐρανὸν ὡς καπνόν, τὴν δὲ γ῅ν ὡς ἱμάτιον
παλαιωθήσεσθαι; Ἐπειδήπερ ἔθος ταῖς Γραφαῖς, λέξομεν, τὴν εἰς τὸ κρεῖττον
καὶ ἐνδοξότερον ἀπὸ ταύτης τ῅ς καταστάσεως τοὖ κόσμου μεταβολὴν
ἀπώλειαν λέγειν, οἷον τοὖ πρόσθεν σχήματος ἀπολλυμένου κατὰ τὴν εἰς τὸ
φαιδρότερον ἁπάντων ἐξαλλαγήν· ὅτι μηδεμία ὑπεναντίωσις ἥ ἀτοπία ἐν τοῖς
θείοις λόγοις. «Παράγει γὰρ τὸ σχ῅μα τοὖ κόσμου τούτου» καὶ οὐχ ὁ κόσμος
εἴρηται. Οὕτως ἔθος ἀπώλειαν καλεῖν τὰς Γραφὰς τὴν πρὸς τὸ ἄμεινον ἔσθ'
ὅτε καὶ εὐμορφότερον τροπὴν τοὖ πρόσθεν σχήματος, οἷον ὥσπερ ὁπόταν τις
ἀπώλειαν λέγοι τοὖ κατὰ τὸ νήπιον σχήματος τὴν εἰς τὸν ἄνδρα τὸν τέλειον
μεταλλαγήν, τρεπομένης εἰς μέγεθος καὶ κάλλος τ῅ς ἡλικίας τοὖ νηπίου. «Ὅτε
γὰρ ἤμην νήπιος, ὡς νήπιος ἐλάλουν, ὡς νήπιος ἐφρόνουν, ὡς νήπιος
ἐλογιζόμην, ὅτε δὲ γέγονα ἀνήρ, κατήργηκα τὰ τοὖ νηπίου». Σαραχθήσεσθαι
μὲν γὰρ τὴν κτίσιν ὥσπερ τεθνηξομένην κατὰ τὴν ἐκπύρωσιν, ἵνα καὶ
ἀνακτισθῆ, οὐ μὴν ἀπολεῖσθαι προσδοκητέον, ὅπως οἱ ἀνακαινοποιηθέντες ἐν
ἀνακαινοποιηθέντι τ῵ κόσμῳ ἄγευστοι λύπης κατοικήσωμεν, κατὰ τὸ λεχθέν
«Ἐξαποστελεῖς τὸ Πνεὖμά σου καὶ κτισθήσονται» ἐν ἑκατοστ῵ τρίτῳ ψαλμ῵
«καὶ ἀνακαινιεῖς τὸ πρόσωπον τ῅ς γ῅ς», τοὖ περιέχοντος τ῅ς εὐκρασίας
ἐπιτροπεύοντος λοιπὸν τοὖ Θεοὖ. Ἐσομένης γὰρ καὶ μετὰ τοὖτον τὸν αἰῶνα
γ῅ς ἀνάγκη π᾵σα ἔσεσθαι καὶ τοὺς οἰκήσοντας, οὐκέτι τεθνηξομένους ἥ
γαμήσοντας καὶ γεννησομένους, ἀλλ' ὡς ἀγγέλους ἀμεταστρόφως ἐν
ἀφθαρσίᾳ τὰ ἄριστα πράξοντας. Διὸ ληρῶδες τὸ ἐν ποίᾳ διαγωγῆ τότε δὴ τὰ
σώματα ἔσονται λέγεσθαι, μήτε ἀέρος μήτε γ῅ς μήτε τῶν ἄλλων ἐσομένων.
Y no sólo ella, sino que también nosotros mismos, que tenemos las primicias del
Espíritu, aun nosotros mismos gemimos en nuestro interior, aguardando
ansiosamente la adopción como hijos, la redención de nuestro cuerpo´527. También
Isaías dice: `Pues del modo en que el cielo nuevo y la tierra nueva que yo hago
permanecen delante de mí, dice el Señor, así será con vuestra simiente y vuestro
nombre´528. Y de nuevo: `Así dice el Señor que hizo el cielo, el Dios que estableció
la tierra y la hizo, Él la delimitó, no la hizo en vano sino para que fuese habitada´529.
En verdad Dios no creó el universo en vano ni sin razón para destruirlo, como
dicen los que piensan necedades, sino para exista, sea habitado y permanezca. Por
lo cual el cielo y la tierra deben existir otra vez después de la combustión y
ebullición de todas las cosas. Explicar la necesidad de esto requeriría una discusión
más larga. Porque después de que sea disuelto el universo no será reducido a la
condición de materia inerte que tenía antes de su ordenamiento ni a su completa
destrucción y decadencia”.
40. “Pero supongamos que los oponentes dijeran: ¿Por qué, si el universo no
ha de ser destruido, el Señor dijo que el cielo y la tierra han de pasar 530, y el profeta
que el cielo ha de desaparecer como el humo y la tierra ha de envejecer como un
vestido531? [Esto es así] – diremos – puesto que es costumbre en las Escrituras el
llamar `destrucción´ al cambio de esta condición del mundo a una mejor y más
gloriosa, como el cambio de algo a una forma totalmente más brillante y gozosa
cuando su forma anterior es eliminada; pues no hay ninguna contradicción ni
desatino en las palabras divinas. Dice: `La forma de este mundo pasa´532, pero no el
mundo. Así, es costumbre que la Escrituras llamen `destrucción´ al cambio de la
forma anterior a una mejor y más hermosa, de la misma manera que alguien
podría decir que es una `destrucción´ cuando la forma del infante se transforma en
la de un hombre maduro, pues la contextura del niño cambia en tamaño y belleza.
`Cuando era un niño, hablaba como niño, pensaba como niño, razonaba como
niño, pero cuando llegué a ser un hombre dejé las cosas de niño´533. Se puede
esperar que la creación se perturbe puesto que va a morir en la conflagración a fin
de que sea recreada pero ciertamente no se puede esperar que perezca, de modo
que los renovados habitaremos libres de pena en un mundo renovado – conforme
a lo dicho en el salmo ciento tres: `Envías tu Espíritu y son creados, y renuevas la
faz de la tierra´534 – con Dios, el regulador de su buen clima, rodeándolo
finalmente. Porque si ha de haber una tierra incluso después de esta edad, es muy
necesario que también tenga habitantes que nunca más morirán, se casarán y
nacerán sino que, al igual que los ángeles, realizarán inmutablemente las mejores
obras en inmortalidad. Por lo cual es una tontería preguntar cuál será la clase de
vida que tendr{n los cuerpos cuando no haya aire, ni tierra, ni las dem{s cosas”.
41. ῎Αξιον δὲ κἀκεῖνο πρὸς τοῖς εἰρημένοις ἐπισκοπεῖν, ὡς ἔχει πολλὴν
διάπτωσιν, εἰ δεῖ παρρησίαν ἄγειν περὶ τηλικούτων, ὦ ᾿Αγλαοφῶν,
διαλεγομένους πραγμάτων. Υράσας γὰρ ἀποφήνασθαι τὸν Κύριον ὡς οἱ τ῅ς
ἀναστάσεως τευξόμενοι ἔσονται τότε ὡς ἄγγελοι, ἔνθα πειράζουσιν αὐτὸν οἱ
΢αδδουκαῖοι, ἐπέφερες «Οἱ δὲ ἄγγελοι ἐκτὸς ὄντες σαρκὸς ἐν μακαριότητος
ἀκρότητι, διὰ τοὖτο καὶ δόξης εἰσί, καὶ ἡμ᾵ς δὲ ἄρα ἐξισάζεσθαι μέλλοντας
ἀγγέλοις ἀνάγκη δὴ σαρκῶν ὡσαύτως ἐκείνοις γυμνοὺς ἔσεσθαι δεῖν», οὐκ
ἐπιστήσας, ὦ ἄριστε, ὡς ὁ ποιήσας καὶ διακοσμήσας ἐξ οὐκ ὄντων τὸ π᾵ν τὴν
τῶν ἀθανάτων φύσιν οὐ μόνον εἰς ἀγγέλους καὶ λειτουργοὺς διανείμας
ἐκόσμησεν, ἀλλὰ καὶ εἰς ἀρχὰς καὶ ἐξουσίας καὶ θρόνους. Ἄλλο γὰρ γένος τὸ
τῶν ἀγγέλων καὶ ἄλλο τὸ τῶν ἀρχῶν καὶ ἐξουσιῶν, ὅτι μὴ τάγμα ἓν καὶ μία
σύστασις καὶ φυλὴ καὶ φατριὰ τῶν ἀθανάτων, ἀλλὰ γένη καὶ φυλαὶ καὶ
διαφοραί. Καὶ οὔτε τὰ Φερουβὶμ τ῅ς ἰδίας ἐξιστάμενα φύσεως εἰς τὴν τῶν
ἀγγέλων ἰδέαν μετασκευάζονται οὔτε αὗ πάλιν εἰς ἑτέραν οἱ ἄγγελοι. Εἶναι
γὰρ αὐτὰ χρὴ καὶ ὅ εἰσι καὶ ὃ γεγόνασιν. Ἀτὰρ καὶ ὁ ἄνθρωπος τὸν κόσμον
οἰκεῖν καὶ τῶν ἐν αὐτ῵ πάντων ἡγεμονεύειν κατασταθεὶς <ἀπὸ> τ῅ς ἐξ ἀρχ῅ς
διακοσμήσεως, ἀθάνατος ὢν τοὖ εἶναι ἄνθρωπος οὔποτε μεταβληθήσεται,
οὔτε εἰς τὴν τῶν ἀγγέλων οὔτε εἰς τὴν τῶν ἑτέρων μορφήν, ὅτι μηδὲ οἱ ἄγγελοι
εἰς τὴν τῶν ἄλλων, τ῅ς ἐξ ἀρχ῅ς ἰδέας μετακοσμούμενοι, μεταβάλλονται. Ὁ
γὰρ Φριστὸς ἧκεν οὐκ εἰς ἑτέραν μεταπλασθ῅ναι κηρύσσων ἥ
μετασκευασθ῅ναι τὸν ἄνθρωπον φύσιν, ἀλλὰ εἰς ὃ ἦν ἐξ ἀρχ῅ς πρὸ τοὖ
ἐκπεσεῖν ἀθάνατος ὤν. Φρὴ γὰρ ἐν τ῵ ἰδίῳ τ῅ς τάξεως αὐτοὖ τόπῳ τῶν
γενητῶν ἕκαστον μένειν, ἵνα πάντα πάντων ὦσι πεπληρωμένα, οὐρανοὶ μὲν
ἀγγέλων, θρόνοι δὲ ἐξουσιῶν, φῶτα δὲ λειτουργῶν καὶ οἱ θειότεροι τόποι καὶ
τὰ ἄκρατα καὶ ἀκραιφν῅ φῶτα τῶν ΢εραφίμ, ἃ παρεστήκασι τῆ μεγάλῃ Βουλῆ
διακρατούσῃ τὸ π᾵ν, ὁ δὲ κόσμος ἀνθρώπων. Ἐὰν δὲ μεταβάλλεσθαι δῶμεν
τοὺς ἀνθρώπους εἰς ἀγγέλους, ὥρα μεταβάλλεθαι λέγειν καὶ τοὺς ἀγγέλους
εἰς ἐξουσίας καὶ ταύτας εἰς ἄλλο καὶ ἄλλο, ἔστ' ἅν ὁ λόγος ἀναβὰς εἰς κίνδυνον
πέσῃ.
42. ᾿Αλλ' οὔτε ὡς φαὖλον τεκτηνάμενος ὁ Θεὸς τὸν ἄνθρωπον ἥ
διαμαρτήσας αὐτοὖ περὶ τὴν διάπλασιν, ἄγγελον αὐτὸν ὕστερον ἐπενόησε
ποι῅σαι μεταγνούς, ὥσπερ οἱ φαυλότατοι τῶν δημιουργῶν, οὔτε ἄγγελον κατ'
ἀρχὰς θελήσας ποι῅σαι καὶ μὴ δυνηθεὶς ἄνθρωπον ἔπλασεν. Ἀσθενὲς τοὖτο
γάρ. Σί δή ποτε οὗν τὸν ἄνθρωπον ἄνθρωπον ἐποίει καὶ οὐκ ἄγγελον, εἴ γε
ἄγγελον τὸν ἄνθρωπον καὶ οὐκ ἄνθρωπον γενέσθαι ἤθελεν; Ὡς οὐ δυνάμενος;
Βλάσφημον <τοὖτο>. Ἀλλὰ ἀνεβάλλετο περὶ τοὖ κρείττονος τὸ χεῖρον ποιῶν;
Καὶ τοὖτο ἄτοπον. Οὔτε γὰρ διασφάλλεται περὶ τὸ ποιεῖν τὸ καλὸν οὔτε
ἀναβάλλεται οὔτε ἀδυνατεῖ, ἀλλὰ καὶ ὡς θέλει καὶ ὅτε θέλει τὸ δύνασθαι ἔχει,
δύναμις ὤν. Οὐκοὖν εἶναι τὸν ἄνθρωπον ἄνθρωπον θέλων ἐξ ἀρχ῅ς ἔκτισεν. Εἰ
δὲ θέλων, θέλει δὲ τὸ καλόν,
41. “Pero si vamos a discutir cuestiones tan importantes con franqueza, ¡oh,
Aglaofón!, además de lo que se ha dicho vale la pena examinar también lo
siguiente, pues es una gran ocasión de tropiezo. Después de decir que el Señor,
cuando fue puesto a prueba por los fariseos, declaró que los que alcancen la
resurrección serán como ángeles, agregaste: `Pero los ángeles, al estar desprovistos
de carne, están en el más excelso grado de bienaventuranza, y por esto también de
gloria. Entonces es necesario, si es que hemos de ser iguales a los ángeles, que
también nosotros estemos, de modo semejante a ellos, desprovistos de carnes´. No
comprendiste, ¡oh, estimado!, que el que hizo el universo de la nada y lo organizó
no lo ordenó distribuyendo la naturaleza de inmortales sólo a los ángeles y
ministros, sino también a los principados, las autoridades y los tronos. Pues una es
la clase de los ángeles y otra la clase de los principados y de las autoridades,
porque no hay una sola jerarquía o una sola categoría, familia o grupo de los
inmortales sino que hay clases, familias y especies. Los querubines no pueden
renunciar a su propia naturaleza y cambiarse a la forma de los ángeles ni, a su vez,
los ángeles transformarse en otra [forma]. Deben ser los mismos que son y han
sido. Sin embargo, también el hombre, que fue puesto <desde> el principio de la
ordenación para habitar el mundo y gobernar todo lo que hay en él, es inmortal y
su humanidad nunca será cambiada de estado, ni en el de los ángeles ni en el de
otra forma, porque tampoco los ángeles pueden ser cambiados de su forma
original a la de otros. Cristo no vino a anunciar el cambio o la transformación de la
naturaleza humana en otra distinta sino a lo que era al principio antes de la caída,
cuando era inmortal. Cada una de las cosas creadas debe permanecer en su propio
lugar asignado, para que todo sea lleno de todo: los cielos de ángeles, los tronos de
autoridades, las luminarias de ministros, los lugares más sagrados y los luceros
puros e inmaculados de serafines – los cuales permanecen de pie frente a la gran
Voluntad que sostiene el universo – y el mundo de hombres. Si admitiéramos que
los hombres han de ser transformados en ángeles, es el momento de decir que los
ángeles también pueden ser transformados en autoridades y éstas en una u otra
cosa lo cual, de continuar subiendo en la lista, supondría un peligro´535.
42. “Pero no es que Dios creó al hombre defectuoso o cometió un error en su
formación y después, como el más indigno de los artesanos, pensó en hacerle un
ángel, ni que al principio quiso hacer un ángel y, como no fue capaz, formó un
hombre. Esto supone impotencia. Si Él quería que el hombre fuera un ángel y no
un hombre, ¿por qué entonces le hizo un hombre y no un ángel? ¿Porque no
podía? ¡<Esto> es blasfemo! Entonces, ¿descartó hacer lo mejor para hacer lo peor?
¡Esto también es ridículo! [Dios] no comete errores ni descarta el hacer el bien, ni
carece del poder [para hacerlo], sino que tiene el poder de hacer lo que quiere
cuando quiere, pues Él es poder. Por consiguiente, creó al hombre deseando desde
un principio que sea un hombre. Si Él lo deseaba, y Él desea lo bueno,
καλὸν δὲ ὁ ἄνθρωπος, ἄνθρωπος δὲ τὸ ἐκ ψυχ῅ς καὶ σώματος λέγεται
συντεθέν, οὐκ ἔσται ἄρα ἐκτὸς σώματος ὁ ἄνθρωπος, ἀλλὰ μετὰ σώματος, ἵνα
μὴ ἄλλος παρὰ τὸν ἄνθρωπον ὁ ἄνθρωπος γενηθῆ. Δεῖ γὰρ τ῵ Θε῵ τὰ
ἀθάνατα γένη πάντα σῴζεσθαι. Ἀθάνατον δὲ καὶ ὁ ἄνθρωπος. «Ἔκτισε», γάρ
φησιν ἡ ΢οφία «τὸν ἄνθρωπον ὁ Θεὸς ἐπὶ ἀφθαρσίᾳ καὶ εἰκόνα τ῅ς ἰδίας
ἀιδιότητος ἐποίησεν αὐτόν». Οὐκ ἄρα ἀπόλλυται τὸ σῶμα· ὁ γὰρ ἄνθρωπος ἐκ
ψυχ῅ς καὶ σώματος.
43. Διὸ ἐπίστησον, ὡς καὶ ὁ Κύριος τὰ αὐτὰ ταὖτα διδάσκειν θέλων, μὴ
πιστευόντων ΢αδδουκαίων εἰς τὴν ἀνάστασιν τ῅ς σαρκός—δόγμα γὰρ τοὖτο
΢αδδουκαίων· ὅθεν συσκευασάμενοι τὴν κατὰ τὴν γυναῖκα καὶ τοὺς ἑπτὰ
ἀδελφοὺς παραβολήν, ἵνα τὸν περὶ ἀναστάσεως τ῅ς σαρκὸς λόγον
ἀποκηρύσσωσι, προσ῅λθον αὐτ῵· ἀμέλει αὐτὸς ὁ εὐαγγελιστὴς ἐπεσημήνατο,
«Προσ῅λθον δὲ αὐτ῵» εἰπών «καὶ ΢αδδουκαῖοι, λέγοντες μὴ εἶναι
ἀνάστασιν«—ὁ οὗν Φριστός, εἰ μὴ ἦν ἀνάστασις σαρκός, ἀλλὰ μόνον ἐσῴζετο
ψυχή, συνέθετο ἅν αὐτοῖς ὡς καλῶς καὶ ὀρθῶς φρονοὖσι. Νυνὶ δὲ ἀποκρούεται
λέγων «Ἐν τῆ ἀναστάσει οὔτε γαμοὖσιν οὔτε γαμίσκονται, ἀλλ' ὡς ἄγγελοι ἐν
οὐραν῵ εἰσιν», οὐ τ῵ σάρκα μὴ ἔχειν, ἀλλὰ τ῵ μὴ γαμεῖν καὶ γαμεῖσθαι, ἀλλὰ
εἶναι λοιπὸν ἐν ἀφθαρσίᾳ καὶ φωσίν, ἀγγέλοις κατὰ τοὖτο
παραπλησιασθέντας, ἵν' ὥσπερ οἱ ἄγγελοι ἐν τ῵ οὐραν῵, οὕτως καὶ ἡμεῖς ἐν
τ῵ παραδείσῳ, μήτε γάμοις ἥ εἰλαπίναις ἔτι σχολάζοντες, ἀλλὰ τ῵ βλέπειν
τὸν Θεὸν καὶ γεωργεῖν τὴν ζωὴν πρυτανεύοντος ἡμῖν τοὖ Φριστοὖ. Οὐ γὰρ
εἶπεν «ἔσονται ἄγγελοι», ἀλλ' «ὡς ἄγγελοι», οἷον «δόξῃ μὲν καὶ τιμῆ» κατὰ τὸ
γεγραμμένον «ἐστεφανωμένοι, βραχὺ δέ τι παρὰ τοὺς ἀγγέλους
διαλλάσσοντες» καὶ ἐγγὺς ὄντες τοὖ εἶναι ἄγγελοι. Καθάπερ εἰ ἔλεγεν, οὔσης
εὐταξίας κατὰ τὸν ἀέρα καὶ γαλήνης νυκτὸς καὶ πάντων τ῵ τ῅ς σελήνης
αἰθερίῳ φωτὶ κεκοσμημένων· ἡ σελήνη φαίνει ὡς ὁ ἥλιος. Καὶ οὐ πάντως ἅν
ἥλιον εἶναι τὴν σελήνην ἀπομαρτυρεῖν αὐτὸν ἐλέγομεν, ἀλλ' ὡς ἥλιον, ὥσπερ
καὶ τὸ μὴ ὑπάρχον χρυσός, ἐγγὺς δὲ τοὖ εἶναι χρυσὸς πεφυκὸς ὡς χρυσὸς
λέγεται καὶ οὐ χρυσός. Εἰ δὲ ἦν χρυσός, οὐκ ἐλέγετο ἅν ὡς χρυσός, ἀλλὰ
χρυσός· ἐπεὶ δὲ μὴ ἔστι χρυσός, ἀλλὰ <ἐγγὺς> τοὖ εἶναι χρυσὸς καὶ
φαντάζεσθαι τὸν χρυσόν, οὐ χρυσὸς ἀλλ' ὡς χρυσὸς λέγεται. Οὕτως καὶ ὡς
ἀγγέλους ἔσεσθαι λέγοντος τοὺς ἁγίους ἐν τῆ ἀναστάσει, οὐκ αὐτὸ τοὖτο
ἀγγέλους αὐτὸν ἐπαγγέλλεσθαι ἀκούομεν τοὺς ἁγίους ἔσεσθαι ἐν τῆ
ἀναστάσει, ἀλλὰ ἐγγὺς τοὖ εἶναι ἀγγέλους. Ὥστε ἀλογώτατον τὸ λέγειν,
ἐπειδὴ ὁ Φριστὸς ἀπεφήνατο τοὺς ἁγίους ὀφθ῅ναι ὡς ἀγγέλους ἐν τῆ
ἀναστάσει, τὰ σώματα διὰ τοὖτο ταὖτα μὴ ἀνίστασθαι, καίτοι τ῅ς λέξεως
αὐτὴν τὴν πρ᾵ξιν δηλούσης σαφῶς τοὖ συμβαίνοντος. Ἀνάστασις γὰρ οὐκ ἐπὶ
τοὖ μὴ πεπτωκότος, ἀλλ' ἐπὶ τοὖ πεπτωκότος λέγεται καὶ ἀνισταμένου· ὥσπερ
ὁπόταν λέγῃ καὶ ὁ προφήτης «Καὶ ἀναστήσω τὴν σκηνὴν Δαυὶδ τὴν
πεπτωκυῖαν». Ἔπεσε δὲ ὀκλάσασα ἡ ποθητὴ σκηνὴ τ῅ς ψυχ῅ς
entonces el hombre es bueno; pero como se dice que el hombre está compuesto de
un alma y un cuerpo, entonces [al resucitar] el hombre no estará desprovisto de un
cuerpo sino [que resucitará] con un cuerpo, para que el hombre no sea otra cosa
que un hombre. Es necesario que todas las especies inmortales sean preservadas
por Dios, y el hombre también es inmortal, pues la Sabiduría dice: ` Dios creó al
hombre para la inmortalidad y lo hizo una imagen de su propia eternidad´536. Por
tanto, el cuerpo no perece, pues el hombre [est{ compuesto+ de alma y cuerpo”.
43. “En consecuencia, comprende que también el Señor quiso enseñar estas
mismas cosas ya que los saduceos no creían en la resurrección de la carne – pues
esta es la creencia de los saduceos –; por lo cual, para desacreditar la doctrina
acerca de la resurrección de la carne, prepararon arteramente la parábola de la
mujer y los siete hermanos y se acercaron a él (sin duda el evangelista mismo lo
señaló diciendo `Y se acercaron a él también los saduceos, que dicen que no hay
resurrección´537). Pues bien, si no hubiera resurrección de la carne sino que sólo se
salvara el alma, Cristo habría estado de acuerdo en que lo que ellos creían era
bueno y correcto. Pero inmediatamente los refuta diciendo: `En la resurrección [los
seres humanos] no se casan ni son dados en casamiento, sino que son como los
ángeles de Dios en el cielo´538, no porque no tengan carne sino porque no se casan
ni son dados en casamiento. Finalmente serán inmortales y estarán entre las
luminarias, hechos semejantes a los ángeles en este aspecto: que así como los
ángeles están en el cielo, así también nosotros en el paraíso no pasaremos el tiempo
en bodas o festines sino en mirar a Dios y disfrutar la vida eterna con Cristo
dirigiéndonos. Pues [Cristo] no dijo `serán ángeles´ sino `como ángeles´, tal como
está escrito: `coronados de gloria y de honra, apenas diferentes de los ángeles´ 539 y
próximos a ser ángeles. Es como si, en una noche serena y apacible en la que todo
está embellecido por la etérea luz de la luna, alguien dijera: `La luna brilla como el
sol´. Ciertamente, no diríamos que esa persona está sosteniendo que la luna es el
sol, sino que es como el sol, así como también de lo que no es oro pero es dorado no
se dice que es oro sino como el oro. Si fuera oro, no se diría que es como el oro, sino
que es oro; pero puesto que no es oro sino dorado y se parece al oro, no se dice que
es oro sino como el oro. Así también, cuando Cristo dice que en la resurrección los
santos serán como ángeles, no entendemos que él esté prometiendo que en la
resurrección los santos serán realmente ángeles, sino que estarán cerca de ser
ángeles. De suerte que es el colmo de la insensatez decir que, puesto que Cristo
declaró que en la resurrección los santos se verán como ángeles, por esto los
cuerpos no han de resucitar, aunque la palabra demuestre claramente que este
evento ha de suceder. Pues la palabra `resurrección´ no se aplica a lo que no ha
caído sino a lo que ha caído y es levantado, como cuando el profeta dice: `Y
levantaré el tabernáculo caído de David´540. Pero el querido tabernáculo del alma
cayó, abatido
εἰς «γ῅ν χώματος». Οὐ γὰρ τὸ μὴ θνῆσκον, ἀλλὰ τὸ θνῆσκον κλίνεται. Θνῄσκει
δὲ σάρξ, ψυχὴ γὰρ ἀθάνατος. Καὶ τοίνυν εἰ ἡ ψυχὴ ἀθάνατος, σῶμα δὲ ὁ
νεκρός, οἱ λέγοντες ἀνάστασιν μὲν εἶναι, σαρκὸς δὲ μὴ εἶναι, ἀρνοὖνται μὴ
εἶναι ἀνάστασιν, ὅτι μὴ τὸ ἑστὸς ἀλλὰ τὸ πεπτωκὸς καὶ κλιθὲν διανίσταται
κατὰ τὸ γεγραμμένον «Μὴ ὁ πίπτων οὐκ ἀνίσταται ἥ ὁ ἀποστρέφων οὐκ
ἀναστρέψει»;
44. ῞Οτι δὲ ἀθάνατος ἡ ψυχὴ ἐδίδαξεν ἀναφανδὸν ὁ Κύριος καὶ δι' ἑαυτοὖ καὶ
διὰ ΢ολομῶνος εἰπών· δι' ἑαυτοὖ μὲν ἐν τῆ κατὰ τὸν πλούσιον καὶ τὸν πένητα
Λάζαρον ἱστορίᾳ, τὸν μὲν ἐν κόλποις ᾿Αβραὰμ δεικνὺς ἀναπαύεσθαι μετὰ τὴν
ἀπόθεσιν τοὖ σώματος, τὸν δὲ ἐν ἀλγηδόσιν, οἷς διαλεγόμενον τὸν ᾿Αβραὰμ
εἰσήγαγε· διὰ ΢ολομῶνος δὲ ἐν τῆ ἐπιγραφομένῃ ΢οφίᾳ, ἔνθα «Δικαίων αἱ
ψυχαὶ ἐν χειρί» γέγραπται «Θεοὖ, καὶ οὐ μὴ ἅψηται αὐτῶν βάσανος. Ἔδοξαν ἐν
ὀφθαλμοῖς ἀφρόνων τεθνάναι καὶ ἐλογίσθη κάκωσις ἡ ἔξοδος αὐτῶν καὶ ἡ ἀφ'
ἡμῶν πορεία σύντριμμα· οἱ δέ εἰσιν ἐν εἰρήνῃ, καὶ ἡ ἐλπὶς αὐτῶν ἀθανασίας
πλήρης». Ὅθεν σώματος ἡ ἀνάστασις, καὶ οὐ ψυχ῅ς. Οὐ γὰρ τὸν ἑστῶτά τις
ἀνίστησιν, ἀλλὰ τὸν κείμενον, ὥσπερ οὐδὲ τὸν ὑγιαίνοντα θεραπεύουσιν,
ἀλλὰ τὸν πάσχοντα.
Εἰ δέ τις τὴν ἀνάστασιν ἐπὶ τ῅ς ψυχ῅ς καὶ μὴ ἐπὶ τ῅ς σαρκὸς βιάζεται λέγειν
ἔσεσθαι, πολλὴ μὲν μωρία τοὖτο καὶ ἀλογία. Δεῖ γὰρ φθορὰν πρῶτον καὶ
λύσιν τὸν τοιοὖτον τ῅ς ψυχ῅ς δεικνύναι, ἵνα δείξῃ δὴ καὶ τὴν ἀνάστασιν, μή τοι
ληροὖντά γε, ἀλλὰ σαφῶς λέγοντά τι φαίνεσθαι. Ὅμως γοὖν δοτέον αὐτ῵
θνητὴν ὁρίσασθαι τὴν ψυχήν. Δυοῖν γάρ τοι θάτερον ἐνταὖθα θετέον, ἥ ἀληθ῅
τὸν Κύριον ἀποφήνασθαι ἀθάνατον τὴν ψυχὴν διδάσκοντα καὶ ψεὖδος τὸ
φθείρεσθαι αὐτὴν λέγοντα ἥ φθείρεσθαι καὶ ψεὖδος τ῵ ἀνώλεθρον αὐτὴν καὶ
ἀθάνατον εἶναι διδάσκειν <λέγειν> τὸν Φριστόν, καὶ ἐν τῆ κατὰ τὸν πλούσιον
καὶ τὸν πένητα φράσει καὶ ἐν τῆ κατὰ τὸν Μωϋσέα καὶ τὸν ᾿Ηλίαν ὀπτασίᾳ.
Ἀλλ' οὐδὲν ὁ Κύριος ἄλλως ἐφθέγξατο ἥ ἐψεύσατο. Οὐ γὰρ εἴδωλον ἥ
φάντασμα, τοὺς ἀποστόλους βουλόμενος ἀπατ᾵ν, ἐδείκνυεν αὐτοῖς ἐν τ῵ ὄρει
τὸν ᾿Ηλίαν καὶ τὸν Μωϋσέα, ἀλλ' ὃ ἦσαν ἀψευδῶς· ὥστε, ὡς ἔπος εἰπεῖν, καὶ
τὸν δυσμαθέστατον μαθεῖν ἀθάνατον αὐτὸν εἶναι καὶ ἀνώλεθρον
διαβεβαιοὖσθαι τὴν ψυχήν.
45. Οὐκοὖν σαρκὸς ἡ ἀνάστασις γίγνεται καὶ οὐ ψυχ῅ς, ὅπως ἡ πεπτωκυῖα
τοὖ Δαυὶδ εἰς τὴν φθορὰν ἀνασταίη σκηνή, καὶ ἀναστ᾵σα καὶ
ἀνοικοδομηθεῖσα, καθὼς αἱ ἡμέραι τοὖ αἰῶνος, ἀπήμων λοιπὸν καὶ
ἀδιάπτωτος διαμένοι, ὅτι μὴ τ῵ Θε῵ τὴν λιθίνην οἰκίαν δείμασθαι τοὖ Δαυὶδ
ἔμελεν, ἵν' ἐν τῆ βασιλείᾳ τῶν οὐρανῶν οἰκίαν σχῆ καλήν, ἀλλὰ τὴν σάρκα, τὸ
σκ῅νος τ῅ς ψυχ῅ς, ἣν αὐτὸς ταῖς ἑαυτοὖ χερσὶν ἐτεκτήνατο. ΢κοπεῖσθαι δέ σε,
ὦ σοφώτατε ᾿Αγλαοφῶν, οὕτως χρή. Πάντως δὲ ὆ᾶστα μαθήσῃ τοὖτο, ἐὰν ἐπὶ
τὴν τοὖ καθεύδειν εἰκόνα προσσχῆς καὶ ἀνίστασθαι.
`en el polvo de la tierra´541. No es lo que no muere lo que cae, sino lo que muere. Lo
que muere es la carne, pues el alma es inmortal. Pues bien, si el alma es inmortal y
lo que muere es el cuerpo, los que dicen que hay resurrección, pero no de la carne,
niegan que haya resurrección porque no es levantado lo que se mantiene en pie
sino lo que ha caído y ha sido abatido, según está escrito: `¿Acaso el que cae no se
levanta, o el que se aparta no volverá?´542”.
44. “El Señor enseñó abiertamente que el alma es inmortal, diciéndolo tanto
por sus propias [palabras] como por medio de las de Salomón; por sus propias
[palabras] en la historia del rico y del pobre Lázaro, mostrando a uno reposando en
el seno de Abraham después de dejar el cuerpo y al otro en dolores, los que
describió cuando dialogaba con Abraham; y por medio de [las palabras de]
Salomón en el [libro] titulado Sabiduría, donde está escrito: `Las almas de los justos
están en manos de Dios, y ningún tormento las tocará. A los ojos de los insensatos
parecieron morir y su partida fue considerada como una desgracia, y su marcha de
nosotros una ruina; pero ellos están en paz, y su esperanza está llena de
inmortalidad´543. Por lo tanto, la resurrección es [resurrección] del cuerpo, no del
alma, pues nadie levanta al que está de pie sino al que está tendido, así como
tampoco se cura al que está sano sino al que padece [una enfermedad].
Y si alguno insiste en decir que la resurrección será del alma y no de la
carne, esto es una gran locura y sinrazón. Pues es necesario demostrar, en primer
lugar, la corrupción y la correspondiente disolución del alma a fin de que
demuestre también su resurrección, no hablando tonterías sino diciendo algo que
pueda ser explicado claramente. Sin embargo, permitámosle que sostenga que el
alma es mortal. Aquí hay que considerar dos opciones: o bien la enseñanza del
Señor cuando declaró que el alma es inmortal es verdadera y el que dice que puede
perecer es un mentiroso, o bien perece y Cristo <está diciendo> una mentira al
enseñar que es indestructible e inmortal no sólo en el relato del rico y el pobre sino
también en la visión de Moisés y Elías. Pero el Señor nunca se contradijo ni mintió.
En el monte no mostró a los apóstoles una imagen o una aparición de Elías y de
Moisés con la intención de engañarles, sino lo que verdaderamente eran; de modo
que, por decirlo así, el más torpe puede aprender que él es inmortal y afirmar la
indestructibilidad del alma”.
45. “Así pues, la resurrección es de la carne y no del alma, de modo que el
tabernáculo de David que ha caído en la corrupción se levante, y una vez
levantado y reconstruido como en los días pasados, se mantenga finalmente ileso y
perfecto; porque a Dios no le interesaba edificar la casa de piedra de David para
que tuviera una hermosa casa en el reino de los cielos sino la carne, el tabernáculo
del alma, que Él mismo había construido con sus propias manos. Debes
considerarlo, ¡oh, sapientísimo Aglaofón!, de esta manera. Seguramente lo
entenderás muy fácilmente si lo comparas con el acostarse y el levantarse.
Εἰ γὰρ τὸ ὑπνοὖν ἀπὸ τοὖ ἐγρηγορέναι καὶ τὸ ἀνίστασθαι ἀπὸ τοὖ καθεύδειν
γίγνεται καὶ τοὖτο θανάτου καὶ ἀναστάσεως μελέτη («ὕπνῳ γὰρ καὶ θανάτῳ
διδυμάοσιν»), ἀνάγκη δὴ καὶ τὸ ἀναβιώσκεσθαι εἶναι ἐκ τοὖ τεθνάναι εἰς τὸ
ζ῅ν τὴν σάρκα, εἴπερ καὶ τὸ ἀνεγείρεσθαι ἐκ τῶν καθευδόντων. Ὡς γὰρ ἐκ τοὖ
καθεύδειν τὸ ἐγρηγορέναι γίγνεται καὶ οὐ πάντως ὁ καθεύδων ἐν τ῵ αὐτ῵
διαμένει σχήματι καθεύδων ἀεί, ἀλλ' αὗθις ἀνίσταται, οὕτως καὶ τὸ ζ῅ν ἐκ τοὖ
ἀποθανεῖν συμβήσεται, καὶ οὐ πάντως ὁ ἀποθανών, ἐπειδὰν ἀποθάνοι, ἐν τ῵
αὐτ῵ μένει. Εἰ γὰρ ἐκ τοὖ κοιμ᾵σθαι τὸ ἐγρηγορέναι καὶ ἐκ τοὖ πεσεῖν τὸ
ἀνεγερθ῅ναι καὶ ἐκ τοὖ καταβληθ῅ναι τὸ ἀνοικοδομηθ῅ναι, τίς μηχανὴ καὶ ἐκ
τοὖ κλιθέντος μὴ οὐχὶ προσδοκ᾵ν τὸ ἀναστήσεσθαι καὶ ἐκ τοὖ θανόντος τὸ
ἀναβιώσεσθαι; Καὶ γὰρ ἡμεῖς ταὖτα οὐκ ἐξαπατώμενοι ὁμολογοὖμεν ἐκ τῶν
τεθνεώτων σωμάτων τὸ ἀναβιώσκεσθαι συμβαίνειν. Καὶ μὴ μόνον τοὖτο, εἰ
βούλει, ἀπὸ τοὖ καθεύδειν σκόπει καὶ ἀνίστασθαι, ἀλλὰ καὶ ἀπὸ τῶν
σπερμάτων καὶ φυτῶν ὡς ἐν π᾵σιν αὐτοῖς ἡ ἀνάστασις καταγγέλλεται.
Καταμάθετε γὰρ τὰ σπέρματα, πῶς «γυμνά», φησίν, καὶ ἄσαρκα βάλλεται εἰς
τὴν γ῅ν καὶ τελεσφορούμενα πάλιν ἀποδίδοται. Ἐπεὶ εἰ θνῄσκοι μὴν καὶ
σήποιτο τὰ σπέρματα, ἐκ δὲ τῶν σπερμάτων μηκέτι τὸ ἀναζ῅ν καὶ φύειν
γένοιτο, τίς ἡ ἀποκλήρωσις μὴ οὐχὶ πάντα καταναλωθ῅ναι εἰς τὸ τεθνάναι;
46. ᾿Αλλὰ γὰρ περὶ τούτων πλείω λέγειν τανὖν, ὦ κράτιστε Θεόφιλε,
παρήσομεν, καὶ οἱ λοιποὶ κριταὶ τῶν λόγων. Λάβωμεν δὲ καὶ τὰ τούτοις ἐφεξ῅ς
ἀκόλουθα, ὡς ἀφέστηκε τοὖ δέοντος μακράν. Ὁ Θεὸς γὰρ αὐτ῵ πάλιν αὐτὰς
τὰς ψυχὰς ἐν τῆ κατὰ τὸν ἑξηκοστὸν πέμπτον ψαλμὸν προφητείᾳ
βεβιασμένως αὐτὴν καὶ ἀνοικείως ἐκτιθεμένῳ, ὡς εἰς παγίδα <εἰς> τὴν σάρκα
δίκην ὑφεξούσας τῶν ἡμαρτημένων ἐμβιβάζει, ὅπερ ἀτοπίας μ᾵λλον ἥ
ὀρθοδοξίας ἐστίν. Εἰ γὰρ πρὸ τ῅ς παραβάσεως, καθάπερ ἤδη καὶ ἐν τοῖς
ἔμπροσθεν ἐξεθέμεθα, σῶμα ἐκέκτηντο αἱ ψυχαί, πῶς <ὡς> εἰς παγίδα
ὕστερον μετὰ τὴν παράβασιν εἰς σῶμα ἐμβιβάζονται, οὐκ ὄντος χρόνου ἐν ᾧ
πρὶν αὐτὰς τὸ σῶμα λαβεῖν ἐξημάρτοσαν; Οὐ γὰρ ἔμφρονος ὁτὲ μὲν ὡς διὰ τὸ
σῶμα λέγειν τὰς ψυχὰς ἡμαρτηκέναι, ὁτὲ δέ, ἐπειδήπερ ἡμάρτοσαν, διὰ τοὖτο
καὶ δεσμὸν αὐτὸ καὶ παγίδα πρὸς κατάκρισιν γεγονέναι. Εἰ γὰρ διὰ τὸ σῶμα
ἥμαρτον, συν῅ν ἄρα ἐξ ἀρχ῅ς αὐταῖς καὶ πρὸ τ῅ς ἁμαρτίας τὸ σῶμα. Πῶς γὰρ
διὰ τοὖτο ἡμάρτανον, ὃ μὴ ἦν μηδέπω; Εἰ δὲ παγὶς πάλιν αὐτὸ τὸ σῶμα καὶ
πέδαι νομίζεται καὶ δεσμός, οὐκέτι τὸ συναμφότερον αἴτιον, ἀλλὰ ψυχὴ μόνη.
Ἁμαρτήσαντι γὰρ μετὰ τὸ ἁμαρτ῅σαι *τ῵ ἁμαρτήσαντι+ δεσμὰ καὶ παγίδες καὶ
πέδαι κατασκευάζονται. Ἀλλὰ μὲν δὴ ὡμολογήσαμεν μὴ δύνασθαι δεσμὸν
εἶναι τὸ σῶμα τ῅ς ψυχ῅ς, ἐπειδὴ τὸ μὲν σῶμα πρὸς ἑκάτερα, καὶ πρὸς τὸ
δίκαιον καὶ ἄδικον, συνεργεῖ, ὁ δὲ δεσμὸς εἴργει τοὖ ἀδικεῖν.
Si el irse a dormir ocurre como consecuencia de estar despierto y el levantarse a
causa de estar acostado, y esto es una práctica para la muerte y la resurrección544
(`los hermanos gemelos, el sueño y la muerte´545), así como el levantarse [es el
resultado del sueño] de los que duermen, entonces el traer la carne de vuelta a la
vida debe ser por necesidad el de morir. Pues así como el levantarse resulta del
dormir y el que duerme ciertamente no sigue durmiendo en la misma postura sino
que se levanta de nuevo, así también el vivir resultará del morir, y en verdad el
que muere no se queda en ese mismo estado después de que muera. Si el
despertarse [es el resultado] de dormir, el levantarse de caer y el ser reconstruido
el de ser derribado, ¿qué nos impediría esperar que el caído sea levantado y el
muerto sea vuelto a la vida? Y nosotros no nos engañamos cuando confesamos que
estas cosas han de resultar en la revivificación de los cuerpos de los que han
muerto. Presta atención, si quieres, no sólo a partir de esto – de acostarse y de
levantarse – sino también a partir de las semillas y los retoños, a cómo la
resurrección es proclamada en todos ellos. Observa las semillas, cómo son puestas
en tierra `desnudas´546 y descarnadas, dice [el apóstol], y vuelven en cambio
maduras. Si las semillas murieran y se echaran a perder y no sucediera su
revivificación y rebrote, ¿por qué no habría de ser la suerte de todas las cosas el ser
destruidas al morir?”.
46. “Pero ahora, ¡oh, excelentísimo Teófilo!, y vosotros, los dem{s jueces del
debate, nos abstendremos de hablar más sobre esto. Retomemos también las
conclusiones que se derivan de estos [supuestos], puesto que están lejos de ser
satisfactorias. De nuevo, según su forzada e inadecuada interpretación de la
profecía del salmo sesenta y cinco, Dios toma las almas de los pecadores y como
castigo por sus pecados las mete <en> la carne como en una trampa, lo cual es una
ridiculez más que una opinión correcta. Si las almas poseían un cuerpo antes de la
transgresión, como ya lo explicamos en los puntos anteriores, ¿por qué serían
metidas en un cuerpo más tarde, después de la transgresión, <como> en una
trampa, si no hubo un tiempo en el cual hayan pecado antes de recibir el cuerpo?
No es sensato decir unas veces que las almas han pecado a causa del cuerpo y otras
veces que, debido a que pecaron, por esta razón el cuerpo ha sido creado para su
castigo como una prisión y una trampa. Si las almas pecaron a causa del cuerpo,
entonces el cuerpo estaba con ellas desde el principio, antes incluso del pecado.
Pues, ¿cómo habrían pecado a causa de algo que todavía no existía? Pero, por otro
lado, si el cuerpo mismo es considerado como una trampa, unas cadenas y una
prisión, la unión de ambos ya no es la causa [del pecado], sino el alma únicamente.
Pues las ataduras, los lazos y las cadenas son preparadas para el que pecó después
de haber pecado. Pero reconocimos ciertamente que el cuerpo no puede ser la
cárcel del alma, pues el cuerpo coopera con ambas [clases de acciones], tanto justas
como injustas, pero la cárcel reprime el obrar injustamente.
Ὥστε ὅπερ λέγω δυοῖν θάτερον· ἥ γὰρ ἐξ ἀρχ῅ς ἡμάρτομεν μετὰ σώματος καὶ
οὐ φαίνεται χρόνος ἐν ᾧ ἐκτὸς ὑπήρξαμεν σώματος καὶ συναίτιον τὸ σῶμα καὶ
ἀγαθῶν τῆ ψυχῆ καὶ κακῶν, ἥ χωρὶς σώματος διάγοντες ἡμάρτομεν καὶ
ἀναίτιον τὸ σῶμα κακίας ἐκ παντός. Ἀλλὰ χωρὶς σώματος ὑπὸ ἀλόγου ἡδον῅ς
οὐ κρατεῖται ἡ ψυχή, ἐκρατήθησαν δὲ οἱ πρωτόπλαστοι ἀλόγῳ δελεασθέντες
ἡδονῆ· ἦν ἄρα ἡ ψυχὴ μετὰ σώματος καὶ πρὸ τ῅ς ἁμαρτίας. Περὶ γὰρ δὴ τοὖ μὴ
ἐγχωρεῖν αὐτὸ νομίζεσθαι διὰ τὴν παράβασιν δεσμὸν ἐπὶ τιμωρίᾳ γεγονός, ἵν'
ἀκήρατον ἡ ψυχὴ καὶ συνεχ῅ κατ' αὐτοὺς βάσανον ἔχῃ νεκροφοροὖσα, δοκῶ
μοι πλήρης ταὖτα ἤδη μετὰ πάσης ἀποδείξεως δεδηλωκέναι. Ὅθεν ἀσύστατον
καὶ ἀνένδεκτον τὸ μὲν σῶμα παγίδα τίθεσθαι καὶ δεσμά, τὸν δὲ Θεὸν εἰσάγειν
τὰς ψυχὰς εἰς τὴν παγίδα δίκην ὑφεξούσας, ἄνωθεν ἐκ τοὖ τρίτου ἐκβάλλοντα
οὐρανοὖ ἀνθ' ὧν παρήκουσαν τ῅ς ἐντολ῅ς. Πρὸς τί γάρ τις βλέψας πιστεύσειεν
τοῖς οὕτω ὑπ' αὐτῶν προπετῶς εἰρημένοις; Καίπερ οὐκ ἔχοντος οὕτως τοὖ
ψαλμοὖ, κἅν βεβιασμένως αὐτὸν ἐκτίθωνται. Αὐτὰ δὲ προοίσω τὰ ἐγκείμενα,
ἵνα δὴ καὶ τὸ μυθῶδες αὐτῶν τ῅ς ἐξηγήσεως φανῆ, ὀρθῶς μὴ θελόντων νοεῖν
τὰς Γραφάς.
Εἰσὶ γὰρ οὕτω πως δήπου τὰ λεχθέντα· «Ἐδοκίμασας ἡμ᾵ς ὁ Θεός,
ἐπύρωσας ἡμ᾵ς, ὡς πυροὖται τὸ ἀργύριον. Εἰσήγαγες ἡμ᾵ς εἰς τὴν παγίδα,
ἔθου θλίψεις ἐπὶ τὸν νῶτον ἡμῶν. Ἐπεβίβασας ἀνθρώπους ἐπὶ τὰς κεφαλὰς
ἡμῶν. Διήλθομεν διὰ πυρὸς καὶ ὕδατος, καὶ ἐξήγαγες ἡμ᾵ς εἰς ἀναψυχήν». Καὶ
εὐθέως ἐπιφέρουσι· ταὖτα δὲ ὑπὸ τῶν ψυχῶν εἴρηται τῶν εἰς τὴν παγίδα τὸ
σῶμα ὡς εἰς ἀγώνισμα κατενεχθεισῶν ἐκ τοὖ τρίτου οὐρανοὖ, ἔνθα ὁ
παράδεισος. Σὸ γάρ «Διήλθομεν διὰ πυρὸς καὶ ὕδατος» ἤτοι, φησί, τὴν διὰ
μήτρας εἰς τὸν κόσμον τ῅ς ψυχ῅ς πάροδον δηλοῖ, ἐπειδήπερ ἐν φλογὶ τοσαύτῃ
καὶ ὑγρασίᾳ καταγίγνεται, ἥ τὴν ἀπὸ τῶν οὐρανῶν κατάπτωσιν εἰς τὸν βίον
διερχομένης <αὐτ῅ς> τὰς πηγὰς τοὖ πυρὸς καὶ τὰ ὑπὲρ τὰ νῶτα τοὖ
στερεώματος ὕδατα. Πρὸς οὓς ἠξίουν ἐνίστασθαι. Υέρε γὰρ ὑπὲρ αὐτῶν, ὦ
᾿Αγλαοφῶν, αὐτὸς ποίησαι τὴν ἀπόκρισιν, τί λέξουσι.
47. Πρῶτον γὰρ <ὅτι> ὁ παράδεισος, ὅθεν καὶ ἐξεβλήθημεν ἐν τ῵
πρωτοπλάστῳ, ἐπὶ ταύτης ἐστὶ τ῅ς γ῅ς προδήλως τόπος ἐξαίρετος, πρὸς
ἄλυπον ἀνάπαυσιν καὶ διαγωγὴν τοῖς ἁγίοις ἀφωρισμένος, <τοὖτο> δ῅λον ἀπὸ
τοὖ καὶ τὸν Σίγριν καὶ τὸν Εὐφράτην καὶ τοὺς λοιποὺς ποταμοὺς τοὺς ἐκεῖθεν
προχεομένους ἐνταὖθα φαίνεσθαι τῶν ὆ευμάτων τὰς διεκβολὰς εἰς τὴν καθ'
ἡμ᾵ς ἤπειρον ἐπικλύζοντας. Οὐ γὰρ ἀπὸ τῶν οὐρανῶν ἄνωθεν καταράσσονται
χεόμενοι· ἐπεὶ οὐδὲ ὑπέστη ἅν ἡ γ῅ ὄγκον τοσοὖτον ἀθρόως ἐξ ὕψους
καταφερόμενον ὑποδέξασθαι ὕδατος. Ἀλλ' οὐδὲ ὁ ἀπόστολος ὑποτίθεται τὸν
παράδεισον εἶναι ἐν τρίτῳ οὐραν῵ τοῖς λεπτῶν ἀκρο᾵σθαι λόγων
ἐπισταμένοις·
De suerte que lo que digo es que hay dos opciones: o bien al principio pecamos con
un cuerpo y no hay un tiempo en el que estuviéramos desprovistos de un cuerpo,
por lo cual el cuerpo es corresponsable con el alma tanto de lo bueno como de lo
malo, o bien pecamos cuando vivíamos sin un cuerpo, y el cuerpo es
absolutamente inocente de la maldad. Pero sin un cuerpo el alma no puede ser
dominada por el placer irracional; sin embargo los primeros seres humanos
formados fueron seducidos y dominados por el placer irracional. Así pues, el alma
existía junto con el cuerpo antes incluso del pecado. En cuanto a la imposibilidad
de considerar que el cuerpo haya sido creado como una cárcel para castigo por la
transgresión, a fin de que el alma se mantenga ilesa 547 y sufra el constante tormento
de cargar con un cadáver, me parece que estas cosas ya han sido explicadas
suficientemente con plenitud de pruebas. Por lo cual es incoherente e inadmisible
sugerir que el cuerpo es una trampa y una prisión, y que Dios mete las almas en
esta trampa como castigo, expulsándolas del tercer cielo por haber desobedecido el
mandamiento. ¿En qué estaría alguien pensando para así creer en las cosas que
han sido dichas precipitadamente por ellos? Y esto aunque, a pesar de su forzada
interpretación, el salmo no tiene este sentido. Presentaré sus propios argumentos
para mostrar lo fabuloso de su explicación, ya que no quieren entender
correctamente las Escrituras”.
“Sin duda, las palabras *del salmo+ dicen algo así: `Nos pusiste a prueba,
Dios, nos refinaste como se refina la plata. Nos metiste en la red, cargaste
aflicciones sobre nuestras espaldas. Pusiste hombres sobre nuestras cabezas.
Pasamos a través del fuego y del agua, y nos condujiste al refrigerio´ 548. E
inmediatamente agregan: `Esto es dicho por las almas que han sido abatidas desde
el tercer cielo, donde está el paraíso, a la trampa del cuerpo como a una
competencia´. Pues dicen que la expresión: `Pasamos a través del fuego y del agua´
indicaría o bien el pasaje del alma al mundo a través de la matriz – puesto que
reside en medio de una gran cantidad de fuego y humedad – o la caída del alma
desde los cielos al mundo, cuando <ella> atraviesa las fuentes del fuego y las aguas
que están más allá de la bóveda celeste. Yo decidí oponerme a estos argumentos.
¡Vamos, pues, Aglaofón!, responde tú mismo por ellos y *dinos+ qué dir{n”.
47. “En primer lugar, el paraíso de donde fuimos expulsados en *la persona
del] primer hombre formado, es claramente un lugar específico en esta tierra,
reservado para el descanso exento de penas y la residencia de los santos. <Esto> es
evidente a partir del hecho que aquí se pueden ver las corrientes del Tigris y el
Éufrates, y los demás ríos que se derraman de allí, inundando nuestras tierras. No
fluyen precipitándose desde lo alto de los cielos; la tierra no podría soportar tal
volumen de agua cayendo a la vez desde las alturas. Ni tampoco – para los que
saben prestar atención a la sutileza de las palabras – el apóstol [Pablo] está
sugiriendo que el paraíso está en un tercer cielo.
«Οἶδα» γάρ «ἁρπαγέντα <τὸν τοιοὖτον> ἕως τρίτου» λέγων «οὐρανοὖ. Καὶ οἶδα
τὸν τοιοὖτον ἄνθρωπον, εἴτε ἐν σώματι εἴτε χωρὶς σώματος, ὁ Θεὸς οἶδεν, ὅτι
ἡρπάγη εἰς τὸν παράδεισον». Δύο ἀποκαλύψεις μεγάλας ἑωρακέναι μηνύει, δὶς
ἀναληφθεὶς ἐναργῶς, ἅπαξ μὲν ἕως τρίτου οὐρανοὖ, ἅπαξ δὲ εἰς τὸν
παράδεισον. Σὸ γάρ «Οἶδα ἁρπαγέντα τὸν τοιοὖτον ἕως τρίτου οὐρανοὖ» ἰδίως
ἀποκάλυψιν αὐτ῵ κατὰ τὸν τρίτον ἀναληφθέντι οὐρανὸν πεφηνέναι
συνίστησι· τὸ δὲ «Καὶ οἶδα» πάλιν ἐπιφερόμενον «τὸν τοιοὖτον ἄνθρωπον, εἴτε
ἐν σώματι εἴτε ἐκτὸς τοὖ σώματος, <ἁρπαγέντα> εἰς τὸν παράδεισον» ἑτέραν
αὗθις αὐτ῵ πεφανερῶσθαι κατὰ τὸν παράδεισον ἀποκάλυψιν δείκνυσι.
Σερετισμὸς οὗν ἐστι καὶ τραγικολογία τὸ καταβάλλεσθαι λέγειν τὰς ψυχὰς ἐκ
τῶν οὐρανῶν καὶ διαβαίνειν τοὖ πυρὸς τὰς πηγὰς καὶ τὰ ὕδατα τὰ ὑπὲρ τὰ
νῶτα τοὖ στερεώματος, εἰς τὸν καθ' ἡμ᾵ς φερομένας κόσμον. Ἐπεὶ μηδὲ ὁ
᾿Αδὰμ ἐκ τῶν οὐρανῶν ἐξεβλήθη, ἀλλὰ ἀπὸ τοὖ κατὰ ἀνατολὰς ἐν ᾿Εδὲμ
πεφυτευμένου παραδείσου. Οὐ γὰρ πρὸ τ῅ς ἐνσωματώσεως τὸ παράπτωμα,
καθάπερ ἐδείξαμεν ἱκανῶς, οὐδ' αὗ τὸ σῶμα παγὶς τοὖτο, ἀλλὰ μετὰ τὴν εἰς τὸ
σῶμα σύμφυσιν τ῅ς ψυχ῅ς γίγνεται τὸ παράπτωμα, ὅτι τὸ συναμφότερον ὁ
ἄνθρωπος καὶ ἡ ἐκ τοὖ παραδείσου κατάπτωσις ἐνθάδε. Ὁ δὲ ὅλως οὐ
προσέσχεν ἐπιμελέστερον, ᾿Αγλαοφῶν, τ῵ λόγῳ, ἀλλὰ διετείνατο περὶ
πραγμάτων διανόησιν οὐκ ἐχόντων ἀκίνδυνον, ἐπιχειρήσας κατὰ τὰς δόξας
ἐξηγήσασθαι τῶν φαύλων τὸν ψαλμόν, περὶ ὧν λέγειν πλείω παρήσομεν.
48. Βούλομαι γάρ, ἐπειδὴ ἅπαξ εἰς τὸ διευθὖναι τὴν μοχθηρίαν αὐτῶν
ἥκαμεν, ἀπογυμνῶσαι καὶ ταύτης αὐτοῖς τ῅ς προφητείας τὴν πρόφασιν·
«Ἐδοκίμασας ἡμ᾵ς ὁ Θεός· ἐπύρωσας ἡμ᾵ς, ὡς πυροὖται τὸ ἀργύριον».
Δοκιμασθέντες διαρκῶς οἱ μάρτυρες ἐν ταῖς κατὰ τοὺς πειρασμοὺς τῶν
βασάνων προσβολαῖς (τὰ πολλὰ γὰρ εἰς τὴν καθ' ἡμ᾵ς αἱ προφητεῖαι πίστιν
πληροὖνται) καὶ εὐκλεῶς καὶ ἐρρωμενέστατα διαθλήσαντες εὐχαριστοὖσι, τό
«Ἐδοκίμασας ἡμ᾵ς» λέγοντες τ῵ Θε῵, ὡς ἵνα τὴν δόξαν παρ' αὐτ῵ κτήσωνται
μείζονα, διὰ πολλῶν αὐτοὺς ἤλεγξε πόνων, τὸν ἀληθῶς ᾿Ολυμπιακὸν ἀγῶνα
νικ῅σαι προθείς. Καὶ ἐπισκέψασθε ὡς τούτοις συνῳδὰ σαφῶς τοῖς λόγοις περὶ
μαρτύρων καὶ ὁ ΢ολομῶν ἀναφθέγγεται (οὐ γὰρ ἀμάρτυρος ὁ λόγος καὶ
ἄλλων Γραφῶν) ὅτι «ὁ Θεὸς ἐπείρασεν αὐτοὺς καὶ η὘ρεν αὐτοὺς ἀξίους
ἑαυτοὖ· ὡς χρυσίον ἐν χωνευτηρίῳ ἐδοκίμασεν αὐτοὺς καὶ ὡς ὁλοκάρπωμα
εὐωδίας προσεδέξατο αὐτοὺς καὶ ἐν καιρ῵ ἐπισκοπ῅ς αὐτῶν
<ἀναλάμψουσιν>»· πρόσθεν εἰπών «Καὶ γὰρ ἐὰν ἐν ὄψει ἀνθρώπων
κολασθῶσιν, ἡ ἐλπὶς αὐτῶν ἀθανασίας πλήρης καὶ ὀλίγα παιδευθέντες
μεγάλα εὐεργετηθήσονται». Ἀλλὰ καὶ ἐν τ῵ ρκγ ψαλμ῵ τό «Εἰ μὴ ὅτι Κύριος
ἦν ἐν ἡμῖν, ἐν τ῵ ἐπαναστ῅ναι ἀνθρώπους ἐφ' ἡμ᾵ς, ἄρα ζῶντας ἅν κατέπιον
ἡμ᾵ς· ἄρα τὸ ὕδωρ κατεπόντισεν ἡμ᾵ς· χείμαρρον δι῅λθεν ἡ ψυχὴ ἡμῶν, ἄρα
δι῅λθεν ἡ ψυχὴ ἡμῶν τὸ ὕδωρ τὸ ἀνυπόστατον. Εὐλογητὸς Κύριος, ὃς οὐκ
ἔδωκεν ἡμ᾵ς εἰς θήραν τοῖς ὀδοὖσιν αὐτῶν.
Pues dice: `Yo sé <que tal hombre> fue arrebatado hasta el tercer cielo. Y sé que
este hombre – si en el cuerpo o fuera del cuerpo, Dios lo sabe – fue arrebatado al
paraíso´549. Indica que ha visto dos grandes revelaciones y que dos veces fue
llevado arriba visiblemente, una vez hasta el tercer cielo, la otra vez hasta el
paraíso. Pues el [pasaje]: `Sé que el tal fue arrebatado hasta el tercer cielo´ confirma
que una revelación particular le fue mostrada cuando fue llevado al tercer cielo; y
el pasaje siguiente: `Y sé que tal hombre – ya sea en el cuerpo o fuera del cuerpo –
<fue arrebatado> al paraíso´ demuestra que otra vez le fue dada a conocer otra
revelación en el paraíso. Es charlatanería y una fanfarronada decir que las almas
son arrojadas desde los cielos, que atraviesan las fuentes del fuego y las aguas que
están más allá de la bóveda del firmamento y caen en nuestro mundo. Pues Adán
no fue expulsado de los cielos sino del huerto que había sido plantado en Edén, al
oriente. La transgresión no ocurrió antes de la encarnación, como demostramos
suficientemente, ni este cuerpo es una trampa, sino que la transgresión sucedió
después de la unión del alma con el cuerpo, porque el hombre está compuesto de
ambos, y la caída del paraíso fue allí. Pero [Orígenes] no examinó el pasaje con
atención en absoluto, Aglaofón, sino que ocupó su pensamiento en cuestiones no
exentas de riesgo y trató de interpretar el salmo de acuerdo con las opiniones de
personas de mala calaña, acerca de las cuales nos abstendremos de decir m{s”.
48. “Quiero, ya que llegamos al punto de corregir su perversidad,
revelarles también la razón de esta profecía: `Nos pusiste a prueba, Dios; nos
refinaste como se refina la plata´. A lo largo de sus pruebas los mártires fueron
suficientemente probados en la aplicación de los tormentos (en su mayor parte, las
profecías se cumplen en nuestra fe), y dan gracias a Dios porque lucharon gloriosa
y valerosamente diciéndole: `Nos pusiste a prueba´ como si Dios, teniendo la
intención de ganar la verdadera competencia olímpica, los hubiera probado por
medio de grandes sufrimientos a fin de que obtuvieran mayor gloria ante Él. Y
observad cómo también Salomón, en claro acuerdo con estas palabras (pues el
versículo no carece de testimonio en las otras Escrituras), anuncia acerca de los
mártires: `Dios los probó y los halló dignos de Él; los probó como oro en un crisol y
los aceptó como una ofrenda fragante, y <resplandecerán> en el tiempo de su
visitación´550; y antes dijo: `Pues aunque a ojos de los hombres parecieran haber
sido castigados su esperanza está llena de inmortalidad, y después de sufrir
pequeñas reprensiones recibirán grandes favores´551. Pero también en el salmo 123
son los mártires los que cantan: `Si el Señor no hubiera estado con nosotros cuando
los hombres se levantaron en nuestra contra, entonces nos habrían tragado vivos;
entonces el agua nos habría arrastrado; un torrente pasó sobre nuestra alma, en
verdad el agua irresistible pasó sobre nuestra alma. Bendito sea el Señor, que no
nos entregó como presa a sus dientes.
Ἡ ψυχὴ ἡμῶν ὡς στρουθίον ἐρρύσθη ἐκ τ῅ς παγίδος τῶν θηρευόντων. Ἡ παγὶς
συνετρίβη, καὶ ἡμεῖς ἐρρύσθημεν», οἱ μάρτυρές εἰσιν οἱ ψάλλοντες. Δύο δὲ τῶν
καλλινίκων οἱ χοροὶ μαρτύρων, εἷς μὲν τ῅ς Διαθήκης τ῅ς Καιν῅ς, θάτερος δὲ
τ῅ς Παλαι᾵ς, ἀντίφθογγον ὕμνον συμφώνως τ῵ ὑπερμάχῳ Θε῵ καὶ βασιλεῖ
τῶν ὅλων ἀναπέμποντες· «Ἐδοκίμασας ἡμ᾵ς ὁ Θεός, ἐπύρωσας ἡμ᾵ς ὡς
πυροὖται τὸ ἀργύριον, εἰσήγαγες ἡμ᾵ς εἰς τὴν παγίδα, ἔθου θλίψεις ἐπὶ τὸν
νῶτον ἡμῶν», τὸ δικαστήριον τῶν ἐθνῶν ἥ τοὺς πειρασμούς, καθ' οὓς
ἐκθλιβέντες καὶ πυρωθέντες ἰσχυρῶς ἐδοκιμάσθησαν· «Δοκίμασόν με» γάρ
φησι «Κύριε, καὶ πείρασόν με, πύρωσον τοὺς νεφρούς μου καὶ τὴν καρδίαν
μου». Λεγέτω δὴ καὶ ὁ ᾿Αβραὰμ ἐπὶ τ῵ μονογενεῖ πυρωθεὶς τὰ σπλάγχνα
προτιμήσας τε <τοὖ παιδὸς> τὸ τοὖ Θεοὖ μ᾵λλον πρόσταγμα, μετὰ τὸ ἀκοὖσαι
«᾿Αβραάμ, φεῖσαι τοὖ παιδός σου» ἀπορρίψας τὸ ξίφος· «Ἐδοκίμασας ἡμ᾵ς ὁ
Θεός, ἐπύρωσας ἡμ᾵ς ὡς πυροὖται τὸ ἀργύριον». Λεγέτω καὶ ὁ ᾿Ιὼβ μετὰ τὸ
ἀπορρεὖσαι τὴν σαπρίαν καὶ ὀνειδισθ῅ναί τε ὑπὸ τῶν φίλων καὶ ἀλγ῅σαι τὸ
σῶμα, διὰ λαίλαπος ἀκούσας λαλοὖντος αὐτ῵ τοὖ Θεοὖ «Ἢ οἴει με ἄλλως σοι
κεχρηματικέναι ἥ ἵνα ἀναφανῆς δίκαιος. Ἔθου θλίψεις ἐναντίον ἡμῶν, Κύριε,
ἵνα ἡμ᾵ς ὡς χρυσίον ἐν χωνευτηρίῳ δοκιμάσῃς». Λεγέτωσαν καὶ οἱ τρεῖς ἐν τῆ
καμίνῳ παῖδες, δροσιζόμενοι ἵνα μὴ καταφλεχθῶσιν ὑπὸ τοὖ πυρός·
«Ἐδοκίμασας ἡμ᾵ς ὁ Θεός, ἐπύρωσας ἡμ᾵ς, ὡς πυροὖται τὸ ἀργύριον.
Διήλθομεν διὰ πυρὸς καὶ ὕδατος, καὶ ἐξήγαγες ἡμ᾵ς εἰς ἀναψυχήν». Δὸς εἰπεῖν
κἀμοὶ τ῵ Μεθοδίῳ, ὁ Θεὸς ὁ παντοκράτωρ, ὁ μέγας, ὁ αἰώνιος, ὁ Πατὴρ τοὖ
Φριστοὖ, ἐν τῆ ἡμέρᾳ σου διαβάντι τὸ πὖρ ἀναλγητὶ καὶ τῶν ὑδάτων εἰς τὴν
καυστικὴν μεταβληθέντων φύσιν, ὑπεξαλύξαντι τὰς ὁρμάς· «Δι῅λθον διὰ
πυρὸς καὶ ὕδατος, καὶ ἐξήγαγές με εἰς ἀνάψυξιν». ΢ὴ γὰρ αὕτη τοῖς ἀγαπῶσί
σε ἡ ἐπαγγελία «Ἐὰν διαβαίνῃς δι' ὕδατος, μετὰ σοὖ εἰμι καὶ ποταμοὶ οὐ
συγκλύσουσί σε· κἅν διαβαίνῃς διὰ πυρός, οὐ μὴ κατακαυθῆς· φλὸξ οὐ
κατακαύσει σε». Ἀλλὰ γὰρ περὶ τ῅ς κατὰ τὸν ψαλμὸν ἐξηγήσεως ἅλις ἔχει
ταὖτα.
49. ῎Ετι δὲ ἐκεῖνο διασκεπτέον, ἐν ᾧ πολυμόρφοις ἐμφανταζόμενοι ἀπάταις
καθευδόντων τρόπον ἀποφαίνονται τὸν ἀπόστολον εἰρηκέναι «Ἐγὼ δὲ ἔζων
χωρὶς νόμου ποτέ» καὶ βοῶσι, <ὅτι> τῆ πρὸ τ῅ς ἐντολ῅ς ζωῆ <τὴν> ἐν τ῵
πρωτοπλάστῳ <ἐν παραδείσῳ> διαγωγὴν πρὸ σώματος ἔφη, ὡς τὰ
ἐπιφερόμενα συνίστησιν «Ἐγὼ δὲ σάρκινός εἰμι, πεπραμένος ὑπὸ τὴν
ἁμαρτίαν»· ὅτι μὴ ἄλλως ὁ ἄνθρωπος ἄρχεσθαι ἠδύνατο καὶ κυριεύεσθαι ὑπὸ
τοὖ κακοὖ, πραθεὶς αὐτ῵ διὰ τὴν παράβασιν, εἰ μὴ σάρκινος ἦν γεγονώς.
Ἄληπτος γὰρ καθ' ἑαυτὴν ἡ ψυχή, φησί, τῆ ἁμαρτίᾳ. Διὸ δριμέως ἐπήγαγεν τό
«Ἐγὼ δὲ σάρκινός εἰμι, πεπραμένος ὑπὸ τὴν ἁμαρτίαν»· πρόσθεν εἰπὼν τό
«Ἐγὼ δὲ ἔζων χωρὶς νόμου ποτέ».
Θαὖμα μὲν οὗν τοῖς πολλοῖς ταὖτα λεγόντων αὐτῶν τότε ὑπεδύετο καὶ
κατάπληξις, νὖν δὲ προκυψάσης εἰς τὸ φανερώτατον ἤδη τ῅ς ἀληθείας
Nuestra alma escapó como un pajarillo de la trampa de los cazadores. La trampa se
rompió, y nosotros fuimos salvados´552. Dos son los coros de los mártires
victoriosos, uno del Nuevo Testamento y otro del Antiguo, que concordantemente
elevan un himno antifonal a Dios, defensor y rey de todo: `Nos pusiste a prueba,
Dios, nos refinaste como se refina la plata. Nos metiste en la red, cargaste
aflicciones sobre nuestras espaldas´. [Estas aflicciones fueron] el tribunal de los
gentiles o las pruebas en las cuales, fuertemente presionados y probados por el
fuego, fueron examinados. Pues dice: `Examíname, Señor, y pruébame, prueba con
fuego mis riñones y mi corazón´553. Ciertamente también Abraham podría decir:
`Nos pusiste a prueba, Dios, nos refinaste como se refina la plata´ después de
escuchar: `Abraham, no hagas daño a tu hijo´554 y dejar caer el puñal. Sus entrañas
fueron probadas con fuego por su hijo unigénito, aunque honró el mandato de
Dios por sobre <su hijo>. También Job, después de que el cuerpo se le llenó de
llagas malolientes y le dolía, y de ser reprochado por sus amigos, podría decir:
`Pusiste aflicciones ante nosotros, Señor, para probarnos como oro en el crisol´ al
escuchar que Dios le decía desde el torbellino: `¿O piensas que te he tratado de otra
manera sino para que te muestres justo?´555. También los tres muchachos en el
horno, mojados con rocío para que no fueran quemados por el fuego, podrían
decir: ` Nos pusiste a prueba, Dios, nos refinaste como se refina la plata. Pasamos a
través del fuego y del agua, y nos condujiste al refrigerio´. Concédeme, Dios
todopoderoso, grande y eterno, Padre de Cristo, que en tu día yo también,
Metodio, atraviese sin dolor el fuego y las aguas convertidas en combustible,
esquivando sus ataques, y pueda decir: `Pasé a través del fuego y del agua, y me
condujiste al refrigerio´. Pues tu promesa para los que te aman es: `Si pasases por el
agua yo estoy contigo, y los ríos no te sumergirán; y si pasases por el fuego, no te
quemarás; la llama no te consumirá´556. Pero suficiente con esto acerca de la
explicación del salmo”.
49. “Pero todavía hay que considerar con atención aquel *argumento+ en el
cual, a la manera de durmientes que sueñan diversos engaños, declaran que el
apóstol dijo: `En un tiempo yo vivía sin la Ley´557, y vociferan <que> por la vida
antes del mandamiento quiso decir <la> clase de vida que tenía el primer hombre
formado <en el paraíso> antes del cuerpo, como lo confirman las [palabras] que
añade: `Pero yo soy carnal, vendido al pecado´558; porque de otro modo el hombre
no habría podido ser gobernado y dominado por el mal, y vendido a él por su
transgresión, si no se hubiera vuelto carnal. En sí misma, dice, el alma es
inexpugnable para el pecado. Por lo cual, luego de haber dicho antes: `En un
tiempo yo vivía sin la Ley´, agrega amargamente: `Pero yo soy carnal, vendido al
pecado´”.
“Sorpresa y consternación desbordaron a la multitud cuando ellos dijeron
estas cosas, pero ahora que la verdad ya asoma a la luz es evidente
οὐ μόνον μακρ῵ πλανώμενοι καταφαίνονται, ἀλλὰ καὶ μέχρι τ῅ς ἄκρας
ἀναβαίνοντες βλασφημίας· δόντες γὰρ ἀσωμάτως τὰς ψυχὰς πρὸ τ῅ς ἐντολ῅ς
βεβιωκέναι ἀλήπτους τε εἶναι καθ' ἑαυτὰς ἐκ παντὸς τῆ ἁμαρτίᾳ διανοηθέντες
πάλιν ἀνέτρεψαν τὸν λόγον, ἑαυτοὺς δὲ πολὺ μ᾵λλον· τὰ γὰρ δὴ σώματα
κατασκευάζουσιν αὐταῖς ὕστερον ἐπὶ τιμωρίᾳ <δοθ῅ναι>, διὰ τὸ πρὸ σώματος
αὐτὰς ἡμαρτηκέναι. Καὶ δὴ καὶ λοιδορήσεις τε ἐπ῅λθον αὐτοῖς, δεσμοῖς
ἀπεικάζουσι καὶ πέδαις τὸ σῶμα, ἄλλα τε ἀνόητα εἰπεῖν *.
Νὖν δὲ ὅπερ εἴρηται, π᾵ν τοὐναντίον ἔχει. Φρὴ γὰρ πρὸ τ῅ς ἁμαρτίας τὴν
ψυχὴν ὑπάρχειν μετὰ σώματος· ἐπεὶ εἰ ἄληπτος ἡ ψυχὴ καθ' ἑαυτὴν τῆ
ἁμαρτίᾳ, οὐκ ἅν ἥμαρτεν ὅλως πρὸ τοὖ σώματος. Εἰ δὲ ἥμαρτεν, οὐκέτι
ἄληπτος καθ' ἑαυτὴν τῆ ἁμαρτίᾳ, ἀλλὰ καὶ εὐάλωτος μ᾵λλον καὶ εὔληπτος.
Διὸ καὶ πάλιν, κἅν μὴ λάβῃ τὸ σῶμα τοὖτο, ἁμαρτήσεται, ὥσπερ δὴ καὶ πρὸ
τοὖ λαβεῖν αὐτὸ ἥμαρτεν. Διὰ τί δὲ ὅλως καὶ σῶμα ἐλάμβανεν ὕστερον μετὰ τὸ
ἡμαρτηκέναι; Ἢ τίς αὐτῆ χρεία σώματος ἦν; Εἰ μὲν οὗν ἵνα βασανίζηται καὶ
ἀλγῆ, πῶς μ᾵λλον ἐντρυφᾶ καὶ ἀκολασταίνει μετὰ τοὖ σώματος; Πῶς δὲ καὶ
τὸ αὐτεξούσιον εἶναι ἐν τούτῳ φαίνεται ἔχειν τ῵ κόσμῳ; Ἐφ' ἡμῖν γὰρ τὸ
πιστεὖσαι κεῖται καὶ τὸ μὴ πιστεὖσαι ἐνθάδε, ἐφ' ἡμῖν τὸ κατορθώσασθαι καὶ
ἁμαρτ῅σαι, ἐφ' ἡμῖν τὸ ἀγαθοποι῅σαι καὶ κακοποι῅σαι. Ἀλλὰ καὶ ἡ κρίσις πῶς
δὴ ἐπιφέρεσθαι ὡς μέλλουσα προσδοκ᾵σθαι ἔτι δύναται, καθ' ἣν ὁ Θεὸς
ἑκάστῳ κατὰ τὰ ἔργα καὶ κατὰ τὰ ἐπιτηδεύματα ἀποδίδωσι, καὶ οὐχ ὡς ἤδη
παροὖσα νομισθήσεται, εἴ γε τὸ γεννηθ῅ναι μὲν καὶ εἰς σῶμα ἐλθεῖν τὴν
ψυχὴν κριθ῅ναι ἔστιν ἤδη καὶ ἀνταπολαβεῖν, τὸ δὲ ἀποθανεῖν καὶ χωρισθ῅ναι
τοὖ σώματος ἐλευθερωθ῅ναί τε καὶ εἰς ἀνάψυξιν ἐλθεῖν, διὰ τὸ πρὸ σώματος
αὐτὴν ἁμαρτήσασαν ὡς εἰς κατάκρισιν καὶ καταδίκην εἰς τὸ σῶμα
ἐμβιβάζεσθαι καθ' ὑμ᾵ς; Ἀπέδειξε δὲ διαρκῶς ἐκ περιουσίας ὁ λόγος
ἀνένδεκτον εἶναι νομίζεσθαι τὸ σῶμα βασανιστήριον καὶ πέδας τ῅ς ψυχ῅ς.
50. ῎Ηρκει μὲν οὗν ἀπὸ τ῅ς Γραφ῅ς αὐτ῅ς ἀποδείξαντα <καὶ> πρὸ τ῅ς
παραβάσεως τὸν πρωτόπλαστον ἐκ ψυχ῅ς καὶ σώματος ὄντα καταπαύειν τὸν
περὶ τούτων ἐνταὖθα λόγον. Κἀγὼ δὲ νὖν ἐπὶ κεφαλαίων αὐτὰ διεξέρχομαι,
ὅσον τὰς ἀφορμὰς τῶν ἐπιχειρημάτων αὐτῶν εὐθὖναι διαμιλλώμενος, ἵνα μὴ
τὴν συμμετρίαν ἐκβαίνω τῶν λόγων. Πάρεστι γὰρ ἤδη σκοπεῖν ὑμ᾵ς, ὦ
δικασταί, ὅτι τό «Ἐγὼ δὲ ἔζων χωρὶς νόμου ποτέ» λεγόμενον ἐν τῆ πρὸς
῾Ρωμαίους, οὐ δύναται πίπτειν εἰς τὴν πρὸ σώματος κατ' αὐτοὺς διαγωγὴν τ῅ς
ψυχ῅ς, καθάπερ τὰ ἐπιφερόμενα τούτοις μηνύει· κἅν ὁ γενναῖος ο὘τος ἰατρὸς
τῶν ὆ητῶν τὰ ἑξ῅ς ὑφελόμενος πρὸς τὸ δοκοὖν αὐτ῵ τὸν νοὖν ἐβιάσατο
μεταπλάσαι τοὖ ἀποστόλου, ἀνίατόν τι παθὼν λίαν καὶ παιδικόν. Ἀντὶ γὰρ τοὖ
πρὸς τὰς οἰκείας συμφύσεις καὶ ἁρμογὰς τὰ μέλη τηρεῖν τῶν σωμάτων, ἵνα τὸ
π᾵ν ἄρτιον ᾖ κατὰ φύσιν σχ῅μα τοὖ σώματος,
no sólo que están gravemente equivocados sino que incluso se han remontado
hasta la cumbre de la blasfemia; pues al admitir que las almas han vivido
incorpóreamente antes del mandamiento y pensar que en sí mismas son
completamente inmunes al pecado, derribaron una vez más su argumento, o más
bien a ellos mismos, pues inventan que los cuerpos les <fueron concedidos> [a las
almas] más tarde como castigo por haber pecado antes de tener un cuerpo. Y
ciertamente no sólo llegaron a insultar y comparar el cuerpo con prisiones y
cadenas, sino que *también se han empeñado+* en decir necedades”.
“Pero, de hecho, es todo lo contrario. Es necesario que el alma exista junto
con el cuerpo antes del pecado, pues si en sí misma el alma es inmune al pecado no
habría pecado en absoluto antes de tener un cuerpo. Pero si pecó, ya no es inmune
en sí misma, sino que más bien es propensa y vulnerable al pecado. Por lo cual, [lo
afirmamos] de nuevo, aunque no tenga este cuerpo pecará, así como pecó antes de
tenerlo. Pero, ¿por qué recibió un cuerpo más tarde, después de haber pecado?
¿Por qué necesitaba un cuerpo? Si era para que fuera atormentada y sufriera, ¿por
qué más bien se deleita y vive licenciosamente con el cuerpo? ¿Cómo es que parece
tener libre albedrío en este mundo? Pues aquí de nosotros depende el creer o no
creer, el conducirnos rectamente o pecar, el hacer bien o hacer mal. Más aun,
¿cómo es posible esperar el juicio que aun ha de sobrevenir – en el cual Dios
retribuirá a cada uno conforme a sus obras y su conducta – como algo futuro y no
considerarlo como algo ya presente, si al entrar en un cuerpo y nacer el alma ya es
juzgada y recibe su retribución, mientras que al morir y ser separada del cuerpo es
liberada y llega al reposo, ya que según vosotros fue metida en el cuerpo como
condena y castigo porque ella pecó antes de tener un cuerpo? Pero mi argumento
demostró sobradamente que es imposible considerar al cuerpo una cámara de
tortura y una cadena del alma”.
50. “Bastaría con mostrar, a partir de la misma Escritura, que el primer
hombre formado estaba compuesto de alma y cuerpo <incluso> antes de la
transgresión para poner fin aquí a la discusión. Ahora yo también voy a pasar por
alto los puntos principales de esto, luchando cuanto sea posible por corregir las
bases de sus argumentos para no exceder la medida adecuada a los discursos.
Podéis ver de inmediato, ¡oh, jueces!, que el [versículo] `En un tiempo yo vivía sin
la Ley´ mencionado en la [Epístola] a los Romanos no puede atribuirse a la vida que,
según ellos, tenía el alma antes de tener un cuerpo, como lo indican las [palabras]
que siguen a éstas; aunque, debido a que sufre una enfermedad infantil
completamente incurable, este noble médico de las Escrituras forzó el sentido [de
la declaración] del apóstol para cambiarla conforme a su parecer suprimiendo las
palabras siguientes. Pues en lugar de mantener los miembros de los cuerpos juntos
con sus coyunturas y articulaciones naturales, a fin de que toda la figura del
cuerpo quede bien ordenada como corresponde,
ἠκρωτηρίασε παρελθὼν τὸν εἱρμὸν τ῅ς Γραφ῅ς, καθάπερ ΢κύθης ἐχθροὖ τινος
ἀφειδῶς πρὸς ἀναίρεσιν κατατέμνων τὰ μέλη. Εἶεν· πῶς οὗν ὁ ἀπόστολος,
λέξουσι, ταὖτα ἀπεφήνατο, εἰ σὺ μὴ οὕτως αὐτὰ ἀπέδειξας ἔχειν; Ὅτι νόμον,
εἴποιμ' ἅν, θέμενος εἶναι τὴν ἐντολήν (δεδόσθω γὰρ πρῶτον κατὰ τὴν
ὑμετέραν ὑπόθεσιν τὴν ἐντολὴν αὐτὸν νόμον εἰρηκέναι). Οὐ παρὰ τοὖτο καὶ
ἀσωμάτως πρὸ τ῅ς ἐντολ῅ς τοὺς πρωτοπλάστους ὑπέθετο βεβιωκέναι, ἀλλὰ
χωρὶς ἁμαρτίας. Καὶ γὰρ ὀλίγος ὁ ἀπὸ τ῅ς κτίσεως αὐτῶν ἄχρι τ῅ς ἐντολ῅ς
χρόνος, ἐν ᾧ διέζησαν χωρὶς ἁμαρτίας, οὐκ ἐκτὸς σώματος, ἀλλὰ μετὰ
σώματος. Εὐθέως γοὖν μετὰ τὴν ἐντολὴν ἐξεβλήθησαν βραχύτατον
ἐννεάσαντες ἐν τ῵ παραδείσῳ χρόνον. Ἐὰν δέ τις λαβόμενος τ῅ς ὆ήσεως τ῅ς
«Ὅτε γὰρ ἦμεν ἐν σαρκί, τὰ παθήματα τῶν ἁμαρτιῶν τὰ διὰ τοὖ νόμου»
λεγούσης «ἐνηργεῖτο ἐν τοῖς μέλεσιν ἡμῶν», διαβάλλειν αὐτὸν τὴν σάρκα
νομίζῃ καὶ παραιτεῖσθαι παραφέρῃ τε ὅσα τοιαὖτα ἄλλα εἴρηται, οἷον <τό>
«Ἵνα τὸ δικαίωμα τοὖ νόμου πληρωθῆ ἐν ἡμῖν τοῖς μὴ κατὰ σάρκα
περιπατοὖσιν, ἀλλὰ κατὰ Πνεὖμα», ἥ τό «Οἱ γὰρ κατὰ σάρκα ὄντες τὰ τ῅ς
σαρκὸς φρονοὖσιν, οἱ δὲ κατὰ Πνεὖμα τὰ τοὖ Πνεύματος. Σὸ γὰρ φρόνημα τ῅ς
σαρκὸς θάνατος, τὸ δὲ φρόνημα τοὖ Πνεύματος ζωὴ καὶ εἰρήνη, διότι τὸ
φρόνημα τ῅ς σαρκὸς ἔχθρα εἰς Θεόν· τ῵ γὰρ νόμῳ τοὖ Θεοὖ οὐχ ὑποτάσσεται·
οὐδὲ γὰρ δύναται· <οἱ δὲ ἐν σαρκὶ ὄντες Θε῵ ἀρέσαι οὐ δύνανται>. Ὑμεῖς δὲ οὐκ
ἐστὲ ἐν σαρκί, ἀλλὰ ἐν Πνεύματι», λεκτέον αὐτ῵· πότερον οὗν ἤδη ἀναλύσας ὁ
ἀπόστολος ἦν ἐκ τοὖ βίου καὶ οἷς ταὖτα ἐπέστελλεν, εἰ μὴ τὴν κατὰ σάρκα νὖν
παρῃτεῖτο πολιτείαν, ἀλλὰ τὴν σάρκα, ἥ ἔτι ἐν σαρκὶ ἦν; Ἀλλὰ ἐν σαρκὶ μὴ
ὄντα αὐτὸν ἐπεσταλκέναι ταὖτα, οὐ λεκτέον. Υανερὸν γὰρ ὅτι ἦν ἐν σαρκὶ καὶ
αὐτὸς καὶ οἷς ταὖτα ἐπέστελλεν. Πῶς οὗν «Ὅτε γὰρ ἦμεν ἐν σαρκί, τὰ
παθήματα τῶν ἁμαρτιῶν τὰ διὰ τοὖ νόμου ἐνηργεῖτο ἐν τοῖς μέλεσιν ἡμῶν» ὡς
οὐκ ὢν οὔτε αὐτὸς ἔτι ἐν σαρκὶ οὔτε οἷς ταὖτα ἐπέστελλεν, λέγει; Οὐκοὖν περὶ
τ῅ς κατὰ ἀκρασίαν πολιτείας διαλέγεται καὶ οὐ περὶ τ῅ς σαρκὸς αὐτ῅ς. Ἔθος
γὰρ αὐτ῵ σαρκικὸν τὸν οὕτως ζῶντα ἄνθρωπον λέγειν, καθάπερ καὶ ψυχικὸν
ἄνθρωπον τὸν ἀπηλγηκότα πρὸς τὴν ἀλήθειαν ἀτενίσαι καὶ τὸν φωτισμὸν τοὖ
μυστηρίου. Ἐπεὶ λεγέτωσαν μηδὲ τὴν ψυχὴν δύνασθαι σῴζεσθαι τὸ σύνολον·
γέγραπται γάρ «Χυχικὸς δὲ ἄνθρωπος οὐ δέχεται τὰ τοὖ Πνεύματος τοὖ Θεοὖ·
μωρία γὰρ αὐτ῵ ἐστιν· ὁ δὲ πνευματικὸς πάντα ἀνακρίνει». Ὥσπερ <οὗν> ἐκεῖ
ψυχικὸς εἰσάγεταί τις καὶ πνευματικὸς ἄνθρωπος, καὶ ὁ μὲν πνευματικὸς τῶν
σῳζομένων *, ὁ δὲ ψυχικὸς τῶν ἀπολλυμένων, καὶ οὐ παρὰ τοὖτο δὴ ψυχὴ μὲν
ἀπόλλυται, <τὰ> ἄλλα δὲ παρὰ τὴν ψυχὴν σῴζεται, οὕτω δὴ καὶ ἐνθάδε
σαρκικοὺς καὶ ἐν σαρξὶν ὑπάρχοντας ἀπόλλυσθαι λέγων καὶ μὴ δύνασθαι
ἀρέσαι Θε῵,
vino y mutiló el orden de la Escritura como un escita que implacablemente corta
los miembros de un enemigo para destruirlo. `¡Pues bien!´ – dirán - `Si tú
demostraste que estas palabras no tienen este sentido, ¿por qué el apóstol dijo estas
cosas?´ Porque – diría – él consideró que el mandamiento es la Ley (en primer
lugar admitamos, según vuestra suposición, que él ha llamado mandamiento a la
Ley misma). Pero no supuso por esto que los primeros seres humanos habían
vivido incorpóreamente antes del mandamiento, sino sin pecado. Ciertamente el
tiempo desde su creación hasta el mandamiento, en el cual vivieron sin pecado, fue
breve, pero no vivieron privados de un cuerpo sino con un cuerpo. En efecto,
fueron expulsados inmediatamente después del mandamiento, luego de haber
pasado su juventud en el paraíso por un brevísimo tiempo. Pero si alguno,
tomando el pasaje que dice: `Pues cuando estábamos en la carne las pasiones de los
pecados que eran por la Ley obraban en nuestros miembros´559, pensase que Pablo
está calumniando y repudiando la carne, y citase cuantas otras cosas de este tipo
ha dicho – como: `Para que la justicia de la Ley fuese cumplida en nosotros, los que
no andamos según la carne, sino según el Espíritu´560, o: `Los que viven según la
carne ponen la mente en las cosas de la carne, pero los que viven según el Espíritu,
en las cosas del Espíritu. Pues la intención de la carne es muerte, pero la del
Espíritu es vida y paz, porque la intención de la carne es enemistad contra Dios,
pues no se somete a la Ley de Dios, ni puede; <y los que viven en la carne no
pueden agradar a Dios>. Pero vosotros no vivís en la carne, sino en el Espíritu´ 561 –
habría que preguntarle: ¿el apóstol – y aquellos a los que les envió estas palabras –
ya había partido de esta vida y repudió, no la presente forma de vida carnal, sino
la carne, o aun estaba en la carne? Pero no se puede decir que él les mandó estas
palabras cuando no estaba en la carne, pues es evidente que no sólo él sino
también aquellos a los que se las envió estaban en la carne. ¿Cómo, pues, dice:
`Pues cuando estábamos en la carne las pasiones de los pecados que eran por la
Ley obraban en nuestros miembros´, como si ni él ni aquellos a los que se las envió
estuvieran aun en la carne? Así, él habla acerca de una clase de vida intemperante,
no acerca de la carne misma. Es su costumbre llamar `carnal´ al hombre que vive
de esa manera, como también [llama] `anímico´562 al que se ha vuelto insensible a la
contemplación de la verdad y la luz del misterio. Por consiguiente, deberían decir
que ni siquiera el alma puede ser salvada, pues está escrito: `Pero el hombre
anímico no admite las cosas del Espíritu de Dios, pues para él son locura; pero el
espiritual juzga todas las cosas´563. <En efecto>, aquí presenta a un hombre anímico
y a uno espiritual, y el espiritual [es contado entre]* los salvados, mientras que el
anímico entre los perdidos, pero ciertamente no por esto [quiere decir] que el alma
se pierde y todo lo demás aparte del alma se salva. Así pues, aquí564, cuando dice
que los carnales y los que viven en la carne han de perecer y que no pueden
agradar a Dios,
οὐ τὴν σάρκα ἀλλὰ τὴν κατὰ σάρκα πολιτείαν ἀναιρεῖσθαι ἀγωνίζεται.
Ὑποβὰς δὲ καὶ εἰπών «Οἱ δὲ ἐν σαρκὶ ὄντες Θε῵ ἀρέσαι οὐ δύνανται» εὐθέως
ἐπιφέρει «Ὑμεῖς δὲ οὐκ ἐστὲ ἐν σαρκὶ ἀλλὰ ἐν Πνεύματι, εἴπερ Πνεὖμα
Φριστοὖ οἰκεῖ ἐν ὑμῖν» καὶ μετ' ὀλίγον «Ὁτι δὲ τὸ Πνεὖμα τοὖ ἐγείραντος
᾿Ιησοὖν ἐκ νεκρῶν οἰκεῖ ἐν ὑμῖν, ὁ ἐγείρας Φριστὸν ἐκ νεκρῶν ζωοποιήσει καὶ
τὰ θνητὰ σώματα ὑμῶν διὰ τοὖ ἐνοικοὖντος αὐτοὖ Πνεύματος ἐν ὑμῖν. Ἄρα
οὗν, ἀδελφοί, ὀφειλέται ἐσμὲν οὐ τῆ σαρκὶ τοὖ κατὰ σάρκα ζ῅ν. Εἰ γὰρ κατὰ
σάρκα ζ῅τε, μέλλετε ἀποθνῄσκειν· εἰ δὲ Πνεύματι τὰς πράξεις τοὖ σώματος
θανατοὖτε, ζήσεσθε». Προσεκτέον γὰρ ὡς τὴν τοὖ σώματος πρὸς τὰς ἡδονὰς
ὁρμὴν καὶ οὐχὶ τὸ σῶμα θανατοὖσθαι διεβεβαιώσατο.
51. ᾿Εὰν δὲ πάλιν ἀνθυποφέρωσι λέγοντες· πῶς δὴ οὗν «Σὸ φρόνημα τ῅ς
σαρκός» εἶναι εἴρηται «ἔχθρα εἰς Θεόν; Σ῵ γὰρ νόμῳ τοὖ Θεοὖ οὐχ
ὑποτάσσεται· οὐδὲ γὰρ δύναται», λεκτέον ὡς ἄρα καὶ ἐνθάδε διαπίπτουσιν. Οὐ
γὰρ τὴν σάρκα αὐτήν, ἀλλὰ τὸ φρόνημα τ῅ς σαρκὸς ὑποτάσσεσθαι μὴ
δύνασθαι τ῵ νόμῳ τοὖ Θεοὖ ὑπέθετο, ἕτερον παρὰ τὴν σάρκα ὑπάρχον.
Καθάπερ εἰ ἔλεγεν· ὁ ὆ύπος τοὖ μὴ καλῶς ἀργύρου καθαρισθέντος εἰς τὸ
γενέσθαι σκεὖος ἐπιτήδειον οὐχ ὑποτάσσεται τ῵ δημιουργ῵. Οὐδὲ γὰρ
δύναται· ἐκβληθ῅ναι γὰρ αὐτὸν πρότερον καὶ ἐκτακ῅ναι δεῖ. Καὶ οὐ παρὰ
τοὖτο τὸν ἄργυρον ἀπεφαίνετο μὴ δύνασθαι εἰς σκεὖος πονηθ῅ναι χρήσιμον,
ἀλλὰ τὸ χαλκῶδες τὸ ἐν τ῵ ἀργύρῳ καὶ τὴν ἄλλην σκληρότητα. Οὕτω καὶ τὸ
φρόνημα τ῅ς σαρκὸς εἰπὼν οὐ τὴν σάρκα ἔφη μὴ δύνασθαι ὑποτάσσεσθαι τ῵
νόμῳ τοὖ Θεοὖ, ἀλλὰ τὸ φρόνημα τὸ ἐν τῆ σαρκί, οἷον τὸ πρὸς τὰς ἀκρασίας
αὐτ῅ς λέγων ὅρμημα· ὅπερ ἀλλαχοὖ ὁτὲ μὲν «παλαιὰν ζύμην» κακίας καὶ
πονηρίας ἐκάλεσεν, ἐπισπέρχων αὐτὸ τελε<ί>ως ἀφ' ἡμῶν ἀϊστωθ῅ναι, ὁτὲ δὲ
«νόμον ἀντιστρατευόμενον τ῵ νόμῳ τοὖ νοὸς καὶ αἰχμαλωτίζοντα». Ἐπεί, εἰ
αὐτὴν τὴν σάρκα ἔλεγε μὴ δύνασθαι ὑποτάσσεσθαι τ῵ νόμῳ τοὖ Θεοὖ,
πρῶτον οὐδὲ μέμψιν ἀσελγαίνοντες ἥ λῃστεύοντες ἥ τὰ ἄλλα ὅσ' ἄττα διὰ
σώματος πράσσοντες ἥ ποιοὖντες ἔχειν ἐδυνάμεθα παρὰ δικαίῳ κριτῆ,
ἀδυνάτως ἐχούσης τ῅ς σαρκὸς ὑποτάσσεσθαι τ῵ νόμῳ τοὖ Θεοὖ. Πῶς γὰρ ἅν
μεμπτέον ἐδύνατο τὸ σῶμα κατὰ τὴν προσοὖσαν αὐτ῵ φύσιν βιοὖν εἶναι;
Ἀλλὰ οὐδὲ ἄλλως εἰς ἁγνείαν ἥ ἀρετὴν ὑπαχθ῅ναι τὸ σῶμα ἐδύνατο, πεφυκὸς
μὴ ὑποτάσσεσθαι τ῵ ἀγαθ῵. Εἰ γὰρ ἡ φύσις τοιαύτη τ῅ς σαρκός, μὴ δύνασθαι
ὑποτάσσεσθαι τ῵ νόμῳ τοὖ Θεοὖ, νόμος δὲ Θεοὖ δικαιοσύνη καὶ σωφροσύνη,
ἐχρ῅ν μηδὲ παρθενεύειν μήτε ἐγκρατεύεσθαι δύνασθαι τὸ σύνολον ὅλως ἐκ
παντός. Εἰ δὲ παρθενεύουσι καὶ ἐγκρατεύονται, ἐγκρατεύονται δὲ ὁπότε τὸ
σῶμα ὑποτάσσουσιν (ἄλλως γὰρ ἐγκρατεύεσθαι ἁμαρτίας ἀδύνατον) οὐκ ἄρα
οὐ δύναται τὸ σῶμα ὑποτάσσεσθαι τ῵ τοὖ Θεοὖ νόμῳ. Ἐπεὶ πῶς ἅν ὁ ᾿Ιωάννης
ὑπέταξεν ἑαυτοὖ τὸ σῶμα εἰς ἁγνείαν; Ἢ πῶς Πέτρος εἰς ὁσιότητα; Ἢ οἱ
καθεξ῅ς εἰς δικαιοσύνην; Πῶς δὲ καὶ Παὖλος «Μὴ οὗν βασιλευέτω ἡ ἁμαρτία
ἐν τ῵ θνητ῵ ὑμῶν» λέγει «σώματι εἰς τὸ ὑπακούειν ταῖς ἐπιθυμίαις αὐτοὖ
no está diciendo que la carne debe ser destruida sino el estilo de vida carnal. Y a
continuación, cuando dice: `Y los que viven en la carne no pueden agradar a Dios´,
agrega inmediatamente: `Pero vosotros no vivís en la carne sino en el Espíritu, si es
que el Espíritu de Cristo habita en vosotros´, y poco después: `Porque el Espíritu
que levantó a Jesús de los muertos vive en vosotros, el que levantó a Cristo de los
muertos vivificará también vuestros cuerpos mortales por medio de su Espíritu
que habita en vosotros. Así que, hermanos, deudores somos no a la carne para
vivir según la carne. Pues si vivís según la carne, moriréis; pero si por el Espíritu
hacéis morir las obras de la carne, viviréis´565. Hay que tener en cuenta que él
aseguró que es la propensión del cuerpo a los placeres lo que ha de perecer, y no el
cuerpo”.
51. “Pero si, anticip{ndose a esta objeción, dijeran a su vez: `Entonces, ¿por
qué se dice: La intención de la carne es enemistad contra Dios, pues no se somete a
la Ley de Dios, ni puede´, entonces hay que decirles que también aquí se
equivocan. [Pablo] no sugirió que es la carne misma la que no puede someterse a la
Ley de Dios, sino la intención566 de la carne, que es algo diferente a la carne. Es
como si dijera: La escoria de la plata mal refinada no se somete al artesano para ser
convertida en un instrumento adecuado. Y tampoco puede; es necesario que antes
sea removida y fundida. Y no declaró que por esto la plata no puede ser forjada en
un utensilio útil, sino que el cobre y las demás impurezas [no pueden estar
mezcladas] en la plata. Así también, al hablar de la intención de la carne no dijo
que la carne no se puede someter a la Ley de Dios, sino la intención que está en la
carne, refiriéndose a su proclividad a la incontinencia; en otra parte, unas veces la
llamó `la vieja levadura´567 de malicia y de maldad, apremiando para que sea
completamente removida de nosotros, pero otras veces `la ley que le hace la guerra
a la ley de mi mente y me hace prisionero´568. Pues, en primer lugar, si él quiso
decir que la carne misma no se puede someter a la Ley de Dios, un juez justo no
podría hacernos ningún reproche por entregarnos al libertinaje, robar o cuantas
otras cosas hubiéramos practicado o hecho por medio del cuerpo, ya que la carne
es incapaz de someterse a la Ley de Dios. ¿Cómo se le podría reprochar al cuerpo
por vivir de acuerdo a su íntima naturaleza? Además, el cuerpo no podría
someterse a la pureza o la virtud si no estuviera en su naturaleza el someterse al
bien. Pues si la naturaleza de la carne es tal que no puede someterse a la Ley de
Dios, pero la Ley de Dios es justicia y prudencia, por fuerza nadie en absoluto
podría jamás mantenerse virgen ni practicar la castidad. Pero si se mantienen
vírgenes y practican la castidad, y son castos cuando someten al cuerpo (pues no
hay otro modo de abstenerse del pecado) entonces no [es verdad] que el cuerpo no
puede someterse a la Ley de Dios. Porque, ¿cómo sometió Juan su propio cuerpo a
la pureza? ¿O cómo Pedro a la santidad? ¿Cómo Pablo también dice: `No reine el
pecado en vuestro cuerpo mortal para obedecer sus concupiscencias
μηδὲ παριστάνετε τὰ μέλη ὑμῶν ὅπλα ἀδικίας τῆ ἁμαρτίᾳ, ἀλλὰ παραστήσατε
ἑαυτοὺς τ῵ Θε῵ ὡσεὶ ἐκ νεκρῶν ζῶντας καὶ τὰ μέλη ὑμῶν ὅπλα δικαιοσύνης
τ῵ Θε῵» καὶ πάλιν «Ὥσπερ γὰρ παρεστήσατε τὰ μέλη ὑμῶν δοὖλα τῆ
ἀκαθαρσίᾳ καὶ τῆ ἀνομίᾳ εἰς τὴν ἀνομίαν, οὕτως νὖν παραστήσατε τὰ μέλη
ὑμῶν δοὖλα τῆ δικαιοσύνῃ εἰς ἁγιασμόν»;
52. Οὐκοὖν ἐγίγνωσκεν δύνασθαι διευθύνεσθαι τὸ σκήνωμα τοὖτο καὶ
νεύειν πρὸς τὸ ἀγαθόν, ἵνα νεκρωθῶσιν ἐν αὐτ῵ τὰ ἁμαρτήματα. Ἐπεὶ πῶς
ἑτέρως δουλωθ῅ναι τῆ δικαιοσύνῃ δύναται ἄνθρωπος καὶ ἐφ' ἡμῶν, ἐὰν μὴ
πρότερον ὑποτάξας ἑαυτοὖ τὰ μέλη τ῅ς σαρκὸς εἰς τὸ μὴ ὑπακούειν αὐτὰ τῆ
ἁμαρτίᾳ, ἀλλὰ τῆ δικαιοσύνῃ, πολιτεύσηται κατ' ἀξίαν τοὖ Φριστοὖ; Ἐπειδὴ τὸ
ἁμαρτ῅σαι καὶ τὸ μὴ ἁμαρτ῅σαι διὰ τοὖ σώματος γίγνεται, τ῅ς ψυχ῅ς ἥ πρὸς
ἀρετὴν ἥ πρὸς κακίαν ὀργάνῳ χρωμένης αὐτ῵. Εἰ γὰρ «οὔτε πόρνοι οὔτε
εἰδωλολάτραι οὔτε μοιχοὶ οὔτε μαλακοὶ οὔτε ἀρσενοκοῖται οὔτε κλέπται οὔτε
πλεονέκται οὔτε μέθυσοι οὔτε λοίδοροι οὔτε ἅρπαγες βασιλείαν Θεοὖ
κληρονομ῅σαι δύνανται», πληροὖνται δὲ ταὖτα καὶ κρατύνονται διὰ τοὖ
σώματος, δικαιοὖται δὲ οὐδείς, ἐὰν μὴ πρῶτον κρατήσῃ τούτων, κρατεῖ δὲ
τούτων ὁ ἐκνεύων πρὸς σωφροσύνην καὶ πίστιν, ὑποτάσσεται ἄρα τὸ σῶμα τ῵
νόμῳ τοὖ Θεοὖ· ὁ νόμος γὰρ θεοὖ σωφροσύνη. Ὥστε ὁ ἀπόστολος οὐ τὴν
σάρκα μὴ ὑποτάσσεσθαι τ῵ ἀγαθ῵ ἔφη, ἀλλὰ τὸ φρόνημα τ῅ς σαρκός, οἷον
τὴν ὁρμὴν αὐτ῅ς [αὐτὴν] τὴν πρὸς τὰς ἀκρασίας ἀναιρῶν, ὥσπερ δὴ καὶ τ῅ς
ψυχ῅ς τὴν πρὸς τὸ ἄδικον ἔκκλισιν. Ἐκκαθαίρεσθαι γοὖν ἄχρι καὶ τ῅ς
γαστριμαργικ῅ς ἀκρασίας διαμιλλώμενος, διδάσκων τε τὰς τοιαύτας ὀρέξεις
καὶ ἡδονὰς ἐξαπόλλυσθαι καὶ καταισχύνων τοὺς τὸ τρυφ᾵ν τοὖτο καὶ
πολυτελεύεσθαι ζ῅ν εἶναι νομίζοντας, οἳ «θεὸν ἡγοὖνται τὴν κοιλίαν»,
<φάσκοντες> «Υάγωμεν καὶ πίωμεν· αὔριον γὰρ ἀποθνῄσκομεν», καθάπερ
ἀδηφάγα θρέμματα κάτω περὶ τὴν βορὰν μόνον καὶ τὰς τραπέζας
ἀσχολούμενα, εἰπών τε «Σὰ βρώματα τῆ κοιλίᾳ καὶ ἡ κοιλία τοῖς βρώμασιν· ὁ
δὲ Θεὸς καὶ ταύτην καὶ ταὖτα καταργήσει» ἐπήγαγε «Σὸ δὲ σῶμα οὐ τῆ
πορνείᾳ, ἀλλὰ τ῵ Κυρίῳ, καὶ ὁ Κύριος τ῵ σώματι. Ὁ δὲ Θεὸς καὶ τὸν Κύριον
ἤγειρε καὶ ἡμ᾵ς ἐξεγερεῖ διὰ τ῅ς δυνάμεως αὐτοὖ. Ἢ οὐκ οἴδατε ὅτι τὰ μέλη
ἡμῶν μέλη Φριστοὖ ἐστιν; Ἄρας οὗν τὰ μέλη τοὖ Φριστοὖ ποιήσω πόρνης μέλη;
Μὴ γένοιτο. Ἢ οὐκ οἴδατε ὅτι ὁ κολλώμενος τῆ πόρνῃ ἓν σῶμά ἐστι; Ἔσονται,
γάρ φησιν, οἱ δύο εἰς σάρκα μίαν. Ὁ δὲ κολλώμενος τ῵ Κυρίῳ ἓν πνεὖμά ἐστιν.
Υεύγετε τὴν πορνείαν. Π᾵ν ἁμάρτημα ὃ ἐὰν ποιήσῃ ἄνθρωπος ἐκτὸς τοὖ
σώματός ἐστιν. Ὁ δὲ πορνεύων εἰς τὸ ἴδιον σῶμα ἁμαρτάνει. Ἢ οὐκ οἴδατε ὅτι
τὰ σώματα ὑμῶν ναὸς τοὖ ἐν ὑμῖν ἁγίου Πνεύματός ἐστιν, ο὘ ἔχετε ἀπὸ Θεοὖ;
Καὶ οὐκ ἐστὲ ἑαυτῶν· ἠγοράσθητε γὰρ τιμ῅ς. Δοξάσατε οὗν τὸν Θεὸν ἐν τ῵
σώματι ὑμῶν».
ni presentéis vuestros miembros al pecado como instrumentos de iniquidad, sino
presentaos vosotros mismos a Dios como vivos de entre los muertos y vuestros
miembros a Dios como instrumentos de justicia´569, y otra vez: `Pues así como
presentasteis vuestros miembros como siervos a la impureza y la iniquidad para la
iniquidad, así ahora presentad vuestros miembros como siervos a la justicia para
santificación´570?”.
52. “Por consiguiente, *Pablo+ sabía que este tabern{culo puede corregirse y
asentir al bien, a fin de que los pecados que están en él sean muertos. Incluso entre
nosotros, ¿de qué otro modo puede un hombre servir a la justicia y vivir de una
manera digna de Cristo si antes no somete los miembros de su propia carne para
que no obedezcan al pecado sino a la justicia? Pues el pecar y el no pecar se logra a
través del cuerpo, y el alma se sirve de él como un instrumento para la virtud o
para la maldad. Si `ni los fornicadores, ni los idólatras, ni los adúlteros, ni los
afeminados, ni los sodomitas, ni los ladrones, ni los avaros, ni los borrachos, ni los
calumniadores, ni los rapaces pueden heredar el reino de Dios´ 571, y si estas cosas
se llevan a cabo por medio del cuerpo y toman su fuerza de él, y nadie es
justificado si primero no las domina, y las domina el que se inclina a la prudencia y
la fe, entonces el cuerpo se somete a la Ley de Dios; pues la prudencia es la Ley de
Dios. De suerte que el apóstol no dijo que la carne no se somete al bien, sino la
intención de la carne, quitando de ella, por así decir, la propensión a la
intemperancia, así como también la inclinación del alma a la iniquidad. En su
ardua lucha por purgar hasta la intemperancia de la glotonería, enseñando que hay
que eliminar tales deseos y placeres y reprobando a los que creen que la molicie y
el lujo son vida – aquellos que `consideran al vientre un dios´572 <y dicen>
`Comamos y bebamos, que mañana moriremos´573, como voraces animales que se
ocupan solamente del alimento y las comidas – dice: `Los alimentos son para el
vientre y el vientre es para los alimentos; pero tanto a uno como a los otros los
anulará Dios´574, y agregó: `Pero el cuerpo no es para la fornicación, sino para el
Señor, y el Señor es para el cuerpo. Y Dios, que levantó al Señor, también nos
levantará por su poder. ¿O no sabéis que nuestros miembros son miembros de
Cristo? ¿Tomaré los miembros de Cristo y los haré miembros de una prostituta?
¡De ninguna manera! ¿O no sabéis que el que se une a una prostituta es un cuerpo
[con ella]? Pues serán, dice, los dos una sola carne. Pero el que se une al Señor es
un espíritu [con Él]. Huid de la fornicación. Cualquier pecado que un hombre
cometiese está fuera del cuerpo. Pero el que fornica peca contra su propio cuerpo.
¿O no sabéis que vuestros cuerpos son templo del Espíritu Santo que está en
vosotros, el cual tenéis de Dios? No sois de vosotros mismos, pues fuisteis
comprados por un precio. Glorificad, pues, a Dios en vuestro cuerpo´575”.
53. Πρόσσχες γὰρ ὅτι ἐπειδὴ τὸ σῶμα τοὖτο δύναται τ῵ νόμῳ τοὖ Θεοὖ
<ὑποτάσσεσθαι> καὶ τὴν ἀθανασίαν ὑποδέξασθαι, ἐὰν καθαίροιτο τ῅ς
ἀκρασίας τῶν ὑπεκκαυμάτων, μὴ χραινόμενον ἀθέσμοις ὅλως οἴστρων
παρατριβαῖς, ὁ ἀπόστολος ταὖτα ἀπεφθέγξατο. Ποῖον γὰρ «τὸ κολλώμενον»
ἕτερον «τῆ πόρνῃ» καὶ πλησιάζον καὶ σὰρξ μετ' αὐτ῅ς κατὰ τὴν σύνερξιν τῶν
μελῶν καὶ τὴν κοινωνίαν μία γιγνόμενον παρὰ τοὖτο τὸ σῶμα τὸ ἔξω, δι' ο὘
ταὖτα πάντα πληροὖνται τὰ πρὸς μῖξιν καὶ ἔκκαυσιν ἁμαρτήματα; Ὅθεν καὶ
«Π᾵ν ἁμάρτημα ὃ ἐὰν ποιήσῃ ἄνθρωπος ἐκτὸς τοὖ σώματός ἐστιν, ὁ δὲ
πορνεύων εἰς τὸ ἴδιον σῶμα ἁμαρτάνει». Σὖφος μὲν γὰρ καὶ ἀπιστία καὶ θυμὸς
καὶ ὑπόκρισις ψυχ῅ς ἁμαρτήματα, πορνεία δὲ καὶ οἶστρος καὶ τρυφὴ σώματος·
μεθ' ὧν οὔτε ψυχὴ πρὸς ἀλήθειαν ἀναπτήσεται οὔτε σῶμα σωφροσύνης
ὑποταχθήσεται δόγμασιν, ἀλλὰ ἄμφω διολισθήσουσι τ῅ς βασιλείας τοὖ
Φριστοὖ. Καὶ τοίνυν εἰ τὰ σώματα ἡμῶν ἐν ἁγιασμ῵ διακρατούμενα «ναός ἐστι
τοὖ ἐν ἡμῖν οἰκοὖντος Πνεύματος», καὶ «ὁ Κύριος ἐν τ῵ σώματι», καὶ τὰ μέλη
τοὖ σώματος «μέλη Φριστοὖ», ὑποτάσσεται ἄρα τὸ σῶμα τ῵ νόμῳ τ῵ θείῳ καὶ
«κληρονομ῅σαι δύναται τὴν βασιλείαν τοὖ Θεοὖ». «Ὁ γὰρ ἐγείρας Φριστὸν ἐκ
νεκρῶν ζωοποιήσει» φησί «καὶ τὰ θνητὰ σώματα ὑμῶν διὰ τοὖ ἐνοικοὖντος
αὐτοὖ Πνεύματος ἐν ὑμῖν», «ἵνα τὸ θνητὸν τοὖτο ἐνδύσηται τὴν ἀθανασίαν καὶ
τὸ φθαρτὸν τὴν ἀφθαρσίαν, εἰς νῖκός τε καταποθῆ ὁ θάνατος». Οὐ γὰρ περὶ
ἄλλου διελάμβανεν καθ' ἡμ᾵ς ἐνταὖθα σώματος ὁ ἀπόστολος, ἀλλὰ περὶ
τούτου τοὖ ἀποθνῄσκοντος καὶ νεκρουμένου, δι' ο὘ καὶ πορνεὖσαι καὶ ἄλλως
ἁμαρτ῅σαι δυνατόν.
54. ᾿Εὰν δὲ διαφορὰν εἶναι σώματος πρὸς σάρκα ὑποτοπάζωσιν (ἵνα δὴ καὶ
ταὖτα αὐτοῖς ἐπιτρέψωμεν λογικεύεσθαι) καὶ σῶμα μὲν ἄλλο νομίζοιεν, οἷον
αὐτ῅ς τ῅ς ψυχ῅ς <τὸ ἴδιον>, ὃ μὴ βλέπεται, σάρκα δὲ τοὖτο τὸ ἔξω τὸ
βλεπόμενον, λεκτέον, ὡς οὐ μόνον ὁ Παὖλος καὶ οἱ προφ῅ται σῶμα
γιγνώσκουσι τὴν σάρκα ὀνομάζεσθαι ταύτην, ἀλλὰ καὶ ἄλλοι <ἔξωθεν>
φιλόσοφοι, παρ' οἷς δὴ μάλιστα καὶ ἡ τῶν ὀνομάτων ἀκρίβεια παρατετήρηται.
΢ὰρξ γὰρ ὅλως, εἰ βούλονται καὶ περὶ τούτων ἐπιστημόνως ἐπισκέψασθαι, π᾵ς
ὁ ὄγκος ο὘τος τοὖ σκηνώματος ἡμῶν κυρίως οὐ λέγεται, ἀλλά τι μέρος τοὖ
ὅλου, καθάπερ ἥ ὀστ᾵ ἥ νεὖρα ἥ φλέβες, σῶμα δὲ τὸ ὅλον. Ὅθεν καὶ ἰατροί, οἳ
δὴ καὶ περὶ φύσεως σωμάτων ἀκριβῶς διειλήφασι, σῶμα γιγνώσκουσι τοὖτο τὸ
βλεπόμενον. Ἀλλὰ καὶ ὁ Πλάτων καὶ αὐτὸ τοὖτο <τὸ σῶμα> σῶμα καὶ αὐτὸς
ἐπίσταται. Ἐν γοὖν τ῵ Υαίδωνι ὁ ΢ωκράτης «Ἄρα μὴ ἄλλο τι τὸν θάνατον
ἡγούμεθα εἶναι» ἔφη «ἥ <τὴν> τ῅ς ψυχ῅ς ἀπὸ τοὖ σώματος ἀπαλλαγήν»; Καὶ
εἶναι τοὖτο <τὸ> τεθνάναι, χωρὶς μὲν ἀπὸ τ῅ς ψυχ῅ς ἀπαλλαγὲν αὐτὸ καθ'
ἑαυτὸ τὸ σῶμα γεγονέναι, χωρὶς δὲ τὴν ψυχὴν <ἀπὸ> τοὖ σώματος;
53. “Fíjate que el apóstol declaró estas cosas porque este cuerpo se puede
<someter> a la Ley de Dios y alcanzar la inmortalidad, si se purificase de las cosas
que estimulan la intemperancia, sin mancharse con los ilícitos impulsos de las
pasiones. Pues, ¿qué otra cosa `se une a una prostituta´ y, al tener relaciones con
ella, se vuelve una sola carne por la unión y la comunión de los miembros sino este
cuerpo externo, por medio del cual se llevan a cabo todos estos pecados relativos a
la unión sexual y la excitación? Por esta causa [dijo]: `Cualquier pecado que un
hombre cometiese está fuera del cuerpo, pero el que fornica peca contra su propio
cuerpo´. El orgullo, la incredulidad, la cólera y la hipocresía son pecados del alma,
pero la fornicación, la pasión y la molicie lo son del cuerpo; con ellos el alma no
podrá remontarse hacia la verdad ni el cuerpo someterse a las enseñanzas de la
prudencia, sino que ambos serán apartados del reino de Cristo. Pues bien, si
nuestros cuerpos `son templo del Espíritu que habita en nosotros´ cuando se
mantienen en santidad, y `El Señor está en el cuerpo´, y los miembros del cuerpo
son `miembros de Cristo´, entonces el cuerpo se puede someter a la Ley divina y
`puede heredar el reino de Dios´. Dice: `El que levantó a Cristo de los muertos
vivificará también vuestros cuerpos mortales por medio de su Espíritu que habita
en vosotros´576, `para que esto mortal sea revestido de inmortalidad y lo corruptible
de incorrupción, y la muerte sea devorada en victoria´577. Pues el apóstol no nos
estaba hablando aquí acerca de otro cuerpo, sino de éste que perece y se muere,
por medio del cual se puede fornicar y cometer otros pecados”.
54. “Pero si conjeturaran que hay una diferencia del cuerpo con respecto a la
carne (les permitiremos también hacer esta suposición para arribar a la conclusión)
y pensaran que `cuerpo´ es algo distinto, <una propiedad> que no se ve del alma
misma – por así decir –, pero `carne´ es este [cuerpo] externo que se puede ver, hay
que decirles que no sólo Pablo y los profetas reconocen que a esta carne se le llama
`cuerpo´, sino también otros filósofos <paganos>, quienes han observado con el
mayor cuidado la precisión de las palabras. En resumen, si quieren examinar
científicamente estos temas, `carne´ no puede aplicarse correctamente a toda la
amplitud de este nuestro tabernáculo sino solamente a una parte del todo, como
los huesos, los nervios y las venas, pero el conjunto es `cuerpo´. Por lo cual también
los médicos, que han explicado minuciosamente la naturaleza de los cuerpos,
reconocen que éste que se ve es `cuerpo´. También Platón mismo considera
`cuerpo´a este mismo <cuerpo>. En efecto, en el Fedón Sócrates dijo: `¿Acaso
pensamos que la muerte es otra cosa que <la> separación del alma del cuerpo? ¿Y
el estar muerto es esto, cuando el cuerpo ha comenzado a existir separadamente
por sí mismo después de la separación del alma, y el alma separadamente del
cuerpo?´578.
Ὁ γάρ τοι Μωϋσ῅ς ὁ μακάριος (ἥκομεν γὰρ καὶ ἐπὶ τὰς κυριακὰς ἤδη Γραφάς)
οὐ σῶμα τοὖτο ὀνομάζειν ἐπίσταται, ὃ βλέπομεν· «Καὶ πλυνεῖ τὰ ἱμάτια»
λέγων ἐν τοῖς καθαρισμοῖς ὁ ἐπιψαύσας τοὖ ἀκαθάρτου «καὶ λούσεται τὸ
σῶμα ὕδατι» «καὶ ἀκάθαρτος ἔσται ἕως ἑσπέρας»; Σί δὲ καὶ ὁ ᾿Ιώβ; Οὐ σῶμα
ἐπίσταται καὶ αὐτὸς τοὖτο τὸ νεκρούμενον καλεῖν, «Υύρεται δέ μου τὸ σῶμα ἐν
σαπρίᾳ σκωλήκων» λέγων; Ἀλλὰ καὶ ὁ ΢ολομῶν ὅτι «Εἰς κακότεχνον ψυχὴν
οὐκ εἰσελεύσεται σοφία, οὐδὲ κατοικήσει ἐν σώματι καταχρέῳ ἁμαρτίας». Καὶ
ἐν τ῵ Δανιὴλ ἐπὶ τῶν μαρτύρων «Οὐκ ἐκυρίευσεν αὐτῶν τὸ πὖρ τοὖ σώματος»
λέγεται, «καὶ ἡ θρὶξ τ῅ς κεφαλ῅ς αὐτῶν οὐκ ἐφλογίσθη». Καὶ ὁ Κύριος ἐν τ῵
Εὐαγγελίῳ «Διὰ τοὖτο λέγω ὑμῖν· μὴ μεριμν᾵τε τί φάγητε ἥ τί ἐνδύσησθε. Οὐχὶ
ἡ ψυχὴ πλεῖόν ἐστι τ῅ς τροφ῅ς καὶ τὸ σῶμα τοὖ ἐνδύματος;» Καὶ ὁ ἀπόστολος
δὲ «Μὴ οὗν βασιλευέτω ἡ ἁμαρτία ἐν τ῵ θνητ῵ ὑμῶν σώματι» λέγων, σῶμα
γινώσκειν τοὖτο ὃ περικείμεθα συνίστησιν, καὶ πάλιν «Εἰ δὲ τὸ Πνεὖμα τοὖ
ἐγείραντος ᾿Ιησοὖν οἰκεῖ ἐν ὑμῖν, ὁ ἐγείρας Φριστὸν ἐκ νεκρῶν ζωοποιήσει καὶ
τὰ θνητὰ σώματα ὑμῶν» καὶ πάλιν «Ἐὰν εἴπῃ ὁ πούς· ὅτι οὐκ εἰμὶ χείρ, οὐκ εἰμὶ
ἐκ τοὖ σώματος, οὐ παρὰ τοὖτο οὐκ ἔστιν ἐκ τοὖ σώματος», καὶ πάλιν «Καὶ μὴ
ἀσθενήσας ᾿Αβραὰμ τῆ πίστει οὐ κατενόησε τὸ ἑαυτοὖ σῶμα νενεκρωμένον».
Καὶ πάλιν «Σοὺς γὰρ ἅπαντας ἡμ᾵ς φανερωθ῅ναι δεῖ ἔμπροσθεν τοὖ βήματος
τοὖ Φριστοὖ, ἵνα κομίσηται ἕκαστος τὰ διὰ τοὖ σώματος πρὸς ἃ ἔπραξε», καὶ
πάλιν «Αἱ μὲν ἐπιστολαὶ βαρεῖαι καὶ ἰσχυραί, ἡ δὲ παρουσία τοὖ σώματος
ἀσθενής», καὶ πάλιν «Οἶδα ἄνθρωπον ἐν Φριστ῵ πρὸ ἐτῶν δεκατεσσάρων, εἴτε
ἐν σώματι οὐκ οἶδα εἴτε ἐκτὸς τοὖ σώματος οὐκ οἶδα» καὶ πάλιν «Οὕτως
ὀφείλουσιν οἱ ἄνδρες ἀγαπ᾵ν τὰς ἑαυτῶν γυναῖκας, ὡς τὰ ἑαυτῶν σώματα»,
καὶ πάλιν «Αὐτὸς δὲ ὁ Θεὸς τ῅ς εἰρήνης ἁγιάσαι ὑμ᾵ς ὁλοτελεῖς, καὶ
ὁλόκληρον ὑμῶν τὸ πνεὖμα καὶ ἡ ψυχὴ καὶ τὸ σῶμα ἀμέμπτως ἐν τῆ παρουσίᾳ
τοὖ Κυρίου ἡμῶν ᾿Ιησοὖ Φριστοὖ τηρηθείη». Οἱ δέ, ἀσφαλῶς οὐ νοήσαντες
τούτων οὐδέν, ἐν σάλῳ καὶ ταραχῆ φέρεσθαι τὸν ἀπόστολον ὑπέλαβον, ὡς
στάσιν αὐτοὖ τὰς διανοήσεις τῶν λόγων καὶ ἕδραν οὐκ ἐχούσας, ἀλλὰ
ἀναπλεούσας ἄνω καὶ κάτω καὶ ὁμιλούσας παλίμφημα, ὁτὲ μὲν τὴν σάρκα
ἀνίστασθαι, ὁτὲ δὲ οὐκ ἀνίστασθαι.
55. ῞Οθεν ἵνα μὴ παραλειφθῆ τῶν προταθέντων μηδὲ ἕν, ὅπως τελε<ί>ως
ἐκτέμνωμεν <τὴν> ὕδραν, εἰς τὸ προκείμενον πάλιν ἐπανελεύσομαι· ἐφεξ῅ς
γάρ, καθάπερ ὑπεσχόμην, καὶ τὰ ἄλλα ἃ προσαποροὖσι κεφάλαια θεὶς καὶ ἃ
χρὴ πρὸς αὐτὰ λέγεσθαι ἀποδείξας, ἀκόλουθα παραστήσω αὐτὸν καὶ
σύμφωνα εἰς τὴν περὶ τ῅ς ἀναστάσεως τ῅ς σαρκὸς πίστιν καὶ αὐτὰ εἰρηκότα.
Ἴδωμεν δὴ οὗν ἃ τὸ πρῶτον εἰς τὸν ἀπόστολον προήχθημεν εἰπεῖν.
¿El bienaventurado Moisés (venimos ahora a las Escrituras del Señor) no supo
llamar `cuerpo´ a éste que se ve, diciendo en [los preceptos relativos] a las
purificaciones que el que haya tocado algo inmundo: `Y lavará los vestidos, y
bañará el cuerpo con agua, y será impuro hasta la tarde´579? ¿Y qué también de Job?
¿No supo también él llamar `cuerpo´a esto que muere diciendo: `Mi cuerpo está
cubierto por la podredumbre de los gusanos´580? También Salomón [dice]: `La
sabiduría no entrará en un alma que obra con maldad, ni morará en un cuerpo
sumido en el pecado´581. Y en [el libro de] Daniel dice sobre los mártires: `El fuego
no tuvo poder sobre sus cuerpos, y el cabello de sus cabezas no se chamuscó´582.
También el Señor dijo en el Evangelio: `Por esto os digo: No os preocupéis por qué
comeréis o qué vestiréis. ¿No es la vida más que el alimento y el cuerpo más que el
vestido?´583. Y el apóstol, al decir: `No reine el pecado en vuestro cuerpo mortal´584,
confirma que por `cuerpo´ entiende este [cuerpo] del cual estamos investidos; y de
nuevo: `Si el Espíritu que levantó a Cristo de los muertos vive en vosotros, el que
levantó a Cristo de los muertos vivificará también vuestros cuerpos mortales´585, y
otra vez: `Si el pie dijera: porque no soy mano, no soy [parte] del cuerpo, no por
eso no es [parte] del cuerpo´586; y también: `Y Abraham no se debilitó en la fe ni
consideró su propio cuerpo como muerto´587. Nuevamente [dice]: `Pues es
necesario que todos nosotros nos presentemos delante del tribunal de Cristo, para
que cada uno reciba según lo que hubiere hecho por medio del cuerpo´588; y
también: `Las cartas son imponentes y fuertes, pero la presencia de cuerpo es poco
impresionante´589; y otra vez: ` Conozco a un hombre en Cristo que hace catorce
años – si en el cuerpo no lo sé, si fuera del cuerpo no lo sé´590; de nuevo: `Así los
esposos deben amar a sus esposas, como a sus propios cuerpos´ 591; y también: `Y
que el mismo Dios de paz os santifique por completo; y que todo vuestro ser,
espíritu, alma y cuerpo, sea preservado irreprensible para la venida de nuestro
Señor Jesucristo´592. Pero ellos seguramente no entendieron nada de esto, creyendo
que el apóstol se conducía agitada y confusamente, como si el hilo de pensamiento
de sus palabras no tuviera estabilidad ni fundamento, sino que navegara arriba y
abajo y dijera cosas discordantes, unas veces que la carne ha de resucitar, otras
veces que no ha de resucitar”.
55. “Por lo cual, a fin de no omitir ninguna de sus proposiciones de modo
que cortemos completamente <a la> hidra, volveré nuevamente al tema propuesto;
a continuación, como declaré, voy a exponer no sólo las otras cuestiones
principales que ponen en duda sino que también mostraré cómo es necesario
responder a ellas, y plantearé que mi adversario ha dicho cosas que son ellas
mismas consecuentes y concordantes con la fe acerca de la resurrección de la carne.
Veamos, pues, lo que fui llevado a decir del apóstol al principio.
Σὸ γάρ «Ἐγὼ δὲ ἔζων» λεχθὲν αὐτ῵ «χωρὶς νόμου ποτέ» ἄνω τὴν ἐν τ῵
παραδείσῳ, καθάπερ ἐξ ἀρχ῅ς ὑπεθέμεθα, πρὸ τ῅ς ἐντολ῅ς, οὐκ ἐκτὸς
σώματος, ἀλλὰ μετὰ σώματος ἡμῶν ἐν τοῖς πρωτοπλάστοις διαγωγὴν
παρεγγυᾶ, ἐπειδὴ πρὸ τοὖ δοθ῅ναι τὴν ἐντολὴν «χοὖν ὁ Θεὸς ἀπὸ τ῅ς γ῅ς
λαβὼν ἔπλασε τὸν ἄνθρωπον». Ἐκτὸς δὲ ἐπιθυμίας διήγομεν, οὐ γινώσκοντες
ὅλως ἐπιθυμίας ἀλόγου προσβολάς, βιαζομένης ἡμ᾵ς ἑλκτικαῖς ἡδονῶν
περιαγωγαῖς πρὸς ἀκρασίαν. Σὸ γὰρ μὴ ἔχον διορισμὸν καθ' ὃν δεῖ
πολιτεύεσθαι μηδὲ ἐξουσίαν αὐτοδέσποτον λογισμοὖ, ποίῳ χρ῅σθαι αἱρεῖται
πολιτεύματι, ἵνα δικαίως ἥ τιμηθῆ ἥ ψεχθῆ, ἀνυπεύθυνον παντὸς λεκτέον
ὑπάρχειν τοὖτο ἐγκλήματος, ὅτι μὴ δύναται τούτων ἐπιθυμ῅σαι ὧν μὴ
κεκώλυται. Κἅν ἐπιθυμήσῃ δέ, οὐκ αἰτιαθήσεται. Σὸ γὰρ ἐπιθυμ῅σαι οὐκ ἐπὶ
τῶν παρόντων καὶ ὑποκειμένων ἐν ἐξουσίᾳ πίπτει, ἀλλ' ἐπὶ τῶν παρόντων
μέν, μὴ ὄντων δὲ ἐν ἐξουσίᾳ. Πῶς γὰρ ο὘ μὴ κεκώλυταί τις μηδὲ ἐνδεής ἐστι,
τούτου ἐπιθυμεῖ καὶ ἐρᾶ; Ὅθεν διὰ τοὖτο
«Σὴν ἐπιθυμίαν οὐκ ᾔδειν», <ἔφη,> «εἰ μὴ ὁ νόμος ἔλεγεν, οὐκ ἐπιθυμήσεις».
Ἀκούσαντες γάρ «Ἀπὸ δὲ τοὖ ξύλου τοὖ γινώσκειν καλὸν καὶ πονηρόν, οὐ
φάγεσθε ἀπ' αὐτοὖ· ᾗ δ' ἅν ἡμέρᾳ φάγητε ἀπ' αὐτοὖ, θανάτῳ ἀποθανεῖσθε»,
τότε τὸ ἐπιθυμ῅σαι συνέλαβον καὶ ἐνεκίσσησαν. Οὐ γὰρ ὧν ἔχει καὶ ὧν
ἐξουσιάζει καὶ κέχρηται αὐτοῖς, ὁ ἐπιθυμῶν ἐπιθυμεῖ, ἀλλὰ ὧν κεκώλυται καὶ
ἀφῄρηται καὶ οὐκ ἔχει. Διὸ δὴ καλῶς «Σὴν ἐπιθυμίαν οὐκ ᾔδειν» ἐλέχθη, «εἰ μὴ
ὁ νόμος ἔλεγεν, οὐκ ἐπιθυμήσεις», ὃ δή ἐστιν, εἰ μὴ εἴρητο «Οὐ φάγεσθε ἀπ'
αὐτοὖ». Ἐντεὖθεν γὰρ ἐκτήσατο τόπον καὶ ἀφορμὴν εἰσελθεῖν εἰς τὸ διαπαῖξαί
με καὶ παρατρέψασθαι ἡ ἁμαρτία.
56. Δοθείσης γὰρ τ῅ς ἐντολ῅ς ἔσχε λαβὴν διὰ τ῅ς ἐντολ῅ς ὁ διάβολος
κατεργάσασθαι ἐν ἐμοὶ τὴν ἐπιθυμίαν, παρορμήσας με καὶ προσκαλεσάμενος
ἐντέχνως εἰς ὄρεξιν καταπεσεῖν τῶν κεκωλυμένων. «Φωρὶς γὰρ νόμου ἁμαρτία
νεκρά»· οἷον οὐ δοθείσης γὰρ οὐδὲ οὔσης οὐδέπω τ῅ς ἐντολ῅ς ἄπρακτος ἦν ἡ
ἁμαρτία· «Ἐγὼ δὲ ἔζων» ἀμέμπτως πρὸ τ῅ς ἐντολ῅ς, οὐκ ἔχων διορισμὸν καὶ
διαταγήν, καθ' ἣν ἔδει πολιτεύσασθαι, ἧς καὶ διολισθήσας ἁμαρτήσομαι.
«Ἐλθούσης δὲ τ῅ς ἐντολ῅ς ἡ ἁμαρτία ἀνέζησεν, ἐγὼ δὲ ἀπέθανον, καὶ ηὑρέθη
μοι ἡ ἐντολὴ ἡ εἰς ζωὴν αὕτη εἰς θάνατον», ὅτι μετὰ τὸ νομοθετ῅σαι τὸν Θεὸν
καὶ διαστείλασθαι ὃ ποιητέον καὶ μὴ ποιητέον, κατειργάσατο ἐν ἐμοὶ τὴν
ἐπιθυμίαν ὁ διάβολος. Ἡ γὰρ παραίνεσις τοὖ Θεοὖ καὶ παραγγελία ἡ δοθεῖσά
μοι αὕτη εἰς ζωὴν καὶ ἀφθαρσίαν, ἵνα πειθόμενος αὐτῆ καὶ κατ' αὐτὴν βιοὺς
ἀπήμονα καὶ μακαριστότατον δι' αἰῶνος καὶ ἀεὶ θάλλοντα πρὸς ἀθανασίαν
βίον ἔχω καὶ χαράν, ἀθετήσαντι αὐτὴν εἰς θάνατον ἀπέβη καὶ καταδίκην,
ἐπειδὴ ὁ διάβολος, ὃν ἁμαρτίαν νὖν οὕτως ἐκάλεσε διὰ τὸ δημιουργὸν αὐτὸν
ἁμαρτίας ὑπάρχειν καὶ εὑρετήν, διὰ τ῅ς ἐντολ῅ς ἀφορμὴν λαβὼν πρὸς
παρακοὴν ἐξηπάτησέ με καὶ ἀπατήσας ἀπέκτεινεν,
Como expusimos al comienzo, sus palabras: `En un tiempo yo vivía sin la Ley´593
indican el género de vida que en otro tiempo, antes del mandamiento, [teníamos]
en el paraíso en nuestros primeros padres, no privados de un cuerpo sino con un
cuerpo, puesto que `tomó Dios polvo de la tierra y formó al hombre´594 antes de dar
el mandamiento. Vivíamos libres de concupiscencia, sin conocer en absoluto las
acometidas del deseo irracional que, con las seductoras distracciones de los
placeres, nos fuerza a la intemperancia. Pues si alguien no tiene una pauta por la
cual le sea necesario conducirse ni la facultad de pensar por su propia cuenta, ¿qué
clase de vida debería escoger para ser justamente honrado o reprochado? Tal
persona debe ser declarada absuelta de toda acusación, porque no puede codiciar
lo que no está prohibido. Y aunque lo codiciase, no será culpado, pues el codiciar
no se aplica a las cosas que son accesibles y están a nuestro alcance, sino a las que
son accesibles pero no están al alcance. ¿Cómo podría alguien codiciar y desear lo
que no le está prohibido ni necesita? Por esto [Pablo] <dijo>: `No hubiera sabido lo
que es la codicia si la Ley no hubiera dicho: No codiciarás´595. Cuando [Adán y Eva]
escucharon: `Pero del árbol del conocimiento del bien y del mal no comerás; el día
que de él comieres, ciertamente morirás´596, en ese momento concibieron la codicia
y tomaron [el fruto]. Pues el que codicia no codicia las cosas que tiene, controla y
usa, sino las que le están prohibidas, restringidas o no tiene. Por lo cual bien dijo:
`No hubiera sabido lo que es la codicia si la Ley no hubiera dicho: No codiciarás´,
esto es, si no hubiera dicho: `No comerás de él´. De allí el pecado tomó ocasión y
pretexto para entrar a fin de burlarse de mí y corromperme”.
56. “Pues una vez que el mandamiento fue dado el diablo produjo en mí el
deseo por medio del mandamiento, animándome e incitándome sagazmente a
sucumbir al deseo de lo prohibido. `Pues sin la Ley el pecado está muerto´597; es
decir, el pecado estaba inactivo mientras el mandamiento no había sido dado y
todavía no existía. `Pero yo vivía´ irreprochablemente antes del mandamiento ya
que no tenía una regla o una ordenanza por el cual debiera vivir y cometiera
pecado al incumplirla. `Pero cuando vino el mandamiento el pecado revivió y yo
morí, y descubrí que este mandamiento que era para vida, a mí me fue para
muerte´598, porque después de que Dios dio la Ley y ordenó qué hacer y qué no
hacer, el diablo produjo en mí la concupiscencia. Aunque el consejo de Dios y el
precepto que me fue dado era para vida e incorruptibilidad, para que al obedecerlo
y vivir conforme a él tuviera una vida sin sufrimiento y de la mayor
bienaventuranza por la eternidad, creciendo siempre hacia la inmortalidad y el
gozo, cuando lo infringí resultó para muerte y castigo pues el diablo – al cual
[Pablo] en la presente ocasión llamó `pecado´ por ser el artífice e inventor del
pecado – tomando ocasión por medio del mandamiento me engañó para
desobediencia y, después de engañarme, me mató
ὑπεύθυνον τ῵ «ᾟ δ' ἅν ἡμέρᾳ φάγητε ἀπ' αὐτοὖ, θανάτῳ ἀποθανεῖσθε»
κατακρίματι γενέσθαι κατεργασάμενος. «Ὥστε ὁ μὲν νόμος ἅγιος καὶ ἡ ἐντολὴ
τοὖ Θεοὖ ἁγία καὶ δικαία καὶ ἀγαθή», ὅτι μὴ ἐπὶ τ῵ βλάψαι, ἀλλ' ἐπὶ τ῵ σῶσαι
ἐδόθη. Μὴ γὰρ οἰώμεθα ὅλως ἀνωφελές τι ποιεῖν ἥ βλαβερὸν τὸν Θεόν. Σί οὗν;
«Σὸ ἀγαθὸν ἐμοὶ ἐγένετο θάνατος», ὃ τοὖ μεγίστου ἐμοὶ ὡς αἴτιον ἐσόμενον
ἀγαθοὖ νομοθέτημα ἐδόθη; «Μὴ γένοιτο». Ὅτι μὴ ἡ ἐντολὴ τοὖ Θεοὖ εἰς τὸ
καταδουλωθ῅ναί με ἐγένετο τῆ φθορᾶ καὶ ἐναπομάξασθαι κ῅ρας ὀλέθρου
αἰτία, ἀλλ' ὁ διάβολος, ἵνα φανερωθῆ διὰ τοὖ ἀγαθοὖ τὸ κακὸν ἐμοὶ
κατασκευάσας, ἵνα γένηται καὶ ἐλεγχθῆ «καθ' ὑπερβολὴν» ὁ εὑρετὴς καὶ
τέκτων τ῅ς ἁμαρτίας «ἁμαρτωλός» καὶ διορισθῆ ἀπὸ τοὖ καλοὖ ὁ τἀναντία τ῅ς
ἐντολ῅ς τοὖ Θεοὖ <κακῶς> ἐπιτροπεύσας. «Οἴδαμεν γὰρ ὅτι ὁ νόμος ἐστὶ
πνευματικός», διὸ καὶ οὐδὲν αἴτιος βλάβης οὐδενί· πόρρω γὰρ ἐπιθυμίας
ἀλόγου καὶ ἁμαρτίας ἐσκήνωται τὰ πνευματικά. «Ἐγὼ δὲ σάρκινός εἰμι,
πεπραμένος ὑπὸ τὴν ἁμαρτίαν», οἷον· ἐγὼ δὲ σάρκινος ὢν καὶ ἐν μέσῳ τοὖ
πονηροὖ καὶ ἀγαθοὖ κατασταθεὶς ὡς αὐτεξούσιος, ἵν' ἐπ' ἐμοὶ <τὸ> ἑλέσθαι ὃ
βούλομαι ᾖ («Σέθεικα» γάρ φησι «πρὸ προσώπου σου τὴν ζωὴν καὶ τὸν
θάνατον»), νεύσας πρὸς τὸ παρακοὖσαι μὲν τοὖ πνευματικοὖ νόμου οἷον τ῅ς
ἐντολ῅ς, ὑπακοὖσαι δὲ τοὖ ὑλικοὖ οἷον τοὖ ὄφεως τ῅ς συμβουλίας, πέπραμαι
διὰ τὴν τοιαύτην αἵρεσιν, πεσὼν ὑπὸ ἁμαρτίαν, τ῵ διαβόλῳ. Ὅθεν ἐντεὖθεν
πολιορκ῅σάν με τὸ κακὸν καὶ ἐνιζάνει καὶ ἐμπολιτεύεται εἰσοικισθὲν ἐν τῆ
σαρκί μου, καθάπερ κηφὴν ἐν κηρίῳ μελίσσης περιποτώμενος πολλάκις περὶ
αὐτὸ καὶ βομβῶν, δίκης ἐπιτεθείσης μοι τὴν ἐντολὴν ἀθετήσαντι πραθ῅ναι τ῵
κακ῵. Διὸ καί «Οὐ γινώσκω ὃ κατεργάζομαι», λογιζόμενος ὃ μὴ θέλω· τὸ γὰρ ὃ
κατεργάζομαι οὐ γινώσκω, καὶ «ποιῶ ὃ μισῶ» λεγόμενον οὐκ ἐπὶ τοὖ
τελεσιουργ῅σαι τὸ φαὖλον καὶ δρ᾵σαι παραληπτέον, ἀλλ' ἐπὶ τοὖ μόνον
ἐνθυμηθ῅ναι, λογισμῶν ἀνοικείων ἡμῖν προσιπταμένων πλεονάκις καὶ
ἐμφανταζόντων ἡμ᾵ς πρὸς ἃ μὴ θέλομεν, τ῅ς ψυχ῅ς τοῖς λογισμοῖς περὶ
πολλὰ περιαγομένης.
57. Οὐ γὰρ ἐφ' ἡμῖν ὅλως τὸ ἐνθυμεῖσθαι ἥ μὴ ἐνθυμεῖσθαι κεῖται τὰ ἄτοπα,
ἀλλὰ τὸ χρ῅σθαι ἥ μὴ χρ῅σθαι τοῖς ἐνθυμήμασι. Κωλὖσαι μὲν γὰρ μὴ
ἐμπίπτειν εἰς ἡμ᾵ς τοὺς λογισμοὺς οὐ δυνάμεθα, πρὸς δοκιμὴν ἡμῶν ἔξωθεν
εἰσπνεομένους, μὴ πεισθ῅ναι μέντοι ἥ μὴ χρ῅σθαι αὐτοῖς δυνάμεθα. Ἐπεὶ πῶς
ὁ ἀπόστολος τὸ μὲν κακὸν οὐχ ἥκιστα ᾧ ἀπηρέσκετο ἐποίει, τὸ δὲ καλὸν ᾧ
ἠρέσκετο ἥκιστα, εἰ μὴ περὶ τῶν ὀθνείων ἐνθυμημάτων ἔλεγεν, ἃ
ἐνθυμούμεθα ἔσθ' ὅτε καὶ μὴ βουλόμενοι, ἐξ οἵας οὐ γινώσκοντες αἰτίας; Ἃ
ἀνατρέπεσθαι χρὴ καὶ ἐπιστομίζεσθαι, ἵνα μὴ εὐρυνόμενα τῶν περάτων
κρατήσωσι τ῅ς ψυχ῅ς. Ἀμήχανον γὰρ τούτων ἐνευκαιρούντων ἐν ἡμῖν
ἐπανατεῖλαι τὸ ἀγαθόν. Ὀρθῶς ἄρα «Ὃ γὰρ κατεργάζομαι οὐ γινώσκω»
ἔλεγεν, «οὐ γὰρ ὃ θέλω πράσσω, ἀλλ' ὃ μισῶ, τοὖτο ποιῶ».
y consiguió hacerme culpable de la sentencia: `El día que de él comieres,
ciertamente morirás´599. `De manera que la Ley es santa y el mandamiento de Dios
es santo, justo y bueno´600, porque no fue dado para dañar sino para salvar. ¡No
pensemos en absoluto que Dios puede hacer algo dañino o perjudicial! ¿Qué, pues?
¿`Lo que es bueno para mí´ – el mandamiento que me fue dado para que fuera la
más grande causa de bien – `se convirtió en muerte? ¡De ninguna manera!´ 601.
Porque el mandamiento de Dios no fue la causa de haberme esclavizado a la
corrupción y de imprimir un destino de destrucción, sino el diablo, a fin de que
quedara claro que me había preparado lo malo por medio de lo bueno, para que el
inventor y constructor del pecado se volviera `en extremo pecaminoso´ y fuera
expuesto [como tal], y el que dirige <con maldad> lo que se opone al mandamiento
de Dios sea distinguido del bien. `Pues sabemos que la Ley es espiritual´602, y por
eso no puede ser causa de daño para nadie; las cosas espirituales residen muy lejos
del deseo irracional y del pecado. `Pero yo soy carnal, vendido al pecado´603, es
decir, puesto que soy carnal y he sido colocado en medio del mal y del bien como
un ser con libre albedrío para que dependa de mí <el> elegir lo que quiero (pues [la
Escritura] dice: `He puesto delante de ti la vida y la muerte´604), al haber consentido
desobedecer la ley espiritual – es decir el mandamiento – y obedecer la [ley]
material – esto es, el consejo de la serpiente –, al caer en pecado a causa de esta
elección he sido vendido al diablo. Por lo cual, después de sitiarme, el mal se
instala, hace su morada y vive en mi carne, como un abejorro que a menudo
revolotea y zumba alrededor de una colmena, pues por haber infringido el
mandamiento me fue impuesto como castigo ser vendido al mal. Por lo cual
también [dice]: `No entiendo lo que hago´605 cuando pienso en lo que no quiero
hacer; pues las expresiones `No entiendo lo que hago´ y `Hago lo que aborrezco´
no se deben entender como el llevar a cabo una mala acción, sino tan sólo el
pensarla, pues los pensamientos inadecuados nos vienen a menudo y nos hacen
imaginar lo que no queremos, ya que el alma se confunde mucho con estos
pensamientos”.
57. “El desear o no desear las cosas inconvenientes no depende enteramente
de nosotros, pero sí el llevar o no a la práctica a las cosas deseadas. No podemos
evitar que los pensamientos nos sobrevengan, ya que son inspirados desde el
exterior para probarnos, pero ciertamente podemos no obedecerlos o ponerlos en
práctica. ¿Cómo hizo el apóstol el mal, lo que menos deseaba, en vez del bien que
más deseaba, a no ser que se refiriera a los pensamientos impropios que, por
alguna razón desconocida, a veces pensamos sin quererlo? Es necesario destruirlos
y refrenarlos para que no se extiendan y dominen hasta el límite del alma, pues
mientras éstos la ocupen es imposible que el bien surja en nosotros. Así pues, dijo
correctamente: `Pues no entiendo lo que hago; porque no hago lo que quiero, sino
que lo que aborrezco, eso hago´606.
Θέλομεν γὰρ τὰ μὴ προσήκοντα καὶ ἃ μὴ θέμις μηδ' ἐνθυμεῖσθαι, ἐπειδὴ τοὖτο
ἀγαθὸν τέλειον, μὴ μόνον τοὖ ποι῅σαι αὐτὸ ἐγκρατεύεσθαι, ἀλλὰ καὶ τοὖ
ἐνθυμηθ῅ναι. Καὶ ὃ θέλομεν, τοὖτο ἀγαθὸν οὐ γίγνεται, ἀλλ' ὃ οὐ θέλομεν,
πονηρόν. Ἐπιφοιτῶσι γὰρ ἐπὶ τὴν καρδίαν ἡμῶν καὶ ἐπιβαίνουσιν καὶ μὴ
βουλομένων ἡμῶν πολλάκις μυρία τε περὶ μυρίων <ἐνθυμήματα,> περιεργίας
ἡμ᾵ς καὶ φιλοπραγμοσύνης ἀλόγου πιμπλάντα. Διὸ τὸ μὲν θέλειν αὐτὰ μὴ
ἐνθυμεῖσθαι παράκειται, τὸ δὲ κατεργάζεσθαι εἰς τὸ ἀφανίσαι, ἵνα μὴ καὶ
αὗθις περὶ τὸν λογισμὸν ἀνέλθωσιν, <οὔ,> ὅτι μὴ κεῖται τοὖτο ἐφ' ἡμῖν, ὡς
ἔφην, ἀλλὰ τὸ χρήσασθαι μόνον αὐτοῖς πως ἥ μὴ χρήσασθαι. Ὡς εἶναι τὸν
νοὖν τοιοὖτον τοὖ ὆ητοὖ «Οὐ γὰρ ὃ θέλω ποιῶ ἀγαθόν»· θέλω γὰρ μὴ
ἐνθυμεῖσθαι ἃ βλάπτει με, ἐπειδὴ τοὖτο ἀγαθὸν πανάμωμον, κατὰ τὸ
λεγόμενον «Ἄνευ ψόγου τετυγμένον χερσί τε καὶ νόῳ τετράγωνον». Καὶ τοὖτο
μέν «Ὃ θέλω ἀγαθὸν οὐ ποιῶ, ὃ δὲ μὴ θέλω κακὸν πράσσω»· οὐ θέλω
ἐννοεῖσθαι καὶ ἐννοοὖμαι ὅσα μὴ θέλω. Καὶ ἐπισκέψασθαι <δεῖ> εἰ μὴ διὰ
ταὖτα αὐτὰ καὶ ὁ Δαυὶδ ἐνετύγχανε τ῵ Θε῵, δυσχεραίνων ἐπὶ τ῵ λογίζεσθαι
καὶ αὐτὸν ἃ μὴ ἤθελεν· «Ἀπὸ τῶν κρυφίων μου καθάρισόν με καὶ ἀπὸ
ἀλλοτρίων φεῖσαι τοὖ δούλου σου. Ἐὰν μή μου κατακυριεύσωσι, τότε ἄμωμος
ἔσομαι καὶ καθαρισθήσομαι ἀπὸ ἁμαρτίας μεγάλης». Καὶ αὐτὸς δὲ ὁ
ἀπόστολος ἐν ἑτέρῳ «Λογισμοὺς καθαιροὖντες καὶ π᾵ν ὕψωμα ἐπαιρόμενον
κατὰ τ῅ς γνώσεως τοὖ Θεοὖ, καὶ αἰχμαλωτίζοντες π᾵ν νόημα εἰς τὴν ὑπακοὴν
τοὖ Φριστοὖ».
58. Εἰ δέ τις ὁμόσε τ῵ λόγῳ ἰέναι τολμῶν ἀποκρίνοιτο ὡς ἄρα διδάσκει ὁ
ἀπόστολος ὡς οὐ μόνον ἐν τ῵ λογίζεσθαι τὸ κακὸν ὃ μισοὖμεν καὶ ὃ οὐ
θέλομεν πράσσομεν, ἀλλὰ καὶ ἐν τ῵ ποιεῖν αὐτὸ καὶ κατεργάζεσθαι, διὰ τό
«Οὐ γὰρ ὃ θέλω ποιῶ» λελέχθαι «ἀγαθόν, ἀλλ' ὃ οὐ θέλω κακόν, τοὖτο
πράσσω», ἀξιώσομέν που, εἰ ἀληθ῅ λέγει ὁ ταὖτα λέγων, διασαφ῅σαι τί ἦν τὸ
κακόν, ὃ ἐμίσει ὁ ἀπόστολος καὶ ὃ οὐκ ἐβούλετο μὲν ποιεῖν, ἐποίει δέ, καὶ <τὸ>
ἀγαθόν, ὃ ἐβούλετο μὲν ποιεῖν, οὐκ ἐποίει δέ, ἀλλὰ ἀντιστρόφως ὁσάκις μὲν
ἤθελε ποι῅σαι τὸ ἀγαθόν, τοσαυτάκις οὐ τὸ ἀγαθὸν ὃ ἤθελεν, ἀλλὰ τὸ
πονηρὸν ὃ μὴ ἤθελεν ἐποίει. Ἄρα γὰρ οὐ θέλων εἰδωλολατρεῖν ἀλλὰ
θεολατρεῖν, ὃ μὲν ἤθελε θεολατρεῖν οὐκ ἠδύνατο, ὃ δὲ μὴ ἤθελεν
εἰδωλολατρεῖν ἠδύνατο, ἥ σωφρονεῖν μὲν ὃ ἤθελεν οὐκ ἐποίει, ἀκολασταίνειν
δὲ ὃ ἤχθετο ἐποίει; Καὶ συλλήβδην κραιπαλ᾵ν, ἀλλὰ ἀσωτεύεσθαι καὶ
θυμοὖσθαι, ἀδικεῖν καὶ τὰ ἄλλα ὅσα πονηρίας ἔργα, ἃ μὴ ἤθελε μὲν ἐποίει, ἃ
δὲ ἤθελε, δικαιοσύνην καὶ ὁσιότητα, οὐκ ἐποίει; Καὶ μὴν αὐτὸς ἐν ταῖς
ἐκκλησίαις προτροπάδην ἐξεγείρων πάντας εἰς τὸ μὴ ἀνομεῖν οὐ μόνον τοὺς
ποιοὖντας καὶ ἐπιτηδεύοντας τὰ ἄτοπα ὀλέθρῳ τηρεῖσθαι καὶ ὀργῆ παρεγγυᾶ,
ἀλλὰ καὶ τοὺς συνευδοκοὖντας αὐτοῖς εἰς ταὖτα, ἀμιγὲς ἁμαρτίας ἐν ἡμῖν τὸ
δίκαιον ἀσκεῖσθαι διαμιλλώμενος. Π᾵ν γὰρ ἁμάρτημα καὶ ἐπιτήδευμα τὸ
συμπέρασμα κτ᾵ται διὰ τ῅ς σαρκός.
No queremos siquiera pensar en las cosas que no son convenientes ni conformes a
la moral, puesto que el perfecto bien no es sólo abstenerse de hacerlas sino incluso
de pensarlas. Y el bien que queremos no llega a realizarse, sino el mal que no
queremos. Multitud de <pensamientos> sobre infinidad [de cuestiones]
sobrevienen a nuestros corazones y frecuentemente nos invaden aunque no lo
queramos, llenándonos de vana curiosidad y necio entrometimiento. Por lo cual
somos capaces de querer no tener estos pensamientos, pero no de conseguir
erradicarlos para que no vuelvan a surgir otra vez en el pensamiento pues, como
dije, esto no está a nuestro alcance, sino tan sólo llevarlos o no a la práctica. Así, el
sentido de la expresión `No hago el bien que quiero´ es de tal manera: No quiero
pensar en lo que me perjudica, puesto que esto es irreprochablemente bueno,
conforme a lo dicho: `Hecho sin defecto, cuadrado de manos y de mente´ 607. Y `No
hago el bien que quiero, sino que hago el mal que no quiero´ [significa]: No quiero
pensarlo, pero pienso lo que no quiero. <Se debe> considerar si no es por esto
mismo que David, disgustado también él por pensar cosas que no quería, le pidió a
Dios: `Purifícame de los [errores] que me son ocultos y guarda a tu siervo de los
ajenos. Si no se enseñoreasen de mí, entonces seré irreprochable y estaré limpio de
gran pecado´608. Y en otro lugar el apóstol mismo [dice]: `Destruyendo
razonamientos y toda altivez que se alza contra el conocimiento de Dios, y
llevando cautivo todo pensamiento a la obediencia a Cristo´609.
58. “Pero si alguien se atreviese a hablar y replicase que en verdad el
apóstol enseña que hacemos el mal que aborrecemos y no queremos no sólo al
pensarlo sino también al hacerlo y ponerlo por obra efectivamente – puesto que ha
dicho: `No hago el bien que quiero, sino el mal que no quiero, eso hago´ – le
reclamaré, si el que expone estas cosas dice la verdad, que explique cuál era el mal
que el apóstol aborrecía y no quería hacer pero lo hacía, y [cuál era] <el> bien que
quería hacer pero no hacía sino que, al contrario, cuantas veces quería hacer el
bien, frecuentemente no hacía el bien que quería sino que hacía el mal que no
quería. ¿Acaso cuando no quería adorar a los ídolos sino a Dios, era incapaz de
adorar a Dios como quería pero podía adorar a los ídolos, que era lo que no
quería? ¿O no hizo lo que quería, que era vivir juiciosamente, pero hizo lo que le
molestaba, que era vivir licensiosamente? Resumiendo, ¿se emborrachó, vivió
desenfrenadamente, se encolerizó, actuó injustamente e hizo todas las demás obras
de maldad que no quería pero las que quería – practicar la justicia y la santidad –
no las hizo? Ciertamente cuando, en su esfuerzo porque la justicia se practique
entre nosotros sin mezcla de pecado, él exhorta encarecidamente a todos en las
iglesias a no vivir inicuamente, ordena que sean reservados para la destrucción y la
ira no sólo los que hacen perversidades y viven escandalosamente sino también los
que están de acuerdo con ellos en estas cosas. Pues la consumación de todo pecado
y estilo de vida se logra por medio de la carne.
Πολλάκις γοὖν ἐν ταῖς ἐπιστολαῖς ἀναφανδὸν αὐτὰ δὴ ταὖτα διδάσκων ἡμ᾵ς
ὑπεκτρέπεσθαι καὶ μισεῖν φησί «Μὴ πλαν᾵σθε· οὔτε πόρνοι οὔτε
εἰδωλολάτραι οὔτε μοιχοὶ οὔτε μαλακοὶ οὔτε ἀρσενοκοῖται οὔτε κλέπται οὔτε
πλεονέκται οὔτε μέθυσοι οὐ λοίδοροι οὐχ ἅρπαγες βασιλείαν Θεοὖ
κληρονομήσουσι»· καὶ τὸ κορυφαιότατον, εἰς τὸ παντάπασιν ἡμ᾵ς ἐκ παντὸς
ἀποδρ᾵ναι καὶ ἀποτινάξασθαι τὸ ἁμαρτάνειν προτρέπων «Μιμηταί μου»
ἀποφαίνεται «γίνεσθε, καθάπερ κἀγὼ Φριστοὖ». Οὕτως οὐ τὸ ποιεῖν ἃ μὴ
ἤθελε καὶ πράττειν ὑπέθετο τὰ προειρημένα, ἀλλὰ τὸ μόνον λογίζεσθαι· ἐπεὶ
πῶς ἅν ἦν μιμητὴς ἀκριβὴς τοὖ Φριστοὖ; Νυνὶ δὲ ἐπειδήπερ ἐμπίπτουσι
θηριώδεις πολλάκις λογισμοί, ἐπιθυμίας ἡμ᾵ς ἄλλοτε ἄλλως ἐμπιπλάντες καὶ
περιεργίας ἀλόγου,

ἠὙτε μυιάων ἀδινάων ἔθνεα πολλά,

ἔφη «Σὸ γὰρ ὃ οὐ θέλω, τοὖτο ποιῶ»· ἃ χρὴ τ῅ς ψυχ῅ς εὐθαρσῶς ἀποσοβεῖν,
μηδὲν ὅλως εἰς τὸ ποι῅σαι τὰ ὑπ' αὐτῶν ὑπηχούμενα νεύοντας. Ἵνα γὰρ
ἐγκριθῶμεν εἰς τὴν βασιλείαν τῶν οὐρανῶν, ἐν πάσαις ἡδοναῖς καὶ λύπαις
δοκιμασθέντες, εἰ μὴ μεταβαλλοίμεθα ἀλλὰ πανταχοὖ καθάπερ ἀκήρατος
χρυσὸς διὰ πυρὸς βασανιζόμενος οὐκ ἐξιστάμεθα τ῅ς οἰκείας ἀρετ῅ς,
συμβαίνει τοὖτο <τὸ> διοχλεῖσθαι τὸν νοὖν ὑπὸ πολλῶν. Ὅθεν δὴ γενναίως
ὥσπερ στρατιώτας ἀρίστους ἀντιπαρατάσσεσθαι δεῖ, οἳ ἐπειδὰν ὑπὸ τῶν
ἐχθρῶν αἴσθωνται πολιορκούμενοι, τοξείας οὐδὲν φροντίσαντες καὶ τῶν
ἄλλων αὐτῶν ἀκοντισμάτων, ὑπὲρ τοὖ σῶσαι τὴν πόλιν προθύμως ἐπ' αὐτοὺς
ἵενται, μηδὲν ἐλλείποντες σπουδ῅ς, ἔστ' ἅν τὸ στῖφος αὐτῶν εἰς φυγὴν
ἀνατρέψαντες ἀπώσωνται τῶν ὅρων ἔξω. Ὁρᾶς γὰρ ὡς οἱ λογισμοὶ διὰ τὴν
ἐνοικοὖσαν ἁμαρτίαν ἐν ἡμῖν ἔξωθεν ἐπισυνίστανται, καθαπερεὶ κύνες
λυσσῶντες ἥ ἄγριοι καὶ θρασεῖς λῃσταὶ καθ' ἡμῶν ἀεὶ παρορμώμενοι ὑπὸ τοὖ
τυράννου καὶ ἄρχοντος τ῅ς ἀδικίας, δοκιμάζοντος ἡμ᾵ς εἰ ἀνθίστασθαι αὐτοῖς
ἀρκοὖμεν καὶ ἀντιπαρατάσσεσθαι.
59. ῎Αγε οὗν, μή ποτε ὑπενδοὖσα ἁρπασθῆς, ὦ ψυχή, πρὸς αὐτῶν, καὶ οὐχ
ἕξομεν ὑπὲρ σοὖ δοὖναι λύτρα. «Σί γὰρ ἀντικατάλλαγμα δώσει, φησίν,
ἄνθρωπος τ῅ς ψυχ῅ς αὐτοὖ»; Καλὸν μὲν οὗν, εἰ μὴ εἴχομεν, ἦν ἅν καὶ
χαρμιώτατον, τοὺς ἀντιπράσσοντας ἡμῖν καὶ μαχομένους· ἐπεὶ δὲ τοὖτο
ἀδύνατον, καὶ ὃ θέλομεν οὐ δυνάμεθα (θέλομεν δὲ μὴ ἔχειν τοὺς ἐξέλκοντας
ἡμ᾵ς εἰς πάθη)—ἦν γὰρ ἀνιδρωτὶ σωθ῅ναι—καὶ ὃ θέλομεν τοὖτο οὐ γίγνεται,
ἀλλ' ὃ οὐ θέλομεν (δεῖ γὰρ ἡμ᾵ς δοκιμάζεσθαι, ὡς ἔφην), μὴ ἐνδιδῶμεν, ὦ
ψυχή, μὴ ἐνδιδῶμεν τ῵ πονηρ῵, «ἀλλὰ ἀναλαβόντες τὴν πανοπλίαν τοὖ
Θεοὖ» ὑπερασπίζουσαν καὶ προαγωνιζομένην ἡμῶν «ἐνδυσώμεθα τὸν
θώρακα τ῅ς δικαιοσύνης καὶ ὑποδησώμεθα τοὺς πόδας ἐν ἑτοιμασίᾳ τοὖ
Εὐαγγελίου, ἐν π᾵σί τε ἀναλάβωμεν τὸν θυρεὸν τ῅ς πίστεως,
En sus epístolas frecuentemente nos enseña abiertamente a evitar y aborrecer estas
mismas cosas, y dice: `No erréis; ni fornicadores, ni idólatras, ni adúlteros, ni
afeminados, ni sodomitas, ni ladrones, ni avaros, ni borrachos, ni calumniadores,
ni rapaces heredarán el reino de Dios´610; y en su conclusión, exhortándonos a
evitar y librarnos por completo de todo pecado, declara: `Sed imitadores de mí,
como también yo lo soy de Cristo´611. Así, las antedichas palabras no sugieren que
él hacía las cosas que no quería, sino sólo que las pensaba, pues [si no], ¿cómo
podría ser un preciso imitador de Cristo? Pero ahora, puesto que frecuentemente
sobrevienen pensamientos salvajes, llenándonos una y otra vez de deseo y
distracción irracional

tan numerosos como los tupidos enjambres de moscas612

[Pablo] dijo: `Lo que no quiero, eso hago´; es necesario ahuyentar estas cosas del
alma con firmeza y ni siquiera inclinarse a llevar a cabo sus sugerencias. Esta
molestia de la mente por la multitud [de pensamientos vanos] sucede para que,
luego de ser probados en toda clase de placeres y dolores, seamos admitidos en el
reino de los cielos, siempre que no cambiemos sino que, como el oro puro probado
por el fuego, no nos alejemos de la virtud que nos es propia. Por lo cual es preciso
resistir con fortaleza como valientes soldados que, cuando se ven asediados por los
enemigos marchan prontamente contra ellos con diligencia para salvar la ciudad,
sin preocuparse por sus flechas y sus demás proyectiles, hasta que ponen a sus
hordas en fuga y los expulsan fuera de sus límites. Ves, pues, que debido al pecado
que mora en nuestro interior los pensamientos se sublevan contra nosotros como
perros rabiosos o ladrones feroces y atrevidos, siempre incitados por el tirano y jefe
de la iniquidad, poniéndonos a prueba para ver si somos capaces de soportarlos y
resistirlos”.

59. “¡Vamos, pues, oh alma!, no sea que, al ceder a ellos, seas arrebatada, y
no tendré rescate que dar por ti. Pues dice: `¿Qué compensación dará el hombre
por su alma?´613. Sería algo bueno – ciertamente el mayor motivo de alegría – si no
tuviéramos a nuestros oponentes y adversarios; pero puesto que esto es imposible
– pues sería una salvación sin esfuerzo – y no podemos tener lo que queremos
(pues queremos no tener los impulsos que nos arrastran a la pasión), y no sucede
lo que queremos sino lo que no queremos (pues, como dije, es necesario que
seamos probados), ¡no cedamos, oh alma, no sucumbamos al maligno, `sino que
tomando toda la armadura de Dios´ que nos defiende y lucha por nosotros
`revistámonos con la coraza de la justicia y calcemos los pies con el apresto del
Evangelio, sobre todo tomemos el escudo de la fe,
ἐν ᾧ δυνησόμεθα πάντα τὰ βέλη τοὖ πονηροὖ τὰ πεπυρωμένα σβέσαι καὶ τὴν
περικεφαλαίαν τοὖ σωτηρίου καὶ τὴν μάχαιραν τοὖ Πνεύματος, ὅ ἐστι ὆῅μα
Θεοὖ, πρὸς τὸ δύνασθαι στ῅ναι πρὸς τὴν μεθοδείαν τοὖ διαβόλου», «λογισμούς
τε καθαιρεῖν καὶ π᾵ν ὕψωμα ἐπαιρόμενον κατὰ τ῅ς γνώσεως τοὖ Θεοὖ»· «ὅτι
μὴ ἔστιν ἡμῖν ἡ πάλη πρὸς αἷμα καὶ σάρκα». Σούτου δὲ ἕνεκα ταὖτα λέγω, ὅτι
ο὘τος ὁ τρόπος τοὖ ἀποστόλου τῶν συνταγμάτων. Πολλὰ μὲν γὰρ ἔστι καὶ
περὶ ἑκάστου τῶν ἐν τῆ ἐπιστολῆ ταύτῃ εἰρημένων ἀποδεῖξαι, ὡς ὀρθοδόξως
καὶ μεμελετημένως ἔχει· ἀλλὰ μακρὸν ἅν εἴη ἕκαστον αὐτῶν οὕτως διελθεῖν.
Σὸν γὰρ τύπον αὐτοὖ δεῖξαι μόνον καὶ τὴν βούλησιν προῄρημαι νὖν. «Οὐ γὰρ ὃ
θέλω, τοὖτο πράσσω, ἀλλ' ὃ μισῶ, τοὖτο ποιῶ. <Εἰ δὲ ὃ οὐ θέλω τοὖτο ποιῶ>,
σύμφημι τ῵ νόμῳ τοὖ Θεοὖ ὅτι καλός· νυνὶ δὲ οὐκέτι ἐγὼ κατεργάζομαι αὐτό,
ἀλλ' ἡ οἰκοὖσα ἐν ἐμοὶ ἁμαρτία. Οἶδα γὰρ ὅτι οὐκ οἰκεῖ ἐν ἐμοί, τουτέστιν ἐν τῆ
σαρκί μου, τὸ ἀγαθόν», ὀρθῶς λέγων. Μέμνησθε γὰρ ἐν τοῖς ἔμπροσθεν ὡς
ὡριζόμεθα· εἰ καὶ σπεύδων ἐγὼ ταχὺ πάντα διεξελθεῖν μ᾵λλον βραδύνω,
μακροτέρας μοι τῶν λόγων τ῅ς περιόδου ἥ προσεδόκησα γεγενημένης, ἣν
προθυμητέον δὴ διανὖσαι. Ἄλλως γὰρ τοὖ προκειμένου οὔποτε ἥξομεν ἐπὶ
τέλος.
60. Οὐκοὖν ἐλέγομεν· ἀφ' ο὘ τὸν ἄνθρωπον, εἰ μνημονεύετε, πλανηθέντα
τὴν ἐντολὴν ἀθετ῅σαι συνέβη, ἐντεὖθεν ἐκ τ῅ς παρακο῅ς τὴν ἁμαρτίαν
λαβοὖσαν γένεσιν εἰς αὐτὸν εἰσῳκηκέναι. Οὕτως γὰρ πρῶτον στάσις ἐνέπεσε
σφαδᾳσμῶν τε καὶ λογισμῶν ἀνοικείων ἐπληρώθημεν, κενωθέντες μὲν τοὖ
ἐμφυσήματος τοὖ Θεοὖ, πληρωθέντες δὲ ἐπιθυμίας ὑλικ῅ς, ἣν ὁ πολύπλοκος
ἐνέπνευσεν εἰς ἡμ᾵ς ὄφις, βραχυπορησάντων ἡμῶν τ῅ς παραγγελίας τοὖ Θεοὖ
τὸν κύκλον. Διὸ καὶ τὸν θάνατον ὁ Θεὸς πρὸς ἀναίρεσιν τ῅ς ἁμαρτίας ὑπὲρ
ἡμῶν ἀνεύρατο, ἵνα μὴ ἐν ἀθανάτοις ἡμῖν ἀνατείλασα, ὡς ἔφην, ἀθάνατος ᾖ.
Ὅθεν ὁ ἀπόστολος «Οἶδα γὰρ ὅτι οὐκ οἰκεῖ ἐν ἐμοί, τουτέστιν ἐν τῆ σαρκί μου,
τὸ ἀγαθόν» λέγων τὴν ἀπὸ τ῅ς παραβάσεως διὰ τ῅ς ἐπιθυμίας εἰσοικισθεῖσαν
εἰς ἡμ᾵ς ἁμαρτίαν βούλεται μηνύειν, ἧς δὴ καθάπερ βλαστήματα νέα καὶ
κλῶνες οἱ φιλήδονοι περὶ ἡμ᾵ς ἀεὶ λογισμοὶ συνίστανται. Δισσὰ γὰρ ἐν ἡμῖν
λογισμῶν γένη, τὸ μὲν ἀπὸ τ῅ς ἐπιθυμίας τ῅ς ἐνθωπευούσης ἐν τ῵ σώματι
συνιστάμενον, ἥτις ἐξ ἐπιπνοίας, ὡς ἔφην, ἐγενήθη τοὖ ὑλικοὖ πνεύματος, τὸ
δὲ ἀπὸ τοὖ κατὰ τὴν ἐντολήν, ὃν ἔμφυτον ἐλάβομεν ἔχειν καὶ φυσικὸν νόμον,
πρὸς τὸ καλὸν ἡμῶν ἐξεγείροντα καὶ ἐπανορθούμενον τὸν λογισμόν. Ὅθεν τῆ
μὲν νομοθεσίᾳ τοὖ Θεοὖ κατὰ τὸν νοὖν «συνηδόμεθα» (τοὖτο γὰρ ὁ ἔσω
ἄνθρωπος), τῆ δὲ νομοθεσίᾳ τοὖ διαβόλου κατὰ τὴν ἐνοικοὖσαν ἐπιθυμίαν ἐν
τῆ σαρκί· ὁ γὰρ νόμος «ἀντιστρατευόμενος καὶ ἀντιπράσσων τ῵ νόμῳ τοὖ
Θεοὖ», οἷον τῆ πρὸς τὸ ἀγαθὸν ὁρμῆ, τῆ ἐπιθυμίᾳ τοὖ νοός, ο὘τός ἐστιν ὁ τοὺς
ἐμπαθεῖς ἀναφύων ἀεὶ καὶ ὑλικοὺς πρὸς ἀνομίαν περισπασμούς, παντάπασι
πρὸς ἡδονὰς ὢν ἑλκτικός.
con el que podamos apagar todos los dardos encendidos del maligno, y el casco de
la salvación y la espada del Espíritu, que es la palabra de Dios, para poder estar
firmes contra el engaño del diablo´614, y `destruir razonamientos y toda altivez que
se alza contra el conocimiento de Dios´615; `porque nuestra lucha no es contra
sangre y carne´. Digo estas cosas por esta razón: porque este es el carácter de los
escritos del apóstol. Hay mucho para mencionar en prueba de que incluso cada
una de las cosas dichas en esta epístola ha sido expresada cuidadosa y rectamente,
pero extendernos sobre cada una de ellas tomaría mucho tiempo. Ahora prefiero
mostrar sólo su carácter y su intención. `No hago lo que quiero, sino que lo que
aborrezco, eso hago. <Y si hago eso que no quiero> reconozco que la Ley de Dios es
buena; pero ahora ya no soy yo el que lo hace, sino el pecado que mora en mí. Pues
yo sé que en mí, esto es, en mi carne, no mora el bien´ 616, dice correctamente.
Recordad los límites que nos fijamos anteriormente; aunque voy más bien lento a
pesar de mi esfuerzo por exponer todo rápidamente y mi discurso se ha vuelto más
extenso de lo que esperaba, sería deseable concluirlo. Pero por otra parte, todavía
no hemos llegado al fin del tema propuesto".

60. “Pues bien, decíamos: desde el momento en que el hombre, si recordáis,


fue engañado y violó el mandamiento, tuvo origen el pecado a partir de la
desobediencia y desde entonces ha hecho morada en él. Así, primero nos cayó una
tempestad de deseos impetuosos y nos llenamos de pensamientos impropios. Al
tomar un atajo que nos apartara de la potestad del precepto de Dios nos vaciamos
de la inspiración divina y nos llenamos del deseo material que la astuta serpiente
nos insufló. Por lo cual Dios, en nuestro favor, inventó la muerte para destrucción
del pecado a fin de que no fuera inmortal ya que, como dije, apareció en nosotros
cuando éramos inmortales. Por eso, al decir: `Pues yo sé que en mí, esto es, en mi
carne, no mora el bien´617, el apóstol quiere indicar el pecado que, a partir de la
transgresión, hizo morada en nosotros por medio del deseo, cuyos voluptuosos
pensamientos siempre están germinando a nuestro alrededor como nuevos brotes
o tallos. En nosotros hay dos clases de pensamientos: uno, el que surge del deseo
que acecha en el cuerpo, el cual se originó – como dije – por inspiración del espíritu
material; el otro, que surge de [nuestra consideración] del mandamiento, el cual se
nos ha dado como una ley natural innata que anima y restablece nuestro
pensamiento al bien. Por eso con nuestra mente (pues esto significa el `hombre
interior´) `nos deleitamos´618 en la Ley de Dios, pero con el deseo que habita en la
carne [nos deleitamos] en la ley del diablo; pues la ley `que hace la guerra y se
opone a la Ley de Dios´619 – es decir [que se opone] al impulso hacia el bien, al
deseo de la mente – es la que siempre provoca las distracciones pasionales y
materiales hacia la transgresión, y está siempre actuando como tentadora a los
placeres”.
61. Σρεῖς γὰρ νόμους ὑποτιθέμενος ἀναφανδὸν ὁ Παὖλος ἐνταὖθά μοι
καταφαίνεται· ἕνα μὲν τὸν κατὰ τὸ ἔμφυτον ἐν ἡμῖν ἀγαθόν, ὃν καὶ νόμον
σαφῶς νοὸς ἐκάλεσεν, ἕνα δὲ τὸν ἐκ προσβολ῅ς συνιστάμενον τοὖ πονηροὖ
καὶ εἰς τὰς ἐμπαθεῖς ἐξέλκοντα πολλάκις φαντασίας τὴν ψυχήν, ὃν
ἀντιστρατεύεσθαι τ῵ νόμῳ τοὖ νοὸς ἔφη, καὶ ἕτερον τὸν κατὰ τὴν ἁμαρτίαν ἐκ
τ῅ς ἐπιθυμίας ἐνσκιρρώσαντα ἐν τῆ σαρκί, ὃν ἁμαρτίας νόμον οἰκοὖντα ἐν τοῖς
μέλεσιν ἐκάλεσεν· ᾧ ἐπιβαίνων ὁ πονηρὸς καὶ ἐποχούμενος πολλάκις καθ'
ἡμῶν ἐγκελεύεται, πρὸς ἀδικίαν ἡμ᾵ς καὶ πράξεις συνελαύνων κακάς. Ὁ γὰρ
ἔξωθεν εἰσπνεόμενος ἀπὸ τοὖ πονηροὖ νόμος καὶ διὰ τῶν αἰσθήσεων καθάπερ
ἀσφαλτῶδες ὆εὖμα ἔνδον εἰς αὐτὴν ἐκχεόμενος τὴν ψυχὴν ὑπὸ τοὖ ἐν τῆ σαρκὶ
κατὰ τὴν ἐπιθυμίαν ὑπάρχοντος κραταιοὖται νόμου. Υαίνεται γὰρ ὡς ἐν
αὐτοῖς ἡμῖν τὸ μὲν βέλτιον τὸ δὲ χεῖρον ὄν, καὶ ὅταν μὲν τὸ βέλτιον φύσει τοὖ
χείρονος ἐγκρατέστερον γενηθῆ, φέρεται ὅλος πρὸς τὸ ἀγαθὸν ὁ νοὖς· ὅταν δὲ
τὸ χεῖρον ἐπιβρίσῃ πλεονάσαν, ὃ ἀντιστρατεύεσθαι τ῵ ἐν ἡμῖν λέγεται ἀγαθ῵,
ἄγεται πάλιν ἀντιστρόφως πρὸς φαντασίας παντοδαπὰς ὁ ἄνθρωπος καὶ
λογισμοὺς χείρονας.
62. Ο὘ δὴ καὶ χάριν ὁ ἀπόστολος εὔχεται ὆υσθ῅ναι, θάνατον αὐτὸ καὶ
ὄλεθρον εἶναι ἡγούμενος, ὥσπερ δὴ καὶ ὁ προφήτης «Ἀπὸ τῶν κρυφίων μου»
λέγων «καθάρισόν με». Αὐτὰ γοὖν τὰ ὆ήματα τοὖτο παρίστησιν «΢υνήδομαι
γὰρ τ῵ νόμῳ τοὖ Θεοὖ κατὰ τὸν ἔσω» λέγοντος «ἄνθρωπον, βλέπω δὲ ἕτερον
νόμον ἐν τοῖς μέλεσί μου ἀντιστρατευόμενον τ῵ νόμῳ τοὖ νοός μου καὶ
αἰχμαλωτίζοντά με τ῵ νόμῳ τ῅ς ἁμαρτίας, τ῵ ὄντι ἐν τοῖς μέλεσί μου.
Σαλαίπωρος ἐγὼ ἄνθρωπος, τίς με ὆ύσεται ἐκ τοὖ σώματος τοὖ θανάτου
τούτου;» Οὐ τὸ σῶμα θάνατον ἀποφηνάμενος, ἀλλὰ τὸν νόμον τ῅ς ἁμαρτίας
τὸν ἐν τοῖς μέλεσι <τοὖ σώματος> διὰ τ῅ς παραβάσεως ἐν ἡμῖν ἐμφωλεύοντα
καὶ πρὸς θάνατον ἀεὶ τὸν τ῅ς ἀδικίας τὴν ψυχὴν ἐμφαντάζοντα. Ἐπιφέρει
γοὖν εὐθέως, ἀμέλει διαλυόμενος ἀπὸ ποίου θανάτου ἐγλίχετο ὆υσθ῅ναι καὶ
τίς αὐτὸν ὁ ὆υόμενος ἦν· «Φάρις τ῵ Θε῵ διὰ ῾Ιησοὖ Φριστοὖ». Προσεκτέον γὰρ
ὅτι, εἰ τὸ σῶμα θάνατον τοὖτο, ὦ ᾿Αγλαοφῶν, ὡς ὑπειλήφατε, ἔλεγεν, οὐκ ἅν
τὸν Φριστὸν ὡς ὆υόμενον αὐτὸν ὕστερον ἐκ τοὖ τοιούτου κακοὖ
παρελάμβανεν· ἐπεὶ τί παραδοξότερον ἥ πλέον ἀπὸ τοὖ Φριστοὖ τ῅ς
παρουσίας ἐσχήκαμεν; Σί δὲ καὶ ὁ ἀπόστολος ὅλως, ὡς διὰ τ῅ς παρουσίας τοὖ
Φριστοὖ δυνάμενος ἐκ τοὖ θανάτου ὑπὸ Θεοὖ ἐλευθερωθ῅ναι τούτου
ἐφθέγγετο, ὁπότε π᾵σι καὶ πρὸ τοὖ τὸν Φριστὸν ἐλθεῖν εἰς τὸν κόσμον
συνέβαινε θνῄσκειν; Ἐρρύοντο γὰρ χωριζόμενοι πάντες τῶν σωμάτων κατὰ
τὴν ἀπὸ τοὖ βίου τούτου ἔξοδον, ἀλλὰ καὶ ὡσαύτως δὲ π᾵σαι αἱ ψυχαί, *καὶ+ αἱ
τῶν ἀπίστων καὶ πιστῶν καὶ τῶν ἀδίκων καὶ δικαίων, ἐχωρίζοντο τῶν
σωμάτων κατὰ τὴν ἡμέραν τ῅ς τελευτ῅ς. Σί οὗν ὁ ἀπόστολος πλέον παρὰ τοὺς
ἄλλους λαβεῖν τοὺς ἐν ἀπιστίᾳ διατρίψαντας ἐσπούδαζεν;
61. “Pues a mí se me hace evidente que aquí Pablo supone que hay tres
leyes: una que corresponde al bien innato en nosotros, a la cual denominó
claramente `la ley de la mente´; otra que surge del asalto del maligno y muchas
veces arrastra el alma a las fantasías pasionales, la cual, dijo, le hace la guerra a la
ley de la mente; y otra que corresponde al pecado que se arraigó en la carne a
causa del deseo, a la que llamó `la ley del pecado que habita en mis miembros´,
montado sobre la cual el maligno, utilizándola como su vehículo, frecuentemente
la espolea contra nosotros, empujándonos a la iniquidad y a las malas acciones.
Pues la ley insuflada desde afuera por el maligno y que por medio de los sentidos
se derrama dentro del alma misma como un flujo de brea es fortalecida por la ley
que está en la carne, que corresponde con su deseo. Es evidente que lo mejor y lo
peor están dentro de nosotros mismos y que, cuando lo que por naturaleza es
mejor llega a ser más fuerte que lo peor, la mente entera es llevada hacia el bien;
pero cuando lo peor abunda y nos aplasta – aquello que se dice que hace la guerra
al bien en nosotros – el hombre es llevado de nuevo, en sentido contrario, a todo
tipo de fantasías y a la peor clase de pensamientos”.
62. “A causa de esta misma ley el apóstol ruega ser salvado, consider{ndola
muerte y destrucción, como también dice el profeta: `Purifícame de los que me son
ocultos´620. Sus propias palabras lo sugieren cuando dice: `Pues, según el hombre
interior, me deleito en la Ley de Dios; pero veo otra ley en mis miembros, que le
hace la guerra a la ley de mi mente y me hace prisionero de la ley del pecado que
está en mis miembros. ¡Miserable de mí! ¿Quién me salvará del cuerpo de esta
muerte?´621. No declaró que el cuerpo es muerte, sino la ley del pecado que está en
los miembros <del cuerpo>, agazapada en nosotros a causa de la transgresión, y
que siempre está instando a la imaginación del alma a la `muerte´ de la iniquidad.
En efecto, seguramente deshecho por la clase de muerte de la que deseaba
vivamente ser salvado, inmediatamente añade quién era su salvador: `Gracias a
Dios por Jesucristo´622. Hay que tener en cuenta que si él – como habéis sostenido,
¡oh, Aglaofón! – quiso decir que este cuerpo es muerte, no habría invocado
después a Cristo como su Salvador de tal clase de mal, pues ¿qué resultado más
peculiar, o incluso más que peculiar, podríamos tener de la venida de Cristo? En
una palabra, ¿por qué el apóstol declaró que podía ser liberado de esta muerte por
Dios a través de la venida de Cristo, cuando a todos les correspondía morir incluso
antes de que Cristo viniera al mundo? Todos fueron salvados de sus cuerpos al ser
separados de ellos cuando dejaron esta vida pero, de la misma manera, también
todas las almas – las de los incrédulos y las de los creyentes, las de los impíos y las
de los justos – se separaron de los cuerpos en el día de su muerte. ¿Qué más que
los otros – los que habían vivido en incredulidad – se esforzó por conseguir el
apóstol?
Ἢ διὰ τί ὆υσθ῅ναι ἀπὸ τοὖ σώματος ηὔχετο, ὃ καὶ εἰ μὴ ἤθελε, πάντως ἅν
συνέβαινεν αὐτ῵, καθάπερ δὴ καὶ π᾵σι κεῖται τὸ τελευτ῅σαι καὶ χωρισθ῅ναι
τὰς ψυχὰς αὐτῶν ἀπὸ τῶν σωμάτων, εἴ γε θάνατον τὸ σῶμα τ῅ς ψυχ῅ς
ὑπετίθετο; Ὥστε οὐ τὸ σῶμα τοὖτο, ὦ ᾿Αγλαοφῶν, θάνατον, ἀλλὰ τὴν
ἁμαρτίαν τὴν κατοικήσασαν <ἔνδον> διὰ τ῅ς ἐπιθυμίας ἐν τ῵ σώματι λέγει, ἧς
ὁ Θεὸς αὐτὸν διὰ τ῅ς παρουσίας τοὖ Φριστοὖ ἐρρύσατο. «Ὁ γὰρ νόμος τοὖ
Πνεύματος τ῅ς ζω῅ς ἐν Φριστ῵ ᾿Ιησοὖ ἠλευθέρωσεν ἡμ᾵ς ἀπὸ τοὖ νόμου τ῅ς
ἁμαρτίας καὶ τοὖ θανάτου», ὅπως « ὁ ἐγείρας ᾿Ιησοὖν ἐκ νεκρῶν διὰ τὸ
ἐνοικοὖν αὐτοὖ Πνεὖμα ἐν ἡμῖν ζωοποιήσῃ καὶ τὰ θνητὰ σώματα ἡμῶν», «τ῅ς
ἁμαρτίας τ῅ς ἐν τ῵ σώματι κατακριθείσης» πρὸς ἀναίρεσιν, «ἵνα τὸ δικαίωμα
τοὖ» κατὰ τὴν ἐντολὴν πρὸς τὸ ἀγαθὸν ἡμ᾵ς ἐφελκομένου φυσικοὖ «νόμου»
φανερωθῆ ἐξαφθέν, ὃ ἀσθεν῅σαν, τ῅ς σαρκὸς κεκρατημένης τῆ ἁμαρτίᾳ, πρὸ
τ῅ς παρουσίας τοὖ Φριστοὖ ταῖς ὑλικαῖς φροντίσιν ἐπεχώννυτο. «Σὸ γὰρ
ἀδύνατον τοὖ ἐν ἡμῖν φυσικοὖ νόμου, ἐν ᾧ ἠσθένει» ὑπὸ τ῅ς ἐπιθυμίας
ἡττώμενον τ῅ς ἐγκειμένης ἐν τ῵ σώματι, ὁ Θεὸς ἀνερρώσατο, πέμψας τὸν Τἱὸν
ἑαυτοὖ, τὴν ὁμοίαν τῆ σαρκὶ τ῅ς ἁμαρτίας σάρκα ἀνειληφότα (ἀληθείᾳ γὰρ
καὶ οὐ δοκήσει ἦν ὃ ἐφάνη), ἵνα τ῅ς ἁμαρτίας κατακεκριμένης πρὸς ἀναίρεσιν
«εἰς τὸ» μηκέτι «καρποφορ῅σαι» ἐν τῆ σαρκὶ τὸ δικαίωμα τοὖ φυσικοὖ νόμου
πληρωθῆ, πλεονάσαν τῆ ὑπακοῆ τοῖς μὴ κατὰ τὴν ἐπιθυμίαν τ῅ς σαρκὸς
περιπατοὖσιν, ἀλλὰ κατὰ τὴν ἐπιθυμίαν τοὖ Πνεύματος καὶ τὴν ὑφήγησιν. «Ὁ
γὰρ νόμος τοὖ Πνεύματος τ῅ς ζω῅ς», ὃ δή ἐστι τὸ Εὐαγγέλιον, ἕτερος ὢν τῶν
προειρημένων νόμων, διὰ τοὖ κηρύγματος πρὸς ὑπακοὴν τεθεὶς καὶ ἄφεσιν
ἁμαρτημάτων, «ἠλευθέρωσεν ἡμ᾵ς ἀπὸ τοὖ νόμου τ῅ς ἁμαρτίας καὶ τοὖ
θανάτου», νικήσας ἐκ παντὸς τὴν ἁμαρτίαν βασιλεύουσαν τ῅ς σαρκός.
῝Α μὲν οὗν δὴ προβάλλονται καὶ ἐκ τῶν τοὖ ἀποστόλου ὆ητῶν, οὐκ ὀρθῶς
αὐτὰ ἐξηγούμενοι, σαφηνίσας ἔφην, ὦ Θεόφιλε· τρέψομαι δὲ καὶ πρὸς τὰ
ἕτερα, ἐάνπερ τὸν βοηθήσοντα ἡμῖν πρὸς τὴν διέξοδον εὕρωμεν τοὖ λόγου.
Ἄπορα γὰρ καὶ οὐ πάνυ ὆ᾴδια πρὸς καθαίρεσιν τὰ ἑξ῅ς. Διὸ καὶ ὀκνηρότερον
αὐτῶν ἅπτομαι, μακρὰν καὶ χαλεπὴν αὐτῶν ὁρῶν τὴν ἀπόδειξιν ἐσομένην,
ἐὰν μή τις ἡμ᾵ς αὔρα συνέσεως ἄφνω ἐξ οὐρανοὖ καταπνεύσασα καθάπερ ἐν
μέσῳ νηχομένους πελάγει εἰς ὅρμον τινὰ ἀκύμονα καὶ ἀπόδειξιν
ἀποκαταστήσῃ ἀσφαλεστέραν.

*ΕΨ΢ ΨΔΕ ΣΟ ΜΕΡΟ΢ ΣΨΝ ΜΕΘΟΔΙΟΤ.+

63. Σαὖτα μέν ἐστιν ἃ ἀπὸ μέρους καθ' εἱρμὸν <ἐκ> τῶν ὑπὸ τοὖ μακαρίτου
Μεθοδίου, τοὖ καὶ Εὐβουλίου, περὶ τοὖ προειρημένου ᾿Ψριγένους καὶ τ῅ς αὐτοὖ
διὰ σοφιστικ῅ς πλάνης κακοπιστίας ἐν τ῵ αὐτ῵ περὶ ἀναστάσεως λόγῳ *,
O si él suponía que el cuerpo es la muerte del alma, ¿por qué rogó ser salvado del
cuerpo, el cual seguramente recibió incluso en contra de su voluntad, siendo que a
todos les toca en suerte morir y sus almas ser separadas de sus cuerpos? De suerte
que él no quiere decir, ¡oh, Aglaofón, que este cuerpo es muerte, sino el pecado que
habita <dentro> del cuerpo por el deseo, [pecado] del cual Dios le salvó por medio
de la venida de Cristo. `Pues la Ley del Espíritu de vida en Cristo Jesús nos liberó
de la ley del pecado y de la muerte´623, de modo que `el que levantó a Cristo de los
muertos vivificará también nuestros cuerpos mortales por medio de su Espíritu
que habita en nosotros´624, `con el pecado en el cuerpo condenado´ a la destrucción,
`a fin de que la justicia de la Ley´625 natural que conforme al mandamiento nos
atrae hacia el bien sea encendida y hecha visible. Porque antes de la venida de
Cristo, cuando la carne estaba controlada por el pecado, ésta ardía débilmente bajo
un montón de preocupaciones materiales. Dios fortaleció `la impotencia de la ley
natural en nosotros, por cuanto era débil´626 dado que había sido vencida por el
deseo que se halla en el cuerpo, enviando a su propio Hijo a tomar una carne
semejante a la carne de pecado (lo que apareció fue verdadera [carne] y no una
apariencia) a fin de que, con el pecado condenado a la destrucción `para que´ ya no
`dé más fruto´ en la carne, se cumpla la justicia de la ley natural, sobreabundando
por la obediencia de los que andan no conforme al deseo de la carne sino conforme
al deseo y la indicación del Espíritu. `Pues la Ley del Espíritu de vida´ - la cual en
realidad es el Evangelio, que es distinto de las leyes antes mencionadas, que fue
dado para obediencia y perdón de pecados por medio de su proclamación - `nos
liberó de la ley del pecado y de la muerte´627 y venció por completo el pecado que
reinaba en la carne”.
“Dije esto, ¡oh, Teófilo!, para aclarar los *conceptos+ que exponen incluso
tomando como base los pasajes del apóstol, aunque no los interpretan
correctamente; pero me ocuparé también de las otras cosas, si es que llegase a
encontrar a quien me ayude hasta el final del discurso, pues las siguientes son
dificultosas y ciertamente no muy fáciles de aprehender. Por lo cual me dedicaré a
lo más problemático de ellas viendo que la demostración será larga y difícil, a no
ser que una brisa de entendimiento súbitamente sople sobre nosotros desde el
cielo, como si navegando en medio del mar nos llevase de vuelta a un puerto
sereno y a una prueba m{s segura”.

[HASTA AQUÍ EL FRAGMENTO DE METODIO]

63. Esta es la [selección]* de fragmentos consecutivos [que he tomado]* <de>


[los comentarios]* del bienaventurado Metodio, o Eubulio, acerca del antedicho
Orígenes y su errónea creencia que, por medio de un engaño sofístico, [expuso]* en
su tratado acerca de la resurrección.
ἃ ἐνταὖθα παραθέμενοι ἱκανῶς ἔχειν ἐνομίσαμεν πρὸς τὰς ἐκείνου φλυαρίας
καὶ τὴν αὐτοὖ ἀνατροπὴν * τ῅ς τῶν ἀνθρώπων ζω῅ς δι' ἐπιπλάστου ἐξ
῾Ελληνικ῅ς δεισιδαιμονίας κακοηθείας. Πολλὰ γὰρ καὶ ἕτερα ἐν τῆ περὶ τ῅ς
ὑποθέσεως ἀκολουθίᾳ τ῵ προειρημένῳ Μεθοδίῳ, ἀνδρὶ λογίῳ ὄντι καὶ σφόδρα
περὶ τ῅ς ἀληθείας ἀγωνισαμένῳ, εἴρηται, πάντως που καὶ ἐπὶ τοσαὖτα ἕτερα.
Ἀλλ' ἐπειδὴ ἐπηγγειλάμεθα καθ' ἑκάστην αἵρεσιν ὀλίγα πρὸς τὴν αὐτ῅ς
ἀνατροπὴν λέγειν (οὐ γάρ εἰσιν ὀλίγαι), ἕως ὧδε ἐκ τ῅ς αὐτοὖ πραγματείας
παραθέμενοι ἠρκέσθημεν. Ὀλίγα δὲ καὶ αὐτοὶ ἐκ τ῅ς ἡμῶν πτωχείας εἰς τὴν
αὐτὴν τοὖ ἀνδρὸς φλυαρίαν ἔτι προσθέμενοι καταπαύσομεν τὸν κατ' αὐτοὖ
ἀγῶνα, τ῵ Θε῵ ἀποδεδωκότες τὸ βραβεῖον τ῵ νικοποι῵ καὶ τὴν αὐτοὖ
Ἐκκλησίαν τῆ ἰδίᾳ αὐτοὖ φιλανθρωπίᾳ πάντοτε στέμμασιν ἀμαραντίνοις
κατακοσμοὖντι τοῖς τ῅ς ἀληθείας κηρύγμασιν. Λέξομεν τοίνυν καὶ αὐτοὶ πρὸς
αὐτὸν κατὰ δύναμιν.
Υάσκεις, ὦ ο὘τος, ὡς καὶ ἄνω μοι προδεδήλωται ἐπισκώπτων· μὴ ἄρα
βυρσοδέψης ἦν ὁ Θεός, ἵνα χιτῶνας δερματίνους τοῖς περὶ τὸν ᾿Αδὰμ ποιήσῃ,
μηδέπω ζῴων τεθυμένων; Εἰ δὲ καὶ ἐτύθη ζ῵α, * οὐκ ἦσαν, φησί, χιτῶνες
δερμάτινοι, ἀλλὰ τὸ γήϊνον ὃ περικείμεθα σῶμα. Καὶ πανταχόθεν ἐλέγχῃ τῆ
τοὖ διαβόλου ἐπι<π>νοίᾳ καὶ τῆ τοὖ ὄφεως δολιότητι παρακολουθῶν, φθορὰν
ἀπιστίας τῆ ἀνθρωπότητι ἐργαζομένου καὶ τὴν Εὔαν ἐξαπατήσαντος καὶ ἀεὶ
τὰς διανοίας τῶν ἀκεραίων ψυχῶν τῆ πανουργίᾳ τ῅ς αὐτοὖ ἐπιπνοίας
παραφθείροντος. Ἴδωμεν τοίνυν εἰ δύναται τὰ ὑπὸ σοὖ εἰρημένα ἔχειν στάσιν,
ὦ τοσαὖτα μοχθήσας καὶ εἰς μάτην ἐλάσας τὸν περὶ τ῅ς τοσούτων βίβλων
συγγραφ῅ς ἀγῶνα. Εἰ γάρ ἐστιν ἀληθές, ὃ περὶ σοὖ ᾄδεται, ὅτι ἑξακισχιλίους
βίβλους συνεγράψω, ὦ ματαιόπονε, [καὶ] τὸν πάντα κάματον εἰς ψόγους καὶ
δόλους ματαιότητος ἀναλώσας φρούδως καὶ κενὴν τὴν σὴν ἐργασίαν
καταστήσας, διὰ τῶν ἀναγκαίων πταίσας δι' ὧν παρεχάραξας τὴν ἀνάστασιν,
ἀνέλπιστον τὴν τ῅ς ἐμπορίας σου καματουργίαν περιεποιήσω. Εἰ γὰρ οὐκ
ἀνίσταται τὸ σῶμα, οὐδὲ ἡ ψυχή τι κληρονομήσει. Μία γὰρ καὶ ἡ αὐτὴ
κοινωνία τοὖ τε σώματος καὶ τ῅ς ψυχ῅ς καὶ μία ἐργασία. Κάμνουσι δὲ πιστοὶ
ἐν σώματι καὶ ψυχῆ διὰ τὴν μετὰ ἀνάστασιν τ῅ς κληρονομίας ἐλπίδα, ἥτις
κατὰ σὲ οὐ γενήσεται. Ἄρα ἡ πίστις ἡμῶν <κενή>, κενὴ δὲ καὶ ἡ ἐλπὶς ἡμῶν
κατὰ τὸν ἐκ Πνεύματος ἁγίου ἀποστολικὸν καὶ ἀληθ῅ λόγον. Ἀνάστασιν δὲ
παλιμβόλως καὶ αὐτὸς ὁμολογῶν, πεφαντασιασμένην δόκησιν καὶ οὐκ
ἀληθινῶς ἔχων ἀναγκάζῃ μόνον τὸ ὄνομα λέγειν. Ἀνάστασις γὰρ ποία ψυχ῅ς
δύναται λέγεσθαι τ῅ς μὴ πιπτούσης μηδὲ θαπτομένης;
Consideramos que los pasajes aquí expuestos son suficientes contra las
charlatanerías de dicho tratado y para refutar su [destrucción]* de la vida de los
hombres con una malignidad que ha moldeado a partir de la superstición griega.
Muchas otras cosas – e incluso, seguramente, sobre otras semejantes –fueron
también dichas en el seguimiento del tema por el antes mencionado Metodio, que
fue un varón docto y un extraordinario luchador por la verdad. Pero, puesto que
de cada secta (¡y no hay pocas de ellas!) prometimos decir unas pocas cosas con
relación a su refutación, me daré por satisfecho con los [pasajes] de su obra
expuestos hasta aquí. Y nosotros, de nuestra pobreza, añadiremos todavía unos
pocos [comentarios] de nuestra parte sobre la palabrería de este hombre y
concluiremos la lucha contra él, entregando el premio del combate a Dios, que da
la victoria y que en su propia benevolencia adorna en todo tiempo a su Iglesia con
las inmarcesibles coronas de las doctrinas de la verdad. Así pues, también
nosotros, en la medida de lo posible, hablaremos contra él.
Como ya he dicho anteriormente, ¡oh, Orígenes!, supones burlonamente:
“¿Acaso Dios era un curtidor para que hiciese unas túnicas de piel a Adán y Eva
cuando todavía no habían sido sacrificados animales? Pero aunque hubieran sido
sacrificados animales *lo que la Escritura pretende indicar es que+* no eran” – dice
– “túnicas de piel sino el cuerpo terrenal que nos rodea”. Y quedó absolutamente
demostrado que es un seguidor de la inspiración del diablo y de la perfidia de la
serpiente, que provocó la corrupción de la incredulidad a la humanidad, engañó a
Eva y está continuamente corrompiendo las mentes de las personas simples con la
malicia de su inspiración. Veamos, pues, si las cosas dichas por ti pueden
sostenerse, tú que trabajaste tanto y llevaste adelante la lucha de componer tantos
libros inútilmente. Si es verdad lo que se dice acerca de ti – que tú, ¡oh, trabajador
vano!, escribiste seis mil libros – [entonces], después de haber empleado
inútilmente todo ese esfuerzo en reproches y astutas estratagemas y volver tu
trabajo insustancial y vacío, lograste hacer insalvable el fatigoso producto de tu
comercio al equivocarte en los puntos principales con los que falsificaste la
resurrección. Pues si el cuerpo no resucita, tampoco el alma ha de heredar nada. La
comunión del cuerpo y del alma es una y la misma, y tienen una función. Pero los
creyentes trabajan denodadamente en cuerpo y alma por la esperanza de la
herencia luego de la resurrección la cual, según tú, no sucederá. Entonces nuestra
fe <es vana> y también es vana nuestra esperanza, aunque esté conforme a la
apostólica y verdadera palabra del Espíritu Santo. Pero aunque él astutamente
reconoce la resurrección, dado que lo que considera [como resurrección] es una
apariencia ilusoria y no algo verdadero, se ve obligado a reconocerla sólo
nominalmente. ¿Cómo se puede hablar de una resurrección del alma cuando no
perece ni es sepultada?
Ἀλλὰ δήλη ἐστὶν ἐκ τοὖ ὀνόματος ὅτι τοὖ πεσόντος σώματος καὶ ταφέντος ἡ
ἀνάστασις πανταχοὖ τε καὶ ἐν πάσῃ Γραφῆ ἐστιν κηρυττομένη ὑπὸ τῶν υἱῶν
τ῅ς ἀληθείας. Εἰ δὲ οὐκ ἀνίσταται, οὐκ ἔνι ἡ διὰ πασῶν Γραφῶν κηρυττομένη
ἀνάστασις. Εἰ δὲ ἀνάστασις οὐχ ὑπάρχει, ματαία ἡ τ῅ς τῶν νεκρῶν
ἀναστάσεως προσδοκία. Οὐ γὰρ ψυχῶν ἀνάστασίς ἐστι τῶν μὴ πεσουσῶν,
ἀλλὰ σωμάτων τῶν τεθαμμένων. Εἰ δὲ καὶ μέρος τοὖ σώματος ἐγείρεται, μέρος
δὲ ἀποτίθεται, ἄρα τοὖτο τὸ μέρος πῶς ἔσται; Οὐ γὰρ δύναται ἐν σώματι εἶναι
μέρη ἐγειρόμενα καὶ μέρη ἀποτιθέμενα καὶ καταλιμπανόμενα.
῞Οτι δὲ ἔστι σῶμα ψυχικὸν καὶ ἔστι σῶμα πνευματικόν, οὐκ ἄλλο σῶμα
πνευματικὸν καὶ ἄλλο ψυχικόν, ἀλλ' αὐτὸ ψυχικὸν αὐτὸ πνευματικόν, *. Ὅτε
μὲν γάρ ἐσμεν ἐν τ῵ κόσμῳ καὶ τὰ σαρκὸς πράττομεν φθαρτὰ ἔργα, σώματα
ἔχομεν ψυχικά· δουλεύομεν γὰρ τῆ ψυχῆ ἐν τ῵ κόσμῳ ἐν ἀτοπίαις, ὡς καὶ σὺ
ἔφης ἀπὸ μέρους. Ὅτε δὲ ἐγειρόμεθα, οὐκέτι τ῅ς ψυχ῅ς ἡ δουλεία, ἀλλὰ
Πνεύματος ἡ ἀκολουθία, ἀπ' ἐντεὖθεν ἤδη ἔχουσα τὸν ἀρραβῶνα διὰ τοὖ
εἰρημένου «Εἰ ζῶμεν Πνεύματι, Πνεύματι καὶ στοιχῶμεν· εἰ δὲ καὶ Πνεύματι
στοιχῶμεν, τὰς πράξεις τοὖ σώματος θανατοὖντες ζήσομεν». Οὐκέτι γὰρ
γάμοι, οὐκέτι ἐπιθυμίαι, οὐκέτι ἀγῶνες τοῖς ἐγκράτειαν ἐπαγγελλομένοις,
οὐκέτι παραπτώματα ἁγνείας ἀντίπαλα, οὐκέτι ἐνέργειαι αἱ ἐνταὖθα
πραττόμεναι, ἀλλ', ὥς φησιν ὁ Κύριος, οἱ καταξιωθέντες ἐκείνης τ῅ς
ἀναστάσεως οὔτε γαμοὖσιν οὔτε γαμίσκονται, ἀλλ' ὡς ἄγγελοί εἰσιν.
64. ῾Ψς καὶ μετετέθη ᾿Ενὼχ τοὖ μὴ ἰδεῖν θάνατον, καὶ οὐχ ηὑρίσκετο. Οὐ
μετετέθη δὲ καὶ κατέλιπε τὸ σῶμα ἥ μέρος τοὖ σώματος. Εἰ γὰρ κατέλιπε τὸ
σῶμα, εἶδεν ἄρα θάνατον· ὁ δὲ σὺν σώματι μετατεθεὶς οὐκ εἶδε θάνατον. Ἐν
σώματι γὰρ ζῶντι ὑπάρχει, πνευματικῶς φερόμενος καὶ οὐ ψυχικῶς διὰ τὴν
μετάθεσιν, καίτοι γε ἐν σώματι ὢν πνευματικ῵. Ἀλλὰ καὶ περὶ τοὖ ᾿Ηλία
ὡσαύτως *, ὅτι ἀνελήφθη ἐν ἅρματι πυρίνῳ, καὶ ἔστιν ἔτι ἐν σαρκί, σαρκὶ δὲ
πνευματικῆ καὶ οὐκ ἐπιδεομένῃ τοὖ ἀεί, <ὡς> ὅτε ἐν τ῵ κόσμῳ τούτῳ ὑπ῅ρχε,
διὰ κοράκων τρέφεσθαι καὶ ἀπὸ τοὖ Φορρὰτ χειμάρρου πίνειν μηλωτήν τε
ἐνδύεσθαι, ἀλλὰ τρέφεται ἑτέρᾳ τινὶ τροφῆ πνευματικῆ, ἧς ἐστι χορηγὸς ὁ τὰ
κρύφια γινώσκων καὶ ἀόρατα κτίσας Θεός, ἀμβροσίαν τινὰ καὶ ἀκήρατον ἔχων
τὴν ἐδωδήν.
Καὶ ὁρᾶς ὅτι αὐτὸ τὸ σῶμα τὸ ψυχικὸν αὐτὸ πνευματικόν, ὡς καὶ ὁ Κύριος
ἡμῶν ἀνέστη ἐκ τῶν νεκρῶν, οὐκ ἄλλο σῶμα ἐγείρας, ἀλλ' αὐτὸ τὸ ὄν, καὶ οὐχ
ἕτερον παρὰ τὸ ὄν, αὐτὸ δὲ τὸ ὅν εἰς λεπτότητα μεταβαλὼν πνευματικὴν καὶ
πνευματικὸν ὅλον συνενώσας, εἰσερχόμενος θυρῶν κεκλεισμένων, ὅπερ οὐκ
ἐνδέχεται κατὰ τὰ ἡμέτερα σώματα ἐνταὖθα ὑπάρχειν [τοὖτο] διὰ τὸ
παχυμερὲς καὶ οὔπω εἰς λεπτότητα συνενωθὲν πνευματικήν.
Es evidente, a partir de su nombre, que la resurrección que es proclamada por
todas partes y en toda Escritura por los hijos de la verdad es la del cuerpo muerto y
enterrado. Pero si [el cuerpo] no resucita, la resurrección proclamada en todas las
Escrituras no es posible. Y si no hay resurrección, la espera de la resurrección de
los muertos es inútil. No hay resurrección de las almas, que no mueren, sino de los
cuerpos que han sido sepultados. E incluso si [admitiéramos que] una parte del
cuerpo es resucitada y otra parte es dejada, ¿cómo puede existir esta parte? No
pueden existir partes del cuerpo que resucitan y partes que son excluidas y
abandonadas.
[Cualquiera con un intelecto sensato puede ver]* que hay un cuerpo anímico
y un cuerpo espiritual, pero el cuerpo espiritual no es una cosa y el anímico otra
cosa diferente, sino que el [cuerpo] anímico y el espiritual son lo mismo. Cuando
estamos en el mundo y llevamos a cabo las obras corruptibles de la carne, tenemos
cuerpos anímicos; pues en el mundo servimos al alma en sus insensateces, como en
parte también tú lo dijiste. Pero cuando somos resucitados ya no existe la
servidumbre del alma sino la asistencia del Espíritu, y a partir de allí ya tiene la
garantía por la que se dijo: `Si vivimos por el Espíritu, andemos también por el
Espíritu; y si andamos por el Espíritu, al hacer morir las obras de la carne
viviremos´628. Ya no habrá más matrimonios, no más deseos pasionales, no más
luchas para los que profesan la continencia, no más faltas enemigas de la pureza,
no más actividades de aquellas que se realizan aquí sino que, como dijo el Señor,
“los que los que son tenidos por dignos de aquella resurrección ni se casan ni son
dados en matrimonio, sino que son como {ngeles”629.
64. Así también Enoc fue trasladado para no ver muerte, y no fue hallado.
Pero no fue trasladado y dejó atrás el cuerpo o parte de él. Pues si hubiera dejado
atrás el cuerpo, entonces habría visto muerte; pero al ser trasladado junto con el
cuerpo él no vio muerte. Está en un cuerpo viviente, y a causa de su trasposición
su estado es espiritual y no anímico, aunque ciertamente está en un cuerpo
espiritual. Lo mismo [ha sido dicho]* acerca de Elías, que fue llevado arriba en un
carro de fuego y todavía está en la carne, pero en una carne espiritual que ya nunca
necesitará, <como> cuando estaba en este mundo, ser alimentada por los cuervos,
beber del arroyo Querit y vestir un manto de piel de oveja, sino que es alimentada
por otro alimento espiritual del cual es proveedor el Dios que conoce las cosas
ocultas y creó las invisibles, y tiene una comida inmortal y pura.
Ves que el cuerpo anímico y el espiritual son lo mismo. Cuando también
nuestro Señor resucitó de entre los muertos no resucitó con otro cuerpo sino con el
mismo, no con otro distinto al que tenía, pero transformó su propio cuerpo en una
sutileza espiritual uniendo firmemente una totalidad espiritual, y entró estando las
puertas cerradas, lo cual no es posible hacer con nuestros cuerpos aquí porque son
densos y todavía no han sido unidos con la sutileza espiritual.
Σί οὗν ἦν τὸ εἰσελθὸν θυρῶν κεκλεισμένων; Ἄλλο παρὰ τὸ ἐσταυρωμένον ἥ
αὐτὸ τὸ ἐσταυρωμένον; Πάντως που οὐ δυνήσῃ, ᾿Ψρίγενες, μὴ ὁμολογ῅σαι
αὐτὸ τὸ ἐσταυρωμένον. Ἐλέγχει σε γὰρ διὰ τ῅ς τοὖ Θωμ᾵ ἀκριβολογίας,
ἐπειπὼν αὐτ῵ «Μὴ γίνου ἄπιστος, ἀλλὰ πιστός». Ἔδειξε γὰρ τύπον ἥλων καὶ
τύπον λόγχης, καὶ αὐτὰς τὰς οὐλὰς ἀφ῅κεν ἐπὶ τοὖ σώματος, καίπερ
συνενώσας τὸ σῶμα εἰς μίαν ἑνότητα πνευματικήν. Ἠδύνατο οὗν καὶ τὰς
οὐλὰς ἀπαλεῖψαι, ἀλλ' οὐκ ἀπαλείφει, ἵνα ἐλέγξῃ σέ, ὦ θεήλατε. Ἄρα οὗν ἦν
τὸ σῶμα τὸ ἐν τ῵ μνημείῳ ταφὲν τὸ τριήμερον καὶ σὺν αὐτ῵ ἀναστὰν ἐν τῆ
ἀναστάσει. Ἔδειξε γὰρ καὶ ὀστ᾵ καὶ δέρμα καὶ σάρκας, ὡς εἴρηκεν ὅτι «Ἴδετε
ὅτι πνεὖμα σάρκα καὶ ὀστ᾵ οὐκ ἔχει, ὡς ὁρ᾵τέ με ἔχοντα». Πῶς οὗν εἰσ῅λθε
θυρῶν κεκλεισμένων; Ἀλλ' ἵνα δείξῃ ὅτι σῶμα μέν ἐστι καὶ οὐ πνεὖμα τὸ
ὁρώμενον, ἀλλὰ σῶμα πνευματικὸν καὶ οὐχ ὑλικόν, καίτοι γε σὺν ψυχῆ καὶ
θεότητι καὶ ὅλῃ τῆ ἐνανθρωπήσει, αὐτὸ ὅν ἀλλὰ πνευματικόν, αὐτὸ τὸ ποτὲ
παχυμερὲς λεπτομερές, αὐτὸ τὸ ἐσταυρωμένον * καὶ αὐτὸ τὸ κεκρατημένον
ἀκράτητον, συνενωθὲν καὶ συγκραθὲν τῆ Θεότητι καὶ μηκέτι λυόμενον, ἀλλ'
εἰς ἀεὶ διαμένον, μηκέτι ἀποθνῆσκον. «Ἀνέστη γὰρ Φριστὸς ἐκ νεκρῶν, ἀπαρχὴ
τῶν κεκοιμημένων»· <ἀναστὰς δὲ> «οὐκέτι ἀποθνῄσκει, θάνατος αὐτοὖ οὐκέτι
κυριεύει».
65. ῞Ινα δὲ γν῵ς καὶ τοὖτο, δι' ἣν αἰτίαν «ἀπαρχὴ τῶν κεκοιμημένων»
λέγεται ὁ Φριστός—καίτοι γε οὐκ αὐτοὖ ἀρξαμένου ἀνίστασθαι· πρὸ αὐτοὖ
γὰρ ἀνέστησαν δι' αὐτοὖ Λάζαρος καὶ ὁ υἱὸς τ῅ς χήρας, καὶ ἄλλοι καὶ διὰ
᾿Ηλία καὶ διὰ ᾿Ελισσαίου. Ἀλλ' ἐπειδὴ ἐκεῖνοι πάντες ἀναστάντες πάλιν
τεθνήκασιν, οὕτω καὶ ὁ Φριστὸς ἀπαρχὴ τῶν κεκοιμημένων. Ἀναστὰς γὰρ
«οὐκέτι ἀποθνῄσκει», ὡς ἡ μέλλουσα ἀνάστασις εἶναι διὰ τ῅ς αὐτοὖ ζω῅ς καὶ
φιλανθρωπίας. Εἰ δέ ἐστιν ἀπαρχὴ τῶν κεκοιμημένων καὶ ἀνέστη ὅλον τὸ
αὐτοὖ σῶμα σὺν τῆ Θεότητι, <φαίνεται ὅλη> ἡ αὐτοὖ ἐνανθρώπησις ἀναστ᾵σα,
[καὶ] μηδενὸς ἐξ αὐτ῅ς καταλειφθέντος, οὔτε σώματος οὔτε ἑτέρου τινός· «Οὐ
γὰρ ἐγκαταλείψεις τὴν ψυχήν μου εἰς ῞Αιδην, οὐδὲ δώσεις τὸν ὅσιόν σου ἰδεῖν
διαφθοράν». Καὶ τὸ μὲν περὶ ψυχ῅ς ἐν τ῵ ῞Αιδῃ σημαίνει τὸ μὴ καταλελεῖφθαι,
τὸ δέ «τὸν ὅσιον», ἵνα δείξῃ τὸ ὅσιον σῶμα [τὸ] μὴ ἑωρακὸς διαφθοράν, ἀλλὰ
ἀναστὰν ἄφθορον τὸ τριήμερον καὶ τῆ ἀφθαρσίᾳ συνηνωμένον εἰς τὸν αἰῶνα.
΢ὺ δὲ φάσκεις, ὦ ο὘τος, ταὖτα τὰ σώματα εἶναι τοὺς δερματίνους χιτῶνας,
οὐδαμοὖ τ῅ς ἀκολουθίας τοὖτο ἐχούσης, ἀλλὰ διὰ τὰ ἐν σοὶ ἀπ' ἀρχ῅ς
σπέρματα καταβληθέντα τ῅ς ἀπὸ τῶν ῾Ελλήνων ἐθνομύθου διδασκαλίας καὶ
διὰ τὸν ἐκεῖθεν παροξυνθέντα σοὶ κακότροπον λογισμὸν τ῅ς περὶ τ῅ς
ἀναστάσεως ἀπιστίας, φημὶ δὲ τῶν ῾Ελλήνων σε εἰς τοὖτο ἀγαγόντον καὶ
διδαξάντων.
¿Qué fue lo que entró estando las puertas cerradas? ¿Algo distinto al [cuerpo]
crucificado o el mismo [cuerpo] que había sido crucificado? Seguramente,
Orígenes, no puedes dejar de reconocer que fue el mismo [cuerpo] crucificado.
[Cristo] te refuta por medio de la precisa [prueba dada] a Tomás, cuando le dijo:
“No seas incrédulo, sino creyente”630. Le mostró la marca de los clavos y la marca
de la lanza, y dejó en su cuerpo esas mismas cicatrices, a pesar de que había unido
su cuerpo a una única unidad espiritual. Pudo haber borrado las cicatrices, pero no
las borró para refutarte, ¡oh, trastornado! Así pues, fue el cuerpo que fue sepultado
en la tumba por tres días y que se levantó con Él en la resurrección. Él mostró
huesos, piel y carne, como dijo: “Ved que un espíritu no tiene carne ni huesos,
como veis que yo tengo”631. ¿Por qué, pues, entró estando las puertas cerradas? Lo
hizo para demostrar que lo que se veía era un cuerpo y no un espíritu, pero un
cuerpo espiritual, no uno material, aunque junto con su alma, su Divinidad y su
completa humanidad encarnada; era el mismo [cuerpo] pero espiritual, el mismo
que una vez fue denso [ahora es] etéreo, el mismo que fue crucificado [ahora está
glorificado]*, el mismo que fue doblegado [ahora es] invencible. Fue unido y
fusionado a la Divinidad y ya no puede ser destruido sino que permanece para
siempre, para nunca m{s morir. “Cristo resucitó de entre los muertos, primicia de
los que durmieron”632; <pero al haber resucitado> “ya no muere, la muerte ya no se
enseñorea de Él”633.
65. Pero esto también es para que sepas por qué motivo se dice que Cristo es
“primicia de los que durmieron”, aunque Él no fue el primero en resucitar; antes
de Él resucitaron por su intervención Lázaro y el hijo de la viuda, y también otros
[lo hicieron] por medio de Elías y de Eliseo. Pero puesto que todas aquellas
personas, luego de resucitar, murieron nuevamente, Cristo es así la primicia de los
que durmieron. Habiendo resucitado “ya no muere” porque, a través de su vida y
benevolencia, es la futura resurrección. Ahora bien, si Él es la primicia de los que
durmieron y su cuerpo entero resucitó junto con su Divinidad, su humanidad
encarnada <debe aparecer completa> después de resucitar, sin que nada de ella
haya sido dejado atr{s, ni del cuerpo ni de alguna otra cosa; “No dejar{s mi alma
en el Hades, ni permitir{s a tu santo ver corrupción” 634. Lo que se dijo acerca del
alma en el Hades indica que nada ha sido dejado atr{s, y lo de “santo” se dijo para
señalar que [el] cuerpo santo no ha visto corrupción, sino que resucitó incorrupto
al tercer día, unido para siempre con la incorrupción.
Pero tú, Orígenes, sostienes que esos cuerpos son las túnicas de piel aunque
en ninguna parte de los pasajes precedentes dice esto. Pero [dice esto] por las
semillas de la enseñanza pagana de los griegos que fueron plantadas en ti desde el
principio y por el perverso razonamiento que desde entonces te incitó a la
incredulidad acerca de la resurrección, me refiero a lo que aprendiste de los
griegos y que te condujo a esto.
«Ὁ γὰρ ψυχικὸς ἄνθρωπος» φησίν «οὐ δέχεται τὰ τοὖ Πνεύματος· μωρία γὰρ
αὐτ῵ ἐστιν, ὅτι πνευματικῶς ἀνακρίνεται». Εἰ μὲν γὰρ πρὸ τ῅ς παρακο῅ς οἱ
χιτῶνες τοῖς περὶ τὸν ᾿Αδὰμ ἐγένοντο, πιθανὸν ἅν ἦν σου τὸ ψεὖσμα καὶ
δυνάμενον ἐξαπατ῅σαι· ὅτε δὲ φαίνεται κατὰ τὸ τὴν Εὔαν πλασθ῅ναι *. Πόθεν
δὴ ἄρα ἐπλάσσετο; Ἀλλὰ ἀπὸ σώματος δ῅λον· «Ἐπέβαλε» γάρ φησιν
«ἔκστασιν ἐπὶ τὸν ᾿Αδάμ, καὶ ὕπνωσε, καὶ ἔλαβε μίαν ἐκ τῶν πλευρῶν αὐτοὖ».
Πλευρὰ δὲ οὐδὲν ἕτερον τυγχάνει ἀλλὰ ὀστέον. ὰκοδόμησε γὰρ «σάρκα ἀντ'
αὐτ῅ς». ΢αρκὸς δὲ ὀνομαζομένης πῶς ἔτι προσδοκ᾵ται ἡ ταύτης ποίησις; Καὶ
ἀνωτέρω φησί «Ποιήσωμεν ἄνθρωπον κατ' εἰκόνα ἡμετέραν καὶ καθ'
ὁμοίωσιν». «Καὶ ἔλαβε» φησί «χοὖν ἀπὸ τ῅ς γ῅ς, καὶ ἔπλασε τὸν ἄνθρωπον».
Ὁ δὲ χοὖς καὶ σὰρξ οὐδὲν ἕτερόν ἐστιν ἀλλὰ σῶμα. Εἶτα μετέπειτα «Καὶ
ἀναστὰς ᾿Αδὰμ ἀπὸ τοὖ ὕπνου εἶπε, τοὖτο ὀστοὖν ἐκ τῶν ὀστῶν μου καὶ σὰρξ
ἐκ τ῅ς σαρκός μου». Οὔπω δὲ χιτῶνες δερμάτινοι, οὔπω τὸ παρὰ σοὖ ψεὖσμα
ἀλληγορούμενον ὑπ῅ρχεν. Ὀστοὖν τοίνυν ἐκ τῶν ὀστῶν μου καὶ σὰρξ ἐκ τῶν
σαρκῶν μου, δ῅λον ὅτι σώματα ἦσαν καὶ οὐκ ἦν ἀσώματος ὁ ᾿Αδὰμ καὶ ἡ Εὔα.
«Καὶ ἔλαβεν ἀπὸ τοὖ ξύλου καὶ ἔφαγεν», ὡς ὑπενοθεύθη ὑπὸ τοὖ ὄφεως καὶ
γέγονεν ἐν παρακοῆ, «καὶ ἤκουσε τὴν φωνὴν τοὖ Θεοὖ περιπατοὖντος ἐν τ῵
παραδείσῳ τὸ δειλινόν, καὶ ἐκρύβη ὁ ᾿Αδὰμ καὶ ἡ Εὔα ἐν τ῵ ξύλῳ». Καὶ ὁ Θεός
φησι τ῵ ᾿Αδάμ «Ποὖ εἶ»; Ὁ δὲ ἐλεγχόμενος ἀποκρίνεται «Σὴν φωνήν σου
ἤκουσα καὶ ἐκρύβην, ὅτι γυμνός εἰμι». Γυμνὸν δὲ ἄρα ποῖον ἔλεγε; Σὴν ψυχὴν
ἔλεγεν ἥ τὸ σῶμα; Σὰ δὲ φύλλα τ῅ς συκ῅ς τίνα ἔσκεπε, τὴν ψυχὴν ἥ τὸ σῶμα;
«Καὶ τίς σοι εἶπε» φησίν «ὅτι γυμνὸς εἶ, εἰ μὴ ἀπὸ τοὖ ξύλου ο὘ ἐνετειλάμην σοὶ
τούτου μόνου μὴ φαγεῖν ἀπ' αὐτοὖ, ἔφαγες»; Καί φησιν «Ἡ γυνὴ ἣν ἔδωκάς
μοι ἔδωκέν μοι, καὶ ἔφαγον». Πόθεν δὲ ἐδόθη ἡ γυνὴ ἀλλὰ ἀπὸ τ῅ς πλευρ᾵ς
τουτέστιν ἀπὸ τοὖ σώματος, πρὶν ἥ τοὺς χιτῶνας αὐτοῖς δοθ῅ναι; Καὶ τῆ
γυναικί φησι «Σί ὅτι τοὖτο ἐποίησας»; Ἡ δὲ εἶπεν «Ὁ ὄφις ἠπάτησέ με καὶ
ἔφαγον καὶ ἔδωκα καὶ τ῵ ἀνδρί μου». Ὁ δὲ Θεὸς τ῵ ὄφει ἐπιφέρει τὴν κατάραν
καὶ τῆ γυναικὶ τὴν ὀδύνην καὶ τ῵ ἀνθρώπῳ τὸ ἐν ἱδρῶτι φαγεῖν τὸν ἄρτον. Καὶ
μετὰ ταὖτα λέγει «Ἰδού, ᾿Αδὰμ γέγονεν ὡς εἷς ἐξ ἡμῶν· μή ποτε ἐκτείνῃ τὴν
χεῖρα καὶ ἅψηται τοὖ ξύλου τ῅ς ζω῅ς καὶ ζήσεται εἰς τὸν αἰῶνα». Καὶ μὴ
ὑπολάβῃς δέ, ἀκροατά, ὅτι ἀποφαντικῶς εἶπεν ὁ Κύριος ὅτι «Ἰδού, ᾿Αδὰμ
γέγονεν ὡς εἷς ἐξ ἡμῶν»· ἐλεγκτικῶς γάρ, τὴν οἴησιν τοὖ ᾿Αδὰμ πεισθέντος τῆ
πλάνῃ τοὖ ὄφεως μεμφόμενος λέγει· μὴ ὃ ἐνόμισε γενέσθαι ἐγένετο, τουτέστιν
μὴ ᾿Αδὰμ γέγονεν ὡς εἷς ἐξ ἡμῶν· ἐπιθυμήσας γὰρ ᾿Αδὰμ ὑψηλότερος
γενέσθαι εἰς τὸ ἧττον ἐξέπεσε. Σὸ δέ «Ἐκβάλωμεν αὐτόν, μή ποτε ἐκτείνῃ τὴν
χεῖρα εἰς τὸ ξύλον τ῅ς ζω῅ς καὶ φάγῃ καὶ ζήσεται εἰς τὸν αἰῶνα» οὐ φθονῶν ὁ
Θεὸς λέγει, ἀλλὰ ἐπεμέλετο τοὖ ἐλαττωθέντος σκεύους δι' ἑαυτοὖ, ἵνα μὴ
μείνῃ ἠλαττωμένον εἰς τὸ διηνεκές· ἀλλ' ὡς ἄριστος κεραμεὺς τὸ βλαβὲν δι'
ἑαυτοὖ ἀγγεῖον ἐπιστρέψας εἰς τὸ ἴδιον φύραμα τὴν γ῅ν,
“Pero el hombre anímico no admite las cosas del Espíritu de Dios, pues para él son
locura, porque se juzgan espiritualmente”635, dice [san Pablo]. Si Adán y Eva
hubieran obtenido las túnicas antes de la desobediencia tu mentira sería plausible
y capaz de engañar; pero puesto que es evidente que al momento en que Eva fue
formada [la carne ya existía, tu suposición queda refutada completamente]*. ¿De
qué fue formada, entonces? ¡De un cuerpo, obviamente! Pues *la Escritura+ dice: “E
infundió un éxtasis sobre Adán, y se durmió; y tomó una de sus costillas”636. ¡Pero
una costilla no es otra cosa que un hueso!, pues *Dios+ construyó “carne en su
lugar”. Pero si la carne es mencionada, ¿cómo se ha de aguardar aun su creación?
Y antes dice: “Hagamos al hombre a nuestra imagen y semejanza”637. “Y tomó
polvo de la tierra y formó al hombre”638. El polvo y la carne no son otra cosa que
materia sólida. Luego, m{s tarde, dice: “Y Ad{n, luego de despertar de su sueño,
dijo: Esto es hueso de mis huesos y carne de mi carne”639. Las túnicas de piel
todavía no existían, ni tampoco la mentira que expresas alegóricamente. “Hueso de
mis huesos y carne de mis carnes” revela que Ad{n y Eva no eran incorpóreos,
sino que tenían cuerpos. “Y tomó del {rbol y comió”640 cuando fue engatusada por
la serpiente e incurrió en la desobediencia, “y escuchó la voz de Dios que caminaba
por el huerto al atardecer, y Ad{n y Eva se escondieron entre los {rboles” 641. Y Dios
dijo a Ad{n: “¿Dónde est{s?”642. Y al ser preguntado, respondió: “Escuché tu voz y
me escondí, porque estoy desnudo”643. Pero entonces, ¿a qué se refería cuando dijo
que estaba desnudo? ¿Se refería al alma o al cuerpo? ¿Qué cubrían las hojas de
higuera, el alma o el cuerpo? Y dijo [Dios+: “¿Quién te dijo que est{s desnudo?
¿Acaso comiste del único {rbol del que te mandé no comer de él?”644. Y [Adán]
dijo: “La mujer que me diste me dio, y comí”645. ¿Y de dónde fue dada la mujer sino
de su costilla, esto es, de su cuerpo, antes de que les fueran dadas las túnicas? Y le
dijo a la mujer: “¿Por qué lo hiciste?”. Y ella dijo: “La serpiente me engañó y comí,
y también dí a mi marido”646. Y Dios impuso la maldición a la serpiente, los dolores
de parto a la mujer y el comer el pan con su esfuerzo al hombre. Y después de estas
cosas dijo: “He aquí, Adán ha llegado a ser como uno de nosotros; [y ahora] no sea
que extienda la mano y tome del árbol de la vida y viva para siempre”647. Y no
supongas, lector, que el Señor dijo: “He aquí, Adán ha llegado a ser como uno de
nosotros” como algo positivo; lo dijo de manera reprobatoria, censurando la
presunción de Adán al haber sido engatusado por el engaño de la serpiente; lo que
Ad{n pensó que iba a suceder no sucedió, es decir, no “ha llegado a ser como uno
de nosotros” pues Ad{n, deseando estar m{s alto, cayó a lo m{s bajo. No fue por
envidia que Dios dijo: “Expulsémoslo, no sea que extienda la mano al {rbol de la
vida y coma, y viva para siempre”, sino que cuidó a la vasija que se había
perjudicado a sí misma, a fin de que que no permaneciera dañada para siempre.
Como el mejor alfarero, volvió la vasija que se había lastimado a sí misma a su
sustancia elemental, la tierra,
ἐν τῆ ἀναστάσει ἀναπλάσῃ ἐν μηδενὶ ἠλαττωμένον τὸν δίκαιον, ἐν δόξῃ
ἀθάνατον καὶ δυνάμενον ἀπολαύειν τ῅ς βασιλείας, καὶ τὸν ἄδικον ἐν τῆ
τελείᾳ ἀναστάσει δυνάμενον ὑποφέρειν τ῅ς κρίσεως τὴν τιμωρίαν. Οὐ γὰρ
πονηρόν τι ἐφύτευσεν ὁ Θεός· μὴ γένοιτο, ἀλλὰ καὶ αὐτὸ τὸ ξύλον ἐφύτευσε,
καιρ῵ [δεκτ῵] δέοντι διὰ τοὖ ἰδίου προστάγματος ἐπιτρέπων αὐτ῵ λαβεῖν ἀπ'
αὐτοὖ.
Ἀλλ' ἐρεῖς δι' ἐναντίας· πῶς οὗν πληροὖται τό «Ἐν ᾗ δ' ἅν ἡμέρᾳ φάγησθε
ἀπ' αὐτοὖ, θανάτῳ ἀποθανεῖσθε», εἴπερ εἶχε φαγεῖν ἐξ αὐτοὖ; Πάντως γὰρ
φαγὼν οἵῳ δή ποτε καιρ῵ ἐπλήρου τό «θανάτῳ ἀποθανεῖσθε». Πρὸς δὲ τὸν
τοὖτο λέγοντα πάλιν φημί «Ὁ Θεὸς <ὁ> εἰδὼς τὰ μέλλοντα πρὶν γενέσθαι,
γινώσκων πρὸ τοὖ αὐτοὖ προστάγματος ὅτι ἀπατηθεὶς ἤσθιεν ἀπ' αὐτοὖ,
ὥρισε τὸν θάνατον διὰ τὴν μέλλουσαν ὑπ' αὐτοὖ παράβασιν γενέσθαι.» Ἐν
τούτῳ γὰρ πλανώμεναι αἱ αἱρέσεις βλασφημοὖσι τὸν Θεὸν λέγουσαι «Καλὸς ὁ
Θεὸς τοὖ νόμου ὅτι ἐφθόνησε τ῵ ᾿Αδὰμ καὶ ἐξέβαλεν αὐτὸν λέγων·
Ἐκβάλωμεν αὐτόν, μή ποτε ἐκτείνῃ τὴν χεῖρα καὶ λάβῃ τοὖ ξύλου τ῅ς ζω῅ς,
καὶ ζήσεται εἰς τὸν αἰῶνα». Ἐλέγχεται δὲ αὐτῶν ἡ ἄνοια συκοφαντοὖσα. Καὶ
γὰρ οὐ μόνον οὐκ ἐκώλυσε φαγεῖν ἀπὸ τοὖ ξύλου τ῅ς ζω῅ς ἀπ' ἀρχ῅ς, ἀλλὰ
καὶ προετρέψατο φήσας «Ἀπὸ παντὸς ξύλου τοὖ ἐν τ῵ παραδείσῳ βρώσει
φάγῃ». Ἦν δὲ καὶ τὸ ξύλον τ῅ς ζω῅ς ἓν ἀπὸ πάντων τῶν ξύλων τοὖ
παραδείσου <τῶν> πρὸ ὀφθαλμῶν τοὖ ᾿Αδάμ. Μόνου δὲ τοὖ ξύλου τοὖ εἰδέναι
γνωστὸν ἀγαθοὖ τε καὶ κακοὖ εἶπε μὴ φαγεῖν. Ἡ δὲ τοὖ ᾿Αδὰμ ἄπληστος
διάνοια ἀκέραιος οὗσα καὶ * τ῅ς γυναικὸς αὐτοὖ Εὔας ἀπὸ τοὖ διαβόλου
ἀπατηθείσης μ᾵λλον ἐναντίον τ῅ς ἐντολ῅ς εἰργάσατο. Ἐπειδὴ οὗν ἐν
ἐλαττώματι γέγονεν δι' ἑαυτοὖ ὁ ᾿Αδάμ, οὐκ ἠθέλησεν αὐτὸν ὁ Θεὸς ζ῅ν εἰς
τὸν αἰῶνα ἐν ἐλαττώματι, ἀλλ' ὡς ἄριστος κεραμεὺς εἰς τὸ ἴδιον φύραμα τὸ
ἀφανισθὲν σκεὖος δι' ἑαυτοὖ ηὐδόκησε μεταβαλεῖν, ἵνα ἐν τῆ παλιγγενεσίᾳ ἐκ
τοὖ ἰδίου φυράματος πάλιν ὡς ἐπὶ τὸν τροχὸν μεταβάλλοι, ἀνασκευάσας καὶ
ἀνακαινίσας τὸ σκεὖος ἄνευ ἐλαττώματος εἰς τὸ δύνασθαι διηνεκῶς ζ῅ν.
Ἔνθεν τὸ πρῶτον μὲν ἀπειλεῖ θάνατον, τὸ δὲ δεύτερον οὐκέτι θάνατον λέγει,
ἀλλὰ «Γ῅ εἶ καὶ εἰς γ῅ν ἀπελεύσῃ», μὴ παραδεδωκὼς θανάτῳ τὸν ἄνθρωπον. *
* καὶ μεθ' ἕτερα «Καὶ ἐποίησεν ὁ Θεὸς χιτῶνας δερματίνους καὶ ἐνέδυσε τοὺς
περὶ τὸν ᾿Αδὰμ καὶ ἐξέβαλεν αὐτοὺς ἐκ τοὖ παραδείσου». Καὶ ὁρᾶς ὅτι μάταιος
ἡ παρὰ σοὖ καινοτομουμένη κενοφωνία, ᾿Ψρίγενες. Πρὸ πόσου γὰρ χρόνου
ἦσαν σώματα τοῖς περὶ τὸν ᾿Αδάμ.
66. Εἰ δὲ τοὖτό σε ἀνακρίνει καὶ οὐ δύνασαι, ψυχικῶς διανοούμενος, τοὖ
Πνεύματος δέξασθαι τὴν χάριν, ἄπιστε καὶ ἐπέκεινα τῶν ἀπίστων τυγχάνων,
λέγε μοι ἑκάστην ὑπόθεσιν ἐκ Θεοὖ γεγονυῖαν, πόσην ἔχει τὴν θαυματουργίαν
καὶ ἔκπληξιν; Πόθεν ἐξ οὐκ ὄντων οὐρανὸς τέταται ἐν μετεώρῳ
ἀναπεπετασμένος; Πόθεν ἐστιλβώθη ἥλιος καὶ ἐκτίσθη ἡ σελήνη καὶ τὰ
ἄστρα; Ἐκ ποίου πρωτοτύπου ὕλης ἐλήφθη ἡ γ῅, ἐξ οὐκ ὄντων γινομένη;
para remodelar al justo en la resurrección sin ningún daño, inmortal en gloria y
capaz de disfrutar del reino, y para reformar al injusto en la resurrección final de
modo que sea capaz de soportar la pena del juicio. Dios no plantó nada malo, ¡de
ninguna manera!, sino que sólo plantó el árbol y, por su propio mandato, le va a
dar permiso de tomar de él cuando sea el momento conveniente.
Pero tú replicar{s: “¿Qué pasa con `El día que de él comieres, ciertamente
morirás´648, si [Adán] pudo comer de él? La sentencia ` Ciertamente morirás´ se
aplicaría seguramente, sin importar cu{ndo comiera”. Al que dice esto le contesto
nuevamente: “Dios, <el que> conoce las cosas futuras antes de que sean, sabiendo
antes de dar su orden que [el ser humano] iba a ser engañado y a comer del árbol,
determinó su muerte por la futura transgresión que él iba a cometer”. Al estar
erradas en este punto, las sectas blasfeman a Dios diciendo: “¡Qué noble es el Dios
de la Ley! Envidió a Adán y lo expulsó diciendo: `Expulsémoslo, no sea que
extienda la mano y tome del {rbol de la vida, y viva para siempre´”. Pero su locura
queda demostrada como la calumnia que es. Dios no sólo no le prohibió comer del
{rbol de la vida al principio, sino que incluso lo alentó cuando dijo: “De todo {rbol
del huerto podr{s comer”649, pues el árbol de la vida también era uno de los árboles
del huerto ante los ojos de Adán. Sólo del árbol del conocimiento del bien y del
mal le dijo que no comiera. Pero, en lugar de ello, el insaciable corazón de Adán
obró contra el mandamiento por simpleza y [por hacerle caso]* a su mujer Eva, que
había sido engañada por el diablo. Entonces, puesto que Adán se había puesto a sí
mismo en una situación de inferioridad, Dios no quiso que viviera en esa condición
para siempre sino que, como el mejor alfarero, le pareció bien cambiar la vasija que
se había dañado a sí misma haciéndola volver a su sustancia elemental, para que a
partir de esa misma sustancia fuera transformada nuevamente, como por una
rueda de alfarero, en la regeneración, restaurando y renovando la vasija sin defecto
para que pueda vivir eternamente. De allí que, al principio, amenaza con la
muerte, pero la segunda vez ya no dice “muerte” sino “Tierra eres, y a la tierra
volverás”650, sin haber entregado al hombre a la muerte. [**]651 Y después de otros
*versículos dice+: “Y Dios hizo túnicas de piel para Adán y Eva y los vistió, y los
expulsó del paraíso”652. Y ves, Orígenes, que tu novedosa palabrería es inútil. ¡Por
cuánto tiempo Adán y Eva tuvieron cuerpos!
66. Pero si esto te cuestiona y no puedes recibir la gracia del Espíritu, ya que
piensas anímicamente653 – ¡oh incrédulo, que superas a los incrédulos! – dime cuán
maravillosa y admirable es cada una de las cosas hechas por Dios. ¿De qué manera
el cielo ha sido desplegado de la nada y extendido en el aire? ¿Cómo fue hecho
brillante el sol y fueron creadas la luna y las estrellas? ¿De qué materia prima fue
tomada la tierra cuando fue creada de la nada?
Ἀπὸ ποίων φύσεων ἐτμήθη τὰ ὄρη; Πόθεν ἡ σύστασις ὅλου τοὖ κόσμου, ἡ ἐξ
οὐκ ὄντων Θε῵ πορισθεῖσα; Πόθεν τῶν νεφελῶν ἡ σύστασις, ἣ ὑπὸ θ῅ξιν
σκέπει τὸν οὐρανόν; Πόθεν τοὖ κώνωπος καὶ τ῅ς σκνιφὸς διὰ προστάγματος
Θεοὖ τ῵ θεράποντι αὐτοὖ Μωϋσῆ ὁ πορισμός; Πῶς τὴν ξυλίνην ὆άβδον εἰς
ὄφιν μετέβαλεν ἐψυχωμένον καὶ ἕρποντα; Πόθεν τῆ χειρὶ τοὖ Μωϋσέως τὸ εἰς
χιόνα μεταβάλλεσθαι; Οὕτω καὶ τότε ἠθέλησεν ὁ Θεός, ὦ ἄπιστε, καὶ
δερματίνους φύσει χιτῶνας ἄνευ ζῴων ἄνευ τέχνης τινὸς ἀνθρωπίνης καὶ
πολυμόρφου ἐργασίας, ἅμα <τε> θέλων ἐποίησε τοῖς περὶ τὸν ᾿Αδάμ, ὡς ἀπ'
ἀρχ῅ς ἅμα ἠθέλησε καὶ οὐρανὸς καὶ τὰ πάντα γεγένηται. Καὶ περὶ τούτων
πολλάκις ἔφημεν καὶ ἐν ἄλλοις τόποις καὶ ἀνωτέρω. Καὶ τοῖς μὲν βουλομένοις
* τὸ ζ῅ν σύντομος ἡ σωτηρία καὶ εὐθυέλεγκτος ἡ κακοπιστία, τοῖς δὲ μὴ
θέλουσι τὸ τ῅ς σωτηρίας καταδέξασθαι διδασκαλεῖον οὐδὲ ὁ π᾵ς αἰὼν πρὸς
διαλογὴν ἐξαρκέσειε, «κωφευούσης ἀεὶ τ῅ς ἀκο῅ς δίκην ἀσπίδος <κωφ῅ς> καὶ
τὰ ὦτα βυούσης, τοὖ μὴ καταδέξασθαι φωνὴν ἐπᾴδοντος φαρμάκου τε
φαρμακευομένου παρὰ σοφοὖ» κατὰ τὸν θεῖον λόγον· τοῖς δὲ υἱοῖς τ῅ς
ἀληθείας, οἶμαι, ὠφέλιμος οὐκ ὀλίγως, κἄν τε <οὐ> διὰ πλάτους ὁ λόγος
εἰρημένος ἐνταὖθά μοι κεῖται.
67. ᾿Ελεύσομαι δὲ εἰς τὸν περὶ ἀναστάσεώς σου ἐκ τοὖ πρώτου ψαλμοὖ
λόγον. Ὅταν γὰρ ἐξαπατήσῃς τοὺς ἀγνοοὖντας, τὸ σὸν φρόνημα
ὑποβαλλόμενος, ὦ ματαιοπόνε, καὶ εἴπῃς, <ὅτι> τινὲς τῶν ἁπλουστέρων
νομίζουσι τοὺς ἀσεβεῖς μὴ τεύξεσθαι ἀναστάσεως, καὶ ὕστερον δείξῃς τοὺς
αὐτοὺς ἁπλουστέρους πάλιν ἐρωτωμένους ὑπὸ σοὖ ὅτι ποίου σώματος ἔσται ἡ
ἀνάστασις καὶ ὡς ἀντεπαπορήσεις διὰ σεαυτοὖ ἐκ προσώπου τῶν
ἁπλουστέρων κατὰ σὲ λεγομένων * (καὶ γὰρ τοὖτο ἀνάγκη σαφῶς λέγειν),
ἀγαθοὺς ἀποκαλεῖν τοὺς ἁπλουστέρους παρὰ σοὶ λεγομένους· οὐ <γὰρ> διὰ
σεαυτοὖ ὁ λόγος οὐδὲ τ῵ λόγῳ σου ἡ χάρις, ἀλλὰ τῆ ἀληθείᾳ τῆ ἀναγκαζούσῃ
σε λέγειν τῶν δούλων τοὖ Θεοὖ βελτιότητός τε καὶ ἀγαθότητος τεκμήρια. Καὶ
γὰρ καὶ ὁ ἐκτὸς λόγος λέγει «Ἁπλοὖς ὁ μὖθος τ῅ς ἀληθείας». Ἁπλοὖς δὲ
εἰώθαμεν τοὺς ἀκάκους λέγειν, οἷς ἔπαινος παρὰ τ῵ ΢ωτ῅ρι ἐμφέρεται ἐν
πολλοῖς τόποις, <ὡς> τ῵ «Γίνεσθε ἀκέραιοι ὡς περιστεραί» καὶ τ῵ «Ἄφετε τὰ
παιδία ἐλθεῖν πρός με· τῶν γὰρ τοιούτων ἐστὶν ἡ βασιλεία τῶν οὐρανῶν»,
τουτέστι τῶν ἁπλουστάτων.
Ἀπεκρίθησαν δέ σοι οἱ ἁπλούστεροι, ὡς λέγεις, τούτου τοὖ σώματος ο὘
περικείμεθα εἶναι τὴν ἀνάστασιν. Ἀνταπορούμενοι δὲ ὑπὸ σοὖ καὶ
ἐρωτώμενοι· ὅλου ἥ μέρους; αὐτοὶ ἀνταποκρίνονται λέγοντες ὅτι ὅλου τοὖ
σώματος. ΢οὖ δὲ κατὰ τὴν μέθοδον τ῅ς σου πολλ῅ς φλυαρίας φάσκοντος,
μηδὲν τοὖτο δύνασθαι διὰ τὰ ἐκ τῶν σωμάτων ἐκρεύσαντα αἵματά τε καὶ
σάρκας καὶ τρίχας καὶ τὰ ἄλλα τὰ διὰ πτυέλων ἐξ ἡμῶν ὆έοντα καὶ μυκτήρων
καὶ σκυβάλων, πολλή σου τ῅ς ἰατροσοφιστικ῅ς κακοπίστου γνώμης
μαγγανεία,
¿De qué elementos fueron fabricados los montes? ¿Cuál es el origen del universo
entero, que fue traído por Dios de la nada? ¿Cómo se forman las nubes que cubren
el cielo en un instante? ¿De dónde salieron, por orden de Dios, los mosquitos y las
pulgas para su siervo Moisés? ¿Cómo transformó el bastón de madera en una
serpiente viva y reptante? ¿Cómo fue transformada en nieve la mano de Moisés?
Así también, ¡oh, incrédulo!, en aquel entonces Dios quiso y, en el mismo instante
en que lo quiso, hizo para Adán y Eva verdaderas túnicas de piel sin animales, sin
técnica humana ni diversa manufactura, así como al principio lo quiso y al instante
fueron creados el cielo y todas las cosas. Acerca de esto hablamos antes muchas
veces en otras partes de la obra. Para los que quieren [elegir]* la vida, la salvación
puede resumirse en pocas palabras y la creencia errónea es fácil de refutar, pero
para los que no quieren recibir la doctrina de la salvación ni toda la eternidad
bastaría para discutir con ellos pues, según la Palabra divina, “est{n siempre
ensordecidos del oído como una áspid <sorda> que tapa sus oídos, que no recibe la
voz del que la encanta, por m{s h{bil que sea el encantador”654; pero, aunque el
discurso que he expuesto aquí <no> ha sido extensivo, creo que es de no poco
provecho para los hijos de la verdad.
67. Pasaré de largo la discusión acerca de la resurrección que tú basas en el
primer salmo. Pues cuando engañas a los ignorantes al exponer tu pensamiento,
¡oh, trabajador vano!, y dices <que> algunas de las personas más sencillas creen
que los impíos no han de alcanzar la resurrección – y cuando luego muestras que a
su vez les preguntas a esos mismos sencillos qué clase de cuerpo será el que
resucitará, planteándoles de este modo otra dificultad a los que tú llamas
“sencillos” – [te ves obligado]* (pues también esto hay que decirlo claramente) a
llamar “buenos” a aquellos a los que les dijiste “sencillos”; pues no dices esto por ti
mismo ni porque la gracia [esté] en tu palabra, sino que la verdad te fuerza a
reconocer la superioridad y bondad de los siervos de Dios. Incluso el proverbio
pagano dice: “El discurso de la verdad es sencillo”. Acostumbramos llamar
“sencillos” a los que no tienen malicia, a los que el Salvador caracteriza en muchos
lugares como dignos de elogio, <como> en el *versículo+: “Sed sencillos como
palomas”655, y: “Dejad a los niños venir a mí; pues de los tales es el reino de los
cielos”656, esto es, de los más sencillos de todos.
Los “sencillos” – como tú les dices – te respondieron que la resurrección es
de este cuerpo que revestimos. Y cuando les planteaste un nuevo problema y les
preguntaste: ¿[Resucitará] todo el cuerpo, o una parte?, ellos te contestaron
diciendo que la totalidad del cuerpo. Pero cuando sostienes – según el fraude de tu
inmensa charlatanería – que esto no es posible debido a la sangre que ha fluido del
cuerpo y las carnes, los cabellos y las demás cosas que han salido de nosotros a
través de los escupitajos, las secreciones nasales y los excrementos, hay una gran
cantidad de engaño en tu erróneo diagnóstico de medicucho,
ὡς καὶ ἤδη διὰ πολλῶν ἐξήλεγξέν σου τὴν μυθοποιίαν ὁ καλλίων ἡμῶν
πρεσβύτης καὶ μακαριστὸς ἀνὴρ Μεθόδιος. Ἀλλὰ καὶ ἀφ' ἡμῶν τῶν σμικρῶν
ὀλίγα ἀκούσῃ. Π᾵ν γὰρ ἀεὶ τὸ ζητούμενον καθαρώτατον ζητεῖται, τὰ δὲ
περιττὰ ἐκ τοὖ καθαροὖ ἀποβαλλόμενα ἀκαταζήτητά ἐστιν. Σὸ γὰρ ἱμάτιόν
ἐστιν ὅλον, ἐξότε τ῅ς ὑφ῅ς ἔσχεν τὴν ἱστουργίαν, καὶ αὐτὸ μέν ἐστι τὸ ἀπὸ τοὖ
ἱστοὖ τεμνόμενον, οὔτε <τινὸς> αὐτ῵ προστιθεμένου οὔτε ἀφαιρουμένου.
Κναφεῖ δὲ διδόμενον οὐχ ἡσσόνως παρὰ τοὖ κναφέως ἀπαιτηθήσεται, ἀλλὰ
παρ' αὐτοὖ τοὖ κναφέως τελειότατόν ἐστι κομιζόμενον· ὡς δ῅λον π᾵σι
καθέστηκεν ὡς αὐτὸ μέν ἐστιν ἐν τελειότητι, οὐδὲν δὲ μεῖον σῶμα γεγένηται
πλὴν τ῅ς τῶν ὆ύπων ἀποβολ῅ς καὶ τ῅ς ἀκαθαρσίας· καὶ οὐ πάντως που ἐπειδὴ
τὸν ὆ύπον ἀπέβαλεν, τούτου ἕνεκα μετὰ τοὖ ὆ύπου ἀπαιτηθήσεται παρ' ἡμῶν
ὁ τεχνίτης, ἀλλὰ αὐτὸ τὸ ἱμάτιον σ῵ον καὶ ὑγιὲς καὶ καθαρώτατον. Ἕτερον δὲ
πάλιν ὑπόδειγμα· παρὰ σοὶ μὲν γὰρ περὶ τῶν ἐκκρινομένων διὰ φλεβοτομιῶν
καὶ νοσημάτων καὶ σκυβάλων καὶ ἐκκρίσεως πτυέλων τε καὶ μυκτήρων τὸ
ζήτημα παρηνέχθη, ἀπ' αὐτῶν δὲ ὧν ἔφης ἀνατραπήσῃ. Οὐ μόνον γὰρ τοὖτό
ἐστιν ἐν σώματι, ἀλλὰ καὶ κνώδαλα ἐξ ἡμῶν φύεται ὡς εἰπεῖν, φθεῖρες καὶ
κόνεις, οὔτε ἐκτὸς τοὖ σώματος ὄντα οὔτε ἀπὸ τοὖ σώματος λογιζόμενα. Καὶ
οὐδείς ποτε ἐπεζήτησε κόνιν τὴν ἐκ τοὖ σώματος ἐκκριθεῖσαν εἰς περιποίησιν,
ἀλλὰ μ᾵λλον εἰς ἀναίρεσιν οὐδὲ φθεῖρα τὴν ἐξ αὐτ῅ς τ῅ς σαρκὸς
γεγενημένην, οὐδὲ ζημίαν τὴν ταύτης ἀπώλειαν ἡγήσαιτό τις. <Οὕτως καὶ> τὰ
ἀφ' ἡμῶν ὆υέντα, εἰ καὶ οὕτως ὑπάρχει κατὰ τὸν σοὖ λόγον, οὐ μωρῶς παρ'
ἡμῶν ζητηθήσεται οὐδὲ Θεὸς ταὖτα εἰς ἡμῶν σύστασιν ἀγάγοι, ἀλλὰ δίκην
὆ύπου ἐξ αὐτοὖ τοὖ ἱματίου ὑπάρχοντος, ἀπ' αὐτοὖ δὲ δι' εὐκοσμίαν
ἀποβληθέντος ἐν δευτέρῳ καταλείψειεν, ἐκεῖνο δὲ σαφῶς τὸ ἐντελὲς ἱμάτιον
μήτε λεῖπον μήτε περιττὸν τῆ αὐτοὖ ἀγαθότητι τ῅ς τέχνης ὁ Δημιουργὸς
ἀγάγοι· πάντα γὰρ αὐτ῵ δυνατά. Εἰ δὲ οὐχ οὕτως ἦν, ὦ τὰς φρένας ἀδικηθεὶς
ἐκ τ῅ς πολυλόγου σου ἐπινοίας, εἶχεν ἄρα ὁ ΢ωτὴρ ἡμῶν καὶ Κύριος, ὁ Τἱὸς τοὖ
Θεοὖ, ὁ ἐλθὼν διὰ <τὸ> π᾵σαν ἀσφάλειαν τ῅ς ἡμετέρας ζω῅ς ποιήσασθαι, τὴν
ἡμῶν ἐλπίδα ἐν ἑαυτ῵ τε πλεῖστα ἀνατυπωσάμενος εἰς τὴν τ῅ς ἀληθείας
αὐτοὖ πρὸς ἡμ᾵ς σύστασιν, μέρος αὐτοὖ [εἶχεν] ἀποθέσθαι, μέρος δὲ ἐξεγεῖραι
κατὰ τὴν μυθώδη σου ἀνασκευὴν καὶ πλήθους λογισμῶν ματαίων συλλογήν,
ὦ φιλόνεικε. Αὐτὸς γὰρ εὐθὺς διελέγχων σου τὸν τρόπον φάσκει λέγων ὅτι
«Ἐὰν μὴ ὁ κόκκος τοὖ σίτου πεσὼν εἰς τὴν γ῅ν ἀποθάνῃ, μόνος μένει· ἐὰν δὲ
πέσῃ καὶ ἀποθάνῃ, πολλοὺς κόκκους φέρει». Καὶ τίνα ἄρα ἔλεγε κόκκον; Παντί
τῳ σαφές ἐστι καὶ ὡμολόγηται παντὶ τ῵ κόσμῳ ὅτι περὶ ἑαυτοὖ ἔλεγε,
τουτέστιν περὶ τοὖ σώματος τ῅ς σαρκὸς τ῅ς ἁγίας ἧς ἀπὸ Μαρίας εἴληφε καὶ
ὅλης αὐτοὖ τ῅ς ἐνανθρωπήσεως. Σὸ δὲ πεσεῖν καὶ ἀποθανεῖν, ὡς λέγει «Ὅπου
τὸ πτῶμα, ἐκεῖ συναχθήσονται οἱ ἀετοί»,
como también el venerable y bendito Metodio, un hombre mejor que nosotros,
refutó ya tu invención fabulosa por medio de muchos [razonamientos]. Pero
escucha también unas pocas cosas de nuestra humilde persona. Todo lo que es
deseado se desea siempre totalmente puro, y el material excedente que no es
requerido es desechado de la cosa pura. Una vez que acaba la confección de su
tejido el vestido está completo, y esto es lo que se corta del telar, y no se le añade ni
se le quita <nada>. Y si es entregado a un lavandero no se espera del lavandero que
lo devuelva reducido en tamaño, sino que del mismo lavandero es recibido de
vuelta en perfecto estado; así, es evidente para todos que es completamente el
mismo [vestido], y no se ha vuelto un cuerpo más pequeño excepto por la
remoción de las inmundicias y la suciedad. Y ciertamente, puesto que le quitó la
suciedad, no esperaremos que el lavandero nos lo devuelva con la mugre sino que
querremos el mismo vestido íntegro, en buenas condiciones y completamente
limpio. Nuevamente, pongamos otro ejemplo, la cuestión presentada por ti acerca
de los [fluidos] que se desprenden por las sangrías, las enfermedades, los
excrementos y por las secreciones de las glándulas salivales y de la nariz; pero
serás refutado a partir de las mismas cosas que dijiste. Pues no sólo esto hay en el
cuerpo, sino también alimañas, piojos y liendres que, por así decir, crecen de
nosotros y no se consideran ni ajenas al cuerpo ni parte del cuerpo. Pero nunca
nadie buscó una liendre que se haya desprendido de su cuerpo o un piojo surgido
de su propia carne para conservarlo, sino más bien para destruirlo, ni tampoco
consideró nadie su destrucción como un perjuicio. <Así, tampoco> nosotros
buscaremos tontamente aquello que fluye de nosotros – aunque es así como tú
dices – ni Dios traerá de nuevo estas cosas a nuestra constitución sino que, como la
suciedad que estaba en el vestido mismo pero que fue removida de él para que
quede limpio, las dejará atrás la segunda vez. El Creador seguramente traerá aquel
vestido completo sin faltante ni sobrante por la bondad de su habilidad, pues para
Él todo es posible. Pero si no fuera así – ¡oh tú, que tienes los sesos dañados por tu
locuaz imaginación! – entonces nuestro Salvador y Señor, el Hijo de Dios, quien
vino para asegurar totalmente nuestra vida eterna y del modo más considerable
ejemplificó en sí mismo nuestra esperanza para probarnos su verdad, [tendría] que
haber dejado parte de Él y resucitado otra parte, según tu destructiva fábula y el
inmenso rejunte de vanos razonamientos, ¡oh, amante de las disputas! Enseguida,
refutando tu manera de expresarte, Él mismo lo afirma diciendo: “Si el grano de
trigo no muriese cuando cae en la tierra, queda solo; pero si cayese y muriese,
produce muchos granos”657. Entonces, ¿a quién le decía “grano”? Es totalmente
claro para cualquiera, y el mundo entero concuerda, que hablaba acerca de sí
mismo, esto es, del cuerpo de santa carne que recibió de María y de su completa
naturaleza humana. En cuanto a “caer” y “morir”, cuando dice: “Donde esté el
cad{ver, allí se juntar{n las {guilas”658,
περὶ τ῅ς αὐτοὖ τριημέρου τοὖ σώματος κοιμήσεως ἔλεγεν, ὡς καὶ αὐτὸς
ὁμολογήσεις· ἡ γὰρ Θεότης αὐτοὖ ἀκοίμητος ἄπτωτος ἀκράτητος ἄτρεπτος.
Ἀπέθανε τοίνυν ὁ κόκκος τοὖ σίτου καὶ ἀνέστη. Ὅλος οὗν ὁ κόκκος ἀνέστη ἥ
λεῖμμα αὐτοὖ; Ἀνέστη ἄλλος κόκκος παρὰ τὸν ὄντα ἥ αὐτὸς ὁ ὢν εἰς τὸ εἶναι; *
τὸ διὰ τοὖ ᾿Ιωσὴφ κεκηδευμένον ἐν σινδόνι καὶ ἐν μνήματι καιν῵ τεθὲν
ἀνέστη, πάντως ὅτι οὐκ ἀρνήσῃ. Σίνα τοίνυν εὐηγγελίζοντο ἐγηγέρθαι οἱ
ἄγγελοι ταῖς γυναιξίν; Ὥς φασι «Σίνα ζητεῖτε; ᾿Ιησοὖν τὸν Ναζωραῖον; Ἀνέστη,
οὐκ ἔστιν ὧδε. Δεὖτε, ἴδετε τὸν τόπον». Ὡσεὶ ἔλεγε· δεὖτε, ἴδετε τὸν τόπον καὶ
συνετίσατε τὸν ᾿Ψριγένην, ὅτι οὐκ ἔνι λεῖμμα κείμενον ἐνταὖθα, ἀλλὰ ὅλον
ἀνέστη. Καὶ ὅπως γν῵ς ὅτι ὅλον ἀνέστη, <φησίν> «Ἀνέστη, οὐκ ἔστιν ὧδε», ἵνα
ἀποκρούσῃ σου τὴν φλυαρίαν, ὅτι λεῖμμα αὐτοὖ οὐκ ἐγκατελείφθη, ἀλλ' αὐτὸ
τὸ ἡλωθέν, αὐτὸ τὸ νυχθὲν τῆ λόγχῃ, αὐτὸ τὸ κρατηθὲν ὑπὸ τῶν Υαρισαίων,
αὐτὸ τὸ ἐμπτυσθὲν <ἀνέστη>.
68. Καὶ τί μοι τὰ πλήθη λέγειν πρὸς ἔλεγχον τούτου τοὖ ἐλεεινοὖ τ῅ς <τε> ἐν
αὐτ῵ γενηθείσης φλυαρίας; Ἄρα οὗν ὡς ἀνέστη καὶ ἑαυτοὖ τὸ σῶμα ἤγειρεν,
οὕτως καὶ ἡμ᾵ς ἐγερεῖ. Ἀπὸ τούτου γὰρ ἔδειξεν ὁ ἅγιος ἀπόστολος τὴν ἡμῶν
ἐλπίδα, φήσας ὅτι «Πῶς λέγουσί τινες ἐν ὑμῖν ὅτι ἀνάστασις νεκρῶν οὐκ ἔστιν;
Εἰ δὲ ἀνάστασις νεκρῶν οὐκ ἔστι, οὐδὲ Φριστὸς ἐγήγερται. Εἰ δὲ Φριστὸς οὐκ
ἐγήγερται, κενὸν ἄρα καὶ τὸ κήρυγμα ἡμῶν, ματαία καὶ ἡ πίστις ἡμῶν,
εὑρισκόμεθα δὲ καὶ ψευδομάρτυρες τοὖ Θεοὖ, ὅτι εἴπαμεν ὅτι ἤγειρε τὸν
Φριστὸν ὃν οὐκ ἤγειρε» καὶ τὰ ἑξ῅ς. Καὶ ὕστερον ἐπιφέρει λέγων «Δεῖ τὸ
φθαρτὸν τοὖτο ἐνδύσασθαι ἀφθαρσίαν καὶ τὸ θνητὸν τοὖτο ἐνδύσασθαι
ἀθανασίαν»· καὶ οὐκ εἶπε τὸ θνητὸν μόνον οὐδὲ τὸ φθαρτὸν μόνον οὐδὲ τὴν
ἀθάνατον ψυχήν, ἀλλὰ τὸ φθαρτὸν τοὖτο μετὰ προσθήκης τοὖ τοὖτο καὶ τὸ
θνητὸν τοὖτο μετὰ προσθήκης τοὖ τοὖτο. Αὐτὸς οὗν ὅλος ὁ κόκκος αὐτοὖ
ἀνέστη καὶ οὐ μέρος ἀνέστη ἀλλὰ ὅλος ἀνέστη καὶ οὐκ ἄλλος κόκκος παρὰ τὸν
ὄντα ἀνέστη ἀλλὰ αὐτὸς ὁ πεσὼν ἐν τ῵ μνήματι ὅλος ἀνέστη. Καὶ πῶς ἰσχύει
σου ἡ κενοφωνία; Δύο γὰρ κόκκους οἶδεν ἡ θεία Γραφὴ εἰρημένους, ἕνα ἐν τ῵
Εὐαγγελίῳ καὶ ἕνα παρὰ τ῵ ἀποστόλῳ. Καὶ ὁ μὲν εἷς τὴν π᾵σαν σαφήνειαν
δηλοῖ κατὰ τὰ τελείως ἐν αὐτ῵ ἐνεργηθέντα, ὅπερ ἐστὶ πρωτότυπον τ῅ς
<ἡμῶν> ἀναστάσεως. Σοὖτο γὰρ καὶ διδάσκων καὶ ποιῶν ὁ ΢ωτὴρ τὰ πάντα
ἡμῖν εἰς παράστασιν βεβαίως εἰργάσατο. Εὐθὺς γὰρ ἔλεγε περὶ τοὖ κόκκου καὶ
ἤγειρε τὸν κόκκον, ἵνα ἡμῖν τὴν πίστιν τ῅ς ἐλπίδος βεβαιώσῃ τ῅ς ἡμῶν
ἀναστάσεως ἐν ἀληθείᾳ. Ἀπὸ τούτου διαδεξάμενος ὁ ἀπόστολος, Πνεύματι
ἁγίῳ φερόμενος, τὴν μετὰ τὴν ἀνάστασιν ἐσομένην δόξαν τῶν ἁγίων
διηγούμενος ἡμῖν καὶ τὴν <ἐλπίδα> τ῅ς ἀπολαύσεως τῶν ἀγαθῶν δείκνυσι
πάλιν διὰ τοὖ κόκκου τοὖ σίτου, κατὰ τῶν ἀπίστων ἐπικηρυκευόμενος·
lo dijo refiriéndose a los tres días que su cuerpo estuvo dormido [en el sepulcro],
como también tú lo reconocerás; pues su Divinidad no duerme, no puede caer, ser
dominada ni cambiar. Ciertamente, el grano de trigo murió y se levantó. Así pues,
¿se levantó el grano completo o un resto? ¿Se levantó un grano distinto al que era o
el mismo? Seguramente no negarás que resucitó [el mismo cuerpo] que fue
envuelto en un sudario por José y colocado en un sepulcro nuevo. En efecto,
¿quién anunciaron los ángeles a las mujeres que había resucitado? Como dicen:
“¿A quién busc{is? ¿A Jesús el Nazareno? Resucitó, no est{ aquí. Venid, mirad el
sitio”659. Es como si dijera: “Venid, ved el sitio y hacedle comprender a Orígenes
que no es posible que haya quedado un resto aquí, sino que resucitó entero”. Y a
fin de que sepas que resucitó entero <dice>, para refutar tu charlatanería:
“Resucitó, no est{ aquí”, porque ningún resto de Él fue dejado en *la tumba+ sino
que el mismo [cuerpo] que había sido clavado [a la cruz], el mismo que había sido
punzado por la lanza, el mismo que había sido capturado por los fariseos, el
mismo sobre el que habían escupido, <resucitó>.
68. Pero, ¿por qué debo dar un sinnúmero [de argumentos] para refutar a
este miserable <y> la charlatanería que ha sido generada por él? Ciertamente, así
como [Cristo] resucitó y levantó su propio cuerpo, así también nos levantará a
nosotros. A partir de esto el santo apóstol reveló nuestra esperanza cuando dijo:
“¿Cómo dicen algunos entre vosotros que no hay resurrección de los muertos? Si
no hay resurrección de los muertos, tampoco Cristo ha resucitado. Y si Cristo no ha
resucitado, entonces nuestra proclamación no tiene fundamento y nuestra fe es
inútil, y somos hallados también falsos testigos de Dios, porque dijimos que
resucitó a Cristo, a quien no resucitó”660 y lo que sigue. Y luego añade y dice: “Pues
es necesario que esto corruptible sea revestido de incorrupción, y esto mortal sea
revestido de inmortalidad”661; no dijo sólo “lo mortal” ni dijo sólo “lo corruptible”,
ni tampoco “el alma inmortal”, sino “esto corruptible” y “esto mortal”, con la
adición de “esto”. Su mismo grano resucitó entero, no resucitó una parte sino que
resucitó íntegro, y no resucitó un grano distinto al que era sino que el mismo que
cayó en el sepulcro resucitó completo. ¿Cómo puede ser válida tu palabrería? La
divina Escritura conoce dos granos, mencionados uno en el Evangelio y otro por el
apóstol. El primero revela la explicación completa a través del [proceso] efectuado
perfectamente en él, el cual es el modelo de <nuestra> resurrección. Al enseñar y
llevar a cabo esto, el Salvador seguramente realizó todo para demostrárnosla.
Habló acerca del grano e inmediatamente resucitó el grano, para asegurarnos en
verdad la fe en la esperanza de nuestra resurrección. A partir de este punto el
apóstol, inspirado por el Espíritu Santo, toma la posta describiéndonos –
nuevamente mediante un grano de trigo – la gloria de los santos después de la
resurrección y muestra la <esperanza> del goce de las cosas buenas, proclamando
contra los incrédulos:
«Ἀλλὰ ἐρεῖς μοι, πῶς ἐγείρονται οἱ νεκροί; Ποίῳ δὲ σώματι ἔρχονται;» Καί φησι
πρὸς τὸν τὰ τοιαὖτα λέγοντα «ἄφρων». Ὁ γὰρ ὅλως περὶ ἀναστάσεως
ἀμφιβάλλων ἄφρων ἐστὶ καὶ ἀσύνετος. Εἶτά φησιν «Ἄφρων, σὺ ὃ σπείρεις οὐ
ζωογονεῖται, ἐὰν μὴ ἀποθάνῃ, καὶ ὃ σπείρεις, οὐ τὸ γενησόμενον σῶμα
σπείρεις, ἀλλὰ γυμνὸν κόκκον εἰ τύχοι σίτου ἥ τῶν ἄλλων σπερμάτων, καὶ οὐ
ζωογονεῖται, ἐὰν μὴ ἀποθάνῃ. Ὁ δὲ Θεὸς δίδωσιν αὐτ῵ σῶμα ὡς ἠθέλησε, καὶ
ἑκάστῳ τῶν σπερμάτων ἴδιον σῶμα». Καὶ ὁρᾶς ὅτι οὐκ ἀλλάσσεται τὸ σῶμα.
Οὐδεὶς γὰρ σπείρας κριθὰς ζητεῖ σῖτον οὐδὲ μελάνθιόν τις ἔσπειρε καὶ ε὘ρε
κριθήν. Ἀλλὰ τὸ σπειρόμενον αὐτό ἐστι τὸ ἐγειρόμενον. Ἐὰν δὲ καὶ
καταλειφθῆ <τι> ἐξ αὐτοὖ κάτω ἐν τῆ γῆ καὶ ἀναστῆ ἐξ αὐτοὖ τὸ βλάστημα.
Ὧδε μὲν ἐν τούτῳ τ῵ φθαρτ῵ σίτῳ καὶ μὴ εἰς κρίσιν ἐρχομένῳ τὸ μὲν
καταλειφθὲν ἄχρηστον, τὸ δὲ ἐξ αὐτοὖ ἐγειρόμενον κάλλιον. Ἠθέλησε δὲ
δεῖξαι τὴν φαιδρότητα διὰ τὴν ἀπιστίαν τῶν μὴ τὴν ἐλπίδα τοὖ Θεοὖ
καραδοκούντων. Σἀληθ῅ μὲν γὰρ ὁ κόκκος τοὖ σίτου λεπτότατος. Ποὖ δὲ ἐν τ῵
τοιούτῳ κόκκῳ τ῵ σμικροτάτῳ καὶ ὆ίζαι καὶ βάσεις καὶ κάλαμοι καὶ [αἱ]
γονατίδες καὶ αἱ τοσαὖται σύριγγες καὶ κεφαλίδες καὶ θ῅και καὶ ἀνθέρικες καὶ
κόκκοι πολυπλασιάζοντες;
69. ῞Ινα δὲ καὶ σαφέστερον εἴπωμεν τὰ ὅμοια τούτοις διηγούμενοι· πόθεν τ῵
Μωϋσῆ, υἱ῵ τ῅ς ᾿Ιωχαβέθ, υἱ῵ τοὖ ᾿Αμράμ, τὸ νύξαι πέτραν ἐν ὆άβδῳ καὶ
προ[σ]ενεγκεῖν ὕδωρ ἐξ ἀπόρου ὕλης, τὸ ξηρὸν εἰς ὑγρὸν μεταβαλεῖν; Σὸ
πατάξαι θάλασσαν καὶ διαιρεῖν εἰς δώδεκα ὁδοὺς ὁδοιπορίας ἐν θαλάσσῃ τ῵
κελεύσματι <Θεοὖ>; Σὸ ποταμὸν εἰς αἷμα μεταβαλεῖν; Σὸ βάτραχον ὑπὸ θ῅ξιν
συναγαγεῖν τοσοὖτον; Σὸ τὴν σκνίφα ἐπιπέμψαι Αἰγυπτίοις; Σὸ χάλαζαν μῖξαι
μετὰ τοὖ πυρός; Σὸ νύκτα μέλαιναν καὶ σκοτομήνην Αἰγυπτίοις ἐπικεράσαι
ζοφώδη; Σὸ τὰ πρωτοτόκια κτεῖναι τῶν Αἰγυπτίων ἐν θανάτῳ; Σὸ στύλῳ πυρὸς
καθοδηγεῖν λαὸν δι' αὐτοὖ ποιμαινόμενον; Σὸ ἄρτον ἀγγέλων ἐπενέγκαι εὐχῆ
καὶ ἱκεσίᾳ; Σὸ ὀρτυγομήτραν ἀνιέναι καὶ κορεννύειν τοσαύτας μυριάδας
ἀνδρῶν διὰ προστάγματος Θεοὖ; Σὸ ἀκοὖσαι φωνὴν Θεοὖ; Σὸ καταξιωθ῅ναι
ἀνὰ μέσον τοσούτων μυριάδων Θεοὖ φων῅ς ἀκούειν καὶ συνομιλεῖν Θε῵; Σὸ
διὰ τεσσαράκοντα ἡμερῶν καὶ διὰ τεσσαράκοντα νυκτῶν μὴ ἐπιζητ῅σαι τὰ
χρειώδη τῶν κατὰ τὴν φύσιν τ῅ς ἡμετέρας πλάσεως; Σὸ μεταβληθ῅ναι τὴν
σάρκα εἰς φαιδρότητα ἡλίου καὶ ἀκτῖνα φωτεινήν, στροβοὖσαν λαὸν πρὸς τὸ
μὴ δύνασθαι ἀτενίσαι τοὺς υἱοὺς ᾿Ισραὴλ εἰς τὸ πρόσωπον αὐτοὖ; Σὸ τὴν χεῖρα
σαρκίνην οὗσαν μεταβληθ῅ναι εἰς χιόνα; Σὸ κελεὖσαι τῆ γῆ χ᾵ναι τὸ στόμα
πρὸς ὑποδοχὴν τῶν περὶ Κορὲ καὶ Δαθὰν καὶ ᾿Αβειρὼν καὶ Αὐν᾵ν; Σὸ ἐπὶ
τέλους ἀκοὖσαι «Ἀνάβηθι εἰς τὸ ὄρος, κἀκεῖ τελεύτα»; Σὸ μὴ γινώσκειν
ἄνθρωπον τὴν αὐτοὖ ταφήν; ΢ημαίνοντος τοὖ θείου Γράμματος [ὡς] ὑπὸ
ἀνθρώπων τὸ σῶμα Μωϋσέως μὴ κεκηδεὖσθαι, ἀλλά, καθὼς ὑποτίθεται ἡ
διάνοια, ὑπὸ ἁγίων ἀγγέλων· καὶ πάντα ταὖτα ἔτι ὄντος αὐτοὖ ἐν τούτῳ τ῵
κόσμῳ, ἔτι ἐν τ῵ ψυχικ῵ τούτῳ σώματι
“Pero me dir{s: ¿cómo resucitan los muertos? ¿Y con qué clase de cuerpo
vienen?”662. Y al que dice tales cosas le llama “insensato”, pues el que duda acerca
de la resurrección es un insensato y un necio. Luego dice: “Insensato, lo que tú
siembras no se vivifica si no muriese. Pero Dios le da el cuerpo como quiso, y a
cada una de las semillas su propio cuerpo”663. Y ves que el cuerpo no cambia. Pues
nadie que haya sembrado cebada busca trigo ni ninguno sembró comino y
encontró cebada sino que lo que se sembró, eso mismo es lo que salió. Pero si
<algo> de él – y aquí [me estoy refiriendo] a este trigo perecedero, que no es lo que
está en análisis – queda bajo tierra y el brote surge de ello, lo que queda [enterrado]
es inútil y lo mejor es lo que surge de ello. Pero, a causa de la incredulidad de los
que no aguardan la esperanza de Dios, [Pablo] quiso mostrar su esplendor. En
verdad, el grano de trigo es pequeñísimo. En un grano tan diminuto, ¿dónde están
las raíces, las partes inferiores, los tallos y las uniones? ¿Dónde está tal cantidad de
púas, puntas, vainas, espigas y granos que se multiplican?
69. Y también, para decirlo más claramente exponiendo cosas semejantes a
éstas: ¿cómo pudo Moisés, hijo de Jocabed y Amram, perforar la piedra con su
bastón y transformar algo seco en húmedo al sacar agua de un material
impenetrable? ¿[Cómo pudo] golpear el mar y partirlo en doce caminos por
mandato <de Dios>? ¿Cómo transformó el río en sangre? ¿Cómo logró reunir tal
cantidad de ranas en un instante? ¿Cómo pudo enviar los piojos sobre los egipcios?
¿Cómo mezcló el granizo con el fuego? ¿Cómo logró hacer la oscuridad de una
noche sin luna incluso más negra para los egipcios? ¿Cómo pudo exterminar a los
primogénitos con la muerte? ¿Cómo guió al pueblo que era conducido por él con
una columna de fuego? ¿Cómo les dio pan de ángeles con oración y súplica?
¿Cómo pudo proveer las codornices y saciar a tal multitud de personas por
mandato de Dios? ¿Cómo pudo escuchar la voz de Dios? ¿Por qué, entre tal
multitud, él fue considerado digno de escuchar la voz de Dios y tener trato con
Dios? ¿Cómo hizo para no precisar las cosas necesarias para nuestro cuerpo físico
por cuarenta días y cuarenta noches? ¿Cómo pudo su carne ser transformada a la
resplandeciente luminosidad de un rayo de sol, perturbando al pueblo de los hijos
de Israel debido a que no podían mirar fijamente su rostro? ¿Cómo su mano, que
era de carne, fue transformada en nieve? ¿Cómo pudo ordenarle a la tierra abrir su
boca a fin de que se tragara a Coré, Datán, Abiram y Onán664? ¿Por qué, hacia el
final *de su vida+, escuchó: “Sube al monte, y muere allí” 665? ¿Por qué ningún
hombre conoce su sepulcro? La divina Escritura insinúa [que] el cuerpo de Moisés
no fue sepultado por hombres sino, como es razonable suponer, por santos
ángeles; y todo esto mientras él aun estaba en este mundo y todavía en este cuerpo
anímico que,
καὶ πνευματικ῵ ἅμα τελείως γενομένῳ. Λαβόντες δὲ ἀπ' ἐντεὖθεν τὸν
ἀρραβῶνα * εἰς ὑπόδειγμα τ῅ς τελείας τότε βλαστήσεως, ὅτε πληροὖται τὸ
εἰρημένον «΢πείρεται ἐν ἀτιμίᾳ, ἐγείρεται ἐν δόξῃ· σπείρεται ἐν ἀσθενείᾳ,
ἐγείρεται ἐν δυνάμει». Πῶς γὰρ οὐκ ἀσθενὲς τὸ σπειρόμενον καὶ μὴ γινῶσκον
ποὖ σπείρεται; Πῶς οὐκ ἄτιμον τὸ ἐν μνήματι βαλλόμενον καὶ κόνιν
ἐπαμώμενον, λακιζόμενόν τε καὶ θρυπτόμενον καὶ ἀναισθητοὖν; Πῶς οὐκ
ἔντιμον τὸ ἐγειρόμενον καὶ εἰς αἰῶνα διαμένον καὶ ἐν ἐλπίδι τ῅ς τοὖ Θεοὖ
φιλανθρωπίας ἐν οὐραν῵ βασιλείαν κτώμενον, ὅπου λάμψουσιν «οἱ δίκαιοι ὡς
ὁ ἥλιος», ὅπου ἔσονται «ἰσάγγελοι», ὅπου μετὰ τοὖ νυμφίου χορεύσουσιν, ὅπου
οἱ περὶ Πέτρον «καθέζονται ἐπὶ δώδεκα θρόνων, τὰς δώδεκα φυλὰς κρίνοντες
τοὖ ᾿Ισραήλ», ὅπου λήψονται οἱ δίκαιοι «ἃ ὀφθαλμὸς οὐκ εἶδε καὶ οὗς οὐκ
ἤκουσε καὶ ἐπὶ καρδίαν ἀνθρώπου οὐκ ἀνέβη, ἃ ἡτοίμασεν ὁ Θεὸς τοῖς
ἀγαπῶσιν αὐτόν»; Ἡμῶν τοίνυν ἡ ἀνάστασις ἐν Θε῵ καὶ παντὸς ἀνθρώπου,
δικαίου τε καὶ ἀδίκου, ἀπίστου τε καὶ πιστοὖ, τῶν μὲν ἐγειρομένων εἰς ζωὴν
αἰώνιον, τῶν δὲ εἰς κρίσιν αἰώνιον.
70. Καὶ σιώπα Βαβυλών, ἡ ἀρχαία πάλιν ἡμῖν ἀνακαινιζομένη σύγχυσις·
πεφίμωσο ΢όδομα καὶ ἡ τ῅ς πολλ῅ς σου δεινότητος πρὸς Θεὸν κραυγὴ
ἀνερχομένη· «Ἥξει γὰρ ἐκ ΢ιὼν ὁ ὆υόμενος καὶ ἀποστρέψει ἀσεβείας ἀπὸ
᾿Ιακώβ» καὶ «σαλπίσει, καὶ οἱ νεκροὶ ἀναστήσονται» καὶ «ἡμεῖς ἁρπαγησόμεθα
εἰς συνάντησιν αὐτ῵ εἰς ἀέρα»· ὡς καὶ ὁ καλλίων <ἡμῶν πρεσβύτης καὶ>
μακάριος εἶπε Μεθόδιος, τοῖς δὲ αὐτοῖς καὶ αὐτοὶ <ἐπ>οικοδομοὖντες
προσεθήκαμεν. Ἀπὸ γὰρ τῶν συνεζευγμένων ἑκάστης λέξεως ἔστιν ἰδεῖν τὰ
ἐπίχειρα. Διαιρῶν γὰρ ὁ ἅγιος ἀπόστολος τῶν δύο τρόπων τὸ εἶδος εἰς μίαν
ἐλπίδα συνήγαγεν ἀπὸ τοὖ «Ἡμεῖς ἁρπαγησόμεθα ἐν νεφέλαις εἰς συνάντησιν
αὐτοὖ», ἵνα δείξῃ ὄντως τοὖτο τὸ σῶμα καὶ οὐχ ἕτερον παρὰ τοὖτο
<ἀνιστάμενον>· ὁ γὰρ ἁρπαγεὶς οὔπω τέθνηκε. Δεικνὺς δὲ ὅτι «οὐ φθάσομεν
τὴν τῶν νεκρῶν ἀνάστασιν», ἵνα τὸ παρὰ ἀνθρώποις ἄπορον Θε῵ εὐπόριστον
καὶ δυνατὸν ἀποδείξῃ («Ἡμεῖς γὰρ οἱ ζῶντες οὐ μὴ φθάσωμεν τοὺς
κεκοιμημένους καὶ τὴν αὐτῶν ἀνάστασιν»), ἔδειξε τοὺς ζῶντας καὶ
ἁρπαζομένους, ἵνα ἀπὸ τῶν ζώντων δείξῃ τὰ ἐκείνων σώματα ὁλοσχερ῅
ἐγειρόμενα καὶ ἀπὸ τοὖ ἐκείνους πρωτεύειν τῶν περιλειπομένων ζώντων τὸ
δυνατὸν τοὖ Θεοὖ ἀποδείξῃ.
«᾿Αναστήσονται γὰρ οἱ νεκροὶ καὶ ἐγερθήσονται οἱ ἐν τοῖς μνημείοις», φησὶν
ὁ προφήτης. Ἵνα δὲ καὶ τὰ ὑπὸ τοὖ ᾿Ιεζεκιὴλ τοὖ προφήτου ἐν τ῵ ἰδίῳ
ἀποκρύφῳ ὆ηθέντα περὶ ἀναστάσεως μὴ παρασιωπήσω, καὶ αὐτὰ ἐνταὖθα
παραθήσομαι. Αἰνιγματωδῶς γὰρ διηγούμενος λέγει περὶ τ῅ς δικαίας κρίσεως
ᾗ κοινωνεῖ ψυχὴ καὶ σῶμα,
al mismo tiempo, se había vuelto totalmente espiritual. A partir de ahora, tomando
la garantía [de nuestra esperanza, usémosla]* como ejemplo de la perfecta
germinación [del grano de nuestro cuerpo, que sucederá] en aquel momento,
cuando se cumpla lo dicho: “Se siembra en deshonra, se resucita en gloria; se
siembra en debilidad, se resucita en poder”666. Pues, ¿cómo no ha de ser débil lo
que se siembra y no se sabe dónde está sembrado? ¿Cómo no ha de ser deshonroso
lo que es arrojado en una tumba y tapado por el polvo, despedazado, corrompido e
insensible? ¿Cómo no ha de ser honroso lo que resucita y permanece para siempre,
y que por la esperanza en la benevolencia de Dios obtiene un reino en el cielo,
donde brillar{n “los justos como el sol”667, donde ser{n “iguales a los {ngeles”668,
donde danzar{n junto con el Novio, donde Pedro y los apóstoles “se sentar{n en
doce tronos para juzgar a las doce tribus de Israel”669, donde los justos recibirán
“cosas que ojo no vió ni oído oyó, ni han subido en corazón de hombre, las cuales
Dios preparó para los que le aman”670? En efecto, nuestra resurrección y la de todo
hombre – justo e injusto, incrédulo y creyente, unos resucitados para vida eterna y
otros para perpetua condenación – depende de Dios.
70. ¡Cállate, Babilonia, antigua confusión que otra vez se ha renovado para
nosotros! ¡Haz silencio, Sodoma, tú y tu fuerte y terrible grito que asciende a Dios!
“Pues de Sión vendr{ el salvador y quitar{ la iniquidad de Jacob”671, y “sonar{ la
trompeta, y los muertos resucitar{n”672 y “nosotros seremos arrebatados para
encontrarnos con Él en el aire”673; como también lo dijo el <venerable y>
bienaventurado Metodio, <quien es> más honorable <que nosotros>, y nosotros
mismos hemos añadido construyendo <sobre> sus propias [palabras]. A partir del
contexto de cada expresión se puede ver el pago. Aunque el santo apóstol
distinguió la naturaleza de los dos tipos [de personas salvadas], los unió en una
esperanza al decir: “Nosotros seremos arrebatados en las nubes para encontrarle”,
a fin de mostrar que es realmente este cuerpo <el que resucita> y no otra cosa
distinta a éste, pues el que es arrebatado todavía no ha muerto. Y al indicar que
“no precederemos la resurrección de los muertos”674 – para mostrar que lo que es
imposible para los hombres es fácil y posible para Dios (“Pues nosotros, los que
estemos vivos, no precederemos a los que han dormido y su resurrección”) –
demostró que los vivos también son arrebatados. Esto prueba a los vivos que los
cuerpos de los muertos serán resucitados enteros y, a partir del hecho de que
aquéllos han de preceder a los que hayan quedado vivos, muestra lo que es posible
para Dios.
Pues el profeta dice: “Los muertos resucitar{n, y se levantar{n los que est{n
en los sepulcros”675. Y para no pasar en silencio lo dicho por el profeta Ezequiel en
su propio apócrifo acerca de la resurrección, también lo consignaré aquí. Pues
expresándose de manera enigmática habla acerca del justo juicio del que
participarán juntos alma y cuerpo:
ὅτι βασιλεύς τις ἐν τῆ αὐτοὖ βασιλείᾳ πάντας εἶχεν ἐστρατευμένους, παγανὸν
δὲ οὐκ εἶχεν ἀλλ' ἥ μόνον δύο, ἕνα χωλὸν καὶ ἕνα τυφλόν, καὶ ἕκαστος
<αὐτῶν> κατ' ἰδίαν ἐκαθέζετο καὶ κατ' ἰδίαν ᾤκει. Γάμους δὲ ποιήσας ὁ
βασιλεὺς τ῵ ἰδίῳ υἱ῵ ἐκάλεσε πάντας τοὺς ἐν τῆ αὐτοὖ βασιλείᾳ,
περιεφρόνησε δὲ τῶν δύο παγανῶν, τοὖ τε χωλοὖ καὶ τοὖ τυφλοὖ· οἱ δὲ
ἠγανάκτησαν ἐν ἑαυτοῖς καὶ ἐπιβουλὴν ἐργάσασθαι τ῵ βασιλεῖ ἐπενόουν.
Παράδεισον δὲ εἶχεν ὁ βασιλεύς, καὶ ἀπὸ μήκοθεν ὁ τυφλὸς ἐλάλει τ῵ χωλ῵
λέγων
«Πόσον ἦν ἡμῶν τὸ κλάσμα τοὖ ἄρτου μετὰ τῶν ὄχλων τῶν κληθέντων
εἰς τὴν εὐφρασίαν; Δεὖρο τοίνυν, καθὼς ἐποίησεν ἡμῖν, ἀμυνώμεθα αὐτόν».
Ὁ δὲ ἕτερος ἠρώτα «Ποίῳ τρόπῳ»;
Ὁ δὲ εἶπεν «Ἀπέλθωμεν εἰς τὸν παράδεισον αὐτοὖ καὶ ἀφανίσωμεν ἐκεῖ
τὰ τοὖ παραδείσου».
Ὁ δὲ εἶπεν «Καὶ πῶς δύναμαι, χωλὸς ὢν καὶ μὴ δυνάμενος ἐπισαίνειν»;
Ὁ δὲ τυφλὸς ἔφη «Αὐτὸς ἐγὼ δύναμαί τι πράττειν μὴ ὁρῶν ποὖ
ἀπέρχομαι; Ἀλλὰ τεχνασώμεθα».
Σίλας χόρτον τὸν πλησίον καὶ πλέξας σχοινίον ἠκόντισε τ῵ τυφλ῵ καὶ
εἶπεν «Κράτει, καὶ δεὖρο πρὸς τὸ σχοινίον πρός με».
Ὡς δὲ ἐποίησεν ὃ προετράπη, ὅτε ἔφθασε λέγει «Δεὖρό μοι γενοὖ πόδες
καὶ βάστασόν με, καὶ γίνομαί σοι ὀφθαλμοί, ἄνωθεν ὁδηγῶν σε δεξιὰ καὶ
εὐώνυμα».
Σοὖτο δὲ ποιήσαντες κατέβησαν εἰς τὸν παράδεισον· εἶτα λοιπὸν εἴτε
ἠδίκησαν εἴτε καὶ οὐκ ἠδίκησαν, ὅμως τὰ ἴχνη πέφηνεν ἐν τ῵ παραδείσῳ.
Καταλύσαντες δὲ ἐκ τῶν γάμων οἱ εὐφρανθέντες καταβάντες εἰς τὸν
παράδεισον ἐξεπλάγησαν τὰ ἴχνη εὑρόντες ἐν τ῵ παραδείσῳ καὶ ταὖτα
ἀνήγγειλαν τ῵ βασιλεῖ, λέγοντες «Ἅπαντες στρατιῶται ἐν τῆ βασιλείᾳ σου καὶ
οὐδείς ἐστι παγανός. Πόθεν τοίνυν ἴχνη παγανῶν ἐν τ῵ παραδείσῳ»;
Ὁ δὲ ἐθαύμασε, [καὶ] ὡς μὲν ἡ παραβολὴ δηλονότι τοὖ ἀποκρύφου λέγει
ὡς πρὸς τὸν ἄνθρωπον αἰνιττομένη, ὁ Θεὸς δὲ οὐδὲν ἀγνοεῖ. Ἡ δὲ διήγησις
λέγει ὡς μετεστείλατο τὸν χωλὸν καὶ τὸν τυφλὸν καὶ ἠρώτησε τὸν τυφλόν «Μὴ
σὺ κατ῅λθες εἰς τὸν παράδεισον»;
Ὁ δὲ ἔφη «Οἴμοι, κύριε· ὁρᾶς ἡμῶν τὴν ἀδυναμίαν, οἶδας ὅτι <οὐχ> ὁρῶ
ποὖ βαδίζω».
Εἶτα ἐλθὼν ἐπὶ τὸν χωλὸν καὶ αὐτὸν ἠρώτα «΢ὺ κατ῅λθες εἰς τὸν
παράδεισόν μου»;
Ὁ δὲ ἀποκριθεὶς εἶπεν «Ὦ κύριε, πικρ᾵ναί μου τὴν ψυχὴν ἐν τ῵ μέρει
τ῅ς ἀδυναμίας βούλει».
Καὶ λοιπὸν ἡ κρίσις ἀργεῖ. Σί οὗν ποιεῖ ὁ κριτὴς ὁ δίκαιος; Ἀναγνοὺς
ποίῳ τρόπῳ ἀμφότεροι ἐζεύχθησαν ἐπιτίθησι τὸν χωλὸν τ῵ πηρ῵ καὶ τοὺς
ἀμφοτέρους ἐτάζει μάστιξι, καὶ οὐ δύνανται ἀρνήσασθαι.
Cierto rey tenía a todos en su reino alistados en el ejército, y no tenía civiles
excepto dos solamente, un cojo y un ciego; y cada uno <de ellos> vivía por su
cuenta en su propia casa. Cuando el rey dio un banquete con motivo de las bodas
de su hijo, invitó a todos los que había en su reino, pero desdeñó a los dos civiles,
al cojo y al ciego. Estos se indignaron en su interior y decidieron realizar una
conspiración contra el rey. El monarca tenía un jardín, y el ciego llamó desde lejos
al cojo diciéndole:
-¡Cuánto comeríamos junto con la multitud que ha sido invitada a la fiesta!
Ven ahora aquí, y tal como nos ha tratado nos vengaremos de él.
El otro preguntó: ¿De qué forma?
El primero dijo: Vayamos a su jardín y destrocemos allí las cosas que hay en
él.
El otro le contestó: ¿Cómo voy a poder siendo cojo y no siendo capaz de
arrastrarme?
El ciego le dijo: ¿Qué puedo hacer yo mismo sin ver adónde voy? Pero
ingeniémonoslas.
El cojo arrancó hierba que había junto a él y, trenzando una cuerda, se la
arrojó al ciego y le dijo: Agarra y ven a lo largo de la cuerda hasta mí.
Aquel hizo lo que le mandó; cuando se aproximó, éste le dijo: Acércate a mí,
vas a ser mis pies; transpórtame y yo seré tus ojos guiándote desde encima a
derecha e izquierda.
Haciendo esto llegaron al jardín. Después, ya fueran que hicieran o no
algunos destrozos, de todas maneras sus huellas quedaron allí.
Cuando los invitados a la fiesta dejaron el banquete y llegaron al jardín
quedaron estupefactos al encontrar huellas allí. Y se lo contaron al rey diciendo: En
tu reino todos son soldados y nadie es civil, ¿cómo, pues, ahora hay huellas de
civiles en el jardín?
El rey se sorprendió – [aunque], como la parábola del apócrifo
evidentemente dice, hay cosas que están veladas al hombre, pero Dios nada ignora
–. Y el relato dice que mandó por el cojo y el ciego, y preguntó al ciego: ¿Acaso
entraste al jardín?
El contestó: ¡Ay de mí, señor! Ves nuestra impotencia; sabes que <no> veo
adónde camino.
Después, acercándose al cojo, le preguntó también: ¿Tú entraste a mi jardín?
El respondió y le dijo: ¡Oh, señor!, ¿quieres amargar mi alma en lo que se
refiere a mi impotencia?
Y el juicio quedó finalmente aplazado.
¿Qué hará entonces el juez justo? Al conocer de qué forma ambos se
unieron, pondrá al cojo sobre el ciego y castigará a ambos con el látigo, y no
podrán negarlo.
Ἑκάτεροι ἀλλήλους ἐλέγχουσιν, ὁ μὲν χωλὸς λέγων τ῵ τυφλ῵ «Οὐ σύ με
ἐβάστασας καὶ ἀπήνεγκας»; Καὶ ὁ τυφλὸς τ῵ χωλ῵ «Οὐκ αὐτὸς ὀφθαλμοί μου
γέγονας»; Οὕτως τὸ σῶμα τῆ ψυχῆ καὶ ἡ ψυχὴ τ῵ σώματι εἰς ἔλεγχον τ῅ς
κοιν῅ς ἐργασίας συνάπτεται, καὶ ἡ κρίσις τελεία γίνεται περὶ ἀμφοτέρων,
σώματός τε καὶ ψυχ῅ς, τῶν ἔργων [τῶν] γεγενημένων εἴτε ἀγαθῶν εἴτε
φαύλων.
Καὶ ὁρ᾵τε οἱ τ῅ς ἑαυτῶν ζω῅ς ἐπιμελόμενοι ὅτι πάντες οἱ κατὰ τ῅ς ἀληθείας
ἐνεχθέντες ἑαυτοῖς τὴν ἀδικίαν προσεπορίσαντο, ὡς καὶ ὁ ἅγιος προφήτης
Δαυὶδ λέγει «΢υνέλαβε πόνον καὶ ἔτεκεν ἀνομίαν». Π᾵ς γὰρ ὁ ἑαυτ῵ συνάγων
τὸν πόνον τῶν ἀλλοτρίων διανοημάτων ἑαυτ῵ τίκτει τὴν ἀδικίαν καὶ τοῖς
πειθομένοις· «Λάκκον ὤρυξε καὶ ἀνέσκαψεν αὐτόν, καὶ ἐμπεσεῖται εἰς βόθρον
ὃν εἰργάσατο». Ἀλλὰ πρὸς ταὖτα πάντα εἴ τις ἔχει ἀντιλέγειν, ἡκέτω· εἴ τις
<θέλει> Θε῵ ἀντιπράττειν, τολμάτω. Θεὸς γὰρ ἰσχυρὸς «οὐ κοπιάσει οὐδὲ
πεινάσει οὐδὲ διψήσει, οὐδὲ ἔστιν ἐξεύρεσις τ῅ς φρονήσεως αὐτοὖ», ἐν ᾗ τὰ
λελυμένα σώματα ἐγείρει, ἐν ᾗ τὸ ἀπολλύμενον σῴζει, ἐν ᾗ τὸ τεθνηκὸς
ζωογονεῖ, ἐν ᾗ τὸ φθαρτὸν ἀφθαρσίαν ἀμφιέννυσιν, ἐν ᾗ τὸν κόκκον τὸν
πεσόντα εἰς ἀνάστασιν φέρει, ἐν ᾗ τὸν σπαρέντα καὶ ἀποθανόντα εἰς
περισσοτέραν φαιδρότητα ἄγει ἀνακαινίζων· ὡς ἐν πολλαῖς Γραφαῖς
ἐμφέρεται, αἰνιττομένης τ῅ς ἡμῶν ἀναστάσεως.
71. ᾿Εν δὲ τ῵ <τοὖ> Δαυὶδ περὶ τοὖ ἐγκαινισμοὖ τοὖ οἴκου Δαυὶδ ψαλμ῵ ὡς
καραδοκῶν ὁ προφήτης καὶ Πνεύματι ἁγίῳ σκοπῶν τὸ μέλλον εὐλόγως περὶ
ἀναστάσεως ἔφη· «Ὑψώσω σε, Κύριε, ὅτι ὑπέλαβές με, ἀνακαινίζων μου τὸν
οἶκον», τουτέστιν τὸ σῶμα τὸ πεσόν, «καὶ οὐκ ηὔφρανας τοὺς ἐχθρούς μου ἐπ'
ἐμέ». Καὶ ὁ ΢ολομῶν ἐν Παροιμίαις ὡσαύτως εἰς τὴν ἐκεῖσε ἑτοιμασίαν τὰ
πάντα τ῅ς ἐλπίδος παρασκευάζων προὔτρεπε φάσκων «Ἑτοίμαζε εἰς τὴν
ἔξοδον τὰ ἔργα σου» (ἔξοδον λέγων τὴν ἀπ' ἐντεὖθεν ἀπαλλαγήν) «καὶ
ἑτοιμάζου» φησίν «εἰς τὸν ἀγρόν», ὁμοὖ π᾵σι τὴν νουθεσίαν ἐπεκτεινόμενος
τοῖς κατὰ ἀγρόν τε καὶ κατὰ ἄστυ, λογίοις τε καὶ τοῖς τὰς βαναύσους τέχνας
ἐπιχειροὖσιν, οἷς οὐδεμία ἐργασία κατὰ ἀγρὸν ἐπιζητουμένη· πόθεν γὰρ
λινουργοῖς καὶ ἀργυροχόοις, ποιηταῖς τε καὶ λογογράφοις ἡ κατὰ τὴν ἄρουραν
ἑτοιμασία; ΢υλλήβδην γὰρ ὁμοὖ ἡ φωνὴ ἀδιακρίτως τοὺς πάντας κέκληκεν
ἐπειποὖσα «ἑτοιμάζου εἰς τὸν ἀγρόν», <τί> ἀλλ' ἥ τοὖτο αἰνιττομένη, ὅτι παντὶ
ἀνθρώπῳ πολίτῃ τε καὶ ἀγροίκῳ ἀπόθεσις τοὖ σώματος ἀγρός, τὸ διὰ τὴν
ταφὴν τέλος; Εἶτα μετέπειτα τὴν αὐτὴν τ῅ς ἀναστάσεως σημαίνων ἐλπίδα
φάσκει «Καὶ ἀνοικοδομήσεις τὸν οἶκόν σου». Οὐκ εἶπεν «Οἰκοδομήσεις τὸν
οἶκον»· ἅπαξ γὰρ Ὠκοδομήθη ἐν τῆ πλάσει τῆ κατὰ τὴν γαστέρα, ὅτε αἱ
μητέρες ἐκύϊσκον ἕκαστον ἡμῶν ἐν τῆ πλάσει· ἀπὸ δὲ τ῅ς γ῅ς ἡ ἀνάστασις ἥ
ἀπὸ ἀγροὖ, οὐκέτι οἰκοδομουμένῃ ἀλλὰ ἀνοικοδομουμένῃ, διὰ τὴν
ἐπενεχθεῖσαν αὐτῆ καθαίρεσιν ἐν τ῵ τ῅ς ταφ῅ς πτώματι· ὡς καὶ ὁ ΢ωτὴρ ἔφη
«Λύσατε τὸν ναὸν τοὖτον, καὶ ἐν τρισὶν ἡμέραις ἐγείρω αὐτόν»
Cada uno acusará al otro; el cojo dir{ al ciego: “¿No me cargaste tú y me llevaste?”,
y el ciego al cojo: “¿No fuiste tú mismo mis ojos?”. Así est{ unido el cuerpo al alma
y el alma al cuerpo para acusarse de las obras comunes, y el juicio final recaerá
sobre ambos, cuerpo y alma, por las obras que hicieron, buenas o malas.
Y ved, los que os preocupáis por vuestra salvación, que todos los que se han
puesto en contra de la verdad han agregado además la iniquidad a sus [ofensas],
como también lo dice el santo profeta David: “Concibió trabajo y dio a luz
iniquidad”676. Pues todo el que lleva a cabo un trabajo con ideas extrañas en él da a
luz la iniquidad en sí mismo y en los que convenció; “Cavó una fosa y la ahondó, y
caer{ en el hoyo que hizo”677. Pero si alguien puede replicar a todo esto, ¡que
venga!; si alguno <quiere> oponerse a Dios, ¡que se atreva! Pues Dios es fuerte y
“no se cansa, no tiene hambre ni sed, y su pensamiento es inescrutable” 678, por el
cual levanta los cuerpos descompuestos, salva lo que está perdido, vivifica lo que
está muerto, reviste lo corruptible con incorrupción, lleva el grano caído a la
resurrección y, al renovarlo, conduce lo que fue sembrado y muerto a un esplendor
extraordinario; así se registra en muchas de las Escrituras, donde se da a entender
nuestra resurrección.
71. En el salmo <de> David acerca de la consagración de la casa de David, el
profeta – como el que espera ansiosamente lo que está por venir y lo contempla por
[inspiración] del Espíritu Santo – dijo razonablemente acerca de la resurrección:
“Te exalto, Señor, porque me levantaste, renovando mi casa”, esto es, el cuerpo
caído, “y no alegraste a mis enemigos sobre mí” 679. Del mismo modo, también
Salomón exhortó en los Proverbios a mantener lista la totalidad de la esperanza para
que estemos preparados *para la resurrección+ diciendo: “Prepara tus obras para la
salida” (por “salida” quiere decir la partida de aquí) “y tenlas listas para el campo”
680
, extendiendo la amonestación a todos por igual: a los del campo y a los de la
ciudad, a los instruidos y a los que realizan trabajos manuales, de quienes no se
espera ningún tipo de trabajo campesino; ¿por qué motivo los tejedores de lino, los
plateros, los poetas y los historiadores deberían prepararse para las tareas
agrícolas? Su sentencia juntó a todos por igual sin distinciones, añadiendo a lo
dicho “tenlas listas para el campo”, y ¿<qué> quiso insinuar sino esto: que el
entierro del cuerpo, su fin mediante la sepultura, es un “campo” para todo
hombre, ciudadano o campesino? Inmediatamente después, señalando la misma
esperanza de la resurrección, dice: “Y reedificar{s tu casa”. No dijo: “Edificar{s tu
casa”; pues fue construida una vez por su formación en el vientre, cuando las
madres concibieron a cada uno de nosotros en su conformación. La resurrección
vendr{ de la tierra, o del “campo”, *a una casa+ que ya no es edificada sino
reedificada por la purificación efectuada por ella en el cadáver sepultado. Como
también dijo el Salvador: “Destruid este templo y en tres días lo levantaré”681
ἥ οἰκοδομῶ αὐτόν, σοφία ὢν καὶ ἐν τοιαύτῃ «φρονήσει» *, ἧς «οὐκ ἔστιν» ὑπὸ
ἀνθρώπων «ἐξεύρεσις», ἐν ᾗ ἐξ ἀπόρων τόπων διαχυθέντων ἡμῶν τῶν
σωμάτων, τῶν μὲν εἰς τέφραν τῶν δὲ ἐν θαλάσσῃ τῶν δὲ ὑπὸ σαρκοβόρων
οἰωνῶν τῶν δὲ ὑπὸ θηρίων τῶν δὲ ὑπὸ σκωλήκων φθαρέντων, * φέρει.
Εἰ γὰρ τὰ <ὄντα> ἐξ οὐκ ὄντων ἐποίησεν εἰς τὸ εἶναι, πόσῳ δὴ μ᾵λλον τὸ ὅν
εἰς τὴν ἰδίαν κατάστασιν εὐχερῶς ἀποκαταστήσει; Ἵνα δικαίαν ὁρίσῃ κρίσιν,
ἵνα μὴ ἕτερον ἀνθ' ἑτέρου κρίνῃ, ἵνα μὴ ἀποστερήσῃ τὸ καμόν. Εἰ γὰρ ψυχ῅ς ἡ
ἀπόλαυσις καὶ οὐρανῶν βασιλείας κληρονομία, μετασχέτω τὸ σῶμα ὧν
βούλεται· τρυφάτωσαν οἱ περὶ τὸν Γεδεὼν καὶ μὴ κακουχείσθωσαν «ἐν
μηλωταῖς καὶ αἰγείοις δέρμασι», μὴ μάτην καμνέτω ᾿Ιωάννης ἐκ καμήλων
ἔχων τὸ ἔνδυμα, μὴ ἐν ἀναχωρήσει τὴν σάρκα ὑπωπιάσωμεν, μὴ τὰ σώματα
ἡμῶν δαμάσωμεν ἐν ἁγνείᾳ. Εἰ δὲ ἄρα κοινωνεῖ σῶμα ψυχῆ ἐν πολιτείαις ἐν
ἁγνείᾳ ἐν νηστείᾳ καὶ ταῖς ἄλλαις ἀρεταῖς, «οὐκ ἄδικος ὁ Θεὸς» ἀποστερεῖν
τὸν κάματον τοὖ κεκμηκότος καὶ μὴ ἀποτῖσαι τὴν μισθαποδοσίαν τ῵ ἅμα τῆ
ψυχῆ κεκμηκότι σώματι. Εὐθὺς γὰρ εὑρεθήσεται ἀργὴ ἡ κρίσις· εἰ γὰρ ἡ ψυχὴ
μονωτάτη εὑρεθήσεται, ἀντιλέξειεν κρινομένη ὅτι οὐκ ἀπ' ἐμοὖ τὸ αἴτιον τ῅ς
ἁμαρτίας, ἀλλὰ ἀπ' ἐκείνου τοὖ φθαρτοὖ καὶ γηἸνου σώματος τὸ πορνεύειν τὸ
μοιχεύειν τὸ ἀσελγαίνειν· ἐξότε γὰρ ἀπ' ἐμοὖ ἀπέστη, οὐδέν μοι τούτων
πέπρακται, καὶ ἔσται εὐαπολόγητος καὶ παραλύουσα τὴν τοὖ Θεοὖ κρίσιν. Εἰ
δὲ καὶ τὸ σῶμα καθ' ἑαυτὸ ἀγάγοι ὁ Θεός—δύναται γάρ, ὡς καὶ ἄνω μοι διὰ
τοὖ ᾿Ιεζεκιὴλ δεδήλωται· εἰ καὶ διὰ παραβολ῅ς τὸ ἔργον γεγένηται, ἀλλὰ τὸ
εἶδος εἰς ἀλληγορίαν τ῅ς τότε παραβολευθείσης ἀληθείας ἐτελειώθη, ὡς
συνήχθη ὀστέον πρὸς ὀστέον καὶ ἁρμονία πρὸς ἁρμονίαν, καὶ ξηρῶν ὄντων
τῶν ὀστέων καὶ οὐδέπω ψυχ῅ς οὐδὲ πνεύματος τοὖ κινοὖντος ἐν αὐτοῖς ὄντος,
[καὶ] εὐθὺς τὰ σώματα συνήχθη καὶ κατὰ τὸν τοὖ προφήτου λόγον ἐστερεώθη.
Καὶ εἰ θέλει ὁ Θεός, δυνατός ἐστι τοὖτο ποι῅σαι ἄνευ ψυχ῅ς παρεῖναί τε καὶ
κινεῖσθαι, ὡς καὶ τὸ τοὖ ῎Αβελ αἷμα σῶμα ὅν μετὰ θάνατον ἐφθέγγετο καὶ οὐ
ψυχή· οὐ γὰρ ψυχή ἐστι τὸ αἷμα, ἀλλὰ σῶμά ἐστι τὸ φαινόμενον. Ἀλλ' οὐ
δυνήσεται σῶμα ἄνευ ψυχ῅ς κριθ῅ναι. Ἀντιλέξειε γὰρ καὶ αὐτό, λέγον ὅτι οὐκ
ἐγὼ ἥμαρτον, ἀλλὰ ἡ ψυχή· μή, ἐξότε ἀπεκρίθη ἀπ' ἐμοὖ, μὴ ἐμοίχευσα, μὴ
ἐπόρνευσα, μὴ εἰδωλολάτρησα; Καὶ ἔσται ἀντιλέγον τὸ σῶμα τῆ τοὖ Θεοὖ
δικαιοκρισίᾳ καὶ εὐλόγως ἀντιλέγον. Σούτου ἕνεκα τοίνυν καὶ δι' ἄλλα πολλὰ
καὶ ἀναγκαῖα ὁ Θεὸς ἐν τῆ αὐτοὖ σοφίᾳ τὰ τεθνεῶτα ἡμῶν σώματα καὶ τὰς
ψυχὰς εἰς παλιγγενεσίαν φέρει ἐν τῆ αὐτοὖ ὑποσχέσει τ῅ς φιλανθρωπίας, εἰς
τὸ τὸν κεκμηκότα ἐν ὁσιότητι ἀπολαβεῖν τὴν π᾵σαν ἀπὸ Θεοὖ καλὴν
ἀνταπόδοσιν καὶ τοὺς τὰ μάταια πεποιηκότας ὡσαύτως κριθ῅ναι, σῶμα ἅμα
ψυχῆ καὶ ψυχὴν ἅμα σώματι.
o lo edificaré, pues Él es sabiduría y [actúa conforme]* a tal clase de
“pensamiento” que “es inescrutable” para los hombres, por el cual *reúne las
partes] de nuestros cuerpos dispersas en lugares inaccesibles – algunas de las
cenizas, otras del mar, mientras que otras más fueron destruidas por aves de
rapiña, por las bestias o por los gusanos – y nos vuelve [a la vida completos]*.
Pues si [Dios] trajo a la existencia <lo que existe> de lo que no existe, ¿cuánto
más fácilmente restaurará lo que es a la condición que le es propia? [Esto lo hará]
para dar un juicio justo, a fin de no juzgar a uno en lugar de otro ni privarlo de lo
ganado. Pues si el disfrute y la herencia del reino de los cielos es [sólo] del alma,
¡que el cuerpo goce de lo que quiera! ¡Que Gedeón y los suyos vivan tranquilos y
no sean maltratados “en pieles de ovejas y cueros de cabras”682, que Juan [el
Bautista] no se esfuerce inútilmente llevando un vestido de pelo de camello! ¡No
mortifiquemos la carne con la reclusión ni sometamos nuestros cuerpos a la
castidad! Pero si el cuerpo tiene parte con el alma en la buena conducta, en
castidad, en ayuno y en las dem{s virtudes, entonces “Dios no es injusto” 683 para
privar al trabajador del fruto de su trabajo y no pagar su salario al cuerpo que ha
trabajado junto con el alma. [Si el cuerpo no resucita] el juicio quedará aplazado
pues si el alma se presentase sola, al ser sometida a juicio podría replicar: “La culpa
del pecado no es mía, sino que la fornicación, el adulterio y el libertinaje surgen de
aquel cuerpo corruptible y terrenal; pues desde que se separó de mí, no he hecho
ninguna de estas cosas”, y así tendr{ una buena excusa y anular{ el juicio de Dios.
Pero Dios podría traer el cuerpo en sí mismo, pues puede hacerlo, tal como lo he
probado más arriba por medio [del pasaje del profeta] Ezequiel 684; aunque el hecho
se planteó mediante una parábola, la idea fue desarrollada como una alegoría de la
verdad expuesta en ese caso, cuando fue unido hueso con hueso y coyuntura con
coyuntura, aunque los huesos estaban secos y todavía no había en ellos alma ni
espíritu que los moviera, [e] inmediatamente los cuerpos fueron unidos y
afirmados por la orden del profeta. Si Dios quiere, es capaz de hacer que este
[cuerpo] aparezca y se mueva sin un alma, así como también la sangre de Abel –
que es cuerpo, y no alma – clamó después de la muerte (pues la sangre no es el
alma, sino que lo que se puede ver es un cuerpo). Pero el cuerpo no podrá ser
juzgado sin el alma, pues también él podría replicar diciendo: “Yo no pequé, sino
el alma; ¿acaso, desde que se separó de mí, cometí adulterio, fornicación o
idolatría?”. Y el cuerpo opondr{ este argumento al justo juicio de Dios y lo
impugnará fácilmente. Por esta y por muchas otras razones necesarias Dios, en su
sabiduría, trae nuestros cuerpos muertos y nuestras almas a la regeneración por la
promesa de su benevolencia, para que el que trabajó esforzadamente en la santidad
reciba toda su buena recompensa y los que hicieron obras impías sean asimismo
juzgados, el cuerpo junto con el alma y el alma junto con el cuerpo.
Καὶ εἰς περισσοτέραν πληροφορίαν τ῅ς ἡμετέρας ζω῅ς παραγενόμενος ἐν
σαρκὶ καὶ ἐνανθρωπήσας τελειότατα * εἰς τὸ στηρίξαι τὴν αὐτοὖ πίστιν ἐν
ἡμῖν, προγινώσκων τὴν μέλλουσαν ἐν σοί, ᾿Ψρίγενες, ἀπιστίαν γίνεσθαι * τὸ
ἀμφιβαλλόμενον μ᾵λλον παρὰ σοὶ καὶ ἐν πολλαῖς αἱρέσεσι, ταῖς τ῅ς ἀπιστίας
σου ὁμοίαις Μανιχαίων καὶ Μαρκιωνιστῶν, καὶ λοιπὸν τὰ πάντα ἐν ἑαυτ῵
τελειώσας εἰς βεβαίωσιν καὶ στερέμνιον τ῅ς πίστεως αὐτοὖ καὶ ἀληθείας
ἐναργῶς ἐποίησεν. Ἀναστὰς γὰρ ἐκ τῶν νεκρῶν ἤγειρε σὺν αὐτ῵ πολλὰ
σώματα τῶν ἁγίων καὶ εἰσ῅λθον μετ' αὐτοὖ εἰς τὴν ἁγίαν πόλιν, ὡς καὶ ἐν
ἄλλοις τόποις διηγησάμην. Καὶ οὐκ εἶπεν· ἀνέστησαν ἅγιοι, ἵνα μὴ δῶ
πρόφασιν τῆ μεθόδῳ τ῅ς κακοτροπίας, ἀλλὰ φύσει αὐτὸ τὸ παρὰ τοῖς ἀπίστοις
ἀμφιβαλλόμενον ἐκεῖνο ἐσπούδασεν * εἰς βεβαίωσιν τ῅ς ἡμῶν περὶ ζω῅ς
γνώσεως, σώματα εἰπὼν τῶν ἁγίων. Καὶ οὐ μόνον ὅτι ἤγειρεν, ἀλλὰ καὶ ὅτι
ἐνεφάνισαν <ἑαυτοὺς> πολλοῖς ἐν τῆ πόλει, ἐφ' οἷς ἐπληροὖτο διὰ τ῅ς αὐτοὖ
δυνάμεως τό «Ἐξάγων πεπεδημένους ἐν ἀνδρείᾳ», ἵνα εἴπῃ τὰς ψυχὰς τῶν
ἐγηγερμένων σωμάτων. Ο὘τοι γὰρ ἦσαν οἱ δέσμιοι τ῅ς παρεμβολ῅ς, οἱ ἐν ῞Αιδῃ
πεπεδημένοι· καί φησιν «Ὁμοίως τοὺς παραπικραίνοντας, τοὺς κατοικοὖντας
ἐν τάφοις», ἵνα εἴπῃ τὰ σώματα τῶν ἀναστάντων, καὶ οὐκ εἶπεν· τοὺς
παραπικρανθέντας ἥ παραπικραινομένους, ἀλλὰ τοὺς παραπικραίνοντας.
Ὀφθέντες γὰρ ἐν τῆ πόλει πολλοῖς οἱ πρόσφατον τελευτήσαντες μετὰ τῶν
παλαιοτάτων—νομίζω γὰρ ὅτι ἀπὸ τοὖ ᾿Αδὰμ ἤρξατο τὴν ἀνάστασιν
ποιεῖσθαι, οἱ δὲ πρόσφατοι * τῶν αὐτῶν σωμάτων, * τεθαμμένους αὐτοὺς ἐν τ῵
Γολγοθᾶ τόπῳ ἐπ' αὐτὸν * σταυρωθεὶς καὶ πληρῶν τὸ γεγραμμένον «Ἔγειρε ὁ
καθεύδων καὶ ἀνάστα ἐκ τῶν νεκρῶν καὶ ἐπιφαύσει σοι ὁ Φριστός», ὁ ἐπάνω
σου ἐσταυρωμένος, — καὶ ἄλλων μετ' αὐτῶν ἐκ τῶν ἰδίων <αὐτοὺς>
ἐπιγινωσκόντων πρῶτον μὲν ἐξέπληττον τοὺς ὁρῶντας. Εἰ γάρ τις συνέτυχε
πατὴρ τέκνῳ ἀναστάντι ἥ ἀδελφὸς ἀδελφ῵ ἥ <συγγενὴς> συγγενεῖ πρὸ ἐτῶν
εἴκοσι ἥ δέκα τελευτήσαντι, καὶ ἐκ τοὖ θαύματος ἐρωτῶντες· Οὐκ εἶ σὺ ὁ δεῖνα
ὁ ἐν τ῵δε τ῵ τόπῳ ταφεὶς ὑφ' ἡμῶν; Πῶς ἀνέστης καὶ ἦλθες; Ἀντερωτώμενοι
δὲ ὑπὸ τοὖ ἀναστάντος πάλιν ὅτι· Σί ἐπράχθη ἐνταὖθα πρὸ τριῶν ἡμερῶν παρ'
ὑμῖν, ὅτε ἡ γ῅ ἐκλονεῖτο, καὶ λέγοντες ὅτι πλάνον τινὰ ἀπατῶντα τὸν λαὸν
᾿Ιησοὖν ὀνόματι κρατήσαντες ἐσταυρώσαμεν καὶ ἐπαύσατο ἡ πλάνη, ἐκείνου
δὲ λοιπὸν ὁμολογοὖντος τὴν χάριν τοὖ Κυρίου καὶ τὴν ἀλήθειαν καὶ λέγοντος
«Οὐαὶ ὑμῖν ὅτι τὸν ᾿Αρχηγὸν τοὖ κόσμου τ῅ς σωτηρίας ἠρνήσασθε καὶ
ἐσταυρώσατε· ἐκεῖνος γὰρ ἤγειρεν ἡμ᾵ς ἐν τῆ αὐτοὖ ἰσχυρᾶ δυνάμει τ῅ς
θεότητος καὶ ἐνανθρωπήσεως», ἐκεῖ λοιπὸν ἐπληροὖτο ἡ θεία Γραφή, τό
«Ὁμοίως τοὺς παραπικραίνοντας, τοὺς κατοικοὖντας ἐν τάφοις». Ἀκούοντες
γὰρ παρὰ τῶν ἐγηγερμένων ὅτι διὰ τοὖ Κυρίου ᾿Ιησοὖ ἀνέστησαν
παρεπικραίνοντο, ἕως θανάτου ἐπιχειρήσαντες τὸν ᾿Αρχηγὸν τ῅ς ζω῅ς
ἀρνήσασθαί τε καὶ σταυρῶσαι.
Y para mayor certeza de nuestra vida eterna [el Verbo mismo]* se presentó
en carne y se encarnó perfectísimamente para afirmar en nosotros la fe en Él,
conociendo de antemano tu futura incredulidad, Orígenes, [y para confirmar]*
aquello que en mayor medida es puesto en duda por ti y por muchas sectas, como
los maniqueos y marcionistas, cuyas incredulidades son semejantes a las tuyas. Y
por lo demás, luego de haber cumplido todo en sí mismo para corroboración y
afirmación de su fe y verdad, lo hizo manifiestamente. Pues cuando resucitó de
entre los muertos levantó junto con Él muchos cuerpos de santos y entraron con Él
a la ciudad santa, como también lo expusimos en otras partes. Y para no dar excusa
a una perversa artimaña [la Escritura] no dijo: “Los santos resucitaron” sino que,
apresurándose [a confirmar]* precisamente aquello mismo que es puesto en duda
por los incrédulos, dijo: “Los cuerpos de los santos”685. Y no sólo dice que
resucitaron sino que también <ellos mismos> se mostraron a muchos en la ciudad;
en ellos se cumplió *el versículo+: “Saca a los prisioneros con valor” 686 – queriendo
significar las almas de los cuerpos resucitados – por medio de su poder. Ellos eran
los prisioneros del campo, los que estaban encadenados en el Hades; y dice: “Los
que moran en los sepulcros” – queriendo decir los cuerpos de los resucitados –
“son semejantes a los que se amargan”, y no dijo: “los que son amargados” o “los
que est{n amargados” sino “los que se amargan”. Pues cuando los que habían
muerto recientemente fueron vistos por muchos en la ciudad junto con los muertos
más antiguos – pues creo que la resurrección comenzó por Adán, y los cuerpos de
los muertos recientes [habían sido enterrados en el mismo lugar, el Gólgota, de
modo que Cristo]*, al ser crucificado [allí, los resucitó junto con Adán]* y cumplió
lo que est{ escrito: “Despierta, tú que duermes, y lev{ntate de entre los muertos, y
Cristo”, el que fue crucificado sobre ti, “te iluminar{”687 – y otros de sus familiares
<les> reconocieron, al principio asombraron a los que los vieron. Pues si un padre
encontrara a un hijo que ha resucitado o un hermano a su hermano, o <un
pariente> a su pariente que hace diez o veinte años que murió, y por el asombro le
preguntara: “¿No eres tú Fulano de tal, el que fue sepultado por nosotros en este
lugar? ¿Cómo resucitaste y volviste?”, el resucitado les preguntaría a su vez: “¿Qué
sucedió aquí entre vosotros hace tres días, cuando la tierra se sacudió?”. Y cuando
le digan: “Apresamos a un farsante de nombre Jesús que engañaba al pueblo y le
crucificamos, y se acabó el engaño”, al final el resucitado, confesando la gracia y la
verdad del Señor, dir{: “¡Ay de vosotros, que negasteis y crucificasteis al Autor de
la salvación del mundo! Pues Aquél nos resucitó con la poderosa potencia de su
Divinidad y humanidad”. Entonces se cumplir{ finalmente la divina Escritura *que
dice+ “Los que moran en los sepulcros son semejantes a los que se amargan”. Pues
al escuchar de parte de los que se levantaron [de las tumbas] que resucitaron por
medio del Señor Jesús se amargarán hasta la muerte por haberse atrevido a negar y
crucificar al Autor de la vida.
Σάχα δὲ καὶ τοὖτο εἰς ὠφέλειαν τῶν θεασαμένων τοὺς ἐγηγερμένους
εἰργάσατο ὁ φιλάνθρωπος Κύριος. Νομίζομεν γὰρ ὅτι θεασάμενοι τοὺς
ἐγηγερμένους καὶ κατανυγέντες ὠφελήθησάν τε καὶ ἐπίστευσαν πολλοί. Διὸ
καὶ ὑμεῖς, ᾿Ψριγενιασταί, πείσθητε καὶ πιστεύσατε καὶ μὴ πολλοὺς ἀπολέσητε
τῆ ὑμῶν πλάνῃ.
72. ᾿Αλλὰ ἀρκέσει μοι ταὖτα πρὸς τὸν ἐθελόσοφον ᾿Ψριγένην, τὸν ματαίως
ἑαυτ῵ ἐπιθέμενον ὄνομα ᾿Αδαμαντίου καὶ πρὸς τὴν αὐτοὖ ἀτοπίαν κατὰ τ῅ς
ἀληθείας ἐν πολλοῖς μέρεσι τ῅ς πίστεως κακῶς ἐπινενοημένον ὀλεθρίαν
διδασκαλίαν. Παρελθὼν δὲ καὶ τούτου τὴν αἵρεσιν καθεξ῅ς τὰς ἄλλας
διασκέψομαι, ἐπιπόθητοι, Θεὸν συνήθως ἐπικαλούμενος ἀρωγὸν τ῅ς ἡμῶν
ἰδιωτείας, πρὸς τὸ δυνηθ῅ναι ἀντισχεῖν πρὸς π᾵σαν κατὰ τ῅ς ἀληθείας
ἐπεγειρομένην φωνὴν μάταιον καὶ ἡττ῅σαι κατὰ τὰ ὑπὸ τοὖ ἁγίου ᾿ΗσαἸου
὆ηθέντα ὅτι «Π᾵σα φωνὴ ἐπαναστήσεται ἐπὶ σέ, πάντας αὐτοὺς ἡττήσεις, οἱ δὲ
ἔνοχοι ἔσονται ἐν αὐτῆ», ἵν' οὕτως ἐν Θε῵ τὸ ἐπάγγελμα περαιωσάμενοι τοῖς
βουλομένοις νουνεχῶς ἐντυγχάνειν εἰς γυμνάσιον ἀληθείας καὶ φάρμακον
ἰάσεως περὶ ἑκάστου θηρὸς καὶ ἰοβόλου ἑρπετοὖ, τῶν προσώπων τῶν αἱρέσεών
φημι, δίκην ἀντιδότου καὶ ταυτησὶ τ῅ς τῶν ᾿Ψριγενιαστῶν, φρύνου δίκην
μεμορφωμένης ἐκ νοτίδος πολλ῅ς κυκῶντος καὶ φωνῆ μείζονι
ἐπικραυγάζοντος, λαβόμενοι τὴν τοὖ Κυρίου ἀνάστασιν προπότιον ὡς εἰπεῖν,
ἀποβλύσωμεν τὸ γλισχρῶδες τοὖ ἰοὖ τοὖ φρύνου καὶ ἑρπετώδους μοχθηροὖ
τὴν ἀδικίαν. ΢υμβέβηκε γὰρ αὐτ῵ καὶ τοὖτο μετὰ πάντων τῶν πειθομένων
αὐτ῵ πάσχειν, δι' ὃ καὶ στενάζω ὑπὲρ αὐτοὖ, ὅτι οἴμοι πῶς ἐβλάβης, πόσους δὲ
ἄλλους ἔβλαψας, ὡς ὑπὸ δειν῅ς ἐχίδνης δηχθείς, ὑπὸ τ῅ς κοσμικ῅ς
προπαιδείας φημί, καὶ ἄλλοις δηλητήριον γέγονας.
Υασὶ γὰρ οἱ φυσιολόγοι τὸν μυωξὸν ἐμφωλεύειν καὶ τὰ γεννήματα αὐτοὖ
ἐπὶ τὸ αὐτὸ πολλὰ τίκτειν, ἕως πέντε καὶ ἔτι, τὰς δὲ ἐχίδνας τούτους θηρ᾵σθαι.
Καὶ ἐὰν εὕρῃ ὅλον τὸν φωλεὸν ἡ ἔχιδνα, μὴ δυναμένη τοὺς ὅλους καταφαγεῖν,
ὑπὸ ἓν ἐσθίει εἰς κόρον ἕνα ἥ δύο, τῶν δὲ λοιπῶν κατακεντήσασα τοὺς
ὀφθαλμοὺς σιτία φέρει καὶ ἀνατρέφει τυφλὰ γεγονότα, ἕως ὅτε βούλεται
ἕκαστον αὐτῶν προφέρειν καὶ τοὖτον ἐσθίειν. Ἐὰν δὲ συμβῆ τινὰς ἀπείρους
περιτυχεῖν τοῖς τοιούτοις καὶ λάβωσιν αὐτὰ εἰς ἐδωδήν, δηλητήριον ἑαυτοῖς
λαμβάνουσιν <τὰ> ἀπὸ τοὖ ἰοὖ τ῅ς ἐχίδνης ἀνατεθραμμένα. Οὕτω καὶ σύ, ὦ
᾿Ψρίγενες, ἀπὸ τ῅ς προειρημένης ῾Ελληνικ῅ς παιδείας τυφλωθεὶς τὸν νοὖν
ἐξήμεσας ἰὸν τοῖς πεισθεῖσί σοι καὶ γέγονας αὐτοῖς εἰς βρῶμα δηλητηρίου, δι'
ὧν αὐτὸς ἠδίκησαι ἀδικήσας τοὺς πλείους.
Y quizá el benévolo Señor llevó esto a cabo para provecho de los que vieron a los
resucitados, pues considero que al ver a los resucitados y sentir remordimientos
muchos creyeron y fueron beneficiados. Por lo cual también vosotros, origenistas,
convenceos y creed, y no destruyáis a muchos con vuestro error.
72. Pero me bastará lo dicho sobre Orígenes, el aspirante a sabio, que
vanamente se dio a sí mismo el sobrenombre de “Adamantino”, y sobre su ultraje
contra la verdad en muchas partes de la fe, su funesta doctrina inventada
perversamente. Dejando atrás esta secta, queridos, pasaré a considerar las
siguientes invocando, como es habitual, a Dios como auxilio de nuestra falta de
instrucción a fin de ser capaz de resistir y derrotar a toda voz que se levanta
vanamente contra la verdad, conforme a lo dicho por el santo [profeta] Isaías:
“Toda voz que se levante contra ti, a todas ellas las derrotar{s, pero ellos ser{n
culpables”688, para que así cumplamos en Dios la promesa a los que desean leer
sensatamente para ejercicio de la verdad, como un remedio o un tratamiento para
cada bestia y reptil ponzoñoso – me refiero al carácter de las sectas –, a la manera
de un antídoto también para ésta de los origenistas, que se parece a un sapo que,
trastornado por el exceso de humedad, croa intensamente. Tomemos, por así decir,
la resurrección del Señor como un remedio preventivo, expulsemos el viscoso
veneno del sapo y [curemos] el daño [causado por] esta nefasta criatura reptilesca.
Pues esto es lo que le ha sucedido a Orígenes y a todos los que fueron persuadidos
por él, por lo cual me lamento por él, porque ¡ay, cuánto daño te hiciste y a cuántos
otros perjudicaste, como si hubieras sido mordido por una funesta víbora – me
refiero a tu instrucción mundana – y te hubieras convertido en un veneno para
otros!
Dicen los naturalistas que la marmota se esconde en su cubil y da a luz de
una vez a una numerosa camada, hasta cinco [crías] o más, pero las víboras las
cazan. Y si la víbora encontrase un cubil lleno, al ser incapaz de devorarlas todas,
come una o dos hasta saciarse, perfora los ojos de las demás y, luego de que se han
quedado ciegas, les lleva comida y las alimenta hasta que le apetezca sacar a cada
una de ellas y comérsela. Pero si sucediese que algunas personas inexpertas
llegasen a encontrar a estas crías y las tomasen para alimento, se envenenarían a sí
mismos con <las [crías]> que han sido alimentadas con el veneno de la víbora. Así
también tú, Orígenes, con tu mente enceguecida por la antedicha educación griega,
arrojaste veneno a los que fueron persuadidos por ti y te convertiste en alimento
envenenado para ellos, dañando a mucha más gente por medio del [veneno] con el
cual tú mismo fuiste dañado.
Notas

Aclaración sobre la traducción de las citas bíblicas

Los versículos bíblicos citados por Epifanio han sido, en la mayoría de los
casos, traducidos de manera literal. El lector familiarizado con los textos sagrados
seguramente notará diferencias – en algunos casos hasta una completa divergencia
– entre la exégesis de los versículos realizada en las notas siguientes y la de las
versiones modernas de la Biblia. Dicha situación no obedece a un excesivo
literalismo de nuestra parte sino que está en función de la lectura realizada por
Epifanio; muchos de los argumentos con los que refuta a las sectas, sus doctrinas y
prácticas se fundamentan precisamente en una interpretación literal de las
Escrituras. Por ello hemos optado por traducir textualmente dichos versículos,
para poner de manifiesto aquellos aspectos de los pasajes bíblicos sobre los cuales
Epifanio construye su análisis.
Las citas del Antiguo Testamento han sido tomadas de la Septuaginta
(edición de Alfred Rahlfs, Stuttgart, 1979, Deutsche Bibelgesellschaft) y cotejadas
con el textus receptus del Pentateuco hebreo (Códice de Leningrado), mientras que
las del Nuevo Testamento se han extraído del Novum Testamentum Graece (Nestle-
Adams, Stuttgart, 2012, Deutsche Bibelgesellschaft) y del Nuevo Testamento
interlineado griego-español (traducción de Francisco Lacueva, 1984, Barcelona, CLIE).
1 El calendario hebreo sobre el cual se realizaba el cómputo de sus festividades era un calendario
lunar.

2 Se entiende, con otros cristianos.

3 Es decir, a los que renuncian al mundo y sus asuntos.

4 Cf. Génesis I, 28.

Καὶ ηὐλόγησεν αὐτοὺς ὁ Θεὸς λέγων· Αὐξάνεσθε καὶ πληθύνεσθε καὶ πληρώσατε τὴν γ῅ν καὶ
κατακυριεύσατε αὐτ῅ς καὶ ἄρχετε τῶν ἰχθύων τ῅ς θαλάσσης καὶ τῶν πετεινῶν τοὖ οὐρανοὖ
καὶ πάντων τῶν κτηνῶν καὶ πάσης τ῅ς γ῅ς καὶ πάντων τῶν ἑρπετῶν τῶν ἑρπόντων ἐπὶ τ῅ς
γ῅ς

Y los bendijo Dios y les dijo: Creced y multiplicaos y llenad la tierra, y señoreadla; dominad sobre
los peces del mar, las aves de los cielos, sobre toda bestia de toda la tierra y sobre todo animal que
se arrastra sobre la tierra.

5 Evangelio según San Marcos X, 9.

Ὃ οὗν ὁ Θεὸς συνέζευξεν ἄνθρωπος μὴ χωριζέτω.

Así que aquello que Dios unió, no lo separe el hombre.

6 Cf. Epístola a los Hebreos XIII, 4.

Σίμιος ὁ γάμος ἐν π᾵σι καὶ ἡ κοίτη ἀμίαντος· πόρνους δὲ καὶ μοιχοὺς κρινεῖ ὁ Θεός.

Honroso sea en todos el matrimonio y el lecho sin mancha; pero a los fornicarios y a los adúlteros
los juzgará Dios.

7 Es decir, al apóstol Pablo.

8 Cf. Proverbios XXIII, 29-30.

29) Σίνι οὐαί; Σίνι θόρυβος; Σίνι κρίσις; Σίνι ἀηδίαι καὶ λέσχαι; Σίνι συντρίμματα διὰ κεν῅ς;
Σίνος πέλειοι οἱ ὀφθαλμοί;
30) Οὐ τῶν ἐγχρονιζόντων ἐν οἴνοις; Οὐ τῶν ἰχνευόντων ποὖ πότοι γίνονται;

29) ¿Para quién es el ay? ¿Para quién es la confusión? ¿Para quién son las molestias y los
comentarios maliciosos? ¿Para quién las aflicciones en balde? ¿De quién son los ojos lívidos?
30) ¿No son de los que pasan el tiempo en los vinos? ¿No son de los que andan buscando dónde se
realizan los festines?

9 Cf. Evangelio según san Lucas XXI, 34.


Προσέχετε δὲ ἑαυτοῖς μήποτε βαρηθῶσιν ὑμῶν αἱ καρδίαι ἐν κραιπάλῃ καὶ μέθῃ καὶ μερίμναις
βιωτικαῖς, καὶ αἰφνίδιος ἐφ᾿ ὑμ᾵ς ἐπιστῆ ἡ ἡμέρα ἐκείνη

Cuidad por vosotros mismos que no sean cargados vuestros corazones con embriaguez, borrachera
y preocupaciones de esta vida, y aquel día venga sobre vosotros súbitamente.

10 Cf. Proverbios XXIII, 3.

Εἰ δὲ ἀπληστότερος εἶ, μὴ ἐπιθύμει τῶν ἐδεσμάτων αὐτοὖ, ταὖτα γὰρ ἔχεται ζω῅ς ψευδοὖς

Si eres una persona de gran apetito, no desees sus manjares, pues estos sirven para una vida de
engaño.

11 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios VI, 13.

Σὰ βρώματα τῆ κοιλίᾳ καὶ ἡ κοιλία τοῖς βρώμασιν· ὁ δὲ Θεὸς καὶ ταύτην καὶ ταὖτα καταργήσει.
Σὸ δὲ σῶμα οὐ τῆ πορνείᾳ, ἀλλὰ τ῵ Κυρίῳ, καὶ ὁ Κύριος τ῵ σώματι

Los alimentos son para el vientre y el vientre es para los alimentos; pero también a ambos los
destruirá Dios. Pero el cuerpo no es para la fornicación, sino para el Señor, y el Señor para el
cuerpo.

12Epifanio fundamenta su exégesis jugando con los genitivos de πὖρ (fuego) y πυρός (grano de trigo),
ya que ambos se escriben “πυροὖ”.
Otra probable causa de confusión tal vez esté basada en una mala lectura del texto bíblico. En
Génesis XXV, 30 Esaú le pide a su hermano Jacob “Γεὖσόν με ἀπὸ τοὖ ἑψέματος τοὖ πυρροῦ
τούτου” – “Dame a probar de ese potaje rojo” (las negritas son nuestras) y en el verso 34 del mismo
capítulo dice que “Ιακωβ δὲ ἔδωκεν τ῵ Ησαυ ἄρτον καὶ ἕψεμα φακοὖ” - “Jacob le dio a Esaú pan
y guiso de lentejas”. Epifanio podría haber leído πυροῦ – que significa “de trigo” – en vez de
πυρροῦ - que significa “de color rojo”.

13 Cf. Segunda epístola de san Pablo a Timoteo III, 5.

Ἔχοντες μόρφωσιν εὐσεβείας, τὴν δὲ δύναμιν αὐτ῅ς ἠρνημένοι. Καὶ τούτους ἀποτρέπου

Teniendo la apariencia de piedad, pero negando su poder. A éstos aparta de ti.

14 Se refiere a la celebración de la Eucaristía.

15 Cf. Evangelio según san Mateo XXVI, 29; Evangelio según san Marcos XIV, 25.

Mateo XXVI, 29

Λέγω δὲ ὑμῖν ὅτι οὐ μὴ πίω ἀπ᾿ ἄρτι ἐκ τούτου τοὖ γενήματος τ῅ς ἀμπέλου ἕως τ῅ς ἡμέρας
ἐκείνης ὅταν αὐτὸ πίνω μεθ᾿ ὑμῶν καινὸν ἐν τῆ βασιλείᾳ τοὖ Πατρός μου
Os digo que desde ahora no beberé de este fruto de la vid hasta aquel día cuando lo beba nuevo con
vosotros en el Reino de mi Padre.

Marcos XIV, 25

Ἀμὴν λέγω ὑμῖν ὅτι οὐκέτι οὐ μὴ πίω ἐκ τοὖ γενήματος τ῅ς ἀμπέλου ἕως τ῅ς ἡμέρας ἐκείνης
ὅταν αὐτὸ πίνω καινὸν ἐν τῆ βασιλείᾳ τοὖ Θεοὖ

De cierto os digo que no beberé más del fruto de la vid hasta aquel día cuando lo beba nuevo en el
Reino de Dios.

16 Cf. Primera epístola de san Pablo a Timoteo IV, 1.

Σὸ δὲ Πνεὖμα ὆ητῶς λέγει ὅτι ἐν ὑστέροις καιροῖς ἀποστήσονταί τινες τ῅ς πίστεως
προσέχοντες πνεύμασι πλάνοις καὶ διδασκαλίαις δαιμονίων

Pero el Espíritu dice claramente que en los últimos tiempos algunos se apartarán de la fe, prestando
atención a espíritus engañadores y a doctrinas de demonios.

17 Cf. Primera epístola de san Juan IV, 1.

᾿Αγαπητοί, μὴ παντὶ πνεύματι πιστεύετε, αλλὰ δοκιμάζετε τὰ πνεύματα ει εκ του Θεου εστιν·
ὅτι πολλοὶ ψευδοπροφηται εξεληλύθασιν εις τὸν κόσμον

Amados, no creáis a todo espíritu, sino probad los espíritus, si son de Dios; porque muchos falsos
profetas han salido al mundo.

18 Cf. Primera epístola de san Juan II, 18-19.

18) Παιδία, ἐσχάτη ὥρα ἐστί, καὶ καθὼς ἠκούσατε ὅτι ἀντίχριστος ἔρχεται, καὶ νὖν ἀντίχριστοι
πολλοὶ γεγόνασιν· ὅθεν γινώσκομεν ὅτι ἐσχάτη ὥρα ἐστίν.
19) Ἐξ ἡμῶν ἐξ῅λθον, ἀλλ᾿ οὐκ ἦσαν ἐξ ἡμῶν· εἰ γὰρ ἦσαν ἐξ ἡμῶν, μεμενήκεισαν ἅν μεθ᾿
ἡμῶν· ἀλλ᾿ ἵνα φανερωθῶσιν ὅτι οὐκ εἰσὶ πάντες ἐξ ἡμῶν

18) Hijitos, es la última hora, y como oísteis que el anticristo viene, también ahora han surgido
muchos anticristos; por lo cual sabemos que es la última hora.
19) Salieron de nosotros, pero no eran de nosotros pues si hubieran sido de nosotros habrían
permanecido con nosotros; pero [salieron] para que fuese manifiesto que no todos son de nosotros.

19 I. e., desde la época de la profetisa Maximila.

20 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XII, 7.

Ἑκάστῳ δὲ δίδοται ἡ φανέρωσις τοὖ Πνεύματος πρὸς τὸ συμφέρον

Pero a cada uno es dada la manifestación del Espíritu para provecho.


21 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos XII, 6.

Ἔχοντες δὲ χαρίσματα κατὰ τὴν χάριν τὴν δοθεῖσαν ἡμῖν διάφορα, εἴτε προφητείαν, κατὰ τὴν
ἀναλογίαν τ῅ς πίστεως

Teniendo diferentes dones espirituales según la fe que nos fue dada, ya sea profecía, [úsese] según
la proporción de la fe.

22 Evangelio según san Mateo VII, 15.

Προσέχετε δὲ ἀπὸ τῶν ψευδοπροφητῶν, οἵτινες ἔρχονται πρὸς ὑμ᾵ς ἐν ἐνδύμασι προβάτων,
ἔσωθεν δέ εἰσι λύκοι ἅρπαγες

Cuidaos de los falsos profetas, los cuales vienen a vosotros vestidos de ovejas pero por dentro son
lobos rapaces.

23 Cf. Números XII, 7-8.

7) Οὐχ οὕτως ὁ θεράπων μου Μωϋσ῅ς· ἐν ὅλῳ τ῵ οἴκῳ μου πιστός ἐστιν·
8) στόμα κατὰ στόμα λαλήσω αὐτ῵, ἐν εἴδει καὶ οὐ δι᾿ αἰνιγμάτων, καὶ τὴν δόξαν Κυρίου εἶδεν·
καὶ διὰ τί οὐκ ἐφοβήθητε καταλαλ῅σαι κατὰ τοὖ θεράποντός μου Μωΰσ῅;

7) No así mi siervo Moisés, que es fiel en toda mi casa;


8) boca a boca hablaré con él, a las claras y no por medio de alusiones, y él vio la gloria del Señor.
¿Por qué no tuvisteis temor de hablar contra mi siervo Moisés?

24 Cf. Isaías VI, 1-3; 9.

1) Καὶ ἐγένετο τοὖ ἐνιαυτοὖ, ο὘ ἀπέθανεν Οζιας ὁ βασιλεύς, εἶδον τὸν Κύριον καθήμενον ἐπὶ
θρόνου ὑψηλοὖ καὶ ἐπηρμένου, καὶ πλήρης ὁ οἶκος τ῅ς δόξης αὐτοὖ.
2) Καὶ σεραφιν εἱστήκεισαν κύκλῳ αὐτοὖ, ἓξ πτέρυγες τ῵ ἑνὶ καὶ ἓξ πτέρυγες τ῵ ἑνί, καὶ ταῖς
μὲν δυσὶν κατεκάλυπτον τὸ πρόσωπον καὶ ταῖς δυσὶν κατεκάλυπτον τοὺς πόδας καὶ ταῖς δυσὶν
ἐπέταντο

9) Καὶ εἶπεν· Πορεύθητι καὶ εἰπὸν τ῵ λα῵ τούτῳ· Ἀκοῆ ἀκούσετε καὶ οὐ μὴ συν῅τε καὶ
βλέποντες βλέψετε καὶ οὐ μὴ ἴδητε

1) Y sucedió que en el año que murió el rey Usías ví al Señor sentado sobre un trono alto y sublime,
y la casa estaba llena de su gloria.
2) Y los serafines estaban dispuestos alrededor de Él, y cada uno tenía seis alas; con dos de ellas se
cubrían el rostro, con dos se cubrían los pies y con dos volaban.

9) Y dijo: Ve y dí a este pueblo: Oíd bien y no entendáis, ved por cierto y no comprendáis.

25 Cf. Ezequiel IV, 12.


Καὶ ἐγκρυφίαν κρίθινον φάγεσαι αὐτά· ἐν βολβίτοις κόπρου ἀνθρωπίνης ἐγκρύψεις αὐτὰ κατ᾿
ὀφθαλμοὺς αὐτῶν

Y comerás pan de cebada cocido al rescoldo; y lo cocerás en excrementos humanos ante sus ojos.

26 Cf. Ezequiel IV, 14.

Καὶ εἶπα· Μηδαμῶς, Κύριε Θεὲ τοὖ Ισραὴλ· ἰδοὺ ἡ ψυχή μου οὐ μεμίανται ἐν ἀκαθαρσίᾳ, καὶ
θνησιμαῖον καὶ θηριάλωτον οὐ βέβρωκα ἀπὸ γενέσεώς μου ἕως τοὖ νὖν, οὐδὲ εἰσελήλυθεν εἰς
τὸ στόμα μου π᾵ν κρέας ἕωλον

Y dije: De ningún modo, Señor Dios de Israel; he aquí que no he contaminado mi alma con
impureza, y desde mi juventud hasta ahora no he comido cosa mortecina ni despedazada por fiera,
ni ha entrado a mi boca ninguna carne rancia.

27 Cf. Génesis II, 21.

Καὶ ἐπέβαλεν ὁ Θεὸς ἔκστασιν ἐπὶ τὸν Ἀδάμ, καὶ ὕπνωσεν· καὶ ἔλαβεν μίαν τῶν πλευρῶν
αὐτοὖ καὶ ἀνεπλήρωσεν σάρκα ἀντ᾿ αὐτ῅ς

E infundió Dios un éxtasis sobre Adán, y se durmió; y tomó una de sus costillas y cerró la carne en
su lugar.

El término griego ἔκστασις (éxtasis) hace referencia a un estado alterado de la mente, que en
lenguaje moderno podríamos caracterizar como trance o estado alterado de conciencia. En estas líneas
el objetivo de Epifanio es refutar la noción de éxtasis profético de los montanistas contraponiendo
ejemplos de los profetas de la Biblia. Adán y los profetas estuvieron en éxtasis al momento de
profetizar pero ello no implicó la pérdida de sus facultades racionales; sus profecías fueron claras,
inteligibles y coherentes, mientras que los éxtasis montanistas daban como resultado declaraciones
incongruentes, confusas e irracionales.

28 ἔκστασις = ἐκ (fuera de) + στάσις (estado de equilibrio).

29 Sinécdoque para designar el cuerpo.

30 Cf. Génesis II, 23.

Καὶ εἶπεν Αδὰμ· Σοὖτο νὖν ὀστοὖν ἐκ τῶν ὀστέων μου καὶ σὰρξ ἐκ τ῅ς σαρκός μου· αὕτη
κληθήσεται γυνή, ὅτι ἐκ τοὖ ἀνδρὸς αὐτ῅ς ἐλήφθη αὕτη

Y Adán dijo: Ahora esto es hueso de mis huesos y carne de mi carne; ella será llamada mujer,
porque fue tomada del varón.

31 Génesis II, 24.

Ἕνεκεν τούτου καταλείψει ἄνθρωπος τὸν πατέρα αὐτοὖ καὶ τὴν μητέρα αὐτοὖ καὶ
προσκολληθήσεται πρὸς τὴν γυναῖκα αὐτοὖ, καὶ ἔσονται οἱ δύο εἰς σάρκα μίαν
Por esto, dejará el hombre a su padre y a su madre y se unirá a su mujer, y los dos serán una sola
carne.

32Salmo CXVI, 11 (CXV, 2; los números entre paréntesis corresponden a la numeración de la


Septuaginta).

Ἐγὼ εἶπα ἐν τῆ ἐκστάσει μου· Π᾵ς ἄνθρωπος ψεύστης

Yo dije en mi éxtasis: Todo hombre es mentiroso.

33 Cf. Hechos de los Apóstoles X, 11-12.

11) Καὶ θεωρεῖ τὸν οὐρανὸν ἀνεῳγμένον καὶ καταβαῖνον ἐπ᾿ αὐτὸν σκεὖός τι ὡς ὀθόνην
μεγάλην, τέσσαρσιν ἀρχαῖς δεδεμένον καὶ καθιέμενον ἐπὶ τ῅ς γ῅ς,
12) ἐν ᾧ ὑπ῅ρχε πάντα τὰ τετράποδα τ῅ς γ῅ς καὶ τὰ θηρία καὶ τὰ ἐρπετὰ καὶ πετεινὰ τοὖ
οὐρανοὖ

11) Y vio el cielo abierto y que de él descendía un objeto como una sábana grande, atada de sus
cuatro extremos y que era bajada a la tierra,
12) en la cual había toda clase de cuadrúpedos de la tierra, bestias, reptiles y aves del cielo.

34 Cf. Hechos de los Apóstoles X, 13.

Καὶ ἐγένετο φωνὴ πρὸς αὐτόν· Ἀναστάς, Πέτρε, θὖσον καὶ φάγε

Y le vino una voz: Levántate, Pedro, mata y come.

35 Cf. Hechos de los Apóstoles X, 14.

Ὁ δὲ Πέτρος εἶπε· Μηδαμῶς, Κύριε· ὅτι οὐδέποτε ἔφαγον π᾵ν κοινὸν ἥ ἀκάθαρτον

Pero Pedro dijo: De ninguna manera, Señor; porque jamás comí nada profano o impuro.

36 Cf. Epístola a los Hebreos XII, 21.

Καί οὕτω φοβερὸν ἦν τὸ φανταζόμενον, Μωϋσ῅ς εἶπεν· Ἔκφοβός εἰμι καὶ ἔντρομος

Y tan temible era lo que se veía que Moisés dijo: Estoy espantado y tembloroso.

37 Cf. Génesis XV, 13.

Καὶ ἐρρέθη πρὸς Αβραμ· Γινώσκων γνώσῃ ὅτι πάροικον ἔσται τὸ σπέρμα σου ἐν γῆ οὐκ ἰδίᾳ,
καὶ δουλώσουσιν αὐτοὺς καὶ κακώσουσιν αὐτοὺς καὶ ταπεινώσουσιν αὐτοὺς τετρακόσια ἔτη

Y le fue dicho a Abram: Ten por cierto que tu simiente será extranjera en una tierra que no es la
suya, y los esclavizarán, los maltratarán y los humillarán por cuatrocientos años.
38 Cf. Hechos de los Apóstoles I, 11.

Οἳ καὶ εἶπον· Ἄνδρες Γαλιλαῖοι, τί ἑστήκατε ἐμβλέποντες εἰς τὸν οὐρανόν; Ο὘τος ὁ ᾿Ιησοὖς ὁ
ἀναληφθεὶς ἀφ᾿ ὑμῶν εἰς τὸν οὐρανὸν, οὕτως ἐλεύσεται ὃν τρόπον ἐθεάσασθε αὐτὸν
πορευόμενον εἰς τὸν οὐρανόν

Los cuales también dijeron: Varones galileos, ¿por qué os habéis quedado mirando fijamente hacia
el cielo? Este Jesús que fue llevado de vosotros al cielo vendrá de la misma manera en que lo habéis
visto marchar al cielo.

39 Cf. Hechos de los Apóstoles XXI, 10-11.

10) Ἐπιμενόντων δὲ ἡμέρας πλείους κατ῅λθέ τις ἁπὸ τ῅ς ᾿Ιουδαίας προφήτης ὀνόματι
῎Αγαβος,
11) καὶ ἐλθὼν πρὸς ἡμ᾵ς ἄρας τὴν ζώνην τοὖ Παύλου, δήσας τε ἑαυτοὖ τοὺς πόδας καὶ τὰς
χεῖρας εἶπε· Σάδε λέγει τὸ Πνεὖμα τὸ ἅγιον· τὸν ἄνδρα ο὘ ἐστιν ἡ ζώνη αὕτη, οὕτω δήσουσιν ἐν
῾Ιερουσαλὴμ οἱ ᾿Ιουδαῖοι καὶ παραδώσουσιν εἰς χεῖρας ἐθνῶν

10) Y permaneciendo muchos días descendió de Judea un profeta de nombre Agabo,


11) y viniendo a nosotros tomó el cinturón de Pablo y atando sus pies y sus manos dijo: Esto dice el
Espíritu Santo: así atarán los judíos en Jerusalén al varón de quien es este cinturón y lo entregarán a
manos de los gentiles.

40 Cf. Hechos de los Apóstoles XI, 27-28.

27) ᾿Εν ταύταις δὲ ταῖς ἡμέραις κατ῅λθον ἀπὸ ῾Ιεροσολύμων προφ῅ται εἰς ᾿Αντιόχειαν·
28) ἀναστὰς δὲ εἷς ἐξ αὐτῶν ὀνόματι ῎Αγαβος ἐσήμανε διὰ τοὖ Πνεύματος λιμὸν μέγαν
μέλλειν ἔσεσθαι ἐφ᾿ ὅλην τὴν οἰκουμένην· ὅστις καὶ ἐγένετο ἐπὶ Κλαυδίου Καίσαρος

27) En aquellos días unos profetas descendieron desde Jerusalén a Antioquía;


28) y levantándose uno de ellos de nombre Agabo daba a entender por el Espíritu que habría de
ocurrir una gran hambruna sobre todo el mundo habitado, la cual sucedió en tiempos del
emperador Claudio.

41 Cf. Segunda epístola de san Pablo a Timoteo III, 1.

Σοὖτο δὲ γίνωσκε, ὅτι ἐν ἐσχάταις ἡμέραις ἐνστήσονται καιροὶ χαλεποί<

Pero comprende esto: que en los últimos días vendrán tiempos difíciles<

42 Cf. Primera epístola de san Pablo a Timoteo IV, 1, 3.

1) Σὸ δὲ Πνεὖμα ὆ητῶς λέγει ὅτι ἐν ὑστέροις καιροῖς ἀποστήσονταί τινες τ῅ς πίστεως
προσέχοντες πνεύμασι πλάνοις καὶ διδασκαλίαις δαιμονίων<
1) Pero el Espíritu dice expresamente que en los últimos días algunos se apartarán de la fe,
prestando atención a espíritus engañadores y enseñanzas de demonios<

3) <κωλυόντων γαμεῖν, ἀπέχεσθαι βρωμάτων ἃ ὁ Θεὸς ἔκτισεν εἰς μετάλημψιν μετὰ


εὐχαριστίας τοῖς πιστοῖς καὶ ἐπεγνωκόσι τὴν ἀλήθειαν

3) < prohíben casarse *y mandan+ abstenerse de alimentos, los cuales Dios creó para que participen
[de ellos] con acción de gracias los creyentes y los que han conocido la verdad.

43 Cf. Evangelio según san Mateo XIX, 21.

Ἔφη αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοὖς· Εἰ θέλεις τέλειος εἶναι, ὕπαγε πώλησόν σου τὰ ὑπάρχοντα καὶ δὸς
πτωχοῖς, καὶ ἕξεις θησαυρὸν ἐν οὐραν῵, καὶ δεὖρο ἀκολούθει μοι

Jesús le dijo: Si quieres ser perfecto, anda, vende tus bienes y da a los pobres, y tendrás tesoro en el
cielo, y ven, sígueme.

44Alusión a la excomunión practicada por los montanistas con los que se volvían a casar. Para los
montanistas, volver a casarse era una negación de la fe similar a la que cometía un creyente que
abjuraba de sus creencias cuando era sometido a tormento. Las palabras de Tertuliano, principal
exponente del montanismo, servirán aquí para aclarar la postura de esta secta:

“¿Qué herejía cometemos si juzgamos el segundo matrimonio como ilegal, similar al adulterio? ¿Qué es el
adulterio sino un matrimonio ilegal? El apóstol señala a aquellos que acostumbraban a prohibir el
matrimonio, así como a prohibir las carnes que Dios ha creado. Nosotros, sin embargo, no suprimimos el
matrimonio si abjuramos de su repetición, como tampoco reprobamos las carnes si ayunamos más a menudo
(que otros). Una cosa es suprimir, otra regular; una cosa es establecer una ley de no casamiento, otra es fijar
un límite al casamiento”.
“Si sois tan severos con aquel que ha abjurado de la fe por la debilidad de la carne ante el suplicio, ¿por qué no
lo sois también con el que por la debilidad de su carne reniega de la fe y se vuelve a casar? Ciertamente, es más
fácil excusar la debilidad que sucumbe a la tortura que la que sucumbe a la cámara nupcial, la que se rinde a
la crueldad que la que se rinde al apetito sensual… A los primeros los excomulgan, porque “no resistieron
hasta el fin” pero a los últimos los apoyan, como si hubieran “resistido hasta el fin”. H{ganse la pregunta de
por qué cada uno de estos “no resistió hasta el fin” y encontrar{n que la causa de la caída del primero – el que
fue sometido al salvajismo – es m{s respetable que la caída de aquel que no fue capaz de permanecer decente”.
(Tertuliano, De Monogamia XV).

45 Cf. Primera epístola de san Pablo a Timoteo V, 11-12.

11) Νεωτέρας δὲ χήρας παραιτοὖ· ὅταν γὰρ καταστρηνιάσωσι τοὖ Φριστοὖ, γαμεῖν θέλουσιν,
12) ἔχουσαι κρῖμα ὅτι τὴν πρώτην πίστιν ἠθέτησαν

11) Pero rechaza a viudas más jóvenes; pues cuando se vuelven licenciosas contra Cristo, quieren
casarse,
12) teniendo condenación porque infringieron la primera fe.

46 Cf. Primera Epístola de San Pablo a Timoteo V, 14.


Βούλομαι οὗν νεωτέρας γαμεῖν, τεκνογονεῖν, οἰκοδεσποτεῖν, μηδεμίαν ἀφορμὴν διδόναι τ῵
ἀντικειμένῳ λοιδορίας χάριν.

Más bien, quiero que las [viudas] más jóvenes se casen, tengan hijos y dirijan la casa, que no den al
adversario ninguna excusa que sea motivo de injuria.

47 Cf. Apocalipsis I, 1.

᾿Αποκάλυψις ᾿Ιησοὖ Φριστοὖ, ἣν ἔδωκεν αὐτ῵ ὁ Θεός, δεῖξαι τοῖς δούλοις αὐτοὖ ἃ δεῖ γενέσθαι
ἐν τάχει, καὶ ἐσήμανεν ἀποστείλας διὰ τοὖ ἀγγέλου αὐτοὖ τ῵ δούλῳ αὐτοὖ ᾿Ιωάννῃ

Revelación de Jesucristo, la cual le dio Dios, para mostrar a sus siervos las cosas que deben suceder
en breve, y la dio a conocer enviándola por medio de su ángel a su siervo Juan.

48 Cf. Evangelio según san Mateo XIII, 43.

Σότε οἱ δίκαιοι ἐκλάμψουσιν ὡς ὁ ἣλιος ἐν τῆ βασιλείᾳ τοὖ Πατρὸς αὐτῶν. Ὁ ἔχων ὦτα ἀκούειν
ἀκουέτω

Entonces los justos resplandecerán como el sol en el reino de vuestro Padre. El que tiene oídos, que
oiga.

49 Cf. Génesis III, 5.

ᾜδει γὰρ ὁ Θεὸς ὅτι ἐν ᾗ ἅν ἡμέρᾳ φάγητε ἀπ᾿ αὐτοὖ, διανοιχθήσονται ὑμῶν οἱ ὀφθαλμοί, καὶ
ἔσεσθε ὡς θεοὶ γινώσκοντες καλὸν καὶ πονηρόν

Pues Dios sabe que el día en que comáis de él serán abiertos vuestros ojos y seréis como dioses,
conociendo el bien y el mal.

50 Cf. Evangelio según san Juan V, 43.

Ἐγὼ ἐλήλυθα ἐν τ῵ ὀνόματι τοὖ Πατρός μου, καὶ οὐ λαμβάνετέ με· ἐὰν ἄλλος ἔλθῃ ἐν τ῵
ὀνόματι τ῵ ἰδίῳ, ἐκεῖνον λήψεσθε

Yo he venido en el nombre de mi Padre, y no me recibís; si otro viniere en su propio nombre, a


aquél recibiréis.

51 Cf. Evangelio según san Juan XVI, 7.

Ἀλλ᾿ ἐγὼ τὴν ἀλήθειαν λέγω ὑμῖν· συμφέρει ὑμῖν ἵνα ἐγὼ ἀπέλθω. Ἐὰν γὰρ μὴ ἀπέλθω, ὁ
Παράκλητος οὐκ ἐλεύσεται πρὸς ὑμ᾵ς· ἐὰν δὲ πορευθῶ, πέμψω αὐτὸν πρὸς ὑμ᾵ς

Pero os digo la verdad: os conviene que yo me vaya. Porque si no me voy, el Consolador no vendrá
a vosotros; pero si me voy, os lo enviaré.
52 Cf. Evangelio según san Juan XVI, 14.

Ἐκεῖνος ἐμὲ δοξάσει, ὅτι ἐκ τοὖ ἐμοὖ λήψεται καὶ ἀναγγελεῖ ὑμῖν

Aquél me glorificará, porque tomará de lo mío y os lo anunciará.

53 Cf. Epístola de san Pablo a los Colosenses II, 9.

Ὅτι ἐν αὐτ῵ κατοικεῖ π᾵ν τὸ πλήρωμα τ῅ς Θεότητος σωματικῶς

Porque en Él habita corporalmente toda la plenitud de la Divinidad.

54 Cf. Evangelio según san Juan I, 16.

Καὶ ἐκ τοὖ πληρώματος αὐτοὖ ἡμεῖς πάντες ἐλάβομεν, καὶ χάριν ἀντὶ χάριτος

Y de su plenitud recibimos todos nosotros, y gracia por gracia.

55 Cf. Epístola de san Pablo a los Colosenses II, 19.

Καὶ οὐ κρατῶν τὴν κεφαλήν, ἐξ ο὘ π᾵ν τὸ σῶμα διὰ τῶν ἀφῶν καὶ συνδέσμων
ἐπιχορηγούμενον καὶ συμβιβαζόμενον αὔξει τὴν αὔξησιν τοὖ Θεοὖ

Y no teniendo la cabeza, de la cual todo el cuerpo, nutrido y unido por las coyunturas y ligamentos,
crece con un crecimiento que es de Dios.

56 Cf. Segunda epístola de san Pedro I, 18.

Καὶ ταύτην τὴν φωνὴν ἡμεῖς ἠκούσαμεν ἐξ οὐρανοὖ ἐνεχθεῖσαν, σὺν αὐτ῵ ὄντες ἐν τ῵ ὄρει τ῵
ἁγίῳ

Y nosotros escuchamos esta voz enviada desde el cielo, mientras estábamos con él en el monte
santo.

57 Cf. Evangelio según san Lucas X, 16.

῾Ο ἀκούων ὑμῶν ἐμοὖ ἀκούει, καὶ ὁ ἀθετῶν ὑμ᾵ς ἐμὲ ἀθετεῖ· ὁ δὲ ἐμὲ ἀθετῶν ἀθετεῖ τὸν
ἀποστείλαντά με

El que los escucha a vosotros me escucha a Mí, y el que os rechaza me rechaza a Mí; y el que me
rechaza, rechaza al que me envió.

58 Primera epístola de san Pablo a los Corintios XI, 1.

Μιμηταί μου γίνεσθε, καθὼς κἀγὼ Φριστοὖ

Sed imitadores de mí, como también yo lo soy de Cristo.


59 Cf. Hechos de los Apóstoles XVI, 16-17.

16) ᾿Εγένετο δὲ πορευομένων ἡμῶν εἰς προσευχὴν παιδίσκην τινὰ ἔχουσαν πνεὖμα πύθωνος
ἀπαντ῅σαι ἡμῖν, ἥτις ἐργασίαν πολλὴν παρεῖχε τοῖς κυρίοις αὐτ῅ς μαντευομένη.
17) Αὕτη κατακολουθήσασα τ῵ Παύλῳ καὶ ἡμῖν ἔκραζε λέγουσα· Ο὘τοι οἱ ἄνθρωποι δοὖλοι
τοὖ Θεοὖ τοὖ Ὑψίστου εἰσίν, οἵτινες καταγγέλλουσιν ὑμῖν ὁδὸν σωτηρίας

16) Y sucedió que mientras íbamos a la oración una esclava que tenía un espíritu de adivinación, la
cual le daba muchas ganancias a sus dueños adivinando, nos salió al encuentro.
17) Esta, siguiendo a Pablo y a nosotros, daba voces diciendo: Estos hombres son siervos del Dios
Altísimo, los cuales os anuncian el camino de salvación.

60 Cf. Evangelio según san Mateo VIII, 29; Evangelio según san Marcos I, 24.

Mateo VIII, 29.

Καὶ ἰδοὺ ἔκραξαν λέγοντες· Σί ἡμῖν καὶ σοί, ᾿Ιησοὖ υἱὲ τοὖ Θεοὖ; Ἦλθες ὧδε πρὸ καιροὖ
βασανίσαι ἡμ᾵ς;

Y he aquí que gritaron diciendo: ¿Qué hay entre nosotros y tú, Jesús, hijo de Dios? ¿Viniste aquí a
atormentarnos antes de tiempo?

Marcos I, 24.

... λέγων· Ἔα, τί ἡμῖν καὶ σοί, ᾿Ιησοὖ Ναζαρηνέ; Ἦλθες ἀπολέσαι ἡμ᾵ς; Οἶδά σε τίς εἶ, ὁ ῞Αγιος
τοὖ Θεοὖ

< diciendo: ¡Ea! ¿Qué hay entre nosotros y tú, Jesús Nazareno? ¿Viniste a destruirnos? Sé quién
eres, el Santo de Dios.

61 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XII, 11.

Πάντα δὲ ταὖτα ἐνεργεῖ τὸ ἓν καὶ τὸ αὐτὸ Πνεὖμα, διαιροὖν ἰδίᾳ ἑκάστῳ καθὼς βούλεται

Pero todas estas cosas obra uno y el mismo Espíritu, distribuyendo particularmente a cada uno
como quiere.

62 Cf. Evangelio según san Juan VII, 37.

᾿Εν δὲ τῆ ἐσχάτῃ ἡμέρᾳ τῆ μεγάλῃ τ῅ς ἑορτ῅ς εἱστήκει ὁ ᾿Ιησοὖς καὶ ἔκραξε λέγων· Ἐάν τις
διψᾶ, ἐρχέσθω πρός με καὶ πινέτω

Pero en el último día solemne de la fiesta Jesús, puesto de pie, clamó diciendo: Si alguno tuviera
sed, venga a Mí y beba.
63 Cf. Evangelio según san Mateo XVI, 24.

Σότε ὁ ᾿Ιησοὖς εἶπε τοῖς μαθηταῖς αὐτοὖ· Εἴ τις θέλει ὀπίσω μου ἐλθεῖν, ἀπαρνησάσθω ἑαυτὸν
καὶ ἀράτω τὸν σταυρὸν αὐτοὖ καὶ ἀκολουθείτω μοι

Entonces Jesús dijo a sus discípulos: Si alguno quiere venir en pos de Mí, niéguese a sí mismo, tome
su cruz y sígame.

64 Cf. Isaías I, 19.

Καὶ ἐὰν θέλητε καὶ εἰσακούσητέ μου, τὰ ἀγαθὰ τ῅ς γ῅ς φάγεσθε

Y si queréis y me escucháis, comeréis las cosas buenas de la tierra.

65 Cf. Isaías LVIII, 14.

Καὶ ἔσῃ πεποιθὼς ἐπὶ Κύριον, καὶ ἀναβιβάσει σε ἐπὶ τὰ ἀγαθὰ τ῅ς γ῅ς καὶ ψωμιεῖ σε τὴν
κληρονομίαν Ιακωβ τοὖ πατρός σου· τὸ γὰρ στόμα Κυρίου ἐλάλησεν ταὖτα

Y estarás confiado en el Señor, y te hará subir sobre las bondades de la tierra y te alimentará con la
herencia de tu padre Jacob; pues la boca del Señor habló estas cosas.

66 Cf. Eusebio de Cesarea, Historia Ecclesiastica III, 31, 4.

67 Cf. Epístola de san Pablo a los Gálatas III, 28.

Οὐκ ἔνι ᾿Ιουδαῖος οὐδὲ ῞Ελλην, οὐκ ἔνι δοὖλος οὐδὲ ἐλεύθερος, οὐκ ἔνι ἄρσεν καὶ θ῅λυ· πάντες
γὰρ ὑμεῖς εἷς ἐστε ἐν Φριστ῵ ᾿Ιησοὖ

No hay judío ni griego, no hay esclavo ni libre, no hay varón ni hembra; pues todos vosotros sois
uno en Cristo Jesús.

68 Vocablo formado por los términos ἄρτος (pan) y τυρός (queso).

69 Cf. Génesis III, 16.

Καὶ τῆ γυναικὶ εἶπεν· Πληθύνων πληθυνῶ τὰς λύπας σου καὶ τὸν στεναγμόν σου, ἐν λύπαις
τέξῃ τέκνα· καὶ πρὸς τὸν ἄνδρα σου ἡ ἀποστροφή σου, καὶ αὐτός σου κυριεύσει

Y a la mujer le dijo: En gran manera multiplicaré tus dolores en el parto, con dolor darás a luz los
hijos, y tu deseo será para tu marido, y él te dominará.

70 Cf. Primera epístola de san Pablo a Timoteo II, 12.

Γυναικὶ δὲ διδάσκειν οὐκ ἐπιτρέπω, οὐδὲ αὐθεντεῖν ἀνδρός, ἀλλ᾿ εἶναι ἐν ἡσυχίᾳ

Pero no permito a la mujer enseñar ni tener autoridad sobre el varón, sino estar en silencio.
71 Cf. Primera epístola de san Pablo a Timoteo II, 13.

᾿Αδὰμ γὰρ πρῶτος ἐπλάσθη, εἶτα Εὕα

Pues Adán fue formado en primer lugar, luego Eva.

72 Cf. Primera epístola de san Pablo a Timoteo II, 14.

Καὶ ᾿Αδὰμ οὐκ ἠπατήθη, ἡ δὲ γυνὴ ἐξαπατηθεῖσα ἐν παραβάσει γέγονε

Y Adán no fue engañado, sino que la mujer, al ser engañada completamente, cayó en transgresión.

73 I. e., de la ley canónica promulgada o seguida por la Iglesia en cuestiones de doctrina.

74 Cf. Primera epístola de san Pablo a Timoteo I, 7.

Θέλοντες εἶναι νομοδιδάσκαλοι, μὴ νοοὖντες μήτε ἃ λέγουσι μήτε περὶ τίνων διαβεβαιοὖνται

Pretenden ser maestros de la Ley, aunque no entienden ni lo que dicen ni lo que afirman
categóricamente.

75 A diferencia de la celebración judía, que duraba una semana.

76 Cf. Levítico XXIII, 5.

Ἐν τ῵ πρώτῳ μηνὶ ἐν τῆ τεσσαρεσκαιδεκάτῃ ἡμέρᾳ τοὖ μηνὸς ἀνὰ μέσον τῶν ἑσπερινῶν
Πάσχα τ῵ Κυρίῳ

En el primer mes, en el decimocuarto día del mes, entre medio de las dos tardes, es la Pascua del
Señor.

77Los Hechos de Pilato son “un relato ficticio que pretende ser los registros oficiales del juicio de Jesús, que
busca exonerar a Pilato y echar la culpa a los judíos; también es conocido como el Evangelio de Nicodemo.”
(Andrew P. Smith, A Dictionary of Gnosticism,s.v. Acts of Pilate).

78Los cuartodecimanos conmemoraban la muerte de Jesús “el mismo día de la Pascua judía, el primer
decimocuarto día de la luna después del equinoccio vernal, en lugar del primer domingo siguiente a ese día,
que finalmente se convirtió en la fecha establecida de la Pascua. El cuartodecimanismo fue prohibido en el 325
en el primer Concilio de Nicea.” (Andrew P. Smith, A Dictionary of Gnosticism,s.v. Quartodecimanism).

79 Cf. Eclesiastés VII, 29.

Πλὴν ἰδὲ τοὖτο ε὘ρον, ὃ ἐποίησεν ὁ Θεὸς σὺν τὸν ἄνθρωπον εὐθ῅, καὶ αὐτοὶ ἐζήτησαν
λογισμοὺς πολλούς
Mira, sólo esto encontré: lo que Dios hizo con el hombre es recto, y ellos procuraron muchos malos
pensamientos.

80 Según el cómputo hebreo, el día comienza al aparecer las tres primeras estrellas en el cielo.

81 Cf. Josué V, 10-12.

10) Καὶ ἐποίησαν οἱ υἱοὶ Ισραὴλ τὸ Πασχα τῆ τεσσαρεσκαιδεκάτῃ ἡμέρᾳ τοὖ μηνὸς ἀπὸ
ἑσπέρας ἐπὶ δυσμῶν Ιεριχῲ ἐν τ῵ πέραν τοὖ Ιορδάνου ἐν τ῵ πεδίῳ
11) Καὶ ἐφάγοσαν ἀπὸ τοὖ σίτου τ῅ς γ῅ς ἄζυμα καὶ νέα. Ἐν ταύτῃ τῆ ἡμέρᾳ
12) ἐξέλιπεν τὸ μαννα μετὰ τὸ βεβρωκέναι αὐτοὺς ἐκ τοὖ σίτου τ῅ς γ῅ς, καὶ οὐκέτι ὑπ῅ρχεν
τοῖς υἱοῖς Ισραὴλ μαννα· ἐκαρπίσαντο δὲ τὴν χώραν τῶν Υοινίκων ἐν τ῵ ἐνιαυτ῵ ἐκείνῳ

10) Y los hijos de Israel celebraron la Pascua el decimocuarto día del mes al caer la tarde en la
llanura de Jericó, al otro lado del Jordán.
11) Y comieron del grano de la tierra, panes sin levadura y [espigas] nuevas. En ese mismo día
12) cesó el maná, después de haberse alimentado del fruto de la tierra, y los hijos de Israel ya no
tuvieron maná; pero en aquel año cosecharon los frutos de la región de los fenicios.

82 Referencia a la Eucaristía.

83 I. e., el día domingo.

84Epifanio establece aquí una analogía entre el valor numérico de la primera letra griega del
nombre de Jesús – la iota, cuyo valor equivale a 10 – y el décimo día del mes, en el que se tomaba el
cordero que iba a ser sacrificado en la Pascua.

85 Acronimia entre el nombre de la flor – δίκταμνον – y el término τίκτω (dar a luz).

86 Cf. Proverbios IX, 13.

Γυνὴ ἄφρων καὶ θρασεῖα ἐνδεὴς ψωμοὖ γίνεται, ἣ οὐκ ἐπίσταται αἰσχύνην

La mujer insensata y atrevida, que no conoce la vergüenza, se queda sin un bocado de pan.

87 Cf. Salmo XXIX, 9 (XVIII, 9).

Υωνὴ Κυρίου καταρτιζομένου ἐλάφους, καὶ ἀποκαλύψει δρυμούς· καὶ ἐν τ῵ να῵ αὐτοὖ π᾵ς τις
λέγει δόξαν

La voz del Señor restaura a los ciervos, y descubrirá los bosques; y en su templo todo dice ¡Gloria!

88 Cf. Evangelio según san Lucas X, 19.

Ἰδοὺ δίδωμι ὑμῖν τὴν ἐξουσίαν τοὖ πατεῖν ἐπάνω ὄφεων καὶ σκορπίων καὶ ἐπὶ π᾵σαν τὴν
δύναμιν τοὖ ἐχθροὖ, καὶ οὐδὲν ὑμ᾵ς οὐ μὴ ἀδικήσῃ
Mirad, os doy autoridad para caminar por encima de serpientes y escorpiones y sobre todo poder
del enemigo, y nada os dañará.

89 Cf. Génesis VI, 14.

Ποίησον οὗν σεαυτ῵ κιβωτὸν ἐκ ξύλων τετραγώνων· νοσσιὰς ποιήσεις τὴν κιβωτὸν καὶ
ἀσφαλτώσεις αὐτὴν ἔσωθεν καὶ ἔξωθεν τῆ ἀσφάλτῳ

Hazte un arca de madera sólida; harás cubículos en el arca y la cubrirás por dentro y por fuera con
brea.

Nuevamente nuestro autor nos presenta un juego de palabras entre ἐπασφαλίσασθαι (“hacer
segura”) y ἀσφαλτώσεις (“cubrir con brea”).

90 Los alógicos fueron una herejía surgida en el siglo II d. C. Epifanio les dio el sobrenombre de
alógicos por un doble motivo, ya que, por una parte, esta secta rechazaba el Evangelio según san Juan,
cuya principal característica es su presentación de Jesús como el Verbo (en griego, Logos) de Dios; al
rechazar este Evangelio los designó a-lógicos, es decir, sin el Logos. Por otra parte – fiel a su
costumbre de insultar a sus contrarios – Epifanio les asignó este sobrenombre como burla, ya que
también significa irracionales.

91El término ἀπόκρυφος (apócrifo) no significa de dudosa autoría, tal como se lo usa comumente, sino
que alude a un escrito que saca a la luz cosas o conocimientos ocultos, tales como las revelaciones
que san Juan consignó en su Apocalipsis.

92 Cf. Primera epístola de San Juan II, 18.

Παιδία, ἐσχάτη ὥρα ἐστί, καὶ καθὼς ἠκούσατε ὅτι ἀντίχριστος ἔρχεται, καὶ νὖν ἀντίχριστοι
πολλοὶ γεγόνασιν· ὅθεν γινώσκομεν ὅτι ἐσχάτη ὥρα ἐστίν

Hijitos, es la última hora, y como escuchasteis que el anticristo viene, también ahora han surgido
muchos anticristos; por lo cual sabemos que es la última hora.

93 Cf. Panarion libro I, volumen II, 28.

94 Ver nota nº 74.

95A diferencia de la concepción cristiana manifestada en el Evangelio según san Juan, los alógicos –
así como también Cerinto y otros grupos gnósticos – sostenían que Cristo era una criatura y, por lo
tanto, no poseía en sí mismo aquella cualidad eterna que el prólogo joánico le atribuye al Logos
encarnado en Jesús.

96 Evangelio según San Juan I, 1.

Ἐν ἀρχῆ ἦν ὁ Λόγος, καὶ ὁ Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεὸν, καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος

En el principio era el Verbo, y el Verbo estaba con Dios, y el Verbo era Dios.
97 Evangelio según San Juan I, 14.

Καὶ ὁ Λόγος σὰρξ ἐγένετο καὶ ἐσκήνωσεν ἐν ἡμῖν, καὶ ἐθεασάμεθα τὴν δόξαν αὐτοὖ, δόξαν ὡς
μονογενοὖς παρὰ Πατρός, πλήρης χάριτος καὶ ἀληθείας

Y el Verbo se hizo carne y habitó entre nosotros; y contemplamos su gloria, gloria como del
Unigénito del Padre, lleno de gracia y verdad.

98 Cf. Evangelio según san Juan I, 15.

᾿Ιωάννης μαρτυρεῖ περὶ αὐτοὖ καὶ κέκραγε λέγων· Ο὘τος ἦν ὃν εἶπον, ὁ ὀπίσω μου ἐρχόμενος
ἔμπροσθέν μου γέγονεν, ὅτι πρῶτός μου ἦν

Juan dio testimonio acerca de Él y clamó diciendo: Éste era aquél del que decía: El que viene detrás
de mí ha llegado a estar delante de mí, porque era primero que yo.

99 Cf. Evangelio según san Juan I, 29.

Σῆ ἐπαύριον βλέπει ὁ ᾿Ιωάννης τὸν ᾿Ιησοὖν ἐρχόμενον πρὸς αὐτόν καὶ λέγει· Ἴδε ὁ ἀμνὸς τοὖ
Θεοὖ ὁ αἴρων τὴν ἁμαρτίαν τοὖ κόσμου

Al día siguiente Juan ve a Jesús que venía a él y dice: He aquí el cordero de Dios, el que quita el
pecado del mundo.

100 Cf. Evangelio según san Juan I, 38.

΢τραφεὶς δὲ ὁ ᾿Ιησοὖς καὶ θεασάμενος αὐτοὺς ἀκολουθοὖντας λέγει αὐτοῖς· Σί ζητεῖτε; Οἱ δὲ


εἶπον αὐτ῵· Ῥαββί· ὃ λέγεται ἐρμηνευόμενον διδάσκαλε· ποὖ μένεις;

Y volviéndose Jesús y viendo a los que lo seguían les dice: ¿Qué buscáis? Y ellos le dijeron: Rabí –
que traducido quiere decir Maestro - ¿dónde moras?

101 Evangelio según san Juan I, 43.

Σῆ ἐπαύριον ἠθέλησεν ὁ ᾿Ιησοὖς ἐξελθεῖν εἰς τὴν Γαλιλαίαν· καὶ εὑρίσκει Υίλιππον καὶ λέγει
αὐτ῵· Ἀκολούθει μοι

A la mañana siguiente Jesús quiso partir hacia Galilea; y encuentra a Felipe y le dice: Sígueme.

102 Cf. Evangelio según san Juan II, 1-2.

1) Καὶ τῆ ἡμέρᾳ τῆ τρίτῃ γάμος ἐγένετο ἐν Κανὰ τ῅ς Γαλιλαίας, καὶ ἦν ἡ μήτηρ τοὖ ᾿Ιησοὖ ἐκεῖ·
2) ἐκλήθη δὲ καὶ ὁ ᾿Ιησοὖς καὶ οἱ μαθηταὶ αὐτοὖ εἰς τὸν γάμον

1) Al tercer día se celebró una boda en Caná de Galilea, y la madre de Jesús estaba allí;
2) y Jesús y sus discípulos fueron invitados a la boda.
103 Se refiere a la ubicación del Evangelio según san Mateo al principio de los Evangelios canónicos.

Las menciones al Evangelio según san Mateo se hallan en Panarion libro I, volumen II XXVIII, 5;
104

XXIX, 9; XXX, 3; 13.

105 Cf. Evangelio según san Mateo IX, 13.

Πορευθέντες δὲ μάθετε τί ἐστιν· Ἔλεον θέλω καὶ οὐ θυσίαν. Οὐ γὰρ ἦλθον καλέσαι δικαίους,
ἀλλ᾿ ἁμαρτωλούς εἰς μετάνοιαν

Id y aprended que significa: Misericordia quiero, y no sacrificio. Pues no vine a llamar a justos, sino
a pecadores al arrepentimiento.

106 Cf. Evangelio según san Mateo I, 18-23.

18) Σοὖ δὲ ᾿Ιησοὖ Φριστοὖ ἡ γέννησις οὕτως ἦν. Μνηστευθείσης γὰρ τ῅ς μητρὸς αὐτοὖ Μαρίας
τ῵ ᾿Ιωσήφ, πρὶν ἥ συνελθεῖν αὐτοὺς, εὑρέθη ἐν γαστρὶ ἔχουσα ἐκ Πνεύματος ῾Αγίου.
19) ᾿Ιωσὴφ δὲ ὁ ἀνὴρ αὐτ῅ς, δίκαιος ὢν καὶ μὴ θέλων αὐτὴν παραδειγματίσαι, ἐβουλήθη λάθρᾳ
ἀπολὖσαι αὐτήν.
20) Σαὖτα δὲ αὐτοὖ ἐνθυμηθέντος ἰδοὺ ἄγγελος Κυρίου κατ᾿ ὄναρ ἐφάνη αὐτ῵ λέγων· ᾿Ιωσὴφ
υἱὸς ΔαυἸδ, μὴ φοβηθῆς παραλαβεῖν Μαριὰμ τὴν γυναῖκά σου· τὸ γὰρ ἐν αὐτῆ γεννηθὲν ἐκ
Πνεύματός ἐστιν ῾Αγίου.
21) Σέξεται δὲ υἱὸν καὶ καλέσεις τὸ ὄνομα αὐτοὖ ᾿Ιησοὖν· αὐτὸς γὰρ σώσει τὸν λαὸν αὐτοὖ ἀπὸ
τῶν ἁμαρτιῶν αὐτῶν.
22) Σοὖτο δὲ ὅλον γέγονεν ἵνα πληρωθῆ τὸ ὆ηθὲν ὑπὸ τοὖ Κυρίου διὰ τοὖ προφήτου λέγοντος·
23) Ἰδοὺ ἡ παρθένος ἐν γαστρὶ ἕξει καὶ τέξεται υἱόν, καὶ καλέσουσι τὸ ὄνομα αὐτοὖ
᾿Εμμανουήλ, ὅ ἐστι μεθερμηνευόμενον, μεθ᾿ ἡμῶν ὁ Θεός

18) El nacimiento de Jesucristo fue de esta manera. Estando su madre María comprometida con
José, antes de que vivieran juntos, se encontró embarazada por el Espíritu Santo.
19) Su marido José, que era justo y no quería exponerla al oprobio, se propuso repudiarla en
secreto.
20) Y mientras él pensaba estas cosas he aquí que un ángel del Señor se le apareció en un sueño
diciendo: José, hijo de David, no temas recibir a tu mujer María, pues lo que en ella ha sido
engendrado es del Espíritu Santo.
21) Y dará a luz un hijo y llamarás su nombre Jesús, pues él salvará a su pueblo de sus pecados.
22) Todo esto sucedió para que se cumpliese lo dicho por el Señor por medio del profeta cuando
dice:
23) He aquí, la virgen está encinta y dará a luz un hijo, y llamarán su nombre Emanuel, que
traducido significa “Dios con nosotros”.

107 Cf. Evangelio según san Mateo I, 24-25; II, 1-2.

I, 24) Διεγερθεὶς δὲ ὁ ᾿Ιωσὴφ ἀπὸ τοὖ ὕπνου ἐποίησεν ὡς προσέταξεν αὐτ῵ ὁ ἄγγελος Κυρίου·
καὶ παρέλαβε τὴν γυναῖκα αὐτοὖ,
I, 25) καὶ οὐκ ἐγίνωσκεν αὐτὴν ἕως ο὘ ἔτεκε τόν υἱόν αὐτ῅ς τόν πρωτότοκον, καὶ ἐκάλεσε τὸ
ὄνομα αὐτοὖ ᾿Ιησοὖν
II, 1) Σοὖ δὲ ᾿Ιησοὖ γεννηθέντος ἐν Βηθλεὲμ τ῅ς ᾿Ιουδαίας ἐν ἡμέραις ῾Ηρῴδου τοὖ βασιλέως,
ἰδοὺ μάγοι ἀπὸ ἀνατολῶν παρεγένοντο εἰς ῾Ιεροσόλυμα
II, 2) λέγοντες· Ποὖ ἐστιν ὁ τεχθεὶς βασιλεὺς τῶν ᾿Ιουδαίων; Εἴδομεν γὰρ αὐτοὖ τὸν ἀστέρα ἐν
τῆ ἀνατολῆ, καὶ ἤλθομεν προσκυν῅σαι αὐτ῵

I, 24) Y cuando José se levantó del sueño hizo como le ordenó el ángel del Señor, y recibió a su
mujer
I, 25) y no la conoció hasta que dio a luz a su hijo primogénito, y llamó su nombre Jesús.
II, 1) Cuando Jesús nació en Belén de Judea en los días del rey Herodes, he aquí que unos magos del
oriente vinieron a Jerusalén
II, 2) diciendo: ¿Dónde está el rey de los judíos que ha nacido? Pues vimos su estrella en el oriente,
y vinimos a adorarle.

108 Cf. Evangelio según san Lucas I, 34.

Εἶπε δὲ Μαριὰμ πρὸς τὸν ἄγγελον· Πῶς ἔσται τοὖτο, ἐπεὶ ἄνδρα οὐ γινώσκω;

Y María dijo al ángel: ¿Cómo será esto, puesto que no conozco varón?

109 Cf. Evangelio según san Lucas I, 35.

Καὶ ἀποκριθεὶς ὁ ἄγγελος εἶπεν αὐτῆ· Πνεὖμα ῞Αγιον ἐπελεύσεται ἐπὶ σέ, καὶ δύναμις
Ὑψίστου ἐπισκιάσει σοι· διὸ καὶ τὸ γεννώμενον ἅγιον κληθήσεται Τἱὸς Θεοὖ

Y respondiendo el ángel le dijo: El Espíritu Santo vendrá sobre ti, y el poder del Altísimo te cubrirá
con su sombra; por lo cual, también lo santo que ha de nacer será llamado Hijo de Dios.

110 Cf. Evangelio según san Marcos I, 1-3.

1) ᾿Αρχὴ τοὖ εὐαγγελίου ᾿Ιησοὖ Φριστοὖ, Τἱοὖ τοὖ Θεοὖ.


2) ῾Ψς γέγραπται ἐν τοῖς προφήταις, ἰδοὺ ἐγὼ ἀποστέλλω τὸν ἄγγελόν μου πρὸ προσώπου σου,
ὃς κατασκευάσει τὴν ὁδόν σου ἔμπροσθέν σου·
3) φωνὴ βοῶντος ἐν τῆ ἑρήμῳ, ἑτοιμάσατε τὴν ὁδὸν Κυρίου, εὐθείας ποιεῖτε τὰς τρίβους αὐτοὖ

1) Principio del evangelio de Jesucristo, Hijo de Dios.


2) Como está escrito en los profetas: He aquí yo envío mi mensajero delante de tu faz, el que
preparará tu camino delante de ti;
3) voz que clama en el desierto: Preparad el camino del Señor, haced derechas sus sendas.

111 Seguimos la edición de Frank Williams para salvar la laguna del texto.

112 Cf. Evangelio según san Juan VI, 53.

Εἶπεν οὗν αὐτοῖς ὁ ᾿Ιησοὖς· Ἀμὴν ἀμὴν λέγω ὑμῖν, ἐὰν μὴ φάγητε τὴν σάρκα τοὖ Τἱοὖ τοὖ
ἀνθρώπου καὶ πίητε αὐτοὖ τὸ αἷμα, οὐκ ἔχετε ζωὴν ἐν ἑαυτοῖς
Jesús les dijo: En verdad, en verdad os digo: Si no coméis la carne del Hijo del hombre y bebéis su
sangre, no tenéis vida en vosotros.

113 Cf. Evangelio según san Lucas I, 1.

᾿Επειδήπερ πολλοὶ ἐπεχείρησαν ἀνατάξασθαι διήγησιν περὶ τῶν πεπληροφορημένων ἐν ἡμῖν


πραγμάτων<

Puesto que muchos trataron de organizar el relato acerca de los sucesos que entre nosotros han sido
muy ciertas<

Se nos presenta aquí otro ejemplo de la polisemia de muchos términos griegos. La palabra
ἐπιχειρέω (epijeiréo) significa “tratar, intentar, aplicarse a”, pero también abarca el sentido de
“atacar, asaltar”. Epifanio entiende el versículo inicial del Evangelio según san Lucas como un
testimonio del apóstol acerca de los herejes que atacan la ortodoxia.

114El nombre Teófilo significa el que ama a Dios, por lo cual el destinatario del Evangelio según san
Lucas bien puede ser una persona con ese nombre o un apelativo usado para designar a todo
creyente en general.

115 Cf. Evangelio según san Lucas I, 3-4.

3) < ἔδοξε κἀμοὶ, παρηκολουθηκότι ἄνωθεν π᾵σιν ἀκριβῶς, καθεξ῅ς σοι γράψαι, κράτιστε
Θεόφιλε,
4) ἵνα ἐπιγν῵ς περὶ ὧν κατηχήθης λόγων τὴν ἀσφάλειαν

3) < me pareció también a mí, después de haber seguido de cerca todas las cosas desde el
comienzo, escribírtelas por orden, excelentísimo Teófilo,
4) para que supieses la certeza acerca de las cosas que te han sido enseñadas.

116 Cf. Evangelio según san Lucas I, 5.

᾿Εγένετο ἐν ταῖς ἡμέραις ῾Ηρῴδου τοὖ βασιλέως τ῅ς ᾿Ιουδαίας ἱερεύς τις ὀνόματι Ζαχαρίας ἐξ
ἐφημερίας ᾿Αβιά, καὶ ἡ γυνὴ αὐτοὖ ἐκ τῶν θυγατέρων ᾿Ααρών καὶ τὸ ὄνομα αὐτ῅ς ᾿Ελισάβετ

Hubo en los días de Herodes, rey de Judea, un sacerdote de nombre Zacarías, de la clase de Abías, y
su mujer era de las hijas de Aarón, y su nombre era Elisabet.

117 Cf. Evangelio según san Mateo II, 13.

᾿Αναχωρησάντων δὲ αὐτῶν ἰδοὺ ἄγγελος Κυρίου φαίνεται κατ᾿ ὄναρ τ῵ ᾿Ιωσὴφ λέγων·
ἐγερθεὶς παράλαβε τὸ παιδίον καὶ τὴν μητέρα αὐτοὖ καὶ φεὖγε εἰς Αἴγυπτον, καὶ ἴσθι ἐκεῖ ἕως
ἅν εἴπω σοι· μέλλει γὰρ ῾Ηρῴδης ζητεῖν τὸ παιδίον τοὖ ἀπολέσαι αὐτό
Después que ellos se marcharon, he aquí que un ángel del Señor se le apareció en un sueño a José y
le dijo: Levántate, toma al niño y a su madre y huye a Egipto, y quédate allí hasta que te diga; pues
Herodes va a buscar al niño para matarlo.

118 Cf. Evangelio según san Lucas II, 22; 39.

22) Καὶ ὅτε ἐπλήσθησαν αἱ ἡμέραι τοὖ καθαρισμοὖ αὐτῶν κατὰ τὸν νόμον Μωϋσέως,
ἀνήγαγον αὐτὸν εἰς ῾Ιεροσόλυμα παραστ῅σαι τ῵ Κυρίῳ

22) Y cuando se cumplieron los días de su purificación conforme a la Ley de Moisés, lo llevaron a
Jerusalén para presentarle al Señor.

39) Καὶ ὡς ἐτέλεσαν ἅπαντα τὰ κατὰ τὸν νόμον Κυρίου, ὑπέστρεψαν εἰς τὴν Γαλιλαίαν, εἰς τὴν
πόλιν ἑαυτῶν Ναζαρέτ

39) Y cuando cumplieron todas las cosas conforme a la Ley del Señor, volvieron a la Galilea, a su
ciudad de Nazaret.

119 Cf. Evangelio según san Lucas III, 23.

Καὶ αὐτὸς ἦν ᾿Ιησοὖς ὡσεὶ ἐτῶν τριάκοντα ἀρχόμενος, ὢν, ὡς ἐνομίζετο, υἱός, ᾿Ιωσήφ, τοὖ ῾Ηλί

Y cuando comenzó [su ministerio] el mismo Jesús tenía como treinta años, siendo hijo – según se
suponía – de José, hijo de Elí.

120 Cf. Segunda epístola de san Pablo a Timoteo IV, 10.

Δημ᾵ς γάρ με ἐγκατέλιπεν ἀγαπήσας τὸν νὖν αἰῶνα, καὶ ἐπορεύθη εἰς Θεσσαλονίκην,
Κρήσκης εἰς Γαλατίαν, Σίτος εἰς Δαλματίαν

Pues Demas me abandonó, amando el presente siglo, y se marchó a Tesalónica, Crescente a Galacia,
Tito a Dalmacia.

Las versiones canónicas de esta epístola registran Galacia en lugar de Galia, como acota Epifanio; sin
embargo la Vulgata – cuya versión transcribimos debajo – coincide con nuestro autor:

Demas enim me dereliquit diligens hoc saeculum et abiit Thessalonicam Crescens in Galliam
Titus in Dalmatiam (las cursivas son nuestras)

La región de Galacia abarcaba una amplia zona del centro de la península de Anatolia que fue
conquistada por una corriente de tribus provenientes de la Galia, por lo que a sus habitantes se los
llamaba indistintamente gálatas o galos; probablemente esta dualidad en su denominación sea la
causa de la confusión.

121 Evangelio según San Juan I, 1, 3.

1) Ἐν ἀρχῆ ἦν ὁ Λόγος, καὶ ὁ Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεὸν, καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος
1) En el principio era el Verbo, y el Verbo estaba con Dios, y el Verbo era Dios.

3) Πάντα δι᾿ αὐτοὖ ἐγένετο, καὶ χωρὶς αὐτοὖ ἐγένετο οὐδὲ ἕν ὃ γέγονεν

3) Todo por medio de Él fue hecho, y sin Él nada de lo que ha sido hecho fue hecho.

122 Cf. Evangelio según San Juan I, 14.

Καὶ ὁ Λόγος σὰρξ ἐγένετο καὶ ἐσκήνωσεν ἐν ἡμῖν, καὶ ἐθεασάμεθα τὴν δόξαν αὐτοὖ, δόξαν ὡς
μονογενοὖς παρὰ Πατρός, πλήρης χάριτος καὶ ἀληθείας

Y el Verbo se hizo carne y habitó entre nosotros; y contemplamos su gloria, gloria como del
Unigénito del Padre, lleno de gracia y verdad.

123 Cf. Evangelio según san Juan I, 6-16.

6) ᾿Εγένετο ἄνθρωπος ἀπεσταλμένος παρὰ Θεοὖ, ὄνομα αὐτ῵ ᾿Ιωάννης·


7) ο὘τος ἦλθεν εἰς μαρτυρίαν, ἵνα μαρτυρήσῃ περὶ τοὖ φωτός, ἵνα πάντες πιστεύσωσι δι᾿ αὐτοὖ.
8) Οὐκ ἦν ἐκεῖνος τὸ φῶς, ἀλλ᾿ ἵνα μαρτυρήσῃ περὶ τοὖ φωτός.
9) ῏Ην τὸ φῶς τὸ ἀληθινόν, ὃ φωτίζει πάντα ἄνθρωπον, ἐρχόμενον εἰς τὸν κόσμον.
10) Ἐν τ῵ κόσμῳ ἦν, καὶ ὁ κόσμος δι᾿ αὐτοὖ ἐγένετο, καὶ ὁ κόσμος αὐτὸν οὐκ ἔγνω.
11) Εἰς τὰ ἴδια ἦλθε, καὶ οἱ ἴδιοι αὐτὸν οὐ παρέλαβον.
12) Ὅσοι δὲ ἔλαβον αὐτόν, ἔδωκεν αὐτοῖς ἐξουσίαν τέκνα Θεοὖ γενέσθαι, τοῖς πιστεύουσιν εἰς
τὸ ὄνομα αὐτοὖ,
13) οἳ οὐκ ἐξ αἱμάτων, οὐδὲ ἐκ θελήματος σαρκὸς, οὐδὲ ἐκ θελήματος ἀνδρὸς, ἀλλ᾿ ἐκ Θεοὖ
ἐγεννήθησαν.
14) Καὶ ὁ Λόγος σὰρξ ἐγένετο καὶ ἐσκήνωσεν ἐν ἡμῖν, καὶ ἐθεασάμεθα τὴν δόξαν αὐτοὖ, δόξαν
ὡς Μονογενοὖς παρὰ Πατρός, πλήρης χάριτος καὶ ἀληθείας.
15) ᾿Ιωάννης μαρτυρεῖ περὶ αὐτοὖ καὶ κέκραγε λέγων· Ο὘τος ἦν ὃν εἶπον, ὁ ὀπίσω μου
ἐρχόμενος ἔμπροσθέν μου γέγονεν, ὅτι πρῶτός μου ἦν.
16) Καὶ ἐκ τοὖ πληρώματος αὐτοὖ ἡμεῖς πάντες ἐλάβομεν, καὶ χάριν ἀντὶ χάριτος

6) Hubo un hombre enviado por Dios cuyo nombre era Juan.


7) Este vino para testimonio, para que testifique acerca de la luz, a fin de que todos creyesen por
medio de él.
8) Aquél no era la luz, sino [que vino] para que diese testimonio acerca de la luz.
9) La luz verdadera era la que, al venir al mundo, ilumina a todo hombre.
10) En el mundo estaba y el mundo por medio de Él fue hecho, pero el mundo no le conoció.
11) A lo suyo vino y los suyos no le recibieron.
12) Pero a cuantos le recibieron, a los que creen en su nombre, les dio potestad de ser hechos hijos
de Dios,
13) los cuales han sido engendrados no de sangres ni de voluntad de carne, ni de voluntad de
varón, sino de Dios.
14) Y el Verbo se hizo carne, y habitó entre nosotros, y contemplamos su gloria, gloria como del
Unigénito del Padre, lleno de gracia y verdad.
15) Juan dio testimonio acerca de Él y clamó diciendo: Este es del cual os dije: El que viene detrás de
mí ha llegado a estar delante de mí, porque era primero que yo.
16) Y de su plenitud tomamos todos nosotros, y gracia por gracia.

124 Cf. Evangelio según san Juan I, 20, 23.

20) Καὶ ὡμολόγησε, καὶ οὐκ ἠρνήσατο· καὶ ὡμολόγησεν ὅτι οὐκ εἰμὶ ἐγὼ ὁ Φριστός

20) Y confesó, y no negó; y reconoció: Yo no soy el Cristo.

23) Ἔφη· ἐγὼ φωνὴ βοῶντος ἐν τῆ ἐρήμῳ, εὐθύνατε τὴν ὁδὸν Κυρίου, καθὼς εἶπεν ῾ΗσαἸας ὁ
προφήτης

23) Dijo: Yo soy una voz que clama en el desierto: Enderezad el camino del Señor, como dijo el
profeta Isaías.

125 Cf. Evangelio según san Juan I, 28.

Σαὖτα ἐν Βηθαβαρᾶ ἐγένετο πέραν τοὖ ᾿Ιορδάνου, ὅπου ἦν ᾿Ιωάννης βαπτίζων

Esto sucedió en Betabara, al otro lado del Jordán, donde Juan estaba bautizando.

126 Cf. Evangelio según san Juan I, 38-39.

38) ΢τραφεὶς δὲ ὁ ᾿Ιησοὖς καὶ θεασάμενος αὐτοὺς ἀκολουθοὖντας λέγει αὐτοῖς· Σί ζητεῖτε; Οἱ
δὲ εἶπον αὐτ῵· Ῥαββί· ὃ λέγεται ἐρμηνευόμενον διδάσκαλε· ποὖ μένεις;
39) Λέγει αὐτοῖς· Ἔρχεσθε καὶ ἴδετε. Ἦλθον οὗν καὶ εἶδον ποὖ μένει, καὶ παρ᾿ αὐτ῵ ἔμειναν
τὴν ἡμέραν ἐκείνην· ὥρα ἦν ὡς δεκάτη

38) Y volviéndose Jesús y viendo a los que le seguían les dijo: ¿Qué buscáis? Y ellos le dijeron: Rabí
– que traducido quiere decir Maestro – ¿dónde moras?
39) Les dijo: Venid y ved. Fueron pues y vieron dónde moraba, y se quedaron con Él aquel día; era
como la hora décima.

127 Cf. Evangelio según san Juan I, 40-51; II, 1.

I, 40) Ἦν ᾿Ανδρέας ὁ ἀδελφὸς ΢ίμωνος Πέτρου εἷς ἐκ τῶν δύο τῶν ἀκουσάντων παρὰ ᾿Ιωάννου
καὶ ἀκολουθησάντων αὐτ῵·
41) εὑρίσκει ο὘τος πρῶτον τὸν ἀδελφὸν τὸν ἴδιον ΢ίμωνα καὶ λέγει αὐτ῵· Εὑρήκαμεν τὸν
Μεσσίαν· ὅ ἐστι μεθερμηνευόμενον Φριστός·
42) καὶ ἤγαγεν αὐτὸν πρὸς τὸν ᾿Ιησοὖν. Ἐμβλέψας αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησους εἶπεν· ΢ὺ εἶ ΢ίμων ὁ υἱὸς
᾿Ιων᾵, σὺ κληθήσῃ Κηφ᾵ς, ὃ ἑρμηνεύεται Πέτρος.
43) Σῆ ἐπαύριον ἠθέλησεν ὁ ᾿Ιησοὖς ἐξελθεῖν εἰς τὴν Γαλιλαίαν· καὶ εὑρίσκει Υίλιππον καὶ
λέγει αὐτ῵· Ἀκολούθει μοι.
44) Ἦν δὲ ὁ Υίλιππος ἀπὸ Βηθσαιδά, ἐκ τ῅ς πόλεως ᾿Ανδρέου καὶ Πέτρου.
45) Εὑρίσκει Υίλιππος τὸν Ναθαναὴλ καὶ λέγει αὐτ῵· Ὃν ἔγραψε Μωϋσ῅ς ἐν τ῵ νόμῳ καὶ οἱ
προφ῅ται εὑρήκαμεν, ᾿Ιησοὖν τὸν υἱὸν τοὖ ᾿Ιωσὴφ τὸν ἀπὸ Ναζαρέτ.
46) Καὶ εἶπεν αὐτ῵ Ναθαναήλ· Ἐκ Ναζαρὲτ δύναταί τι ἀγαθὸν εἶναι; Λέγει αὐτ῵ Υίλιππος·
Ἔρχου καὶ ἴδε.
47) Εἶδεν ὁ ᾿Ιησοὖς τὸν Ναθαναὴλ ἐρχόμενον πρὸς αὐτὸν καὶ λέγει περὶ αὐτοὖ· Ἴδε ἀληθῶς
᾿Ισραηλίτης, ἐν ᾧ δόλος οὐκ ἔστιν.
48) Λέγει αὐτ῵ Ναθαναήλ· Πόθεν με γινώσκεις; Ἀπεκρίθη ᾿Ιησοὖς καὶ εἶπεν αὐτ῵· Πρὸ τοὖ σε
Υίλιππον φων῅σαι, ὄντα ὑπὸ τὴν συκ῅ν εἶδόν σε.
49) Ἀπεκρίθη Ναθαναήλ καὶ λέγει αὐτ῵· Ῥαββί, σὺ εἶ ὁ Τἱὸς τοὖ Θεοὖ, σὺ εἶ ὁ βασιλεὺς τοὖ
᾿Ισραήλ.
50) Ἀπεκρίθη ᾿Ιησοὖς καὶ εἶπεν αὐτ῵· Ὅτι εἶπόν σοι εἶδόν σε ὑποκάτω τ῅ς συκ῅ς, πιστεύεις;
Μείζω τούτων ὄψει.
51) Καὶ λέγει αὐτ῵· Ἀμὴν ἀμὴν λέγω ὑμῖν, ἀπ᾿ ἄρτι ὄψεσθε τὸν οὐρανὸν ἀνεῳγότα, καὶ τοὺς
ἀγγέλους τοὖ Θεοὖ ἀναβαίνοντας καὶ καταβαίνοντας ἐπὶ τὸν Τἱὸν τοὖ ἀνθρώπου
II, 1) Καὶ τῆ ἡμέρᾳ τῆ τρίτῃ γάμος ἐγένετο ἐν Κανὰ τ῅ς Γαλιλαίας, καὶ ἦν ἡ μήτηρ τοὖ ᾿Ιησοὖ
ἐκεῖ

I, 40) Uno de los dos que oyeron a Juan y le siguieron era Andrés, el hermano de Simón Pedro.
41) Este encuentra primero a su propio hermano Simón y le dice: Hemos encontrado al Mesías –
que traducido significa el Cristo –
42) y lo condujo a Jesús. Al verle, Jesús dijo: Tú eres Simón el hijo de Jonás; tú serás llamado Cefas –
que significa Pedro.
43) Al día siguiente Jesús quiso ir hacia Galilea, y encuentra a Felipe y le dice: Sígueme.
44) Y Felipe era de Betsaida, de la ciudad de Andrés y Pedro.
45) Felipe encuentra a Natanael y le dice: Hemos encontrado a aquel de quién escribieron Moisés en
la Ley y los profetas, a Jesús, hijo de José, de Nazaret.
46) Y Natanael le dijo: ¿Puede salir algo bueno de Nazaret? Le dice Felipe: Ven y ve.
47) Cuando Jesús vio a Natanael que venía a Él dijo acerca de él: Ved a un verdadero israelita, en
quien no hay engaño.
48) Natanael le dice: ¿De dónde me conoces? Respondió Jesús y le dijo: Te ví antes de que Felipe te
llamara, cuando estabas bajo la higuera.
49) Respondió Natanael y le dijo: Rabí, ¡tú eres el Hijo de Dios, tú eres el rey de Israel!
50) Jesús le respondió y le dijo: ¿Porque te dije que te ví bajo la higuera crees? Mayores cosas que
estas verás.
51) Y le dijo: De cierto, de cierto os digo, a partir de ahora veréis el cielo abierto y los ángeles de
Dios que suben y bajan sobre el Hijo del hombre.
II, 1) Y al tercer día se celebró una boda en Caná de Galilea, y la madre de Jesús estaba allí.

128 Cf. nota nº 99.

129 Cf. nota nº 98.

130 Cf. Evangelio según san Juan I, 32.

Καὶ ἐμαρτύρησεν ᾿Ιωάννης λέγων ὅτι τεθέαμαι τὸ Πνεὖμα καταβαῖνον ὡς περιστερὰν ἐξ


οὐρανοὖ, καὶ ἔμεινεν ἐπ᾿ αὐτόν

Y Juan dio testimonio diciendo: Vi al Espíritu que descendió del cielo como una paloma, y se posó
sobre Él.
131 Cf. nota nº 102.

132 Cf. Evangelio según san Lucas IV, 23.

Καὶ εἶπε πρὸς αὐτούς· Πάντως ἐρεῖτέ μοι τὴν παραβολὴν ταύτην· Ἰατρέ, θεράπευσον σεαυτόν·
ὅσα ἠκούσαμεν γενόμενα εἰς τὴν Καπερναούμ, ποίησον καὶ ὧδε ἐν τῆ πατρίδι σου

Y les dijo: Seguramente me diréis este refrán: Médico, cúrate a ti mismo; cuanto escuchamos que ha
sido hecho en Capernaúm, hazlo también aquí en tu tierra.

133 Cf. Evangelio según san Marcos VI, 5.

Καὶ οὐκ ἠδύνατο ἐκεῖ οὐδεμίαν δύναμιν ποι῅σαι, εἰ μὴ ὀλίγοις ἀρρώστοις ἐπιθεὶς τὰς χεῖρας
ἐθεράπευσε

Y no pudo hacer allí ningún milagro, solamente curó a unos pocos enfermos imponiéndoles las
manos.

134 Cf. Evangelio según san Lucas V, 1-3.

1) ᾿Εγένετο δὲ ἐν τ῵ τὸν ὄχλον ἐπικεῖσθαι αὐτ῵ τοὖ ἀκούειν τὸν λόγον τοὖ Θεοὖ καὶ αὐτὸς ἦν
ἑστὼς παρὰ τὴν λίμνην Γεννησαρέτ,
2) καὶ εἶδε δύο πλοῖα ἑστῶτα παρὰ τὴν λίμνην· οἱ δὲ ἁλιεῖς ἀποβάντες ἀπ᾿ αὐτῶν ἔπλυναν τὰ
δίκτυα.
3) Ἐμβὰς δὲ εἰς ἓν τῶν πλοίων, ὃ ἦν τοὖ ΢ίμωνος, ἠρώτησεν αὐτὸν ἀπὸ τ῅ς γ῅ς ἐπαναγαγεῖν
ὀλίγον· καὶ καθίσας ἐδίδασκεν ἐκ τοὖ πλοίου τοὺς ὄχλους

1) Y aconteció que mientras la multitud se agolpaba sobre Él para oír la palabra de Dios, estando
Jesús junto al lago de Genesaret,
2) vio dos barcas que estaban a la orilla del lago, pero los pescadores habían bajado de ellas y
lavaban las redes.
3) Subiendo a una de las barcas, que era de Simón, le pidió que se separara de tierra un poco; y
sentándose, enseñaba a la multitud desde la barca.

135 Cf. Evangelio según san Lucas V, 4.

Ὡς δὲ ἐπαύσατο λαλῶν, εἶπε πρὸς τὸν ΢ίμωνα· Ἐπανάγαγε εἰς τὸ βάθος καὶ χαλάσατε τὰ
δίκτυα ὑμῶν εἰς ἄγραν

Cuando cesó de hablar, le dijo a Simón: Llevad [la barca] a lo profundo y soltad vuestras redes para
pescar.

136 En Atenas, el término ἐπιστάτης (epistátes) designaba originalmente al presidente de los


pritanos. En los Evangelios, aplicado a Jesús, es traducido como “Maestro”, aunque en general se
refiere a un cargo o una posición superior, tal como jefe, director, comandante o inspector.
137 Cf. Evangelio según san Lucas V, 8.

Ἰδὼν δὲ ΢ίμων Πέτρος προσέπεσεν τοῖς γόνασιν ᾿Ιησοὖ λέγων· Ἔξελθε ἀπ᾿ ἐμοὖ, ὅτι ἀνὴρ
ἁμαρτωλός εἰμι, Κύριε

Al ver esto, Simón Pedro cayó a los pies de Jesús diciendo: ¡Apártate de mí, Señor, pues soy hombre
pecador!

138 Cf. Evangelio según san Lucas V, 10.

Ὁμοίως δὲ καὶ ᾿Ιάκωβον καὶ ᾿Ιωάννην, υἱοὺς Ζεβεδαίου, οἳ ἦσαν κοινωνοὶ τ῵ ΢ίμωνι. Καὶ εἶπε
πρὸς τὸν ΢ίμωνα ὁ ᾿Ιησοὖς· Μὴ φοβοὖ· ἀπὸ τοὖ νὖν ἀνθρώπους ἔσῃ ζωγρῶν

Y del mismo modo también [les sucedió] a Jacobo y a Juan, hijos de Zebedeo, que eran socios de
Simón. Y Jesús dijo a Simón: No temas; a partir de ahora serás pescador de hombres.

139De acuerdo a nuestro calendario, el mes egipcio de Athyr se extendía desde el 28 de octubre
hasta el 27 de noviembre.

Con el nombre de idus se designaba al decimoquinto día de marzo, mayo, julio u octubre o al
140

decimotercero de los demás meses en el antiguo calendario romano.

141 Cf. nota nº 119.

142 Cf. Evangelio según san Juan I, 37.

Καὶ ἤκουσαν αὐτοὖ οἱ δύο μαθηταὶ λαλοὖντος, καὶ ἠκολούθησαν τ῵ ᾿Ιησοὖ

Y los dos discípulos le oyeron hablar, y siguieron a Jesús.

143 Cf. nota nº 101.

144 Cf. Evangelio según san Lucas IV, 18.

Πνεὖμα Κυρίου ἐπ᾿ ἐμέ, ο὘ εἵνεκεν ἔχρισέ με, εὐαγγελίσασθαι πτωχοῖς ἀπέσταλκέ με,
ἰάσασθαι τοὺς συντετριμμένους τὴν καρδίαν, κηρύξαι αἰχμαλώτοις ἄφεσιν καὶ τυφλοῖς
ἀνάβλεψιν, ἀποστεῖλαι τεθραυσμένους ἐν ἀφέσει

El espíritu del Señor está sobre mí, por cuanto me ungió, me ha enviado a anunciar las buenas
noticias a los pobres, a sanar a los quebrantados de corazón, a proclamar la absolución a los
cautivos y la recuperación de la vista a los ciegos, a poner en libertad a los quebrantados.

145 Cf. nota nº 90 para la explicación de este nombre.

146Probable alusión al Evangelio de la infancia de Tomás, escrito pseudoepigráfico que contiene una
colección de anécdotas referidas a milagros y portentos realizados por Jesús en su infancia.
147La suma de α, cuyo valor equivale a 1, y ω, que vale 800, da como resultado 801; al sumar el
valor de las letras de paloma (περιστερά) se obtiene la misma cifra.

148 Cf. Apocalipsis I, 8.

᾿Εγώ εἰμι τὸ Α καὶ τὸ Ψ, λέγει Κύριος ὁ Θεός, ὁ ὢν καὶ ὁ ἦν καὶ ὁ ερχόμενος, ὁ Παντοκράτωρ

Yo soy el Alfa y la Omega, dice Dios el Señor, el que es, el que era y el que ha de venir, el
Todopoderoso.

149 Cf. Evangelio según san Lucas II, 49.

Καὶ εἶπε πρὸς αὐτούς· Σί ὅτι ἐζητεῖτέ με; Οὐκ ᾔδειτε ὅτι ἐν τοῖς τοὖ Πατρός μου δεῖ εἶναί με;

Y les dijo: ¿Por qué me buscabais? ¿No sabíais que en los [asuntos] de mi Padre me es necesario
estar?

150 Cf. Evangelio según san Lucas IX, 35.

Καὶ φωνὴ ἐγένετο ἐκ τ῅ς νεφέλης λέγουσα· Ο὘τός ἐστιν ὁ υἱός μου ὁ ἀγαπητός· αὐτοὖ ἀκούετε

Y vino una voz de la nube, que decía: Este es mi hijo amado; a Él oid.

151 Cf. nota nº 101.

152 Cf. nota nº 102.

153 Evangelio según san Juan II, 3-4.

3) Καὶ ὑστερήσαντος οἴνου λέγει ἡ μήτηρ τοὖ ᾿Ιησοὖ πρὸς αὐτόν· Οἶνον οὐκ ἔχουσι
4) Λέγει αὐτῆ ὁ ᾿Ιησοὖς· Σί ἐμοὶ καὶ σοί, γύναι; Οὔπω ἥκει ἡ ὥρα μου

3) Y cuando comenzó a escasear el vino, la madre de Jesús le dijo: No tienen vino.


4) Jesús le dijo: ¿Qué a ti y a mí, mujer? Aun no llega mi hora.

154 Cf. Evangelio según san Mateo IV, 12.

᾿Ακούσας δὲ ὁ ᾿Ιησοὖς ὅτι ὁ ᾿Ιωάννης παρεδόθη, ἀνεχώρησεν εἰς τὴν Γαλιλαίαν

Cuando Jesús escuchó que Juan había sido apresado, regresó a Galilea.

155 Cf. Evangelio según san Mateo IV, 13.

Καὶ καταλιπὼν τὴν Ναζαρέτ ἐλθὼν κατῴκησεν εἰς Καπερναοὺμ τὴν παραθαλασσίαν ἐν ὁρίοις
Ζαβουλὼν καὶ Νεφθαλείμ
Y dejando Nazaret, fue y habitó en Capernaúm, que está junto al mar, en la región de Zabulón y
Neftalí.

156 Cf. Evangelio según san Juan I, 33.

Κἀγὼ οὐκ ᾔδειν αὐτόν, ἀλλ᾿ ὁ πέμψας με βαπτίζειν ἐν ὕδατι, ἐκεῖνός μοι εἶπεν· Ἐφ᾿ ὃν ἅν ἴδῃς
τὸ Πνεὖμα καταβαῖνον καὶ μένον ἐπ᾿ αὐτόν, ο὘τός ἐστιν ὁ βαπτίζων ἐν Πνεύματι ῾Αγίῳ

Y yo no le conocía, pero el que me envió a bautizar con agua, aquel me dijo: Aquel sobre el cual
veas que desciende el Espíritu y permanece sobre él, ese es el que bautiza con el Espíritu Santo.

157 Cf. Evangelio según san Juan II, 12.

Μετὰ τοὖτο κατέβη εἰς Καπερναοὺμ αὐτὸς καὶ ἡ μήτηρ αὐτοὖ καὶ οἱ ἀδελφοὶ αὐτοὖ καὶ οἱ
μαθηταὶ αὐτοὖ, καὶ ἐκεῖ ἔμειναν οὐ πολλὰς ἡμέρας

Después de esto descendió a Capernaúm Él, su madre, sus hermanos y sus discípulos, y
permaneció allí no muchos días.

158 Evangelio según san Juan II, 13-14.

13) Καὶ ἐγγὺς ἦν τὸ Πάσχα τῶν ᾿Ιουδαίων, καὶ ἀνέβη εἰς ῾Ιεροσόλυμα ὁ ᾿Ιησοὖς
14) Καὶ ε὘ρεν ἐν τ῵ ἱερ῵ τοὺς πωλοὖντας βόας καὶ πρόβατα καὶ περιστερὰς, καὶ τοὺς
κερματιστὰς καθημένους

13) Estaba próxima la Pascua de los judíos, y Jesús subió a Jerusalén.


14) Y halló en el templo a los vendedores de bueyes, ovejas y palomas y a los cambistas sentados.

159 Cf. Evangelio según san Juan II, 16.

Καὶ τοῖς τὰς περιστερὰς πωλοὖσιν εἶπεν· Ἄρατε ταὖτα ἐντεὖθεν· μὴ ποιεῖτε τὸν οἶκον τοὖ
Πατρός μου οἶκον ἐμπορίου

Y dijo a los que vendían palomas: Quitad estas cosas de aquí; no hagáis de la casa de mi Padre una
casa de mercado.

160 Cf. Evangelio según san Juan II, 18.

Ἀπεκρίθησαν οὗν οἱ ᾿Ιουδαῖοι καὶ εἶπον αὐτ῵· Σί σημεῖον δεικνύεις ἡμῖν ὅτι ταὖτα ποιεῖς;

Le respondieron los judíos y le dijeron: Ya que haces estas cosas, ¿qué señal nos muestras?

161 Cf. Evangelio según san Juan II, 19.

Ἀπεκρίθη ᾿Ιησοὖς καὶ εἶπεν αὐτοῖς· Λύσατε τὸν ναὸν τοὖτον, καὶ ἐν τρισὶν ἡμέραις ἐγερῶ
αὐτόν
Respondió Jesús y les dijo: Destruid este templo, y en tres días lo levantaré.

162 Cf. Evangelio según san Juan III, 22-24.

22) Μετὰ ταὖτα ἦλθεν ὁ ᾿Ιησοὖς καὶ οἱ μαθηταὶ αὐτοὖ εἰς τὴν ᾿Ιουδαίαν γ῅ν, καὶ ἐκεῖ διέτριβε
μετ᾿ αὐτῶν καὶ ἐβάπτιζεν.
23) Ἦν δὲ καὶ ᾿Ιωάννης βαπτίζων ἐν Αἰνὼν ἐγγὺς τοὖ ΢αλείμ, ὅτι ὕδατα πολλὰ ἦν ἐκεῖ. Καὶ
παρεγίνοντο καὶ ἐβαπτίζοντο·
24) οὔπω γὰρ ἦν βεβλημένος εἰς τὴν φυλακὴν ὁ ᾿Ιωάννης

22) Pasado esto, vino Jesús con sus discípulos a la tierra de Judea, y estaba allí con ellos y bautizaba.
23) Y también Juan estaba bautizando en Enón junto a Salem, porque allí había mucha agua. Y
venían y eran bautizados.
24) pues Juan todavía no había sido puesto en la prisión.

163 Cf. Evangelio según san Juan III, 29.

Ὁ ἔχων τὴν νύμφην νυμφίος ἐστίν· ὁ δὲ φίλος τοὖ νυμφίου, ὁ ἑστηκὼς καὶ ἀκούων αὐτοὖ, χαρᾶ
χαίρει διὰ τὴν φωνὴν τοὖ νυμφίου. Αὕτη οὗν ἡ χαρὰ ἡ ἐμὴ πεπλήρωται

El que tiene la esposa es el esposo; pero el amigo del esposo, que está allí y le oye, se goza con
alegría por la voz del esposo. Así pues, este mi gozo se ha cumplido.

164 Cf. Evangelio según san Juan IV, 1-4.

1) ῾Ψς οὗν ἔγνω ὁ Κύριος ὅτι ἤκουσαν οἱ Υαρισαῖοι ὅτι ᾿Ιησοὖς πλείονας μαθητὰς ποιεῖ καὶ
βαπτίζει ἥ ᾿Ιωάννης
2) - καίτοιγε ᾿Ιησοὖς αὐτὸς οὐκ ἐβάπτιζεν, ἀλλ᾿ οἱ μαθηταὶ αὐτοὖ -
3) ἀφ῅κε τὴν ᾿Ιουδαίαν καὶ ἀπ῅λθε πάλιν εἰς τὴν Γαλιλαίαν.
4) Ἔδει δὲ αὐτὸν διέρχεσθαι διὰ τ῅ς ΢αμαρείας

1) Cuando el Señor se enteró que los fariseos habían oído que Jesús hacía y bautizaba más
discípulos que Juan
2) - aunque Jesús mismo no bautizaba, sino sus discípulos –
3) dejó la región de Judea y se fue de nuevo a Galilea.
4) Y le era necesario pasar a través de Samaria.

165 Cf. Evangelio según san Juan IV, 40-41.

40) Ὡς οὗν ἦλθον πρὸς αὐτὸν οἱ ΢αμαρῖται, ἠρώτων αὐτὸν μεῖναι παρ᾿ αὐτοῖς· καὶ ἔμεινεν ἐκεῖ
δύο ἡμέρας.
41) Καὶ πολλ῵ πλείους ἐπίστευσαν διὰ τὸν λόγον αὐτοὖ

40) De modo que cuando los Samaritanos vinieron, rogaban a Jesús que se quedara con ellos; y se
quedó allí dos días.
41) Y muchos más creyeron por su palabra.
166 Cf. Evangelio según san Juan IV, 43; 46; 50.

43) Μετὰ δὲ τὰς δύο ἡμέρας ἐξ῅λθεν ἐκειθεν καὶ ἀπ῅λθεν εἰς τὴν Γαλιλαίαν

43) Después de los dos días salió de allí y se fue hacia Galilea.

46) ῏Ηλθεν οὗν πάλιν ὁ ᾿Ιησοὖς εἰς τὴν Καν᾵ τ῅ς Γαλιλαίας, ὅπου ἐποίησε τὸ ὕδωρ οἶνον. Καὶ
ἦν τις βασιλικὸς, ο὘ ὁ υἱὸς ἠσθένει ἐν Καπερναούμ

46) Entonces Jesús vino de nuevo a Caná de Galilea, donde había convertido el agua en vino. Y en
Capernaúm había un oficial del rey cuyo hijo estaba enfermo.

50) Λέγει αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοὖς· Πορεύου· ὁ υἱός σου ζῆ. Καὶ ἐπίστευσεν ὁ ἄνθρωπος τ῵ λόγῳ ᾧ εἶπεν
αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοὖς, καὶ ἐπορεύετο

50) Jesús le dijo: Ve, tu hijo vive. Y el hombre creyó en la palabra que Jesús le dijo, y se fue.

167 Evangelio según san Juan IV, 54.

Σοὖτο πάλιν δεύτερον σημεῖον ἐποίησεν ὁ ᾿Ιησοὖς ἐλθὼν ἐκ τ῅ς ᾿Ιουδαίας εἰς τὴν Γαλιλαίαν

Este fue el segundo milagro que hizo Jesús cuando iba desde Judea hacia Galilea.

168 Evangelio según san Juan V, 1.

Μετὰ ταὖτα ἦν ἑορτὴ τῶν ᾿Ιουδαίων, καὶ ἀνέβη ὁ ᾿Ιησοὖς εἰς ῾Ιεροσόλυμα

Después de esto se celebraba una fiesta de los judíos, y Jesús subió a Jerusalén.

169 Referencia al Evangelio según san Lucas IV, 18-19.

170 Cf. Evangelio según san Juan V, 18.

Διὰ τοὖτο οὗν μ᾵λλον ἀζήτουν αὐτὸν οἱ ᾿Ιουδαῖοι ἀποκτεῖναι, ὅτι οὐ μόνον ἔλυε τὸ σάββατον,
ἀλλὰ καὶ πατέρα ἴδιον ἔλεγε τὸν Θεόν, ἴσον ἑαυτὸν ποιῶν τ῵ Θε῵

Por esta causa los judíos aun más buscaban matarle, porque no sólo transgredía el sábado sino que
también decía que Dios era su propio padre, haciéndose igual a Dios.

171 Cf. Evangelio según san Juan VI, 1-4.

1) Μετὰ ταὖτα ἀπ῅λθεν ὁ ᾿Ιησοὖς πέραν τ῅ς θαλάσσης τ῅ς Γαλιλαίας τ῅ς Σιβεριάδος.
2) Καὶ ἠκολούθει αὐτ῵ ὄχλος πολύς, ὅτι ἐθεώρουν αὐτοὖ τὰ σημεῖα ἃ ἐποίει ἐπὶ τῶν
ἀσθενούντων.
3) Ἀν῅λθε δὲ εἰς τὸ ὄρος ὁ ᾿Ιησοὖς καὶ ἐκεῖ ἀκάθητο μετὰ τῶν μαθητῶν αὐτοὖ.
4) Ἦν δὲ ἐγγὺς τὸ Πάσχα, ἡ ἑορτὴ τῶν ᾿Ιουδαίων
1) Despué de esto, Jesús se fue del otro lado del mar de Galilea, que es el mar de Tiberíades.
2) Y le siguió una gran multitud, porque habían visto los milagros que hacía en los enfermos.
3) Y subió Jesús al monte y se sentó allí junto con sus discípulos.
4) Estaba próxima la Pascua, la fiesta de los judíos.

172Dusares, también conocido como Dushara (en árabe: Señor de la montaña), era una deidad del
antiguo Cercano Oriente adorada por los nabateos en Petra.

173La palabra ἐπιφάνεια (epifáneia) significa manifestación o aparición, de allí la relación que Epifanio
establece entre el nacimiento carnal de Cristo y su manifestación a los hombres.

174 Cf. Evangelio según san Mateo II, 7.

Σότε ῾Ηρῴδης, λάθρᾳ καλέσας τοὺς μάγους ἠκρίβωσε παρ᾿ αὐτῶν τὸν χρόνον τοὖ φαινομένου
ἀστέρος

Entonces Herodes, en secreto, llamó a los magos y de ellos se informó con precisión del tiempo en
que había aparecido la estrella.

175 Evangelio según san Mateo II, 2.

< λέγοντες· Ποὖ ἐστιν ὁ τεχθεὶς βασιλεὺς τῶν ᾿Ιουδαίων; Εἴδομεν γὰρ αὐτοὖ τὸν ἀστέρα ἐν τῆ
ἀνατολῆ, καὶ ἤλθομεν προσκυν῅σαι αὐτ῵

< diciendo: ¿Dónde est{ el rey de los judíos que ha nacido? Pues vimos su estrella en el oriente y
vinimos a adorarle.

176 Cf. Evangelio según san Mateo II, 4.

Καὶ συναγαγὼν πάντας τοὺς ἀρχιερεῖς καὶ γραμματεῖς τοὖ λαοὖ ἐπυνθάνετο παρ᾿ αὐτῶν ποὖ
ὁ Φριστὸς γενν᾵ται

Y reuniendo a todos los principales sacerdotes y escribas del pueblo averiguó de ellos dónde habría
de nacer el Cristo.

177 Cf. Evangelio según san Mateo II, 5.

Οἱ δὲ εἶπον αὐτ῵· Ἐν Βηθλέεμ τ῅ς ᾿Ιουδαίας· οὕτω γὰρ γέγραπται διὰ τοὖ προφήτου

Y ellos le dijeron: En Belén de Judea; pues así está escrito por el profeta.

178 Génesis XLIX, 10

Οὐκ ἐκλείψει ἄρχων ἐξ Ἰούδα καὶ ἡγούμενος ἐκ τῶν μηρῶν αὐτοὖ, ἕως ἅν ἔλθῃ τὰ ἀποκείμενα
αὐτ῵, καὶ αὐτὸς προσδοκία ἐθνῶν.
No será quitado el príncipe de Judá y el gobernante de sus funciones, hasta que venga aquel para
quien están preparadas, y él es la esperanza de los pueblos.

179 Referencia desconocida.

180 Cf. nota nº 119.

181 Cf. Isaías LXI, 1-2.

1) Πνεὖμα Κυρίου ἐπ᾿ ἐμέ, ο὘ εἵνεκεν ἔχρισέν με· εὐαγγελίσασθαι πτωχοῖς ἀπέσταλκέν με,
ἰάσασθαι τοὺς συντετριμμένους τῆ καρδίᾳ, κηρύξαι αἰχμαλώτοις ἄφεσιν καὶ τυφλοῖς
ἀνάβλεψιν,
2) καλέσαι ἐνιαυτὸν Κυρίου δεκτὸν καὶ ἡμέραν ἀνταποδόσεως, παρακαλέσαι πάντας τοὺς
πενθοὖντας

1) El Espíritu del Señor está sobre mí, por cuanto me ungió; me ha enviado a anunciar las buenas
noticias a los pobres, a sanar a los quebrantados de corazón, a proclamar la absolución a los
cautivos y la recuperación de la vista a los ciegos,
2) a promulgar el año agradable del Señor y día de retribución, a consolar a todos los afligidos.

182 Cf. Evangelio según san Juan VII, 37.

᾿Εν δὲ τῆ ἐσχάτῃ ἡμέρᾳ τῆ μεγάλῃ τ῅ς ἑορτ῅ς εἱστήκει ὁ ᾿Ιησοὖς καὶ ἔκραξε λέγων· Ἐάν τις
διψᾶ, ἐρχέσθω πρός με καὶ πινέτω

En el último día, el gran día de la fiesta Jesús, puesto en pie, clamó en alta voz: Si alguien tiene sed,
que venga a mí y beba.

183 Cf. Evangelio según san Juan VII, 8.

Ὑμεῖς ἀνάβητε εἰς τὴν ἑορτήν ταύτην· ἐγὼ οὔπω ἀναβαίνω εἰς τὴν ἑορτὴν ταύτην, ὅτι ὁ καιρὸς
ὁ ἐμὸς οὔπω πεπλήρωται

Subid vosotros a esta fiesta; yo no subo todavía a esta fiesta, porque mi tiempo aun no se ha
cumplido.

184 Cf. Evangelio según san Juan VII, 10.

῾Ψς δὲ ἀνέβησαν οἱ ἀδελφοὶ αὐτοὖ, τότε καὶ αὐτὸς ἀνέβη εἰς τὴν ἑορτήν, οὐ φανερῶς, ἀλλ᾿ ὡς
ἐν κρυπτ῵

Pero cuando sus hermanos subieron, entonces Él también subió a la fiesta, no públicamente, sino
como en secreto.

185 Cf. Evangelio según san Juan VII, 25-27.

25) ῎Ελεγον οὗν τινες ἐκ τῶν ῾Ιεροσολυμιτῶν, οὐχ ο὘τός ἐστιν ὃν ζητοὖσιν ἀποκτεῖναι;
26) Καὶ ἴδε παρρησίᾳ λαλεῖ, καὶ οὐδὲν αὐτ῵ λέγουσι. Μήποτε ἀληθῶς ἔγνωσαν οἱ ἄρχοντες ὅτι
ο὘τός ἐστιν ἀληθῶς ὁ Φριστός;
27) Ἀλλὰ τοὖτον οἴδαμεν πόθεν ἐστίν. Ὁ δὲ Φριστὸς ὅταν ἔρχηται, οὐδεὶς γινώσκει πόθεν ἐστίν

25) Decían, pues, algunos de Jerusalén: ¿No es éste al que buscan para matarle?
26) Mirad, habla libremente, y nadie le dice nada. ¿No será que en realidad los gobernantes
reconocieron que éste es verdaderamente el Cristo?
27) Sin embargo, sabemos de dónde viene éste. Pero cuando venga el Cristo, nadie sabrá de dónde
es.

186 Cf. Primera epístola de san Pedro III, 18.

Ὅτι καὶ Φριστὸς ἅπαξ περὶ ἁμαρτιῶν ἔπαθε, δίκαιος ὑπὲρ ἀδίκων, ἵνα ὑμ᾵ς προσαγάγῃ τ῵
Θε῵, θανατωθεὶς μὲν σαρκὶ, ζῳοποιηθεὶς δὲ πνεύματι

Porque también Cristo padeció una vez por los pecados, el justo por los injustos, para llevarnos a
Dios, muerto en la carne pero vivificado en el espíritu.

187 Cf. Levítico XXIII, 5.

Ἐν τ῵ πρώτῳ μηνὶ ἐν τῆ τεσσαρεσκαιδεκάτῃ ἡμέρᾳ τοὖ μηνὸς ἀνὰ μέσον τῶν ἑσπερινῶν
Πάσχα τ῵ Κυρίῳ

En el primer mes, en el decimotercer día del mes, entre las dos tardes, es Pascua para el Señor.

188De acuerdo a la antigua costumbre judía el día comienza al atardecer, cuando son visibles los tres
primeros astros en el firmamento. Tal manera de contar los días se registra ya en los primeros
versículos del Génesis donde dice que, luego de que Dios creara la luz y la separara de las
tinieblas,”fue la tarde y la mañana: un día” (Gén. I, 5).

189 Cf. Evangelio según San Lucas XXII, 15.

Καὶ εἶπε πρὸς αὐτούς· Ἐπιθυμίᾳ ἐπεθύμησα τοὖτο τὸ πάσχα φαγεῖν μεθ᾿ ὑμῶν πρὸ τοὖ με
παθεῖν

Y les dijo: He deseado con ansias comer esta Pascua con vosotros antes de padecer.

190Cf. nota nº 90 para la explicación de este sobrenombre dado por Epifanio a los seguidores de
dicha herejía.

191 Tal como explicamos en notas anteriores, las letras del alfabeto griego tienen un valor
alfanumérico; así, la β (beta) tiene un valor equivalente a 2 y la μ (mu) a 40.

192 Cf. Sabiduría de Salomón VII, 2.

Δεκαμηνιαίῳ χρόνῳ παγεὶς ἐν αἵματι ἐκ σπέρματος ἀνδρὸς καὶ ἡδον῅ς ὕπνῳ συνελθούσης
Condensado en sangre por un período de diez meses, de la simiente de un hombre y del placer que
viene con el sueño.

193 Cf. Evangelio según san Juan II, 8.

Καὶ λέγει αὐτοῖς· Ἀντλήσατε νὖν καὶ φέρετε τ῵ ἀρχιτρικλίνῳ. Καὶ ἤνεγκαν

Y les dijo: Sacad ahora y llevadlo al organizador de la fiesta. Y se lo llevaron.

194 Cf. nota nº 132.

195La expresión ἡ κτησαμένη utilizada por Epifanio significa literalmente la adquirida o la comprada.
Es una metonimia para designar la novia, que era comprada a sus padres por el futuro esposo y, en el
caso de los escritores bíblicos, hacía referencia a la adquisición de un pueblo por parte de Dios y su
vínculo íntimo con Él – ya sea Israel por medio de la Alianza, ya la Iglesia por el sacrificio de Cristo.

196 Cf. Salmo V, 1.

Εἰς τὸ τέλος, ὑπὲρ τ῅ς κληρονομούσης· ψαλμὸς τ῵ Δαυιδ

Al director, en favor de la heredera; Salmo de David.

Como es frecuente, el texto de la Septuaginta difiere del texto hebreo. En este último puede leerse
‫“( למנצח אל־הנחילות מזמור לדוד‬Al músico principal, para flautas; salmo de David”). La Vulgata sigue la
lectura griega.

197El término ὑδαρές significa acuoso o mezclado con agua, pero también encierra el sentido de débil,
blando o falso. Epifanio juega con este doble sentido para aludir a la obra regeneradora de Cristo en
la naturaleza humana caída a la cual transforma, como transformó el agua en vino.

198 Cf. Evangelio según san Lucas VI, 1.

᾿Εγένετο δὲ ἐν σαββάτῳ δευτεροπρώτῳ διαπορεύεσθαι αὐτὸν διὰ τῶν σπορίμων· καὶ ἔτιλλον οἱ
μαθηταὶ αὐτοὖ τοὺς στάχυας καὶ ἤσθιον ψώχοντες ταῖς χερσί

Sucedió en el segundo sábado [después del] primero que Él iba pasando entre los sembrados; y sus
discípulos arrancaban espigas y las comían restregándolas con las manos.

199 Cf. Éxodo XII, 3-6; XIII, 6.

XII, 3-6

3) Λάλησον πρὸς π᾵σαν συναγωγὴν υἱῶν Ἰσραὴλ λέγων· Σῆ δεκάτῃ τοὖ μηνὸς τούτου
λαβέτωσαν ἕκαστος πρόβατον κατ᾿ οἴκους πατριῶν, ἕκαστος πρόβατον κατ᾿ οἰκίαν.
4) Ἐὰν δὲ ὀλιγοστοὶ ὦσιν οἱ ἐν τῆ οἰκίᾳ ὥστε μὴ ἱκανοὺς εἶναι εἰς πρόβατον, συλλήμψεται μεθ᾿
ἑαυτοὖ τὸν γείτονα τὸν πλησίον αὐτοὖ κατὰ ἀριθμὸν ψυχῶν· ἕκαστος τὸ ἀρκοὖν αὐτ῵
συναριθμήσεται εἰς πρόβατον.
5) Πρόβατον τέλειον ἄρσεν ἐνιαύσιον ἔσται ὑμῖν· ἀπὸ τῶν ἀρνῶν καὶ τῶν ἐρίφων λήμψεσθε.
6) Καὶ ἔσται ὑμῖν διατετηρημένον ἕως τ῅ς τεσσαρεσκαιδεκάτης τοὖ μηνὸς τούτου, καὶ
σφάξουσιν αὐτὸ π᾵ν τὸ πλ῅θος συναγωγ῅ς υἱῶν Ἰσραὴλ πρὸς ἑσπέραν

XII, 3-6
3) Habla a toda la congregación de los hijos de Israel diciendo: En el décimo día de este mes tome
cada uno un cordero por la casa de los padres, un cordero por cada familia.
4) Y si los que están en la casa fuesen pocos de modo que no fuesen suficientes para comer el
cordero entonces tomarás contigo a tu vecino, tu prójimo, según el número de personas; cada uno
conforme a lo que coma, dividirán el cordero.
5) El cordero será un macho perfecto de un año; lo tomaréis de las ovejas o de las cabras.
6) Y será reservado hasta el decimocuarto día de este mes, y todo el pueblo de la congregación de
Israel lo matará al anochecer.

XIII, 6

Ἓξ ἡμέρας ἔδεσθε ἄζυμα, τῆ δὲ ἡμέρᾳ τῆ ἑβδόμῃ ἑορτὴ Κυρίου

Seis días comerás panes ázimos, y al séptimo día será fiesta del Señor.

200 Cf. Deuteronomio XVI, 9; Levítico XXIII, 15-16.

Deuteronomio XVI, 9

Ἑπτὰ ἑβδομάδας ὁλοκλήρους ἐξαριθμήσεις σεαυτ῵· ἀρξαμένου σου δρέπανον ἐπ᾿ ἀμητὸν
ἄρξῃ ἐξαριθμ῅σαι ἑπτὰ ἑβδομάδας

Contarás para ti siete semanas completas; comenzarás a contar siete semanas desde el momento en
que empieces a meter la hoz a la cosecha.

Levítico XXIII, 15-16

15) Καὶ ἀριθμήσετε ὑμεῖς ἀπὸ τ῅ς ἐπαύριον τῶν σαββάτων, ἀπὸ τ῅ς ἡμέρας, ἧς ἅν
προσενέγκητε τὸ δράγμα τοὖ ἐπιθέματος, ἑπτὰ ἑβδομάδας ὁλοκλήρους·
16) ἕως τ῅ς ἐπαύριον τ῅ς ἐσχάτης ἑβδομάδος ἀριθμήσετε πεντήκοντα ἡμέρας καὶ προσοίσετε
θυσίαν νέαν τ῵ Κυρίῳ

15) Y vosotros contaréis desde el día que sigue al sábado, desde el día en que trajeron la gavilla de
la ofrenda, siete semanas completas;
16) hasta el día siguiente de la última semana contaréis cincuenta días y presentaréis una ofrenda
nueva al Señor.

201 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VI, 9.

Εἰδότες ὅτι Φριστὸς ἐγερθεὶς ἐκ νεκρῶν οὐκέτι ἀποθνῄσκει, θάνατος αὐτοὖ οὐκέτι κυριεύει
Sabiendo que Cristo, habiendo resucitado de entre los muertos, ya no muere, la muerte ya no se
enseñorea de Él.

202 Cf. nota nº 47.

203 Cf. Segunda epístola de san Pablo a los Corintios VI, 16.

Σίς δὲ συγκατάθεσις να῵ Θεοὖ μετὰ εἰδώλων; Ὕμεῖς γὰρ ναὸς Θεοὖ ἐστε ζῶντος, καθὼς εἶπεν
ὁ Θεὸς ὅτι Ἐνοικήσω ἐν αὐτοῖς καὶ ἐμπεριπατήσω, καὶ ἔσομαι αὐτῶν Θεός, καὶ αὐτοὶ ἔσονταί
μου λαός

¿Qué acuerdo hay entre el templo de Dios y los ídolos? Vosotros sois templo del Dios viviente,
según dijo Dios: Habitaré en ellos y andaré [entre ellos], y seré el Dios de ellos, y ellos me serán por
pueblo.

204 Cf. Números X, 10.

Καὶ ἐν ταῖς ἡμέραις τ῅ς εὐφροσύνης ὑμῶν καὶ ἐν ταῖς ἑορταῖς ὑμῶν καὶ ἐν ταῖς νουμηνίαις
ὑμῶν σαλπιεῖτε ταῖς σάλπιγξιν ἐπὶ τοῖς ὁλοκαυτώμασιν καὶ ἐπὶ ταῖς θυσίαις τῶν σωτηρίων
ὑμῶν, καὶ ἔσται ὑμῖν ἀνάμνησις ἔναντι τοὖ Θεοὖ ὑμῶν· ἐγὼ Κύριος ὁ Θεὸς ὑμῶν

Y en los días de vuestra alegría, y en vuestras fiestas, y en los principios de vuestros meses, tocaréis
las trompetas sobre vuestros holocaustos, y sobre los sacrificios de vuestras ofrendas, y os serán por
memoria delante de vuestro Dios; Yo soy el Señor vuestro Dios.

205 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 52.

Ἐν ἀτόμῳ, ἐν ὆ιπῆ ὀφθαλμοὖ, ἐν τῆ ἐσχάτῃ σάλπιγγι· σαλπίσει γάρ, καὶ οἱ νεκροὶ


ἐγερθήσονται ἄφθαρτοι, καὶ ἡμεῖς ἀλλαγησόμεθα

En un instante, en un abrir y cerrar de ojo, a la trompeta final; pues sonará la trompeta, y los
muertos serán levantados incorruptibles, y nosotros seremos cambiados.

206 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Tesalonicenses IV, 16.

Ὅτι αὐτὸς ὁ Κύριος ἐν κελεύσματι, ἐν φωνῆ ἀρχαγγέλου καὶ ἐν σάλπιγγι Θεοὖ καταβήσεται
ἀπ᾿ οὐρανοὖ, καὶ οἱ νεκροὶ ἐν Φριστ῵ ἀναστήσονται πρῶτον

Pues el Señor mismo descenderá del cielo con voz de mando, con voz de arcángel y con la trompeta
de Dios, y los muertos en Cristo se levantarán primero.

207 Cf. nota siguiente.

208 Cf. Apocalipsis II, 18-21.

18) Καὶ τ῵ ἀγγέλῳ τ῅ς ἐν Θυατείροις ἐκκλησίας γράψον· Σάδε λέγει ὁ Τἱὸς τοὖ Θεοὖ, ὁ ἔχων
τοὺς ὀφθαλμοὺς αὐτοὖ ὡς φλόγα πυρός, καὶ οἱ πόδες αὐτοὖ ὅμοιοι χαλκολιβάνῳ
19) Οἶδά σου τὰ ἔργα καὶ τὴν ἀγάπην καὶ τὴν πίστιν καὶ τὴν διακονίαν καὶ τὴν ὑπομονήν σου,
καὶ τὰ ἔργα σου τὰ ἔσχατα πλείονα τῶν πρώτων.
20) Ἀλλ᾿ ἔχω κατὰ σοὖ ὀλίγα, ὅτι ἀφεῖς τὴν γυναῖκα ᾿Ιεζάβελ, ἣ λέγει ἑαυτὴν προφ῅τιν, καὶ
διδάσκει καὶ πλανᾶ τοὺς ἐμοὺς δούλους πορνεὖσαι καὶ φαγεῖν εἰδωλόθυτα.
21) Καὶ ἔδωκα αὐτῆ χρόνον ἵνα μετανοήσῃ, καὶ οὐ θέλει μετανο῅σαι ἐκ τ῅ς πορνείας αὐτ῅ς

18) Y escribe al ángel de la iglesia en Tiatira: Esto dice el Hijo de Dios, el que tiene sus ojos como
llamas de fuego, y sus pies semejantes al bronce pulido.
19) Conozco tus obras, tu amor, tu fe, tu servicio y tu paciencia, y tus obras postreras son mayores
que las primeras.
20) Pero tengo unas pocas cosas contra ti: que toleras a esa mujer Jezabel, que se llama a sí misma
profetisa, y extravía y enseña a mis siervos a fornicar y comer cosas sacrificadas a los ídolos.
21) Y le he dado un tiempo para que se arrepienta, y no quiere arrepentirse de su fornicación.

209 Cf. Apocalipsis IX, 14-17.

14) Λέγοντος τ῵ ἕκτῳ ἀγγέλῳ, ὁ ἔχων τὴν σάλπιγγα· Λὖσον τοὺς τέσσαρας ἀγγέλους τοὺς
δεδεμένους ἐπὶ τ῵ ποταμ῵ τ῵ μεγάλῳ Εὐφράτῃ.
15) Καὶ ἐλύθησαν οἱ τέσσαρες ἄγγελοι οἱ ἡτοιμασμένοι εἰς τὴν ὥραν καὶ ἡμέραν καὶ μ῅να καὶ
ἐνιαυτόν, ἵνα ἀποκτείνωσι τὸ τρίτον τῶν ἀνθρώπων.
16) Καὶ ὁ ἀριθμὸς τῶν στρατευμάτων τοὖ ἱππικοὖ δύο μυριάδες μυριάδων· ἤκουσα τὸν ἀριθμὸν
αὐτῶν.
17) Καὶ οὕτως εἶδον τοὺς ἵππους ἐν τῆ ὁράσει καὶ τοὺς καθημένους ἐπ᾿ αὐτῶν, ἔχοντας
θώρακας πυρίνους καὶ ὑακινθίνους καὶ θειώδεις· καὶ αἱ κεφαλαὶ τῶν ἵππων ὡς κεφαλαὶ
λεόντων, καὶ ἐκ τῶν στομάτων αὐτῶν ἐκπορεύεται πὖρ καὶ καπνὸς καὶ θεῖον.

14) Dijo al sexto ángel, el que tiene la trompeta: Suelta a los cuatro ángeles que están atados en el
gran río Éufrates.
15) Y fueron soltados los cuatro ángeles preparados para esa hora, día, mes y año, para que matasen
a la tercera parte de los hombres.
16) Y el número de las tropas a caballo era de doscientos millones; yo escuché su número.
17) Y así ví en la visión los caballos y los que iban montados en ellos tenían corazas de [color de]
fuego, azul oscuro y azufre; y las cabezas de los caballos eran como cabezas de leones, y de sus
bocas salía fuego, humo y azufre.

210 Cf. Deuteronomio XXXII, 7-9.

7) Μνήσθητε ἡμέρας αἰῶνος, σύνετε ἔτη γενε᾵ς γενεῶν· ἐπερώτησον τὸν πατέρα σου, καὶ
ἀναγγελεῖ σοι, τοὺς πρεσβυτέρους σου, καὶ ἐροὖσίν σοι.
8) Ὅτε διεμέριζεν ὁ Ὕψιστος ἔθνη, ὡς διέσπειρεν υἱοὺς Ἀδὰμ, ἔστησεν ὅρια ἐθνῶν κατὰ
ἀριθμὸν ἀγγέλων Θεοὖ,
9) καὶ ἐγενήθη μερὶς Κυρίου λαὸς αὐτοὖ Ἰακώβ, σχοίνισμα κληρονομίας αὐτοὖ Ἰσραήλ

7) Acuérdate de los días pasados; considera los años de todas las generaciones; pregunta a tu padre
y él te lo contará, a tus mayores, y ellos te lo dirán.
8) Cuando el Altísimo separó a los pueblos, cuando dispersó a los hijos del hombre, fijó los límites
de las naciones según el número de los ángeles de Dios,
9) y Jacob, su pueblo, se volvió la porción del Señor, Israel el lote de su herencia.

211 Cf. Evangelio según san Mateo XII, 32.

Καὶ ὃς ἐὰν εἴπῃ λόγον κατὰ τοὖ Τἱοὖ τοὖ ἀνθρώπου, ἀφεθήσεται αὐτ῵· ὃς δ᾿ ἅν εἴπῃ κατὰ τοὖ
Πνεύματος τοὖ ῾Αγίου οὐκ ἀφεθήσεται αὐτ῵ οὔτε ἐν τ῵ νὖν αἰῶνι οὔτε ἐν τ῵ μέλλοντι

Y a cualquiera que dijese una palabra contra el Hijo del hombre, le será perdonada; pero al que
hablase contra el Espíritu Santo, no se le perdonará ni en el mundo presente ni en el venidero.

212 Cf. Génesis II, 25.

Καὶ ἦσαν οἱ δύο γυμνοί, ὅ τε Ἀδὰμ καὶ ἡ γυνὴ αὐτοὖ, καὶ οὐκ Ἠσχύνοντο

Y estaban desnudos los dos, Adán y su mujer, y no se avergonzaban.

213 Cf. Jeremías III, 3.

Καὶ ἔσχες ποιμένας πολλοὺς εἰς πρόσκομμα σεαυτῆ· ὄψις πόρνης ἐγένετό σοι,
ἀπηναισχύντησας πρὸς πάντας

Y tuviste muchos pastores para tu propio tropiezo; tuviste apariencia de prostituta, fuiste una
desvergonzada con todos.

214 Cf. Epístola de san Pablo a los Efesios III, 10.

< ἵνα γνωρισθῆ νὖν ταῖς ἀρχαῖς καὶ ταῖς ἐξουσίαις ἐν τοῖς ἐπουρανίοις διὰ τ῅ς Ἐκκλησίας ἡ
πολυποίκιλος σοφία τοὖ Θεοὖ

< para que la multifacética sabiduría de Dios sea ahora dada a conocer a los principados y
autoridades en las regiones celestiales por medio de la Iglesia.

215 Cf. Panarion libro I vol. I, 19, 2; 20, 3; Panarion libro I vol. II, 30,3.

216 Cf. Panarion libro I vol. I, 19, 1.

217El animal al que Epifanio designa como σαύραν ἡλιακὴν (lit. lagarto solar) es la salamandra
africana o salamandra de fuego. Las creencias populares consideraban que este animal nacía de las
llamas, de allí su nombre.
La interpretación del nombre de los sampseanos, que Epifanio traduce como solares, encuentra su
origen en las consonantes hebreas con que se escribe el nombre de esta secta - ‫( שמש‬la radical ‫ש‬
puede pronunciarse sh o s mientras que la ‫ מ‬corresponde a la m; juntas forman la palabra hebrea
shemesh, “sol”), y ese nombre le lleva a compararlos con el lagarto solar, la salamandra.

218 Cf. Evangelio según san Juan VIII, 40.


Νὖν δὲ ζητεῖτέ με ἀποκτεῖναι, ἄνθρωπον ὃς τὴν ἀλήθειαν ὑμῖν λελάληκα, ἣν ἤκουσα παρὰ τοὖ
Θεοὖ· τοὖτο ᾿Αβραὰμ οὐκ ἐποίησεν

Pero ahora procuráis matarme, a un hombre que os ha hablado la verdad, la cual escuché de Dios;
Abraham no hizo esto.

219 Cf. Evangelio según san Mateo XII, 31.

Διὰ τοὖτο λέγω ὑμῖν, π᾵σα ἁμαρτία καὶ βλασφημία ἀφεθήσεται τοῖς ἀνθρώποις, ἡ δὲ τοὖ
Πνεύματος βλασφημία οὐκ ἀφεθήσεται τοῖς ἀνθρώποις

Por esto os digo que todo pecado y blasfemia serán perdonados a los hombres, pero la blasfemia
contra el Espíritu no será perdonada a los hombres.

220 Cf. nota nº 211.

221 Cf. Evangelio según san Lucas XII, 9.

Ὁ δὲ ἀρνησάμενός με ἐνώπιον τῶν ἀνθρώπων ἀπαρνηθήσεται ἐνώπιον τῶν ἀγγέλων τοὖ


Θεοὖ

El que me niegue delante de los hombres será negado delante de los ángeles de Dios.

222 Cf. Evangelio según san Mateo X, 33.

Ὅστις δ᾿ ἅν ἀρνήσηταί με ἔμπροσθεν τῶν ἀνθρώπων, ἀρνήσομαι αὐτὸν κἀγὼ ἔμπροσθεν τοὖ
Πατρός μου τοὖ ἐν οὐρανοῖς

Y cualquiera que me niegue delante de los hombres, le negaré yo también delante de mi Padre que
está en los cielos.

223 Cf. Evangelio según san Mateo X, 32.

Π᾵ς οὗν ὅστις ὁμολογήσει ἐν ἐμοὶ ἔμπροσθεν τῶν ἀνθρώπων, ὁμολογήσω κἀγὼ ἐν αὐτ῵
ἔμπροσθεν τοὖ Πατρός μου τοὖ ἐν οὐρανοῖς

Así pues, a todo aquel que me confiese delante de los hombres, yo también le confesaré delante de
mi Padre que está en los cielos.

224 Cf. Deuteronomio XVIII, 15.

Προφήτην ἐκ τῶν ἀδελφῶν σου ὡς ἐμὲ ἀναστήσει σοι Κύριος ὁ Θεός σου, αὐτοὖ ἀκούσεσθε

El Señor tu Dios te levantará un profeta como yo de entre tus hermanos, a él escucharéis.

225 Cf. Isaías VII, 14.


Διὰ τοὖτο δώσει Kύριος αὐτὸς ὑμῖν σημεῖον· ἰδοὺ ἡ παρθένος ἐν γαστρὶ ἕξει καὶ τέξεται υἱόν,
καὶ καλέσεις τὸ ὄνομα αὐτοὖ Εμμανουηλ

Por esto, el Señor mismo os dará una señal: he aquí, la virgen quedará encinta y dará a luz un hijo,
y le pondrá por nombre Emanuel.

226 Cf. nota nº 109.

227 Cf. nota nº 121.

228 Cf. nota nº 97.

229 Cf. Jeremías XVII, 9.

Βαθεῖα ἡ καρδία παρὰ πάντα, καὶ ἄνθρωπός ἐστιν· καὶ τίς γνώσεται αὐτόν;

Profundo es el corazón entre todas las cosas, y es un hombre; ¿quién lo conocerá?

El presente versículo de la Septuaginta es utilizado por Epifanio para sostener su argumento contra
los que cuestionaban la cristología ortodoxa. Esta clase de ejercicios exegéticos, que hoy parecen
completamente insostenibles a la luz de las modernas técnicas hermenéuticas, eran frecuentes en la
antigüedad, como ya aclaramos en la nota nº 70. Sin embargo – más allá de las intenciones de
nuestro autor – la interpretación de Epifanio es posible debido a lo que consideramos uno de los
numerosos errores de traducción de los redactores de la Septuaginta. En este texto – que hemos
traducido literalmente para facilitar la comprensión del argumento de Epifanio – los encargados de
verter el texto hebreo al griego muy probablemente hayan confundido la palabra ‫( אנש‬anash) que
significa enfermo, corrupto con otra de similar grafía pero distinta pronunciación, ‫( אנש‬enosh) que se
traduce como hombre. La Vulgata de San Jerónimo traduce correctamente este versículo: Pravum est
cor omnium et inscrutabile quis cognoscet illud (“Perverso es el corazón m{s que todas las cosas, e
inescrutable; ¿quién lo conocer{?”).

230 Cf. Evangelio según san Mateo XI, 27.

Πάντα μοι παρεδόθη ὑπὸ τοὖ Πατρός μου· καὶ οὐδεὶς ἐπιγινώσκει τὸν Τἱὸν εἰ μὴ ὁ Πατήρ, οὐδὲ
τὸν Πατέρα τις ἐπιγινώσκει εἰ μὴ ὁ Τἱὸς καὶ ᾧ ἐὰν βούληται ὁ Τἱὸς ἀποκαλύψαι

Todo me ha sido entregado por mi Padre; y nadie conoce al Hijo excepto el Padre, ni al Padre
conoce alguno excepto el Hijo y aquel a quien el Hijo lo quiera revelar.

231 Cf. Isaías LIII, 3.

Ἀλλὰ τὸ εἶδος αὐτοὖ ἄτιμον ἐκλεῖπον παρὰ πάντας ἀνθρώπους, ἄνθρωπος ἐν πληγῆ ὢν καὶ
εἰδὼς φέρειν μαλακίαν, ὅτι ἀπέστραπται τὸ πρόσωπον αὐτοὖ, ἠτιμάσθη καὶ οὐκ ἐλογίσθη

Pero su apariencia era [la de alguien] despreciado, dejado de lado por todos los hombres, hombre
afligido y que sabe lo que es soportar el sufrimiento; apartamos de él el rostro, fue despreciado y no
fue tenido en cuenta.
232 Cf. Isaías LIII, 7-8.

7) Καὶ αὐτὸς διὰ τὸ κεκακῶσθαι οὐκ ἀνοίγει τὸ στόμα· ὡς πρόβατον ἐπὶ σφαγὴν ἤχθη καὶ ὡς
ἀμνὸς ἐναντίον τοὖ κείροντος αὐτὸν ἄφωνος οὕτως οὐκ ἀνοίγει τὸ στόμα αὐτοὖ.
8) Ἐν τῆ ταπεινώσει ἡ κρίσις αὐτοὖ ἤρθη· τὴν γενεὰν αὐτοὖ τίς διηγήσεται; Ὅτι αἴρεται ἀπὸ τ῅ς
γ῅ς ἡ ζωὴ αὐτοὖ, ἀπὸ τῶν ἀνομιῶν τοὖ λαοὖ μου ἤχθη εἰς θάνατον

7) Y él, aunque fue maltratado, no abrió la boca; fue llevado como cordero al matadero, y como una
oveja que delante del que la trasquila permanece muda, así él no abrió su boca.
8) En la humillación su juicio fue quitado, y su generación ¿quién la conocerá? Porque su vida es
removida de la tierra, por las iniquidades de mi pueblo fue llevado a la muerte.

233 Cf. Epístola a los Hebreos IV, 12.

Ζῶν γὰρ ὁ Λόγος τοὖ Θεοὖ καὶ ἐνεργὴς καὶ τομώτερος ὑπὲρ π᾵σαν μάχαιραν δίστομον καὶ
διϊκνούμενος ἄχρι μερισμοὖ ψυχ῅ς τε καὶ πνεύματος, ἀρμῶν τε καὶ μυελῶν, καὶ κριτικὸς
ἐνθυμήσεων καὶ ἐννοιῶν καρδίας

Pues el Verbo de Dios es vivo y eficaz, y más cortante que toda espada de dos filos, y penetra hasta
los intersticios del alma y del espíritu, las coyunturas y los tuétanos, y discierne los pensamientos y
las intenciones del corazón.

234 Cf. Evangelio según san Juan VIII, 56.

᾿Αβραὰμ ὁ πατὴρ ὑμῶν ἠγαλλιάσατο ἵνα ἴδῃ τὴν ἡμέραν τὴν ἐμήν, καὶ εἶδε καὶ ἐχάρη

Vuestro padre Abraham se regocijó por ver mi día, y lo vio y se alegró.

235 Cf. Evangelio según san Juan VIII, 57.

Εἶπον οὗν οἱ ᾿Ιουδαῖοι πρὸς αὐτόν· Πεντήκοντα ἔτη οὔπω ἔχεις καὶ ᾿Αβραὰμ ἑώρακας;

Los judíos le dijeron: Todavía no tienes cincuenta años, ¿y has visto a Abraham?

236 Cf. Evangelio según san Juan VIII, 58.

Εἶπεν αὐτοῖς ᾿Ιησοὖς· Ἀμὴν ἀμὴν λέγω ὑμῖν, πρὶν ᾿Αβραὰμ γενέσθαι ἐγὼ εἰμί

Jesús les dijo: En verdad, en verdad os digo, antes de que Abraham fuese, yo soy.

237 Cf. Hechos de los Apóstoles II, 22.

῎Ανδρες ᾿Ισραηλῖται, ἀκούσατε τοὺς λόγους τούτους· ᾿Ιησοὖν τὸν Ναζωραῖον, ἄνδρα ἀπὸ τοὖ
Θεοὖ ἀποδεδειγμένον εἰς ὑμ᾵ς δυνάμεσι καὶ τέρασι καὶ σημείοις οἷς ἐποίησε δι᾿ αὐτοὖ ὁ Θεὸς
ἐν μέσῳ ὑμῶν, καθὼς καὶ αὐτοὶ οἴδατε<
Varones israelitas, escuchad estas palabras: Jesús el Nazareno, varón aprobado de Dios entre
vosotros con obras poderosas, prodigios y milagros, los cuales Dios realizó en medio de vosotros a
través de Él, como también vosotros mismos sabéis<

238 Cf. Hechos de los Apóstoles VII, 56.

Καὶ εἶπεν· Ἰδοὺ θεωρῶ τοὺς οὐρανοὺς ἀνεῳγμένους καὶ τὸν Τἱὸν τοὖ ἀνθρώπου ἐκ δεξιῶν
ἑστῶτα τοὖ Θεοὖ

Y dijo: Mirad, veo los cielos abiertos y al Hijo del hombre que está de pie a la diestra de Dios.

239 Cf. Primera epístola de san Pablo a Timoteo II, 5.

Εἷς γὰρ Θεός, εἷς καὶ μεσίτης Θεοὖ καὶ ἀνθρώπων, ἄνθρωπος Φριστὸς ᾿Ιησοὖς

Pues Dios es uno, y uno es el mediador entre Dios y los hombres, Jesucristo hombre.

240 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos I, 4.

Σοὖ ὁρισθέντος Τἱοὖ Θεοὖ ἐν δυνάμει κατὰ πνεὖμα ἁγιωσύνης ἐξ ἀναστάσεως νεκρῶν, ᾿Ιησοὖ
Φριστοὖ τοὖ Κυρίου ἡμῶν

Designado Hijo de Dios con poder conforme al espíritu de santidad por la resurrección de los
muertos, nuestro Señor Jesucristo.

241 Cf. Epístola de san Pablo a los Gálatas IV, 4.

Ὅτε δὲ ἦλθεν τὸ πλήρωμα τοὖ χρόνου, ἐξαπέστειλεν ὁ Θεὸς τὸν Τἱὸν αὐτοὖ, γενόμενον ἐκ
γυναικός, γενόμενον ὑπὸ νόμον

Pero cuando vino la plenitud del tiempo Dios envió a su Hijo, nacido de mujer, nacido bajo la Ley.

242 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios VIII, 5-6.

5) Καὶ γὰρ εἴπερ εἰσὶ λεγόμενοι θεοὶ εἴτε ἐν οὐραν῵ εἴτε ἐπὶ τ῅ς γ῅ς, ὥσπερ εἰσὶ θεοὶ πολλοὶ
καὶ κύριοι πολλοί,
6) ἀλλ᾿ ἡμῖν εἷς Θεὸς ὁ Πατήρ, ἐξ ο὘ τὰ πάντα καὶ ἡμεῖς εἰς αὐτόν, καὶ εἷς Κύριος ᾿Ιησοὖς
Φριστός, δι᾿ ο὘ τὰ πάντα καὶ ἡμεῖς δι᾿ αὐτοὖ

5) Aunque hayan muchos que se llamen dioses, ya sea en el cielo o en la tierra, así como hay
muchos dioses y muchos señores,
6) para nosotros empero hay un Dios, el Padre, del cual son todas las cosas y nosotros en Él, y un
Señor, Jesucristo, por el cual son todas las cosas y nosotros por Él.

243Los melquisedequitas creían que el Melquisedec mencionado en Génesis XIV, 18 como sacerdote
y rey de la ciudad de Salem no era un ser humano sino una especie de entidad angelical. El
cristianismo consideró a este personaje como un tipo de Cristo (cf. Hebreos caps. V al VII), y
posteriormente el gnosticismo tomó esta interpretación y le añadió sus propias ideas,
convirtiéndolo en un ser espiritual que dejó una serie de revelaciones.

244 Cf. Salmo CX, 4 (CIX, 4); Epístola a los Hebreos VII, 17.

Salmo CX, 4

Ὤμοσεν Κύριος καὶ οὐ μεταμεληθήσεται· ΢ὺ εἶ ἱερεὺς εἰς τὸν αἰῶνα κατὰ τὴν τάξιν
Μελχισεδέκ

Juró el Señor y no se arrepentirá: Tú eres sacerdote para siempre según el orden de Melquisedec.

Epístola a los Hebreos VII, 17

Μαρτυρεῖ γὰρ ὅτι ΢ὺ ἱερεὺς εἰς τὸν αἰῶνα κατὰ τὴν τάξιν Μελχισεδέκ

Pues da testimonio: Tú eres sacerdote para siempre según el orden de Melquisedec.

245 Cf. Epístola a los Hebreos VII, 3.

Ἀπάτωρ, ἀμήτωρ, ἀγενεαλόγητος, μήτε ἀρχὴν ἡμερῶν μήτε ζω῅ς τέλος ἔχων, ἀφωμοιωμένος
δὲ τ῵ Τἱ῵ τοὖ Θεοὖ, μένει ἱερεὺς εἰς τὸ διηνεκές

Sin padre, sin madre, sin linaje, no teniendo ni pricipio de días ni fin de vida, siendo hecho
semejante al Hijo de Dios, permanece sacerdote para siempre.

246 Cf. Génesis XIV, 18.

Καὶ Μελχισεδὲκ βασιλεὺς ΢αλημ ἐξήνεγκεν ἄρτους καὶ οἶνον· ἦν δὲ ἱερεὺς τοὖ Θεοὖ τοὖ
Ὑψίστου

Y Melquisedec rey de Salem trajo pan y vino; y era sacerdote del Dios Altísimo.

247 Cf. Segunda epístola de san Pablo a los Corintios X, 5.

< καὶ π᾵ν ὕψωμα ἐπαιρόμενον κατὰ τ῅ς γνώσεως τοὖ Θεοὖ, καὶ αἰχμαλωτίζοντες π᾵ν νόημα
εἰς τὴν ὑπακοὴν τοὖ Φριστοὖ

< y toda altura que se levanta contra el conocimiento de Dios, y llevando cautivo todo
pensamiento a la obediencia de Cristo.

248 Cf. Epístola a los Hebreos VII, 6.

Ὁ δὲ μὴ γενεαλογούμενος ἐξ αὐτῶν δεδεκάτωκε τὸν ᾿Αβραάμ, καὶ τὸν ἔχοντα τὰς ἐπαγγελίας
εὐλόγηκε
Pero aquel cuya genealogía no procede de ellos recibió el diezmo de Abraham, y bendijo al que
tenía las promesas.

249 Cf. Primer libro de Crónicas VI, 1-30.

250 Cf. Evangelio según san Juan III, 13.

Καὶ οὐδεὶς ἀναβέβηκεν εἰς τὸν οὐρανὸν εἰ μὴ ὁ ἐκ τοὖ οὐρανοὖ καταβάς, ὁ Τἱὸς τοὖ ἀνθρώπου
ὁ ὢν ἐν τ῵ οὐραν῵

Y nadie ha subido al cielo sino el que descendió del cielo, el Hijo del hombre que está en el cielo.

251 Cf. nota nº 245.

252 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VIII, 26.

῾Ψσαύτως δὲ καὶ τὸ Πνεὖμα συναντιλαμβάνεται ταῖς ἀσθενείαις ἡμῶν· τὸ γὰρ τί


προσευξώμεθα καθὸ δεῖ οὐκ οἴδαμεν, ἀλλ᾿ αὐτὸ τὸ Πνεὖμα ὑπερεντυγχάνει ὑπὲρ ἡμῶν
στεναγμοῖς ἀλαλήτοις

De la misma manera, también el Espíritu nos ayuda con nuestras debilidades; pues no sabemos qué
hemos de pedir como conviene, pero el mismo Espíritu intercede por nosotros con gemidos
indecibles.

253 Es decir, los sacramentos de la Eucaristía.

254 Cf. Evangelio según san Juan VI, 51.

Ἐγώ εἰμι ὁ ἄρτος ὁ ζῶν ὁ ἐκ τοὖ οὐρανοὖ καταβάς· ἐάν τις φάγῃ ἐκ τούτου τοὖ ἄρτου, ζήσεται
εἰς τὸν αἰῶνα. Καὶ ὁ ἄρτος δὲ ὃν ἐγὼ δώσω, ἡ σάρξ μού ἐστιν, ἣν ἐγὼ δώσω ὑπὲρ τ῅ς τοὖ
κόσμου ζω῅ς

Yo soy el pan vivo que descendió del cielo; si alguno comiere de este pan vivirá para siempre. Y el
pan que yo daré es mi carne, la cual yo daré por la vida del mundo.

255El texto hebreo y la Vulgata difieren de la Septuaginta en cuanto a la edad de Sala al momento de
engendrar a su hijo Heber. Los dos primeros registran que Sala tenía treinta años (‫– ׁשלׁשים ׁשנה‬
shloshim shaná según el Códice de Leningrado; triginta annis según la Vulgata), mientras que la
Septuaginta consigna ἑκατὸν τριάκοντα ἔτη – ciento treinta años.

256Nuevamente el texto de la Septuaginta discrepa con las demás versiones. El texto griego intercala
una generación en este versículo, afirmando que Sala fue engendrado por Cainán, quien fuera a su
vez hijo de Arfaxad; por su parte, tanto el códice hebreo como la Vulgata hacen descender a Sala
directamente de Arfaxad. En las genealogías registradas tanto en el libro de Génesis (V, 9-14) como
en el de 1º Crónicas (I, 1-2) Cainán es hijo de Enós y padre de Mahalaleel.
Sin embargo, el Evangelio según san Lucas (III, 36-38) parece arrojar algo de luz sobre esta aparente
confusión, ya que menciona dos personajes llamados Cainán, de los cuales uno sería el padre de
Mahalaleel y el otro el padre de Sala.

257 Cf. Génesis XI, 11.

Καὶ ἔζησεν ΢ὴμ μετὰ τὸ γενν῅σαι αὐτὸν τὸν Ἀρφαξὰδ πεντακόσια ἔτη καὶ ἐγέννησεν υἱοὺς καὶ
θυγατέρας καὶ ἀπέθανεν

Y Sem, después de engendrar a Arfaxad, vivió quinientos años, y engendró hijos e hijas, y murió.

258 Cf. Josué II, 1.

Καὶ ἀπέστειλεν Ἰησοὖς υἱὸς Ναυὴ ἐκ ΢αττὶν δύο νεανίσκους κατασκοπεὖσαι λέγων· Ἀνάβητε
καὶ ἴδετε τὴν γ῅ν καὶ τὴν Ἰεριχώ. Καὶ πορευθέντες εἰσήλθοσαν οἱ δύο νεανίσκοι εἰς Ἰεριχὼ καὶ
εἰσήλθοσαν εἰς οἰκίαν γυναικὸς πόρνης, ᾗ ὄνομα Ῥαὰβ, καὶ κατέλυσαν ἐκεῖ

Y Josué hijo de Nun envió desde Sittim a dos jóvenes a inspeccionar diciendo: Subid y ved la tierra
y Jericó. Y yendo los dos jóvenes entraron a Jericó y entraron a la casa de una mujer prostituta de
nombre Rahab, y pernoctaron allí.

259 Cf. Números XXV, 14-15.

14) Σὸ δὲ ὄνομα τοὖ ἀνθρώπου τοὖ Ἰσραηλίτου τοὖ πεπληγότος, ὃς ἐπλήγη μετὰ τ῅ς
Μαδιανίτιδος, Ζαμβρὶ υἱὸς ΢άλω ἄρχων οἴκου πατρι᾵ς τῶν ΢υμεὼν·
15) καὶ ὄνομα τῆ γυναικὶ τῆ Μαδιανίτιδι τῆ πεπληγυίᾳ Φασβὶ θυγάτηρ ΢οὺρ ἄρχοντος ἔθνους,
οἴκου πατρι᾵ς ἐστιν τῶν Μαδιάν

14) Y el nombre del varón israelita abatido, el cual fue muerto junto con la madianita, era Zimri hijo
de Salu, jefe de una familia de la tribu de Simeón;
15) y el nombre de la mujer madianita muerta era Cozbi hija de Zur, príncipe de pueblos, líder de la
comunidad, del linaje de la casa de Madián.

260 Cf. Evangelio según san Juan X, 1.

᾿Αμὴν ἀμὴν λέγω ὑμῖν, ὁ μὴ εἰσερχόμενος διὰ τ῅ς θύρας εἰς τὴν αὐλὴν τῶν προβάτων, ἀλλὰ
ἀναβαίνων ἀλλαχόθεν, ἐκεῖνος κλέπτης ἐστὶ καὶ λῃστής

De cierto, de cierto os digo que el que no entra por la puerta en el corral de las ovejas, sino que sube
por otra parte, el tal es ladrón y salteador.

261 Cf. nota nº 245.

262 Cf. nota nº 248.

263Es decir, de las múltiples maneras de vivir que el mundo pecador ofrece como alternativas a la
forma de vida requerida por el Evangelio.
264 Cf. Hechos de los Apóstoles XX, 28; Primera epístola de san Pablo a los Corintios VI, 20.

Hechos XX, 28

Προσέχετε οὗν ἑαυτοῖς καὶ παντὶ τ῵ ποιμνίῳ, ἐν ᾧ ὑμ᾵ς τὸ Πνεὖμα τὸ ῞Αγιον ἔθετο
ἐπισκόπους, ποιμαίνειν τὴν ἐκκλησίαν τοὖ Θεοὖ, ἣν περιποιήσατο διὰ τοὖ ἰδίου αἵματος

Tened cuidado de vosotros mismos y de todo el rebaño, en medio del cual el Espíritu Santo os ha
hecho obispos para pastorear la iglesia de Dios, la cual adquirió con su propia sangre.

1º Corintios VI, 20.

Ἠγοράσθητε γὰρ τιμ῅ς· δοξάσατε δὴ τὸν Θεὸν ἐν τ῵ σώματι ὑμῶν καὶ ἐν τ῵ πνεύματι ὑμῶν,
ἅτινά ἐστι τοὖ Θεοὖ

Pues fuisteis comprados por precio; así pues, dad gloria a Dios en vuestro cuerpo y en vuestro
espíritu, los cuales son de Dios.

265 Cf. Génesis I, 26

Καὶ εἶπεν ὁ Θεός· Ποιήσωμεν ἄνθρωπον κατ᾿ εἰκόνα ἡμετέραν καὶ καθ᾿ ὁμοίωσιν, καὶ
ἀρχέτωσαν τῶν ἰχθύων τ῅ς θαλάσσης καὶ τῶν πετεινῶν τοὖ οὐρανοὖ καὶ τῶν κτηνῶν καὶ
πάσης τ῅ς γ῅ς καὶ πάντων τῶν ἑρπετῶν τῶν ἑρπόντων ἐπὶ τ῅ς γ῅ς.

Y dijo Dios: Hagamos al hombre a nuestra imagen y semejanza, y que señoree sobre los peces del
mar y las aves del cielo y las bestias y sobre toda la tierra, y sobre todas las criaturas que se
arrastran sobre la tierra.

266 Cf. nota nº 96.

267 Cf. Génesis XIX, 24.

Καὶ Κύριος ἔβρεξεν ἐπὶ ΢όδομα καὶ Γόμορρα θεῖον καὶ πὖρ παρὰ Κυρίου ἐκ τοὖ οὐρανοὖ

Y el Señor hizo llover sobre Sodoma y Gomorra fuego y azufre desde el cielo de parte del Señor.

268 Cf. nota nº 242.

269Según el razonamiento de Epifanio, al ser el inspirador de las sagradas Escrituras el Espíritu


Santo no debería hacer referencia a sí mismo, ya que esto podría ser considerado una actitud
orgullosa o vanidosa y constituiría un mal ejemplo para la humanidad.

270 Cf. Evangelio según san Mateo XXVIII, 19.

Πορευθέντες μαθητεύσατε πάντα τὰ ἔθνη, βαπτίζοντες αὐτοὺς εἰς τὸ ὄνομα τοὖ Πατρὸς καὶ
τοὖ Τἱοὖ καὶ τοὖ ῾Αγίου Πνεύματος
Yendo, discipulad a todas las naciones, bautizándolas en el nombre del Padre y del Hijo y del
Espíritu Santo.

271 Cf. nota nº 61.

272 Cf. nota nº 248.

273 Cf. Epístola a los Hebreos V, 7.

Ὃς ἐν ταῖς ἡμέραις τ῅ς σαρκὸς αὐτοὖ δεήσεις τε καὶ ἱκετηρίας πρὸς τὸν δυνάμενον σῴζειν
αὐτὸν ἐκ θανάτου μετὰ κραυγ῅ς ἰσχυρ᾵ς καὶ δακρύων προσενέγκας, καὶ εἰσακουσθεὶς ἀπὸ τ῅ς
εὐλαβείας

El cual en los días de su carne, ofreciendo ruegos y súplicas con gran clamor y lágrimas al que le
podía librar de la muerte, fue oído por su temor reverente.

274Durante las persecuciones organizadas por los emperadores romanos se obligaba a los detenidos
a profesar públicamente que no eran cristianos y a ofrecer un sacrificio a la efigie del César; quien
no lo hacía así era juzgado como enemigo de Roma y podía ser condenado a muerte.

275 Cf. Evangelio según san Lucas XXIV, 5-6.

5) Ἐμφόβων δὲ γενομένων αὐτῶν καὶ κλινουςῶν τὸ πρόσωπον εἰς τὴν γ῅ν εἶπον πρὸς αὐτάς· Σί
ζητεῖτε τὸν ζῶντα μετὰ τῶν νεκρῶν;
6) Οὐκ ἔστιν ὧδε, ἀλλ᾿ ἠγέρθη· μνήσθητε ὡς ἐλάλησεν ὑμῖν ἔτι ὢν ἐν τῆ Γαλιλαίᾳ

6) Y estando ellas aterrorizadas y con el rostro postrado en tierra les dijeron: ¿Por qué buscáis entre
los muertos al que vive?
6) No está aquí, sino que resucitó; recordad lo que os dijo cuando aun estaba en Galilea.

276 Cf. nota nº 241.

277 Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 53.

Δεῖ γὰρ τὸ φθαρτὸν τοὖτο ἐνδύσασθαι ἀφθαρσίαν καὶ τὸ θνητὸν τοὖτο ἐνδύσασθαι ἀθανασίαν

Pues es necesario que esto corruptible sea revestido de incorrupción, y esto mortal sea revestido de
inmortalidad.

278 Cf. Isaías XXVI, 19.

Ἀναστήσονται οἱ νεκροί, καὶ ἐγερθήσονται οἱ ἐν τοῖς μνημείοις, καὶ εὐφρανθήσονται οἱ ἐν τῆ


γῆ· ἡ γὰρ δρόσος ἡ παρὰ σοὖ ἴαμα αὐτοῖς ἐστιν, ἡ δὲ γ῅ τῶν ἀσεβῶν πεσεῖται

Resucitarán los muertos, los que están en los sepulcros se levantarán y se regocijarán los que están
en la tierra; pues tu rocío es remedio para ellos, y la tierra expulsará a los impíos.
279 Cf. Evangelio según san Mateo XXV, 46.

Καὶ ἀπελεύσονται ο὘τοι εἰς κόλασιν αἰώνιον, οἱ δὲ δίκαιοι εἰς ζωὴν αἰώνιον

E irán estos al castigo eterno, y los justos a la vida eterna.

280 Primera epístola de san Pablo a los Corintios VIII, 6.

Ἀλλ᾿ ἡμῖν εἷς Θεὸς ὁ Πατήρ, ἐξ ο὘ τὰ πάντα καὶ ἡμεῖς εἰς αὐτόν, καὶ εἷς Κύριος ᾿Ιησοὖς Φριστός,
δι᾿ ο὘ τὰ πάντα καὶ ἡμεῖς δι᾿ αὐτοὖ

Para nosotros hay un Dios, el Padre, de quien proceden todas las cosas y nosotros existimos en Él, y
un Señor, Jesucristo, por medio de quien son todas las cosas y nosotros existimos por Él.

281 Cf. Isaías LIV, 11-12.

11) Σαπεινὴ καὶ ἀκατάστατος, οὐ παρεκλήθης, ἰδοὺ ἐγὼ ἑτοιμάζω σοὶ ἄνθρακα τὸν λίθον σου
καὶ τὰ θεμέλιά σου σάπφειρον
12) καὶ θήσω τὰς ἐπάλξεις σου ἴασπιν καὶ τὰς πύλας σου λίθους κρυστάλλου καὶ τὸν
περίβολόν σου λίθους ἐκλεκτοὺς

11) Pobre y trastornada, sin consuelo, he aquí que yo preparo tus piedras de rubíes y tus cimientos
de zafiro
12) y haré tus almenas de jaspe, tus puertas de piedras de cristal y tu muralla de piedras preciosas.

282 Cf. Isaías LIV, 17.

Π᾵ν σκεὖος φθαρτόν ἐπὶ σὲ οὐκ εὐοδώσω, καὶ π᾵σα φωνὴ ἀναστήσεται ἐπὶ σὲ εἰς κρίσιν·
πάντας αὐτοὺς ἡττήσεις, οἱ δὲ ἔνοχοί σου ἔσονται ἐν αὐτῆ. Ἔστιν κληρονομία τοῖς
θεραπεύουσιν Κύριον, καὶ ὑμεῖς ἔσεσθέ μοι δίκαιοι, λέγει Κύριος

Ningún arma mortal prosperará contra ti, y a toda voz que se levante contra ti en juicio, a todas las
derrotarás, y ellos serán culpables. Es la herencia para los que adoran al Señor, y vosotros seréis
justos para Mí, dice el Señor.

283 Cf. Evangelio según san Mateo XVI, 18.

Κἀγὼ δέ σοι λέγω ὅτι σὺ εἶ Πέτρος, καὶ ἐπὶ ταύτῃ τῆ Πέτρᾳ οἰκοδομήσω μου τὴν Ἐκκλησίαν,
καὶ πύλαι Ἅδου οὐ κατισχύσουσιν αὐτ῅ς

Y yo te digo que tú eres Pedro, y sobre esta Roca edificaré mi Iglesia, y las puertas del Hades no
prevalecerán contra ella.

284Esta herejía ha recibido distintas denominaciones según las diferencias sostenidas por los
distintos heresiarcas: patripasianismo (el Padre es quien ha padecido la Pasión), modalismo (las tres
Personas de la Trinidad son sólo manifestaciones de la misma esencia divina) o monarquianismo
(Dios es una sola Persona, no una Trinidad). Tal como Epifanio lo aclarará más tarde, tal herejía ya
había sido sostenida antes de Noetio por Teodoto (cf. secta nº 54 de este mismo volumen), quien
sólo admitía en Cristo la virtud o gracia de Dios y no su misma esencia.

285 Cf. Éxodo III, 6; Isaías XLIV, 6; Éxodo XX, 3.

Éxodo III, 6

Καὶ εἶπεν αὐτ῵· Ἐγώ εἰμι ὁ Θεὸς τοὖ πατρός σου, Θεὸς Ἀβραὰμ καὶ Θεὸς Ἰσαὰκ καὶ Θεὸς
Ἰακώβ. Ἀπέστρεψεν δὲ Μωϋσ῅ς τὸ πρόσωπον αὐτοὖ· εὐλαβεῖτο γὰρ κατεμβλέψαι ἐνώπιον τοὖ
Θεοὖ

Y le dijo: Yo soy el Dios de tu padre, Dios de Abraham, Dios de Isaac, Dios de Jacob. Entonces
Moisés apartó su rostro, porque tuvo miedo de mirar a Dios.

Isaías XLIV, 6

Οὕτως λέγει ὁ Θεὸς ὁ Βασιλεὺς τοὖ Ισραὴλ ὁ ὆υσάμενος αὐτὸν Θεὸς σαβαὼθ· Ἐγὼ πρῶτος καὶ
ἐγὼ μετὰ ταὖτα, πλὴν ἐμοὖ οὐκ ἔστιν Θεός

Así dice Dios, Rey de Israel, el que lo protegió, Dios de los ejércitos: Yo soy el primero y Yo soy el
último, aparte de Mí no hay Dios.

Éxodo XX, 3

Οὐκ ἔσονταί σοι θεοὶ ἕτεροι πλὴν ἐμοὖ

No tendrás otros dioses aparte de Mí.

286 Cf. Baruj III, 36-38.

36) Ο὘τος ὁ Θεὸς ἡμῶν, οὐ λογισθήσεται ἕτερος πρὸς αὐτόν


37) Ἐξεὖρεν π᾵σαν ὁδὸν ἐπιστήμης καὶ ἔδωκεν αὐτὴν Ιακὼβ τ῵ παιδὶ αὐτοὖ καὶ Ισραὴλ τ῵
ἠγαπημένῳ ὑπ᾿ αὐτοὖ·
38) μετὰ τοὖτο ἐπὶ τ῅ς γ῅ς ὤφθη καὶ ἐν τοῖς ἀνθρώποις συνανεστράφη

36) Este es nuestro Dios, no se ha de considerar [Dios] a otro aparte de Él.


37) Descubrió todo camino de conocimiento y se lo dio a Jacob su siervo y a Israel su amado;
38) después de esto fue visto en la tierra y vivió entre los hombres.

287 Cf. Isaías XLV, 14-15.

14) Οὕτως λέγει Κύριος σαβαὼθ· Ἐκοπίασεν Αἴγυπτος καὶ ἐμπορία Αἰθιόπων, καὶ οἱ ΢εβωιν
ἄνδρες ὑψηλοὶ ἐπὶ σὲ διαβήσονται καὶ σοὶ ἔσονται δοὖλοι καὶ ὀπίσω σου ἀκολουθήσουσιν
δεδεμένοι χειροπέδαις καὶ προσκυνήσουσίν σοι καὶ ἐν σοὶ προσεύξονται, ὅτι ἐν σοὶ ὁ Θεός
ἐστιν, καὶ ἐροὖσιν· Οὐκ ἔστιν Θεὸς πλὴν σοὖ·
15) ΢ὺ γὰρ εἶ Θεός, καὶ οὐκ ᾔδειμεν, ὁ Θεὸς τοὖ Ισραὴλ σωτήρ
14) Así dice el Señor de los ejércitos: Los productos de Egipto, las mercaderías de Etiopía y los
varones sabeos de gran estatura se pasarán a ti y serán tus siervos, y andarán detrás de ti y te
seguirán encadenados con grilletes, y se arrodillarán ante ti y orarán por ti, porque Dios está en ti y
dirán: No hay Dios aparte de ti.
15) Pues Tú eres Dios, y no lo sabíamos, el Dios de Israel, salvador.

288 Epístola de san Pablo a los Romanos IX, 5.

Ὧν οἱ πατέρες, καὶ ἐξ ὧν ὁ Φριστὸς τὸ κατὰ σάρκα, ὁ ὢν ἐπὶ πάντων Θεὸς εὐλογητὸς εἰς τοὺς
αἰῶνας· ἀμήν

Cuyos son los padres, y de quienes procede Cristo según la carne, el cual es Dios bendito sobre
todos por la eternidad. Amén.

289El nombre Noetio (Νόητος) significa inteligente pero, por sus ideas heréticas, Epifanio lo
considera un ἀνόητος (imbécil).

290 Cf. Evangelio según san Mateo XII, 18.

Ἱδοὺ ὁ παῖς μου, ὃν Ἡρέτισα, ὁ ἀγαπητός μου, εἰς ὃν εὐδόκησεν ἡ ψυχή μου· θήσω τὸ Πνεὖμά
μου ἐπ᾿ αὐτόν, καὶ κρίσιν τοῖς ἔθνεσιν ἀπαγγελεῖ

He aquí mi siervo, al cual elegí, mi amado, en quien se complació mi alma; pondré mi Espíritu
sobre él, y anunciará juicio a las naciones.

291 Cf. Evangelio según san Juan XVII, 5.

Καὶ νὖν δόξασόν με σύ, Πάτερ, παρὰ σεαυτ῵ τῆ δόξῃ ᾗ εἶχον πρὸ τοὖ τὸν κόσμον εἶναι παρὰ
σοί

Y ahora glorifícame tú, Padre, junto a ti mismo, con la gloria que tenía contigo antes de que el
mundo existiera.

292 Cf. nota nº 150.

293 Evangelio según san Juan X, 30.

Ἐγὼ καὶ ὁ Πατὴρ ἕν ἐσμεν

Yo y el Padre somos uno.

294 Cf. Evangelio según san Juan XVI, 7.

Ἀλλ᾿ ἐγὼ τὴν ἀλήθειαν λέγω ὑμῖν· συμφέρει ὑμῖν ἵνα ἐγὼ ἀπέλθω. Ἐὰν γὰρ μὴ ἀπέλθω, ὁ
Παράκλητος οὐκ ἐλεύσεται πρὸς ὑμ᾵ς· ἐὰν δὲ πορευθῶ, πέμψω αὐτὸν πρὸς ὑμ᾵ς
Pero yo os digo la verdad: os conviene que yo me vaya. Pues si no me voy, el Consolador no vendrá
a vosotros; pero si me marcho, os lo enviaré a vosotros.

295 Cf. Evangelio según san Juan XV, 26; XVI, 14.

XV, 26

῞Οταν δὲ ἔλθῃ ὁ Παράκλητος ὃν ἐγὼ πέμψω ὑμῖν παρὰ τοὖ Πατρός, τὸ Πνεὖμα τ῅ς ἀληθείας ὃ
παρὰ τοὖ Πατρὸς ἐκπορεύεται, ἐκεῖνος μαρτυρήσει περὶ ἐμοὖ

Pero cuando venga el Consolador, el cual yo os enviaré del Padre, el Espíritu de la verdad que
procede del Padre, aquél dará testimonio de mí.

XVI, 14

Ἐκεῖνος ἐμὲ δοξάσει, ὅτι ἐκ τοὖ ἐμοὖ λήψεται καὶ ἀναγγελεῖ ὑμῖν

Aquél me glorificará, porque tomará de lo mío y os lo anunciará.

296 Cf. Evangelio según san Juan XIV, 10; X, 30.

XIV, 10

Οὐ πιστεύεις ὅτι ἐγὼ ἐν τ῵ Πατρὶ καὶ ὁ Πατὴρ ἐν ἐμοί ἐστι; Σὰ ὆ήματα ἃ ἐγὼ λέγω ὑμῖν, ἀπ᾿
ἐμαυτοὖ οὐ λαλῶ· ὁ δὲ Πατὴρ ἐν ἐμοὶ μένων αὐτὸς ποιεῖ τὰ ἔργα

¿No crees que yo estoy en el Padre y el Padre está en mí? Las palabras que yo os digo, no las digo
por mí mismo; el Padre que mora en mí, Él hace las obras.

X, 30

Ἐγὼ καὶ ὁ Πατὴρ ἕν ἐσμεν

Yo y el Padre somos uno.

297 Cf. nota nº 280.

298 Cf. nota nº 287.

299Las Erinias – o Furias – eran divinidades infernales, diosas de la venganza, que vivían en el
Tártaro y estaban encargadas de castigar los crímenes de los hombres. Eran tres (como las Parcas):
Megera, Alecto y Tisifone. En la obra Orestes de Eurípides estas diosas, descritas como de negra tez
y ojos rabiosos, provocan la locura y persiguen implacablemente al protagonista por haber matado
a su madre. Sin embargo los griegos, por antífrasis, las apodaron Euménides (“las Benévolas”).

300 Cf. nota nº 289 para el significado del nombre de Noetio.


301 Cf. nota nº 74.

302 Cf. Isaías XLV, 11-13.

11) Ὅτι οὕτως λέγει Κύριος ὁ Θεὸς ὁ ἅγιος Ισραὴλ ὁ ποιήσας τὰ ἐπερχόμενα· Ἐρωτήσατέ με
περὶ τῶν υἱῶν μου καὶ περὶ τῶν θυγατέρων μου καὶ περὶ τῶν ἔργων τῶν χειρῶν μου
ἐντείλασθέ μοι.
12) Ἐγὼ ἐποίησα γ῅ν καὶ ἄνθρωπον ἐπ᾿ αὐτ῅ς, ἐγὼ τῆ χειρί μου ἐστερέωσα τὸν οὐρανόν, ἐγὼ
π᾵σι τοῖς ἄστροις ἐνετειλάμην.
13) Ἐγὼ ἤγειρα αὐτὸν μετὰ δικαιοσύνης βασιλέα, καὶ π᾵σαι αἱ ὁδοὶ αὐτοὖ εὐθεῖαι· ο὘τος
οἰκοδομήσει τὴν πόλιν μου καὶ τὴν αἰχμαλωσίαν τοὖ λαοὖ μου ἐπιστρέψει οὐ μετὰ λύτρων
οὐδὲ μετὰ δώρων, εἶπεν Κύριος σαβαώθ

11) Así dice Dios el Señor, el Santo de Israel, el que hizo las cosas que han de venir: Preguntadme
acerca de mis hijos y mis hijas, y acerca de las obras de mis manos que me encomendaste.
12) Yo hice la tierra y al hombre que está sobre ella, yo con mi mano extendí el cielo, yo di orden a
todos los astros.
13) Yo le levanté un rey con justicia, y todos sus caminos son rectos; éste edificará mi ciudad y hará
retornar a mi pueblo de la cautividad no con rescate ni con regalos, dijo el Señor de los ejércitos.

303 Cf. Evangelio según san Juan XIV, 9.

Λέγει αὐτ῵ ὁ ᾿Ιησοὖς· Σοσοὖτον χρόνον μεθ᾿ ὑμῶν εἰμι, καὶ οὐκ ἔγνωκάς με, Υίλιππε; Ὁ
ἑωρακὼς ἐμὲ ἑώρακεν τὸν Πατέρα· πῶς σὺ λέγεις, δεῖξον ἡμῖν τὸν Πατέρα;

Jesús le dijo: Tanto tiempo hace que estoy con vosotros, ¿y no me has conocido, Felipe? El que me
ha visto a mí ha visto al Padre; ¿cómo dices tú: Muéstranos al Padre?

304 Cf. Evangelio según san Juan XVII, 4.

Ἐγώ σε ἐδόξασα ἐπὶ τ῅ς γ῅ς, τὸ ἔργον ἐτελείωσα ὃ δέδωκάς μοι ἵνα ποιήσω

Yo te glorifiqué en la tierra; acabé la obra que me diste que hiciera.

305 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VIII, 11.

Εἰ δὲ τὸ Πνεὖμα τοὖ ἐγείραντος ᾿Ιησοὖν ἐκ νεκρῶν οἰκεῖ ἐν ὑμῖν, ὁ ἐγείρας τὸν Φριστὸν ἐκ
νεκρῶν ζῳοποιήσει καὶ τὰ θνητὰ σώματα ὑμῶν διὰ τοὖ ἐνοικοὖντος αὐτοὖ Πνεύματος ἐν ὑμῖν

Si el Espíritu que levantó a Jesús de los muertos vive en vosotros, el que levantó a Cristo de los
muertos vivificará también vuestros cuerpos mortales por medio de su Espíritu que habita en
vosotros.

306 Cf. nota nº 161.

307 Cf.nota nº 250.


308 Cf. Daniel VII, 13.

Ἐθεώρουν ἐν ὁράματι τ῅ς νυκτὸς καὶ ἰδοὺ μετὰ τῶν νεφελῶν τοὖ οὐρανοὖ ὡς υἱὸς ἀνθρώπου
ἐρχόμενος ἦν καὶ ἕως τοὖ Παλαιοὖ τῶν ἡμερῶν ἔφθασεν καὶ ἐνώπιον αὐτοὖ προσηνέχθη

Seguí mirando en la visión nocturna, y he aquí que en las nubes del cielo había como un hijo de
hombre que venía y llegó hasta el Anciano de días y fue presentado ante Él.

309 Cf.nota nº 250.

310 Cf. nota nº 286.

311 Cf. nota nº 288.

312 Cf. nota nº 230.

313 Cf. Primera epístola de san Juan I, 1.

῞Ο ἦν ἀπ᾿ ἀρχ῅ς, ὃ ἀκηκόαμεν, ὃ ἑωράκαμεν τοῖς ὀφθαλμοῖς ἡμῶν, ὃ ἐθεασάμεθα καὶ αἱ χεῖρες
ἡμῶν ἐψηλάφησαν, περὶ τοὖ Λόγου τ῅ς ζω῅ς

Lo que era desde el principio, lo que escuchamos, lo que vimos con nuestros ojos, lo que
contemplamos y palparon nuestras manos, acerca del Verbo de vida.

314 Cf. nota nº 148.

315 Cf. Evangelio según san Juan XX, 17.

Λέγει αὐτῆ ᾿Ιησους· Μή μου ἅπτου· οὔπω γὰρ ἀναβέβηκα πρὸς τὸν Πατέρα· πορεύου δὲ πρὸς
τοὺς ἀδελφούς μου καὶ εἰπὲ αὐτοῖς· Ἀναβαίνω πρὸς τὸν Πατέρα μου καὶ Πατέρα ὑμῶν, καὶ
Θεόν μου καὶ Θεὸν ὑμῶν

Le dijo Jesús: No me toques, pues todavía no he subido a mi Padre; pero ve a mis hermanos y diles:
Subo a mi Padre y a vuestro Padre, a mi Dios y a vuestro Dios.

316 Cf. Evangelio según san Juan XVII, 22.

Κἀγὼ τὴν δόξαν ἥν δέδωκάς μοι δέδωκα αὐτοῖς, ἵνα ὦσιν ἓν καθὼς ἡμεῖς ἕν ἐσμεν

Y yo les he dado la gloria que me has dado, para que sean uno como nosotros somos uno.

317 El término ἀλλότριον – aquí traducido como distinto – hace referencia a una diferencia de
naturaleza más que a la distinción entre las Personas particulares de la Trinidad. Epifanio refuta en
este pasaje a quienes, como Arrio, pensaban que el Hijo no compartía la misma esencia divina que
el Padre, sino que era un ser inferior.
318 Cf. nota nº 293.

319 Cf. Evangelio según san Juan XVII, 21.

Ἵνα πάντες ἓν ὦσι, καθὼς σύ, Πάτερ, ἐν ἐμοὶ κἀγὼ ἐν σοί, ἵνα καὶ αὐτοὶ ἐν ἡμῖν ἓν ὦσιν, ἵνα ὁ
κόσμος πιστεύῃ ὅτι σύ με ἀπέστειλας

Para que todos sean uno; como tú, Padre, estás en mí y yo en ti, que también ellos sean uno en
nosotros, para que el mundo crea que tú me enviaste.

320 Cf. nota nº 303.

321 Ídem anterior.

Bacatha era una ciudad de la provincia romana tardía de Palaestina Salutaris o Palaestina Tertia,
322

cuya capital provincial era Petra.

323 Cf. Evangelio según san Mateo V, 29-30.

29) Εἰ δὲ ὁ ὀφθαλμός σου ὁ δεξιὸς σκανδαλίζει σε, ἔξελε αὐτὸν καὶ βάλε ἀπὸ σοὖ· συμφέρει γάρ
σοι ἵνα ἀπόληται ἓν τῶν μελῶν σου καὶ μὴ ὅλον τὸ σῶμά σου βληθῆ εἰς γέενναν.
30) Καὶ εἰ ἡ δεξιά σου χεὶρ σκανδαλίζει σε, ἔκκοψον αὐτὴν καὶ βάλε ἀπὸ σοὖ· συμφέρει γάρ σοι
ἵνα ἀπόληται ἓν τῶν μελῶν σου καὶ μὴ ὅλον τὸ σῶμά σου βληθῆ εἰς γέενναν

29) Si tu ojo derecho te hace tropezar, sácalo y arrójalo de ti; pues te conviene que se pierda uno de
tus miembros y no que todo tu cuerpo sea arrojado al infierno.
30) Y si tu mano derecha te hace tropezar, córtala y arrójala de ti; pues te conviene que se pierda
uno de tus miembros y no que todo tu cuerpo sea arrojado al infierno.

324 Cf. Evangelio según san Marcos VII, 21-22.

21) Ἔσωθεν γὰρ ἐκ τ῅ς καρδίας τῶν ἀνθρώπων οἱ διαλογισμοὶ οἱ κακοὶ ἐκπορεύονται, μοιχεῖαι,
πορνεῖαι, φόνοι, κλοπαί,
22) πλεονεξίαι, πονηρίαι, δόλος, ἀσέλγεια, ὀφθαλμὸς πονηρός, βλασφημία, ὑπερηφανία,
ἀφροσύνη

21) Pues del interior, del corazón de los hombres, provienen los malos pensamientos, adulterios,
fornicaciones, homicidios, robos,
22) avaricias, maldades, engaño, lascivia, envidia, calumnia, soberbia, insensatez.

325 Cf. Evangelio según san Mateo XIX, 12.

Εἰσὶ γὰρ εὐνοὖχοι οἵτινες ἐκ κοιλίας μητρὸς ἐγεννήθησαν οὕτω, καὶ εἰσὶν εὐνοὖχοι οἵτινες
εὐνουχίσθησαν ὑπὸ τῶν ἀνθρώπων, καὶ εἰσὶν εὐνοὖχοι οἵτινες εὐνούχισαν ἑαυτοὺς διὰ τὴν
βασιλείαν τῶν οὐρανῶν. Ὁ δυνάμενος χωρεῖν χωρείτω
Pues hay eunucos que nacieron así desde el seno de su madre, y hay eunucos que fueron hechos
eunucos por los hombres, y también hay eunucos que a sí mismos se hicieron eunucos por causa
del Reino de los cielos. El que lo pueda aceptar, que lo acepte.

326 Cf. nota nº 325.

Basándose en la similitud de ambas palabras, Epifanio deriva el término εὐνοὖχος (eunuco) de


327

εὐνοέω (bien dispuesto, benévolo).

328 Cf. nota nº 325.

329 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios VII, 8-9.

8) Λέγω δὲ τοῖς ἀγάμοις καὶ ταῖς χήραις, καλὸν αὐτοῖς ἐστιν ἐὰν μείνωσιν ὡς κἀγώ.
9) Εἰ δὲ οὐκ ἐγκρατεύονται, γαμησάτωσαν· κρεῖσσον γάρ ἐστι γαμ῅σαι ἥ πυροὖσθαι

8) A los solteros y a las viudas digo que es bueno para ellos si se quedasen como yo.
9) Pero si no pueden contenerse, cásense; es mejor casarse que quemarse.

330 Cf. Eclesiástico XX, 4.

Ἐπιθυμία εὐνούχου ἀποπαρθενῶσαι νεάνιδα, οὕτως ὁ ποιῶν ἐν βίᾳ κρίματα

Como el eunuco que desea desvirgar a una joven, así es el que quiere hacer justicia por la fuerza.

331El término καθαρός significa puro, inmaculado, pero Epifanio los califica de ἀκαθάρτων – impuros
o inmundos. No se debe confundir esta secta con otra posterior que adoptó el mismo nombre, la cual
surgió en el siglo XI en la región del Languedoc; sus miembros también fueron conocidos como
cátaros, albigenses o patarenos y sufrieron una feroz persecución por la Inquisición hasta su
completa aniquilación a fines del siglo XIV.

La persecución de Maximino (308-313) sucedió en el año 312, mientras que las persecuciones de
332

Decio ocurrieron en 250-251 y la de Aureliano en 274.

Durante las persecuciones se obligaba a los ciudadanos romanos a ofrecer sacrificios a los dioses
333

paganos y a jurar lealtad al divino emperador, so pena de multas, castigos o muerte. Por su fe la
mayoría de los cristianos rechazaba estas prácticas, pero algunos consentían por temor y luego
aducían pretextos para justificar su actitud. La cuestión de la readmisión en la Iglesia de los que
habían renegado de la fe generó ardientes debates en su seno y – como en el caso de los cátaros – un
completo rechazo para con los creyentes que deseaban reintegrarse a la comunidad cristiana luego
de haber cumplido con las exigencias imperiales.

334 Cf. Job XIV, 4-5.

4) Σίς γὰρ καθαρὸς ἔσται ἀπὸ ὆ύπου; Ἀλλ᾿ οὐθείς.


5) Ἐὰν καὶ μία ἡμέρα ὁ βίος αὐτοὖ ἐπὶ τ῅ς γ῅ς, ἀριθμητοὶ δὲ μ῅νες αὐτοὖ παρὰ σοί, εἰς χρόνον
ἔθου, καὶ οὐ μὴ ὑπερβῆ
4) ¿Quién estará limpio de inmundicia? Nadie.
5) Incluso si vive un día sobre la tierra, sus meses están contados ante ti, le pusiste un tiempo, y no
lo superará.

335Se refiere al arrepentimiento post-bautismal, oportunidad dada por los confesores a los cristianos
que, por las persecuciones, habían renegado de la fe pero se habían arrepentido y querían ser
readmitidos en la Iglesia.

336 Cf. Génesis IV, 7.

Οὐκ, ἐὰν ὀρθῶς προσενέγκῃς, ὀρθῶς δὲ μὴ διέλῃς, ἥμαρτες; Ἡσύχασον· πρὸς σὲ ἡ ἀποστροφὴ
αὐτοὖ, καὶ σὺ ἄρξεις αὐτοὖ

Si hicieres bien, ¿no serás exaltado?, y si no lo hicieres, ¿no pecaste? Tranquilízate; ante ti está la
posibilidad de arrepentirte de él, y tú lo dominarás.

337 Cf. Evangelio según san Juan V, 14.

Μετὰ ταὖτα εὑρίσκει αὐτὸν ὁ ᾿Ιησοὖς ἐν τ῵ ἱερ῵ καὶ εἶπεν αὐτ῵· Ἴδε ὑγιὴς γέγονας· μηκέτι
ἁμάρτανε, ἵνα μὴ χεῖρόν σοί τι γένηται

Después de esto, Jesús le encontró en el templo y le dijo: Mira, has sido sanado; ya no peques, para
que no te suceda algo peor.

338 Cf. Evangelio según san Juan XXI, 15-17.

15) ῞Οτε οὗν ἡρίστησαν, λέγει τ῵ ΢ίμωνι Πέτρῳ ὁ ᾿Ιησοὖς· ΢ίμων ᾿Ιων᾵, ἀγαπᾶς με πλέον
τούτων; Λέγει αὐτ῵· Ναί, Κύριε, σὺ οἶδας ὅτι φιλῶ σε. Λέγει αὐτ῵· Βόσκε τὰ ἀρνία μου.
16) Λέγει αὐτ῵ πάλιν δεύτερον· ΢ίμων ᾿Ιων᾵, ἀγαπᾶς με; Λέγει αὐτ῵· Ναί, Κύριε, σὺ οἶδας ὅτι
φιλῶ σε. Λέγει αὐτ῵· Ποίμαινε τὰ πρόβατά μου.
17) Λέγει αὐτ῵ τὸ τρίτον· ΢ίμων ᾿Ιων᾵, φιλεῖς με; Ἐλυπήθη ὁ Πέτρος ὅτι εἶπεν αὐτ῵ τὸ τρίτον·
Υιλεῖς με; Καὶ εἶπεν αὐτ῵· Κύριε, σὺ πάντα οἶδας, σὺ γινώσκεις ὅτι φιλῶ σε. Λέγει αὐτ῵ ὁ
᾿Ιησοὖς· Βόσκε τὰ πρόβατά μου

15) Cuando terminaron de comer, Jesús le dijo a Pedro: Simón [hijo de] Jonás, ¿me amas más que
éstos? Y [Pedro] le dijo: Sí, Señor, tú sabes que te quiero. [Jesús] le dijo: Apacienta mis corderos.
16) De nuevo le dijo por segunda vez: Simón [hijo de] Jonás, ¿me amas? Y [Pedro] le dijo: Sí, Señor,
tú sabes que te quiero. [Jesús] le dijo: Pastorea mis ovejas.
17) Le dijo por tercera vez: Simón [hijo de] Jonás, ¿me quieres? Pedro, se entristeció porque por
tercera vez le preguntó: ¿Me quieres?, y le respondió: Señor, tú lo sabes todo, tú sabes que te quiero.
Jesús le dijo: Apacienta mis ovejas.

339 Cf. Epístola a los Hebreos VI, 4-8.

4) ᾿Αδύνατον γὰρ τοὺς ἅπαξ φωτισθέντας, γευσαμένους τε τ῅ς δωρε᾵ς τ῅ς ἐπουρανίου καὶ
μετόχους γενηθέντας Πνεύματος ῾Αγίου
5) καὶ καλὸν γευσαμένους Θεοὖ ὆῅μα δυνάμεις τε μέλλοντος αἰῶνος,
6) καὶ παραπεσόντας, πάλιν ἀνακαινίζειν εἰς μετάνοιαν, ἀνασταυροὖντας ἑαυτοις τὸν Τἰὸν
τοὖ Θεοὖ καὶ παραδειγματίζοντας.
7) Γ῅ γὰρ ἡ πιοὖσα τὸν ἐπ᾿ αὐτ῅ς πολλάκις ἐρχόμενον ὑετόν καὶ τίκτουσα βοτάνην εὔθετον
ἐκείνοις δι᾿ οὓς καὶ γεωργεῖται, μεταλαμβάνει εὐλογίας ἀπὸ τοὖ Θεοὖ·
8) ἐκφέρουσα δὲ ἀκάνθας καὶ τριβόλους, ἀδόκιμος καὶ κατάρας ἐγγύς, ἧς τὸ τέλος εἰς καὖσιν

4) Pues es imposible que los que una vez fueron iluminados, gustaron el don celestial y fueron
hechos partícipes del Espíritu Santo
5) y gustaron la buena palabra de Dios y los poderes del mundo venidero,
6) y cayeron, sean renovados otra vez para arrepentimiento, crucificando de nuevo para sí mismos
al Hijo de Dios y exponiéndolo al oprobio.
7) Pues la tierra que bebe muchas veces la lluvia que cae sobre ella y produce hierba provechosa
para aquellos por los cuales es labrada, recibe bendición de parte de Dios;
8) pero la que produce espinas y abrojos es reprobable y está próxima a la maldición, cuyo fin es ser
quemada.

340 Cf. Epístola a los Hebreos VI, 9-10.

9) Πεπείσμεθα δὲ περὶ ὑμῶν, ἀγαπητοί, τὰ κρείττονα καὶ ἐχόμενα σωτηρίας, εἰ καὶ οὕτω
λαλοὖμεν.
10) Οὐ γὰρ ἄδικος ὁ Θεὸς ἐπιλαθέσθαι τοὖ ἔργου ὑμῶν καὶ τοὖ κόπου τ῅ς ἀγάπης ἧς
ἐνεδείξασθε εἰς τὸ ὄνομα αὐτοὖ, διακονήσαντες τοῖς ἁγίοις καὶ διακονοὖντες

9) Pero en cuanto a vosotros, amados, estamos convencidos de las cosas que son mejores y que
pertenecen a la salvación, aunque hablemos así.
10) Porque Dios no es injusto para olvidar vuestra obra y el trabajo de amor que habéis mostrado a
su nombre, habiendo servido y sirviendo aun a los santos.

341La misma actitud hacia las segundas nupcias era sostenida por los montanistas (cf. Panarion libro
II vol. IV, secta 48, 9, nota nº 44).

342 Cf. Primera epístola de san Pablo a Timoteo III, 2.

Δεῖ οὗν τὸν ἐπίσκοπον ἀνεπίλημπτον εἶναι, μι᾵ς γυναικὸς ἄνδρα, νηφάλιον, σώφρονα,
κόσμιον, φιλόξενον, διδακτικόν<

Un obispo debe ser, pues, irreprochable, marido de una mujer, sobrio, prudente, de conducta
decorosa, hospitalario, apto para enseñar<

343 Cf. Primera epístola de san Pablo a Timoteo III, 8.

Διακόνους ὡσαύτως σεμνούς, μὴ διλόγους, μὴ οἴνῳ πολλ῵ προσέχοντας, μὴ αἰσχροκερδεῖς...

De la misma manera, también los diáconos deben ser dignos, de una sola palabra, no dados al
mucho vino, ni ávidos de ganancias deshonestas<
344 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios VII, 35.

Σοὖτο δὲ πρὸς τὸ ὑμῶν αὐτῶν σύμφορον λέγω, οὐχ ἵνα βρόχον ὑμῖν ἐπιβάλω, ἀλλὰ πρὸς τὸ
εὔσχημον καὶ εὐπάρεδρον τ῵ Κυρίῳ ἀπερισπάστως

Esto lo digo para vuestro propio beneficio, no para echaros un lazo, sino para [alentar] lo que es
honorable y la fidelidad al Señor sin distracciones.

345 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios VII, 5.

Μὴ ἀποστερεῖτε ἀλλήλους, εἰ μή τι ἅν ἐκ συμφώνου πρὸς καιρὸν, ἵνα σχολάζητε τῆ νηστείᾳ


καὶ τῆ προσευχῆ καὶ πάλιν ἐπὶ τὸ αὐτὸ συνέρχησθε, ἵνα μὴ πειράζῃ ὑμ᾵ς ὁ ΢αταν᾵ς διὰ τὴν
ἀκρασίαν ὑμῶν

No os privéis el uno del otro, excepto de común acuerdo por cierto tiempo, para dedicaros al ayuno
y la oración, y volved después a juntaros, a fin de que Satanás no os tiente por causa de vuestra
incontinencia.

346 Cf. nota nº 46.

347 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios V, 1; 5.

1) ῞Ολως ἀκούεται ἐν ὑμῖν πορνεία, καὶ τοιαύτη πορνεία, ἥτις οὐδὲ ἐν τοῖς ἔθνεσιν ὀνομάζεται,
ὥστε γυναῖκά τινα τοὖ πατρὸς ἔχειν

1) De cierto se oye que hay entre vosotros fornicación, y tal fornicación cual ni aun se nombra entre
los gentiles, al punto que uno tiene la mujer de su padre.

5) Παραδοὖναι τὸν τοιοὖτον τ῵ ΢ατανᾶ εἰς ὄλεθρον τ῅ς σαρκός, ἵνα τὸ πνεὖμα σωθῆ ἐν τῆ
ἡμέρᾳ τοὖ Κυρίου ᾿Ιησοὖ

5) El tal sea entregado a Satanás para destrucción de la carne, a fin de que el espíritu sea salvo en el
día del Señor Jesús.

348 Cf. Segunda epístola de san Pablo a los Corintios II, 7-8.

7) Ὥστε τοὐναντίον μ᾵λλον ὑμ᾵ς χαρίσασθαι καὶ παρακαλέσαι, μή πως τῆ περισσοτέρᾳ λύπῃ
καταποθ῅ ὁ τοιοὖτος.
8) Διὸ παρακαλῶ ὑμ᾵ς κυρῶσαι εἰς αὐτὸν ἀγάπην

7) Así que, por el contrario, vosotros más bien debéis perdonarlo y consolarlo, no sea que de alguna
manera éste sea consumido por tanta tristeza.
8) Por lo cual les ruego que reafirméis vuestro amor hacia él.

349 Cf. Segunda epístola de san Pablo a los Corintios II, 10-11.
10) ᾯ δέ τι χαρίζεσθε, καὶ ἐγώ· καὶ γὰρ ἐγὼ εἴ τι κεχάρισμαι, ὃ κεχάρισμαι, δι᾿ ὑμ᾵ς ἐν
προσώπῳ Φριστοὖ,
11) ἵνα μὴ πλεονεκτηθῶμεν ὑπὸ τοὖ ΢αταν᾵· οὐ γὰρ αὐτοὖ τὰ νοήματα ἀγνοοὖμεν

10) A quien vosotros perdonéis algo, yo también; y si yo he perdonado algo, lo que he perdonado lo
he perdonado por vosotros en la presencia del Señor,
11) para que no seamos utilizados por Satanás. Pues no ignoramos sus planes.

350 Cf.Evangelio según san Mateo VI, 14.

᾿Εὰν γὰρ ἀφ῅τε τοῖς ἀνθρώποις τὰ παραπτώματα αὐτῶν, ἀφήσει καὶ ὑμῖν ὁ Πατὴρ ὑμῶν ὁ
οὐράνιος

Pues si perdonáis a los hombres sus transgresiones, también vuestro Padre celestial os perdonará.

351 Cf. Segunda epístola de san Pablo a los Corintios XII, 21.

Μὴ πάλιν ἐλθόντα με ταπεινώσῃ ὁ Θεός μου πρὸς ὑμ᾵ς καὶ πενθήσω πολλοὺς τῶν
προημαρτηκότων καὶ μὴ μετανοησάντων ἐπὶ τῆ ἀκαθαρσίᾳ καὶ πορνείᾳ καὶ ἀσελγείᾳ ᾗ
ἔπραξαν

No sea que, cuando vuelva otra vez, me humille Dios delante de vosotros y tenga que lamentar por
muchos que han pecado antes y no se arrepintieron de la impureza, la fornicación y la lascivia que
practicaron.

352 Cf. Epístola de san Pablo a los Gálatas VI, 1.

᾿Αδελφοί, ἐὰν καὶ προλημφθῆ ἄνθρωπος ἔν τινι παραπτώματι, ὑμεῖς οἱ πνευματικοὶ


καταρτίζετε τὸν τοιοὖτον ἐν πνεύματι πρᾳότητος, σκοπῶν σεαυτόν, μὴ καὶ σὺ πειρασθῆς

Hermanos, si una persona fuese sorprendida en alguna transgresión, vosotros que sois espirituales
restaurad a tal persona con espíritu de mansedumbre, mirándote a ti mismo, no sea que también tú
seas tentado.

353 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos XI, 33.

῏Ψ βάθος πλούτου καὶ σοφίας καὶ γνώσεως Θεοὖ· ὡς ἀνεξερεύνητα τὰ κρίματα αὐτοὖ καὶ
ἀνεξιχνίαστοι αἱ ὁδοὶ αὐτοὖ

¡Oh, profundidad de las riquezas y de la sabiduría y del conocimiento de Dios! ¡Cuán insondables
son sus juicios e inescrutables sus caminos!

354 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios IV, 5.

Ὥστε μὴ πρὸ καιροὖ τι κρίνετε, ἕως ἅν ἔλθῃ ὁ Κύριος, ὃς καὶ φωτίσει τὰ κρυπτὰ τοὖ σκότους
καὶ φανερώσει τὰς βουλὰς τῶν καρδιῶν, καὶ τότε ὁ ἔπαινος γενήσεται ἑκάστῳ ἀπὸ τοὖ Θεοὖ
De modo que no juzguéis nada antes de tiempo, hasta que venga el Señor, el cual iluminará las
cosas ocultas de las tinieblas y pondrá de manifiesto las intenciones de los corazones, y entonces
cada uno recibirá de Dios la alabanza.

355 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios III, 13.

Ἑκάστου τὸ ἔργον φανερὸν γενήσεται· ἡ γὰρ ἡμέρα δηλώσει· ὅτι ἐν πυρὶ ἀποκαλύπτεται· καὶ
ἑκάστου τὸ ἔργον ὁποῖόν ἐστι τὸ πὖρ δοκιμάσει

La obra de cada uno será manifestada, pues el día la declarará; porque será revelada con fuego, y la
obra de cada uno, sea cual sea, el fuego la probará.

356 Cf. Salmo CXI, 4 (CX, 4).

Μνείαν ἐποιήσατο τῶν θαυμασίων αὐτοὖ, ἐλεήμων καὶ οἰκτίρμων ὁ Κύριος

Hizo memorables sus maravillas, misericordioso y compasivo es el Señor.

357 Cf. Eclesiástico XVII, 24.

Πλὴν μετανοοὖσιν ἔδωκεν ἐπάνοδον καὶ παρεκάλεσεν ἐκλείποντας ὑπομονήν

Pero a los que se arrepienten les concedió un camino de regreso y consoló a los que dejaron de lado
la perseverancia.

358 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios VII, 39.

Γυνὴ δέδεται νόμῳ ἐφ᾿ ὅσον χρόνον ζῆ ὁ ἀνὴρ αὐτ῅ς· ἐὰν δὲ κοιμηθῆ ὁ ἀνήρ αὐτ῅ς ἐλευθέρα
ἐστὶν ᾧ θέλει γαμηθ῅ναι, μόνον ἐν Κυρίῳ

La esposa está atada por ley a su marido mientras está vivo; pero si su marido muriese es libre para
casarse con quien quiera, sólo que en el Señor.

359 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios VII, 40.

Μακαριωτέρα δέ ἐστιν ἐὰν οὕτω μείνῃ, κατὰ τὴν ἐμὴν γνώμην· δοκῶ δὲ κἀγὼ Πνεὖμα Θεοὖ
ἔχειν

Pero, según mi opinión, será más dichosa si se quedase así; y pienso que yo también tengo el
Espíritu de Dios.

360 Cf. Evangelio según san Mateo V, 37.

Ἔστω δὲ ὁ λόγος ὑμῶν ναὶ ναί, οὕ οὔ· τὸ δὲ περισσὸν τούτων ἐκ τοὖ πονηροὖ ἐστιν

Pero sea vuestro hablar «Sí, sí; no, no”; pues lo que excede de esto proviene del maligno.
361 Cf. Eclesiástico XXVII, 2.

Ἀνὰ μέσον ἁρμῶν λίθων παγήσεται πάσσαλος, καὶ ἀνὰ μέσον πράσεως καὶ ἀγορασμοὖ
συντριβήσεται ἁμαρτία

En las grietas de las rocas se clava la estaca, y entre la compra y la venta se mete el pecado.

362 Cf. Evangelio según san Mateo XVI, 16.

Ἀποκριθεὶς δὲ ΢ίμων Πέτρος εἶπε· ΢ὺ εἶ ὁ Φριστὸς ὁ Τἱὸς τοὖ Θεοὖ τοὖ ζῶντος

Y respondiendo Pedro dijo: Tú eres el Cristo, el Hijo del Dios viviente.

363 Cf. nota nº 283.

364 Cf. Hechos de los Apóstoles V, 3-4.

3) Εἶπε δὲ ὁ Πέτρος· ᾿Ανανία, διατί ἐπλήρωσεν ὁ ΢αταν᾵ς τὴν καρδίαν σου, ψεύσασθαί σε τὸ
Πνεὖμα τὸ ῞Αγιον καὶ νοσφίσασθαι ἀπὸ τ῅ς τιμ῅ς τοὖ χωρίου;
4) Οὐχὶ μένον σοὶ ἔμενε καὶ πραθὲν ἐν τῆ σῆ ἐξουσίᾳ ὑπ῅ρχε; Σί ὅτι ἔθου ἐν τῆ καρδίᾳ σου τὸ
πρ᾵γμα τοὖτο; Οὐκ ἐψεύσω ἀνθρώποις, ἀλλὰ τ῵ Θε῵

3) Y Pedro le dijo: Ananías, ¿por qué Satanás llenó tu corazón para que le mintieses al Espíritu
Santo y sustrajeses del precio del terreno?
4) Reteniéndolo, ¿no te quedaba para ti? y vendida, ¿no estaba en tu potestad? ¿Por qué pusiste este
asunto en tu corazón? No mentiste a los hombres, sino a Dios.

365 Cf. Cantar de los Cantares II, 10-13.

10) Ἀποκρίνεται ἀδελφιδός μου καὶ λέγει μοι· Ἀνάστα ἐλθέ, ἡ πλησίον μου, καλή μου,
περιστερά μου,
11) ὅτι ἰδοὺ ὁ χειμὼν παρ῅λθεν, ὁ ὑετὸς ἀπ῅λθεν, ἐπορεύθη ἑαυτ῵,
12) τὰ ἄνθη ὤφθη ἐν τῆ γῆ, καιρὸς τ῅ς τομ῅ς ἔφθακεν, φωνὴ τοὖ τρυγόνος ἠκούσθη ἐν τῆ γῆ
ἡμῶν,
13) ἡ συκ῅ ἐξήνεγκεν ὀλύνθους αὐτ῅ς, αἱ ἄμπελοι κυπρίζουσιν, ἔδωκαν ὀσμήν. Ἀνάστα ἐλθέ, ἡ
πλησίον μου, καλή μου, περιστερά μου

10) Mi amado me respondió y dijo: Levántate y ven, oh amiga mía, hermosa mía, paloma mía,
11) porque he aquí que pasó la tormenta, la lluvia se fue, ya se marchó,
12) han aparecido las flores en nuestra tierra, el tiempo de podar [las vides] ha llegado, la voz de la
tórtola se escuchó en nuestra tierra,
13) la higuera ha mostrado sus brevas y nuestras vides en flor dieron su perfume. ¡Levántate y ven,
amiga mía, hermosa mía, paloma mía!

366 Cf. Cantar de los Cantares II, 14.


Καὶ ἐλθὲ σύ, περιστερά μου ἐν σκέπῃ τ῅ς πέτρας ἐχόμενα τοὖ προτειχίσματος, δεῖξόν μοι τὴν
ὄψιν σου καὶ ἀκούτισόν με τὴν φωνήν σου, ὅτι ἡ φωνή σου ἡδεῖα, καὶ ἡ ὄψις σου ὡραία

Ven, tú, paloma mía, que en los abrigos de las peñas estás [cerca] de la muralla, muéstrame tu
rostro y déjame oir tu voz, porque tu voz es grata y tu rostro es hermoso.

367 Cf. Evangelio según san Mateo VI, 19-20.

19) Μὴ θησαυρίζετε ὑμῖν θησαυροὺς ἐπὶ τ῅ς γ῅ς, ὅπου σὴς καὶ βρῶσις ἀφανίζει, καὶ ὅπου
κλέπται διορύσσουσι καὶ κλέπτουσι·
20) θησαυρίζετε δὲ ὑμῖν θησαυρούς ἐν οὐραν῵, ὅπου οὔτε σὴς οὔτε βρῶσις ἀφανίζει, καὶ ὅπου
κλέπται οὐ διορύσσουσιν οὐδὲ κλέπτουσιν

19) No acumuléis para vosotros tesoros en la tierra, donde la polilla y la herrumbre echan a perder,
y donde los ladrones minan y hurtan;
20) más bien, acumulad para vosotros tesoros en el cielo, donde ni la polilla y la herrumbre echan a
perder, y donde los ladrones no minan ni hurtan.

368 Cf. Números XX, 14-17; Deuteronomio VII, 1.

Números XX, 14-17

14) Καὶ ἀπέστειλεν Μωϋσ῅ς ἀγγέλους ἐκ Κάδης πρὸς βασιλέα Ἐδὼμ λέγων· Σάδε λέγει ὁ
ἀδελφός σου Ισραὴλ· ΢ὺ ἐπίστῃ πάντα τὸν μόχθον τὸν εὑρόντα ἡμ᾵ς,
15) καὶ κατέβησαν οἱ πατέρες ἡμῶν εἰς Αἴγυπτον, καὶ παρῳκήσαμεν ἐν Αἰγύπτῳ ἡμέρας
πλείους, καὶ ἐκάκωσαν ἡμ᾵ς οἱ Αἰγύπτιοι καὶ τοὺς πατέρας ἡμῶν,
16) καὶ ἀνεβοήσαμεν πρὸς Κύριον, καὶ εἰσήκουσεν Κύριος τ῅ς φων῅ς ἡμῶν καὶ ἀποστείλας
ἄγγελον ἐξήγαγεν ἡμ᾵ς ἐξ Αἰγύπτου, καὶ νὖν ἐσμεν ἐν Κάδης, πόλει ἐκ μέρους τῶν ὁρίων σου·
17) παρελευσόμεθα διὰ τ῅ς γ῅ς σου, οὐ διελευσόμεθα δι᾿ ἀγρῶν οὐδὲ δι᾿ ἀμπελώνων οὐδὲ
πιόμεθα ὕδωρ ἐκ λάκκου σου, ὁδ῵ βασιλικῆ πορευσόμεθα, οὐκ ἐκκλινοὖμεν δεξιὰ οὐδὲ
εὐώνυμα, ἕως ἅν παρέλθωμεν τὰ ὅριά σου

14) Y Moisés envió mensajeros desde Cades al rey de Edom diciendo: Esto dice tu hermano Israel:
Tú sabes todo el sufrimiento que nos ha sobrevenido,
15) que nuestros antepasados descendieron a Egipto y habitamos en Egipto por mucho tiempo, y
los egipcios nos maltrataron a nosotros y a nuestros antepasados;
16) y clamamos al Señor, y el Señor escuchó nuestra voz y envió un ángel que nos sacó de Egipto. Y
ahora estamos en Cades, una ciudad de la frontera de tus confines;
17) pasaremos por tu tierra, no cruzaremos por los campos ni por los viñedos, ni beberemos agua
de tu pozo. Marcharemos por el camino real, no nos desviaremos ni a la derecha ni a la izquierda,
hasta que hayamos atravesado tus confines.

Deuteronomio VII, 1

Ἐὰν δὲ εἰσαγάγῃ σε Κύριος ὁ Θεός σου εἰς τὴν γ῅ν, εἰς ἣν εἰσπορεύῃ ἐκεῖ κληρονομ῅σαι, καὶ
ἐξαρεῖ ἔθνη μεγάλα ἀπὸ προσώπου σου, τὸν Φετταῖον καὶ Γεργεσαῖον καὶ Αμορραῖον καὶ
Φαναναῖον καὶ Υερεζαῖον καὶ Ευαῖον καὶ Ιεβουσαῖον, ἑπτὰ ἔθνη πολλὰ καὶ ἰσχυρότερα ὑμῶν<
Si el Señor tu Dios te hiciese entrar en la tierra, a la cual entres allí para heredarla, y echase de
delante de ti naciones grandes – al heteo, al gergeseo, al amorreo, al cananeo, al ferezeo, al heveo, al
jebuseo, siete naciones mayores y m{s poderosas que vosotros<

369 Antiguamente se creía que esta criatura mitológica podía matar sólo con la mirada.

370 En griego βασίλισκος (basíliscos) significa reyezuelo.

371El donatismo fue una secta surgida en el norte de África a principios del S. IV. Sus miembros
eran rigoristas y sostenían que todos los cristianos, y principalmente los sacerdotes, debían cumplir
con todas las reglas y mandamientos de manera estricta. No consideraban válidos los sacramentos
administrados por sacerdotes que no cumplieran este principio. Su líder fue Donato – de quien
tomó nombre esta herejía – quien fue elegido obispo de Cartago en el año 313. A pesar de su
condena por los concilios continuó en su cargo hasta que en el 347 el emperador Constante I lo
exilió a las Galias, donde se cree que murió en el año 355.

372Se refiere a la promesa – que figura en el proemio del Panarion – de brindar información
detallada sobre las sectas que incluye en el tratado, lo cual no puede hacer en este caso.

373El término ἀποτακτικός (apotaktikós) significa renunciante. Tal como Epifanio lo aclara a
continuación, los apostólicos o apotácticos fueron una ramificación de la secta encratita (cf. secta nº 47
de este volumen).

Esta declaración de Epifanio indica que los apostólicos probablemente celebraban la Eucaristía con
374

agua en lugar de vino.

375Los Hechos de Andrés fue un texto apócrifo escrito entre los años 150-250 d.C., utilizado también
por los maniqueos y los priscilianistas. Relata una serie de milagros realizados por este apóstol
quien, luego de la resurrección de Jesús, viaja a Grecia y es crucificado allí. En cuanto a los Hechos de
Tomás, fue escrito entre el 200-225 d.C., y narra el viaje del apóstol a la India. Muestra una fuerte
influencia gnóstica y promueve el ascetismo y el celibato.

376 Cf. nota nº 5.

377 Cf. Epístola de san Pablo a los Efesios IV, 26.

Ὀργίζεσθε καὶ μὴ ἁμαρτάνετε· ὁ ἥλιος μὴ ἐπιδυέτω ἐπὶ τ῵ παροργισμ῵ ὑμῶν

Enojaos pero no pequéis; no se ponga el sol sobre vuestro enojo.

378 Cf. Salmo XIX, 4 (XVIII, 5).

Εἰς π᾵σαν τὴν γ῅ν ἐξ῅λθεν ὁ φθόγγος αὐτῶν καὶ εἰς τὰ πέρατα τ῅ς οἰκουμένης τὰ ὆ήματα
αὐτῶν. Ἐν τ῵ ἡλίῳ ἔθετο τὸ σκήνωμα αὐτοὖ

Por toda la tierra salió su voz, y hasta los confines del mundo sus palabras. En el sol puso su tienda.
379 Cf. Hechos de los Apóstoles I, 8.

Ἀλλὰ λήψεσθε δύναμιν ἐπελθόντος τοὖ ῾Αγίου Πνεύματος ἐφ᾿ ὑμ᾵ς, καὶ ἔσεσθέ μου μάρτυρες
ἔν τε ᾿Ιερουσαλὴμ καὶ ἐν πάσῃ τῆ ᾿Ιουδαίᾳ καὶ ΢αμαρείᾳ καὶ ἕως ἐσχάτου τ῅ς γ῅ς

Pero recibiréis poder cuando el Espíritu Santo venga sobre vosotros, y seréis mis testigos en
Jerusalén, en toda Judea y Samaria, y hasta lo último de la tierra.

380 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos XIV, 3-6.

3) Ὁ ἐσθίων τὸν μὴ ἐσθίοντα μὴ ἐξουθενείτω, καὶ ὁ μὴ ἐσθίων τὸν ἐσθίοντα μὴ κρινέτω· ὁ Θεὸς
γὰρ αὐτὸν προσελάβετο.
4) ΢ὺ τίς εἶ ὁ κρίνων ἀλλότριον οἰκέτην; Σ῵ ἰδίῳ κυρίῳ στήκει ἥ πίπτει· σταθήσεται δέ· δυνατὸς
γὰρ ἐστιν ὁ Θεὸς στ῅σαι αὐτόν.
5) Ὃς μὲν κρίνει ἡμέραν παρ᾿ ἡμέραν, ὃς δὲ κρίνει π᾵σαν ἡμέραν. Ἕκαστος ἐν τ῵ ἰδίῳ νοἹ
πληροφορείσθω.
6) Ὁ φρονῶν τὴν ἡμέραν Κυρίῳ φρονεῖ, καὶ ὁ μὴ φρονῶν τὴν ἡμέραν Κυρίῳ οὐ φρονεῖ. Καὶ ὁ
ἐσθίων Κυρίῳ ἐσθίει· εὐχαριστεῖ γὰρ τ῵ Θε῵· καὶ ὁ μὴ ἐσθίων Κυρίῳ οὐκ ἐσθίει, καὶ εὐχαριστεῖ
τ῵ Θε῵

3) El que come no menosprecie al que no come, y el que no come no juzque al que come; pues Dios
le recibió.
4) ¿Quién eres tú, que juzgas al siervo ajeno? Para su propio señor permanece firme o cae; pero ha
de permanecer firme, pues Dios es poderoso para afirmarle.
5) Uno juzga que un día es superior a otro día, pero otro considera que todos los días son iguales.
Que cada uno esté plenamente convencido en su propia mente.
6) El que se hace el propósito de guardar cierto día, para el Señor lo hace, y el que no lo guarda,
para el Señor no lo hace. El que come, para el Señor come y da gracias a Dios, y el que no come,
para el Señor no come y da gracias a Dios.

381 Cf. nota nº 6.

382 Cf. Evangelio según san Lucas VIII, 3.

Καὶ ᾿Ιωάννα γυνὴ Φουζ᾵ ἐπιτρόπου ῾Ηρῴδου, καὶ ΢ουσάννα καὶ ἕτεραι πολλαί, αἵτινες
διηκόνουν αὐτ῵ ἀπὸ τῶν ὑπαρχόντων αὐταῖς

Y Juana, mujer de Cuza, mayordomo de Herodes, Susana y muchas otras, las cuales le servían de
sus bienes personales.

383 Cf. Evangelio según san Mateo XXV, 34-36.

34) Σότε ἐρεῖ ὁ Βασιλεὺς τοῖς ἐκ δεξιῶν αὐτοὖ· Δεὖτε οἱ εὐλογημένοι τοὖ Πατρός μου,
κληρονομήσατε τὴν ἡτοιμασμένην ὑμῖν βασιλείαν ἀπὸ καταβολ῅ς κόσμου.
35) Ἐπείνασα γὰρ, καὶ ἐδώκατέ μοι φαγεῖν, ἐδίψησα, καὶ ἐποτίσατέ με, ξένος ἤμην, καὶ
συνηγάγετέ με,
36) γυμνὸς, καὶ περιεβάλετέ με, ἠσθένησα, καὶ ἐπεσκέψασθέ με, ἐν φυλακῆ ἤμην, καὶ ἤλθατε
πρός με

34) Entonces el Rey dirá a los de su derecha: Venid, benditos de mi Padre, heredad el reino que fue
preparado para vosotros desde la fundación del mundo.
35) Pues tuve hambre, y me disteis de comer, tuve sed, y me disteis de beber, fui extranjero, y me
recibisteis,
36) desnudo, y me cubristeis, enfermo, y me visitasteis, estuve en la cárcel, y vinisteis a mí.

384 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios VII, 36.

Εἰ δέ τις ἀσχημονεῖν ἐπὶ τὴν παρθένον αὐτοὖ νομίζει, ἐὰν ᾖ ὑπέρακμος, καὶ οὕτως ὀφείλει
γίνεσθαι, ὃ θέλει ποιείτω· οὐχ ἁμαρτάνει· γαμείτωσαν

Y si alguien cree que no está obrando correctamente con respecto a su [hija] virgen, si ella fuese de
edad madura, y es necesario que así se haga, que haga lo que quiera; no peca, que se case.

385 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos III, 23-24.

23) Πάντες γὰρ ἥμαρτον καὶ ὑστεροὖνται τ῅ς δόξης τοὖ Θεοὖ,
24) δικαιούμενοι δωρεὰν τῆ αὐτοὖ χάριτι διὰ τ῅ς ἀπολυτρώσεως τ῅ς ἐν Φριστ῵ ᾿Ιησοὖ

23) Pues todos pecaron y están privados de la gloria de Dios,


24) siendo justificados gratuitamente por su gracia por medio de la redención que es en Cristo
Jesús.

386 Cf. nota nº 384.

387 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios VII, 37.

Ὃς δὲ ἕστηκεν ἐδραῖος ἐν τῆ καρδίᾳ, μὴ ἔχων ἀνάγκην, ἐξουσίαν δὲ ἔχει περὶ τοὖ ἰδίου
θελήματος, καὶ τοὖτο κέκρικεν ἐν τῆ καρδίᾳ αὐτοὖ, τοὖ τηρεῖν τὴν ἑαυτοὖ παρθένον, καλῶς
ποιεῖ

Pero el que está firme en el corazón y no tiene necesidad, sino que tiene potestad sobre su propia
voluntad y lo ha decidido en su corazón – de guardar a su propia [hija] virgen – obra
correctamente.

388 Primera epístola de san Pablo a los Corintios VII, 27.

Δέδεσαι γυναικί; Μὴ ζήτει λύσιν. Λέλυσαι ἀπὸ γυναικός; Μὴ ζήτει γυναῖκα

¿Estás ligado a una mujer? No busques desligarte. ¿Estás desligado de una mujer? No busques
mujer.

389 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios VII, 7.


Θέλω γὰρ πάντας ἀνθρώπους εἶναι ὡς καὶ ἐμαυτόν· ἀλλ᾿ ἕκαστος ἴδιον χάρισμα ἔχει ἐκ Θεοὖ,
ὁ μὲν οὕτως, ὁ δὲ οὕτως

Quisiera que todos los hombres fueran como yo; pero cada uno tiene su propio don de Dios, este de
esta manera, aquel de esta otra.

390 Cf. nota nº 329.

391 Cf. nota nº 329.

392 Cf. Evangelio según san Lucas XIV, 26.

Εἴ τις ἔρχεται πρός με καὶ οὐ μισεῖ τὸν πατέρα ἑαυτοὖ καὶ τὴν μητέρα καὶ τὴν γυναῖκα καὶ τὰ
τέκνα καὶ τοὺς ἀδελφοὺς καὶ τὰς ἀδελφάς, ἔτι τε καὶ τὴν ἑαυτοὖ ψυχὴν, οὐ δύναται μοι
μαθητὴς εἶναί

Si alguno viene a mí y no aborrece a su padre, madre, mujer, hijos, hermanos y hermanas, y aun
hasta su propia vida, no puede ser mi discípulo.

393 Cf. Epístola de san Pablo a los Efesios VI, 2.

Σίμα τὸν πατέρα σου καὶ τὴν μητέρα, ἥτις ἐστὶν ἐντολὴ πρώτη ἐν ἐπαγγελίᾳ

Honra a tu padre y a tu madre, que es el primer mandamiento con promesa.

394 Cf. nota nº 5.

395 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XI, 23.

Ἐγὼ γὰρ παρέλαβον ἀπὸ τοὖ Κυρίου, ὃ καὶ παρέδωκα ὑμῖν, ὅτι ὁ Κύριος ᾿Ιησοὖς ἐν τῆ νυκτὶ ᾗ
παρεδίδετο ἔλαβεν ἄρτον<

Pues yo recibí del Señor lo que también os transmití, que el Señor Jesús, la noche en la que fue
entregado, tomó pan<

396 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XI, 2; VII, 17.

XI, 2

᾿Επαινῶ δὲ ὑμ᾵ς, ἀδελφοί, ὅτι πάντα μου μέμνησθε, καὶ καθὼς παρέδωκα ὑμῖν τὰς
παραδόσεις κατέχετε

Os alabo, hermanos, porque en todo os acordáis de mí, y retenéis las tradiciones como os las he
transmitido.

VII, 17
Εἰ μὴ ἑκάστῳ ὡς ἐμέρισεν ὁ Θεός, ἕκαστον ὡς κέκληκεν ὁ Κύριος, οὕτως περιπατείτω. Καὶ
οὕτως ἐν ταῖς ἐκκλησίαις πάσαις διατάσσομαι

Empero cada uno como el Señor le repartió, y como Dios llamó a cada uno, así ande. Y así lo ordeno
en todas las iglesias.

397 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 2.

< δι᾿ ο὘ καὶ σώζεσθε, τίνι λόγῳ εὐηγγελισάμην ὑμῖν εἰ κατέχετε, ἐκτὸς εἰ μὴ εἰκῆ ἐπιστεύσατε

< por el cual también sois salvos, si retenéis alguna palabra que os anuncié, a no ser que hayáis
creído en vano.

398 Cf. nota nº 384.

399 Cf. nota nº 45.

400 Cf. nota nº 46.

401 Cf. Deuteronomio VI, 4.

Καὶ ταὖτα τὰ δικαιώματα καὶ τὰ κρίματα, ὅσα ἐνετείλατο Κύριος τοῖς υἱοῖς Ισραὴλ ἐν τῆ ἐρήμῳ
ἐξελθόντων αὐτῶν ἐκ γ῅ς Αἰγύπτου· Ἄκουε, Ισραὴλ· Κύριος ὁ Θεὸς ἡμῶν Κύριος εἷς ἐστιν

Y estos son los preceptos y las disposiciones, las cuales mandó el Señor a los hijos de Israel en el
desierto cuando los sacó de la tierra de Egipto: Escucha Israel, el Señor nuestro Dios, el Señor es
uno.

402 Cf. Éxodo XX, 3-4.

3) Οὐκ ἔσονταί σοι θεοὶ ἕτεροι πλὴν ἐμοὖ.


4) Οὐ ποιήσεις σεαυτ῵ εἴδωλον οὐδὲ παντὸς ὁμοίωμα, ὅσα ἐν τ῵ οὐραν῵ ἄνω καὶ ὅσα ἐν τῆ γῆ
κάτω καὶ ὅσα ἐν τοῖς ὕδασιν ὑποκάτω τ῅ς γ῅ς

3) No tendrás otros dioses aparte de Mí.


4) No te harás ídolos ni semejanza alguna de cuantas cosas están arriba en el cielo, abajo en la tierra
y en las aguas debajo de la tierra.

403 Cf. Salmo LXXXI, 9 (LXXX, 10).

Οὐκ ἔσται ἐν σοὶ θεὸς πρόσφατος, οὐδὲ προσκυνήσεις θε῵ ἀλλοτρίῳ

No tendrás un dios nuevo, ni adorarás a un dios extraño.

404 Cf. nota nº 285.

405 Cf. nota nº 296.


406El Evangelio de los Egipcios es un texto perdido del siglo II, que ha sobrevivido sólo en algunas
citas de Clemente de Alejandría y algunos otros Padres de la Iglesia. Los pasajes conservados son
de similar tenor a los del Evangelio de Tomás, con énfasis en el ascetismo y la abstinencia (Cf.
Andrew P. Smith, A Dictionary of Gnosticism,s.v. Gospel of the Egyptians).

407 Cf. nota nº 52.

408Epifanio reproduce aquí un fragmento de la fórmula acordada en el Concilio de Nicea del año
325: Creemos en un solo Dios, Padre todopoderoso, creador de todas las cosas visibles e invisibles; y en un solo
Señor, Jesucristo, el Hijo de Dios; unigénito nacido del Padre, es decir, de la sustancia del Padre; Dios de
Dios, luz de luz, Dios verdadero de Dios verdadero; engendrado, no creado; de la misma naturaleza que el
Padre; por quien todo fue hecho, tanto lo que hay en el cielo como en la tierra; que por nosotros, los hombres, y
por nuestra salvación bajó y se encarnó, se hizo hombre, padeció y resucitó al tercer día, (y) subió a los cielos,
vendrá a juzgar a vivos y muertos; y en el Espíritu Santo. Y a los que dicen: Hubo un tiempo en que no
existió y: antes de ser engendrado no existió y: Fue hecho de la nada o de otra hipóstasis o naturaleza,
pretendiendo que el Hijo de Dios es creado y sujeto de cambio y alteración, a éstos los anatematiza la Iglesia.

409 Cf. Evangelio según san Mateo X, 20.

Οὐ γὰρ ὑμεῖς ἐστε οἱ λαλοὖντες, ἀλλὰ τὸ Πνεὖμα τοὖ Πατρὸς ὑμῶν τὸ λαλοὖν ἐν ὑμῖν

No sois vosotros los que habláis, sino el Espíritu de vuestro Padre el que habla en vosotros.

410 Cf. Hageo II, 5.

Καὶ τὸ Πνεὖμά μου ἐφέστηκεν ἐν μέσῳ ὑμῶν· θαρσεῖτε

Y mi Espíritu está en medio de vosotros; tened confianza.

Se refiere al lugar que el nombre del Espíritu Santo ocupa en la fórmula bautismal instituida por
411

Cristo: En el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo.

412 Cf. nota nº 293.

413 Cf. nota nº 270.

414 Cf. Evangelio según san Juan V, 23.

< ἵνα πάντες τιμῶσι τὸν Τἱὸν καθὼς τιμῶσι τὸν Πατέρα. Ὁ μὴ τιμῶν τὸν Τἱὸν οὐ τιμᾶ τὸν
Πατέρα τὸν πέμψαντα αὐτόν

< para que todos honren al Hijo así como honran al Padre. El que no honra al Hijo no honra al
Padre que le envió.

415 Cf. Evangelio según san Juan XVI, 15.


Πάντα ὅσα ἔχει ὁ Πατὴρ ἐμά ἐστι· διὰ τοὖτο εἶπον ὅτι ἐκ τοὖ ἐμοὖ λήψεται καὶ ἀναγγελεῖ ὑμῖν

Todo cuanto tiene el Padre es mío; por eso dije que tomará de lo mío y os lo hará saber.

416 Cf. nota nº 124.

417 Cf. Evangelio según san Mateo III, 14.

Ὁ δὲ ᾿Ιωάννης διεκώλυεν αὐτὸν λέγων· Ἐγὼ χρείαν ἔχω ὑπὸ σοὖ βαπτισθ῅ναι, καὶ σὺ ἔρχῃ
πρός με;

Pero Juan se lo impedía diciendo: Yo tengo necesidad de ser bautizado por ti, ¿y tú vienes a mí?

418 Cf. Evangelio según san Mateo III, 15.

Ἀποκριθεὶς δὲ ὁ ᾿Ιησοὖς εἶπε πρὸς αὐτόν· Ἄφες ἄρτι· οὕτω γὰρ πρέπον ἐστὶν ἡμῖν πληρῶσαι
π᾵σαν δικαιοσύνην. Σότε ἀφίησιν αὐτόν

Y respondiendo Jesús, le dijo: Deja ahora; pues así nos conviene cumplir toda justicia. Entonces lo
dejó.

419 Cf. Evangelio según san Mateo III, 16-17.

16) Καὶ βαπτισθεὶς ὁ ᾿Ιησοὖς ἀνέβη εὐθὺς ἀπὸ τοὖ ὕδατος· καὶ ἰδοὺ ἀνεῴχθησαν αὐτ῵ οἱ
οὐρανοί καὶ εἶδε τὸ Πνεὖμα τοὖ Θεοὖ καταβαῖνον ὡσεὶ περιστερὰν καὶ ἐρχόμενον ἐπ᾿ αὐτόν·
17) καὶ ἰδοὺ φωνὴ ἐκ τῶν οὐρανῶν λέγουσα· Ο὘τός ἐστιν ὁ Τἱός μου ὁ ἀγαπητός, ἐν ᾧ
εὐδόκησα

16) E inmediatamente después de que Jesús fue bautizado salió del agua; y he aquí que los cielos le
fueron abiertos y vio al Espíritu de Dios que descendía como una paloma y venía sobre Él;
17) y he aquí [se oyó] una voz del cielo que decía: Este es mi Hijo amado, en quien me complací.

420En el texto gnóstico conocido como Segundo tratado del gran Seth se ponen en boca de Jesús las
siguientes palabras: Yo visité una vivienda corporal. Eché al que estaba allí primero, y entré… Y yo era el
que estaba en la imagen, sin parecerse al que estaba en el cuerpo primero. Dichas palabras reflejan la
concepción gnóstica según la cual el Logos divino no se hizo verdaderamente hombre sino tan sólo
tomó un cuerpo físico, “desalojando” al espíritu humano y acomod{ndose en su interior, pero sin
unirse con la naturaleza humana, tal como sostiene la doctrina cristiana (cf. The Second Treatise of the
Great Seth (Nag Hammadi Codex VII, 2), en http://www.gnosis.org/naghamm/2seth-barnstone.html).

421 Cf. Isaías XLII, 1-4.

1) Ιακωβ ὁ παῖς μου, ἀντιλήμψομαι αὐτοὖ· Ισραηλ ὁ ἐκλεκτός μου, προσεδέξατο αὐτὸν ἡ ψυχή
μου· ἔδωκα τὸ Πνεὖμά μου ἐπ᾿ αὐτόν, κρίσιν τοῖς ἔθνεσιν ἐξοίσει.
2) Οὐ κεκράξεται οὐδὲ ἀνήσει, οὐδὲ ἀκουσθήσεται ἔξω ἡ φωνὴ αὐτοὖ.
3) Κάλαμον τεθλασμένον οὐ συντρίψει καὶ λίνον καπνιζόμενον οὐ σβέσει, ἀλλὰ εἰς ἀλήθειαν
ἐξοίσει κρίσιν.
4) Ἀναλάμψει καὶ οὐ θραυσθήσεται, ἕως ἅν θῆ ἐπὶ τ῅ς γ῅ς κρίσιν· καὶ ἐπὶ τ῵ ὀνόματι αὐτοὖ
ἔθνη ἐλπιοὖσιν

1) Jacob es mi siervo, lo sostendré; Israel es mi elegido, mi alma lo aprobó; he puesto mi Espíritu


sobre él y pronunciará juicio a las naciones.
2) No gritará ni alzará [su voz], ni su voz se escuchará en las calles.
3) No quebrará la caña cascada ni apagará la mecha que humea, sino que llevará el juicio a verdad.
4) Brillará y no será derribado hasta que ponga juicio sobre la tierra, y en su nombre esperarán los
pueblos.

El texto de la Septuaginta registra los nombres de Jacob e Israel, mientras que el textus receptus
hebreo y la Vulgata sólo se refieren al “siervo de Dios”; adem{s, el término griego παῖς (paîs) puede
traducirse como sirviente o esclavo y también como hijo, lo cual da pie a la exégesis de Epifanio,
quien considera que este pasaje alude proféticamente a Jesucristo, el Hijo de Dios.

422 Cf. Salmo CX, 1 (CIX, 1).

Σ῵ Δαυιδ ψαλμός. Εἶπεν ὁ Κύριος τ῵ Κυρίῳ μου· Κάθου ἐκ δεξιῶν μου, ἕως ἅν θῶ τοὺς ἐχθρούς
σου ὑποπόδιον τῶν ποδῶν σου

Salmo de David. Dijo el Señor a mi Señor: Siéntate a mi diestra, hasta que ponga a tus enemigos por
estrado de tus pies.

423 Cf. Evangelio según san Marcos XVI, 19; Primera epistola de san Pedro IV, 5.

Marcos XVI, 19

῾Ο μὲν οὗν Κύριος μετὰ τὸ λαλ῅σαι αὐτοῖς ἀνελήμφθη εἰς τὸν οὐρανὸν καὶ ἐκάθισεν ἐκ δεξιῶν
τοὖ Θεοὖ

Entonces el Señor, después de hablarles, fue llevado al cielo y se sentó a la diestra de Dios.

1º Pedro IV, 5

Οἳ ἀποδώσουσι λόγον τ῵ ἑτοίμως ἔχοντι κρῖναι ζῶντας καὶ νεκρούς

Los cuales darán cuenta al que está preparado para juzgar a los vivos y a los muertos.

424 Cf. Hechos de los Apóstoles I, 11.

Οἳ καὶ εἶπον· Ἄνδρες Γαλιλαῖοι, τί ἑστήκατε ἐμβλέποντες εἰς τὸν οὐρανόν; Ο὘τος ὁ ᾿Ιησοὖς ὁ
ἀναλημφθεὶς ἀφ᾿ ὑμῶν εἰς τὸν οὐρανὸν, οὕτως ἐλεύσεται ὃν τρόπον ἐθεάσασθε αὐτὸν
πορευόμενον εἰς τὸν οὐρανόν

Los cuales también dijeron: Varones galileos, ¿por qué os habéis quedado mirando fijamente al
cielo? Este Jesús que fue tomado de vosotros al cielo vendrá así, del mismo modo en que le visteis
irse al cielo.
425 Cf. nota nº 238.

426 Cf. nota nº 285.

427 Cf. nota nº 201.

428 Cf. nota nº 314.

429 Cf. Epístola de san Pablo a los Efesios IV, 10; I, 21.

IV, 10

Ὁ καταβὰς αὐτός ἐστι καὶ ὁ ἀναβὰς ὑπεράνω πάντων τῶν οὐρανῶν, ἵνα πληρώσῃ τὰ πάντα

El que descendió es el mismo que también subió por encima de todos los cielos, para que lo llene
todo.

I, 21.

< ὑπεράνω πάσης ἀρχ῅ς καὶ ἐξουσίας καὶ δυνάμεως καὶ κυριότητος καὶ παντὸς ὀνόματος
ὀνομαζομένου οὐ μόνον ἐν τ῵ αἰῶνι τούτῳ, ἀλλὰ καὶ ἐν τ῵ μέλλοντι

< por encima de todo principado, potestad, potencia y señorío y de todo nombre que se nombra,
no sólo en este mundo sino también en el venidero.

430 Cf. Éxodo III, 14.

Καὶ εἶπεν ὁ Θεὸς πρὸς Μωϋσ῅ν· Ἐγώ εἰμι ὁ ὤν· καὶ εἶπεν· Οὕτως ἐρεῖς τοῖς υἱοῖς Ισραὴλ· Ὁ ὢν
ἀπέσταλκέν με πρὸς ὑμ᾵ς

Y Dios dijo a Moisés: Yo soy el que soy; y dijo: Así dirás a los hijos de Israel: El que es me ha
enviado a vosotros.

431 Cf. Evangelio según san Juan XIV, 28.

Ἠκούσατε ὅτι ἐγὼ εἶπον ὑμῖν· ὑπάγω καὶ ἔρχομαι πρὸς ὑμ᾵ς. Εἰ ἠγαπ᾵τέ με, ἐχάρητε ἄν ὅτι
εἶπον, πορεύομαι πρὸς τὸν Πατέρα, ὅτι ὁ Πατὴρ μου μείζων μού ἐστι

Escuchasteis que yo os dije: Me voy, y vengo a vosotros. Si me amarais os alegraríais porque dije
que voy al Padre, porque mi Padre es mayor que yo.

432 Cf. Evangelio según san Juan XVII, 3.

Αὕτη δέ ἐστιν ἡ αἰώνιος ζωή, ἵνα γινώσκωσι σὲ τὸν μόνον ἀληθινὸν Θεὸν καὶ ὃν ἀπέστειλας
᾿Ιησοὖν Φριστόν
Y esta es la vida eterna, que te conozcan, el único Dios verdadero, y a Jesucristo, a quien enviaste.

433 Cf. Evangelio según san Juan I, 9.

῏Ην τὸ φῶς τὸ ἀληθινόν, ὃ φωτίζει πάντα ἄνθρωπον, ἐρχόμενον εἰς τὸν κόσμον

Era la luz verdadera que, al venir al mundo, ilumina a todo hombre.

434 Cf. Primera epístola de san Juan I, 5.

Καὶ αὕτη ἐστὶν ἡ ἀγγελία ἣν ἀκηκόαμεν ἀπ᾿ αὐτοὖ καὶ ἀναγγέλλομεν ὑμῖν, ὅτι ὁ Θεὸς φῶς
ἐστι καὶ σκοτία ἐν αὐτ῵ οὐκ ἔστιν οὐδεμία

Y este es el mensaje que hemos oído de Él y os anunciamos: que Dios es luz y en Él no hay ninguna
oscuridad.

435 Cf. Panarion libro I volumen II, secta nº 32.

436 Cf. Génesis XXXVIII, 8-9.

8) Εἶπεν δὲ Ἰούδας τ῵ Αὐν᾵ν· Εἴσελθε πρὸς τὴν γυναῖκα τοὖ ἀδελφοὖ σου καὶ γάμβρευσαι
αὐτὴν καὶ ἀνάστησον σπέρμα τ῵ ἀδελφ῵ σου.
9) Γνοὺς δὲ Αὐν᾵ν ὅτι οὐκ αὐτ῵ ἔσται τὸ σπέρμα, ἐγίνετο ὅταν εἰσήρχετο πρὸς τὴν γυναῖκα τοὖ
ἀδελφοὖ αὐτοὖ, ἐξέχεεν ἐπὶ τὴν γ῅ν τοὖ μὴ δοὖναι σπέρμα τ῵ ἀδελφ῵ αὐτοὖ

8) Dijo Judá a Onán: Entra a la mujer de tu hermano y despósala, y levanta simiente a tu hermano.
9) Pero sucedió que Onán, sabiendo que la simiente no sería suya, cuando entraba a la mujer de su
hermano derramaba en la tierra para no darle simiente a su hermano.

437Los Hechos de Andrés es uno de los apócrifos más populares. Sus características gnósticas no son
tan prominentes como las de otros Hechos apócrifos – como los Hechos de Juan – pero hay evidencia
de que fue usado por los maniqueos y los priscilianistas. Los Hechos de Andrés están caracterizados
por una sucesión de milagros realizados por este apóstol, que va a la provincia griega de Acaya
luego de la resurrección de Jesús pero viaja también a otras partes de Grecia, Bizancio y áreas
aledañas. Él sana y resucita a los muertos, provoca el aborto de un feto ilegítimo, salva a un
muchacho del interés incestuoso de su madre y es rescatado por Dios de un terremoto. Después de
varias aventuras, incluido un encarcelamiento, Andrés es crucificado y da un sermón en la cruz que
dura tres días (Andrew P. Smith, A Dictionary of Gnosticism,s.v. Acts of Andrew).

438 Cf. Génesis IV, 2.

Καὶ προσέθηκεν τεκεῖν τὸν ἀδελφὸν αὐτοὖ τὸν Ἀβέλ. Καὶ ἐγένετο Ἀβὲλ ποιμὴν προβάτων,
ΚαἹν δὲ ἦν ἐργαζόμενος τὴν γ῅ν

Y luego dio a luz a su hermano Abel. Y resultó que Abel fue pastor de ovejas, pero Caín fue
labrador de la tierra.
439 Cf. Génesis IX, 20.

Καὶ ἤρξατο Νῶε ἄνθρωπος γεωργὸς γ῅ς καὶ ἐφύτευσεν ἀμπελῶνα

Y Noé comenzó a labrar la tierra y plantó una viña.

440 Cf. Génesis IX, 21.

Καὶ ἔπιεν ἐκ τοὖ οἴνου καὶ ἐμεθύσθη καὶ ἐγυμνώθη ἐν τ῵ οἴκῳ αὐτοὖ

Y bebió del vino y se emborrachó, y quedó desnudo en su vivienda.

441 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios VII, 34.

Μεμέρισται καὶ ἡ γυνὴ καὶ ἡ παρθένος. Ἡ ἄγαμος μεριμνᾶ τὰ τοὖ Κυρίου, ἵνα ᾖ ἁγία καὶ
σώματι καὶ πνεύματι· ἡ δὲ γαμήσασα μεριμνᾶ τὰ τοὖ κόσμου, πῶς ἀρέσῃ τῶ ἀνδρί

Hay diferencia entre la mujer casada y la virgen. La mujer soltera tiene cuidado de las cosas del
Señor, para ser santa así en el cuerpo como en el espíritu; mas la casada tiene cuidado de las cosas
que son del mundo, cómo ha de agradar a su marido.

442 Salmo XLIX, 16.

Σ῵ δὲ ἁμαρτωλ῵ εἶπεν ὁ Θεός· Ἵνα τί σὺ διηγῆ τὰ δικαιώματά μου καὶ ἀναλαμβάνεις τὴν
διαθήκην μου διὰ στόματός σου;

Dios dijo al pecador: ¿Por qué expones tú mis ordenanzas y tomas en tu boca mi pacto?

443El título de la obra magna de Orígenes Sobre los principios (Περὶ ἀρχῶν) puede significar que la
obra trata sobre las cosas principales, es decir, los puntos fundamentales de la doctrina cristiana, o
bien hacer referencia al principio de la creación, tema que se aborda en el libro.

444El término δέμας se traduce como estructura corporal, complexión física; su similitud con δέμα –
otro término que significa atar o ligar – dio lugar a esta explicación de Orígenes sobre el vínculo que
une (δεδέσθαι) el alma al cuerpo.

445De modo semejante al caso de la nota anterior, Orígenes deriva la palabra ψυχή (alma) del
término ψυχρός (frío), aventurando que el amor de las almas hacia Dios se habría enfriado y esto
habría provocado su alejamiento y caída en los cuerpos.

446 Cf. Salmo CXIX, 67 (CXVIII, 67).

Πρὸ τοὖ με ταπεινωθ῅ναι ἐγὼ ἐπλημμέλησα, διὰ τοὖτο τὸ λόγιόν σου ἐφύλαξα

Antes de que fuera humillado yo cometí una falta, por eso guardé tu palabra.

447 Cf. Salmo CXVI, 7 (CXIV, 7).


Ἐπίστρεψον, ἡ ψυχή μου, εἰς τὴν ἀνάπαυσίν σου, ὅτι Κύριος εὐηργέτησέν σε

Vuelve, alma mía, a tu reposo, porque el Señor te favoreció.

448 Cf. Génesis III, 21.

Καὶ ἐποίησεν Κύριος ὁ Θεὸς τ῵ Ἀδὰμ καὶ τῆ γυναικὶ αὐτοὖ χιτῶνας δερματίνους καὶ ἐνέδυσεν
αὐτούς

Y Dios el Señor hizo túnicas de piel para Adán y su mujer y los vistió.

449 Cf. Ancoratus LIV-LXIV.

450 Cf. Apocalipsis III, 7-8.

7) Καὶ τ῵ ἀγγέλῳ τ῅ς ἐν Υιλαδελφείᾳ ἐκκλησίας γράψον· Σάδε λέγει ὁ Ἅγιος, ὁ Ἀληθινός, ὁ
ἔχων τὴν κλεῖν ΔαυἸδ, ὁ ἀνοίγων καὶ οὐδεὶς κλείσει, καὶ κλείων καὶ οὐδεὶς ἀνοίξει
8) Οἶδά σου τὰ ἔργα· ἰδοὺ δέδωκα ἐνώπιόν σου θύραν ἀνεῳγμένην, ἣν οὐδεὶς δύναται κλεῖσαι
αὐτήν· ὅτι μικρὰν ἔχεις δύναμιν, καὶ ἐτήρησάς μου τὸν λόγον καὶ οὐκ ἠρνήσω τὸ ὄνομά μου

7) Y escribe al ángel de la iglesia en Filadelfia: Esto dice el Santo, el Verdadero, el que tiene la llave
de David, el que abre y ninguno cierra, y el que cierra y ninguno abre.
8) Yo conozco tus obras; mira, he puesto delante de ti una puerta abierta, la cual nadie puede cerrar.
Aunque tienes poca fuerza, guardaste mi palabra y no negaste mi nombre.

451 Cf. Éxodo XXVIII, 36.

Καὶ ποιήσεις πέταλον χρυσοὖν καθαρὸν καὶ ἐκτυπώσεις ἐν αὐτ῵ ἐκτύπωμα σφραγῖδος·
Ἁγίασμα Κυρίου

Harás también una lámina de oro puro, y en ella grabarás en relieve, [como] una estampa de un
sello: Consagrado al Señor.

452 Cf. nota nº 450.

453 Apocalipsis V, 1-5.

1) Καὶ εἶδον ἐπὶ τὴν δεξιὰν τοὖ καθημένου ἐπὶ τοὖ θρόνου βιβλίον γεγραμμένον ἔσωθεν καὶ
ὄπισθεν, κατεσφραγισμένον σφραγῖσιν ἑπτά.
2) Καὶ εἶδον ἄγγελον ἰσχυρὸν κηρύσσοντα ἐν φωνῆ μεγάλῃ· Σίς ἄξιος ἐστιν ἀνοῖξαι τὸ βιβλίον
καὶ λὖσαι τὰς σφραγῖδας αὐτοὖ;
3) Καὶ οὐδεὶς ἐδύνατο ἐν τ῵ οὐραν῵ οὔτε ἐπὶ τ῅ς γ῅ς οὔτε ὑποκάτω τ῅ς γ῅ς ἐνοῖξαι τὸ βιβλίον
οὔτε βλέπειν αὐτό.
4) Καὶ ἐγὼ ἔκλαιον πολὺ, ὅτι οὐδεὶς ἄξιος εὑρέθη ἀνοῖξαι τὸ βιβλίον οὔτε βλέπειν αὐτό.
5) Καὶ εἷς ἐκ των πρεσβυτέρων λέγει μοι· Μὴ κλαῖε· ἰδοὺ ἐνίκησεν ὁ λέων ὁ ἐκ τ῅ς φυλ῅ς ᾿Ιούδα,
ἡ ὆ίζα ΔαυἸδ, ἀνοῖξαι τὸ βιβλίον καὶ τὰς ἑπτὰ σφραγῖδας αὐτοὖ
1) Y en la mano derecha del que estaba sentado en el trono ví un libro escrito por dentro y por
fuera, que estaba sellado con siete sellos.
2) Y ví otro ángel fuerte que proclamaba a gran voz: ¿Quién es digno de abrir el libro y romper sus
sellos?
3) Y nadie en el cielo, ni sobre la tierra, ni debajo de la tierra podía abrir el libro ni mirarlo.
4) Y yo lloraba mucho, porque no se había hallado a nadie digno de abrir el libro ni mirarlo.
5) Entonces uno de los ancianos me dijo: No llores. ¡Mira!, el León de la tribu de Juda, la raíz de
David, ha vencido para abrir el libro y sus siete sellos.

454 Isaías XXIX, 11-12.

11) Καὶ ἔσονται ὑμῖν πάντα τὰ ὆ήματα ταὖτα ὡς οἱ λόγοι τοὖ βιβλίου τοὖ ἐσφραγισμένου
τούτου, ὃ ἐὰν δῶσιν αὐτὸ ἀνθρώπῳ ἐπισταμένῳ γράμματα λέγοντες· Ἀνάγνωθι ταὖτα· καὶ
ἐρεῖ· Οὐ δύναμαι ἀναγνῶναι, ἐσφράγισται γάρ.
12) Καὶ δοθήσεται τὸ βιβλίον τοὖτο εἰς χεῖρας ἀνθρώπου μὴ ἐπισταμένου γράμματα, καὶ ἐρεῖ
αὐτ῵· Ἀνάγνωθι τοὖτο· καὶ ἐρεῖ· Οὐκ ἐπίσταμαι γράμματα

11) Y todas estas palabras serán para vosotros como las palabras de este libro sellado el cual, si
fuese dado a un hombre versado en letras diciéndole: Lee esto, dirá: No puedo leerlo, pues está
sellado.
12) Y este libro será puesto en la mano de un hombre que no sabe de letras y se le dirá: Lee esto. Y
dirá: No sé leer.

455 Evangelio según san Lucas XI, 52.

Οὐαὶ ὑμῖν τοῖς νομικοῖς, ὅτι ἤρατε τὴν κλεῖδα τ῅ς γνώσεως· αὐτοὶ οὐκ εἰσήλθετε καὶ τοὺς
εἰσερχομένους ἐκωλύσατε.

“¡Ay de vosotros, maestros de la Ley, porque habéis quitado la llave del conocimiento; vosotros
mismos no entrasteis, y a los que estaban entrando se lo impedisteis.

456 Cf. nota nº 296.

457 Cf. nota nº 230.

458 Cf. nota nº 303.

459 Cf. Salmo I, 5.

Διὰ τοὖτο οὐκ ἀναστήσονται ἀσεβεῖς ἐν κρίσει οὐδὲ ἁμαρτωλοὶ ἐν βουλῆ δικαίων

Por esto no se levantarán los impíos en el juicio ni los pecadores en la asamblea de los justos.

460 Cf.Ezequiel XXXVII, 1-6.


1) Καὶ ἐγένετο ἐπ᾿ ἐμὲ χεὶρ Κυρίου, καὶ ἐξήγαγέν με ἐν πνεύματι Κύριος καὶ ἔθηκέν με ἐν μέσῳ
τοὖ πεδίου, καὶ τοὖτο ἦν μεστὸν ὀστέων ἀνθρωπίνων·
2) καὶ περιήγαγέν με ἐπ᾿ αὐτὰ κυκλόθεν κύκλῳ, καὶ ἰδοὺ πολλὰ σφόδρα ἐπὶ προσώπου τοὖ
πεδίου, ξηρὰ σφόδρα.
3) Καὶ εἶπεν πρός με· Τἱὲ ἀνθρώπου, εἰ ζήσεται τὰ ὀστ᾵ ταὖτα; Καὶ εἶπα· Κύριε, σὺ ἐπίστῃ
ταὖτα.
4) Καὶ εἶπεν πρός με· Προφήτευσον ἐπὶ τὰ ὀστ᾵ ταὖτα καὶ ἐρεῖς αὐτοῖς· Σὰ ὀστ᾵ τὰ ξηρά,
ἀκούσατε λόγον Κυρίου.
5) Σάδε λέγει Κύριος τοῖς ὀστέοις τούτοις· Ἰδοὺ ἐγὼ φέρω εἰς ὑμ᾵ς πνεὖμα ζω῅ς
6) καὶ δώσω ἐφ᾿ ὑμ᾵ς νεὖρα καὶ ἀνάξω ἐφ᾿ ὑμ᾵ς σάρκας καὶ ἐκτενῶ ἐφ᾿ ὑμ᾵ς δέρμα καὶ δώσω
Πνεὖμά μου εἰς ὑμ᾵ς, καὶ ζήσεσθε· καὶ γνώσεσθε ὅτι ἐγώ εἰμι Κύριος

1) Sucedió que la mano del Señor vino sobre mí, y el Señor me llevó en espíritu y me puso en medio
de una llanura, y esta estaba repleta de huesos humanos.
2) Y me hizo caminar alrededor de ellos, y miré y había una gran cantidad sobre la superficie de la
llanura, que estaban muy secos.
3) Y me dijo: Hijo de hombre, ¿vivirán estos huesos? Y dije: Señor Dios, tú lo sabes.
4) Y me dijo: Profetiza a estos huesos y les dirás: Huesos secos, escuchad la palabra del Señor.
5) Esto dice el Señor a estos huesos: He aquí yo hago entrar en vosotros espíritu de vida
6) y pondré en vosotros nervios, haré subir sobre vosotros carnes y extenderé sobre vosotros piel, y
pondré mi Espíritu en vosotros y viviréis; y sabréis que yo soy el Señor.

461 Cf. Evangelio según San Mateo XXIV, 50-51.

50) Ἣξει ὁ κύριος τοὖ δούλου ἐκείνου ἐν ἡμέρᾳ ᾗ οὐ προσδοκᾶ καὶ ἐν ὥρᾳ ᾗ οὐ γιγνώσκει,
51) καὶ διχοτομήσει αὐτὸν, καὶ τὸ μέρος αὐτοὖ μετὰ τῶν ὑποκριτῶν θήσει· ἐκεῖ ἔσται ὁ
κλαυθμὸς καὶ ὁ βρυγμὸς τῶν ὀδόντων

50) Vendrá el señor de aquel siervo en un día que no espera y a una hora que no sabe,
51) y lo separará, y dispondrá su parte con los hipócritas; allí será el llanto y el crujir de dientes.

462 Cf. Evangelio según san Lucas XII, 5.

Ὑποδείξω δὲ ὑμῖν τίνα φοβηθ῅τε· φοβήθητε τὸν μετὰ τὸ ἀποκτεῖναι ἔχοντα ἐξουσίαν ἐμβαλεῖν
εἰς τὴν γέενναν· ναί, λέγω ὑμῖν, τοὖτον φοβήθητε

Pero yo os mostraré a quién debéis temer: temed al que, después de matar, tiene autoridad para
arrojar al Gehenna; sí, os digo, a éste temed.

463 Cf. nota nº 305.

464 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 44.

΢πείρεται σῶμα ψυχικόν, ἐγείρεται σῶμα πνευματικόν. Ἔστι σῶμα ψυχικόν, καὶ ἔστι σῶμα
πνευματικόν
Se siembra un cuerpo animal, resucita un cuerpo espiritual. Hay cuerpo animal, y hay cuerpo
espiritual.

465 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 50.

Σοὖτο δέ φημι, ἀδελφοί, ὅτι σὰρξ καὶ αἷμα βασιλείαν Θεοὖ κληρονομ῅σαι οὐ δύνανται, οὐδὲ ἡ
φθορὰ τὴν ἀφθαρσίαν κληρονομεῖ

Esto digo, hermanos: la carne y la sangre no pueden heredar el reino de Dios, ni la corrupción
hereda la incorrupción.

466 Cf. Salmo CXLI, 7 (CXL, 7).

Ὡσεὶ πάχος γ῅ς διερράγη ἐπὶ τ῅ς γ῅ς, διεσκορπίσθη τὰ ὀστ᾵ ἡμῶν παρὰ τὸν ᾍδην

Como cuando se ara y se rompe la tierra, nuestros huesos fueron esparcidos por el Hades.

467 Cf. Salmo XXII, 14 (XXI, 15).

Ὡσεὶ ὕδωρ ἐξεχύθην, καὶ διεσκορπίσθη πάντα τὰ ὀστ᾵ μου, ἐγενήθη ἡ καρδία μου ὡσεὶ κηρὸς
τηκόμενος ἐν μέσῳ τ῅ς κοιλίας μου

Me derramé como agua, y todos mis huesos fueron esparcidos, mi corazón se volvió como cera,
derritiéndose en medio de mi pecho.

468 Cf. Salmo VI, 2 (VI, 3).

Ἐλέησόν με, Κύριε, ὅτι ἀσθενής εἰμι· ἴασαί με, Κύριε, ὅτι ἐταράχθη τὰ ὀστ᾵ μου

Ten misericordia de mí, Señor, porque estoy enfermo; sáname, Señor, porque mis huesos fueron
estremecidos.

469 Cf.Ezequiel XXXVII, 11.

Καὶ ἐλάλησεν Κύριος πρός με λέγων· Τἱὲ ἀνθρώπου, τὰ ὀστ᾵ ταὖτα π᾵ς οἶκος Ἰσραὴλ ἐστίν,
καὶ αὐτοὶ λέγουσιν· Ξηρὰ γέγονεν τὰ ὀστ᾵ ἡμῶν, ἀπόλωλεν ἡ ἐλπὶς ἡμῶν, διαπεφωνήκαμεν

Y el Señor me habló, diciendo: Hijo de hombre, estos huesos son toda la casa de Israel, y ellos dicen:
Nuestros huesos se han secado, nuestra esperanza ha perecido, hemos sido destruidos.

470 Cf. Evangelio según san Mateo XXIII, 27.

Οὐαὶ ὑμῖν, γραμματεῖς καὶ Υαρισαῖοι ὑποκριταί, ὅτι παρομοιάζετε τάφοις κεκονιαμένοις,
οἵτινες ἔξωθεν μὲν φαίνονται ὡραῖοι, ἔσωθεν δὲ γέμουσιν ὀστέων νεκρῶν καὶ πάσης
ἀκαθαρσίας
¡Ay de vosotros, escribas y fariseos hipócritas! Porque sois semejantes a sepulcros blanqueados, los
cuales parecen hermosos por fuera, pero por dentro están llenos de huesos de muertos y de toda
inmundicia.

471 Cf. Salmo III, 7 (III, 8).

Ἀνάστα, Κύριε, σῶσόν με, ὁ Θεός μου, ὅτι σὺ ἐπάταξας πάντας τοὺς ἐχθραίνοντάς μοι
ματαίως, ὀδόντας ἁμαρτωλῶν συνέτριψας

Levántate, Señor, sálvame, Dios mío, porque tú golpeaste a todos los que me odian sin motivo,
rompiste los dientes de los pecadores.

472 Cf. Salmo LVIII, 6 (LVII, 7).

Ὁ Θεὸς συνέτριψεν τοὺς ὀδόντας αὐτῶν ἐν τ῵ στόματι αὐτῶν, τὰς μύλας τῶν λεόντων
συνέθλασεν Κύριος

Dios rompió sus dientes en sus bocas, el Señor rompió las muelas de los leones.

473La capacidad de “masticar” del alma es una analogía de la facultad reflexiva del intelecto que, al
igual que hacen los dientes con el alimento, desmenuza los pensamientos y razonamientos.

474 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 35.

᾿Αλλ᾿ ἐρεῖ τις· Πῶς ἐγείρονται οἱ νεκροί; Ποίῳ δὲ σώματι ἔρχονται;

Pero alguno preguntará: ¿Cómo resucitan los muertos? ¿Con qué clase de cuerpo vienen?

475 Cf. Epístola de san Pablo a los Colosenses I, 18.

Καὶ αὐτός ἐστιν ἡ κεφαλὴ τοὖ σώματος, τ῅ς Ἐκκλησίας· ὅς ἐστιν ἀρχή, πρωτότοκος ἐκ τῶν
νεκρῶν, ἵνα γένηται ἐν π᾵σιν αὐτὸς πρωτεύων

Y Él es la cabeza del cuerpo, que es la Iglesia; el cual es el principio, primogénito de entre los
muertos, para que en todo Él tenga la primacía.

476 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 20.

Νυνὶ δὲ Φριστὸς ἐγήγερται ἐκ νεκρῶν, ἀπαρχὴ τῶν κεκοιμημένων ἐγένετο

Pero ahora Cristo ha resucitado de entre los muertos, fue hecho primicia de los que durmieron.

477 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Tesalonicenses IV, 14.

Εἰ γὰρ πιστεύομεν ὅτι ᾿Ιησοὖς ἀπέθανε καὶ ἀνέστη, οὕτω καὶ ὁ Θεὸς τοὺς κοιμηθέντας διὰ τοὖ
᾿Ιησοὖ ἄξει σὺν αὐτ῵
Pues si creemos que Jesús murió y resucitó, así también Dios traerá con él a los que durmieron en
Jesús.

478 Cf. Evangelio según san Juan I, 13.

Οἳ οὐκ ἐξ αἱμάτων, οὐδὲ ἐκ θελήματος σαρκὸς, οὐδὲ ἐκ θελήματος ἀνδρὸς, ἀλλ᾿ ἐκ Θεοὖ
ἐγεννήθησαν

Los cuales no fueron engendrados de sangre, ni de voluntad de carne, ni de voluntad de varón, sino
de Dios.

479 Cf. nota nº 192.

480 Cf. Salmo LI, 5 (L, 7).

Ἰδοὺ γὰρ ἐν ἀνομίαις συνελήμφθην, καὶ ἐν ἁμαρτίαις ἐκίσσησέν με ἡ μήτηρ μου

He aquí que en iniquidad fui concebido, y en pecado me engendró mi madre.

481 Eclesiástico X, 11.

Ἐν γὰρ τ῵ ἀποθανεῖν ἄνθρωπον κληρονομήσει ἑρπετὰ καὶ θηρία καὶ σκώληκας

Al morir, un hombre heredará insectos, alimañas y gusanos.

482Hemos traducido el término ἰατρός (médico) según su significado literal para respetar el texto;
sin embargo, éste es otro de los errores de traducción de los redactores de la Septuaginta. En el texto
hebreo del salmo citado figura la palabra ‫( רפאים‬rephaim), que se traduce como espectros, sombras de
los muertos. Salvo por la letra vav (‫)ו‬, sus radicales son las mismas que ‫רופאים‬, plural de ‫( רופא‬rophé),
que significa médico, sanador. La falta de vocales del idioma hebreo y una lectura poco atenta
habrían llevado a este error de traducción, lo cual explica el sinsentido del pasaje. Para una correcta
traducción del salmo, véase la nota siguiente.

483 Salmo LXXXVIII, 10-12 (LXXXVII, 11-13.

10) (11) Μὴ τοῖς νεκροῖς ποιήσεις θαυμάσια; ἥ ἰατροὶ ἀναστήσουσιν, καὶ ἐξομολογήσονταί σοι;
11) (12) Μὴ διηγήσεταί τις ἐν τάφῳ τὸ ἔλεός σου καὶ τὴν ἀλήθειάν σου ἐν τῆ ἀπωλείᾳ;
12 (13) Μὴ γνωσθήσεται ἐν τ῵ σκότει τὰ θαυμάσιά σου καὶ ἡ δικαιοσύνη σου ἐν γῆ
ἐπιλελησμένῃ;

10) (11) ¿Acaso harás maravillas a los muertos, o los espectros se levantarán y te alabarán?
11) (12) ¿Acaso será contada en el sepulcro tu misericordia y tu verdad en la perdición?
12) (13) ¿Serán conocidos tus milagros en las tinieblas y tu justicia en la tierra del olvido?

484 Cf. Ilíada X, 224.

΢ύν τε δύ' ἐρχομένω καί τε πρὸ ὃ τοὖ ἐνόησεν ὅππως κέρδος ἔῃ


Cuando dos marchan juntos, si no es uno es otro el que advierte lo que es más necesario.

485 Cf. Ilíada XXI, 308.

Υίλε κασίγνητε σθένος ἀνέρος ἀμφότεροί περ σχῶμεν

Hermano querido, los dos contendremos la fuerza de este hombre.

486Aglaofón fue un pintor griego del s. V a.C. Metodio compara a su interlocutor con este artista
para poner de manifiesto que, así como los dibujos de los pintores agradaban a la vista con sus
bellos colores y figuras pero no eran verdaderos por cuanto sólo eran imitaciones de los objetos
reales y no la cosa en sí, así también las palabras e hipótesis origenistas podían sonar verosímiles a
las mentes simples mas no representaban la verdad bíblica.

487 Cf. Lamentaciones III, 34.

Σοὖ ταπεινῶσαι ὑπὸ τοὺς πόδας αὐτοὖ πάντας δεσμίους γ῅ς

Para humillar bajo sus pies a todos los prisioneros de la tierra.

488 Cf. Salmo CXLVI, 7 (CXLV, 7).

Ποιοὖντα κρίμα τοῖς ἀδικουμένοις, διδόντα τροφὴν τοῖς πεινῶσιν· Κύριος λύει πεπεδημένους

El que hace juicio a los agraviados, quien da alimento a los hambrientos; el Señor libera a los
encadenados.

489 Cf. Deuteronomio XXX, 15, 19.

15) Ἰδοὺ δέδωκα πρὸ προσώπου σου σήμερον τὴν ζωὴν καὶ τὸν θάνατον, τὸ ἀγαθὸν καὶ τὸ
κακόν
19) Διαμαρτύρομαι ὑμῖν σήμερον τόν τε οὐρανὸν καὶ τὴν γ῅ν τὴν ζωὴν καὶ τὸν θάνατον
δέδωκα πρὸ προσώπου ὑμῶν, τὴν εὐλογίαν καὶ τὴν κατάραν· ἔκλεξαι τὴν ζωήν, ἵνα ζῆς σὺ καὶ
τὸ σπέρμα σου

15) Mira, yo he puesto hoy delante de ti la vida y la muerte, el bien y el mal.


19) Al cielo y a la tierra llamo hoy como testigos contra vosotros de que he puesto ante vosotros la
vida y la muerte, la bendición y la maldición; elige, pues, la vida para que vivas, tú y tu
descendencia.

490 Cf. Isaías I, 19.

Καὶ ἐὰν θέλητε καὶ εἰσακούσητέ μου, τὰ ἀγαθὰ τ῅ς γ῅ς φάγεσθε

Y si quisieseis y me obedecieseis, comeréis las cosas buenas de la tierra.


491 Cf. Evangelio según san Lucas I, 3.

< ἔδοξε κἀμοὶ, παρηκολουθηκότι ἄνωθεν π᾵σιν ἀκριβῶς, καθεξ῅ς σοι γράψαι, κράτιστε
Θεόφιλε<

< me pareció también a mí, después de haberlo investigado todo con diligencia desde el principio,
escribírtelas ordenadamente, excelentísimo Teófilo<

492 La alusión a las estrellas en la categoría de seres vivientes es una muestra de la profunda
influencia que las ideas platónicas tuvieron no sólo en el pensamiento filosófico antiguo sino
también en el patrístico. La cosmología de Platón sostenía que el universo tenía un alma y, por
ende, los astros podían ser considerados seres vivientes, perfectos y eternos; así lo expresa en el
Timeo 40b: “Por esta causa, por tanto, surgieron las estrellas fijas, que son seres vivos divinos e inmortales
que giran según lo mismo en el mismo punto y permanecen siempre”.

493 Cf. Génesis I, 20.

Καὶ εἶπεν ὁ Θεός· Ἐξαγαγέτω τὰ ὕδατα ἑρπετὰ ψυχῶν ζωσῶν καὶ πετεινὰ πετόμενα ἐπὶ τ῅ς
γ῅ς κατὰ τὸ στερέωμα τοὖ οὐρανοὖ. Καὶ ἐγένετο οὕτως

Y dijo Dios: Produzcan las aguas seres vivientes que se muevan y aves que vuelen sobre la tierra en
el firmamento del cielo. Y fue así.

494 Cf. Génesis I, 24.

Καὶ εἶπεν ὁ Θεός· Ἐξαγαγέτω ἡ γ῅ ψυχὴν ζῶσαν κατὰ γένος, τετράποδα καὶ ἑρπετὰ καὶ θηρία
τ῅ς γ῅ς κατὰ γένος. Καὶ ἐγένετο οὕτως

Y dijo Dios: Produzca la tierra seres vivientes según su especie, cuadrúpedos, reptiles y bestias de la
tierra según su especie. Y fue así.

495 Cf. nota nº 265.

496 Cf. Génesis II, 7.

Καὶ ἔπλασεν ὁ Θεὸς τὸν ἄνθρωπον χοὖν ἀπὸ τ῅ς γ῅ς καὶ ἐνεφύσησεν εἰς τὸ πρόσωπον αὐτοὖ
πνοὴν ζω῅ς, καὶ ἐγένετο ὁ ἄνθρωπος εἰς ψυχὴν ζῶσαν

Y Dios formó al hombre del polvo de la tierra, y sopló en su rostro aliento de vida, y fue el hombre
un alma viviente.

497 Cf. nota anterior.

498 Cf. Génesis I, 27.

Καὶ ἐποίησεν ὁ Θεὸς τὸν ἄνθρωπον, κατ᾿ εἰκόνα Θεοὖ ἐποίησεν αὐτόν, ἄρσεν καὶ θ῅λυ
ἐποίησεν αὐτούς
E hizo Dios al hombre, a imagen de Dios lo hizo, varón y hembra los hizo.

499La imagen al que hace referencia era la estatua de Zeus, considerada una de las siete maravillas
del mundo, construida por Fidias en el siglo V a.C. Según fuentes antiguas, medía doce metros de
altura y estaba tallada en mármol blanco, marfil y oro. Se cuenta que Fidias aplicó un tratamiento
secreto al marfil que le dio un tono similar al de la piel humana, provocando el asombro de todos
cuantos veían la estatua por su realismo. Estaba ubicada en un santuario de la ciudad de Olimpia,
de allí que se lo conociera como “Zeus Olímpico”; sin embargo, la región donde estaba situada
dicha ciudad era gobernada por la vecina localidad de Pisa, razón por la que el autor se refiere a él
como “el ídolo de Pisa”.

500 Sabiduría de Salomón II, 23.

< ὅτι ὁ Θεὸς ἔκτισεν τὸν ἄνθρωπον ἐπ᾿ ἀφθαρσίᾳ καὶ εἰκόνα τ῅ς ἰδίας ἀϊδιότητος ἐποίησεν
αὐτόν

< porque Dios creó al hombre para la inmortalidad y lo hizo una imagen de su propia eternidad.

501 Sabiduría de Salomón I, 13.

< ὅτι ὁ Θεὸς θάνατον οὐκ ἐποίησεν οὐδὲ τέρπεται ἐπ᾿ ἀπωλείᾳ ζώντων

< porque Dios no hizo la muerte ni se regocija en la destrucción de los seres vivos.

502 Sabiduría de Salomón II, 24.

Υθόνῳ δὲ διαβόλου θάνατος εἰσ῅λθεν εἰς τὸν κόσμον, πειράζουσιν δὲ αὐτὸν οἱ τ῅ς ἐκείνου
μερίδος ὄντες

Por la envidia del diablo la muerte entró al mundo, y la sufren los que están de parte de aquél.

503 Cf. nota nº 285.

504 Cf. Evangelio según san Juan V, 19.

᾿Απεκρίνατο οὗν ὁ ᾿Ιησοὖς καὶ εἶπεν αὐτοῖς· Ἀμὴν αμὴν λέγω ὑμῖν, οὐ δύναται ὁ Τἱὸς ποιεῖν
ἀφ᾿ ἑαυτοὖ οὐδὲν, ἐὰν μή τι βλέπῃ τὸν Πατέρα ποιοὖντα· ἃ γὰρ ἅν ἐκεῖνος ποιῆ, ταὖτα καὶ ὁ
Τἱὸς ὁμοίως ποιεῖ

Respondió entonces Jesús y les dijo: De cierto, de cierto os digo: No puede el Hijo hacer nada por sí
mismo, sino lo que viere hacer al Padre; pues todo lo que Aquél hiciere, esto también hace el Hijo
de igual manera.

505 “También advertimos la existencia de otras potencias que ejercen dominio sobre la materia y por medio de
ella, y una en particular, que es hostil a Dios… Quiero decir que el espíritu que está sobre la materia, que fue
creado por Dios, al igual que los otros ángeles fueron creados por Él, y se le confió el control de la materia y
las formas de la materia, se opone a Él.” (Aten{goras, Legatio pro Christianis XXIV, 2).

506 Cf. Isaías XIV, 12.

Πῶς ἐξέπεσεν ἐκ τοὖ οὐρανοὖ ὁ ἑωσφόρος ὁ πρωὶ ἀνατέλλων· συνετρίβη εἰς τὴν γ῅ν ὁ
ἀποστέλλων πρὸς πάντα τὰ ἔθνη

¡Cómo cayó del cielo el lucero del alba, que se levanta por la mañana!; fue derribado a la tierra el
que expulsaba a todas las naciones.

507 Cf. Génesis II, 16-17.

16) Καὶ ἐνετείλατο Κύριος ὁ Θεὸς τ῵ Ἀδὰμ λέγων· Ἀπὸ παντὸς ξύλου τοὖ ἐν τ῵ παραδείσῳ
βρώσει φάγῃ,
17) ἀπὸ δὲ τοὖ ξύλου τοὖ γινώσκειν καλὸν καὶ πονηρόν, οὐ φάγεσθε ἀπ᾿ αὐτοὖ· ᾗ δ᾿ ἅν ἡμέρᾳ
φάγητε ἀπ᾿ αὐτοὖ, θανάτῳ ἀποθανεῖσθε

16) Y Dios el Señor mandó a Adán diciendo: De todo árbol del huerto podrás comer,
17) pero del árbol del conocimiento del bien y del mal no comerás; el día que de él comieres,
ciertamente morirás.

508 Génesis II, 23-24.

23) Καὶ εἶπεν Αδὰμ· Σοὖτο νὖν ὀστοὖν ἐκ τῶν ὀστέων μου καὶ σὰρξ ἐκ τ῅ς σαρκός μου· αὕτη
κληθήσεται γυνή, ὅτι ἐκ τοὖ ἀνδρὸς αὐτ῅ς ἐλήφθη αὕτη
24) Ἕνεκεν τούτου καταλείψει ἄνθρωπος τὸν πατέρα αὐτοὖ καὶ τὴν μητέρα αὐτοὖ καὶ
προσκολληθήσεται πρὸς τὴν γυναῖκα αὐτοὖ, καὶ ἔσονται οἱ δύο εἰς σάρκα μίαν

23) Y Adán dijo: Ahora esto es hueso de mis huesos y carne de mi carne; ella será llamada mujer,
porque fue tomada del varón.
24) Por esto, dejará el hombre a su padre y a su madre y se unirá a su mujer, y los dos serán una
sola carne.

509 Cf. Evangelio según San Mateo XIX, 4-5.

4) Ὁ δὲ ἀποκριθεὶς εἶπεν αὐτοῖς· Οὐκ ἀνέγνωτε ὅτι ὁ ποιήσας ἀπ᾿ ἀρχ῅ς ἄρσεν καὶ θ῅λυ
ἐποίησεν αὐτούς
5) καὶ εἶπεν, ἕνεκεν τούτου καταλείψει ἄνθρωπος τὸν πατέρα καὶ τὴν μητέρα καὶ
κολληθήσεται τῆ γυναικὶ αὐτοὖ, καὶ ἔσονται οἱ δύο εἰς σάρκα μίαν;

4) Pero él, respondiendo, les dijo: ¿No habéis leído que el que los hizo al principio, varón y hembra
los hizo
5) y dijo: Por esta razón, dejará el hombre a su padre y a su madre y se unirá a su mujer, y los dos
serán una sola carne?

510 Génesis III, 21-24.


21) Καὶ ἐποίησεν Κύριος ὁ Θεὸς τ῵ Ἀδὰμ καὶ τῆ γυναικὶ αὐτοὖ χιτῶνας δερματίνους καὶ
ἐνέδυσεν αὐτούς,
22) καὶ εἶπεν ὁ Θεός· Ἰδοὺ Ἀδὰμ γέγονεν ὡς εἷς ἐξ ἡμῶν τοὖ γινώσκειν καλὸν καὶ πονηρόν, καὶ
νὖν μήποτε ἐκτείνῃ τὴν χεῖρα καὶ λάβῃ τοὖ ξύλου τ῅ς ζω῅ς καὶ φάγῃ καὶ ζήσεται εἰς τὸν
αἰῶνα.
23) Καὶ ἐξαπέστειλεν αὐτὸν Κύριος ὁ Θεὸς ἐκ τοὖ παραδείσου τ῅ς τρυφ῅ς ἐργάζεσθαι τὴν γ῅ν,
ἐξ ἧς ἐλήμφθη.
24) Καὶ ἐξέβαλεν τὸν Ἀδὰμ καὶ κατῴκισεν αὐτὸν ἀπέναντι τοὖ παραδείσου τ῅ς τρυφ῅ς καὶ
ἔταξεν τὰ χερουβιμ καὶ τὴν φλογίνην ὆ομφαίαν τὴν στρεφομένην φυλάσσειν τὴν ὁδὸν τοὖ
ξύλου τ῅ς ζω῅ς

21) Y Dios el Señor hizo túnicas de piel para Adán y su mujer y los vistió,
22) y dijo Dios: He aquí, Adán ha llegado a ser como uno de nosotros, conociendo el bien y el mal; y
ahora, no sea que extienda la mano y tome del árbol de la vida y coma, y viva para siempre.
23) Y Dios el Señor le envió fuera de las delicias del paraíso a trabajar la tierra de la cual fue
tomado.
24) Y expulsó a Adán, y habitó enfrente de las delicias del paraíso; y [Dios] puso querubines y la
espada encendida que daba vueltas para guardar el camino del árbol de la vida.

511 Cf. Deuteronomio XXXII, 39.

Ἴδετε, ἴδετε ὅτι Ἐγώ εἰμι, καὶ οὐκ ἔστιν θεὸς πλὴν ἐμοὖ· Ἐγὼ ἀποκτενῶ καὶ ζ῅ν ποιήσω,
πατάξω κἀγὼ ἰάσομαι, καὶ οὐκ ἔστιν ὃς ἐξελεῖται ἐκ τῶν χειρῶν μου

Mirad, ved que Yo soy, y no hay otro dios aparte de mi; Yo mataré y haré vivir, golpearé y Yo
sanaré, y no hay quien libre de mis manos.

512 Cf. Epístola a los Hebreos XII, 15.

Ἐπισκοποὖντες μή τις ὑστερῶν ἀπὸ τ῅ς χάριτος τοὖ Θεοὖ, μή τις ὆ίζα πικρίας ἄνω φύουσα
ἐνοχλῆ καὶ διὰ ταύτης μιανθῶσι πολλοί

Miren bien que a nadie le falte la gracia de Dios, no sea que, brotando una raíz de amargura,
estorbe y por ella muchos sean contaminados.

513 I. e., en la resurrección.

514 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VII, 18-20.

18) Οἶδα γὰρ ὅτι οὐκ οἰκεῖ ἐν ἐμοί, τοὖτ᾿ ἔστιν ἐν τῆ σαρκί μου, ἀγαθόν· τὸ γὰρ θέλειν
παράκειταί μοι, τὸ δὲ κατεργάζεσθαι τὸ καλὸν οὐχ εὑρίσκω.
19) Οὐ γὰρ ὃ θέλω ποιῶ ἀγαθόν, ἀλλ᾿ ὃ οὐ θέλω κακὸν τοὖτο πράσσω.
20) Εἰ δὲ ὃ οὐ θέλω ἐγὼ τοὖτο ποιῶ, οὐκέτι ἐγὼ κατεργάζομαι αὐτὸ, ἀλλ᾿ ἡ οἰκοὖσα ἐν ἐμοὶ
ἁμαρτία
18) Pues yo sé que en mí, esto es, en mi carne, no mora el bien; pues el querer está presente en mí,
pero no logro hacer el bien.
19) Pues no hago el bien que quiero, sino el mal que no quiero, eso hago.
20) Pero si lo que yo no quiero, eso hago, ya no soy yo el que lo hace, sino el pecado que habita en
mí.

515 Epístola de san Pablo a los Romanos VII, 22-23.

22) ΢υνήδομαι γὰρ τ῵ νόμῳ τοὖ Θεοὖ κατὰ τὸν ἔσω ἄνθρωπον,
23) βλέπω δὲ ἕτερον νόμον ἐν τοῖς μέλεσί μου ἀντιστρατευόμενον τ῵ νόμῳ τοὖ νοός μου καὶ
αἰχμαλωτίζοντά με ἐν τ῵ νόμῳ τ῅ς ἁμαρτίας τ῵ ὄντι ἐν τοῖς μέλεσί μου

22) Según el hombre interior, me deleito en la ley de Dios,


23) pero veo otra ley en mis miembros, que le hace la guerra a la ley de mi mente y me hace
prisionero de la ley del pecado que está en mis miembros.

516 Jeremías XVIII, 3-6.

3) Καὶ κατέβην εἰς τὸν οἶκον τοὖ κεραμέως, καὶ ἰδοὺ αὐτὸς ἐποίει ἔργον ἐπὶ τῶν λίθων·
4) καὶ διέπεσεν τὸ ἀγγεῖον, ὃ αὐτὸς ἐποίει, ἐν ταῖς χερσὶν αὐτοὖ, καὶ πάλιν αὐτὸς ἐποίησεν
αὐτὸ ἀγγεῖον ἕτερον, καθὼς ἤρεσεν ἐνώπιον αὐτοὖ τοὖ ποι῅σαι.
5) Καὶ ἐγένετο λόγος Κυρίου πρός με λέγων·
6) Εἰ καθὼς ὁ κεραμεὺς ο὘τος οὐ δυνήσομαι τοὖ ποι῅σαι ὑμ᾵ς, οἶκος Ἰσραήλ; Ἰδοὺ ὡς ὁ πηλὸς
τοὖ κεραμέως ὑμεῖς ἐστε ἐν ταῖς χερσίν μου

3) Entonces descendí a la casa del alfarero, y he aquí que él estaba haciendo una obra sobre el torno;
4) y la vasija que estaba haciendo se arruinó en sus manos, y él hizo de nuevo otra vasija, según le
pareció mejor hacerla.
5) Y aconteció que vino a mí palabra del Señor diciendo:
6) ¿No podré hacer con vosotros como este alfarero, casa de Israel? He aquí, vosotros sois en mis
manos como la arcilla del alfarero.

517 Epístola de san Pablo a los Romanos IX, 21.

Ἢ οὐκ ἔχει ἐξουσίαν ὁ κεραμεὺς τοὖ πηλοὖ, ἐκ τοὖ αὐτοὖ φυράματος ποι῅σαι ὃ μὲν εἰς τιμὴν
σκεὖος, ὃ δὲ εἰς ἀτιμίαν;

¿O no tiene el alfarero poder sobre la arcilla para hacer de la misma masa un vaso para un uso
honroso y otro para uso deshonroso?

518 Cf. Daniel XII, 2-3.

2) Καὶ πολλοὶ τῶν καθευδόντων ἐν γ῅ς χώματι ἐξεγερθήσονται, ο὘τοι εἰς ζωὴν αἰώνιον καὶ
ο὘τοι εἰς ὀνειδισμὸν καὶ εἰς αἰσχύνην αἰώνιον.
3) Καὶ οἱ συνιέντες ἐκλάμψουσιν ὡς ἡ λαμπρότης τοὖ στερεώματος καὶ ἀπὸ τῶν δικαίων τῶν
πολλῶν ὡς οἱ ἀστέρες εἰς τοὺς αἰῶνας καὶ ἔτι
2) Y muchos de los que duermen en el polvo de la tierra serán despertados, unos para vida eterna y
otros para vituperio y vergüenza eterna.
3) Y los entendidos brillarán como el resplandor del firmamento, y los que guiaron a muchos a la
justicia, como las estrellas, por toda la eternidad.

519 Epístola de san Pablo a los Romanos IX, 20.

Μενοὖνγε, ὦ ἄνθρωπε, σὺ τίς εἶ ὁ ἀνταποκρινόμενος τ῵ Θε῵; Μὴ ἐρεῖ τὸ πλάσμα τ῵


πλάσαντι, τί με ἐποίησας οὕτως;

Mas antes, ¿quién eres tú, oh hombre, que replicas a Dios? ¿Acaso dirá acaso el objeto modelado al
que lo modela: Por qué me hiciste así?

520 Cf. nota nº 511.

521 Epístola de san Pablo a los Romanos VIII, 35-37.

35) Σίς ἡμ᾵ς χωρίσει ἀπὸ τ῅ς ἀγάπης τοὖ Φριστοὖ; Θλῖψις ἥ στενοχωρία ἥ διωγμὸς ἥ λιμὸς ἥ
γυμνότης ἥ κίνδυνος ἥ μάχαιρα;
36) Καθὼς γέγραπται ὅτι ἕνεκά σου θανατούμεθα ὅλην τὴν ἡμέραν· ἐλογίσθημεν ὡς πρόβατα
σφαγ῅ς.
37) Ἀλλ᾿ ἐν τούτοις π᾵σιν ὑπερνικῶμεν διὰ τοὖ ἀγαπήσαντος ἡμ᾵ς

35) ¿Quién nos separará del amor de Cristo? ¿Tribulación, o angustia, o persecución, o hambre, o
desnudez, o peligro, o espada?
36) Como está escrito: Por causa de ti somos muertos todo el tiempo, somos considerados como
ovejas para el matadero.
37) Pero en todas estas cosas somos más que vencedores por medio del que nos amó.

522 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VI, 10.

Ὃ γὰρ ἀπέθανε, τῆ ἁμαρτίᾳ ἀπέθανεν ἀφάπαξ, ὃ δὲ ζῆ, ζῆ τ῵ Θε῵

Pues en cuanto Él murió, al pecado murió de una vez para siempre, pero en cuanto vive, vive para
Dios.

523 Cf. Salmo CIV, 4 (CIII, 4); Epístola a los Hebreos I, 7.

Salmo CIV, 4 (CIII, 4)

Ὁ ποιῶν τοὺς ἀγγέλους αὐτοὖ πνεύματα καὶ τοὺς λειτουργοὺς αὐτοὖ πὖρ φλέγον

El que hace a sus ángeles espíritus y a sus ministros llama de fuego.

Epístola a los Hebreos I, 7


Καὶ πρὸς μὲν τοὺς ἀγγέλους λέγει· ὁ ποιῶν τοὺς ἀγγέλους αὐτοὖ πνεύματα, καὶ τοὺς
λειτουργοὺς αὐτοὖ πυρὸς φλόγα

Y ciertamente de los ángeles dice: El que hace a sus ángeles espíritus, y a sus ministros llamas de
fuego.

524 Cf. Sabiduría de Salomón I, 14.

Ἔκτισεν γὰρ εἰς τὸ εἶναι τὰ πάντα, καὶ σωτήριοι αἱ γενέσεις τοὖ κόσμου, καὶ οὐκ ἔστιν ἐν
αὐταῖς φάρμακον ὀλέθρου οὔτε ᾍδου βασίλειον ἐπὶ γ῅ς

Todo lo creó para que existiera, y los productos del mundo son saludables, en ellos no hay veneno
mortal, ni la muerte reina en la tierra.

525 Epístola de san Pablo a los Romanos VIII, 19-21.

19) Ἡ γὰρ ἀποκαραδοκία τ῅ς κτίσεως τὴν ἀποκάλυψιν τῶν υἱῶν τοὖ Θεοὖ ἀπεκδέχεται.
20) Σῆ γὰρ ματαιότητι ἡ κτίσις ὑπετάγη, οὐχ ἑκοὖσα, ἀλλὰ διὰ τὸν ὑποτάξαντα, ἐπ᾿ ἐλπίδι
21) ὅτι καὶ αὐτὴ ἡ κτίσις ἐλευθερωθήσεται ἀπὸ τ῅ς δουλείας τ῅ς φθορ᾵ς εἰς τὴν ἐλευθερίαν τ῅ς
δόξης τῶν τέκνων τοὖ Θεοὖ

19) La impaciente espera de la creación aguarda con ansias la revelación de los hijos de Dios.
20) Pues la creación fue sujeta a vanidad, no por propia voluntad, sino por causa del que la sujetó
en la esperanza
21) que la creación misma también será liberada de la esclavitud de la corrupción a la libertad de la
gloria de los hijos de Dios.

526 Cf. Isaías LII, 2.

Ἐκτίναξαι τὸν χοὖν καὶ ἀνάστηθι κάθισον, Ἱερουσαλήμ· ἔκδυσαι τὸν δεσμὸν τοὖ τραχήλου
σου, ἡ αἰχμάλωτος θυγάτηρ ΢ιών

Sacúdete el polvo; levántate y siéntate, Jerusalén; suéltate las ataduras de tu cuello, cautiva hija de
Sión.

527 Epístola de san Pablo a los Romanos VIII, 22-23.

22) Οἴδαμεν γὰρ ὅτι π᾵σα ἡ κτίσις συστενάζει καὶ συνωδίνει ἄχρι τοὖ νὖν·
23) οὐ μόνον δέ, ἀλλὰ καὶ αὐτοὶ τὴν ἀπαρχὴν τοὖ Πνεύματος ἔχοντες, καὶ ἡμεῖς αὐτοὶ ἐν
ἑαυτοῖς στενάζομεν υἱοθεσίαν ἀπεκδεχόμενοι, τὴν ἀπολύτρωσιν τοὖ σώματος ἡμῶν

22) Pues sabemos que toda la creación gime y sufre hasta ahora dolores de parto;
23) y no sólo ella, sino que aun nosotros mismos, que tenemos las primicias del Espíritu, también
nosotros mismos gemimos en nuestro interior, aguardando ansiosamente la adopción como hijos, la
redención de nuestro cuerpo.

528 Cf. Isaías LXVI, 22.


Ὃν τρόπον γὰρ ὁ οὐρανὸς καινὸς καὶ ἡ γ῅ καινή, ἃ ἐγὼ ποιῶ, μένει ἐνώπιόν μου, λέγει Κύριος,
οὕτως στήσεται τὸ σπέρμα ὑμῶν καὶ τὸ ὄνομα ὑμῶν

Pues del modo en que el cielo nuevo y la tierra nueva que yo hago permanecen delante de mí, dice
el Señor, así perdurará vuestra simiente y vuestro nombre.

529 Cf. Isaías XLV, 18.

Οὕτως λέγει Κύριος ὁ ποιήσας τὸν οὐρανόν, ο὘τος ὁ Θεὸς ὁ καταδείξας τὴν γ῅ν καὶ ποιήσας
αὐτήν, αὐτὸς διώρισεν αὐτήν, οὐκ εἰς κενὸν ἐποίησεν αὐτὴν ἀλλὰ κατοικεῖσθαι· Ἐγώ εἰμι, καὶ
οὐκ ἔστιν ἔτι

Así dice el Señor que hizo el cielo, el Dios que creó la tierra y la hizo, Él la delimitó, no la hizo en
vano sino para que fuese habitada: Yo soy, y no hay otro.

530 Cf. Evangelio según san Marcos XIII, 31.

Ὁ οὐρανὸς καὶ ἡ γ῅ παρελεύσονται, οἱ δὲ λόγοι μου οὐ μὴ παρελεύσονται

El cielo y la tierra pasarán, pero mis palabras no pasarán.

531 Cf. Isaías LI, 6.

Ἄρατε εἰς τὸν οὐρανὸν τοὺς ὀφθαλμοὺς ὑμῶν καὶ ἐμβλέψατε εἰς τὴν γ῅ν κάτω, ὅτι ὁ οὐρανὸς
ὡς καπνὸς ἐστερεώθη, ἡ δὲ γ῅ ὡς ἱμάτιον παλαιωθήσεται, οἱ δὲ κατοικοὖντες τὴν γ῅ν ὥσπερ
ταὖτα ἀποθανοὖνται, τὸ δὲ σωτήριόν μου εἰς τὸν αἰῶνα ἔσται, ἡ δὲ δικαιοσύνη μου οὐ μὴ
ἐκλίπῃ

Alzad vuestros ojos hacia el cielo y mirad a la tierra abajo, porque el cielo será deshecho como
humo, y la tierra envejecida como un vestido, y lo que habitan la tierra morirán de la misma
manera, pero mi salvación será para siempre y mi justicia no cesará.

532 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios VII, 31.

Καὶ οἱ χρώμενοι τ῵ κόσμῳ τούτῳ ὡς μὴ καταχρώμενοι· παράγει γὰρ τὸ σχ῅μα τοὖ κόσμου
τούτου

Y los que se aprovechan de este mundo como si no le sacaran provecho; pues la forma de este
mundo se pasa.

533 Primera epístola de san Pablo a los Corintios XIII, 11.

Ὅτε ἤμην νήπιος, ὡς νήπιος ἐλάλουν, ὡς νήπιος ἐφρόνουν, ὡς νήπιος ἐλογιζόμην· ὅτε δὲ
γέγονα ἀνήρ, κατήργηκα τὰ τοὖ νηπίου
Cuando era un niño, hablaba como niño, pensaba como niño, razonaba como niño, pero cuando
llegué a ser un hombre dejé las cosas de niño.

534 Salmo CIV, 30 (CIII, 30).

Ἐξαποστελεῖς τὸ Πνεὖμά σου, καὶ κτισθήσονται, καὶ ἀνακαινιεῖς τὸ πρόσωπον τ῅ς γ῅ς

Envías tu Espíritu y son creados, y renuevas la faz de la tierra.

535Con esta declaración el orador advierte que, de seguirse la lógica secuencia ascendente de esta
conjetura sobre el cambio de naturalezas, se concluiría que alguna criatura podría llegar a
transformarse en Dios.

536 Cf. nota nº 500.

537 Cf. Evangelio según san Mateo XXII, 23.

᾿Εν ἐκείνῃ τῆ ἡμέρᾳ προσ῅λθον αὐτ῵ ΢αδδουκαῖοι, οἱ λέγοντες μὴ εἶναι ἀνάστασιν, καὶ
ἐπηρώτησαν αὐτὸν<

En aquel día se acercaron a él unos Saduceos, los que dicen que no hay resurrección, y le
interrogaron<

538 Evangelio según san Mateo XXII, 30.

Ἐν γὰρ τῆ ἀναστάσει οὔτε γαμοὖσιν οὔτε ἐκγαμίζονται, ἀλλ᾿ ὡς ἄγγελοι Θεοὖ ἐν οὐραν῵ εἰσι

Pues en la resurrección no se casan ni son dados en casamiento, sino que son como los ángeles de
Dios en el cielo.

539 Cf. Salmo VIII, 5 (VIII, 6).

Ἠλάττωσας αὐτὸν βραχύ τι παρ᾿ ἀγγέλους, δόξῃ καὶ τιμῆ ἐστεφάνωσας αὐτόν

Lo hiciste un poco inferior a los ángeles, y lo coronaste de gloria y de honra.

540 Cf. Amós IX, 11.

Ἐν τῆ ἡμέρᾳ ἐκείνῃ ἀναστήσω τὴν σκηνὴν ΔαυἹδ τὴν πεπτωκυῖαν καὶ ἀνοικοδομήσω τὰ
πεπτωκότα αὐτ῅ς καὶ τὰ κατεσκαμμένα αὐτ῅ς ἀναστήσω καὶ ἀνοικοδομήσω αὐτὴν καθὼς αἱ
ἡμέραι τοὖ αἰῶνος

En aquel día levantaré el tabernáculo caído de David, reconstruiré sus [muros] caídos y levantaré
sus ruinas, y lo reconstruiré como en los días pasados.

541 Cf. nota nº 518.


542 Cf. Jeremías VIII, 4.

Ὅτι τάδε λέγει Κύριος· Μὴ ὁ πίπτων οὐκ ἀνίσταται; Ἢ ὁ ἀποστρέφων οὐκ ἐπιστρέφει;

Porque esto dice el Señor: ¿Acaso el que cae no se levanta? ¿O el que se aparta no vuelve?

543 Cf. Sabiduría de Salomón III, 1-4.

1) Δικαίων δὲ ψυχαὶ ἐν χειρὶ Θεοὖ, καὶ οὐ μὴ ἅψηται αὐτῶν βάσανος.


2) Ἔδοξαν ἐν ὀφθαλμοῖς ἀφρόνων τεθνάναι, καὶ ἐλογίσθη κάκωσις ἡ ἔξοδος αὐτῶν
3) καὶ ἡ ἀφ᾿ ἡμῶν πορεία σύντριμμα, οἱ δέ εἰσιν ἐν εἰρήνῃ.
4) Καὶ γὰρ ἐν ὄψει ἀνθρώπων ἐὰν κολασθῶσιν, ἡ ἐλπὶς αὐτῶν ἀθανασίας πλήρης

1) Las almas de los justos están en manos de Dios, y ningún tormento las tocará.
2) A los ojos de los insensatos parecieron morir y su partida fue considerada como una desgracia,
3) y su marcha de nosotros una ruina; pero ellos están en paz.
4) Pues aunque a ojos de los hombres parecieran haber sido castigados, su esperanza está llena de
inmortalidad.

544Gregorio de Nisa también utiliza la misma analogía del sueño y la muerte en su obra De Mortuis
V, 23-29: “Y si alguien admitiera, juntamente con lo que se ha dicho en relación a la imagen de esta vida, no
sólo al sueño sino también a la vigilia, el discurso no estaría fuera de la verdad. Pues la naturaleza trabaja
volviéndose continuamente hacia los opuestos, por una parte relajándose por el sueño y por otra parte
tensándose nuevamente por la vigilia…”.

545 Cf. Ilíada XVI, 671-672.

Πέμπε δέ μιν πομποῖσιν ἅμα κραιπνοῖσι φέρεσθαι


ὕπνῳ καὶ θανάτῳ διδυμάοσιν

Y una vez hecho así, entrégalo a los veloces escoltas,


los hermanos gemelos, el sueño y la muerte

546 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 37.

Καὶ ὃ σπείρεις, οὐ τὸ σῶμα τὸ γενησόμενον σπείρεις, ἀλλὰ γυμνὸν κόκκον, εἰ τύχοι σίτου ἤ
τινος τῶν λοιπῶν

Y lo que siembras, no siembras el cuerpo que ha de nacer, sino el grano desnudo, acaso de trigo o
de alguno de los demás [granos].

547Según la hipótesis origenista, el cuerpo físico fue provisto por Dios a la manera de un pararrayos
que canalizara las tendencias pecaminosas hacia la parte material del ser humano, previniendo de
esta forma que afectaran directamente al alma. Dicha postura es expresada claramente por Gregorio
de Nisa en el De Mortuis XV, 27-37: “Habiendo preferido el hombre el placer material en lugar del gozo
espiritual, (Dios) decidió unirlo en cierto modo al deseo por medio de la túnica de piel, con la que lo envolvió
por su inclinación hacia lo peor, por la cual fue añadida al hombre la naturaleza irracional, y la naturaleza
espiritual fue provista de un vestido con las cosas propias de los animales irracionales por la sabiduría del que
distribuye las mejores cosas por medio de los opuestos; pues teniendo en sí misma aquella túnica de piel las
cosas propias tanto como lo que contiene la naturaleza irracional – el placer, la cólera, la glotonería, el deseo
insaciable y cosas semejantes – concede a la libre elección humana una vía hacia la virtud o a la maldad,
inclinándose por una u otra”.

548 Salmo LXVI, 10-12 (LXV, 10-12).

10) Ὅτι ἐδοκίμασας ἡμ᾵ς, ὁ Θεός, ἐπύρωσας ἡμ᾵ς, ὡς πυροὖται τὸ ἀργύριον·


11) εἰσήγαγες ἡμ᾵ς εἰς τὴν παγίδα, ἔθου θλίψεις ἐπὶ τὸν νῶτον ἡμῶν.
12) Ἐπεβίβασας ἀνθρώπους ἐπὶ τὰς κεφαλὰς ἡμῶν, διήλθομεν διὰ πυρὸς καὶ ὕδατος, καὶ
ἐξήγαγες ἡμ᾵ς εἰς ἀναψυχήν

10) Nos pusiste a prueba, Dios, nos refinaste como se refina la plata;
11) nos metiste en la red, cargaste aflicciones sobre nuestras espaldas.
12) Pusiste hombres sobre nuestras cabezas. Pasamos a través del fuego y del agua, y nos condujiste
al refrigerio.

549 Cf. Segunda epístola de san Pablo a los Corintios XII, 2-4.

2) Οἶδα ἄνθρωπον ἐν Φριστ῵ πρὸ ἐτῶν δεκατεσσάρων, εἴτε ἐν σώματι οὐκ οἶδα, εἴτε ἐκτὸς τοὖ
σώματος οὐκ οἶδα· ὁ Θεὸς οἶδεν· ἁρπαγέντα τὸν τοιοὖτον ἕως τρίτου οὐρανοὖ.
3) Καὶ οἶδα τὸν τοιοὖτον ἄνθρωπον, εἴτε ἐν σώματι εἴτε ἐκτὸς τοὖ σώματος οὐκ οἶδα, ὁ Θεὸς
οἶδεν,
4) ὅτι ἡρπάγη εἰς τὸν παράδεισον καὶ ἤκουσεν ἄρρητα ὆ήματα, ἃ οὐκ ἐξὸν ἀνθρώπῳ λαλ῅σαι

2) Conozco a un hombre en Cristo que hace catorce años – si en el cuerpo no lo sé, si fuera del
cuerpo no lo sé; Dios lo sabe – el tal fue arrebatado hasta el tercer cielo.
3) Y sé que tal hombre – si en el cuerpo o fuera del cuerpo no lo sé, Dios lo sabe –
4) fue arrebatado al paraíso y oyó palabras inefables que al hombre no le está permitido decir.

550 Cf. Sabiduría de Salomón III, 5-7.

5) Καὶ ὀλίγα παιδευθέντες μεγάλα εὐεργετηθήσονται, ὅτι ὁ Θεὸς ἐπείρασεν αὐτοὺς καὶ ε὘ρεν
αὐτοὺς ἀξίους ἑαυτοὖ·
6) ὡς χρυσὸν ἐν χωνευτηρίῳ ἐδοκίμασεν αὐτοὺς καὶ ὡς ὁλοκάρπωμα θυσίας προσεδέξατο
αὐτούς.
7) Καὶ ἐν καιρ῵ ἐπισκοπ῅ς αὐτῶν ἀναλάμψουσιν καὶ ὡς σπινθ῅ρες ἐν καλάμῃ διαδραμοὖνται

5) Y después de sufrir pequeñas reprensiones recibirán grandes favores, porque Dios los probó y
los halló dignos de Él;
6) los probó como oro en un crisol y los aceptó como una ofrenda sacrificial.
7) Y resplandecerán en el tiempo de su visitación como chispas que prenden en el rastrojo.

551 Cf. nota nº 543.

552 Cf. Salmo CXXIV, 2-7 (CXXIII, 2-7).


2) Εἰ μὴ ὅτι Κύριος ἦν ἐν ἡμῖν ἐν τ῵ ἐπαναστ῅ναι ἀνθρώπους ἐφ᾿ ἡμ᾵ς,
3) ἄρα ζῶντας ἅν κατέπιον ἡμ᾵ς ἐν τ῵ ὀργισθ῅ναι τὸν θυμὸν αὐτῶν ἐφ᾿ ἡμ᾵ς·
4) ἄρα τὸ ὕδωρ κατεπόντισεν ἡμ᾵ς, χείμαρρον δι῅λθεν ἡ ψυχὴ ἡμῶν·
5) ἄρα δι῅λθεν ἡ ψυχὴ ἡμῶν τὸ ὕδωρ τὸ ἀνυπόστατον.
6) Εὐλογητὸς Κύριος, ὃς οὐκ ἔδωκεν ἡμ᾵ς εἰς θήραν τοῖς ὀδοὖσιν αὐτῶν.
7) Ἡ ψυχὴ ἡμῶν ὡς στρουθίον ἐρρύσθη ἐκ τ῅ς παγίδος τῶν θηρευόντων· ἡ παγὶς συνετρίβη,
καὶ ἡμεῖς ἐρρύσθημεν

2) Si el Señor no hubiera estado con nosotros cuando los hombres se levantaron en nuestra contra,
3) entonces nos habrían tragado vivos cuando su cólera se irritó contra nosotros;
4) entonces el agua nos habría arrastrado; un torrente pasó sobre nuestra alma;
5) en verdad el agua irresistible pasó sobre nuestra alma.
6) Bendito sea el Señor, que no nos entregó como presa a sus dientes.
7) Nuestra alma escapó como un pajarillo de la trampa de los cazadores; la trampa se rompió, y
nosotros fuimos salvados.

553 Salmo XXVI, 2 (XXV, 2).

Δοκίμασόν με, Κύριε, καὶ πείρασόν με, πύρωσον τοὺς νεφρούς μου καὶ τὴν καρδίαν μου

Examíname, Señor, y pruébame, prueba con fuego mis riñones y mi corazón.

El término νεφρούς (riñones) alude a la parte íntima del ser humano, la mente o el alma, donde
radican los deseos y los sentimientos (cf. Salmo VII, 9; XVI, 7). Por otra parte, a diferencia del uso
moderno que hace del corazón el centro del amor o las emociones, el pensamiento hebreo
consideraba a este órgano el asiento de la inteligencia o el conocimiento.

554 Cf. Génesis XXII, 12.

Καὶ εἶπεν· Μὴ ἐπιβάλῃς τὴν χεῖρά σου ἐπὶ τὸ παιδάριον μηδὲ ποιήσῃς αὐτ῵ μηδέν· νὖν γὰρ
ἔγνων ὅτι φοβῆ τὸν Θεὸν σὺ καὶ οὐκ ἐφείσω τοὖ υἱοὖ σου τοὖ ἀγαπητοὖ δι᾿ ἐμέ

Y dijo: No extiendas tu mano sobre el muchacho ni le hagas nada; pues ahora sé que tú temes a
Dios ya que no me negaste a tu hijo amado.

555 Cf. Job XL, 8 (XL, 3).

Μὴ ἀποποιοὖ μου τὸ κρίμα. Οἴει δέ με ἄλλως σοι κεχρηματικέναι ἥ ἵνα ἀναφανῆς δίκαιος;

No invalidarás mi juicio. ¿ O piensas que te he tratado de otra manera sino para que te muestres
justo?

556 Isaías XLIII, 2.

Καὶ ἐὰν διαβαίνῃς δι᾿ ὕδατος, μετὰ σοὖ εἰμι, καὶ ποταμοὶ οὐ συγκλύσουσίν σε· καὶ ἐὰν διέλθῃς
διὰ πυρός, οὐ μὴ κατακαυθῆς, φλὸξ οὐ κατακαύσει σε
Si pasases por el agua yo estoy contigo, y los ríos no te sumergirán; y si pasases por el fuego, no te
quemarás; la llama no te consumirá.

557 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VII, 9.

Ἐγὼ δὲ ἔζων χωρὶς νόμου ποτέ· ἐλθούσης δὲ τ῅ς ἐντολ῅ς ἡ ἁμαρτία ἀνέζησεν ἐγὼ δὲ
ἀπέθανον

En un tiempo yo vivía sin la Ley; pero cuando vino el mandamiento, el pecado revivió y yo morí.

558 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VII, 14.

Οἴδαμεν γὰρ ὅτι ὁ νόμος πνευματικός ἐστιν· ἐγὼ δὲ σάρκινός εἰμι, πεπραμένος ὑπὸ τὴν
ἁμαρτίαν

Sabemos que la Ley es espiritual; pero yo soy carnal, vendido al pecado.

559 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VII, 5.

Ὅτε γὰρ ἦμεν ἐν τῆ σαρκί, τὰ παθήματα τῶν ἁμαρτιῶν τὰ διὰ τοὖ νόμου ἐνηργεῖτο ἐν τοῖς
μέλεσιν ἡμῶν εἰς τὸ καρποφορ῅σαι τ῵ θανάτῳ

Pues cuando estábamos en la carne las pasiones de los pecados que eran por la Ley obraban en
nuestros miembros a fin de llevar fruto para muerte.

560 Epístola de san Pablo a los Romanos VIII, 4.

Ἵνα τὸ δικαίωμα τοὖ νόμου πληρωθῆ ἐν ἡμῖν τοῖς μὴ κατὰ σάρκα περιπατοὖσιν, ἀλλὰ κατὰ
Πνεὖμα

Para que la justicia de la Ley fuese cumplida en nosotros, los que no andamos según la carne, sino
según el Espíritu.

561 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VIII, 5-9.

5) Οἱ γὰρ κατὰ σάρκα ὄντες τὰ τ῅ς σαρκὸς φρονοὖσιν, οἱ δὲ κατὰ Πνεὖμα τὰ τοὖ Πνεύματος.
6) Σὸ γὰρ φρόνημα τ῅ς σαρκὸς θάνατος, τὸ δὲ φρόνημα τοὖ Πνεύματος ζωὴ καὶ εἰρήνη·
7) διότι τὸ φρόνημα τ῅ς σαρκὸς ἔχθρα εἰς Θεόν· τ῵ γὰρ νόμῳ τοὖ Θεοὖ οὐχ ὑποτάσσεται· οὐδὲ
γὰρ δύναται·
8) οἱ δὲ ἐν σαρκὶ ὄντες Θε῵ ἀρέσαι οὐ δύνανται.
9) Ὑμεῖς δὲ οὐκ ἐστὲ ἐν σαρκὶ, ἀλλ ἐν Πνεύματι, εἴπερ Πνεὖμα Θεοὖ οἰκεῖ ἐν ὑμῖν. Εἰ δέ τις
Πνεὖμα Φριστοὖ οὐκ ἔχει, ο὘τος οὐκ ἔστιν αὐτοὖ

5) Los que viven según la carne ponen la mente en las cosas de la carne, pero los que viven según el
Espíritu, en las cosas del Espíritu.
6) Pues la intención de la carne es muerte, pero la del Espíritu es vida y paz,
7) porque la intención de la carne es enemistad contra Dios, pues no se somete a la Ley de Dios, ni
puede;
8) y los que viven en la carne no pueden agradar a Dios.
9) Pero vosotros no vivís en la carne, sino en el Espíritu, si es que el Espíritu de Dios habita en
vosotros. Si alguno no tiene el Espíritu de Cristo, ese no es de Él.

562 La distinción entre hombres pneumáticos, psíquicos y sárquicos es frecuente en las epístolas
paulinas. El espíritu (πνεὖμα) era la parte rectora del hombre, asiento de su voluntad, razón y
sentimientos; para el pensamiento paulino era donde residía la imagen y semejanza divina. El alma
(ψυχή), por su parte, era considerada tan sólo como la fuerza vital que animaba al cuerpo, su
elemento anímico o animal. En cuanto a la carne (σάρξ), ésta ocupaba el puesto más bajo de la escala
aunque, como el orador recalca, ello no significa que Pablo le atribuyera una cualidad pecaminosa
intrínseca.

563 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios II, 14-15.

14) Χυχικὸς δὲ ἄνθρωπος οὐ δέχεται τὰ τοὖ Πνεύματος τοὖ Θεοὖ· μωρία γὰρ αὐτ῵ ἐστι, καὶ οὐ
δύναται γνῶναι, ὅτι πνευματικῶς ἀνακρίνεται.
15) Ὁ δὲ πνευματικὸς ἀνακρίνει μὲν τὰ πάντα, αὐτὸς δὲ ὑπ᾿ οὐδενὸς ἀνακρίνεται

14) Pero el hombre anímico no admite las cosas del Espíritu de Dios, pues para él son locura, y no
las puede entender, porque se juzgan espiritualmente.
15) Pero el espiritual juzga todas las cosas, mas él no es juzgado por nadie.

564 Se refiere al pasaje de la Epístola de san Pablo a los Romanos VIII, 8-9 (cf. nota nº 561).

565 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VIII, 11-13.

11) Εἰ δὲ τὸ Πνεὖμα τοὖ ἐγείραντος ᾿Ιησοὖν ἐκ νεκρῶν οἰκεῖ ἐν ὑμῖν, ὁ ἐγείρας τὸν Φριστὸν ἐκ
νεκρῶν ζῳοποιήσει καὶ τὰ θνητὰ σώματα ὑμῶν διὰ τοὖ ἐνοικοὖντος αὐτοὖ Πνεύματος ἐν ὑμῖν.
12) ῎Αρα οὗν, ἀδελφοί, ὀφειλέται ἐσμέν οὐ τῆ σαρκὶ τοὖ κατὰ σάρκα ζ῅ν·
13) εἰ γὰρ κατὰ σάρκα ζ῅τε, μέλλετε ἀποθνῄσκειν· εἰ δὲ Πνεύματι τὰς πράξεις τοὖ σώματος
θανατοὖτε, ζήσεσθε

11) Si el Espíritu que levantó a Jesús de los muertos vive en vosotros, el que levantó a Cristo de los
muertos vivificará también vuestros cuerpos mortales por medio de su Espíritu que habita en
vosotros.
12) Así que, hermanos, deudores somos, no a la carne para vivir según la carne;
13) pues si vivís según la carne, moriréis; pero si por el Espíritu hacéis morir las obras de la carne,
viviréis.

566El término φρόνημα (frónema) “denota lo que uno tiene en la mente, el pensamiento; el contenido del
proceso expresado en froneo, tener en mente, pensar, o un objeto del pensamiento. Debe distinguirse de
frónesis (inteligencia), que indica un entendimiento conducente a una acción correcta, prudencia”. (W. E.
Vine, Diccionario expositivo de palabras del Antiguo y Nuevo Testamento exhaustivo de Vine, s.v.
Intención).
567 Cf. Primera Epístola de San Pablo a los Corintios V, 8.

Ὥστε ἑορτάζωμεν μὴ ἐν ζύμῃ παλαιᾶ, μηδὲ ἐν ζύμῃ κακίας καὶ πονηρίας, ἀλλ᾿ ἐν ἀζύμοις
εἰλικρινείας καὶ ἀληθείας

Por tanto, celebremos la fiesta no con la vieja levadura, ni con la levadura de malicia y maldad, sino
con panes sin levadura de sinceridad y de verdad.

568 Cf. nota nº 515.

569 Epístola de san Pablo a los Romanos VI, 12-13.

12) Μὴ οὗν βασιλευέτω ἡ ἁμαρτία ἐν τ῵ θνητ῵ ὑμῶν σώματι εἰς τὸ ὑπακούειν αὐτῆ ἐν ταῖς
ἐπιθυμίαις αὐτοὖ.
13) Μηδὲ παριστάνετε τὰ μέλη ὑμῶν ὅπλα ἀδικίας τῆ ἁμαρτία, ἀλλὰ παραστήσατε ἑαυτοὺς τ῵
Θε῵ ὡς ἐκ νεκρῶν ζῶντας καὶ τὰ μέλη ὑμῶν ὅπλα δικαιοσύνης τ῵ Θε῵

12) Por tanto, no reine el pecado en vuestro cuerpo mortal para obedecerlo en sus concupiscencias.
13) Ni tampoco presentéis vuestros miembros al pecado como instrumentos de iniquidad, sino
presentaos vosotros mismos a Dios como vivos de entre los muertos y vuestros miembros a Dios
como instrumentos de justicia.

570 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VI, 19.

Ἀνθρώπινον λέγω διὰ τὴν ἀσθένειαν τ῅ς σαρκὸς ὑμῶν. Ὥσπερ γὰρ παρεστήσατε τὰ μέλη
ὑμῶν δοὖλα τῆ ἀκαθαρσίᾳ καὶ τῆ ἀνομίᾳ εἰς τὴν ἀνομίαν, οὕτω νὖν παραστήσατε τὰ μέλη
ὑμῶν δοὖλα τῆ δικαιοσύνῃ εἰς ἁγιασμόν

Hablo en términos humanos, por causa de la debilidad de vuestra carne. Pues así como
presentasteis vuestros miembros como siervos a la impureza y la iniquidad para la iniquidad, así
ahora presentad vuestros miembros como siervos a la justicia para santificación.

571 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios VI, 9-10.

9) Ἢ οὐκ οἴδατε ὅτι ἄδικοι βασιλείαν Θεοὖ οὐ κληρονομήσουσι; Μὴ πλαν᾵σθε· οὔτε πόρνοι
οὔτε εἰδωλολάτραι οὔτε μοιχοὶ οὔτε μαλακοὶ οὔτε ἀρσενοκοῖται
10) οὔτε κλέπται οὔτε πλεονέκται οὔτε μέθυσοι οὐ λοίδοροι οὐχ ἅρπαγες βασιλείαν Θεοὖ οὐ
κληρονομήσουσι

9) ¿O no sabéis que los injustos no heredarán el reino de Dios? No erréis; ni fornicadores, ni


idólatras, ni adúlteros, ni afeminados, ni sodomitas,
10) ni ladrones, ni avaros, ni borrachos, ni calumniadores, ni rapaces heredarán el reino de Dios.

572 Cf. Epístola de san Pablo a los Filipenses III, 19.

Ὧν τὸ τέλος ἀπώλεια, ὧν ὁ θεὸς ἡ κοιλία, καὶ ἡ δόξα ἐν τῆ αἰσχύνῃ αὐτῶν, οἱ τὰ ἐπίγεια


φρονοὖντες
El fin de los cuales es la perdición, cuyo dios es el vientre, y su gloria está en su vergüenza, quienes
piensan en las cosas terrenales.

573 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 32.

Εἰ κατὰ ἄνθρωπον ἐθηριομάχησα ἐν ᾿Εφέσῳ, τί μοι τὸ ὄφελος; Εἰ νεκροὶ οὐκ ἐγείρονται


φάγωμεν καὶ πίωμεν, αὔριον γὰρ ἀποθνῄσκομεν

Si como hombre luché contra las fieras en Éfeso, ¿de qué me aprovecha? Si los muertos no
resucitan, comamos y bebamos, que mañana moriremos.

574 Cf. nota nº 11.

575 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios VI, 13-20.

13) Σὰ βρώματα τῆ κοιλίᾳ καὶ ἡ κοιλία τοῖς βρώμασιν· ὁ δὲ Θεὸς καὶ ταύτην καὶ ταὖτα
καταργήσει. Σὸ δὲ σῶμα οὐ τῆ πορνείᾳ, ἀλλὰ τ῵ Κυρίῳ, καὶ ὁ Κύριος τ῵ σώματι.
14) ὁ δὲ Θεὸς καὶ τὸν Κύριον ἤγειρε καὶ ἡμ᾵ς ἐξεγερεῖ διὰ τ῅ς δυνάμεως αὐτοὖ.
15) Οὐκ οἴδατε ὅτι τὰ σώματα ὑμῶν μέλη Φριστοὖ ἐστιν; Ἄρας οὗν τὰ μέλη τοὖ Φριστοὖ ποιήσω
πόρνης μέλη; Μὴ γένοιτο.
16) Ἢ οὐκ οἴδατε ὅτι ὁ κολλώμενος τῆ πόρνῃ ἓν σῶμά ἐστιν; Ἔσονται γάρ, φησίν, οἱ δύο εἰς
σάρκα μίαν·
17) ὁ δὲ κολλώμενος τ῵ Κυρίῳ ἓν πνεὖμά ἐστι.
18) Υεύγετε τὴν πορνείαν. Π᾵ν ἁμάρτημα ὃ ἐὰν ποιήσῃ ἄνθρωπος ἐκτὸς τοὖ σώματός ἐστιν· ὁ
δὲ πορνεύων εἰς τὸ ἴδιον σῶμα ἁμαρτάνει.
19) Ἢ οὐκ οἴδατε ὅτι τὸ σῶμα ὑμῶν ναὸς τοὖ ἐν ὑμῖν ῾Αγίου Πνεύματός ἐστιν, ο὘ ἔχετε ἀπὸ
Θεοὖ, καὶ οὐκ ἐστὲ ἑαυτῶν;
20) Ἠγοράσθητε γὰρ τιμ῅ς· δοξάσατε δὴ τὸν Θεὸν ἐν τ῵ σώματι ὑμῶν καὶ ἐν τ῵ πνεύματι
ὑμῶν, ἅτινά ἐστι τοὖ Θεοὖ

13) Los alimentos son para el vientre y el vientre es para los alimentos; pero tanto a uno como a los
otros los anulará Dios; pero el cuerpo no es para la fornicación, sino para el Señor, y el Señor es para
el cuerpo.
14) Y Dios, que levantó al Señor, también nos levantará por su poder.
15) ¿O no sabéis que nuestros cuerpos son miembros de Cristo? ¿Tomaré los miembros de Cristo y
los haré miembros de una prostituta? ¡De ninguna manera!
16) ¿O no sabéis que el que se une a una prostituta es un cuerpo [con ella]? Pues serán, dice, los dos
una sola carne.
17) Pero el que se une al Señor es un espíritu [con Él].
18) Huid de la fornicación. Cualquier pecado que un hombre cometiese está fuera del cuerpo; pero
el que fornica peca contra su propio cuerpo.
19) ¿O no sabéis que vuestros cuerpos son templo del Espíritu Santo que está en vosotros, el cual
tenéis de Dios, y que no sois de vosotros mismos?
20) Pues fuisteis comprados por un precio; glorificad, pues, a Dios en vuestro cuerpo y en vuestro
espíritu, los cuales son de Dios.
576 Cf. nota nº 305.

577 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 54.

Ὅταν δὲ τὸ φθαρτὸν τοὖτο ἐνδύσηται ἀφθαρσίαν καὶ τὸ θνητὸν τοὖτο ἐνδύσηται ἀθανασίαν,
τότε γενήσεται ὁ λόγος ὁ γεγραμμένος· Κατεπόθη ὁ θάνατος εῖς νῖκος

Y cuando esto corruptible sea revestido de incorrupción, y esto mortal sea revestido de
inmortalidad, entonces se cumplirá la palabra que está escrita: Devorada es la muerte en victoria.

578 Cf. Fedón 64c.

Ἡγούμεθά τι τὸν θάνατον εἶναι;


Πάνυ γε, ἔφη ὑπολαβὼν ὁ ΢ιμμίας.
῏Αρα μὴ ἄλλο τι ἥ τὴν τ῅ς ψυχ῅ς ἀπὸ τοὖ σώματος ἀπαλλαγήν; Καὶ εἶναι τοὖτο τὸ τεθνάναι,
χωρὶς μὲν ἀπὸ τ῅ς ψυχ῅ς ἀπαλλαγὲν αὐτὸ καθ' αὑτὸ τὸ σῶμα γεγονέναι, χωρὶς δὲ τὴν ψυχὴν
[ἀπὸ+ τοὖ σώματος ἀπαλλαγεῖσαν αὐτὴν καθ' αὑτὴν εἶναι; Ἆρα μὴ ἄλλο τι ᾖ ὁ θάνατος ἥ
τοὖτο;

- ¿Pensamos que la muerte es algo?


- Ciertamente – dijo Simmias contestando.
- ¿Acaso es otra cosa que la separación del alma del cuerpo? ¿Y el estar muerto es esto, cuando el
cuerpo ha comenzado a existir separadamente por sí mismo después de la separación del alma, y el
alma exista en sí misma luego de separarse [del] cuerpo? ¿Acaso es la muerte otra cosa sino esto?

579 Cf. Levítico XIV, 9.

Καὶ ἔσται τῆ ἡμέρᾳ τῆ ἑβδόμῃ ξυρηθήσεται π᾵σαν τὴν τρίχα αὐτοὖ, τὴν κεφαλὴν αὐτοὖ καὶ
τὸν πώγωνα καὶ τὰς ὀφρύας καὶ π᾵σαν τὴν τρίχα αὐτοὖ ξυρηθήσεται· καὶ πλυνεῖ τὰ ἱμάτια καὶ
λούσεται τὸ σῶμα αὐτοὖ ὕδατι καὶ καθαρὸς ἔσται

Y será que al séptimo día afeitará todo su cabello, su cabeza, su barba y las cejas; rasurará todo su
cabello. Y lavará los vestidos y bañará su cuerpo con agua y será limpio.

580 Cf. Job VII, 5.

Υύρεται δέ μου τὸ σῶμα ἐν σαπρίᾳ σκωλήκων, τήκω δὲ βώλακας γ῅ς ἀπὸ ἰχῶρος ξύων

Mi cuerpo está cubierto por la podredumbre de los gusanos y de costras de tierra, mi piel supura.

581 Sabiduría de Salomón I, 4.

Ὅτι εἰς κακότεχνον ψυχὴν οὐκ εἰσελεύσεται σοφία οὐδὲ κατοικήσει ἐν σώματι κατάχρεῳ
ἁμαρτίας

La sabiduría no entrará en un alma que obra con maldad, ni morará en un cuerpo sumido en el
pecado.
582 Cf. Daniel III, 27 (III, 94).

Καὶ συνάγονται οἱ σατράπαι καὶ οἱ στρατηγοὶ καὶ οἱ τοπάρχαι καὶ οἱ δυνάσται τοὖ βασιλέως
καὶ ἐθεώρουν τοὺς ἄνδρας ὅτι οὐκ ἐκυρίευσεν τὸ πὖρ τοὖ σώματος αὐτῶν, καὶ ἡ θρὶξ τ῅ς
κεφαλ῅ς αὐτῶν οὐκ ἐφλογίσθη, καὶ τὰ σαράβαρα αὐτῶν οὐκ ἠλλοιώθη, καὶ ὀσμὴ πυρὸς οὐκ ἦν
ἐν αὐτοῖς

Y se reunieron los sátrapas, los capitanes, los gobernadores y los principales del rey y vieron a los
varones, cómo el fuego no tuvo poder sobre sus cuerpos, y el cabello de sus cabezas no se
chamuscó, y sus ropas no se estropearon, ni tenían olor a humo.

583 Cf. Evangelio según san Mateo VI, 25.

Διὰ τοὖτο λέγω ὑμῖν, μὴ μεριμν᾵τε τῆ ψυχῆ ὑμῶν τί φάγητε καὶ τί πίητε, μηδὲ τ῵ σώματι ὑμῶν
τί ἐνδύσησθε· οὐχὶ ἡ ψυχὴ πλεῖόν ἐστι τ῅ς τροφ῅ς καὶ τὸ σῶμα τοὖ ἐνδύματος;

Por esto os digo: No os preocupéis por vuestra vida, qué comeréis o qué beberéis, ni por vuestro
cuerpo, qué vestiréis; ¿no es la vida más que el alimento y el cuerpo más que el vestido?

584 Cf. nota n° 569.

585 Cf. nota n° 305.

586 Primera epístola de san Pablo a los Corintios XII, 15.

Ἐὰν εἴπῃ ὁ πούς, ὅτι οὐκ εἰμὶ χείρ, οὐκ εἰμὶ ἐκ τοὖ σώματος, οὐ παρὰ τοὖτο οὐκ ἔστιν ἐκ τοὖ
σώματος;

Si el pie dijera: porque no soy mano no soy [parte] del cuerpo, ¿por eso no es [parte] del cuerpo?

587 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos IV, 19.

Καὶ μὴ ἀσθενήσας τῆ πίστει οὐ κατενόησε τὸ ἑαυτοὖ σῶμα ἤδη νενεκρωμένον, ἑκατονταέτης


που ὑπάρχων, καὶ τὴν νέκρωσιν τ῅ς μήτρας ΢άρρας

Y no se debilitó en la fe ni consideró su propio cuerpo como ya muerto, siendo de casi cien años, y
la muerte de la matriz de Sara.

588 Cf. Segunda epístola de san Pablo a los Corintios V, 10.

Σοὺς γὰρ πάντας ἡμ᾵ς φανερωθ῅ναι δεῖ ἔμπροσθεν τοὖ βήματος τοὖ Φριστοὖ, ἵνα κομίσηται
ἕκαστος τὰ διὰ τοὖ σώματος πρὸς ἃ ἔπραξεν, εἴτε ἀγαθὸν εἴτε κακὸν

Pues es necesario que todos nosotros nos presentemos delante del tribunal de Cristo, para que cada
uno reciba según lo que hubiere hecho por medio del cuerpo, sea bueno o sea malo.
589 Cf. Segunda epístola de san Pablo a los Corintios X, 10.

Ὅτι αἱ μὲν ἐπιστολαὶ, φησί, βαρεῖαι καὶ ἰσχυραί, ἡ δὲ παρουσία τοὖ σώματος ἀσθενὴς καὶ ὁ
λόγος ἐξουθενημένος

Porque sus cartas, dicen, son imponentes y fuertes, pero su presencia de cuerpo es poco
impresionante y su discurso despreciable.

590 Cf. nota nº 549.

591 Cf. Epístola de san Pablo a los Efesios V, 28.

Οὕτως ὀφείλουσιν οἱ ἄνδρες ἀγαπ᾵ν τὰς ἑαυτῶν γυναῖκας ὡς τὰ ἑαυτῶν σώματα. Ὁ ἀγαπῶν
τὴν ἑαυτοὖ γυναῖκα ἑαυτὸν ἀγαπᾶ

Así los esposos deben amar a sus esposas, como a sus propios cuerpos. El que ama a su esposa se
ama a sí mismo.

592 Primera epístola de san Pablo a los Tesalonicenses V, 23.

Αὐτὸς δὲ ὁ Θεὸς τ῅ς εἰρήνης ἁγιάσαι ὑμ᾵ς ὁλοτελεῖς, καὶ ὁλόκληρον ὑμῶν τὸ πνεὖμα καὶ ἡ
ψυχὴ καὶ τὸ σῶμα ἀμέμπτως ἐν τῆ παρουσίᾳ τοὖ Κυρίου ἡμῶν ᾿Ιησοὖ Φριστοὖ τηρηθείη

Y que el mismo Dios de paz os santifique por completo; y que todo vuestro ser, espíritu, alma y
cuerpo, sea preservado irreprensible para la venida de nuestro Señor Jesucristo.

593 Cf. nota nº 557.

594 Cf. nota nº 496.

595 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VII, 7.

Σί οὗν ἐροὖμεν; Ὁ νόμος ἁμαρτία; Μὴ γένοιτο· ἀλλὰ τὴν ἁμαρτίαν οὐκ ἔγνων εἰ μὴ διὰ νόμου·
τήν τε γὰρ ἐπιθυμίαν οὐκ ᾔδειν εἰ μὴ ὁ νόμος ἔλεγεν, οὐκ ἐπιθυμήσεις

¿Qué, pues, diremos? ¿La Ley es pecado? ¡De ninguna manera! Pero yo no conocí el pecado sino
por la Ley; pues no hubiera sabido lo que es la codicia si la Ley no hubiera dicho: No codiciarás.

596 Cf. nota nº 507.

597 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VII, 8.

Ἀφορμὴν δὲ λαβοὖσα ἡ ἁμαρτία διὰ τ῅ς ἐντολ῅ς κατειργάσατο ἐν ἐμοὶ π᾵σαν ἐπιθυμίαν·
χωρὶς γὰρ νόμου ἁμαρτία νεκρά

Pero el pecado, tomando ocasión por el mandamiento, produjo en mí toda concupiscencia; pues sin
la Ley el pecado está muerto.
598 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VII, 9-10.

9) Ἐγὼ δὲ ἔζων χωρὶς νόμου ποτέ· ἐλθούσης δὲ τ῅ς ἐντολ῅ς ἡ ἁμαρτία ἀνέζησεν ἐγὼ δὲ
ἀπέθανον,
10) καὶ εὑρέθη μοι ἡ ἐντολὴ ἡ εἰς ζωὴν, αὕτη εἰς θάνατον

9) En un tiempo yo vivía sin la Ley; pero cuando vino el mandamiento, el pecado revivió y yo morí,
10) y descubrí que este mandamiento que era para vida, a mí me fue para muerte.

599 Cf. nota nº 507.

600 Epístola de san Pablo a los Romanos VII, 12.

Ὥστε ὁ μὲν νόμος ἅγιος, καὶ ἡ ἐντολὴ ἁγία καὶ δικαία καὶ ἀγαθή

De manera que la Ley es santa y el mandamiento de Dios es santo, justo y bueno.

601 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VII, 13.

Σὸ οὗν ἀγαθὸν ἐμοὶ γέγονε θάνατος; Μὴ γένοιτο· ἀλλὰ ἡ ἁμαρτία, ἵνα φανῆ ἁμαρτία, διὰ τοὖ
ἀγαθοὖ μοι κατεργαζομένη θάνατον, ἵνα γένηται καθ᾿ ὑπερβολὴν ἁμαρτωλὸς ἡ ἁμαρτία διὰ
τ῅ς ἐντολ῅ς

Entonces, ¿lo que es bueno para mí se convirtió en muerte? ¡De ninguna manera! Pero el pecado,
para que se vea que es pecado, me produjo la muerte a través de lo bueno, para que por medio del
mandamiento el pecado llegue a ser en extremo pecaminoso.

602 Cf. nota nº 558.

603 Cf. nota nº 558.

604 Cf. nota nº 489.

605 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VII, 15.

Ὃ γὰρ κατεργάζομαι οὐ γινώσκω· οὐ γὰρ ὃ θέλω τοὖτο πράσσω, ἀλλ᾿ ὃ μισῶ τοὖτο ποιῶ

Pues no entiendo lo que hago; porque no hago lo que quiero, sino que lo que aborrezco, eso hago.

606 Cf. nota anterior.

607 Cf. Protágoras 339b.

Ἄνδρ' ἀγαθὸν μὲν ἀλαθέως γενέσθαι χαλεπόν,


χερσίν τε καὶ ποσὶ καὶ νόῳ τετράγωνον, ἄνευ ψόγου τετυγμένον
Sin duda, llegar a ser un hombre bueno verdaderamente es difícil,
cuadrado de manos, de pies y de mente, hecho sin defecto.

608 Cf. Salmo XIX, 12-13 (XVIII, 13-14).

12 (13) Παραπτώματα τίς συνήσει; ἐκ τῶν κρυφίων μου καθάρισόν με.


13 (14) Καὶ ἀπὸ ἀλλοτρίων φεῖσαι τοὖ δούλου σου· ἐὰν μή μου κατακυριεύσωσιν, τότε ἄμωμος
ἔσομαι καὶ καθαρισθήσομαι ἀπὸ ἁμαρτίας μεγάλης

12 (13) Los errores, ¿quién los entenderá? Purifícame de los que me son ocultos.
13 (14) Y guarda a tu siervo de los ajenos; si no se enseñoreasen de mí, entonces seré irreprochable y
estaré limpio de gran pecado.

609 Segunda epístola de san Pablo a los Corintios X, 5.

Λογισμοὺς καθαιροὖντες καὶ π᾵ν ὕψωμα ἐπαιρόμενον κατὰ τ῅ς γνώσεως τοὖ Θεοὖ, καὶ
αἰχμαλωτίζοντες π᾵ν νόημα εἰς τὴν ὑπακοὴν τοὖ Φριστοὖ

Destruyendo razonamientos y toda altivez que se alza contra el conocimiento de Dios, y llevando
cautivo todo pensamiento a la obediencia a Cristo.

610 Cf. nota nº 571.

611 Cf. nota nº 58.

612 Ilíada II, 469-470.

ἠὙτε μυιάων ἁδινάων ἔθνεα πολλὰ


αἵ τε κατὰ σταθμὸν ποιμνήϊον ἠλάσκουσιν

... tan numerosos como los tupidos enjambres de moscas


que vagan con errantes giros por pastoriles establos.

613 Cf. Evangelio según san Mateo XVI, 26.

Σί γὰρ ὠφελεῖται ἄνθρωπος ἐὰν τὸν κόσμον ὅλον κερδήσῃ, τὴν δὲ ψυχὴν αὐτοὖ ζημιωθῆ; Ἢ τί
δώσει ἄνθρωπος ἀντάλλαγμα τ῅ς ψυχ῅ς αὐτοὖ;

Pues, ¿qué le aprovecha al hombre si ganase el mundo entero pero perdiese su alma? ¿O qué dará el
hombre a cambio de su alma?

614 Cf. Epístola de san Pablo a los Efesios VI, 11-17.

11) Ἐνδύσασθε τὴν πανοπλίαν τοὖ Θεοὖ πρὸς τὸ δύνασθαι ὑμ᾵ς στ῅ναι πρὸς τὰς μεθοδείας
τοὖ διαβόλου·
12) ὅτι οὐκ ἔστιν ἡμῖν ἡ πάλη πρὸς αἷμα καὶ σάρκα, ἀλλὰ πρὸς τὰς ἀρχάς, πρὸς τὰς ἐξουσίας,
πρὸς τοὺς κοσμοκράτορας τοὖ σκότους τοὖ αἰῶνος τούτου, πρὸς τὰ πνευματικὰ τ῅ς πονηρίας
ἐν τοῖς ἐπουρανίοις.
13) Διὰ τοὖτο ἀναλάβετε τὴν πανοπλίαν τοὖ Θεοὖ, ἵνα δυνηθ῅τε ἀντιστ῅ναι ἐν τῆ ἡμέρᾳ τῆ
πονηρᾶ καὶ ἅπαντα κατεργασάμενοι στ῅ναι.
14) ΢τ῅τε οὗν περιζωσάμενοι τὴν ὀσφὺν ὑμῶν ἐν ἀληθείᾳ, καὶ ἐνδυσάμενοι τὸν θώρακα τ῅ς
δικαιοσύνης,
15) καὶ ὑποδησάμενοι τοὺς πόδας ἐν ἑτοιμασίᾳ τοὖ εὐαγγελίου τ῅ς εἰρήνης,
16) ἐπὶ π᾵σιν ἀναλαβόντες τὸν θυρεὸν τ῅ς πίστεως, ἐν ᾧ δυνήσεσθε πάντα τὰ βέλη τοὖ
πονηροὖ τὰ πεπυρωμένα σβέσαι·
17) καὶ τὴν περικεφαλαίαν τοὖ σωτηρίου δέξασθε, καὶ τὴν μάχαιραν τοὖ Πνεύματος, ὅ ἐστιν
὆῅μα Θεοὖ

11) Vestíos de toda la armadura de Dios, para que podáis estar firmes contra los engaños del diablo;
12) porque nuestra lucha no es contra sangre y carne; sino contra principados, contra potestades,
contra gobernantes de este mundo de tinieblas, contra fuerzas espirituales de maldad en los lugares
celestiales.
13) Por tanto, tomad toda la armadura de Dios para que podáis resistir en el día malo y, habiéndolo
hecho todo, estar firmes.
14) Estad, pues, firmes, ceñidos vuestros lomos con la verdad, y vestidos de la coraza de justicia,
15) calzados los pies con el apresto del evangelio de paz;
16) sobre todo, tomando el escudo de la fe, con que podáis apagar todos los dardos de fuego del
maligno,
17) y tomad el casco de la salvación y la espada del Espíritu, que es la palabra de Dios.

615 Cf. nota nº 609.

616 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VII, 15- 18.

15) Ὃ γὰρ κατεργάζομαι οὐ γινώσκω· οὐ γὰρ ὃ θέλω τοὖτο πράσσω, ἀλλ᾿ ὃ μισῶ τοὖτο ποιῶ.
16) Εἰ δὲ ὃ οὐ θέλω τοὖτο ποιῶ, σύμφημι τ῵ νόμῳ ὅτι καλός.
17) Νυνὶ δὲ οὐκέτι ἐγὼ κατεργάζομαι αὐτὸ, ἀλλ᾿ ἡ οἰκοὖσα ἐν ἐμοὶ ἁμαρτία.
18) Οἶδα γὰρ ὅτι οὐκ οἰκεῖ ἐν ἐμοί, τοὖτ᾿ ἔστιν ἐν τῆ σαρκί μου, ἀγαθόν· τὸ γὰρ θέλειν
παράκειταί μοι, τὸ δὲ κατεργάζεσθαι τὸ καλὸν οὐχ εὑρίσκω

15) Pues no entiendo lo que hago; porque no hago lo que quiero, sino que lo que aborrezco, eso
hago.
16) Pero si hago eso que no quiero, reconozco que la Ley es buena.
17) Pero ahora ya no soy yo el que lo hace, sino el pecado que mora en mí.
18) Pues yo sé que en mí, esto es, en mi carne, no mora el bien; pues el querer está presente en mí,
pero no puedo hacer el bien.

617 Cf. nota nº 514.

618 Cf. nota nº 515.

619 Cf. nota nº 515.


620 Cf. nota nº 608.

621 Epístola de san Pablo a los Romanos VII, 22-24.

22) ΢υνήδομαι γὰρ τ῵ νόμῳ τοὖ Θεοὖ κατὰ τὸν ἔσω ἄνθρωπον,
23) βλέπω δὲ ἕτερον νόμον ἐν τοῖς μέλεσί μου ἀντιστρατευόμενον τ῵ νόμῳ τοὖ νοός μου καὶ
αἰχμαλωτίζοντά με ἐν τ῵ νόμῳ τ῅ς ἁμαρτίας τ῵ ὄντι ἐν τοῖς μέλεσί μου
24) Σαλαίπωρος ἐγὼ ἄνθρωπος, τίς με ὆ύσεται ἐκ τοὖ σώματος τοὖ θανάτου τούτου;

22) Según el hombre interior, me deleito en la ley de Dios,


23) pero veo otra ley en mis miembros, que le hace la guerra a la ley de mi mente y me hace
prisionero de la ley del pecado que está en mis miembros.
24) ¡Miserable de mí! ¿Quién me salvará del cuerpo de esta muerte?

622 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VII, 25.

Εὐχαριστῶ τ῵ Θε῵ διὰ ᾿Ιησοὖ Φριστοὖ τοὖ Κυρίου ἡμῶν. Ἄρα οὗν αὐτὸς ἐγὼ τ῵ μὲν νοἹ
δουλεύω νόμῳ Θεοὖ, τῆ δὲ σαρκὶ νόμῳ ἁμαρτίας

Doy gracias a Dios por nuestro Señor Jesucristo. Así que yo mismo, por un lado, con la mente sirvo
a la Ley de Dios, pero por el otro, con la carne, a la ley del pecado.

623 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VIII, 2.

Ὁ γὰρ νόμος τοὖ Πνεύματος τ῅ς ζω῅ς ἐν Φριστ῵ ᾿Ιησοὖ ἠλευθέρωσέ με ἀπὸ τοὖ νόμου τ῅ς
ἁμαρτίας καὶ τοὖ θανάτου

Pues la Ley del Espíritu de vida en Cristo Jesús me liberó de la ley del pecado y de la muerte.

624 Cf. nota nº 305.

625 Cf. nota nº 560.

626 Cf. Epístola de san Pablo a los Romanos VIII, 3.

Σὸ γὰρ ἀδύνατον τοὖ νόμου, ἐν ᾧ ἠσθένει διὰ τ῅ς σαρκός, ὁ Θεὸς τὸν ἑαυτοὖ Τἱὸν πέμψας ἐν
ὁμοιώματι σαρκὸς ἁμαρτίας καὶ περὶ ἁμαρτίας, κατέκρινε τὴν ἁμαρτίαν ἐν τῆ σαρκί

Pues lo que era imposible para la Ley, por cuanto era débil por la carne, Dios, enviando a su propio
Hijo en semejanza de carne de pecado y por causa del pecado, condenó al pecado en la carne.

627 Cf. nota nº 623.

628 Cf. Epístola de san Pablo a los Gálatas V, 25; Epístola de san Pablo a los Romanos VIII, 13.

Gálatas V, 25
Εἰ ζῶμεν Πνεύματι, Πνεύματι καὶ στοιχῶμεν

Si vivimos por el Espíritu, andemos también por el Espíritu.

Romanos VIII, 13

Εἰ γὰρ κατὰ σάρκα ζ῅τε, μέλλετε ἀποθνῄσκειν· εἰ δὲ Πνεύματι τὰς πράξεις τοὖ σώματος
θανατοὖτε, ζήσεσθε

Pues si vivís según la carne, moriréis; pero si por el Espíritu hacéis morir las obras de la carne,
viviréis.

629 Cf. Evangelio según San Lucas XX, 35-36.

35) Οἱ δὲ καταξιωθέντες τοὖ αἰῶνος ἐκείνου τυχεῖν καὶ τ῅ς ἀναστάσεως τ῅ς ἐκ νεκρῶν οὔτε
γαμοὖσιν οὔτε γαμίζονται·
36) οὗτε γὰρ ἀποθανεῖν ἔτι δύνανται· ἰσάγγελοι γάρ εἰσι καὶ υἱοί εἰσι Θεοὖ, τ῅ς ἀναστάσεως
υἱοὶ ὄντες

35) Pero los que son tenidos por dignos de alcanzar aquel siglo y la resurrección de entre los
muertos, ni se casan ni son dados en matrimonio;
36) porque ya no pueden morir; pues son iguales a los ángeles y al ser hijos de la resurrección son
hijos de Dios.

630 Cf. Evangelio según san Juan XX, 27.

Εἶτα λέγει τ῵ Θωμᾶ· Υέρε τὸν δάκτυλόν σου ὧδε καὶ ἴδε τὰς χεῖράς μου, καὶ φέρε τὴν χεῖρά σου
καὶ βάλε εἰς τὴν πλευράν μου, καὶ μὴ γίνου ἄπιστος ἀλλὰ πιστός

Luego le dice a Tomás: Trae aquí tu dedo y mira mis manos, y trae tu mano y ponla en mi costado,
y no seas incrédulo, sino creyente.

631 Cf. Evangelio según san Lucas XXIV, 39.

Ἴδετε τὰς χεῖράς μου καὶ τοὺς πόδας μου, ὅτι αὐτός ἐγώ εἰμι· ψηλαφήσατέ με καὶ ἴδετε, ὅτι
πνεὖμα σάρκα καὶ ὀστέα οὐκ ἔχει καθὼς ἐμὲ θεωρεῖτε ἔχοντα

Mirad mis manos y mis pies, que soy yo mismo; tocadme y ved, que un espíritu no tiene carne ni
huesos como veis que yo tengo.

632 Cf. nota nº 476.

633 Cf. nota nº 201.

634 Salmo XVI, 10 (XV, 10).


Ὅτι οὐκ ἐγκαταλείψεις τὴν ψυχήν μου εἰς Ἅιδην οὐδὲ δώσεις τὸν ὅσιόν σου ἰδεῖν διαφθοράν

No dejarás mi alma en el Hades, ni permitirás a tu santo ver corrupción.

635 Cf. nota nº 563.

636 Cf. nota nº 27.

637 Cf. nota nº 265.

638 Cf. nota nº 496.

639 Cf. nota nº 30.

640 Cf. Génesis III, 6.

Καὶ εἶδεν ἡ γυνὴ ὅτι καλὸν τὸ ξύλον εἰς βρῶσιν καὶ ὅτι ἀρεστὸν τοῖς ὀφθαλμοῖς ἰδεῖν καὶ
ὡραῖόν ἐστιν τοὖ κατανο῅σαι, καὶ λαβοὖσα τοὖ καρποὖ αὐτοὖ ἔφαγεν· καὶ ἔδωκεν καὶ τ῵
ἀνδρὶ αὐτ῅ς μετ᾿ αὐτ῅ς, καὶ ἔφαγον

Vio la mujer que el árbol era bueno para comer y que era agradable a los ojos, y que era deseable
para alcanzar sabiduría, y tomando de su fruto comió; y dio a su marido que estaba con ella, y él
comió.

641 Cf. Génesis III, 8.

Καὶ ἤκουσαν τὴν φωνὴν Κυρίου τοὖ Θεοὖ περιπατοὖντος ἐν τ῵ παραδείσῳ τὸ δειλινόν, καὶ
ἐκρύβησαν ὅ τε Αδὰμ καὶ ἡ γυνὴ αὐτοὖ ἀπὸ προσώπου Κυρίου τοὖ Θεοὖ ἐν μέσῳ τοὖ ξύλου
τοὖ παραδείσου

Y oyeron la voz de Dios el Señor que caminaba por el huerto al atardecer, y Adán y Eva su mujer se
escondieron de la presencia de Dios el Señor en medio de los árboles del huerto.

642 Cf. Génesis III, 9.

Καὶ ἐκάλεσεν Κύριος ὁ Θεὸς τὸν Αδὰμ καὶ εἶπεν αὐτ῵· Αδὰμ, ποὖ εἶ;

Y Dios el Señor llamó a Adán y le dijo: Adán, ¿dónde estás?

643 Cf. Génesis III, 10.

Καὶ εἶπεν αὐτ῵· Σὴν φωνήν σου ἤκουσα περιπατοὖντος ἐν τ῵ παραδείσῳ καὶ ἐφοβήθην, ὅτι
γυμνός εἰμι, καὶ ἐκρύβην

Y le dijo: Escuché tu voz cuando caminabas por el huerto y tuve miedo, y me escondí, porque estoy
desnudo.
644 Cf. Génesis III, 11.

Καὶ εἶπεν αὐτ῵· Σίς ἀνήγγειλέν σοι ὅτι γυμνὸς εἶ; Μὴ ἀπὸ τοὖ ξύλου, ο὘ ἐνετειλάμην σοι
τούτου μόνου μὴ φαγεῖν ἀπ᾿ αὐτοὖ, ἔφαγες;

Y le dijo: ¿Quién te dijo que estás desnudo? ¿Acaso comiste del único árbol del que te mandé no
comer de él?

645 Cf. Génesis III, 12.

Καὶ εἶπεν ὁ Αδὰμ· Ἡ γυνή, ἣν ἔδωκας μετ᾿ ἐμοὖ, αὕτη μοι ἔδωκεν ἀπὸ τοὖ ξύλου, καὶ ἔφαγον

Y Adán dijo: La mujer que me diste como mi compañera, ella me dio del árbol, y comí.

646 Cf. Génesis III, 13.

Καὶ εἶπεν Κύριος ὁ Θεὸς τῆ γυναικί· Σί τοὖτο ἐποίησας; Καὶ εἶπεν ἡ γυνή· Ὁ ὄφις ἠπάτησέν με,
καὶ ἔφαγον

Y Dios el Señor dijo a la mujer: ¿Por qué lo hiciste? Y la mujer dijo: La serpiente me engañó y comí.

647 Cf. nota nº 510.

648 Cf. nota nº 507.

649 Cf. nota nº 507.

650 Cf. Génesis III, 19.

Ἐν ἱδρῶτι τοὖ προσώπου σου φάγῃ τὸν ἄρτον σου ἕως τοὖ ἀποστρέψαι σε εἰς τὴν γ῅ν, ἐξ ἧς
ἐλήμφθης· ὅτι γ῅ εἶ καὶ εἰς γ῅ν ἀπελεύσῃ

Con el sudor de tu rostro comerás tu pan hasta que vuelvas a la tierra de la cual fuiste tomado;
porque tierra eres, y a la tierra volverás.

651 El texto faltante puede corresponder a una cita bíblica.

652 Cf. nota nº 510.

653El término ψυχικῶς (psiquicôs) se refiere “a la psuque, alma, como la parte inferior de lo inmaterial en
el hombre, natural, físico; describe al hombre en Adán y lo que le corresponde, puesto en contraste con
pneumatikos, espiritual… relacion{ndose aquí quiz{ m{s específicamente a la mente, una sabiduría
correspondiente a, o surgiendo de, los deseos y afectos corrompidos”. (W. E. Vine, Diccionario expositivo de
palabras del Antiguo y Nuevo Testamento exhaustivo de Vine, s.v. Animal)

654 Cf. Salmo LVIII, 4-5 (LVII, 5-6)


4 (5) Θυμὸς αὐτοῖς κατὰ τὴν ὁμοίωσιν τοὖ ὄφεως, ὡσεὶ ἀσπίδος κωφ῅ς καὶ βυούσης τὰ ὦτα
αὐτ῅ς,
5 (6) ἥτις οὐκ εἰσακούσεται φωνὴν ἐπᾳδόντων φαρμάκου τε φαρμακευομένου παρὰ σοφοὖ

4 (5) Su cólera es semejante a la de la serpiente, como una áspid sorda que tapa sus oídos,
5 (6) que no escucha la voz del que la encanta, por más hábil que sea el encantador.

655 Cf. Evangelio según san Mateo X, 16.

᾿Ιδοὺ ἐγὼ ἀποστέλλω ὑμ᾵ς ὡς πρόβατα ἐν μέσῳ λύκων· γίνεσθε οὗν φρόνιμοι ὡς οἱ ὄφεις καὶ
ἀκέραιοι ὡς αἱ περιστεραί

Mirad, yo os envío como a ovejas en medio de lobos; sed, pues, astutos como las serpientes y
sencillos como las palomas.

656 Cf. Evangelio según san Mateo XIX, 14.

Ὁ δὲ ᾿Ιησοὖς εἶπεν· Ἄφετε τὰ παιδία καὶ μὴ κωλύετε αὐτὰ ἐλθεῖν πρός με· τῶν γὰρ τοιούτων
ἐστὶν ἡ βασιλεία τῶν οὐρανῶν

Y Jesús dijo: Dejad a los niños venir a mí, y no se lo impidáis; porque de los tales es el reino de los
cielos.

657 Cf. Evangelio según san Juan XII, 24.

Ἀμὴν ἀμὴν λέγω ὑμῖν, ἐὰν μὴ ὁ κόκκος τοὖ σίτου πεσὼν εἰς τὴν γ῅ν ἀποθάνῃ, αὐτὸς μόνος
μένει· ἐὰν δὲ ἀποθάνῃ, πολὺν καρπὸν φέρει

De cierto, de cierto os digo: Si el grano de trigo no muriese cuando cae en la tierra, queda él solo;
pero si muriese, produce mucho fruto.

658 Cf. Evangelio según san Mateo XXIV, 28.

Ὅπου γὰρ ἐὰν ᾖ τὸ πτῶμα, ἐκεῖ συναχθήσονται οἱ ἀετοί

Donde esté el cadáver, allí se juntarán las águilas.

659 Cf. Evangelio según san Mateo XXVIII, 5-6.

5) Ἀποκριθεὶς δὲ ὁ ἄγγελος εἶπε ταῖς γυναιξί· μὴ φοβεῖσθε ὑμεῖς· οἶδα γὰρ ὅτι ᾿Ιησοὖν τὸν
ἐσταυρωμένον ζητεῖτε·
6) οὐκ ἔστιν ὧδε· ἠγέρθη γὰρ καθὼς εἶπε. Δεὖτε ἴδετε τὸν τόπον ὅπου ἔκειτο ὁ Κύριος

5) Respondió el ángel y dijo a las mujeres: No temáis vosotras, pues sé que buscáis a Jesús, el que
fue crucificado;
6) no está aquí, pues resucitó como dijo. Venid, ved el sitio donde estaba el Señor.
660 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 12-15.

12) Εἰ δὲ Φριστὸς κηρύσσεται ὅτι ἐκ νεκρῶν ἐγήγερται, πῶς λέγουσι τινες ἐν ὑμῖν ὅτι ἀνάστασις
νεκρῶν οὐκ ἔστιν;
13) Εἰ δὲ ἀνάστασις νεκρῶν οὐκ ἔστιν, οὐδὲ Φριστὸς ἐγήγερται·
14) εἰ δὲ Φριστὸς οὐκ ἐγήγερται, κενὸν ἄρα τὸ κήρυγμα ἡμῶν, κενὴ δὲ καὶ ἡ πίστις ὑμῶν
15) Εὑρισκόμεθα δὲ καὶ ψευδομάρτυρες τοὖ Θεοὖ, ὅτι ἐμαρτυρήσαμεν κατὰ τοὖ Θεοὖ ὅτι ἤγειρε
τὸν Φριστόν, ὃν οὐκ ἤγειρεν, εἴπερ ἄρα νεκροὶ οὐκ ἐγείρονται

12) Ahora bien, si se predica que Cristo ha resucitado de entre los muertos, ¿cómo dicen algunos
entre vosotros que no hay resurrección de los muertos?
13) Si no hay resurrección de los muertos, tampoco Cristo resucitó;
14) y si Cristo no resucitó entonces nuestra predicación no tiene fundamento, y también vuestra fe
es insustancial.
15) Aún más, somos hallados testigos falsos de Dios, porque testificamos de Dios que resucitó a
Cristo, a quien no resucitó, si en verdad los muertos no resucitan.

661 Cf. nota nº 277.

662 Cf. nota nº 474.

663 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 36-38.

36) Ἄφρων, σὺ ὃ σπείρεις, οὐ ζῳοποιεῖται ἐὰν μὴ ἀποθάνῃ.


37) Καὶ ὃ σπείρεις, οὐ τὸ σῶμα τὸ γενησόμενον σπείρεις, ἀλλὰ γυμνὸν κόκκον, εἰ τύχοι σίτου ἤ
τινος τῶν λοιπῶν.
38) Ὁ δὲ Θεὸς αὐτ῵ δίδωσι σῶμα καθὼς ἠθέλησε, καὶ ἑκάστῳ τῶν σπερμάτων τὸ ἴδιον σῶμα

36) Insensato, lo que tú siembras no se vivifica si no muriese.


37) Y lo que siembras, no siembras el cuerpo que ha de nacer, sino el grano desnudo, acaso de trigo
o de alguno de los demás [granos].
38) Pero Dios le da el cuerpo como quiso, y a cada una de las semillas su propio cuerpo.

664La inclusión de Onán entre los responsables de la rebelión contra Moisés – relatada en el capítulo
XVI del libro de Números – es un anacronismo, ya que este personaje murió mucho tiempo antes de
los sucesos que menciona Epifanio, tal como se registra en Génesis XXXVIII, 8-10.

665 Cf. Deuteronomio XXXII, 49-50.

49) Ἀνάβηθι εἰς τὸ ὄρος τὸ Αβαριν τοὖτο, ὄρος Ναβαυ, ὅ ἐστιν ἐν γῆ Μωὰβ κατὰ πρόσωπον
Ιεριχὼ, καὶ ἰδὲ τὴν γ῅ν Φαναὰν, ἣν ἐγὼ δίδωμι τοῖς υἱοῖς Ισραὴλ εἰς κατάσχεσιν,
50) καὶ τελεύτα ἐν τ῵ ὄρει, εἰς ὃ ἀναβαίνεις ἐκεῖ, καὶ προστέθητι πρὸς τὸν λαόν σου, ὃν τρόπον
ἀπέθανεν Ααρων ὁ ἀδελφός σου ἐν Ὢρ τ῵ ὄρει καὶ προσετέθη πρὸς τὸν λαὸν αὐτοὖ

49) Sube a este monte de Abarim, el monte Nebo, el cual está en la tierra de Moab en frente de
Jericó, y mira la tierra de Canaán, la cual yo doy a los hijos de Israel por posesión,
50) y muere allí, en el monte al cual subes, y sé reunido con tu pueblo, del modo en que murió tu
hermano Aarón en el monte Hor y fue reunido con su pueblo.

666 Primera epístola de san Pablo a los Corintios XV, 43.

΢πείρεται ἐν ἀτιμίᾳ, ἐγείρεται ἐν δόξῃ· σπείρεται ἐν ἀσθενείᾳ, ἐγείρεται ἐν δυνάμει

Se siembra en deshonra, se resucita en gloria; se siembra en debilidad, se resucita en poder.

667 Cf. nota nº 48.

668 Cf. nota nº 629.

669 Cf. Evangelio según san Mateo XIX, 28.

Ὁ δὲ ᾿Ιησοὖς εἶπεν αὐτοῖς· ἀμὴν λέγω ὑμῖν ὅτι ὑμεῖς οἱ ἀκολουθήσαντές μοι, ἐν τῆ
παλιγγενεσίᾳ, ὅταν καθίσῃ ὁ Τἱὸς τοὖ ἀνθρώπου ἐπὶ θρόνου δόξης αὐτοὖ, καθίσεσθε καὶ ὑμεῖς
ἐπὶ δώδεκα θρόνους κρίνοντες τὰς δώδεκα φυλὰς τοὖ ᾿Ισραήλ

Jesús les dijo: De cierto os digo que vosotros los que me habéis seguido, en la regeneración, cuando
el Hijo del hombre se siente en su trono de gloria, también vosotros os sentaréis en doce tronos para
juzgar a las doce tribus de Israel.

670 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Corintios II, 9.

Ἀλλὰ καθὼς γέγραπται, ἃ ὀφθαλμὸς οὐκ εἶδε καὶ οὗς οὐκ ἤκουσε καὶ ἐπὶ καρδίαν ἀνθρώπου
οὐκ ἀνέβη, ἃ ἡτοίμασεν ὁ Θεὸς τοῖς ἀγαπῶσιν αὐτόν

Antes bien, como está escrito: Cosas que el ojo no vió ni el oído oyó, ni han subido en corazón de
hombre, son las que Dios preparó para los que le aman.

671 Isaías LIX, 20.

Καὶ ἥξει ἕνεκεν ΢ιὼν ὁ ὆υόμενος καὶ ἀποστρέψει ἀσεβείας ἀπὸ Ιακώβ

Y de Sión vendrá el salvador, y quitará la iniquidad de Jacob.

672 Cf. nota nº 205.

673 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Tesalonicenses IV, 17.

Ἔπειτα ἡμεῖς οἱ ζῶντες οἱ περιλειπόμενοι ἅμα σὺν αὐτοῖς ἁρπαγησόμεθα ἐν νεφέλαις εἰς
ἀπάντησιν τοὖ Κυρίου εἰς ἀέρα, καὶ οὕτω πάντοτε σὺν Κυρίῳ ἐσόμεθα

Luego nosotros, los que hayamos quedado vivos, seremos arrebatados juntamente con ellos en las
nubes al encuentro del Señor en el aire, y así estaremos siempre con el Señor.
674 Cf. Primera epístola de san Pablo a los Tesalonicenses IV, 15.

Σοὖτο γὰρ ὑμῖν λέγομεν ἐν λόγῳ Κυρίου ὅτι ἡμεῖς οἱ ζῶντες, οἱ περιλειπόμενοι εἰς τὴν
παρουσίαν τοὖ Κυρίου οὐ μὴ φθάσωμεν τοὺς κοιμηθέντας

Por lo cual os decimos esto en palabra del Señor: que nosotros que vivimos, que habremos quedado
hasta la venida del Señor, no precederemos a los que durmieron.

675 Cf. Isaías XXVI, 19.

Ἀναστήσονται οἱ νεκροί, καὶ ἐγερθήσονται οἱ ἐν τοῖς μνημείοις, καὶ εὐφρανθήσονται οἱ ἐν τῆ


γῆ· ἡ γὰρ δρόσος ἡ παρὰ σοὖ ἴαμα αὐτοῖς ἐστιν, ἡ δὲ γ῅ τῶν ἀσεβῶν πεσεῖται

Los muertos resucitarán, y los que están en los sepulcros serán levantados. Serán alegrados los que
están en la tierra, pues tu rocío es un remedio para ellos, pero la tierra de los impíos caerá.

676 Cf. Salmo VII, 14 (VII, 15).

Ἰδοὺ ὠδίνησεν ἀδικίαν, συνέλαβεν πόνον καὶ ἔτεκεν ἀνομίαν

He aquí parió injusticia, concibió trabajo y dio a luz iniquidad.

677 Salmo VII, 15 (VII, 16).

Λάκκον ὤρυξεν καὶ ἀνέσκαψεν αὐτὸν καὶ ἐμπεσεῖται εἰς βόθρον, ὃν εἰργάσατο

Cavó una fosa y la ahondó, y caerá en el hoyo que hizo.

678 Cf. Isaías XL, 28.

Καὶ νὖν οὐκ ἔγνως εἰ μὴ ἤκουσας; Θεὸς αἰώνιος ὁ Θεὸς ὁ κατασκευάσας τὰ ἄκρα τ῅ς γ῅ς, οὐ
πεινάσει οὐδὲ κοπιάσει, οὐδὲ ἔστιν ἐξεύρεσις τ῅ς φρονήσεως αὐτοὖ

¿Acaso no lo sabes? ¿Es que no lo has oído? El Dios que creó los confines de la tierra es Dios eterno,
no tiene hambre ni se cansa, y su pensamiento es inescrutable.

679 Cf. Salmo XXX, 1 (XXIX, 2).

Ὑψώσω σε, Κύριε, ὅτι ὑπέλαβές με καὶ οὐκ ηὔφρανας τοὺς ἐχθρούς μου ἐπ᾿ ἐμέ

Te exalto, Señor, porque me levantaste y no alegraste a mis enemigos sobre mí.

680 Cf. Proverbios XXIV, 27.

Ἑτοίμαζε εἰς τὴν ἔξοδον τὰ ἔργα σου καὶ παρασκευάζου εἰς τὸν ἀγρὸν καὶ πορεύου
κατόπισθέν μου καὶ ἀνοικοδομήσεις τὸν οἶκόν σου
Prepara tus obras para la salida y tenlas listas para el campo, y después reedificarás tu casa.

681 Cf. nota nº 161.

682 Cf. Epístola a los Hebreos XI, 37.

< ἐλιθάσθησαν, ἐπρίσθησαν, ἐπειράσθησαν, ἐν φόνῳ μαχαίρας ἀπέθανον, περι῅λθον ἐν


μηλωταῖς, ἐν αἰγείοις δέρμασιν, ὑστερούμενοι, θλιβόμενοι, κακουχούμενοι<

< fueron apedreados, aserrados, puestos a prueba, muertos a espada, anduvieron de aquí para allá
*envueltos+ en pieles de ovejas y en cueros de cabras, necesitados, afligidos, maltratados<

683 Cf. Epístola a los Hebreos VI, 10.

Οὐ γὰρ ἄδικος ὁ Θεὸς ἐπιλαθέσθαι τοὖ ἔργου ὑμῶν καὶ τοὖ κόπου τ῅ς ἀγάπης ἧς ἐνεδείξασθε
εἰς τὸ ὄνομα αὐτοὖ, διακονήσαντες τοῖς ἁγίοις καὶ διακονοὖντες

Pues Dios no es injusto para olvidar vuestras obras y el trabajo de amor que mostrasteis a Su
nombre, habiendo servido a los santos y sirviéndoles aun.

684 Cf. nota nº 460.

685 Cf. Evangelio según san Mateo XXVII, 52-53.

52) Καὶ τὰ μνημεῖα ἀνεῴχθησαν καὶ πολλὰ σώματα τῶν κεκοιμημένων ἁγίων ἠγέρθη,
53) καὶ ἐξελθόντες ἐκ τῶν μνημείων, μετὰ τὴν ἔγερσιν αὐτοὖ εἰσ῅λθον εἰς τὴν ἁγίαν πόλιν καὶ
ἐνεφανίσθησαν πολλοῖς

52) Y los sepulcros fueron abiertos y muchos cuerpos de santos que habían dormido fueron
levantados,
53) y saliendo de los sepulcros, luego de la resurrección [de Jesús] entraron en la ciudad santa y se
aparecieron a muchos.

686 Cf. Salmo LXVIII, 6 (LXVII, 7)

Ὁ Θεὸς κατοικίζει μονοτρόπους ἐν οἴκῳ ἐξάγων πεπεδημένους ἐν ἀνδρείᾳ, ὁμοίως τοὺς


παραπικραίνοντας τοὺς κατοικοὖντας ἐν τάφοις

Dios hace habitar en familia a los solitarios, saca a los prisioneros con valor, los que moran en los
sepulcros son semejantes a los que se amargan.

687 Epístola de san Pablo a los Efesios V, 14.

Διὸ λέγει· Ἔγειρε ὁ καθεύδων, καὶ ἀνάστα ἐκ τῶν νεκρῶν, καὶ ἐπιφαύσει σοι ὁ Φριστός

Por lo cual dice: Despierta, tú que duermes, y levántate de entre los muertos, y Cristo te iluminará.
688 Cf. nota nº 282.

También podría gustarte