El platanero de Montjuic

Me senté en las escaleras de Montjuic. Aquellas arenosas, en que las suela del zapato son
chicle. Contemplé, una hermosa vista que se hallaba ante mí. Por inercia, o por memorias,
me senté en ese peldaño. Entonces vi, que hay muchos de ellos a mi alrededor, pero con
uno ya me bastaría. Me levanté, lentamente, con un paso pausado y melancólico. Me
acerqué a uno de ellos. Su tronco, sus ramas, sus raíces son más detalladas de lo que
creía. Lo encontré el ser más bello jamás visto. Al instante, pensé en que ver a las hojas
crecer y caer diariamente mientras el tiempo muere lentamente es un placer, más que
suficiente para un hombre como yo. Tras varios segundos eternos grité en mi interior: “El
amor eterno, sí que existe, podría contemplar el platanero de Montjuic toda una vida y no
me aburriría de él.”

El Metro

Serpenteo por túneles, oscuros y fríos, arrastrándome por cables incrustados en mi ser.
Constantemente me muevo, me detengo, abro y cierro. Cargo a gentes variopintas a mis
espaldas y les llevo a su destino. Mi paga del mes, es ese silencio tan particular. Mi único
deleite en este trabajo, áspero y frío, es la música del alegre guitarrista. Aquel guitarrista, al
igual que yo, es olvidado al cabo de unos minutos. Aun así le envidio con todo mi ser, él
puede alegrar la vida de los demás un instante, yo solamente soy olvidado.

Dietari del meu avi Carles

Dissabte 2 d'octubre del 1960

El meu dia comença a rodar a les set del matí. Primer de tot, li dono corda al despertador, ja
que sempre m'aixeco a aquesta hora, obviant els dies del senyor. Faig el que s'ha de fer, i
sempre per anar guapo, faig servir el massatge del Varon Dandi.
Surto de casa meva cap a la ronda de Sant Antoni, he d'agafar el tramvia abans de les nou,
que així és més barat. En la meva travessia sempre trobo el mateix de sempre. Com avui
plovia el "pinchauvas" estava fent-se d'or, els paraigües es venien com el pa. Aquest gitano
cantava flamenc més content que mai. Cada dia agafo la línia 20, i cada dia escolto al
cobrador oferint els bitllets a dues pessetes - Bitllets! - Bitllets! - xiscla amunt i avall. Pujo al
tramvia i avui no coincideixo amb la meva senyora, la veuré de nit com sempre. Arribo a la
feina, treballo venent roba al detall. Torno a casa i dino, després torno a la feina amb el
mateix bitllet, el que té quatre viatges. A la nit, encara gaudeixo amb el poc temps que
queda, veig la cosa que més m'estimo, la meva senyora.

El pingüí que va volar

Com glaça aquest hivern. A la feina les mans es tornen blanques i s’esquerden, apareix el
maleït moc aquós, que llisca fins a arribar a bon port. I que salat que és! El mal temporal
també entra dins de casa. Que si l’home del temps diu això, que si diu allò. La meva dona té
aquest problema, sempre defensa al més dèbil. Per a mi, aquest home és un butllaire.
Quina ximpleria pensar en el temps de demà, surts al balcó al matí i llavors decideixes que
posar-te. Però és clar, sempre està la meva esposa traient-li les castanyes del foc:
 ■ Xato, s’ha de ser previsor. Aquests dies l’abric no n’és prou i no vull que la Xènia
es constipi. Potser i tot que hi nevi demà, recorda preparar la bossa, que demà
tens guàrdia. — em va dir amoïnada.
■ Amor, no et preocupis que soc el bomber més fort del planeta. Els meus braços
fornits rescaten la ciutadania i el meu pit pelut aturarà la neu.
■ Sí, sí, el que diguis, anem a dormir ja, que és molt tard. Xavier, t’espero al llit, avui
fa tan fred que necessitaré l'escalfor d’un homenet.
■ Em dutxo i vaig corrents.

L’endemà a les 8:00 del matí ens podrien confondre amb unes estàtues de pedra, però no,
som els protectors de la ciutat de Barcelona. Durant vint-i-cinc anys, cada cinc dies, ens
reunim els dotze escanyolits de sempre, canes i panxes afloren de tanta cervesa i bon
menjar. Al menjador sento les males llengües xiuxiuejant que som el fracàs de l’estació i
que hauríem de deixar pas a la següent generació. Tot i això, ens unim per poder
sobreviure, som com una durícia que passant els anys s’endureix.

La guàrdia d’avui ha estat en el primer torn, una més a l’historial. Primer de tot revisem i
arreglem els desgavells dels del torn d’abans. Després de reposar energies amb un
croissant i un cafetó, fem la pràctica diària, al quadre estipula el rescat vertical. Al vespre,
hem intervingut en dues ocasions, un vehicle i un contenidor que es cremen

(sonen sirenes)
■ Ara mateix apaguem el contenidor. Estigui tranquil·la senyora que nosaltres ens
encarreguem. — diu el Xavier somrient.
■ Moltes gràcies, jovenet que deu et cuidi - diu l’anciana.
■ Mentre apagàvem el foc un dels xicots de pràctiques s’apropa a la meva orella:
■ Preparat Xavier, les hores baixen fins que arriba la nit, que n’és de gèlida— em
xiuxiueja

Es diu Mohammed i és un jove marroquí en el seu primer dia de pràctiques. Si hagués de

destacar alguna cosa d’aquell home, és l’enigmàtic tatuatge que té al canell. Es tractava
d’un pingüí de color verd fluorescent. Que estrany no? Llavors no vaig fer cas al que deia,
pensant que es tractava d’una broma de mal gust. Però no ho va ser, aquella mateixa nit
eixia acomiadat per motiu disciplinari. Segons ell, jo l’havia discriminat pel seu país de
procedència, creences i religió. Quina bogeria no se'l creurà pas el Miquel, cap de l’estació
o capità.

Se’l coneix com el de la mà dura perquè és el bomber més fort de tot el parc. Fins i tot
alguns diuen que les oposicions les va fer a Sumatra vencent a un orangutà tot sol. En
quant parlem d’astúcia, doncs, diguem que és nul·la, és el típic mico que fa justícia pel seu
compte. I quina mala sort que avui es trobà malament que en llegir l’acusació del
Mohammed m'acomiada sense llegir-so dos cops, que de fer-ho, potser se li hauria
d'intervenir a ell el cervell. Els meus companys van defensar-me, no va haver-hi manera de
fer-lo entrar en raó, el Barça havia perdut.

Tractant d’assimilar-ho trontollo marejat l’Avinguda Lleida, direcció contrària a la meva llar.
La neu dels carrers dificulta el meu caminar. Escalo fins al cim de Montjuïc, sense destí,
sense saber. Són altes hores de la matinada i els carrers són isolats.

(so de respirar fort amb mocs, seguidament ring… ring…).

■ És la Margarida que voldrà?

(so d'agafar trucada)

■ Seràs idiota Xavier! (histèrica) No has agafat el telèfon en tot el dia. Mentre tu
descansaves a l’estació els meus pares han estat morts a causa d'un infart, els dos
alhora.

(ho diu tremolant, després se sent el seu plorar)

■ Margarida on ets, vinc “pitant…” (s’escolta com es talla el mòbil a mitjan paraula,
segons de repòs).

Sortint és el sol d’un horitzó gris, la seva lluentor cega els meus ulls aigualits de neu i plors
escalfant el meu arrugat rostre. Retorno sobre les meves petjades pensant en la meva
estimada Xènia i dubtant si explicar-li la crua veritat o amagar-li el que passa per tal de
protegir-la. En veure-la dreta davant de mi, aquell ésser petit i innocent no crec que mereixi
patir, acovardit m'escudo en mentides.

(xivarri típic d'escola)

Mentre tots els nens i nenes esperen adormits a què obrin la porta de l’escola veig un nen
ros amb uns ulls blaus com el cel. Agenollat encaixa el seu cos en una cantonada del carrer.
■ Xènia, que en saps qui és aquell xicot?
■ Si papa, però millor no estar-se gaire amb ell. Ve transferit dels Estats Units i és
constantment balbucejant - I will follow the penguin I will be able to fly - (mal
pronunciat). Sembla que només sàpiga dir això. Saps què vol dir?
■ Deu ser una ximpleria estatunidenca. Per tant, l’has d’ajudar. Entesos? Encara que
no sigui com vosaltres, per a ell és molt difícil adaptar-se a una nova cultura. Segur
que és un bon xicot.

El Vivari del costat de l’escola em crida perquè entri i descansi, demano un cafè per cortesia
i dormo plàcidament al sofà. Més tard els nens i nenes surten per la porta corrents a
abraçar-se als seus pares, altres es fan els adults i caminen enfadats. Surten ara els de 2n
A, la Xènia no és enlloc.
■ Professora on és la Xènia? (intrigat)
■ M’ha dit que se n'anava amb el Michael a direcció.
■ Michael? (nerviós i ràpid)
■ Sí, Michael, el nen estatunidenc. Que n’és de maco, educat i guapo. Quan sigui
gran s'emportarà a totes les noies que ell vulgui. — diu rient.

Pregunto per ells en la direcció, però la conserge no em sap dir on són. La conserge i jo
vam rondar per l'institut buscant-los.

(eco)
■ Michael!? Xènia!? - xisclava la conserge
■ Xènia, on ets!? - cridava jo

(soroll d’aigua sortint de l’aixeta “constant fluix”)

Empro tota la meva força, però no puc obrir la porta d’un dels banys.
■ Maleïda porta dels collons. Espera és neu, no?

(l’aixeta para, i pum grit esgarrifós) AAAAA!

Es va obrir sola, com per art de màgia. El bany era replet de neu rogent fins a l’altura de la
pica, les rajoles del bany brillen i la il·luminació nítida fan d’aquell quadre un malson. Penjat
sobre una corda al sostre, és aquell pobre animaló, l’únic ocell que s’enlaira amb les ales
tallades. Així és, parlo de la Xènia, que sense braços i cames volava, volava ben lluny, on la
maldat de l'home no li pogués arribar.

(se senten sirenes i més sirenes distorsionades…)

El meu cos no respon, però la ment recorda. Observo el meu entorn i veig asseguts al meu
costat la Margarida i el Mohammed.
■ Bé, en Xavier ja està despert, però encara no ha recobrat totes les seves facultats.
Per ara us podrà veure i escoltar.
■ Moltes gràcies, doctor, ens podries deixar un moment a soles?
■ És clar. Senyora Margarida aviseu-me quan pugui parlar. La policia està esperant
poder fer-li unes preguntes.

(s’escolta porta tancant-se)

■ Xavier, has estat maleït. Fa uns dies érem feliços tots tres, junts, units, mira'ns
ara… De sobte tot el meu món ha girat com una pilota. El que menys desitjo en
aquest món és que continues fent-me mal a mi, i a les persones que estimo. Ho
sento molt que ens hagi passat això Xavier, però hauré de fer les maletes. Mai més
 em tornaràs a veure, fugiré d’aquesta espiral de desgràcies i me n’aniré ben lluny.
El Mohammed em salvarà portant-me a la terra sagrada, el paradís del pingüí verd.

Dient adeu fa una reverència inclinant-se cap a mi posant-se el canell al front. Tots dos
porten el tatuatge.

(s’escolta porta tancant-se)

Aleshores jo ho tenia clar, el motiu de les meves desgràcies, del meu comiat, de la mort de
la Xènia, de l’apatia de la Margarida. Totes elles es connecten en una sola persona, el
Mohammed i el collonut pingüí verd.

Odio profundament l’existència d’aquell individu, li vull penetrar l’anus fins que sagni,
esbudellar-lo com un conill i arrancar-li les parpelles amb els meus propis queixals. La teoria
és clara, m’aixeco per posar-ho en pràctica.

Busco pels armaris una bata de doctor i surto caminant a pas de tortuga tractant de no ser
reconegut. Aconsegueixo sortir per la porta principal amb èxit. (sospir). Sabeu el prototip de
taxista fumador que és cansat de la vida, és clar que sí. Doncs aquell bon home em deixa
pujar al seu taxi.
■ Carrer Ricart 22, el més ràpid possible
■ Seran 15,50. Amb targeta o efectiu?

(soroll de porta de cotxe obrint-se i portàs).

■ Ei que fas?! (embotat)

(so de persona sufocada de córrer ahahaah) “com un gos.

Pujo les escales gatejant amb el boli a la mà preparat per clavar-li al coll al malparit del
Mohammed. Al pis no funciona l’interruptor de la llum de l’entrada.

(clic, clic, so d’interruptor).

Els trobo als dos, ajaguts al gèlid sol. M’ajupo per poder comprovar el seu estat. Tots dos
han estat assassinats. La Margarida té clavat un boli al temple, i en Mohammed en té un
altre en la jugular.

(començo a riure)
■ Com no me n'havia adonat abans! La meva vida estava sentenciada des de fa
molt.
Al balcó degusto els meus últims segons de llibertat, que freds són. Mai, en tota la meva
llarga vida, havia contemplat un ocàs tan verd i preciós. Aquell bell moment fuig de mi, és el
fi de la meva llibertat, ja les sirenes trenquen el silenci.

Una conversació qualsevol en el "Prospect of Whitby"

Només es pot confiar en aquells humans, que es valen per si mateixos i tenen totes les
condicions que fan a l'ésser, humà. Aspirants a dominar l’acte sublim de beure vi són els
més propers a mi. Malauradament cada dia estic més sola. La tendresa en agafar la base,
el ritme constant del moviment en palpar la tija cap a la foscor, es perd. Siusplau feu el favor
de mirar l’entorn que ens rodeja.

Vostè més alta que jo, podrà descriure’m amb més detall el cas. No es preocupi, que l’oïda
és prou per fer-se una imatge nítida del que està passant. Escolti com la bromera de la bitter
els cau al sòl. Quina falta de classe! Com vol que jo confiï en aquests bruts pagerols.
Emmeline, digues-me que ells canviaran el nostre futur i t’adjudicaré l’atribut de mentir. Si
m’equivoco, que espero que així sigui, et besaré els peus i tot el que vulguis. Demostra-ho
demà, que jo em quedaré aquí, expectant. No em convenceràs Emmeline, estic segura, les
dones podrem soles.

El paraíso iterativo

Un horizonte sin fin

rocas y un sol poniente
nubes grises lentamente
se posaron ante mí.

Yo soy la reina de Saba

y con la divina Mallo
junto al chico surreal
buscando la flor me hallo,
la llave del paraíso
a parajes novedosos.

Encontré la dalia negra

en la cúspide del Denali
todavía no marchita
la desarraigué con fiereza.

El poeta muerto de amor

se unió con las mentes
que sin cemento y sin fe
desafían lo consabido.

Los cuatro jóvenes

 en la puerta del sol
con paso rebelde
son foco de ovación.

¡Dalias negras en el tarro!

gritó el niño agarrado a un huevo.
¡Malditos sean los maricones!
gritó el viejo congestionado.

El desencadenamiento,
las nuevas libertades,
solo el tiempo lo sabe
¿Nos llevan a un mundo mejor?

Poemas a Margarita Manso, 2023

L’EIXAMPLE (Montserrat Roig)

Des de terres llunyanes venien a sentir goig de mi, el nostre naixement era un objecte de
contemplació, d’esperança i prosperitat. Fins i tot, el botiguer pakistanès que treballava sota
casa assistia als meus primers gemecs. Sens dubte vaig néixer per un acte egoista, jo era
un nou repte a les seves vides cansades de la monotonia, era la novetat en la residència
dels Bruguera.

El pas del temps va fer les seves virgueries, la casa va perdre un habitant i vaig deixar de
dipositar la fe en la gent. Era un incrèdul. Els culpables eren els reis mags, tothom parlava
amb la mentida perquè ells eren la meva mare! El seu últim regal el portava sempre a
l’esquena embolicat. El protegia encaridament perquè no volia perdre la meva última
possessió de fe que quedava en mi. Aquells dies van ser encorbats, els ulls descolorits i
embossats convivien amb els panots, amagat darrere una mascareta m’arrelava a la
nostàlgia del passat.

Fa uns mesos, quan vaig aixecar el cap al cel, vaig començar a gaudir com els plataners
morien progressivament i tornaven a encegar els meus ulls. Aleshores va ser quan vaig
destrossar feroçment l’embolcall, vaig contemplar la bellesa del quadre que carregava a
l’esquena, fins llavors per a mi l’eixample eren panots. Esbalaït per la seva magnificència,
vaig mirar-lo amb més detall; els iaios del bar, aferrats a la cervesa i el futbol fugien del
record del passat amarg, les iaies del mercat alegres i xerraries vivien reprimint el seu ser, i
els nens, amb els banyadors encara ensorrats del matí a la Barceloneta perseguien el seu
somni de futbolista en la plaça de les Naves. Quan vaig sortir del quadre, tenia una petita
nota enganxada en la cantonada del marc, deia el següent: “Que li faré jo, si vaig néixer al
Mediterrani”. Sens dubte aquest quadre era l’eixample personificada, aquella que sempre
havia evitat mirar com també havia embolicat l’endemà.

Sense pensar-ho, cediria el seient a aquella vella bruixa que busca el contacte visual
acceleradament. Sé que tothom ho faria. Instintivament, el cos de l'home segut davant d’ella
es va aixecar. La bruixa d’ulls blaus, canuda fins a la libido canvia la seva mirada caçador
per una de benevolent. Que maca que és aquella dona - pensava l’home gras. No fotis! -
vaig cridar. Ningú del bus em va mirar… Això no obstant, la bruixa va ser l’única. I quina
mirada que tenia! No havia vist res igual. Freda, molt freda. Quasi es podia veure uns
trossets de gel a les dues pestanyetes. Per què hem de cedir el seient? Que pateixi, la
maleïda mentidera. Creuré fins que em sepultin, l’home que arriba abans escull a qui vol
cedir. Un infant, un senyor, o un escanyolit. Els beneficis que comporten el fet de seure's i
descansar les cames cansades és un plaer inimaginable. Però com soc un home culte i
educat hauré de seguir les consignes.

El gat que va llegir