LA HISTORIOGRAFIA ANTIGA: GRÈCIA I ROMA

• Historiografia antiga vs. actual:

• Com es poden saber quines normes servien per a la historiografia antiga?

• La historiografia com a gènere literari
• Ús de les fonts
• Condicionaments ideològics
• Problemes de transmissió
• Finalitat didàctica i moralitzant
Normes de la historiografia antiga
• Com saber-les? -> una manera és buscar textos antics de teoria
historiogràfica, és a dir que tractin teòricament de l’escriptura de la
història. Però no se n’han conservat gaires:
• Com s’ha d’escriure la història (Quomodo sit historia conscribenda) de
Llucià de Samòsata (125-181) és el que més s’aproxima a un tractat teòric
d’aquesta mena, tot i que sempre es refereix a exemples i historiadors
d’un fet concret: la guerra de Marc Aureli i Luci Ver contra els parts (166
dC) (Text).
• La Poètica d’Aristòtil (384-322 a.C.) hi fa algunes observacions:

Per això també la poesia és cosa més filosòfica i més important que
la història; perquè la poesia expressa més aviat el general, i la història el
particular (Aristòtil, Poètica IX, 1451 a 36-b 11. Traducció de J. Farran i
Mayoral)
• Aunque ni siquiera cree la mayoría que necessiten más consejo para su tarea que la
relativa habilidad que necesitan para andar, para ver o para comer, sino que piensan que
es facilísimo y está al alcance de cualquiera escribir historia, con tal de ser capaz de
explicar con palabras lo ocurrido. Pero tú sabes, sin duda, querido amigo, tan bien como
yo, que la historia no es una de las cosas fáciles de manejar, ni de las que pueden
componerse con negligencia, si se intenta componer, como dice Tucídides, un bien para
siempre (Luciano, Cómo debe escribirse la historia, 5).
• La historia no podria admitir una mentira, por muy pequeña que fuera (Luciano, Cómo
debe escribirse la historia, 7).
• La única tarea del historiador es contar las cosas que ocurrieron (Luciano, Cómo debe
escribirse la historia, 39).
• Así debe ser para mí el historiador: intrépido, incorruptible, libre, amigo de la libertad de
expresión y de la verdad..., que no rinda tributo ni al odio ni a la amistad, ni omita nada
por compasión, pudor o desagrado, que sea juez ecuánime, benévolo con todos para no
adjudicar a nadie más de lo debido, forastero en sus libros y apàtrida, independiente, sin
rey, sin que se ponga a calcular qué opinará éste o el otro, sino que diga las cosas como
han ocurrido (Luciano, Cómo debe escribirse la historia, 41).

• (Traducción de Juan Zaragoza)

• El llibre II del De oratore (55 a.C.), de Ciceró (106-43 a.C.), en el qual un
dels participants en el diàleg (Marc Antoni, l’avi del famós triúmvir) tracta
de com es poden aplicar alguns dels trets recomanats pels manuals de
retòrica a la historiografia. Aparentment l’ideal historiogràfic d’Antoni no
s’allunya de l’actualitat, atès que emfatitza el fet que la historiografia ha
d’evitar l’engany, dir tota la veritat i ser imparcial.
• Malgrat que en la retòrica la veritat i la versemblança es confonen, segons
el mateix Ciceró (De inventione, I, 9), i es pot pensar que això seria
extensible a la historiografia –i en realitat és pràctica freqüent entre els
historiadors—hi ha prou elements per pensar que efectivament defensa
que la historiografia ha de ser verídica i imparcial.
• Finalitat: utilitat, en especial per al polític.
• En els seus prefacis els historiadors sovint reivindiquen la seva
imparcialitat (Annals de Tàcit) i de manera satírica Apocolocintosi de
Sèneca)--> ideal
• Crítiques als errors factuals. Per ex. Llucià, 24 sobre la situació geogràfica
de Samòsata. Polibi (XII. 7. 6)--> distingeix entre els errors deguts a la
ignorància, perdonables, i les mentides deliberades, que són
imperdonables:
Ja dèiem que els qui escriuen coses falses per ignorància mereixen
perdó i una correcció benigna, però els qui falsegen expressament, una
acusació implacable (Polibi XII. 7. 6;Traducció d’Antoni Ramon).
• Una altra manera és mirar d’examinar què diuen els autors de l’escriptura
de la història en les seves obres, però ens trobem que els historiadors
antics no expliciten la seva metodologia. Un dels pocs que en parla és
Polibi, però, com passa amb la teoria historiogràfica, el que diu un o diuen
uns pocs no necessàriament s’ha d’extrapolar al conjunt del gènere.
• Problemes:
1) Mentides: Un autor pot mentir sobre la metodologia que ha utilitzat, però sol ser
difícil d’esbrinar per la falta de testimonis per comparar.
a) Historia Augusta  un recull de biografies imperials pretesament escrites per
diferents autors que sovint recolza el seu relat amb documents com edictes imperials,
inscripcions, monedes, llibres i una carta de l’emperador Adrià  aparentment una obra
excepcionalment documentada, però tots són falsos! Fins i tot s’inventen més de 30
historiadors no testimoniats enlloc més. Moltes inconsistències i coses gens plausibles.
b) De tota manera aquests falsos suports demostren que l’ideal és una bona
documentació.
2) Incoherència entre la metodologia que es proposa l’autor i la seva obra:
a) Obra inacabada o incompleta
b) Canvi de pla sobre la marxa
3) Diverses orientacions segons els autors
 Història i literatura: La historiografia com a gènere literari
• La diferència bàsica entre la historiografia tal com s’entén avui i l’antiga és
que en l’antiguitat era un gènere literari, mentre que en l’actualitat es
considera una ciència. D’aquesta concepció deriven tot un seguit de
característiques que allunyen l’obra dels historiadors antics dels actuals-->
Cal conèixer-les per entendre quins problemes pot presentar l’ús de les
fonts antigues per part dels historiadors actuals.
• Així doncs, com en tot gènere literari, cal entendre la importància que hi té
la forma (igual o més que el contingut), a més de la intenció, de l’ideal que
vol transmetre, un ideal patriòtic.

• Per començar les interferències que pateix d’altres gèneres literaris com la
poesia (èpica) o la retòrica.
• Sovint els historiadors antics sacrificaven la veritat dels fets a la veritat
general de la poesia. Tanmateix a la mateixa antiguitat hi va haver qui va
insistir a diferenciar la història de la poesia:
• Aristòtil (Poètica) – Polibi (II, 56.11 contra Filarc) – Ciceró (De Legibus I, 1, 5) 
TEXTOS
La història enfront de la tragèdia, Polibi, II, 56, 1-7
• LVI. [I] Com sigui que, entre els autors contemporanis d'Aratos, Filarc és per alguns considerat digne de
crèdit, això que en moltes coses dissenteix d'ell i fins escriu el contrari, serà útil, més ben dit necessari,
per a nosaltres que hem preferit de seguir Aratos per a la guerra cleomènica, no deixar sense discussió
aquest punt, per tal de no donar a la mentida en els nostres escrits la mateixa autoritat que a la veritat.
[2] En general aquest autor ha dit moltes coses, en tota la seva obra, a l'atzar i sense critica; els altres
punts, potser ara no és necessari de retreure'ls ni d'escatir-los en detall, però els referents a l'època
sobre la qual escrivim, això és, la de la guerra cleomènica, -aquests sí que és necessari d'examinar-los
bé. [3] Amb això n'hi haurà prou per a donar una idea del propòsit i caràcter general de la seva obra.
Volent, per exemple, fer veure clara la crueltat d'Antígon i dels macedonis, així com la d'Aratos i dels
aqueus, diu que els mantineesos, quan foren en poder dels enemics, caigueren en grans dissorts, i la
ciutat més antiga i més gran de l'Arcàdia es debaté amb calamitats tan grans, que va moure tots els
grecs a expectació i a llàgrimes. [4] En el seu afany d'excitar la llàstima dels lectors i fer-los simpatitzar
amb el seu relat, presenta dones abraçant-se i cabelleres esparses i pits descoberts, i a més, llàgrimes i
planys d'homes i dones barrejats amb fills i pares vells, que són enduts a l'esclavatge. [5] Això fa en el
curs de tota la seva història, sempre en cada cas provant de posar-nos davant dels ulls les coses
horribles. Deixant de banda el costat innoble i femenil del seu propòsit, examinem el que és propi í útil
per a la història. [6] Cal, en efecte, que l'historiador no vulgui colpir els lectors meravellant-los amb les
seves pintures, ni cercar els discursos probables, ni comptar les conseqüències dels esdeveniments,
com els poetes tràgics, ans recordar tot el que ha estat fet o dit segons la veritat, encara que es trobi
que es poc meravellós. [7] Car l'objecte de la història no és el mateix de la tragèdia, sinó el contrari.
Aquesta, en efecte, cal que per mitjà de les paraules més versemblants colpeixi i encisi de moment
l'auditori; aquella, en canvi, que per mitjà dels fets i paraules veritables ensenyi i persuadeixi per a tots
el temps els estudiosos, ja que en l'un cas té primacia el versemblant, encara que sigui mentida, degut a
la il·lusió dels espectadors, i en l'altre cas la veritat, pel profit dels estudiosos. (Traducció d’Antoni
Ramon)
• Sobre la historiografia, Ciceró, De legibus (Les lleis), I, 1,5-2, 6
- QUINTO.- Te entiendo, hermano mío. Sostienes que las leyes que deben observarse en
la historia no son aplicables a la poesía.
- MARCO.-Eso es; pues en la primera el único criterio es la verdad, mientras que en la
segunda se tiende principalmente al deleite. Pero reconozco que tanto en Heródoto -el
padre de la historia- como en Teopompo se encuentra un número incalculable de fábulas
[...].
- ÁTICO.- Desde hace tiempo hay gente que te pide, o más bien te exige, la composición
de una obra histórica; pues piensa que si te dedicaras a ello podrías conseguir que, aun en
este género, superemos también a los griegos. Y hablando en mi propio nombre te diré que
debes encargarte de esta tarea no sólo en obsequio de los que aprecian tus libros, sino en
beneficio de la patria misma: para que su salvador sea al mismo tiempo el relator de sus
glorias. Observo y observaste a menudo en mi presencia que la historia no está
representada en nuestra literatura. Pero estás muy bien preparado para cultivarla, puesto
que, según tu misma opinión, se trata de un género esencialmente oratorio. Por eso te
pedimos que te pongas al trabajo y consagres el tiempo necesario a una actividad que ha
sido ignorada o descuidada por los nuestros.
• Els historiadors antics tenen un gran deute amb Homer i amb l’èpica en
general:
• Normalment es considerava que els fets i els personatges de la guerra de Troia
havien tingut una existència real, tot i que sovint calgués donar-los una format més
racional. Amb excepcions com Plató. La guerra de Troia esdevé l’eix temporal a partir
del qual es daten altres fets i els herois troians o grecs esdevenen els avantpassats
de molts pobles del Mediterrani. Per ex. una conseqüència és la datació de la
fundació de Cadis  Pocs anys després de la guerra de Troia 1184/3  eix
cronològic bàsic
• Influència literària freqüent  Livi narra la batalla de Cannes del 216 a.C. com una
sèrie de combats homèrics.
• Trets de la historiografia, com la gran presència de discursos o digressions, es
remunten a Homer.

• Sovint s’observa la influència de la tragèdia: per ex. Livi es recrea en les

descripcions de setges com el de Sagunt (219 a.C.) i els dóna un
tractament tràgic: es concentra en les emocions i sofriments dels assetjats
per aconseguir provocar “compassió i temor” en el públic.  TEXT
La caiguda de Sagunt, Livi, Ab urbe condita, XXI, 14, 1-14,3.
Como para escucharlo se había ido situando poco a poco en derredor la multitud mezclándose asamblea del
pueblo y senado, súbitamente los ciudadanos principales se retiraron antes de que se diera una respuesta,
reunieron en el foro todo el oro y plata; del tesoro público y privado, y arrojándolo al fuego encendido con ese
fin deprisa y corriendo, también ellos en su mayor parte se precipitaron en las llamas. Cuando el pánico y la
confusión consiguiente habían cundido por toda la ciudad, se oyó también otro nuevo alboroto procedente de la
ciudadela. Una torre, batida largo tiempo, se había venido abajo y por entre sus escombros una cohorte de
cartagineses se lanzó a la carga e hizo a su general la señal de que la ciudad enemiga estaba desguarnecida
de las habituales guardias y centinelas. Aníbal, pensando que no cabían vacilaciones ante una oportunidad
semejante, atacó con todos sus efectivos y en un instante tomó la ciudad dando la consigna de matar a todos
los hombres en edad militar. Orden cruel ésta, pero casi obligada como se comprendió por el desarrollo final de
los acontecimientos; en efecto, ¿a quién se hubiera podido perdonar de unos hombres que o bien se
encerraron con sus mujeres e hijos en sus casas haciendo que se desplomaran en llamas sobre sus cabezas,
o bien, sin soltar las armas, no pusieron más fin al combate que la muerte?
La ciudad fue tomada con un enorme botín. A pesar de que en su mayor parte había sido destruido adrede por
sus dueños, y de que durante la matanza la rabia apenas había hecho distinción alguna de edades, y los
prisioneros habían constituido el botín de la tropa, sin embargo es un hecho comprobado que con el importe de
la venta de los objetos se reunió bastante dinero y que se envió a Cartago abundante mobiliario y ropa de gran
valor.
Según aIgunos historiadores, Sagunto fue tomada siete meses después de haber comenzado el asedio, de allí
AníbaI se retiró a Cartagena a los cuarteles de invierno, y cuatro meses después de partir de Cartagena llegó a
Italia.
(Traducció de José Antonio Villar)
Història i retòrica
• Influència estilística
• La rètorica va acabar convertint-se en el fonament de l’educació superior --> la major
part dels historiadors s’hi havien exercitat --> Livi és un exemple clar d’aquesta
tendència i sacrifica el rigor històric als efectes retòrics.
• Presència de discursos
• Una diferència cridanera entre la historiografia antiga i actual és la presència de
discursos, presents la gran majoria de textos històrics.
• Les obres historiogràfiques estan plenes de discursos que serveixen per explicar les
raons, els propòsits i les reaccions dels protagonistes dels fets.
• L’extensió molt desigual segons els autors o fins i tot dels episodis de l’obra. Mentre
que Vel•lei Patèrcul no té discursos extensos, Sal•lusti els dedica una sisena part de
la Conjuració de Catilina i una vuitena part de la Guerra de Jugurta. (En Tucídides
ocupen el 24% de la seva obra: recordem el discurs fúnebre de Pèricles).
• No poden ser discursos autèntics perquè alguns d’ells haurien estat difícils de recollir
paraula per paraula en les circumstàncies en què es van donar i perquè s’observa
una unitat d’estil (el de l’historiador, és clar) entre els discursos pronunciats per
diferents personatges aplegats en una mateixa obra.
• En efecte, poques vegades els discursos recollits pels historiadors transcriuen els
autèntics sinó que solen ser pura ficció o almenys una adaptació molt lliure -->
• Prova--> Tàcit / Taula de Lió: Una làmina de bronze trobada a Lió reprodueix un
discurs que l’emperador Claudi va pronunciar al senat de Roma i que Tàcit recull en
els seus Annals (XI, 24)--> S’observen grans diferències entre tots dos: Tàcit
reelabora profundament el discurs de Claudi amb canvi d’ordre, introducció de nous
temes i eliminació d’altres.
• Les actituds dels historiadors són diverses: n’hi ha que critiquen els seus
antecessors per haver inventat discursos: Polibi (12, 25b  (TEXT).
• Polibi (XII, 25b, 1-4) reclama la necessitat de transcriure els discursos de la
manera més rigorosament possible, però ni ell se salva d’inventar-se alguns
discursos, tot i que és una minoria del total que es troben en la seva obra.
• Els discursos en la història, Polibi, XII, 25b

• XXV. b. [1] És funció pròpia de la història primer conèixer els discursos,

siguin els que siguin, que foren de debò pronunciats; en segon lloc,
assabentar-se de la causa que féu fracassar o tenir èxit allò que fou o dit o
fet, [2] ja que la dicció nua d'allò pròpiament succeït és atractiva per a
l'ànim, però estèril; si hi és afegida la causa, l'ús de la història esdevé
fructuós: [3] si d'unes circumstàncies similars passem a les nostres, d'això
en resulten indicis i precaucions per a endevinar el futur, cosa que
capacita unes vegades per a capguardar-se i altres per a manejar amb
més confiança les dificultats presents un que imiti el que ha esdevingut
temps passats; [4] aquell que silencia els discursos pronunciats i llurs
causes, i en comptes d'això posa exercicis retòrics falsos i oracions
discursives, elimina l'element més propi de la història. Timeu ho fa en grau
summe: tots sabem que la seva obra és plena de coses així.
• (Traducció de Manuel Balasch)
 • sembla raonable que es dediquin a la història,
com aquells metges teòrics, després d'haver-
La necessitat de l’experiència per a se passat temps a les biblioteques i d'haver
l’historiador, Polibi, XII, 25e, g-25i adquirit molta pràctica en la investigació de
documents, es convencen ells mateixos de llur
aptesa per a aquest intent, i causen la
• XXV e. [1] De la mateixa manera també és
impressió als no especialistes de fer una
tripartita la història pragmàtica: una part d'ella
contribució (llacuna) però al meu entendre
consisteix en l'estudi acurat dels documents i
contribueixen només parcialment a la història
en l'exposició de la matèria extreta d'ells; una
(pragmàtica), [5] perquè la investigació (dels
altra part rau en la inspecció de ciutats i
llibres dels avantpassats) adreçada al
d'indrets que hi ha al voltant de rius i de ports:
coneixement de les opinions dels antics i al
cal observar, en general, les particularitats i les
d'allò que aquests pensaven tocant a
distàncies que hi ha per terra i per mar; la
situacions, llocs, llinatges, constitucions,
tercera part és el coneixement de les
costums, adreçada a més a més a la com-
pràctiques polítiques. [2] Igual com en la
prensió de les circumstàncies i atzars que es
medicina, molts aspiren a escriure història pel
donaren en èpoques pretèrites, és ben útil, [6]
prestigi que aquesta té, però per a aquest
perquè les coses passades ens fan atendre
intent la majoria d'autors no posseeix. er
escaientment al futur, si hom ha escrit amb
absolut, cap dot, llevat de lleugeresa, audàcia i
veracitat allò que va passar. [7] Ara que,
facilitat; [3] fan com els apotecaris que
pensar-se, com fa Timeu, que a partir
cerquen amb afany la fama i parlen sempre
d'aquesta facultat hom ja pot historiar els fets
segons l'oportunitat, per guanyar-se el favor i
ocorreguts, és cosa totalment pueril i semblant
defensar-se la subsistència. D'homes així, no
a això, que un es cregués capacitat per a
val la pena que en parlem més. [4] Alguns dels
ésser pintor i mestre de pintura pel fet que
qui
hagi contemplat les obres dels pintors antics.
[…]
 • XXV h. [1] Timeu diu en el llibre trenta-quatre:
• XXV g. [1] És impossible per al qui no té
experiència dels afers bèl·lics, escriure d'allò
que succeeix a la guerra, i també ho és que
escrigui de política el qui no s'ha ocupat
d'aquests assumptes i circumstàncies. [2] En
conseqüència, esdevé inútil per als qui la
troben, l'obra redactada sense experiència per
erudits llibrescos i no per algú que ho hagi
viscut. Si de la història hom en llevés allò que
pot aportar-nos, el que resta d'ella és totalment
menyspreable i inservible.
• [3] Afegim que sempre que es proposen
escriure detalladament de ciutats i regions
sense posseir una tal experiència, és clar que
els passarà necessàriament quelcom de
semblant: ometran moltes coses dignes
d'esment i tractaran llargament de coses que
no valen la pena, i això ocorre principalment a
Timeu per no haver visitat les regions.
«Després d'haver viscut cinquanta anys
seguits a Atenes com a hoste, reconec
desconèixer totalment els afers bèl·lics i àdhuc
que no he visitat els llocs». O sigui que quan
en la seva història arriba a un punt d'aquests
ignora moltes coses, i enganya; [2] quan,
alguna vegada, frega la veritat, s'assembla als
pintors que fan llurs quadres tenint per models
pells inflades; [3] d'aquests artistes se salva de
tant en tant la línia externa, però manca
l'èmfasi i l'energia de les bèsties vives de
debò, que és l'element propi de l'art pictòric.
És el que passa a Timeu i en general als qui
es fonamenten en aquesta base llibresca, [4]
perquè no tenen l'èmfasi dels assumptes, el
qual només sorgeix de la vivència personal
dels escriptors. Tot això fa que no facin néixer
una emulació veritable en el seu auditori
aquells que no han recorregut ells mateixos
els incidents. [5] D'ací que els nostres
predecessors consideressin que els llibres
d'història han de posseir una vivesa tal que
quan en ells es tracti de política facin exclamar
que és segur que l'autor ha intervingut en ella i
que té experiència del que ocorre en aquest
• camp, que quan en ells es tracti de guerra,
facin exclamar que l'autor ha estat soldat i s'ha
vist en riscs, que quan tractin de coses de la
vida privada, facin exclamar que l'autor ha
pujat fills i ha viscut amb una dona, impressió
semblant han de causar els altres dominis de
la vida, [6] cosa que és natural que sigui
trobada només en els autors que han
experimentat personalment els afers i han
tingut en gran estima aquest aspecte de la
història. No hi ha dubte que és difícil d'arribar a
ésser un autor personal i efectiu en totes les
coses, però és imprescindible d'ésser-ho
almenys en les principals i més corrents.-XXV
i. [1] Del fet que el que hem dit no és
impossible, l'és exemple suficient Homer, en el
qual hom poat veure que hi ha molt d'aquesta
vivesa. [2] De les consideracions fetes, tothom
en deduirà naturalment que la investigació
dels llibres és una tercera part de la història, i
que ocupa el tercer lloc. [3] Que és veritat el
que acabem de dir, resultarà claríssim referit
als discursos polítics, exhortatoris i àdhuc
d'ambaixadors que ha emprat Timeu. [4]
Perquè, són poques les ocasions que admeten
la inclusió de qual¬sevol argument
• possible; la major part d'elles només
n'adme¬ten de breus i que vinguin a to;
d'aquests últims, uns s'adiuen amb els
contemporanis, altres amb els avantpassats;
uns amb els etolis, altres amb els peloponesis,
altres amb els atenesos.
• [5] El que fa Timeu quan s'inventa arguments
per a qualsevol situació, o sigui, recitar
supèrfluament i fora de lloc, quant a cada
matèria, tots els arguments possibles, no
respon de cap manera a la veritat, és pueril i
un passatemps. Ja per a molts ha estat causa
de descrèdit i de menyspreu. El que cal és
trobar sempre arguments escaients i oportuns.
[6] Si hem de beneficiar i no pas noure els
nostres lectors, donat que l'ús dels discursos
no és cosa fixa, exigeix una cura i un
coneixement no comuns de determinar la
qualitat i la durada dels que calgui emprar.
• [7] Precisar què cal a cada oportunitat és
difícil, però no és impossible arribar-ne a la
suposició a base d'allò que fa veure la pròpia
experiència i afecció; ara hom comprendrà el
que he dit principalment pel que segueix. [8] Si
els autors, després d'exposar les situacions,
els motius i les tendències d'allò sobre què es
delibera, i després de reproduir, a continuació,
els discursos veritablement pronunciats,
aclarissin les causes per les quals els oradors
s'escaigué que tingueren èxit o fracassaren,
llavors tindríem una visió autèntica dels fets i
podríem ensems discernir-los, i, aplicant-los a
circumstàncies actuals semblants, tenir
sempre èxit en els problemes plantejats. [9]
Ara que, per mi, cercar les causes és difícil,
compondre discursos en els llibres, fàcil; és
accessible a pocs de parlar breument i amb
oportunitat, i vulgar, en canvi, dissertar
llargament i vàcuament sobre les coses que
tenim al mig.

• Traducció de Manuel Balasch

Pompeu Trogus (a través de Justí, 38,3,11  critica Sal·lusti i Livi. Discurs de
Mitridates als soldats contra els romans :

He considerado este discurso digno de ser reproducido íntegramente a pesar de la brevedad de

esta obra; Pompeyo Trogo lo dio en estilo indirecto, puesto que censuró en Livio y en Salustio que
sobrepasaran los límites de la historiografía al insertar en su obra discursos directos y además
como discurso propio.

Una altra tècnica era la de què deia suposadament grups de gent (el poble, p. ex.)
com a reacció davant un esdeveniment. Força usada per Tàcit.
• Altres condicionaments literaris:

• Tècnica narrativa reconeguda en l’antiguitat  Recurs a les digressions

 notes a peu de pàgina, però també per la necessitat de presentar els
territoris poc coneguts on es desenvolupen els esdeveniments narrats.
• Polibi ho explica per la necessitat de variació per mantenir l’atenció del
lector (38, 5, 4-9).
• També el fet d’anar canviant d’escenari permet mantenir la tensió narrativa
-suspense (38, 5, 2).
• Els escriptors antics normalment presentaven les seves obres en una
lectura pública  raó de més perquè la narració busqués tenir grapa 
ser emocionant i atractiva per al públic i a aquest objectiu de vegades
sacrificaven la veritat històrica.
• Parahistoriografia
• A l’antiguitat hi ha altres gèneres que tracten del passat i amb fronteres no
sempre clares amb la historiografia.  les dades que aporten són d’una
credibilitat dubtosa  sovint han provocat polèmica entre els historiadors
a l’hora d’avaluar el seu valor com a font.

• Gèneres històrics
• Existien gèneres de caràcter històric al marge del que es considerava
historiografia en el sentit que s’apartaven dels temes principals d’aquesta,
la guerra i la política:
• La biografia: Nepot, Plutarc, Suetoni
• Històries locals: com les escrites pels logògrafs sobre la història de ciutats,
genealogies de les famílies nobles (amb pes de la mitologia), precedents
de la historiografia d’Heròdot (cf. Dionís d’Halicarnàs, Sobre Tucídides, 5).
Ficció històrica

• Algunes novel·les antigues fan al·lusions a la història, com Quèreas i

Cal·lírroe de Caritó (conservada en un papir del s. II d.C.), que inclou un
personatge històric (el general siracusà Hermòcrates  Guerra del
Peloponès).
• La Ciropèdia de Xenofont sembla ser més obra de ficció que no pas
històrica (poc coherent amb els relats històrics sobre Cir i amb finalitat
didàctica).
• La Història d’Alexandre de Pseudo-Cal·lístenes (fantàstica  trobada amb
la reina de les Amazones, en grec i amb una versió llatina del s. IV).
• Història Augusta  fals historiogràfic.
• Similar al gènere de la pseudoepigrafia, redacció de cartes sota el nom de
personatges històrics importants. En aquest cas la intenció probablement
no era enganyar el lector sinó demostrar enginy en encaixar o explicar fets
coneguts de la biografia del personatge.
• Un bon exemple de la poca claredat entre ficció i història són les
Pèrsiques i les Índiques de Ctèsias (s. V-IV a.C.), conservades
fragmentàriament. Va ser un metge grec que com a presoner de guerra va
estar al servei de la cort aquemènida. A més de nombrosos altres
exemples d’éssers meravellosos com unicorns, grius, etc., inclou en el seu
relat el testimoni personal d’haver vist una mantícora que li van enviar al
rei de Pèrsia (Antaxerxes II). És difícil de dir si és un novel·lista històric o
un historiador mentider. Ja a l’antiguitat era un autor menystingut per
molts.
 Ús de les fonts
• La diferència principal entre l’historiador antic i l’actual és que l’actual
normalment mostra les dades que donen suport a la seva narració mentre
que l’antic molt sovint no ho fa (de vegades sí).
• Els historiadors antics no usaven peus de pàgina ni esmentaven molt
sovint les seves fonts.
• Fonts documentals
• Polibi 12, 25d-e critica Timeu de Tauromeni perquè privilegia les fonts escrites i
defensa també el testimoni directe (3 tipus de fonts!).
• Polibi (XII, 25e)  l’historiador seriós ha de complir amb tres requisits abans de
posar-se a escriure història:
• ha d’estudiar amb cura documents i memòries,
• ha d’observar en persona les ciutats i terres que són l’escenari dels fets que narrarà,
• ha d’haver estat involucrat en activitat política.

• Però Polibi situa el coneixement personal (geogràfic, polític, militar) per

davant de la documentació.
• Polibi  cerca de testimonis directes, estudi comparatiu de memòries i
altres documents i la inspecció de la geografia.
• Altres Epigrafia, objectes com estàtues, ofrenes
• Mentre que la historiografia actual està basada en documents, l’antiga
rarament s’hi basa:
• Documentació i arxius 
• Dificultat per treballar amb els arxius (privats i públics) i els documents,
més encara perquè en època de la Roma imperial fins i tot circulaven
documents falsificats (Plutarc va ser enganyat).
• En general la producció de documents oficials era força menys
extensa del que és actualment i es coneix poc de l’accessibilitat als
arxius per part dels historiadors. A Roma hi ha més elements per tenir-
ne una idea  els arxius eren usats pels historiadors, tot i que de
manera molt variable i amb una extensió difícil de saber.
• Ciceró, De oratore 2.51f diu que els Annales Maximi eren exhibits públicament a
casa del pòntifex màxim.
• «Completamente de acuerdo», dijo Cátulo. «Pues realmente» continuó Antonio «qué clase de orador y qué tipo de hombre
se precisa para escribir historia?». «De los cimeros», dijo Cátulo, «si se escribe como los griegos; si como los nuestros, no
hay que recurrir al orador; basta con ser veraz» «Mas», dijo Antonio, «no vayas a despreciar a los nuestros, que también los
propios griegos en un principio escribían historia como nuestro Catón, como Píctor, como Pisón; ya que la historia no era otra
cosa que un ensamblaje de anales; y para conservar y guardar pública memoria de tales hechos, desde los primeros tiempos
de Roma hasta el pontificado de Publio Mucio, el pontífice máximo hacía escribir todos los hechos acaecidos en el año, los
hacía copiar en una superficie blanca y exponía delante de su casa esa pizarra, para que el pueblo tuviera la oportunidad de
conocerlos, todavía se les conoce como Anales Máximos.
• »Muchos han seguido este modo de escribir historia, y así, sin tipo alguno de ornato, tan sólo dejaron constancia de lo que
acaeció, de cuándo, de dónde, y de sus protagonistas.
• Pisón, quienes ni dominan los medios mediante los que se adorna el lenguaje -pues no hace mucho que se han importado a
Roma- y, con tal de ser comprendidos en lo que dicen, reputan la brevedad como el único mérito de una exposición. Un
excelente varón, Antípatro, que frecuentó a Craso, se elevó un poco más y le añadió a la historia un tono mayor; los demás
no fueron artistas del pasado, sino tan sólo sus fedatarios». «Así es como dices» señaló Cátulo, «pero ni el mismo Celio del
que hablas adornó su Historia con variedad de estilos ni pulió su famosa obra con una determinada disposición de las
palabras y con un fluir de su lenguaje suave y sin sobresaltos; pero como hombre ni de amplia cultura ni especialmente
dotado para la expresión, la apañó como pudo; con todo, como bien dices, venció a sus antecesores».
• «Nada de extraño tiene» añadió Antonio, «si esta parcela todavía no ha sido iluminada por nuestra lengua; y ninguno de
nuestros hombres se interesa por la elocuencia si no es para brillar en los tribunales y en el foro. En cambio, entre los
griegos, varones muy elocuentes y alejados de las causas del foro se dedicaron tanto a otras actividades prestigiadas cuanto
en especial a escribir historia.
• Traducció de Carmen T. Pabón
• No sempre va ser igual -> Segons Dió Cassi en època d’August es va
restringir la informació de manera que la feina dels historiadors va
esdevenir més difícil: es va deixar d’informar de la majoria de fets, mentre
que anteriorment tots es donaven a conèixer públicament al senat i al
poble. Ara, fins i tot els que es fan públics són poc fiables per la
manipulació del poder imperial.
• Acta senatus (arxiu dels debats del senat)-> publicats per 1r cop per
Cèsar, censurats per August, després van ser de nou públics perquè
consta que Tàcit els va usar almenys un cop i també Suetoni. Es discuteix
l’abast del seu ús entre els historiadors.
Epigrafia
• Naturalment l’epigrafia té l’avantatge de ser més duradora i per tant
actualment es coneix més bé que altres tipus de documentació, de
manera que és un dels principals tipus de fonts utilitzades pels
historiadors actuals. En realitat molta de la documentació oficial era
exhibida públicament en inscripcions (Annales Maximi, Fastos consulars).

• Conservació dels tractats entre Roma i Cartago (Polibi, III, 26, 1-3):

Aquests tractats essent així, i guardats com encara són avui en taules de bronze
dins el tresor dels edils al costat del temple de Zeus Capitolí, ¿qui no s’estranyarà
naturalment de l’historiador Filí, no ja per la seva ignorància d’ells -puix que això no té
res d’estrany, ja que àdhuc en el nostre temps els més versats en afers públics també
els ignoraven –sinó d’on ha tret o com ha gosat escriure el contrari...?
(Traducció d’Antoni Ramon)
• D’altra banda consta que circulaven reculls manuscrits de documents
epigràfics com ara decrets. En tenir una destinació expressament pública,
també era de més fàcil accés en l’antiguitat. Com que les inscripcions
eren molt abundants a les ciutats antigues, podrien ser útils però els
historiadors antics poques vegades hi recorren. [Polibi en una ocasió
presumeix d’haver-ne usat una, però deixa la documentació en el tercer
lloc en importància (XII, 25e-27a)].

• De fet, sovint les fonts epigràfiques avui conegudes contradiuen la

informació aportada pels historiadors. Ara també cal tenir en compte que
les inscripcions són una eina de propaganda política.
• Dificultats:
• Els canvis polítics de vegades feien invisibles determinades inscripcions:
• Ciceró va voler eliminar les inscripcions que recordaven el seu exili però Clodi s’hi va
oposar
• Damnatio memoriae dels emperadors
• Inscripcions falses: alguns historiadors denuncien inscripcions falses: en una història
de Filip II Teopomp de Quios denuncia una inscripció que recull un tractat com a falsa
perquè està escrita en alfabet jònic, adoptat el 403-2 a.C, en comptes de l’anterior
local.
• Els historiadors antics no coneixien l’epigrafia tan bé com en l’actualitat més enllà del
seu context immediat.
• L’extensió del seu ús tampoc és fàcil de determinar, però és clar que s’hi recorria.
Alguns autors fins i tot són ridiculitzats per la seva afició a transcriure inscripcions 
Timeu per part de Polibi o Polemó d’Ílion, anomenat stelokopas (golafre d’esteles).
Fonts orals
• Com és lògic els primers historiadors grecs (Heròdot, Tucídides) van
dependre en gran mesura dels testimonis directes i tradició oral i els van
donar gran credibilitat. Però la confiança dels historiadors en la tradició
oral es va mantenir al llarg dels segles.
• Testimonis directes
• Polibi 12,4,c4-5  l’historiador ha de inquirir al nombre més gran de gent
possible per discriminar entre els diversos testimonis. En el cas de Polibi
és possible perquè narra esdeveniments coetanis o propers a ell (com
molts dels historiadors antics), però no és el cas d’un autor que ell critica
per no fer això, Timeu, que es remunta a la guerra de Troia.
• Livi 21, 38, 3-5 recull l’afirmació de l’historiador Cinci Aliment que va
conèixer detalls numèrics del pas d’Anníbal pels Alps i el nombre d’homes
de l’exèrcit cartaginès dels llavis del mateix Barca, amb qui va tenir ocasió
de tractar durant el seu captiveri a Cartago.
• La dificultat de comprendre el desenvolupament d’una batalla com a
simple observador no garanteix informació fidedigna provinent d’un
testimoni presencial.
• Tradició oral
• Així, Tàcit distingeix la informació procedent d’altres escriptors (auctoritas)
i la provinent de la tradició oral (fama / rumores), però sovint dóna una
certa credibilitat a la segona, sobretot pel que fa a aquells personatges
(emperadors com Tiberi) dels quals dóna un retrat negatiu  recorre a la
insinuació.  Un es pot preguntar fins a quin punt la imatge que encara
avui tenim dels emperadors romans no depèn d’aquesta “rumorologia”
que van deixar per escrit autors com Tàcit o Suetoni.
• Autòpsia
• En l’antiguitat no és rar trobar historiadors que són ells mateixos
testimonis dels fets que narren (Heròdot), atès que molt sovint tracten fets
propers a ells i sovint han estat polítics en actiu: Cèsar, Xenofont,
Ptolemeu van ser fins i tot els motors dels esdeveniments, Tucídides i
Polibi també narren fets en els quals van participar. Ara bé, això no
necessàriament significa que la interpretació que en donen sigui objectiva
(implicació personal) o ben orientada (Heròdot no ho encerta en parlar de
molts aspectes de la civilització d’Egipte).
• Fonts literàries
• Naturalment l’obra dels autors precedents és generalment la més
important font de dades per als historiadors, fins i tot de vegades s’utilitzen
obres que actualment considerem molt allunyades de la historiografia,
com ara Homer. El més habitual són, tanmateix, històries, biografies i
memòries.
• Entremig dels documents d’arxiu i les obres historiogràfiques queden els
informes personals i els arxius familiars de les famílies aristocràtiques (a
Roma discursos fúnebres, inscripcions sobre els retrats ancestrals,
inscripcions dels sarcòfags dels Escipions).
• Tanmateix l’ús que fan de les fonts literàries és molt divers:

• Poden seguir una font única, sense tenir en compte les altres existents. De vegades
trien la versió simplement segons el criteri d’allò que és probable o versemblant-->
Els historiadors antics, a l’hora d’intentar esbrinar què va passar en una situació
donada, solen decantar-se cap a allò que creuen més probable, per ex. a partir del
caràcter anteriorment observat del personatge en qüestió (també és un criteri actual,
tot i que, lògicament, no és 100% segur).
• D’altres intenten conciliar versions diferents  risc de contradiccions i duplicacions.
• Molt sovint no citen les seves fonts (no hi ha notes a peu de pàgina). Livi, p. ex., cita
“autors” indeterminats, en plural, i sovint només es tracta d’un de sol.
• Crítica de les fonts anteriors  els historiadors antics sovint critiquen els seus
antecessors, moltes vegades aquells que més utilitzen com a font, des del mateix
Tucídides a Heròdot.
• En utilitzar les obres d’altres autors els historiadors ja es trobaven amb els
problemes de transmissió típics:
• Els errors de còpia manual (Polibi 12.4a -> atribueix un error al copista) o la dificultat
de trobar-ne exemplars.
• Les dificultats lingüístiques: no cal dir que els historiadors grecs i romans
pràcticament mai coneixien les llengües dels pobles bàrbars, però també n’hi havia
que tenien dificultats en escriure o entendre l’altra llengua, malgrat que parlessin de
fets o personatges de l’altra àrea lingüística:
• Plutarc reconeix que té un coneixement imperfecte del llatí (malgrat que la meitat de
les Vides paral•leles són de romans),
• Livi: Errors de traducció (del grec): per ex. (XXXVIII, 7, 10) descriu homes lluitant en
un túnel tot protegint-se amb unes portes en comptes d’escuts (cf. Polibi, gr. θυρεύς
‘escuts’ / θύρας ‘portes’).
• Com que molt sovint no es citaven les fonts, quan un historiador en cita
alguna en un passatge concret de la seva obra és un indici clar que és
molt possible que l’hagi utilitzat molt més. Les citacions se solen fer
quan es tria una versió entre diverses discordants.
Condicionaments ideològics
• Concepció de la història

• La historiografia antiga és fonamentalment política i militar i per tant se

solen negligir aspectes que actualment tenen un gran pes com l’economia
i la societat, especialment des de la historiografia marxista. Com a
excepció Livi aporta força informació econòmica i social, però tampoc
comprèn bé la importància i el funcionament de l’economia.
• En general la historiografia antiga dóna molt més protagonisme als
individus en el desenvolupament dels fets que no pas l’actual, malgrat que
aquesta s’ha corregit del reduccionisme marxista, que donava tota la
primacia als moviments socials i factors econòmics. D’aquí la importància
de la psicologia dels grans personatges que trobem en autors com Livi i el
paper destacat dels biògrafs (Suetoni o Plutarc).
• [Historia] Magistra vitae (Ciceró, De Oratore, II)  En general la
historiografia antiga té una funció moralitzadora, especialment a Roma. A
Roma la historiografia es desenvolupa des d’un bon començament amb la
idea que els costums dels avantpassats (mores maiorum) eren un sistema
ideal de valors del qual es podien extreure models per a la pròpia
conducta i que aquests valors s'estaven perdent. La historiografia llatina
vol cercar les raons de tal decadència. Per altra part, alhora que ret un
homenatge respectuós als avantpassats (pietas), pretén trobar exemples
del que s'ha de fer o no s'ha de fer. Així la historiografia, amb la seva
anàlisi política dels esdeveniments, aporta un saber útil per a l'home
públic.  Livi, proemi.
• Inclusió de mites i llegendes
Cosmovisió

• Creença en el destí, que hi ha fets inevitables, com ara l’Imperi romà

(Polibi, Livi...)
• Creença en cicles en què es repeteix la història--> Tàcit, Annals III, 55:
“Potser per a totes les coses hi ha una mena de cercle, i com les fases de
les estacions, giren també les dels costums.”
• Tot temps passat va ser millor--> els historiadors antics solen expressar
l’admiració i la nostàlgia per la grandesa dels temps passats.
• Interferència de la religió: actualment els historiadors, encara que sigui
creients, no atribueixen les causes dels fets a l’esfera sobrenatural, però
això sí que passava a l’antiguitat:
• La Fortuna és la causant de certs esdeveniments en Tucídides o Polibi.
• Livi accepta la intervenció dels déus.
• Presència freqüent d’oracles i prodigis d’origen sobrenatural.
• Manca d’objectivitat

• L’objectivitat completa no és d’aquest món: els historiadors actuals també

es troben condicionats per les seves idees, prejudicis, etc. No és el mateix
una biografia sobre Franco de Paul Preston que de Ricardo de la Cierva o
de Pío Moa.

• De tota manera els esbiaixaments o narracions tendencioses dels fets són

encara més greus en l’antiguitat. Malgrat les proclames d’objectivitat dels
historiadors antics com Tàcit (sine ira et studio ‘sense odi ni favor’,
Annales 1, 1, 3), la seva parcialitat és objecte d’escarni en obres com
l’Apocolocintosi de Sèneca.
• Els motius són diversos:
motius personals
• Motius polítics:
• Moltes vegades els historiadors a Grècia i a Roma són polítics, la majoria retirats,
alguns en actiu: Tucídides (exiliat d’Atenes), Polibi (encarregat de reorganitzar Grècia
després de la conquesta romana), Sal·lusti (procesarià), Tàcit (va tenir càrrecs
importants sota diversos emperadors). Fins i tot n’hi ha en actiu: Cèsar. L’excepció
més important és Livi (Patauinitas per Asini Pol·lió).  Importància de la política i de
la guerra en la historiografia,
• Més dificultat per a l’objectivitat en tractar conflictes polítics.
• Els historiadors romans solen pertànyer a la classe senatorial i expliquen els fets des
de la perspectiva d’aquesta, les seves fonts i els seus interessos. Només a partir de
l’època de Sul·la apareixen autors de classe més humil, però són clients de les
famílies nobles i per tant no canvia el punt de vista.
• Naturalment també cal tenir en compte el context polític en el qual es troben els
historiadors. En certs moments era difícil tractar certs temes polítics--> Així, durant
l’Imperi, la censura va afectar progressivament la historiografia.
• Xovinisme
• Els historiadors antics tendien a transmetre una bona imatge de la seva
pàtria o de la ciutat que els havia acollit, a més de carregar les tintes dels
pobles enemics.
• Etnocentrisme
• El centre de l’interès dels historiadors grecs és Grècia i sobretot Atenes,
mentre que les altres ciutats gregues queden en segon terme, i això passa
fins i tot amb historiadors que no són atenesos  actualment es coneix
molt millor la història d’Atenes que les altres ciutats gregues.
•
• El mateix passa amb Roma: els historiadors se centren en la ciutat de
Roma i en el cercle del poder (emperadors), mentre que la resta de
l’Imperi sol quedar en la foscor. Els altres pobles solament passen a la
consideració dels historiadors romans quan entren en contacte amb
l’expansió romana.
• Problemes de transmissió
• Transmissió indirecta: moltes obres s’han conservat fragmentàriament gràcies a les
citacions d’altres autors. Dificultat de saber si es tracta d’una citació literal o d’una
paràfrasi poc fidel.
• Transmissió dels textos: La còpia manual dels textos al llarg dels segles
• Títol: no sempre és fàcil saber quin és el títol original d’una obra antiga
• Historiografia grega
• Homer, Ilíada (catàleg de les naus) i Odissea: un model per alguns
historiadors grecs.
• Logògrafs (s. VI a.C.): la història neix amb la redacció de cròniques de
ciutats o regions, recolzant-se en testimonis locals tant de caràcter sagrat
com profà (fundacions de ciutats, tradicions, geneaologies, costums i
formes de vida d'altres pobles). La història neix a Jònia com a
conseqüència dels contactes culturals amb els pobles del Pròxim Orient;
Helànic de Lesbos, Xantos de Sardes (Lidiaká o Història de Lídia) i
Hecateu de Milet (Geneaologies i Periègesi o Viatge al voltant de la terra):

Hecateu de Milet explica [mytheîtai] això: el que jo escric és el que a mi

em sembla vertader, ja que els escrits dels grecs són, segons la meva
opinió, múltiples i ridículs (Jacoby, Fr.Gr.Hisst. 1).
• Heròdot: el pare de la història
• Heròdot d'Halicarnàs (ca. 484-ca.425 a.C.)
• Pare de la història (Ciceró, Les lleis 1.5: pater historiae)/ Plutarc (De
Herodoti malignitate/Sobre la malevolencia de Heródoto). Apareix la
subjectivitat i l'historiador com a subjecte.
• Nou llibres de la història (ἵστωρ: testimoni ocular o presencial, "el que
veu" / ἱστορίη / ἱστορία: investigació ocular, notícia, enquesta, informe,
de l'indoeuropeu wid, weid (veure). Diu haver fet servir els ulls
(ὄψις/ópsis), l'oïda (ἀκοή/akoé) el judici (γνώμη/gnómê) i la seva
capacitat d'investigació (ἱστορία/historía). Història construïda
mitjançant lógoi (mythológos).
• Recerca dde causes (aitíai) per poder guardar a la memòria la justa
fama (kléos) dels homes que han participat en grans esdeveniments,
especialment del conflicte entre grecs i perses.
• Informació recollida del que ha vist o sentit en els seus viatges (fonts
orals). Va ser el primer que va realitzar estudis etnogràfics i va utilitzar
l'estudi de les constitucions i és el primer quee crea una història
universal que atén a les relacions supranacionals.
• Temàtica: inestabilitat de la fortuna humana, la justícia retributiva, l'acció
d'allò sobrenatural al món, les diferències entre grecs i bàrbars i els nivells
de causalitat que presenten els esdeveniments humans.
• Heus aquí l'exposició de la recerca d'Heròdot d'Halicarnàs, per tal que ni els
esdeveniments dels homes s'esvaneixin amb el temps, ni restin sense llustre fets
grans i admirables, uns de realitzats pels grecs, d'altres pels bàrbars; ni s'oblidi,
sobretot, la causa per la qual van guerrejar els uns contra els altres (Heròdot,
Històries 1., proemei; traducció de Rubén J. Montañés).
• Caràcter nacionalista el que va creure vislumbrar Santo Mazzarino al
parlar d'una historiografia nacional hel·lènica que, en el cas de Caront de
Làmpsac (1/2 s. V a.C.), por primera vegada hauria narrat uns Helleniká
en front dels tratactats etnogeogràfics de Persiká, Libyká o Aithiopiká. En
Heródoto la divisió de Helleniká i Persiká ja no tindria sentit, sinó que
s'unificaven en una sola història, la del tractament unitari de la història
d'orient i occident, fet sens dubte, de l'atenuació del seu nacionalisme i el
respecte que mostra, en general, cap als perses, o almenys en la primera
meitat de les seves Històries, que li van valer el sobrenom de Plutarc de
filobàrbar (Pèrsia, Egipte, Escítia).
• Tucídides
• Tucídides d'Atenes (ca. 460/55-ca.399 a.C.)
• Història de la Guerra del Peloponnès. Primera història contemporània en
front d'una arqueologia o història dels temps antics (tà palaiá).
• Renuncia a la història universal i es concreta en l'estudi de la història
contemporània del conflicte entre Atenes i Esparta (431-404 a.C.). Va anar
més enllà que Heròdot en diferenciar les causes immediates i les causes
més llunyanes en el temps, és a dir, entre les causes i els pretextos. Fa
servir també a com a fonts cartes, inscripcions o tractats, tot i que, com
Heròdot, prefereix els testimonis orals als escrits. Diu haver fet servir
també els ulls (ὄψις/ópsis), l'oïda (ἀκοή/akoé) el judici (γνώμη/gnómê) i la
seva capacitat d'escriptura de la història (συγγραφή/suggraphé). La
novetat és la insistència en l'exactitud conforme als fets que van succeir
(ἀκρίβεια/akríbeia) i la supremacia dels ulls sobre l'oïda, que mai no és
segur. Condemna la manera d'escriure història d'Heròdot com una feina
de logògraf, de mythôdes, de narrador de relats obtinguts del contrast
entre diferents versions.
• Pretén establir les lleis universals dels processos històrics, tot i que els
esdeveniments militars i polítics són per a ell el tema principal de la
història.
• Dóna molta importància a la focalització, és a dir, presentar es accions i
deliberacions des del punt de vista dels mateixos participants o agents.
• Debat sobre la historicitat dels discursos que apereixen a l'obra (Discurs
fúnebre de Pèricles)
• Pare de la psicologia històrica---> Racionalista, positivista--
>Sofística/Filosofia
• Thucydides Mythistoricus: més dramaturg que historiador (Cornford)
• Tucídides de Atenas escribió la historia de la guerra entre los
peloponesios y los atenienses relatando cómo se desarrollaron sus
hostilidades, y se puso a ello tan pronto como se declaró, porque pensava
que iba a ser importante y más memorable que las anteriores. Basaba su
conjetura en el hecho de que ambos pueblos la emprendían en su major
momento gracias a sus recursos de todo tipo, y en que veía que los
restantes griegos, unos de inmediato y otros disponiéndose a ello, se
alineaban en uno u otro bando. Ésta fue, en efecto, la mayor conmoción
que haya afectado a los griegos y a buena parte de los bárbaros; alcanzó,
por así decirlo, a casi toda la humanidad. Pues los acontecimientos
anteriores, y los todavía más antiguos, era impossible, ciertamente,
conocerlos con precisión a causa de la distancia del tiempo; pero por los
indicios a los que puedo dar crédito cuando indago lo más lejos possible,
no creo que ocurriera nada importante ni en lo referente a las guerras ni
en lo demás (Historia de la Guerra del Peloponeso 1.1; traducció de Juan
J. Torres Esbarranch).
• En cuanto a las cosas que dijeron los de
cada bando en sus discursos cuando iban
a emprender la guerra o estaban ya en ella,
resultaba difícil recordar la literalidad de lo
que se dijo, tanto a mí mismo que lo oí,
como a los que me lo comunicaron
tomándolo de alguna otra fuente; en mi
obra están redactados del modo que cada
orador me parecía que diría lo más
apropiado sobre su tema respectivo,
manteniéndome lo más cerca posible del
espíritu de lo que verdaderamente se dijo; y
en cuanto a los acontecimientos que
tuvieron lugar en la guerra, no creí
oportuno describirlos enterándome por
cualquiera ni guiándome por mi opinión,
sinó que relaté cosas en las que yo estuve
presente o sobre las que interrogué a los
otros con toda exactitud posible. La verdad
fue hallada con trabajo, porque los testigos
de cada suceso no decían lo mismo acerca
de las mismas cosas, sinó de acuerdo con
las simpatías o la memoria de cada uno.
Para una lectura pública, la falta de color
mítico de esta historia parecerá un tanto
desagradable; pero me conformaría con
que cuantos quieran enterarse de la verdad
de o sucedido y de la de las cosas que
alguna otra vez hayan de ser iguales o
semejantes según la ley de los sucesos
humanos, la juzguen útil. Pues es una
adquisición para siempre y no una obra de
concurso que se destina a un instante
(Historia de la Guerra del Peloponeso 1.22;
traducció de Francisco Rodríguez
Adrados).
• Xenofont d'Atenes
• Tucídides no va poder acabar la seva obra i narrar fins al final la guerra
del Peloponnès. Els últims anys del conflicte els coneixem gràcies a
Xenofont, que a les Hel·lèniques va continuar narrant la història allà on la
va deixar Tucídides (de dels fets del 410 fins al 360 a.C.) però sense el
rigor històric del seu antecessor. Xenofont, també un aristòcrata atenès
(430-354 a.C.), va ser deixeble de Sòcrates, a la figura del qual es va
aproximar amb la Defensa de Sòcrates i els Records de Sòcrates. Era
partidari de l'oligarquia, tal com es veu en la República dels lacedemonis,
una de les fonts d'informació sobre el règim espartà, que hi apareix
exalçat, i en la Ciropèdia, sobre l'educació del rei persa Cir i l'estat ideal.
L'Anàbasi relata l'expedició de Cir el Jove i el retorn de deu mil mercenaris
grecs. El conjunt de la seva obra és molt variada:
va escriure tractats filosòfics, polítics, econòmics,
històrics i també llibres sobre els seus records.
• Ctèsias i els Persiká
Caront de Làmpsac, el primer autor que va narrar les guerres greco-perses,
així com Hel·lànic de Mitilene o Lesbos, Dionís de Milet, Heraclides de
Cumes o Dinó de Colofó, autors els tres d'un tipus d'escrits titulats Persiká
(Pèrsiques o Relats sobre Pèrsia) que podríem qualificar com a obres
etnogeogràfiques sobre el imperi aquemènida. Així mateix, un altre
minorasiàtic, Xantos de Lídia o Sardes, va escriure uns Magiká (Relats
sobre dels mags) en què s'ocupava de la religió dels perses: el mazdeisme.
Malgrat tot, l'autor més conegut i controvertit de Persiká fou Ctèsias de
Cnido (ca. 451 o 441 a.C.?-¿?), un metge grec al servei de la reina
Parisàtide, la mare d'Artaxerxes II Mnemon i de Cir el Jove, i que ha estat
considerat des de l'antiguitat -aquí estan per certificar-ho Aristòtil, Estrabó,
Plutarc, Arrià, Llucià o Aulus Gel·li- fins als nostres dies com un autor poc
fidedigne, per no dir l'àrbitre de la fabulació, l'exotisme i de la mentida.
També va ser autor d'uns Indiká i, entre les obres perdudes, Sobre els
tributs de Àsia.
• La historiografia grega va tenir també altres protagonistes: Èfor, Timeu i ja
sota el domi romà Polibi, Posidoni, Diodor, Dionís d'Halicarnàs, Arrià de
Nicomèdia, Apià, Dió Cassi, etc. En època hel·lenística la historiografia
grega va tendir a buscar l'efecte que provoqués l'emoció del lector i
gairebé va imitar l'estil de la tragèdia. També d'aquesta època és
l'abundant literatura mitogràfica (evemerisme), representada per
Apol·lodor d'Atenes, i des del segle IV a.C. comptem amb l'espistolografia,
de la qual són representatives les cartes de Plató.
• Polibi
• L'últim gran historiador grec, però, va ser Polibi qui escriu sobre l'expansió de
Roma (constitució mixta) una història universal. Creu que la Història és una
"ciència" que descobreix lleis de l'evolució humana i del comportament humà.
Escriu una Història Universal (ἱστορία καθολική/historía katholiké), fent
referència a l'Imperi romà (punt d'enllaç entre la cultura grega i altres). Nascut
a Megalòpolis (Arcàdia, 208-122 aC?), en una família aristòcrata, va rebre
formació en política, estratègia i eloqüència, el que li permet realitzar una
narració plena de contingut viu i amb una qualitat estètica que aportarà a les
seves Històries un sentit pragmàtic (educació política i moral), influenciat per la
seva filosofia estoica i el seu cosmopolitisme. Revela una gran preocupació
per la veracitat, imparcilitat i el distanciament que ha de tenir l'historiador sobre
les dades. L'histortiador té com a tasca principal la recerca de les causes
(αἰτίαι) dels esdeveniments (συμπλοκή/symploké: lligam+σύνοψσις/sýnopsis:
examen de conjunt), essent necessari explicar sense ocultar i remetre a la
fortuna només in extremis. Res no pot substituir el testimoni directe i és més
fiable la vista que l'oïda. De la seva obra també es desprèn un clar domini de la
geografia, descrivint fidelment els paisatges que ha visitat.
Les veritables causes de la 2a Guerra púnica
(Polibi, III, 6, 1-11,7)
Alguns dels autors que han escrit sobre els
temps d'Anníbal, en voler indicar les causes per
les quals l'esmentada guerra esclatà entre
romans i cartaginesos, en primer lloc al·leguen el
setge de Sagunt pels cartaginesos, i
segonament llur passatge, contràriament als
tractats, del riu que els indígenes anomenen
Ebre. Jo afirmaria que aquests foren els
començaments de la guerra; però no podria
convenir de cap manera que en fossin les
causes. […] Això és propi d'homes que no
distingeixen “començament” en què difereix i
com és lluny de “causa” i de “pretext”, aquests
essent el primer origen de tot i el començament
venint l'últim. Jo, per començament de tot vull dir
els primers intents i execució de plans que ja
han estat decidits, i les causes el que precedeix i
mena als judicis i opinions, vull dir, les nostres
nocions de les coses, les disposicions, els
raonaments sobre elles, i tot allò per mitjà de
que som duts a decidir-nos i a fer projectes. [...]
• Ara, quant a la guerra entre romans i
cartaginesos -car d'ací hem fet la digressió-,
hem de creure que la seva primera causa
fou l'odi d' Amílcar, per sobrenom el Barca i
pare segons natura d'AnníbaI. Ell, en efecte,
no vençut en la guerra de Sicília, almenys en
esperit, per creure que havia conservat
intactes les tropes del seu comandament a
Èrix, amb la mateixa resolució que ell tenia i
que solament havia fet la pau cedint a les
circumstàncies que seguiren a la derrota dels
cartaginesos en la batalla naval, es
mantingué en la seva resolució esperant
sempre una avinentesa. Si no s'hagués
produït el moviment dels mercenaris contra
els cartaginesos, ben aviat, en tant que d'ell
depenia, hauria tornat a començar i a
preparar-se; sorprès, però, pels disturbis
civils, esmerçà les seves energies a arreglar-
los.
Quan els romans, després d'acabar els cartagi-
nesos amb l'esmentada revolta, els declararen la
guerra, de primer s'avenien a negociar sobre
tots els punts, convençuts que guanyarien pel
camí del dret, [...] però refusant-s'hi els romans,
cediren a les circumstàncies, i tots pesarosos,
car no hi podien fer res, evacuaren Sardenya i
s'avingueren a afegir mil dos-cents talents als
d'abans per no haver d'acceptar la guerra en
aquell temps. Així, doncs, hem de posar aquesta
com la segona i principal causa de la guerra
que després seguí; car Amílcar, ajuntant a les
seves rancúnies personals la ira dels seus
conciutadans per aquest nou ultratge, tan aviat
com per la seva victòria sobre els mercenaris
sublevats hagué assegurat la tranquil-litat a la
seva pàtria, immediatament dirigí tota la seva
activitat a la con-questa d'Espanya, amb
l'objecte de fer servir els seus recursos per a la
guerra contra els romans. Cal considerar això
com la tercera causa, vull dir, el curs favorable
de la conquesta cartaginesa d'Espanya, ja que,
confiats en aquest argument de força, entraren
coratjosa-ment en la dita guerra.
Del fet que Amílcar, doncs, contribuí en
grandíssima part al congriament de la segona
guerra, baldament havia mort deu anys abans
del seu començament, es podrien trobar moltes
proves; bastarà, però, el que anem a contar per a
confirmar-ho. [...] Anníbal [...] vingué a dir, que en
el temps en què el seu pare anava a partir en
campanya cap a Espanya amb el seu exèrcit, ell,
que tenia nou anys, mentre Amílcar sacrificava a
Zeus, s'estava vora l'altar. Quan, el sacrifici
essent favorable, Amílcar hagué fet les libacions
als déus i tots els ritus de consuetud, manà als
altres que eren entorn de l'ara que s'apartessin
una mica, i cridant Anníbal li preguntà
afectuosament si volia acompanyar-lo en
l'expedició. En dir ell que sí de bon grat i encara
suplicar-li-ho amb importunitat infantil, l'agafà per
la mà dreta, el dugué a l'altar i li manà que jurés
damunt les víctimes de no ésser mai amic dels
romans.
(Traducció d’Antoni Ramon)
• En cert sentit, a Plutarc (ca.46-125 dC) tenim l'antítesi de Polibi, ja que ell
no aspira a escriure una Història Universal i la famali arriba entre els seus
contemporanis i en el futur per la comparació de personatges cèlebres, la
cèlebre obra coneguda com Vides Paral·leles, comparant un personatge
famós grec i romà i essent un dels grans conreadors de la biografia com a
nou gènere literari històric. L'obra de Plutarc va ser un best-seller en el
Renaixement.
[1] En posar-nos a escriure en aquest llibre la vida d'Alexandre rei, i la de Cèsar, per qui fou
aterrat Pompeu, vista la multitud d'accions a tractar no farem més preàmbul que pregar als
nostres lectors, si no reportem totalment i en detall d'una manera acabada alguna de les
fetes que més corren en llengua dels homes, ans en compendiem la majoria, que no ens
bescantin. [2] Perquè no escrivim històries, sinó vides, i no sempre en les accions més
assenyalades es conté una manifestació de virtut o de vici, sinó que sovint una petita cosa,
una frase o una plasenteria, revelen millor un caràcter que no pas unes batalles on moren
deu mil, i els arrengaments més grandiosos i els setges de ciutats. [3] Talment, doncs, com
els pintors que retraten al viu agafen les semblances en la cara i en l'expressió dels ulls, on
es mostra el caràcter, sense preocupar-se gaire de les altres parts, així se'ns ha de
concedir que més aviat ens apregonem en els signes de l'ànima, i segons ells dibuixem la
vida de cadascú, deixant a d'altres les grandeses i els combats (Plutarc, Vida d'Alexandre,
I, 1; traducció de Carles Riba)
• Flavius Josephus (37-100 d.C.). Provinent de l'estirp sacerdotal,
historiador jueu a més de ser també diplomàtic (Regne de Judea i Roma).
Després de les revoltes del poble Jueu contra Roma (66-73 d.C.) va veure
que Vespasià seria el proper emperador de Roma, i així ho va fer saber,
qui, després d'arribar al poder, el trauria de la presó otorgant-li el nom dels
Flavis: Flavi Josep. Escriu Les guerres dels Jueus i Les Antiguitats dels
Jueus. Relat veraç i basat en fonts que fan menció al passat, amb una
clara voluntat de narrar els fets tal com van succeir. Durant l'Època
Medieval serà molt llegit, tant per jueus, com per cristians, essent per
aquests últims molt imporant, ja que es fa ressò de la figura de Jesucrist
(testimoni flavià) i els seus seguidors com personatge històric, del qual
només li separaria una generació, d'aquí que l'Església Catòlica li tingui
en molta consideració: corrobora veracitat de l'existència de Jesús de
Nazaret i amb això de la Història dels Cristians. Escriu en arameu i grec.
Ananies era un saduceu sense ànima. Va convocar astutament al Sanedrí en el
moment propici. El procurador Festo havia mort. El successor, Albí, encara no havia pres
possessió. Va fer que el sanedrí jutjara a Jaume, germà de Jesús, qui era anomenat Crist, i
a alguns altres. Els va acusar d'haver transgredit la llei i els va entregar perquè fossin
apedregats (Les Antiguitats dels jueus, XVIII, 3, 3; cf. XX, 9, 1: mort de Santiago, germà de
Jesús).
• Historiografia llatina
• A Roma la historiografia neix en el període tardà de la República romana
(s. III-I a.C.) sota la idea que els costums dels avantpassats (mores
maiorum) eren un sistema ideal de valors del qual es podien extreure
models per a la pròpia conducta i que aquests valors s'estaven perdent.
La historiografia llatina, a més d'expressar l'admiració i la nostàlgia per la
grandesa dels temps passats, vol cercar les raons de tal decadència. Per
altra part, alhora que ret un homenatge respectuós als avantpassats
(pietas), pretén trobar exemples del que s'ha de fer o no s'ha de fer. Així la
historiografia, amb la seva anàlisi política dels esdeveniments, aporta un
saber útil per a l'home públic. No és estrany, doncs, que la majoria dels
historiadors romans siguin polítics retirats que sovint han pres part en allò
que narren i que donen, per tant, una visió personalista -i no sempre
parcial- dels esdeveniments.
• Gràcies a la influència de la historiografia grega, la història a Roma va
esdevenir un gènere literari, lligada primer a la història local i després a la
creació de l'imperi i el domini de la Mediterrània.
• La historiografia llatina, però, es diferencia de la grega en que l'historiador
romà mira cap al passat i només cap a Roma (excepció de Trogus
Pompeu, que va escriure una en part perduda història universal).
• Els orígens
• Els primers documents que enregistren la història de Roma són públics o
bé de caràcter privat (laudationes fúnebres; tituli imaginum/imagines). A
partir del 300 a.C. el pontifex maximus inscrivia en un tauler blanquejat
(album), al fòrum, els fets quotidians dignes de ser recordats (dies fasts i
nefasts, inici i fi de l'any, culte públic...). El mateix pontífex redactava les
actes del senat, les ambaixades o els episodis militars (= libri Pontificium o
annales maximi; col·lecció parcialment publicada l'any 123 a.C. per Quint
Muci Escèvola). La historiografia romana va néixer, però, a finals del s. III
a. C. com a conseqüencia de les guerres púniques, que van afavorir el
sentiment d'identitat nacional a Roma. En vèncer Cartago (Gneu Nevi,
Bellum Punicum sobre 1a guerra púnica), els romans prenen conciència
que ha esdevingut una gran potència i els ve interès pels seus orígens i
per entendre la victòria i donar-ho a conèixer als altres pobles
mediterranis, sobretot els grecs.
• És per això que els primers escriptors romans que narren el passat de la
seva ciutat van escriure en grec, aleshores la llengua de comunicació
internacional i que tenia ja una tradició d'historiografia. Aquests primers
historiadors sovint consignen els esdeveniments any per any, seguint la
pauta marcada pels arxius oficials de l'Estat, especialment els Annales
maximi, i per aquest motiu solen titular els seus escrits Annals (Annales,
de annus 'any') i ells mateixos reben el nom d'annalistes (Quint Enni,
Annales, poema èpic).
• Els annalistes eren nobles que concevien la historiografia com una
extensió de la seva activitat política. És el mateix cas de Marc Porci Cató
(234-149 a. C.), orador i el primer autor que va escriure historiografia en
llatí. Va redactar, amb el títol de Orígens (Origines), una obra que
comprenia la història de Roma i d'altres ciutats itàliques, des dels mites
fundacionals (Eneas) fins a les guerres púniques, en les quals havia
participat ell mateix. L'ús del llatí en Cató es deu a raons ideològiques: era
un acèrrim detractor de l'hel·lenització creixent que la societat i la cultura
romanes sofrien en el seu temps i blasmava els annalistes que empraven
el grec. L'estil de Cató és directe, però aconsegueix força expressivitat
gràcies al recurs de figures retòriques.
• En els Orígens el poble romà és l'heroi col·lectiu de la narració, en la qual
les grans gestes, encara que siguin individuals, resten anònimes. Cató ja
és més pròpiament un historiador que no un annalista, perquè no es limita
a consignar els fets sinó que també es preocupa a esbrinar-ne les causes.
• Després de Cató, els annalistes i historiografia continuen escrivint en llatí,
però fins al s. I a.C. no va sorgir una historiografia de gran volada. Les
obres històriques de tot aquest primer període van ser aprofitades com a
font pels historiadors posteriors, però s'han perdut, excepte alguns
fragments de Cató.
Valoració de la historiografia llatina, Quintilià (ca. 30-ca 95),
Institució oratòria, X, 101-102.

• Amb tot, en la historiografia no som inferiors als grecs. No

dubtaria de confrontar Sal·lusti amb Tucídides, ni Heròdot
s’hauria d’ofendre si fos comparat a Titus Livi, pel fet que en la
narració hi ha un encant digne d’admiració i una notable
claredat expositiva i pel fet que en els discursos és
extremadament eloqüent, fins al punt que tot allò que relata
s’adiu a la situació i als personatges. Pel que fa als sentiments,
especialment aquells que són més agradables (per expressar
un punt de vista molt moderat), cap dels historiadors no ha
aconseguit expressar-los amb més plenitud.
• Ciceró i la concepció de la història
• Tot i que Ciceró (106-43 a.C.) no va escriure cap obra d'història, en
diverses obres com De l'orador, Brutus o De les lleis va desenvolupar una
teoria de com s'ha via d'escriure la història que va influenciar molt en els
historiadors posteriors. Per a Ciceró, el coneixement del passat és
indispensable per a l'estadista i per a l'orador. La història no només és un
recull d'exemples dels homes eminents del passat, sinó també un
instrument privilegiat del perfeccionament moral al costat de la filosofia.
Ciceró desitjava que a Roma hi hagués una història semblant a la grega i
que pogués contribuir a l'educació. La tasca de l'escriptura de la història
l'assigna a l'orador, contribuint a que les relacions de causa-efecte fessin
comprensibles els afers i vicissituds dels humans.
La història és testimoni dels temps,
llum de la veritat, vida de la memòria,
mestra de vida (magistra uitae),
missatgera de l’antiguitat
(Ciceró, De oratore 2.36)
• Juli Cèsar (100-44 a.C.)
• Complement de la seva activitat política en el cas de l'oratòria i els
Commentarii (memòries sobre les seves campanyes militars), o també la
gramàtica, la poesia i la tragèdia. De tota la seva obra resten solament els
Commentarii:
• Guerra de les Gàl·lies (De bello Gallico): narra la conquesta de la Gàl·lia (58-51 a.
C.) en vuit llibres, l'últim dels quals va ser escrit pel seu lloctinent Hirci: hi fa una breu
descripció del país, i relata les campanyes contra els helvecis, els germànics i els
belgues, les expedicions a Britànnia i l'esclafament de la revolta general gal·la de
Vercingetòrix. A cada any li correspon un llibre, tot i que no van ser redactats fins a la
fi de la campanya.
• Guerra civil (De bello ciuili): en tres llibres relata les causes i el desenvolupament de
la guerra civil entre Cèsar i Pompeu (49-48 a. C.) en diversos llocs de l'imperi (Itàlia,
Gàl·lia, Hispània), la victòria sobre Pompeu a Farsàlia i la persecució del seu enemic
fins a Egipte, on és assassinat. L'obra es considera no acabada, ja que no narra la
continuació de la guerra a Egipte i al nord d'Àfrica, que va ser represa per dos relats
escrits per dos dels seus partidaris.
• Aquestes obres no són formalment historiogràfiques sinó que es
presenten com uns commentarii, nom que rebien les memòries oficials, un
relat dels fets, pres dels testimonis directes, amb l'objectiu que serveixi per
als historiadors futurs. Tanmateix Cèsar va més enllà dels simples
commentarii, no solament per la seva elaboració acurada i una
estructuració meditada, sinó també perquè, si bé la matèria principal és
bèl·lica -descripció de les campanyes, de les tàctiques i les tècniques
militars-, hi ha, a més, digressions geogràfiques i etnogràfiques, reflexions
anàlisis dels motius i l'evolució dels esdeveniments, més propis de la
tradició historiogràfica.
• Influenciat peer Xenofont i sovint força tendenciós
a l'hora de destacar els seus èxits i els fracassos
dels seus adversaris.
• Prefaci d’Hirci, La guerra de les Gàl·lies, VIII,
ed. Otto Seel, Leipzig 1961
He completat "La guerra de les Gàl·lies" del
nostre benvolgut Cèsar, sense intenció de
comparar-lo amb els seus escrits anteriors ni
posteriors. També he posat fi al seu últim treball
inacabat des de les operacions fetes a
Alexandria fins de l'acabament, no de la
discòrdia civil de la qual encara no hem vist la fi,
sinó de la vida de Cèsar. Tant de bo els qui
llegeixin això puguin adonar-se del gran neguit
que tinc en posar-me a escriure, i alliberar-me
així més fàcilment de l'acusació de niciesa i de
presumpció per haver-me interposat enmig dels
escrits de Cèsar. En efecte, és palès que no hi
ha cap altre text escrit amb tota cura que no
sigui superat per l'elegància d'aquests
"Comentaris". Van ser publicats perquè no
manqués als historiadors el coneixement de fets
tan importants, però agraden tant a tothom que
semblen haver arrabassat i no ofert la facultat
d'escriure'n.
Tanmateix la nostra admiració és més gran que
la de la resta: els altres saben com d'excel·lents
i perfectes els va escriure; nosaltres sabem que
també ho va fer fàcilment i ràpida. Perquè Cèsar
no sols tenia gran capacitat i elegància a l'hora
d'escriure, sinó també una excel·lent habilitat
per explicar els seus pensaments. A mi ni tan
sols em va ser possible participar en la guerra
d'Alexandria ni en la d'Àfrica. Encara que
aquestes guerres ens són conegudes per les
converses amb Cèsar, no és el mateix sentir
parlar de fets que ens corprenen per la seva
novetat o la seva meravella, que parlar d'allò de
què hem estat testimonis.
(Traducció de Bàrbara Matas )
• Nepot (100?-25? a.C.)
Nascut al nord de l'actual Itàlia, es va traslladar aviat a Roma, on es va
dedicar només a les lletres, especialment a estudis d'erudició històrica,
sense entrar en política. La seva obra principal és Homes il·lustres (De uiris
illustribus), setze llibres de breus biografies dels grans homes de l'antiguitat,
reunits per especialitats: generals, poetes, filòsofs, etc. Cadascuna
d'aquestes categories es dividia en dos llibres, un per als romans i l'altre per
als estrangers, la gran majoria dels quals grecs. D'aquesta obra solament
resten 22 biografies de cabdills estrangers i dos d'historiadors romans. La
finalitat de Nepot és proporcionar un manual que contribueixi a donar una
educació moral posant els diferents personatges com a bons i mals
exemples alhora que entreté amb nombroses anècdotes.
• Sal·lusti
• Gai Sal·lusti Crisp (87-35 a. C.) va néixer a Amitern, a la Itàlia central dins
una família plebea però benestant. Fidel partidari de Cèsar, va fer una
destacada carrera política com a homo nouus arrenglerat entre els
populares.
• Les tres obres històriques que va escriure tractaven del passat recent de Roma, dues
monografies i una de caire general:
• Conjuració de Catilina (De coniuratione Catilinae): dins les acarnissades lluites
socipolítiques del s. I a. C. s'emmarca la narració que Sal·lusti fa de la conjuració de
l'any 63 a. C. Hi descriu la degradació moral de Roma i a continuació el personatge
de Catilina, presentat com el revers negatiu del que ha de ser un ciudadà romà.
• Guerra de Jugurta (De bello Iuguthino): en el context de la guerra contra Jugurta, que
havia ursurpat el tron del regne nord-africà dels númides (finals del s. II a. C.),
Sal·lusti descriu l'enfonsament moral i polític de la noblesa romana, detentora del
govern, i defensa l'ascensió al poder d'altres classes socials, encarnades per Màrius,
el general que va vèncer Jugurta. Respecte a l'anterior aquesta obra guanya en
documentació, en profunditat de l'anàlisi social i en imparcialitat.
• Històries (Historiae): era una crònica general de la història contemporània de Roma
durant els anys 78-67 a. C. Inacabada per la mort de l'autor, solament en queden uns
fragments.
• Com altres escriptors interessats en descobrir el passat, Sal·lusti posa en
evidència la decadència moral de Roma, però el seu principal mèrit és
cercar les causes objectives d'aquest mal, no pas a nivell dels individus
sinó a escala general, de l'evolució dels mores o conductes col·lectives.
• Des del punt de vista de la veritat històrica dels successos que narra,
Sal·lusti es deixa endur sovint per simpaties polítiques i per idees
preconcebudes sobre el passat -com la creença que l'origen de tots els
mals és la corrupció de la noblesa romana-, cosa que el du a cometre
errors, descuits i alguna deformació, sobretot a la Conjuració de Catilina,
que relata fets més propers a la pròpia activitat política pretèrita.
Tanmateix ni això ni el contrast entre l'actuació poc honesta durant la seva
vida pública i el discurs moralitzador dels seus escrits històrics no han
d'entelar la realitat que Sal·lusti és el primer veritable historiador de gran
talla.
• La seva concepció de la història i el seu estil tenen una forta influència de
l'historiador grec Tucídides (tractament dramàtic dels personatges i de
l'acció i en la profunditat psicològica dels seus protagonistes,
caracteritzats tant pels retrats que en fa com pels discursos que els fa
pronunciar).
• Sal·lusti, Prefaci, De coniuratione
Catilinae, III-XIII, ed. W. Schöne/W.
Eisenhut, Munic, 1969
• III. [I] Es una cosa noble actuar en bé de la
pàtria, i parlar-ne bé no és pas inescaient; tant en
la pau com en la guerra un home pot fer-se
il·lustre; molts són lloats per llurs propis fets, i
molts pels fets que dels altres escriviren. [2] Pel
que fa a mi, encara que la glòria d'un escriptor no
sigui parella a la dels seus herois, amb tot em
sembla que una de les coses més difícils és
escriure la història; de primer perquè cal igualar
els fets amb les paraules, i després perquè molts
atribueixen a malvolença i a enveja el que es diu
per censurar les males accions; i, quan es fa
memòria del gran valor i de la glòria dels homes
de bé, cadascú accepta bonament el que creu
que ell podria fer, i allò que n'està per damunt, ho
té per fals, com si fos una ficció.
• IV. [I] Així, doncs, quan vaig tenir l'ànim tranquil
després de tantes misèries i perills, i vaig haver
decidit de mantenir-me lluny de la política per la
resta dels meus dies, no vaig voler esmerçar
aquell lleure feliç en la indolència i l'oci, ni
tampoc passar-me la vida en les feines servils de
conrear un camp o de caçar, [2] sinó que, tornant
a la mateixa empresa i ocupació d'on la
desordenada ambició m'havia decantat, vaig
proposar-me de referir aïlladament els fets del
poble romà, a mesura que cadascun em semblés
digne de recordança; més que més perquè em
sentia lliure d'aspiracions, de temences i de les
faccions polítiques. [3] Així, doncs, relataré
breument la conjuració de Catilina tan fidelment
com podré; [4] perquè aquesta malvestat, jo la
crec una de les més memorables per la seva
virulència inaudita i pel perill insòlit que
implicava. [5] Del natural d'aquest home, però,
cal que expliqui quelcom abans de començar la
narració.
(Traducció de Joaquim Icart)
• Titus Livi i l'època d'August
• Titus Livi va néixer cap al 59 a. C. a la ciutat de Patavi, actualment Pàdua,
al nord d'Itàlia, i hi va morir el 17 d. C. Es va dedicar sempre a les lletres:
a la retòrica i la filosofia, però sobretot a la historiografia, ja que va
treballar la major part de la seva vida -més de quaranta anys- en la
redacció de la seva gran obra Ab urbe condita (Des de la fundació de la
ciutat), en la qual va recollir la història de Roma des dels seus orígens fins
a la seva època. Aquesta obra era tan ingent que no és estrany que se
n'hagi conservat solament una quarta part. Dels 142 llibres que
comprenia, només se'n conserven 35, reunits en dos grups: de l'1 al 10 i
del 21 al 45. De tota manera han arribat fins a nosaltres els resums de
gairebé tots els llibres, anomenats periochae, que ja a l'antiguitat
circulaven més que no pas l'obra sencera.
• Malgrat que va mantenir sempre la seva independència d'opinió favorable
a un conservadorisme republicà, va participar en el programa de
regeneració moral de Roma impulsat per August. Així Livi recupera el
passat de Roma per exaltar-la i tornar als romans l'orgull de ser-ho. Pretén
demostrar que Roma ha estat sempre protegida pels déus i destinada des
del seu naixement a esdevenir el centre del món.
El seu patriotisme el du a suprimir molts detalls que podrien entelar la bona
imatge que vol donar de Roma i d'alguns dels seus dirigents.
Hi ha altres trets dels mètodes de Livi que van en detriment de la veracitat
històrica de la seva obra: al contrari que la majoria d'historiadors romans,
Livi no havia fet carrera política i va viure a la seva ciutat natal. La seva
inexperiència personal es reflecteix en una incomprensió del funcionament
del govern de Roma. Per aquesta mateixa raó no va poder accedir als
documents oficials. Livi, doncs, no va acudir a les fonts originàries sinó que
reelaborava els escrits d'historiadors anteriors sense gaire esperit crític. L'ús
de diverses fonts el du sovint a repetir diverses versions sense preferir-ne
cap o, al contrari, a escollir-ne una sense motius aparents. No dóna una
interpretació política de la història, sinó que intenta comprendre els fets des
de la psicologia dels personatges que els realitzen, generalment descrits a
partir d'un pretès tret dominant del seu caràcter. Així per exemple
Anníbalapareix com a model de perfídia. Té un cert gust pel patetisme, per
descriure les emocions dels protagonistes dels esdeveniments. Cal dir, de
tota manera, que Livi actua de bona fe i que, malgrat molts detalls poc
fiables, les grans línies del seu relat històric són històricament verídiques.
• Livi, Ab urbe condita, prefaci (Oxford, 1914),
Perseus < http://www.perseus.tufts.edu >.
¿Valdrà la pena escriure les gestes del poble romà
des de l'origen de la seva ciutat? Ni n'estic segur ni,
si ho estigués, m'atreviria a dir-ho, perquè m'adono
que és un tema tan antic com conegut, des del
moment que sempre hi ha nous escriptors que
confien poder aportar quelcom de nou a la història
o poder superar l'antiguitat rude en l'art d'escriure.
Sigui com sigui, em serà motiu de complaença
haver-me ocupat jo mateix, per la meva banda, de
la memòria de les gestes del poble més important
de la terra. I si entre un seguit tan gran d'escriptors
la meva fama és escassa, em consolaré pensant
en la noblesa i en la importància d'aquells que
enfosqueixen el meu nom.
La tasca implica, a més a més, un treball immens,
perquè aquesta ciutat es remunta a més de set-
cents anys i perquè, partint d'uns començaments
insignificants, ha arribat a l'extrem de patir
problemes a causa de la seva pròpia magnitud;
estic ben segur que els primers orígens i
els fets immediats no plauran gaire a la
majoria de lectors que frisaran per arribar
als últims temps en els quals les forces
d'un poble tan vigorós es destrueixen elles
mateixes. Però, amb tot això jo també
busco una recompensa al meu treball:
allunyar-me un temps de la contemplació
dels mals que la nostra època ha vist al
llarg dels anys, mentre vaig investigant
amb tota la meva atenció els fets antics,
defugint del tot qualsevol preocupació que
pugui inquietar l'ànim d'un escriptor, encara
que no aconsegueixi desviar-lo de la
veritat.
Les coses que han precedit o han acompanyat
la fundació de l'Urbs es presenten embellides
més aviat amb llegendes poètiques que amb
testimonis fiables de les empreses dutes a
terme, i no és la meva intenció demostrar-Ies o
refutar-les. A l'antiguitat, se li concedeix
aquesta llicència de fer més sublim el
naixement de les ciutats barrejant les coses
humanes amb les divines. I si a algun poble és
lícit divinitzar els seus orígens i fer-ne
responsables els déus, el poble romà ha
obtingut tanta glòria amb les armes que, quan
diu que Mart és el seu pare i el del seu
fundador, els altres pobles de la terra ho han de
tolerar amb tanta equanimitat com suporten el
seu domini.
Però, tant si aquests relats o altres de
semblants han de ser criticats, com si han de
ser acceptats, no penso donar-hi gran
importància; cal que se'm concedeixi tota
l'atenció per a aquestes altres coses: quina
mena de vida va existir, quins costums hi va
haver, per quins homes i amb quins
mètodes, en la guerra i en la pau, fou
creada i engrandida la nostra potència;
després, que se'm vagi seguint mentre
la disciplina ja començava a trontollar
una mica i primer els costums es van
fer com a relaxats, a continuació van
anar baixant cada cop més; i quan,
finalment, van començar a desplomar-
se fins a arribar a aquests temps en els
quals no podem aguantar ni els nostres
mals ni els seus remeis.
El més saludable i fructífer de l'estudi
de la història és que un en pot treure
tota mena de lliçons, escrites en
documents il•lustres; d'aquí un agafa el
que convé imitar per a ell mateix i per a
l'Estat, i el que convé evi¬tar, perquè és
ignominiós a l'inici i al final.
(Traducció de Bàrbara Matas)
La historiografia imperial
El poder absolut instaurat a Roma després de la República va tenir com a
conseqüència una progressiva pèrdua de la llibertat d'expressió. Als qui,
malgrat això, volien dedicar-se a la història se'ls oferien tres camins:
- La majoria dels historiadors van seguir el camí més fàcil: evitar conflictes
amb el règim escrivint obres que afalaguessin els emperadors i que
defugissin qualsevol crítica del sistema o de la política dels governants.
D'aquesta manera van actuar Vel·lei Patèrcul o Valeri Màxim, dos
historiògrafs mediocres l'obra dels quals ha sobreviscut. També era possible
protegir-se elegint un període remot, sense relació directa amb l'actualitat.
N'és un exemple Quint Curci, el qual va redactar una Història d'Alexandre
Magne (Historia Alexandri Magni) al segle I d.C. Val a dir que aquest rei
conqueridor grec quatre-cents anys anterior gaudia d'una certa vigència
perquè més d'un emperador romà es va voler presentar com un nou
Alexandre.
- Alguns historiadors es van enfrontar directament amb el règim imperial a
través d'una defensa descoberta de la República. Així, l'obra de Cremuci
Cord va ser cremada i ell mateix obligat a suïcidar-se per l'emperador Tiberi.
- Altres van intentar buscar mitjans per dir la veritat però amb prudència,
sense posar en perill la seva obra ni la pròpia vida. Aquest és el cas de
Tàcit.
TÀCIT
No se sap ni on va néixer ni les dates exactes del naixement ni de la mort
de Corneli Tàcit. A partir de diversos indicis es pot calcular que va viure
aproximadament entre el 55 i el 120 d. C. De família noble, va estudiar
retòrica a Roma i va esdevenir un orador brillant i famós. Al llarg de la seva
vida va ocupar diversos altes magistratures sota diferents emperadors, des
de Vespasià fins a Trajà. Va publicar les seves obres durant els regnats de
Nerva i Trajà, un període de més gran llibertat d'expressió que en el
precedent règim de Domicià. La seva primera obra va ser probablement el
Diàleg dels oradors (Dialogus de oratoribus), amb la qual s'acomiada de
l'oratòria: exposa que aquest gènere ha caigut en decadència per la falta de
llibertat política en l'Imperi i addueix indirectament aquesta raó per
abandonar-la i dedicar-se a la historiografia. Les seves obres històriques
són, per ordre en què van ser escrites:
• Agrícola (De uita Iulii Agricolae): és alhora una biografia i un elogi fúnebre
del seu sogre Agrícola, cèlebre general i governador de Britànnia, descrit
com un romà a l'antiga en un temps moralment decadent.
• Germània (De origine ac situ Germanorum): la intenció de Tàcit és fer un
paral·lel entre la manera de ser dels germànics i la dels romans antics per
contraposar totes dues amb el present decadent de la Roma
contemporània.
• Històries (Historiae): Tàcit va començar amb el període que havia viscut:
anaven des del 69 d.C. fins a la mort de Domicià (96 d.C.). Dels catorze
llibres que devien ser originàriament, se'n conserven tan sols del primer al
cinquè.
• Annals (Annales): comprenien probablement setze llibres, que comprenien
des de la mort d'August (14 d.C.) fins a la de Neró (68 d.C.), dels quals
resten només els grups I-IV i XII-XV, així com parts dels llibres V, VI, XI i
XVI.
• Les fonts emprades per Tàcit són força diverses:
• els historiadors anteriors,
• documents originals procedents d'arxius oficials, informes militars...,
• memòries personals dels protagonistes,
• testimonis directes dels fets.
Totes són sotmeses a una valoració abans de de donar una sola versió
definitiva dels esdeveniments.
El propòsit declarat de Tàcit és el de desenvolupar els fets objectivament,
sense odi ni parcialitat (sine ira et studio). Tot i així, l'exposició es veu
condicionada per la seva pròpia ideologia: l'admiració per les llibertats
republicanes el du a exagerar les misèries del seu temps. El seu objectiu és
jutjar l'imperi com a sistema polític, i el resultat d'aquest judici no és altre
que el rebuig, malgrat que alhora ha de reconèixer a desgrat seu que és
inevitable. Com és natural les circumstàncies no li permeten expressar-ho
manifestament sinó que Tàcit influeix en els lectors de manera indirecta per
mitjà de la selecció i la presentació dels fets, insinuacions, contrastos, etc.
• Tàcit contempla la història com una successió d'esdeveniments impulsats
per unes forces superiors com el destí o la fortuna. D'aquí la seva
concepció pessimista de la vida. També és pessimista sobre el
comportament humà: les multituds li provoquen por i menyspreu, mentre
que en general veu immorals, egoistes i hipòcrites les classes dirigents,
els emperadors inclosos.
• El màxim talent de Tàcit s'evidencia en l'anàlisi piscològica tant de les
persones individuals com de les masses. Es preocupa poc pels afers
administratius i molt per les motivacions psicològiques d'unes quantes
personalitats destacades. Blasma però alhora el fascinen la truculència i
les misèries de la cort, on les dones com Lívia, esposa d'August, o
Agripina exerceixen el poder a través dels homes que governen i que
dominen gràcies a les intrigues, als adulteris i fins als incestos. D'altra
banda arriba a impressionar amb la narració dels fets pel patetisme i
l'efecte tràgic que els sap conferir.
• En conclusió no hi ha dubte que, si bé cal ser prudents en acceptar la
visió tan fosca donada per Tàcit dels emperadors, des del punt de vista
literari Tàcit és el més gran historiador llatí.
Prefaci i principat d’August, Tàcit, Annals, I, 1
[2] Però els esdeveniments, pròspers o
adversos, del vell poble romà, han estat
recordats per il·lustres escriptors; i els bells
ingenis no han mancat que referissin els temps
d'August; fins que, en créixer l'adulació, se
n'apartaren. [3] Les històries de Tiberi i de Gai,
de Claudi i de Neró, falsejades per la por
mentre ells regnaren, foren, després de llurs
morts, inspirades pels odis recents. [4] D'on el
meu designi de transmetre pocs esdeveniments
del temps d'August, i encara d'entre els últims; i
de seguida, el principat de Tiberi i la resta: tot
sense rancúnia i sense parcialitat (sine ira et
studio), les causes de les quals tinc ben
allunyades de mi.
(Traducció de Ferran Soldevila)
• Tàcit, Historiae, Charles Dennis Fisher (Oxford,
1911), Perseus < http://www.perseus.tufts.edu
>.
I. [1] [...] De fet, després de la fundació de Roma,
durant els set-cents vint anys de l'època anterior
a l'imperi, foren molts els autors que escriviren
amb tanta eloqüència com llibertat, puix que
rememoraven les gestes del poble romà; però,
després de la batalla d'Acci, quan l'interès de la
pau exigí que el poder fos lliurat a un home sol,
aquells grans talents tots s'esfumaren. Alhora es
faltà contra la veritat de moltes maneres: primer,
per ignorància de les qüestions nacionals,
talment com si fossin estrangeres; després, per la
pruïja d'adular o, al revés, per odi contra els qui
governaven. Així, entre hostilitats i enviliments,
ningú no es preocupava de la posteritat. [2] Però
si es rebutja fàcilment l'escriptor llagoter, en canvi
es té sempre l'orella a punt per a recollir les
murmuracions envejoses; i és que l'adulació
comporta la denigrant acusació de servilisme,
mentre que a la malignitat s'atribueix una falsa
aparença de llibertat.
[3] Quant a mi, no he fet la coneixença de Galba,
d'Otó i de Vitel·li ni per llurs benifets ni per llurs
ofenses. No he de negar que Vespasià inicià la
meva carrera política, que Titus l'augmentà i que
Domicià la féu progressar més encara; però,
havent promès d'atenir-me fidelment a la veritat,
parlaré d'ells sense amor i sense odi. [4] Si la
vida m'hi arriba, he deixat per a la vellesa tractar
de l'imperi del diví Nerva i del govern de Trajà,
tema més abundós i més segur. Extraordinaris
temps, i feliços, en què pots sentir com et plagui i
expressar el que sents! [...]
[2] A aquests múltiples esdeveniments d'ordre
humà s'afegiren prodigis al cel i a la terra,
advertiments per llamps, presagis ge
l'esdevenidor de bon i mal averany, de difícil i de
fàcil interpretació. Mai certament no fou
comprovat amb més cruels desgràcies del poble
romà ni amb més evidents indicis, que els déus
no tenen cura de la nostra protecció, sinó del
nostre càstig.
• SUETONI
• Gai Suetoni Tranquil (aproximadament 70-125 d.C.) va ser secretari i
bibliotecari del palau imperial i gràcies a això va poder accedir als arxius
imperials per documentar-se. No és un veritable historiador sinó més aviat
un erudit, ja que la seva obra enciclopèdica abraça gran varietat de
branques del saber. Tanmateix només han arribat a l'actualitat dues sèries
de biografies:
• La secció de gramàtics i oradors del vast tractat Homes il·lustres (De
uiris illustribus), en el qual havia agrupat per gèneres biografies d'homes
de lletres.
• Les Vida dels dotze Cèsars (De uita duodecim Caesarum), una
col·lecció de retrats de Juli Cèsar i de tots els emperadors des d'August
fins a Domicià. Malgrat que el camp que tracta és el propi de la història,
Suetoni no actua com a historiador sinó que es limita a recollir dades,
curiositats i xafarderies sobre els emperadors: descripció física, tics,
anècdotes i intimitats. Quant al seu estil, escriu amb correcció però sense
art.
La Història augusta
30 Biografies titulades Vitae Caesarum que inclouen als emperadors dels
segles II i III, des d'Adrià (117-138) a Numerià (283-284).
Suposats autors: Eli Esparcià, Juli Capitolí, Eli Lampridi..., tot i que es
considera tot plegat una falsificació d'un únic compilador del segle IV que
també falseja les cronologies. Demostra simpaties pel paganisme i respecte
amb el cristianisme. El model és Suetoni.
AMMIÀ MARCEL·LÍ
Ammià Marcel·lí (c. 330 - c. 400 d.C.), nascut a Antioquia, va ser l'últim gran
historiador pagà de la literatura llatina. Amb les seves Històries va pretendre
continuar l'obra de Tàcit, el qual considera el seu model tant en la concepció
de la historiografia com en l'estil, en el punt on aquest l'havia deixat (96
d.C.) fins a la seva pròpia època (378). Dels 31 llibres originaris en resten
solament els 18 darrers, la major part dels quals dedicats a l'emperador
Julià l'Apòstata, per qui professa molta admiració. La llengua materna
d'Ammià era el grec i la influència d'aquesta llengua es nota sota el seu llatí.
• AMMIÀ MARCEL·LÍ, Res gestae, Prefaci, XV, 1, 1, XXVI,
1, 1-2
En lo que he podido conocer la verdad y
siguiendo el orden de los distintos sucesos, he
narrado aquello que he contemplado personal-
mente, o bien lo que he logrado conocer
interrogando minuciosamente a los
protagonistas.
Los restantes hechos, como muestran los libros
siguientes, los expondré con sumo cuidado en la
medida de mis fuerzas, sin temer en absoluto las
posibles críticas contra una obra que puede
parecer larga. Y es que la brevedad tan sólo
debe ser objeto de alabanza cuando, eliminando
una extensión inapropiada, no resta nada al
conocimiento de los hechos.[...]
1. Una vez narrados en orden y con todo el
esmero posible los hechos acaecidos hasta una
época cercana a la actual, sería conveniente no
adentramos en asuntos demasiado cercanos,
pues así evitaría los peligros que conlleva decir
la verdad y no tendría que soportar después las
duras críticas de los que examinen mi obra y me
critiquen por haberles perjudicado en caso de
que yo no haya mencionado lo que dijo el
emperador en una cena; o porque no se
exprese la causa por la que unos soldados
fueron castigados ante las insignias; o porque
no era conveniente que, en la extensa
descripción de una zona, se omitiera alguna
explicación acerca de unas fortificaciones
insignificantes; o porque no se habían ex-
presado los nombres de todos los que se habían
reunido para presentar sus respetos ante el
pretor de la ciudad; o bien por otras muchas
«faltas» de este tipo que no se corresponden
con las leyes de la historiografía.
Y es que la historiografía suele narrar hechos
esenciales, y no escudriñar minucias y acciones
insignificantes...
(Traducció de M. L. Harto Trujillo)
Per saber-ne més:
• JOSÉ-MANUEL ALONSO NÚÑEZ, La visión historiográfica de Amiano Marcelino, Valladolid,
Universidad de Valladolid, 1975.
• JEAN MARIE ANDRÉ & ALAIN HUS, La historia en Roma, Madrid, Siglo XXI, 20054 (París,
1974).
• AVERIL CAMERON (ed.), History as Text. The Writing of Ancient History, Londres,
Duckworth, 1989.
• LUCIANO CANFORA, Aproximación a la historia griega, Madrid, Alianza Editorial, 2003
(Spa-Roma-Bari, 2000).
• FRANÇOIS CHÂTELET, El nacimiento de la historia, Maddrid, Siglo XXI, 1978, 2vols. (París,
1962).
• EUGEN CIZEK, Histoire et historiens à Rome dans l'antiquité, Lyon, Presses Universitaires
de Lyon, 1995.
• FRANCIS M. CORNFORD, Thucydides mythistoricus, Londres, Routledge & Kegan Paul, 1965.
• CATHERINE DARBO-PESCHANSKI, L'Historia. Commencements grecs, París, Gallimard,
2007.
• ANDREW FELDHERR & GRANT HARDY (EDS.), The Oxford History of Historical Writing, vol. 1:
Beginnings to AD 600, OXFORD, OXFORD U.P., 2012.
• CHARLES FORNARA, The Nature of History in Ancient Greece and Rome, Los Angeles,
University of California Press, 1983.
• MICHAEL GRANT, Historiadores de Grecia y Roma, Madrid, Alianza Editorial, 2003.
• FRANÇOIS HARTOG & MICHEL CASEVITZ, L'histoire d'Homère à Augustin, París, Éditions du
Seuil, 1999.
• FRANÇOIS HARTOG, El espejo de Heródoto, Madrid, FCE, 2005 (París, 1980).
• ANA IRIARTE, Historiografía y mundo griego, Bilbao,Universidad del País Vasco, 2011.
• MARIE LADENTU & GÉRARD SALAMON, Clio et ses disciples. Écrire l'histoire en Grèce et à
Rome, París, Belles Lettres, 2014.
• JOHN MARINCOLA, Authority and Tradition in Ancient Historiography, Cambridge,
Cambridge University Press, 1997.
• SANTO MAZZARINO, Il pensiero storico classico, Spa-Roma-Bari, Editori Laterza, 1990 (3
vols.
• ARNALDO MOMIGLIANO, Ensayos sobre historiografía Antigua y moderna, México, FCE,
1993 (Middletown, 1977).
La historiografia griega, Barcelona, Editorial Crítica, 1984 (Londres, 1984).