Documentos de Académico
Documentos de Profesional
Documentos de Cultura
Ilovepdf Merged (6) Merged
Ilovepdf Merged (6) Merged
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Els avets del gènere Abies són arbres de fulla perenne, monopòdics, amb rames disposades en
verticils dicotòmics regulars, i amb capçada entre cònica i cilíndrica. En sentit acurat,
normalment, del tronc principal en surten rames fines més aviat horitzontals. Serien branques les
d’alguns avets, com el de Canejan, gruixudes, i disposades com a braços de canelobre. Les
branquetes no tenen solcs, són de secció arrodonida i mostren les cicatrius de la inserció de les
fulles força rodones. Les fulles són linears, aplanades o lleugerament tetràgones; no són pas
decurrents, i tenen dues bandes blanques d’estomes a la cara de sota (abaxial). També tenen dos
canals resinífers, ja siguin marginals o centrals. Cons (aments) de flors masculines axil·lars,
nombrosos a la part inferior del ramatge. Pinyes erectes, entre cilíndriques i ovoides, a la zona
superior de la capçada, amb esquames aviat caduques (a la tardor del segon any), però raquis
central persistent. Llavors alades.
A Abies alba Miller les fulles, almenys a les rames inferiors o mitjanes, estan disposades gairebé
en un sol pla (sub-dístiques), ―si bé a les puntes estan més desordenades― i són emarginades al
centre de l’àpex, i fosques per la cara adaxial i més clares per sota, i molt aplanades, d’1.5-3 cm ×
1.5-2 mm, flexibles; i té pinyes de 10-15-(20) × 3-4 cm, amb esquames tectrius exsertes i amb
limbe cuspidat. Aments masculins de 7-12 mm, agrupats a la part inferior de les rames. El tronc
és recte, en general. Les rames fan pisos força horitzontals. Borrons poc resinosos. L’escorça és
llisa i blanquinosa als arbres joves, però després, amb els segles, es fa una mica rugosa i fosca. La
capçada sol ser cilíndrica i molt més alta (fins a 20 metres correntment) que estreta. Branquillons
pubescents, de color ocre grisós primer any, i després grises. Borrons aguts, no resinosos.
EPÍFITS I SIMBIONTS
A les rames pot haver-hi plantes paràsites com Viscum album. Molt interessant és l’efecte
anticancerós d’aquest vesc sobre metàstasis als pulmons o sobre liomiosarcomes.
A les rames i escorça solen haver-hi un munt de líquens. Per exemple, a la zona de la Collada de
Toses, hi abunden Alectoria sarmentosa, Bryoria fuscescens, Parmelia exasperatula. La llista es
pot ampliar [A. GOMEZ BOLEA- Anales de biología, Murcia, vol. 1 (1984) ]:
• Arthonia radiata • Lecidella euphorea • Rinodina roboris
• Buellia disciformis • Parmelia sulcata • Usnea filipendula
• Buellia punctata • Physcia adscendens • Usnea florida
• Hypogymnia physodes • Pseudoevernia furfuracea • Usnea hirta
• Hypogymnia tubulosa • Ramalina farinacea • Usnea prostrata
• Hypogymnia vittata • Ramalina fastigiata • Usnea substerilis
• Lecanora carpinea • Ramalina fraxinea • Usnea tortuosa
• Lecanora chlarotera • Ramalina obtusata • Xanthoria lobulata
• Lecanora leptyrodes • Ramalina reagens
• Lecidella achristotera • Rinodina exigua
Associats a l’avet, hi ha molts bolets, i alguns són molt bons per menjar: Boletus edulis,
Cantharellus cibarius, Hydnum repandum, Hygrophorus marzuolus, Lactarius salmonicolor,
Tricholoma terreum.
A l’aparell radical hi poden trobar (Polònia) fongs micorrízics, essent el més constant Cenococcum
geophilum:
• Amanita muscaria (L.) Lam. • Meliniomyces variabilis Hambl. & Sigler
• Byssocorticium atrovirens (Fr.) Bondartsev & • Peziza sp.
Singer • Piloderma fallax (Lib.) Stalpers
• Cantharellus sp. • Pseudotomentella tristis (P. Karst.) M.J. Larsen
• Cenococcum geophilum Fr. • Russula fellea (Fr.) Fr.
• Cortinarius fulvescens Fr. • Russula ochroleuca Fr.
• Cortinarius malachius (Fr.) Fr. • Tomentella albomarginata (Bourdot & Galzin)
• Cortinarius semisanguineus (Fr.) Gillet M.P. Christ.
• Craterellus lutescens (Fr.) Fr. • Tomentella botryoides (Schwein.) Bourdot &
• Genea sp. Galzin
• Geopora cervina (Velen.) T. Schumach. • Tomentella stuposa (Link) Stalpers
• Imleria badia (Fr.) Vizzini • Tomentella terrestris (Berk. & Broome) M.J.
• Inocybe geophylla (Bull.) P. Kumm. Larsen
• Laccaria amethystina Cooke • Tuber puberulum Berk. & Broome
• Laccaria laccata (Scop.) Cooke • Tylopilus felleus (Bull.) P. Karst.
• Lactarius aurantiacus (Pers.) Gray • Tylospora asterophora (Bonord.) Donk
• Lactarius camphoratus (Bull.) Fr. • Xerocomellus pruinatus (Fr. & Hök) Šutara
• Lactarius rufus (Scop.) Fr.
ESPÈCIES SIMILARS
Al Sud d’Espanya i Nord del Marroc (Grazalema, Serranía de Ronda, Rif) destaca l’ Abies
pinsapo, de fulles no dístiques i punxents. El podem veure als jardins, com el de Montjuïc o el de
Blanes. Al Nord d’Àfrica hi podem trobar també Abies marocana i Abies numidica. I a l’Orient
Pròxim, Abies cephalonica i Abies nordmanniana. És molt interessant de visitar l'arborètum de
la SNF a Sant Guillem del Canigó. S’hi poden veure diverses espècies de coníferes d’arreu del
món, i algunes espècies d’Abies com ara:
• cephalonica (Grècia) • halophylla (Korea) • numidica (Nord
• concolor (Nord- • koreana (Korea) d’Àfrica).
Amèrica) • lasiocarpa (Nord- • procera (Nord-
• firma (Japó) Amèrica) Amèrica)
• grandis (Nord- • nordmanniana • recurvata (Xina)
Amèrica) (Orient Mitjà i Pròxim) • sitchensis (Nord-
Amèrica)
Abies concolor
Abies cephalonica
Abies lasiocarpa Abies sitchensis
Abies halophylla
Abies numidica
El que solen vendre com a oli essencial de pi sol ser d’Abies sibirica. Conté acetat de bornil,
acetat de terpenil, i camfè. Hom el recomana com a antiespasmòdic i antiinflamatori, contra
bronquitis asmàtica, colitis o contra la piorrea. Una dada curiosa sobre els testimonis de Jehovà
desterrats a la Sibèria durant l'estalinisme és que evitaven tenir càries mastegant tot el dia un
brot d‘Abies sibirica.
Picea abies: distribució mundial natural (verd) o introduïda (lila), segons Plants of the
World.
Una espècie que s’havia inclòs al mateix gènere és la Picea abies (L.) H. Karst
(1981) (= Abies excelsa (Lam.) Poir.). El gènere Picea es diferencia ara clarament Pica abies
del gènere Abies perquè el gènere Picea té les pinyes que pengen de les rames cap
avall, enlloc de tenir-les dretes, erectes (com el gènere Abies). Picea abies pot
arribar a fer 60 m d’alçària i fer 4.5 m de volt de canó. Pot arribar a viure més de 9000 anys (Old Tjikko, a Suècia). Les
rames mitges i baixes creixen horitzontals, però les superiors tiren cap amunt. El tronc és molt recte. Escorça i pinyes roges
(al madurar). Fulles aciculars d’1-2.5 cm, rígides, en verticils (no en un sol pla com als avets). De secció transversal
quadrangular. Rames molt joves grogoses. Pinyes que pengen, de 10-18 cm. Pinyons de 4-5 mm negrosos, amb ala marró
clar de 15 mm. Prefereix terrenys àcids o neutres als calcaris. Millor que siguin una mica humits. Suporta estar vora el mar
però no suporta la contaminació atmosfèrica. Prefereix no estar a l’ombra. Es fa des d’Escandinàvia als Alps i els Carpats,
però ha estat introduït formant masses forestals a les illes britàniques, centre d’Europa i Pirineus (i fins i tot al Montseny). A
Suïssa és més abundant que l’avet (Abies alba). Els brots es poden aprofitar per fer cervesa. Escorça en emplastres
antisèptics. La saba o la goma aplicada a abscessos o flegmons. La pyx liquida s’empra per a fabricar vernissos o en
emplastres medicinals. La trementina és impermeabilitzant de la fusta. L’oli essencial de les fulles s’empra en perfumeria.
L’escorça conté un 13 % de tanins. Resisteix bé les ventades. Hi ha cultivars com inversa, procumbens, que es planten als
jardins com a entapissant. Altres varietats de jardí són: aurea, pendula, argentea, nana. La fusta és elàstica, bastant forta,
resistent a l’aigua, lleugera. S’empra en ebenisteria, per fer instruments musicals (violins Stradivarius, o pianos Fazioli, per
exemple). També per pasta de paper. Antibiòtic, antisèptic, balsàmic, expectorant, sedant. S’ha emprat contra asma, ansietat,
bronquitis, refredat, sinusitis, catarro, faringitis, tuberculosis, tos, ronquera, dits botits, gota, artritis, dolor al cor, mal de cap,
insomni. I, externament, contra butllofes a la boca, urticària, ferides, neuràlgies, abscessos. Són famosos els caramels i el
xarop contra la tos Santsapina (Vogel). Al centre i Nord d’Europa ve a ser l’avet típic de Nadal, més fins i tot més que l’avet
en sentit estricte.
Al mateix arborètum de Sant Guillem del Canigó, sota mateix el refugi, podrem veure-hi altres
espècies del gènere Picea:
• asperata (Xina) • omorika (Balcans)
• engelmanii (Nord-Amèrica) • orientalis (Orient Mitjà)
• koyanae (Japó) • retroflexa (Xina)
• likiangensis (Xina) • sitchensis (Nord-Amèrica)
• meyeri (Mongòlia)
Les rames de l’avet les empraven els Neandertals (Söningen) fa 400.000 anys per a fer llances
d’uns 2 m. Les rames i el fullatge són tant atapeïts que en una ocasió varen salvar d’una mort
segura un paracaigudista. NICHOLAS STEPHEN ALKEMADE (1922-1987), soldat britànic, caigué sense
paracaigudes des d’uns 6.000 metres, la nit del 23 al 24 de març de 1944 sobre territori alemany
nevat. El viny o boll de les fulles d’avet es pot donar a les vaques quan escasseja el farratge al
final de l’hivern. La reïna líquida es retira a l’estiu de petits talls, practicats als bonys del tronc
d’arbres vells, i es recull en una mena d’esquellots clavats de cap per amunt. La trementina de
l’avet (Abies alba) s’anomena també trementina d'Estrasburg. Molts productes de destil·lació de la
fusta d’avet s’empren en perfumeria, cosmètica, medecina, i com a ingredients de vernissos. La
fusta s’empra per a fer xalets (carcasses, parets i bigues), contraxapats, violins, pianos,
harmòniques, guitarres, pals de batedores, tambors, i òrgans; a més de pals de vaixells de vela, i
com a matèria prima per a pasta de paper.
Els grups de flors masculines (marrons) no són resinosos. Les pinyes sí que ho són. Les arrels
molt poc. S’empren pinyes, flors, reïna, escorça, rames amb fulles, i arrels. Posar una rama d’avet
tendra (amb fulles) a l’habitació ajuda molt a respirar millor per la nit, quan es tenen afeccions
pulmonars. La reïna, presa en excés, pot donar lloc a atacs d’asma en persones al·lèrgiques.
L’essència o destil·lat de la trementina va bé per untar-se mans i peus i així prevenir congelacions
quan anem a l’alta muntanya a l’hivern.
Les pinyes s’empren (en xarop) (soles o amb camamilla) contra: ardor d’estómac, grip, bronquitis,
refredat. Deixades macerar en aigua freda (i sucre) donen una beguda refrescant (típica del
Montseny). L’oli de macerar les pinyes s’aplica al pit quan hi ha congestió pulmonar. I el decuit de
les pinyes verdes s’empra contra l’afonia.
abscessos neuràlgies
carn-esqueixats os del braç trencat: paper d’estrassa
ciàtica embegut amb clara d’ou batuda, oli d’avet.
conjuntivitis os del pit fracturat: 9 plecs de paper
cops: emplastre amb xocolate + sucre + d’estrassa embegut en mel amb oli d‘avet i
resina pols d’encens.
dermatitis ossos dislocats: emplastre de farina + sabó
ferides petites (animals i persones) + licor d’anís + resina d’avet.
furóncols: escorça blanca de Sambucus ossos esquerdats (resina calenta + mel+
nigra + Ulmus glabra + resina d’avet. immobilització embenada)
fractures d’ossos ossos trencats ceba de Lilium martagon +
gingivitis resina d’avet aplicada i ben immobilitzada.
grans: ceba cuita + trementina + llard dolç sinovitis
herpes talls
mal de queixal tendinitis (canell, etc.)
mal de ronyons (en paper d’estrassa) torçades
miàlgies tumors
úlceres infectades
En ús intern, la reïna (unes poques gotes) es pren en:
artritis gonorrea
asma gota
afeccions cardíaques hemorroides
afeccions cerebrals (manca de memòria, infeccions (pell, pulmons, ronyons)
arterioesclerosi) intoxicació per fòsfor
afeccions respiratòries (tuberculosi, leucorrea
pulmonia, bronquitis, asma) paràsits intestinals
afonia pulmonia
amigdalitis retenció de líquids
artritis reuma
càlculs (pedres) sinusitis UI / UE (bafs)
cansament tos
cistitis tuberculosis
estrenyiment (a les vaques) tumors
febre úlceres internes (estómac, etc.)
gastritis varius
Els borrons resinosos s’empren contra: bronquitis, catarro, pulmonia, tos. Formen part d’algunes
fórmules de ratafies o licors digestius, junt a la closca de nou verda i moltes altres plantes.
Les rels s’empren per prendre’n la decocció contra: dolors d’hèrnia, mal de queixal.
Les rames (amb fulles) s’empren com expectorants i sedants bronquials. Mastegar una punteta
prevé les càries. Banys generals del decuit afegint-hi un niu de formigues del Pallars: contra
febres de Malta.
La mel d’avet actua com a antibiòtic contra bacteris resistents (Acinetobacter baumannii,
Staphylococcus aureus, Staphylococcus epidermidis). Les abelles la fabriquen a partir de les
excrecions de les puntes de les rames o a partir de les dels pugons Todolachnus abieticola. També
com a anticancerosa contra: HeLa (carcinoma de coll de matriu), SW620 (adenocarcinoma colo-
rectal metastàtic), adenocarcinoma epitelial de mama MCF-7, CFPAC-1 (carcinoma pancreàtic
derivat de metàstasis hepàtica), i carcinoma pancreàtic MIA PaCa-2.
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC6399710/
Xarops:
A) de la Cerdanya: pinyes verdes d’avet + Achillea ceretana + Equisetum arvense + Pinus sylvestris
+ Tussilago farfara + Verbascum pulverulentum. Es prepara amb molt de sucre i es pot prendre
directament o introduint-lo en una infusió de camamilla o de Te de Galba (Sideritis hyssopifolia).
B) del Pallars. Pinyes d’avet + Artemisia campestris + Calluna vulgaris + Eucalyptus globulus +
Pinus sylvestris + Populus nigra + Sambucus nigra + Tanacetum parthenium +Thymus vulgaris.
C) rodanxes de pinyes d’avet intercalades entre capes de sucre roig embegut amb vi.
Barreges:
A) anticatarral de l’Empordà: puntes de rames d’avet + Borago officinalis + Malva sylvestris +
Plantago major + Pulmonaria affinis + Sambucus nigra.
B) cataplasma per unir ossos trencats: ceba de Lilium martagon + resina d’avet.
ESOTERISME
ARBRE DE NADAL. A Catalunya, abans del cultiu en viver a Espinelves de l’avet Abies x
masjoanii (= Abies pinsapo x Abies alba x Picea abies) era costum tallar i posar a casa o a
la plaça principal del poble un avet de l’espècie Abies alba, adornat i amb llumenetes.
També alguns tallaven un petit pi de l’espècie Pinus sylvestris amb la mateixa finalitat. I
recentment ja és potser més comú substituir el vegetal per material sintètic. L’origen de la
tradició ha de raure als països nòrdics. Fins cap el segle IX allí celebraven el naixement del
deu del sol i la fertilitat (Frey) adornant un arbre perennifoli durant el solstici d’hivern i
dies posteriors. Però amb l’evangelització, Frey va ser substituït per Crist. Per a Sant
Bonifaci (segle VIII) els ornaments de l’arbre de Nadal tenien un significat. Les pomes
recordaven el pecat original. I les llumenetes la llum del món (Jesucrist). Els regals posats
al peu de l’arbre per als nens els podia posar o bé Santa Claus (Papà Noël), els Reis Mags,
o Sant Nicolau. La popularització de la tradició de posar l’arbre a la plaça principal del
poble data almenys de principis de segle XVII a Alemanya. A principis del XIX a Finlàndia.
A mitjans del XIX a Anglaterra, amb la reina VICTÒRIA i el seu espòs ALBERT. A Madrid va
implantar-se la moda el 1870, amb ALFONS XII. En general sembla que als països
protestants la moda estava més implantada que als catòlics. LUTER alguna cosa hi tenia
que veure. L’estrella a l’arbre recorda la que va guiar als Reis Mags. Les boles brillants
recorden la temptació del pecat original. Els llaços més o menys constitucionals recorden
els lligams de les famílies unides. Les llums donen idea de la restauració de Crist a tot
l’arbre genealògic. Alguns hi veuen en l’arbre la forma de la torre de Babel, l’origen de les
discòrdies entre els súbdits de Nemrod (besnét de Noè, adversari de Abraham, i per a
alguns, fundador de la maçoneria). La moda universal de l’arbre de Nadal, data només des
de just després de la Segona Guerra Mundial. Va ser divulgada pels soldats americans
després d’envair Alemanya.
Per la REVETLLA DE SANT JOAN, a la Val d’Aran, fan una festa amb l’avet. Donen set
voltes al voltant de l’avet caigut per atraure així la bona sort durant tot l’any. Per la
revetlla de Sant Joan a molts països nòrdics posen el maj stanger (tronc d’avet pelat i
decorat) a la plaça principal. Hi ballen al voltant durant el dia i la nit, i l’endemà el
cremen. La vigília de Sant Joan a Wolfeck (Àustria) un noi completament cobert per rames
d’avet, i acompanyat per una quadrilla de companys esvalotadors, va demanant llenya a
les llars per on passa. I quan li’n donen canta quelcom com ara. « Arbres del bosc vull. No
vull llet agre, sinó cervesa i vi, perquè l’home del bosc estigui alegre i divertit».
Les rames d’avet beneïdes pel DIUMENGE DE RAMS es posen a finestres i balcons per
protegir la casa de llamps, i/o mals esperits.
Per evitar els danys d’una pedregada a l’hort, alguns pagesos (de l’Alt Urgell) claven rames
d’avet al terra abans de la tempesta o el dia de La Santa Creu (3 DE MAIG).
A Rússia, PER FER PLOURE, pujaven tres homes als avets grans del bosc. Un imitava el
so dels trons. L’altre les espurnes dels llamps. I el darrer, el soroll de la pluja. I els
germans bessons dels shuswaps poden fer ploure tirant avall les puntes de les rames dels
avets.
Pel PRIMER DE MAIG a França, Alemanya, Espanya, Anglaterra, es feia una festa similar
amb l’arbre magenc. La xerinola s’estenia durant el segle XVI cap els bosc i moltes noies ja
no en tornaven verges.
El QUART DIUMENGE DE QUARESMA, a Eisenach (Alemanya), feien rodar una roda des
de dalt la muntanya. Dins hi havia un ninot de palla que representava la mort. L’endemà
tallaven un avet alt i el col·locaven a la plaça dret després d’haver-lo adornat. Els homes
del poble hi pujaven per arribar a les cintes que l’adornaven.
A Lapalisse (França) al començar LA BAREMA posen un ninot de massapà penjant d’un
avet que duen en carro a casa l‘alcalde. El treuen quan s’acaba la barema i reparteixen el
ninot perquè se’l mengin entre els veïns.
Per lliurar-se dels DOLOR DE LA GOTA, els homes de Sonneberg (Alemanya) feien un nus
amb una cinta en una rama d’un avet i li resaven quelcom com ara: « Deu te guardi, noble
avet; et porto ma gota. Ací faré un nus i hi lligaré la meva gota. En el nom del Pare, del Fill
i de l’Esperit Sant. Amén».
CAFEOMÀNCIA. La figura d’un avet, en els pòsits de cafè en un got, significa amor a la
soledat. I, en els pòsits en un plat, fortalesa, a pesar de no tenir una cura delicada d’un
mateix.
SOMNIAR amb avets diuen que significa vigor (fins i tot sexual), alegria, i pau; però que cal
seguir posant dedicació als assumptes quotidians perquè progressin. O que cal ajudar un
amic sincer que necessita la nostra ajuda. També significa, quan veiem les seves pinyes,
sorpresa plaent, per haver ajuntat allò útil amb allò agradable. Si trobem les pinyes al
terra, això significa que l’atzar ens ajudarà i n’estarem contents.
▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲▲
LES TREMENTINAIRES
Eren dones de la zona de Tuixén - La Vansa. Almenys durant els segles XIX i XX emigraven dues
temporades l’any: al final de la tardor i a final de l’hivern. Venien herbes, trementina (destil·lat),
pega negra (colofònia impura de Pinus sylvestris + Juniperus communis), oli de ginebre (brea); i
resina líquida o oli d’avet. La pega negra s’empra, amb oli, per a curar ossos trencats. Es fon i s’hi
afegeix l’oli per empastifar la zona afectada que es cobreix amb parracs, i s’immobilitza amb fustes
i benes. És curiós que trencant en bocins un pa de pega negra, al cap d’unes hores ell sol es
repara i es torna d’una sola peça un altre cop. L’aiguarràs o essència de trementina tenia sobre
tot la virtut de desinfectar talls. L’oli de ginebró, molt pudent, s’empra per a combatre paràsits
intestinals o fongs. I l’oli d’avet per curar refredats. En un farcell també hi duien herbes per
vendre, com ara Hyssopus officinalis (hisop), Jasonia glutinosa (te de roca), Nicotiana tabacum
(tabac negre), Ramonda myconi (orella d’os), Salvia lavandulifolia (sàlvia), Saxifraga longifolia
(corona de rei), Scabiosa columbaria (escabiosa), Silene saxifraga (salsufragi), Thymus serpyllum
(serpoll), Veronica tenuifolia (herba del tifus). També venien un oli especial contra el tifus fet amb
molts ingredients. Feien el camí a peu, arribant fins la Segarra, i aturant-se a dormir a una masia
o altra. Anaven vestides de negre i normalment anaven en parella (a vegades amb algun nebot
petit, o algú del qual podessin prescindir al mas d’on venien). Tenien molt d’accent lleidatà o de
català occidental. El darrer viatge el feren el 1984. A Tuixén hi ha un museu dedicat a elles i s’hi
celebra una fira i festa de les trementinaires a principis de desembre.
http://www.trementinaires.org
***
«L'avet és gòtic com el faig./ Són les agulles dels cimals/ on de la llum s'hi trenca el
raig./ Són les agulles sobiranes/ de les eternes catedrals,/ immòbils, pàl·lides,
llunyanes». [GUERAU DE LIOST]
«Tú querías que yo te dijera el secreto de la primavera. Y yo soy para el secreto lo mismo
que es el abeto. Árbol cuyos mil deditos señalan mil caminitos» [FEDERCIO GARCÍA LORCA].
Acanthus mollis L.
[1753, Sp. Pl. : 639] 2n = 56
Càpsula i llavors d’Acanthus mollis. Foto de "Creative Commons"/ ROGER CULOS
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família e les Acantàcies es distingeix per tenir la corol·la amb els pètals soldats, l’ovari
súper, flors no papilionàcies, nombre d’estams no superior al dels segments de la
corol·la, flors clarament zigomorfes, fruit en càpsula; flors amb un sol llavi; bràctees
espinescents, flors no agrupades en capítol, sinó en una llarga espiga dreta. L’acant és
una planta vivaç, herbàcia, invasora, de fulles molt grans, de color verd fosc molt
brillant, toves. La seva tija florífera pot arribar a superar el metre i mig d’alçària, però les
fulles, arquejades, no solen arribar a més de 70 cm. Les fulles són molt grans, amb
pecíol llarg i robust (20-60 cm) i làmina (20-100 × 6-30 cm) pinnatífida amb lòbuls
inciso-dentats. En general les fulles són glabres, però tenen una pilositat sobre els nervis
per la cara de sota. Fulles superiors menors (1.5-4 × 1-2.5 cm), oval-lanceolades i
espinoses a la punta. La corol·la és blanca amb matisos de rosa pàl·lid mentre que el
calze és verda amb matisos vermell-violaci. Hi ha 4 estams i un estaminodi per cada flor.
La càpsula s’obre en dos llavis i expulsa les 4 llavors compulsivament a una distància de
més de 4 metres. Les llavors són llises, de color marró negrós. La bràctea espinescent fa
2.5-4 × 2 cm, és oval-oblonga, porpra a la punta, blanquinosa a la base, i té uns 7
nervis. Hi ha 2 bractèoles menors, linear-agudes, pubescents, subespinoses. Els 4 sèpals
del calze són puberulents, no estan soldats; els 2 exteriors fan 4-5 cm i són oval-ròmbics
i ciliats essent el superior porpra i fa com un llavo que protegeix la corol·la. Els 2 sèpals
interiors són molt menors (0.6 mm). La nervació de la corol·la és porpra. El llavi únic fa
3.5-5 cm, és trilobulat, pubescent, blanquinós amb matisos morats. Hi ha 4 estams amb
anteres uniloculars piloses (a la cara interior) i filaments sinuats. L’ovari és ovoide, pilós
a l’àpex. Ovari bilocular amb 2 rudiments seminals de placentació axial a cada lòcul.
Estil filiforme, més llarg que els estams. Estigma bífid. Fruit coriaci al madurar, de 2-3.5
cm. Llavors d’aproximadament 1 cm.
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
Planta en ús extern:
• candidiasis
• contusions
• cremades
• dermatitis
• dislocacions (pasta de FUL)
• èczema
• erisipela
• herpes
• inflamació visceral
• mal de cremades
• psoriasis
• vulvitis
La decocció del suc de les fulles: contusions, cremades, erisipela, ferides, herpes i
psoriasis.
Ènemes de decocció del suc de les fulles: contra inflamació intestinal i apendicitis.
L'arrel és astringent.
La flor pot usar–se com les fulles.
ALTRES USOS
Al Nord del Marroc les fulles s’empren com jaç per a les maduixe o altra fruita a l’hora
d’exposar-la per vendre-la. El disseny dels capitells corintis sembla que es va inspirar en
la forma de les fulles de l’acant, concretament d’un que va veure CALÍMAC (segle III a. C:)
prop la tomba d’una noia i que havia aixecat la làpida sota la qual una amiga de la
difunta havia dipositat objectes que en vida l’alegraven. L’acant sol fer-se invasiu i omple
espais grans que en jardineria serien cars d’adornar. Per altra banda hi ha qui creu que
l’acant espanta els mals esperits. Potser per la visió de l’explosió dels fruits quan llencen
les llavors.
• 2-benzoxazolinona
• 2,4-dihidroxi-1,4-benzoxazín-3-ona
• 2',4-dihidroxi-retrohelioxantia-(2'-hidroxi-justirumalina)
• 4-O-beta-D-xilopiranosil-(1'''''-6'')-O-[beta-D-rhamnopiranosil-(1''''-3'')]-O-beta-D-
apiofuranosil-(1''''-2'')-O-beta-D-glucopiranòsid
• àcids fenòlics
• àcids hidroxàmics cíclics
• amargants
• antraquinones
• benzoxazinoids
• benzoxazolina-2,4-dihidroxi-1,4-benzoxazín-23-ona
• fenil-propanoids
• flavonoides
• lignans d’aril-naftalè
• mucílag
• quinovosa
• resina
• rhamnosa
• tanins
• triterpenoides
• verbascòsid
MÉS INFORMACIÓ
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les Aceràcies es distingeix per ser arbres caducifolis amb flors dialipètales
superovàriques anisostèmones, amb 5 tèpals i amb 8 estams, i fruit en disàmara. Unes
flors són totes masculines i les altres totes femenines, al mateix arbre. Dins el gènere
Acer (amb fins a 200 espècies), Acer campestre es distingeix per tenir les fulles no
dividides però palmatífides, tenir làtex dins el pecíol, ales del fruit poc estretides a la
base formant un angle entre 100-220º i inflorescència erecta. L’escorça és com suro i
arrugada (d’on li ve un dels noms catalans: arrugat), amb solcs. Les fulles fan 5–8 cm
d’amplada, són lluents al revers, oposades, tenen 5 lòbuls principals amb entrants força
profunds i estrets, arrodonits, com els sortints. Llavors poc inflades. Les flors, verdoses,
es reuneixen en grups homosexuals (o més rarament bisexuals) de 4-6 cm,amb
peduncles pubescents, com el calze.
L'auró de camp és un arbre de mida mitjana, que normalment arriba als 15 m d'alçària
(excepcionalment 25 m) i 60-70cm de diàmetre del tronc. Pot estar present també com
un arbust al sotabosc. L'escorça és de color gris clar, més aviat llisa i dura, però amb
fissures de poca profunditat, exfoliant-se en petites escates quan són grans. La capçada
és en volta, generalment baixa, amb brots laterals curts; el tronc és una mica sinuós i les
branques acaben amb una mica caigudes però amb l’extrem girat cap amunt. Les fulles
estan en parelles. Són de color verd brillant quan tot just es despleguen, però després es
tornen més foscos. A la tardor el color del fullatge és daurat o de vegades vermell. La
fulla és simple, de 5-16 cm de llarg i 5-10 cm d'ample, amb 5 lòbuls roms i arrodonits
amb el marge llis. Les flors són petites i de color groc verdós, agrupades, unes 10, en
ramells erectes poc densos. L'auró és monoic, amb flors bisexuades. Normalment, però,
els individus solen mostrar patrons temporals complexos d'expressió sexual durant
l‘època de floració. La pol·linització és típicament entomòfila. Els fruits són dobles
sàmares, de color carmesí i ales alineades horitzontalment a 180°, de 2,5-3 cm de llarg i
agrupades en 3-4 raïms. Les sàmares maduren a finals de setembre i són dispersades pel
vent des de mitjans d'octubre. La latència de les llavors dura almenys un any, i la
germinació natural sol trigar 18 mesos. Les plàntules ben establertes de 5 a 8 anys
comencen un creixement ràpid que dura uns 25 anys.
Sol trobar-se al marge de les rouredes, vora roques, camins o clarianes rocoses. Ajuda a
evitar l’erosió dels marges.
Al Ripollès destaca el del costat del Santuari del Remei, sobre Camprodon, a l’Est de la
Colònia Estebanell. Fa 18 m d’alçària i 3.2 de volt de canó. A Alemanya poden arribar a
fer 5 m de volt de canó. I a Alemanya o a França poden arribar a 28 m d’alçària. Els més
vells tenen més de 300 anys.
Poden acompanyar-lo:
Cornus sanguinea Fraxinus excelsior Tilia cordata
Coryllus avellana Prunus spinosa Ulmus scabra
Crataegus monogyna Quercus mas Ulmus minor
Evonuimus europaeus Quercus teriana
ESOTERISME
Penjat a la porta de la casa espanta els rat-penats, de la mala sort i de les bruixes. Potser
els homes prehistòrics també tenien aquesta creença ja que sol haver-hi aquest arbre
vora llurs assentaments.
PROPIETATS MEDICINALS
• antibiòtic • hipocolesterolemiant
• astringent • inhibidor de la b-cetoacil-ACP
• cicatritzant reductasa (FabG)
• cosmètic • preservatiu
• depuratiu (saba) • refrescant
• edulcorant (saba) • vulnerari
USOS MEDICINALS
ALTRES USOS
Les fulles posades sobre la fruita ajuden a que es conservi més temps En jardineria se’n
poden fer escultures vegetals (art topiari). La fusta rarament es corca. S’empra en
ebenisteria i per fer gots, bols, arcs, fletxes, llances. Les arrels també poden servir per fer
petits objectes. La fusta crema molt bé i també serveix per a fer-ne carbó. Les estaques
per a la vinya a vegades es fan amb aurons. Les flors fan nèctar per a les abelles. Les
fulles poden alimentar el bestiar. A principis de primavera se’n pot extreure, punxant
l’escorça, saba molt dolça, si bé en molta menys quantitat que en d’altres espècies del
gènere.
• àcid tànnic
• al·lantoïna
• colina
• fitosterols
• tanins
MÉS INFORMACIÓ
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La planta s’adapta bé a diferents tipus de sòl, excepte als molt humits o mal
drenats. Excepte els indrets molt ombrívols, s’adapta també a plena llum o a mitja
ombra. Agraeix, això sí, una bona saó i força llum, i no tenir un excés d’adob.
Resisteix força les malures que afecten altres plantes, excepte, potser, el míldiu,
quan el terra s’inunda. Les llavors necessiten llum per a germinar i per això cal
sembrar-les molt superficialment.
De manera espontània es fa a bona part d’Europa, Àsia central i Amèrica del Nord.
Sol créixer a les vorades de prats de dall, i marges de camins, sobre sòls fèrtils amb
bastant de saó. Prefereix, com les serps, franges ben assolellades. Curiosament es
pot fer des del nivell del mar fins a 2500 m per sobre del nivell del mar.
NOTA: En jardineria s’empren Achillea de flors rosades. Per exemple, n’hi ha una bona població
davant l’Agència Tributària de la Generalitat a Barcelona, a la Zona Franca (2017). Tenen noms com
ara “belle epoque”, “cerise queen”, ”desert eve”, “love parade”, “peachy seduction”, “red beauty”, “rose
madder”, “salmon beauty”, “saucy seduction”, “Sue’s pink”.
• Gallec: Aquilea, Aquileia, Boga, Bosta, Cen Rama, Correola, Erva-Carpinteira, Erva-Das-
Cortadelas, Erva-Dos-Carpinteiros, Estiña Sangre, Herba D'Os Carpinteiros, Herba Da Rula,
Herba Das Cortadelas, Herba Das Heridas, Herba Do Soldado, Herba Dos Carpinteiros, Herba
Dos Golpes, Macelâo, Merisana, Milefolio, Milefólio, Milenrama, Milfolhado, Milfolhas, Milfolho,
Milfollas, Milfollo, Milhojas, Millaorriko, Millorri, Millorria, Millosto, Milrama, Milsana, Pie De
Gato, Piorniña, Restiña Sangre.
• Altaragonès: Erba Blanca, Mermasangre, Mil En Rama, Mil Flores, Mil Oja, Milorio, Miluna,
Yerba Cabezuda, Yerba De Corto, Yerba De La Falz, Yerba De Marguin, Yerba Del Tallo, Yerba
Purgante.
• Aragonès: Camamila De La Sierra, Camamila De Monte, Erba Blanca, Flores Mil, Floresmil,
Hierba Cabezuda, Hierba De La Falz, Ierba Cabezuda, Ierba De La Falz, Manzanilla,
Mermasangre, Mil En Rama, Mil Flores, Mil Hoja, Mil Oja, Milflores, Milorio, Te Purgante,
Yerba De Corto, Yerba Purgante.
• Català: Andianeta, Camamil, Caps De Ruc, Cebuda Blanca, Cent Flors, Centfulles, Cordonet,
Flor De Ploma , Herba Bouera, Herba De Sant Joan, Herba De Corder, Herba De Les Cent
Fulles, Herba De Les Mil Fulles , Herba De Les Nou Camises, Herba De Marge, Herba De Mil
Fulles, Herba De Tall, Herba De Talls, Herba De Tos, Herba De Xai, Herba D´Aniell, Herba
Rebola, Hierba Bouera, Mil-En-Rama, Milfulles, Milfulles, Milifulla , Miliuna, Percala, Sabuda
Blanca.
• Francès: Achillée / Herbe À Dinde / Herbe Aux Charpentiers / Herbe Aux Cochers / Herbe
Aux Militaires / / Herbe De Saint-Jean / Mille Feuille.
• Mallorquí: Espina De Peix, Herba De La Tos, Herba De Tos, Herba De Tós, Milfuyas.
MITOLOGIA
El nom científic del gènere ha de venir d’Aquil·les, heroi de la mitologia grega. Era fill de
Peleu. Peleu era net de Zeus i amic de Quiron. A la boda de Peleu i Tetis, Eris, la deesa de la
discòrdia, va llençar la famosa poma “per a la més formosa”, que va donar lloc a la guerra de
Troia. Diuen que la nimfa Tetis, al néixer Aquil·les, el va agafar per un taló quan el va
submergir en l’aigua protectora d’Estígia. D’aquesta manera va quedar tot ell protegit
excepte el taló. Quan Aquil·les era jove, l’havia educat el centaure Quiron, qui li va ensenyar
la virtut de les plantes i molts altres remeis, a més de l’art del combat. Sa mare, a la vista de
la profecia de que moriria combatent a la guerra de Troia, el va enviar, transvestit de dona,
a l’ illa d’Esciros. Però allí Ulisses el va descobrir al veure que li agradaven més les armes
que els joiells. I va poder convèncer sa mare que el deixés anar a la guerra, acompanyat pel
seu íntim amic Patrocle. A la guerra va obtenir nombroses victòries. Entre d’altres, va
derrota al fill de Príam, Troile. Un dels botins que va obtenir després va ser la bella Briseida,
amb qui va mantenir una relació amorosa completa. Però el seu cap militar suprem,
Agamenon, se’n sentia gelós i li va prendre la seva amada. Tant Aquil·les com Patrocle se
sentiren ultratjats per aquesta mala passada, i varen declarar-se insubmisos. Fins que,
després de moltes derrotes, Nestor va poder convèncer Patrocle que anés a la batalla amb
les armes i l’escut d’Aquil·les. Patrocle aconseguí vèncer molts enemics, però al perdre la
cuirassa i l’espasa del seu amic, quedà indefens contra Hèctor, qui el va matar. Sentint la
notícia, Aquil·les s’armà de ràbia i va a lluitar contra Hèctor, i el matà en venjança per la
mort del seu amic Patrocle. Un any després d’acabada la guerra de Troia, amb la victòria
grega, Aquil·les es volgué casar amb una filla de Príam, Polixena. Però, quan estava pujant a
l’altar per casar-s’hi, una fletxa de Paris (deesa aliada dels troians) el va ferir mortalment al
taló. Durant la guerra de Troia, Aquil·les havia ferit el rei dels misians, Telephos, a la cuixa,
i el va curar amb la planta que ara es coneix com Achillea. I és que volia estar bé amb el rei,
perquè estimava la seva filla, Mysia. Però també diuen que Aquil·les havia emprat aquesta
planta per a guarir moltes altres ferides.
Preparada com a flor de BACH (sèries ampliades), hom recomana la Milfulles contra la baixa
capacitat d’autocuració, la hipersensibilitat a la contaminació i a les radiacions, la baixa
vitalitat, i la desprotecció en general.
ETNOBOTÀNICA
Un saquet de roba ple de llavors de Milfulles i colgat dins una bota de vi, evita que el vi es
torni agre.
Santa HILDEGARDA VON BÎNGEN assegurava que la Milfulles allarga la vida i millora l’estat
d’ànim.
La Milfulles combina molt bé amb l’Hipèric, com a vulnerària, per exemple, després d’una
cesària.
La barreja a parts iguals de Milfulles, Tarongina, Menta, Romaní i (el doble en pes)
Ginebrons, presa en infusió, un cop al dia, va molt bé per a millorar la memòria.
Contra el càncer, en banys i com a vulnerària és millor emprar la planta tendra, o recent
assecada. Una fórmula russa molt recomanada contra el càncer en general és la barreja de
2 parts de suc de Milifulles, 1 part de suc de Cicuta i 2 parts de suc de pastanaga. Cal
prendre’n una culleradeta (de la barreja) cada dia, recent feta, abans de beure un got de llet.
A Polònia prenen dues cullerades del suc al dia de la planta per netejar la sang i depurar la
pell d’impureses.
Per alleujar els dolors la Milfulles combina bé amb l’Orenga. Contra els dolors de la regla
hom recomana fer banys de seient amb la infusió ben calenta.
Contra irritacions de la pell s’aplica un ungüent preparat amb planta tendra i oli d’oliva,
en ebullició durant 5 minuts.
Planta culinària: els benedictins de Baviera empren petites quantitats de fulles tendres per
posar a amanides, sopes, salses, formatges i mantegues. La llet amb mel i infusió de la
planta es pren com un reforçant.
Altres usos: A Suècia alguns joves la preparen per fumar-la. També s’ha triturat per
esnifar-ne la pols com a estimulant. Les fulles tendres matxucades s’apliquen a torcedures,
cremades i úlceres per alleujar la inflamació. Es poden escalfar abans de posar la
cataplasma en una paella.
ESOTERISME
Penjada del llit de matrimoni, dona felicitat durant set anys. Diuen que és una
planta regida per Venus.
Portada a la mà, ens dona valentia. Beguda la seva tisana, dona més força psíquica i
afavoreix el fer més amistats.
S'usa en exorcismes contra la negativitat d'una persona o d'un lloc.
Les tiges d’una espècie similar (Achillea sibirica) s’empren a la Xina per a procedir a
l’endevinació (I-Ching).
És una de les plantes que suposadament foragiten el diable.
Si volem tenir un somni on visionem la futura parella caldrà posar a la coixinera una
mata de milfulles arrencada de la tomba d’alguna persona del sexe de la futura
parella.
VIRTUTS MEDICINALS
++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
ANIMALS
La planta —combinada amb llet, sal, Julivert i Lamium album— combat l’hematúria.
Combat la sarna a les ovelles.
A les vaques, accelera el part i combat l’anorèxia.
Combat les hemorràgies pel morro dels animals, i ajuda a guarir les cremades.
Combat les infeccions intestinals, les males digestions i el restrenyiment.
Posades les fulles trinxades entre el pinço de les gallines, això evita que tinguin
paràsits.
PRINCIPIS ACTIUS
La concentració dels principis actius no és constant. Ans al contrari, dins una mateixa
població canvia força, i a vegades més que no pas comparant poblacions de contrades
diverses. La genètica, l’estat de floració de la planta, i sobre tot l’ambient (microclima,
condicions edàfiques), han d’influir-hi molt.
A tall d’exemple, les poblacions italianes i portugueses difereixen en general perquè les parts
volàtils a Sardenya contenen principalment alfa-asarona (25-33%), beta-bisabolè (27-16%) i
alfa-pinè (10-17%). (Les xifres corresponen a l’extracció amb CO2 supercrític o a l’oli
essencial dens). En canvi, a la Serra de Montemurro, els principals components són la
trans-thujona (31-29%), el trans-crisantenil-acetat (20-16%) i el beta-pinè (1-11%). I, en
general, la quantitat d’oli essencial a la planta florida és el triple que a la planta sense flors.
Per altra banda, les diferents races, subespècies o espècies menors, solen tenir composicions més o
menys tipificades. Vegi’s l’estudi de la comparativa mitjançant l’espectre d’infrarojos a
www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/17193212
Pel que fa a la diferenciació dels principals compostos fenòlics i flavonoides, vegi’s
www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/17511000
Turquia (Àsia Menor) sembla ser un centre de formació de les espècies del gènere. L’estudi comparatiu
de la composició de les diferents varietats ha estat publicat a
www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26111175
www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26437391
A Hongria s’han fet també estudis dels components característics de la Milfulles allí:
www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/12562079
www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/12889533
***
EFECTES FISIOLÒGICS
ÀCID CAFEIC
Adenomes hepàtics Edemes Leucèmia
intoxicació del Fetge Escherichia Melanomes
Adenovirus Espasmes Nitrosamines
Al·lèrgies Fongs Refredat
Ansietat Hemòlisis Retenció de Líquids
Calci excessiu Herpes Sida
Càlculs Biliars Hipertiroïdisme Trombosis
Colesterol excessiu Inflamacions Tumors
Depressió nerviosa Insolació Úlceres
Dolors Legionella
ÀCID ESTEÀRIC
ÀCID FERÚLIC
Al·lèrgies Espasmes Leucèmia
Artèries massa Espasmes uterins Limfomes
estretes Fagocitosi escassa Nitrosamines
Bilis escassa Fongs Serotonina excessiva
Càncer (còlon, Herpes Trombosis
estómac, fetge pell) Immunodeficiència Tumors (còlon,
Dismenorrea Insolació estómac, fetge, pell)
Dolors Intoxicació del fetge Virus
ÀCID FÒLIC
ÀCID GÀL·LIC
Adenovirus Fetge delicat MRSA
Al·lèrgies Fibrinòlisis Mucoses irritades
Bacteris Hemorràgies Nitrosamines
Bronquis estrets Herpes Periodontitis
Bronquitis Hipertensió Poliomielitis
Càncer Immunodeficiències Refredat
Contractures Infeccions Sida
Diarrees Inflamacions Tumors
Dolors Intoxicació del fetge Virus
Escherichia Leishmània
ÀCID LINOLEIC
ÀCID OLEIC
ÀCID PALMÍTIC
ÀCID PROTOCATECHUIC
Arrítmies Immunodeficiències Melanoma
Asma Infeccions Serps
Bacteris Intoxicació del fetge Tumors (boca, còlon,
Diabetis Isquèmia pell)
Fagocitosis escasses Legionel·la
Fongs Leucèmia
ÀCID SALICÍLIC
Acne Càncer Complicacions de la
Artritis Caspa diabetis
Dermatitis Fongs a les ungles Poagre
Dolors Gasos (timpanisme) Psoriasi
Durícies Infeccions Reuma
Èczema Inflamacions Seborrea
Febre Insectes Tinya
Fongs Neuràlgies Tumors
ÀCID TÀNNIC
Amigdalitis Disenteria Nitrosamines
Arrítmies Estomatitis (boca) Obesitat
Bacteris Hemorràgies Poliomielitis
Càries Hemorroides Serps
Colitis Herpes Sida
Complicacions de la Immunodeficiències Úlceres
diabetis Infeccions Úlceres de repòs al llit
Dermatitis Intoxicació per Virus
Diarrea metalls pesants
ÀCID VAINÍLLIC
Anèmia falciforme Complicacions de la Inflamacions
Bacteris diabetis Leucèmia
Càlculs biliars Cucs Restrenyiment
Càncer Fongs
ANACICLINA Insectes
APIGENINA
Aflatoxines Dermatitis Melanoma
Al·lèrgies Esterilitat femenina Menorràgia
Angiogènesis Estrès per excés de Parkinson
Ansietat cortisol Prostatitis
Arrítmies Febre Radiacions ionitzants
Bacteris Gingivitis Retenció de líquids
Càlculs biliars Herpes Sequedat de la pell i
Càncer Hipertiroïdisme líquids sinovials
Càncer de pulmó Inflamacions Sida
Cèl·lules Insolació Trombosis
plasmàtiques Irritació nerviosa Tumors
excessives Leucèmia Virus
Contractures Mal de panxa
ARTEMETIN Hipertensió
ASCARIDOL (fins a 120 ppm) Cucs (Ancylostoma, nematodes), dolors, fongs, gasos,
Plasmodium, Tripanosoma
BETA-CAROTÈ
Acetona Fotofòbia Reuma
Acne Hiperceratosi Sequedat de mucoses
Càncer Immunodeficiències Síndrome
Càncer de matriu Inflamacions premenstrual
Coronaritis Leucoplaques Tumors (còlon,
Debilitat del timus Lupus estómac, mama,
Descamació de la pell Màcula (degeneració) pulmó, pròstata,
Envelliment Papil·lomes cervell)
Estrès Porfíria Úlceres
Fagocitosi escassa Psoriasi Xeroftàlmia
CARVACROL
Alzheimer Espasmes duodè Nematodes
Bacteris Espasmes tràquea Orina excessiva
Cucs Fongs Placa dental
Cucs Infeccions Tos
Dolors Inflamacions Trichomonas
Espasmes Insectes
TRANS-CARVEOL Asma
COLINA
Alzheimer Esteatosi Intoxicació del fetge
Cirrosis Fòbies Intoxicació per gasos
Corea Hipertensió Memòria escassa
Demència Homocisteïna Parasimpàtic poc
Depressió nerviosa excessiva actiu
P-CIMÈ
Alzheimer Insectes Restrenyiment
Bacteris Irritació nerviosa Trichomonas
Dolors Refredat Virus
CIS-DEHIDRO-MATRICARIA-ÉSTER Tumors
TRANS-DEHIDRO-MATRICARIA-ÉSTER Nematodes
DULCITOL Tumors
EUGENOL
Àcars Càlculs biliars Espasmes
Bacteris Convulsions Espasmes del duodè
Bulímia Dolors Excitació muscular
Calci excessiu Edemes Febre
Fetge delicat Insectes Queratosis
Fongs Irritació nerviosa Salmonella
Gasos Menorràgia Trombosi
Herpes Nitrosamines Tumors
Inflamacions Puces Úlceres
FERRO
FIBRA
FLAVONOIDES
6-HIDROXI-LUTEOLINA-7-O- LUTEOLINA-4’-O-GLUCÒSID
GLUCÒSID LUTEOLINA-7-4’-O-DIGLUCÒSID
APIGENINA LUTEOLINA-7-O-GLUCÒSID
APIGENINA-7-O-GLUCÒSID LUTEOLINA-7-O-GLUCURÒNID
ISO-ORIENTINA RUTINA
ISO-RHAMNETINA-3-O- SCHAFTÒSID
RUTINÒSID VICENINA-2
ISO-SCHAFTÒSID VITEXINA
FOLACINA
Àcid úric excessiu Espina bífida Quilitis
Anèmia Glossitis Tumors
Displàsia cervical Psicosis
HIDROQUINONA
Bacteris Hipertiroïdisme Nefritis
Càlculs Hipotensió Tripanosoma
Diarrees Infeccions Tuberculosi
Hemorràgies Malària Tumors
Hepatoma Menorràgia
Hiperpigmentació Mycopalsma
5-HIDROXI-3,6,7,4'-TETRAMETOXI-FLAVONA
HISTIDINA Arterioesclerosi, nefritis, reuma, úlceres.
ALFA-HUMULÈ Tumors
KAEMPFEROL
Al·lèrgies Espasmes de Periodontitis
Atonia uterina musculatura llisa Placa dental
Bacteris Esterilitat sexual Retenció de líquids
Càlculs biliars Estrès (per excés de Sodi)
Càncer Gingivitis Serotonina excessiva
Càncer de mama Hipertensió Sida
Càncer de pròstata Hipertiroïdisme Trombosis
Complicacions de la Infeccions Trombosis
diabetis Inflamacions Tumors
Debilitat cardíaca Leucèmia Úlceres
Debilitat general Neurodegeneració Vasoconstricció
Pàrkinson Virus
LINALOOL
Àcars Convulsions Limfomes
Al·lèrgies Dolors Mosquits
Alzheimer Edemes Nematodes
Bacteris Febre Termites
Càries Fongs Tos
Còlics Inflamacions Trichomonas
Contraccions Irritació nerviosa Virus
bronquials Leucèmia Xoc
LISINA
LLIMONÈ
Àcars Contractures Laxitud budell prim
Adenomes Debilitat bronquial Nematodes
Alzheimer Esofagitis Obesitat
Asma Espasmes Obesitat
Bulímia Fongs Refredat
Càncer Infeccions Tumors (còlon,
Càncer (estómac, Inflamacions estómac, mama,
limfomes, pell) Insectes pàncrees, pròstata)
Colesterol excessiu Intoxicació per ozó Virus
LUTEOLINA
Al·lèrgies Complicacions de la Inflamacions
Amenorrea diabetis Intoxicació del fetge
Ateromes Contractures Leucèmia
Bacteris Dismenorrea Meningitis
Bulímia Dolors Pell envellida
Calci excessiu Edemes Poliomielitis
Càlculs biliars Ferides infectades Pulmonia
Càncer Fetge delicat Retenció de líquids
Càncer Gingivitis Sida
Cataractes Herpes Tos
Colesterol excessiu Hipertiroïdisme
Tumors (cervell, pàncrees, pell, pulmó, Vasoconstricció
còlon, estómac, ovari, ronyó, tiroides) Virus
Úlceres infectades
MANNITOL
Cucs Glaucoma Síndrome de Reye
Dolors Nefritis
Espasmes Retenció de líquids
MENTOL
Al·lèrgies Dermatitis Nematodes
Alzheimer Dolors Reuma
Asma Espasmes Salmonella
Bacteris Febre Sinusitis
Bronquitis Fongs Taquicàrdia
Calci excessiu Halitosi Trombosis
Calor excessiva Irritació estomacal Vaginitis
Caspa Irritació nerviosa Vulvitis
Colera (Vibrio) Mucositat bronquial
MIRCÈ
Bacteris Dolors Hipertensió
Contractures Espasmes Insectes
Convulsions Fongs Nitrosamines
NIACINA
OLI ESSENCIAL (planta fins a 1,4 % / fulla 1,6 % / flors 0.5%). (Plantes d’Àustria
arriben a tenir fins un 5.8% d’oli essencial).
1,8-CINEOL CARIOFIL·LÈ-ÒXID
ALFA-ASARONA CRISANTENONA
ALFA-PINÈ CINEOL
ALFA-TERPINEOL DELTA-CADINOL
ALFA-THUJONA EUCALIPTOL
ARTEMISIA-CETONA FENCHIL-ACETAT
BETA-BISABOLÈ GAMMA-TERPINÈ
BETA-BISABOLOL GERMACRÈ-D
BETA-CARIOFIL·LÈ LINALIL ACETAT
BETA-PINÈ LINALOOL
BETA-THUJONA LLIMONÈ
BORNEOL SABINÈ
BORNIL-ACETAT TANS-THUJONA
CAMAZULÈ TERPÍN-4-OL
CÀMFORA TRANS-CRISANTENIL ACETAT
El color blau fosc de l’oli essencial delataria una gran presència de camazulè (fins un
50%), mentre que un color blau verdós tènue seria senyal d’una proporció molt
menor. La densitat hauria d’estar entre 0.89 i 0.93. Per a més informació,
consultar :
www.chemikinternational.com/pdf/2010/02_2010/chemik_02_2010_107_110.pdf
www.organicfacts.net/health-benefits/essential-oils/health-benefits-of-yarrow-essential-
oil.html
PIROCATECOL
Càncer de mama Depressió nerviosa Intoxicació del fetge
Debilitat cardíaca Infeccions Nematodes
PONTICEPÒXID Mosquits
PSEDO-TARAXASTEROL
QUERCETINA
Aflatoxines Dolors Miocarditis
Al·lèrgies Encefalitis Parkinson
Alzheimer Envelliment Periodontitis
Artritis Escherichia Peristaltisme excessiu
Asma Espasmes Prostatitis
Bacteris Estrès Psoriasis
Bulímia Excitació sexual Sida
Càncer Faringitis Síndrome
Càncer de mama Fetge delicat premenstrual
Càries Fongs Taquicàrdia
Cistitis Hemorràgies Trombosis
Colitis Herpes Tumors (bufeta,
Complicacions de la Hipertensió còlon, mama, ovari,
diabetis Hipertiroïdisme pell, pulmó)
Crohn Intoxicació per Coure Ulceres
Debilitat cardíaca Leishmania Vasoconstricció
Degeneració neurones Leucèmia Virus
Diabetis Malària
Diabetis Melanoma
QUERCITRINA
Bacteris Edemes Inflamacions
Bulímia Espasmes Intoxicació del fetge
Cataractes Hemorràgies Parkinson
Compilacions de la Herpes Refredat
diabetis Hipertensió Retenció de líquids
Diabetis Hipertensió
RUTINA
Al·lèrgies Complicacions de al Hipertiroïdisme
Arrítmies diabetis Insectes
Ateromes Convulsions Insolació
Ateroesclerosi Dermatitis Insuficiència venosa
Càncer Dolors Intoxicació del fetge
Capil·lars fràgils Edemes Nefritis
Cataractes Eritemes Picors
Colesterol excessius Espasmes Protozous
Hipertensió radioactivitat
Tripanosoma Tumors Vasoconstricció
Trombosis Varius Virus
BETA-SITOSTEROL
Adenomes Colesterol excessiu Limfomes
Al·lèrgies Dismenorrea Lipoproteïnes
Amenorrea Edemes excessives
Bacteris Febre Testosterona escassa
Bulímia Fertilitat de l’esperma Triglicèrids excessius
Càncer de mama, Inflamacions Virus
matriu, pulmó) Leucèmia
TANINS
Acetona Cucs Nefritis
Bacteris Diarrea Serps
Càncer Disenteria Sida
Càncer Hipertensió Tumors úlceres
Càries Intoxicació del fetge Virus
TARAXASTEROL Tuberculosis
ALFA-TERPINEOL
Bacteris Complicacions de la Irritació nerviosa
Càncer diabetis Mosquits
Càries Cucs Talls
Cèl·lules Ferides
plasmàtiques Hipertensió
excessives Insectes
TERPINÈN-4-OL
Acne Espasmes Nematodes
Al·lèrgies Ferides Retenció de líquids
Alzheimer Fertilitat de l’esperma Tos
Asma Fongs Úlceres
Bacteris Insectes
TERPINEOL
Al·lèrgies Càncer Insectes
Asma Dolors Mosquits
Bacteris Espasmes Tos
Càlculs biliars Infeccions
TIAMINA
ALFA-THUJONA (fins a 240 ppm)
Amenorrea
Bacteris BETA-THUJONA
Cucs Amenorrea, bacteris,
Espasmes insectes.
Infeccions Larves d’insectes
Irritació nerviosa
THYMOL
Àcars Melanoma
Acne Mosquits
Alzheimer TRIGONEL·LINA Càncer
Bacteris (Gram negatius i (fetge, matriu), colesterol
Gram positius) excessius, diabetis,
Contractures infeccions
Contra - irritant
Cucs (Ancylostoma) ZINC
Dermatitis Nematodes
Dolors Neuritis
Fongs Periodontitis
Halitosi Salmonella
Herpes Suors
Infecció urinària Tos
Inflamacions Trichomonas
Insectes Trombosis
Irritació nerviosa
Lepra
Les flors contenen majoritàriament
1,8-CINEOL CAMFÈ
2-METIL BUTANAL GLICERINA
ÀCIDS GRASSOS (OLEIC, LINOLEIC, HEXANAL
MIRÍSTIC, PALMÍTIC, CEROTÍNIC) LUTEOLINA
ALCOHOL CERÍLIC LUTEOLINA-3',7-DI-O-GLUCÒSID
ALFA-PINÈ LUTEOLINA-7-O-GLUCÒSID
ALFA-THUJÈ RUTINA
APIGENINA TRIACONTÀ
APIGENINA-7-O-GLUCÒSID VICENINA-2
BETA-PINÈ
+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
POSSIBLE TOXICITAT
A les dosi presents a la planta, i prenent-ne dosi habituals, cap principi actiu hauria de
resultar nociu. Això nogensmenys, alguns d’ells destaquen per la seva possible toxicitat.
ÀCID FÒRMIC: corrosiu, irritant.
ISOBUTIL-ACETAT: irritant, narcòtic.
FLOROGLUCINOL: gol·lígen.
THUJONA : abortiva, al·lucinògena, convulsionant, neurotòxica.
La EMA (European Medicines Agency) recomana precaució per a les embarassades, mares
que donin el pit, o menors de 12 anys.
A. cf. burnatii
A. cf. burnatii
A. anthora A. anthora
A. vulparia: 2) ssp. neapolitanum; 2a) ssp. vulparia; 2b) ssp. ranunculifolium [Flora Iberica]
A. napellus vulgare
A. burnatii
A. vulparia neapolitanum
A. variegatum. Foto: BERND HAYNOLD
Els acònits són plantes herbàcies que viuen a l’hemisferi Nord, a pastures de muntanya
vora llocs humits però sobre sòl ben drenat. Arriben fins a les illes Canàries i fins a les
Fiji i Tonga. En comú, els acònits tenen flors zigomorfes, és a dir, de simetria respecte
d’un pla sagital. No tenen esperó. I sí tenen un sèpal petaloide superior molt gran que
embolcalla la resta de la flor i que hom anomena casc o elm o gàlea. Hi ha quatre sèpals
petaloides més, inferiors respecte al casc. I hi ha 2 (-10) pètals interns nectarífers estrets
que s’amaguen sota el casc. Almenys els 2 principals estan suportats per llargs pedicles.
A l’àpex disposen d’una mena d’esperó buit que conté el nèctar.
Els altres pètals, inferiors, solen ser molt menuts o nuls. El fruit són 3 o 5 fol·licles,
parcialment soldats per llur base. Les fulles són 5-7- palmatipartides, amb cada segment
trilobat i amb dents amples. No tenen estípules, i estan disposades en espiral o
alternades. Les inferiors tenen el pecíol molt llarg. La tija és erecta. Al capdamunt
produeix els raïms de flors zigomorfes.
La clau per determinar les espècies pirinenques podria ser la següent:
—flors groguenques
Fulles amb divisions linears, casc ample, 5 carpels: .........................A. anthora
Fulles amb divisions en forma de tascó, casc allargat, 3 carpels:..... A. vulparia
—flors blaves
Inflorescència amb abundants pèls glandulars .................................A. burnatii
Inflorescència sense pèls glandulars o quasi
La rel d’ Aconitum napellus és mitjana, formant a la base una mena de tubercle però
també pseudo-rizomes. És negra, amb esgrafiats blancs. La d’ A. anthora té tuberositats
napiformes. I la d’ A.vulparia és fibrosa.
L’ Herba Tora més típica és la de flor de color blau fosc (Aconitum napellus). Pot
arribar a fer-se molt abundant en marges de carreteres vora pastures, o als marges de
bosc (herbassars de megafòrbies). Hom hi distingeix almenys tres subespècies. La ssp.
vulgare té la inflorescència simple, sense ramificacions. Les dues subespècies d’ A.
napellus d’inflorescència ramificada es distingeixen perquè la ssp. lusitanicum
(=lobelianum, =neomontanum) té els segments foliars de menys de 4 mm, acuminats; i el
nectari amb esperó globular, no recorbat; i bractèoles de menys de 5 mm. Es fa des dels
Pirineus al centre de Portugal. A Andorra es troba a la Vall de Madriu i al coll de la
Botella. En canvi, la ssp. castellanum té els segments foliars de més de 4 mm d’ample,
el nectari amb esperó fortament recorbat, i bractèoles de més de 5 mm. Es fa a les serres
del centre d’Espanya.
Altres subespècies europees de l’ Aconitum napellus són:
—corsicum (Còrsega)
—firmum (Polònia, Txèquia, Ucraïna, Romania)
—fisura (SE d’Europa)
—formosum (Alemanya,Txèquia, Àustria, Polònia)
—napellus (Regne Unit, França)
—superbum (Iugoslàvia)
—tauricum (Alemanya, Àustria, Nord d’Itàlia, Polònia, Romania, Ucraïna)
Entre les espècies de flor blava, a Aragó podem trobar-hi també A. burnatii, a l’avetosa
de la baga d’Oroel, prop de Jaca. A. burnatii (=A. delphinense; = A.nevadense) té
abundants pèls glandulars a la inflorescència.
Les espècies de flor de color groc clar són dues, i són menys abundants. Solen tenir els
filaments dels estams glabres, però la inflorescència en general una mica pubescent. A.
anthora té 5 carpels, mentre que A. vulparia en té 3.
Aconitum anthora té les fulles dividides en lacínies estretes (< 3 mm) i la flor ampla. És
més aviat poc comuna als herbassars de megafòrbies de l’estatge subalpí, és a dir, a les
clarianes del bosc de pi negre (Pinus uncinata), especialment quan són una mica
pedregoses (calcàries) i vora algun ambient humit. Pot fer-se abundant localment, per
exemple, a la zona superior del Pla de Sorteny. S’han descrit dues varietats rares:
jacquinii (casc de 2 x 2. 5 cm, més llarg que ample), atrovirens (flor ataronjada).
La ssp. neapolitanum és la més estesa. La ssp. vulparia queda ubicada als Pirineus
centrals. I la ssp. ranunculifolium s’estén pels Pirineus, Cantàbric, i serres del centre
d’Espanya.
Al món, d’entre les quasi 1300 varietats d’Aconitum destaquen les espècies següents
―en negreta les més emprades com a medicinals ― :
USOS MEDICINALS
Dels usos dels Acònits del món, destacaria els d’ Aconitum cordatum, que s’empra com
a afrodisíac i contra la malària i tumors abdominals. A. ferox s’empra contra la lepra, i
A. deinorhizum s’empra contra la malària.
Malgrat ser l’ HERBA TORA (Aconitum) una planta molt verinosa, hom la pot emprar
amb cura com a medicinal. Primer s’emprava per a enverinar les puntes de les fletxes,
per a caçar, per exemple, ossos o persones. A. ferox, A. luridum, A. napellus, A.
palmatum han estat en aquest sentit les espècies més emprades, sobre tot pel suc de la
rel. Aconitum napellus era un dels verins preferits de l’emperadriu LÍVIA, muller de
CÉSAR AUGUST. Però hi ha hagut casos d’enverinament (assassinat o suïcidi) ben recents
també. Hi ha una llegenda o història real d’uns pastors que a sobre Setcases varen fer
servir les tiges de l’Herba Tora per empalar la carn que rostien, però es varen enverinar
tots i varen morir. Hom diu que per a recollir la planta en grans quantitats cal posar-se
guants, ja que el verí podria penetrar perla pell de les mans. Per altra banda, els isards, i
en menor grau les mules, semblen immunes al verí de la planta que brostegen de tant en
tant.
La rel d’Aconitum napellus s’ha de preparar per tal que pugui ser medicinal. Es
remulla en aigua neta durant una setmana (cal anar-la canviant). En acabat, es barreja
amb una mica de rel de gingebre tendra (4%) i una mica de rel de regalèssia (2%). I
aleshores es deixa en remull 2 dies més amb poca aigua (just per cobrir). En acabat es
bull la barreja, es trosseja i es separa i s’assequen els trossets. La rel així preparada
s’empra a raó de 0,4 g per got en decocció.
En medicina ayurvèdica hom creu que vigoritza el Pitta. En medecina tradicional xinesa
hom creu que vigoritza el Yang quan hi ha refredat i/o debilitat, amb febre i mal de cap.
També s’empra contra apendicitis (amb Coix lachryma-jobis i Patrinia scabiosaefolia).
Hom considera que allibera els gasos i la humitat, dispersa el fred, alleuja el dolor i
promou la sudoració i la diüresi. Ho recomanen contra febre per refredament, pleuresia,
bronquitis, tos convulsiva, espasmes a mans i peus, paraplegia, hèrnia, mal de ventre
per refredament, càncer de matriu, artritis, ciàtica, gota, cataracta negra, insomni,
excitació nerviosa, trastorns cardíacs.
A Sibèria preparen un liniment antiartrític amb 120 g de rels fresques i 250 mL de vodka
fort. Es mantenen les arrels en remull en el vodka durant 4 dies a temperatura tèbia
(vora la llar de foc). Després, es cola el líquid i es llencen les arrels en un lloc que no
estigui a l’abast del bestiar ni les criatures. Amb una cullerada sopera com a màxim del
líquid, es fan fregues en una zona adolorida i/o inflada reduïda, fins que s’assequi la
pell. Si s’abusa, poden aparèixer palpitacions. És un remei que té fama de recuperar la
mobilitat al cap d’un mes d’aplicar-lo a persones paralitzades per artritis. A Canàries
(illes occidentals) enlloc de vodka fan servir rom de canya. A l’ Aragó també es prepara
amb flors o arrels un ungüent amb oli (fred) per a fregues contra el reuma (sempre que
no hi hagi talls a la pell).
L’extracte líquid d’Acònit seria molt tòxic si se’n prengués. La primera senyal
d’intoxicació són les palpitacions. Només està acceptat prendre Acònit en dosi
homeopàtiques, o bé en petites dosi (quan està ja depurat).
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Aquesta falguera és força inconfusible pel seu aspecte i sovint per l’hàbitat on viu ja que
a pesar de mullar-se continuadament l’aigua li rellisca. Sol formar colònies denses. Fa
entre 10 i 40 cm. Té un rizoma horitzontal amb un recobriment dens de pàlees linears de
color castany fosc. Del rizoma neixen nombroses tiges fines negroses, brillants. Les
frondes són molt planes, bipinnades o tripinnades, amb un raquis prim negrós essent el
pecíol més o menys llarg que la resta. Cada pínnula, del tot glabra, i de color verd clar, té
forma de ventall (flabel·lada) i la suporta un petit pecíol negrós també. El marge és una
mica irregularment fes-crenat. Algunes pínnules duen esporangis en 2-10 rengles
paral·lels coberts per falsos indusis, a la cara ventral prop dels marges. Espores de 34-
49 micres, finament granuloses.
Dins els Pteridòfits, les Adiantàcies es distingeixen per les pínnules flabel·lades amb el
marge revolut i una mica irregularment incís, raquis negre, sorus amb coberta senzilla,
esporangis amb anell ben diferenciat, frondes fasciculades, 2-3 pinnatisectes no
translúcides, homomorfes, i per no viure surant a l’aigua.
HISTÒRIA
Segons la mitologia grega la planta està consagrada a Plutó, ja que refusa en general la
llum del sol. Està lligada a les nimfes d’aigua i es trobava vora la font on Hylas, un dels
argonautes, s’aturà per cercar aigua potable per a la seva nau. També està lligada a la
nimfa Dríope qui raptà un jove i l’amagà a la cova sota aquestes falgueres.
DIOSCÒRIDES (segle I) dona una sèrie de noms de la planta que se li aplicaven en aquell
temps:
• árgion • kórion énydron • supercilium terrae
• cincinnalis • phithophthéthela • terrae capillus
• ebenótrikhon kallítrikhon • trikhomanés
• epyér • polýtrikhon
Ell recomanava l’aigua de bullir-la contra la dispnea, la icterícia, l’esplenomegàlia, la
disúria, els càlculs a les vies urinàries, diarrees, i, amb vi, contra les picades d’escorpins
i la pirosis (coragre). Ajuda a expulsar les restes del part i accelera la menstruació. Atura
l’hemoptisis. Per fora s’aplica en úlceres malignes, alopècia, escròfules. Dissolta l’aigua
amb lleixiu (de cendra) neteja les erupcions (pitiriasi). Amb làdan, oli de murtra i
assutzena o hisop i vi evita que caiguin els cabells. Afegida ala pitança de galls i guatlles
els fa més valents.
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) el «maiden-hair» és planta regia per Mercuri. Va bé
contra la tos, la dispnea, la icterícia, l’esplenomegàlia, l’anúria, els càlculs renals. Fa
venir la regla i atura les hemorràgies de l’estómac i el ventre. Tendra és laxant i seca
astringent. Neteja els pulmons, el fetge i l’estómac. Bullida amb oli de camamilla cura les
úlceres malignes. El lleixiu fet amb les seves cendres reforça el cabell si es barreja amb vi
i llavors d’api. També ajuda a que surtin les dents als nens.
LITERATURA
GABRIELLE D’ANNUNZIO (segle XX) escrivia: «E se gli occhi tuoi cesii han neri cigli, ha neri
gambi il verde capelvenere».
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
• alcoholisme • colitis
• alopècia depenent de la testosterona • cucs intestinals
(+ oli + vinagre + vi) • dentició dolorosa i retardada en
• Alzheimer nens
• amenorrea • dermatitis
• asma • diarrea
• Bacterium paratyphosum • disenteria
• berrugues • dismenorrea
• bronquitis • dispnea
• cabell debilitat • Escherichia coli
• càlculs biliars • esclerosis muscular
• càlculs urinaris • escròfules
• càncer de mama MCF7, BT47 • esplenomegàlia
• Candida albicans • estomatitis
• canes • faringitis
• caspa • febre
• catarro • ferides RIZ
• cistitis • fongs
• colesterol alt • gastritis
• gingivitis • picades d’escorpins (+ vi)
• Helicobacter pylori • picades de serps
• hematèmesi • pirosis
• hemoptisis • Proteus vulgaris
• hepatitis • Providencia
• hipoglucèmia • Pseudomonas aeruginosa
• hipotensió • pulmonia
• icterícia • refredat
• indigestions • reuma
• infeccions víriques • Salmonella typhi
• Klebsiella pneumoniae • Shigella
• llet escassa • Staphylococcus aureus
• mal de cap • talls RIZ
• mal de queixal • tos
• malalties mentals (fumada) • tos-ferina
• melenes • tuberculosis
• metrorràgia • úlceres per enllitament
• Micrococcus lysodeikticus • úlceres malignes
• obesitat • uretritis
• part lent • vaginitis
• pell seca • Vibrio cholera
• picades d’aranyes • vòmits
• picades de borinots • vulvitis
• picades de cent-peus
USOS CULINARIS
El xarop fet amb la planta barrejat amb llet, te, cafè o xocolata forma part de les begudes
bavareses que estaven de moda el segle XVIII. Les frondes es mengen crues o cuites en
amanides. La infusió de la planta era molt habitual al Piemont.
VETERINÀRIA
POSSIBLE TOXICITAT
La planta tendra pot causar diarrea i pèrdua de memòria. Afecta el tiroides, en minva la
massa i apuja l’activitat de la peroxidasa, dels enzims antioxidants, de T4 i T3, i abaixa
molt el de TSH. Dosi de 300 mg/Kg en rates provoquen alteracions del capteniment però
a la llarga res més. Tampoc dosi de 2 g/Kg fan altra cosa. I una dosis de 7 g/Kg de
l’extracte fet amb etanol tampoc provoca res en ratolins apart el nerviosisme i
agressivitat. Hi ha sospites que pugui afectar la melsa. La dosi normal en persones és de
1.5-2 g per tasseta en infusió diària, però fins a 20 g alguns ho consideren segur.
PREPARATS I BARREGES
• 1-cafeïl-galactosa-6-sulfat • adiantona
• 1-cafeïl-glucosa-3-sulfat • adiantòxid
• 1-p-cumaroïl-glucosa-6-sulfat • all-E-violoxantina 82 ppm
• (1-3), fern-7(8)-èn-19-alfa, 28- • amargants
diol • astragalina
• 3-alfa-4-alfa-epoxi-filicà • beta-sitosterol
• 3-beta-4-alfa-dihidroxi-filican • Calci
• 3-beta,4-alfa,25-trihidroxi-filican • campesterol
• 4-alfa-hidroxi-filican-3-ona • carotè
• 4-hidroxi-filican-3-ona • carotenoides
• 7-fernè • esteroides
• 7,9-(11)-fernandiè • estigmasterol
• 9’-Z-neoxantina • feofitines
• 21-beta-hidroxi-29-nor-22- • fern-9(11)-èn-12-beta-ol
hopanona • flavonoides
• 21-hidroxi-adiantona • glucosa
• 30-nor-metil-fernèn-2-ona • hopan-3-beta-ol (=capillirol B)
(=capillirona) • iso-quercitrina
• àcid 4-hidroxi-benzoic • kaempferol
• àcid 5-O-cafeoïl-quínic 1.9 % • kaempferol-3-O-rutinòsid
• àcid cafeic • kaempferol-3-soforotriòsid 58 ppm
• àcid caftàric • kaempferol-3,7-diglucòsid
• àcid clorogènic 2.8 % • kaempferol-3-sulfat
• àcid cumàric 1% • loperamida
• àcid gàl·lic • luteïna
• àcid hidroxi-cinnàmic • mucílag
• àcid p-cumàric • mutatoxantina
• àcid quínic • neoxantina
• àcid rosmarínic • neringina
• àcid shikímic • olean-12-èn-3-ona
• àcid tànnic • olean-18-èn-3-ona
• oli essencial • rutina
• pro-delfinidina • saponina
• procianidina • Sílice
• pteron-14-èn-7-alfa,19-alfa,28-triol • taní
• quercetina • violoxantina
• rhodoxantina
MÉS INFORMACIÓ
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
ETIMOLOGIA: Aesculus" era el nom que rebia en llatí un arbre caducifoli de la família
dels Roures. "Hippo" significa "cavall" i "castanum" "castanya".
L’escorça és grisa per fora i roja ataronjada per dins. Les branques joves tenen pèls roigs,
com els nervis principals dels folíols. Els borrons són ovoides amb escates resinoses
també de color roig ataronjat. Les fulles, caduques, neixen oposades, tenen un pecíol
llarg (5-18 cm) i estan dividies en 5-9 folíols oboblongs (9-33 cm), dentats, disposats en
forma digitada. Les flors, molt nombroses, formen panícules piramidals (12-32 cm) amb
peduncles de 4-8 cm que miren cap amunt. La corol·la té 4-5 pètals blancs (8-15 mm)
més o menys tenyits de vermell, ondulats, pilosos als marges, plegats a la base per
envoltar els filament estaminals. La ungla fa 3.5-6 mm i més més curta que el calze. El
calze és campanulat. Disc nectarífer hipogin. Els 7 estams fan 9-17 mm, són desiguals,
més llargs que els pètals i estan arquejats. Tenen les anteres de color roig i els filaments
estan coberts de tricomes unicel·lulars gruixuts. Ovari amb 3 lòculs, amb glàndules
estipitades. Estil més llarg que els pètals, glabre llevat de a la base. El fruit té un
embolcall espinós (amb punxes d’uns 10 mm, una mica corbades) que s’obre en 3 valves
i que protegix 1- 3 castanyes d’uns 2-4 cm amb la pela de color marró fosc amb una
marca blanc crema a la base. No són comestibles, són molt amargues.
ESOTERISME
Es porten com amulet contra hemorroides, mal de queixal o erisipela (soles, o amb
joies de plata o or) i al·lèrgies. Portar una castanya d'Índies a la butxaca prevé atacs
d'hemiplegia i xacres del reuma. Portades les castanyes a la butxaca prevenen:
reumatisme, mal d'esquena, mal de cap, refredats, al·lèrgies, càlculs renals, i vertigen
(millor dur-ne 3). S'embolica amb un bitllet de banc i es porta la castanya menuda
així dins d'una bosseta penjada del coll per atreure diners. També es pot dur una
branqueta embolicada en un bitllet per atraure riquesa i l’amor de la parella. És
l’arbre símbol de la ciutat de Kíev.
PROPIETATS MEDICINALS
[Fulles]
–amargues
–astringents
–hemostàtiques
–narcòtiques
–protectores de l'endoteli dels vasos sanguinis
–tòniques
[Escorça] [Castanyes]
–antiinflamatòria –analgèsiques
–antimalàrica –antidiabètiques
–astringent –antihemorroidals
–estimulant de la secreció nasal –antiinflamatòries
(esnifada) (vegi's: TOXICITAT) –cosmètiques [saponines]
–febrífuga –fluïdificants sanguínies venoses
–hemostàtica –pectorals (veterinària)
–vasoconstrictores
–vulneràries
USOS MEDICINALS DEL CASTANYER D’ÍNDIES
[Fulles]
–arterioloesclerosis –èczemes –prevenció de
–arterioesclerosi –edemes cerebrals trombosi i embòlies
–artritis –flebitis –refredat
–ateroesclerosi –gota –reuma
–ciàtica –hemorràgies –tos
[Flors]
–alcoholisme
[Escorça]
–diarrees –lupus eritematós –poca resistència
–febre –macadures vascular [aesculina]
–flebitis –malària –protecció solar de la pell
–hemorràgies –nafres a la pell –reuma
–hemorroides
[Castanyes]
–acne rosàcia –estasis venosa per repòs –metrorràgies
-artritis reumatoide al llit –neuràlgies recurrents
[aescina+dexametasona] –exsudats –obesitat
–bronquiolitis –fetge congestionat –penellons
–bronquitis –ferides –prostatisme amb
–cames pesades –fibromes mamaris dificultats en la micció
–càncer –flebitis –Raynaud
–cel·lulitis –fragilitat capil·lar –rectitis
–cremades solars –hemoptisi –reuma (preventives)
–Dengue –hemorràgies: nas, –talls
–diabetis matriu, pulmons, –tuberculosi
–edema macular (retina) estómac, budells, orina –úlceres varicoses
(p.p aescina + (preventives) –varicocele
triamcinolona-acetònid) –hemorroides [aescina] –varius
–edemes [aescina] –herpes HSV-1 –virus de l’estomatitis
–edemes post–traumàtics –insolació vesicular
–edemes quirúrgics –leucèmia –virus sincitials
–endoangitis –mal d'esquena respiratoris (?)
–epistaxis –menopausa i pre-
–equimosis menopausa
[Pròpolis]
• Bacillus cereus • Staphylococcus saprophyticus
• Bacillus thuringensis • Staphylococcus schleiferi
• Staphylococcus aureus
HOMEOPATIA (5CH)
astorament WC insomni WC
auto-diàleg esgotador WC intranquil·litat WC
estancament BC karma encallat BC
falta de calma WC ofuscació repetitiva WC
falta de claredat mental WC pensaments repetitius WC
falta de confiança en la vida RC preocupacions exagerades RC
falta de pau interior RC repetició d’errors BC
ignorància sobre la vida BC temors anticipats RC
VETERINÀRIA
Les castanyes brasejades als cavalls els milloren la salut quan tussen o pateixen còlics.
Millor és triturar-les després de torrades i barrejades amb el farratge. Externament, se'ls
banyen les ferides amb l'aigua d'aquestes castanyes. Als conills els agraden les castanyes
cuites, pelades, triturades i afegides al pinso. Probablement les castanyes d’Índia ajudin
les ovelles a desempallegar-se del paràsit Teladorsagia circumcincta, ja que in vitro és
eficaç al 2 per mil. L’escorça té una mica d’efecte contra el brom (=moquillo / distemper)
dels gossos. La DL50 amb extracte de llavors/castanyes per a les gallines o les hàmsters
és de 10.5mg/g de massa corporal. Però 2 dosi de 6.5 donades en 2 dies consecutius
aconsegueixen el mateix efecte. Apareix depressió, incoordinació muscular, paràlisi,
coma i la mort.
ALTRES USOS
L’escorça s’empra per adobar pells d’animals. Un bosseta amb la polpa de les castanyes
en pols ajuda a que la roba quedi més blanca, si es posa en aigua molt calenta. Perquè
no hi hagin arnes als armaris, penjar un collaret fet amb castanyes d’Índies entre la roba
de llana. La clofolla de les castanyes es pot emprar per separa rel Crom diluït a l’aigua.
Per exemple, si n0hi ha 300 ppm, n’absorbeix 142 mg/g.
POSSIBLE TOXICITAT
PREPARATS I BARREGES
─ alcoholatur – 10 a 30 gotes/dia–.
─ decocció –1 a 3 g escorça, 0.5 a 1 g de fulla, 3 g arrel/dia–. Bullir durant 10 minuts en
200 mL i beure calent.
─ extracte contra hemorroides a base d'extractes hidroalcohòlics fluids de: castanyer
d'Índies 12 g + Hamamelis 10 g + Viburnum prunifolium 5 g + Hydrastis canadensis 5 g +
alcohol de beguda a 50º 200 g + xarop aromatitzat 130 g.
─ extracte sec nebulitzat –100 a 300 mg/dia–
─ extracte tou – 50–200 mg/dia–.
─ extractes sense aescina (hemolítica): supositoris, cremes.
─ infusió
─ llet de castanyes d’Índies: bullir unes 20 castanyes amb poca aigua, en acabat pelar-
les i triturar-les. Aplicar aquesta «llet» als penellons. Pot guardar-se una setmana a la
nevera (afegint-hi un clau d’olor).
─ pomada per a les úlceres varicoses a les cames (Idrastin): Humulus lupulus + Hedera
helix + Aesculus hippocastanum + Vitis vinifera + Ruscus aculeatus + Centella asiatica +
al·lantoïna + àcid hialurònic.
─ pomada macerar durant 5 dies 3 g de fulles ja assecades en 30 g d’alcohol de 60º. En
acabat filtrar i afegir-hi per cada 20 mL 60 g de lanolina. Triturar per homogeneïtzar.
Aplicar a les hemorroides.
─ tintura – 0.5 a 2 g al dia– (=10-40 gotes). Macerar durant 8 dies 5 g de fulles
assecades en 50 g d’alcohol de 60º, i en acabat filtrar.
─ vi 50 g d’escorça en 1 L de vi blanc, bullir-ho 10 minuts, i en acabat filtrar i guardar-
ho en ampolla a les fosques. Beure’n 2 gotets al dia contra la malària.
─ vi de fulles (70 g en 1 L de vi blanc). Després de 24 hores macerant-ho es filtra, s’hi
afegeix mal i se’n beu un gotet al dia contra les varius.
─ xampús per protegir el cabell castigat i debilitat.
[Planta]
• 3-metil-butan-1-al • àcid tànnic
• 3’,4’,7’-trimetil-èter • àcid úric
• 3,5dihidroxi-3’,4’,7-trimetoxi-flavona • adenina
• 24-metilèn-cicloartenol • adenosina
• àcid acètic • aescina
• àcid metil–oxibutíric • aesculetina
• àcid oleic • aesculina
• aesculòsid •guanina
• agents tànnics •iso-kaempfèrid
• alfa-pinè •iso-rhamnetina
• al·lantoïna •juglanina
• aminoàcids •kaempferol
• arginina •leucoantocianidina
• astragalina •llimonè
• benzaldehid •midó
• benzil-formiat •mio-insoitol
• beta-amirina •miricetina
• beta-pinè •miricetina-3,4,7-trimetil-èter
• butil-acetat •parkeol
• butirospermol •pinitol
• camfè •plasto-quinona-8
• cariofil·lè •proantocianidina A2
• carotè •proantocianidina B2
• catequina •procianidina E
• cumarina •procianidines A,B,C,D,G
• decan-1-ol •quebrachitol
• eleuteròsid B1 •quercetina
• epi-catequina •quercetina-3,3-dimetil-èter
• epicatquina •quercitrina
• ergosterol •rhmanazina
• escopolina •rhmano-citrina
• esterols: alfa-espinasterol, beta- •rutina
sitosterol •sacarosa
• fitosterols •saponina
• flavo-glucòsids •saponines triterpèniques
• flavonoidess • saponines (aescina–hemolítica–, pro-
• fraxetina aescigenina, escigenina, pro-sapogenina–
• fraxina no hemolítica–, afrodaescina, argiraescina,
• fraxinel·lona criptoaescina – no hemolítica excepte en
• galactosa dissolució aquosa–, cripto-aescigenina,
• gamma-butirolactona • tanins
• geraniol • taraxerol
[Flors]
• 1,8-cineol • benzaldehid
• 2-metil-butèn-1-al • beta-cariofil·lè
• 2,3-dimetil-hept-5-èn-1-al • beta-pinè
• 3-metil-butan-1-al • butil-acetat
• 3-O-alfa-arabinofuranòsid • camfè
• 3-O-alfa-arabinofuranòsid • colin
• 3-O-alfa-rhamnopiranòsid • decan-1-ol
• 3-O-alfa-rhamnopiranosil (1-->6)-O- • dodec-2-èn-1-ol
beta-glucopiranòsid • escopoletina
• 3-O-alfa-rhamnopiranosil (1-→6)-O- • esculetina
beta-glucopiranòsid • flavo-glucòsids
• 3-O-beta-glucopiranòsid • fraxetina
• 5-hidroxi-metil-furfural • fraxina
• adenina • gamma-butirolactona
• adenosina • geraniol
• aescina • guanina
• aesculetina • iso-quercitrina
• aesculina • kaempferol-3-arabinòsid
• astragalina • kaempferol-3-O-glucòsid
• kaempferol-3-rhamnofuranòsid • rhmano-citrina
• kaempferol-3-rhmanoglucòsid • rutina
• llimonè • saponina
• nonal-1-al • tanins
• oli camforat • tanins derivats de catecols
• pectina • tridec-2-èn-1-ol
• quercitrina
[Fulles]
• 2-carboxi-arabinitol • glucòsids flavonòsids: quercetina-3-
• àcid al·lantoic arabinòsid; quercetina-3–
• àcids grassos: esteàric, làuric, rhamnòsid; 3–glucòsids de
linoleic, linolènic, mirístic, palmític, quercitrina, rutina i iso-quercitrina;
palmitoleic 3–arabinòsid/3-rhamnofuranòsid de
• aescina kaempferol.
• aesculina • histidina
• agents tànnics • leuco-antocians
• alfa-carotè • pectina
• alfa-pinè • Plom 290 ppm
• al·lantoïna • polifenols.
• aminoàcids • poliprenols cis–trans.
• aminoàcids. • procianidines B1-B5, C1, A1-A2,
• APS-sulfotranferasa D2, E, G
• beta-sitosterol • quebrachitol
• Cadmi 0.2 ppm • quercetina-3-arabinòsid
• campesterol • quercetina-3-rhamnòsid
• castaprenol-10,11,12,13 • quercetina-3-rhamnòsid-glucòsid
• catequina • quercetina-3’-glucòsid
• cianidina • quercitrina
• Coure 130 ppm • saponina
• epi-catequina • serina
• esterols: beta-sitosterol, • sitosterol
estigmasterol, campesterol • tanins derivats de catecol
• fitol • urea
• flavazid (= suma de flavonoides) • vitamina C
• flavonoides • vitamina K1
• glucòsids cumarínics: aesculina, • Zinc 300 ppm
escopolina, fraxina.
[Escorça]
àcid cítric cumarina
aescina eleuteròsid B1
aesculetina epi-catequina
aesculina escopoletina
agents tànnics escopolina
alcans (sèries homòlogues des de esterols
C15 a C30 estigmasterol
alfa-espinasterol flavonoides
al·lantoïna fraxetina
beta-amirina fraxina
beta-sitosterol glucòsids cumarínics: aesculina
campesterol (3%), fraxina, escopolina (i els seus
catequina aglicones: aesculetina, escopoletina,
colesterol fraxetina)
glucòsids flavonòlics: quercitrina (i quercitrina
la seva aglicona quercetina) saponines compostes (25%): aescina
iso-quercetina (proto-aescigenina i barringtogenol-
leucocianidina C diacilats amb un C(3) d’àcid
leucodelfinina glucurònic residual, amb 2' o 4' cap
pectina a la glucosa, xilosa o galactosa
proantocianidina A2 tanins derivats de catecol
quercetina
[Castanyes]
• 1-kestosa • alfa-aescina
• 2-kestosa • alfa-espinasterol
• 3[2-beta-D-glucopiranòsid)-beta- • alfa-tocoferol
D-glucopiranòsid)-beta-D- • al·lantoïna
glucuronopiranòsid]21-beta- • amargants
angeloïl-22-alfa-acetil-protoa • argirina– als cotilèdons–
• 3[2’(beta-D-glucopiranòsid)- (saponina anestèsica i protectora
4’(beta-D-glucopiranòsid)-beta- de la p27(kip), una ciclina
D-glucuronopiranòsid]21-beta- antitumoral)
tigloïl-22-alfa-acetil-protoa • astragalina
• 5-alfa-tirucal·la-8,23-dièn-3- • barringtonenol-C
beta-ol • barringtogenol-C-21-angelat
• 6,7-dihidroxi-cumarina • barringtogenol-D
• 16-desoxi-barringtogenol • beta-aescina
• 24-metilèn-cicloartenol • beta-amirina
• àcid acètic • beta-sitosterol
• àcid aesculotànic • butirospermol
• àcid alfa-metil-beta-hidroxi- • campest-7-èn-3-beta-ol
butíric • campesterol
• àcid angèlic • cinam-taní B1,B2
• àcid ascòrbic (= vitamina C) • colesterol
• àcid cítric • colina
• àcid esteàric • cripto-aescigenina
• àcid glucurònic • cripto-aescina
• àcid linoleic • cumarina
• àcid linolènic • deacetil-aescina Ia, Ib, IIa, IIb
• àcid oleic • defensines
• àcid palmític • epi-catequina-(4-beta-6)-epi-
• àcid tíglic catequina-(4-beta-6)-epi-
• àcid úric catequina
• adenina • epi-catequina-(4-beta-8,2-beta-
• adenosina 7)-catequina-(4-beta-8)-epi-
• aescina catequina
• aescina Ia, Ib, IIa, IIb, IIIa, IV,V, • epi-catequina-(4-beta-8,2-beta-
VI 7)-epi-catequina-(4-alfa-8)-ent-
• aesculetina epi-catequina
• aesculetol (cumarina que en • epi-catequina-(4-beta-8)-epi-
contacte amb l'aire passa catequina-(4-beta-8,2-beta-8)-
d’incolor a groc intens) – en la epi-catequina
pell– • ergosterol
• aesculina • escopolina
• aesculinasa [enzim] • espinasterol
• aesculitanins-A,B,C,D,E,F,G • estaquiosa
• aesculòsid • esteroides
• agents tànnics • estigmast-4-èn-3-ona
• estigmast-5,7-dièn-3-beta-ol • miricetina-3’,4’,7-trimetil-èter
• estigmast-7-èn-3-beta-ol • oli no volàtil (5–7%) –67%
• fècules (50–60%) linoleic–
• fitosterols • parkeol
• flavina • pectina
• flavonoides • plastoquinona-8
• flavonol-oligosacàrids • proantocianidines oligomèriques
• fraxina • procianidina-A2
• friedelina • proto-aescigenina
• galactosa • provitamina D
• gamma-tocoferol • quercetina
• glucosa • quercetol
• glucòsids triterpènics • quercetòsid
• guanina • quercitrina
• hippoaesculina • quinona
• hippocastanina • rhamnetol
• hippocastanòsid • rutina
• inositol • rutòsid
• iso-aescina Ia, Ib, IIa, IIb, VIa, • saponines (25%): àcid
VIIIa aesculinínic i àcid aesculínic (no
• iso-quercetina hidrosoluble)
• kaempferol • taní derivat de catecol
• lectina de 132 KDa • taraxerol
• lisina • triacontà
• luteolol • triptòfan
• metionina • xanto-rhamnòsid
• midó • xilosa
• mio-inositol
[Borrons]
• àcids 3-hidroxi-C14-C22 20% • kaempferol-4’,7-dimetil-èter
• àcids alifàtics C12-C30 29.5% • miricetina-3’,4’.7-trimetil-èter
• catequina 2% • quercetina-3,3’-dimetil-èter
• flavonoides 13% • quercetina-3’,4’,7-trimetil-èter
• iso-kaempfèrid • rhamnazina
• iso-rhamnetina • rhamno-citrina
• kaempferol • triterpenoides esteroides 43.5%
[Pròpolis]
• 1,3-di-p-cumaroïl-glicerol 0.5% • àcid cafeic 0.5%
• 14-hidroxi-beta-cariofil·lè 1% • àcid ferúlic 4%
• 14-hidroxi-beta-cariofil·lè-ferulat • àcid p-cumàric 5.5%
0.5% • àcids alifàtics C12-C30 4%
• 14-hidroxi-beta-cariofil·lè-p- • alkans /alkens 4%
cumarat 1% • apigenina 0.5%
• 2-acetil-1,3-di-p-cumaroïl- • benzil-cinamat 1%
glicerol 3% • beta-betulenal/birkenal 0.5%
• 2-acetil-1,3-diferoloïl-glicerol • coniferil-cinamat 0.5%
0.5% • homo-eriodictiol 2.5%
• 6-hidroxi-beta-cariofil·lè 2.5% • pectoli-naringenina 2.5%
• 6-hidroxi-beta-cariofil·lè-p- • sakuranetina 9.5%
cumarat 3%
aescina
EFECTES FISIOLÒGICS DE L‘AESCULUS HIPPOCASTANUM
L’extracte de les fulles fixa les dents ja que suprimeix l’activitat de la gelatinasa i la
col·lagenasa a les genives (lligaments periodontals que les lliguen al l’os mandibular).
L’extracte amb etanol de l’escorça actua contra les cèl·lules de càncer de mama MCF-7.
L’extracte amb etanol de les llavors/castanyes inhibeix la pujada de glucosa i l’activitat
de la lipasa pancreàtica, redueix els nivells de leptina, insulina, T3,T4 i LDL-C.
La beta-aescina és una saponina triterpènica (o glucòsid triterpènic) antisèptica,
antioxidant, analgèsica, antiaging, venotònica, antiedematosa, surfactant. La beta-
aescina és hepatoprotectora, i evita la pujada del nivell de transaminases (ALT, AST,
ALP). La beta-aescina inhibeix la proliferació de les cèl·lules HT29 de càncer de còlon
aturant el cicle a G1/S. La beta-aescina actua contra el càncer de pulmó humà A549
activant-hi l’expressió proteica del p21; i inhibint-hi el pAkt. La beta-aescina a les
cèl·lules de càncer de fetge HepG2 bloqueja l’activació de la STAT3, la c-SRC, JAK2,
ciclina D1, Blc-2, Bcl-XL, la survivina i el VEGF. La beta-aescina actua contra les línies
cel·lulars d’osteosarcoma humà MG-63, OS732, U-2OS, HOS, SAOS-2 inhibint-hi la
proliferació d’OS i bloquejant la via PI3K/Akt. L’aescina ─entengui’s beta-aescina─ és
antiinflamatòria. Redueix els nivells de TNF-alfa, IL-1beta, PGE2, COX-2, iNOS, IL-18 als
macròfags i a les cèl·lules sinovials. L’aescina també inhibeix la migració de cèl·lules
inflamatòries i la necrosis hepàtica, tot i reduint les nivells també de MDA; P-selectina.,
VCAM-1, MPO. L’aescina millora la motilitat intestinal després d’una intervenció
quirúrgica. L’aescina és protectora gàstrica actuant com antiinflamatòria a la mucosa de
l’estómac i activant-hi la circulació sanguínia. L’aescina és neuroprotectora protegint les
neurones de l’estrès oxidatiu tot i inhibint la disfunció mitocondrial i l’apoptosis, reduint
l’expressió proteica de de TNF-alfa, IL-6, IL-10, GPAP, IBA-1. L’aescina actua contra les
cèl·lules del glioma C6 activant-hi l’apoptosis mediada per la caspasa-3, activant-hi el
Bax. L’aescina actua contra les cèl·lules de càncer de ronyó 786-O i Caki-1, aturant el
cicle a G2/M, activant les caspases 3 i 9 i la fractura de la PARP i activant l’expressió
proteica del Bax. I inhibint la del Bc-2XL i la survivina. L’aescina actua contra les
cèl·lules de càncer de mama QBC939, Sk-ChA-1, MZ-ChA-1) inhibint-hi l’expressió de P-
gp i ho fa inhibint la via de senyals de la GSK2beta/beta-catenina. L’aescina a les
cèl·lules de càncer de mama MDA- MB-231 i a kles MCF-7 hi inhibeix l’EMT frenant
l’expressió de la LOX-L2. L’aescina a les cèl·lules HepG2 actua procurant l’apoptosis per
una via no dependent de les caspases sinó de la translocació de l’AIF/citocrom-C de la
mitocòndria al nucli, bloquejant el cicle a G1%S. L’aescina actua contra el càncer de
pàncreas Panc-1, COLO-357, MIA-Paca induint-hi l’apoptosis i frenant la via del NF-
kappaB. L’aescina actua contra el càncer de tiroides reduint les nivells sèrics de TSH,
TgAb, Tg, calcitonina i allargant el PFS i l’OS. L’aescina actua contra l’osteosarcoma
humà MNNG/HOS (CRL-1547TM, ATCC), Saos-2 (HTB-85TM, ATCC), MG-63 (CRL-
1427TM, ATCC), U-2OS (HTB-96TM, ATCC), HUVEC (CRL-1730TM, ATCC) induint-hi
l’apoptosis i l’autofàgia a través de la via de les ROS/p38/MAPK. L’aescina torna més
eficaç a la nistatina contra Candida glabrata.
El tractament amb aesculetina (10 mg/Kg/dia i.p.) durant 5 dies reverteix als ratolins
l’efecte de la reserpina (0.5 mg/Kg/dia s.c.). La reserpina redueix els nivells de
serotonina, GSH i apuja els de MAO-A, IL-1beta, TNF-alfa, TBARS, glutamat.
L’aesculina pot inhibir l’activació del factor de transcripció NF-kappaB i incrementar
l’expressió del NrF2 i la HO-1, protegint així el fetge del LPS/D-Gal.
• FETGE: les llavors reverteixen el dany al fetge provocat per tetraclorur de Carboni
i això es palesa per una reducció de les transaminases (ALT, AST, ALP) i per la
reducció de l’estrès oxidatiu i nitrosatiu. L’aescina també inhibeix l’efecte dels LPS
sobre el fetge ja que evita la necrosis, la migració de cèl·lules inflamatòries i abaixa
l’expressió de TNF-alfa, IL-1beta,, NO, 11beta-HSD2 i apuja la de GR. L’extracte
(Venoplant©) protegeix el fetge de la concanavalina-A. Pot reduir la pujada de Alt,
AST, IFN-gamma, TNF-alfa, MDA, citocrom C, caspasa-3, Bax/Blc-2, p-JNL; i pot
augmentar els nivells de TP, Alb, A/G, SOD, GSH. L’aescina protegeix el fetge del
paracetamol i ho fa reduint la inflamació i inhibint la via de senyals de l’ERK.
• VENES: l’aescina millora l’entrada de ions als canals, augmenta la tensió venosa,
la producció de PGF2 a les venes, frena la producció de 5-HT i d’histamina i hi
redueix el catabolisme dels mucopolisacàrids al teixit venós.
ESPÈCIES SIMILARS
MÉS INFORMACIÓ
Agave americana a la vall de Sant Just Desvern. (Al davant: Dr. IGNASI ARAGÓ MITJANS)
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una planta crassa molt robusta, amb fulles blavoses que poden arribar als 2.5 m de
llarg per 30 cm d'ample. Floreix a la fi de la seva vida (15-20 anys) produint un pal de
fins a 7.5 m d'alt amb la inflorescència a la meitat terminal en raïm (amb branques molt
divaricades). Es reprodueix bé per rebrots del rizoma, que apareixen abundantment poc
abans de la floració. Un cop es marceix la inflorescència gegant, la planta principal es
mor, però sobreviuen els fillets que rebroten del rizoma. No tolera sòls entollats i li
agrada estar a plena llum. Tolera bé la sequera. La seva fotosíntesi segueix el model
CAM, de màxim rendiment, especialment, a temperatures càlides. A Mèxic (zona de
2000), la pol·linització va a càrrec de la ratapinyada Leptonycteris nivalis i de colibrís.
Per a alguns, com ara CRISTÒROF COLOM, l’atzavara es confon amb els Aloe asiàtics i
africans. Els Agave americans tenen la corol·la regular, els estams llargs i l’ovari ínfer,
tot el contrari dels Aloe asiàtics. Per això Linné (1748, 1753, 1754) va canviar el nom
popular d’Aloe per el d’Agave al descriure aquestes plantes americanes. Però tot i havent
passat més de dos segles encara avui en dia hi ha persones que els confonen i els posen
al mateix sac. El nom d’Agave ell mateix explicà que podria significar «meravella», o
«brillant», o nimfa filla de Nereu i Dòrida, o danaide (filla de Danau), o una de les
amazones. En general les plantes del gènere són perennes i monocàrpiques. És a dir,
floreixen al final de la vida un sol cop. Tenen una tija molt curta poc visible, i molt de
rizoma que fa molts rebrots. Les fulles formen una roseta, tenen forma lanceolada, entre
linear i oval, i els marges són llisos, amb espines, de les quals en destaca l’apical. La
fulla és forta, suculenta, fibrosa. La inflorescència és en panícula a la meitat superior
d’un peduncle escapiforme amb bràctees triangulars. Les flors són actinomorfes,
geminades o en grups formant umbel·les, erectes, tubulars o campaniformes, més o
menys curtament pedicel·lades. Poden formar bulbils vivípars. El periant té tèpals
soldats en tub carnós. Els estams són més llargs que els tèpals, amb filaments linears
inserits prop de la base dels tèpals o al tub del periant, i anteres dorsifixes. L’ovari és
ínfer. L’estil solitari, amb 3 rames estigmàtiques. El fruit és en càpsula loculicida. Les
llavors són negres planes.
Les fulles fan 80-200 × 15-30 cm i són una mica plegades i recorbades a l’àpex i una
mica més estretes a la base que al cos principal. En general són blavoses i mats però
poden ser variegades de blanc grogós i ver i brillants. Les espines marginals fan 5-15
mm i estan separades entre elles 2-6 cm. L’espina terminal és acanalada a la meitat
basal. L’escap fa 5-8 m per 6-11 cm i està lignificat. Té nombroses esquames triangulars
de color marró fosc de 3-6 cm, adpreses. La panícula ocupa una mica més de la meitat
superior i pot tenir 15-35 rames força horitzontals o divaricades. Les rames neixen a la
base de les bràctees i són cap amunt cada cop menors. Els tèpals fan 22-35 mm. Són
linear-lanceolats, cucul·lats, grocs (a vegades amb taques vermelles). Els interns són 2-3
mm més curts, amb quilla. El tub fa 8-20 mm. Filaments estaminals de 4-9 cm inserits a
mitja altura del periant. Anteres de 2-6 cm grogues. Ovari de 3-4.5 cm estretit a la base.
Càpsula de 4-5 cm amb peduncle surt. Llavors de 7-8 5-6 mm, negres, brillants, en
forma de mitja lluna.
JOACHIM WATTENDORFF descrigué (1976) els rafidis d’Agave americana. Els cristalls tenen
secció hexagonal i acaba en punta als dos extrems. Està dins una beina gruixuda de 100
nm que en secció mostra lamel·les de 6-9 nm. Aquesta beina no conté polisacàrids.
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
HISTÒRIA
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
USOS COMESTIBLES
La sàvia que traspua (aiguamel), si s'hi fa un forat a la base de la tija, és dolça. Es beu
tal qual o es deixa fermentar per obtenir una beguda alcohòlica (pulque). Aquesta, per
destil·lació dona encara una segona beguda, el mescal, essent-ne una molt famosa
varietat el tequila (extreta de l’Agave tequilana). El cabdell de la planta és dolç també, i es
menja rostit, xuclant entre les fibres la matèria dolça, a la manera dels espàrrecs. Les
llavors produeixen una farina comestible sola, o barrejada amb la de cereals. El xarop de
pita (=sirope de ágave) és un edulcorant amb un 90% de fructosa, prebiòtic i
anticancerigen (leucèmia) que es pot comprar als supermercats i dietètiques. La tija cuita
(quiote) es pot anar mastegant per empassar-se el suc. Del pulque també se’n fa vinagre.
I de la polpa, mastegada i escopida, se’n fa xixa, que per fermentació es torna alcohòlica.
ALTRES USOS
La fibra (principalment d’Agave sisalana) s'empra per fer cordills i guants de crin. Els
precursors de la cortisona delta-9,11-dihidro-hecogenina i hecogenina s'extreuen de la
planta per a la fabricació mundial dels antiinflamatoris corticoides, i, a la Xina, per
obtenir anticonceptius molt barats (anordín, dinordín) i efectius prenent-ne només 2
cops al mes. També pot ser font de matèria per a paper, sabons (millors amb els rizomes
o l'arrel poc bullits), agulles, insecticides. Contra els insectes paràsits de les patateres es
macera en aigua la polpa per ruixar-les amb aquest líquid. Xafada la polpa i posada dins
l’aigua fa que els peixos s’aturin panxa amunt. L’oli essencial de les fulles serveix per
afegir al guix o al paper de folrar parets per repel·lir els tèrmits. I la planta s'empra per a
cercar finques i també com bigues per sostrada (tija llarga ). De la tija se n'extreu un
suavitzant per a l'afaitat. La polpa s’emprava com una pastilla de sabó per rentar la roba
negra. La passat feta amb el rizoma xafat s’empra com a xampú. La tija llarga s’empra
un cop seca per a fer un instrument musical típic australià, el didgeridú.
guant de pita
aborígens australians tocant el didgeridú
POSSIBLE TOXICITAT
Les vores i punta de la fulla disposen de punxes respectables que poden ferir-nos i deixar
la ferida inflamada. En ús intern, la carn blanca irrita l'estómac si es prenen més de 100
mg. No és convenient prendre més d'un pessic quan hi ha malalties hepàtiques o
estomacals. Un abús pot provocar diarrea i gastritis. No és recomanable per a
embarassades, en ús intern, ni a aquestes petites dosi. Un abús de tequila a més de
cirrosis hepàtica pot desencadenar diabetis i fer pujar l’homocisteïna. Aplicada aquesta
part sobre la pell, si no està ben daurada (fregida en oli), sol produir una mena
d'urticària o dermatitis de contacte, segurament degut a l’àcid oxàlic.
• 5,7-dihidroxi-3-(4-metoxi-benzil)-croman-4-ona
• 7-hidroxi-3-(4-metoxi-benzil)-croman
• 7-hidroxi-3-(4-metoxi-benzil)-croman-4-ona
• (22S,23S,24R,25S)-24-[(beta-D-glucopiranosil)-oxi]-5-alfa-espirostan-3-beta,6-
alfa,23-triol 6-O-beta-D-glucopiranòsid
• (22S,23S,24R,25S)-5-alfa-espirostan-3-beta,23,24-triol 24-O-beta-D-
glucopiranòsid
• (22S,23S,25R,26S)-23,26-epoxi-5-alfa-furostan-3-beta,22,26-triol 26-O-beta-D-
glucopiranòsid
• (22S,25S)-5-alfa-colestan-3-beta,16-beta,22,26-tetrol
• (25R)-3-beta-6-alfa-dihidroxi-5-alfa-espirostan-12-ona-3,6-di-O-beta-D-
glucopiranòsid
• (25R)-5 alfa-espirostan-3-beta,6-alfa,23-alfa-triol 6-O-beta-D-glucopiranòsid
• (25R)-5-alfa-espirostan-3-beta,6-alfa,23-alfa-triol (= hongguanggenina)
• (25R)-5-alfa-espirostan-3-beta,alfa,23-alfa-triol-3,6-di-O-beta-D-glucopiranòsid (=
cantalasaponina-1)
• àcid 2-hidroxi-butadienoic-1-metil-èster
• àcid glucurònic (saba)
• àcid oxàlic
• àcid piscídic
• apigenina
• cantalasaponina-1
• delta-9,11-dihidro-hecogenina
• esmilagenina
• fructanes
• hecogenina
• hecogenina-tetraglucòsid (saba)
• hidrats de Carboni, proteïnes, grasses, fibra
• kaempferol-3-O-glucòsid
• kaempferol-3-rutonòsid
• L-arabinosa (saba)
• proteasa
• rocogenina
• saponines: agavasaponines; agavosa; agavòsids; (25R)-3-beta,6-alfa-dihidroxi-5-
alfa-espirostan-12-ona; 3,6-di-O-beta-D-glucopiranòsid
• sucres: galactosa, glucosa, rhamnosa, xilosa, fructo-oligosacàrids, fructanes
• tigogenina
TEQUILA: del 6% del mescal al 55% d’etanol als destil·lats més forts); furans; pirans;
aldehids; metil-2-furoat; 2,3-dihidroxi-3,5-dihidro-6-metil-4(H)-piran-4-ona; 5-(hidroxi-
metil)-furfural.
PREPARATS
MÉS INFORMACIÓ
«A third type raphide crystal in the plant kingdom: six-sided raphides with laminated
sheaths in Agave americana L.» JOACHIM WATTERNDORFF. Planta (Berl.) 130,303-311
(1976).
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
L’Agrimonia eupatoria subsp. eupatoria és una herba vivaç que per a molts
pertany a la família de les Rosàcies. Té les flors dialipètales, inferovàriques i
polistèmones, i el fruit urceolat. Per això per a alguns pertany a la família de les
Agrimoniaceae S. F. Gray. No sol passar de 60 cm d’alçada. El lluc és fort, ja que la
planta hiverna i reviu a la primavera. La rel és una mica olorosa. La tija és poc
ramificada, predominant la rames ben dretes i llargues. És una mica rogenca, com
els fruits (a vegades). Les fulles pinnatisectes tenen 5-9 segments estretament ovals
però molt dentats, barrejats amb altres segments molt menors. Es concentren a la
part baixa. La cara inferior dels segments no té glàndules oloroses, però és una
mica grisenca i pilosa. Les estípules, inciso-dentades i abraçadores, són violàcies.
El calze, soldat a l’ovari ínfer, és obcònic i fortament 10-solcat radialment. A la part
distal o superior té una corona de ganxets no punxents, divaricats o ascendents
més curts que la resta del cos fructífer (amb un sol carpel a la maduresa). Flors
grogues amb 5 pètals grocs petits, 2 estils i 10-15 estams. Aquenis 1-2 per úrnula.
Floreix de juny a setembre.
Mides:
• aculis externs de la úrnula 1-2 mm;
• aculis interns de la úrnula de 2-5.5 mm;
• bractèoles dels pedicles fructífers 1.5-3 mm, amb àpex rogenc, enteres
primer i després finament trilobulades;
• corona d’aculis de la úrnula 2-4 mm;
• cos de la úrnula 3.5-5 mm;
• dents (8-20) dels folíols 2-10 mm;
• estípules 1-3.5 ×0.5-2.5 cm;
• folíols de les fulles basals 1.5-6 × 1-3 cm;
• fulles basals 6-26 × 4-10 cm;
• inflorescència de 10-60 cm;
• lòbul central de les bràctees trilobulades de 2,5-4 × 0.8-1 mm;
• pedicels fructífers 1.5-14 mm;
• pètals de 4-6 × 2-3 mm;
• sèpals de 1.5 × 2-3 mm;
• tija florífera 15-150 cm;
• tricomes eglandulars curts 0.3-1 mm fins aplicats i encrespats;
• tricomes eglandulars llargs de 2-3.5 mm amb tubercle basal rogenc;
• úrnula 5.5-11 × 5-9 mm;
És una planta comuna, però en general poc abundant. Es troba des de les terres
vora el mar fins als prats alpins. És fàcil veure-la als prats mitjanament humits i
sobre sol argilós bàsic i pobre en matèria orgànica. El mateix bestiar
involuntàriament se n’encarrega de disseminar-la, ja que els fruits s’adhereixen
fàcilment a les potes.
Poden acompanyar-la:
• Achillea millefolium • Geranium • Prunella hastifolia
• Bromus erectus sanguineum • Salvia pratensis
• Briza madia • Knautia arvensis • Thymus serpyllum
• Calamintha sylvatica • Koeleria cristata ssp. pulegioides
• Chrysanthemum • Lathyrus pratensis • Trifolium montanum
leucanthemum • Lotus corniculatus • Trofolium medium
• Euphrasia stricta • Origanum vulgare • Taraxacum officinale
• Galium verum • Plantago media • Vicia cracca
Sota Puigcerdà, als bassals ombrívols entre verns de vora el Segre, s’hi pot veure
una espècie similar (Agrimonia procera Wallr.= odorata Mill.) però molt més robusta
(arriba als 2 m d’alçada). També té les fulles dividides en segments el·líptics cuneals
dentats (però menys grisos per sota) i les flores en espiga, grogues, i els fruits en
forma de campana (amb radis molt menys marcats) que mira amunt i amb una
corona de ganxets a la part distal (però tan llargs o més que la resta del fruit
acampanat). La tija florífera només té tricomes eglandulars llargs i força patents,
d’un sol tipus. A Catalunya també es troba al Pirineus i a la Serralada Transversal.
Al món es troba a Europa i a Àfrica del Sud. A la península es troba a la Sierra de
Gúdar, a la del Guadarrama i a les més meridionals de Cantàbria.
Als Ports de Tortosa, per exemple, hi ha una subespècie, l’ Agrimonia euptaoria ssp.
grandis (Andrz. ex Asch. & Graebn.) Bornm., amb la corona dels fruits quasi tan
llarga com el cos, amb setes més o menys reflexes, i sense roseta basal de fulles,
amb folíols més estrets. És rara a Catalunya. A més de als Ports de Tortosa, es
troba al Ripollès (sota el Baell, a Campdevànol, vora Molló) i a la Garrotxa (a la
Fageda d’En Jordà) i al massís de Montserrat. A la resta de la península es troba a
muntanyes del llevant (vora Alcoi) i a algunes muntanyes penibètiques andaluses
(https://www.florandalucia.es/index.php/agrimonia-eupatoria-subsp-grandis), i
també al centre i Est de Portugal. Al Al món es fa al centre i Sud d’Europa, Àsia
Menor, Iran, Nord d’Àfrica i Macaronèsia (Canàries, Madeira i Açores).
Les tres agrimònies (procera, eupatoria, grandis) podrien ser emprades igualment,
però només Agrimonia eupatoria ssp. eupatoria ho és a la pràctica, per ser la més
present, per molt. Agrimonia procera (=odorata) té més agrimoniïna i més
apigenina-7-0-glucòsid, però són diferències poc significatives.
Agrimonia eupatoria es fa per Europa, Àsia del Nord i occidental, per l’Àfrica
septentrional i per Amèrica del Nord. Els majoristes europeus normalment la
compren a Hongria, Bulgària o Croàcia.
HISTÒRIA
Les diferents versions del seu nom ja ens donen idea que la planta ha de fer-se
servir pels ulls, pel fetge, i per l’afonia, i que es troba en terrenys oberts, i que és de
tacte aspre.
CULPEPER assegurava que és una planta regida per Júpiter, sota el signe de Càncer.
Per tant, creia que guaria, per simpatia, els mals per debilitat de les forces de
Júpiter i Càncer; i, per antipatia, els deguts als excessos de les forces de Saturn,
Mart, i Mercuri. Dit d’una manera més planera, la recomanava contra la gota, ja
sigui en ús extern o intern. Deia que obre i neteja el fetge, i, per tant, és molt
recomanable contra la icterícia i contra les afeccions hepàtiques, ja siguin per fred o
per calor. Que va bé per guarir ferides internes o magolaments. La decocció de la rel
amb vi deia que era bona contra les mossegades de serp. També per netejar el
ronyó quan l’orina és tèrbola. I, contra el mal de pit, la tos, i les febres quartanes o
terçanes. Els fruits i les fulles aturen, segons ell, les hemorràgies; i, externament,
amb llard de porc no recent, ajuden a guarir úlceres canceroses i a que surtin
punxes o estelles clavades, o a que tornin a la bona posició les articulacions
desplaçades. El suc de les fulles ajuda a guarir l’oïda amb pus. El destil·lat de la
planta és bo en general contra totes les afeccions que la planta pot guarir, però no
és tant potent com les preparacions normals.
ESOTERISME
Un saquet de la planta dins la coixinera allunya els malsons als nens que tenen por
a la nit. També un saquet amb agrimònia ens protegeix davant un judici o alguna
prova important. Cremar una mica d’agrimònia seca pot fer esfumar les males
energies d’un indret on ha ocorregut algun fet terrible. També es poden escampar
flors de l’agrimònia pel terra del pis i al cap d’unes poques hores caldrà escobrar
cap enfora tot i demanant protecció espiritual. Per protegir-nos de males persones
caldrà dur un bocí de tija florida d’agrimònia pelada i que no li doni mai la llum. I
per a reconciliar-nos amb un amic ens posarem de cara al Sud i llençarem capo
endavant un grapat de fulles d’agrimònia tot i pronunciant «vah» set cops, sempre
seguida del nom de l’amic amb qui ens havíem enemistat. Les neteges espirituals
amb un ram d’agrimònia són mol eficaces en especial quan hi ha temor d’estar
embruixat. Regalar un ram d’agrimònia a un malalt pot ser un bon auguri per a la
seva recuperació.
analgèsica
antibacteriana (sinèrgica amb ampicil·lina contra E. coli) contra
Staphylococcus aureus, Streptococcus alfa-hemolitics
anticirròtica
antidiabètica
antiemètica
antihelmíntica
antiinflamatòria (minva nivells il-6)
antioxidant contra espècies reactives: peròxid d'hidrogen, peroxi-nitrit, àcid
hipoclorós; i radicals lliures: superòxid, peròxid, hidròxid
antitrombòtica
antivírica (herpes virus-1 HV1/ virus del grip: A H1Ni, H3N2; H9N2 –aviar–;
B; HBV, HCV; SARS-CoV-2
astringent
coagulant
colagoga
colesterolèmica (apuja el colesterol HDL o colesterol bo)
colitis mucosa
depurativa
descongestionant
digestiva
diürètica (àcid úric) suau (sense eliminar Potassi)
emmenagoga
febrífuga
hemostàtica
hepàtica/hepatoprotectora
hipoglucemiant —pels principis actius següents:
o àcid 3,3'-di-O-metil el·làgic
o àcid 3,3'-di-O-metil el·làgic-4-O-beta-D-glucopiranòsid
o àcid 19-alfa, 24-dihidroxi-ursòlic
o àcid oleanoic
o àcid tormèntic
o àcid ursòlic
o àcid-9-alfa-hidroxi-ursòlic
o apigenina
o apigenina-7-O-3-D-glucopiranòsid
o catequina
o kaempferol
o kaempferol-3-O-alfa-L-rhamnòsid
o kaempferol-3-O-beta-D-glucopiranòsid
o kaempferol-7-O-alfa-L-rhamnòsid
o luteolina
o luteolina-7-O-beta-D-glucopiranòsid
o quercetina
o rutina
hipotensora
immunoestimulant (Th-1↑, lisozims ↑, fagocitosis ↑, peroxidasa ↑)
inhibidora de l’alfa-glucosidasa
inhibidora de la colinesterasa
litolítica
neuroprotectora (almenys a l’hipocamp)
oftàlmica
protectora hepàtica contra l’etanol
sedant
tònica amargant
tònica cardíaca
vermífuga
vulnerària
FLOR DE BACH
La recomanen per als qui oculten emociones tortuoses, problemes greus i angoixa
inconscient. Tot això darrere una màscara social d’alegria, simpatia, amabilitat i
despreocupació. Que eviten discussions i cerquen harmonia. Que tenen tendència a
les addiccions (tabac, drogues dures, alcohol, joc, feina, esports de risc, endrapar,
compres). I això com a mecanisme d’escapada del llur turment intern. Que cerquen
ser acceptats. Que quan es posen malalts en fan broma. Els caldria expressar els
autèntics sentiments per arribar a poder trobar la pau interior i la comunicació
profunda amb els altres.
addiccions insomni
al·lèrgies jovialitat falsa
angoixa manca de sinceritat
ansietat oculta negació del dolor
bulímia pau falsa
dermatitis ràbia reprimida
evasió sensibilitat excessiva a les
falsa felicitat influències externes
honestedat (emocional) escassa tiroïditis
intolerància a la solitud úlcera gastroduodenal
ALTRES USOS
• (-)-aromadendrina-3-O-beta-D-glucopiranòsid*
• 5,7-dihidroxi-2-propil-cromona 7-O-beta-D-glucopiranòsid*
• àcid 1-beta-2-alfa-3-beta-19-alfa-tetrahidroxi-urs-12-en-28-oic
àcid 1-beta-2-beta-3-beta-19-alfa-tetrahidroxi-urs-12-en-28-oic
• àcid 3-O-p-cumaroïl-quínic
• àcid 4-O-cafeoïl-quínic
• àcid 5-cafeoïl-quínic
• àcid cafeic
• àcid clorogènic
• àcid el·làgic
• àcid esteàric
• àcid euscàfic
• àcid euscàfic-28-beta-D-glucopiranosil-èster
• àcid ferúlic
• àcid gentísic
• àcid homo-protocatechuic
• àcid nicotínic
• àcid palmític
• àcid p-cumàric
• àcid p-hidroxi-benzoic
• àcid protocatechuic
• àcid rosmarínic
• àcid salicílic
• àcid silícic
• àcid tormèntic
• àcid tormèntic-28-beta-D-glucopiranosil-èster
• àcid ursòlic (0.6%)
• àcid vainíllic
• àcids fenòlics (2.25%):
◦ acacetina-7-O-glucòsid
◦ àcid clorogènic
◦ àcid 3-O-p-cumaroïl-quínic
◦ àcid 4-O-cafeoïl-quínic
◦ àcid 5-O-cafeoïl-quínic
◦ àcid cafeic
◦ àcid ferúlic
◦ àcid gentísic
◦ àcid hidroxi-benzoic
◦ àcid homo-protocatechuic
◦ àcid p-cumàric
◦ àcid p-hidroxi-benzoic
◦ àcid protocatechuic
◦ àcid vainíllic
◦ apigenina-7-O-glucòsid
◦ luteolina-7-O-(6”-acetil-glucòsid)
◦ luteolina-7-O-glucòsid
◦ luteolina-7-O-soforòsid
• afzelina
• agrimonòlid 6-O-glucòsid*
• agrimofol
• agrimol A-D
• agripinol A, B, C, D * [anticancerosos]
• agrimonòlid
• agrimoniïna (més a A. procera)
• agrimofol
• alcohol cerílic
• alfa-amirina
• amargs glucosídics
• amirina
• apigenina
• apigenina-7-O-beta-D-glucòsid (més a A. procera)
• apigenina-glucòsid
• astragalina
• beta-sitosterol
• catequina
• catequina-tanins
• cinaròsid (tija)
• cosmosiïna (tija)
• cumarines
• desmetil-agrimoniòlid 6-O-breta-D-glucopiranòsid*
• diòxid de Silici 7.4%
• el·lagitanins
• flavan-3-ols
o catequina
o procianidines B1, B2, B3, B6, B7, C1, C2
o epicatequina-epicatequina-catequina
flavones
o afzelina
o apigenina
o apigenina 6-C-glucòsid
o apigenina-7-O-beta-d-glucurònid-6″-metil-èster
o astragalina
o cinarina (= 7-O-glucòsid de la luteolina)
o hiperòsid
o hiperina (A. pilosa)
o iso-quercitrin
o iso-vitexina
o kaempfèrid
o kaempferol
o kaempferol 3-O-alfa-L-rhamnopiranòsid*
o kaempferol 3-O-beta-D-glucopiranòsid*
o kaempferol 3-O-(6''-O-p-cumaroïl)-glucòsid
o kaempferol 3-O-glucosid
o kaempferol-3-rhamnosid
o kaempferol*
o kaempferol-3-O-alfa-l-rhamnosid*
o kaempferol3-O-(6”-O-p-cumaroil)-glucosid
o kaempferol-O-acetil-hexosil-rhamnòsid
o luteolina
o luteolina-7-O-glucòsid
o metil 2-hidroxil-tricosanoat*
o quercetina
o quercetina-3-O-alfa-L-rhamnopiranòsid*
o quercetina-3-O-beta-D-glucopiranòsid*
o quercetina-3-O-beta-D-glucòsid*
o quercetina-3-O-galactòsid
o quercetina-3-O-glucòsid
o quercetina-7-O-beta-D-glucòsid*
o quercetina-O-gal·loïl-hexòsid
o quercitrina
o quercitrina-3-O-rhamnòsid
o quercitrina-malonil-hexòsid
o quercitrina-rhamnoglucòsid
o rutina
o takanecromona C*
o taxifolina*
o taxifolina-3-glucòsid*
o tiliròsid
o vitexina
flavonoides (0.3-1.9%)
◦ flavanona (hesperidina)
◦ flavones (apigenina, luteolina)
◦ flavonols (miricetina, kaempferol, quercetina, quercitrina, rutina)
◦ iso-flavans
• gal·lo-tanins (REL TIJ)
• grasses (35% LLA)
• hiperòsid
• iso-cumarines (agrimonòlid / agrimonòlid-6-O-beta-D-glucòsid) *
• iso-quercitrina
• iso-quercitròsid
• iso-vitexina
• kaempfèrid
• kaempfèrid-3-O-alfa-rhamnòsid
• kaempferol
• kaempferol-3-rhmanòsid
• kaempferol-3-O-glucòsid
• kaempferol-3-O-rhamnòsid
• kaempferol-3-O-rutinòsid
• leuco-antocianines
• luteolina
• luteolina-7-glucòsid
• minerals 7.4%
• N1-N5-N10-tri-trans-4-cumaroïl-espermidina
• nicotinamida 100-300 ppm
• OLI ESSENCIAL (emprat des de l’antiguitat) (2 per mil).
• polifenols (tanins 2%, àcids fenòlics 2.2%, flavonoides 1.2-1.4%,
triterpenoides 0.6%)
• polisacàrids (20%)
• Potassi 12800 ppm
• procianidina-B3
• quercetina
• quercetina-3-O-galactòsid
• quercetina-3-O-glucòsid
• quercetina-3-O-rhamnòsid
• quercetina-glucòsid
• quercitrina (FUL FLO)
• procianidines d’acil-floroglucinol [A. pilosa]
• rutina (FUL FLO)
• Sodi 37 ppm
• tanins (el·lagitanins / agrimoniïna) 3-10
(gal·lotanins/ proantocianidines)
• triterpens (FUL) (1,5 %): àcid ursòlic (0.6%),
àcid euscàfic, i 28-beta-D-glucopiranosil-èster
de l’àcid euscàfic; àcid tormèntic
• vitamina B1 2 ppm
• vitamina K
Oligoelements
Vitamines
Flavones destacades
(en negreta, les més neuroprotectores)
(2S,3S)-(-)-taxifolina-3-O-beta-D-glucopiranòsid
(R)-(-)-agrimol B
àcid el·làgic
àcid el·làgic-4-O-beta-D-xilopiranòsid
àcid palmític
àcid tormèntic
agrimofol
agrimonòlid
agrimonòlid-6-Q-beta-D-glucopiranòsid
beta-sitosterol
daucosterol
èsters trans-p-hidroxi-cinàmic d’alcohols n-C29-32n-C34
èsters trans-p-hidroxi-cinàmics de n-C22, n-C24-32, n-C34
n-nonacosà
pseudo-aspidina
rosamultina
tanins
AUTENTIFICACIÓ
http://www.tandfonline.com/doi/pdf/10.1271/bbb.100200?needAccess=true
«The therapeutic effects of Agrimonia eupatoria L.» ZOLTÁN PALUCH, LILLA BIRICZOVÁ,
GERGELY PALLAG, EMANUEL CARVALHEIRO MARQUES, NATÁLIA VARGOVÁ, EVA
KMONÍCKOVÁ. Physiology Research 69 (4): S555-S571 (2020).
https://www.tela-botanica.org/bdtfx-nn-1141-synthese
BÚGULA BLAVA
Ajuga reptans L.
[1753, Sp. Pl. : 561] 2n = 32
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins les labiades, el gènere Ajuga es distingeix per tenir la corol·la un sol llavi trilobat.
Ajuga reptans es distingeix entre les 40 espècies que hi ha al món per tenir les fulles
enteres, crenades, d’entre 11 i 30 mm d’amplada, el·líptiques, essent les tiges peludes a
dues cares oposades, i tenint la planta estolons abundants, i essent els filaments
estaminals pilosos. Pot arribar a fer 40 cm d’alçària i colònies denses de molts metres
quadrats, gràcies als seus estolons. Les tiges tetràgones alternen la pilositat de dues
cares oposades d’un entrenús a l’altre. Els entrenusos són més llargs que les fulles.
Fulles caulinars de 25-50 × 11-30 mm, peciolades. Fulles dels estolons també
peciolades. Inflorescència laxa, amb verticil·lastres amb 6(10) flors en general. Bràctees
ovals, més petites cap el cim. Les del cim més curtes que les flors, i d’un verd blavós fosc.
Calze de 7-8 mm, actinomorf, amb dents triangulars lanceolades una mica més llargues,
o com el tub. Corol·la normalment de color blau violeta (rarament blanca o rosada) de
15-18 mm, glabra o pubescent per fora, amb el tub fins el doble que el calze, i el llavi
inferior amb el lòbul central escotat. Estams exerts, amb filaments pilosos (rarament
glabres) i anteres de color vermell fosc. Núcules de prop de 2 mm, reticulades, amb petits
clots ben marcats.
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) la «bugle» és planta de Venus que val la pena
emprar tant per fora com per dins (en xarop). Beure el vi cuit amb les flors i fulles de la
planta fa que es dissolguin el coàguls que s’hagin format a conseqüència d’una caiguda,
i fa bé als qui tinguin el fetge gros i úlceres internes. Contra les fístules, o fins i tot la
gangrena, cal masegar les fulles i aplicar-hi el suc. Contra les aftes a la boca i úlceres a
les genives o als genitals aplicar-hi el suc amb alum i mel. Presa i aplicada per fora va bé
per ajudar a curar els ossos esquerdats o articulacions dislocades. Per a qualsevol ferida
al cos va molt bé la pomada elaborada amb llard i búgula blava, escabiosa i sanícula. Un
parell de cullerades del xarop aturen les al·lucinacions de l’alcoholisme, malaltia
relacionada, per cert, no amb Venus sinó amb Saturn, enemic de Venus.
LITERATURA
PROPIETATS MEDICINALS
• analgèsica • digestiva
• antiagregant plaquetària • diürètica
• anticancerosa • febrífuga
• antidiarreica • hemostàtica
• antihemorràgica • inhibidora de la 5-alfa-reductasa
• antiinflamatòria • inhibidora de la LOX
• antisèptica • inhibidora de la tirosinasa
• antitumoral • narcòtica
• antiulcerosa • preventiva de la caiguda del cabell
• aperitiva • protectora d’endotelis
• astringent • protectora de teixit conjuntiu
• carminativa • queladora de metalls (Fe, Cu, Ni)
• cicatritzant • sedant
• colagoga • tònica cardíaca
• cordial • vasoconstrictora
• cosmètica • vermífuga
• desobstructiva • vulnerària
PREPARATS
1)- 24-dehidro-
preciasterona
2)- reptanslactona A
3)-reptanslactona B
4)- breviflorasterona
5)-sendreisterona
[https://pubs.acs.org/doi/
10.1021/np800708g]
iso-teupoliòsid.
teupoliòsid
7= Ajuga reptans / 8= Ajuga genevensis/ 9= A. genevensis tija al terç basal / 10= A.
reptans / 11= A. genevensis / 12= tricoma glandular d'A. genevensis /
(barra de 100 micres).
«Compatarive histo-anatomy and chemical composition of two Ajuga species from the
Romanian flora». ANCA HEMCINSCHI, RAMONA GALES, ÚSRULA STANESCU, C. TOMA. Analele
ştiinţifice ale Universităţii “Al. I. Cuza” Iaşi Tomul LV, fasc. 2, s.II a. Biologie vegetală, 2009.
http://www.bio.uaic.ro/publicatii/anale_vegetala/issue/2009F2/05-2009F2.pdf
13-17= estructura floral a Ajuga sp. / 13= secció de sèpal/ 14= secció de pètal / 15= secció de la
paret de l'ovari / 16= secció longitudinal de l'ovari/ 17= secció d'antera. (barra = 100 micres)
«Compatarive histo-anatomy and chemical composition of two Ajuga species from the
Romanian flora». ANCA HEMCINSCHI, RAMONA GALES, ÚSRULA STANESCU, C. TOMA. Analele
ştiinţifice ale Universităţii “Al. I. Cuza” Iaşi Tomul LV, fasc. 2, s.II a. Biologie vegetală, 2009.
http://www.bio.uaic.ro/publicatii/anale_vegetala/issue/2009F2/05-2009F2.p
Seccions dels òrgans subterranis d'Ajuga sp. 1,3= Ajuga reptans / 2, 4 = A. genevensis / 5= rel
adventícia d'Ajuga reptans / 6= rel adventícia d'A. genevensis / (barra = 100 micres)
«Compatarive histo-anatomy and chemical composition of two Ajuga species from the
Romanian flora». ANCA HEMCINSCHI, RAMONA GALES, ÚSRULA STANESCU, C. TOMA. Analele
ştiinţifice ale Universităţii “Al. I. Cuza” Iaşi Tomul LV, fasc. 2, s.II a. Biologie vegetală, 2009.
http://www.bio.uaic.ro/publicatii/anale_vegetala/issue/2009F2/05-2009F2.pdf
OLI ESSENCIAL (0.5%) D’AJUGA REPTANS
A les flors (FLO) l’oli essencial (OE) conté terpenoides 8%, i no-terpenoides 89%. A les
fulles, terpenoides 9% i no-terpenoides 87%. A la planta (PLA) els hidrocarburs alifàtics
representen el 74%, els alcohols el 43%, els àcids grassos el 16.5%, els terpenoides el
m16.5%, els alcans el 13%, , els hidrocarburs aromàtics el 55, i els aldehids l’1%.
MÉS INFORMACIÓ
http://www.revistafarmacia.ro/201703/art-05-Toiu_Vlase_Gheldiu_351-355.pdf
https://link.springer.com/article/10.1007/s10600-018-2352-9
https://www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/11263504.2018.1515121?
needAccess=true
https://patents.google.com/patent/US9623063B2/en
https://www.scirp.org/html/40288.html
CLAUDIO FREZZA et al. «Essential oil composition and total metabolite content of a
chemotype of Ajuga reptans L. (Lamiaceae) collected in central Italy. Plant Biosystems
(2018) https://doi.org/10.1080/11263504.2018.1515121
MALVA-ROSA
Alcea rosea L.
[1753, Sp. Pl. : 687] 2n = 42
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les Malvàcies es distingeix per tenir els filaments dels estams soldats en un
sol grup fent una columna, per tenir calze, calicle i corol·la amb pètals no formant un tub
sinó separats, ovari súper, flors actinomorfes, carpels soldats, periant sense esperó, flors
actinomorfes, 5 pètals, estams molt nombrosos, estigma obtús, fruit orbicular aplanat,
deprimit al centre, format per nombrosos carpels monospermes disposats en cercle. I
dins les Malvàcies el gènere Alcea es distingeix per tenir el fruit en esquizocarp amb
mericarpis biloculars, glabrescents, solcats a les seves cares i una mica alats al dors,
amb una sola llavor), i per tenir calicle amb les peces (6-12) soldades a la base, estretes,
el calze amb peces oval-triangulars, calicle amb peces igualant el tub del calze, i pètals
de 3-6 cm triplicant almenys la longitud del calze; tub estaminal amb 5 angles, glabre;
flors terminals fasciculades, però les axil·lars solitàries. [En canvi, el gènere Althaea té
els pètals menors de 3 cm, el tub estaminal cilíndric, pilós a la base, els mericarpis
uniloculars, plans, sense ala al dors].
Probablement sigui oriünda dels Balcans o de Síria. Cultivada a Europa, Amèrica i Àsia,
com a medicinal o com a ornamental.
PROPIETATS MEDICINALS
• anticancerosa • febrífuga
• antiespasmòdica • hepatoprotectors (del paracetamol)
• antiinflamatòria • immunoestimulant
• antioxidant • incrementa l’activitat dels
• astringent anticossos (albúmina) anti-ou
• cosmètica • mucolítica
• diürètica • sedant
• emol·lient • vulnerària
• expectorant
USOS MEDICINALS
PRINCIPIS ACTIUS
• àcid tànnic
• agents tànnics
• amargants
• aminoàcids
• antocianina
• apigenina
• Cadmi 0.7-0.8 ppm
• Calci
• Coure 30 ppm TIJ; REL 24 ppm
• Crom 196 ppm TIJ; REL 200 ppm
• dihidro-kaempferol
• dihidro-kaempferol-4'-O-beta-D-glucopiranòsid
• Estany 23 ppm TIJ; REL 18.5 ppm
• Ferro 106 ppm TIJ; REL 79 ppm
• kaempferol-3-O-[6″-(E-cumaroïl)]-beta-D-glucopiranòsid
• kaempferol-3-O-alfa-L-rhamnopiranosil-(1'″→6″)-beta-D-glucopiranòsid
• kaempferol-3-O-beta-D-glucopiranòsid
• mucílag
• oli essencial
• oli vegetal
• Plom 30 ppm TIJ; REL 26 ppm
• polisacàrids: REL (rhamnosa 18% + arabinosa 3% + galactosa 1%); TIJ (rhamnosa
4.5% + arabinosa 1% + galactosa 4%)
• Potassi
• tint
• Zinc 93 ppm TIJ, REL 37.5 ppm
• cianidina-3-O-glucòsid • malvidina-3-O-glucòside
• cianidina-3-O-rutinòsid • malvidina-3-O-malonil-glucòside
• delfinidina-3-O-glucòsid • malvidina-3-O-rhamnosil-glucòsid
• delfinidina-3-O-rutinòsid • miricetina-3-O-glucòside
• kaempferol-3-O-glucòsid • petunidina-3-O-glucòsid
• kaempferol-3-O-rutinòside • petunidina-3-O-rhamnosil-glucòsid
• luteolina-4′-O-glucòsid
MÉS INFORMACIÓ
Alchemilla mollis
Alchemilla fissa
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins la família de les Rosàcies, el gènere Alchemilla es distingeix per no tenir ni punxes
ni espines, ser plantes herbàcies, només una mica llenyoses al lluc, calze amb 8 lòbuls
persistents, els exteriors formant un calicle, pètals nuls; estams 4, llavors 1-2 dins el tub
del calze; i fulles palmades. Ara bé, alguns consideren que el gènere pertany a una
família més restringida, la de les Alchemillaceae J.G. Agard, que es distingeix per no tenir
corol·la les flors i ser inferovàriques, i ser plantes herbàcies.
El grup d’espècies d’Alchemilla vulgaris es distingeix per tenir les flors en cimes
corimbiformes, cada flor tenir 4 estams i ser plantes vivaces; per tenir les fulles poc
dividides, suborbiculars, palmatilobades amb 7-11 lòbuls poc marcats i estípules una
mica incises; tenir alguns pèls a la inflorescència, i les dents del marge foliar poc
marcades però presents tot al voltant; i les flors poc crescudes després de la floració.
Dins aquest grup amb fulles pinnatífides de fulles de color homogeni al dors i al revers,
o el grup d’Alchemilla vulgaris, que es caracteritza per tenir les fulles glabres almenys
per sobre, de més de 9 lòbuls (poc marcats i sempre dentats), essent els lòbuls del calze
més curts que el tub podríem incloure-hi tres espècies principals:
―Alchemilla hybrida (L.)L.: fulles més o menys piloses a ambdues cares, com la
inflorescència, que té aspecte molt dens.
―Alchemilla vulgaris L.: planta força glabra, inflorescència laxa, lòbuls del calze més
curts que el tub, fulles amb més de 7 lòbuls coriacis, molt poc profunds, i dentats tot al
voltant.
―Alchemilla fissa Günthert et Schumm.: planta força glabra, inflorescència laxa, fulles
primes amb 5-9 lòbuls dentats a la zona apical només, i lòbuls del calze tan llargs com el
tub. És planta rara que inclou 2 subespècies;: fissa; pyrenaica.
ESOTERISME
L’aire que brilla com l’argent o l’or sota les gotes d’aigua que queden sobre la fulla
després d’una pluja va fer pensar als alquimistes que era un senyal que els orientava de
cara a obtenir la pedra filosofal que convertia qualsevol material en Or. També
asseguraven que un bany amb la planta restituïa la virginitat
PROPIETATS MEDICINALS
analgèsica febrífuga
anticancerosa galactagoga
anticolesterolèmica hemostàtica
antiespasmòdica hipoglucemiant
antihemorràgica hipotensora
antiinflamatòria immunoestimulant
antioxidant inhibidora de la
antisèptica col·lagenasa
antitumoral nootròpica
astringent preventiva de febre
carminativa al·lèrgica a l’herba de dall
cicatritzant preventiva de fibromes
cordial protectora dels glòbuls
cosmètica rojos (membrana)
depurativa refrigerant
descongestionant del fetge sedant (nerviosa)
detersiva tònica (cardíaca)
diürètica vasorelaxant
emmenagoga vulnerària
estomacal
USOS MEDICINALS
Per a ús extern tota la planta d’Alchemilla vulgaris es prepara, amb la planta i oli, un
ungüent vulnerari i resolutiu contra:
abscessos conjuntivitis
acne edemes
artritis dental (periodontitis) epistaxis (sang pel nas)
estomatitis pell seca
ferides picor a la vulva
gangrenes traqueïtis per intubació
gingivitis úlceres a les cames
hemorroides úlceres supurants
hipertensió varius
masegades
NOTA: Alchemilla mollis (Buser) Rothmal. es fa a Europa central i del Nord, al Caucas, i a
Amèrica del Nord. Es cultiva a jardins a l’ombra, i sobre sòls frescals i ben irrigats, però
no entollats. Creix fins a 80 cm. Els 9 lòbuls de la fulla, amb sinus que no sobrepassen
el 1/3 del radi, són triangulars arrodonits, amb unes 18 dents força iguals i no massa
profundes. Tota la planta és glabra.
ALLENC
Alliaria petiolata (M. Bieb.)
Cavara & Grande
[1913, Boll. Orto Bot. Nap., 3: 418] 2n = 36, 40, 42
[= Alliaira officinalis M. Bieb]
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins la família de les Crucíferes, Alliaria es distingeix per no tenir espines ni fruits
articulats, però sí estrets ( 1-3 × 20-70 mm), fulles molt poc dividides, cordiformes,no
amplexicaules; fruits subtetràgons que s’obren per 2 valves (amb 3 nervis cadascuna),
flors blanques de menys d’1 cm. És una planta bianual, una mica pilosa a la base, de
fins a 1 m d’alçària, amb olor d’all al refregar-la. La tija sol ser ben dreta i ramificada
només al cim. Les fulles, cordiformes, fan 8-100 × 7-100 mm. Les superiors són més
estretes que les inferiors. Solen tenir algun pèl sota els nervis, com els pecíols. Pecíols
molt llargs a les fulles inferiors. Pedicels florals de 4 mm allargant-se a 10 a la
fructificació, erecto-patents. Sèpals de 2-3.5 × 0.5-1.5 mm, oblongs. Pètals de 2.5-6 × 1-
2 mm, oblongo-lanceolats. Síliqües de 12-70 1-2.5 mm, erecto-patents o erectes. Llavors
de 2-4.5 × 0.7-2 mm, estriades longitudinalment, marronoses o negroses.
PROPIETATS MEDICINALS
• antiasmàtic • esternutatori
• antihelmíntic • estimulant
• antiinflamatori • expectorant
• antisèptic • laxant
• calorífic • mucolític
• comestible (FUL crues, bullides) • sudorífic
• detersiu • vermífug
• digestiu • vulnerari
• diürètic
USOS MEDICINALS
• asma • dolors
• Bacillus pyocyaneus • èczema (FUL suc)
• bronquitis (oli de REL UE) • epilèpsia (esnifar llavors en pols)
• càncer (suc) UI • escorbut
• cucs intestinals • ferides (suc)
• dermatitis (suc) • gangrena
• desmais (esnifar llavors en pols) • gota (suc)
• diarrea • mal d’esquena (LLA + llinosa UE)
• masegades • piorrea (suc)
• matriu caiguda (prolapse uterí) (suc) • reuma (suc)
UI • talls
• neuràlgies (suc) • tifus (suc)
• obstruccions • tos
• paràsits intestinals • úlceres (suc)
• picors per picades d’insectes • vaginitis
ALTRES USOS
• 1-ciano-2,3-epi-tiopropà • benzil-iso-tiocianat
• 2-butil-glucosinolat • but-3-enil-iso-tiocianat
• 6’’’-O-sinapoïl-iso-vitexina-6’’-O- • cardenòlids
beta-D-glucopiranòsid • carotè
• àcid alfa-linolènic • diallil-sulfur
• àcid araquídic • esqualè
• àcid ascòrbic • feruloïl-colina
• àcid beta-linolènic • feruloïl-iso-colina
• àcid eicosadienoic • glicerol
• àcid eicosenoic • gluco-tropaeolina
• àcid erúcic • glucòsids cardíacs
• àcid esteàric • grassa
• àcid linoleic • iso-tiocianats
• àcid linolènic • iso-vitexina-6-O’’-beta-D-glucòsid
• àcid oleic • mirosina
• àcid palmític • oli de mostassa
• àcid sinàpic • oli essencial
• àcid sinàpic-O-beta-D- • oxidasa de l’àcid glicòlic
glucopiranòsid • pectina
• àcid tetracosadienoic • prop-2-enil-iso-tiocianat
• alliarinòsid [=(2Z)-4-(beta-D- • proteïna
glucopiranosil-oxi)-2-butèn-nitril] • saponarina
• allil-glucosinolat • sinapina
• allil-iso-tiocianat • sinapina-O-beta-D-glucopiranòsid
• allil-sulfur • sinigrina
CEBA
Allium cepa L.
[1753, Sp. Pl. : 300] 2n = 16
Allium cepa. Foto: HÉLÈNE HOUIZOT
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La planta de la ceba és vivaç, de fons a 50 cm d’alçària, glabra, amb bulbs ovoides que es
desenvolupen en tofes. La tija i les fulles són buides per dins. La tija només té fulles a la
base, persistents, cilíndriques. Sota la inflorescència globosa hi ha una espata amb 2
valves breument acuminades. Les flors són o bé blanques o rosades i poden estar
barrejades amb bulbils. Els pedicels a penes són més llargs que la flor. El periant amb 5
divisions estrellades, oblongues-lanceolades, amb la quilla negrosa. Estams igualant el
periant. Els 3 interiors amb una dent curta a la base a cada costat.
Les espècies del gènere tenen l’estil ginobàsic, és a dir, eixint no de l’àpex sinó de la base
de l’ovari, per un costat. I la família de les Alliaceae J.G. Agardh tenen les flors
dialipètales, diplostèmones, regulars, i el fruit en càpsula triangular i la inflorescència
ovoide compacta o en umbel·la
Hi ha moltes varietats de ceba: blanca, vermella, picant, dolça, etc. Les cebes
anomenades «chalote» són les que tenen molts bulbs embolcallats per un tel comú. Les
cebes anomenades egípcies són les que fan flors vivípares que donen lloc a nombrosos
fillets a la mateixa flor. La ceba de gra es cull entre juliol i agost. És fàcil de conservar
força mesos. La ceba tendra es cull al cap de dos mesos d’haver-la plantat. Per exemple,
es planta a finals d’agost i es cull a primers de novembre. La ceba seca es cull al cap de
quatre mesos d’haver-la plantat. Per exemple, es planta al gener i es cull pel maig. Entre
les varietats cultivades a Catalunya destaquen:
• ‘Agra de Molins de Rei’: petita, aplanada, poc picant, de color grogós o marró molt
clar.
• ‘Bavosa’: mitjana, dolça, molt sucosa, per menjar tendre.
• ‘Blanca de Fuentes de Ebro’. Dolça, molt bona per a caramel·litzar (cus-cus).
Gran, totalment blanca, molt tova.
• ‘Calçots’: originaris de Valls, són cebes que es ramifiquen molt a la base i més que
bulbs esfèrics fan tiges blanques cilíndriques. Es couen amb foc de cremar tanys
de vinya de l’any anterior i s’amaneixen amb salsa romesco.
• ‘Ceba de Braguer de Vaca’. És de la zona de Berga. És molt allargada, poc picant i
poc rosada.
• ‘Ceba de Coll de Nargó’: gran (500 g), allargada, de color morat intens.
• ‘Ceba de Figueres’. És rosada lilosa, mitjana (200 g), gens picant, dolça. Potser
s’hauria de dir Ceba de Vila-Sacra, ja que és el nom originari. És la més
consumida i la més coneguda.
• ‘Ceba de Llíria’. Dolça, poc picant, molt bona per a menjar crua. Una mica oval, de
color aram groguenc.
• ‘Ceba Gran i Dolça’. És de Caldes de Malavella, mitjana, amb tel marró.
• ‘Ceba de Gra’. Per fora de color d’aram. Molt bona conservació, fàcil de transportar
o exportar des de la tardor a principi de la primavera.
• ‘Ceba de Mig Gra’. Dura, picant. Es conserva força bé. Després de collida millora
el color.
• ‘Morada d’en Campeny’. És una ceba petita, aplanada, molt poc picant, de color
marró, interiorment vermellosa i blanca. Ideal per a amanides o pizza.
• ‘Sang de Bou’. És de color violeta morat, petita, una mica aplanada. És típica del
Maresme i de la Plana de Vic. Es conserva poc temps. Primerenca.
• ‘Spring’. Blanca daurada. Sabor suau. No es conserva massa bé.
• ‘Valenciana’. Globosa, gran, de color d’aram per fora, ben blanca per dins, dolça.
Les mides es calibren segons normativa europea: 1 (més de 115 mm), 2 (100-115 mm), 3
(85-100 mm), 4 (70-90 mm), 5 (55-75 mm), 6 (30-45 mm).
Algunes persones toleren malament la ceba. Els dona mareig, mal de cap i mal de ventre.
Més crua que bullida. No cal oblidar que algunes cebes són molt picants i fan plorar els
ulls quan es tallen.
És molt conegut el remei per a la tos que consisteix a posar mitja ceba en un platet amb
una mica d’aigua a la vora la capçalera del llit durant la nit. Un altre remei amb ceba, en
aquest cas, contra l’asma, és a base de pomes (3) i ceba (1) ben tallades a bocins i
bullides amb poc aigua durant mitja hora. S’hi pot afegir també segonet de civada. Un
remei contra la retenció de líquids concomitant amb un atac de reuma és el següent: en
1/2 L d’aigua molt pura es deixa a la nevera tota la nit una rameta de julivert, un gra
d’all, mitja ceba, una fulla de menta, una culleradeta de llavors de fonoll, i mitja llimona.
Es beu el líquid essent demà.
Per fer madurar un gra o un furóncol, cal escalivar una Ceba. Després, posar les
pellofes i un fel de porc en una ampolla, i fer-ne un emplastre.
Remei pel cap carregat i xiulets a l’orella. Es posen 2-3 gotes de suc de Ceba tebi a
dintre l’orella; i, amb suc de Llimona, es frega la part de darrera de l’orella.
Per netejar per dins les truges després del part, se’ls donava la barreja de
Carabassa, Ceba, Malves i rel de Floravia.
Morella Roquera (Parietaria officinalis), per les truges que després de parir tenen
anorèxia. Se’ls barreja amb el menjar, tallada, o amb Ceba, Carbassa i farina.
Dita popular: Al matí una ceba, al migdia una poma, i al vespre un all; i envia el
metge al carall.
De l’obra de CELS GOMIS I MESTRE «dites i tradicions populars referents a les
plantes» recordem un aforisme: «Ceba de cap d’any, fa de bon averany». Es
refereix a la superstició que relaciona el que cadascun dels 12 bocins en que s’ha
dividit una ceba la nit de Cap d’Any humitejarà o no la sal que se li ha posat al
damunt segons si el mes que se li ha adjudicat serà plujós o no. [A Castellfollit de
la Roca encara es fa].
https://phytochem.nal.usda.gov/phytochem/plants/show/87?
qlookup=ONION&offset=0&max=20&et=
El porro és una planta biennal, de 20 a 150 cm d’alçària; però es cultiva amb un cicle
anual. És glabra i fa olor a all, picant. Té un bulb allargat, simple, poc desenvolupat o
absent. Fulles allargades, verticals o penjant, d’un verd gris o verd blavós i amb pecíols
doblegats embolicant-se a la base, formant una falsa tija més o menys allargada de 15 –
40 cm. El sistema radicular fasciculat, amb moltes arrels fines de fins a uns 50 cm de
profunditat. La tija s'escurça per formar un disc aplanat, del qual surten les fulles i les
arrels. La tija de la flor, que s'emet el segon any, en el període d'abril a maig, és plena i
acaba amb una inflorescència esfèrica de 6-8 cm de diàmetre. Està protegida per una
espata univalva herbàcia, acabada en punta 4-5 cops més llarga que el cos. Hi ha fins a
300-400 flors pedunculades, formant una umbel·la globulosa, amb tèpals blancs, rosats
o liles. Periant connivent en campana, amb quilles verdoses. Estams exserts: els 3
interiors amb 3 puntes, i el del mig 1 cop més curt que el seu filament. Anteres
vermelloses. Estil inclús. Les llavors són anguloses, negres i arrugades, d’uns 2 mm.
Dins el gènere Allium, aquesta espècie es distingeix per tenir les fulles planes, almenys al
terç inferior, estams interiors amb filaments acabats en 3 puntes, de les quals només la
del mig du l’antera; flors molt nombroses, estams exserts, flors blanquinoses (una mica
rosades) amb quilla una mica verdosa, anteres rogenques, espata herbàcia acabada en
una punta 4-5 cops més llarga que el cos; umbel·la simple de 4- 6 cm; fulles molt llises;
bulb simple, allargat.
Dins la família de les Liliàcies el gènere Allium es distingeix per tenir la soca inflada en
bulb tunicat i les flors disposades en umbel·la sostinguda abans de la floració per una
espata membranosa amb una (o 2) valves; i per l’olor d’all de tota la planta.
La família de les Liliàcies es distingeix per les flors bisexuades, regulars, amb el periant
dividit en 6 divisions petaloides lliures o soldades (amb 6 dents); amb 6 estams oposats a
les divisions del periant, i inserits a la base d’elles o sobre el receptacle; anteres amb 2
compartiments que s’obren cap endins; 1 estil simple amb 3 estigmes separats o units;
ovari lliure; fruit en càpsula que s’obre en 3 valves cadascuna amb un envà al mig; amb
3 compartiments cadascun amb 1-2 llavors (o més) agafades a l’angle intern. Fulle
simples, enteres; plantes herbàcies vivaces amb soca bulbosa, fasciculada-tuberculosa o
fibrosa. Resumint més, les Liliàcies tenen flors regulars, dialipètales, superovàriques,
diplostèmones, de simetria trímera, corol·la no sepaloide, fruit en càpsula. I afinant més,
la família Alliaceae J.G. Agardh té les flors sense un nervi de color molt marcat al mig, la
càpsula és triangular i les flors estan formant una umbel·la globosa.
Cultivada a l’antic Egipte 4000 a.C. Molt consumit pels romans. Segons NICHOLAS
CULPEPER (segle XVII) els «porri» són calents i secs en quart grau. Són nocius per als ulls,
esclafen el cos, provoquen malsons, destorben l’estómac i empitjoren les úlceres de la
bufeta. Però el suc posat dins l’oïda lleva els acúfens. Amb vinagre i posat dins el nas
atura la hemorràgia. També vinagre on s’hagi cuit ho fa.
USOS CULINARIS
És molt famosa la sopa vichyssoise. És una crema que es prepara, per exemple, amb 60
g de mantega, 5p00 g de porros (part blanca de la base), 500 g de patata, 1 L de caldo,
sal, pebre, i 200 mL de nata líquida. Es couen els porros llescats en la mantega i en
acabat s’hi afegeix el caldo i les patates i es deixa bullir mitja hora. Després es tritura tot
amb la batedora i un cop refredat s’hi afegeix la nata. Es cola i s’hi afegeix el pebre. I es
deixa a la nevera abans de servir.
VIRTUTS MEDICINALS
• afrodisíac • expectorant
• alcalinitzant • febrífug
• antiespasmòdic • hepàtic
• antihelmíntic • laxant
• antisèptic • mucolític
• colerètic • pancreàtic
• cosmètic • resolutiu
• diürètic • sudorífic
• emol·lient • tònic
• estomacal • vasodilatador
USOS MEDICINALS
• 1-O-cafeoïl-beta-D-glucosa • alanina
• 3,4-dimetil-2,5-dioxo-2,5-dihidro- • alcohol-deshidrogenasa
tiofè • alfa-tocoferol
• 4-hidroxi-prolina • allicina
• àcid adenílic • alliïna
• àcid ascòrbic-oxidasa • allil-monosulfur
• àcid aspàrtic • allil-sulfur
• àcid cafeic • allitiamina
• àcid clorogènic • arginasa
• àcid dehidro-ascòrbic • arginina
• àcid esteàric • beta-carotè
• àcid ferúlic • beta-sitosterol
• àcid folínic • Calci
• àcid glutàmic • carbohidrats
• àcid iso-clorogènic • catalasa
• àcid lignocèric • cel·lulosa
• àcid linoleic • ciclo-alliïna
• àcid linolènic • diallil-sulfur
• àcid oxàlic • dimetil-sulfur
• àcid p-cumàric • diòxid de Silici
• àcid palmític • escopoletina
• àcid sinapínic • estaquiosa
• aesculetina • esterasa
• fenantrè • mucílag
• fenil-alanina • niacina
• fenol-oxidasa • pectina
• Ferro • peroxidasa
• fibra • polifenol
• Fòsfor • Potassi
• fructosa • prolina
• galactosa • propan-1-tiol
• gluco-fructà • proteïna
• glucosa • rafinosa
• glutamat-deshidrogenasa • S-metil-metionina
• glutamina • sacarosa
• grassa • saponina
• hemi-cel·lulosa • serina
• histidina • Sodi
• iso-leucina • Sofre
• iso-quercetina • succínic-deshidrogenasa
• kaempferol-3-beta-D-glucòsid • tirosina
• kaempferol-heteròsid • treonina
• lactat-deshidrogenasa • triptòfan
• leucina • umbel·liferona
• lignina • valina
• lisina • vitamina B1
• maltosa • vitamina B2
• mannitol • vitamina C
• metil-alliïna • vitamina C
• metionina • Zinc
• mio-inositol
ALL
Allium sativum L.
[1753, Sp. Pl. : 296] 2n = 16
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una planta que no es troba silvestre, només es fa als horts. Es diferencia netament de
les cebes, perquè la planta de l’all té les fulles planes (i no cilíndriques i buides com la
planta de la ceba). Les fulles arriben a la meitat de l’altura de la tija (40 cm). A les flors,
els 3 estams interiors tenen els filaments acabats en 3 puntes, iguals, curts, de les quals
la del mig és la que du l’antera. Les flors són poc nombroses, en umbel·la, amb alguns o
molts bulbils. L’espata o bràctea que embolcalla per sota la umbel·la, és univalva, i
acabada en punta molt llarga, que ultrapassa la umbel·la. Les flors són d’un blanc brut o
rogenc. El bulb té un nombre més o menys gran de dents, de color blanc o rogenc, per
les capes blanques fines o túniques que els envolten.
CULTIU
Els bulbs solen plantar-se pel novembre; o més tard, si es volen per obtenir només alls
tendres. Resisteixen força del gelades. Els agraden terrenys poc compactes, amb matèria
orgànica força nitrogenada, sense que el fems sigui recent. No volen massa aigua, però
l’agraeixen si hi ha sequera. Es poden plantar en rengles intermedis entre els de cebes, al
mig de cada solc. Els solcs es poden tapar amb protectors, o plàstics negres, per evitar el
creixement de males herbes. La collita sol fer-se per Sant Joan (24 de juny) o abans. Un
mes abans de la collita recomanen no regar les plantes o regar-les ben poc. Un cop la
planta aèria està ben seca, es poden desenterrar els alls nous. Per assecar ben bé els alls
els pagesos tradicionals en fan trenes amb tota la planta. Les trenes de cabeces d’all es
mantenen en un racó airejat per tal que no agafin humitat i no es facin malbé. A
Catalunya hi ha dues varietats amb DO: alls de Banyoles (morats), i alls de Belltall
(blancs). A Belltall (i Passanant), poblet encantador a la ruta del Cister, al límit
septentrional de la Conca de Barberà, s’hi celebra una festa a principis del mes d’agost,
dedicada a la promoció de la seva varietat d’all.
https://www.infoagro.com/hortalizas/ajo.htm
HISTÒRIA
D’all consta que se’n menjava almenys ja fa 4000 anys a Egipte, a Sumèria i a la Xina,
els bressols de la civilització agrícola. Els treballadors que construïen les piràmides en
menjaven. HIPÒCRATES, DIOSCÒRIDES i GALÈ l’aconsellaven, a fi i efecte de prevenir atacs
cardíacs, infeccions pulmonars o urinàries, i per prevenir el paludisme. Durant la
primera Guerra Mundial els soldats en menjaven i el tenien com a preventiu d’infeccions
a les ferides de guerra.
ESOTERISME
Per curar el xarampió dels infants se’ls tirava l’alè amb la boca plena d’alls crus. També
el mateix es feia per fer respirar els nadons o els infants accidentats.
La Revetlla de Sant Joan es couen alls a la foguera que previndran de tenir mal de coll
durant l’any.
Per no tenir tampes cal lligar-se al braç o a la cama un fil d’empalomar fregat prèviament
amb alls.
Per curar l’erisipela cal penjar-se del coll una bosseta amb 3 alls crus i 3 grans de sal.
Per no tenir cus els infants cal posar-los un collaret amb 134 grans d’all.
LITERATURA
RECEPTES DE CUINA
L’all forma part de la dieta mediterrània típica i d’un munt de preparats culinaris:
• Ajo cabañil: és una vinagreta amb all, típica de Múrcia. Es barregen bé 2 cabeces
d’all, 3 cullerades de vinagre, 2 cullerades d’aigua, i 1 cullerada de sal. S’hi pot
afegir comí (castellà) en pols i llorer en pols. S’empra per donar gust a les patates
fregides o a molts guisats (7 minuts abans del final).
• Ajo arriero: es tallen les dents d’all a làmines i es sofregeixen amb oli d’oliva amb
pebre vermell. S’afegeixen per donar gust a llegums, carns, patates, etc.
• Ajo caliente: puré típic de Jerez, a base d’all, tomàquets i pebrots. S’aixafen 4
dents d’all i una mica de sal en un morter de fusta. Després s’hi afegeixen
tomàquets (1/2 Kg dels de penjar, sense pell) i pebrots verds (3, talats a bocins).
Es tallen llesques ben fines de pa (1/4 de Kg) i es van afegint al morter. I després
oli d’oliva (200 mL). Per sobre s’hi vessa aigua bullint fins que la massa tingui una
consistència de puré. Remenar-ho tot bé amb una ma de morter (de fusta). Es
tapa i es deixa reposar 5 minuts. Llest per a menjar, s’adorna amb quatre
ravenets pelats, servit en bols petits, calent encara.
• Ajoblanco: és un puré de mola de pa i ametlles amb all. Es xopa molla de pa (200
g) en una tassa amb aigua freda. A part s’escalden 200 g d’ametlles blanques
durant 2 minuts i se’ls lleva la pell. En acabat es tritura la molla mullada i les
ametlles, afegint-hi sal, 3 dents d’all, i vinagre. Al final s’hi va afegint oli perquè
quedi més cremós, remenant a poc a poc. Es conserva fred. Es pot guarnir amb
daus de pernil, meló o grans pelats de raïm. Això, segons la recepta del famós
cuiner KARLOS ARGUIÑANO:
https://www.hogarmania.com/cocina/recetas/sopas-cremas/201109/blanco-11318.html
• All-i-oli: és una salsa espessa a base d’alls picolats i oli, amb una mica de sal. És
típica de la costa mediterrània occidental. Al principi les dents d’all pelades es
poden mullar amb unes gotes de suc de llimona, deixant-ho reposar uns minuts.
Cal anar afegint l’oli molt a poc a poc mentre es ve remenant amb molta
paciència. Per al qui els alls li resultin indigestos no és una salsa gens
aconsellable. És de les més fortes. Una variant és amb rovell d’ou. I una altra és
amb llet: sal, una dent d’all, 3 part d’oli, i 1 part de llet (una mica tèbia).
• Atascaburras: pla típic de la Manxa (Albacete, Cuenca) a base de patates i bacallà.
1 Kg de patates es bullen 30 minuts (amb aigua i sal). A part s’escalda el bacallà
(400 g) prèviament dessalat i deixatat. Al barrejar-ho s’hi afegeixen 2 dents d’all
picolats i oli d’oliva. Un cop tot ben barrejat es decora amb meitats d’ou dus (cuits
10 minuts), anous i rames de julivert. Recepta de K ARLOS ARGUIÑANO:
https://www.hogarmania.com/cocina/recetas/ensaladas-verduras/201601/atascaburras-
31471.html
• Cus-cus: preparat a base de sèmola dura de blat, originari dels berbers (almenys
des del segle III a. C), que l’anomenen «seksu». És tradicional des del Marroc fons
el Líban, però és força conegut a Sicília i a França. O, en general, allà on han
emigrat els magrebins. La sèmola ja ve precuinada normalment. I només cal
posar-la en aigua bullint i reposar, o bullir-la pocs minuts, amb molta aigua. El
farciment almenys és amb sofregit de ceba, sucre i all, i altres verdures:
tomàquet, cigrons, pastanaga, carbassó. Tradicionalment s’hi afegeix també
alguna boleta de carn trinxada (ovella, pollastre).S’hi afegeixen cap al final
espècies (celiandre, comins, curri, harissa o pebre vermell picant), panses,
ametlles. I un cop ja està tot presentat al capdamunt s’hi pot posar unes fulles de
menta i unes llesquetes de cogombre, que li donen un to refrescant.
• Falafel: menja típica dels països àrabs. És a base de pasta de cigrons. Primer es
deixen remullar tota la nit. Després s’afegeix, a la pasta de cigrons triturada, all,
julivert i celiandre triturats també. Es deixa reposar la barreja amb llevat durant
una hora. I en a acabat es fregeixen les boles preparades en oli molt calent durant
5 minuts. Es pot acompanyar amb pa de pita o amb salsa de iogurt i celiandre.
• Gaspatxo: beguda refrescant, ja que es beu freda, amb variants poc diferenciades.
Sol dur aigua, sal, oli, vinagre, tomàquet, cogombre, pebrot, all, ceba i bocins de
pa. Tot es tritura bé i es conserva ben fred.
• Mititei: típic de Romania. Són rotlles de carn d’ovella picada amb all, pebre negre,
pebre de Jamaica, farigola, celiandre, i brou d’os de vedella. S’hi afegeix un polsim
de bicarbonat sòdic. I es serveix amb salsa de mostassa i una cervesa per
acompanyar-ho.
• Mittoton: pasta d’olives negres i all.
• Salmorejo: és un puré més espès que el gaspatxo. Es trituren tomàquets amb
molla de pa, all, sal i oli. Al final s’hi poden afegir daus d’ou dur petitets i també
de pernil.
• Sofregit: a foc lent i amb oli d’oliva (en general), es fregeixen bocins de ceba, all,
tomàquet, ─a vegades cebollí i fulles de celiandre─amb una mica de sal, fins que
estigui tot ben daurat.
• Sopa d’all: rosegons de pa sec, llorer, pebre vermell, oli, all ―pot ser una mica
sofregit o cru― (bullit tot en aigua a foc molt baixet 10 minuts). Al final s’hi
afegeix un ou (clara i rovell) i es remena bé.
• Torrades: s’hi refrega una dent d’all quan encara estan calentes i s’amaneix amb
oli d’oliva.
• Truita d’alls tendres: el sabor tan deliciós d’aquesta truita, ben fàcil de preparar,
paga el sacrifici d’una petita part de la collita d’alls adults. Enlloc de preparar la
truita simple, es pot fer de patates i tòfona també, a més dels alls tendres.
L’all tendre té més propietats que l’all fregit o bullit. Per als qui el tolerin malament, se
n’han fet perles de l’oli d’all. L’oli de les perles d’all conté: 60% de disulfur d’allil, 20% de
trisulfur d’allil, 10% de tetrasulfur d’allil, i 6 % de disulfur d’alli-propil.
És tradicional la cura per prevenir moltes malalties a base d’una dent d’all crua amb oli
d’oliva, pres en dejú. L’all multiplica de biodisponibilitat de la vitamina B1 (aneurina). Els
alls massa forts, o en quantitat excessiva, poden provocar mareig, mal de cap, alguna
reacció al·lèrgica, i fins i tot alteracions al fetge. Un factor de risc afegit poden ser les
traces d’herbicides emprats durant el cultiu dels alls.
USOS MEDICINALS
PREPARACIONS
https://phytochem.nal.usda.gov/phytochem/plants/show/88?et=
CIBULET
Allium schoenoprasum L.
[1753, Sp. Pl. : 301] 2n=16
Allium schoenoprasum L.
Imatge: CARL AXEL MAGNUS LINDMAN
NOMS POPULARS
Alemany: Schnitt-lauch
Anglès: Chives/Chive / Cives / Wild chive / Wild chives
Àrab: قرط
Aragonès: ajo de puerto, cebollino de puerto
Basc/Euskera: tipula landarea, tipulin, tipulina
Castellà: Cebollino/Ajo morisco / Ajo pardo / Cebolla china / Cebolla de
verdeo / Cebollana / Cebolleta / Cebollín / Cebollino francés/Ajos de cura/
Ajo de badén/
Català: Cibulet/Cebollí / Porradell
Danès: Pur-løg/Almindelig pur-løg / Almundelig pur løg
Eslovac: Cesnak pažitkový / Pažitka
Eslovè: Drobnjak/Luk - drobnjak
Estonià: Murulauk
Finlandès: Ruohosipuli/Ruoholaukka
Francès: Ciboulette/Civette
Gaèlic: Síobhas
Gal·lès: Cenhinen syfi / Cibellyn / Cibellys / Cibyddlys / Cibyllyn / Corwynwyn /
Seifys
Gallec: Ceboliño, Cebolo
Grec: Άλλιον το σχοινόπρασον/Σχοινόπρασο
Hebreu: עירית/שום העירית
Holandès: Bieslook
Hongarès: Metélő hagyma/Snidling
Islandès: Graslaukur
Italià: Erba cipollina/Aglio ungherese/ Porro sottile
Japonès. チャイブ
Nepalès: jumbu
Noruec: Gressløk/Grasløk / Graslauk
Persa/Farsi: پیاز کوهی
Polonès: Szczypiorek/Czosnek syberyjski / Czosnek szczypiorek / Szczypior
Portuguès. Cebolinha/Cebolinha-francesa / Cebolinho
Rus: Лук скорода/Резанец / Шнитт-лук
Suec: Trädgårdsgräslök / Gräslök
Turc: Yaprak soğanı/Frenk soğanı
Txec: Pažitka pobřežní/Česnek pažitka / Pažitka pobřežní horská
Ucraïnès: Цибу́ля-трибу́лька/Цибуля скорода
Xinès: 蝦夷蔥/北葱 / 细香葱
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins el gènere, Allium schoenoprasum es distingeix per tenir les fulles cilíndriques, de 3-5
mm de gruix, no pas planes, naixent al terç inferior, tija buida per dins, flors obertes,
estams no exserts. Pedicel més curt que la flor, flors roses, sense bulbils entremig, base
dels filaments estaminals sense dents laterals. És planta de 20-50 cm d’alçària, glabra,
amb bulbs oblongs amb la túnica sense concavitats . Forma colònies denses, però no té
rizoma. Les fulles són persistents, acuminades, buides per dins, una mica glauques.
Espata amb 2-3 valves curtament acuminades, no soldades a la base. Umbel·la de flors
densa, globulosa. Divisions del periant lanceolades, acuminades amb quilla porpra.
Divisions externes de 7.5-13.5 mm. Estams arribant almenys a la meitat d’alçària del
periant, amb filaments tots simples, en forma de punxó.
Se n’han descrit subespècies: duriminum, latiorifolium, orosiae. Però dins les colònies
d’aquestes subespècies hi ha exemplars iguals als de la planta típica.
• antibacterià • estomacal
• anticancerós • laxant
• antídot • mucolític
• antifúngic • neuroprotector
• antihelmíntic • preservatiu d’aliments contra:
• antihipertensiu ◦ Bacillus cereus
• antiinflamatori ◦ Clostridium botulinum
• antioxidant ◦ Clostridium jejuni
• antiproliferatiu ◦ Escherichia coli
• antisèptic ◦ Listeria monocytogenes
• aperitiu ◦ Salmonella enterica
• carminatiu ◦ Staphylococcus aureus
• desintoxicant ◦ Vibrio cholera
• digestiu • repel·lent de mosques
• diürètic • tònic
• estimulant • vermífug
•
USOS MEDICINALS
• anèmia • gota
• anorèxia • grip
• càncer d’estómac • hemorràgies
• càncer de pàncreas (p.p. Penicillium • hipertensió
pinophilum) • indigestions
• cucs intestinals • isquèmia cerebral
• fatiga primaveral • mossegades d’escurçó
• fongs • picades d’abelles
• gasos intestinals • tos
• gastritis
USOS CULINARIS
Les fulles tendres es tallen a bocinets i es posen per sobre les sopes, salses (amb iogurt i
ou), als creps, etc. A la Xina l’afegien els fetus de nenes recent avortades cuinats al forn.
Normalment el cibulet no es cou pas, perquè perdria tota l’aroma i sabor. Les «fines
herbes» combinen cibulet amb cerfull, estragó i julivert. A vegades s’hi afegeixen créixens,
tarongina i mirris. Es posen a amanides, ous deixatats, peix o pollastre. També sobre
torrades de pa de sègol, amb mantega. O amb formatge tendre. El cibulet conserva bé
l’aroma si es congela, millor que no pas si es liofilitza.
POSSIBLE TOXICITAT
Molts autors creuen que grans quantitats de cibulet fan mal als ronyons. Això es
revertiria en part prenent mel, anís, goma tragacant, Cordyceps i herbes diürètiques. A
part hi ha el rics de contaminació amb el bacteri patogen Conidiobolus coronatus de dins
els pugons.
• (20S,25S)-espirost-5-èn-3-beta,11- rhamnopiranosil-(1→2)-beta-D-
alfa,21-triol-3-O-alfa-L- glucopiranòsid
• (20S,25S)-espirost-5-èn-3-beta,12- • dimetil-disulfur
beta,21-triol-3-O-alfa-L- • dipropil-disulfur
rhamnopiranosil-(1→2)-beta-D- • dotriacontal
glucopiranòsid • fenil-alanina
• (25R)-5-alfa-espirostan-3-beta,11- • Ferro
alfa-diol-3-O-beta-D-glucopiranosil- • fibra
(1→3)-[beta-D-glucopiranosil- • Fòsfor
(1→4)]-beta-D-galactopiranòsid • galactosa
• 1-O-feruloïl-beta-D-glucòsid • gamma-glutamil-S-allil-cisteïna
• 1-O-p-cumaroïl-beta-D-glucòsid • gamma-L-glutamil-S-propil-L-
• 3,5-dietil-1,2,4-tritiolà cisteïna
• àcid alfa-loinolènic • glicina
• àcid cafeic • glucosa
• àcid cafeic • histidina
• àcid cítric • iso-leucina
• àcid esteàric • iso-rhamnetina-3-beta-D-glucòsid
• àcid ferúlic • iso-rhamnetina-glucòsid
• àcid folínic • kaempferol-3-beta-D-glucòsid
• àcid fumàric • kaempferol-glucòsid
• àcid linoleic • laxogenín-3-O-alfa-L-
• àcid màlic rhamnopiranosil-(1→2)-[beta-D-
• àcid mirístic glucopiranosil-(1→4)]-beta-D-
• àcid oleic glucopiranòsid
• àcid oxàlic • leucina
• àcid p-cumàric • lisina
• àcid palmític • Magnesi
• àcid pantotènic • Manganès
• àcid quínic • metil-pentil-disulfur
• àcid succínic • metil-propil-disulfur
• àcid tíglic • metionina
• agents tànnics • niacina
• alanina • octacosanol
• allicina • oli essencial
• allil-disulfur • pentà-tiol,
• allil-mercaptà • pentil-hidro-disulfur
• allitiamina • Potassi
• antocianines-flavonols FLO • prolina
cianidana-3-O-beta-glucòsidAII) (kaempferol • propionaldehid
3-O-(2-O-beta-glucosilFIII-beta-glucòsidFII)- • proteïna
7-O-beta-àcid glucosidurònic FIV) malonatAIII • quercetina
(AII-6→AIII-1, FIV-2→AIII-3) • quercetina-3-beta-D-glucòsid
• salicilat
cianidina-3-O-(3-O-acetil-beta-glucòsidAII) • saponina
(kaempferol-3-O-(2-O-beta-glucosilFIII-beta- • serina
glucòsidFII)-7-O-beta-àcid glucosidurònic • Sodi
FIV
) malonatAIII(AII-6→AIII-1, FIV-2→AIII-3) • tiglialdehid
• tirosina
• arginina • treonina
• Arsènic • triacontanal
• beta-carotè • triptòfan
• Calci • valina
• campesterol • vitamina A
• cianina • vitamina B1
• cirsiantemina • vitamina B2
• cis/trans-3,5-dietil-1,2,4-tri-tiolà • vitamina B6
• Coure • vitamina C
MÉS INFORMACIÓ
SINONÍMIA
•Aloe barbadensis Mill.,1768. •Aloe perfoliata var. barbadensis (Mill.) Aiton,
•Aloe barbadensis var. chinensis Haw., 1819 1789
•Aloe chinensis Steud. ex Baker, 1877 •Aloe perfoliata var. vera L., 1753.
•Aloe elongata Murray, 1789 •Aloe rubescens DC., 1799
•Aloe flava Pers., 1805 •Aloe variegata Forssk,.1775nom. illeg.
•Aloe indica Royle, 1839 •Aloe vera var.chinensis (Steud. ex Baker) Baker,
•Aloe lanzae Tod., 1890. 1880
•Aloe littoralis J.König ex Baker, 1880 •Aloe vera var. lanzae Baker, 1880
•Aloe maculata Forssk.,1775 nom. Illeg. •Aloe vera var. littoralis J.König ex Baker, 1880
•Aloe officinalis Forsk. •Aloe vulgaris Lam., 1783
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Planta suculenta perenne, estolonífera, amb arrel fibrosa forta. Roseta compacta de fulles
basals (fins a 20), sèssils, cintades, lanceolades, una mica blavoses o de color verd gris, que
poden virar a vermellós, sobretot a les vores i en petites taques. Es dirigeixen cap amunt.
Tenen de 20-50 cm de llarg per 4-6 d'ample a la base, i secció còncava a la part superior i
convexa a sota. A sota de l'epidermis, i molt enganxat a ella, hi ha el parènquima polpós
que ocupa la major part de l'espai carnós. A la base de les fulles hi ha vasos conductors
plens de làtex del color de la mel (groc fosc) i d'olor gairebé nauseabunda, acre. L'epidermis
té taques blanquinoses que poden tornar-se vermelloses, de contorn borrós, molt poc
nombroses i disposades irregularment tant a la cara adaxial com al revers. Les fulles tenen
marges una mica rosats i armats amb petites (2 mm) dents espinoses, espaiades d'1 a 2
cm, no molt estretes, de color rosa ataronjat molt pàl·lid. Les fulles poden arribar a pesar
fins a 0.75 Kg cadascuna. La inflorescència, inclòs el peduncle, té uns 40-60-150 cm d'alt,
en raïm de 30-50 x 5-6 cm, simple, i és densa a la antesi i en la fructificació. Les flors, unes
288 (+/- 77) de color groc a porpra (rares vegades blanques) es disposen en espigues, de 0.4
m amb flors que miren al final cap avall, al cim d'una tija florífera lateral, simple o amb una
o dues ramificacions, en total, de 0.6 a 0.9 m, o fins a 1.5 m. Les bràctees florals -ja
presents escampades i escasses en la tija floral per sota de la inflorescència- tenen 8-11 x
5-6 mm i són triangulars, acuminades, membranàcies i amb lleugeres crestes marrons
paral·leles. Les flors, curtament pedicel·lades, són sub-erectes a la pre-antesis, patents en
l’antesi i, després, pengen al madurar i en la fructificació. Els pedicels tenen 4-5 mm, són
una mica acrescents i arriben fins a 7 mm a la fructificació. El periant, de 25-30 mm, és
tubulós, lleument estret a la base, i de color groc en general; els tèpals externs estan
soldats a la meitat inferior de la seva longitud. Els estams, exerts, mesuren 30-35 mm.
L’antesis dura unes 48 hores i la dehiscència de les anteres coincideix amb l’obertura del
periant. La receptivitat de l’estigma és major el segon dia de l’antesis. La producció de
nèctar arriba a 0.34 mL per flor. El quocient pol·len/òvul és de 4.115. Les flors són sovint
visitades per insectes: Apis mellifera, Trigona, Poliste, Eumenes, Vespa, Leucippus falax,
Amazilia tobaci. Deu haver-hi protàndria i auto-incompatibilitat ja que normalment fa molt
poques llavors. La proliferació irregular de cèl·lules mare del pol·len (39%) suggereix que
l’estrès del medi ambient (temperatures de 32 a 40 º C), la insolació molt forta i la baixa
humitat poden induir inestabilitat cromosòmica i canvis fisiològics que alteren el normal
desenvolupament pre-meiòtic, i que pèrdues o addicions de fragments cromosòmics poden
tenir lloc junt amb deficiències o duplicacions de gens. La corol·la és tubular, gairebé
cilíndrica, d’uns 3 cm, i a l’obertura té 6 lòbuls. Les poncelles fan només 2-6 mm. Els
estams, 6, estan adherits al receptacle. L'ovari, en canvi, és lliure. Hi ha molt nèctar,
generalment, a la base. El fruit és una càpsula de 20-25 x 6-8 mm, amb llavors de 0.5 cm,
sense comptar les ales. El fruit és una càpsula triangular i conté nombroses llavors.
Algunes varietats no produeixen llavors. Fisiològicament és una planta que fa la funció
clorofíl·lica en la modalitat C4. Això vol dir que de dia tanquen els estomes i els obren de
nit. De nit carboxilen i, gràcies a la fosfo-enol-piruvat-carboxilasa i a la màlico-
deshidrogenasa, transformen el midó en àcid màlic, que s’acumula als vacúols. De dia
descarboxilen el malat i fixen el CO2 i van sintetitzant midó i glucans. El CO 2 es fixa gràcies
a rubulosa-bifosfat-carboxilasa.
Prové de l'Àfrica del NE, concretament de l'illa de Socotra, situada a l'Oceà Índic, entre
Somàlia i el Iemen (país al qual pertany en l'actualitat). Es considera sub-espontània al
Nord d'Àfrica (incloses les illes Canàries), així com a les costes meridionals d'Europa. Però
el seu cultiu és intensiu en les Antilles (illes d'Aruba i Bonaire), Curaçao, i en altres zones
tropicals similars: Haití, Hawaii, etc. A l'Àfrica el cultiu és extensiu a Kènia, Tanzània,
Etiòpia, Nigèria. També es conrea en alguns països andins, Veneçuela, Mèxic, Texas,
Florida, Arizona, i al Nord d'Àfrica, des de les illes Madeira fins el Sudan. Es conrea així
mateix en jardins resguardats de la fred i en hivernacles, gairebé sempre no gaire lluny de
la mar, en gran part dels països de les zones temperades. No obstant això, en les mateixes
Barbados ja no s'explota el seu cultiu. A Àsia es troba des de l'Índia fins a Malàisia. Es fa
millor en terrenys sorrencs una mica nitrificats o pedregosos, en climes no massa freds o
protegit del fred i de l’excés d’humitat. Potser els llocs on es cultiva a més gran escala sigui
l’estat de Texas (Vall del Río Grande), a La Florida i a Califòrnia. A Israel es pot cultivar amb
èxit to i haver de suportar temperatures properes als 4 º C durant dos mesos. Per altra
banda a Xile resisteix sequeres importants amb temperatures de 45 ºC, gràcies als seus
gens Hsp`70 i Hsp100 i ubiquitina.
ESPÈCIES SIMILARS
Al gènere Aloe hi ha unes 360 espècies, o gairebé 600 segons alguns botànics. Viuen en
zones tropicals. I es crien, o fins i tot s’hibriden, en molts jardins. Les més corrents són,
apart l’Aloe vera, A. arborescens i A. umbellata=saponaria, almenys a Catalunya. La
majoria són oriünds de la zona de l’Est de l’Àfrica, des del Cap de Bona Esperança, a la
punta Sud, fins la mateixa Aràbia. A Sud-àfrica s’hi poden trobar 119 espècies, de les quals
71 són endèmiques del país.
Al món, entre les medicinals destaquen algunes espècies:
-A. albiflora. Conté àcid hidroxi-cinàmic (derivat); 1,2-etan-diol, fenil
-A. arborescens [Sayyan, en Kone; Inkalane, en zulu; Hiha-iraru («no cal metge», en
japonès]: Es conrea en molts jardins espanyols, arriba fins a 3.5 m d'alçada. Té fulles
bastant estretes i llargues. La tija pot ramificar-se molt. Té moltes virtuts: contra tumors,
leucèmia, limfomes, fibrosarcomes, malalties de la pell, al·lèrgies, inflamacions, dèficit
immunitari, diabetis, cremades per radioteràpia, etc. Conté aloenina, àloe-mannana
(inhibeix sarcomes), i arborana B, beta-sitosterol; 3-hidroximetil-furà; (Z)-3-esanol; (Z)-
esanal, aloctina A (inhibeix el fibrosarcoma). Els dímers elgènics A i B inhibeixen l'activat
citosòlica de la deshidrogenasa alcohòlica i la aldehid-deshidrogenasa; i redueixen, doncs,
la intoxicació etílica. Conté proteïnes amb activitat anti-proliferativa.
-A. aristata. Conté 3etil-fenol; p-etilèn-guaiacol; vainillina.
A. aspera. Conté m-pirol; àcid oleic (derivats); campesterol (derivats); estigmasterol
(derivats).
-A. capensis [Shubiri, en suahili]: Té fulles més blavoses i espines més patents en els
marges laterals. S'utilitza com a font de colorant fosc. El seu sèver és marró fosc, però amb
reflexos verds. Prové de el Cap, Lesotho, Natal (Sud-àfrica). Pincipis actius: 13-27% derivats
hidroxi-antracènics: aloïna A, aloïna B, aloïnòsid A, aloïnòsid B, 5-hidroxi-aloïna A
[exclusiu d’aquesta espècie], àloe-emodina, crisofanol feroxidina, feroxina A, feroxina B,
aloeresina A, aloeresina B, aloeresina C, iso-aloeresina A, aloeresina D [exclusiu de Kènia],
aloenina B [de Kènia]. Sol emprar-se per elaborar l’anomenat «amarg suec». Dosis diària
màxima 100 mg (=0.1 g).
-A. chinensis. Es pot considerar espècie apart o simplement una varietat asiàtica. Té
taques allargades blanquinoses i de contorn borrós a les fulles.
A. ferox [Bergaalwyin, en Afrikaans; Umhlaba, en zulú]. Originari d'Orange, Lesotho i
Natal. S'usa com el capensis. Amb la inflorescència pot sobrepassar els 5 m d’alçada. Conté
arabinogalactans i rhamnogalacto-uronans. És la font principal de sèver o suc concentrat
fosc per a usos medicinals.
A. jucunda. Conté àcid fenil-acètic; benzè-4-etil-1,2-dimetoxi; 4-vinil-veratrol; 2-allil-1,4-
dimetoxi-3-metil-benzè; fenol,3,5-bis(1,1-dimetil-etil); estragol ; bumetrizol.
-A. linguiformis (= Glotiphyllum linguiformis): extensament present, per exemple, als
jardins del castell rus de Calella de Palafrugell (Cap Roig). Hom diu que el marí rus, potser
bolxevic camuflat de tsarista, el va conrear perquè creia fermament que la planta era activa
contra el càncer en humans.
-A. macra. De les Illes Maurici i Reunió.
-A. perryi: pot substituir a l'A. vera, però es considera menys poderós. Prové de l'illa de
Socotra.
-A. plicatilis: de el Cap de Bona Esperança.
-A. purpurea. De les Illes Maurici i Reunió.
-A. sp.: similar a l’Aloe vera, del Rajasthan. Flors amb 8 dels 11 caràcters de l’Aloe vera
diferents. Inflorescència molt més ramificada., fulles amb menys (30%) per planta, menys
gruixudes però més llargues i amples, amb contingut igual en polisacàrids, però molt
inferior (4, respecte a 400 ppm) en aloïna. És una varietat molt adient per a prepara
begudes i sucs.
-A. succotrina Lam. (= A. vera Miller, = A. purpurascens Haw.). Originari de Kapland, a
Sud-àfrica.
-A. tormentori. De les Illes Maurici i Reunió.
-A. tenuior: l'arrel s'utilitza al país d'origen (Sud-àfrica) contra els cestodes (cucs intestinals
de secció plana)
-A. umbellata (= A. saponaria; = A. latifolia). [Icena, en zulú; Sereledi, en tswana].
S'utilitza al país d'origen (Lesotho) per ferides, cremades (per insolació) i furóncols; i,
internament, contra la tènia. Es fan banys col·lectius en aigua contenint la seva infusió
quan hi ha epidèmies de refredat, per estroncar-les. Els que han viatjat a Sud-àfrica
afirmen que o els botànics europeus estan equivocats, o la planta ha evolucionat al Sud
d'Europa cap a formes molt diferents de les nadiues. Té les fulles no molt llargues, una
mica vermelloses i molt tacades molt allargades ataronjat-rosades, estretes, paral·leles. Les
flors s'utilitzen en ungüent oliós per curar cremades. Conté antranols.
Tot i que pot suposar-se que tots els àloes són medicinals, TORKELSON, per exemple, afegeix
a la llista anterior, els següents: A. boylei, A. bracteata, A. burgersfortensis, A.
candelabrum, A. castanea, A. cooperi, A. davydana, A. dhufarensis, A. ecklonis, A.
fosteri, A. humilis, A. krausii, A. macrantha, A. marlothii, A. minima, A. succotrina,
A. tomentosa, A. volkensii. Els àloes més usats medicinalment són A. vera i A. ferox.
Aloe ferox pràcticament només s’empra per extraure’n el sèver (=acíbar).
HISTÒRIA
A la Xina, uns dibuixos de la planta de l’àloe emprada per un metge que està tenint cura de
les ferides d’un soldat, s’atribueixen al temps de la cort de FU-HSI, del segle XXVII a.C. Molt
després, la farmacopea de la dinastia Song (750 d.C.) recollia algunes propietats de l’Àloe
vera, contra les convulsions infantils, la febre, els abscessos i la sinusitis). Almenys en una
tauleta d’argila amb escriptura sumèria del segle XXI a.C. s’hi menciona aquesta planta. Hi
ha dibuixos d'àloes en algunes tombes de faraons. En aquella època de l'antic Egipte es
fabricaven elixirs de llarga vida contenint suc de l’Àloe (vegeu papir d'Ebers, del segle XVI
a.C.) i la mateixa NEFERTITI (segle XIV a.C. ) l’emprava per abellir la pell. Però segurament ja
s’emprava allí durant el quart mil·lenni a. C. Per altra banda, a l’actual Líban, a les ruïnes
del temple del sol a la ciutat de Baâlbek (o Heliòpolis per als grecs) s’hi troba una figura del
déu Baal-Zebut (déu de les mosques després reconvertit en bel-zebú) sostenint una planta
d’àloe, segurament esculpida cap a l’any 2000 a.C. en temps del domini de la religió
cananea. Molt probablement, la reina de Saba, al segle X a. C. usava olis balsàmics amb
suc d’àloes del seu país per tenir cura de la seva pell i cabells, tan admirats precisament
per SALOMÓ. Textos perses del segle V a.C. mencionen les virtuts medicinals de l’Aloe vera.
Al segle IV a. C., ALEXANDRE EL GRAN, aconsellat per ARISTÒTIL, va conquistar l'illa de Socotra
per proveir-se més fàcilment de les fulles de l'àloe. Les empraven per curar les ferides dels
soldats. Al segle I a. C., la famosa reina CLEÒPATRA tenia cura el seu cutis, tan admirat per
MARC ANTONI, untant-lo amb àloes. Potser era Aloe vera o potser era una altra planta. El
mateix cos de JESUCRIST va ser embolicat en un rotlle de mirra i àloes d’uns 30 Kg per
NICODEM (Joan: 19: 39); i, sembla que no li va anar malament. Però ja abans la Bíblia
menciona l’àloe, per exemple a Números 24:6 («Com valls amb torrents s’han estès, com
jardins al costat del riu, com àloes que Jehovà plantà, com cedres a vora les aigües»). O al
Salms 45:9 («Tota la teva roba és perfum de mirra, àloe i canyella». O a Proverbis 7:16,17
(«Sobre el meu llit he estès una bonica vànova de lli egipci, l’he perfumada amb aroma de
mirra, àloe i canyella»). O al Cant dels Càntics 4:12-14 (« Tu, germaneta, promesa meva, ets
jardí clos, closa font, pou segellat, jardí on broten els magraners de fruits exquisits; jardí on
hi ha flors d’olivereta, nards i safrà, canya aromàtica i canyella, tota mena d’arbres
d’encens i mirra i àloe»). Però en tots els casos la Bíblia no es referix a Aloe vera sinó a una
altra planta, potser un arbre de l’Índia, de la família de les timeleàcies, de resina molt
aromàtica: Aquilaria agallocha « – אֲהָ לִ יםahalim». O potser alguna espècie de Commiphora.
Al segle I de la nostra era, DIOSCÒRIDES escrivia en el seu famós tractat De Materia Medica,
sobre moltes virtuts de l'Àloe, ja fos en ús intern (insomni, desordres estomacals, dolors
localitzats, restrenyiment, mal de cap) com en ús extern (pèrdua de cabell, ferides sagnants,
mal de ronyons, malalties de la boca i genives, taques i cremades de sol, úlceres genitals,
abscessos, picors, hemorroides, torçades, amigdalitis, i per mantenir net el prepuci i els
ulls). PLINI EL VELL; CELS, GALÈ DE PÈRGAM (metge de l’emperador MARC AURELI), contra
trastorns gastro-intestinals i per guarir ferides. Al segle XII a Alemanya sant ALBERT EL
MAGNE emprava àloes contra paràsits intestinals. Al segle XIII, MARCO POLO va constatar
l'ús i admiració dels xinesos pel Aloe chinensis. Al segle XV, en època dels Reis Catòlics,
eren molt cultivats a Andalusia, ja que els àrabs l'apreciaven molt. Un dels noms àrabs de
la planta (sàber) significa paciència, que és el que cal, per exemple, per tornar a ressuscitar.
A la Meca i a l’entrada de les cases de molts musulmans s’hi poden veure àloes. El mateix
CRISTÒFOR COLOM en duia als vaixells durant els viatges per descobrir les Amèriques. Al
segle XVII JOHN GOODYEAR, en la seva versió de De Materia Medica, afirmava que l’àloe és
molt amargant i d’olor forta, amb la virtut de unir, fer adormir, assecar, engruixir, fer anar
de ventre i netejar l’estómac, d’aturar els esputs de sang i alliberar els ictus i guarir les
úlceres genitals. El 1820 la farmacopea dels Estats Units ja reconeixia l’Àloe de les illes
Barbados com un remei purgant i protector de la pell. Al segle XX MAHATMA GANDHI bevia
suc de l’Àloe tot sovint. I el gel de la planta s’emprà al Japó per guarir les cremades
provocades per l’explosió de les bombes atòmiques que posaren fi a la Segona Guerra
Mundial. El mercat internacional mou (2018) uns 125-1300 milions de $ en Aloe vera cru i
uns 110-1100 milions de $ en productes amb Aloe vera. El 65% del mercat està dominat
pels USA; l’Índia domina un 10% i la Xina un altre 10%.
LITERATURA
Les arrels solen formar-se al cap d’un mes; solen haver-n’hi 5, d’uns 3.5 cm. Després,
progressivament les plantes hauran d’anar rebent llum solar directa, almenys un 30% de
les hores diürnes. Il·luminant les plantes amb UV això fa que continguin més aloïna, però
menys clorofil·les (A, B). Perquè continguin més (x 2.5) aloïna, es pot afegir triptòfan (20
mg/L) al medi o encara millor (x 40) afegint B5, que és un medi de cultiu amb els següents
ingredients en mg/L:
• MACROELEMENTS
◦ Ammonium sulphate 134.000
◦ Calcium chloride 113.230
◦ Magnesium sulphate 122.090
◦ Potassium nitrate 2500.000
◦ Sodium phosphate monobasic 130.420
• MICROELEMENTS
◦ Boric acid 3.000
◦ Cobalt chloride hexahydrate 0.025
◦ Copper sulphate pentahydrate 0.025
◦ EDTA disodium salt dihydrate 37.300
◦ Ferrous sulphate heptahydrate 27.800
◦ Manganese sulphate monohydrate 10.000
◦ Molybdic acid (sodium salt) 0.213 0.750 2.000 100.000 1.000 1.000 10.000 20000.000
Potassium Iodide
◦ Zinc sulphate heptahydrate
• VITAMINES
◦ myo-Inositol
◦ Nicotinic acid (free acid)
◦ Pyridoxine HCl
◦ Thiamine hydrochloride
• CARBOHIDRAT Sucrose Total (grams/litre) 23.2
Per prevenir el creixement de males herbes la planta suporta bé el plàstic negre (polietilè de
0,1 mm) cobrint el sòl. Tot i ser planta de secà, necessita de tant en tant o pluja o reg. Seria
ideal en general mantenir la saó al 15%. Però en deserts com els d’Atacama caldria una saó
del 75% de la capacitat de camp. En altres zones recomanen mantenir la capacitat de camp
al 40% i la insolació al 50%. A Mèxic, per exemple, reguen durant 3 hores un cop per
setmana amb uns 20 L/m2/hora. El terreny no se sol adobar, però a l’Índia hi posen una
fina capa de fems de vaca barrejada amb terra. A Mèxic hi afegeixen compost. Uns 150
Kg/Ha de N inorgànic també fa que s'incrementi la collita. Poden ser 500 Kg/Ha d’urea, 2
cops l’any. A més de l’adob nitrogenat, als 4 mesos de la plantació, i també al mateix temps,
un esprai de 1500 ppm de BA (N-6-benzil-adenina) fa que es formin més fulles. I una
aplicació d’aminoàcids foliar fa que tinguin més concentració de principis actius i més
potencial antioxidant. Un factor afegit per millorar el rendiment pot ser la inoculació de la
rizosfera amb endogonals, ficomicets endomicorrízics (Glomus intraradices, Glomus mossae).
Almenys això fa que les plantes continguin més aloïna i beta-polisacàrids. La planta també
es pot cultivar en testos (24 L torba/compost + sorra perlita). És més car però facilita en
tenir-ne millor cura i millor productivitat. És possible també fer cultiu hidropònic, però
potser no compensi les despeses. Cal posar a l’aigua 9.7 mil·liequivalents L deNO3 i 5.8/L
de K. I potser quantitats molt menors de NH4. La planta tolera una mica de salinitat al
sòl, ja que por créixer a les platges marítimes. Amb aigua de reg amb fins a 9 dS/m
s’incrementa la concentració de glucosa, xilosa i mannosa al mesòfil. El clorur sòdic es va
acumulant a la planta. Per si de cas més val introduir la salinitat a poc a poc al sòl (de 30
a 120 mM) de NaCl. Les plantes segueixen tenint el 98% d’aigua. Els sucres solubles ajuden
la planta a combatre l’estrès degut a la salinitat o a la sequera. La concentració d’aloïna és
màxima amb 15 dS/m, però amb més salinitat decreix. Les proteïnes augmenten al
parènquima i disminueixen al clorènquima amb salinitats creixents fins a 120 mM de NaCl.
A les dues zones, amb fins a 120 mM de NaCl, s’incrementen les concentracions de prolina i
PEPc (fosfo-enol-piruvat-carboxilasa). [També les persones ajusten la seva pressió a la
sequera i la calor apujant la pressió arterial, per mantenir-se operatives]. El gen que regula
l’enzim NADP-àcid màlic és induït per una salinitat alta o per deshidratació o per àcid
abscíssic exogen, però no per fred. Això passa ja al cap d’unes hores. L’enzim catalitza la
descarboxilació oxidativa reversible de L-malat per produir CO2, piruvat i NADPH.
Afegint silicats a la dissolució nutritiva s’abaixen les concentracions a la planta de Na i Cl
però puja la de K, i això fa que les plantes creixin més. Així s’activa la H+-ATPasa a la
membrana plasmàtica i al tonoplast, i s’incrementa la H+pirofosfatasa al tonoplast, malgrat
l’estrès per salinitat a les arrels. Normalment es cullen les fulles sanes inferiors de plantes
de més de 2 anys, després de 15 dies sense regar-les, preferentment a la tardor (octubre), o
també pel mes de maig. La collita màxima pot arribar a 80Tm/Ha. Es pot aconseguir per
manipulació transgènica que plantes d’Aloe vera produeixin IFN-alfa-2, de molta utilitat
contra els virus. I en cèl·lules humanes A549 infectades amb el virus lític de l'encèfal-
miocarditis fan que la concentració de l’IFN-alfa-2 recombinant pugi a 2180UI/mg. O sigui
que la planta és capaç d’expressar la proteïna humana com a resposta a una infecció vírica.
Malauradament les arrels de l’Aloe vera poden ser atacades pel nematode Scutellonema
brachyurum. Un nematicida natural és l’extracte de Neem (Azadiracta inicia) que es ven com
a adob amb aminoàcids.
Com sempre, potser cal preguntar-se si els efectes més tòxics han estat deguts a
falsificacions, additius, contaminants, o bé als preparats de la planta autèntica, o a la
mateixa planta natural. Normalment els bioquímics no distingeixen massa bé les espècies
botàniques. Als preparats s’hi poden afegir additius en secret per la mateixa empresa, o en
operacions de sabotatge per empreses competidores. Els laboratoris de control de qualitat,
tot i tenir un arsenal de tests a fer, poden falsificar també els controls quan els interessa o
són pressionats per fer-ho, per decisions de màrqueting. Una altra incògnita és si els
pacients amb malalties greus prèvies han mort a causa de l’ Aloe vera o és que ja els tocava
morir. O si el càncer provocat pels laxants a base de prendre’ls molts anys ha estat previ a
l'Aloe vera o a causa del sèver. En tot cas, ni nens petits, ni embarassades, ni persones
molt delicades n’haurien de prendre d’Aloe vera. Tampoc les al·lèrgiques a all, ceba o
tulipes. S’ha descrit un cas d’al·lèrgia/ urticària en resposta al contacte amb la planta de
l’Aloe vera. I els adults «normals» tampoc haurien de prendre’n més de 15 dies seguits. En
tot cas, fer tandes pujant i abaixant les dosi, alternant amb períodes iguals de repòs. Ara, el
suc preparat, filtrat, sense antracenòsids, això ja es pot prendre sense tantes precaucions.
Precaució és el que cal a l’hora de collir les fulles, ja que les punxes del marges ens poden
ferir. Malgrat tenir la benedicció d’un monjo franciscà, la fórmula que comprèn la pell verda
de l’àloe fa mal d’estómac al prendre-la. Cal evitar prendre aquesta part de la planta,
encara que sigui triturada.
Experiments amb rates han demostrat que la dosis de 500mg/Kg/dia durant 3 mesos que
l’extracte d’Aloe vera (amb antracenòsids) minva l’expectativa de vida, el nombre de glòbuls
rojos i el d’espermatozous, així com l’activitat del sistema nerviós central. També l’extracte
de la fulla sense haver-li llevat els antracenòsids causa hiperplàsia al sistema limfàtic, al
còlon, al budell prim i a l’estómac, i a més a més provoca també càncer al còlon.
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24042237. Per altra banda, ratolins alimentats amb extracte
sense antracenòsids redueixen els pòlips intestinals deguts a una alimentació molt
greixosa, i també redueixen els nivells d’adiponectina de pes molecular elevat.
Hepatòcits exposats a dantrona o a àloe-emodina sintetitzen 2-3 vegades més ADN del
normal. La dantrona estimula també la transformació maligna en els fibroblasts (en ratolins
C3H/M2) pre-tractats amb 3-metil-colantrè. Això fa suposar que els 1,8-hidroxi-antracens
poden promoure el càncer. La 1-8-dihidro-antraquinona (=crisazina) o l’aloïna produeixen
càncer en cèl·lules del còlon de rates, i càncer de fetge en ratolins, després de dos anys. O
almenys hiperplàsia després de 3 mesos. Rates o ratolins alimentades durant dos anys
mostren signes poc clars de carcinogènesi: un augment mínim en la incidència del càncer
de la glàndula de Zymbal (en rates) o de neoplasmes de túbul renal (en ratolins). S’ha
descrit un cas d’hepatitis per intoxicació amb Aloe vera concomitant amb un tractament
amb interferó en un pacient amb esclerosis múltiple.
En pacients amb prolongat abús de laxants amb antracenòsids, amb pseudomelanosis coli,
s'han detectat carcinomes de còlon. L’aloïna activa la via Wnt/beta-catenina i inhibeix la
del Notch, en presència de Wnt3a. En canvi, l’aloesina activa la via de la Wnt/beta-catenina
i inhibeix la del Notch, hi hagi o no Wnt3a. Ambdues vies estan molt relacionades amb
l’aparició del càncer colo-rectal. L’aloesina estimula la proliferació de les cèl·lules SK-Hep-1
d’hepatoma humà, estimulant l’activitat de la E/CDK2 kinasa tot induint les proteïnes de la
ciclina E, CDK2 i CDC25A. La síntesis d’ADN induïda per aloesina requereix de la presència
de proteïnes noves, i això es demostra perquè la cicloheximida bloqueja aquesta síntesis
d’ADN. En presència de Wnt3a l’extracte d’Aloe vera a 33 micrograms/mL comença a
promoure la proliferació cel·lular a cèl·lules RKO, després de 48 hores incubant-se.
L’àloe-emodina, el crisofanol i la 1-8-dihidro-antraquinona, mostren un efecte mutagen a
ADN bacterià. La àloe-emodina (present només com a màxim en un 0.5% en el sèver) té un
efecte mutagen, demostrable in vitro, també sobre teixits de mamífers. Però, en aquests
tests, l’ àloe-emodina-antrona no resulta ser mutàgena. El sèver és un purgant dràstic molt
perillós per ús intern. Pot produir deshidratació, pseudomelanosi, hipokalèmia... per això
cal calibrar el contingut d’aloïna o antracenòsids en els preparats per ús intern.
El suc d’àloe pot provocar mal de ventre, gasos, flats, pel seu efecte laxant sobrevingut als
efectes i dolors deguts a l’estrenyiment. L’orina es pot tornar de color carabassa, si s’ha
pres molt de làctics (orina àcida), o de color vermell porpra, si hi ha pH alcalí. Un ús abusiu
i prolongat por provocar nefritis, vòmits, diarrea, pèrdua de Potassi (hipokalèmia), hiper-
aldosteronisme per pèrdua de Sodi, i reducció del peristaltisme i fins paràlisi intestinal.
També debilitat muscular, aprimament, esteatorrea, trastorns mentals, trastorns cardíacs.
Cal parar compte si s’està prenent digoxina pel cor perquè aleshores la hipokalèmia pot ser
fatal si a més es prenen diürètics, i corticoides. L’àloe pot exacerbar la diarrea provocada
per un abús d’antibiòtics. I l’efecte antiagregant de medicaments com sevoflurane. I els
neurofilaments de les cèl·lules de la mucosa intestinal es poden aprimar per efecte dels
antracenòsids. Caldria no combinar l’aspirina amb l’àloe o amb antidiarreics, perquè tenen
efecte antagònic. Efectes addictius tenen lloc entre la hidrocortisona i l’àloe o entre els
antidiabètics i l’àloe. Si s’està prenent sevoflurane i Aloe vera, podria sr que apareguessin
grans hemorràgies durant una operació quirúrgica.
Les vitamines i minerals que s’absorbeixen menys si s’està prenent a la vegada l’àloe. El
indinavir (antisida) és absorbit més lentament per les cèl·lules en presència d’Aloe vera
(polisacàrids). A la pell més val que no li toqui el sol o els raigs UV si s’hi ha aplicat de fa
poc suc d’àloe. Un abús d'antracenòsids provoca l’acumulació de lipofuscina als macròfags
residents al còlon i pseudomelanosi. La coloració marró pot aparèixer des del recte fins a la
unió ileocecal. De tota manera, després d’un any d’haver deixat el tractament, desapareix la
coloració marró. En tot cas, hom desaconsella prendre àloe durant l’embaràs o la lactància
o en casos d'agreujament de les hemorroides.
Per usos externs el gel d’àloe no hauria de contenir més de 50 ppm d’antracenòsids si es vol
estar molt segur de que no provoqui irritació.
En rates mascles, la ingesta de gel d’Aloe vera (300 mg/Kg/dia) fa que els testicles es
redueixin, la testosterona baixi, i el comptatge d’espermatozous baixi.
En ús intern a vegades ha produït insuficiència renal i hepàtica, i vòmits (especialment en
gossos). S’ha donat algun cas d’hepatitis tòxica per prendre preparats amb Aloe vera. Les
analítiques reflectien bilirubina molt elevada (9-14 mg/dL), pujada de les transaminases
(ALT 1400-1500, AST 700-1500, fosfatasa alcalina a 210-260, i anticossos antinuclears
lleugerament positius. I a la biòpsia es podia veure infiltrats peristalsis amb cèl·lules
plasmàtiques i eosinòfils i franges estretes de necrosis amb colèstasi. Un cop discontinuat
el tractament els símptomes remetien ràpidament però les ALT eren anormals al cap de 5
mesos i no es normalitzaven fins al cap d’un any.
https://synapse.koreamed.org/DOIx.php?id=10.4166/kjg.2014.64.1.54
En un altre cas el fetge va quedar molt tocat, durant fins i tot més d’un any després de
deixar de prendre «eufòria», un preparat que segons l’etiqueta contenia Aloe vera, Gogi, Noni
i Te verd.
En un cas, al discontinuar el tractament amb gel d’àloe + whisky + mel + gingebre +
cúrcuma un home gran va deixar de tossir, i ho feia per candidiasi al esòfag. L’extracte
aquós d’Aloe vera a 50 mg/Kg ja té efecte mutagènic i citotòxic sobre la sang perifèrica. S’ha
descrit un cas d’obstrucció intestinal provocada per una bola (betzoar) d’Aloe vera. (La
solució va ser l’enzim cel·lulasa). Cal parar compte quan s’estigui amb tractament amb
ciclosporina, insulina o amb diürètics ja que podrien exacerbar el llur efecte al prendre a
més a més Aloe vera. L’aloesina estimula la proliferació de cèl·lules de l’hepatoma humà
SK-Hep.
Un altre cas únic és el de l’aparició de la púrpura de Henoch-Schonlein (vasculitis de vasos
menors), en un pakistanès al que li aparegué, a més de dolors forts als turmells, 24 hores
després i fins 10 dies després de prendre 4-5 fulles d’Aloe vera cada dia. Va tenir mal de
ventre, i nefritis.
-
LEGALITAT
El 2021 segurament les autoritats europees (European Food Safety Authorithy) prohibiran
tot preparat dietètic (càpsules, suc) o alimentari (refrescos, iogurts, etc.) que contingui Aloe
vera. La International Agency for Research on Cancer classifica l’ Aloe vera dins el grup 2B
(com el Ginkgo biloba) de possibles carcinògens. Quedaran fora de la prohibició els
preparats farmacèutics i els cosmètics (paper de vàter, xampús, gel de bany, sabó de mans,
lubricant de condons, lubricant de guants, guants amb recobriment interior sec de gel
d’Aloe vera, condicionadors de cabell, tovalloletes, after-shaves, cremes solars, llapis de
llavis, maquillatge, etc.), matalassos i fibres tèxtils. L’ International Aloe Science Council
dictamina que els preparats comercialitzats per ser segurs han de contenir com a màxim 10
ppm d’aloïna A o B, si són per prendre, i menys de 50 ppm si són per ús extern. Al Japó
està prohibit afegir suc o polpa d’Aloe vera als aliments, per la Pharmaceutical Affair Law in
Japan.
L’activitat antiulcerogènica queda palesada front a l’aspirina, per exemple. Però l’àloe-
emodina inhibeix l’Helicobacter pylori, amb la qual cosa evita l’úlcera estomacal, ajudada
segurament pels polisacàrids. La aloctina A (lectina) té activitat mitogènica sobre limfòcits,
activa la via del complement i la unió amb alfa-2-macroglobulina; i té activitat
hemaglutinant, antitumoral i anti-ulcerosa. L’acció cicatritzant crea una barrera protectora
que evita ulceracions posteriors; estimula els fibroblasts i la formació de nou teixit
conjuntiu i la regeneració dels epitelis. En la colitis ulcerosa la barbaloïna actua evitant
danys. I així es pot anar recuperant massa corporal. Incrementa l’expressió de l’ ARN, de la
IL-4, i de la IL-10; en canvi, fa disminuir la del gamma-IFN, IL-6, IL-1beta, TNF-alfa. A més,
incrementa la E-cadherina, la ocludina, i la banda d’atresia inhibida per la colitis ulcerosa.
I activa la via de senyals MAPK. I inhibeix la via de senyals MLCK activada per la colitis
ulcerosa. L’extracte d’Aloe vera processat protegeix la mucosa intestinal de l’efecte
ulcerogènic de la indometacina, engruixint la capa mucosa per la via ERK, i atenuant la
translocació bacteriana. L’àloe combinat amb nanopartícules de Plata (Ag) afavoreix la
curació d’úlceres bucals. L’Aloe vera atenua l’úlcera provocada per la indometacina a
l'estómac. Hi redueix el NTF-alfa, CINC1, MDA, IL-18, la inflamació i la infiltració de
neutròfils. L’Aloe vera (gel) redueix l’adherència als leucòcits i els nivells de TNF-alfa, i eleva
els de IL-10 en la curació de l’úlcera estomacal produïda per àcid acètic.
L’activitat hipoglucemiant del gel d’Aloe vera (o Aloe arborescens) s’ha palesat tant en
ratolins diabètics com en ratolins normals. En humans el gel d’ Aloe vera augmenta l’efecte
de la glibenclamida. També disminueixen els nivells de triglicèrids i colesterol en pacients
diabètics amb arterioesclerosis. Potser l’efecte més important sigui la disminució dels
nivells de glucosa després dels menjars. El nivell de glucosa sèrica baixa després de la
cinquena dosi diària en ratolins (500 g/kg). El més important és que estimula la síntesis i
alliberament de la insulina. La 6'-O-(E)-cinamoïl-7-metoxi-aloïna-A (=chysalodin) inhibeix
l’alfa-glucosidasa. També ho fa el dímer d’antraquinona. La 3,6-dioxo-3,3a,6,6-a-tetra-
hidro-pirrolo[3, 4-c] pirrol-1, 4-dicarboxamida pot regenerar la massa d’illots de Langerhans
al pàncrees. El polisacàrids de l’ Aloe vera protegeixen els illots de Langerhans de diabètics
contra la mort cel·lular provocada per palmitat. La funció antiapoptòtica de l’àloe en aquest
cas és deguda a senyals emeses pel reticle endoplasmàtic. L’àloe interfereix l’activació del
PEEK induïda pels àcids grassos lliures (en dosis altes) i de les vies IRE1 i de la generació
de ROS. Els polisacàrids amb PM major de 50 kD mostren més activitat antiapoptòtica
envers les cèl·lules beta pancreàtiques. En dejú, els polisacàrids de l’àloe fan disminuir els
nivells de glucosa en sang. Ajuden, doncs, a la diabetis tipus 2 modulant l'estrès al reticle
endoplasmàtic de les cèl·lules beta pancreàtiques. El nivell de glucosa en sang en dejú
baixa 46mg/dL i el de HbA1c baixa un 1% amb Aloe vera. Si el nivell de glucosa en dejú és
de 200, amb Aloe vera baixa a 90. L’ Aloe vera o alguns dels seus components, en especial
l'àloe-emodina-8-O-glucòsid, modulen l’expressió de ARNm del transportador-4 de la
glucosa. En general l’Aloe vera redueix els nivells de glucosa en dejú, la tolerància a la
glucosa, les respostes inflamatòries al teixit adipós i al fetge (resistents a la insulina). El gel
d’Aloe vera redueix molt la resistència trans-epidèrmica en mono-capes de cèl·lules CaCo-2
obrint-hi les unions fortes (tight-junctions) entre cèl·lules adjacents., facilitant així el
transport de la insulina. L’aloesina i l’aloesinol baixen els nivells de insulina plasmàtica en
nuu 37 i 46 % respectivament, després de 3 mesos de tractament en ratolins. Una barreja
de 2% de cromona i 98% de polisacàrids d’Aloe vera redueix de 33% el nivell de triglicèrids
en dejú i d’un 46% el de glucosa plasmàtica, després de 10 setmanes de tractament oral.
Ratolins diabètics, amb 200 mg/Kg de la barreja administrada per boca durant 10
setmanes, fa que el nivell de glucosa en dejú baixi un 30% i el d’insulina un 32%. Els
polisacàrids d’alt pes molecular del gel de l’ Aloe vera prevenen la cirrosi periportal al fetge.
Abaixen les transaminases ALT, AST, ALP, i els nivells de MDA, HA, TGF-beta, MMP-2. I fan
que als sinusoides i als lòbuls apareguin unes poques cèl·lules alfa-SMA positives.
L’extracte etanòlic d'Aloe vera (fulla) a 300 mg/Kg /dia durant 21 dies restaura les
alteracions lisosòmiques, normalitzant les fosfatases i les hidrolases i prevenint la
deterioració d’aquestes membranes al fetge i als ronyons provocada per la diabetis natural o
per estreptozotocina. El lofenol (i fitosterols similars) fa que els diabètics no s’aprimin (per
pèrdua de glucosa en orina). La hemoglobina (glicosada) A1c es redueix d’un 18% i la
glucèmia en dejú es redueix d’un 60%. A la llarga, si es prenen durant un mes, són una
bona teràpia contra la diabetis mellitus 2.
L'efecte laxant es deu sobretot als antracenòsids. S'han testat fins a 23 compostos
d'aquesta índole presents a l’àloe i semblen tenir un efecte acusat sobre el canal del Clor a
la membrana, més que sobre la Na+/K+ ATP-asa. De totes maneres, hi ha un bloqueig de la
reabsorció d'electròlits a la mucosa del còlon, la qual cosa comporta un augment de la
pressió i del peristaltisme intestinal. El sèver fa efecte unes 8 hores més tard de la ingestió
p.o., quan la barbaloïna ha tingut temps de reduir-se a l'intestí, mitjançant eubacteris
anaeròbics, a àloe-emodina-antrona. El fet és que l’efecte laxant es manifesta amb un
increment de la freqüència de les contraccions de la musculatura llisa intestinal
longitudinal a la vegada que hi ha una relaxació de la circular. Estimula les terminacions
nervioses dins les cèl·lules de la mucosa i inhibeix l’ATP-asa Na+/K+ a l’epiteli intestinal.
També es manifesta per l’increment i acumulació de líquid dins el còlon i dels nivells
d’AMPc allí. A més, la flora intestinal queda normalitzada, ja que augmenta la concentració
de butirat i s’acidifica el pH. A més, l’àloe-emodina estimula la producció de PAF (factor
activador de les plaquetes) i inhibeix la d’òxid nítric (NO). Comparant l’efecte laxant de
l’aloïna amb la dels llegums de Cassia angustifolia, resulta que aquesta darrers tenen un
efecte 6 vegades més intens.
L’efecte neuroprotector està poc estudiat. Un pre-tractament amb Aloe vera prevé
parcialment danys neuronals per isquèmia a la medul·la espinal. La isquèmia del nervi
ciàtic es redueix amb un pretractament amb Aloe vera (o metil-prednisolona). Disminueix el
MDA i s’incrementa l’activitat de la SOD i el nivell de NRF1 L’emodina, la rheïna i l'aloïna
protegeixen les neurones del beta-amiloide i la tau-agregació, actuant com antiagregants i
estimulant el mecanisme de supervivència de la fosfatidil-insitol-3-quinasa/proteïna-
quinasa B. L’antraquinona-2-àcid sulfònic (de síntesis) podria ser també un bon preventiu
de l’Alzheimer. Els danys provocats per l’estreptozotocina a l’hipocamp i al còrtex cerebral
són en part evitats per una barreja d’Aloe vera i Withania somnifera. Així disminueixen les
dificultats de moviment i la pèrdua de memòria provocades per l'estrès oxidatiu. L’estrès
oxidatiu faria que s’activés molt la peroxidació lipídica (amb formació de MDA) i la formació
de carbonil-proteïnes. És de suposar que als diabètics aquesta danys també es produeixen i
també són evitats per aquesta barreja de dues plantes (Aloe, Whitania). Els danys provocats
a l’hipocamp per l’àcid kaínic són evitats si s'administra a la vegada amb Aloe, Whitania i
Convolvulus pluricaulis.
L’efecte osteogènic de l’aloïna es manifesta suprimint l’activació del lligant RankL del
receptor del NF-kappaB i per tant inhibint l’expressió de la miR-21 La miR-21 (una fracció
de l’ARN) està molt expressada als precursors osteoclàstics. La repressió de la MiR-21 fa
que vagi a més la PDCD4 (osteoclast supressor programmed cell death protein) i que vagi a
menys la cathepsina K, un marcador osteoclàstic. La reducció de l’activitat dels osteoclasts
i l’increment de la dels osteoblasts es manifesta, gràcies a l’Aloe vera, per un increment de
l’expressió de TLR2, OPG i col·lagen-1 i pel major nombre d’osteoblasts,. Així com per una
davallada de l’expressió de TNFalfa i del nombre d’osteoclasts. L’acemannana incrementa
la proliferació cel·lular, la fosfatasa alcalina, el col·lagen tipus I, el BMP2 i BMP-4, el factor
de creixement endotelial i l’expressió de la sialoproteïna de la dentina, i tot això sense
provocar necrosis ni inflamació polpar. És a dir, l’acemannan activa la regeneració de la
dentina a les dents. L’acemannana facilita el desenvolupament de cèl·lules mare de la polpa
dentària. Una mena de ciment per restaurar lesions òssies es pot fabricar amb gel d’ Aloe
vera, nano-bastons d’hidroxi-apatita i poliuretà segmentat. El poliuretà segmentat es pot
formar a partir de poli-psilo-caprolactona, poli-etilèn-carbonat i poli-dimetil-siloxà. A més
el aquest ciment té acció antibiòtica. I és molt compatible amb els teixits del voltant
(cartilaginós, ossi). I sembla no provocar signes de toxicitat ni a cor ni al fetge ni als
ronyons. Pegats amb acemannana redueixen molt l'osteïtis, més que no pas el gel amb
clindamicina.
L’efecte inhibidor del paratiroides ha estat poc estudiat. El gel d’àloe redueix els nivells de
calcitonina i de l’hormona para-tiroides, sense afectar el fetge, ans al contrari, protegint-lo.
Els nivells sèrics de T3 i T4 són inhibits per l’Aloe vera.
Usos interns:
- Aloïna: 40 mg, 2-3 cops al dia, en càpsules o comprimits
- Càpsules d’extracte (de polpa) liofilitzat o extret amb CO2 supercrític.
- Crema preventiva de cremades per radioactivitat (amb fosfolípids)
- Extracte fluid 5-30 gotes al dia dissoltes en alguna beguda
- Extracte aquós fet amb ultrasons és particularment eficaç contra influenza-virus.
- Gel deshidratat a 80º C ric en fibres + carbó actiu: triplica la IL-10 (anti-inflamatòria) em
macròfags molestats amb LPS.. En canvi, sense carbó actiu, la disminueix un 40%, mentre
que activa la IL-1beta (pro-inflamatòria) un 30%. Això a 0.25 g/L. A 1 g/L actua com a
citotòxic contra cèl·lules CaCo-2 amb IC50.
- Gel preparat per extrusió fins a 500 MP i deshidratat sense escalfar: multiplica per 2.4 la
disminució de la IL-10 i manté la concentració de la IL-1 beta en macròfags molestats per
LPS. Això a 0.25 g/L.
- Hidromel: planta triturada 1.5 Kg (sense haver estat regada durant la setmana anterior a
la recol·lecció de les fulles) & mel 2.5 Kg & vi negre de 18 º 3.5 Kg. Es tritura i es deixa
macerar a les fosques i ben tancat durant 5 dies. S’administra amb molta cura, primer una
culleradeta de moca dues hores abans dels menjars, tres cops al dia. Pot augmentar-se la
dosis gradualment fins a una cullerada sopera cada cop, a arribar al segon mes i fi del
tractament.
- Microencapsulats amb gel d‘Aloe vera i pectina. Perquè medicaments o olis essencials
arribin millor a la sang després de l’estómac.
- Nanocàpsules amb Aloe vera, fetes de poliamida (DETA, acetona-etil-acetat, DMSO,
gelatina, Tween, clorur de sebacoïl monomèric, oli d’oliva) d’uns 100 nm. .
- Polpa o gel preparat en xarop estabilitzat (a molt alta pressió i amb sorbat potàssic com a
conservant): una culleradeta al dia o més.
- Sèver: 100 mg barrejats amb algun carminatiu (anís, p.ex.) i antiespasmòdic (belladona,
p.ex.), en comprimits o càpsules (millor). 20 mg es prenen sense perill d’irritacions
gastrointestinals.
- Suc liofilitzat (1Kg correspon a 200 Kg de suc líquid).
- Tovalloletes impregnades amb gel d’Aloe vera + àcid hialurònic: per eixugar el voltant dels
ulls i netejar-los de fongs i bacteris.
- Xarop preparat amb sucre posat en mig del tall sagital de la fulla i deixant regalimar el
líquid. A culleradetes durant el dia i la nit.
Usos externs:
- Bafs amb trossos de polpa per prevenir atacs d’asma
- Conservant provisional de dents arrencades
- Col·liri (gel d’Aloe vera amb sulfat de neomicina)
- Composite (substitut) per regenerar alvèol dental: «aloe vera-derived gel-blended poly(3-
hydroxybutyrate-co-3-hydroxyvalerate) (PHBV) nanofibrous scaffold»
- Crema anti-acne: Aloe vera + Garcinia mangostana + Camellia sinensis
- Fulla aplicada partida sagitalment per la meitat.
- Fulla punxada i escalfada al forn aplicada sobre nòduls reumàtics o cessaments sinovials,
esquinços, etc. Cal que quedi adherida durant una setmana (fixada mitjançant bandatge).
- Fulla triturada, per a bafs.
- Mascaretes cosmètiques amb cold-cream, Aloe vera i òxid de ferro magnètic.
- Polpa fresca o estabilitzada (hemorroides, etc.), aplicada molt freda per donar-li més
consistència. Es pot conservar al congelador mentre no s’usa.
- Rentats oculars i compreses a la pell (en dermatosis rebels): 1/2 culleradeta de sèver en
mig litre & una culleradeta d’àcid bòric. Es guarda a la nevera.
- Sèver (25 g) dissolt en clara d’ou muntada, aplicant-ho al tòrax (pleuritis, pneumònia,
bronquitis).
- Tintura de polpa (tònic capil·lar).
- Vacuna preventiva de norovirus, amb antígens similars als del virus de Norwak, per via
nasal, amb pols de polisacàrids d’Aloe vera.
BARREGES
ESOTERISME
ELECTRÒNICA
Uns 24 parells de fulles de la planta poden subministrar energia suficient per alimentar un
sensor electrònic d’humitat i temperatura.
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC6934303/
Segons la concentració de gel d’Aloe vera a la barreja amb nanopartícules CeO2:Ho(+++) (1-
9 M%) canvia l’estructura (campana, olla, petxina, flor). La fotoluminiscència al excitar-la
amb llum de 400 nm mostra pics verds (543, 548) i vermells (645,732) Es manifesten tres
pics de brillantor TL a 118, 167 i 204 ºC a l’irradiar-ho amb raigs gamma La resposta lineal
al rang entre 0.1 i 2 kGy palesa que el Fòsfor és molt útil com a dosificador de raigs
gamma, i això fa que pugui tenir aplicacions WLED amb llum vermella-taronja.
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25767989.
Processos similars tenen lloc amb nanopartícules de Y 2O3:Eu(+++)(1-11M%) emprant gel
d’Aloe vera com a fuel. Això donaria LEDs amb fòsfor vermell amb fotocatàlisis heterogènia.
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25668696
El capteniment com a memristor a les fulles d'Aloe vera està lligat als canals iònics de
portals de voltatge. La porta K+ té propietat de ristor amb memòria, és a dir, a passiu i no
linear element elèctric de dos terminals establint una connexió entre el flux magnètic i la
càrrega elèctrica. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25763487
La resistència entre elèctrodes de Ag/AgCl a les fulles d’Aloe vera és major durant el dia que
durant la nit. La descàrrega del capacitador a la nit és més ràpida que durant el dia.
Inserint els elèctrodes a 2 cm de distància es palesa una forta anisotropia. En la direcció
transversal els circuits elèctrics es mantenen passius i lineals. En sentit longitudinal la
resposta es manté lineal només a voltatges molt petits per sota d’1 V. A potencials majors
els circuits es tronen no-lineals apuntant a l’obertura de canals de ions de portals de
voltatge. Canviant la polaritat dels elèctrodes al llarg dels feixos conductors això condueix a
una forta rectificació i a una diferent cinètica de la descàrrega del capacitador.
Una sola aplicació de calor excessiu indueix l’estrès fisiològic a la planta d’Aloe vera la qual
cosa es palesa per un ràpid potencial de 67m/s del senyal elèctric que es pot transmetre a
molta distància.
INDÚSTRIA
Es pot fabricar un film transparent per cobrir articles d’alimentació càrnia, per exemple, a
base d’Aloe vera, àcid cítric, alcohol polivinílic i carboximetilcel·lulosa. Protegeix de l’aigua,
dels bacteris i de l’efecte oxidant de la llum. Un film similar però amb més efecte
bacteriostàtic és el que es pot fabricar amb acetat de cel·lulosa i oli essencial de Romaní
(Rosmarinus officinalis) i Àloe vera. També un bany amb una dissolució de
carboximetilcel·lulosa, aigua i gel d’àloe ver fa que, per exemple, les cireres/guindes, les
pomes, les prunes, els tomàquets, o les gambes, o els bistecs de cabrit es conservin en
millor estat. Les bates de protecció hospitalària es poden fabricar amb teixits als quals
s’han incorporat micropartícules d’Aloe vera, i així tenen un cert poder bactericida
protector. El mateix passa amb la part exterior dels matalassos. Així els teixits es tornen
més hidrofòbics i inhibeixen el creixement d’Escherichia coli i Staphyloccocus aureus,
almenys. S’hi pot afegir 2% d’extracte glicòlic d’Aloe vera al ciment Portland per fer-lo més
ràpidament soluble i que no faci grumolls. Vacuna nasal amb quasi-partícules de norovirus
poden aplicar-se amb gel d’Aloe vera com a vehicle. Es pot fabricar un súper-capacitador
amb carbó activat (1890 m 2/g) derivat de l’Aloe vera. S’aconsegueix una capacitància de
410-306 F/g amb un sistema de 3-2 elèctrodes L’aparell sòlid fabricat mostra una
capacitància específica de 244 F/g amb una densitat d’energia de 8.6 Wh/Kg. En un
electròlit líquid l'aparell mostra una capacitància específica de 126 F/g i un ample de
finestra de potencial de fins a 3 V, la qual cosa resulta en una densitat d’energia de 40
Wh/Kg. A uns 700 º C es mostra més actiu que a 800 0 a 600 º C. Després de carregar-se
durant 20 segons l’aparell súper-capacitador fabricat en un líquid iònic de 3V pot donar
llum vermella a un led durant 30 minuts. Amb Aloe vera es pot sintetitzar espinel·les
(spinel), un mineral magnètic emprat en joieria. El líquid per rentar les lentilles òptiques es
pot elaborar amb fórmules tradicionals afegint-hi gel d’Aloe vera, per millorar-ne la qualitat
i tolerància. Es poden fabricar esponges d'aplicació en biomedecina a base de gel d’Aloe
vera i goma gel·lan a través de liofilització. El suc d’Aloe vera (filtrat per carbó actiu per
llevar-li els antracenòsids residuals) es pot afegir a alguns sucs de fruits (litxi, papaia,
magrana, taronja) indicant-ho a l’etiqueta del refresc, com un reclam donada la fama de la
planta. Gràcies a extractes d’Aloe vera es poden fabricar compostos nanotèrmics d’alta
prestació a base de nanovaretes d’OCu i Alumini d’utilitat en propel·lents, explosius i en
pirotècnia.
AGRICULTURA
El tractament fungicida sobre les nectarines amb gel diluït d’Aloe vera combat Botrytis
cinerea, Botrytis gladiolorum, Fusarium oxysporum, Heterosporium pruneti, Penicillium
digitatum, Penicillium gladioli, Rhizopus stolonifer. I alenteix la maduració per producció
d’etilè. Un bany de pomes, prunes, grans de raïm, taronges amb gel diluït d’Aloe vera ajuda
també a que es conservin millor aquestes fruites. Fins i tot poma en llesques es conserven
millor (a la nevera).
CUINATS
1. Amanida amb Aloe vera: enciam + pinya americana en almívar + (pernil d’ànec) +
nous pelades + melmelada de pinya amb Aloe vera + ametlles ratllades + llavors de
sèsam torrades + flors d’Aloe vera (escaldades) + vinagre + oli d’oliva + sal.
2. Gelat amb Aloe vera confitat. Ingredients: 2 rovell + 200mL llet + 50 g llet en pols + 1
pell de taronja + 40 g sucre + 25 g fructosa + 200 mL nata amb un 35% de matèria
grassa, per muntar + 100 g Aloe vera (confitat). S’arrenca el bull de la llet amb la
pell de la taronja. Un cop refredada, l’aboquem (sense la pell ja) sobre els dos rovells
d’ou, i els deixatem. Hi afegim el sucre i la llet en pols i ho anem remenant amb el
foc ben baix fins que es torni espès. Ho posem en un bany d’aigua freda i ho anem
batent. Un cop fred s’hi afegeix la fructosa (perquè no es formin cristalls de gel). Ho
deixem a la nevera unes hores. Muntem la nata i l’anem incorporant a poc a poc. Ho
posem al congelador i ho retirem de tant en tant per barrejar-ho bé perquè no es
formin cristalls. I afegim al final els bocins d’Aloe vera confitat, preparat bullint els
daus de gelatina de la fulla moltes vegades durant 12 hores dins un xarop molt
concentrat.
3. Hamburgueses de carn de vedella amb 3% de gel d’Aloe vera.
4. Nuggets amb un 20% de gel d’àloe, amb carn de cabrit, per millorar el sabor i textura
de la carn.
5. Pa fet amb mel i àloe vera. 250 g d’aigua + 5 cullerades de mel amb gel d'àloe + 500 g
farina de força + 1 sobre de llevat sec + pipes pelades per guarnir per fora. Primer es
posen els components líquids, i després s’hi afegeix la farina, la sal i el llevat. Es
remena, es deixa reposar 30 minuts. Es va amassant durant 15 minuts. I es posa al
forn a 200 ºC, ja amb la forma de barra de pa i adornat amb les pipes, i pintat amb
una mica d’aigua, durant 35 minuts (sense haver-lo escalfat abans).
6. Melmelada d’àloe vera. 250 g àloe pelat i net + 150 g sucre + 1/2 poma pelada + 1/2
llimona escorreguda. Es talla a bocins tot i es deixa reposar 2 hores. Després es posa
a bullir i es va remenant durant 20 minuts. S’envasa en pots de vidre que resisteixin
el foc i es posen al bany-Maria per esterilitzar-ho. Un cop refredada l’aigua ja es
poden treure per guardar-los.
7. Pastís d’àloe vera. 3 ous + 1 iogurt (100 g) + 1/2 got de mel + 1 got oli oliva + pela
d’una llimona + 60 mL d’àloe vera suc + 3 gots de farina + 1 sobre de llevat + 1 got i
mig de sucre. Es baten els ous bé i s’hi afegeix el sucre, la mel, l’oli, l'àloe i la
llimona (pela). Un cop ben barrejat, s’hi afegeix la farina i el llevat, i es remena fins
que no quedin grumolls. Es prepara la safata per anar al forn (s'unta el cul amb oli i
hi posa paper de forn). Es posa la massa dins la safata al forn a 180ºC durant 35
minuts.
VETERINÀRIA
• Brycon amazonicus (peix): l’Aloe vera en bany momentani protegeix les escates
durant la posta d’ous i protegeix o estimula el seu sistema immunitari contra
infeccions.
• Cabrits de l’Oest africà no haurien de prendre Aloe vera si estan destinats a la
procreació ja que la planta els redueix la mobilitat dels espermatozous, el nombre i la
qualitat.
• Carassius auratus (peix): suplementant la pitança amb 20 mg/g d’Aloe vera palesa
que Aloe vera al 2% no té efectes estrogènics en peixos joves, almenys després d’un
mes prenent-ne. En canvi sí que baixaven els nivells de colesterol plasmàtic.
• Cavalls. A) Per prevenir hemorràgies pulmonars per excés d’exercici: Aloe vera +
Pulmonaria officinalis + Medicago sativa. B) Contra la tendinitis UE. C) Per guarir
talls (embenat 2-3 dies). D) En UI per fer suar. E) per problemes digestius: una fulla
bullida 5 minuts i afegir oli de llinosa i endinyar-ho amb una xeringa a la gola. F)
purgant: Aloe vera + oli de ricí. G) abscessos a la peüngla, o a la pell (gel sol o amb
OE de Tea Tree. H) cremades pel sol o erupció per al·lèrgia a alguna herba. I)
Estrongilosis: oli essencial de Pinus pinaster + oli de ricí + gel d’àloe vera.
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC1559680/
• Coloms: para-mixovirus I (amb rel de regalèssia).
• Congelació de les potes de lloros (deixats a la intempèrie sota zero unes hores): Aloe
vera UE + (pentoxifil·lina + antibiòtics + antiinflamatoris no esteroides + antifúngics
UI).
• Crancs (Procambarus). Aloe vera a l’1-10% té efecte despolaritzant sobre la
neurotransmissió muscular a les potes del davant i disminueix l’amplitud del
potencial excitador i augmenta la latència, i això es pot traduir en un efecte analgèsic
i antiinflamatori.
• Drosophila melanogaster (mosca de la fruita) es desenvolupa més lentament quan
s’incorpora Aloe vera a la seva dieta.
• Eugues: A) per ajudar a expulsar la placenta durant el part (tros de 7 cm cada dia
durant 3 dies; després purga amb oli de ricí; o bé gel d’Aloe vera + oli de llinosa UI 2
dies). B) Tendinitis UE, amb argila i Nopalea (fulla de Figa de Moro, partida) durant 3
dies. Després, quan aparegui la crosta, aplicar només Aloe vera.
• Ferides en animals (gel àloe).
• Gastritis en cavalls (però no tan efectiu com l'omeprazole o el llorer)
• Glàndules anals inflamades dels animals de companyia.
• Gossos: l’àloe els pot provocar nàusees, i insuficiència renal i hepàtica. Externament,
la combinació d’àloe vera, curcumina, vitamina C i taurina els ajuda a cicatritzar
ferides.
• Guatlles japoneses: suplementar la pitança amb clau d’olor en pols i Aloe vera fa que
es desenvolupin millor
• Moltó: el semen es pot conservar 1:4 en gel d’àloe (congelat).
• Peüngles esquarterades als cavalls: oli essencial d’espígol (Lavandula) + tintura d’
Aloe vera + oli de petroli + unes gotes d’àcid nítric.
• Penaeus monodon (gamba-tigre) millora la seva immunitat amb suplement a base
d’Allium cepa + Aloe vera + Andrographis paniculata + Annona squamosa +
Azadirachta indica + Citrus aurantifolia + Coriandrum sativum + Ocimum sanctum +
Psidium guajava.
• Piaractus mesopotamicus (peix «pacu»): millora la immunitat amb Aloe vera.
• Pollastres/gallines: una mica de polpa d’Aloe vera amb el cuc Alma millsoni els
prepara contra virus. Aloe vera els prepara contra coccidiosis (Eimeria maxima)
estimulant-los la immunitat. L’acemannana ajuda (500 micrograms i.m.). Fa els
monòcits produeixin més NO, poc MHC-II, més NO pre-part dels esplenòcits, que són
més proliferatius com a resposta a ala PHA de les cèl·lules T-mitogenes. Després de
LPS i.v. la capacitat de produir NO es multiplica. L’acemannana incrementa de
manera duradora la capacitat dels macròfags de produir NO.
• Pollets: A) suplementant l’aliment amb Aloe vera i Azadirachta indica milloren el llur
desenvolupament i flora intestinal. B) suplementant la pitança amb extractes
hidroalcohòlics d’Aloe vera, papaia i Mimosa pudica, tenen bona salut i es
desenvolupen bé (al Camerun).
• Porcs: gel UI per guarir ferides internes (úlcera d’estómac). Gel complet/groc UE per
ferides externes.
• Rates: un apòsit de polpa de àloe fa que les ferides es curin més aviat per neo-síntesi
de col·lagen, corroborada per alts nivells de lisil-oxidasa.
• Ratolins: els protegeix de la Shigella.
• Semen: el dels senglars de collaret es pot crio-preservar amb èxit amb un 20% de gel
d’Aloe vera
• Tilapia (Oreochromis niloticus, peix africà). Suplementació (0.5-4%) amb Aloe vera els
protegeix l'hepatopàncrees, la sang i que millori la resistència al Streptococcus iniae.
• Truita de riu (Oncorhynchus mykiss): l’àloe millora la immunitat.
Les plantes més exposades al sol fabriquen més làtex groc i menys polpa gelatinosa (tot i
que la suma de tots dos productes sigui menor) que les plantes criades en condicions
normals. El contingut qualitatiu varia també segons altres condicions de cultiu de la
planta. Uns quants principis actius sembla que siguin presents només, en forma original o
derivats, dins el gènere, a l’espècie Aloe vera: 4-etil-benzaldehid; àcid hidroxi-butíric; àcid
2-hidroxi-octanoic; beta-copaè; àcid adípic; àcid pimèlic; àcid subèric; àcid protocatechuic;
fitol.
La planta o les fulles contenen, a més d'aigua (99.5 %):
dihidrocumarines
antioxidants
Principis actius aïllats al fong
endofític de l’Aloe vera
Talaromyces wortmannii
1: biemodina
2: wortmannina B
3: amino-aduct 3a
4: wortmannina-diol
5: wortmannina
6: wortmina
7: àcid emòdic
8: skyrina
9: oxiskyrina
10: rugulosina A
11: rugulosina B
AUTENTIFICACIÓ
RAFFAELE CAPASSO & MASSIMILIANO LAUREATO & GIULIANO GRANDOLINI & FRANCESCO CAPASSO.
Aloe. Springer-Verlag Ed. 2013.
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5871271/
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC6349368/
• https://aloepluslanzarote.com/museo-aloe-vera
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4488101/
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/books/NBK92765/
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3551117/
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC6245421/
MARIALLUÏSA
Aloysia citriodora Palau
[Parte práctica de Botánica, vol.1, p.768:1784] 2n=36
= Verbena triphylla L'Hér., Stirpes Novae aut Minus Cognitae 2 : 21, t. 11, 1786 [1785].
= Aloysia citriodora Ortega ex Pers., Syn.. Pl., 2, 1807.
= Zapania citrodora Lam., Encycl. Méth., Botanique 8 : 845, 1808.
= Lippia triphylla (L'Hér.) Kuntze, Rev. Gen. Pl. 3 (2) : 253, 1898.
= Aloysia triphylla (L'Hér.) Britton, Sci. Surv. Porto Rico & the Virgin Islands 6 : 140, 1925.
ETIMOLOGIA
Aloysia podria derivar d’Aloos, gegant que va retenir al déu de la guerra (Mart) presoner,
durant un any i tres mesos, segons la mitologia grega clàssica. Lippia ve de LIPPI (AUGUST)
metge i botànic francès (1678-1704) assassinat a Abissínia als 26 anys. El nom genèric
d’Aloysia el proposà ANTONI PALAU I VERDERA (1734-1793), el 1784, per a aquesta verbenàcia
tropical americana. «Lluís», etimològicament, significa “guerrer noble i il·lustre”. Però la
planta més aviat treu les ganes de donar guerra. O, almenys, d’una manera innoble. Una
segona versió fa derivar el nom popular (i científic) de la planta de MARIA LLUÏSA DE BORBÓN-
PARMA (1751-1819), consort promíscua del rei CARLES IV, i mare del rei FERRAN VII.
NOMS POPULARS
LITERATURA
—«La marialluïsa el païdor allisa»
—«A ne’l qui té mal de ventre, herballuïsa li dau; cap pelat de n'Arnau, l'han fet jutge de
pau, per fer sa mare contenta».
—"A côté d'un brin de verveine, dont le parfum vivait à peine". [ALFRED DE MUSSET]
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins la família de les Verbenàcies, el gènere Aloysia Ortega ex Jussieu es caracteritza per
ser un arbust no herbaci ni radicant, amb fulles simples, fruit esquizocàrpic dividit en 2,
estams 4, inflorescències piramidals, calze gamosèpal amb 4 dents i corol·la amb 4
lòbuls. El gènere comprèn unes 30 espècies típicament americanes, present de forma
natural des de Texas a l’Argentina. Totes tenen les fulles en grups de tres i les flors
menudes en raïms. Aloysia citriodora es un arbust perenne de fulla caduca, molt
aromàtic, amb aroma com de llima. Pot arribar a fer 5 m d’alçària.
Tiges adultes gairebé cilíndriques, d’escorça blanquinosa, però les joves són de secció
quadrangular, verdoses (i amb alguns pèls de fins a 200 micres) antrorsos. La tija amb
creixement secundari incipient té, a sota l’epidermis uniseriada, franges de col·lènquima
angular i vasos vasculars oberts col·lateralment. En secció transversal les tiges joves
mostren un marge quasi circular amb 6 costelles. Dins l’epidermis d’una capa apareixen
estomes formats per cèl·lules rectangulars, en rotllana. Els tricomes hi són escassos o
absents. Sota les protuberàncies o costelles el col·lènquima angular té 3-4 capes de
cèl·lules. El súber apareix normalment a la vora el floema. Els feixos vasculars estan
oberts col·lateralment i formen una mena de eustel·la reforçada per fibres
d’esclerènquima. Els esqueixos que se’n fan arrelen amb bastanta facilitat.
Les fulles són primes i fràgils, aspres al tacte, estretament lanceolades, de fins a 4-11 x
1-2.5 cm, es disposen generalment en grups de tres. Són curtament (2-9 mm) peciolades,
de marge llis o molt lleugerament serrat, una mica ondulat, arquejades cap avall, i de
color verd més clar que la majoria de fulles, de base atenuada i àpex agut. A ambdues
cares hi ha tricomes antrorsos rígids de 100 a 200 micres de longitud, de base
bulbiforme, abundants, i també glàndules esferoidals. A la cara adaxial els tricomes
eglandulars són cònics, unicel·lulars, de parets gruixudes, verrucoses. Cadascun arrenca
d’un rosetó de 8 cèl·lules poligonals amb un cistòlit de carbonat càlcic. També hi ha
tricomes unicel·lulars de parets gruixudes, verrucoses en forma d’ullal. Els tricomes
eglandulars de la cara abaxial són simples, unicel·lulars, engruixits, cistolítics. Per altra
banda, els tricomes glandulars poden ser amb un peu curt, simple o compost, amb tija
de 1-2 cèl·lules i caparró unicel·lular amb cèl·lules més amples que llargues, amb parets
exteriors convexes, primes, llises, amb a penes contingut, transparents, a ambdues
cares, si bé són més abundants a la inferior o abaxial. O bé poden ser amb peu simple,
caparró petit, estret, unicel·lular, amb contingut dens, normalment persistents, amb
parets exteriors només una mica convexes, primes, llises, amb vesícula cuticular a
l’àpex, persistent o no. Solen agrupar-se a les depressions de la cara abaxial. Els nervis
secundaris es disposen força perpendiculars al principal, bifurcant-se abans del marge.
Tots són molt visibles, i per sota tenen color de palla pàl·lida. A la cara de sobre, o
adaxial, l’epidermis està formada per cèl·lules amb 4-5 costats de parets rectes
anticlinals. A la cara abaxial hi ha estomes anomocítics en columna, a més dels tricomes
glandulars i els eglandulars. I les parets de les cèl·lules epidèrmiques són una mica
ondulades, estant la cutícula una mica estriada al voltant dels estomes. El mesòfil té
diferenciació dorsi-ventral, amb 2-3 capes de parènquima en palissada i amb
parènquima espongiforme (a la vora l’epidermis abaxial) amb estructura laxa, deixant
grans espais entre les cèl·lules.
Les flors són menudes, blanques i una mica tenyides de rosa o blau. Es disposen en una
una mena de panícules laxes de fins a uns 10-25 cm de longitud, amb raïms d’espigues
solitaris a l’aixella de les fulles superiors, amb pseudobràctees de 10 x 1 mm
(disminuint de mida cap a l’àpex) i bràctees de 1.5-2 mm amplament ovals-acuminades
(o ròmbiques), verdes o tenyides de porpra, curtament pubescents (tricomes de 100-200
micres amb glàndules esferoidals). Les fulles es recol·lecten millor amb la ma estirant-les
cap avall que no pas cap amunt. Flors sèssils o subsèssils. Calze de 2-3.5 mm, tubular,
subtetragonal, zigomorf, amb la gola una mica inclinada, formant dos llavis laterals.
Calze amb 4 dents triangulars menors que la quarta part del conjunt, també verds o
tenyits de porpra, densament i curtament pubescents, amb tricomes de 100-200 micres,
i amb glàndules sèssils. Corol·la de 3.5-5.5 mm, hipocrateriforme, simpètala, amb lòbuls
imbricats. Tub de 2.5-3.5 mm, cilíndric, eixamplat a dalt, amb tricomes de 200 micres a
l’interior, però glabre per l'exterior; pubescent al marge superior. Limbe de 2.5-3.5 mm
de diàmetre, amb 4 lòbuls, els 2 inferiors majors, amb glàndules esferoidals a la base.
Estams didínams, inserits a la part superior del tub de la corol·la. Els dos superiors 0.6
mm més amunt que els dos inferiors. Filaments estaminals de 0.2-0.4 mm. Anteres
grogues incloses o una mica exsertes. Ovari densament pilós.
Fruit oboval amb mericarpis de 1.3-1.8 x 0.5-0.6 mm, pla-convexos, pilosos a l’àpex, de
color marró clar, formant dues núcules. Només fructifica a Amèrica del Sud..
Sembla ser originària del Sud de Bolívia (Chuquisaca, Cochabamba, Potosí, Tarija), el
NW de l’Argentina (Salta, Jujuy, La Rioja, Catamarca), i zones properes de la part central
d’Amèrica del Sud (Uruguai, Paraguai, Brasil, Xile, Perú). A les valls andines arriba fins
els 3200 m snm. A L’Argentina es cultiva a les províncies de Córdoba, San Luís, Salta,
Misiones. També es cultiva a Xile, Colòmbia, Uruguai, Brasil. Des del segle XVIII es
cultiva als jardins temperats de bona part del món, com ara a la Xina, l’Índia, el Sudest
asiàtic, Austràlia i Nova Zelanda. També a Blanes, d’on era fill en PALAU I VERDERA. Vol
força humitat al terra i agraeix l’adob. El rendiment milloraria amb àcid salicílic i
jasmonat de metil. Es cultiva a diversos països europeus França, Itàlia, Espanya,
Portugal, Eslovènia) i africans (Marroc, Egipte) a escala més o menys industrial. Resisteix
les gelades fins a 5º C sota zero, però es fa ufana només amb temperatures elevades, per
sobre els 20 º C i amb força insolació.
PREPARATS
• 1-octèn-3-ol • biciclo-germacrè
• 1,8-cineol • borneol
• 2-hexenal • camfè
• 2,5-dimetil-2-vinil-4-hexenal • cariofil·la 1-(12),7-dièn-9-alfa-ol
• 2,6-beta-carifil·là-òxid • cariofil·la-1-(12),8(15)dièn-9-alfa-ol
• 2,6-dimetil-5-heptenal • cariofil·la-1-(12)-dièn-9-beta-ol
• 3-octanol • cariofil·lè
• 3-octanona • cariofil·lè-epoxicetona [kobusona]
• 4-beta-hidroxi-germacrà-1(10),5-diè • cariofil·lè-epòxid
• 4-terpineol • cariofil·lè-òxid
• 6-hidroxi-luteïna • carvacrol
• 6-metil-5-heptèn-2-ona • carvona
• àcid 3-metil-butanoic • carvotanacetona
• àcid acètic • cedrol
• àcid cafeic • cimol
• àcid carnòsic • cintronel·lal
• àcid geniposìdic [heteròsid iridoide] • cirsiol*
• àcid gerànic • cirsimaritrina
• àcid hidroxicinàmic (derivats) • cis-3-hexenil-acetat
• àcid rosmaínic • cis-beta-ocimè
• àcid ursòlic • cis-citral
• àcid clorogènics 7% • cis-citral
• acteòsid • cis-hex-3-enil-acetat
• africanona • cis-hex-3-enol
• alcaloides • cis-iso-citral
• alfa-cadinol • cis-llimomè-òxid
• alfa-cedrè • cis-rosa-òxid
• alfa-copaè • cis-sabinè-hidrat
• alfa-curcumè • cis-thujona
• alfa-farnesè • citral (= geranial + neral) 20-40% de
• alfa-humulè l’OE
• alfa-muurolè • citronel·lal
• alfa-muurolol • citronel·lil-acetat
• alfa-pinè • citronel·lol
• alfa-terpinè • copaè
• alfa-terpineol • cosmosina
• alfa-thujè • crisoeriol
• alfa thujona • cubebè
• alfa-zingiberè • cubenol A
• al·lo-aromadendrè • D-alfa-terpineol
• apigenina* • D-germacrè
• ar-curcumè • D-llimonè
• ar-turmerol • decanal
• aromadendrè • delta-cadinè
• beta-bisabolè • delta-elemè
• beta-bourbonè • delta-terpineol
• beta-cariofil·lè • diosmetina-7-O-glucòsid*
• beta-citronel·lè • diosmetina*
• beta-curcumè • dipentè
• beta-gurjunè • (E)-beta-farnesè
• beta-ionona • (E)-beta-ocimè
• beta-maaliè • (E)-cariofil·lè
• beta-pinè • (E)-nerolidol
• beta-thujona • epi-cadinol
• epì-muurolol • n-nonadecà
• etil-eugenol • n-octacosà
• espatulenol • n-octadecà
• eucaliptol • n-pentacosà
• eucarvona • n-tetracosà
• eugenol • n-triacontà
• eupatorina* • n-tricosà
• farnesol • neo-iso-thujiol
• fel·landrè • neral
• fenil-etil-propanonat • neril-acetat
• fitoesteroides • nerol
• flavonoides* • nerol-òxid
• fotocitral A • nerolidol
• furfural • nonanal
• furocumarines • oct-1-èn-3-ol
• gamma-cadinè • oct-1-èn-3-ona
• gamma-terpinè • octan-3-ol
• gamma-terpineol • oli essencial (0.2-1 %): al Marroc
• geranial amb molt beta-espatulenol, trans-
• geranil-acetat cariofil·lè-òxid, ar-curcumè; a Xile
• geranil-propononat amb geranial 23%, neral 18%,
• geraniol cariofil·lè-òxid 6%, 1,8-cineol 6% ,
• germacrè A citronel·lol 5% ; a França amb citral
• germacrè D 38%, geraniol 6 %, nerol 5%,
• hispidulina* llimon`3e 4%, espatulenol 2.5 %; a
• humulè Turquia amb citral 18%, llimonè
• humulè-peòxid II 14%
• iridoides • p-cimè
• iso-espatulenol • p-cimol
• iso-cariofil·lè • pectoli-naringenina
• iso-cariofil·lè-epòxid • perillè
• iso-pulegol • pinocarvona
• iso-safrol • piperitona
• iso-vitexina • pirrol
• kaempferol • quercetina*
• L-carvona • rosafurà
• L-llimonè • rutina*
• linalool • sabinè
• llimonè • sabinè-hidrat
• luteïna • salvigenina*
• luteolina* • tanins
• luteolina-7-O-glucòsid* • tau-cadinè
• luteolina-7-O-diglucurònid* • tau-cadinol
• melatonina • tau-muurolol
• metil-citronel·lat • terpinèn-4-ol
• metil-eugenol • terpinèn-4-ol
• metil-heptenona • terpinolè
• mircè • thujopsè
• mircenona • timol
• mucílag • trans-calamenè
• n-docosà • trans-carveol
• n-eicosà • trans-citral
• n-heneicosà • trans-hex-2-enal
• n-heptadecà • trans-llimonè-epòxid
• n-hexacosà • trans-beta-ocimè
• n-nonacosà • trans-hex-2-enal
Verbascòsid (=acetòsid)
• trans-hex-2-enol • verbenona
• trans-p-ment-2,8-dienol • vitexina
• trans-sabinè-hidrat • (Z)-nerolidol
• trans-verbenol • zingiberè
• verbascòsid [= acetòsid]
EFECTES FISIOLÒGICS
El citral té efecte anticancerigen contra les línies cel·lulars HepG2, Caco2, MCF-7. A més
té molt efecte antibiòtic, fins i tot envers els Gram-negatius.
El verbascòsid té efecte citotòxic contra les cèl·lules dels tumors amb metàstasis. Hi
suprimeix les MMP i la PKC. La via més eficaç és la intraperitoneal. El verbascòsid és un
glucòsid fenil-propanoide que es troba a raó de 0.5-3.5% a les fulles de la Maria-Lluïsa.
És antiinflamatori, antioxidant, antibacterià, antitumoral, antifúngic, foto-protector i
quelador. I sembla ser que no és pas mutagènic. Millora el perfil lipídic i glucèmic
(incrementa la SIRT1). L’extracte de la planta que conté 20 mg/mL de verbascòsid fa que
s'incrementi la SOD als limfòcits de nedadores. També la GPX i la GSH als glòbuls rojos i
disminueix a la meitat les lesions als glòbuls blancs. També redueix els nivells de 17-
beta-estradiol i de testosterona i incrementa el nivell d’hormones sexuals unides a la
globulina. El verbascòsid regula la síntesis d'estradiol a l’hipotàlem.
https://www.mdpi.com/1420-3049/23/1/123/htm
https://www.redalyc.org/pdf/856/85670402.pdf
https://www.tela-botanica.org/wp-content/uploads/2017/11/verveine.pdf
MALVÍ
Althaea officinalis L.
[1753, Sp. Pl. : 686] 2n = 42
ETIMOLOGIA: deriva del grec ἄλθειν (guarir). LINNÉ va posar l’epítet officinalis (medicinal).
• Alemany: Eibisch
• Anglès: marshmallow, hollyhock
• Àrab: ختمية طبية/ خبيزة/ خبيز
• Armeni: Տղուտ դեղատու
• Basc: ciguiboila, gloria, gloriatze, gloriatze malbabizku, mailmaskoa, malba
zuri, malba zuria, malba-bizkua, malba-zuría, malbabisko, malbabizku,
malbaiscuba, malva-zuri, malvabizku, malvaxuni, zigiboilla.
• Català: malví, malvina, malva blanca, fregadora
• Castellà: malvavisco, altea, bismalva, malvarisco, hierba cañamera
• Danès: Almindelig / Althæa / Stokrose / Læge-stokrose
• Eslovac: Navadni slez
• Eslovè: Ibiš lekársky
• Estonià: Harilik altee
• Finlandès: Rohtosalkoruusu
• Francès: guimauve
• Gaèlic: Leamhach
• Gal·lès: Hocysen y morfa/ Dail yr hocys / Hocys y morfa / Hocysen y gors / Malw
yr hel / Meddalai y morfa
• Gallec: malvavisco
• Grec: Αλθαία / Αλθαία ή φαρμακευτική
• Hebreu: נטופית רפואית/ חוטמית
• Holandès: Heemst
• Hongarès: Orvosi ziliz, Fehérmályva
• Islandès: Læknastokkrós
• Italià: malvacioni
• Japonès: ウスベニタチアオイ
• Norueg: Altearot / Lækjestokkrose
• Persa/Farsi: ختمي / پنیرک پفنبات
• Polonès: Prawoślaz lekarski/ Malwa biała / Slaz lekarski
• Portuguès: malva-branca, malvavisco
• Rus: Алтей
• Serbi: Бели слез/ Питоми слез / Слез бели / Слезовина // Beli slez/ Pitomi
slez / Slez beli / Slezovina
• Suec: Läkemalva
• Turc: Hatmi / İbiskökü / Şifalikök / Tıbbi hatmi / Tibbikök
• Txec: Proskurník lékařský
• Ucraïnès: Алте́я лі́карська
• Xinès: 药蜀葵 药葵 Yao kui
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una malvàcia vivaç o perenne, en gran part recoberta d’un toment gris clar, de fulles
triangulars-ovals, flors de color rosa o lila clar. La rel és gruixuda, carnosa, ferma,
blanca, amb coberta grogosa. Es pot induir que faci més radícules piloses amb
Agrobacterium rhizogenes, i a més es poden emprar aquestes radícules per obtenir
transgènicament fàrmacs com la cianovirina contra la sida. Calicle compost per 6-9
bractèoles unies per la base.
Dins el gènere hi ha tres espècies més a la península (cannabina, hirsuta, longiflora). A.
officinalis es distingeix de les altres per ser planta perenne, amb tiges més altes de 80
cm (fins a 150-200 cm), por ramificades, amb toment estrellat dens (excepte a la base);
estípules caduques, estretament lanceolades; fulles lleugerament 3-5 lobades o enteres
de 1.5-10 × 1.5-7 cm, crenades-serrades, les inferiors amb pecíol llarg i a vegades
orbiculars o reniformes. Flors solitàries o en fascicles pedunculats, curtament (1-2 mm)
pedicel·lades, amb peduncles comuns tomentosos igual o més llargs que els pedicels.
Peces del calicle de 8-12 mm, linear-lanceolades. Sèpals de 8-12 mm, triangulars, ovals
acuminades, pubescents. Estams units formant un tub amb les anteres de color porpra
reniformes, amb una sola teca. Mericarpis de 15-25 × 3.5-4 mm sense costelles laterals,
pubescents, connivents però no acrescents a la fructificació de color groc verdós. Pètals
de 10-18 × 6-15 mm, amplament ovals, d’ungla ciliada. Llavors reniformes.
MALURES: Colletotrichum orbiculare. C. malvarum.
DETALLS
MICROSCÒPICS DE
LA PLANTA DEL
MALVÍ. [Atlas of
microscopy: BETTY P.
JACKSON & DERECK
W. SNOWSON]
1 – grup de fibres
2- suro en vista
superficial
3- grànuls de midó
4- fibra amb clotets
5- parènquima en
secció transversal
mostrant druses
d’oxalat càlcic en
algunes cèl·lules
6- vasos
escalariformes
engruixits amb
parènquima xilemàtic
adjacent
7-fibres i parènquima
xilemàtic en secció
longitudinal
8 – parènquima en
secció longitudinal
mostrant clotets i
druses d’oxalat càlcic
9-secció de teixit
suberós
10- fragment de vas
cribrós engruixit
11- cèl·lules amb
mucílag amb grànuls
de midó adherits.
Els grans de midó són molt abundants. Són simples o compostos (fins amb 4 o més
components). El gra individual sol ser esfèric o polièdric, amb un hílum diferenciat petit
radial.
Hi ha fibres abundants, en grups, rodejades per una beina prismàtica d’oxalat càlcic.
Cada fibra és llarga i estreta, amb un nombre variable de parets engruixides parcialment
lignificades. Els porus o clotets són força abundants.
Els vasos molt grans marginats força grans, solitaris o rarament en petits grups, tenen
les parets lignificades i tenen clotets disposats densament. Associades sol haver-hi
cèl·lules parenquimatoses del xilema lignificat amb alguns radis medul·lars.
Les esclereides són ocasionals, solitàries o en grups de 2-3 (amb parènquima no
lignificat). Són tan llargues com amples o una mica més llargues i rectangulars, amb
parets moderadament engruixides i amb estriacions fines; i amb nombrosos clotets.
Els fragments de suro vistos en superfície tenen estructura poligonal, i parets fines de
color castany molt clar. En secció, es veuen uns quants rengles de cèl·lules suberificades
associades sovint al parènquima de la fel·loderma. El súber té una lleugera reacció
positiva als colorants de la lignina.
El parènquima xilemàtic té les parets fines no lignificades, però compta amb alguns
grups de cèl·lules de parets gruixudes, i algunes cèl·lules lignificades associades als
vasos. Són allargades i amb nombrosos clotets. Els raigs medul·lars no estan lignificats
en general, però tenen les parets gruixudes i estan lignificades quan toquen als vasos
adjacents, fibres o parènquima xilemàtic lignificat. També es poden veure fragments de
parènquima floemàtic amb parets molt fines i amb cèl·lules allargades i més o menys
uniformes.
Els prismes d‘oxalat càlcic es troben dispersos i a les beines al voltant de les fibres. Són
de mida variable, però sovint força grans.
Es fa a les vores dels canals d’alimentació dels molins d’aigua, ribes de llacs, canyars i
terrellers plans humits. Solen acompanyar el malví altres espècies higròfiles com ara:
HISTÒRIA
Ja els neandertals fa 60.00 anys, segons consta a les restes de la cova de Shanidar (Iraq),
empraven el malví, junt a altres plantes com ara camamilla, centaura, efedra, milfulles,
valeriana.
HIPÒCRATES (segles V-IV a.C.) donava a beure la decocció de les arrels als ferits de guerra
que estaven a punt de tenir un desmai degut a la pèrdua de sang. També aplicava
aquesta aigua a les ferides, barrejada amb mel i resina de marihuana.
TEOFRAST D’ÈRESOS (segles IV-III a.C.) recomanava la rel bullida en vi contra els catarros.
PLINI EL VELL (segle I) deia que una cullerada al dia allibera de qualsevol malaltia, en
especial de l’epilèpsia.
DIOSCÒRIDES (segle I) deia que el decuit de les arrels i les fulles allibera de qualsevol verí
al fer-lo vomitar.
CARLEMANY (segle IX) ordenà cultivar el malví als horts dels monestirs europeus.
Segons NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) el malví és planta de Venus. Les arrels bullides en
vi ―o bullides en caldo i arrels de fonoll i de julivert― van bé contra la febre. Les fulles
bullides en aigua, o en vi, s’apliquen calentes al ventre per corregir les febres i mal de
ventre. Desobstrueixen d’humors biliars el ventre. Aplicades als pits, augmenten la llet. I
les fulles triturades amb farina d’ordi, afegint-hi oli de roses, van bé contra tumoracions
endurides o inflamacions puntuals als genitals o a altres parts. També contra
l’enduriment del fetge o de la melsa. El suc bullit en oli va bé contra la caspa i irritacions
del cap, cremades, ergotisme o altres dermatitis. Les flors bullides en oli, i afegint-hi
alum i mel, netegen la boca d’aftes i alleugen el mal de coll fent-ne gargarismes. La
decocció de les fulles fa que rellisquin les pedres als ronyons o a la bufeta i conductes
biliars. Les arrels encara van millor per a això. Això també va bé contra la tos, ronquera,
dispnea, asma. Es poden bullir en vi o en aigua amb mel. Les arrels i els fruits bullits en
vi amoroseixen els budells i hi curen les úlceres. Contra tendinitis o carn-esqueixats o
fractures òssies, millor bullir les arrels en vi blanc per aplicar-hi compreses. El mateix
serveix contra llúpies darrere les orelles o a les mames. Les arrels bullides en llet van bé
contra la tos-ferina. Els fruits del malví barrejats amb vinagre i escalfat això al sol
netegen la pell de butllofes i taques. Contra hemorràgies intestinals, la rel bullida en llet.
Amb aquest remei va curar-se en dos dies el seu fill del que en aquell temps
s’anomenava bloody-flux.
LITERATURA
―“Que todas las flores se sequen, menos la del malvavisco, porque tenía un amor firme
que se llamaba Francisco»―.
• afrodisíac • emol·lient
• anticonvulsiu • expectorant
• antídot de verins • hipogluceminat (↓25-35%)
• antiinflamatori • immunoestimulant Th2↑,
• antilitiàsic fagocitosis↑,
• antioxidant • inhibidor de l’excitació dels cilis de
• aperitiu les mucoses
• bèquic • inhibidor de la hialuronidasa-1
• carminatiu • laxant molt suau
• contra-irritant • mucolític
• cordial • sedant
• cosmètic • sudorífic
• depuratiu • vulnerari
• diürètic
• abscessos • esclerosis
• aftes • esofagitis (diverticles)
• Alzheimer • esquerdes a la pell
• amigdalitis • estomatitis (inflamació de la cavitat
• angiocolitis bucal)
• apendicitis • estrenyiment (lavativa)
• articulacions desencaixades • faringitis
• artritis reumatoide • ferides
• asma • flegmons
• bronquièctasis • fractures òssies
• bronquitis • furóncols
• càlculs renals, biliars, salivadors • galindons
• càncer • gastritis
• carn-esqueixats • gastroenteritis
• catarro • gingivitis
• cistitis FUL FLO • glossitis
• colitis ulcerosa • grans
• còlon irritable • grip (bafs)
• congelacions • hemorràgies
• congestió • hemorroides
• cops • hipoacidesa gàstrica (p.p. betaïna)
• COVID-19 (pal·liatiu) • icterícia
• cremades FLO • ileïtis
• Crohn • impotència sexual
• depressió • indigestió
• dermatitis atòpica, etc. • infeccions urinàries
• diabetis • infertilitat
• diarrea • inflamacions
• disenteria • laringitis
• diverticulitis • lipidèmia
• dolors • mal de coll
• dolors musculars • mal de queixal
• èczema (+ donzell) • mal de ventre
• emfisema pulmonar • mans aspres (REL + ordi + goma
• enteritis aràbiga)
• escarificacions • mastitis FUL
• metritis amb Papanicolau alterat • refredat
• miàlgies • reuma
• mossegades • rinitis
• mugrons inflamats /esquerdats • sinusitis (bafs)
• nafres • Streptococcus mutans
• nefritis FLO • talls
• otitis • taques fosques a la pell
• Parkinson • torçades
• pell seca • tos
• penellons • tos-ferina
• periodontitis • tos irritativa
• peritonitis • tos seca
• picades d’insectes (abelles, • traqueïtis
mosquits, puces, paparres, etc.) • trombosis
• picades de serps • tumors
• pielonefritis • úlcera duodenal
• pleuritis • úlcera d’estómac
• poliúria • úlceres externes
• Proteus vulgaris • úlceres varicoses
• Pseudomonas aeruginosa • uretritis
• pulmonia • verola
• punxes clavades • vòmits
• quists
VETERINÀRIA
Carpes: a 2.5 g /60 dies l’extract de rel de malví les protegeix d’Aeromonas hydrophila.
Cavalls: bullides les rels amb ordi i goma aràbiga donen un líquid espès que aplicat a les
peüngles les fa créixer més ràpid.
Gats: dermatitis a les orelles (xopar-les amb aigua de rel de malví i de donzell (Artemisia
absinthium). L’aigua de la rel de malví posada a l’aigua de beure, contra amigdalitis.
Vaques: remei contra l’humor del braguer, quan ja no raja llet. Arròs de paret (Sedum
dasyphyllum) + boixets (Calendula) + arrel de floravia (Centaurea calcitrapa) + arrel de
carbassina (Bryonia) + arrel de malví + pega negra + cera nova + oli + greix de gallina + 3
grans d’all. [LLUÏSA SADURNÍ, de les Comes de Gombrèn]. Contra la tuberculosis: aigua de
fer-hi bullir rel de malví.
USOS INTERNS
• Contra els refredats va molt bé prendre aigua feta amb rel de malví, eucaliptus
(fulles i fruits), liquen blanc (Chondrus crispus), sàlvia (S. lavandulifolia) i pinyes
de pi. Diuen que les de Pinus pinaster (allargades) són les que van millor [JOSEFA
PLANAS, de Vidrà]
• Tisana contra el catarro: orella d’os (Ramonda myconii) + rel de malví + flor de
saüc (Sambucus nigra)+ romaguera (Rubus ulmifolius) + rel de regalèssia
(Glycyrrhiza glabra)+ rel de panical (Eryngium campestre) + Tussilago farfara +
flor de figa de moro (Opuntia) + liquen (Chondrus crispus).
• Tisana contra la tos asmàtica: rel de malví + camamilla + malva + hisop + falzia de
pou + regalèssia + gínjols.
• Infusió de fulles i flors amb ortiga (Urtica dioica) i falzia de pou (Adiantum capillus-
veneris): contra el cor agre o acidesa d’estómac o pirosis o reflux esofàgic. També
la mateixa barreja contra trastorns de la menopausa.
• Rel xuclada o mastegada contra el mal de les dents que estan sortint als nens
petits.
• Tisana contra el mal de ventre intestinal: rel de malví + menta + fonoll + anís verd
en gra.
• Xarop a base de rel de malví + hisop + flors de saüc + figues seques + bocins de
poma.
USOS CULINARIS
• Fulles tendres bullides i arrebossades per menjar-les (des dels tempos dels
romans).
• Fulles tendres llescades posades a les amanides.
• Extracte concentrat de la rel bullida en aigua fins que agafa consistència de clara
d’ou a la qual substitueix.
• Ratafia.
• Vi quinat.
Caramels durs amb extracte de la rel de malví o amb altres herbes a més a més.
USOS EXTERNS
• Cataplasma de fulles amb oli i llard aplicades a les hemorroides o als queixals que
fan mal.
• Cataplasma per aplicar a sobre el ossos fracturats: rel de malví + rel de julivert +
Verbena officinalis.
• Cataplasma vulnerari: dins una fulla de roma (Rumex sp.) s’hi posa la pomada feta
a base de rel de malví + fulles de Veronica beccabunga + fulles de Scrophularia
auriculata + llard + oli + sabó + resina + cera verge
• Fulla aplicada pel revers contra talls sagnants per cicatritzar-los i aturar
l’hemorràgia.
• Fums contra els galindons cremant sobre les brases rel de malví + Anagallis
arvensis + Hypericum perforatum.
• Pomada contra els furóncols: camamilla romana (Anthemis nobilis) + malví + flor
de saüc (Sambucus nigra) + oli + cera verge.
A algunes poques persones els ha donat símptomes d'al·lèrgia. Cal tenir en compte
també que, pres, pot abaixar el sucre (glucèmia). També que, al tenir molt fibra, pot
inhibir l’absorció de vitamines, minerals i medicaments. Per tant, és recomanable
prendre’l 2 hores separat de medicines. Per a les embarassades sembla poc prudent
prendre’l, a no ser que sigui en dosi molt petites.
USOS NO MEDICINALS
A més de ser planta ornamental en alguns jardins, les tiges s’han emprat per a fabricar
paper. De les llavors se n’ha extret oli per a les pintures dels artistes. De la rel molt
bullida se’n pot fer una mena de goma d’enganxar. Amb les fulles seues triturades se
n’han fet cigarrets.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Planta anual de 20-80 cm (màxim de 3 m), pubescent, amb tija erecta, robusta, poc
ramificada. Fulles de color verd pàl·lid, romboide-ovades de fins a 15 × 5 cm, però
normalment de 2-10 × 1-5 cm. Flors verdoses imperceptiblement atenuades, agrupades
en espigues gruixudes, axil·lars i en panícula terminal no frondosa compacta, essent
l'espiga terminal una mica més llarga. Bràctees espinoses, de 4-6 mm, amb una vena
dorsal pàl·lida, el doble de llarga que el periant, que té 5 tèpals lineals-espatulats, de 2-3
mm. 5 estams. Fruit en càpsula ovoide, d’uns 2 mm, sobrepassant el periant, obert al
través. Llavors d’1.2 mm de diàmetre.
La família de les Amarantàcies es distingeix per tenir flors sense corol·la, superovàriques,
amb el periant format per sèpals separats, tiges sense nusos marcats, fulles sense
estípules, flors amb pocs estams, càpsula obrint-se en secció transversal, flors amb 3
bràctees i sèpals escariosos llisos. Dins el gènere, tot i poder ser una planta robusta, cal
tenir en compte que és anual, cosa que és concomitant amb el fet que resulta fàcil
arrencar-la. Pertany al grup d’espècies amb flors amb 5 estams, fulles sense espines i
espiga terminal més llarga que les laterals. Té els fruits en pixidi o càpsula que s’obre per
dalt, inflorescència terminal robusta verdosa, flors pentàmeres, planta no de jardí sinó
espontània, la majoria dels tèpals linear-espatulats i majors que el fruit, tija pilosa a la
zona superior.
POSSIBLE TOXICITAT
El bestiar que en menja pot morir per fallada renal. El pol·len pot provocar al·lèrgia a
algunes persones. Com a verdura no convé als infants per sota dels 4 anys, ja que els
podria desencadenar cianosis per metahemoglobinèmia. Podria acumular l’isòtop
radioactiu Cesi-137 i d’altres elements tòxics del sòl.
USOS
• diarrees
• dismenorrea
• farina de les llavors o les mateixes llavors torrades o triturades
• fulles cuites com a verdura, o cues en amanides
• grip
• hemorràgies internes
• mal de queixal
• melenes (hemorràgies intestinals)
• menorràgia
• sabó
• ‘Thoran’ (plat típic de l’Índia): fulles de la planta + coco ratllat + pebrot + all +
cúrcuma
• tint
PRINCIPIS ACTIUS
• àcid oxàlic
• Calci
• compostos amb amonis quaternaris
• Ferro
• Fòsfor
• iso-leucina-betaïna
• proteïna
• valina-betaïna
• vitamina A
• vitamina C
alguns compostos amb amonis quaternaris de l' Amaranthus retroflexus
CORNER
Amelanchier ovalis Medik.
[1793, Gesch. Bot. : 79] 2n=34, (51,68)
NOMS POPULARS
Viu sobre roques o terrenys pedregosos a la muntanya mitjana, sobre tot al terreny del
boix i dels roures. Pot baixar fins els 300 m snm i pujar fins els 2500. Preferentment
sobre terreny calcari. Poden acompanyar-lo, per exemple:
Acer opalus Cytisus sessilifolius Rhamnus saxatilis
Buxus sempervirens Hedera helix Viburnum lantana
Coronilla emerus Hieracium murorum Viola willkommii
Crataegus monogyna Prunus mahaleb
Era planta coneguda i descrita per TEOFRAST D’ÈRESOS (segle IV a.C.). Admirava la dolçor
dels fuits i la duresa i resistència als corcs de la seva fusta.
ESOTERISME
Per a protegir la casa durant tot l’any es clavava una creu feta amb dues rames beneïdes
el Diumenge de Rams a la porta principal de la casa.
Una llegenda creu que on hi ha molts corronyers en flor pot haver-hi una olla amb
monedes d’or enterrada (dins una cova).
LITERATURA
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
• afonia • faringitis
• al·lèrgies TIJ • febre
• anèmia FRU • hipertensió
• anorèxia FLO • mal de cap FRU
• artritis • mal de coll
• bronquitis FUL • mal d’estómac FUL TIJ
• cames cansades (banys, liniment) • mal de ventre FUL TIJ
• catarro FLO • mala circulació
• ciàtica (liniment) • plètora
• cistitis • refredat FLO
• còlera FUL TIJ (decocció) • reuma UE (tintura ESC, UI (licor
• contusions (liniment) FRU)
• diabetis • varius
• ensurts FLO • vista debilitada FRU
• estomatitis • xarampió
ALTRES USOS
Els troncs s’empren per a fabricar petits estris, i també per a fustigar el bestiar. Amb les
rames més fines se’n feien escombres.
PREPARATS
VETERINÀRIA
POSSIBLE TOXICITAT
És planta que rebaixa la sang, és a dir, que podria provocar anèmia i abaixar massa la
pressió arterial. També podria provocar pèrdues de visió momentànies.
MÉS INFORMACIÓ
«Carboxilic acids and essential oil from leaves of Amelanchier ovalis». E V KRIVORUCHKO, V
A SAMOILOVA, O V DEMESHKO. Chemistry of Natural Compounds 57: 578-579 (26 May
2021)
«Amelanchier ovalis Medik». JESÚS PEMÁN GARCÍA, JESÚS COCULLUELA GIMÉNEZ, ALFONSO
LÓPEZ VIVIÉ.
https://www.researchgate.net/profile/Jesus-Garcia-46/publication/270215350_Amela
nchier_ovalis_Medik/links/54a29a760cf267bdb9041b71/Amelanchier-ovalis-Medik.pdf
BORRÓ
Anagallis arvensis L.
[1753, Sp. Pl. : 148] 2n = 40
[= Lysimacha arvensis (L.) U. Manns & Anderb.]
Anagallis arvenis. Làmina: CARL AXEL MAGNUS LINDMAN Anagallis arvenis. Làmina: JAN KOPS
Anagallis foemina. Foto: JACQUES MARÉCHAL
Anagallis foemina
NOMS POPULARS D’ANAGALLIS ARVENSIS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
NOTA: segons P. FOURNIER Analgallis arvensis L. té una subespècie [micrantha (G. G) Ry.]
de llocs humits del Var i Còrsega, i les dues subcosmopolites següents. La ssp.
phoenicea Scop. fa les flors de color vermell cinabri (rarament roses o violàcies o
bicolors), al marge dels pètals hi té cilis glandulosos fins, i el peduncle floral ultrapassa
de molt les fulles, que són poc agudes. En canvi, la ssp. coerulea Schreber fa les flors
blaves, els pètals són a penes ciliats i el peduncle floral iguala les fulles que són més
agudes. Segons «Flora Iberica» (A. PUJADAS), al gènere, deixant a part les espècies que fan
arrels als nusos de la tija i es fan en ambients molt humits (crassifolia, tenella) i la
perenne (monelli), hi ha dues espècies comunes: Anagallis arvensis, que fa les fulles oval-
oblongues, la corol·la de 8-12 mm, de colors variables entre blau i vermell, i amb els
tricomes marginals amb 3 cèl·lules (essent l’apical globosa); i Anagallis foemina, de fulles
lanceolades, corol·la de 5-8 mm, sempre blava, sense tricomes marginals o amb pocs
tricomes de 4 cèl·lules (essent la terminal oblonga). Anagallis foemina genèticament
s’apropa a A. monelli. A.× doerfleri Ronninger in Dörfl. seria l’hibrid entre A. foemina × A.
arvensis.
Dins la família de les Primulàcies el gènere Anagallis es distingeix per ser plantes anuals
en general i tenir el fruit en pixidi unilocular. Les plantes de la família de les Primulàcies
tenen les flors gamopètales superovàriques, isostèmones, regulars o rotàcies, no són
bulboses, el fruit en càpsula i les fulles caulinars alternes. Passar l’Anagallis a
Lysimachia s’ha fet últimament seguint recerques genètiques.
Es troba als horts, cultius, guarets, esplanades seques vora camins o conreus, sobre sòls
poc compactes. És gairebé cosmopolita; manca als tròpics i a les zones glacials. A la
península hispànica arriba als 1800 m snm.
HISTÒRIA
Segons NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) el «common pimpernel» és una herba solar que
ajuda a extreure estelles i punxes i posada dins el nas purga el cap. Solda els llavis de
les ferides que asseca i neteja. El destil·lat aquós o hidrolat neteja la pell i ajuda a llevar-
hi les arrugues i taques. Bullida la planta en vi es pren i va bé contra febres si s’abriga el
pacient bé i sua unes hores al llit. Per fora i per dins va bé contra picades de bestioles
verinoses o gossos rabiosos. Obra les obstruccions al fetge i reforça els ronyons i ajuda a
alliberar-lo de càlculs (pedres o arenilla). Ajuda contra úlceres internes. Contra nafres de
mal aspecte tant va bé la decocció de la planta com el destil·lat. Contra les cataractes,
unes gotes del suc de la planta van bé. Contra el mal de queixal ficar unes gotes del suc
a l’orella contrària. També va bé contra les hemorroides.
PROPIETATS MEDICINALS
• analgèsic • espasmolític
• anticancerós • estimulant
• anticonvulsiu • expectorant
• antiespasmòdic • frena l’espermatogènesis
• antifúngic • fungicida
• antihemorroidal • hipotensor
• antioxidant • hirudicida
• antireumàtic • inhibidor de la butiril-colinesterasa
• antivíric • inhibidor de la LOX
• bèquic • inhibidor de la tirosinasa
• bronco-relaxant • inhibidor de la ureasa
• cicatritzant • insecticida
• colagoga • laxant
• colerètic • mucolític
• cosmètic • nematicida
• depuratiu • sudorífic
• diürètic
USOS MEDICINALS
• abscessos • epilèpsia
• al·lèrgies (coriza espasmòdica, febre • espasmes
del fenc) • estais bronquials
• angiocolitis • febre
• asma • ferides
• berrugues • gota
• càlculs biliars • grip
• càlculs uretrals • hemorroides
• càlculs urinaris • herpes simple
• càncer: SW-480 (còlon), MDA-MB- • herpes zòster
231 (mama), CaSki (matriu), MCF-7 • hidropesia
(mama), DU-145 (pròstata), HL-60 • hipertensió
(leucèmia promielocítica) • icterícia
• Candida albicans • infeccions urinàries
• caquèxia • infeccions víriques
• cataractes • lepra
• cirrosis • mal de queixal
• convulsions • micosis cutànies
• debilitat nerviosa • mossegades de gossos
• depressió nerviosa • neurosis
• dermatitis • picades d’escorpins
• diarrea (dosi molt baixes) • picades de serps
• dolors • picors
• èczema • pielonefritis
• poagre • tinnitus
• pulmonia • tos
• punxes o estelles clavades • tos seca
• ràbia (hidrofòbia) • tos-ferina
• refredat • tristesa
• restrenyiment • tuberculosis
• reuma • úlceres amb fongs
• sangoneres • uretritis
• sinusitis
PREPARATS I DOSI
TOXICITAT
És una planta poc emprada, excepte a Navarra i País Basc. Té fama de tòxica i va estar a
la llista del SCO/190/2004 de 28 de gener https://www.boe.es/eli/es/o/2004/01/28/sco190
Sembla ser que les llavors són molt tòxiques per als ocells i la planta per als conills,
cavalls, gossos, gallines i petits mamífers. La planta tendra pot desencadenar al·lèrgia a
la pell per contacte a algunes persones. Per altra banda, sembla ser que la planta tendra
es pot menjar en amanida o cuita com a verdura. Pot provocar excés d’orina, diarrea i
tremolors, nàusees, mal de cap i dolors a tot el cos. Les llavors provoquen anèmia pel llur
efecte hemolític.
ALTRES USOS
La planta és sabonera i s’empra per rentar roba o cabell i de passada repel·lir insectes,
paparres, i sangoneres. S’ha fer servir per intoxicar peixos o mol·luscs (Biomphalaria
alexandrina, Biomphalaria glabrata, Oncomelania quadrasi)―aturant indirectament el
cicle de Schistosoma mansoni―.
PRINCIPIS ACTIUS D’ANAGALLIS ARVENSIS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins la gran família de les Umbel·líferes, el gènere Anethum es distingeix per ser planta
anual amb les fulles molt dividides (tri-pinnatisectes), els fruits llisos, sense punxes,
comprimits pel dors, aplanats, amb un voraviu pla, essent una planta glabra, fina, de
flors grogues en umbel·les amb 15-30 radis, amb pètals homogenis. L’anet és una planta
herbàcia, amb rel axonomorfa i tiges de fins a 45 cm normalment. Excepcionalment
arriben a 1 m. Les tiges són fines, de 3- 5 mm de gruix, glauques, molt folioses,
fistuloses o buides per dins, amb abundant medul·la blanca a l’interior, amb estries
fines. La planta es ramifica al capdamunt amb 2-4 rames que acaben en umbel·les. Les
fulles són molt fines, tri-pinnatisectes, de fins a 17 × 4-6 cm, havent-n’hi 1-3 per nus. En
conjunt les divisions filiformes formen una fulla de contorn deltoide o ròmbic. Els trams
terminals poden fer 15- 20 mm de longitud. A la base tenen una beina de fins a 30 × 5
mm amb voraviu escariós. Pecíol nul a les fulles superiors i més curt que el limbe a les
altres, sempre estriat. Umbel·les amb 10-20 radis d’uns 5 cm, poc desiguals. Umbèl·lules
amb 7-17 radis mol fins de 5-8 mm. No hi ha ni involucre ni involucel. Calze de limbe
nul. Pètals sub-orbiculars truncats amb l’àpex recorbat cap endins, d’uns 0.5 × 1 mm.
Estils de 0.5 mm a la fructificació, divergents o reflexos, més curts que l’estilopodi.
Estilopodi sub-cònic, de marge crenulat. Fruits oval-el·líptics de 4-6 × 2.5 mm,
comprimits pel dors, amb un voraviu pla ample i amb els mericarpis de dors de color de
palla podrida, més o menys brillants, amb 5 costelles, de les quals les 3 centrals més
marcades i les 2 laterals dilatades en forma d’ala de 0.5-0.8 groguenca. Llavor amb la
cara de la comissura plana.
HISTÒRIA I ESOTERSIME
• abscessos • grip
• aerofàgia FRU • halitosis
• Alzheimer • Helicobacter pylori
• amigdalitis (FUL tendres) • hemorroides
• anorèxia • hipertròfia cardíaca
• aorta rígida • icterícia
• Aspergillus flavus OE • indigestions
• ateroesclerosis • infeccions a la pell OE
• Campylobacter • isquèmia cerebral
• càncer de fetge OE • llet escassa
• Candida albicans OE • mal d’estómac
• candidiasis vulvovaginal • mal de queixal
OE2%/supositori • mal de ventre
• colesterol HDL baix • meteorisme
• colesterol total i LDL alt • morats (cops) als ulls
• còlics infantils • MRSA (Staphylococcus aureus) OE UE
• còlics intestinals OE UE • nafres
• conjuntivitis • nervis a l’estómac
• cor debilitat (FUL tendres) • obesitat
• cor envellit • osteoporosis
• cremades • part lent
• depressió nerviosa • pèrdua de memòria
• diabetis • refredat
• diarrea • rigidesa muscular (oli)
• dismenorrea • Serratia marcescens (p.p. àcid 3-o-metil-
• dispèpsies el·làgic)
• dolors del part • sífilis (FUL tendres)
• edemes • síndrome metabòlica
• epilèpsia • singlot
• esclerosis • tos
• escorbut • triglicèrids alts
• espasmes OE • tuberculosis (FUL tendres)
• ferides • tumors abdominals
• gasos digestius FRU • úlceres a la pell
• Giardia en nens (3 mL extracte aquós × 5 • vòmits FRU
dies)
USOS CULINARIS DE L’ANET
VETERINÀRIA
ALTRES USOS
L’OE (oli essencial) es podria emprar coma fumigant contra termites. El dill-apiol
multiplica per 10 el poder insecticida del Chrysanthemum cinerariifolium. L’OE és
larvicida contra Aedes aegypti, Aedes albopictus, Anopheles stephensi, Culex pipiens,
Haemonchus contortus. També és repel·lent d’escarabats de cuina i acaricida. També és
fungicida contra Fusarium, Sclerotinia sclerotiorum.
• (-)-carvona 2(h),8(h)benzo-(1,2b,5,4b-dipiran-2-
• (-)-dihidrocarvona 6-diona
• (-)-llimonè • 8-hidroxi-geraniol-beta-d-
• (+)-alfa-fel·landrè glucopiranòsid
• (+)-carvona • 9-hidroxi-piperitona-beta-d-
• (1R,2R,4R,8R)-p-mentan-2,8,9-triol glucopiranòsid
2-O-beta-D-glucopiranòsid • àcid 3-o-metil-el·làgic
• (1S,2S,4R)-p-mentan-1,2,8-triol • àcid alfa-linolènic
• (1S,2S,4R)-p-mentan-1,2,8-triol 2- • àcid ascòrbic (=vitamina C)
O-beta-D-glucopiranòsid • àcid cafeic
• (1S,2R,4R,8S)-p-mentan-2,8,9-triol • àcid clorogènic
2-O-beta-D-glucopiranòsid • àcid delta-5,6-octadecenoic
• (1S,2S,4R)-p-ment-8-èn-1,2-diol 2- • àcid esteàric
O-beta-D-glucopiranòsid • àcid fenòlic
• (1S,2S,4R)p-mentan-8-èn-1,2-diol- • àcid ferúlic
2-O-beta-apiofuranosil-(1→ 6)-beta- • àcid làuric
D-glucopiranòsid • àcid linoleic
• (1S,4S,8S)-8,9-dihidroxi-tetrahido- • àcid mirístic
carvona • àcid octadeca-5,6-dienoic
• (1S,4S,8S)-8,9-dihidroxi-tetrahido- • àcid oleic
carvona-9-O-beta-D-glucopiranòsid • àcid p-cumàric
• (3R)-2-hidroxi-metil-butan-1,2,3,4- • àcid palmític
tetrol • àcid palmitoleic
• (4S,8S)-8,9-dihidroxi-8,9-dihidro- • àcid petroselínic
carvona • àcid rosmarinic
• (4S,8S)-8,9-dihidroxi-8,9-dihidro- • àcids grassos
carvona-9-O-beta-D-glucopiranòsid • aesculetina
• 1-deoxi-D-glucitol • agents tànnics
• 1-deoxi-D-ribitol • alcaloides
• 1-deoxi-D-xilitol • alfa-cadinè
• 1-dihidro-carveol • alfa-carvona
• 1-metil-4-iso-propenil-benzè • alfa-cubebè
• 1’-(4-hidroxi-2-metoxi-fenil)-propan- • alfa-fel·landrè
2’-3-diol-4-O-beta-D-glucopiranòsid • alfa-llimonè
• 2-C-metil-D-eritritol • alfa-p-dimetil-estirè
• 2-deoxi-D-ribono-1,4-lactona • alfa-pinè
• 2-dihidro-carveol • alfa-terpinè
• 2-nonanol • alfa-terpineol
• 3(-metoxi-carbonil)-propil-beta-d- • alfa-tocoferol
glucopiranòsid • Alumini
• 3,3-alfa-cis-neo-cnidílid • anetol
• 3,4-dimetoxi-quercetina • antraquinona
• 3,6-dimetil-3-alfa-4,5,7-alfa- • apigenina
tetrahidro-cumarà • apigenina-7-O-beta-D-glucurònid
• 3,6-dimetil-cumarà • apiol
• 4-anisaldehid • arginasa
• 4-hidroxi-benzil alcohol 4-O-eta-D- • arginina
glucopiranòsids • Arsènic
• 4-hidroxi-benzil beta-D- • benzil beta-D-glucopiranòsids
glucopiranòsids • benzil-èter
• 5-[4''-hidroxi-3''-metil-2''-buteniloxi]- • bergaptè
6,7-furocumarina • beta-elemè
• 6,7-dihidro-8,8-dimetil- • beta-eudesmol
• beta-fel·landrè • estragol
• beta-pinè • etil beta-D-glucopiranòsid
• beta-sitosterol • eucaliptol
• beta-sitosterol-glucòsid • eugenol
• beta-terpineol • falcarindiol
• Bor • fel·landrè
• bromina • fenchone
• butil-ftàlid • fenil-alanina
• Cadmi • Ferro
• calamenè • fibres
• Calci • fitofluè
• camfè • fitoquelatina-A
• càmfora • fitosterol
• campesterol • flavina
• carbohidrats • flavonoides
• carè • Fluor
• cariofil·lè • Fòsfor
• carotè • furfural
• carotenoides • gamma-pinè
• carvacrol • gamma-sitosterol
• carveol • gamma-terpinè
• carvona • geraniol
• carvotanacetona • germacrè D
• cera parafina • glicerol
• cinaròsid • glicerol 2-O-alfa-L-fucopiranòsid
• cis-3-hexèn-1-ol • grassa
• cis-carveol • hexadecà
• cis-dihidro-carvona • hiperòsid
• cis-ligustílid • histidina
• cis-ocimè • icarísid F2
• Cobalt • icosà
• Coure • imperatorina
• Crom • iso-eugenol
• cumarina • iso-leucina
• cumarina (derivats) • iso-piperitenona
• d-alfa-fel·landrè • iso-quercetina
• d-carvona • iso-rhamentina-3-xilosa
• D-fructosa • iso-rhamnetina
• D-glucosa • iso-rhamnetina-3-galactòsid
• d-llimonè • iso-rhamnetina-3-O-beta-glucurònid
• D-treitol • iso-rhmanetina-3-glucòsid
• daucosterol • iso-rhoïfolina
• decanal • isorhamentina 3- arabinosa
• delta-cadinè • kaempferol
• dihidro-carveol • kaempferol-3-O-Beta-D-glucurònid
• dihidro-carvona FRU
• dill-apiol • leucina
• dill-èter • linalil-acetat
• dipentè • linalool
• elemicina • lipoproteïna de transport Ag-LTP
• ergosterol (9.5 KDa)
• eritritol • lisina
• eritritol • llimonè
• escopoletina • llimonina
• èster metílic de l’àcid • luteolina-glucòsid
• estigmasterol • Magnesi
• Manganès • salicilat
• Mercuri • Seleni
• metil-benzoat • senkiunòlid
• metionina • shashenòsid I
• metoxsalèn • Sílice
• miquelianina • siringina
• mircè • siringina
• miristicina • Sodi
• Molibdè • Sofre
• n-butil-ftàlid • taní
• n-undecà • terpinèn-4-ol
• neo-cnidílid • terpinolè
• neo-fitadiè • tetradecà
• niacina • thujè
• Níquel • timidina
• nonadecà • timidina
• nonanal • timol
• octan-1-al • toluè
• octanol • trans-2-hexèn-1-ol
• oxi-oeucedanina • trans-anetol
• oxi-peucedanina-hidrat • trans-beta-ocimè
• p-ment-2-èn-1,6-diol-beta-D- • trans-carveol
glucopiranòsid • trans-dihidro-carvona
• Plom • treonina
• polifenols • umbel·liferona
• Potassi • umbel·liprenina
• proteïna • Urani
• quercetina • ureasa
• quercetina 3-O-beta-D-glucurònid • uridina
• quercetina-3-arabinosa • uridina
• quercetina-3-galactòsid • valina
• quercetina-3-glucòsid • Vanadi
• quercetina-3-rhamno-glucòsid • vicenina
• quercetina-3-sulfat • vitamina A
• quercetina-3-xilosa • vitamina B1
• quercitrina • vitamina B2
• resina • vitamina C
• Rubidi • vitamina K
• rutina • vitamina P
• sabinè • xantofil·les
• sabinol • Z-ligustílid
• safrol • Zinc
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins la família de les Umbel·líferes, el gènere Angelica es distingeix per no tenir espines,
no tenir pèls estrellats, tenir les fulles 2-3-pinnatisectes, amb segments ovats-lanceolats
dentats tot al voltant, fruits llisos, amb 2 ales de fins a 3.5 mm d’amplada, sense restes
fibroses a la base de la tija. I dins el gènere, Angelica sylvestris es distingeix per tenir el
pecíol canaliculat, segments foliars amplament oblongs, els inferiors peciolulats, en
general bilobulats; pètals de color blanc tenyit de porpra. Angelica sylvestris és biennal,
monocàrpica, que quan floreix ja es mor. Pot arribar a fer 2 m d’alçària i la tija fins a 2.5
cm de diàmetre és buida per dins, a vegades tenyida de porpra per fora. La rel és
gruixuda i carnosa. La planta és glabra en general però té pèls simples cap a la
inflorescència. Les fulles són mats, una mica peludes pel revers. Les basals són 2-3
pinnatisectes amb la làmina de 60 × 70 cm i segments de darrer ordre de 2-13 × 1-9 cm,
oblongs-el·líptics, amples, amb el marge irregularment serrat, amb les dents amb un
mucró hialí. Els segments inferiors són peciolulats, i en general bilobulats. Pecíol
canaliculat, amb el canal gran a la banda de dalt, i amb base ampla, molt dilatada en
beina de 3-6 cm. Pecíol de les fulles basals de fins a 40 cm. Fulles superiors amb
segments de darrer ordre molt variable, en general ovats, amb menys dents però majors.
Sovint glabres pel revers. Umbel·les de fins a 50 radis, glabres o pilosos. Bràctees (0-2)
lineals, a vegades de longitud que supera la dels radis. Bractèoles filiformes, patents, a
l’involucel. Pètals blancs, tenyits de porpra. Fruits de 3-7 × 2-4 mm, de contorn el·líptics,
amb la base atenuada o truncada, de color castany clar, mat. Mericarpis amb les
costelles dorsals molt prominents i les comissurals prolongades en ales de 1-3 mm
d’amplada amb marges recte so ondulats. Vites visibles al dors i a la comissura. Tota la
planta fa una mica de pudor.
NOTA: cal no confondre-la amb Angelica archangelica, d’usos medicinals més estesos i
fàcil de trobar als herbolaris, però absent com a silvestre al nostre país. És comuna a
Escandinàvia i es cultiva força a Bèlgica. Té una aroma molt agradable, al contrari de la
nostra A. sylvestris.
Es troba vora petits cursos d’aigua, en herbassars i prats humits a la muntanya mitjana.
Distribuïda per la meitat Nord de la península hispànica (una mica més al Sud a
Portugal(. En especial pels Pirineus i Serralada Cantàbrica i Sistema Central. Al món es
fa a Europa, centre-Nord d’Àsia i NE d’Amèrica.
ESOTERISME
La planta colgada del sostre allunya els mals esperits de la casa. La rel, penjada del coll,
dona sort al joc i bona salut als nens petits. El fum de cremar les tiges a les brases
provoca un estat visionari.
PROPIETATS MEDICINALS (REL, LLA)
• anafrodisíaca • diürètica
• anticancerígena • emmenagoga
• antiespasmòdica • estomacal
• antiinflamatòria • expectorant
• antiparasitària • mucolítica
• antitumoral • parasiticida
• carminativa • protectora hepàtica i renal
• cordial • pulmonar
• depurativa • sudorífica
• digestiva LLA • tònica
• abscessos • indigestions
• amenorrea • Listeria monocytogenes
• anèmia • mal de cap TIJ
• asma • mal de coll
• Bacillus subtilis • mal de ventre
• càncer de llengua • mala circulació
• catarro • polls al cabell (LLA en pols)
• còlics • refredat
• debilitat nerviosa • reuma
• dismenorrea • sinusitis
• dispèpsia • Streptococcus aureus
• èczemes REL (+ oli) • Streptococcus epidermidis
• Enterococcus faecium • tos
• epilèpsia • verola
• fatiga mental (homeopatia)
USOS CULINARIS
Els brots tendres es poden menjar crus en amanides, o cuits com a verdura.
VETERINÀRIA
La planta se la mengen els porcs i les vaques, sola o barrejada amb altres millors. El
caldo de la planta ajuda ales vaques durant el part no patir (després) infeccions. A les
ovelles els emborratxa.
POSSIBLE TOXICITAT
Degut a les furano-cumarines, pot desencadenar al·lèrgia a la pell quan aquesta rep
molta llum del sol. La rel cuita, també. Els fruits/llavors poden donar aroma a
pastissos. Si se n’abusa en ús intern pot provocar depressió.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Fruits de 8-10 × 1-15 mm, més o menys lineals, amb bec aparent de 2-4 mm, glabres o
amb alguns pèls antrorsos rígids. Estils curts, drets, connivents a l’àpex.
Sobre tot es planta cultivada, però ocasionalment es pot trobar en marges de camins
herbosos a muntanya mitjana. S’ha trobat subespontani a Montserrat, a la Serra de
Prades i a la zona baixa d’Andorra. Es fa des de Pèrsia al Caucas a bona part d’Europa
llevat de la més septentrional. Introduïda a Amèrica del Nord a Austràlia (i Nova
Zelanda).
HISTÒRIA
És espècie oriünda del Caucas però els romans ja l’empraven com a medicinal i sobre tot
a la cuina. PLINI EL VELL (segle I) la coneixia com a «cerefolium». CARLEMANY (segle IX) la
inclogué al Capitulare de vilis. Els grecs l’anomenaven χαιρεφύλλον que traduÑit vindria
a dir «fulles delicioses». NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) recull la recomanació de TRAGUS
del cerfull per dissoldre coàguls de sang que s’hagin format espontàniament o a resultes
d’algun cop. CULPEPER afegeix que la planta reconforta l’estómac i que el suc provoca
l’orina i ajuda a expulsar els càlculs dels ronyons, i també fa venir la regla; i que ajuda a
apaivagar els dolors als costat de la pleuresia.
PROPIETATS MEDICINALS
• afrodisíac • expectorant
• analgèsic • febrífug
• antiinflamatori • galactagog
• antioxidant • inhibeix Ki67
• aperitiu • inhibeix la tubulina
• carminatiu • mucolític
• cosmètic • oftàlmic
• depuratiu • sedant
• diürètic • sudorífic
• estomacal • tònic
Als països freds la cultiven dins de casa o en petits hivernacles de cara a emprar-la a la
cuina en amanides, sopes, peix, salses, vinagre. Les fines herbes és una barreja de
cerfull amb estragó, julivert, i cebollí. I el bouquet garnie és un ram compost de cerfull,
llorer, levístic, sajolida, julivert, i estragó. I les herbes de Provença són una barreja de
cerfull, estragó, sajolida, marduix, romaní, farigola, fonoll, i espígol. Però, a la fi, el cerfull
combina bé amb totes les herbes que s’empren com a condiment a la cuina. Una
amanida del segle XVII dels temps del rei anglès CARLES II constava d’enciam, verdolaga,
cerfull, flors de borraina i flors de calèndula.
• 1-allil-2,4-dimetoxi-benzè • deoxi-picro-podofil·lina
• àcid 5-O-cafeoïl-quínic-isòmer • deoxi-podofil·lotoxina
• àcid 5-O-cafeoïl-quínic-isòmer • dihidroxi-benzoïl-hexòsid
(=àcid clorogènic) • estragol
• àcid 5-O-feruloïl-quínic • Ferro
• àcid 5-O-feruloïl-quínic-isòmer • fibra
• àcid 5-O-p-cumaroïl-quínic • Fòsfor
• àcid cafeic • grassa
• àcid ferúlic • iso-rhamnetina-3-O-(3’’-p-cumaroïl)-
• àcid linoleic rhamnòsid
• àcid malonil-1,4-O-dicafeoïl-quínic • kaempferol 3-O-(2’’,6’’-di-p-
• àcid malonil-1,5-O-dicafeoïl-quínic cumaroïl)-rhamnòsid
• àcid malonil-4,5-O-dicafeoïl-quínic • kaempferol-3-O-(4’’-p-cumeroïl)-
• àcid o-hidroxi-benzoic rhamnòsid
• àcid p-cumàric • kaempferol-3-O-(6’’-acetil)-hexòsid
• àcid palmític • kaempferol-3-O-rhamnòsid
• àcid petroselínic • kempferol-3-O-(6’’-p-cumaorïl)-
• àcid pfàfic hexòsid
• aesculina • kempferol-3-O-[2’’-4’’’-metoxi-
• amargants cinamoïl)-6’’-p-cumaroïl]-hexòsid
• apigenina • luteolina
• apigenina-7-O-(6’’-acetil)-hexòsid • luteolina-7-O-glucòsid (=cinaròsid)
• apigenina-7-O-glucòsid (= • Magnesi
apigetrina) • Manganès
• apiïna • oli essencial (0.3% en planta fresca;
• cafeoïl-hexòsid-isòmer 0.9% en fruits):
• Calci ◦ 1-allil-2,4-dimetoxi-benzè 15%;
• carbohidrats ◦ beta-pinè
• Coure ◦ metil-chavicol 83% (=estragol);
◦ undecà (=hendecà) 2%; • quercetina-3-O-(6’’-rhamnosil)-
• peucedanina glucòsid (= rutina)
• podofil·lotoxina • vitamina A
• Potassi • vitamina B6
• proteïna • Zinc
• quercetina-3-O-(2’’,6’’-di-p-
cumaroïl)-hexòsid
MÉS INFORMACIÓ
«Extract of herba Anthrisci cerefolii: chemical profiling and insights into its anti-
glioblastoma and antimicrobial mechanism of actions». DEJAN STOJKOVIC, DANIJELA
DRAKILIC, MARIJA SCHWITLICH, NEMANJA RAJCEVIC, MILENA STEVANOVIC, MARINA D SAOKOVIC,
UROS GASIC. Pharmaceuticals (basel). 2012, Jan; 14/):55.
Anthyllis vulneraria L.
[1753, Sp. Pl. : 719] 2n = 12
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
• proles alpestris (Kit.) Rouy [1897, Fl. Fr., 4 : 289] º subsp. alpestris
• Unterrasse baldensis Sagorski [1908, Allgem. Bot. Z. Syst.., 14 : 58] (b.) º subsp.
baldensis
• proles borealis Rouy [1897, Fl. Fr., 4 : 285] (b.) º subsp. borealis
• proles communis Rouy [1897, Fl. Fr., 4 : 286] = subsp. carpatica ?
• Proles hispida sensu Rouy [1897, Fl. Fr., 4 : 290] = subsp. praepropera
• proles maritima sensu Rouy [1897, Fl. Fr., 4 : 288] = subsp. vulneraria var. sericea
• proles vulnerarioides (All.) Rouy [1897, Fl. Fr., 4 : 290] º subsp. vulnerarioides
• proles weldeniana sensu Rouy [1897, Fl. Fr., 4 : 290] = ?
• subsp. alpestris (Kit.) Ascherson & Graebner [1908, Syn. Mitteleur. Fl., 6 (2) : 626] 2n
= 12 Ga 3, 4, 5, 6
• subsp. arundana (Boiss.&Reut.) H. Lindb. [1932, Acta Soc. Sci. Fenn, Ser B, Opera
Biol. 1(2): 77]
• subsp. australis (Rouy) Br.-Bl. [1933, Catal. Fl. Mass. Aigoual : 185] = subsp.
praepropera
• subsp. baldensis (Sagorski) Pignatti ex Kerguélen [1994, Bull. Assoc. D'Informatique
Appl. Bot. [Marseille], 1 : 180] + Ga
• subsp. balearica (Coss. Ex Marès & Vigin.)O. Bolòs&Vigo [1974, Bull. Inst. Catalana
Hist. Nat.38: 71]
• subsp. borealis (Rouy) Jalas [1950, Ann. Bot. Soc. Zool.-Bot. Fenn. Vanamo, 24 (1) :
40] + Ga (29) 4, 5, 6
• subsp. boscii Kerguélen [1987, Lejeunia, Nouv. Sér., 120 : 45] Ga 6
• subsp. carpatica (Pantocsek) Nyman [1889, Consp. Fl. Eur., Suppl. 2 (1) : 167] Ga 6
• var. pseudovulneraria (Sagorski) Cullen [1976, Notes Roy. Bot. Gard. Edinb., 35 (1) :
14] º subsp. pseudovulneraria
• subsp. corbierei (Salmon & Travis) Cullen [1967, Watsonia, 6 : 295] = var. sericea 4
• subsp. dertosensis (Rothm.) F.Q.
• subsp. dillenii sensu 2 [1906, Fl. Fr., 3 : 719, forme notable], 3 [1936, Quatre Fl. Fr. :
561] = subsp. praepopera 2, 3
• subsp. font-queri (Rothm.) A. et O. Bolòs
• subsp. forondae (Sennen) Cullen [1968, Watsonia, 6 : 389] Ga 4, 5, 6
• subsp. gandogeri (Sagorski)W.Becker ex Maire [1931, Bull. Soc. Hist. Nat. Afrique N.
22: 287]
• subsp. hispida sensu 3 [1936, Quatre Fl. Fr. : 561], sensu H. Couderc in 5 [1984, Fl.
Fr., 5 : 1722] = subsp. praepropera 3, 5
• subsp. iberica (W. Becker) Jalas ex Cullen [1976, Notes Roy. Bot. Gard. Edinb., 35 :
32] = var. sericea 4
• subsp. kerneri (Sagorski) Domin [ ] = subsp. vulneraria
• subsp. linnaeana (Sagorski) Jalas [1950, Ann. Bot. Fenn., 24 : 29] = subsp.
vulneraria
• subsp. maritima sensu 3 [1936, Quatre Fl. Fr. : 561], sensu = subsp. vulneraria var.
sericea 3
• subsp. maura (Beck)Maire [1929, Bull. Soc. Hist. Nat. Afrique N. 20: 20]
• subsp. microcephala (Willk.) Benedí [1998, Anales Jard. Bot. Madrid 56:291]
• subsp. multifolia (W. Becker) O. Bolòs & Vigo [1974, Butll. Inst. Catalana Hist. Nat.,
38 : 71] = subsp. vulnerarioides ?
• subsp. polyphylla (DC.) Nyman [1878, Consp. Fl. Eur. : 167] - Ga 4
• subsp. polyphylla sensu 4, p.p., sensu 6 [1993, Ind. Syn. Fl. Fr. : 17] = subsp.
carpatica 4, 6
• subsp. praepropera (A. Kerner) Bornm. [1925, Bot. Jahrb., 59 : 483] Co, Ga 4, 6
• subsp. pseudoarundana H. Lindb. [1932, Acta Soc. Sci. Fenn., Ser. B, Opera Biol.
1(2): 77]
• subsp. pseudovulneraria (Sagorski) P. Fourn. [1928, Fl. Compl. Plaine Franç. : 77] ;
ead. comb. J. Duvigneaud in De Langhe & al.[1983, Nouv. Fl. Belg., éd. 3 : 922] + Ga
• subsp. pyrenaica (G. Beck) Cullen [1968, Feddes Repert., 79 : 52], non var. pyrenaica
Rouy [1897, Fl. Fr., 4 : 289] (s.r.) º subsp. boscii 4
• subsp. reuteri Cullen [1968, Watsonia 6: 389]
• subsp. rubra Nyman [1878, Consp. Fl. Eur. : 164], non var. rubra L. [ ] = subsp.
praepropera
• subsp. rubriflora Arcangeli [1882, Comp. Fl. Ital. : 178], non var. rubriflora DC. [1825]
= subsp. praepropera
• subsp. sampoiana (Rothm.)Vasc. [1962, Ervas Forrag.: 117]
• subsp. spruneri (Boiss.) Bornm. [1925, Bot. Jahrb. Syst., 59 : 483] = subsp.
praepropera
• subsp. valesiaca (G. Beck) Guyot [1921, Bull. Soc. Bot. Genève., Sér. 2, 13 : 202] +
Ga (05) 6
• subsp. vulgaris (Koch) Corb. [1894, Nouv. Fl. Normandie : 148] = subsp. carpatica
• subsp. vulneraria - Co, Ga 3, 4, 5, 5
• subsp. vulnerarioides (All.) Arcangeli [1894, Comp. Fl. Ital., ed. 2 : 502] Ga, + Co 3,
4, 5, 5
• "Unterrasse" pseudovulneraria Sagorski [1908, Allgem. Bot. Z.. Syst., 14 (2) : 129] (b.)
º subsp. pseudovulneraria
• var. alpestris Kit. in Schultes [1814, Österr. Fl., ed. 2, 2 : 317] (b.) º subsp. alpestris
• var. corbierei Salmon & Travis [1917, J. Bot. (London), 55 : 320] = var. sericea
• var. langei Jalas [1950, Ann. Soc. Bot. "Vanamo", 27 (1) : 31] = subsp. vulneraria var.
sericea 4
• var. maritima sensu H. Couderc in 5 [1984, Fl. Fr., 5 : 1722], non (Schweigger ex
Hagen) Koch in Mert. & Koch {1839, Deutschl. Fl., 5 : 124] = subsp. vulneraria var.
sericea 5
• var. polyphylla DC. [1825, Prodr., 2 : 170] (b.) º subsp. polyphylla
• var. polyphylla sensu 5 [1984, Fl. Fr., 5 : 1722] = subsp. carpatica 5
• var. pseudovulneraria (Sagorski) Cullen [1976, Notes Roy. Bot. Gard. Edinb., 35 : 29] º
subsp. pseudovulneraria
• var. pyrenaica Rouy [1897, Fl. Fr., 4 : 289] (s.r.) º subsp. boscii
• var. rubida Lamotte [1876, Prodr. Fl. Plateau Central : 187] Ga 6
• var. rubriflora DC. [1825, Prodr., 2 : 170] [nom. Illeg. º var. coccinea L., 1755, Fl.
Suec., ed. 2 : 250] = subsp. praepropera 5
• var. sericea Bréb. [1835, Fl. Normandie, éd. 1 : 81] Ga 6
• var. subrubens Desportes [1838, Fl. Sarthe Mayenne : 49] = subsp. ?
• var. villosa Cariot & St-Lager [1889, Étude Fl., éd. 8, 2 : 169] subsp. vulnenarioides
• var. vulneraria - Co, Ga 5, 6
CLAU PER A LES SUBESPÈCIES [CARLES BENEDÍ]
1. Tiges hirsutes piloses en tota la llur longitud, amb indument format per tricomes
patents...............................................................................................................2
― Tiges amb pubescència adpresa almenys a la part distal, a vegades hirsutes
piloses a la base.................................................................................................3
2. Tiges decumbents o ascendents, més o menys difuses, amb poques fulles al mig;
glomèruls de 20-30 mm de diàmetre, solitaris; flors de 12-15 mm; calze de 7-11
× 2.5-4.5 mm; estendard d’un groc pàl·lid o rosa-porpra; fruit amb peduncle de 1-
2 mm.................................................................................. ssp. vulnerarioides
― Tiges erectes o ascendents; glomèruls de 30-35 mm de diàmetre, sovint amb 1-4
glomèruls menors sota el terminal; flors de 16-18 mm; calze de 11-13 4-5 mm;
estendard rosat o porpra, rarament blanquinós o groguenc; fruit amb peduncle de
3 mm.............................................................................................. ssp. reuteri
3. Tiges amb pubescència adpresa o sericis en tata la llur longitud, rarament
glabrescents a la base..........................................................................................4
― Tiges hirsutes-piloses almenys a la base..............................................................9
4. Planta fruticulosa, amb tiges llenyoses a la base; fulles de la base amb 11-15
folíols subiguals; glomèruls de 44-55 mm de diàmetre; estendard rosa; calze de
color homogeni; fruit de 6.5-7 mm de longitud............................. ssp. balearica
― Planta amb les tiges del tot herbàcies; fulles de la base amb 1-7 folíols i el terminal
major; glomèruls de 15-36 mm de diàmetre; estendard porpra, rosa, groc o
blanquinós; calze de color homogeni o heterocromàtic; fruit de 3.5.5 mm de
longitud...............................................................................................................5
5. Fulles basilars apinyades, amb 5-7 folíols, el terminal almenys el doble de llarg
que els laterals; glomèruls de 15-20 mm de diàmetre; flors de 9-12 mm; calze de
5-8 2.5-3.5 mm.....................................................................ssp. microcephala
― Fulles de la base apinyades o no, amb 1-7 folíols, el terminal el doble o més que
els laterals; glomèruls de 20-35 mm de diàmetre; flors de 12-18 mm; calze de 9-14
× 3-5.5 mm..........................................................................................................6
6. Folíol terminal (a vegades únic) amb el limbe orbicular o àmpliament ovat, amb
indument en general sedós, serici vil·lós, per ambdues cares......... ssp. arundana
― Folíol terminal amb el limbe entre el·líptic i oblong; folíols glabres o glabrescents
pel dors................................................................................................................7
7. Planta cespitosa; tiges de 6-12 cm, ascendents o decumbents, flexuoses, amb
poques fulles, simples; fulles en roseta, crassiúscules; folíols amb tricomes
gruixuts, arquejats i adpresos a l’anvers i al marge; raquis i pecíol hirsuts-
vil·losos.......................................................................... ssp. pseudoarundana
― Planta cespitosa o no; tiges de 10-30(40) cm, simple so ramoses, dretes,
ascendents o decumbents; fulles no en roseta; folíols amb tricomes fins, rectes
adpresos al revers i al marge, excepcionalment glabres; raquis i pecíol amb
indument adprès..................................................................................................8
8. Planta no cespitosa, rizomatosa; tiges ascendents o decumbents, ramoses al terç
inferior; fulles basilars amb (1)5-7 folíols; glomèruls de 20-25 mm de diàmetre,
sovint amb 1-2(3) glomèruls menors per sota el terminal; flors de 12-15 mm amb
estendard rosa o porpra; calze de 9-12 3-4.5 mm........................... ssp. iberica
― Planta cespitosa; tiges dretes o ascendents, ramoses des de la base; fulles basilars
sovint amb un sol folíol; glomèruls de 30-35 mm de diàmetre, solitaris; flors de 15-
18 mm, amb estendard groc, rosa, o porpra; calze de 12-14 × 4.5-5.5
mm............................................................................................... ssp. alpestris
9. Fulles basilars amb el folíol terminal (a vegades únic) amb el limbe d’orbicular a
amplament oval, a vegades cordiforme a la base; folíols vil·losos sericis (amb
tricomes fins, llargs, rectes, més o menys aplicats) per ambdues
cares........................................................................................... ssp. arundana
― Fulles basilars amb el folíol terminal amb el limbe únic o no el·líptic, lanceolat,
oblong o oval; folíols glabres o glabrescents pel dors i vil·losos, no sericis o sericis
només pel revers i aleshores amb tricomes gruixuts curts arquejats i
aplicats..............................................................................................................10
10. Tiges de 3-15 cm, gràcils, més o menys flexuoses i difoses, decumbents o
ascendents, amb poques fulles; fulles en roseta apinyades a la base; glomèruls de
20-30 mm de diàmetre.......................................................................................14
― Tiges de (5)15-50 cm, erectes o ascendents; fulles poc o gens en roseta; glomèruls
de 25-35 mm......................................................................................................11
11. Calze de color homogeni, excepcionalment porpra a la punta del llavi superior;
amb indument subpatent; corol·la amb estendard groc............ ssp. sampoiana
― Calze heterocromàtic, porpra a la meitat o terç superior, excepcionalment
homogeni (a les formes albines), amb indument patent o subadprès; corol·la amb
estendard entre rosa i porpra (excepcionalment blanc o groguenc).....................12
12. Fulles basilars amb 5-7(9) folíols, amb marge pestanyós; el terminal no més del
doble que els laterals; bràctea soldada fins la meitat o 2/3 de la seva longitud;
corol·la que sobrepassa en 4-6 mm al calze; calze amb indument patent,
mat.................................................................................................. ssp. reuteri
― Fulles basilars amb 1-5(7) folíols, de marge no pestanyós, el terminal més del
doble que els laterals, a vegades amb un sol folíol o quasi així; bràctea soldada fins
1/3 o la meitat de la seva longitud; corol·la que sobrepassa en 2-4 mm el calze;
calze amb indument adprès o quasi, sedós, brillant............................................13
13. Fulles inferiors amb un sol folíol o quasi, amb el limbe del folíol terminal de 5-
9(12) cm de longitud; flors de 18-20 mm; calze de 15-17 mm, heterocromàtic
(homogeni a les formes albines), porpra a la meitat o 2/3
superiors .......................................................................................... ssp. maura
― Fulles inferiors amb un sol folíol o amb 5-7(9) folíols, amb el imbe del folíol
terminal de 2.5-5(7) cm de longitud; flors de 13-15 mm; calze de 10-14 mm,
heterocromàtic (homogeni a les formes albines), porpra al terç
superior.......................................................................................ssp. gandogeri
14 Fulles amb els folíols crassiúsculs, amb indument al revers amb tricomes
estendard rosa o porpra que sobrepassa 4-6 mm el
calze............................................................................ ssp.pseudoarundana
― Fulles amb els folíols no crassiúsculs, amb indument vil·ós al revers; bràctea del
glomèrul que iguala o quasi el calze; corol·la amb l’estendard groc pàl·lid o rosa-
porpra, que sobrepassa 2.5-4 mm el calze.............................ssp. vulnerarioides
A. Tija amb pèls aplicats molt curts; planta robusta, perenne o biennal; calze de 10-
13 × 4-5 mm; flors rosa o porpra .......................................................................B
A’ Tija hirsuta amb pèls ascendents o patents en especial a la base; planta anual
biennal o perenne; calze de 2-4(5) mm d’amplada; flors rosa, porpra o
grogues...............................................................................................................C
B. Fules de la base amb folíols molt desiguals, sovint amb un de sol terminal; les
caulinars escasses, amb 2-3(4) parells de folíols laterals; planta cespitosa de 20-50
cm biennal o perenne......................................................................ssp. boscii
B’ Fulles amb els folíols poc desiguals, les caulinars grans, sovint amb 5-7 parells de
folíols laterals; planta perenne dreta de 10-30 cm..........................ssp. balearica
C Calze de 7-10 mm; planta perenne, decumbent, menuda, amb els folíols poc
desiguals entre ells, d’alta muntanya.................................................................D
C’ Calze de 10-13(14) mm......................................................................................E
D Dors de les fulles hirsut; estendard d’un groc clar; ales i carena veremelloses; 1-
2(3) fulles caulinars amb 3-5 parells de folíols laterals; les basals a vegades amb
un sol folíol; tiges de 7-15 cm................................................ssp. vulnerarioides
D’ Dors de les fulles glabrescent; flors roses; 3-4 fulles caulinars amb 5-8 parells de
folíols laterals; tiges de 10-15 cm...................................................ssp. multifolia
E Flors grogues amb la carena més o menys vermellosa; fulles agrupades a la base;
planta biennal o perenne; calze amb tricomes patents poc
sedosos..........................................................................................ssp. forondae
E’ Flors vermelles o roses; calze amb pilositat sedosa...............................................F
F Folíol terminal poc major que els laterals; planta perenne, cespitosa, de 5-10 cm;
fulles hirsutes al dors; les caulinars amb 3-6 parells de folíols laterals; calze de 13-
15 mm........................................................................................ssp. dertosensis
F’ Folíol terminal molt major que els laterals, en especial a les fulles inferiors;planta
anual, biennal o perenne de 5-40 cm; fulles més o menys glabrescents al dors; les
caulinars escasses, amb 2-3(5) parells de folíols laterals; calze de 10-12(14)
mm...............................................................................................ssp. font-querii
La subespècie forondae s’estén força més avall dels Pirineus. Té les flors grogues,però la
carena vermellosa. La major part de les fulles són basals. El calze (10-14 mm) té pèls
patents no sedosos. Tija hirsuta amb pèls patents o ascendents, més abundants a la
base.
La subespècie pyrenaica (=boscii) és típica dels prats amb Sesleria coerulea, sobre sòl
calcari dels Pirineus Centrals. La tija té pèls aplicats curts i el calze té 5 mm d’amplada.
Les fulles de la base tenen els folíols molt desiguals. Mata de més d’un pam d’altura.
Flors rosades o vermelloses.
• antiinflamatòria • diürètica
• antioxidant • estomacal
• antisèptica • laxant
• astringent • vulnerària
• depurativa
USOS MEDICINALS
• abscessos • infeccions
• astènia primaveral • mal de coll
• càncer • mala circulació
• contusions • nafres
• erupcions cutànies • penellons
• estomatitis • restrenyiment
• faringitis • talls
• ferides • tos
• gastritis • úlceres cronificades
• hemorràgies • vòmits
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
NOTA: molts dels noms populars fan referència a que prement pels costats la flor s’obre
com si fos una boca.
PROPIETATS MEDICINALS
• antiinflamatoris • emol·lients
• amargants • estimulants
• astringents • hepàtics
• detergents • resolutius
• diürètics • vulneraris
USOS MEDICINALS
• acne UE • ferides UE
• càncer de còlon • hemorroides UE
• càncer de pulmó • mal de queixal
• colitis • pirosis (coragre)
• eritemes UE • tumors anals (TIJ)
• escorbut • úlceres a la boca
ALTRES USOS
De les flors se’n pot extreure un tint que no necessita mordent, però amb alum es torna
verd daurat. Força cultivat en jardineria on s’aconsegueixen cultivars de flors de diversos
colors: groc/bronze, blanc/rosa, bronze, rosa daurat, groc/vermell, blanc/magenta,
magenta, vermell.
• 4–metil–2,6–naftiridina • antocianines
• àcid gàl·lic • apigenina
• amargs • beta-carotè
• antirrídid FUL (+ amb l’edat) • Calci 679 ppm
• antirrinina • carotenoides
• antirrinòsid (glucòsid iridoide) TIJ, • cianidina-rhamnosil-glucòsid
FUL, REL, FLO (─ amb l’edat) • colina
• mucílag
• Coure 0.3 ppm • Níquel 0.03 ppm
• Crom 0.02 ppm • oli
• Estronci 7 ppm • pectina
• Ferro 5 ppm • pelargonidina-rhamnosil-glucòsid
• fibra • polifenols
• Fòsfor 376 ppm • Potassi 2230 ppm
• iso-rhamnetina • proteïna
• kaempferol-3-O-glucòsid • quercetina-3-O-glucòsid
• kaempferol-3-O-rutinòsid • resina
• luteïna • rinantina
• Magnesi 335 ppm • Sodi 57 ppm
• Manganès 5.5 ppm • Sofre 225 ppm
• metil-benzoat • zeaxantina
• monoterpens • Zinc 4 ppm
API
Apium graveolens L.
[1753, Sp. Pl. : 264] 2n = 22
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
L’api és una planta bianual, de 30-80 cm, molt aromàtica, de color verd fosc, glabra, amb
tiges una mica carnoses i fibroses, buides per dins, acanalades, ramificades. Els pecíols
tenen nervis que al tallar-los apareixen com a fils i estan formats per fibres vasculars
envoltades de col·lènquima angular. Les cèl·lules del colènquima de la regió superior del
pecíol són molt allargades, la secció transversal menor i les partes més gruixudes que les
cèl·lules del col·lènquima de les zones inferiors del pecíol. L’api té les fulles pinnades o
bipinnades amb folíols ròmbics o en tascó, dentats, incisos-lobulats, de 3-6 × 2-4 cm.
Les més superiors menors i més estretes, amb 3 segments. Les flors són de color blanc
crema, de 2-3 mm de diàmetre i es troben formant umbel·les denses amb 6-12 radis
desiguals. No hi ha involucel. Flors petites de simetria radial, bisexuades, pentàmeres. El
calze és tan reduït que no té limbe. Pètals suborbiculars en cor, plans, no dentats però
amb una petita llengüeta apical cargolada cap endins. Estams 5. Carpels 2, ovari ínfer,
que produeix o acumula nèctar. Estilopodi deprimit. Els fruits són entre ovoides i
globosos, de 1.5-2 mm, gairebé didínams, comprimits lateralment, glabres. Mericarpis
amb 5 costelles filiformes, iguals, blanquinoses amb 6-9 vittae. Val·lècula amb una
banda. L’epicarpi està format per exocarpi, mesoacarpi i endocarpi. L’exocarpi està
format per cèl·lules parenquimatoses disposades en una sola capa, de parets fines i
forma rectangular. El mesocarpi consisteix en una zona de cèl·lules poligonals a ovals
també parenquimatoses. L’endocarpi conté cèl·lules parenquimatoses molt grans. La
testa està formada per una sola capa de cèl·lules allargades. L’endosperma conté grans
d’aleurona i cristalls d’oxalat càlcic.
Dins la família de les Umbel·líferes, el gènere Apium es distingeix per no tenir punxes,
tenir les fulles compostes, el fruit llis, sense agullons, comprimit perpendicularment a la
comissura, ni netament didínam ni amb bec llarg; ser planta no del tot aquàtica, amb
flors blanques, calze sense limbe i pètals enters. Dins el gènere, Apium graveolens es
distingeix per tenir les tiges solcades, sòlides i les umbèl·lules sense bractèoles.
De fet a Europa hi ha unes 120 varietats d’api de fulla, i unes 60 de varietats de rel
reconegudes.
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
És planta que silvestre (var. graveolens) es fa en terrenys salobres sovint inundats, rics
en nutrients, fangosos. Probablement es trobava silvestre a l’antic Egipte i a Sumèria.
Actualment coneguda a bona part del món temperat coma cultivada (var. dulce, var.
rapa). A Catalunya ho és molt als deltes (Ebre, Llobregat) i a l’Empordà.
HISTÒRIA I ESOTERISME
Els antics egipcis coneixien la planta com a comestibles i per fer garlandes funeràries
(tomba de TUTANKAMON). L’api era conegut dels grec antics (segle VI a-C.) que l’empraven
tant per cuinar com en cerimònies i festivals. L’api és mencionat tant a la Ilíada com a
l’Odissea. Els grecs posaven rames d’api sobre les tombes o sobre les urnes funeràries
per donar bona sort als morts a l’Hades. Les corones dels guanyadors dels jocs esportius
de Corint i de Nemea eren d’api (i roses). Una llegenda explicava que la dida del príncep
Ofeltes va deixar una estona el nen sobre unes mates d’api mentre duia els set prínceps
de Tebas a una font però al retornar on l’havia deixat se’l va trobar mort per què una
serp l’havia picat. Una altra assegura que l’api va néixer de la sang de Kadmilos, pare de
les Ceberes, divinitats ctòniques adorades a la Samotràcia, Lemnos i Tebas. Els romans
preferien el sílfion però també cuinaven molt amb l’api. DIOSCÒRIDES (segle I) creia que
l’api té les mateixes virtuts que el coriandre. Un cataplasma de farina d’ordi o pa amb api
alleuja la inflamació ocular. Amb llet quallada alleuja l’ardor estomacal i la mastitis. L’api
és molt diürètic tan cru com cuit. El caldo d’api (fulles, tiges o rels) contraresta els
verins, però molt concentrat és vomitiu. La llavor encara és més diürètica i ajuda als qui
han estat mossegats per serps o als qui han begut litargiri (òxid de Plom). L’api va bé
contra al flat. Amb altres plantes va bé contra tos, mossegades i dolors. CARLEMANY
preconitzava el seu cultiu als horts dels monestirs per les seves virtuts medicinals.
Actualment l’api s’empra per millorar els poders psíquics, ja sigui mastegant les llavors,
posant-les a la coixinera, o respirant el fum de cremar-les. Es relaciona la planta amb
Mercuri i per això es fan banys de peus amb el caldo de les llavors per poder caminar
més ràpid. Com amulet protector dels nens al País Basc se’ls posava una bosseta
penjada del coll amb api, ruda, carbó, una moneda i un bocí de cordó umbilical. Un
amulet per protegir la casa d’inundacions i d’incendis port ser una bossa penjada rere la
porta d’entrada amb una rameta d’api i un petit pergamí on s’hi hagi escrit les lletres
LLU. La bossa ha de ser verda i s’ha d’haver activat amb fum d’encens i resant-li en veu
alta el salm inspirador de revolucions, el número 76. Una alternativa més simple seria
penjar de la porta embolicat amb una cinta groga una rama d’api que caldrà anar
canviant cada cop que s’assequi. El fum de cremar les llavors té una mica d’efecte
psicodèlic i afrodisíac.
CULTIU DE L’API
https://infoagro.com/hortalizas/apio.htm
PROPIETATS MEDICINALS
• abortiu • desintoxicant
• afrodisíac femení • desobstructiu
• analgèsic LLA • digestiu
• anti-aflatoxines OE • diürètic
• antiagregant plaquetari • drenador hepàtic i pulmonar
• antibacterià OE • ecbòlic
• antibiofilm • emmenagog
• antiescorbútic • estimulant de les suprarenals
• antiespasmòdic • estimulant del tiroides
• antifúngic OE: • estomacal
◦ Aspergillus flavus • febrífug
◦ Aspergillus fumigatus • galactagog FUL
◦ Aspergillus niger • hipocolesterolemiant
◦ Candida albicans • hipoglucemiant
◦ Candida guilliermondii • incrementa espermatogènesis
◦ Candida krusei • inhibeix la butiril-colinesterasa
◦ Candida parapsilosis • inhibeix el citocrom CYP2A6
◦ Candida tropicalis • inhibeix la COX-1 i la COX-2
◦ Cryptococcus neoformans, • inhibeix la topoisomerasa I i la II
◦ Epidermophyton floccosum
• inhibeix la xantina-oxidasa
◦ Microsporum canis
• larvicida de mosquits OE, mosques
◦ Microsporum gypseum
verdes OE
◦ Penicillium expansum
• laxant suau
◦ Trichophyton mentagrophytes
◦ Trichophyton mentagrophytes var.
• millora l’esperma
interdigitale • millora la memòria
◦ Trichophyton rubrum • mucolític
◦ Trichophyton verrucosum • nematicida
• antigalactagog LLA • neuroprotector dopaminèrgic
• antihelmíntic • protector estomacal LLA
• antihemorràgic • protector hepàtic
• antiinflamatori • protector renal (del cisplatí)
• antioxidant • protector testicular front al dietil-
• antisèptic urinari ftalat, al propilenglicol, o al valproat
• antitumoral de mama sòdic
• antiulcerós LLA • refrescant
• aperitiu • regenera l’esmalt dental
• calmant • remineralitzant
• cardiotònic • repel·lent de mosquits OE
• carminatiu • resolutiu
• ciàtica UE • sedant
• cicatritzant • vulnerari
• depuratiu • vasodilatador aòrtic
• vasorelaxant
USOS MEDICINALS DE L’API
• aerofàgia • faringitis
• afonia • fatiga primaveral
• Alzheimer • febres intermitents (suc)
• amenorrea • ferides infectades
• amigdalitis UE • fibrosis cardíaca
• anèmia LLA • flats OE
• angina de pit • gota
• anorèxia • halitosis
• ansietat LLA • Helicobacter pylori LLA
• artritis/artritis reumatoide • hepatitis
• astènia LLA • hidropesia
• atac de reuma (FUL + julivert + • hiperacidesa estomacal (TIJ crua +
llimona + all – maceració en aigua sal)
en fred) • hiperlipidèmia
• ateroesclerosis • hipertensió
• Bacillus subtilis OE LLA • icterícia
• bronquitis asmàtica (bullit~llet) LLA • ictus cerebral
• càlculs a la bufeta de l’orina • impotència
• càlculs biliars • indigestions
• càlculs renals • infecció d’orina
• càlculs vesicals • insomni LLA
• calorades • intoxicació pel plastificant di-2-
• calvície dietil-hexil-ftalat
• càncer UE • intoxicació per paracetamol
• càncer d’estómac OE LLA (=acetaminofèn)
• càncer de fetge LLA • laringitis
• càncer de pròstata LNCaP • leucèmia limfoblàstica CEM-C7H2
• càncer de pulmó REL
• carn-esqueixats • lipomes
• caspa (p.p. senkyunòlid-A) • llúpies UE
• catarro (bullit en llet) • mala circulació
• cirrosis hepàtica LLA • malària
• cistitis • mastitis (pomada a base d’api i
• colesterol total i LDL alts UI menta calenta)
• còlics REL • metrorràgia
• colitis (TIJ crua + sal) (LLA) • nefritis (homeopatia)
• conjuntivitis • nerviosisme
• contusions FUL UE • neuropatia perifèrica de Charcot-
• convalescència Marie-Tooth
• dermatitis atòpica • obesitat per excés de kapha
• desmineralització • obstrucció de la uretra
• diabetis LLA • paludisme
• digestions lentes • Parkinson
• disenteria • penellons UE
• dismenorrea • picades de serps
• dispèpsia • plètora
• durícies • poagre
• edema • poliúria
• edema cerebral • prostatitis
• epilèpsia • Pseudomonas aeruginosa OE LLA
• Escherichia coli OE • psoriasis LLA
• escorbut • pulmonia
• escròfules • retenció d’orina
• estrès nerviós • reuma
• rigidesa articular • tristesa (REL api + Veronica
• ronquera officinalis)
• Salmonella typhi • tuberculosis
• sarna • tumors de mama UE
• Schistosoma mansoni • úlcera d’estómac
• síndrome metabòlica • úlceres UE
• síndrome premenstrual • urticària
• Staphylococcus aureus MRSA • vòmits LLA
• triglicèrids alts
• Macerat en aigua destil·lada d’una rameta d’api, mitja llimona, una remeta de
julivert i mitja ceba. Es deixa en remull 12 hores i després es beu l’aigua. Va bé
contra els atacs aguts de reuma.
• Xarop de sucre 1 Kg + alcohol de boca 500 g + suc de llimona colat 100 g + llavors
d’api 20 g . Primer es deixen en maceració dins l’alcohol les llavors durant 8 dies i
en acabat s’hi afegeixen els altres ingredients. És bo en convalescències.
VETERINÀRIA
• abortiu en general
• anorèxia als conills convalescents
• digestiu per als cadells ( api + julivert + créixens + dent de lleó + carn crua)
• hematúria als cavalls
• reuma a les ovelles ( api + bardana + consolda + freixe + julivert)
• reuma /osteartritis als cavalls (api + bardana + consolda + créixens + salze +
julivert + cucuts de muntanya + romaní)
NOTA. Els monos-aranya (Ateles geoffroyi) es freguen les aixelles i el pit amb api
per repel·lir mosquits i per estar més atractius.
• Amanides amb alvocat, pastanaga, tomàquet, pebrot, ceba, julivert, menta, oli,
vinagre, pebre, sal, llimona, poma, nous, enciam, raïm, rovell d’ou, maonesa,
crema de llet.
• Api fermentat (a l’estil de la xucrut)
• Bloody Mary: api (rameta), suc de tomàquet, vodka, brou de carn concentrat, suc
de llimona, glaçó, salsa Perrins, salsa Tabasco, sal d’api, pebre negre en pols.
• Caldo amb all, ceba, nap, pastanaga, xirivia
• Carn-d’olla
• Carn de porc (llom) farcida amb api (polpa blanca), mantega, pernil a daus, ceba,
poma, prunes seques sense pinyol, sucre moreno, pa ratllat, julivert, sal, pebre, oli
d’oliva, caramel líquid, endívies tallades pel mig, pastanaga, caldo de carn, llorer,
farigola, romaní.
• Chowder de bacallà i fruites marines: 2 lloms de bacallà, cloïsses, gambotes,
patata, caldo de peix, porro, api, mantega, farigola, vi blanc, nata líquida.
• Còctels
• Khirinó prasosélino: plat típic de Grècia a base de porro, api i carn de porc, oli
d’oliva i vi blanc sec.
• Llavors: per aromatitzar verdures (col-i-flor), peix, licors
• Mirepoix: api + ceba + pastanaga
• Panch-Phoron: llavors de: niella + fenigrec + mostassa negra + fonoll + api + comí
castellà
• Pans (amb llavors d’api)
• Pastilles de caldo (api +tomàquet + ceba + porro + pastanaga + cúrcuma + grassa
vegetal/animal + sal + proteïna de soja + llevat de cervesa + midó de blat de moro
+ sucre + aromes + romaní
• Rel globosa en sopes, purés, gratinats; crua i ratllada; en salsa rémoulade
(maonesa amb mostassa)
• Sal (LLA, REL) amb menys Sodi
• Salses: bolonyesa, pesto, rémoulade, tàrtara, vinagreta
• Salsitxes
• Sopes
• Suc d’api i tomàquet i pastanaga
• Suc d’api, cogombre, espinac, menta + Stevia
• Verdures
https://www.directoalpaladar.com/ingredientes-y-alimentos/siete-recetas-llenas-sabor-
para-disfrutar-apio-mejor-momento-su-temporada
POSSIBLE TOXICITAT
Algunes persones reaccionen malament al contacte amb l’api o al menjar-ne. I més si són
molt fotosensibles. Aquesta al·lèrgia pot arribar a ser fatal. Normalment les primeres
reaccions són lleus: gastroenteritis, urticària. Els seus al·lèrgens principals són PR-
10(Api g 1), LTP 1 (Api g 2), profil·lina (Api g 4), i flavoproteïna (Api g 5). Clar que
l’al·lèrgia també podria estar desencadenada pel fong paràsit Scerotinia sclerotiorum. Si el
contacte es va repetint aleshores solen agreujar-se. La rel d’api del tipus céleri pot
contenir quantitats properes a les tòxiques d’Arsènic, Cadmi, Níquel i Urani, si el terreny
on ha crescut la planta els conté en excés. Com que és un diürètic fort, cal vigilar que no
minvi massa el Potassi a la sang, ja que això provocaria deficiències al cor. I, ja que és
emmenagog, és millor no prendre’n durant l’embaràs. Menjar sempre api pot acabar
minvant la fertilitat, degut al contingut en apigenina. Alguns recomanen no prendre api
si t’ha picat un escorpí. En to cas, no menjar-ne més de 7 g/Kg de massa corporal al dia,
que és la DL50 per a les rates.
EFECTES FISIOLÒGICS
El colènquima de l’api conté més xiloglucans del normal a altres umbel·líferes, a més
d’heteroxilans i heteromannans. A les parets cel·lulars del colènquima s’hi troba
rhamnosa, fucosa, arabinosa, xilosa, manosa, galactosa, glucosa, àcid galacturònic i
àcid glucurònic. La cel·lulosa i la pectina són polisacàrids dominants a les parets
cel·lulars del col·lènquima, seguits dels XG, HX i HM. Els polisacàrids pèctics estan
dominats pel domini HG, amb proporcions més baixes de RG-I amb cadenes laterals
majoritàriament de (1 → 5)-alfa-L-arabinans enlloc de (1 → 4)-beta-D-galactans, encara
que es troba més galactosa en les composicions de monosacàrids de les parets cel·lulars.
Els xiloglucans de les parets del col·lènquima són fuco-galacto-xilo-glucans, que es
troben en la majoria d'espècies d'eudicotiledònies. Petites proporcions d'HX i HM es
produeixen a les parets cel·lulars del col·lènquima d'api, i es creu que les seves
estructures són similars a les d'altres HX i HM que es troben a les parets primàries
d'eudicotiledònies. SPE/MAS combinat amb composicions de monosacàrids indiquen que
longituds i quantitats d'arabinans altament mòbils varien entre les parets del
col·lènquima de diferents segments dels pecíols.
• -(-)-2,3-dihidro-2(1-hidroxi-1- • 8-metoxi-psoralè
hidroxi-metil-etil)-7H-furo [1]- • 8-O-metil-falcarindiol
benzopiran-7-ona • 11,21-dioxo-2-beta,3-beta,15-alfa-
• (3R,4R)-4-O-beta-D-glucopiranosil- trihidroxi-urs-12-èn-2-O-beta-D-
senkyunòlid glucopiranòsid
• (6R,7R)-3-oxo-megastigma-4,8-dièn- • 11,21-dioxo-3-beta,15-alfa-24-
7-O-beta-D-glucòsid trihidroxi-olean-12-èn-24-O-beta-D-
• (E)-8(9)-p-mentèn-1,2-diol LLA glucopiranòsid
• (E)-alfa-bergamotè LLA • 11,21-dioxo-3-beta,15-alfa,24-
• (E)-beta-ocimè LLA trihidroxi-urs-12-èn-24-O-beta-D-
• (Z)-beta-ocimè LLA glucopiranòsid
• 1-dodecanol FUL • acetaldehid
• 1-hexanol • acetofenona
• 1-p-mentèn-9-al LLA • àcid 3-metil-butanoic
• 1,3-di[(cis)-9-octadecenoïl]-2- • àcid 5 p-trans-cumaroïl-quínic
[(cis,cis)-9,12-octadecadienoïl]- • àcid 7,8-octadecanoic LLA
glicerol LLA • àcid 9-octadecèn-12-inoic-metil
• 1,4-dimetnil-7-(1-metil-etenil)- éster FUL
octahidro-azulè LLA • àcid acètic
• 1(7),8(10)-p-mentadièn-2-ol LLA • àcid alfa-linolènic
• 1,9-heptadecasièn-4,6-diïm-3,8,11- • àcid angèlic
triol • àcid ascòrbic 130-2700 ppm
• 2-(3-metoxi-4-hidroxi-fenol)-propan- • àcid aspàrtic
1,3-diol • àcid benzoic-4-O-beta-D-glucòsid
• 3-butil-ftàlid • àcid benzòlic
• 3-butil-hexahidro-ftàlid • àcid cafeic
• 3-H-iso-benzofuràn-1-ona • àcid cafeoïl-quínic
• 3-iso-butilidèn-ftàlid • àcid càpric
• 3-iso-valeridèn-3-alfa,4-dihidro- • àcid cítric
ftàlid • àcid clorogènic
• 3-iso-valeridèn-ftàlid • àcid decanoic
• 3-n-butil-4,5-dihidro-ftàlid • àcid dehidro-ascòrbic
• 3-n-butil-hexahidro-ftàlid LLA • àcid delta-6,7-octadecanoic LLA
• 3,3-alfa-cis-neo-cnidílid • àcid eugènic
• 3,7,11-trimetil-1,2,6,10- • àcid esteàric
dodecatrienol LLA • àcid ferúlic REL
• 4-dihidro-ftàlid LLA • àcid fumàric
• 5-alfa-androst-16-èn-3-ona • àcid galacturònic
• 5-metoxi-8-O-beta-D-glucosil- • àcid gentísic
psoralè LLA • àcid glicòlic REL
• 5-metoxi-psoralè LLA • àcid glutàmic
• 5,6,7-trimetil-psoralè • àcid iso-butíric
• 5,8-dimetoxi-psoralè • àcid iso-cítric REL
• 6,10,14-trimetil-16-èn-3-ona • àcid iso-clorogènic
• 6,10,14-trimetil-2-pentadecanona • àcid iso-valèric
LLA • àcid iso-valèric-etil-èster
• 7-[3-(3,4-dihidroxi-4-hidroxi-metil- • àcid làuric LLA
tetrahidro-furan-2-xiloxi)-4,5- • àcid linoleic
dihidroxi-6-hidroxi-metil-tetrahidro- • àcid linolènic LLA
piran-2-xiloïl] LLA • àcid lunulàric
• 8-hidroxi-5-metoxi-psoraalè • àcid màlic
• 8-hidroxi-falcarinona REL • àcid malònic REL
• àcid mirístic • anilina
• àcid miristoleic • apigenina
• àcid N-valèric • apigenina-7-apiosil-glucòsid
• àcid oleic • apigenina-7-O-[2''-O-(5'''-O-feruloïl)-
• àcid oxàlic beta-D-apiofuranosil]-beta-D-
• àcid p-cumàric REL glucopiranòsid
• àcid p-cumaroïl-quínic • apigenina-7-O-[beta-D-
• àcid p-hidroxi-cinàmic apiofuranosil(1→2)-(6''-O-malonil)]-
• àcid p-metoxi-cinàmic beta-D-glucopiranòsid
• àcid palmític • apigravina LLA
• àcid palmitoleic • apiïna
• àcid pantotènic • apiol LLA
• àcid petroselínic • apiumana (TIJ): àcid
• àcid pirúvic galacturònic~1-rhamnosa~1-
• àcid protocatechuic arabinosa~d-galactosa
• àcid quínic • apiumetina LLA
• àcid resínic • apiumetrina LLA
• àcid sedanoic • apiumòsid LLA
• àcid shikímic REL • arabinosa
• àcid sinàpic • arginina
• àcid succínic • Arsènic REL 0.01-0.09 ppm
• àcid tartàric • asparagina REL
• àcid tíglic • benzil-amina
• àcid trans-cinàmic • benzoïl-benzoat
• àcid trans-ferúlic • bergaptè LLA
• àcid urònic REL • beta-carotè
• àcid valèric FLO • beta-elemè
• àcids grassos monoinsaturats • beta-eudesmol
• àcids grassos poli-insaturats • beta-fel·landrè
• adenina • beta-humulè
• adenosina • beta-pinè
• alanina • beta-selinè
• aldehid iso-valeriànic • beta-sitosterol
• aldehid propiònic • biacetil LLA
• aldehid sedanònoc • Bor REL 4-100 ppm; LLA 43-61
• alfa-cedrè LLA ppm
• alfa-eudesmol LLA • Brom REL 1 ppm
• alfa-fel·landrè • butil-fenil-cetona
• alfa-humulè • butilidèn-ftàlid
• alfa-ionona • c-prenil-cmarines
• alfa-p-dimetil-estirè LLA • Cadmi REL 0.001- 0.350 ppm
• alfa-pinè • Calci REL 340-3600 ppm; LLA
• alfa-santalol 1680-8000 ppm; PLA 300-11900
• alfa-selinè ppm
• alfa-terpenil-acetat • camfè LLA
• alfa-terpinè • campesterol
• alfa-terpineol • carbohidrats
• alfa-terpinil-propionat • carè
• alfa-tocoferol • cariofil·lè
• Alumini REL 9 ppm • carotè
• amoníac • carveol
• androstenona [= 5-alfa, androst-16- • carvil-acetat
èn-3-ona] • carvona
• angelicina • celereoïna LLA
• anhídrid sedanoic • celereòsid LLA
• anhídrid sedanònic • celerina LLA
• cel·lobiosa • escopolina
• cetoalcohol LLA • espinosterol
• cinamaldehid • estigmasterol
• cis-1(7),8-dièn-2-ol • eudesmol
• cis-3-hexèn-1-il-piruvat • eugenol
• cis-3-hexèn-1-ol • falcarindiol REL
• cis-3-hexenil-acetat • falcarinol REL
• cis-3-hexenol-piruvat • falcarinona REL
• cis-carveol • fel·lopterina
• cis-carvil-acetat • fenchol LLA
• cis-dihidro-carvona LLA • fenil-alanina
• cis-ligustílid REL • Ferro LLA 345-570 ppm
• cis-llimonè-òxid LLA • fibra
• cis-ocimè • fitosterols
• cis-p-menta-1(7),8-dièn-2-il-acetat • flavonoides
• cis-p-menta-2,8-dièn-1-ol LLA • foliacina
• cistina • formaldehid
• citronel·lal • fosfatidil-colina
• citronel·lil-acetat • Fòsfor REL 470-7900 ppm; LLA
• citronel·lol-acetat 980-6800 ppm
• cnidílid REL • fructosa
• cnidilina • ftàlids
• Cobalt LLA 2 ppm; REL 0.005 ppm • furanocumarines
• colina REL • galactosa
• colina-ascorbat • gamma-decalactona
• columbianetina • gamma-selinè LLA
• Coure 7-14 ppm • gamma-terpinè LLA
• crisoeriol-7-apiosil-glucòsid LLA • gamma-terpineol
• crisoeriol-7-O-[2''-O-(5'''-O-feruloïl)- • geranil-acetat
beta-D-apiofuranosil]-beta-D- • geranil-butirat
glucopiranòsid • geraniol-acetat
• crisoeriol-7-O-beta-D- • geraniol-butirat
apiofuranosil(1→2)-beta-D- • glicina
glucopiranòsid • glucosa
• Crom REL 0.045 ppm • glucosidasa
• cumarina • glucòsids de cumarina
• D-allitol • glutamina REL
• D-llimonè • graveobiòsid B LLA
• D-selinè LLA • graveobiòsid-A LLA
• decil-acetat • guaiacol
• delta-selinè • heptan-1-al
• di-N-propil-amina • heptan-1-ol
• diacetil • heptanal
• difenil-amina • heptanol
• dihidro-carveol • herniarina
• dihidro-carvil-acetat • hex-cis-3-èn-1-ol-piruvat
• dihidro-carvona • hexan-1-al
• dimetil-amina • hexan-1-ol
• dipentèn-òxid LLA • hiperòisd
• dodecan-1-al • hipoxantina
• E-butilèn-ftàlid • histidina
• E-ligustílid • humuladienona LLA
• elemol LLA • humulè-òxid
• epoxi-cariofil·lè • imperatorina
• escoparona • indosterol
• escopoletina • inosina
• inositol • n-6-iso-pent-2-enil-adenosina LLA
• iso-amil-alcohol • n-butil-ftàlid
• iso-butilidèn • n-hexil-ciclohexadiè LLA
• iso-butilidèn-3-alfa-4-dihidro-ftàlid • n-metil-anilina
• iso-fraxidina • n-metil-beta-fenetil-amina
• iso-imperatorina • n-pentil-amina
• iso-leucina • n-pentil-benzè
• iso-pimpinel·lina LLA • n-pentil-ciclo-hexadiè
• iso-pulegona • n-propil-amina
• iso-quercitrina LLA • neo-cnidílid
• kaempferol • neo-cnidòlid
• leucina • neral
• ligustílid • neril-acetat
• linalil-acetat • nerol-acetat
• linalool • niacina
• linalool-acetat • nicotina
• linasa • Níquel REL 0.04-0.9 ppm
• lisina • nodakenètic
• llimonè • nodakenina
• lunularina • ocimè LLA
• luteolina • octan-1-al
• luteolina-7-apiosil-glucòsid • oleroesina: eicosadiè; benzièn-
• luteolina-7-O-[beta-D- metanol; metil-èster
apiofuranosil(1→2)-(6''-O-malonil)]- • oli essencial
beta-D-glucopiranòsid • oplopandiol
• luteolina-7-O-beta-D- • ostenol LLA
apiofuranosil(1→2)-beta-D- • ostol
glucopiranòsid • p-cimè
• luteolina-7-O-beta-D-glucopiranòsid • p-cimol
• luteolina-7-O-beta-glucòsid • p-hidroxi-fenil-etanol-ferulat
• luteolina-glucòsid • p-menta-2,8-dièn-1-ol
• Magnesi REL 140-1600 ppm; FUL • p-menta-cis-2,8-dièn-1-ol
100-1650 ppm; LLA 150-4900 ppm • p-menta-trans-2,8-dièn-1-ol
• malonil-awobanina • panaxiol REL
• Manganès REL 1-23 ppm; LLA 1-76 • pectina
ppm • pentil-benzè LLA
• manitol • pentosana REL
• manosa-6-fosfat-reductasa • perillil-aldehid LLA
• marmesina LLA • peroxidasa
• mentona • pinocarveol LLA
• Mercuri REL 0.025 ppm • pinocarvil-acetat
• metil-amina • piperidina
• metil-butil-benzè LLA • piperitona
• metil-fenil-cetona LLA • piridoxina
• metil-ftàlids LLA • pirrolidina
• metionina • Plom REL 0.1-2 ppm
• metoxsalè LLA • poliacetilens REL
• midó 5.5% a la REL • Potassi REL 3900-56000 ppm; LLA
• mircè 1200-15000 ppm
• miristicina • prolina
• mirtenal LLA • propionaldehid
• mirtenol • proteïna
• mirtenol LLA • psoralè
• Molibdè REL 0.1 ppm • quercetina
• mucílag • quercetina-3-O-beta-glucòsid
• n-6-benzil-adenina • Rubidi REL 0.25-9 ppm
• rutaretina LLA • trans-1,2-epoxi-llimonè LLA
• rutina • trans-2-hexenal
• S-metil-metionina • trans-anetol
• sabinè • trans-beta-ocimè
• sacarosa • trans-carveol
• salicilats • trans-carvil-acetat
• santalol LLA • trans-dihidro-carvona
• sedanenòlid [= 3-n-butil-4,5- • trans-llimonè-òxid
dihidro-ftàlid] • trans-ocimè
• sedanòlid [= 3-n-butil-ftàlid] • trans-p-menta-1(7),8-dièn-2-ol
• sedanolina • trans-p-menta-2,8-dièn-1-ol
• Seleni REL 0.002 ppm; LLA 0.2 ppm • treonina
• senkyunòlid J LLA • trimetil-psorarlè
• senkyunòlid N LLA • triptofan
• senkyunòlid REL • umbel·liferona
• serina • undecan-1-al
• seselina LLA • Urani REL 0.09 ppm
• sesguoia-flavona • valina
• Silici REL 2 ppm; LLA 4.5 ppm • valleïna LLA
• Sodi LLA 445-2120 ppm; • verbenol LLA
• Sofre REL 100-1000 ppm • vitamina A
• sucres • vitamina A - palmitat
• tanins • vitamina B1
• tau-selinà • vitamina B2
• tau-teprinè • vitamina B6
• terpens • vitamina C
• terpinè • vitamina K1
• terpinèn-4-ol LLA • vitamina U
• terpineol-acetat • xantotoxina
• terpineol-propionat • xilosa
• terpinolè • Z-butilidèn-ftàlid
• tetradecèn-1-ol-acetat FUL • Z-ligustílid
• tetrahidro-ftàlid LLA • zeatina
• timol • zeatina-ribòsid
• tirosina REL • Zinc LLA 0.2-89 ppm; REL 2.8-70
• toluidina ppm; FUL 1-44 ppm
67 KJ (16 Kcal)
Energia
Carbohidrats 2.97 g
0.0
midó
0g
sucres 1.34 g
Grassa 0.17 g
saturada 0.042 g
monoinsaturada 0.032 g
poliinsaturada 0.079 g
Proteïna 0.69 g
Vitamines
àcid pantotènic (B5) 5% 0.246 mg
colina 1% 6.1 mg
folat (B9) 9% 36 μg
niacina (B3) 2% 0.320 mg
riboflavina (B2) 5% 0.057 mg
tiamina (B1) 2% 0.021 mg
vitamina A equivalent 3% 22 μg
vitamina B12 0% 0.00 μg
vitamina B6 6% 0.074 mg
vitamina C 4% 3.1 mg
vitamina D 0% 0 IU
vitamina E 2% 0.27 mg
vitamina K 28% 29.3 μg
Minerals
Calci 4% 40 mg
Coure 2% 0.035 mg
Ferro 2% 0.20 mg
Magnesi 3% 11 mg
Fòsfor 3% 24 mg
Potassi 6% 260 mg
Sodi 5% 80 mg
Zinc 1% 0.13 mg
Aigua 95.43 g
DL-3-n-butil-ftàlid
MÉS INFORMACIÓ
«Polysaccharide compositions of collenchyma cell walls from celery (Apium graveolens L.)
petioles». DA CHEN, PHILIP J HARRIS, IAN M SIMMS, ZORAN ZUJOVIC, LAURENCE D MELTON.
BMC Planta Biology 17: 104 (2027)
CORNIOL
Aquilegia vulgaris L.
[Sp. Pl. I: 533, 1753] 2n=14,28
Alemany: Akelei
Anglès: columbine
Àrab: أنقولية شائعة
Basc/Euskera: kuku-belar, kuku-belarra, kukuprraka, laufraka.
Castellà: aguileña, aquileña, aquilegia, aquilera, aquileya, campanillas, capa de rey,
clérigos, clérigos boca abajo, escuernacabras, farolillos, farolillos de San
Antonio, flor de los celos, flor virginal, frailes boca abajo, guante de dama,
guantes de la Virgen, guileña, guileñas, hierba de pitos, manto real,
pajarilla, pajarillas, pajarillas bobas, pajaritos, palomilla, palominera,
pelícanos, pelecano, peliancos, pelicanos, soldados
Català: Corniol, badola, bonet blau, guants de la Mare de Déu, vídues, ocellets.
Danès: Akeleje
Eslovè: Navadna orlica / Orlica navadna
Estonià: Harilik kurekell
Finlandès: Lehtoakileija
Francès: Ancolie, gants-de-Nôtre-Dame
Gaèlic: Colaimbín
Galès: Troed y golomen/ Colwmbein / Madwysg cyffredin
Gallec: acoleja, aquileja, aquilégia, bonetes, enxertina, enxertiña, erva-pombinha,
escornacabra, escornacabras, fardillos, fardiños, fidalguiños, herba de pito,
herba de pitos, herba do pito, herba dos pitos, herba pombiña, hierba de
pito, luvas-de-nossa-senhora, paxariño, paxariños, pombinha, roquete,
soldados, viúvas.
Holandès: Akelei
Islandès: Skógarvatnsberi
Italià: Aquilegia
Japonès: せいようおだまき
Norueg: Akeleia
Polonès: Orlik pospolity
Portuguès: Aquilégia
Rus: одосбо́р обыкнове́нный/ Аквиле́гия обыкнове́нная / Водосбор обыкновенный
Suec: Akleja
Turc: Hasekiküpesi
Txec: Orlíček obecný
Ucraïnès: Орлики звичайні
Xinès: 欧洲耧斗菜
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una Nigel·làcia, pels sues fruits de 3 fol·licles. El gènere és fàcil de distingir, pels 5
pètals amb esperó És una herba vivaç que pot arribar a fer 1.5 m d’alçada, de tiges
primes, peludetes, fulles 1-2-trilobulades, molt planes. Les basals llargament peciolades
amb segments glaucs per sota, bífids o trífids, amb lòbuls arrodonits i crenulats a l’àpex;
les caulinars curtament peciolades, ternades, amb segments enters. Peduncle floral de 3-
6 cm amb unes poques (1-16) flors, normalment de color violeta. Flors actinomorfes
pèndules amb periant amb cercle exterior format per 5 peces petaloides (sèpals),
caduques, amb ungla i limbe, i un cercle interior de 5 peces nectaríferes (pètals), que es
disposen alternant amb les peces exteriors, amb un esperó nectarífer cadascuna. Sèpals
plurinervats, acuminats a la punta i més o menys pubescents. Esperó ganxut (rarament
només arquejat) i també més o menys pubescent. Estams exerts, interns reduïts a
estaminodis esquamiformes de 5-8 mm, lanceolats, membranosos, obtusos, amb el
marge ondulat; més amples que els filaments estaminals, filiformes, grocs. Anteres
grogues. Carpels 5, sèssils, lliures,. Fruit en fol·licle polisperms amb l’estil persistent.
Llavors biseriades, negres, llises, brillants, amb tegument crustaci. Els tricomes
glandulars semblen poder defensar la planta de l’atac d’insectes i del bestiar.
ESPÈCIES SIMILARS
Es troba als marges frescals de boscos i bardisses, en terrenys amb força saó, ben
drenats, porosos, amb força humus, des de vora el mar fins a l’estatge subalpí. A la
península hispànica abunda més al quadrant NE. A Catalunya es pot dir que és absent
de la part plana central lleidatana i de l'Empordà. Tot i ser una espècie típicament
europea es fa també a l’Oest d’Àsia, al NE d'Amèrica del Nord i al SW d’Amèrica del Sud,
a més de al SE d’Austràlia i a Nova Zelanda.
HISTÒRIA
NICHOLAS CULPEPER, curiosament, explicava al segle XVII que els herbolaris espanyols
feien servir la rel de la planta contra càlculs renals dels més difícils de fer sortir. Calia
menjar-ne un bocí cada dia en dejú. Les fulles les emprava ell en locions contra la
faringitis. Transcriu la recepta de TRAGUS: 4 g de llavors d’Aquilegia i una mica de safrà
amb vi. Això desobstrueix el fetge i cura la icterícia. Per provocar el part, també funciona
prendre les llavors en vi, un o dos cops. L’aquilègia és planta de Venus.
ESOTERISME
Alguns contrabandistes pirinencs en duien a sobre com amulet per infondre'ls valor. Les
llavors posades en una bossa penjada del coll, diuen que atrauen l’amor de la persona
que volem que s’enamori de nosaltres. També es pot fer pols amb les llavors i fregar la
pell del cos amb això per tenir una experiència amorosa més forta. La flor és el símbol de
la bogeria de l’amor. Regalar-les invita a la reconciliació després d’una discussió.
LITERATURA
«...e tu icona d'Amore
Aquilegia ... cullata da
e tu eri bella effervescenti
d'una vaghezza rutilante ... opaline
come apoteosi di Venere ... spume di mare».
Pernula (**) Afrodite
in conchiglia
di fiamme d'avorio dorata ... [MAURO MONTACCHIESI]:
USOS MEDICINALS
SIMON PAULLI (segle XVII) afirmava haver salvat d’una mort segura nens afectats de verola
o xarampió amb la barreja de 2-4 g de llavors en pols + destil·lat de Fumària + destil·lat
de Plantago coronopus. Una barreja alternativa seria la de llavors d’aquilègia + llavors de
mostassa + llavors de créixens + llavors de meló + destil·lats de Fumària + Cnicus
benedictus + Scorzonera hispanica + Aquilegia (flors) + Foeniculum vulgare.
PADMA-28: https://padma.ch/en/products/padma-28/
TOXICITAT
És una planta que té fama de tòxica entre els herbolaris de Barcelona, per exemple. Però
a l’UK posen les flors a les amanides o en fan te. Sembla ser que l’aquilegina desprès
cianur al descomposar-se a l’intestí gràcies a la beta-glucosidasa. O sigui, que la toxicitat
vindria a ser similar a la de les ametlles amargues. Però la planta cuita perd toxicitat al
descomposar-se l'aquilegina. De tota manera, si algú se’n fes un tip, cosa que no ha
quedat documentada la base de dades PFAF, els símptomes de la intoxicació serien:
formigueig a la pell, agitació, descoordinació, convulsions, i finalment paràlisi cardíaca,
per manca d’oxigen a les cèl·lules del miocardi.
EFECTES FISIOLÒGICS
Els aquilegiòsids són derivats (glucòsids) del cicloartà. Els aquilegiòsids C,D,E,F tenen
una acció immunosupressora. Inhibeixen la proliferació de limfòcits en ratolins
al·logènics.
BARDANA
Arctium lappa L.
[1753, Sp. Pl. : 816] 2n=36
(família de les Compostes; subfamília Cinarocèfales; tribu Cynerae)
(= Lappa major DC. = Lappa officinalis Lamk.)
Arctium lappa
ETIMOLOGIA: del grec “arktos” («ós») i del llatí “lappago” (nom clàssic de la planta) o del
mateix grec “lapeit” (collir) o “lapas” (massa enganxosa).
NOMS POPULARS
• Alemany:
◦ Dollenkraut, ◦ Haarwachswürze ◦ Klette,
◦ Filzklette ◦ Kinzel ◦ Klibe
◦ Grosse klette ◦ Kirmsen ◦ Klibusch
Bolstern ◦ Kladde ◦ Klitzebusch
◦ Grosse Klette, ◦ Kleber, ◦ Klusen
◦ Haarballe ◦ Klebern ◦ Wolfskraut
◦ Klette
• Anglès:
◦ Arctium ◦ Cocklebue ◦ Greater ◦ Lesser
lappa ◦ Cuckold ◦ Greater burdock
◦ Beggar's ◦ Edible burdock ◦ Loppy-
button burdock ◦ Gypsy Major,
◦ Beggar's ◦ Fox's- rhubarb ◦ Niu bang-
buttons clote ◦ Happy zi
◦ Burdock ◦ Gobo major ◦ Niu-bang
◦ Burdock ◦ Goboshi ◦ Hardock ◦ Personata
Blood, ◦ Grass ◦ Hardock, ◦ Personata
◦ Burdock, burdock ◦ Harebur ◦ Thorny
◦ Burs ◦ Grass ◦ Hareburr, burr
◦ Clod- Burdock, ◦ Hurrbur ◦ Turtkey
Burr, ◦ Great ◦ Hurrburr, Burrseed,
◦ Clotbur burdock ◦ Lappa
◦ Clotburr, ◦ Great ◦ Lappa
◦ Cocklebur Burdock, burdock
• Àrab: عمي خذني معك/ أرقطيون/ قرطب أكبر
• Armeni: Կռատուկ մեծ
• Basc/Euskera:
◦ achuscarris, ◦ lapa, ◦ lapaza,
◦ amanu, ◦ lapabelarr, ◦ maitebedarr,
◦ barbo [fulla], ◦ lapabelarra, ◦ maitebelarr,
◦ belaun-belarr, ◦ lapachiquia, ◦ ohoin,
◦ iraxkorr, ◦ lapagarratz, ◦ ooin,
◦ khalotx, ◦ lapaitz, ◦ orkatx,
◦ kharlotx, ◦ lapati, ◦ orkatz-belarr,
◦ lampaza, ◦ lapatin, ◦ orkhatz-osto,
◦ lampazo, ◦ lapátxe, ◦ pegotes,
◦ lapa-belar, ◦ lapatz, ◦ urrebuusi,
◦ lapa-chikia, ◦ urrheburusi
• Castellà:
◦ agarrocha, ◦ anteón, ◦ bardo,
◦ agarrucha, ◦ apegaderas, ◦ brandana,
◦ aguipegotes, ◦ arcio, ◦ cachorrera,
◦ amor de ◦ arrancamoños, ◦ cachurrera,
hortelano, ◦ bardana mayor, ◦ cachurro,
◦ amores ruines, ◦ bardana menor, ◦ cachurros,
◦ amores, ◦ bardana, ◦ cadillo,
◦ cadillos ◦ gordolobo, ◦ orejas de burro,
monteses, ◦ hierba de los ◦ pegadillo,
◦ cadillos, tiñosos, ◦ pegadillos,
◦ caillos, ◦ hoja de burro, ◦ pegajosos,
◦ carbano, ◦ hoja de lampazo, ◦ pegote,
◦ cardinches, ◦ hoja de sapo, ◦ pegotes,
◦ cardincho (fruto), ◦ lamparasa, ◦ personata,
◦ carrapeto, ◦ lamparaza, ◦ personatia,
◦ carrapicho, ◦ lampatio, ◦ peyicón,
◦ carrapito, ◦ lampaza, ◦ peyizos,
◦ carrapizo, ◦ lampazo mayor, ◦ rascamoños
◦ cerdón (fruto), ◦ lampazo, ◦ respigón,
◦ cerdonera, ◦ lampazos, ◦ sampazus,
◦ cerón (fruto), ◦ lapa de bueyes, ◦ sanalotodo,
◦ ceronera, ◦ lapa de San ◦ sarapico,
◦ chapaqueros, Bernardo, ◦ tallos de burro,
◦ dardana, ◦ lapa mayor, ◦ yampazo,
◦ escardamulas, ◦ lapa, ◦ yapazo,
◦ gangas, ◦ lapaiza, ◦ yerba de los
◦ garbanzos de ◦ laparasa, tiñosos,
cura, ◦ lapazo, ◦ yerba peyicona,
◦ garrapito, ◦ llapazo, ◦ zarapón,
◦ garrapitos, ◦ mona, ◦ zarapote,
◦ garrapote, ◦ moritos, ◦ zarrapote,
◦ gordolobo loco, ◦ namorao, ◦ zarrapotes,
◦ gordolobo seco, ◦ nigueruela, ◦ zarrapotillo
• Català:
◦ bardana, ◦ gafets vermells, ◦ llapassa,
◦ bardanera, ◦ gafets, ◦ llapiso,
◦ catxurros, ◦ gordollobo, ◦ lleparasa,
◦ cospinera, ◦ gossos, ◦ lleperada
◦ curruspín, ◦ gossos, ◦ pampasa,
◦ cuspinera, ◦ llapara, ◦ remolins,
◦ enganxacabells, ◦ llaparada, ◦ repalaca,
◦ enganxadones, ◦ llaparassa, ◦ repalada,
◦ enganxavelles, ◦ llapasa, ◦ repalasa,
◦ gafarot, ◦ llapaser, ◦ repalassa,
• Gallec:
◦ amores, ◦ chapizo, ◦ herba dos
◦ apegón, ◦ erba-dos- amores,
◦ arzoa, tinhosos, ◦ herba dos
◦ arzola, ◦ erva-dos- namorados,
◦ bardán, pegamassos, ◦ herba dos
◦ bardana-maior, ◦ furafol, tiñosos,
◦ bardana, ◦ herba das ◦ labaza,
◦ botois, namorados, ◦ lampaza,
◦ carrapito, ◦ herba do costado,
◦ lampazo dos ◦ pegadizos, ◦ pegote,
pegadizos, ◦ pegamás, ◦ pegotes,
◦ lampazo, ◦ pegamasso- ◦ peollos
◦ llabasa, maior,
◦ namorados, ◦ pegamasso,
• Portuguès:
◦ amores, ◦ erva-dos- ◦ lappâo,
◦ arcio, tinhosos, ◦ llampassos,
◦ bardana maior, ◦ gardunha, ◦ orelha de gigante,
◦ bardana ◦ herba do costado, ◦ pegamaça,
ordinaria, ◦ herba dos ◦ pegamaçeira
◦ bardana-maior, namorados, maior,
◦ bardana, ◦ herva dos ◦ pegamaço maior,
◦ erba-dos- pegamaços, ◦ pegamás.
tinhosos, ◦ labaça aguda, ◦ pegamassa,
◦ erva-dos- ◦ lampaso, ◦ pegamasso-
pegamassos, ◦ lapa, maior,
◦ lapas, ◦ pegamasso,
• Rus: Lapuschnik
• Suec: Kardborre / Rodkardborre / Rotkardborre / Stor / Stor kardborre
• Turc: Dulavratotu
• Ucraïnès: Лопу́х вели́кий/ Лопух справжній
• Xinès: 牛蒡/ 牛蒡子 / 荜澄茄 Ta Li Tzu, Niu P’Ang Tzu, Niu Bang Ye (Niu Bang
Gen, Niu Bang Zi); Shu Nien 牛蒡 / fruits: niubangzi 牛蒡子; pinyin: niúpángzi; 牛
蒡 niúbàng
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Arctium lappa és una planta bisanual robusta, de 1.5 m d'alçada fins al uns 3 m, amb
tiges rectes i fortes, lleugerament acanalades a la superfície, de color variada (blanc-
vermell-verd) i recoberta de pèls curts blancs. Fulles basals grans, de 50 per 80 cm,
ovals, cordades, amb els pecíols (els de les fulles basals) de longitud semblant a la del
limbe de les fulles, però no estan buits, però sí que per dalt tenen un canal longitudinal.
Revers de les fulles blanquinós pubescent. Fulles superiors molt menors i més estretes,
alternes, de sabor molt amarg. Blanquinoses i dretes i enrotllades per les vores quan
encara estan per desenvolupar-se. Capítols (unes 110 per planta) de 3-4 cm de diàmetre,
una mica menys alts, gairebé al mateix nivell uns dels altres, en corimbes sobre llargs
peduncles drets, una mica més curts que ells. Bràctees dels involucres glabres, gairebé
sempre del tot verds. (A la var. purpurascens són de el tot purpurines), més llargues que
les flors més altes. Flors lila-rosa, gairebé mai blanques. Aquenis de 6-7 mm amb
costelletes laterals trivials i grànuls irregulars en l'àpex. De mitjana hom calcula que
cada planta en pot produir uns 8200. Tiges i pecíols de les fulles radicals farcits de
medul·la esponjosa. Arrel fibrosa, de fins a 1 m per 2 cm de diàmetre, gris per fora i
blanca per dins. Al trencar-se deixa veure una filagarsa de fibres al voltant del tall. La rel
té sabor una mica picant, dolç, i té textura cruixent. És curiós el nom d’una varietat
descrita com a var. Herkules.
Dins la gran família de les Compostes és fàcil adjudicar aquest gènere a la subfamília de
les Cinarocèfales, perquè les tiges no desprenen llet al trencar-se, i perquè no té flors
ligulades, essent totes tubuliflores i amb l’estil engruixit per sota les seves rames. I dins
la subfamília, la tribu de les Cynarae es distingeix per tenir l’estil dues rames molt curtes
i les flors totes iguals. I dins la tribu, el gènere Arctium es distingeix per tenir un
involucre comú a l’agrupament de flors o capítol, i per estar format el vil·là per pèls
lliures. Ja dins el gènere, Arctium lappa es distingeix per la inflorescència corimbiforme,
formada per inflorescències parcials també corimbiformes, per les bràctees involucrals
totalment verdoses, i pel pecíol de les fulles basals ple.
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
***
Arctium minus (Hill) Bernh.
[1800, Syst. Verz. Pfl. Erfurt : 154] 2n = 36
Arctium minus, segons OTTO WILHEM (Flora von Deutschland, Ósterreich und der Schweitz)
Arctium minus
Arctium minus
Arctium minus
Arctium minus, segons JAN KOPS (Flora Batava)
NOMS POPULARS
Alemany: Kleine Klette,
Anglès: Small Burdock].
Castellà: Lampazo Menor,
Occità: Laparassa, Tiro-pèu
CULTIU DE LA BARDANA
Les plantes adultes no suporten el trasplantament, les molt joves de tan sols una o dues
fulles a vegades sí. Les llavors es tracten amb fred (estratificació) abans de posar-les a
germinar en llit calent. El terreny definitiu cal que sigui humit i mig o poc assolellat.
Sembrar-la a finals d’agost és la millor època. Una densitat de 2 plantes per metre
quadrat és acceptable. És millor posar un plàstic negre per evitar competència al sòl amb
males herbes, i fertilitzar en 4 tongades repartides durant l’any. Afegir sals de Coure al
sòl faria que les plantes creixien menys, continguessin menys esterols, però més fenil-
propanoides i més PUFAs. En concret, l’àcid linoleic es podria triplicar.
La varietat japonesa és emprada pels macrobiòtics i en general a la cuina japonesa.
Les plantes podrien infestar-se amb el fong ascomicet Diaporthe/Phomopsis helianthi,
que els provoca necrosis en algunes zones de les fulles i tiges. Prolifera en especial a
temperatures per sobre 22 º C i amb humitat per sobre del 90%. Si plou molt quan
comencen a treure les flors, això facilita la infestació. Com que els fungicides no acaben
de suprimir el fong, el millor és apartar (cremar, enterrar) les plantes afectades, per tal
de salvar les sanes.
Els nervis i el limbe de les fulles poden ser atacats pel virus de l’Alstroemeria X (AlsVX),
un virus d’ARN del gènere Potexviurs i de la família Alphaflexiviridae. Els nervis queden
grocs i la fulla en mosaic. Això almenys passa a Arctium tomentosum als països
escandinaus, però segurament acabarà passant també a A. lappa als països més
meridionals europeus. La planta pot ser atacada també pel virus específic BdMoV, del
grup dels Benyvirus.
Les fulles de la planta poden ser atacades també pel bacteri Erwinia amylovora.
A la rizosfera s’hi poden trobar Cyanobacteria, Actinobacteria, Proteobacteria,
Firmicutes, Bacteroidetes, essent els més presents actinobacteris i ascomicets.
L’eruga de la petita papallona Metzneria lapella (de la família de les Gelechiidae) pot
acabar fins amb el 15% de les llavors. Les larves del dípter Tephritis bardanae poden
atacar el 12 % dels capítols florals, i les de la Cerajocera tussilaginis fins el 65%.
Extractes de la Bardana protegeixen de l’escarabat de a patata, almenys de la seva
voracitat.
HISTÒRIA
En algunes ocasions les fulles eren emprades al teatre grec antic com a màscares pels
personatges per tapar-se la cara. Un foradets deixaven veure els ulls i la boca.
DIOSCÒRIDES (segle I) recomanava la rel de la bardana en ús extern com emol·lient per
curar úlceres. CARLEMANY al Capitulare de villis vel curtis imperii, ordenà cultivar-la als
monestirs dels seus dominis, amb el nom de “parduna”.
Per NICHOLAS CULPEPER el “burdock” és planta regida per Venus. I creia que això queda
demostrat perquè aplicant la fulla al cap de la dona això fa que la matriu pugi; i,
aplicada a la planta dels peus, fa que la matriu baixi; i, aplicada al llambric, fa que la
matriu es mantingui ben col·locada. La fulla és seca i freda i bona per guarir nafres. La
rel (4 g) presa amb pinyons atura les flegmes amb sang dels pulmons. La fulla
matxucada amb clara d’ou i aplicada a les cremades les cura. El vi de la rel és antídot del
verí de les serps. La rel tendra matxucada amb sal i aplicada les mossegades de gossos
les cura. El vi dels fruits begut durant dues setmanes cura la ciàtica i ajuda a treure les
pedres dels ronyons. El suc de les fulles amb mel cura la cistitis i fa orinar més del
normal. Bullint vinagre, nitrat potàssic, llard i la decocció de les fulles cura les nafres
canceroses.
Recentment l’invent del velcro ha estat inspirat en les ganxos dels infructescències de la
bardana.
• afrodisíaca • anti-mutagènica
• alexitèrica • antiinflamatòria
• alterativa • antioxidant
• anti-al·lèrgica • antireumàtica
• anti-biofilm (fulla) • antitumoral
• anticancerígena • antitumoral
• antidepressora • antivírica (influenzavirus A)
• antidiabètica • aperitiva
• antídot de Mercuri • astringent
• anti-estrès • bactericida (contra: Gram +,
• antiflogística estafilococs, estreptococs,
• antigotosa pneumococs, Bacillus subtilis,
• anti-lipofuscina Propionibacterum)
• carminativa • hepato-protectora (etanol,
• colagoga tetraclorur de Carboni, Cadmi)
• comestible • hipoglucemiant
• comestible (tiges, rel, en almívar, • immunostimulant
etc.) • inhibidora de l’aldosa-reductasa
• depurativa • inhibidora de la xantina-oxidasa
• desintoxicant (de l’amarant, de • insecticida
l’oli mineral) • laxant suau
• diaforètica /sudorífica • prebiòtica (↑Lactobacillus,
• diürètica (d'àcid úric) ↑Bifidobacteria, ↑Rhodotorula)
• emmenagoga • preventiva de refredats
• emol·lient • protectora estomacal
• espanta-rates (capítols) • refrescant
• estíptica • remineralitzant
• estomacal • tònica capil·lar
• estrogènica • vulnerària.
• fungicida
USOS DE LA BARDANA
TOXICIAT/ FALSIFICACIONS
La planta tendra és molt amargant i per això pot provocar nàusees. La rel seca i
emmagatzemada durant mesos perd propietats gairebé del tot. Per precaució, els menors,
embarassades i mares que donin el pit, potser més val que no prenguin Bardana,
especialment si hi ha al·lèrgia a altres compostes. De tota manera la dosis diària
d’arctigenina no hauria de sobrepassar els 12 mg/Kg, almenys en tractaments de més
d’un me. Dosi superiors (triples) provoquen necrosi al septe cardíac i infiltració
limfocitària en aquesta part del cor i als ronyons, pròstata, pàncrees i fetge, amb sengles
necrosis concomitants; i també provoquen atròfia als testicles, edema pulmonar. En tot
cas, la Bardana pot interferir amb medicació, per exemple, anti-implant, ja que inhibeix
el citocrom CYP3A4. L’arctigenina incrementa l’apoptosis en especial a les cèl·lules
tubulars, el Bcl-2, Bax, TUNEL, caspasa-3 fragmentada i caspasa-9 fragmentada. Així
que el pre-tractament amb arctigenina agreuja les lesions renals per isquèmia.
Alguna vegada es va confondre amb la rel de Belladona, i això provocà mel 1981 unes
quantes morts entre els consumidors que creien prendre Bardana i estaven prenent
Belladona. Molts cops es substitueix per rel de Cynara scolymus. Cap de las dues plantes
tenen a les arrels la des-filatura tan típica de la Bardana autèntica que es palesa als
talls. Hi ha sempre com una llanositat, no molt abundant però ben palesa.
A la Xina s’ha donat el cas de falsificar els fruits triturats (pols) de Bardana per Arctium
tomentosum, Onopordum acanthium, Silybum marianum, Saussurea costus, Amorpha
fruticosa.
BARREGES
Bardana crua
Valor nutricional per cada 100 g de rel
Energia 72 Kcal 302 KJ
Carbohidrats 17.34 g
• Sucres 2.9
•Fibra alimentària 3.3 g
Grasses 0.15 g
Proteïnes 1.53 g
Tiamina (vit. B1) 0.01 mg (1%)
Riboflavina (vit. B2) 0.03 mg (2%)
Niacina (vit. B3) 0.3 mg (2%)
Àcid pantotènic (vit. B5) 0.321 mg (6%)
Vitamina B6 0.24 mg (18%)
Vitamina C 3 mg (5%)
Vitamina E 0.38 mg (3%)
Vitamina K 1.6 μg (2%)
Calci 41 mg (4%)
Ferro 0.8 mg (6%)
Magnesi 38 mg (10%)
Manganès 0.232 mg (12%)
Fòsfor 51 mg (7%)
Potassi 308 mg (7%)
Sodi 5 mg (0%)
Zinc 0.33 mg (3%)
• (4E,6E,12E)-4,6,12-tetradecadièn- • (4E,6E)-4,6-tetradecadièn-
8,10,12-triín-1,3-diïl-diacetat, 8,10,12-triín-1,3-diïl-diacetat,
• (4E,6Z,12E)-4,6,12-tetradecadièn- • àcid 1,5-dicafeoïl-3-succinoïl-4-
8,10,12-triín-1,3-diïl-diacetat dimaloïl-quínic
• (4E,6Z)-4,6-tetradecadièn- • àcid 1,5-dicafeoïl-3-succinoïl-quínic
8,10,12-triín- • àcid 1,5-dicafeoïl-3,4-disuccinoïl-
• 1-hepatdecè quínic
• 1-tridecèn-3,5,7,9,11-pentadiè (en • àcid 1,5-dicafeoïl-4-fumaroïl-quínic
arrel) • àcid 1,5-dicafeoïl-4-maloïl-quínic
• 1,3,diïl-diacetat, • àcid 1,5-dicafeoïl-4-succinoïl-quínic
• 1,11-tridecadièn-3,5,7,9-tetraïna, • àcid 2-metil-butíric (en arrel)
• 1,11-tridecadièn, • àcid 2-metil-propiònic (en arrel)
• 1,3,1,1,-tridecatriè, • àcid 3-metil-butanoic
• 2-heptanona • àcid 3-succinoïl-4,5-dicafeoïl-quínic
• 2-metoxi-3-metil-pirazina (en • àcid 3,4-dicafeoïl-5-succinoïl-quínic
arrel) • àcid 3,4-dicafeoïl-quínic (fruits
• 3-alfa-acetoxi-hop-22(29)-è • àcid 4,5-dicafeoïl-quínic (fruits)
• 3-alfa-hidroxi-lanostà-5,15-diè • àcid acètic,
• 3-O-demetil-arctigenina (fruits • àcid alfa-guanidín-N-butíric,
fermentats) • àcid àrctic,
• 3,3’-di-O-demetil-4’-dehidroxi- • àcid arctigènic
arctigenina (gfruits fermentats) • àcid ascòrbic (=vitamina C) 30-5.250
• 3,3’,4’-tri-O-demetil-arctigenina ppm en arrel,
(fruits fermentats) • àcid aspàrtic 1.770-8.850 ppm en
• 3,5,7,9-tetraí, arrel,
• 5,7,9-trií, • àcid benzoic
• 5’-(1-propinil)-2,2’-bi-tienil-5-il, • àcid butíric,
• 7,8-didehidro-arctigenina • àcid cafeic 2.500 ppm en arrel, (fulla)
• (7R, 8S)-dihidro-dehidro- • àcid clorogènic, en arrel, (fulla)(fruits)
diconiferil alcohol-7'-oxo-4-O-beta-D- • àcid còstic (en arrel)
glucopiranòsid [fruits] • àcid dicafeoïl-dimaloïl-quínic
• (7S, 8R)-4,7,9,9'-tetrahidroxi-3,3'- • àcid esteàric,
dimetoxi-8-O-4'-neolignan-9'-O-beta-d- • àcid fòrmic
apiofuranosil-(1 → 6)-O-beta-D- • àcid fosfòric
glucopiranòsid [fruits] • àcid gamma-amino-butíric (en arrel)
• (7'S, 8'R, 8S)-4,4',9'-trihidroxi- • àcid gamma-guanidín-N-butíric 25
3,3'-dimetoxi-7',9-epoxi-lignan-7-oxo-4- ppm en arrel,
O-beta-D-glucopyranòsid [fruits] • àcid glutàmic 0.1-0.8 % en arrel,
• (8R)-4,9,9'-trihidroxi-3,3'- • àcid iso-clorogènic, en fulles,
dimetoxi-7-oxo-8-O-4'-neolignan-4-O- • àcid iso-valeriànic,
beta-D-glucopiranòsid [fruits] • àcid lapàuric,
• àcid làuric (en arrel)
• acetaldehid • àcid linoleic 10-12 % en fruits,
• acetat d’arctinona, • àcid linolènic 0.6-0.7 % en fruits,
• àcid 1-fumaroïl-3,5-dicafeoïl-4- • àcid mirístic,
succinoïl-quínic • àcid oleic 3-3.6 % en fruits,
• àcid 1-succinoïl-3,4-dicafeoïl-quínic • àcid p-cumàric (fulles)
• àcid 1,3-dicafeoïl-5-fumaroïl-quínic • àcid palmític 1-1.2 % en fruits,
• àcid 1,3-O-dicafeoïl-quínic • àcid propiònic,
• àcid 1,3,5-tricafeoöil-4-succinoïl-quínic • acid quínic 4,5-O-dicafeoïl-1-O-[4-
• àcid 1,4-dicafeoïl-3-maloïl-quínic metil-èster de l’àcid màlic] (en arrels)
• àcid 1,5-di-O-cafeoïl-4-O-maloïl-quínic • àcid silícic
• àcid 1,5-dicafeoïl-3-fumaroïl-4- • àcid tànic
succinoïl-quínic • àcid tíglic,
• àcid 1,5-dicafeoïl-3-maloïl-quínic • àcid ursòlic
• àcid 1,5-dicafeoïl-3-O-(4-metilèster de • alanina 250-1.250 ppm en arrel
l’àcid quínic) • alcohol iso-butílic
• alfa-amirina (fulla)
• alfa-amirina-acetat • dihidro-aplotaxè (en arrel)
• alfa-guaiè • dehidro-vomifoliol (fulles)
• Alumini 231 ppm en arrel, • eremofil·lè, en fulles,
• amargants (lappatina, guaianòlids, • Estany 21 ppm en arrel,
dehidro-costolactona, 11,13-dihidro- • esterols, 200 ppm en arrel,
dehidro-costolactona), • estigmasterol, en arrel,
• aplotaxè (en arrel) • etilamina
• arcti-dilactona • fenil-acetaldehid (en arrel)
• arcti-fenol-glicòsid A (fruits) • fenil-alanina 330-1.650 ppm en
• arctigenina (fruits, arrel, fulles) arrel,
• arctigenina-4-b-D-glucopiranòsid, • Ferro 8-1.470 ppm en arrel,
• arctigenina (en fruit) =(3R-trans)-4- • fibra 2-9% en arrel; 2-10 % en
[(3,4-dimetoxi-fenil)metil]-3-[(4-hidroxi- arrel;
3-metoxi-fenil)metil]-4,5-dihidro-furan- • fistosterols, en arrel,
2(3H)-ona} • fitol (fulla)
• artignan D • fitosterina,
• arctignan E • fitosterol (en arrel)
• arctiïna (lignà)(fruits, arrel, fulles) • flavonoides: luteolina (fulles);
• arctinal, quercetina (fulles); quercetol (en
• arctinol, arrels); rutina (fulles), rutòsid (en
• arctinona, arrels)
• arctiol, en fulles, • formaldehid
• arctiopicrina (en fulles i arrels) • fosfats,
• arcti-sesqui-neolignà B (fruits) • Fòsfor 510-4.370 ppm en arrel,
• arginina 1050-5.250 ppm en arrel, • frcutan-1-exo-hidrolasa
• aspartil-endopeptidasa (flors) • fructana 4600Da →1)-Fru-(2→,
• atropina (en arrel) Fru-(2→ & Glc-(1→
• benedictinòlid, • fructofuranan d’inulina
• benzaldehid (en arrel) • fructosa
• beta-amirina (fulla) • fukinanòlid, en fulles,
• beta-amirina-acetat • fukinona, en hojas,
• beta-carotè (en arrel) • germacranòlid (en fruits)
• beta-eudesmol, • glicderol
• beta-elemè (en arrel) • glicina 310-1.550 ppm en arrel,
• beta-sitosterol • glucosa (en arrel)
• Calci 410-8.510 ppm en arrel, • grasses 15-18% en fruits; 0.1-
• cariofil·lè (en arrel) 0.8% en fulles; 0.1-0.8 % en arrel;
• cedrol • guaianòlid (amargant)
• cinarina (fulla) • heptan-1-al (en arrel)
• ciperè (en arrel) • heptadec-1-è (en arrel)
• cisteïna 60-300 ppm en arrel, • heteròsids sulfurats acetilenats
• cistina (en arrel) (àcid arètic, arctinona, arctinol,
• clovè (en arrel)I arctinal),
• cnicinòlid, en fulles, • hex-2-èn-1-al (en arrel)
• Cobalt 120 ppm en arrel, • hidrats de Carboni 21-85 % en
• Coure 29 ppm en arrel, arrel,
• crocina (fulla) • hidrocarburs oleosos,
• Crom 20 ppm en arrel, • histidina 310-1.550 ppm en arrel,
• daucosterol (fruits) • inulina 19-(27-45%)-50 % en
• decan-1-al (en arrel) arrel,
• dehidro-costus-lactona (en arrel) • iso-lappaola (fruits)
• dehidro-fuquinona, • iso-leucina 300-1.500 ppm en
• dehidro-melitensina (fulles) arrel
• dehidro-melitensina-8-(4’-hidroxi- • L-asparagina
metacrilat) (fulles) • lactona dehidrocòstica,
• diarctigenina • lactones sesquiterpèniques
• lapafè-A, • onopodro-picrina (lactona
• lapafè-B, sesquiterpènica) (fulles)
• lapanestina, en llavors, • pectina (pecíols, fulles)
• lappaol-A-tru-H, • pectinesterasa, en fulles,
• lappaol-B • pentadèn-1-è (en arrel)
• lappaol-C (fruits) • pèptid catiònic
• lappaol-E (fruits) LRCDYGRFFASKSLYDPLKKRR
• lappaol F (fruits) • peroxidasa, en fulles,
• lappaola (fruits) • petasitalona, en fulles,
• lappaurina, en llavors • pinoresinol (llavors)
• lariciresinol (llavors) • poliacetilens 10-20 ppm en arrel,
• laucosterol (trideca-1,11-dièn-3,5,7,9-tetraí)
• leucina 320-1.600 ppm en arrel, • polifenol-oxidasa, en fulles, PM
• lignans (fruits): arctigenina, 31.000
arctiïna, matai-resinol, (fruits) • polifenols (3.65 %): àcid cafeic,
iso-lappalol A, lappaol B, lappalol àcid clorogènic, àcid iso-clorogènic
C, lappalol F • poligalacturonasa, en fulles,
• lignina, • Potassi 3.080-16.800 ppm en
• lisina 670-3.350 ppm en arrel, arrel,
• loliòlid • prolina 520-2.600 ppm en arrel,
• lupeol • proteïnes 3-14 % en fulles; 1.5-12
• lupeol-acetat % en arrel,
• luteolina (fulla) • pseudo-taraxasterol
• Magnesi 3.930-5370 ppm en arrel, • pseudo-taraxasterol-acetat
• Manganès 55-60 ppm en arrel, • psi-taraxasterol (en fulles)
• matai-resinol (fruits) • resina (en arrel)
• melitensina (fulles) • riboflavina (=vitamina B2) 0.5-3.4
• Mercuri 1 ppm en arrel, ppm en arrel,
• metil-arctat-B, • seco-iso-lariciresinol (llavors)
• metionina 90-450 ppm en arrel, • Seleni, en arrel,
• midó • serina, en arrel,
• mucílag 5-12 %, • sesquilignans,
• neoarctina A (llavors) • Sílice 225 ppm en arrel,
• niacina (àcid nicotínic) 3-15 ppm • sitosterol, en arrel,
en arrel, • Sodi 50-1.520 ppm en arrel,
• N-tridecà • Sofre
• nitrats (nitrat potàssic) • sulfats,
• act-2-èn-1-al (en arrel) • tanins (derivats de l’àcid cafeic)
• oleamida (en arrels) • taraxasterol-acetat (en fulles)
oli essencial 285 ppm en fulles; 600- • taraxasterol, en fulles,
7.500 ppm en arrel; (0.06 a 0.18%) amb: • tiamina (=vitamina B1) 1-11 ppm
fenil-acetaldehíd, benzaldehíd, 2-alkil en arrel,
(C3-C4-C5)-3-metoxi-pirazines, 2- • tirosina 180-900 ppm en arrel,
metoxi-3-metil-pirazines... • traquelogenina (fruits)
◦ àcid cinàmic • treonina 260-1.300 ppm en arrel,
◦ àcid còstic • trideca-1,11-diè-3,5,7,9-tetraí (en
◦ aplotaxè arrel)
◦ butanal • triden-1-èn-3,5,7,9,11-pentaí (en
◦ clovè arrel)
◦ decanal • triptòfan 60-300 ppm en arrel,
◦ docosà • valina 330-1.650 ppm en arrel,
◦ eicosà • vitamina B1, B2, C
◦ llimonè • xiloglucà (en arrel)
• Zinc 22-39 ppm en arrel.
EFECTES FISIOLÒGICS DE LA BARDANA
CÒLON. L’arctigenina del fruits de la Bardana frena la colitis provocada per sulfat sòdic
de dextrà. In vitro, l’arctigenina inhibeix molt la diferenciació de les cèl·lules Th17 a partir
de les T verges, i inhibeix una mica la diferenciació de les Th1, la qual cosa va
acompanyada de la reducció de la fosforilació del STAT3 i STAT4, respectivament.
L’arctigenina suprimeix la via mTORC1 a les cèl·lules T, la qual cosa queda palesa per la
frenada de la fosforilació dels gens p70SK i RPS6. També és capaç d’inhibir l’activitat del
mTORC1 gràcies al raptor dissociatiu a partir del mTOR. L’arctigenina millora el còlon
afectat per colitis i ho fa a través de la frenada de al diferenciació de les Th1 i Th17 per la
via del mTORC1. La pols de Bardana fermentada per Aspergillus awamori incrementa la
IgA i les mucines al còlon i hi redueix l’àcid litocòlic (un factor de risc pel càncer) i actua
com a prebiòtic incrementant la presència de Bifidobacterium, lactats, acetats,
propionats i butirats. I disminuint la presència d’àcid deoxi-còlic (un altre factor de risc
pel càncer de còlon) i la massa de teixit adipós peri-renl. A la llarga redueix l’obesitat. La
incubació anaeròbica de l’arctiïna amb matèria fecal humana dona lloc a una sèrie de
compostos, i entre ells el (2R,3R)-2-(3’-hidroxi-benzil)-3-(3’’,4’’-dihidroxi-benzil)-butiro-
lactona té una acció antiproliferativa marcada contra les cèl·lules de càncer de mama
MCF-7 humà i a 10 microM té acció inhibitòria sobre la proliferació mediada per
estradiol.
FETGE. La rel de Bardana protegeix el fetge del tetraclorur de Carboni, del paracetamol
i de l’etanol. També del Cadmi i del Plom. Almenys els lignans dels fruits són
responsables d’aquest efecte hepato-protector. La via de desintoxicació principal ha de
ser la de modular la kinasa B/Akt/gluco-sintasa-kinasa (GSK-3beta). La Bardana millora
els paràmetres hepàtics IL_1beta, caspasa-3, NO, LPO, fragmentació de l’ADN, proteïna C
reactiva, TNF-alfa, fosforilació d’Akt i GSK-3beta. Activant la via Akt/GSK-3beta
antioxidant la Bardana aconsegueix reverit les desviacions patològiques degudes a la
intoxicació per acetat de Plom. Activa la fosforilació del gen antioxidant Akt i fa minvar la
GSK-3beta. El Plom fa pujar les transaminases , la LDH i fa abaixar les proteïnes,
distorsiona la histologia del parènquima hepàtic, provoca esteatosi, i provoca necrosi
massiva. Al reduir l'esteatosi no alcohòlica, incrementar la SOD i la CAT al fetge, la
Bardana el protegeix de la pre-neoplàsia i hi redueix la proliferació de Ki-67.
L’arctigenina inhibeix l’elevació de ICAM, IL-1beta, IL-6, IL-6sR, IL-7, IL-8, i activa la
PisK/AKT i la AMPK i la fosforilació d’Akt i AMPK per millorar la supervivència cel·lular al
fetge, el metabolisme lipídic, disminuir l’estrès oxidatiu i la inflamació, prevenint
l’esteatosis hepàtica no-alcohòlica. L’arctigenina redueix molt la congestió hepàtica o
hepatitis provocada per la concanavalina A. Disminueix els nivells de transaminases
ALT i AST i redueix la infiltració de CD4 T, NKT i macròfags. I suprimeix la proliferació
limfocitària T que desencadena la IL-10 segregada per macròfags i CD4 T. L’arctigenina
inhibeix la formació de tumors (HepG2, Hep3B).
PULMONS. L’arctiïna contraresta la inflamació provocada per LPS als pulmons, inhibint
la producció de IL-1beta, IL-6, TNF-alfa als alvèols; i redueix l’activitat de la MPO i la
fosforilació de PI3K/Akt i l’activació del NF-kappaB.
https://botplusweb.portalfarma.com/Documentos/2015/2/5/81970.pdf
https://link.springer.com/article/10.1007/s10787-010-0062-4
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/31338098/?from_term=arctium&from_pos=1
BOIXEROLA
Arctostahylos uva-ursi
(L.)Sprengel
[1825, Syst. Veg., ed. 16, 2: 287] 2n= 26, 52
Arctostaphylos uva-ursi. Imatge de FRANTZ EUGEN KÖHLER. Difereix de la forma típica catalana
per les fulles menors, més agudes; i les flors amb franja rosa apical major.
Boixerola, a la baga del Montsec de Rúbies
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins la família de les Ericàcies, el gènere es distingeix per les fulles no aciculars,
oboblongues, verdes per ambdues cares, i per les flors en forma d’olleta, els fruits llisos
petits (menors de 2 cm), i l’ovari súper; i per formar mates molt ajagudes, o que pengen
dels marges i talussos.
DETALLS MICROSCÒPICS
A les fulles, l’epidermis superior està formada per cèl·lules grans, entre poligonals i
rectangulars, amb parets rectes, engruixides i com formant denes. No hi ha pas estomes
allí. El parènquima en palissada a sota l’epidermis està força compacte i és força gran.
Les cèl·lules de l’epidermis inferior són similars a les de l’epidermis superior, però
menors que aquelles. Els estomes hi són nombrosos, gairebé circulars, anomocítics,
trencant la cutícula circumdant. Al
parènquima cortical, algunes
cèl·lules contenen prismes d’oxalat
càlcic. La mida dels cristalls és
variable. Associades a les cèl·lules
parenquimàtiques que contenen
oxalat càlcic, sovint hi ha fibres amb
parets gruixudes amb alguns porus.
També hi ha alguns grups de
traqueides i vasos lignificats. En
secció, la làmina de la fulla mostra la
cutícula gruixuda corbada, a més de
l’epidermis i el parènquima en
palissada, sota del qual apareix el
parènquima espongiforme. Aquest
està format per cèl·lules amb
nombrosos grànuls de color marró
ataronjat Al còrtex del nervi central
també apareixen aquests grànuls.
Els tricomes no glandulars,
unicel·lulars, cònics, de parets una
mica gruixudes, inflats a la base, es
poden veure a les epidermis. A les
cicatrius de l’epidermis inferior s’hi
poden veure grups d’aquests pèls.
1-epidermis superior (i part de palissada) (vista zenital).
2-Epidermis inferior (amb estomes, parets amb denes i obertures a la cutícula).
3-Làmina en secció (amb cutícula, epidermis superior i palissada).
4-Tricomes no glandulars.
5-Cristalls d’oxalat càlcic.
6-Fibres associades a parènquima amb oxalat càlcic.
7-Nervi central (amb epidermis inferior, col·lènquima i còrtex amb pigments).
8-Epidermis inferior amb cicatriu.
9- Vena amb cutícula, epidermis i parènquima inferior (vista longitudinal).
10-Epidermis sobre una vena, amb parènquima pigmentat (vista superficial).
A Catalunya es troba des del Montsec al Ripollès (i fins Les Salines) fins la Val d’Aran; i a
les muntanyes catalanídiques o sistema prelitoral (Montseny, Montserrat, Prades, Ports
de Tortosa). A la península hispànica es fa més al quadrant NE i a les muntanyes de tot
el llevant. Al món arriba des de bona part d’Europa al Caucas i a la Sibèria, i també a
l’Amèrica del Nord, sempre defugint les zones càlides.
HISTÒRIA
Sembla ser que al segle II GALÈ coneixia ja la planta, d’haver-la vist per les muntanyes
gregues. El segle XIII s’emprava a Anglaterra i a Montpeller (ARNAU DE VILANOVA). CHARLES
DE L’ÉCLUSE la cita al segle XVI de les muntanyes meridionals (Coll de la Venta del Baúl,
al NE de Guadix). JOSEP QUER el segle XVIII exaltava la virtut de la boixerola contra els
còlics nefrítics. I A. DE HAEN a Viena
també. Al llevant i migjorn hispà és
una espècie protegida, després de, i
degut a, les collites abusives que la
varen delmar.
ESPÈCIES SIMILARS
Arctostaphylos alpinus (L.) Sprengel [1825, Syst. Veg., ed. 16, 2: 287] 2n = 26 està als
Pirineus, però molt més localitzada: valls d’ Aspe, Basibé, Bielsa, Benasc, Bujaruelo,
Castanesa, Gavarnie, Lescun. Té les fulles més primes i finament dentades i peludetes (a
la perifèria), caduques, herbàcies; i els fruits vermells ennegreixen a la maturitat. Es fa
amb Dryas i Empetrum, als roquissars calcaris de l’estatge alpí. És una espècie també de
l’hemisferi Nord (de Groenlàndia i Amèrica del Nord i fins a Sibèria). S’empra com a
depurativa, analgèsica/narcòtica, diürètica, i antireumàtica.
LITERATURA
«Temps era temps, la pau es compartia Qui harmonitza el Bou-Mort de nit i dia
amb un convent de monjos benaurats i divinitza la llum amb tal esclat?
que hi van deixar els salms embardissats Damunt del tuc pels segles esmotxat
entre els brodats d'alguna lletania. un ermitatge s'enfila de Maria».
Mes ara, per a qui lluu la roja boixerola,
per a qui bat accelerat el bosc, [JOAN BENET I PETIT: La Marededéu d’Esplà]
qui manté el ritme de l'alba fins al fosc,
quin front de neu la lluna n'aureola?
ESOTERISME
La planta hom creu que protegeix contra els fantasmes.
VETERINÀRIA
La planta és aliment per a animals salvatges (guineus, ossos, galls fers, perdius, fagines).
El mateix bestiar se la menja per millorar ela funció renal. Externament, s’aplica contra
la mastitis de vaques i cabres, o per curar ferides; i per accelerar la sortida de les aigües
durant el part. És una planta mel·lífera. (Montsec, Boumort, Sierra de Ayllón).
ALTRES USOS
Les fulles s’han emprat per a adobar pells. Les tiges es poden emprar per fer una tinta de
color marró. Les arrels, més fosca. Els fruits són comestibles sense gaire valor, perquè si
se n’abusa resulten indigestes. La planta triturada la fumaven els indis de l’Amèrica del
Nord.
La pols de la planta té la virtut d’atraure i concentrar les olors, i es podria emprar com a
depurador/ambientador de les olors d’una habitació.
Per assecar la planta els recol·lectors solen fer unes piràmides similars a carboneres,
però menors, per tal que l’escalfor de la mateixa planta, ajudada per una xemeneia
central de la pila, ajudi a extreure’n la poca humitat que reté.
Per a tenir un rendiment òptim com a antibiòtic de les vies urinàries i astringent
antihemorràgic, la boixerola cal preparar-la de la següent manera. Es redueixen a pols
les fulles seques. Aquesta pols es barreja amb brandi fins a fer una pasta, que es deixa
reposar un parell d’hores. En acabat, es fa bullir una cullerada d’aquesta pasta per 1 L
d’aigua (amb un polsim de bicarbonat sòdic) durant 10 minuts. Del líquid, que té força
mal gust, un cop refredat, se’n beu a pleret. Convindria, a part, no prendre productes
làctics durant el tractament, per tal de no neutralitzar l’efecte antibiòtic de la planta
sobre els vies urinàries. Com a preventiva de malalties recomanen prendre la tisana
simple de la planta un cop cada 15 dies.
Preparada com a flor de BACH, hom recomana espècies molt similars per a millorar
l’acceptació del propi cos, millorar la sensibilitat a les sensacions; i per a abandonar els
sentiments d’impuresa.
TOXICITAT DE LA BOIXEROLA
Les embarassades o les dones que donin el pit millor que no en prenguin de decocció de
boixerola. El preparat en pols pot arribar a provocar nàusees i diarrea.
OLI ESSENCIAL
https://www.mdpi.com/1420-3049/15/9/6168/htm
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
L’ Arnica montana és de les poques compostes que tenen fulles oposades. Les seves
flors són d’un groc daurat fosc molt intens. Els capítols tenen les flors tubulars al centre
tot fent una mitja esfera, i les de lígules a la perifèria, en direccions poc ordenades. En
total arriben fins a 6-8 cm de diàmetre. El receptacle no té palletes. Les bràctees de la
base del capítol estan disposades en dues sèries iguals i són estretament lanceolades,
verdes a la base, i marrons a l’àpex (acuminat). Les llavors (aquenis) són estretes i altes,
de 6-9 mm, amb el vil·là en una sola sèrie, amb les costelles molt poc marcades, i amb
pèls curts també transparents, amb tonalitats beix tot recobrint els laterals.
Aquesta descripció és útil per a separar l’autèntica Arnica montana d’espècies que en el
mercat, ja sigui d’herbolaris, ja sigui de preparats farmacèutics, la poden substituir. La
ssp. montana es fa des d’Escandinàvia als Pirineus, passant pels Alps, els Vosges, la
Selva Negra, els Apenins, els Carpats, etc. Se la port trobar també al Canadà i a Nova
Zelanda. S’ha descrit també una altra subespècie (ssp. atlantica), de capítols menors (4
cm) i fulles basals el·líptiques més allargades. Aquesta subespècie es fa des de Navarra a
Galícia.
Entres les falses àrniques que hom recol·lecta, la mexicana Heterotheca inuloides és la
més usual als herbolaris amb pocs escrúpols. Els capítols tenen pèls vermellosos, les
fulletes sota els capítols no són oposades, i les llavors són curtetes (3-4 mm). Ha de ser
més tòxica que l’Arnica montana, i segurament aquí paguen justos per pecadors. A
algunes persones els dona mareig.
Algunes falses àrniques recol·lectades amb més o menys bona voluntat, per a usos
externs, són:
Es pot reproduir per esqueixos a la primavera. La germinació de les llavors pot trigar
entre 1 mes i 2 anys. Se sembren al final de l’estiu amb una coberta prima de sorra fina
amb humus, i separant els cops uns 30 cm. També poden germinar dins la casa en
torretes (testos) a uns 13º C. Es trasplanten a l’exterior després de les darreres gelades
quan tenen més de sis mesos. Perquè les plantes produeixin més flors es poden podar
abans de la primera florida. Així es ramifiquen i produeixen una segona florida més
abundant que la primera.
Un sistema pot ser conservar a temperatura ambient dins de casa les llavors collides pel
juliol i seleccionar a l’abril les més fosques i robustes i dures. Sembrar-les en rengles
sobre sòl extret dels voltants de les mateixes mates mare. Després, es picona una mica el
sòl perquè quedi ben ferm i parell i amb bon contacte amb les llavors. 70 dies després
les plantes tenen rosetes de 3-4 fulles i es trasplanten en rengles separades 20 × 20 cm
(12 plantes per metre quadrat). Les males herbes es treuen almenys 3 cops durant la
temporada. Les plantes poden reproduir-se per clonació, per rosetes del planter, o
directament per sembra. Les clonades, els 2 primers anys produeixen més
ramificacions/flors. Però al 5 i 6 anys ja molt menys que les de rosetes o de llavor.
Les flors poden ser atacades per la mosca Tephritis arnicae. També la planta pot ser
atacada per diversos fitoplasmes. Les flors de plantes de cotes altes o del centre d’Europa
contenen més èster d’helenalina, mentre que les de cotes baixes o dels Pirineus i
Muntanyes Cantàbriques contenen més èsters de dihidro-helenalina. Les rels contenen
primer oligofructòsids tan reductors com no, però al final de la temporada ja només les
del tipus no reductor. Genèticament les poblacions de cotes altes poden ser més
delicades que les de cotes mitjanes o més baixes. Les poblacions amb més helenalina
contenen més 2-metil-butirat, mentre les que contenen més 11 a,13-dihidro-helenalina
solen tenir més iso-butirat com a èster. Les poblacions de Finlàndia i Alemanya tenen
més derivats fenòlics (astragalina, iso-quercitrina, iso-rhamnetina-3-glucòsid) que les de
Bulgària o Polònia. Entre aquests, l’astragalina arriba a estar-hi en un 0.3 % (en pes
sec). Al Nord d’Itàlia tenen més lactones sesquiterpèniques les poblacions de Malga
Fregasoga (1700 m snm). Més flavonoides, les de Rifugio Camini (1600 m snm). I més
àcids fenòlics, les de Malga Sass (1800 m snm). El contingut en 6-O-iso-valeril-
helenalina varia segons les condicions climàtiques.
A major altura, més radiació UV-B i menys temperatura mitjana. Els raigs ultraviolats no
semblen alterar la composició en principis actius a l’ Arnica montana. La fred sí. Una
baixada de 5º C fa incrementar la quercetina respecte al kaempferol. Amb l’altura sobre
el nivell del mar augmenta la proporció de derivats de l’àcid cafeic (a Àustria). També a
Àustria amb l’altura sobre el nivell del mar augmenta la proporció d’àcid 1-metoxi-
oxaloïl-3,5-dicafeoïl-quínic.
Pel que fa al cultiu als Pirineus, destaca l’empresa de la Vall de Boí: Taüll Organics/
ANNA SIRVENT. https://www.taullorganics.com
NOTA: la recol·lecció de les flors d’Arnica montana està regulada per normativa europea i
nacional. En principi, per a recol·leccions anòmales cal un permís especial de les
autoritats de Medi Ambient, a més de l’aquiescència del propietari del terreny.
https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6530/1331744.pdf
http://www.cites.es/es-ES/legislacion/Documents/R%20338%201997%20consolidado
%20con%20Anexos.pdf
https://www.boe.es/buscar/pdf/2007/BOE-A-2007-21490-consolidado.pdf
USOS MEDICINALS
En general, s’empra la tintura de les rels o de les flors d’Arnica montana, ja sigui en ús
intern o en ús extern. També s’han fumat les flors, i, sobre tot, les fulles, en substitució
del tabac (Tabac de Pastor). O, fetes pols, s’han esnifat com a rapés per fer esternudar. A
En ÚS EXTERN (compreses, olis, pomades) les rels o les flors d’ARNICA MONTANA L.
s’empren contra:
amaurosis mossegades
artritis (a les mans) nafres lentes supuratives
cabell debilitat neuràlgies
carn-esqueixats pell amb derrames interns
cops pell irritada
distensió de lligaments periodontitis (genives)
èczemes picades d’insectes
edemes reuma
estomatitis (boca) talls
faringitis torçades
ferides (oli) tumors cancerosos
fongs ulls irritats
leishmaniosi cutània varius
morats
En ÚS INTERN, la tintura de les flors d’ARNICA MONTANA (fins a 200 gotes al dia)
s’empra contra:
abscessos ateroesclerosi
afonia atonia (sexual)
amaurosis bronquitis
amigdalitis cabell debilitat
anèmia caigudes
angina de pit (20 gotes /dia) càncer intestinal
apoplexia càncer de mama
arterioesclerosi caquèxia (aprimament extrem)
artritis caspa
asma catarro
atac de feridura (hemiplegia) congestió cerebral
congestió pulmonar infeccions (immunoestimulant)
commoció cerebral inflamacions
convulsions intoxicacions (fetge, pell, sang)
cops al cap mal de cap
cor cansat (el reforça, regula, i mala circulació
alenteix) malària
debilitat cardíaca (l’àrnica reforça, mareig
regularitza i rellenteix el cor) miàlgies
debilitat nerviosa mossegades
desmais nafres
diarrees nàusees
disenteria neuràlgies
dislocacions neuropatia diabètica
dispèpsia neuropatia tòxica
dolors paràlisis
edemes pulmonia
epilèpsia refredat
espasmes arterials retenció d’orina (per paràlisi)
faringitis reuma
febres (quotidianes, tercianes, rigidesa articular matinal
quartanes) (4 g /dia) ronquera
enuresi nocturna síncopes
estomatitis (inflamació mucosa taques fosques a la pell
bucal) tifus
fibromiàlgia tos / tos ferina (rels, fulles: bullir
flebitis 10 minuts)
gingivitis traumatismes
gota tremolors (+ Valeriana)
grip trombosis
hemorràgia post-part tuberculosi
hemorràgies tumors cancerosos
hipertensió úlceres supuratives
hipotensió sanguínia varius
icterícia vessaments cerebrals
impotència sexual
indigestions
PREPARATS
CATAPLASMA: Contra el mal d’ossos, i després dels cops: Arnica montana + llimona +
filet de vedella + esperit de vi (etanol). Es posa a macerar tot plegat unes 2 setmanes. Al
filet cal llevar-li els nervis. [ANTONI ANDREU BRUALLE, de Campdevànol, ex-boxejador].
COL·LIRI: Essència (destil·lada) de flor d’Arnica montana, aplicada 1 gota als ulls: cura
la inflamació dels ulls. [RAMON COROMINAS, de Campdevànol. 2006].
LINIMENT PER ALS COPS: Arnica montana + Romaní (Rosmarinus officinalis) + Sajolida
(Satureja montana) + Hipèric (Hypericum peforatum) + grana de Ginebre (Juniperus
communis). [ANTONI PICOLA I PUJOL, d’Ogassa. 2007].
POMADA: 1 unça de flors + 1 unça d’oli d’oliva + 1 unça de llard de porc. S’escalfa al
bany-maria durant hores. En acabat es filtra per estopeta. S’hi pot afegir càmfora,
mentol, oli essencial d’Eucaliptus, oli de menta, salicilat de metil, opioides, cortisona,
etc. És molt eficaç per a llevar el dolor de les picades d’insectes. També es pot preparar
amb les rels.
TINTURA: es prepara deixant en maceració un mes una part de planta seca per 20
d’alcohol de boca rebaixat amb aigua al 60% (etanol sense additius). Després es cola i es
guarda en un flascó de vidre fosc amb comptagotes. El millor és prendre’n poca quantitat
(20 gotes) però sovint (fins a 200 gotes al dia). Cura depurativa primaveral. Esperit de vi
macerat amb flors d’Arnica montana. Se’n prenen només unes gotes [ONOFRE VALLS, de
Pardines. 2006].
VINAGRE: L’Arnica montana amb vinagre serveix per a tractar grans, pessigades,
al·lèrgies, èczemes [RAMON COROMINAS, de Campdevànol. 2006].
HOMEOPATIA
VETERINÀRIA
La infusió en aigua bullint, presa per la boca, dona molt mal d’estómac; probablement
degut a l’helenalina. Per corregir aquest mal caldria posar gel a la zona de l’estómac de
seguida. Caldria reservar la infusió només per a compreses aplicades externament. S’ha
dit que aquesta infusió resultaria abortiva, a més d’irritar l’estómac. JUAN ZIN & CARLOS
WEISS («La Salud por medio de las plantas medicinales». Ed. Salesiana, 1980) l’equiparen
a l’estricnina i a la ipecacuana, per ser enervant i vomitiva. Diuen que un excés provoca
cremor a la gola, vòmits, mal de cap, mal d’estómac, taquicàrdia, taquipnea, calfreds,
debilitat, convulsions i augment de les secrecions. Posen a l’opi o als tanins com a
antídots. S’ha escrit mantes vegades que només s’aconsella prendre’n sota la direcció
d’un metge; però no pas que calgui la determinació d’un botànic per assegurar que no
sigui una altra espècie. S’han descrit algunes reaccions al·lèrgiques a la pell a l’aplicar
les locions amb Arnica, i altres efectes com boca seca, mal de cap, mareig, dolor a la
llengua, picors, cistitis, bronquitis, rinitis, vertigen, mal de panxa, palpitacions. Però qui
sap si es tractava de preparats amb Arnica montana o amb Heterotheca inuloides.
L’etiqueta no fa la cosa. Els preparats fets en fred, com la tintura, són ben suportats,
almenys en dosis adients (fins a 200 gotes al dia). La LD50 de l’extracte d’ Arnica
montana L és d’uns 5 g/Kg en rates i de 123 mg/Kg en ratolins, p.o. (per boca). Però, i.p.
(intra-peritoneal) seria de 30 mg/Kg en ratolins. Hi ha un cert efecte mutagènic, per la
qual cosa hom no recomana prendre la planta més d’un mes seguit. Els casos d’augment
de la inflamació i del dolor deguts a l’Àrnica són escadussers i es podrien posar en dubte.
En tot cas són passatgers i tenen la funció de recordar on hi ha el mal. Amb les flors pot
passar, amb les rels és encara menys probable.
• 2 beta-etoxi-2,3-dihidro-helenalina • 6-O-iso-butiril-helenalina
èsters [es formen a l’extreure amb • 6-O-(2-metil-butiril)-helenalina
etanol] • 6-O-iso-butiril-tetrahidro-helenalina
• 2 beta-etoxi-6-O-acetil-2,3-dihidro- • 6-O-iso-valeril-hlenalina
helenalina • 6-O-metacriloïl-helenalina
• 2,3-dihidro-aromaticina • 6-O-tigliol-helenalina
• 2,5-dimetoxi-P-cimè (rels) • 7-[6’’-O-(2-metil-butiril)] glucòsid
• 2,6-di-iso-propil-anisol (rels) d’eupafolina
• 3.beta-glucòsid de betuletol • 7-[6’’-O-(2-metil-butiril)] glucòsid de
• 3-beta-glucòsid de quercetagenina luteolina
6,3’,4’-tri-metil-èter • 7-epi-silfiperfol-5-è
• 3-beta-glucurònids de 6-etoxi- • 10-acetoxi-8,9-epoxi-timol isbutirat
kaempferol • 10-isbutirril-oxi-8,9-didehidro-timol
• 3-beta-glucurònid d’iso-rhamnetina (rels)
• 3-beta-glucurònid de kaempferol • 11 alfa,13-dihidro-2-O-tigloïl-
• 3-beta,16beta-dihidroxi-21alfa- florilenalina
hidroperoxi-20(30)-taraxastè • 11 alfa,13-dihidro-2-O-tigloïl-
[inhibidor de la melanina] florilenalina-2-O-isovaleril
• 3,5,7-tri-hidroxi-6,3',4'-tri-metoxi- • 11 alfa,13-dihidro-helenalina
flavona • acetilens
• 3,7-dibeta-glucòsid de patuletina • àcid 1-metoxi-oxaloïl-3,4,5-
• 3,7-dibeta-glucòsid de quercetina tricafeoïl-quínic
• 6-acetoxi-2,2-dimethil-croman-4- • àcid 1-metoxi-oxaloïl-4,5-dicafeoïl-
ona quínic
• 6-metoxi-kaempferol-3-O-beta-D- • àcid 1,3-dicafeoïl-4-metoxi-oxaloïl-
glucopiranòsid quínic
• àcid 1,3,4-tricafeoïl-5-metoxi- • alfa-fel·landrè
oxaloïl-quínic • alfa-iso-comè
• àcid 1,5-dicafeoïl-3-fumaroïl-quínic • amargs
• àcid 1,5-dicafeoïl-3-metoxi-oxaloïl- • angelicina
quínic • antoxantina
• àcid 1,5-dicafeoïl-4-fumaroïl- quínic • apigenina (també a llavors)
• àcid 2-pirrolidèn-acètic • arnicina
• àcid 3-cafeoïl-4-feruloïl-5-metoxi- • arnidiol (triterpè)
oxaloïl-quínic • arnisterol
• àcid 3-feruloïl-4-metoxi-oxaloïl-5- • astragalina
cafeoïl-quínic • bergaptè
• àcid 3-metil-butanoic • beta-cis-farnesè
• àcid 3,5-dicafeoïl-quínic • beta-fel·landrè
• àcid 3,5-dicafeoïl-1,4-dimetoxi- • beta-lactucerol
oxaloïl-quínic • beta-sitosterol
• àcid 3,5-dicafeoïl-4-metoxi-oxaloïl- • bornil-acetat
quínic • cadinè
• àcid angèlic • càmfora
• àcid cafeic (també a llavors) • carotenoides
• àcid cinàmic • catequina
• àcid clorogènic (també a llavors) • cautxú
• àcid dicafeoïl-quínic (i derivats: àcid • cera
1,5-O-cafeoïl-quínic; àcid 1,4,5-tri- • chamissonoïde
O-cafeoïl-quínic) • colina
• àcid dioxi-esteàric • crisoeriol
• àcid esteàric • cumarines: umbel·liferona,
• àcid fòrmic escopoletina
• àcid fumàric • di-iso-propil benzè
• àcid gàl·lic • dihidro-helanalina-acetat
• àcid isobutíric • dihidro-helanalina-metacrilat
• àcid làctic • dimetil-ionina
• àcid làuric • diterpens
• àcid màlic • escopoletina
• àcid palmític • espinacetina
• àcid querectina-3O-glucurònic • espinacetin-3-O-beta-glucopiranòsid
• àcid salicílic • èsters fenòlics (rels)
• àcid succínic • esterol
• àcid tànnic • eupafolina
• àcid valèric • faradiol
• àcids fenil-acrílics • fitosterol
• àcids fenol-carboxílics (rels) • flavina
• àcids fenòlics (1-2%): clorogènic, • flavo-glicòsids
cafeic, cinarina • flavones: apigenina; luteolina;
• àcids hexurònics hispidulina; eupafolina
• albúmina • flavonoides (0.4-0.6%): glucòsids,
• alcaloides pirrolizidínics: glucurònids, aglicones.
◦ 11alfa,13-dihidro-helenalina • flavonols:
◦ 2-metil-butiril-helenalina ◦ 6-metoxi-kaempferol
◦ acetil- helenalina ◦ 6-metoxi-kaempferol-3-O-
◦ alfa-metacril-helenalina glucòsid
◦ iso-butiril-helenalina ◦ hispidulina
◦ iso-tussilagina ◦ kaempferol
◦ iso-valeril- helenalina ◦ kaempferol-3-O-glucòsid
◦ tigloïl-helenalina ◦ patuletina
◦ tussilagina ◦ patuletina-3-O-glucòsid
◦ quercetina
◦ quercetina-3-O-àcid glucurònic • oli essencial de rizomes 2.7-6.9 % /
◦ quercetina-3-O-glucòsid rels 1.7-3.7 %:
• fructosa ◦ 10-iso-butiril-oxi-8,9-di-dehidro-
• furano-cumarines timol-iso-butirat
• germacrè ◦ 10-iso-butiril-oxi-8,9-di-dehidro-
• glicòsids timol-mentol-èter
• helenalina (lactona sesquiterpènica) ◦ 2,5-dimetoxi-p-cimè
(0.07% a fulles) i derivats: ◦ 2,6-di-iso-propil-anisol
◦ 11alfa,13-dihidro-helenalina ◦ 5-P-menta-2,4(8)-diè
◦ 2-metil-butiril-helenalina ◦ 7-epi-silfiperfol-5-èn
◦ 6-O-meta-cicloïl-11alfa,13- ◦ bornil-acetat
dihidro-helenalina ◦ camfè
◦ 6-O-meta-criloïl-helenalina ◦ carvacrol
◦ 6-O-tigloïl-11alfa,13-dihidro- ◦ cis-farnesè
helenalina ◦ dimetil-ionona
◦ 6-O-tigloïl-helenaina ◦ fel·landrè
◦ helanalina iso-butirat ◦ germacrè
◦ helenalina-metracrilat ◦ iso-bornil-2-metil-butanoat
◦ helenina ◦ iso-bornil-iso-butanoat
◦ iso-butiril-helenalina ◦ iso-bornil-iso-valerat
◦ metacriloïl-helenalina ◦ iso-comè
◦ tigloïl-helenalina ◦ llimonè
◦ metil-èter
• hidroxi-cumarines ◦ modef-2-èn
• hispidulina ◦ p-di-iso-propil-benzè
• hispidulina-7-O-beta-glucòsids ◦ p-metoxi-heptano-fenona
• humulè ◦ pincotèn-acetat
• inulina ◦ sesqui-fel·landrè
• iso-bornil-2-metil butanoat ◦ silfiperfol-5-èn
• iso-bornil-iso-butanoat ◦ silfiperfol-6-èn
• iso-bornil-isovalerat ◦ terpineol
• iso-quercetina ◦ timol
• iso-rhamnetina-3-O-beta-glucòsid ◦ trans-bergamotè
• kaempferol (també a llavors) ◦ trans-cariofil·lè
• kaempferol-3-O-beta-glucòsid ◦ zierona
• lactones sequiterpèniques (0.5 % a
poncelles; 0.9 % a flors seques, • oligosacàrids
absents a les rels)(0.04% dihidro- • patuletina
helenalina tigliat): derivats de • patuletin-3-O-beta-D-glucopiranòsid
l’helenalina, de metacril, iso-butiril, • pectolin-ariginina
tigliol, metacriloïl, iso-valeril... [2,3- • pinè
dihidro-aromaticina, chamissonoide, • P-menta-2,4-diè
mexicanina-1] • P-metoxi-heptanofenona (rels)
• leuteolina • pincotèn-acetat
• lignans • poliacetilens (rels)
• luteïna • polisacàrids: derivat proteïnic acídic
• luteolina (també a llavors) d’arabino-3,6-galactan (PM
• luteolina-3’-O-beta-glucòsid 100.000); i derivat de fuco-galacto-
• mexicanina-1 xiloglucà neutre (PM 22.500)
• mircè • procianidines
• modeph-2-èn • quercetina (també a llavors)
• mucílag • quercetina-3-O(6’’-O-acetil)-beta-
• oli essencial de flors 0.3-0.35 % o glucòsid
fulles 0.2-0.5%: àcids grassos, • quinona
derivats del timol, monoterpens, • resina
sesquiterpens • sacarosa
• sesquiterpens • xantofil·les
• silfiperfol-6-èn • zeaxantina
• Silici • zierona (terpenoide)
• sitosterol
• tanins
• taraxasterol
• terpens: fel·landrè; llimonè; camfè;
2,5-dimetil-P-cimè; carvacrol; beta- NOTA: a les arrels, degut a la presència de
sesqui-fel·landrè diversos Streptomyces, hi ha antibiòtics:
• terpineol cicloheximida glutarimida, actifenol,
• timol (rels) diketopiperazines (ciclo-prolil-valil, ciclo-
• timol-metil-èter (rels) prolil-isoleucil, ciclo-prolil-leucil, ciclo-
• trans-alfa-bergamotè prolil-fenilalanil). Aquests antibiòtics, si bé
• trans-cariofil·lè no són pas massa actius o eficients contra
• tridecèn-(1)-pentaïna (3,5,7,9,11) Staphylococcus aureus i Candida albicans,
• trimetil-amina per exemple, sí que són actius contra
• trimetil-glicina Candida parapsilosis i Fusarium
• triterpens verticillioides; i a més beneficien a la
• umbel·liferona planta.
• xantofil·la-epòxid
EFECTES FISIOLÒGICS
A fracció polisacàrida de PM 100.000 activa els macròfags i els incita a segregar TNF.
També té efecte anti-complement. La fracció de PM 22500 incrementa la fagocitosi.
Els glicòsids de l’aglicona del flavonol ajuden a l'absorció del Calci als ossos, mitjançant
un sistema de lliurament i quelació.
Pel que fa a l’efecte vulnerari o cicatritzant de ferides, s’ha pogut testar l’efecte de l’
Arnica montana (2c) sobre els macròfags THP-1. Els gens estimulats eren els EGF, PEM
(HSPG2, FBN2, FN1). Es palesava un augment de la producció de fibronectina. Per altra
banda els gens inhibits eren els relacionats amb el transport d’electrons a les
mitocòndries. A concentracions menors (3c, 9c, 15c) la regulació era menor. La dilució
2c accelera l’efecte migratori dels macròfags. En aquests macròfags humans
s’incrementa molt també el CXCL1, i en menor grau el CXCL2, IL8, BMP2. Això és
concomitant amb un major reclutament de neutròfils i angiogènesi. Per altra banda la
MMP-1 és refrenada. La barreja d’Arnica montana 4×, Calendula officinalis 4× ,
Hypericum perforatum 4×, Symphytum officinale 6× en solvent hidroalcohòlic augmenta la
migració de fibroblasts NIH 3T3 quan s’ha sacsejat/dinamitzat la solució. El preparat
original amb etanol diluït a 1:100 promou in vitro el tancament de ferides un 60% més
ràpid del normal, mentre que el preparat hidroalcohòlic dinamitzat només l’accelera un
20%.
L’extracte fet amb metanol de les flors de l’Arnica montana L. alleugen el dolor de
l’artritis. Les rates tractades tenen nivells menors de NO, TNFalfa, IL-1beta, IL-6, IL-12 i
anticossos contra col·lagen II. A més tenen mero dany peroxidatiu i nivells recuperats
d’antioxidants.
Arnica a la 30CH protegeix contra la permeabilitat a les mitocòndries del fetge induïda
per citrats de Ca++ o Fe++. Evita la peroxidació lipídica i la fragmentació de proteïnes
activades pel ROS. La tintura d’Arnica corregeix les lesions al fetge provocades per Cl4C,
i pot fer que la recuperació dels nivells d’arginasa, ATPasa, glucosa-6fosfatasa, 5’-
nucleotidasa i glutatió sigui més ràpida.
El tractament amb Arnica 6CH en rates inoculades amb carragahenà a les potes és eficaç
només en els individus que normalment triguen més a manifestar l’edema. En ells
l’edema no arriba a ser gaire intens, hi ha menys de-granulació als mastòcits i major
diàmetre dels vasos limfàtics.
https://onlinelibrary.wiley.com/doi/full/10.1111/jphp.12724
Artemisia abrotanum L.
[1753, Sp. Pl. : 845] 2n = 18, 36
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins el gènere, A. abrotanum es distingeix per ser mata de més de 30 cm, amb fulles de
més d’ 1 cm amb alguns segments de menys d’ l mm d’amplada i més de 4 m de
longitud, filiformes; les de la inflorescència poc dividides o simples; receptacle glabre,
capítols esfèrics de més de 3 mm amb flors femenines a la perifèria i bisexuades al
centre, inflorescència molt foliosa i molt ramificada. Artemisia abrotanum és una mata
herbàcia de 0.4-1.4 m, llenyosa a la base, vivaç, sense làtex, amb olor metàl·lic
desagradable, pesant, similar al de la barreja de colònia de bergamota, càmfora i
gasolina. Tiges marrons (excepte les més tendre, que són de color gris blavós), glabres,
ramificades. Les fulles, d’uns 3-5 cm, són molt dividides en segments filiformes, fins a 3-
pinnatisectes, peludes pel revers, mats, d’un verd molt fosc grisós. Les fulles del costat
dels capítols són simples, alternes, sense estípules no aurícules basals. A totes les fulles
s’hi poden veure glàndules punctiformes aromàtiques. Lacínies de 0.4-2 mm d’amplada.
Inflorescència de capítols sub-esfèrics, subsèssils, de 2-2.5 × 2-3.5 mm, en panícula
ramificada de fins a 20 × 30 cm, amb moltes fulles intercalades. Flors totes tubuloses
són grogues i agrupades en panícules compactes que pengen, amb bràctees involucrals
oblongues disposades en uns quants rengles. Receptacle sense palletes. Floretes
exteriors femenines, amb una corona amb 3 dents, sense estams. Floretes centrals, fins
a 20, bisexuades. Calze reduït a una corona d’esquames menuda. Corol·la groga, de 0.5-
1 mm, amb 5 pètals soldats en tub. Estams 5 amb filaments lliures però anteres
soldades formant una anella al voltant de l’estil. Carpels 2, ovari bicarpel·lar ínfer,
unilocular. Ovari amb un sol òvul anàtrop. Estil únic acabant en un estigma molt bífid.
Aquenis de color marró clar, glabres, sense vil·là, el·líptics, comprimits de 0.5-1 mm. Es
pot multiplicar per esqueix o per divisió de les arrels. Rebrota amb ganes després de la
poda de primavera.
Cultivada als jardins. Originària probablement de Turquia (Àsia Menor) o del Caucas.
Prefereix sòls amb saó però ben drenats i adobats. A la península hispànica és més
freqüent a la zona dels Ports (Terol, Castelló).
HISTÒRIA
Segons DIOSCÒRIDES (segle I) les llavors xafades i posades en aigua calenta per beure
ajuden als qui tenen rampes als tendons, ciàtica o problemes per orinar i fan venir la
regla. En aquell temps era ja una planta cultivada als jardins i horts de grecs i romans.
CARLEMANY (segle IX) la va incloure com «abrotanum» al seu «Capitulare de villis vel curtis
imperiii». NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) es queixava que el «southern wood» tenia poc
reconeixement a la seva època. A més de fer orinar, fer venir la regla i reduir els
espasmes als tendons, les llavors xafades i posades en aigua calenta actuen d’antídot.
La planta o els seus fums, allunyen serps i altres bestioles verinoses. L‘oli de la planta
untat a l’esquena alleuja la febre. Contra la inflamació als ulls va bé bullida amb trossos
de pa i codonyat aplicant-ho en compreses sobre els ulls tapats. Bullida amb farina
d’ordi redueix impureses a la cara (barbs, grans, taques). Les llavors o la planta seca
lleven els cucs als nens. La planta xafada i aplicada on hi hagi una punxa o estella
clavada fa que surti. La cendra de la planta cura nafres, però als genitals resulta
dolorosa. La cendra barrejada amb oli vell va bé per tornar fer créixer el cabell o la barba.
L’oli també treu els polls del cabell. I va bé contra les úlceres sifilítiques. L’hidrolat de la
planta ajuda a alliberar-se dels càlculs renals, de la inflamació de la melsa o de la
matriu.
ESOTERISME
Els jutges duien petits rams d'abròtan i ruda per protegir-se dels presos o de les seves
malalties contagioses. I alguns feligresos també en duien per mantenir-se desperts
durant els oficis extra-llargs.
LITERATURA
• afrodisíac • cosmètic
• anticancerigen • desobstrueix
• anticonceptiu • detergent
• antiespasmòdic • diürètic
• antifúngic • emmenagog
• antihelmíntic • espasmolític
• antiinflamatori • estimulant
• antioxidant • estomacal
• antisèptic • expectorant
• antitumoral • febrífug
• astringent • hepàtic
• carminatiu • relaxant muscular
• cicatritzant • repel·lent d’insectes i àcars (aplicat
• colagog a la pell)
• colerètic • sudorífic
• condicionador del cabell • tònic digestiu
• cordial
USOS MEDICINALS
• al·lèrgies • esplenomegàlia
• alopècia (+ romaní + oli) • estomatitis
• amebiasis (Naegleria) • febre
• amenorrea • ferides petites
• anorèxia • fetge inflamat
• ascites • gastritis
• asma • grans
• Aspergillus flavus • hipoacidesa estomacal
• Aspergillus niger • icterícia
• Aspergillus ochraceus • indigestions
• atonia/discinèsia biliar • Klebsiella pneumoniae
• Bacillus stearothermophilus • leucèmia de Jurkat
• barbs • limfadenitis
• bronquitis • Listeria monocytogenes
• cabell debilitat • llúpies
• càlculs renals • mal d’esquena (lumbàlgia)
• càncer de còlon HT-29 • mal d’estómac
• càncer de mama MCF-7 • mal de ventre
• càncer de matriu HeLa • malària
• Candida albicans • melsa inflamada
• Candida tropicalis • malsons
• cansament • menopausa
• caspa • Micrococcus flavus
• ciàtica • Micrococcus luteus
• Citrobacter freundii • mossegades de serps
• congelacions • ofec
• conjuntivitis al·lèrgica • panadissos
• cucs intestinals: àscaris, oxiürs • pàncreas debilitat
• diarrea • paràsits interns
• dismenorrea • penellons
• disúria • picors a la pell
• enteritis • Penicillium funiculosum
• epilèpsia • Penicillium ochrochloron
• Escherichia coli • Pseudomonas aeruginosa
• Pseudomonas cepacia • ronyons debilitats
• Propionibacterium acnes • Salmonella typhi
• Proteus vulgaris • sífilis
• rabdomiosarcoma OE • Staphylococcus aureus, MRSA
• rampes • Staphylococcus epidermidis
• refredats • Staphylococcus haemolyticus
• regla irregular • tènia
• retenció d’orina • tos
• rinitis al·lèrgica • Trichosporon beigelii
HOMEOPATIA
• acne rosàcia • hemorroides
• ansietat • limfadenitis
• artritis • metàstasis
• colitis • penellons
• depressió • peritonitis
• epistaxis
ALTRES USOS
Posada als armaris evita les arnes. En general és repel·lent de pugons, arnes, formigues i
altres insectes. Cremant la planta dins la casa lleva la mala olor dels fregits. De les tiges
se’n pot extreure un tint groc per tenyir la llana. Alguns cuiners l’empren a la cuina per
donar sabor a pastissos, caramels, puddings, amanides, carns greixoses, carn de porc o
vedella rostida, farcits de pollastre, carns a la graella, vinagres, salses, anguiles. Servei
per a fer el licor «arquebuse», típic del Delfinat i el Sundgau; i a vegades es posa a les
ratafies catalanes.
POSSIBLE TOXICITAT
És una mica neurotòxic i pot produir mal de cap i mareig. Durant els primers mesos de
l’embaràs pot fer avortar.
• abrotina • artemisinina
• àcid cafeic • artemisitina
• àcid caftàric • calicantòsid
• àcid clorogènic • casticina
• àcid ferúlic • centaueidina
• àcid gentísic • cis-jasmona
• àcid iso-clorogènic • colina
• àcid p-cumàric • cumarines: escopoletol, iso-
• àcid protocatechuic fraxidina, ubel·liferona
• àcid rosmarínic • esculetina
• àcid sinàpic • flavonoides
• àcid siríngic • escopoletina
• àcid tànnic • escopolina
• àcid vainíllic • esterols: 24-beta-etil-colesta-
• àcid úric 6(7),20(21)-dièn-3-beta-ol
• adenina • guanina
• adenosina • herniarina
• alcaloides: abrotina • hiperòsid
• amargants • iso-fraxidina
• apigenina • kaempferol
• lactones sesquiterpèniques • quercitrina
• luteolina • resina
• miricetina • rutina
• oli essencial • rutòsid
• patuletina • santonina
• quebrachitol • tanins
• quercetina • thujona
• quercetol • umbel·liferona
Xinès: 中亚苦蒿/ 洋艾
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Tot i no ser típica dels Pirineus és allí on és més fàcil trobar-la, als marges de camins i
carreteres. Es troba des de la terra baixa fins el pis subalpí, en cardassars, marges
pedregosos de lleres de rius i torrents, llocs incultes. A la península hispànica es fa una
mica arreu excepte al quadrant SW. A Catalunya escasseja a la zona central i a la zona
costera gironina.
CULTIU
Creix fàcilment en sòls pobres arenosos poc compactes, assolellats i secs, però també
creix molt bé en sòls fèrtils rics en Nitrogen, sempre que siguin poc compactes. Es pot
propagar per esqueixos basals des de març a octubre, o per llavors en planter. Un cop al
jardí caldrà adobar la planta un cop l’any una miqueta. Inocular les arrels amb
Agrobacterium rhizogenes fa que la planta produeixi més oli essencial.
ESPÈCIES AFINS
La que més se li assembla és Artemisia arborescens, molt emprada al Magreb per afegir
al te amb menta i coneguda allí com «Shiva», especialment a l’hivern. Té virtuts similars,
com a antiespasmòdica, aperitiva, desintoxicant, diürètica, emmenagoga, estomacal,
febrífuga, parasiticida, tònica, vulnerària. Es distingeix pels segments foliars més estrets
i llargs, la base de la tija llenyosa, i els capítols majors (4 x 6 mm) no girats cap avall i
sobre llargs peduncles, i aquenis glandulosos. Natural de roques vora el mar, cultivada
arreu no lluny del mar a la conca mediterrània. Però també es troba cultivada a
Califòrnia, i al Sud d’Austràlia i a Nova Zelanda.
Artemisia pontica a vegades s’afegeix al donzell típic per donar més color a l’absenta.
Es fa a més de la zona d’on li ve el nom (conca SE del Mar Negre), a la Sibèria, Europa
central i països de l’Est. També s’empra contra e dolor de la regla. Te una aroma més
desagradable que el donzell, tot i que no és tan amargant. Conté borneol, càmfora,
cineol, i thujona. Les fulles són més estetes i gruixudes, de 3 x 2 cm, bipinnades.
Capítols de 3-5 x 2-3 mm que no miren massa avall.
HISTÒRIA
El 2015 YOUYOU TU va rebre el Premi Nobel de Medecina pel seu treball sobre Artemisia
annua i Artemisia absinthium, i llurs propietats antipalúdiques, ja descrites al segle IV
per HE HONG.
ESOTERISME
Cremat com a encens dóna força psíquica. Les flors secades i torrades s’empren per
elaborar un perfum «infernal». Penjat del retrovisor del vehicle, protegeix d’accidents.
Cremat amb sàndal (als cementiris) facilita la comunicació amb els morts. Un ungüent
fet amb donzell aplicat a la pell allunya els barrufets a la nit. Beure algun licor fet amb la
planta augmenta la creativitat. Posar la planta a la coixinera fa tenir somnis
premonitoris o esclaridors. L’Apocalipsi 8:11 exposa que «va tocar el tercer àngel, i un
astre gegantí, encès com una torxa, caigué del cel sobre la tercera part dels rius i de les
fonts d’aigua. El nom de l’astre és Absenta, i la tercera part de les aigües es va convertir
en una absenta tan amarga que molta gent va morir». De tota manera a Israel no sembla
que hi hagi hagut Artemisia absinthium. Altres espècies similars sí: arborescens, herba-
alba, jordanica, judaica, monosperma, scoparia, sieberi. Una llegenda grega explica que la
planta és amarga com amarga era la ment de Artemisia II, reina de la Cària, regió del SW
de l’actual Turquia, al no tenir notícies del seu marit i germà ni dels que havia enviat a
cercar-lo durant anys, al segle IV a-V. Li va construir a Halicarnàs (actual Bodrum) un
monument dedicat a ell, Mausolo, que va ser una de les set meravelles mundials. Una
versió alternativa és que Mausolo se’l va fer edificar en vida mentre era rei (377-353
a.C.) ell mateix. Es veu que al final ell ve tronar. Ara, en el seu honor es construeixen
mausoleus i fins hi ha un gènere de plantes afins anomenat Mausolea (de l’Iran).
LITERATURA
WILLIAM SAHKESPEARE menciona a «Romeu i Julieta» la virtut del donzell per desmamellar
infants, en aquest cas, la protagonista quan era petita, ja que la dida diu que es va posar
la planta al pit (acte 1, escena 3).
LEON TOLSTOI menciona el donzell a «Guerra i Pau· (capítol 3 de l’epíleg). El personatge de
Nicolai Rostoff es perfuma amb menta i donzell.
ÒSCAR WILD deia a propòsit de l’absenta:
-«"After the first glass, you see things as you wish they were.
After the second, you see things as they are not.
Finally, you see things as they really are,
and that is the most horrible thing in the world."
Es planta amargant i calenta., que té per funció endurir, tonificar el cor Yang i comprimir
el cor Yin. És simpaticomimètica i tònica cardíaca. (crono-tropa positiva (accelera),
inotropa positiva (reforça les contraccions), dromotropa positiva ( accelera la propagació),
batmotropa negativa (disminueix l’excitabilitat, i tonotropa positiva (augmenta el tonus).
Però aquest efecte es manifesta per al donzell sobre tot en els vasos vora el cor més que
en el cor mateix. Els amargants calents lleven la humitat de la melsa, i estimula la
immunitat a la melsa. Té un lleuger efecte hiperglucemiant i afavoreix el Yang al ronyó.
També asseca les secrecions (saliva, suor, llàgrimes, mocs).
USOS/ APLICACIONS MEDICINALS
Cavalls: l’extracte a 0.4 mg/Kg actua una mica contra ciatostomins (nematodes
estrongiloides)
Conills: anorèxia de convalescència.
Gallines: contra Eimeria tenella.
Gats: ferides a l’orella: Donzell + arrel de Malví. Puces i polls: collarets de donzell. Toxocara
cati: s’inhibeix la càrrega d’ous a la femta però no el desenvolupament embrionari.
Gossos: puces i polls: collarets de Donzell. Gosses amb poc zel: UI Donzell (càpsules). Cucs
intestinals: càpsules de Donzell. Càncer de fetge, o de mama: càpsules de Donzell.
Ovelles: contra Haemonchus contortus
Porcs. Si les truges prenen una mica de donzell els mesos de la gestació, els godalls no
queden tan afectats per la calor abans del part i tenen els testicles no tan petits i la
distància ano-genital no tan reduïda.
Vaques: Indigestió per haver begut aigua massa freda: Donzell (2 polsims) + sal (1/2
grapat), 6 cabeces d’alls + orina (humana).
CÀNCER DE MAMA. Extractes crus del donzell són citotòxics envers tant la línia MDA-
MB-231 (no depenent d’estrògens) com de la línia MCF-7 (dependent d’estrògens). Un
tractament amb 25 micrograms/mL d’extracte de donzell activa la caspasa-7 i activa el
Bad ales cèl·lules MCF-7. Un tractament amb 20 micrograms/mL d’extracte de donzell
indueix l’activació de la proteïna del Bcl-2 a les cèl·lules MDA-MB-231. En ambdues
línies s’inactiven les vies MEK1/2 i ERK1/2. Els extractes millor que siguin de fulles
amb inflorescències. La umbel·liprenina provoca apoptosis tant per via intrínseca com
per via extrínseca, i atura el cicle a Go/G1, atenua la migració i la capacitat d’invasió, tot
modulant les vies de senyals Wnt, NF-kappa-B, TGFbeta, Fox3. I això no només en
càncer de mama.
LARVICIDA. L’oli essencial (OE) és tòxic envers les larves de Anopheles stephensi,
Anopheles subpictus, Aedes aegypti, Aedes albopictus, Culex quinquefasciatus, Culex
tritaeniorhynchus, amb LC50 de 41, 52, 46, 57, 50, i 62 micrograms/mL,
respectivament. (E)-beta-farnesè, (Z)-en-in-diciclo-èter, i (Z)-beta-ocimè són molt efectius
contra Anopheles stephensi (LC50 = 8, 16 i 25 micrograms/mL, respectivament) seguit
d’Anopheles subpictus (LC50 = 10, 21, i 31 micrograms/mL), Aedes aegypti (LC50 = 8, 17
i 28 micrograms/mL), Aedes albopictus (LC50 = 11, 23, i 33 micrograms/mL), Culex
quinquefasciatus (LC50 = 9, 19, i 31 micrograms/mL), i Culex tritaeniorhynchus (LC50 =
12 ,26, i 37 micrograms/mL). I és molt important remarcar que l’OE o els seus
components principals son segurs envers Chironomous circumdatus, Anisops bouvieri i
Gambusia affinis, ja que les LC50 anirien des de 207 a 4385 micrograms/mL.
DIRK W. LACHENMEIER STEPHAN G. WALCH, STEPHAN A. PADOSCH & LARS U. KRÖNER (2006):
Absinthe—A Review, Critical Reviews in Food Science and Nutrition, 46:5, 365-377
SANT SEPULCRE
Artemisia campestris L.
[1753, Sp. Pl. : 846] 2n=18,36,54
NOMS POPULARS
Alemany: Feld-beifuss/Feld-wermut
Anglès: Field wormwood/Beach wormwood / Boreal wormwood / Breckland
wormwood / Canadian wormwood / Common sagewort / Field mugwort /
Field sagewort / Field southernwood / Northern wormwood / Pacific
sagewort / Pacific wormwood / Southernwood / Tall wormwood
Àrab: تقفد/ شيح حقلي.
Castellà: Escobilla parda, abrótano del campo, abrótano macho silvestre, abrótano
menudo, ajea común, ajea pegajosa, ajenjo macho, atascoba, aurora de los
campos, boja, boja blanca, boja negra, boja pansera, brótano macho,
escoba lebrel, escobas bojariegas, escobas de bodegas, escobas de entina,
escobilla, escobilla parda, hierba pansera, ontina negra, pansera, platera,
sancarraña, somasiega, terrero, tomillo de zancaraña, tomillo negro, tomillo
zancaraña, yerba pansera, zanca de araña, zancahareña, zancaraña.
Català: Sant Sepulcre, botja, llemanosa, altamisa borda, botja pansera, botja
bobera, botja rossa, donzell salvatge, herba escaldadora, herba flatera,
herba pansera, herba platera, llemenosa, romer bord, romer d'Aragó
Danès: Mark-bynke
Eslovac: Palina poľná
Eslovè: Divji pelin/ Pelin poljski
Estonià: Põldpuju
Finlandès. Ketomaruna
Francès: Armoise des champs/Armoise champêtre / Armoise du Canada / Aurône
Gal·lès: Y feidiog ddi-sawr/ Brytwn / Henwr / Llysiau'r cyrff / Sidwrmot / Siwdr /
Yswthornat
Holandès: Wilde averuit/Averuit
Hongarès: Mezei üröm
Italià: Assenzio di campo
Noreuc: Markmalurt
Persa/Farsi: علف جگن ساحلی
Polonès: Bylica polna
Portuguès: abrótano, abrótano-macho, abrótano macho-do-reino, abrótano-dos-jardins,
artemisia dos campos, artemisia paniculada, erva-lombrigueira, erva-real,
herva-lombrigueira
Rus: Полы́нь полева́я/ Полынь полевая / Полы́нь равни́нная
Suec: Fältmalört
Txec: Pelyněk ladní
Xinès: 荒野蒿/ 田野蒿
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins el gènere, Artemisia campestris es distingeix per ser planta perenne, alta de més de
15 cm (normalment més de 40), amb fulles amb divisions capil·lars (d’1 mm d’amplada o
menys), i ser llenyoses almenys a la base. També per tenir els capítols menuts de menys
de 2.5 mm de diàmetre, les fulles de més de 6 mm, capítols més llargs o alts que amples,
ser planta sense olor amb tiges roges, tota ella glabre o glabrescent (blanquinosa,
brillant, olorosa i enganxosa a la part del cim, amb capítols oblongs a la ssp. glutinosa),
capítols verds, lluents, estigmes de les flors centrals amples en dics. La ssp. maritima té
les fulles carnoses i curtes, essent les més joves pubescents.
• subsp. glutinosa (J. Gay ex Besser) Batt. in Batt. & Trabut [1889, Fl. Algér.,
Dicot. : 469] 2n = 18
• subsp. maritima (DC.) Arcangeli [1882, Comp. Fl. Ital. : 366] 2n = 54
La planta fa arrels que poden rebrotar per formar una colònia densa. De cada arrel
rizomatosa en surten arrels molt fines. Les tiges (1-5 per soca) surten drets però molt
ramificades. La base és llenyosa. Les rames ascendents estan una mica arquejades.
El pecíol s’eixampla una mica a la base i té 2 fulles petites com orelletes. Les fulles
inferiors són 3 pinnatisectes i fan 4-8 cm. Les fulles superiors són progressivament
menys dividides, des de 1.5 × 4 a 0.5 × 2 cm. Els segments de la làmina de les fulles
caulinars de la zona baixa fan 0.5- 1 × 5-8 mm. Tots els segments són linears i tenen la
punta aguda. Les fulles de la inflorescència són com bràctees de 1-6 mm. Cada capítol,
ovoide a la ssp. campestris, fa 1.5-3 × 2-3 mm i pot contenir 20-50 flors femenines
externes i 12-30 flors masculines internes. El peduncle pot fer 1-2 mm. Cada flor té 5
estams amb el filament lliure però anteres soldades formant una anella. Hi ha 2 carpels
per flor, l’ovari és bicarpel·lar, ínfer, unilocular. L’ovari du un sol òvul anàtrop. L’estil és
únic i acaba en un estil molt bífid. Hi ha 5 pètals a la corol·la en forma de cinta, soldats
en tub a la base. La corol·la és groga o blanquinosa tenyida de roig, i pot ser glabra o
pubèrula. Els sèpals del calze estan reduïts a una corona d’esquames molt reduïda. Les
flors són zigomorfes, tetracícliques (calze, corol·la, androceu, gineceu) i pentàmeres. Els
aquenis no tenen vil·là, són glabres, innervats, oblongo-lanceolats i comprimits pels
costats i fan 0.8-1 mm. La inflorescència té poques fulles, és terminal amb alguns raïms
laterals, amb rames de segon i tercer ordre. Els capítols neixen a l’aixella de bràctees,
són pedunculats, piriformes i pènduls. La planta pot arribar a fer 70 cm d’alçària. No té
làtex.
1a. Inflorescència en panícula densa (grup de capítols), amb capítols ovals; bràctees involucrals entre fulles,
reduïdes o quasi iguals als capítols…….……….A. campestris L.
1b. Inflorescència en panícula densa (grup de capítols), amb capítols ovals, bràctees involucrals més
llargues que els capítols…………........................................................................................................................2a
2a. Bràctees externes (2 or 3) més petites que les interiors (subiguals)…….subsp. variabilis
2b. Bràctees involucrals entre fulles, més petites o quasi iguals, receptacle corbat i glabre , bràctees
involucrals glabres ……….3a
3a. Branques i bràctees de la panícula viscoses, amb capítols estrets ovals …………………subsp. glutinosa
3b. Branques de a panícula i bràctees no viscoses, fulles amb lòbuls, capítols
gruixuts………………………………………..4a
4a. Capítols grans i fulles pinnatífides ……subsp. cinerea
4b. Capítols petits, fulles corbades, amb lòbuls ………5a
5a. Lòbuls de les fulles petits, carnosos però no carinats a sota…..subsp. maritima
5b. Lòbuls de les fulles no carnosos, però carinats per sota,………………….6a
6a. Involucre de 1.5-2.5 mm; panícula típica ample…………..subsp. campestris
6b. Involucre de bràctees de forma variable, i d’aspecte viscós……………7a
7a. Involucre de bràctees de forma variable; però no viscós……………….………..subsp. eu-campestris
7b. Involucre de 3-6 mm; panícula atapeïda; moltes branques de la panícula amb 3 or més
capítols ..................................................................................................... .......……………8a
8a. Involucre normalment de 5-6 mm …………………………subsp. borealis
8b. Involucre normalment de 3-4.5 mm ……………………………9a
9a. Bràctees involucrals externes quasi del tot herbàcies .............................................…....subsp. bottnica
9b. Bràctees involucrals externes amplament escarioses ……subsp. alpina
1a. Perennes; amb 2 a 5 tiges; fulles basals agrupades formant una mena de roseta; involucre de bràctees
organitzades en espirals concèntriques ……...........................................................….subsp. pacifica
1b. Bianuals; amb 1 a 3 tiges; fulles basals agrupades formant una mena de roseta, però no persistent…2a
2a. Involucre de forma globular (3-4 × 3.5-5 mm) ……….……..............................…subsp. canadensis
2b. Involucre de bràctees organitzades en espirals concèntriques (2-3 × 2-3 mm) ...subsp. caudata
─ La ssp. campestris es fa als Pirineus Orientals fins la Costa Brava i a les Muntanyes
Catalanídiques. A la península, a Sierra Morena i Sistema Central.
─ La ssp. glutinosa es fa la muntanya baixa lleidatana. A la península a tota la meitat NE
des de Lleó a Granada.
─ La ssp. maritima (=lloydi) es fa a les platges del Cantàbric, Galícia, Portugal, SW
d’Andalusia i també a algunes de València i Alacant.
PROPIETATS MEDICINALS
• abortiu • expectorant
• analgèsic • hepatoprotector
• antiespasmòdic • hipoglucemiant
• antihelmíntic • inhibidor de la tirosinasa
• antiinflamatori • inhibidor de la xantina-oxidasa
• antilitiàsic • larvicida (Culex pipiens)
• antiplaquetari • litotríptic
• antisèptic urinari • neuroprotector
• aperitiu • preservador d’aliments OE
• colerètic • protector estomacal
• cordial • protector renal
• desobstrueix • tònic
• digestiu • vasorelaxant
• diürètic • vermífug
• emmenagog • vulnerari
• estomacal
USOS MEDICINALS
Pot donar aroma al vi, posada dins la bota. Rentant el raïm i les figues abans de posar-
los a assecar amb l’aigua de la planta, això fa que no es podreixin. Les boletes d’escuma
blanca que forma el dípter Rhopalomyia es poden deformar amb les mans perquè agafin
forma de blet i serveixin d’esca per fer foc. Tota la mata servia per a fer escombres fines.
La planta es podria fumar com si fos tabac.
OLI ESSENCIAL
Els principis actius típics de la ssp. glutinosa inhibeixen la replicació del virus de la sida
HIV-1, bloquegen l’entrada i inhibeixen la transcripció i ho fan interferint amb els factors
de transcripció NF-kappa-B i Sp1. Per tant, la planta pot ser una bona teràpia per ajudar
i complementar a la antiretroviral convencional.
MÉS INFORMACIÓ
«Chemical composition variability of the herb essential oil in the ontogenesis of Artemisia
campestris subsp. campestris». ANNA LIS, MARTYNA KOWAL, JOANNA KONCZAK. Natural
Product Communications (2015) 10: 1763-1766.
ESTRAGÓ
Artemisia dracunculus L.
[1753, Sp. Pl. : 849] 2n=18-27-36-54-72-90
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una planta perenne amb rizoma serpentejant, de fins a 1.5 cm de gruix, amb tiges
subterrànies i tiges aèries folioses i tiges floríferes que poden superar el metre d’alçària
(0.5-1.5 m). Tiges dures a la base, glabres, ramificades. Fulles alternes, subsèssils,
lanceolades, enteres (llevat de les basals que son 2-3-5-dentades), de molt més d’1 mm
d’amplada (20-100 ×2-14 mm), o amb el marge una mica serrat, agudes, acabades per
una aresta menuda, brillants d’un verd no massa fosc. Inflorescència paniculiforme
terminal o lateral amb capítols de 2-4 mm, que miren cap avall, contenint més de 40
floretes de color groc o groc-verdós. Peduncles dels capítols de 0.5 mm de longitud.
Involucre de 2-4 mm de longitud, amb les bràctees externes oblongues o lanceolades i les
internes arrodonides ovals, totes amb voraviu membranós. Floretes externes normalment
7(15), amb pistils, fèrtils amb corol·la tubular groguenca, blanquinosa o una mica
rosada, d’1 mm de longitud. Estil amb 2 bràctees divaricades una mica retorçades.
Floretes centrals 11-14(20), bisexuals però de fet masculines, amb la corol·la cònica (amb
5 dents), de fins a 2 mm de longitud. Anteres lineals. Pistil rudimentari amb les rames de
l’estil més o menys connates. Fruit en cípsela oblonga, de 0.6-1 mm, finament estriat,
glabra, de color castany. Tota la planta és molt aromàtica. Les fulles tenen tricomes
glandulars biseriats amb caparrons amb parells de cèl·lules. Sota la cutícula hi ha espais
on s’emmagatzema l’essència oliosa aromàtica.
MALURES: Cantheris lateralis, Puccinina dracunculina, Sclerotinia minor.
Cultivada, defuig les zones alpines. Prefereix terrenys llimosos o arenosos ben drenats de
pH neutre o una mica bàsic, i tolera l’ombra però prefereix la mitja ombra. Pot aguantar
sequeres, ja que el rizoma és potent. No tolera les calorades, per sobre dels 30 º C. A
Sibèria i al Nord de la Xina pot arribar a fer-se invasora.
Probablement és originari de l’Àsia central. Introduït a Europa i a l’Oest d’Amèrica del
Nord i a altres parts d’Àsia. França consumeix unes 100 tones l’any d’estragó, els USA
unes 50, Alemanya unes 80, Holanda unes 25, Bèlgica unes 15, el Regne Unit unes 10, i
Suïssa o Japó unes 2 tones.
ESPÈCIES SIMILARS:
Tagetes lucida és anomenat «estragón mejicano». Té una aroma molt similar a l’estragó
francès.
ESOTERISME
Hom el considera com amulet infal·lible per atraure l’amor i la passió amorosa.
PROPIETATS MEDICINALS
• analgèsic • antiespasmòdic
• anticoagulant • antihelmíntic
• anticonvulsiu • antihipòxic
• antiinflamatori • immunomodulador
• antinociceptiu • inhibidor de l’aldosa reductasa
• antioxidant • inhibidor del citocorom P450 (p.p.
• antireumàtic àcid 2E,4E-undeca-2,4-dièn-8,10-
• antisèptic diïnoic-piperidina/ p.p. àcid 2E,4E-
• antitumoral undeca-2,4-dipen-8,10-diïnoic-iso-
• aromàtic butil-amida)
• carminatiu • inhibidor de les MAO-A MAO-B (p.p.
• colerètic herniarina; eskimmina)
• depuratiu • inhibidor de la síntesis de melanina
• digestiu • insecticida (contra Alphitobius,
• diürètic Anopheles stephensi, Sitophilus,
• diürètic Rhyzopertha) (p.p. pellitorina; neo-
• ecbòlic pellitorines A, B)
• emmenagog • laxant
• espasmolític • nematicida
• estomacal • redueix l’acumulació de gluco-
• eupèptic esfingolípids a la musculatura
• febrífug esquelètica
• hepatoprotector • repel·lent de mosquits
• hipnòtic (cremat/fums)
• hipolipidèmic • sedant
• tònic uterí
USOS MEDICINALS
USOS CULINARIS
Tendre l’estragó és més aromàtic de sec, però, ben conservat, sec també dona molta
aroma als cuinats. Forma part de les barreges «herbes provençals, fines herbes i
«bouquet garni». També es posa a les amanides, a la salsa bearnesa, salses de mostassa,
maionesa, al vinagre, al vodka. Entra a les receptes de cuina de:
➢ Bouquet garni: julivert + farigola + llorer + alfàbrega + api + cerfull + ro,maní + sajolida
+ estragó + orenga + cilandre
➢ Chakapuli: rostit georgià de xai amb vi blanc i estragó
➢ Fines herbes: cibulet + julivert + cerfull + estragó
➢ Herbes de Provença: farigola + marduix + orenga + romaní + alfàbrega + fonoll + cerfull
+ estragó + llorer + sajolida + espígol
➢ Nyoquis amb xampinyons i estragó: 350 g de xampinyons + 1 dent d’all + oli d’oliva
verge + sal + 350 g de nata + 1 nyora mòlta + 1 rama d’estragó + pebre negre mòlta +
500 g de nyoquis + formatge parmesà recent ratllat. Cal netejar i partir en quarts o en
octaus els xampinyons. Cal pelar i picolar la dent d’all. Es posen els xampinyons i les
miques de sal a la paella amb una mica d’oli per fregir-ho. A mig coure-ho s’hi afegeix
l’all. Quan estigui tot ben cuit, afegir el pebre, la nata, la nyora mòlta, l’estragó i més
sal. Quan la nata es vegi que bull afegir-hi els nyoquis per coure’ls a foc lent tapats,
durant 7 minuts. De tant en tant destapa-rho i remenar-ho. Un cop tot ben cuit,
afegir-hi el formatge ratllat per sobre abans de servir-h a taula.
➢ Potica: nous moltes + estragó + quark + avellanes + llavors de carbassa + llavors de
cascall. Tot cuit en forma de pastís concèntric. típic d’Eslovènia per Pasqua.
➢ Sal baixa en Sodi: sal + a+pi + porro + créixens + cibulet + julivert + estragó + levístic +
all + alfàbrega + marduix + romaní + farigola + algues Kelp.
➢ Salsa bearnesa: rovell d’ou + escal·lònia + estragó + vinagre + mantega + pebre negre +
➢ cerfull. Cal netejar i pelar l’escal·lònia i picolar les herbes (estragó, cerfull). Afegir
després a les tres coses el vi i el vinagre (6 cullerades de cada), i deixar reposar. Es
munten 3 rovells i s’hi va afegint el líquid anterior. Al tornar-se espès afegir-hi la
mantega fosa (100 g) però no massa calenta. Cal anar-ho batent perquè sigui tot
homogeni. Combina amb verdures, carns i peix.
➢ Salsa holandesa: suc de llimona + vi blanc + rovell d’ou +
mantega
➢ Sopa d’estragó [MAURICE MESSEGUÉ]: Es posa a bullir un
manat d’estragó fresc en aigua amb sal i una lliura 400 g de
pèsols secs. Un cop cuits es passa to per un molinet i s’hi
afegeix una mica de mantega i/o de crema de llet fresca.
➢ Tarjun: beguda gasosa típica russa, amb estragó com
aromatitzant.
POSSIBLE TOXICITAT
DOSIS: segons al Dr. JEAN VALNET: 2-3 gotes d’essència en solució alcohòlica o en aigua i
mel 3-4 cops al dia.
PLANTA (Artemisia dracunculus)
Valor nutricional per cada 100 d’estragó: Energia 297 Kcal 1240 KJ
MÉS INFORMACIÓ
NOMS POPULARS
Pertany a la família de les Asteràcies o Compostes —que consta d’unes 23000 espècies—,
i a la subfamília de les Corimbíferes; i a la tribu de les Anthemidae —que consta d’uns
100 gèneres o el 13% de les espècies de Compostes—. Per tant, no te pas totes les flors
ligulades, i les branques de l’estil són apendiculades i piloses, però les fulles no són
oposades ni glanduloses. Dins la tribu, es distingeix aquest gènere per tenir el receptacle
nu i pla, tenir totes les flors tubuloses, i els aquenis sense costelles longitudinals. Ja
dins el gènere, que compta amb més de 500 espècies, Artemisia vulgaris L. es distingeix
per no ser planta anual, o sigui, per tenir moltes tiges ramificades en forma de piràmide,
amb rames força patents i molt més primes que la tija principal, i per tenir rels llenyoses
abundants; per fer més de 30 cm d’altura; per tenir fulles de més d’1 cm de longitud,
amb segments de més d’1 mm d’amplada; i, finalment, per ser les fulles discolors (verdes
negroses per dalt, grises blanquinoses per baix), i amb segments acabats en punta fina
fins a 5 vegades més llargs que amples, irregularment dentats i força dividits; i per tenir
les bràctees involucrals externes piloses.
La tija sol estar tenyida de roig, és una mica estriada i pubescent, amb una medul·la
blanca a l’interior. Flors radialment simètriques, amb pètals grocs o de color vermell fosc.
Les del centre del capítol són bisexuades; les de la perifèria, només femenines. Les flors,
de 3 × 2 mm, són tubuloses, pentàmeres, actinomorfes; sense calze.
Anteres introrses soldades en tub als 5 estams. Parets (de les anteres)
en forma de rosari.
Imatges de
WICHTL
Ovari ínfer, bicarpel·lar amb un sol lòcul. Estigma papil·lós. Primordi seminal anàtrop, de
placentació basal. Fruit en aqueni ovoide, d’1 mm, comprimit, sense papus. Les flors
estan agrupades en capítols nombrosos estrets (4 × 3 mm), recoberts per un involucre
amb moltes bràctees, ovoides, subsèssils, erectes. Estan disposats en panícules
racemoses, i presenten bràctees similars a les fulles, una mica més simples. Les externes
són lanceolades, agudes piloses, escarioses; les internes són oblongues i obtuses. Al
principi de la floració els capítols estan dirigits cap avall, i això afavoreix la dispersió del
pol·len. Al final de la floració, però, els capítols estan dirigits cap amunt, i això afavoreix
la disseminació de les llavors. Als capítols, entre un 25 i un 50% de les petites flors són
femenines.
Es pot sembrar amb força èxit sempre que el sòl sigui poc compacte i ben adobat. La
temperatura òptima perquè germinin les llavors és de 29º C, però podrien germinar a
partir de 16º C. Es pot multiplicar per esqueixos també fàcilment. En aquest cas, però, la
temperatura òptima és de 23 º C. La fertilització de les flors es fa només pel vent
(anemofília). És possible també fer arrelar brotets de les puntes de les rames. Es fa en
càmera climàtica emprant el medi de cultiu de MURASHIGE & SKOOG, afegint-hi 6-benzil
adenina (4 microM) i àcid indol-acètic (8 microM) en flascons de 500 mL, així com N-
fenil-N′-(1,2,3-tidiazol-il)-urea (4 microM), 1 mg/L de 6-benzil-aminopurina, àcid 2,4-
dicloro-fenoxiacètic (2 ppm), àcid alfa-naftalèn-acètic (1 ppm), cisteïna (0.5 ppm), tirosina
(0.5 ppm), glutamina (1 ppm), AgNO3 (1 ppm), i 3.0 mg/L d’àcid gibberèl·lic.
NOTA (1): Per a més informació sobre el cultiu in vitro, consultar «Asian Journal of
Biotechnology» 2 (1):37-45, 2010. «Effect of amino acids and growth regulators on indirect
organogenesis in Artemisia vulgaris L.». S. PRADEEP KUMAR & B.D. RANJITHA KUMARI
(Tamil Nadu, India).
NOTA (2): Sovint, a les zones baixes, s’ha confós amb Artemisia verlotiorum Lamotte
[1877,C.-Rend. Assoc. Fr. Avancement Sci., 5 (Clermont-Ferrand) : 513]. 2n = 48/ (54).
És una invasora asiàtica la presència de la qual a França va ser detectada al segle XIX
pels germans VERLOT, botànics de Grenoble. BONNIER la va donar en principi com a
subespècie d’Artemisia vulgaris L. Aquesta espècie, d’aroma més intensa i agradable, com
de colònia, es fa a marges de rierols o zones una mica humides. Té les fulles menys
dividides, de color verd més clar, i poc blanquinoses o peludes per sota. Les fulles
superiors tenen els segments linear-lanceolats, molt més estretes (6-12 vegades més
llargs que amples) i gairebé sense dents, i poc dividits. A més, les bràctees involucrals no
són piloses, sinó glabrescents. Forma estolons, el que fa que es presenti en colònies molt
extenses i denses, especialment a la terra baixa (fins 500 m snm), però es pot trobar fins
1500 m snm gairebé a tot Catalunya. Es pot hibridar amb Artemisia vulgaris.
NOTA (3): Entre les espècies del gènere més conegudes hi ha Artemisia abrotanum
[«Abrótano Macho»], Artemisia absinthium («Ajenjo», Donzell), Artemisia arborescens
(«Shiva»), Artemisia campestris (Sant Sepulcre), Artemisia dracunculus (Estragó),
Artemisia umbelliformis (Genepí).
HISTÒRIA
• Als jaciments neolítics i de l’Edat del Ferro a l’actual França es troben llavors com
a indicis de l’ús prehistòric de l’Artemisia vulgaris. L’empraven o bé per encendre
el foc o bé per aromatitzar la cervesa.
• HIPÒCRATES (segle IV a. C:) la recomanava molt per evacuar les restes de la matriu
a l’acabar el part.
• DIOSCÒRIDES (segle I) la recomanava contra els cucs intestinals i per fer venir la
regla. PLINI EL VELL la considerava abortiva.
• Els soldats romans se la posaven dins les sandàlies per evitar nafres als peus, per
tenir més força física, menys mal d’esquena, i per disminuir el cansament per
llargues caminades, per mantenir el seny, i per evitar cremades per la insolació i
la toxicitat de picades de bestioles.
• A la Xina s’empra des de fa segles en forma de puro per a fer moxes. I les fulles
entatxonades al nas per aturar l’hemorràgia o epistaxis.
• La planta s’ha emprat des de fa segles almenys a Alemanya (també al Ripollès) per
a repel·lir mosques i insectes.
• A l’Edat Mitjana s’emprava com a planta protectora contra els mals esperits o els
animals que poguessin atacar els viatjants. També deien que posant-la dins la
coixinera ajudava a tenir somnis profètics nítids. I les bruixes la col·locaven al
costat de l’esfera de cristall quan pretenien escatir el futur. Dur una corona, un
collaret o un cinturó d'Artemisa protegia dels encanteris de les bruixes, allunyava
de la pobresa i la mala sort. Les flaires de la planta inhibien els dimonis i els
esperits guardians de tresors.
• Al segle XIII, Sant ALBERT MAGNE recollia els usos medicinals de l’Artemisia
vulgaris. En aquell segle, al País de Gal·les, hom lligava unes branques de la
planta a la cuixa esquerra de la dona que no acabava de parir, i es retirava un cop
provocat el part.
• PIETRO ANDREA MATTHIOLI (segle XVI) recollia un ús esotèric protector tradicional al
Piemont, especialment la vigília de Sant Joan fent-ne garlandes que es duien
posades per a prevenir mals mentre dansaven al voltant de la foguera. En acabat,
llençaven la garlanda al foc creient que amb això evitarien tota mala sort. El
mateix feien el mateix segle XVI a algunes zones d’Alemanya, on a més crien que
això els protegiria de futures afeccions als ulls. També la vigília de Sant Joan, a
Prússia, posaven rames d’Artemisia vulgaris sobre les tanques per on havien de
passar les vaques quan anaven a pasturar, per protegir-les de malalties durant
l’any.
• NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) la tenia per planta regida per Venus. I amb
efectivitat envers afeccions venèries o les regides per Taurus o Libra. A més dels
usos comuns com a emmenagoga —promotora de la menstruació— i ecbòlica —
acceleradora del part—, la considerava diürètica adient contra l’obstrucció de les
vies urinàries. Recomanava posar una mena d'òbol a la vagina fet amb suc de la
planta i mirra, o bé la rel directament, contra la inflamació de la matriu. La
pomada feta amb la planta i llard l’aplicava a ganglis inflats del coll. Contra l’abús
d'opiacis recomanava o bé el suc o la infusió de la planta. I contra la ciàtica
recomanava prendre vi amb 12 g de la pols de la planta triturada. Contra rampes i
tendinitis recomanava aplicar compreses o banys calents de la planta amb
Agrimònia i Camamilla.
• El mateix segle XVII, DIEGO DE TORRES recomanava un emplastre de la planta al
ventre per sota del llambric, per a fer venir el part.
• Recentment s’empra l’extracte aquós de les fulles seques per a convertir l’òxid de
grafè en grafè, per a fer làmines més fines i resistents de grafè.
LITERATURA
A la Provença deien: —«Si la gent sabés com és de bona l’artemisa, en guardaria agafada
a la camisa»—, o bé, —«Si les dones sabessin com és de bona l’artemisa, sempre en
durien agafada a la camisa»—.
El nom popular d’Herba de Sant Joan, segons la tradició, ha de venir de que el mateix
sant Joan Baptista duia la planta a sobre per cobrir-se del sol del desert, a la vegada
que, potser només duent-la a sobre, això l’ajudava a tenir visions profètiques. Però, al
desert d’Israel aquesta espècie no hi és. La que s’hi assembla més és Artemisia
arborescens, també present a Catalunya, cultivada o subespontània, i molt consumida
en infusió, junt al te, pels moros, que la coneixen com a Shiva. Les altres espècies
d’Israel tenen la fulla molt menuda: A. herba-alba, A. jordanica, A. judaica, A.
monosperma, A. scoparia, A. sieberi. Als evangelis canònics, la deessa Artemisa figura
com a figura adorada pels efesis i infamada per Sant Pau. Però, als apòcrifs, hi ha una
descripció de la visita que Sant Joan va efectuar al temple i que va provocar un
terratrèmol que va implicar la destrucció de l’estàtua i la mort d’uns quants acòlits de la
deessa. El sincretisme té aquestes coses, com ara agermanar una planta a un sant que
era enemic acèrrim de la deessa a la que, abans, s’havia agermanat la planta.
Curiosament, el dia que naixia ALEXANDRE MAGNE, s’estava cremant el temple principal
dedicat a Artemisa. Qui sap si que hom cremi la planta en forma de moxa podria tenir
alguna cosa que veure amb això.
1.
Abaixa els nivells, alterats pel paracetamol, d’ALP, AST, ALT, ROS, MDA, TNF-alfa, CYPsE1
i puja els de vitamina C, SOD, GSH, CAT, UGTs, SULTs, Nrf2. És a dir, ajuda a metabolitzar
el paracetamol a les mitocòndries perquè al glucosidar-se o sulfatar-se es torni innocu.
També protegeix el fetge contra l’acció del tetraclorur de Carboni, de la D-galactosamina o de
lipopolisacàrids.
USOS MEDICINALS
2.
L’extracte de la planta fet amb metanol amb una IC 50 a 50 micrograms/mL té efectes
citotòxics, inhibeix la formació de colònies i la migració, i indueix l’autofàgia (per la via
ROS/MMP) a les cèl·lules HCT-15 de càncer de còlon humà.
3.
L’oli essencial indueix l’apoptosi de les cèl·lules HL-60, mitjançant les caspases 3,8,9,
després de la pèrdua de ΔΨm (potencial de la membrana mitocondrial) depenent de
Bcl-2/Bax/Bid i de l’alliberament de citocrom C al citoplasma. En canvi, a les cèl·lules sanes
l’efecte apoptòtic és mínim.
USOS ALIMENTARIS
• La planta molt triturada s’empra per donar sabor a carns (porc) amb molt de greix
i al peix o al pollastre o al gall d’Indi.
• Dona color verd als pastissets d’arròs, al Japó i a Corea.
• S’ha emprat en l’elaboració de la cervesa, durant d’Edat Mitjana, junt a Achillea
millefolium, Calluna vulgaris, Carum carvi, Glechoma hederacea, Hyosciamus niger,
Juniperuis vulgaris, Marrubium vulgare, Myrica gale, Myrtus communis, Zingiber
officinalis.
• Els ramells amb floretes s’empren com a condiment, quan no hi ha estragó a ma. I
les fulles tendres dins els canapès.
USOS VETERINARIS
És planta adient perquè la mengin els conills i als cérvols els agrada molt. Pot servir per
banyar les gossos (i els gats?) i eliminar així les puces. Als cavalls, xopar-los la pell amb
la infusió, això els eliminaria les larves de mosques.
1. Aiguardent
2. Caldo de fermentació: contra paràsits i fongs de les plantes de l’hort
3. Càpsules
4. Cataplasma antiepilèptic, de JOSEP FERRAN COMAS: farina de llinosa + farina de
fenigrec + Artemisia vulgaris triturada + All (grans triturats). S’aplica a la nuca.
5. Cataplasma contra els dolors del post-part o puerperi. Suc de la planta + rovell
d’ou dur + matafaluga + llard de porc.
6. Cataplasma ecbòlic per accelerar el part. Artemisia vulgaris + ferina d’ordi, aplicat
fins que comença a sortir el nadó.
7. Coixins per posar dins la coixinera i dormir amb somnis clarividents
8. Compreses en bossetes: al baix ventre, contra dolors de la regla (sola o afegint´hi
Maria-Lluïsa).
9. Decocció (5 minuts) afegint-hi Calaguala (Polypodium calahuala), contra dolors de
la regla (9 dies seguits abans que comenci la regla).
10.Decocció en cervesa i/o llet
11.Extracte fluid (1:1): 0.5-2 mL/8 h [molt més eficaç contra l’amenorrea i la
dismenorrea que la infusió simple, segons HENRI LECLERC.
12.Extracte sec (5:1): 50 mg /12h
13.Infusió: sola o amb Calaguala (contra arteritis, ateromes, amenorrea), o amb
Bossa de Pastor (contra menorràgia i dismenorrea)
14.Infusions contra l’amenorrea [JEAN VALNET]: I) Artemisia abrotanum + Artemisia
vulgaris + Mentha pulegium. II) Artemisia absintium (tiges) + Artemisia vulgaris
(tiges) + Calendula officinalis (flors) + Chamomilla recutita (tiges) + Marrubium
vulgare (tiges) + Melissa officinalis (tiges) + Ruta graveolens (tiges).
15.Infusió preventiva de l’epilèpsia: Artemisia vulgaris + Melissa + Valeriana.
16.Medul·la esponjosa de les tiges: es crema la punta per a cauteritzar la pell si cal, o
com a moxa.
17.Oli essencial: 2-3 gotes aplicades al baix ventre o a l'avantbraç. Per prendre: 1
gota en llet.
18.Pols de BRIESER: 1 part de rel en pols + 2 parts de sucre-glace.
19.Pols de fulles, traient-ne els nervis (moxa per a moxibustió/acupuntura). Sol
aplicar-se la moxibustió després de l’acupuntura, i en nens o en persones grans
afectats per la humitat i el fred. Es pot aplicar a qualsevol punt dolorós, però
normalment s’aplica als punts d’acupuntura. La pell es pot untar prèviament
amb gingebre o all. Es pot aplicar al llambric (VC8) sobre una capa de sal, en
casos de gasos, estrenyiment, diarrees. Aplicada al costat exterior del dit petit del
peu, normalitza l’evolució del fetus. És eficaç també, aplicada als punts Zhongwan
(12 VC), Tianshu (E25), Zuzanli (E36), per prevenir lesions gàstriques provocades
per la indometacina. És convenient practicar la moxibustió en ambients oberts,
per evitar l’acumulació de fum a l’habitació. La punta encesa de la moxa (puro)
s’aproxima 1 cm a la pell. En acabat es posa el puro dins un pot hermètic i així es
consumeix l’oxigen i s’apaga sola. També es poden fer petits cons que s’humitegen
a la base perquè no cremin la pell quan s’encenen per dalt el cim.
20.Pols de rel: 2-4 g en un líquid calent, contra afeccions nervioses [JEAN VALNET]
21.Rams (als armaris) contra arnes
22.Rams penjats a la sala per atraure les mosques i que no molestin, cremats per a
foragitar-les.
23.Tintura (1:10): 10-25 gotes/8 h
24.Tints (groc, marró, verd)
25.Vi: 60 g planta + 1 L vi blanc. E deixa macerar 9 dies, es cola, es guarda i se’n
pren alguna copeta quan calgui.
26.Xarop
TOXICITAT I INTERACCIONS
Ni els nens de menys de 3 anys, ni les embarassades o les mares que donin el pit o les
dides convé que en prenguin. Tampoc els epilèptics.
És una planta que pot provocar al·lèrgies a força persones, ja sigui per contacte, ja sigui
pel pol·len que penetra dins les vies respiratòries, sol, o en companyia de bacteris
(Pantoea, Pseudomonas). I, més, quan l’aire que hom respiri està contaminat pels
productes de combustió dels vehicles. La pol·lució indueix canvis en l’estructura química
de les molècules del pol·len. En ambients sense contaminació, els nivells
d’esporopol·lenina són alts (850/cm). En canvi, els de polisacàrids són baixos (1032/cm).
En ambients molt carregats de contaminació pel tràfic de vehicles, els nivells de lípids al
pol·len són baixos (1709-2071). En ambients sense contaminació, els nivells de proteïnes
al pol·len són alts (1600/cm per al folre beta i 1650/cm per a l’hèlice alfa). Als ambients
amb contaminació es detecten canvis a l’estructura de les proteïnes, la qual cosa pot
incrementar les reaccions al·lèrgiques de les persones. El principal al·lergen del pol·len
d’Artemisia annua L. sembla ser Art v 1. Té una part N-terminal formada per una mena
de defensina globular i una fracció rica en prolina C-terminal. Conté cadenes de
glicoproteïnes amb furanosa, molt properes als epítops de la zona d’aquella mena de
defensina. La proteïna transportadora de lípids Art v 3 és termoestable, però poc
resistent a la pepsina. Activa la IgE en persones sensibles, que solen reaccionar també al
Taraxacum, les avellanes, mango, pinyons i préssecs; api, pastanaga i altres umbel·líferes
(i compostes com ara la Camamilla). En resum, dels 42 antígens presents al pol·len de
l’Artemisia vulgaris L., dels quals 24 migrarien cap a l’ànode i 18 cap al càtode a pH de
8.6, 10 es poden considerar al·lèrgens. UN és el principal, el Art v 1, mentre que 5 serien
intermedis (entre ells el Art v 3, i Art v 2); i 4 serien menors. Uns 17 micrograms de
pol·len liofilitzat equivalen a 1 HEP (histamine equivalent by prick test).
No convé prendre-la amb almotriptan (medicament contra la migranya), ni junt a alguns
tractaments contra la sida o amb hipnòtics, ja que n’augmentaria molt l’efecte.
L’oli essencial, o molta quantitat de planta, pot resultar contraceptiu o fins i tot abortiu,
a més de provocar convulsions i paralització renal. Per tant, és millor aplicar per fora a
sobre la pell 2-3 gotes de l’oli essencial que no pas consumir-lo per la boca. I de la
planta, com en tantes altres ocasions, hom diu que se n’ha de fer com a molt una
novena.
La planta vella conté menys proteïna, menys Fòsfor, més Calci, menys Potassi, més Sodi,
més cel·lulosa i menys cendres que les joves. Abans de florir, les plantes contenen menys
lignina, menys cel·lulosa i més minerals (cendres) que després de florir.
Estadi de Proteïna P% Ca % Mg % K% Na % lignina % cel·lulosa % cendres
creixement %
Artemisia
vulgaris L.
pre-floració 31 0.55 1.57 0.33 4.57 0.11 7.9 13.4 16.3
maduresa 32 0.53 1.41 0.31 4.93 0.10 9.7 19.1 13.2
post- 12 0.28 2.25 0.27 2.1 0.7 8.2 22.2 11.7
maduresa
Font: GERALD E. SCHUMAN & GENE S. HOWARD: Artemisia vulgaris, an ornamental plant for disturbed land
reclamation (1978 journals.uair.arizona.edu) (US Dep. Agriculture)
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Les plantes del gènere Arum són de les poques Monocotiledònies que tenen fulles amb
nervis no paral·lels. La planta té un tubercle gruixut, tou, blanc per dins, fosc per fora,
oblong. Les fulles neixen abans de l’hivern i tenen el pecíol doble llarg que la làmina, que
és triangular-hastada, amb les orelletes divergents, amb venes més o menys marcades de
color blanc grogós. La fulla és tova també. L’espata és un embut gran, d’un groc verdós
o grogós. L’espàdix fa només un terç de l’alçaria de l’espata i té forma de porra estreta;
és de color groc clar i igual d’alta que el seu peduncle. La part de la flor masculina fa
una anella 3-4 vegades més curta que la part femenina i està proveït per sobre i per sota
de filaments setacis verrucosos a la llur base.
La família de les Aràcies es distingeix per les flors sense corol·la, superovàriques, formant
una mena de porra estreta o espàdix dins una espata en forma d’embut.
Dins la família de les Aràcies, el gènere Arum es distingeix (d’Arisarum) perquè les flors
masculines les té molt juntes i no separades, i les anteres les té assentades, sense
filament. Les baies fan 2-12 1.5-11 mm, són ovoides, de color vermell brillant al
madurar, i cadascuna té 1-4 llavors.
I, dins el gènere, Arum italicum es distingeix per les fulles toves, amb el peduncle floral
més curt que els pecíols de les fulles, anteres grogues i tubercle rizomatós, essent
l’espata de 35 × 10.5 cm i la porra grogosa. NOTA: Arum maculatum té la porra porpra i
l’espata menor (23 × 5 cm).
Es fa en marges ombrívols. Mai sembla que sigui abundant, però es pot trobar gairebé a
tota la península hispànica, fins la cota 1700. Al món és espècie típicament europea,
introduïda, amés a l’Amèrica del Nord, Sud-Amèrica, Sud-Àfrica i SE d’Austràlia i Nova
Zelanda.
DIOSCÒRIDES (segle I) aplicava la rel (rizoma/tubercle) a les zones adolorides per la gota,
fent-ne una pasta barrejada amb tifa de vaca. Malgrat ser coneguda com a «herba
d’Aaron» o «trompeta d’Aaron», a Palestina el que hi ha força és una altra espècie d’espata
morada per dins (Arum palaestinum Boiss.)
ESOTERISME
Si les flors femenines estan ben desenvolupades això serà senyal de bona collita de
patates. Si les masculines també ho estan, senyal de bona collita de blat de moro. I si les
flors estèrils per sota i per sobre les masculines ho estan, senyal de bona collita de faves.
O això creien a Astúries (Piloña).
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
PREPARATS
Les fulles bullides canviant-hi l’aigua també són comestibles (per a les gallines). Els
porcs i els porcs senglars es deleixen per menjar-ne els rizomes.
ALTRES USOS
TOXICITAT
PRINCIPIS ACTIUS
• 5,6-epoxi-esteroides
• 8-O-4’-neolignans
• (24R)-24-etil-5-alfa-hidroperoxi-colest-6-èn-3-beta-ol
• (24R)-24-etil-6-alfa-hidroperoxi-colest-4-èn-3-ona
• (24R)-24-etil-6-beta-hidroperoxi-colest-4-èn-3-ona
• (24R)-24-etil-colest-6-èn-3-beta,5-alfa-diol
• àcid 13-fenil-tridecanoic LLA
• beta-sitosterol
• carotenoides FRU
• eritro-guaiacil-glicerol-beta-coniferil-èter-4-beta-D-glucopiranòsid
• escatol FLO
• estigmasterols oxigenats
• gamma-carotè FRU
• glucosa REL
• glucosa-6-fosfat REL
• hidro-peroxi-esterols
• iso-butil-amina FLO
• licopè FRU
• midó REL
• neurosporè FRU
• p-cresol FLO
• sacarosa REL
• treo-guaiacil-glicerol-beta-coniferil-èter-4-beta-D-glucopiranòsid
• zita-carotè FRU
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins la gran família de les Gramínies, el gènere Arundo es distingeix per tenir totes les
flors fèrtils, i ser planta llenyosa que pot arribar a superar els 5 m d’alçària. A Arundo
donax, les espiguetes, d’uns 12 mm, estan comprimides pel costat i tenen 3-4 flors una
mica espaiades i envoltades de pèls blancs. Panícula tirsoide oblonga de 40-60 cm. Les
glumes són gairebé iguals, acuminades, glabres, de la longitud de les flors. La glumel·la
inferior, trífida, està coberta en la seva meitat inferior pels pèls blancs, sedosos, igualant
la longitud de les glumes. La canya fa com un dit gros de gruix i és robusta i forta, si bé
no tant com la del bambú. Les fulles tenen un parell d’orelletes a la base del limbe,
allargades. Limbe de 2-5 cm d’ample. Lígula curtament ciliada. És planta vivaç que es
reprodueix per arrel tuberosa, dura, blanquinosa, reptant, i que forma colònies de fins a
més d’1 Km.
És planta que ajuda a fixar els talussos i les ribes dels rius, cultivada vora els horts.
Necessita un mínim de saó, però prefereix no estar inundada. És de terra baixa i
muntanya mitjana fins a 1000 m snm. Poden acompanyar-la:
Allium triquetrum Ipomoea learii Rumex crispus
Artemisia annua Nerium oleander Rumex oblongifolius
Aster squamatus Oryzopsis miliacea Tamarix canariensis
Brachypodium phoenicoides Petasites pyrenaicus Tamarix africana
Calystegia sepium Punica granatum Vinca major
Holoschoenus romanus Rubus ulmifolius
HISTÒRIA
Sembla que va venir de la Xina i del Sud-Est asiàtic, en temps remots. Allí ha de granar,
però aquí tots els peus són masculins i no arriben a fer llavor. DIOSCÒRIDES (segle I)
escrivia que un cataplasma fet amb les fulles trinxades d’aquesta canya, que aleshores
s’anomenada dónax o canya de Xipre, va bé contra l’erisipela i altres inflamacions. Un
cataplasma fet amb la rel fa sortir les punxes clavades, i barrejant-hi vinagre desinflama
les luxacions i també el mal als ronyons. Per a GALÈ (segle II) és planta calenta i seca en
segon grau. NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) recomanava aplicar la rel on s’hagin clavat
estelles o on hi hagi una torçada o carn-esqueixat. I les cendres de la rel amb vinagre
lleven la caspa i fortifiquen el cabell.
PROPIETATS MEDICINALS
• algicida • galactòfuga
• antihelmíntica • hemostàtica UE
• depurativa • hipotensora
• diürètica • sudorífica
• estimulant • vulnerària
USOS MEDICINALS
VETERINÀRIA
Borm (Burkholderia mallei) als èquids, ovelles, cabres, gossos, gats i persones. Pot ser
tractament complementari a la sulfodiazina.
ALTRES USOS
Llengüetes de nombrosos instruments musicals de vent són fetes amb la canya. Amb les
fulles més tendres es fa una mena de xiulet per divertir-se els nens. Les canyes s’han
emprat per fixar articulacions malmeses i per a fabricar estris i petites armes. És una
espècie invasora i a la vegada fornidora de gran quantitat de biomassa (50 Tm/Ha/any).
D’aquesta biomassa també se’n pot fabricar (bio-)etanol, amb l’ajuda d’Escherichia coli.
L’ús principal a pagès és, un cop pelades, fer-les servir com a tutors per a les plantes de
l’hort (mongeteres, tomaqueres). Un pronòstic d’hivern amb gelades és veure pel
setembre moltes canyes ben florides. Un canyar sempre és força dens i pot albergar nius
d’ocells (i insectes i paparres) que hi cerquin on refugiar-se.
POSSIBLE TOXICITAT
El borrissol de les flors hom creu que produeix sordesa si s’endinya a l’oïda. Una estella
de canya clavada sol produir infeccions i la seva ferida és difícil de curar si no s’extreu a
temps. Es pot llevar amb ajuda d’una agulla de llana (esterilitzada al foc) o aplicant suc
de falguera. Les fulles molt tendres, menjades, poden procurar una mena de depressió
nerviosa. Als pela-canyes se’ls pot irritar la pell, ja sigui per les partícules de pols
acumulada a les beines de les fulles, ja sigui per la presència d’algun fong com
Nigrospora oryzae, Roussoella arundinacea o Talaromyces borbonicus. Per això és bo anar
vestit i ben tapat de cames i braços, i amb les mans cobertes amb guants, quan s’hagin
de manipular canyes.
PREPARATS
EFECTES FISIOLÒGICS
La bufotenina paralitza la musculatura com ho faria el curare. Els alcaloides de les flors
de la canya, en general, tenen un efecte paralitzant de la musculatura esquelètica a
través dels receptors muscarínics i contra l’acetil-colina. També ajuden a alliberar
histamina i estimulen la matriu.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les Asparagaceae A.L,. de Juss. es distingeix per tenir flors dialipètales,
superovàriques, diplostèmones (nombre d’estams el doble que el de pistils), flors
regulars, corol·la no sepaloide, fruit en baia, etil amb l’estigma trilobulat.
Asparagus acutifolius es distingeix de les altres espècies del gènere per tenir els cladodis
o falses fulles filiformes, punxents, de menys de 2 mm de diàmetre, agrupats en grups de
més de 10, de com a molt 8 mm de longitud cada un, i les tiges dures, llenyoses, i baies
de color negrós una mica blavós al madurar.
Asparagus acutifolius és una planta molt ramificada, de fins a 1,5 m, amb punxes
amagades a la tija, que és corbada, ascendent (falses) fulles aciculars dures, i turions
molt drets i prims, de sabor picant. Les tiges són cilíndriques, primes, resistents,
estriades,, de color castany grisós molt clar. Els cladodis o falses fulles fan dins a 3 mm,
en forma d’agulles, mucronades, picants, i són persistents, fasciculats, en grups de 5-12
a l’aixella d’una petita bràctea prolongada en esperó curt i punxent. Les flors són de color
castany clar verdós. Fan una mica d’olor. Són dioiques, solitàries o geminades, amb
peduncles curs que estan articulats a la zona del mig, i s’engruixeixen (a la meitat distal)
a la fructificació. Anteres oblongues, mucronades,, 1-2 vegades més curtes que el
filament. Baia de 4.5-7 mm, verda primer, després negrosa, és petita que un pèsol, amb
1-2 llavors de 3-4 mm, sub-esfèriques. Sol ser planta dioica. El rizoma, blanquinós, té 2-
5 mm de gruix. L’autèntica fulla és una esquama de 5-10 mm, triangular, aguda,
acuminada, amb una banda central de color castany i voravius hialins, i es prolonga en
un esperó de 3-5 mm, persistent, espinós entre patent i retrors. Les flors o són
bisexuades o unisexuades i s’agrupen en fascicles de 1-4, amb pedicels de 3-7 mm amb
bràctees de fins a 1 mm rodejant del tot la base. Tèpals de 3-4.5 mm de color groc crema
amb marges translúcids. Anteres de 0.9-1.1 mm, grogues, dorsifixes.
HISTÒRIA
APICIUS (segle I) a «De re coquinaria» escrivia sobre com cuinar i menjar els espàrrecs
silvestres. Els antics egipcis ja coneixien els espàrrecs. A Catalunya és força comuna,
però manca a les muntanyes dels Pirineus i a les zones humides de la Serralada
Transversal.
ESOTERISME
Per curar-se de les febres de la malària cal pixar cada dia en dejú pel matí al peu d’una
esparreguera.
USOS CULINARIS
PROPIETATS MEDICINALS
PREPARATS I DOSI
• Decocció de rels (50g/L). Bullir 15 minuts. Dosis: 3 gots al dia, millor en dejú.
• Espàrecs (turions) crus o cuits (en truita)
• Extracte aquós: 1-4 g/dia
• Suc d’espàrrecs: fins a 100 g/dia
• Xarop de les 5 arrels: esparreguera, galzeran, fonoll, api, julivert. Se’n pot prendre
fins a 100 g/dia.
ALTRES USOS
Es cull l’esparreguera boscana per fer de fons verd de rams de flors o corones a les
floristeries.
Menjar molts espàrrecs pot provocar insomni i inflamar les vies urinàries. Menjar-los
tendres, crus, pica a la gola uns instants.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les esparregueres (Asparagaceae A.L. de Juss.) es distingeix per tenir flors
dialipètales, superovàriques, diplostèmones (en nombre dels estams doble el dels pistils),
essent les flors regulars, de simetria trímera (3 pètals + 3 sèpals + 6 estams), i la corol·la
no sepaloide, el fruit en baia i l’estil amb estigma trilobat. La subfamília o tribu de les
Asparagoideae es distingeix de les altres (Agavoideae, Aphyllanthoideae, Brodiaoideae,
Lomandroideae, Nolinoideae, Scilloideae) per tenir rizoma, falses fulles aplanades
(fil·locladis) verdes, linears, i les fulles en sentit estricte en forma d’escates no verdes; i
fruit en baia. I, dins el gènere, Asparagus officinalis es distingeix per tenir els fil·lodis
filiformes de menys de 2 mm d’amplada, tous, que no punxen, no tenir cap part llenyosa,
les tiges llises, anteres poc mucronades, tija de fins a 2 m d’alçària, erectes, amb
entrenusos de fins a 50 cm, cladodis de 10-28 mm, sovint corbats, i pedicels de 7-15
mm; i baies vermelles al madurar. Els rizomes no són massa llargs, d’uns 50 cm. Les
flors homosexuals o més rarament bisexuals, en grups petits de 1-3 esgarriats per tota la
planta, amb pedicels articulats a la zona central i amb una o cap bràctea. En principi la
planta és dioica, o sigui que hi ha peus masculins i peus femenins. Tèpals de color groc
verdós a vegades tenyits de violeta; els de les flors masculines de 4-6 mm i els de les
femenines de 3-4 mm. Anteres de 2-2.5 mm amb un mucró de menys de 0.1 mm,
grogues, basifixes. Baia de 5-8 mm, ben vermella al madurar, mat. Llavors (2-5) de 3-4
mm, sub-esfèriques, negroses. La planta es reprodueix bé trasplantant un feix de rels, de
color castany clar, mats, que es poden guardar abans unes setmanes fora de la terra. Els
brots, turions, o espàrrecs es conserven blancs si s’ensolquen fins a cobrir-los del tot
amb la terra del costat. Altrament agafen el color verd típic de la clorofil·la. Per menjar-
los es cullen abans que es ramifiquin. Les plantes joves fan els espàrrecs més gruixuts.
Hi ha un munt de cultivars o varietats.
Segurament originària del Caucas, actualment cultivada a bona part del món. El país
que produeix més espàrrecs és la Xina (gairebé 8 milions de tones l’any 2018). A la
península escasseja al SW. A Espanya (amb una producció de gairebé 70 mil tones) els
més famosos són els de Tudela. Agraeixen una bona insolació i un terreny poc compacte.
Asparagus officinalis al món, segons GBIF
CULTIU: https://infoagro.com/hortalizas/esparrago_verde.htm
LITERATURA
─ ACHILLE CAMPANILE (segle XX) en clau d’humor va escriure un tractat sobre «els
espàrrecs i la immortalitat de l’ànima».
─ «Ves a fregir espàrrecs» equival a «ves a fer punyetes» i ha de tenir alguna connotació
sexual. O sigui, que vindria a dir que si no vols seguir la norma, o el fil de la discussió,
per anar a parar allà on es vol anar a parar, marxis, que «fotis el camp».
─ «Més ràpid que coure els espàrrecs» era una expressió de l’emperador CÈSAR AUGUST.
HISTÒRIA
Els antics egipcis (3000 a.C.) segurament coneixien els espàrrecs. TEOFRAST, PLINI, CATÓ,
APICI, GALÈ... coneixien el cultiu i com preparar els espàrrecs per menjar-los. APICI (segle
I) al capítol/llibre tercer de la «De Re Coquinaria» detallà unes quantes receptes de cuina
amb espàrrecs. I els emperadors es delien per cultivar-los vora palau. Al segle XVII es
cultivaven abastament a Alemanya, Anglaterra o a França. A Espanya segurament es
cultivava des dels temps de la invasió àrab. El tractat hindú Ananga Ranga (segle XVI)
atribueix virtut afrodisíaca als espàrrecs pel seu contingut en Fòsfor. Tampoc és massa
difícil atribuir aquesta virtut a la teoria de la signatura, donada la similitud de forma i de
creixement entre l’espàrrec i el penis. PIETRO-ANDREA MATTHIOLI (segle XVII) escrivia que
els espàrrecs convenen per als ronyons. Beure l’aigua de coure la rel, això activa la
diüresis, la producció de bilis i va bé contra malalties renals i la ciàtica. El vi de coure-les
alleuja el mal de queixal. I les puntes dels espàrrecs xafades amb vi blanc treuen el dolor
als ronyons. Arreu del món, esgarriades, hi ha celebracions més o menys etíliques
relacionades amb els espàrrecs, com ara concursos de peladors d’espàrrecs, concursos
exposant els espàrrecs més grossos, balls, cants, curses, etc.
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
• acne • èczemes
• al·lèrgies cutànies • edemes
• anorèxia • gota
• asma • hepatitis
• astènia • hidropesia
• bronquitis crònica • hipertensió
• càlculs renals • icterícia
• càncer de fetge • infart de melsa
• càncer de còlon • lumbàlgia
• càncer d’endometri (p.p. • mal de queixal REL + vi
asparanina-A) • memòria deficient
• càncer d’estómac, d’esòfag, de • obesitat REL + Sambucus nigra FRU
matriu, de nasofaringe, d’ovaris, de FLO
pulmó (p.p. sarsa-saponina O) • palpitacions
• ciàtica REL • pell envellida pel sol
• cirrosis hepàtica • pielonefritis
• cistitis • restrenyiment
• colesterol alt • retenció d’orina
• debilitat cardíaca • reuma exacerbat pel temps plujós
• debilitat a les cames • taquicàrdia
• depressió • tos
• dermatitis atòpica • tumors a la bufeta de l’orina
• desmineralització • vòmits
• diabetis
PREPARATS
USOS CULINARIS
Almenys es cuinen els espàrrecs des del segle III (APICI). La varietat verda i morada, que
ha vista poca llum, és poc dolç i amb menys fibra. També hi ha una varietat blanca, que
no ha vist gens de llum, i una verda, que ha vist molt llum, més dolça i amb gust més
marcat, i que no cal despullar de les bràctees o pelar. Alguns submergeixen els espàrrecs
abans de coure’ls amb aigua gelada a fi i efecte que es desprengui la pell dura que
afegeixen a l’aigua de la cocció (amb 4 g de sal/L), per retirar-la al final. També es poden
coure al vapor, almenys la zona apical, deixant submergida la resta. Al final es poden
tornar a submergir en aigua gelada, per trempar-los. El més corrent és bullir-los fins que
s’estovin i un cop fred servir-los amb salsa maionesa. Altres opcions per al guarniment
són salsa vinagreta, o saltejats amb mantega, oli i formatge parmesà. Amb tot,
normalment es compren ja bullits, en conserva. Com aperitiu solen servir-se amb ous
durs, bocins de pernil i patates bullides. La truita d’espàrecs sol preparar-se amb els
espàrrecs l’esparreguera silvestre (Asparagus acutifolius), que són molt més prims. La
crema d’espàrrecs; o el pollastre o la vedella o les gambes amb espàrrecs; o els espàrrecs
saltejats amb xampinyons per acompanyar l’arròs; o saltejats amb all, salsa de peix i
amanits amb salsa de soja; tot això són altres opcions per a péixer els gurmets. Els
espàrrecs fins i tot seguint les normes d’etiqueta europeus estàndard es poden menjar
agafant-los amb els dits de les mans.
EFECTES FISIOLÒGICS
L’asparanina-A és una saponina esteroide amb activitat contra el càncer. A les cèl·lules
Ishikawa de càncer d’endometri atura el cicle cel·lular a la fase G0/G1 i hi indueix
apoptosis per la via mitocondrial, i desregula la ràtio Bak/Bcl-XL perquè es produeixin
ROS , s’alliberi citocrom C i s’abaixi el potencial de membrana mitocondrial, s’activin les
caspases i s’inhibeixi la via de senyals PI3K/Akt/mTOR. També inhibeix la capacitat de
migració i invasió i ho fa per la via Ras/Erk/MAPK. Al càncer hepatocel·lular HepG2,
l’asparanina atura el cicle cel·lular a G2/M i hi desencadena apoptosis, frena els nivells
de ciclinaA, Cdk1, Cdk4 i eleva els de p21(WAF1/Cip1) i p-Cdk1(Thr14/Tyr15).
Fragmenta la PARP i activa les caspases 3 i 8 i 9; incrementa la ràtio Bax/Bcl-2, però no
afecta al p53. La sarsasapogenina O és citotòxica envers les línies cel·lulars canceroses
A2780 (càncer d’ovaris), HO-8910 (càncer d’ovaris), Eca-109 (càncer d’esòfag), MGC-803
(càncer d’estómac), CNE (carcinoma de nasofaringe), LTEP-a2 (càncer de pulmó), KB
(adenocarcinoma de coll de matriu) humanes i envers la L1210 tumoral de ratolí. Els
espàrrecs activen els receptors de mort TRAIL DR4/DR5 i les caspases 3 i 8 i activen
l’apoptosis en cèl·lules SW620 de càncer de còlon.
La rel d’esparreguera estimula la secreció a la via hormonal hipotàlem- pituïtària -
gònades, i fa que a les (rates femelles) s’incrementin els nivells de GnRH,H, FSH, LH,
estrogen i progestina, així com també el nombre de fol·licles i corpus luteum.
Les proteïnes de les llavors d’esparreguera d’alguna manera redueixen l’activitat dels
ribosomes.
Els polisacàrids dels espàrrecs modulen la resposta als LPS dels macròfags (RAW 264.7) i
els fan produir més IL-6, TNF-alfa i IL_10 i millorar l’expressió d’ARNm.
L’orina després d’haver menjat espàrrecs fa una olor especial deguda a: bis-metil-tio-
metà, dimetil-sulfona, dimetil-sulfòxid, dimetil-sulfur, metanetiol, metil-sulfonil-metà
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
L’herba prima pertany a la família de les Rubiàcies. El gènere Asperula es distingeix per
la inflorescència laxa, lòbuls de la corol·la curts i fulles en grups de 4 o lòbuls més grans
que el tub i aleshores flors i fruits no recoberts per bràctees plegades, fruit esferoidal,
totes les flors bisexuades, rames superiors amb bràctees i bractèoles.
Dins el gènere, Asperula cynanchica es distingeix per ser planta perenne amb les
bràctees foliars no ciliades, corol·la de més de 2 mm, zona inferior de les tiges amb 4
fulles (de 0.3-1.2 mm d’amplada) per nus, ovari papil·lós, inflorescència en dicasi, corol·la
de 2.4-4.5 mm hipocrateriforme, de color entre rosa, lila i blanc, amb tub de 2.3-2.9 mm
obcònic.
Se n’han descrit a la península dos subespècies diferents de la típica:
―occidentalis: plantes amb nombrosos estolons que fan arrels i tiges estèrils nombroses i
lòbuls de la corol·la que superen una mica el tub. Es fa a sorrals i dunes de la costa,
sovint amb flora anòmales.
―pyrenaica: fulles no inferiors de 1-2.1 mm d’amplada, oblanceolades, peduncles dels
dicasis menors que les fulles axil·lars en general, i tota la planta té una mena de pruïna,
tiges estèrils escasses, lòbuls de la corol·la (a vegades només 3) menors que el tub. En
terrenys secs rocosos calcaris, de 1000 a 2300 m snm, dels Pirineus.
―paui: planta robusta de les fissures de roques calcàries a les Balears, de 13-48 cm més
o menys ascendent o erecta, fràgil; fulles basals de 1.5-8 1.1-3.5 mm de formes diverses
entre linears i oblongues, les de la zona mitjana o superior de 7-36 × 0.7-3.1 mm,
curtament aristades linears-oblongues, flors tetràmeres., corol·la de 3-8 mm amb tub de
2-5 mm amb lòbuls de 1-3 mm amb la cara interna papil·losa. Encara dins al subespècie
es distingeix la var. dianensis per la corol·la hipo-crateriforme amb estil de fins a 5.8 mm
enlloc dels 1-6 de la varietat típica; i estigmes que arriben al nivell del cim de les anteres;
és de les roques vora Dènia (Alacant).
―aristata: tiges de 0.7-1 mm de gruix, fulles de 8-15 × 0.5-1 mm, tub de la corol·la de
2.5-4 mm i corol·la de 4-8 mm; de terra baixa i muntanyes de clima mediterrani fins
1800 m snm.
I dins la subespècie típica (cynanchica), caracteritzada per les fulles no inferiors de 0.5-
0.9 mm d’amplada, lanceolades amb peduncles del dicasis molt majors que les fulles
axil·lars, i per no tenir pruïna, encara s’han descrit varietats:
—tenuiflora (=cynanchica): es troba a Andorra, fa de 10 a 65 cm però és poc densa, mat,
amb nusos no inferiors majors que les fulles (5-15 × 0.5-0.9 mm). Però a Montserrat les
plantes fan 14-19 cm, i les fulles són flàccides de 13-34 × 0.9-1.9 mm.
—girbauii: de les crestes calcàries navarres, molt densament cespitosa amb tiges de fins
15 cm prostrades, brillants amb entrenusos menors que les fulles de 3.2-8 × 0.3-0.6
mm.
—brachysiphon: general al llevant i Nord de la península fa mates de 35 cm de diàmetre
amb tiges poc separades
—psammophila: als sorrals del NE peninsulars són plantes una mica crasses, laxes, molt
ramificades de fins gairebé 1 metre en cimes dicasials (o bípares), agrupades com en
corimbes o en espigues, sense estolons i sense tiges estèrils i tub de la corol·la més del
doble major que els lòbuls.
ESOTERISME
PREPARATS
Contra refredat: herba prima + Viscum album + Melissa officinalis + bedoll (borrons).
Per les infeccions del ventre, amb la llengua bruta, sense gana, es fa bullir l’herba de cop
(Hypericum perforatum) amb la planta de la centaura (Centaurium umbellatum), herba
prima (Asperula cynanchica) i 3 pomes (amb la pela). Es bull tot i, quan està quasi sense
aigua, s’hi posa ¼ L de xarop de sidra, i s’hi afegeix sucre roig (3 cullerades). Es pren a
cullerades [CECÍLIA CLOTA].
PRINCIPIS ACTIUS
• quercetina-3-O-beta-D-galactopiranòsid [=hiperòsid]
• quercetina-glucòsids
• rutòsid
Astrantia major L.
[1753, Sp. Pl. : 235] 2n=14,28
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una umbel·lífera ben peculiar. Dins la família, el gènere Astrantia es distingeix per no
tenir espines ni pèls estrellats, tenir les fulles de contorn orbicular, palmatisectes, i flors
blanquinoses, pedicel·lades, en umbel·la simple, amb bràctees blanquinoses grans que
ultrapassen la umbel·la, i fruit cobert d’esquames. Astrantia major és una herba amb
fulles basals de 3-5 segments palmatífids, i dents del calze aguts, aristats, amb
bractèoles coriàcies de 10-30 mm amb nervis anastomosats patents. Sol fer més de 40
cm d’alçària, fins a 1 m. La tija és solcada, ramificada només a la inflorescència. El pecíol
de les fulles basals fa 5-15 cm i el limbe amb segments centrals palmatisectes de 6-9 ×
2-3.5, i els lateral palmatífids menors. Fulles caulinars escasses, menors, amb 3-5
segments i beina ambla amb voraviu escariós. Fulles de la base de la inflorescència de
1-6 × 0.3-1 cm. Totes els fulles tenen els segments dentats amb dents agudes
mucronades. Umbel·les laterals solitàries. Umbel·les centrals en grups de 3-4 amb
peduncles desiguals de 4-10 cm. Bractèoles en nombre de 8-10 de 9-30 × 2-7 mm,
coriàcies, enteres o amb 3 dents apicals, i amb 3 nervis verdosos i nombrosos nervis
secundaris anastomosats, verdoses o una mica porpra a la punta. Cada umbel·la té 30-
50 flors, essent les centrals bisexuades i les exteriors masculines, amb pedicels
homogenis de 7-10 mm de longitud similar a la de les bractèoles o una mica menor.
Calze amb dents de prop de 2 mm, lanceolades, agudes, aristades. Pètals una mica més
curts, de color crema blanquinós. Estams una mica exerts. Fruit oblongo-cilíndric de 5-8
× 2-3 mm, amb esquames en forma de vesícula, obtuses, solapades. La subespècie
pyrenaica Wörz [in Bot. Jahrb. Syst. 123:315(2001)] té les umbel·les grans i les
bractèoles de 16-20 mm amb 2-4 dents apicals. Hi ha també altres subespècies i uns
quants cultivars de jardineria.
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
• dispèpsia • fongs
• esclerosis • indigestions
• àcid oleanòlic
• beta-sitosterol-O-D-glucòsid
• diaril-terahidro-furofuran-lignans
• epi-eudesmina
• epi-magnolina A
• epi-magnolina B
• epi-yangambina
• eudesmina
• iso-orientina
• lignans:
◦ epi-eudesmín
◦ epi-magnolín A
◦ epi-magnolín B
◦ epi-yangambín
◦ eudesmín
◦ magnolín
◦ yangambín
• magnolina
• oli essencial
• rosmarinina
• saponines bisdesmòsides:
◦ hederasponina C
◦ 3-O-alfa-L-rhamnopiranosil-(1→2)-alfa-L-arabinopiranosil-3-beta-23-dihidroxi-
olean-12-èn-28-àcid-28-O-alfa-L-rhamnopiranosil-(1→2)-beta-D-(6-beta-D-
glucopiranosil)-glucopiranòsid
• umbel·liferosa (= O-alfa-D-galactopiranosil-(1-2) O-alkfa-D-glucopiranosil-(1-2)-
beta-D-fructofuranòsid
• yangambina
• 7-epi-sesquithujè • epi-beta-santalè
• 14-hidroxi-alfa-muurolè • gamma-muurolè
• àcid docosanoic • germacra-4(15),5,10(14)-trièn-1-
• àcid esteàric alfa-ol
• àcid linoleic 5% • germacrè D 0-10.5%
• àcid oleic 38.5% • heneicosà
• àcid palmític 4% • heneicosan-1-ol
• alfa-bisabolol 5% • hentriacontà 0.5-5.5%
• alfa-copaè • heptacosà 0.5-1.5%
• alfa-fel·landrè • hexacosà
• alfa-thujè • hexacosanal 0.5%
• amorfa-4,9-dièn-14-al • hexadecanal 0.5%
• ar-curcumè 0-1% • humulè 1%
• beta-bisabolè 10% • metil-hexadecanoat
• beta-burbonè • neofitadiè (isòmer II)
• beta-longipinè • nonacosà 0.5-15.5%
• beta-santalè • octacosà 0.5%
• beta-sesquifel·landrè 8% • pentacós-1-èn 0.5%
• biciclo-germacrè 0.5% • octacosanal
• cariofil·lè-òxid 0.5% • sesquicineol
• cis-muurola-4-(14),5-diè • sesquisabinè 0-1%
• cis-sesquisabinè-hidrat • sesquithujè
• delta-cadinè • tetracosà
• docosanal • trans-sesquisabinè-hidrat
• dotriacontà • triacontà 0.5%
• (E)-alfa-bergamotè 0-3 % • tricosà 0.5%
• (E)-alfa-bisabolè • tridecà
• (E)-beta-farnsesè 0-2% • trotriacontà 1%
• (E)-cariofil·lè 6-6.5% • xantorhizol
• (E)-gamma-atlantona • (Z)-alfa-bergamotè
• (E)-gamma-bisabolè 1% • (Z)-alfa-santalol-acetat 0.5%
• (E)-nerolidol • (Z)-alfa-trans-bergamotol
• (E,E)-afla-farnesè • (Z)-beta-curcumèn-12-ol 0.5%
• (Z)-beta-damascenona • (Z,E)-alfa-farnesè 0-1.5%
• (Z)-beta-farnesè • (Z,Z)-farnesol
• (Z)-gamma-bisabolè • zingibererè 48%
• (Z)-jasmona • zingiberenol
• (Z)-lanceol
MÉS INFROMACIÓ
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Planta herbàcia, vivaç, desprovista d’espines, que arriba a fer més d’un metre. És de
color verd molt fosc, ramificada, sovint trifurcada, erecta, però sovint més ampla que
alta; molt finament pubescent; amb olor pesant. Tiges superiors pubescents glanduloses
a la meitat superior. Fulles superiors geminades, força desiguals, sempre peciolades,
oval-acuminades, enteres o molt lleugerament sinuades. Resta de fulles sempre enteres,
simples, alternes, peciolades (3-95 mm), decurrents. Limbe oval-acuminat, de fins a 24 x
13 cm. Nervis patents a la cara inferior. Nervi principal alat per baix. Inflorescències en
petites cimes helicoidals, o molt sovint uniflores, amb flor terminal o axil·lar. Bràctees de
fins 9 x 6 cm, al costat de les fulles, i similars a elles, peciolades. Flors actinomorfes,
hermafrodites, bracteades, amb corol·la de color porpra marronós (excepte a la base, de
color groc verdós), axil·lars, solitàries o geminades, pedunculades (peduncles víscids de
8-24 mm), dirigides més o menys cap avall. Amb calze d’1-2.5 cm, dividit fins 2/3 en 5
lòbuls oval-acuminats, no sagitats, soldats al tub, desiguals. Calze pubescent, poc
acrescent (fins a 3 cm al fruit). Primer acampanat, després més obert. Corol·la de 2-4 cm,
puberulenta, tubulosa-acampanada, sense plecs, amb 5 lòbuls més curts que el tub. Tub
2.5-5 vegades més llarg que els lòbuls. Amb 5 estams desiguals (2 més llargs que els
altres 3), inclosos, inserits al terç inferior de la corol·la, doblegats; amb anteres no
connivents, dorsifixes, i que s’obren longitudinalment. Filaments lliures, més llags que
les anteres, densament pubescents a la base. Estil de 20 -25 mm, inclús o exert. Estigma
capitat (1.3-2.4 mm). Baia negra brillant al madurar, de 10-20 mm, amb 2
compartiments, globulosa, més curta que el calze. Peduncle fructífer de fins a 38 mm,
víscid. Llavors reniformes o subesfèriques, alveolades, rugoses, d’1.5-2 mm. Lluc
rizomatós blanquinós, carnós, amb nombrosos borrons, molt sensible a fongs,
nemàtodes i larves. Rel principal axonomorfa, aprimant-se progressivament, cònica.
IDENTIFICACIÓ DE LABORATORI
← Atropa belladonna L.
(superfície de les fulles).
http://www.pharmacognosy.org.ua/index.files/Page19415.htm
Segons DANYLO HADYTSKYI
- universitat de Lviv – Ucraïna.
http://www.pharmacognosy.org.ua/index.files/Page19415.htm
A- epidermis superior.
b- epidermis inferior.
B-. epidermis sobre els nervis.
1)- tricoma amb peu unicel·lular i cos mulitcel·lular.
2)- tricoma glandular amb peu 2-4 cel·lular i cap unicel·lular.
3)- tricoma eglandular.
4)- cèl·lules amb masses d’oxalat càlcic formant pilotetes.
NOTA: Una espècie similar, de flors grogues, de 2-3 cm, amb tub fins 2 vegades més llarg
que els lòbuls; més amant dels espais ben assolellats, Atropa baetica, es fa al SE de la
península hispància, principalment a Cuenca i Granada. És molt i molt rara a
Catalunya: Besalú, Ports de Beceit, Sagaró.
CULTIU DE BELLADONA
La Belladona es pot reproduir tant sembrant les llavors, com per esqueixos (4-5 per
planta) del rizoma. Les llavors germinen millor si es passen per aigua calenta fins a
quedar ben netes i separades de la polpa del fruit. Es guarden a l’ombra. Millor fer la
sembra en planter (50% de germinació) que a la intempèrie directament (20% de
germinació). Per tal d’accelerar la germinació es poden remullar les llavors 24 hores en
aigua oxigenada. Després es deixen eixugar 24 hores més, i ja es poden sembrar. Ajuda a
que germinin més també l’àcid giberèlic (en pols). Cada planta pot arribar a produir 100
fruits, que pesarien uns 0.7 g cadascú. Cada fruit pot contenir unes 170 llavors, que
pesen cadascuna aproximadament 1.3 mg. Millor sembrar a finals de l’estiu que a la
primavera. El planter es pot fer en caixons amb una capa de dos pams de terra bona ben
afemada (amb el fems ben fermentat). Per sobre caldria posar-hi una capa d’humus de
mig pam de gruix. Quan tot estigui preparat i reposat (una setmana), s’hi pot sembrar les
llavors, enterrant-les amb una fina capa del mateix humus. Es pot tapar amb paper de
diari i anar regant-ho cada dia, no massa, durant 10 dies. Després, quan calgui. Després
de 25 dies de la sembra, podem esperar veure la primera naixadera, i aleshores caldrà
llevar els papers de diari. Més endavant, si fa molt de fred a la nit, podrem tapar els
caixons amb boixos, i, si plou massa, afegir caldo bordelès al 0.5% a l’aigua d’un rec
puntual. Al començament de la primavera, les plantes solen ja tenir una mida adient per
a ser trasplantades. Cal que no els doni massa el sol. Les plantacions de Belladona
poden durar 4 o 5 anys a tot estirar. Les fulles a vegades són atacades per timovirus. El
planter pot ser atacat pels ascomicets Alternaria solanii, Sphaeroderma belladonnae, o
Thielavia basicola. Entre els insectes que ataquen la planta destaquen: Psylliodes sp.,
Agriotes lineatus, Agriotes sp. pl.
Per a més detalls del cultiu de la Belladona, vègi’s allò que escrigueé MANUEL MADUEÑO
BOX (1950):
https://www.mapama.gob.es/ministerio/pags/biblioteca/hojas/hd_1950_02.pdf
HISTÒRIA
La Belladona ja era emprada als temps de l’Antic Egipte, com a narcòtica, contra els
dolors, per exemple, del càncer. A l’Antiga Grècia s’emprava durant els festivals
dionisíacs. I a l’Antiga Roma, s’emprava per a fer més aterradora la mirada dels soldats.
O per a fer més atractives les mirades de les dones. A més, elles es rentaven la pell amb
les fulles per a fer-se més atractives encara, o es posaven el tint dels fruits a les galtes
com a maquillatge. Per altra banda, les respectives dones de CLAUDI i AUGUST maldaven
per enverinar amb la rel de la Belladona llurs enemics. Àtropos era una parca, o deeesa
de la mort, en la mitologia romana. Era l’encarregada de tallar amb unes tisores el fil de
la vida de cadascú. Les altres dues parques eren Cloto, que filava del fil de la vida, i
Làquesis, que el mesurava i l’enrotllava. Els antics celtes empraven la Belldona en el
culte a Bellona, deesa de la guerra. En definitiva, el nom científic ve a significar “Dona
guapa però implacable”, el que ve a ser el que en castellà en diuen “mujer fatal”.
• al·lucinògena
• analgèsica
• anticolinèrgica
• antídot de la morfina, del gas nerviós, dels carbamats i dels organofosforats
• antiespasmòdica de fibres musculars llises (bronquis, tub digestiu, uretra, úter)
• antihistamínica
• antiinflamatòria
• antimuscarínica (provoca midriasis)
• cosmètica
• diürètica
• inhibidora de la producció de llet (UE)
• laxant
• midriàtica (dilata molt les ninetes dels ulls)
• moderadora de secrecions: bilis, saliva, suor (però no les intestinals)
• narcòtica
• parasimpaticolítica
• sedant
• tòxica
HOMEOPATIA
MALALTIES QUE ALLEUJA [CH = concentraceó homeopàtica hahnemanniana]
ALTRES USOS
De les baies verdes se n’extreu un colorant verd emprat pels pintors de miniatures. I, de
les madures, un colorant de color de propra, també emprat pels pintors.
Les gotes per a dilatar les ninetes durant força minuts i que empren els oculistes són
fetes a base de l’atropina de la Belladona. Les posen per a poder inspeccionar millor el
fons de l’ull. Hom creu que si el temps de recuperació de la mida normal de la nineta és
molt superior al normal, això és un senyal de propensió en el futur a patir Alzheimer.
La Belladona s’ha emprat fins temps recents per a propiciar estats psicodèlics, junt amb
la marihuana i la mandràgora. Les bruixes aspiraven la barreja per a fer prediccions.
Però les al·lucinacions solen prendre un caire terrorífic la majoria de les vegades.
Alguns, però, parlen d’experiències extra-corporals. I altres, d’estats de lucidesa màxima,
o de gran excitació sexual. Els ungüents de Belladona (amb acònit, cicuta, opi) hom
suposa que és el que empraven les bruixes per a “volar”.
PRINCIPIS ACTIUS
Com més adobat estigui el terra amb nitrògen nítric, més alccloides tindrà la planta de la
Belldona. De tota manera, les plantes silvestres solen tenir-ne més que les cultivades. Els
principis actius, a vegades, es concentren en major proporció en algunes parts de la
planta, però en més o menys quantitat són a de per tot. Hom estima que a les fulles hi
ha entre 0.3 i 0.5 % d’alcaloides, i a la rel entre 0.4 i 0.7%.
• 3-alfa-acetoxi-tropà • escopoletol
• 3-alfa-tigloiloxi-tropà • esculetina
• àcid crisatròpic • fitosterols (rel)
• àcid leucatròpic • hiosciamina (rel)
• àcid succínic (fulla) • hiosciamina-N-òxid
• apoatropina • hioscina
• asparagina (rel) • homatropina (rel)
• atropina (rel)* • midó (rel)
• atroscina • nicotina (fulla)
• belladonnina (rel, fulla) • noratropina
• bellaradina (rel) • norhiosciamina
• colina (rel) • piridina (rel)
• cuscohigrina (rel) • tanins (rel)
• escopolamina (rel) • tropina (rel)
• escopoletina (rel) • umbel·liferona (rel)
L’atropina és:
• analgèsica • antiespasmòdica
• antianòxica • antiherpètica
• antiarrítmica • antineurítica
• antiasmàtica • antiperistàltica
• antibradicàrdica • antipolio
• anticolinèrgica • antisialagoga
• antídot (aranyes, gas nerviós, lobèlia, • antisudorífica
muscarina, organofosforats, • antituberculosa
tetrodotoxina) • antiulcerosa
• antiemètica • antiuveítica
• antiemfisèmica • antivertiginosa
• antivírica • paralitzant
• broncodilatadora • parasimpàtico-lítica
• hiperpirètica • pesticida
• insecticida • simpàtico-mimètica
• midriàtica • taquicàrdica
• miorelaxant • tumorigènica
• neurotòxica • vasodilatadora
TOXICITAT
D’allò més lamentable és que alguna vegada s’hagi comercialitzat una planta per una
altra. Cap els anys 1970s es va arribar a vendre rel de Belladona (Atropa belladona) amb
l’etiqueta de rel de Bardana (Arctium majus), per uns Laboratoris del Nord d’Espanya.
Allò va donar lloc a mitja dotzena de víctimes mortals. El mateix Dr. PIUS FONT QUER va
morir el 1964 per una suposada dosi d’atropina. Les intoxicacions amb Belladona són
rares a Europa, però d’entre totes les intoxicacions amb plantes silvestres, són les més
comunes. A Suïssa, per exemple, entre els anys 1966 i 1994, hi hagueren 42
intoxicacions accidentals amb Belladona, de les quals 2 conduiren a estats de coma.
Les baies madures i dolces de la Belladona poden causar la mort, si se’n mengen més de
3, segons diuen. Al principi de la intoxicació, a més de sequera a la boca i dificultat
d’empassar sòlids o disfàgia, es nota mareig, visió borrosa, taquicàrdia, respiració
accelerada, vermellor i escalfor a la cara, ninetes dilatades, falta d’acomodació de la visió
entre objectes propers i llunyanys (ciclopègia); i febre. Més endavant poden aparèixer les
al·lucinacions, descoordinació motora, parla inintel·ligible, tremolors, deliris, congestió
cerebral i pulmonar; i convulsions. A aquesta mena de borratxera a Croàcia en diuen
“bunanje”. No cal dir que si a això si suma la borratxera alcohòlica, el resultat pot ser
nefast. Abusant més només de la Belladona, finalment apareix somnolència, coma i
mort, per paralització del cor, al quedar bloquejat el nervi pneumogàstric. L’antídot de
l’atropina pot ser la fisostigmina (IV 0.5-4 mg) o la neostigmina, la pilocarpina, l’opi, el
sulfat de quinina, il IK iodurat, el te, el cafè, els tanins (decocció d’escorça d’Alzina o
Roure), o bé la mateixa rel d’Angèlica. De tota manera, el tractament més fàcil, si s’hi és
a temps, per a inactivar el verí, un cop dins el tub digestiu, és el carbó actiu. Per a
contrarrestar l’excitació nerviosa, valdria el diazepam, present, per exemple, a les fulles
del blat; o bé el mateix opi, administrat en dosis esgraonades separades. També ajudaria
banyar-se amb aigua freda. La dosis letal d’atropina s’estima entre 0.2 i 1000 gm/Kg.
Cal tenir, doncs, molt present, l’extrema variabilitat de les personas en llur sensibilitat.
L’ús massa prolongat de Belladona en algunes ocasions ha donat lloc a ceguera. Per altra
banda, s’han esmentat casos de curació del Parkinson després de prendre’n durant un
mes, tot i estant sofrint al·lucinacions durant aquest mes.
NOTA IMPORTANT: Cal tenir present que hi ha un munt de regulacions legals contra
l’ús o el cultiu de la Belladona.
BARREGES I PREPARATS
• Bàlsam tranquil. A més de procurar relaxació nerviosa als que estan excitats, és
eficaç contra dolors reumàtics. Ingredients: *Belladona [Atropa belladona] (200 g
fulles tendres) + Tabac [Nicotiana tabacum] (200 g fulles tendres) + Jusquiam
[Hyosciamus niger] (200 g fulles tendres) + Roselles [Papaver rhoeas] (200 g flors) +
Morella [Solanum nigrum] (200 g planta tendra)+ Estramoni [Datura stramonium]
(200 g) + Donzell [Artemisia absinthium] (50 g summitats seques) + Marduix
[Origanum majorana] (50 g summitats seques) + Hisop [Hysopus officinalis] (50 g
summitats seques) + Hipèric [Hypericum perforatum] (50 g summitats seques) +
Farigola [Thymus vulgaris] (50 g summitats seques) +Menta [Mentha sp.] (50 g
summitats seques) + Ruda [Ruta graveolens](50 g fulles seques) + Romaní
[Rosmarinus officinalis] (50 g fulles seques) + Tanarida [Tanacetum balsamita] (50
g fulles seques) + Sàlvia [Salvia officinalis] (50 g fulles seques) + Saüquer
[Sambucus nigra] (50 g flors seques) + Espìgol [Lavandula latifolia] (50 g flors
seques) + oli d’oliva 500 g. Preparació: es posen a bullir les plantes tendres en un
topí d’aram fins que no quedi aigua (separada de l’oli). Es deixa 2 hores reposant.
En acabat, quan l’oli ja ha agafat color verd, es decanta sobre les plantes seques.
Es posa al bany-Maria durant 12 hores més.
• Banys: decocció de fulles de *Belladona: 20 g / L. Rentat vaginal.
• Emplastes Sor Virginia (Unitex- Mataró): tenien 5 variants: porós fortificant (per a
carnesqueixats)/ porós vermell (per als pulmons)/ porós antihistèric (per a
l’insomni)/ pels ronyons (i vies biliars i matriu)/ vermell per a nens (per als
pulmons). Fets amb cautxú, *Belladona i Guindilla (Capsicum). Es duien uns dies,
fins que desapareixien els dolors.
• Ènema: infusió 100-300 mg (rel)/ 200 cc d’aigua // decocció 1.5 g/L (rel)
• Oli: es prepara amb 1 Kg de fulles tendres i 2Kg d’oli d’oliva. S’empra en ús extern
(UE).
• Pomada de *Belladona. Amb 100 mg d’extracte tou per 1 g de pomada. Contra les
picors fortes.
• Stodal infantil. Preparat homeopàtic contra la tos, a base de: Corallium rubrum
3CH, Ferrum phosphoricum 3CH, Arnica montana 3CH, *Belladona 3CH, Cina 3CH,
Coccus cacti 3CH, Cuprum 3CH, Drosera 3CH, Ipeca 3CH, Solidago virga aurea
1CH.
• Tintura: (1:10). 5-20 gotes al dia. En nens: 1 gota per cada any d’edat, al dia
(màxim 10 gotes).
• Traumeel. Preparat homeopàtic contra els dolors, a base de: Aconitum, Arnica,
*Belladona, Bellis perennis, Calendula, Chamomilla, Echinacea angustifolia,
Echinacea purpurea, Hamamelis aqua, Hepar sulfuris, Hypericum, Mercurius
solubilis Hahnemanni, Millefolium, Symphytum.
• Xarop contra la tos nerviosa. Extracte tou de Guaiac, benjuí (tintura), benzoat
sòdic, sacarina sòdica, extracte d’Anís Estrellat, fosfat de codeïna, extr. de
*Belladona. [Fórmula magistral del Dr. ROIG I RAVENTÓS, que era reaci a receptar-
la amb Belladona, reservant-se aleshores només per als casos de tos més rebel.
Se’n podia prendre una cullerada cada 4 hores; però estava tan bo que, alguna
nit, jo me’n bevia tota l’ampolleta que havien deixat sobre la tauleta de nit.
L’endemà el pediatre quedava tot astorat per la meva imprudència, però a mi no
m’havia passat res de dolent].
• Xarop simple de *Belladona : 5-20 g al dia. En nens, 1 g per any d’edat, al dia. Es
preparava afegint tintura de Belladona al xarop simple de sucre i aigua.
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Avena sativa és una gramínia de la tribu de les Avenae Kunth. Els gèneres d’aquesta
tribu es distingeixen per no ser plantes llenyoses sinó totalment herbàcies, no tenir
excavacions al raquis, tenir les espiguetes homomorfes, solitàries, amb la flor inferior
fèrtil i a vegades la superior estèril, i tenir l’aresta dorsal geniculada. El gènere Avena es
distingeix, dins la tribu, per ser de plantes piloses, anuals, amb espiguetes multiflores de
2-4 cm. Ja dins el gènere, Avena sativa es distingeix per ser espècia cultivada, amb les
glumel·les glabres o gairebé, i el raquis de l’espigueta que no es desarticula a la
maduresa.
Avena sativa és planta anual de fins a 1.5 m d’alçària, amb arrel fibrosa reticulada
abundant; fulles planes, glabres o pubescents, amb lígula curta, truncada. Tija buida per
dins i no gaire forta. Panícula divaricada en tots els sentits, piramidal, molt laxa, dreta,
verda. Espiguetes que pengen, de 20 mm, molt obertes, amb 2-3 flors, les 2 inferiors
fèrtils bisexuades, la superior mascle o estèril; totes no articulades amb el raquis, essent
la superior pedicel·lada i mútica i la inferior subsèssil i sovint aristada. Eix de l’espigueta
glabre. Glumes subiguals (17-30 mm) ultrapassant les flors, i amb 7-11 nervis.
Glumel·les (lemmes) subiguals, amb 7-9 nervis la superior, la inferior (pàlea) de 12-25
mm, coriàcia, glabra, dèbilment trinervada a la base, bidentada al cim o bé mútica o bé
amb aresta dorsal retorçada i geniculada i un cop més llarga que les glumes. Cada flor
fèrtil té 3 estams amb filament lliure, antera sagitada (amb 2 teques). Les anteres són
basifixes amb dehiscència per una fissura lateral longitudinal. El gra de pol·len és mono-
colporat. El gineceu està format per 3 (2) carpels connats formats per un ovari súper.
L’ovari és pubescent al cim, té un sol lòcul amb un sol òvul subapical (o quasi basal).
L’òvul és amfítrop o semi-amfítrop i tenuinucel·lat o crassinucel·lat. L’estil és curt, amb 2
estigmes papil·losos i distints. El fruit és una cariòpside o gra indehiscent de forma
oblonga. El pericarpi està format per una paret subtil que volta la llavor única. I hi està
adherit. L’endocarpi no està endurit i l’hílum és llarg i linear. L’embrió té epiblast i un sol
cotiledó molt modificat, amb escut sense fissura i en posició lateral. Els marges
embrionaris de al fulla no se sobreposen. A vegades l’endosperma queda en forma
líquida. Pertany al grup de civades hexaploides (fatua, sativa, sterilis). Normalment en 1
Kg de gra de civada hi ha unes 30.000 llavors. Les negroses tenen fama de ser m´s
tonificants i més diürètiques i depuratives.
Cariòpside de civada (Avena sativa). Imatge gran de l'esquerra: secció longitudinal de cariòpside
amb closca. A baix a la dreta: secció transversal del floc al nivell de C. A, ampliació de porció del
segó; B de l’endosperma amb midó; C de la interfície germen-endosperma.
Imatges de grans de civada vistes al
microscopi electrònic d’escanejar (amb
impregnació d'Or). Regletes de 1 mm i
10 micres.
Seccions (en general) del gra de civada en glico-metacrilat. A tinció amb IK/I i verd light mostrant part de
l'escudet amb el seu epiteli i endosperma amb midó, amb diferent tinció de les capes - regleta de 15
micres-. B tinció amb p-amino-cinnamaldehid mostrant cristalls vermells brillants de fitina al germen (la
major part a l'escudet - regleta de 15 micres-, amb absència de fitina a l'epiteli escutel·lar i a l'endosperma
amb midó. C tinció amb roig Congo mostrant petites masses de beta-glucà a les parets cel·lulars del
germen - regleta de 10 micres-. D criosecció tenyida amb blau Nil mostrant cossos lipídics grocs
fluorescents, amb més intensitat al germen i a la capa d'aleurona (↓) - regleta de 200 micres-. E auto-
fluorescència dels fenols a les parets cel·lulars del germen (a dalt), capa buidada, i endosperma amb midó
(a sota) - regleta de 15 micres-. F tinció amb calco-fluor mostrant beta-glucans i parets cel·lulars
comprimides a la capa buidada adjacent al germen - regleta de 15 micres.
cossos d'oli (↓) a les cèl·lules amb aleurona (A, C) i a les cèl·lules del parènquima
escutel·lar de l'embrió (B, D) del gra de civada tenyit amb blau Nil en criosecció
(A, B) o en metacrilat (C, D) - regletes de 200 micres (A, B) o 10 micres (C, D).
HISTÒRIA
Hom suposa que a l’Edat de Bronze es cultivava ja l’Europa central, tot i que abans era
present a Sumer i Egipte, però potser sense ser valorada.
DIOCÒRIDES (segle I) escrivia que amb la farina de la llavor se’n poden fer cataplasmes. I
que les farinetes amb civada restrenyen el ventre, i el suc de la llavor convé als qui tenen
tos.
PLINI assegurava que els pobles germàniques de l’època (segle I) pràcticament subsistien
només a base de civada cuita i eren pru valents i forts.
PARACELS (segle XVI) recomanava despullar-se i fregar el cos contra les plantes de la
civada d’un camp de civada xop; i després posar-se a prendre el sol sota d’un arbre, tot
això per tal de curar-se de la sarna. Una alternativa és fregar-se el cos amb un grapat de
plantes de civada mullades amb aigua d’alguna font.
NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) escrivia que el remei fet amb «oats» fregits amb sal de
llorer i aplicats als costats lleva els dolors i punxades i l’aire del cos o del ventre. També
la civada amb oli de llorer lleva les picors i la lepra, cura les fístules anals i dissolt els
abscessos. La farina de civada bullida amb vinagre i aplicada a la pell hi treu les pigues i
barbs ja siguin de la cara o a altres parts del cos.
La civada encara es fa servir en rituals esotèrics o de bruixeria per tal d’obtenir
prosperitat material.
CULTIU: https://www.infoagro.com/herbaceos/cereales/avena.htm
USOS ALIMENTARIS DE LA CIVADA
L’aigua de civada és una beguda refrescant que es prepara amb flocs de civada precuits,
llet, canyella, clau i sucre. I també s’hi pot posar pebre de Jamaica, vainilla, nou
moscada, gingebre i pela de llima. És una mena d’orxata típica del Carib.
Una menja típica alemanya per esmorzar és la barreja de flocs de civada amb llet, sucre i
ous que algun anomenen porridge. S’hi poden afegir canyella en pols, vainilla en pols,
mel, panses i altres fruites seques i fins i tot trossos de fruita fresca (gerds, maduixes,
nabius).
La farina de civada es fa servir per fer pastissos, galetes, farinetes, pa, pasta eixuta,
creps, tortes, etc. https://www.youtube.com/watch?v=MIdu8mEOed4
Hi ha un preparat per esportistes que és la farina precuita, que només cal dissoldre amb
aigua o llet per menjar-la. També hi ha proteïna de civada en pols que es ven sola o
combinada amb altres proteïnes per a vegans. També es venen flocs de civada precuits
per menjar sols o combinats al müesly, porridge, granola. La farina precuita, sense
gluten, purificada o de races sense coberta de segó, la poden menjar els celíacs, amb
precaució. De tota manera la civada en general els celíacs no la toleren gaire; i, malgrat,
que moltes obres posin que és fàcil de digerir a algunes persones els resulta indigesta. La
beguda o llet de civada normalment es ven amb uns quants additius. Potser l’àcid
ortofosfòric fa que, com passa a les begudes estimulants amb cola, s’acabi tenint
dependència per l’efecte estimulant, però a la vegada no sigui gaire respectuosa amb la
bona salut renal.
La granola pot fer-se barrejant civada (flocs), fruits secs (anous, ametlles, avellanes,
anacards, festucs), panses, llavors (sèsam, llinosa, carabassa, gira-sol), sucre o
edulcorant (pasta de dàtils, sacarosa, mel, xarop de pita, sucre de Buda), grassa (oli
verge de coco o de llinosa). https://www.pequerecetas.com/receta/granola-casera/
La farina de civada o els flocs precuits s’afegeixen a alguns gelats, pans, llets, mantega,
xocolates, olis (de peix, d’oliva), pernil, llard, peix congelat, salses congelades, etc. I es
pot preparar un succedani del cafè torrant la civada també.
Pastí de civada amb cafè: flocs de civada 3 cullerades + llavors de xia 1 culleradeta +
beguda vegetal de civada sense sucre 1 tassa + cafè exprès una tasseta + sal (un polsim)
+ 1 pela de llimona + essència de vainilla 1 culleradeta + canyella 1/2 culleradeta en
pols + 1/2 canyella en rama + cacau en pols desengreixat 1/2 culleradeta + plàtan molt
madur 1 + iogurt vegetal 3 cullerades. Primer es posen la canyella en rama, la pela de
llimona, la civada, la xia, la llet de civada, la sal i ho bullim 3 minuts a foc fort, i anem
remenant-ho. Desprès a foc suau seguin 7 minuts més. Ho retirem del foc i traiem la
pela de llimona i al rama de canyella. Hi afegim l’essència de vainilla. Preparem el cafè i
l’aboquen sobre la llet de civada i ho barregem bé. Ho aboquem en un bol folrat amb
film transparent. Un cop refredat ho posem a la nevera, un dia. . Abans de servir-ho a
taula hi posem rodanxes de plàtan per sobre, una fina capa de iogurt i la canyella en
pols, el cacau en pols (o unes escates de xocolata).
La planta és un bon farratge per al bestiar. Als muls els encanta. La palla seca és un bon
jaç també. La palla de civada es fa servir a Rússia per fer banys contra el reuma.
Com que la civada és rica a Fòsfor (500 mg/100 g), és un cereal recomanat en l'embaràs
i contra l'artritis (al costat de l'ortiga). Com a diürètica, es recomana per depurar la sang
(de tòxics químics), al costat de la cua de cavall. Es considera a la civada tònica,
emol·lient, calmant, antiespasmòdica, estimulant, antitumoral (abdomen). Convé als que
pateixen hipotiroïdisme. També els diabètics, els esportistes d'esports d'hivern, els nens
displicents, els adults amb sexualitat inhibida (impotència, esterilitat). A causa del seu
contingut a Fòsfor, està indicada per als que es queixen de pèrdua de memòria.
Les civades silvestres es fan servir en cataplasmes contra tumors a les paròtides.
La civada convé als del grup sanguini B o AB. Està permesa en macrobiòtica i als celíacs
(sempre que estigui purificada, sense gluten).
El beta-glucà 1-6 (per exemple, del segonet de Civada) és poc soluble. Els beta-glucans
són immunoestimulants en sentit ampli. També ajuden a baixar els nivells de colesterol.
Als grans o llavors es troben els beta-glucans 1-4, que abaixen el colesterol, però tenen
pocs efectes sobre la immunitat. Consumir més de 3 grams de beta-glucans de civada al
dia redueix els nivells de colesterol total i de colesterol-LDL a raó de l’1.3-1.8% per cada
gram. La reducció major té lloc en persones amb alts nivells de colesterol previs a la
prova, mentre que els menors tenen lloc en persones amb nivells normals de colesterol.
La fibra de civada no afecte, en canvi, el nivell de colesterol-HDL o de triglicèrids. El
consum de beta-glucans de la civada atenua la pujada de glucosa després dels àpats i
abaixa el nivell d’insulina. Com més solubles estiguin disponibles els beta-glucans ja
sigui per la cocció o per la formació de gelatina aquosa, més eficàcia tenen, almenys en
persones amb diabetis del tipus 2.
• AMINOÀCIDS NO ESSENCIALS:
grams per 100 g de civada
• àcid aspàrtic 1.4
• àcid glutàmic 3.7
• alanina 0.9
• arginina 1.2
• cisteïna 0.4
• glicina 0.8
• prolina 0.9
• serina 0.7
• tirosina 0.6
• POLISACÀRIDS (APART EL MIDÓ):
totals 7.7%; hidrosolubles 4.5%,
Estructura del beta-glucà de la civada amb enllaços beta 1→4; i beta 1→3.
Gra de civada: valor nutritiu per 100 g
Energia 1,628KJ (389 Kcal)
Carbohidrats 66.3 g
• fibra dietètica 11.6 g
Grassa 6.9 g
• saturada 1.21 g
• mono-insaturada 2.18 g
• poliinsaturada 2.54 g
Proteïna (80% globulina) 16.9 g
Vitamines
• tiamina (B1) 66% - 0.763 mg
• riboflavina (B2) 12% - 0.139 mg
• niacina (B3) 6% - 0.961 mg
• àcid pantotènic (B5) 27% - 1.349 mg
• vitamina B6 9% - 0.119 mg
• folat (B9) 14% - 56 μg
56 ppm alfa-tocotrienol/ 15 ppm alfa-
• vitamina E
tocoferol
Minerals
• Calci 5% - 54 mg
• Ferro 38% - 5 mg
• Magnesi 50% - 177 mg
• Manganès 233% - 4.9 mg
• Fòsfors 75%- 523 mg
• Potassi 9% - 429 mg
• Sodi 0% - 2 mg
• Zinc 42% - 4 mg
•
• beta-glucans 4g
Aglicones flavonoides del gra de civada
fenols i vies de síntesis a la civada i cereals en general
vies de síntesis de lignans a la civada
AROMA DE CIVADA CUITA
• 2-etil-3,5-dimetil-pirazina • 2,6-diemtil-pirazina
• 2-etil-5-metil-pirzina • 2,6-dimetil-piridina
• 2-metil-4-etil-tiazol • 3-etil-piridina
• 2-metil-pirazina • 3-metil-piridina
• 2-metil-piridina • 4-metil-piridina
• 2-propil-piridina • H-piridina
• 2,3-dimtil-pirazina • H-tiazol
• 2,4-dimetil-5-etil-tiazol • tetrametil-priazina
• 2,5-dimetil-pirazina
«Oats nutrition and technology». YIFANG CHU...NANCY AMES, JENNA A BELL, NICOLAS
BERDENAVE, ROBERT C BROWN, CHAD M COOK, SHAOWEI CUI, JENNIFER MITCHELL FETCH,
ROBERT FITZZSIMMONS. JUTIH FRÉGEAU-REID, ADAM FRIEDMAN, APÑEKSHA A GULVADY, BRUCE
HAMAKER, STEPHANIE JEW, MADHUVANTI KALE, PRABHAKAR KASTURI, CHOR SAN KHOO, RENÉE
KORCZAK, PENNY KRIS-ETHERTON. ALLISON KUTNER, RUI HAI LIU, JOY MAKDISI, KEVIN C MAKI,
MOHSEN MEYDANI, TIA M RAINS, CAMILLE RHYMER, JOANNE SLAVIN. JOANNE STORSLEY, SUSAN
M TOSH, MITCHELL L WISE, WEIKAI YAN. Ed. Wiley Blacwell (2014).
«Oats. Chemistry and technology». Ed. Francis H Webster & Peter J Wood... K M BEHALL,
VERNON D BURROWS, F W COLLINS, ALEXANDER A COWAN, R G FULCHER, NOËL GIRARDET,
JUDITH HALLFRISCH, RAIJA-LIISA HEINIÖ, GEORGE E INGLETT, HEIDI F KAEPPLER, ANU
KAUKOVIRTA-NORJA, PEKKA LEHTINEN, ATHOLE H MARSHALL, REBECCA MATHEWS, S S MILLER,
STEPHEN J MOLNAR, DAVID M PETERSON, KAISA POUTANEN, HOWARD W RINES, MARJATTA
SALMENKALLIO-MATTILA, SEDAT SAYAR, DAVID G STEVENSON, R STRYCHAR, NICHOLAS A TINKER,
JOHN VALENTINE, F H WEBSTER, PAMELA W WEHITE., PETER J WOOD. AACC International
(1986-2011).
https://www.manantial-salud.com/blog/79_la-avena-un-gran-reconstituyente.html
MALRUBÍ NEGRE
Ballota nigra L.
[1753, Sp. Pl. : 582] 2n=22
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins les labiades el gènere Ballota es distingeix per tenir les flors la corol·la bilabiada, els
estams exerts aproximats i paral·lels sota el llavi superior de la corol·la, amb l’àpex dels
filaments estaminals no apiculat, i àpex de l’aqueni arrodonit i fulles florals com les
altres. Les plantes del gènere són herbàcies o sufruticoses perennes, amb fulles ovades
una mica dentades i hirsutes, amb la inflorescència en verticil·lastres densos, amb
bràctees similars a les fulles i bractèoles sub-linears; calze amb 10 nervis, tubular ample
hirsuts. Corol·la amb el llavi superior força dret una mica còncau, escotat i l’inferior amb
3 lòbuls, el central major i escotat, tots perpendiculars al tub. Estams 4, exerts, els
inferiors més llargs, amb anteres de teques separades obrint-se longitudinalment.
Estigma bífid de rames iguals. Núcules ovoides o trígones llises o alveolades.
Ballota nigra L. és una planta herbàcia de 40 a 80 cm d'alçària, amb rames dretes, tota
ella de color verd fosc grisós i amb olor fètida desagradable; amb fulles ovals peciolades
de làmina arrugada, aguda, crenada, poc rígida; flors sèssils en glomèruls unilaterals,
pedunculats a l’aixella de les fulles superiors; bractèoles toves, verdes, hirsutes; calze
pubescent, campanulat, amb 10 nervis sobresortints i 5 dents curtes truncades
arrodonides però bruscament mucronades, sense ser la punta espinosa; corol·la
vermellosa rosada, pubescent al llavi superior, crenada; i amb el llavi inferior amb lòbuls
obtusos. Tiges amb cantells engruixits pilosos amb pèls simples retrorsos i glàndules
esferoidals de 100 micres de diàmetre, grogues. Fulles de 1.5-11.5 × 1.1-6.4 cm, amb
pecíol de 0.3-0.5 cm. Verticil·lastres de 2.5-3 cm amb 4-48 flors. Bractèoles de 5-8 mm,
linears nombroses, ciliades, persistents, arquejades. Calze de 8.5-11 mm, regular, amb
tub cilíndric amb 10 nervis hirsuts i amb algunes glàndules esferoidals grogues i amb
tricomes glandulars; amb 5 dents de 1.5-3 mm triangulars o arrodonits amb un mucró
espinós de 0.5-1 mm de color de palla. Corol·la de 13.5-15 mm, de color crema amb
taques rosades, amb llavo superior de 4.5-5 mm de color crema, dret i una mica còncau,
fimbriat, a vegades bífid, molt hirsut per sobre amb tricomes simples i tricomes
estrellats; i llavi inferior de fins a 6 mm,amb lòbul mitjà emarginat o bilobulat i els
laterals menors. Núcules de 2-2.5 × 1-1.4 mm, ovoides, entre aplanades i trígones, llises,
brillants de color castany fosc.
PREPARATS
• 1-octèn-3-ol • luteolina-7-glucosil-lactat
• 7-alfa-acetoxi-marrubiïna • luteolina-7-lactat
• 13-hidroxi-ballonigrinòlid • marrubiïna
• àcid cafeic • oli essencial part aèria:
• àcid cafeoïl-màlic ➢ (E)-cariofil·lè 5%
• àcid clorogènic ➢ (E)-beta-farnesè
• àcid (E)-cafeoïl-L-màlic ➢ (E)-beta-ionona 3.5%
• alfa-pinè ➢ (E)-fitol 57%
• alissonòsid ➢ (2E)-hex-2-enal 0.5%
• angoròsid A ➢ (2E,4E)-hepta-2,4-dienal
• apigenina ➢ (2Z)-pent-2-èn-1-ol
• arenariòsid ➢ (3Z)-hex-3-èn-1-ol 0.5%
• ballinigrina ➢ (3Z)-hex-3-enil-benzoat 0.5%
• ballotenol ➢ (3Z)-hex-3-enil-hexanoat 1%
• ballotetròsid [=3,4-dihodroxi-fenil)-2- ➢ (3Z)-hex-3-èn-1-il-(3Z)-hex-3-enoat
etil[alfa-L-arabinopiranosil-(1-->2)-alfa- ➢ 7-epi-alfa-selinè
L-rhamnopiranosil-(1-->3)]-beta-D- ➢ alfa-humulè 1.5%
apiofuranosil-(1-->6)-4-O- cafeoïl-beta-D- ➢ alfa-selinè 2%
glucopiranòsid] ➢ alfa-trans-bergamotè
• ballotinona [=7-oxo-marrubiïna] ➢ benzaldehid
• beta-pinè ➢ benzil-acohol
• cariofil·lè ➢ beta-bourbonè 0.5%
• colina ➢ beta-cariofil·lè 20%
• copaè ➢ beta-elemè 0.5%
• delta-cadinè ➢ beta-selinè 2%
• estachiosa ➢ cariofil·lè-òxid 3.5-15%
• forsitiòsid B ➢ delta-cadinè 1.5%
• germacrè D ➢ eugenol 1%
• humulè ➢ fenil-acetaldehid 1%
• lavandulifoliòsid ➢ furfural
• linalool ➢ gamma-gurjunè 0.5%
➢ germacrè D 10-18% ➢ p-vinil-guaiacol 9%
➢ hexahidro-farnesil-acetona 1% ➢ pinocarvona 4%
➢ linalool 1% ➢ trans-pinocarveol 5%
➢ oct-1-èn-3-ol 2% • orobancòsid
➢ octan-3-ol • pectina
➢ p-vinil-guaiacol • pre-leosibirina
➢ tetradecà • rafinosa
• oli essencial arrel • sacarosa
➢ 2-etil-3-fenil-propanal 4% • verbascosa
➢ borneol 7.5% • verbascòsid
➢ mirtenol 7% • vicenina I
➢ p-cimèn-8-ol 4%
ESPÈCIE SIMILAR
MÉS INFORMACIÓ
«Chemical composition of Ballota macedonica Vandas and Ballota nigra L. ssp. foetida
(Vis.) Hayek essential oils- the chemotaxonomic approach». ALEKSANDRA S. DORDEVIC,
OLGA P. JOVANOVIC, BOJAN K, ZLATKOVIC, GORDANA S. STOJANOVIC . Chem. Biodiversity
2016 (13) 782-788.
HERBA DE SANTA BÀRBARA
Barbarea sp. pl. R. Br. in Aiton fil.
[1812, Hort. Kew., ed. 2,4 : 109] (Brassicaceae) 2n=16
NOMS POPULARS
Alemany: Barbarakraut
Anglès: Yellowrocket
Aragonès: yerba de Santa Bárbara.
Castellà: barbarea, hierba de Santa Bárbara, hierba de los carpinteros, yerba de
Santa Bárbara, yerba de los carpinteros
Català: barbàrea, herba bàrbar, herba bàrbara, herba barbera, herba de Santa
Bàrbara , herba de les ferides, herba de, herba bérbera.
Danès: Vinterkarse
Finlandès: Kanankaalit
Gallec: herba carpinteira, herba de Santa Bárbara.
Holandès: Barbarakruid
Noruec: Vinterkarslekta
Portuguès: erva carpinteira, erva-de-Santa Bárbara, erva-carpinteira, erva-dos-
carpinteiros
Suec: Gyllensläktet
Txec: Barborka
Xinès: 山芥属
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins la família de les Crucíferes, el gènere Barbarea es distingeix per tenir el fruit
allargat, estret, almenys el triple de llarg que gruixut, amb la síliqua que s’obre en 2
valves, estigma discoide, síliqua cilíndrica, poc comprimides, llavors disposades en un sol
rengle dins de cada valva, la síliqua de secció tetragonal amb els nervi central de cada
valva molt marcat, planta no tuberculada – papil·losa, glabra, i fulles incises, lirades o
pinnatífides; i llavors sense ales.
BARBAREA VERNA: planta bisanual, de gust picant agradable, erecta, de fins a 60 cm,
de tija angulosa. Fulles basals divaricades, amb el lòbul terminal oval-oblong. Fulles
superiors pinnatífides, amb els lòbuls laterals linears, enters. Flors grans (7 mm). Sèpals
una mica més llargs que el pedicel. Raïm fructífer molt laxe, amb pedicels curts, molt
gruixuts, quasi tant com les síliqües. Síliqües de 4-6 cm de longitud, espaiades, erectes-
divaricades, amb el bec curt.
BARBAREA VULGARIS: planta bisanual o vivaç, de gust dolent. Tija de fins a 80 cm,
canaliculada. Fulles inferiors lirades, amb el lòbul terminal oval o arrodonit, i amb 2.4
parells de lòbuls laterals oblongs. Fulles superiors ovals, dentades o incises. Flors força
grans (6 mm). Pedicels igualant els sèpals, i molt més curt que les síliqües. Síliqües
erectes o una mica divaricades, de bec llarg. La var. arcuata Reich. té les síliqües joves
arquejades. La var. rivularis Martr. té els lòbuls laterals de les fulles inferiors menuts, les
flors menudes, i les síliqües arrapades a l’eix.
ESOTERISME
A les masies se li té devoció ja que hom creu que protegeix dels llamps. D’aquí li ve el
nom de Santa Bàrbara, protectora també dels llamps, tot i que un llamp va matar qui la
va acusar per condemnar-la a mort.
PROPIETATS MEDICINALS
Hom pot considerar les tres espècies pràcticament equivalents a l’hora de calibrar-ne les
virtuts medicinals, si bé pel sabor, Barbarea verna seria la millor.
• anticancerígenes • detersives
• antiinflamatòries • diürètiques
• aperitives • hepàtiques
• depuratives • vulneràries
USOS MEDICINALS
PRINCIPIS ACTIUS
(Barbarea verna)
• 2-fenil-etil-glucosinolat (= gluco-nasturtiïna)(=fenetil-iso-tio-cianat)
• àcid erúcic
• fibra (àcid urònic + glucosa + arabinosa + galactosa)
(Barbarea vulgaris)
• glucobarbarina
MARGARIDOIA
Bellis perennisL.
[1753, Sp. Pl. 2: 886] 2n = 18
Bellis perennis
Bellis sylvestris
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una planta menuda, tova, amb una roseta de fulles a la base que no emergeix massa
del terra, i una tija florífera poc rígida, amb un capítol, de 2 cm o m´s, de flors, les la
perifèria ligulades (5.5-8.5 × 0.3-0-8 mm), blanques per dalt i rosades per sota, en un sol
rengle. Les flors centrals, tubuloses són groguenques, de 1.5-2 mm. L'involucre té les
peces lanceolades pubescents, en dos rengles, i arriben a la meitat de la longitud de les
lígules perifèriques El receptacle és nu, cònic. Aquenis (1-1.5 × 0.5-1 mm) obovals,
comprimits, sense costelles ni plomall, només amb un voraviu sobresortint obtús. El
limbe oboblong està estretit sobtadament en pecíol. La tija pot arribar a 15 cm, és
pubescent, simple, nua, sense fulletes ni bràctees. Les fulles (10-60 × 4-20 mm) al final
són glabres, somerament crenades, uninervades.
Dins la gran família de les compostes, el gènere pertany a la subfamília de les
corimbíferes, amb flors tubuloses al centre i ligulades a la perifèria dels capítols, i sense
làtex a les tiges o fulles. Ja dins la subfamília, el gènere pertany a la tribu de les Asterae.
ja que les rames de l’estil de les flors hermafrodites són curtes i deltoides. I dins la tribu,
el gènere es distingeix per tenir les lígules no filiformes, les flors no totalment grogues i
l’aqueni sense vil·là o plomall.
Bellis perennis és planta de muntanya mitjana, de marges de camps i prats força humits.
Resisteix bé la sega, per la qual cosa s’ha sembrat a la gespa de parcs.
LITERATURA I ESOTERISME
«Margarida» deriva del grec i significa «perla». Una bona traducció del passatge del Nou
Testament (Mateu 7:6) hauria de posar «no doneu als gossos les coses santes, ni tireu les
margarides als porcs, perquè les trepitjaran i després encara es giraran per destrossar-
vos»». La llegenda assegura que la margaridoies varen crear-se a partir de les llàgrimes
de Maria Magdalena al no trobar Jesús a la tomba. També diuen que el tint rosat de
l’àpex de la corona de les flors es deu al petó que la Mare de Déu els hi va fer quan un
rabadà les hi va regalar com ofrena al Nen Jesús. O que es varen tenyir de vermell al
tocar la sang que queia d’una petita ferida de Jesús que es fa fer amb una espina. La
Mare de Déu li n’havia collit per consolar-lo. Diuen que les margarides mai es troben als
horts, i la raó és que el déu dels horts i la vegetació, Vertumnus, un dia va voler violar a
la nimfa abans de casar-s’hi. Ella era una de les Bèlides, filles de Danao, una dríada dels
arbres. Però ella va aconseguir fugir i anar a parar a indrets menys freqüentats,
allunyant-se dels violadors. Per això la flor s’ha associat a l’amor pur i infantil. I si algun
nen pren la planta cada dia, mai deixarà de ser nen. I si una nena du una bosseta amb
la planta penjada del coll, això la protegirà de ser violada. Una altra llegenda mitològica
explica que la reina Alceste es va convertir, al morir per amor al seu marit, Admeto, en
aquesta flor quan va ser rescatada per Hèrcules dels inferns. I encara una tercera versió
apòcrifa explica que Maria Magdalena, que plorava molt la mort de Jesús, anava
sembrant els marges d’aquesta flor ja que les llàgrimes al caure a terra es transformaven
en margarides. A Irlanda creuen que les ànimes del nens des del cel van escampant
aquestes flors pels prats perquè ens recordem d’ells. La margaridoia simbolitza, en el
llenguatge de les flors, la dependència afectiva.
COMESTIBLES
Les fulles es poden menjar crues barrejades a l’amanida. Tenen un primer gust com
d’avellana i de pebre i un segon sabor una mica acre. Es poden deixar fermentar com si
fos xucrut, per barrejar-les amb crema de llet i fer una salsa per acompanyar l’arròs o el
peix. També es poden cuinar fent-ne una sopa típica de Sicília i de la Toscana. Les flors
es poden posar dins entrepans, cocs, sopes, estofats, o adobar-les en vinagre per menjar-
les com si fossin tàperes. Quan són ja molt obertes són més amargants. També flors i
fulles es poden macerar en vi per donar-li un toc medicinal.
PROPIETATS MEDICINALS
• abortiva • estomacal
• analgèsica • expectorant
• antiequimòtica • ferides
• antiespasmòdica • hemostàtica
• antihemorràgica • hepàtica
• antiinflamatòria • laxant
• antitumoral (p.p. saponòsids) • mucolítica
• antitussiva • oftàlmica
• astringent • pectoral
• cicatritzant • resolutiva
• comestible • sedant
• cordial • sudorífica
• depurativa • tònica
• digestiva • vulnerària (el suc ja emprat pels
• diürètica soldats romans)
• emol·lient
USOS MEDICINALS
Les saponines triterpèniquess acetilades (perennisòsids I-VII) de les flors, així com les
saponines (perennisòsids I i II) fan abaixar els nivells de triglicèrids sèrics.
Uns quants principis actius de la planta promouen la síntesis de col·lagen. Entre ells: els
perennisòsids I, II, VII, IX, XI, XVIII; l'asterbatanòsid D; el bernardisiòsid B2; i les
bel·lisaponines BS5 i BS9. La promouen a 3-30 microM, sense cap efecte citotòxic.
REMOLATXA SUCRERA
Beta vulgaris L. convar.
‘Altissima’
HISTÒRIA I CULTIU
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La bleda és planta anual (o bisanual) que pot créixer fins a 1 m o una mica més d’alçària.
És tota ella glabra. La rel és dura i cilíndrica. La tija quan s’espiga és robusta, molt
angulosa, dreta, amb branques dretes, afilades. Les fulles basals són molt majors que les
caulinars, ovals, de base cordada, de punta obtusa, amb pecíols blancs com la tija i els
nervis més marcats. Les fulles són toves, i més quan es tallen i s’exposen al sol. Les
fulles caulinars són menudes, romboidals o lanceolades. La flor té 2 estigmes ovals. El
periant té els lòbuls aplicats sobre el fruit, força petit, de menys de 3 mm. Té a més de la
varietat típica unes quantes esmentades més amunt.
Dins la família de les Salsolàcies, el gènere Beta es distingeix per tenir les fulles grans,
de més de 5 mm d’amplada, una mica carnoses, toves, força planes, peciolades, les flors
bisexuades totes similars, periant fructífer amb el tub al final endurit i soldat amb la
base del fruit. Estams inserits sobre un disc carnós que uneix el periant amb l’ovari.
Dins les Monoclamídies, la família de les Quenopodiàcies es distingeix per ser (algunes)
plantes herbàcies, no aquàtiques, amb ovari súper, flors sense calicle, no agrupades en
capítols, fulles (sense estípules i sense beines) alternes, periant herbaci una mica
carnós, al final endurit, estams 2 (5), estils o estigmes 2 (5).
• subsp. cicla (L.) Schübler & Martens [1834, Fl. Würtemb. : 206] (bleda)
• subsp. esculenta Coutinho [1913, Fl. Portug. : 185] = subsp. vulgaris
• subsp. macrocarpa (Guss.) Thell. [1912, Mém. Soc. Hist. Nat. Cherbourg, , 38 :
190] = B. macrocarpa
• subsp. maritima (L.) Arcangeli [1882, Comp. Fl. Ital. : 593] 2n = 18
• subsp. perennis (L.) Aellen in Hegi [1960, Illustr. Fl. Mitteleur., ed. 2, 3 (1-2): 554]
= subsp. maritima
Beta vulgaris es cultiva a bona part del món en climes temperats. Es troba també com a
subespontània i sovint amb menys malalties i amb fulles més gruixudes, si bé menors,
que les plantes cultivades.
Beta vulgaris ssp. maritima, amb inflorescència amb fulles inconspícues, rel prima
però dura, i fascicles de 1-2 flors, es fa a Catalunya, València, Illes Balears i terres
lleidatanes àrides.
Beta vulgaris al món, segons GBIF
• antiinflamatòria • laxant
• antireumàtica • preventiva d’osteoporosis
• colagoga • refrescant
• depurativa hepàtica i renal • sudorífica
• diürètica •
• emol·lient
USOS MEDICINALS
USOS CULINARIS
És típic bullir-les amb patates i ceba i menjar-ho per sopar com un bon plat de verdura.
També es poden sofregir amb all picadet, ben retallades en bocins. Les penques o pecíols
blancs es poden arrebossar i fregir. Es pot fer una crema si es tritura tot ben fi. O amb
les fulles molt tendres es pot fer una amanida, per exemple, acompanyant-les de bocins
de taronja, poma i ametlles. També poden acompanyar uns ous deixatats amb tomàquet,
ceba, formatge de cabra, sal i pebre, menta de les faves, avellanes, ametlles, sèsam,
comí, celiandre. O es pot fer una truita de bledes amb carbassa. O omplir una pasta de
fulla amb bledes, espinacs i mozzarella per fer una mena de cóc. També es poden
barrejar amb carn picada a l’hora de fer mandonguilles.
POSSIBLE TOXICITAT
Si les fulles tenen el fong paràsit Chrysosporium aleshores poden ser cancerígenes. No
convenen als diabètics perquè fan pujar la glucèmia. Per evitar que produeixin càlculs
urinaris més val bullir-les i llençar la primera aigua i seguir bullint-les amb una segona
ja deslliurada dels oxalats.
PRINCIPIS ACTIUS
BLEDES
Valor nutricional per cada 100 g
Energia 20 Kcal 84 KJ
Carbohidrats 4.13 g
• Sucres 1.1 g
• Fibra alimentària 2.1 g
Grasses 0.08 g
Proteïnes 1.88 g
Aigua 92.65 g
retinol (vit. A) 306 μg (34%)
• beta-carotè 3652 μg (34%)
tiamina (vit. B1) 0.034 mg (3%)
riboflavina (vit. B2) 0.086 mg (6%)
niacina (vit. B3) 0.36 mg (2%)
àcid pantotènic (vit. B5) 0.163 mg (3%)
vitamina B6 0.085 mg (7%)
vitamina C 18 mg (30%)
vitamina E 1.89 mg (13%)
vitamina K 327.3 μg (312%)
Calci 58 mg (6%)
Ferro 2.26 mg (18%)
Magnesi 86 mg (23%)
Manganès 0.334 mg (17%)
Fòsfor 33 mg (5%)
Potassi 549 mg (12%)
Sodi 179 mg (12%)
Zinc 0.33 mg (3%)
MÉS INFORMACIÓ
https://www.recetasgratis.net/Acelgas-busqCate-1.html
REMOLATXA VERMELLA
Beta vulgaris L. . [1753, Sp. Pl. : 222]
convar. ‘Conditiva’
NOMS POPULARS
VIRTUTS MEDICINALS
• anticancerígena • immunoestimulant
• antioxidant • potencia la resistència física
• colagoga • protectora de l’ADN
• depurativa • refrescant
• diürètica d’àcid úric i de sals • rejovenidora
• estomacal • remineralitzant
• hepàtica • vasodilatadora
USOS MEDICINALS
USOS CULINARIS
• Borx; crema de verdures a base de rel de remolatxa roja poc cuita, Heracleum
sphondyllium, col, pastanaga, ceba, patata, tomàquet, anet, rel de julivert o de
xirivia; i opcionalment carn i o peix i o ossos. Els ossos caldria bullir-los sis hores,
i la carn dues hores. Però en acabat es retiren. Se n’aprofita el brou. La carn
(vedella, pollastre, xai) es torna a afegir 15 minuts abans a la cocció final. Enlloc
de carn s’hi pot posar bolets com ara ceps. Com a verdures també s’hi pot posar
fesols, pomes petites àcides, naps, api, carbassó, pebrots, nap-i-col. La verdura es
talla a bocins petits i es sofregeix en mantega o llard. El tomàquet s’hi afegeix al
final. Els fesols es bullen a part. La remolatxa es mulla amb suc de llimona o
vinagre després de mig cuites al forn. Les patates si la col es bullen dins el caldo
durant uns 15 minuts abans d’afegir-hi les altres verdures. Es pot servir
acompanyat de pa torrat i de crema àcida, a part.
• E162
• Rel cuita presentada en bocins als «hors d’oeuvre»
• Rel liofilitzada en pols
• Suc
POSSIBLE TOXICITAT
No convé gaire als diabètics ni als afectats per nefritis, cistitis o que tinguin càlculs a les
vies urinàries.
REMOLATXA FARRATGERA
Beta vulgaris L. [1753, Sp. Pl. : 222]
convar. ‘Crassa’
CULTIU
https://youtu.be/DLJQTQBd_Cs
ÚS AGRARI
És una planta bianual que s’adapta a terrenys rústics fins i tot amb salinitat. Se sembra
a uns 50 cm de distància. El rendiment pot arribar a 22 tones de matèria seca/Ha. Les
vaques la pasturen directament, per franges. Mengen tan les fulles (riques en proteïnes)
com la rel (rica en hidrats de carboni i sucres). Així poden augmentar de pes uns 900 g
cada dia, ja siguin vaques de carn o de llet. Es conrea molt a Nova Zelanda i a
l’Argentina.
BETONICA OFFICINALIS L.
[1753, Sp. Pl. : 573]
[=Stachys officinalis (L.) Trévisan [1842, Prosp. Fl.
Euganea: 26] subsp. officinalis] 2n = 16
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Planta vivaç, herbàcia, de fulles ovals, oposades, crenades, dentades. Les superiors
sèssils, les inferiors peciolades. Herba normalment de 20 cm d’alçada (8-80), amb
rizoma, i tiges simples dretes, amb pocs pèls sedosos llargs. Tiges de secció
quadrangular, amb nusos engruixits, que neixen lateralment de la roseta de fulles
basals. Fulles ovals (4-28 × 1.3-4.5 cm) de base cordiforme, crenades amb dents
arrodonides, amb nervi central molt marcat, essent les basals majors, amb dents més
triangulars i antrorses, i amb pecíol molt llarg, i les mitjanes o superiors menors i sèssils
o gairebé. Totes amb la cara adaxial d’un verd molt fosc i brillant, i reticulada. El pecíol
pot anar des de 1.5 cm a 17.5, segons la fulla sigui apical o basal. Inflorescències
espiciformes amb verticils força densos o una mica separats, amb bràctees basals
foliàcies estretes d3e 0.9-4.3 × 0.2-1.6 cm. Bractèoles de 3.8-13 × 0.8-4.2 mm., amb
punta espinosa, amb alguns pèls ramificats a la cara abaxial. Calze de 5-12 mm, regular,
tubular, amb punts glandulars, i amb flocs de pèls a les comissures (que són
arrodonides), i amb 5 dents de 1.5-4 mm, estretes, a vegades espinoses. Corol·la de 9-17
mm, bilabiada, amb pèls glandulosos esferoidals, i amb llavi superior còncau i l’inferior
trilobulat, de color rosat. Tub una mica corbat. Estams exerts. Núcula de 2.5-3.5 x 1-1.5
mm, el·lipsoidal, una mica aplanades, de color marró.
El gènere Betonica es diferencia del gènere Stachys per les cel·les de les anteres, que són
paral·leles en Betonica i oposades per l’àpex a Stachys. Però, amb tot, la tendència recent
és a enquibir ambdós en un sol gènere: Stachys. Aleshores, dins aquest gènere l’espècie
es distingiria per tenir les bractèoles de la inflorescència (espiciforme) tan llargues com el
tub del calze, i la corol·la rosada (rarament blanca), amb el llavi superior enter i el tub
exsert.
És molt comuna a les clarianes amb prats grassos de pinedes de Pinus sylvestris i menys
comuna a les de Pinus uncinata i a prats ja una mica alpins (fins a 2100 m snm) sobre
sòls poc calcaris. Absent de les planures de Lleida i Tarragona, i l’Empordà, però present
amb més o menys quantitat a la resta de terreny muntanyós de Catalunya. Es fa a
Europa. Al Sud de la península hispànica es fa més grossa (var. algeriense). A les serres
de Cazorla i Nevada les plantes tenen indument glandulós groc a la inflorescència i pèls
ramificats a sota les bractèoles.
Els romans l’empraven sobre tot contra malalties del fetge, però també com a panacea.
ANTONI MUSA, metge de l’emperador CÈSAR AUGUST, (segle I a.C.) assegurava que la planta
prevé malalties epidèmiques, malalties contagioses del fetge, i que protegeix dels efectes
nocius de la bruixeria. Que ajuda quan l’estómac està dèbil, i no pot digerir la carn, i
origina eructes agres, i això ja sigui la planta tendra, la rel, les flors, en caldo, beguda o
acompanyant la carn, o feta en conserva, xarop, aigua, pols, electuari. Que ajuda contra
la icterícia, epilèpsia, paràlisi, convulsions, tendinitis, gota, hidropesia, mal de cap,
deliris. Que la pols amb mel va bé contra la tos, refredats, asma, flegmes fines dels
pulmons (tuberculosis). Amb hidromel i poliol és bona contra febres periòdiques i també
la pèrdua de visió per problemes circulatoris. El vi cuit amb la planta elimina les cucs
intestinals, desbloqueja el fetge i la melsa, calma els dolors punxents als costats i a
l’esquena, el mal de ventre i els còlics. Barrejat amb mel aquest vi purga el ventre, ajuda
a fer venir la regla a les dones i agilitza el part. Ajuda a alliberar la bufeta i els ronyons
de càlculs (pedres). El vi cuit amb la planta en gargarismes calma el mal de queixal.
Actua contra el verí se serps, gossos rabiosos, en ús extern i intern. Pels que es troben
cansats del viatge, presa amb vinagre i mel els refresca. Atura les hemorràgies del nas,
boca, pulmons, estómac. I actua com a resolutiva en hèrnies i masegades. El suc de la
planta aplicat a les úlceres externes o internes, fins i tot les verdes, les tanca de seguida.
També ajunta ossos, tendons, o venes quan s’han fraccionat. També fa alliberar la carn
d’estelles o punxes que s’hi hagin clavat. Actua com a resolutiva en úlceres inveterades i
en fístules i abscessos, i més encara si s’hi afegeix una mica de sal i greix de porc. Els
bafs dirigits amb un embut a l’orella alleugen el dolor a l’oïda. També el suc de la planta
posat dins l’orella cura la inflamació. La rel és desagradable a l’estómac i de mal gust,
mentre que les fulles i les flors conforten i són de bon gust.
Segons PLINI EL VELL (segle I) el nom li ve dels «vetons», poble centreeuropeu que vivia
entre els rius Duero i Tajo.
DIOSCÒRIDES (segle I) la descrivia com a herba dreta, de tiges de secció quadrada, d’un
colze d’alçada, i am fulles tendres semblants a les del roure, amb contorn crenat, més
llargues a la base de la planta, i amb olor agradable. Les arrels begudes amb hidromel
expulsen les flegmes. Una dracma (4 g) de fulles begudes en aigua o hidromel va bé
contra espasmes, carn-esqueixats, afeccions de la matriu, sufocacions relacionades amb
la matriu. El vi preparat amb la planta (3 dracmes) va bé contra les picades d’animals
verinosos, i també en lloc de begut, es pot aplicar per fora en emplastre la planta tendra.
Una dracma beguda amb vi va bé contra l’enverinament. És purgant i diürètica. Cura la
epilèpsia i la bogeria, beguda en aigua. I beguda en vinagre, o mel, cura el fetge i la
melsa. Ajuda a fer la digestió si es beu, dissolta amb mel cuita. Contra afeccions de
l’estómac cal mastegar-la i en acabat beure una mica de vi rebaixat. Contra la ciàtica,
cistitis o afeccions renals, beguda en aigua. Contra l'hematèmesi, 2 g amb vi, llet i aigua.
Contra la hidropesia, amb febre, 8 g amb hidromel. Contra la icterícia i per provocar la
regla, 4 g amb vi. Com a purgant, 16 g amb hidromel. Contra la caquèxia, amb mel. Si
les fulles no són recent collides, cal conservar-les un cop seques en vasos de terrissa.
Per a ANDRÉS DE LAGUNA (segle XVI) la planta és calenta i seca en primer grau, amargant,
litotríptica, i reconforta el cervell atacat pel fred.
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), la planta és regida per Júpiter i pel signe d’Àries.
A Astúries s’engalanaven les fonts la Nit de Sant Joan amb aquestes flors.
LITERATURA
A Itàlia diuen « ven el teu abric i compra betònica». A Espanya també diuen d’algú molt
virtuós: «Té tantes virtuts com la betònica».
PROPIETATS MEDICINALS (BETONICA OFFICINALIS)
abortiva emmenagoga
analgèsica estomacal
antiespasmòdica esternutatòria
antihelmíntica expectorant
antihemorràgica fumable (substituta del tabac)
antiinflamatòria fungicida: OE contra Candida
antisèptica albicans, Aspergillus niger.
antisudorífica laxant
aperitiva (maceració) mucolítica
astringent purgant
bronquial relaxant
carminativa sedant
colerètica tònica
condiment vomitiva (concentrada)
depurativa vulnerària
diürètica
USOS/APLICACIONS
abscessos fístules
amenorrea galindons (un cop
ansietat erosionats)
asma gangrena
borratxera (preventiu) gasos
bronquitis gingivitis
càlculs biliars, renals gota
cansament per viatjar grip
caquèxia en nens hematèmesis
carn-esqueixats hemoptisis
cataractes hemorràgies (estómac,
ciàtica matriu, nas, pulmons)
cistitis hepatitis
còlics hèrnies
congestió hepàtica hidropesia
conjuntivitis hipertensió
convulsions histèria
cucs intestinals icterícia
debilitat nerviosa indigestions
deliris mal d’orella
depressió mal de cap
diarrea mal de coll
dislocacions mal de queixal
dispèpsia mala circulació
edemes sanguínia
epilèpsia malsons
escorbut mareig
espasmes masegades
esplenomegàlia memòria debilitada
estomatitis metrorràgia
febre migranyes
ferides que no acaben de cicatritzar miodesòpsies
mossegades de gossos reuma
mossegades de serps sinusitis
nafres sufocacions
nàusees suors
neuràlgies talls
neurastènia taquicàrdia
otitis tendinitis
paràlisi tos
part lent tripanosomiasis
periodontitis tuberculosis
picors úlceres persistents
pirosis (coragre) úlceres varicoses
poagre urticària (irritació per
psicosis contacte amb ortigues)
pulmonia varius
punxes clavades vertigen
VETERINÀRIA
Problemes cardíacs dels animals de companyia
• acetil-harpagòsid • fenil-alanina
• acetòsid • Ferro
• acetòsid-isòmer • forsythòsid B
• àcid 4-cafeoïl-quínic • glicina
• àcid ascòrbic • glicòsids diterpènics REL
• àcid aspàrtic • glicòsids fenil-etanoides
• àcid cafeic • histidina
• àcid clorogènic • iso-leucina
• àcid glutàmic • leucina
• àcid iso-clorogènic • leucosceptòsid B
• àcid neo-clorogènic • lisina
• àcid p-cumàric • Magnesi
• àcid rosmarínic • Manganès
• àcid tànnic • metionina
• alanina • niacina
• alcaloides (betonicina, estachydrina, • oli essencial
trigonel·lina, turicina) • Potassi
• amargs • proteïnes
• apigenina • reptòsid
• aquil·leïna • saponines
• arginina • Seleni
• beta-carotè • Sílice
• betaïna • Sodi
• betonicòlid (diterpè) REL • tanins
• betonicòsids A-F REL • tanins
• Calci • tirosina
• campneòsids II • treonina
• cisteïna • valina
• Cobalt • vitamina B1
• colina • vitamina b2
• Crom • Zinc
• escutel·larina-7-O-beta-D-glucòsid
OLI ESSENCIAL
MÉS INFORMACIÓ
Betula pendula
NOMS POPULARS
Betula alba L. L. [1753, Sp. Pl. : 982] = pubescens Ehrh. . [1791, Beitr. Naturk., 6 :
98] 2n=56
Alemany: Moor-birke
Alt-aragonès: Abedul, Abetoch, Albar, Albarén, Albá, Barrazera, Bedoll,
Bedull.
Anglès: Downy birch
Aragonès: Abedul, Abetoch, Abetocha, Albar, Albarrazera, Albarén, Albá,
Barrazera, Bedul, Bedut.
Gallec: Abedoeira, Abedoeiro, Abedoira, Abedugo, Abedulo, Abeduzo,
Abelo, Abidueira, Abidueiro, Abidul, Albelo, Bedoeira, Bedoeiro,
Bedolo, Bedugo, Bedul, Bedulo, Betuxo, Bideiro, Bido, Bidouro,
Bidro, Bidueira, Bidueiro , Biduero, Biduido, Bidul, Biduleiro,
Bidulo, Biduo , Bodelo, Brido, Budio, Budueira, Bídalo, Vidoeira,
Vidueiro, Vídalo.
Portuguès: Bedueiro, Bido, Bidoeiro, Bédulo, Bétula, Vido, Vidoeiro.
Armeni: Կեչի թավոտ
Basc/Euskera: Burkia, Urki , Urki Dilindari, Urki Dilindaria, Urki-
Dilindaría, Urkia, Urkía, Urrki.
Català: Abedoll, Abedul, Abedull, Beç, Bedoll, Bedoll Comú, Bedot,
Bedul, Bedut, Beç, Berosa, Besurta.
Castellà: Abedul, Abedul Blanco , Abedul Común, Abedul Péndulo,
Abedul Verrucoso, Albar , Aliso Blanco , Beduch, Bedul,
Bidueiro, Bierzo, Bieso, Biezo, Bédul, Chopa Blanca, Chopo
Silvestre.
Danès: Dun-birk
Eslovac: Breza biela
Eslovè: Puhasta breza
Estonià: Sookask
Finlandès: Hieskoivu
Francès: Bouleau pubescent
Gaèlic: Beith chlúmhach
Gal·lès: Bedwen lwyd
Groenlandès:Avaalaqiakulooq / Orpik
Holandès: Zachte berk
Hongarès: Molyhos nyír
Islandès: Ilmbjörk
Italià: Betulla pelosa, Betulla pubescente
Japonès: ヨーロッパダケカンバ
Kurd: Darberka avevekê
Noruec: Dunbjørk,Vanlig bjørk
Persa/Farsi: توس کرکی
Polonès: Brzoza omszona
Portuguès; Bétula vido / Bétula vidoeiro
Rus: Берёза пуши́стая
Serbi: Маљава бреза/ Maljava breza
Suec: Fjällbjörk / Kärrbjörk / Lundbjörk / Glasbjörk
Turc: Tüylü huş
Txec: Bříza pýřitá
Ucraïnès: Береза пухнаста
Xinès: 毛桦
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
NOTA: cal no confondre’l amb el trèmol (Populus tremula), que té les fulles
arrodonides, sense dents agudes, i l’escorça de color gris verdós.
ESPÈCIES DE BEDOLLS
Dins el gènere Betula se n’han distingit 5 subgèneres, als quals pertanyen les
espècies següents, a tall d’exemple, amb cromosomes en nombre divers:
El bedoll és un arbre que arriba molt al Nord a l’hemisferi boreal. Com més al
sud més rar es fa. FONT I QUER en trobà al Marroc, a la zona de Ketama. A la
regió boreoalpina entre Amèrica del Nord, Europa i Àsia, hi ha gairebé un
centenar d’espècies similars. Les més emprades com a medicinals són unes
set espècies. Les espècies principals o més abundants són una vintena. Una
dotzena són tan rares que es consideren en perill d’extinció. A Rússia es
coneix com a “berosa”, i, almenys al Pallars Sobirà, encara hi ha toponímia
que reflecteix aquest nom. Als Pirineus d’Osca i fins a Andorra també es
coneix com a “besurta”.
Als Pirineus, Betula alba (= pubescens), força poc abundant, s’enfila una
mica més amunt que Betula pendula o també prefereix terrenys més humits,
vora els rius. A Gombrèn hi ha les dues espècies, si bé són molt escadusseres;
no formen masses. Per veure’n masses caldria anar, per exemple, a la
capçalera del Ter, on s’hi poden veure ambdues espècies. És fàcil de distingir
la primera espècie (pubescens) per la suau pilositat de les branques més fines,
que gairebé no es corben avall a les puntes, i l’absència de les petites
berrugues resinoses als branquillons més fins, ja que la segona (pendula) té
les fulles glabres, però els branquillons plens de berrugues resinoses. Això, si
és que no som davant l’híbrid, que sol fer-se entre els parentals i que s’ha
anomenat Betula x aschersoniana Hayek. També hi ha una varietat comuna
a Espanya, la var. celtiberica, caracteritzada per tenir només algunes
berrugues resiníferes als branquillons. Se’n han descrit a Espanya dues
varietats més: alba, glabrata. La primera fa les fulles més amples vora la
base, i la segona vora la meitat distal. A França han descrit tres varietats:
glabrata, glutinosa, pubescens. I a la resta del món hi ha onzena més de
varietats: alpestris, appresa, boralis, columnaris, czerepanovii, fragrans,
golitsinii, hibernifolia, litwinowii, pumila, rubra.
Per altra banda, de Betula pendula, en una franja que va des de Madrid i
Àvila fins a Granada, se’n pot trobar una subespècie que hom anomena
fontqueri (Rothm.) G. Moreno & Peinado. Es distingeix perquè té els fruits
amb les ales petites, que no sobresurten gairebé del parell d’estils. Al món,
però, hi ha una quinzena més de varietats de B. pendula: bircalensis,
carelica, crispa, dalecarlica, kamtschatica, laciniata, lapponica,
mandshurica, meridionalis, microlepis, obscura, palmeri,
parvibracteata, szechuanica, youngii. Les varietats meridinionalis i
parvibracteata es fan a Espanya.
HISTÒRIA I ESOTERISME
Fa uns 5300 anys (3300 a. C.), un home, el cadàver del qual es conserva
momificat per congelació a Innsbruck, i que hom anomena Ötzi, duia dues
bossetes fetes de pela de bedoll, d’uns 15 x 20 cm. Dins una hi duia un parell
de bolets medicinals (Piptoporus betulinus, Fomes fomentarius). El primer
podria haver-lo fet servir coma remei contra els cucs intestinals i infeccions. El
segon, com a esca per fer foc, i contra hemorràgies. Dins l’altra hi duia fulles
d’Acer platanoides, que segurament embolcallaven les brases que havia de fer
servir per iniciar un foc més ràpidament que no pas amb la pedra foguera, que
també duia. A més, la peça de coure que feia de tallant de la destral, i les
puntes de les fletxes útils, estaven enganxades a l’entalla de fusta de teix amb
cola de bedoll. http://www.iceman.it/equipaggiamento/
En la mitologia clàssica, el bedoll s’associa a Venus. Dins la cultura celta, el
Bedoll té una importància cabdal. De fet, el nom científic de l’arbre ja deriva
d’un mot celta: “betua”. I la mateixa lletra B del gaèlic es pronuncia com el mot
per a l’arbre: “beth”. La mitologia irlandesa associa el bedoll a la protecció
contra el rapte de la dona de Lugh, el deu del braç llarg. Però també s’associa
a la deessa Ceridwen, la que tenia el perol de l’endevinació i la saviesa. El mes
del bedoll o “beth” seria el primer de l’any, com la lletra B és la primera de
l’alfabet celta. El beth és el mes comprès entre la vigília de Nadal i el 20 de
gener. Avinentment, el color blanc i l’inici de l’any queden també relacionats
amb el bedoll. En el saber popular celta, el bedoll s’associa també a guanys,
creixement i fertilitat. Una petita creença del folklore del poble de
Pembrokeshire (Regne Unit) és que una noia que lliuri una peça de l’arbre al
jove del que està enamorada li està simbòlicament dient que ja pot començar.
Durant la festa del Beltane (revetlla del primer de maig) es llencen rames de
bedoll al foc per avivar-lo. A més, donada la capacitat de l’arbre de colonitzar
els terrenys que han patit un incendi, se l’associa a la capacitat de
resurrecció. Un cop forma una bona massa forestal, el bedoll protegeix força la
resta del bosc del foc.
A Rússia, Suècia i Finlàndia el consideren simbòlicament l’arbre nacional. A
Rússia hi ha una tradició relacionada amb el bedoll ben curiosa. El dijous
abans de la Pasqua Granada fan una mena d’aplec per anar a tallar un bedoll
jove. Hi van tot cantant i adornats amb garlandes de flors. Un cop tallat el
bedoll, el vesteixen de dona i li posen cintes de colors. Després, mengen i
ballen a la vora l’arbre. Al final de la festa l’agafen i se l’enduen cap a una casa
del poble. Allí el dipositen en una caixa, perquè el pugui visitar qui vulgui fins
el diumenge. El diumenge el treuen de la caixa i el porten al riu per llençar-lo
a l’aigua, junt amb les garlandes que portaven. Un ritual similar, també amb
la intenció de demanar que plogui, el fan al sud d’Àustria, a Caríntia. El dia de
Sant Jordi, vesteixen un noi amb tot de rames verdes de bedolls. El noi i la
comitiva festiva van en processó pel poble al voltant d’un bedoll que han tallat
el dia abans, i han adornat amb garlandes. Al final, llencen el noi al riu.
Entre molts rituals amb el bedoll, a Rússia, a la zona de Nerechta, en fan un
altre de ben curiós també. Trien un bedoll ben alt i gros i l’engalanen el dijous
abans de la Pasqua Granada. Amb algunes rames fan una mena d’anell i, a
través de l’anell, parelles de noies es van besant. Una, al final, marxa fent
tentines i cau a terra com adormida. Una altra va a socórrer-la i també la
besa. I així donen lloc a la marxa allunyant-se del bedoll gros, tot engalanades
amb garlandes de rames de bedolls. Quan s’escau, les van llençant a l’aigua; i,
segons sigui el moviment de la garlanda, interpreten llur futur personal.
A Suècia, la nit abans del primer de maig, els joves fan una mena de processó
encapçalada per un violinista. Ells van cantant al darrere oracions per
demanar bon temps, bona collita, i benestar espiritual. Duen cadascun un
bon grapat de rames de bedoll amb fulles. I porten un cistell on els veïns els
poden posar ous i altres regals. Com a bescanvi, ells posen una rameta de
bedoll entaforada en una escletxa de la casa.
Al Canadà, els shuvap de la Colúmbia Britànica tenen un costum relacionat
amb la viduïtat. El que ha enviudat es va banyant tota la nit i després de
fregar-se el cos amb una i altra rama de bedoll les va plantant al voltant de la
cabana. Ningú s’hi pot acostar aleshores.
A Turíngia (Àustria),el quart diumenge de quaresma, alguns nens fan un ninot
amb rames de bedoll. El passegen pel poble i, al final, el llencen en un estany.
Exclamen, tot cantant, que llencen la vella mort darrere la vella casa del
pastor; i que el poder de Kroden ha quedat destruït; que ells han fet arribar ja
l’estiu.
Els noms eslaus, com ara berosa, deriven del nom del mes de març. L’arbre,
malgrat el fred, és dels primers a florir en aquelles terres nòrdiques.
En el llenguatge popular català hi ha dues expressions segurament
relacionades amb el bedoll i les tradicions celtes. Una es pronuncia “batua a
l’olla” —i s’escriu en ortografia ortodoxa “vet-ho a l’olla”—. Qui sap si ve de
l’olla de la deessa Ceridwen. És una expressió similar a la francesa “voilà”,
però potser una mica més forta. I l’altra és “beç!”, que correctament s’escriu
“ves!”, tot i que aleshores caldria pronunciar-ho amb É tancada i no amb
accent greu com en el primer cas (amb una È molt oberta). Els anglesos tenen
una frase feta per dir que algú està despullat del tot: “as bare as the birch at
Yule even”.
La pela (blanca) del tronc, o escorça més somera, és útil com a esca
(esmicolada). També serveix per a fer-hi inscripcions. O per a fabricar gots
(besulls) o recipients (carteres).
L’escorça més gruixuda s’ha emprat per a fer-ne bosses petites, gots, canoes,
canonades, peces de sostres, o per a gravar-hi lletres i fer-ne un rètol. La
segona escorça es pot triturar i afegir com a espessant a sopes, pa, o galetes.
De la segona escorça, o de tota la fusta, se’n pot fer paper o cordills. Per un
procés industrial, de la fusta de bedoll de n’extrau, a partir de la xilosa, el
sucre xilitol, que és tolerat pels diabètics i no provoca càries a les dents. Té un
poder edulcorant similar a la sacarosa.
Amb la fusta se’n fan esclops, xancles, carbó, paper o peces d’ebenisteria
(mobles i petits estris). La fusta de bedoll es deixa treballar bé. Les sabatotes
o esclops de bedoll es calcen amb ajuda d’herba dallada seca i amb mitjons de
llana gruixuts, i serveixen per a no embrutar-se mentre es camina per sobre el
fems o els residus de l’estable. De la fusta de bedoll també se’n fan mànecs
d’aixades i peces d’ebenisteria. Té una densitat de 0.5 a 0.75. També s’empra
per a fer quadernes de botes, cistelles, caixes i objectes de luxe (només nusos
de la fusta).
Les rames tendres del bedoll s’empren per a flagel·lar-se dins la sauna
finlandesa, i activar així la circulació. O, simplement, per a fer escombres.
L’expressió amenaçadora catalana de “donar un bolet” deriva del francès
“boulette” (branqueta de bedoll). Per a banys sempre és millor emprar la
planta tendra, fins i tot l’escorça. Es posa en aigua freda amb una cullerada
bicarbonat sòdic i, quan comença a bullir l’aigua, es retira el recipient del foc i
es llença l’aigua a la banyera (sense sabó). Per prendre, a l’aigua s’hi pot afegir
també una punteta de bicarbonat per tal de alliberar més principis actius.
Amb els branquillons tendres, sense fulles, se’n fan cistells.
Les fulles i les flors s’empren com a medicinals. I se’n pot extreure un colorant
groc. Les fulles espanten les mosques i els tàvecs, en especial quan són
seques.
Les espècies del grup Betulenta són les adients per a combatre els dolors
artrítics i el refredat. Així, l’oli essencial de Betula lenta (de Nord-Amèrcia)
conté fins un 98% de salicilat de metil. Aquest oli essencial es recomana
contra càlculs renals, cistitis, dolors de l’artritis, edemes limfàtics, rampes,
úlceres infectades/cel·lulitis, i anímicament contra la poca comunicació
emocional. Es pot substituir pel de Gaultheria, molt més fàcil de trobar.
El bedoll s’empra com a o contra:
DOSIFICACIÓ
Infusió d’una culleradeta d’escorça o de fulles trinxades per una tassa. Deixar
reposar 10 minuts abans de colar. Afegir un polsim de bicarbonat sòdic quan
l’aigua estigui a 40º C. Una o dues tasses al dia. Prendre entre menjars.
La infusió de 1 ½ hores de les fulles en 1,5 vegades en volum d’aigua bullint al
moment de posar-les es fa servir per mullar el cabell per donar-li més força.
PREPARATS
MARIA TREBEN recomana contra la debilitat del cabell rentar-lo amb aigua de
bedoll (fulles i borrons), celidònia (tija), noguera (fulles), i ortiga. Primer caldria
deixar les herbes en maceració en aigua freda tota la nit. L’endemà arrencar el
bull i, quan l’aigua estigui prou refredada, rentar-se el cabell dues vegades.
Primer afegint-hi xampú (de Marsella). Després esbandir el cabell. I després
tornar-lo a rentar amb l’aigua de les herbes sola, i sense esbandir al final. A
part, per ajudar a eliminar les pedres de les vies urinàries recomana la
barreja a parts iguals d’agrimònia, bedoll, bossa de pastor, graülls (Ononis
spinosa, arrel).
AL·LÈRGIA
PLANTA
àcid ascòrbic (vitamina c) inositol
àcid betulínic lignans
àcid betulorentínic luteolina
àcid nicotínic miricetina
àcid tànnic miricetina-3-digalactòsid
amargants quercetina
betulina quercitrina
betulinol resina
carotè salicilat de metil
catequina saponines
diaril-heptanoides sesquiterpens
fenols sinalbina
flavonoides triterpenoides:
hiperòsid betulofernanediol A, B / àcid
betuloleanòlic-acetat
FULLES
àcid betuloretínic
àcid clorogènic
amargs
avicularina 0.5% (0.3% a B. pubescens)
betulabina
flavonòsids 3% (més en fulles joves que en fulles velles)
galactosil-3-miricetol 0.3% (0.2 % a B. pubescens)
glicòsids de flavonòsids
glucuronil-3-quercetol 0.3%
glucòsids de kaempferol
glucòsids de quercetina
hiperòsid (15 mg/g en extracte hidroalcohòlic; 0.8% en fulles tendres)
• bacteris • espasmes de la • tos
• càncer musculatura • trombosis
• dermatitis llisa • virus
• diabetis • excés de calci
• dolors • fragilitat capil·lar
• envelliment • inflamacions
de la pell • refredat
metil-pentosanes
miricetin-3-O-galactòsid
oli essencial (fins a 0.04 %)
proantocianidines polimèriques (39 mg/g)
quercitrina 0.1%
resina
sakuranetina Bacteris, fongs, infeccions
saponines neutres/àcides: triterpens hemolítics de dammaran
esterificats a C3 amb malonat i amb acetat a C12.
tanins (fins a 9%)
ESCORÇA
àcid betulínic:
o artritis o edemes o malària
o càncer o embarassos o melanoma
o Crohn problemàtics o pancreatitis
o cucs o HIV o Plasmodium
intestinals o inflamacions o psoriasis
o dolors o leucèmia o septicèmia
betulòsid
elagitanins (a les zones ferides)
fenilb-utanoides:
o 7-{3R-[(4-hidroxifenil)-butil] beta-glucopiranosid-O-6-yl} 4-O-beta-
glucopiranosil-vanillina
o 3-beta-glucopiranosil-oxi-1-(4-hidroxi-fenil)-butanona
glucosa (fins a 5%)
grasses
o àcid linoleic (més a la tardor)
o beta-sitosterol (més a la tardor)
o betulaprenol-7
o campesterol
o escualè
o isoprenoides (més a la regió interna)
o triglicerols
guaiacol
o bacteris o hipertensió o tos
o dermatitis o inflamacions o tuberculosi
o dolors o insectes
o èczemes o taquicàrdia
lupeol
o angiogènesis o FPTasa o oxalats
o càncer massa activa o refredat
o EBV o hipertensió o reuma
(mononucleosi) o inflamacions o uretritis
o edemes o malària
BRANQUETES
SABA
àcid tartàric
glucosa (2%)
MELASSA/XAROP
sucres (65%)
fructosa (54%)
glucosa (45%)
sacarosa
galactosa
POL·LEN
• esporopol·lenina: serveix per a microencapsular quimioteràpia com ara
l’imatinib mesylate
TE DE CANÀRIES
Bidens aurea (Ait.) Sherff
[1915, Bot. Gaz., Chicago, 59: 313]
2n = 17-18 -23-24-35-72
Bidens aurea L. al jardí botànic de Gombrèn (X-2019)
NOMS POPULARS
Anglès: Arizona beggar-ticks, Beggarticks, Bur-Marigold.
Castellà: Acahjualillo, aceitilla amarilla, achochote, capitaneja, cempasuchilito,
girasol de la milpa, jarachina, lampotillo, perilla, té, té de perla, té de milpa,
té americano, té bravo, té bravío, té castellano, té de campo, té de cuneta, té
de fraile, té de huerta, té de huerto, té de jara, té de milpa amarillo, té de la
reina, té fino, té moro, té moruno, té normal, té negro, té sembrado, te
silvestre
Català: Te de Canàries.
Francès: Bident doré.
Gallec: bidentes, té, té americano, té chino.
Mexicà: Xiuh-elo-quílitl; Kutsumu tempahiti.
Portuguès: chá da horta.
Valencià: cànem de síquia.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
J..P DE TOURNEFORT (1656-1708) li va posar aquest nom de «Bidens» degut a les 2 setes
apicals que «mosseguen» la roba per quedar-s’hi adherides. Anteriorment, P. A. MATTHIOLI
(15001-1578) havia descrit aquestes plantes dins el gènere Eupatorium.
És una herba vivaç, erecta, robusta (0.5-1.8 m), que forma colònies denses gràcies als
seus rizomes (de secció quadrangular) de desenvolupament força horitzontal i amb molta
vitalitat o capacitat de reviure un cop trossejats. Els rizomes són forts i flexibles i ajuden
la planta a resistir riuades, fixant-se molt bé al sòl. La planta és glabrescent. Tiges de
secció quadrangular, d’uns 8 mm de diàmetre, simples o poc ramificades, entre verdoses
i de color de cafè vermellós (a l’envellir per la base, que pot arribar a lignificar-se). Són
poc resistents o es trenquen amb facilitat. Les fulles fan (4)10-15(22) cm per 0.40-3.3 cm
d’ample. Neixen oposades, excepte les superiors a les rames amb flors. Tenen un color
verd mat fosc grisós o una mica blanquinós, sobre tot per baix i a les puntes, i poden
estar una mica arquejades cap avall. No estan dividides, excepte algunes basals 2-3 (5)
vegades pinnati-dividides i que solen ja estar seques al florir la planta. Són peciolades,
amb pecíols de fins a 4 cm, una mica alats, i, a vegades, ciliats; i amb limbe finament
dentat. Limbe acuminat a l’àpex, en tascó a la base. Els capítols (20-40 mm de diàmetre
per 7-10 mm d’alçada) són erectes i distribuïts en corimbes més o menys poblats, amb
peduncles de fins a 15 cm de longitud, i amb bràctees involucrals no foliàcies, i 5-8
lígules (estèrils) oblongues-obovades en part grogues daurades (zona proximal) i en part
blanques (zona distal), de 10-30 mm, dentades a l’àpex o sub-íntegres, però en algunes
flors reduïdes al mínim. Floretes centrals (40-60) grogues, de 4-6 mm, glabres,
pentàmeres, amb anteres de color cafè. Involucre amplament campanulat o gairebé
hemisfèric, peludet a la base, amb dues sèries de bràctees. Bràctees exteriors (5-17)
verdes almenys al marge, linears, de 3-6 mm de longitud, ciliades al marge. Bràctees
involucrals interiors entre 8 i 15, lanceolades, ovades, de 4-6 mm de longitud, de color
cafè per dins, grogues al marge, amb pèls a la punta. Receptacle pla, amb pàlees de fins
a 8 mm de longitud (tan o més llargues que els aquenis), lanceolades, acuminades, amb
marg escariós. Els aquenis fe 4-6 mm × 0.9-1.2 mm els exteriors, i 5-7 mm × 1-1.2 mm
els més interiors. També se’ls coneix com a cípseles. Són estrets, linears, una mica
aplanats, a vegades amb 3-4 angles, de color cafè molt fosc o negrós amb 2-3 arestes o
setes groguenques dirigides cap amunt (en ganxo cap avall a la punta) de 1.2-2.5 mm,
barbadetes. Els marges són glabres. Les cares laterals són una mica convexes i poden
ser glabres o una mica tuberculades. Plàntules amb cotiledons espatulats-oblanceolats
de 7-20 mm × 2-3 m. Fulles ovades-trilobades de 3-7 × 2-6 mm, glabres; pecíols 3-6 mm.
Floreix d’agost a novembre.
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
És originària d’Amèrica central,
entre Arizona i Guatemala, però es
troba subespontània o cultivada a
Europa, a Xile i a l’Argentina (on
pot arribar a ser invasiva a les
vinyes) i també a Austràlia i Nova
Zelanda —veure a la dreta les
zones en color morat al mapa-
mundi de «Plants of the World»—.
Prefereix una bona insolació i sòls
humits, no massa ben drenats, i
rics en matèria orgànica ben
descomposta. Resisteix gelades febles (fins a ―25 º C) però no estar coberta de neu.
Tampoc aguanta les sequeres prolongades, si bé amb humitat suficient resisteix
temperatures de fins a 50 º C. Pot viure fins a 2000 m snm. És sensible a la colonització
per oïdi. Les flors atrauen un munt d’insectes pol·linitzadors. Les llavors recent agafades
de la planta germinen bé al sòl sense cobrir-les de terra. La planta nova triga un any a
produir flors. Sui volem que arreli un tros de rizoma hem de mantenir-lo sempre en
aigua abans de plantar-lo. Un cop enterrat caldrà regar-lo generosament durant 2
setmanes. A Catalunya es fa especialment a la franja de terra baixa propera al litoral fins
a 200 m snm, però al Jardí Botànic de Gombrèn, provinent del Jardí Botànic de
l’Ampolla (Baix Ebre), sembla haver-s’hi adaptat bé. És potencialment invasora en el
sentit que no conviu amb altres espècies (excepte Arum italicum). A la península
hispànica es fa especialment vora les zones litorals i també a la conca del Tajo.
PROPIETATS MEDICINALS
• analgèsic • antisèptic
• anticatarral • antitumoral
• antiespasmòdic • antiulcerós
• antifúngic • astringent
• antiinflamatori • carminatiu
• antioxidant • cicatritzant
• depuratiu • protector hepàtic
• digestiu • protector neuronal
• diürètic • purgant (tiges)
• estomacal • rejovenidor
• galactagog • tranquil·litzant
• immunomodulador • vasodilatador
• laxant (fulles i flors) • vulnerari
• protector estomacal (millor que
l’omeprazol)*
* Explicable almenys per un mecanisme complexe que depèn de les prostaglandines i inclou
l’estimulació del contingut de glicoproteïna a la mucosa gàstrica i la reducció dels valors de la
permeabilitat microvascular de la mucosa. També fa que hi hagi menys leucòcits infiltrats i
que es recuperi la vascularització de la zona ulcerada. L’extracte fa que es formin més
radicals SH― no proteics, protectors de la mucosa front al etanol i a la sal comuna (NaCl).
Això segons les proves amb extracte de la planta fet amb èter sobre l’estómac de rates.
L’omeprazol no evita, com sí que ho fa la Bidens aurea, que la mucosa s’aprimi per efecte de
l’etanol o la sal.
USOS MEDICINALS
• bronquitis • insolacions
• diabetis • intoxicacions per verí
• dolors musculars • mal de cap
• febre • mal de panxa
• estrenyiment (tiges) • malària (=paludisme)
• gastritis • obesitat
• hipertensió • pulmonia
• indigestions • retenció d’orina
PREPARATS
BARREGES
Digestiva i anticatarral: Bidens aurea + Origanum vulgare.
Mal de cap: a parts iguals en pes: summitats Bidens aurea + summitats Verbena
officinalis + fulles de Mentha piperita + fulles de taronger amarg (Citrus aurantium).
Infusió (una culleradeta de la barreja per tassa d’aigua bullint).
PRINCIPIS ACTIUS
• 1-(2-acetoxi-2-metil-propionil-oxi)-isobutirat d’eugenol [rels]
• 2’-hidroxi-4,4’-dimetoxichalcona
• àcid 1,3-O-dicafeoïl-quínic
• àcid 3-O-feruoïl-quínic
• àcid 3,4,5-tricafeoïl-quínic
• àcid cafeic
• àcid cafeic descarboxilat
• àcid clorogènic ( i derivats)
• àcid quínic
• àcid-3-cafeoïl-quínic
• àcid-4-cafeoïl-quínic
• àcid-5-cafeoïl-quínic
• alkins [part aèria]
• aurones [tiges]
• chalcones
• chlacona-4-O-metil-buteïna
• flavanones
• flavonoides: luteolina
• glucòsids
• iso-okanina
• luteolina-7-O-beta-D-glucopiranosil-(1→6)-β-D-galactopiranòsid
• luteolina-7-O-glucòsid
• luteolina-7-O-rhamnòsid
• luteolina-7-O-rutinòsid
• maritimetina-7-O-glucòsid
• okanina-4-metil-èter-3’-O-glucòsid
• quercetina-3-O-galactòsid
• rutina
• sulfuretina
• taxifolina (=dihidroquercetina)
• tetradecadiè (derivats) [part aèria]
• tricetina
• trideca-1-trans-11-dièn-3-5-9-tetraín [rels]
• tridecadiè (derivats) [part aèria]
• triterpens
Bidens bipinnatus L.
Bidens cernnus L.
Bidens comosus (A. Gray) Wiegand
Bidens frondosus L.
Bidens pilosus L.
Bidens subalternans DC.
Bidens tripartitus L.
MÉS INFORMACIÓ
https://www.journals.uchicago.edu/doi/pdfplus/10.1086/331555
https://bibliotecadigital.ipb.pt/bitstream/10198/18300/1/pauta-relatorio.pdf?
fbclid=IwAR0OiY4nx0F-eyT5yTCKWZ3iUQmbqBEyfotldOMJ6pi1XiACaibONoH7cF8
RUDA CABRUNA
Bituminaria bituminosa (L.) C.H.
Stirton [1981a, Bothalia, 13: 318] 2n = 20
[= Psoralea bituminosa L. [1753, Sp. Pl. : 763] ]
Català:
cabruja, camabruixa, rebenta,
cabrulla camabruna, ruda cabrera,
cabrulles, gira-sol de marge, ruda cabrissa,
cabruna, gira-sol, ruda cabruna,
calabruixa, herba bruna trèvol de rebenta
calabrulla, herba cabrera,
calabruna, herba cabruna
calabrunyes, herba pudent,
calambruna, herba pudenta,
calambrunes, pedrenca,
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Se’n reconeixen almenys dues varietats apart la típica: albomarginata (de Lanzarote, i
naturalitzada a Austràlia), crassiuscula (del cim del Teide).
Viu en terres remenades argiloses, assolellades, seques, fins uns 1300 m snm (fins a
2000 a les Canàries). A la península falta a Galícia, Astúries i el Sud de Portugal. És
planta típica de la conca mediterrània que arriba a les Canàries, on és molt coneguda i
menys pudent que a la península.
ESOTERISME
Amulet contra al mal d’ull: ruda cabruna dins una bossa vermella amb 3 grans grossos
de sal, tres grans de blat, una boleta de vidre i la figureta de la Marededéu.
HISTÒRIA
PROPIETATS MEDICINALS
FLOR DE BACH: falta d'amor patern, buit interior, tristesa, enyorança, infern dels nens
orfes i abandonats.
VETERINÀRIA
Cabres: purgant i per expulsar més de pressa les aigües del part
Gallines: paràsits i/o pesta- tisana UI
Ovelles que no rumien: tisana
El bestiar n’ha de menjar poc ja que un excés els fa pixar sang, excepte si es tracta de les
plantes de les illes Canàries, que semblen menys tòxiques.
• (E,E)-farnesol • (Z)-2-pentenol
• (E)-2-hexenal • (Z)-3-hexenil-acetat
• (E)-2-hexenol • (Z)-3-hexenol
• (E)-anetol • (Z)-fitol
• (E)-beta-farnesè • (Z)-gamma-cadinè
• (E)-beta-ocimè • 2-metil-hexà
• (E)-fitol • 2-metil-pentà
• (E)-gamma-cadinè • 2,3-dihidro-benzofurà
• (E)-werneria-cromè • 3-mmetil-2-butèn-1-ol
• (E)-werneria-cromè • 3-(E)-hexèn-1-ol
• (Z,E)-nepeta-lactona • 3-(metil-tio)-propanal
• (Z,Z)-9,12-octadecadièn-1-ol • 4-allil-anisol
• (Z,Z)-nepeta-lactona • 4-metiol-pentanol
• 4-metoxi-acetofenona • espatulenol
• 8-prenil-daïzeina (iso-flavonoide) • esqualè
• àcid benzoic • èster etílic de l’àcid ferúlic
• àcid linoleic • èster etílic de l’àcid vainíllic
• àcid linolènic • etil-benzoat
• àcid octadecanoic • etil-butanoat
• àcid palmític • etil-hexanoat
• àcid tetradecanoic • etil-linoleat
• alfa-bisabolol • etil-linolenat
• alfa-cadinol • etil-palmitat
• alfa-cerdè • etil-salicilat
• alfa-copaè • eudesma-4(15),7-dièn-1-beta-ol
• alfa-cubebè • eugenol
• alfa-humulè • fenil-acetaldehid
• alfa-longipimèn • fenil-etil-aclohol
• alfa-muurolè • fenol
• alfa-muurolol • flavonoides
• alfa-pinè • furan-metanol
• alfa-terpinèol • furano-cumarines (derivades del psoralè)
• alfa-ylangè • furfural
• al·lo-aromadendrè • furfuril-metil-sulfur
• angelicina (=iso-psoralè) • gamma-muurolè
• apiol • gamma-terpinè
• benzaldehid • geraniol
• benzil-alcohol • germacrè D
• bergaptè • germacrè-D-4-ol
• beta-(E)-damascenona • guaïacol
• beta-(E)-ocimè • heptà
• beta-burbonè • heptadecà
• beta-cariofil·lè • heptanal
• beta-cedrè • hexà
• beta-copaè • hexadecanol
• beta-cubebè • hexanol
• beta-elemè • hexenal
• beta-farnesè • humulè-òxid
• beta-gurjunè • indol
• beta-ionona • iso-orientina (flavona)
• beta-mircè • iso-pentil-alcohol
• biciclo-germacrè • linalool
• bitucarpina A • llimonà
• camfè • llimonè
• cariofil·lè-òxid • maltol
• cariofil·lèn-5-ol • menta-sulfur
• chalcones • meroterpenoides
• chavicol • metil-benzoat
• ciclo-dodecà • metil-chavicol
• citronel·lil-acetat • metil-hexadecanoat
• cubebol • metil-linolenat
• cumarines • metil-octadecanoat
• daïznina (iso-flavona) • n-docosà
• delta-cadinè • n-eicosà
• docosanol • n-heneicosà
• dodecanol • n-hexadecà
• drupanina • nonà
• eribraedina-C[inhibeix la topoisomerasa- • nonanal
II] • oct-1-èn-3-ol
• octà • sabinè
• octadecanol • terpenoides
• oli essencial • terpinèn-4-ol
• p-vinil-guaïacol • terpinolè
• pentanol • timol
• plicatina B • triciclè
• psoralè • viridiflorol
• pterocarpans • xantotoxina
• quinines
MÉS INFORMACIÓ
«Genus Psoralea: a review of the traditional and modern uses, phytochemistry and
pharmacology». BHUPENDRA KOUL, POOJA TAAK, ARVIND KUMAR, ANIL KUMAR, INDRANEEL
SANYAL. Journal of Ethnopharmacology (2018).
https://doi.org/10.1016/j.jep.2018.11.036
BORRAINA
Borago officinalis L.
[1753, Sp. Pl. : 137] 2n = 16
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una planta herbàcia anual que pot arribar a fer 90 cm d’alçària. Les fulles són ovals-
el·líptiques, peciolades, amb pilositat hialina híspida, que rasca, amb petites arrugues
molt nombroses. Les tiges, més o menys ramificades, també tenen setes híspides i més a
la inflorescència. La roseta basal està formada per fulles amb pecíol de fins a 15 cm i
làmina de fins a 15 × 10 cm. Les altres fulles són progressivament menors. Les de la
zona mitjana tenen el pecíol de fins a 6 cm, més o menys decurrent i làmina de fins a 8 ×
6 cm. Les de la base de la inflorescència son sèssils, molt decurrents, oblongues. La
inflorescència és laxa, paniculiforme, amb cimes de fins a 15 cm. Sota les flors hi ha
bràctees més curtes que el pedicel. Aquest fa 10-30 mm (40 a la fructificació) i és
recorbat. El calze sol fer 6-9 mm (fins a 13-17 la fructificació), amb lòbuls de 1-2.5 mm
d’amplada (fins 4-5 a la fructificació), amplament lanceolats, amb setes hialines
abundants. Corol·la el més sovint d’un blau violeta, rarament rosa o en algunes varietats
blanca (en especial les cultivades, que són més estilitzades), de 25-30 mm de diàmetre,
amb el tub d’1 m. Gola blanca (o tenyida una mica de blau) amb esquames de 1.5-2 × 2-
2.5 mm, amplament ovades, emarginades, glabres pel dors, pubèrules a la car a ventral.
Lòbuls de la corol·la triangulars amb una seta apical curta. Estams 5 amb filaments de
1.5-2 mm, amb un apèndix apical de 3 mm adossat al dors de l’antera. Anteres de 5.5-
6.5 mm, lanceolades, amb el connectiu prolongat en una seta de 0.4 mm, de color
porpra. Disc nectarífer suportant 2 carpels soldats en ovari bilocular que més endavant
es converteix en tetralocular. Primordi seminal de placentació axial i basal. Estil
filiforme; i estigma capitat. Núcules de 4-5 × 2.5-3 mm, obovoides, rugoses, de color
castany clar, amb una anella basal de 0.4-0.5 mm, amb eleosomes.
La família de les Boraginàcies, que compta amb uns 100 gèneres i unes 2000 espècies,
es distingeix per tenir flors gamopètales, superovàriques, isostèmones, actinomorfes, ben
regulars, no tenir bulb a la part subterrània, i tenir el fruit en tetraqueni, i tenir bràctees
(i fulles) a la inflorescència. Dins la família, Borago es distingeix per tenir esquames a la
gorja de la corol·la, que és tubulosa però amb e limbe molt més gran que el tub.
HISTÒRIA
Per a DIOSCÒRIDES (segle I), la borratja és calenta i humida en primer grau i tonifica el cor
i eleva l’ànim. PLINI (segle I) la tenia com la planta que dona felicitat. Per a NICHOLAS
CULPEPER la «borage» és planta governada per Júpiter i sota el signe de l Lleó. Les fulles i
les arrels donen força al cor quan hi ha febre. També ajuden a deslliurar-se led verí de
bestioles. Les llavors ajuden les mares a tenir més llet Les fulles, les flors i les llavors fan
fora la tristesa, fluïdifiquen la sang i mitiguen la febre. El suc de la planta va bé contra
la icterícia i, per fora, actua contra la tinya i els herpes. Les flors soles o ensucrades van
bé per prevenir desmais i en convalescències llargues. L’hidrolat de la inflorescència
calma la irritació dels ulls. La cendra de cremar la planta seca, bullida amb mel o
hidromel, és bona per curar nafres a la boca o a la gola. Les arrels com a llaminadura
ajuden a treure la flegma dels pulmons i a reduir la tos.
LITERATURA
"Hi ha una herba en el camp que es diu la borratja; tota dona que la trepitja després se
sent prenyada".
ESOTERISME
PROPIETATS MEDICINALS
• acaricida • emol·lient
• amebicida • espasmolítica
• anticancerígena • expectorant
• anticatarral • febrífuga
• antiespasmòdica • fluïdificant sanguínia
• antiinflamatòria • hipocolesterolemiant (OLI)
• antioxidant • immunoestimulant
• antireumàtica • inhibidora de l’alfa-lipasa
• antitrombòtica • inhibidora de la lipasa pancreàtica
• astringent • laxant
• broncodilatadora • mucolítica
• cordial • preventiva de càncer
• cosmètica OLI • protectora dels raigs UVB
• depurativa • protectora de radiacions ionitzants
• desintoxicant • rejovenidora
• diürètica (de clorurs) • restaura acidesa a la pell OLI
• emmenagoga • sedant
• sudorífica
• abscessos • catarro
• acne OLI • cicatrius
• aftes • cistitis
• alcoholisme OLI • colesterol alt OLI
• Alzheimer • còlics
• angina de pit • colitis
• anorèxia • còlon irritable
• ansietat • conjuntivitis
• arterioesclerosis OLI • cor debilitat/ nerviós
• artritis reumatoide OLI • cremades
• asma • crostes
• bronquitis • diabetis OLI
• cabell debilitat UE OLI • dismenorrea
• càncer • dolors
• càncer de fetge HepG2/C3A, SK- • drogaddicció a la morfina
HEP-1, HA22T/VGH, Hep3B, • durícies
PLC/PRF/5 • èczema OLI
• càncer de mama (OLI + timoquinona • edemes
+ docetaxel) • embòlies OLI
• encefalomielitis OLI • obesitat OLI
• enterocolitis • osteoporosis OLI
• Entamoeba histolytica • ovaris poc actius OLI
• envelliment • pell seca OLI
• escarlatina • peritonitis
• esclerosis múltiple OLI • picadures d’insectes
• esclerosis muscular OLI • picors
• escorbut • pielonefritis
• espasmes • pleuresia
• estrès nerviós • prostatitis
• febre • psoriasis OLI
• fetge inflamat • pulmonia
• flebitis OLI • refredat
• furóncols • regla irregular OLI
• gota • ressaca alcohòlica
• herpes • restrenyiment
• hiperactivitat infantil • retenció d’orina
• hipertensió OLI • reuma
• icterícia • ronquera
• impureses de la pell • rosa (erupció)
• infeccions genitals • sang espessa
• infeccions urinàries • síndrome metabòlic
• insomni • síndrome pre-menstrual OLI
• leucèmia HL-60 • taques a la pell OLI
• mal de coll • tinya
• malalties sistèmiques cròniques • tristesa
• memòria dèbil • tumors
• menopausa OLI • úlcera estomacal per confinament
• nafres a la boca • úlceres persistents
• nerviosisme • xarampió
• neuropatia diabètica
OLI DE BORRATJA
Normalment es presenta per al consum humà en perles d'uns 250 mg, contenint, a més
de l'oli de primera pressió de les llavors, una mica de vitamina E, com a antioxidant. L'oli
conté aproximadament un 20-24% de GLA (àcid gamma-linolènic, derivat de l'àcid
linoleic, i poliinsaturat omega-6). La resta es compon de greixos saturats (15%), greixos
mono-insaturats (25%) i àcid linoleic (omega-6) (40%). El GLA passa a DGLA, un
precursor de les prostaglandines i leucotriens de la sèrie 3. L'oli de borratja és
antiinflamatori i antitrombòtic. Es recomana, a l'igual que l'oli d'onagre, per ajudar a
afeccions de la pell (acne, èczemes, esclerosi, psoriasi), de l'equilibri hormonal (síndrome
pre-menstrual, irregularitats de la regla, menopausa), cardiovasculars (embòlies,
hemiplegies, debilitat cardíaca), artrítiques, respiratòries o reumàtiques, així com en
hiperactivitat infantil i alcoholisme.
PREPARATS
USOS CULINARIS
A Navarra i a Aragó és molt típic menjar la part blanca de les tiges bullida, amanida amb
una mica d’oli i sal. També les tiges pelades es poden menjar crues en amanides o
cuinar-les amb bolets, o gambes, o cloïsses, o patates amb bledes i all. Les fulles es
poden menjar bullides (amb sal) com si fossin espinacs, i amanides amb oli. Almenys les
més tendres de la base de la planta a finals de l’hivern. També, sobre tot a les Terres de
l’Ebre, es mengen arrebossades amb pa ratllat, llevat químic i ou batut, amb una mica
de licor d’anís afegit al final, i mel o sucre. Les flors es posen al vi, o al vinagre, o es
mengen en amanides. També es poden posar al bullir l’arròs perquè quedi blau. A la
Ligúria es mengen amb raviolis, salsitxes, en truita, amb llenties o barrejades per fer el
preboggion, amb bledes, llicsons, dent de lleó, ortigues, xicoires, roselles i altres plantes
silvestres comestibles de temporada. Aquesta barreja es trinxa, es cou i serveix per a
farcir raviolis, truites, o per posar als brous, o per afegir a la patata bullida. A Alemanya
(Frankfurt) preparen una salsa verda amb les fulles de la borratja.
POSSIBLE TOXICITAT
Més que pels alcaloides pirrolizidínics la planta és perillosa pels pèls punxeguts que
poden acabar fent mal als budells. La concentració d’alcaloides pirrolizidínics a extractes
de borratja no hauria de superar 1 ppb (1 microgram/Kg). I a l’oli no hauria de superar
1/5 d’aquesta concentració. Almenys s’ha informat d’un cas de consum d’oli de llavors
de borratja durant una setmana associat a l’aparició d’un atac epilèptic. Les fulles
menjades om a verdures contenen nitrits que poden desencadenar metahemoglobinèmia
en nens menors de 4 anys. Cal tenir present que de no estar especialment lliure
d'alcaloides pirrolizidínics no saturats, 2 grams d'oli podrien en teoria ja danyar el fetge,
ja que contindrien 10 micrograms d'aquells. No es recomana prendre oli de Borratja a les
embarassades. Tampoc als epilèptics o als que prenguin antidepressius tricíclics. I no
convé a aquells que hagin de ser operats o que hagin estat operats en una setmana, pel
risc d'hemorràgies.
MÉS INFORMACIÓ
1 2
4
3
5 6
10
9
11
3 bis
B. oleracea longata
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
En climes benignes com el de les illes Canàries les cols de Jersey (var. longata) poden
fer-se perennes i arribar a superar els 3 m d’alçària Les cols més grosses poden arribar
a pesar més de 60 Kg.
Dins la família de les Crucíferes, el gènere Brassica es distingeix perquè el fruit és una
síliqua cilíndrica no aplicada a l’eix i més de 3 cops més llarga que ampla, dehiscent, no
articulada, amb llavors en un sol rengle. I dins el gènere Brassica, B. oleracea es
distingeix per tenir les síliqües de més de 15 mm, amb pedicels més llargs que el calze,
totes les fulles glabres i glauques, una mica carnoses, i les superiors semi-amplexicaules,
les flors ben desenvolupades ultrapassades per les poncelles, pètals de més de 10 mm
d’un blanc groguenc, i la panícula racemiforme laxa de 50-100 cm. Cada flor té 4 pètals
perpendiculars per parelles, i 4 sèpals, 6 estams (dels quals 2 més curts i disposats en
creu respecte als més llargs), i 1 ovari súper amb 2 compartiments, 1 estigma i 1 estil.
Les llavors són marrons o negres, arrodonides. La fecundació la faciliten els insectes.
Les fulles basals formen un rosetó de 7-14 fulles, de 25-35 ×20-30 cm. Les fulles
superiors tenen pecíols més curts i dels del capdamunt es corben per formar el cabdell.
La rel és axonomorfa i ferma, de 20-30 cm, amb algunes rames molt fines que poden
arribar a 2 m de fondària. La radícula de la plàntula és fina, blanca, i els cotiledons
tenen forma de cor. Les primeres fulles són ovals. Hi ha moltes varietats de cultiu. I hi
ha una subespècie silvestre que podem trobar a la Costa Brava, per exemple. És la ssp.
robertiana (Gay) Bonnier & Layens, amb fulles basals amb el segment terminal sovint
pinnatífid, sèpals de menys d’11 mm (6-10), síliqua de 4.5-8 × 0.3 cm amb bec de 0.5-2
cm. http://www.galanthus.cat/Flora/cruciferae/Brassica/brobertiana.htm
De la Brasica oleracea var. oleracea silvestre de l’Europa occidental han d’haver derivat
les formes de la var. capitata. De la Brassica cretica poden haver derivat les varietats,
palmifolia, ramosa, sabellica. Del complex Brassica rupestris-incana del Sud d’Itàlia
poden haver derivat les varietats costata, medullosa. De Brassica cretica ssp nivea pot
haver derivat la var. alboglabra («Chinese Kale»).
La classificació recent (GLADIS & HAMMER 2001) de tot el grup seria aquesta:
HISTÒRIA
La col silvestre pot ser oriünda dels replans llimosos de les roques marítimes de les
costes del Mediterrani meridional i d’Europa occidental. Alguns afirmen que es cultiva
des del Neolític. Els grecs i romans clàssics la tenien als horts. TEOFRAST (segle IV a.C.)
citava ja tres tipus de col: silvestre, frisada (=kale), i llisa. I explicava que la col dona mal
gust al raïm de les vinyes si s’hi planta. CRISIPUS DE CNIDOS va escriure el mateix segle un
tractat sobre les cols. PLINI EL VELL (segle I) distingia bé 7 varietats de cols. El segle I ja es
coneixia la col-i-nap. El segle II a.C CATÓ creia que menjant abans d’un gran tec tanta col
com et vingui de gust i, en acabat, tres fulles amb vinagre, es fa una bona digestió i el vi
no puja al cap. CARLEMANY (segle IX) posà les cola a la llista de les plantes que calia
cultivar als seus monestirs. Els espigallets (inflorescència amb poncelles) eren les delícies
durant l’Edat Mitjana. El segle XVI a Sicília ja hi havia les col-i-flors i els bròquils. El
segle XVIII aparegueren les cols de Brussel·les. La producció mundial recent s’estima en
més de 70 milions de tones l’any, corresponent la meitat a la Xina. L’Índia la segueix al
rànquing amb uns 9 milions de tones l’any. A l’Índia i a la Xina la hi introduïren els
portuguesos el segle XV. Però altres espècies eren presents a l’Índia 3000 anys abans de
Crist, segons alguns textos sànscrits. Al Japó i a Austràlia no hi arribà fins el segle XIX.
A Amèrica hi arribà el segle XVI a través dels anglesos. El consum actual per habitant
s’estima en uns 20 Kg a Rússia i en uns 4 Kg a Bèlgica, Països Baixos o USA.
Al dur col fermentada als vaixells va facilitar fer viatges molt llargs sense haver de patir
l’escorbut. D’aquesta manera, per exemple, es va delmar la població de balenes gràcies
als baleners que les caçaven.
Que la col alleugi els dolors de l’artritis pot tenir efectes col·laterals perjudicials. Va ser el
cas d’una veïna infermera que li’n va donar a sa mare tres cops al dia. El resultat va ser
que la mare es trobava tan bé que va aprofitar cada dia d’anar al bingo i així es van
arruïnar. Però d’anècdotes positiva la història n’és plena, com és el cas d’un operari que
es va lesionar la panxa amb una planxa d’acer que li va caure a sobre i fins que no va fer
la cura de la col per fora no es va curar.
NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) escrivia que la primera aigua de bullir la col laxa, però la
segona restreny. El suc, begut amb vi, contraresta de verí l’escurçó. El caldo dels
espigallets fa venir la regla a les dones; i, amb mel, restaura la veu. Als tuberculosos els
convé molt menjar cols. Als asmàtics, els convé menjar els nervis de les fulles bullits amb
llet d’ametlla afegint-hi després mel. El caldo de gallina i col alleuja els dolors de la
melsa, fetge i ronyons. Per clarificar la vista cal aplicar el suc que hagi bullit amb mel al
racó de l’ull i així llevar la cataracta. Per contrarestar la borratxera no hi ha com un gran
tec de cols. La fulla de col calenta alleuja el dolor de la gota. El caldo aplicat a crostes o
petits talls o llúpies els cura. Contra els dolors crònics es pot aplicar cendra dels tronxos
de la col amb llard vell.
LA COL A LA CUINA
• Amanida: la col lombarda a tires fines sol afegir-se a les amanides o als entrepans.
• Baiaton: col d’hivern (brots) + patata + cansalada + botifarra negra. Tot ben trinxat
i xafat. Es menja amb forquilla de fusta. Típic del Moianès.
• Bigos: col + sauerkraut + carn (porc, vedella, pollastre, cérvol, llebre, senglar,
botifarra) oli + llard + ceps (bolets) + farina + bocins de pa de sègol + patata + ceba
+ sal + pebres + ginebrons + fulles de llorer + comí de prat + clau + all + marduix +
mostassa + nou moscada + farigola + vi negre + suc de remolatxa fermentada +
mel + sucre + panses + prunes seques + suc de prunes cuites. Típic de Polònia.
• Borx (brou típic de Rússia): col + remolatxa vermella + naps + patata + carn + os
de porc + cansalada + vinagre + pebre + crema de llet. És una menja molt
freqüent.
• Col-i-flor amb beixamel. Es bull la col-í-flor amb una pela de llimona, perquè no
faci tant olor. I s’hi afegeix la beixamel per sobre, amb unes miques de nou
moscada en pols.
• Garbure: col + patates + ceba + fesols + cigrons + costelles de porc + llesques de
pa de sègol + aigua + pebre + pastanaga + naps + all + costella de porc + pernil +
confit d’ànec + formatge emmental ratllat + sal + orenga + pebrot + julivert,
farigola + pebre + alfàbrega. Minestra típica de la Gascunya.
• Mondongo (brou típic de Colòmbia): col + cansalada + pota de bestiar + patates +
pastanaga + fesols + llard + api + blat de moro + rovell d’ou + tàperes (en vinagre).
• Sauerkraut: col fermentada amb anet, grans de comí i ginebrons; i a vegades
bocins de pastanaga, ceba, all, remolatxa, i oli.
• Trinxat: col + patata + cansalada + all + oli d’oliva. Típic de la Cerdanya.
• anticancerígena • diürètica
• antihelmíntica • estomacal
• antiinflamatòria • immunoestimulant
• antioxidant • laxant suau
• antireumàtica • panacea
• antitumoral • prebiòtica
• depurativa
USOS MEDICINALS
TOXICITAT
Un consum seguit de cols pot engrandir el goll al tiroides, sobre tot si la quantitat de Iode
a la dieta és deficitària. Les intoxicacions més que per la planta venen o bé pels
pesticides afegits o bé per contaminació bacteriana per Escherichia coli, Clostridium
botulinum, Listeria monocytogenes, Shigella. Degut a la rafinosa la col provoca que es
formin gasos intestinals.
PREPARATS
La fulla de col es pot macerar en oli unes hores perquè s’enganxi a la pell, o es pot
escaldar un minut o es pot planxar perquè quedi més flonja per aplicar-la a ferides.
També es pot aplicar picolada. Es pot fixar amb un drap de franel·la, un film de cuina,
unes benes o una peça dec llana. Per desinflamar és millor aplicar-la calenta. Per
aplicar-la a úlceres grans és més prudent raspar els nervis sobresortints, xafar la fulla
amb ajuda d’una ampolla cilíndrica de vidra i deixar-la en remull en aigua boricada (àcid
bòric al 4%) durant un parell d’hores abans de col·locar-la sobra la ferida. Per rejovenir el
cos en general es pot fer un bany de sol general cobrint el cos nu amb fulles tendres de
col una o dues hores, canviant-les cada quan la suor sigui excessiva. Generalment la col
cura aplicant-la per fora, ja sigui en forma de suc o de fulla una mica planxada o
escaldada a la zona adolorida o erosionada o en zones properes o relacionades.
En ús intern es pot beure el suc, amb mel i llimona. Hi ha moltes maneres de coure-la
per menjar (al vapor, a l’olla a pressió, saltejada amb oli i all, amb altres verdures).
PRINCIPIS ACTIUS
• 1-ciano-2--hidroxi-3-butè • 1-O-feruloïl-beta-D-glucosa
• 1-ciano-2,3-epi-io-propà • 1-O-p-cumaroïlbeta-D-glucosa
• 1-ciano-3-metil-sulfinil-propà • 1-O-sinapoïl-beta-D-glucosa
• 1-ciano-3-metil-tio-propà • 1,2-ditia-ciclopent-4-èn-3-tiona
• 1-ciano-3,4-epi-tio-butà • 2-acetil-furà
• 1-ciano-3,4-epi-tio-pentà • 2-acetil-piridina
• 1-ciano-4-metil-sulfinil-butà • 2-acetil-tiazol
• 1-ciano-4-metil-tio-butà • 2-butanona
• 1-metoxi-3-indoïl-metil • 2-etil-furà
• 1-metoxi-gluco-brassicina • 2-fenetil-etil-cianur
• 1-octanol • 2-fenetil-etil-glucosinolat
• 1-pentanol • 2-hidroxi-1-ciano-but-3-è
• 2-hidroxi-3-butenil-glucosinolat • àcid 5-p-cumaroïl-quínic
• 2-hidroxi-4-pentenil-iso-tio-cianat • àcid 5-feruloïl-quínic
• 2-metil-butan-1-ol • àcid alfa-linolènic
• 2-metil-butanal • àcid araquidònic
• 2-metil-tio-propil-glucosinolat • àcid aspàrtic
• 2-metoxi-4-vinil-fenol • àcid behènic
• 2-metoxi-fenol • àcid cafeic 1-77 ppm
• 2-pentil-furà • àcid cafeic-4-O-beta-glucòsid
• 2-propenil-glucosinolat • àcid cítric
• 2,3-dimetil-pirazina • àcid clorogènic
• 2,4,5-tri-tishexà • àcid dehidro-ascòrbic
• 2,4,5-trimetil-tiazol • àcid esteàric
• 2,5-dimetil-pirazina • àcid ferúlic
• 2,6-dimetil-pirazina • àcid ferúlic-B-beta-D-glucòisd
• 3-(metil-tio)-propil-iso-tio-cianat • àcid fòlic
• 3-butenil-glucosinolat • àcid fumàric
• 3-butenil-iso-tio-cianat • àcid indol-3-carbòxic
• 3-hidroxi-metil-indol • àcid jasmònic
• 3-indol-aceto-nitril • àcid làuric
• 3-indol-metil-glucosinolat • àcid linoleic
• 3-metil-sulfinil-propil-glucosinolat • àcid linolènic
• 3-metil-tio-propil-cianur • àcid màlic
• 3-O-(2-O-[beta-D-glucopiranosil]-6- • àcid mevalónic
O-(4-O-[beta-D-glucopiranosil]-5-O- • àcid mirístic
beta-D-glucopiranosil)...cianidina • àcid neo-clorogènic
• 3-O-(2-O-[beta-D-glucopiranosil]-6- • àcid oleic
O-(4-O-[beta-D-glucopirnoasil]- • àcid oxàlic
trans-p0-cumaril)... cianidina • àcid p-cumàric
• 3-O-(6-O-[trans-feruloïl)-2-O-beta- • àcid p-cumàric-O-beta-D-glucòisd
D-glucopiranosil]... cianidina • àcid palmític
• 3-O-(6-O-[trans-sinapil]-2-O-(beta- • àcid palmitoleic
D-glucopiranosil)-beta-D- • àcid pantotènic
glucopiranosil-5-O-(beta-D- • àcid protocatechuic
glucopiranosil)-cianidina • àcid quínic
• 3-O-)6-O-[trans-p-cumaroïl)-2-O- • àcid sinàpic 13-67 ppm
beta-D-glucopiranosil]... cianidina • àcid succínic
• 3-pentanona • àcids grassos monoinsaturats
• 4-(metil-tio)-butil-iso-tio-cianat • àcids grassos poliinsaturats
• 4-epi-butà • àcids grassos saturats
• 4-hidroxi-gluco-brassicina • aigua
• 4-hidroxi-indol-3-il-metil- • alanina
glucosinolat LLA FUL • alcohol cetílic
• 4-metil-sulfinil-butil-glucosinolat • alfa-terpinè
• 4-metil-sulfinil-butil-iso-tio-cianat • alfa-terpineol
• 4-metil-tio-butil-glucosinolat • alfa-thujè
• 4-metoxi-brassinina • alfa-tocoferol
• 4-metoxi-gluco-brassicina • alkil-nitrils
• 4-pentenil-cianur • allil-cianur
• 4-pentenil-iso-tio-cianat • allil-glucosinolat
• 5-hidroxi-gluco-brassicina • allil-iso-tiocianat
• 5-metoxi-gluco-brassicina • Alumini 1-4300 FUL ppm
• 5-vinil-oxazolidina-2-tiona • amargants FUL
• acetaldehid • amoníac
• ascetona • anilina
• àcid 4-cafeoïl-quínic • anteraxantina
• àcid 4-p-cumaroïl-quínic • antoxantina GER
• arginina • dioctil-ftalat
• Arsènic • disulfur de Carboni
• Bari 1-87 ppm • eritro-1-ciano-2-hidroxi-3,4-pi-tio-
• benzaldehid butà
• benzil-amina • espatulenol
• benzil-glucosinolat • espiro-brassinina
• benzil-iso-tio-cianat • Estronci 3-870 ppm
• benzo-fenona • etil-amina
• beta-carotè • etil-metil-amina
• beta-sitosterol • fenetil-amina
• Bor 1-145 ppm • fenetil-cianur
• brassinina • fenil-aceto-nitril
• butan-diona • fenil-alanina
• butenil-cianur • fenil-etil-iso-tio-cianat
• butil-cianur • fenol
• butil-glucosinolat • feofitina
• Cadmi 0-0.4 ppm • Ferro 4-150 ppm
• Calci 290-19500 ppm • fibra
• campesterol • fil·liquinona FLO 3 ppm
• carvona • fitoesterols
• cianidina-3-(di-p-cumaroïl)- • flavina
soforòsid-5-glucòsid GER • Flúor 0-2.5 ppm
• cianidina-3-(diferuloïl)-soforòsid-5- • folacina
glucòsid GER • fosfolípids
• cianidina-3-(disinapil)-soforòsid-5- • Fòsfor 210-6500 ppm
glucòsid GER • furfural
• cianidina-3-feruloïl-soforòsid-5- • gamma-terpinè
glucòsid GER • gluco-brassi-canapina LLA
• cianidina-3-malonil-soforòsid-5- • gluco-brassicina
glucòsid GER • gluco-erucina
• cianidina-3-sinapil-soforòsid-5- • gluco-iberina
glucòsid GER • gluco-iberverina
• cianidina-3-soforòsid-5-glucòsid • gluco-napina
GER • gluco-nasturtiïna
• cianidina-3,5-diglucòsid GER • gluco-rafanina
• cianidina-5-O-glucòsid-3-O- • heneicosà
soforòsid GER • hexacosan-1-ol
• cianina • hidroxi-dimetil-benzo-fenona
• ciclo-brassinina • histamina
• ciclo-hexà • histidina
• cis-hexèn-1-ol • indol
• cistina • indol-3-acetladehid
• Clor 120 ppm • indol-3-aceto-nitril
• clorogenina • indol-3-carbinol
• Cobalt 0-3 ppm • indol-3-carboxi-aldehid
• colina • indol-3,3’-dimetà
• Coure 0-87 ppm • iso-amil-alcohol
• crocetina • iso-leucina
• Crom 0-8 ppm • iso-mentaol
• diacetil • iso-valeraldehid
• dibutil-ftalat • isocà
• diindol-metà • kaempferol
• dimetil-amina • kaempferol-3-feruloïl-soforòsid
• dimetil-disulfur • kaempferol-3-O-soforòsid
• dimetil-sulfur • kaempferol-3-sinapoïl-soforòsid
• dimetil-trisulfur • kaempferol-3-soforòsid-7-glucòsid
• kaempferol-7-glucòsid • propil-glucosinolat
• leucina • proteïna
• linalool • quercetina
• linalool-òxid • quercetina-3-sinapoïl-soforòsid
• lisina • quercetina-3-soforòsid
• Liti 0-1.5 ppm • quercetina-3’-glucòsid
• luteïna • quercetina-3-soforòsid-7-glucòsid
• Magnesi 100-2230 ppm • rafinosa
• Manganès 1-45 ppm • rodànids
• metan-tiol • Rubidi 0.5-27.5 ppm
• metil-octanoat • rubro-brassín-clorur
• metil-pirazina • S-metil-cisteïna-sulfòxid
• mentol • S-metil-metionina
• Mercuri 0.01 ppm • S-metil-metionina-sulfòxid
• metil-amina • salicilats
• metil-sulfinil-alkil-iso-tio-cianats • Seleni 0-10.25 ppm
• metil-sulfonil-alkil-iso-tio-cianats • serina
• metionina • Silici 1-25 ppm
• metoxi-brassicina • sinapina
• Molibdè 0-8 ppm • sinigrina LLA
• mono-butil-ftalat • Sodi 140-4500 ppm
• mono-octil-ftalat • Sofre 385-8750 ppm
• N-(1)-metoxi-brassinina • sulforafà
• N-butil-iso-tio-cianat • sulforafanina
• N-hexanal • terpinèn-4-ol
• N-metil-anilina • terpinolè
• N-metil-beta-fenietil-amina • tetradecan-1-ol
• N-nonacosà • tirosina
• N-petnil-amina • Titani 0-200 ppm
• napoleiferina LLA FUL • toluè
• narcotina • trans-2-hexenal
• neo-glicerol • trans-2-pentenol
• neo-gluco-brassicina • treo-1-ciano-2-hidroxi-3,4-epi-tio-
• neo-mentol butà
• neo-xantina • treonina
• niacina • tri-acontan-1-ol
• Níquel 0-8 ppm • tri-tiona
• nonacosàn-15-ona • tricosà
• nonadecà • trimetil-pirazina
• octadecà • triptòfan
• oli essencial • ubiquinona
• oli vegetal LLA • valina
• oxalat • Vanadi 520-6950 ppm
• pectina • verbenona
• pent-1-èn-3-ol • violoxantina
• pentà • vitamina A
• pirazina • vitamina B1 10 ppm
• piridina • vitamina B2
• Plata 0-0.5 ppm • vitamina B6
• Potassi 1450-42500 ppm • vitamina C
• pro-goïtrina LLA FUL • vitamina E
• proliferina • vitamina U 2-25 ppm
• prolina • Yterbi 0.5-29 ppm
• propenil-cianur • Zinc 2-41 ppm
• propenil-iso-tio-cianat • Zirconi 1-200 ppm
EFECTES FISIOLÒGICS DE LA COL
Rafinosa (= beta-D-fructofuranosil-alfa-D-galactopiranosil-(1→6)-alfa-D-glucopiranòsid):
no és digerible directament per al cos humà, però les bacteris del còlon la descomponen
donant lloc a flatulència. Hi ha pastilles d’alfa-galactosidasa que eviten aquesta
producció de gasos al digerir la rafinosa.
Minerals
Calci 4% - 40 mg
Ferro 4% - 0.47 mg
Magnesi 3% - 12 mg
Manganès 8% - 0.16 mg
Fòsfor 4% - 26 mg
Potassi 4% - 170 mg
Sodi 1% - 18 mg
Zinc 2% - 0.18 mg
Aigua 92 g
Flúor 1 µg
glucosinolats de la col
Sulforafan (=Sulforaphane»)
sulforafanina
«Cura natural por la col». RAYMOND DEXTREIT. Ed. Acuario. ISBN: 8485980387
(1981).
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Viu en marges inclinats ombrívols de boscos prop antigues poblacions de pagès. Sol fer-
se en marges de boscs vora les masies antigues. És de la meitat occidental d’Europa. Tot
i no soler ser abundant es troba dispersa arreu a Catalunya fins els 1650 m snm.
ESPÈCIES SIMILARS
Bryonia alba. Flors de color verd blanquinós, i fruit negre al madurar. Es fa al centre i
Nord d’Europa, a més de al Caucas i zones del Nord del Caucas.
Bryonia laciniosa. És del Sud de l’Índia. Té els lòbuls de les fulles molt estrets.
Bryonia marmorata. És de l’illa de Còrsega. Fulles a penes lobulades.
HISTÒRIA
És planta emprada des de bell antuvi i podem suposar que els ibers la conreaven.
TEOFRAST D’ÈRESOS (segle IV a. C.) deia que la rel és càlida i amargant, i per això s’empra
contra pigues i per depilar. Amb els fruits es depilen les pells. DIOSCÒRIDES (segle I)
descriu la planta amb força precisió. Diu que els fruits s’empren per a pelar els cuirs. I
els brots de les tiges, cuits, es mengen com a diürètics i laxants. Contra les nafres
dolentes a les cames s’aplica la planta (fulles, tija o arrel) amb sal. La rel amb fenigrec i
besses és cosmètica i va bé contra acne, pigues, cicatrius, i taques. La rel, cuita amb oli
fins que s’estovi, també neteja la pell d’aquestes impureses, i fa que s’esvaeixin els
morats vora els ulls i les imperfeccions a les ungles. Contra les bosses de pus o
abscessos, cal aplicar un emplastr de la rel cuita amb vi. La rel capolada s’aplica per a
recol·locar els ossos del cos humà. En ús intern, 4 g es prenen contra l’epilèpsia, cada
dia, durant un any. La mateixa dosis és adient contra l’atac de feridura o el vertigen.
Contra el verí de les serps cal prendre’n 8 g, però cal tenir en compte que a aquesta dosis
és abortiva i trastoca la ment, gairebé paralitzant-la. La rel en decocció és diürètica.
Contra l’asma, i altres espasmes i carn-esqueixats, prendre-la amb mel. Contra
l’esplenomegàlia, prendre’n en beguda 2 g barrejada amb vinagre, cada dia durant un
mes. També serveix el cataplasma de la rel amb figues, aplicat a la zona de la melsa. El
suc primaveral de la rel, amb xarop, va bé contra la sarna o la lepra. També va bé aplicar
el fruit madur capolat sobre les zones afectades, desfet en oli. Per augmentar la
producció de llet barrejar el fruit amb grans de blat i anar xuclant-lo.
NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) confirma que la rel és un purgant fort que destorba
l’estómac i el fetge; i per tant cal no precipitar-se al prendre-la. Però, presa amb molta
mesura, és molt bona contra les malalties del cap com l’epilèpsia, el vertigen i mareig,
atacs de feridura, i convulsions, ja que lleva els mals humors del cervell. També és bona
per llevar el reuma de les articulacions i tendons; i contra les rampes i dolors als costats,
la hidropesia i la retenció d’orina. Neteja els ronyons de sorra i pedres. Obra les
obstruccions de la melsa i li lleva l’esclerosis. La rel bullida en vi, bevent-ne un cop a la
setmana l’anar al llit, neteja la matriu i ajuda a que surti el fetus mort. Uns 4 g de rel
amb vi blanc fa venir la regla. La barreja de mel amb rel triturada neteja els pulmons de
flegmes i redueix la tos als qui tenen asma; i també és bona per desfer coàguls interns.
Tant les fulles con els fruits o la rel netegen les nafres dolentes, gangrenes i herpes. La
rel, i encara millor el seu suc blanc, neteja la pell de barbs, pigues, taques, cicatrius
lletges, lepra, crostes, sarna o altres imperfeccions. L’hidrolat de la rel (destil·lat) fa el
mateix efecte però més suau. La rel aplicada allà on s’ha fracturat un os fa que es
recol·loqui i l’ajuda a soldar-lo. També fa que la pell s’alliberi de punxes o espines
clavades. La rel amb vi, i una mica de llard, neteja abscessos, i infeccions a les
articulacions i voltadits.
LITERATURA
«Si vols conservar la vaca sana dona-li rel de tuca i gençana». «Tuca i altavia fa tornar el
bou de mort a vida». «La tuca i la berbena treuen el bou de pena».
PROPIETATS MEDICINALS
• abscessos • crup
• accidents nuclears/radioactius • cucs intestinals
• acne • diabetis
• aftes bucals UE • disenteria
• amigdalitis UE (cataplasma, • dispèpsia
gargarisme) • dolors musculars
• arrugues a la pell • edemes
• artritis UE UI • embòlia pulmonar
• asma • epilèpsia
• atac de feridura (hemiplegia) • erisipela UE
• ateroesclerosis • Escherichia coli FUL
• barbs • esclerosis de la melsa
• bronquitis • escrofulosis infantil
• càlculs renals • espines clavades
• càncers (HN-5) • esplenomegàlia
• càncer de bufeta T-24 • febre FUL FRU
• càncer de còlon HT-29 • febres de Malta
• càncer de fetge Hep-G2 • flegmes als pulmons
• càncer de mama MDA-MB 231, • infertilitat
HBL-100 • gangrena
• càncer de matriu HeLa • genolls inflats i adolorits
• càncer d’ossos • gota
• carn-esqueixats UE • grip
• catarro UE • herpes
• ciàtica UE • hidropesia
• cicatrius • HIV-1
• cirrosis hepàtica • hipertensió (maceració freda de la
• còlera rel)
• colesterol alt • impetigen
• congestions • infeccions a les articulacions
• convulsions • Klebsiella pneumoniae FUL
• cops UE • lepra
• cremades • limfoma de Burkitt BL41
• limfoma histiocític U937 • pirosis (cor agre, reflux esofàgic)
• lumbago UE • pleuresia UE
• mal d’esquena UE • Proteus vulgaris FUL
• mal d’estómac • pulmonia UE
• mal de cap UE • punxades als costats (melsa, fetge)
• mal de queixal • punxes clavades
• mal de ventre UI UE • rampes
• malària • retenció d’orina
• mareig • reuma
• melanoma B16F10 • reuma al cor
• melsa inflamada UE • sarna
• miàlgies UE • taques a la pell
• morats • tendinitis
• nafres a les cames • tifus
• ossos trencats • tiroides inflamat UE, UI
• penellons FRU UE • tos
• pericarditis • tos ferina
• peritonitis • tuberculosis
• picades d’escorpí (REL cuita UE) • tumors al fetge
• picades de serps verinoses • úlceres intestinals
• pigues • vertigen
• voltadits
TOXICITAT
Els circells és poden menjar frescos (tuques), com a espàrrecs fins, però la resta de la
planta és tòxica. És planta tòxica (i abortiva), especialment els fruits (per una proteïna de
66 KD). Uns 4 fruits ja poden donar molts problemes, i uns 15 poden matar un nen. Les
fulles i l’arrel poden ser tòxiques però no pas tant com els fruits, i menys ho serien si
s’assequessin o es bullissin. Tendres provoquen diarrea, còlics, i hemorràgies. La rel mal
assecada es colonitza de fongs (Didymella, Leptosphaeria, Pseudoperonospora i altres)
que podrien ser tòxics. La DL 50 de l’extracte hidroalcohòlic de les fulles de Bryonia dioica
en rates és de 4.2 g/Kg. Però dosis repetides cada dia de 250 mg/Kg en ratolins no
provoquen efectes tòxics. Amb dosi de 2 g/Kg d’extracte orgànic de la rel, ja el primer
dia els ratolins mostren dificultat per respirar, poc moviment i anormal, salivera, i
alguna convulsió i al final mort.
PREPARATS I DOSI
Ungüent contra ferides, infeccions a les potes, i voltadits: rel de carbassina + all + rel de
julivert + escorça de freixe + ruda: es bull tot plegat en greix de gallina. Serveix per les
persones i els animals.
Cataplasma de rels bullides de malví i carbassina: contra grans i furóncols.
Decocció de la rel + farigola + sabó antic: per rentats vaginals diaris per curar el càncer
de matriu.
Tintura dels fruits madurs: contra dolors reumàtics en UE. També s’hi afegia romaní i
llimona.
Rel: banys, cataplasma, decocció, oli (en fred o fregint-ho), vinagre, vi, sal. Si es vol
conservar un cop collida, caldria assecar-la al forn un cop tallada en rodanxes. Si es té a
l’abast i no es vol matar la planta, es pot anar tallant les arrels secundàries o rames de la
principal.
Cataplasma contra el tifus: arròs + rel de carbassina capolada + flor de taronger + greix
de porc UE (12 hores).
VETERINÀRIA
• UE per ferides del bestiar. L’aigua de bullir les tiges servia per rentar el braguer contra
la mastitis a les vaques. També la rel en ungüent contra la coixera. Contra la ronya:
aigua de coura la rel UE o bé oli de ginebre + rel de carbassina + llard de porc.
• UI a vegades s’ha donat al bestiar la rel cuita, contra indigestions o diarrea. Els porcs
senglars es deleixen per menjar-la. Als gossos els purguen les fulles. L’aigua de coure
la rel es dona a les vaques per ajudar-les a expulsar les aigües durant el part. Contra
el prolapse vaginal de les vaques: ungüent de rel fregida en oli en UE. També en UI
després del part de les vaques, amb rel de genciana. L’aigua de la rel combat la
hipotèrmia (per mal temps) amb tos i refredat a les vaques.
• Remei contra l’humor del braguer, quan ja no raja llet. Arròs de paret ( Sedum) +
boixets (Calendula) + arrel de floravia (Centaurea calcitrapa) + arrel de carbassina
(Bryonia) + arrel de malví + pega negra + cera nova + oli + greix de gallina + 3 grans
d’all. Ho diu la LLUÏSA SADURNÍ de les Comes de Gombrèn.
• Arrel de carbassina (Bryonia dioica): es feia servir pels constipats i per les vives
(angines) dels cavalls. Se’ls posava a l’estable enmig del menjar. Ho diu la CARME
CORTINA, de Can Roca, de Pardines.
• Contra anorèxia (i per guarir nafres): rel de carbassina + vinagre + sal.
«Eight novel sterols from roots of Bryonia dioica Jacq.» TOSHIHIRO AKIHISA, YUMIKO KIMURA,
WILHELMUS C.M. KOKEE, TAKASHI ITOH, TOSHITAKE TAMURA. Chem. Pharm. Bull. 44 (6)
1202-1207 (1996).
BUDDLEJA DAVIDII Franchet
[1887, Nouv. Arch. Mus. Hist. Nat. Paris, sér. 2, 10: 65] 2n = 76
ETIMOLOGIA: Buddleja: nom genèric atorgat en honor d’ADAM BUDDLE, botànic i rector a
Essex, Anglaterra, el segle XVIII. «Davidii»: en honor d’ARMAND DAVID, missioner
naturalista francès, nascut vora Baiona (Espelette), que la descobrí el 1869.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
El gènere Buddleja compta amb unes 100 espècies al món repartides entre la Xina,
Àfrica oriental i meridional, i Amèrica. S’ha considerat primer que pertanyia a la família
de les Escrofulariàcies, la qual cosa queda corroborada per les similituds bioquímiques.
Després, se l’ha ficat dins la família de les Loganàcies, i finalment s’ha optat per crear
una família amb 10 gèneres, la de les Buddlejiàcies. Les plantes del gènere són
arbustives o petits arbres. L’escorça sol ser llisa, o estriada longitudinalment. Les fulles
són oposades (rarament alternes), enteres o lleugerament dentades, amb estípules entre
els pecíols poc desenvolupades. Les inflorescències són cimoses, compactes, llargament
pedunculades, grans. Les flors són bisexuades, actinomorfes, tetràmeres (rarament
pentàmeres). El calze és campanulat o tubular, persistent. La corol·la és campanulada,
hipocrateriforme o infundibuliforme, amb el tub recte o una mica corbat. De colors que
poden ser blanc, groc, rosat, lila, violeta. Estams 4(5), iguals, inclosos o poc exerts,
sense estaminodi, amb anteres medifixes, subsèssils. Ovari súper. Estil filiforme.
Estigma bífid. Fruit bilocular, septicida. Llavors nombroses, discoides o fusiformes,
alades, petites.
Buddleja davidii és un arbust que pot arribar a fer 5 m d’alçària. Normalment fa més
de 1.5 m. Les tiges joves són de secció quadrangular, de color verd clar o roig, amb
medul·la, pubescents, amb pèls estrellats, blancs, a vegades fent flocs. Fulles de 10-18 x
2.5-4 cm, decussades, lanceolades o oval-lanceolades, finament dentades, atenuades en
pecíol curt, glabrescents per dalt, tomentoses i blanquinoses per sota, poc rígides,
combades. Estípules entre els pecíols enteres o una mica crenades. Inflorescència de 10-
16 x 3-5 cm, paniculiforme, formada per verticil·lastres de cimes multiflores més o menys
contretes, a vegades amb 2-4 rames laterals. Bràctees linears piloses. Flors tetràmeres,
aromàtiques, amb olor de vainilla. Pedicels de 2-3 mm. Bractèoles linears, piloses, més
curtes que el calze. Calze de 2.5-3 × 1.2-1.5 mm, tubular, de color granat, amb pèls
estrellats. Dents del calze de 0.5-0.7 × 0.6 mm, triangulars, aguts. Corol·la de 4.5-5.5
mm de diàmetre, hipocrateriforme, de color lila o morat, amb la gola ataronjada. Tub de
la corol·la de 5-8 × 0.6-1 mm, recte, pilós (pèls simples escassos, i glàndules ambarines
geminades). Lòbuls de la corol·la de 1.5-2 mm., sub-orbiculars, irregularment crenulats,
patents. Estams 4, inclosos, soldats a la zona mitjana del tub. Anteres de 0.5 mm. Ovari
cilíndric. Càpsula de 7-9 × 1.7-2.2 mm, el·lipsoide o sub-claviforme, amb 2 valves bífides.
Llavors de 3-5-4.5 × 0.2-0.3 mm, fusiformes, reticulades, prolongades a la base, i amb
una ala membranosa a la punta. De color castany clar.
PROPIETATS MEDICINALS
• anticonvulsiva • fungicida
• antihepatotòxica • hipotensora
• antioxidant • inhibidora de COX
• antiinflamatòria • inhibidora de 5-LOX
• antioxidant • moluscicida
• antivírica • tint FLO
• foto-protectora • treu el «fred»
• antiprotozoica • treu el «vent»
USOS MEDICINALS
• acne • malària
• Alzheimer • miastènia greu
• amebiasis • motilitat gàstrica
• artritis ferides
• beri-beri • picor a la pell
• càncer de matriu HeLa • Plasmodium
• càncer de pell • reuma
• cremades • seqüeles d’hemiplegies
• èczemes • Staphylococcus aureus
• Epidermophton floccosum TIJ • tos
• fotofòbia • tos ferina
• fractures • trastorns neurològics
• glaucoma • Trichomonas vaginalis
• hemiplegia • Trichophyton interdigitale TIJ
• hemorràgies • Trichophyton rubrum TIJ
• lepra • úlceres
• mal de cap
PRINCIPIS ACTIUS
• 1-O-4-dimetoxi-fenil-etil-4-O-3,4- • 2-alfa-acetoxi-5-alfa-hidroxi-
dimetoxi-fenil-etil-beta-D- enantio-cariofil·la-8(15)-èn-ona
glucopiranòsid • 2-alfa-acetoxi-5-alfa-metoxi-enantio-
• 2-acetil-martinòsid cariofil·la-8(15)èn-3-ona
• 2-afla-acetoxi-4beta,5-alfa-hidroxi- • 2-beta-acetoxi-4-cariofil·lèn-8-beta-
enantio-cariofil·la-8(15)-èn-ona ol-3-ona
• 2-afla-acetoxi-4beta,5-beta-hidroxi- • 2,6(12),10-humulatrièn-7beta-ol-1-
enantio-cariofil·la-8(15)-èn-ona ona
• 3-acetil-martinòsid
• 3’,4-O-dimetil-cedrusina • dihidro-buddledina C
• 4"-O-acetil-martinòsid • dimetoxi-cinamoíl-catalpol
• 6-feruloïl-ajugol • echinacòsid REL
• (8R,8’R,9R)-cubebina • estigmasterol
• (8R,8’R,9S)-cubebiba • estigmasterol glucòsid
• (9R)-9-O-metil-cubebiba • eutigòsid A REL
• (9S)-9-O-metiol-cubebiba • fenil-etanoides (ajugol + lignans)
• acacetina REL REL
• acacetina-7-O-alfa-L- • flavonoides FUL 5.5 mg/mL; TIJ 3.8
rhamnopiranosil-(1-6)-beta-D- mg/mL:
glucopiranòsid ◦ 6-OH-luteolina
• acacetina-7-O-beta-D-glucòsid ◦ acacetina
• acateina-7-O-rutinòsid FUL ◦ apigenina-7-O-glucòsid
• acetil-martinòsid A REL ◦ buddlenoide A
• acetòsid FUL ◦ buddlenoide B
• acetòsid (isòmer) ◦ escutel·larina-7-O-glucòsid
• àcid ferúlic ◦ kaempferol
• àcid vainíllic (derivats de l’) REL ◦ linarina
• aldehid coniferílic TIJ ◦ luteolina
• alfa-D-glucopiranosil-beta-D- ◦ luteolina-7-O-glucòsid
fructofuranòsid FUL ◦ pectoli-naringenina
• angoròsid A REL ◦ quercetina
• angoròsid C REL ◦ rutina
• apigenina FUL FLO80 ppm ◦ salvigenina
• apigenina 7-O-neo-hesperidòsid
• apigenina-7-O-beta-D-glucòsid • forsyhtòsid A
• aucubina FUL • forsyhtòsid B REL
• balanofonina TIJ • gadaïna
• benzoïl-catalpol • glucòsid d’àcid vainíllic REL
• beta-sitosterol • glucòsids lignan-iridoides REL
• biridòsid (glucòsid iridoide) • hebeòsid REL
• buddamina • hesperetina
• buddledina A REL • hinokinina
• buddledina B REL • iso-acetòsid REL
• buddledina C REL • iso-americanina A
• buddledina D REL • iso-martinòsid REL
• buddledina E REL • iso-capneòsid II V
• buddlenol A, B, C, D, E, F • iso-martinòsid
• calceolariòsid A • jionòsid D REL
• capneòsid II REL • Leishmania infantum
• cariofil·lèn-4-beta-5-alfa-òxid • leucasteptòsid A, B
• cis-acetòsid REL • lignans TIJ
• cis-ainanòsid FUL • linarina REL FLO
• cis-biridòsid FUL • luteolina FUL FLO 59 ppm
• cis-buddledina A REL • luteolina-7-O-beta-D-glucòsid FLO
• cistancòsid F REL • martinòsid REL FUL
• colxicina • meridiol
• craniòsid A • metil-catalopl FUL
• crocetina FLO • mimengòsid
• crotenina-mono-gentibiosil-èster • naringenina
REL • neolignans 1,2,3TIJ
• daucosterol • p-metoxi-cinamoïl-catalpol
• deacetil-dihidro-buddledina A • plataïnòsid C
• dihidro-buddledina A • poliumòsid
• dihidro-buddledina A (derivat de) • puerarina
REL • quercetina
• rutina ◦ 2alfa-acetoxi-4beta,5beta-
• sacarosa REL hidroxi-enantio-cariofil·la-8(15)-
• sesquiterpens: èn-3-ona
◦ 2,6(12),10-humulatrièn-7beta-ol- ◦ 2beta-acetoxi-4-cariofil·lèn-
1-ona 8beta-ol-3-ona
◦ 2alfa-acetoxi-5alfa-metoxi- • suberosol B
enantio-cariofil·la-8(15)-eèn-3- • syringaresinol TIJ
ona • trans-ainanòsid FUL
◦ 2alfa-acetoxi-5alfa-hidroxi- • trans-biridòsid FUL
enantio-cariofil·la-8(15)-en-3-one • Trichomonas vaginalis
◦ 2alfa-acetoxi-4beta,5alfa- • verbascòsid REL
hidroxi-enantio-cariofil·la-8(15)- • verbascòsid (derivat del) V
én-3-ona
compostos volàtils
• (E,E)-alfa-farnesè • beta-ciclocitral
• (Z)-cinamaldehid • dihidro-oxo-iso-forona
• 4-oxo-iso-forona • hexil acetat
• 6-metil-5-heptèn-2-ona • oxo-iso-forona-òxid
• benzaldehid
oli essencial
EFECTES FISIOLÒGICS
El calceolariòsid és el component més antioxidant, pel que fa als radicals lliures de OH,
ONOO, O.
El martinòsid té efecte analgèsic noniceptiu per la via NO, arginina, i colinèrgica.
ESPÈCIES SIMILARS
MÉS INFORMACIÓ
«Active constituents form Buddleja species». SHAFIULLAH KHAN, HAMID ULLAH, LIQUN ZHANG
https://www.researchgate.net/profile/Hamid_Ullah7/publication/331769880_Bioactive_
constituents_form_Buddleja_species/links/5d0531b2299bf12e7be2d73d/Bioactive-
constituents-form-Buddleja-species.pdf
«Immunossupressive sesquieterpens from Buddleja davidii». WEN ZHANG, ZHI YAO, YAN
WEN ZHANG, XING XIANG ZHANG, YOSHIHISA TAKAISHI, HONG QUAN DUAN. Planta Med
2010;76:1882-1887. http://dx.doi.org/10.1055/s-0030-1249974
https://www.boe.es/eli/es/rd/2013/08/02/630/con
BOIX
Buxus sempervirens L.
[Species Plantarum, 2: 983. 1753]
(família de les Buxàcies)
NOTA. L’anomenat “boix mascle” és el que té les fulles unes dirigides amunt i les altres avall, i el
“boix femella” és el que té les fulles totes en la mateixa direcció, i té poca floració. Això, almenys
segons els informants de la Vall del Tenes. El “boix mascle” diuen que és el més medicinal. Altres
plantes reben el nom parcial de boix, com ara “boix bord” (Rhamnus alaternus), “boix grèvol (Ilex
aquifolium), “boix marí” (Ruscus aculeatus), “boix de Núria” (Rhododendron ferugineum), “boixerol”
(Cneorum tricoccum), “boixerola” (Arctostaphylos uva-ursi). Boix és un cognom tìpic català. El
tenen actualment unes 7000 persones, principalment de les demarcacions de Barcelona, València
i Alacant.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La fusta del boix és groguenca, llisa, molt homogènia; i l’escorça és fina, i entre grisa i
groguenca. Els branquillons tenen 4 angles, i són pubèruls (amb dues franges de pèls
simples de 0.5-1 mm molt arrodonits a l’àpex, transparents; vegi’s imatge al costat). La
base dels pecíols és força decurrent als entrenusos. Les fulles són lanceolades
el·líptiques, una mica agudes a la base i emarginades i apiculades a l’àpex, coriàcies (de
1.5-3 cm/ 0.4 × 1.5) i estan disposades l’una front a l’altra (oposades). Tenen un pecíol
molt curt (de menys de 2.5 mm). Unes són lluentes i les altres estan cobertes per una
mena de pruïna blavosa mat. El nervi principal està molt marcat per sota, i dona lloc a
dues meitats foliars ben còncaves (de color més gronguenc que la part adaxial). Tendrres
solen ser de color verd molt fosc, però en terrenys secs poden adoptar coloracions
grogues o vermelles. En assecar-se un cop collides, les de color verd fosc es tornen d’un
verd groguenc.
El boix és un arbre monoic. És adir, té les flors masculines separades de les femenines.
Les flors masculines tenen 4 estams (inserits entre els sèpals) amb anteres d’1-1.5 mm i
filaments de 2.5-3 mm. Les flors femenines tenen 3 estils rabassuts. Les càpsules són
ovoides i molt coriàcies, de 8-11 × 6-8 mm, amb 3 corns (d’una ¼ part de l’alçada de la
càpsula). Contenen 2 llavors grans (5-2.5 mm) a cadascun dels 3 compartiments o
valves. Les llavors són negres brillants, carunculades, trígones i llises. Normalment, les
flors són groguenques. Unes quantes flors masculines envolten una femenina central. El
periant, envoltats d’algunes bràctees, està format per 4 tèpals desiguals a les flors
masculines, o 6 tèpals menys desiguals a les flors femenines.
A Catalunya es fa des del Garraf (200 m snm) fins al Parc d’Aigües Tortes (1900 m snm).
A Espanya es fa, sobre tot, al quadrant NE. Abunda molt al sotabosc de fagedes,
rouredes i pinedes de pi roig. La floració primaveral dona lloc a l’aroma tan típica,
penetrant, pesant i metàl·lica dels boscos dels pre-Pirineus. Una bona fructifiació és
senyal de bona collita a pagès: ―”L’any que hi ha vaquetes [fruits de boix], hi ha garbetes
[feixos de cereal]”.
A les puntes de les rames produeix exsudats que són aliment per a les abelles i altres
insectes, i a les flors masculines pol·len abundant. La mel de boix és una mica amargant.
En festivitats com Sant Joan o el Diumenge de Rams o d’altres, s’empren rames de boix
com a decoració ambiental o particular. Als indrets on moria algú d’accident, les dones
hi amuntegaven rames de boix, com ara es fa amb rams de flors que acaben assecant-se.
Els romans britànics dipositaven rames de boix dins alguns taüts. El boix seria un
símbol de la durabilitat perpètua de l’ànima. A la vegada, sembla que ha de protegir els
vius de la maldat del difunt. Somniar amb el boix significa que les esperances arribaran
a complir-se. Creuar, durant els somnis, un rengle de boixos, això significa que tindrem
un magnífic pervindre. Però, si el boix està vermell i sec, aleshores significa que ens
costarà avançar.
LITERATURA
CAMILO JOSÉ CELA, a “Madera de boj” escriu: ―”El boj da unas flores pequeñas que tiran a
verde, su madera es de color amarillo limón, dura y de elegante pulimento, los violines de
madera de boj suenan mejor que ninguno, da gusto oírlos y hasta las bravas gaviotas se
callan para deleitarse con su sonido”...―.
• amargant • depuratiu
• antibacterià • diürètic
• antihelmíntic • emètic
• antivíric • febrífug
• aperitiu (rel, mastegar-la) • fixador del color negre de la roba
• atractiu per a mosques (rentant-la)
• atractiu per a abelles: rames • fungicida (Candida)
banyades en cera d’abella, romaní • laxant
(Rosmarinus) i tarongina (Melissa). • narcòtic
• avortiu/ ecbòlic • oxitòcic (accelera el part)
• biliar • sedant
• colagog • sudorífic
• cordial • tòxic
* Cal embolicar tantes fulles com berrugues tinguis en un paper, i dipositar el paquet en
una cruïlla de camins; i allí pronunciar aquesta frase: “ Berruga tinc, berruga em venc, i
m’escapo corrent”. Evidentment, cal cumplir el que es diu i marxar corrents de la cruïlla.
Un mètode alternatiu és colocar sota una pedra tres rames de boix collides en tres zones
diferents. Així, quan les rames es podreixin, les berrugues hauran desaparegut.
NOTA: El boix s’ha emprat com a substitut de la quina, del guaiac, i fins i tot de l’ivori
(en marqueteria).
USOS VETERINARIS
ALTRES USOS
• S’ha emprat enlloc del llobet (Humulus lupulus) per a elaborar cervesa.
• De les serradures bullides en aigua i cendra se n’obté un tint de color rogenc (per al
cabell).
• Amb les tiges se’n fan tanques reixades, i estris de cuina (culleres, forquilles,
ganivets), o fins i tot escultures, creus, capsetes, nanses, peces de torn, petites obres
d’art o ebenisteria, motlles de maquetes, figures dels escacs, la forma per a engrandir
les sabates, motllos de gravats, corrons per a massatge, pintes, boixets per a fer
puntes d’encaix, mans de morter, pipes, broquets de fumador, flautes, castanyoles,
becs de gaites o d’oboès, clavilles de guitarres o violins, taps, masses de martells,
canons per a guardar agulles, motllos per a fer formatges, mànecs, bastons, timons de
les arades, filoses i llançadores del telers, ribots, pals llargs per jugar al “canabolit”.
Aquest joc de les valls de Camprodon consistia a llençar amb ajuda de la cana (pal de
boix) una mena de bola (bolit) com si es tractés del beisbol modern. Amb la mateixa
cana es mesurava la distància atesa.
• La fusta és de gra molt fi, sense nusos, dura i resistent com quatre vegades més que
la del roure o alzina. Malgrat ser una dicotiledònia, conté lignans típics de les
gimnospermes (com ara el xiprer). Té una densitat d’ 1.09. Per treballar-la cal cullir la
fusta tendra, ja que si és ja molt seca, acaba s’esberlant-se. D’aquí la dita: “ ─Ets més
fals que un boix sec”. I abans de treballar-la és millor posar-la en remull fins que
l’aigua faci pudor. Després de treballar-la, cal posar-la a eixugar del tot abans de
deixar el material com a definitiu.
• Amb els fruits (anomenats “vaquetes” a Gomrbèn) se’n feien grans de rosaris o
bracelets.
• Els “boixos nois” són els joves seguidors i més entusiastes del club de futbol
Barcelona, però no tenen res a veure amb la planta, excepte si acceptem l’error
ortogràfic. Caldria escriure: “bojos nois”.
• Els pals de boix com a eina de pagès s’empra des dels Neanderthals (170.000 a.C) al
centre d’Itàlia. Ells fabricaven pals arrodonits per dalt i punxents per la punta de baix,
esmolada amb l’ajuda del foc. Eren eines multi-ús.
• A Gombrèn, plantant rames de boix (rems) es marcaven els rengles ja sembrats.
• En jardineria, les mates vives poden ser retallades fins que adoptin formes esculturals
(art topiària o buxetum tonsile) o simples mur vegetals. Cal, però, no esporgar-lo fins
que hagi passat el perill de gelades. També se’n fan bonsais. Amb les rames se’n fa la
base de les corones per a funerals.
• Les rames de boix serveixen per a cobrir el planter i protegir-lo de les gelades, de
l’excessiva insolació o l’atac de conills i altres bestioles.
• També s’empraven les rames de boix per a “cremar formiguers”. Aquesta operació
consistia en preparar un gran llit elevat uns 30 cm del terra, amb rames
entrecreuades de boix. A sobre de les rames, s’hi anava posant la terra de l’hort que es
volia desinfectar. Un cop cobert el llit de boixos amb un pam de terra, es calava foc a
la part de baix, fins que es consumia tota la llenya. La terra aquella donava molt
bones collites a l’hort. Però la fumera produïda durant l’operació podia molestar els
veïns, i hi havia mesos en que estava prohibit “cremar formiguers”, sota multa que
cobrava la parròquia per a obres de manteniment. Almenys així era al segle XIV.
PREPARATS
TOXICITAT
Més de 3 fulles en tisana poden donar ja palpitacions. Una sobredosis de la pela de la tija pot
propiciar vertigen, tremolors, convulsions, vòmits i diarrees, o paràlis medul·lar; i diuen que
fins i tot la mort. La ciclobuxina a dosis de 0.1 mg/Kg de massa corporal pot produir la mort.
Per tant, a una persona de 70 Kg, la podria matar prendre 200 g de fulles. En ús intern el
boix està contraindicat en hipotensió, embaràs, lactància, en nens menors de 13 anys, o
quan hi hagi gastritis. Un abús pot produir irritació intestinal, problemes nerviosos i
respiratoris. Els fruits també són tòxics. Aplicat en ús extern, a algunes persones els pot
provocar dermatitis.
PRINCIPIS ACTIUS DEL BOIX
El contingut en fenols baixa pel mes de juny. I el de flavonoides baixa amb l’altura sobre el
nivell del mar. En canvi, el contingut en neolignans s’apuja amb l’altura sobre el nivell
del mar.
El tocoferol, els carotèns i la xantofil·la augmenten en temporades amb estrès per fred, o
per sequera i calorada, a la vegada que disminueix l’eficàcia de la fotosíntesis.
• (-)-ciclo-buxofil·lina-K • buxalines
• (-)-ciclo-mikuranina • buxalongifolamidina
• (-)-E-buxenona • buxalongifolina
• (-)-Nb-demetil-ciclo-mikuranina • buxaltines
• (-)-Z-buxenona • buxamines
• (+)-16a, 31-diacetilbuxadina • buxaminols A-I,
• (+)-17-oxociclo-protobuxina • buxaminona
• (+)-buxabenzamidienina • buxanaldinina
• (+)-buxamidina • buxandonina
• (+)-buxamina F • buxandrines
• (+)-buxaquamarina • buxanines
• (+)-semperviraminol • buxanoldina
• 4',5-dihidroxi-3,3',6,7-tetrametoxi- • buxapapilinina
flavona • buxapapil·losina
• àcid linoleic (llavors) • buxapapinolamina
• àcid linolènic (llavors) • buxapentalactona
• àcid oleic (llavors) • buxaprogestina
• àcid tànnic • buxarina
• alcaloides (benzamídics, esteroides, • buxasamarina
triterpènics) • buxatenona
• artemetina (5-hidroxi-3,3',4',6,7- • buxatina
pentametoxi-flavona) • buxazidines
• bebuxina • buxazina
• berbeerina • buxbarbarina K
• buxabenzacina • buxbodines
• buxabenzacinina • buxdeltina
• buxabenzamidienina • buxè
• buxabenzamidina • buxenina
• buxacuamarina • buxenona
• buxadienina • buxepidina
• buxafuranamida • buxeridines
• buxahejramina • buxetina
• buxahejrina • buxhircamina
• buxaheptalactona • buxidienines
• buxahircanina • buxidines
• buxakarachiamina • buxifoliadines A-H
• buxakashmiramina • buxifolina
• buxalfina • buxifoliòsids
• buxalfol • buxina
• buxipines • N-benzoïl-ciclo-buxina
• buxiramines • N-benzoïl-ciclo-buxoliïna
• buxitienines • N-benzoïl-cicloxo-buxuina F
• buxizina • N-benzoïl-cicloxo-buxidina F
• buxmicrofil·lines A-K • N-benzoïl-ciclo-protobuxoliïna
• buxociclamina A-I • N-benzoïl-O-acetil-buxodienina E
• buxodienines • N-bezoïl-dihidro-ciclo-microfil·lina
• buxomegina • N-benzoïl-cicloxo-buxolina-F
• buxomelina
• N-benzoïl-O-acetil-cicloxo-buxolina-
• buxotrienina F
• buxozina C
• buxpapamina • N-benzoïl-buxidienina-F
• buxpiïnes • N-benzoïl-ciclo-protobuxolina-D
• buxpsiïna
• N-benzoïl-ciclo-protobuxolina-C
• buxrugulosamina
• buxtauines • N-acetil-ciclo-propotobuxina-D
• buxuletina • N-metil-buxè
• buxupapina • N20-acetilbuxamina E [(20S)-20-
• cera (acetilamino)-3beta-(dimetilamino)-
• ciclo-buxamina 9,10-seco-buxa-9(11) ,10(19)-diè]
• ciclo-buxina D (3%) • N20-acetilbuxamina G [(20S)-20-
• ciclo-buxoxina (acetilamino)-3beta-(metilamino)-
• ciclo-microbuxina 9,10-seco-buxa-9(11),1 0(19)-diè]
• ciclo-microsina • N20-formilbuxaminol E [(20S)-
• ciclo-protobuxina 16alfa-hidroxi-20-(formilamino)-
• ciclo-protobuxina D 3beta-(dimetilamino)-9,10 -seco-
• ciclo-virobuxeïna buxa-9(11),10(19)-diè]
• ciclo-virobuxina D • neolignans
• demetil-ciclo-mikuranina • nor-buxamina
• deoxi-ciclo-buxoxazina • O-tigloïl-ciclo-virobuxeïna [efectiva
contra Plasmodium]
• diacetil-buxadina
• O-16-siringilbuxaminol E [(20S)-
• dihidro-ciclo-buxina
16alfa-siringoïl-3beta-
• dimetil-ciclo-buxina
(dimetilamino)-20-(amino)-9, 10-
• dimetil-ciclo-virobuxina seco-buxa-9(11),10(19)-diè]
• fenols • oli essencial
• flavonoides • parabuxidina
• fructo-oligosacàrids tipus inulina • parabuxina [resina]
(kestotriosa, nistosa) o tipus
• parabuxonidina
rafinosa / estaquiosa ***
• proteïna (llavors)
• galactobuxina
• rafinosa
• grassa (llavors)
• semperviramidina
• inulina
• isocondodendrina • tannins
• lignanans (derivats de siringil- i • tocoferol
guaiacil-, amb ponts p-hidroxifenil-) • xantofil·la
• lignina (escorça)
• metil-ciclo-protobuxina
• N-acetil-ciclo-protobuxina
• N-benzoïl-buxodienina E
• N-benzoïl-ciclo-buxidina
REMENTEROLA/POLIOL
Calamintha menthifolia Host
[1831, Fl. Austr., 2: 129] 2n = 24, 48
(=Calamintha nepeta (L.) Savi [Fl. Pis. 2:63 (1978)])
(=Calamintha officinalis Moench [1794, Meth.. : 409])
(=Clinopodium menthifolium (Host) Stace [1989, Watsonia, 17: 44])
(=Satureja calamintha (L.) Scheele [1843, Flora (Regensb.), 26: 577])
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins el grup del gènere Satureja (sensu lato), la rementerola es distingeix per tenir les
fulles somerament dentades, de més de 10 mm d’amplada, peciolades, en forma de
cullera; la tija no llenyosa; i les inflorescències laxes en cimes pedunculades, amb el
calze de menys de 9 mm, campanulat; la corol·la rosada-blavosa blanquinosa, de menys
de 20 mm; la tija ramificada; i tota la planta amb olor a menta més o menys agradable.
Pot arribar a fer 80 cm d’alçària i el mateix d’amplada. Les tiges són més o menys
peludes, segons la subespècie. La inflorescència en verticil·lastres de 2 flors, o en cimes
de 4-14 flors amb peduncle de més de 15 mm. Bràctees similars a les fulles. Bractèoles
d’1-3 mm, linear-lanceolades. Flors amb pedicel de 1-12 mm. Calze de 4-8 mm, amb el
tub amb 12-13 nervis peluts, i dents superiors dirigits enlaire, i els inferiors de 2-4 mm,
més llargs que el llavi superior. Totes les dents ciliades. Corol·la de 6-17 mm. Núcules
de 1.2 mm, més o menys globoses, de color castany fosc.
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ
Es fa als marges de les vinyes o dels boscos propers a elles. Hi ha tres varietats. Una
(ssp. glandulosa = nepeta) és pudenta i de fulla petita (10 mm), arrugada i grisa. Es fa als
secarrals. L’altra (ssp. ascendens) és agradablement olorosa però una mica amargant, de
fulla verda i mitjana (25 mm). Es fa als marges de bosc o en guarets no massa secs. I la
tercera (ssp. sylvatica) és finament olorosa, de fulla gran (40 mm) i gens amargant. Es fa
als marges de torrents o de bosc humits.
L’espècie en sentit ampli es pot trobar des de Grècia a Anglaterra, i d’allí fins al Marroc,
silvestre o cultivada. A la península hispànica es fa arreu, fins els 800 m snm (ssp.
glandulosa) o els 1500 m snm (ssp. ascendens; ssp. sylvatica).
PROPIETATS MEDICINALS
Quan les peces d’una bota de vi no acaben d’encaixar, es renta per dins amb una infusió
de la planta, i d’aquí li ve el nom de «rebenterola», perquè fa botir la fusta i fa que
encaixin les peces i la bota torni a ser estanca.
PREPARATS
• Bafs
• Banys generals
• Condiment de cargols, carn, pollastres (amb orenga i serpoll), embotits, verdures,
castanyes, patates, olives, etc.
• Fregues amb la planta tendra a zones amb dolors artrítics.
• Fums (moxa).
• Ratafia, herberet, etc. (begudes alcohòliques).
• Remei contra l’esterilitat sexual femenina: Calamintha menthifolia + Mentha
pulegium + Lavandula pedunculata + Rosmarinus officinalis + Salvia lavandulifolia
+ Brassica nigra (fulles).
• Remei UE contra la metrorràgia: Calamintha menthifolia + Salvia verbenaca +
Cistus albidus + Paeonia officinalis (fulles) + Valeriana officinalis + Cannabis
sativa. Amb el boll es fan massatges als malucs.
• Tintura casolana feta macerant la planta tendra amb aiguardent: per guarir talls i
cremades; contra cucs intestinals.
• Tisana hepàtica: Calamintha menthifolia + Sideritis hirsuta + Matricaria chamomilla
+ suc de llimona.
• Truita amb la planta tendra; contra el mal de ventre.
Amb 1 mL/Kg i.p. d’OE (oli essencial) no s’ocasiona pas la mort en rates. Dosis d’1 g/Kg
d’extracte fet amb hexà minven l’activitat motora i el to de la musculatura esquelètica, i
provoquen hipotèrmia i una lleugera diarrea. L’extracte fet amb diclorometà a dosis de
500 mg/Kg provoca efectes similars i ptosis palpebral, especialment mitja hora i 3 hores
després de la i.p. (injecció intraperitoneal). En ambdós casos es produeix hepatomegàlia.
L’extracte fet amb butanol a 700 mg/Kg provoca una depressió del SNC, minva el to
muscular, provoca hipotèrmia, incrementa la diüresis i dona set. En canvi, l’extracte
aquós només provoca una lleugera hipertèrmia a les orelles i una lleugera disminució del
to muscular.
PRINCIPIS ACTIUS
• (Z)-beta-ocimè • eugenol
• 1-octèn-3-ol • germacrè D
• 2-hexanol • hexenal
• 6-metil-3-heptanol • iso-mentona
• acetona • iso-piperitenona
• acid cafeic • linalool
• àcid rosmarínic • llimonè
• alfa-pinè • luteol
• alfa-terpineol • mentol
• apigenol • mentona
• beta-burbonè • metil-2-metil-butirat
• beta-pinè • oli essencial
• borneol • p-cimè
• bornil-acetat • p-cimè-8-ol
• cadalè • patxulè
• camfè • piperitenona-òxid
• càmfora • piperitona
• cariofil·lè • piperitona-òxid
• carvacrol • poncirina
• cis-geranil-acetona pseudo-llimonè
• cis-sabinè-hidrat • pulegona
• copaè • sabinè
• cuminaldehid • tau-terpinè
• delta-cadinè • terpinèn-4-ol
• espatulenol • terpinolè
• etil-2-metil-butirat • timol
• etil-3-metil-butirat • trans-sabinè-hidrat
• eucaliptol
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una planta anual o bisanual, alta de fins a 40-50 cm, amb tiges anguloses
ramificades, finament hirtes. Es fa als jardins i als llurs voltants. Tota la planta és força
olorosa (olor àcid metàl·lic penetrant). Fulles alternes, sèssils ──excepte les inferiors
(atenuades)──, espatulades, oblanceolades, finament i molt espaiadament dentades,
hirtes, una mica carnoses, blanes, doblegades en quilla. Per ser Corimbífera té les flors
de dos tipus, en el capítol (inflorescència): ligulades (a la perifèria), i tubuloses (a la part
central). Per ser del gènere Calendula té les fulles alternes, l’estil no engruixit sota les
seves branques, i el receptacle sense escates ──però sí amb palletes──, i aquenis sense
vil·là, molt arquejats i arrugats-puntejats, que semblen petites erugues verdoses. Les
flors ligulades tenen de 20 a 30 mm de longitud per 5 a 7 mm de diàmetre, i són ben
blanes i acaben amb tres dentetes. L’espècie officinalis es caracteritza per ser planta
major, de fins a 50 cm, una mica lignificada a la base, quasi sempre erecta, amb fulles
similars a les de l’espècie arvensis però majors; flors (inflorescències) de color taronja
més o menys intens, de 4 a 7 cm de diàmetre.
HÀBITAT I CULTIU
Als jardins donen olor i alegria als marges dels parterres i jardineres. Necessiten sòls ben
drenats, assolellats, llimosos, sense massa adobs. Toleren pH entre 4.5 i 8.2. Poden
durar molts anys, si els agrada el terreny, reproduint-se per llavors. Atrauen papallones,
hemípters com Orius sauteri, i sirífids ──que es mengen els pugons──. També atrauen
abelles. Combinen bé a l’hort amb els tomàquets i l’alfàbrega. Cal regar-les quan faci
calor. No suporten un excés d’humitat o d’ombra. Un bon substarcte seria la barreja de
sorra amb terra de jardí preparada. Es poden adobar a l’estiu, cada 2 setmanes, amb
una mica d’adob líquid per a plantes ornamentals. Millor tallar les flors pansides. Poden
atacar-la fongs com ara: Alternaria, Cercospora, Colletotrichum. Per evitar-ho podem
afegir cuprosan o zineb un cop a la setmana el primer mes. Contra l’oïdi hom recomana
tirar sofre en pols per sobre les plantes. Si aparegués Rhizoctonia o Sclerotinia, no hi ha
més remei que eliminar les plantes afectades i desinfectar el terra. Si aparegués Botrytis,
caldrà aturar els recs, o eliminar les plantes afectades. Contra Puccinia o altres fongs,
aplicar fungicides o bé oli essencial de Llimona. Les larves de la mosqueta Phytomiza
provoca pèrdua de la floració. Altres malures que poden afectar-la són la mosca blanca,
les erugues nocturnes, els bernats-pudents, nematodes (Meloydogone), paneroles
blanques, tisanòpters, etc. Es pot sembrar directament o en planter, pel mes de març. Si
es sembra pel juny, aleshores floreix a l’hivern. Perquè germinin les llavors millor que
estiguin ben cobertes per una capa de terra, i a temperatures entre 15 i 20 º C.
Germinen al cap de 20 dies. Les plantes poden acumular selectivament Cadmi i Plom del
sòl. A la rizosfera hi ha endomicorrizes vesiculoarbusculars i Paenibacillus polymyxa,
Bacillus amyloliquefaciens, i B. velezensis.
HISTÒRIA
Uns 2000 anys abans de Crist els sumeris empraven la Calendula officinalis, barrejada
amb Camamilla i Ruda, contra el mal d’estómac. De la planta en deien I-Mur-Pani (flor
de cap d’any). L’empraven de diverses maneres. Potser la més habitual era l’ungüent.
Contra el mal d’estómac empraven la Regalèssia i la Ruda amb Camamilla i Calèndula.
La Calèndula sola l’empraven contra:
1. cabell debilitat
2. gingivitis
3. icterícia i malalties hepàtiques
4. irritació als ulls
5. mal d’estómac
6. mal de queixal
7. malalties venèries o de la pell
8. otitis
9. picades d’escorpins o serps
10.possessió de fantasmes (probablement afecciones nervioses com ara epilèpsia)
Segons NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), és una planta regida pel Sol i pel signe del Lleó.
Creu que estimula el cor, ajuda a expulsar toxines, i actua contra el xarampió i la verola.
El suc, barrejat amb vinagre, alleuja immediatament la inflamació. Contra la febre
aplicava un emplastr al pit a base de flors de Calèndula, llard, trementina i colofònia.
La tradició naturista germànica, des de SEBASTIAN KNEIPP (segle XIX) fins a MARIA TREBEN
(segle XX), i passant per BOHN, HALENSER, STÄEGER, tenia a aquesta planta com a suprema
per a guarir, sobre tot, talls i càncer.
El metge naturista HONORIO GIMENO PÉREZ (segle XX) es ventava d’haver guarit moltes dones
de Blanes de càncer de mama, provocat per la contaminació de la fàbrica tèxtil, SAFA,
només amb Calendula arvensis.
Posada la planta a l’aigua on ens banyem, ens fa més respectables i admirats. Posada a
la butxaca durant un examen o un judici, ens fa caure en gràcia. Posada sota el llit, ens
fa tenir somnis profètics, en especial respecte a qui ens hagi robat alguna cosa. Tocant
per sobre les flors, anant descalços, ens farà comprendre millor el llenguatge dels ocells.
Vegi’s també a preparats i barreges: flors de Califòrnia.
PROPIETATS DE LA CALÈNDULA
• abscessos • aftes
• acne • al·lèrgies
• amebiasis • fongs (anus, boca, pell, penis, peus,
• amenorrea (manca de menstruació) vagina)
• anèmia • furóncols
• ansietat • galindons
• àntrax • galteres
• ateroesclerosis • ganglis del coll inflamats (en nens)
• berrugues • gangrena (planta tendra: peus /
• cabell debilitat mans)
• calor i cor debilitat per la calor • gasos
• càncer de bufeta de l’orina • gastritis
• càncer de fetge (HepG2)(fulles) • gastroenteritis
• càncer de mama • grans
• càncer de matriu • grassa excessiva a la sang
• càncer de pàncrees • GRAVES (malaltia de) (goll
• càncer de pell d’hipertiroïdisme autoimmune)
• càries (amb Equisetum) • grip
• carn-esqueixats (fins i tot al tendó • hematúria (sang a l’orina)
d’Aquil·les) • hemorràgies
• caspa • hemorroides
• cistitis • hepatitis A
• colangitis • hepatitis autoimmune
• colecistitis • herpes zòster (combina bé amb
• colesterol alt aciclovir)
• colitis ulcerosa • hipertensió
• congestió pèlvica • icterícia
• conjuntivitis • impetigen
• convulsions • indigestions
• cops • insolació (OE és protector UVA)
• cor dèbil • insomni (homeopatia)
• cremades • intoxicació per cisplatí (ronyons i
• cucs intestinals medul·la òssia)
• depressió • intoxicació per tetraclorur de
• dermatitis Carboni (fetge) (evita davallada de:
• diarrea SGPT, SGOT, ALP)
• dismenorrea • irritació per bolquers
• discinèsia biliar • Leishmaniosi cutània
• durícies • leucèmia
• ectima (dermatitis pustuloulcerosa) • leucorrea
• èczemes • limfedema
• edemes • liquen pla
• enteritis • llavis amb quilitis exfoliativa
• episiotomia (ajuda a cicatritzar • mal d’estómac
després el tall pel part) • mal de cap
• erisipela • mal de coll
• escrofulisme • mal de queixal (amb flor de Malva)
• espasmes gastrointestinals • mareig
• esquerdes (mugrons, llavis, pell) • masegades
• estomatitis vírica • melanoma (PMC1513589)
• estrenyiment • memòria perduda per diabetis
• exodòncies (preserva os alveolar) • menorràgia
• faringitis • metàstasis
• febre (especialment en nens) • mononucleosi
• ferides • mossegades
• fetge congestionat • mossegades de serps
• fístules intestinals
• flegmons
• mucositis per irradiació • talls
(radioteràpia) contra càncer de gola • taquicàrdia
o per 5-fluoro uracil • tifus
• mussols (abscessos als ulls) • torçades
• nàusees • triglicèrids alts
• nematodes (Heligmosomoides • tuberculosis
polygyrus) • úlcera d’estómac
• nevus pigmentari • úlceres a la pell (especialment les
• otitis (mal d’orella) cronificades)
• penellons • úlceres a les cames
• periodontitis • úlceres duodenals
• picades d’insectes etc. • úlceres al turmell
• picor anal • úlceres canceroses
• pigues • úlceres de decúbit
• placa dental • ulceres estomacals
• psoriasi (gastroduodenals)
• radiodermatitis • ulls irritats
• rampes (oli) • ulls lleganyosos
• rascades • vaginitis per fongs o per bacteris
• reuma (alcoholatur UE) • varicel·la
• ronyons debilitats • varius
• sarna • vista debilitada
• SIDA (extracte amb dissolvents • voltadits
orgànics) • vòmits
• sífilis
USOS VETERINARIS
POSSIBLE TOXICITAT
A algunes persones els provoca una al·lèrgia circulatòria en forma de migranya. Una
quantitat normal podria fer venir massa regla. En cas de tenir la regla, cal prendre’n com
a màxim una punteta, per a prevenir una hemorràgia excessiva. S’ha descrit un cas de
xoc anafilàctic pel contacte amb la planta. Diuen que la dosis letal mitjana LD m és de 25
mL d’oli essencial (OE)/Kg (animal). L'oli essencial pot produir somnolència; o reaccions
al·lèrgiques (en algunes persones). A la llarga, prenent molt de Calèndula, pot quedar
afectat el fetge lleugerament, apujant-se una mica les transaminases ALP, ALT, AST i la
urea a la sang (BUN). Recomanen no prendre'n pas durant l'embaràs.
PREPARATS I BARREGES
Les fulles o les flores es mengen crues com a amanida, soles o barrejades amb altres
ingredients. Porten vitamines i minerals. Les lígules seques s’empren per a donar gust i
color a arrossos, sopes o pastissos. Els fruits contenen més d’un 30% de proteïnes i més
del 40% d’olis.
PRINCIPIS ACTIUS
• Oli no volátil.
• Oli volátil (0.02 % en les flors, 0.4% els receptacles): mentona, isomentona,
terpinè, muurolè, alfa-cadinol 21%, T-cadinol, alfa-cadinè, llimonè, cariofil·lè,
pedunculatina, 1,8-cineol, beta-ionona 5,6-epòxid, dihidroactinidiòlid,
geranilacetona, carvona 18%, cariofil·lè-cetona.
• Poliacetilenoids.
• Polisacàrids inmunoestimulants (rhamno-arabino-galactà, arabinogalactans).
• Resina.
• Quinones: alfa-tocoferol, fil·loquinona.
• Saponines hemolítiques derivades de l’àcid oleanòlic // (flors) : glucurònids de
l’àcid oleanòlic / calendasaponines A, B, C, D// (rels) : glucòsids de l’àcid
oleanòlic // (llavors): àcid 28 O-β-D-glucopiranosil-oleanòlic 3-O-β-D-
glucopiranosil (1→3)-β-D-àcid oleoanòlic glucopiranosidurònic //(llavors): àcid
oleanòlic 3-O-β-D-glucopiranosil (1→3)-β-D-àcid glucopiranosidurònic.
• Per a més informació, vegi's:
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3934385/
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3841996/
EFECTES FISIOLÒGICS
La medicina tradicional xinesa recomana la Calèndula per refrescar el fetge i fer circular
el Xuè.
El lupeol (present també al Dent de Lleó, al Fenigrec, el Desmodium o la Camamilla),
inhibeix la leucèmia i els melanomes humans. També és inhibidor de la tripsina i de la
quimo-tripsina (proteases); i protegeix la membrana dels lisosomes, per exemple, en
artritis reumatoide. [El lupeol-linoleat, encara més). Inhibeix també l’excreció d’oxalats a
la orina i el dany causat per ells a les nefrones (mesurable pels enzims LDH, ALP, GGT,
beta-glucuronidasa, N-acetil-glucosaminidasa).
El faradiol sembla ser el component més important com antiinflamatori. Així que es pot
calibrar la qualitat de la planta pel contingut en faradiol.
Extractes de Calèndula han fet augmentar l’acció de l’aciclovir contra el virus de l’herpes.
Tot i que han resultat alteradors de la bona replicació cromosomàtica del fong paràsit
Aspergillus, en canvi, s’han captingut bé respecte la replicació de les cèl·lules mares
sanguínies en ratolins i d’altres teixits de mamífers, sense mutacions, sense alteracions
cromosòmiques. Els extractes no aquosos (sinó orgànics) de Calèndula actuen molt
contra el virus de la SIDA, ja als 30 minuts de les aplicacions a teixits infectats. També
actuen contra el virus de l’estomatitis vesicular i els rinovirus (en especial la fracció epi-
cubebol-glucòsid-1). Extractes orgànics (amb etanol o amb hexà) activen la transcripció
del NF-kappa-beta, i augmenten la IL-8 als queratòcits. L’extracte etanòlic inhibeix
l’acció de la col·lagenasa als fibroblasts.
L'efecte protector contra la isquèmia (angina de pit) i la pèrdua de potència del ventricle
esquerra i l'aorta té lloc amb la Calèndula mitjançant l'activació del Akt i del Bcl2 i la
inhibició del TNFα.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La bruguerola és una mata perenne densa que pot arribar a més d’1 m d’alçària, molt
ramificada però més alta que ampla, en general. Les rames joves són pubescents. Les
fulles són menudes (1-3 mm), sagitades, piloses (algun cop glabres), plegades,
decussades, imbricades (en 4 rengles). Les flors són nombroses, axil·lars, curtament
pedunculades, patents, amb 6-8 bractèoles a la base, aplicades, ciliades (les superiors
sepaloides). Els sèpals fan 3-4 mm, són lliures i una mica solapats, ovalats, incurvats,
rosats (algun cop blancs). Corol·la de 23 mm, amb 4 lòbuls oblongo-lanceolats, de color
rosa-porpra. Estams inclosos, amb anteres apendiculades, agudes. Ovari pilós. Estil dret,
erecte. Fruit de 1-2.5 mm. Llavors nombroses de 0.5-0.7 mm, el·lipsoides.
Dins les Ericàcies, el gènere Calluna es distingeix per tenir les fulles no alternes sinó
decussades (oposades en 4 rengles alterns) amb una mena d’esperó a la base, flors amb 8
estams ( i no 5), calze major que la corol·la, petaloide.
ESOTERISME
Les mates de flors blanques (molt infreqüents) protegeixen dels intents de violació i també
dels pretendents pesats. En canvi, les de flors vermelloses encenen la passió. S’ha emprat
també per a conjurar els esperits dels morts i per a donar bona sort. Cremada amb
falguera comuna fa que plogui.
PROPIETATS MEDICINALS
PREPARATS
FLOR DE BACH: El «heather» convé a les persones que només s’escolten a elles mateixes i
s’aferren com un clau a qui se les escolta, sense permetre que interrompi, i se senten
desgraciades soles, no tenen empatia envers qui les ha de suportar durant els llargs
monòlegs. També convé als qui tenen desfici per menjar.
Mel de bruguerola: és fosca, com la de bruc. Especial per tenir cura dels pulmons i
ronyons i com a sedant. En ús extern per curar ferides infectades.
ALTRES USOS
Serveix, ben seca, per encendre el foc. Se’n pot fer també carbonet. Amb falgueres i fang,
s’aprofita per fer el sostre de cabanes. O, sense el fang, per fer al jaç. Serveix per a fer
escombres (graneres). I per fer el fus de la filosa de filar. Amb les arrels se’n poden fer
culleretes i flautes. Les flors seques es poden fumar, convenientment embolicades en
paper de fumar o en pipa. Les cosidores feien servir una rameta de bruguerola per
desembastar. Es pot emprar per donar gust a la cervesa quan s’elabora. De la planta se
n’extreu un tint groc. Hi ha unes 20 varietats (cultivars) de jardineria, la majoria de mida
reduïda, que es venen als centres de jardineria com a decoratives.
VETERINÀRIA
Les cabres i les ovelles se la mengen allà on la troben. A les cabres els ajuda a
desparasitar-se de nematodes. Els isards en mengen sovint. És planta amb molt de nèctar
que aprofiten les abelles, i més per ser de floració que s’allarga dins ben entrada la tardor
quan hi ha poques flors d’altres espècies.
POSSIBLE TOXICITAT
Quan hi ha un contacte molt gran i continuat amb la planta (pol·len) aquesta pot
desencadenar al·lèrgia que es manifesta en rinitis i pulmonitis. Es manifesta amb
esternuts continuats, inflamació dels ulls i dolor i dificultat al respirar. La mel de zones
properes a Txernòbil conté força Cesis radioactiu i per tant resulta intoxicant, com la
mateixa planta que pot haver acumulat aquest Cesi a partir del sòl.
Les poblacions subalpines contenen més flavonol-3-O-glucòsids que les ubicades a cotes
més baixes.
MÉS INFORMACIÓ
«Ericoid plant species and Pinus sylvetsris shape fungal communities in theirs roots and
surrounding soil». OUTI-MAARIA SIETIÖ, TERO TUOMIVIRTA, MINA SANTALAHTI, HEIKKI KIHERI,
SARI TIMONEN, HUI SUN, HANNU FRITZE, JUSSI HEINOSALO. New Phytologist 218 (2): 733-751
(2018).
RAM DE SANT ISIDRE
Caltha palustris L.
[1753, Sp. Pl. : 558] 2n = 16, 28, 32, 35, 44, 48, 52,
53, 54, 56, 60, 62, 64, 70
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una herba vivaç que no arriba a 40 cm d’alçària (excepcionalment fins a 80), tota
glabra, amb flors d’un groc molt viu, que sol viure al marge de degotalls o petits cursos
d’aigua. És una hemicriptòfita rosulada amb arrels del tipus rizomatós fasciculades,
carnoses, simples, de fins a 20 cm de longitud, de 2-3 mm de gruix. La tija és curta,
dreta, glabra, tubulosa, esponjosa, amb estries longitudinals; a vegades és una mica
enfiladissa i amb arrels adventícies als nusos de la tija. Les fulles basals tenen un pecíol
molt llarg (5-20 cm) i la làmina entera cordada o reniforme amb la part distal obtusa i els
marges crenats o lleugerament dentats; essent la nervació palmada i tota la làmina una
mica carnosa de color verd fosc brillant. Els estomes són anomocítics. Aquestes fulles
solen fer 6-8 × 5-7 cm. Les fulles caulinars són similars a les basals però menors i
subsèssils o sèssils. Les flors són bisexuades, solitàries a l’extrem de la tija, i n’hi pot
haver entre 2 i 7 per planta. Són d’uns 5 cm de diàmetre, de color groc daurat o groc
rovell d’ou i brillants. Els peduncles florals solen tenir 5 cm de longitud. No hi ha calze.
La corol·la té entre 5 i 8 pètals sepaloides o tèpals. Per revers els pètals són una mica
verdosos. Els pètals solen fer 8-13 × 13-20 mm. Els estams es disposen en espiral. Són
grocs, nombrosos (50-120), d’uns 7 mm de longitud. Els grans de pol·len són 3-colporats,
o excepcionalment 5-colporats. El gineceu està format per 5-25 pistils amb carpels a
l’ovari amb nectaris. Cada carpel té un estigma bilobulat obliquo. Sol florir poques
setmanes. Ja que l'autopol·linització no és fecundadora, la pol·linització ve facilitada per
insectes (abelles, coleòpters, mosques, etc.) El fruit forma una estrella de 10 fol·licles
comprimits, d’uns 7-20 × 2.5-5 mm, lleugerament arquejats pel dors. Contenen
nombroses (7-20) llavors de 2.5 × 1.5 mm, fusiformes, ruguloses, negres. La planta
s’adapta a la pluja que dispersa les llavors que en surten disparades i que suren.
Dins la família de les Ranunculàcies el gènere Caltha es distingeix per tenir les flors
actinomorfes, regulars, sense esperons, les fulles no oposades, unes fent roseta basal, les
altres a la tija, cordiformes, 5 tèpals grocs, pistils fins a uns 10.
És una espècia circumboreal que es troba tan a Europa, Àsia com a Amèrica del Nord.
Sempre es troba en indrets molt humits, vora estanys, fonts, rierols o cursos d’aigua
sense fosfats, força pura. Se la podria considera planta amfíbia. A la península hispànica
es troba als Pirineus i Serralada Cantàbrica i també als Sistema Central. A Catalunya es
troba a la zona subalpina pirinenca i del Montseny. Poden acompanyar-la:
• Bryum schleicheri • Pinguicula grandiflora
• Cardamine amara • Saxifraga aixoides
• Cardamine raphanifolia • Saxifraga aquatica
• Epilobium alsinifolium • Saxifraga clusii
• Montia fontana • Saxifraga stellaris
• Parnassia palustris • Veronica latifolia
• Philonotis seriata • Veronica ponae
PROPIETATS MEDICINALS
VIRTUTS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
• anèmia icterícia
• anorèxia migranyes
• berrugues UE neuràlgies
• bronquitis neurosis
• dismenorrea pèmfig
epilèpsia refredat (FUL infusió)
espasmes reuma
ferides tos
fetge debilitat úlceres (rel bullida UE)
herpes/pèmfig
TOXICITAT
Menjar una gran quantitat de fulles o de qualsevol part de la planta crua pot resultar
fatal, per baixada de la pressió arteria i acidosis metabòlica severa. La planta per fora és
molt irritant de la pell o de les mucoses. Cal sempre tractar-la amb vinagre (en conserva)
o bullir-la llençant una o dues aigües. Els qui barregen en un àpat begudes alcohòliques
amb poncelles d’aquesta planta es poden trobar que els vingui mal de ventre fort,
nàusees i edema generalitzat i anúria, a més d’erupcions a tota la pell. En animals petits
provoca convulsions.
ALTRES USOS
De les flors se’n pot extreure un tint groc no gaire permanent, que quedaria, però,
reforçat amb alum.
• 24-nor-3-alfa-hidroxi-lupan-13-beta-lactona
• 24-nor-3-beta-hidroxi-lupan-13-beta-lactona
• àcid 16,17-dihidroxi-kauran-19-oic
• àcid hederagènic
• àcids grassos poli-insaturats LLA:
◦ all-cis-5,11,14-eicosatrienoic (23%)
◦ all-cis-5,11,14,17-eicosatetraenoic (1%)
◦ cis-5/cis-9-octadecenoic & cis-11/cis-5-isòmers (12%)
• alcaloides
• amargants
• anemonina
• berberina REL
• calthaxantina
• càmfora d’anèmona
• carotenoides FLO:
◦ beta-carotè
◦ trol·lixantina
◦ xantofil·la
◦ xantofil·la-mono-epòxid
• alfa-carotè
• colina
• flavonoides
• glucòsids (gamma-lactones d’anemonina/proto-anemonina)
• hederagenina
• magnoflorina
• palustròlid [= 3-beta,23-dihidroxi-lupan-13-beta →28 lactona]
• protoanemonina [inestable a la calor]
• safranina REL
• saponines triterpèniques:
◦ àcid oleanòlic-3- O-alfa- L-rhamnopiranosil-(1-->2)-alfa- L-arabinopiranòsid
◦ hederagenina-3- O-alfa- L-arabinopiranòsid
◦ hederagenina-3- O-alfa- L-rhamnopiranosil-(1-->2)-alfa- L-arabinopiranòsid
• sitosterol
• tanins
• trimetil-amina
• vitamina C
CORRETJOLA GRAN
Calystegia sepium (L.) R. Br.
[1810, Prodr. Veg. Nov. Holl. : 483] 2n=22-(24)
(=Convolvulus sepium L. [1753, Sp. Pl. : 153] )
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Es fa en canyars, marges molt humits de terra baixa, vora els horts i als fondals i vora
les platges. És cosmopolita, si bé mancant a bona part de l’Àfrica, que defuig les zones
fredes. Pot arribar a ser invasora. A Catalunya es troba arreu llevat de a les muntanyes
per sobre els 1600 m snm. S’ha descrit una subespècie o espècie propera (silvatica) que
arriba només a la cota 300, té les bractèoles que cobreixen el calze majors (14-32 mm),
corol·la major (5-9 cm), estams més llargs (24-40 mm), amb anteres majors (6-8 mm). A
Catalunya es troba entre Tarragona i Girona mai gaire lluny de la costa.
Lligant al coll un drap de lli contenint tres rels de corretjola gran això fa que minvin les
cataractes i millori la visió. El vi on s’hagin macerat les flors posa pau entre els amants.
Perquè es curin les nafres es posen dues fulles tendres de la corretjola gran sobre la
ferida i es diu: « Nafra, nafra, de sang i aigua formada, en nom de la Santíssima Trinitat,
que prompte sia curada». En acabat es deixen les fulles en un racó humit, i mentre es
panseixen les fulles les nafres es guareixen.
LITERATURA
«Hola, hola, corretjola, despabila’t i fes via. Si de nit clous la corol·la, obri-la, que ja és de
dia».
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
USOS CULINARIS
La rel i les tiges ben cuites es poden menjar. Tenen gust dolç i són laxants.
POSSIBLE TOXICITAT
Com que és una planta laxant i que estimula la gelatinasa B o MMP-9, més val no
abusar-ne. De tant en tant potser convingui menjar la rel cuita pel seu efecte depurador
sobre el fetge i la sang.
PRINCIPIS ACTIUS
THOMÉ, OTTO WILHELM: Flora von Deutschland, Österreich und der Schweiz
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Planta de la família de les Cannabàcies dins l’ordre de les Urticals. Herba alta (1.5 - 7 m),
anual, dioica —plantes mascle, plantes femella—, amb tija erecta, robusta, ramificada,
monopòdica. Amb pèls simples de base glandulosa. Fulles (5-7 cm), peciolades,
típicament palmatisectes, les de la base oposades, les altres, alternes. Segments foliars
linear-lanceolats, molt acuminats, en tascó a la base, incisos-serrats, amb incisions fins
1/3 de l’amplada del folíol; el folíol central una mica major que els laterals; dents del
marge mucronades. Cara superior o adaxial escabrida, amb pèls curts aciculars, de color
verd fosc; cara inferior o abaxial, peluda, glandulosa, glauca. Estípules membranàcies.
Inflorescències masculines paniculades, laxes, disposades a les aixelles superiors de la
tija. Flors masculines amb segments del periant de 3.5 × 1 mm. Inflorescències
femenines en raïms compactes, axil·lars, amb poques (5-7) flors, amb bràctees herbàcies
amb cara abaxial coberta de glàndules sèssils i estipitades, ocràcies i amb pèls
transparents de base ampla. Flors femenines amb periant curt, membranós, adherit a
l’ovari, al madurar, papiraci, amb dos estigmes filiformes, vermellosos, embolcallades per
una bràctea molt acuminada, de cara exterior glandulosa. Estigmes de 5 mm. Aquenis
(5x3.5 mm) el·líptico-oblongs, sèssils o curtament pedunculats, amb nervadura
anastomosada incipient, embolcallats pel periant esquinçat a la base al madurar.
La família de les Cannabàcies inclou els gèneres Cannabis, Humulus, Celtis, i Humularia
(fòssil). [Abans el gènere Cannabis s’incloïa din la família de les Urticàcies].
La var. indica (Lam.) Wehmaer [Pfl.-Staffe:248 (1911)] és l’al·lucinògena i psicotròpica
(fins a un 20% de THC), gràcies a el seu indument glandulós. Sembla ser que com a més
altura sobre el nivell del mar i més càlid sigui el clima, i més adobades estiguin les
plantes, més concentració de THC i CBD tindran les plantes. Té les fulles més fosques i
amples i fa només 1.8 m d’alçada. És més aviat relaxant.
La var. sativa té efecte estimulant ni energètic. És més alta, fins a 3.5 m i amb fulles
més estretes i de color verd més clar.
La var. ruderalis, del Nord de l'Himàlaia, és més ramificada, i no es cultiva com a droga.
És la que es cultiva per extreure’n la fibra per a cordills o paper.
Malgrat que no sol presentar gaire problemes, la planta pot quedar afectada per fongs:
Botrytis, Fusarium, Oidium, Phytium, Puccinia. Mentre la resina va fermentant abans de
convertir-se en «xocolata» es pot associar a fongs més o menys perillosos.
El boll és de color marró verdós i fa una olor típica resinosa. Vist al microscopi, presenta
els següents trets:
c) Hi ha tricomes molt abundants, dispersos, estant els més petits adherits als fragments
d'epidermis. Els tricomes eglandulars són de diversos tipus. N’hi ha de cònics i
unicel·lulars. N’hi ha amb cistòlits; i n’hi ha sense. Els que contenen cistòlits, o bé són
molt curts i eixamplats a la base ―com es veu a l’epidermis superior d’una bràctea―, o bé
són grans, allargats, no exageradament eixamplats a la base, i amb la paret finament
verrucosa ―com es veu a l’epidermis de la tija―. Els tricomes eglandulars sense cistòlits
poden ser també de dos tipus. Alguns són molt curts i eixamplats a la base i
abruptament acabats en punta a l’àpex. I els altres són majors, allargats, poc eixamplats
a la base, i gradualment acabats en punta. Però, en comú tenen aquests pèls
eglandulars que són tots molt abundants. Per altra banda, els pèls glandulars són molt
diferents. Uns són multicel·lulars, amb una columna multi-seriada, i un caparró
multicel·lular, amb 8-12 o més cèl·lules radiants. El cos o columna del tricoma és
cilíndric, amb 3-5 cèl·lules per secció, essent les cèl·lules allargades i amb parets una
mica engruixides. La columna està constreta a l’àpex de manera que el caparró s’hi uneix
només per 2 cèl·lules que contenen pigment marró. Les cèl·lules del caparró tenen parets
gruixudes i tenen una cutícula comuna formant una mena de cobertura de vesícula, que,
però, sovint es veu trencada. Els caparrons i els colls sovint es veuen separats de la
resta. És poc freqüent veure tricomes glandulars molt menuts, amb una columna
formada per 1-2 cèl·lules i un caparró esfèric amb 1-4 (8) cèl·lules.
d) S’hi veuen fragments d’estigmes força abundants. Són de color roig. I també cèl·lules
epidèrmiques indistintes formant papil·les allargades, de parets primes, cilíndriques i
arrodonides a l’àpex. Moltes s’han separat i es veuen escampades en mig del boll.
e) S’hi veuen fragments de tija. En vista superficial l’epidermis es veu formada per
cèl·lules petites, allargades en el senti axial i amb parets una mica engruixides. Hi ha
tricomes eglandulars cistolítics, llargs, finament verrucosos. També hi ha tricomes
glandulars. S’hi veuen fragments de parènquima del còrtex i de la medul·la. Les cèl·lules
contenen grups de cristalls d’oxalat càlcic. Les cèl·lules de la medul·la sovint són força
grans. Algunes cèl·lules mostren punts a les parets laterals. A vegades s’hi veuen fibres
del pericicle, en petits grups. Les fibres individuals tenen parets gruixudes amb alguns
porus. No estan lignificades, o ho estan molt poc. Els vasos són força grans i es troben en
petits grups. Tenen parets lignificades i mostren engruiximent reticular o anular.
f) S’hi veu teixit lactífer de la tija i nervis grans de les bràctees i bractèoles. Són tubs de
parets fines, allargats, no ramificats; i contenen una secreció roja granular. Aquest teixit
normalment està associat amb parènquima de partes fines que conté grups de cristalls
d'oxalat càlcic i vasos del xilema lignificats, petits.
g) S’hi veu una capa d’esclerènquima del pericarpi en superfície. Vistes des de dalt, les
cèl·lules es veuen amb parets molt gruixudes i marcadament sinuoses, amb estries i
nombrosos porus. Vist des de sota, no s’hi veu cap lumen, i la superfície apareix coberta
de porus circulars diminuts. Un lumen força gran apareix quan s’enfoca més avall.
Aquests fragments apareixen de color marró, i són poc nombrosos.
h) S’hi veuen pocs fragments del perigoni de fruits immadurs en vista superficial, i
formats per cèl·lules parenquimàtiques petites amb parets molt fines. La forma
d’aquestes cèl·lules és molt variable. En alguns fragments són poligonals, de costats
rectes; en d’altres, són irregularment allargades i amb parets sinuoses.
HISTÒRIA I LITERATURA
PROPIETATS MEDICINALS
• afrodisíac • febrífug
• al·lucinogen • hipnòtic
• analgèsic • inhibidor del citocrom CYP1 (A1, A2,
• anti-angiogènic (↓↓p21ras) B1)
• anticonvulsiu • laxant (rel)
• antihelmíntic • narcòtic
• antiinflamatori • neuroprotector (de la rotenona)
• antisèptic • nociceptiu
• colerètic • oxitòcic
• diürètic • psicòtrop
• ecbòlic • sedant
• emol·lient • vasodilatador
• euforitzant
USOS MEDICINALS
* sense que la persona afectada ho sabés, s’enterrava un cordill de cànem amb tants
nusos com berrugues, a sota una pedra o dins la pila del fems; i, quan es podria el
cordill, les berrugues s’havien curat.
USOS VETERINARIS
En general la var. indica té efecte fort en animals carnívors, i dèbil en animals de per
naturalesa herbívors. Les llavors de la var. sativa s’empren sovint com aliment per als
animals.
• Canaris (per estimular la muda): xicòria 100 g + sèmola de civada 400 g + llavors
de cànem 200 g + llavors d’enciam blanc 100 g + gra de llinosa 100 g + + llavors
de cascall 50 g + llavors de calonge (Nigella) 50 g.
• Cavalls (var. indica) còlics.
• Gallines (per pondre més ous): llavors de cànem + llavors d’ortiga + comins
castellans (Cuminum cyminum).
• Gossos (var. indica: potes adolorides per excés d’exercici).
• Oques (diarrea): aglans d’alzina + fajols (Fagopyrum esculentum) + llavors de
cànem.
• Ovelles (borm): Euphorbia + Sofre + Helleborus niger (rel) + llavors de cànem
triturades.
ALTRES USOS
L’ús recreatiu no medicinal de la var. indica està perseguit en molts països. Va tenir molt
d’auge durant el moviment hippie internacional dels anys 1960s. De les varietats sense
psicòtrops (THC) se n’ha aprofitat tot. Els fruits (canyamons) s’empren per fer begudes
(orxates), i com a base de proteïna vegana; i pels ocells (perquè ponguin més ous). De les
tiges, un cop macerades, se n’extreu una fibra per a fer teixits (fil), plàstic biodegradable
(cortines de dutxa, caixes de CDs), o cordills i cordes, i estopa. De la pasta de paper
obtinguda de la planta (amb un 70% de cel·lulosa), després de bullir-la i premsar-la, se’n
fan els bitllets de banc (dòlars, euros, etc.). El primer paper de la història va ser fabricat
a la Xina cap a l’any 100 d.C. Fins a finals del segle XIX la major part del paper que es
fabricava al món era a base de cànem. El paper de cànem té moltes variants: paper de
fumar, paper d’embolicar, llenç base per pintura artística, paper documental perquè duri
molts anys, paper Bíblia, bossetes per a infusions, paper de filtre, filtres d’oli, filtres de
cafè, bolquers, ampolles biodegradables (en 6 mesos), peces de la carrosseria de cotxes
(fibra de cànem + kenaf + llinosa), peces d’embarcacions, plafons aïllants en la
construcció, cartró, formigó (hemcrete), etc. En algunes begudes com vins, cerveses, i
llets, les llavors del cànem hi són un ingredient primordial. Per la fermentació de la
planta se’n pot obtenir metanol o etanol. L’oli obtingut de les llavors s’empra en
rellotgeria per ser secant, és a dir, un bon lubricant que no empastifa, o en pintures, i
sabons. També se n’ha fet biodièsel. I se n’ha fet mantega per menjar. L’aigua
(estancada) on s’han macerat les plantes (per extreure’n la fibra) s’ha emprat com a
cosmètic contra dermatitis. Per fer aflorar els cucs de terra es pot regar el sòl amb una
infusió de la planta.
El cultiu del cànem per a teixir el fil ha donat nom a poblacions com Canyamars
(Maresme). La planta creixia des de la primavera a la tardor i un cop collida s’assecava al
sol a l’era. Un cop seca s’ofegava a la bassa, (o en un gorg) amb pedres a sobre. Les
plantes masculines, una setmana, les femenines, dues. Després, es tornava a assecar a
l’era (o al forn de pa). En acabat, es trillava per tal de separar el boll de la fibra, i després
s’hi passava el rastell de pues de ferro. I ja estava a punt per anar a la filadora. Les
madeixes es blanquejaven coent-les amb cendra a la llar de foc, i després s’esbandien.
Un cop seques, ja es podien filar al teler per fer mantes, sacs, llençols (més resistents
que el cotó), veles de barques, xarpellera, canemassos, espardenyes, bosses; o bé per fer
sogues, cordes o cordills de bramant o culs de cadira o la sola d’espardenyes. El cultiu
del cànem (var. sativa) per a ús tèxtil està subjecte a permisos especials, subvencions i
taxes. Va bé en terrenys amb molta saó, profunds, sense fredorades, molt ben adobats.
https://www.youtube.com/watch?v=nddeCS7nlHY
La planta pot servir per a depurar in vivo aigües residuals, en basses de decantació.
També pot depurar el sòl, de radioactivitat. (Txernòbil).
TOXICITAT
Les varietats al·lucinògenes ja sigui fumades, aspirades (bafs) o consumides per la via
digestiva, en forma de fulles, resina, oli, o la barreja de tot això, provoquen a més
d’al·lucinacions, pèrdua de memòria a curt termini, sequera a la boca, disminució de les
habilitats motores, vermellor als ulls, paranoia, i ansietat o encallament mental. Les
al·lucinacions són intenses i seguides (quan s’està «col·locat»). A cada persona, i segons
la potència de la planta, l’afecta de manera diferent. Però a moltes persones els provoca
eufòria burlesca, seguida d’insensibilitat estúpida. Fumar la planta, barrejada amb
tabac, pot conduir a una mena d’arteritis similar a la de Buerger. Algunes persones «ben
col·locades» senten ansietat, pànic, depressió, por de tornar-se boges, o paranoia. Els qui
tenen tendència prèvia a la psicosis paranoica esquizofrènica la poden desenvolupar més
o menys exageradament a l’intoxicar-se amb cànnabis. A llarg termini, la planta pot
produir addicció, disminució de la capacitat cognitiva (en especial als adolescents), i
problemes de capteniment en nens que siguin fills de mares consumidores. Tot depèn de
la concentració de la droga. Subjectivament, l’ús o abús continuat durant anys del
cànnabis minva la memòria, la salut física general, el nivell d’energia, la capacitat de
pensar amb claredat o de concentrar-se en tasques complicades, la capacitat de
solucionar problemes de la trajectòria vital, la capacitat de comunicar-se, la qualitat de
la relació amb els superiors dins el treball, el sentiment de confiança, la coordinació i
l’entusiasme vital.
Normalment desaconsellen prendre’n a les dones embarassades o que donin el pit. Això
no obstant, si per haver caminat vora un camp de cànem, la criatura perd al gana, un
remei esotèric consisteix en que la mare es posi una branqueta entre els pits. Els metges
del segle XIX recomanaven no tractar la depressió nerviosa ni el delirium tremens amb
Cannabis, perquè era contraproduent. En casos d’intoxicació greu per la resina del
Cannabis indica, FONT QUER recomanava una injecció de 0.5 mg d’atropina subcutània, a
més de molta escalfor, o, en tot cas, prendre molt de cafè. Hi ha hagut algun cas
d’intoxicació mortal per grans dosi de la resina (que al fermentar deu contenir fongs més
o menys perillosos). Però el perill principal és el legal, ja que el comerç de la droga
comporta càstigs de presó, o els pot comportar, i en alguns països, fins i tot la pena
capital. Conduir sota els efectes de la marihuana a més de comportar un perill tècnic
també pot comportar una bona multa. I, finalment, hi ha casos de connivència policial
que a més de al terreny de la droga s’amplien al terreny del terrorisme amb efectes
col·laterals d’interès polític («pel bé comú»). El principal focus terrorista actualment és
dins el món islàmic, que en teoria té prohibit l’ús de l’alcohol però no el del cànnabis.
Sempre val més començar provant el CBD, que sembla ser legal i no tòxic, que no pas la
planta il·legal. Però hi ha un munt de medicaments que interaccionen malament amb el
CBD o amb la planta. Per a més informació:
https://medlineplus.gov/spanish/druginfo/natural/1439.html
PRINCIPIS ACTIUS
• 8-hidroxi-iso-hexahidro-cannabivarina
• 10-oxo-delta 6a(10a)-terahidro-cannabinol
• cannabiciclol (CBL)
• cannabicitrà
• cannabicromanona-C3
• cannabicromanona-C5
• cannabicromèn (CBC)
• cannabicumarona
• cannabidiol (CBD)
• cannabielsoïna (CBE)
• cannabifurà
• cannabigerol (CGB)
• cannabinodiol (CBND)
• cannabinol (CBN)
• cannabiripsol
• cannabitetrol
• cannabitriol (CBT)
• dehidro-cannabifurà
• delta-7- trans-(1R,3R,6R)-iso-tetrahidro-cannabinol-C5
• delta-7-cis-iso-tetrahidro-cannabivarina-C3
• delta-7-trans-(1R,3R,6R)-iso-tetrahidro-cannabivarina-C3
• delta-8-trans-tetrtahidro-cannabinol (Δ8-THC)
• delta-9-cis-(6aS,10aR)-tetrahidro-cannabinol
• delta-9-trans-tetrahidro-cannabinol (Δ 9-THC)
• 1-metil-4-iso-propenil-benzè • 7-metoxi-cannabispirona
• 1,3,6,7-tetrahidroxi-2-C-beta-D- • acetaldehid
glucopiranosil-xantona • acetil-estigmasterol
• 3,3-dihidroxi-4,5-dimetoxi-bibenzil • acetona
• 3,3’-demetil-heliotropamida [fruits] • àcid 4-hidroxi-benzoic
• 3,4-dihidroxi-5-metoxi-bibenzil • àcid alfa-cannabielsoic
• 4-hidroxi-2,3,6,7-tetrametoxi-9,10- • àcid arabínic
dihidro-fenantrè • àcid arquídic
• 4,5-dihidroxi-2,3,6-trimetoxi-9,10- • àcid ascòrbic
dihidro-fenantrè • àcid aspàrtic
• 4,7-dimetoxi-1,2,5-trihidroxi- • àcid azelaic
fenantrè • àcid behènic
• 5’-metil-4-pentil-bifenil-2,6,2’-triol • àcid cannabi-ciclòlic
• 6-prenil-apigenina • àcid cannabi-cromènic
• àcid cannabidiòlic • cis-anetol
• àcid cannabi-divarínic • Clor
• àcid cannabi-geròlic • colina
• àcid cannabi-geròlic-monometil-èter • Coure
• àcid docosanoic-metil-èster • crisoeriol
• àcid-iso-selachocèric [fruits] • Crom
• àcid linoleic • dehidro-cannabifurà
• àcid linolènic • delta-8-tatrehidro-cannabinol
• àcid oleic • delta-9-tetrahidro-cannabinol
• alanina • delta-cadinè
• albúmina • delta-cadinè
• alfa-bergamotè • dihidro-actinidiòlid
• alfa-bisabolol • diòxid de Silici
• alfa-espinasterol • esterols:
• alfa-farnesè ◦ beta-sitoesterol
• al·lo-aromadendrè ◦ campesterol
• apigenina-6,8-di-C-beta-D- ◦ estigmasterol
glucopiranòsid • eugenol
• arabinosa • fenil-alanina
• arginina • Ferro
• benzil-acetat • fibra
• beta-bisabolè • flavonoides:
• beta-carotè ◦ apigenina
• beta-sitosteril-3-O-beta-D- ◦ iso-vitexina
glucopiranòsid-2’-O-palmitat ◦ kaempferol
• beta-sitosterol [fruits] ◦ luteolina
• bisabolè ◦ orientina
• borneol ◦ quercetina
• borneol ◦ vitexina
• borneol-acetat • Fòsfor
• cadaverina • friedelina
• calamenè • glucosamina
• camfè-hidrat • guaiacol
• camfè-hidrat • histidina
• càmfora • iso-butil-amina
• campest-4-èn-3-ona • iso-butiraldehid
• campest-5-èn-3beta-O-1-7-ona • iso-cannabispiradienona
• campestanol • lectines
• campesterol • linamarina
• cannabiciclol • Magnesi
• cannabicromanona • Manganès
• cannabicromè • manitol [fruits]
• cannabi-dihidro-fenantrè • metil-eugenol
• cannabidiol (CBD) (= 2-[(1R,6R)-3- • monoterpens:
metil-6-prop-1-en-2-ilciclohex-2-èn- ◦ alfa-fel·landrè
1-il]-5-pentil.benzèn-1,3-diol) ◦ alfa-pinè
◦ alfa-terpinè
• cannabidivarina ◦ alfa-terpineol
• cannabidivarol ◦ beta-mircè
• cannabifurà ◦ beta-pinè
• cannabigerol ◦ borneol
• cannabimovona ◦ camfè-hidratsabinè
• cannabinodiol ◦ càmfora
• cannabinol ◦ carvona
• cannabsina A-O [fruits] ◦ delta-3-carè
• cannflavina ◦ dihidrocarvona
◦ eucaliptol • proteïnes
◦ fenchol • quebrachitol
◦ gamma-terpinè • resina
◦ geranil-acetat
◦ gernaiol • sesquiterpens:
◦ iso-pulegol ◦ alfa-bisabolol
◦ linalool ◦ alfa-humulè
◦ llimonè ◦ aromadendrè
◦ nerol ◦ beta-cariofil·lè
◦ ocimè ◦ beta-elemè
◦ p-cimè ◦ beta-eudesmol
◦ pulegona ◦ cariofil·lè-òxid
◦ sabinè hidrat ◦ cedral
◦ terpinèn-4-ol ◦ globulol
◦ terpinolè ◦ guaiol
• muscarina ◦ ledè
• n-butil-amina ◦ trans-beta-farnesè
• N-trans-feruloïl-tiramina ◦ trans-nerolidol
• niacina ◦ valencè
• nicotina ◦ viridiflorol
• Níquel • Sodi
• oli essencial • (delta-9)-tetrehidro-cannabinol
• oli secant no apte per a cuinar (THC): plantes (5%); resina (20%);
(s'enrancia i es degrada amb la oli de haixix (60%).[insoluble en
calor) aigua]
• orientina • trans-anetol
• òxid de Calci • trigonel·lina
• òxid de Ferro • triptòfan
• òxid de Magnesi • triterpens:
• òxid de Potassi ◦ beta-amirina
• òxid de Sodi ◦ epi-friedelanol
• òxid sulfurós ◦ friedelina
• p-etil-benzil-acetona • uracil
• p-etil-benzil-aldehid • vitamina B1
• piperidina • vitamina B2
• piperina • zeatina
• Potassi • Zinc
EFECTES FISIOLÒGICS
Cannabis sativa al món segons Plants of the World (a sobre) o GBIF (a sota)
THC (tetra-hidro-cannabinol). S’ancora als receptors de cannabinoides CB1 (al còrtex
frontal, a l’hipocamp, al globus pallidus, als ganglis basals, a l’hipotàlem, al cerebel, i a
l’espina dorsal, i al sistema nerviós perifèric). En general es troben a les neurones
inhibidores/GABA i a les excitadores/ glutamat. El THC també s’ancora als receptors de
CB2, normalment només a teixits perifèrics en especial amb funció immunitària, a les
cèl·lules hematopoètiques i a la glia. Però, en condicions extraordinàries traumàtiques,
s’activen els receptors CB2 al cervell. Els dos receptors (BCB1, CB2) estan acollats a la
proteïna G (més interior). I és que el cos dels mamífers produeix endo-cannabinoides de
per sí. A les cèl·lules, a l’estimular els receptors CB1, s’inhibeix el sistema de missatgeria
secundària (més interior encara) de l’adenilat-ciclasa (que passaria d’ATP a AMPc). La
neurona post-sinàptica allibera endo-cannabinoides a la membrana, i aquests es
dirigeixen, ja com a neurotransmissors retrògrads, cap a la neurona pre-sinàptica, on 1-
2 segons més tard s’activen els receptors CB1. Això fa que s’hi redueixin els nivells de
Ca++, i que quedi inhibit l’alliberament de neurotransmissors com el GABA (inhibidor) i
el glutamat (excitant) des de la terminal pre-sinàptica, durant alguns segons més.
Després, els endo-cannabinoides són degradats per enzims intracel·lulars. El THC, a
més, inhibeix l’activació post-sinàptica. El THC simula senyals a la pre-sinapsis i fa que
la post-sinapsis rebi senyals falses, com ara eufòria i sedació simultànies. També les
neurones i la glia creu estar abastit de glucosa, falsament, i cau en una hipoglucèmia
al·lucinatòria per manca de recaptació de glucosa. El THC incrementa l’expressió de
COX-2 al cervell. I això ho fa mitjançant la via NF-kappa-B i la G-proteïna beta-gamma
unida al receptor CB1. És immuno-moduladora interessant en persones amb òrgans
implantats, sempre sota vigilància o control mèdic/hospitalari. El THC és un principi
actiu d’ús il·legal des del 1968.
MÉS INFORMACIÓ
• https://hashmuseum.com/es/la-planta
• https://es.wikipedia.org/wiki/Cannabis_(psicotrópico )
• https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0006295220300873?via
%3Dihub
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC7039888/
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5592602/pdf/
brforeignmedrev70073-0231.pdf
NOMS POPULARS
Dins la família de les Crucíferes, aquesta espècie pertany al grup de les que tenen el fruit
curt (en silícula) i dehiscent. A més no és ni orbicular ni alat, sinó triangular, té les
vàlvules sense nervis, i les llavors no són alades. Capsella bursa-pastoris és una herba
a tot estirar bianual, aparentment glabra però amb pèls uns simples de fins a 1 mm, i
els altres estrellats, d’uns 0.3 mm de diàmetre. Normalment fa uns 15 cm d’alçària però
excepcionalment pot atènyer els 70 cm. Fa una roseta basal de fulles runcinades, i les
caulinars són menors, lanceolades, sagitades, i amplexicaules. Hi ha una zona per sobra
la roseta basal on les fulles tenen característiques intermèdies. Totes les fulles tenen pèls
dispersos estrellats curts i pèls simples antrorsos. Les flors es fan en raïms terminals
corimbiformes, allargats al fructificar, i sense bràctees. Els sèpals fan 1.5 mm. són més o
menys drets i molt poc gibosos a la base, i amb un voraviu membranós. Poden estar
tenyits a la punta de vermell fosc. Els pètals fan 1.5-2.5 mm, són obovats i amb ungla
molt curta, blancs o una mica tenyits de rosat. Hi ha 6 estams no ben bé iguals (4 llargs
de 2 mm i 2 curts de 1 mm, com a totes les Crucíferes), amb els filaments estaminals
sense apèndixs i anteres oblongues, de 0.3-0.4 mm. Hi ha 4 nectaris laterals semi-
lunars. Els fruits fan 6-9 × 4-7 mm són triangulars obcordiformes, emarginats o truncats
dehiscents, amb valves naviculars sense ales, quillades, glabres, molt subreptíciament
reticulades. Segreguen mixospermina, un líquid viscós que fa que s’hi enganxin petits
insectes, que després són digerits per proteases. Les arreles, per altra banda, exsuden
un una substància nematicida. L’estil és curt i l’estigma capitat. Les llavors són
nombroses (fins a 15 per lòcul), oblongues, sense ales i fan 1 × 0.4-0.6 mm.
S’ha descrit la var. gracilis (parcialment estèril; la var. rubella (tota ella roja); var.
microcarpum (2n=24); la var. occidentalis; la var. coronopifolia; la var. integrifolia; la var.
minor; la var. thracius; var. orientalis.
La planta pot ser atacada per fong com Albugo candida, Hyaloperonospora parasitica,
Plasmodiophora brassicae. I pel virus BMYV (beet mild yellowing virus).
HISTÒRIA I ESOTERISME
LITERATURA
«Cuando el pan y queso florece, la oveja de hambre perece; cuando el pan y queso grana,
la oveja engorda y echa lana».
PROPIETATS MEDICINALS
• abortiva • diürètica
• analgèsica • ecbòlica
• antiemètica • emmenagoga
• antibiòtica REL • estimulant del peristaltisme
• antiespasmòdica • estomacal
• antifúngica REL • expectorant
• antihemorràgica • febrífuga
• antiinflamatòria • hemostàtica
• antioxidant • hipertensiva
• antireumàtica • inhibidora de l’acetil-colinesterasa
• astringent • inhibidora de l’acetil-transferasa de
• cardíaca la histona
• coagulant • inhibidora de la tirosinasa
• comestible (amanida, bullida, • litotríptica
fregida; amb arròs o amb soja) • refrescant
• constrictora de la musculatura llisa • repel·lent d’insectes
de la matriu • tònica uterina
• contraceptiva • vasoconstrictora
• cosmètica (+ Scabiosa + oli + llard) • vasodilatadora
• depurativa • vulnerària
USOS MEDICINALS
USOS CULINARIS
Es poden fer pilotetes amb les fulles i es bullen per després sofregir-les amb all i
arrebossar-les amb ou i pa ratllat.
També es poden menjar les fulles crues afegides ales amanides.
Bullides soles o amb altres fulles, es posen a plats orientals d’arròs o de soja.
Les flors i les fruits també es poden menjar crus.
La tisana de la planta es dona al bestiar quan tenen hemorràgies.
VETERINÀRIA
Tota la planta es dona las conills, gallines, vaques, porcs i cabres. Les rames
fructificades es donen als canaris i altres ocells de gàbia. El bestiar la sol menjar
directament del camp. Les llavors són molt estimades per les formigues. Per foragitar les
mosques al bestiar operat de la cua, aplicar una pasta feta amb oli + llard + Scabiosa +
Capsella.
POSSIBLE TOXICITAT
S’han descrit els símptomes de la intoxicació per sobredosis com palpitacions, dilatació
de les ninetes, dificultat per respirar, i paràlisis muscular. A més, les llavors podrien
irritar la pell. No recomanable en embaràs i lactància, trastorns cardíacs severs i
hipotiroïdisme i hipertensió. Tampoc es recomana prendre-la amb anticoagulants,
diürètics i sedants o IMAOs. Si els animals mengen la planta molla poden tenir
indigestió. Si en mengen molta i ha estat molt adobada, poden intoxicar-se pels nitrits,
almenys els porcs.
PREPARATS I DOSIFICACIÓ
• Infusió de 30 g/L, reposant 1/2 hora. Tres tasses al dia entre menjars.
• Extracte fluid: 1-3 culleradetes de cafè al dia.
• Tintura: 15-30 gotes 2-3 cops al diabetis.
• Poció antihemorràgica: extracte fluid de Capsella bursa-pastoris 10 g + elixir de
GARUS * 25 g + xarop simple q.s.p. 150 mL. Prendre’n una cullerada sopera cada 2
hores.
• Tintura: alcoholat de bosses de pastor 1 L + planta tendra 350 g: es deixa macerar
9 dies, es filtra. Molt eficaç contra hemorràgies en ús extern_ 60-120 mL.
• Tisana contra dismenorrea (dolor excessiu de la regla): bosses de pastor 50 g +
Artemisia vulgaris 50 g + aigua 1 L. Es bull 5 minuts. Es cola i se’n beu un got
quan comencin els dolors, i un segon got 1 hora més endavant. Això durant 4 dies
si és que la regla ve irregularment o quan ve massa forta.
1: goma C36H44O14
2: 7S, 8R, 8′R-(−)-lariciresinol-4,4′-bis-O-glucopiranòsid
3: lariciresinol4′-O-beta-d-glucòsid
4: (+)-pinoresinol-beta-d-glucòsid
5: salidròsid
6: 3-(4-beta-d-glucopiranosil-oxi-3,5-dimetoxi)-fenil-2E-propanol
7: beta-hidroxi-propiovainillona-3-O-beta-d-glucopiranòsid
8: coniferina
MÉS INFORMACIÓ
JOON MIN CHA, WON SE SUH, TAE HYUN LEE, LALITA SUBEDI, SUN YEAOU KIM, KANG RO
LEE.«Polyphenolic glycosides from Capsella bursa-pastoris (L.)Meik and theirs anti-
inflamatory activity». Molecules vol. 22, issue 6 (2017).
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
HISTÒRIA I CULTIU
https://www.infoagro.com/hortalizas/pimiento.htm
Al Baix Llobregat es planten les següents varietats de pebroteres:
Als comerços, però, se’n poden trobar varietats per condimentar amb els llurs fruits
deshidratats en pols o enteres:
Capsicum anuum L. var.
aviculare
baccatum (=Cayena)
cordiforme (=Nyoras, Paprika)
glabriusculum
minimum (=Pebre vermell dolç)
minus
pubescens (=Chile)
A Mèxic, per exemple, fan servir les següents varietats de pebres vermells:
‘Cascabel ‘Jalapeño’ = ‘Cuaresmeño’
‘Chilaca’ = ‘Pasilla’ ‘Namaqualand’
‘Chilhuacles’ ‘Pasado’ (=’Anaheim’)
‘Chiltepín’ ‘Pasilla de Oaxaca’
‘Chipotle’ ‘Pequín’
‘Cincho’ ‘Piquín = ‘Tepín’
‘Costeño Amarillo’ ‘Poblanos’ = ‘Mulatos’ = ‘Anchos’
‘De Árbol’ ‘Pulla’
‘Guajillo’
Les diferents varietats de Pebre Vermell Dolç tenen virtuts medicinals, amés d’emprar-se
com a condiment i per donar color a allò que es cuina. Externament, s’ha emprat com
analgèsiques
• antiinflamatòries (torçades, lumbago, pleuresia).
• antisèptiques
• irritants
• rubefaents
I, externament, contra: escròfules, penellons, venes varicoses
Internament, s’han emprat com a depuratives i contra:
• asma • gasos
• debilitat general • reuma
• digestions lentes (dispèpsia) • tos
• febre
• afrodisíac • calefactant
• anestèsic • digestiu
• antihelmíntic • estomacal
• antihemorràgic • irritant
• antiinflamatori • sialagog
• antireumàtic • sudorífic
• antisèptic • tònic
USOS MEDICINALS
• abscessos • gota
• alcoholisme • hemorràgies
• anorèxia • hemorroides
• càncer de bufeta • impotència sexual
• càncer de pell • indigestions
• carboncle • letargia
• ciàtica • lumbago
• congelacions • mal de coll
• delirium tremens • mala circulació
• disenteria • males digestions en ancians
• dolor al pit • manca de vitamina C
• dolors musculars • mareig
• dolors superficials UE • penellons
• febre • reuma
• 1-hexanol • 31-nor-lanosterol
• 1-O-cafeoïl-beta-D-glucosa • acetil-colina
• 2-butanona • acetil-furfurà
• 2-hexanol • acetoïna
• 2-hexanona • àcid 2-metil-butíric
• 2-metil-butan-1-ol • àcid 2-metil-propiònic
• 2-metil-butan-2-ol • àcid 3-metil-butanoic
• 2-metil-butanal • àcid 4-metil-pentanoic
• 2-metil-pentan-2-ol • àcid acètid
• 2-metoxi-3-iso-butil-pirazina • àcid araquídic
• 2-pemntil-furà • àcid aspàrtic
• 2-pentil-pirazina • àcid behènic
• 2,3-dimetil-pirazina • àcid cafeic
• 2,3,5-trimetil-pirazina • àcid caprílic
• 3-hexanol • àcid carnàubic
• 3-hidroxi-alfa-carotè • àcid cinàmic
• 3-iso-butil-2-metoxi-pirazina • àcid cítric
• 4-alfa-24-dimetil- colesta-7,24-dièn- • àcid clorogènic
3-beta-ol • àcid decanoic-vanillil-amida
• 4-etil-guaiacol • àcid dehidroxi-ascòrbic
• 4-etil-guaiacol • àcid esteàric
• 4-metil-3-pentèn-2-ona • àcid folínic
• 4-metil-guaiacol • àcid glutàmic
• 4-metil-guaiacol • àcid heptadecanoic
• 4-metil-heptadecà • àcid hexanoic
• 4-metil-hexadecà • àcid hidroxi-benzoic-4-betqa-D-
• 4-metil-pentadecà glucòsid
• 4-metil-tetradecà • àcid linoleic
• 5-metil-2-furfural • àcid linolènic
• 24-metil-lofenol • àcid malònic
• 24-metilèn-iclo-artol • àcid mirístic
• 31-ciclo-artanol • àcid nonanoic-vainillil-amida
• 31-nor-lanost-8-èn-3-beta-ol • àcid oleic
• àcid p-cumàric • citrostanediol
• àcid palmític • citrul·lina
• àcid palmitoleic • Cobalt
• àcid pantotènic • colina
• àcid pendatdecanoic • copaè
• àcid propiònic • Coure
• àcid vainíllic-4-beta-D-glucòsid • cripto-capsina
• alanina • cripto-xantina
• alfa-carotè • cripto-xantina-mono-epòxid
• alfa-cripto-xantina • Crom
• alfa-fel·landrè • cucúrbita-xantina B
• alfa-pinè • cucúrbita-xantina-A
• alfa-terpineol • delta-carotè
• alfa-tocoferol • di-N-propil-amina
• amoníac • dihidro-capsaïcina
• anteraxantina • èpsilon-carotè
• arginina • eriodictina
• Arsènic • escopoletina
• aurocrom • Estany
• Bari • estigmasterol
• benzaldehid • Estronci
• beta-amirina • etil-3-metil-butirat
• beta-carotè-epòxid • etil-acetat
• beta-cripto-xantina • eugenol
• beta-sitosterol • fenol
• Bor • Ferro
• Brom • fibra
• butan-2,3-diol • fitoè
• Cadmi • fitofluè
• Calci • fitosterol
• camfè • flavo-glucòsids
• campesterol • Fluor
• capsaïcina • fosfatidil-glicerol
• capsantina • fosfodiesterasa
• capsantina-3,6-epòxid • Fòsfor
• capsantina-5,6-epòxid • galactosa
• capsantona • gamma-butirolactona
• capsiamida • glicina
• capsicastrina • glucosamina
• capsicòsid • gramisterol
• capsidiol • guaïacol
• capsoluteïna • heneicosà
• capsorubina • heptadecà
• carabrona • hesperidina
• carbohidrats • hexan-1-al
• carè • hexanal
• cariofil·lè • hidroxi-alfa-carotè
• carotenoides • homo-capsaïcina
• ciclo-arteanol • homo-dihidro-capsaïcina
• ciclo-artenol • iso-butiraldehid
• ciclo-eucalenol • iso-hexil-iso-caproat
• ciclo-hexanona • iso-leucina
• ciclo-violaxantina • iso-valeraldehid
• cinaròsid FUL • lanosterol
• cis-13-capsantina • latoxantina
• cistina • leucina
• ligustrazina • Potassi
• linalool • prolina
• Liti • proteïna
• llimonè • risitina
• lofenol • rubi-xantina
• luteïna • Rubidi
• luteolina • rutina
• luteolina-7-O-beta-D-diglucòsid FUL • sabinè
• luteolina-7-O-beta-glucòsid FUL • salicilat
• Magnesi • Seleeni
• maltol • serina
• Manganès • Silici
• Mercuri • Sodi
• metionina • solanidina
• mircè • solasodina
• miricetina • sulfo-quinovosil-diacil-glicerol
• Molibdè • tau-terpinè
• mutato-croma • terpinolè
• n-hexanal • tetradecà
• n-n-trans-feruloïl-octopamina REL • tetrametil-pirazina
• n-pentil-amina • thujè
• n-propil-amina • tirosina
• n-trans-feruloïl-tiramina REL • Titani
• n-trans-p-cumaroïl-octopamina REL • tocoferol
• n-trans-p-cumaroïl-tiramina REL • toluè
• na-metil-anilina • treonina
• naftalè • trigonel·lina
• neo-xantina • trimetil-glicina
• niacina • triptòfan
• Níquel • valina
• nonadecà • violaxantina
• nor-dihidro-capsaïcina • vitamina B1
• o-cresol • vitamina B2
• obtusifoliol • vitamina C
• octà • vitamina C
• oli essencial • vitamina E
• p-cimè • vitamina K1
• p-cresol • xantofil·la-epòxid
• p-xilè • xantofil·les
• pentadecà • xilosa
• piperidina • Z-carotè
• piridina • zeaxantina
• pirrolidina • zederona
• Plata • Zinc
• Plom • Zirconi
MÉS INFORMACIÓ
https://es.wikipedia.org/wiki/Capsicum_annuum
BITXO / GUINDILLA
Capsicum frutescens L.
(sensu lato)[1753, Sp. Pl. : 189] 2n = 24
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
CULTIVARS
CULTIU DE LA GUINDILLA
Des de fa uns 9000 anys es cultiven “txiles” a Mèxic. Amb el descobriment de CRISTÒFOR
COLOM, ràpidament es va expandir el seu cultiu per Europa. Creix des del nivell del mar
fins gairebé la cota1800 (sols als països tropicals). Prefereix temperatures altes per les
nits i regs molt abundants. Se sembra directament al terreny o se trasplanta als 2 mesos
des de l’hivernacle. Els “bitxos” verds són els immadurs, i els vermells són els que s’han
deixat madurar (un mes).
USOS DE LA GUINDILLA
La capsaïcina millora la circulació a petites dosi, però a grans dosi provoca inflamació
amb ardor. S'utilitzen les diferents varietats per donar color, aroma i picor als guisats,
tant a països tropicals com als freds.
Segons WILLIAM THOMPSON, una mena de panacea seria la barreja de Lobelia, caiena i
escorça mòlta de Slippery Elm (Ulmus fulva). Al Carib, es pren una beguda composta de
vi de Madeira, suc de llima, caiena i escal·lònies, coneguda com a Mandram. En alguns
plats amb cebes i olives, la caiena és un bon complement.
VIRTUTS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
EFECTES FISIOLÒGICS
5-LOX-inhibidora antisèptica
analgèsica antitumoral pulmonar
anestèsica Calci-antagonista
antiagregant càncer-preventiva
antiarrítmica cardiotònica
antiespasmòdica catabòlica
antiisquèmica citocrom P450-inhibidora
antineurítica COX-inhibidora
antineuràlgica diaforètica
antiinflamatòria digestiva
antipsoriàtica hipotèrmica (7 mg/Kg)
nitrosamina-antagonista termogènica (0,7 mg/Kg)
rubefaent vasodilatadora
sialagoga
capsaïcina
MÉS INFORMACIÓ
http://gernot-katzers-spice-pages.com/engl/Caps_fru.html
CARLINA
Carlina acanthifolia All. [1774, Auct.
Syn. Meth. Stirp. Hort. Reg. Taur. : 67] 2n = 20
ssp. cynara (Pourret ex DC.)
Arcangeli [1882, Comp. Fl. Ital. : 383]
NOMS POPULARS
Carlina acanthifolia ssp. cynara és planta acaule, bisanual, amb fulles grans (32 × 12
cm) aplicades al terra, glabres per sota, pinnatífides, amb lòbuls espinosos. Capítol únic,
gros de fins a 15 cm de diàmetre, sèssil, al centre del rosetó de fulles. Pàlees del
receptacle amb lacínies agudes, no claviformes, bràctees involucrals internes grogues de
35-71 mm. Corol·la de 14-19 mm. Vil·là de 17-23 mm. Estams amb filament de 2.5-7.5
mm amb anteres de 5.5-8 mm, grogues, amb apèndixs basals de 1.5-3 mm fimbriats.
Estil de fins a 26 mm, groguenc, amb rames de 0.5-1 mm, primer aproximades, després
separades, pubescents a la cara de sota. Aquenis de 4-7 × 1-1.4 mm, cilíndrics,
densament sericis, amb pèls blanquinosos primer i daurats rogencs quan són madurs.
Vil·là de 17-23 mm, amb un rengle de pèls plomosos amb clis de fins a 1.4 mm blancs
però daurats a la base, soldats en fascicles de 5-13. La planta clou el capítol quan ha de
ploure.
ESOTERISME
La rel s’ha emprat contra la paràlisis. Suposadament CARLEMANY va disparar una fletxa
per endevinar quina planta els lliuraria de la pesta i va resultar ser aquesta. La rel, és
antibacteriana, vermífuga, colagoga, diürètica, sudorífica, i digestiva o aperitiva. Els
triterpens de la rel actuen contra el melanoma humà.
ALTRES USOS
Amb les fulles es cardava la llana de les ovelles. Les flors quallen la llet.
LEGALITAT
MÉS INFORMACIÓ
«In vitro antiproliferative activity of extracts of Carlina acaulis ssp. caulescens and
Carlina acanthifolia subsp. utzka». MACIEJ STRZEMSKI, KAMIL WOJNICKI, IRENEUSZ SOWA,
KAMILA WOJAS-KRAWCZYK, PAWEŁ KRAWCZYK, RYSZARD KOCJAN, JUSTYNA SUCH, MICHAŁ
LATALSKI, ARTUR WNOROWSKI, MAGDALENA WÓJCIAK-KOSIOR. Frontiers in Pharmacology (13
June 2017).
• Aragonès: alcaravea.
• Català: alcaravia, alcaricovia, anís, caró, comín, comí, comí de Madrid, comí
marrà, comí de prat, cumí, càrvit, fonoll de prat, grana de comí,
matafaluga borda.
• Castellà: alcarabaca, alcarahueya, alcaravea, alcarovea, alcarravea, alcorobea,
caros, carvi, carvía, comino, comino de prado, comino de prados,
hinojo de prado.
• Euskera: alcarobea, alkarobea, carbia, txarpoil, txarpoila.
• Gallec: alcaravia, alcarovia, carnabaza, herba doce.
• Mallorquí: alcaravia, comins de prats.
• Portuguès: alcaravia, alcarovia, alchirivia, alcorovia, alquerivia, cherivia,
cominhos-dos-prados.
• Valencià: fenoll de prat, matafaluga borda.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Actualment els botànics consideren que hi ha unes 25 espècies com a molt dins el gènere
Carum. I és que moltes espècies que abans eren dins del gènere Carum han passat a
altres gèneres, conservant-se encara la sinonímia moltes vegades. Però Carum carvi L. és
la única espècie important de cara al comerç de plantes com a condiment, espècia o
medicinal, al costat de Carum copticum, recentment classificat fora del gènere com a
Trachyspermum ammi (L.) Sprague, o de Cuminum cyminum L., un altre comí (castellà,
per a alguns). Podria afegir-se també a la llista de comins el comí negre (Nigella sativa L).
Carum carvi a gairebé tota Europa es cultiva des del segle XIV almenys. El boom a
Holanda va començar al segle XIX. Segons provingui d’un país o un altre pot haver-hi
petites variacions en el contingut químic (quimiotipus) o morfològic de les llavors. Així,
als magatzems d’espècies, com ara a «Ángel Jobal», venien per un cantó Alcaravea i per
l’altre Comino Holandés. Al mercat internacional es poden trobar varietats anuals (Egipte,
Holanda, Hongria, Israel), a més de les varietats clàssiques bianuals (Alemanya,
Dinamarca, Holanda, Hongria, Noruega, Polònia, Romania, Txèquia, Ucraïna). Algunes
monografies (HEGI, 1975) distingeixen 10 varietats, principalment basant-se en les
bractèoles i bràctees de la inflorescència: alpinum, atrorubens, coarctatum, demissum,
intermedium, latisectum, nanunm, proliferum, pterchlaenum, vulgare.
Dins la família de les Umbel·líferes, la subfamília més important pel nombre d’espècies,
és la de les Apioïdees, que comprèn unes 3000 espècies (agrupades en uns 400 gèneres).
Dins les Apioïdees, el gènere Carum es caracteritza per les fulles inferiors dividides (2-3
pinnades) en lacínies planes de 3 x 25 mm, lleugerament dentades a l’àpex, umbel·les
compostes amb 5-16 radis força desiguals, flors hermafrodites blanques, amb bractèoles
mai espatulades inflades, involucel gairebé nul, rel no tuberosa, tiges i fulles glabres,
fulles sense beina. Dins del gènere Carum, als Pirineus hi ha dues espècies. Carum
verticillatum té les fulles dividides en lacínies filiformes, i fruits de 2-3 mm. Es fa a les
molleres de muntanya mitjana-alta.
Carum carvi té les fulles inferiors 2-3 pinnatisectes, amb els segments primaris dividits
en pinnes nombroses, dentades, rel napiforme, fruit de 4- 7 mm. Es fa als prats
dalladors de la muntanya mitjana i alta. Més característiques de l’espècie Carum carvi
són les següents. Hi ha conductes oleífers ancorats als vasos col·laterals centrals. Als
feixos laterals el conducte oleífer és al cantó de baix. Pecíol amb 8 feixos de vasos
col·laterals, acanalat. L’abaxial, el doble de gran que l’adaxial. La tija divaricada, glabra,
fins a 1 m d’alt (o fins 1.5 m), estriada. La umbel·la 2-composta, amb 5-16 radis
desiguals totalment despullada de bràctees (o amb fins a 8 rudimentàries, 2-3 dividides) i
de bractèoles. Les flors blanques i tenyides de rosa, pels pètals obovats, que semblen
emarginats perquè el lòbul central està doblat. L’epidermis superior del pètals amb
papil·les força prominents, amb ornamentació cuticular de ressalts força paral·lels. Els
sèpals minúsculs o absents. Algunes flors de les umbel·les més laterals poden no tenir
les parts femenines. Estams (5) amb filaments llargs, agafats a la part dorsal de les
anteres. Tètrades de pol·len tetraèdriques, decussades o iso-bilaterals. Pol·len tricolporat,
amb simetria bilateral, en forma de cacauet petit (10 × 27 micròmetres), excepte a les
plantes tetraploides, en forma aproximadament triangular. Anteres obrint-se
longitudinalment. Part de dalt de l’ovari amb nectari (estomes nectarífers ensorrats sota
l’epidermis). Ovari amb 2 cavitats. Òvuls anàtrop. Els fruits, esquizocarps, estretament
cilíndrics, de 4-7 mm × 1-2 mm, una mica comprimits perpendicularment a la cara que
els uneix, amb 5 costelles molt fines, i molt suaument corbats. No acabats en punxa.
Tenyits de vermell negrós. Molt aromàtics. L’estilopodi hemisfèric. Estigmes rodons,
humits. L’estigma no sol estar receptiu quan els estams deixen anar el pol·len a la
mateixa umbel·la. El pol·len madura o esclata 1-5 dies abans que els estigmes. El lapse
és menor quan les temperatures són més altes. Això afavoreix la pol·linització entre
plantes diferents, per mica de vent que faci. La rel gruixudeta (1 cm de gruix), no
bulbosa, sinó com una pastanaga prima, blanquinosa o marronosa, molt poc ramificada,
amb alguna rama molt prima. En les plantes bianuals caldria que la rel tingués almenys
5 mm de gruix a dalt a la primera tardor. El segon any, si la rel supera els 10 mm de
gruix, la producció serà molt bona. La rel pot arribar a 25 mm de gruix i 150 g de pes. Hi
ha plantes que poden arribar a viure 4 anys.
Algunes espècies que es mantenen al gènere són, a més del Carum verticillatum (de la
part occidental d’Europa), des de Grècia al centre d’Itàlia: Carum multiflorum, Carum
rigidulum i Carum rupestre.
El comí de prat (o comí marrà) bianual es fa als prats subalpins una mica humits però
ben assolellats. La varietat anual creix a països mediterranis orientals més càlids. És
una planta que rendeix millor amb dies curts que en dies llargs. Però prefereix tenir
molta llum. Prefereix temperatures entre 16-20ºC al temps de florir, en les varietats
bianuals, 0 18-24º C quan es tracta de varietats anuals (d’introducció recent, de fa 25
anys). Com més al Nord o a més altitud es fa, més carvona, respecte al llimonè conté.
• Àfrica oriental (Etiòpia) [cultivat]
• Amèrica del Nord (Canadà, Estats Units) [cultivat]
• Àsia (Afganistan, Bhutan, Himàlaia, Índia, Indoxina, Nepal , Pakistan, Tailàndia,
Tibet, Xina)
• Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda [cultivat]
• Conca mediterrània (Egipte, Espanya, França, Grècia, Itàlia, Marroc, Síria,
Turquia)
• Europa (Alemanya, Àustria, Balcans, Bielorússia, Gran Bretanya, Bulgària,
Estònia, Finlàndia, Holanda, Islàndia, Noruega, Polònia, Rússia, Suïssa)
HISTÒRIA
Cària és una regió de Turquia d’on se suposa que és originària l’espècie, al confondre-la
amb el Comí Castellà (Cuminum cyminum). D’aquí vindria el nom del gènere Carum, o el
popular anglès Caraway. FONT I QUER considera que el comí de prat és una espècie
típicament boreal centreeuropea que es refugia a les muntanyes alpines de les zones
mediterrànies.
CULPEPPER (segle XVII) la considerava planta regida per Mercuri. «Treu el vent i provoca la
orina», deia. Considerava que les llavors aturen el fred i el vent a l’estómac, pulmons, o al
cap i genitals. «Les llavors xafades i posades com a cataplasma treuen els morats», deia.
Contra el mal de ventre recomanava posar la planta escalfada dins una doble gasa (o
afegint´-hi les llavors fregides en oli) a la zona del baix ventre. La rel deia que reforçava
molt l’estómac dels ancians. RUDOLPH STEINER (s. XIX-XX) creia que la planta reequilibra
les energies a diferents parts del cos humà.
CULTIU
USOS CULINARIS
La rel i les fulles es poden menjar tant crues com cuites. La rel és de gust més fort que la
xirivia. Les fulles s’empren en sopes, o, si són molt tendres, en amanides. Les fulles
velles es poden menjar com a verdura, cuites. Les llavors s’empren en pastissos o en
pans, en amanides, en verdures, al sauerkraut, formatges, o carns, harissa o similars,
salses, etc. Les llavors es poden mastegar en acabat de menjar per donar un millor alè i
evitar les males digestions. Hi ha una mena d’anissos de comí de prat, llavors recobertes
d’una capa de sucre, que se servien en un platet al costat del dinar per anar menjant i
així fer la digestió millor. O afegir, xafades, al te, per fer-lo encara més digestiu. L’oli
essencial s’empra per aromatitzar gelats, dolços, begudes refrescants. Forma part també
d’un licor digestiu (kümmel), o altres licors (aquavit, gin).
ESOTERISME
El pa fet amb les seves llavors, segons la tradició alemanya, allunya els dimonis i els
follets, si es deixa a l’entrada de la casa o a l’eixida. Les llavors s’aspergien dintre els
taüts, amb sal, com a protecció contra els dimonis, la bruixeria i maleficis. Una gerra
plena amb les llavors del comí de prat, posada sota el bressol d’un nen petit, hom creu
que el calma. Alguns elixirs d’amor es feien amb les seves llavors. La planta hom creu
que té més virtut si es cull la revetlla de Sant Joan (23 de juny).
PROPIETATS MEDICINALS
aerofàgia gasos
amenorrea gastroenteritis
anèmia (glòbuls rojos /plaquetes) halitosis
(afavoreix l’assimilació del Fe) Helicobacter pylori
angina de pit hepatitis
anorèxia hiperlipidèmia (colesterol/
ansietat triglicèrids)
apendicitis (amb llet fermentada hipertensió
d’ovella) intoxicació per Cadmi
apoplexia (preventiu) llet escassa a les mares
asma lumbago UE
bronquitis mal de cap
càncer mal de coll
càncer de còlon (preventiu), de fetge, mal d’estómac
leucèmia, MK-1, HeLa, B16F10 mal de queixal
cataractes mal de ventre
còlera mala circulació
colesterol males digestions
còlics (per gasos) malsons
colitis mareig
conjuntivitis menopausa
contusions UE micosis cutànies OE
convulsions nàusees
creatinina elevada nefropatia diabètica
cucs/paràsits intestinals nematodes (agricultura)
desequilibris energètics neuroblastomes
diarrea obesitat
diabetis (glicèmia, aprimament) oïda insensible (pèrdua de capacitat
disbiosis (flora intestinal) auditiva)
dismenorrea (dolor de la regla) palpitacions
dispèpsia picors anals
dolors musculars pirosi
èczema (fulles + all UE) post-part
dolors menstruals prolapse anal
dolors musculars pulmonia
epilèpsia reuma UE UI
espasmes sarna OE
estomatitis (inflamació de la boca) sífilis
estrès taquicàrdia
estrès oxidatiu tos
excitació nerviosa triglicèrids
febre tuberculosi (sinèrgic amb el
fístules UE tractament antibiòtic hospitalari)
flatulència ulcera gastro-duodenal
fongs UE (de la pell, del menjar i urèmia
productors de micotoxines, Candida) vertigen
furóncols vista debilitada
POSSIBLE TOXICITAT
La miristicina, present també a la nou moscada, pot conferir-li, si se’n pren moltíssim,
un efecte psicòtrop. Però a dosi normals persones que n’han pres durant mesos no han
vist alterats les paràmetres fisiològics normals, excepte en el cas d'hipotiroïdisme.
Aleshores pot pujar una mica la TSH. Per altra banda, l’oli essencial podria espatllar el
fetge i els ronyons si se’n pren massa. Si una persona en pren 4 g, pot tenir de seguida
problemes seriosos. Algunes persones, amb el contacte amb la planta desenvolupen
al·lèrgies. La planta, i més encara les llavors, resulta tòxica per als lloros.
VETERINÀRIA
Les llavors s’afegeixen al menjar dels coloms o les gallines perquè no se’n vagin
lluny de casa i per fer-los més forts. Les llavors o la planta afavoreixen que les
eugues, les vaques o les gosses produeixin més llet (però amb menys greix). La
pols de les llavors ajuda als conills, godalls, ovelles i altres animals de granja a
desparasitar-se de cucs intestinals. Com a antiparasitari s’aplica l’oli essencial
diluït (OE + alcohol etílic + 8 parts d’oli de ricí) contra la sarna als conills, la
psoriasi als gossos. Vaselina barrejada amb la pols de les llavors s’aplica a
micosis cutànies d’animals, ferides infectades o cremades. Afegida a la civada
anima als cavalls astènics. En general, les llavors combaten les infeccions
intestinals i milloren la digestió. Els porcs senglars en mengen la rel especialment
quan comença la temporada del zel.
PREPARATS I BARREGES
ALTRES USOS
L’oli essencial de les llavors s’empre per a perfums, sabons, dentifricis, col·lutoris, licors,
inhibidors de germinació o dels grills de la patata (100 mL per 1000 Kg), i com a
parasiticida, acaricida (l’extracte amb acetona és molt actiu contra Tyrophagus
putrescentiae). Indirectament prevé al·lèrgies als àcars. Com a insecticida és efectiu
contra larves de mosca (Musca domestica) i de mosquit (Culex pipiens fatigans). Protegeix
les plantes de ser devorades per les larves de l’arna Spodoptera littoralis i d’altres. Com a
fungistàtic inhibeix Aspergillus parasiticus, Botrytis cinerea, Fusarium solani coeruleum,
Penicillium allii. P. hirsutum, Phoma exigua, Rhizopus stolonifer i a la patata
d’Helmintosporium solani i Rhizoctonia solani. De tota manera, seria d’efectes més
permanent (fungicida) el cinamaldehid que la carvona (fungistàtica). La S-carvona (50
mg/L) protegeix els bulbs dels tulipans del Penicillium que els podririen. L’OE inhibeix
Erwinia amylovora (bacteri que ataca les fulles dels fruiters).
És transparent o molt lleugerament grogós. El rendiment pot anar des d’un 1% fins a un
9% (a Polònia), sobre pes sec de llavors. En general un 3% és que que pot esperar-se de
les varietats anuals i un 4% de les bianuals. Un mes després de començar la floració és
quan n’hi ha més. Després no desapareix, però com que els fruits s’engreixen, la
proporció queda reduïda ala meitat. Al terreny les varietats bianuals en contenen en
general entre un 3% i un 5%, mentre les anuals entre un 1% i un 3%. Però ambdues
varietats en condicions controlades similars rendeixen igual (4-5%). De tota manera hi
ha variacions segons els anys o el terreny que van de 45 a 145 micrograms d’oli essencial
per llavor (mericarpi), dins el mateix país (Holanda). A l’oli essencial hi dominen sempre
la carvona (50-85%) i el llimonè (10-45%). Durant la destil·lació, primer domina més la
carvona i al final més el llimonè (menys hidrosoluble). S’està estudiant com millorar
genèticament les plantes perquè produeixin oli essencial amb un 80% de carvona. Així
podrien produir-se 100 Kg/ Ha de carvona anualment. Altres components menys
dominants són:
Les fulles i les tiges produeixen: germacrè A i D. I les inflorescències: llimonè (38-62%)
i germacrè D (22-40%).
EFECTES FISIOLÒGICS
Alemany: Zürgelbaum
Amazig: taghazz
Anglès: Hackberry/ Nettle tree/ Lote tree/ Lotus berry/
Àrab: ميس جنوبي
Aragonès: alatonero, latonero, lironero, litonero, lladoner, llatonero, llironer, llironero,
almez, gruñuelo, laitonero, latones (FRU), ledón, liroler, lironero, litorero,
litón, litón (FRU), lladoné, llarón, llatonero, llironer, llironero, llironé, llirón
(FRU), lodón
Basc/Euskera: almeza, almezá, basaka, lodoño
Castellà: almez, latonero, lironero, lodón, aligonero, ledonero, aladonero, alatonero,
alatón, aligonero, alironero, alirón, allatonero, almarzo, almecina, almecina
(FRU), almecinero, almecino, almedinero, almeiso, almencino, almencín,
almerguinero, almerino, almeso, almez, almez colorado, almeza, almeza
(FRU), almezo, almiguinal, almiguino, almárcigo, almé, aranzo, aratonero,
armez, armé, bagolaro, bermejo, bolitas de aligón (FRU), chilindronar,
cupillo, garanzo, guindeletas (FRU), hojaranzo, jaranzo, ladonero, ladón,
latonero (20), latones (FRU), latón, ledonero, ledón, lidonero, lionero,
lironero, lironé, lirón (FRU), llatonero, llidonero, llidones, llonero, lodao,
lodobo, lodoñero, lodoño, lodón, loto-árbol, lotono, melmez, mermece,
mermecilla, mermecina, mermecino, mermez, mermés.
Català: aliguer, allidoner, delloner, lladó, lidon, lidoner, lidó, lladoner, lladons
(FRU), lladoner, llaoner, lledoner, lledonis, lledó, lledó, lledon, lleroner,
llidoner, llidó (FRU), llironer, lliró, lloner, caicabas, caicaber (FRU), caicabes,
lidroner, lidró, litoner, llidons (FRU), llidroner, llidró, llidó, llirone, lliró
Eslovè: Navadni koprivovec
Estonià: Harilik tseltis
Francès: Micocoulier de Provence/ Bois de Pérpignan/ Fanabrigou/
Gallec: agreira, aligonero, almaizo, almanzo, almez, bruñeiro, gruñal, gruñeiro,
gruñuro, lidueiro, lodeiro, lodoeiro, lodoneiro, lodueiro, lódâo-bastardo,
maroubeira, maroubeiro, marubeiro, virgondoiro
Grec: Κέλτις η αυστραλιανή
Hebreu: מיש דרומי
Holandès: Netelboom
Hongarès: Déli ostorfa
Italià: Bagolaro / Arcidiavoolo/ Spaccasassi
Nepalès: खरी
Noruec: Australnesletre
Occità: Belicoquièr, Fabreguièr, Falabrega, Falabreguié, Fanabregon, Micacolièr,
Micocolièr, Picapolièr
Persa/Farsi: داغداغان
Polonès: Wiązowiec południowy
Portuguès: lódão-bastardo / agreira / ginginha-do-rei / lódão / lodoeiro /
nicreiro/agreira/ aligonero/ almaizo/ almanzo/ bruñeiro/ gruñal,
gruñeiro/ gruñuro/ lidueiro/ lodeiro/ lodoeiro/ lodoneiro, lodueiro/ lódâo-
bastardo/ maroubeira/ maroubeiro/ marubeiro/ virgondoiro
Rus: Каркас южный
Serbi: Кошћела
Suec: Bäralm
Turc: Adi çitlembik
Txec: Břestovec jižní
Ucraïnès: Каркас південний
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins les fanerògames monoclamídies, la família de les Celtidàcies es distingeix per ser de
plantes llenyoses, amb les flors mai formant aments compactes, les fulles enteres, una
mica dentades, apareixent les flors abans que les fulles amb el periant no caduc, i fruit
en drupa amb una sola llavor.
El lledoner és un arbre corpulent caducifoli, d’escorça grisa, llisa, fulles simples, ovades
agudes-acuminades, serrades, alternes, en dos rengles, doblement dentades, amb les
dents amb punta hialina, de base asimètrica, pinnatinervades, però amb 3 nervis
principals. Fan 4-15 × 1.5-7 cm i són aspres al tacte, amb tricomes rígids i llargs a la
cara del damunt (o adaxial) i tricomes fins i curts a la cara abaxial. Pecíols de 6-20 mm.
Estípules caduques. Flors masculines i bisexuals solitàries en general (o per 2-3) a
l’aixella de les bràctees dels brots, regulars, amb ovari ínfer. Pedicels de 8-15 cm,
acrescents, hirsuts. Periant monoclamidi de 3.5 mm format per 5 sèpals lliures. Estams
5, inserits a la base del periant. Pol·len porat, amb exina llisa. Carpels 2, soldats.
Estigmes sèssils i divergents. Drupa primer verda, després groga, finalment quasi negra,
de 8.5-12 mm, llargament (fins a 4 cm) pedunculada, amb una corona de pèls a la base.
Llavors globoses, dures.
A Catalunya és present vora les masies, i escampat arreu (fins a 1200 m snm), llevat de a
les muntanyes humides dels Pirineus i Prepirineus. És una espècie típica de la conca
mediterrània on hi ha arribat des del el Caucas i les muntanyes de Pèrsia. S’ha introduït
també a Amèrica, Sud-àfrica i Austràlia (i Nova Zelanda).
Destaca un lledoner de Cervelló (Mas del Lledoner, 2 Km a l’Est del Coll de l’Ordal), pels
seus 7.2 m de volt de canó, a més dels 13 m d’alçària i 17 d’amplada de capçada. I en
segon lloc, a Catalunya, els lledoners de Castellnou d’Oluges (4,6 – 15 – 12 m) i el de
Sant Feliu de Llobregat (Can Ferriol) (4.3- 17-18 m).
Al món potser el més vell sigui el plantat pel rei Krešimir cap el 1060 a Croàcia (Vrbnik).
Fa 4.4 m de volt de canó. I el més alt potser sigui el de Sacramento (Califòrnia), pels
seus 28 m d’alçària (amb 4.5 m de volt de canó).
El bosc de lledoners més extens sembla que sigui el de Mieza, al parc natural d’Arribes
del Duero (Salamanca).
LITERATURA
―“Quin arbre és que fa sa fruita més petita que un ciuró: primer es verda, llavors groga i
després com un carbó?”
―«En la casa pairal d’Espadamala hi ha un lledoner fort i potent, cada una de ses branques
és una ala que duu un batec de segles sobre el vent. Les rels se li revinclen per la roca perquè
tot ell vol fruir aire i cel; i són llum, aire i cel les branques i la soca, i és fortitud de roca la
seva immensa arrel. D’aquest neguit constant de pujar enlaire n’ha esdevingut corbat, i a
l’entorn seu ja s’hi respira un aire d’eternitat. Una branca li penja cap a terra, com si volgués
acariciar els mortals, però cel amunt el seu esperit aferra i és senyor de la llum i dels goigs
immortals. És l’hereu i el senyor d’Espadamala que davant del portal allarga el braç, i us diu:
«Entreu, entreu, que la meva ombra exhala l’acollida cordial que trobareu al mas». I el mas
d’Espadamala obre la porta sota l’ombra cordial del lledoner, i la mestressa, ben plantada i
forta, us dona el seu acolliment sincer. I llavors compreneu ben de seguida perquè aquell
lledoner és esberlat, perquè els que som bons dintre la vida tenim el cor obert de bat a bat. El
lledoner no ha tingut cap malura ni cap mala dissort. El pes de la bondat sobre la roca dura
li ha esberlat el cor. I el dona així, tot ple de senzillesa, i li cau a bocins. El cor d’Espadamala
i la seva noblesa el lledoner triomfal els porta dins. No és pas decrepitud ni defallença, ni cap
mal averany qui l’ha esberlat, que encara aixeca enlaire la brancada immensa i amb fortitud
de roca és arrelat. Sent com el Ter remorejant s’escorre d’on el doll d’aigües clares ell hi sent,
rellisca un pes de segles que tota cosa esborra i el lledoner encara s’aixeca corpulent.
Esberlat per l’amor i la dolcesa, amb cor ample, ben esbatanat, conserva eternament la
jovenesa i obre els braços cap a la immensitat. Copsa benediccions, i les pregàries del mas
aixeca a l’infinit, i quan el temporal assota els aires, ell apar un guerrer que dona el pit. I
barra el pas a la malaventura, estén l’ombra a l’estiu i empara a l’hivern, i així, amb el cor
obert sobre la roca dura, el geni del passat esdevé etern. [SALVADOR PERARNAU I CANAL].
ESOTERISME
• Per curar-se de la icterícia cal orinar nou duies seguits en dejú al peu d’un
lledoner.
• A les masies, quan naixia un nen era tradicional plantar un lledoner.
• Les flautes màgiques hom creu que eren fetes de fusta de lledoner.
• La Marededéu del Lledoner és patrona de la ciutat de Castelló de la Plana.
Asseguren que la va trobar un llaurador (en PEROT DE GRANYANA) sota les arrels
d’un lledoner.
HISTÒRIA
• analgèsic • citotòxic
• antidiarreic • cosmètic (oli llavor)
• antifúngic • diürètic
• antiinflamatori • estomacal
• antioxidant • hipocolesterolemiant
• antitrombòtic • preventiu atacs de feridura FRU
• astringent • regulador de la menstruació
USOS MEDICINALS
• amenorrea • diarrea
• artritis • disenteria
• ateroesclerosis • dismenorrea
• Bacillus subtilis • dolor de la regla
• barbs • epilèpsia (oli LLA, FRU)
• cabells que cauen • Escherichia coli
• Candida albicans (extr. FUL) • ferides (p.p. extr. etil-acetat de LLA)
• Candida parapsilosis (extr. FUL) • gastritis
• carn-esqueixats ESC • hipertensió FUL
• colesterol FRU FUL • Listeria monocytogenes
• còlics • mal d’estómac
• contusions ESC • mal de panxa
• ossos trencats ESC • Staphylococcus aureus
• Pseudomonas aeruginosa • úlcera d’estómac
• Rhodotorula mucilaginosa (extr. FUL)
VETERINÀRIA
Gossos: els neteja l’estómac i el fetge menjar bocins (mastegats) de les fulles del terra,
que després vomiten.
ALTRES USOS
• (3-beta,9-beta,14beta)‐14‐hidroxi‐9,19‐ciclo-cholan‐3‐il-beta‐D‐glucopiranòsid
• (3-beta,9-beta)‐9,25‐ciclo-olean‐12‐èn‐3‐il-beta‐D‐glucofuranòsid
• (3-beta)‐3‐hidroxi‐30‐propil-hopan‐31‐ona
• (3-beta)‐oleanan‐3‐ol
• (9-beta,31R)‐9,25‐ciclo‐30‐propil-hopan‐31‐ol
• 2’’-galactosil-vitexina
• 2″-O-beta-galactopiranosil-vitexina
• 3-beta-hidroxi-35-(ciclohexil-5′-propan-7′-ona)-33-etil-34-metil-bactereohopan
• 3,4-dihidroxi-benzaldehid
• 3,5-dihidroxi-benzaldehid
• 4‴-alfa-rhamnopiranosil-2″-O-beta-D-galactopiranosil-vitexina
• 6‐hidroxi‐5,7,8‐trimetoxi‐9,10‐dioxo‐9,10‐dihidro-antracèn‐2‐il acetat
• acacetina-7-O-glucòsid FRU
• àcid gàl·lic
• àcid vainíllic
• àcid linoleic LLA 73%
• alfa-tocoferol
• apigenina FRU
• beta-carotè FRU
• beta-sitosterol LLA
• beta-sitosterol-3-O-glucòsid FUL
• Brom FRU 7 ppm
• celtisanina [= àcid 3–[8'–hidroxi–prop–6'–èn–6'–il]–5–hidroxi-metil–4–metoxi–2–
[penta–1',4'–dièn–1'–il–5'–sulfònic –5,6–dihidro–benzofurà] FRU
• cianidina-3,5-di-O-glucòsid
• citisòsid FRU
• delfinidina-3,5-di-O-glucòsid
• epi-catequina
• Ferro FRU 50 ppm
• fibra insoluble 8% FRU
• dibra soluble FRU 2%
• gamma-tocoferol LLA
• glucoesfingolípids FRU
• iso-vitexina FRU
• luteïna FRU
• Manganès FRFU 12 ppm
• metil-acetil-hidroxi-palmitat FRU 2%
• metil-dotriacentanoat FRU 2.5%
• metil-lineolat FRU 85
• metil-oleat FRU 25%
• metil-palmitat FRU 22%
• metil-tricosanoat FRU 13%
• mucílags FRU
• pelargonidina-3,5-di-O-glucòsid
• proteïna FRU 3.5 %
• quercetina FRU
• quercetina–glucòsid FRU
• Rubidi FRU 10 ppm
• sucres FRU 50%
• tanins
• tocoferols FRU
• zeaxantina FRU
ESPÈCIES SIMILARS
Hi ha unes 70 espècies al món del gènere Celtis. Potser les més conegudes, apart Celtis
australis, siguin:
• aetnensis • japonica • reticulata
• balansae • labilis • sinensis
• caucassica • laevigata • spinosa
• ehrenbergiana • lindheimerii • tenuifolia
• glabrata • luzonica • tournefortii
• hypoleuca • occidentalis • trinervia
• iguanaena • paniculata
MÉS INFORMACIÓ
https://www.arbolesornamentales.es/generos.htm
https://onlinelibrary.wiley.com/doi/full/10.1002/fsn3.375
https://www.researchgate.net/profile/Ahmed_El_Abbouyi/publication/
301634294_Antioxidant_and_antimicrobial_activities_of_chemical_constituents_from_Cel
tis_australis/links/5c5afd8a92851c48a9beae79/Antioxidant-and-antimicrobial-
activities-of-chemical-constituents-from-Celtis-australis.pdf
TRAVALERA
Centaurea aspera L.
[1753, Sp. Pl. : 916] 2n = 22
NOMS POPULARS
Dins la gran família de les Compostes pertany a la subfamília de les Cinarocèfales, amb
capítols amb flors totes tubuloses, en general bisexuades, amb l’estil inflat sota la
ramificació; i a la tribu de les Cynaraea Less. que es caracteritza perquè la punta de
l’estil és entera o amb dues rames molt curtes i totes les flors són iguals. Ja dins la tribu,
el gènere Centaurea es distingeix per per tenir un involucre comú a totes les flors del
capítol, el vil·là format per palletes lliures i les esquames de l’involucre apendiculades.
Dins la tribu pertany a la secció Asperae Rouy que es distingeix pel periclini amb folíols
amb apèndix corni, no decurrent, semi-orbicular, rodejat d’espines (313) poc desiguals,
divergents o paral·leles, i per les corol·les porpra (a vegades les centrals blanquinoses), i
les externes una mica radiants; els aquenis tenen un vil·là i el llambric no barbut,
eixamplat transversalment. I dins la secció, Centaurea aspera es distingeix per les fulles
no decurrents, i els apèndixs no reflectits, amb espines divaricades-divergents i els
apèndixs amb 3-5 espines primes, la terminal igualant com a molt la meitat de la
longitud del folíol i pels aquenis glabres, tots amb el vil·là igualant la meitat de la llur
longitud.
Centaurea aspera té el vil·là en palletes lliures, sense una esquama lateral o làmina,
essent les esquames de l’involucre espinoses, les flors de color porpra rosat, excpte a la
base, blanquinosa, i les espines de l’involucre menors de 6 mm. És una herba bianual o
vivaç ramificada més o menys dreta o reptant de 30 a 80 cm. Les fulles, no decurrents,
híspides, estan dividides en lòbuls acuminats més o menys espinulosos. Les inferiors són
lirades, peciolades, les superiors són oblongues, pinnatífides o sinuades, no auriculades.
Involucre de 10-17 × 4.5-12 mm, ovoide, amb 5 rengles de bràctees imbricades. Les
bràctees de l’involucre, de color palla clar, tenen un apèndix acabat en 3-5 espines
formant un petit ventall, essent la més interna major (3-4.5 mm) que les laterals, i que
en total no arriba a la meitat de la longitud del folíol de la bràctea del capítol. Aquenis de
3.5-5 mm, oblongo-ovoides, groguencs, amb vil·là de fins a 3 mm.
Se n’han descrit almenys 3 subespècies:
- aspera: fulles caulinars del mig pinnatipartides o pinnatisectes, o enteres de 2-5 mm
d’amplada. Mata de fins a 1 m.
- pseudosphaerocephala: fulles més amples, pinnatífides; les caulinars del mig i sovint
les superiors auriculades, calàtides més grosses a la maduresa, periclini a la fi
subglobulós, umbilicat a la base; aquenis majors, d’un castany porpra, floració precoç.
- scorpiurifolia: fulles caulinars del mig lanceolades, oblongo-lanceolades o el·líptiques,
de 5-20 mm d’amplada. Mata de fins a 60 cm.
- stenophylla: capítol més estret, fulles caulinars del mig de 2 mm d’amplada, linears-
filiformes. Mata de fins a 70 cm.
PROPIETATS MEDICINALS
• amargant • colerètica
• antidiabètica • digestiva
• antiinflamatòria • diürètica
• antisèptica • galactagoga
• aperitiva • hipoglucemiant
• astringent • refrescant
• colagoga
USOS MEDICINALS
ALTRES USOS
Les fulles de baix i les tiges tendres es poden menjar com a verdura. Els capítols bullits
amb arròs o patates o fregits, sempre pelats, també. Les flors es poden posar a la ratafia.
Els «albercocs de marge» o ballarucs escumosos de la base de la planta es poden menjar
com una llaminadura. La planta tendra és mengívola per a conills i gallines, ovelles i
cabres. Les flors produeixen nèctar adient per ales abelles fer-ne mel. La planta s’ha
emprat com a reclam per a caçar caderneres. I se’n feien petites escombres.
PREPARATS
• És millor deixar macerar la planta (o els capítols o la rel) en aigua calenta, que no
arribi a bullir.
• Smilax aspera + Centaurea aspera + Lonicera implexa: depuratiu.
• 6-metoxi-luteolina
• 9-alfa-dihidroxi-germacra-1(10),4-dièn-11-beta,13-dihidro-6-alfa,12-òlid
• 9-beta,15-dihidroxi-germacra-1(10),4,11-trièn-6-alfa,12-òlid
• 11,13-dehidro-melitensina
• àcid p-hidroxi-benzoic
• apigenina
• beta-sitosterol
• elemà (derivats)
• estenofiliòlid (ssp. stenophylla) (=9,15-dihidroxi-germacra-1(10),4,11-trièn-12,6-
òlid)
• estigmasterol-glucòsids
• etil-7-O-apigenina-glucuronat
• heteròsids cianògens
• lactones sesquiterpèniques (germacranòlids 1a-h,2,3,4,5)
• loliòlid
• matairesinol
• melitensina (8-alfa, 15-dihidroxi-elemà-1,3-6-alfa, 12-dièn-òlid)
• onopordopicrina-valina (adduït dimèric)
• prunasina-6’-trans-2-butenoïl-èster
• sitosterol (glucòsids)
FLORAVIA
Centaurea calcitrapa L.
[1753, Sp. Pl. : 917] 2n = 20
ETIMOLOGIA: del centaure Quiron, déu de la mitologia grega, mig home mig cavall, que
enseyà a Esculapi l’art de la medecina. «Caltrops» era una bola de ferro amb pues
emprada com a arma de guerra.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Sol fer colònies nombroses als marges de camins o de camps per on passa el bestiar,
particularment les ovelles. És una espècie típicament europea, sobre tot de la conca
mediterrània, i que arriba al Mitjà Orient i fins a Pèrsia. Però també es fa (introduïda el
segle XIX) a d’altres ambients temperats com ara el Sud d’Amèrica, o d’Àfrica, o
d’Austràlia, i unes miques per les zones properes al mar d’Amèrica del Nord.
LITERATURA
―«La floravia es troba tant de nit com de dia»― . I qui se n’hagi punxat ho recordarà.
― «Caderneretes del món que voltau la floravia, la seva flor no toqueu, que és coronada
d’espines. Ma flor d’amor, si volant l‘haguéssiu vista, ma flor d’amor. Si voleu venir ab
mi, un esqueix vos daria, nascut al Cor de Jesús, florit al Cor de Maria»― . MOSSÈN CINTO
VERDAGUER: Floravia (flor de sang).
PROPIETATS MEDICINALS
• antihemolítica • emmenagoga
• antiinflamatòria • estimulant
• antioxidant • febrífuga
• antisèptica • hepatoprotectora
• aperitiva • hipoglucemiant
• citotòxica (HeLa, Vero) • inhibidora de l’alfa-glucosidasa
• colagoga • qualla la llet (flor)
• colerètica • protectora estomacal
• depurativa • sudorífica
• digestiva • tònica
• diürètica • vulnerària
VETERINÀRIA
—Cavalls: no els convé que en mengin perquè els pot produir encefalomalàcia
nigripalidans.
—Porcs. Per netejar per dins les truges després del part, se’ls donava la barreja de
carabassa, ceba, malves (Malva sylvestris) i rel de floravia (Centaurea calcitrapa) [CARME
CORTACANS, en TON CORTINA i el JOSEP CORTINA de Gombrèn].
—Vaques: A) Infusió per rentar ferides. O bé l’aigua de fer bullir les rames florides, o bé
l’oli fregit d’elles uns 3 minuts. B) Remei contra l’humor del braguer, quan ja no raja llet.
Arròs de paret (Sedum dasyphyllum) + boixets de jardí (Calendula) + arrel de floravia
(Centaurea calcitrapa) + arrel de carbassina (Bryonia dioica) + arrel de malví (Althaea
officinalis) + pega negra + cera nova + oli + greix de gallina + 3 grans d’all [LLUÏSA SADURNÍ
de les Comes de Gombrèn].
ALTRES USOS
Les floretes s’empren com el brasó (herba-col) per quallar la llet. Les tiges tendres es
bullen i es fregeixen per menjar-les.
Contra fitopatògens com ara Agrobacterium tumefaciens, Erwinia amylovora,
Pseudomoonas syringae, Xanthomonas campestris.
PREPARATS
—Aiguardent: amb rames florides de floravia dins, es posa a bullir fins que es redueixi a
la meitat. Molt bo per beure contra la pulmonia, i també contra el mal de ventre.
—Pomada: floravia amb poncelles + oli d’oliva + cera d’abella nova. Es bull uns 20
minuts.
—Ungüent A) pels carnots i mals lletjos, com ara tendrums o bonys sobre els ossos. Arrel
de cicuta (Conium maculatum), arrel de julivert (Petroselinum hotense), arrel de floravia
(Centaurea calcitrapa), sucre candi, greix blanc, oli d’oliva, arrel de carbassina (Bryonia
dioica), rovell d’ou. Bullir-ho tot uns 5 minuts. Colat, es posa sobre el mal i es posa un
drap calent a sobre [LLUÏSA SADURNÍ, de les Comes de Gombrèn].
—Ungüent B) per les cabraies als pits (esquerdes als mugrons). Un gra d’all, boixets
(Calendula) de jardí, greix de gallina, arròs de paret (Sedum dasyphyllum), arrel de
floravia (Centaurea calcitrapa), falzia (Ceterach offiicinarum), nou moscada (Myristica
fragrans) ratllada, cera nova, greix de conill mascle, greix de porc dolç, clavell mascle
(que acaba en punta)(Dianthus sp.). Es fa bullir 5-10 minuts. És bo, tant per les metes de
les vaques, com pels pits de les persones [LLUÏSA SADURNÍ, de les Comes de Gombrèn].
• 11beta,13-dihidroxi-salonitenòlid • astragalòsid
• àcid araquídic • beta-amirina
• àcid behènic • beta-elemè
• àcid cafeic • beta-sitosterol
• àcid cafeoïl-feruloïl-quínic (isòmers • bisabolens
1, 2) • centaureidina
• àcid cafeoïl-hexàric • centaurina
• àcid cafeoïl-quínic-hexòsid • cichoriïna FLO
• àcid cafeoïl-quínic (isòmer) • cirsiliol
• àcid calcitràpic • cniciïna FLO
• àcid clorogènic • colina
• àcid cumaroïl-quínic (isòmers 1, 2, • crisoeriol
3) • cumaroïl-hexòsid
• àcid dihidroxi-benzoic-pentosil- • dihidroxi-benzoïl-hexòsid
hexòsid • escabiòlid
• àcid dihidroxi-benzoïl-feruloïl • escutel·lareïna
hexòsid • escutal·larina 7-O-hexurònid
• àcid esteàric • esterols
• àcid ferúlic • èsters d’àcids fenòlics
• àcid feruloïl-hexàric • estizolpina
• àcid feruloïl-iso-cítric • eupatilina
• àcid feruloïl-quínic-hexòsid (isòmers • eupatorina
1, 2) • feruloïl-hexòsid
• àcid feruloïl-quínic (isòmer 1, 2, 3) • feruloïl-pentòsid
• àcid gàl·lic • flavonoides
• àcid gentísic • glucòsids de flavonoides
• àcid lignocèric • grassa FRU
• àcid linoleic • hispidulina
• àcid mirístic • hispidulina-7-O-hexurònid
• àcid nonanoic • inulina
• àcid oleic • iso-rhamnetina-3-O-glucòsid
• àcid p-cumàric • jaceidina
• àcid p-hidroxi-benzoic • jaceosidina
• àcid palmític • jaceosidina-7-O-hexòsid
• àcid protocatechuic • kaempfèrid
• àcids fenòlics • kaempfèrid-3-O-hexurònid
• aesculetina • kaempferol
• alcaloides • kaempferol-3-O-acetil-hexòsid
• apigenina • kaempferol-3-O-glucòsid
• apigenina 6,8-di-C-hexòsid • lactones sesquiterpèniques
• apigenina-7-O-etil-galacturònid (centaurina,...)
• apigenina-7-O-(6’’-rhamnosil)- • lignans
hexòsid • luteolòsid
• apigenina-7-O-hexòsid • luteolina
• apigenina-7-O-hexurònid • melitensina
• apigenina-8-C-hexòsid • naringenina
• astragalina • nepetina
• oli essencial (0.01%) • quercetina-3-O-hexurònid
• pectina • resina
• pinoresinol • rutina
• Potassi • rutòsid
• proteïna FRU • salonitenòlid
• proteïnasa aspàrtica • triterpenoides
• quercetina • undecanal
• quercetina-3-O-glucòsid
FLORS 0.2% - àcid linoleic 16% + àcid hexadecanoic 10% + tricosà 8% + benzè + beta-
cariofil·lè – germacrè D
MÉS INFORMACIÓ
—IVICA DIMKIĆ, MARIJA PETROVIĆ, MILAN GAVRILOVIĆ, UROŠ GAŠIĆ, PETAR RISTIVOJEVIĆ,
SLAVIŠA STANKOVIĆ, PEĐA JANAĆKOVIĆ. «New perspectives of purple starthistle (Centaurea
calcitrapa) leaf extracts: phytochemical analysis, cytotoxicity and antimicrobial activity».
AMB Express 10, 183 (2020).
https://amb-express.springeropen.com/articles/10.1186/s13568-020-01120-5/tables/1
— J.A. DEVESA, E. LÓPEZ, V.R. INVERNÓN, G. LÓPEZ.: Centaurea sect. calcitrapa (Heister ex
Fabr.) DC en la península ibérica. Lagascalia 32: 241-260 (2102).
CENTAURA
Centaurium erythraea Rafn
[1800, Danm. Holst. Fl.,2: 75] 2n=40
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Herba fina, bisanual o anual, totalment glabra, alta de fins a 50 cm. Tija de secció
quadrangular o hexagonal, amb dos marges alats longitudinals, alternants de nus a nus,
i buida quan la planta és més gran, ramificada normalment només cap a l'àpex. Fulles
de la tija oposades, el·líptiques, petites, sèssils. Fulles radicals formant roseta, més
llargues, ovals, espatulades. Flors abundants, en cimes, de color de rosa. Calze tubulós
amb 5 angles prominents, amb 5 lòbuls linears. Corol·la en embut, amb tub allargat,
amb 5 lòbuls enters. Estams 5, inserits en el tub de la corol·la, amb anteres prominents,
recargolades en espiral després d'haver deixat anar el pol·len. Estil filiforme, caduc.
Estigmes 2, dilatats transversalment, convergents. Càpsula cilíndrica aguda amb una
corona a dalt caduca, amb dos lòbuls inacabats. Llavors molt
petites, subglobuloses, arrugades. Arrel axonomorfa petita però
molt dura. Tota la planta és molt amarga
Comuna al Sud d'Europa. També es troba al Nord d'Àfrica, Amèrica del Nord i part més
occidental d'Àsia. També es pot trobar a Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, Austràlia i
Nova Zelanda. Pels majoristes ens arriba dels països balcànics, Bulgària, Hongria, i
sobretot, del Marroc. Creix en terrenys argilosos o sorrencs que reben aportacions
d'humitat temporals, fins a 1500 m snm. Prefereix marges de camps, de boscos, o de
camins, amb força llum, i sòls no salins, més aviat pobres i una mica bàsics. Es troba
més fàcilment a la meitat Nord de la península. A Catalunya es troba dispersa sense
arribar a ser massa abundant.
ESOTERISME
És planta regida pel Sol. Les garlandes fetes amb la planta florida allunyen dimonis,
mals esperits i inactiven maleficis de bruixes. Si la nit del primer de maig (Nit de
Walpurgis) hom s’atura en un encreuament de camins duent aquesta garlanda veurà les
bruixes com volen per dirigir-se cap a l’Aquelarre. Llençant la planta al foc i fixant-se
molt bé en les espurnes per de seguida mirar cap el cel es veurà com les estrelles es
belluguen. Aspergint l’aigua de la planta per la casa la protegeix dels llamps. Per a
alguns, la planta florida és el símbol de la felicitat i és planta regida pel Sol.
MITOLOGIA
El centaure Quiron, mestre en l’art de guarir les malalties mortals, va fer sirvir aquesta
planta per curar la ferida que li havía fet al peu una fletxa enverinada que Hèrcules li
disparà com a càstic per haver abusat ell sexualment de la ninfa promersa d’Hèrcules
quan l’estava condint per creuar el riu. D’aquí ve “centaurium”. “Erythrae” ve de
“eryhtros”, roig, en grec. [No són els glòbuls rojos els eritròcits?]. Quan la nimfa i
promesa, més endavant, se n’atipà d’Hèracles (cenegut pels romans com Hèrcules), li
obsequià el tul que s’havia tacat amb la sang amargant del centaure ferit per aquella
fletxa. Hèrcules tastà la sang i això el va fer emmalaltir fins al punt de desitjar la mort i
autoimmolar-se en una pira el foc de la qual el va purificar i el va fer pujar al cel on
s’associà als altres déus.
HISTÒRIA
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) les arrels de la «centaury the greater» van bé per a
aquells que tenen tendinitis, ofec, hemoptisis, tos, convulsions, rampes. Es preparen 2 g
reduïdes a pols en vi moscatell o bé coent les arrels senceres (tendres) directament en
aigua. Per altra banda, la «small centaury», molt més comuna a Anglaterra, obre les
seves flors amb el sol i les tanca quan el sol se’n va. És planta, doncs, regida pel Sol.
L’aigua de bullir la planta, és molt amargat, i purga la bilis i els humors, desinflama el
nervi ciàtic, lleva les obstruccions de les vies hepàtiques i biliars o de les de la melsa i
ajuda a calmar els còlics hepàtics, biliars o el dolor a la melsa. Calma la febre, la
hidropesia, actua contra l’anèmia hipocròmica ─si es pren en pols com ho fan els
italians─, i contra els cucs intestinals. La decocció de les summitats florides ajuda a fer
venir la regla, a expulsar els fetus mort, a accelerar el part i minora els dolors del part i
calma el dolor de les articulacions o de la gota; i calma les rampes i les convulsions. Uns
4 g de la planta beguda amb vi és un bon antídot contra el verí de l’escurçó. L’extracte o
suc amb mel va bé contra les cataractes i altres afeccions que redueixen la visió. Per fora
va bé contra tota mena de ferides, fins i tot les verdes, profundes o amb fístules. Va bé
contra afeccions de l’oïda, impureses de la pell. En general la planta va bé una mica per
a tot.
PROPIETATS MEDICINALS
-anticancerígena -febrífuga
-antidiabètica -hepatoprotectora
-antidisentèrica -hipoglucemiant
-antifúngica -immunoestimulant
-antiinflamatòria del tub digestiu -inhibidora de la xantina-oxidasa
-antisèptica -isecticida
-aperitiva -laxant
-aprimant -mucolítica
-carminativa -neuroprotectora
-colagoga -preventiva d’atacs de feridura
-colerètica -sedant del tub digestiu
-depurativa -sialagoga
-detersiva -sudorífica
-digestiva -tònica (molt diluïda)
-ecbòlica -tònica uterina
-emètica (molt concentrada) -torna més rossos els cabells (+ Verbascum
-emmenagoga flor + Anthemis nobilis)
-estimulant de la producció de suc gàstric -vermífuga
-estimulant del pàncreas -vulnerària
-estomacal
USOS MEDICINALS
-abscesos -antimutagènica
-alopècia -aquília (falta de limfa intestinal)
-amenorrea -artritis reumatoide
-anèmia -asma
-anorèxia -Bacillus cereus OE
-antídot verí de serps -Bacillus megaterium
-blefaritis -hipoclorhídria
-cabells debilitats que cauen UE -icterícia
-càlculs biliars -indigestions
-càlculs renals -infecció d’orina
-càlculs salivars -insolació UI
-cames adolorides -leishmaniasis
-càncer d’estómac -Listeria monocytogenes OE
-cataractes -llengua bruta
-catarro -mal de cap (bafs)
-ciàtica (lavativa) -mal de panxa
-clorosis -mal part
-còlera -mala circulació
-còlics hepato-biliars -malària (=paludisme)
-colesterol alt -mareig
-còlics -marques a la pell
-congestió hepàtica -masegades
-conjuntivitis UE -melsa inflamada i endurida
-convalescència -migranyes
-convulsions -mossegdes d’escurçó (en vi)
-cremades -nafres
-crostes al cap -nàusees
-cucs intestinals (àscaris) -obesitat
-cus als bronquis -pàncreas gandul
-debilitat general -paràsits intestinals
-dermatitis -penellons
-diabetis -picades/mossegades d’escurçó
-diarrea -pigues
-digestions pesades -pirosis (coragre)
-dispèpsies doloroses -polls (al cabell o al pubis)
-discinèsia hepatobiliar -pulmonia
-dismenorrea -quists hepàtics
-distensió abdominal -rampes
-dolors als costats -raquitisme
-dolors articulars -refredats
-dolors del part -respiració dificultosa
-èczemes supurants -restrenyiment per manca de peristaltisme
-enteritis -reuma
-Echerichia coli OE -rinitis
-estasis digestiva -ronquera
-febre de Malta (= brucel·losis) -rots
-febres estacionals (lavativa) -Salmonella enteridis OE
-febres intermitents (lavativa) -Staphylococcus aureus OE
-ferides -tendinitis
-fístules -timpanisme
-flats -tos
-furóncols (FLO + oli, macerat) -transaminases altes
-gasos -tristesa
-gota -tuberculosis
-grip -úlceres àtones
-hemoptisis -úlceres escorbútiques
-hemorroides -úlceres escrofuloses
-hiperacidesa estomacal -vida sedentària
-hipertensió
VETERINÀRIA
POSSIBLE TOXICITAT
Massa concentrada, la infusió pot provocar nàusees o vòmits. Un excés podria fer perdre
la gana. Cal prendre-molt diluïda, i barrejar-la amb anís i crema de llet per treure-li una
mica l'amargor. Les persones obeses toleren millor allò amargant que no pas les primes.
Evidentment, les embarassades podrien avortar si prenen aquesta planta tan amargant.
I les dones que donin el pit podrien transmetre l’amargor a la llet, cosa que seria ben
contraproduent.
PREPARATS I BARREGES
-Bays.
-Cataplasma per als ulls llagrimosos irritats (GARCÍA BALLESTER, segle XVI): centaura +
sanguisorba + falzia de pou + plantatge + api. Uns 50 g de cada es couen en aigua fins a
reducció a la meitat. Amb el líquiid es mulla un drap de lli i s’aplica fixat sobre l’ull.
-Col·liri: infusió salina isotònica.
-Compreses.
-Comprimits.
-Decocció (UE). 2 grapats per 1 L d’aigua que arrenqui el bull.
Extracte hidroalcohòlic fluid. 0.5-1 g/dia
-Extracte tou.
-Infusió.
-Lavatives.
-Maceració en aigua freda.
-Ratafies.
-Tintura. 25 g/dia
-Vermuts.
-Vi de centaura. 30 g en un litre de vi blanc. Es deixa reposar 8 dies.
-Barreja aperitiva per a glopejar (JEAN VALNET), a base de tintures de: fava de Sant Ignasi
(Strychnos ignatii) 2 g; trèvol d’ aigua (Menyanthes trifoliata) 3 g; Donzell (Artemisia
absinthium) 4 g; Card Sant (Cnicus benedictus) 5 g; camamilla (Chamomilla recutita) 6 g;
anís verd (Pimpinella anisum) 10 g. S’aboquen unes 15 gotes en mig got d’aigua de Vichy
tèbia i es glopeja durant un parell de minuts, abans dels menjars.
-Barreja contra l’hepatitis (JOSEP FERRAN COMAS): centaura + menta piperita + boldo +
arenària + cua de cavall + malrubí + card marià + dent de lleó + rel de genciana + rel
d’angèlica + rel de bardana + calèndula. Es deixa en maceració tota la nit en aigua freda
una cullerada de la barreja per mig got d’aigua freda, i es pren el líquid a poc a poc
essent demà en dejú.
-Barreja reconstituent per a les convalescències (JOSEP FERRAN COMAS): centaura + rel
d’angèlica + romaní + card marià. Tot tallat i ben barrejat es deixa una nit en maceració
en aigua freda i se’n pren l’endemà un gotet en dejú.
FLOR DE BACH: caràcter dèbil, deixar-se dominar pels altres, servilisme, no saber dir
que no, escassa visió de les necessitats pròpies, escassa voluntat per defensar els
interessos propis.
• 5-formil-2,3-dihidro-iso-cumarina
• àcid 3,4-dihidroxi-fenil-acètic.
• àcid ceròtic.
• àcid esteàric.
• àcid linolènic.
• àcid m-hidroxi-benzoic.
• àcid oleic.
• àcids fenol-carboxílics.
• àcids hidroxi- i dihidroxi- tereftàlic.
• àlcaloides: gencianina
• àlcohol cerílic.
• àrabinogalactans.
• cera.
• eritaurina.
• eritaurona.
• eritramarina.
• eritrocentaurina.
• eritrodiol.
• esterols: eritroesterol
• flavonoides (0.4%).
• gentioflavina.
• gentioflavònid.
• glicòsids seco-iridioides molt i molt amargants :
◦ centapiricina
◦ centauròsid (dímer)
◦ gentiopicrina
◦ gentiopicròsid
◦ sweròsid
◦ swertiamarina
• metil-bellidifolina.
• n-heptacosà.
• n-nonacosà.
• oli essencial 0.02%
• sweròsid
• sweròsid-m-hidroxil-benzoïl-èster
• tanins.
• terpenoides.
• traces d’alcaloids piridínics i actinídics.
• triterpens.
• xantones/ xantonoides/xantones metoxilades (metil-bellifolina).
OLI ESSENCIAL
MÉS INFORMACIÓ
«Volatile organic compounds from Centaurium erythraea Rafn (Croatia) and antimicrobial
potential of its essential oil». IGOR JERKOVIC, DAJANA GASO-SOLAC, HRVOJE PAVLOLIC,
ZVONIMIR MARIJANOVIC, MIRKO GUGIC, IVANA PETROVIC, SPOMENKA KOVAC. Molecules 17(2):
2058-2072 (2012).
HERBA DE SANT JORDI
Centranthus ruber (L.) DC. in
Lam. & DC.
[1805, Fl. Fr., éd. 3,4: 239] subsp. ruber 2n = (14)32
NOMS POPULARS
DESCRICPIÓ BOTÀNICA
La família de les Valerianàcies es distingeix per tenir les flors gamopètales inferovàriques,
el fruit en aqueni, i 1-3 estams amb les anteres lliures. Dins les Valerianàcies, el gènere
Centranthus (=Kentranthus DC) es distingeix pels fruits amb vil·là, les flors amb un sol
estam, calze amb el limbe corbat cap endins; inflorescència tricòtoma o en raïm, i per ser
plantes vivaces, i tenir la corol·la un esperó curt a la base, i tota la planta ser ben glabra.
Dins el gènere, Centrantus ruber es distingeix per ser vivaç, amb arrels gruixudes
blanquinoses, una mica friables, i per les fulles no dividides, l’esperó de més de 3 mm, la
corol·la en tub de 5-14 mm, les fulles de 10-60 mm d’amplada, lanceolades-ròmbiques-
el·líptiques, sèssils o peciolades.
Centranthus ruber és una herba glauca amb moltes tiges força juntes, dretes, de fins a
120 cm, simples o ramificades, amb els entrenusos de fins a 14 cm. Sovint té rames
axil·lars amb fulles poc desenvolupades. Les fulles fan 20-115 × 10-60 mm i són
acuminades, i només algunes de les caulinars estan una mica irregularment dentades;
les altres són totes ben enteres. Les fulles basals són cuneades o amb pecíols de 6-55
mm. Les caulinars són sèssils i, en general, amplexicaules, arrodonides a la base. La
inflorescència té bràctees de primer ordre de 2-6.5 × 0.5-1 mm; les de segon ordre fan
2.6-5 × 0.6-1 mm. Les bractèoles fan 2-4.4 × 0.5-0.8 mm. La corol·la pot ser rosada,
rosada tirant a vermell o blanca. El tub de la corol·la fa 5-11 mm, L’esperó de la base fa
3.1-7.5 mm i sobrepassa la base del tub (que té 2 compartiments separats per un envà,
un d’ells prolongat en l’esperó amb pèls blanquinosos rígids a l’interior). Limbe de la
corol·la amb lòbuls de 2-4 × 0.8-2.2 mm. Estam únic amb el filament de fins a 4-6 mm,
glabre, a vegades de color orsa intens. Antera de 1.4-2.2 mm, groguenca o rosada. Estil
de fins a 17 mm, glabre o, algunes vegades, amb pèls blanquinosos, curts, aplicats.
Estigma trilobulat. Aqueni de 3.2-4.2 × 1.4-2 mm, glabre o amb pèls blanquinosos de
prop de 0.1 mm a la cara aplanada, prop dels marges de color castany verdós. Vil·là amb
el tub de 0.6-1 mm i setes (15-23) plomoses de 5.2-7.6 mm. Llavors de 2.6-31 × 1.5-1.8
mm, groguenques o de color castany clar.
PROPIETATS MEDICINALS
• ansietat • hipersensibilitat
• asma seca • insolació
• atacs de gelosia • insomni
• bulímia • mal de cap
• càncer (LLA) • menopausa
• convulsions • nerviosismes abans d’un examen
• enyorança • neurastènia
• epilèpsia • taquicàrdia
• escorbut (FUL) • tremolors
• espasmes • tristesa
• ferides FUL • tumors (LLA)
ALTRES USOS
L’oli de les llavors en temps molt antics era un ingredient dels que servien per
embalsamar cadàvers. Les fulles són comestibles comestibles en amanida, o cuites (amb
mantega). La rel cuita es posa a les sopes.
PRINCIPIS ACTIUS
• 8,9-didehidro-7-hidroxi-dolicodial
• 11-etoxi-viburtinal
• àcid linolènic conjugat LLA
• àcid valeriànic
• des-iso-valeril-acetil-valtrat
• valepotriats 7% ESC-REL
DAURADELLA
Asplenium ceterach L.
[1753, Sp. Pl. : 1080] 2n = 144
[=Ceterach officinarum Willd.]
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Aquesta falguera petita té el rizoma curt, revestit de pàlees quasi negres amb marge
ciliat. Les frondes fan 5-15 cm de longitud, són persistents i agrupades en fascicles
densos. El pecíol fa 1/3-1/6 de la longitud de la làmina i és de color castany gairebé
negre. La làmina fa 4-12 × 1.5-2.5 mm i té forma lanceolada oval, pinnatipartida. El dors
és de color verd més o menys fosc i mat. Pel revers té algunes pàlees brillants entre
platejades i color de rovell. Les pinnes fan 8-19 × 4-6 mm i sol haver-n’hi 6-15 parelles.
Estan disposades alternes i tenen forma oblonga molt arrodonida a l’àpex. Poden ser
enteres o una mica crenades. En temps de sequera canvien molt l’aspecte, apareixent
molt arrugades, però recuperen la forma quan torna a haver-hi prou humitat. Les
espores fan 36-45 micres de diàmetre i tenen color castany fosc.
Dins el gran grup de les falgueres, la família de les Aspleniàcies es distingeix per ser
planta terrestre, amb esporangis amb anell, sense indusi, per les frondes peciolades de
formes similars no translúcides. I el gènere de WILLDENOW (Ceterach) es distingeix per
tenir les frondes pinnatipartides, amb pàlees escarioses cobrint el revers molt
densament. Recentment s’ha fet prevaldre el gènere de LINNÉ (Asplenium) pera aquesta
espècie.
HISTÒRIA I ESOTERISME
DIOSCÒRIDES (segle I) escrivia que les fulles begudes durant 40 dies bullides en vinagre
redueixen l’esplenomegàlia, si a més s’apliquen en pols barrejades amb vi per sobre la
zona de la melsa. També és útil contra l’anúria, el singlot, la icterícia i els càlculs a la
bufeta. Extreta en una nit sense lluna i lligada al coll amb la peüngla d’una mula
produeix esterilitat a les dones fèrtils.
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), l’«spleenwort» o «heart’s tongue» és planta regida
per Saturn i emprada generalment contra malalties de la melsa. Ajuda quan hi ha
estrangúria o càlculs a la bufeta de l’orina i també contra la icterícia o el singlot. Però el
suc aplicat a la matriu provoca esterilitat. PIETRO ANDREA MATTHIOLI (segle XVII) creia que
4 g de les escates del revers de les frondes d’aquesta falguera preses amb 2 g d’ambre en
pols i suc de plantatge o tripó és un remei que combat la gonorrea ràpidament. L’aigua
de bullir la falguera amb el rizoma ajuden a combatre la sífilis i la icterícia. CAMERARIUS
(segle XVII) escrivia que el destil·lat de la falguera fa expulsar els càlculs dels ronyons o
de la bufeta. I que la cendra beguda o aplicada per fora amb aigua estova la melsa.
PROPIETATS MEDICINALS
• analgèsica • expectorant
• astringent • fluïdificant
• colerètica • hepatoprotectora
• cordial • hipotensora
• cosmètica: anti-elastasa • pectoral
• depurativa • regularitza la menstruació
• diürètica • regularitza la tensió arteria
• emmenagoga • vermífuga
• estomacal • vulnerària
USOS MEDICINALS
• amenorrea • catarro
• anèmia • cistitis
• cabell debilitat i poc ros (+ cendra) • colesterol alt
• càlculs urinaris (oxalats, àcid úric) • cor dèbil
• càncer de gola (p.p. 3,4-dihidroxi- • dolors musculars
benzaldehid) • edemes
• càncer de matriu • esplenomegàlia
• faringitis • oligúria
• febre • otitis
• ferides • pell envellida
• fetge inflamat • penellons
• gonorrea • peus cansats
• gota • post-part
• hepatitis • pulmonia
• herpes • retenció de líquids
• hipertensió • retenció d’orina
• icterícia • sífilis
• incontinència urinària • singlot
• infecció d’orina • tos seca
• mal de cap • úlcera duodenal
• mal de queixal • ureteritis
• mal de ventre • uretritis
• mala circulació (+ agrimònia) • varius
• malària • verola
• melsa inflamada • xarampió
• nefritis
POSSIBLE TOXICITAT
La planta crua pot fer perdre la memòria degut a l’enzim de anul·la la tiamina.
ALTRES USOS
PREPARATS
• Ungüent per les cabraies als pits (esquerdes als mugrons). Un gra d’all, boixets
(Calendula officinalis) de Jardí, greix de gallina, arròs de paret (Sedum
dasyphyllum), arrel de floravia (Centaurea calcitrapa), falzia (Ceterach officinarum),
nou moscada ratllada, cera nova, greix de conill mascle, greix de porc dolç, clavell
mascle, el que acaba en punta (Dianthus monspessulanus). Es fa bullir 5-10
minuts. És bo, tant per les metes de les vaques, com pels pits de les persones
[LLUÏSA SADURNÍ, de les Comes de Gombrèn].
• Remei per fer baixar la pressió: dauradella (Ceterach officinarum) + herba prima
(Asperula cynanchica) + fulla d’olivera (Olea europaea) + cabellera de blat de moro
(Zea mays) [ONOFRE VALLS, de Pardines].
PRINCIPIS ACTIUS
Chamaemelum deriva del grec “poma nana”, per la forma dels caparrons de flors així
com per la seva olor. Matricaria significa útil per a les mares, del llatí. Recutita significa
truncada, retallada. PLINI EL VELL la mencionava com “Chamaimelon quoniam odorem
mali habet.”.
NOMS POPULARS
HISTÒRIA
La teoria de la signatura dels antics egipcis aparellava a la flor de Camamilla amb el sol,
evidentment per l'aspecte de la inflorescència, amb lígules blanques com els raigs de sol i
centre daurat com l'astre diví. Els caps en forma d'estrella o astre tenen a veure amb la
ment. La flor de Camamilla tendra, sense assecar, té efecte psicodèlic suau però cert. És
clar que els botons florals miren cap amunt i, per tant, les flors contrarestaran
l'excitació, però també algunes flors o algunes lígules estan inclinades cap avall, el que
indica que les flors també podran contrarestar la depressió, encara que en general
domini l'efecte sedant. Les fulles finament dividides (en contorn allargat) donen idea que
la planta pot emprar-se contra afeccions genitals o hepàtiques i que pot millorar la
circulació almenys en vasos sanguinis menors. El blanc de les lígules de les flors
perifèriques s'associa a l'element metall i al pulmó, el que dona idea de que la flor servirà
per tractar refredats. Els caps cònics buits donen idea que la flor pot pal·liar la inflor o
edema cerebral. Com la planta viu en terrenys de vegades inundats però també en
terrenys secs, podrà servir tant contra els refredats amb mucositats, com contra asma
seca. El color daurat de les flors centrals tubuloses dóna idea que la planta de resoldre
afeccions de la pell o de teixit conjuntiu, així com de l'estómac i de la melsa, per
associar-se aquest color a l'element terra. L'olor aromàtic agradable dóna idea que la flor
serà molt digestiva. Per l'absència de pèls (excepte els glandulars microscòpics) es
dedueix que serà una planta una mica laxant, i una mica anticoagulant.
La Camamilla és la planta que més es pren i la més coneguda entre els usuaris de
plantes medicinals ocasionals, deixant a part el tabac, el cafè, i les plantes
psicotròpiques.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una mata herbàcia anual de fins a mig metre d'alçada. De vegades arriba als 80 cm.
Les arrels en forma de fus penetren força planes dins de terra. La tija és erecta, de secció
arrodonida però amb algun canal, amb medul·la esponjosa central, molt ramificada a la
base i als cims. Tota la planta és glabra o gairebé. Les fulles són alternes, de contorn
oblong, dividides en lacínies (0.5 mm d'ample) bipinnades (a la zona apical) o tri-
pinnades (a la zona basal), gairebé filiformes, acabades en punta fina. Inflorescències en
raïm de capítols de (1) 1.5-2 (3) cm en extensió, que tenen el botó (cònic, molt bombat, o
només hemisfèric en els capítols molt joves) d'un groc daurat intens, i les lígules (11- 27,
perifèriques) molt blanques, de 6-11 mm × 3.5 mm, i en tot cas més llargues que l’
involucre i una mica tirades cap a sota. Floreix concèntricament de baix a dalt. El
peduncle és de color entre verd marronós i verd groguenc, una mica acanalat
longitudinalment, de vegades una mica tort, d'uns 2.5 cm. Les peces (20-48) de
l'involucre, multi-seriat (1-3), són ovat-lanceolades, verdes però amb el voraviu apical
membranaci de color marró grisenc, i una mica pubescents. El receptacle és cònic, de 5
a 8 mm de diàmetre, al principi gairebé pla però després es bomba i es torna cònic i buit
per dins, sense pàlees (en principi). Flors hermafrodites. Les ligulades consten d'un tub
groc marronós a la base que s'estén en l'àpex formant la lígula blanca allargada. Són
postil·lades, blanques en general, 3-dentades, amb 4 venes fines. Les tubuloses (diverses
dotzenes de 1.5-2.5 mm, glanduloses a l'àpex) són grogues, amb 5 lòbuls, amb ovari ínfer
marronós, entre oval i esfèric, estil llarg filamentós, estigma bífid i estams (5) singenèsics,
epipètals. Pol·linització entomògama o autògama. Els grans de pol·len són esfèrics amb
tendència a la forma triangular, de 20-30 micres de diàmetre, amb 3 porus, i 3 costelles,
i exina una mica espinosa, amb espines curtes. Aquenis de 0.8-1.3 × 0.3 mm, pàl·lids,
sub-cilíndrics, amb (4) -5 vores fines verticals mirant cap a l'interior, al costat còncau
inferior. Sense vil·là (en principi). Una mica comprimits a l'estar tan junts, a la base una
mica corbats i atenuats, a l'àpex, truncats en angle. Dispersió per gravetat. Llavors /
fruits de 20 a 60 mg / 1000 u. en els diploides (2n = 18), o de 40 a 120 mg / 1000 u. en
els tetraploides (4n = 36).
Dins el grup de les compostes, podem arribat a la tribu de les Anthemidae si ens fixem
en que la camamilla té algunes flors no ligulades (les centrals), en que les rames dels
estils són apendiculades i piloses, les fulles no són oposades i la planta no és fètida ni els
capítols tenen una sola sèrie de bràctees. I dins la tribu podem arribar a escatir que es
tracte del gènere Matricaria si ens fixem en que el receptacle en general és del tot un
(sense palletes), i les flors ligulades són blanques i les centrals tubuloses amb 5 lòbuls,
grogues. Dins el gènere Matricaria aquests caràcters ja ens serveixen per a distingir la
camamilla dolça d’altres espècies.
DETALLS MICROSCÒPICS
S'examinen les flors aixafades i posades en remull unes hores abans amb hidrat de
cloral. A les bràctees involucrals s'observen cèl·lules amb parets fines i, a la zona central,
algunes esclereides allargades i alguns estomes. D'altra banda, l'epidermis interna de la
corol·la de les flors ligulades mostra cèl·lules amb parets fines, poligonals, una mica
papil·loses. L'epidermis externa és molt més sinuosa i estriada. A part, la corol·la de les
flors tubuloses mostra cèl·lules epidèrmiques allargades longitudinalment, i alguns grups
de papil·les prop de l'àpex dels lòbuls. Els feixos vasculars tenen fibres de floema i vasos
solcats, reticulats, anulars o espiralats de xilema. No hi ha cèl·lules lignificades a la base
dels ovaris.
A les flors i a les fulles i tiges hi ha uns pèls glandulars multicel·lulars, dobles,
consistents en 2 cèl·lules basals, 2 pedunculars i 6 cèl·lules més formant el cap secretor,
recobert per un caputxó de cutícula amb càmera a sota. Les 10 cèl·lules són força
semblants, d'unes 13 × 6 micres.
En A): tricoma glandular amb les 10
cèl·lules, a la base de la cara abaxial
d'una lígula, amb càmera sub-
cuticular, sense porus, al cap,
secretora. Regleta de 9 micres. En
B): glàndula trencada, d'una fulla.
Regleta de 5 micres. En C): flor
tubulosa amb glàndules a la base.
Regleta de 8 micres. En D):
epidermis externa de l'ovari, amb
glàndules. Regleta de 125 micres.
Les glàndules contenen lípids, olis
essencials, lactones
sesquiterpèniques, i pectines. No
hi ha glàndules ni a l'arrel, ni al
peduncle, ni al receptacle. D'altra
banda, els conductes secretors
mostren un lumen envoltat per una capa de cèl·lules especialitzades, excepte a l'arrel,
on no hi ha epiteli circumdant. Els conductes secretors contenen almenys lípids. No
hi ha conductes secretors ni a la corol·la ni en l'ovari.
Collita de
camamilla
a Alemanya
Rampí
hongarès
La humitat excessiva, quan el terreny no drena bé, o també la calamarsa, poden minvar
la vitalitat de les plantes i la seva qualitat. Prefereix sòls no excessivament calcaris i no
excessivament adobats. Resisteixen les gelades només quan són plantes joves (6 fulles).
La sequera pot evitar una segona floració. Diversos fongs poden afectar la Camamilla.
També la planta paràsita Orobanche pot minvar la collita. Diversos insectes poden
afectar les plantes o bé malmetre la seva qualitat un cop collides. Els àfids poden ser un
reservori de virus patògens.
Compreses, tisanes (infusió), tintura, alcoholatur, oli de digestió, licor, possets, OE, oli de
massatge amb oli essencial, lavatives rectals o uretrals, extracte sec, bafs, compreses en
gasa/paper.
Per conservar millor les seves propietats caldria banyar les flors en vodka (o alcohol de
boca) i posar-les en una bossa al congelador fins al seu ús en tisanes.
La flor solta (boll) o disgregada ja s'usa com a ingredient de les cataplasmes
antiinflamatoris amb farines de fenigrec i de llinosa.
-Lavativa carminativa de Madrid (segle XIX): 30 g de fulles sanes de Malva + 30 g d'arrel
de Malví es bullen 1 hora o fins que es redueixi a la meitat el 0.8 L inicial d'aigua. Es cola
i s'afegeix després 7 g de flors de Camamilla i 2.5 g de matafaluga (anís). Es dona un bull
i es torna a colar.
-Liniment contra esquinços: flors de camamilla i summitats florides de farigola, tot fresc,
el més que càpiga dins d'una ampolla amb alcohol. Es deixa així un mes, es cola i es
guarda per aplicar a zones adolorides per petits esquinços, per exemple del braç.
-Liniment contra el mal de panxa de nadons: s'escalfen flors de camamilla en oli d'oliva
durant 5 minuts a foc molt suau.
-Oli contra otitis: flors de camamilla + flors d’esparnellac + ruda + sajolida + calèndula +
espígol + hipèric + clau d’olor + all + ceba. S'escalfa en oli d'oliva a foc molt suau durant
3 minuts. Es cola i s'afegeix OE de clau i OE de cajeput.
-La dosis general de flors seques per a ús intern (tisana) és de 2 g per tassa i fins a 3
tasses al dia. D’extracte líquid 1:1 en alcohol al 45%, d'1 a 2 mL 2 cops al dia. D’extracte
sec, de 50 a 100 mg 3 vegades al dia.
-Les dosi generals per a usos externs es recomana la infusió al 3-10% m/V per
gàrgares, compreses, rentats, ènemes. O bé una solució a l'1% V/V d'extracte fluid, o bé
una solució a el 5% V/V de tintura. Per banys, 5 g de droga simple o bé 0.8 d'extracte
alcohòlic/L d'aigua. Per inhalacions, 10-20 ml d'extracte alcohòlic/L d'aigua.
L'estàndard europeu de qualitat exigeix un mínim sobre pes sec de droga simple de 4
mL/ Kg d'oli essencial blavós, i un mínim d’apigenina-7-glucòsid (C21H20O10) de 0.25%.
Els components més importants són els de l'oli essencial i els flavonoides. La fracció
lipofílica comprèn l'OE (oli essencial), les cumarines, les flavones metoxilades, els
fitosterols, i lípids i ceres. La fracció hidrofílica comprèn els flavonoides, el mucílag, els
àcids fenol-carboxílics, els aminoàcids i la colina.
-Olis volàtils 0.24-1.9%. Estàndard no menys de 4 mL/Kg d'oli blau (G84).
Principals components: (-)-alfa-bisabolol (=levomenol) (fins a 50%) i camazulè (1-15%).
Altres components: (-)-alfa-bisabolol-òxid A i B; (-)-alfa-bisabolona-òxid A; espiroèters
(cis- i trans-enín-dicicloèter); sesquiterpens (antecotúlid); cadinè; farnesè; furfural;
espatulenol; proazulens (matricarina i matricina). [El camazulè es forma a partir de
la matricina durant la destil·lació al vapor. El rendiment de l'oli essencial depèn de
les races o quimiotipus.]
-Flavonoides (8%): apigenina; apigetrina; apiïna; luteolina; quercetina; querci-meritrina;
rutina; crisoeriol; apigenina-7-O-glucòsid; quercitrina; iso-rhamnetina; hiperòsid;
jaceidinem; crisospenol; crisosplenetina.
--Hidroxi-cumarines (0.1%): umbel·liferona, i la seva metil-èter (heniarina).
-Altres constituents: amino àcids; àcid antèmic (amarg); colina; àcids grassos;
taní; triterpens (triacontà); lactones sesquiterpèniques: matricina, matricarina;
polisacàrids heterogenis; mucílag (10%); àcids fenol-carboxílics; fitosterols; minerals.
QUIMIOTIPUS DE CAMAMILLA DOLÇA
La selecció genètica i les condicions de sòl i clima poden fer variar la composició, especialment
la de l’OE.
• OE tiges:
◦ (E)-beta-farnesè (5-37%)
◦ (E)-nerolidol (0.5-3.5%)
◦ (Z)-3-hexenol (1-3%)
◦ cis-enín-diciclo-èter (6.5-15 %)
◦ espatulenol (0.5-3.5 %)
◦ germacrè D (0.5-14 %)
◦ hexadec-11-ín-11,13 diè (3-10%
• OE rels:
◦ (E)-beta-farnesè (3-18%)
◦ beta-elemè (1-3%)
◦ chamomillol (1.5-4 %)
◦ cis-enín-diciclo-èter (5%)
◦ espatulenol (9%)
◦ geraniol (1-9 %)
◦ hexadec-11,-ín-13,15 diè (0.3-6%)
◦ linalool (0.5-4%)
◦ nerol (3.5-16.5%)
◦ tau-cadinol/tau-muurolol (0.5-6 %)
• patuletina-7-glucòsid
• patuletina,
• poliacetilens
• quercetagetín-3,5,6,7,3’,4’-hexametil-èter
• quercetagetín-3,6,7,3’-tetrametil-èter
• quercetagetín-3,6,7,3’,4’-pentametil-èter
• quercetín-3-O-galactòsid
• quercetín-7-glucòsid
• quercetina
• quercimeritrina
• quercitrina
• resines
• rhamnosa
• rutina
• tanins
• tanins catequínics
• thujona
• tiamina
• trans-a-farnesè
• trans-beta-farnesè
• trans-èn-ín-diciclo-èter
• triacontà
• umbel·liferona (i el é seu èster metílic)
• vitamina C
• xanto-xilina
• xilosa
CONTROLS DE QUALITAT
Material de rebuig (boll): com a màxim el 22 % (que passa por una sedàs
del número 710), sobre mostra de 20 g.
Matèries estranyes: com a màxim el 2 %. Res d’Anthemis cotula.
Pèrdua de pes en estufa a 100-105 º C durant 2 h: com a màxim el 12 % (sobre
flors ja seques a l’aire).
Cendres: màxim 13 %. Cendres insolubles en àcid: < 4 %.
Salmonella =0.
Camamilla per a infusió: aerobis < 10 7 /g. Fongs < 10 5 /g. E. coli < 100/g.
Camamilla per a ús intern alimentari: aerobis < 10 5 /g. Fongs < 10 4 /g o mL.
Enterobacteris i Gram-negatius < 1000 /g o mL. E. coli 0 / g.
Camamilla per a usos externs (cremes): aerobis < 100 /g. Fongs < 100 /g.
Enterobacteris i Gram-negatius < 10 /g.
Aldrín / dieldrín (pesticides)< 0.05 mg/Kg
Plom < 10 mg/Kg
Cadmi < 0.3 mg/Kg
Estronci-90, Iode-131, Cesi-137, Plutoni-239, segons directrius de l’ OMS.
A1 × m2 / A2 × m1 × P × 0.625
A dalt
1-2 zones blau violeta
1 zona vermell/vermell-violeta (camazulè) 1 zona vermell/vermell-violeta (camazulè)
1 zona groga-marró clar (bornil-acetat) ——
—— 1 zona marró (en-ín-diciclo-èter)
OLI ESSENCIAL
Es parteix de 30 g de droga simple, 300 mL d'aigua per destil·lar, un pot d'1 L, 0.5 mL de
xilè, i un tub graduat. Es destil·la a raó de 3-4 mL/min, durant 4 hores. Just abans de la
fi, s'atura el flux d'aigua a la camisa refredant, però es continua destil·lant fins que els
components volàtils blaus arriben a la base del condensador. Llavors cal restaurar el flux
d'aigua al condensador (camisa refredant) i esperar uns 10 minuts per acabar.
Hi ha dos tipus d'OE "Matricaria oil". El ric en òxids de bisabolol (A, B, C), i el ric en
levomenol (L-alfa-bisabolol). Els òxids de bisabolol dominen en la Camamilla centreeuropea.
L'alfa-bisabolol a la meridional. L'OE (oli essencial) és clar, intensament blau, viscós i
olorós. A més, en l'OE de les flors hi ha camazulè, espatulenol, calamè, i òxid de
bisabolol. És possible extreure un OE de les gemmes (flors molt joves), contenint farnesè i
espatulenol. També és possible extreure un OE de les arrels, contenint farnesè, espatulenol,
geraniol, cariofil·lè, cariofil·lè-epòxid i chamomillol.
CROMATOGRAFIA DE GASOS
L'oli essencial conté aproximadament un 50% de sesquiterpens (-)alfa-bisabolol i els seus òxids
A i B / bisabolol-òxid / fins 25% de cis i trans-en-ín-diciclo-èter / matricina (que per
destil·lació es converteix en camazulè, fins 15%).
Cromatograma (de gasos) de l’OE de Camamilla ric en òxids de bisabolol.
Cromatograma de l’OE de Camamilla ric en levomenol.
ASSAIGS IN VITRO
Els principals principis actius estan en l'oli volàtil i entre els flavonoides. I les llurs
principals propietats són les antiinflamatòries i antiespasmòdiques.
Alguns experiments bucals han estat una mica descoratjadors, mentre que altres han
demostrat un efecte molt beneficiós. Per exemple, l'associació d’azulè amb clindamicina
ha eliminat l'halitosi concomitant amb un tumor maxil·lar, inhibint bacterioïdes i pepto-
estreptococs. L'associació de camazulè amb alfa-bisabolol (els dos principals ingredients
del destil·lat de Camamilla, al costat de l'azulè) ha donat bons resultats en periodontitis,
cremades, febre, al·lèrgies (febre del fenc), insomni, peroxidació lipídica, així com en la
síndrome gastro-cardíaca i en nafra d'estómac amb Helicobacter pylori. El camazulè és
especialment actiu en la seva captació de hidroxils davant el DMSO (80% d'eficàcia) en
presència oxidativa de Fe +++, amb ascorbat. En presència de Fe ++ i ascorbat, en canvi,
és més eficaç protegint a la membrana cel·lular de la peroxidació lipídica. El camazulè
inhibeix l'acció del leucotriè B4. Extractes hidro-alcohòlics de Camamilla inhibeixen la
peroxidació de l'àcid araquidònic. També els extractes hidro-alcohòlics inhibeixen a la 5-
lipo-oxigenasa i les ciclo-oxigenasas a IC50 0,06-0,3%. L'extracte amb CO2 supercrític té
una IC50 de 6-25 micrograms/mL respecte a l'oxidació de l'àcid araquidònic, i de l'acció
de la lipo-oxigensa i de la ciclo-oxigenasa.
L'activitat antiinflamatòria s'ha demostrat per part de sesquiterpens del bisabolol, essent
el principal responsable l'(-)-alfa-bisabolol, seguit del cis-espiroèter, almenys pel que fa al
dextrà —no respecte a la histamina, serotonina o bradiquinina—. El cis-espiroèter
mostra acció relaxant sobre la fibra muscular llisa, però tonifica l'úter a 1-2 mg/mL. El
camazulè i l’ (-)-alfa-bisabolol inhibeixen a la 5-lipo-oxigenasa, amb una IC50 de 13 i 40
microM, respectivament. L’apigenina, el cis-en-ín-espiroèter i l’(-)alfa-bisabolol inhibeixen
la ciclo-oxigenasa amb una IC50 de 70-80 microM. D'aquest grup de principis actius
principals de la Camamilla, només el camazulè mostra efecte antioxidant clar. L’ (-)-alfa-
bisabolol (ED50 = 3.4 mg/Kg) o l'extracte hidro-alcohòlic de Camamilla (ED50=1mL/rata)
és anti-ulcerogènic contra la indometacina, l'etanol o l'estrès químic (àcid acètic), o la
calor coagulant. Administrat per via oral, l‘(-)-alfa-bisabolol redueix l'edema per
carragahen en pota de rata; o l'eritema per UV a conills d'Índies; o la febre causada per
injecció perianal de llevat de cervesa en rates. L'efecte antiedematós contra la inflamació
causada pel carragahen injectat té una ED 50 de 2,7 mM/Kg) per a l’(-)-alfa-bisabolol,
però de 4,5 per al camazulè; 4,6 per al guaiazulè; 2,7 per a la matricina; i 1,5 per a la
salicilamida. D'altra banda, un extracte hidro-alcohòlic preparat amb 20 g de flors de
Camamilla i 100 g d'alcohol al 45%, aplicat ja com extracte sec, a raó de 750 micrograms
per orella, inhibeix l'edema causat per l'oli de Croton en ratolins, en almenys en un 20%
respecte als controls. [La bencidamida aconseguia un 26% d'eficàcia (450
micrograms/orella)].
Els flavonoides també són una mica antiinflamatoris. L’apigenina actua en els
receptors de la benzodiazepina. Els flavonoides (apigenina) tenen acció antiespasmòdica.
L’apigenina inhibeix a la 5-lipo-oxigenasa amb IC50 de de 8 microM, i a la 12-lipo-
oxigenasa amb IC50 de 90 microM. L’apigenina inhibeix competitivament l'ancoratge del
flunitrazepam al receptor central de la benzodiazepina (Ki = 4 microM). En canvi, no té
cap efecte sobre els receptors muscarínics, els receptors alfa-adrenèrgics, o l'ancoratge
del muscimol sobre els receptors A del GABA.
L'oli essencial té un efecte sedant sobre el cor, la tensió arterial i la respiració; i ajuda
a baixar la taxa d'urea en sang. Extractes hidro-alcohòlics de Camamilla actuen
com antiespasmòdics en l’ili de conillet d’Índia a ED50 de 1.22 mg/mL (després de
clorur bàric); 1.15 mg /m (després d'histamina dihidro-clorur); 2.24 (després de
bradicinina); i 2.54 (després de serotonina). La ED50 de l’(-)-alfa-bisabolol és de 136
micrograms/mL (després de clorur bàric). L’apigenina mostra una ED50 de 0.8
micrograms/mL, el que equival al triple de l'activitat de la papaverina. L'efecte
sedant de la Camamilla es demostra per la prolongació de la son induïda per
hexobarbital, per la reducció de la motilitat espontània, i per la disminució de la
capacitat exploradora (en ratolins). Inhalacions d'OE de Camamilla fan disminuir, en
rates a les quals se'ls van extreure els ovaris, els nivells d'ACTH en plasma. Aquesta
baixada queda inhibida per un antagonista receptor de la benzodiazepina com el
flumazenil. L'OE de Camamilla té efecte bactericida contra Gram-positius, i fungicida
contra Candida albicans, a 0,7% (V / V). En canvi, l'OE fins i tot al 8% és ineficaç contra
Gram-negatius.
ASSAIGS CLÍNICS
La flor es reconeguda com a GRAS (generally recognised as safe) tant en infusions, que
se serveixen en bares i restaurants, com en pastisseria (bombons, caramels, licors:
additiu saboritzant en mínimes quantitats)
USOS MEDICINALS DE LA CAMAMILLA
• -abscessos • -cataractes
• -acetonèmia • -ciàtica
• -acidesa estomacal • -còlics (hepàtics, intestinals, renals)
• -acne rosaci • -colitis
• -acne vulgar • -còlon irritable
• -adenitis • -commoció cerebral
• -aerofàgia • -congestió pulmonar
• -aftes • -conjuntivitis
• -agulletes (cruiximent) • -convulsions
• -amenorrea • -cor dèbil
• -amigdalitis • -cordó umbilical de nadons
• -anèmia • -cremades
• -angiocolitis • -Crohn (malaltia de)
• -anorèxia • -cucs intestinals
• -ansietat • -cucs intestinals
• -àscaris • -coupe-rose
• -asma al·lèrgica • -debilitat
• -asma cardíaca • -debilitat de la vista
• -asma infantil • -dentes dolorosos en nens petits, amb
diarrea
• -ateroesclerosis
• -depressió
• -balanitis
• -dermatitis
• -barbs
• -dermatitis atòpica
• -blefaritis
• -desmais
• -boca seca
• -diarrea (nens) nerviosa
• -bronquitis aguda
• -disenteria
• -bronquitis crònica
• -dismenorrea
• -bulímia
• -cabell ros (per a mantenir-lo clar) • -dispèpsia nerviosa
• -cabell sec/fràgil • -dolor al costat (melsa)
• -càlculs (pedres) • -dolor als ulls
• -calfreds • -dolor de la regla
• -cames dèbils • -dolors
• -càncer de fetge • -dolors a les cames
• -càncer de pàncrees • -dolors als ossos
• -càncer gastrointestinal • -dolors articulars
• -càndides • -dolors musculars
• -cansanci mental • -èczemes
• -caspa • -encefalitis
• -enteritis • -hipertensió
• -enterocolitis • -histèria
• -epilèpsia • -icterícia
• -eritemes (esparadrap, radioactivitat, • -inapetència
metalls)
• -incontinència urinària
• -escròfules
• -indigestions
• -esguinços
• -inflamació alveolo-
• -espasmes
• -inflamació cerebral
• -espasmes a les cames (de nit)
• -inflamació de la melsa
• -espasmes estomacals
• -inflamació del cap
• -espasmes intestinals
• -inflamació del fetge
• -espasmofília
• -inflamació intestinal
• -esquerdes als llavis
• -inflors
• -esquerdes anals
• -insolacions
• -estomatitis
• -insomni (especialment en nens)
• -estrenyiment en bebès
• -irritabilitat
• -estrès • -laxant (en estrenyiment espàstic)
• -estries a la pell • -leucorrea
• -faringitis • -linfadenomes
• -febre • -lipotímies
• -febres intermitents • -lumbago
• -febres quartanes • -mal alè
• -febres tercianes • -mal d’estómac (per antiinflamatoris
• -ferides com ara l’aspirina)
• -fetge congestionat • -mal d’orella’
• -mal de cap (de la grip, per
• -fimosis
indigestió)
• -fístules anals
• -mal de coll (amigdalitis)
• -flats
• -mal de panxa
• -flemons
• -mal de queixal
• -fotofòbia
• -malalties venèries
• -frigidesa sexual
• -malària
• -gasos
• -mans/peus suats
• -gastritis
• -mareig al viatjar
• -gastroenteritis
• -masegades
• -genitals femenins alterats
• -mastitis
• -glaucoma
• -meningitis
• -gota
• -menopausa
• -grip (dolors)
• -meteorisme
• -hemorroides
• -migranyes
• -hepatitis
• -miocarditis
• -hernia de hiatus • -miopia
• -hèrnies
• -herpes
• -hidropesia
• -nadons (nerviosos, amb mal de • -refredat
panxa, mal de dents, insomni, tos, • -refredat (per nedar en aigua freda)
estrenyiment) • -retenció de líquids
• -nàusees (especialment per embaràs)
• -reuma
• -nefritis
• -rinitis
• -nerviosisme
• -rinorrea
• -neuràlgia del trigemin
• -ronquera
• -neuràlgies
• -rots
• -neurastènia
• -sinusitis
• -neuritis
• -suors nocturns
• -neurosis
• -taquicàrdia
• -oftàlmies
• -tatuatges (irritació al llevar-los)
• -otitis
• -tenesme
• -oxiürs
• -tènia
• -palpitacions
• -tensió a la gola
• -paludisme
• -timidesa
• -panxa inflada
• -tos
• -paràlisi
• -tos nerviosa
• -paràsits intestinals
• -trastorns nerviosos
• -parotiditis
• -trastorns psicosomàtics
• -parpelles inflamades
• -tremolors
• -pell granulosa
• -Trichomonas
• -penellons
• -tuberculosis
• -pèrdues de coneixement
• -tumors intestinals
• -periodontitis
• -úlcera d’estómac
• -periostitis
• -úlceres lentes
• -pesadesa
• -úlceres varicoses a les cames
• -peus inflamats
• -ulleres (bosses als ulls)
• -picadures d’insectes (abelles, mosquits)
• -ulls de nadons
• -picor
• -ulls irritats
• -picors
• -ulls vermells
• -pielonefritis
• -urticària
• -pirosis (ardor d’estómac)
• -varius
• -polls (cabell)
• -vertígens
• -pròstata hipertrofiada
• -vesícula biliar gandula (discinèsia
• -psoriasis biliar)
• -punxes clavades • -virus (herpes, pòlio, sida)
• -quists cutanis (+ Sofre) • -vista cansada
• -rampes (espasmes) • -vòmits convulsius o nerviosos
• -rectitis • -vulva (picor)
• -refredament uterí • -xarampió
• -xoc emocional
POSSIBLE TOXICITAT
L'oli essencial té, a partir de 0.2mL/Kg, un efecte sedant fort sobre el cor, la tensió
arterial i la respiració. Pot fer baixar la pressió massa, i provocar hemorràgies cerebrals
(quan es prepara de flor fresca). Algunes persones vomiten quan prenen la seva infusió
massa concentrada. L'efecte emètic és degut en menor grau al geraniol i, sobretot, a
l'àcid antèmic. És, com indica el seu nom científic, una planta bona per a les mares
(epistomitzades, embarassades, mares que donen el pit), però, s'han descrit un cas de
xoc anafilàctic en una partera austríaca per al·lèrgia a la Camamilla; i altres casos de
dermatitis al·lèrgica lleu. En general, es recomana moderar la presa de Camamilla durant
l'embaràs. Els al·lèrgics a l'Artemísia solen ser-ho també a la Camamilla. I més a
l’Anthemis cotula. Els símptomes de la reacció al·lèrgica solen ser mal de panxa, llengua
inflada, tibantor a la gola, inflor en llavis i ulls, picors generalitzats, escoltats com tapats.
Ènemes de Camamilla de vegades han causat asma i urticària en persones al·lèrgiques.
El principal al·lergen sembla ser el antecotúlid, junt, i en menor grau, a la matricarina
(pro-azulè) (lactona sesquiterpènica).
La LD50 per via oral en conills és d'uns 5 g d'OE/Kg. La LD50 de l’(-)-alfa-bisabolol en
rates és d'uns 15 mL/Kg. La LD50 per via intraperitoneal del cis-espiro-èter és d'uns 670
mg/Kg.
De vegades els banys oculars deixen més sequedat i irritació que abans. A algunes
persones, prendre Camamilla Dolça els produeix insomni. La flor fresca (i no la seca) té
principis anticoagulants bastant potents, de manera que no s'hauria de prendre al costat
d'altres anticoagulants. L'OE té un efecte hipnòtic, de manera que, tant aquest com les
flors tendres, no són recomanables per prendre abans de conduir. Cal tenir en compte
les següents interaccions amb medicaments:
• -Alcohol. La Camamilla Dolça pot potenciar l'efecte sedant produït per l'alcohol.
• -Antiagregants plaquetaris. La Camamilla Dolça pot potenciar els efectes dels
antiagregants plaquetaris, afavorint l'aparició d'hemorràgies.
• -Anticoagulants orals. La Camamilla Dolça pot potenciar els efectes dels
anticoagulants, afavorint l'aparició d'hemorràgies.
• -Antihistamínics H1. La Camamilla Dolça pot potenciar l'efecte sedant produït pels
antihistamínics H1.
• -Barbitúrics. La Camamilla Dolça pot potenciar l'efecte sedant produït pels
barbitúrics.
• -Benzodiazepines. La Camamilla Dolça pot potenciar l'efecte sedant produït per les
benzodiazepines.
• -Heparina. La Camamilla Dolça pot potenciar els efectes de l'heparina, afavorint
l'aparició d'hemorràgies.
ESPECIES SIMILARS
- Matricaria suaveolens. [= M.
discoidea, = M. matricarioides].
[Camamilla de Sibèria]. Planta que sol
tenir només uns 10 cm d'alçada. Es
cria en els marges de les pistes d'esquí
o de camins d'alta muntanya. No hi
ha lígules grans blanques. Els
peduncles capitulars són curts i les
bràctees involucrals amb la vora
pàl·lid. Prové de Sibèria. Les flors fan
olor gairebé com l'autèntica
Camamilla. Cosmètica, digestiva,
emmenagoga, emètica, galactagoga,
laxant, sudorífica. Al·lèrgies, asma,
convulsions, dermatitis, erupcions
cutànies, espasmes, restrenyiment, excitació nerviosa, hemorroides, infeccions, insolació,
refredat.
- Santolina chamaecyparissus
var. magonensis [Camamilla
de Maó]. Marejos, mal de
cap, mal de contusions (mans
o peus), indigestions, mal de
panxa, cucs intestinals, falta
o mal de la regla, icterícia,
mossegades de bestioles,
tinya, sorra en ronyons,
febre, refredat, diverticulosi,
fístules anals, tinya, rodadits,
ferides. Fa fora xinxes i arnes.
Foto: KENPEI
- Anthemis arvensis [Camamilla borda].
Digestiva, febrífuga, antihelmíntica.
Làmina: THOMÉ, OTTO WILHELM: Flora von Deutschland, Österreich und der Schweiz
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una herba fràgil, fàcil de reconèixer si es trenca alguna tija o alguna fulla, pel làtex
que regalima dels talls, que és de color groc primer, a la part aèria, i, al cap de poc,
ataronjat. De la rel n’ix un làtex ja de bon començament ataronjat. Flors actinomorfes,
amb pedicel, dispostes en petites umbel·les pedunculades, terminals o axil·lars. Pètals
grocs, 4, corrugats al capoll. Estams fins a 20, amb anteres el·lipsoidals. Ovari amb estil
molt curt, i 2 estigmes divergents. Càpsula en forma de síliqua, unilocular, dehiscent des
de la base a l’àpex, amb 2 valves. Llavors negres, brillants, globoses, amb minúscules
depressions, i amb aril crestat. Pot arribar a 80 cm d’alçada en condicions òptimes. La
tija és ramificada des de la base i amb fulles també des de la base. A l’hivern pot gairebé
desaparèixer o mantenir un rosetó de fulles basals menors. Les fulles 12-20 × 7-10 cm
són pinnatisectes, amb 5-7 parells de segments irregulars ovats-oblongs, crenats-
lobulats. Les basals són peciolades i les caulinars poden ser sèssils. Umbel·les amb 2-6
flors amb pedicels de 3-8 cm, menors que el peduncle (5-10 cm i amb pocs pèls
dispersos blancs, fins, de fins a 2 mm de longitud i 50 micres de diàmetre). Sèpals 7-9 ×
3-5 cm, obovats, de color verd grogós. Pètals 8-15 × 6-9 mm, obovats, unguiculats, de
color groc intens. Filaments estaminals filiformes, rectes; anteres grogues. Càpsula 30-
50 × 2-3 mm, torulosa, glabra. Llavors 1-2 mm, negres, amb aril blanc una mica
transparent.
El que per alguns és una sola espècie, per a altres té una espècie vicariant a l’Àsia:
Chelidonium asiaticum (Hara) Krahulcova (2n=10), més peluda i amb lòbuls foliars més
estrets i aguts. I dins Chelidonium majus L alguns hi veuen una subespècie típica amb
fulles més laciniades, i una subespècie grandiflorum (DC.) Printz, de la part meridional de
la Sibèria i de la Xina.
ESPÈCIES SIMILARS
Potser pel nom es podria confondre amb l’anomenada celidònia menor (Ranunculus
ficaria), però no pas per l’aspecte. Per l’aspecte, que no per l’hàbitat, potser es podria
confondre amb la Meconopsis cambrica (que probablement podrem veure a les
muntanyes al voltant de la Val d’Aran).
HISTÒRIA
Per a PLINI EL VELL i per a DIOSCÒRIDES la planta de la celidònia és desintoxicant.
Nombrosos autors repeteixen que ARISTÒTIL havia vista que les orenetes curaven els ulls
de les cries cegues amb un toc amb la rameta de celidònia. El nom científic del gènere
deriva del de l’oreneta en grec «chelidonion». El cert és que encara s’anomena «Herba de
les Orenetes” a aquesta planta, a més d’»Herba de les Berrugues”. Però això apart, és
estrany que se l’anomeni «Herba de les Orenetes» només perquè quan venen la planta
surt i quan se’n van la planta es marceix (una mica). Els ornitòlegs actuals opinen que
les orenetes al fer els nius fan servir fang i alguna fina rameta; i que, malgrat haver
tingut cura de milers de cries, no n’han vist mai cap amb problemes als ulls. Però a
Polònia creuen que si t’han caigut una cagada d’oreneta a l’ull que t’ha fet perdre la visió,
només el suc de la celidònia et retornarà la visió.
SIMON SYRENIUS (SEGLE XVI) recomanava, per fer suar molt, prendre un bany de vapor
amb bafs de la planta, a la vegada que es beu la decocció en vinagre rosat o vi blanc amb
aigua de Rumex. I, contra úlceres o crostes al cap, aplicar la barreja de la rel en pols,
vinagre i greix de porc.
NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) afirmava que ell havia provat de rebentar els ulls de les
cries amb la punta d’un agulla i que els ulls s’havien refet per si sols sense l’ajuda de la
celidònia. Ell considerava que la millor hora per recol·lectar la celidònia és quan el Sol
està en Leo i la Lluna en Àries. L’ungüent fet amb la planta collida aleshores, amb oli o
amb llet, cura encara que no resolgui del tot, qualsevol malaltia dels ulls. Tan ell com
John Gerard consideren que el millor remei per la vista és aplicar als ulls el suc bullit de
la celidònia amb mel en un vas de bronze. La planta bullida en vi blanc (i uns granets
d’anís) treu les obstruccions al fetge o a la bufeta del fel i lleva la icterícia. A més ajuda
quan hi ha hidropesia, úlceres inveterades o picors a tot el cos. El suc o el destil·lat
(afegint-hi sucre o melassa) de la planta pres en dejú alleuja qualsevol pestilència. El suc
aplicat al xancre, herpes, tinya i altres malalties de la pell les alleuja molt. Sobre les
berrugues, en pocs dies les elimina. La planta amb arrel i tot, rostida i macerada en oli
de camamilla, aplicada al llambric lleva tots els dolors de la mare, i aplicada als pits
atura l’excés de menstruació. El suc alicat a la dent amb càries lleva el dolor, i la planta
en pols fa caure la dent debilitada. I el suc amb sofre en pols lleva les picors a la pell i hi
treu les taques blanques, i si pica, amb vinagre es lleva de seguida la picor.
SANTA HILDEGARDA VON BÎNGEN (segle XI) recomanava el suc de la celidònia per enfortir la
vista, i el suc barrejat amb sèu cura les úlceres a la pell.
MAURICE MESSEGUÉ deia que per al seu pare la celidònia era la millor de totes les plantes
medicinals, o també la més cruel perquè fa plorar a l’home que va a curar i cantar al qui
es va a morir. Per a ell és una planta coeli donum (regal del cel), tot i que la recomana
només per a ús extern (maniluvis, pediluvis, col·liri amb infusió, làtex untant berrugues)
i només amb molta moderació per ús intern (icterícia).
MARIA TREBEN escriu: «Antigament gaudia la Celidònia de gran prestigi, mentre que avui
la prenen molts per planta verinosa. Aquest menyspreu només me’l puc explicar
considerant l'efecte que va tenir la campanya de propaganda que va llançar la indústria
farmacèutica en els seus començaments contra les millors plantes, per desviar el Poble
de les herbes curatives i introduir els medicaments químics ».
ESOTERISME
SANT ALBERT MAGNE escrivia al segle XIII «No poc extraordinària és la virtut de la
celidònia. Hom diu que que si un home té l’herba, i el cor d’un talp, vencerà tots els
enemics, totes les matèries en litigi i qualsevol debat; i si es posa la planta sobre el cap
d’un malalt cantarà amb veu forta al cap de poc, si ha de morir; però si no ho ha de fer,
plorarà.
Si la muller olora la planta això prevé que tingui disputes maritals.
Com amulet es du per protegir-se dels dimonis.
LITERATURA
«La cerigüeña de todos los males es dueña». Diuen a Astúries, on solen beure un gotet pel
matí en dejú del suc de la planta. A Gistaín diuen: «Cerdidueña, deridueña, pa tos os
males muita güena».
El paral·lelisme entre les orenetes i la celidònia és misteriós. Però la taca vermella del pit
de les orenetes recorda la sang d’un nen degollat o el làtex de la planta. La planta creix
una mica a l’ombra als murs, com el niu de les orenetes. I vora les cases habitades, com
les orenetes. I mata els insectes que voleien al voltant de (les ferides) la pell del bestiar,
com les orenetes. I té el màxima de vitalitat durant l’època en que les orenetes ens
visiten. I es troba gairebé arreu del món (Euràsia i Àfrica), com les orenetes.
La mitologia grega clàssica explica una història truculenta que té com a protagonistes a
Progne, filla del rei d’Atenes (Pandió), la seva germana Filomela i Tereo, rei de la Tràcia.
Tereo primer es casa amb Progne, però després s’enamora bojament de Filomela, a qui
ha anat a cercar perquè sa germana la trobava a faltar. Però al refusar ella l’assetjament,
torna més boig a Progne, qui al final li talla la llengua i la pren presonera en una torre,
fent veure a sa germana que Filomela, per dissort per a tothom, ha mort. Però al cap
d’un any, ella pot fer arribar un brodat a sa germana, on palesa en forma d’auca la
història de la seva desgràcia. Progne de seguida ordeix un pla de venjança. Reuneix a les
dones que estaven en una orgia en honor a Baco i tot i fent un grup molt sorollós arriben
a la torre per alliberar sa germana, matant abans els guàrdies. Després, Progne cuina el
fill que ha tingut amb Tereo (Itys) i el serveix a taula en un banquet. Quan el marit ha
quedat ben tip, demana on és el fill. I aleshores apareix Filomela amb el cap d’Itys
regalimant sang. Tereo s’enfurisma, però no pot caçar la dona i la cunyada que fugen
esperitades com el vent i es transformen, Filomela, en un rossinyol i Progne, en una
oreneta.
TOXICITAT DE LA CELIDÒNIA
Alguns afirmen que la planta és molt tòxica per a les gallines i les oques. Els altres que
en poden prendre unes miques. Uns afirmen categòricament que la planta et pot tornar
cec, i altres al contrari, que et pot fer recuperar la visió. En tot cas, un gos veí de la
MARIA TREBEN s’aturava cada cop que passava davant unes mates de celidònia perquè la
mestressa li’n posés una gota al racó de l’ull, tancat. Segurament no era perquè es delís
per perdre la visió, sinó tot el contrari.
Uns afirmen categòricament que la planta sinó és mortal poc se n’hi falta, i els altres
asseguren que se’n prenen unes gotes del suc cada dia en dejú (a Astúries). En tot cas,
més val tenir una mica de precaució i primer provar la planta en una petita dosi, i
després si de cas es pren una dosi major puntualment. Segurament no caldrà repetir-la.
O si es vol fer un tractament més llarg més val optar per l’homeopatia o bé fer infusions
barrejades amb altres herbes, i de celidònia posar-ne ben poqueta (una dècima de gram
de fulla).
El mateix MAURICE MESSEGUÉ se sorprengué molt per l’error d’un client seu que enlloc de
fer maniluvis i pediluvis amb la celidònia que li havia enviat se la va prendre en infusió.
Malgrat la por pel malentès, el resultat d’aquesta megadosis va ser que el client es trobà
millor que mai.
La LD50 de la sanguinarina en rates és de 18 mg/Kg, i.p. La toxicitat dels alcaloides,
amb LD50 inferior a 2 microM, és progressivament menor a partir de la coptisina >
cheleritrina > sanguinarina > chelidonina > protopina > dihidro-sanguinarina.
Algun a publicació a PubMed vol culpabilitzar la celidònia d’algun cas d’hepatitis, però
no queda clar si l’hepatitis era subjacent o anterior i ni tan sols com s’ha pres la planta,
si tendra (més perillosa) o en infusió o decocció (menys perillosa). En tot cas poden
haver-hi casos de sensibilitat contra la planta que facin desaconsellar o interrompre el
seu ús. https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/10535888/
Fins i tot a Astúries hi va haver un cas d’anèmia hemolítica provocada per abús de la
celidònia, que es va solucionar amb diàlisis, transfusions de sang, i esteroides.
Segons la base de dates de l’OMS «VigiBase», fins el juny de 2005 hi varen haver 147
casos de reaccions adverses a la celidònia:
• 28 hepatitis
• 16 icterícia
• 13 (+ 27) augment de transaminases,
• 11 bilirubinèmia
• 6 nàusea
• 5 increment fosfatasa alcalina
• 4 mal de ventre
• 4 dany hepatocel·lular
• 3 astènia
• 3 fatiga
• 3 femta blanquinosa
• 3 orina anormal
• 3 picor
• 3 vòmits
• 2 diarrea
• 2 increment LDH
• 2 nerviosisme
• 1: anorèxia / atrèsia biliar/ boca seca/ colelitiasis/ colinesterasa baixa /
decoloració de la pell/ dispnea / edema laringe / edema lingual/ fallada hepàtica/
insomni/ necrosis isquèmica / pancreatitis/ parestèsia.
VETERINÀRIA
• Cataractes (ovelles, vaques, gossos + mel UE)(sempre sobre ulls tancats)
• Cirrosis en gossos
• Coccidiosi en gallines: Allium sativum, Urtica dioica, Inula helenium, Glycyrrhiza
glabra, Rosmarinus officinalis, Chelidonium majus, Thymus serpyllum, Tanacetum
vulgare, Coriandrum sativum.
• Coixera ovelles UE celidònia + roses + malves
• Colagoga
• Comestible per a gallines, cabres, ovelles, que poden espigolar-la.
• Diarrees (porcs, vedells)
• Empatx (ovelles, gallines)
• Ferides als ulls (+ Glechoma hederacea)
• Gallines: perquè els rovells surtin més grocs (+ Calèndula)
• Hepatoprotectora
• Icterícia de las vaques (UI)
• Làtex empastifant grans enverinen peixos i ocells
• Mastitis en vaques UE
• Paràsits intestinals,
• Paràsits de les brànquies Dactylogyrus intermedius als Carassius auratus (peix
d’aigua dolça)
• Porcs amb convulsions i bavejant (bullida amb llet)
• Post-part/puerperi UE
• Timpanisme UI + greix/vomitiu
• Ulls: al racó de l’ull (tancat) el làtex millora la vista de gossos i altres animals.
• Vòmits (homeopatia)
EFECTES FISIOLÒGICS DE LA CELIDÒNIA
ARTRITIS. Pel que fa a l’artritis l’extracte fet amb aigua/metanol a 40-400 mg/Kg
suprimeix la progressió del dany a les articulacions i redueix la invasió als nòduls
limfàtics, melsa, timus i fluids sinovial de cèl·lules inflamatòries. Minven molt poc CD4+,
CD8+, CD3e, però molt CD19+B. I s’incrementen CD4+CD25. S’abaixen IL-6, TNG-alfa,
IFN-gamma, IgE, IgM (amb altes dosis només).
DOLOR. L’efecte analgèsic dels alcaloides principals de la celidònia es poden explicar per
la llur interacció amb els transportadors de glicina. L’extracte aquós de la celidònia actua
sobre les neurones grises de peri-aqüeducte inhibint-hi l’activació per glicina, i activant-
hi l’estímul per glutamat. La cheleritrina i la sanguinarina inhibeixen selectivament
GlyT1 a 5-10 microM, mentre que la berberina no té activitat en aquest sentit. Aquesta
inhibició s’incrementa com més glicina hi hagi disponible. L’efecte de la cheleritrina és
reversible, però el de la sanguinarina és persistent. La cheleritrina i la sanguinarina
inhibeixen selectivament el transportador de glicina GltT1, mentre que la berberina no
ho fa pas. Mentre que la inhibició per part de la cheleritrina és reversible, la de la
sanguinarina és resistent o permanent.
PELL. Pel que fa a la dermatitis atòpica, és curiós que l’extracte en UI (200 mg/Kg) sigui
més eficaç que en UE (1%). Fa recular el nivell de IgE a valors normals en UI i només a
la meitat del màxim en UE. I redueix IL- i TNF-alfa sèrics, tot i no recular fins a valors
normals. La sanguinarina inhibeixen el creixement cel·lular dels queratinòcits amb IC50
de 0.2 microM. La chelidonina també, a 1.9 microM. Hi doblen l‘activitat de la LDH.
L’extracte de la planta és més citostàtic que citotòxic, ja que no altera la LDH.
PROTISTES. Contra Trichomonas vaginalis són actius tan extractes de la rel com la
sanguinarina (4 microgams/mL). La sanguinarina inhibeix el desenvolupament de
l’Entamoeba histolytica, responsable d’abscessos hepàtics. Fins i tot a la 30CH la
celidònia combat al cap d’un mes tota la carga de Plasmodium berghei.
VIRUS. Pel que fa a l’activitat antivírica, els glicosaminoglucans (P; 3,8 KDa) del làtex
inhibeixen, dins les cèl·lules T CD4+ (AA2, H9), el virus HIV-1 a 25 micrograms/mL, i
també inhibeixen el contagi de cèl·lula a cèl·lula del virus (en les H9) i això queda palès
per l’activitat de la transcriptasa inversa i el contingut de p24. També inhibeixen el HIV-1
la cheleritrina, chelidonina, sanguinarina, coptisina, i la berberina. La cheleritrina i la
chelidonina inhibixen la transcriptasa inversa del virus a 200 micrograms/mL. La
berberina, la coptisina i la sanguinarina són actives ja a 50 micrograms/mL. L’extracte
fet amb cloroformo a 35 micrograms/mL fa minvar el nombre d’adenovirus responsables
d’inflamació aguda al tracte respiratori superior i de conjuntivitis. L’extracte etanòlic
inhibeix els virus de l’encefalo-miocarditis (en ratolins). La berberina a 100
micrograms/mL inhibeix els influenzavirus A i B (en embrions de pollet). L’extracte de la
planta inhibeix el virus de l’herpes HHV-1.
PRINCIPIS ACTIUS DE LA CELIDÒNIA
• (-)-turkiyenina • angolina
• (±)-etil 2-(dihidro-sanguinarina-6-il)- • berberina
acetat, • canadina
• (±)-etil-dihidro-sanguinarina-6- • carotenoides
carboxilat, • chelamidina
• (1'R,6R)/(1'S,6S) /(1'S,6R)/(1'R,6S)- • chelamina
1-(dihidro-sanguinarina-6-il)-etanols • chelelutina
(1'R,6R/1'S,6S)- 1(dihidro- • cheleritrina
cheleritrina-6-il)-etanol • chelerubina
• (1'S,6R/1'R,6S)-1-(dihidro- • chelidimerina
cheleritrina-6-il)-etanol • chelidocistatina
• 4-metoxi-cinamaldehid • chelidonina
• 6-acetonil-5,6-dihidro-cheleritrina • chelidoniumina
• 6-acetonil-5,6-dihidro-sanguinarina • chelidostatina
• 6-ketèn-sanguinarina • chelirubina
• 8-hidroxi-dihidro-cheleritrina • colina FR
• 8-hidroxi-dihidro-sanguinarina • coptisina R, PL
• 10-hidroxi-chelidonina • coridinaoli no essencial FR
• 10-hidroxi-homochelidonina • corisamina
• 10-nonacosanol • criptopina alfa, beta
• àcid (-)-2-(E)-cafeoïl-D-glicèric • crisantemoxantina (flors)
• àcid (-)-2-(E)-cafeoïl-L-màlic • demetil-cheleritrina
• àcid (-)-4-(E)-cafeoïl-L-treònic • demetil-sanguinarina
• àcid (-)-(E)-cafeoïl-L-treònic • dihidro-berberina
• àcid (+)-(E)-cafeoïl-L-màlic • dihidro-cheleritrina
• àcid cafeic • dihidro-chelerubina
• àcid cafeoïl-glicèric • dihidro-chelelutina
• àcid cafeoïl-màlic • dihidro-chelidonina
• àcid cafeoïl-treònic • dihidro-coptisina
• àcid chelidònic • dihidro-nitidina
• àcid cheno-deoxicòlic • dihidro-sanguinarina
• àcid cítric • enzims proteolítics L
• àcid ferúlic • ergosterol
• àcid fòrmic • ergotamina
• àcid genístic • esparteïna
• àcid màlic • espinasterol R
• àcid p-cumàric • estilopina
• àcid p-hidroxibenzoic • flavina
• àcid rosmarínic • flavonoides:
• àcid succínic ◦ isorhamnetina-3-O-rutinòsid
• alcaloides iso-quinoleínics ◦ kaempferol-3-O-rutinòsid
(protopina...) R ◦ quercetina-3-O-rutinòsid
• alfa-homo-celidonina • flavonols:
• al·lo-criptopina alfa, beta ◦ 5’-metoxi-flavonol;
• amarganants ◦ 6’-metoxi-flavonol
• flavoxantina (flors) • nor-sanguinarina
• glaucina • oli essencial
• glicosaminoglucans • oxi-chelidonina
• histamina • oxi-nitidina
• iso-chelidonina • oxi-sanguinarina
• L-homciesteïna • oxi-sofocarpina
• lactona de l’àcid (-)-2-(E)-cafeoïl-L- • oxi-sanguinarina-10-hidroxi-
treònic dihidro-sanguinarina
• lectina • polifenol-oxidasa
• luteïna (flors) • protoberberina
• magnoflorina • protopina
• majusamida A, • resina
• majusamida B • sanguinarina
• metil-2’-(7,8-dihidro-sanguinarina- • saponines
8-il)-acetat • tetrahidro-berberina
• metiloamina • tetrahidro-coptisina FR
• N-demetil-9,10-dihidroxi- • tiramina
sanguinarina • tirosol
• N-N, dimetil-hernovina • triterpenoides
• niacina • violoxantina (flors)
• nitidina • vitamina A,
• nonacosà • vitamina B3 (àcid nicotínic)
• nonacosanol • vitamina C
• nor-cheleritrina • worenina
• nor-chelidonina • wright-tiadiona
• nor-coridina
https://www.frontiersin.org/articles/10.3389/fphar.2018.00299/full
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/29713277/?
from_term=chelidonium&from_pos=2
https://www.ema.europa.eu/en/documents/herbal-report/final-assessment-report-
chelidonium-majus-l-herba_en.pdf
BLET
Chenopodium album L.
[1753, Sp. Pl. : 219] 2n=54
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les Quenopodiàcies es distingeix per tenir les flors sense corol·la i
superovàriques, dialisèpales, i per tenir les tiges no nuoses, les fulles sense estípules, i
les flors amb pocs estams, el fruit en aqueni aplanat, les flors sense bràctees, i els sèpals
verds concrescents. Dins la família de les Chenopodiaceae Ventanat, el gènere
Chenopodium es distingeix per ser de plantes bisexuades, i tenir les flors amb el calze
pentàmer, 5 estam si 2 estigmes. I, dins el gènere, Chenopodium album es distingeix per
ser planta glabra, els pecíol de les fulles inferiors menor que la làmina corresponent,
tenir el periant fructífer tancat, amb els tèpals no oberts a la fructificació, els glomèruls
florífers formant espigues paniculades, i tenir la llavor aguda, carenada, de menys de 1.6
mm.
Chenopodium album és una (mala) herba anual, sense mala olor (a sardina podrida), de
fins a 1 m d’alçària (o més, fins a 2 m), de color verd mat blanquinós, normalment dreta
però a la base pot ser ascendent, amb la tija angulosa, amb estries verdes o rogenques,
no quadrangular, simple o ramificada. Les fulles, sempre més llargues que amples, són
farinoses pel revers, o verdes (d’un verd fosc mat una mica blavós) a ambdues cares
(quan són adultes), oval-romboidals o lanceolades, sinuades-dentades, rarament del tot
enteres. La làmina pot fer entre 1 i 8 cm. Els glomèruls són sempre farinosos,
blanquinosos, en panícula estreta o ampla, sense fulles, o amb fulles a la base. El
periant oculta del tot el fruit, amb lòbuls carenats. Llavor de 1.5 mm, disposada
aplanada/horitzontal, rodona, llisa, negra, brillant, de marge carenat obtús o una ica
agut. Se n’ha descrit una varietat de llavors reticulades: var. reticulatum (Aellen) Uotila
[Acta Bot. Fenn. 108:31 (1978).
Espècie cosmopolita que es troba a marges de camins, camps més o menys abandonats i
terres remenades. Prefereix ambients ben il·luminats, sòls de pH neutre, no massa
humits, argilosos, rics en nutrients, però gens salins i sense massa humus. Poden
acompanyar-lo:
Amaranthus hybridus Convolvulus arvensis Lamium hybridum
Amaranthus retroflexus Dactylis glomerata Lavatera cretica
Anagallis arvensis Digitaria sanguinalis Lepidium draba
Atriplex patula Erigeron bonaerense Lolium perenne
Bromus catharticus Galium aparine Mercurialis annua
Capsella bursa-pastoris Geranium rotundifoliun Oxalis corniculata
Chondrilla juncea Hordeum murinum Parietaria officinalis
Plantago major Ppaaver rhoeas Veronica hederifolia
Poa annua Sonchus oleraceus Veronica persica
Polygonum aviculare Stellaria media
Portulaca oleracea Urtica urens
VIRTUTS MEDICINALS
• analgèsic • depuratiu
• antial·lèrgic • descontaminant del formaldehid
• antibacterià • diürètic
• anticancerigen • emol·lient
• antiespasmòdic • espasmolític
• antifúngic • estomacal
• antihelmíntic • hepatoprotector
• antiinflamatori (OE) • immunomodulador
• antioxidant • insecticida
• antiparasitari • laxant
• antireumàtic • larvicida (mosquits)
• antivíric • preventiu de càlculs urinaris
• carminatiu • protector de l’ADN
• comestible • sedant
• contraceptiu (LLA): paralitza • tònic
espermatozous i anul·la la regla • vermífug
• cordial
USOS MEDICINALS
• artritis UE • cansament
• Aspergillus niger • cistitis
• Bacillus polymyxia • colesterol alt
• Bacillus subtilis • colitis
• càlculs urinaris • conjuntivitis UE
• càncer de mama MCF-7 • cremades
• càncer de pulmó A549 (extracte amb • cucs intestinals
èter) • debilitat
• Candida albicans • diabetis
• dispèpsia • insolació
• dolors • mal de queixal
• èczema • mal de ventre
• Escherichia coli • masegades UE
• escròfules • mossegades
• espasmes musculars • peus inflats
• esplenomegàlia • picors
• estrangúria • Pseudomonas aeruginosa
• faringitis • reuma UE
• ferides UE • Salmonella typhi
• flatulència • Shigella dysenterica
• gasos digestius • Staphylococcus aureus
• gastritis • Streptococcus faecalis
• hemorràgies • úlcera d’estómac
• hepatitis alcohòlica • úlceres intestinals
• hipertensió • Vibrio cholera
• icterícia
POSSIBLE TOXICITAT
El pol·len pot provocar al·lèrgies respiratòries. El contacte amb la planta també por
desencadenar dermatitis fototòxica a alguns nens.
• 2-(3,4-dihidroxi-fenil)-3,5,7- • Cadmi
trihidroxi-4H-cromèn-4-ona • Calci 3%
• 3-beta,14-alfa-dihidroxi-5beta- • campesterol
pregn-7-èn-2,6,20-triona • CAP-I (proteïna antivírica) FUL
• 4-(1-hidroxi-fenil)-2-metoxi-fenol • CAP-II (proteïna antivírica) FUL
• 4-(hidroxi-metil)-2-metoxi-fenol • CAP30 (proteïna inactivadora de
• 4-metil-benzaldehid ribosomes)
• 4-vinil-fenol • carbohidrats
• 5,5’-dimetoxi-lariciresinol • carotenoides 12 mg/100g
• àcid 3-oxo-9,11-tridecanoic • Cesi (l’acumula del sòl)
• àcid 4-hidroxi-3-metoxi-benzoic • chenoalbicina (REL)
• àcid 4-hidroxi-cinàmic • cistina
• àcid aspàrtic • Coure 5-10 ppm
• àcid cinàmic • Crom
• àcid delta-3-trans-hexadecenoic • ecdisteroides
• àcid ferúlic • escopoletina
• àcid glutàmic • estigmasterol
• àcid oleanòlic • fenil-alanina
• àcid oxàlic • Ferro 25 ppm
• àcid sinàpic • fibra 4-6%
• àcid vainíllic • flavonoides
• alanina • flavonols
• amoníac • Fòsfor 1.5%
• Antimoni 0.5-1200 ppm • glicina
• arginina • grassa
• ascaridol • histidina
• beta-carotè • imperatorina
• beta-ecdisterona • iso-leucina
• kaempferol-3-O-(2",6"-di-O-R-L- • quercetina-3-O-beta-D-
rhamnopiranosil)-beta-D- glucopiranòsid
glucopiranòsid • quercetina-3-O-beta-D-
• kaempferol-3-O-beta-D- glucopiranosil-(1'''-->6")-beta-D-
glucopiranòsid glucopiranòsid
• lariciresinol • rubemanina
• leucina • rutina
• lisina • Seleni (80% dels ppm del sòl)
• Magnesi 2500 ppm • serina
• Manganès 10-9000 ppm • sitosterol
• metil 3-(4-hidroxi-3-metoxi-fenil)- • Sodi 0.3%
propanoat • syringaresinol
• metil-ferulat • tirosina
• metionina • trans-2,trans-4-hexadièn-dial
• metoxsalè • treo-guaiacil-glicerol-3-beta-4-
• Molibdè 0.5 ppm syringaresinol-èter
• N-[2-(1H-indol-3-il)-etil]acetamida • treo-guaiacil-glicerol-alfa-O-metil-
• n-nonacosà beta-O-4-syringaresinol
• N-trans-4-O-metil-feruloïl 4'-O- • treo-syringil-glicerol-alfa-O-metil-
metil-dopamina beta-O-4-syringaresinol-èter
• N-trans-feruloïl-tiramina • treonina
• n-triacontanol • triacontanol
• niacina • trigonel·lina
• Níquel • trimetil-glicina
• nitrats • triptòfan
• octacosanil-acetat • Vanadi
• oli essencial • vainillil-alcohol
• oxalats • valina
• pinoresinol • valina
• Plom • vitamina A 11000 UI/100 g
• polipodina-B (REL) • vitamina B1
• Potassi 3.5% • vitamina B2
• proantocianidines • vitamina C 80-150 mg/100 g
• prolina • xantotoxina
• proteïna LLA 16% /FUL 4-30% • Zinc 25-5500 ppm (LLA)
• quercetina-3-O-(2",6"-di-O-R-L-
rhamnopiranosil)-beta-D-
glucopiranòsid
OLI ESSENCIAL
◦ 1,8-cineol ◦ carvacrol
◦ acetil-eugenol ◦ cis-ocimè
◦ àcid linolènic ◦ citronel·lal
◦ alfa-pinè 7% ◦ citronel·lol
◦ alfa-thujè ◦ elemicina
◦ alfa-terpineol 6% ◦ etil-cinamat 3.5%
◦ al·lo-ocimè ◦ fitol
◦ ascaridol 15.5% ◦ gamma-terpinè
◦ benzil-acohol ◦ geranial
◦ benzil-bezoat ◦ linalil-acetat 2%
◦ beta-pinè 6% ◦ linalool
◦ borneol ◦ llimonè 4%
◦ borneol-acetat ◦ mircè
◦ camfè ◦ neral
◦ p-cimè 41% ◦ timol
◦ pinan-2-ol 10% ◦ triciclè
◦ sabinè ◦ xilòsid
◦ terpinèn-4-ol
MÉS INFORMACIÓ
«Chenopodium album Linn: review of nutritive value and biological properties». AMRITA
POONIA, ASHUTOSH UPADHAYAY. Journal of Food Science and Techonoly 52/7):3977-3985
(2015).
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Primer de tot cal puntualitzar que de la planta silvestre se n’han anat obtenint varietats
de cultiu hortícola força diferenciades, més o menys, conegudes. I, sobre tot, que a l’
escarola científicament se l’anomena (Cichorium endivia), mentre que a l’endívia,
científicament a Europa se l’anomena Cichorium intybus var. foliosum. L’endívia té les
fulles blanques per haver estar privada de la llum un cop s’ha format una bona arrel.
Apart, hi ha la xicoira de rel gruixuda, emprada per substituir el cafè (Cichorium intybus
var. sativum).
Dins la família de les Compostes, és fàcil distingir la tribu de les Lactuceae, perquè tenen
totes les flors ligulades i tota la planta exsuda làtex al ser tallada. Dins la tribu, el gènere
es distingeix perquè es tracta de plantes no espinoses, amb aquenis no disposats en
forma d’estrella, però amb una corona de punxetes. És una herba vivaç, o com a mínim
bianual, que roman a l’hivern sota terra amb la rel viva. Un cop desenvolupada, pot
arribar a fer 1.5 (2) m d’alçada. Les rames són lleugeres, finament híspides, cilíndriques,
buides per dins, amb una medul·la blanca, i no tenen gaires fulles. La ramificació és
simpòdica. Fulles basals formant una roseta, (5-12 x 6-30 cm), lirades irregularment,
amb 3-6 parelles de lòbuls laterals aguts, de marge irregular; i lòbul terminal gran, agut;
totes les fulles són híspides (amb pèls multicel·lulars) en especial a la part apical i per la
cara de sota; per la de sobre són sub-glabres, amb alguns pèls glandulars. Fulles
superiors escasses, sèssils, lanceolades, auriculades, de marges força enters o incises a
la base, piloses a ambdues cares. Els capítols arriben a fer 3-4 cm, amb lígules (12-25)
de color anyil o blau cel (molt rarament blanques o rosades). Totes les flors són ligulades.
S’obren de bon matí i es clouen al migdia, però no s’obren si ha de ploure. Tub de 1.5-3.2
mm i lígula de 10-19 × 4-5 mm. Tub anteral de 5- 6 mm. La lígula acaba amb 5 dentetes
arrodonides. Estil 6.5-12 mm, blau, amb branques de 1.5-3 mm. Els capítols es troben
dispersos per les rames, o agrupats en 2-3, axil·lars, o terminals solitaris, amb peduncle
molt curt, inflat, glabre o subglabre. L’involucre (8-14 mm) és biseriat, amb la sèrie
interna de 5 peces ciliades, glanduloses, subagudes, linear-obtuses, (7-16 × 1.5-4 mm),
finament glandulars o glabres, una mica en ganxo o caputxa, més llarga i erecta que la
sèrie externa (4-16 × 2-4 mm), amb 8 peces, oval-lanceolades, acuminades, més curta i
més patent, de peces subglabres o finament glandulars, endurides a la maturitat,
irregulars, amb marge finament ciliat i amb el nervi medial pàl·lid. Receptacle pla, amb
petits clots, nu o amb palletes molt curtes cap el centre. Fruits (aquenis) de 1-3 × 1-1.5
mm, persistents, comprimits, sub-tetragons, dèbilment angulosos amb costelles poc
pronunciades, densament verrucosos, truncats a la punta, de color marró amb irisacions
més fosques, amb vil·là reduït a una corona de petites esquames com palletes
subagudes, ovades, de menys de 0.5 mm, amb escates desgastades. Floreix a partir del
maig, fins a finals de setembre. Sol fer-se en marges de camins o marges de camps, no
pedregosos, i amb força saó, i més aviat calcaris. La rel axonomorfa és de color marró
clar (lignificada) per fora, i blanca per dins. Dins l’espècie silvestre típica s’han descrit
dues variants (a França):
—var. glabratum G & G: planta glabrescent, de rames divaricades, capítols per 2, l’un
sèssil, l’altre pedunculat; folíols del periclini llisos o pubescents-glandulosos.
—var. leucophaeum G & G: planta peluda fins al 1/3 superior; amb rames dretes; poliols
del periclini pelut a la punta, amb pèls poc o gens glandulosos; capítols per 2 o 3, la
major part sèssils.
CULTIU DE LA XICOIRA
Es fa a marges de camins i de camps, sempre a ple sol, sobre sòls pobres en matèria
orgànica, argilosos i més aviat bàsics però gens salins. A Catalunya es troba a la terra
baixa i a la muntanya mitjana fins uns 1500 m snm. Es pot trobar a bona part d’Europa
i d’Amèrica del Nord. També a les zones temperades de l’hemisferi Sud.
Cichorium intybus al món, segons GBIF
HISTÒRIA
La xicoira (Cichorium intybus L.) ha estat una planta coneguda i emprada pels antics
egipcis. Figura al papir d’Èbers (segle XV a. C.). Ja els romans i grecs de fa més de 3000
anys la cultivaven. A la Bíblia, indirectament es menciona la planta com a herba amarga
a menjar durant la primera Pasqua abans de la fugida d’Egipte (Èxode 12:8). TEOFRAST
D’ÈRESOS (segle IV a.C) la menciona com a comestible, i admira la capacitat de la planta
de rebrotar d’arrel, a la vegada que les tiges costen de trencar. HORACI (segle I a. C.) en
menjava: “me pascunt olivae, me cichorea, me malvae”. PLINI EL VELL (segle I) diferencia ja
la planta silvestre, que es pot cultivar també, de l’escarola (una altra espècie ara
reconeguda com a Cichorium endivia). El suc de la planta cultivada, barrejat amb oli de
roses i vinagre, l’aplicava contra el mal de cap. El suc amb vi, contra el mal al fetge, o
bufeta del fel. El suc aplicat als ulls els calma, segons ell. DIOSCÒRIDES (segle I) reconeix
que la planta és amarga, astringent, refrescant, estomacal. En ús extern, l’aplicava
contra el mal d’estómac, la gota, la inflamació ocular, i en UI/UE contra la picada dels
escorpins. En UE, contra les erisipeles. A Europa aquesta planta es cultiva
extensivament des del segle XVII. A Múrcia, el 1695 els recol·lectors de la planta silvestre
tenien que pagar a l’ajuntament un cànon de 2 maravedís a la setmana si no volien ser
castigats. A mitjans del segle XIX és quan es comença a cultivar a Brussel·les la varietat
de xicoira que coneixem avui en dia com a endívia (Cichorium intybus var. foliosum
Witloof). M. BEZIERS, que treballava al jardí botànic de la capital belga, descobrí que
cobrint les rels de xicoira amb una bona capa de terra rebrotaven en la foscor formant
una segona corona de fulles blanquinoses, allargades i juntes. Per altra banda s’han
seleccionat plantes que fan arrels molt gruixudes. Actualment, el rendiment màxim del
cultiu d’aquesta var. sativum de rel gruixuda pot arribar a 62 Tm/Ha de rel fresca amb
un 15% d’inulina. La inulina s’empra en begudes refrescants, i per fer xarops de
fructosa, produir alcohol etílic, com a desincrustant de la sal (de mar) i com a
complement dietètic prebiòtic. El 2002 els USA varen importar 1900 Tm de rel de xicoira
torrada per fer succedanis del cafè. De l’espècie Cichorium intybus se n’han seleccionant
un munt de cultivars o varietats. A Espanya les províncies més productores de xicoira
(rel) eren Segòvia (14-500 tones el 1959), i Valladolid (11.500 tones) el mateix any; a part
de Toledo, Sòria, Astúries i Biscaia. Al món, l’any 2002, la producció en milers de Tm de
xicoira (endívia) era de 730 al Benelux, 169 a França, 26 a Polònia, 16 a Sud-àfrica, 6 a
Espanya, 4 a Rússia, 3 a Kazakhstan, 3 a Croàcia i 3 a Portugal.
LITERATURA
• MAURICE MESSEGUÉ tenia en gran estima aquesta planta silvestre, ja des de ben
petit, i l’ anomenava «Les barbes du Père éternel», per les seves flors de color blau
celestial. —“Le soir, sous mon drap, je respirais leur odeur, je m'endormais détendu,
la joue sur une poignée de sauge, dans la « Barbe du Père Eternel » (chicorée
sauvage) ou contre un coquelicot.”—. I de gran solia passejar de matinada per vora
els camps per mirar les flors, que són de les primeres que s’obren, si és que no ha
de ploure.
• —“Hala, dones! / Cama-roges fresques i bones! / Hala, dones! / Ara que n’hi ha! /
Que no n’hi haurà / per a qui en voldrà!”.
• —“Vols-me dir, cama-rotgera, / quines cames-rotges dus? / Jo duc unes cames-
rotges / d’un pam i mig de caluix. / Sa qui menja cames-rotges / somia
s’enamorat / i jo que no n’he menjades / Io mateix l’he somiat. / Cames-rotges de
guaret / són bones per medicina, / es que se casa amb pubila / el s’endemà se’n
penet. / Un homo per ser senyor / ha de portar dos rellotges / i per cercar cames-
rotges / no ha de ser gens colló”.
• —“Anit de què soparé? / Menjaré de cames-roges, / que jo les ben tremparé”.
• afrodisíaca • cordial
• amargant • cosmètica/hidratant
• analgèsica • depurativa
• antial·lèrgica • digestiva
• antibacteriana • diürètica (oxalats, àcid úric,
• anticancerosa albúmina)
• antifúngica • espasmolítica
• antihelmíntica • estimulant
• antiinflamatòria • estomacal
• antioxidant • expectorant (fulles)
• antipalúdica • galactagoga
• antiparasitària (protozous) • gastroprotectora
(Cryptosporidium) • gonadotròpica
• antivírica [àcid chicòric](HBV, HHV- • hepatoprotectora
1, HHV-2, VIH) • immunoestimulant
• aperitiva/laxant • inhibidora de l’alfa-glucosidasa
• carminativa • laxant (adient per a nens)
• colagoga • larvicida (extracte amb èter de
• colerètica petroli contra Culex pipiens)
• neuroprotectora • secretatoga (estómac)
• p i t t a (medecina ayurvèdica) • sudorífica (fulles)
• prebiòtica • tònica (rel)(cuita)(llavors)
• protectora pancreàtica • tranquil·litzant (fulles crues)
• protectora renal (d e l’alfa-1-micro- • vulnerària
globulina) • xantina-oxidasa-inhibidora
• refrescant
USOS MEDICINALS
—Cerveses: També s’ha afegit xicoira torrada a algunes cerveses per fer-les més fortes i
més fosques.
—Flor de Bach: pels que es preocupen excessivament pels altres, i que tenen una cura
excessiva sobreprotectora dels nens, familiars i amics; i que sempre troben alguna cosa
per arranjar, que estan continuadament corregint el que els sembla malament, i
gaudeixen fent-ho; i que volen estar a sobre de les persones que els preocupen, esperant
que els altres els corresponguin de la mateixa manera, o en major grau; i que solen
escoltar poc, i dirigir sempre l’atenció envers elles mateixes.
—Inulina de la rel és un potent prebiòtic.
—Inulina: fibra soluble saciant i prebiòtica.
https://www.myprotein.es/nutricion-deportiva/inulina/10530732.html
—Jigrine (xarop de l’Índia): Cichorium intybus + Tamarix dioica + Solanum nigrum +
Rheum emodi + Vitex negundo + Cassia occidentalis + Foeniculum vulgare + Cuscuta
reflexa + Careya arborea + Phyllanthus niruri + Plantago major + Rosa damascena +
Solanum xanthocarpum. Molt depuratiu del fetge.
—Liv-52: Mandur bhasma + Tamarix gallica + Capparis spinosa + Cichorium intybus +
Solanum nigrum + Terminalia arjuna + Achillea millefolium. Antiinflamatori hepàtic que
millora el fetge afectat per cirrosis.
—Rentats vaginals: Cichorium intybus + Azadirachta indica + Trigonella foenum-
graecum. Contra infeccions bacterianes i contra fongs vaginals.
—Tabac (substitut): amb les fulles seques i caragolades.
—Tisana antidiabètica: xicoira + ceba+ fulla de carxofera + travalera.
—Tisana antireumàtica: xicoira + bruc (Erica vagans) + bardana (Arctium minus) +
roselles (Papaver rhoeas) + farigola (Thymus vulgaris).
—Tisana febrífuga: xicoira + card sant (Cnicus benedictus) +genciana rel (Gentiana
lutea). Contra el tifus. És molt amargant. També en lavatives (ènemes).
—Ungüent pels cops: part aèria preparada en llard. També per curar talls.
—Xarop depuratiu de fetge, melsa, ronyons: xicoira (rel i fulles ) + gram (Cynodon
dactylon) + Taraxacum + enciam + sucre.
—Xicoira torrada (rel) (var. sativum). Les rels tendres són molt amargants i per això es
preparen bullint-les, assecant-les, torrant-les i remullant-les en aigua amb àcid cítric i
triturant-les abans de ser ofertes al públic o als animals. Un cop assecada, torrada i
molta, la rel queda com un granulat molt fi que dona una beguda similar a la del cafè o
que s’afegeix al veritable cafè per a rebaixar-lo. Durant les èpoques de carestia del segle
XX degudes a les guerres mundials i a la crisi econòmica del 1929 es barrejava amb
sucre de remolatxa i sègol torrat, i a vegades amb aglans torrats també. Com a succedani
del cafè: rel torrada (20%) amb sègol (20%) i ordi (40%) també torrats i liofilitzats perquè
siguin solubles instantàniament (Eko). O bé ordi (50%) + malta 30% + xicoira 20% (chifé-
Santiveri). “Achicoria soluble Biocop”, Achicoria-chicória soluble-soluvel «La niña»
(Molabe) (100% Cichorium intybus sativum rel torrada, soluble instantània).
USOS CULINARIS
ALTRES USOS
ARTESANIA: Amb les rames se n’han fet escombres per escombrar l’era.
ESOTERISME: s’empra en rituals per demanar més salut, més diners i més amor.
VETERINÀRIA
• La llet i la carn de l’ovella i de la cabra contenen més PUFA i menys àcids grassos
saturats i menys greix quan s’alimenten amb xicoira i plantatge (entre altres
herbes) que quan s’alimenten d’herba normal (gramínies, Trifolium).
• Tota la planta ha servit per péixer conills, porcs, gallines i qualsevol bestiar. A
vegades es coïen al perol i es barrejaven, un cop cuites, amb farina, per donar-les
als porcs de casa. També es barreja amb blat de moro per ensitjar (fermentat). La
planta protegeix el fetge de les cries o ajuda a desinflamar-lo. I protegeix força de
coccidiosi (Eimeria tenella) a les gallines
• Les flors els agraden molt a les caderneres. Les llavors també, com a molts ocells.
• Per estroncar les hemorràgies al bestiar se’ls dona fulles de xicoira i créixens
(Rorippa nasturtium-aquaticum).
POSSIBLE TOXICITAT
EFECTES FISIOLÒGICS
Pel que fa a l’efecte analgèsic, la lactucina, la lactuco-picrina i la 11-beta,13-dihidro-
lactucina (30 mg/Kg) en tenen; però la lactuco-picrina és la més potent (el doble que
l’ibuprofè), a més de comptar amb un efecte sedant.
Pel que fa a l'efecte antial·lèrgic, l’extracte aquós de rel de xicoira (1 g/Kg) redueix del
tot la reacció anafilàctica sistèmica mediada pels mastòcits en ratolins (provocada en
laboratori per l’agent 48/80 = N-metil-p-metoxi-fenetil-amina/formaldehid). La mateixa
dosi redueix molt la reacció provocada per l’anti-dinitro-fenil-IgE. També 1 mg/mL
inhibeix l’alliberament d’histamina pels mastòcits peritoneals de rates (activats amb el
48/80 o amb anti-dinitro-fenil-IgE). També fa que hi augmenti la concentració d’ AMPc.
L’àcid chicòric abaixa l’expressió de l’ ARNm de citokines proinflamatòries (TNF-alfa, IL-
6, IL1-beta). Una dosis de 20 mg/Kg inhibeix l’alliberament d’histamina i protegeix
contra el 48/80.
L’efecte antibacterià es manifesta, en especial amb extractes fets amb etil-acetat, contra
Acinetobacter baumannii, Escherichia coli, Pseudomonas aeruginosa (MDR), Pseudomonas
fluorescens, Salmonella typhi, Staphylococcus aureus (MRSA), Vibrio cholera. Els extractes
de xicoira actuen sinergísticament amb l'amoxicil·lina i el cloramfenicol, per exemple,
contra Enterobacter cloacae, Klebsiella penumoniae, Micrococcus luteus, Proteus mirabilis.
Contra la placa dental sembla que els derivats dels àcids shikímic i succínic siguin els
responsables de l’acció inhibitòria contra Actinomyces naeslundii, Prevotella intermedia,
Streptococcus mutans.
L’efecte anticancerós de la xicoira es manifesta contra les cèl·lules de l’ascites d’Ehrlich
(en ratolins), incrementant la supervivència dels animals un 70% amb dosi de 500
mg/Kg/dia i.p. El 1-beta-hidroxi-eudesmanòlid (de la rel) inhibeix unes quantes línies
cel·lulars canceroses i indueix la diferenciació de les HL-60 i la U-937 en monòcits i
macròfags. L’extracte de les fulles té un efecte antiproliferatiu sobre les cèl·lules del
melanoma C32. Altres efectes anticancerosos són, en menor grau sobre les PC-3 (càncer
de pròstata), T47D (mama), RKO (còlon). Un efecte interessant és que fa que disminueixi
el nombre de cèl·lules que donen reacció positiva als receptors d’estrogen en masses
canceroses. Els extractes de xicoira no tenen efecte mutagènic ni sobre limfòcits ni sobre
timòcits humans, però en presència de fitohemaglutinina inhibeixen quasi totalment la
proliferació de limfòcits típica de la leucèmia. I en timòcits de vedella protegeixen de
danys per oxidació la fracció de desoxiribosa de l’ ADN. El magnoliàlid i l’artesina
inhibeixen el creixement de diverses línies cel·lulars tumorals.
L’efecte antidiabètic s’han comprovat en rates. 125 mg/Kg d’extracte etanòlic i.p.
abaixen el nivell sèric de glucosa. L’extracte aquós prevé la pèrdua de pes en animals
diabètics i abaixa el nivell d’hemoglobina glicosilada. Només al principi de la diabetis fa
que pugi la insulina. L’extracte de les fulles incrementa la diferenciació de cèl·lules mare
al pàncrees P19EC en cèl·lules beta normo-funcionals. La part aèria de la xicoira inhibeix
l’activació de l’inflamasoma NLRP3 en dietes riques en grassa donades a diabètics amb
resistència a la insulina. Atenua també la IL-1beta i la infiltració de macròfags M2 al
greix blanc. L’extracte aquós de les llavors de la xicoira abaixa l’expressió de l’ ARNm i de
la proteïna de l’IKKbeta i del P65, i també abaixa la capacitat d’enllaçar-se a l’ ADN el
NF-kappa-B (en rates que comencen a ser insulino-dependents). En resum, l'efecte de les
llavors té lloc mitjançant la modulació de l’expressió de citokines, en presència de la
insulina. La rel torrada també té efecte antidiabètic: abaixa els nivells d’adiponectina i
d’hemoglobina A1c. L’efecte directe hipoglucemiant màxim es manifesta amb una dosi
d'extracte etanòlic de tota la planta de 125 mg/Kg de pes corporal. Amb 2 setmanes
s’abaixa el nivell de glucosa en rates diabètiques un 20%, el de colesterol total un 16% i
el de triglicèrids un 90%. Això no obstant, no s’alteren els nivells d’insulina. Per altra
banda, s’abaixa l’activitat de la glucosa-6-fosfatasa, la qual cosa ha de fer que el fetge
produeixi menys glucosa, i això sense induir adipogènesi als adipòcits. Per altra banda,
la inulina o l’extracte de la xicoira redueixen l’absorció intestinal de la glucosa. L’àcid
cafeic indueix una reducció de la glucogenòlisis al fetge. L’àcid ferúlic provoca un clar
increment de l’alliberament d’insulina i una reducció de la glucogenòlisis, però també
inhibeix la recaptació de glucosa pel muscle. L’extracte amb àcid chicòric (15 mg/Kg)
provoca un increment de l’alliberament d’insulina i de la recaptació de glucosa, sense
afectar a la glucogenòlisis hepàtica. L’àcid clorogènic inhibeix la glucosa-6-fosfatasa i la
producció, per tant, de glucosa hepàtica. Els efectes d’una dieta rica en fructosa i en
colesterol són parcialment o gairebé del tot revertits per un extracte de llavors de xicoira
ric en àcids cafeoïl-quínics. També redueix els nivells de substàncies reactives amb l’àcid
tiobarbitúric al ronyó i al cor. La xicoira redueix el colesterol, els triglicèrids, la glucosa i,
en general, l’ateroesclerosi.
L’efecte antifúngic de l’extracte amb etil-acetat ha estat comprovat contra Aspergillus
niger. I és moderat. En canvi, quan l’extracte de la rel conté molt de guaianòlids,
aleshores té una acció major contra Trichophyton tonsurans, Trichophyton rubrum,
Trichophyton violaceum.
L’efecte antihelmíntic és més fort per part dels tanins (1 mg/mL) que per part de les
lactones sesquiterpèniques (7 mg/mL). Almenys contra Dictyocaulus viviparus, i
Haemonchus contortus.
Pel que fa a l’efecte antiinflamatori de la xicoira, almenys l’extracte de la rel fet amb etil-
acetat té una acció potent inhibint la producció de PGE2 a les cèl·lules HT29 (carcinoma
de còlon) tractades amb TNF-alfa (agent pro-inflamatori). L’acció té lloc inhibint la
influència del TNF-alfa sobre la COX2 i la inhibició directa de la COX2. Sembla que el
principal inhibidor de la COX2 sigui la 8-deoxi-lactucina. Aquest efecte es pot extrapolar
en assaigs clínics sobre l’osteoartritis amb diferents dosi de rel de xicoira. En el cas de la
gota (àcid úric) la xicoira o l’acid chicòric actuen reduint el NF-kappaB i el NLRP3, i la
producció de IL-1beta, i abaixen la inflor i el dolor.
L’efecte antioxidant de les fulles de xicoira es manifesta per una menor davallada de
CAT, GSH i AChE quan l’estrès oxidatiu al cervell ha estat provocat, per exemple, per
al·loxan. El poder anti-oxidant és una mica superior al de la vitamina C. Però, de tota
manera, al suc de la planta hi ha també pro-oxidants amb PM menor de 3000. Un fet
molt interessant és que l’extracte de xicoira redueix molt la devastació als músculs de les
ROS, almenys per la via d’incrementar l’expressió de la Hsp 70 (heat shock protein) i
d’inhibir el nivell de ceramida. L’extracte de xicoira indueix a l’endoteli l’expressió del
Nrf2 (factor de transcripció de gens antioxidants) i dels mateixos gens antioxidants
GLCR, GSR, NQO1, HMOX1.
L’efecte antipalúdic contra Plasmodium falciparum a 50 micrograms/mL de la lactucina i
la lactuco-picrina és total.
L’efecte antivíric almenys ha estat testat contra el virus de l’estomatitis vesicular.
Pel que fa a l’efecte cardioprotector, la xicoira apaivaga l’efecte vasoconstrictor de
l’epinefrina sobre l’aorta; i ho fa abaixant el flux de Ca++ des de l’espai extracel·lular. I el
desequilibri de cations Na+, K+ provocat pel cisplatí, també és corregit per la xicoira
(extracte hidroalcohòlic). I a més d’inhibir l’agregació plaquetària, inhibeix l’activitat de
la fenil-piruvat-tautomerasa, als macròfags. En assaigs clínics, després de consumir una
setmana un bol diari de beguda de xicoira, les persones tenien menys viscositat
sanguínia i menys MIF (macrophag migration inhibitor factor), i els llurs glòbuls rojos
presentaven menys deformacions. Els antocians redueixen el risc de infart per embús de
les coronàries, protegeixen les artèries (i llurs endotelis), i inhibeixen l’agregació
plaquetària. La xicoira millora la vasodilatació mediada per NOS mitjançant un
increment dels nivells de tetra-hidro-biopterina (BH4), en rates amb ateroesclerosi, en
principi, en gran part, per l’acció de l’àcid protocatechuic.
L’efecte contraceptiu està poc estudiat. Però almenys l’extracte etanòlic cru (tintura) de
llavors de xicoira, per boca, actuen com a contraceptius en rates embarassades de dies
(10). Un efecte curiós dels extractes és que faciliten que neixi un 10% més de mascles,
potser perquè s’apugin els nivells sèrics de Na+ i K+.
L’efecte desintoxicant de l’extracte global de la rel de xicoira es manifesta per una
reducció de l’expressió de les variants de citocrom P450: CYP1A2, 2C33, 2D25, 3A29.
Pel que fa a l’efecte gastroprotector, la decocció de rel de xicoira inhibeix en un 95% la
ulcerogènesis per etanol. La varietat de fulles vermelles Treviso té un efecte antioxidant,
cito-protector i anti-proliferatiu envers les cèl·lules intestinals Caco-2.
Pel que fa a l’efecte hepatoprotector, almenys l'extracte de les llavors fet amb
metanol/aigua protegeix el fetge del paracetamol i del tetraclorur de Carboni (Cl 4C). El
paracetamol ocasiona la mort del 100% del ratolins a dosi d’1g/Kg, però si abans es
dona un pre-tractament de 500 mg/Kg de l’extracte, la mortalitat es redueix al 30%. En
rates, el paracetamol a dosi de 640 mg/Kg produeix danys al fetge de les rates que es
manifesten per increments en les transaminases (ALP × 2, GOT × 2.5, GPT × 15). El pre-
tractament amb 500 mg/Kg amb l’extracte de xicoira redueix els valors de les
transaminases als normals (ALP × 1.1, GOT × 1, GPT × 1). Per altra banda, una dosi de
1.5 mL/Kg de Cl4C per boca augmenta els nivells de transaminases (ALP x 1.5, GOT x 6,
GPTx 10). I el pre-tractament amb l’extracte redueix l’augment respecte als valors
normals (ALP × 1.1, GOT × 1.4, GPT × 1.4). Apart, el pre-tractament prevé la prolongació
de l’efecte anestèsic del pentobarbital. L’aesculetina (6 mg/Kg) té un efecte protector,
quasi tan gran com l’extracte de la planta, contra el dany tant del paracetamol com del
tetraclorur de Carboni. La planta (i la barreja de xicoira amb gingebre) protegeix el fetge
del tetraclorur de Carboni, incrementa el nombre de glòbuls rojos, la concentració
d’hemoglobina i el nombre de leucòcits, però baixa el nombre de plaquetes. Els
paràmetres hepàtics en rates empitjorats per l’oxi-tetraciclina (glucosa sèrica, colesterol
sèric, triglicèrids sèrics, LDL colesterol, ALT, AST,. GGT, LDH, urea, creatinina,
albúmina/globulina) són restaurats per la xicoira, i en cas de pre-tractament, són
evitats. També les alteracions histo-patològiques hepàtiques es veuen millorades. En
rates afectades per un tractament tòxic amb nimesúlid, l’extracte de fulles de xicoira
(200 mg/Kg) també té efectes restauradors o evitadors de l’empitjorament a nivell
molecular o histo-patològic del fetge. El cichotibiòsid de les llavors de la xicoira també
protegeixen el fetge del tetraclorur de Carboni, en rates. L'efecte és només una mica
inferior al de la silimarina. La rel de xicoira abaixa el contingut de glicogen al fetge i hi
redueix la necrosi, i hi incrementa el nombre de cèl·lules i la fabricació de proteïnes que
s’ha intoxicat per Cl4C, i hi redueix la esteatosis a dosis de 200 mg/Kg/dia. Les llavors
de xicoira redueixen l’esteatosi hepàtica (al teixit HepG2) concomitant amb la diabetis (en
rates) quan se’ls administra BSA-complex d’àcid oleic. L’extracte de les llavors augmenta
l’expressió dels gens SREBP-1c i PPARalfa, i fa que surti glicerol dels hepatòcits. Els
extractes de la xicoira prevenen l’oxidació de l’ADN (almenys al teixit del timus).
L’extracte aquós de xicoira és antioxidant i protector dels microsomes hepàtics front a
l’àcid tiobarbitúric. La fracció més antioxidant sembla ser la de PM d’aproximadament
300.000. L’extracte de llavors protegeix el fetge de 4-tert-OP; normalitza els nivells de
TBARS, bilirubina, AST, ALT, ALP. GGTP que el 4-ter-OP apuja; i apuja els que ha
baixat: GSH, SOD. També normalitza l’aspecte histopatològic del fetge.
Pel que fa a l’efecte immunoestimulant, l’extracte hidroalcohòlic de xicoira fa que
augmentin els leucòcits circulants, i que millori la massa de fetge, melsa i timus,
respecte als individus intoxicats amb etanol. Fa augmentar també el DTH (delayed-type
hypersensitivity reaction), l’activitat fagocítica, l’activitat dels NK, la proliferació cel·lular, i
la secreció d’IFN-gamma. Quan s’administra amb dosi d’etanol, fa que no pugin gaire els
nivells de IL-4. En resum, la xicoira reverteix els efectes immunosupressors de l’etanol.
Però, a concentracions més baixes provoca un augment de la producció de IL-2 per
aquestes cèl·lules, sense que s’alteri la de IL-10. Concentracions majors de rel de xicoira
inhibeixen la proliferació de cèl·lules T al·logèniques, i concentracions menors abaixen els
nivells de IL-4 i apugen els de IFN-gamma. A concentracions, majors, doncs, inhibeix
l’efecte estimulant de les cèl·lules dendrítiques sobre les cèl·lules T, però a
concentracions baixes la rel de xicoira pot modular la producció de citokines cap el
model Th1.
La xicoira té efecte neuroprotector: evita que s’abaixi l’activitat de l’ AChE quan al
cervell hi ha massa glucosa. Els glucòsids i triterpenoides de la xicoira tenen un efecte
protector de les neurones contra la neuropatia, per exemple, provocada per la vitamina
B6 (piridoxina) (800 mg/Kg i.p/ 2 setmanes). Inhibeixen la transmissió glutamat-èrgica i
afavoreixen la transmissió GABA-èrgica al nervi ciàtic. La xicoira hi redueix el nivell de
TNF-alfa. L’extracte aquós de la rel de xicoira (Cichorium intybus) (200 mg/Kg) protegeix
les neurones (i el fetge i els ronyons) de l’efecte de l’alcohol etílic. Abaixa la concentració
de la ciclina B, i apuja el del Bcl-2. La lactuco-picrina inhibeix l’AChE, incrementa els
nivells intracel·lulars de Ca++, augmenta l’expressió del receptor CHRM1 (muscarinic
acetylcholine recpetor M1) a les cèl·lules N2a; promou l’expansió de les neurites
mitjançant l’activació mediada per Ca++ de la CaMKII (Ca++/calmodulin-dependent-
protein-kinase-II); activa el factor de transcripció 1 (ATF-1); i modula els nivells de la
tropomiosina-receptor-kinasa-A, ERK-1 (extracellular signal-regulated kinase-1), AKT i de
sinaptofisina 1, i 2, a les mateixes cèl·lules; i fa que incrementin els nivells de
neurotrofines (NGB, BDNF, NT3) a les cèl·lules C6. Tot això la lactuco-picrina ho fa de
forma independent de la PI3K (fosfatidil-inositol-3-kinasa). L’aesculetina (40
mg/Kg/dia/7 dies) desinflama les neurones quan s’han inflamat per lipopolisacàrids i
han pujat IL-6, IL-1beta, TNF-alfa (a l’hipocamp). Atenua l’expressió de la COX-2 i iNOS,
i el NF-kappa-B (a l’hipocamp). Aquesta protecció s’atribueix a l’estimulació de l’expressió
a l’hipocamp del BDNF (brain derived neurotrophic factor) i la p-Trk-B (phosphorilated
tyrosine kinase B). Tot això fa que actuï contra la depressió nerviosa. L’extracte etanòlic
de la rel sobre les cèl·lules dendrítiques (murines) ha estat estudiat. En principi fa que no
canviïn les expressions de CD40, CD86, MHC-II, és a dir, no promou la maduració
fenotípica de les cèl·lules dendrítiques (de ratolí).
L’efecte prebiòtic de la rel de xicoira és indiscutible. La inulina n’és la principal
responsable. Les beta(2-1)-fructosanes que s’obtenen de la inulina es comporten com a
bio-biòtiques i bífido-gèniques. Tots els preparats prebiòtics duen inulina. Es recomanen
per prevenir enteritis, càncer de còlon, colitis ulcerosa, diabetis i per contrarestar l’efecte
dels antibiòtics sobre al flora intestinal.
Pel que fa a l’efecte protector pancreàtic l’extracte de rel de xicoira (100 mg/Kg) redueix
l’augment de l’amilasa en un 16% i de la lipasa un 24%, al pàncrees afectat per un
inductor de pancreatitis com el cerulean.
Pel que fa a l’efecte com a protectora testicular, una dosis de 200 mg/Kg d’extracte de
rel administrada a mascles de rata durant 1 mes fa que el pes dels testicles i epidídims
s’incrementi, que millori la quantitat i qualitat de l’esperma, que s’apugin els nivells de
testosterona i que es redueixin els de MDA però s’apugin els de SOD i GSH als testicles.
La lactucina de la rel de la xicoira incrementa l’ ARNm de la 3-beta-HSD i de la
SULT2A1, els enzims encarregats de metabolitzar al fetge l’androstenona.
Pel que fa a l’efecte vulnerari, l’extracte de la rel fet amb diclorometà sembla que sigui el
més potent, i el beta-sitosterol el principal responsable.
LLAVORS: metionina; lisina; leucina; iso-leucina; fenil-alanina; àcid linoleic; àcid oleic;
àcid esteàric; àcid palmític; Potasi, Calci, Magnesi, Seleni, Zinc Ferro, Coure, Manganès,
Sodi; chitobiòsid (glucòsid sesquiterpènic); inulina; flobafens; 18-alfa,19-beta-20-
taracastèn-3-beta,21-alfa-diol (=cichoridiol); 17-epi-metil-6-hidroxi-angolelensat
(=intibusoloid); lupeol; friedelina; beta-sitosterol; estigmasterol; cichosterol; àcid
betulínic: betulín-aldehid; àcid siríngic; àcid vainíllic; 6,7-dihidroxi-cumarina; metil-alfa-
d-galactopiranòsid.
• https://www.researchgate.net/publication/
303660550_THERAPEUTIC_POTENTIAL_OF_CICHORIUM_IN
TYBUS_IN_LIFE_STYLE_DISORDERS_A_REVIEW
• ALI ESMAIL AL-SNAFI: “Medical importance of Cichorium
intybus- a review”. IOSR Journal of Pharmacy. Vol. 6, issue 3
(march 2016) pàg. 41-56.
• TAUSEEF SHAIKH, ATAR MUJUM, JKHAN WASIMUZZAMA, RUKHSANA
A RUB: “An overview on phytomedical and pharmacological
profile of Cichorium intybus Linn.” Pharmacology online
2:298-307 (2010).
• https://www.hindawi.com/journals/tswj/2017/7343928/
• https://www.hindawi.com/journals/ecam/2013/579319/
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5745685/
Cineraria maritima L.[1763, Sp.Pl, ed.2: 925]
(=Senecio cineraria DC[1838, Prodr.,6:355])
(= Jacobaea maritima (L.) Pelser & Meijden
[Heukel’s Flora van Nederland 23:677 (2005)])
Cineraria maritima. Foto: BFF
Jacobaea maritima ssp. sicula, de Malta i Sicília
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Planta perenne de fins a 1 m d’alçària o una mica més, ramificada des de la base,
densament pilosa, blanquinosa, amb pilositat suau. Fulles alternes, pinnatífides, més
blanques per sota. Flors de color groc intens fent ramillets, molt nectaríferes.
Dins la gran família de les Compostes o Asteràcies pertany a la subfamília de les
Asteroideae o Corimbíferes, que són plantes sense làtex, amb flors centrals tubuliflores i
perifèriques ligulades. I dins la subfamília, pertany a la tribu de les Senecioneae Cass.,
que es distingeixen per tenir les rames de l’estil penicil·lades. Dins la tribu, el gènere
Senecio es distingeix per tenir fulles a les tiges i tenir les escates de l’involucre
uniseriades. Ja dins el gènere, Senecio cineraria es distingeix per tenir les fulles
dividides, amb lígules perifèriques vistents, fulle si tiges blanquinoses, tiges de més de
30, fins a 60 cm o més d’alçària. Gairebé llenyoses a la base. Les fulles estan recobertes
d’una mena de cotó blanc per sota i per sobre són una mica més verdes, de contorn
oblong-oval, pinnatipartides, amb segments força iguals, oblong-ovals, bífids o trífids.
Fulles inferiors peciolades. Les superiors, sèssils. Involucre blanc-tomentós, amb folíols
oblongs-lanceolats. Aquenis glabres. Capítols en corimbe dens. Flors d’un groc daurat
intens, amb 10-12 lígules cadascuna.
Recentment aquest grup d’espècies, de moment, comprèn Jacobaea maritima subsp.
bicolor (Willd.) Peruzzi & al.; Jacobaea marititma subsp. gibbosa (Guss.) Peruzzi & al.;
Jacobaea ambigua subsp. nebrodensis (Guss.) Peruzzi & al.; Jacobaea ambigua subsp.
taygetea (Boiss.& Heldr.) Peruzzi & al.; Jacobaea maritima subsp. sicula N.G.Passal &
Peruzzi & Pellegrino.
NOTA: Senecio leucophyllus DC. se l’hi assembla, és una mata baixa, amb aquenis peluts,
que creix a clarianes de pedruscalls de l’estatge alpí als Pirineus Orientals.
• antiespasmòdica
• antiinflamatòria
• emmenagoga
USOS MEDICINALS
• amenorrea • conjuntivitis
• cataractes (suc UE) • espasmes
• congestió • histèria
POSSIBLE TOXICITAT
El suc pot irritar massa els ulls. En ús intern, degust als alcaloides pirrolizidínics, la
planta pot fer mal al fetge.
PRINCIPIS ACTIUS
Clematis vitalba
Clematis vitalba
Clematis vitalba
Clematis vitalba
Clematis vitalba var. crenata
NOMS POPULARS
Anglès: Old man's beard/ Clematis / Clematis vitalba / Evergreen clematis / Traveler's
joy / Travelers-joy / Traveller’s joy / Traveller's joy / Travellers-joy / Traveller's-joy /
Virgin / White virgin's bower / Wild clematis
Finlandès: Saksankärhö
Gaèlic: Gabhrán
Gal·lès: Barf hen ŵr/ Barf y gŵr hen / Barf yr hen ŵr / Cudd y coed / Dringiedydd
Holandès: Bosrank
Suec: Skogsklematis
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Espècie molt similar és Clematis flammula L. [Sp. Pl.: 544 (1753)] (VIDIELLA). Es
distingeix de la precedent per ser les seves ulles 2-3 pinnaticompostes, i les peces del
periant glabres per la cara interna i el receptacle glabre o gairebé. Les tiges són
igualment massisses; les inflorescències són cimes multiflores paniculiformes amb rames
pubèrules, i les 4-5 peces del periant fan 8-18 mm, i són obtuses mucronades o no,
tomentoses als marges i pubèrules a la zona central de la cara exterior, però glabres a la
interior. Anteres de 2.5-4 mm sobre filament de longitud variable. Receptacle glabre o
pubèrul. Aquenis lleugerament comprimits, pubescents, prolongats en estil acrescent
plomós de fins a 3-5 cm.
Clematis recta (HERBA BROMERA) fa les tiges a la zona inferior buides. Les fulles són
oposades i 1-2 pinnatisectes, amb segments enters ovats cordats, glaucs pel revers i
verds per l’anvers, i tenen sabor poc picant; les cimes paniculiformes multiflores tenen
les rames pubèrules; les peces del periant fan 8-13 mm, són obtuses mucronades o no,
blanques, tomentoses al marge, glabres a la resta; les anteres fan 2-3 mm i els filaments
són de longitud variable. El receptacle és glabre o pubèrul. Els aquenis estan
lleugerament comprimits i es prolonguen en estil plomós de fins a 3.5 cm. És planta no
trepadora.
Les vidalbes (Clematis vitalba) i les vidielles
(Clematis flammula) floreixen pel juliol tot
entapissant alguns vessants amb clapes
blanques visibles des de ben lluny. La vidiella
(Clematis flammula) mostra moltes més flors
que no pas fulles i la vidalba (Clematis
vitalba) a l’inrevés. Els esbarzers (Rubus),
l’Enredadera del miraguano (Araujia
sericiefera) i d’altres lianes també floreixen pel
juliol. Potser aquesta fenologia (època de
floració) rememora els climes més càlids d’on
en són típiques. C. vitalba pot créixer fins la
capçada dels arbres (20 m com a màxim, i
sovint entre 4 i 10 m), en canvi C. flammula
no sol enfilar-se gaire (4 m com a màxim, però normalment només 1 m) i prefereix els
llocs més assolellats arran del terra.
El nom del gènere Clématis (que sovint pronunciem erròniament Clemàtis) recorda el de
la parra en grec (clímatis). Vitalba voldria dir “vinya blanca” i flammula “petita flama” (ja
sigui pels efectes vesicants, ja sigui per l’aspecte de les flors en plena floració). En temps
clàssics, es coneixia aquesta espècia com a Flammula Jovis (és a dir, petita flama de
Júpiter). Vallvidrera, o, encara millor, com diuen alguns, Vallvidriera, significaria “Vall
amb Clematis”, ja que vidriera és el nom, almenys a València i Sud de Catalunya, que
rep aquesta liana. Potser més que de vidre, podria derivar aquest nom de “vitis” i de
“riera”, més adient per a Clematis vitalba que no pas per a C. flammula, més amant del
sol.
Segons FRÈRE SENNEN, Clematis vitalba podria presentar tres varietats (a Collserola)
- var. crenata Jord.: de folíols crenats.
- var. integrata DC: de folíols molt enters
- var. taurica Bess.: de folíols incisos-lobulats.
quadrets de 2 cm
Les fulles dividides en 5 folíols molt separats no és una característica molt clara, ja que a
la var. fragrans de C. flammula també són així, cordiformes i de 5 cm d’ample, (tot i que
d’un verd més clar, en general, i amb el pecíol més llarg; i sense pèls llargs i amb el limbe
una mica menys acuminat a l’àpex). Apart les fulles més fosques, C. vitalba té les flors
d’un blanc trencat de crema (groc). Amb sèpals peludets a ambdues cares, obtusos, de
poc més de 2 cops més llargs que amples. I els filaments de les anteres són peculiars.
Progressivament eixamplats cap el cim, de secció aplanada, i amb un estrangulament
molt clar just per sota les anteres, que en realitat estan molt integrades al filament,
formant només dues bandes laterals que deixen al bell mig el filament tal com és més
avall. A vegades, el filament és netament més ample a l’àpex que a la base, i a vegades no
hi ha gaire diferència, i aleshores hi ha un reforç central longitudinal del filament que fa
que deixi de ser plana la seva secció transversal. L’àpex és agut. La tigeta que suporta la
flor és ampleta i netament peluda i blanquinosa, amb canalons molt poc marcats. La var.
crenata pot considerar-se com una hibridació entre les var. taurica i integrata. Les
arestes dels fruits són molt llargues (3-4 cm), força ondulades (trencant la ordenació
paral·lela) amb plomall blanc amb filets d’uns 5 mm de
llarg i ondulades. Els fruits són força botits, d’uns 5 cm,
el·líptics-aguts.
La segona espècie,
Clematis flammula, segons FRÈRE SENNEN, presenta
sis varietats:
- var. acutisepala Kze.: sèpals acuminats.
- var. canaliculata Lag.: folíols estrets i canaliculats
per sobre.
- var. cyclocarpa Sennen & Teodoro: abundant a
l’Arrabassada.
- var. fragrans Ten.: folíols amples
- var. maritima L.: folíols estrets. Citada del Vallès.
- var. stenophylla Kze.: Folíols superiors estretament
linears.
Clematis flammula
Clematis flammula var. stenophylla
Clematis flammula
Clematis flammula
La primera cosa que sobte al mirar les flors blanquíssimes de Clematis flammula és
que els estams, contràriament al que diuen les claus, no tenen pas en general totes les
anteres tan llargues com la resta de filament, sinó que només són així als estams
centrals. Els perifèrics tenen les anteres en general de 3 a 7 vegades més curtes. Una
solució seria pensar que tot és C. × secondaireana, però no s’hi veuen altres
característiques de C. vitalba. Clematis flammula presenta 3 varietats més comunes, i un
nombre indefinit d’hibridacions entre elles.
—La var. flammula té les anteres dels estams perifèrics 7 vegades més curtes que la
resta del filament. L’antera és molt poc més ampla que el filament, i
és aguda a l’àpex. Els folíols són estrets (oblongs) i abundants
(gairebé sempre 7 per fulla). Els sèpals són emarginats, o gairebé, i
unes 3.5 vegades més llargs que amples.
L’híbrid entre les tres varietats de Clematis flammula (acutisepala, flammula, fragrans) es
caracteritza perquè té anteres perifèriques de les tres classes (dibuixades a dalt), en una
mateixa flor.
LITERATURA
Una llegenda recorda que una nit un rossinyol es va quedar cantant sobre una branca
festejada per una ridorta (Clematis vitalba / flammula) i, quan es va fer de dia, ja no va
poder aixecar el vol perquè els circells de la liana li havien embolicat les potes. El que és
més fàcil de comprovar és agafar una rama de la liana ben florida i veure que, un cop
tallada, l’endemà (a casa) ja està fructificant.
El poder vesicant de les ridortes els ve d’uns ranunculòsids (lactones de poc pes
molecular, volàtils, típiques de la família de les Ranunculàcies), molt biodegradables amb
l’escalfor (bullint o assecant la planta). La sèrie de degradació (per dessecament) és la
següent: ranunculòsid (=ranuculina) —> ranunculina (+ glucosa) —> protoanemonina —
> anemonina —> àcid anemònic (no medicinal). Llevat el darrer, els altres compostos són
vesicants i poden produir ampolles a la pell, irritació estomacal i diarrea (amb sang), en
alguns casos. Però, un cop degradades les substàncies vesicants, pot fer efecte el
vitalbòsid (C–glicosil–flavona) = 4’–O–cumaroïl–iso-vitexina. És un potent antiinflamatori
(a 75 mg/Kg, per boca), analgèsic i antidiarreic.
Clematis vitalba conté una di–vinil–èter–sintasa que actua sobre els hidroperòxids
produïts per la 9–lipo–oxigenasa. Per tant, l’enzim té acció antial·lèrgica.
L’extracte de Clematis vitalba fet amb metanol té efecte antimicòtic contra llevats. Els
responsables són els vitalbòsids B, D, G, H. Per altra banda, el Ceratopycnis clematidis
Höhn., és un fong que pot parasitar la planta.
• 1-hexacosanol
• àcid behènic
• àcid cafeic
• àcid clorogènic
• àcid melíssic
• anemonina
• beta-sitosterol
• campesterol
• estigmasterol-glucòsid
• ginnol
• ginnona
• grassa
• N-nonacosà
• N-triacontè
• proteïnes
• protoanemonina
• protoanemonina
• triacontanol
• trimetil-amina
• vitalbòsid
•
HOMEOPATIA
FLOR DE BACH
En homeopatia, dilucions de la
L’ús més estès ara dels Clematis és com a tintura mare (o alcoholatur pare)
preparat o flor de Bach. El destil·lat s’empren contra:
preparat recollint sobre una ampolla de
vidre posada al sol i plena de flors, es • artritis
recull i es conserva amb una mica de • dolors reumàtics
brandi després. Unes gotetes d’aquestes • erupcions (ús extern) o (ús
van bé per evitar el mareig anant en cotxe, intern)
o per a les xacres de les persones que • metrorràgia.
somnien despertes, que no toquen de peus • neuràlgies
a terra, que no són pràctics perquè estan • prostatitis
dominats per fantasies, que volen evadir– • pústules
se perquè no els ve la inspiració, perquè • úlceres a les cames
somnien desperts.
POSSIBLE TOXICITAT
Legalment, l’ús dels Clematis sp. va quedar restringit a Espanya pel maleït ordre
SCO/190/2004, de 29 de gener, pel qual s’estableix la llista de plantes la venta al
públic de les quals queda prohibida o restringida degut a llur toxicitat. De tota
manera, sembla que aquest ordre hagi quedat anul·lat, almenys a la pràctica. La va
signar la ministra popular de sanitat ANA PASTOR JULIÁN. L’ús dels Clematis quedava
restringit a les especialitats farmacèutiques, fórmules magistrals, preparats oficinals,
homeopàtics, i a la recerca. A la llista hi posen el nom popular de “Hierba del
Pordiosero”. I és que els pidolaires que volien rebre més almoines es produïen nafres
aplicant–se la fulla picolada de les Ridortes. D’aquesta manera inspiraven més
compassió. Tot plegat eren altres temps.
• cel·lulitis
• ciàtica
• congestió cerebral
• congestió cerebral
• dolors columna vertebral
• fongs
• hipertensió
• insolació
• lumbago
• mal de cap
• mareig
• neuritis
• pigues
• sinusitis
• talls
• taques a la pell
USOS INTERNS DE CLEMATIS VITALBA
• càncer de còlon
• dolors
• estrenyiment
• febres
• ganglis inflats
• mastitis
• neuràlgies
• picors
• prostatisme
• retenció de líquids (edemes, hidropesia)
• reuma
• reuma
• sinusitis
• tuberculosis
Un ús veterinari típic i actual dels Pallars és lligar darrera el braguer una liana
fent–hi un nus per fixar–la, a fi i efecte que la vaca acceleri el part i tregui la
placenta del tot.
—Altres usos etnobotànics són el fer–ne cordes (especialment amb les tiges de C.
vitalba) untades amb greix de porc perquè llisquin més. Als nens amb una mica
d’imaginació ens agradava imitar Tarzan al veure les lianes de C. vitalba que
penjaven dels arbres. Les tiges poden arribar a tenir (Serra de Prades) 19 cm de
gruix, si bé el corrent és que en tinguin entre 1 i 2 cm.
S’ha emprat les tiges de C. flammula per fer cistellets.
Una massa de la liana tallada pot evitar posada per sobre el gra amuntegat que els
ocells en mengin.
La liana es pot fer assecar i hom la dóna com a herba als cavalls. Un cop seca, perd
la seva cremor.
Hi ha moltes espècies més decoratives als jardins que no pas les Ridortes d’aquí,
però alguns cultiven Clematis flammula var. acutisepala als jardins, i Clematis
flammula var. maritima a les platges (per intentar protegir les dunes).
CLEMATIS RECTA
HERBA BORMERA
• càncer • èczema • rubefaent
• conjuntivitis (homeopatia) • sífilis.
• dermatitis • esternutatòria • sudorífica
• diürètica • favus
• dolor als malucs • mal de cap
Clematis recta
Clematis recta
Clematis recta a Catalunya, segons UB
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
A la península hispànica es troba més o menys arreu, llevat de a les zones subalpines i la
zona més àrida, la del SE (de València a Almeria). Es fa a clarianes i marges de bosc de
terra baixa i muntanya mitjana sobre sòl una mica profund. Al món es fa a Europa i a
Amèrica del Nord. També a Àsia central i Nova Zelanda.
PROPIETATS MEDICINALS
ALTRES USOS
PRINCIPIS ACTIUS
• (+)-catequina
• acacetina
• àcid 3-(3,4-dihidroxi-fenil)-làctic
• àcid 3,4-dihidroxi-fenil-propiònic
• àcid 4-hidroxi-fenil-acètic
• àcid betulínic
• àcid cafeic
• àcid cis-cinàmic
• àcid cítric
• àcid clorogènic
• àcid el·làgic
• àcid ferúlic
• àcid kafaínic
• àcid m-cumàric
• àcid o-cumàric
• àcid o-hidroxi-benzoic
• àcid p-cumàric
• àcid p-hidroxi-benzoic
• àcid protocatechuic
• àcid quínic
• àcid rosmarínic
• àcid shikímic
• àcid trans-cinàmic
• àcid ursòlic
• àcids grassos
• apigenina
• betulina
• Cadmi 1-2 ppm
• cariofil·lè
• catequina
• Coure 105-125 ppm
• Ferro 65-75 ppm
• germacrè
• germacrè D
• hentriacontà
• hesperidina
• hiperòsid
• iridoides
• kaempferol
• luteolina
• Manganès 35 TIJ-55 FLO - 180 FUL ppm
• naringenina
• oli essencial:
◦ 14-hidroxi-alfa-muurolè 6%
◦ beta-cariofil·lè 16% [ssp. arundanum]
◦ beta-cariofil·lè-òxid [ssp. arundanum]
◦ c-terpinè 29.5%
◦ gamma-terpinè 15.5-29.5%
◦ germacrè D 10% [ssp. arundanum
◦ p-cimè 9%
◦ santolinil-acetat 10%
◦ timol 6.5-39%
◦ vulgarona B 24-5%
• oligoelements: Ca > K > Mg > Al > Fe > Na > Zn > Mn > B > Sr > Cu > Cr > Ni > Pb
> Ce > La > Cd.
• Plom 2.5-5 ppm
• quercetina
• rutina
• saponines:
◦ 3-O- [beta-D-glucopiranosil-(1-->2)-[beta-D-glucopiranosil-(1-->3)]-beta- D-
fucopiranosil]-16-ceto-saikogenina F
◦ 3-O-[beta-D- glucopiranosil-(1-->2)-beta-D-glucopiranosil]saikogenina F
◦ 3-O-[beta-D-glucopiranosil-(1--> 2)-[beta-D-glucopiranosil-(1-->3)]-beta-D-
fucopiranosil]-30-hidroxi-saikogenina F
◦ 3-O-[beta-D-glucopiranosil-(1--> 3)-beta-D-fucopiranosil]-21 beta-hidroxi-
saikogenina F
◦ 3-O-[beta-D-glucopiranosil-(1-->2)-[beta-D-glucopiranosil- (1-->3)]-beta-D-
fucopiranosil]-21 beta-hidroxi-saikogenina F
◦ 3-O-[beta-D-glucopiranosil-(1-->2)-[beta-D-glucopiranosil- (1-->3)]-beta-D-
fucopiranosil]-23-oxo-saikogenina E
◦ 3-O-[beta-D-glucopiranosil-(1-->2)-[beta-D-glucopiranosil-(1-->3)] -beta-D-
fucopiranosil]-30-oxo-saikogenina F
◦ 3-O-[beta-D-glucopiranosil-(1-->2)-beta-D-glucopiranosil] saikogenina F
◦ 3-O-beta-D-fucopiranosil-21 beta- hidroxi-saikogenina F
◦ 3-O-beta-D-fucopiranosil-saikogenina F
◦ buddlejasaponines I, IV
◦ clinoposaponines III, V, IX, X, XI,
◦ saikosaponina A
• terpenoides
• triterpens
• Zinc 30-50 ppm
CICUTA
Conium maculatum L.
[Species Plantarum 243 (1753)]
NOMS POPULARS
ANGLÈS: Beaver Poison / Carrot Fern / Conium / Deadly Hemlock / Fool's Parsley /
Helm Chock / Hemeluc/ Hemlake / Hemlic/ Hemlock/ Hemlocke. Herb Bennet /
Hymelic/ Hymlic / Hymlice/ Kecksies / Kex / Mother Die / Musquash Root/ Poison /
Poison Hemlock / Poison Parsley / Poison-hemlock / Spotted Corobane/Spotted
Cowbane / Spotted Hemlock / Spotted Parsley / Staint Bennett's Herb /
CATALÀ: canyaferla, cecuta, ceguda, ceguda major, ceguta, cicuta, cicuta major, cicuta
mascle, ciguda, ciguta, cuminasa, fonoll de bou, fonollassa, julivert de calàpat, julivert de
galàpat, julivertassa, julivertosa, sacuta, segures.
FRANCÈS: Grande ciguë /Ciguë tachée / Cigue / Ciguë tachetée / Ciquë maculée
SUEC: Odört
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La cicuta és una planta herbàcia, de la família de l’api o umbel·líferes. Pot arribar a fer
2.5 m d’alçada. El primer any fa una roseta de fulles 3-4-pinnades amb limbe de fins a
40 x 50 cm, o 60 cm amb pecíol, amb els segments de darrer ordre pinnatífides, de 10-20
mm, incises o serrades, amb puntes cartilaginoses. Tenen una mena de lluentor negrosa.
El segon any les fulles són majors (fins a 80 cm) i apareixen ja emergint de les tiges. A la
part superior de la planta són molt menors i apareixen de forma oposada, i amb beina
que embolcalla tot el pecíol. Aquestes segones fulles tenen totes menys coloració negrosa.
La tija és buida i no sempre està tacada de vermell fosc com el vi negre, però sí que
sempre té una pruïna blavosa mat. Està molt ramificada al capdamunt. Les fulles són
grans a la part basal (fins a 80 cm entre pecíol i limbe), tripinnades, toves, pudents com
el pixum de ratolí, de color verd fosquet, amb limbe de contorn triangular. Les floretes
són blanques, disposades en umbel·les de 3-5 cm de diàmetre amb (6)-8-10 radis de
longitud desigual (10-35 mm), que a la punta tenen umbèl·lules amb 10-20 radis de 5 -
10 mm. Hi ha unes (0)-5-6 petites bràctees a la base de la umbel·la, lanceolades o
linears, amb voraviu blanquinós, dirigides cap avall, i unes altres (3-6) menors,
semblants, a la base de les umbèl·lules i sovint soldades per llur base. Periant de la flor
sense calze, almenys a la maturitat, només amb corol·la amb 5 pètals blancs, amb doble
àpex agut, recorbats envers el centre de la flor. Estams 5, disposats alterant amb els
pètals, i inserits sobre el disc nectarífer o estilopodi. Anteres sub-medifixes, introrses,
que s’obren longitudinalment. Ovari ínfer, bicarpel·lar. Estilopodi amb dos estils molt
divergents. Algunes umbèl·lules laterals tenen flors bisexuades i masculines barrejades.
Estils patents o recorbats a la fructificació. El fruit és un aqueni de 2-2.5 mm, ovalat,
comprimit lateralment, de color verd fosc brillant al madurar. Remullat amb una
dissolució de KOH desprèn olor de pixum de rata, encara que abans estigués
deshidratat. Els dos mericarpis, de 2 1 3.9 × 1.8 × 3.8 mm, tenen 5 costelletes poc
marcades, ondulades. Llavors petites, negroses. L’endocarpi està envoltat d’un rengle de
cèl·lules esclerificades en forma de ferradura. L’arrel és poc ramificada, napiforme,
blanquinosa, una mica arrugada, d’uns 5-12 mm de diàmetre, sense restes fibroses.
DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
ESPÈCIES SIMILARS
És una planta coneguda i emprada pels antics egipcis i sumeris, almenys com a
anestèsica. Sembla ser que l’any 399 a.C. ÀNIT, LICÓ i MELET acusaren al filòsof SÒCRATES
de negar l’existència dels déus de la ciutat (Atenes), d’actuar contra les lleis, i de pervertir
el jovent. Aconseguiren que el judici li fos desfavorable, amb sentència de mort.
L’execució s’havia de consumar bevent el mateix condemnat un got de vi amb molt de
suc de cicuta i opi.
Alguns historiadors opinen que l’execució per cicuta era comuna, ja sigui com a
condemna dels criminals, o com a eutanàsia dels desvalguts, o per eliminar els
adversaris polítics (almenys durant l’any dels 30 tirans, el 404 a.C., a Grècia). Tot això
passava també cap el segles I abans i després de Crist. Actualment pot haver-hi
pescadors que emprin en suc de la cicuta per a enverinar l’aigua d’algun petit gorg i
poder pescar d’aquesta manera els peixos de seguida, sense que aquests es tornin massa
tòxics.
NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) la considerava planta regida per Saturn. I la tenia per
refredant, assecant i astringent. I bona contra l’ardor i el mal d’estómac, o contra la
febre. Begut el suc amb vi, deia que ajuda la digestió, i a expulsar el vent i l’aigua. El
cataplasma de les fulles aplicat a picades de serps o escorpins, assegurava que almenys
alleuja el dolor. La rel (1 g) seca, amb vi i vinagre, deia que és bona contra la hidropesia.
La decocció de les fulles, amb mel, que elimina la flegma dels pulmons. I, amb hisop,
elimina la tos. La decocció de cicuta amb xicòria silvestre, i amb vi, deia que alleuja els
còlics esplènics i estova la melsa. També que ajuda en malalties renals o de la bufeta de
l’orina. O que en cataplasma és molt bona contra mals als ulls, especialment barrejada
amb llet de dona. El cataplasma de cicuta sola deia que pot anar molt bé al principi de
formar-se úlceres corrosives. I que per a les cremades és millor aplicar les fulles
triturades afegint-hi una mica de sal. Contra erisipeles o gangrenes, les cataplasmes deia
que calmen la inflamació. Contra les convulsions, rampes o dislocacions, recomanava
aplicar compreses de la planta triturada, amb mel i aigua pura. El destil·lat de la planta
deia que és bo per tractar pigues, arrugues, barbs, o les butllofes (de l’escorbut). STÖRCK
(1761: De cicuta libellus) creia que la cicuta s’oposa al progrés del càncer i, fins i tot, el
pot guarir.
Una llegenda anglesa atribueix les taques de la tija de la cicuta a la marca al front de
Caín, l’agricultor, que tenia després d’assassinar al seu germà, Abel, ramader. WILLIAM
SHAKESPEARE menciona la cicuta al «Rei Lear» i a «Macbeth».
USOS MEDICINALS
• abscessos • herpes
• angina de pit • herpes zòster
• arrugues a la cara • limfomes (a la melsa)
• asma • llúpies
• barbs • mal d’estómac
• butllofes • mal de queixal
• càncer d’estómac • mal de Sant Vito (corea de
• càncer de mama Huntington)
• càncer de matriu • mamelles massa grosses i flàccides
• ciàtica • mastitis
• cistitis • neuràlgia del trigemin o del
• contusions pneumogàstric
• convulsions • neuràlgies
• cremades • oftàlmies
• dislocacions • orquitis
• dismenorrea • Parkinson
• dolors del càncer • picades d’aranyes, escorpins,
• dolors reumàtics (pasta fruits bullits insectes o serps
UE) • pigues
• dolors al tiroides UE • priapisme (erecció dolorosa del
• edemes penis)
• emfisema • prolapse rectal
• epilèpsia • prostatitis
• esclerosis glandular • Pseudomona aeruginosa (oli
• espasmes (esòfag, pílor, bufeta, essencial de fulles)
budells, matriu) • psicosi maníaca
• esplenomegàlia (amb xicòria • psoriasi
silvestre i vi) • ràbia o hidrofòbia (suc barrejat amb
• ferides superficials llavors de Bettonica officinalis i de
• febre fonoll, pres amb vi)
• fissures anals • rampes
• flegmes als pulmons • sarna
• ganglis inflats • sífilis
• gonorrea • Streptococcus pyogenes
• gota (rel rostida) • testicles massa grossos
• hemorroides • tètanus
• tos espasmòdica (amb Hisop) • tumors cancerosos (estómac, mama,
• tuberculosis pell)
• ulceres canceroses
VETERINÀRIA
• Dosi tolerades: 15 g per a vedells/ 30-90 per a grans vaques o toros/ 4-8 g per a
porcs/ 0.5 g per a gossos.
• Brians (fongs a les mamelles) a les vaques.
• Erupcions doloroses.
• Ferides infectades (amb oli on s’hagi bullit rel de cicuta + rel de julivert + rel de
panical): contra talls infectats a la cara de les vaques.
• Ganglis inflamats.
• Sinovitis tendinosa en gossos – mastitis i tumors mamaris en gosses (amb ceba,
Calendula, Artemisia annua UE) – mastitis en gosses (6 CH).
• Tumors ossis en cavalls.
HOMEOPATIA (9 CH)
El remei homeopàtic a base de cicuta té una acció antipsòrica profunda i prolongada.
• ansietat • fotofòbia
• arterioesclerosi • impotència al penis
• debilitat a les cames • insomni
• depressió • mareig
• desinterès pel voltant • malalties cròniques lleugeres
• dolor a l’ejacular • mareig al mirar objectes en
• dolor als pits durant la menstruació moviment
• esclerosi esplènica, hepàtica, • nòduls mamaris
testicular • oftàlmies
• esgotament físic i mental • parotiditis
• estenosis uretral, uterina, llagrimal • prostatitis
• ptosi parpella superior • tremolors
• suors nocturns (mentre es dorm) • tumors de mama
• tensió premenstrual • vertígens que empitjoren al gitar-se
• tos que empitjora al gitar-se o a
l’inspirar profundament
La coniïna és una neurotoxina paralitzant a l’estil del curare. Les vaques (dosis eficaç
d’alcaloides 3 mg/Kg o 4 Kg de planta fresca), els conills i els animals carnívors en són
molt sensibles. Els ocells, les ovelles, i les èquids (dosis eficaç d’alcaloides 15 mg/Kg o 2
Kg de planta fresca) en són menys sensibles, però els ànecs i les oques bé que se
n’intoxiquen. Els animals comencen tenint molta salivera, excitació passatgera, apatia,
pixen i caguen molt, respiren amb dificultat, i els venen tremolors i finalment s’ajeuen i
moren. De primer la pressió baixa, però de seguida després puja. En tot cas, la planta
sembla provocar malformacions genètiques a les cries de les femelles que n’han menjat
amb freqüència, almenys a vedelles i godalls. Poden aparèixer escoliosis, torticolis,
lordosis, anomalies de la caixa toràcica, peus deformes, fissures al paladar, especialment
a gallines i vaques (no tant a rates o conills).
En humans provoca dilatació de les ninetes, fred que comença pels peus i va pujant,
embotiment mental, a vegades al·lucinacions ―com al d’uns frares que creien haver-se
convertit en ànecs i anaren a banyar-se a un estanc sense saber nedar i s’hi ofegaren
(segons explicava A. KIRCHER)―; somnolència, visió borrosa, sordesa parcial, baveig,
debilitat muscular, cianosi, convulsions, vòmits, i, finalment, paràlisis renal i
respiratòria. El cor en principi no queda afectat i és el darrer a paralitzar-se. Algunes
persones es poden acostumar a poc a poc a la planta ―com explicava GALÈ―, però en
general, menjar-ne 6-8 g de fulles està considerat com a mortal. La dosis que es
considera mortal en humans per a la coniïna és la de 100 mil·ligrams. Les plantes joves
(del primer any) són més tòxiques que les grans (del segon any), ja que contenen menys
gamma-coniceïna. La gamma-coniceïna, la N-metil-coniïna i la coniïna són les tres
alcaloides més tòxics de la planta. Quant a toxicitat hom considera que 30 g de fulles
seques equivalen a 150 mg de coniïna o 10 g de fruits. A algunes persones la planta,
especialment en dies de molt de sol, els pot provocar dermatitis de contacte. Persones
que han menjat guatlles o perdius que havien menjat cicuta han resultat intoxicades
greument. En canvi, diversos òrgans d’una persona jove, morta per la intoxicació per
cicuta, han pogut ser aprofitats per a trasplantaments amb èxit. Nens que bufaven dins
les tiges emprades com a flautes han acabat morint al cap de poques hores. Nens que
han menjat la planta solen tenir pols filiforme, ninetes dilatades, cremor a la boca,
baveig, dificultat per moure la llengua, tremolor a les mans, i atàxia o dificultat per a
mantenir-se dret i caminar.
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4909876/.
En general 3 mg de coniïna ja poden donar símptomes d’intoxicació. El llindar de la
tolerància està entre 150 i 300 mg de coniïna o 6 g de fulles crues. Un cas molt estrany
sembla que va passar cap a mitjans de segle XIII abans de Crist. Dos joves varen morir a
l’aspirar els fums d’encens barrejat amb pols de cicuta mentre efectuaven un ritual
religiós.
NOTA: al segle XVIII, segons JOSEP QUER I MARTÍNEZ, hom creia que la cicuta de Madrid
no tenia propietats, però la de Barcelona sí, i molt fortes. Sembla ser que en climes freds
la planta no és tan tòxica com en climes més temperats o càlids.
DESINTOXICACIÓ
Amb carbó actiu, sèrum endovenós isotònic & plasma (amb mannitol; i amb
benzodiazepines, si hi ha convulsions), oxigenoteràpia i intubació. A casa: provocar el
vòmit, o beure parafina amb suc de llimona i vinagre, i després infusió de camamilla amb
carbó actiu, i en acabat decocció d’escorça d’alzina (o ratània).
• àcid cafeic
• àcid clorogènic
• àcid cònic
• àcid urònic
• alcaloides (600 ppm a tiges ―800 ppm a fulles, 2400 ppm a flors, 9800 ppm a
fruits):
◦ 1’-gamma-oxo-gamma-coniceïna
◦ 2-metil-piperidina
◦ 2-n-pentil-3,4,5,6 tetrahidro-piridina
◦ 5-hidroxi-2n-pentil-piperidina
◦ 5-hidroxi-gamma-coniceïna
◦ alfa-conhidrina
◦ conhidrina
◦ conhidrinona
◦ coniïna = cicutina = propil-piperidina (0.7-1% als fruits immadurs; 0.5% als
fruits madurs; 0.1-0.3% a les flors)
◦ conmaculatina (= 2-pentil-piperidina)
◦ etil-piperidina
◦ gamma-coniceïna (principalment a les fulles i tiges del primer any)
◦ metil-cicutina
◦ N-acetil-coniïna
◦ N-metil-conhidrina
◦ N-metil-coniïna
◦ N-metil-pseudoconhidrina
◦ N,N-dimetil-coniïna
◦ paraconina
◦ pseudo-conhidrina
• arabino-4-O-metil-glucuronoxilà
• arabinosa
• beta-sitosterol
• carotens
• cumarines (glucòsids de)
• diosmina
• esteroides: estigmasterol, beta-sitosterol ...
◦ 3beta-hidroxi-estigmast-5-èn-7- ◦ 5alfa-estigmasta-22-èn-3,6-
ona diona
◦ 3beta-hidroxistigmast-5-èn-7- ◦ 5alfa-estigmasta-7,16-dièn-3beta
ona –ol
◦ 5alfa -ergosta-7,22-dièn-3 β -ol ◦ 5alfa-estigmasta-7,22-dièn-3 β -
◦ 5alfa-estigmast-22-èn-3 β -ol ol
◦ 5alfa-estigmast-7-èn-3 β –ol ◦ 5alfa-estigmasta-7,22-dièn-3-
◦ 5alfa-estigmast-7-èn-3-ona ona
◦ 5alfa-estigmasta-22-èn-3,6- ◦ 5alfa-estigmastan-3 β –ol
diona ◦ 5alfa-estigmastan-3-ona
◦ 5alfa-estigmastan-3,6- diona ◦ estigmasta-4-èn-3,6-diona
◦ 5alfa-estigmastan-3,6-diona ◦ estigmasta-4,22-dièn-3-ona
◦ ergost-4-èn-3-ona ◦ estigmasta-4,22-dièn-3,6- diona
◦ ergost-5-èn-3 β –ol ◦ estigmasta-4,22-dièn-3,6-diona
◦ ergosta-5,7,22-trièn-3 β -ol ◦ estigmasta-4,6-dièn-3-ona
◦ ergosta-5,7,9(11),22-tetraèn-3 β ◦ estigmasta-4,6-dièn-3-ona
-ol ◦ estigmasta-5,22-dièn-3beta-ol
◦ ergosta-5,8,22-trièn-3 β -ol
◦ estigmast-4-èn-3-ona FONT: «Pharmacology and Toxicology of
◦ estigmast-4-èn-3-ona Conium maculatum- A Review»: ALI ESMAIL
◦ estigmast-4-èn-3,6-diona AL-SNAFI [The Pharmaceutical and Chemical
◦ estigmast-5-èn-3beta –ol Journal, 2016, 3(2):136-142]
• falcarinolona
• falcarinona
• flavones (glucòsids de)
• furocumarines: marmesina, oroselona, columbianetina
• goma
• grasses: àcids palmític, esteàric, oleic, petroselínic, linoleic, araquidònic
• lignina
• lupeol
• oli essencial:
◦ (E)-β-ocimè (7-22% fulles) (14% flors)
◦ 1-butilpiperidina (flors)
◦ alfa-pinè (16-46%)
◦ camfè (10-13%)
◦ compostos oxigenats (4-17-32%)
◦ E-cariofil·lè (fulles)
◦ fenquil-acetat (7%)
◦ germacrè D (27% flors) (41% fulles)
◦ linalool (5-8%)
◦ llimonè (9-11%)
◦ mircè (9% flors)
◦ mono-terpens (48-53-98%) (40% flors)(55% fulles)
◦ nerolidol (8% flors)
◦ sabinè (16%)
sesquiterpens (10%) (46 % flors)(33% fulles)
◦ β-mircè (9 % flors)
• pectines
• pentosanes
• poliacetilèns
• proteïnes
• resina
• sals minerals
• xilosa
Alemany: Maiglöckchen
Anglès: Lily of the valley, glove-wort
Àrab: لؤلؤة الوادي/ فطر مهماز الشيلم/ كونفاالريا أيار
Armeni: Հովտաշուշան
Basc/Euskera: larlirijua, mugetatze
Castellà: lágrimas de la Virgen, sello de Salomón, muguet, lirio d elos valles,
Català: muguet, llàgrimes de Salomó, lliri de la Mare de Déu, lliri de maig
Estonià: Harilik maikelluke
Finlandès: Kielo
Francès: Muguet de maig
Gaèlic: Lile na ngleanntán
Gal·lès: Lili'r dyffrynnoedd
Hebreu: שושנת העמקים
Holandès: Lelietje van dalen
Italià: Mughetto
Japonès: スズラン
Kurd: Xeydoka gulanê
Persa/Farsi: موگه
Polonès: Konwalia maowa
Portuguès: Lírio-do-valle
Rus: Ландыш
Serbi: Ђурђевак
Turc: Müge
Txec: Konvalinka vonná
Ucraïnès: Конва́лія звича́йна
Xinès: 鈴蘭
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una herba vivaç, rizomatosa, que forma denses colònies. El rizoma pot fer 2-7 mm de
gruix. La tija pot fer 5-14 cm d’alçària. És dreta, amb 2-5 catafil·les o fulles basilars de
3.5-7.5 × 0.5-1 cm verdosos o violetes. Fulles (2-3) amb beina de 5-11 × 1-4 cm, i limbe
de 9.5-17 × 2.5-7 cm, oblongues agudes. Les fulles d’anys anteriors a vegades es troben
encara seques a la base de la tija. Raïm de flors de 3-10 cm, laxe, més o menys
unilateral, amb 4-14 flors. Bràctees de 2-8 × 1-3 mm, més curtes que els pedicels,
lanceolades, però eixamplades a la base. Pedicels de 3-15 mm, corbats durant la floració,
llisos. Flors dirigides cap avall, molt oloroses. Periant de 5-11 × 5-13 mm, blanc, amb 6
dents de 2-4 mm d’amplada, triangulars, una mica recorbades cap enfora a la punta.
Estams inclosos, amb filaments de 0.5-1 × 0.3-0.4 mm, i anteres de 1.5-2 × 0.5-1 mm,
grogues. Ovari d’1.5-2 mm, esfèric. Estil de 2-3 mm, de secció triangular. Estigma
arrodonit. Baia de 0.5-0.8 cm, llisa, primer verda i al final vermella. Llavors de 1.5-4 mm
de color castany clar amb voraviu en un angle, translúcid. Les colònies nascudes d’una
sola planta no són fèrtils.
Com a monocotiledònia, en el seu cas té les flors amb 6 divisions, però els manca
l’embolcall del calze. Sí que tenen estams i pistil. És planta herbàcia amb fulles amb
nervis no ramificats com una pinta, sinó més aviat paral·lels, convergents a les puntes.
Dins el gran grup de les monocotiledònies, la família de les Asparaginàcies es distingeix
per tenir l’ovari lliure o súper, tenir un sol estil, i el fruit en baia, globulós, indehiscent; i
l’arrel mai bulbosa sinó rizomatosa. I, ja dins la família, el gènere Convallaria es
distingeix per tenir una petita tija no ramificada, les flors campaniformes blanques
oloroses, inclinades cap avall, i 2(3) fulles radicals principals amb el folíol que embolica
la base de la tija.
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
És planta que es troba a les floristeries i garden-centers. Allí s’hi poden trobar cultivars
com ara: ‘Albostriata’, ‘Berlin Giant’, ‘Flore Pleno’, ‘Fortin’s Giant’, ‘Green Tapestry’,
‘Haldon Grange’, ‘Hardwick Hall’, ‘Hofheim’, ‘Marcel’, ‘Rosea’, ‘Variegata’, ‘Vic Pawloski’s
Gold’.
HISTÒRIA
GERARD (segle XVII) deia que si poses una bon grapat de les flors dins una ampolla de
vidre ben tapada, i aquesta la poses durant un mes seguit dins un formiguer de
muntanya, l’aigua que trobaràs dins serveix contra la gota, aplicada sobre les zones
doloroses.
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) el «lily of the valley» és planta sota el domini de
Mercuri. Reforça el cervell i millora la memòria. L’aigua de destil·lar la planta (hidrolat)
posada els ulls hi calma la inflamació i hi redueix les cataractes. El licor del vi de les flors
retorna la parla, millora l’estat dels qui han tingut un atac de feridura i reconforta el cor i
la ment.
LITERATURA I ESOTERISME
Segons la mitologia grega, la planta fou creada per Apol·lo com a obsequi a les nifes, ja
que així podien trepitjar el terra sense fer-se mal als peus, descalces com anaven. O bé
com a regal de passada a Esculapi.
Se l’anomena Segell de Salomó segurament perquè la flor vista de sota forma un perfil
que s’assembla molt a la famosa estrella de David o de Salomó. El segell de Salomó tenia
el poder de fer que Salomó entengués el llenguatge dels ocells, per exemple.
En tot cas, és tradicional a França regalar flor de muguet a l’enamorada pel Dia del
Treball, l’1 de Maig. I, a més, la seva venda aquell dia està lliure de taxes i impostos. És
la flor nacional de Finlàndia i de l’antiga Iugoslàvia. Als rams de núvia se n’hi solen
posar de flors de muguet. Simbolitzen el retorn a la felicitat.
«A un lliri....No ploris, lliri blanc, si la rosada et mulla, si et fan doblar lo front los besos
de la pluja. De vida hi guanyaràs lo que hi perdràs de túnica; demà tindràs de goig lo que
ara tens d’angústia. No ploris, lliri blanc, de l’afligit figura; lo núvol que t’escup te renta i
te perfuma; les llàgrimes que beus són perles que t’incrusta.» [Mossèn CINTO VERDAGUER].
VIRTUTS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
VETERINÀRIA
PREPARATS
Una mena de licor es prepara primer posant a macerar les flors en vi durant 40 dies a sol
i serena. Després es destil·la dues vegades i s’hi pot afegir destil·lat també d’espígol.
Perfums (amb l’oli essencial). Diverses marques imiten l’aroma de les flors.
Homeopatia: contra depressió, irritació al ser preguntat, cap espès amb febre;
miodesòpsies; llavis inflamats; punts vermells a la punta de la llengua, que agafa sabor
d’aram; mareig i nàusees al matí; còlics abdominals que desapareixen de pressa, i dolor
a l’hipogastri, o mal de ventre molt fort; tenesme, femta poc gruixuda i cremor lacerant a
l’anus; dolors a la regió sacro-ilíaca de les dones que s’estén a les cames a
intermitències, regió de la matriu inflamada, picors a la vagina; taquicàrdia i taquipnea
que empitjoren al gitar-se; mal d’esquena i a la cintura; dolor als turmells; punts
vermells a la pell com picades de mosquit i que fan molt de mal.
TOXICITAT
La planta seca perd bastant l’efecte tòxic. Se’n poden prendre fins a 2(4) grams al dia en
infusió. La planta tendra ja seria tòxica a aquesta dosis. Paralitzaria el cor, com ho fa un
excés de digitalina. El tractament seria a base de carbó actiu per ús intern, transfusió de
sang i diàlisis; o bé anticossos específics contra els digitàlids. Tenir una planta viva a
l’habitació fa agafar mal de cap i fins i tot espasmes i deliris.
• 5-beta-espirostanol-triglucòsid • conval·lòsid
(=conval·lasoponina A) • conval·lotoxon
• 19-hidroxi-sarmentogenina • conval·lotoxòsid
• 19-hidroxi-sarmentogenina-3-O- • corglicon
alfa-L-rhamnòsid • estrofantidina
• estrofantidina-3-O-6'-deoxi-beta-D-
• (25S)-espirost-5-èn-3-beta-il O-beta- al·lòsid-alfa-L-arabinòsid
D-glucopiranosil-(1→2)-O-[beta-D- • estrofantidina-3-O-6'-deoxi-beta-D-
xilopiranosil-(1→3)]-O-beta-D- al·lòsid-alfa-L-rhamnòsid
glucopiranosil-(1→4)-beta-D- • estrofantidina-3-O-alfa-L-
galactopiranòsid rhamnòsid-2'-beta-D-glucòsid
• estrofantidol
• (25S)-26-[(beta-D- • gluco-conval·lòsid
glucopiranosil)oxi]-22-alfa- • hiperòsid
hidroxifurost-5-èn-3-beta-il O-beta- • iso-rhamnetina
D-glucopiranosil-(1→2)-O-[beta-D- • iso-rhamnetina-3-glucòsid
xilopiranosil-(1→3)]-O-beta-D- • kaempferol-glucòsid
glucopiranosil-(1→4)-beta-D- • lokundjòsid
galactopiranòsid • majalòsid
• neo-conval·lòsid
• àcid cafeic • oli essencial: 5,7,7,trimetil-4-metil-
• àcid celidònic ideneoctanal; bourgeonal
• àcid cítirc • oxalat càlcic
• àcid clorogènic • periplogenina
• àcid màlic • Plata
• arabinòsid-6-deoxi-al·losa • progesterona
• asparagina • rhodexina-A
• bipindogenín-3-0-6'-deoxi-beta-D- • rhodexòsid
al·lòsid • rutina
• bipindogenín-3-0-6'-deoxi-beta-D- • saponines
al·lòsid-alfa-L-rhamnòsid • sarmentogenina-3-O-6'-deoxi-beta-
• bipindogenín-3-0-6'-deoxi-beta-D- D-al·lòsid-alfa-L-rhamnòsid
gulòsid • sarmentogenina-3-O-6'-deoxi-beta-
• bipindogenín-3-0-beta-D-al·lòsid D-gulòsid
• cannogenol-3-O-alfa-L-rhamnòsid • sarmentologenín-3-0-6' -deoxi-beta-
• cannogenol-3-O-beta-D- D-gulòsid
al·lometilòsid • sarmentologenín-3-0-6'-deoxi-beta-
• cannogenol-3-O-6'-deoxi-beta-D- D-al·lòsid
al·lòsid-alfa-L-rhamnòsid • sarmentologenín-3-0-alfa-L-
• cannogenol-3-O-6'-deoxi-beta-D- rhamnòsid
al·lòsid-beta-D-gulòsid • trifolina
• canval·lamarina
• carotè
• colina
• conval·lamarina
• conval·lamaròsid REL
• conval·larina
• conval·latoxina
conval·latoxina
EFECTES FISIOLÒGICS
Alemany: Acker-winde/Ackerwindenkraut
Anglès: Field bindweed/Bearwind / Bindweed / Common bindweed/ Cornbind /
Field morning-glory / Lesser bindweed / Ropebind / Small bindweed
Àrab: لبالب الحقول
Aragonès: corretilla, corrigüela, corrioles, corrodiella, corrotilla, corroziella, corrubiela,
corruzialla, corruziela, currubialla, currugüella, gorrutialla, gurutialla,
recotilla; corguella, corguellas, corredera, correguela, correola, corretiella,
corretilla, correxeta, corrigüella, corrioles, corrotilla fina, corrotillas,
corrutilla, corruzialla, corruziella, currubialla, currugüella, currutiella,
gorritiecha, gorrotillas, recautilla, recotillas.
Armeni: Պատատուկ դաշտային
Bable currigüela, currubuela
Basc/Euskera: alxixár, amabirgina´ren athorra, atxitxár, atxitxárre, axaxár, axixár,
axixárre, belarlatza, belarrlatz, birunga, biurda, childurka, esquilluntza,
esquiluntza, ezkarrte, ezkerrte, ezkerrte-beltz, ezkerte beltz, ezkerte beltza,
ezkerte-beltza, ezkilluntza, kanpantxilla-bedarr, kanpatxillar, lehuntz, lurr-
huntz, lurruntza, lurruntze txiki, pipalore, pipila, sapabelarr, sapabelarra,
sapabelharr, txildurka, txurrusta-belar, txurrusta-belarr, txurrutx, ziurda.
Castellà:
altabaquillo campanuzas carrihuela
arruela carigüela carrihuela hembra
campanica carihuela carrijuela
campanilla carihuelas cerrihuela
campanilla de pobre carnigüela cornigüela
campanilla de pobres carregüela cornigüelo
campanilla silvestre carrigüela cornihuela
campanillas carrigüela fina corrayuela
corredora corrivuela escarrigüelo
correguela corroyuela escoriegüela
corregüela corroyuelas escorigüela
corregüela corruela escorrigüela
corregüela menor corrugüelas garrotilla
correhuela corruhuela garrotillo
correhuela blanda corrulluela gorrotilla
correhuela de los corruviela guniolas
campos corruyuela hiedra de lagarto
correhuela menor curriviela hierba la víbora
correjuela curriyuela hilandera
correruela curruela hembra hilanderas
correvuela currugüela manto blanco
correyuela currujuela marañuela
corriguala curruyuela maroma
corrigüela enredadera panes
corrigüela borde enredadera de los raízdecilla
corrigüela fina campos torregüela
corrigüela muerta enredadera silvestre yerba del muro
corrigüela viva escarigüela zaramalla
corrihuela escarrigüela
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins el gènere, Convolvulus arvensis es distingeix per tenir les fulles inferiors netament
peciolades, el limbe sagitat, ser planta herbàcia voluble, corol·la en embut de 15-35 mm,
ovari i càpsula glabres, fulles superiors enteres, calze amb sèpals de de 3.5-4.5 mm, els
externs obtusos o emarginats, pecíol de les fulles de 4-17 mm. És una petita liana vivaç,
amb el rizoma ramificat. Pot tenir alguns tricomes blanquinosos. Les tiges es poden
allargar fins a 2 m i fer 2.5 mm de gruix, essent la llur secció poligonal, amb
engruiximent linears longitudinals i solen créixer arrapades al terra o a a algun tutor.
Les fulles fan 10-75 × 7-30 mm. Són peciolades o subsèssils, enteres, a vegades ciliades,
amb pecíol de 4-17 mm en general glabre, essent el de els fulle superiors més curt.
Limbe oblong, oval-oblong a vegades sub-orbicular o quasi lanceolat,obtús o subagut,
mucronat, cordat-hastat. Inflorescència en cimes amb 1-2 flors, ebracteada, laxa, amb
peduncle de 15-60 mm, patent o erecto-patent. Flors pentàmeres, bracteolades,
pedicel·lades. Bractèoles de 2.5-4 × 0.5-1.3 mm, quasi oposades, linear-lanceolades,
agudes. Pedicels de 6-15 mm, més llargs que el calze. Calze campanulat amb sèpals de
3.5-4.5 × 2.2-4 mm, coriacis, mucronats, glabres o molt pilosos-ciliats al dors, essent els
externs oblongs, obtusos o emarginats amb voraviu membranaci estret i els interns
amplament oblongs o quasi orbiculars, obtusos, truncats o emarginats amb voraviu
ample membranaci. Corol·la de 15-20 × 22-30 mm, en embut, amb lòbuls lleugerament
sinuats, blanca o una mica rosada, sovint amb 5 bandes longitudinals més fosques o
rosades, triangulars més o menys amples. Estams de 9-13 mm amb filaments
lleugerament comprimits i glandulosos a la base, blancs. Anteres de 2-3 mm, papil·loses,
blanques. Disc nectarífer entre els estams de 0.5-0.8 mm d’alçària, en anell, carnós.
Ovari glabre. Estil de 7-8 mm. Estigmes de 2.5-4 mm, blancs. Càpsula de 6-8 × 5.5-6
mm, més llarga que el calze, esfèrica o el·lipsoidal, glabra, amb 3-4 llavors de 4-5 × 3
mm, glanduloses, amb una mena de gemmes, de color castany fosc.
A Catalunya es pot trobar a totes les comarques. Sol anar acompanyada d’altres plantes
ruderals i arvenses com ara:
LITERATURA
«Va caminant pel prat la bella corretjola, tocant entre les flors sa campaneta sorda. Los
cors s’han adormit: va a veure si els deixonda dient: «ameu a Déu, ameu a Déu, que és
hora». [MOSSÈN CINTO VERDAGUER].
PROPIETATS MEDICINALS
• analgèsica • diürètica
• antiangiogènica (p.p, estatina-C) • febrífuga
• aperitiva • laxant
• carminativa • purgant
• colerètica • vulnerària
• depurativa
USOS MEDICINALS
Les tiges fines es poden fer servir per lligar algunes plantes, tot i que el lligam no durarà
gaire. De la planta se’n pot extreure un tinc verd. Un recobriment de nanopartícules
d’òxid de Zinc formades amb ajuda de l’extracte de les fulles evita la corrosió de l’acer.
POSSIBLE TOXICITAT
Almenys als cavalls els produeix fibrosis intestinal. En ratolins una dieta amb només
aquesta planta provoca necrosis hepàtica, gastritis i ulceracions al tub digestiu. Dosi
menors provoquen gastritis i algunes lesions al fetge. La DL50 en ratolins és de 500
mg/Kg/dia i.p. A 200 mg/Kg p.o. redueix els tumors en un 70%.
L’estatina C és un proteoglicà que frena 100 vegades més que el cartílag de tauró
l’angiogènesis. Incrementa el desenvolupament i l’activitat dels limfòcits. I, sota,
vigilància hospitalària, es pot recomanar contra càncer d’ovaris, de mama i de tiroides.
PRINCIPIS ACTIUS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una herba anual o bianual, dreta, que pot arribar a fer 80 cm d’alçada. Les tiges no es
ramifiquen a la base, normalment. Les fulles són estretament oblanceolades de 20-80 ×
2-4 mm. Els marges són ciliats i molt tènuement serrats. Normalment són de color verd
grogós. La inflorescència és una panícula poc compacta. Les nombroses flors són
menudes, de 2-4 × 3-7 mm. Les llengüetes són blanques o tenyides de porpra, de 0.5-1
mm. El fruit és un aqueni amb papus blanc fràgil.
Dins la família de les Compostes pertany a la tribu de les Astèries, que es distingeix per
tenir algunes flors no ligulades i les rames dels estils de les flors hermafrodites curts i
deltoides. Dins la tribu, el gènere Conyza es distingeix per tenir les flors perifèries
filiformes o amb una lígula finíssima. L’espècie Conyza canadensis tenen aquestes lígules
imperceptibles a no ser vistes al microscopi.
DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
Originari d’Amèrica del Nord (Canadà, Estats Units, Mèxic). S’escampa per gairebé tot el
món. A l’Amèrica central es pot trobar a Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Hondures,
Nicaragua, Panamà. A l’Àfrica es pot trobar a Algèria, Líbia, Marroc, Tunísia, i també a
Lesotho, Sud-àfrica i Swazilàndia. A l’Àsia es pot trobar a Armènia, Azerbaidjan, Geòrgia,
Rússia, la Xina, Japó, Corea, Taiwan, Palestina/Israel, Síria, Iraq i Turquia. A Europa es
pot trobar als Països Bàltics, Moldàvia, Ucraïna Bèlgica, Txèquia, Alemanya, Hongria,
Països Baixos, Polònia, Eslovàquia, Suïssa, Regna Unit/Illes Britàniques, Albània, antiga
Iugoslàvia, Grècia, Itàlia, Romania, Eslovènia, França, Portugal, i Espanya. Arriba a les
costes occidentals del Pacífic.
ESPÈCIES SIMILARS
El gènere Conyza mostra als Països Catalans unes poques especies molt similars amb les
quals es pot confondre molt fàcilment. De fet, fa una anys es tenien totes per una sola
espècie. Segons la Flora Manual dels Països Catalans d’ORIOL DE BOLÒS et. al. es
distingiren així. Hi ha dos grups principals. Un amb fulles basals pinnatipartides, i l’altre
amb fulles basals ben enteres o només dentades. Al primer grup tindríem dues espècies.
Conyza blakei, la més comuna, i que té la tija laxament híspida amb pèls de 2-3 mm i
inflorescència estreta; i Conyza chilensis, més rara, té la tija densament pubescent amb
pèls de menys d’1 mm, i inflorescència molt laxa, amb pocs capítols (1 cm). Al segon
grup, de fulles basals enteres o gairebé, hi trobem tres espècies força comunes. Conyza
canadensis té les fulles glabrescents, però ciliades al marge. I, molt més comunes
encara, i de fulles densament piloses, hi ha Conyza bonaeriensis, de fulles molt enteres
i aparentment amb un sol nervi; i Conyza sumatrensis (=naudinii), més robusta, amb
inflorescència ampla, de fulles dentades i amb nervis laterals ben distingibles.
• antiagregant • astringent
• anticancerosa • balsàmica
• anticoagulant • despigmentant dèrmica
• anticonvulsiva • diürètica
• antiedèmica • esternutatòria
• antihelmíntica • hemostàtica
• antihelmíntica • hipotensora
• antiinflamatòria • protectora gàstrica
• antimicrobiana • sudorífica
• antioxidant • tònica
USOS MEDICINALS DE LA CONYZA CANADENSIS
DOSI: una culleradeta per tassa, bullir 2 minuts, reposar 10, prendre’n 3 tasses al dia
entre els menjars. Suc de la planta: 50 g /dia. Extracte fluid: 2 culleradetes de cafè per
dia. Barreja de Conyza canadensis 40 g + fulles de Parietària 20 g + flors de Sambucus
nigra 20 g: una cullerada sopera per tassa, infusionar 20 minuts, ensucrar amb xarop de
les cinc arrels ** (una culleradeta de postres) i prendre’n 3 tasses al dia entre els menjars
[JEAN VALNET].
VETERINÀRIA
Pot emprar-se la infusió per rentar animals i eliminar així les puces.
ALTRES USOS
S’empra per aromatitzar la sauna. Els perfums amb el seu oli essencial són excitants.
Cremada foragita els insectes. Com a condiment s’empra al Japó en barreja d’espècies o
bullida amb arròs. També el seu oli essencial s’ha emprat en caramels i begudes gasoses.
TOXICITAT
És una planta que sol formar colònies grans i que pot acumular selectivament Cadmi,
per la qual cosa pot produir en alguns terrenys contaminats intoxicació al bestiar que en
mengi, com ara les cabres. A més, pot acumular Plom, Coure i Zinc. A algunes persones
els pot produir dermatitis de contacte o rinitis al·lèrgica (febre del fenc).
• (+)-hidroxi-dihidro-neo-carveol1,3-dihidroxi-2-hexanoïl-amino-(4E)-heptadecè;
• 1,3,5-trihidroxi-2-hexadecanoïl-amino-(6E,9E)-heptacosdiè-1-O-glucopiranòsid;
• 1,3,5-trihidroxi-2-hexadecanoïl-amino-(6E,9E)-heptacosdiè;
• 3-beta-eritrodiol;
• 3’,4’,5,7-terahidroxi-dihidro-flavona
• 4E,8Z-matricària-gamma-lactona
• 4Z,8Z-matricària-gamma-lactona
• acetilens C10: 8R,9R-dihidroxi-matricarina-metilèster
• àcid 3-beta-hidroxiolean-12-èn-28-oic;
• àcid 3-isopropenil-6-oxoheptanoic
• àcid 3,5-dihidroxibenzoic,
• àcid 3,5-dimetoxi-benzoic;
• àcid 9-hidroxi-10Z,12E-octadecenoic
• àcid 9,12,13-trihidroxi-10(E)-octadecenoic
• àcid 9,12,13-trihidroxi-10(Z)-octadecenoic
• àcid p-hidroxibenzoic,
• àci cafeic (derivats)
• àcid gàl·lic
• àcid siríngic
• àcid succínic
• àcid tànic
• àcid vainíllic
• alfa-curcumè
• alfa-espinasterol
• alfa-farnesè
• antraquinona
• apigenina
• beta-pinè
• beta-sitosterol
• beta-sitosterol-3-O-beta-D-glucòsid
• beta-sitosterol;
• carvona
• citral
• citronel·lal
• colina
• conyzapirona A
• conyzapirona B
• conyzoflavona
• conyzolid
• cuparè
• dehidro-matricària-èster
• dipentè
• diterpenoides
• epi-friedelanol
• esfingolípids
• espinasterol
• esteroides
• estigmasterol
• estigmasterol;
• farnesol
• flavina
• flavonoides:
• 4'-hidroxi baicaleina-7-O-beta-D-glucopiranòsid,
• 5,7,4'-trihidroxi-3'-metoxi-flavona,
• apigenina-7-O-beta-D-glucopiranòsid,
• apigenina,
• baicaleïna;
• luteolina-7-O-beta-D-glucuroni-demetil èster,
• luteolina,
• quercetina-3-alfa-rhamnopiranòsid,
• quercetina-3-O-beta-D-glucopiranòsid,
• quercetina-7-O-beta-D-galactopiranòsid,
• quercetina,
• rutina
• friedelina
• friedinol
• glucòsids
• harmina
• hidrocarburs sesquiterpènics: beta-santalè; beta-himachalè; cuparè; alfa-curcumè;
gamma-cadinè
• linalool
• llimonè
• matricarina-lactona;
• matricarina-metil-èster;
• mentol
• mentol-acetat
• mircè
• oli essencial
• saponines
• simiarenol
• tanins
• taraxerol
• terpenoides
• terpineol
• terpinil-acetat
• thujè
• trans-alfa-bergamotè
• triterpenoides: 3-beta-16-beta-20-beta-trihidroxi-taraxast-3-O-palmitoxil-èster;
OLI ESSENCIAL
ETIÒPIA
COREA
• D,L-llimonène (68% ) • quatre èters (0.5%),
• delta-3-carè (16%) . • tres alcohols (3.5%),
• dos acetats (3%), • tres cetones
• hidrocarburs 92% • un aldehid (?)
• ,
HONGRIA
RELS:
2Z,8Z-matricària-èster (88.2-93.9%); 8Z-2,3-dihidro-matricària-èster;
2E,8Z-matricària-èster; 4Z,8Z-matricària-lactona
PLANTA:
• 11-alfa-H-himachala-1,4-diè: 0.2%, • 2Z,8Z-matricària-èster:2.1%,
• 2-allil-fenol: 0.2, • 4E,8Z-matricària-lactona: 0.7%,
• 2,5-dimetil-estirè: 0.1%, • 4Z,8Z-matricària-lactona: traces,
• 2E-hexanal: 0.1%, • 8Z-2,3-dihidro-matricària-èster:
• 2E,8Z-matricària-èster: 0.3%, 1.0%,
• acetilens: 3.4%. • espatulenol: 0.3%,
• alfa-curcumè + amorfa-4,7(11)-diè: • germacrè B: 0.2%,
1.8% • llimonè: 79.2%
• alfa-pinè: 0.3%, • mircè:1.5%,
• alfa-trans-bergamotè: 2.9%, • mirtenol: 0.3%:
• ar-turmerona: 0.1%, • modhef-2-è: 0.1%,β
• beta-copaén-4-alfa-ol: 0.4% • p-cimè: traces,
• beta-pinè: 2.8%, • sabinè: traces,
• cariofil·lè: 0.2%, • sálvia-4(14)-èn-1-ona: 0.2%
• cis-p-menta-1(7),8-dièn-2-ol: 0.8%, • sesquiterpens: 8.6%-6.6%,
• cis-verbenol:0.5% • trans-crisantenil-acetat:0.3%,
• delta-cadinè:0.2% • trans-ocimè: 0.9%,
• E,E-cosmè: 0.4%, • trans-sabinol: 0.4%,
L’efecte antibacterià de l’extracte de les summitats florides fet amb etanol és més palès
contra Pseudomonas aeruginosa. L’extracte fet amb metanol té més efecte contra
Escherichia coli, i menys sobre Pseudomonas aeruginosa i Staphylococcus aureus. El
conyzòlid amb una MIC de 25 micrograms/mL també actua contra E. coli. I contra
Staphylococcus aureus (50), Pseudomonas aeruginosa (100), Salmonella typhi (100). Per
altra banda, la conyzoflavona actua contra Salmonella typhi (50).
La conyzoflavona actua com a fungicida contra fongs com Candida albicans,
Trichophyton longifusus. L’extracte més actiu contra Candida albicans és el fet amb etil-
acetat, seguit dels fets amb cloroform o amb metanol. L’oli essencial té efecte antifúngic
especialment contra Cryptococcus neoformans (1.25), però també en té contra Candida
glabrata, Candida tropicalis, Rhodotorula glutinis (2.50). L’oli essencial al 0.16% inhibeix
Rhizoctonia solani (22%), Fusarium solani (12%) i Colletotrichum lindemuthianum (29%).
L’activitat antivírica és més forta amb extractes fets amb metanol (100-99%) que amb
butanol (95-90%) contra citomegalovirus humans AD-169 o Cox-B3.
Els efectes anticancerosos són més potents a les arrels que a la part aèria de la planta.
En especial l’extracte fet amb n-hexà i contra MCF7 (adenocarcimona epitelial de mama).
Els principis actius més potents contra el càncer a la planta semblen ser: conyzapirona
B; 4E,8Z-matricària-gamma-lactona; espinasterol. L’oli essencial de la planta actua (IC50
0.027) contra HaCaT (línia cel·lular de queratinòcits). La planta també té efectes (menors
que les arrels) antiproliferatius contra HeLa (adenocarcinoma de coll de matriu), MCF-7
(adenocarcinoma epitelial de mama), A431 (carcinoma de pell). I efectes citotòxics contra
HeLa, MCF-7.
L’efecte mutagènic de la quercetina i (en menor grau) de la rhamnetina només són
importants a dosis molt elevades.
L’efecte despigmentant de la planta és interessant perquè té lloc a concentracions no
tòxiques, a través de la inhibició de la tirosinasa. Per exemple, contra la síntesis de
melanina a cèl·lules B16F10 (48% a 100 mg/mL).
La inhibició de la xantina-oxidasa almenys té lloc per part de l’àcid siríngic (IC50 41
microM).
MÉS INFORMACIÓ
• +inotròpica • fungicida
• al·lèrgena • hepatoprotectora
• anticolinèrgica • hipouricèmia
• antivírica • inhibidora de la producció de
• cardiotònica gamma-interferó
• depressora del sistema nerviós • inhibidora de la producció de IL-4
central • inhibidora de la xantina-oxidasa
• descongestionant • insecticida
• diürètica • natriurètica
USOS MEDICINALS DE LA CONYZA BONAERIENSIS
• artrosis • gota
• cardiopaties • hepatitis
• congestions • infeccions urinàries
• diarrea • oligúria
• disenteria • reuma
• disúria • tinya
• èczema • virus
• fongs
• gonorrea
**
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Planta cultivada com aromàtica, a ple sol i sense gelades ni fredorades, amb força saó en
terreny argilós, sense res de salinitat i amb no massa matèria orgànica. Es pot trobar
subespontània en marges d’horts, camins, cases de pagès. Oriünda del Nord d’Àfrica,
Grècia i de l’Àsia temperada. A Catalunya és més fàcil trobar-la a terra baixa no massa
lluny del mar. Es cultiva sobre tot al Marroc, Egipte, Romania, Bulgària, Polònia, Mèxic,
Argentina, Estats Units, Canadà, Rússia, Xina i l’Índia. Suporta temperatures entre 7 i
27 º i es fa en climes amb pluviometria entre 300 i 2600 mm anuals. Pot estar sobre sòls
àcids (pH5) o bàsics (pH8). Preferix terreny esponjós i fèrtil. Se sembra a l’hemisferi Nord
des de març i novembre, preferentment en lluna vella, i creix en 3 mesos.
HISTÒRIA
Els antics egipcis coneixien la planta del cilandre tal com en dona testimoni el papir
d’EBERS (segle XVI a.C.). Cita un remei contra les cremades a base d’escorça d’acàcia,
ordi, coloquíntida, celiandre i llet de mare, que cal tapar-ho amb fulla de ricí. A la Xina
s’emprava almenys ja durant la dinastia Ha (segles II-I a.C). A la Bíblia (Èxode16:31) el
coriandre és citat perquè el mannà que recollien al Sinaí s’assemblava a les llavors del
cilandre. Per a DIOSCÒRIDES (segle I), el kórion refreda, i en cataplasma amb farina d’ordi
o pa cura l’erisipela i els herpes. Amb mel i panses desinflama les butllofes, els testicles i
el carboncle. També es pot aplicar amb farina de faves en escròfules i tumoracions. La
llavor beguda amb vi dolça fa que surtin els cucs dels intestins i augmenta la quantitat
de semen. Però si se’n pren massa altera l’enteniment. Contra els tumors superficials
molt calents va bé aplicar suc de la planta amb vinagre, aigua de roses i carbonat o òxid
de Plom. PLINI EL VELL (segle I) l’emprava contra nafres que creixen ràpid, cremades,
carboncles, otitis, inflamació dels testicles, lleganyes als ulls (amb llet de dona).
Al segle X es coneixia al Japó i al XIV a Anglaterra. Al segle XVIII va ser reintroduït pels
portuguesos a la Xina i al Japó.
PROPIETATS MEDICINALS
BARREGES I PREPARATS
Pastilles contra les febres biliars (medecina ayurvèdica): cilandre + regalèssia + rel de
Cyperus rotundus + gulancha (Tinospora cordifolia)
Vi d’HIPÒCRATES: vi + poncelles de canyella xinesa + celiandre + cardamom
Llavors carminatives: anís verd + comins + comí de prat o alcaravea + celiandre + fonoll +
ajowan
USOS CULINARIS
NOTA: si tenim por que les fulles estiguin contaminades per material fecal, es poden
desinfectar submergint-les 5 minuts en una dissolució molt diluïda, de color rosa molt
clar, de permanganat potàssic en aigua freda. Després caldrà esbandir-ho, clar.
VETERINÀRIA
USOS AGRÍCOLES
POSSIBLE TOXICITAT
Hi ha persones que desenvolupen al·lèrgia de contacte amb la planta sobre tot quan
deixen la pell molt exposada al sol. Un abús pot donar embotiment mental, estat
hipnòtic, i alterar el fetge i donar diarrea. De tota manera fins a 3 g/Kg en ratolins no es
presenten símptomes de toxicitat, apart una disminució de la lipidèmia , de la ingesta i
del pes. Per altra banda, en embrions de pollet el celiandre FRU provoca malformacions a
l’esquelet, el tub neural, el cor i els ulls. En resum, estaria contraindicat en
embarassades. Una possibilitat d’augment de la toxicitat seria que al sòl hi hagués Cessi,
que a 125 ppm ja s’acumularia de manera perillo per a qui el consumís. Per altra banda,
les fulles FUL de plates cultivades en condicions normals, sense oligoelements tòxics al
sòl, gràcies segurament al contingut en clorofil·lina, actuen com antimutagèniques
contra les nitrosamines com la 4-nitro-O-fenil-etièn-diamida. Hi ha hagut algun cas
d’anafilaxis per menjar pa contenint celiandre. Els símptomes han estat: urticària,
edema de laringe, angioedema de la cara, esternuts.
EFECTES FISIOLÒGICS
• 2-alfa-pinè • decil-alcohol
• 2-dodecenal • dodecanal 1%
• 2-octil-furà • furà
• 2-E-decanal 0.5% • gamma-terpinè 13.5%
• 2-E-dodecanal 8% • geranil-acetat 13%
• 2,6-octadièn-1-ol • geraniol 3.5%
• 3-ciclo-hexè-1-metnaol • linalool 60-80%
• 3-ciclo-hexèn-1-ol • llimonè 0.5%
• 3,7-dimetil-acetat • mircè 0.5%
• àcid hexadecanoic • mirtenal
• àcid tetradecanoic • mirtenal-acetat
• alfa-pinè 7.5% • n-dodecà 0.5%
• alfa-terpinè • n-hexadecà 4%
• alfa-terpinolè 0.5% • n-octanol
• alfa-thujè • n-tetradecà 1.5%
• benzil-benzoat 4.5% • neril-acetat 14%
• beta-cariofil·lè 1.5% • nerol 1%
• beta-mircè 0.5% • octanal
• beta-ocimè • p-cimè 3.5%
• beta-pinè 0.5% • s-terpinè 0.5%
• borneol • sabinè 0.5%
• camfè • terpinèn-4-ol 4%
• càmfora • tetradecanal 0.5%
• cariofil·lè carvacrol 0.5% • tetrahidro-ionol
• citronel·la 0.5% • timol 0.5%
• citronel·lil 0.5% • trans-linalool
• citronel·lil-acetat • undecà
• citronel·lol-acetat 0.5% • undecanal 0.5%
• decanal 1%
NOTA: els % són els màxims en diverses mostres, no pas en totes ni de bon tros.
Valor nutricional / 100 g de fruits de Coriandrum sativum: energia 298 Kcal 1247 KJ
http://gernot-katzers-spice-pages.com/engl/Cori_sat.html
ROLDOR
Coriaria myrtifolia L.
[1753, Sp. Pl. : 1037] 2n = 80
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
HISTÒRIA
PLINI EL VELL (segle I) citava la planta com a rhus i els fruits com a frutex coriarius. I
constatava que s’emprava en adoberies de pells.
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
• Enterococcus faecalis
• hipertensió (100 mg = 0.1 g)
• Mycobacterium aureum
• Mycobacterium smegmatis
• picades d’escurçons (bafs dirigits a la ferida) UE
• pleuresia (100 mg o 0.1 g de la pell de les tiges)
• Pseudomonas aeruginosa
• Salmonella sp.
• Staphylococcus aureus
HOMEOPATIA
• alcoholisme • hepatomegàlia
• diabetis • meningitis
• droga-addicions • nefropaties
• encefalitis • sida
• epilèpsia • traumatismes cranials
•
ALTRES USOS
Molt emprada antigament per adobar pells degut als seus tanins. Amb els fruits es feia
una tinta de color vermell focs. El xarop fet amb els fruits es pot posar en plates per
atraure les mosques que després de beure’l es moren intoxicades. La planta inhibeix
Agrobacterium tumefaciens.
TOXICITAT
Són molts els casos de nens que s’han enverinat menant els fruits que han confós amb
les móres. La coriamirtina provoca contraccions tetàniques actuant com antagonista de
la glicina. Com a mínim provoca mareig i nàusees; i primer midriasis i després miosis.
Pot provocar a més de vòmits, desorientació, convulsions, dispnea, hipotèrmia, i coma
profund (i mort). El símptomes comencen de cop i volta, no progressivament. El
tractament és a base de rentat gàstric, carbó actiu i benzodiazepines com el diazepam
intravenós o (en nens) per via rectal. Molts dels noms populars fan referència a algunes
cabres que agafen el vici de menjar la planta per entrar en un estat alterat de
consciència, la qual cosa es manifesta perquè baixen els marxes donant tombarelles.
PRINCIPIS ACTIUS
• àcid el·làgic
• antocianines 10.5% FRU: 3-glucòsids i 3-galactòsids de cianidina, delfinidina,
malvidina, peonidina, petunidina
• coriamirtina
• coriariïna
• flavonoides (extracte amb etil-acetat) 105 ppm
• kaempferol-3-O-rhamnòsid (=afzelina)
• oli essencial
• pirogal·lol
• polifenols (extracte amb etil-acetat) 610 ppm
• quercetina
• quercetina-3-O-galactòsid (=hiperòsid)
• quercetina-3-O-glucòsid (=iso-quercitrina)
• quercetina-3-O-rhamnòsid (=auercitrina)
• resina
• sacarosa
• tanins
• tutina
EFECTES FISIOLÒGICS
MÉS INFORMACIÓ
http://www.inchem.org/documents/pims/plant/pim148fr.htm
Castellà: consuelda de peñas, consuelda petrosa, coris, cura real, curalotodo, herba
pincel, hierba de las úlceras, hierba de los chinches, hierba pincel , hierba soldadora,
iva, iva dulce, periquillo, pincel, pinillo real, sínfito pétreo, soldadora, sínfito pétreo,
tomillo real, yerba pincel, yerba soldadora.
Català: cepell, cepell bord, farigola borda, farigola de pastor, farigola mascle, heba de la
diarrea, herba de les pulmonies, herba del fetge, herba estronquera, herba flatera, herba
pinzell, herba punxosa, herba saladora, herba soldadora, pingell, pinzellet, sempito reial,
timó reial, sivineta, xipell bord, xarpons.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Planta de terrenys secs calcaris, pedregosos en sòls pobles molt assolellats, de terra
baixa o muntanya mitjana. És del SW d’Europa, principalment de la meitat Est de la
península hispànica i del SE de França. També es troba al Nord-Oest d’Àfrica, illes de la
meitat occidental del Mediterrani fins a Grècia.
PROPIETATS MEDICINALS
• antiespasmòdic • emmenagog
• aperitiu • fluïdificant sanguini
• astringent • protector hepàtic
• cicatritzant • protector renal
• colagog • tònic
• depuratiu • vomitiu REL
• digestiu (en ratafies) • vulnerari
• diürètic
USOS MEDICINALS
VETERINÀRIA
PRINCIPIS ACTIUS
• di-C-glucosil-6,8 apigenina
• vicenina-2 [beta-glucòsid]
Cornus mas L. [1753, Sp. Pl. : 117]
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
ESOTERISME
Pel Nadal ortodox (6 de Gener) es mengen els borrons collits la vigília, amb vi mentre es
fa el senyal de la Creu per tenir bona salut la resta de l’any.
LITERATURA
«Zdrav kao dren» en serbi vol dir «sa com un corneller mascle».
PROPIETATS MEDICINALS
• anticoagulant • cordial
• antidiabètic • frena la producció de MDA
• antiinflamatori • hepatoprotector del cisplatí
• antioxidant • inhibidor de l’alfa-amilasa
• antiparasitari pancreàtica
• antitumoral • inhibidor de la lipasa pancreàtica
• astringent • neuroprotector
• oftàlmic • protector de testicles del metotrexat
• protector de cartílags • redueix freqüència de l’activitat
• protector del cor quan hi ha obesitat epileptiforme provocada per la
• protector de radiacions ionitzants penicil·lina
• protector renal • reté el «jing»
USOS MEDICINALS
ALTRES USOS
Se’n fa una mena de confitura o gelea amb els fruits, que també es mengen deshidratats
(i amb sal) o fermentats o ben madurs caiguts ja al terra. A Armènia en van vi i del vi un
vodka. Als Alps d’Àustria o Alemanya en fan el licor «dirndlbrand». I, a l’antiga Iugoslàvia,
«rankia». També se’n extreu un tint de les fulles i de l’escorça, per tenyir barrets de roig.
La fusta és més densa que l’aigua, dura, elàstica. S’empra en ebenisteria per fer mànecs,
peces de torneria, engranatges, radis de rodes, llances, javelines, arcs, bastons. Això ja
des del segle VII a.C. a Grècia. La floració primerenca ajuda a les abelles a sobreviure a
l’hivern. Els cérvols, les llebres i altres animalons mengen les seves fulles. A més de
planta de jardí, de la fusta se’n fa carbonet o es crema directament coma llenya als
països on abunda molt. Els fruits són una delícia per als ocells. La llavors torrades i
moltes poden substituir el cafè, contenen àcid el·làgic, furfural i derivats de la pirazina.
• 2R,3R-trans-aromadendrina • 5-hidroxi-metil-furfural
• 2,7-anhidro-D-sedoheptulosa • 7-O-etil-morronísid
• 3,5-dihidroxi-2-(2-metoxi-2-oxo- • 7-O-metil-morronísid
etil)-fenil-4-hidroxi-benzoat • 7,3’-dihidroxi-5,4’-dimetoxi-flavona
• 4-acetoxi-5,2’,4’,6’-beta- • 8-epi-loganina
pentahidroxi-3-metoxi-chalcona • 9-Z-neo-xantina
• 9-Z+9’-Z-luteÏna • catalpòsid
• 9’-Z-neo-xantina • catequina
• 13-Z+13’-Z-luteïna • cianidina
• àcid behènic • cianidina-3-O-beta-
• àcid benzoic glalactopiranòsid 130 mg/100 g
• àcid cafeic • cianidina-3-O-robinobiòsid
• àcid cafeoïl-tartàric-dimetil-èster • cianidina-3-O-rutinòsid
• àcid caftàric 12 mg/100 g • cornina
• àcid caftàric-monometil-èster • cornusfuròsid A
• àcid cinàmic • cornusfuròsid B
• àcid cis-10,12-octadecadiènic • cornusfuròsid C
• àcid cítric • cornusfuròsid D
• àcid clorogènic • cornúsid
• àcid el·làgic • cornusina
• àcid esteàric LLA • delfinidina-3-O-beta-
• àcid ferúlic galactopiranòsid
• àcid gàl·lic • dihidro-cornina
• àcid hexa-hidroxi-di-fènic • el·lagitanins dimèrics LLA
• àcid làuric • el·lagitanins monomèrics LLA
• àcid linoleic LLA • el·lagitanins trimèrics LLA
• àcid linolènic LLA • epi-catequina
• àcid logànic 300 mg/100 g • epi-catequina-3-O-gal·lat
• àcid màlic 2-3 % • eriobiòsid
• àcid mirístic • fel·landrè
• àcid neo-clorogènic • Ferro
• àcid oleanòlic • flavonoides 10-44 mg»/100 g
• àcid oleic LLA • fructosa FRU
• àcid oxàlic • gal·lo-tanins LLA
• àcid p-cumàric • gamma-terpinè
• àcid palmític LLA • genipòsid
• àcid palmitoleic • glucosa FRU
• àcid pentadecènic • glucòsids iridoides 130-340 mg/100
• àcid pentadecanoic g
• àcid protocatechuic • hiperòsid
• àcid rosmarínic • iso-quercitrina
• àcid salicílic • kaempferol-3-glucòsid FUL
• àcid sinàpic • kampferol-3-O-beta-D-galactòsid
• àcid siríngic • llimonè
• àcid succínic • logmalícid A
• àcid tartàric • logmalícid B
• àcid trans-cinàmic • luteoxantina (epímers)
• àcid ursòlic FLO, ESC • loganina
• àcid vaccènic • luteïna-5,6-epòxid
• àcid vainíllic • Manganès
• àcids fenòlics 8-20 mg&/100 g • miricetina
• antocianines 12-195 mg/100 g • miricetina-3-galactòsid
• arjunglucòsid I • monotropeïna
• arjunglucòsid II • morronísid
• aromadendrina • morronisina
• beta-carotè • naringenina-7-O-metil-èter
• beta-carotè-5,6-monoepòaxi • neocrom (epímers)
• beta-cripto-xanrtina • pectat càlcic
• beta-sitosterol • pelargonidina
• Calci 320 mg/L
• pelargonidina-3-O-beta- • resveratrol
galactopiranòsid • rutina
• pelargonidina-3-O-glucòsid • rutòsid FLO
• pelargonidina.3-O-robninobiòsid • seco-iridoides
• pelargonidina-3-O-rutòsid • secologanina FUL
• peonidina-3-O-glucòsid • secoxiloganina
• petunidina-3-glucòsid • sinensina
• polifenols 160-590 mg/100 g • Sodi
• Potassi • sweròsid
• procianidina B1, B2 FRU • swertiamarina
• quercetina • taquiòsid
• quercetina-3-O-beta-D-glucurònid • taní
• quercetina-3-O-beta-D-xilòsid • terpinolè
• quercetina-3-O-robinobiòsid • vescalagina
• quercetina-glucòsids FUL • vitamina C (= àcid ascòrbic) 100
• quercetina-3-glucurònid mg/100 g FRU
• quercitrina • Zinc
MÉS INFORMACIÓ
«Cornus mas and Cornus officinalis – analogies and differences of two medicinals plants
traditionally used. MONIKA E CZERWINSKA, MATTHIAS F MALZIG. Frontiers in Pharmacology
(2018).
https://www.youtube.com/watch?v=wK_LfFDbENU
SANGUINYOL
Cornus sanguinea L.
[1753, Sp. Pl. : 117] 2n = 22
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
HISTÒRIA I ESOTERISME
Per als búlgars el sanguinyol és símbol de salut i longevitat i per això per Nadal posen
uns bocins de branca de sanguinyol a la banitsa (una mena d'enciamada). Segons la
mitologia clàssica el sanguinyol en realitat és Polidor, fill del rei de Troia, Príam. El rei
prometé un sac ple d’or a qui protegís el seu fill en el seu viatge a la Tràcia. Però arribat
allí, el rei de la Tràcia, Polimestor, robà el sac d’or i matà Polidor. Quan Enea cercava
Polidor i no el trobava va trencar una branca de sanguinyol i va veure que sagnava. Una
veu l’advertí que no ho fes, que el sanguinyol en realitat era el seu estimat Polidor. Per
altra banda, Ròmul va llençar una javelina feta de sanguinyol i allí on va caure va posar
la primera pedra de la ciutat eterna. I el cavall de Troia era fet de sanguinyols tallats del
bosc de Karneios al mont Ida a l’illa de Creta. Com que el bosc estava consagrat a Apol·lo
el déu es va enrabiar molt, i els grec varen haver d’instituir una celebració de desgreuge
al temple erigit a l’illa de Santorini. El 20 de febrer o el segon dia del mes «ventöse» era
segons el calendari de la Revolució Francesa el dia del sanguinyol o «cornouiller».
VIRGILI (segle I a.C.) a les Geòrgiques escrivia: «I sovint veiem que, sense dany per a ell,
les branques d’un arbre es canvien en les d’un altre, que una perera transformada dona
pomes degudes a un empelt i que drupes empedreïdes de sanguinyol vermellegen
damunt pruneres». DIOSCÒRIDES (segle I) escrivia que la «krania» ―no està clar a quina
espècie es referia ― és un arbre força astringent, comestible, com el nispro. També les
fulles i els brots són astringents i poden soldar lesions grans en zones dures, però no són
pas adients per a lesions petites en zones toves ja que es ressecarien massa de pressa El
suc que treuen les rames verdes al cremar-les s’aplica a excrescències de la pell.
ALTRES USOS
Amb els fruits se’n fa confitura i licor. Dels fuits se n’extreia un 45% oli per a les
làmpades o per fer-ne sabó. Durant el Neolític a Eslovènia s’acumulaven fruits a les
coves. També amb les branques es feien trampes per a pescar. Les fletxes d’ÖTZI eren de
sanguinyol.
Amb la fusta, rosada, dura, resistent i lleugera, se’n poden fer bastons, escombres, peces
de cistelleria, reixats, mànecs d’eines, mànecs de plomes estilogràfiques, agulles, pinxos,
i peces de torneria.
Se’n pot extreure un tint de color blau fosc dels fruits. Dels troncs més gruixuts se’n pot
fer un carbonet de molt bona qualitat. Això apart, és molt bo com a llenya per cremar. És
bo tenir-lo vora els horts ja que alimenta ocells que de passada menjaran insectes nocius
per als cultius. Les flors atrauen a papallones i altres insectes. Les cabres mengen els
fruits quan són madurs, però els poden resultar tòxics a la llarga. Les rames posades al
paller, a la pallissa o al graner foragiten els ratolins.
POSSIBLE TOXICITAT
Hom creu que l’animal que ha estat bastonejat amb una rama de sanguinyol pixarà sang
o fins i tot la llet eixirà sanguinolenta. El contacte amb la saba pot produir butllofes a la
pell i dolor muscular des de la ma que l’ha tocada fins el colze o més amunt.
PRINCIPIS ACTIUS
Alguns principis actius dels fruits del sanguinyol, segons IANNUZZI et al.
Varietats més comunes d'avellana a Catalunya, segons CAMILO TORRAS CASALS (Caldes de Montbui, 1980)
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
Les avellanoses naturals es fan als marges o a les clarianes dels boscos humits, en
especial als fondals, vora els cursos d’aigua o allà on hi hagi força saó, fins a l'estatge
subalpí o gairebé. Les avellanoses poden ocupar una franja estreta o zones més àmplies
vora la fageda, la pineda de pi roig o les rouredes. L’associació Hepatico-Coryletum va ser
descrita per BRAUN-BLANQUET el 1952. Ocupa una franja pirinenca que va de la Ribagorça
al Capcir, entre 1300 i 1700 m snm. En general, les companyes de l’avellaner a la
muntanya mitja-alta solen ser:
Potser l’exemplar més monumental d’avellaner comú a Espanya sigui el de Cuevas del Sil
(prov. León). Té uns 200 anys i la soca fa uns 3.5 m de volt de canó. Es troba a sobre la
pista que puja cap el SE a la Braña de la Seita. A Catalunya potser sigui el de la Font del
Pradelló (o de Lourdes), a Olzinelles (Sant Celoni). Fa 13 m d’alçària, 0.8 m de volt de
canó, i 17 m d’amplada de capçada.
CULTIU
Recentment (2012) els principals productors d’avellanes al món eren Turquia (660.000
TM), Itàlia (85.000 Tm), Estats Units o Azerbaidjan (30.000 Tm), Geòrgia 24.000 Tm),
Xina (23.000 Tm), Iran (21.000 Tm), Espanya (14.000 Tm), França (8.000 Tm), i Polònia
(4.000 Tm). A Catalunya cultivava ja el segle XIII a l’Alt Camp (Figuerola del Camp) i Baix
Camp, i també a d’altres zones tarragonines que ara produeixen el 80% de la producció
espanyola. https://www.lopedris.cat/el-conreu-lavellaner-camp-tarragona-c85
Més tard, es va introduir al Vallès central i al Gironès i la Selva. Els cultius del Vallès
central (Caldes de Montbui) tenen el valor afegit de la producció de tòfones al subsòl. Al
quedar afectades les vinyes per la fil·loxera a finals del segle XIX el cultiu de l’avellaner
va ressorgir per substituir la vinya. També ho va fer a mitjans de segle XX, amb
l’esperança de la seva rentabilitat. Però darrerament (principis del XXI), per la
competència amb l’avellana turca, aquesta rentabilitat ha quedat molt en entredit.
L’avellaner (Corylus avellana) per si és oriünd d’Europa, però les races cultivades
(creuades amb C. maxima, C. heterophylla) són força diferents, almenys pel que fa a les
avellanes, de les silvestres. Per aconseguir pol·linitzar estigmes amb pol·len que sembla
incompatible, es poden mullar amb sacarosa molt concentrada, i així es burla la barrera
de la incompatibilitat.
L’avellaner no tolera terrenys massa calcaris. Si el sòl s’adoba massa, la planta creix
més, però fa poques avellanes. Prefereix sòls una mica sorrencs o llimosos. Perquè
produeixi tòfones el pH ha de ser de 7,8. Els tanys es poden treure a l’hivern per formar
nous individus. Es planten els tanys a 6 × 6 m, enterrant només les arrels dins un sot de
30 × 30 × 80 cm sobre un capa de fems enmig de dues de terra. Normalment es
conserven només quatre rames principals, formant una creu. No convé podar gaire les
branques, només retirar les que s’hagin assecat (per efecte, per exemple, del fong
Diplodia mutila). Llaurar el terreny en passades creuades va bé, però si hi ha tòfones
només es podrà fer en un sentit i no en el perpendicular. El rec de goteig és el millor.
Enlloc de posar plàstics negres, ruixar amb herbicides o llaurar el terreny, alguns han
optat per sembrar-hi Festuca arundinacia i Vicia villosa, per tal que el rendiment en
avellanes no minvi degut a la malesa que s’hi criaria si s’abandonés el terreny. Ruixar
els arbres amb caolí, Ascophyllum nodosum i àcid salicílic fa augmentar el rendiment. Les
avellanes són més grosses, amb més fenols (però menys proteïna). La collita sol fer-se
amb aspiradores industrials dissenyades per a l’ocasió. In vitro es pot cultivar amb
Epicoccum nigrum, Coniothyrium palmarum, Penicillium aurontiogriseum, amb metil-beta-
ciclodextrina, àcid salicílic i ultrasons, per tal d’obtenir paclitaxel. In vitro també, pot
produir taxol, amb l’ajuda de la fenil-alanina.
ESPÈCIES SIMILARS
Corylus colurna a Turquia té avellanes molt grans, de 3 cm, i es fa un arbre que arriba
a fer 35 m d’alçada amb troncs d’1.5 m de diàmetre. L’escorça és com de suro. La
capçada tendeix a ser cònica, amb la base més ample. Les fulles són semblants, de 6-15
× 5-13 cm i una mica piloses en ambdues cares. L'involucre és el doble de llarg que
l’avellana i està dividit en lacínies fins a l’àpex de l’avellana.
Corylus heterophylla és l’espècie típica de la Xina, però ha estat introduïda
puntualment a Alemanya, EUA i Canadà. Pot arribar a fer 7 m d’alçada i tenir troncs de
20 cm de diàmetre. Les fulles fan 4-13 × 2.5-10 cm i són (emarginades) cuspidades. Les
avellanes són petites, fins a 1.5 cm, agrupades per 2-6.
Corylus maxima es fa dels Balcans fins a Turquia. Només pot arribar com a molt a fer
10 m d’alçària. Fulles semblants de 5-12 × 4-10 cm. Avellanes de 1.5 a 2.5 cm.
L'involucre és més llarg que l’alçada de l’avellana, el doble, però els segments apicals no
arriben a l’àpex de l’avellana. Sol emprar-se com a port-empelt de les varietats
cultivades. Una varietat ornamental té les fulles de color porpra. La capçada té forma
cúbica-oval, com l’espècie típica.
Per a les espècies d’avellaners de la Xina, consultar la següent clau:
http://www.efloras.org/florataxon.aspx?
flora_id=2&taxon_id=108088&fbclid=IwAR2KhNEP7BV4P9cbSdSJKbCDJfybo8mvUrYFvVqpm
A6IqKvSWB_Q9Gz2KUk
HISTÒRIA
El gènere és present al planeta des de fa uns 70 milions d’anys. És a dir, des d’abans de
l’extinció dels dinosaures. Al Neolític ja es coneixien les avellanes (Corylus colurna) a la
regió mesopotàmica. Després, de Turquia passaren a Grècia (segle IV a.C.) i en temps
romans (segle I) passaren a cultivar-se als altres territoris de l’imperi. TEOFRAST (segle IV
a. C.) descrigué l’avellaner i el seu cultiu.
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), l’avellaner és planta de Mercuri. La llet d’avellanes
és molt bona contra la tos crònica. També amb una mica de pebre és bona contra la
sinusitis o refredat de cap. Les closques (8 g) en vi aturen les hemorràgies de la regla, i
encara millor seria emprar la pell adherida a la mateixa avellana.
LITERATURA
«Per Sant Feliu, l’avellana surt del niu». «Per Santa Magdalena, l’avellana plena». «Per
Sant Jaume, l’avellana a taula». [SF 23-VI; SM 22-VII; SJ 25-VII]
«Llenya d’avellaner no fa foc ni fa braser».
«Si a la Selva vols venir, Maria, a aplegar avellanes, cantarem una cançó dels fadrins de
Riudecanyes».
Per a VIRGILI (segle I), a la Ilíada la mort de Dafne va ser plorada pels avellaners i els rius.
ROBERT GRAVES (segle XX) (traducció de LLUNARBORI): «Com rajos rutilants, els meus
troncs creixen per abastar tot el cel i obrir-se a la saviesa. Sóc l’arbre que inspira les
muses que ho inspiren tot. Dins la closca, el fruit de la vida ens dóna el moment fèrtil
que alimenta l’esperit. I, si cerques allò que no saps on trobar, confia en les meves vares i
deixa de buscar. Sóc la llavor a dins el crani. Sóc l’alè de les nou muses, i el fruit de nou
mesos. Sóc la font de la veritat. Sóc la delicadesa del cel a les branques. Sóc qui observa
enmig de la batalla. Sóc el bastó de qui no té por. Sóc el fèrtil coneixement arribant a
flor. Com un fil d’aire a la font, he sentit cantar la musa, un matí de llum difusa, quan la
poesia és pont i no cal entendre el com neix del fruit, una llavor, de la pedra, inspiració. I
una nit de lluna plena quan ensumis la berbena, tindràs dintre la cançó. El fruit que cau
quan és madur, fent-se el babau anant perdut, té dins el cau amb un dolç gust tot el que
rau per viure pur, un cap ben clar i un cor encès és el que cal, a fi de bé, que molt s’ho
val, l’avellaner».
ESOTERISME
USOS MEDICINALS
AVELLANES: Les avellanes són saludables pel cor i frenen l’envelliment. La crema
d’avellanes amb cacau (i sucre i greix vegetal) convé als qui volen guanyar pes. Les
Avellanes són útils contra la hipotensió i tumors en paròtides. Són una bona font de
proteïnes. Ajuden a dissoldre alguns càlculs, i a expel·lir alguns cucs intestinals. També
es recomanen contra tuberculosis, convalescències, còlics nefrítics, tènia, amebiasis,
diabetis, i esteatosis hepàtica no alcohòlica, i intoxicació per paracetamol o tetraclorur de
Carboni. Són una mica laxants (crues), prevenen malalties cardíaques, abaixen els
nivells de colesterol, abaixen la hipertensió i redueixen els perills de la diabetis, ajuden a
combatre el cansament, l’osteoporosis, l'artritis i la descalcificació. Ajuden els nens (i
nenes) a aprendre més de pressa, i els grans a no perdre la memòria i frenen també
l’Alzheimer (sobre tot les turques). Són antioxidants, antiproliferatives, bacteriostàtiques.
Actuen contra Bacillus cereus, Bacillus subtilis, Listeria monocytogenes, Staphylococcus
aureus. La pell de les avellanes, que queda més o menys adherida a la llavor, fins i tot
torrada, és activa contra el càncer de còlon HT-29. I té acció contra Candida albicans
(llevat); i contra Ascaris suum (nematode dels porcs). També és un bon prebiòtic.
BROTS. En maceració en oli, com a cosmètic.
CLOSCA: té una mica d’acció contra el càncer de pulmó de cèl·lula esquamosa SK-Mes-1.
El vi en el que s’hagin macerat 8 g de closques d’avellana atura la metrorràgia (segons
CULPEPER).
FULLES: com a tònic venós contra varius, flebitis i hemorroides. Són depuratives,
hepàtiques, antiespasmòdiques i anticonvulsives. També es recomanen contra faringitis,
estomatitis, ferides, metrorràgia, disenteria i dolors en general (amb l’escorça). S'havien
emprat per fumar som a substitut o additiu del tabac. En cataplasma, per tractar la
picada d’escurçó. En gargarismes contra aftes i úlceres a la cavitat bucal (orofaringe).
Tenen una mica d’acció anticancerígena contra melanoma primari A375 o el metastàtic
SK-Mel-28 i contra càncer de matriu HeLa, el de fetge HepG2 i el de mama MCF-7.
INVOLUCRE: contra enuresis nocturna dels nens (o nenes), i contra la faringitis. Actiu
contra Bacillus cereus, Escherichia coli, Pseudomonas aeruginosa, Staphylococcus aureus.
OLI AVELLANES: És molt útil contra la tènia. En ús extern és un bon cosmètic contra la
mal denominada cel·lulitis i contra les fissures als mugrons. També com a oli carrier per
als olis essencials i essències, per a massatges terapèutics. És suau i bo per a les pells
seques o poc elàstiques, les regenera i alimenta. Ajuda a treure les cicatrius del part i
disminueix també la couperosis. Dona vigor al cabell i augmenta el to de les mames i del
penis. Pres, és bo per als pulmons i els ronyons. En general, és reafirmant.
ALTRES USOS
Al torrar-les, minva la proporció d’àcid linoleic i puja de de l’oleic i els seus triacil-
glicerols; s’abaixa un 14% la dels fitosterols, la vitamina E (10%); i s’incrementa molt
lleugerament la dels àcids grassos saturats. I apareixen en exclusiva:
• 5-hidroxi-metil-furfural • N-èpsilon-carboxi-metil-lisina
• metil-glioxal • N-èpsilon-fructosil-lisina
• 1H-pirrol • 2,5-dimetil-4-hidroxi-3(2H)-
• 1H-pirrol-2-carboxaldehid furanona [caramel-ranci]
• 2-acetil-1-pirrolina • 3-metil-1H-pirrol
• 2-furfuril-tiol • 3-metil-butanal [mantega & malta]
• 2-metil-butanal [mantega & malta] • 3,5-dimetil-2-etil-pirazina
• 2-propionil-1-pirrolina • 5-metil-(E)-2-heptèn-4-ona
• 2,3-butandiona [mantega & malta] • acetil-pirrol
• 2,3-dietil-5-metil-pirazina • furaneol
• 2,3-pentandiona [mantega & malta]
lípids 12% (g/100) 6:0 - 6/ 18:0 - 2 / 20:0 - 0.5 / 15-1n-7 - 0.15 / 18-1n9 -74 / 20-1n-
9 - 0.20/ 18-2n-6 -16/ 18-3n-3 -0.20
proteïnes 7%
carbohidrats 70 % // oligosacàrids: (àcid galacturònic + N-acetil-galactosamina) +
xiloglucans
minerals 2%
oligoelements (mg/100g)
• Al 1,6 • Cr 0.024 • Mg 114 • Sb 0.023
• Ba 0.3 • Cu 0.4 • Mn 1,5 • Se 0.024
• Bo 2,8 • Fe 4,2 • Na 60 • Sr 1,2
• Ca 85 • K 16 • Ni 0.072 • Zn 1,1
• Cd 0.007 • Li 9,8 • P 52
Algunes persones, fins i tot nens petits, són al·lèrgiques a les avellanes o al pol·len de
l’avellaner https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/23665001/ Aquesta al·lèrgia sol creuar-se
amb la del vern i el bedoll. Alguns nens s’han ennuegat menjant avellanes. Més val
esperar a que tinguin més de 5 anys per menjar-ne, quan ja tenen totes les dents.
Trencar la closca de l’avellana amb els dents més que intoxicar-te el que pot provocar és
que et trenquis alguna dent. Es va descriure un cas a l’ Aragó d’un home que va morir
per fer-se un tip d’avellanes no madures. En principi cal menjar-se la llavor, sense la
closca, ja que és fàcil ennuegar-se si es menja la closca, ni que sigui tendra.
MÉS INFORMACIÓ
«Multi-class polar lipid profiling in fresh and roasted hazelnut (Corylus avellana cultivar
“Tonda di Giffoni”)». *ASSUNTA NAPOLITANO, ANTONIETTA CERULLI, COSIMO PIZZA, SONIA
PIACENTE: Food Chemistry 269 (2018) 125–135.
https://www.sciencedirect.com/science/article/abs/pii/S0308814618310951?via
%3Dihub
«Comparison of Natural and Roasted Turkish Tombul Hazelnut (Corylus avellana L.)
Volatiles and Flavor by DHA/GC/MS and Descriptive Sensory Analysis. ** CESARETTIN
ALASALVAR, FEREIDOON SHAHIDI, KEITH R. CADWALLADER J. Agric. Food Chem. 2003, 51, 17,
5067–5072 https://www.thieme-connect.de/products/ejournals/html/10.1055/a-0947-5725
ARÇ BLANC
Crataegus monogyna Jacq..
[1775, Fl. Austr.,3: 50, tab. 292, fig. 1]
(Família de les Rosàcies)
– Etimologia: "Crato" significa «agafar». «Ego» és «el jove». "Monogyna" significa que te
un sol aparell sexual (femení).
NOMS POPULARS
Alemany: Weissdorn, Hagedorn, Christdom/Eingriffliger weissdorn/ Eingriffelig
weissdorn / Eingriflige weissdorn / Hagdorn / Hagedorn
Anglès: Hawthorn, Midland Hawthorn [C. oxyacantha], English Hawthorn, May
Bush, May, Mayblossom, Maythorn, Quick–Set, Quickthorn, Thorn–Apple
Tree, Whitethorn; Motherdie, Haw.
Basc/ Euskera: Elorri, Elhorri, Arantza, Arantze, Elorri Zuri, Ilori–Xurí, Ilurri, Abillurri,
Illurritze, Añurrialze, Arantzuri, Arantzalarr, Elorritxurri, Gurrillon
Castellà: Espino, Arç Blanc, Majuelo, Mayuelo, Majolero, Majoleto, Marjoleto,
Manjoleto, Marjolero, Majuetas, Mochuetas, Majoletas, arç Majoleto, arç
Marjolero, Espinera, Espinera Blanca, Espinera de Muntanya, Espinera
Brava, Carcabollero, Bizcoda, Bizcoba, arç Biscobeño, Pirlitero, Matapiojos,
Espinalbo, Espinaula, Arañón Blanc, Arañón Marí, Arañón Motillonero,
Arañón de Manzaneta, Barzero de Manzaneta, Cachimironero, Cachimirón,
Gorillón, Guachamironero, Gurillón, Manzanetas de Manuel, Manzaetas de
Sant Joan, Manzanetas de Pastor, Matapollero, Pepidera, Pipidera
Català: Arç Blanc, Espí Blanc, Espinalb, Rams de Sant Pere, Cirer de Pastor,
Gargaller, Garboller, Trualler, Pometes de Sant Miquel, Rams de la Mare de
Déu.
Danès: Almindelig hvidtjørn / Hvidtjørn / Rødtjørn / Engriflet hvidtjørn
Finlandès: Tylppäliuskaorapihlaja
Francès: Aubépine, Épine–Blanche, Épine de Mai
Gallec: Espinheiro Alvar, Escalheiro, Pirliteiro, Pilriteiro, Escrambulheiro,
Combroeiria, Espinha Branca, Espinheiro Branco, Periquitos, Estrepeiro,
Estripo Alvar, Estripo Bravo, Estripeiro, Perilloteiro Bravo, Escaramiñeiro,
Escaramuñeiro
Grec antic: kratios, kinosbatos
Grec modern: Κοκκινομοσφιλιά / Κράταιγος / Κραταίγος ο μονόγυνος / Μερμελιτζιά /
Τρικουκιά / Τσιλλαρκά
Hebreu: גלעיני-עוזרר חד
Hongarès: Egybibés galagonya
Islandès: Snæþyrnir
Italià: Biancospino
Noruec: Hagtorn
Polonès: Głóg jednoszyjkowy
Portuguès: pilriteiro, espinheiro-alvar
Rus: Boiaryshnik Kaliuchii, Tiernovi Kust, Боярышник однопестичный
Suec: Hagtorn / Trubbhagtorn
Turc: Adi alıç, Geyikdikeni
Txec: Hloh jednosemenný
Ucraïnès: Глід одноматочковий
En marges de torrents, de vessants boscoses, marges de camps, des de les planes baixes
fins a la mitja–alta muntanya. Pels majoristes prové en general dels Balcans, Bulgària,
Romania, Polònia, Rússia. Al món es fa sobre tot a Europa. També, introduït, a l’Amèrica
de Nord a a zones fredes d’Austràlia (i Nova Zelanda) i d’Amèrica del Sud. O més
rarament a Sud-àfrica i al NE de la Xina.
EXEMPLARS MONUMENTALS
A França alguns creuen que l’arbre més vell que tenen és l’arç blanc de Saint Mars sur la
Futaie a Mayenne. Feia 9 m d’alt i fa 2,65 m de volt de canó. Sembla ser que el va
plantar Sant Julià el segle III. A Anglaterra, el de l’abadia de Glastonbury, sembla que
ha perviscut com a varietat biflora en jardineria. Després de la Guerra Civil del segle XVII
se’n varen replantar d’altres però s’ha anat destruint per actes de vandalisme (el darrer el
2010). Un exemplar encara viu, d’uns 700 anys, es pot trobar encara a Hethel, al Sud de
Norwich, a Norfolk.
https://www.norfolkwildlifetrust.org.uk/wildlife-in-norfolk/nature-reserves/reserves/
hethel-old-thorn
L’arç blanc d’Einsiedeln (poble on va néixer PARACELS) sembla que va ser dut des de Terra
Santa pel DUC D’EBERHARD II DE WÜRTTEMBERG el segle XIV, i se li atribueixen poders
miraculosos. A l’Arç Blanc de Glastonbury (Holy Thorn) també se li atribuïen poder
miraculosos, en especial quan floria per Nadal. La tradició assegura que el va plantar
JOSEP D’ARIMATEA el segle I, que la va agafar de Galilea. Alguna versió assegura que per
atraure els descreguts va plantar la vigília de Nadal el bastó que feia servir, fet d’un pal
d’arç blanc i de seguida va florir. Fins molts segles després es duien rams d’aquell arç a
les processons de Nadal.
A Catalunya destaquen dos exemplars. El de la Creu del Rabadà fa 1.3-2.2 m de volt de
canó, 8-9 m d’alçària, i 10 m de diàmetre de capçada. És a la Vall d’en Bas. El de la Font
de l’Arç fa 1.3 m de volt de canó, i 7 m d’alçària. És a Vidrà. N’hi ha d’altres amb volt de
canó una mica inferior a 1 m: el de la Rasa del Meix, a la Font de Lladurs; el del Corral
de la Coca, a Cubelles; el del parc del Pi Gros, a Sant Vicenç dels Horts; el de Can
Cabarrocas, a Cruïlles; i el d’en Salomó, a La Bisbal.
Amb un sol pistil hi ha C. granatensis (amb estipules i marge de la base del lòbul
proximal de la fulla, amb 3–8 dents per costat; de les muntanyes del SE). C. monogyna
té les estipules i marge de la base del lòbul proximal de la fulla sencers o amb 1–2 dents.
Pilositat a la cara de sota de les fulles només als nervis principals. És de tot el centre i
occident europeu; introduïda a Amèrica i Austràlia. Se'n distingeixen a Catalunya tres
subespècies: ssp. monogyna (amb branquillons i fulles joves glabres i fruit petit, de 6–10
mm) (molt corrent), ssp. azarella (amb branquillons i fulles joves molt piloses i fruit
també petit, de 6–10 mm, fulles en ventall) (només a Alacant), i ssp. ruscinonensis (amb
branquillons i fulles joves molt piloses, fruits grans de 10–15 mm, molt poques espines a
les branques) (a l'Empordà i al Rosselló). A més a més, a Andalusia s’hi pot trobar la var.
lasiocarpa, de fulles per la cara de sota, tiges i inflorescències, receptacles i fruits més o
menys pilosos. I al Marroc i al SW de la península hispànica la var. maura, de fulles
glabres, molt coriàcies, poc amples, sense lòbuls laterals, amb 3-5 lòbuls apicals (o
sense) i amb fruits de 10 mm.
Amb 2–3 pistils hi ha Crataegus oxyacantha (= C. laevigata, C. oxyacanthoides). Té els
peduncles i el calze glabres, i el marge basal del lòbul proximal de la fulla amb 5–13
dents petites. Es troba a Àlaba, Navarra del Nord i Serra de la Demanda. Les altres dues
espècies són Crataegus azarolus (fulles grans glabres amb el lòbul proximal fes fins
només el 50%, amb només 2 lòbuls laterals; és típic de conreus antics), i Crataegus
laciniata (fulles molt piloses, amb lòbul proximal fes fins el 75%, amb 3–4 parells de
lòbuls laterals, a les serres d'Alacant i Veïnes).
Es poden veure també híbrids, per exemple entre Crataegus azarolus x Crataegus
monogyna (=C x sinaica). O entre Crataegus oxyacantha x Crataegus monogyna (= C. x
media).
HISTÒRIA
Ala Xina l’arç blanc d’allí (Crataegus cuneata, C. pinnatifida) eren mencionades al tractat
Tang Ben Cao (659 d.C.)
El rei de França ENRIC IV (segle XVI) tenia un metge, JOSEPH DUCHESNE, que feia servir
un xarop a base d’arç blanc per rejovenir. NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) tenia les
llavors, esmicolades i begudes amb vi, com a bon remei contra la hidropesia, els còlics i
els càlculs. El destil·lat (hidrolat) de les flors treu les infeccions provocades per les
punxes del mateix arç blanc o lleva també estelles o partícules similars clavades a la
carn. Per a ell l’arç blanc era planta de Mart. En un text de 1695 transcrit per BONNEJOY
DE CHARS (finals de segle XIX), es recomana l’Arç Blanc (spina acuta) contra la
hipertensió. A finals de segle XIX el Dr. GREEN, d’Irlanda va popularitzar molt l’arç blanc
com a remei contra les malalties del cor. Abans els irlandesos el relacionaven amb el
món de les fades. GOETHE deia que les rames florides de l’arç blanc posades dins la
coixinera li procuraven somnis agradables.
ESOTERISME I RELIGIÓ
Si s'entra a l'interior de l'habitatge amb la planta, potser hi haurà una mort propera
d'algú. A l'exterior protegeix de desastres naturals (tempestes, llamps), ja sigui posant
branques florides collides la Nit de Sant Joan a sobre les finestres, ja sigui aixoplugant-
se sota l’arç quan hi ha turmenta. Fins i tot posar-se una rameta a la boca sembla que
protegeix dels llamps mentre es dugui. Posades unes branques en flor (amb alguns
pètals de color violaci) sobre el llit de matrimoni, la nit de Sant Joan o de Sant Pere,
procura bona entesa en la parella i fidelitat conjugal. Clavar a la terra de les vinyes
branques d'arç blanc el dia de Sant Pere Màrtir, protegeix les vinyes de la calamarsa
d'estiu. Posar una creu de rames florides al terra de l’estable, fa que el bestiar estigui sa i
hi hagi abundància de llet. La vigília de Sant Joan es mengen els fruits per curar mal de
coll o fins i tot el càncer de coll, especialment al compàs de les campanades de mitjanit.
Contemplar l'arbust en flor es diu que proporciona sort, especialment si floreix aviat, per
Nadal. És planta regida per Mart. Com amulet, protegeix de les malalties, i, sobre la
porta de la casa, dels maleficis. Posada una branca sobre la punta del pal d’una barca,
augura una bona pesca. En general, l’arç blanc es relaciona amb la prudència a l’hora
d’actuar i de parlar i amb una dolça esperança. També amb la fertilitat i l’abundància de
llet. O amb la castedat forçada, malgrat l’olor de les flors a carn. Hom creia que les flors
ajuden a conservar la carn i la llet. Per provocar maleficis, s’invocava sota la planta a la
deessa Cardea o al gegant gal·lès Ispadadden Penkawr. Al NW del Canadà (Columbia
Britànica), segons JAMES G. FRAZER, els vidus o les vídues han de dormir, per tradició,
rodejats de rames d’arç blanc. Per als celtes, l’arç blanc era l'arbre del mes de maig.
Destruir un arç blanc només es podia fer a l’hivern, a menys que es volgués atraure la
desgràcia al bestiar i a la fortuna de la casa. Segons una llegenda, al passar Jesucrist pel
País Basc, va sacsejar un arç blanc florit i en varen caure moltes monedes d’or, que Sant
Pere primer s’afanyava a recollir, però de seguida va comprendre que Jesús les volia per
repartir entre els pobres. Una altra llegenda explica com varen morir una parella de
nuvis al netejar-se les dents amb una punxa d’arç blanc, i és que havia estat
contaminada pel verí d’un escurçó que l’havia pres per un enemic. A Irlanda, s’hi
penjaven cintes i petits retalls de vestits com a senyal que s’havia fet una petició a
l’arbre. En alguns països eslaus (Sibèria, Eslovàquia) l’arç blanc s’ha emprat contra el
vampirisme, clavant una estaca al cor del suposat vampir. I llençar punxes d’arç sobre al
tomba d’algú suposen que evita que el mort prengui represàlies contra els vius. Segons
l’horòscop celta, les persones nascudes del mes de l’Arç Blanc (entre el 13 de maig i el 9
de juny) tenen una energia inesgotable, i són molt adaptables. Els agrada acompanyar i
ajudar als altres. Contagien vida i són molt generoses. Són observadores, i alhora,
impulsives. I tenen un gran sentit de l’humor i de la ironia.
No seria estrany que el culte anterior en temps clàssics existís ja i fos dedicat a la deessa
Juno o Hera, com devia passar a Montserrat. Per Sant Joan es duien a beneir rames
florides d’arç blanc a les esglésies del País Basc, i a casa es posaven sobre les finestres o
formant una creu, que es besava a l’entrar a l’estança o a l’estable. Alguns cremaven
també la creu de l’any anterior al posar la nova.
LITERATURA
«L’Aubépine» [comtesse ANNE MATHIEU DE NOAILLES (1906)]
«Il faisait frais encor, je ne m’attendais pas, Attirant les abeilles;
Aubépine adorable, On ne peut soupçonner qu’un calice ténu
A voir se balancer à l’entour de mes pas Ait des forces pareilles.
Ton ombre sur le sable, Se peut-il, chère fleur, que vous vous
Mais j’ai levé la tête, et ta sublime odeur complaisiez
Sur mon front s’abandonne. A ce jeu qui transperce?
Juliette n’a pas plus d’amour dans le cœur Que n’ai-je sur mon cœur un bouclier d’osier,
Au verger de Vérone. Comme un soldat de Perse!
Je tremble, je m’arrête et je te tends les bras, Inépuisable odeur, qui nous lie et nous tient
Vanille sur la branche! Jusqu’à ce qu’on se pâme,
Est-ce donc cette fois que ta langueur fera Il n’est pas de plus doux et de pire entretien
Mourir mon corps qui penche? Que d’écouter votre âme.
Hélas! on n’est jamais averti contre vous, Ah! les dieux soient loués! Vous allez
On ne peut se défendre, défleurir,
Quelles armes prend-on contre un parfum si Car les jours se dépêchent…
doux Mais l’Amour a déjà, de vos mortels soupirs,
Dont le cœur va se fendre? Enduit ses dures floches!»
Et vous avez l’air bon, simple, calme, ingénu,
[Fruits]
–càlculs urinaris o biliars –disenteries
–colesterol –gota
–diarrees
Afeccions nervioses que millora: angina de pit (falsa), angoixa, arrítmies, desequilibris
neurovegetatius, dispnea, dispèpsia, mal de cap, dolor i espasmes al plexe solar, eretisme
cardiovascular, estrès, febre nerviosa, hipertensió, irritabilitat, insomni, neuro-artritis,
palpitacions, vertigen.
PREPARATS I BARREGES
És una planta molt treballada pels laboratoris farmacèutics. Se n'empren els raïms de
flors i les fulles. Se'n fan comprimits, extracte sec, extracte hidroalcohòlic, extracte
glicèric, tintura, etc. Es pot emprar a casa en infusió o en decocció (fins a 4 minuts), però
caldrà trobar la mesura justa per evitar les palpitacions.
• Comprimits.
• Confitura dels fruits madurs.
• Decocció de 1 – 4 '.
• Extracte fluid (hidroalcohòlic): 0.5-1 g
• Extracte glicèric.
• Extracte sec.
• Infusió. Una culleradeta de flors/tassa/2 -3 cops/d
• Tintura. 5 g = (20 gotes) x 3/ d
• Vi i altres begudes alcohòliques més concentrades.
• Xarop.
POSSIBLE TOXICITAT
La sensibilitat a l'efecte cardiotònic s'accentua en persones eslaves, i en les poc avesades
a l'exercici físic. Potser alguns quimiotipus locals tinguin efecte taquicàrdic. Caldria
començar prenent–ne en dosis mínimes a raó de 3 gotes d'extracte per quilòmetre que
s’és capaç de fer corrent. És freqüent que provoqui palpitacions a dosis puntualment
excessives, tot i que a dosis majors de 200 gotes d’extracte hidroalcohòlic fluid sembla
que pugui donar somnolència i bradicàrdia. Algunes partides russes venien
contaminades amb elements radioactius (Cessi, Estronci), quan va passar l'accident
nuclear de Txernòbil. Les dosis letals mitjanes (LD50) de l’extracte hidroalcohòlic en
ratolins i rates són de 18 i 34 mL/Kg. Extrapolant-ho a les persones, per a un pes de 60
Kg la LD50 podria ser de 2 L. Ja de per si, 2 litres d'alcohol són difícils de suportar. En
injeccions endovenoses en ratolins la LD50 és de 1.5 g/Kg d’extracte ric en flavonoides.
Extrapolant-ho per a una persona de 60 Kg seria la LD i.v. de 90g. Les interaccions amb
medicaments d’efectes similars cal suposar que són additives. Les punxades amb les
punxes de l’arç es poden infectar
ALTRES USOS
Amb la fusta, que és molt dura i no sol esquerdar-se, se’n fan culleres, forquilles, boles
de jugar, i altres estris. Amb els fruits els nens castellans jugaven a llençar-se’ls a través
d’un tub. El pal d’encendre foc fent-lo girar sobre un tronc pla podia ser molts cops d’arç
blanc.
La planta serveix de porta-empelts per a pomeres, pereres, codonyers, nespleres o
serveres.
Les fulles tendres i les flors encara per obrir es poden menjar en amanida. La planta
atrau amb les seves flors nombrosos insectes. Molts ocells (mallarengues, merles,
pinsans) s’alimenten dels seus fruits madurs. Els Lanius (capsigranys) entaforen les llurs
víctimes (insectes, sargantanes, ratolins) clavant-les a les punxes de l’arç, per disposar
d’aliment ben repartit pel seu territori.
[Llavors]
• àcid cianhídric (traces)
• lipasa.
[Escorça Tiges]
• amargs: crataegina, aesculina, oxiacantina.
Alguns principis actius de l’Arç Blanc, junt a les seves propietats per a salvaguardar la
salut humana, són els següents:
MÉS INFORMACIÓ
«Geographic origin influences the phenolic composition and antioxidant potential of wild
Crataegus monogyna from Spain». M. A. ABUASHWASHI,O. M. PALOMINO &M. P. GÓMEZ-
SERRANILLOS
https://www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/13880209.2016.1179769
Crataegus x media (Wikimedia)
Crataegus oxyacantha. Imatge de THOMÉ, OTTO WILHELM
SAFRÀ
Crocus sativus L.
[1753, Sp. Pl. : 35] 2n=3x=24
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
El safrà és una monocotiledònia Iridàcia. Com a tal es distingeix per no ser planta
aquàtica, tenir les flors amb un
periant no separat en dos
embolcalls diferents (calze, corol·la)
sinó format per tèpals, flors no
zigomorfes, periant petaloide, fulles
verdes, sense tiges suculentes,
menys de 12 estams, ovari ínfer,
fulles no disposades pas en
verticils de 4, flors pedicel·lades,
ovari amb nombrosos rudiments
seminals a cada lòcul, periant
format per 6 peces/tèpals, 3
estams. Floreix al mateix temps
que surten les fulles. El bulb, de 2-
3 cm, està recobert per túniques
fibroses i té almenys un borró
apical (que donarà la flor) i un
lateral (que donarà les fulles); les
flors tenen un estil ramificat en 3
estigmes llargs claviformes de color
vermell molt intens. En rares
ocasions hi ha 2 estils i 6 estigmes
(flors «melguisses»/»shishtaki»). El
gènere Crocus (amb uns 100
taxons) es distingeix per ser
plantes vivaces, bulboses, amb
arrels fines similars a les de l’all i
una central que amb els anys es va
allargant, estreta. I amb la part
aèria caduca. Bulb sòlid, sub-
esfèric o piriforme, a vegades
estolonífer, amb les túniques
exteriors papiràcies o fibroses que
pugem fins 5 cm més amunt del
bulb, que és pla per sota, i d’uns 50 g. Rels a la base del bulb fibroses, primes, a part la
rel principal que s’endinsa fins 15 cm al terra. Tija absent. Fulles (5-11) totes basals,
linears, d’uns 2 mm d’ample, fins a 50 cm com a molt, quillades, amb beina basal
tubular membranosa formada per pocs catafil·les, acanalades a la cara adaxial, amb 2
solcs a la cara abaxial, pubèrules. Apareixen més o menys quan surten les flors. Estomes
foliars anomocítics (amb cèl·lules que els rodegen indiferenciades), nervis paral·lels.
Catafil·les (5-11), blancs, membranosos i protegint les fulles noves. Bràctees (2)
membranàcies, la interna més reduïda. Flors actinomorfes (1-4 per bulb), erectes, sobre
un pedicel hipogeu protegit per un catafil·le membranaci. Les fulles fan que la planta
tingui fins a 20-30 cm d’alçària en la seva part aèria. Les flors desprenen una olor entre
metàl·lica, de mel i de Iode. Periant campanulat, amb les peces soldades a la base
formant un tub allargat. Tub de 4-12 cm, estret, blan o lila, pubescent a l’interior a l
zona de contacte amb els filaments. Tèpals més curts que el tub, de 3-5 × 1-2 cm,
obovats sub-iguals, els 3 interiors una mica menors. De color lila, violeta o porpra,
algunes vegades reticulats a la gola, sempre entre obovats oblanceolats, amb punta
roma. Estams lliures. Filaments estaminals de 7-11 mm, blancs o porpra castany, amb
pèls menuts. Filaments adnats a la part superior del tub del periant. Anteres linears
basifixes, de 15-20 mm. Ovari trilocular, subterrani. Estil piriforme, de color taronja clar,
amb 3 rames enteres, dentades o fimbriades. Estigmes marginals o apicals, de 25-35
mm, separant-se a l’altura de la meitat distal de les anteres. Un cop assecats els
estigmes fan només de 20 mm. Són més gruixuts a la punta, fins a 2 mm tendres,
acabant en una mena de trompa. El safrà no fa llavors normalment, es reprodueix per
bulbs. Quan alguna raríssima vegada la planta fructifica ho fa amb una càpsula de 1-1.5
cm i amb llavors de 4.2-4.6 × 2.6-3.8 mm. Els bulbs que floreixen solen donar 8-12
borrons que donaran lloc a igual nombre de bulbs fills. Els bulbs majors donaran més
flors. Els bulbs es queden paralitzats des de Sant Ponç (11 de maig) fins la Mercè (24
setembre). Després, a finals de setembre s’activen, treuen arrels i pel Pilar floreixen. Les
fulles surten des del Pilar i duren fins Ant Ponç. Els bulbs a partir de 2.5 cm de
diàmetre o de 10 g de pes ja són capaços de produir flors.
Imatges de https://www.flickr.com
Es cullen les flors senceres abans que el sol escalfi massa per després amuntegar-les a
casa (i assecar-les una mica), i després extreure’n els estigmes que es tornen a assecar
fent una capa de 2 cm en sedassos que han de rebre escalfor (75ºC durant 30 minuts)
d’alguna estufa o braser fins que es tornen poc elàstics (amb només 15% d’humitat). La
capa pot ser de 4 cm però aleshores caldrà donar la volta al sedàs un cop assecada la
capa inferior passant la massa d’estigmes a un altre sedàs igual. A l’Iran, l’Índia o al
Marroc solen assecar-se al sol 4 dies. Un altre procediment és posar la massa d’estigmes
repartida en gruixos de 4 cm en safates de seda i a poc a poc escalfar l’estança fins a
35ºC i aturar el procés quan la humitat arriba dels estigmes arriba al 12%. El camp
produeix durant 5 anys, i després cal fer rotació de cultius, triant els bulbs millors per
plantar-los en un altre indret (que hagi estat sense cultivar almenys un any i que aquells
cultius no hagin estat d’alfals, remolatxa, patata, pastanaga, nap, o trèvol). Pels volts de
Sant Isidre (15 de maig) o de Sant Ponç (11 de maig) s’avia el bestiar perquè es mengi les
fulles del safrà. Els talpons (Microtus duodecimcostatus) que es mengen els bulbs del
safrà s’eliminen fumant les galeries amb el fum de cremar palla humida (amb sofre
barrejat) en una mena d’embut connectat a una manxa. Cap a finals de juny (entre Sant
Joan i Sant Pere) es despallofen/escarafollen/desgallofen les cebes velles que porten més
de 5 anys al terreny i que caldrà netejar de terra, polir llevant-ne les dues capes exteriors
(escarpins) i el cul (arrels fines i arrel principal). Es poden ruixar amb sulfat de Coure o
formol diluïts, o algun altre fungicida i guardar a 5ºC amb una humitat del 75% en
ambients ventilats. Es disposen en capes de com a molt 20 cm de gruix durant una
setmana a temperatures de 35ºC perquè les ferides es cicatritzin o suberifiquin. El
terreny on ha estat el safrà 5 anys ja no servirà fins al cap de 10 anys de descans per a
tornar-hi. Però aquests anys la collita de cereals serà millor del normal en aquest terreny
on ha estat el safrà. Abans de plantar (el març) les cebes del safrà caldria llaurar el
terreny entre desembre i febrer a una profunditat de 10-15 cm. I, si hi ha pedres, llevar-
les. La llaurada grossa de 40 cm de profunditat es fa pel març o més tard, pel maig o
juny, abans de plantar els bulbs i just abans de les puges primaverals. Tradicionalment
s’estirjola amb fems pels volts de Sant Josep (març) amb unes 7-8 Tm de fems per Ha.
També es pot afegir sulfat amònic amb el 21% de N 2 (40-50 Kg/Ha de N), superfosfat de
cal amb el 18% de P 2O5 (80-100 Kg/Ha de P) i sulfat de potassa amb el 60% de K 2O5
(100-120 Kg/Ha de K) el primer any, 20-30 dies abans de la plantació; i, el segon any, a
mitjans de setembre. Alguns càlculs asseguren que un campo d’1 Ha de safrà remou del
sòl 72 Kg de Nitrogen, 18 Kg de Fòsfor i 132 Kg de Potassi. A Grècia adoben amb adob
químic 11:15:15 a raó de 100 Kg/Ha, a més a més de amb 20 Kg/Ha de 0:0:5. A La
Mancha, en canvi solen abonar amb 40-50 UF de N, 80-100 UF de P i 100-120 UF de K.
Els valors dels adobs químics solen posar-se en tants per cents. Però un sac de 25 Kg
d’adob 15:15:15 no conté 3.750 Kg de cada element N:P:K sinó aquesta quantitat només
per al Nitrogen, ja que les proporcions 15:15:15 són d’unitats de fertilitzant (UF)
N:P2O5:K2O i no pas directament de N:P:K. Per saber quan P (Fòsfor) hi ha al P 2O5 cal
aplicar un factor de conversió ja que hi ha un 44% de P en aquest òxid. I per saber quan
Potassi hi ha al K2O el factor de conversió seria del 83% ja que per cada 100 g d’òxid hi
ha 83 g de l’element Potassi. Així a la província d’Albacete a cada Ha s’apliquen 40-50 UF
de N (=40-50 Kg/Ha de N) en forma de sulfat amònic (21% de N); 80-100 UF de P 2O5
(=35-44 Kg/Ha de P) en forma de superfosfat de calç (18% P 2O5); i 100-120 UF de K2O
(=83-100 Kg/Ha de K) en forma de sulfat potàssic (60% de K 2O).
Un mes després de plantar les cebes caldria tornar a llaurar somerament, fins 10 cm de
profunditat, per erradicar les males herbes. Pel setembre caldria una llaurada molt
somera per tal de trencar la crosta del sol i l’octubre una altra cavada somera per
estimular la floració. Pel novembre una altra llaurada, després de la recol·lecció també va
bé. Una setmana després de llaurar el terreny per treure’n les cebetes ja han d’estar
netejades i es podran plantar, pel matí, de 6 a 12. El terreny ha d’estar amb saó,
esponjós i ha d’haver atès temperatures de 25ºC abans de la plantació. Les cebetes
s’enterren a uns 5 cm. O més si hi ha d’haver gelades fortes. Els solcs estaran separats
entre 25 i 30 cm. I tindran una profunditat d’uns 10-15 cm. Els bulbs estran separats
uns 8-10 cm i hi haurà dos rengles per solc. És a dir, hi haurà uns 30 bulbs per metre
quadrat. O 300.000 bulbs per Ha, que venen a ser 6 Tm per Ha. La plantació dels bulbs
se sol fer pel maig o pel juny. Es poden fer recs ocasionalment, abundants, si l’any ha
estat de molta sequera. Per exemple, es pot regar amb tonell amb aigua de bassa, millor
amb conductibilitat elèctrica inferior a 1200, i no massa freda, a finals de març, últims
d’agost i primers d’octubre, a primer hora del matí o a última hora de la tarda. En
climes amb només 400 mm de pluja anuals potser caldrà regar amb 3500 metres cúbics
per Ha, és a dir 350 L més per metre quadrat. Preferentment els regs haurien de ser al
començar i a l’acabar la floració i durant el creixement vegetatiu sempre que hi hagi
sequera. En canvi, no és recomanable regar abans de plantar els bulbs o abans de llevar-
los de la terra.
El primer any, la producció serà baixa. Després, els 3 anys següents, serà cada cop més
bona, i, al cinquè o sisè any, ja hi hauran 8-12 cebes secundàries o companys. La collita
de la rosa del safrà comença després del Pilar (12 d’octubre). Els primers 4 dies hi haurà
poc rendiment. Després, vindran 12 dies de màxim rendiment, i, després, vindran 10-14
dies més de rendiment decreixent. Convé fer la collita en dejú, donada la posició amb el
torç tant inclinat cap el terra; això per tal d’evitar regurgitar l’esmorzar. Quan les fulles
són curtes és més fàcil collir les flors que no pas quan les fulles són molt altes. A partir
de 12º C les flors s’obren i costa més collir-les; el rendiment baixa a la meitat. Un cop
omplerts els cistells amb les flors, es duen a casa per estendre les flors sobre un terra
porós. Si les flors estan humides, en 2-3 dies es faran malbé. Si estan seques, es pot
esperar 6 dies per esbrinar-les (llevar-ne els estigmes), o el que s’anomena en àrab de
l’Iran: «gol per kerd» o «gol fa kardan». Els estigmes s’assequen sobre una estufa o un
braser, en un sedàs que es capgira per acabar de torrar (75ºC) el producte, sense
cremar-lo. Un cop ben assecat, el pes del safrà queda reduït a la cinquena o sisena part.
Es guarda en caixes de cartró fins que es ven al majorista. O en vasos de vidre o en
capses de zenc hermètiques, a la fresca (10ºC) i a les fosques. En un futur més o menys
proper cada cop més tot el procés de cultiu i recol·lecció i assecatge estarà cada cop més
mecanitzat. També la liofilització a -30ºC i 50 Pa podria esdevenir el procés normal
d’assecatge fins reduir la humitat interna a només el 4%. Ara per ara, al detall, el safrà
es ven en capsetes de plàstic.
El safrà prefereix sòls sorrencs o lleugers, llimosos, calcaris, profunds d’almenys 70 cm,
ben drenats, amb un 2% de matèria orgànica, pla, amb saó, i no requereix massa adobs
ni sòls rics en nutrients, però sí insolació i absència de vents forts. Es pot fer de secà o
amb rec. Normalment es fa en climes amb 500 mm de pluja anuals, i agreix que plogui
durant la floració (octubre) i la plantació (març). Resisteix temperatures de 15ºC negatius
a l’hivern i 40º C positius a l’estiu. Si el sòl conté 20 microM de Cesi+++, el safrà
produeix 7 cops més crocina. La planta agraeix l’adob potàssic al sòl. Si per L’Assumpció
(25 de març) plou o es rega, aleshores les cebes quedaran «prenyades» i la collita serà
bona. Inoculant els bulbs amb Curtobacterium herbarum s’incrementa força la producció
de flors.
Actualment (2021) el país que més produeix safrà és Iran —principalment a la província
de Khorasan del Sud—, però el Safrà de La Manxa té fama de ser el millor del món. Un
camp d’una Hectàrea podria donar 5 Kg d’estigmes de safrà. La producció mundial
s’estima en uns 200.000 Kg l’any, venint el 89% de l’Iran, el 6% de l’Índia, el 2% de
Grècia, l’1.5% de l’Afganistan, i el 0.5% del Marroc o d’Espanya. Espanya el 1930
produïa 115 Tm, el 1950 unes 19 Tm, i el 1970 unes 60 Tones de safrà anualment. El
1990 només 22 Tones i el 2003 3.5. De tota manera el rendiment per Ha és alt (14 Kg en
regadiu i 9 Kg en secà). A partir de 2016 amb l’ajuda de fons europeus es torna a
incrementar el cultiu de safrà a Espanya que arribava el 2016 a 165 Ha. A Suïssa se’n
produeixen pocs quilos a Mund, a 1200 m snm. Altres països que en produeixen són
Austràlia, Azerbaidjan, Caixmir, Egipte, Estats Units, França, Israel, Itàlia (Sardenya,
Salerno), Mèxic, Nova Zelanda, Pakistan, Turquia, Xina. Segons l’origen la química varia
una mica i també la morfologia. El safrà d’Espanya té estigmes fins, poc greixosos, fàcils
de trencar, poc brillants i són una mica amargants. El safrà d’Itàlia té els estigmes molt
amples a la punta, en trompeta, grans (3-4 cm), brillants, greixosos i molt aromàtics a
més de tenyir ràpidament l’aigua. El safrà de França té estigmes elàstics, amples, de
color fosc i sabor una mica amargant. El safrà d’Àustria és similar a l’italià, més
aromàtics, de sabor agre, i color més marronós. El safrà de l’Iran té estigmes gruixuts i
poc aromàtics.
HISTÒRIA/ESOTERISME
Cultivada de bell antuvi, possiblement originària de Creta, Turquia (Àsia Menor), Iran o
Caixmir. Figura en imatges de fa 3500 anys a les illes gregues. A la península hispànica
va ser introduïda pels àrabs el segle VIII. A la mateixa cova de Shanidar s’hi varen trobar
restes de safrà amb altres plantes medicinals, de fa 60.00 anys, en temps dels
neandertals. Al NW de l’Iran alguns trets d’una pintura rupestre varen ser fets amb safrà
ara fa uns 50.000 anys. Els sumeris coneixien i empraven la planta, sobre tot la
silvestre, des de l’any 3000 a.C. A Babilònia s’emprava com a tint cap a l’any 2400 a.C.
SARGON, en fundador de l’imperi accadi va néixer cap el 2300 a.C. a Azupirano (la vila del
safrà). A-zupiru també significa en hitita «reina dels remeis».
El safrà s’emprava molt a l’Antic Egipte, almenys fa 4000 anys, com a condiment, tint, i
contra malalties digestives i renals. Contra la hemorràgia imminent d’estómac aplicaven
una pomada a la zona estomacal feta amb safrà, greix de bou, coriandre i mirra
CLEÒPATRA l’emprava sovint com una de les seves estratègies seductores, com a cosmètic.
El safrà s’emprava com a oferta votiva als déus i es posava en objectes funeraris el segle
X a.C. a l’imperi persa. També es barrejava amb aigua i sàndal per aplicar-lo a la pell i
evitar cremades pel sol. Vint segles més tard a Isfahan mateix, AVICENNA l’emprava com a
cordial. A la Bíblia, SALOMÓ (Càntic dels Càntics) el cita com a ( כרכםkarkom), un dels
productes vegetals més preuats aleshores —i encara ara ho és—. Això a part, el safrà
s’emprava aleshores per obtenir franges de color taronja a les túniques blanques. El color
de les túniques dels monjos budistes ve o venia del safrà també. En tot cas el safrà és un
repel·lent per ales puces. I s’ha associat aquell color a la compassió i a l’alliberament. A
la Xina el safrà és mencionat el segle XVII a.C. tot i reconeixent que venia originàriament
del Caixmir. ASURBANIPAL recull informació sobre el safrà al segle VII a.C.
Entre els grec i romans clàssics el safrà, conegut també com a sang d’Hèrcules,
s’emprava per tenyir (roba i cabell) i per alegrar les festes, les representacions teatrals, o
per dormir somniant somnis daurats si la posaven dins al coixinera. També, amb oli, per
curar ferides produïdes durant les lluites dels gladiadors o atletes, i, cremat, com encens.
HIPÒCRATES (segle V-IV a.C.) tenia el safrà com a sec en primer grau i calent en segon i el
recomanava contra el mal de cap barrejat amb oli de roses i cascall. Tant ESTRABÓ com
DIOSCÒRIDES (SEGLE I) mencionaven els cultiu de safrà a Cilícia (regió del Sud de
Turquia). DIOSCÒRIDES creu que el millor safrà venia de de les muntanyes Còriques.
Després venia pel que fa a qualitat mèdica el de de Lícia i finalment en tercer lloc el
d’Egas a Etòlia. El de Sicília era menyspreable al seu parer, excepte com a tint. Ja en
aquell temps es feien trampes perquè el safrà pesés més i es vengués amb més beneficis.
S’hi afegia Plom en forma de litargiri, essent tòxic mortal aleshores si se’n pren 12 grams,
en aigua. Per a DIOSCÒRIDES el safrà és digestiu, emol·lient i a la vegada una mica
astringent, diürètic i és bo contra la icterícia, nàusees (amb vi dolç), i contra la irritació
dels ulls (amb llet de dona). Es pot introduir a l’anus o a la vagina en forma de
supositori; és afrodisíac i calma l’erisipela o afeccions similars i l’otitis. La rel amb alguna
beguda dolça és diürètica. L’ungüent de safrà s’obté premsant els estigmes amb una
mica de mirra. Elimina les cataractes, és diürètic, digestiu i calorífic.
Segons la mitologia grega, Crocus era un jove ben plantat que es disposà a perseguir la
nimfa Smílax pels boscos propers a Atenes. El joc amorós acabà avorrint a Smílax i
Crocus que no es donava per vençut es transformà en la flor del safrà i els déus
transformaren a Smílax en la planta de l'arítjol. Segons la mitologia romana del
matrimoni de Júpiter i Juno en va néixer Croc, que tenia el cabell com un lleó. Mercuri el
va matar accidentalment, en un llançament de disc. Surt mencionat a la Ilíada. I la sang
de Croc es va transformar en la flor de safrà els estils de la qual recorden el color del
cabell de Croc. Una altra versió explica que Crocus es va fer amic d’Hermes però va ser
ferit pel disc que el déu va llençar mentre jugaven i de les tres gotes de sang que van
caure del cap de Crocus es varen formar els tres estigmes de la flor. A la Ilíada d’ HOMER
el safrà hi surt mencionat. OVIDI relatà la llegenda de Crocus i Smílax. Al palau de Minos
a Knossos (Creta) hi figura un fresc il·lustrant la flor del safrà. Data de l’any 1650 a.C. A
l’illa de Santorini un altre fresc il·lustrant el safrà sent recol·lectat per una jove que tria
els estigmes, data de l’any 1500 a.C. El papir d’EBERS (1550 a.C.) cita el safrà com remei
contra problemes renals, i com un remei cordial, però que en excés treu la gana, tot i que
en petites dosi la fa venir i treu el mal de cap de la ressaca. ALEXANDRE MAGNE (segle IV
a.C.) l’emprava en banys per a curar-se les ferides de guerra. Al Caixmir sembla ser que
el safrà hi arribà cap el segle XII a.C. de la ma de dos sufís que agraïts pel tractament
d’un metge local li oferiren uns bulbs de safrà. I del Caixmir va passar a l’Índia cap el
segle V a.C. de la ma d’un missioner budista. Una altra versió diu que va ser el monjo
budista MADHYANTIKA qui va introduir el safrà al Caixmir.
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) el safron és planta regida pel Sol sota el signe del
Lleó. En quantitats moderades reforça el cor però prenent-ne més de mig gram perjudica
el cor i lleva la visió. En quantitats moderades ajuda els pulmons afectats per
tuberculosis o asma, i era molt bo per combatre el xarampió, la verola i altres malalties
contagioses de la pell. ALÍ IBN RABBAN TABARI (segle VIII-IX) deia que el safrà pot
desobstruir el fetge, és un tònic de l’estómac i suprimeix la gana. MOHAMMAD IBN
ZAKARIYA RAZI (segle IX-X) deia que el safrà és digestiu i astringent, neteja l’estómac.
També deia que la ingestió de 6-7 grams de safrà indueix el part. AVICENNA (segle X-XI)
emprava el safrà com a cordial i hepatoprotector, antiinflamatori, contra la depressió, per
fer venir la regla i accelerar el part, i com a broncodilatador i afrodisíac; i barrejat amb
rovell d’ou i oli d’oliva contra càncer de matriu. DAWOUD ANTAKI (segle XVII) deia que
prendre 3-4 g de safrà amb aigua de roses i sucre fa venir el part. Un supositori vaginal
amb 3.5 g de safrà accelera el part i l’alliberament de la placenta, o posat al temps adient
actua com a contraceptiu. L’escola de medecina àrab recomanava també el safrà contra
trastorns urogenitals, dismenorrea, regla irregular, síndrome premenstrual, càlculs
urinaris. Per alguna raó un hadith prohibeix olorar o prendre safrà durant el pelegrinatge
(irham) a la Meca.
Als Estats Units el safrà es començà a conrear cap el 1730. El 1858 els otomans
vengueren prop de deu tones de safrà als britànics. No fa gaires anys un ingrés
suplementari dels pilots d’aviació venia del safrà que duien com a pacotilla i venien e
Nova York. A Catalunya es cultivava antigament a la zona del Riberal al Rosselló (Îlle-
sur-Têt). Ara, amb ajudes del fons europeu de desenvolupament regional es torna a
cultivar a la Conca de Barberà-Baixa Segarra (Rocafort de Queralt). A Monreal del Campo
(Terol) hi ha un museu del safrà i cada any s’hi fa un concurs provincial d’esbrinar.
En el llenguatge simbòlic de les flors rebre com a regal safrà significa que no has
d’abusar, tot i ser un signe d’alegria. A Mèxic un ritual de neteja es fa amb safrà, espígol,
matafaluga, murtra que es posen a bullir en aigua i una gota de mel i es fa servir per
vessar-la sobre el cos nu després de dutxar-se cada divendres tot i resant aquesta oració
per trobar xicot: »Santa María que llegue el día / san Clodomiro, que encuentre marido /
san Juan, que sea Galán / san Buenaventura, que me quiera con locura / san Salvador,
que no sea jugador / san Albino, que no le dé al vino / santa Magdalena, que no sea
calavera / san Fermín que sólo me ame a mí.” L’oli extret dels estigmes del safrà era un
ungüent molt preuat a l’Edat Mitja i emprat per les bruixes quan se’ls demanava poder
atraure l’amor d’alguna persona que no corresponia a l’amor que el demandant sentia. El
segle XIV el safrà era molt cercat com a remei per prevenir les epidèmies. A Suïssa les
flors de safrà silvestre es posen en una bosseta al coll dels nens per prevenir malalties.
La «Guerra del Safrà», que durà 14 setmanes, es desencadenà quan una càrrega de 360
Kg de safrà destinada a Basilea va ser robada suposadament per la noblesa. Al final el
vaixell tornà on havia d’anar. Però es pirates de la Mediterrània seguiren assaltant els
vaixells amb càrrega de safrà. A principis del segle XX els pintors romàntics consumien
safrà, més de 3 g al dia, i això es veié reflectit en alguns quadres amb força colors
ataronjats. L’anomenada colla del safrà estava formada per NONELL, MIR, CANALS, PICHOT,
VALLMITJANA, GUAL i el grup es va mantenir entre 1893 i 1896. Els llurs quadres eren
d’estil «en-plein-air». Somniar amb el safrà com a espècia ve a dir que ens cal posar més
atenció en allò immaterial per evitar desgràcies. També que s’està cercant fugir de la
monotonia que s’ha fet infranquejable, o pau després d’una disputa. Somniar beure safrà
o veure’l créixer és senyal d’un fals amant o fals amic.
Quadre «à-plein-air» de Sant Martí de Provençals, d'ISIDRE NONELL, influenciat pel safrà.
monjos budistes amb túniques color safrà
fresc minoic representant una dona collint
safrà (segle XVI a.C.)
―»El quart dia, [Iblis] va preparar una taula llarga en la que va coure el llom de vedella
amb safrà i aigua de roses, i amb vi ranci i mesc fi. Així que Zahak arribà i va menjar es
va meravellar pel sabor». [Història de Zahak vol. I: 49-50].
―»La separació m’ha fet tronar groc com el safrà, estic cobert de sang com una rosa
vermella perquè me n’he anat; el meu cor s’ha desfet com cent pètals d’una flor; i he
caigut al terra com una flor de violeta perquè me n’he anat» [MIHANDOUST 2002:72)
Generalment s’afegeix al final de la cocció perquè així no perd l’aroma. JAMSHID, segons
la mitologia persa, va ser qui va tenir la idea de posar safrà al menjar.
• ajil abgoosht: escudella de carn de xai (1.5 Kg) amb fesols (350 g), cebes (2), all (3
dents), cigrons (350 g) i safrà.
• ashura: llavors de llegums + fruites del temps + molasses de raïm + mel + safrà +
canyella + cardamom + clavell.
• biriyani: pollastre o xai amb safrà, canyella, clau, cardamom verd, anís estrellat, llorer
de l’Índia, nou moscada o macís, ametlla, panses, grans de magrana.
• bourrido: rap estofat + brunoise de verdures (api + porros + pastanagues + cebes) +
maionesa + pa fregit untat amb all.
• patates estofades
• formatges + safrà
• gelats + safrà
• halva: similar al torró però amb sèsam, mel, panses, dàtils i safrà (a les noces)
• iogurt líquid + safrà + cardamom
• mantega + safrà
• mourtairol del Perigord: 1.5 L caldo de pollastre + 1 g de safrà + llesques de pa de
pagès fines xopades amb al caldo. Es posa al forn 30 minuts i s’hi va afegint caldo
perquè no s’assequin les llesques.
• pans
• paella
• pfâlude: ametlles triturades + midó + suc de fruita + suc de raïm + festucs + suc de
llimona + mel + aigua de roses + safrà + mesc. Es pren en forma de sorbet gelat.
• pastissos
• risotto a la milanesa: 200 g arròs rodó + 800 mL de caldo + 1/2 ceba + 1 dent d’all +
30 g mantega + 60 g formatge curat + 100 mg de safrà + vi blanc + oli d’oliva verge +
sal + pebre + cebollí. https://www.ideasparacocinar.com/receta/risotto-milanesa/
• sirkenjubin: mel + suc de taronja + raïm + til·la + roses + safrà + sal. Preparat turc per
als dies rúfols amb molta humitat.
• sopa bullabessa: rap o peix de roca 1 Kg + llagostins 100 g + musclos 200 g + 1 porro +
1 ceba + 4 tomàquets + 3 dents d’all + 1 fulla de llorer + 3 cullerades d’oli d’oliva verge
+ 1 rameta de fonoll + 3 rametes de julivert + sal + pebre + llesques fines de pa dur +
safrà. https://www.directoalpaladar.com/recetario/la-bouillabaisse-olla-provenzal-de-
pescado-receta
• te + safrà
• xarop: sucre candi + safrà + cardamom + aigua de roses
• zerde: aigua de safrà + arròs
• abscessos • ansietat
• acne • arrítmia ventricular
• acúfens (+ oli UE) • artritis (bulbs bullits en llet UE/
• addiccions (morfina, etc.) estigmes UI)
• albuminúria • ascites d’Ehrlich
• al·lèrgies • asma
• Alzheimer • Aspergillus fumigatus
• amenorrea • Aspergillus niger
• angina de pit • ateroesclerosis a les coronàries, etc.
• anhedonisme (absència de plaer) • barbs
• anorèxia per estrès (petites dosi) • bilirrubina alta
• bronquitis • dolors dentals en infants
• Brucella melitensis • dolors musculars (cataplasma de
• bulímia (dosi fortes) molla de pa + llet de cabra + rovell
• càlculs renals/biliars d’ou + safrà)
• càlculs per etilenglicol • dolors oculars
• càncer de còlon/recte HCT-116, • encefalomielitis autoimmune
SW-480, HT-29, DHD/K12-PROb, • ensurts
C26 • enverinament
• càncer d’estómac BGC-823 • epilèpsia (+ sucre + quinina/+
• càncer de fetge HepG2 valeriana)
• càncer de laringe Hep-2 • erisipela
• càncer de mama MCF-7, MDA-MB- • escarlatina
231, 4T1 • Escherichia coli
• càncer de matriu HeLa, L1210, • esclerosis múltiple
P388 • esclerosis uterina
• càncer de pàncreas ASPC-1, MIA- • espasmes
Pa-Ca-2, Capan-1 • esplenomegàlia
• càncer d’ovaris SKOV3 • esquizofrènia (15 mg de crocina /2
• càncer de pàncreas BxPC-3, MIA- cops al dia//o 150 mg de safrà 2
PaCa-2 cops al dia)
• càncer de pell • estat de xoc
• càncer de pròstata • esteatosis hepàtica (no alcohòlica)
• càncer de pulmó alveolar A459, WI- • estomatitis
38, VA-13 • estrès per Covid-19
• càncer de ronyó • estrès post-traumàtic
• Candida albicans • faringitis
• cataractes UE • fatiga
• catarro • febre
• ciàtica • febres de Malta
• cirrosis hepàtica • ferides petites (tèpals)
• cistitis • fibril·lacions cardíaques
• Cladosporium • fòbies
• coagulació intravascular • gana entre menjars
disseminada • gasos intestinals
• còlic intestinal • gastritis
• colitis ulcerosa • gingivitis
• conjuntivitis (+ llet UE) • glaucoma primari d’angle obert
• contusions • gliomes (+ tomozolomida)
• còrnia ocular inflamada • gota
• coroides mal irrigada • Helicobacter pylori
• Covid-19 • hemoptisis
• creatinina elevada • hemorràgies
• cremades • hemorroides
• debilitat nerviosa • hepatitis
• degeneració de la màcula (retina) • hepatomegàlia (+ agrassons FRU
• depressió nerviosa Berberis vulgaris)
• desordre obsessiu-compulsiu • hidropesia
• diabetis • hiperacidesa gàstrica
• diarrea • hiperlipidèmia
• disenteria • hipertensió
• dismenorrea • hipertròfia cardíaca
• dispèpsia • hipomania
• dolor anal • hipotèrmia
• dolors del càncer • histèria
• dolors crònics • icterícia
• dolors articulars • ictus trombòtic
• impotència sexual • part lent
• insomni • Pasteurella multocida
• intoxicació per aflatoxina B1, • pèrdua de memòria per etanol o per
cisplatí, Plom, Alumini, mitomicina- escopolamina o per ketamina o per
C, uretà, ciclofosfamida, CCl4, apomorfina o per morfina o per
diazinon, Cadmi, hioscina acrilamida o per àcid quinolínic o
• oclusió de les caròtides per isquèmia o per estrès oxidatiu o
• impotència sexual (+ rovell d’ou) per aflatoxina B1
• incontinència urinària enuresis) ()+ • picades d’escurçó
Nigella sativa + gingebre + clau + • picors
nous) • Plasmodium falciparum
• isquèmia • pleuresia (cataplasma de molla de
• Klebsiella pneumoniae pa + llet de cabra+ rovell d’ou +
• Leishmania major safrà)
• Leishmania tropica • pors
• leishmaniosis cutània • post-part (+ comí + cardamom)
• leucèmia K-562, HL-60, L1210, • preeclàmpsia
MOLT-4 • prolapse rectal
• limfoma de Dalton • prostatitis
• llagrimeig cronificat • Proteus vulgaris
• lumbago • Pseudomonas aeuruginosa
• mal de cap • rabdomiosarcoma
• mal de coll • rampes a les cames
• mal d’esquena per fred • refredat
• mal d’estómac • restrenyiment
• mal humor • retenció d’orina
• mal de coll • retinitis pigmentosa
• mal de muntanya • retinopatia diabètica/isquèmica
• mal de queixal • Salmonella typhi
• mal de ventre • sarcoma-180
• malària • Shigella dysenteriae
• malalties autoimmunes • sífilis
• medul·la espinal lesionada • síndrome d’abstinència d’opioides
• melanoma B16F10 • síndrome premenstrual
• memòria que falla (per alcoholisme, • son interrompuda o privada
etc.) • Staphylococcus aureus
• menorràgia • Staphylococcus epidermidis
• metahemoglobinèmia • Streptococcus pyogenes
• Micrococcus luteus • taquicàrdia
• mieloma • tos-ferina PET/ EST
• mossegades de serps • traumatisme cranial
• musculatura adolorida • tremolors (per harmalina)
• nefropatia diabètica • tristesa
• neuropaties • tumors abdominals
• obesitat per antipsicòtics • úlcera d’estómac
(olanzapina) • úlceres intestinals
• osteoporosis • úlceres uterines
• osteosarcoma U2-OS • ulleres marcades sota els ulls
• otitis (+ aigua de roses + opi) • urèmia
• pànic • uveïtis
• pancreatitis • vertigen
• papil·lomes a la pell • visió de colors defectuosa
• paràlisi parcials • vista cansada
• Parkinson • xarampió
HOMEOPATIA
Tintura mare (rebaixada al 3%): 5-10 gotes al dia; o 2-3 grànuls a la 9 CH
Posat al vi fa, el safrà que aquest emborratxi més de pressa, però en ratolins, l’extracte
alcohòlic no provoca intoxicació almenys fins a 5 g/Kg. En animals, la DL 50 p.o.
d’estigmes sol ser de 4 g/Kg. En administració intraperitoneal, aleshores la DL 50 seria de
1.5 g/Kg. I pel que fa als tèpals la DL 50 i.p. seria de 6 g/Kg. Però els bulbs sí són tòxics
per a ells. La crocina p.o. o i.p. a 3 g/Kg en ratolins no provoca mortalitat. La LD50 en
ratolins del safranal i.p. és de 1.5 mL/Kg en mascles i 1.9 mL/Kg en femelles. En canvi,
p.o. (per boca) seria de 21.5 mL/Kg en ratolins mascles i 11.5 mL/Kg en femelles; o de
5.5 mL/Kg en rates mascle.
Grans quantitats d’estigmes de safrà resulten al·lucinògenes i abortives. En animals les
dosis tòxiques no letals solen ser de 1.5 g/Kg per als estigmes i de 3 g per als tèpals. Les
embarassades millor que només prenguin com a molt alguns brins de safrà com a
condiment, si volen. En elles, algun cop, només 1.5 g han resultat fatals. Prendre 2
grams de safrà pot provocar nàusees, vòmits, diarrea, i alguna hemorràgia. Prendre
només 50 mg cada dia però durant mig any seguit pot fer reduir el nombre de glòbuls
rojos i de glòbuls blancs. I de plaquetes, i una baixada de la pressió arterial màxima i
mínima, hipomania i sedació. Prendre 5 g de safrà pot desencadenar trombocitopènia,
hemorràgies, i avortament. 10 g ja desencadenarien amb més seguretat l’avortament, i
20 g podrien ser mortals per a algunes persones. En ratolins la DL 50 seria de 600 mg/Kg.
La DL50 per via intraperitoneal en ratolins és de 1.6 g/Kg i la de la flor sencera de 6 g/Kg.
En canvi, p.o. la DL 50 està per sobre els 5 g al dia. En humans dosi de menys de 1.5 g es
consideren segures. A partir de 5 g ja són perilloses i a partir de 20 molt perilloses o
possiblement fatals. Els primers símptomes d’intoxicació són ansietat, anorèxia,
nàusees, mareig, mal de cap, vòmits, diarrea, tremolors a mans i peus, icterícia,
taquicàrdia, hemorràgies incipients, boca seca, insomni, retenció d’orina, urèmia i
pujada de la creatinina. No és recomanable, doncs, en cas d’estar prenent anticoagulants
i/o patir d’insuficiència renal. Els tèpals poden lesionar els pulmons i el fetge dels
animals que els mengin. Com és d’esperar a alguns recol·lectors el pol·len del safrà els
pot produir una reacció al·lèrgica als pulmons, amb increment de IgE i IgG. També pot
produir mal de cap. Grans quantitats (10 g) són psicodèliques i al·lucinògenes, molt
perilloses. La intoxicació subaguda per administració durant 14 dies d’estigmes fins a
0.5 g/Kg/dia o de tèpals fins a 3.5 g/Kg/dia fa que es redueixi el nombre de glòbuls
rojos, l’hematòcrit, l’hemoglobina. La dels tèpals fa que pugin les transaminases ALT,
AST; i l’àcid úric, la urea i la creatinina. O sigui, que danya el fetge i els ronyons. Per
altra banda, el safrà a 200 mg/Kg/da durant 14 dies rebaixa l’índex d’espermatogènesis
en rates. La toxicitat crònica per administració de safrà durant més de tres mesos
seguits de 500 mg/Kg/dia d’extracte etanòlic p.o. és baixa ja que no altera les
transaminases ni els nivells sèric de creatinina o urea, però fa augmentar la massa del
fetge i dels ronyons. El safrà a 100 mg/Kg en ratolines embarassades administrat 5
dies les dues primeres setmanes d’embaràs si 4 dies la tercera provoca reducció mi
malformacions fetals sobre tot al cap i hemorràgia subcutània als neonats. Però en rates
fins a 1g/Kg de safrà entre els dies 5 i 19 de l’embaràs no provoca alteracions al cos de la
mare.
En humans hom estipula que 1 g al dia de safrà no pot ser tòxic (excepte en
embarassades), i que la toxicitat comença a notar-se a partir dels 5 g diaris; i que la
dosis perillosa és ja de 20 g. 10 g poden provocar avortament, vertigen, mareig, nàusees,
metrorràgia, hematúria i hemorràgies del tub digestiu. En humans 20 mg de crocina al
dia durant un mes només fan reduir una mica l’amilasa sèrica, el nombre de leucòcits i
poden provocar púrpura trombocitopènica trombòtica. En humans 400 mg/dia de safrà
fan que baixi una mica la pressió sistòlica; i que es redueixi una ica el nombre de
leucòcits, l’hemoglobina i l’hematòcrit i leds plaquetes i que pugi una mica el Sodi sèric,
el Nitrogen ureic a la sang i la creatinina. Però tot plegat sense apartar-se dels límits de
la normalitat.
En resum, les dosi recomanades de 15 mg de crocina o 150 mg de safrà dos cops al dia
són segures.
PREPARATS
DOSIS general: 30-60 mg/dia de safrà (estigmes torrats)
NOTA: a les fórmules xineses hi figura sovint el pangolí, que evidentment, després
de culpar-lo de l’inici de la pandèmia del SARS-COV-2, ha d’estar prohibit.
Com a tint s’empra des de fa mil·lennis per a tenyir peces de roba (llana, seda, fil, etc.),
cuir, cabell, tinta per escriure en vermell. Segons la quantitat d’alum o altres mordents
afegits quedarà més groc o més vermell. La tinta amb safrà és una mica complicada de
preparar. Primer es bull Thuja, pell de magrana i sulfat de ferro en aigua. En un altre
recipient es barreja molt bé i molta estona goma (aràbiga) i sutge. En un tercer recipient
una setmana més tard es bullen murtrons i safrà en aigua i s’hi va afegint aigua de
roses. Després, a poc a poc es barreja tot plegat i es guarda en ampolles petites. La tinta
per tatuatges es prepara diferent:+ sutge, anyil, pols d’Antimoni, pols d’ossos cremats,
safrà i henna. En diversos rituals perses s’empra el safrà barrejat amb mesc ja sigui en
ús extern o intern que en comú tenen el voler donar salut, treure els mals esperits i
compartir els bons. Les dones hindús es posen una marca vermella rodona al mig del
front amb el tint del safrà per ressaltar la seva bellesa. I alguns dibuixos religiosos
(mandales en forma de yantara) es tenyeixen amb safrà. Abans de les noces a Pèrsia es
tenyia tota la pell del nuvis amb safrà, henna i cúrcuma. A la bandera tricolor de l’Índia
la franja blanca va ser idea de MAHATMA GANDHI per simbolitzar altres religions (i la pau i
honestedat) a més de l’islam (color safrà/valentia), i l’hinduisme (verd/fe). La roda
simbolitza el progrés i també va ser idea de GANDHI. El mateix color safrà és a les
banderes tricolors també d’Irlanda, Níger i Sudàfrica. Un dels colors més emprats per
llençar-se uns als altres durant la festa del Houli a l’Índia és el del safrà.
En microscòpia s’empra la safranina, un colorant artificial d’origen químic que només té
que veure amb el safrà pel color. L’autèntic safrà també s’empra, però molt menys, per a
tenyir teixit conjuntiu. Possiblement s’empri també com additiu d’alguns perfums.
1-nonanol beta-carotè
1,8-cineol beta-crocetina
2-fenetanol beta-citronel·lol
2-hidroxi-3,5,5,-trimetil-ciclohexa-1,4- beta-fenil-etanol
dion-2-èn beta-mircè
(2S)-(O-hidroxi-fenil)-lactat sòdic POL beta-pinè
2-undecanona borneol
3-hidroxi-butirolactona TEP borneol-acetat
3,5,5,-trimetil-4-hidroxi-1-ciclo-hexanona- Calci
2-èn càmfora
3,5,5-trimetil-ciclco-hexa-1,4-dion-2-èn carbohidrats
4-hidroxi-dihidro-2(3H)-furanona car-3-è
4-hidroxi-2,6,6-trimetil-ciclo-hex-1-èn- carotenoides: alfa-carotè, beta-carotè,
carboxaldehid fitofluè; tetrahidro-licopè; fitoè;
4-hidroxi-3,5,5-trimetil-ciclo-hexan-1-on- zeaxantina; licopè; mangicrocina
2-èn TEP cianidina TEP
6-hidroxi-3-formil-2,4,4-trimetil-ciclo- cineol
hexa-2,5-dièn-1-ona cis-crocina
13-cis-corcina cis-dimetil-crocetina
àcid 2-butenoic-lactona cis-zeaxantina
àcid 3,8-dihidroxi-1-metil-antraquinona-2- cistina BUL
carboxílic Coure
àcid aspàrtic BUL crocetina
àcid esteàric crocetina-(2,3,4,8,9,10.12-hepta-O-acetil-
àcid glutàmic BUL beta-D-gentiobiosil)-(2,3,4,6-tetra-O-
àcid hexadecanoic acetil-beta-D-glucosil)-èster
àcid làuric crocetina-(beta-D-gentiobiosil)-(beta-D-
àcid linoleic glucosil)-èster
àcid linolènic crocetina-beta-D-gentobiòsid PLA
àcid oleanòlic crocetina-beta-D-glucòsid PLA
àcid oleanòlic-glucòsid BUL corcetina-beta-D-glucosil-èster FUL
àcid oleic corcetina-beta-D-glucòsid-D-gentiobiòsid
àcid palmític PLA
àcid protocatechuic TEP crocetina-di(2,3,4,6-tera-O-acetil-beta-D-
alanina BUL glucosil)-èster
alcaloides TEP crocetina-di-(2,3,4,8,9,10,12-hepta-O-
alfa-crocetina acetil-beta-D-gentiobiosil)-èster
alfa-crocina 10% crecetina-di-beta-glucòsid
alfa-pinè crocetina-mono-(neta-D-gentiobiosil)-èster
alfa-terpinè crocetina-mono-(beta-D-glucosil-)èster
alfa-thujè crocina [=trans-crocetina-di(beta-D-
amargants gentiobiosil)-èster/ = àcid 8,8,-
antocianines TEP diapo-8,8-carotenoic] 6-16% PLA
arginina BUL TEP
astragalina TEP crocina-1
crocina-2 leucina BUL
crocina-3 licopè
crocina-4 linalil-acetat
crocosa linalool
crocus-sativus-àcid oelanòlic-saponina lisina BUL
BUL llimonè
crocus-sativus-estgeroid-saponina BUL Magnesi
crocus-sativus-glucòsid POL malvidina TEP
crocus-sativus-lectina-1 BUL Manganès
crocus-sativus-lectina-II BUL mangicrocina
crocus-sativus-lectina III BUL mangiferina
crocus-sativus-lectina IV BUL metil-crocetina
crocusatines metil-nonil-cetona
delfinidina TEP metil-parabèn
dimetil-crocetina metionina BUL
EPS-2: exopolisacàrid soluble endofític: midó
mannosa + glucosa + galactosa + mircè
xilosa + arabinosa miricetina TEP
estigmasterol mucílag
eucaliptol naftalè
fenchona neopolitanosa
fenetil-alcohhol nicotinamida
fenil-alanina BUL nonan-1-ol
Ferro oxsafranal
fibra p-cimè
fitoè petunidina
fitofluè picrocrocina [=4-(beta-D-glucopiranosil)-
flavonoides TEP 2,6,6-trimetil-1-ciclo-hex-1-èn-1-
fructosa carboxaldehid]
gamma-carotè pinè
gamma-crocetina Potassi
gamma-terpinè prolina BUL
gentiobiòsid proteïna
geraniol proteoglicans BUL
glicerol protocrocina
glicina BUL quercetina TEP
glucosa BUL riboflavina
glucòsids TEP safranal [= 2,6,6,-trimetil-ciclohexa-1,3-
goodyeròsid A TEP dièn-1-carboxaldehid] 4%
grassa 13.5% ribosa
helicrisòsid TEP sabinè
heliteina safchiA [quitinasa]
hentriacontà safranal
histidina BUL safrol
iso-forona salicilat
iso-rhamnetina-3-O-glucòsid serina BUL
kaempfèrid TEP sòforoa-flavonòsid
kaempferol TEP tau-terpinè
kaempferol-3-O-beta-D-glucopiranosil- terpinèn-4-ol
(1,2)-beta-D-6-acetil-glucopiranòsid terpinolè
TEP tetra-hidro-licopè
kaempferol-3-O-beta-D-glucopiranosil- thujè
(1,2)-beta-D-glucopiranòsid TEP timina
kaempferol-3-O-beta-D-soforòsid FUL TEP tirosina BUL
kaempferol-3-O-gentiobiòsid tirosol
kinsenòsid TEP trans-corcetina
trans-crocina-4 • 2,3-epoxi-4-(hidroxi-metilèn)-3,5,5-
trans-dimetil-crocetina trimetil-ciclohexanona
trans-zeaxantina • 2,4,4-trimetil-2-ciclohexèn-1,4-diona
treonina BUL • 2,4,4-trimetil-3-(3-oxo-1-butenil)-2-
triciclè ciclohexèn-1-ol
uracil • 2,4,4-trimetil-6-hidroxi-3-carboxaldehid-
valina BUL 2,5-ciclohexadièn-1-ona
vitamina B1 • 2,4,6-trimetil-benzaldehid
vitamina B2 100 gammes/g • 2,6-di-tau-butil-fenol
xantofil·les • 2,6-dimetil-naftalè [fins a 3% després del
zeaxantina torrat]
zederona • 2,6,6-trimetil-1-ciclohexèn-1-acetaldehid
zigzantina [minva amb el temps que s’hagi guardat
Zinc el safrà; present al safrà iraní]
• aigua: 10-14% • 2,6,6-trimetil-ciclohex-1,4-dièn-1-
• alfa-crocina 2% carboxaldehid
• no nitrogenats 40% • 2,6,6-trimetil-2-ciclohexenà-1,4-diona
• carbohidrats: 12-15% • 2,6,6-trimetil-3-oxo-1,4-ciclohexadiè-1-
• carotenoides 1% carboxaldehid
• cel·lulosa 4-7% • 2,6,6,-trimetil-1,3-ciclo-hexadièn-1-
• compostos hidrosolubles 53% carbaldehid 50%
• fibra crua 5% • 2,9-dimetil-decà
• gomes 10% • 2(3H)-furanona
• lípids 3-8% • 2(5H)-furanona
• midó 6% • 3-(metil-tio)-propanal
• minerals 5-6% • 3-hexèn-2-ona
• oli no volàtil 6% • 3-hidroxi-2,6,6-trimetil-4-oxo-2-
• oli volàtil 1% ciclohexèn-1-carboxaldehid
• pectines 6% • 3,3,4,5-tetrametil-1-ciclohexanona
• pentosanes 8% • 3,5,5-trimetil-1,4-ciclohexèn-1-ona
• polipèptids: 11-14% • 3,5,5-trimetil-2-ciclohexèn-1-ona
• proteïna 12% • 3,5,5-trimetil-2-ciclohexèn-1,4-diona
• 3,5,5-trimetil-3-ciclohexèn-1-ona
• 3,5,5-trimetil-4-metilèn-2-ciclohexèn-1-
OLI ESSENCIAL 1.4%: ona
aldehids 79.5-74%; cetones 16.5-15%; • 3,7-dimetil-1,6-octadiè
hidrocarburs alifàtics (fins a 31.5% en • 4-(2,2,6-trimetil-ciclohexan-1-ik)-3-
mostra de La Mancha); alcohols 1.5%; butèn-2-ona
pirans/furans (al safrà torrat); aromàtics • 4-ceto-iso-forona
policíclics (fins a 10% en safrà torrat) • 4-hidroxi-2,6,6-trimetil-1-ciclohexèn-1-
• 1-octèn-3-ona carboxaldehid
• 1,2-dihidro-6-metil-naftalè 1% • 4-hidroxi-2,6,6-trimetil-3-oxo-1,4-
• 1,4-dimetil-naftalè 1.5-3% ciclohexadièn-1-carboxaldehd
• 2-acetil-pirrolina • 4-hidroxi-2,6,6-trimetil-3-oxo-
• 2-butèn-lactona ciclohexan-1-carboxaldehid
2-carèn-10-al • 4-hidroxi-3,5,5-trimetil-2-ciclohexèn-1-
• 2-fenil-etanol ona
• 2-hidroxi-3,5,5-trimetil-2-ciclohexèn-1,4- • 4-metil-dihidro-2(3H)-furanona
diona • 4,6,6-trimetil-diciclo-[3.1.1]hept-3-èn-2-
• 2-hidroxi-4,4,6-trimetil-2,5-ciclo- ona
hexadièn-1-ona • 5,5-dimetil-2-ciclohexè-1,4-diona
• 2-hidroxi-5-ciclohexèn-1,4-diona • 5,5-dimetil-2-metilèn-1-carboxaldehid-3-
• 2-metilèn-6,6-dimetil-3-ciclohexèn-1- ciclohexà
carboxaldehid • 6-metil-5-heptèn-2-ona
• 2,3-butandiona • 7-alfa-metil-3-metilèn-hexahidro-1-
benzofurà-2(3HJ)-ona
• àcid butíric • iso-forona (=3,5,5-trimetil-2-ciclohexén-
• àcid 3-metil-butanoic 1-ona) 9.5-1.5%
• àcid acètic • linalool
• beta-ciclocitral-isòmer • megastigma-7,11,13-triè
• beta-ionona • megastigma-2,6,8-triè
• beta-iso-forona [desapareix a l’any de • metil-pentadecà 1% (safrà iraní)
guardar el safrà] • metil-tetradecà 1% (safrà iraní)-9.5%
• butanoïl-5-metil-furà • metil-tridecà 1% (safrà iraní)-10%
• ceto-iso-forona [safrà fresc, desapareix • n-tridecà
als 3 anys de guardar-lo] • naftalè
• cineol • nonanal
• decà • octadecà 3%
• dihidro-beta-ionona • octanal
• dihidro-oxoforona • p-mentona
• docosà 2.5% • pentacosà 0.5%
• duroquinona • pinè
• E-4-(2,6,6-trimetil-ciclohexil)-but-3-èn- • safranal 30-70% [el % puja els 3 primers
2-ona anys de guardar el safrà i baixa després;
• (E,E)-2,4-decadienal absent als estigmes frescos] (=2,6,6-
• (E,E)-2,4-nonadienal trimetil-1,3-ciclo-hexadièn-1-
• (E,Z)-2,6-nonadienal carboxaldehid)
• fenil-etil-alcohol • safranal-isòmer
• furaneol • sativol
• heptadecà • tau-cadinol
• hexadecà • tau-cadinol-isòmer
• hexanal • tricosà 3%
• homo-furaneol • (Z)-2-noneal
B= crocina
C = crocetina
D= kinsenòsid
E= goodyeròsid-A
F= crocusatina-K
G= crocusatina-L
EPS-2
https://www.mdpi.com/1420-3049/24/4/749/htm
En general els mecanismes que els safrà altera afecten als següents factors:
• C-Fos: proteïna reguladora que actua com factor de transcripció que, a l’ajuntar-se
amb c-Jun, forma el factor de transcripció AP-1; i està relacionada amb la proliferació i
diferenciació cel·lular podent evitar la invasió i danys interns. L’expressió proteica de c-
Fos s’incrementa a l’amígdala en situacions estressants i indueix a la producció i
alliberament de CRH (corticotropin-releasing hormone). El safrà combinat amb una
estimulació cerebral pregona redueix l’expressió de la c-Fos. L’activació proteica i
genètica de la c-Fos condueix a la neurotoxicitat associada a l’amiloide beta en
l’Alzheimer. L’amiloide-beta fa que es fragmenti l’ADN de les neurones i s’activi més la
c-Fos. Però la crocina redueix a l’hipocamp els nivells de c-Fos. En canvi, el safranal
incrementa l’expressió del c-Fos al nucli preòptic ventrolateral, que és un del centres
de la son. Per altra banda, el safranal frena l’expressió de la c-Fos als nuclis mamil·lars
tuberosos histaminèrgics de l’excitació.
• p53: proteïna supressora de tumors que inhibeix l’efecte del C-myc o del Ras. A
l’hipocamp d’afectats per Alzheimer hi ha molt de p53 i això indica que s’hi afavoreix
l’apoptosis. La crocetina redueix aquesta elevació de p53 a l’hipocamp, reduint-hi
l’apoptosis i protegint així les neurones.
GDP: guanosina-difosfat
GTP: guanosina-trifosfat
• Notch: és una proteïna trans-membrana que rep senyals de fora la cèl·lula. Inicia
processos proliferatius de formació de neurones i de manteniment de nínxols en les
cèl·lules mare hematopoètiques i osteoblàstiques. Amb el mecanisme d’inhibició
lateral, la ruta Notch influeix molt en l’estabilització d’endotelis en l’angiogènesis, en la
regulació de la comunicació entre endocardi i miocardi durant la formació dels
primordis de les vàlvules i la diferenciació dels ventricles; en l’especificació de línies
cel·lulars al pàncreas endocrí i exocrí; en l’especificació de línies secretores i
absorbents a l’intestí; en el desenvolupament de les glàndules mamàries; i en la
mitosis i la meiosis. Aquesta proteïna està desregulada en leucèmies, arteriopaties
cerebrals, i esclerosis múltiple. I la seva expressió és anormal en Alzheimer i en
síndrome de Down. També té un paper important en la regulació de la migració,
morfologia, plasticitat sinàptica i supervivència de neurones immadures o madures. I
és un regulador de les cèl·lules mare de neurones. Bloquejant la Notch millora la
funcionalitat en atac de feridura, però activant la Notch abaixa l’apoptosis en isquèmia
cerebral. La crocina activa la Notch després d’un traumatisme cerebral; però inhibint
Notch es rebaixa l’efecte defensiu de la crocina sobre la producció de citokines pro-
inflamatòries, la micròglia i l’apoptosis.
CIRCULACIÓ
La crocina a la llarga redueix el colesterol total, les triglicèrids i el LDL-colesterol,
inhibeix la formació de placa aòrtica i en general evita l’ateroesclerosis. La crocetina, que
deriva de la crocina fàcilment a l’intestí, redueix també l’ateroesclerosis, reduint la
VCAM-1 i desactivant el NF-kappa-B. També el licopè evita malalties cardiovasculars per
la seva activitat antioxidant. El safranal baixa força la pressió arterial mínima i màxima.
L’extracte de tèpals també abaixen la pressió arterial sistòlica o màxima i relaxen l’íleum
i el vas deferent. L’extracte hidroalcohòlic de safrà inhibeix molt els canals de Ca++ al
cor. El safrà abaixa la pressió arterial als hipertensos però no als normotensos; reverteix
la taquicàrdia i la força extra de contracció del miocardi provocades per l’insecticida
organofosforat diazinon. La crocetina a 15-30 mg/Kg millora la relaxació que depèn de
l’endoteli en resposta a l’acetil-colina quan (els conills) hi ha hagut una dieta alta en
colesterol. També a l’endoteli de l’aorta la crocetina a 0.1-10 mM reverteix la baixada de
NO deguda al LDL-colesterol oxidat i la frenada de l’expressió de l’ARNm de la NOS
endotelial. El kaempferol relaxa les coronàries i també l’aorta quan ha estat estimulada
per nor-adrenalina. El safrà fa pujar la IgG i abaixar la IgM, abaixa el nombre de basòfils
i de plaquetes i apuja el de monòcits. La crocetina té efecte modulador dels vasos
sanguinis quan hi ha hipertensió millorant per la via del NO, i no per la de la COX, la
relaxació dependent de l’acetil-colina sobre els endotelis. El kaempferol i la crocina dels
tèpals tenen un efecte inotròpic negatiu poc acusat, i disminueixen una mica la força de
la contracció cardíaca. També tenen un cert efecte cronotròpic negatiu, calmant la
taquicàrdia. Dosi elevades (200 mg/Kg) de safrà incrementen l’interval PR, la duració de
P, i els intervals QT, QRS, QTcn, JT i RR de l’electrocardiograma. Això sense afectar
l’alçària de les ones ST ni l’amplitud de les T. El safrà, doncs, fa més lenta la conducció
elèctrica als ventricles i a les aurícules. La crocetina té un efecte relaxant sobre els
estímuls que depenen dels endotelis. La crocina en canvi promou la contracció de la
musculatura llisa. La crocetina (3 mg/Kg) administrada 30 minuts abans de la infusió
d’endotoxina bacteriana millora el que la trombosis disseminada ha espatllat i això es
palesa pels índexs hemostàtics (nombre de plaquetes, fibrinogen al plasma, proteïna C).
També millora l’aposició de fibrina als glomèruls. L’antídot contra el verí d’escurçó no té
efecte antioxidant i la crocina sí i el podria ajudar evitant la gran producció de ROS per
part de les plaquetes en procés apoptòtic degut al verí ric en metal·lo-proteïnases i
fosfolipasa A2. El verí de l’escurçó a més de la producció de ROS endògena, mobilitza el
Ca++ intracel·lular, despolaritza la membrana mitocondrial, treu de lloc el citocrom C,
activa les caspases i externalitza la fosfatidil-serina. I tot això queda apaivagat per la
crocina del safrà. La crocina atenua la inflamació i l’estrès oxidatiu al miocardi
conseqüent o derivant d’una periodontitis. La crocetina a 600 ppm inhibeix els canals de
Ca++ del tipus L i això provoca una davallada del 30-35% de la concentració
intracel·lular de Ca++ als cardiomiòcits ventriculars, i per tant, abaixa la força de
contracció dels ventricles. La doxorubicina administrada sense control pot matar una
persona per fallada cardíaca. La doxorubicina, també anomenada adriamicina
desencadena la formació massiva de ROS i altres radicals lliures, peroxidació lipídica i
danys a les mitocòndries. Recentment s’ha substituït per epirubicina, que és responsable
de menys morts per parada cardíaca. Si si és a temps, la resurrecció és possible amb
una injecció d’ACTH directament dins el cor, i posterior tractament a la UCI.
L’administració de la doxorubicina en nanopartícules directament al tumor podria ser
una bona tècnica per evitar la cardiotoxicitat. La doxorubicina, i encara més quan hi ha
isquèmia, fa que es redueixin els nivells de p-Akt, p4EBP1, p-ERK i que pugi el de p-
p38, però aquests efectes són revertits pel safrà. Almenys en conills el safrà redueix la
pèrdua de pes provocada per la doxorubicina, l’ascites, la diarrea, la letargia, l’epistaxis i
la mortalitat (que redueix del 30% al 10%). El safrà a 100 mg/mL té efecte
anticancerigen i a 10 ppm alleuja l’estrès cel·lular i protegeix el miocardi de la isquèmia i
de l’acció estressant de la doxorubicina. El safrà manté l’activació de ERK i de la via
PI3K/AKT/mTOR/4EBP1 als cardiomiòcits amb isquèmia tractats amb doxorubicina. El
safrà també reverteix la pujada del nivell de p-P38 MAPK desencadenada per isquèmia
amb doxorubicina. La crocetina a 3 ppm (en conills) restaura la normalitat a la sang pel
que fa a nombre de plaquetes, fibrinogen, proteïna C i fibrina (als glomèruls) després
d’una intoxicació per endotoxines amb coagulació intravascular disseminada. El safranal
disminueix la zona infartada al cor quan s’ha produït isquèmia abans de la reperfusió. I
també millora la funció ventricular i la dinàmica del miocardi en general. I estimula la
fosforilació d’Akt/GSK-3beta/eNOS i suprimeix l’expressió proteica de IHH/beta/NF-
kappaB al miocardi afectat. L’acció anti-apoptòtica l’exerceix potencial el Bcl-2 i frenant
el Bax i les caspasa-3. El safranal normalitza el nivell miocàrdic d’antioxidants i de nitro-
tirosina. La crocina millora la funció del cor tot i normalitzant l’autofàgia i inhibint
l’apoptosis en cardiomiopatia diabètica. Incrementa la fosforilació del AMPK miocàrdic i
normalitza els indicadors LC3BII/LC3BI, SQSTM1/p62 i Beclina-1. La crocetina millora
el miocardi amb isquèmia i ho fa almenys per la via Rho/ROCK/MF-kappaB. Redueix la
IL-1beta, la IL-6 i el TNF-alfa i atenua la creatina kinasa, el MDA i l’activitat de la LDH i
la SOD. L’extracte de safrà també millora l’expressió de la SOD1, MDA5, Rho, ROCK, p-
IkappaB i p-NF-kappaB p65 quan el cor ha estat torturat amb iso-protenerol.
NEURONES
El safrà pot reduir la deposició de beta-amiloide i la fibril·logènesis. La crocina i la
crocetina poden inhibir l’alliberament de NO induït per LPS i això fa que es redueixi el
TNF-alfa, la IL-1beta i les ROS intracel·lulars, i que s’eviti la mort de cèl·lules a
l’hipocamp. El safrà fa que pugi la dopamina i el glutamat al cervell, però no altera els
nivells de serotonina o de nor-epinefrina. I interactua amb els receptors opioides reduint
la síndrome d’abstinència. Tant l’extracte de safrà com la crocina sola augmenten la
memòria. I poden revertir l’efecte negatiu sobre la memòria de l’etanol, l’acetaldehid i l’
escopolamina. La crocina millora la capacitat cognitiva i ho fa almenys tot rebaixant la
hipoinsulinèmia, la hiperglicèmia, l’estrès oxidatiu i actuant com a neuroprotectora. La
crocina millora l’aprenentatge sobre l’espai, recupera la memòria i reverteix la disfunció
sinàptica provocada per la galactosa en models animals l’envelliment. La crocina
suprimeix la formació de productes de glicació i els mediadors cerebrals d’inflamació (IL-
1, TNF-alfa, NF-kappa-B). L’efecte neuroprotector de la crocina també està relacionat
amb l’increment de l’activitat de la via fosfo-inositur-3-kinasa/Akt i les proteïno-kinases
mitogen-activades/regulades per senyals extracel·lulars. Una sola injecció de crocina de
15-30 mg/Kg en rates prevé la pèrdua de memòria de reconeixement produïda per la
ketamina. L’extracte de safrà a 30 mg/Kg/dia i.p. × 15 dies reverteix la pèrdua de
memòria provocada pel nitrit sòdic amb galactosa. També evita durant un temps la
pèrdua de memòria per morfina o per tramadol. La crocina redueix les lesions a la capa
piramidal de l’hipocamp produïdes per pentilèn-tetrazol. La crocina també reverteix el
dèficit de memòria i aprenentatge produït per l’apomorfina. La crocina pot revertir també
el dèficit d’aprenentatge sobre l’espai produït per l’escopolamina —antagonista dels
receptors muscarínics— i millorar la memòria de reconeixement provocada per la
disfunció del sistema glutaminèrgic. La crocina també pot revertir el dèficit cognitiu
provocat per hipòxia. La crocina (15-50-100 mg/Kg) potencia la via de la
sirtulina-1/PPAR-gamma/ coactivador 1-alfa a l’hipocamp i protegeix les neurones allí de
la hipòxia hipobàrica. La crocina també actua com a neuroprotectora en models de
Parkinson induït per 6-hidroxi-dopamina. La crocina reverteix la pèrdua de memòria per
l’estrès del confinament i modula els nivells de corticosterona a l’hipocamp i al còrtex
cerebral. El safranal redueix la concentració extracel·lular de glutamat i aspartat a
l’hipocamp (de rata) després de l’exposició a kainat. El safrà actua sobre els sistemes
glutaminèrgic, colinèrgic, GABA-èrgic, i dopaminèrgic, i també amb els receptors de l’acid
N-metil-D-aspàrtic. El safrà inhibeix, doncs, la secreció de corticosterona en animals
estressats i ho fa almenys bloquejant els receptors d’àcid N-metil-D-aspàrtic o els sigma-
opioides de l’escorça suprarenal. El safrà reverteix la neurotoxicitat de l’aflatoxina B1
restaurant el nivell oxidatiu, millorant la memòria retentiva, i normalitzant els nivells de
glutatió i peroxidació lipídica, i modulant l’activitat de l’acetil-colinesterasa i de les
isoformes de la mono-amino-oxidasa al cervell i al cerebel. L’efecte neuroprotector de la
trans-crocetina contra la toxicitat induïda per l’amiloide Abeta 42 a les cèl·lules derivades
de l’hipocamp ha quedat demostrat. Concentracions baixes de trans-crocetina estimulen
la degradació de l’Abeta 42 als monòcits aïllats de pacient s amb Alzheimer i ho fan
mitjançant la potenciació de la proteasa lisosòmica catepsina-B. La crocina i la crocetina
suprimeixen la producció de NO a les cèl·lules de la micròglia (cultivades de cervell de
rata) i també les ROS, TNF-alfa, IL-1beta, NF-kappa-B. El safrà o la crocina milloren la
patologia dels beta-amiloides de l’Alzheimer estimulant el bandejament, la degradació
enzimàtica i la neteja de l’apolipoproteïna E i reduint la neuroinflamació. El safrà prevé
la formació de fibril·les de beta-amiloide incrementant-ne la degradació i clarificació. En
cultius de neurones SH-SY5Y sobre-expressant APP i PC-12 tau-hiper-fosforilat, la trans-
crocina-4 i la trans-crocetina tenen efectes contra la via amiloidogènica. La trans-
crocina-4 abaixa molt la beta-secretasa, un enzim clau en la amiloidogènesis. I abaixa les
gamma-secretases que generen pèptids beta-amiloides tòxics. La trans-corcetina també
redueix les beta-secretases i les gamma-secretases i l’acumulació de AbetaPP. En
cèl·lules PC-12-h-tau diferenciades, ambdós principis actius suprimeixen les formes
actives de les kinases GSK3beta i ERK1/2 i redueixen les formes tau i la fosforilació tau.
Al privar les cèl·lules PC-12 de feocromocitoma de glucosa els provoca peroxidació a la
membrana lipídica i disminució de l’activitat de la SOD intercel·lular; però amb 10
microM de crocina la formació de lípids peroxidats queda inhibida i l’activitat de la SOD
restaurada i la morfologia de les neurones restablerta. La crocina també suprimeix
l’activació de la caspasa-8 que la privació de glucosa sèrica provoca. La crocina combat,
doncs, estrès oxidatiu a les neurones. La crocina suprimeix la mort cel·lular a les
cèl·lules diferenciades PC-12 que el TNF-alfa desencadenaria. I ho fa incrementant la
síntesis de glutatió. La privació de glucosa a les cèl·lules PC-12 provoca un increment
ràpid el nivell de ceramides i això depèn de la fosforilació de la JNK (c-jun kiansa).
L’acumulació de ceramides depèn també de l’activació de l’esfingomielinasa neutre
dependent del Magnesi. El glutatió inhibeix aquest enzim i per tant abaixa l’acumulació
de ceramides. La crocina a 0.1-10 microM abaixa molt el poder pro-oxidant del MDA i
incrementa l’activitat de la SOD més que no pas ho fa la vitamina E. Això fa que les
cèl·lules PC-12 quedin protegides de radiacions electromagnètiques o altres tòxics del
món modern. La crocina a 10 microM fa apujar el nivell intracel·lular de GSH a les PC-
12. En aquest efecte hi està involucrat almenys l’expressió ARNm de la gamma-glutamil-
cisteïnil-sintasa. També el factor de creixement neuronal pot incrementar l’activitat
d’aquest enzim a nivell de transcripció, tot i allargant la vida de l’ARNm corresponent.
Però la crocina a 10 microM multiplica per 2 l’expressió d’aquest ARNm a les cèl·lules
PC-12 cultivades en sèrum sense glucosa, en medi Eagle modificat per Dulbeco, tot i que
no té cap efecte sobre l’ARNm en condicions estàndard. El nivell total de GSH a les PC-
12 a les 3 hores d’estar en medi d’Eagle modificat per Dulbeco baixa a la meitat i després
es manté així. La privació de sèrum o de factor de creixement neuronal provoca la mort
de les PC-12. Quan aquestes cèl·lules es cultiven en sèrum amb glucosa i medi d’Eagle
modificat per Dulbeco adquireixen una forma i estructures normals a les 24 hores, però
quan el medi només conté sèrum aleshores el 60% d’elles mor. El safrà incorporat a la
dieta pot modular el transcriptoma cerebral i potenciar la via induïble per estrès. El safrà
actua com a neuroprotector actuant com a un factor estressant suau, si bé la resposta
no és lineal, sinó més aviat hormèsica. Per altra banda, l’activació de la N-SM-asa
(esfingo-mielinasa neutral) depenent del Magnesi condueix a l’apoptosis mitjançant
l’elevació de les ROS intracel·lulars i de la la via de la kinasa terminal proteïna-kinasa
C/c-Jun NH2. La crocina a 10 microM no té un efecte directe sobre l’activació de la N-
SM-asa però incrementa el nivell antioxidant intracel·lular protegint les cèl·lules PC-12
de l’apoptosis. L’efecte neuroprotector del safrà comença, doncs, amb l’elevació del
glutatió (GSH) intracel·lular. Després pot anar per la via de la PKCpo la dels diglicèrid.
Ambdues acaben influint/inhibint al NF-kappaB. La de la PKC a través de
Pi3K/JNK/Akt, i la del diglicèrid per la via Raf-1/MEK. A més de la inhibició del NF-
kappaB influeix en la supervivència de la neurona front a tòxics extern el gen la inhibició
de l’expressió de Bcl-2/Bad. En canvi, l’apoptosi neuronal desencadenada per tòxics
externs té lloc sense la presència del safrà a través de la via SM/ (SM-asa, PKC) /
ceramides/ ROS/ JNK/ AP-1.
Pel que fa als processos neurodegeneratius d’origen intrínsec normalment relacionats
amb l’edat, el safrà almenys inhibeix la formació de fibril·les de beta-amiloide i protegeix
les neurones velles de l’efecte del H 2O2·. A 400-800 mg/Kg el safrà actua com
antiepilèptic contra l’epilèpsia induïda per pentilèn-tetrazol. En pacients amb Alzheimer
30 mg/Kg de safrà actuen igual que el medicament donepezil, i sense el perill dels efectes
secundaris. L’efecte neuroprotector de la crocetina a 25-75 ppm i.p. contra el Parkinson
induït per 6-hidroxil-dopamina fa que es redueix el consum de dopamina El safrà evita
l’apoptosis de les cèl·lules dopaminèrgiques de la «substantia nigra pars compacta» i de
les cèl·lules de la retina, en models animals de Parkinson induït per 1-metil-4-fenil-
1,2,3,6-tetrahidro-piridina. I això queda palès per l’increment de les cèl·lules amb
tirosina-hidroxilasa. La tirosina-hidroxilasa convertix la tirosina en dihidroxi-fenil-
alanina (DOPA), que serà el substrat per a la formació de dopamina, que al seu torn ho
serà per a la nor-adrenalina i l’adrenalina.
El safrà disminueix la mortalitat i les lesions per la tortura amb electroxocs. També
disminueix la intensitat de les convulsions provocades amb gamma-butiro-lactona,
baclofè, picrotoxina, bicucul·lina o pentetrazol. El safranal en dosi grans poc prolongades
redueix l’increment de glutamat extracel·lular induït per àcid kaínic a l’hipocamp. I
extractes de safrà mi la trans-crocetina inhibeixen la transmissió sinàptica
glutaminèrgica al còrtex cerebral. Aquesta reducció en la concentració de glutamat pot
revertir els efectes en el capteniment produïts per la ketamina, de tipus esquizofrènic.
L’efecte antioxidant per part del safrà, també. El safranal unit a residus específics de
cisteïna/lisina estimula el TRAPA1 (transient receptor potential ankyrin 1) que mitjança
els senyals del dolor, però no estimula pas els canals TRP-vainilloide-1 i TRPV1 o TRPV4.
I això evoca respostes respecte al Ca++. Bloquejant el TRAPA-1 s’atenua l’alliberament
del pèptid relacionat amb la calcitonina a l’espina dorsal. El safranal contrau la bufeta de
l’orina i ho fa depenent del TRAPA-1 Després d’estar exposada al safranal, la bufeta de
l’orina la capacitat de l’allil-iso-tio-cianat per convocar corrents en ganglis dorsals
radicals, la contracció de la bufeta i la secreció del pèptid relacionat amb la calcitonina, i
la nocipercepció aguda, tot això perd pistonada. El safranal, doncs. pot actuar com
analgèsic actuant com agonista del canal TRAPA-1. El safranal a 0.15-0.35 mL/Kg i.p.
redueix la durada de ls convulsions epilèptiques, retarda l’aparició de les convulsions
tòniques i protegeix els ratolins de la mort per pentilèn-tetrazol. En canvi, la crocina a
200 mg/Kg no té efecte antiepilèptic. El safrà prevé al gir dentat (hipocamp) l’efecte
aversiu de l’acetaldehid i el de l’etanol. La crocina i el safranal són capaces d’inhibir la
formació de fibres d’apo-alfa-albúmina en condicions favorables a la formació d’amiloide.
La transició a estructures monomèriques beta no queda massa afectada, sí que queda
inhibida la formació d’oligòmers solubles i de conjunts fibril·lars. Tant la crocina com el
safranal es poden unir a restes hidrofòbiques i inhibir la progressió d’agregacions
proteiques, però la crocina també pot unir-se a restes hidrofíliques i per això és encara
més eficaç. I pot disminuir la toxicitat i ser interessant contra Parkinson i Alzheimer. La
crocina restaura en part els paràmetres que la privació de la son provoca a l’hipocamp.
La privació de la sona abaixa el nivell de proteïnes a ambdós hemisferis i a l’hipocamp.
La deterioració de la memòria i la baixada de proteïnes pERK provocada pel jusquiam
(hioscina) pot ser revertida per la crocina (20 mg/Kg).
La crocina a 50 ppm protegeix de l’apoptosis les cèl·lules del gangli de la retina front a la
isquèmia amb reperfusió. La reducció de l’apoptosis té lloc almenys per la via PI3K/AKT
(fosfatidil-inositol-3/Akt). La crocina també apuja el quocient Bcl-2/Bax i abaixa el nivell
de TNF-alfa i en general l’expressió genètica pro-apoptòtica. La crocina pot suprimir
l’activació de les caspases 3 i 8 a les PC-12. En neurodegeneració de retina el safrà
reverteix l’efecte de la llum (blanca) intensa i continuada sobre els CB1 i CB2 (receptors
cannabinoides).
La crocetina també regula l’apoptosis en models de cervell d’animals, tot i evitant l’acció
de les caspases 3 i 9. A la micròglia la crocina inhibeix l’activació del NF-kappaB i abaixa
els nivells de TNF-alfa, IL-1beta, i NO o ROS quan hi ha exposició a LPS (lipo-
polisacàrids) inflamatoris. L’alfa-crocina també pot inhibir la inflamació de la micròglia.
La crocina a 20 mg/Kg protegeix el cervell de traumatismes modulant l’edema i abaixant
l’activació de la micròglia i reduint l’apoptosis. Ho fa activant almenys la via de senyals
del Notch, de caire estabilitzador. La crocina a 150 ppm millora la locomoció, i les
funcions nervioses quan hi ha hagut una lesió a la medul·la espinal. El safrà o el
safranal o la crocina o la crocetina tenen un efecte ansiolític i antidepressiu. Almenys el
safrà i la crocetina inhibeixen la recaptació de la serotonina i la dopamina fora de l’espai
sinàptic.
CÀNCER
El safrà té efecte antimetastàtic. Redueix CD34, i sumprimeix Wnt/neta-catenina,
Ras/ERK, p38, DCLK1, EMT, MMPs i urokinases. La crocina té força efecte contra la
metàstasis, més que no pas l’extracte total de safrà o la crocetina. La crocina ajuda a
reparar l’ADN i protegeix la pell dels UV. La crocina inhibeix la tubulina amb el el doble
de força (80 Kcal/M ) que la vinblastina. La reducció per part del safrà del papil·loma a la
pell (provocat amb 7-12-dimetil-benz[a]antracè oli de Croton) té que veure amb la
modulació dels enzims desintoxicants de fase II com la glutatió-S-transferasa, la glutatió-
peroxidasa, la catalasa i la superòxid-dismutasa. L’efecte anticancerigen del safrà es
concreta per una acció apoptòtica envers les cèl·lules canceroses, aturada del cicle
cel·lular, supressió de l’expressió de la MMP, modulació dels enzims de la fase II de
desintoxicació, i frenada de les citokines i factors de transcripció inflamatoris: NF-
kappaB p65, TNF-alfa, IFN-gamma, IL-1beta, IL-6, I-12, IL-17A. La crocetina in vitro
inhibeix a les cèl·lules malignes la síntesis de proteïnes i d’àcid nucleics (ADN, ARN) i
suprimeix l’activitat de l’ARN-polimerasa II. Per altra banda el safrà potencia el PPAR-
gamma (peroxisome proliferator-activated receptor gamma) i frena la MPO, la COX-2, la
iNOS, la fosfolipasa-2 i les prostanoides. Les crocusatines, i en particular la crocusatina
H, la K i la L, dels tèpals tenen activitat anti-tirosinasa, com també la tenen la crocina-1 i
la crocina-3 i la 4-hidroxi-3,5,5-trimetil-ciclohex-2-enona. I al pol·len del safrà també hi
ha inhibidors de la tirosinasa. Pel que fa a la leucèmia el safrà indueix les vies de
diferenciació i ho fa inhibint el receptor alfa de l’àcid retinoic per a la leucèmia
promielocítica, la histona-deacetilasa-1, i la ADN-tirosil-fosfodiesterasa-1. El safrà
resulta citotòxica per a les cèl·lules de leucèmia però innocu per ales cèl·lules sanes.
L’extracte de safrà amb etanol actua contra el càncer de mama MCF-7 activant les
caspases, potenciant el Bax i l’apoptosis, i frenant l’expressió del VEGFR, la proliferació
cel·lular i l’angiogènesis. El safranal i la crocina actua sobre la leucèmia mielògena K-562
frenant l’expressió de Bcr-Abl i la proliferació cel·lular. La crocetina actua contra el
càncer de còlon SW480 aturant el cicle cel·lular a S, potenciant l’expressió de P21 i
inhibint la proliferació cel·lular. La crocetina també actua contra el càncer de mama
MCF-7 i MDA-MB-231 frenant l’expressió de les metal·lo-proteases, inhibint la capacitat
invasora i propiciant l’apoptosis. L’efecte contra la metàstasis per part de la crocina en
cèl·lules de càncer de mama 4T1 té lloc per interferència en la via Wnt-beta-catenina. La
crocetina, per altra banda, actua contra la leucèmia HL-60, K562, L1210, NB4, P388
activant l’apoptosis per via intrínseca. I també la crocetina o la crocina, actuen contra
l’adenocarcinoma de pulmó A549, SPC-A1 apujant els nivells de l’expressió genètica de
p53, Bax i frenant els de fBcl-2 i potenciant l’apoptosis. La crocina actua contra el càncer
de mama MCF-7 activant les caspases 8,9, 3, incrementant la ràtio Bax/Bcl-2, trencant
el potencial de membrana mitocondrial, i fent que s’alliberi citocrom C, inhibint la
proliferació i potenciant l’apoptosis. La crocetina-beta-d-glucosil-èster de les fulles del
safrà no afecte les cèl·lules sanes L-6 de la mama però restringeix la proliferació de les
MCF-7. Té molta afinitat pels receptors alfa d’estrogen i pels receptors de la histona-
deacetilasa-2, molt implicats en la progressió del càncer de mama. L’extracte de safrà a
400 ppm inhibeix l’expressió genètica del VEGF a les cèl·lules MCF-7 en un 20%, però
quan a més a més s’aplica un camp electromagnètic de 50Hz/0.004, hi ha una reducció
quasi del 40% amb només 100 ppm. I en càncer de mama HCC70 i HCC1806 la crocina
provoca la despolimerització dels microtúbuls i inhibeix la proliferació cel·lular. La
crocina també actua contra el càncer d’ovaris HO-8910 aturant el cicle cel·lular a
G0/G1, potenciant l’expressió de p53, Fas/APO-1, i les caspasa 3, en resum, potenciant
l’apoptosis. I la crocina actua contra càncer d’estómac AGS provocant apoptosis per
mecanismes que depenen del p53 o per altres independents. Contra el càncer gàstric
AGS i contra el HGC-27, la crocina frena l’expressió del factor Krüpel-like-5 i la de la del
factor induïble per hipòxia HIF-1alfa i inhibeix la proliferació cel·lular. I contra el càncer
colorectal HCT-116, SW-480, HT-29 la crocina inhibeix la proliferació cel·lular per via
dependent del p53. I contra el càncer colorectal HCT-116, SW-480, HT-29 la crocina
inhibeix la proliferació cel·lular per via dependent també del p53. Però més
concretament, contra el càncer colorectal HCT116 atura el cicle cel·lular a G0/G1, i
frena l’expressió de la beclina-1 i l’Agt-7. La crocina, contra el càncer de pròstata BPH-1,
LnCaP, 22rv1, CWR22, PC3, DU145, LAPC-4, C4-2B actua aturant el cicle cel·lular a
G0/G1, i activant la via intrínseca de l’apoptosis. El safranal bloqueja la reactivació de
les cèl·lules Pa de càncer de pròstata quiescents i ho fa frenant les proteïnes reguladores
de G0/G1 CDK2, CDK4, CDK6 i P-Rb a Ser807/811 i elevant els nivells d’inhibidors que
depenen de la ciclina (p21 i p27). El safranal inhibeix l’expressió genètica i proteica de
Skp2 i ho fa almenys frenant l’activitat de transcripció de E2F1 i de les subunitats del
NF-kappaB. El safranal també inhibeix la fosforilació d’AKT a Ser473 i frena les vies de
senyals canòniques o no del NF-kappaB. Els teixits tumorals de pròstata amb el
safranal tenen menys Skp2, NF-kappaB p65, p-IkappaBalfa(Ser32), c-MYC, p-
Rb(Ser807), CDK4, CDK6, CDK2 i el nivell proteic de p27 i p21 més elevat. El safranal
suprimeix la reentrada al cicle cel·lular de les cèl·lules Pca quiescents in vitro i in vivo, i
ho fa principalment reprimint l’activitat de transcripció dels activadors de Skp2, o sigui,
de E2F1 i NF-kappaB, frenant la fosforilació a les vies de senyals d’AKT i NF-kappaB.
La crocina en diversos tumors implantats inhibeix la progressió tumoral, frena
l’expressió de la ciclina D1 i del p21, controla la metàstasis per la via Wnt/beta-catenina.
Frena la survivina, i apuja la ràtio Bax/(Bcl-2. Frena l’expressió de la N-cadherina i la
beta-catenina, puja l’expressió de l’E-cadherina i frena la capacitat d’invasió. El
kaempferol dels tèpals del safrà relaxen la musculatura llisa de la tràquea i ho fan
estimulant els receptors beta-adrenèrgics i frenant els muscarínics i els d’histamina-1 i
dels canals de Ca++; i també modulant el NO. El kaempferol i el safrà disminueixen la
producció de NO i de citokines pro-inflamatòries al sistema respiratori. El safrà inhibeix
la síntesis d’ADSN i AREn en leucèmies. En càncer d’ovari els carotenoides actuen sobre
la topoisomerasa-II. I, en càncer de mama, estimulen la comunicació entre cèl·lules
col·laterals. Els apo-carotenoides del safrà modulen l’efecte desintoxicant contra l’estrès
oxidatiu, disminueixen l’activitat de la telomerasa, incrementen l’apoptosis, inhibeixen la
síntesis d’ADN, ARN i proteïnes. La crocetina s’uneix fortament a l’ARNt. L’extracte
aquós dels tèpals i anteres del safrà redueixen l’activitat de la LDH a les cèl·lules HCT116
de càncer de còlon humà excitades amb MDA induït per LPS o H 2O2. La crocetina en
HeLa, A549 i SKOV3 indueix l’aturada del cicle cel·lular a través de vies dependents i
independents del p53, acompanyant la inducció del p21(WAF1/Cip1). A més actua amb
sinergia amb la vincristina. Les cèl·lules WI-38 transformades per virus SV40 són
especialment sensitives a l’efecte inhibidor del safrà sobre la síntesis d’ADN i/o ARN.
Però en teixit pulmonar sa el safrà indueix la proliferació no específica de limfòcits
madurs i immadurs. El safrà indueix l’apoptosis a les cèl·lules de càncer de pulmó
alveolar A549. La crocetina fa minvar l'aril-hidrocarbur-hidroxilasa, la LDH, l’adenosina
deaminasa, la 5-nucleotidasa i la gamma-glutamil-transferasa després que hagin pujat a
causa de benzo[a]pirè injectat. La crocetina pot inhibir la proliferació de cèl·lules de
pulmó canceroses i això es palesa per l’antigen nuclear cel·lular de proliferació PCNA, per
les glicoproteïnes i per la síntesis de poliamides. Els mateixos efectes es poden constatar
en cèl·lules SV-40 fibroblàstiques de pulmó fetal transformades. La crocina inhibeix la
proliferació cel·lular i actua en sinergia amb el cisplatí i el pemetrex als pulmons a,b
adenocarcinoma i ho fa aturant el cicle i promovent l’apoptsois per p53 i Bax a la vegada
que frenant tel Bcl-2.
La crocetina té un efecte antitumoral contra el càncer de pàncreas in vivo i in vitro. A les
cèl·lules MIA-PaCa-2 altera les proteïnes del cicle cel·lular Cdc-2, Cdc-25C, ciclina-B1 i
EGFR in vitro. I in vivo la crocetina té un efecte reductor del tumor, de la proliferació
cel·lular. I l’apoptosis s’hi estimula i això queda palès per la ràtio entre els gens pro-
apoptòtics i els anti-apoptòtics Bax/Bcl-2. La línia cel·lular BxPC-3 de càncer de
pàncreas és molt sensible a la crocina. La crocina hi indueix l’apoptosis, l’aturada del
cicle a G1, hi minva la viabilitat ja a les 12 hores d’estar en contacte in vitro amb 10
micrograms/L de crocina. Contra l’adenocarcinoma d’estómac humà BGC-823 la
crocetina pot ser un bon tractament. La crocina actua contra el càncer de fetge frenant
l’expressió del hTERT i reduint l’activitat de la telomerasa a les cèl·lules HepG2. Per altra
banda, la crocetina pot protegir el fetge del xoc hemorràgic evitant l’apoptosis
generalitzada. Però quan hi ha càncer, el safrà inhibeix la proliferació cel·lular a les
primeres fases, atura el cicle cel·lular, modula l’expressió genètica de gens anti-
apoptòtics, i promou l’apoptosis de les cèl·lules canceroses. I pot revertir els efectes
cancerígens de la dietil-nitrosamina. La crocina prevé l’apoptosis de cèl·lules sanes
abaixant els nivells de MAPK, p53 i abaixant l’activació de la caspasa-3. I la crocina pot
revertir els efectes col·laterals perillosos de la ciclofosfamida i ho fa gràcies a l’acció
antioxidant i desintoxicant. Els proteoglicans del bulb del safrà tenen un efecte citotòxic
envers diverses línies de cèl·lules tumorals humanes. Concentracions baixes no
citotòxiques, menors de 10 ppm, activen els macròfags, que segreguen NO gràcies a
l’activació de la PKC i el NF-kappaB. Concentracions majors (100-1000 ppm) promouen
l’apoptosis de macròfags, però sense inhibir la migració o la capacitat d’invasió. La
crocina reverteix la metàstasis del melanoma i això es palesa per la reducció dels nivells
d’hidroxiprolina, àcid urònic, hexosamina, àcid siàlic i gamma-glutamil-transpeptidasa.
La crocina també inhibeix l’expressió de MMP-2, MMP-9, ERK1/2, K-ras i VEGF i redueix
la capacitat invasiva de les cèl·lules B16F-10, la migració i l’adhesió i ho fa accentuant
l’expressió de l’E-cadherina. Resumint, al safrà té efecte inhibitori o frena: LPO, MDA,
hTERT, N-cadherina, beta-catenina, LOX, COX, NO, NF-kappaB, TNF-alfa, IL1beta, ARN-
polimerasa II, ciclines, p21, JAK-STAT, Bax/Bcl-2. I el safrà actua augmentant o
potenciant: GPX, SOD, CAT, GPX placentari, E-cadherina, DNasa activada per caspases.
RELAXANT
L’efecte com a relaxant muscular té lloc a través del bloqueig dels receptors post-
sinàptics i a l’antagonisme sobre els receptors adrenèrgics. L’efecte relaxant sobre la
síndrome premenstrual és degut almenys en part a l’acció sobre el sistema de la
serotonina. La prolongació de la resistència nedant és deguda almenys en part a la
inhibició de la captació de dopamina, nor-epinefrina i serotonina. La relaxació de la
musculatura llisa de la tràquea per part del safrà és comparable a la provocada per la
teofil·lina. Només en part és deguda al safranal. El safrà relaxa les coronàries, l‘aorta, els
endotelis, i el miocardi, la tràquea, l’íleum, i l’úter. I ho fa estimulant els receptors beta-
adrenèrgics i frenant els de Ca++, histamina-1, colinèrgics i muscarínics. També
incrementant l’AMPc intracel·lular. La injecció de crocetina al quart ventricle cerebral
atenua el dolor provocat per formol a l aboca (en rates). L’efecte analgèsica calmant de la
crocetina té que veure amb els receptors centrals H2-histaminèrgics i els alfa-2-
adrenèrgics, però no amb els receptors opioides. Resumint, al sistema respiratori el safrà
és broncodilatador, relaxant i pot ajudar contra l’asma i l’EPOC. Al sistema
cardiovascular el safrà disminueix la força de contracció del cor, la pressió sanguínia i
actua com a vasodilatador. Al sistema gastrointestinal el safrà protegeix les mucoses i
actua com antiespasmòdic, per exemple, contra el restrenyiment espàstic. I als sistema
urogenital el safrà millora la intensitat de l’erecció i relaxa la contracció tònica, essent
útil contra la impotència i la síndrome premenstrual. Al cor el safrà és capaç de actuar
protegint-lo d’agents tòxics com ara la doxorubicina, moderant l’arrítmia, millorant la
relaxació dependent de l’endoteli com a resposta a l’acetil-colina, augmentant el nivell
sèric de NO, augmentant ,’activitat del vasos i l’expressió genètica de la NOS endotelial i
el contingut de GMPc. A part, els tèpals del safrà relaxen la musculatura llisa de l’íleum i
la matriu. En general el safrà relaxa tota la musculatura llisa i ho fa estimulant els beta-
receptors, inhibint els receptors muscarínics i els histamínics H1, inhibint als canals de
Ca++, a més de augmentant la concentració d’AMPc intracel·lular.
FETGE
L’efecte hepatoprotector dels tèpals de safrà es palesa per una baixada de transaminases
quan e fetge ha estat castigat amb CCL 4, paracetamol, diazinon, morfina, rifampicina,
acrilamida, Ferro (en excés), cisplatí, 5-fluoro-uracil, paracetamol, metil-metano-
sulfonat, nicotina, clorur d’Alumini. I això és degut almenys en part a la inhibició del
citocrom P450 i en general a l’acció antioxidant. Però els tèpals del safrà no poden
protegir el fetge de la gentamicina (40-80 mg/dia × 7 dies) ja que no redueixen la peliosis
ni la telangièctasis. I amb el cisplatí, poden abaixar l’AST, i deixen pujar albúmina i les
proteïnes. Els tèpals tenen acció antioxidant i protegeixen el fetge de l’acció dels
medicaments contra la tuberculosis: rifampicina + isoniazida maleica. La crocina
protegeix el fetge de l’efecte tòxic del bisfenol i ho fa inhibint l’estrès oxidatiu, frenant la
via de senyals MAPK i MAPKAPK i frenant l’expressió d’ARNmi-122. El bisfenol
incrementa la fosforilació de la JNK, de l’ERK1/2 i de la MAPKAPK, però no la del p38. El
bisfenol també redueix l’activació del senyal Akt i frena l’expressió del ARNmi-122. La
crocina a 20 mg/Kg millora el danys al fetge causats pel bisfenol i normalitza els novells
de triglicèrids i d’enzims. L’extracte alcohòlic del safrà redueix el NO, el MDA i l’activitat
de la GST (glutatió-S-transferasa) al fetge envellit. En animals estressats la crocina o el
safrà redueixen els nivells de MDA, i apugen els de GPx, GR, i SOD. En xoc hemorràgic
la crocina protegeix el fetge reduint el nivell de mieloperoxidasa i gràcies a la seva
capacitat antioxidant. En càncer de fetge HepG2 l’extracte alcohòlic de safrà inhibeix la
proliferació i activa l’apoptosis cel·lular. Nanopartícules de magnetita folrades de crocina
activen la regressió de lesions precanceroses al fetge. I la crocina redueix l’activitat de la
telomerasa a les HepG2 i frena la transcriptasa inversa de la telomerasa (hTERT). La
crocina inhibeix l’activació de la STAT3 (induïda per IL-6) a les HepG2. La crocina
estalvia gastar antioxidants propis de les cèl·lules, abaixa l’expressió de miR-122, miR-
34a, i p53; i apuja la de Nrf2 al fetge. La crocina protegeix els hepatòcits evitant que
quedin danyades les ultraestructures cel·lulars.
RONYONS
Els tèpals de safrà també protegeixen el ronyó de l’efecte del paracetamol. L’extracte de
safrà redueix ens nivells de leptina i d’insulina i redueix la peroxidació lipídica. I
protegeix el ronyó de la nefropatia diabètica.
INTESTINS/ESTÓMAC
L’extracte hidroalcohòlic de tèpals disminueix la contracció de l’íleum induïda per un
camp elèctric i ho fa a través de la inhibició dels receptors muscarínics. Abaixa la
inflamació reduint els nivells de TNF-alfa, IL-1beta, COX-2, iNOS a la mucosa colorectal
quan hi ha colitis. La crocina alleuja la inflamació colorectal i la incidència d’adenomes
al còlon. La crocina disminueix la severitat de la colitis, ajuda a regenerar les criptes de
Lieberkuhn, i a curar les úlceres al còlon. La crocina inhibeix a 50-200 ppm i.p. al tub
gàstric l’elevació d’AST, ALT, LDH, CPKm CPK-MB, GGT, TNF-alfa, 8-isoPGF2a, SP-100-
beta que l’insecticida organofosforat diazinon produeix. I també evita la translocació de
subunitats de NF-kappa-B, p50 i p65. La crocetina redueix també la inflamació
gastrointestinal. Redueix l’acumulació de neutròfils polimorfonuclears al budell prim i
minva els nivells de TNF-alfa i IL-6. La crocetina redueix els nivells de NF-kappaB i de
p65 i frena la necrosis per ulceració. La crocetina redueix els nivells de NO associats <a
la peroxidació lipídica i a la infiltració de neutròfils en la colitis i ho fa frenant el NF-
kappaB i modulant l’equilibre Th1/Th2.
La crocina també evita en part la formació d’úlcera d’estómac per ingestió d’alcohol i
restaura a l’estómac els nivells de mucina PGE2 i IL-6 i abaixa els nivells de TNF-alfa,
MPO, ARNm de Hsp-70, i restaura a la mucosa els nivells de glutatió, MDA i SOD. La
crocina frena l’apoptosis a la mucosa del tub digestiu.
DIABETIS
La crocina incrementa l’expressió de la fosfoenol-piruvat-carboxilasa-1, un enzim
involucrat en el metabolisme de la glucosa, i abaixa la glucèmia. El safrà inhibeix
l’activitat de la proteïna-tirosina-fosfatasa 1B, sobre tot gràcies al safranal, que a més
indueix l’activació de la via de la insulina independent del lligand. La inactivació de la
proteïna-tirosina-fosfatasa 1B pot atribuir-se a la modificació covalent del tiol cisteïnil
catalític per paret del safranal per una reacció additiva de Michael. El safranal estimula
també la captació de glucosa a través de la translocació del transportador-4. Prendre 20
mg/Kg/dia de safranal durant 15 dies millora la tolerància a la glucosa en ratolins amb
diabetis tipus-2.
PULMONS
El safranal i la crocina tenen un efecte antiinflamatori sobre els epitelis bronquials i hi
abaixen els nivells de NO i iNOS, i de ions peroxinitrits, a la vegada que hi prevenen
l’alliberament de citocrom C. També redueixen l’apoptosis als epitelis bronquials i la
producció de citokines (de l’entorn del Th2) als pulmons. L’extracte de safrà també té un
efecte antiinflamatori sobre la tràquea. Abaixa la Il-4 i en NO i apuja l’IFN-gamma. En
resum, el safrà redueix la inflamació bronquial i traqueal i calma la tos i l’asma. En asma
provocada per ovoalbúmina el nombre d’eosinòfils (i neutròfils) augmenta i el de limfòcits
baixa, el de glòbuls rojos i el de plaquetes, però un pre-tractament amb safrà (50-1900
mg/Kg) fa que no pugi el nombre d’eosinòfils, però el de limfòcits puja amb 100 mg/Kg
de safrà. El safrà a 50-200 mg/Kg redueix el nombre de plaquetes i glòbuls rojos que
l’ovoalbúmina havia fet pujar. La crocetina redueix la inflamació als pulmons, l’edema i
les anomalies histològiques, la infiltració alveolar, de neutròfils, redueix l’exsudat
alveolar i l’edema intersticial. I potencia l’activitat de la SOD i frena la de la MPO i
l’expressió genètica de citokines pro-inflamatòries (TNF-alfa, MCP-1, IL-6) També redueix
als pulmons l’expressió de de la fosfo-IkappaB i l’activitat del NF-kappaB quan els
pulmons estan irritats per culpa de LPS bacterians. El safranal a 4-16 ppm redueix la
inflamació als pulmons i això és nota per la normalització del nombre i anomalies als
d’eosinòfils i limfòcits. També redueix les nivells sèrics de ET-1, histamina i TP. La
crocina (100 ppm) p.o. minva la hiper-reactivitat i inflamació a les vies respiratòries i
abaixa els nivells de IL-4, IL-5, IL-13, de peroxidasa eosinofílica, de triptasa i de IgE
específica contra l’ovoalbúmina sèrica. I també suprimeix als pulmons l’expressió
d’eotaxina, p-JNK, p-ERK, p38 en animals sensibilitzats amb ovoalbúmina. I la crocetina
també té un efecte protector dels pulmons contra la inflamació per LPS. En concret,
abaixa l’expressió proteica i genètica de TNF-alfa i IL-6 i també abaixa la MCP-1. La
crocetina abaixa també l’activitat del NF-kappaB al teixit pulmonar quan aquesta ha
pujat per efecte dels LPS. L’administració intranasal de crocetina de 100 microM (en
ratolins amb asma induïda per LPS) fa que pugin els nivells de proteïnes immuno-
reguladores Foxp3, TIPE2 a les cèl·lules reguladores Treg. L’extracte hidroalcohòlic de
safrà estimula a la musculatura llisa de la tràquea els adrenoreceptors beta-2, inhibeix
els receptors muscarínics i els d’histamina-1. El safranal també estimula els
adrenoreceptors beta-2, inhibeix els receptors muscarínics i d’histamina-1. I la crocina
estimula els adrenoreceptors beta-2, inhibeix els receptors muscarínics i obra els canals
de Potassi a la musculatura llisa de la tràquea.
GÒNADES
Petites quantitats (5 ppm) d’extracte de safrà ajuden a la maduració dels oòcits, a la
fertilització i al desenvolupament de l’embrió. La crocina (50 mg/Kg) reverteix els efectes
del camp electromagnètic (2100 MHz) sobre els testicles. Els següents paràmetres que el
camp empitjora queden millorats amb la crocina: proteïna de xoc per calor A2, apoptosis
a l’epiteli germinal, esperma anormal, nombre d’espermatozous, nivell hormonal de LH i
SFH, i testosterona. El safrà relaxa la musculatura al voltant del conducte deferent. La
crocetina a 10-40 ppm p.o. abaixa les nivells plasmàtics de MDA, IL-1beta, TNF-alfa i en
nombre de cèl·lules polimorfonuclears en càncer de matriu induït per metil-colantrè (en
ratolins).
OSSOS
La crocina atenua l’osteoporosis provocada per la resecció d’ovaris (en rates). La crocina
redueix l’osteo-clastogènesis en macròfags derivats del moll de l’os. La crocina inhibeix
l’activació de l RANKL induïda pel NF-kappaB. I ho fa activant la JNK, suprimint la
degradació de l’inhibidor kappa-B-alfa, i prevenint la translocació nuclear de la
subunitat NF-kappaB-p65. La crocina, doncs, frena la diferenciació osteoclàstica i ho fa
per la via de senyals JNK / NF-kappaB.
ESPORT
Prendre 10 dies 300 mg de safrà millora un 10% la força isomètrica i un 6% la força
isotònica, i escurça els temps de reacció a estímuls visuals i auditius. El safrà, combinat
amb exercici de resistència incrementa a l’hipocamp el factor neurotròfic major derivat
del cervell i la concentració de serotonina. L’ARNm de la neurotrofina-3 augmenta al soli,
respecte a l’absència de tractament amb safrà i exercici. També a l’hipocamp l’acid 5-
hidroxi-indol-acètic augmenta i això fa que augmenti la memòria a curt termini. Els
nivells d’anandamida, 2-araquidonoïl-glicerol, dopamina, serotonina i beta-endorfina
pugen als joves esportistes després de prendre durant 6 setmanes 150 mg de safrà cada
dia.
IMMUNITAT/INFLAMACIÓ
La crocina augmenta la resposta de la immunitat humoral Th2 o d’anticossos, modula el
nombre de glòbuls blancs, frena la producció de citokines pro-inflamatòries i augmenta
la secreció de IL-4. Això, en asma, diabetis. Un estrès oxidatiu exagerat activa la
inflamació i això es nota per una activació dels limfòcits CD8+, dels macròfags, dels
neutròfils, de les cèl·lules epitelials, i de les citokines pro-inflamatòries IL-6, IL-8, IL-
1beta, TNF-alfa, TGF-beta, LTB4, EGFR. Les vies inflamatòries poden desregular els
processos immunitaris. El safrà redueix la mortalitat per la toxina de la Pasteurella
multocida. Però en canvi no pot contrarestar la neutropènia per ciclofosfamida. L’extracte
alcohòlic de safrà a 2-50 ppm p.o. estimula el sistema Th2 i això es palesa per un
increment de l’anticòs aglutinant de SRBC, i del nombre de cèl·lules B CD19+ i de la IL-
4. I això sense alterar els nivells de IL-2, IFN-gamma i citokines del Th1 o sistema
d’immunitat cel·lular. L’extracte dels tèpals a 75 ppm també fa pujar el nivell de IgG en
animals immunitzats per SRBC. Un tractament amb dexametasona i safrà d’animals
sensibilitzats amb ovoalbúmina fa que baixi el nivell de I-L4 i pugi el de IFN-gamma i la
ràtio IFN-gamma/IL-4. En humans es safrà inhibeix la viabilitat de les cèl·lules
sanguínies perifèriques mononucleades estimulades o no per fitohemaglutinina i
incrementa el nivell de IFN-gamma i abaixa el de IL-4 als sobre-nedants d’aquestes
cèl·lules. Un tractament d’un mes i mig en homes sans amb 100 mg de safrà en pastilla
fa que baixi la IgM i pugi la IgG al sèrum. O sigui que el safrà abaixa la Th2. El safrà i
en especial la crocina inhibeix l’expressió de CXCL8, eotaxina, p-ERK, p-JNK, p-p38 i
frena la de MMP-1, MMP-3, MMP-9, MMP-13, HA-ases, triptasa, i frena l’expressió de
l’ARNm de Hsp70, i abaixa l’activitat de EPO i MPO; suprimeix la proliferació cel·lular i
l’expressió del NF-kappaB, i incrementa l’expressió de Nrf2. Això en lesions neuronals,
artritis, asma, alteracions gàstriques o intestinals i en càncer. L’efecte antioxidant del
safrà fa que es restaurin els nivells de LPO, MDA, SOD, CAT, tiols i GSA i això beneficia
el sistema immunitari quan hi ha inflamació. El safrà redueix el nivell sèric d’endotelina-
1 i el nombre d’eosinòfils i limfòcits que hagi crescut a causa d’un procés inflamatori. I
redueix els nivells de TNF-alfa, IL-6, IL-13, l’edema i el dolor. A part, el kaempferol dels
tèpals inhibeix la migració que propicia el TGF-beta1, recupera el nivell d’E-cadherina i
inhibeix l’Akt1. Al pulmó inflamat per ovoalbúmina el kaempferol elimina la producció
de CCR3 (chemokine receptor type 3), d’eotaxina-1, i redueix la de MIP-2 (macrophage
inflammatory protein 2) i CXCR2 (chemokine receptor type 2). El kaempferol també
inhibeix la secreció de beta-hexosaminidasa i redueix la producció i l’expressió d’ARNm
de IL-4 i TNF-alfa a les cèl·lules sensibilitzades amb IgE. També inhibeix la fosforilació de
la fosfolipasa C-gamma, la PKC i les MAPKs. El kaempferol inhibeix la inflamació dels
fibroblasts per artritis reumatoide i ho fa inhibint l’expressió genètica i proteica de MMP-
1, MMP-3, COX-1, COX-2, PGE2, IL-1beta. El kaempferol inhibeix la fosforilació de
l’ERK1/2, p38, i JNK. També frena l’expressió genètica i proteica de l’E-selectina, ICAM-
1, VCAM-1 i MCP-1, almenys a l’aorta. El kaempferol també inhibeix l’anafilaxis cutània
desencadenada per antígens i concomitant a l’increment d’IgE. I inhibeix l’expressió de
TLR4 i frena la d’IL-8. La crocina suprimeix la inflamació de les vies respiratòries. Frena
la pujada de citokines pro-inflamatòries, de triptasa i de peroxidasa eosinofílica als
pulmons i hi inhibeix l’expressió d’eotaxina i les vies de les MAPKs (p-ERK, p-JNK, p-38)
i la quantitat d’exsudat broncoalveolar i de metal·lo-tioneïna. La crocina a 0.1 ppm
reverteix l’expressió de les iNOS als macròfags, desencadenada per LPS que indueixen la
hemo-oxigenasa-1 per la via de senyals de proteïno-kinases 4-PI3K/Akt-Nrf-2, i que
depèn de Ca++/calmodulina.
«A review of potential efficacy of saffron (Crocus sativus L.) in cognitive dysfunction and
seizures». AREZOO RAJABIAN, AZAR HOSSEINI, MAHMPUD HOSSEINI, HAMID REZA SADEGHINIA.
Preventive Nutrition and Food Science, (2019); 24(4): 363-372.
«Recent advantages on the anticancer properties of saffron (Crocus sativus L.) and its
major constituents». ANDROMACHI LAMBRIABIDOU, FANI KOUSTOUGIANNI, IRIDA PAPAPOSTOLOU,
KONSTANTINOS DIMAS. Molecules (2021); 26(1):86.
«Anticarcinogenic affect of saffron (Crocus sativus L.) and its ingredients». SAEED
SAMARGHANDIAN, ABASALT BORJI. Pharmacognosy Research (2014); 6(2): 99-107.
«Therapeutic effects of saffron (Crocus sativus L.) in digestive disorders: a review.» ALIREZA
REZAEE KHORASANY, HOSSEIN HOSSEINZADEH. Iran Journal of Basic Medicinal Science
(2016); 19(5):455-469.
«Chemometrics based GC-MS aroma profiling for revealing freshness, origin and roasting
indices in saffron spice and its adulteration». MOHAMED A FARAG, NESRINE HEGAZI, ERIC
DOKHALAHY, AMIRA R KHATTAB. Food Chemistry (2020).
https://doi.org/10.1016/j.foodchem.2020.127358
«Saffron. The age-old panacea in a new light». Ed. MARYAM SARWAT, SAJIDA SUMAIYA.
Academic Press (2020).
«Saffron. Science, technology and health. Ed. ALIREZA KOOCHEKI, MOHAMMAD KHAJEH-
HOSSEINI. Elsiever (2020)
https://rsh.bums.ac.ir/Dorsapax/FileManager/UserFiles/Sub_12/Koocheki-
SSTH38448.PDF
«The chemical composition of Saffron: color, taste and aroma». MANUEL CARMONA
DELGADO, AMAYA ZALACAIN ARANBURU, GONZALO L ALONSO DÍAZ-MARTA. Ed. Bomarzo
(2006).
https://www.youtube.com/watch?v=jTf93VI4O9s
https://infoagro.com/aromaticas/azafran.htm
http://gernot-katzers-spice-pages.com/engl/Croc_sat.html
www.ub.edu/pharmakoteka/
—APOPTOSIS: mort cel·lular programada útil per eliminar cèl·lules nocives com les
canceroses o les infectades per virus o bacteris, o per evolucionar en el desenvolupament
embrionari. Els principals processos apoptòtics són el trencament del potencial de
membrana mitocondrial, l’alliberament des de la mitocòndria al citoplasma de citocrom
C, l’activitat de les caspases al citoplasma i la fragmentació de l’ADN.
—AUTOFÀGIA: autodepuració cel·lular consistent en la digestió del contingut gràcies als
lisosomes i que permet sobreviure en condicions d’adversitat. L’autofàgia falla en
Alzheimer, per exemple.
—NECROSIS: mort cel·lular per lesió no programada
—TRADUCCIÓ: fabricació de proteïnes al reticle endoplasmàtic gràcies a l’ARNm
—TRANSCRIPCIÓ: procés de conversió del codi genètic des de l’ADN a l’ARN al nucli de la
cèl·lula.
—TRANSDUCCIÓ: via de senyals des de la part exterior de la membrana citoplasmàtica
fins el nucli de la cèl·lula.
COGOMBRE
Cucumis sativus L.
[Sp. Pl. 2:1012 (1753)]
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
El cogombre és una planta anual, monoica, amb unes flors femenines i les altres
masculines al mateix peu. La tija és postrada/enfiladissa, ramificada, angulosa, hirsuta i
amb circells. Les fulles són primes, amb pecíol de 8 cm, amb limbe de 12-18 × 11-12 cm,
hispídul als nervis i pilós a les dues cares. De contorn cordat-oval, 3-5 palmatilobat, amb
lòbuls triangulars, dentats, acuminats o aguts a l'àpex. El mitjà de major longitud i molt
agut. Les flors masculines, de 3 estams, són fasciculades, amb pedicels de 0,5-2 cm,
prims, híspids. Receptacle, amb tub de 8-10 mm, campanulat o subcilíndric. Flors
masculines densament velloses, i amb lòbuls de longitud subigual a la del tub, linears,
patents, híspids. Fa 2-3 cm de diàmetre comptant els 5 lòbuls oblongo-lanceolats, aguts.
Les flors femenines són solitàries o fasciculades, amb pedicel de fins a 2 cm, pilós. El
periant, groc, s'assembla al de les flors masculines. L'ovari, de placentació axial, és
fusiforme, cobert de pèls setiformes, dilatats a la base. El fruit (pepònide), el cogombre,
de mida molt variable, és generalment oblong, de cilíndric a subtrígon, de color verd i
laxament tubercular quan és immadur; després groc verdós i llis. Les llavors de 8-10 per
3-5 mm, són oblongues i blanquinoses. Pertany a la família de les Cucurbitàcies
Originària de l’Índia on es cultivava ja fa 3000 anys, el seu cultiu s’ha estès a bona part
del món. Els principals productors (2011) són la Xina (47 milions de tones), Turquia
(1.7), Iran (2.3), i Rússia (1.2).
• antihelmíntic • diürètic
• antiinflamatori • emol·lient
• cosmètic • protector del cor i dels ronyons
• depuratiu • refrescant
• desintoxicant • sedant
USOS MEDICINALS
USOS CULINARIS
Sempre es menja cru, a rodanxes o liquat. Als Estats Units sol ficar-se dins els entrepans
o acompanyant l’esmorzar. El gaspatxo sol fer-se liquant cogombre, tomàquet, pebrot i
unes miques de vinagre, oli d’oliva, sal, pebrot, ceba, all i molla de pa sec. És força
d’agrair quan fa molta calor.
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Vegi’s «carabassera». A part la forma, que pot variar una mica, a més del fruits
comuns que són verds, n’hi ha de grocs i de blancs. La planta no sol fer estolons
o tiges reptants de més d’1 m. Més aviat fa tiges curtes reptants i d’elles ixen
forma de radis en direccions diverses els pecíols (buits) de les fulles.
VIRTUTS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
• anèmia • gota
• càlculs renals • hipertensió
• colesterol alt • hipoglucèmia
• diabetis • incontinència urinària
• disúria • mareig matutí per embaràs
• èczema • obesitat
• edemes • restrenyiment
• gastroenteritis • síndrome premenstrual
POSSIBLE TOXICITAT
USOS CULINARIS
(Sempre és millor amb la pell)
PRINCIPIS ACTIUS
Energia: 21 Kcal
Aimara: Kalawasa
Alemany: Kürbis/Gemüsekürbis /
Anglès: Pumpkin
Àrab: يقطين/ yaqtin
Castellà: Calabaza/ C. moschata = ayote, ahuyama/ C. argyrosperma = papaián,
cushaw / C. maxima = zapallo / C. pepo = calabaza de piel de sapo
Català: Carabassa/ C. moschata = carbassa del violí
Danès: Mandel-græskar/Græskar
Eslovac: Tekvica obyčajná
Eslovè: Buča navadna / Bučka/ Navadna buča
Estonià: Kõrvits/Harilik kõrvits
Finlandès: Kurpitsa
Francès: Citrouille/Courge pépon / Pépon
Gallec: Cabaza
Grec: κολοκύθι
Guaraní: Andai
Haitià: Joumou
Hebreu: קשוא/דלעת ערמונים
Holandès: Pompoen
Hongarès: Étkezési tök / Közönséges tök / Tök / Úritök
Italià: Zuccha
Japonès: ペポカボチャきんしうり / ペポかぼちゃ
Nepalès: लाम्चो फर्सी
Noruec: Gresskar
Persa/Farsi: کدو تنبل
Polonès: Dynia
Portuguès: Abóbora-carneira / Abóbora-de-porco / Abóbora-moganga / Abóbora-
moranga / Abóbora-porqueira / Abóbora / Aboboreira / Jerimum
Quítxua: Lakawiti
Rus: Тыква обыкновенная/ Кабачок / Тыква пепо / Тыква твёрдокорая
Serbi: Бундева/ Bundeva/
Suec: Prydnadspumpa / Pumpa
Turc: Kabak
Txec: Dýně obecná
Ucraïnès: Гарбуз звичайний/Гарбу́з звича́йний
Urdú: قددو
Xinès: 北瓜/ 美洲南瓜/ 西葫芦/ C. moschata = Nan Gua Zi 南瓜子
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
En general les carbasseres són plantes rastreres, anuals, monoiques, que formen una
massa densa. Són pubescents-escabroses, amb porus eretisme-poètics. Les fulles són
amplament ovals-cordades o triangulars-cordades de 20 x 35 cm, amb o sense taques
blanques. Sovint estan profundament 3-5 lobulades. Els marges foliars són denticulats o
serrats-denticulats. Circells simples i poc desenvolupats en els tipus subarbustius. Flors
pentàmeres, solitàries, axil·lars. Les masculines amb pedicels de 7-20 cm de llarg, calze
campanulat de 9-12 mm, sèpals linears, de 12 x 2 m , corol·la tubular-campanulada, de
5-10 cm de llarg, dividida fins un terç o més de la longitud; i amb 3 estams. Flors
femenines amb pedicels robusts, solcats, de 2-5 cm; ovari globós, ovoide, cilíndric, llis
costat o verrucós, multilocular; calze molt reduït. Fruits de mida molt variable i formes
diverses, amb costelles marcades, sovint verrucosos, amb la closca rígida, i de coloració
diversa, verd clara a fosc, llisa o menudament clapejada de crema o verd que contrasta
amb el groc o taronja. Polpa de color crema a groguenca o ataronjada pàl·lida. Suau i no
amarga; o fibrosa i amarga. Llavors nombroses, el·líptiques, aplanades, de 3 -20 x 4-12
mm.
var. turbinata
(Foto: FOREST & KIM STARR)
var. longa
Carbassó
(Foto: NOCIVEGLIA)
var. torticollia
(Foto: HEBERT72)
var. pepo
Carabassa de Halloween
(Foto: HALFGIG)
'Hokkaido'
var. clypeata
(Foto: OLIVER HALLMANN)
var. recticollis
(Foto: MIKE MOZART)
var. fastigiata
Carabassa d’Angola
(Foto: RORO)
var. cylindrica
Carabassó/ Zucchini
(Foto: NOSTEPINNE)
var. ovifera
(Foto: FOREST & KIM STARR)
CULTIU
https://www.monografias.com/trabajos55/cultivo-calabaza/cultivo-calabaza
Se sembra quan ja no hi ha perill de fredorades. La terra s’ha d’haver preparat basant
bé. Es poden cavar rases de dos pams (o més) de fondo per omplir-les d’humus barrejat
amb fems i adob mineral (N, P, K, Fe). >Més val concentrar el fems i l’adob químic a les
capes més profundes. Val la pena, abans, d’inundar la rasa, i també, després d’haver-la
omplert amb l’humus, tornar-la a regar. No és bo cobrir el terreny amb plàstics per evitar
el creixement de males herbes, ja que les carbasseres també creixerien menys del
normal. Després d’abocar escampades les llavors, es cobreix amb una capa d’uns dos
dits d’humus i es rega de seguida. Quan comencin a despuntar les plantes val la pena
posar-hi mata-cargols. Pot ser l’hora de clavar pals per indicar més endavant on cal
regar. És una planta que creixerà molt i necessitarà molta aigua i adob. L’adob també es
pot aspergir en esprai a base de 10 mL d’adob líquid concentrat (N, P, K) per Litre a la
sulfatadora. Al principi la planta necessitarà més Nitrogen, cosa que podria obtenir amb
urea (granulada) desfeta a l’aigua de regar-la. Primer solen aparèixer les flors
masculines, de base cilíndrica estreta. Més tard ja van apareixent les femenines (de base
inflada, globulosa). És planta que agraeix la col·laboració dels borinots i abelles, o de
persones que facilitin la llur pol·linització. És planta que viu bé a ple sol, i a l’ombra es
torna molt poc productiva. Cal vigilar la presència de plagues com la de l’aranya roja.
VIRTUTS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
• abscessos • conjuntivitis
• Acinetobacter baumannii • cops de calor
• acne • cremades (closca per la cara interna
• anèmia UE)
• astènia • cucs intestinals LLA
• Bacillus subtilis • debilitat del cor
• berrugues • diabetis
• Botrytis cinerea • disenteria
• càlculs a la bufeta LLA • dispèpsia
• càncer de pròstata (polpa) • disúria
• carboncle • edema cerebral
• cistitis • enteritis
• Escherichia coli • nàusees de l’embaràs
• esgotament • obesitat
• febre • otitis
• Fusarium oxysporum • Pichia fermentans
• hemorroides • prostatitis LLA
• hepatitis • reuma
• hipertensió • Staphylococcus aureus
• icterícia • varicel·la
• insomni • tènia
• leucèmia • tumors
• mal de cap • uretritis
• melanoma LLA • xarampió
• Mycosphaerella oxysporum
USOS CULINARIS
La de polpa m´s dolça sol ser Cucurbita moshcata. És prou bona cuita al forn o bullida
amb canyella, i sense sal. Per altra banda, tot i ser la més gran, fins arribar a la mitja
tona, Cucurbita maxima, a més de ser difícil de collir, sol donar-se als porcs. La
Cucurbita ficifolia aquí només es fa servir per fer confitura de cabell d’àngel, que pot
servir, per exemple per farcir els pastissets de Tortosa. La carabassa rodona (Cucurbita
pepo pepo), a més de fer-se servir pel Halloween es pot menjar cuita. Potser sigui més
bona pelant la closca després de bullir-la. En general les carbasses es conserven bé
durant uns mesos un cop collides. Les flors (mascles) es solen menjar arrebossades.
HISTÒRIA I LITERATURA
De les carabasses, Cucurbita maxima era molt coneguda al Perú durant el Neolític,
mentre que a Mèxic ho era C. mixta. Suposadament Cucurbita pepo es va originar per
hibridació entre Cucurbita texana i Cucurbita fraterna. En tot cas la carabassa és una
aliment que va passar d’Amèrica a Europa a través dels colonitzadors el segle XVI. La
celebració del Halloween deriva de la dels indis americans per honrar els avant-passats
morts. La llàstima vas ser que enlloc d’agrair els holandesos puritans l’ajuda dels indis
quan estaven a punt de morir els europeus de desnutrició, un cop refets emprengueren
una lluita acarnissada contra els locals.
L’expressió de “donar carabassa”, que significa refusar l’afecte d’un pretendent, pot venir
de la fama de les carabasses com a menja anafrodisíaca. Fins i tot amb les llavors se’n
feien una mena de rosaris per allunyar els pensaments lascius. Però segurament
aquestes tradicions antigues no es referien a la carabassa actual sinó al Citrullus
colycinthis, una carabasseta silvestre molt amargant i purgant.
«Rebre carabasses» també pot significar suspendre assignatures. Pel setembre és quan es
cullen les carabasses i quan hi ha l’examen de repesca.
«Saber nedar sense carabasses» vol dir que hom no necessita l’ajuda de ningú. Les
carabasses buides d’una mena determinada es feien servir de flotadors.
Cambodjà: Ma chin
Castellà: comino, comino hortense, alcamoni, comino fin, comino real, cominos.
Català: Comí, comins castellans,
Danès: Spids-kommen/Romersk kommen
Eslovac: Orientalska kumina/Kumin / Laški kumin / Rimska kumina / Zamorska
kumina
Eslovè: orientalske kumin
Estonià: Harilik vürtsiköömen
Finlandès: Roomankumina
Francès: Cumin
Gaèlic: Cuimín
Gal·lès: Cwmin
Gallec: comiño
Grec: Κύμινο
Hebreu: כמון/כמון תרבותי
Hindi: Jira, Jeera, Saphed jira/ जीरा,सफेद जीरा/
acai, acai cirri, acaiyu, acanaveti, ajaji, ajajika,
ajmoda, anicil, attimai, attinam, attitamatam, caci,
cacini-kam, cankuvankanam, cheerakam, cheerakum,
chirakam, cicari, cikariccaram, ciraciram, cirakacceti,
cirakacutti, cirakam, ciram, cirri, cirnam, citakkakoli,
cittirapattiri, civakam, cukkumapaciyam,
cukkumapattiram, cutapattiri-kam, cuttiracirakam,
dipaka, dipya, dipyaka, dirghajiraka, dirghaka,
dirghakana, gajar, gaurajaji, gaurajiraka, hras-vanga,
jaji, jarana, jaranam, jeelakara, jeera, jeera khar, jeera
safed, jeeraka, jeerakam, jeeram, jeerigay, jeerige,
jeerige bili, jeerige kari, jera, jilakara, jilakarra,
jilakhrah, jira, jira safed, jirage, jiraka, jirakah,
jirakaha, kirakam, jirakataila, jirana, jiranan, jiregire,
jirige, jiringe, jirna, kaci, kacikki-rusnan,
kamonabaize, Magadha, maicatci, maisakukkilam,
naccirakam, nallacirakam, narcir, pacakam, pacam,
pacumpi, safaid zira, safed jeera, safed-zira, tilaka,
tippiyam, tirkkakanam, upakumpam,
upakumpapicam, vahmisakha, varivaricu, variyarici,
zeela-karra, zeera, zeerasafed
Holandès: Komijn/Witte komijn
Hongarès: Római kömény/Borsoskömény /Egyiptomi-kömény
Indonesi: Awas aceh, cumin, jinten bodas, jinten poteh, jinten putih, jira putih
Italià: Cumino/Cuminum cyminum
Japonès: クミン
Kurd: Reşke/ Kemyon / Zîre
Malaisi: Jintan puteh
Myanmar: Ziya
Nepalí: जीरा
Norueg: Spisskummen/Spisskarve / Spisskum
Persa/farsi: زيره سبز/زیره سبز
Polonès: Kmin rzymski
Portuguès: Cominho, cuguminhos
Potuguès: Cominho
Rus: Зира/ Зар / Затр / Зра / Каммун / Кмин / Кмон / Кумин / Римский
тмин / Чаман
Sànscrit: sugandha/ सु गंध
Serbi: Кумин
Suec: Spiskummin
Sumeri: 𒂵𒁵, 𒁷𒌁, 𒌁
Tailandès: Thian-khao, yira
Tibetà: Dzi-ra, go snod, go-snod, si ra karpo, zi ra, zira dkarpo
Turc: Kimyon/ Kimyonu/ Kimyon, Acem kimyonu, Kemnon
Txec: Kmín římský/Šabrej kmínovitý
Ucraïnès: Зіра/ Зера
Uigur: zire
Urdu: Zira زیرہ
Xinès: 孜然/ 孜然芹 Ku-ming/ Xiao hui xiang/ Zi ran qin
NOTA: «comí» és un nom ambigu que es pot referir també a: Anethum graveolens, Carum
carvi, Foeniculum vulgare, Meum athamanticum, Pimpinella anisum.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Herba anual de 10–50 cm,de tiges dretes, llises, sòlides, d’uns 3 mm de gruix,
ramificades des de la base, sense restes fibroses al lluquet. Fulles alternes, les basals de
15-28 × 10-22 cm, 2-ternatisectes, peciolades, glabres, una mica blavoses o glauques,
amb les divisions més fines de 10-30 3-0.5 mm, linears; amb beines de 0.9-44 × 0.5-1.6
cm, glabres; i pecíols de 2-25 mm força cilíndrics, però una mica acanalats. Fulles
superiors amb 3 folíols que a la vegada es subdivideixen cadascun en 2-3 lòbuls
filiformes de fins a 67 cm de longitud. Umbel·les terminals i laterals de fins a 3.5 cm de
diàmetre, sobre peduncles de fins a 7 cm de longitud, acanalat, amb 3-6 radis de 5-18
mm, poc desiguals, glabres, acanalats. Bràctees 2-6 enteres o ternades (amb lòbuls de 2-
25 mm), amb la base eixamplada, en general més llargues que els radis. Umbèl·lules amb
3-6 flors, amb radis de 4-6 mm, glabres. Bractèoles 5-6 de 5-21 × 0.5-0.7 mm, enteres o
ternades, en general més llargues que els radis de les umbèl·lules. Flors bisexuals
protandres. Calze amb 5 dents allargats, subulats, glabres, desiguals (0.6 a 4 mm).
Pètals 5, de 1-1.5 mm, emarginats, amb la punta molt corbada; blancs a la base i rosats
a l’àpex, de 1.5 × 1 mm. Estams 5 amb filaments prims d’1.5 mm de longitud. Pistil amb
ovari acanalat, i 2 estils sobre un estilopodi cònic, i estigma semi-cilíndric. Fruits de
color marró daurat de 5-6 mm, ovoide oblong, a vegades glabres però en general
escàbrids amb tricomes de 0.2-0.4 mm o setulosos (amb tricomes de 4 mm)=. Mericarpis
de secció semi-el·líptica, amb 8 costelles primàries poc marcades, amb costelles
secundàries mol prominents. Són blanquinoses i es trenquen fàcilment. Esquizocarp de
3.5-6.5 × 1-2 mm × 0.8-1.5 mm, coronat per l’estilopodi persistent i amb la base formada
pels sèpals de color castany clar. El fruit es divideix en els 2 mericarpis amb poca
pressió que s’hi faci. Els mericarpis tenen el ventre molt còncau i el dors convex, i tenen
un conducte oleífer (vita) sota cada costella secundària i dues vites més a la comissura
ventral. La llavor té testa adnata a la paret del fruit, l’endosperma gris i greixós. La
germinació és epigea.
Dins la família de les Umbel·líferes el gènere Cuminum es distingeix per ser planta
glabra en general, no espinosa, amb fulles 2-3 pinnatipartides dividides en cintes
estretes no dentades, flors blanquinoses, el fruit una mica més llarg que ample, no
prolongat en bec, cilíndric recobert de pèls estrellats entre les costelles, dents del calze
desiguals en punxó, bràctees de l’involucel molt amples a la base i bruscament estretides
en 1-3 llargues cintes esteses.
Cominum hispanicum fou descrit per DE CANDOLLE del Valle de la Mancha, amb fruits
amb llargs tricomes setulosos.
Cuminum maroccanum té els sèpals curts i poc desiguals.
Cuminum setifolium té la corol·la ben blanca i el fruit amb setes molt llargues (5-7
mm), planta de 10 a 30 cm, umbel·les de 3 a 4.5 cm, involucres i involucels filiformes i
ramificats
HISTÒRIA
Es cultivava a l’antic Egipte i a la regió sumèria cap els anys 3000 a.C. L’oli essencial
s’emprava com a conservant de les mòmies. Olorar la dona egípcia el comí quan l’home
ejaculava dins la seva vagina creien que afavoria el quedar prenyada. Al Talmud
babilònic (segle III) és citat com remei per a cicatritzar ferides. A la Bíblia els comins són
citats tres vegades:
Is. 28:25 —«¿No és veritat que després d’haver-o aplanat escampa les llavors
d’anet o comí i que després sembra blat en rengles i que als marges sembra ordi o
sègol?».
Is. 28:27—«Perquè l’anet no es trilla pas, ni es fa rodar sobre el comí un carretó;
sinó que l’anet s’espolsa amb un pal i el comí amb una vara.»
Mt. 23:23—«Ai de vosaltres, mestres de la llei i fariseus, hipòcrites!, que separeu
per a Déu la desena part de la menta, l’anís i el comí, però no feu cas de les
ensenyances més importants de la llei, com són la justícia, la misericòrdia i la
fidelitat. Això és el que cal fer, sense deixar de fer allò altre».
A l’antiga Grècia dels pobres de solemnitat se’ls mencionava com «els que havien menjat
comí». TEOFRAST D’ÈRESOS (segles IV i III a.C.) deia que perquè creixen bé les plantes de
comí cal que rebin moltes malediccions. L’emperador CLAUDI (segle I) va permetre que a
la seva taula els invitats mengessin comí, per més que això afavorís que es fessin pets allí
mateix. DIOSCÒRIDES (segle I), descrigué les virtuts també d’un altre comí: Lagoecia
cuminoides, que es troba, per exemple a l’extrem Sud de la península hispànica. Del
comí cultivat deia que hi havia una varietat que HIPÒCRATES anomenava «basilikón» i el
comí egipci. És calorífic, dessecant, astringent. Contra els còlics intestinals es pot aplicar
en lavativa cuit en oli o en cataplasma amb farina d’ordi. Amb vinagre aigualit va bé per
als que s’ofeguen a jeure. Amb vi, va bé als que han estat mossegats per serps verinoses.
Contra la inflamació dels testicles va bé aplicar-lo amb farina de civada i panses, o amb
cerat (oli + cera). La pols amb vinagre s’aplica per estroncar la sang pel nas o les
hemorràgies de la matriu. I cal tenir en compte que la cara es tornarà més groga si es
pren molt de comí.
CARLEMANY (segle IX) inclogué el comí al catàleg de plantes medicinals que calia cultivar
als monestirs.
Per a AVICENNA (segle XI) hi ha diversos tipus de comí. Kermani, Farsi, black, yellow,
Shami, Nabti. KAHJE NASSIRODDIN FAZLOLLA (ministre mongol del segle XIII) deia que els
àrabs l’anomenen Komon i que els fan créixer sense regar.
ESOTERISME
Simbolitza des de bell antuvi l’avarícia, l’enveja o la fidelitat. Posar comí dins un aliment
com ara el pa fa que no te’l robin els esperits del bosc a Alemanya o a Itàlia. També posat
dins d’un objecte impedeix que aquest sigui robat. Espargit amb sal pel terra de
l’habitatge evita el mal. Cremat com encens també. A les noces la núvia el du a sobre
per evitar mals auguris. Lliurat a un amant atorgarà fidelitat a la relació. Duta una
bosseta amb les llavors proporciona pau mental. Per a cultivar-la com més es maldigui la
planta aquesta més creixerà, segons deien els antics.
LITERATURA
USOS CULINARIS
S'empra per aromatitzar curris, formatges, escabetxos, salses, gaspatxos, olives, sopes,
estofats, embotits, bacallà, hummus, falàfel, cus-cus, arrossos, tahina, llegums, licors,
iogurts, galetes. A les salses mexicanes es barreja amb orenga i xili. Combina molt bé
amb el tomàquet i els cogombres, albergínia, carbassó, o la carbassa, patates (bullides,
fregides), ceba. S'afegeix a formatges, xucrut, verdures cuites, salses per espaguetis,
salsa de xilis, ous, etc. Es diu que són especialment afrodisíacs, com ho és el comí de
prat o comí holandès. Els comins mòlts són un ingredient dels curris espanyola i, amb
alls, del «mojo canario». Forma part de nombroses barreges d’espècies: advié, baharat,
bisi beli pudi, chermoula, curris, garam-masala, mole, panch-phoron, rasam, ras-el-
hanut, sambar podi, svanuri-marili, tandoori-masala, zhoug, ziran-niurou. La salsa de
comins madrilenya conté tomàquet, comins, caldo. Les llavors senceres es poden fregir.
La pols no, però es pot obtenir molent els fruits fregits prèviament.
http://gernot-katzers-spice-pages.com/engl/Cumi_cym.html
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
• abscessos • enteritis
• Aeromonas hydrophila OE • Enterobacter amnigenus OE
• Agrobacterium sp. OE • Enterobacter gergoviae OE
• Alternaria alternata OE • Enterococcus faecalis OE
• Alzheimer • enterocolitis
• amenorrea • epilèpsia
• anorèxia OE • espistaxis (sang pel nas)
• apendicitis (amb llet fermentada • Erysipelothrix rhusiopathiae OE
d’ovella, bullint-ho 2 minuts UE UI • Erwinia OE
cada 4 hores) • Escherichia coli OE
• apnea nocturna • espasmes
• artritis OE • esquerdes a la pell
• Aspergillus flavus OE • excés de Yin al penis, bufeta del fel,
• Aspergillus niger OE estómac OE
• Aspergillus ochraceus OE • falta de llet en les mares
• Aspergillus parasiticus OE • falta de regla
• aterioesclerosis • febre
• Bacillus brevis OE • fetge debilitat
• Bacillus cereus OE • frigidesa
• Bacillus megaterium OE • Fusarium moniliforme
• Bacillus subtilis OE • galteres
• Botrytis cinerea OE • gasos digestius (aerofàgia,
• bronquitis crònica meteorisme)
• càlculs biliars • gonorrea
• càlculs renals • grip
• càncer d’estómac • hepatitis
• càncer de fetge • hipertensió
• càncer de matriu HeLa • hipolipidèmic
• Candida albicans • hipotiroïdisme
• Candida dubliniensis OE • icterícia
• Candida oleophila OE • indigestions
• Clavibacter OE • infeccions postpart
• Clostridium difficile OE • insomni OE
• Clostridium tetani OE • Klebsiella pneumoniae OE
• colesterol alt /oxidat • Kluvyeromyces fragilis OE
• còlics intestinals • lepra
• Colletotrichum gloeosporoides OE • Listeria monocytogenes OE
• contraceptiu • llúpies
• còrnia opaca • mal de cap UE
• Corynebacterium diphteriae OE • mal d’estómac
• Curtobacterium OE • mal de ventre
• dependència de la morfina OE • mala circulació
• dermatitis • malalties oculars
• diarrea • malalties pulmonars
• diabetis • males digestions
• dismenorrea • melenes (sang a la femta)
• dispèpsia • Micrococcus luteus OE
• edemes • mossegades de serps verinoses
• mussols (abscessos a les parpelles) • Salmonella typhi OE
• Mycobacterium phlei OE • Sarcina lutea OE
• Mycobacyerium smegmatis OE • Sclerotinia sclerotiorum (p.p. p-iso-
• Mycobacterium tuberculosis OE propil-benzaldehid)
• nàusees de l’embaràs • Serratia marcescens OE
• Neisseria gonorrhoeae OE • Staphyloccocus aureus OE
• orquitis • Staphylococcus carnosus OE
• osteoporosis • Staphylococcus epidermidis OE
• paràsits intestinals • Staphylococcus xylosus OE
• Parkinson • Streptococcus haemolyticus OE
• Propionobacterium acnes OE • Streptococcus mutans OE
• Proteus mirabilis OE • Streptococcus pyogenes OE
• Proteus vulgaris OE • tos
• Pseudomonas aeruginosa OE • tos-ferina
• Pseudomonas fluorescens OE • Trichophyton rubrum OE
• Pseudomonas pyocyaneus OE • tuberculosis
• Pseudomonas syringae OE • tumors abdominals
• puerperi • Vibrio cholerae OE
• Ralstonia sp. OE • virus Coxsackie OE
• reuma • virus de l’herpes simple HSV-1
• Rhizopus stolonifer OE • virus de la poliomielitis OE
• Rhodococcus OE • Xanthomonas OE
• ronquera • Yersinia enterocolitica OE
• Salmonella enteritidis OE
VETERINÀRIA
L’OE s’empre en veterinària per indigestions per haver menjat massa herba molla, i en
UE com a repel·lent d’insectes. Les restes de la collita del comí es calcula que poden
arribar a 1 Tm per Ha de tiges en pes sec. Aquesta herba seca de comí es dona
directament (o després d’extreure’n l’oli essencial) al al bestiar per menjar a Iran i l’Índia,
on es cultiven respectivament 47000 i 200.000 Ha per al comí. Es nota així un increment
de la producció de llet superior al 5%.
L’OE pot produir al·lèrgies per fotosensibilització. L’OE és perillós per a embarassades, ja
que podria resultar abortiu, i per als lactants, o per a les dones amb menorràgia, o per
als qui parteixin d’úlcera estomacal, colitis ulcerosa. Sempre es pot donar el cas d’una
hipersensibilitat o al·lèrgia a l’OE. Una sobredosis d’OE en us intern és neurotòxica i
estupefaent. Ja una dosis normal pot impedir tenir el reflexos necessaris per conduir.
Com sempre és millor aplicar l’OE sobre alguna vena que no pas ingerir-lo.
FRUITS TORRATS
Valors nutricionals per cada 100 g de Riboflavina (vit. B2) 0.327 mg (22%)
CUMINUM CYMINUM Niacina (vit. B3) 4.579 mg (31%)
Energia 375 Kcal 1567 KJ Vitamina B6 0.435 mg (33%)
Vitamina C 7.7 mg (13%)
Vitamina E 3.33 mg (22%)
Carbohidrats44,24 g
Vitamina K 5.4 μg (5%)
•Sucres 2,25 g
Calci 931 mg (93%)
•Fibra alimentària 10,5 g
Ferro 66.36 mg (531%)
Grasses 22,27 g
Magnesi 931 mg (252%)
Proteïnes 17,81 g
Manganès 3.333 mg (167%)
Aigua 8,06 g
Fòsfor 499 mg (71%)
Retinol (vit. A) 64 μg (7%)
Potassi 1788 mg (38%)
beta-carotè 762 μg (7%)
Sodi 168 mg (11%)
Tiamina (vit. B1) 0.628 mg (48%)
Zinc 4.8 mg (48%)
«A monographic profile on quality specifications for herbal drug and spice of commerce-
Cuminum cyminum L.» NITIN RAI, SEEMA YADAV, AK VERMA, LALIT TIWARI, RAJEEV KR.
SHARMA. International Journal of Advanced Herbal Sciences and Technology. (2012) vol.
1, issue 1, p. 1-12.
XIPRER
Cupressus sempervirens L.
[Sp. Pl. 2:1002. 1753]
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Pertany a la classe dels Pinòpsids, a l’ordre dels Pinals; i a la família de les Cupressàcies. És
un arbre que pot arribar a fer 45 m d’alçada —Jardins del Príncep, Aranjuez—, i 10 m de
volta de canó havent envellit fins més enllà dels quatre mil anys — Sarv-e-Abarkooh سرو ابرکوه
Iran—. En general el tronc és molt recte. Fulles d’1 mm, de color verd fosc, obtuses,
esquamiformes, romboidals, imbricades, disposades en 4 rengles, sense glàndules dorsals
clares, però amb olor resinosa. Aments masculins de 4-8 mm, que apareixen a l’hivern,
grocs. Flors femenins de 25-40 mm, oblongs-el·líptics (o globosos), verdoses, apareixent a la
primavera. Pinyetes de 2.5-3.5 cm, verdes i brillants quan són joves, i de color groc grisós i
mate quan són madures (al cap de gairebé 2 anys) i ja amb obertures; amb 8-14 esquames
còniques amb 6-20 llavors (aplanades i una mica alades) cadascuna. A les pinyetes també se
les coneix com a gàlbuls, i es poden trobar mig madures durant els mesos de gener, maig i
setembre. La capçada pot ser en columna estreta (var. stricta) o ampla (var. horizontalis).
Esporgat de jove pot agafar forma de tanca espessa. Escorça llisa, de color gris, una mica roja
a l’interior, com la fusta, una mica fissurada, amb repellons. Branquillons cilíndrics. La fusta
és molt dura, poc resinosa, i no es podreix. A Itàlia tipifica el paisatge de la Toscana, per
exemple. Hi era present durant el Pliocè, el Plistocè o l’ Holocè. No li agraden terrenys
inundats ni massa humits. Prefereix terrenys poc sorrencs, força secs, calcaris o neutres.
Suporta vents forts, perquè l’arrel és molt vertical i profunda, evita incendis i llamps, però no
resisteix les gelades molt fortes tardanes. Les fulles que cauen mortes cobreixen el terra
d’una capa on no pot créixer bé gairebé cap altra planta. Si s’ha regat el sòl amb aigua rica
en metalls pesants, aquests s’acumularan a l’humus produït al caure les fulles. Pot atacar-lo
fort el fong Seridium cardinale o en menor grau el Siridium unicorne i la Lepteutypa cupressi.
D’altres fongs el xiprer se’n sol sortir bé: Alternaria alternata, Alternaria multiformis,
Alternaria pellucida, Alternaria tangelonis, Didymella sp., Phaeobotryon cupressi, Phoma sp.,
Phoma herbarum, Pyrenochaeta sp. (Dothideomycetes), Penicillium brevicompactum,
Sphaeropsis sapinea, Talaromyces sp. (Eurotiomycetes), Ascorhizoctonia sp. (Pezizomycetes),
Thielavia microspora, and Thielavia spp. (Sordariomycetes). A més Alternaria sp. pl.,
Aspergillus fumigatus, Aspergillus flavus, Aspergillus niger produeixen micotoxines contra els
bacteris Bacillus sp., Erwinia amylovora, Pseudomonas syringae, i els fongs Diplodia seriata,
Phaeobotryon cupressi, Pyricularia oryzae, Spencermartinsia viticola. A la rizosfera s’hi pot
trobar Arthrobacter cupressi, un actinomicet. Per altra banda, els àcars Loboquintus
subsquamatus, Trisetacus juniperinus poden menjar-se les puntes de les rames i fer malbé
les plantes joves del viver de xiprer. I els pugons Cupressodium cupressi poden atacar
principalment els xiprers dels vivers també.
Distribució natural (actual, en vermell; hipotètica, en verd) i al·lòctona (en marró) del xiprer
comú segons DE GIOVANNI CAUDULLO, GIANNI DELLA ROCCA - CAUDULLO, G., WELK, E., SAN-
MIGUEL-AYANZ, J., 2017. Chorological maps for the main European woody species.
Distribució mundial del xiprer comú, segons «The Global Biodiversity Information Facility»
ESOTERISME I LITERATURA
A l’antiga Roma es plantaven xiprers quan naixia una filla, perquè quan es casés la fusta
fos la seva dot. Segons la mitologia grega, els xiprers havien estat, abans que Gea per
compassió les convertís en arbres, les filles d’Etéocles, qui morí amb el seu germà en una
lluita fratricida pel govern de Tebes. Una altra versió explica que Ciparisso era un jove,
company d’Adonis, que el déu de la vegetació Silvà convertí en arbre al veure’l plorar
desconsoladament per haver matat algú —Adonis? Ciparisso? Silvà?—, sense voler, un
dels seus cérvols domesticats. Les seves llàgrimes ambarines i sagnants encara
regalimen pel tronc de l’arbre al ser tallat. Per altra banda, segons TEOFRAST D’ÉRESO, el
xiprer estava consagrat, junt amb el narcís, al déu de l’inframón, l’ Hades. Altres versions
consagren el xiprer a Artemis o a Hècate. Degut a que la fusta no es podreix, ha estat
símbol de la immortalitat. I com que foragita amb la seva aroma les rates, es planen als
cementiris per prevenir que les rates es mengin els cadàvers. Hom creu que els xiprers
ajuden els morts a viatjar al més enllà de manera plaent. Cal afegir que és un arbre que
no dona problemes perquè no se li cauen les rames ni durant les ventades, i que no cal
esporgar per mantenir-lo en bon estat o perquè no molesti. Ara, si es vol retallar, se’n
poden fer els murs de laberints vegetals o escultures vivents (art topiària). Les pinyetes
es duen com un amulet per prevenir cansament a les cames, hemorroides, i, en general,
per tenir bona sort. Un xiprer vora la masia era senyal d’acolliment i que el viatger podia
assedegar-s’hi. Dos, era senyal ja de poder menjar alguna cosa també. I tres, a més, de
poder dormir-hi. La figura del xiprer ha estat inclosa en nombroses obres d’art, ja sigui
en quadres, ja sigui en novel·les, ja sigui en poesies. Les portes de l’església/basílica de
Sant Pere del Vaticà són fetes de fusta de xiprer i estan en força bon estat des de fa dotze
segles. I, segons la Bíblia, al temple de Salomó la fusta de xiprer era un element
important, a més de la de cedre. La fusta, des de l’arca de Noè, s’ha emprat per a
construir molts vaixells.
Somniar en xiprers és senyal de futura tristesa, seguida d’alegria (amb llàgrimes). O
també la fi d’un projecte que no s’acomplirà o l’estancament de la situació. A la realitat
facilita el dol per la mort d’un conegut, i com amulet, allarga la vida. Les famoses varetes
màgiques curatives eren fetes de xiprer, i s’anaven escurçant cada dia durant tres mesos,
quan ja tocava canviar-les, llençant la vella al foc. Dipositar una ram ade xiprer sobre la
tomba d’un conegut li donarà un bon destí en el més enllà. .
[Xiprer: JOSEP CARNER]— «Xiprer/ massa que sé/ com vora mars felices / se’t veu cenyit de roses,
sovint, en un verger,/ i com et dreces en la vella plaça / que els segles han daurat, / i mostres
més que amagues, la vella arquitectura,/ oh, dit senyalador d’eternitat! Perquè l’acuit dels dies no
t’altera / i acreix la majestat llur polseguera, / oh, més altiu que el llorer!/ I, més d’un cop,
amunt d’una drecera, / el teu missatge apaivagà mon cor:/ era prop teu l’ermita abandonada, / i,
al teu davant, la clara capvesprada/ que ton bell cim encaputxava d’or»...—
OLI ESSENCIAL
Es molt Yang i combat l’excés de Yin a diversos òrgans: cervell, cor, matriu, mama,
ovaris, musculatura, pròstata, tiroides, bufeta de l’orina. Adient per aplicar al primer o al
segon xacra (baix ventre). Ajuda a connectar amb aquest món (i l’altre). Aplicar unes
gotes a l’avant-braç a la regió de les venes.
• acne • dismenorrea (dolor de • herpes zòster
• adenoma prostàtic la regla) • irritabilitat
• afonia • distonia • limfatisme
• astènia neurovegetativa • lumbago
• berrugues • enuresis • mal humor
• budell gandul • epistaxis • mala circulació
• cames inflades • espasmes • menopausa
• càncer • falta de plans per al • micobacteris
• catarro futur • nafres
• cel·lulitis • gangrena • neuràlgies
• congestió limfàtica • grip • ovaris amb quists
• congestió protàtica • hemorràgies • pàncrees gandul
• congestió venosa • hemorroides (exocrí)
• desassossec internes/externes • Parkinson
• peus suats • reuma (decocció de • tos ferina
• pleuresia l’escorça) • tos nerviosa
• prostatisme • semen escàs • tuberculosis
• pulmonitis • suors • úlceres varicoses
• retenció de líquids • taquicàrdia • varius
POSSIBLE TOXICITAT
Grans dosi podrien afectar/irritar els ronyons. L’oli essencial no és prudent prendre’l, ja
que pot resultar neurotòxic o abortiu. Lo adient és aplicar-lo externament a la pell més o
menys diluït. O bé em massatges amb una crema o bé aplicat directament a l’avant-braç
a la zona de les venes. També ens bafs o en banys. Però seria contraproduent en cas de
mastitis o en cas de patir gota corall. El pol·len, que pot ser molt abundant semblar pols
de sofre entapissant el terra, pot provocar al·lèrgia respiratòria (rinitis, asma).
USOS NO MEDICINALS
PREPARATS
Bafs de GATTEFOSSÉ: oli essencial de xiprer posat sobre l’aigua bullint. Contra atacs de
tos o tos ferina.
Extracte fluid: 30 gotes abans dels àpats. Contra enuresis, hemorroides, etc. En ènemes
al 5% contra hemorroides
Pastilles de NOSTRADAMUS: almesc + sèver + ambre gris + càlam aromàtic (rel) + xiprer
(pinyetes) + clau d’olor + lliri de Florència (rel) + roses. Per prevenir el contagi de la pesta.
Supositoris del Dr. LECREC: 150 mg extracte tou de pinyetes de xiprer + 20 mg extracte
d’opi + 20 mg extracte de belladona + 5 g mantega de cacau. Contra hemorroides.
Tintura (en fred): 60 gotes abans dels dos principals àpats. Contra hemorroides, varius,
hemoptisis, menopausa, etc.
Tintura al bany-maria (ALEXIS ROSELL): en un pot de vidre gruixut s’hi posa fins 3/4
pinyetes de xiprer prèviament rentades i una mica aixafades amb una pedra (neta).
Millor que no siguin marrons sinó encara una mica verdes. S’omple el pot fins dalt amb
una barreja d’alcohol (etanol) 2/3 i aigua (1/3). S’hi afegeixen unes gotes d’oli essencial
de xiprer (10/L). Es tapa el pot i es posa al bany-maria, deixant que el nivell de l’aigua
(freda) cobreixi la tapa, i es va escalfant fins que el líquid interior agafi color. Passats uns
10 minuts es deixa refredar, sense llevar-lo de l’aigua. En acabat de refredar-se es treu i
es guarda, ben tapat. Se’n fan banys a les parts gangrenades, amb el líquid escalfat
prèviament o barrejat amb aigua calenta perquè resulti tebi. És de molt el millor remei
contra la gangrena.
Ungünet anti-hemorroidal del Dr. JEAN VALNET: extracte tou de xiprer 1 g + bàlsam de
borrons de pollancre 50 g. Aquest bàlsam (ungüent populni) es prepara amb 60 g de
borrons de pollancre + 120 g de llard de porc + 10 g de mandràgora, 10 g de jusquiam
(Hyosciamus niger), 10 g de Sempervivum tectorum + 10 g de Sedum sediforme + 10
d’enciam + 10 g de bardana + 10 g de Sedum telephium + 10 g d’esbarzer (=romaguera).
O bé amb 120 g de llard de porc (sense sal) + 40 g de borrons de pollancre (Populus nigra)
+ 12 g de fulles de Papaver somniferum) + 12 g de cascalls + 12 g de jusquiam + 12 g de
morella roquera (Solanum gr. nigrum).
https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=4297900
Ungüent de la comtessa: pinyetes de xiprer + ballarucs verds + murtrons + pell de
magrana + llavors de raïm + llavors de plantatge + alum de roca + màstic + oli de
murtra + cera d’abella. Contra matriu caiguda, i per prevenir l’avortament.
Vi de DIOSCÒRIDES: vi ranci + mirra + fulles de xiprer, deixat reposar. Contra retenció
d’orina i contra cistitis. Pinyetes de xiprer moltes i begudes en vi: contra tuberculosis
pulmonar, asma, tos, o contra disenteria.
• 1-(4-hidroxi-3-metoxi-fenil)2-[4(3- • delta-cadinè
rhamno-piranoxi-propil)-2-hidroxi- • diterpens 2.5%
fenoxii]1,3-propanediol) [pinyetes] • epi-catequina (pinyetes)
• 1-(4-hidroxi-fenil)2-[4-(3- • èster metílic de l`’acid 3-hidroxi-
glucopiranoxi-propil-2-metoxi- benzoic
fenoxi]-1,3-propanediol [pinyetes] • fenols 0.07%
• 2-fenil-etanol • ferruginol
• 6-deoxi-taxodiona • flavonoides 0.22%
• 8,8''-biapigeninil [pinyetes] • gamma-terpinè
• abita-8,11,13-trièn-20-ol (pinyetes) • germacrè-D
• àcid 15-acetoxi-imbricatòlic • glucòsids fenòlics
• àcid cafeic • junepediol (pinyetes)
• àcid commúnic (pinyetes) • llimonè 4.6%
• àcid p-cumàric • mircè
• àcid enantio-olevàric • miricitrina
• àcid gàl·lic (4.35 mg/g) • monoterpens 48-66% 43 %
• àcid imbricatòlic hidrocarbonis en pinyes, 60% en
• àcid labda-8(17),12,14-trièn-19-oic rames;
38 micrgrams/mL) [contra BPH - • neolignans (pinyetes)
estroma] • oli essencial 0.5% (densitat 0.825;
• àcid sandracopimàric índex de refracció 1.341; grau
• àcid trans-commúnic d’acidesa 0.22; grau d’esterificació
• alcaloides 0.70% 24.60
• alfa-cedrol • p-cimè
• alfa-fenxè 0.2-0.7% • p-cimèn-8-ol
• alfa-humulè • perillil-acohol
• alfa-pinè 27.5-48.6% • proantocianidines oligomèriques (de
• alfa-terpinil-acetat catecol i epicatecol)
• alfa-terpinolè 4.5% • quercetina (9.5 mg/g)
• alfa-thujè • quercitrina
• amentoflavona • rutina
• beta-cariofil·lè, • sabinè 0.2-1.3 %
• beta-pinè • saponines 1.9%
• bornil-acetat • sesquiterpens 22-45%
• camfè • sugiol
• càmfora • tanins 0.31%
• carvacrol • taxodiona
• catequina (pinyetes) • terpinolè
• cosmosiïna • timoquinona
• cupressuflavona • triciclè
• delta-3-carè 6-22.1%
Cupressus fulles pinyetes rames
sempervirens
(oli essencial de
Tunísia) %
triciclè 0.1 - 0.1
alfa-thujè 0.1 0.1 -
alfa-pinè 27.5 28.9 35.8
alfa-fenxè 0.6 0.2 0.7
sabinè 0.2 0.6 1.3
beta-pinè 0.8 0.9 2.5
beta-mircè 1 1.5 1.9
alfa-fel·landrè 1.4 1.8 -
delta-3-carè 7.2 5.8 13.2
1,8 cineol 1 0.6 -
p-cimè 0.2 1.7 1.1
llimonè 2.2 0.6 1.9
beta-fel·landrè 0.1 0.2 -
alfa-terpinolè 1.3 0.9 1.9
linalool 0.1 0.3 -
alfa-camfolenal 0.2 0.2 0.9
càmfora 0.1 - 0.1
borneol 0.2 0.3 -
delta-terpineol 0.1 0.7 1.7
mirtenal 0.1 - -
mirtenol 0.2 - 0.1
terpèn-4-ol 1.8 1.9 1.5
alfa-terpineol 1.1 0.8 -
iso-bornil-acetat 0.3 0.4 0.7
alfa-terpinil-acetat 0.2 0.4 0.5
longifolè 0.6 1.2 0.6
(Z)-cariofil·lè 2.2 1.9 1.1
alfa-cedrè 0.6 1.8 1.3
alfa-humulè 2.1 2.4 1.9
germacrè D 12.1 6.36 3.9
beta-selinè 0.6 1 1.8
alfa-muurolè 0.5 0.1 0.5
epi-zonarenè 0.2 0.3 0.6
beta-bisabolè 0.5 1.1 0.4
cubebol 0.1 0.6 0.3
cis-calamenè 0.2 - -
delta-cadinè 0.2 0.4 0.6
alfa-copan-11-ol 0.3 0.3 0.1
alfa-calacorè 0.2 0.2 0.1
elemol 0.1 1.4 -
germacrè B 1.5 0.9 1.2
beta-calacorè 0.6 0.8 1
cariofil·lè-òxid 0.3 0.6 1.1
alfa-cedrol 19.3 18.5 7.7
T-cadinol 0.5 1.1 1.3
T-muuronol 0.6 1.7 0.1
manoïl-òxid 0.9 2.3 1.7
abietatriè 0.4 0.1 0.8
abietadiè 0.4 0.3 0.5
nezukol 0.3 0.2 0.6
sempervirol 0.1 0.4 0.4
(Z)-tartarol 0.2 - 0.3
Pel que fa a la diabetis, hom suposa que l’alfa-pinè i el delta-3-carè de les pinyetes i de
les rametes són el que fa que l’oli essencial d’ambdues inhibeixi la glicació de la
hemoglobina un 60% a 400 micrograns/mL. La inhibició de la glicació de la insulina
arriba al 70% o al 80% amb 600 micrograms/mL d’OE de rametes i pinyetes,
respectivament. L’hemòlisi dels glòbuls rojos és inhibida en un 45% amb 180
micrograms/mL d’OE d’ambdues. També els OEs redueixen la peroxidació o beta-
oxidació lipídica de l’àcid linoleic a la meitat amb 260 micrograms/mL.
ESPÈCIES SIMILARS
D’entre les dues dotzenes d’espècies del gènere Cupressus, destaquen als nostres jardins, a
més de Cupressus sempervirens:
• C. funebris. Pinyetes de 8-15 mm, de color verd marronós fosc, amb 8 (6-10) escates;
fulles de 1-2 mm en rames velles, o de 5-8 mm a les més joves; rametes molt pèndules
a la punta; aments masculins de 3.5 mm de longitud. Aquest xiprer pèndul és
originari de la Xina. Poc freqüent als jardins. Es pot veure a l’entrada nº 9 de Can
Barça.
• C. lusitanica: pinyetes de 10-15 mm, amb escames cuspidades; fulles de 1.5-2 mm,
agudes, amb punta lliure; rametes amb la punta una mica pèndula. Originaria de
Mèxic i Guatemala. Poc freqüent als jardins i carrers.
• C. macrocarpa. Fulles verdes, obtuses, de 1-2 mm, amb una mica d’olor a llimona;
pinyetes immadures verdoses amb 8-14 escates amb extrem tallant ampla; les
madures, d’uns 3 cm, rogenques en algunes zones. Arbre amb tronc poc recte i amb
rames gruixudes, tampoc rectes, la majoria ondulades i algunes en angle de 45º
aproximadament respecte al tronc principal. Originari de Califòrnia (Monterrey). No
massa rar a jardins o carrers vora la costa.
Cupressus sempervirens (al mig i a l'esquerra: var. horizontalis; a la dreta, var. stricta)
Cupressu arizonica
Cupressus lusitanica
MÉS INFORMACIÓ
—BMC COMPLEMENT ALTERN MED. 2014; 14: 179. Published online 2014 Jun
2.doi:10.1186/1472-6882-14-179 PMCID:PMC4052795 PMID:24890383 Chemical
composition, antimicrobial and antibiofilm activity of the essential oil and methanol extract of
the Mediterranean cypress (Cupressus sempervirensL.) SAMY A SELIM,MOHAMMED E
ADAM,SHERIF M HASSAN,ABDULRHMAN R ALBALAWI
CABELLS D’ÀNGELS
Cuscuta epithymum (L.) L.
[1774, Syst. Veg., ed. 13 : 140] 2n = 14, 16, 28, 30,32
Dins el gènere Cuscuta epithymum es distingeix per tenir 2 estils, llavors de menys de 2
mm, estigmes subcilíndrics, tiges vermelloses, flors en glomèruls densos, calze i corol·la
amb lòbuls llisos, sense replecs, poc imbricats, flor pentàmera, esquames sota els estams
destacades, calze amb els lòbuls membranacis de secció no circular, vermellosos.
Dins el grup de plantes paràsites, sense (a penes) clorofil·la, el gènere Cuscuta, amb unes
200 espècies, es distingeix per viure sobre les branques de mates de fulles petites i no
directament sobre les arrels d’arbres o arbusts. S’alimenta a través d’haustoris que
xuclen la saba de les plantes que parasiten.
Cuscuta epithymum té les tiges volubles llises vermelloses, tendres, de 0.8 mm de gruix.
Els glomèruls de flors fan 4-11 mm de diàmetre i tenen 5-120 flors, són axil·lars, sèssils,
amb bràctees i densos. Les bràctees fan 1.5-.7 × 0.8-1.8 mm. Són ovals-el·líptiques o
oblongues, subagudes, a vegades mucronades, i semi-amplexicaules. Les flors fan 1.9-4
mm i són oloroses en especial al capvespre. Són pentàmeres (a vegades tetràmeres),
sèssils o am pedicels de 0.5-2 mm, sempre més curts que el calze al que estan ben
adherits i més gruixuts vora d’ell Calze en general més curt que el tub de la corol·la,
obcònic o campanulat, vermellós (a vegades groguenc), amb el tub de 0.4-0.8 mm, més
curt que els lòbuls que fan 1.2-1.9 × 0.9-1.6 mm i són oval-triangulars o subulats,
subaguts, i a vegades tenen un apèndix. Lòbuls membranacis o una mica engruixits a
l’apèndix, llisos o papil·losos, a vegades una ica imbricats a la base. Corol·la en general
tubular, a vegades campanulada, però urceolada a la fructificació; blanquinosa,
separable junt a la càpsula al fructificar. Tub de la corol·la de 1-2 mm. Lòbuls de 1.3-1.9
× 1-1.5 mm, ovals. Oval-triangulars o subulats, aguts, sovint amb un apèndix agut, a
vegades amb quilla a la zona sota l’apèndix; llisos o papil·losos, a vegades una mica
imbricats per baix, en general erecto-patents. Esquames entre els estams de 1-1.8 × 0.5-
0.8 mm, més curtes que el tub de la corol·la, el·líptiques, ovals p oblongues, en general
obtuses, convergents per sobre l’ovari, fimbriades. Estams de 0.6-1.5 mm, inserits a la
meitat inferior del tub de la corol·la, amb filaments de 0.3-0.9 mm, subcilíndrics,
atenuats al cim, amb anteres de color porpra de 0.4-0.7 mm, ovoides, subgloboses o
sagitals en secció, a vegades amb el connectiu agut. Ovari glabre. Estils 2, de 0.3-1.2
mm, cilíndrics o llargament cònics. Estigmes de 0.4-1.4 mm, llargament cònics o
subcilíndrics, vermellosos o groguencs. Càpsula de 0.9-1.9 × 1.5-2.2 mm, subesfèrica,
amb dehiscència basal, glabra, amb 3-4 llavors de 0.7-1.2 × 0.6-1 mm subgloboses o
ovoides. És planta polimorfa i se n’han descrit subespècies i varietats.
A Catalunya creix sobre mates de farigoles, sajolides, ortigues, argelagues, alfals, trèvols,
pastanagues silvestres; i des de terra baixa a l’estatge subalpí, en prats semisecs de les
codines o en prats de pastura rasos ben assolellats. És sobre tot europea però també es
pot trobar a l’Amèrica del Nord i al Sud d’Austràlia.
HIPÒCRATES (segle V a.C.) emprava la planta per tractar la tisis. DIOSCÒRIDES (segle I) deia
que l’epíthymon, kédrōstis o inuolucrum begut amb mel purga la bilis i la flegma. Convé
als qui tenen la bilis negra (melancolia) i als qui tenen flatulències. Millor beure’n un
petricó (1/4 de L) per a 15 g, amb mel, sal i una mica de vinagre. GALÈ (segle II) la
recomanava contra malalties respiratòries i contra la pèrdua de pes.
AVICENNA (segle XI) emprava la planta barrejada amb altres contra malalties del fetge, la
melsa, els ronyons, l’estómac i altres òrgans; i també com a laxant.
NIKOLAOS MYREPSOS (segle XIII) l’emprava com antídot, contra la dispèpsia i per millorar
la visió.Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) el «doodder of thyme» és planta de Saturn. Si
creix sobre la farigola és adient contra la melancolia ja que purga la bilis, cosa que pot
millorar afeccions del cap, fibril·lacions cardíaques i desmais. També convé a la melsa,
als ronyons, a la bufeta del fel i contra la febre dels nens.
Segons la medecina tradicional persa, la Cuscuta epithymum és calenta i seca en tercer
grau. Per tant és perjudicial en dosi grans, i pot provocar nàusees, vòmits i diarrea.
ESOTERISME
Per trobar xicota deien que es podia fer llençant els cabells d’àngels enrere després
d’haver-los fet donar tres voltes sobre el cap. Si els cabells d’àngels es tornen a enganxar
sobre la planta que parasitaven això és senyal que la noia en la que pensaves és l’adient.
Altrament seria senyal que no és la que convé o la que ha de ser.
PROPIETATS MEDICINALS
Les plantes que viuen sobre farigoles tenen més poder de donar escalfor que no pas, per
exemple les que parasiten la llinosa. La de la farigola és bona contra el raquitisme, la
depressió, contra les obstruccions intestinals, l’esplenomegàlia i per purgar la
melancolia. La que viu sobre la llinosa és més mucilaginosa i millor contra les febres dels
nens, per reforçar l’estómac i per alleugerir els ronyons i la bufeta de l’orina. La que viu
sobre la gódua és més diürètica. La que viu sobre la rogeta (Rubia tinctorum) és més
astringent. La que viu sobre la sajolida o l’escabiosa és més laxant (segons DIOSCÒRIDES).
• analgèsics • detersius
• anticonvulsius • emmenagogs
• antioxidants • febrífugs
• aperitius • hepatoprotectors
• astringents • immunoestimulants
• carminatius • inhibidors de la ureasa
• citotòxics • laxants
• colerètics • resolutius
• cosmètics • sedant (+ espígol
• depuratius • sinergístics amb el pentobarbital
• desodorants • vulneraris
USOS MEDICINALS
CONTRAINDICACIONS
MÉS INFORMACIÓ
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És un arbre que pot arribar als 8 m d’alçària, sense espines, de la família de les
Rosàcies. Els branquillons són tomentosos. Les fulles són ovals, alternes, de 6-12 cm,
curtament peciolades , enteres, tomentoses per sota. Les flors són d’un blanc rosat,
solitàries, subsèssils, terminals, d’uns 5 cm de diàmetre. El calze té els lòbuls foliacis,
ovals-lanceolats, dentats-glandulosos, igual que les estípules que es marceixen. Els
pètals, 5, sub-orbiculars, cargolats a la poncella. Hi ha 5 estils soldats a per la base.
L’ovari és ínfer i adherent. El fruit té forma de pera, i està estretament umbilicat al cim,
és groc, aromàtic, amb pelussa marró fàcil de treure, de sabor aspre si no es cou, amb 5
lòbuls amb 10-15 llavors cadascun, envoltades de mucílag. Fa 7-12 × 6-9 cm i té la polpa
dura
Dins la família de les Rosàcies es distingeix per tenir les fulles enteres, simples, les flors
amb 5 pètals, i 5 sèpals, el fruit carnós, pluricarpel·lar, en pom, amb 10-20 llavors per
lòcul, carpels concrescents amb el receptacle, amb el cor del fruit plurilocular no
esclerificat del tot, carpels sense falsos septes, pètals sub-orbiculars, flors solitàries.
Es pot hibridar amb la perera per donar lloc a l’anomenat Piro-cydonia danielli, amb
arrels de codonyer. Les varietats ‘Aromatnaya’ i la ‘Kuganskaya’ fan codonys que es
poden menjar crus. Alguns cultivars de codonyer són:
És originari del Caucas (Iran, Armènia, Turquia). Cultivat a bona part del món temperat.
Vol no massa calor ni massa fred, i sòls pobres. No resisteix d’adob químic ni l’excés
d’aigua, prefereix sòls poc àcids, argilosos, i gens salins.
HISTÒRIA
Sembla ser que fa 5000 anys a Babilònia es cultivava el codonyer. DIOSCÒRIDES (segle I)
recomanava el codony cru contra abscessos interns i diarrees, ortopnea. Els codonys
cuits, més suaus, combaten el prolapse de matriu o d’anus. Amb mel, són diürètics i
bons per a l’estómac. Aplicats crus en emplastre van bé contra el restrenyiment, els
vòmits, l’ardor d’estómac, la mastitis, l’esclerosis de melsa i les callositats. Barrejant el
suc amb mel (1/12) es pot obtenir una mena de vi de codony. Amb els codonyes més
menuts es pot fer una mena d’ungüent astringent. Les flors del codonyer calmen la
inflamació dels ulls, i preses amb vi frenen l’hemoptisis, la menstruació i la disenteria.
PLUTARC (segles I-II) constatava que a la seva època les núvies mossegaven un codony
abans d’entrar a la cambra nupcial per tal que el primer bes li fos agradable al nuvi. El
nuvi també podia donar-hi un mos. PLINI EL VELL (segle I) constatava que hi havia al seu
temps una varietat de codony que es podia menjar cru, la de Milvo, a més d’altres tres
varietats. APICI (segle I) donava una recepta de cuina per coure els codonys amb mel i
porros.
CARLEMANY (segles VIII-IX) ordenà que es plantessin codonyers als horts dels monestirs
del seu territori.
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle CVII) el Quince tree és planta de Saturn. Els codonys vers
són bons contra la blennorràgia, diarrees i tota afecció que necessita astringència per ser
controlada. El codonyat amb vinagre desvetlla la gana dels anorèxics. Amb espècies
anima els deprimits i alleuja el fetge sobrecarregat, millora la digestió i corregeix la còlera
i la flegma. Perquè sigui laxant s’hi pot afegir ruibarbre i mel. El suc dels codonys
conserva el peix. El suc actua com a contraverí dels Helleborus. L’oli de codonys va bé
per reforçar els tendons distesos. El mucílag obtingut al bullir les llavors va bé per
alleugerir la inflamació dels pits de les dones. També contra al mal de coll o el mal a la
llengua, si es pren amb una mica de sucre. La borra dels fuits bullida i aplicada a les
nafres les cura. Aplicada amb cera ajuda a créixer el cabell.
La producció recent (2016) en milers de tones per països és de 130 a l'Uzbekistan, 125 a
Turquia, 110 a la Xina, 75 a l’Iran, 32 al Marroc, 30 al Líban, 28 a l'Azerbaidjan, 27 a
l’Argentina, 12 a Algèria, 11 a Sèrbia, 7 a Espanya, 2 a Xile i 675 al món en total.
LITERATURA
És ben conegut el joc de paraules que es presta a substituir-ne alguna per una altra de
grollera: ― «La Tia Maria de genollons collia codonys, de genollons codonys collia la tia
Maria».
MIGUEL DE CERVANTES escriu a «El licenciado vidriera» que un codony enverinat fa creure
al protagonista, que no està corresponent a l’amor de la xicota que l’enverina, que està
fet de vidre, i que s’està fent famós pel capteniment estrany i les al·locucions
revolucionàries.
Una situació molt poc plaent en turc s’anomena com menjar codony cru: «ayvayı yemek«
ESOTERISME
Als Balcans quan neix una criatura es planta un codony com a símbol de fertilitat, amor
i llarga vida. L’arbre s’ha relacionat amb la lluna i amb les temptacions. Els fruits s’han
relacionat amb Hera, esposa fidel de Júpiter, patrona de mares i del matrimoni. Posar al
fruiter codonys madurs pot afavorir la fertilitat de la muller. Menjar un codony abans de
consumar el matrimoni deien que afavoria tenir fills sans i felicitat en el matrimoni. Un
altre ritual per quedar embarassada és escriure el mot AHA sobre a pell d’un codony i
mantenir-lo a casa durant to un cicle menstrual per acabar enterrant-lo al jardí i regar-
lo durant 3 dies després amb la mateixa orina.
SOMNIS: Somniar amb un codonyer pot voler dir que tindràs sort pel que fa al sexe. Si
el menges en somnis, significa paciència i satisfacció al final del període de tristesa. Si el
codony apareix podrit, això significa que la persona a la que estimes potser no mereixi
ser estimada. Recollir en un somni un codony caigut del codonyer significa que la
persona a la que estimes no t’és fidel. Agafar directament el codony del codonyer significa
que el teu ímpetu farà que perdis la parella.
• abscessos • gastritis
• alcoholisme • gastroenteritis LLA
• al·lèrgies tipus I • glossitis
• anèmia FUL FRU • gota
• anorèxia • halitosis
• ansietat • Helicobacter pylori
• asma (+ llimona) FRU • hematèmesis FLO (+ vi)
• Aspergillus niger (LLA-etanol) • hemoptisis (FLO + vi)
• ateroesclerosis FUL • hemorroides
• blennorràgia • hepatitis
• bronquitis FRU • hiperglucèmia FUL
• brucel·losis • hipertensió
• caiguda del cabell • indigestions
• càncer LLA FUL • infeccions
• càncer de còlon LS174 FRU (+ 5-FU) • inflamacions
• càncer de fetge Hep-G2 FRU • insomni
• càncer de matriu HeLa • Klebsiella pneumoniae (LLA-metanol)
• càncer de pulmó A549 • leucorrea
• càncer de ronyó FUL • mal d’estómac
• catarro • mal de cap
• còlics • mal de coll FRU LLA
• colesterol alt FUL • mal de ventre LLA FUL FRU
• colitis ulcerosa • mal humor
• còlon irritable LLA FRU • mala circulació
• conjuntivitis LLA FLO • mastitis
• convalescències • matriu caiguda
• cremades LLA • mugrons esquerdats
• depressió • nàusees de l’embaràs
• dermatitis atòpica LLA-etanol UE • nerviosisme FUL
• diabetis FUL FRU • ofec a l’aixecar-se
• diarrea FRU LLA FUL • pell esquerdada
• dipsomania • penellons
• disenteria LLA FRU • pirosis (cor-agre)
• dislocacions articulars • prolapse rectal
• dispnea LLA • prolapse uterí
• disúria FUL FRU • pulmonia
• dolors • reflux esofàgic FRU
• embòlia pulmonar • refredat
• enverinament per peix o per • restrenyiment LLA
marxívol • rinitis LLA/ esprai amb suc de
• esclerosis esplènica llimona + extracte de FRU
• esclerosis estomacal • sialorrea
• espasmes • Staphylococcus aureus (LLA -
• esquerdes als mugrons LLA metanol)
• estrès per confinament • Staphylococcus epidermidis (LLA-
• faringitis LLA FRU metanol)
• febre FUL • tos FRU LLA FUL
• ferides LLA • traqueïtis FRU
• fissures anals LLA • tromboflebitis
• trombosis FRU • úlceres FRU
• tuberculosis FRU • uretritis
• tumors hepàtics • Vibrio cholera
• úlcera d’estómac FRU
PREPARATS
Aigua de vida: dels fruits net i esmicolats posats a fermentar amb llevat se n’extreu una
mena de vi que es destil·la per obtenir aquest licor, d’uns 25 º primer i per una segona
destil·lació, d’uns 60º.
All-i-oli: polpa crua de codony + alls + oli ben remenat al morter.
Amanida de codonys crus a llesques fines amb sal, pebre vermell picant (xile) i suc de
llimona.
Aromatitzant de la roba, posats als armaris els fruits madurs.
Barreja anti-COVID-9:
• Achyranthes • Commiphora myrrha • Ocimum sanctum
bidentata • Cordia mixta • Syzigium aromaticum
• Aloe vera • Crocus sativa • Tinospora cordifolia
• Althaea officinalis • Cydonia oblonga • Whitania somnifera
• Cassia fistula • Glycyrrhiza glabra • Zingiber officinale
• Cinnamomum • Justicia adhatoda • Ziziphus jujuba
camphora • Malva sylvestris
• Cinnamomum • Momordica charantia
zeylanicum • Nigella sativa
Codonyat: es pelen els codonys, es lleva el cor i els pinyols, es talla a bocins la polpa
dura i es posa a bullir amb poca aigua. S’hi afegeix sucre, suc de llimona i unes miques
de canyella en pols.
Codonys cuits. Els codonys, com les pomes, no cal posar-los al forn si es duen a les
alforges de la bicicleta de muntanya durant una llarga travessia. Queden com si els
haguéssim cuits al micro-ones.
Melmelada: del nom portuguès (marmelo) del codony, es refereix a un decuit amb sucre
homogeneïtzat.
Pastissos («pastafrola») per celebrar el 18 de Juliol a base farina de blat, farina de blat de
moro, mantega, sucre, ous, pela de llimona, codonyat, moniato, guaiaba, llet
concentrada, coco i canyella. És una massa plana amb una xarxa de romboidal per
sobre.
Smoothies: suc de magrana + figa + codony + gínjol
Vi elaborat amb el suc dels codonys.
Vi contra refredat: 1 L de vi es bull amb un codony verd tallat per la meitat, 3 figues
seques i 3 cullerades de mel, fins que es redueixi el líquid a la meitat. Es deixa refredar i
es cola. Se’n prenen 3-4 cullerades al dia.
POSSIBLE TOXICITAT
EFECTES FISIOLÒGICS
L’extracte de fulles de codonyer en conills albins criats amb una dieta amb un excés de
colesterol no pot revertir el gruix de les plaques d’ateroma per+o sí els nivells sèrics de
lípids. L’extracte de codonys a 80-240 mg/Kg/dia en rates fa que s’abaixi el nivell de
colesterol, de triglicèrids, ALT, AST, ALP, HDL i LDL-colesterol, urea i creatinina; a la
vegada que s’apuja el nivell de HDL-colesterol i de lipoproteïna-lipasa, SOD, GSH-Px,
lipasa hepàtica. Tot plegat amb un efecte similar ala simvastatina, excepte pel que fa a
les lipases.
La combinació de codonyat amb suc de llimona redueix la de-granulació als basòfils, i
redueix la producció de IL-8 i de TNF-alfa als mastòcits i això ho fa adient per tractar
al·lèrgies com l’asma i la rinitis. També redueix la histamina i la producció d’eotaxina als
epitelis bronquials humans. El codonyat sol ja és capaç d’abaixar el nivell de IgE als
afectats per dermatitis atòpica o altres al·lèrgies. L’extracte de la pela de codony inhibeix
la producció de TNF-alfa i IL-8 i augmenta la de IL-10 i IL-6 als mastòcits exacerbats per
LPS. L’extracte etanòlic de fulles de codonyer a 25-100 mg/Kg evita en gran part l’efecte
inflamatori posterior del carragahen o de l’àcid araquidònic administrat localment.
L’extracte de codony reverteix l’efecte de l’estrès per confinament i això es palesa perquè
evita l’atròfia a la regió CA3 de l’hipocamp i evita que baixin el nombre de cèl·lules Ki67 i
DCX positives al gir dentat. Els polifenols de la pela del codony modulen la inflamació
provocada per LPS a macròfags derivats THP-1, redueixen la pujada de TNF-alfa, IL-8,
NF-kappaB, MAPKp38 i Akt.
MÉS INFORMACIÓ SOBRE CYDONIA OBLONGA
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una espècie tan similar a la carxofera (Cynara scolymus) que per a alguns les dues
són varietats o subespècies d’una sola espècia comuna. Dins la gran família de les
Compostes, pertany a la subfamília de les Cinarocèfales, que tenen capítols amb les flors
totes tubuloses, bisexuades, amb l’estil una mica inflat sota les rames. I dins la
subfamília, aquest gènere (Cinara o Cynara) es distingeix per tenir un sol involucre comú
a les flors de tota la inflorescència (carxofa), tenir els aquenis un vil·là caduc que se
separa tot d’una peça, amb setes molt llargues plomoses, filiformes,no dividides a la zona
superior, i reunides a la base formant una anella, tenir els estams amb els filaments no
soldats, és adir, lliures, el receptacle amb moltes setes, el cos dels aquenis glabre i els
folíols carnosos, les flors morades i apèndix de les anteres molt obtús.
A Cynara cardunculus les fulles superiors estan profundament dividides i tenen punxes
llargues, coses que no passen amb la carxofera. El pecíol és acanalat La planta pot
superar el metre i mig d’alçària, amb tiges força dretes, rígides, lleugeres, anguloses,
amb borralló blanc. Les fulles són blanquinoses per sota; i per sobre no tant. Els
segments de les fulles, més o menys profunds, són decurrents i disposen d’agulles
groguenques fines sovint en grups de 3, divergents, de 5-15 mm. Els capítols són grans,
estant les bràctees o folíols acabats en una punxa molt forta. Les flors són morades. La
rel és napiforme, gruixuda i carnosa, però poc llarga. Llavor de la mida d’un gra de blat,
d’uns 40 mg, una mica angulosa, d’un gris verdós, amb taques més fosques. 1L de
llavors pesa uns 130 grams. Les llavors podrien germinar fins 7 anys després de recollir-
les.
A l’antiga Grècia, Roma o Pèrsia es menjaven les penques d’aquest card. TEOFRAST (segle
IV a. C.) descrigué un tipus de card que ben bé podria ser aquest. DIOSCÒRIDES (segle I)
recomanava aplicar les arrels xafades a les aixelles per llevar la mala olor corporal.
Actualment al Magreb encara recomanen rentar-se les aixelles i els peus amb l’aigua de
la rel contra la mala olor corporal. El card figura com emblema d’Escòcia des del segle
VIII amb el lema: «Nobody provokes me without been punished». Asseguren que un dels
soldats normands al segle X que assetjaven les fronteres d’Escòcia a la nit va trepitjar un
card i el crit que va fer va desvetllar els escocesos que atacaren els normands i els
venceren.
El rei d’Anglaterra ENRIC VIII deien que es delia mer menjar les penques d’aquests cards.
ESOTERISME
VIRTUTS MEDICINALS
• antimutagènica • desintoxicant
• antioxidant • desodorant
• antitumoral • hepàtica
• carminativa • hipoglucemiant
• colerètica • laxant
• depurativa • prebiòtica
USOS MEDICINALS
• amigdalitis • icterícia
• anorèxia • indigestions
• arterioesclerosis • leucèmia HL-60, L1210
• càncer de boca • mala olor corporal (REL UE)
• colesterol alt • osteoporosis (sèrum de llet sobrant
• diabetis de quan es qualla amb la flor)
• dispèpsia • puerperi FLO
• Escherichia coli FUL • restrenyiment (REL)
• febre • rigidesa articular
• fetge intoxicat • Staphylococcus aureus FUL
• hemorroides • talls FUL
• hepatitis FUL
PREPARATS
Els pecíols es mengen un cop nets i pelats i tallats en trossos de uns 5 cm, ben bullits.
També se’n beu la infusió (deixada reposar una hora) com a laxant, desintoxicant del
fetge i per millorar la circulació. Els pecíols o penques mengen, un cop bullits, amanits
amb diversos acompanyaments, en especial per Setmana Santa. Si són molt tendres es
poden menjar crus. Als cavalls els encanten.
La flor, o brasó, un cop assecada es fa servir per quallar la llet i fer-ne mató o formatge.
Se’n deixa en remull una petita quantitat en aigua tèbia i al cap de dues hores s’aboca
aquesta aigua a la llet (sense additius). Cal conservar-la tèbia, a uns 35 º C perquè es
qualli. També es pot fer servir l flor per fer infusions que fan molt de bé al sistema
digestiu i immunitari.
La rel es pot menjar ben cuita perquè té bon gust i és dolceta.
PRINCIPIS ACTIUS
MÉS INFORMACIÓ
https://www.agroboca.com/blog/cardos-pencas
CARXOFERA
Cynara scolymus L.
[1753, Sp. Pl. : 827] 2n = 34
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Hi ha varietats silvestres de la carxofera, amb carxofes més reduïdes (de menys de 6 cm)
a les que es diuen «alcauciles». Un endemisme andalús és l'alcaucil blanco (Cynara
baetica). Es cria en deveses amb terra poc compacta, a les serres entre Granada i
Màlaga. A part el color cremós blanc de les flors, es distingeix per l'estret dels lòbuls de
les fulles. Altres espècies hispàniques són: Cynara cardunculus (molt comuna), Cynara
humilis (de la meitat Sud), Cinara torunefortii (de la meitat Sud), Cynara algarbiensis (del
SW). La Carxofa típica (ssp. scolymus) té dos grups de varietats: unes armades i altres
que no punxen.
VARIETATS CULTIVADES:
• ‘Blanca’ (de Tudela): petita i allargada, amb el màxim de carotenoides i de
clorofil·les
• ‘Camus’ (de Bretanya): molt gran i rodona
• ‘Catanese’ (d’Itàlia): oberta, tolera climes càlids
• ‘Emerald’ (d’EEUU):
• ‘Espinosa’ (d’Itàlia): carnosa, cruixent, bona crua
• ‘Francesino’ (d’Itàlia): típica de Sicília
• ‘Green Globe’ (d’EEUU)
• ‘Imperial Star’ (d’ EEUU)
• ‘Romanesco’ (d’Itàlia): gran, rodona, violàcia, de primavera
• ‘Verda’ (de Laon): gran , de climes freds
• ‘Violeta’ (de la Provença): petita, cònica, amb bràctees violàcies, bona crua o amb
vinagreta
Sembla oriünda del Nord d’Àfrica. De Sicília va passar a la Toscana a mitjans del segle
XV i d’allí va passar a França el segle XVI, on el rei LLUÍS XIV, per exemple, se’n delia per
menjar-ne. Va ser introduïda a Anglaterra el 1530, en temps del rei Enric VIII. Als
Estats Units hi va arribat el segle XVII a Louisiana i a Califòrnia. Actualment Itàlia i
Egipte produeixen més de 300.000 Tm l’any de carxofes. Espanya unes 200.000, Perú
unes 150.000. Algèria, Argentina i la Xina al voltant de100.000. I Estats Units o Marroc
al voltant de 50.000 tones l’any.
HISTÒRIA
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVI) les «artichokes» estan regides per Venus, provoquen
luxúria i augmenten les pol·lucions nocturnes de semen. Les arrels bullides en vi fa
orinar moltíssim.
CULTIU
https://www.infoagro.com/hortalizas/alcachofa.htm
PROPIETATS MEDICINALS
• afrodisíaca • cordial
• analgèsica • depurativa
• antianèmica • desintoxicant
• antiasmàtica • diürètica
• anticancerígena • febrífuga
• anticolinesterasa • hepàtica
• antidiabètica • hipocolesterolemiant
• antiespasmòdica FUL • hipoglucemiant
• antifúngica (extracte hidroalcohòlic • inhibidora de l’acetil-colinesterasa
FUL) • inhibidora de l’alfa-amilasa
• antigenotòxica (a dosi baixes) • inhibidora de l’alfa-ceto-reductasa
• antihipotensora 1B1
• antiinflamatòria • inhibidora de la butiril-colinesterasa
• antireumàtica • inhibidora de la COX-2
• antitrombòtica • inhibidora de la formació d’amines
• antiulcerogènica (escates FRU) aromàtiques heterocícliques al fregir
• aprimant carn de pollastre o vedella
• augmenta la quantitat de semen • inhibidora de la MMP-2
• carminativa • inhibidora del NF-kappaB
• colagoga • laxant
• colerètica • prebiòtica
• preventiva de cataractes • protectora hepàtica front a
• preventiva de degeneració macular Schistosoma
• preventiva de glicació de proteïnes • protectora neuronal
• preventiva oxidació del colesterol • protectora renal
• protectora cardíaca • protectora del semen
• protectors d’endotelis • regeneradora hepàtica
• protectora de l’envelliment de la pell • rejovenidora
per la llum del sol FUL • sinergista amb quimioteràpia contra
càncer de mama
PREPARATS I DOSIFICACIÓ
USOS CULINARIS
La flor de la carxofera es pot emprar igual que la flor de Cynara cardunculus per quallar
la llet. Es deixa en remull unes hores en aigua tèbia i aquesta aigua s’afegeix després ala
llet (sense additius) en ambient tebi.
Les carxofes es poden menjar cuites al forn, bullides, crues (el cor tendre amanit amb
llimona i sal), fregides, arrebossades, etc. S’hi pot afegir el peduncle també.
El concentrat de fibra de les tiges es pot afegir a la farina per fer pa, que dura més i és
més flonjo.
TOXICITAT
La fulla presa per una dona embarassada pot fer que el fetus tingui menor massa i
menor longitud. Dosis massa grans poden actuar provocant mutacions al moll de l’os ia
als ovaris. Hi ha persones que desenvolupen una reacció al·lèrgica amb el contacte amb
les fulles de carxofera, o també rinitis o asma al·lèrgica. El contacte amb les punxes de
les varietats de carxofa que en tenen pot fer mal o petites ferides. Per males pràctiques
d’higiene algunes carxofes podrien estar contaminades amb Listeria monocytogenes o
amb Escherichia coli enterohemorràgica.
EFECTES FISIOLÒGICS
L'extracte aquós de fulla de Carxofera, fins i tot per sota de 0,001 mg/mL, és capaç
d'inhibir la producció de malondialdehid (no la producció normal en els hepatòcits, però
sí l'extra desencadenada per l'estrès peroxidatiu extra). Aquest efecte de l'extracte es
manté, així com el de prevenció de pèrdua de glutatió, encara bullint-lo, digerint-lo amb
tripsina, o acidificant-lo. Disminueix una mica amb l'alcalinització. La protecció contra la
peroxidació per tetraclorur de Carboni la duen a terme (entre les substàncies més
abundants als extractes de fulla de Carxofera) la cinarina, i en menor grau l'àcid cafeic.
Extractes de carxofa van disminuir en un 50% la capacitat d'agregació plaquetària
(espontània o induïda) després de dos anys de tractament en treballadors exposats a
disulfur de Carboni (a fàbrica de fibres artificials).
L'àcid clorogènic és una mica menys eficaç que la luteolina o el cinaròsid (que són
capaços d'inhibir l'efecte colesterolgènic de la insulina).
AL·LÈRGIES
IMMUNITAT BAIXA ARRÍTMIES
INFLAMACIONS ARTERIES CONSTRETES
INSOLACIÓ (FILTRE SOLAR) BACTERIS
INTOXICACIÓ HEPÀTICA CÀNCER (ESÒFAG, ESTÓMAC, FETGE, PELL)
METALLS CÀNDIDES
MUTACIONS COR (DÈBIL)
NITROSAMINES DESCARBOXILACIÓ DE LA CARNITINA
PROSTAGLANDINES DISMENORREA
RADICALS LLIURES OXIDANTS DOLORS
SEROTONINA ESPASMES
TROMBES ESTRÒGENS
TUMORS FAGÒCITS GANDULS
ÚTER HIPERACTIU FETGE GANDUL
VESÍCULA BILIAR GANDULA FONGS
VIRUS
HIPERLIPIDÈMIA
ANÈMIA
FETGE GANDUL
HIPERCOLESTEROLÈMIA BACTERIS (ESTAFILOCOCS, ESTREPTOCOCS)
HIPERLIPIDÈMIA CÀLCULS DE COLESTEROL
HIPERTRIGLICERIDÈMIA CETONÈMIA
INSOLACIÓ CIRROSIS
RETENCIÓ D’ORINA DEGENERACIÓ DEL COL·LAGEN
TÒNICA CEREBRAL DISPÈPSIA
VESÍCULA BILIAR GANDULA
INULINA. CONTRA
ESTRENYIMENT
HIPERCOLESTEROLÈMIA ALCOHOL-DESHIDROGENASA
IMMUNITAT BAIXA CÀNCER DE CÒLON (PREVENTIVA)
OBESITAT CÀNCER DE MAMA (PREVENTIVA)
OSTEOPOROSIS COLITIS
TOS DIABETIS
ESTÓMAC GANDUL
BACTERIS
BULÍMIA
CALCI
HISTAMINA CANCER (PREVENTIU)
INFLAMACIONS (= INDOMETACINA) CATARACTES
IODO-TIRONINA-DEIODINASA COMPLEMENT
MUTACIONS CONTRACTURES MUSCULARS
POLIOMIELITIS DEIODINASA
RETENCIÓ D’ORINA DERMATITIS
SUCCINO-OXIDASA ESPASMES
TOS FETGE DESPROTEGIT
VIRUS FETGE GANDUL
VIRUS DE LA SIDA HERPES
XANTINA-OXIDASA
MUCÍLAG. EFICAÇ CONTRA
CÀNCER
INFLAMACIONS
IRRITACIONS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins les Gramínies aquest gènere, de la tribu de les Espartínies, es caracteritza per tenir
la inflorescència formada per diverses espigues o raïms ben individualitzats, simples, no
compostos, bisexuats, unilaterals, comprimides lateralment, amb la glumel·la inferior
mútica, carenada al dors, i lígula, de 0.3 mm, en forma de pèls; espigues situades al
capdamunt de la tija fent una inflorescència digitada, espigues amb una sola flor fèrtil,
inserides sobre un eix pla glumel·les desiguals, la inferior amb 1-3 nervis; glumes gairebé
iguals, una mica divaricades, més curtes que la flor; planta vivaç de base subterrània
molt estesa i difícil d’arrencar. Les tiges no pugen gaire, fins 40 cm com a molt, són de
secció el·líptica, i a vegades es tenyeixen de porpra. Les rames amb fulles solen formar
una massa arran de terra, almenys al principi. Planta peluda pel que fa a les fulles,
dístiques, glauques, curtes, planes, amb lígula peluda. Si reben molta aigua es tornen
d’un verd no glauc i quan hi ha molta sequera es tornen gairebé blanques, amb les
puntes vermelles. Fan 05-65 × 1-3.5 mm i tenen marges membranosos; aplanades, una
mica aspres, doblegades longitudinalment amb molta sequera; ciliades darrere la lígula i
als marges inferiors o en ambdues superfícies. Les beines fan 1.5-7 mm i són més curtes
que els entrenusos; son peludetes a la punta i les inferiors són quillades. Panícula
digitada amb 4-7 espigues unilaterals de 1.5-6 cm, primes, divaricades, a vegades
tenyides de morat. Espiguetes de 2-3 mm, comprimides lateralment, amb una flor fèrtil i
el rudiment d’una estèril, petites, d’uns 2 mm, solitàries, subsèssils i dístiques per la
cara exterior de l’eix, aplanat. Glumes de 1-3 mm, quasi iguals, una mica divaricades,
agudes, escabres a la carena, més curtes que la flor, uninervades. La primera una mica
falcada i la segona més lanceolada. Glumel·les mútiques, de 2-3 mm, plegades-
carenades, la inferior (lema) més ampla, trinervada., la superior (pàlea) glabra, una mica
més curta que la inferior. Raquis nua o amb una segona flor masculina rudimentària.
Estams 3. Estigmes terminals, lliures. Cariòpside glabre, oblong, comprimit lateralment.
Les arrels poden formar una xarxa difícil d’arrencar ja que si es trenca torna a rebrotar, i
poden arribar a 2 m de profunditat. És planta que fa la fotosíntesis pel sistema C4 més
eficient a altes temperatures que el normal o C3. Resisteix l’arada, ja que es multiplica
per llavor, rizomes i tiges, el foc i petites dosi d’herbicides
DETALLS MICROSCÒPICS
Les fulles tenen estomes en forma de manuella; tricomes eglandulars d’unes 60 micres,
unicel·lulars; i vasos de xilema d’unes 5 micres de gruix, amb engruiximents
escalariformes.
MALURES: Aspergillus fumigatus, Benololaimus longicaudatus, Bipolaris peregianensis,
Calcarisporium sp., Chaetomium globosum, Cladosporium herbarum, Claviceps
cynodontis, Cochliobolus sp., Cyathostomina, Gaeumannomyces nanograminis,
Hemononchus contortus, Meloidogyne incognita, Meloidogyne marylandi, Monotospora,
Ophioschaerella korrae, Phytoplasma cynodontis, Phytoplasma graminis, Rhizoctonia sp.,
SmMV (Spartina mottle v irus), Trichodorus obtusus, Ustilago cynodontis.
És planta invasiva als conreus, marges de camins, sorrals, i terrenys no massa inclinats
de bona part del món, excepte les molt fredes o molt desèrtiques. En climes secs s’ha
emprat com a gespa als jardins i camps d’esports.
• anabolitzant • emol·lient
• angiogènica (VEGF↑ ) • hepatoprotectora en diabètics
• antiabortiva • inotròpica positiva
• antidiabètica • larvicida (mosquits)
• antihelmíntica • laxant suau
• antiinflamatòria • neuroprotectora (en radioteràpia)
• antiinflamatòria • oftàlmica
• antioxidant • protectora de l’ADN (front a radiacions
• antisèptica ionitzants)
• astringent • refrescant
• broncodilatadora • regula el cicle menstrual
• colinèrgica • retarda el part
• cordial • sudorífica
• depurativa • vulnerària
• diürètica
USOS MEDICINALS
VETERINÀRIA
Cavalls: primer dejuni, després alls, i després esbarzer amb grama (cura per eliminar els
cucs intestinals). La grama els resulta diürètic ai fa que tinguin el pèl més brillant.
Porcs: contra els virus de síndrome respiratori i reproductiu PRRSV.
PREPARATS
Tisana per fer orinar: Cynodon dactylona + Lithospermum officinale + Solanum nigrum +
Tilia cordata (segona pell) + sucre candi. [MERCÈ BASAGAÑA].
Remei per desinflar les cames: 30 cigrons + grama (un grapadet). Es fa bullir uns 25
minuts. Se’n beu un got pel matí un altre per la tarde. [MERCÈ BASAGAÑA].
Decocció de la rel: 20 g/250 mL, bullir-ho 1 minut, llençar l’aigua i posar la rel triturada
en 1 L d’aigua nova i bullir-ho 5 minuts. S’hi pot afegir gra d’anís o fonoll, o menta o
regalèssia per donar-hi bon gust. Se’n poden prendre 1-3 tasses al dia.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les Boraginaceae A.L. De Juss. es distingeix per tenir les flors gamopètales,
superovàrqiues, issotèmones, regulars, , no ser plantes bulboses, tenir el fruit en tetra-
aqueni, i carpels no units a l’eix central. Dins la família, el gènere Cynoglossum es
distingeix per tenir esquames piloses a la gola de la corol·la, que no és tubulosa, i per les
petites u curtes espines que recobreixen el fruit. I dins el gènere, Cynoglossum offiicnale
es distingeix per tenir els lòbuls de la corol·la glabres per fora, per l’indument blanc a les
parts joves de la planta, corol·la de tons blaus i vermellosos foscos, núcules amb el
marge engruixits amb la cara dorsal plana; fulles basals de 1-3 cm d’amplada, amb els
nervis secundaris ben patents; estams inserits a la part superior del tub de la corol·la.
Cynoglossum officinale és una herba bianual que arriba a 90 cm d’alçària amb indument
blanc a les parts més joves. De tiges simples o ramificades només a la part del cim.
Fulles piloses per ambdues cares. Fulles basals presents durant la fructificació, de fins a
40 × 8 cm, amb el pecíol de fins a 23 cm, de limbe oblanceolat. Fulles caulinars inferiors
curtament peciolades, amb el limbe de 1-3 cm d’amplada estretament oblanceolat, amb
els nervis laterals destacant. Fulles de la zona mèdia i superior de fins a 15 × 2.5 cm
d’oblongues a lanceolades. Inflorescència ramificada amb nombroses cimes formant una
panícula. Flors basals de cada cima amb bràctees. Les altres sense. Pedicel floral de 1.5-
2.5 mm, erecto-patent, de fins a 20 mm en la fructificació (aleshores una mica reflectits).
Calze floral de 3-4 mm amb lòbuls ovals com de cera amb pèls sedosos aplicats a la cara
de fora, i glabres i amb pèls dispersos a la puntam, a la cara de dins. Calze fructífer de
dins a 9 mm. Corol·la de 3-4 mm d’amplada, campanulada, de color porpra o vermell
fosc, sense venes reticulades més fosques. Tub de la corol·la de 2.5-3.5 mm, cilíndric.
Gola amb esquames trapezoidals, emarginades,, més o menys piloses. Lòbuls de la
corol·la de 2-3 mm, patents, pans, glabres per la cara de fora. Estams inserits a la part
superior del tub de la corol·la. Anteres de 0.9-1.3 mm. Ovari amb l’estil més curt que el
tub de la corol·la. Núcules de 5-8 × 4.2-6 mm, amb la car a dorsal més o menys
comprimida, plana, oval i amb garfis curts i rodejada d’un marge engruixit amb molts
garfis curts, i de color castany fosc. Al Ripollès a vegades té les fulles caulinars inferiors
més estretes (0.8-1.8 cm), amb indument més laxe i rígid, les núcules més estretes (4-5
mm) amb la cara dorsal una mica convexa i marges menys engruixits.
HISTÒRIA
Segons NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) la «Hound’s tongue» és planta regida per Mercuri.
La rel és molt ben remei, ja sigui en pastilles, en decuit o d’altra manera, per estroncar
les emanacions reumàtiques al cap, ulls, nas, estómac, pulmons. Les fulles bullides en vi
aigua o en oli i sal estoven i obren el ventre. Les fulles, aplicades a la ferida, curen les
mossegades de gossos rabiosos. Per prevenir que caigui el cabell cal aplicar llard on
s’hagi bullit el suc de la planta. Aquest remei també cura les cremades. Les fulles
matxucades curen les ferides obertes verdes. La rel cuita a les brases i inserida com a
supositori cura les hemorroides. L’aigua destil·lada de la planta o hidrolat cura la verola
francesa i tota mena de talls i úlceres.
ESOTERISME
Duent a la planta dels peus fulles de la besneula, evitarem que els gossos ens bordin.
Duent un bocí de la rel a sobre com a amulet farem reconciliar enemics i atraurem les
simpaties del públic. Duent dins una bosseta verda que pengi del coll fins el ventre,
algunes fulles de la besneula amb un bocí de pergamí amb les lletres EEL CHAD, això
protegeix la dona embarassada d’un part prematur i assegura la bona salut del nen que
ha de néixer.
PROPIETATS MEDICINALS
• analgèsic • cicatritzant
• anticancerós • emol·lient
• antiespasmòdic • hemostàtic
• antihemorràgic • resolutiu
• astringent • vulnerari
USOS MEDICINALS
• berrugues • hemorroides
• caiguda de cabell • indigestions
• càncer de cara • llagrimeig als ulls
• catarro • luxacions
• cremades de primer grau • mossegades de gossos rabiosos
• diarrea • nafres
• dolors • neuràlgies
• espasmes • psicopaties
• ferides • sífilis
• flebitis • tos
• hemorràgies • tumors
POSSIBLE TOXICITAT
La planta a raó de 60 mg d’extracte/Kg és tòxica per als vedells i per als cavalls. També
per als animals de sang freda. Degut als alcaloides pirrolizidíncs en humans pot atacar el
fetge a la llarga produint-hi hiperplàsia biliar i cirrosis (fibrosis hepàtica.
PRINCIPIS ACTIUS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Arbust de més d’1 metre d’alçària amb tiges molt ramificades, majoritàriament dretes,
estriades, lluentes, verdes, lignificades només a la base, piloses a les puntes joves, amb
pèls blancs prims rectes; fulles trifoliolades amb folíols oblongs aguts, a vegades el
central més gros, amb vores pubescents; però folíols de les rames superiors únics, sense
els dos acompanyants. Pecíol de les fulles trifoliades de fins a 13 mm i folíols de fins a 11
× 4 mm. 2 estípules obovals piloses per sota de fins a 17 × 5 mm. Calze de 5-6.5 mm,
glabre amb el llavi superior de 3.4 mm i l’inferior de 3.5-5 mm i dents de 0.2 mm,
pubèruls. Flors papilionàcia groga, caduca, a vegades amb l'estendard vermell, que fa
16-24 mm, amb ungla de 2 mm, ales de 16-24 × 8-10 mm, oblongues, glabres, amb
ungla de 3.5-4.5 mm, i la carena de 17-25 × 8-10 mm, falcada, pubèrula al marge
inferior, amb aurícula de 2 mm i ungla de 3-4 mm. Pedicels florals allargats de 6-11
mm.. Estams recorbats, didínams (4 llargs + 5 curts +1 mitjà separat). Els estams llargs,
el mitjà i 4 dels curts tenen les anteres basifixes. El tub estaminal és oblic de la mida del
calze gairebé. Les anteres fan 1.4-2.7 mm, essent les basifixes una ica més grans que les
dorsifixes. Ovari amb 14-18 rudiments seminals, ciliat al marge i glabre a les cares. Estil
pubescent (rarament glabre) molt recorbat. Llegum de 20-50 × 7-12 mm, pla, de contorn
el·líptic, ciliat als marges i glabre a les cares, ennegrit a la maduresa, amb 10-13 llavors
de 2.7-4 × 2-3 mm, ovoides o el·líptiques una mica aplanades., de color castany o verdós,
amb excrescència seminal de 0.5-1 × 0.6-2.1 mm, blanc.
Dins el gènere, la gódua es distingeix per les tiges de secció no arrodonida amb 5
costelles en forma de ^, i sense pèls als sinus. Ovaris i llegums ciliats als marges. I dins
les Lleguminoses, el gènere Cytisus es distingeix per l’absència de fulles bipinnades, flors
amb 10 estams ben desenvolupades, tiges fortes, sense ales, sense espines, sense
glàndules abundants, fulles trifoliolades, estams no del tot lliures, estípules al costat de
pecíol i lliures, llegum plana no inflada, calze amb 2 llavis amb 2 dents al superior i 3 a
l’inferior, llavors amb excrescència o estrofíol.
Sol fer colònies sota boscos caducifolis esclarits, des de 200 a 2000 m snm,
preferentment sobre Silici. Espècia típica europea ha estat introduïda a Amèrica Àfrica
del Sud, Japó i SE d’Austràlia.
VETERINÀRIA
La planta es donava a cabres, ovelles o conills quan no hi havia res més, ja que en excés
produeix mal de ventre. En banys desparasita els gossos de paparres. Les tiges xafades
s’empren amb tifa de vaca per curar ossos trencats d’ovelles o cabres, amb ajuda de les
mateixes tiges de la gódua. Per curar ferides de cavalls o burros, aplicar la decocció de
30 minuts en aigua. Contra la sarna a les ovelles s’aplica el suc de les tiges o la decocció.
Contra els cucs anals a les ovelles s’aplica el suc de xafar les tiges. Penjar rames de
gódua a la quadra evita que les mosques vagin al bestiar. Les rames s’empren per a
cremar els pèls del porc al començar la matança.
• albuminúria • estrenyiment
• angina de pit • febre
• anúria • ferides petites UE
• ascites (vi de macerar 24 h cendra de la • gota
planta dins una bosseta) • hemofília
• broncopneumònia • hemorràgia ocular (mastegar flors)
• bronquitis aguda • hemorràgies uterines
• càlculs a vies urinàries (oli de macerar • oligúria associada a escarlatina
les flors 60 dies UI, 1 cullerada 2 cops • picades d’escurçó
per setmana, preventiu) • pleuresia
• carn-esqueixats (+ oli + sal UE) • polls
• cirrosis (vi de cendra) • prostatitis (+ oli: ús rectal)
• depressió • pulmonia
• diabetis (infusió 9 dies seguits) (mastegar • retenció de clorurs
brots) • reuma
• dispnea de pulmonia • sang a les genives
• edemes cardiorenals (+ Potassi) • urèmia
• escrofulosis
ESOTERISME
Una mena d’ordalia consistia em donar a beure una tisana de f,ors de gódua a una dona
sospitosa de ser una bruixa; si es posava malalta quedava exonerada, però si no quedava
afectada aleshores era condemnada per bruixeria. El 25 de juliol, per la festivitat de Sant
Cristòfor, s’adornen els cotxes en alguns pobles amb rames de gódua. O, pel maig, o per
Corpus s’empraven per fer catifes o arcs decoratius. Si el primer de maig es pengen
rames de gódua a l’entrada de la casa, ja tot aquell any no hi entraran les bruixes.
ALTRES USOS
Les rames s’empren (al Montseny) per fer el sostre d’una barraca, junt amb falgueres,
fang i pedres. També s’empren les rames per fer escombres. Les flors s’empraven per
tenyir la llana de groc. Unes miques de flors s’han emprat des del segle XII per
aromatitzar la cervesa. De la pela de les tiges se n’han fet cordes. Les poncelles s’adoben
com si fossin tàperes. La planta es va introduir als EEUU per estabilitzar talussos sota
carreteres.
POSSIBLE TOXICITAT
A les persones molt debilitades els produeix taquicàrdia, especialment si estan baixes de
Potassi per prendre diürètics; i, en dejú, provoca el vòmit. Està contraindicada si hi ha
hipertensió. Si a més es pren el sol la planta pot tornar-se mutagènica. En conills pot
arribar a provocar malformacions del paladar. És una planta mel·lífera que atrau també
altres insectes. Hi ha espècies similars, com ara Genista florida que són molt més
tòxiques.
PREPARATS I DOSIFICACIÓ
Infusió: una culleradeta de cafè de flors per tassa en infusió (10 minuts reposant).
Començar amb una tassa per dia i si senta bé ampliar fins a 2 o 3 o 4.
Extracte fluid de planta estabilitzat: 1-3 g al dia.
Tintura: 2-8 gotes, 2-3 cops al dia
Tisana diürètica: summitats florides de gódua 15 g + ginebrons 15 g + rel de dent-de-lleó
15 g. Posar-ho en 3/4 de L d’aigua i bullir fins que el líquid es redueixi a la meitat. Colar
i ensucrar al gust. Una cullerada sopera del líquid cada hora
Cataplasma calmant: Cistus ladanifer + Cytisus scoparius cuit junt i posat amb una gasa
sobre cops.
Barreja contra èczemes: gódua + cendra de roure + sal (9 dies seguits UE)
Barreja per prendre contra la paràlisis parcial: aigua:vi (3:1) + Dictamnus hispanicus +
romaní + espígol + pèl de panotxa + sàlvia + caps d’ase + poliol de riu + agrimònia +
lluquetó (Globularia vulgaris) + milfulles + rel de panical (Eryngium campestre) + Thymus
mastichina + tamariu + brutónica (Teucrium chaamedrys) + gódua [fórmula de la Serrania
de Cuenca]
NOTA FINAL: Aquesta espècie estava a la llista de plantes prohibides, tot i que
s’exceptuava la rel, a la ordre ministerial de la doctora ANA PASTOR JULIÁN de 2004:
ORDEN SCO/190/2004, DE 28 DE ENERO, DEL M.º DE SANIDAD Y CONSUMO (BOE
27/01/2004).
Dactylorhiza maculata (L.) Soó
[1962, Nom. Nov. Gen. Dactyl. : 7] 2n = 40, 60, 80
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Orquídia de 20-70 cm d’alçària, esvelta, amb la tija plena, prima, verda o violàcia cap el
cim i angulosa. Tubercles 2 (cadascun dividit en 2-4 parts). Fulles 3-6 lanceolades (8-15
× 1-4 cm), excepte la primera que és obtusa, en general amb taques fosques. A la zona
inferior de la planta és on són la majoria. Revers de les fulles sovint argentat.
Inflorescència cònica-cilíndrica, de 5-12 cm, densa; amb bràctees lanceolades i amb
taques lila a la meitat distal i als marges, més llargues que l’ovari (llevat de les
superiors). Flors de color de rosa més o menys fosc, o blanques o més tirant a lila, amb
olor a vainilla. Label de 6-10 × 8-11 mm, lleugerament trilobat, amb el lòbul central curt
i molt més estret que els laterals; amb taques irregulars de color més intens. Lòbuls
laterals del label de marge irregularment dentat. Esperó sacciforme, atenuat
gradualment a la base, més curt i paral·lel a l’ovari. Sèpals laterals lanceolats, de 10 × 2
mm, patents. El sèpal central forma amb els laterals una mena de casc allargat. Pètals
de 8 × 3 mm, ovals, dirigits enlaire i formant una mena de casc. Ovari retorçat, verd.
Llavors menudes, abundants (fins a 186.000 per planta).
Es troba als prats una mica humits, entre 800 i 2300 m snm, en sòls argilosos, rics en
humus però pobres en nutrients, i, per descomptat, gens salins. És espècie europea que
s’estén fins el centre d’Àsia.
Dactylorhiza maculata al món, segons GBIF
• afrodisíaca • flegmes
• antiinflamatòria • gasos intestinals
• antioxidant • gastritis
• atac de feridura (LLA + sàlvia) • gastroenteritis
• Candida albicans • gota (LLA+ sàlvia)
• cistitis • immunoestimulant
• convalescències • Leuconostoc mesenteroides
• cor debilitat (destil·lat FLO) • neuràlgies per fred
• diarrea • Proteus vulgaris
• digestiva • restrenyiment
• emol·lient • Staphylococcus aureus
• Escherichia coli • tumors als testicles
• ferides
PREPARATS
PRINCIPIS ACTIUS
• 1,2-hexanediol-2-benzoat • apigenina
• 3-carè • benzil-acetat
• 3-hidroxi-flavona • Calci 1900 ppm
• 3-O-alfa-L-rhamno-furanòsid • Cesi-137 1.9 ppm
• 3,3’,4’,5,5’,7-hexahidro-flavonona • Coure 0.7 ppm
125 ppm • disulfuretina
• 3,3’,4’,5,5’,7-hexahidro-flavonona-3- • Estronci-90 2 ppm
O-glucòsid 130 ppm • fibra
• 3,3’,4’,5,6,7-hexahidro-flavonona • Fòsfor 2300 ppm
• 3,3’,4’,7-tetrahidroxi-flavonona • hiperòsid
• 3,7-dimetil-1,3,6-octatriè • kaempferol
• 3,7-dimetil-2,6-octadièn-1-ol • luteolina
• 5-hidroxi-flavona • Magnesi 200 ppm
• 7-O-beta-D-glucopiranòsid • metil-gal·lat
• 7,8-dihidroxi-flavona • midó
• àcid ascòrbic 40 ppm • mucílag
• àcid benzoic 30 ppm • oli essencial
• àcid cítric 3500 ppm • pentagal·loïl-glucosa
• àcid ferúlic 240 ppm • Potassi 1100 ppm
• àcid fumàric 7 ppm • proteïna 8%
• àcid gàl·lic 360 ppm • quercetina 110 ppm
• àcid màlic 800 ppm • rutina 85 ppm
• àcid oxàlic 350 ppm • sacarosa
• àcid succínic 320 ppm • santolina-triè
• alcohol de lilà • Sodi 9500 ppm
• aldehid de lilà • Sofre 5000 ppm
• sulfureïna • vitamina B2 0.8 ppm
• sulfuretina • Zinc 0.9 ppm
• vitamina B1 1.5 ppm
MÉS INFORMACIÓ
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les Thymelaeaceae A. L. de Juss. es distingeix per les flors sense corol·la i
superovàriques, amb flors gamosèpales, amb 8 estams. Dins la família, el gènere Daphne
es distingeix pel periant caduc abans de madurar del tot el fruit que és carnós o coriaci
ni no ser plantes del tot herbàcies. Dins el gènere, Daphne laureola es distingeix per les
fulles obovals-lanceolades, coriàcies pinnatinervades de més de 12 cm de longitud, per
tenir més de 50 cm d’alçària, amb les tiges dretes, cilíndriques, coriàcies, toves; i les flors
en grups laterals, i de color verd grogós i fruit negre al madurar.
El lloreret o Daphne laureola és una planta subarbustiva de 40-100 cm, de tiges dretes,
toves però gens fràgils, de pela grisa, glabra. Fulles agrupades en roseta al capdamunt,
glabres, coriàcies, persistents, de 6-12 × 2-3 cm, obovals o oblanceoaldes, atenuades en
un curt pecíol. Flors de color groc verdós poc oloroses, menudes, pedicel·lades, en grups
de 3-10 axil·lars, una mica inclinades avall, amb bràctees groguenques molt més curtes
que les flors. Periant glabre, amb lòbuls oval-lanceolats 2-3 cops més curts que el tub-.
Baia nua, ovoide, primer verda, al final negra, brillant.
La ssp. philippi (Gren.) Nyman [1881, Consp. Fl. Eur.: 640] dels Pirineus centrals i
atlàntics té les fulles i les flors menors, i les bràctees igualant la inflorescència.
Sol fer-se al sotabosc de fagedes o rouredes en ambients una mica humits o a les
clarianes. És d’Europa central (i meridional) i també de les muntanyes del Nord d’Àfrica.
A Catalunya es fa a les serralades prelitorals, als Prepirineus i Pirineus i Serralada
Transversal. A la península hispànica es fa al Nord Catalunya, Pirineus i Serralada
Cantàbrica) i a les serralades Penibètiques. Es troba, introduïda (?) a l’Oest del Canadà i
a Nova Zelanda).
Daphne laureola al món, segons GBIF
• abortiu • emmenagog
• abscessos • flegmons
• amenorrea • grans
• anorèxia • icterícia
• anticancerós • nafres
• berrugues • purgant
• bronquitis infantil (truita UE en • tòxic (FRU)
cataplasma calent) • úlceres varicoses
• cucs intestinals en nens (braçalet fet • vesicant
amb l’escorça) • voltadits
• èczemes • vomitiu
Remei pels brians [èczema papulós]. Fulles de Senet (Daphne laureola) bullides en oli.
Quan se’n pinten els brians, segur que es moren [RAMON COROMINAS, de Campdevànol].
Purgant: segona pela del Senet (Daphne laureola). Se’n beu una tasseta. [No s’aconsella
pas a la mainada, perquè és un remei massa fort]. [MERCÈ BASAGAÑA, de Campdevànol].
VETERINÀRIA
Indigestions als porcs. Inflamació de la melsa (planta torrada amb sal). Retenció d’orina
(compresa al baix ventre). Empatx per menjar massa eriçons (UI) les ovelles. Meningitis:
planta amb fil vermell nuada al clatell i al pit. Cucs intestinals: planta al jaç. Per fer
avortar: UI decocció planta tendra.
INTOXICACIÓ
A més de diarrea i vòmits, prendre la planta per ús intern provoca ofec. Per fora pot
irritar la pell, tendra.
PRINCIPIS ACTIUS
• dafnotoxina ESC
• mecereïna LLA
ESTRAMONI / HERBA TALPERA
Datura stramonium L.
1. [1753, Sp. Pl. : 179] 2n = (21,22,23)-24-(25)
Fruit de Datura stramonium. Foto: NOAM AVITZEL
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les Solanàcies es distingeix per tenir les flors gamopètales, isostèmones,
regulars i per no ser bulboses i tenir el fruit ni en tetraqueni, ni en fol·licles,, ni en
càpsula indehiscent, ni en càpsula bivalva o 5-valvar, i tenir les flors no formant
espiguetes. Dins la família de les Solanàcies, el gènere Datura es distingeix per tenir les
fulles no rombiformes, i el fruit en càpsula coberta d’agullons. I, dins el gènere, Datura
stramonium es distingeix per tenir la corol·la de 7-9.5 cm glabra per fora, els pedicels dels
fruits de menys de 18 mm, erectes, i el calze de 35-53 × 4-15 mm; els aculis del fruit de
1-10 × 0.5-2 mm, desiguals.
Datura stramonium és una planta herbàcia anual, una mica pubescent, amb tricomes
unicel·lulars curts, blancs, adpresos en general, i també tricomes més llargs
pluricel·lulars. Les tiges poden arribar a fer gairebé 2 m d’alçària, i estan ramificades
aparentment de forma bípara; i, de joves, solen tenir un rengle de tricomes i algunes
glàndules groguenques. Les fulles són ovals, en general agudes, irregularment sinuades-
lobades, amb lòbuls aguts. El pecíol fa 10-90 mm i sol tenir un rengle de tricomes a la
cara superior amb algunes glàndules groguenques també. La làmina pot fer 24-240 × 15-
220 mm, és asimètrica i en tascó a la base; i amb els nervis marcats al revers, i, sobre
d’ells sol haver-hi, quan són joves, una pubescència ciliada. La inflorescència queda
reduïda a una sola flor a l’aixella del pecíol, al bell mig de la bifurcació de la tija. Les flors
són actinomorfes, bisexuades, sense bràctees, amb el pedicel curt (4-10 mm en la
floració o fins a 16 mm en la fructificació). El calze sol fer 35-53 × 4-15 mm. És tubulós, i
pubescent quan és jove. El tub fa 26-40 mm i és més llarg que els lòbuls, que fan 5-10
2-5 mm i són desiguals, triangulars-lanceolats i ciliats. Part del calze (4.5-7 mm) és
persistent i roman com una mena de faldilla per sota del fruit. Corol·la blanca (o tenyida
de violeta) de 70-95 mm, en embut, olorosa, amb 5 petits lòbuls prolongant-se en una
apèndix triangular lanceolat. Normalment té uns 15 nervis i 5 plecs interns, que van des
de la base fins la zona on s’insereixen els estams, a mitja altura. Filaments estaminals
(6) de 21-34 mm, lliures, més llargs que les anteres, amb indument com el de la corol·la
(tricomes curts i adpresos). Anteres de 4.5-6.8 × 1.2-1.7 mm, ovoides o el·lipsoidals,
algun cop cordiformes, grogues o negroses, amb tricomes llargs, i fins, als marges,
després d’haver-se obert. Estil de 43-65 mm, comprimit, inclòs. Fruit de 24-45 24-43
mm, ovoide-el·lipsoide o gairebé esfèric, que s’obre per 4 valves; amb més de 45 aculis;
de color castany al madurar, amb tricomes curts i alguna glàndula groguenca. Aculis de
1-10 × 0.5-2 mm, desiguals, glabres o pubescents a la base. Llavors de 2.9-4 × 2.3-3.5
mm, reniformes, foveolades, negres, aplanades.
MALURES: virus del Sudan que retorça les fulles de la tomaquera; virus del motejat de la
belladona; virus X de la patata; virus del mosaic del tabac
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
És planta molt gitana que surt en horts, marges, sorrals, terraplens, talussos, lleres de
torrents i rieres, sobre sòls alcalins rics en nutrients. Poden acompanyar-la:
• Amaranthus deflexus • Galium aparine
• Amaranthus muricatus • Heliotropium europaeum
• Amaranthus retroflexus • Hordeum murinum
• Ammi majus • Hyosciamus niger
• Anacyclus clavatus • Lamium amplexicaule
• Atriplex prostrata • Lavatera arborea
• Atriplex tatarica • Malva parviflora
• Ballota nigra • Mirabilis jalapa
• Beta vulgaris • Onopordum acanthium
• Bromus sterilis • Oxalis pes-caprae
• Bromus tectorum • Papaver somniferum
• Calendula arvensis • Parietaria officinalis
• Capsella bursa-pastoris • Plantago major
• Carduus tenuiflorus • Poa annua
• Centaurea aspera • Polygonum aviculare
• Chenopodium album • Portulaca oleracea
• Chenopodium murale • Scolymus hispanicus
• Chenopodium vulvaria • Senecio vulgaris
• Chrysanthemum coronarium • Setaria verticillata
• Crepis bursifolia • Silybum marianum
• Cynodon dactylon • Sisymbrium irio
• Dactylis glomerata • Solanum nigrum
• Diplotaxis tenuifolia • Sonchus asper
• Dysphania ambrosioides • Stellaria media
• Dysphania multifida • Torilis nodosa
• Ecbalium elaterium • Urtica urens
• Erigeron bonariensis • Veronica persica
• Erigeron canadensis • Xanthium spinosum
• Erodium chium • Xanthium strumarium
• Euphorbia peplus
Procedeix probablement de la costa del Mar Caspi, però s’ha naturalitzat als altres
continents, llevat, clar, de l’Antàrtida.
S’emprava a l’Índia en temps antics. També a l’Edat de Bronze a l’Aragó es posaven els
fruits a les brases segurament per curar l’asma o espantar els mals esperits. HOMER a
d'Ilíada menciona l’efecte d’una planta que feia perdre la memòria. Els actuals xamans
maputxes donen als nois un cop a la vida la planta i, segons l’efecte que els fa, prediuen
el llur futur. Sota en nom de «burundanga» sembla ser que s’ha emprat per tornar en
zombis a les persones que s’ha volgut robar i/o violar. I, en temps de guerra, potser
s’hagi emprat per fer perdre el seny als presoners i fer-los confessar secrets militars.
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
• abscessos • fístules
• asma LLA, FUL, FLO (fumades, bafs, • gastritis
fums sobre les brases) • glioblastoma multiforme UMG87
• bronquitis (p.p. Alternaria)
• càlculs biliars • gota (LLA + calor UE) (bafs)
• càncer de pulmó A549 (p.p. • hemorroides (bafs)
Alternaria) • hipertensió
• Candida albicans FRU (ESC) • indigestions (LLA + arròs)
• caspa • infertilitat femenina (FLO 120
• ciàtica mg/10 dies després de la regla)
• colesterol alt REL • insomni
• còlics • intoxicació per pesticides
• còlics biliars organofosforats
• contusions UE • leishmaniosis cutània LLA
• convulsions • mal de cap FULL UE (bafs)
• corea • mal d’estómac LLA
• cremades ESC TIJ • mal de queixal
• cucs intestinals (suc FUL + llet • mareig al viatjar
calenta) • neuràlgies (del trigemin, ciàtica)
• depressió • neurosis
• dermatitis (FUL + oli de mostassa) • otitis (suc FLO)
• diabetis REL • Parkinson
• dolors (FUL rostides UE) • peus suats
• enteritis • picades d’insectes (LLA + oli)
• epidermoma de nasofaringe • piorrea
• epilèpsia • prolapse anal
• erupcions • psicosis
• esquizofrènia • pulmonia
• febre LLA • reuma
• ferides • sinusitis (bafs)
• suors nocturnes • úlceres digestives
• tisis • úlceres externes ESC TIJ
• tos LLA • Vibrio cholera
• tos-ferina • Vibrio parahemolyticus
• tumors als peus • vista cansada UE
HOMEOPATIA
En homeopatia, per a l’estramoni, més val donar dilucions altes: CH9, CH12.
PREPARATS I DOSI
Normalment hom considera la microdosis adient diària entre 60 i 185 mg de pols de fulla
o bé entre 60 i 120 mg de pols de llavors. I sempre val més començar amb dosi baixes.
TOXICITAT
USOS AGRÍCOLES
Hom creu que la planta espanta plagues dels cultius: pugons de les meloneres, mosques
de les sindrieres, nematodes, i formigues i talps, en general.
EFECTES FISIOLÒGICS
• 1-acetil-7-hidroxi-beta-carbolina • 3-tigloïl-oxi-6-iso-valeroxi-7-hidroxi-
LLA tropà
• 3-(2-fenil-propionil-oxi)-tropà • 3-tigloïl-oxi-6-propionil-oxi-tropà
• 3-(3-acetoxi-tropoïl-oxi)-tropà • 3-tropoïl-oxi-6-acetoxi-tropà
• 3-(hidroxi-acetoxi) tropà • 3,6-diacetoxi-tropà
• 3-acetoxi-6-iso-butiril-oxi-tropà • 3,6-dihidroxi-tropà
• 3-acetoxi-tropà • 3,7-dihidroxi-6-tigloïl-oxi-tropà
• 3-alfa-apo-tropoïl-oxi-tropà • 4-hidroxi-albúmina
• 3-alfa-tiglioïl-oxi-tropà • 5-alfa-ergosta-7,22- dièn-3-beta-ol
• 3-alfa-tigloïl-oxi-6-hidroxi-tropà (16.5%)
• 3-alfa,6-alfa-ditiglioïl-oxi-tropà • 6-alfa-ditigloïl-oxitropà
• 3-alfa,6-alfa-ditigloïl-oxi-7-hidroxi- • 6-hidroxi-acetoxi-tropà
tropà • 6-hidroxi-apo-atropina
• 3-alfa,6-alfa-ditigloïl-oxi-tropà • 6-hidroxi-hiosciamina
• 3-alfa,6-beta-ditigloïl-oxitropà • 7-hidroxi-apo-atropina
• 3-fenil-acetoxi-6-hidroxi-tropà • 7-hidroxi-hiosciamina
• 3-fenil-acetoxi-6,7-epoxi-tropà • 26,26-dimetil-5, 24(28)-ergostadièn-
• 3-hidroxi-6-(2-metil-butiril-oxi) 3-beta-ol (10.5%)
tropà • acetona
• 3-hidroxi-6-acetoxi-tropà • àcid acètic
• 3-hidroxi-6-metil-butiril-oxi-tropà • àcid aconític
• 3-hidroxi-colestan-5-il-acetat (15%) • àcid alfa-cetoglutàric
• 3-tiglioïl-6-propionil-oxi-7-hidroxi- • àcid cafeic
tropà • àcid cítric
• 3-tigloïl-oxi-2-metil-butiril-oxi-tropà • àcid clorogènic
• 3-tigloïl-oxi-6-acetoxi-tropà • àcid esteàric
• 3-tigloïl-oxi-6-iso-butiril-oxi-tropà • àcid ferúlic
• àcid fòrmic
• àcid fumàric • formaldehid
• àcid glicòlic • fraxetina LLA
• àcid làctic • furo-daturatina
• àcid lignocèric • galactosa
• àcid linoleic • glucosa
• àcid màlic • glutamat
• àcid neo-clorogènic • grassa
• àcid oleic • higrina
• àcid palmític • hiosciamilactol LLA
• àcid propiònic-7-hidroxi-beta- • hiosciamina
carbolina LLA • hiosciamina-N-òxid
• àcid succínic • hioscina
• aesculetina • hipaconitina
• aesculina • homo-fluro-daturatina-iso-
• alanina butiraldehid
• alcaloids tropàncis (64 tipus) • L-hisciamina
• apo-atropina • litorina
• apo-escopolamina • Magnesi
• apo-nor-escopolamina • metanol
• atropamina • meteloidina
• atropina 0.07% TIJ • N-trans-ferulicacil-tiramina LLA
• butanol • N-trans-feruloïl-triptamina LLA
• Calci • nicotina
• capsidol • nitrat potàssic
• cleomiscosina A LLA • oli
• Coure • oli essencial
• Crom • Potassi
• cuscohigrina • propionaldehid
• cusparina • pseudotropina
• datugenina • putrescina
• daturaolona LLA • rutina
• daturadiol LLA • saponines
• ditigloïl-D-dehidroxi-tropina • sitosterol
• escopina • Sodi
• escopolamina TIJ 0.023%, LLA • soforòsid
• escopolamina-N-òxid • taní
• escopoletina • tigloïdina
• escopolina • tigloïl-meteloidina
• esteroides • tirosina
• etanol • tropina
• fenil-acetoxi-tropà • umbel·liferona
• fenil-alanina • umckalina LLA
• fenols • vitamina C
• Ferro • vitastramonòlid
• flavonoides • Zinc
MÉS INFORMACIÓ
https://www.youtube.com/watch?v=xdM8wNUpacE
https://www.youtube.com/watch?v=0eldlX0bjq0
PASTANAGA
Daucus carota L. [1753, Sp. Pl. : 242]
2n=18
Herba bisanual que pot arribar a 80 cm d’alçària, amb rames superiors divaricades i rel
axonomorfa olorosa. Fulles bipinnatisectes de contorn triangular (les inferiors) amb
segments terminals incisos-dentats, ovals-oblongs. Flors blanques (o rosades). Les de la
circumferència són radiants. La flor central sol ser porpra. Umbel·les de 20-40 radis
prims, arquejats i convergents a la maduresa. Involucel amb folíols linears acuminats,
amb voraviu membranós, enters o trífids. Fruit el·lipsoidal, amb agullons fusiformes,
separats a la base, tan llargs com amples. Flora Iberica en reconeix unes quantes
subespècies que es diferencien per la forma i divisions de les bràctees (i fulles), i per la
forma i mida dels agullons dels fruits:
Les pastanagues d’hort (ssp. sativus) hom suposa que deriven de l’encreuament entre les
subespècies carota i maximus.
Dins la família de les Umbel·líferes el gènere Daucus es distingeix per ser plantes sense
punxes, amb les fulles inferiors compostes, el fruit cobert d’agullons menuts uniseriats, i
umbel·les amb més de 8 radis. I dins el gènere, Daucus carota es distingeix per tenir les
flors llargament pedunculades, amb radis poc desiguals, i amb les bràctees diferents de
les fulles, i els estils de 0.5 a 4.5 mm en la fructificació, i les fulles basals amb els
segments peciolulats, 2-3 pinnatisectes, no verticil·lats, amb els segments de darrer
ordre de més de 0.5 mm d’amplada; i per tenir les espines de les costelles secundàries
com l’amplada del mericarpi, no confluents a la base; i el mericarpi de 2-4 mm; i una flor
central estèril porpra; i la umbel·la fructífera molt corbada cap endins; i les fulles no
suculentes ni massa brillants.
a) bràctees; b) mericarpis
HISTÒRIA
LITERATURA
Ben poca gent ha de desconèixer la faula del burro i la pastanaga. Diu la faula que
perquè un ruc tiri de la portadora cal posar-li una pastanaga al davant prou a prop
perquè cregui que la anirà a aconseguir, però, a la vegada, prou lluny perquè no ho
aconsegueixi. El ruc pensa que arribarà a la pastanaga i fa el major esforç però, a la fi
del dia, la pastanaga encara està al davant, penjant d’un pal lligat als arreus. L'amo el
mira i li diu que demà segurament tindrà més força i aconseguirà la seva merescuda
recompensa; però tot és inútil, i es converteix en un joc de mai acabar ... Fins i tot hi ha
dies que gairebé atrapa la pastanaga i l'esperança es redobla. Llastimosament, essent
demà farà novament el seu millor esforç però tampoc aconseguirà l'objectiu i,
mentrestant, el carro va per endavant i es compleix l'objectiu fixat per l’amo. Un dia, el
pagès prepara l'ase molt d'hora i surt camí del poble per vendre els productes de la seva
granja al mercat. És un matí amb boirina i, mentre l'home canta, el ruc empeny amb
més força que mai el carro per veure si aquesta vegada sí pot arribar a la seva
pastanaga. No obstant això i, com sempre, a l'arribar al poble el ruc roman als estables
sense res mentre el pagès se’n va al mercat. El temps passa i, quan ja despunta la tarda,
el pagès torna feliç perquè ha estat un dia de vendes excepcionals. Enganxa el ruc al
carro, li posa la seva pastanaga endavant, penjant del pal; però, quan agita les regnes, el
ruc ni s’immuta. Ni un sol pas ... ja eren molts anys empenyent per a res, i el ruc
simplement es planta en les seves quatre potes i d'allà no es mou. El pagès sacseja el cap
amb decepció, colpeja cruelment l'animal ... però res, el ruc no dona ni mig pas, tot i
tenir la pastanaga per endavant. És llavors que l'home baixa del carro i camina cap a la
seva granja a la recerca d'un altre ruc més jove i inexpert. Torna amb ell, l’enganxa al
carro, li dona a tastar unes poques llesques de pastanaga, i li posa al front una
pastanaga enorme, de manera que el ruc comença a empènyer del carro amb molta força
per poder menjar-se-la... Lligat enrere del carro hi va el primer pollí capcot i decebut ...El
pagès mira l'ase jove i amb un gran somriure pensa: "Es conforma amb poc, no li cal més
que la promesa d'una pastanaga per fer-ho feliç. "Ets un ximple" li diu en veu alta la
pobra bèstia que va al darrere "fer l'esforç a canvi de res!" ...
Algunes dites sobre la pastanaga són: «pastanaga i nap, matrimoni ben casat» /
«pastanaga i nap, sembra’ls aviat» / pastanagues i naps sempre van plegats i germans
acabats» / «per Santa Anna, sembra la pastanaga» / «per sant Nonat, la pastanaga s’ha
d’haver sembrat» / «si tens gana, menjat’ una pastanaga». [Sant Ramon Nonat se celebra
el 31 d’agost; i santa Anna el 26 de juliol].
ESOTERISME
Una barreja vigoritzant per beure cada dia és la barreja dels sucs de pastanaga + poma +
gingebre + llimona + culleradeta d’oli de llinosa o d’alvocat.
La pastanaga té fama de convenir per millorar la visió nocturna i per posar-se moreno.
Convé per desfer-se dels cucs intestinals. És l'alimentació quasi preferent, al costat dels
plàtans, per als celíacs. Convé als nens de creixement retardat, dentició insuficient,
infeccions recidivants. Té molta fama de convenir per als que pateixen diarrees, però
també convé als que tenen el cabell feble, a les embarassades, o durant la lactància.
S’han produït pastanagues transgèniques amb la capacitat d’ajudar a lluitar contra la
tuberculosis; o l’hepatitis B (amb l’antigen M); o l’Helicobacter pylori (amb el gen UreB); o
la ràbia (amb la proteïna del gen G del virus); o la Yersinia pestis (amb l’antigen F1-V); o
el Parkinson (amb anticossos contra la sinucleïna-alfa); o simplement enriquides amb
pigments d’algues (adonirubina, adonixantina, astaxantina, beta-criptoxantina,
cantaxantina, echinenona).
En general, les pastanagues es consideren saludables per tenir les següents VIRTUTS
MEDICINALS:
• acne • epitelioma
• aftes bucals FUL • esquerdes
• abscessos en mama • furóncols
• arrugues a la cara • granellades
• càncer de mama • impetigen
• càncer de pell • mal de coll
• cremades • nafres pútrides o tòrpides
• dents brutes (mastegada crua) • penellons
• èczemes
VETERINÀRIA
Que les pastanagues els agraden als conills tota criatura humana ho pensa. L’aigua de
coure els fruits de la pastanaga silvestre es dona als cavalls que tenen tos. Contra la tos
també se’ls dona la rel de la pastanaga amb alls. Als vedells se’ls dona aigua de bullir
arròs amb pastanaga per curar-los la diarrea. Per ajudar la mudar la ploma als canaris
se’ls pot donar bocinets de pastanaga, poma i plàtan, a més de les llavors de plantatge.
PREPARATS
POSSIBLE TOXICITAT
• (E)-gamma-bisabolè • alfa-asarona
• (E)-metil-iso-eugenol 0-37% FRU • alfa-cedrè
libani • alfa-farnesè
• (Z)-gamma-bisabolè • alfa-himachalè
• 2-ciclohexèn-1-ona • alfa-ionona
• 3-carè • alfa-longipinè
• 4-carvomentenol 2.5% • alfa-pinè 0-13%-41% FLO
• 11-alfa-(H)-himachal-4-èn-1-beta-ol • alfa-terpinè
9-21.5% FLO ssp. carota • alfa-thujè
• àcid acètic • aromadendrè
• àcid fòrmic • asarona 0.5%
• àcid iso-butíric • bergamotè 0.5%
• acoradiè 1% • beta-asarona 0-18 % FRU libani
• beta-bisabolè 12.5-39% • gurjunè 1%
• beta-cariofil·lè 0-29 % FRU • hi-cadinè
• beta-citronel·lol • iso-bornil-acetat
• beta-cubebè • iso-calamendiol 1.5%
• beta-farnesè • iso-elemicina 11.5%
• beta-ionona • iso-llimonè
• beta-mircè • levomenol
• beta-pinè • linalil-acretat 8 % FUL
• bisabolè 7% FUL • linalool 0-15 % FUL
• calarè • llimonè 0.5-3%
• camfè • mircè 0-7%
• camforè • miristicina 39% (p.p. REL var.
• carè maritmus)
• cariofil·lè 1% • muurolè 0.5%
• cariofil·lè-òxid 1-4% • neril-acetat
• carotol 44.5% • o-cimè
• carvona 9 % FUL • p-cimè 0.5%
• ciclohexanona • pinèn-4-ol
• citronel·lil-formiat • pre-iso-calamendiol 18% FUL libani
• curcumè 0.5% • sabinè 0-8.5% /51.5 % FLO var.
• daucè 2.5% maritimus
• daucol 1.5-2% • selina-3,7(11)-diè 1%
• delta-elemè • selinè 1%
• dillapiol 0-46.5% (p.p. REL var • sesqifel·landrè 1%
maritimus) • shiobunona 15% FUL libani
• elemicina 6-31% (p.p. ssp. • terpinèn-4-ol 11% FLO var.
halophilus) maritimus
• epi-alfa-bisabolol 0-4.5% • terpineol 0.5%
• farnesè 1% • terpinolè
• farnesil-lactona • trans-alfa-bisabolè 0.5%
• gamma-bisabolè 0-87% FRU • trans-metil-iso-eugenol
• gamma-terpinè • vitamina A-aldehid
• geranil-acetat 4.5-34% • zingibrè
• geraniol 0-7%
alguns principis actius de l'oli essencial de flors o rel de la ssp. carota var. maritimus
sabinè / gamma-terpinè / p-cimè/ terpinèn-4-ol / beta-elemè
eudesm-6-èn-4-alfa-ol / alfa-cadinol / miristicina / dillapiol
L’extracte amb pentà o amb pentà i dietilèter de la ssp. carota té força acció citotòxica
envers les cèl·lules MDA-MB-231 i MCF-7 de càncer de mama. Atura el cicle en G1,
incrementa l’apoptosis, augmenta l’expressió del BAX i frena la del Bcl-2 i incrementa la
fragmentació proteolítica de la caspasa-3 i del PARP; i redueix el nivell d’Erk fosforilat,
sense afectar al ja fosforilat. A més, actua amb sinergia amb la wortmannina (un potent
inhibidor del PI3K). També aquests extractes amb pentà suprimeixen la proliferació i
indueixen l’apoptosis a les cèl·lules HT-29 d’adenocarcinoma de còlon i ho fan inhibint
les vies MAPK/Erk i PI3K/Akt. Però ho fan, en aquest cas, sense sinergia amb la
wortmannina. El polímer de polisacàrids pectínics amb beta-carotè té un efecte reductor
del caràcter pro-oxidant del beta-carotè, i promou el caràcter anticancerigen i apoptòtic i
ho fa per la via de la inhibició de la galacetina-3. Tant el daucucarotol-10-O-beta-D-
glucopiranòsid com el deca-hidro-7-[2-O-beta-D-glucopiranosil)-iso-propil]-1-beta,4-alfa-
dimetil-(1-alfa,4-alfa,8-alfa-beta)-naftalèn-triol dels fruits del Daucus carota actuen
contra el càncer de cèl·lula esquamosa d’esòfag ECA-109. A les varietats d’hort de climes
freds s’hi troba una proteïna de 36 KDa que inhibeix la re-cristal·lització per congelació.
Aquest polipèptid està localitzat a l’apoplast o espai extracel·lular perifèric. El beta-2-
himalachèn-6-ol de l’extracte fet amb oli de la pastanaga silvestre del Líban (Daucus
carota ssp. maximus var. libani) és un sesquiterpè amb molt efecte anticancerigen. Actua
contra cèl·lules de càncer de còlon CaCo-2, melanoma B16-F10, mama MB-MDA-231,
pulmó A549, i glioblastoma SF268. I ho fa promovent-hi l’apoptosis, inhibint-hi la
motilitat 2D o la capacitat d’invasió 3D, sense resultar tòxic per a les cèl·lules sanes. L
proteïna CFP10-ESAT6-dIFN no té efecte citotòxic sobre les cèl·lules mononucleades de
la sang perifèrica i indueix la resposta humoral i cel·lular contra el Mycobacterium
tuberculosis. S’ha implantat en pastanagues (transgèniques) mitjançant la introducció
dels gens cfp10, esat6, dIFN transferits amb ajuda d’Agrobacterium. La fracció d’àcids
grassos de l’extracte fet amb petroli dels fruits de pastanaga fa que s’aturi el cicle
menstrual normal en ratolines adultes i els redueix la massa dels ovaris tot i fent que
continguin més colesterol i més àcid ascòrbic. Aquest extracte inhibeix la 5,3-beta-
hidroxi-esteroid-deshidrogenasa i la glucosa-6-fosfat-deshidrogenasa, almenys després
de 15 dies de tractament. El falcarinol i el falcarindiol són agonistes del PPAR-gamma i
per això tenen un efecte antidiabètic. Ambdós poliacetilens estimulen la GU insulino-
dependent als adipòcits 3T3-L1 i als miotúbuls (porcins). El falcarindiol incrementa la
transactivació mediada pel PPAR-gamma a 3-10 microM, mentre que el falcarinol només
ho fa a 10 microM. El falcarinol inhibeix la diferenciació als adipòcits, però el falcarindiol
no ho fa.
https://infoagro.com/hortalizas/zanahoria.htm
«Flower and root oils of the Tunisian Daucus carota L. ssp. maximus (Apiaceae):
integrated analysis by GC, GC/MS, and 13C-CMR streptoscopy, and in vivo antibacterial
activity». AYMEN JABRANE, HICHEM BEN JANNET, FÉTHIA HARZALLAH-SKHIRI, MAHA MASTOURI,
JOSEPH CASANOVA, ZINE MIGHRI. Chemistry and Biodiversity. 6(2009): 881-889.
www.carrotmuseum.co.uk
Diferents tipus de pastanagues d'hort. Imatge de l' ARS-USDA
CLAVELLS
Dianthus sp. pl. L.
[Sp. Pl. sp. pl. 1:409 (1753)]
Dianthus barbatus
Dianthus benearnensis
Dianthus armeria
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins la família de les Cariofil·làcies el gènere Dianthus es distingeix per tenir les fulles
sense estípules, els sèpals concrescents formant un tub, els pètals acolorits i ben
formats, calze envoltat a la base per bràctees que formen un calicle, verdes, no recobrint-
lo del tot. Les Cariofil·làcies tenen flors dialipètales superovàriques diplostèmones,
regulars pentàmeres, herbàcies, fruit en càpsula de dehiscència per 4 dents i calze
gamosèpal.
El gènere Dianthus consta d’unes 300 espècies. Són plantes anuals o bianuals,
herbàcies, perennes o vivaces, amb fulles oposades, estretes, unides per la base, sense
estípules. Les flors són superovàriques, més o menys agrupades, amb calicle sota el calze
tubular gamosèpal, quasi herbaci, sense comissures, amb 5 dents agudes amb marges
una mica escariosos, i amb 5 pètals de ungla estreta i allargada, amb la làmina plana,
sense lígula corol·lina, més o menys pilosa per sobre, de marge dentat o fimbriat. Estams
10, estils 2, càpsula amb 5 dents apicals, llavors comprimides per dalt i per baix,
apiculades, sense hílum central.
La nomenclatura de les espècie si subespècies ha anat canviat amb el temps.
Sintetitzant, el grup d’espècies dels Països Catalans es podria classificar així:
─ fulles de més de 5 mm d’amplada
→ calicle amb 10-16 bractèoles: Dianthus rupicola
→ calicle amb 4-6 bractèoles: Dianthus barbatus
─ fulles de menys de 5 mm d’amplada
→ flors en glomèruls densos
× bractèoles del calicle fins la meitat del calze: Dianthus cartusianorum
× bractèoles del calicle fins dalt del calze: Dianthus armeria
→ flors solitàries o per 2-3
× fulles toves poc agudes pubèrules: Dianthus deltoides
× fulles rígides molt agudes
± pètals amb lacínies
* fulles toves: Dianthus hyssopifolius
* fulles rígides: Dianthus serrulatus
± pètals enters o dividits fins menys de la meitat
* calze molt estret (2-3 mm) i alt (20-35 mm): D. pyrenaicus
* calze no tan estret, corol·la d’un rosa fosc
- bractèoles del calicle amb punta que va més enllà de la
meitat del calze: Dianthus seguieri
- bractèoles més curtes del 1/3 del calze
+ limbe dels pètals 10-15 mm: D. caryophyllus
+ limbe de 3-10 mm: Dianthus pungens
abscessos emmenagogs
alcoholisme enuresis
antiespasmòdics esperma excessiu
antiinflamatoris febre
aperitius fertilitat (la promou)
astènia primaveral furóncols
barbitúrics (antídot) hematúria
blennorràgia incontinència d’orina
càlculs urinaris mal de cap
càncer mala circulació sanguínia
càncer d’esòfag (rel) mareig
càncer rectal (rel) refrescants
conjuntivitis sudorífics
cordials tònics
cosmètics tònics cardíacs
cucs intestinals úlceres
digestius ulls irritats
diürètics vista debilitada
èczemes
ESOTERISME
Aquesta flor s’ha associat a la deessa de l’agricultura Isis, i a Sant Isidre, patró dels
agricultors. S’associen a l’amor pur i ardent. A la Grècia clàssica era considerada una
flor divina també. A la Xina és el símbol del matrimoni. En rituals esotèrics s’empra per
donar protecció i salut, també per trobar l’amor i tenir sort en el joc.
• antocianina • heptacosà
• benzil-benzoat • licnosa FRU
• benzil-salicilat • metil-salicilat
• cianidina • oli essencial
• cianidina-3,5-glucòsid • pectina REL
• crisantemina • pelargonidina-3-glucòsid
• dibenzo-furà • pelargonidina-3,5-diglucòsid
• estaquiosa FRU • rafinosa FRU
• eugenol • sacarosa FRU
• fenil-etil-alcohol • saponina
DIGITAL
Digitalis purpurea L.
[1753, Sp. Pl. : 621] 2n = (48)-56-(112)
Dins la família de les Escrofulariàcies el gènere Digitalis es distingeix per tenir les flors en
forma de didal d’almenys 4 mm de diàmetre, la càpsula d’almenys 7 mm, dehiscent per 2
valves, fulles enteres, les caulinars alternes, calze amb 5 sèpals, tiges dretes ben
desenvolupades, més de 2 estams fèrtils, i per ser plantes no paràsites.
Digitalis obscura, una mata una mica llenyosa, de flors de color marró, groc i vermell,
petites; i tiges i fulles (estretes) del tot glabres. És calcícola de la meitat Est de la
península.
Digitalis parviflora, amb flors no dirigides cap un costat, amb eix florífer tomentós i
corol·la de 9-13 mm de color castany-vermell. És silicícola, del Sistema Central, Sistema
Ibèric, i Serralada Cantàbrica.
Digitalis thapsi té les flors grans, de més de 3-5 cm, de color rosa fosc, i l’indument
amb només tricomes glandulífers de 0.4-0.6 mm, i les fulles de la zona del mig netament
decurrents. És silicícola, de clarianes pedregoses del centre i SW de la península
hispànica.
Digitalis lutea té les flors grogues de 14-20 mm per 5-8 mm de diàmetre, llisa per dins.
És de marges de boscos ombrívols i humits i pedregosos dels Pirineus i de la Serra
Litoral.
I a les Balears:
Digitalis minor (=dubia) té la corol·la amb els lòbuls laterals molt desenvolupats, i la
càpsula netament més curta que el calze. És de roquissars costaners calcaris balears
(Mallorca, Menorca, Cabrera).
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
HISTÒRIA
Des de finals del segle XVIII l’extracte o el principi actiu cardiotònic (digitalina) s’ha
emprat per reforçar el cor. WILLIAM WITHERING va esbrinar el 1785 que la barreja amb
unes 20 herbes que un pacient gotós, amb edema a les cames, i amb debilitat cardíaca,
prenia li anava bé perquè tenia la digital, que actuava com a diürètica i tònica cardíaca.
No és estrany que es descobrís el poder de la didalera a Anglaterra on és més abundant
que enlloc més. Abunda molt, per exemple, pels voltants de Brockwood Park. El 1930
SIDNEY SMITH aïllà la digoxina.
PROPIETATS MEDICINALS
• diürètica
• hipotensora
• RRR (ralenteix, regularitza, i reforça el cor)
• tònica cardíaca
• tòxica
USOS MEDICINALS
• abscessos • furóncols
• angina de pit • gota
• arrítmies • insomni (homeopatia)
• ascites • mal de cap
• asistòlia • malalties del corol·la
• asma • quists abdominals
• culturisme • taquicàrdia
• depressió (homeopatia) • tensió arterial baixa
• edemes a les cames • úlceres productives
• febre
• ferides
TOXICITAT
Molt tòxica per a cabres, cavalls, gossos, gats, vaques. Els primer símptomes de la
intoxicació són bradicàrdia, nàusees, vòmits, vertigen, diarrea, apnea, somnolència,
malsons, arrítmies, abans de l’aturada cardíaca. L’amiodarona, el verapamilo, la
ciclosporina, el itraconazol, la quinidina, i l’eritromicina fan que augmenti la
concentració plasmàtica de la digoxina. En canvi els antiàcids amb Alumini o caolí i la
pectina redueixen a la meitat la biodisponibilitat de la digoxina p.o. La dosis terapèutica
de digoxina normalment s’estableix en 0.1 mg al dia. Dosi de 0.3 mg poden resultar
mortals. Un allargament de l’interval PR pot estar indicant que la digoxina ja resulta
tòxica per al cor. Un signe ja alarmant seria la taquicàrdia supraventricular paroxística
per bloqueig AV. Hom calcula que el 90% dels efectes adversos de la medicació en
general és degut a la digoxina. Està contraindicada en arteritis, embòlies recents,
aneurismes, hemorràgia cerebral, urèmia, tifus, Bassedow.
Sembla ser que a la tarda és quan les fulles tenen més quantitat de principis actius. A la
matinada, per exemple, gairebé no en tenen. Les millors fulles són les de la base però les
que no estan seques. Cal assecar les fulles de seguida a 55-60ºC per conservar e
principis actius ja que d’altra manera, a temperatura ambient la mateixa planta els
inactivaria aprofitant la humitat interna de la fulla. La digitoxina i la digoxina fan que la
planta resulti mortal per als predadors.
digoxina
DOSIFICACIÓ
• HOMEOPATIA
• ansietat
• asma
• bradicàrdia amb arrítmies al menor moviment
• cames rígides que milloren al caminar
• cianosis sota ungles
• cistitis
• conjuntivitis amb llagrimeig
• desig d’estar sol
• desig per aliments i begudes amargants
• desmais
• dificultat per inspirar
• dificultat per pensar i recordar
• disúria
• empitjorament al seure o al moure’s o a l’escoltar música o al fer esforços físics,
sexuals o intel·lectuals.
• ereccions doloroses
• esclerosis hepàtica
• espermatorrea després del coit
• estrenyiment crònic
• femta grisa pudent
• fred a mans i peus
• insomni
• insomni
• mal de cap
• mans adolorides i que s’adormen
• menstruació molt abundant o molt poc abundant i retardada
• millora amb aire fred i amb repòs estirat d’esquena i amb l’estómac buit
• nàusees
• ofec a la nit
• orina terrosa
• pensaments eròtics continuats
• picors
• pirosis
• plors
• poca gana
• por pel futur
• prostatitis
• pulmonia
• ronquera
• rots
• sentiment de culpabilitat
• set continuada
• sobredosis de digitàlics (digoxina)
• sordesa amb sorolls interns barbotejant
• sospirs profunds
• tall de digestió
• tos que empitjora a la mitja nit
EFECTES FISIOLÒGICS DE DIGITALIS PURPUREA
***
NOMS POPULARS
Es fa en marges de boscos pedregosos humits poc assolellats. Típica del centre d’Europa
es fa des del Marroc fins a Suècia i d’Anglaterra fins a Grècia. A Catalunya es fa al
Pirineu i pre-Pirineu i a la Serralada Litoral i a la Serra Transversal. O sigui, més o
menys al terç NE a més de a les Muntanyes de Prades. Al Pirineu Central arriba a
hibridar-se amb Digitalis purpurea formant l’híbrid estèril Digitalis × purpurascens.
• cardiotònica • tònica
• diürètica • tòxica (s’acumula menys que D.
• sedant purpurea)
Les Dipsacàcies es distingeixen per tenir les flors gamopètales inferovàriques, amb 4
estams, amb calze i calicle. Dins la família de les Dipsacàcies, el gènere típic és, com era
d’esperar, Dipsacus. Etimològicament el nom li ve del mot per a copeta d’aigua en grec i
de la mateixa arrel de la dipsomania (deler per beure), és a dir, de la set que poden
apaivagar els qui poden beure de l’aigua de pluja acumulada a la concavitat que forma la
unió de els fulles. Aquesta aigua recull també petits insectes els nutrients dels quals la
planta aprofita per a produir més llavors. El gènere es distingeix per tenir les tiges i les
fulles petits agullons semitransparents. Els altres gèneres d’aquesta família a Catalunya
no en tenen: Cephalaria, Knautia, Scabiosa, Succisa. Dins el gènere aquí tenim dues
espècies. Dipsacus fullonum es distingeix per tenir les fulles caulinars sèssils connates
i el capítol ovoide-oblong. Per cert, «fullonum» ve de cardar». I s’hi distingeixen dues
subespècies. La ssp. fullonum (= Dipsacus silvestris Mill.) té les bràctees de l’involucre
de 4-15 tirades cap amunt arribant a sobrepassar el cim del card. I la ssp. sativus té les
bràctees més curtes que el card i dirigides cap avall o cap els costats. Es cultivava
antigament per cardar la llana. Dipsacus fullonum és una planta biennal que arriba a
fer 2 m d’alçària en condicions òptimes, amb la tija ben dreta, generalment amb 3 rames
força dretes portadores d’un card, essent les laterals més curtes. Sota els cards i a la
base de la tija sol haver-hi tricomes de color verd grogós, glandulosos, barrejats als petits
aculis (rectes o retrorsos). A la base la tija sol estar una mica comprimida. Les fulles són
de color verd clar amb el limbe oblong lanceolat, enter, crenat o amplament dentat, i amb
el nervi principal molt gruixut i cobert d’aculis per sota, de color blanc verdós. Les fulles
basals fan 40 12 cm i solen tenir un pecíol inconspicu, i formen una roseta basal. Les
fulles caulinars són totalment sèssils. El capítols o cards fen 30-110 25-60 mm, i tenen
forma entre cilíndrica i ovoide, i estan al capdamunt d’un peduncle de fins a 40 cm
angulós i ple d’aculis menuts. L’involucre està format per bràctees linear subulades de
fins a 20 cm, molt desiguals, corbades ascendents, amb aculis. Les bractèoles fan 12-35
mm, i són oblongues espatulades i a la punta són punxents i tenen tricomes setosos més
abundants als marges i als 2/3 distals del dors; i són majors que les floretes. Les de la
part superior del card sovint formen un plomall terminal major. Involucels de 3.5-4.5
mm, amb el tub recorregut per 8 costelles amb tricomes dirigits cap el cim, molt
abundants sobre les costelles. Corona de 12-15 mm, blanca, rosada o violeta, amb
pilositat arrapada a la cara de fora, amb tricomes retroflexos, i pilosa també a la gola;
amb el tub de 9-11 mm i els lòbuls de 1-3.5 mm, pubèruls glandulosos a la cara interna.
Anteres de 1.4-2.7 mm, blanquinoses o rosades o violetes. Estigma linear. És una
espècie proterandra, que madura abans els estams que els pistils, i, per tant, agraeix
molt l’ajuda de borinots i altres insectes que facin la pol·linització creuada.
HISTÒRIA
DIOSCÒRIDES (segle I) deia que bullint en vi l’arrel fins i untant aquest líquid ja espès a
berrugues, llúpia (quist de grassa) o esquerdes al cul ajuda a posar-hi remei. Per altra
banda, GALÈ (segle II) deia que la planta és seca en segon grau. Ja al segle XII a
Anglaterra es cultivava força la varietat per cardar la llana. I NICHOLAS CULPEPER (segle
XVII) deia que la planta és seca i freda; per llevar una llúpia recomanava barrejar amb
sabó negra calç en terròs batuda fins a fer-ne pols (i amb el vi de la rel).
PROPIETATS MEDICINALS
• anticomplement • immunoestimulant
• antiinflamatori • inhibidor de l’acetil-colinesterasa
• antireumàtic • inhibidor de l’alfa-amilasa
• antisèptic • inhibidor de la transcriptasa
• aperitiu REL inversa del virus HIV-1
• depuratiu • osteogènic
• digestiu • sudorífic REL
• diürètic REL • tint blau PLA
• estomacal REL • tint groc (+ alum)
ESOTERISME
Posat el card al barret, evita les irritacions (engonals, aixelles). Els cards posats a les
portes de les cases les protegeix de maleficis. GERARD (segle XVI) transcrivia la creença
que si es posen els cucs que es troben als cards d’aquesta mena al voltant del coll d’una
persona malalta això farà que li retorni la salut.
VETERINÀRIA
Les llavoretes són aliment pels ocells menuts granívors, com ara les caderneres.
USOS MEDICINALS
ALTRES USOS
Per treure les boletes que es fan als jerseis de llana o per netejar el vellut, es
raspallen amb els cardons. Amb la zona basal de les tiges pelades es pot arribar a
per foc per fregament.
• (1S,cis)-naftalè-1,2,3,5,6,8a-hexahidro-4,7-dimetil-1-(1-metil-etil) FUL
• (2Z)-2,4-pentadièn-1-ol-3-pentil REL
• (E,E)-2,4-nonadienal REL FUL
• (E,Z)-2,6-nonadienal REL
• (E)-2,6-nonenal REL
• (E)-2,6-octadièn-1-ol-3,7-dimetil REL 2%
• (E)-2,6-octadienal-3,7-dimetil REL 2%
• (Z)-2,6-octadienal-3,7-dimetil REL
• 1-(2,6,6-trimetil-1-ciclohexèn-1-il-2-butèn-1-ona FUL
• 1-(2,6,6-trimetil-1,3-ciclo-hexadièn-1-il-2-butèn-1-ona REL FUL
• 1-etil-2,3-dimetil-àcid indol-5-carboxílic REL 7% FUL 1%
• 1-metil-4-(2-metil-oxiranil)-7-oxa-biciclo-heptà FUL
• 1,2,2,6,8-pentametil-7-oxa-biciclo-dec-8-èn-10-ona FUL
• 1,3,5-ciclo-heptatriè REL
• 14-metil-8-hexadecenal FUL
• 14-metil-metil-èster de l’àcid pentadecanoic REL
• 1H-ciclo-prop[e]-azulè REL
• 2-metil-hexadecanal FUL
• 2-metoxi-4-vinil-fenol REL
• 2-nonèn-1-ol FUL
• 2-pentil-furan REL
• 2,2-dihidroxi-1-fenil-etanona FUL
• 2,3-octanediona FUL
• 2,4-decadienal REL
• 2,4-heptadienal FUL
• 2,6,6-trimetil-1-ciclohexèn-1-carboxaldehid FUL
• 2,6,6-trimetil-1-ciclohexèn-acetaldehid FUL
• 3-(2-pentenil)-1,2,4-ciclo-pentanetriona
• 3-etanil-piridina REL 2.5% FUL
• 3-etil-piridina REL 5% FUL
• 3-nonèn-1-ol REL
• 3-oxo-2-(2-pentenil)-metil èster de l’àcid ciclo-pentanacètic FUL
• 3,5-octadièn-2-ona REL
• 3,5,24-trimetil-tetracontà REL
• 3,7,11-trimetil-2,6-dodecadièn-1-ol FUL
• 3,7,11,15-trimetil-pentadecanona REL FUL
• 4-(1-metil-etil)-1,5-ciclo-hexadièn-1-metanol FUL
• 4-(2,6,6-trimetil-7-oxa-biciclo-hept-1-il)-3-butèn-2-ona FUL
• 4-(2,6,6-trimetil-ciclohexa-1,3-dienil)-but-3-èn-2-ona FUL
• 4-etil-2-hexinal FUL
• 4-metil-benzaldehid REL
• 4-pentèn-1-ol,3-metil-acetat FUL
• 4,6,6-trimetil-biciclo[3.1.1]-hepta-3-èn-2-ol REL
• 5-(pentoxi)-2-pentanona REL
• 5-etenil-2-metil-piridina REL
• 5,6-dietil-ciclohexa-1,3-diè FUL
• 6-pentadecèn-1-ol FUL
• 6,10,14-trimetil-2-pentadecanona REL FUL
• 9-eicosina FUL
• àcid 4-metil-2-oxo-valèric REL
• àcid 9,12-octadecadienoic REL 2.5%
• àcid n-hexadecanoic REL 16% FUL 2-3%
• àcid pentadecanoic REL
• alfa-bisabolè-epòxid REL
• alfa-farnesè FUL
• benzaldehid FUL
• biciclo-octa-1,3,5-trièn-7-ol FUL
• ciclo-propilidèn-ciclohexà FUL 3-5&
• ciclodecanol REL
• E-trans-2-(2-pentenil)-furà REL
• eugenol REL
• fenil-etil-alcohol REL
• fitol FUL 60-70%
• iso-propil-benzè FUL
• iso-quinolina REL
• metil èster de l’àcid 11,14,17-eicosatrienoic REL 15&
• metil èster de l’àcid pentanoic FUL
• metil-èster de l’àcid 9,12,15-octadecatrienoic REL 3% FUL 6%
• octanal FUL
• pregnantriol REL
• terreïna REL
• tetrahidro-piranil-èter de citronel·lol FUL
MÉS INFORMACIÓ
«Roots and leaf extracts of Dipsacus fullonum L. and thier biological activities». JAN
OSZIMIANSKI, ANETA WOJDYLO, PIOTR JUSZCZYK, PAULINA NOWICKA. Plants (2020), 9 (1), 78.
https://doi.org/10.3390/plants9010078
Anglès: Dragon lily, voodoo lily, snake lily, stink lily, black dragon, black lily,
dragonwort, ragons
Basc/Euskera: Suge-bedarr, suge-belarr, sugi-belarr.
Castellà: Atrapa-moscas, colubrina, culebrilla, culebrina, dracontio, dragoncillo,
dragonera, dragoneta, dragontea, dragontea mayor, flor del lagarto, flor de
la muerte, hierba culebra, hierba culebrera, hierba culebrera mayor, hierba
de la culebra, luf, piel de serpiente, rabo de lagartija, serpentaria,
serpentina, serpentón, taragontia, taragontia mayor, taragontia real,
tragontia, yerba culebrera mayor, yerba de la culebra, zaragutia, zumillo
Català: Colobra, dragonera, dragonària, rapa pudent, serpentina, serpentària .
Gallec: Dracúnculo, erva-das-cobras, herba da serpente, herba das bruxas,
serpentina, serpentária.
Grec: drakondia
Portuguès: Dracúnculo, erva-das-cobras, herba da serpente, herba das bruxas,
serpentina, serpentária.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una planta de la família de les Aràcies, vivaç, de fins a 1 m d’alçària, amb un tubercle
subterrani i una tija sense fulles. Les fulles tenen el pecíol llarg, són radicals. A la base el
pecíol s’amplia i forma un disc amb taques porpra. La làmina de la fulla fa 10-20 × 11-35
cm, pedada, està profundament dividida en 9-15 segments el·líptics-lanceolats aguts. La
bràctea de la inflorescència o espata fa 20-50 cm d’alt. Normalment és glabra. Per fora és
verdosa i per dins porpra-castany. La part inferior està enrotllada i la superior plana té el
marge ondulat. L’espàdix és tant alt com l’espata. Curiosament té la capacitat de
mantenir-se a 18º C. Té poques flors estèrils. L’apèndix és de color porpra fosc. Tota la
flor fa pudor de carn podrida. El peduncles és curt, pàl·lid. Les baies són de color vermell
ataronjat.
DIOSCÒRIDES (segle I) el recomanava per fer venir la regla o com abortiu o contraceptiu,
contra el càncer i la gangrena, i per millorar la vista. Algú que dugui la planta amb ell no
serà mai atacat per una serp, deien ell i PLINI EL VELL (segle I), qui li va donar el nom de
«dracunculus» per la semblança entre el rizoma i una serp petita. Per a NICHOLAS
CULPEPER (segle XVII) les arrels dels «dragons» netegen les gangrenes de la carn podrida.
La mateixa pudor de la planta ho indica, però és del tot insuportable per a les
embarassades. En ungüents aplicats per fora la rel és útil per guarir cremades del sol,
tractar la caspa, les taques a la pell. Considerava que és planta regida per Mart. El
destil·lat neteja les parts internes del cos i les externes també. Per fora, amb vinagre,
cura ferides infectades, i úlceres. També redueix els carnots o pòlips nasals. L’hidrolat
aplicat als ulls en lleva les taques, estelles, i cataractes.
S’ha emprat contra càncer nasal, com parasiticida i contra dermatitis al bestiar.
USOS MEDICINALS
• amenorrea • gangrenes
• càncer nasal • nafres
• caspa • paràsits exteriors
• cataractes • pòlips nasals
• cremades pel sol • taques a la còrnia ocular
• dermatitis (al bestiar) • taques a la pell
• estelles clavades als ulls • úlceres
• ferides infectades
TOXICITAT
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
ESOTERISME
En bruixeria es recullen les espores desplegant una tela sota la falguera la nit de Sant
Joan. Les espores, conservades en una bosseta penjada del coll, tornaran summament
atractiu a qui les dugui.
S’empra la part subterrània per a combatre els paràsits intestinals (ús intern perillós).
Pot donar basques, marejar i abaixar la pressió. Per fora s’empra per a curar ferides i
nafres, i (macerada en vi) contra el reuma.
abortiva mal d’esquena a les lumbars
antihelmíntica meningitis
antihemorràgica metrorràgia
antiinflamatòria neuràlgies
antivírica paràsits intestinals
astringent pectoral
cucs intestinals: tènia, àscaris, pulmonia
ancilòstoms, botriocèfals, oxiürs, reuma (bany complet)
trematodes talls
febre tènia
ferides úlceres
goll (vi del lluc UE) varius
gota (banys locals) vulnerària
grip xarampió
hemorràgies internes xinxes
mal de cap (bany complet)
DOSIFICACIÓ I PREPARATS
─ Càpsules de 500 mg d’extracte fet amb èter del lluc de la falguera: una cada 5 minuts
fins a 10. I després de mitja hora després de la darrera dosis donar un purgant no oliós.
Cal beure força líquid el dia abans i el dia de la cura i fer repòs aquella dia al llit.
─ Un altre sistema és bullir 15-30 g de la base de la falguera en 1 L d’aigua fins que el
líquid quedi reduït a la meitat. Prendre’l al matí en dejú, i després prendre un purgant no
oliós, com ara senet.
─ Barreja vermífuga (Dr. JEAN VALNET): 30 g de cada de rel de falguera mascla + rel de
valeriana + rel de magraner + 15 grams de cada donzell (Artemisia absinthium) +
tanarida (Tanacetum vulgare). Bullir-ho mitja hora en 2 L d’aigua. Colar i ensucrar.
─ Poció de LEMOINE: extracte fet amb èter de la base de la falguera: 05-5 g + xarop d’èter
10 g + goma natural en pols 1 g + 60 g mucílag. Es reparteix en 4 preses, una cada mitja
hora.
ALTRES USOS
─ Amb les fulles seques s’omplen matalassos per a nens perquè creixin forts, no es pixin
al llit i no tinguin reuma, ni rampes, ni mal de queixal, ni mal de cap.
─ Aquesta falguera allunya les mosques, les puces i les xinxes.
─ Posada dins els mitjons dona escalfor als peus, evita la fatiga i el dolor als peus.
─ Aplicant-la i fixant-la a les cames evita o lleva les rampes.
─ Dormir amb el cap recolzat sobre un coixí farcit d’aquesta falguera treu el fred a l’orella
i fa recuperar l’oïda.
TOXICITAT
Com a mínim provoca nàusees o vòmits. Com totes les falgueres, neutralitza la vitamina
B1 o aneurina. Sempre s’ha considerat tòxica.
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
Echinacea purpurea
Echinacea angustifolia
Echinacea pallida
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Echinacea purpurea (L.) Moench. Més que de les praderies, és típica de clarianes de
bosc pedregoses o de les lleres seques dels rius. Es fa de forma natural al centre/Sud i a
l’Est dels USA: entre Illinois i Nebraska, i fins a Missouri, Louisiana, Oklahoma, Kansas,
la Florida, Texas i Nou Mèxic. És planta robusta, de 0.6-1.8 m d’alçària, amb rizomes;
amb tiges ramificades a la zona superior, fortes, amb pèls curts; i amb fulles basals (10 ×
15 cm) amb limbe oval, lleugerament i irregular dentat, molt peciolat, i fulles superiors
fusiformes a la base. Flors grans, amb bràctees rígides d’un color vermell clar. Capítols
de fins a 15 cm de diàmetre. Flors tubuliformes centrals de color taronja fosc. Flors
ligulades externes (3-8 cm) de color vermell-porpra amb puntes verdoses. Flors del centre
del capítol ataronjades a la punta. Espines del receptacle rígides amb punta recta
flexible. Bràctees espinoses del centre de longitud la meitat de la del con. Aquenis prims,
petits, amb parets fines. A Alemanya hi ha més de 800 productes de dietètica amb
aquesta espècie, que és la més cultivada. Se n’han fixat algunes varietats: Abendsonne,
Bressingham hybrid, Earliest of all, White lustre, etc. Els indis americans l’empren contra
mossegades de serps, la ràbia, i com a depurativa contra malalties de la pell i sífilis o
altres malalties venèries.
Echinacea purpurea al món segons Plants of the World. En verd, hàbitat natural. En lila, cultivada.
Echinacea pallida Range seria ara només una varietat d’Echinacea angustifolia. Tiges
de 40-90 cm d’alçària, no ramificades. Fulles lanceolades amb marges enters no dentats.
Capítols cònics i receptacle amb esquames rígides punxents a l’àpex. Pol·len blanc. Flors
ligulades radials estretes, dirigides cap avall i corbades, de 4-9 cm de longitud, de color
rosa o porpra clar. Es fa una mica més a l’Est que l’espècie principal (E. angustifolia). En
prats rocallosos o amb sòl profund, boscos o clarianes, assolellades. Alterativa,
diaforètica, i contra el càncer de mama.
CULTIU
A la dècada del 1990 els preparats amb Echinacea varen ser el remei d’herbes més
vengut als EEU, per tant el cultiu pot ser rentable. L’espècie més cultivada és Echinacea
purpurea. Les altres solen recol·lectar-se silvestres. Poden resistir gelades de fins a ―40º
C (sota zero). Creixen millor a ple sol però poden tolerar mitja ombra. Tot i resistir
sequeres i poder viure en sòls pobres, agraeixen el reg i l’adob (no excessius). La
germinació de les llavors pot ser molt lenta i escassa (20%). Cal col·lectar les arrels a ma.
Es cultiva a Anglaterra, a Catalunya i a França. Lo millor és deixar les llavors recent
recol·lectades ―o bé estratificades durant 3 mesos a 1-4 º C en sòl humit de sorra,
perlita, vermiculita i turba― en caixons, adientment protegides dels ocells i dels gats,
perquè el fred, la neu i la intempèrie facilitin més la germinació, en un mes i mig. Lo
ideal seria que durant aquest període alternessis temperatures de 15 º (16 hores) i 25 º
C (8 hores). Després es duen a a l’hivernacle perquè segueixin creixent millor. Així que
apareguin les segones fulles ca trasplantar les plantetes al terreny definitiu. Trigaran tres
anys almenys a produir flors. Prefereixen un sòl poc compacte, ben drenat, de pH 6-7. E.
purpurea és més adient per a zones baixes, mentre que la espècie tipus (E. angustifolia)
s’adapta bé a les muntanyes. No irrigar massa les plantes, perquè es pansirien les flors.
Per a cultivar una Ha cal 1Kg de llavors. A la tardor o bé a finals de l’hivern caldria
llaurar bé el tros, fins a 40 cm de profunditat. Com a adobat de fons s’hi pot posar 15
Kg(Ha de pols d’ossos, 50 Kg/Ha de cendra, i fems de cavall o de vaca ven fermentats.
També li va bé caldo d’ortiga. Justa abans de plantar aniria bé fer una repassada amb el
motocultor. En sembra directa, si les condicions són òptimes i s’han eliminat les males
herbes, es pot fer a la tardor per a E. angustifolia (2-3 Kg/Ha) en marcs de 40-70 x 20-
30 cm i a 1 cm de profunditat. El planter implica menys perills que la sembra directa. El
repicat se sol fer ala primavera, millor que no pas a la tardor. La densitat sol ser de
65.000-80.00 plantes /Ha, en marcs de 40-70 x 20-30 cm. Els regs haurien de fer-se
després de la sembra directa o de la plantació i durant els mesos secs de l’estiu. Tampoc
cal passar-se perquè les rels amb massa aigua es moririen. Un adob excessiu amb
Nitrogen faria que la part aèria es desenvolupés moll bé, però les arrels ben poc. Les
arrels d’ E. purpurea agafen del terreny per cada Ha: 69 Kg N - 21 Kg P 2O5 - 76 Kg K2O -
21 Kg MgO. Les arrels d’ E. pallida n’agafen, respectivament: 87 – 21- 74 – 12. I les d’ E.
purpurea: 19 – 4- 9 – 2. La quantitat d’adob dependrà evidentment de com estigui el
terreny. L’adob fosfòric i el potàssic cal posar-los abans de la plantació. El nitrogenat en
diverses aportacions durant el cultiu. El desherbat entre rengles es pot fer amb l’arada,
però dins de cada rengla caldrà fer-lo manualment, unes 4 vegades l’any. La planta
tolera bé la làmina plàstic negre al voltant. En camp obert, si el terreny no s’entolla, les
plantes no solen agafar malures. En hivernacle sí. Entre els fongs: Bortytis cinerea,
Fusarium oxysporum, Phytium, Rhizoctonia solani. I entre els insectes: Bernisia tabaci,
Frankiniella occidentalis, Thrips tabaci, Trialeuroides vaporariorum, i erugues minadores
de fulles, pugons, etc. Amb tot, en camp obert és possible que apareguin algunes
malures.
• Alternaria alternata (fong) • Ligrycoris barberi (coleòpter)
• Cercospora rudbeckii (fong) • Liriomyza strigata (insecte)
• Chlosyne gorgone (larva) • Lygus (insecte)
• Phiolenus spumarius (insecte) • Septoria lepachydis (fong)
• Phymatotrichum omnivorum (fong) • virus BBWV
• Phytomyza atricornis (insecte) • virus del mosaic CMV
• Pratylenchus penetrans (nematode)
Perquè es facin més arrels (un 35-45 % més en pes) es poden tallar els capítols florals
abans no s’obrin. Les arrels es cullen a la tardor (octubre-novembre) del quart any.
Després es tria, es renta i s’escapça. Es pot deixar assecar a 45º C en una càmera amb
aire calent assistit per una estufa industrial. Per a més detalls, consultar:
http://pam.ctfc.es
USOS MEDICINALS
-abscessos -cansament per marxes llargues (xuclar la
-acne rel i amb el suc mullar les parpelles, l’oïda
-alopècia i els mugrons)
-amigdalitis -carboncle
-àntrax -catarro
-apendicitis -còlera
-bronquitis crònica -condilomes
-caminar descalç sobre les brases -conjuntivitis
preventiu dolor i cremades) -cremades
-càncer de pell (?) -cucs intestinals
-càncer de mama (?) -dejuni (Sun Dance)
-candidiasis -diabetis
-cansament agreujat al menjar i pel fred -diarrea
-diftèria
-disenteria -mal de panxa
-dispèpsia -mal de queixal
-dolors -malària
-èczema -mastitis
-edemes al·lèrgics -meningitis
-emfisema -molluscum contagiosum
-erisipela -mossegades de serps (només UE, no UI)
-escarlatina -orquitis
-estomatitis ulcerativa -picades d’abella o d’aranya o d’escorpí o
-febre de vespa
-febres tifoides (amb mirra) -prostatitis (amb Sabal serrulata)
-ferides -psoriasis
-flatulències -puerperi
-flegmons -quists
-furóncols -ràbia
-galteres -refredats
-gangrena -rinitis
-gangrena pulmonar -salpingitis purulenta
-gasos -septicèmia
-gingivitis [millor que la clorhexidina] -sífilis
-goll exoftàlmic -sinusitis
-gonorrea -Streptococcus pyogenes [extracte de rels,
-grip flors i fruits de les 2 espècies]
-hemorràgia renal -tètanus
-herpes simple -tifus [+Mirra]
-impetigen -tos
-impotència sexual -tuberculosi (abscessos, tisis)
-indigestió -tumors (extracte amb glicerina)
-infeccions -úlceres purulentes
-infeccions recidivants (bacteris, fongs, -úlceres de decúbit
virus) -úlceres varicoses
-inflamació del teixit conjuntiu -uretritis infecciosa
-insectes paràsits -vaginitis
-leucorrea -varicel·la
-limfomes vírics -verola
-mal de cap -vulvitis
-mal de coll -xarampió
PREPARATS
Normalment s’empra la rel i el rizoma, però també podrien fer-se servir les summitats
florides. Les espècies afins del gènere tenen segurament propietats molt similars.
-caramels
-comprimits
-extracte sec, extract tou, extracte fluid
-infusió
-suc estabilitzat de brots (Echinacín, etc.)
-xarops (Echinaforce, etc. )
BARREGES
-[Farigola + Pròpolis + Echinacea]: contra mal de coll, tant com a tractament com per a
prevenir-lo.
- [Echinacea + cúrcuma + gingebre + Nigella sativa + vitamina C]: immunoestimulant i
antiinflamatori.
POSSIBLE TOXICITAT
L’oli essencial pot provocar un lleuger mareig, i per això és millor fer servir extractes que
no pas la maceració en aigua freda, la infusió o comprimits de la planta en pols. Segons
les autoritats europees (comissió E), és millor no fer el tractament amb aquesta planta en
persones amb tuberculosi, sida, esclerosi múltiple, malalties autoimmunes (asma,
col·lagenosi, lupus, etc.), ja que podria accelerar aquestes afeccions; però altres són
contraris a aquesta opinió (BAUER & WAGNER, 1996, Graz). Per via parenteral (injeccions)
podria provocar nàusees, febre passatgera, i potser reaccions al·lèrgiques (2 casos en
10.000.000), així com reaccions adverses en diabètics. Sobre si cal abstenir-se d’aquesta
planta durant l’embaràs i la lactància no hi ha acord entre les opinions contraposades.
Amb tot, dosi de 1,8 g/Kg d’extracte d’Echinacea purpurea, no donen senyals de toxicitat
en ratolins, tot i ser les més eficients de cara a augmentar l’activitat i el nombre de les
cèl·lules immunitàries assassines NK i evitar que es morin per leucèmia vírica imposada
en laboratori. Degut al lleuger efecte mutagènic dels extractes, hom desaconsella el
tractament contra el càncer en general per via interna. Per via externa, seria més
acceptable. Tot i que molts (venedors) asseguren que cal prendre’n un mes perquè es
notin els efectes sobre el sistema immunitari, d’altres (científics com KERRY BONE)
recomanen no prendre’n més de 5 dies seguits, perquè el cos s’acostumaria i resultaria
ineficient (taqui-filaxis). I, pel contrari, altres com ELLINGWOOD (1993) creuen que se’n pot
prendre durant 9 mesos seguits, i en alguns casos, com quan una vacuna fa reacció
forta, caldrà prendre’n cada 2 hores durant sis setmanes. A Austràlia han atribuït
l’aparició d’hepatitis en algunes persones per haver pres Echinacea. En homes
l’Echinacea en dosi massives redueix la vitalitat dels espermatozous, i podria actuar com
a contraceptiu, ja que evita la penetració de l’espermatozou dins l’òvul de la dona.
ESOTERISME
Dur una bosseta de tela de lli amb la rel collida un divendres de lluna plena, diuen que
protegeix de les ferides de bala.
VETERINÀRIA
Als cavalls els millora quan estan afectats per infeccions per Streptococcus equi (adenitis
o galteres equines). Cavalls als quals se’ls donava E. angustifolia (4% echinacòsid) al cap
de 40 dies tenien més glòbuls rojos i eren més grans, i tenien més hemoglobina a la
sang. Als gossos els convé si tenen ferides (UE), leishmaniosi (UE, UI), o bé la malaltia de
Carré (UI). Amb tot, als animals podria minvar-los els nombre i activitat
d’espermatozous. A la truja por prevenir-li la mastitis. En general, al bestiar, podria
substituir el tractament massiu amb antibiòtics de l'actualitat.
ALTRES ESPÈCIES SIMILARS
-Echinacea atrorubes, E. laevigata E. paradoxa, E. sanguinea, E. simulata, E.
tenneesensis.
-Parthenium integrifolium. [American Fever-Few] Es ven com a succedani quan falta la
planta original. La rel no dona sensació de formigueig passatger al ser mastegada. No
conté àcid cichòric.
PRINCIPIS ACTIUS
Sembla que l’acció fisiològica major sigui la que impulsen els polisacàrids i en menor
grau els fitosterols. Però la composició està encara en gran part per determinar. Sols es
coneix una mica la d’ E. pallida. S’han batejat dos polisacàrids d’ E. purpurea com PS-I
(4-0-metil-glucurono-arabino-xilan Mr kP) i el PS-II (àcid rhamno-arabino-galactànic Mr
450 kD).
A les arrels de l’ Echinacea angustifolia hi trobem els següents components:
-àcid dodeca-2E,4E,8Z,10 E/Z tetraenoic
-alcaloides pirrolicidínics 0.006 % com ara tussilagina, isotussilagina (que no són tòxics
per al fetge ja que no tenen l’anell 1,2 insaturat necínic tancat)
-cinarina (àcid 1,3 di-O-cafeoïl-quínic)
-echinacòsid, àcid eiclòric, àcid clorogènic, echinacín B, inulina, arabino-galactans, xilo-
glucans, iso-butilamines (echinaceïna), alquilamines, fitosterols; (Z)-1,8-pentadecadiè;
èsters sesquiterpènics [E. purpurea]
-èster de l’àcid cafeic 0.3-1.3 %
-iso-butilamides
-oli essencial: borneol, acetat de borneol, pentadeca-8(Z)-en-2-ona; germacrè, cariofil·lè,
epoxi-cariofil·lè
[Però no trobem a les arrels tendres: ni ceto-alquins, ni alquins, ni àcid xicòric (àcid 2,3
dicafeoïl-artàric), ni antocians (com el 3-0-beta-D-glucopiranòsid o el 3-0-6-0-malonil-
beta-D-glucopiranòsid). Aquests compostos són típics de E. pallida].
[Echinacea purpurea]
[típics de l’ Echinacea purpurea]: èsters sesquiterpènics / polisacàrids: PS-I (4-O-metil-
glucurono-arabino-xilan Mr kP) / PS-II (àcid rhamno-arabino-galactànic Mr 450 kD)
Echinacia angustifolia.- S’hi troba echinacòsid a les arrels al 0.3-1.7% (però també a les
de la var. pallida). A les arrels d’E. Angustifolia exclusivament, però, hi ha la cinarina
(=àcid 1,3-dicafeoïl-quínic).
Echinacea pallida.- A més de l’echinacòsid, comú a la var. típic (angustifolia), s’hi troba
en menor quantitat però exclusivament el 6-O-cafeoïl-echinacòsid.
Echinacea purpurea.- S’hi troba de manera exclusiva l’àcid cichòric (=àcid 2R,3-
dicafeoïl-tartàric), entre 0.6 i 2.1% en rel tendra, però molt menys en rel seca. També es
troba a les flors i en menor grau a les tiges i fulles.
MÉS INFORMACIÓ
Echinacea. The genus Echinacea. CRC Press 2004. Ed. Sandra Carol Miller.
CUES DE PORC
Echium vulgare L.
[1753, Sp. Pl. : 139] 2n = 16, 32
E. vulgare ssp. argenteum. Imatge: JAN KOPS E. vulgare ssp. vulgare. Imatge: CARL AXEL
MAGNUS LINDMAN
NOMS POPULARS
Castellà:
abalea culebrino lenguaza
aguamiel escarbeña lenguazas
aguamieleras escardeñas matafuegos
algamula flores de judío melera
argamula forraje mieleras
boninos hierba azul oreja de mula
borraje hierba de la víbora pampinto
buglosa hierba viborera para-que-te-quiero-
buglosa salvaje jarrita mañosa
cardeña lengua de buey pulmonaria
chupadeles lengua de buey sonaja
chupamiel salvage taragontía
chupamieles lengua de vaca viborera
clara lenguardas viborera común
colmenillas lenguardía viborera morada
viperina vivorera morada yerba de la víbora
virborera yapazos
Català:
baldofa burraina herba viperina
bigalosa burreinets herba vivorera
bolenc bort cardet pelut herva de la víbora
boleng cerradeta llengua bovina
bolenga borda cua de porc llengua bovina borda
borraina borda cul de porc llengua de bou
borratja borda herba bovina sardineta
borratxa borda herba de la vibra serradeta
bovina herba del vibre viborera
bugalosa herba peluda viperina
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les Boraginàcies es distingeix per tenir flors amb calze i corol·la, ,
superovàriques, gamopètales, isostèmones, força regulars, no ser bulboses, fruit en
tetraqueni, 5 estams inserits a la corol·la, fulles no carnoses, alternes. Dins la família de
les Boraginàcies, el gènere Echium es distingeix per no tenir la corol·la esquames a la
gorga i ser la corol·la campanulada. I, dines el gènere, Echium vulgare es distingeix per
tenir alguns (3-5) estams exserts, la corol·la blava amb pèls curts repartits arreu i llargs
sobre els nervis i als marges dels lòbuls, calze amb lòbuls no setacis, fulles caulinars del
mig de més de 4 mm d’amplada, lanceolades, planta no llenyosa, corol·la de més de 9
mm, tija amb setes llargues patents i pèls curta retrorsos adpresos, corol·la
marcadament zigomorfa amb el tub poc marcat, fulles superiors oblanceolades amb la
base atenuada, calze durant la floració de 4.5-6 mm i corol·la de 10-21 mm. Echium
vulgare sol tenir una mida entre 20 i 130 cm. A més, pot tenir un aspecte unicaule, ben
erecte i amb rames curtes de 8 cm; o pluricaule amb rames més o menys ajagudes
divaricades, de més de 20 cm de longitud, i ser anual o perenne. La tija sempre és
serícea i híspida amb setes rígides patents (perpendiculars a l’eix) de base pustulada i
pèls curts adpresos retrorosos. Les fulles són híspides amb indument també doble, amb
el nervi central marcat però els secundaris no. Les fulles basals que formen una roseta
fan fins 25 × 2 cm, són atenuades amb pecíol molt curt i lanceolades o oblanceolades.
Les fulles de la tija solen fer 9 × 1 cm, ser sèssils, oblanceolades. Les caulinars superiors
de base atenuada o truncada, oblanceolades més o menys amples a la base. La
inflorescència és espiciforme, cilíndrica amb nombroses cimes multiflores corbades amb
més o menys intensitat, denses, de fins a 10 cm (o 20) quan fructifiquen. Les flors són
marcadament zigomorfes. Tenen bràctees de 4-8 mm, linear-lanceolades tan o més
llargues que el calze. Calze de la flor de 4.5-6 mm, ovoide quan fructifica. Lòbuls de 0.4-
1 mm d’amplada, iguals, linear-lanceolats, erecte al fructificar, amb indument triple:
setes rígides de base pustulada, pèls curts atrorsos adpresos i pèls llargs antrorsos.
Corol·la de 10-21 mm, en forma d’embut, amb pèls llargs sobre els nervis i curts
repartits per torta la superfície exterior. Tub poc marcat, més llarg que el calze. Estams
amb filament glabres, i 3-5 d’ells molt exserts. Anteres ovoides blaves. Estil més llarg que
la corol·la, pilós. Núcules de 2-2.8 × 1.5-2 mm, amb 4 quilles (1 dorsal, 1 ventral 2
laterals) tuberculades-crestades o muricades-crestades.
A la terra baixa i muntanya mitjana baixa és molt freqüent la ssp. argentae (Pau)F.Q. (=
ssp. pustulatum (Sm.) Rouy ex Em. Schmid & Gams). Té les fulles basals estretes,
uninervades, de més de 10 cm de longitud, panícula poc densa, flors de color blau i
morat fosc, de 24 mm, i estams glabres, 3-4 poc exserts. En canvi, a l’estatge subalpí i
zona alta de la muntanya mitjana es pot veure, poc abundant en general, la ssp.
vulgare, de flors de color blau més clar, de 14 mm, unicaule, o poc ramificada, amb
pústula de la base de les setes poc marcada, 4-5 estams molt exserts, tub de la corol·la
que no sobrepassa el calze, i fulles basals de fins a 10 cm de longitud com a molt. La
ssp. wierzbickii (Heberle)Rouy (=parviflorum Schur) té un port més ajagut, la
inflorescència més ramificada, amb rames molt divaricades, flors la meitat de grans,
estams menys exserts, núcules molt tuberculades, fulles més curtes. La ssp. lacaitae
(Sennen) Bolòs&Vigo (= E. vulgare ssp. granatense (Coincy) Lacaita té les flors d’un blau i
morat fosc, les fulles basals caduques, amb els nervis laterals marcats, les panícules
laxes i els estams poc exserts i sovint pilosos. Es fa al SE de la península.
HISTÒRIA
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) la «viper’s bugloss» és la planta més galant de les
regides pel Sol. És un bon remei contra el verí de serps o altres verins (també de plantes).
Com a preventiu havent pres la rel o la planta el verí de la serp ja no farà cap efecte. La
rel o la llavor reconforten el cor, fan fora la tristesa o la melancolia que no té un motiu
que la provoqui. Calma les pujades de febre. La llavor beguda amb vi augmenta la llet a
les dones que donen el pit. També calmen el dolor a la ronyonada. També serveix per a
tots els casos anteriors l’hidrolat o destil·lat de la planta. I contra la depressió nerviosa
també va bé prendre el xarop fet amb la planta.
Per la teoria de la signatura les llavors tenen la forma d’un cap se serp i per això
serveixen com antídot contra el llur verí.
PROPIETATS MEDICINALS
ALTRES USOS
Amb la rel se’n fa un tint vermell fosc. Les fulles molt tendres a Andalusia es mengen en
amanides, talladetes a bocins fins o cuites.
POSSIBLE TOXICITAT
L’echiïna és un verí similar al curare, però es troba en tan petita proporció a les llavors,
que fer la infusió de la planta no comporta cap perill pel que fa a aquest principi actiu.
Pel que fa als alcaloides pirrolizidínics sí que hi ha perill, i s’ha donat el cas
d’enverinament d’un grup de toros de lídia pasturant en una devesa on abundaven molt
aquestes plantes. Probablement sabien de l’efecte afrodisíac de la planta, però no varen
actuar amb prou mesura. La mel elaborada amb el nèctar de les seves flors pot dur
massa alcaloides pirrolizidínics (fins a 0.150 ppm) per a alguns fetges delicats. Al pol·len
poden haver-hi més de 500 ppm (fins a 3.5%). Al nèctar i al pol·len abunda més
l’echimidina (+N-+òxid), Al pol·len també abunda l’echivulgarina (+ N-òxid). En ús interne
la planta no s’hauria de prendre més que un o dos cops al mes, per tal de deixar
recuperar-se al fetge.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les Onagràcies es distingeix per tenir les flors no agrupades com les
margarides, ni ginandres (estams units al pistil), dialipètales, inferovàriques,
diplostèmones, no ser plantes ni aquàtiques-submergides ni buboses, i tenir el calze amb
4 lòbuls. Dins la família de les Onagràcies, el gènere Epilobium es distingeix per tenir les
flors 4 sèpals i 4 pètals (normalment rosats) i 8 estams, llavors amb flocs de pèls llargs
blancs i tub del hipanti (del calze) de 0-5 mm. I, dins el gènere Epilobium aquesta espècie
es distingeix per tenir les fulles alternes, tiges no floríferes glabrescents, ser planta
perenne, amb flors de pètals de 10-18 mm a penes escotats, tub de l’hipanti inconspicu,
calze amb tricomes eglandulars arquejats-adpresos.
Epilobium angustifolium té tiges floríferes dretes abundants que neixen d’un lluquet
llenyós o de rels que planegen força lluny. Les tiges fan de 50 a 150 cm i tenen un gruix
de 2-8 mm, sense costelles longitudinals marcades. Tenen pèls arquejats adpresos a la
inflorescència de menys de 200 micres. Les fulles dan 30-190 × 5-40 mm, i estan la
majoria disposades de forma alterna; són lanceolades, agudes, subsèssils, amb la base
arrodonida o cuneada, amb el marge enter o molt somerament denticulat. Nervis
secundaris gairebé perpendiculars al principal i que s’anostomosen formant un
submarginal perifèric. Alguns pèls com els de les tiges floríferes sobre la cara de sota del
nervi principal. Revers de les fulles més glauc que la cara de sobre. Inflorescència amb
20-70 flors que es van obrint per pisos gradualment per facilitar la pol·linització creuada
amb altres plantes d’altres zones gràcies als insectes. Bràctees inferiors foliàcies i les
superiors escamoses i linears. Pedicels de 7-25 mm al temps de la fructificació. Poncelles
obovoides o obpiriformes una mica zigomorfes, de fins a 12 mm, apiculades. Calze de 8-
15 mm, pubèrul amb el mateix tipus de pèls que a les tiges floríferes o als nervis
principals. Sèpals patents o reflexos, els laterals formant un angle pla amb l’inferior.
Pètals de 10-18 mm amplament ovals i unguiculats, enters o amb una escotadura menor
a 0.5 mm, de color entre rosa i morat. Estil reflex al temps de la plena floració. Estigma
en creu. Fruits de 30-90 × 4 mm mats, de color verd grisós , amb els nervis poc marcats,
uniformement pubèruls amb els pels típics. Llavors de 1-1.3 mm, ovoices-fusiformes de
color castany clar, amb la testa llisa i amb un coll apical minúscul. Moltes vegades no del
tot desenvolupades.
oenotheïna B
EFECTES FISIOLÒGICS DE L’EPILOBIUM ANGUSTIFOLIUM
* * *
Epilobium hirsutum L.
[1753, Sp. Pl. : 347] 2n = 36
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins el gènere, Epilobium hirsutum es distingeix per tenir les fulles pubescents (amb pèls
encrespats de més de 0.5 mm) oposades, l’estigma en creu, les fulles superior
oblanceolades, una mica decurrents, dentades, tiges que s’exfolien fàcilment a la zona
inferior (gairebé glabra), tricomes eglandulars brillants; poncelles apiculades; pètals de
12-18 mm; fruit amb tricomes glandulars densos i uniformement repartits. És un epilobi
alt de fins a 2 m, estolonífera, que forma una mata densa. Els pèls no glandulars fan de
0.5 a 1.7 mm i els glandulars de 0.1 a 0.3 mm. Fulles de 40-130 × 10-25 mm, oposades,
excepte pel que fa ales bràctees; les de la zona mitjana i superior entre el·líptico-
lanceolades i oblanceolades, amb nervis secundaris marcats, sèssils, amplexicaules o
una mica decurrents, serrulades (amb dents falciformes), amb pèls eglandulars de 0.5 a
1 mm, patents, encrespats, brillants, i alguns pèls glandulars de menys de 200 micres,
poc abundants. Inflorescència amb 8-20 flors, amb pedicels de 10-20 mm, poncelles
entre ovoides i el·lipsoides de fins a 9 mm amb espícula de 1 mm. Calze de 8-14 mm
(amb tub de 1-2.5 mm) amb pèls glandulífers esgarriats i alguns no glandulífers de 0.5 a
1.5 mm més abundants sobre els nervis. Pètals de 12-18 mm, escotats, de color entre
rosa i morat (rara vegada blancs). Estigma en creu. Fruits de 50-80 mm, coberts
uniformement de pèls glandulífers de 0.2-0.3 mm, densos, patents i alguns pèls
eglandulars. Llavors de 1-1-3 mm, obovoides, arrodonides ala punta i atenuades a la
base, sense coll apical;de color castany fosc amb papil·les prominents fines.
MALURES: fitoplasma
RIZOSFERA: Leucobacter epilobiisoli
PROPIETATS MEDICINALS
• analgèsic • quelador
• antioxidant • tòxica (pot provocar convulsions)
• astringent
USOS MEDICINALS
ALTRES USOS
És una de les espècies que es planten al voltant de basses de depuració ecològica
d’aigües fecals.
L’expressió genètica i proteica del CYP1A1 i del CYP2E1 disminueixen mentre que les de
NQO1 i GPx augmenten amb un tractament amb la planta. Amb Epilobium hirsutum
baixa la metabolització o eliminació de medicaments. La planta inhibeix l’activitat de
l’eritromicina-N-demetilasa, i la de la benzfetamina-N-demetilasa, i la de la 7-benzil-oxi-
resorufina-O-debenzilasa. A més, abaixa l’expressió genètica i proteica de CYP2B1,
CYP2C6, CYP2D2, CYP3A1.
ETIMOLOGIA: Del llatí “equus /(-ui)” (=cavall) i “setum “ (=crin). “Arvense” (= dels camps).
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Les plantes del gènere Equisetum L. tenen el rizoma fosc, articulat, ramificat i tiges aèries
verdoses, fràgils, lleugeres, simples o amb rames verticil·lades, amb entrenusos
cilíndrics, estriats longitudinalment, amb epidermis amb el·lipsoides aplanats d’òxid de
Sílice convexos per fora, més plans per la cara adherida a la tija. Les espores són
esfèriques, fluorescents (360-380 nm) amb superfície granulosa, i amb un punt
d’obertura (circular) proper al punt d’inserció dels elàters.
Dins el gènere hi ha unes 15 espècies al món. Però a Catalunya només se’n troben 8,
apart alguns híbrids.
Equisetum arvense es caracteritza per tenir els estròbils (que venen a ser com una mena
de fructificacions en forma d’espiga densa) obtusos, de menys de 5 cm, al capdamunt de
tiges no ramificades, rogenques; i amb tiges estèrils verdes, amb les beines aplicades o
no, ramificades, amb el primer entrenús de les rames més llarg que la beina caulinar, i
les dents de les beines amb més de 4 lòbuls, però amb 3-13 dents. Cal remarcar que
sempre hi haurà dos tipus de tiges, les fèrtils, sense rames secundàries, i les estèrils
amb rames fines abundants i tija principal de 3.5-5 mm de diàmetre. Les tiges estèrils
poden arribar a fer 1 m d’alçada, però normalment arriben només a la meitat. La secció
transversal mostraria 4-13 costelles longitudinals, ben marcades, convexes. Les beines
dels nusos de la tija de menys de 10 mm, tan altes com amples, i una mica eixamplades
a la part de dalt, amb dents agudes i força rígides, fosques a la punta, amb voraviu
membranós estret. Entrenusos de 2 a 6 cm, normalment amb 9-13 canals longitudinals.
Les rametes són simples o amb subdivisions, i solen tenir 4 costelles i 4 solcs
longitudinals amb cantonades agudes. Beines de les rametes amb 6-12 dents. Rametes
d'1 mm de diàmetre, farcides de medul·la. El primer entrenús de la rameta és més llarg
que l’alçada de la beina del nus de la tija. Les beines de les rametes tenen dents
triangulars agudes, estretes, sense voraviu membranós, amb una costella dorsal
prominent. Tiges fèrtils de només fins a 25 cm d’alçària, sense clorofil·la, amb beines
acampanades, majors que les de les tiges estèrils, amb dents en nombre menor, aguts,
foscos i més rígids, aïllats o en grups de 2-3, a vegades amb solc al mig. Estròbils de fins
a 4.5 cm, obtusos. Espores de 34-45 micres. Conté més palustrina que Equisetum
maximum (=telmateia). El rizoma és de color marró fosc per fora. Sol formar, sempre que
la planta no estigui a l’ombra, petits bonys o tubèrculs. Sol contenir bacteris amb
propietats antibiòtiques: Dermacoccus, Mycobacterium, Streptomyces albolongus
combaten Staphylococcus aureus. Paenibacillus i Streptomyces griseoaurantiacus tenen
activitat no massa forta contra Escherichia coli.
Creix en torrents sorrencs poc cabalosos i en les seves riberes, o en llocs negats d'aigua
més de la meitat de l'any, especialment en microclimes o climes plujosos. Prefereix els
terrenys no molt assolellats. A la península hispànica escasseja a la meitat SW. Es
distribueix des de vora el mar fins a uns 1800 m snm. De ses illes només es troba a
Mallorca. Gairebé cosmopolita de les zones temperades: Europa, Àsia occidental, Àfrica
septentrional. Amèrica del Nord. També a Nova Zelanda i l’extrem SE d’Austràlia. Pels
majoristes arriba normalment de Rússia, Balcans, Hongria, Polònia, Xina.
Un cop s'ha arrencat un pa de terra de rizomes de més d'1 metre, cal enterrar-lo en terra
sorrenca molt regada constantment. Al principi és de creixement molt lent, però amb
bones condicions diuen que arriba a ser invasor, sempre que no hi hagi altres plantes
que li facin la competència. Per altra banda, la planta pot ser atacada per
Curtobacterium, Pantoea agglomerans, Pectobacterium carotovorum, Pseudomonas
syringae. Com menys N i P tingui al sòl, més podrà ser víctima de fongs. Com més N i P
tingui el sòl, més podrà se víctima de bacteris.
HISTÒRIA
Ja els antics egipcis utilitzaven aquesta planta per promoure la fertilitat. En baix-relleus
egipcis se la presenta en mans de la deessa de la fertilitat (Isis). És una de les plantes
més primitives (els seus ancestres daten ja del Devonià, fa 400 milions d'anys). Amb tot,
les plantes gegants (de fins a 20 m d'alçada) es van extingir al final del Carbonífer.
Per DIOSCÒRIDES (segle I), la cua de cavall (trikhomákhion), és planta astringent, i el seu
suc estronca les hemorràgies del nas, i, begut dissolt en vi, és útil contra las disenteries.
La planta provoca l’orina; i les fulles en emplastre solden les ferides sagnants. La rel i la
planta ajuden als qui tenen tos, ortopnea i carn-esqueixats. I hom deia també aleshores
que beure l’aigua de les rames solden la incisió intestinal, el tall de la bufeta i l’hèrnia
intestinal.
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), la planta és regida per Saturn. Pres el vi on s’hagi
bullit, fa orinar molt i soluciona l’estrangúria o els càlculs urinaris concomitants. El
destil·lat és laxant i combat la tos associada a aigua rajant del cap. Per fora soluciona
inflamacions de les parts baixes, pústules. La decocció de la planta alleuja hemorràgies,
leucorrea, hematúria, úlceres, excoriacions, cistitis, nafres o ferides verdes, hèrnies.
SEBASTIÀ KNEIPP recomanava la Cua de Cavall per fer compreses. La considerava «única,
insubstituïble i inestimable contra les hemorràgies, els vòmits de sang, les afeccions dels
ronyons o la bufeta, els càlculs i les arenilles. I un remei extraordinari per curar úlceres
canceroses i la càries òssia. Renta, dissol i crema allò dolent. També es pot la planta
humida i escalfada en draps mullats i aplicar-la a les parts malaltes».
MARIA TREBEN recomana fer banys de seient amb infusió de Cua de Cavall per reforçar els
ronyons. I curiosament en el post-part, això és important perquè pot revertir la pèrdua
de visió. Fins i tot un bany de vapor dirigit a l’entrecuix pot alleujar els espasmes de
bufeta o el tenesme anal o uretral per estrangúria. Bevent-ne a poquet a poquet però al
cap del dia en molta quantitat pot fer expulsar les pedres dels ronyons com cap altra
planta. O) rebaixar l’edema del cor, de la pleura. També recomana la tintura com a loció
contra la suor als peus. I contra ateroesclerosis, memòria escassa o càncer, la
combinació amb Veronica officinalis. Contra l’enuresi nocturna combinada amb
Hypericum perforatum. I contra tota mena d’afeccions bucals, de la gola o nasals
glopejant-la o en irrigacions. Contra la tuberculosis i fins i tot contra el càncer,
per exemple, càncer de còlon i de recte. I ella propugnava la Cua de Cavall contra
dolors de cor, estómac, fetge, bufeta del fel, congestions, sinovitis, tumors als
peus, dolors a les vèrtebres, trastorns psiquiàtrics (amb Milfulles i Ortiga). El que
ella anomena banys de vapor consisteix en aplicar com a cataplasma, ben
embolicades, rames prèviament escalfades al vapor, sobre la part afectada. I els
banys de seient recomana fer-los deixant tota la nit la planta en maceració
enaigua freda i essent demà escalfar l’aigua fins que bulli i aleshores abocar-la al
cossi.
JOHANN KÜNZLE creia que tothom hauria de prendre una tassa d’infusió de Cua de Cavall,
a partir d’una certa edat. I així no tindria reuma, gota, neuràlgies a la vellesa. I també,
com KNEIP, creia que les pitjors hemorràgies s’estronquen amb aquesta planta, bevent-ne
l’aigua.
ESOTERISME
Planta regida per Saturn. Propicia abundància de diners, sort a la rifa. Una bosseta a
sobre el llit propicia fertilitat.
-analgèsica -depurativa
-antial·lèrgica –diürètica (minva secreció d’ATP)
-antibacteriana (millor OE) –emmenagoga (fa venir la regla)
-anticonvulsiva –erosiva (seca, fregant)
-antifúngica (millor OE) –estimulant de la creació de teixit fibrós
-antihemorràgica (infusió) (x2)
-antiinflamatòria –galactagoga (augmenta la llet)
-antioxidant –hemolítica lleugera (decocció)
-antiulcerogènica –hemopoètica
-antireumàtica –hemostàtica (infusió)
–afrodisíaca (espiga) -hepatoprotectora (de la ciclofosfamida)
–anodina (dolors) -immunoestimulant (Th1, IL2, IFN-
-antiagregant plaquetària (polifenols) gamma)
-anticariogènica -inhibidora de la hialuronidasa
–anticoagulant (bullint-la molt) -mucolítica
–antidegenerativa -prostàtica
-antidiabètica -protectora fertilitat esperma en diabètics
-antidiaforètica -protectora pancreàtica
-antidiarreica –remineralitzant (ungles, cabells, ossos)
–antiesterilitat –reparadora del col·lagen /cartílags
–antisèptica –resolutiva (pus, obstruccions)
–antituberculosa –sedant suau
–astringent -tònica nerviosa
–carminativa (gasos) -vasorelaxant (musculatura llisa de
–cicatritzant vasos)
-colagoga –vulnerària (ferides)
–comestible (tiges fèrtils)
És una planta Yang per a fusta i Yin per a terra, metall. Per a l’aigua és tan Yin com
Yang. Pel seu sabor salat, càlid, dolç i refrescant és adient contra les síndromes
hemorràgiques. És molt adient per tractar estats tetànics severs en persones Jue Yin –
Shao Yin, amb profunda vagotonia, quan el ronyó no s’alimenti del fetge (aigua-Yin).
• acne • ascites ui ue
• aftes bucals • astènia
• albuminúria • astigmatisme
• amenorrea • ateroesclerosis (amb Veronica
• amigdalitis officinalis)
• anèmies • blefaritis (pestanyes)
• anorèxia • bronquitis
• ansietat • cabell feble
• arenilles • càlculs urinaris, biliars i salivals
• artrosi • cames inflades (edema)=
• càncer (amb Veronica officinalis) • hemorroides
• càncer d'ossos • hepatitis
• càncer de col de matriu HeLa • hèrnies
• càncer de còlon HT-29 • herpes
• càncer de llengua • herpes zòster
• càncer de mama MCF-7, (amb • hidropesia (retenció de líquids)
celidònia i herba de l’ala) • hipertensió arterial
• càncer de pàncrees ASPC-1 • icterícia
• càncer de pulmó A549, H1299 • indigestions
• càries dental • infeccions bacterianes: Bacillus
• càries òssia subtilis, Klebsiella pneumoniae,
• caspa Micrococcus luteus, Proteus
• cistitis mirabilis, Pseudomonas
• claudicació intermitent UE aeruginosa, Salmonella
• còlics nefrítics UI UE enteriditis, Shigella dysenteriae,
• conjuntivitis Shigella flexneri, Staphylococcus
• cremades aureus, Staphylococcus
• dermatitis (a vegades només cap saprophyticus, Vibrio cholera
visitar l’indret on creix la planta) • infeccions genitals
• diabetis • infeccions intestinals
• diarrees • infeccions urinàries
• disenteries sanguinolentes • intoxicació crònica amb heroïna
• dispèpsia • intoxicació per gas de guerra
• disúria • intoxicació per pesticides
• èczemes • leishmaniosi (Leishmania tropica)
• edemes • leucèmia U-937, ATLL (amb
• emfisema pulmonar (amb celidònia i herba de l’ala)
plantatge i bardana) • leucorrea
• enuresi • llet escassa
• episiotomia • lupus eritematós
• epistaxis • macadures
• EPOC • mal de coll
• erupcions cutànies • mal d'orella
• esclerosi en plaques • mal de queixal
• espasmofília • Marfan (síndrome)
• estomatitis • masegades
• estrangúria • melanoma B16, HMV-1
• estrès • melenes (sang en femta)
• faringitis • melsa inflamat
• febre • memòria escassa (amb Veronica
• ferides officinalis)
• ferides verdes • menorràgia
• fetge congestionat • metritis
• fibromes uterins • metrorràgies
• fongs: Aspergillus niger, Candida • miàlgia
albicans • miopia
• ganglis limfàtics inflats • morats a la pell
• gingivitis • mussols
• goll exoftàlmic (Bassedow) • nafres UE UI
• gonorrea • nefritis (fins i tot amb diàlisi)
• gota • nerviosisme
• hematèmesi • obesitat
• hematúria • oligúria
• hemoptisi • ossos fracturats UI UE
• hemorràgies (internes i externes) • osteoporosi
• hemorràgies als ulls ue • otitis
• palpitacions • rinitis (nas que raja molt)
• panses als llavis • sífilis ue
• panxa inflada ue • sorra
• penellons • suors fortes a la nit
• periodontitis • talls
• peu d’atleta • taques a la pell
• peus suats • taques (faves) vermelles
• picors UI UE (fins i tot anals) • tetània
• plètora • torçades
• pleuritis • tos
• poagre • traumatismes ossis
• pòlips • tuberculosi
• postpart problemàtic • tumors
• pròstata inflamada • úlceres
• prostatitis • úlceres canceroses
• psoriasi • úlcera d’estómac
• pterigi (ulls) • úlceres varicoses
• pústules • ungles febles
• raquitisme • uretritis
• refredat • varicel·la
• regla excessivament abundant • varius
• regla irregular • virus HIV-1
• respiració dificultosa • vista cansada
• restrenyiment (hidrolat) • vitiligo
• retenció de líquids • voltadits
• reuma • vulvovaginitis
Un abús pot irritar els ronyons, baixar la tensió arterial, i causar intoxicació amb torpor i
atàxia. No donar a persones molt debilitades per la quimioteràpia. Fumat, és més aviat
estupefaent. El lloc on creixen les plantes també influeix en la seva composició,
especialment pels metalls pesats. Hi ha comarques on sembla ser més diürètica. E.
maximum té bastant menys palustrina que E. arvense. És preferible abstenir–se de
prendre Cua de Cavall quan s'està embarassada, pel perill d'avançar el part, encara que
es toleren petites quantitats o dosis normals puntuals. No es recomana pas per a menors
de 2 anys. No es recomana prendre’n més que quantitats petites a mares que alleten. En
problemes renals greus és preferible emprar la planta en UE. No prendre banys calents
(UE) quan es tinguin problemes a les venes o al cor. Cas de prendre grans quantitats
d'infusió o decocció, o d'haver pres quantitats normals però tenint els ronyons amb poca
funcionalitat, pot presentar el quadre d’intoxicació: palpitacions, confusió, somnolència,
hipertensió, gastràlgia, hiperacidesa gàstrica, nàusees, vòmits, marejos, sequedat de
boca. La maceració freda de la planta tendra o recent assecada pot produir mareig i
pèrdua de memòria, a causa de l'acció de la tiaminasa (enzim que degrada la tiamina o
vitamina B1). L'àcid aconític en UI pot provocar palpitacions en persones de cor debilitat,
per la qual cosa es desaconsella prendre grans quantitats de Cua de Cavall a aquestes
persones. En molt rares ocasions es desenvolupen brots al·lèrgics en prendre tisana de la
planta. Els metges no aconsellen prendre Cua de Cavall per les possibles interaccions
amb antiretrovirals contra la sida (lamivudina, zidovudina, efavirenz, emtricitabina,
tenofovir). A Madrid s’ha donat un cas d'ananafilaxis desencadenada per Equisetum
arvense.
PREPARATS
• Banys: 200 g planta seca o 400 g planta tendra, es posen en olla gran amb aigua
freda. Quan comença a bullir es retira i s'aboca l'aigua bullint i es cola i es llença
a la de la banyera per a un bany general (sense sabó) a 41–42 º C. Sol anar molt
bé en claudicació intermitent, dolors de malucs, mal d'esquena, ascites (panxa
inflada), mal de ronyons.
• Càpsules o comprimits amb extracte sec: 1.5 g / dia. Es prenen per reforçar el
cabell i les ungles.
• Cataplasma d'argila preparada amb infusió de Cua de Cavall: contra grans, picors,
psoriasi, fongs, herpes. Contra grans, es pot reforçar amb Sofre en pols.
• Cataplasma resolutiu de Cua de Cavall + Fenigrec: molt útil per mussols i grans,
acne i malalties de la pell.
• Compreses contra taques a la pell: decocció de Cua de Cavall + arrel de Malví, a
parts iguals. Colar i afegir suc de llimona.
• Decocció: bullir més de 15 minuts un grapadet per ½ L, com antitrombòtic. Ideal
per UI (4 g de planta / dia) quan hi ha la sang espessa.
• Extracte hidroalcohòlic fluid: 4 mL / dia.
• Hidrolat (destil·lat) 40 mL / dia.
• Infusió: posar en aigua freda i, quan bull, apagar i colar, com antihemorràgic.
Ideal per banys, lavatives, compreses. En UI també 4 g / dia.
• Neteja–plata: es poleix refregant la plata (amb vidres lenticulars microscòpics de
Sílice) per sobre de metalls
• Pesticida ecològic: macerar Ortiga i Cua de Cavall amb poca aigua durant dues
setmanes. Després, afegir més aigua per ruixar les plantes. Contra Fusarium,
Aspergillus, pugons, virus.
• Pols (planta criotriturada): en UI amb mel per reforçar ossos i ungles.
• Tiges fèrtils pelades, bullides com espàrrecs i arrebossades i fregides (quaresma) /
o conservades en oli i vinagre.
• Tintura (1:5) 20 mL / dia.
BARREGES
VETERINÀRIA
Cavalls (vaques i ovelles): els pot intoxicar si en mengen massa provocant-los diarrea
incoordinació. Es tracta amb injeccions de vitamina B1. Ventant-los s’espanten les
mosques amb les rames de la Cua de cavall.
Gossos: saben que posat amb el menjar els va bé per tenir un pèl més abundant i curar-
se de dermatitis. Apart, també els va bé per curar dislocacions (UE UI). O contra la
hidropesia per pleuritis.
Ovelles: planta aperitiva contra l’anorèxia.
MÉS INFORAMACIÓ
ALI ESMAIL AL-SNAFI. The pharmacology of Equisetum arvense- a review. IOSR Journal of
Pharmacology. Vol. 7, issue 2, version 1 (Febr. 2017) pp: 31-42.
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4469821/
ESPÈCIES SIMILARS
-Equisetum palustre. Sense tiges fèrtils ben diferenciades. Tiges -25-60 cm- llises,
caduques, primes, molt acanalades, (6-8 canals), amb medul·la. Beines de la tija amples
a dalt, doble altes que amples. Espigues obtuses ovoide-oblongues, laxes. Rames buides,
creixent rectes amunt, tetràgones.
-Equisetum ramosissimum. Del grup de les que tenen les tiges ramificades, de menys
de 0.5 cm de diàmetre. Amb ramificacions simples, abundants a la base –decumbent,
aspra-, espiga d’espores aguda, amb beines foliars dilatades a dalt, verdes, amb 20-30
dents de voraviu blanquinós i puntes marrons. Terrenys aparentment secs o humits, poc
compactes, de paisatges àrids mediterranis. S’usa com diürètic, astringent i repel·lent, en
tractaments de la fertilitat, diarrea, càlculs, gonorrea.
-Equisetum telmateia (=maximum). Herba vivaç. Alta de fins a 2 m, amb tiges amb
rames fines secundàries, les principals buides, sense ramificacions a la base, de color
crema marfil –de 6 a 15 mm de diàmetre-, amb moltes rames agrupades (fins 20) als
nusos, sortint les del pis corresponent d’un mateix nivell, d’una beina verdosa – de 1.5 a
4 cm- amb un voraviu fosc a l’àpex, dentat –amb 15 a 35 dents-. Les rametes, buides,
són poligonals en secció, flàccides, de color verd clar, aspres, articulades. I hi ha un altre
tipus de tiges, que surten molt abans, de fins a 40 cm, que duen els esporangis a l‘ àpex
(en forma de penis). Són de color daurat molt clar i per res verdes, amb rametes molt
menudes agrupades als nusos, curtes i dirigides cap amunt. Els esporangis són
poligonals, pediculats, buits al centre. Rizomes quasi horitzontals a poca profunditat,
amb nusos, de color negre per fora, groguencs per dins.
Equisetum telmateia Esporòfil d'Equisetum telamteia
Equisteum rasmosissimum
Filogènia de l’Equisetum reconstruïda amb anàlisis de semblança màxima basada en
cinc marcadors d’ADN: ITS2, matK, rbcL, rps4, trnH-psbA.
A L’Hér.
[Aiton, Hort. Kew. 2:414 (1789)] 2n=20, 40, 60.
J
SINÒNIMS
Erodium albidum = allotrichum = alsiniflorum = ambiguum = arenarium = atomarium =
boraeanum = carneum = chaerophyllum = cicutifolium = commixtum = danicum =
dissectum = filicifolium = glutinosum = hymalayanum = hirsutum = immaculatum =
maculatum = melanostigma = millefolium = minutiflorum = moranense = pallidiflorum =
petroselinum = pimpinellifolium = praetermissum = triviale = sabulicolum = subalbidum =
P
verbeniforme.
S
2
0
1
7
,
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
mm) i la ssp. bipinnatum (bec dels fruits de 40-55 mm). I de fossetes dels mericarpis amb
solc, hi ha la ssp. cicutarium o típica (bec dels fruits de 1-4 cm) i la ssp. jacquinianum
(bec dels fruits de 4-7 cm). Mentre la subespècie típica és força comuna, les altres són
molt rares. De les rares, la ssp. microphyylum és de Malloca, de sòls arenosos; i les altres
dues són de la comunitat valenciana, de sòls més o menys arenosos també.
A altres flores, com la de G. ROUY, hi figuren moltes més varietats. Potser caldria afegir
per a la Catalunya Nord E. ciutarium ssp. arvale Andreas (= E. triviale Jord. = E.
cicutarium ssp. pimpinellifolium (With.) Sibth. Es troba a Formigueres (al Capcir). És una
planta robusta, amb pilositat eglandular o glandular esparsa. Peduncles 4-7. Flors 12-14
(17) mm de diàmetre, normalment maculades. Fruits 6 mm amb folre conspicu i bec de
25-40 mm.
Tricomes a Erodium cicutarium - 1,2,3: hipocòtil - 4,5,6,7 tija hipocòtil - 8,9 làmina
hipocòtil - 10,11,13 pecíol fulla -
12 raquis fulla - 14- làmina fulla.
Dibuixos de FRANCIS RAMALEY,
1903
VIRTUTS MEDICINALS
PREPARATS
1. Extracte fluid: 3-5 g /dia
2. Infusió 10 g/tassa: una cullerada gran cada 2 hores.
3. Llavors en pols: 1 g amb mel, matí i nit (2 hores després de menjar)
4. Suc de planta fresca triturada: dos gotets (un abans i l’altre després de dormir)
POSSIBLE TOXICITAT
S’ha donat el cas de vaques que han pasturat on hi havia aquesta planta i han
desenvolupat fotosensibilitat.
5-metil-5-(4,8,12-trimetil-tridecil)-dihidro-2-(3H)-furanona 2%
àcid (-)-3-O-gal·loïl-shikímic (p.a.)
àcid el·làgic
àcid gàl·lic
àcid glutàmic
àcid fenòlic simple (p.a.)
àcids fenòlics: àcid gàl·lic 1,24 %; àcid protocatechuic 0.39%; metil-èster de l’àcid gàl·lic
1.84%; brevifolina 3%; àcid el·làgic 1.19%.
àcids grassos: àcid hexadecanoic 22%; hexahidro-farnesil-acetona 10%
alanina
brevifolina
brevifolina-àcid carboxílic
cafeïna
carotenoids
catequines
cianidina-glucòsid [flor]
corilagina [p.a.]
crisantemina [flor]
dèpsid [p.a.]
didehidro-geraniïna [p.a.]
erodiol [p.a.]
fructosa
galactosa
geraniïna [p.a.]
glicina
glucosa
hiperina [p.a.]
histamina [tija]
histidina
iso-quercitrina
metil-gal·lat-3-O-beta-D-glucopiranòsid [p.a.]
oli essencial (0.06 %): iso-mentona 11%; citronel·lol 15 %; geraniol 16%; meti-eugenol
10%.; derivats d’àcids grassos 63 %; derivats carotenoides 18%; terpenoides 13%;
monoterpenoides 1%; monoterpens-hidrocarburs (traces); sesquiterpenoides 6%;
diterpens oxigenats 6%;
• (3E)-2,6-dimetil-1,3- • àcid fenil-acètic • epi-alfa-muurolol
octadièn-2,6-diol • àcid heptanoic • espatulenol
• (E,Z)2,4-decadienal • àcid hexadecanoic • etil-hexadecanoat
• (E)-fitol 2.5% 38% • eudesmol
• (Z)-3-hexenil-benzoat • àcid hexanoic 0.1% • eugenol
• 1-docosanol • àcid nonanoic • exo-2-hidroxi-1,8-
• 1-dodecanol • àcid octadecanoic 2% cineol
• 1-dodecè • àcid octanoic • farnesè
• 1-hexadecanol • àcid pentadecanoic • fenantrè
• 1-nonanol 1% • fenil-acetaldehid
• 1-octanol • àcid tertadecanoic 3% • fità
• 1-pentadecanol • àcid tridecanoic • gamma-cadinè
• 1-tetradecanol • àcid undecanoic • gamma-calacorè
• 10-nor-calamenèn- • alfa-cadinol 1% • gamma-curcumè
10-ona • alfa-calacorè • gamma-elemè
• 11-nor-burbonan-1- • alfa-curcumè • gamma-gurjunè
ona • alfa-humulè • gamma-
• 2-metil-hexadecà • alfa-muurolè hexadecalactona
• 2-nonaona • alfa-muurolol • gamma-muurolè
• 2-pentil-furà • alfa-terpineol • gamma-tridecalactona
• 2,4,6-trimetil-piridina • amorfa-4,9-dièn-2-ol • geraniol 15%
• 2,6-dimetil-1,7- • benzaldehid 0.1% • germacrè
octadièn-3,6-diol • benzil-alcohol • heneicosà 1.5%
• 2,6-dimetil-2,6- • benzil-benzoat • heptacosà 1%
undecadièn-10-ona • benzil-salicilat • heptadecà
(geranil-acetona) 1% • beta-burbonè • hexacosà 2%
• 3-metil-dodecà • beta-ciclo-citral • hexadecà
• 3-metil-heptadecà • beta-elemè • hexadecanal
• 3-metil-tridecà • beta-fel·landrè • hexanal 0.2%
• 3,4-dimetil-5-pentil- • bornil-acetat • homo-farnesè
2(5H)-furanona • bornil-formiat • humulè-epòxid
(dihidro-bovòlid) • cadalè • iso-fitol
• 4-metil-heptadecà • cadinè • iso-mentona 12%
• 5-(4,8)-dimetil-nonil)- • càmfora • lavandula-lactona
5-metil-dihidro-2(3H)- • cariofil·la-4(12),8(13)- • linalool
furanona dièn-1beta-ol • m-cimèn-8-ol
• 5-metil-5-(4,8,12- • cariofil·la-4(12),8(13)- • metil-eugenol 10%
trimetil-tridecil)- dièn-5-alfa-ol • metil-hexadecanoat
dihidro-2(3H)- • cariofil·la-4(12),8(13)- • metil-tetradecanoat
furanona 0.% dièn-5-beta-ol • mirtenol
• 5-metil-tetradecà • cariofil·lè • muurola-4,10(14)-
• 6,10-dimetil- • cariofil·lè-òxid 2% dièn-1beta-ol
undecan-2-ona • carvacrol • neofitadiè (isòmer II)
(tetrahidro-geranil- • cis-linalool-òxid 1%
acetona) • cis-linalool-òxid • nonacosà
• 6,10,14-trimetil- • cis-p-ment-2-èn-1,8- • nonadecà
pentadecan-2-ona diol • nonanal
(hexa-hidro-farnesil- • citronel·lol 11% • nor-copaanona
acetona) 15% • criptona • octà
• àcid (Z,Z)-9,12- • cubenol • octacosà
octadecenoic (àcid • decà • octadecà
linoleic) • decanal • octadecanol
• àcid (Z)-9- • delta-elemè • octanal
octadecenoic (àcid • dibenzofurà • p-cimè
oleic) 1% • dihidro-actiniòlid • p-cimè
• àcid benzoic • dodecà • p-cimè-8-ol
• àcid decanoic • dodecanal • pentacosà 4.5%
• àcid dodecanoic • eicosà • pentadecà
• pristà • trans-beta-ionona- • tridecà
• salviadienol 5,6-epòxid • tridecanal
• tetracosà 1% • trans-calamenè • undecanal
• tetradecà • trans-linalool-òxid • verbenona
• tetradecanal • trans-pinocarveol • vinil-guaiacol
• tetradecanal • triacontà • viridiflorol
• timol • tricosà 0.5%
oligoelements (Ca, K, Mg més amb estrès hídric; Na menys; menys K i Ca a les arrels; més
Na a les arrels)
petunidina glucòsid [flor]
petunidina-diglucòsid [flor]
pirocatecol [tija]
polifenols 3.4%: flavonoides 0.45&; tanins 0.8%
prolina
putrescina
quercetina-3-O-(6’’-O-gal·loïl)-beta-D-galactopiranòsid [p.a.]
rutina [p.a.]
rutinòsid [flor]
tanins
terpenoides
tiramina
tirosina
triptòfan
vitamina C
vitamina K
MÉS INFORMACIÓ
https://www.academia.edu/31497731/
A_review_on_Erodium_cicutarium_A_potential_medicinal_plant?email_work_card=view-
paper
https://www.degruyter.com/view/journals/znb/60/5/article-p555.xml
https://www.degruyter.com/view/journals/znb/60/5/article-p555.xml
PANICAL
Eryngium campestre L.
[1753, Sp. Pl. : 233] 2n = 14, 28
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins les Umbel·líferes és molt fàcil distingir aquest gènere per les fulles i involucres
espinosos i flors totes fèrtils agrupades en un amen de capítol dens sobre un receptacle
amb palletes, amb els pètals connivents, no radiants, fruit amb esquames, sense
costelles i llavor amb cara comissural plana.
Dins el gènere, Eryngium campestre es distingeix per tenir les fulles basals partides fins
la meitat amb els segments laterals no decurrents al pecíol, però abruptament contret,
de limbe no més ample que llarg, planta molt ramificada de color verd clar.
Eryngium campestre és planta vivaç de fins a 70 cm, molt esponjosa, amb arrel de fins
2.5 cm de diàmetre, cilíndrica, coberta de restes de fibres. Tiges a la base de fins a 2 cm
de gruix, molt ramificades a la zona superior, de color verd molt clar, glauques, amb
medul·la interna esponjosa blanca. En zones ventades com ara als Monegres, es poden
veure panicals rodant fent una massa globosa d’unes quantes plantes fent una sola
massa. Les fulles són coriàcies però no carnoses,i sí dures i punxents, amb nervació
pinnada, densament reticulada. Les basals poden fer 8-32 5-20 cm, amb contorn oval,
amb el pecíol sense punxes una mica més de la meitat de llarg que tota la fulla. Fulles
persistents durant la floració, tri-sectes, amb el segment central simètric una mica major
que els laterals, amb 7-9 divisions oposades pinnatisectes o pinnatipartides; i segments
laterals similars però amb les divisions alternes i lòbuls tots dentats-espinosos no
disposats en un sol pla. 3-6 fulles caulinars esparses; les superiors tri-sectes amb pecíol
alat i beina amplexicaule, espinosa. Fulletes dels pleocasis espinoses en grups de 3.
Capítols de 8-15 cm, sub-esfèrics, el central amb peduncle de 2-5 cm, amb moltes flors
en pleocasis (o dicasis). Bràctees (4-8) no espinoses, de 15-30 × 1.5-5 mm el doble de
llargues que el capítol, patents, rígides, linear-lanceolades, sense espinetes laterals o
amb 1-2 i a la base amb o sense elles. Bractèoles de 7-10 mm, una per cada flor,
cuspidades, glabres. Sèpals de 3-4.5 mm, linear-lanceolats, cuspidats, rígids, sense
voraviu membranaci clar. Mericarpis de 2.5 × 2 mm, densament coberts d’esquames
lanceolades de fins a 1 mm.
ESPÈCIES SIMILARS
Eryngium campestre és l’espècie més comuna del gènere a la muntanya mitjana catalana.
Hi ha una espècie típica de platges vora el mar (Eryngium maritimum) l’arrel del qual és
més diürètica. I hi ha una altra espècie força comuna a l’estatge subalpí ( Eryngium
bourgatii) fàcil de reconèixer pel seu color blau. Però a la península, a més a més
d’aquestes 3 espècies hi ha:
• aquifolium • glaciale • tenue
• corniculatum • grosii • tricuspidatum
• dilatatum • huteri • viviparumn
• duriaei • ilicifolium
• galioides • pandanifolium
I als Alps destaca un Eryngium alpinum, gran, de fins a 70 cm d’alçària, de fulles basals
no espinoses de fins a 15 × 5 cm i part superior blavosa molt dividida, de prats ufanosos.
Al món el gènere compta amb fins a 300 espècies, 200 d’elles americanes.
LITERATURA
HISTÒRIA
Planta coneguda pels clàssics del segle I PLINI EL VELL i DIOSCÒRIDES, que l’empraven com
contraverí, contra-irritant i antisèptica de ferides.
ESOTERISME
Posant una arrel collida la Nit de Sant Joan penjada a la quadra fa que el bestiar no
emmalalteixi aquell any. Sobre tot que els cavalls, mules o ases no es clavin punxes i no
tinguin còlics intestinals.
Duta una tija o un arrel sobre el barret fa que no s’irriti la pell amb la suor i no es
produeixin nafres al treballar als prats o al caminar.
Si es talla el panical on s’ha anat a punxar un llangardaix que està lluitant contra una
serp, aleshores el llangardaix morirà.
La Nit de Sant Joan per burlar-se d’un anoia alguns nois castellans penjaven espinacals
de les finestres d’elles, per fora.
• afrodisíac • antiulcerogènic
• analgèsic • cicatritzant
• antídot del lletimó • contra-irritant
• antídot verí de serps • depuratiu
• antiespasmòdic • diürètic (clorurs, oxalats, àcid úric,
• antigalactagog urea)
• antioxidant • emmenagog
• antisèptic bucal i urinari • estimulant
• evita efectes secundaris de la • preventiu de nafres als peus per
quimioteràpia (ronxes, úlceres, caminar molt
nàusees, etc.) • repel·lent d’insectes
• expectorant • resolutiu
• hepatoprotector • sinèrgic amb quimioteràpia i
• hipolipemiant radioteràpia
• laxant • sudorífic
• mucolític • vasotònic
• preventiu de cansament • vulnerari
PREPARATS
Bafs contra paràlisis parcial (perlesia): Eryngium campestre + Tamarix sp. + Teucrium
chamaedrys + Dictamnus hipsanicus + Rosmarinus officinalis + Lavandula latifolia +
Salvia officinalis + Mentha pulegium + Lavandula stoechas + Globularia vulgaris + Thymus
sp. + Agrimonia eupatoria + Achillea millefolium + Cytisus scoparius + 4 cantis d’aigua + 1
canti de vi.
Banys calents parcials contra contusions: grama (Cynodon dactylon) + panical (Eryngium
campestre) + rel d’esparraguera (Asparagus acutifolius) + fulles de peònia (Peonia sp.) +
rel de Cyperus rotundus.
Ungüent vulnerari: contra ferides infectades al rostre de les vaques: oli d’escalfar rel de
julivert + rel de cicuta + rel de panical.
• àcid cafeic
• àcid clorogènic
• àcid tànnic
• aegelinol
• aegelinol-benzoat
• agasil·lina
• astragalina
• campestròlid 23%
• eudesma-4(15)-7-dièn-1-beta.ol 8%
• falcarindiol 9.5%
• falcarinol
• falcarinona-acetilè [= 4-hidroxi-1,1,5-trimetil-2-formil-hexadièn-(2,5)-angelat]
• fitoesterol
• germacrè D 23.5%
• grandivitina
• iso-quercetina
• iso-rhamnetina
• iso-rhamnetina-glucòsid
• kaempferitrina
• kaempferol-3-O-beta-D-glucòsid [=astragalina]
• kaempferol-3-O-cafeoïl-glucòsid
• kaempferol-3-O-di-p-cumaroïl-glucòsid
• kaempferol-3,7-O-di-rhamnòsid
• kaempferol-7-O-alfa-D-rhamnòsid
• lutoelina-7-O-beta-D-glucòsid
• manitol
• quercetina
• quercetina-3-O-alfa-D-rhamnòsid [=quercitrina]
• quercetina-3-O-beta-D-glucòsid [=iso-quercitrina]
• quercetina-3-O-di-p-cumaroïl-glucòsid
• quercetina-3-O-rutinòsid
• rutina
• saponines: almenys conté (la rel) 7 saponines triterpèniques:
1. 3–O–alfa–l–rhamnopiranosil–(1––>2)–beta–D–glucuronopiranosil–22–O–beta,beta–
dimetil-acriloïl–A1–barrigenol
2. 3–O–alfa–l–rhamnopiranosil–(1––>2)–beta–D–glucuronopiranosil–22–O–angeloïl–
R1–barrigenol
3. 3–O–alfa–l–rhamnopiranosil–(1––>2)–beta–D–glucuronopiranosil–21–O–acetil–22–
O–angeloïl–R1–barrigenol
4. 3–O–alfa–l–rhamnopiranosil–(1––>2)–beta–D–glucuronopiranosil–21–O–acetil–22–
O–beta,beta–dimetil-acriloïl–R1–barrigenol
5. 3–O–alfa–l–rhamnopiranosil–(1––>2)–beta–D–glucuronopiranosil–22–O–angeloïl–
28–O–acetil–R1–barrigenol
6. 4–O–beta–D–glucopiranosil–(1––>2)–[alfa–l–rhamnopiranosil–(1––>4)]–beta–D–
glucuronopiranosil–22–O–beta,beta–dimetil-acriloïl–A1–barrigenol
7. 3–O–beta–D–glucopiranosil–(1––>2)–[alfa–l–rhamnopiranosil–(1––>4)]–beta–D–
glucuronopiranosil–22–O–beta,beta–dimetil-acriloïl–A1–barrigenol
• tiliròsid
https://www.medicosnaturistas.es/wp-content/uploads/articulos/Eryngium-en-Oncologia-Cardo-
corredor.pdf [MARÍA LUISA MORALES MARINA]
COPA D’OR
Eschscholzia californica Cham.
[Horae Physicae Berolinenses., 74-75, Pl.15, 1820]
2n=12 (Família Papaveràcies)
NOM CIENTÍFIC dedicat a JOHANN FRIEDRICH GUSTAV VON ESCHSCHOLTZ (naturalista d’Estònia:
1793-1831)
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una planta anual o vivaç que pot arribar als 50 cm d’alçada, glauca, i més o menys
pubescent. Pot ser més o menys erecta o decumbent. Rel blanca una mica transparent.
La planta enlloc de làtex al trencar-se desprèn un suc incolor transparent. Fulles
alternes (5-18 × 3-8 cm) grises 3-pinnatisectes /pinnatipartides, amb segments lineals.
Flors actinomorfes molt vistoses, solitàries, terminals o axil·lars, amb pedicels entre 1 i 8
cm; amb 4 pètals (2-2.5 × 2-3 cm) ovalats-orbiculars, lleugerament arrugats a la
perifèria, de color taronja (o groc o blanquinós rosat), amb una taca més fosca a la base.
Les primeres en obrir-se poden ser tan brillants que gairebé fan mal a la vista. A la
poncella estan recaragolats. Sèpals (2) (10-15 × 5-7 mm) ovalats, soldats formant una
caputxeta cònica, caducs, més visibles a la poncella (allargada). Al desprendre’s deixen
un voraviu anul·lar al voltant de l’ovari. Les flors s’obren amb el bon temps i es clouen a
la nit o quan està núvol o a punt de ploure. Estams nombrosos, amb anteres linears.
Filaments estaminals filiformes, grocs. Ovari cilíndric. Estil molt curt. Estigmes (2 o més)
subulats / filiformes. Fruit en càpsula (5-10 mm) siliqüiforme, de 7-10 cm, recta o
gairebé, estriada, unilocular, glabra, i que conté llavors negres globuloses, sense aril,
reticulades puntejades. Quan s’asseca les valves de la càpsula s’obren en un moviment
brusc o salt que pot enviar-lo lluny, a més de petar o fer soroll quan ho fa.
DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
Als jardins del Capcir se’n veuen als cóms que fan de petit parterre. I a la línia mitjanera
de la carretera del Pla a Valls també se’n podien veure, o a Alella, vora la riera. En
general, com a espècie escampada de jardins o subespontània, no sembla allunyar-se
massa de la costa a Catalunya (entre La Ràpita i Roses). A les illes Canàries hom la
considera legalment espècie invasora https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-
2013-8565 A Califòrnia li tenen especial devoció perquè l’han escollida com a emblema
nacional del país (des de 1903). També li tenen dedicat un dia de l’any, el 6 d’abril.
Figura també a l’escut d’armes de la duquessa de Sussex. Els farmacèutics d’allí no
volen ni sentir-ne a parlar de que pugui ser tòxica o útil per a dopar-se. Cultivada a casa,
es pot sembrar pel desembre, havent llaurat bé abans el tros, i havent-lo adobat amb
adob químic i no massa fems i, ja de manera opcional, amb força sulfat de coure (diluït
amb aigua i amoníac). En teoria també agraeix una mica d’adob amb Manganès
(permanganat potàssic molt i mol diluït en aigua abans de sembrar). A Califòrnia la
planta es fa especialment als afloraments de metall d’aram. No tolera gens bé el
trasplantament. I no és massa forta front a les males herbes del voltant. Li agraden els
terrenys sorrencs i ben assolellats.
ALTRES ESPÈCIES DEL GÈNERE
Distribució mundial de l' Eschscholzia californica Sweet, segons "Plants of the World".
En lila, com a subespontània. En verd, com a nativa
EFECTES FISIOLÒGICS
VIRTUTS MEDICINALS
• afrodisíaca • diürètica
• analgèsica • dopping
• anestèsica • fungicida
• anodina (?) • galactòfuga
• ansiolítica (?) • hepatoprotectora
• antibacteriana • sedant (?)
• antiespasmòdica • soporífera (?)
• antifúngica • sudorífica
• antiinflamatòria • vasomotora
• cardiotònica • vasodilatadora coronària
USOS MEDICINALS
EXPERIÈNCIA PERSONAL
Crec que vaig saber d’aquesta planta pel llibre de RAYMON STARK «El libro de los
afrodisíacos» (Ed. Martínez Roca, 1981). A la pàgina 52 posa textualment: «Las hojas de
la copa de oro mexicana son un afrodisíaco natural. ¡Precaución! Tras la excitación sexual,
puede aparecer una terrible sequedad de boca y garganta. Esta droga es extremadamente
peligrosa, y puede originar la muerte, si se utiliza mal. Algunas tribus indias de México
mezclan chocolate con hojas de copa de oro para obtener un efecto afrodisíaco más
seguro...». Però, de fet, abans havia vist alguna pel·lícula en blanc i negre a la televisió on
un espia era drogat amb aquesta rosella californiana per tal de deixar-lo KO. L’home feia
veure que es debatia entre al vigília i el son més profund, i per això es donava cops a la
paret de la petita cel·la per tal de no perdre el coneixement.
El contacte visual primer amb la planta el vaig tenir al jardí botànic de Blanes d’en KARL
FAUST. Jo conec aquest jardí des que jo tenia només sis mesos d’edat i hi vaig beure
sortir-ne els qui després vaig reconèixer com a RAMON MARGALEF i PIUS FONT QUER, entre
d’altres. Allí hi ha un parterre gran dedicat a les plantes de Califòrnia. I un dia vaig tenir
la sort que el jardiner que en tenia cura passava per allà. I, gràcies al meu interès per la
planta, me’n va regalar uns quants fruits perquè la pogués sembrar al jardí de casa. Jo
devia tenir 28 anys aleshores, i ara els records del què va passar potser no els recordi
amb la precisió que voldria. El cas és que vaig bullir uns 10 minuts uns 10 fruits
(càpsules allargades i primes) i vaig beure’n l’aigua, amb una mica de xocolata. De casa,
que és a 140 m sobre el nivell del mar, al cim del Tibidabo, que és a 500 m snm i a uns 3
Km en línia recta, vaig pujar-hi corrent en 12 minuts. I no vaig esbufegar fins que ja era
a la pujada final més amunt del Coll del Casadet. Aquesta primera reacció explosiva
també la vaig observar en un amic al que n’hi vaig donar a beure i que també en va
sembrar vora casa seva, sota el Tibidabo. Les reaccions successives ja no eren tan
potents. Amb tot, fins els 33 anys vaig estar corrent uns 100 Km a la setmana. I el
beuratge de la planta (fruits), amb bàlsam de Tolú i Echinacea, crec que m’ajudava molt
a mantenir-me àgil i potent. El que no recordo ara és si aquella primera vegada també
vaig respirar fums d’«elemí», que també donen una potència física que t’estalvia de
rebufar quan corres. En tot cas, de copa d’or només en prenia abans d’anar a córrer i de
cap manera em feia venir son, tot al contrari, em donava ganes d’enfilar-me per les
parets; i fins i tot em feia venir petites al·lucinacions, com ara confondre l’ombra d’una
heura amb el braç d’una persona. La planta va tenir el seu efecte positiu, per exemple,
de cara a passar l’examen físic algun opositor al cos de policia. I fa poc, havent begut la
CONXITA CORTINA i jo el decuit de la planta del mateix jardí botànic de Gombrèn, no ens
va deixar dormir massa bé, amb neguit i insomni tota la nit. Però, recentment s’ha
popularitzat la planta com un remei per dormir millor. I deu ser arran d’un llibre d’un tal
RUDOLF FRITZ WEISS que citava la planta com a bon somnífer. Recordo que els russos
l’havien fet presoner de guerra a la segona guerra mundial. I vaig pensar que en devia
sortir malparat, tant com per deduir que com que la planta és una «rosella» ha de fer
dormir. I també hi ha treballs científics que corroboren l’efecte sedant sobre rates o
ratolins de la planta, però no especifiquen amb quina part de la planta o com se n’ha fet
l’extracte. Recentment, fins i tot la casa farmacèutica Bayer posa per escrit que «El
extracto seco de amapola de California ayuda a calmar el nerviosismo. Contribuye a una
óptima relajación, favorece la inducción y profundidad del sueño y mejora la calidad del
descanso nocturno». I no és un acudit! Jo havia sentit a dir per la ràdio que la planta,
com que no conté alcaloides, no és perillosa. Això no sé si va ser abans o després d’una
entrevista que em va fer en JOSEP CUNÍ a Ràdio Barcelona a la matinada. Allí vaig deixar
entreveure que hi havia plantes que podien millorar molt el rendiment esportiu. El que
passaria, suposo, és que el control anti-dopping donaria positiu. Fa pocs anys he estat
nedant al llarg de la Costa Brava i beure la decocció del 3-4 fruits abans de començar, a
més d’un producte ja fora de mercat (PWR, de Sanofi), m’ajudava a poder arribar a fer els
15 Km de cada tram. Però no se m’ocorreria pas prendre’n en una competició «oficial». Al
llibre «fitoguía» (Ed. EviScience, 2006), sobre aquesta planta posen que «se le atribuye
efecto sedante, no demostrado en ensayos clínicos». Crec que caldria escatir si el que
venen els herbolaris o posen als preparats farmacèutics és realment Eschscholzia
californica o alguna altra espècie similar, com ara Hunnemannia fumariaefolia Sweet. O
bé si les fulles de la Eschscholzia californica tenen un efecte contrari al dels fruits. O si és
que a petites dosi són sedants i a grans dosi són estimulants. O si és que les fulles que
venen ja estan lliures d’alcaloides que han estat extrets per aprofitar-los per elaborar
medicaments i el que prenen la gent és pràcticament aigua calenta i això ja els fa efecte
per dormir millor. Seguint amb la Fitoguía, allà reconeixen que la planta sí que té
alcaloides. Els que menciona, ordenats aquí alfabèticament, són: alocriptopina,
berberina, californidina, cariaquina, cheleritrina, chelilutina, chelirubina, coridina,
corisamina, escolzina, isocoridina, macarpina, protopina, sanguinarina.
PRINCIPIS ACTIUS
• 1-(3-hidroxi-4-metoxi-benzil)-2- • 2’-4’-dihidroxi-7-metoxi-iso-flavona
metil-6,7-metilèn-dioxi-1,2,3,4- • 2’-metoxi-formononetina
tetrahidro-iso-quinolina • 6S,12S-neocariachina-7-O-metil
• 10-hidroxi-cheleritirna èter-N-meto sal
• 10-hidroxi-sanguinarina
• àcid fumàric
• 12-hidroxi-chelirubina
• àcid succínic
• alcaloides isoquinoleínics (0.5-1.2 % ◦ auroxantina
en fulles; 2.5% a la rel) ◦ eschscholtzxantina
◦ 1-(3-hidroxi-4-metoxi-benzil)-2- ◦ luteïna-epoxi-zeaxantina
metil-6,7-metilèn-dioxi-1,2,3,4- ◦ luteoxantina
tetra-hidro-iso-quinolina ◦ mutatoxantina
◦ al·lo-criptopina ◦ neoxantina
◦ berberina ◦ retro-carotèn-triol
◦ californidina ◦ violoxantina
◦ cariachina ◦ zita-carotè
◦ cheleritrina • cheleritrina
◦ chelilutina • chelilutina
◦ chelirubina • chelirubina
◦ coridina • cianurs
◦ corisamina • codeïna
◦ dihidro-chelilutina • colesterol
◦ dihidro-macarpina • coptisina
◦ dihidro-sanguinarina • coridina
◦ dihidro-cheleritrina • corisamina
◦ escholtzina • corituberina
◦ hunnemannina • criptocavina
◦ iso-coridina • criptopina
◦ macarpina • D-L-cheliantifolina
◦ metil-laurotetanina • dihidro-cheleritrina
◦ N-metil-laurotetanina • dihidro-chelilutina
◦ N-meto sal de 6S,12S- • dihidro-chelirubina
neocaroiachina-7-O-metil èter • dihidro-macarpina
[=pavina] • dihidro-sanguinarina
◦ nor-sanguinarina • dihidro-securinina
◦ O-metil-cariachina • escholamidina
◦ protopina • escholidina [rel]
◦ reticulina • escholtzina [rel]
◦ sanguinarina • escholinina [rel]
◦ sanguirubina • eschscholtzina
• eschscholtzina-N-òxid
• alfa-al·locriptopina [rel] • eschscholtz-xantina
• alfa-canadina • eschscholtz-xantona
• alfa-canadina-metohidròxid • eschscholztidina
• alfa-homo-chelidonina • escholina [rel]
• al·locriptopina • flavonoides: quercetina, iso-
• amargs rhamnetina
• anteraxantina • fumarina
• berberina • glaucina
• beta-homo-chelidonina • glucòsids de quercetina-iso-
• beta-sitosterol rhamnetina
• bis-nor-argemonina • grasses
• californidina • heteròsids cianogenètics
• californina (linamarina, etc.)
• cariachina • hunnemannina
• carotenoides: • ionidina
• iso-coridina • O-metil-cariachina
• L-metil-laurotetanina • proteïnes
• lauroscholtzina • protopina
• macarpina • quercitrina
• magnoflorina • reticulina
• morfina • rutina
• N-metil-lauro-tetanina • sanguinarina
• nor-argemonina • sanguirubina
• nor-argemonina • triglochinina
• nor-iso-argemonina • violoxantina
• nor-sanguinarina • xantofil·les
• nor-sanguinarina • zeaxantina
• O-metil-caraiachina
MÉS INFORMACIÓ
https://www.academia.edu/31720107/
ESCHSCHOLZIA_CALIFORNICA_A_PHYTOCHEMICAL_AND_PHARMACOLOGICAL_-
_REVIEW_Ali_Esmail_Al-Snafi?email_work_card=title
EVÒNIM/ BARRETS DE CAPELLÀ
Euonymus europaeus L.
[1753, Sp. Pl. : 197] 2n = 64
És un arbust alt de fins a 5 metres, amb branques joves prismàtiques, amb 4 cares,
fulles oposades, amplament lanceolades, de limbe agut, finament dentat. Fa flors
tetràmeres d’un blanc verdós, pedunculades. Fruit en càpsula carnosa d’un vermell entre
rosat i taronja molt viu. Euonymus europaeus és un arbust gran que pertany a la família
de les Celastràcies. Es distingeix per no tenir espines (com Maytenus) i tenir les fulles
totes oposades no diminutes. Els 4 estams alternen amb els 4 pètals, sense esperó. Calze
amb 4 sèpals. Flors actinomorfes, dialipètales, amb ovari súper. Carpels soldats almenys
per la base. Peduncles florals no sembre naixent a la base dels pecíols foliars. És
caducifoli, glabrescent, una mica aromàtic, molt ramificat, d’escorça llisa grisa, amb
rames joves tetràgones verdoses. Borrons de 2-4 mm ovoides. Fulles de 6-11 × 1.5-2.5
cm, oval-lanceolades, oposades, finament pubescents sobre els nervis al revers. Les fulles
més inferiors a vegades obtuses, les altres agudes. De marge finament dentat, atenuades
a la base. De color verd mat, més pàl·lid al revers. Pecíol de 2-6 mm, canaliculat.
Inflorescències amb 3-7 flors reunides en cimes bípares o trípares. A vegades la flors
central la tenen avortada. Peduncle floral de 17-25 mm. Flors de 10-12 mm de diàmetre,
tetràmeres, amb pedicel de 5-8 mm. Disc nectarífer tetralobulat d’un verd intens. Calze
amb 4 lòbuls de 1.5 × 2-2.5 mm, ovals, obtusos. Pètals de 2.5-3.5 × 1.5-2 mm, oval-
espatulats, còncaus, finament denticulats a la punta, de color blanc-verdós. Estams 4
igualant la longitud dels pètals. Anteres amb 2 teques. Fruit de 8-12 × 9-15 mm,
obpiramidal, vermell al madurar, solcat formant 4 lòbuls erectes, obtusos, comprimits
lateralment, llisos (o arrugats a l’assecar-se), amb quilla obtusa. Llavors de 5-6.5 × 3.5-
4.5 mm, una mica comprimides lateralment, obovoidees, brillants, de color castany,
cobertes del tot per l’aril de color vermell-taronja intens.
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
PREPARATS
ALTRES USOS
La les arrels se’n pot treure una mena de gutaperxa. La fusta s’empre en ebenisteria. De
les llavors se’n pot extreure un tint groc. De l’aril un tint entre vermell i taronja, que amb
alum es torna verd. Però tots aquests tints són poc duradors. De l’arbust se’n pot
extreure un oli volàtil útil per a fer sabons. El carbonet de la fusta s’empra per a
dibuixar. De les tiges se’n poden fer escuradents, agulles de teixir, fusos, broquetes i
altres petits estris.
TOXICITAT
Pot arribar a paralitzar el cor. També ja a petites dosi pot irritar els budells.
PRINCIPIS ACTIUS
ETIMOLOGIA DEL NOM CIENTÍFIC: Eu-patorium ve del grec «de noble pare». Hom
suposa que el qui tenia el pare noble era el rei del Pont el segle I ( MITRÍDATES EL
GRAN). Cannabinum és evident que significa «com el cànem» i bé que s’hi
assemblen les fulles.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins la gran família de les Compostes, el Lladracà pertany a la tribu de les Eupatòries.
Es distingeixen per tenir flors totes no ligulades i estil de les flors del disc amb dues
rames llargues i papil·loses, fruit (aqueni) amb vil·là a sobre, receptacle sense palletes,
fulles oposades.
La planta pot ser atacada pel fong Thanatephorus cucumeris que li produeix zones
pansides. També pot ser atacada pel CMV (virus del mosaic del cogombre).
Sempre prefereix vores d’aigua o terrenys molt humits als marges del bosc sobre terreny
argilós. Andalusia arriba fins els 3000 m snm. A l’Àfrica es troba al Marroc i a Algèria. A
l’Àsia es troba a Armènia, Azerbaidjan, Geòrgia, Rússia, Iran, Iraq, Palestina/Israel,
Líban, Síria, Turquia, Nepal i la Xina. A Europa es troba a Estònia, Lituània, Letònia,
Moldàvia, Rússia, Ucraïna, Àustria, Bèlgica, Txèquia, Alemanya, Hongria, Països Baixos,
Polònia, Eslovàquia, Suïssa, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Suècia, Regna Unit/Illes
Britàniques, Albània, Bòsnia-Herzegovina, Bulgària, Croàcia, Grècia, Itàlia, Macedònia,
Montenegro, Romania, Sèrbia, Eslovènia,, França, Portugal, Espanya. A l’Amèrica del
Nord es troba al Canadà i als Estats Units. Apart també es troba a Nova Zelanda.
La subespècie corsicum (Req. ex Loisel.) P. Fourn. [1939, Quatre Fl. Fr. : 937] es
distingeix per ser planta més fina, més baixa, amb fulles més indivises, amb vil·là tan o
més curt que l’aqueni. Apart, s’han descrit també les varietats o subespècies chinense =
asiaticum, syriacum
ESPÈCIES SIMILARS
HISTÒRIA
El suís KONRAD GESNER (segle XVI) explicava que al beure vi d’haver-hi cuit la rel va
començar a vomitar al cap d’una hora i a defecar violentament unes dotze vegades
copiosa femta amb mucositat. Els clàssics anomenaven eupatòrium a l’Agrimonia
eupatoria. AVICENNA sembla que coneixia bé la planta del Lladracà i per això es coneic
com Eupatori d’Avicenna. A principis del segle XX es posaven les fulles al pa per evitar
que es florís (Mrs. GRIEVE). La llegenda explica que rentant-se els baixos amb la planta
les dones recuperen la virginitat. SANTA CUNEGUNDA era verge i casada. Vídua ja de
l’emperador germànic ENRIC II volgué entrar en un monestir, però per demostrar que era
verge i podia ser monja va haver de caminar descalça sobre una llarga reixa d’arades
roents. Morí el 3 de març del 1039. A Olot, al segle XVIII, FRANCESC BOLÒS emprava el
Lladracà per guarir ferides i, en ús intern, contra debilitat, caquèxia, obstruccions
hepàtiques, edemes i hidropesia.
• amargant • hepatoprotector
• antihemorràgic • hipocolesterolemiant
• antiinflamatori (fetge, pulmons) • immunoestimulant
• antimicrobià • insecticida
• antioxidant • laxant
• astringent • mucolític
• cicatritzant • purgant (decocció arrel)
• colagog • repel·lent d’insectes (Aedes aegypti,
• colerètic Callosobruchus chinensis, Culex
• contraceptiu quinquefasciatus)
• desintoxicant • sudorífic
• diürètic • tònic
• emmenagog • vomitiu
• expectorant (rels) • vulnerari
ESOTERISME
VETERINÀRIA
Els cérvols quan tenen alguna ferida van a la planta i s’hi refreguen i després es queden
parats prenent el sol.
ALTRES USOS
És una planta que a les arrels acumula o pot acumular molt d’Arsènic, i per tant,
desintoxicar sòls del voltant de mines contaminats pels residus o les mateixes aigües
contaminades per Arsènic, en basses de decantació.
Les flors atrauen moltes papallones. L’oli essencial de Lladracà evita la podridura del
mango (Mangifera indica) causada per Botryodiplodia theobromae i/o Colletotrichum
gloeosporioides.
POSSIBLE TOXICITAT
La planta és tan amargant que és difícil abusar-ne. Barrejant l’extracte amb la pitança
(125 mg/20g) als ratolins administrada fins l’estómac provoca reducció de la motilitat,
mareig i ptosis, però tot això és reversible a l'abandonar l’experiment. Per la presència
d’alcaloides pirrolizidínics hom sospita que la planta a la llarga podria causar problemes
al fetge. Val més, doncs, fer-ne com a molt una novena. La DL50 del germacrè D o del
neril-acetat és aproximadament de 16-22 micrograms/mL. L’extracte hidroalcohòlic de la
re pot incrementar l’efecte aneugènic del bisfenol-A.
L'Ordre SCO 190/2004 de 28 de gener només prohibeix Eupatorium purpureum i E.
rugosum, espècies afins però ben diferenciades per a la majoria de botànics d'E.
cannabinum.
PRINCIPIS ACTIUS D’EUPATORIUM CANNABINUM
• 1-(2-hidroxi-4-metil-fenil)-propan-1,2-diona
• 1-[2-hidroxi-4-(hidroxi-metil)fenil]etan-1-ona
• 10-acetoxi-8-hidroxi-9-O-angeloïl-timol
• 2-hidroxi-2,6-dimetil-benzofuran-3(2H)-ona
• 2H-cromèn-2-ona
• 30,40,4a0,9a0-tetrahidro -6,70-dimetil-spiro[benzofuran-3(2H),20-piran[2,3-
b]benzofuran]-2,4a0-diol
• 8-metoxi-9-O-angeloïl-timol
• 8-metoxi-9-O-iso-butiril-timol
• 8,10-didehidro-9-(3-metil-butanoïl)-timol 3-O-tiglat [RELS]
• 9-(3-metil-butanoïl)-8,10-dehidro-timol
• 9-acetoxi-8,10-dehidro-timol-3-O-tiglat
• 9-acetoxi-8,10-epoxi-timol 3-O-tiglat
• 9-acetoxi-timol-3-O-tiglat
• 9-hidroxi-8,10-dehidro-timol
• 9-iso-butiril-oxi-8,10-dehidro-timol
• 9-O-angeloïl-8-metoxi-timol 3-O-iso-butirat [RELS]
• 9-O-angeloïl-8,10-dehidro-timol
• àcid acrílic
• àcid cafeic
• àcid cítric
• àcid làctic
• àcid màlic
• àcid tànnic
• taraxasterol acetat;
• alcaloides pirrolizidínics:
◦ A) sense radical a C-7: echinatina; licopsamina; intermedina (supinina,
amabilina);
◦ B)[RELS] amb radicals a C-7 beta-iso-butiril / beta-angelil/beta-tiglil / beta-
iso-valeril;
◦ C) [RELS] amb base de necina: trachelanthamina (isòmers); èsters de beta-
angelil/tiglil;
◦ D) èster a C-9 viridifloril/trachelanthil d’amino-alcohol (turneforcidina)
• benzofuranoides
• beta-ecdisona
• derivats del timol
• euparina
• eupatilina 97 mg %
• eupatorina 18 mg%
• eupatorio-picrina
• eupatobenzofuran
• fenil-propanoides
• flavonoides 0.8-2.5%
• glucòsids de flavonols: 6-metoxi-flavones (hispidulina; eupafolina); astragalina;
kaempferol-3-rutinòsid; hiperòsid; querecetina; isoquercitrina; rutina
• hofmeisterin II
• inulina
• lactona: cromolaènid, eucannabinòlid
• lactones diterpèniques: cannaclerodanòlid
• lactones sesquiterpèniques: eupatorio-picrina; 5'-deoxi-eupatoriopicrina;
hiyodorilactona A; 3-hidroxi-5'- O-acetil-eupatoriopicrina = hiyodorilactona D;
hiyodorilactona B.
• lactucerol
• oli volàtil 0.1-0.2 % [FLORS]: germacrè D 27%; germacrè B 12%; valencè 10%; beta-
cariofil·lè 8.5 %; [FULLES]: germacrè D 37 %; germacrè B 12%; beta-cariofil·lè 10%;
delta-carè 8.5%
• oli volàtil [PLANTA]:
• (E)-beta-ocimè • camfè
• (E)-nerolidol • cumarina
• (Z)-beta-ocimè • decanal
• 1,5-terpineol • delta-2-carè 6%
• 8,89-dehidro-timol [Còrcega] • delta-cadinè 2%
• 8.5-alfa-fel·landrè 3% • elemol 3%
• àcid cafeic 56 mg% • espatulenol 2-27%
• alcohol fenil-etílic • geranil-acetat
• alfa-cadinol 3% • geranil-tiglat
• alfa-farnesè 13 % • germacrè B 12-22%
• alfa-guaiè • germacrè D 35 %
• alfa-humulè • hexil-tiglat
• alfa-metilèn-gamma-butiro-lactona,3- • isobornil-2-metil-butanoat
beta-peroxi-eucannabinòlid • lavandulol [Còrcega]
• alfa-patxulè • linalool
• alfa-pinè • llimonè
• alfa-terpinè 11% • longifolè
• alfa-terpineol • mircè
• alfa-zingiberè 7% • neril-acetat 5-20%
• benzè-acetaldehid • neril-isobutirat 17%
• beta-bisabolè • neril-propionat
• beta-cariofil·lè 9% • nerol
• beta-cubebè • nonanal
• beta-elemè • p-cimè 1%
• beta-himachalè • sabinè
• beta-pinè 5% • timol
• beta-ylangè • timol-metil-èter 6 %
• bi-ciclo-germacrè • timoquinona 6%
• borneol [Còrcega] • valencè 8%
• bornil-acetat
• polifenols 5-8-11%: àcid clorogènic 1.5%; 3,5-àcid-dicafeoïl-quínic 0.3%; 4,-5 àcid-
dicafeoïl-quínic 0.4% derivats cafeoïl- 4%; derivats de l’àcid hidroxicinàmic 6.5%;
• polisacàrids immunostimulants (4-O-metil-glucurono-xilans);
• quercetina 760 mg%
• resina
• rinderina
• rutina 69 mg%
• saponines
• stigmasterol
• supinina
• tanins
• terpenoides
• β-sitosterol
Els olis essencials de l‘Eupatorium cannbinum tenen una IC 50 envers l’Artemia salina de
16-22 micrograms/mL. L’oli essencial té activitat fungicida contra Aspergillus niger i
activitat fungistàtica contra Fusarium oxysporum i Trichoderma lignorum. L’activitat
antibacteriana de l’oli essencial està demostrada contra:
• Escherichia coli • Salmonella typhi
• Proteus mirabilis • Streptococcus aureus
• Pseudomona aeruginosa (no massa • Streptococcus faecalis (molta
inhibició) inhibició)
D’efecte antiinflamatori en tenen diversos principis actius de la part aèria del Lladracà:
9-acetoxi-8,10-epoxi-timol-3-O-tiglat; 9-acetoxi-8,10-dehidro-timol-3-O-tiglat; (7),9-
acetoxi-timol-3-O-tiglat; 8-metoxi-9-O-iso-butiril-timol; 10-acetoxi-8-hidroxi-9-O-
angeloïl-timol; 1-[2-hidroxi-4-(hidroxi-metil)fenil]-etan-1-ona. Aquests principis actius
inhibeixen amb una IC50 de 18 microM la generació d’anions superòxid als neutròfils
molestats amb fMLP/CB. Per altra banda els següents principis actius: 9-(3-metil-
butanoïl)-8,10-dehidro-timol; eupato-benzofurà; 9-iso-butiril-oxi-8,10-dehidro-timol; 10-
acetoxi-8-hidroxi-9-O-angeloïl-timol; 1-[2-hidroxi-4-(hidroxi-metil)-fenil]-etan-1-ona hi
inhibeixen la producció d’elastasa amb un a IC50 de 18 microM també.
https://www.academia.edu/31497621/
Chemical_constituents_pharmacological_and_therapeutic_effects_of_Eupatorium_cannab
inum-_A_review?auto_download=true&email_work_card=view-paper
https://www.tandfonline.com/doi/full/10.3109/13880209.2015.1078384
LLETEROLA D’HORT
Euphorbia helioscopia L.
[1753, Sp. Pl. : 459] 2n = 42
Alemany: Sonnwend-wolfsmilch/Sonnenwend-wolfsmilch/Sonnen-wolfsmilch
Anglès: Sun spurge/Churnstaff / Madwoman’s-milk / Madwoman's milk / Wart
spurge / Wartweed
Àrab: فربيون شمسي/جيجان
Castellà: Lecherula/Euforbia girasol / Lecheriega / Lecheruela / Lechetrezma /
Lechetrezna girasol / Mamona / Pichoga / Tornagallos
Català: Lleterola/Lletera / Lleterola d'hort / Mal d'ulls / Marcoset
Danès: Skærm vortemælk
Eslovac: Mliečnik kolovratcový
Eslovè: Mleček sončni / Sončni mleček / Zeleni klobuk
Estonià: Harilik piimalill
Finlandès: Viisisädetyräkki/Viisisäteinen tyräkki
Francès: Euphorbe réveil-matin / Herbe-aux-verrues / Petite éclaire
Gaèlic: Llaethlys yr ysgyfarnog/Llaeth ysgyfarnog
Gal·lès: Lus na bhfaithní/Lus na bhfaitní
Grec: Ευφορβία η ηλιοσκόπια/Γαλατόχορτο / Γαλατσίδα / Ευόρβιο το
ηλιοσκοπικό / Μεγάλη γαλατσίδα
Hebreu: חלבלוב השמש
Hindi: Gani-buti, Chhatri doidak, Piryano doolai
Holandès: Kroontjeskruid
Hongarès: Napraforgó kutyatej
Italià: Euforbia calenzuola/Erba verdona/Erba calenzola
Japonès: トウダイグサ/todaigusa
Noruec: Åkervortemelk/Mjølkegras / Ringormgras / Ringormgull / Sminkegras /
Trollkjerringgras / Vorteblomst / Vortegras / Åkervortemjølk
Persa/Farsi: شیرسگ
Polonès: Wilczomlecz obrotny/Kołowrotek
Portuguès: Erva-leiteira / Erva-maleita / Erva-maleiteira / Erva-olha-o-sol /
Leitarega / Leitariga / Leiteira / Maleiteira / Titímalo-dos-vales/ Laiteira-
do-dsol
Rus: Молочай солнцегляд
Suec: Revmorstörel / Revormstörel
Txec: Pryšec kolovratec
Ucraïnès: Молочай соняшний/Молочай сонячний
Urdú: Chhatri dodak, Gandi booti
Xinès: 泽漆/ ze qi, wuduoyun, maoyancao, wuzandeng, yibasan
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una herba anual de fins a 40 cm d’alçària, amb arrel pivotant, tija dreta, (o
ascendent), normalment solitària, que al tallar-se exsuda làtex blanc amargant. Fulles
esparses obovals, obtuses, denticulades a la meitat distal, essent les de sota la umbel·la
majors. Umbel·la ampla, còncava, amb 5 radis allargats, primer tricòtomes, desprès
dicòtomes. Bràctees obovals, desiguals. Glàndules fructíferes enteres, sense banyes.
Càpsula de 23-5 mm, glabra, llisa, amb closques arrodonides. Estils a penes bífids.
Llavors d’uns 2 mm, ovoides, marrons, reticulades-alveolades, carunculades.
Dins del gènere, Eupohorbia helisocopia es distingeix per tenir les glàndules de l’involucre
fructífer enteres, i per ser planta anual, amb fulles esparses, bràctees de la umbel·la
lliures, closques llises, càpsules dehiscents, exsertes, solcades, fulles serrulades a,la
meitat distal, llavors de 1.5-2.3 mm.
Les Euforbiàcies es distingeixen per tenir les flors en forma de ciati i exsudar làtex per
les ferides. La flor masculina està formada per un sol estam articulat, amb un pedicel a
la base. Un fals calze està format per 5 bràctees que formen un involucre en forma de
copa. Hi ha 4 cossos glandulars en forma d’arc o de lluna minvant amb o sense banyes
terminals. La flor femenina està formada per 3 carpels que donaran lloc cadascuna un
coc amb una sola llavor dins. Els estams o flors masculines articulades, sense periant,
formen petits grups front a les bràctees que formen l’involucre. El conjunt de la
inflorescència rep el nom de ciati. Hi ha unes 5000 espècies a la família, reunides en uns
300 gèneres. El gènera Euphorbia compta amb unes 2250 espècies.
És planta típica dels horts, marges de camins una mica humits sobre sòls no massa rics
en nutrients, però sense gaire humus, més aviat bàsics, argilosos, gens salins, en
ambients amb força llum. És espècie cosmopolita, absent, però de les zones tropicals i de
les àrtiques.
HISTÒRIA
La planta figura al Shennong Ben Cao Jing (2800 a.C.) i s’ha emprat a la Xina des de la
dinastia Han (202 a.C.–220 d.C.). També figura a nombrosos tractats xinesos posteriors:
Mingy Bielu (dinastia Han), Xinxiu Ben Cao (dinastia Tang); i Sheng Ji Zong Lu i Ben
Cao Gang (dinastia Ming); i Yaoxing Zhilu (dinastia Qing), i Depei Ben Cao (dinastia
Qing). En general a la farmacopea xinesa és descrita com a planta amargant i una mica
freda, diürètica, bèquica, desintoxicant i insecticida, contra la deficiència a la melsa o a
l’estómac, o de qi i a la sang.. Al Sheng Ji Zong Lu es recomana de seva decocció (250 g)
contra edema, tos, asma, disúria, però combinada amb rels de ginseng (75 g) , pela de
Citrus reticulata (50 g), albercocs (75 g), prunes xineses (Prunus humilis) (150 g), rizoma
d’Atractylodes macrocephala (50 g) i rels de Morus alba (150 g). La planta no es recomana
pas per a llargs períodes o en dosi exagerades, només 3-9 g, uns dies. A més de a la Xina
s’empra a l’Índia, Egipte, Turquia.
VIRTUTS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
Les fulles es donen al gossos rabiosos. I la rel, per fer-los anar de ventre.
POSSIBLE TOXICITAT
Els diterpens del tipus ingenan que es troben combinats amb àcids grassos insaturats a
la planta, alguns èsters de l’ingenol i dos èsters de 20-deoxi-ingenol, són moderadament
tumorígens. El làtex és irritant per a la pell, sobre tot si hi toca el sol. Les eufornines A, B
i C són tòxiques. Si la planta es combinés amb Vigna angularis o amb Dioscorea
oppositifolia, aleshores es tornaria més tòxica. El làtex pot irritar la pell., i si es pren, la
boca, l’esòfag i l’estómac. I, com és d’esperar, els ulls. Això no obstant, prendre la
decocció de fins a 150 g de la planta sembla que per un cop no dona intoxicació.
En ratolins les DL50 són de entre 3 i 5 g/Kg segons el tipus d’extracte (aigua, etanol, etil-
acetat). La DL50 de l’extracte amb etanol en injecció peritoneal en rates és de 1.2 g/Kg.
Per boca, 600 mg/Kg de làtex o 1200 mg/Kg durant 14 dies no resulten tòxics per als
ratolins albins. Estudis antics arribaven a la conclusió que la planta era tumorigènica.
Segurament devien fer proves amb dosi letals o quasi letals.
EFECTES FISIOLÒGICS
Diversos extractes, i en especial el fet amb etil-acetat, de la planta tendra actuen contra
línies cel·lulars de càncer de fetge: SMMC-7721, BEL-7402, HepG2; i de càncer colorectal
(SW-480); d’estómac (SGC-7901). Almenys l’extracte amb etil-acetat a 100-200 ppm
actua contra les cèl·lules SMMC-7721 inhibint la capacitat d’invasió i reduint l’expressió
de la MMP-9, i aturant el cicle a G1. L’àcid 3,3-di-O-metil-el·làgic-4-O-beta-D-
glucopiranòsid actua contra les cèl·lules MGC, HepG2 i Hce-8693. El pino-resinol actua
contra les SW480 i SW620. L’àcid gàl·lic actua contra les LA795 (del càncer de pulmó de
ratolí). L’extracte amb etil-acetat redueix les expressions de la ciclina D1, Bcl-2, MMP-9 i
incrementa l’expressió de Bax, caspasa-3 i nm23-H1 al teixit cancerós al ratolí.
• 1-octacosanol ◦ 14,2-alfa-hidroxi-helioscopinòlid
• 3,5-dihidroxi-fenil-glicina B
• 12-desoxi-forbol-13-fenil-acetat-2- ◦ 15-O-acetil-3-O-benzoïl-
O-acetat characiol
• 24-metilèn-ciclo-artenol ◦ 16-epi-18-hidroxi-abbeokutona
• 24-metilèn-ciclo-art-3-ona ◦ 16-hidroxi-ingenol
• àcid flavel·làgic ◦ 17-hidroxi-eufornina
• àcid gel·lic ◦ 17-hidroxi-eufoscopina C
◦ 20-O-acetil-ingenol
• diterpenoids: ◦ diterpenoids del tipus jatrofà,
◦ 2-alfa-hidroxi-helioscopinòlid B latirà, ingenà
◦ 3-beta,7-beta,15-beta-trihidroxi- ◦ epi-eufoscopina A-F
14-oxolatira-5E,12E-dienil-16-O- ◦ ent-16-beta,17-dihidroxi-atisan-
beta-d-glucopiranòsid 3-ona
◦ 5,11-jatrofadièn-3-benzoïl-oxi- ◦ ent-kauran-3-oxo-16-beta-17-
7,9,14-tri-acetil-oxi-15-ol diol
◦ 7-alfa,9-beta,15-beta-triacetoxi- ◦ eufascopoid A
3-beta-benzoïl-oxi-14-beta- ◦ eufcopenoid A
hidroxi-jatrofa-5E,11E-diè ◦ eufcopenoid B
◦ 7-beta,9-beta,11-beta,14-beta- ◦ eufelionòlid A-N
triacetyoxi-3-benzoïl-oxi-212- ◦ eufeliotriol A
beta,15-beta-epoxi-11-beta- ◦ eufeliotriol B
hidroxi-jatrofa-5E-èn ◦ eufohelifan B
◦ 7-beta,9-beta,14-beta-triacetoxi- ◦ eufohelifan A-C
3-benzoïl-oxi-12-beta,15-beta- ◦ eufohelina A-E
epoxi-11-beta-hidroxi-jatrofa-5E- ◦ eufohelionona
èn ◦ eufohelionòsid A
◦ 7-beta,9-alfa,14-beta-triacetyoxi- ◦ eufohelioscopina A-C
3-beta-benzoïl-oxi-15-beta,17- ◦ eufoheliosnoid A-E
dihidroxi-jatrofa-5E,11E-diè ◦ eufohelionòsid E (= 14-alfa,15-
◦ 7-deacetil-eufornina B beta-diacetoxi-3-beta-benzoïl-
◦ 9,19-ciclo-lanost-23E-èn-3,35- oxi-7-beta-nicotinoïl-oxi-9-oxo-
diol jatrofa-5E,11E-diè)
◦ 9,19-ciclo-lanost-25-èn-3- ◦ eufheliotrol A,B
beta,22-diol ◦ eufopia A
◦ 12-deoxi-forbol-13-[2-metil-cis- ◦ eufopia B
2-butenoat]-20-acetat ◦ eufopia C
◦ 12-deoxi-forbol-13-fenoil-acetat- ◦ euforbatina A-G
20-acetat ◦ euforbiapèn A-D
◦ 12-deoxi-forbol-13-dodecdienoat- ◦ euforbon
20-acetat ◦ euforheliosina B
◦ 12-deoxi-forbol-13-[2-metil-cis- ◦ euforhelipan A
2-butenoat] ◦ euforhelipan B
◦ eufornina A-F ◦ miricetina
◦ eufornina A-N ◦ mosloflavona
◦ euforpin A-F ◦ naringenina
◦ eufoscopina A-N ◦ persicogenina-3’-glucòsid
◦ eufoscopoid B ◦ pinocembrina
◦ eufoscopoid A-F ◦ quercetina-3-O-beta-D-(2’’-O-
◦ eufzicoopias A-I gal·loöl)-galactpòsid
◦ eurifoloid Q ◦ sakuranina
◦ helioojatrona A-C ◦ tiliròsid
◦ helioscopianoid A-Q ◦ titimalina
◦ helioscopinòlid A-E
◦ helioscterpenoid • lectina
◦ heliosupina • lípids:
◦ ingenol àcid araquidònic
◦ ingenol-monoacetat àcid docosanoic
◦ lup-20(29-èn-3-acetat àcid esteàric
◦ lup-20(29)-èn-palmitat) àcid làuric
◦ secoheliosfan A,B àcid linoleic
◦ secoheliosfolan A, B àcid mirístic
àcid oleic
• fenil-propanoids: àcid palmític
◦ cumarines helisocopiol
◦ iso-fraxidina heptacosanol
◦ lignans octacosanol
◦ neolignans
◦ quinquenina L1
◦ syringa-resinol-4’-O-beta-D- • m-hidroxi-fenil-glicina
glucòsid
• monoterpenoids &
• fenols: sesquiterpenoids:
◦ àcid 3,4-dihidroxi-benzoic ◦ àcid ficúsic
◦ àcid 3,5-dihidroxi-benzoic ◦ beta-eudesmol
◦ àcid cafeic ◦ elemol
◦ àcid gàl·lic ◦ hemistepsina
◦ àcid shikímic-4-O-gal·lat ◦ swertiamarina
◦ àcod shikímic-5-O-gal·lat
◦ brevifolina • nor-sesquiterpenoids:
◦ etil-gal·lat ◦ (6,R,9S)-megastigman-3-ona-4,7-
◦ metil-gal·lat èn-9-ol-O-alfa-L-arabino-
◦ pirogal·lol furanosil-(1 → 6)-beta-D-
◦ resorcinol glucopiranòsid
◦ 13-carboxi-blumenol C
• flavonoides: ◦ 4,5-dihidro.blumenol A
◦ 7,4’-dihidroxi-5-metoxi- ◦ àcid urushic A
flavanona ◦ aglicona d’icarísid B2
◦ echinattina ◦ citròsid A
◦ glabrona ◦ dehidro-vomifoliol
◦ heliosina ◦ eupforheliosina A
◦ hiperina ◦ helioscopina D
◦ iso-liqüiritogenina ◦ leeaòsid
◦ iso-quercetina ◦ loliòlid
◦ kaempferol ◦ roseòsid II
◦ licochalcona A
◦ licochalcona B • oli essencial
◦ luteolina ◦ 2-adamantil-amina 1%
◦ luteolòsid ◦ àcid cafeic 6.5%
◦ àcid màlic 2% ◦ geraniïna
◦ cariofil·lè 23.5% ◦ helioscopinaA,B
◦ cariofil·lè-òxid 5.5% ◦ helisocopininaA,B
◦ carvacrol 6.5% ◦ mllotusinina
◦ iso-aromadendrè-epòxid 0.5% ◦ punciafolina
◦ timol 48% ◦ terchebina
◦ trans-longi-pinocarveol 2.5%
• triterpenoids
• pruïna ◦ (22R)-ciclo-art-25-beta-èn-3,22-
• punicaflorina diol
• quercetina-3-beta-galactòsid ◦ (23E)-cicloart-23-beta-èn-3,25-
• quercetina-3-beta-galactòsid-2’’- diol
gal·lat ◦ (2e
• quercetina-3-beta-glucòsid ◦ 19-alfa-H-lupeol
◦ 24-metilèn-ciclo-artenol
• tanins ◦ 24-metilèn-ciclo-artan-3-ona
◦ carpinusina ◦ auforbatrinaA-G
◦ corilagina ◦ balanoforina B
◦ euforhelina ◦ ciclo-artenol
◦ euforscopina ◦ estigmast-4-èn-3-ona
◦ flaeocarpusina ◦ lup-20(29)-èn-3-acetat
◦ furosina
latirà jatrofà
eufornina
forbol
terpenoides i flavonoides d'Euphorbia helioscopia
[De «Euphorbia helioscopia L. a phytochemical and pharmacological overview». YAN YANG, XUFEI CHEN, FEI
LUAN, MIN WANG, ZE WANG, JIULING WANG, XIRUI HE. Phytochestry 184:112649 (2021)].
MÉS INFORMACIÓ
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins el gènere, Euphorbia lathrys es distingeix per tenir les fulles oposades, decussades.
És planta bianual, glabra. Les tiges poden arribar a fer 1.5 m d’alçària. Són dretes,
simples o poc ramificades, fistuloses, glauques. Les fulles són lanceolades, decussades,
enteres, sub-obtuses o mucronades, glauques per revers. Fulles inferiors de 30-65 3-5
mm, linears, sèssils. Fulles superiors de 30-150 10-25 mm, oblongo-lanceolades,
amplexicaules. Inflorescència amb 2-4 radis de fins a 19 cm, 1-2 cops bifurcats, amb les
darreres branques desiguals (o una avortada). Bràctees del pleocasi cordato-lanceolades.
Bràctees del dicasi oval-oblongues, sub-cordades, lliures. Ciati de 4-5 mm, sèssil o quasi.
Nectaris grocs apendiculats, amb 2 apèndixs de 2 mm obtusos gruixuts sub-espatulats.
Fuit de 9-12 × 12-16 mm, sub-globulós, deprimit, solcat, amb el pedicel dret. Coques
arrodonides al dors, llises o una mica rugoses a l’assecar-se. Llavors de 4.5-5.5 × 3-3.7
mm ovoides una mica truncades a la base i obliquament truncades al cim, rugoses,
reticulades alveolades, amb nombroses crestes irregulars més o menys anastomosades,
de color castany. Carúncula de 1.5-2 mm cònico-deprimida, irregularment lobulada,
caduca, terminal.
Marges de murs, camps i camins. D’origen incert. Naturalitzada a bona part del món
temperat (Amèrica, Àsia oriental, Nord d l’Índia, Austràlia meridional, Nova Zelanda).
LITERATURA
MIGUEL DE CEVANTES, al Quijote (segona part, capítol XI) escriu: «Miraba Sancho la
carrera de su rucio y la caída de su amo, y no sabía a cuál de las dos necesidades
acudiría primero; pero, en efecto, como buen escudero y como buen criado, pudo más con él
el amor de su señor que el cariño de su jumento, puesto que cada vez que veía levantar las
vejigas en el aire y caer sobre las ancas de su rucio eran para él tártagos y sustos de
muerte, y antes quisiera que aquellos golpes se los dieran a él en las niñas de los ojos que
en el más mínimo pelo de la cola de su asno».
I a «La Gitanilla» esciru. "Cuando la gitana vieja oyó el ensalmo y el embuste, quedó
pasmada, y más lo quedó Andrés, que vio que todo era invención de su agudo ingenio.
Quedáronse con el soneto, porque no quiso pedirle Preciosa, por no dar otro tártago a
Andrés; que ya sabía ella, sin ser enseñada, lo que era dar sustos, y martelos, y
sobresaltos celosos a los rendidos amantes."
HISTÒRIA
És una planta tòxica catàrtica emprada per DIOSCÒRIDES (segle I). Recomanava prendre’n
7-8 llavors amb figues o dàtils i molt d’aigua perquè purga l’aigua, la flegma i la bilis.
També oferia la possibilitat de coure les fulles amb gallina o amb verdures per a tenir els
mateixos efectes. Com a purgant encara s’empra en alguns poblets de França. Els
pidolaires de l’Edat Mitjana l’empraven per a provocar-se nafres i així fer llàstima i
recollir més almoines.
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
INTOXICACIÓ
ALTRES USOS
De les llavors se’n pot extreure oli purgant de poc sabor (excepte si està ranci). Plantada
als camps evita que els talps els visitin i hi facin forats. Ruixar el raïm dels marges de la
vinya amb el làtex diluït és una tàctica dissuasòria per escarmentar els qui en furten.
També es planta al peu de murs de xalets com a ornamental.
PRINCIPIS ACTIUS
• 3,4-dioxi-fenil-alanina • eufol
• [6-O-(6-deoxi-alfa-L- • euforbaïna (proteasa) (làtex)
mannopiranosil)-beta-D- • euforbetina FRU
glucopiranosil]-oxi • eufòrbia-Lathyris factors L1-L25
• 6,20-epoxi-latirol • euforbon
• 16-hidroxi-ingenol • flavonoides
• àcid beta-D-glucopiranòsid-urònic • fraxidina
• àcid ferúlic • glicerol-dioleats
• àcid latiranoic • glicerol-monooleat
• àcid oleic FRU • glicerol-trioleat
• àcid p-cumàric • grassa FRU
• aesculetina • hentriacontà
• aesculina • ingenol-3-hexadecanoat
• amargants • iso-euforbetina
• artemetina • jolkinol-B
• baikaleïna • kaempferol
• betulina • kaempferol-3-glucurònid
• beta-sitosterol • latiranona-A
• calmodulina K(a) 2.01 • proteïna FRU
• cautxú natural • quercetina
• cera • quercetina-3-beta-D-glucrurònid
• cumarines • resina
• dafnetina FRU • rutina
• diterpenoides • sarcoma
• DOPA • taraxerol
• eseramina • triterpens (làtex)
• esteroides: euforbiasterol • vitexicarpina
Dels factors l’Euhpborvia lathyris, el factor L5 actua contra el sarcoma S-180, reduint-
ne la massa. El factor L1 actua contra el càncer de mama MCF-7, el càncer de cèl·lula
esquamosa KB i el càncer d’estómac epitelial GES-1. A les cèl·lules GES-1 el factor L1 hi
disminueix la supervivència, hi incrementa la fuita de LDH, hi indueix la producció
anòmala de ROS, MDA, i SOD. I hi provoca apoptosis, cosa que es palesa per una menor
nivell de MMP i per l’aparició de condensacions al nucli, fragmentació de l’ADN. Hi frena
l’expressió genètica de Bcl-2, citocrom C mitocondrial, PI3K, AKT, mTOR i p62; mentre
que hi incrementa els nivells de citocrom C citoplasmàtic, caspases 3 i 9 fragmentades,
LC3-II i beclina-1. En resum, el factor L1 disminueix la supervivència de les cèl·lules de
càncer epitelial d’estómac GES-1 i ho fa induint-hi estrès oxidatiu, activant-hi l’apoptosis
per via mitocondrial i potenciant-hi l’autofàgia mitjançant la inhibició de la via
PI3K/AKT/mTOR. A més a més, el factor L1 indueix intoxicació intestinal en nematodes
com el Chaenorhabditis elegans. El factor L2 alleuja el dany plmonar provocat per LPS i
ho fa suprimint l’activació de la via NF-kappa-B. Els factors L2 i L3 actuen contra el
càncer de pulmó A549. Els factors L21 i L3 actuen contra el càncer de matriu HeLa,
HEC-1, i d’ovari SHIN-3, HOC-21, HAC-2. El factor L3 actua reduint la pigmentació a la
pell quan s’exposa a UV; i redueix en contingut en melanina i en tirosina a les cèl·lules
del melanoma B-16.
L’extracte de les llavors fet amb metanol actua contra el càncer de matriu HeLa, la
leucèmia mielògena K562, el limfoma histiocític U937, la leucèmia HL-60, i el càncer de
fetge HepG2. L’extracte també atenua la formació d’osteoclasts induïda per RANKL i ho fa
frenant la via de senyals p38/c-Fos/NFATc1.
diterpenoides del tipus lathyrol de la llavor d'Euphorbia lathyris
MÉS INFORMACIÓ
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Segurament per a moltes persones el gra de fajol és un cereal, però de fet no ho és, sinó
que és la llavor d’una poligonàcia, similar i en miniatura a la del faig (faja). Els cims tan
coneguts a la regió de la capçalera del riu Ter al Ripollès han de tenir forma similar a la
d’aquest gra que per a alguns és un pseudo-cereal.
El fajol és una planta herbàcia, de tija força dreta però poc recta, buida per dins, rogenca
per fora,de fins a 150 cm d’alçària, amb fulles alternes, grandetes (fins a 7 cm), sagitades
o cordades-triangulars, acuminades, palmatinervades, toves, amb òcrees curtes,,
enteres, truncades. Les superiors són sèssils i abraçadores, però les de la zona inferior
són llargament peciolades. Les flors són petites, rosades o blanquinoses, agrupades en
panícules terminals o axil·lars. Cada flor té 8 estams, alternant amb 8 glàndules
nectarífers, i 3 pistils amb estils llargs persistents i estigmes capitats. El periant (2-4
mm) és petaloide, amb 5 peces persistents no acrescents, carenades als angles. Els
aquenis (4-6 mm), majors que el periant, tenen secció triangular i contenen una sola
llavor de maduració desigual.
Dins la família es distingeix per les fulles triangulars, el fruit trígon, les tiges redreçades
no enfiladisses, les flors en panícula, els estils llargs, els estigmes poc engruixits, i el
fruit sobresortint del periant, que no és acrescent.
Fagopyrum esculentum. Morfologia i histologia dels nectaris. A) flor oberta segregant gotetes
de nèctar al receptacle. B) vista apical després d'extreure el gineceu i l'androceu mostrant 8
glàndules en cercle. C) vista frontal d'un nectari amb tricomes i la cara ventral. D) secció
longitudinal d'una flor; el nectari en caputxa consisteix en un parènquima multicapa
especialitzat NP cobert d'una epidermis monocapa. E) secció longitudinal d'un nectari:
l'epidermis ventral consisteix en tricomes unicel·lulars secretors. F) secció transversal del
parènquima abans de l'exsudació de nèctar; els vacúols són petits i el nucli centrat. H) secció
longitudinal del parènquima durant l'exsudació; les cèl·lules tenen vacúols grans i el nucli
s'acosta a la paret. I) secció longitudinal de la flor; amb 2 feixos vasculars VB a la base del
parènquima del nectari NP i un feix vascular al parènquima subnectari CP; també s'hi veuen
els cloroplasts Ch. J) secció longitudinal d'un feix vascular format per floema P i xilema X.
K) secció longitudinal d'una flor mostrant un feix vascular VB que creua el parènquima sub-
nectari CP al tèpal i arriba al parènquima nectari NP. [De VALERY CAWOY, JEAN-MARIE
KINET, ANNE-LAURE JACQUEMART-2008]
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
Hom suposa que el seu origen pot ser la regió del Yunnan o Manxúria o la Sibèria. Al
Japó n’hi ha restes de cap a l’any 4000 a.C. I a la Xina de cap el 2600 a.C. Es va
començar a cultivar a gran escala a països europeus el segle XVI. Normalment viu bé a
temperatures diürnes entre 17 i 27 ºC, però pot arribar a tolerar mínimes de 7 i màximes
de 40. La pluviometria ideal seria entre 800 i 1100 mm anuals i el sòl ideal seria un sòl
sorrenc de pH 6. El rendiment mitjà sol ser d’un tona de llavors per Ha.
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
soksungjang
POSSIBLE TOXICITAT
Algunes persones (una per cada milió) desenvolupen al·lèrgia al gra de fajol, a la flor o a
la planta. Tenen inflamació a la pell a les parts on hi toqui la llum del sol,
hipersensibilitat al fred, i formigueig a les mans. La toxicitat pot presentar-se en
humans, ovelles, porcs, cavalls, i en especial degut a la clofolla. La planta acumula
selectivament Plom del sòl fins a 8000 ppm a les fulles. Cal anar en compte, doncs.
També pot acumular selectivament el Seleni.
ALTRES USOS
Les clofolles, molt lleugeres, es fan servir com a farcit per coixins. Caldria, però, tractar-
los molt bé (UV, vapor a 120ºC) perquè no produeixin al·lèrgies. Les bosses que s’escalfen
al microones contra dolors a les articulacions es poden farcir amb aquestes clofolles
també.
El gra sense la clofolla es dona a menjar a gallines i altres aus, porcs, i vaques. Lo millor
seria donar-los els grans germinats ja que així milloraria la llur ossamenta.
El cultiu massiu és beneficiós per al sol ja que n’evita l’erosió i a més evita la proliferació
de males herbes.
Mitja hectàrea d’aquest cultiu pot fer que les abelles produeixin en una temporada uns
60 Kg de mel.
És una planta que atrau a multitud d’insectes beneficiosos.
De les tiges se n’extreu un tint blau.
EFECTES FISIOLÒGICS
Els polisacàrids del fajol activen els macròfags on incrementen l’activitat de la iNOS,
l’expressió proteica de NF-kappaB i la secreció de NO i de TNF-alfa. I ho fan estimulant la
via TLR4/NF-kappaB. Els pèptids tenen efecte antifúngic i antibacterià. Hi ha una
proteïna amb dues bandes de 56 i 50 KDa (en absència de 2-mercapto-etanol) i una de
25 KDa (en presència de 2-mercapto-etanol) que té capacitat d’unir-se a la tiamina
(vitamina B1).
AROMA
• (E,E)-2,4-decadienal • àcid nonaoic 7.5%
• (E)-2-nonenal • benzotiazol 5%
• (E)-3-hexèn-1-ol 6.5% • decanal
• 2-metoxi-4-vinil-fenol • fenil-acetaldehid
• 2,5-dimetil-4-hidroxi-3(2H)- • salicil-aldehid
furanona
MÉS INFORMACIÓ
Alemany: Buche
Anglès: beech
Basc/ Euskera: pago arrunta, pagoa, fagoa
Castellà: haya, hayuco (FRU)
Català: faig, faus (FRU), fatjó (FRU)
Danès: Bøg
Estonià: Европска буква
Farsi/Persa: راش اروپایی
Finlandès: pyökki
Francès: hêtre
Gaèlic: Feá
Gal·lès: Ffawydden ffawydd
Holandès: Beuk
Italià: faggio, faggiuola (FRU)
Japonès: ヨーロッパブナ/ ヨーロッパぶな
Noruec: Bok
Polonès: buk
Portuguès: faia
Rus: Бук европе́йский/ Бук лесно́й
Suec: bok
Turc: Avrupa kayını/ Karagürgen / Katran ruhu / Kayınağaci
Txec: buk
Ucraïnès: Бук лісовий Європейський / Звичайний
Xinès: 欧洲山毛榉 欧洲水青冈
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
El faig és un arbre majestuós, caducifoli, que pot arribar a 50 m d’alçada i fer 8 m de volt
de canó (circumferència del tronc a 1.2 m del terra). L’escorça és llisa, blanquinosa. Els
borrons són marrons, fusiformes, aguts, amb unes quantes esquames imbricades. Les
fulles (3-10 cm) son ovades,el·líptiques, agudes als dos extrems, amb el marge ondulat,
ciliat. Solen estar disposades en un pla (dístiques), tenen un pecíol curt, són gairebé
enteres, una mica festonejades, amb els nervis secundaris (5-10) ben paral·lels i marcats.
Per la cara de sota, amb pèls blanquinosos, com els del marge. Les flors masculines es
disposen en aments (1 cm) llargament (3-6 cm) pedunculats, que pengen. Periant
masculí amb 4-7 lòbuls. Estams 8-16. Anteres amb dehiscència longitudinal. Les
femenines solen ser geminades,. Voltades d’un involucre acrescent format per nombroses
bràctees unides per llur base. Estils 3, fins i corbats. Aquenis (1.3-2.8 × 0.7-1.1 cm)
trígons, 1-2 per cúpula (2-3 cm). Càpsula ovoide amb punxes toves que recobreixen
totalment les valves (4). Als jardins s’hi poden veure varietats:
Mapa de distribució geogràfica de Fagus sylvatica (en verd) i Fagus orientalis (en ocre).
El faig és un arbre que no resisteix l’aire marítim o la salinitat. Prefereix climes molt
plujosos, de més de 1000 mm de pluja anual, però li agrada més la humitat a la capçada
que al sòl. Vol tenir el cap mullat i els peus secs, segons PERE MONTSERRAT RECODER.
A Catalunya probablement el faig més gros sigui el del Nord del Pedraforca 42° 15’ 23″ N,
1° 41′ 56″ E. Fa 20 m d’alçada (i de capçada) i uns 5.2 m de volt de canó.
A Andorra hi ha una curiosa llei no escrita que evita que hi creixin els faigs, que són
eliminats sistemàticament. Segurament, almenys segons algun descendent de
CARLEMANY, els andorrans, agraïts a l’emperador, varen prometre-li que ja no hi hauria
més adoració dels faigs a la contrada, i es varen comprometre a eliminar aquests arbres.
Cal recordar que a una regió d’Alemanya els adoradors dels arbres no varen voler
claudicar i decidiren preferir pagar impostos com a pagans abans que fer-se cristians.
Aleshores, CALEMANY, com càstig, els va dur a l’exili, en carros, cap a Suïssa. HITLER,
respecte a aquest càstig, preferí la mala traducció del document i enlloc de «delocavit»
(«envià a l’exili») entengué «decollavit)» («degollà»). I això l’entusiasmà tant que creà una
divisió de l’exèrcit amb el nom de CARLEMANY.
A Europa potser el faig més gros sigui el de Gutspark, Hoppenrade, Brandeburg. Fa 8.8
m de volt de canó. 53° 2' 6.31" N/ 12° 3' 29.22" E. Aquest exemplar segurament és el resultat
de la fusió policòrmica de diversos faigs. Ben ocasionalment el faig es pot fondre amb
altres espècies com l’om (Ulmus montana). Això passa, per exemple, essent ambdues
arrels d’un pam de diàmetre, a la Saraillé (Arieja). Sembla ser que el faig més alt sigui el
de Larrau (pasarelle d’Holçarté), que fa una mica més de 50 m d’alçada.
La famosa fageda d’en Jordà a Olot, no té pas ara a l’aspecte que tenia quan el poeta
MARAGALL la va descriure. Cap a l’any 1954 se’n va fer una bona tala d'aquells faigs amb
troncs de més d’un metre de diàmetre. La fageda d’Irati podria ser la fageda més extensa
del vessant Sud dels Pirineus, però ni de bon tros la més extensa dels Pirineus, i encara
menys la més extensa del món. A l'Arieja la fageda cobreix més d’un centenar de
quilòmetres de les bagues inclinades, continuadament. I, en general, la fageda a les
bagues del vessant Nord del Pirineus és present des de l’Albera a l’Iparralde.
Hi ha fagedes sobre sòl calcari en indrets molt plujosos, com ara a la Val d’Aran o al
mateix Ripollès, amb un sotabosc esclarissat, amb Scilla lilio-hyacinthus. I n’hi ha sobre
sòl calcari una mica més pobres, només amb Buxus semprevirens, Helleborus viridis, i
poques espècies més. Les de sobre sòl silici solen ser més pobres encara al sotabosc,
amb Luzula nivea, per exemple. En general, a la fageda hi podem trobar:
HISTÒRIA I LITERATURA
PLINI EL VELL (segle I) explicava que els fruits del faig salvaren de la mort per desnutrició
als habitats de Chios (illa de la costa occidental de Turquia), quan resistiren un llarg
setge.
Abans de l’ús universal del paper per escriure-hi, es feien servir peces de fusta de faig. La
prova és que en molts idiomes «llibre» i «faig» o són la mateixa paraula o molt similars.
Per exemple, en alemany «Buch», «Buche». Antigament sembla que es cultivava el faig com
s’ha cultivat el castanyer, per collir-ne els fruits, a més de per la fusta.
Segons NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) el faig és un arbre de Saturn. Les fulles refreden i
cicatritzen i, aplicades a masses inflades i calentes, les redueixen i desinflamen. L’aigua
que els clots del faig recullen és bona per tractar úlceres, escròfules. També un
cataplasma de les fulles tendres bullides fa el mateix efecte.
ESOTERISME
Una llegenda pirinenca assegura que Jesucrist visità la zona i per casualitat topà amb
un home que no parava de blasfemar. Horroritzat, el convertí en un os, i el va facultar
perquè pogués pujar a tots els arbres, excepte al faig.
A Génerest, vora Saint Bertrand de Comminges i vora Saint Béat, al Nord de la Val
d’Aran, hi havia petits monuments prehistòrics per adorar el faig. Els romans
consagraven un faig a Roma a Júpiter i hi feien cerimònies i libacions en gots fets de la
mateixa fusta del faig.
A Suïssa, a primers de novembre, donen un cop de destral a un faig per saber com serà
l'hivern. Si la ferida queda seca, l’hivern serà dur.
El primer diumenge de quaresma a poblets d'Alemanya entaforaven palla al voltant d’un
faig prim i aïllat i hi calaven foc amb torxes. Segons la direcció del fum el pronòstic era
millor (si es dirigia als camps de conreu) o pitjor. Al Pirineu una cerimònia similar es fa el
24 de desembre amb la baixada de «faies» enceses, des d’u cim sobre el poble.
Està per veure l’explicació científica del perquè els faigs grans atrauen la pluja.
PROPIETATS MEDICINALS
• analgèsic • carminatiu
• antiàcid ESC • diürètic (FUL
• antídot • febrífug ESC
• antiinflamatori ESC • mucolític
• antisèptic ESC • refrigerant
• aperitiu • tònic
• astringent
FLOR DE BACH
Va bé a les persones intolerants, ansioses per criticar vitriòlicament els altres. Va bé als
arrogants, intolerants, mancats de delicadesa. Els fa recuperar la bondat i la comprensió
i empatia.
HOMEOPATIA
La fusta és noble per a fer mobles, no s’esquerda si s’ha tallat en lluna nova, però sí que
tendeix a deformar-se, per la qual cosa no se’n fan bigues. Se’n fan peces per al terra de
fusta, casetes, xalets, cadires, taules, lleixes, mànecs, plaques, taulers, peces de torner,
cilindres de tambors, flautes, arpes, culates d’escopetes, parquets, etc. També es pot
convertir en carbó vegetal o cremar directament a la llar de foc. No fa gaire fum i dona
molta escalfor. La fusta dona un gust especial a alguns vins, vinagres i cerveses, que
resulten més refrescants que no pas si no haguessin estat en contacte amb ella. La
Budweiser fa escuma que no vessa a l’abocar-la al got, i deu ser perquè al fons dels tancs
de fermentació hi posen fustes de faig prèviament tractades amb sosa càustica i
esbandides. Les cerveses alemanyes fumades tenen l’aroma de la fusta socarrimada del
faig. Aquesta aroma també impregna alguns pernils fumats, salses o formatges.
A més, de la fusta se’n pot extreure creosota o brea, pyx liquida, metanol, àcid acètic, el
guaiacol i altres productes químics.
De la cel·lulosa del faig se n’ha fet un teixit similar al raió (modal). A més de paper.
De la cendra se n’ha fet lleixiu o simplement adob mineral per al jardí. El sutge de
cremar faig s’empra com a pigment (bistre).
Les fulles són comestibles, en amanida, i més de bon prendre si s'amaneixen amb iogurt
líquid o nata. Macerades en licor, al qual s’hi afegeix sucre, els dona un color verd i una
aroma especial.
La llavors dels fatjons és comestible. Té sabor d’avellana, però forma i textura de pipa de
carbassa. Es poden afegir, moltes, a la farina per fer pastissos o pa. Torrades es poden
fer servir per fe runa beguda similar al cafè. Es poden donar també als porcs, tot i que
amb prudència, ja que un excés els pot resultar tòxic. Els cavall no convé, en canvi, que
en mengin gens, ja que de seguida se n’intoxiquen. .
Les llavors tenen molt d’oli. És oli comestible (inodor, groc, acre si és recent o no rentat
amb aigua freda), lubricant, combustible per a lampadetes, envernissant. A partir de l’oli
també se’n pot fer sabó (amb la mateixa cendra de la fusta). Però les restes de llavor
d’haver extret l’oli són tòxiques.
Els borrons allargats hivernals s’empren com escuradents.
Les fulles seques poden servir per farcir matalassos.
PRINCIPIS ACTIUS DEL FAIG
NOMS POPULARS
[ NADKARNI (1982), KIRTIKAR AND BASU (1995), KHARE (2007), LIN (2012)].
Regió/ llenguatge/
sistema mèdic NOM
Alemany Echte Feige, Echter Feigenbaum, Essfeige, Feige, Feigenbaum
Anglès Common fig tree, Fig
Àrab Anjir, Teen, Teen barchomi, Ten
Basc/Euskera basa-pikotz, baso-pikotze, bikondo, biku, iko, phikotze, picoa,
picoarra, picotzea, picua, piko-arra, piko-hondo, piko-ondo,
pikoarr, pikondo, pikondoa, pikostoa, pikotze, piku, sorgin-pico,
sorgin-piko, uzkapiko, uztapica, uztapiko.
Brasil Figo, Figueira, Figueira-Da-Europa
Burmès Thaphan, Thinbaw, Thapan
Castellà Breva, Higo, Higuera común
Català bacora, cabra-figuera, cabrafic, cabrafiga, cabrafiguera, fic, figa,
figuer, figuera, bacora, figa-flor, figó.
Coreà Mu Hwa Gwa, Mu Hwa Gwa Na Mu,
Croat Smokva, Smokvencia, Smokvina
Danès Almindelig Figen, Figen
Regió/ llenguatge/
sistema mèdic NOM
Estonià Harilik, Viigipuu
Equador Higo
Eslovac Figa, Figovec, Figovina
Eslovè Figonik
Est de l’Índia Doomoor, Angir, Dumur, Dumar, Udumbara
Finlandès Viikuna
Francès Caprifiguier, Carique, Figue, Figuier, Figue Commune
Gallec baforeira, breveira, cabrafigo, figo, figo verde, figueira
Hindi Anjeer, Anjir, Tin
Holandès Echte Vijeboom, Gewone Vijgeboom, Vijg
Hongarès Fugea
Illes Cook Suke
Iran Anjeer
Italià Fic, Fico, Fico comune
Japonès Ichijiku
Macedonià Smoka
Malàisia Anjir
Mangarevan Pika
Marshall Wojke, Piik
Nepalès Anjiir
Nord de l’Índia Fagari
Noruec Fiken
Occità Cabrafic, Cabral, Figuiero, Figuièr, Figuièra
Oest de l´Índia Anjir, Anjeer, Angir
Palauà Uosech
Palestina Fig
Pakistan Faag, Anjeer, Injir, Baghi, Inzar, Anzar, Anjir
Persa Anjir, anjeer
Polonès Figowiec
Portuguès Figueira-Do-Reino, figueira, figo, figueira-comun
Rus Inzir
Samoà Mati
Sànscrit Angira, Anjeer, Anjir, Anjira, Phalgu, Rajodumbara, Udumvara
Serbi Smoka, Smokovnica, Smokva
Sud de l’Índia Anjeera, Anjoora, Anjooramu, Anjura, Anjuru, Appira, Cevvatti,
Chikappatti, Cimaiyatti, Madipatu, Manchi Medi, Manjimedi,
Shima-Atti, Shimayatti, Simaatti, Simayatti, Simeyam, Simmeatti,
Tacaiyatti, Tenatti, Tenatti, Teneyatti, Theneyatthi, Utumparam
Suec Fikon, fikontrad, getfikon
Taumotuà Tute
Tongarevà Monamona
Turquia Incir, Yemis
Txec Smokvon
Unani Anjir
Regió/ llenguatge/
sistema mèdic NOM
Urdú Poast, Darakht Anjir, Anjir Zard
Vietnam Qua Va, Vo Hoa Qua
Xinès Mo Fa Guo, Wu Hua Guo
Si bé es pot dir que tothom coneix la figuera, el gènere Ficus és força ampli i desconegut,
ja que comprèn unes 800 espècies escampades sobre tot per zones càlides asiàtiques i
australianes. Hom suposa que la figuera és originària del subcontinent hindi. És de la
família de les Moràcies i de l’ordre de les Urticals.
Probablement una de les figueres més grans es trobi a l’illa de Sardenya, a uns 1700 m a
l’Oest-Sud-Oest del nurag d’Is Tostoinus. Són notables també les figueres emparrades o
apuntalades i de capçada molt extensa (360 m 2) a l’illa de Formentera.
La figuera fa 3.1 m de volt de canó i uns 9 m d’alçada. I la figuera més petita ha de ser
alguna feta bonsai. Però en general, la figuera és un gran arbust o un petit arbre
caducifoli, de 5-9 m d’alçada, amb diverses branques poc rectes, que s’estenen fent una
capçada força més ampla que alta, des d’un tronc comú més o menys boterut. En
general, l’aparell radical de les figueres s’estén no gaire en profunditat. Escorça llisa,
grisa, mat. Branques joves glabres o suaument peludes. Fulles amb pecíol glabre a
tomentós de fins a 12 cm de llarg. Tant el pecíol com la pell de la figa o les rames al
trencar-se deixen anar una llet blanca o làtex. Làmina o limbe de forma i mida variable,
àmpliament ovada a gairebé orbicular, (4)5-15(23) × (3.5)5-15(18), no dividida o
obscurament palmatífida, però majoritàriament 7-palmatipartida, amb lòbuls espatulats,
amb marge poc dentat a l’àpex, i marges laterals crenats o ondulats-dentats, aguts o
més o menys obtusos. Lòbuls de la fulla escabrosos per dalt, densament suaus i peluts
per sota, sobre els nervis. Nervis laterals en nombre de 6-8(9) parelles, intercostals,
ascendent-paral·lels. Estípules oval-lanceolades, de 10-12 mm de llargada, de glabres a
piloses. Figa-flors axil·lars, solitàries o aparellades, suportades en peduncles de fins a 3
cm de llarg, piriformes a globoses, 1.5-2 cm de diàmetre, subsèssils a sèssils,
subdividides per 3, bràctees basals àmpliament deltoides. Orifici apical tancat per 4-5,
bràctees imbricades ciliades, àmpliament deltoides. Flors masculines amb sèpals
generalment 4, units, amb lòbuls lanceolats; estams 4, filaments llargs amb anteres
ovalades i exsertes. Flors femenines pedicel·lades, amb 4 sèpals, de lòbuls lanceolats-
oblongs. Ovari amb estil lateral, i estigma sencer o bífid. Les figues solen ser obovoides
piriformes, de 2-5 (-8) cm de diàmetre, glabres, o una mica híspides, groguenques a
marrons violetes. Les flors es troben tancades dins el receptacle comú o figa-flor, que té
una obertura apical. Les flors masculines es troben a la vora l’obertura, les femenines (i
algunes estèrils) es troben a la resta de zones. Les flors femenines donen origen a petits
aquenis o llavoretes, envoltats d’un mesocarpi carnós o drupèoles (fruits). Al conjunt la
de infructescència se’l coneix a més de com a figa, botànicament, com a siconi. La
pol·linització la duen a terme petites vespes (Blastophaga psenes). La femella posa els
ous a través de l’ostíol i mor poc després de la pol·linització (qui sap si voluntària o
involuntària), ja que arrosseguen el pol·len de les flors superiors a altres figa-flors. Però
cal que pari compte de les formigues roges Crematogaster scutellaris, perquè se senten
atretes per ella i poden caçar-la si la troben desprevinguda. Normalment les figueres
tenen una primera florada de figa-flors el juny, que són més grans que les figues
madures), i una segona florada de figues a finals d’agost. Hi ha figueres d’un sol sexe
(dioiques) i n’hi ha de monoiques. Les cabrafigues són les plantes mascles de figueres
dioiques i donen figues pràcticament no comestibles, però importants per poder fecundar
les altres figues hermafrodites. Però moltes figueres no necessiten pol·linitzadors, ja que
poden reproduir-se per partenogènesis. Hi ha moltíssimes varietats. Unes tenen una
primera floració de figa-flors pels volts de Sant Joan a finals de juny (Colar, Goina,
Nyoral), i les altres només una floració de figues a finals d’agost (Blanca, Pell de Toro,
Verdal).
CULTIU I MALURES
Es reprodueix bé per estaques grans, i es pot empeltar per canviar de varietat. La figuera
tolera la salinitat (2g de NaCl/L) i la sequera. La figuera és dels arbres fruiters que més
aguanta la salinitat del terra. No convé regar-les més de 3 cops l’any. Quan surten les
fulles a la primavera, aleshores és senyal que ja no hi haurà gelades.
Per millor la concentració de polifenols i flavonoides es poden tractar els plançons amb
metil-jasmonat (200 microM) i inocular-los amb Agrobacterium rhizogenes A7. Per fer
arrelar esqueixos terminals de figuera (de 7 o 8 anys), es poden manetnir en el medi de
MURASHIGE & SKOOG afegint´hi 2 mg/L de 6-benzil-amino-purin i 0.2 mg/L d’àcid 1-
naftalèn-acètic. Els tanys regenerats així in vitro es poden multiplicar per 4. També arrels
tallades es poden fer créixer en el mateix medi afegint´hi 2 mg/L d’àcid indol-butíric i 0.2
% de carbó actiu. Després d’aplicar àcid (2-cloro-etil)-fosfòric a les figues i mantenir-les
tapades, creien més en diàmetre i altura i maduren tornant-se de vedes a blavoses
negroses en 8 dies, per efecte de l’est8imulació de la formació d’etilè. També la goteta
d’oli a l’ostíol estimularia la formació d’etilè, o l’auxina.
D’un fong endofític de les arrels de la figuera (Aspergillus tamarii) es pot aïllar
malformina-E, antibiòtic actiu contra Bacillus subtilis, Escherichia coli, Penicillium
chrysogenum, Pseudomonas aeruginosa, Staphylococcus aureus; i fungicida actiu contra
Candida albicans, Fusarium solani. També els Fusarium de les fulles de la figuera
contenen metil-èster de l’àcid helvòlic, àcid hidro-helvòlic, i àcid helvòlic, que són potents
fungicides i bactericides. Les mateixes figues, per altra banda, contenen probiòtics com
Lactobacillus plantarum i Lactobacillus paracasei, que ajuden a evitar el càncer de còlon i
rebaixen la concentració de colesterol al fetge. Aquestes 85 menes de Lactobacillus en
conjunt tenen molta activitat com d’hidrolasa de les salts biliars la qual cosa és
concomitant amb l’expressió dels gens bsh2, bsh3, bsh4.
La figuera pot ser atacada pel nematode Heterodera fici, i així les fulles triguen en
desenvolupar-se o es tornen grogues. També les figues, almenys a Califòrnia, poden sr
infestades per erugues de l’Amyelois transitella. I les arres pel nematode ectoparàsit
Xiphinema index. Les figues a l’arbre si plou molt poden infestar-se amb Alternaria
alternata, Colletotrichum gleosporioides, Phytophtora palmivora, Phytophtora parsiana, i el
viroide 246-401 nt. Algun Fusarium a les figueres de la conca de l’Egeu produeix
fumonisines B1, FB1, B2, FB2. El Ceratocystis fimbriata també pot atacar la figuera. Les
figues, si no s’assequen de seguida, es poden conservar malament i infestar amb Botrytis
cinerea, Cladosporium cladosporioides, Monilia laxa, Penicillium expansum. Contra
aquests fongs valdrien extractes d’altres que els inhibeixen: Hanseniaspora opuntiae,
Metschnikowia pulcherrima. O bé espraiar àcid acètic (100 ppm) mentre les figues es
conserven a 2 ºC. Les fulles de la figuera poden infectar-se amb diversos virus: Fig
mosaic virus, Fig mild-mottle-associated virus, Fig fleck associated virus, Fig cryptic virus,
Leaf mottle-associated virus-1 (closterovirus). Almenys aquest darrer es pot tractar amb
infusions de cúrcuma i gingebre i Thuja. Dins l’intestí d’algunes larves del coleòpter
Apriona geramari que perforen la fusta de la figuera s’hi pot trobar Candida ficus. Altres
coleòpters dels larves dels quals poden atacar l’escorça de la figuera són: Hypocryphalus
scabricollis , Xyleborus bispinatus. La infestació de les fulles amb l’hemípter Paurospsylla
buxtoni es pot controlar biològicament amb l’ascomicet Trichothecium roseum. El còccid
hemípter Saissetia miranda pot arribar a perjudicar molt les figueres (almenys a l’Iran).
També les larves de Drosophila suzukii poden afectar força les figues. A Aràbia unes
quantes espècies d’àcars poden infestar les figueres: Aceria benghalensis, A. olivi,
Caleptrimerus baileyi, Colomerus oculivitis, Oxycenus niloticus, Rhynchaphytoptusficifolia,
Tegolophus hassani .
• Acre o d'Acre (grossa, molsuda, de color • bergunya (molt dolça, de les més
vinós, de pell clivellada i gra vermell primerenques del mes d'agost, i de
fosc; quan són seques, són blanques i vegades per Nadal encara n'hi ha; en
de gust superior a les de Fraga; fan especialment els pans de figa.
abunden poc (Camp de Tarr., Priorat, Banyalbufar)
Ribera d'Ebre) • blanca (verda per fora i blanca per dins,
• alacantina (figa petiteta, llarguera, rossa grossa i prou bona; madura pel
o blanquinosa, que madura pel mes setembre; verda, en forma de baldufa.
d'agost i no és gaire estimada per a Alguer)
menjar-ne les persones, sinó més aviat • blanca-poma (de color blanquinós i de
per a donar als porcs. Mall.) la grossària d'una poma. Eiv.)
• albacor (es fa pel juliol i a la fi d'agost o • blancal (és blanquinosa. Rosselló)
al setembre, i és ben negra, grossa, • blancassa (varietat de figa alacantina.
llarguera, no molt bona. Mall.; n'hi ha Ariany)
de quatre classes: de molla vermella, de • blanquella (Empordà), o figa blanqueta
molla de meló, de molla blanca, i del (Val., Bal.) (petita, rosseta, madura per
Beat Ramon. Manacor) l'agost)
• alenyana (mitjancera, blavosa i no gaire • bordissot o de Burjassot (n'hi ha de
bona; n'hi ha de flors i d'agostenques. negres i de blanques, són grosses, una
Porreres) mica aplanades, bones, i maduren entre
• alfarenca (petita, rogenca, molt tardana. l'agost i l'octubre. Les bordissots
Tortosa) blanques formen la varietat anomenada
• algerina o d'Alger (Costitx), o figa també figues de Fraga, molt estimades)
angelina (Ariany) (no és gaire bona • botana (és blanca. Rosselló) (verda, en
abans d'assecar-se, però seca es torna forma de pera)
molt blanca i molt bona) • botanda (grossa, rogenca fosca, no gaire
• bacora (negra, molt grossa, bona, i bona, i fa dos collites l’any. Porreres)
primerenca, madura pel juny. Val.) • bufal (verda, esfèrica. Alguer)
• de bacó (deformació del nom d'albacor o • calderona (negra amb la molla vermella,
bacora, Penedès i Camp de Tarragona) de pell gruixada, no gaire bona, i
madura pel setembre. Mall.)
• de cameta (menuda, llarguera, de color • de Pamis (blanca, grosseta, molt bona
roig fosc, bona; madura entre agost i per a assecar. Pego)
setembre. Pego, Alcoi, Alacant, • pecadora (negra i la més poc fina.
Campello) Organyà)
• capoll-curt (rodoneta i petita, amb molt • del peçonet (petita, negra i molt dolça.
poc peduncle. Mall.) Val.)
• capoll-llarg (de peduncle/capoll molt • pèl de bou (molt primerenca, amb la pell
llarg i sembla una carabasseta; no és vermellosa, bona per als porcs. Mall.)
gaire bona en no ésser per a assecar; • de la pell verda (petita, verda, millor que
madura per l'agost. Mall.) la sejola i que la de coll de dama, i
• carabasseta (blanca groguenca amb madura pel setembre. Solsona)
ratlles verdes, grossa, bona) • de la pera (blanca i té la forma de pera.
• carlina (petitona, rodoneta, blanca, i Costitx)
madura pel juliol. Llucmajor) • perdigona (petita, de pell forteta, de
• cendrosa (grossa, dolça, de color verdós color més o menys obscur i amb tot de
brut. Camp de Tarragona) pics morats, és molt bona i ve pel
• coll de beata (semblant a la de coll de setembre. Priorat)
dama, mitjancera, una mica llarguera, • de pit de reina (grossa, molt semblant a
negrosa, poc gustosa; madura el la de coll de dama, però sempre negra.
setembre o l'octubre. Mall.) Camp de Tarr.)
• coll de dama o coll de senyora • de pom (mitjancera, roja moradenca
(Rosselló, Empordà) blanca o negra, molt fosca, molt bona; madura pel juny
amb el peduncle llarg, la pell gruixada, i es fa a poms. Priorat)
i la molla molt vermella i dolça; és de les • de porc (mitjancera o grossa, de color
figues més ben considerades) blanc o negre, de molsa aigualosa i poc
• cocorella (mitjancera, blanca, de gust gustosa, i es dóna als porcs. Mall.)
fat, bona per a assecar; té la pell • de rei (petita, negra, no gaire bona.
gruixuda. Mall.) Massalcoreig)
• concorrella (Tremp, Organyà) (negra, • reneca (mitjancera, blanca o negra,
petita, molt bona, i madura a mitjan tardana, no gaire bona. Mall.)
agost) • del sant Jaume Gran (grossa, verdosa,
• cucurella (primerenca i de color blanc o un poc aplanada, de cuiro molt gruixut,
negre. Gandesa) molt dolça, madura el setembre i
• corquellera (és negrenca, petita, i l'octubre. Manacor)
segons diuen, congria corcs. Palafrugell) • de Sant Joan nom valencià de les
• cul de ruc (negra, grossa, bona; són les figues-flors
primeres que maduren i les darreres • de tres-fan-càrrega (Camp de Tarr.,
que se'n van. Pla d'Urgell) Priorat), o de sis-fan-carga (Vimbodí)
• de bell cuiro (té la pela molt doble, és (molt grossa, cendrosa, primerenca i no
molt tardana i molt bona. Pla d'Urgell) gaire bona)
• geniva de mort (molt blanca. Camp de • d'ull de perdiu (negra, amb la molla
Tarr.) vermella, grosseta i molt bona, madura
• de goteta de la mel (verdosa, grossa i pel setembre. Organyà, Solsona; blanca
molt bona, i madura pel setembre. i petita. Gandesa; blanca o groga,
Camp de Tarr., Xàtiva, Alcoi) esclafada, mitjancera o més aviat
• de Fraga (bordissot blanca, molt grossa, i molt bona, madura pel
estimada) setembre. Cullera, Gandia; petita, verda
• de mort (petita, de color groc pàl·lid tant blanquinosa amb un ull vermell i gros,
per fora com per dintre, i d'aspecte madura per l'agost i setembre i bona
malaltís; són lletges, però molt dolces. per a assecar. Mall.)
Priorat) • de bec de perdiu (rogeta, menuda, no
• naueta (menuda, de pell rasposa, de gaire bona; madura pel setembre. Cast.)
color vermellós, i madura per l'agost.
Patró, Sanet)
• de la roca (verda blavosa fosca, no gaire • llonga (Alguer)
grossa, tardana i de qualitat variable • maca (negra, aplanada, precoç. Alguer)
segons les localitats. Mallorca) • maellana (blanca verdosa, grosseta, de
• de sa Font de Balafii (grossa, de color de pell dura, de gust molt bo, sobretot si
plom, amb la pell molt gruixuda, i l'assequen; madura per l'octubre.
madura dins el setembre. Mall.) Ribera d'Ebre, Maestr.)
• figa de Sant Joan (negra, en forma de • de la Mare de Déu de Lluc (semblant a
pera, precoç. Alguer) les figues martinenques, grosseta. Mall.)
• deiana (mitjancera, verda, no gaire • martinenca (sol ésser negra, mitjancera,
bona. Manacor) amb poc peduncle, amb molta llet, i
• dolça (blavosa, de molla una mica madura relativament tard; hi ha les
vermellosa, de vegades dolenta. Mall.) varietats blanca i pintada. Mall.)
• de l'Empordà (grosseta, rodona, • masclenya (varietat de la figa
verdosa, bona, i madura el setembre i alacantina, molt grossa i com inflada,
l'octubre. Llucmajor) de peduncle prim i llarg. Mall.)
• d'En Sala (blanca i molt fineta. Urgellet) • modronya (negra, grossa, bona per
• fartabelitre (Ribera d'Ebre) o assecar. Ariany)
afartapobles (Pla d'Urgell) (tardana, • molla vermella (rodona, molt gruixuda i
grosseta, gustosa, i abunda molt) forta, bona per assecar. Ariany).
• Figa de la filera és grossa, blanca, • Morisca (grossíssima, verda negrosa per
primerenca, bona per a assecar (Mall.) fora i blanca per dins, no gaire bona,
• Figa-flor, figa de flor (Priorat, Ribera ben primerenca, i sol destinar-se al
d'Ebre), o figa de Sant Joan (Val., Alg.) bestiar. Mall.)
(del primer esplet de les figueres que en • mugró (it. lacrima di latte. Alguer)
fan dos cada any, i madura el juny i • napoletana, napolitana o poletana o
juliol; cast. breva) boletana (Balears) (negra, grosseta i
• frare-llec (té un cercle a mitjan lloc i és bona, i madura pel setembre i octubre;
molt llarga Empordà) també n'hi ha de blanques, però no són
• gargeliga (figa rossa, molt bona, que tan bones. Val.)
madura entre juliol i agost. Pla d'Urgell) • negra (es destina al sequer, perquè és
• garrofala (forta, grosseta, ben vermella; millor seca que verda. Massalcoreig,
madura pel juny, i el seu gust és d'una Priorat, Gandesa, Pego)
dolçor semblant a la de la garrofa. • negrella (menuda, negra, gens bona si
Priorat) no és per als porcs; madura a l'agost.
• gavatxona (petita, llargaruda, de color Alcoi).
morat fosc. Camp de Tarr.) • Negreta (napolitana negra)
• geganta (mitjancera o més aviat petita, i • oriola (groguenca)
de color roig blanquinós. Mall.) • paratjal (Mall., Men.) o parejal (Cast.),
• hivernenca (Camp de Tarr., Mall.) o figa paletjal (Rib. de Xúquer, Pego) (blanca o
hivernesca (Alguer), hiversesca groga, de vegades amb ratlles verdoses
(Balears), o figa vernesca (Cast., o fosques, grossa, de pell prima i de
Cullera, Xàtiva, Gandia, Pego, Alcoi) polpa groguenca i aigualosa, en unes
(verda, mitjancera, o més aviat grosseta, regions molt bona, en altres no tant)
i molt tardana, que madura entre el • de porc o porquenya (mitjancera o
setembre i el novembre) grossa, de color blanc o negre, de polpa
• d'hortella o de la tira (grossa, blanca, aigualosa i fadenca, i es dóna als porcs.)
molt molsuda, de pell molt prima, de • roja (negra, de pericarpi gruixat i de
gust molt fi. Mall.) polpa rosada i sucosa; les primerenques
• julienca (negra, de gra blanc, madura a són grosses i llargueres, i les
primers d'agost. Tortosa) agostenques són petites i rodones; totes
• de la llei (de color verd clar i de forma són prou bones. Mall.)
semblant a la de Burjassot, però de • rogeta (menuda, vermella, bona,
millor gust. Tortosa) madura per l'agost. Alcoi, Gandia)
• llimonenca (cònica i de color groc. Mall.)
• rogisca [rotgisca] (negra, semblant a la Llorenç des C.) (verda i llarga, una
figa roja, petita, molt forta; ve quan varietat de la de capoll blanc)
acaben de passar les figues-flors. Mall.) • tabaquera (de forma semblant a una
• sejola (negra, fluixa, no molt grossa, tabaquera. Rosselló)
però bona, i madura pel setembre. • tendral (mitjancera, blanca, molt bona,
Organyà, Solsona; petita, cendrosa, una que madura a la primeria de setembre.
mica groga, bona, i ve per l'agost. Alcoi.)
Priorat; vermella per dins i verda per • ull de perdiu (Alguer)
fora, grossa, i la més bona de totes, i • vacal o bocal (molt grossa, primerenca,
madura per l'octubre. Sta. Coloma de rossa, i no és bona més que per als
Q.; primerenca, blanca verdosa, ampla i porcs. Mallorca)
curta. Camp de Tarr.) • verdal (petita, de pell espessa i verda,
• sang de rossí (negra, grossa i bona, de polpa roja molt ensucrada. És una
amb la polpa molt vermella, i madura de les primeres que maduren i que
entre l'agost i el setembre. Val., Alcoi) rebenten. Com que no suporten el
• sarró de pastor (verda, petita i de pell transport, no es comercialitzen.
molt forta.) Rosselló. Mallorca: mateixa varietat?)
• sarrona o sarronenca (color blavós fosc, • xereca (figa-flor que, oberta i seca,
i no gaire bona si no és seca (Mall.) s'aferra una amb l'altra formant una
• segarrera o segarrenca (blanca i de pell copa. Eiv.; figa que es fa més aviat que
molt gruixuda. Camp de Tarr.) les altres del mateix arbre, o sia, que és
• de la senyora (verdosa o negra, de molla molt primerenca. Men; Figa-flor
rosada i molt dolça, amb la pell (primerenca) produïda per una figuera
gruixuda, de forma rodona, i madura que no en sol fer de figues
cap a l'octubre i novembre. Mall.) primerenques (Mall.). Sols fan
• de set cotnes (de pell molt gruixuda. normalment figues-flors les figueres
Manacor) roges i les albacors; les figues-flors
• sitcel (Manacor) o sitcelis (Ariany), o d'altres figueres, si en fan cap, es diuen
xitxelis (Sancelles) o de set cels (St. xerecs.)
HISTÒRIA
A Jordània es cultivaven les figueres fa uns 11.400 anys. I ja Adam i Eva es cobriren els
genitals amb fulles de figuera, almenys segons molts pintors que han acabat
d’immortalitzar l’escena bíblica. Una única fórmula medicinal que apareix a la Bíblia (2
Reis 20:7) és a base de figues (i mirra) que el profeta ISAÏES va fer posar sobre la nafra del
rei EZEQUIES, i que el va acabar curant. Per altra banda els antics egipcis ensinistraven
simis perquè els recollissin les figues a les que ells no arribaven sense perill de trencar
les branques.
La figa consta com a aliment i medecina als tractats de medecina ayurvèdica, Unani i
Siddha.
Els romans i grecs clàssics menjaven moltes figues, i encara més els atletes. CATÒ EL
VELL explicava com trasplantar les figueres i quantes menes n’hi havia aleshores a Roma.
La llegenda de Ròmul i Remo situa a la lloba Luperca que els va alimentar, sota una gran
figuera. APICIUS escrigué un tractat sobre com conservar les figues. Els dos primers
segles de l’era actual a la vora Zagreb (Šćitarjevo), junt al cadàver dels personatges
importants, es cremaven en el ritus funeraris també fruits, entre els quals les figues.
AVICENNA (segle XI) recomanava menjar figues als afectats d’atròfia dels ronyons.
GREGORIO LÓPEZ (segle XVII) recomanava un petit emplastre de llet de figa amb farina
contra la sarna, cremades del sol o taques a la cara i úlceres al cap. La llet posada sobre
les mossegades de gossos rabiosos prevé infeccions. Posada la llet amb una miqueta de
llana al forat de la càries lleva el dolor. La llet amb llard de porc aplicada a les berrugues
les asseca. Una massa de cendra de figa i farina de mostassa soluciona les llúpies,
durícies, petits tumors i acúfens, aplicant-ho per fora; i prenent-ho va bé contra la tos i
malalties pulmonars. La llet diluïda en aigua va bé per fer gàrgares contra l’amigdalitis i
inflamació de la campaneta. La llet diluïda en aigua i bullida es pot aplicar en lavativa o
ènema contra el mal de panxa.
I, per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), la figuera és un arbre regit per Júpiter. La seva
llet és un bon remei per aplicar contra les berrugues. I la decocció de les fulles per
rentar úlceres, ni que siguin de lepra, escorbut, sarna o úlceres que corren. Beure la
decocció neteja el cos de morats o coàguls deguts a caigudes fortes. Una pasta de llard
amb cendre de fulles de figuera aplicada als penellons, ni que estiguin ulcerats, els cura.
El suc del pecíol instil·lat en una càries dental o a l’orella treu la inflamació. Fins i tot
alleuja la sordesa. Contra les malalties dels pulmons no hi ha com el xarop de figues o
fulles verdes. També va bé contra la hidropesia i l’epilèpsia.
LITERATURA
• JOAN JOSEP CARDONA (de Benissa) escriu sobre la figuera i les figues:
«La figuera és arbre de carena de bancal. Isolada. Vivint entre fenolls, fenàs i olivardes.
Tolera malament l'entrada del forcat i admet de mala gana l'aixada. De vegades viu als
corrals i molt sovint la trobem enlairada i feréstega a mitjan muntanya. És arbre difícil
d'entendre perquè és esquerp de tracte. Fa ombra dolenta, la fusta no serveix per a res...
Els mestres d'aixa la gastaven per al fre dels carros. Impossible fer-hi foc. Crema sense
flama i deixa gran quantitat de cendra. A tres passos et pica tota la pell i t'ixen grans. Fa
mala olor. És terrible per als pous perquè les seues quilomètriques arrels busquen
l'aigua i foraden les parets de les cisternes....Però la figa...és un mos excels. Mes la
degustació s'ha de fer quan naix el dia, com a desdejuni, amb la llepada de la rosada de
la nit i a peu d'arbre. La fragància de l'herba seca mullada ajuda. És menjar que
requereix un ambient, i que quedaria perfecte si hi hagués una mica llunyà un toc de
campana. Això sublima i fa més bucòlica l'escena, que per a ser impecable vol absoluta
soledat... La figa en sec és a l'hivern un dolç incomparable. Es guardava en sacs de fil,
entre llavors de fenoll i frígola. Era un present per als convidats quan, oferida dins d'un
garbellet de triar arròs, l'acompanyaven gallons d'ametla mollar... L'oncle Francisco,
arromangada la sotana vella, bonet al cap i serra a la mà, podava l'arbre amb tall pulcre
tapant la ferida amb fang i fem de conill. I deia l'erudit empeltador Salvador de
Castanyeta que ni el Morrut de Cabrera, senyoret de poble, collia figues al Tossal tan
bones com aquelles...«
MITOLOGIA I ESOTERISME
PREPARATS
TOXICITAT
Les fulles activades amb KOH serveixen de catalitzador per a la conversió d’oli residual
domèstic (de fregir) en biodièsel.
PRINCIPIS ACTIUS (FICUS CARICA)
FIGUES
FULLES DE FIGUERA
1-ciclo-hexil-6,7-dimetoxi-1,4-dihidro- calotrofenil-acetat
naftalè carbohidrats 17.5%
4’,5’-dihidro-ubel·liferona cumarines:
24-metilèn-ciclo-artenol • 4’,5’-dihidro-psoralè
acetat de calotropenol • bergaptè
acetat de lupeol • marmesina
àcid cafeoïl-quínic • psoralè
àcid cítric • umbel·liferona
àcid fico-cumàric escopoletina
àcid fumàric esterols:
àcid oleanòlic • 24-metilèn-ciclo-artenol
àcid quínic • bauerenol
àcid oxàlic • lupeol
àcid shikímic • psi-taraxasterol-èster
baurenol
bergaptè fibra 4.5%
beta-amirina ficusogenina
fenols: • luteolina-6-C-hexosa-8C-pentosa
• àcid 3-O-cafeoïl-quínic • quercetina
• àcid 3–5-dimetoxi-cumàric • quercetina-acetil-glucòsid
• àcid 5-O-cafeoïl-quínic • quercetina-glucòsid
• àcid cafeoïl-màlic • quercetina-rutinòsid
• àcid cinàmic • rutina
• àcid pirogal·lic • rutinòsid
• àcid ferúlic glucòsid de l’àcid psoràlic
• bergaptè humitat/H2O 66%
• chisina iso-schaftòsid
• fenol lípids 0.8%
• fenolftaleïna luperol-acetat
• galangina marmesín
• iso-schaftòsid metil-maslinat
• pinocembrina minerals/cendres: 5.3%
• pinostrobina N-N-dimetil-antranilat
• protocatecol piridils I, II, III, IV, V
• psoralè proteïnes 5.9%
• quercetín-3-O-glucòsid psi-taraxesteril-èster
• quercetín-3-O-rutinòsid psoberan
• quercetina psoralè
• rutina rutina
• vainillina sapogenina esterioidea
flavonoides: schaftòsid
• apigenina-glucòsid taraxasterol
• biochanina-A tirosina
• daïdzeïna xanto-toxina
• kaempferola-rutinòsid xanto-toxol
• luteolina
FUSTA
• àcid para-cumàric
• àcid siríngic
• àcid vainíllic
• beta-sitosterol
• psoralè
• umbel·liferona
L’acció antibiòtica de les fulles de la figuera (extracte amb etil-acetat) es pot palesar
envers:
• Aggregatibacter actinomycetemcomitans
• Citrobacter freundi
• Enterococcus faecalis
• Escherichia coli
• Morganella morgani
• Pevrotella intermedia
• Porphyromonas gingivalis
• Proteus mirabilis
• Pseudomonas aeruginosa
• Staphylococcus aureus, MRSA
• Streptococcus anginosus
• Streptococcus criceti
• Streptococcus gordonii
• Streptococcus pyogenes
• Streptococcus sanguinis
En cultius ecològics s’empra el caldo de fulla de figuera i alls contra patògens del kiwi
(Pseudomonas syringae, P. viridiflava) o del tomàquet (Pseudomona syringae tomato).
L’efecte antifúngic dels extractes de les fulles de la figuera es pot palesar envers:
• Aspergillus fumigatus
• Candida albicans
• Cryptococcus neoformans
• Microsporum canis
• Scopulariopsis brevicaulis
• Trichophyton rubrum
• Trichophyton sudanense
Per altra banda, els fongs endofítics de les arrels de la figuera, com ara una Alternaria
contenen principis actius actiu contra fongs patògens. L’Alternaria conté i deixa anar
fumitremorgina B, fumitremorgina C, àcid helvòlic, i ciclo(PHE-SER), que actuen contra
• Alternaria brassicae
• Botrutis cinerea
• Colletotrichum gloeosporioides
• Fusarium graminearum
• Fusarium oxysporum fragariae
• Phytophtora capsici
• Valsa mali
I l’extracte de l’Aspergillus endofític actua contra Pseudomonas aeruginosa.
L’efecte de l’extracte de les fulles de la figuera sobre els espermatozous (ratolins) és més
aviat protector (del formol). El formol fa disminuir l’índex gonadosomàtic i incrementar el
percentatge de esperma immòbil, amés de provocar que a l’epiteli seminífer s’hi puguin
observar vacúols grans i desorganització, i al lumen cèl·lules immadures. En canvi,
l’extracte de fulla de figuera fa pujar el nombre d’espermatozous a l’esperma, la llur
motilitat i l’index gonadosomàtic als testicles. I als túbuls seminífers ja no s’hi veuen
cèl·lules immadures taponant-los.
Sobre els queratinòcits de la pell humana (HaCaT), la figa frena l’expressió del VEGF,
TNF-alfa, IL-1alfa, SRD5A2 (5-alfa-reductasa-tipus-2). La figa da disminuir la melanina a
la pell de la cara, hi evita la deshidratació i hi redueix la grassa sebàcia.
El 6-O-palmitoïl-beta-D-glucosil-beta-sitosterol i el 6-O-linoleïl-beta-D-glucosil-beta-
sitosterol de al llet de la figuera actuen contra nombroses línies cel·lulars canceroses.
Les cumarines de la figa actuen contra l’anèmia i el càncer. Les cumarines de la fulla
actuen com a citotòxiques i a la vegada com a protector solar o foto-sensibilitzador.
https://www.academia.edu/31704615
http://www.liberherbarum.net
https://www.tandfonline.com/doi/full/10.3109/13880209.2014.892515
https://www.hindawi.com/journals/ecam/2013/974256/
Filipendula ulmaria (L.) Maxim.
[Trudy Imperatorskago S.-Peterburgskago Botaničeskago Sada 6(1):
251 (1879)].
(=Spiraea ulmaria L.)
Làmina: THOMÉ, OTTO WILHELM
NOMS POPULARS
NOTA: el nom d’ULMÀRIA li ve de la similitud de la rugositat de les fulles amb les de l’om
(Ulmus). El nom de filipendula segurament li ve de les moltes arrels fines com a fils que
emergeixen, com si en pengessin, del rizoma. El nom del famós medicament “aspirina”
deriva del nom que LINNEÉ va donar a aquesta planta, ja que de les flors se n’extragué
per primera vegada l’àcid acetil salicílic, que és l’ ”aspirina”.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una herba vivaç, de fins a 1.5 m d’alçada, amb rizomes fibrosos no inflats, negres per
fora, marrons per dins; i tiges de secció poligonal una mica rogenques; fulles grans,
arrugadetes, imparipinnades, amb 5-9 parelles de segments amples, desiguals, sèssils,
separats, amb doble dentat, estant els 3 superiors fusionats en un sol segment
trilobulat, verds per sobre i blancs tomentosos per sota, amb estípules semicirculars,
dentades. Les flors són blanques, agrupades en corimbes de rames molt desiguals.
Estams més alts que els pètals (suborbiculars). Carpels de 5 a 9, formant un helicoide.
Dintre les rosàcies –que tenen les flors amb molts estams–, el gènere es caracteritza per
no tenir punxes, per no tenir calicle, pels pètals blancs, i per tenir les fulles
pinnatipartides grans; i per tenir el fruit indehiscent (poliaqueni), no tancat dins el
receptacle. Filipendula ulmaria es distingeix de F. vulgaris (20 cm d’alçada) perquè és
molt major, fins a 1,5 m d’alçada, i perquè té les fulles amb folíols de 5 a 9 cm (enlloc de
1 a 2 cm); i per ser els aquenis glabres i com helicoïdals (enlloc de ser pilosos i rectes). A
més, F. vulgaris (=hexapetala) es fa als prats secs.
La Reina dels Prats, tot i que és típica de la muntanya mitjana humida, puja als
herbassars de megafòrbies de la zona subalpina. És molt amant de les vores dels recs
dels prats de dall o dels herbeis vora els torrents. Es fa a l’hemisferi Nord, a les zones
fredes. A la península hispànica es fa a la meitat Nord. En especial a les muntanyes
cantàbriques i als Pirineus.
Filipendula ulmaria al món, segons GBIF
HISTÒRIA
A diversos jaciments de l’edat del Bronze a Gal·les i Escòcia s’han trobat restes de la
planta. En la mitologia gal·lesa Gwidion i Math, a partir de flors de roure, gódua i
ulmària varen crear una dona a qui anomenaren Blodeuwedd (cara de flor).
VIRTUTS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
aftes a la boca gota
al·lèrgies grip
antihistamínica Helicobacter pylori
antiinflamatòria hidropesia
artritis hiperacidesa gàstrica
ascites hipertensió
blennorràgia infeccions urinàries
bronquitis insuficiència biliar
bursitis mal de cap
càlculs biliars mal de ventre
càlculs urinaris migranya
càncer nàusees
càncer de coll de matriu (irrigacions) nefritis
càncer colo-rectal neuràlgies
càncer de mama obesitat
cel·lulitis (cicatrius infectades) oligúria
cistitis ossos trencats
còlics picades d’insectes
conjuntivitis UE pirosis
cordial pulmonia
cremades rascades
diarrea (excepte nens petits) refredat
diftèria reuma
disenteria sarcoidiosis (& Echinacea & Harpago )
edemes talls
escorbut tos
febre trombosis (preventiva)
ferides UE úlceres àtones de la pell / canceroses
fístules UE úlcera gastroduodenal
gasos úlceres genitals
gastritis vòmits
genolls inflats
PREPARATS
Per a ús intern, hom recomana només fer infusió. Una tassa al dia sol ser suficient. Més,
podria fer abaixar massa la pressió. En canvi, per a ús extern, es pot aplicar la planta
tendra picolada, o bé fer-ne banys amb la decocció (10 minuts). Les fulles i les arrels
s’han emprat per aromatitzar begudes alcohòliques (cervesa, mead, licors, vi). L’oli
essencial extret de les flors és molt aromàtic, però podria provocar en UI hemorràgies
estomacals. Les fulles es conserven en bossetes per a fer olor. La rel mastegada alleuja el
mal de cap. De les arrels se’n treu un tint negre; i de les fulles joves un tint groc clar.
Alcoholatur: 1 part de planta fresca, i 5 parts d’alcohol de 60 graus. Es deixa reposar 15
dies i en acabat es cola. Prendre’n 1-2 culleradetes de cafè al dia.
Infusió de la planta (fulles i flors): 2 culleradetes en una tassa d’aigua, arrencar el bull i
deixar reposar 5 minuts abans de colar. No superar, en tot cas, 30 g de planta seca per a
les infusions al dia.
Rel: remullar-la en aigua 6 hores, després escalfar l’aigua fins que arrenqui el bull, i
deixar reposar abans de colar, només 2 minuts.
Suc: prendre’n una culleradeta al dia.
Xarop: 250 g de planta + 2 L d’aigua a 9Oº al principi, deixar-ho reposar 12 hores, ben
tapat; després, colar ben exprimit i afegir el doble de sucre de l’aigua que quedi.
Prendre’n 100-200 g al dia. A Itàlia ha donat lloc a hemorràgies estomacals.
PRINCIPIS ACTIUS
OLI ESSENCIAL
• 2-amil-furà • linalool 3%
• 2-hexanal • llimonè
• alfa-terpineol 1% • mentol
• benzaldehid • metil-salicilat 19%
• beta-ionona 2% • nonanal
• carvacrol • p-anís-aldehid
• carvona • piperitona
• dibutil-/di-iso-butil-ftalat • salicil-aldehid 36%
• geraniol 1.5% • timol
• guaiazulè • trans-anetol 2%
• hexanal
R FONOLL
Foeniculum vulgare Miller
[1768, Gard. Dict., ed. 8 : n° 1] 2n=22
e
(Família Apiàcies/=Umbel·líferes)
v
i
e
w
Làmina: THOMÉ, OTTO WILHELM
ssp. azoricum
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
VARIETATS A CATALUNYA
ESPÈCIES SIMILARS
Les llavors es poden sembrar someres, en petits clotets de 2 cm, uns 30 cm a part entre
sí. Això a la tardor als llocs sense gelades, o a la primavera, si no hi ha gelades. Es
desenvolupa bé en terrenys assolellats, densos, permeables, argilosos-llimosos rics en
minerals. Normalment amb un rec setmanal n’hi ha prou. Com que els fruits maduren a
tongades, la collita pot ser esgraonada per arribar a gairebé 1 Tm/Ha.
Germinació de les llavors. Per trencar la latència de les llavors pot servir: aminol forte,
kadostim, bezil-adenina + kinetina // aigua destil·lada, gibberel·lina, kinetina // benzil
adenina, kinetina , gibberel·lina// TiO2 60 ppm.
Malures: papallones (Papilio machaon), pugons (Hyadaphis foeniculi); marietes
(Coleomegilla maculata); cargolins (Theba pisana); tisanòpters (Thrips flavus); fongs
(Alternaria petroselini, Colletatrichum capsici, Erysiphe polygoni, Ramularia feoniculi,
Sclerotinia minor); bacteris (Erwinia carotovora, Pseudomonas syringae); virus (Phyllod)
Poden combatre’s amb sofre micronitzat, permanganat potàssic molt diluït, o eliminant
les plantes afectades.
HISTÒRIA
Alguns geòlegs creuen que un petit reste fòssil a la sala gran de la Cova del Salnitre
(Collbató) podria correspondre a una tija de fonoll encastada en el conglomerat paleocè.
Els sumeris coneixien el fonoll. Empraven les llavors en pols barrejades amb farina de
llinosa per fer emplastres calents, bullits en llet, contra la pulmonia. Els antics egipcis
empraven el fonoll com a digestiu i antiinflamatori. Als temples dedicats a la deessa
Astarté a Fenícia (Ras-es-Shamra) entre els anys 1500 i 1000 a.C., s’hi mastegava fonoll
per tal de mantenir l’ànim, ja que la prostitució (masculina i femenina) hi era d’obligat
compliment com a ritual d’iniciació a la vida adulta. El fonoll és emprat en medecina
persa i de l’Índia: Ayurveda, Unani, Siddha. I era ben preuat pels antics romans, grecs i
xinesos. TEOFRAST, PLINI EL VELL, COLUMEL·LA, DIOSCÒRIDES, coneixien la planta. Per als
grecs la planta dona nom a l’indret tant mític per a tots els atletes del món com
Marathon, lloc on hi havia molt de fonoll. DIOSCÒRIDES el recomanava contra picades
d’escorpins o de serps, per desencallar els ronyons, per fer venir més llet a les mares
(amb farina d’ordi), contra la inflor de l’estómac, i per fer venir la regla a les noies. Per a
les mossegades de gos recomanava la rel triturada amb mel posada a sobre la zona
afectada. El suc de la planta deia que, posat al sol, millora, després d’aplicat als ulls, la
vista. CARLEMANY impulsà al segle IX el seu cultiu als monestirs europeus. Al segle XIII,
NIKOLAOS MYREPSOS a la seva obra Dynameron cita el fonoll com un dels antídots contra
verins. Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), el fonoll és una planta regida per Mercuri,
sota el signe de Virgo i en oposició a Piscis. Recomana la llavor per a fer venir més llet,
contra el singlot; contra les pedres als ronyons, i (amb vi) per desintoxicar-se del verí de
les serps, dels bolets o de plantes verinoses. La rel, la recomana contra la icterícia
provocada per obstruccions a la bufeta del fel, fetge o melsa; o contra la gota. En general
el fonoll diu que és per recuperar forces. El destil·lat contra les cataractes als ulls. El
silvestre, millor pels ulls; i el cultivat, per fer venir més llet. Ja a principis del segle XX,
SEBASTIAN KNEIPP recomana prendre un got de llet on s’hagin fet bullit 5 minuts una
culleradeta de fruits de fonoll, per recuperar forces els malalts, siguin petits o ancians.
No és estrany, doncs, que més de la meitat del consum de fruits de fonoll a Europa sigui
per part dels alemanys. Alguns pintors impressionistes i modernistes mastegaven
suaument fonoll per evitar intoxicar-se amb el plom de la pintura que els empastifava els
dits; a més els protegia la vista. Els principals països productors són l’Índia (var.
panmorium) (584 mTm), la Xina (48 mTm), Bulgària (36 mTm), Iran (32 mTm), Mèxic (29
mTm), Turquia, Egipte, Romania; França & Itàlia (var. dulce). Al món, la producció total
s’estima (2014) en 970 milers de Tm.
LITERATURA
VETERINÀRIA
ALTRES USOS
PREPARATS I BARREGES
POSSIBLE TOXICITAT
L’ OE pot provocar una certa disminució de la capacitat motora, tot i que segons alguns
augmenta la força. A algunes persones els pot desencadenar un atac asmàtic. És
fotosensibilitzant i podria provocar al·lèrgia a la pell a algunes persones si prenen el sol.
A més, en nens, els pot causar ennuegament. Com sempre, és millor aplicar una gota
d’oli essencial a l'avantbraç, sobre les venes, que no pas ingerir-la. La LD50 de l’anetol en
rates és de 2 g/Kg. Dosis menors (0.6g/Kg) provoquen cirrosis hepàtica. La LD50 de l’OE
en rates és de 1,3 g/Kg. L’OE podria afectar el fetus, a dosis majors de 10 mg/mL, per
tant, no és recomanable durant l’embaràs. Tampoc convé als epilèptics, perquè els
podria agreujar els atacs. De fet, l’OE a grans dosi pot provocar convulsions i
al·lucinacions. A petites dosi sol fer les persones i animals més tímids. Ja que les furo-
cumarines provoquen sensibilitat a la llum UV i carcinogènesi, és millor no prendre
fonoll en cas de patir melanoma o carcinoma de cèl·lula esquamosa. En tot cas, seria
millor no excedir la dosis diària de 15 micrograms de furo-cumarines. El lluc o bulb del
fonoll que es ven als mercats conté 5.3 micrograms/Kg de 5-metoxi-psoralè, i 2.8
micrograms/Kg de iso-imperatorina. A les tiges s’hi troben 90, 13 i 45 micrograms/Kg de
bergaptè, imperatorina i psoralè, respectivament. Als fruits s’hi troba 5-metoxi-psoralè,
però per arribar al límit de 15 micrograms hauríem de prendre uns 2 Kg de fruits. En
resum, les dosis normals (8 g de fruits) no haurien de donar cap problema. Però, si el
nadó és al·lèrgic a altres umbel·líferes, millor que la mare no prengui fonoll. L’exposició a
la llum solar o UV pot provocar al·lèrgies a les mucoses o a la pell al prendre fonoll, en
especial, a l’aplicar l’oli essencial (OE). Si se’n pren massa o massa temps, pot afectar el
fetge que es fa gros amb elevació de les transaminases. El fonoll pot fer més abundant la
primera hemorràgia per l’adveniment de la primera regla. Almenys en ratolins, 1.5
mg/Kg d’OE a la dieta fan que el semen sigui de pitjor qualitat i els embrions tinguin
menys potencial de fertilitat. Apart la possible contaminació amb pesticides o amb plom,
si es cull vora camps ruixats o vora carreteres, el fonoll pot estar contaminat amb fongs i
tenir aflatoxina B1. En zones molt adobades i amb contaminants químics (Campània) les
restes de fonoll (amb 4 per mil de nitrats) poden intoxicar les vaques fatalment. A les
begudes no alcohòliques la llei europea limita la concentració màxima d’estragol en 10
mg/Kg.
• 1-metoxi-ciclohexà • 7-alfa-hidroxi-campesterol
• 1,3-benzenediol • àcid sòrbic
• 2-hidroxi-3-metil-2-ciclopentèn-1- • àcids grassos (saturats 20%;
ona insaturats 80%) (més omega-3 a les
• 2,3-dihidro-propil-heptadec-5-onoat fulles, més omega-6 a les
• (3-beta,5-alfa, 8-alfa, 22E) 5,8-epi- inflorescències) (saturats 0,09%)
dioxi-ergosta-6,22-dièn-3-ol (monoinsaturats 0,068%)
• 3-metil-2-ciclopentèn-1-ona (poliinsaturats 0,169 %)
• 4-metoxi-cinnamil-alcohol ◦ alfa-linolènic
• 5-metoxi-psoralè ◦ araquídic
◦ behènic ◦ hesperidina 0.2%
◦ caprílic ◦ quercetina 17%
◦ caproic ◦ quercetina-7-O-glucòsid 3.2%
◦ cis-11,14-eicosanoic • Ferro
◦ cis-11,14,17-eicosatrienoic • fibra 3.1%
◦ eicosanoic • fitats (derivats de l’hexafosfo-
◦ esteàric inositol)
◦ heneicosanoic • flavonoides (1,2 % al silvestre; 1,6 %
◦ heptadecanoic al cultivat):
◦ làuric ◦ àcid rosmarínic
◦ lignocèric ◦ eriodictiol-7-rutinòsid
◦ linoleic ◦ iso-quercitrina
◦ mirístic ◦ iso-rhamnetina-3-O-alfa-
◦ miristoleic rhamnòsid
◦ oleic ◦ iso-rhamnetina-glucòsid
◦ palmític ◦ kaempferol
◦ pentadecanoic ◦ kaempferol-3-arabinòsid
◦ petroselínic ◦ kaempferol-3-glucurònid
◦ tricosanoic ◦ kaempferol-3-O-glucòsid
◦ undecanoic ◦ kaempferol-3-O-rutinòsid
• aminoàcids ◦ quercetina-3-arabinòsid
• anetol ◦ quercetina-3-glucurònid
• benzo-iso-furanona (derivats) ◦ quercetina-3-O-beta-glucòsid
• bergaptè ◦ quercetina-3-O-galactòsid
• Calci 450 ppm ◦ quercetina-3-O-rutinòsid
• carbohidrats 18-22 % ◦ quercetina
• cis-miyabenol C ◦ rutina
• cumarines: 8-metoxi-psoralè; • Fòsfor 500 ppm
bergaptè; escopoletina; imperatorina • glicina 0,55%
• diosgenina • hidrats de Carboni 7.3%
• estilbè (trímers) • imperatorina
• estragol (=metil-chavicol) • iso-imperatorina
• fenchona • iso-leucina 0,73%
• fenilalanina 0.45 % • leucina 0,63%
• fenols (2,4 % al silvestre; 3.1 % al • lignans (matairesinol...)
cultivat): • llimonè-10-ol
◦ 3,4-dihidroxi-fenetil-alcohol-6-O- • Magnesi 170 ppm
cafeoïl-beta-D-glucopiranòsid • O-cimè
◦ 3’-8’-binaringenina • oligoelements en ppm als fruits: Ca
◦ àcid 1,3-dicafeoïl-quínic (20.500-23.000), Mg (1.310-3.460),
◦ àcid 1,4-dicafeoïl-quínic Fe (1.140-1.900), Mn (31-51), Cu
◦ àcid 1,5-dicafeoïl-quínic 4.1%
(24-103), Cr (91-98), Co (26-71), Zn
◦ àcid 3-O-cafeoïl-quínic
◦ àcid 4-O-cafeoïl-quínic (37-45), Ni (19-24), Cd (1.6-1.9), Al,
◦ àcid 5-O-cafeoïl-quínic Ba, Bo, Pb, St
◦ àcid cafeic 2.96% • Potassi 4140 ppm
◦ àcid cinàmic 0.13 % • prolina 0,53%
◦ àcid clorogènic 3% • proteïnes 1,24%: isoforma X1 com al
◦ àcid ferúlic 3.55% cloroplast PAA1 (ATPS translocadora
◦ àcid ferúlic-7-O-glucòsid 5.2% de Cu) // enolasa citosòlica //
àcid gàl·lic 0.17 % proteïna amb penta-tricopètid
◦ àcid neo-clorogènic 1.4% repetit // iso-citrat-deshidrogenasa
◦ àcid p-cumàric 4.3 % que requereix NADP // 2 proteïnes
◦ àcid quínic codificades des de proteïnes similars
◦ àcid rosmarínic 15% a Son; 3 proteïnes nuclears 5-1
◦ apigenina 12.6% • sinapil-glucòsid
• siringina • vitamines: C (120 ppm), B1 (0,1
• siringina-4-O-beta-glucòsid ppm), B2 (0,03 ppm), B3 (6.4 ppm),
• Sodi 520 ppm B6 (0,4 ppm), folats (270
• trans-miyabenol C micrograms/Kg), A (480
• trans-resveratrol-3-O-beta-D- micrograms/Kg), E 5,8 ppm), K (628
glucopiranòsid micrograms/Kg)
• triptòfan 0,53% • Zinc 2 ppm
• (E)-2-hidroxi-4-ciano-estilbè • 4’-metoxi-acetofenona
• (E)-fitol • 5-metil-2-heptanol
• 1-(3-metoxi-fenil)-1-propanona • 6-metilèn-biciclo (3.1.0) hexà
• 1-fenil-penta-2,4-diïna (4.8%) • 7-dimetil-1,3,7-octriè
• 1-metil-3-(1-metil-etil)-benzè • àcid 2-metil-3-metil-etil-butanoic
• 1-metil-4 (1-metil-etil)-benzè • àcid al·lantoic
• 1-metoxi-4-(1-propenil)-benzè • àcid fòlic
• 1-octanol • àcid n-hexadecanoic
• 1-undecanol • alfa-cubebè
• 1,2-dimetoxi-4-(1-propenil)-benzè • α-etil-p-metoxi-benzil alcohol (9.1%)
• 1,2,4a,5,8,8a-hexaldehid-naftalè • alfa-fel·landrè
• 1,3,6-octatriè-3,7-dimetil-(E)-3-carè • alfa-humulè
• 1,4-dimetoxi-benzè • alfa-pinè
• 1,6-hexandiol • alfa-thujè
• 1,8-cineol • anís-cetona
• 2-ciclohexèn-1-ol • apiol
• 2-heptanol • benzaldehid
• 2-heptanona • benzè-1-metil-4-(1-metil-etil)-p-cimè
• 2-heptè • benzo-tiazol
• 2-metil-5-(1-metil-etil)-2-ciclohexèn- • beta-cariofil·lè
1-ol • beta-elemenona
• 2-metil-5-(1-metil-etil)-2-ciclohexèn- • beta-fel·landrè
1-ona • beta-mircè
• 2-metil-5-(1-metil-etil)-fenol • beta-ocimè
• 2-metil-benzè-metanol • beta-pinè
• 2-metoxi-ciclohexanona • beta-terpinol
• 2-propín-1-ol • biciclo-propil carbinol
• 2,3-ciclohexèn-1-mentanol • camfè
• 2,4-dimetil-benzenamina • càmfora
• 2,6-dimetil-2,4,6-octatriè • carvona 4.9%
• 3-carè • catina
• 3-metil-butanal • cis-llimonè-òxid
• 4-carè • cis-p-2,8-mentadiè
• 4-fluoro-histamina • cis-p-ment-2,8-dienol
• 4-metil-1-(metil-etil)-3-ciclohexè • cubebè
• 4-metil-biciclo (3.1.0)-hex-2-èn • d-llimonè 6.8%
• 4-metil-biciclo (3.1.1)-hept-3-èn-2-ol • delta-cadinè
• 4-metoxi-benzaldehid • diallil-apional
• E-pinà • llimonè
• epi-biciclo-sesqui-fel·landrè • manno-heptulosa
• èster fòrmic de fenil-metil • mefenesina
• estragol 7.6% (5% al silvestre; 10% • metil-chavicol 5-9%
al cultivat) • metil-nonadecanoat
• eucaliptol • neo-fitadiè
• exo-fenchil-acetat • p-anisaldehid 7.7%
• fenchil-acetat • sabinè hidrat
• fenchil-butanoat 4.2% • safrol
• fenchol • tetradecil-oxirà
• fenchona 4 (cultivat)-14 (silvestre)% • trans-anetol 68-75% (41-56% en
• gamma-terpinè fulles) (82-91% en fruits)
• germacrè D • trans-llimonè-òxid
• hexanal • trans-p-2,8-mentadièn-1-ol
• linalool
• https://www.who.int/medicines/publications/traditional/
MedPlantsMonograph3.pdf
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Les Rosàcies són plantes no paràsites ni submarines, amb fulles amb estípules, amb
flors amb carpels no soldats, dialipètales polistèmones, regulars, amb 5 pètals, i fruit en
polidrupa. Dins la família de les rosàcies, el gènere Fragaria es distingeix per tenir les
flors superovàriques, amb calicle de 5 peces enteres o bífides, i ser plantes herbàcies
rizomatoses, sense agullons, amb el fruit en poliaqueni amb receptacle suculent, estil
curt subterminal, pètals blancs, de més de 3 mm, més de 10 estams; les fulles ternades,
dentades, llargament peciolades, amb els rizomes coberts de les restes de fulles i
estípules, i que arrelen als nusos, donant lloc a un rosetó de fulles; i flors en
inflorescències cimoses.
Fragaria vesca és una planta de fins a 25 cm d’alçada, i amb estolons rogencs que es
poden allargar fins a 50 cm, amb una bràctea a cada nus. Tiges fèrtils ascendents,
rogenques a la base, amb pèls simples, més aplicats a la zona apical. Fulles glabrescents
per la cara de sobre i peluda (amb pèls aplicats) a la de sota. Folíols oval-ròmbics amb
dents triangulars ovals, amples, totes iguals. Pecíol rogenc a la base, amb pèls patents.
Estípules enteres, lanceolades, acuminades, piloses, de color castany. Inflorescència
terminal cimosa, amb pedicels erectes durant la floració i reflexes després, amb pèls
aplicats o més o menys erectes. Bràctea inferior de la inflorescència simple (o en 3
peces), de més de 3 mm d’amplada, amb marge generalment dentat. Flors hermafrodites.
Receptacle amb la zona axial ben glabra, llevat de a la base on hi ha un anell de pèls.
Sèpals 5, reflexos després de la floració, de 3-7 mm, aguts, peluts (amb pèls aplicats).
Peces del calicle lanceolades, piloses. Pètals de 4-8 mm entre ovals i orbiculars, ben
blancs, amb la ungla curta. Maduixa de 5-15 mm, ovoide, entre turbinada i globulosa,
ben vermella al madurar, amb els petits aquenis (1-1.5 mm) repartits per igual en la
superfície, no enfonsats.
ESPÈCIES SIMILARS
Al món és una espècie gairebé cosmopolita de les zones temperades fredes, però
principalment es fa a Europa i Amèrica del Nord. La maduixera es fa als marges de
camins ombrívols i amb força saó, a les vorades i clarianes de rouredes, pinedes de pi
roig, avellanoses i fagedes. Ocasionalment també als alzinars. A Catalunya es troba una
mica arreu, des de terra baixa fins l’estatge subalpí. És absent, però a les planes de
l’Empordà o a les de Lleida o del Camp de Tarragona. Les maduixes del bosc, al Ripollès,
es troben des de Sant Joan (24 de Juny) fins a Sant Gil (1 Setembre). Se’n poden collir
fàcilment 3 Kg en una estona si es coneixen els indrets on es fan, allà on s’hagin tallat
els faigs. Una mica d’efecte psicodèlic el deuen tenir perquè després d’una collita tan
profitosa, a la nit al aclucar els ulls segueixes veient maduixes.
HISTÒRIA
Les maduixes silvestres del cert que eren conegudes pels homes prehistòrics. OVIDI (segle
I a.C-I d.C.) donava a entendre que al paradís els homes s’alimentaven de maduixes. LUCI
APULEU (LUCIUS APPULEIUS) (segle II) en descrivia els usos terapèutics de les maduixes, les
fulles i les arrels. Però les maduixes grosses o maduixots no es conegueren fins el segle
XIV a França.
Per a NICHOLAS CULPEPER, (segle XVII) la maduixera és planta de Venus. Les maduixes
refreden el fetge, la melsa, la sang i l’estómac, apaguen la set i reconforten l’esperit. Però
no es bo prendre’n moltes quan es té febre perquè poden augmentar les pujades de
temperatura al fermentar dins l'estomac. També les fulles o les arrels bullides en aigua i
vi proporcionen una beguda que refresca el fetge i la sang, i desinflama els ronyons, la
bufeta i alleuja moltes altres inflamacions. També frena la menorràgia i desinflama la
melsa. El destil·lat de les maduixes és un remei excel·lent contra les palpitacions i contra
la icterícia. Les úlceres es poden curar amb compreses de l’aigua de bullir fulles i arrels
o amb el mateix suc de les maduixes. L’aigua de fer bullir fulles i arrels va bé per reforçar
les genives i evitar que els dents ballin. També va bé contra el catarro. El suc de les
maduixes es pot instil·lar als ulls per combatre la conjuntivitis o les cataractes; o a la
cara contra ronxes allà on siguin.
CARL LINNÉ (segle XVIII) va fer una cura de maduixes i es va curar de la gota.
Comptant totes les varietats de maduixa, al món se’n produeixen uns quatre milions i
mig de tones l’any.
ESOTERISME
A Alemanya creuen que els nens que han mort dissortadament a una edat molt curta
pugen al cel amagats dins les maduixes del bosc.
Els cinturons fets amb els pecíols de les fulles de les maduixeres protegeixen de les
picadures de les serps.
Una llegenda explica que Adam va discutir amb Eva que va marxar allunyant-se d’Adam.
Ell va marxar en direcció contrària, però sense gaire esma. El sol li va preguntar si
encara estava enfadat amb Eva, i ell respongué que no, que voldria tornar a estar amb
ella. Aleshores el sol va anar col·locant al camí per on avançava Eva mates de
romegueres plenes de mores, després gerderes amb gerds, i no va ser fins que va posar
maduixeres plenes de maduixes que a Eva se li va passar l’enfadament. Aleshores va
sentir l’impuls de reconciliar-se amb Adam i va tornar enrere per reunir-s’hi i donar-li
algunes maduixes que encara no s’havia menjat.
Somniar en maduixes té un significat sexual esperançador. Veure-les, en somnis,
significa que una amistat progressarà. Menjar-les pronosticaria un petó de qui menys
t’ho esperaves. Agafar-ne moltes al bosc, pronosticaria aventura sexual o guany
inesperat. Però si el cistell es volca, decepció en l’amor.
LITERATURA
Les maduixes del bosc es cullen ben madures i es mengen de seguida a l’endemà. A la
nevera es podrien conservar 3 dies. Industrialment es conserven 20 dies a 3º C amb
atmosfera d’11% d’Oxigen i 10% de CO2. Solen amanir-se amb unes gotes de vinagre i
sucre, o amb suc de taronja i sucre, o amb vi dolç, o amb llet o iogurt i sucre, o amb nata
o crema. Però per alimentació solen emprar-se les maduixes de l’hort de la mateixa
manera o en suc, batuts, pastissos, licors (per maceració), confitures. Les maduixes no
convenen, per l’àcid oxàlic, als qui tenen tendència a produir càlculs d’oxalats. Ni a les
persones que en són al·lèrgiques o als nens de menys d’un any i mig o ales
embarassades, pel perill de desencadenar un procés al·lèrgic Les fulles més tendres es
poden menjar com a verdura.
INFUSIONS
PROPIETATS MEDICINALS
• analgèsica • hipoglucemiant
• antiinflamatòria • hipotensora
• aperitiva • immunoestimulant
• anticancerígena • laxant
• antireumàtica • pectoral
• astringent • radioprotectora dels limfòcits i dels
• colagoga granulòcits normals (no leucèmics)
• cosmètica • reforçant
• depurativa • refrigerant
• diürètica • tònica
• hepàtica • vasodilatadora coronària (fulles )
Externament s’empren per fer mascareta facial de bellesa. Fregar les pigues amb la
polpa, amb suc de llimona, les fa desaparèixer. Per ús intern són tòniques, depuratives,
mineralitzants, refrescants, hipotensores, immunoestimulants. Però a algunes persones
els produeix al·lèrgia. En general s’empren contra:
• àcid úric FRU • hematúria
• aftes a la boca (fulles tendres) • hemorroides FRU
• amigdalitis (fulles UE) • hemorroides REL
• anèmia • hepatitis
• anèmia FRU • hepatitis FRU
• anorèxia • hiperglucèmia de després de dinar o
• anorèxia FRU sopar FRU
• ansietat • hipertensió
• arrugues a la cara (suc UE) • hipertensió FRU
• arrugues a la cara UE FRU • icterícia
• arterioesclerosis FRU • incontinència urinària
• artritis • indigestions FRU
• artritis FRU • infeccions urinàries REL
• asma FRU • infeccions urogenitals (cistitis,
• ateroesclerosis FRU leucorrea)
• auto-intoxicació FRU • infeccions urogenitals FRU
• blennorràgia FRU • insolació UE
• càlculs biliars • intoxicacions
• càlculs biliars FRU • mal de coll (fulles + arrels)
• càlculs urinaris • mal de coll FRU
• càlculs urinaris FRU • mal de vente (pecíols i calzes en
• calor maceració en licor d’anís)
• càncer • melsa inflamada
• càncer FRU • menorràgia (arrels i fulles UI)
• cataractes (fulles UI) • menorràgia REL
• catarro • nafres (fulles UE, maduixes picades)
• cistitis (fulles UI) • osteoporosis FRU
• conjuntivitis (suc UE) • palpitacions (destil · lat aquós)
• convalescència FRU • panses a la boca REL
• coupe-rose (suc UE) • penellons (arrels UE; homeopatia)
• cremades • penellons UE FRU
• cucs intestinals • pielonefritis
• cucs intestinals REL • pielonefritis FRU
• debilitat FRU • pielonefritis REL
• dents que es mouen • pigues UE (maduixa + llimona)
• diabetis • pigues UE FRU
• diabetis FRU • plètora FRU
• diarrea REL • poagre
• diarrees (fins i tot tifus i còlera) • prostatitis (decocció rizoma)
• diarrees FRU • reuma
• disenteria • reuma FRU
• èczema UI FRU • reuma REL
• estomatitis • tabaquisme
• estomatitis REL • tabaquisme (desintoxicació) FRU
• estrenyiment FRU • talls a les mans UE FRU
• ferides UE FRU • taques a les dents UE
• flebitis • tifus FRU
• gastritis FRU • tifus REL
• gastroenteritis REL • tos ferina (fulles + baba de cargol)
• gingivitis (fulles) • tuberculosis
• gingivitis REL • tuberculosis FRU
• gota (àcid úric)(excepte si hi ha • tumors
oxalúria) • ulls plorosos (fulles UE)
• gota (excepte si hi ha oxalúria) FR • urticària UI FR
• grans FRU • varius REL
• xarampió (fulles UE)
PRINCIPIS ACTIUS DE FRAGARIA VESCA
PLANTA
MADUIXES
• 1-O-protocatechuïl-beta-xilosa • el·lagitanins
• àcid 3-O-metil-el·làgic-3’-O-alfa- • èster de l’àcid acètic i caprònic
rhamnopiranòsid • èster de l’àcid benzoic i caprònic
• àcid caprònic • èster de l’àcid fòrmic i caprònic
• àcid cítric • etanol
• àcid cítric isòmer • Ferro
• àcid clorogènic • flavonoides
• àcid dimetil-el·làgic-hexosa • Fòsfor
• àcid el·làgic • fragarina
• àcid el·làgic i derivats • fragaròsid
• àcid el·làgic-hexosa • fructosa
• àcid èl·làgic metil-pentòsid • furaneol-hexòsid
• àcid el·làgic-pentosa • gal·lo-taní
• àcid ferúlic-hexosa • gal·loïl-bis-hexahidro-difenoïl-
• àcid linoleic glucosa
• àcid linolènic • gal·loïl-glucosa
• àcid metil-el·làgic-acetil-hexòsid • gibberel·lina8-hexosa
• àcid metil-el·làgic-glucosa • hexosil-hexosa
• àcid metil-el·làgic-hexosa • hiperòsid
• àcid metil-el·làgic-pentosa • kaempferol-3-O-hexòsid
• àcid metil-el·làgic-rhamnòsid • kaempferol-acetil-hexòsid
• àcid oxàlic • luteïna
• àcid salicílic • oli essencial
• àcid succínic • pelargonidina 3-O-glucòsid
• àcid tetrametil-el·làgic-hexosa • pelargonidina-3-glucòsid
• agrimoniïna • pelargonidina-acetil-hexòsid
• alcohol amílic • pentagal·loïl-hexosa
• antocianines • peonidina-3-O-malonil-glucòsid
• apigenina-pentòsid • peonidina-3-O-malonil-glucòsid
• bornaol • Potassi
• Calci • proantocianidina-tetràmer
• castalina • proantocianidina-trímer
• casuarictina • procianidina
• catequina • propelragonidina trímer
• cianidina • quercetina-3-O-glucòsid
• cianidina-3-O-glucòsid • quercetina-acetil-hexòsid
• cianidina-3-O-malonil-glucòsid • rutina
• diosmetina-acetil-hexòsid • sacarosa
• salicilat d’etil • triptofan
• tanins • vitamina A
• taxifolina-3-O-arabino-furanòsid • vitamina B9
• taxifolina-3-O-arabinòsid • vitamina C
• terpina • vitamina E (gamma-tocoferol)
• trigal·loïl-glucosa • zeaxantina
MÉS INFORMACIÓ
«Genetic analysis of the wild strawberry (Fragaria vesca) volatile composition». MARÍA
URRUTIA, JOSÉ L. RAMBLA, KONSTANTINOS G. ALEXIOU, ANTONIO GRANELL, AMPARO MONFORT.
Plant physiology and biochemistry Vol. 121: 99-117. (2017).
https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S098194281730342X?via%3Dihub
«Profiling polyphenols of two diploid strawberry (Fragaria vesca) inbred lines using
UHPLC-HRMS». JIANGHAO SUN, XIANJIN LIU, TIANBAO YANGC, JANET SLOVIN, PEI CHEN. Food
Chemistry: Volume 146 (2014): 289-298.
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3902803/
FREIXE
Fraxinus exclesior L.
[1753, Sp. Pl. : 1057] 2n = 46
Francès: Frêne élevé/ Frene commun/ Frêne / / Frêne européen / Gaïac des
allemands / Grand frêne / Quinquina d'Europe
Gaèlic: Fuinseog
Gallec: freiso, freixa, freixeira, freixo, freixo comun, freixo común, fresno, frexo,
pulleiro.
Grec: Φραξίνος η ψηλή
Hongarès: Magas kőris
Islandès: Askur/ Evrópuaskur
Italià: Frassino maggiore/Frassino comune/Frassino / Frassino di monte /
Japonès: セイヨウトネリコ
Noruec: Asketre/ Ask
Occità: Cancaridier, Fraisse, Tantaridier
Persa/Farsi: زبان گنجشک
Polonès: Jesion wyniosły
Portuguès: Freixo/ Freixo-europeu
Suec: Vanlig ask / Ask
Turc: Adi dişbudak/ Dişbudakağacı
Xinès: 欧洲白蜡树
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
El freixe és un dels arbres que pot arribar a ser més grans dins del grup dels típicament
europeus. Pot arribar als 40 m d’alçada i tenir més de mil anys (a Suffolk, UK). A
Catalunya potser el més gran sigui el de la finca La Freixeneda (Vall d’en Bas) amb .9 m
de volt de canó i 22 m d’alçada. Altres freixes notables són el de l’Artiga de Lin, amb 4.8
m de volt de canó i més de 25 m d’alçada; el de Can Pubill de Siuret sobre Vidrà (amb
3.3 m de volt de canó i 22 m d’alçada); i el del Pla de Cabrera a l’Esquirol (amb 3.4 m de
volt de canó i 16 m d’alçada). El freixe atrau els llamps. Solen esporgar-se per poder
aprofitar-ne les rames rectes com a vares per a per bastons, tanques, ferratge, etc. i
aleshores, tot i tenir un tronc molt gruixut, queden poc alts. La fusta seca té una
densitat de 710 Kg/metre cúbic. Els borrons a l’hivern són una mica tomentosos, gairebé
negres, sobre rames grises glabres. Té les fulles imparipinnades, amb 9-13 folíols, i de
pecíol glabre de 16-66 mm, i limbe de 20-30 cm, amb folíols entre lanceolats o ovals,
enters o lleugerament serrats (excepte a la base), amb força més dents que terminacions
de nervis secundaris, rectes, acuminats a la punta, en tascó a la base, essent el folíol
terminal sèssil o peciolulat (fins a 12 mm), de 2-10 × 1.5-5 cm. Folíols laterals
normalment sèssils, de 3-10 × 1.5-4 cm, una miqueta peluts bora el nervi central per la
cara abaxial. Inflorescència paniculiforme, densa, axil·lar, en les rames de dos anys,
apareixent un mes abans que les fulles. Flors o bé unisexuals (femenines i masculines) o
bé bisexuals, aclamídies. Pedicel floral de 3-10 mm, glabre. Fruit de 4-9 mm. Sàmara de
28-48 × 6-10 mm, entre lanceolada a oblonga, aguda, entera o emarginada a l’àpex, amb
la llavor inserida en una cavitat el·líptica, amb ala decurrent fins més enllà de la meitat
del cos fructífer. Llavors de 7.4-17.3 × 1.7-4.3 mm, fusiformes, estriades, amb
endosperma abundant. Estams 2 amb filaments de 0.3-0.6 mm, algun cop nuls, i
anteres de 1.2-2.2 mm, ovoides, de color porpra. Estil de 0.8-2.3 mm, simple. Estigma de
0.7-1.4 mm, bilobulat.
Les flors apareixen un mes abans que les fulles. Pot ser un arbre dioic (amb flors només
d’un sexe cada arbre), o monoic
MALALTIES
Pseudomonas savastanoi pot causar tumors a les branques del freixe.
El càncer degut al fong Hymenoscyphus fraxineus (=Chalara fraxinea). El 1992 va
afectar molts freixes a Polònia. El 2007 3 de cada 4 freixes de Dinamarca estaven
afectats. Els freixes joves moren per la malaltia. Els vells poden anar aguantant.
Agrilus planipennis és un banyarriquer de color verd maragda que ha afectat els freixes al
voltant de Mosca. Abans havia afectat els freixes americans (F. americana, F.
pennsylvanica de Nord-Amèrica). https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/29458714/
ESPÈCIES SIMILARS
Els freixes són arbres de la família de les Oleàcies. N’hi ha una cinquantena d’espècies,
generalment de fulla caduca. A la zona de l’Est de Nord-Amèrica s’hi poden trobar mitja
dotzena d’espècies, entre les que destaquen F. americana, F. pensylvanica. A la zona
Oest de Nord-Amèrica s’hi poden trobar una quinzena més d’espècies. A Europa s’hi
poden trobar les tres espècies principals: F. excelsior, F. angustifolia, F. ornus. A l’Àsia
oriental i central, s’hi poden trobar una vintena d’espècies, entre les quals destaquen: F.
floribunda, F. hubeiensis, F. lanuginosa, F. mandshurica, F. xanthoxyloides.
HISTÒRIA I LITERATURA
HOMER (segle VIII a.C.) cita el freixe, ja que la llança que duia Aquil·les a la Ilíada era feta
de freixe.
TEOFRATS D’ÈRESOS (segle IV a.C.) a descrigué aquest freixe (Fraxinus excelsior) i l’altre
(Fraxinus ornus).
VIRGILI (segle I a.C.) admirava la bellesa de les freixedes.
PLINI EL VELL (segle I) assegurava que les vares de freixe ajuden a allunyar (a cops?) les
serps. Sembla que les serps li tinguin por al freixe. Els fruits en vi apaivaguen els dolors
del costat (fetge, melsa), drenen els edemes, i aprimen una mica.
DIOSCÒRIDES (segle I) insisteix en l’ús com a contraverí del de les serps, aplicant un
cataplasma de les fulles o del suc de les fulles a la ferida. I també bevent el vi on s’hagin
macerats les fulles.
Santa HILDEGARDA VON BÎNGEN (segle XII) aplicava cataplasmes de fulles als cops, i
preparava un cervesa especial amb les fulles i civada per tal de purgar/desencallar
l’estómac.
AVERROES (segle XII) emprava els fruits (FRU) contra les palpitacions, i com afrodisíacs.
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), el freixe és un arbre regit pel Sol. És un bon
contraverí de l’escurçó. I l’aigua destil·lada de les fulles és un bon remei contra la
hidropesia. El vi bullit amb les fulles ajuda a extreure els càlculs i soluciona la icterícia.
Rentar-se el cap amb el lleixiu obtingut de les cendres del freixe cura la sarna i la lepra. .
Les sàmares («keys») provoquen l’orina i eliminen els càlculs i alleugen els dolors
punyents dels costats provocats pel «vent».
CARL LINNÉ el 1735 creia que si bé la quina era un bon remei contra la malària, l’escorça
del freixe i el donzell alguna cosa feien també.
Mentre es pica la rama per fer-ne un xiulet, es canta, al Pallars: —« Sapa, sapa, cabiral,
que demà farà un bon sol. Xip, xip, coll de cabrit,; xop, xop, coll de cabrat».
ESOTERISME
Les llegendàries varetes màgiques havien d’estar fetes de freixe. Malgrat el que s’ha
escrit, els llamps cauen i trenquen les branques del freixe. Hi deu haver hagut una
confusió amb els noms i enlloc del freixe l'aixopluc segur deu ser el teix. Tampoc és
veritat que sota els freixe no s’hi vegin serps, però podria ser que les que hi passen ho
facin més ràpid del normal, esporuguides. Per protegir els corrals es posen rames de
freixe a la tanca o a la porta El freixe dona una energia que contraresta la rancúnia, la
por a relaxar-se i a oblidar el passat, la tristor, i l’auto-odi. Dona doncs energia
purificadora i vivificant. Fins i tot alguns creuen que el freixe combat l’esterilitat sexual.
Posant fulles de freixe a la coixinera podríem tenir somnis esclaridors i protectors. Una
cullerada de saba als recents nascuts els protegeix de bruixes i mals esperits.
Segons la mitologia escandinava el freixe Yggdrasil té les arrels que li arriben fins a
l’infern i les rames li arriben fins el cel. I Odí va fer el primer home a partir d’un tros de
freixe. O era un teix?
Les Melíades eren les nimfes del freixe, segons la mitologia grega. I el trident de Posidó
era fet de fusta de freixe.
Quan un nen es trenca o es torça una cama, se’l passa despullat per sobre d’una branca
de freixe esberlada. Després s’aplica argila a la fractura de la branca i al mateix temps
que l’arbre es cura el nen també ho farà, segons els anglesos del segle XVIII.
Cremar les cendres del freixe en una cambra allunya els mals esperits, diuen.
Les rames de freixe s’han emprat per adornar finestres, fonts, noies, carros, animals.
PROPIETATS MEDICINALS
ESC: segona escorça, blanca. FRU: sàmares/fruits. FUL : fulles. FLO: flors
APLICACIONS/USOS MEDICINALS
anorèxia lumbàlgia
arteroesclerosis mal de cap
berrugues (saba) ESC mal d’estómac ESC
càlculs d’àcid úric mal de queixal ESC UE, UI
càncer mala circulació UI, UE
cistitis malària
colesterol FUL obesitat
cremades (ungüent) otitis (saba que surt al cremar la
diabetis FLO rama)
diarrea FRU paràsits intestinals
dolors peritonitis ESC
èczema picades de serps, escorpins, insectes
edemes FUL, FRU + oli UE; UI + aigua ESC
estrenyiment (FUL) pulmonia FRU, ESC
febre (ESC) refredat
febres de Malta FRU reuma UI UE
febres intermitents sarna
ferides ESC sífilis ESC
flebitis ESC UE, UI sinusitis
gingivitis FUL (mastegar) tos
gota FRU tremolors de mans (FUL + ordi)
grans tumors a la melsa
halitosis (mastegar fulles tendres) ungles caigudes UE
hipertensió urticària ESC UE
voltadits
PREPARATS I BARREGES
Contra l’èczema va bé el caldo de la serp blanca. Cal prendre’l. Es fa bullir lo normal (1/2
hora o 1 hora). També es fan banys amb escorça de Freixe, la segona escorça, la blanca.
L’èczema és un mal gras que dona irritació a la pell. Per exemple, pot començar al cap i,
després, estendre’ s per tot el cos. Aquestes dues cures combinades van molt millor que
els remeis del metge [LURDES CASASAYAS de Gombrèn].
Frenêtte (beguda refrescant freda, de 3.5 º alcohòlics). Fulles de freixe + sucre + àcid
tartàric + xicoira + llúpol + aigua bullida escaldant les fulles + llevat de cervesa cru.
https://fr.wikipedia.org/wiki/Frênette
Remei contra la urticària. Banyar-se 9 dies seguits, al vespre, amb aigua de Farigola
(Thymus vulgaris), i peles (blanques) de Freixe i Timons (Lavandula latifolia) [LLUÏSA
SADURNÍ de les Comes de Gombrèn].
Tisana antigotosa: fulles de freixe + fulles de cassís (Ribes nigrum) + ulmària (1/2) +
fulles de bedoll (1/2) + fulles de menta (1/4). Infusionar/reposar 15 minuts. Prendre’n 2
tasses entre els menjars.
Xarop antiartrític: sàmares en pols 500 g + goma aràbiga 150 g + sucre 4 Kg + aigua 4
L.
POSSIBLE TOXICITAT
Pot fer abaixar la pressió sanguínia sistòlica. Ja que prenent-ne un grapat cada dia en
una tassa, en infusió, es poden viure 107 anys, molt tòxica aquesta planta no ha de ser.
Amb tot, hi ha persones que desenvolupen processos al·lèrgics desencadenats pel pol·len
del freixe. També respirar la pols de la fusta pot desencadenar a les serreres rinitis i
asma als treballadors.
VETERINÀRIA
ESC: segona escorça, blanca. FRU: sàmares/fruits. FUL : fulles. FLO: flors
USOS NO MEDICINALS
Les tiges rectes i fines s’empren a la sauna per a fuetejar-se el cos nu i així afavorir la
circulació de la sang i prevenir el reuma.
La fusta és noble, forta i elàstica, però no aguantaria massa anys clavada al terra humit.
S’ha emprat per a fer:
anelles cases (terra, bigues, entramats, etc.)
arcs cercles de botes de vi
balustrades cilindres de tambors
baranes cistells
bastons collars per esquelles
bates de beisbol corrons
bates de criquet crosses
botges culates d’escopetes
bumerangs eixos
carrassos esquís
carros (diverses parts) flautes
formatgers pals de billar
forques pals de hoquei
gots pals de tanques
graons d’escalinates peces de carrosseria d’algunes
guitarres elèctriques marques de cotxe (Morgan)
jous peces de torneria
llances radis de rodes de carro
llantes de bicicleta rampins
mànecs d’aixades raquetes de tenis
mobles (taules, cadires, calaixos) rems
morters tint de xarxes de pesca ESC
ous de brodar trineus
pales de picar /rentar la roba xiulets
Les branques grans al caure poden fer vídues (matant els marits). Plantat o espontani
vora els rius evita l’erosió de les riberes.
La fusta és bona per cremar, fins i tot verda, tot i que no és tan calorífica com l’alzina.
Se’n pot fer també carbó vegetal.
MANNÀ
àcid homovainíllic 2-53 ppm
àcid 3,4-hidroxi-benzoic àcid p-hidroxi-benzoic
àcid 4-hidroxi-fenacètic dopaol 1-63 ppm
àcid enòlic 63-1628 ppm esculetina
estaquiosa 1-11 % mannotriosa i similars 13-22 %
fraxetina 0-12 ppm medio-resinol
fructosa 9-16 % mio-inositol (traces)
galactosa 0.02-0.74% pino-resinol 4-18 ppm
glucosa 2-3.7 % siringa-resinol
hidroxi-pinoresinol sorbitol 0.5-0-6 %
mannitol 30-48% sucrosa
mannosa tirosol 15-774 ppm
L’extracte aquós de les fulles del freixe a 1/10.000 activen el PPAR-alfa. La inhibició de la
diferenciació dels adipòcits i dels mecanismes mediats pel PPAR-alfa són importants de
cara a suavitzar la diabetis. L’extracte aquós de les sàmares redueix la glucèmia en dejú
d’un 75%, i els nivells d’insulina d’un 50%, després de 4 mesos de prendre’n. També
redueix el greix de la panxa d’un 18%, quan es dona a raó d’un 5 per mil a la dieta (en
ratolins). En voluntaris humans l’extracte redueix l’increment post-prandial de la
glucèmia i fa que s’incrementi la secreció d’insulina a la hora i mitja després d’haver
administrat glucosa.
FUMARIA OFFICINALIS L.
[1753, Sp. Pl. : 700] 2n= 28, 32, 48
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les Papaveràcies es pot dividir en dues subfamílies (per a alguns, famílies
separades): Papaveroidees i Fumarioidees. Dins les Papaveroidees/Papaveràcies hi
trobem Papaver, Meconopsis, Glaucium, Chelidonium, Roemeria. Tenen les flors
actinomorfes, amb 4 pètals iguals i molts estams. Dins la subfamília de les
Fumarioidees/Fuamriàcies hi trobem: Fumaria, Platycapnos, Corydalis, Ceratocapnos,
Sarcocapnos, Hypecoum. Tenen les flors zigomorfes, estretes i allargades, amb pètals
molt desiguals, el superior amb una gibositat marcada i un curt esperó a la base, obtús.
Dins les Fumarioidees/Fumariàcies, és fàcil distingir el gènere Fumaria, ja que té 2
estams (triples) (que a vegades es comptabilitzen com 6), i no 4 com Hypecoum (que és
l’únic que té flors grogues). I perquè el fruit és indehiscent i esfèric, i no aplanat i amb
dehiscència bivalva i amb la inflorescència compacta, com Platycapnos. Altres gèneres de
la família es distingeixen perquè Corydalis és planta vivaç amb arrel tuberosa, i té les
flors de 15 mm o més, i el fruit oblong comprimit bivalve amb moltes llavors, i flors en
raïms laxes amb poques flors. I semblant però no tuberosa i amb fulles acabades en
cricells: Ceratocapnos. I Sarcocapnos té les fulles compostes però amb folíols enters,
ovals, (i no lanceolats com Corydalis), i les flors amb ales molt amples en raïms
corimbosos de pedicels desiguals allargats.
A Espanya hi ha unes 25 espècies de Fumaria. A Catalunya unes 20. Les espècies del
gènere Fumaria, força semblants entre si, tenen en comú que són plantes anuals, amb
fulles pinnatisectes, les joves de la base ternades, inflorescències en raïm terminal que
neix oposat a la fulla, amb flors zigomorfes, allargades i estretes, de color blanc i rosat,
amb la part apical dels pètals interns amb taca porpra, i sèpals laterals membranacis,
caducs; i pètals (4) oposats per parelles, essent el superior més gran, amb un esperó curt
basal, i amb l’àpex una mica alat, i els laterals (interns) units a l’àpex formant una mena
de cresta amb 2 ales; i el pètal inferior lliure. Les flors tenen 2 estams triples, el superior
amb un nectari basal dins l’esperó. Cada estam té 3 anteres, el central amb 2 teques, i
els laterals amb una. Estigma amb 2 papil·les. Fruit (aqueni) globós, una mica arrugat al
madurar i assecar-se, amb 2 fovèoles germinals a l’àpex.
Fumaria officinalis té les flors petites (8 mm) i molt rosades. El fruit, mat, més ample
que alt, rugulós, truncat, una mica emarginat; els sèpals fan de més de 1.5 mm, però
són més estrets que la corol·la; les fulles tenen segments de menys de 1.5 mm
d’amplada. Si no és del tot erecta gairebé, o almenys no s’arrossega plana a terra. Els
raïms neixen de peduncles curts i són força densos, amb bràctees la meitat de llargues
que el pedicel, que és patent o erecto-patent. Sèpals dentats. Ales del pètal superior
tacades de porpra a la vora la punta. Fruit de 1.8-2.2 × 2.2-2.5 mm, emarginat o
apiculat, però molt poc. La rel és tendra, gorga, curta.
I hi ha la ssp. wirtgenii, tota ella menor, amb pètal inferior abruptament espatulat,
obtús, i sèpals de menys de 2 mm, raïms de 10-24 flors, sèpals de 1.5-2 × 0.75-1 mm,
corol·la d’un rosa més pàl·lid, fruit de 2-2.2 × 2.2-2.5 mm, arrodonit, glauc rugós,
truncat però amb espícula persistent, no emarginat mirat des del costat, arrodonit vist
del costat més estret. Sol ser una planta força ajaguda que no aixeca més de 20 cm.
2N=48.
DIOSCÒRIDES assegurava al segle I que el suc de la planta amb una mica de goma aràbiga
impedeix el creixement de les pestanyes. El suc de la Fumaria amb el suc de Rumex i
vinagre neteja la pell de pigues, crostes, taques, ronxes, barbs. Segons NICHOLAS
CULPEPER (segle XVII) la fumària (fumitory) és planta regida per Saturn. El xarop fet amb
la planta és molt bo pel fetge i la melsa, desobstrueix i aclareix els humors que podrien
causar lepra, picors, crostes, etc. És bo contra la icterícia i per fer orinar. La planta seca
en pols cura la tristor, i encara més ho fan els fruits. El destil·lat de la planta tendra amb
una mica d’aigua de roses cura les úlceres a la boca o a la gola, fent-ne gàrgares. El suc
de la planta ficat als ulls calma la irritació i aclareix la vista, tot i que fa plorar de picor.
Per atraure diners al negoci, cal espargir l’aigua de la planta pel terra del local. A la llar,
el mateix foragita els mals esperits. Abans de demanar un augment de sou, alguns
belgues netegen amb aigua de Fumaria les sabates, per aconseguir-ho. A la Borgonya
francesa (Dijon) posar un ram de Fumaria a la finestra d’una noia significa que les
calúmnies que d’ella s’han divulgat no són tan falses. És planta de l’element Terra.
VIRTUTS MEDICINALS
• amarga • diürètica
• anticancerígena • elasticifica d’artèries
• antidiabètica • estomacal
• antiespasmòdica • hepàtica
• antihelmíntica • inhibidora de l’alfa-amilasa
• antiinflamatòria • inhibidora de l’acetil-colinesterasa
• antioxidant • inhibidora de la butiril-colinesterasa
• antisèptica • laxant
• aperitiva • sedant
• colagoga • sudorífica
• colerètica • tònica
• cosmètica • vermífuga
• depurativa • vomitiva (massa concentrada)
• abscessos • conjuntivitis
• acne • coupe-rose
• adenopatia • costes
• Alzheimer • depressió nerviosa
• anorèxia • dermatitis (+ pebre negra)
• arterioesclerosis • diabetis
• ateromes • dispèpsia
• ateroesclerosis • discinèsia biliar
• bradicàrdia • èczema
• bronquitis • edemes
• càlculs biliars • escaldadures
• càncer: • esclerosis de fetge
• cansament • escorbut
• capil·lars fràgils • estomatitis
• carboncle • ferides
• colesterol alt • fongs a la pell (UE fulles xafades)
• còlic biliar • gota
• hemorràgies oculars • pigues
• hemorroides • psoriasis
• hepatitis • restrenyiment crònic
• herpes • sarna
• hipertensió • sífilis
• icterícia • tabaquisme
• indigestió • taques a la pell
• inflamació • tènia
• lepra • tuberculosis
• malenconia • ull gandul (ambliopia)
• nàusees • vista cansada
• neuropaties diabètiques
• paràsits intestinals (Haemonchus
contortus, etc.)
L’extracte de la planta actua contra diversos tipus de càncer: FaDu (carcinoma de cèl·lula
esquamosa a la faringe), SCC-25 (carcinoma de cèl·lula esquamosa a la llengua), MCF-7
(adenocarcinoma de mama), MDA-MB-231 (adenocarcinoma de mama triple-negatiu).
La parfumidina i la sinactina són molt inhibidores de la propil-oligopeptidasa, amb IC50a
de 99 i 53 microM, respectivament. Eviten la degradació dels neuropèptids. Els
alcaloides de la planta en conjunt inhibeixen el TNF-alfa, la IL-6 i la IL-10. La protopina i
l’al·locriptopina incrementen els nivells d’ARNm dels citocroms P450-1A1/1A2 als
hepatòcits humans i a les cèl·lules HepG2. I poden considerar-se segures, sense perill.
MÉS INFORMACIÓ SOBRE FUMARIA OFFICINALIS
«Isoquinoline Alkaloids from Fumaria officinalis L. and Their Biological Activities Related
to AlzheimerÏs Disease: JAKUB CHLEBEKA, ZDENEK NOVÁK, DOMINIKA KASSEMOVA, MARCELA
SAFRATOVA, JAN KOSTELNIK, LUKAS MALY, MIROSLAV LOCAREK, LUBOMIR OPLETALA, ANNA
HOSTALKOVA, MARTINA HRABINOVA, JIRÍ KUNES, PAVLINA NOVOTNA, MARIE URBANOVA, LUCIE
NOVÁKOVA, KATERINA MACÁKOVA, DANIELA HULCOVA, PETR SOLICH. Chem. Biodiversity
2016, 13, 91 – 99.
ESPÈCIES SIMILARS
FUMARIA PARVIFLORA. Fàcil de distingir per les flors menudes, de 3-5 mm, blanques.
Marges de camins de les zones baixes. Contra càncer, abscessos, furóncols, ferides,
febre, espasmes, mal de ventre, bonys; laxant, diürètica, anodina, depurativa. Conté
criptopina; dihidro-sanguinarina.
Fumaria parviflora
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins les Rubiàcies, el gènere Galium es distingeix pel fruit sense involucre i en
diaqueni. Dins el gènere, Galium aparine es distingeix per tenir les fulles amb un sol
nervi, mucronades, i amb marges rasposos amb petits agullons retrorsos, com els de la
tija, inflada als nusos; l’ovari no viscós, corol·la blanca amb lòbuls aguts no mucronats,
inflorescència paniculiforme multiflora, amb 4-5 bràctees lanceolades per nus o més,
fruit de 3-4 mm de diàmetre, i pedicels fructífers de fins a 0.3 mm de gruix i ser plantes
anuals, de 20 a 300 cm, amb rel curta i prima. Tiges més o menys ascendents, que no
s’aguanten del tot dretes, de secció quadrada, anguloses, molt escabres al tacte, com les
fulles. Fulles verticil·lades per 6-8 (10), linear-oblongues, obtuses però abruptament
contretes en una aresta, amb l’anvers amb petits aculis. Flors de 1.5 mm de diàmetre, en
petites cimes amb 2-5 flors, pedunculades que ultrapassen la fulla, amb els pedicels
fructífers drets, divaricats i un grup de 4-8 bràctees d’aspecte similar al de les fulles però
molt menors, amb tricomes ganxuts d’orientació diferent a cada banda de la bràctea.
Calze en forma d’anell, verd. Corol·la de 1.5-1.7 mm, més estreta que el fruit i amb els 4
lòbuls oblongs aguts. Estams 4, exserts. Estils 2, curts, connats a la base; estigmes
capitats. Fruits amb els mericarpis de 2.5-4 mm, setosos-uncinats. Llavors de 7.25 mg.
És planta que adopta diferents aspectes segons l’indret on visqui. Se n’han descrit 6
ecotipus o varietats: aparine, aparinella, echinospermum, infestum, intermedium,
spurium, tenerum.
ESPÈCIE SIMILAR
Galium spurium L. [1753, Sp. Pl. : 106] 2n = 20. Tiges de fins a 140 cm, de 0.4-1.67
mm de gruix; fulles de 17-35 × 1-2.8 mm,, en verticils de 6-9, les mitjanes i les superiors
linears, linears oblanceolades o linears el·líptiques, agudes, gradualment atenuades en
una aresta; corol·la d’un blanc verdós, de 0.8-1.3 mm, fruit de 2-3 mm d’alçària amb
mericarpis de 0.75-2.5 mm, setosos-uncinats amb base tuberculada. Es fa als camps de
cereals principalment. També se’l considera subespècie o varietat de Galium aparine =
Galium aparine L. ssp. spurium (L.) Simonkai.
Galium aparine és una planta arvense i ruderal molt comuna als horts, marges de
camins una mica humits sobre terres nitrificades, marges de recs. Solen acompanyar-lo:
Convolvulus arvensis, Lamium amplexicule , Papaver rhoeas, Urtica urens, Veronica
hederifolia a terra baixa i a muntanya mitjana: Chaerophyllum aureum, Lapsana
communis, Urtica dioica. Arriba fins l’estatge subalpí. És una espècie cosmopolita que
escasseja o és absent de la Sibèria, Amazònia, l’Àfrica tropical, les zones desèrtiques i les
gelades.
HISTÒRIA
Una de les plantes recomanades pel famós astrònom NICOLAUS COPERNICUS (segles XV-
XVI) per a les malalties renals (còlic, hematúria, retenció d’orina) era el Galium aparine,
junt a l’ortiga i el romaní.
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) els «cleavers» són plantes regides per la Lluna. El
suc de la planta pres amb vi ajuda els qui han estat pinçats per un escurçó. Almenys
protegeix el cor del verí. La planta es pot afegir a la verdura per no engreixar-se. L’aigua
destil·lada de la planta presa dos cops al dia ajuda a resoldre la icterícia. La decocció de
la planta atura diarrees i hemorràgies. El suc directa de la planta estronca la sang als
talls. També ajunta els llavis de les ferides verdes. La pols de la planta seca i triturada
també fa que cicatritzin les nafres. Bullida la planta amb llard desinflama les amígdales
untant-les amb aquest líquid. El suc aplicat als ulls els lleva el dolor. És una planta
depurativa a prendre cuita a la primavera, i reforça el fetge.
Per a MARIA TREBEN (segle XX) el pren com a medicinals junt a Galium mollugo i Galium
verum. No fa diferències pel que es refereix a les virtuts medicinals. El recomana per
depurar fetge, ronyons, pàncreas, melsa, sistema limfàtic. Externament contra malalties
de la pell, ferides, furóncols, barbs, etc. Presa la infusió, la recomana contra la
hidropesia, càlculs renals. I en gargarismes contra el goll, afonia, i càncer de laringe.
Afirma que els burros no mengen aquesta planta. En general recomana combinar el
tractament amb infusió presa a glopets tot el dia i untada a la zona afectada, a base de
(millor que siguin plantes tendres) Ahillea millefolium + Calendeula officinalis + Urtica
dioica. Ella transcriu el remei de RICHARD WILLFORT contra el càncer de llengua: glopejar
l’aigua del Galium i prendre’n també a glopets; i el suc barrejat amb mantega com a
remei contra úlceres malignes de la pell.
VIRTUTS MEDICINALS
• anticancerigen • antiparasitari
• anticonvulsiu • aperitiu
• antiespasmòdic • astringent
• antiinflamatori • comestible
• depuratiu: ronyó, fetge, melsa • hipotensor
• desintoxicant • laxant
• desodorant • mucolític
• diürètic • refrescant
• febrífug • sedant
• galactagog • sudorífic
• hemostàtic • vulnerari
• hepatoprotector
USOS MEDICINALS
• abscessos • ferides
• afonia • furóncols
• albuminúria • ganglis limfàtics inflats
• amigdalitis • gastritis
• barbs • goll (tiroides)
• càlculs renals • gota
• càncer de còlon CaCo2 • hepatitis
• càncer d’estómac • hipertensió
• càncer de fetge • icterícia
• càncer de laringe • infeccions d’orina
• càncer de mama MDA-MB-231 • insomni
• càncer de llengua • leucèmia K562
• càncer de pell • limfoma de Hodgkin
• caspa • melanomes
• cistitis • obesitat
• diarrea • picades d’escurçó
• èczema • psoriasis
• enteritis • talls
• epilèpsia • tumors a la boca
• escorbut • tumors de mama
• estrenyiment • úlceres persistents amb MRSA
• febre
USOS CULINARIS
• cru en amanides
• cuit com verdura
• qualla la llet
• substitut del cafè (fruits torrats)
VETERINÀRIA
ALTRES USOS
• De l’arrel en surt un tint vermell per a teles; per altra banda, pres, fins i tot fa que els
ossos es tenyeixin de vermell.
• Una bona capa de 4 dits de gruix pot servir per filtrar líquids.
• La planta pot emprar-se per llevar taques enganxoses de les mans.
• El suc de la planta talla la llet i es pot emprar per fer mató o formatge.
POSSIBLE TOXICITAT
Com tantes altres plantes pot arribar a ser molt tòxica si ha estat ruixada amb
pesticides.
• 1-(4-hidroxi-fenil)-etanona • asperulòsid
• àcid 10-desacetil-asperulòsid • aucubina
• àcid 3-O-cafeoíl-quínic • beta-sitosterol
• àcid 3,4-dihidroxi-benzoic • carotenoides
• àcid 3,4-O-dicafeoïl-quínic • colesterol
• àcid 3,5-O-dicafeoïl-quínic • cumarina
• àcid 4-hidroxi-benzoic • daucosterol
• àcid 4,5-O-dicafeoïl-quínic • dibutil-ftalat
• àcid 5-O-cafeoïl-quínic • diosfenol
• àcid asperulòsid • diosmina
• àcid cafeic • fenol
• àcid carboxílic • flavonoides:
• àcid cítric ◦ iso-rhamnetina-3-O-
• àcid gàl·lic glucorhamnòsid
• àcid hidroxi-truxílic ◦ quercetina
• àcid hidroxi-cinàmic ◦ rutina-3-O-rhamnoglucòsid-7-O-
• àcid p-cumàrixc glucòsid
• àcid p-hidroxi-benzoic • harmina
• àcid rubiclòric • hesperidina
• àcid salicílic • iridoides
• àcid vainíllic • monotropeïna (iridoide)
• àcids grassos • protopina
• agents tànnics • saponina
• antraquinona • tanins
• Arsènic • terpenoides
•
TRICOMES: polisacàrids de pectina + xiloglucà
OLI ESSENCIAL
MÉS INFORMACIÓ
«Composition of the essential oils of Galium aparine L. and Galium odoratum (L.) Scop.
From Trukey». KHC BASER, T ÖZEK, N KIRIMER. J. Essent. Oil Res. 16: 305-307 (2004).
ESPUNYIDELLA GROGA
Galium verum L.
[1753, Sp. Pl. : 107]
2n = 22, 42, 44, 66
Galium verum és una herba vivaç que forma mates denses de fins 1.2 m d’alçària,
glabra o una mica pubescent, amb rel gruixuda força reptant, tiges de fins més d’1 mm
de gruix, ascendents o dretes, de secció arrodonida, ramificades. Entrenusos basals més
curts que les fulles, però els del mig o del cim de la planta fins 4 cops més llargs. Tiges
pubèrules amb tricomes de fins a 100 micres retrorsos, o bé de 150-400 micres,
encrespats. Fulles linears, de 5-25 × 0.3-4, mucronades, de marges recargolats cap avall,
en verticils de 8-12 força separats. Però fulles basals de fins a 2.4 mm d’amplada i
lanceolades i ja pansides quan la planta floreix. Flors d’un groc viu, amb olor com de
mel, molt nombroses, en panícules llargues, estretes, dretes, de 6.5-38 cm. Pedicels
fructífers divaricats, pubèruls, una mica més llargs que la flor o el fruit. Els de darrer
ordre amb 2-3 flors. Bràctees de la inflorescència de primer ordre de 2-18 ×0.3-0.7 mm
en verticils de 4-12, erectes o reflexes, similars a les fulles, pubèrules. Les de segon ordre
de 1.7-6.5× 0.3-0.7 mm en verticils de 2-8 similars a les altres. Bractèoles de 0.9-3.5
0.1-0.65 mm, 1-4 per nus, planes, glabres. Corol·la de 2-4 mm de diàmetre amb 4 lòbuls
mucronats, amb tub de 0.3-0.5 mm i lòbuls de 1-2 mm triangulars-ovals obtusos o
apiculats amb mucró de fins 0.3mm, sobre pedicels de 0.6-2.6 mm. Fruits menuts,
glabres, llisos, sobre pedicels de 1.5-2.3 mm, pubèruls. Estams 4 amb filaments de 0.4-
0.8 mm i anteres de 0.3-0.6 mm oblongues, grogues. Ovari de 0.5-0.7 mm, ovoide o
oblong. Estil de fins 0.9 mm. Estigmes globosos o capitats. Mericarpis de 0.8-1.8 mm
oblongs o ovoides, negrosos, glabres o amb tricomes de 200 micres, llisos o una mica
arrugadets.
Dins el gènere és fàcil determinar aquesta espècie perquè no és pas anual, ennegreix a
l’assecar-se, té més de 4 fulles per verticil, persistents, no rasposes, amb flors rotàcies,
grogues, amb lòbuls apiculats i fulles sense glàndules epidèrmiques d’1 mm d’ample,
ovari glabre.
Es fa en esquerdes rocoses adobades, o en prats grans poc adobats sobre sòls profunds,
o en marges de camins amples herbosos, sempre en indrets ben assolellats i més aviat
secs, però també en lleres de rius, marges de séquies, marges de bardisses. Poden
acompanyar-lo:
ESOTERISME
A Escandinàvia és coneguda com a herba de la deessa Frigg, que ajudava en els parts a
tenir menys dolors, cas que se’n tinguessin. La planta es posava a sobre el jaç. Una altra
versió relaciona la planta amb la Marededéu que la va posar al jaç del Nen Jesús perquè
sabia que els porcs i les ases no la volen menjar, per més que els encanta a les vaques, i
calma la son dels nens petits.
PROPIETATS MEDICINALS
• anticoagulant • mucolítica
• antiespasmòdica • preventiva de butllofes als peus (posant-
• antioxidant l’hi)
• cardioprotectora • repel·lent de mosques
• depurativa • sedant (presa o posant-la ala coixinera)
• diürètica • sudorífica
• febrífuga • vulnerària (+ mantega)
• immunomoduladora
USOS MEDICINALS
• abscessos • ferides
• acne • fetge delicat
• afonia • furóncols
• anèmia • gastritis
• angina de pit • goll (gargarismes)
• barbs • hemorràgies
• càncer de laringe • histèria
• càncer de llengua • indigestions
• càncer de pell (de coll i cap) • mal als peus
• càncer de timus • melsa delicada
• càncer de tiroides • metritis
• Candida sp. • nafres
• cistitis • pàncreas delicat
• convulsions • pell resseca
• corea • polls al cabell
• dermatitis • refredat
• diarrea • retenció d’orina
• dolors als braços UE • ronyons delicats (+ Solidago virga-aurea
• edemes + Lamium galeobdolon: infusió a 80ºC
• enteritis només)
• erisipela • tumors al paladar
• espasmes • úlceres canceroses
• estómac delicat
PREPARATS
Curiosament és de les poques plantes que millora si s’asseca malament. Si, mentre s’ha
estès per assecar-la a l’exterior, rep aigua de pluja i després s’asseca una segona vegada,
aquesta fermentació l’ajuda a atenir més propietats medicinals.
Per quallar la llet de cara a fer mató es posa com si fos herba-col un grapadet de la
planta en remull en aigua tèbia durant 2 hores i després s’afegeix aquesta aigua a la llet
(crua).
Per tenyir els teixits de vermell s’empra la rel, i per tenir-los de groc les flors. Sempre
amb alum com a mordent.
PRINCIPIS ACTIUS
• 1,3-dihidroxi-2-metil-antraquinona xilopiranosil-(1-6)]-beta-D-
• 2-hidroxi-1,3-dimetoxi-antraquinona glucopiranòsid
• 2-hidroxi-1,3-dimetoxi-antraquinona • diosmetina-7-O-beta-D-glucopiranòsid
• 2,5-dihidroxi-1,3-dimetoxi-antraquinona • iso-rhamnetina
• àcid cítric • iso-rhamnetina-3-O-alfa-L-
• àcid clorogènic rhamnopiranosil-(1-6)-beta-D-
• àcid gàl·lic glucopiranòsid
• àcid rubifòlic • quercetina-3-O-beta-D-glucopiranòsid
• àcid rubiclòric • rutina
• àcid silícic • glucòsids
• àcid tànnic • iridoides
• àcid ursòlic • iso-rhamnetina
• agents tànnics • medio-resinol
• aldehid ursòlic • oli essencial
• antraquinona • pinoresinol-4,4’-O-bois-beta-D-
• asperulòsid glucopiranòsid
• aucubina • piperlongumina
• clorogenina • piperonal
• derivats de l’àcid hidroxi-cinàmic 4% • polifenaols 4%
• epi-pinoresinol • polisacàrids 6-5%
• fiscion • quercetina-3-O-beta-D-glucopiranòsid
• flavonoides 0.4% • rutina
• 3,5,7,3',4',3'',5'',7'',3''',4'''-decahidroxil- • saponines
[8-CH(2)-8'']-biflavona • tanins
• diosmetina • vainillina
• diosmetina-7-O-alfa-l-
rhamnopiranosil-(1-2)-[beta-D-
OLI ESSENCIAL
• 2-metil-benzaldehid 26% FUL
• germacrè D 28 % FLO
MÉS INFORMACIÓ
Pàgines 35,36 i 37 de l’obra de MARIA TREBEN: «Salud de la botica del Señor». Ed.
Ennsthaler, Steyer (Àustria). (1999)
https://latierraquepisamos.files.wordpress.com/2016/02/maria-treben-salud-de-la-
botica-del-sec3b1or.pdf
GENCIANA GROGA
Gentiana lutea L. [1753, Sp. Pl. I: 227]
Gentiana montserratii
Gentiana burseri
Gentiana lutea (a dalt i a baix)
NOMS POPULARS DE LA GENCIANA GROGA
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les gencianàcies es caracteritza per les flors monopètales, és a dir, amb la
corol·la amb els pètals més o menys soldats, almenys per la base. Les flors estan en
grups no compactes, com sí que és el cas a les margarites. L’ovari és lliure, no adherit al
calze. Els estams no tenen els filaments soldats uns amb els altres; i estan inserits a la
corol·la. Les fulles no són pas carnoses. El fruit és simple, i no s’hi distingeixen carpels
separats a la maturitat. Corol·la molt regular, estams no didínams, alternant amb els
lòbuls de la corol·la. Les fulles són radicals, oposades o verticil·lades (mai alternes).
Corol·la acolorida, flors no disposades en espigues allargades. Fruits que no s’obren pas
transversalment. Fulles enteres, caduques (planta vivaç). Fruit en càpsula que s’obre en
2 valves, amb un sol ovari.
Dins la família, el gènere Gentiana es caracteritza per tenir les fulles simples, enteres. I
per un estil molt curt, amb un estigma sèssil o gairebé, persistent a la punta de la
càpsula. I per tenir el calze tubular o acampanat amb 4-10 lòbuls més o menys
profunds; i la corol·la sense clotets nectarífers (com és el cas al gènere Swertia).
Dins el gènere Gentiana, les espècies pirinenques poden tenir les flors grogues o
blaves / morades (excepcionalment blanques). Entre les gencianes grans (de més d’1 m)
hi ha 3 gencianes de flors grogues. Es fan a les clarianes herbades de les pinedes de pi
negre. Les inflorescències són llargues i contenen moltes flors (25) a G. lutea. Les
inflorescències són menors i amb menys flors (15) però més grans o menys dividides a G.
burseri. I encara són menors i amb menys flors (10) a G. montserrati (que alguns tenen
per subespècie de G. lutea). Les fulles són més coriàcies i llises a G. lutea i G.
montserratii que a G. burseri (més fines, amples, i verdes, i amb plecs pels nervis). La
més abundant és Gentiana lutea. Té les flors netament pedicel·lades, amb corol·la de
color groc clar intens, dividida fins la meitat en 6-8 lòbuls estrets i aguts. Una varietat de
flors de color groc ataronjat es fa a la Serralada Cantàbrica (var. aurantiaca). Als
Carpats hi ha la varietat carpatica; i a Turquia la var. orientalis. La segona espècie
pirinenca de flors grogues és Gentiana burseri, amb flors gairebé sèssils, de corol·la de
color crema clar, amb puntets morats abundants, estant el terç apical dividit en 5-6
lòbuls ovals-oblongs aguts, que provoquen replecs al tub. Les fulles recorden molt a les
del plantatge gran. Es fa a llocs més resguardats, no esbatanats. [Als Alps hi ha una
espècie molt similar –Gentiana punctata– de lòbuls perfectament obtusos. És una
planta tot just de dos pams d’altura]. La tercera espècie pirinenca de flors grogues seria
la Gentiana montserrati, francament rara de trobar (del Capcir a Navarra), de flors
llargament pedunculades, de color groc mitjà, dividida en 6 lòbuls oblongs espatulats
obtusos. Si bé hom la considera també com a subespècie de G. lutea.
Les gencianes grogues pirinenques són típiques dels prats subalpins, i de les clarianes
una mica humides dels boscos de Pinus uncinata. Es fan en terrenys bastant arenosos,
profunds, amb força saó, una mica àcids (pH 6.5), amb molt poc calci soluble,
assolellats, i innivats a l’hivern. Necessiten molt de potassi. A més de cultivar-se als
EEUU i a Alemanya (on està molt protegida), la Gentiana lutea es troba de manera
natural als Pirineus, als Alps, al Massís Central francès, al Jura, als Carpats, als
Balcans, a Escandinàvia, entre 500 i 2500 m snm.
Segons Flora Iberica, Gentiana lutea L. és una planta herbàcia vivaç, de 0.2 a 2 m
d’alçada. Té un rizoma que primer és vertical, però després, al créixer més la planta, ja
és més horitzontal, de fins a 6 cm de diàmetre, carnós, i recobert a la zona distal de les
restes de la base de les fulles ja pensides. Té anells lleugerament marcats corresponents
a diferents èpoques de creixement. En surten rels adventícies, llises, grogoses, carnoses.
Les tiges fèrtils fan 1-2 cm de diàmetre a la base; són buits per dins, rectes, drets,
rodons. Les fulles inferiors fan una mena de roseta basal. Són ovalades, el·líptiques,
obtuses o poc agudes. Tenen 5-7 nervis prominents per la cara de sota. El limbe és mat,
lleugerament glauc. Les fulles fan de 7-50 x 4-14 cm. Per terme mig, 25 x 10 cm, sense
comptar els pecíols (fins a 16 cm) o la beina (fins a 3 cm). Les fulles de més amunt de la
tija són oposades, el·líptiques, sèssils (amb beines molt curtes). Les inflorescències són
en raïm de verticil·lastres, condensades per pisos, amb una flor terminal i uns quants
glomèruls sèssils o pedunculats a les aixelles de les bràctees dels 3-7 nusos superiors.
Les flors tenen 4-9 peces; però, de mitjana, 5. Són actinomorfes. El pedicel fa 15-35 mm
en plena floració, excepte el pedicel terminal, que arriba a 65 mm. El calze fa 13-18 mm.
Té forma d’espata. És obert lateralment, i hialí. Té una punta truncada o bé acabada en
2 (o més) petits lòbuls irregulars. La corol·la és rotàcia. Fa 25-40 mm. Té 4-9 lòbuls (de
mitjana 5). No té plecs ni apèndixs entre els lòbuls. És de color groc clar (a vegades
ataronjada: var. aurantiaca). El tub de la corol·la fa uns 6 mm. Els lòbuls fan 22-35 x 3-
11 mm. Són lanceolats i aguts. Els estams tenen el filament estretament alat a la base.
Les anteres són lliures. El gineceu fa 18-28 x 3.5-7 mm; és fusiforme, amb nectaris
prominents a la base. Els lòbuls de l’estigma són lliures, linears, reflexos, papil·losos. La
càpsula fa 20-40 x 7-14 mm; és ovoide, dehiscent gairebé fins la base obrint-se en 2
valves poc divergents; i té un estípit d’1.5-4.5 mm. Les llavors fan 2.5-5 x 2.5-4.5 mm, i
són de contorn àmpliament el·líptic o suborbicular, alades, reticulades, de color marró
clar, una mica grisoses. L’ala fa cosa d’1 mm d’amplada, però s’interromp a la zona de
l’hílium.
La subespècie típica (lutea) es caracteritza per tenir la corol·la amb lòbuls 4-5 vegades
l’amplada, lanceolats, aguts (o poc obtusos), i els estams amb el filamnent d’11-18 mm; i
perquè els nusos intermitjos d’inflorescències tenen 20-30 flors.
Journal of Ayurvedic and Herbal Medecine: 2017; 3(3): 175-181. «Gantiana lutea Linn. (Yellow Gentian): A
comprehensive review». Om Prakash, Ruchi Singh, Saroj Kumar, Shweta Srivastava, Akash Ved.
ALTRES ESPÈCIES
Al món hi ha 360 espècies del gènere, estant la majoria a l’Àsia (Turquia, Iran, Índia,
Caixmir, Tibet, Nepal, Nord de Pakistan, SW de Xina) , mentre que a Europa (Pirineus,
Alps, Carpats) només se’n troben unes 29.
A la Xina es fan unes espècies que es coneixen com a Qin Jiao: G. crassicaulis, G.
dahurica, G. macrophylla, G. straminea. O com a Long Dan: G. rigescens, G. scabra, G.
triflora. A més de G. barbata, G. olivieri, etc.
Al Tibet podríem trobar-hi G. crassicaulis, G. dahurica, G. dendrologi, G. lhassica, G.
officinalis, G. robusta, G. siphonantha, G. straminea, G. tibetica, G. waltonii.
I al NW de l’Índia s’hi troben, per exemple, G. decumbens, G. kurroo.
Al Nord de l’ Iran podríem trobar-hi G. caucasica, G. gelida, G. spetemfida. I al SW G.
olivieri.
Les altres gencianes pirinenques són petites (menys de 30 cm), i tenen les flors blaves o
morades (rarament blanques).
-------------------------------------
Gentiana pyrenaica
Gentiana verna
De les gencianes menors de flor blava sense pestanyes (acaulis, cruciata, nivalis,
pneumonanthe, pyrenaica, terglouensis, verna), Gentiana acaulis L. potser sigui la
més comuna (o tan comuna com Gentiana verna). Té la flor campanulada (amb 5 lòbuls
gairebé imperceptibles), de color blau fosc, de 5-7 cm, erectes, per sobre una roseta de
fulles basals (1-9 cm) oval - oblongues. Es presenta en 4 varietats o subespècies. La
primera és totalment acaule (alpina), mentre les altres tres tenen tija. D’aquestes, una
és de fulles amples (kochiana= acaulis). Les altres dues tenen fulles estretes.
D’aquestes, una (angustifolia=occidentalis) té les dents del calze amb estretiments a la
base. L’altra té les dents del calze sense estretiments a la base, essent tan llargues com
el tub del calze (clusii). De la Gentiana acaulis de n’empra tota la planta, sigui la
varietat que sigui. Se li han atribuït propietats o capacitat de curar afeccions com ara:
amarga colerètica estomacal
amenorrea congelacions febre
antiinflamatòria cosmètica refrescant
càncer cremades tònica
NOTA 1: Entre les gencianes de flors no grogues, i amb cilis, hi ha Gentiana campestris, G.
ciliata, i G. tenella. La primera és rabassuda, amb moltes flors liles. Les altres són primes i
dèbils, amb molt poques flors, blaves. Gentiana ciliata té les flors de color blau intens i es fa
també a les zones prepirinenques. Gentiana tenella és de la zona alpina entre el Bastiments i
l’Aneto, i té la flor única blau-verdosa menuda.
---------------------------------------
NOTA 2: L’aparell radical d’una sola planta de Gentiana lutea pot arribar a pesar 7 Kg i fer
uns 9 m de longitud. Alguna arrel pot aribar a fer 8 cm de diàmetre. Tendra no fa gaire olor,
com de llimona o figa seca, i és blanquinosa; però deshidratada ja sí que fa més olor com de
fusta o llimona amarga, i té color marronós amb matisos vermellosos. La rel o rizoma
principal caldria no confondre-la amb la del Veratrum album (molt tòxica), més fibrosa, no
tan compacta. A l’hora de reconèixer les plantes a la muntanya cal fixar-se en les fulles. Les
de la genciana són força mats i llises, i surten oposades, per parelles. En canvi, les del
veratre surten alternes, i són brillants, i amb molts canals o arrugues longitudinals. Aquesta
adulteració de més o menys bona fe pot resultar mortal per als qui en són víctimes. Una altra
adulteració que ha ocorregut alguna vegada és la substitució per rel de ruibarbre alpí (Rumex
alpinus), un laxant. És més vermella, sobre tot amb KOH.
En secció transversal, la rel mostra una zona estreta de 4-6 capes de cèl·lules de paret
prima suberificada, una capa de cèl·lules parenquimàtiques de paret prima també,
gairebé sense grànuls de midó, però que contenen glòbuls de grassa i cristalls aciculars
minúsculs d’oxalats (3-6 micres de longitud). Després, s’hi pot veure més endins una
prima capa de floema composta de força capes de parènquima floemàtic col·lapsat i
nombroses capes de tubs cribrosos. Després, una càmbium netament distingible, i un
ampli xilema compost de parènquima llenyós groguenc de parets fines. I enmig d’això
uns quants vasos dispersos i algunes traqueides, ja siguin esgarriades o agrupades. Els
radis medul·lars no es distingeixen bé. La secció transversal del rizoma té la mateixa
estructura, però té illes de tubs cribrosos al xilema, una medul·la central neta i un
fel·loderma col·lenquimàtica. Tan al rizoma com a la rel les tràquees com les traqueides
son escalariformes, amb parets no lignificades.
CROMATOGRAFIA
HISTÒRIA
SEBASTIAN KNEIPP (segle XIX) la tenia com una de les principals plantes junt al donzell
(Artemisia absintium) i a la Salvia officinalis. Amb aquestes tres al jardí ja podríem tenir
una farmaciola, deia.
PREPARATS
La millor manera de fer una beguda de rel de genciana és posar-ne un bocinet de rel
fresca dins la cantimplora i deixar-lo macerar durant uns minuts (4-10). Aquesta aigua
tindrà bastant bon gust i no tindrà gaire que veure amb els preparats fets amb la rel seca
i deixada macerar més temps, més amargants i no tan tonificants. Un licor molt famós a
mitjans del segle XX a França era el Suze, licor molt amarg i digestiu fet a base de rel de
genciana. Es destil·la ara a Thuir, prop de Perpinyà, per l’empresa Pernod, si bé en
origen sembla ser que la fórmula era suïssa, de Sonvilier (poblet del Jura bernès). La rel
de genciana és també un dels principals ingredients dels elixirs de llarga vida, i forma
part de moltes o totes les begudes aperitives. Les barreges i preparats amb la rel de
genciana són innombrables, tant pel que fa als licors, com a les barreges d’herbes per
prendre. A tall d’exemples:
• Càpsules: 0.2-2 g de pols de rel x 3 cops al dia. 1- 12 càpsules al dia (de 500 mg).
• Extracte fluid: 2-4 g al dia.
• Extracte tou 0.5-2 g com estomacal. 6-8 g com a febrífug.
• Long-Dan-Xie-Gan-Wan: Rehmannia glutinosa (rel) + Poria cocos + Plantago
asiatica (llavors) + Alisma orientale (rel) + Angelica sinensis (rel) + Gardenia
jasminoides (fruit) + Scutellaria baikalensis (rel) + Bupleurum chinense (rel) +
Gentiana scabra (rel) + Glycyrrhiza uralensis (rel). Contra hepatitis crònica.
• Tintura: 30 gotes al dia.
• Tisana anit-tifoidea: decocció de rel de genciana (Gentiana lutea) + xicòria silvestre
(Cichorium intybus) + card sant (Cnicus benedictus).
• Tisana febrífuga: infusió de rel de genciana + pèl de panotxa + flors de violeta
• Tisana hepàtica contra l’hepatitis, de JOSEP FERRAN COMAS: rel de genciana+
Mentha piperita + Hepatica nobilis + Taraxacum officinale + Marrubium vulgare +
Urtica dioica + rel d’Angelica archangelica (la meitat). Una cullerada de la barreja
(a parts iguals en pes) en 1/2 got d’aigua freda, es deixa tota la nit en maceració.
Essent demà es cola i es pren en dejú amb unes gotes de suc de llimona. En
acabat es descansa al llit una mitja hora, recolzant-se del costat del fetge.
• Tisana per enfortir la musculatura: rel de genciana (Gentiana lutea) + rel de
bardana (Arctium minus) + fonoll (Foeniculum vulgare) + tarongina (Melissa
officinalis).
• Vi antianèmic i aperitiu: rel de genciana 15 g + pell de taronja amarga 15 g + rel
de càlam aromàtic 15 g + coriandre 10 g + matafaluga 10 g + cardamom 25 g + vi
blanc 1 L. Es deixa en repòs 2 setmanes (agitant un cop al dia), es cola, i se’n pren
una cullerada al dia.
• Vi digestiu: 30 g de rel tendra per 1 L de vi blanc, afegint´hi sucre.
• Xarop: 50-100 g al dia.
FLOR DE BACH
Cal suposar que, a més de la G. amarella, de flors de color violeta i que es troba a
l’Europa central i boreal i al Caucas, totes les altres espècies tindran virtuts similars o
superiors a la flor de BACH, contra la depressió motivada, i la desesperació per
contrarietats concretes fortes, i que ens fan no voler seguir, i ens omplen de dubtes.
HOMEOPATIA
Generalment a la 5 CH, es dona contra anorèxia, icterícia, dispèpsia, còlics, diarrea, mal
d’estómac , febre, mal de coll, reuma.
VETERINÀRIA
S’empra en astènia en gossos (amb canyella i ginebrons). S’afegeix als pinsos per al
bestiar per a evitar indigestions, poca gana, timpanisme (panxa molt inflada), a la vegada
que actua com a immunoestimulant i vermífug. Una barreja especial per a les vaques
desganades o astèniques és la de rel de genciana (Gentiana burseri/lutea) amb rel de
càlam aromàtic (Acorus calamus) i fulles de menta (Mentha piperita). Segons NICHOLAS
CULPEPER, va molt bé rentar el braguer de les vaques amb la decocció de la rel quan els
ha picat alguna bestiola verinosa allí; o també contra la infestació de larves de dípters a
l’estómac. Per a reforçar els galls dindi debilitats se’ls pot donar la barreja de rel de
genciana (Gentiana lutea) amb gra de fajol (Fagopyrum esculentum) i mató. La rel en
bocins es donava als porcs quan tenien tos. L’aigua de bullir la rel, amb pols de quina
(Cinchona officinalis) i donzell (Artemisia absinthium), es donava per a fer venir gana al
bestiar. L’aigua de fer bullir la rel de genciana i la de carbassina ( Bryonia dioica) es
donava a les vaques després del part Més rarament s’empra per fora, per a curar ferides
infectades, o picades de bestioles al braguer de les vaques.
POSSIBLE TOXICITAT
L’amargor de la rel pot fer venir nàusees si se’n pren massa aigua de maceració o
decocció o massa concentrada. Les mares que donen el pit no n’haurien de prendre,
perquè l’amargor passa a la llet. La rel, si es bull, pot no facilitar la digestió, com ho faria
en maceració en aigua freda. No convé als que estan molt excitats, perquè és una planta
tònica. A algunes persones, ja sigui per la rel en sí o pels pesticides afegits durant la
conservació o deshidratació, els pot ocasionar mal de cap. Recomanen no prendre’n, o en
tot cas, vigilant molt, si es té hipertensió, hiperacidesa estomacal o úlcera d’estómac,
malaltia de Crohn. La gentisina i la iso-gentisina són lleugerament mutagèniques, com
també les xantones. A més, accentuen la genotoxicitat del metil-metansulfonat. Les
embarassades no n’haurien de prendre de rel de genciana. La rel posada a la vagina pot
ser abortiva. Els nadons tampoc n’haurien de prendre. Alguns opinen que la rel de
genciana no és adient per tractar problemes pulmonars, potser perquè és tònica i seria
contraproduent contra una tos nerviosa. En ratolins la LD50 de l’extracte fet amb etanol
al 30% s’ha estimat en 25 mL/Kg. En conills, 12 mg/Kg/dia només feia abaixar una
miqueta el nombre de glòbuls rojos.
CULTIU I RECOL·LECCIÓ
• 1-hidroxi-3,7-dimetoxi-xantona • 7-O-primverosil-1-oxi-3-metoxi-
• 1-O-primverosil-7-oxi-3-metoxi- xantona
xantona • 12-ursèn-3beta, 11alfa-diol 3-O-
• 1,3,7-trimetoxi-xantona palmitat
• 2-metoxi-3-(1,1'-dimetil-allil)- • àcid 2,3-seco-3-oxo-olean-12-en-2-
6a,10a-dihidrobenzo(1,2-c)croman- oic
6-ona • àcid 2,3-seco-3-oxo-urs-12-en-2-oic
• 2,3’,4,6-tetrahidroxi-benzofenona • àcid ascòrbic
• 3-3''~-(2'-hidroxi-4-O-iso-prenil- • àcid cafeic
xalcona)-(2'''-hidroxi-4''-O-iso-prenil- • àcid fenòlic
dihidro-xalcona) • àcid gentiotànnic
• 5-hidroxi-flavanona • àcid gentísic
• àcid logànic
• àcid protocatechuïc ◦ gentiamarina (a la rel seca)
• àcid sinàpic ◦ gentiïna
• àcid siríngic ◦ gentiopicrina
• àcid tànnic ◦ sweròsid
• alfa-terpineol ( a l’oli essencial) ◦ swertiamarina
• Alumini • gluten
• amargants • grassa (26 a les llavors)
• amarogentina (0.05-0.08 %) [glicòsid • inulina
secoiridoide, amargant fins i tot en • iso-gentisina (= 1,3-dihidroxi-7-
dilucions a 1/58.000.000] metoxi-xantona)
• amaroswerina • iso-orientina
• bellidifolina-8-O-glucòsid • iso-vitexina
• beta-amirina • linalool
• beta-carotè • llimonè
• betulin 3-O-palmitat • lupeol
• Calci • mangiferina
• carvacrol • Magnesi
• cis-linalil-òxid • midó
• Cobalt • minerals/cendres 8%
• Crom • Manganès (23 ppm)
• demetil-bellidifolina-8-O-glucòsid • mucílag
• enzims (hidratants, oxidants) • niacina
• Estany • nicotinamida
• Ferro (370 ppm) • nor-swertianolina
• fibra • oli essencial (0.1-0.2 %)
• fitosterol • oli no saponificable (6%)
• flavonoides • oligosacàrids
• Fòsfor • pectina
• gentialutina • pelargonidina-3-O-glucòsid [flors
• gentiamarina var. aurantiaca]
• gentianina (rel seca)[amebicida, • pelargonidina-3,5-O-diglucòsid [flors
antipsicòtica] (6000-8000 ppm) var. aurantiaca]
• gentianosa(2.5-8%)(=β-D- • pelargonidina-3-O-rutinòsid [flors
glucopiranosil-(1 → 6)-α-D- var. aurantiaca]
glucopiranosil-(1→2)-β-D-fructo- • polisacàrids
furanòsid) • Potassi (8770 ppm)
• gentiïna • proteïna (14 % a les llavors)
• gentinina = gentipicrina + • sacarosa
gentianina • Seleni
• gentiobòsid • seco-iridoides
• gentioflavonòsid • Silici
• gentiolutelina • Sodi (40 ppm)
• gentioluteol • sucres:
• gentiopicrina (1-3.5%) (més en rel ◦ monosacàrids: glucosa, fructosa;
tendra, fins el 10%, menys en rel ◦ disacàrids: sacarosa, gentiobiosa
seca) (5-8%);
• gentiopicròsid * (2-3%) ◦ trisacàrid: gentianosa (amargant,
• gentiòsid es degrada en disacàrids al
• gentiseïna assecar-se la rel);
• gentisina (=gentianina) [els cristalls ◦ polisacàrids: pectines, etc.
es tronen grocs amb KOH] • sweròsid (0.03-0.08%) (rel, llavors)
• geraldona • swertiamarina
• glicòsids iridoides (3-5%): • swertianolina
◦ amarogentina • tanins [inhibidors de la
◦ amaropanina hialuronidasa]
◦ amaroswerina • tint
• triterpens ◦ dimetil-bellidifolina
• vitamines B1 (aneurina) (48 ppm) , ◦ gentiòsid-7-O-primveròsid
B2 (riboflavina) (2 ppm) ◦ gentiseïna
• xantones (fins a 0.1%): ◦ gentisina
◦ 1-hidroxi-3,7-dimetoxi-xantona ◦ gentisina 1- O-primveròsid
◦ 1,3,7-trimetoxi-xantona ◦ iso-gentisina
◦ bellidifolina ◦ metil-gentisina
◦ desmetil-bellidifolina ◦ xanthidrol
◦ dihidroxi-1,3-dimetoxi-2,7- • Zinc (30 ppm)
xantona
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Les geraniàcies són plantes que no són ni aquàtiques ni paràsites, ni tenen les flors com
margarides o cards; tenen les flors més normals, no ginandres, amb corol·la dialipètala,
ovari súper i amb el nombre d’estams que doble el d’estigmes (diplostèmones). Les flors
són regulars, de simetria pentàmera amb 5 pètals, 5 sèpals i 10 estams. No són plantes
suculentes ni arbres grans, i tenen el fruit en càpsula allargada septífraga.
Ja dins la família, el gènere Geranium es distingeix d’Erodium perquè Geranium té les
flors amb 10 estams tots ben desenvolupats i perquè les arestes dels fruits estan arque-
jades (i no espiralades com als Erodium). I dins el gènere, Geranium robertianum es dis-
tingeix perquè els pètals tenen l’ungla glabra i de mida similar al limbe, els sèpals erec-
tes, les fulles bi-palmatisectes amb segments pinnatífids, i perquè el bec del fruit fa 15-
20 mm.
Geranium robertianum és planta anual i bianual, amb els sèpals externs llisos, amb
tots els 10 estams amb anteres, amb fulles palmatisectes, amb els mericarpis amb fibres
unides a la part apical i alveolats, amb pètals de 8-14 mm, anteres de color porpra. La
subespècie purpureum té els pètals de 5-9 mm, les anteres grogues, els mericarpis cere-
briformes o estretament alveolats a la part basal. El cas és que la subespècie purpureum
trasplantada en un altre ambient es torna la ssp. robertianum. I al bosc es veuen flors
amb pètals de tres mides: de 5-7 mm, de 8-10 mm i 12-14 mm. Les més grans es fan a
racons més humits i frescals en zones més plujoses.
És planta tota ella olorosa. El que no és possible és que la seva olor agradi a tothom. Per
a uns recorda l’olor a net dels suavitzants o del sabó per a la roba, per a altres als xin-
xes, i per a altres a l’orina del qui ha menjat espàrrecs. Les tiges, que arriben a 60 cm
d’alçària, solen estar tenyides de vermell fosc i són híspides-glanduloses (amb tricomes
glandulars patents de 0.3-1.3 mm) i força ramificades. Les fulles inferiors formen una ro-
seta i tenen el pecíol molt llarg (fins a 20 cm), amb tricomes glandulars de 0.4-2.4 mm
patents i altres eglandulars de 0.2-0.5 mm retrorsos, però no adpresos; i el limbe amb 5
segments amb lòbuls de contorn oval o oval-lanceolat trífid o palmatífid. Les fulles cauli-
nars són oposades, de contorn poligonal (2-10 mm) i les superiors més curtament pecio -
lades i menors, desiguals, amb 3-5 segments de contorn ròmbic. Totes les fulles tenen
tricomes glandulars adpresos, dispersos en ambdues cares. Les estípules (1.2-5×0.8-3
mm) i les bractèoles (0.7-1.5×0.3-1 mm, ovals, glabres per ambdues cares, vermelloses)
són oblongues i obtuses mucronades, vermelloses amb cilis molt dispersos. Els pedun-
cles (1-7 cm), amb tricomes glandulars de 0.4-1.9 mm, patents; i tricomes eglandulars
de 0.2-0.5 mm, retrorsos, no adpresos) són sempre erectes, amb 2 flors, i més llargs que
la fulla d’on neixen. Pedicels de 0.3-2 cm, erectes, pilosos, amb tricomes glandulars de
0.2-1.5 mm, patents; i amb tricomes eglandulars de 0.2-0.5 mm, retrorsos, no adpresos).
Els sèpals (4.2-8×1.4-3.5 mm) són el·líptics, obtusos i amb un mucró llarg (0.8-2.5 mm),
amb una carena marcada al mig del dors, però llisos, amb tricomes glandulars de 0.4-
3.5 mm més o menys patents, i tricomes eglandulars de 0.1-0.5 mm també més o menys
patents, i amb un voraviu translúcid de 0.3-0.4 mm d’amplada. Els pètals (8-14×2-6
mm) són de color rosa i 2 cops més llargs que el calze. El limbe dels pètals a les flors
grans és aplanat, divaricat, oval, enter (o crenat a la var. crenatum Nob.). Es contrau
bruscament en una ungla una mica més curta (4.5-6.5 mm) bicarinada. Estams (10)
amb filaments (5-8 mm) una mica exerts, estretament lanceolats subulats (eixamplats a
la base), glabres, rosats. Anteres (0.5×0.4 mm) grogues a les flors petites o vermelles a les
flors grans. Pol·len groc. Nectaris glabres. Pistils de 4-8 mm. Estigmes papil·losos de co-
lor rosat fosc. Valves dels carpels o mericarpis de 2-3×1-2 mm d’amplada, de color cas-
tany, arrugades transversalment i reticulades a la zona inferior o basal, pubescents (tri-
comes eglandulars de 100-200 micres) i/o glàndules diminutes, amb fibres derivades del
ròstrum i unides a l'àpex de cada mericarpi. El ròstrum fa 12-19 mm, i té un àpex estre -
tit de 4-6 mm, glabre a la seva meitat inferior, però amb tricomes glandulars a 100-300
micres, adpresos i antrorsos a la meitat superior. Restes estigmàtiques de 0.8-1.7 mm,
amb 5 lòbuls glabres. Tot el fruit fa 15-24 mm de longitud. Llavors ovoides, finament
puntuades, de 1.8-2.3×1-1.4 mm, lises, més o menys vermelloses, amb hílum 1/6 de la
longitud perimetral. Les arrels solen estar endomicorritzades per Glomus occultum, Glo-
mus mossae. Té una arrel principal napiforme, vermellosa.
A més de la var. crenatum, amb el limbe dels pètals crenat, ROUY descriu altes varietats:
• rubicaule Hornem. Planta amb moltes tiges i moltes rames vermelles i fulles tam -
bé vermelles.
• graniticarum Mart.-Don. Planta estirada glabra, amb tiges fines, fulles grans; sè-
pals i carpels glabres.
• purpureum Vill. Pètals menys de 2 cops més llargs que els sèpals amb el limbe
gradualment estretit en ungla; anteres grogues, estigmes rosats. Dins aquesta va-
rietat se n’han descrit formes o subvarietats com ara:
• albiflorum • mediterraneum • purpureum • simile
• intricatum • minutiflorum • scopulicolum • villarsianum
• littorale • modestum • semiglabratum
HISTÒRIA
Unes llegendes relacionen la planta amb sant Robert, mort el 1110, o amb el duc Robert
de Normandia, mort el 1134, per haver curat a molts malalts amb aquesta planta. També
l’han relacionada amb ROBIN GOODFELLOW.
Segons NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) la «herb Robert» és planta de Venus. Útil contra
càlculs, hemorràgies de tota mena. Cura ràpidament les ferides verdes i en particular les
nafres als genitals.
RUDOLPH BREUSS (segle XX) experimentà amb 10 parelles que feia 10 anys que no podien
tenir fills. Prenent l’herba de Sant Robert, al cap d’un any 8 de les 10 van tenir el primer
fill cadascuna.
PROPIETATS MEDICINALS
• adaptògena • comestible
• anticancerígena • depurativa
• antihemorràgic • diürètica
• antiinflamatòria • galactagoga
• antioxidant • hipoglucemiant
• antisèptica • immunoestimulant
• antitumoral • inhibidora de la ureasa
• antiulcerosa • millora el rendiment esportiu
• antivírica • reguladora menstrual
• astringent • repel·lent de mosquits, puces
• augmenta el VO2 • tònica suprarenal
• carronyaire de radicals NO· (TIJ) • vulnerària
• cicatritzant
• abscessos • ascites
• acne • càlculs biliars
• aftes bucals • càlculs renals
• amigdalitis bacteriana UE (cataplasma + • càncer de bufeta de l’orina
gargarismes) • càncer de còlon
• càncer d’estómac • gastritis
• càncer de llengua • gingivitis
• càncer de mama • gota
• càncer de matriu • hematomes (contusions)
• càncer d’ovari • hematúria
• càncer de pell • hemorràgies
• càncer de pròstata • hemorràgies internes (homeopatia)
• càncer de pulmó • hemorroides
• caquèxia • herpes zòster (+ aciclovir)
• cataractes • hipertensió
• catarro • icterícia
• colangitis • infertilitat sexual
• colesterol alt • inflamacions
• colitis • leucèmia
• conjuntivitis • llet escassa
• dermatitis UE • mal als ronyons
• diabetis • mal de coll
• dolor a la bufeta UE • mal de coll
• diabetis • mal de queixal
• diarrea • mastitis
• enteritis • metritis
• epistaxis (sang al nas) • nafres supurants
• erisipela UE • part (preparació)
• estomatitis (boca) • picors
• estrenyiment • reuma
• estrès nerviós • semen de poca qualitat
• faringitis • sífilis
• fatiga crònica • talls
• febres intermitents • urticària
• fístules UE • varius
• fractures òssies • vòmits de sang
• furóncols
DOSIFICACIÓ I PREPARATS
Contra el càncer d’estómac, segons OLIVEIRA FEIJÃO, cal menjar en dejú una cullerada de
la planta tendra picolada, barrejada amb un rovell d’ou, i després, durant el dia un parell
de gots de la infusió cadascuna amb un parell de cullerades deixades reposar 10 minuts
en aigua recent bullida. Contra càncer de matriu, a més, fer irrigacions amb la infusió de
dues cullerades de la planta triturada per 1 L d’aigua recent bullida. L'alcoholatur es pot
preparar triturant 100 g d’herba tendra en 200 grams d’alcohol (de boca) i 100 g més
d’aigua. Es deixa 24 hores reposar i es filtra. Com a col·lutori se’n posa una culleradeta
en mig gotet d’aigua, contra mal de coll o úlceres a la boca. La planta tendra es pot posar
directament sobre ferides o talls, i si cal tapar-la amb un drap de fil es tapa (ben net,
clar). Com a diürètica, caldria beure 30 grans de suc en un got de sèrum de llet, dos
cops al dia. [L’oli essencial és difícil de trobar i cal no confondre'l amb el de Pelargonium
roseum o P. asperum]. Recomanen prendre’n 3 gotes 3 cops al dia, diluïdes en una mica
de crema de llet o mel o en un terròs de sucre.
SUC ENERGITZANT (de CÉSAR LEMA COSTAS, modificat): Herba de Sant Robert (un gra-
pat) + Ortigues (un grapat) + 2 pomes (sense pell) + 2 taronges (sense pell) + 1 culleradeta
de te Mat-Cha (pols). Es bat tot amb la batedora ―si cal, s’hi afegeix una mica d’aigua― i
es cola. S’hi afegeix mel o extracte de Malta.
VETERINÀRIA
POSSIBLE TOXICITAT
A algunes persones que han estat moltes hores en contacte directe amb la planta els ha
produït al·lèrgia a la pell. Alguns homes que patien prostatitis, i n’han pres setmanes se -
guides, han notat al final que la prostatitis s’agreujava. Caldria prendre-la combinada
amb altres plantes contra el prostatisme. Seria contraproduent prendre’n si s’està pre-
nent anticoagulants.
• 1,2,3,4,6-penta-gal·loïl-glucosa • flavonoides
• àcid cítric • geraniïna
• àcid el·làgic (augmenta després de la • Germani
hidròlisis àcida) • oli essencial
• àcid màlic • poli-cafeoïl-derivats
• àcid tànnic • perksina
• agents tànnics • tanins
• àcid fenòlics • vescalagina
• aglicones de flavonoides • vitamina A
• amargants • vitamina C
• castalagina • vitamina E
• el·lagitanins
Planta seca:
Planta tendra: àcid caftàric (166.92 mg/100 g),
àcid cafeic (6.62 mg/100 g) àcid el·làgic (7599.76 mg/100 g),
àcid caftàric (47.41 mg/100 g) hiperòsid (3.64 mg/100 g),
àcid el·làgic (10550.65 mg/100 g) iso-quercitrina (49.49 mg/100 g),
kaempferols (231.80 mg/100 g) kaempferols (143.43 mg/100 g),
• quercitrina (203.44 mg/100 g) quercitrina (83.92 mg/100 g),
rutòsid (72.23 mg/100 g)
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins la família de les Rosàcies, el gènere Geum es distingeix per ser plantes herbàcies de
fulles pinnaticompostes, flors no reunides en glomèruls, doble calze, estils llargs,
persistents, folíol terminal més gran que els laterals
Dins el gènere, Geum urbanum es distingeix per tenir l’articulació dels estils molt
corbada; calze entre verd i roig; pètals no unguiculats; tiges fèrtils ramificades amb fulles
menors que les basals, aquenis molt nombrosos, més de cent per flor; contorn de les
fulles basals el·líptic tirant a orbicular, amb estípules de més de 3 cm; receptacle
fructífer hirsut amb pèls de 1.2-5 mm; base del bec de l’aqueni sense pèls glandulífers.
L’herba de Sant Benet pot arribar a fer 60 cm d’alçària. Sol estar una mica ramificada.
La soca és curta i fibrosa, i una mica aromàtica, recordant l’olor dels clavells. Les fulles
inferiors són lirades, pinnatisectes, amb 5-7 segments molt desiguals, inciso-dentats. Les
fulles caulinars són grans, amb estípules foliàcies, suborbiculars, incises-dentades. L es
flors són d’un groc clar, agrupades en cimes pauciflores. El calze és verd i girat cap avall
en la fructificació. Els estils són articulats al quart distal. Els carpels són oblongs, amb
aresta glabra, arquejada, reflexa, i estan reunits en un caparró sèssil al fons del calze.
Es pot hibridar amb el rar aquí Geum rivale per formar Geum× intermedium.
NOTA: malgrat haver estat una planta molt emprada durant el Renaixement, actualment
no es troba als herbolaris, caldria recol·lectar-la de la muntanya.
Es troba en marges humits i ombrívols de boscos sobre terrenys una mica àcids amb
força nutrients però no massa matèria orgànica, i gens de salinitat. Poden acompanyar-
la:
Alliaria petiolata Cucubalus baccifer Oxalis acetosella
Brachypodium sylvaticum Fragaria vesca Ranunculus ficaria
Campanula trachelium Geranium robertianum Sanicula europaea
Carex sylvatica Glechoma hederacea Stellaria holostea
Cicerbita muralis Lapsana communis Veronica chamaedrys
Circaea lutetiana Mercurialis perennis Viola sylvestris
HISTÒRIA I ESOTERISME
A l’Edat Mitjana es duia un tros d’arrel com amulet per protegir-se dels i de les bestioles
verinoses, gossos rabiosos i serps. Se la considera planta de Júpiter. NICHOLAS CULPEPER
(segle XVII) tenia la «cariophillatae, avens, herb Bennet» com a una rel seca, calenta,
depurativa que allunya les arnes dels vestits. La tenia com un bon remei pels pulmons,
melsa, fetge i com a depurativa tèbia del ventre. I un bon remei per desfer els coàguls
que es produeixen després d’una caiguda, bullida la rel tendra o seca en vi o aplicada
amb aquest vi per fora a ferides o per dins beguda. La decocció de a rel conforta el cor i
reforça l’estómac i dona escalfor al cervell; desencalla el fetge a la primavera i hi atura el
vent del còlic. També ajuda els que tenen alguna fractura. Rentant la cara amb el suc de
la rel en marxen les taques. El vi de macerar-hi la rel a la primavera reconforta el cor
bevent-ne un glop en dejú, i és un bon preventiu contra epidèmies. Ajuda també a pair,
dona escalfor a l’estómac i desencalla el fetge i la melsa.
PROPIETATS MEDICINALS
• analgèsica • estomacal
• antidiarreica • febrífuga
• antiemètica • hepàtica
• antiespasmòdica • neuroprotectora
• antihemorràgica • preventiu epidèmies (vi)
• antiinflamatòria • refrescant
• antisèptica • sedant
• astringent • sudorífica
• cosmètica • vomitiva (si es pren freda i en excés la
• depurativa decocció de l’arrel)
• estimulant
USOS MEDICINALS
ALTRES USOS
L’arrel s’ha emprat per donar aroma a sopes i a alguns tipus de cervesa. Posant la rel als
armaris s’evita que s’arni la roba. Els fruits queden enganxats als vestits i això pot
engrescar la canalla a jugar-hi.
PREPARATS
«Chemical constituents of Geum urbanum L. roots». QUANG TON THAT, TRUONG VAN NGUYEN
THIEN, HUU PHUC DANG, NGOC LE HOAN, LOAN KIEU THI VO, MINH HUU DUC NGUYEN.
Natural Product Research (2008); 32 (21)
https://rucforsk.ruc.dk/ws/files/63428912/GU_revise_2_.pdf
«Composition of essential oil from aerial and undergound parts of Geum rivale and G.
urbanum growing in Poland». ALEKSANDRA OWCZAREK, JAN GUDEJ, AGNIESZKA KICEL. Nat.
Prod. Commun. (2013); 8(4):505-508.
Ginkgo biloba L.
[Mant. Alt.: 331; 1771] 2n = (12) - 24 - (48)
Ginkgo biloba (Big Yellow) a Azuma Sports Park (Fukaura, Fukushima, Japó): 22 m de volt de canó, 31 m
d'alçària, uns 1000 anys d'edat. És l’exemplar més gros el Japó.
ETIMOLOGIA: del japonès “Yin Kyo” (albercoc argentat), pels “fruits”, i per les fulles a la
tardor; i del llatí “bi-loba” (amb dos lòbuls), per la major part de les fulles. [ Curiosament,
“jainko” significa “diví” en basc; i en anglès “jingoism” és un deler per defendre la pàtria amb
les armes].
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Alguns científics, com ara CHARLES DARWIN, l’han pres per un fòssil vivent. És una
gimnosperma única dins la seva classe, ben separada de les coníferes i de les Cicadals.
És un arbre caducifoli i dioic, que pot arribar a fer fins a 60 m d'alçària (Corea) i el tronc
tenir fins 7 m de diàmetre (Burnside Farm en Owings Mills, Maryland). Els exemplars
femenins tenen les branques principals gairebé horitzontals, mentre que els masculins
les tenen en angles d’uns 45º. L’escorça és grisa clara o grisenca marronosa, fissurada
longitudinalment, sobretot en exemplars vells, com si fos una mena de suro. Té dos tipus
de rames. Unes són llargues (macroblasts), de color marró groguenc al principi, i després
gris, amb entrenusos de 1,5-4 cm. Les altres (braquiblasts) són curtes, grisenques, amb
marques el·líptiques de les fulles. En alguns exemplars centenaris es desenvolupen arrels
aèries en una mena de mametons cònics grans que pengen, i que els xinesos anomenen
«chi-chi». Les fulles són flabel·lades (en ventall, com la falzia de pou), amb nervació quasi
paral·lela, de base amplament cuneada, de marge sencer, bilobat o no, o fins tetralobat
(var. «Saratoga»), de color verd pàl·lid, tornant-se groc brillant a la tardor, i normalment
de 5-8 cm d'ample. Les fulles es disposen en grups o alternes. El pecíol és llarg. Les
fulles de les branques llargues estan dividides per un profund sinus en dos lòbuls
profundament dissectes. Les de les branques curtes estan ondulades en l'àpex i no solen
tenir els dos lòbuls. Estructures reproductives («inflorescències») agrupades a les aixelles
de fulles esquamoses als braquiblasts. Cons pol·línics pèndols, grocs, amb nombrosos
estams al voltant d’un eix, disposats helicoidalment. Apareixen abans que les fulles i
tenen una vida molt curta. Grans de pol·len que poden volar més de 400 m i que donen
lloc, al cap de 4 mesos d’haver pres contacte amb la goteta segregada pel porus de l’òvul,
a dos espermatozous pluri-flagel·lats.
https://planthumor.files.wordpress.com/2017/07/ginkgo.gif?w=656
Normalment aquests grans de pol·len són fusiformes o naviculars, i tenen una obertura
mono-colpada, mono-solcada i ana-colpada. Però si s’inflen, especialment després de
l’acetolisis, es mostren esfèrics i amb una obertura germinal gran rodona. Al voraviu s’hi
poden veure projeccions auriculars o protuberàncies alades. La secció axial d’aquest
voraviu mostra aquestes projeccions auriculars de la nexina lamel·lada. L’ornamentació
de la cara proximal apareix de sub-reticulada a verrucosa o d’espinosa a granulada, o
fins i tot foveolada (després d’acetolisis). Tota la superfície està coberta d’arrugues,
crestes i reticles irregulars. Després de tractar-lo amb lleixiu, el gra de pol·len mostra
l’exina amb projeccions linears dèbils, amb porus diminuts i irregulars que apareixen
com fòvees. L’ornamentació de l’obertura germinal dels grans no tractats amb àcid acètic
consisteix en una sèrie de projeccions verrucoides o espínules o grànuls. A més, la capa
interna de l’exina a l’obertura germinal mostra un reticle ben clar. Òvuls (2-3 mm)
agrupats en llargs peduncles, en grups de 2-3 a la punta de les tiges rectes. Sense
periant, biovulades. Anormalment (a la varietat epiphylla) els òvuls surten al mig del
limbe d’algunes fulles. Per ser fecundats els òvuls els cal un medi aquós, i això pot
passar mesos després de caure a terra el «fruit». Però un cop fecundades comencen a
germinar, sense període de repòs. Normalment només un òvul arriba a la maduresa en
cada grup. «Fruits» el·líptics, estretament ovoides, obovoides o sub-globoses, de 2.0-3.0
cm per 1.6-2.4 cm, de color groc o glauc groguenc, amb olor una mica desagradable
quan maduren, tous, de sabor acre. De fet, com que és una gimnosperma, en sentit
estricte no es podria parlar de fuit, ni de drupa, sinó de llavors amb dos embolcalls, un
carnós (sarcotesta) i l’altre dur (esclerotesta), intern, de 19-30 × 11-14 mm. L’olor al
madurar l’originen els àcids butíric, hexanoic i valèric, principalment. Les arrels estan
endomicorritzades almenys amb Glomus caledonium, Glomus epigaeum, Glomus mossae,
Glomus tenuis, Gigaspora margarita, que mostren una penetració inter-cel·lular (típica de
les angiospermes). Però pot haver-hi altres fongs endofítics com ara Alternaria,
Aspergillus, Bartheletia paradoxa (fòssil), Chaetomium globosum, Nodulisporium,
Penicillium sp., Pestalotiopsis uvicola, Phomopsis, Pseudochaetosphaeronema ginkgonis,
Streptomyces ginkgonis, Xylaria. Una alga verda microscòpica (10 × 5 micres) endofítica:
Coccomyxa. I els bacteris endofítics: Arthrobacter ginkgonis, Bacillus amyloliquefaciens,
Hymenobacter ginkgonis, Nicardioides ginkgobilobae. I a la rizosfera Bradyrhizobium,
Rhizobium, Shingomonas, Streptomyces, Nitrospira.
[PILGER, 1926]
—imatge
obtinguda per
PAOLA BONFANTE-
FASOLO (CNR-
Torino) de Glomus
sp. dins teixit
radicular de
Ginkgo biloba
formant part de
l’endomicorriza
vesículo-
arbuscular.
cw: paret cel·lular;
ar: arbúscul;
► porus per on
penetra el fong
d’una cèl·lula a
l’altra.
https://forum.mikroscopia.com/topic/16259-ginkgo-biloba-feuille-histologie/
L’epidermis monocapa d’ambdues cares té una cutícula ben marcada. A la cara de sota
(abaxial), hi ha estomes amb cèl·lules annexes ensorrades respecte el pla general de la
superfície. Més endins, la palissada està formada per
cèl·lules allargades amb angles rectes, però amb aspecte irregular, algunes
perpendiculars a la superfície de la làmina. Feixos de vasos conductors es poden veure a
intervals al llarg i a l’ample de la làmina. Tenen grups de cristalls d’oxalat càlcic al
costat. Les cèl·lules del mesòfil són més petites que les de la palissada. Són allargades,
paral·leles a la superfície i separades per grans espais intercel·lulars. En secció
transversal, es veu la cutícula llisa, que es tenyeix de rosa amb Sudan III. Les cèl·lules de
l’epidermis de la cara de dalt (adaxial) es veuen, des de sobre, allargades i amb parets
ondulades, i amb abundants gotetes de 2-12 micres de diàmetre, excepte a les fulles molt
joves. Les cèl·lules de l’epidermis inferior (abaxial) són similars, però amb parets més
rectes, i amb estomes anisocítics intercalats. Els elements lignificats, com ara vasos
xilemàtics amb engruiximents anulars, traqueides i vasos amb porus amb voraviu, són
abundants al pecíol de les fulles velles. Allí s’hi pot veure algun canal secretor també.
Els grups de cristalls d’oxalat càlcic van des de 5-50 micres a les fulles joves, fins 15-100
micres a les fulles més velles. Ocasionalment es poden veure alguns tricomes allargats,
uniseriats, eglandulars, sense envans, amb superfície llisa o verrucosa. Els grans de
midó, d’unes 20 micres, entre poligonals i circulars, són rars. Tenen un hílum central i
se’ls hi pot veure una creu de Malta a l’enfocar-los amb llum polaritzada. La cromatina
als nuclis de les cèl·lules del parènquima en palissada apareix formant grànuls de 32
nm, també anomenats grànuls de Lacandonia.
VARIETATS /CULTIVARS
https://docplayer.es/114117288-Paleontologia-de-
les-terres-de-lleida-la-pedrera-de-meia-i-l-inici-d-un-
mon-modern.html
A més de als boscos de l’Extrem Orient, viu (cultivat) als grans jardins de bona part del
planeta. Als temples budistes orientals se’l considera un arbre sagrat. Per anàlisis
genètica sembla clar que l’arbre es va plantar al costat del temple, i no el temple al costat
de l’arbre.
El Ginkgo resisteix bé la contaminació, el foc, i la radioactivitat (bomba d’Hiroshima),
però no resisteix les gelades molt fortes ni la pluja àcida. Al llarg de la prehistòria sembla
ser que els dinosaures carronyers, i després molts rosegadors i alguns carnívors hagin
dispersat involuntàriament les llavors, un cop expulsada la part dura amb la femta, i
promogut la dispersió de l’espècie. Aquesta propagació és facilitada després per
temperatures suaus, ja que l’embrió es desenvolupa lentament i una gelada molt forta
l’aniquilaria.
L’ àcid 2-hidroxi-6-(10-hidroxi-pentadec-11-enil)-benzoic que segreguen les fulles al
caure al terra inhibeix el creixement de crucíferes, compostes, i gramínies. Aquest efecte
al·lelopàtic, l’ha facilitat de reproduir-se vegetativament o per llavors, i l’haver quedat
relicte en algunes zones, i tot això pot haver ajudat l’espècie a sobreviure tants milions
d’anys.
Hom calcula que hi ha al país de la Xina uns 750.00 arbres que produeixen 7000 tones
de fruits cada any. Tant a França (Saint-Jean d’Illac) com als Estats Units (Carolina del
Sud) a partir de 1980 s’han cultivat unes 1500 Ha amb 25000 plantes/Ha, dedicades a
produir fulles per fer-ne extractes medicinals. La plantació s'esporga cada any
mecànicament. A la Xina es fan servir sobre tot els “fruits” i només recentment les fulles
(2000 Ha a partir de 1990). Les plantacions allí almenys són a les províncies de
Shandong i de Jiangsu. Una estimació econòmica mundial calibra la venda de productes
al llarg d’aquests darrers 25 anys de Ginkgo biloba en 100.000.000 $/any.
HISTÒRIA
El Pen Tsao Ching, del primer mil·lenni abans de Crist, reconeix que el Ginkgo és bo per
al cor i els pulmons. I al Shi Wu Ben Cao, i al Yong Ben Cao del segle XIV d. C. (dinastia
Yuan) és citat també igualment. El 1505, però, ja es mencionen les virtuts de les fulles
(Ben Cao Pin Hue Jing Yaor).
Un dels noms xinesos (traduït) de l’arbre és “arbre de l’avi i el net”. I és que com que els
xinesos aprofiten els mal anomenats fruits (òvuls), si un home en sembra un, serà el seu
net qui podrà recollir-ne. Un altre nom és el d’”arbre de les papallones”. La similitud de
les fulles, siguin verdes o daurades (a la tardor), amb les papallones és força evident.
Però la llegenda explica l’origen d’aquesta similitud en l’agraïment dels insectes envers la
planta, que va quedar despullada de fulles durant un gran huracà. Va passar quan els
arbres podien traslladar-se lliurament d’un indret a un altre. El Ginkgo era un arbre de
fulles com els pins i va anar a socórrer per dur-les dins una cova les papallones que el
vent s’havia endut dels arbres de fulles grans. Va aconseguir el que es proposava, però
va quedar sense una fulla. Al calmar-se l’huracà, les papallones varen sortir de la cova
acompanyant l’arbre, que va començar a arrelar, com tots els altres. I es varen quedar a
les branques del qui les havia salvat. Per altra banda és l’emblema de la ciutat de Tòquio
en agraïment a que el 1923 les flames d’un gran incendi no varen consumir un temple
budista gràcies a que estava rodejat de ginkgos. Per això també se’l coneix amb el nom
d’”arbre de les pagodes”. A la Xina, Korea i al Japó, a la tardor és tota una atracció
turística anar a veure el terra de sota les avingudes amb ginkgos cobertes de les fulles
daurades recent caigudes dels arbres. És un espectacle poètic, i gairebé religiós, que cal
contemplar per Tots Sants.
Sembla ser que ENGELBERT KAEMPFER, el 1690, va anotar malament el nom japonès i
enlloc de Ginkio va posar Ginkgo. El 1730 es va plantar al jardí botànic d’Utrecht. I el
1754 al Kew Garden de Londres. El 1784, a Filadèlfia (USA). El 1788 a Montpeller. Un
jardiner de París (PETIGNY) va pagar el 1870, per cinc arbres que va comprar a Londres,
40 escuts per cadascun. I d’aquí li ve el nom popular d’ “arbre dels 40 escuts” (en alguns
idiomes).
A poc més d’1 Km d’on va caure la bomba atòmica d’Hiroshima, un Ginkgo biloba va
començar a rebrotar el 1946. Era davant el temple de Hosei-ji, que havia quedat del tot
destruït. Ara fa més de 15 m d’alçària. https://kwanten.home.xs4all.nl/hiroshima.htm
Se n’han regalat molts esqueixos a sengles autoritats mundials com a símbol de pau.
https://www.dailymotion.com/video/x6ofj7#
La fusta s’empra a la Xina i al Japó per a fer tauletes i estris de prendre el te (i alguns
altres estris), ja que no és atacada pels corcs. Els “fruits” triturats s’empraven com a
sabó per rentar la roba. Els “fruits” es bullen o es rosteixen fins que la part exterior
s’esquerda. La part dura interior es pot llevar aleshores i es bull apart amb almívar, o es
rosteix. En tot cas, degut al contingut en àcid cianhídric recomanen no menjar-ne gaires,
no més de 5. És el mateix que passa amb les ametlles amargues. Els falsos fruits
triturats tenen efecte mata-cargols i larvicida de mosquits. Les fulles es posen entre les
pàgines dels llibres per deixar el punt de lectura i per evitar que s’hi criïn insectes en el
futur. Les que cauen al terra es poden recollir i emprar per fer un compost fertilitzant i
insectífug. Antigament (segle XVII) s’afegia a un regal una mena de targeta d’agraïment
que no era altra cosa que una fulla gran de Ginkgo, amb algun escrit curt, clar. La fusta
s’ha emprat per fer pasta de paper japonès, o directament tubs per beure el sake i molts
altres estris més o menys religiosos. Al mullar-la no es fa pas malbé. S’ha afegit extracte
de fulles al filtre de cigarrets (tabac) per disminuir l’efecte tòxic. 0.8 mg disminueixen la
toxicitat un 30%. També s’ha afegit l’extracte a begudes, aliments, i cosmètics.
L’extracte etanòlic dels fruits es pot emprar contra el fitopatogen que sol podrir les arrels
de les verdures, el fong Aphanomyces cochlioide. I del fong endofític Nodulisporium se'n
extreu l’esporotriòlid efectiu contra Rhizoctonia solani, Sclerotinia sclerotiorum,
Magnaporthae oryzae. Cultivant els Phomopsis de les fulles es pot obtenir taxol.
L’extracte pot emprar-se amb èxit com a larvicida contra larves d’Anopheles stephensi.
Afegint 4 g/Kg al pinso dels pollastres d’engreix fa que tinguin millors digestions i un
sistema antioxidant més potent.
En càncer de fetge hepatocel·lular (en rates) l’extracte reverteix els valors alterats de
diversos indicadors. El càncer fa que s’abaixi el nivell de ING-3 i que s’apugin els de
Foxp-1, alfa-FP, CEA, glipican-3. L’extracte de Ginkgo reverteix totes aquestes
alteracions i fa que hi hagi menys anaplàsia. Els flavonoides de l’extracte indueixen
l’expressió de la UDP-glucuronil-transferasa a!a i del CYP1A2 a les cèl·lules HepG2 (però
no ho fan en hepatòcits humans primaris). Els flavonoides junt amb altres principis
actius activen el pregnà X i els receptors d'aril-hidrocarbonis i androstà. Un tractament
prolongat sembla que fa que incrementi la massa hepàtica, però que s’abaixin els nivells
de ALA i fosfatasa alcalina, així com el de sals biliars; i que s’incrementi la proteïna total
i l’albúmina en particular (als mascles). Als hepatòcits, a 100 ppm l’extracte incrementa
els nivells d’ARNm de CYP2B1 i CYP3A23. El bilobàlid a 2.8 ppm fa apujar el nivell
d’ARNm de CYP2B1 per 8 aproximadament (igual que l’extracte a aquella dosis). El
ginkgòlid a 1.1 ppm fa apujar l’expressió de l’ARNm del CYP3A2., per 3, mentre que
l’extracte ho fa per 6. El ginkgòlid A a 5 ppm fa apujar l’expressió de l’ARNm del CYP2B1
i del CYP3A18. El bilobàlid entre 1 i 5 ppm fa apujar l’ARNm del CYP3A2 i del CYP2B1,
però no el del CYP3A23 ni la testosterona-6-beta-hidroxilació. El ginkgòlid A fa apujar
l’ARNm del CYP3A23 i la testosterona-6-beta-hidroxilació, però no l’ARNm del CYP2B1 o
del BROD. La combinació d’extracte de Ginkgo, Panax ginseng i Schizandra chinensis
protegeix el fetge de l’acció del tatraclorur de Carboni, gràcies a l’efecte antioxidant que
manté o apuja els nivells de CAT, SOD, GSH. El TGF-beta-1 (hepatic transforming growth
factor beta-1) s’abaixa molt amb la combinació d’extractes. L’extracte pot reduir la
incidència del càncer hepatocel·lular concomitant amb virus de la hepatitis B. L’extracte
hi redueix l’expressió proteica del HBx, p53, Bcl-2. Unes dosi de 100-1000 ppm
d’extracte o 10-30 ppm de bilobàlid durant 4 dies fan que pugi l’activitat de la glutatió-S-
transferasa al fetge. També el ginkgòlid A a 30 ppm la fa pujar, però no els ginkgòlid B ni
el C. Tant l’extracte com el bilobàlid fan pujar l’activitat de la DT-diaforasa i el contingut
en glutatió al fetge. L’efecte cancerigen de l’extracte (qui sap si lliure o no d’aflatoxines)
sobre el fetge es palesa al cap de dos anys en ratolins B6C3F1 per alteracions en el H-ras
i el Ctnnb1, per desregulació de la via WNT i per l’expressió de gens oncogènics en
general. Així es pot desenvolupar un carcinoma hepatocel·lular. L’estimulació aparent de
la metàstasis ha de ser deguda a l’estimulació, també, de les vies del MAPK. L’extracte
reverteix l'esteatosis hepàtica deguda a la ingesta d’alcohol etílic i millora les unions
entre els hepatòcits; frena l’expressió al fetge del TNF-alfa, de la LBP (lipopolysaccharide
binding protein), del CD14 i del TLR4. El reforça de la unió entre les cèl·lules per las tigth-
juntions es palesa per una increment de la ZO-1, de l’ocludina i de la claudina-1.
Als pulmons el Ginkgo pot corregir la tos i l’asma ja que la ginkgetina té una gran
afinitat per l’elastasa dels leucòcits (i la inactiva). La ginkgetina suprimeix molt
l’expressió anormal de la via Akt/p38 a les cèl·lules A549 estimulades per l’elastasa
humana de neutròfils. Aquesta i altres bioflavones del Ginkgo també hi abaixen els
nivells d’expressió de l’ARNm de MUC5AC. Els nivells de neutròfils infiltrats i de IL-8
també s’abaixen. En resum, el Ginkgo té un efecte antiinflamatori als pulmons. El
kaempferol i la quercetina suprimeixen l’expressió genètica de MUC5AC induïda per la
IL-1beta i per la via ERK/p38 MAPK. L’extracte també té aquest efecte antiinflamatori
dels epitelis de les vies respiratòries. L’extracte atenua la fibrosis pulmonar provocada
per bleomicina i ho fa regulant la relació entre macròfags M1 i M2 i regulant l’apoptosis
mediada pel NF-kappaB. L’extracte suprimeix la crescuda d’alfa-SMA i TGF-beta induïts
per la bleomicina. Per altra banda, la bleomicina apuja l’expressió proteica i genètica del
NF-kappaB/p65 fosforilat, caspasa-3, i caspasa-9; però abaixa les del Bax i Bcl-2. I
l’extracta contraresta totes aquestes alteracions, excepte la de la caspasa-9. La
ginkgetina millora l’efecte terapèutic del cisplatí en el tractament del càncer de pulmó
que no sigui de cèl·lula petita amb EGFR de tipus salvatge. I ho fa mitjançant la
interrupció mediada per la ferroptosis del eix Nrf2/HO-1. L’extracte abaixa l’activació del
PKC-alfa a les cèl·lules inflamatòries i així abaixa el nivell de IL-5 a l'esput dels asmàtics.
Per això pot ser un bon complement al tractament amb glucocorticoesteroides.
La protecció de l’estómac prevé l’úlcera per consum etílic, té lloc mitjançant la inhibició
de la reducció del moc de la paret gàstrica, la inhibició de la peroxidació lipídica, el
bloqueig de l’apoptosis i la preservació de NP-SH. (sulfurs no proteics).
L’extracte (100 mg/mL)/Kg p.o.) protegeix els ronyons de l’efecte del cisplatí. El cisplatí
fa que pugin els nivells de BUN, creatinina, proteïnes totals micronitzades, xantina
oxidasa, l’adenosina deaminasa, MDA, NO, MPO. L'adenosina deaminasa baixa amb el
tractament amb l’extracte de Ginkgo. La vitamina E ajudaria l'extracte a abaixar els
nivells de proteïnes, creatinina, MDA, NO, MPO.
Pel que fa a la immunitat, als monòcits THP-1 els lipopolisacàrids hi indueixen la MIP-1
(monocyte chemotactic protein-1), el TNF-alfa, el SCDF-1 (stromal cell-derived factor-1) i
MIP-1 alfa. Doncs. Tot això queda reprimit per l’extracte de Ginkgo, gràcies a que
bloqueja el TLR4 (monocytes expressing toll-like receptor-4). Aquesta inhibició està
associada amb l’activació de la MAPK (mitogen activated protein kinase) i amb la
producció de NO. L’extracte abaixa l'estabilitat de l'ARN del TLR4 a les cèl·lules.
L’extracte indueix dins elles l’expressió del tristetraprolín. L’extracte fa de mediador de
l’activació del tristetraprolín intra-cel·lular i incrementa la seva interacció amb la regió 3’
de l’ARNm del TLR4,regulant així la producció de NO. En resum, l’extracte por abaixar al
sensibilitat dels monòcits envers els polisacàrids i controlant l’expressió del TLR4 pot
abaixa la inflamació sistèmica típica de les malalties immunitàries. A les cèl·lules T de la
sang perifèrica, l’extracte de Ginkgo frena la via de senyals c-Jun N-terminal kinase-AP-1
(activator protein-1). De passada l’extracte abaixa els nivells de TNF-alfa, IL-2, IL-4 i
gamma-IFN i l’AP-1, però no l’activitat del NF-kappa-B d’unió a l’ADN ni l’activitat de la
ESRPK (extracellular signal regulated protein kinase).
És una planta que s’ha posat de moda. Malgrat l’extensa literatura científica i els
protocols teòrics de control de qualitat, i degut a l’ingent volum de la seva
comercialització, cal no confiar cegament en els seus efectes beneficiosos, per més que
ens l’hagi receptada un metge. A algunes persones els pot anar molt bé i a d’altres els pot
ser molt perjudicial. I això serà segurament degut a llurs receptors. I cal tenir, a més,
molt de compte amb la toxicitat deguda al combinar-lo amb medicaments. Per altra
banda, no és rigorós associar demència i trastorns neurològics a l’ús de la planta quan
aquests trastorns han estat la causa preexistent de començar a prendre Ginkgo. Els
ginkgòlids i el bilobàlid s’adhereixen als receptors GABA dels invertebrats com ho faria la
picrotoxina. Aquests receptors tenen alanina en posició 2’, mentre que als vertebrats
l’alanina és substituïda per valina, i així els ginkgòlids o el bilobàlid ja resulten 10000
vegades menys tòxics. Finalment, tampoc cal sobreestimar el poder desintoxicant del
Ginkgo, ja que pel cap mas ajuda en la desintoxicació, però mai cal esperar que tingui un
efecte radical. En tot cas, sempre és millor prendre els extractes estandarditzats que no
pas la infusió. I això encara menys que les fulles o els falsos fruits en cru. Sobre l’efecte
anticancerós no hi ha una opinió unívoca; i fins i tot alguns opinen que el Ginkgo pot
accentuar els càncers de fetge, mama o de còlon. Tampoc hi ha una versió única sobre
l’efecte antiisquèmic, ja que alguns opinen que el Ginkgo pot afavorir que hi hagi
hemorràgies internes (subdurals, retrobulbars, etc.). Fins i tot respecte a la protecció
contra els acúfens hi ha diversitat de parers. Uns opinen i demostren que el Ginkgo els
pot corregir, els altres que no fa res; i uns pocs que és contraproduent (ototòxic). I també
hi ha opinions oposades respecte a la capacitat de protegir de l’efecte hepatotòxic del
paracetamol (=acetaminofèn). La majoria creuen que el Ginkgo pot desintoxicar el fetge
del paracetamol, però una minoria molt minsa creu que el Ginkgo exacerba la toxicitat
del paracetamol al fetge. Segurament, d’entre les plantes més emprades, aquesta sigui la
més perillosa, essent la dosificació adient molt diferent d’una persona a l’altra. Per a ella
s’escau molt l’avís que a molts pròlegs de llibre sobre plantes medicinals posen: que els
autors no es fan responsables dels efectes que puguin tenir les plantes, a les dosi i amb
els usos citats. Les dosi emprades en experiments amb rates o ratolins són difícils
d’extrapolar a les adients en humans (de raça caucàsica), expressades també en mg/Kg
o ppm de massa corporal. En tot cas han de ser proporcionalment molt menors.
El pol·len pot desencadenar reaccions al·lèrgiques. A Corea del Sud, on el 40% dels
arbres d’ombra són Ginkgos, el 5% dels al·lèrgics tenen reacció positiva a la pell a aquest
pol·len.
Els “fruits” poden fer mal al fetge i ronyons en animals petits (conillets d’Índies); i, en
humans, almenys poden provocar dermatitis de contacte intensa. Es podria evitar amb
una capa protectora (untant-se) de carboxi-metil-beta-1,3-glucà. Els principis actius que
poden desencadenar al·lèrgies per part dels «fruits» són el resorcinol, l’àcid ginkgòlic, el
ginkgol i el bilobol. Tradicionalment s’ha menjat la part central dura, rostida; fins a 5
“llavors” en una menjada al dia. La part tova és tòxica, fins i tot rostida. Provoca diarrea,
vòmits, convulsions (degudes a la seva proteïna), i pèrdua del sentit (coma). L’àcid
ginkgòlic i la ginkgotoxina dels “fruits” tenen acció hemolítica. L’àcid ginkgòlic indueix
apoptosis a les cèl·lules renals MDCK, danyant les mitocòndries i els lisosomes. I té
efecte al·lergènic, citotòxic i mutagènic. A més, la ginkgotoxina paralitza el SNC, almenys
en granotes. Primer provoca una pujada de la pressió arterial i desparés una baixada
forta, dispnea, i convulsions (0.2 g/Kg conill i.v.). La llavor o fals fruit (6 mg/Kg s.c.) en
ratolins també provoca convulsions i la mort. Les llavors/”fruits” contenen 4’-O-metil-
piridoxina —que al sèrum pot arribar a 360 ppm—, que esgota la reserva de vitamina B6
i de GABA, i provoca convulsions. Però, torrant les llavors, gairebé desapareix. Si algun
nen en menja, aleshores normalment té convulsions, febre, vòmits, diarrea, canvis
asimètrics a la nineta (sense reacció a la llum). Caldria rentat gàstric, sedants i diürètics,
sèrum glucosat intravenós; donar-li fosfat de piridoxal (2 mg/Kg) i mantenir-lo amb
escalfor.
En tot cas, no s’aconsella pas aquesta planta (extracte de fulles) a nens petits, persones
que prenguin anticoagulants i/o que tinguin un marcapàs implantat. Tampoc a
embarassades, ja que el fetus creixeria menys i amb dosis de 100 ppm (en ratolins) el
fetus podria desenvolupar ulls molt rodons, sindactília i malformacions a mandíbules,
orelles i nas. O a dones que donin el pit, i persones epilèptiques, esquizofrèniques,
hipertenses, diabètiques, o que tinguin úlcera estomacal. Caldria abstenir-se de
prendre’n uns 15 (quinze) dies abans de qualsevol operació quirúrgica, per tal d'evitar
hemorràgies excessives durant la intervenció.
En canvi, no és més insegur prendre Ginkgo pel fet d’estar prenent medicaments
compatibles o sinèrgics com ara: 5-fluoro-uracil, àcid fòlic, alprazolam, cilostazol,
cimetidina, clopidogrel, clozapina, dextrametorfà, diazepam, digoxina, donezepil,
efavoirenz, fexofenadine, flurbiprofèn, haloperidol, lopinavir, metformina, olanzapina,
oxiracetam, renexin, ritonavir, selegiline, sorafenib, tamoxifen.
LEGISLACIÓ EUROPEA
Segons la German Commission E [Bundesanziger nr. 133, Vol. 46; July 1994 (pag. 413-
415)], l’extracte estandarditzat de Ginkgo biloba ha de contenir 2-14 % de flavonol-
glucòsids; 5-7 % de terpèn-trilactones (de les quals 2.8-3.4 % ginkgòlids A, B, C i 2.6-3.2
% bilobiàlid); i menys de 5 ppm d’àcid jinkgòlid. Apart, el control de qualitat haurà de
comprovar que no hi hagi contaminants. Normalment les fulles seques s’esterilitzen o bé
amb raigs gamma o bé amb òxid d’etilè. Caldrà comprovar que no continguin resorcinol.
De jinkgol + àcid jinkgòlid com a màxim podrà haver-n’hi 1 ppm. Caldrà comprovar que
no hi hagi més de 20 ppm en total de metalls pesants (Mercuri, Cadmi, Plom, Arsènic,
Bari). La possible presència de microorganismes haurà d’estar conforme als
requeriments de la Farmacopea Europea III, 5.1.4., categoria 3 A. La quantitat total
d’aflatoxines (B1, B2, G, G2) no pot ser major de 4 micrograms/Kg, ni la de l’aflatoxina
B1 major de 2 micrograms/Kg. També haurà d’estar lliure de pesticides organofosforats i
organoclorats, seguint la normativa de la Farmacopea Europea III, 2.8.13. L’extracte ha
d’estar lliure de dissolvents com metanol, toluè, n-butanol, n-hexà, acetona, ciclohexà i
2-butanona, seguint el protocol ICH Q3C. I haurà de passar tests d’estabilitat/caducitat.
-àcids orgànics
-altres grups (derivats de glicerol, conjugats d’1-hidroxi-pirè, compostos nitorgenats
(citokines, hexosamines, àcid 6-hidroxi-nurètic, lectines, pentadièn-1,5-diïl-difenol
-carbohidrats
-compostos inorgànics: oxalat càlcic; oligoelements (Se, Cu, Zn, Cr, Fe, Mn)
-flavonoides: flavanols (monòmers, dímers); flavones (aglicones, monoglucòsids,
biflavones); flavonols (aglicones, monoglucòsids, diglucòsids, diglucòsids acetilats,
triglucòsids, triglucòsids acetilats)
-poliacetats (alkil-fenols, àcids alkil-fenòlics); lípids; hidrocarburs de cadena llarga
-terpens: trilactones; esteroides i fitosterols; carotenoides; poliprenols; terpens volàtils
(oli essencial)
FLORS MASCULINES
• (-)-iso-lariciresinol 4-O-beta-D-glucopiranòsid
• (+)-ciclo-olivil-6-O-beta-D-glucopiranòsid
• àcid cis-p-cumàric 4-O-beta-D-glucopiranòsid
• àcid trans-cinàmic 4-O-beta-D-glucopiranòsid
• amento-flavona
• amento-flavona-7’’-O-beta-D-glucopiranòsid
• benzil-alcohol O-alfa-l-arabinopiranosil-(1 → 6)-beta-D-glucopiranòsid
• bilobetina
• calaliukiuenòsid
• cis-coniferina
• coniferina
• dihidro-dehidro-diconiferil alcohol-4-O-beta-D-glucòsid
• esciadopitisina
• estròsid B
• ginkgòsid A
• iso-ginkgetina
• matsutake alcohol glcòsid
• metilconiferina
• olivil 4-O-beta-D-glucopiranòsid
• p-cumaril-alchol-glucòsid
SUC DE L’ÒVUL
ARRELS PRINCIPALS
FUSTA
• arabino-4-O-metil-glucurono-xilà • prolina
• arginina • sesamina
• hemicel·lulosa • sesquiterpens (bilobanona + 10,11-
• lignans diversos dihidro-atlantona + 10,11-dihidro-6-
• monoterpens (cimè + ionona + iso- oxo-atlantona + elemol + eudesmol)
prenil-fenol + linalool-òxid + timol) • tanins (sesamina)
• polisacàrids (arabino-4-O-metil- • tanins diversos
glucurono-xilà)
MÉS INFORMACIÓ
—«Ginkgo biloba. Recent Results in Pharmacology and Clinic.» E. W. Fünfgeld Ed. Rökan.
Springer-Verlag: Berlin - Heidelberg - New York - London - Paris - Tokyo, 1988.
—«Ginkgo biloba.» Teris A. van Beeck Ed. Harwood academic publishers. Taylor &
Francis e-Library, 2006. 2000 OPA. The Netherlands.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Planta delicada però vivaç, suaument peluda, amb tiges radicants arrapades al terra i
tiges floríferes redreçades, simples, de 5-25 (35) cm, sovint tenyides de roig a la base,
amb cantells una mica gruixuts, blanquinosos, a vegades una mica alats; més o menys
pilosos, a vegades només als cantells i als nusos, però en general més pilosos a la part de
dalt. Fulles oposades, peciolades, entre sub-orbiculars i reniformes, crenades, a vegades
auriculades a la base, toves, 5-palmat-nervades, amb nervis més marcats a la cara
abaxial (de sota), de 0-7-4.4 × 1-5.8 cm, més o menys piloses, però més piloses al marge;
amb pecíol de 1-1.5 cm. Amb algunes glàndules esferoidals grogues. Limbe de les fulles
inferiors menor que el de les superiors, però sempre amb longitud major que el limbe
corresponent. Flors violetes amb taques porpres, reunides per 2-3 (5); oloroses, axil·lars,
i dirigides cap a un mateix costat. Bràctees similars a les fulles, i bractèoles d’1-3 mm,
en parelles, linears. Pedicel de les flors de 2-5 mm. Calze de 5-7 mm, tubulós, dret, amb
15 nervis més o menys pilosos, a vegades amb pèls glandulosos molt menuts; i amb 5
dents estretes una mica desiguals, de 1.5-2.5 mm i corbades després de la floració i de
manera molt desigual. Corol·la bilabiada, de 10-20 mm de longitud, amb tub dret i
sobresortint, amb gorja dilatada, pilosa; i amb llavi superior de 3 mm, dret, pla,
emarginat; i llavi inferior amb 3 lòbuls, essent el mitjà el més gran, obcordiforme. Estams
4 (a vegades absents), acostats, ascendents, essent els dos interiors més llargs, i amb
anteres amb sacs divergents en creu. Estigma bífid, exsert. Núcules de 1.5-2 × 0.8 mm,
el·lipsoidals, allargades, de color castany clar.
Dins la família de les Labiades se separa dels altres gèneres per la suma dels següents
caràcters. Corol·la amb dos llavis ben marcats. Estams 4, didínams, exerts, amb
filaments ben paral·lels sota el llavi superior. Estams exteriors més curts que els
interiors. Calze amb 15 nervis. Fulles simples, dentades, reniformes o cordiformes,
palminervades. Tiges simples, mai ramificades. Amb tot és una espècie una mica
polimorfa, sobre tot pel que fa a les mides de les flors i a la pilositat. Hi ha varietats, però
potser la més coneguda és una de variegada amb taques blanques i porpres, cultivada
als jardins. Les arrels normalment contenen fongs endomicorrízics (Glomus clarus,
Glomus custos, Glomus intraradices).
És una planta que pot arribar a ser invasiva (a Nord-Amèrica). Els borinots són els qui
més pol·linitzen les flors: Anthidium manicatum, Anthophora plumipes, Antophora
quadrimaculata, Osmia caerulentes, Osmia uncinata. Però altres insectes també ho fan:
Liposthenes glechomae, Liposhenes latreillei, Rondaniola bursaria. El pol·len per si sol
només pot anar volant fins a 1 m de distància. Les flors femenines depenen del pol·len de
les hermafrodites, que són més grans. Les formigues poden transportar també les llavors
a uns quants metres un cop la planta tot inclinant-se cap a terra les hi diposita. La
planta és poc resistent a la presència de Bor al sòl.
ESPÈCIES SIMILARS
HISTÒRIA
DIOSCÒRIDES (segle I) deia que al seu temps es prenia contra la ciàtica i la ictèrica.
GALÈ (segle II) la recomanava contra la irritació dels ulls en banys oculars.
A l'Edat Mitjana a centre-Europa s’emprava molt contra la febre.
JOHN GERARD (segle XVI-XVII) la recomanava internament contra els acúfens o tinnitus, i
com a bon remei diürètic i astringent; i com a tònic suau.
ANDRÉS DE LAGUNA (segle XVII) constatava que, ja que les flors són molt amargants, han
d’anar bé per corregir les afeccions del fetge, per llevar-li el fred i la humitat.
NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) la tenia per planta regida per Venus i contrària a Mart,
calenta i seca. Bon remei per ferides internes com ara als pulmons, contra dolors, contra
humors colèrics a l’estómac, melsa o budells. I adient per a corregir la icterícia i obrir els
conductes de la bufeta i el fetge, o de la melsa. Desintoxicant de verins i d’epidèmies.
Provoca la orina i la menstruació a les dones. Begut el vi on s’hagi macerat la planta,
això traurà el dolor de la ciàtica, o de la gota (a les mans, genolls, peus). Contra el mal de
coll, fer gàrgares amb la decocció de la planta afegint-hi una mica de mel i d’alum. I això
també per fer compreses sobre les úlceres venèries, o les nafres verdes. Per netejar
fístules, és millor emprar el suc de la planta bullit amb una mica de mel i unes miques
de sulfat de coure. Això mateix és bo per rentar úlceres canceroses, i inflamacions de la
pell a qualsevol part del cos. Contra la picor dels ulls amb llagrimeig i dolor, o contra les
cataractes, un bon remei és banyar-los amb la barreja clarificada amb aigua (afegint-hi
una punteta de sucre) de suc d’heura de terra (Alehoof/Ground Ivy) barrejat amb suc de
Bellis i Chelidonum. El suc de l’heura de terra instil·lat a l'oïda lleva els acúfens i combat
la sordesa. En general, és millor esperar unes hores a que el suc es clarifiqui abans de
prendre’l.
VIRTUTS MEDICINALS
• analgèsica • antifibròsica
• antidiarreica • antihelmíntica
• antiespasmòdica • antioxidant
• astringent • febrífuga
• cardiotònica • hepàtica
• carminativa • inhibidora de la xantina-oxidasa
• depurativa • laxant
• de-pigmentant • mucolítica
• desintoxicant • pectoral
• digestiva • sedant
• diürètica • tònica
• emol·lient • vulnerària
VETERINÀRIA
ALTRES USOS
ESOTERISME
LITERATURA
Planta associada a Sant Blai, patró de paletes i fusters, que se celebra el 29 de novembre
(i el 3 de febrer). Mentre el martiritzaven, el segle IV, arrossegant-lo per sobre un rampí
de garfis de ferro, va miraculosament curar un nen al que se li havia entravessat una
espina a la gola. Les taques de les flors d’aquesta planta hom pot imaginar que recorden
aquesta espina entravessada; i el rampí vindria a ser la xarxa de tiges radicants, i els
garfis les arrels adventícies.
En castellà diuen que «Por San Blas la cigüeña verás, y si no la vedieres, mal año
tuvieres». Les cigonyes, com les flor d’aquesta planteta, estiren el coll.
I en gallec diuen: «Si souperan as mulleres que cousa e a malvela, habianla pacer todas
como ganado pace a herba».
• 1-octèn-3-il-acetat • cera
• 1-octèn-3-ol • cis-ocimè
• 3-octanol • cistanòsid E
• 3-octanona • Clor
• àcid (10E,12Z,15Z)-9-oxo-10,12,15- • colina
octadecatrienoic • Coure
• àcid (10E,12Z)-9-oxo-10,12- • Crom
octadecadienoic • elemol
• àcid (9S,10E,12Z,15Z)-9-hidroxi- • èpsilon-muurolè
10,12,15-octadecatrienoic • Estronci
• àcid (9S,10E,12Z)-9-hidroxi-10,12- • eucaliptol
octadecadienoic • Ferro
• àcid 9-hidroxi-10-trans,12-cis- • flavones: apigenina; hiperòsid;
octadecadienoic rutina
• àcid acètic • Fòsfor
• àcid cafeic • genisteïna
• àcid ferúlic • germacrè B
• àcid asiàtic • germacrè D
• àcid aspàrtic • glechomina
• àcid cafeic • glucòsids:
• àcid clorogènic ◦ (+)-lariciresinol 4,4'-bis-O-beta-
• àcid ferúlic D-glucopiranòsid
• àcid glutàmic ◦ (+)-pinoresinol 4,4'-bis-O-beta-D-
• àcid oleanòlic glucopiranòsid
• àcid p-cumàric ◦ (+)-syringa-resinol 4,4'-bis-O-
• àcid palmític beta-D-glucopiranòsid
• àcid rosmarínic ◦ (6R,7E,9R)-megastigma-4,7-
• àcid salicílic dièn-3-ona 9-O-beta-D-
• àcid succínic glucopiranòsid
• àcid tartàric ◦ (7R,8R)-threo-7,9,9'-trihidroxi-
• àcid ursòlic 3,3'-dimetoxi-8-O-4'-neolignan 4-
• alfa-cadinol O-beta-D-glucopiranòsid
• alfa-terpineol ◦ 4-allil-2-hidroxi-fenil 1-O-beta-
• amargs iridoides D-apiosil-(1-->6)-beta-D-
• apigenina glucopiranòsid
• Arsènic ◦ 7S,7'S,8R,8'R-icariol A(2)-9-O-
• Bari beta-D-glucopiranòsid
• beta-bournonè ◦ apigenina 7-O-beta-D-glucurono-
• beta-elemè piranòsid
• beta-pinè ◦ apigenina 7-O-neo-hesperidòsid
• beta-sitosterol ◦ crisoeriol 7-O-neo-hesperidòsid
• borneol ◦ dihidro-dehidro-diconiferil
• Brom alcohol 4-O-beta-D-
• bromil-acetat glucopiranòsid
• Calci ◦ luteolina 7-O-beta-D-
• camfè glucopiranòsid
• goma • Molibdè
• grassa • Níquel
• hiperòsid • nitrat potàssic
• iso-mentona • oli essencial 0.03%: 1,8-cineol; alfa-
• iso-pinocamfona pinè; beta-pinè; borneol; mentol;
• iso-quercetina pulegona
• lactones sesquiterpèniques: • p-cimè
◦ 1 α,10 beta-epoxi-4-hidroxi- • Plom
glechoma-5-èn-òlid • polisacàrids
◦ 1 β,10 alfa-epoxi-4,8-dihidroxi- • prolina
glechoma-5-èn-òlid • resina
◦ 1 beta,10 α;4 α,5 beta-diepoxi-8- • Rubidi
metoxi-glechoman-8 alfa,12-òlid • resina amargant
• lectina (gelheda) • rutina
• L-pulegona • sabinè
• linalool • saponines
• llimonè • Sofre
• luteolina • sucres
• Manganès • tanins 7%
• marrubiïna (lactona • tau-elemè
sesquiterpènica) • terpinèn-4-ol
• mentol • Titani
• mentona • valina
• mirtenal • vitamina C
• Zinc
EFECTES FISIOLÒGICS
Els àcids fenòlics i les lactones sesquiterpèniques són antisèptics. L’acid ursòlic i l’àcid
oleanòlic inhibeixen el virus d’Epstein-Barr que el 12-O-tetradecanoïl-forbol-13-acetat
activa. Ho fan de manera semblant a l’àcid retinoic. Però l’àcid ursòlic és a més eficaç
com a preventiu, mentre que els altres dos àcis no tenen cap eficàcia preventiva. L’àcid
ursòlic (= àcid 3-beta-hidroxi-urs-12-èn-28-oic) és un triterpè inductor de la diferenciació
cel·lular, antimutagènic, antivíric i antimetastàsic. A més, promou l’apoptosi en cèl·lules
tumorals, per activació de caspases, inhibició de les tirosina-kinases i inducció a
l’alliberament de Ca++, prevenint a més que les cèl·lules sanes es tornin malignes o
canceroses. Interfereix amb nombrosos enzims, especialment els que afecten la síntesis
d’ADN. També inhibeix l’angiogènesis en tumors. S’ha testat in vitro amb èxit contra
càncer de mama, melanoma, hepatoma, carcinoma de pròstata, i leucèmia mieloide
aguda i leucèmia mielògena crònica. S’ha comprovat que és citotòxic envers moltes línies
cel·lulars humanes: A549, SK-OV-3, SK-MEL-2, XF498, HCT15.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
ESPÈCIES SIMILARS
Globularia nudicaulis
Globularia cordifolia
Globularia cordifolia. Foto: PAUL FABRE
Globularia alypum
Globularia alypum
PROPIETATS MEDICINALS
• antihelmíntic • estomacal
• antireumàtic • laxant
• diürètic • sudorífic
• estimulant • vasotònic
USOS MEDICINALS
DOSIFICACIÓ: infusió de 5 g/tassa × 1-3 cops al dia després dels àpats. Com a purgant
30 g/0.5L infusió fins que es refredi, abans d’anar a dormir i al desvetllar-se.
FOIXARDA
Globularia alypum
• àcid úric • hepatitis
• acne • hiperacidesa estomacal (pirosis)
• al·lèrgies • hipertensió
• Alzheimer • icterícia
• anorèxia • impotència
• anúria • intoxicacions per proteïnes
• artritis • laxant
• artrosis • leucèmia
• bulímia • mal d'estómac
• càncer • mal de cap
• caspa • mal de queixal (planta crua
• catarro mastegada)
• ciàtica • mala circulació
• cucs intestinals • malalties autoimmunes
• diabetis II • nafres
• dolors • pielonefritis
• ecbòlica (accelera el part) • psoriasis
• estrenyiment • puerperi (expulsió placenta)
• febre • restrenyiment
• ferides • reuma
• furóncols • sialagoga
• gota • tònica
* * *
LLUQUETÓ
Globularia nana
• antiinflamatori • mala circulació cerebral
• catarro • nafres
• faringitis • tint blau FLO
• hemorroides • trombosis
• hipertensió
HEURA
Hedera helix L.
[Species Plantarum I: 202 (1753)] 2n=48
(Família Araliàcies)
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una liana perenne que pot arribar als 30 m de longitud. És una dialipètala,
inferovàrica, isostèmona. Les tiges més robustes poden arribar a fer 10 cm de diàmetre.
Hi ha arrels adventícies a la tija que l’ajuden a arrapar-se al substrat, ja siguin altres
plantes ja sigui a la roca o a alguns altres materials sòlids. Tiges joves més o menys
serpentejants, poc o força piloses a l’extrem (amb pèls estrellats amb rames primes, a
penes soldades a la base, i amb una columna que les sosté). Les fulles presenten
dimorfisme sexual. Les de rames estèrils tenen forma 3-5-(7)-palmada 1.5-6.5(10) cm ×
2-6.5 (10) cm, de base truncada, cordada, amb nervis ben marcats; en canvi les fulles de
rames fèrtils són romboidals (4-8 (13) cm × 3-6 (8) cm, amb nervis que destaquen menys.
Són brillants, llises, una mica coriàcies. Les flors, en inflorescències terminals o
umbel·les de 12 a 20 (30) flors, són de color groc verdós i d’uns 5-7 mm. Pètals de 3-4
mm × 1.4-2.5 mm, deltoides. Sèpals de 0.3-0.5 × 0.3-0.6 mm, triangulars, de color marró
clar. Estams amb filets de 2-3.5 mm, de color groc verdós, amb anteres de 1-1.5 mm x
0.5-1 mm d'igual color. Estil de 0.5-0.8 mm. El fruit negre (o tenyit de roig) i mat al
madurar (verd abans) fa uns 6.5-8.5 × 7.5-8 mm, i conté 2-5 llavors de 5-6 mm × 3-4
mm. Un exemplar extraordinari era el de Gignac, a uns 20 Km a l’Oest de Montpeller,
amb 450 anys, i base del tronc de gairebé un metre de diàmetre, a principis de segle XX.
A Aranjuez hi havia exemplars amb tiges de 30 cm de diàmetre.
MALURES. La planta pot ser infectada pels fongs ascomicets Diaporthe eres, Erysiphe
heraclei, Oidium araliaceum, Phoma hedericola; i/o pels oomicets Phytophtora cinnamomi,
Phytophtora niederhauserii, Phytophtora tropicalis; i/o per Sclerotium rolfsii (basidiomicet);
i/o pels bacteris Rhodococcus eryhtrococcus, Xanthomonas campestris hederae.
Se’n poden distingir algunes subespècies. La típica té les tiges joves no fèrtils rectes i els
nervis de les fulles poc prominents. La ssp. rhizomatifera té les fulles menors 2-3 x 2-3
cm) i amb nervis molt marcats, i les tiges joves serpentejants. A més fa rizomes, fent
honor al seu nom. Es fa a Tarragona, Castelló, i Alacant.
DETALLS MICROSCÒPICS:
Tall
all transversal
transversalde
detija
tijad'heura,
d'heura,amb
ambzona
zonade
decol·lènquima
col·lènquimaangular
angularque
quelalafa
famolt
moltflexible
flexibleii
resistent. [preparació de la Universidad de Lugo]
L’heura es fa tant entapissant talussos i roques ombrívoles, com troncs d’arbre, com
sobre la superfície de boscos ombrívols, des del l’Era Terciària.. A Catalunya arriba a uns
1500 m snm. Hedera helix es fa més aviat a la meitat Est i al terç Sud de la península
hispànica. També està present a les Balears.
L’heura estimula molt el creixement dels plançons de faig, per exemple.
ESPÈCIES SIMILARS
A la península hispànica s’hi poden trobar com autòctones altres espècies molt similars:
Hedera hibernica (Hort. Ex G. Kirchn.)Bean; Hedera maderensis K. Koch ex A. Rutherf.;
Hedera canariensis Willd. Com al·lòctones o cultivades no són rares: Hedera algeriensis
Hibberd; Hedera maroccana MacAllister; Hedera colchica (K. Koch)K.Koch.
• Hedera hibernica és típica de Galícia, tot i que es pot trobar a altres indrets
(Sierra Morena, Vallvidrera). Es diferencia pels pèls estrellats amb 7-9 braços
soldats en llur base, i de color ataronjat, presents als brots i al revers de les fulles.
Les fulles de rames fèrtils tenen els nervis molt marcats.
• Hedera maderensis és típica de l’Alentejo (Portugal) (ssp. iberica). Es diferencia
pels pèls estrellats amb 9-16 braços soldats fins més de la meitat de llur longitud i
de color vermellós.
• Hedera canariensis es pot trobar a les muntanyes de la zona de Gibraltar. Es
diferencia pels pèls estrellats en forma d’escut, amb 12-22 radis.
NOTA 1. A la Serra de Llaveria hi ha, entapissant algun cingle calcari, una heura amb
tricomes incolors de molts braços, soldats en gairebé tot el recorregut, similars per llur
forma a l’escut de la policia nacional espanyola. Les fulles són menudes (làmina de 3 cm)
i gairebé totes deltoides-romboidals. Els pecíols (1 cm) són verds, prims, i destaquen molt
de les branques (gruixudes, lignificades/suberificades) d’on neixen per grups nombrosos
(fins a 7) .
NOTA 2 . El que no té res a veure amb aquestes heures (Hedera helix) és l’anomenada
Heura Terrestre (Glechoma hederacea). És una petita herba fràgil de la família de les
labiades, que creix al sotabosc d’avellanoses, rouredes o fagedes molt ombrívoles, o en
ocasions cultivada en jardins pirinencs, com és el cas del Jardí Botànic de Gombrèn. I
encara té que veure menys l'anomenada «Yedra venenosa» (Toxicodendron radicans (L.)
Kuntze, planta nord-americana de la família de les anacardiàcies.
HISTÒRIA
TOXICITAT
S’han donat casos d’irritació en dermatitis de contacte, i fotosensibilitat. El falcarinol i el
dehidro-falcarinol, presents tot l'any la planta, semblen ser els responsables de la
irritació. Curiosament provoquen més reacció irritativa a baixes concentracions que no
pas al 5%, per exemple. També el pol·len pot provocar al·lèrgia (rinitis, asma,
conjuntivitis, dermatitis atòpica). Menjar més de dos fruits fa venir nàusees. Menjar-ne
un o dos treu la gana durant unes hores. Prendre la infusió o decocció en dosis
«normals» fa venir al·lucinacions, com ara veure’s a si mateix des de sobre el cap enlloc
de des del punt de mira dels ulls. L¡heura presa interaccionaria amb medicaments, ja
que inhibeix el citocrom CYP2C8 i CYP2C19 amb una IC50 de 3 i 6 mg/mL. Es va donar
el cas a París d’un home que es va suïcidar afartant-se de fulles d’heura. Sembla ser que
va morir per sufocació/asfíxia, ja que l’hederacòsid C es va trobar a l’estómac però no a
la sang cardíaca. La boca la tenia plena de fulles triturades d’heura.
PREPARATS I BARREGES
(veure també l’apartat d’HISTÒRIA)
ALTRES USOS
ESOTERISME
• La Nit de Reis es posen quatre fulles sobre el plat sense escurar del sopar, però
afegint-hi aigua. Si essent-demà alguna de les fulles (cor, fetge, melsa, pulmons)
està pansida, caldrà parar compte amb l'òrgan corresponent (marcat amb una
inicial), i beure de moment l’aigua del plat.
• Somniar amb l’heura té que veure amb l’adherència excessiva. Veure-la a casa, és
senyal d’amistat amb felicitat i sexe. Veure-la trepant un arbre, significa falses
amistats. Veure-la trepant per un mur, significa que la relació es refermarà. Veure
una corona d’heura significa amic molt fidel.
LITERATURA
«¿Cómo quieres que la hiedra en el invierno se seque? ¿Cómo quieres que yo olvide a quien
he querido siempre?
VETERINÀRIA
• Bestiar: Heura + Coptis chinensis (100+100 mg/Kg) treu la tos dels animals i
exteriorment cura ferides. Cucs (heura sola).
• Cabres: la diarrea se’ls envà amb aigua on s’hagi macerat fulles d’heura, afegint-hi
una mica d’oli d’oliva. Per millorar l’estat de salut d’una cabra malalta, bafs a la
quadra amb fulles d‘heura bullint en un perol. Contra icterícia: menjar fulles. Per
expulsa la placenta. Cucs.
• Cavalls: ferides al capar-los: rentar la ferida amb infusió de fulles d’heura. Per
enfortir les peüngles: fruits d’heura triturats + alum deixat tota la nit a la pota.
Per enfortir les potes quan hi ha infeccions: empastifar-les amb cendra de tiges
d’heura. Cucs.
• Conills: menjar-ne els resulta anafrodisíac.
• Ovelles: Nematodes (Haemonchus contortus) en ovelles, amb ED50 contra eclosió
dels ous de l’extracte hidroalcohòlic a 0.15 mg/mL. Un tractament de 2 setmanes
aconsegueix reduir la presència d’ous a un 35 % respecte el valor inicial. La
Fasciola hepatica i el Dicrocoelium en ovelles desapareixen gràcies a un tractament
amb alfa-hederina (0.005 i 0.001 mg/mL). En ovelles infectades de molt amb
Dicrocoelium l’extracte amb saponines (al 60%) a raó de 500 mg/Kg el fa
desaparèixer. Per expulsar la placenta. Cucs.
• Vaques: les mamelles esquerdades es curen amb cataplasma de fulles d'heura
fregides amb oli. Si mengen fulles d’heura això els ajuda a expulsar la placenta.
Però l’heura fa que produeixin menys llet. Contra infeccions post-part: lavativa
amb infusió de fulles. O purga després d’un avortament. Cataractes (banys). Cucs.
Toxicitat en animals: pot provocar diarrea, timpanisme (panxa inflada), pèrdua de visió
temporal, hipotensió.
EFECTES FISIOLÒGICS
L’extracte etanòlic de les fulles d’heura a 50 mg/Kg p.o. reduïx a la meitat la bronco-
constricció induïda per la inhalació d’ovoalbúmina, i igualment passa amb el factor
activador de les plaquetes. Un tractament de només una setmana de 100 mg/Kg ja
millora (abaixa) el nombre de cèl·lules globulars i el gruix de la membrana basal a les
vies respiratòries dels asmàtics. En nens amb asma al·lèrgica moderada, el tractament
amb l’extracte durant un mes, suplementari al de la cortisona, fa que millori la capacitat
expiratòria màxima (MEF). La capacitat vital VC (volum d’aire tret després d’una màxima
inspiració), per exemple, millora de 0.052 L, i la MEF75-25 de 0.115L/s, i la MEF25 de
0.086 L/s. L’extracte té la mateixa eficàcia tant si es dona per boca com en supositoris.
L’extracte en xarop millora l’estat de salut dels afectats per bronquitis crònica o aguda,
almenys al cap d’una setmana de prendre’l. Només 1-2 % d’ells solen veure’s afectats per
trastorns gastrointestinals. Aquest percentatge pujaria fins els 25% si s’hi afegeixen
antibiòtics als tractament, i això sense que hi hagués millora respecte a la bronquitis.
L’efecte antiinflamatori de l’extracte etanòlic (7 mg/Kg i.p.) és palès contra la inflamació
provocada per formol, i equivalent a la del diclofenac. També l’extracte de saponines
(150 mg/Kg p.o.) resulta antiinflamatori envers inflamacions provocades per carragahen
o per grànuls de cotó. L’extracte etanòlic de les fulles és efectiu contra càncer de pròstata
metastàtic Mat-LyLu, inhibint la mitosis, la proliferació i la mobilitat. L’extracte etanòlic
dels fruits immadurs suprimeix la migració, però no la proliferació. En canvi, en cèl·lules
de càncer de pròstata no tan metastàtic (AT-2), l’extracte dels fruits suprimeix la
proliferació, però no la migració. L’extracte, ric en hedera-saponina F, combinat amb
oseltamivir redueix la infiltració de les cèl·lules inflamatòries CD11b+LyG6 i
CD11b+Ly6Cint als alvèols bronquials atacats per influenza-virus A/PR/8. També
l’extracte (fet amb etanol al 30%), en aquest cas ric en hedera-saponina B, actua contra
enterovirus EV71/c3 i EV71/C4a, la qual cosa es palesa per una reducció de CPE
(induced cytopathic effect) i de l’expressió de la proteïna vírica VP2 (del càpside).
L’extracte aquós (100 mg/Kg) redueix el dolor un 70%. I inhibeix la formació d’úlcera a
l’estómac i ajuda a la re-cicatrització.
L’acció antiespasmòdica té lloc gràcies a les saponines en primer lloc, i després gràcies
als àcids dicafeoïl-quínics i després als derivats de flavonols.
L’efecte antiinflamatori de l’extracte sec de fulles d’heura es palesa per una reducció de
la IL-6 als macròfags excitats per LPS. La Il-6 es redueix un 40% amb 400
micrograms/mL.
L’acció antioxidant és forta tant per part de l’alfa-hederina com per la hedera-saponina
C, hedera-colxísides-E, hedera-colxìsides F, almenys pel que fa a la fracció lipídica.
L’efecte anti-trombòtic es palesa per part de tots els extractes fets amb heura. Hom
suposa que l’alfa-amirina i la beta-amirina en són les responsables majors. Però també
l’estigmasterol o l'àcid hexadecanoic. Per altra banda, l'hederagenina i l'àcid oleanòlic
inhibeixen a 280-300 microM amb IC50 l’activitat de la hialuronidasa, que faria
acumular material obstructiu a les venes.
MÉS INFORMACIÓ
https://www.academia.edu/36855880/
Pharmacological_and_therapeutic_activities_of_Hedera_helix-A_review?
email_work_card=view-paper
HEDERA
Hedera L.,Sp. Pl. 1: 202 (1753).
Segurament hi ha uns 2000 cultivars d’heures, dels quals 200 són els més comuns, a més de
les 12-20 espècies principals.
11. CYPRIA McAll. (= pastuchovii var. cypria) De l’illa de Xipre (muntanyes de Troödos)
12. HELIX HELIX (= diversifolia Stokes; = lobata Gilib.) L’Hedera helix és la heura
comuna, que creix silvestre a Europa, Àfrica i Àsia. Les fulles són simples, lobulades, i
de color verd fosc. Pot arribar a una alçària de 30 metres, i és de creixement ràpid.
Tricomes estrellats blancs, amb braços enlairats, fulles de menys de 8 cm d’amplada
amb lòbuls fins més de la meitat, els inferiors dirigits enrere, base sagitada o cordada,
rarament truncada. Varietats:
3. Hedera helix burgalensis Sennen & Elías in Sennen Pl. Esp. nº 4337 / Bol.
Soc. Ibér. Cien. Nat. (27): 143 (1928)
4. Hedera helix ‘Chicago‘ has 2-3 cm (0.7-1.2 inch) long and 3cm (1.2 inch) wide,
medium greenleaves. The lives of one of its forms, Hedera helix ‘Chicago
Variegata’ are creamy-edged. Those of another Hedera helix ‘Golden Chicago’
are marked with golden yellow patches.
5. Hedera helix ‘Cristata’ (Parsley Ivy) has 3-4cm (1.2-1.5 inch) long and
4cm (1.5 inch) wide medium green leaves that are so notably undulate as to
seem curly-edged
6. Hedera helix ‘Emerald Gem’ and Hedera helix ‘Emerald Jewel’ both
have 2cm (0.7 inch) long and 3cm (1.2 inch) wide, sharply pointed, emerald
green leaves.
8. Hedera helix floribunda Senen PL. Esp. (Bol. Soc. Ibér. Cienc. Nat (27):
143 (1928)
9. Hedera helix ‘Glacier’ has 3cm (1.2 inch) long and 2cm (0.7 inch) wide
leaves which are medium green with grey-green blotches, white marginal
patches and pink edges. For dense growth this plant needs pinching out two or
three times a year.
14. Hedera helix ‘Jubilee‘ has 2cm long and 1.5-2cm (0.5-0.7 inch) wide
dark green leaves variegated with grey and white. This variety is notably
dense.
15. Hedera helix ‘Little Diamond’ has roughly diamond shaped, 2cm (0.7
inch) long and 1.5cm (0.5 inch) wide, medium green leaves thinly bordered with
white. It needs pinching out to become bushy.
17. Hedera helix ‘Lutzii’ has 3cm (1.2 inch) long and 2 cm (0.7 inch) wide,
dark green leaves covered with pale green and yellow spots. Not self-branching
it needs pinching out two or three times a year.
23. Hedera helix ‘Sagittifolia’ has arrow-head-shaped, 4cm (1.5 inch) long
and 3cm (1.2 inch) wide, dark green leaves. A variegated form, Hedera helix
‘Sagittifolia Variegata’ has light green and pale yellow markings. These plants
make an excellent trailers, but growing points must be pinched out if bushy
growth is desired. (= Pittsburg)
13. HELIX RHIZOMATIFERA. Es pot veure al Garraf, Montsant, Tivissa, Llaveria, Cardó i
als Ports de Tortosa. La Canaleja (Guadalajara), Alacant, Múrcia, Almeria. A la Serra
de Llaveria hi ha, entapissant algun cingle calcari, aquesta (?) heura amb tricomes
incolors de molts braços, soldats en gairebé tot el recorregut, similars per llur forma a
l’escut de la policia nacional espanyola. Les fulles són menudes (làmina de 3 cm) i
gairebé totes deltoides-romboidals. Els pecíols (1 cm) són verds, prims, i destaquen
molt de les branques (gruixudes, lignificades/suberificades) d’on neixen per grups
nombrosos (fins a 7) .
14. HIBERNICA Poit. L’Hedera hibernica és una de las trepadores que creixen silvestres a
Europa, en concret a les costes de l’Atlàntic. Les fulles són de color verd fosc brillant, i
lobulades. Els fruits són baies negres blavoses. Es troba a Galícia, serres el Sud de
Ciudad Real i Cabañeros, Portugal (al Nord de Lisboa), Sierra de Béjar, Málaga; Regne
Unit, i als Països Baixos. A Catalunya, per Barcelona a Vallvidrera i Montjuïc; a
Calafat, Turó de Montcada, el Figaró, Viladrau, Massanes, Moià, Sant Fruitós de
Bages, Collada de Bracons, Sant Pau de Segúries, Fígols, Cercs.
17. MAROCCANA McAll. Fulles bastant coriàcies, amb 3 lòbuls, eixamplats a la base,
essent el central més llarg. Tricomes rogencs rotats, de només 50-150 micres i amb 4-
9 radis, àmpliament soldats; pecíol molt vermell i turgent. Es fa al Magreb i,
introduïda, a Espanya. I a les illes Canàries. A Catalunya es pot veure a Barcelona
(Montjuïc, Vallvidrera-Sarrià), Berga, Manresa, Tona, Montserrat, Blanes, UAB
Bellaterra, Capellades, Montblanc, Calafat.
19. NESSENSIS R.H.Marshall & McAll. És un híbrid entre Hedera iberica Hedera
hibernica. Làmina foliar de 7.5 × 8 cm, brillant, amb 3-5 lòbuls dirigits endavant als
costats, però els inferiors dirigits enrere i base més o menys truncada. Sinus fins
menys de la meitat de la làmina. Pecíols de 8 cm. Tricomes estrellats primer blancs,
després en general de color castany clar (primer al bony central), de 0.3-0.6 mm de
diàmetre, amb el centre fusionat de 1/8-1/4 del diàmetre total, amb 8 radis o de 6 a
16., alguns dirigits cap amunt. Descobert al jardí botànic de Ness, a Wirnal (UK).
2N=120.
21. RHOMBEA
Var. formosana (Nakai)H.L.Li
Var. rhombea (= pedunculata Nakai) (= tobleri Nakai)
22. ROBUSTA
23. SEPULCRALIS R.H.Marschall & McAll. Híbrid introduït a la Gran Bretanya (= Hedera
hibernica × Hedera algeriense). Làmines foliars de 12 × 15 cm, molt brillants, sobre tot
les joves, amb 3-5 lòbuls poc profunds (fins menys de la meitat) i poc aguts, amb
sinus molt amples en angle de més de 120º, i base cordada; pecíols de 18 cm i 3.5 mm
de gruix. Tricomes amb els braços arrapats a la superfície, amb 5-10 (15) radis, en
general de 8. 2n=96. Descobert al cementiri de la catedral anglicana de Liverpool.
Figura 44: Hedera cf. rhizomatifera a la serra de Llaveria (Tarragona) entapissant el penya-segat
calcari de l’esquerra.
dendrograma de les espècies basat en 30 caràcters morfològics
COMENTARIS
De les llavors que caguen les garses en neixen heures hibridades entre les autòctones
(helix, hibernica) i les de jardí. La fulla pot fer-se 3 cops més gran o més petita segons
hagi rebut aigua i adob en més o menys quantitat.
Les espècies del gènere Hedera es diferencien per la presència de tricomes estrellats o en
esquama. Les de tricomes en esquama es classifiquen segons el nombre de lòbuls, la
longitud del lòbul del mig, la relació del diàmetre del centre del tricoma respecte a la
mida total; i l’amplada total del limba foliar. Les heures de tricomes estrellats es
classifiquen segons la profunditat dels lòbuls foliars, la longitud dels lòbuls, l’amplada
del lòbul del mig, el nombre de lòbuls; i la posició dels tricomes, i si aquests tenen
estípit, i si estan molt o poc soldats a la base. Hedera maderensis ssp. iberica hauria de
ser tinguda com una espècie apart, si es té en compte l’ADN ribosòmic nuclear i el dels
cloroplasts. Caldria considerar-la com Hedera iberica (McAllister)Ackerfield&J.Wen.
Una visió sintetista troba 15 espècies d’heures al món, distribuïdes per Europa, Àfrica
del Nord, Macaronèsia i Àsia. A més de als boscos, les heures es troben com
ornamentals a jardins i en interiors. La primera espècie descrita va ser Hedera helix, per
LINNÉ, el 1753. La segona, Hedera canariensis, per WILLDENOW, el 1807. Hedera hibernica
té els tricomes blancs (o marronosos) i arrapats a la superfície, és tetraploide (2n=96), i
les fulles grans, mentre que Hedera helix té els tricomes blancs amb els braços aixecats;
és diploide (2n=48) i té les fulles menors. A l’Àsia generalment es reconeixen 4 espècies:
Hedera nepalensis (var. nepalensis, var. sinensis), Hedera pastuchovii, i Hedera rhombea.
Però alguns també hi afegeixen Hedera caucasigena, Hedera taurica, Hedera robusta
(similar a Hedera colchica). Hedera nepalensis, si té les fulles amb 5 lòbuls i amb lòbuls
secundaris menuts, és la var. nepalensis; i, si en té 3 i sense lòbuls secundaris, és la var.
sinensis. Les espècies amb tricomes estrellats són: arizonica, helix helix, helix poetarum,
helix rhizomatifera, i hibernica. Les espècies amb tricomes en esquama són: algeriensis,
canariensis, colchica, cypria, maderensis maderensis, maderensis iberica, maroccana,
nepalensis nepalensis, nepalensis sinensis, pastuchovii, rhombea. Probablement Hedera
iberica (2n=144) sigui el resultat de la hibridació entre Hedera canariensis, com a mare, i
Hedera hibernica, com a pare.
Hedera caucasigena i Hedera taurica poden ser formes d’Hedera helix ssp. helix.
MÉS INFORMACIÓ
• https://www.plantsrescue.com/tag/hedera-baccifera/
• "A morphometric analysis of Hedera L. (the ivy genus, Araliaceae) and its
taxonomic implications». JENNIFER ACKERFIELD & JUN WEN. (2002). :
https://www.researchgate.net/publication/266880516
• «The garden’s guide to growing ivies». PETER Q. ROSE. Timber Press (1996).
Figura 45: Hedera helix cf. Parsley Cistata a l'antic Garden el Baixador de Vallvidrera
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Pipes de gira-sol
ESOTERISME
A més de ser una planta que dona aliment era respectada com a la representació del déu
solar pels indígenes de Mèxic i del Perú. Una plantació de gira-sols vora la casa diuen
que protegeix de la malària. El gira-sol és l’emblema nacional d’Ucraïna i de Kansas.
HISTÒRIA
CULTIU
• https://infoagro.com/herbaceos/oleaginosas/girasol.htm
• https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_sunflower_diseases
USOS INDUSTRIALS
Ja que les llavors contenen gairebé un 60% d’oli no és estrany que l’oli s’empri per
cuinar. L’oli normal de gira-sol té un sabor més suau que l’oli d’oliva i conté 4 cops més
de vitamina E. La composició estàndard d’aquest oli és de 62 % de PUFA )gairebé tot
d’àcid linoleic omega-6), 25% de MUFA i 12% de SFA. L’oli verge de gira-sol té un sabor
més intens però agradable. També se’n fa margarina, salsa maonesa, gelats, etc. Apart, a
més, se’n fa bio-dièsel. La producció mundial l’oli de gira-sol en 2018 estava encapçalada
per Ucraïna (més de 5 milions de tones), i Rússia (4.6 milions), i seguida per Argentina
(1,.3 milions) i Turquia (1 milió). Hongria, França, Espanya, Romania, i Bulgària
produïren el voltant de mig milió de tones aquell any.
La resta de la premsada de les llavors es dona al bestiar. Les tiges proporcionen fibra per
a fer paper.
Les pipes es venen com aliment i entreteniment, ja siguin crues, cuites, amb sal o sense,
pelades o amb closca. Són també un bon aliment per a molts ocells. Entre Ucraïna i
Rússia el 2018 produïen 27 milions de tones de llavors de gira-sol. La producció sumada
de tots els altres països no arribava, però, als 17 milions. Amb les pipes torrades s’obté
un succedani del cafè. Les pipes crues tenen un enzim que coagula la llet de vaca i es pot
emprar per fer formatge tendre o mató.
PREPARATS
― Tiges tendres tallades a bocinets (50 g) en 100 g d’alcohol etílic (de boca) es deixen
macerar en ampolla ben tapada a sol i serena durant un mes. En acabat es filtra i es
posa en flascons. El líquid es pren barrejat amb vi blanc: 2 cullerades pel matí en dejú,
durant una setmana seguida. És bo contra pleuresia, catarros, pulmonies, refredats i
gastritis. També es pot aplicar en compreses per curar úlceres i ferides.
― La mel de gira-sol és de color groc palla en estat líquid i de color groc daurat quan
cristal·litza, fa una olor molt dèbil com a palla humida amb notes florals i olioses, i sabor
dolç, refrescant, agradable, afruitat lleugerament aspre i picant a la gola. Si és pura
cristal·litza en cristalls gruixuts que no acaben de desfer-se a la boca. Un camp de gira-
sols pot produir molta mel. El perill, però per a les abelles, és que hagi estat ruixat amb
pesticides que per altra banda tampoc els caldrien a les plantes.
TOXICITAT
Al ser una composta pot donar al·lèrgia a través del pol·len,. També s’han donat casos de
dermatitis al·lèrgica per contacte amb la planta. La toxicitat de l’oli dependrà dels
additius.
CURIOSITATS
Les plantes joves orienten cap el sol els llurs capítols i van canviant de direcció al llarg
del dia. Les més velles ja no, queden ja més fixes. En tot cas prefereixen orientar-se cap a
l’Est de bon matí.
Les floretes es distribueixen dins el capítol seguint una mena d’espiral de Fermat que
segueix la sèrie de Fibonaci i on, segons H. VOGEL, la distància des del centre o radi seria
r = c √n, essent c un factor constant i n el número que indexa la floreta; i θ = n ×137.5º.
Normalment hi ha 34 espirals en una direcció i 55 en la contrària. En els capítols molt
grans, però, sol haver-hi 89 espirals en una direcció i 144 en la contrària.
https://commons.wikimedia.org
NOMS POPULARS
Alemany: Topinambur/Knollen-sonnenblume/Erdbirne
Anglès: Jerusalem artichoke/ Artichoke / Earth apple / Girasole / Jerusalem
sunflower / Sunchoke / Sunroot / Topinambour / Tuberous sunflower
Àrab: دوار الشمس الدرني
Armeni: Գետնախնձոր
Castellà: aguaturma, alpetaca, bataca, bataca de caña, batata, batata de caña,
castaña de tierra, macuca, marenquera, margarita grande, papa de caña,
papa topinambur, papa de sierra, papa real, pataca, pataca de caña, pataca
de pala, patacas, patata de caña, patata de palo, patata de tierra, patata
tumba, patata turma, peras de tierra, petacas, tupinambo, turma de agua,
alcachofa de Jerusalén, cotufa, flor de sol, gigantilla, girasol batateiro,
girasol de Canadá, pataca macuca, pataca pedorra, topinamburo, turma de
tierra, marenquera.
Català: Nyàmera/Batata de la noguera / Heliant / Pataca / Patata de canya /
Patatxo / Topinàmbur/ Trumfes-nyàmeres
Danès: Jordskok
Eslovac: Slnečnica hľuznatá
Eslovè: Topinambur/Laška repa / Sončnica-laška repa
Estonià: Maapirn/Mugul-päevalill / Topinambur
Finlandès: Maa-artisokka
Francès: Topinambour/Hélianthe tubéreux/Artichaut de Jérusalem / Soleil vivace /
Truffe du Canada
Gaèlic: Bliosán gréine
Gal·lès: Blodyn-yr-haul oddfog/Artisiog jerwsalem
Grec: Γλυκοκολοκασούδι / Γλυκοπατάτα / Έλερμανσι / Ηλίανθος ο κονδυλόριζος /
Κολοκασούδι
Hebreu: ארטישוק ירושלמי
Holandès: Aardpeer/Jeruzalemartisjok / Knolzonnebloem / Topinamboer
Hongarès: Csicsóka
Islandès: Ætifífill
Italià: Topinambur/Girasole del canada/Carciofo di gerusalemme/ Rapa tedesca
Japonès: キクイモ/きくいも
Kurd: Sêvarxin/Sêvaxîn / Sêvaxînk
Noruec: Jordskokk
Persa/Farsi: سیبزمینی ترش
Polonès: Słonecznik bulwiasty/Bulwa / Bulwy / Topinambur
Portuguès: Tupinambo/Girassol batateiro / Topinambo
Rus: Топинамбу́р/Подсо́лнечник клубнено́сный / Топина́мбур
Serbi: Чичока/ Čičoka
Suec: Jordärtskocka
Turc: Yer elması/Yerelmasi / Yildizkökü
Txec: Slunečnice topinambur
Ucraïnès: Топіна́мбур / Земляна груша / Соняшник бульбистий
Xinès: 洋姜/ 菊芋
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Composta de la tribu de les Helianthae, propera al gira-sol, pot arribar a fer 2.8 m
d’alçària. Forma colònies denses. Floreix pel setembre amb flors d’un groc molt brillant.
Els tubercles, de color castany fosc, allargats i ramificats poden arribar a fer uns 7-10 ×
3-6 cm. També sota terra hi ha rizomes i arrels més fines fasciculades. Els tubercles
poden ser rabassuts, en forma de pera, en forma de massa o de clau, allargats i de color
des del blanquinós al morat clar, porpra o violaci, passant pel castany fosc. Als nusos
solen ser més morats. Les tiges són ben dretes, poc ramificades a la base ni a la zona
mitja, i híspides. Tenen una medul·la blanca esponjosa dins. Les fulles són oposades en
general, excepte a la part superior, peciolades i híspides, amb els nervis secundaris molt
marcats, ovoides, amb els marges una mica dentats. Les inferiors poden fer uns 30 cm
mentre que les superiors són cada cop menors i més estretes. Les bràctees involucrals
(20-35) solen ser de color verd fosc, lanceolades, amb els marges ciliats, amb la cara
externa puberulenta, híspida i glandulosa. El receptacle té escates tricuspidades amb la
punta peluda. Els capítols fan 5-10 cm de diàmetre i tenen unes 10-20 lígules de 2.5-4
cm de color tan groc que pot fer mal a la vista. Flòsculs del mateix color, fins a 30.
Rames de l’estil apendiculades i piloses. Fruits en forma d’aquenis similars a les pipes
dels gira-sols, amb un vil·là de 2 arestes espinoses principals de 9-12 mm i 1-2 menors
deltoides.
Originària del Canadà i els EEUU, de Nova-Escòcia fins a Minnesota i Kansas. Allí els
amerindis ja la cultivaven. El nom de tupinambu ve dels amerindis brasilers de la tribu
Tupimabà que el 1615 estaven de visita pel Vaticà. S’havia plantat a Paria dos anys
abans i en tenien unes mostres exposades al Vaticà. És espècie naturalitzada
potencialment invasora a Catalunya. Es fa vora als marges de cursos d’aigua, o cultivada
als horts, sobre sòls rics en matèria orgànica i nutrients. Resisteix bastant bé el fred
hivernal, fins i tot temperatures de 50 graus centígrads negatius. Solen acompanyar-la
Angelica sylvestris, Calystegia sepium, Solidago canadensis, Symphytum officinale, Vicia
sepium.
A la península es fa a la meitat Nord i al llevant, a més de a Huelva. Al mon, es fa sobre
tot a l’hemisferi Nord. A Catalunya es troba amb menys probabilitat al Garraf, Penedès,
Anoia, Segarra, Les Garrigues, i muntanyes per sobre els 1400 m snm.
USOS MEDICINALS
Els tubercles allargats es couen i resulten viscosos i poc dolços. Solen barrejar-se amb
patates o altres verdures, o salses. Se’n fan truites, sopes i menges de quaresma. Es pot
coure amb panses, gingebre, mantega, avellanes, botifarra, etc. PIUS FONT QUER posava
que “no se tata de ninguna golleria, pero bien aliñadas, las aguaturmas se dejan comer”.
La que la inulina és un bon prebiòtic que no acaba de digerir-se pot dir-se que és una
menja molt sana però que no alimenta o dona calories. Si es cou molt, la inulina acaba
donant fructosa. Els tubercles es poden torrar per fer una mena de cafè. Dels tubercles
se’n pot extreure per fermentació etanol de molt bona qualitat, per fermentació amb
llevats, o, industrialment, se n’extreu també fructosa, butanol, àcid succínic, àcid cítric,
àcid làctic, inulina. Com a fornidores de biomassa poden produir en la part aèria fins a
120 Tm/Ha.
• (2E,4Z)-deca-2,4-dienal • (E)-tridec-2-enal
• (E,E)-deca-2,4-dienal • (E)-undec-2-enal
• (E)-anetol • (Z,E)-alfa-farnesè
• (E)-beta-farnesè • (Z)-beta-ocimè
• (E)-hex-2-enal • (Z)-biformè
• (E)-nerolidol • (Z)-hept-3-èn-1-ol
• (E)-non-2-enal • (Z)-hept-4-enal
• (E)-oct-2-enal • (Z)-Hex-2-èn-1-ol
• (E)-oct-4-enal • (Z)-hex-3-èn-1-ol
• (E)-tetradec-2-enal • (Z)-lanceol
• (Z)-non-6-enal • ciclopentadecanòlid
• (Z)-oct-5-én-1-ol • cimèn-9-ol
• (Z)-pent-2-èn-1-ol • cis-alfa-bergamotè
• 13-epi-manool • cis-carvona-òxid
• 13-epimanool-òxid • cis-metil-dihidro-jasmonat
• 2-acetil-tiazol • cis-pinocamfona
• 2-fenil-etanol • cis-pinocarveol
• 2-metildecà • cis-sesquisabinè-hidrat
• 2-octilfurà • cis-verbenol
• 2-pentil-furan • criptomeriona
• 2,3-didehidro-1,8-cineol • cuminal
• 3-metil-but-2-enal • decan-1-ol
• 3-metil-butan-1-ol • decanal
• 3-metil-heneicosà • delta-cadinè
• 3-metilbut-2-èn-1-ol • desmetil-encecalina
• 6-metoxi-elemicina • desmetoxi-encecalina
• 7-alfa-H-silfiperfol-5-è • desmetoxi-encecalina
• 7-beta-H-silfiperfol-5-è • dihidro-euparina
• acetil-hidroxi-2,2-dimetil-cromè- • dihidro-euparina
isòmer • docosanal
• acetofenona • dodec-1-è
• àcid (Z,Z)-octadeca-9,12-dienoic • dodecan-1-ol
• àcid comúnic • dodecanal
• àcid dodecanoic • elemicina
• àcid heptadecanoic • esqualè 10%
• àcid hexadecanoic • eugenol
• àcid kaur-16-èn-18-oic • euparina
• àcid octadecanoic • euparina
• àcid pentadecanoic • eupatorio-cromè
• àcid tetradecanoic • fenil-acetaldehid 3.5%
• alfa-calacorè • fenol
• alfa-camfolenal • fil·locladanol
• alfa-camfolenol • gamma-biciclo-homofarnesal
• alfa-copaè • gamma-curcumè
• alfa-iso-comè • gamma-dodecalactona
• alfa-muurolè • gamma-terpinè
• alfa-Pinè • gamma-undecalactona
• alfa-pinè-òxid • geranil-acetona
• alfa-terpineol • geraniol
• alfa-thujè • heliantol
• apiol • heliantol A
• benzaldehid • heliantol-isòmer
• beta-atlantona • heliantol-isòmer
• beta-bisabolè 63% • henicosà
• beta-bisabolenal • hentriacontà
• beta-fel·landrè • heptacosà
• beta-pinè • heptadecanal
• bornil-acetat 5% • heptan-1-ol
• calarè 8% • heptan-2-ona
• camf-6-enona • heptanal
• camfè • hexadecanal
• camfè-hidrat • hexan-1-ol
• càmfora • hexanal
• carvacrol • indol
• carvo-tanacetona • intermedeol
• carvona • iso-pimara-8,15-diè
• kaur-16-è • pentadecanal
• kaur-16-èn-18-al • pentan-1-ol
• kauran-16-ol • pimara-7,15-dièn-3-ona
• linalool • pimara-8,15-diè
• llimonè • pimara-8(14),15-diè
• manool • pinocarvona
• metil-hexadecanoat • piridina
• metil-linoleat • sabinè
• metional • sesquisabinè
• miristicina • silfiperfola-5,7(14)-diè
• mirtenal • terpinèn-4-ol
• mirtenil-acetat • terpinolè
• mirtenol • tetradecan-1-ol
• modhef-2-è • tetradecanal
• neo-intermedeol • tetradecè
• non-8-èn-2-ona • thuja-2,4(10)-diè
• nonà • timol
• nonacosà • trans-car-3-èn-2-ol
• nonadecà • trans-carveol
• nonadecanal • trans-pinocamfona
• nonanal • trans-pinocarveol
• nopol • trans-pinocarvil-acetat
• oct-1-èn-3-ol • trans-sesquisabinè-hidrat
• octà • trans-verbenol
• octan-1-ol • traquiloban-19-al
• p-cimè • tri-triacontà
• p-cimè • triciclè
• p-cimèn-8-ol • tricosà
• p-menta-1,5-dièn-8-ol 4% • tridecà
• p-menta-1,8-dièn-4-ol • tridecan-1-ol
• p-metil-acetofenona • tridecanal
• p-vinil-guaïacol • undecan-2-ona
• penta-triacontà • undecanal
• pentadecan-1-ol • verbenona 6%
EFECTES FISIOLÒGICS
«Jerusalem artichoke (Helianthus tuberosus L.) as a medicinal plant and its natural
products». BARBARA SAWICKA, DOMINIKA SKIBA, PIOTR PSZCZÓLKOWSKI, IMRAN ASLAN, JAVAD
SHARIFI-RAD, BARBARA KROCHMAL-MARCZAK. Cellular and Molecular Biology (2020);
66(4):160-177.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Es fa des dels sorrals marítims (amb flors més fosques) fins a matollars de muntanyes
mediterrànies (1600 m snm), però no sol pujar per sobre els 1300 m snm. Prefereix
sempre terreny sorrenc, o ben drenat, molt assolellat i sec. A la península hispànica
només escasseja a Galícia. És del Sud d’Europa i Nord d’Àfrica. A Catalunya és comuna
arreu excepte a les muntanyes per sobre els 1500 m snm.
Helichrysum stoechas al món, segons GBIF
VIRTUTS MEDICINALS
• analgèsica • IMAO-A
• antiespasmòdica • inhibidora de l’acetil-colinesterasa
• antifúngica • inhibidora de l’alfa-amilasa
• antihelmíntica • inhibidora de l’alfa-glucosidasa
• antihistamínica • inhibidora de la dipeptidil-
• antiinflamatòria peptidasa-4
• antioxidant • inhibidora de la tirosinasa
• antisèptica • mucolítica
• antivírica • neuroprotectora
• aperitiva • pectoral
• carminativa • preventiva de formació de cristalls
• colagoga d’oxalats
• desobstrueix • queladora de metalls
• digestiva • sedant (dosi petites)
• diürètic • sudorífica
• excitant (grans dosi) • tònica estomacal
• febrífuga • vulnerària
• hipoglucemiant
USOS MEDICINALS
PREPARATS
ALTRES USOS
VETERINÀRIA
Les truges de porc senglar prefereixen parir els godalls on hi hagi la planta.
Ungüents amb la planta solen aplicar-se a ferides del bestiar.
EFECTES FISIOLÒGICS
• 4-hidroxi-3-(iso-pentèn-2-il)- • croman
acetofenona • cumarina
• 4,4’-dihidroxi-5,6,5’,6’-tetrametil- • eritrodiol
3,3’-metilèn-di-pir-2-ona • escopoletina
• 5,7-dihidroxi-3,6,8-trimetoxi-flavona • estigmasterol
• acetofenona • falvonoides
• àcid 3,5-dicafeoïl-quínic • floroglucinols
• àcid 5-cafeoïl-quínic • gnafalina
• àcid cafeic • helipirona
• àcid cafeoïl-quínic • homoarenol
• àcid clorogènic • iso-neringenina-glucòsids
• àcid cripto-clorogènic • iso-quercitrina
• àcid ferúlic • italipirona
• àcid lanostanoic-3-O-alfa-D- • kaempferol
glucopiranòsid • kaempferol-3-O-glucòsid
• àcid neo-clorogènic • metil-helipirona
• àcid-iso-deicafeoïl-quínic • miricetina
• àcid oleanòlic • miricetina-O-acil-hexòsid
• àcid p-hidroxibenzoic • naringenina-glucpòsid
• àcid ursòlic • oli essencial
• àcids fenòlics • plicatipirona
• alfa-pirones • quercetagetina-7-O-glucopiranòsid
• apigenina-glucòsid • quercetina
• arzanol • rutina
• beta-sitosterol • santinol B
• beta-sitosterol-diglucòsid • tetrahidroxi-chalcona-glucòsid
• beta-sitosterol-glucòsid • uvaol
• cinarina
OLI ESSENCIAL 0.3-0.8%
• 1-epi-cubenol 0-0.5% • di-epi-1,10-cubenol 0.5%
• 10-epi-gamma-eudesmo 1%l • dihidro-eudesmol 0-1%
• alfa-bisabolol 9.5% • E-iso-eugenol-acetat 0-8%
• alfa-cadinol 0-0.5% • epi-alfa-bisabolol 22%
• alfa-calacorè 0-0.5% • fenil-acetaldehid
• alfa-copaè 1-2% • gamma-eudesmol 0-1%
• alfa-fenchè 0-1.5% • gamma gurjunè 0-2.5%
• alfa-guaiè 0-1.5% • gamma-muurolè 0-0.5%
• alfa humulè 13.5-21% • gamma-terpinè
• alfa-pinè 12-59% FLO; 78% FUL • geraniol
• alfa-selinè 1.5-4.5% • heptadecà 0-0.5%
• beta-acorenol 0-0.5% • hexanol 0-0.5%
• beta-cariofil·lè 4-33.5% • humulè-epòxid II 0-1.5%
• beta-elemè • kaurè 0-3%
• beta-eudesmol 0.5-1% • ledol 0-0.5%
• beta-pinè 0-1.5% • llimonè 9-16.5%
• beta-selinè 1.5-5% • mircè
• camfè • nonanal 0-0.5%
• ariofil·lè-òxid 1.5-6.5% • octadecà 0-0.5%
• cis-beta-guaiè 0-1.5% • santolinatriè
• decanal • selín-11-èn-4-alfa-ol 0-1%
• delta-cadinè 0.5-1% • (Z)-3-hexanol 0-2%
NOTA: alguns descriuen l’absolut de les flors com calent, picant, una mica animal, amb
matisos de cuir i de tabac. S’hi podria afegir l’olor de tinta i de càmfora.
MARXÍVOL
Helleborus foetidus L.
[1753, Sp. Pl. : 558] 2n = 32
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins la família de les Ranunculàcies (A. L. de Jussieu), el gènere Helleborus, que es pot
encabir dins la subfamília de les Hel·leboràcies (Loiseleur), es distingeix per tenir les flors
actinomorfes, fulles no oposades, fulles no totes basals, pistils poc nombrosos, fulles
pedades, flors verdoses. Calze regular amb 5 sèpals petaloides persistents. Pètals (5) molt
menuts, tubulosos, amb 2 llavis, i més curts que els estams. Fol·licles (1-5) una mica
soldats per la base, coriacis, inflats al final, arrugats transversalment i amb el bec afuat.
Dins el gènere, Helleborus foetidus es distingeix per ser planta perenne, amb fulles
pedades amb 7-11 segments, sèpals connivents i 2-4 fol·licles per flor. Helleborus
foetidus fa una mata de 20-80 cm d’alçària, amb soca una mica llenyosa vertical però
amb rebrots laterals. Tija sense fulles basals però amb cicatrius de les fulles velles a la
zona inferior. Fulles a la zona mitjana, pedades, glabres, coriàcies, amb pecíol acanalat a
vegades amb lase roja. Segments de la fulla estretament lanceolats, subenters, de color
verd força fosc, brillants. Bràctees de color verdós clar; les inferiors i les mitjanes amb el
pecíol acanalat i el limbe força reduït, de mida entre les fulles ben desenvolupades i les
bràctees més superiors, que són ovades, enteres. Inflorescència corimbiforme. Flors de 1-
3 cm de diàmetre, nombroses, que no miren cap amunt. Sèpals amplament ovals, amb la
punta a vegades rogenca. Formen un periant campanulat o globós. Sèpals igualant els
estams però pètals la meitat de llargs. Fol·licles 2-4, més més llargs que amples, amb bec
igualant la meitat de la llur longitud amb 2-5 llavors. En anys plujosos en fan 5 i en anys
de sequera menys.
Es fa en marges pedregosos vora les masses forestals sobre sòl calcari. Pot arribar a
l’estatge subalpí en zones molt assolellades, visitades per les serps. A la muntanya
mitjana i baixa sol preferir racons una mica ombrívols. És espècie típicament de la
meitat occidental d’Europa, tot i que s’ha introduït a Amèrica del Nord. SE d’Austràlia i
Nova Zelanda.
VETERINÀRIA
COLUMELA (segle II) ja escrigué que posant una fibra de la rel del marxívol travessada per
dins un forat a l’orella o a la papada d’una animal (ovella, cavall, vaca) això fa que no
agafi malalties. L’aigua de bullir la planta un cop tèbia es fa servir per curar la sarna de
les cabres. Contra la ronya o sarna també s’aplica una pasta feta amb els fruits i oli
d’oliva i sofre. Contra el timpanisme, quan es boteixen les vaques, es frega amb la planta
la boca de l’animal. També contra el mateix, refregar el ventre de l’ovella amb la planta.
Contra la mastitis (o les contusions fortes, furóncols, ferides infectades, ferides amb
cucs, picades d’insectes) en cavalls s’aplica la planta en bocins, socarrimada per a fer
supurar i netejar el pus. Contra la pulmonia de cavalls es fan fums amb la planta que
han d’inhalar els animals. Per calmar la inflamació de les zones encetades pels arreus es
netegen amb la decocció de la planta, tèbia. Per curar la infecció de sota la peüngla (o el
mateix àntrax) a les vaques s’hi cus sota la pell un bocinet de marxívol amb un bocinet
d’all. Contra les infeccions als ulls s’aplica un petit cataplasma de la planta darrere
l’orella. Per ajudar els vedells a lliurar-se dels paràsits intestinals es pot posar la planta
al jaç. Contra el brom (=moquillo) dels gossos, un fulard ple de la planta. Contra el borm
(=muermo) dels cavalls, també.
Per foragitar els ratolins de la pallissa o el graner, serveix cremar la planta perquè els
fums els espantin.
La planta triturada es pot emprar (il·legalment) per adormir els peixos d’un gorg i poder
pescar-los fàcilment amb la ma.
ESOTERISME
Els fums de cremar la planta hom creu que foragita el mal. Com que la planta fructifica
molt aviat a la primavera, el nombre de fol·licles o millor encara el de llavors per fol·licle
s’ha pres com un pronòstic de l’abundància de la collita de cereals de l’estiu. Així el
nombre de llavors per fol·licle equivaldrà al nombre d’àpats que es podran fer cada dia.
PROPIETATS MEDICINALS
• abortiu/contraceptiu UE • rubefacient
• emmenagog • vermífug
• esternutatori • vesicant
• febrífug • vomitiu
• parasiticida • vulnerari corrosiu
• purgant dràstic
USOS MEDICINALS
• abscessos
• berrugues
• càncer: HL-60 (leucèmia), A549 (pulmó) [p.p. glucòsid esteroide nº 7]
• contusions
• cucs intestinals (decocció de fulles seques; 2 gotes de suc deixat una nit en aigua)
• escròfules (REL fregida en oli d’oliva UE)
• febre de pulmonia (UE als ventrells; mates sota el llit)
• ferides infectades
• fissures anals (decocció)
• furóncols (FUL cuita en oli d’oliva)
• ganglis inflats (embolicat en un fulard)
• grans
• hemorroides (amulet a la butxaca)
• mal de cap (embolicat en un fulard)
• mal de coll (embolicat en un fulard)
• mal de queixal (embolicada dins un fulard) (directament sobre la càries)
• paràsits (xinxes, puces, polls) (rentant en llençols, la pell o el cabell amb l’aigua de
coure la planta)
• penellons (decocció)
• peus inflats (UE poca estona)
• polls al cabell (pols de FUL)
• pleuresia UE
• psoriasis (FRU + oli d’oliva + S)
• pulmonia UE
• restrenyiment que no respon a altres teràpies més normals
• reuma (FRU cuit en oli UE)
• tifus (UE FUL sobre ventrells i ventre)
HOMEOPATIA
• aftes • còlics
• agitació al dormir • coll amb rigidesa i formigueig
• ansietat • convulsions
• bulímia • desmais
• cabell que cau ungles amb • diarrea violenta i molt líquida i
excoriacions blanquinosa
• dolor a la melsa (que s’estén al • mal d’estómac (epigàstric)
omòplat i cap al costat esquerra) • nàusees
• dolor rere l’oïda esquerre • pell amb excoriacions
• dolor toràcic opressiu • sabor a fems
• llengua ardent a la punta • vòmits
• llengua groga al centre
ALTRES USOS
Es posa per blanquejar les fibres de cànem a l’aigua bullent amb cendra. Les fibres es
posen primer dins l’aigua i per sobre les plantes de marxívol; es tapa amb una tela i per
sobre la tela es posa la cendra; i per sobre si va abocant aigua bullint.
https://www.youtube.com/watch?v=nddeCS7nlHY
TOXICITAT
A més de purgant, és vomitiu i tòxic per al cor. Pot desencadenar al·lèrgies cutànies amb
vesícules i formigueig. L’ús intern és desaconsellable, a menys que sigui en homeopatia.
Els usos externs han de tenir en compte que pot haver-hi reacció al·lèrgica o que pot
«digerir» massa la carn. Si el bestiar en menja pot morir, o almenys presentar distensió
abdominal, conjuntivitis, taquicàrdia, hipotèrmia, diarrea, depressió, incapacitat per
aguantar-se dret i molta set.
PRINCIPIS ACTIUS
• 16-beta-formil-oxi-10,14-dihidroxi-5-beta-[(beta-D-glucopiranosil)oxi]-19-nor-
bufa-3,20,22-trienòlid
• bufadienòlids
• glucòsids esteroides
• hel·leboreïna
• hel·leborina
bufadienòlids
MÉS INFORMACIÓ
«Novel steroidal glycosids from the whole plants of Helleborus foetidus». TOMOKI IGUCHI,
YUKA UCHIDA, SHINGO TAKANO, AKIHITO YOKOSUKA, YOSHIHIRO MIMAKI. Chemical and
Pharmaceutical Bulletin, 68;3 (2020).
https://www.plantasyhongos.es/herbarium/htm/Helleborus_foetidus.htm
MARXÍVOL
Helleborus viridis L.
[1753, Sp. Pl.: 558] 2n = 32
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins el gènere es distingeix per la base no llenyosa, fulles totes basals sota les rames,
pedatisectes, amb 7-11 folíols, i les flors amb sèpals patents, amplament el·líptics o
ovats, apiculats, d’un verd groguenc clar; bràctees digitades o lobulades, pètals menuts
però més llargs que la meitat de la longitud dels estams. Les flors en conjunt fan 3-5 cm
de diàmetre i estan una mica inclinades. Tija floral apareixent abans que les fulles.
Fulles caduques, amb segments de 2-4 cm d’amplada. Fol·licles concrescents a la base.
Mata de fins a 60 cm d’alçària, vivaç. Fulles radicals (1-2) necrosades a l’hivern, amb
segments lanceolats-oblongs més o menys profundament dentats i sovint 2-3-forcats.
Fulles caulinars amb pecíol ample embeinador i 3-5 segments sovint 2-3-forcats. Fulles
florals sèssils, digitades, o rarament indivises, de color verd clar també. Flors de color
verd clar a vegades renyides de rosa, poc nombroses. Sèpals més llargs que els estams.
Fol·licles (2-4) quasi tan amples com llargs, amb el bec la meitat de llarg que el cos.
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
PROPIETATS MEDICINALS
[Cal suposar que són també les d’Helleborus foetidus, i fins i tot més potents]
• antihelmíntic • irritant
• antiparasitari • purgant
• diürètic • repel·lent de mosques
• ecbòlic • tònic cardíac (tòxic)
• emmenagog • vermífug
• esternutatori • vomitiu (fins i tot en UE)
• febrífug • vulnerari
• hipotensor
USOS MEDICINALS
HOMEOPATIA
ALTRES USOS
Les mates amb fulles serveixen per ventar els tàvecs del bestiar. El suc de la planta es
posava a la punta de les fletxes per enverinar les víctimes.
TOXICITAT
• (25R)-26-[(alfa-L-rhamnopiranosil)oxi]-22-alfa-metoxi-furost-5-èn-3-beta-il-O-beta-
D-glucopiranosil-(1-->3)-O-[6-acetil-beta-D-glucopiranosil-(1-->3)]-O-beta-D-
glucopiranòsid
• (25R)-26-[(alfa-L-rhamnopiranosil)oxi]-22-alfa-metoxi-furost-5-èn-3-beta-il-O-beta-
D-glucopiranosil-(1-->3)-O-beta-D-glucopiranosil-(1-->3)-O-beta-D-glucopiranòsid
• quercetina-3-O-(2-E-cafeoïl)-alfa-L-arabinopiranosil-(1-->2)-beta-D-
galactopiranòsid-7-O-beta-d-glucopiranòsid
• quercetina-3-O-(2-E-cafeoïl)-alfa-L-arabinopiranosil-(1-→2)-beta-D-
galactopiranòsid
• quercetina-3-O-alfa-L-arabinopiranosil-(1-->2)-beta-D-galactopiranòsid
HERBA FETGERA
Anemone hepatica L.
[Species Plantarum I: 538, 1753]
Hepatica nobilis (L.) H. Karst.=Hepatica nobilis Schreb. 2n= 14
[família Ranunculàcies]
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una petita planta herbàcia perenne o vivaç que no sobrepassa els 20 cm d'alçada. Té
un curt rizoma pivotant, del qual en surten les arrels fibroses (de color negre vermellós) i
les fulles. Les fulles són coriàcies, de limbe trilobulat, de 3 a 5 cm de longitud, i una
mica més amples que llargues, amb tres lòbuls enters i arrodonits, sensiblement iguals;
rarament presenten alguna escotadura intermèdia. La cara de dalt de les fulles és de
color verd fosc amb taques blanquinoses, brillant i pell fina. El revers, en canvi, és de
color violaci, i finament ciliades vora el marge. Les fulles, en posició ajaguda, són
sostingudes per pecíols de 10 a 14 cm de longitud, que arrenquen directament des del
terra. Les flors, solitàries, actinomorfes, creixen cadascuna sobre un fi peduncle pilós,
sense fulletes o bràctees, i erecte que sobrepassa l'altura de les fulles. Tenen una mena
de calicle compost de tres bràctees petites i senceres, ovals, sèssils, molt apropades a la
flor, que té de 5 a 8 (normalment 6) peces acolorides, o tèpals, lliures, glabres.
L'androceu està format per nombrosos estams blancs (o grocs); i el gineceu per un
nombre indefinit de carpels lliures, amb estils no acrescents ni plomosos al madurar. Les
flors (2-2.5 cm de diàmetre) són generalment blaves o blau-violàcies, però n’hi ha de
blanques i de rosades. Apareixen molt d'hora, al principi de primavera o encara en ple
hivern a les zones menys fredes, poc abans que les noves fulles s'hagin desplegat. El fruit
és un poliaqueni sobre un receptacle inflat. Els carpels, tomentosos, acaben en punta
curta, estan una mica comprimits i no tenen estries.
Dins la família de les ranunculàcies, aquesta planta es diferencia perquè no té les fulles
oposades, té les flors regulars o actinomorfes, el fruit en poliaqueni amb carpels amb una
sola llavor, flors solitàries amb un petit involucre de bràctees a sota, pètals no
diferenciats dels sèpals, fulles o orbiculars.
HISTÒRIA
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) el «liverwort» és una planta regida per Júpiter i sota
el signe del Cranc. La té per molt bona contra qualsevol afecció hepàtica, per calmar i
refredar el fetge, per netejar-lo, desinflamar-lo, i per tant, bona contra la icterícia. Bullida
en cervesa calma la calor al fetge o als ronyons. També la té com un remei excel·lent
contra herpes, crostes, tinya, èczemes, úlceres
PROPIETATS MEDICINALS
• analgèsica • espasmolítica
• antibacteriana (pulmonar, • laxant suau
intestinal) • mucolítica
• antiinflamatòria intestinal • panacea
• astringent • pectoral
• colagoga • rubefaent
• depurativa renal • tònica
• diürètica • tòxica (tendra)
• emol·lient • vesicant
• vulnerària (fulles fregides en oli /
cara de dalt tanca ferida, cara de
sota, la fa supurar)
PREPARATS I BARREGES
USOS VETERINARIS
Sempre cal donar l’herba seca, mai tendra.
TOXICITAT
Pot produir gastritis i baixada de la pressió arterial. Si les fulles tenen fongs, poden ser
dolentes. Més val fer la infusió de les fulles ja seques, perquè tendres poden donar
problemes. En tot cas, recomanen no prendre’n pas més de nou dies seguits (novena).
PRINCIPIS ACTIUS
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Herniaria glabra és planta de color verd mat més o menys groguenca i en general
vivaç. Les tiges creixen arrapades al terra fins a 35 cm del lluquet, amb entrenusos de
fins 1 cm pubèruls o glabres. Les fulles fan fins a 3-7 mm, són sèssils o subsèssils, una
mica gruixudes oval-el·líptiques, atenuades a la base, obtuses, amb marge a vegades
ciliat, glabres per la resta. Les estípules fan 1-1.5 mm i tenen el marge ben ciliat.
Glomèruls de 6-10 flors, en general oposats a les fulles o a vegades axil·lars, o agrupats
fent rames de segon ordre. Flors de 1.25-1.5 mm, pentàmeres, sèssils, glabres o una
mica pubescents. Sèpals estretament oblongs, obtusos, corbats quan són joves. Estams
5. Estil de 0.25 mm, bilobat, amb estigmes subsèssils i divergents. Utricle major que els
sèpals ovoide o globós.
PROPIETATS MEDICINALS
• antiespasmòdica • diürètica
• antireumàtica • espermicida REL
• astringent • expectorant
• cosmètica • hipotensora
• depurativa • mucolítica
• detergent • vulnerària
USOS MEDICINALS
VETERINÀRIA
ALTRES USOS
A vegades es posa junt amb moltes altres herbes a la ratafia. Tota la planta s’emprava
com un fregall per rentar la vaixella.
PRINCIPIS ACTIUS DE L’HERNIARIA GLABRA
*
• 3-O-β-D-glucuronopyranosyl-28-O-{[α-L-rhamnopyranosyl-(1 → 2)]-[β-D-apiofuranosyl-
(1 → 3)]-4-O-acetyl-β-D-fucopyranosyl-(1→)}-2β,3β-dihydroxyolean-12-ene-23,28-dioic acid,
• 3-O-β-D-glucuronopyranosyl-28-O-{[α-L-rhamnopyranosyl-(1 → 2)]-3,4-O-diacetyl-β-D-
fucopyranosyl-(1→)}-2β,3β-dihydroxyolean-12-ene-23,28-dioic acid
• 3-O-β-D-glucuronopyranosyl-28-O-{[β-D-glucopyranosyl-(1 → 3)-α-L-rhamnopyranosyl-
(1 → 2)]-β-D-fucopyranosyl-(1→)}-2β,3β,16α-trihydroxyolean-12-ene-23,28-dioic acid)
• 28-O-{[6-O-acetyl-β-D-glucopyranosyl-(1 → 2)]-[2-O-acetyl-α-L-rhamnopyranosyl-(1 →
4)-β-D-glucopyranosyl-(1 → 6)]-β-D-glucopyranosyl-(1→)}-2β,3β-dihydroxyolean-12-ene-23,28-
dioic acid
• 28-O-{[6-O-acetyl-β-D-glucopyranosyl-(1 → 2)]-[3-O-acetyl-α-L-rhamnopyranosyl-(1 →
4)-β-D-glucopyranosyl-(1 → 6)]-β-D-glucopyranosyl-(1→)}-2β,3β-dihydroxyolean-12-ene-23,28-
dioic acid
•
• 28-O-{[6-O-acetyl-β-D-glucopyranosyl-(1 → 2)]-[4-O-acetyl-α-L-rhamnopyranosyl-(1 →
4)-β-D-glucopyranosyl-(1 → 6)]-β-D-glucopyranosyl-(1→)}-2β,3β-dihydroxyolean-12-ene-23,28-
dioic acid
• 28-O-(beta-D-glucopyranosyl-(1-->3)-alpha-L-rhamnopyranosyl-(1-->2)- [beta-D-
glucopyranosyl-(1-->3)]-4-acetyl-beta-D-fucopyranosyl(1-->))- medicagenic acid-3-O-beta-D-
glucuronide.
Foto: E. PICORNELL
DESCRICPIÓ BOTÀNICA
Dins la gran família de les Compostes, aquest grup d’espècies pertany a la tribu de les
Lactuceae Cass, que es caracteritza per tenir totes les flors dels capítols ligulades. I dins
la tribu, el gènere Hieracium (sensu lato) es distingeix per no tenir mai espines, ni els
aquenis disposats formant una estrella, ni coronats, però sí amb un vil·là sedós no
netament plumulós, amb els aquenis del disc no rostrats, el receptacle nu o amb fibril·les
molt curtes, aquenis ni comprimits ni tuberculats, i setes del vil·là amb 1-2 rengles.
El grup del Hieracium pilosella L. s’ha separat recentment per part dels botànics
especialitzats en aquestes compostes que són les més difícils de determinar, en un
gènere apart del Hieracium, el gènere Pilosella. Degut a l’apomíxia el gènere no segueix
les lleis de Mendel tal com esperava el seu descobridor.
Dins l’espècie Pilosella officinarum, almenys a La clusa (al Sud del Catllaràs) B DE RETZ
va determinar les següents varietats o subespècies (amb el número de registre del plec
d’herbari de l’Institut Botànic de Barcelona):
• angustius Nägeli & Peter BC624648
• microcephaloides Zahn BC624647
• pilosella Nägeli & Peter BC624646
• ruboriscens (Nägeli & Peter) Zahn BC624645
• subvirescens (Nägeli & peter) Zahn BC624858
• subvirescentipes Zahn BC613666
• tricholepioides (Nägeli & Peter) Zahn BC625622
• vulgare (Tausch) Nägeli&Peter BXC624649
PROPIETATS MEDICINALS
• antianèmica • cordial
• antibiòtica • depurativa
• antiespasmòdica • diürètica (càlculs, clorurs, urea)
• antifúngica • expectorant
• antihelmíntica • febrífuga
• antihemorràgica • mucolítica
• antiinflamatòria • panacea
• antioxidant • sedant
• antisèptica • sialagoga
• antitumoral • sudorífica
• astringent • tònica
• colagoga • vulnerària
• colerètica
USOS MEDICINALS
PREPARACIÓ
Se’n venen extractes i càpsules. El preparat casolà hauria de fer-se amb planta tendra o
recent assecada de no més d’un mes, i amb aigua a 60 º o com a molt a 80º, perquè les
cumarines no es desactivin. O sigui, maceració/infusió amb l’aigua quan comença a fer
alguna bombolleta. També valen els preparats farmacèutics com l’extracte fluid
estabilitzat, a dosi de 2 a 5 g al dia. O la tintura mare en dosi de 30-50 gotes 2-3 cops al
dia. Un preparat del Dr. JEAN VALNET que anomena poció diürètica es fa amb 4 g
d’extracte fluid de pelosella, 1 g d’extracte tou d'alquequengi, 100 g de xarop de llimona i
aigua fins a 500 mL, per prendre en tassetes durant el dia.
MÉS INFORMACIÓ
“Estudio monográfico sobre los géneros Hieracium y Pilosella en España. Con referencias
a Portugal y los Pirineos franceses. GONZALO MATEO SANZ, FERMÍN DEL EGIDO MAZUELAS.
(2017). Ed. Jolube (Jaca).
«Flora manual dels Països Catalans». ORIOL DE BOLÒS, JOSEP VIGO, RAMONA M MASALLES,
JOSEP M. NINOT. Ed. Pòrtic (1997). Pàgines: 959-979 (B. DE RETZ).
«Phytothérapie. Traitement des maladies par les plantes. Dr. JEAN VALNET. Maloin Ed.
(1979) Paris: 627-628.
ORDI
Hordeum vulgare L.
[1753, Sp. Pl. : 84] 2n = 14
Dins la família de les Gramínies, el gènere Hordeum es distingeix per tenir espiguetes
totes similars, bisexuades formant una sola inflorescència o espiga, tenir la tija acabada
amb una sola espiga, no espinosa, tenir fulles a la tija quan floreix, tenir les espiguetes
ternades sobre cada excavació del raquis (fràgil) de l’espiga, les 2 laterals pedicel·lades (o
rarament totes 3 sèssils) contenint cadascuna una sola flor, no ser pas unilateral
l’espiga. Les espiguetes són plano-convexes,
uniflores però amb el rudiment d’una segona flor
reduïda a un pedicel. Les glumes són gairebé
iguals entre sí, linear-aristades, i col·locades
costat per costat davant les 3 espiguetes i
simulant un mig-involucre, i més curtes que les
flors. Glumel·les quasi iguals,. La inferior
lanceolada, convexa, amb 5 nervis sobre el dors,
llargament aristades, almenys a l’espigueta fèrtil,
la superior bi-carenada i bidentada. Estams 3,.
Estigmes sèssils, laterals. Cariòpside pelut a
l’àpex,m oval-oblong, canaliculat a la cara
interna, adherent a les glumel·les. Espiguetes
sèssils o subsèssils, reunides per 3 a cada
excavació de l’eix de l’espiga i aplicades contra
l’eix, formant una espiga verdosa, amb l’eix més o
menys fràgil. Fulles planes, amb lígula curta
truncada.
Dins el gènere Hordeum vulgare es distingeix per
ser espècia cultivada, elevada, del tot glabra,
amb espigues aristades grosses, cariòpside o gra
gros, oval, 2 cops més llarg que ample. L’espiga
té 4-6 cares, les espiguetes són totes fèrtils,
sèssils, aristades, amb arestes dretes. Hi ha dos
espècies similars que es poden reunir en una.
Hordeum vulgare fa l’espiga allargada de 6-10
cm, desigualment tetràgona, les espiguetes
madures estan imbricades sobre 4 rengles,
essent els 2 laterals més sobresortints. I
Hordeum haxastichum fa l’espiga més curta (4-6
cm), regularment hexagonal, les espiguetes
madures imbricades fent 6 rengles que
sobresurten per igual.
L’ordi es distingeix del blat i dels sègol perquè a
l’espiga a cada entalla s’hi insereixen tres
espiguetes i no una de sola, essent la central del
tot sèssil i les laterals subsèssils, i contenir cada
espigueta només una flor. Les dues glumes de
cada espigueta estan col·locades una al costat de
l’altra i no un enfront de l’altra (com al blat o al
sègol).
És una espècie que resisteix molt bé el fred i l’altura i pot viure sobre sòls pobres.
S’adapta a climes freds (70º N a Noruega) i a l’altura (3000 m snm al Perú, 1800 m snm
a Suïssa). Pot germinar ja a 6º C i florir a 16 º C i madurar a 20 º C. Pot suportar gelades
de -10º C. Pot prosperar al desert després d’unes pluges seguida de sequera extrema.
Sempre es troba en conreus. Hi ha varietats que se sembren a la tardor i n’hi ha que se
sembren abans de la primavera. El cicle vital pot durar només 3 mesos. A Sant Martí de
Sesgueioles (Segarra) hi ha un centre de recerca agrícola (Molí de la Roda-La Salle) on es
cultiven centenars de varietats de blat i d’ordi. A Catalunya es cultiva tant a les zones del
prelitoral com al les prepirinenques i a la Catalunya Central com a les Terres de Ponent.
Al món és sub-cosmopolita. Només falta a l’Àfrica central tropical a l’Amèrica del Sud
tropical, a les zones desèrtiques d’Austràlia i a les zones àrtiques i antàrtiques.
HISTÒRIA
L’ordi és el cereal cultivat des de més antic. N’hi havia vora el llac Tiberíades cap a l’any
17000 a.C. De pa d’ordi se’n fa des de cap a l’any 10000 a.C. A Egipte cap a l’any 3000
a.C ja es llaurava la terra amb bous per sembrar-hi ordi. A Suècia, cap a l’0any 1500 a.C
ja es llaurava també per sembrar-hi ordi. A la Xina (Anyang) hi ha un petit escrit sobre
l’ordi que data de cap a l’any 1200 a.C. Les falç per segar-lo eren primer de sílex, després
de terracota vitrificada, després d’aram (ja el 3000 a.C.). Durant l’Edat de Bronze es
coneixien diversos tipus de blat a la vegada que es cultivava l’ordi també. La sembra
primer es feia a ma i després ja es mecanitzava per uns tubs que deixaven caure la llavor
mentre es llaurava. A Sumèria, capa l’any 2000 a. de C. una embarassada que regava
amb orina seva una barreja de grans de blat i d’ordi sabia que tindria un nen si al cap de
dues setmanes germinava primer el blat, i que tindria una nena si era l’ordi qui
germinava primer. El calendari del pagès de l’any 1700 a.C. a Sumèria, dictat en teoria
pel déu Ninurta donava ja moltes directrius per cultivar l’ordi. Ben curiosa és la
recomanació de resar una oració a la deessa Ninkilim quan el pagès vegi germinar l’ordi
perquè els ratolins de camp, altres bestioles o els ocells no delmin la collita. A l’Antic
Egipte ja es coneixien els dos tipus d’ordi el de 2 rengles, millor per a fer la cervesa, i el
de 6 rengles.
A la Bíblia surt citat l’ordi com un dels cultius que va assotar una de les plagues que
desencadenà Moisès (Èxode 9:31) i en 38 ocasions més. Els cinc pans que Jesús
multiplicar per donar de menjar a mil persones que havien acudit a escoltar-lo eren
d’ordi (Joan 6:13). Els gladiadors romans s’alimentaven sobre tot de pa d’ordi. El pa de
blat tradicionalment s’havia reservat a les classes més poderoses, però ha acabat
imposant-se al d’ordi i de civada. GALÈ, HIPÒCRATES, PITÀGORES i PLATÓ recomanaven
menjar ordi als seus deixebles.
DIOSCÒRIDES (segle I) escrivia que la cervesa obtinguda de l’ordi és diürètica però pot
afectar els ronyons ni els nervis, en especial les meninges; a més infla la panxa i les
cames. Però l’ivori remullat dins la cervesa més més fàcil de treballar. Del gra escrivia
que l millor era el pelta, blanc (perlat), però que és menys nutritiu que el blat. Però, això
nogensmenys, la farina bullida en aigua sí que alimenta més que la de blat; i és bona
contra les úlceres de la tràquea. La farina cuita amb fonoll fa venir més llet. L’ordi és
diürètic, detersiu, flatulent, de mal digerir però fa madurar les inflamacions. Cuita la
farina amb pyx liquida, resina i fems de colom fa madurar les durícies. Cuita amb melilot
i cascalls és analgèsic contra els dolors de costat. S’aplica en cataplasma amb llinosa,
fenigrec i ruda contra els còlics per gasos intestinals. Amb pix liquida, cera i orina de
nen i oli fa madurar les escròfules. Amb mirra i vi o amb pera silvestre o mores
d’esbarzer o escorça de magrana estronca els fluxos. Amb codonyat o vinagre alleuja la
inflamació de la gota. Cuit amb vinagre el suc de la farina d’ordi sense coure aplicat
calent, cura les lesions de la lepra. El suc de la farina amb aigua i cuit amb pyx liquida i
oli fa supurar els abscessos. Extret el suc amb vinagre i cuit amb pyx liquida convé
contra les fluxions articulars. La farina d’ordi restreny i desinflama.
El profeta MAHOMA recomanava l’ordi contra dolors, nivells alts de colesterol, malalties
del cor, el tractament del càncer, els efectes de l'envelliment, la diabetis i la hipertensió.
ANDRÉS DE LAGUNA (segle XVII) escrivia que l’ordi és fred i sec, però la farina cuita en
aigua humidifica, Per desencallar obstruccions internes és millor prendre l’ordi bullit
amb rels d’endívia, julivert, api i de llengua de bou i per això rebaixa la febre, refresca el
fetge i lleva l’ardor a l’orinar. Ni hi ha que fan una beguda amb ordi, ametlles, llavors de
meló i de carabassa. Fregant-se les mans amb farina d’ordi es posen fines.
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) l’ordi és una planta de Saturn i no convé als
melancòlics. Un cataplasma de farina d’ordi, vinagre, mel i figues seques triturades
dissolt els abscessos. El cataplasma de farina d’ordi bullida amb melilot, camamilla,
llinosa,m fenigrec i ruda en pols lleva els dolors del costat (de la melsa) i de l’estómac. El
cataplasma de farina d’ordi bullida amb llavor de puça (saragatona) i aigua, afegint-hi oli
de lliris i mel, aplicat calent cura els bonys sota les orelles, gola, coll o zones properes. L?
aigua destil·lada de la fulla verda de l’ordi cura les cataractes si s’instil·len les gotes als
ulls i hi alleugen els dolors.
ESOTERISME
Els antics egipcis i els bramans posaven les primeres espigues d’ordi als altars en honors
de les divinitats. Els grecs clàssics als altars de Demetera. Una tradició castellana era
posar dins la casa un feix d’ordi vestint-lo amb vestits de dona i amb això pretenia la
dona casar-se a l’any i tenir una bona collita.
PROPIETATS MEDICINALS
• antiespasmòdic • emmenagog
• antiinflamatori • emol·lient
• astringent • estomacal
• cardioprotector • expectorant
• digestiu • febrífug
• diürètic
• abscessos • cremades
• arterioesclerosis • debilitat
• artritis • diabetis
• bronquitis • diarrea
• càncer d’estómac • dispèpsia
• cataractes (hidrolat) • dolors musculars
• catarro • febre
• colesterol alat • furóncols
• condilomes • hipertensió arterial
• contusions UE • indigestions
• lumbago • retenció de líquids
• mal de coll • tos irritativa
• penellons • tuberculosis
• post-part • tumors abdominals
• restrenyiment • vòmits
USOS ALIMENTARIS
• «Agua de cebada»: preparat amb ordi perlat (100 g ben rentats, per 2 L bullint
l’aigua 1 hora) + suc de llimona + mel o sucre + canyella + vi + gel. Ara típic de les
festes de Madrid però originària de la zona d’Alacant. També és coneguda a
Hispanoamèrica i a la Gran Bretanya. Diuen que va bé per als pulmons, abaixa el
colesterol, millora la digestió, estronca la diarrea, frena les pujades de glucèmia,
protegeix la pell i el cabell de l’oxidació.
• «Máchica»: farina d’ordi torrat o també d’ordi amb altres llavors (blat, blat de moro,
llinosa, pèsols, Chenopodium pallidicaule, Amaranthus cuadatus). S’empra com a
farinetes pels nens petits, barrejat amb llet,. O barrejat amb farines per fer pa o
pastissos o salses. A l’Equador (Latacunga) és molt popular i també a Mèxic
(Sinaloa) i al Perú.
• Cervesa: per produir un barril de cervesa calen uns 35 Kg d’ordi, 500 g de llúpol,
500 g de sucre i un grapat de llevat (de cervesa). Es deixen germinar els gras
d’ordi fins que l’arreleta tingui la meitat de longitud del gra, primer en muntons i
després en capes ben estesos, sempre remullats. S’hi pot afegir una mica de calç
apagada a l’aigua per tal d’evitar contaminació bacteriana indesitjable. Quan
l’arreleta arriba a tenir 2 cm s’asseca el conjunt i es torren els grans en un forn
amb aire calent. Si la cervesa ha de sortir clara la temperatura serà de 65C i si ha
de sortir fosca, de 85ºC. Amb aquesta procés s’aconsegueix transformar el midó en
maltodextrina, dolça, tova i fermentable. Les arreletes s’aparten i serviran pels
pinsos de gallines i bestiar en general. El gra estovat i mig torrat s’esclafa per
obtenir la malta molinada. Aquesta s’aboca a grans cisternes amb aigua calenta.
El fons té una cribra que deixa passar el líquid però no la part sòlida. El most de
cervesa conté substàncies entre midó i sucres més simples que donaran sabor a la
cervesa. El most es passa per un recipient amb vapor perquè es vagi barrejant i
bullint. Aleshores s’hi afegeix el llúpol i el sucre i es fa bullir 2 hores tot plegat.
Després es filtra per separar les resines del llúpol i les proteïnes que hagin
coagulat. Després el líquid es refreda i s’aboca al recipient de fusta per a la
fermentació alcohòlica amb el llevat. Com més dens sigui el most més grau
alcohòlic donarà. El recipient de fusta s’ha de refrigerar i es manté fred perquè la
fermentació genera escalfor. Si el recipient és de fusta de faig, la cervesa no farà
gaire escuma a l’abocar-la al got o gerra. Abans d’envasar el líquid enriquit ja en
alcohol cal clarificar-lo. Si s’hi i afegeix sucre en aquesta etapa la cervesa pujarà
més al cap. També al clarificar-la alguns hi afegeixen més llúpol o altres plantes
aromàtiques. Hi ha cerveses de 3º i de 6º, i n’hi ha «sense alcohol» (0.55). Alguns
grups arriben a consumir 0.5 L e cervesa al dia.
• Extracte de Malta (melassa d’ordi) : pasta marró caramel·litzada resultant de la
hidròlisis enzimàtica de l’ordi germinat formada per polisacàrids 25-30%, glucosa
7-10%, fructosa 1-2%, sacarosa 1-3%, maltosa 39-42%, malto-triosa 10-15%,
enzims, proteïnes 3.8%, grasses 0.1%, fibra 0.1%, aigua 22%, minerals 1.1% (en
especial Fòsfor), i vitamines, en especial del grup B. És molt dolça i molt calorífica
i energitzant. Es pot afegir a xocolates, cereals, galetes, pastissos, pans, pizzes,
gelats, barretes energètiques, o menjar-la a cullerades directament o afegir-la a les
begudes per ensucrar-les com si fos mel. Per als nens petits el plàtan aixafat amb
suc de taronja i extracte de Malta resulta molt agradable i estimula la capacitat
intel·lectual. També convé per donar escalfor als pulmons, i posar bé el cor i el
sistema nerviós. Es ven com a «melaza de cebada» sola o combinada amb melassa
de blat de moro.
• Farina cuita al vapor (30 hores): de fàcil digestió per a farinetes per a nens petits
• Ginebra: és un destil·lat de molta graduació alcohòlica (40º) fet a partir de la malta
fermentada i aromatitzada amb ginebrons i algunes altres aromàtiques (coriandre,
angèlica, anís, taronja, llimona).
• «Kvas»: beguda alcohòlica russa de només 2º feta a partir de farina d’ordi i de sègol
i segonet, poma i pera. És refrescant i ve a ser com una cervesa aigualida. També
es posa a la sopa freda coneguda com «okroshka» a base de patates, ous,
cogombres, cebollins, anet, raves i carn, sal, pebre, mostassa i crema de llet agra.
En receptes casolanes per fer el kvas s’hi posa també gingebre, llimona i panses.
Es posa a bullir aigua (4 L) en una cassola gran. Es posen bocins de pa de sègol o
d’ordi (750 g) al forn i s’hi couen a 180º C fins que es posin durs. Quan l’aigua
estigui ja bullint s’hi aboca el pa i es va remenant i es tapa i es deixa reposa 5
minuts. Es cola a través d’un drap molt gran i al líquid s’hi afegeix llevat actiu (un
sobret) prèviament remullant en 45 mL d’aigua tèbia (2 minuts). S’hi afegeix sucre
(125 g), pell de llimona (en bocinets), i gingebre (rel tendra en llesques molt fines),
es remena i es tapa i es deixa reposa tota una nit. Essent demà es cola i s’aboca
el líquid en pots de vidre deixant-hi una mica d’aire, i s’hi afegeixen panses (50 g)
i es tapen perquè hi hagi una mica més de fermentació (3 hores) i al final es posa a
la nevera abans de consumir.
• Malta torrada (succedani del cafè): un cop germinat el gra, s’asseca a baixa
temperatura 65-80ºC, se’n lleva la radícula i es torra a 200º C. S’afegeixen petites
quantitats a la cervesa si es vol enfosquir. Normalment es ven com a succedani del
cafè, molta.
• Pa integral
• Palla: un bon aliment per a rucs, muls i cavalls
• Pinso per als porcs o els cavalls
• «Tsampa»: menja tibetana fet amb farina d’ordi torrada,del tipus qingko, mantega
de yak i moll de l’os de yak. Es pot guardar en forma de boles per endur-se de
viatge (a peu). Una versió més moderna s'elabora amb nou ingredients: fesols
vermells, cigrons, llenties, blat de moro sec, cacauet natural, mel pura, plàtan
verd, soja en grans i blat sec. Els grans i plàtans es torren al foc, i mòlts,
s'uneixen amb la mel. Després es dóna forma de pilotetes a la massa, que es pot
conservar mesos.
• Verd d’ordi (fulla crio-triturada)
• Whisky: beguda alcohòlica (40-62º) molt famosa obtinguda a partir de la malta de
grans d’ordi (o també d’altres cereals com blat, blat de moro o sègol). La
fermentació alcohòlica sol tenir lloc en botes de fusta de roure. El segle XV el
produïen monjos irlandesos i monjos escocesos com «aqua vitae». La fermentació
pot durar més de 3 anys. L’aigua que s’afegeix a la malta ha de ser molt pura, de
bona deu. El gra d’ordi es deixa germinar durant una setmana després d’haver-lo
remullat en aigua a 13º C. Un cop germinat s’asseca cremant torba a sota durant
3 dies quedant el gra a uns 70º C. Després es moltura i es barreja amb aigua
calenta i es posa en cisternes 33 dies a fermentar. En acabat es destil·la dos cops
en alambins d’aram; i al final es diposita a les botes perquè envelleixi i agafi el
gust i color de la fusta de roure.
VERD D’ORDI
proteïnes 11.5% + carbohidrats 59.5% + lípids 3.2%
Calci 1100 mg
Coure 1,5 mg
Ferro 16 mg
Fòsfor 589 mg
Magnesi 225 mg
Manganès 5,7 mg
Potassi 8900 mg
Sodi 770 mg
Zinc 7,25 mg
OTTO WILHEM, THOMÉ (Flora von Deutschland, Östereich und der Schweiz)
Làmina de Medizinal-Pflanzen-I de FRANZ EUGEN KÖHLER
NOMS POPULARS
Liana vivaç rizomatosa que forma colònies atapeïdes, glabra en general, amb tiges
enfiladisses, de 0.5-5 cm de gruix, que giren com les agulles del rellotge, de fins a 10 m,
proveïdes d'esperons retrorsos, fistuloses, amb tricomes bifurcats esgarriats sobre els
HUMULUS LUPULUS. 1) epidermis d'una bractèola amb estoma. 2) part interior de bractèola amb
parènquima amb cristalls d'oxalat càlcic i teixit vascular. 3) glàndula vista de costat sortint de l'epidermis
d'una bractèola mostrant cutícula (c). 4) capa d'esclerènquima de la testa. 5) epidermis d'una bractèola
mostrant cicatriu (cic) i engruiximents i grànuls de les parets. 6) pericarpi en vista superficial. 7) epidermis
de sota una fulla amb nombrosos estomes. 8) tricoma glandular vist de costat. 8a) ídem des de sobre. 9) petits
tricomes eglandulars. 9a) tricomes eglandulars grans. 10) epidermis de sobre una fulla mostrant parènquima
en palissada (pal), cutícula estriada, i un tricoma cistolític (cy) amb dipòsits de carbonat càlcic. 11) vista
superficial d'una glàndula. —[De l’Atlas od Microscopy of Medicinal Plants, Culinary Herbs and Spices:
BETTY P. JACKSON & DERECK W. SNOWSON (1990)].
nervis que ajuden la planta a agafar-se al substrat o tutors. Fulles de fins a 17 x 19 cm,
en general oposades, amb estípules en els entrenusos inflats. En longitud, el pecíol
aproximadament iguala la làmina, que és generalment 3-5-7-palmat-lobada (excepte vora
les flors que és simple), amb el marge fistonat-dentat, amb dents obtuses mucronades, i
de contorn cordat, d'un verd molt fosc. El lòbul central sol ser major que els laterals.
Sobre tot vora els marges, la fulla és aspre, degut a tricomes cistolítics amb rosetó basal
de cèl·lules crustàcies a la cara adaxial. A la cara abaxial hi ha glàndules i tricomes.
Estípules (a la base de les fulles) membranàcies, de 7 × 17 mm, lanceolades, bífides,
feses fins la meitat. Hi ha peus femenins i peus masculins. Les flors femenines formen
cons ovoides de fins a 3.5 × 3 cm, amb bràctees de fins a 10 x 15 mm, ovals, de
consistència de paper, pàl·lides i aromàtiques, recobertes internament de glàndules
groguenques ―de 0.25 mm de diàmetre― que es desprenen a l'agitar. Els segments del
periant femení són peludes al dors i fan cosa de 1 × 3 mm; son herbacis, tenen un nervi
dorsal de color verd fosc i el voraviu escariós, laciniat. El lupulí, o pols que desprenen les
flors femenines és la part primordial com a medicinal. A la base de cada bràctea hi ha un
parell de flors femenines, amb llarg estil filiforme, cadascuna estant protegides per una
beina obliqua o prolongació de la bràctea principal. Estigmes de cosa de 3 mm. Com és
planta dioica, té inflorescències masculines a part, en branques corresponents a altres
peus. Inflorescències masculines en panícules axil·lars, solitàries o en cimes menudes,
pedunculades, amb bràctees, essent els peduncles molt peluts, amb tricomes simples
aculeats, barrejats amb altres naviculars i estrellats. El periant masculí té 5 lòbuls
iguals. Hi ha 5 estams, amb filament curt dret. Les anteres fan cosa de 2 × 0.75 mm, són
sèssils i tenen dehiscència foraminal apicular. Floreix fins a finals de l'estiu. Fruit ovoide
comprimit (3 × 2.5 mm), cobert de glàndules grogues aromàtiques, globós, sèssil i
subsèssil, adherit al periant.
La família de les Cannabàcies, comprèn un altre gènere molt conegut, el Cànnabis. Són
típics de la família no tenir làtex, tenir les flors menudes, unisexuals, les masculines
amb 5 estams, les femenines amb 2 estigmes i 2 estils; i els fuits indehiscents. És una
família propera a la de les Urticàcies. Es poden arribar a produir híbrids entre Humulus,
Cannabis i Urtica, però estèrils.
Suposadament silvestre en riberes humides a la península hispànica, llevat dels terç SW,
així com en altres localitats de clima temperat del nord d'Àfrica, Europa i Àsia. Abunda
localment en algunes valls, com el del Guadalop a Terol, però el major nombre de plantes
es troba en cultius, especialment a la província de Lleó. Allí se’n produeixen 1200 Tm de
cons/estròbils l‘any, principalment per a fer cervesa. Almenys s’hi ha cultivat des del
segle XVI. Es conrea a Europa (Alemanya, etc.) i als Estats Units; i en general als països
més consumidors de cervesa (Austràlia, Sud-Amèrica).
CULTIU
La llavor requereix estratificació o tractament amb fred (congelació amb terra un parell
de setmanes, i dues setmanes més d'aclimatació càlida). Intentar saltar-se aquest pas
amb aplicació d’àcid gibberèl·lic no acaba d’anar bé. Normalment es reprodueix, però, per
estaques, per tal de mantenir sense alteracions la mena o varietat. Després, un cop
crescudes les plantes, cal anar amb compte amb els caragols, i altres depredadors; i
posar les plantetes en terreny molt humit, arenós, solt, i sense altres plantes d'altres
gèneres a prop. El sòl no convé que sigui gaire àcid, en tot ca el pH no ha de baixar de
6,5. Normalment els conreus s’adoben amb uns 60 g d’adob mineral 15:15:15 i 4 Kg de
fems de granja Per cada metre quadrat. Si al sòl hi ha deficiències d’oligoelements es
nota a les plantes. Si hi massa Zinc, aleshores creixen amb fulles de color groc pàl·lid,
amb el lòbul central molt allargat. Això es pot corregir ruixant amb sulfat de Zinc. Si el
que manca és Bor, aleshores triguen a créixer nous brots i les fulles tenen
malformacions, amb entrenusos curts i la punta acaba morint-se. És fàcil de corregir
afegint bòrax al sòl. Evidentment, la planta agraeix o li calen els tutors per enfilar-se
adientment. Necessita més de 15 hores de llum per florir. A la fi de setembre es cullen els
cons femenins o estròbils, gairebé l'única part usada medicinalment de la planta,
juntament amb el lupulí o pols groga que contenen i desprenen. Per millorar el
rendiment o la massa dels estròbils s’adoben les plantes amb pro-hexadiona càlcica.
Aparells moderns per llaurar, ruixar, i collir mecànicament només es fan servir per a
grans extensions. Finalment és important també tenir bona cura del protocol d’assecatge
dels estròbils. A Espanya l cultiu intensiu es fa a la província de León, de acara a abastir
la indústria cervesera que en necessita centenars de tones. Si bé hi ha indicis que es
cultivava el llúpol el segle XI a Eslovènia, Croàcia, Bohèmia, Bavària, Finlàndia, o
Anglaterra, el cultiu intensiu no es va començar a estendre fins entrat el segle XVI, i
sempre lligat a la producció de cervesa. Durant el segle XIX ja era un cultiu mundial
molt estès.
Entre els fongs que poden atacar la planta hi ha: Alternaria alternara, Armillaria mellea
(alzinois), Botrytis cinerea, Cladosporium, Diaporthe humicola, Epicoccum, Phyophtora
citricola, Pseudoperonospora humuli, Sphaerotheca humuli, Verticillium albo-atrum,
Verticillium dahliae, Verticillium nonalfalfae. Alguns fongs poden ser propagats per cucs
(Heterodera humuli). També poden atacar la planta l’àcar Tetranychus urticae i el pugó
Phorodon humuli. També pel virus latent HLV (Hop Latent Virus: de doble ARN) o el virus
del mosaic (AMV= Arabis Mosaic Virus), o el virus NRSV (Prunus Necrotic Ringspot Virus),
propagats per nematodes (Xiphinema diversicaudatum). Altres plagues poden ser les del
curculiònid Otiorrhynchus singularis o del l’arna Hydroecia micaea o els escarabats
Psylliodes attenuata i Agriotes sp., o l’estisoreta Forficula auricularia; o els llimacs
Agriolimax reticulatus, Arion hortensis. Contra els fongs, ja va prou bé ruixar al sulfat de
Zinc. Contra els àcars i pugons, la solució ecològica del caldo d’ortiga (deixada podrir un
mes en aigua) funciona també prou bé. Contra els pugons també s’hi val lluitar
mitjançant la lluita biològica, fent servir depredadors com ara Anthocoris nemorum,
Anthocoris nemoralis, Forcicula auricularia. I contra els àcars, fer servir predadors com
ara Phytoseiulus persimilis, Stethorus punctillium, Typhlodromus occidentalis.
HISTÒRIA
PLINI deia que les tiges tendres es podien menjar com espàrrecs, però que a penes
alimentaven.
SANTA HILDEGARDA (segle XI) preconitzava l’ús de la resina de les flors femenines per a
l’elaboració de la cervesa, a més de recomanar-la contra la bilis negra i la tristesa.
Segons NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), és una planta regida pel signe de Mart. Neteja i
lleva obstruccions al fetge, la melsa, la sang i els ronyons. Relaxa el ventre. Les pinyetes
van bé contra el mal francès i altres afeccions de la pell, com ara tinya, vitiligen, nafres,
herpes. També desintoxica de verins. Dos grams de les pinyetes maten els cucs
intestinals, i fan venir la regla i la orina. El xarop fet amb el suc i sucre afegit cura la
icterícia, alleuja el mal de cap i lleva la inflamació a l’estómac i el fetge; i també abaixa la
febre. I tan efectiva és la planta silvestre com la cultivada. [Però, recentment hom creu
que la varietat o cultivar ‘Magnum’ és més potent que les silvestres]. CHARLES DARWIN
observà el 1882 com la punta d’una tija de llúpol donava tota una volta al voltant d’un
tutor en dues hores.
―Les tiges tendres són comestibles com a espàrrecs i són aperitives i diürètiques.
―Les fulles podrien fer-se servir, però són poc actives. S’empren en cataplasmes contra
dolors del reuma.
VETERINÀRIA
― Abelles: varroasis.
― Cabres: evita producció d’amoníac a l’intestí.
― Cavalls: laminitis/ aigüerol/Streptococcus bovis; icterícia.
― Gossos: icterícia.
― Ovelles: se’ls pot donar llúpol ensitjat, barrejat amb el normal.
― Pollastres: en millora la qualitat de la carn.
― Vaques: gasos intestinals/ mastitis (+ farina de llinosa UE). Inhibeix al tub digestiu el
creixement de bacteris productors d’amoni i/o metà com ara Peptostreptococcus
anaerobius, Clostridium aminophilum, Clostridium sticklandii.
ALTRES USOS
ÚS INTERN
—Càpsules amb pols dels estròbils: 250 mg/ càpsula/ 1-3 al dia
—Cervesa. Beguda alcohòlica (3-30%) gasosa preparada per fermentació (amb
Saccharomyces cerevisae, S. uvarum, Lactobacillus, Brettanomyces) de melasses d’ordi,
des de fa almenys sis-mil anys (Cova de Can Sadurní-Begues). El llúpol s’hi afegí al segle
XI (SANTA HILDEGARDA?). L’aroma que confereix el llúpol depèn de la varietat emprada, pot
ser amargant, aromàtica o mixta. S’hi han afegit a vegades algunes fruites (cireres, gerds,
albercocs, kiwis, mandarines, plàtans, castanyes), o algunes altres plantes: Cànnabis,
romaní, gingebre, coriandre, Myrica gale, nou moscada, pebre, taronja de Curaçao; i s’hi
pot afegir mel o vi; o es pot emmagatzemar en botes de fusta de faig perquè l’escuma no
sobresurti a l‘abocar-la al vas. N’hi ha fermentació baixa (lager) i de fermentació alta
(ale). El país on es beu més cervesa és la República Txeca (190 L/persona/any 2018). A
Alemanya són 100 L i a Àustria 108 L. La cervesa, a més de ser un aliment força
complet, millora la circulació i la digestió, potencia l’efecte d’antibiòtics, apuja el
colesterol bo, millora a densitat òssia, i ajuda a recuperar-se del cansament i la calorada;
i per fora ajuda a mantenir el cabell fort i brillant aplicada com a condicionador del
cabell.
—Coixins farcits amb estròbils de llúpol, i altres flors (artemisa, donzell, espígol,
calèndula, gessamí, malva, marialluïsa, roses) i fibres (berbena, canyella en rama, pinyes
d’avet, pinyes de cedre, fulles de xiprer). Per dormir millor.
—Extracte sec (6:1): 0.3-1 g /dia
—Extracte fluid: 5-15 gotes/ 3 vegades al dia.
—Infusió: 5 g / 0.5 l /3 tassetes al dia.
—Lupulí fresc (si està oxidat perd propietats): 0.1-0.250 g / 1-3 vegades al dia
—Mixtrakt 2/Erba Calm Bio (SANTIVERI): extractes hidroalcohòlics de Passiflora +
Valeriana + Crataegus + Humulus lupulus. Molt còmode de prendre i eficaç quan no
s’acaba de dormir bé del tot.
—Tintura (1:10) 60-120 gotes/dia
—Tisana contra l’insomni (MARIA TREBEN): 50 g de Primula veris + 25 g espígol + 10 g
hipèric + 15 g pinyetes de llúpol + 5 g de rel de valeriana. Una culleradeta per tassa,
deixant-ho reposar 3 minuts després de bullir. Beure amb mel a glopets abans d’anar a
dormir, amb mel.
ÚS EXTERN
—Infusió de 50 g/L per foments. 50-100 g per banys generals. Bafs contra retenció
d’orina (aplicats a la meitat inferior del cos).
1,2-epi-tio-humulè 2-metil-butil-iso-butirat
2,3,5-tritiahexà 2-metil-butil-propionat
2-metil-propil-2-metil-butirat 2-metil-propil-iso-butirat
2-decanona 2-metil-propil-pentenoat
2-metil-2-butil-iso-valerat 2-metil-tia-5-hex-2-è
2-metil-5-pentenil-furà 2-nonanona
2-metil-butil-heptanoat 2-pentadecanoat
2-metil-butil-hexanoat 2-tetradecanoat
2-tridecanoat linalil-propionat
2-undecanona linalool
3-(4-metil-pent-3-enil)-3-tiofè llimonè
3-metil-butil-iso-butirat metacamforèn
4-(4-metil-pent-3-enil)1,2-ditia- metil-2-metil-nonanoat
ciclohex-4-è metil-2,5-dimetil-hexanoat
5-(4-metil-5-pent-3-enil)1,2,3-tritia- metil-4-metil-hexa-2-noat
ciclohept-5-è metil-5-metil-hexanoato,
6-(4-metil-pent-3-enil)1,2,3,4-tetratia- metil-6-metil-heptanoat
ciclo-octa-6-è metil-8-metil-nonanoat
8,9-epi-tio-humulè metil-9-metil-decanoat
alfa-cariofil·lè metil-deca-4-enoat
alfa-humulè metil-deca-4,8-dienoat
gamma-ionona metil-decanoat
alfa-terpineol metil-decenoat
al·locimè metil-dodeca-8-enoat
beta-cariofil·lè metil-dodeca-dienoato
beta-mircè metil-dodecanoat
borneol (èster valeriánic) metil-èster de l’àcid gerànic
butil-iso-butirat metil-geranat
cannabè metil-nonanoat
cariofil·la-3(12)-6-dièn-4-ol metil-noneoat
cariofil·la-3(8)-13-dièn-5-ol metil-octanoat
cariofil·la-3(8)-13-dièn-5-a-ol metil-tio-heptanoat
cariofil·la-4(12)-8(13)-dièn-5-b-ol, metil-tio-hexanoat
cariofil·lè metil-tio-humulona
cariofil·lè-òxid metil-tio-isoheptanoat
citral metil-tridecenoat
decan-1-al metil-undecadienoat
etil-heptanoat metil-undecanoat
eudesmol metil-undecenoat
eugenol mircè
farnesè neril-iso-butirat
fenil-etanol neril-propionat
geranil-acetat nonanil
geranil-iso-butirat octil-acetat
geranil-propionat octil-isobutirat
geraniol pentadeca-6,9-dièn-2-ona
germacratiè pentenil-iso-butirato
heptil-iso-butirat pentil-iso-butirat
heptil-propionat serolidol
hexil-propionat undecan-2-al
humulè (sesquiterpè)
[ESTRÒBILS]
[RESINA]
6-prenil-naringenina
[LLAVORS] 8-prenil-naringenina
àcid gamma-linoleic àcid valeriànic
acil-florglucinol
adhumulona
[FULLES] adlupulona
cannabidiol cohumulona
kaempferol colupulona
leucocianidina deoxihumulona
rutina 2.000 ppm humulona
lumulona
lupulona
[PLANTA]
1,2-epi-tiohumulè 4,5-epi-tiocariofil·lè
2-decanona àcid 3-metil-butanoic
2-metil-but-3-èn-2-ol àcid cafeic
2-metil-propil-2-metil-butirat àcid hulupínic
2-pentadecanona àcid maslínic
2-tridecanona àcid oleanòlic
4-deoxi-humulona àcid tànic
àcid ursòlic hederagenina
ad-humulona helupona
ad-lupulona hexil-iso-butirat
alfa-coracalè hidroxitoluè-butilat
alfa-cubebè 15 ppm humulèn-epòxid
alfa-pinè humulenol
alfa-terpineol humulol
alfa-tocoferol iso-pentil-amina
beta-pinè iso-xanto-humol
beta-humulè lignina
beta-sitosterol linalil-propionat
calactina linalool
campesterol luparona
cariofil·la-3(8)-13-dièn-5-alfa-ol lupulina
cariofil·lè lupulona
cel·lulosa metil-butenol
cianidina metil-decanoat
colupol metil-dodecanoat
colupulona metil-geranat
decan-1-al metil-hexanoat
delfinidina metil-nonaoat
deoxi-cohumulona metil-octanoat
deoxi-humulona mircè
dimetil-trisulfur miricetina
esqualè neril-iso-butirat
estigmasterol neril-propionat
etil-metl-amina nerol
farnesè oli essencial
farnesol pentosanes
flavonoides piperidina
friedelina polifenols
gal·lo-catecol polisacàrids
gamma-calocorè prehumulona
gamma-ionona prelupulona
geranil-acetat quercetina
geranil-iso-butirat rutina
geranil-propionat tanins
geraniol trans-beta-farnesè
germacratriè xanto-humol
glucòsids
[TIGES]
5-alfa-ergostan-3-ona cel·lulosa
5-alfa-estigmast-22-èn-3-ona estigmasterol
5-alfa-estigmastan-3-ona friedelina
àcid maslínic hederagenina
àcid oleanòlic, lignina
àcid ursòlic pentosanes
campestrol tetradec-9-èn-2-ona
ESPÈCIES SIMILARS
MÉS INFORMACIÓ
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Planta bisanual o perenne de 30 a 70 cm d’alçada, poc ramificada, rígida, sense
agullons, però amb calzes punxents a la fructificació, pilosa viscosa amb olor com de vi.
Tricomes pluricel·lulars uns llargs i els altres curts, uns adpresos, els altres patents
Fulles de 38 × 15 cm alternes, toves, suaus al tacte, pubescents sobre tot sobre els
nervis,les radicals peciolades formant una roseta i les caulinars sèssils o abraçadores,
oval-oblongues, sinuades-pinnatífides, inciso-lobulades, amb lòbuls desiguals,
triangulars lanceolats, llargament ciliats. Inflorescències en cimes escorpioides o
helicoides amb aspecte d’espiga secundiflora. Bràctees abundants, similars a les fulles,
enteres o inciso-lobulades, agudes, sèssils, amplexicaules. Flors totes subsèssils amb
pedicels de menys de 8 mm, amb el calze de 14-20 mm, campanulat, globós a la meitat
basal, mig tomentós, amb 10-30 nervis. Al fructificar (24-32 mm) es torna rígid, amb 5(8)
lòbuls desiguals, més curts que el tub, oval-lanceolats, fortament mucronats, amb punxa
de fins a 2 mm. Corol·la de 24-39 mm, infundibuliforme, gairebé regular, amb 5 lòbuls
desiguals, una mica més curts que el tub, amb el limbe d’un groc brut, amb venes també
violeta (excepte a la var. pallidus W.K.) però la gorja d’un negre porpra; amb el sinus
inferior que sobrepassa just el calze. Pubescent a la meitat basal per la cara de fora.
Estams 5(6), que ultrapassen la gorja, inserits a la meitat inferior del tub de la corol·la,
desiguals (7-19 mm), 2 més llargs que els altres i en general exerts, amb filaments lliures
entre ells i més llargs que les anteres, i pubescents a la base. Anteres de 2.5-3.5 × 0.7-
1.5 mm, el·lipsoides, de color porpra negrós, dorsifixes, no connivents, de dehiscència
longitudinal. Estil de 15-20 mm. Estigma capitat de 0.8-1.2 mm d’alçària. Càpsula
(pixidi) de 13.5-18 10-14 mm, inflada a la base asseguda dins el calze, amb la base
membranàcia i opercle coriaci. Llavors obovoides, de 1.3-1.8 1.3-1.5 mm, foveolades i
crestades de color castany gris clar.
Dins les Solanàcies aquest gènere, que comprèn unes 23 espècies, es distingeix per la
corol·la amb tub llarg, calze acrescent, flors en raïms espiciformes unilaterals fullats,
càpsula closa dins el tub del calze i que s’obre per un opercle circular al capdamunt,
fulles fulles dentades o pinnatífides.
HISTÒRIA I ESOTERISME
A l’antiga Pèrsia en bhang, o mang, figura a la llegenda del príncep VISH-TASP, protector
de ZOROASTRE. Sembla que va beure’l amb vi i va caure adormit per tres dies seguits i va
tenir temps de visitar el paradís superior. La mateixa història s’explicava de VIRAZ, un
visionari llegendari. Per als celtes antics la planta estava consagrada a Belenos, oracle i
déu del sol, i permetia els druides comunicar-se amb les fades i altres éssers espirituals.
El nom científic del gènere aplicat per LINNÉ, i molt abans per PLINI EL VELL, significa
«fava de porc» en grec. Caldria trobar l’origen d’aquesta denominació en el passatge de
l’Odissea on els companys d’Ulisses són drogats per la bruixa Circe que els transforma
en godalls al fer-los beure una poció de jusquiam. Per altra banda, els porcs avui en dia
semblen gaudir per menjar la planta sense posar en perill la llur vida. S’ha dit que les
bruixes s’untaven el cos amb un ungüent amb jusquiam, i que això les capacitava per
volar pels aires sostingudes només per una escombra per poder dirigir-se així a
l’aquelarre. S’havia emprat també en rituals de màgia negra per a procurar la mort a
algú indesitjat. Ara s’ha substituït el jusquiam pel tabac. O podríem dir que la planta del
tabac ―una altra solanàcia molt propera genèticament al jusquiam― és més intel·ligent
que la del jusquiam i fa que més homes la consumeixen i la reprodueixin. Abans de
l’aparició del tabac a Europa, aquí es fumava el jusquiam, però només en rituals de
bruixeria. De l’Edat de Bronze en queden algunes restes que palesen el seu ús mil·lenari.
En tot, cas el tabac ara és legal vendre’l i consumir-lo però el jusquiam no, per l’ordre
ministerial de 2004 signada per la doctora ANA PASTOR JULIÀN, i per legislació sobre
estupefaents ja de més enrere. El jusquiam figurava com a narcòtic ja al papir d’Ebers
del segle, XV a.C. L’oli de les llavors sembla ser que s’empraven aleshores com a
combustible de les làmpades «màgiques». Actualment, malgrat tot, es ven a les
parafarmàcies dels Estats Units.
DIOSCÒRIDES (segle I) preferia emprar Hysocyamus major, un jusquiam abundant a les
roques vora el mar, ―per exemple al port de Maó― que no pas el jusquiam de l’interior
(Hyoscyamus niger). La planta, o les llavors soles xafades amb una mica d’aigua calenta,
desprenen un suc que es pot conservar un any com a analgèsic amb efectes més potents
fins i tot que l’opi. Es pot emprar contra el dolor als ulls, dolor a l’oïda, contra el dolor de
la regla, als peus o on sigui. També se’n poden fer una mena de panellets amb ferina de
blat, o ordi, i la planta triturada, o el suc. La llavor sola (fins a 700 mg) és útil contra la
tos, el catarro, els dolors als ulls, el de la regla, la menorràgia, presa amb aigua-mel i
llavors de rosella. Les llavors xafades amb vi s’apliquen contra el dolor als testicles, la
gota, el dolor a les mames (després del part). Les fulles s’apliquen, soles o amb farina
d’ordi, en cataplasma contra dolors locals. Les fulles (3-4), begudes amb vi, curen les
febres intermitents. Menjades com a verdura, fan desvariejar. El vinagre on s’hagi cuit
una rel de jusquiam va bé per glopejar contra el mal de queixal.
Probablement els bersekers vikings prenien jusquiam, a més d’Amanitha muscaria,
abans de les batalles per tal d’entrar en un estat alterat de consciència que els
insensibilitzava. I el posaven al costat dels cadàvers enterrats. A l’antic Israel es posaven
flors de jusquiam sobre els ulls dels morts també. Eren, però, d’alguna de les altres
espècies d’allí: albus, aureus, boveanus, desertorum, muticus, pusillus, reticulatus. El
mateix AVICENNA (segle XI) sembla que havia ressuscitat algun mort amb l’ajuda d’una
lavativa amb jusquiam.
Al tractat xinès del Pen-Ts’ao Ching (segle I) es dona a entendre que prenent les llavors
es podria caminar grans distàncies sense cansar-se, veure i comunicar-se amb els
esperits i a través d’ells veure els dimonis. Diversos encens s’han cremat per induir
estats psicodèlics, barrejant jusquiam amb olíban (Boswellia sacra), coriandre, canyella
xinesa (Cinnamomum cassia), asa-fètida o fins i tot tabac.
Sant ALBERT MAGNE (segle XIII) donava a entendre que al seu temps els nigromàntics
empraven el jusquiam per invocar els esperits dels morts i els dimonis.
Santa HILDEGARDA VON BÎNGEN (segle XII) havia constata que després de perdre la
consciència per borratxera un home podia recuperar el sentit aplicant-li aigua de
jusquiam freda als polsos, el front i la gola. El segle XI, a Alemanya, per fer ploure es
rodejava a una noia verge a la que es posava una fulla de jusquiam al dit petit del peu
que havien agafat amb el dit petit de la ma, i amb les companyes anaven nues vora un
riu on l’esquitxaven amb l’aigua.
El segle XVI hi havia judicis a bruixes per haver donat llavors de jusquiam a un home
que quedà embruixat i sexualment molt excitat. O també per haver espargit llavors de
jusquiam entre dos amants i haver pronunciat un encanteri com ara «aquí sembro
llavors silvestres que fins que no se separin faran que s’odiïn i evitin l’un a l’altre».
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), el henbane és planta de Saturn. El vi on s’hagi
bullit la planta es pot aplicar en compreses per alleujar el dolor de la ciàtica o altres
dolors amb excés de calor. El vinagre aplicat als polsos i al font alleuja el mal de cap i
l’insomni quan hi ha febre alta. L’oli de les llavors va bé contra la sordesa, contra els
acúfens; o fa el mateix el suc de la rel o de la planta. La decocció de la planta o les llavors
maten els polls al cabell de les persones o al pèl del bestiar. Els fums de la planta seca
rebaixen les llúpies i els penellons ulcerats a peus o mans. Va molt bé per desinflamar
els genitals de la sífilis, i contra la gota i el mal de queixal. El segle XIX PERGER donava a
entendre que ficant una tija de jusquiam dins l’aigua d’una font això feia ploure després
d’una sequera.
LITERATURA
―Y vi tus ojos, flor de beleño, tus ojos dicen arcanas rimas
raros abismos de luz y sueño; y tus lucientes cejas sobre ellos,
ojos que dejan al alma inerme, fingen dos alas sobre dos simas...
ojos que dicen: duerme... Duerme... ¡Oh! plegue al cielo que cuando grita
Pupilas hondas y taciturnas, la pena en mi alma dolida e inerme,
pupilas vagas y misteriosas, tus grandes ojos de zulamita
pupilas negras, cual mariposas murmuren: «duerme»...―
nocturnas.
[AMADO NERVO]
Bajo las bandas de tus cabellos
HOMEOPATIA
• acúfens • convulsions
• conjuntivitis • deliris
• empitjora al gitar-se • mareig al viatjar (tiretes per posar
• excitació sexual darrere l’orella)
• exhibicionisme • millora al seure inclinant-se cap
• gelosia endavant
• grolleries • otitis
• hipersensibilitat nerviosa • por a estar sola
• incontinència urinària • por a l’aigua
• insomni • sequedat de mucoses
• loquacitat • sordesa
• mal de queixal • tos asmàtica
• tos seca espasmòdica
PREPARATS I DOSIFICACIÓ
Analgèsic d’ús extern: belladona + estramoni + jusquiam + cascall + marihuana +
morella roquera + oli
Bàlsam tranquil: 50 g de fulles de jusquiam + 50 g de fulles de belladona + 50 g de fulles
d’estramoni + 50 g de fulles de cascalls + 50 g de fulles de morella (Solanum nigrum) +
200 g d’etanol ... reposar 24 hores tot ben esmicolat... + 5 Kg d’oli de cascalls .. 6 hores
al bany-Maria, remenant-ho ... es cola i s’exprimeix el residu... es refreda .. + 1 g d’OE
espígol + 1 g OE romaní + 1 g OE farigola + 1 g OE menta... es filtra i es guarda.
Buscapina© (butil-bromur d’escopolamina): medicament antiespasmòdic de la
musculatura llisa del tracte gastrointestinal, biliar i genitourinari, que per a alguns les
fulles dels jusquiam siguin «la buscapina natural».
Cardiodoron©: jusquiam + Primula veris + Onoprodum acathium: trastorns del cor o de la
circulació i del son.
Cataplasmes emol·lients i sedants: fulles de jusquiam + segonet
Extracte hidroalcohòlic: fins a 200 mg al dia.
Fregues contra la coixesa d’animals: tripó + malrubí + jusquiam +`+ atzavara (polpa
blanca)... tot bullit en poca aigua.
Fulles seques fumades contra l’asma.
Gruit: additiu per fer cervesa: 40 g de planta de jusquiam triturada + 5 g nabius + 23 L
d’aigua + 1 L de malta + 900 g de mel + 5 g de llevat sec + sucre moreno. Una llei bàvara
del 1516 va prohibir l’ús del jusquiam a la cervesa, que va ser substituït pel llúpol.
Infusió d’una culleradeta de cafè per litre d’aigua: 2-3 tasses al dia.
Oli contra lumbàlgies: ruda + jusquiam
Píldoles de Méglin: extractes de jusquiam, valeriana i lactucari (llet d’enciam silvestre) 50
mg de cada per pastilla. Prendre 1-2 pastilles al dia contra espasmes.
Preparat contra les candidiasi: ortigues + 1/6 de jusquiam + 1/6 de nou moscada + uns
brins de safrà + caldo de carn abocat sobre Melissa officinalis, tot plegat deixat reposar
unes 4 hores. Cal beure-ho cada dia durant un mes
Supositoris anti-hemorroidals: extracte de jusquiam 50 mg + extracte d’Hamamelis 100
mg + mantega de cacau 5 g, per supositori.
Tintura al 10%: 1-2 g al dia o 60-120 gotes.
Xarop: 20-40 g al dia, si en una culleradeta de cafè hi ha 750 mg de tintura.
hiosciamina
ESPÈCIE SIMILAR
Hyoscyamus major/albus
MÉS INFORMACIÓ
https://flora.org.il/en/plants/
HIPÈRIC
Hypericum perforatum L.
[1753, Sp. Pl. : 785] 2n=16, 32, 36, 48
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les Hipericàcies es distingeix per tenir les flors regulars, talamiflores, és a
dir, amb els pètals i els estams inserits directament sobre el receptacle, sense adherir-se
als sèpals; i pel calze persistent, amb 5 sèpals lliures o gairebé, 5 pètals lliures, sovint
marcescents, cargolats dins la poncella; estams nombrosos reunits a la base en 3-5
grups; estils 3-5, lliures, estigmes inflats; ovari lliure; fruit en càpsula, dehiscent per1-5
valves (rarament indehiscent), fulles enteres, oposades.
Dins la família de les Hipericàcies, el gènere Hypericum ―que compta amb unes 470
espècies, agrupades en 36 seccions― es distingeix per tenir els sèpals ben iguals, els
estams reunits en 3 fascicles almenys a la base, la càpsula que s’obre en valves fins la
base, les tiges dures, i els pètals divaricats i sense glàndules petaloides.
Dins el gènere, Hypericum perforatum es distingeix per tenir glàndules vermelloses que a
l’assecar-se la planta es tornen negroses, als pètals, però no, o molt poc, als sèpals (de
4-8 mm lanceolats aguts, no ciliats); i per ser planta glabra; amb tiges cilíndriques, amb
glàndules negroses i amb 2 línies longitudinals sobresortints; i per les fulles sèssils no
eixamplades en cor a la base, amb puntuacions transparents molt visibles a contrallum,
i amb punts negres a la perifèria; i bràctees de 4-6 mm, linear-lanceolades, ben diferents
de les fulles; pètals de 9-15 mm, asimètrics, el doble de llargs que els sèpals 84-8 mm);
estams reunits a la base en 3 grups, més curts que els
sèpals; càpsula oval, de 5-10 mm, el doble de llarga que el
calze, rogenca, amb vesícules irregularment dispostes en
2-3 bandes obliqües; llavors fosques de 0.8-1 mm.
Hypericum perforatum és, doncs, planta vivaç, glabra, una mica aromàtica, d'uns 50-
90 cm d'alçària. Amb tiges de color verd clar marronós, buides per l’interior, ascendents,
sòlides i ramificades, rodones o gairebé quadrangulars, en secció, amb dos voravius
verticals una mica alats que van alternant de posició al passar d'un entrenús a un altre.
Alguns tiges que no donen flors, són jacents a la base, a l'hivern, rodones en secció, i
tenen fulles més menudes i una mica doblegades per la meitat, cap amunt. Les fulletes
falten cap a la base de la tija florífera, més amunt són oposades, de fins a 3.5 cm,
el·líptiques, obtuses, sèssils o peciolulades (les superiors), petites i farcides de punts
transparents visibles al besllum, i amb altres punts més a les vores, negrosos, opacs. Hi
ha un voraviu vermellós que uneix cada costat de les bases de les fulles connivents. Les
flors són en general d'un groc daurat i estan a la zona del cim de la mata. Peduncles
florals més curts que el calze. Pètals obovals de 2-3 × 0.5 cm, una mica dentats a la
punta d'una banda, sempre amb un lleuger vorell vermellós (com de sang) que per
dessecació es torna negre, enervats. Calze format per 5 lacínies estretes, agudes, més
curtes que els pètals i doble llargues que l'ovari. Estams molt nombrosos (50-60) en 3
fascicles, amb anteres grogues també, però amb un puntet negrós, sent els filaments
bastant llargs, gairebé com els pètals. Pistil amb 3 estils individualitzats. Càpsules de
color marró vermellós, en forma gairebé cilíndrica, amb tendència a ser pentagonal,
només dividit en tres compartiments i més ampla per dalt, amb porus que s'obren en
temps sec per deixar anar llavors de color marró molt fosc, gairebé esfèriques, molt
menudes. Els grans de pol·len fan 21-17 micres, són esferoides i tricolporats
MALURES: S’ha introduït una plaga que deixa les poblacions invasores d’hipèric
reduïdes a l’1% del que eren abans. Es tracta del petit escarabat negre Chrysolina
quadrigemina. Els hemípters cicadèlids, per altra banda, solen afectar de manera natural
les plantes d’hipèric o els tisanòpters del gènere Thrips. Fongs paràsits naturals:
Colletotrichum gloeosporioides, Diploceras hypericinum, Fusarium solani, Keissleriella
ocellata, Microsphaera, Passalora hypirici, Scerotinia rolfsii, Seimatosporium hyperiucm. A
més, pot estar afectat per fitoplasmes.
CULTIU
Llavor fàcil de germinar. Es fa el planter en caixes petites amb terra molt orgànica
granulada, però sense deixar-lo créixer molt, ja que les arrels s’entortolligarien massa.
Després es passa a el terreny, en fileres, deixant separacions de 20 × 40 cm.
ESOTERISME
Planta del signe del Lleó sota el domini del Sol. Hyperion era un tirà de la mitologia
grega, fill d’Urà, déu dels Cels, i de Gea (dessea de la Terra). Del mateix matrimoni va
neixer Tea, germana d’Hyperion i a la vegada muller seva, ja que entre els dos
engenraren Helios, el sol, Selene, la lluna, i Eos, l’aurora. La majoria d’autors, però, fan
derivar Hypericum de “hyper” + “eikon”, és a dir, “per sobre la imatge”. Per altra banda,
no costa gaire d’imaginar el paral·lelisme entre la decapitació de Sant Joan Baptista i la
planta. Almenys per al gaèlic sant Columba, del segle VI, estava clar. Les gotetes
transparents de la fulla semblen les gotes d’aigua baptismal. Les taques de color vermell
fosc de les flors recorden les gotes de sang del màrtir, i més encara ho recorda el color
que pren l’oli de macerar o bullir al bany-Maria la planta. També diuen que el 29
d’agost, quan varen decapitar sant Joan Evangelista, la planta traspua gotes de sang.
Per altra banda, sant Joan Evangelista va escapar il·lès de la porta llatina de Roma
després que li llencessin per sobre un barril d’oli bullint. Això ha fet que a la planta se la
conegui també com un remei excel·lent contra les cremades. El cert és que fins i tot al
món protestant, tan ontrari a la veneració dels sants, se la conegui com a “Saint-John’s
wort” (herba de Sant Joan).
MARIA TREBEN recull la creença que el color roig de la planta li ve de la sang de Jesucrist,
que va impreganr un ram que duia a la ma Sant Joan Evangelista. També escriu que les
noies se’n feien corones per ballar al voltant de la foguera de Sant Joan, o que llençaven
a l’aigua algun ramet amb flors per veure si les flors reviscolaven i els donaven un bon
auguri de cara a agafar xicot aquell any que venia. I, finalment, que els pagesos autríacs
donaven al bestiar entre dues llesques de pa un ram d’hipèric en flor el dia de Sant
Joan perquè tinguessin bona salut fins l’any següent.
L’hipèric espanta dimonis; tempestes i derrotes; i atrau l'amor. A l’Edat Mitjana era
coneguda com una de les principals herbes fuga-daemonium.
Portat a sobre els divendres, manté allunyada la bogeria o la malenconia.
Sobre les finestres, protegeix la casa dels llamps, incendis i mals esperits. Millor collir-lo
la nit de Sant Joan perquè protegeixi la casa la resta de l’any, i posar-lo a sobre al porta
o finestra que miri cap a llevant.
Posat en el coixí, ens deixa conèixer en somnis els nostres propers amants.
Menjar les seves flors allunya fantasmes, dimonis i a la mateixa tristesa. El fum de
cremar les llavors d’hipèric allunya els fantasmes de la casa i fa que deixin de fer sorolls
estranys a la nit.
Abans era planta que els irlandesos creien que protegia el bestiar si la Nit de Sant Joan
els practicaven un ritual amb oració ajudats d’un ram d’hipèric.
HISTÒRIA
HIPÒCRATES, TEOFRAST D’ÈRESOS, PLINI EL VELL i GALÈ tenien la planta com un remei
antiinflamatori i vulnerari. Per a PLINI EL VELL (segle I), la llavor és diürètica i atura la
diarrea, i beguda amb vi va bé contra els trastorns s de la bufeta de l’orina. EUPATOR
DIONISI MITRÍDATES (segle I a.C.) sembla que prenia com alexitèric o antídot general
hipèric entra altres plantes.
DIOSCÒRIDES (segle I), relacionava el líquid vermell que exsuda la planta al refregar-la
entre els dits amb el nom «androsaemum», que significa sang d’home. La recomanava per
fer orinar i per fer venir la regla, i, pres en vi, contra les febres periòdiques (malària);
també la llavor, beguda 40 dies seguits, contra la ciàtica; i la planta granada en
cataplasma contra les cremades.
PARACELS (segle XVI) la recomanava contra la tristesa i altres afeccions nervioses
(psicosis). També contra paràsits, per guarir ferides. Al mateix segle XVI MIGUEL DE
CERVANTES cita a la seva famosa novel·la «El Quijote» (segona part: XLVI) l’oli d’APARICIO
DE ZUBIA, fet amb hipèric, trementina d’avet, vi blanc, blat, encens, valeriana i card sant.
“Quedó don Quijote acribillado el rostro y no muy sanas las narices, aunque muy
despechado porque no le había dejado fenecer la batalla que tan trabada tenía con aquel
malandrín encantador. Hicieron traer aceite de Aparicio, y la misma Altisidora, con sus
blanquísimas manos, le puso unas vendas por todo lo herido”.
ANGELO SALA (segle XVII) la recomanava contra els mals esperits, melancolia, ansietat,
depressió. Recomanava prendre el preparat fet amb la planta florida tendra i brandi.
NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) el bullia en vi per tenir un bon remei contra ferides
externes o internes. Macerat en oli tanca ferides i obre obstruccions. La decocció de la
planta granada, i millor encara barrejada amb suc de Polygonum aviculare, va bé als que
escupen o vomiten sang, i contra el verí de serps o altres bestioles que ens hagin
mossegat, o per els que no poden pixar. Uns 8 grams de llavors d’hipèric triturades fins a
fer-ne pols i begut amb una mica de caldo, això fa expulsar la bilis o la sang acumulada
a l’estómac. Contra les febres periòdiques (tercianes o quartanes) va bé beure la decocció
de la planta granada. Prendre l’aigua de les llavors durant 40 dies seguits va molt bé
contra la ciàtica, l’epilèpsia i la feridura.
JOHN KING (segle XIX) tenia l’hipèric, planta introduïda als USA cap el segle XVIII, per
astringent, diürètic, sedant; i un bon remei contra afeccions renals, diarrea, disenteria,
icterícia, paràsits intestinals, dismenorrea, depressió nerviosa i hemorràgies. També
remarcava que era un bon remei contra lesions de la medul·la espinal.
K. DANIEL a principis del segle XX la recomanava contra la depressió nerviosa a
Alemanya. A finals del segle XX al mateix país en 25% de les receptes d’antidepressius
eren d’Hypericum perforatum, que entrava ja al sistema de la seguretat social.
Per aprofitar al màxim les propietats de la planta caldria fer preparats barrejant plantes
amb poncelles, flors ben obertes i plantes ja fructificades.
Per les infeccions del ventre, amb la llengua bruta, sense gana, es fa bullir l’Herba de
Cop (Hypericum perforatum) amb la planta de la Centaura, Herba Prima i 3 Pomes (amb
pela). Es bull tot i, quan està quasi sense aigua, s’hi posa ¼ L de xarop de sidra, i s’hi
afegeix sucre roig (3 cullerades). Es pren a cullerades. [CECÍLIA CLOTA, de Campdevànol].
Ungüent antiinflamatori (treu el foc del mal acabat de fer) per ferides (esgarrapades de
bestiar, talls, etc.). Es fan bullir, a poc a poc, sense que vessi, en un tupí de terra nou,
fins que pari el bull ell sol: 1 cullerada de greix de porc rentat 3 vegades (fins que quedi
ben blanc) + 2 terrossos de pega + 1 ram gran d’Herba de Cop (Hypericum perforatum) i
de Ruda (Ruta graveolens) + grans d’All pelats (en nombre sempre senar) + oli (només
quan s’ha fos primer el llard). Recepta facilitada per MARIA BOSCH I CASADEMUNT, del Mas
El Solé, de Vallfogona de Ripollès, segons va aprendre de sa mare.
Per evitar la formació de tendrums després de ferides o que es trenqui alguna part del
cos, es fa oli de arrel de Cicuta (Conium maculatum) i d’Herba de Cop (Hypericum
perforatum). Per fondre els tendrums, s’unten amb greix de gallina vella i arrel de Julivert
(Petroselinum sativum). [ONOFRE VALLS, de Pardines].
Alcohol pels cops: Arnica montana + Romaní (Rosmarinus officinalis) + Sajulida (Satureja
montana) + Hipèric (Hypericum peforatum) + grana de Ginebre (Juniperus communis).
[ANTONI PICOLA I PUJOL, d’Ogassa].
Remei contra la gangrena. Greix rentat 3 vegades + pega negra + 1 raig d’oli + 3 grans
d’All + 1 brot de Ruda + 1 brot de Flor d’Herba de l’Oli de Cop (Hypericum perforatum). Es
fa bullir l’aigua i se’n fan compreses. [MERCÈ BASAGAÑA, de Campdevànol].
Ratafia de Sant Joan. 15 g d’hipèric i una llimona gran tallada a rodanxes en 1/2 L
d’aiguardent. Es fica tot dins una ampolla de broc ample i es va sacsejant, ben tapat,
cada dia uns instants, i al cap de 15 dies es cola i s’hi afegeixen 150 g de sucre, es
sacseja bé i es guarda a les fosques, per prendre alguna copeta digestiva i estomacal de
tant en tant. Ho recollia l’herbolari JOSEP FERRAN COMAS.
Tisana contra la bronquitis: hipèric + Glechoma hederacea + rel d’Inula helenium [JEAN
VALNET]
Mepentol©: àcid linoleic + àcid gamma-linolènic + àcid oleic + àcid palmític + àcid
esteàric + àcid palmitoleic + àcid araquidònic + àcid eicosanoic + extracte d’Equisetum
arvense + extracte d’Hypericum perforatum. Molt emprat per prevenir o tractar úlceres
per enllitament crònic.
Per tenir una imatge més precisa de la regió cardíaca afectada per un infart agut de
miocardi es pot recorre a la hipericina-mono-Iode123 per a obtenir una imatge SPECT
(single-photon-emission compyted tomography), ja que la hipericina té una gran afinitat
per les cèl·lules necrosades.
VETERINÀRIA
Per als gossos, l’hipèric, la camamilla i la sàlvia són bons remeis contra malalties de la
pell. En general l’hipèric és un bon remei per a ajudar a cicatritzar ferides, per exemple,
de mossegades, i també contra la sarna, inflamacions, febre. En gossos en especial, és
un bon remei a provar contra l’endocarditis. També es pot donar en homeopatia contra
dolors d’accidents que han afectat algun nervi, ja sigui prenent-ne per la boca o en
injeccions.
Per a molts animals l’hipèric, però, pot desencadenar una reacció al·lèrgica a les zones de
mucoses descobertes exposades a la llum intensa del sol. També, almenys a les ovelles
per sobre de 2 mg d’hipericina/Kg de massa d’animal, els fa pujar la temperatura rectal.
Aproximadament 1 g/Kg d’hipèric al dia millora la immunitat de pollastres contra la
malaltia infecciosa del virus de la bursa IBDV BC-6/85. En esturions (acipensèrids)
criats en piscifactories l’extracte d’hipèric cura les ferides més ràpidament que el
tractament amb antibiòtics.
L’extracte d’hipèric ric en hiperforina inhibeix al Paenibacillus larvae que afecta les
abelles. L’oli d’hipèric combinat amb oli de neem (Azadirachta indica) és un bon
tractament contra miasis deguda a Wohlfahrtia magnifica en animals domèstics.
A part l'efecte fotosensibilitzant (hipericisme) que pot provocar fortes reaccions al·lèrgies
cutànies en algunes persones sensibles, especialment les de pell molt blanca, pot causar
nàusees i debilitat, en ús intern. Quanta més hipericina dugui la plata més fototòxica
serà i quanta més quercitrina dugui,, menys ho serà. Alguna vegada s'ha intoxicat algú
menjant la planta. La fotosensibilització es dóna també en vaques, cavalls, conills i
porcs. Els animals de pell clara tenen més problemes que els de pell fosca. Es poden
presentar sequedat al morro, ampolles a les mucoses exposades al sol, intranquil·litat,
convulsions epilèptiques, trontoll, hemòlisis, i coma. En principi, més val que ovelles,
cabres o cavalls no en mengin. A les ovelles fa que baixin el nivell d’hemoglobina, el
nombre de glòbuls rojos, la proteïna, la glucosa, el colesterol, els triglicèrids i l’activitat
de la fosfatasa alcalina; i eleva el nivell a la sang de Nitrogen/urea, Na, K, bilirubina
(total i directa), AST, ALT, LH, GGT. La dosis tolerada en vedells és de 3 g de planta
seca/Kg de massa o 10 mg/Kg d’hipericina, si no són albines; si ho fossin aleshores seria
de 3.5 mg/Kg. Tot i que el 80% de la hipericina es perd amb l'assecat, el bestiar nota els
efectes foto-sensibilitzants després d’alimentar-se amb hipèric sec. En conills pot causar
cirrosi al fetge. L’extracte amb èter facilita o agreuja els atacs epilèptics. Si hi ha cirrosis
hepàtica alcohòlica, l’hipèric pot no frenar l’evolució cap a un carcinoma hepato-cel·lular
amb cèl·lules sincicials gegants. S’ha donat almenys un cas de reacció amb febre
persistent després de prendre hipèric. També s’ha donat algun cas que al prendre hipèric
i ja havent patir trastorns psicològics greus abans, la planta ha desencadenat episodis de
hipomania o de mania. Almenys s’ha descrit un cas de necrosis del moll de l’os
concomitant amb candidiasis oral, anèmia normocítica, agranulocitosis i disfàgia,
concomitant amb un tractament alb hipèric contra la depressió nerviosa en un jove de 22
anys a Turquia. Com que l’hipèric és un tònic uterí, més val que les embarassades, si no
és al moment del part, no en prenguin pas. S’’ha donat algun cas de taquicàrdia
supraventricular possiblement deguda a l’hipèric, que ha remès al deixar de prendre’l.
La DL50 per a rates ve a ser de 5 g/Kg per via oral i de 1.8 g/Kg per via intraperitoneal.
L’aplicació de radioteràpia junt a la quimioteràpia (vincristina, nitrosourea,
temozolomida) podria donar lloc a amaurosis per neuropatia òptica si a més s’està
prenent hipèric. S’ha donat almenys un cas d’epistaxis a continuació d’inhalació d’un
esprai nasal amb hipèric. El nombre de fol·licles secundaris i terciaris als ovaris
disminueix (en rates) prenent hipèric. D’aquí es pot concloure que les dones poc fèrtils
més val que no prenguin hipèric si volen quedar embarassades. A més, l’hipèric provoca
mutació al gen «BRCA1 exon» a l’esperma. A 0.6 mg/mL l’extracte d’hipèric fa que cap
espermatozou penetri l’oòcit en condicions en les que normalment passaria. Algun estudi
senyala que la hipericina redueix la transducció a la retina espatllant una mica l’epiteli
pigmentari i afectant la funció de la retina. La hipericina pot lligar-se a l’alfa-cristal·lí,
una proteïna de la lent ocular i els UVA podrien donar opacitat a la lent, ja que l’alfa-
cristal·lí no es renova de manera natural. A més, cèl·lules epitelials de la lent ocular
humana irradiades amb UVA i tractades amb hipericina perden alfa-cristal·lí i acumulen
productes d’oxidació del triptòfan (N-formil-kinurenina). Degut a la fotosensibilització de
la hipericina, aquestes cèl·lules acumulen al citoesquelet N-formil-kinurenina.
ornitina [Flors]
p-cimè I3-Ii8-biapigenina
pectina, adhiperfolina
pinol agents tànnics
pirano[7,28-b]hiperforina amentoflavona
pirogalol, cis-trolixantina,
Plom 6-18 ppm FUL, flavonoides 11.7 %,
polifenols hiperforina
hipericina
proantocianidines oligomèriques 12%: hiperina
catequina., epi-catequina, pro-cianidina iso-quercetina
luteïna
prolina luteoxantina,
proteïnes: HYP, p27SJ, p38SJ melatonina
proto-hipericina, pseudo-hipericina
proto-pseudo-hipericina, quercetina
provitamina A 130 ppm, quercitrina
pseudo-hipericina, 5000 ppm a la ssp. rutina
angustifolium/ 3000 ppm a la ssp. serotonina
típica tanins 16.2 %,
pseudo-hipèric-dihidro-antrona, trol·licroma,
quercetina violoxantina,
quercetina-3-O-xilòsid
quercitrina (=quercetina-3-O-beta-alfa-L- [Llavors/Fruits]
rhmanopiranòsid) adhiperfolina
R-(-)-skyrín-6-O-beta-glucopiranòsid agents tànnics
R-2,3-dihidroxi-propil-3,4-dihidroxi- beta-carotè
benzoat carotè
carotè 165 pm, Plom 4-5ppm,
grassa 32.8 %, xantones (a l’endodermis i a l’exodermis):
hiperforina tetrahidroxi-xantones; xantona-
hipericina glucòsids; xantona-sulfonats; 1,3,6,7-
hiperòsid tetrahidroxi-8-prenil-xantona: 1,3,6,7-
oli essencial tetrahidroxi-2-prenil-xantona; 1,3,7-
oli essencial 0.33 %, trihidroxi-6-metoxi-8-prenil-xantona;
proteïna paxantona
proteïnes 18-21 %,
resinasaponina
saponines, Acremonium sclerotigenum, un dels
vitamina C fongs endofítics d’Hypericum perforatum,
produeix naftodiantrones, emodina,
[Rel] emodina.antrona, eskyrina i pseudo-
2-deprenil-rheedia-xantona B hipericina.
5-O-metil-2-deprenil-rheedia-xantona B
5-O-metil-iso-jacareubina Altres fongs endofítics que es palesen en
àcid linoleic la planta ja una mica fermentada són:
cadensina D Fusarium oxysporum
calcino-xantona D Plectosphaerella cucumerina
Cadmi 0.25-1.25 ppm Scedosporium apiospermum
dimetoxi-garcinona B Produeixen petites quantitats d’emodina,
fitoesfingosina-1-fosfat hipericina i pseudo-hipericina.
hiperbifenils A, B
iso-kielcorina
kielcorina
Lantà
O-demetil-forbè-xantona
hiper-bifenil-A hiper-bifenil-B
iso-kielcorina
EFECTES FISIOLÒGICS DE L’HYPERICUM PERFORATUM
La hiperforina pot activar les canals no selectius de cations TRPC6 (transient receptor
potential canonical-6). La hiperforina estimula l’activitat del factor de transcripció AP-1
via TRPC6. L’activació del TRPC6 és perillosa en glomeruloesclerosis segmental o en
alguns tumors.
La hipericina prevé el dany a l’endoteli del cordó umbilical humà provocat per metil-
glioxal. Hom pot suposar, doncs, que en ateroesclerosis i en diabetis, la hipericina
protegirà també les cèl·lules endotelials i els endotelis humans. La protecció pot venir de
la inhibició de la PKC, l’estimulació de l’expressió del gen anti-apoptòtic Bcl-2 i la
inhibició del pro-apoptòtic Bax, i també per la inhibició de l’activació de les MAPKs (p38,
JNK, ERK1/2), i la inhibició de la formació d’AGEs.
La hipericina inactiva molt virus sempre que tinguin coberta lipídica, però no pot
inactivar els que no tenen aquesta membrana. Sembla ser, però, que la hipericina sola,
sense ajuda de la llum, tampoc té poder viricida. I amb presència d’antioxidants la
capacitat queda reduïda. En tot cas, en condicions òptimes la hipericina actua contra
HIV-1 (human inmunodefiency virus-1), HVS-1 (herpesvirus-1), HSV-2 (herpesvirus-2),
influenza A V (influenza virus type A), para-3 V (parainfluenza virus type 3), RadLV
(radiation leukemia virus), MoMuLV (Moloney murine leukemia virus), vaccinia V, FLV
(Friend leukemia virus), VSV (veiscular stomatitis virus), MCMV (murine cytomegalovirus),
Sendai V, SV (Sindbis virus), EIAV (equine infectious anemia virus), DHVB (duck hepatitis
B virus), BIV (bovine inmunodeficiency virus), HCMV (human cytomegalovirus), BVDV
(bovine viric diarrhea virus).
L’hiperòsid alleuja el dany neuronal provocat per l’epilèpsia i ho fa tot i estimulant els
nivells d’antioxidants i reduint l’autofàgia. Això ho fa a la regió CA3 de l’hipocamp i
suprimint la via PI3K/Akt i la via MAPK.
L’hiperòsid protegeix el fetge contra l’estrès oxidatiu in vitro/ in vivo i ho fa per la via
PHLPP2-Akt-GSK-3beta. Per exemple, del CCl 4. Reverteix la baixada de SOD i reverteix la
pujada de MDA, i regula la via de senyals esmentada al fetge tractat amb tert-butil-
hidroquinona. Redueix l’expressió de la «pleckstrin homology (PH) domain leucine-rich
repeat protein phosphatase 2 (PHLPP2)-protein kinase B (AKT)-glycogen synthase kinase
3β (GSK-3β)». per tal d’activar la fosforilació de l’Akt, induir la fosforilació de la GSK-
3beta i incrementar la translocació de Nrf2 (nuclear factor erythroid-2-related factor 2),
reduir la translocació nuclear del Fyn, promoure l’expressió de la heme-oxigenasa-1 in
vivo/in vitro.
Les xantones tenen acció antidepressiva, antivírica, diürètica i cordial o tònica cardíaca.
Els extractes d’hipèric actuen com antidepressius en models animals amb rates i
ratolins. Els faciliten la capacitat d’aprenentatge i la consolidació de la memòria,
modulen l’ansietat, redueixin l’alcoholisme i l’addició a la nicotina, inhibeixen la
captació/inutilització de neurotransmissors i n’estimulen l’alliberament, actuen com
antagonistes de canals iònics; modulen l'homeòstasis iònica intracel·lular, eleven la
concentració de diversos neurotransmissors extracel·lulars al cervell; estimulen
l’alliberament d’acetil-colina al corpus striatum i a l’hipocamp; i modulen el procés que
condueix al beta-amiloide. L’extracte augmenta els nivells d’ARNm del receptor alfa de
glucocorticoides i frena les nivells del beta.
Al cervell de la rata, 30 minuts després d’administrar p.o. 50-200 mg/Kg extracte fet
amb etanol d’Hypericum perforatum, s’abaixa el nivell de serotonina i del seu metabòlit
àcid 5-hidroxi-indol-acètic a l’hipocamp, a l’hipotàlem, a l’striatum al pons de la medul·la
i al còrtex frontal. Per altra banda, augmenta el nivell de nor-epinefrina i el seu
metabòlit metil-hidroxi-fenil-glicol i la producció de nor-epinefrina a totes aquestes
regions. El nivell de dopamina i el del seu metabòlit àcid dihidroxi-fenil-acètic, augmenta
a l’hipotàlem a l’striatum i al còrtex frontal. La reducció de la serotonina té un efecte
ansiolític, i l’augment de la dopamina i la nor-epinefrina té un efecte antidepressiu.
La fracció lipofílica de l’extracte d’hipèric inhibeix molt al SNC la unió als receptors mu-,
delta-, kappa opioides i als receptors 5-HT6 i 5-HT7. LA hipericina, la pseudo-hipericina i
la hiperforina inhibeixen la unió als receptors opioides i als de serotonina a baixa
concentració micromolar. La unió a l’estrogen és inhibida al 50% per la I3-Ii8-
biapigenina també a concentració micromolar. La fracció lipofílica de l’extracte d’hipèric
inhibeix amb menys força la unió al receptor de neurokinina-1, almenys comparant-ho
amb la inhibició als altres receptors suara esmentats. I l’extracte amb etanol inhibeix
força —com ho fan també la Valeriana i la Passiflora— la unió al GABA-A ja a 3
micrograms/mL. Per altra banda l’hipèric no afecta per res la unió a receptors
d’histamina o de glutamat matabotròpic.
EFECTE ANTIINFLAMATORI
L’extracte alcohòlic (etanol) d’hipèric suprimeix la secreció d’antígens HBsAg i HBeAg per
part del virus de l’hepatitis B a les cèl·lules HepG2.2.15 També suprimeix l’ADN
extracel·lular del virus HBV i inhibeix l’activitat del promotor del virus, el factor Fp.
L’extracte, doncs, actua inhibint la transcripció del virus.
EFECTE IMMUNITARI
En els afectats per la malaltia de Behçet els nivells de caspasa-3, caspasa-9, apoptosis,
peroxidació lipídica i Ca++ lliure citosòlic són elevats, mentre que la viabilitat cel·lular, la
GSH i la GSH-Px són reduits. Amb el tractament amb hipèric baixen els nivells de
calcions, caspasa-3, caspasa-9, i pugen els de GSH i GSH-Px.
L’extracte d’hipèric a 30-100 mg/Kg/dia in vitro fa que els limfòcits esplènics siguin més
refractaris a l’apoptosis, que tinguin menys expressió de Fas-Ag i més de Bcl-2.
L’osteoporosis deguda al dèficit d’estrogen pot ser revertida per l’hipèric. L’hipèric
incrementa la proliferació a cèl·lules MG-63 i fa pujar l’expressió d’ALP (fosfatasa
alcalina), OC (osteocalcina), OPG (osteoprotegerina). L’hipèric té un efecte similar al de
l’estrogen sobre l’os ja que minora la pèrdua de trabècules òssies. Per altra banda,
l’astilbina prevé la progressió de l’osteoporosis i ho fa a través de la via TLR4/MD-2.
L’astilbina prevé la degradació de la matriu extracel·lular induïda per lipo-polisacàrids i
ho fa frenant la MMP13 i la ADAMTS5. L’astilbina a l’inhibir al formació del complex
TLR4/MD-2/LPS bloqueja l’activació del seguit de senyals TLR4/NF-kappa-B activada
pels LPS. L’astilbina protegeix els cartílags en models d’osteoartritis induïts
quirúrgicament.
ESPÈCIES SIMILARS
↓Seccions del gènere Hypericum, segons ROBSON (2003): en blau les que no tenen naftodiantrones;
en rosa, les que produeixen naftodiantrones en 1 òrgan; en vermell, les que produeixen
naftodiantrones en 2 o més òrgans
MÉS INFORMACIÓ SOBRE HYPERICUM PERFORATUM
• “St. John’s Wort. The premier herb for relieving depression, healing wounds and
easing nerve pain”. ROY UPTON. Keats Publ. Inc. Canaan, Connecticut (1997).
•
• “St. John’s Wort and its active principles in depression and anxiety”. Ed. W. E.
Müller. Birkhüser Verlag: Basel – Boston – Berlin (2005).
• “Hipérico, el antidepresivo del siglo XXI. Hierba de San Juan, la planta de la
alegría y el optimsimo”. MIQUEL PROS. Océano Grupo Editorial S.A. (2000)
• St. John’s wort (Hypericum perforatum L.): a review of its chemistry, pharmacology
and clinical properties”. JOANNE BARNES, LINDA A ANDERSON, J DAVID PHILIPSON.
Journal of Pharamacy and Pharmacology 53: 583-600 (2001).
• “Essential oil and volatile components of the genus Hypericum (Hypericaceae)”.
SARA L CROCKETT. Nat. Pord. Commun. (2010) 5(9): 1493-1506.
• “Morphogenetic changes in essential oil composition of Hypericum perforatum
during the course of ontogenesis.” ALESSANDRA BERTOLI, CÜNEYT CIRAK, MICHELE
LEONARDI, FATIH SEYIS, LUISA PISTELLI. Pharmaceutical Biology. Vaol 49, isue 7
(2011).
• “Composition des huiles essentielles de Hypericum perforatum L. du Sud-Est de la
France”. ISABELLE SCHWOB, JEAN-MARIE BESSIÈRE, JOSETTE VIANO. Comptes
Rendues Biologies. Vol. 325, issue 7 (2002): 781-785.
• “Hypericum perforatum to imporve post-operative pain outcome after
monosegmental spinal microdescectomy (HYPOS): a study protocol for
randomised, double-blind, placebo-controlled trial”. CHRISTA RAAK, WOLFRAM
SCHABRODT, BETTINA BERGER, ARNDT BÜSSING, RENÉ GEISSEN, THOMES OSTEMANN.
(2028). Trials 19, 253.
https://trialsjournal.biomedcentral.com/articles/10.1186/s13063-018-2631-6
• “Hypericin – the facts about a controversial agent”. A KUBIN, F WIERRANI, U
BURNER, G ALTH, W GRÜNBERGER. Current Pharmaceutical Design (2005): 233-253.
HISOP
Hyssopus officinalis L.
[Species Plantarum 2: 569. 1753] 2n=12
var. pilifer
Foto: H ZELL
NOMS POPULARS
Acadi: zupu
Català: asperge, herba d'Alcanà, herbeta d'Alcanà, hisop, isop, saborija borda,
sajolida borda.
Hebreu: אֵזוֹב
Iranià: Zufa.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
L’Hisop és una labiada. Les seves flors tenen el calze amb 5 lòbuls gairebé
iguals (i sense cap apèndix), i amb 15 nervis. Tenen la corol·la blava, netament
bilabiada, amb el llavi superior poc convex i més curt que l’inferior. Tenen 4
estams fèrtils ben desenvolupats i molt sobresortints, amb filaments
estaminals no paral·lels. Les bràctees deixen veure clarament els calzes. La
inflorescència és unilateral. La seva aroma recorda a una barreja de Nepta i de
Menta, i en taxonomia es considera de la subfamília de la Nepta i la tribu de la
Menta.
És una mata que com a molt fa 50 cm d’alçada, amb tiges que poden ser
erectes, amb moltes fulles, amb indument més o més dens, generalment amb
pèls retrorsos, de longitud variable. Fulles de 11-22 × 2-5 mm, lanceolades,
més o menys piloses, a vegades una mica corbades cap a l’àpex, obtuses o
mucronades, amb marge una mica revolut. A vegades amb glàndules grogues
esferoidals. Fulles joves en fascicles axil·lars menors, més rígides.
Inflorescència espiciforme de 3-17 cm, força densa, formada per verticil·lastres
una mica separats, força unilateral. Bràctees similars a les fulles, en general
mucronades. Bractèoles de 3-6 mm, lanceolades, més o menys aristades.
Calze de 5-6 (9) mm, verdós, a vegades de color porpra, amb glàndules
esferoidals brillants (150-175 micres), i amb pèls blancs dispersos. Dents del
calze de 2-5 mm, força similars, triangulars. Corol·la de 5-8 mm, blavosa o
morada. Llavi superior amb 2 lòbuls, arquejat cap amunt, pilós, amb
glàndules esferoidals a la cara externa. Llavi inferior amb el lòbul central
ample i els laterals més estrets i arrodonits. Estams fins a 5 mm, exerts.
Anteres amb teques més o menys alineades i d’obertura dorsal, perpendiculars
al filament, i de color porpra. Estil amb estigma bífid i rames iguals, de color
porpra, exsert. Núcules de 2.2-2.5 × 1-1.5 mm, ovoides, aplanades,
verrucoses, amb pèls menuts a la part arrodonida, de color castany fosc.
[ANTHOS]
Àrea de distribució de la
subespècie canescens a
Catalunya
Àrea de distribució de al
subespècie pilifer a Catalunya
Encara no està clar a què corresponen les altres varietats que es troben a la
zona prepirinenca, de fulla estreta, fent mates ajagudes, i amb flors petites.
Als Alps hi ha Hyssopus decumbens Jord. & Fourr. [Brev. Pl. Nov. 1: 46
(1866)] de tiges ajagudes, fulles i flors petites, tub del calze llarg de 3 mm,
dents d’ 1 mm, sobrepassades de 2-3 mm per la corol·la.
I també hi ha una altra varietat: Hyssopus montanus (Jord. & Fourr.) Briq.
[1893, Lab. Alp. Marit., 386], de 20-40 cm, glabra o glabrescent, verda,
aromàtica, de tija llenyosa a la base, de rames redreçades, glabres o
puberulentes; fulles lanceolades o linears, agudes o subobtuses, glabres o
glabrescents; flors d'un blau viu, força petites, en espigues força curtes;
bràctees mútiques; calze glabre, amb tub llarg de 4-5 mm, amb dents
simplement triangulars-agudes, no mucronades, llargues de cosa d’1 mm; i
corol·la depassant de 3 mm les dents calicinals. És del centre i regió sud-
llevantina europea, fins a la Rússia europea.
—subsp. aristatus (Godr.) Nyman, Consp. Fl. Eur.: 587 (1881). Hyssopus
aristatus Godr., Mém. Acad. Stanislas, III, 3: 106 (1850).
Hyssopus canescens (DC.) Nyman, Consp. Fl. Eur.: 587 (1881), pro syn.
Hyssopus cinerascens Jord. & Fourr., Brev. Pl. Nov. 2: 92 (1868).
—subsp. cinereus (Griseb. ex Pant.) Murb. in Acta Univ. Lund. 27: 59 (1891)
= Hyssopus cinereus Pau, Not. Bot. Fl. Españ. 1: 23 (1888).
—subsp. montanus (Jord. & Fourr.) Briq., Lab. Alp. Mar.: 386 (1893).
—subsp. officinalis.
LITERATURA
LA BÍBLIA
L’hisop de l’evangeli de Sant Joan, 19, segons JIM DUKE, era una rama de
Sorghum bicolor. Altres (RAMON MORALES VALVERDE) opinen que podria ser
Majorana syriaca. L’evangeli de Sant Joan, 19 diu això:
-28 Després d'això, Jesús, sabent que tot s'havia realitzat, perquè s'acabés de
complir l'Escriptura, va dir:
«--Tinc set.
-29 Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d'un manat
d'hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis.
TOXICITAT
PREPARATS MEDICINALS
BARREGES
ALTRES USOS: bossetes de roba amb la planta seca dins espanten els
mosquits. També s’empren per aromatitzar la roba i donar-li un matís blavós.
La composició química de l’OE varia no només d’una zona a una altra sinó
dins la mateixa zona, segons l’adob i l’ època de l’any. Per augmentar la
producció d’OE (oli essencial) hom recomana adobar el terreny amb 180 kg
N/Ha, i 40 kg/Ha de P2O5 i de K2O. El superfostat sembla l’adob ideal per a
aportar Fòsfor.
En general, els components que són considerats típic de l’OE d’Hisop són:
2-hidroxi-iso-pinocamfona, camfè
àcid cis-pinònic L-pinocamfona,
alcohols sesquiterpènics, metilmirtenat,
alfa-pinè, pinocamfeol,
beta-pinè,
A Itàlia, en dues zones properes a Urbino, l’OE de les plantes crescudes a uns
1000 m snm era el més potent com a antifúngic. La composició de l’OE
variava, de 34% a 19% de pinocamfona, de 3% a 29% d’iso-pinocamfona, de
10% a 11% de beta-pinè, de 0.25 a 8% de linalool, i de 0.25 a 5% de càmfora.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les Aquifoliàcies es caracteritza per per tenir flors dialipètales amb ovari
súper, amb u sol carpel, essent les flors regulars o actinomorfes amb menys de 10 pètals
(4) i estams poc nombrosos (4) i per ser plantes llenyoses. A més les fulles són normals,
no en forma d’escata menuda ni esquama, esparses, enteres o simples, espinescents,
lluents, coriàcies.
El grèvol pot tenir port arbustiu, o, només excepcionalment, pot atènyer uns 10 m
d’alçada, en climes humits. És una arbre petit, dioic. Hi ha peus femenins, que
produeixen fruits, i peus totalment masculins, que no en produeixen. És una
angiosperma llenyosa, amb flors que tenen calze i corol·la ben diferenciats, en fascicles
axil·lars breument pedunculats. Calze persistent amb 4 (5) lòbuls petits. Els 4 (5) pètals
són lliures entre ells, llevat de a llur base, i l’ovari és súper. Les flors blanquinoses, de 6-
8 mm de diàmetre, tenen un sol carpel. Són actinomorfes, amb 4 (5) pètals. El nombre
d’estams 4 (5), no arriba mai a doblar el de pètals 4 (5). Les fulles són simples, ovalades
el·líptiques, ondulades, molt coriàcies, esparses, espinescents. En alguns exemplars,
tenen poques punxes al marge foliar. No hi ha estípules, i el pecíol és curt. Les baies
esfèriques, vermelles, al madurar fan entre 8 i 10 mm, amb 4(5) nuclis piramidals.
Estigmes 4 (5) gairebé sèssils. El tronc és llis, amb escorça grisenca o verdosa.
D’aquesta espècie se n’han descrit almenys una desena de varietats silvestres, i una
vintena de cultivades. Del mateix gènere, a Amèrica del Sud, especialment a Argentina i a
Uruguai, s’empra molt l’ Ilex paraguayensis, per fer la infusió del mate. És una infusió
estimulant que evita deficiències dietètiques als qui consumeixen només carn rostida. El
seu ús va ser promocionat en especial pel jesuïtes. A Amèrica del Nord, a la part del SE
dels Estats Units, els indis beuen yaupon, una beguda vomitiva que els neteja, feta amb
diverses espècies del gènere: cassine, dahoon, vomitoria. Al món, del gènere Ilex, n’hi ha
unes 700 espècies més. Es fan a climes humits i freds, però no a climes secs i desèrtics,
o a climes glacials. Només al Brasil n’hi ha més de 60 espècies. A la Xina, més de 110
espècies. Al Japó, més de 30 espècies. A les Filipines, més de 20 espècies. A les illes de
Sumatra i Borneo, més de 40 espècies. I se n’han detectat fossilitzades espècies del
gènere des del Cretàcic (fa 125 milions d’anys) o dels del Terciari. Ilex aquifolium és
l’espècie més abundant a Europa. A Amèrica potser la més estudiada, a més de l’ Ilex
paraguayensis, sigui Ilex opaca. A la Xina, Ilex cornuta, i al Japó, Ilex crenata.
Una fructificació abundant (dels arbres femella) sembla pronosticar un hivern amb
nevades abundants. De manera natural es troba més o menys esgarriat a rouredes,
fagedes, teixedes, sobre sòls àcids. Poden acompanyar-lo;
• Acer opalus • Quercus pubescens
• Betula alba • Quercus robur
• Fagus sylvatica • Quercus teriana
• Fraxinus excelsior • Sorbus aria
• Quercus mas • Taxus communis
Àrea possible de distribució europea (de
Wikipedia Commons).
A les “comunitats autònomes espanyoles” s’han legislat diversos graus de protecció del
grèvol a partir de determinades dates.
Andalucía 2002-03 Euzkadi 1998
Aragón 1995 Extremadura 2001
Asturias 1995 La Rioja 1984
Balears 1984-85-92 Madrid 1992
Castilla-La Mancha 1990-98 Navarra 1984-96
Comunitat Valenciana 1985-86
Als departaments francesos també s’ha legisla’t per protegir el grèvol, a partir de
determinades dates:
Alpes-Hute Provence 1995 Isère 2010
Alpes Maritimes 1996 Jura 1993
Corse 1991 Loire 2004
Drôme 2008
En canvi, als Estats Units, a Oregon y Washington, se’l tem com a espècie invasora que
cal controlar.
ESOTERISME
Per prevenir l’herpes als vedells, caldria lligar-li una rama a la mare.
Com a planta regida per Saturn, serà antihemorràgica, astringent, febrífuga i
sedant. Durant les festes romanes dedicades a Saturn (les Saturnàlies) la setmana
de l’actual Nadal, s’enviaven regals als amics, decorats amb rames de grèvol. La
mateixa festa la celebraven els grecs en honor de Kronos, com a déu no ja de
l’agricultura i la vinya (com per als romans) sinó de la fertilitat i les collites en
general.
Hom creu que a l’arbre no hi cauen els llamps, o que protegeix la casa dels
llamps. I que també protegeix de la bruixeria.
Els celtes prenien rames amb fruits per decorar les llars. Així allunyaven
les mals esperits (amb les punxes de les fulles), i mantenien l’esperit
amable del bosc (amb els fruits vermells). Se n’han emprat les rames
carregades de fruits vermells, almenys el darrer segle per les festes de
Nadal, amb la intenció de protegir les llars. Com a planta de jardineria es
pot retallar fins a aconseguir formes escultòriques.
Amb aigua de destil·lar les fulles, es ruixa suaument un nadó, per a
protegir-lo dels mals.
Llençant una rama a un animal ferotge, hom creu que això l’aplacarà.
Per ajudar a que es facin realitat els nostres somnis, hom creu que cal
posar 9 fulles de grèvol de les que gairebé no tenen punxes dins el coixí, a
mitjanit d’un divendres.
Fregar-se amb una rama de fulles punxents, això diuen que cura la febre
ràpidament.
Contra la paràlisi intestinal del bestiar, caldria passar un nombre senars
de vegades una rama de grèvol, beneïda, per sobre el seu llom.
Algunes tribus indígenes d’Amèrica del Nord tenien grèvols plantats al
voltant del poblat. Per a ells simbolitzava la força, la ferocitat i el coratge
envers els enemics, que associaven respectivament al tronc dret i potent,
les punxes de les fulles, i la longevitat de les fulles. Aconseguien assecar els
fruits perquè es mantinguessin llisos i brillants. I els feien servir com a
ornaments de la vestimenta, i, fins i tot, com a moneda de canvi.
analgèsic febrífug
anticancerós mucolític
antioxidant (de lípids, d’ARN, purgant
inhibint leucotriè-B4) resolutiu (rels)
aperitiu sudorífic
astringent tònic (vi amb fulles tallades a
broncodilatador bocins, en maceració)
diürètic tòxic (especialment els fruits per als
emol·lient (rels) nens)
estomacal vomitiu
USOS MEDICINALS
anorèxia epilèpsia
artritis estrenyiment
bronquitis (escorça bullida en llet de febre (banys de peus amb fulles)
cabra) (decocció de rels UI)
càlculs a vies urinàries ferides
càncer de budell fetge inflamat (escorça UI)
càncer d’estómac gota
càncer de fetge grip
càncer de matriu (irrigacions) icterícia
còlics intestinals (fruits tendres indigestions
madurs) mal d’estómac
convulsions menorràgia (fruits assecats triturats
debilitat cardíaca (fulles i fruits fins a pols)
triturats molt fins) ossos trencats (escorça UE)
diarrea paludisme (vi).
dislocacions d’articulacions (escorça pleuresia
UE) reuma (fulles matxucades UE)
dolors d’artritis reumàtica
ALTRES USOS
L’escorça molt bullida, i deixada fermentar uns 12 dies, dona lloc a la lliga, per a atrapar
ocells els caçadors furtius. [Aquesta pràctica va quedar prohibida a Espanya, per la
sentència del famós Tribunal Constitucional, el 4 de juny de 2013].
La fusta és dura, resistent a la humitat, i fàcil de modelar per a fer-ne marcs, peces de
torneria, estris de fuster, culates d’armes de foc, mànecs d’estris agrícoles o de la cuina,
marcs de finestres de palaus reials, de color natural o tintades, taulers d’escacs, pals de
tanques, etc.
Una mena d’escombra, feta amb les rames, servia com a escura-xemeneies. A Londres,
posaven un noiet italià embolcallat d’una mena de gàbia de cistelleria, entaforada amb
rames de grèvol i heura, enmig una processó d’escura-xemeneies, el primer de maig. Ho
feien per tal recollir almoines.
Els fruits alimenten a l’hivern els galls fer i altres aus i animalons protegides. Per això és
un arbre protegit per diverses lleis a l’àmbit espanyol i català, des de principis de segle
XX.
A la fira de Santa Llúcia les rames de grèvol procedeixen només de zones on és permès la
recol·lecció, com ara de Galícia o de la província de Sòria o de Burgos, o bé de vivers. En
algunes poblacions del centre d’Espanya, el diumenge de rams, enlloc de palmons, fan
servir rames de grèvol.
Les fulles poden alimentar el bestiar, quan no hi ha altra cosa.
PREPARATS
TOXICITAT
Els fruits són tòxics, almenys per a la majoria d’humans. Uns 5 fruits poden ja donar
símptomes de toxicitat en nens. En adults, el límit estaria per sobre dels 20. La toxicitat
es pot manifestar amb basques, mal de panxa, vòmits, mareig, febre, midriasi, visió
borrosa, dificultat per a engolir, arrítmia, dispnea i paràlisi respiratòria. La intoxicació
caldria combatre-la amb un rentat d’estómac, laxants, administració de carbó actiu, i
procurant mantenir les constants vitals (a l’hospital).
ANA PASTOR JULIÁN va signar al BOE de 2004 la ORDEN SCO/190/2004, de 28 de enero,
por la que se establece la lista de plantas cuya venta al público queda prohibida o
restringida por razón de su toxicidad. A la llista s’hi inclou, entre altres moltes espècies, el
grèvol (Ilex aquifolium); en concret, les parts aèries.
https://www.boe.es/boe_catalan/dias/2004/02/16/pdfs/A01047-01052.pdf
Es va sobreentendre que aquesta llista estava dirigida als herbolaris, però no a les
farmàcies, ni a les jardineries o floristeries. Quatre anys després, aquesta ordre va
quedar paralitzada.
https://supremo.vlex.es/vid/listado-plantas-prohibidas-toxicidad-42930028
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una planta herbàcia, vivaç, que en condicions bones, sobre terra molt adobada, arriba
a fer 2.5 m d’alçada i tenir fulles de fins a 4 m de longitud, per uns 40 cm d’amplada, o
més. Almenys així era als horts de Sant Romà de la Clusa (1978). És de la família de les
Compostes i a la subfamília de les Corimbíferes o Asteroidees, que es caracteritzen per
ser plantes que no punxen i per tenir, als capítols, flors ligulades (a la perifèria) i flors
tubuloses (al centre). I és de la tribu de les Inúlees, que es caracteritza per tenir l’estil no
inflat, indivís o amb dues rames filiformes, però obtuses a la punta. Dins la tribu, el
gènere Inula es caracteritza per tenir les flors heteromorfes i heterògames, essent les flors
perifèriques ligulades radiants (a vegades molt curtes) uniseriades, femenines, trífides;
les flors centrals tubuloses, 5-dentades, hermafrodites; i les bràctees del capítol
(hemisfèric) amb folíols/bràctees imbricats apendiculats a la base; i el vil·là senzill, no
doble (com a Pulicària). Les anteres són apendiculades. El receptacles és pla i nu. Els
aquenis són cilíndrics o subtetràgons, rossos, glabres, i coronats per un vil·là rossenc de
setes capil·lars (en un sol rengle). Dins el gènere, l’espècie dedicada a Helena (Inula
helenium) es caracteritza per tenir l’involucre del capítol (6-7 cm de diàmetre) amb folíols
inferiors oblongs, escariosos, obtusos, de 10-13 x 4-9 mm; i els exteriors amplament
ovals i tomentosos, herbacis; els aquenis subtetràgons, més que cilíndrics, amb costelles,
no rostrats, de 3-5 mm, amb vil·là de pèls pestanyosos aspres uniseriats; i sobre tot, per
tenir les fulles molt grans. Tota la planta és una mica pubescent. Està ramificada al
capdamunt en corimbe. La tija pren un color marró violaci al capdamunt. Les fulles són
alternes, denticulades, i més pubescents i blanquinoses per sota, el·líptiques- oblongues,
decurrents, molt peciolades, les superiors oval-lanceolades, sèssils, i una mica abraçant.
Folíols interiors de l’involucre escariosos, oblongs obtusos; els exteriors herbacis, amples,
ovals, tomentosos. Flors d’un groc daurat intens. Rel aromàtica, gruixuda, bifurcada i
amb moltes ramificacions fines, mucilaginosa, amargant, camforada, que ha de contenir
almenys un 15% d’aigua per mantenir-se viva. És planta del centre i Nord d’Europa, o de
la meitat Nord de la península hispànica, llevat del terç més occidental, si bé hom la
considera originària de Turquia o del centre d'Àsia. Actualment se la pot trobar a la part
d’Àsia més occidental, a l’Himàlaia, al Japó i Nord-Amèrica, i fins i tot a Nova Zelanda.
ESPÈCIES SIMILARS. Del centenar d’espècies d’aquest gènere, n’hi ha unes 16 que
s’empren com a medicinals. D’entre elles, a més de la Inula helenium, destaquen: I.
britannica, I. cappa, I. japonica, I. racemosa, I. viscosa. D’elles se n’han aïllat en total uns
90 principis actius.
HISTÒRIA I LLEGENDES
Al plorar HELENA D’ESPARTA, quan era a Troia, i caure a terra les llàgrimes d’ella, va
brotar aquesta planta. Altres diuen que ella mateixa duia com a medecina la planta a
sobre al fugir amb PARIS cap a Troia.
Alguns experts consideren que la planta que JOB, el profeta bíblic afectat de malalties
calamitoses sense renegar de Jehovà, es va curar amb aquesta planta. Altres creuen que
era amb alguna Pulicaria.
HIPÒCRATES (segles V/IV a. C) l recomanava contra picors i erupcions a la pell. Els
romans l’empraven contra dolors en general, com a desintoxicant del verí de les serps o
d’altres verins, i per tractar congelacions de mans i peus. Es troba subespontània encara
al voltant d’antics monestirs paleocristians a les illes britàniques.
CARLEMANY (segles VIII/IX) ordenava plantar la planta, entre d’altres, als horts de plantes
medicinals dels monestirs.
JOHN GERARD (segles XVI/XVII) recomanava la planta contra la falta de capacitat
respiratòria (asma, ofec).
NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) la tenia per planta sota el domini de Mercuri, seca (en
tercer grau), bona (xarop de la rel) per a l’estómac i la melsa, asma, anúria, amenorrea,
dolors del part, còlics nefrítics, còlic de la bufeta de l’orina; que ajuda a resistir els verins
i a combatre la tos inveterada, la tuberculosi, la febre, rampes, convulsions, gota, ciàtica,
i que ajuda (aplicada per fora la fulla i presa la rel) a calmar els dolors de les
articulacions, i a corregir les hèrnies i provoca luxúria; per fora, contra picors i sarna o
ronya. La planta (fulles) posada en cervesa i beguda cada dia, millora la vista molt. La
decocció de la rel en vi mata els cucs intestinals. Mastegar la rel fixa les dents que es
belluguen i evita la càries. La rel bullida en vinagre i aplicada xafada amb llard s’aplica
amb èxit a sarna, ronya o picors. Les úlceres pútrides banyades amb la decocció de la rel
milloren. L’aigua destil·lada de les fulles (o arrels) neteja la pell de la cara
d’imperfeccions.
La planta figura a les antigues farmacopees minoica, micènica, egípcia, assíria i sèrbia.
• acetonèmia • gastritis
• amenorrea (manca de la regla) • gastroenteritis
• amigdalitis (angines) • gingivitis
• anèmia • gota
• angiocolitis • grip
• anorèxia • hemorroides
• anúria • hèrnies
• artritis • herpes
• artritis reumàtica • hipertensió
• asma • hipòxia
• atonia digestiva • icterícia
• bota • indigestió
• bronquitis (homeopatia) • infeccions urinàries
• bronquitis crònica • leucorrea
• càlculs biliars • mal de queixal
• càncer (cervell, còlon, esòfag, • menopausa
estómac, fetge, leucèmia • mossegades de gossos
limfoblàstica aguda, leucèmia • mossegades de serps
mielògena, leucèmia mieloide • MRSA
crònica, mama, matriu, pàncrees) • nàusees
• cansament • nefritis/pielonefritis
• caspa • neuritis
• ciàtica • paràsits intestinals
• cistitis • part
• colecistitis • picors
• còlics nefrítics • picors anals
• convulsions • pigues
• crostes • pneumonitis
• cucs intestinals • ràbia
• debilitat (nens, ancians) • rampes
• dents que es mouen • refredat
• dermatitis atòpica • ronya
• diabetis • sarna
• diarrea • singlot
• dismenorrea • talls
• dispèpsia • tos
• dolor de la regla • tos ferina
• èczemes • traqueïtis
• enteritis • tuberculosi
• esplenitis (melsa inflamada) • úlcera estomacal
• esplenomegàlia • úlceres pútrides
• febre • úlceres varicoses
• ferides • verí de serps
• ferides supuratives • vista debilitada (cervesa amb fulles)
DOSI MEDICINALS
• Decocció de 10-20 g de rel per 1 L d’aigua. Se’n pren una tassa abans de cada
àpat.
• Extracte fluid: 5-10 g al dia.
• Inhalacions/bafs: 1 culleradeta de la tintura en un bol d’aigua bullint, contra la
traqueïtis.
• Poció antituberculosa: extracte tou de la rel 2 g + tintura de badiana 1 g + xarop
de Falzia de Pou (Adiantum) 80 g + aigua 200 mL. Cal prendre’n un una cullerada
cada 2 hores.
• Pols: 2-10 g barrejada en aigua o qualsevol líquid alimentari. 9 g barrejada en vi,
contra esplenomegàlia.
• Tintura: 15-20 gotes × 4-5 cops al dia.
• Tintura mixta: 50 mL tintura de la rel + 50 mL tintura de Farigola (Thymus).
Prendre’n 1 culleradeta 3 cops al dia contra la bronquitis.
• Vi: rel triturada 40 g + aigua de vida 1/2 L + vi blanc 1 L. Macerar 15 dies. Colar.
Prendre’n 3 gotets al dia com a diürètic, tònic, bèquic.
VETERINÀRIA
ALTRES USOS
• Comestible: Les fulles tot i ser amargant, s’empraven com a verdura, en temps
dels romans (emperadriu LÍVIA DRUSILA). La rel bullida amb sucre (probiòtica).
• Condiment: en begudes alcohòliques (absenta). Pinço per a pollastres (millora pes,
rendiment, flora intestinal, antioxidants).
• Cosmètica. A la vegada actua com a preservativa contra fongs i antipruriginosa, i
combina bé amb quitosan.
• Perfum: oli essencial.
• Repel·lent de mosquits i puces.
• Tint: rel amb cendra i nabius, macerant-ho dona un tint blavós.
• (1(10)E)-5beta-hidroxigermacra- • 4beta,5alfa-epoxi-1(10),11(13)-
1(10),4(15),11-triè-8, 12-òlid germacradièn-8,12-òlid
• 1-beta, 10 alfa-epoxi-1,10-H-cis- • 4-epi-iso-inuviscòlid
inunòlid • 4-oxo-5(6),11-eudesmadiè-8,12-òlid
• 1-deoxi-8-epi-invangustina • 4-oxo-11-eudesmaè-8,12-òlid
• 2beta, 11alfa-dihidroxi-eudesm-5- • 5-alfa-epoxi-alantolactona
èn-8beta,12-òlid • 5-epoxi-alantolactona
• 2-oxo-alantolactona • 7S,1(10)Z-4,5-seco-guaia-1(10),11-
• 3alfa-hidroxi-11betaH-eudesm-5-èn- dièn4,5-dioxo
8beta,12-òlid • 8-epi-tometosina
• 3-metil-2-alcanones (24 mg/100 g) • 10-iso-butiril-oxi-8,9-epoxi-timol
• 3-metil-quercetina iso-butirat
• 4-alfa-H-confertina • 10-isobutiril-oxi-6-metoxi-8,9-
• 4-beta-5,alfa-epoxi-4,5-cis-inulòlid epoxi-timol isobutirat
• 11alfa,13-dihidro-alantolactona • flavonoides (18 mg/g): catequina,
• 11-alfa-H-13-dihidro-iso- kaempferol, quercetina
alantolactona • friedelina
• 11-beta-hidroxi-13-clor-eudesm-5- • fructòsid
en-12,8-òlid • gamma-sitosterol
• 15-hidroxi-11betaH-eudesm-4-èn- • germacrè D
8beta,12-òlid • germacrè D-lactona
• Al • grasses
• alantacàmfora • helenalina
• alantolactona (antihelmíntica al 1 • helenina
per mil, immunostimulant, • igalan
antiinflamatòria) • inulenina (punt de fusió 110 º C)
• al·lo-alantolactona • inulina (40%)
• amargants • iso-alantolactona
• aplotaxè (a l’oli essencial)[= (8Z, 11Z, • iso-costunòlid
14Z)-heptadeca-1, 8, 11, 14- • iso-heleprolina
tetraene ] • K
• Mg
• azulè • Mo
• B-carotè • mucílag
• beta-humulè • Na
• beta-pinè • Ni
• beta-sitosterol • niacina
• bi-alantolactona • nonacosà
• Ca • oli essencial (4%): aplotaxè,
• campesterol alantolactona, iso-alantolactona,
• carabrona diplofil·lina
• cera • P
• Co • pectina
• costunòlid • poliacetilèns
• Cr • quercetina
• Cu • resina
• dammaradienol (saponina • saponina
triterpènica) • Se
• dammaradienil-acetat • Si
• daucasterol • sinantrina
• dihidro-alantolactona • Sr
• dihidro-iso-alantolactona • tomentosina
• diplofil·lina • trans-cariofil·lè
• escopoletina • trideca-12-èn-2,4,6,8,10 pentaí
• esterols • tri-nor-alantolactona
• estigmasterol • umbel·liferona
• Fe • vitamina B1
• fenols: àcid cafeic, àcid clorogènic, • vitamina B2
àcid ferúlic, àcid-p-cumàric, àcid • vitamina B12 (11 micrograms/100 g
rosmarínic, àcid sinàpic d’arrel)
• fibra • Zn
POSSIBLE TOXICITAT
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
ESOTERISME
Els lliris de flors grogues i morades simbolitzen la passió sexual, però també la falsedat.
Els de flors blaves simbolitzen l’arribada de bones notícies tranquil·litzadores i
d’assoliment de capricis i de la bellesa. Els de flors violeta s’associen a la noblesa i
devoció religiosa, donen harmonia espiritual, saviesa i intel·ligència i ajuden a meditar i a
estudiar amb tranquil·litat. Els de flors blanques signifiquen la puresa i esperança de
recuperació després dels problemes de salut o altres i superació de les adversitats o
invitació a superar la manca de comunicació. Per als grecs clàssics aquestes flors
blanques varen sorgir d’unes gotes de llet de quan Hera dona va el pit a Hèrcules. La
resta de la llet encara es pot veure mirant el cel en una nit sense lluna i sense núvols en
forma de Via Làctia.
Per als antics egipcis les flors d’Iris representaven la saviesa, la fe i la valentia i es
posaven a la tomba amb l’avinentesa que aquesta valors els mantindria el difunt al més
enllà. La flor de lis és un símbol de nobles des dels temps micènics (des del rei CNOSSOS)
fins la nissaga dels borbons actuals, des de l rei LLUÍS VII.
Segons la mitologia grega Iris era filla de Taumas i d’Electra, i germana de les Harpies.
Iris era la missatgera dels déus de l’Olimp i duia gairebé només bones notícies. Per tal
de facilitar la comunicació dels missatges Hera la va convertir en l’arc de Sant Martí. De
la flor de l’Iris n’hi ha de tants color com té l’arc de Sant Martí. Per als rituals religiosos
les flors d’aquest lliri han de ser collides per persones castes. I la flor mateixa, en
especial la blanca, és símbol de castedat. Però a la vegada és una flor que pot reconciliar
els amants. També hi havia una prova per esbrinar si una donzella era verge o no. Si
orinava molt després de prendre el pol·len del lliri amb aigua o vi, això delatava que no
ho era. Per altra banda, el ritual de neteja de males energies a les embarassades amb la
rel del lliri facilita que tinguin un bon part si es fa dues setmanes abans del termini.
També poden penjar una rel del coll amb una cinta verda que la creui i que arribi fins la
panxa. I la rel penjada del coll fa que els amants es reconciliïn.
És planta de Venus i de la Lluna i és adient collir-la quan Venus o la Lluna estiguin en
Àries o en Libra.
El perfum intens de la flor ajuda en rituals màgics. Si es manté a la cambra de la noia
que s’ha de casar ja des d’u mes abans això facilitarà la felicitat del matrimoni. I si una
dona està molt desesperada pels mals tràngols que està passant pot recórrer a posar-se
en contacte amb la pell una bosseta de tela morada amb un tros de pergamí on hagi
escrit el seu nom i una creu al costat, i amb tres llavors de llimona, un propàgul de
falguera i una llesca de rel de lliri. Però mentre cus la bosseta ha de repetir unes quantes
vegades la frase: «Que la Magdalena em cerqui i canviï el meu destí, i que condueixi la
meva vida ple bon camí».
Somniar amb lliris representa el desig sexual i la confiança de sobreposar-se als
sentiment negatius. Olorar-los és un bon auguri. Veure’ls en somnis fora de temporada
significa que tenim esperances enganyoses i que som víctimes d’infidelitats. Però en
general somniar amb lliris és símbol de sensibilitat i gràcia espiritual.
El preparat com a flor de BACH és adient per a les persones que els manca inspiració.
Penjant-se un tros de rizoma del coll s’aconsegueix que es redueixien els ganglis inflat o
les hemorroides.
HISTÒRIA
En un país llunyà el rei es moria i ningú no sabia quin remei e podia curar, llevat de
l’últim apotecari que digué que només olorant la flaire del lliri blau recuperaria la salut.
El rei va encomanar als seus tres fills que anessin a cercar-lo prometent al qui
l’aconseguís dur l’herència del regne. El fill gran era vanitós, el segon gandul i el tercer
bon jan. El fill grans i el mitjà passaren debades davant una velleta que demana pa per
poder menjar. El petit li’n oferí i a canvi la velleta que en realitat era una fada, li indià on
era el lliri blau. Tan content com unes pasques es dirigia cap a palau quan els dos
germans se’l trobaren i sorpresos per la troballa del lliri blau l’ofegaren en un estany
entre les canyes i se n’endugueren el lliri blau cap a palau. Però abans, d’amagat del
germà gran, el mitjà havia clavat una canya a l’aigua perquè el petit pogués respirar des
de sota l’aigua. Al presentar el lliri blau al pare se sentí una veu que eixia de la mateixa
flor que deia» «no és pas aquesta la ma del qui ha trobat la flor». Sospitant per l’absència
del fill petit, el pare, ja recuperat, manà anar a cercar-lo. Quan eren a la vora se sentí
una flauta que un pastor havia fabricat amb el sobrant de la canya que ajudava a
respirar el fill petit, i entre les notes una veu que deia: « passa, passa, mal germà, i no
em nomenes, que m’has mort en riu d’arenes, per la flor del lliri blau». Al sentir això el
rei demanà explicacions al fill mitjà, qui li explicà el que havia passat. Un cop salvat el
petit i nomenat hereu del regne, el gran va ser desterrat i el mitjà perdonat. D’aquesta
llegenda medieval el mestre JOAQUÍN RODRIGO en va compondre un poema simfònic.
—«Aquest camí tan fi, tan fi, ¿qui sap on mena? ¿És a la vila o és al pi de la carena? Un
lliri blau, color del cel, diu: —Vine, vine...—» [JOSEP CARNER]. GUILLERMINA MOTTA va
musicar el poema sencer («cançoneta incerta»).
VIRTUTS MEDICINALS
• abortiu • hipolipidèmic
• activador de la PKC • hipotensor
• antídot • immunomodulador
• antiespasmòdic • inductor de la quinona-reductasa
• antifúngic (p.p. irigenina, irilona, iris-
• antihelmíntic kashmirianin)
• antiinflamatori • inhibidor de l’alfa-amilasa (p.p.
• antimutagènic hidroxi-irilones)
• antioxidant • inhibidor de la serotonina
• antiproliferatiu • inotròpic negatiu
• antiulcerós (p.p. gamma- • laxant
irigermanal) • masticatori
• balsàmic • mucolític
• citotòxic (p.p. iris-kashmirianinaA) • neuroprotector
• colagog • perfum (var. florentina)
• colerètic • protector pancreàtic
• cosmètic • protector pulmonar
• diürètic • protector renal
• emmenagog • purgant
• estimulant de la respiració • relaxant musculatura llisa
• hepatoprotector • tònic cardíac
• hipoglucèmic • vomitiu
USOS MEDICINALS
ALTRES USOS
S’ha plantat molt als jardins i vora els camins als monestirs. També sobre les cabanes de
pedra seca per tal d’aguantar el sostre i evitar que la pluja s’endugui l’argila que tapa les
pedres. La rel assecada durant anys adquireix bona olor i, molta, en especial de la
varietat florentina (lliri de Florència), forma part de cosmètics, dentifricis, col·lutoris
contra l’halitosis. Les llavors s’han emprat com a denes de rosari. L’extracte de la rel
actua com a mata-caragols.
POSSIBLE TOXICITAT
Es pot donar el cas de dermatitis al·lèrgica de contacte amb la rel o preparats fets amb la
rel.
EFECTES FISIOLÒGICS
La irisolidona estimula la producció de citokines Th1 (IL-2, gamma-IFN, i Th2 (IL-4, IL-5)
als limfòcits T CD4+ i CD8+, a dosi entre 0.1 i 0.8 ppm. Per altra banda, la irilona
suprimeix la producció d’aquestes citokines actuant com immunosupressora.
L’iridal inhibeix el creixement de les cèl·lules A2780 (càncer d’ovaris) i K562 (leucèmia) i
també actua contra Plasmodium dalciparum.
PRINCIPIS ACTIUS DE L’ IRIS GERMANICA
• 2’-metil-6’-hidroxi-ciclohexenil-3- • flavonoides
metil-1-acetofenona-èter • furfural
• 2,4’,6-trihidroxi-4-metoxi- • gamma-irigermanal
benzofenona-2-O-beta-D-glucòsid • gamma-irona
• 3-beta,4’-dihidroxi-7,3’-dimetoxi- • genisteïna
flavona-5-O-beta-D-glucopiranòsid • geraniol
• 3-hidroxi-5-metoxi-acetofenona • glucòsids
• 5-metoxi-3’,4’-dihidroxi-6,7-metilèn- • ionona
dioxi-4H-1-benzo-piran-4-ona (=iris- • iridal
kashmirianina A) • iridina
• 5,2’-dihidroxi-3-metoxi-6,7-metilèn- • iridobelamal A
dioxi-flavona • iriflogenina
• 5,3’-dihidroxi-3-(4’-beta-D- • iriflogenina-4’-O-gentiobiòsid
glucopiranosil)-6,7-metilèn-dioxi- • irigenina
4H-1-benzo-piran-4-ona • irigenina S
(=germanaism H) • irilina D
• 5,3,3’-trihidroxi-7,4’-dimetoxi- • irilona (=5,4’-dihidroxi-6,7-metilèn-
flavona dioxi-iso-flavona)
• 5,7,2’-trihidroxi-6-metoxi-flavona • irilona-4’-O-beta-D-glucopiranòsid
• 5,7,4’-trihidroxi-6,3’,5’-trimetoxi-iso- • iris-kashmmirianina
flavona • irísid A
• 8-hidroxi-irilona • irisina
• 8-hidroxi-iriolona-5-metil-èter • irisolidona (=5,7-dihidroxi-6,4’-
• acetaldehid dimetoxi-iso-flavona)
• acetofenona • irisolidona-7O-alfa-D-glucòsid
• acetovainillona • irisolona
• àcid benzoic • iristectorona K
• àcid caprílic • irisxantona
• àcid decanoic • irona
• àcid làuric • iso-flavonoides:
• àcid mirístic ◦ 5-hidroxi-3-(4'-hidroxi)-6,7-
• àcid nonanoic metilèn-dioxi-4H-1-benzopiran-
• àcid piroglutàmic 4-ona
• àcid tridecílic ◦ 5-hidroxi-3-(4'-metoxi)-6,7-
• àcid undecílic metilèn-dioxi-4H-1-benzopiran-
• alfa-amirina 4-ona
• alfa-carotè ◦ 5-metoxi-3-(4'-hidroxi)-6,7-
• alfa-irona metilèn-dioxi-4H-1-benzopiran-
• androsina 4-ona
• apocinina ◦ 5,7-dihidroxi-3-(3'-hidroxi-4'-
• benzaldehid metoxi)-6-metoxi-4H-1-
• benzil-alcohol benzopiran-4-ona
• beta-amirina ◦ 5,7-dihidroxi-3-(3'-hidroxi-
• beta-carotè 4',5'dimetoxi)-8-metoxi-4H-1-
• beta-irona benzopiran-4-ona
• beta-sitosterol ◦ 5,7-dihidroxi-3-(3'-hidroxil-4', 5'-
• cirsiliol-4’-glucòsid dimetoxi)-6-metoxi-4H-1-
• daucosterol benzopiran-4-ona
• diacetil ◦ 5,7-dihidroxi-3-(3'-metoxi-4'-
• estigmasterol hidroxi)-6-metoxi-4H-1-
• estigmasterol-3-O-beta-D- benzopiran-4-ona
glucopiranòsid ◦ 5,7-dihidroxi-3-(4'-hidroxi)-6-
• etil-miristat metoxi-4H-1-benzopiran-4-ona
• eugenol ◦ iso-peonol
• iso-penol • naftalè
• lectina → GalNAc/Gal • naringenina
• linalool • nonil-aldehid
• mangiferina • oli essencial
• metanol • ombuïna
• metil-caprilat • oxalat càlcic
• metil-linoleat • resina
• metil-oleat • tanins
• metil-palmitat • tectoridina
• midó • tectorigenina
• mucílag • triterpens
• muningina • vitamina C FUL
• N-deacaldehid
MÉS INFORMACIÓ
«New constituents from the rhizomes of Egyptian Iris germanica L.» . SABRIN R M IBRAHIM,
GAMAL A MOHAMED, NAWAL M AL-MUSAYEIB. Molecules (2012) 17(3):2587-2598.
«Identification of floral scent profiles on beraded irises». YUAN YUAN, YE SUN, YANCHUN
ZHAO, CHUNGUI LIU, XIULAN CHEN. FENGTONG LI, JIANZHONG BAO. Molecules (2019);
24(9):1773.
«Chemical constituents from rhizomes of Iris germanica». GUO-YONG XIE, YU-JIE CHEN, RUI
WEN, JING-YUAN XU, SA-SA WU, MIN-JIAN QIN. Zhongguo Zhong Yai Za Zhi (2014); 39(5):
846-850.
NOGUERA
Juglans regia L.
[Sp. Pl. II: 297 (1753)]
Micotoxines:
• aflatoxines B1, B2, G1, G2 (75% • ochratoxina A,
de mostres amb 20 ppm) • patulina
• citrinina • toxina T-2
• diacetoxiscirpenol • zearalenona (rara: 120 ppm)
• esterigmatocistina
Un volum de 100 L d’anous pesa uns 67 Kg. I se’n poden extreure 30 Kg de nous
pelades, o 16 L d’oli. L’aparell radical és molt potent, si bé el 60% és superficial, les
arrels poden arribar molt fondo.
Detall dels tricomes (0.5 mm de longitud aproximadament) sobre el nervi, cara abaxial
ESPÈCIES SIMILARS
HTTPS://WWW.ARS.USDA.GOV/ARSUSERFILES/31120/JUGLANS.PD
D. RIVERA et al. han descrit, a més, un Juglans hispanica, de nous menors (2-3 cm)
que la Noguera típica, molt oleoses, i amb la paret interna mol dura i gruixuda. Diuen
que es fa per les serres d’Espanya i Sud de França. Segons BUXÓ (1990) se’n trobaren
restes al peu del Cingle Vermell de Vilanova de Sau (Cabrerès), datades de 7700 anys
a. C. http://www.proyectoforestaliberico.es/especieano2011-2012ok.pdf
HISTÒRIA I ESOTERISME
Hom creu majoritàriament que la Noguera prové de Pèrsia (Iran); tot i que podria
haver-n’hi hagut abans ja de la darrera glaciació per aquí Europa. Alguns creuen que
és una espècie relictual ja del Terciari, i que ocuparia aleshores les serralades d’Àsia
Central, des de Xingjiang, passant per zones de Kazakhstan, Uzbekistan i la franja
meridional del Kyrgyzstan, fins les muntanyes del Nepal, Tibet, franja septentrional
de l’Índia i Pakistan; i, cap a ponent, fins Afghanistan, Turkmenistan, Iran i zones
d’Azerbaijan, Armènia, Geòrgia i la part llevantina de Turquia. Durant el Pleistocè, les
poblacions es varen anar diferenciant per expansió i contracció de l’àrea de
distribució amb les oscil·lacions del clima durant les glaciacions i els periodes
intergalcials. Aquestes oscil·lacions influieren en la diferenciació específica a les zones
temperades o fresques del continent europeu i, en menor mesura, a l’americà, degut
a la manca de barrera muntanyosa que vagi d’Est a Oest. A Itàlia hi ha constància o
testimonis datables de Noguera (Juglans regia) des del 7000 a. C. Al NW de la Xina
(Xingjiang) des del 5200 a. C. A Grècia i Turquia, des del 2000 a. C.
A Occitània i a Catalunya era tradició plantar una Noguera vora cada pou. Hom creia,
o creu, que les arrels purificarien l’aigua del pou.
Un pastor nascut a Valldarques (Alt Urgell) (segle XIX/XX) tenia la fulla de Noguera
com un remei universal, per a aplicar allà on hi hagués algun mal. Advertia, per altra
banda, que adormir-se sota l’abre amb fulles dona mareig. Només trencant alguna
fulla, abans, fa que poguem evitar aquest malestar, similar al d’una borratxera. I
plantada la noguera vora la casa deia que provoca malsons.
NICHOLAS CULPEPER (SEGLE XVII) recomanava emprar les fulles joves de la Noguera
amb vi dolç; ja que actuen com a laxants. Preses amb Ceba, sal i mel, poden curar,
segons ell, la mossegada d’un gos rabiós. Recomanava el suc de les nous verdes,
bullit amb mel, contra úlceres a la boca, gola o estómac. Les nous velles podien
curar, segons ell, tendinitis, gangrenes i carbuncle. Conservades (escarxades) amb
sucre creia que ajuden els estómacs dèbils. L’aigua de destil·lar les nous verdes
l’emprava per a abaixar la febre (30-60 g), o ajudar a guarir nafres. L’aigua de
destil·lar les nous ja una mica més madures, amb vinagre afegit després, creia que
ajuda a guarir trombosis, amigdalitis, sordesa, i acúfens. Les nous socarrimades són
molt astringents; les recomanava contra hemorràgies de les dones, preses amb vi
negre (o vi ranci). També, barrejades amb oli i vi negre, creia que ajuden a reforçar el
cabell. Clar que la mateixa barreja, enlloc de amb nous socarrimades, amb closques
verdes de nous, també funciona. Un bocí de closca verda deia que atura el mal de
queixal. Les nous, barrejades amb Ruda i vi, van bé, segons ell, contra l’amigdalitis
(mal de coll). Les nous amb mel, aplicades a les orelles creia que calmen el dolor
d’oïde. Els ramells de les flors de la Noguera, conservats un cop assecats, i presos
amb vi blanc, ajuden molt, deia, les mares durant el puerperi. L’oli de nous ajuda a
combatre els còlics i a deslliurar-se dels gasos digestius. L’aigua destil·lar les fulles
tendres del mes de maig va molt bé, deia, per guarir nafres.
Per als grecs clàssics, la Noguera era un arbre protegit per Artemis (=Diana), deesa de
la cacera, de la natura i de la lluna. Diuen que ella edificà un temple amb la seva
fusta i el dedicà a Cària, a qui Dionisi havia convertit en Noguera. Dionisi era el déu
de l’èxtasi místic. S’enamorà de Cària, una princesa de la Lacònia. Les dues
germanes d’ella ho varen fer saber al pare. Aleshores, Dionisi, assebentat de que
l’havien delatat, va vengar-se convertint les dues germanes de Cària en estàtues de
pedra. Degut a això, però, Cària va morir de pena, perquè s’estimava molt a ses
germanes. Després va ser quan Donisi va convertir el cos de Cària en una Noguera.
La Noguera també estava consagrada a Persèfone, filla de Demeter i Zeus, i que va ser
raptada per Hades, déu dels inferns. Per això molts creien que la Noguera protegia
contra maleficis. Encara avui en dia alguns duen una nou penjant del coll o posen
fulles de Noguera sota les finestres com a amulet protector contra els mals aires o
maleficis.
De tradicions folklòriques relacionades amb la Nogera n’hi ha unes quantes més.
• Les noies, durant la collita de les anous, llençaven una vara contra la capçada
de la Noguera per saber si es casarien aviat. Si la vara quedava colgada de les
branques, això pronosticava boda propera.
• Per altra banda, els enamorats llençaven anous al foc. Si esclataven, això era
senyal que el matrimoni petaria també; però, si es cremaven sense fer sorol,
això era senyal que el matrimonia duraria i seria feliç.
• Els nuvis romans de la Roma clàssica llençaven anous a la multitud en senyal
de fidelitat a una sola muller.
• A Itàlia, a més d’arròs, la gent llencen anous als nuvis en acabada la boda. O
com a petit obsequi per als invitats els posen una bosseta amb nous al costat
del plat.
• Hom creu que les Nogueres atrauen els llamps, i que no és pas gens segur
resgardar-s’hi a sota durant una tempesta.
• Al Poitou francès, era tradició que els pastors fessin passar per sobre el foc de
la foguera de Sant Joan anous i rames de Tripó (Verbascum sp.). Això, després
que els altres haguéssin donat tres tombs al voltant de la foguera duent a la
ma rams de fulles de Noguera. Aquest ritual es feia per a protegir el bestiar del
llop, i per a que no tinguessin mal de queixal aquell any els viletans. Les
cendres del foc després es guardaven a casa per protecció contra els llamps, o
s’escampaven pels horts per a tenir bona collita.
• En general, hom creu que dur anous com a amulet dona energia al cor, i evita
dolors reumàtics.
• En el llenguatge simbòlic, que ens regalin anous vol dir que aconsiguirem
complir els nostres anhels.
• Posades les anous sobre el cap, diuen que prevé la insolació.
• Una creença ja menys creïble és el truc de posar-se la dona la nit de noces
dins la roba interior tantes anous torrades com anys vulgui estar sense quedar
prenyada.
CULTIU DE LA NOGUERA
La Noguera és molt sensible tant a les gelades primaverals tardanes com a les de
tardor primerenques, especialment quan l’arbre és encara jove i no ha començat a
fructificar (abans dels 12 anys). Tampoc resiteix gaire les calorades de 38 º C,
especialment si el temps és molt sec. Això faria que les nous quedessin arrugades o
mig buides. El que sí resisteix bé són les gelades hinvernals, fins a ─12 ºC. La
resistència a les gelades dependrà en gran mesura de lo sobtades que vinguin. A les
branques joves de la Noguera, la concentració de sucres solubles és el principal
indicador directament proporcional a la tolerància a les gelades. Aproximadamanet,
al multiplicar-se per 1.7 la concentració de sucres, es dobla la temperatura negativa
que resisteixen. A finals de l’estiu, i a la tardor, la temperatura de nucleització del gel
dins la planta sol ser de ─5º C, essent el temps letal en que moren el 50 % (LT50) de
les plantes de poc més d’una hora quan la temperatura baixa a ─10º C. En canvi, en
ple repòs hinvernal, la temperatura de nucleització del gel és d’uns ─6.5 º C; i, si
s’arriba a ─15º C, el dany només és del 25%. Amb temperatures de ─8º C, el grau
d’afectació pot variar entre un 10% i un 50%; i amb temperatures de ─15º C,
l’afectació varia entre un 25% i un 100%. Tot depèn de si és més o menys sobtada la
davallada de la temperatura. Com més sobtada, més dany. A temperatures de ─20º
C, a les varietats Chanlder i Franquette, el teixit floemàtic es deshidrata i es torna
marró, i es trenca la medul·la. A temperatures de ─15º C, l’afectació a la Chandler
varia entre un 25% i un 100%, mentre que a la Franquette ho fa entre un 60% i un
80%. A temperatures de ─8º C, al setembre boreal, la Chandler presenta un 50% de
teixits necorsats. I a temperatures al voltant de ─10º C durant més d’una hora,
presenta fins a un 100% de necrosis per congelació. L’inici del repòs hinvernal potser
sigui el periode en el qual les gelades puguin fer més mal.
http://www.scielo.org.ar/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1669-
23142018000100014
Amb tot, el gen JrGSTTau1 s’ha demostrat implicat en la major resistència a les
gelades. Les varietats més resistents a les gelades tenen nivells més alts de SOD i de
Pox; i més baixos d’O2-·. Les varietats més sensibles, ja a 1 º C positiu, comencen a
malmetre’s. És curiós que al formar-se els nuclis de gel a l’escorça, això emeti
ultrasons. Després, es formen bosses o cavitacions que provoquen embolismes en el
fluxe de la saba.
Lo ideal és que el terreny rebi almenys 1000 mm d’aigua a l’any. Altrament caldrà
regar-lo, a tesa o per goteig, no per aspersió. La Noguera es cultiva a tot el món
temperat (a latituds entre 10 º i 50º N). Prefereix sòls porfunds, arenosos, amb bona
saó, sense grans gelades tardanes, no excessivament àcids (ph 6.5-7.5), poc
compactes, rics en àcids húmics (1-2%), ben drenats, però amb argila (20%). Prefereix
els terrenys on hi dona el sol de tarda. En terreny pedregós fa més bona fusta, i les
anous fan millor oli i més quantitat. No li agraden els terrenys argilosos àcids i massa
humits. Si el terreny és màssa àcid, serà fàcil de corregir-ho afegint-hi una mica de
calç ben dispersada. La sequera sol basificar el sòl, que pot passar de pH 7.3 a pH
7.8. La sequera fa que es metabolitzi un 18% menys de Carboni o un 30% menys de
N. Això es pot corregir afegint al sòl Bacillus cereus.
Les plantes de Noguera es poden multiplicar per empelt en pua, just per sota el nivell
del terra, o per borrons (escudet, canó). Es poden fer germinar les llavors, prèvia
estratificació en sorra freda, i posterior estovament amb aigua. La sembra directa
seria el procediment millor perquè les arrels es desenvolupessin bé. A l’hora de triar
la varietat caldria saber si la varietat triada tindrà una floració primerenca o tardana,
si brotaran primer les flors masculines o les femenines, o ambdues alhora; si la nou
tindrà molt oli i la closca molt dura, o tindrà poc oli i la closca tova; si produeixen
molta collita i si aquesta serà tardana o primerenca; i si serà resitent a malalties; i si
la closca serà fosca o clara, fina o arrugada, rodona o allargada.
L’estudi genètic del gènere facilita la creació d’híbrids més resistents a malalties o
més productius que la mitjana, com ara el de les varietats Fernor x Shinrei.
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC6258541/
També s’està estudiant la resistència a Agrobacterium tumefaciens (bacteri) i a
Pratylenchus vulnus (nemàtode) mitjançant millora transgènica.
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24083348
Chandler: varietat californiana molt cultivada, amb fructificació lateral, vigor mitjà,
brotació a partir de mitjans d’abril (a l’hemisferi boreal), de nou gran i llavor clara.
Maduren les nous a primers d’octubre. Pol·linitza bé amb la Fernette i amb la
Franquette.
Fernor: varietat obtinguda a Bordeus, amb fructificació lateral, mitjanament
vigorosa, erecta, amb brotació tardana (mitjans d’abril, a l’hemisferi boreal), amb
bona qualitat de la nou. Combina bé a l’hora de pol·linitzar amb les varietats Fernette
i Ronde de Montignac.
Franquette: varietat tradicional francesa, de capçada dreta, bona produtora en
climes freds, de fructificació apical, de nona qualitat de la nou. Collita tardana.
Pol·linitza bé amb Meylannaise i amb Ronde de Montignac.
Hartely: varietat califormniana de capçada cònica, amb fructificació apical i
subapical, amb inici de bones collites ja als 12 anys, amb bona qualitat de nou, clara.
Pol·linitza bé amb la Chandler.
Altres varietats californianes: ‘Amigo’, ‘Chico’, ‘Payne’, ‘Pedro’, ‘Pioneer’, ‘Serr’, ‘Swar’,
‘Tehama’, ‘Vina’.
Varietats espanyoles: ‘Baldo II’, ‘Carcagente’, ‘Cerda’, ‘Escriva’, ‘Villena’.
A Catalunya, la millor Noguera per fer-la servir de porta-empelt és la californiana
Juglans hindsii. Forma bones unions amb els empelts, és força resistent al bolet
alzinoi (Armillariella mellea), i als nemàtodes Cacopaunus i Heterodera, (tot i que no
resiteix al Pratylenchus). En canvi, a Califòrnia, solen emprar porta-emplets
europeus, que no toleren l’alcalinitat dels sòls, però són força robustes en sòls
neutres o àcids, i resisteixen la podridura del lluc i de les arrels, encara que no tant
els nemàtodes.
Per preparar un terreny nou per fer-hi una plantació de Nogueres, caldrà primer
llaurar-lo estant bastant sec. Això uns mesos abans, amb el subsolador, en passades
creuades. Després caldria adobar el terreny per corregir-ne les deficièncires. A la
Nogeura li cal més Nitrogen que Fòsfor o Potasi. Per començar, 4 Kg de fems per
metre quadrat estaria bé. Després, cada any, per cada arbre, caldria afegir adob
mineral a raó de 1,8 (Nitrats), 0.5 (P 2O5), i 0.4 (K2O) Kg/m quadrat. La plantació es
pot fer a mitjans de la tardor en escossells de 60-x 60 x 40 (de fondo) i vigilant que la
inserció de l’empelt quedi just per sobre el nivell del terra. Després, es taparà
l’escossell amb sorra fina, i el regarem amb uns 50 L. El marc de plantació sol
aproximar-se a 10 × 10 m (7 × 7 per produir més nous/12 × 12 per produir més
fusta). Entre maig i juliol el reg per goteig hauria d’aportar 4 L/m quadrat/dia. Els
mesos d’agost i setembre l’aport hauria de ser de 3 L/m quadrat/dia.
Caldrà controlar més o menys el creixement de males hebres al voltant dels arbres.
Posar-hi una làmina de plàstic negre servirà almenys els primers anys. Després
podríem passar una arada molt somera en tirades creuades. O bé fer-hi plantacions
de lleguminoses per a aportar més Nitrogen a sol. Les plantes arrancades es podenr
emprar per a mulching. Les podes haurien de ser assenyades o moderades, amb
l’objectiu només d’alliberar l’arbre de les rames seques o les creuades. Al principi es
poden fer podes de formació perquè l’arbre no creixi tan cap amunt. Un truc és
despuntar el tronc principal a una altura d’1.5 m. Després es podran fer petites
podes de fructificació perquè quedein només les branques productores. Ambdós tipus
de poda es faran a finals d’octubre (a l’hemisferi boreal), i tenint molt de compte de
segellar bé les ferides. Un bon truc és aplicar a les ferides la barreja de pyx liquida
amb vaselina, oli de ricí, i oxiclorur de Coure.
La collita es pot fer del terra o ajudant-se amb pals per fer caure les nous, des de
finals de setembre a finals d’octubre (a l’hemisferi Nord). També es pot fer la collita
ajudant-se d’un vibrador i extenent lones pel terra.
La Noguera pot quedar afectada per unes quantes malures.
• Agrobacterium tumefaciens (cresta de gall).
• Alternaria alternata. És un fong ascomicet que es desenvolupa millor a
temperatures entre 25 i 28 º C i amb humitat al voltant del 80%. Però pot viure
entre 2 i 32 ºC. Comença provocant puntets de color marró, voltats d’un
voraviu cloròtic, a les fulles inferiors. A les nous els provoca depressions
rodones de color fosc, dures. Si l’ambinet és propici, apareix el miceli
fructificant de color gris fosc. L’interior de la nou queda esponjós i fosc, per
zones.
• Armillariella mellea. L’alzinoi és un bolet basidiomicet comestible, força bo
quan és jovenet. Però ataca les arrels de la Noguera. Això es pot començar a
notar perquè les fulles es tornen grogues abans d’hora, algunes branques
s’assequen i les anous queden més petites del normal.
• Brenneria nigrifluens. Bacteri que produeix una mena de xancre.
• Callaphis, Chromaphis. Aquests pugons pul·lulen per sota les fulles però no
danyen massa la planta.
• Cercospora fusca. És un ascomicet que es detecta com a taques marronosos,
que es tornen vermelles i irregulars a la làmina de les fulles, i als nervis.
• Colletotrichum gloeosporoides, Gnomonia leptostyla. Són fongs fitòfags
que han aparagut fa pocs anys a les Nogueres. Produeixen el que s’anomenen
antracnosi. Ataca a les varietats més primerenques, ja que el fong es
desenvolupa millor amb temperatures fresques i humitat elevada. A les
branques joves, apareixem com escates grises, i, a les fulles, taques negres
amb puntets blancs. Les fulles cauen, i les nous queden amb malformacions.
Hi ha mutants resistents, i s’està estudiant de modificar les varietats normals
genèticament per tornar-les resistents a l’antracnosi.
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4539690/
• Curculio caryae (coleòpter). Les larves poden infestar les nous.
• Cydia pomonella. L’eruga d’aquest lepidòpter passa l’hivern a les clivelles del
tronc, forma la cirsàlida a la primavera, i pel mes de maig vola com a
papallona. I va posant ous a sobre les nous durant 2-3 setmanes. Els ous
eclosionen al cap de 18 dies. I és aleshores quan les larves fan més mal a les
anous que encara són verdes. Després de 3-4 setmanes, les larves abandonden
les nous i es dirigeixen a les clivelles del tronc o a altres parts. Pel juliol i agost
pot aparèixer una segona generació. En total, poden fer malbé gairebé la meitat
de las anous; especialmnent els anys secs i molt calorosos.
• Cryptococcus. És un llevat que pot afectar els aments de les flors masculines.
• Cytospora. És un ascomicet que produeix l’anomenat xancre, que es
manifesta per una mucositat ataronjada o vermellosa que regalima per
l’escorça.
• Drosophila mojavensis. Mosca que posa els ous a les branques joves i
borrons. Les larves poden atacar les nous.
• Gnomonia leptostyla. Aquest fong creix especialment quan hi ha més
humitat, i la temperatura és fresca. Produeix taques fosques voltades d’un
voraviu groc als folíols. Les taques van creixent fins afectar tots el folíols de la
fulla, que acaba caient. L’escorça de la Noguera també pot quedar afectada,
però només superficialment.
• Methylibium petroleiphilum. És un bacteri aerobi que pot produir podridura.
• Macroposthonia xenoplax (nemàtode).
• Marssonina juglandis (fong deuteromicet). Ataca les fulles.
• Mycterothrips. Són uns trips o tisanòpters que es mengen les fulles de la
Noguera.
• Phomopsis juglandina. Ascomicet.
• Phyllosticta juglandis (fong aascomicet). Ataca fulles i anous.
• Phytophtora cinnamomi. Aquest fong, que tan mal fa a tants arbres,
s’instal·la a les arrels provocant la mort sobtada de la planta.També por afectar
les branques, on apareix com una mena de tinta negra que va regalimant, i fa
que algunes branques quedin seques, començant per la punta. També pot
afectar les anous, que surten petites i arrugades. El fong s’expandeix més
quan la temperatura ambient és de 25 º C.
• Pratylenchus (nemàtode).
• Rhagoletis completa (dípter). Mosca provinent de Nord-Amèrica. Ha envaït
les Nogueres del centre i Sud d’Europa. No tolera temperatures primaverals
mitjanes per sota dels 7 º C.
• Xanthomonas juglandis. Aquesta bacteriosis afecta les Nogueres,
especialment, quan ha plogut molt a finals de la primavera. Apareixen unes
taques negres als marges dels folíols, que agafen forma còncava. I apareixen
taques negres amb el centre esquerdat, als brots i a les anous.
• Zeuzera pyrina. Les erugues d’aquesta papallona excaven galeries a les fulles,
i a la fusta dels troncs joves. Les branques afectades es poden trencar; i, al
final, podrien provocar la mort de la Noguera.
• “Per Sant Just i Pastor (6 d’agost) entren les nous en sabor, les noies en amor,
i les velles en dolor”.
• “Si per Sant Joan trona, totes les nous es corquen”. [Perquè no es corquin, cal
lligar una corda d’espart al voltant del tronc].
• Per Santa Magdalena (22 de juliol), la nou és plena; per Sant Salvador (6
d’agost), ja hi ha el galló”. Per Sant Gil (1 setembre), sacsejar les nogueres”.
“Per Sant Bartomeu (24 d’agost), bat el noguer que és teu”.
• “Mucho ruido, y pocas nueces”.
• “Da Deus nozes a quem não tem dentes”. “Déu dona nous a qui no les sap
trencar”. [Un truc molt útil, quan no disposem de trenca-nous, és posar-ne
dues dins la ma i fer pressió perquè una trenqui l’altra].
• “Arquiña cerrada de bon parecer; ningun carpinteiro a sabe facer, soilo Deus con
soilo seu poder: ─A noz”.
• “Quatre cames dins d’un llit, i el rigor ric al mig: ─La nou”.
• “Diu l’ombra del noguer: si no em fas mal, jo t’en faré”.
• “Ombra di noce, ombra di frate, e ombra del padrone, sono tre ombre poco
buone”.
• “Debajo del Nogal, ¡no te pongas a apigazar!”. [Astúries: apizagar =
endormiscar-se]
Hom recomana les ANOUS (LLAVORS) per a millorar la salut en casos de:
OLI DE NOUS
D’una anyada a una altra pot haver-hi força diferència en les proporcions dels
components de l’oli. L’oli de Nous no és pas recomanable per a fregir, només per
amanir o per a usos externs. Més val conservar-lo a la nevera, perquè amb el temps
es podria tornar ranci. L’oli de primera premsada és apte per amanir. El de segona
premsada, amb calor, no és bo per menjar, només serveix per a vernissos. És poc
untós o força secant. Antigament s’emprava per a alimentar la llàntia del Santíssim
en alguna església.
Per a ús intern és laxant, i millora la circulació i les neurones; està indicat contra el
mal de ventre i els gasos intestinals; també ajuda a desintoxicar el fetge, per exemple,
del Plom; i a deslliurar-se de paràsits com ara la tènia.
ESCORÇA D’ARRELS
• càncer de pròstata • diabetis
• candidiasi (extracte fet amb • gingivitis
metanol) • trombosis (preventiu)
• càries dental
ESCORÇA DE RAMES JOVES
• berrugues Microsporum audouinii, M.
• durícies gypseum, M. vanbreuseghemii,
• cinta dental (però enfosqueix les Sporotrichum schenckii,
dents) Trichophyton gourvila, T. rubrum,
• infeccions per Pseudomonas T. violaceum
aeruginosa, Staphylococcus • protector renal dels efectes de la
aureus, S. mutans, S. sanguis. ciclofosfamida
• Fongs (fungistàtic): Candida • purgant contra l’estrenyiment
albicans, C. tropicalis, • tuberculosi
FLORS MASCULINES
• càlculs renals (amb Lithospermum Culex quinquefasciatus (vector de
officinale) la filariosi)
• epilèpsia • malària
• hemòlisis (l’evita) • post-part
• larves de mosquits (larvicida): • protector solar UVB
Anopheles stephensi (malària); • reuma
Aedes aegypti (dengue);
BORRONS DE LA NOGUERA
Pomada contra caspa i/o caiguda de cabell: fregir 20 minuts un grapat de borrons
en 300 g de llard; retirar del foc, xafar en un morter i conservar en un vas de gres.
• Vi tònic del Dr. VALNET: deixar reposar macerant-ho 500 g de closca verda
d’anous en 1 L d’aigua de vida o aiguardent; i en acabat, filtrar, i barrejar amb
vi (3 L) i sucre.
USOS VETERINARIS
Una crema preparada amb fulles de Noguera aplicada al pelatge fa que les mosques i
el tàvecs no ataquin la pell dels cavalls. Aquesta crema es pot aplicar també al morro
de les vaques quan pateixin de coriza o als cavalls que tinguin el borm. Enlloc de la
crema, es pot rentar també els animals directament amb l’aigua preparada amb fulles
(decocció) de la Noguera. Aquesta aigua serveix també per rentar els gossos i
eliminar-los paràsits. Posant fulles al jaç dels animals, farem que no hi vagin puces o
polls. Per ús, intern la infusió de fulla de Noguera és depurativa, mobilitza toxines
enquistades i ajuda a alliberar-se de fongs. Externament, també és antifúngica i
ajuda a guarir nafres dels animals; i fins i tot gangrenes. En general, és antiàlgica i
antiinflamatòria. Un extracte de diverses parts de la planta (fulles, epicarpi, arrels) fet
amb petroli té acció contra ascaridiasi (gossos), echinococcosi (larves) (gossos),
eimeriasi (gallines), siphachiasi (gallines) i toxocariasi (gossos). Les anous són un bon
aliment per als esquirols i altres bestioles del bosc. I són adients com a complement
dietètics per als gossos.
Descansar sota una Noguera, quan té fulles, pot donar mal de cap i mareig, com
també pot fer-ho prendre infusió de fulles massa velles. A algunes persones la
Noguera els pot accentuar la tos també. L’al·lèrgia a les nous és més greu en nens
que en persones grans. Pot manifestar-se amb picor a la boca i a la gola, urticària,
mal d’estómac i vòmits. Respirar la pols de nous pot provocar, especialment en nens,
atacs de tos o d’asma. La sensibilitat a les proteïnes de les anous sol durar tota la
vida. La globulina 11S Jug r 4 és un al·lergen de la Noguera, menor però rellevant,
reactiu per al 27% d’adults amb al·lèrgia a les anous. Té un alt valor predictiu per al
90% de les al·lèrgies a les anous. La IgE específica contra la Jug r 4 és present sovint
junt a la sensibilització a altres components de les anous, principalment la prolamina
Jug r 1; i, en menor grau, la Jug r 3, o les cupines Jgr 2, Jug r 4, o la profilina Jug r
5. A més a més, sembla que els polifenols ajuden en la sensibilització de les persones
al·lèrgiques a la Noguera. L’al·lèrgia a la Noguera (pol·len, nous) pot creuar-se amb la
de l’Avellaner o el Bedoll. El fet de torrar les anous no els lleva pas la capacitat de
desencadenar al·lèrgies.
Algun estudi relaciona la fulla de la Noguera i les mateixes anous amb la progressió
del goll al tiroïdes.
A la Xina hi ha hagut episodis de diarrees atribuïts a menjar anous. Un estudi
relaciona aquests episodis amb la contaminació bacteriana a amb Acinetobacter,
Actinobacteria, Bacillus, Burkholderia, Cyanobacteria, Firmicutes, Pseudomonas.
NOTA: alguns pagesos creuen que el suc de les nous es torna groc degut a l”alt”
contingut en Iode. Segurament el suc es torna groc per les flavones que a l’oxidar-se
passen a quinones, degut a la tirosinasa (enzim que conté Coure i no pas Iode, que se
sàpiga).
N P K Mg Ca S Mn B Zn Cu Fe Mo
4-
170- 30- 35- 20- 75- 0.7-
2.5- 0.12- 1.2- 0.3- 1.25- 20
400 350 300 200 155 1.0
3.25 % 0.3 % 3.0 % 1.0 % 2.5 % pp
ppm ppm ppm ppm ppm ppm
m
Cu Fe Mn Pb Zn Ni Cd Cr
Les llavors contenen fins un 60% d’oli. Conté més d’un 60% (54-72%) d’àcids grassos
poliinsaturats (PUFA), un 20% de monoinsaturats i un 10% de saturats. El contingut
d’omega-6 va del 20 al 50%, i el d’omega-3 es mou al voltant del 11 %. Més
concretament, les proporcions dels pricnipals àcids grassos és:
• àcid esteàric (1- 5%).
• àcid linoleic (47- 68%)
• àcid linolènic (7-17%)
• àcid oleic (10 -25%)
• àcid palmític (4%-11%)
Entre els triacilglicerols destaquen:
• di-linoleoïl-linolenoïl-glicerol 18%
• di-linoleoïl-oleoïl-glicerol 18%
• palmitoïl-dilinoleoïl-glicerol
• tri-linoleïna 38%
Són importants també els fosfolípids i els esfingolípids. El contingut en diverses
formes de vitamina E (alfa, beta, gamma, delta) és alt (200-450 ppm). El gen JrVTE1
està implicat en la producció de gamma-tocoferol. També són elevats els nivells de
fitosterols (de mitjana 1200 ppm). De beta-sitosterol pot haver-n’hi entre 970 i 1490
ppm. De beta-carotè pot hevr-n’hi entre 0.22 i 0.62 pp. De luteïna, entre 0.01 i 0.06
ppm. El de vitamina K (0.15 ppm) és baix, com també ho és el de escualè (4 ppm) i el
de polifenols 55 ppm). També conté campesterol, delta-5-avenasterol, i cicloarterol
(220-530 ppm). I entre les àcids derivats del monociclopropà, conté:
• metil 2-octil-ciclopropèn-1-octanoat insaturat
• octadecanoat de l’àcid dicíclic - metil 9,10,12,13-dimetilè
• octadecanoat de l’àcid tricíclic - metil 9,10,12,13,15,16-trimetilèn
• octadecanoats de metil 9-ciclopropil-nonanoat / 6,7-metilè- / 8,9-metilè- /
9,10-metilè- / 11,12-metilè
Entre els components volàtils destaquen:
• 2-decenal
• hexacosanol (9-28 ppm)
• hexanal
• hexanol
• nonanal
• pentanal
• àcid cítric
• (6S, 9S)-roseòsid • àcid clorogènic
• 5-hidroxi-2-metoxi-1, 4- • àcid ferúlic
naftoquinona • àcid gàl·lic
• àcid cafeic • àcid màlic
• àcid protocatechuic • glicerol 1, 2, 3-tri-(9Z, 12Z, 15Z-
• àcid sinàpic octadecatrienoat)
• àcid siríngic • glucosa
• àcid vainíllic • juglanina A, B (diaril-hepatnoides)
• alfa-pinè • juglona
• beta-pinè • metil-palmitat insecticida contra
• bizantionòsid B Tetranychus cinnabarinus]
• blumenol C-glucòsid • miricetina
• catequina • mucílag
• diaril-heptanoide • naftoquinones
• epi-catequina • neolignà
• eugenol • oxalat càlcic
• fenil-etanoides • regiolona (derivat d’alfa-tetralona).
• flavonoides • rhoiptelol
• fosfat • salidròsid
• glicerol 1-(9Z-octadecenoat)-2-(9Z, • sesquiterpèns
12Z-octadecadienoat)-3-(9Z, 12Z, • taní hidrolitzat
15Z-octadecatrienoat) • tetradecà
• glicerol 1-hexadecanoat-2, 3-di- • tetralones
(9Z, 12Z-octadecadienoat) • trans-linalool
• glicerol 1, 2, 3-tri-(9Z, 12Z- • triterpèns pentacíclics
octadecadienoat)
Oligopèptids: al cap d’un mes de prendre’n 100-400 ppm, els ratolins allarguen el
temps de nedada, disminueixen la LDH, la creatina-cinasa, la BUN, l’àcid làctic a la
sang; i incrementen l’acumulació de glicogen al fetge i a la musculatura. Minva l’estrés
oxidatiu de la fatiga, i s’incrementava la SOD, la GPX, i minva el MDA. Millora l’activitat
de la piruvat-cinasa, de la succinat-dehidrogenasa, de la Na/K ATPasa, i l’expressió
ARNm mitocondrial, i el contingut d’ADN a la musculatua esquelètica.
Extractes de fulles. L’extracte de fulles joves fet amb metanol actua contra cèl·lules
epitelials de càncer renal A498 i 769-P, i contra cèl·lules de càncer colo-rectal Caco-2.
L’extracte fet amb cloroformo actua contra càncer oral BHY, càncer de mama MCF-7, i
càncer colo-rectal HT-29. La inhibició de la proliferació cel·lular té lloc per l’aturada en
la fase G0/G1. Aquest extracte conté 5-hidroxi-3,7,4′-trimetoxiflavona; lupeol;
daucosterol; 4-hidroxi-a-tetralona; β-sitosterol; 5,7-dihidroxy-3,4′-dimetoxi-flavona; i
regiolona. Les fraccions extretes amb cloroformo, o amb etil-acetat, de l’extracte fet amb
metanol, o l’extracte fet amb metanol i aigua, mostren acció antiproliferativa envers
línies cel·lulars com ara WRL, HEP-G2, KB, Caco-2, amb IC50 entre 9 microg/mL i 70
microg/mL. La fracció de cloroformo és la més activa. Però, no té, ni aquesta ni les
altres, cap efecte sobre la línia MCF-2. Semblaria, doncs, que l’acció antiproliferativa
està inversament relacionada amb el contingut fenòlic. Un extracte fet amb metanol
indueix la mort cel·lular en les línies MDA-MB231, MCF-7 i HeLa.
Extractes de nou verda. Un extracte fet amb metanol actua contra cèl·lules mare del
càncer colo-rectal (CCSCs), aïllades a partir de HCT116. L’expansió de les cèl·lules mare
fa que el tumor creixi, ajudat pels gens activats, amb osques, o per la cascada de la
Wnt/beta-catenina. La glicogen-sintasa-cinasa 3 beta (GSK3β) modula els nivells
intracel·lulars de la beta-catenina, a través de la degradació proteosòmica i la
ubiqüitinació. Aquest extracte redueix la viabilitat cel·lular, promociona la diferenciació
cel·lular, i suprimeix l’autorenovació de les CCSCsw, a través de la inhibició del lligand
(del tipus delta no canònic) del Notch1, i de la inhibició del Notch 1 i la modulació de la
via de la beta-catenina. Aquest extracte conté principalment (+)-catequina, àcid
clorogènic, i àcid el·làgic, que actuen en sinèrgia entre sí i amb altres components. Un
extracte lipídic de nou verda exhibeix la mateixa acció envers les CCSCs: inhibició del
clonatge, inhibició del Notch1 i de la beta-catenina, i de la fosforilació de la GSK3beta.
Els principals components d’aquest extracte són l’ALA, i el LNA ; una barreja de PUFA i
de gamma-tocoferol. Un extracte lipídic enriquit amb ALA i beta-sitosterol inhibeix la
proliferació cel·lular de la línia MCF-7. La diana principal és el receptor X farnesoide
(FXR). És un receptor nuclear que promou l’apoptosi, i fa minvar l’activitat de
l’aromatasa. La seva expressió està correlacionada amb la dels Ers (receptors
estrogènics). El FXR és activat també per l’ALA, i encara més afegint-hi el RXR
(peroxisome proliferator-activated receptor (PPAR)/retinoid X receptor).
UroA. Diversos estudis en confirmen l’acció anineoplàsica. Vegi’s taula aquí sota.
Sembla molt important contra càncer de pròstata. L’administració per boca de 50
mg/Kg a ratolins Balb/c atímics inhibeix el creixement cel·lular en tumors
xenoimplantats derivats de cèl·lules PC-3 (AR-) i C4-2b (AR+). In vitro, l’UroA té un
efecte potent sobre cèl·lules AR+. De fet, només calen 2 setmanes per bloquejar la
proliferació de cèl·lules C4-B2 o 7 contra les PC-3. A les PC-3 lp, l’UroA fa minvar el
Ki67 (marcador de proliferació); però, a les C4-2B, el fa recular molt més. L’UroA no és
gens tòxic, almenys a dosis que equivaldrien en humans a 550 mg/Kg/dia.
Activitats farmacològiques in vivo d’extractes i compostos aïllats de la Noguera (Juglans regia).
************************************************************************
GINEBRE
Juniperus communis L.
[1753, Sp. Pl. : 1040] 2n=22
És un arbust perennifoli dioic (hi ha peus masculins i peus femenins, o a vegades peus
bisexuals). Forma una mata densa, de fulles fusiformes planes, gairebé aciculars,
punxents, disposades de tres en tres, i més densament i antrorses cap a la punta de les
rames. Les branques són fortes i costen de partir. Si agafa forma d’arbre pot arribar a fer
15 m d’alçada. Fulles de color verd clar amb una ratlla blanca longitudinal al mig, de 10-
20 x 1-2 mm, poc més llargues que els fruits (gàlbuls esfèrics de (6)-7-(10) mm, de color
verd primer i després blau negrós, sempre amb pruïna, més conegudes com a ginebrons.
Maduren al cap de 2-3 anys. Gàlbuls (=ginebrons) amb una marca d’un triangle menut
doble (com una estrella de David) a l’àpex. Contenen 3 llavors oblongues cadascuna,
sense ales. Flors masculines en aments estrets cilíndrics compactes petits formades per
escames peltades o gairebé amb 3-7 sacs pol·línics a la cara de sota.
Dins el gènere Juniperus (de la família de les Cupressàcies), que compta amb unes 75
espècies al món, l’espècie communis pertany al grup amb fulles sempre ternades,
aciculars (no esquamiformes), i gàlbuls axil·lars, no terminals. I dins aquest grup, es
distingeix per tenir una sola ratlla blanca ala cara de dalt de les fulles i els gàlbuls
madurs negrosos (ni grocs ni vermells). És una espècie molt present a tot l’hemisferi
holàrtic a les zones fredes o temperades. I, ja dins l’espècie se’n poden distingir 3
subespècies.
La ssp. nana (=alpina=sibirica) té les fulles molt properes, quasi imbricades, una mica
recurvades, mucronades, i és una mata molt densa ajaguda. Es a l’estatge alpí dels
Pirineus (arriba al Montseny), als vessants assolellats, de 1000 a 3000 m snm. Es
regenera bé després dels incendis.
La ssp. communis té les fulles separades, acuminades, de 1.4 mm d’amplada i fa una
mata alta menys densa. De 1000 a 1700 m snm.
Hi ha formes intermèdies entre la var. nana i la communis als prats subalpins on la var.
nana sol preferir cotes més altes.
La ssp. hemispherica fa una mata ajaguda força densa, amb fulles de 1.5-2 mm
d’amplada. S’ha citat a Catalunya als Ports de Tortosa, a La Molina i al Montseny, per
sobre els 1000 m snm.
DETALLS MICROSCÒPICS: La coberta de les llavors està formada per 2-3 capes de
cèl·lules de parets fines, cobertes per fora per una cutícula fina. Més cap endins hi ha
cèl·lules esclerenquimatoses poligonals de parets gruixudes. L'endosperma i l’embrió no
es diferencien. La capa exterior del gàlbul mostra 3-4 cèl·lules grans cúbiques o tabulars
amb parets gruixudes marrons poroses. El sarcocarpi està format per cèl·lules laxament
unides, grans, el·líptiques, de parets fines i que contenen cristalls prismàtics d’oxalat
càlcic i gotetes d’oli essencial. La fusta del tronc forma una mena de nano-formigó amb
nanofibril·les de cel·lulosa de 20-50 nm i estructures globulars de lignina de 5-60 nm.
ESOTERISME
Per als celtes, el ginebre cura tant el cos com l’ànima. Dur una rama de ginebre diuen
que protegeix de les picades d’escurçons. Cremant els ginebrons amb encens foragita els
mals esperits que s’han fet amos de persones o cases. Els ginebrons s’empren com
amulet protector (dins una bosseta) d’accidents, maleficis, desgràcies, atacs d’animals,
robatoris, etc. També les rames o la bosseta amb ginebrons, posades a la paret de la
casa, protegeixen de les forces malignes. Per a curar les hemorroides caldria posar 9
ginebrons enterrats entre dues pedres perquè mentre es vagin assecant els ginebrons es
vagin curant les hemorroides.
HISTÒRIA
Segons NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), el Juniper té moltes virtuts. Els ginebrons són
calents en tercer grau i secs en primer grau, actuen contra verins i pestilències
(epidèmies) i són molt eficaces contra estrangúries i disúries (dificultat per orinar). Els
ginebrons són bons per trencar els càlculs, fer venir la gana als anorèxics i contra
l’epilèpsia i les paràlisis. Menjar una dotzena de ginebrons en dejú és molt bo contra la
tos, dispnea i la caquèxia, mal de panxa, hèrnies, rampes i convulsions. Ajuden a tenir
més memòria, reforcen la vista i es nervi òptic i van bé contra les febres, la gota la ciàtica
i la debilitat a les cames o braços. L’oli essencial expel·leix l’aire i va bé pel mateix que els
ginebrons, en especial contra inflamacions de les vies urinàries. La cendra, dissolta en
aigua, és un bon remei contra la hidropesia, fa venir la regla i ajuda a la mare durant les
contraccions abans del part. Fregades les genives atacades per l’escorbut amb la cendra
del ginebre es curen. La cendra posada al bany general cura les picors, les crostes i la
mateixa lepra.
LITERATURA
PREPARATS
La part més emprada de la planta són els ginebrons, ja sigui menjats, ja sigui en
decocció (barrejats amb altres plantes o amb la col fermentada). El whisky i la ginebra
són begudes alcohòliques obtingudes per destil·lació i que s’aromatitzen amb ginebrons.
L’oli essencial (OE) dels ginebrons de la var. nana s’empra com a antibiòtic segur de vies
urinàries i per a altres usos. L’oli essencial pot irritar els ronyons (albuminúria amb
hematúria), l’estómac i els budells. També fàcilment pot donar lloc a un estat
d’embriaguesa. Pot accelerar el part. Aplicat a la pell, com gairebé tots els olis essencials,
pot irritar-la. L’oli essencial aplicat amb precaució potencia el Pitta i inhibeix el Kapha i
el Vata. En aquest sentit, va bé contra el reuma muscular. És adient també per a obrir el
sisè xacra (del front) i evitar així la manca de connexió amb allò que es percep instant a
instant. Això és útil per prevenir caigudes, mareigs, i problemes d’atenció visual o d’oïda.
Amb les rames del ginebre es fa un ungüent bullint-les en oli d’oliva durant 5 minuts
exactes. L’oli es conserva filtrat i s’aplica als carn-esqueixats posant-hi després una
làmina de plàstic o film porós.
ALTRES USOS
Per fer un bastó es pot fer pelant una tija i aprofitant un petit tram d’una rama com a
mànec, o bé posant el tronc al forn de pa gran, traient-lo un cop el pal calent, i lligant
amb un cordill una ampolla de vidre a la punta per fer el mànec corbat, i deixant-lo
refredar així fins que agafi la forma sense deformar-se.
Les estelles del tronc s’han emprat com escuradents.
Almenys en conills s’han implantat bastons de la fusta de ginebre per substituir ossos
trencats. Aquestes pròtesis s’han tolerat bé i han funcionat com era d’esperar almenys
durant 3 anys després de l'implant.
La goma o resina d’alguns exemplars grans s’emprava cremant-la com a verdader encens
en algunes esglésies aragoneses.
La ginebra, com totes les begudes alcohòliques concentrades, ajuden els joves rossos
d’ambdós sexes a desinhibir-se sexualment.
TOXICITAT
L’OE és fort i no convé ni als nens molt petits ni a les embarassades. Com moltes
vegades és millor aplicar-lo sobre la pell vora alguna vena, més que no pas prendre’l.
Amb tot, a algunes persones els pot desencadenar una dermatitis bul·losa al·lèrgica. La
brea és encara més forta, i, fins i tot per fora, només és prudent aplicar-ne una sola gota.
La pyx liquida es fa servir per a fer pomades, ben barrejada amb altres ingredients. Tan
la brea com la pyx liquida aplicades en excés donarien mareig i embotiment. Les
persones al·lèrgiques al pol·len del xiprer també ho són al del ginebre. Que la ginebra
emborratxe no és secret per a ningú. D’alguna manera les mates que contenen en
especial delta-3-carè no són pas brostejades per les ovelles.
• 1-indanona 1% • cedrè-epòxid 3%
• 1,8-cineol • cis-muurola-3,5-diè
• 2-hexenal (11 % FUL) • cis-muurola-4(14)-5-diè
• 2,3,3-trimetil-3-ciclopentèn- • cis-pinè-hidrat
acetaldehid 2% • cis-sabinè-hidrat 3-4%
• 4-carè 4% • copaè
• 4-terpineol 10-19% • cubenol-1-epi
• 5-decèn-1-ol 2.5% • delta-3-carè
• alfa-cadina-4,9-diè 1% • delta-cadinè
• alfa-cadinè • elemol
• alfa-cadinol 1.5% • epi-alfa-bisabolol 1%
• alfa-cedrè • espatulenol 1.5%
• alfa-cedrol • eudesmol
• alfa-fel·landrè • gamma-cadinè 1%
• alfa-humulè 1.5-6% • gamma-elemè
• alfa-muurolè • gamma-terpinè
• alfa-muurolol • geranil-acetat
• alfa-pinè 2-51% • germacrè B 1%
• alfa-terpinè 2% • germacrè D 2-8%
• alfa-terpineol • germacrè D-4-ol
• alfa-terpinil-acetat • hexil-3-metil-butanoat
• alfa-terpinolè 1% • linalool 2%
• alfa-thujè 1% • linalool-acetat
• beta-acoradiè • llimonè 1-5%
• beta-bisabolè • manool
• beta-cariofil·lè 1-10% • manool-epi-13
• beta-elemè • metil-citronel·lat
• beta-farnesè • metil-geraniat
• beta-mircè 3-8% • p-cimè
• beta-oplopenona • sabinè 6-47%
• beta-pinè 5-18% • sabinil-acetat
• beta-selinè • sandara-copimara-8(14)-15-diè
• beta-thujona 0.1% • tau-cadinol 2-4%
• biciclo [4.1.0]hept-2-èn,3,7,7- • timol-metil-èter
trimetil 1% • trans-beta-ocimè
• bornil-acetat • trans-cariofil·lè
• cadina-1,4-diè • trans-pinè-hidrat
• camfè • trans-sabinè-hidrat
• cedrè 4%
EFECTES FISIOLÒGICS
L’àcid imbricatòlic aïllat de l’extracte dels ginebrons tendres i madurs prevé la progressió
del cicle cel·lular de les cèl·lules de l’adenocarcinoma de pulmó CaLu-6. I ho fa
estimulant els inhibidors de les kinases depenent de les ciclines i la llur acumulació a la
fase G1. I també ho fa frenant les ciclines A, D1 i E1. Però sembla no tenir cap efecte
apoptòtic.
El terpinèn-4-ol té efecte diürètic, i segurament és el principi actiu del ginebre que més
té aquest efecte.
MÉS INFORMACIÓ
SOURAVH BAIS, NARESH SINGH GILL, NITAN RANA, SHANDEEP SHANDIL 2014. «A
Phytopharmacological Review on a Medicinal Plant: Juniperus communis»
https://doi.org/10.1155/2014/634723
ANTIM K. MAURYA, RENUKA DEVI, ASHISH KUMAR, RAJKESH KOUNDAL, SONI THAKUR, ANAMIKA
SHARMA, DHARMESH KUMAR, RAKSHAK KUMAR, YOGENDRA S. PADWAD, GOPI CHAND, BIKRAM
SINGH, VIJAI K. AGNIHOTRI. 2018: «Chemical Composition, Cytotoxic and Antibacterial
Activities of Essential Oils of Cultivated Clones of Juniperus communis and Wild
Juniperus Species.» https://doi.org/10.1002/cbdv.201800183
ESPÈCIE SIMILAR
Juniperus oxycedrus. El càdec es distingeix per tenir a les fulles dues ratlles blanques
per la cara de sobre i els gàlbuls no negres sinó o bé grocs marronosos o vermells al
madurar. Es fa a zones més àrides i no tan altes. Se’n distingeixen 3 o 4 subespècies.
-badia fa les fulles de 1.5-2 mm, el gàlbul de 1-1.5 cm de color castany i es fa als boscos
secs de l’interior, com ara al Montsec i a Ribagorça, per sobre la cota 1000.
-macrocarpa fa les fulles de 2.5 mm d’amplada i el gàlbul de 1.5 cm i pruïnós al
principi. Es fa a les zones litorals, com ara per Cadaqués, L'Escala i Gavà.
-navicularis fa les fulles de 1-1.5 mm d’amplada i el gàlbul de 7-10 mm vermell o groc,
no pruïnós de jove, de color de corall vermell al sr molt madur. Es fa en sorrals litorals
sota pinedes al S i SW de la península hispànica.
-oxycedrus és la més comuna, fa les fulles de 1.5-2 mm d’amplada, i el gàlbul vermellós
de fins a 1 cm de diàmetre. No sobrepassa la cota 1400 i escasseja a la Serralada
Transversal, Pirineus i terres gironines.
Juniperus oxycedrus subsp. macrocarpa
Kalanchoe daigremontiana
Raym.-Hamet & Perrier
[Anales du Museé Colonial de Marseille, sér. 22: 128-132 (1914)]
[= Bryophyllum daigremontianum (Raym.-Hamet & E.P. Perrier)
Berger]
Propàguls del marge foliar de Kalanchoe daigremontiana arreladors. Foto: CRAZYD
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una planta crassa perenne, dreta, de fins a 1.5 m d’alçària, que al marge crenat de les
fulles oblongo-lanceolades agudes, oposades, de fins a 15-20 × 3-5 cm, de base cordada,
de punta aguda, hi té rebrotets (esperons bulbífers en forma de cullereta) o fillets que si
cauen al terra poden arrelar i formar una nova planta. Pot arribar a 1 m d’alçària Tota la
planta té un color verd grisós. Les fulles estan motejades amb taques grises,. Més tirant
a porpra pel revers. És una planta que reviu també a partir de trossos de tija, que arrela
amb facilitat. Si la tija s’ajeu degut al pes o al que sigui, aleshores comença a emetre rels
adventícies i a engendrar tiges secundàries dretes. Quan floreix fa una inflorescència
terminal paniculiforme amb 2-3 peduncles laterals primaris oposats acabats en cimes
bípares amb flors campanulades d’un vermell o carabassa o rosa o groc o violeta mats
flors miren cap avall primer però al final acaben mirant amunt El calze és tubular, de 4-
7 mm amb 4 lòbuls triangulars. La corol·la, més llarga que el calze, està formada per un
tub llarg de 25 mm de longitud i 4 lòbuls de 8 mm. Hi ha 8 estams, fixats al mig del tub
de la corol·la. Hi ha 4 nectaris més amples que alts. Els carpels estan soldats entre ells, 4
sobre un cinquè.
La planta té el metabolisme del C4, més eficaç del normal en la funció clorofíl·lica, que la
majoria de plantes (del C3).
En medecina popular els Kalanchoe es consideren una ajuda per a combatre infeccions
víriques, bacterianes i de fongs. I tant el suc com les fulles pelades es consideren
antiespasmòdiques, antiinflamatòries, vulneràries, cicatritzants, antiulceroses,
diürètiques, emol·lients. Algunes persones el recomanen contra els càncers limfàtics.
JESÚS YBARRA PALOMINO (1908-1994) el recomanava des de Mèxic, junt amb
Cochlospermum vitifolium o bé el Bidens pilosa, contra càncers d’ossos. També s’ha
emprat com insecticida i fungicida. De tota manera l’espècie més anticancerígena sembla
ser Kalanchoe pinnata (d’aspecte molt diferent).
Les dosis estimades com a normals són de 5 g/Kg de pes corporal. Dosis 4 vegades
majors podrien ser perilloses. Un ús continuat, a la llarga, pot ser massa
immunosupressor. En ús extern (oïda, ulls, ferides a la pell) no és perillós. En ús intern
pot interactuar (augmentant-ne l’efecte) amb tònics cardíacs, antihistamínics, sedants,
immunosupressors.
Per curar eles ferides a les potes a les gallines va molt bé els suc de la planta (fulles).
JOSEP PÀMIES recomana prendre entre 30 i 50 grams de planta liquada barrejada amb un
batut de fruita.
• 25(27)-dehidro-poriferasterol
• àcid fumàric (antihepatocarcinogènic a IC100 a l’ 1% a la dieta)
• àcid iso-cítric
• àcid màlic (antitumoral)
• àcid oxàlic
• àcid quínic
• àcid shikímic (anticàncer, antioxidant, carronyaire de ROS)
• àcid succínic (preventiu del càncer)
• bersaldegenina
• bersaldegina-1-acetat
• bersaldegina-1,3,5-ortoacetat (molt anticancerigen i citotòxic). Atura el cilce
cel·lular a G2/M a les cèl·lules SKVO-3 (de càncer d’ovari), però sense afectar les
caspases (3,7,9); ho fa apujant el nivell d’oxidació a les cèl·lules canceroses i
induint la mort cel·lular per la via del receptor dels TNF 6-10.
• bersaldegina 3-acetat
• briofil·lina A (0.4 microM), que inhibeixen l’activació de l’antigen del virus
d’Epstein-Barr (EBV) a les cèl·lules de RAJI (cèl·lules limfoblastoides derivades del
limfoma de BURKITT) per l’agent tumorigen 12-O-tetradecanoil-forbol-13-acetat.
• briofil·lina B: inhibeix la replicació del virus HIV als limfòcits H9 a més de resultar
citotòxic per a moltes línies cel·lulars tumorals a dosis nanomolars.
• bufadienols:
◦ bersaldegenina-1,3,5-ortoacetat
◦ daigremontianina
• clerosterol
• daigremontianina [tòxic cardíac]
• daigredorigenina-3-O-acetat
• glucòsids de iso-rhamnetina, miricetina, kaempferol, quercetina
• hellebrina hellebrigenina: inhibidores de A459 (cànbcer de pulmó), U373
(glioblastomaastrocitoma), Hs683 (glioma), T98G (glioblastoma), MCF-7
(adenocarcimnoma de mama), SKMEL-28 (melanoma), PC-3 (càncer de p`rostata),
HT-29 (càncer de còlon). La helleberina té una IC50 de 5-58 nM; la hellebrigenina,
de 3-42 nM
• hovetriacòsid C
• kalandaigremòsid A [= 1beta,3beta,5beta,14beta,19-pentahidroxi-bufa-20,22-
dienòlid] REL
• kalandaigremòsid B [= 19-(acetil-oxi)-1beta,3beta,5beta,14-tetrahidroxi-bufa-
20,22-dienòlid] REL
• kalandaigremòsid C [= 3beta-(O-alfa-l-rhamnopiranosil)-5beta,11alfa,14,19-
tetrahidroxi-bufa-20,22-dienòlid] REL
• kalandaigremòsid D [= 19-(acetil-oxi)-3beta,5beta,11alfa,14-tetrahidroxi-bufa-
20,22-dienòlid] REL
• kalandaigremòsid E [= 3beta,5beta,11alfa,14beta,19-pentahidroxi-12-oxo-bufa-
20,22-dienòlid] REL
• kalandaigremòsid F [= 19-(acetil-oxi)-3beta,5beta,11alfa,14beta-tetrahidroxi-12-
oxo-bufa-20,22-dienòlid] REL
• kalandaigremòsid G [= 19-(acetil-oxi)-1beta,3beta,5beta,11alfa,14beta-
pentahidroxi-12-oxo-bufa-20,22-dienòlid] REL
• kalandaigremòsid H [= 1beta-(acetil-oxi)-3beta,5beta,11alfa,14beta,19-
pentahidroxi-12-oxo-bufa-20,22-dienòlid] REL
• metil-daigremontiana
EFECTES FISIOLÒGICS
Els bufadienòlids s’assemblen als glicòsids cardiotònics com la digoxina i, a més de ser
anticancerígens, tenen acció insecticida. Els bufadienòlids inhibeixen l’ATP-asa i la
serina-proteïnasa/trombina (factor de coagulació II). Una injecció endovenosa de 20 ppb
(micrograms/Kg)/min en conillets d’Índies provoca arítimia ventricuclar i la mart quan
s’acumulen dosi de 760-860 ppb a la massa corpòria. De tota manera els bufadienòlids
són menys tòxics que la ouabaïna.
L’extracte (amb diclorometà) té acció citotòxica amb IC50 <10 ppm, envers línies cel·lalrs
cancerígenes com: HeLa (adenocarcinoma de matriu), SKOV-3 (adenocarcinoma d’ovari),
MCF-7 (càncer de mama), QA375 (melanoma)
https://www.youtube.com/watch?v=yMro_beJDOU
Kalanchoe pinnata
VÍDUES
Knautia arvernensis (Briq.) Szabó
[1934, Bot. Közlem., 31 (3-4) : 132] 2n = 40
=Knautia dipsacifolia Kreutzer [1840, Anthochron. Pl. Eur.
Med.: 223]
=Knautia nevadensis (M.Winkl-. Ex Szabó)Szabó in Mat.
Természettud. Közlem. 31(1):326 (1911)
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
I dins la família de les Dipsacàcies, el gènere Knautia es distingeix per tenir l’involucre
herbaci, no espinós ni filiforme, el calze amb arestes radiants, el receptacle amb setes,
sense palletes, calicle una mica estipitat, comprimit, sub-tetragon, no solcat i calze
coronat per 6-10 arestes (o setes).
Dins el gènere, Knautia arvernensis es distingeix per no ser anual sinó vivaç, amb
l’involucre amb 12-16 peces subagudes, flors roses en caparrons quasi hemisfèrics, no
plans, llargament pedunculats. Flors exteriors a penes majors que la restants i igualant
la longitud de l’involucre. Calze dividit quasi fins la base en 6-10 arestes dretes, però
divergents a la maturitat) lanceolades més llargues que el cos, que és sèssil o gairebé, de
longitud la meitat de la del calicle. Fulles de verd intens, no gaire gruixudes, poc rígides,
poc lluents, enteres o dentades, la majoria, una mica peludes, el·líptiques-lanceolades.
Planta d’indrets frescals, amb pèls rectes de 1 mm, blancs-transparents, perpendiculars
a la tija i abundants a la base, fulles a les ramificacions de tota la planta. Els grans de
pol·len són triporats (rarament 4-porats), esferoidals-el·lípsoidals i grans.
Formes pròximes o espècies menors que es troben l’estatge
montà superior són Knautia catalaunica (planta menor,
fulles menors, poc dentades, totes pubescents) Knautia
salvadoris (fulles glabres, però ciliades als marges, i
entrenusos glabres o amb pèls menors de 0.5 mm). Es fan
als prats de dall i formacions de megafòrbies fins a 2200 m
snm.
grans de pol·len al ME
Knautia arvernensis es fa als marges de camins o marges de boscos humits, prats vora
fondalades, a la muntanya mitjana. A Catalunya del Gironès al Solsonès i cap el Nord
fins al Ripollès, Berguedà i fins la Vall d’Aran.
PROPIETATS MEDICINALS
• anticonvulsiva • diürètica
• astringent • sudorífica
• depurativa • vulnerària
USOS MEDICINALS
• abscessos • gonorrea
• acne • hemorroides
• condilomes • herpes
• contusions • mal de coll
• convulsions • picors
• cremades • rascades
• cucs intestinals • refredat
• dermatitis • ronquera
• dermatitis seborreica • sarna
• èczema (homeopatia) • talls
• erupcions • tos
• escròfules • tos-ferina
• furóncols • xarampió
ENCIAM
Lactuca sativa L.
[1753, Sp. Pl. : 795] 2n = 18
'Romà'
'Fulla de Roure'
'Lollo Rosso'
'Iceberg'
'Francès'
'Capdell de Tudela'
'Meravella' (= ‘Batavia’)
Enciam amb flors. Foto: H ZELL 'Llarg Negre o del Sucre o del Penedès'
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
L’enciam és una planta anual, admirada i consumida per les seves fulles tendres,
glabres, de formes força diferents segons la varietat, des de ovals a pinnatipartides, i de
colors des del verd molt clar fins el roig molt fosc. Les fulles no tenen pèls ni agullons,
com passa a les espècies similars silvestres. Quan l’enciam s’espiga desenvolupa tiges de
fins a 1 metre d'alçària amb petites flors grogues disposades en panícula corimbiforme.
Com passa a les altres espècies de la tribu Cichorieae, les inflorescències es componen de
múltiples floretes, cadascuna amb un calze modificat anomenat papus (que es converteix
en el "paracaigudes" plomós del fruit), una corol·la de cinc pètals fusionats en una lígula,
i les parts reproductores o essencials: les anteres fusionades que formen un tub que
envolta un estil i estigma bipartit. A mesura que les anteres desprenen pol·len, l'estil
s'allarga per permetre que els estigmes, ara recoberts de pol·len, surtin del tub. Els
ovaris formen fruits secs comprimits i obovals (en forma de llàgrima) que no s'obren en la
maduresa, de 3 a 4 mm de llarg. Els fruits tenen de 5 a 7 costelles a cada costat i estan
rematats per dos rengles de petits pèls blancs. El papus roman a la part superior de cada
fruit. Cada fruit conté una llavor, que pot ser blanca, groga, grisa o marró segons la
varietat d'enciam.
Dins la família de les Compostes, el gènere Lactuca pertany a la tribu de les Lactuceae
Cass. que es distingeix per tenir totes les flors ligulades. I dins la tribu, el gènere es
distingeix per ser planta sense punxes, tenir els aquenis no disposats formant una
estrella i sense corona sinó amb un vil·là blanc no plomós, i per tenir els aquenis del disc
aplanats, lenticulars, lleugerament estriats longitudinalment en ambdues cares i acabats
bruscament en un bec capil·lar. I dins el gènere, Lactuca sativa es distingeix per tenir les
flors grogues, l’involucre amb peces desiguals imbricades en uns quants rengles, les
fulles caulinars abraçadores però no decurrents, mai linears, capítols disposats en
panícula, aquenis amb el bec prim i blanc, capítols en corimbe estretit, fulles mai dures
o amb espícules.
És planta cultivada d’origen incert. És planta que vol llum i molta aigua, sòls més aviat
argilosos, però gens salins i no massa rics en humus.
Els principals països productors (2020) són la Xina (14 milions de tones). USA (4.5),
Espanya (1), Itàlia (0.7), l’Índia (1.1), Japó (0.5), França (0.45), entre d’altres països. En
total al món la producció estimada és d’uns 28 milions de tones d’enciam cada any.
CULTIU
https://www.infoagro.com/hortalizas/lechuga.htm
HISTÒRIA I ESOTERISME
A l'antic Egipte s’extreia oli de les seves llavors de l’enciam, a més de cultivar-lo per
menjar les seves fulles ja cap al 2680 a.C. L'enciam era considerat una planta sagrada
dedicada al déu Min, déu de la reproducció. Els antics egipcis creien que menjar enciam
permetia «realitzar l'acte sexual sense descans». El seu ús quedà reflectit en cerimònies
religioses i en imatges a moltes tombes i pintures murals. La varietat conreada aleshores
equivalia a l’actual enciam romà gros. Cap a l'any 50 d.C. COLUMEL·LA va descriure
diverses varietats d'enciam. Si per als romans i els egipcis l’enciam era tingut per
afrodisíac, potser per la similitud del làtex de la tija amb el semen masculí, per als grecs
tenia fama d’anafrodisíac. Els mateixos pitagòrics en menjaven tot sovint. DIOSCÒRIDES
(segle I) recomanava prendre l’aigua de les llavors assíduament per tal de frenar els
somnis eròtics i el desig de tenir relacions sexuals. Però beure’n en excés avisava que
produeix ambliopia. Santa HILDEGARDA VON BINGEN (segle XII) l'esmenta com a
medicinal. El 1586, JOACHIM CAMERARIUS va descriure els tres tipus d’enciams clàssics
actuals: l'enciam de cabdell, l'enciam de fulles soltes, i l'enciam romà.
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) la «Lettuce» és planta de la Lluna, i per això dona
humitat i refreda. El suc de l’enciam barrejat o bullit amb oli de roses i aplicat al front i
als polsos fa venir la son i alleuja el mal de cap causat per la calor. L’enciam bullit
afluixa el ventre quan hi ha restrenyiment; i ajuda a fer la digestió, a remetre la set i a
incrementar la llet de les dones que donen el pit. També alleuja ràpidament el mal
d’estómac o el mal de ventre provocats pel còlera. Aplicat a la zona del cor, fetge o
ronyons desinflama. De tota manera, no és aconsellable que mengin enciam els afectats
per asma, tuberculosis o altres malalties dels pulmons.
Entre els segles XVI i XVIII es van desenvolupar moltes varietats a Europa, sobretot als
Països Baixos. Actualment les varietats més conegudes són:
‘Maravella’
‘Romà’ o ‘Enciam Llarg’
‘Francès’ o ‘Trocadero’
‘Fulla de Roure Vermell’
‘Fulla de Roure Verd’
‘Lollo rosso’
‘Cabdell de Tudela’
‘Iceberg’
‘Llarg Negre’, ‘Del Sucre’ o ‘Del Penedès’
Els romans cuinaven/coïen i servien les fulles d'enciam amb oli i vinagre, però les fulles
més petites de vegades les menjaven crues. Era habitual servir una amanida d'enciam
abans de començar un àpat. Després de l'època romana, a Europa es va continuar la
tradició de coure l'enciam, abocant-hi oli i vinagre calent sobre les fulles cuites.
Actualment es cultiva per les seves fulles, que es mengen crues en amanida. Si es vol
evitar el perill de contaminació bacteriana patològica, es poden deixar en remull les fulles
uns minuts en una dissolució de permanganat potàssic de manera que l’aigua tingui un
color rosat molt suau només. Això, i després esbandir-les en aigua (neta o potable). A
l’amanida típica, a més de les fulles d’enciam, s’hi posa tomàquet com a mínim, i sal, oli i
vinagre. Alguns hi afegeixen fulles de ruca, fulles de canonges, raves, olives, fulles de
dent de lleó, soja germinada, bocins de formatge o de tofu, anous, maduixes, anxoves,
tàperes, etc. També hi ha enciams per consumir-ne la tija (crua o cuita), i altres per fer
oli a partir de les llavors. Les fulles d'enciam també es poden posar a sopes i entrepans, o
servir per embolicar tabulé.
POSSIBLE TOXICITAT
La contaminació per virus de l’ hepatitis A, el calcivírids o els norovirus són rares però
possibles. També és possible la presència als enciams de Giardia lamblia. I la
contaminació bacteriana perillosa ocasional amb:
• Aeromonas • Shigella
• Campylobacter • Vibrio cholera
• Escherichia coli • Yersinia intermedia
• Listeria monocytogenes • Yersinia kristensenii
VIRTUTS MEDICINALS
• Alzheimer • indigestions
• ansietat • insolació
• asma • insomni
• berrugues LAT • intoxicacions
• bronquitis • leucèmia HL-60
• cabell debilitat LLA • llet escassa LLA
• càncer (+ poma) de mama MCF-7 • lumbago UE
• ciàtica • mal de cap
• còlera (UI bullit) • mal d’estómac
• contusions UE • mal de ventre
• cops de calor • mala circulació
• cremades pel sol • nefritis
• diabetis • neuràlgies
• dismenorrea • neurosi
• dolors LLA • palpitacions
• ejaculació involuntària massa • restrenyiment
freqüent LLA • reuma
• epilèpsia • talls UE
• esclerosis a les cames • taquicàrdia
• excitació nerviosa • tifus LLA
• febre • tos REL
• gasos intestinals • tos-ferina REL
• gota • tos nerviosa
• hemorroides UE • tos seca
• hiperactivitat • verola
• hipertensió
• 1-hexacosanol • beta-lactucerol
• àcid alfa-linolènic • beta-pinè
• àcid aspàrtic • Bor 1-85 ppm
• àcid cafeic • Brom
• àcid cítric • Cadmi 0.01-4 ppm
• àcid esteàric • Calci 360-19000 ppm
• àcid ferúlic • camfè
• àcid folínic • campesterol LLA
• àcid glutàmic • carbohidrats
• àcid linoleic • cariofil·lè
• àcid màlic • cautxú natural
• àcid oleic • ceril-alcohol
• àcid oxàlic • cistina
• àcid p-cumàric • Clor 395 ppm
• àcid palmític • Cobalt 0.002-0.85 ppm
• àcid palmitoleic • colina
• àcid pantotènic 2-33 ppm • Coure 0.4-29 ppm
• àcid tànnic • Crom 0.005-20 ppm
• àcids grassos monoinsaturats • delta-5-avenasterol LLA
• àcids grassos poliinsaturats • delta-7-avenasterol LLA
• àcids grassos saturats • dihidro-corinanteïna
• agents tànnics • durenol
• alanina • ergosterol
• albúmina • espatulenol
• alfa-lactucerol • estigmast-7-èn-3-beta-ol LLA
• alfa-terpinè • estigmasterol LLA
• alfa-terpineol • Estronci 2-580 ppm
• alfa-terpinolè • fenil-alanina
• alfa-tocoferol LLA • Ferro 5-175 ppm
• Alumini 3-120 ppm • fibra
• amargants • fitosterol
• arginina • Fluor
• Arsènic 0.001-0.5 ppm • folacina
• Bari 0.1-145 ppm • Fòsfor 110-13900 ppm
• beta-carotè • Gal·li 0.2-7 ppm
• glicina • Plom 0.02-6 ppm
• grasses • Potassi 2900-121800 ppm
• hiosciamina • prolina
• histidina • proteïna
• iso-leucina • quercetina
• Iterbi 0.04-0.85 ppm • sacarosa
• Itri 0.4-8.5 ppm • Seleni 0.05 ppm
• kaempferol • serina
• lactucaxantina • Silici 10-800 ppm
• lactucina • sitosterol
• lactucopicrina • Sodi 28-18500 ppm
• lactupicrina • Sofre 30-3800 ppm
• lafa-pinè • taraxasterol
• Lantani 1-20 ppm • terpinèn-4-ol
• leucina • timol
• linalool • tirosina
• lisina • Titani 0.1-870 ppm
• Liti 0.07-2.5 ppm • treonina
• llimonè • triptòfan
• luteolina • valina
• Magnesi 110-8700 ppm • Vanadi 0.3-20 ppm
• Manganès 1-240 ppm • veronicastròsid
• mannitol • viridiflorè
• Mercuri 0.04 ppm • vitamina A
• metionina • vitamina B1 0.5-8 ppm
• Molibdè 0.1-2 ppm • vitamina B6 0.6-9 ppm
• n-hexacosanol • vitamina C 180-3000 ppm
• niacina 4-65 ppm • vitamina E
• Níquel 0.2-28 ppm • vitamina K
• oli essencial • Zinc 2.7-970 ppm
• pectina • Zirconi 0.4-85 ppm
• Plata 0.02-0.5 ppm
MÉS INFORMACIÓ
https://ruralcat.gencat.cat/documents/
20181/7267744/28_FMA_Catàleg+varietats+tradicionals+enciams_id33.pdf/5753fee7-
7ee2-41c2-bce1-f736e6eda613
ENCIAM DE BOSC
Lactuca virosa L.
[1753, Sp. Pl. : 795] 2n = 18
Lactuca virosa. Foto: LILIANE ROUBAUDI Lactuca virosa: rosetó basal. Foto: HUGUES
TINGUY
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins les Compostes, i dins la tribu de les Lactuceae Cass., que tenen totes les flors del
capítol ligulades, el gènere Lactuca es distingeix per no tenir punxes grans, no tenir els
aquenis formant una estrella, ni una corona al cim dels aquenis sinó un vil·là sedós però
no plomós, i no ser els aquenis rostrats (amb bec aprimat). I, dins el gènere, Lactuca
virosa es distingeix per tenir les flors grogues, les fulles caulinars no decurrents ni
linears, i els aquenis negres amb l’àpex una mica híspid o llis, i les fulles no dividides ni
pinnatisectes (com les té Lactuca serriola). Lactuva virosa és planta bisanual, de tija
robusta, híspida a la base, amb els nervis del rosetó de fulles basals una mica tenyits de
porpra o violeta. Nervi de les fulles amb agullons molt menuts. Pot arribar a fer més d’2
m d’alçària. Les fulles caulinars, més rígides, es disposen esparses per la tija i tenen
també dents menudes rasposes sobre el nervi i a les vores. Els marges són una mica
sinuats i a la base tenen dues aurícules que abracen la tija. Les flors s’agrupen en
capítols i aquestes en petis raïms terminals. Cada capítol té unes 20 floretes totes
ligulades, de color groc clar. La lígula té 5 dentetes. Les bràctees que suporten el capítol
són molt desiguals, i estretes, lanceolades. Les fulles de les rames de la inflorescència
són molt menudes, curtes i amples, amb un apèndix a cada costat, aplicat a la tija. Els
fruits són comprimits, negres, una mica vermellosos, amb marges aspres prop de l’àpex,
del qual ix l’eix que suporta el vil·là. El vil·là està format per pèls blancs molt fins,
denticulats, no plomosos. Tota la planta segrega un làtex blanc per les ferides, de sabor
amargant.
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
HISTÒRIA
Als papirs d’Ebers de l’Antic Egipte (segle XVI a.C.) hi consta com a medicinal, sedant,
contra l’insomni i els dolors.
DIOSCÒRIDES (segle I) la recomanava per a l’estómac, contra l’insomni i per estovar el
ventre. Uns 2 grams del làtex beguts amb vinagre aigualit purguen i a més purifiquen les
taques i opacitats a l’ull. Aquest làtex, barrejat amb llet de dona, cura les cremades. El
làtex fa adormir i calma els dolors. Fa venir la regla i és un antídot contra el verí dels
escorpins i les aranyes. Les llavors frenen els somnis eròtics i el desig sexual.
CARLEMANY (segle IX) la considerava essencial i obligava a cultivar-la als horts monacals
del seu imperi, segons consta al «Capitulare de villis vel curtis imperi». Els dervixos de
l’antiga Turquia en comunien junt a la marihuana per tal de tenir visions religioses.
Sembla ser que l’arquitecte GAUDÍ consumia també lactucari.
VIRTUTS MEDICINALS
• artritis • espermatorrea
• asma • gota
• berrugues (làtex) • hiperglucèmia
• cremades (+ llet de dona) • indigestions
• depressió nerviosa • insomni
• diarrea • irritabilitat
• dolors del càncer • mal de ventre
• dolor de la regla • picades d’escorpins
• dolors • restrenyiment
• dolors del reuma • taques als ulls UI
• dolors musculars • tifus
• edemes • tos-ferina
• espasmes de la bufeta del fel • tos seca (REL)
ALTRES USOS
HOMEOPATIA
• bronquitis • hepatomegàlia
• catarro cronificat • inflamació del tracte urinari
• dolors • insomni
• flatulència • tos
DOSIFICACIÓ I PREPARATS
El lactucari (làtex assecat) és un bon substitut de l’opi. Se’n recomanen prendre un s300
mg fins a 3 cops al dia. De infusió de la planta (FUL, REL) se’n recomana prendre menys
de 4 g al dia.
TOXICITAT
EFECTES FISIOLÒGICS
PRINCIPIS ACTIUS
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins la família de les Labiades, el gènere Lamium es distingeix per tenir la corol·la
netament bilabiada 4 estams aproximats i paral·lels sota el llavi superior de la corol·la,
àpex dels filaments estaminals no apendiculats, estil partit en branques gairebé iguals,
àpex de l’aqueni truncat, i dents del calze subulades però no espinoses. I ja dins el
gènere, Lamium album es distingeix pel calze no espinulós, les anteres piloses, amb el
llavi superior de la corol·la de més de 8 (12) mm, bractèoles de 2-5 mm, corol·la blanca
amb el tub una mica corbat a la base amb una gepa ventral.
Lamium album és planta vivaç, de 20-50 cm, una mica peluda (amb tricomes eglandulars
i glandulars), de tiges de secció quadrangular, redreçades, amb fulles oposades,
abundants, verdes, peciolades, ovals-triangulars, acuminades, molt dentades; flors
blanques amb algunes taques verdoses, en verticils de 6-15 flors separats concentrats a
la zona superior; calze de dents toves, en alena, més llargues que el tub; corol·la d’uns 2
cm, inflat per sobre l’estretament inferior gibós i amb pèls a l’interior formant una anella
obliqua; llavi superior enter amb marges barbuts i llavi inferior amb 2-3 dents a cada
costat a la base; anteres peludes. Tetra-aquenis formats per 4 núcules que contenen una
llavor ovoide, quedant cada aqueni independent al madurar. Dispersió de les llavors
ajudada per les formigues. Pol·linització de les flors per abelles i borinots.
DETALLS MICROSCÒPICS
LAMIUM ALBUM. Escales/barra a: 1 cm; b: 5 mm; c: 4 mm; d,f,i: 500 micres; e: 100 micres; h:
30 micres; g: 20 micres. a) planta florida; b) fragment d'inflorescència; c) vista lateral de la flor; d)
marge del llavi superior amb tricomes eglandulars; e) tricomes i papil·les del revers del llavi
superior (→): tricomes glandulars; (↑↑)tricomes eglandulars; f) fragment de la cara de sobre del tub
de la corol·la amb tricomes eglandulars cònics (↑↑) i glandulars (↑) i una anell de tricomes
eglandulars (*) de sobre l'ovari; g) papil·les i tricomes glandulars amb caparrons de 4 cèl·lules de la
cada de sobre del llavi superior; h) secció del llavi superior amb papil·les (*), tricomes glandulars
(↑) i eglandulars (↑↑); i) cèl·lules del mesòfil al llavi superior. [D’ANETA SULBORSKA et al. 2020]
LAMIUM ALBUM. (a) Poncella amb el calze obert. (b) Tricomes glandulars (↑) i
eglandulars (↑↑) a la cara de sota del calze. (c) Tricomes peltats (*) i tricomes capitats
(*) a la cara de sota del nervi del calze. (d) Secció de sèpal amb fragments de dos
tricomes eglandulars i un tricoma glandular (↑) a la cara de sota. (e,f) Seccions de sèpals
(tenyits amb blau de toluïdina). K calze, C corol·la, Ad epidermis adaxial (de sobre),
Ab epidermis abaxial (de sota). Regletes: 2 mm (a), 200 µm (b), 50 µm (d–f), 20 µm
(c). [D’ANETA SULBORSKA et al. 2020]
LAMIUM ALBUM: tricomes capitats i peltats i papil·les a la
corol·la. (a, b) Tricomes sense tenyir; (c, d) tricomes visibles al
MEE; (e–x) tricomes amb assaigs histoquímics; (a) Tricoma capitat
amb caparró unicel·lular; (b) Tricoma capitat amb caparró bicel·lular;
(c) Tricoma capitat amb caparró tricel·lular; (d) Tricoma peltat amb a
caparró quatricel·lular; (e) Tricoma capitat tenyit de blau després del
tractament amb Sudan negre B (lípids); (f,g) Tricomes peltats tenyits
de vermell amb Sudan B (lípids totals); (h–j) Tricomes capitats i (k)
peltats tenyits de taronja amb Sudan III (lípids); (l, m) Tricomes
peltats tenyits de blau amb Nil (lípids àcids); (n) Tricoma peltat tenyit
de vermell amb roig neutre (terpens/ oli essencial); (o–u) Tricomes i
papil·les tenyides de blau amb reactiu de Nadi (terpens); (v–x)
Tricomes tenyits de fúcsia amb reactiu de Godin (iridoides). Regleta:
500 μm (o), 50 μm (p), 20 μm (a, b, f, g, j–n, q–x), 10 μm (c, d, h, i).
[D’AGATA KONARSKA et al. 2021]
Tipus de tricomes i papil·les a la corol·la de LAMIUM ALBUM amb assaigs histoquímics. (a, f)
Tricomes sense tenyir (MO). (b–e) MEE. (g–j, p–y) Reaccions histoquímiques (MO). (k–o) (MF)
(a) Tricoma capitat amb caparró unicel·lular. (b) Tricoma capitat amb caparró bicel·lular. (c)
Tricoma capitat amb caparró quatricel·lular. (d) Tricoma peltat. (e) Tricoma cònic. (f) Tricoma
capitat amb caparró bicel·lular amb contingut groc. (g, h) compostos fenòlics tenyits de negre als
caparrons dels tricomes després d’aplicació amb triclorur fèrric. (g) Tricoma capitat amb caparró
tricel·lular. (h) Tricoma peltat. (i, j) Color marró dels tanins als tricomes tenyits amb dicromat
potàssic. (k–o) Autofluorescència blava a diferents tricomes capitats i peltats; (o) tricomes amb
àcids fenòlics. (p–r) Tanins a tricomes capitats tenyits amb blau de toluïdina. (t–u) compostos
fenòlics a papil·les tenyides amb blau de toluïdina. (v) compostos fenòlics visibles a l’epidermis
abaxial del llavi superior tractada amb blau de toluïdina. (w) Tricoma cònic eglandular al tub de la
corol·la tenyit de porpra (pectines) després de tractament amb blau de toluïdina O. (x, y) Tricomes
eglandulars contenint compostos fenòlics (blau) visibles amb blau de toluïdina O. Regletes: 30 µm
(c, d, h, i, q, r, w, y), 20 µm (a, b, f, g, j, k, o, p, s, t, u, v), 10 µm (e, l, m, n, x). [D’ANETA
SULBORSKA et al. 2020]
LAMIUM ALBUM. Fragments d’estams amb diversos tipus de tricomes. (a–c) Tricomes
eglandulars llargs i tricomes glandulars multicel·lulars a les anteres. (d–f) Tricomes glandulars
multicel·lulars. (g–l) Tricomes capitats amb columna allargada als filaments estaminals. (f, k, l)
Tanins tenyits de blau de toluidina. (i, j) Tanins tenyits de marró amb dicromat potàssic.
Regletes: 500 µm (a), 200 µm (b), 100 µm (c), 50 µm (d–g), 20 µm (h–j), 10 µm (k,l).
[D’ANETA SULBORSKA et al. 2020]
LAMIUM ALBUM. Tricomes eglandulars de la corol·la amb assaigs
histoquímics. (a–d) Tricomes cònics; (a–c) imatges al MEE; (d) imatge al
MO; (e–l) Tricomes subulats; (e, f) Tricomes tenyits de vermell amb Roig
Neutre (terpenoides/ oli essencial); (g–i) Tricomes tenyits de blau amb Nil
(lípids); (j) Tricoma tenyit de blau amb reactiu de Nadi (terpens/ oli
essencial ); (k, l) Tricomes tenyits de fúcsia amb reactiu de Godin (iridoides).
Regleta: 500 μm (g), 100 μm (e), 50 μm (b–d, h, i, k, l), 30 μm (a), 20 μm (f),
10 μm (j). [ D’AGATA KONARSKA et al. 2021]
LAMIUM ALBUM. Tricomes glandulars de columna allargada als estams. (a, b) MEE; (c–l)
MO; (c) Tricoma sense tenyir; (d–h) Tricomes amb tin vermell interior de Roig Neutre
(terpenoides/oli essencial); (i–l) Tricomes tenyits amb blau del Nil (lípids). Regleta: 100 μm
(a), 30 μm (b), 5 μm (c–l). [ D’AGATA KONARSKA et al. 2021]
[ D’AGATA KONARSKA et al. 2021]
Lamium album es fa als marges de prats humits nitròfils a Europa Central i Àsia
occidental i boreal. A la península hispànica es pot trobar als Pirineus oi Serralada
Cantàbrica i al Sistema Central. A Catalunya al Ripollès, Cerdanya, Berguedà, Pallars
Sobirà i Val d’Aran. També a Andorra occidental, entre els 1100 i els 2300 m snm.
NOTA IMPORTANT: Aquesta ortiga blanca no és massa comuna, o almenys és molt més
rara que Lamium flexuosum (de marges de rieres de la terra baixa, pudent, amb
anteres glabres, i amb calze rígid o punxent).
antiespasmòdica emol·lient
antihemorràgica expectorant
antiinflamatòria febrífuga
antioxidant hipoglucemiant
antiproliferativa mucolítica
antireumàtica protectora hepàtica
antisèptica regulador matriu i ovaris
antivírica sedant
astringent sialagoga
cicatritzant tònica
colerètica vasoconstrictora uterina
depurativa vasoconstrictora sanguínia
diürètica vulnerària
USOS MEDICINALS
PREPARATS I DOSIFICACIÓ
POSSIBLE TOXICITAT
Toxicitat nul·la. La planta en temps de carestia s’ha emprar com aliment ja sigui en
amanides ja cuita com a verdura. Allunya els escarabat de la patata i dóna millor gust a
les patates que han crescut a la vora Lamium album. En tot cas la possible intoxicació
deriva de la confusió amb altres espècies.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins de les monoclamídies, la família del llorer o lauràcies, es caracteritza per ser de
plantes llenyoses, no paràsites, amb flors que no estan agrupades en aments allargats,
amb fulles enteres, sense estípules, aromàtiques, oval-lanceolades, amb 8-12 estams
inserits en dos rengles: a la base de les divisions del periant i sobre el receptacle, però no
soldats al periant; amb fruit carnós (drupa); i amb un sol estigma. Dins la família hi ha
uns 55 gèneres i unes 3500 espècies. Les més conegudes són l’alvocat, el camforer i la
canyella. I s’hi podrien afegir, pels avesats als perfums, la cubeba, el palo de rosa, la
ravensara i el sassafràs.
Dins el gènere s’inclouen dues espècies principals: Laurus azorica, Laurus nobilis. Laurus
azorica és de les Canàries occidentals i de les Açores. Té pilositat a la part de sota de les
fulles jove si a les tiges més joves. Forma el que s’anomena la laurisilva, als vessants
inferiors de les muntanyes regants pels vents del Nord alisis. L’acompanyen altres arbres
semblants: Apollonias barbusana, Ocotea foetens, Persea indica. Durant el Terciari, fins
15 milions d’anys enrere, aquesta laurisilva estava present a la conca mediterrània.
El llorer comú (Laurus nobilis) és un arbre dioic —hi ha arbres mascles i arbres femella
—, perennifoli de 5-10 m d'alçada, de tronc recte, amb l'escorça grisa fosca llisa, però
rasposa; i copa densa, fosca. Les rames joves, per contra, tenen l’escorça verda, llustrosa
i ben llisa. Pot ser un arbre de fins a 12 m d’alçada, o pot resistir les podes i adoptar la
forma d’una tanca densa i baixa. La fusta és de color gris clar tirant a groc clar, amb
algunes zones marrons al duramen. És brillant, poc forta i aromàtica. Crema donant una
flama molt vermella. La densitat de la fusta va de 0.576 a 0.750, depenent de com estigui
de deshidratada. Té fulles d’un verd fosc quan tenen sempre ombra (saba amb 3 mM de
K+), o més clares (saba amb 12 mM de K+) si estan més assolellades. Són alternes,
lanceolades o oblongo-lanceolades, de consistència una mica coriàcia, aromàtiques,
pinnatinervades, amb el nervi principal molt sobresortint per sota, i amb la vora de la
làmina de vegades una mica ondulada (especialment als tanys o a les fulles apicals de la
capçada). Tenen àpex agut i base atenuada. Fan uns 3-9 cm de longitud i tenen un curt
pecíol. La cara de dalt és de color verd fosc llustrós, mentre que el revers és més pàl·lid.
Les flors, dioiques, són d’un groc molt clar i estan disposades en petites umbel·les sèssils
de 4-6 flors, amb 4 petaloides de 3-4.5 ×1.5-2 mm, oblongs, més tard, caducs. Flors que
apareixen al març-abril, i estan embolicades abans d'obrir-se per un involucre
subglobós. Les flors masculines tenen 8-12 estams d’uns 3 mm, i gairebé tots tenen de 2
nectaris oposats, sub-basilars que s’obren de baix a dalt per ventalles d’1 mm; i gineceu
rudimentari. Les flors femenines tenen 2-4 estaminodis apendiculats i ovari subsèsil
amb estil curt i gruixut, i estigma trígon subcapitat; i ovari lliure, embolcallat per 2-4
estaminodis tripartits. El fruit és una drupa, ovoide, de 10-15 mm, negra a la maduresa,
tova, suaument acuminada, amb el pericarpi prim, amb una sola llavor de 6.5 x 9 mm,
llisa; amb el receptacle poc engruixit. Té llavor única de 9 per 6,5 mm, llisa. Madura a
principis de tardor.
MALURES
https://plantamus.com/blog/enfermedades-del-laurel/
CULTIU
És fàcil reproduir el llorer ja sigui per llavor, ja sigui per esqueix. Esqueixos lignificats de
8-10 cm de longitud es posen en sorra gruixuda en pots de vidre. Un cop han sortit les
arrels es trasplanten en torretes petites amb una barreja de sorra i llim que dreni bé, i a
sota s’hi aplica escalfor. El millor període per fer els esqueixos és a l’estiu, de juliol a
agost. Després, cap a finals de setembre, es trasplanten al planter amb llim i sorra. A
l’hivern no poden suportar gelades, però els agrada un ambient ben ventilat. Poden
agrupar-se en rengles ben atapeïts. A la primavera ja es podran plantar, preferentment
en un terreny amb molt d’humus, humit i poc fred.
Les llavors, un cop desproveïdes del pericarpi, es poden posar a germinar. La llavor amb
el pericarpi quedaria adormida. Llevant el pericarpi, posant-la a estratificar en fred i
humitat i àcid gibberèl·lic, germina molt bé, sempre que contingui o hagi contingut més
del 15% d’aigua.
ESOTERISME
• Segons la mitologia grega, el llorer està molt relacionat amb Apol·lo. Apol·lo estava
molt cofoi per haver mort Pitó, un mostre de cent caps que llençava foc per les
seves cent boques, i que ho destruïa tot al seu pas per la Tessàlia. Per això,
creient-se ja invencible, va desafiar Cupido. Cupido es va enfadar i, com a
represàlia, disparà una fletxa amb punta d’or a Apol·lo, i això li inspirà amor i
passió. Però, acte seguit va disparar una fletxa amb punta de plom a Dafne, filla
de la Terra i del riu Peneu. Com a resultat de les fletxes disparades per Cupido, a
Apol·lo se li despertà una ardent passió de concupiscència envers Dafne. Però
Dafne s’omplí de desdeny i animadversió envers Apol·lo. Quan Dafne corria per
fugir d’Apol·lo, el pare d’ella va acudir a auxiliar-la i la va convertir en llorer allí
vora el riu. Al veure-la convertida en llorer, Apol·lo l’abraçà i la besà mil cops, i al
final, donant-se per vençut, tallà unes rames i se’n va fer una corona. Content
amb el seu amulet, sentencià que, tot i que no havia pogut ser la seva amant,
almenys seria el seu símbol de la victòria per a coronar artistes, prohoms, poetes i
esportistes. Deixà la pell de Pitó perquè les nàiades podessin cobrir el seient i
seure allí còmodament per fer profecies en el futur, envoltades pels llorers. I
Júpiter, déu dels llamps, va respectar sempre més aquell indret, el poder de
clarividència de les nàiades, i les rames de llorer que mai el llamp les toca.
• Els romans i els grecs antics empraven el llorer per a coronar els campions
d’esports. El costum va començar en la celebració dels Jocs Pítics, l’any 582 a. C.
Abans, als Jocs Olímpics, des del 776 a. C., les corones eren fetes de rames
d’olivera. També creien que aportava força física als esportistes de la lluita quan
en duien. Era una planta sagrada junt a l’olivera, l’olivereta (Ligustrum vulgare), la
murtra, i el romaní.
• Hom diu que repel·leix els llamps tenir una ram beneït per Setmana Santa penjat
al balcó. També es poden cremar aquestes fulles per a foragitar una tempesta.
• Foragita el diable. Pot emprar-se junt al ginebre, hipèric, milfulles, ruda, vesc.
• Foragita les bruixes, cremant-ne sobre brases junt amb oli beneït i rames de
donzell (Artemisia absinthium). Alguns pagesos creuen que les bruixes al caure
―per efecte d’aquests fums― dels núvols amenaçadors de turmentes, es poden fer
mal amb les forques que deixen ells al camp, cap per munt.
• Per purificar l’aire d’un habitatge sobre unes brases de carbó o un cotó xopat amb
alcohol, assegurat dins una cassoleta de terrissa, s’hi posen a cremar fulles de
llorer, olivera (Olea sp.), espígol (Lavandula latifolia), romaní mascle (Cistus clusii).
I es va passejant la cassoleta per les habitacions perquè s’hi vagi escampant el
fum purificador [FERRAN & FERRANDO].
• En els banys per dur a terme neteges espirituals, o «limpias», es posa Alfàbrega,
Llorer, Clau i Canyella.
• Escrivint un desig sobre una fulla i cremant-la, això pot ajudar a fer-lo realitat.
• Perquè l’amor duri, es talla una tija de llorer i es divideix en dues meitats. Cada
amant n’ha de guardar una meitat.
• Unes rames simulades de llorer daurades adornen la tribuna del congrés dels
diputats de Les Corts Generals de l‘Estat, a Madrid. També a Madrid, als jardins a
la zona Nord del Tribunal Suprem, hi ha unes bons exemplars de llorer, podats en
forma de piràmide.
LITERATURA
• —«En aquesta santa casa, els llorers hi són florits, i a la cara de les noies els
àngels hi són escrits. En aquesta santa casa, els llorers hi són granats, i a la cara
de les noies els àngels hi són pintats»—.
• —«Entre los árboles todos, se señorea el laurel; entre las mujeres, Ana; entre las
flores, el clavel»—. Poema a Galerías, d’ANTONIO MACHADO.
USOS MEDICINALS
POSSIBLE TOXICITAT
A algunes persones l’OE (oli essencial), els fruits o les fulles els poden provocar
dermatitis de contacte i/o estomatitis (bucal). Els fruits verds podrien provocar
intoxicacions, poc probables, pel seu sabor amargant i picant. Una infusió molt
carregada de fulles podria abaixar la glucèmia i la pressió arterial i donar mareig. Lo
normal és fer la infusió de 2-3 fulles o posar-ne un nombre similar per cada ració de
menjar. Alguns asseguren que les fulles tendres són tòxiques i que perden llur toxicitat a
l’assecar-se.
PREPARATS
• Adob de les olives: vinagre, sal, llimona, all, comins castellans, farigola, fonoll,
llentiscle, llorer, murtra, orenga, sajolida.
• Bàlsam de Fioravanti. Adient contra dolors als ossos, i contra la gota. Composició:
trementina veneciana (Larix) 12 p + resina elemí 6 p + gàlban 5 p + mirra 6 p +
copaiba 6 p + Àloe vera 2 p + estorac líquid 4 p + baies tendres madures de llorer
8 p + canyella 3 p + galanga 3 p + claus d’olor 3 p + nou moscada 3 p + zedoària 3
p gingebre 3 p + Dictamnus albus 2 p + alcohol 80 º 190 p. Primer es trituren fins
a fer-ne pols les arrels, la canyella, el clau, la nou moscada, i les baies de llorer i
es posa a macerar això en alcohol durant 4 dies. Després s’hi afegeixen les
gomoresines i es macera 2 dies més. Finalment es destil·la a bany-maria fins a
obtenir 156 p de licor.
• Bioabsorbent de metalls pesants (Pb, Cd, Cu, Zn): fulles triturades desgreixades
(restes industrials)
• Fulles seques. Es poden dur de viatge com a remei d’urgència contra el mal
d’estómac. Només cal mastegar-ne una porció.
• Oli d’amanir A) amb fulles de llorer i rames florides d’hisop (Hyssopus officinalis):
per donar millor gust a la carn de porc o pollastre. B) amb fulles de llorer i un
bitxo (Capsicum).
• Sal d’herbes: pols obtinguda triturant les plantes amb l’ajuda d’aire líquid. Sal +
julivert + llavor d’api + all + orenga + llorer.
• Suc de fulles: 3-4 gotes en aigua per beure, per llevar la por, l’excitació, per fer
venir la regla, millorar l’estómac i l’oïda.
• Tisana de rel de gram (Cynodon dactylon) i fulles de llorer: contra els dolors
menstruals.
• Travarica (licor digestiu croata): Foeniculum vulgare Mill., Myrtus communis L.,
Salvia officinalis L., Ruta graveolens L., Juniperus oxycedrus L., Ceratonia siliqua
L., Juglans regia L., Citrus spp., Ficus carica L., Laurus nobilis L., Rosmarinus
officinalis L., Artemisia absinthium L., Rosa centifolia L., Mentha × piperita L., M.
spicata L.
• Xarop contra la tos: rel de regalèssia (Glycyrrhiza glabra) + rel de malví (Althaea
officinalis) + flor de malva + figues seques + pell de taronja + fulles de llorer.
VETERINÀRIA
ALTRES USOS
Els llorers de jardí solen tenir més flavonols (derivats del kaempferol o la quercetina) (×4)
i més flavones (derivades d’apigenina o luteolina) (×2) que els silvestres. Els llorers de
ciutats amb molta contaminació atmosfèrica contenen més carbohidrats aromàtics
policíclics cancerígens.
FULLES
FUSTA
Cinam-taní B-1
BORRONS
• (E)-beta-ocimè
• 3-hidroxi-7,8-didehidro-beta-ionol
• 3-hidroxi-beta-damascona
• germacrè D
• La lindoldhamina activa el canal iònic 3 sensible als àcids, sense dependre dels
protons; modula alostèricament i positiva els canals ASIC3. Els ASICs estan
relacionats amb el dolor, malalties neuronals i l’aprenentatge.
• L’oli essencial inhibeix l’adenilat-ciclasa-1, la qual cosa vol dir que és sedant i que
inhibix la producció d’AMPc.
• L’extracte fet amb cloroform de les fulles de llorer protegeix del dany per isquèmia
neuronal. Grups de SH-SY5Y privades d’oxigen i de glucosa tenen una millor
supervivència (80% respecte a 60%) quan amb la re-oxigencació s’hi afegeix 4
microg/mL de l’extracte de llorer. El diferencial, quan es tracte de llesquetes de
cervell (de rata) és 97% respecte a 80%. L’extracte inhibeix molt la desfosforilació
de la DAPK (death-associated protein kinase). El pre-tractament amb 4 mg/Kg
amb l’extracte fa disminuir molt (80%) la mida de la zona infartada, almenys en la
zona de l’artèria cerebral medial.
• El kaempferol-3-O-alfa-L-(2'',4''-di-E-p-cumaroïl)-rhamnòsid i el kaempferol-3-O-
alfa-L-(2''-E-p-cumaroïl-4''-Z-p-cumaroïl)-rhamnòsid mostren una forta activitat
antibacteriana contra els MRSA i els enterococs resistents a la vancomicina (VRE)
També actuen sinergísticament abaixant les MIC de les fluoroquinolones contra
els MRSA. Aquest efecte té lloc amb la norfloxacina o la ciprofloxacina, però no
amb no amb les quinolones hidrofòbiques.
• Contra els epimastigots de Trypanosoma cruzi les concentració mínima eficaç per a
la dehidrocostus-lactona és de 6.3 microM; per a la zaluzalina D, és de 2.5
microM; i per al (1R,4S)-1-hidroperoxi-p-ment-2-èn-8-ol-acetat, és de 1.4 microM.
• L’efecte anticonvulsiu de l’oli essencial del llorer es deu, almenys en part, al metil-
eugenol, a l’eugenol i als pinens. L’oli essencial a dosis anticonvulsives produeix
sedació i lleugera discapacitat motora.
Lavandula angustifolia
NOMS POPULARS
Gallec/ Alfazema
Portuguès
Grec Λαβαντούλα η κοινή /
Λεβαντα / Λεβάντα / Λεβάντα η Λεβάντα
γνήσια
Italià Lavenda Lavando Spigo
Occità Badafa, Badassa, Espi, Espic, Aspic, Badafa, Espi, Espic, Espidet,
Lavanda, Lavando Espiguet, Lavanda
Rus: Lavenda
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins la família de les labiades, el gènere Lavandula es distingeix per uns quants
caràcters essencials. Les flors tenen dos llavis ben diferenciats. Els estams són tos
inclosos en el tub de la corol·la. Les flors són blaves, el calze té 13-15 nervis i 5 dents
connivents, essent la superior en caputxeta, i les altres molt poc marcades; i el tub de la
corol·la sobresurt per sobre del calze. I dins el gènere, a Catalunya, al grup que tenen les
fulles enteres o gairebé i no tenen bràctees grans a la inflorescència, hi trobem les dues
espècies següents. L’híbrid és molt rar a la natura però és possible trobar-lo entre les
zones on dominen els parentals (Lavandula angustifolia a partir de 700 m snm,
Lavandula latifolia, a partir del nivell del mar i fins a 1500 m snm).
Lavandula angustifolia: Fulles oblongo-linears de 2-6 cm, grises. Mata molt aromàtica,
llenyosa a la base, perenne, amb llargues tiges floríferes simples de 20-30- (40) cm,
primes i tibants, herbàcies, de secció quadrada, escamoses i finament pubescents, que
porten les flors a la punta, amb 1-3 entrenusos intraflorals, en espigues compactes
barrejades amb bràctees més amples que llargues, acuminades, romboidals pedades,
membranàcies, marronoses, nervades, acompanyades algunes vegades de bractèoles
escarioses. Calze gris blavós, de 5-6 mm de llarg per 1.5 d'ample, amb 13-15 nervadures,
amb 5 dents apicals, un d'ells amb una mena de caputxa. Corol·la d'un blau anyil, poc
més gran que el calze, caduca, amb 3 lòbuls al llavi inferior i 2 en el superior, més
amples, poc dividits. Estams 4 tancats al tub de la corol·la. Ovari súper. Carpels oblongs.
Flors que fàcilment s'arrenquen. Fulles oposades subsèssils, linear-lanceolades, de color
verd blavós tirant a verd fosc amb el temps, no molt grans, de 2-3 mm d'ample,
primerament molt pubescents i després ja gairebé res; les estèrils més estretes. Les
diferències entre la subespècie típica angustifolia i la subespècie pyrenaica són només
quantitatives i referides al grau d’esclerificació i lignificació i la mida dels feixos
vasculars. L’eix de la inflorescència té una secció quadrada amb 4 rivets reforçant les
cantonades. A l’epidermis d’aquest eix floral hi ha estomes, tricomes i pèls secretors. Els
tricomes són pluricel·lulars en ramificats en T. Els pèls secretors tenen un curt pedicel i
un caparró uni-cel·lular o bi-cel·lular.
Lavandula latifolia: Mata semblant amb olor més acre o camforat o no tan fi, però amb
tiges floríferes ramificats en comptes de senzills, i més llargues, de fins a 1 m, amb 3-6
entrenusos intraflorals. Bràctees florals estretes, lanceolades, no membranoses,
verdoses, acompanyades per diminutes bractèoles linears persistents. Flors de color blau
molt clar, en espigues més laxes difícils d'arrencar. Carpels oblongs. Fulles blavoses
grisos, grans, de 5-8 mm d'ample, no tan estretament linears, amb marges revoluts, les
inferiors agrupades, espatulat-lanceolades, més estretes a partir del terç distal; les
estèrils més amples.
Lavandula intermedia
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
Lavandula latifolia: en terrenys àrids calcaris, airejats, disgregats, amb sòl abundant
encara que sigui pedregós, en clarianes de boscoses poc densos d’alzines o roures o
pins, per sota els 900 (1000) m s.n.m.
A través dels majoristes ens arriba de diverses zones d’ Espanya, Països Balcànics,
Bulgària, França i d’alguns altres països de la conca mediterrània. Els híbrids es cultiven
en molts països, i entre ells els Estats Units (USA), Nova Zelanda, Japó.
CULTIU
Normalment es cultiva l’híbrid. És fàcilment mecanitzable, per la qual cosa arriba a fer-
se intensiu, especialment a la zona de confluència de les províncies de Terol i Conca i a
la Provença. Prefereix terrenys no molt rics, airejats i assolellats. Tolera bé una mica de
salinitat (25 mM NaCl), sobre tot quan es ruixa amb adob foliar amb Potassi. Es
reprodueix bé per esqueixos posats en solcs profunds perquè no els toqui massa el sol. O
millor encara per cultiu in vitro en càmera climàtica. Reproduint-lo per llavors es pot
perdre el quimiotipus o sigui l'aroma escollida. A França la producció d'oli essencial és de
75.000-150.000 Kg/any. Les arrels poden infectar-se del nematode Melodogyne arenaira.
O pel beneficiós (antibacterià per a Gram-positius i Gram-negatius i antifúngic)
Streptomyces tunisialbus. Els bacteris endofítics Proteobacteria, Actinobacteria,
Formicutes tenen un bon paper ja que estimulen la planta des de les arrels a produir
principis actius aromàtics. I a més ajuden les endomicrorizes vessículo-arbusculars a
mantenir-se a la rizosfera i dins les arrels. I Glomus mossae i Glomus intraradices ajuden
la planta a suportar millor l’estrès de la sequera. Bacillus thuringensis promou el
creixement de Lavandula anagustifolia i la seva resistència a la sequera; i ho fa per la via
d’incorporar més Potassi, disminuir la conductibilitat dels estomes i controlar
l’acumulació de prolina i àcid indol-acètic a les tiges. I això és concomitant amb una
davallada de la glutatió-reductasa i de l’ascorbat-peroxidasa. I això repercuteix amb un
menor índex de danys cel·lulars per oxidació.
L’addició d’àcid jasmònic al medi de cultiu (1.5 mg/dm 3), en càmera climàtica, fa que l’oli
essencial sigui més ric en delta-cadinè (30%); borneol (17%); cariofil·lè-òxid (14%); tau-
cadinol (9%); beta-cariofil·lè (6%); 1-8, cineol (6%); beta-pinè (3%); geranil-acetat (2%);
mirtenal (2%). Lavandula intermedia pot ser atacat per l’insecte Dysmicoccus lavandulae.
O pel virus del mosaic de la userda o pel virus del mosaic del cogombre. Malauradament
la planta pot ser atacada pels fongs Fusarium sporotrichioides, Phytophtora citrophthora,
Phytophtora palmivora, Phytophtora pelgrandis.
Alguns afirmen que els antics egipcis feien servir l’espígol en rituals funeraris, però
també com a medicinal, contra dolors de la regla, insomni i migranyes. Més cert és que
els antics grecs l’empraven com a perfum i per les virtuts cosmètiques. I les romans
sembla que a més l’empraven en rituals religiosos. I els celtes irlandesos l’empraven en
rituals dirigits a la deessa Aine, reina de les fades i promotora de la fertilitat, i filla del
déu del mar. Resaven sobre tot per aconseguir millorar la capacitat intel·lectual i
l’aspecte físic. Durant el regnat d’ ENRIC VIII a Anglaterra era emprat pels nobles, per
perfumar la roba. Durant el regnat de la reina VICTÒRIA ja l’ús de l’espígol es va
popularitzar del to, especialment entre les dones. La reina ELISABETH I en prenia en
infusió contra el mal de cap.
NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) considerava l’espígol planta netament regida per Mercuri.
I un bon remei contra les afeccions cerebrals degudes al fred: apoplexia, mal de cap,
convulsions, tremolors, desmais, epilèpsia, espasmes. Segons ell, l’espígol reforça
l’estómac i allibera d’obstruccions el fetge i la melsa; provoca la regla i ajuda a expel·lir la
criatura morta en un mal embaràs. Les flors macerades en vi alleugen els còlics aplicant-
ho. Contra epilèpsia i vertigen, la decocció de la barreja següent: canyella + rel
d'esparreguera + fonoll + espígol + malrubí (Marrubium vulgare). Glopejar l’aigua de coure
espígol alleuja el mal de queixal. El destil·lat (hidrolat) de les flors combat l’afonia (2
cullerades),i presa, aplicada i olorada és útil per corregir les fibril·lacions cardíaques,
desmais. De l’oli essencial només se’n poden prendre unes poques gotes, perquè és molt
fort, i millor diluït.
ESOTERISME
• Es crema per tal de foragitar els mals esperits i mentrestant es va recitant, si es
vol: “Alhucema, Romero, Romerito, quita el mal de este sitio”.
• A la zona de Tortosa es crema romaní, espígol, sàlvia i bocins de pell de taronja
amarga per a foragitar els mals esperits, en especial després de la mort d’algú a la
casa.
• Hom diu que aspergit sobre el cap procura una ment casta i sincera.
• Planta regida por Mercuri.
• La Nit de Reis s’encenen a Moià, vora les cases, unes petites torxes fetes amb
espígol collit el dia de la Marededéu d’Agost per auspiciar bons regals per part dels
reis mags.
• Regalar un ram d’espígol significa desitjar pau i sort, amb puresa i devoció.
• Els rituals màgics amb espígol solen dedicar-se a demanar salut física i mental,
paciència, espiritualitat, calma malgrat les circumstàncies difícils, obrir la
consciència a nivells superiors, amor, joventut i puresa de l’aura.
• L’espígol és la flor nacional de Portugal.
• Somniar amb l’espígol pot significar que a la vida real el qui ho sonia no hauria de
ser tant exigent amb si mateix quan no s’acompleixen les expectatives. També pot
significar que cal evitar situacions conflictives. O que ets admirat per algunes
persones. Però si la planta no té flors i està pansida, això pot significar que vindrà
un període de desgràcies. Si el somni és d’un gran camp ple de mates florides
d’espígol, això és senyal de que necessites pau interior i reconciliar-te amb tu
mateix.
LITERATURA
«Espigolar»: ve a ser collir d’ací d’allà, les espigues o el raïm sobrants després de la collita
o arreplegar entre les restes d’allò que altri ha deixat.
[ambdues espècies (a, l) i l’híbrid (i) tenen aproximadament les mateixes virtuts i usos]
Aplicat al sisè xacra (front)i al tercer xacra (plexe solar). Alleuja el dosha pitta (i el vata).
Per meditar millor. Associat a Àries, i al cap. Sempre és millor aplicar-ne una gota a
l'avant-braç sobra alguna vena, que no pas prendre’l per la boca. En aquest cas, millor
diluït en llet que no pas en aigua o en un terrós de sucre. I per fora, per massatges,
millor diluir-lo al 2% en un oli (cànem, ricí, sèsam) o cold-cream.
La proporció de càmfora i de borneol haurien de ser mínimes per tal de valorar més al
mercat l’oli essencial. Durant la destil·lació, que assoleix el seu punt òptim de màxim
rendiment als 60 minuts, als 1.5 minuts apareix el màxim pic de 1,8-cineol i fenchol.
Entre el minut 7.5 i el 15 hi ha el màxim pic de càmfora. Al minut 30 apareix el màxim
pic de linalool.
Lavandula intermedia var. reydovan es considera viricida, fungicida, neurotònic,
bronquial, i a usar contra la astènia, rinofaringitis, enterocolitis infecciosa, catarro.
MEL D’ESPÍGOL
POSSIBLE TOXICITAT
L'oli essencial pot portar additius irritants per a les mucoses. No és aconsellable en ús
intern per la falta de garanties de la seva qualitat. Tot i essent pur, donat el cas, a grans
dosi resultaria excitant i narcotitzant. Un oli essencial de Lavandula angustifolia testat a
Londres donà citotoxicitat envers fibroblasts i cèl·lules endotelials de la pell humana. La
infusió de la planta a grans dosis en lloc de resultar carminativa, augmenta els gasos, i
congestiona el fetge. En general recomanen que no en preguin les embarassades. Alguns
adolescents que abusen dels perfums a base d’espígol desenvolupen un creixement
anòmal de les mamelles, tot i essent mascles. En principi l’espígol té un efecte anti-
muscarínic i bloqueja les canals de Ca++ i de Na+. Per tant tot i estar indicats contra el
mareig al viatjar, i la úlcera gastro-duodenal, poden donar sequedat de boca i retenció
d’orina. Un extracte d’espígol amb acetona causà una intoxicació greu a un nen de 18
mesos. Tenia depressió del sistema nerviós i confusió mental. I l’electroencefalograma
mostrava alteracions de ritme ràpid típiques d’intoxicació.
• Alcoholatur/tintura: 60 gotes/dia
• Bafs: contra el fred.
• Bany: 6 gotes a la banyera plena o 100 g de flors per cada 100 L.
• Bossetes (de tela o en forma d’ampolla lligant les tiges tombades en amunt)
aromàtiques, per a armaris, calaixos, etc., també per foragitar arnes i dragonets.
• Coixinets
• Compreses.
• Essència.
• Fumigacions
• Hidrolat (destil·lat aquós).
• Infusió : 1 culleradeta/tassa / 3 /dia
• Licor
• Liniment (etanol + oli essencial).
• Pastissos.
• Sals de la princesa (àcid acètic glacial + oli essencial). Per olorar contra els
desmais.
• Tintura.
• Vi.
• Vinagre.
• Xiclet contra el mal alè: màstic + Echinacea + espígol.
BARREGES
Tisana diürètica i depurativa de les «cinc flors» del Dr. LECLERC: borraina + calèndula +
espígol (×2) + pensament + ginesta (1/2)
Contra epilèpsia i vertígens [NICHOLAS CULPEPER]: canyella + rel d'esparreguera + fonoll +
espígol + malrubí (Marrubium vulgare).
VETERINÀRIA
PRINCIPIS ACTIUS
Lavandula angustifolia
A les fulles molt joves, domina el beta-fel·landrè. A les fulles no tan joves hi domina el
1,8-cineol. A les inflorescències desenvolupades hi domina el linalool.
• borneol-deshidorgenasa → càmfora
• cis-prenil-difosfat-sintasa (=lavandulil-difosfat-sintasa)
• monoterpè-acetil-transferasa: LiAAT-3, LiAAT-4 → lavandulol, geraniol, nerol
• sesquiterpè-sintasa → 9-epi-cariofil·lè
COR. L’oli essencial de Lavandula angustifolia (200-400 mg/Kg) prevé l’infart de miocardi
evitant que pugin els nivells de TNF-alfa i troponina-I, evitant la despesa d’enzims
antioxidants. Evita o redueix molt la zona necrosada i la infiltració leucocitària
(inflamació). https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5241520/
HERBES. Les cumarines de l’espígol són fitotòxiques envers el Lolium rigidum, i podrien
ser emprades com herbicida contra aquesta mala herba.
PRÒSTATA. Tan l’oli essencial de la Lavandula angustifolia com, en menor grau, el linalol
o el linalil-acetat tenen un efecte inhibitori pronunciat sobre les cèl·lules PC-3 de càncer
de pròstata. El cicle cel·lular se’ls atura en G2/M. En tumors implantats, el llur
creixement queda inhibit per l’oli essencial (i pel linalool). Abaixa l’expressió de Ki67 i
PCNA.
(← varietat de jardí)
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins la família de les Labiades, el gènere Lavandula (amb unes 40 espècies) es distingeix
per la corol·la netament bilabiada, sense gepa dorsal, pels 4 estams didínams, introrsos,
i calze amb 13-15 nervis i 5 dents desiguals no espinosos, amb la dent central del llavi
superior acabant-se en un apèndix el·líptic com una caputxa; i tub de la corol·la (blava)
sobresortint molt del calze. I dins els espígols (gènere Lavandula), els Caps d’Ase (L.
stoechas) es distingeix per tenir les fulles enteres, la inflorescència compacta, amb un
plomall de bràctees de color al cim, de 3.5-8 mm; i amb el peduncle de com a molt el
doble de llarg que l’alçària de la inflorescència.
Lavandula stoechas fa mates molt oloroses, denses, de 20-150 cm. Les tiges joves són
tomentoses amb pèls curts blanquinosos. Hi ha fulles axil·lars de 6-37 × 1.5-4 mm,
amplament linears, amb marges revoluts, amb nervadura reticulada, de marges enters.
Les fulles hivernants fan 6-10 1-1.5 mm i es disposen en fascicles densos, imbricades, i
són blanquinoses, tomentoses amb pèls menuts compostos i amb glàndules esferoidals
groguenques, especialment al revers. La inflorescència fe 1.5-5 × 0.8-1.9 cm i està
formada per 9-16 verticil·lastres amb 6-14 flors cadascun, de secció quadrangular o
arrodonida. Les bràctees fan 4-8 4.5-10 mm i són amplament el·líptiques, acuminades,
reticulades, de dors glabre i revers llanós i són de color roig més o menys violeta. Les
bràctees superiors fan 8-36 × 2-10 mm i n’hi ha 2-8 per plomall i són més estretes
(el·líptiques-lanceolades), amb el nervi central molt marcat i són de color blau-violeta. El
calze fa 6-8 mm i té 4 dents agudes amb marge que pot ser molt pilós, blanquinós, amb
una dent de 1.5-2 mm, apendiculada. Corol·la de 4.5-5 mm, de color blau-violeta, més
fosc a la part superior. Tub, en canvi, descolorit. Lòbuls de 1.5 mm, essent els 2
superiors una mica majors que els 3 inferiors. Gola pilosa. Anteres molt poc exsertes.
Núcules de 1.6-1.8 × 1.1-1.3 mm, el·lipsoides, subtrígones, més o menys aplanades (amb
una cara convexa), llises, brillants, papil·loses, o no, en un àpex; de color castany.
ESOTERISME
S’havia emprat en rituals per atraure l’amor, o de purificació, i per conjurar tempestes o
prevenir que caiguin llamps a la casa. Segons la medecina ayurvèdica la planta és
comparable a una escombra per al cervell, ja que el purifica.
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
• Alzheimer • ferides OE
• artritis OE UE • Fusarium oxysporum OE
• asma (bafs) • gasos digestius
• boira mental • gastritis
• bronquitis crònica OE • grip (bafs)
• càncer: estómac, melanoma, mama • hemorroides
• cansament • hipertensió
• carn-esqueixats OE • indigestions
• catarro OE • insomni
• cerumen a l’oïda OE • Klebsiella pneumoniae OE
• contusions • mal de cap (bafs)
• convalescència després d’infeccions • mal de coll
• convulsions • mal de queixal
• cor nerviós • mareig
• cremades • migranyes
• cruiximent OE UE • mossegades
• cucs intestinals • nàusees
• diabetis • nerviosisme
• diarrea • otitis OE
• èczemes (OE UE) • Parkinson
• dolors del part • pèrdua de l’olfacte
• espasmes • Pseudomonas aeruginosa OE
• estomatitis • refredat (UE bafs)
• faringitis • reuma OE UE
• febre • Rhizoctonia solani OE
• Salmonella typhimurinum OE • talls
• síndrome metabòlica • tos
• sinusitis (bafs) • úlcera d’estómac
• Staphylococcus aureus OE FLO • varius
ALTRES USOS
Posats en bossetes dins els armaris en foragita les arnes. L’oli essencial s’empra en
cosmètica per afer sabons, perfums, cremes de massatge, etc. Les tiges es poden cremar
com a barretes d’encens. L’OE combat els curculiònids.
• àcid18-hidroxi-27-nor-olean-12,14-dièn-30-al-28-oic REL
• àcid 3 beta-hidroxi-1-oxo-olean-12-èn-30-al-28-oic REL
• àcid rosmarínic
• apigenina
• apigenina-7-O-glucòsid
• fenchona (= biciclo[2.2.1]heptan-2-ona, 1,3,3-trimetil-, (1R)-)
• luteolina-7-O-glucòsid
• metil-èster de l’àcid cafeic
• metil-èster de l’acid p-cumàric
• stoechanona A (= 9,10-dihidroxi-8-iso-propil-1,5-dimetil-triciclo[4.4.0.02.7]dec-4-
èn-3-ona)
• stoechanona B (= 9-O-acetil- 9,10-dihidroxi-8-iso-propil-1,5-dimetil-
triciclo[4.4.0.02.7]dec-4-èn-3-ona
Alemany: Alpen-edelweiss/Edelweiss
Anglès: Edelweiss/Common edelweiss / Leontopodium alpinum
Castellà: Flor de las nieve/Edelweiss / Flor de nieve /
Català: Flor de neu/Edelweiss
Danès: Ægte edelweiss/Edelweiss
Eslovac: Plesnivec alpínsky
Eslovè: Planika/Očnica
Estonià: Alpi jänesekäpp/Eedelveiss
Finlandès: Alppitähti
Francès: Edelweiss/Edelweiss des alpes / Etoile-des-alpes / Étoile d’argent
Gaèlic: Edelweiss
Grec: Εντελβάις
Hebreu: אדלווייס
Holandès: Edelweiss/Alpen-edelweiss
Hongarès: Havasi gyopár
Islandès: Alpafífill
Italià: Stella alpina dell'Appennino/Edelweiss/ Stella alpina
Japonès: セイヨウウスユキソウ/エーデルワイス
Noruec: Edelweiss/Alpeedelweiss
Persa/Farsi: سپیدگوهر
Polonès: Szarotka alpejska/Szarotka
Portuguès: Edelwein/Edelvais
Romanès: Floare de colț
Rus: Эдельвейс альпийский
Serbi: Рунолист/ Runolist
Suec: Edelweiss
Turc: Edelweiss/Arsîan oyağı
Txec: Plesnivec alpský/Protěž alpská
Ucraïnès: Біло́тка альпі́йськ/ Білотка альпійська / Едельвейс альпійський
Xinès: 高山火絨草/ 高山火绒草
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Crida molt l’atenció, sobre tot quan fa colònies importants, el toment blanc molt espès
que recobreix tota la planta (5-15 cm) i que actua de filtre dels raigs UV. Les fulles
lanceolades de la base, o les caulinars, encara deixen traspuar una mica el color verdós,
però les fulles que envolten el grup de flors del cim són ben blanques (i cotonoses) i
formen una mena d’estrella de 6-9 braços al voltant del corimbe compacte de grups de
flors.
La flor de neu és una herba perenne o vivaç tota revestida d’un toment blanc. La tija pot
fer fins a 20 cm d’alçària, i sol ser simple i dreta. Les fulles solen ser tomentoses per
ambdues cares, o en tot cas almenys per la de sota; i són lanceolades, les inferiors més
amples que les caulinars. L’involucre és del tot tomentós, amb folíols tacats de castany
clar a la punta; els exteriors oblongs, i els interiors linears. Els capítols són menuts,
subglobulosos, sèssils o una mica pedicel·lats, formant un petit corimbe terminal molt
compacte envoltat a la base per 6-9 fulles involucrals, estretes, oblongo-lanceolades,
molt tomentoses per ambdues cares, divaricades en forma d’estrella i ultrapassant molt
el corimbe. Cada capítol té 5-6 floretes de 5 mm.
Planta ben emblemàtica del Catllaràs, arriba als Rasos de Tubau sobre Gombrèn i es
troba per altres punts del Pirineu calcari. Es fa en prats secs argilosos no massa secs i
entre pedres calcàries, amb molt pocs nutrients, innivats una part de l’any. Als Pirineus
es troba entre els 1500 i ens 2800 m snm. Als Alps de 1700 a 3400 m snm. És planta
dels Alps, Apenins, Carpats, Europa central i Àsia boreal.
HISTÒRIA
S’ha emprat més que res com a decorativa, donada la facilitat d’assecar-la i posar-la en
un quadre en una paret de l’interior de la casa. Les plantes cultivades no solen tenir el
toment tant espès. D’aquí que s’hagin dictat normes legals per a protegir, almenys en
teoria, les colònies silvestres.
El 1945 l’excursionista nudista BADIA, que havia estat als Alps, ensenyà les colònies de
flor de neu del Catllaràs a FONT QUER i els BOLÒS. En BADIA Practicava el nudisme durant
les vacances pel Catllaràs i els que l’havien vist deien que tenia els plecs abdominals
verticals enlloc d’horitzontals.
És la flor nacional d’Àustria, Suïssa, Bulgària, Mongòlia, Eslovènia; i ha figurat com
emblema de moltes tropes de muntanya. A Catalunya és planta protegida que no es pot
recol·lectar i més val no fer-ho. A La Pobla de Lillet un home en collia un cistell cada a y
pel 18 de juliol per vendre-la com a record. Amb la globalització ara és possible sembrar-
la de llavors venudes als garden-centers, com és el cas de les plantes que hi ha al nostre
jardí botànic de Gombrèn.
Potser la fama de la flor de neu va esclatar quan a mitjans del segle XIX l’emperador
austríac FRANCESC JOSEP va collir una flor als peus del Grossglockner i la va lliurar a la
seva muller SISSÍ tot dient-li que era la primera que collia ell mateix directament i no per
encàrrec. Després va anar apareixen com a logo de nombroses insígnies militars o civils.
S’han compost cançons i escrit novel·les i poesies en honor de la planta que s’ha pres
com a símbol de la fidelitat i puresa.
PROPIETATS MEDICINALS
analgèsica
antibiòtica: Enterococcus faecium, Escherichia coli, Pseudomonas aeruginosa,
Staphylococcus aureus, Streptococcus pneumoniae, Streptococcus pyogenes
antiinflamatòria d’endotelis i pell
antioxidant
colagoga
cosmètica anti-aging
galactagoga
inhibidora de l’acetil-colinesterasa
mantenidora dels implants de venes al miocardi
protectora hepàtica (de les aflatoxines)
restauradora del efectes dels UVA i UVB a la pell
USOS MEDICINALS
al·lèrgies
Alzheimer (p.p. REL, silfiperfolè-acetat)
arterioesclerosi de l’oïda intern
asma
ateromes
ateroesclerosis
colesterol (apuja el bo o HDL)
cor debilitat
diarrees
insolació
leucèmia promielocítica HL-60
llet escassa
mal d’estómac
mal de ventre (bullida amb llet i mantega)
nefritis
refredats
sordesa per ateroesclerosis a la zona òtica
PRINCIPIS ACTIUS
• (1R*,3S*,4R*,6S*)-9-(acetoxi)-4-hidroxi-1-[(2Z)-2-metil-but-2-enoïl-oxi]bisabol-
10(11)-è
• (6Z)-1-acetoxi-3-angeloiïl-oxi-(4E,6E)-tetradeca-4,6-dièn-8,10,12-triïn
• [(2S,3R,4R)-4-(3,4-dimetoxi-benzil)-2-(3,4,5-trimetoxi-benzil)-tetrahidro-furan-3-
il]-metil-(2Z)-2-metil-but-2-enoat
• [(2S,3R,4R)-4-(3,4-dimetoxi-benzil)-2-(3,4,5-trimetoxi-fenil)-tetrahidro-furan-3-il]-
metil-(2Z)-2-metil-but-2-enoat
• 1-acetoxi-3-angeloïl-oxi-(4E,6E)-tetradeca-4,6-dièn-8,10,12-triín
• 6-hidroxi-luteolina-7-O-beta-D-glucòsid
• 14-acetoxi-iso-comè
• àcid 3,4,5-tri-(E)-cafeoíïl-D-glutàric [=àcid leontopòdic B]
• àcid 3,5-dicafeoïl-quínic
• àcid ent-kaur-16-en-19-oic
• àcid leontopòdic 4-5% [= àcid 2-[(3S)-3-hidroxi-butanoat]-3,4,5-tris-[(2E)-3-(3,4-
dihidroxi-fenil)-2-propenoat]-d-glucàric]
• àcids grassos
• apigenina-7-O-beta-D-glucòsid
• Calci
• crisoeriol-7-O-beta-D-glucòsid
• derivats de l’àcid cafeic: 5-6%
• iso-comè
• fenil-propanoides
• flavonoides 0.25-0-35 %
• leoligina
• luteolina-3’-O-beta-D-glucòsid
• luteolina-4’-O-beta-D-glucòsid
• luteolina-7-O-beta-D-glucòsid
• luteolina-7,4’-di-O-beta->D-glucòsid
• metil-ent-7-alfa,9-alfa-dihidroxi-15-beta-[(2Z)-2-metil-but-2-enoïl-oxi]kaur-16-èn-
19-oat
• poliacetilens
• Potassi
• quercetina-3-O-beta-D-glucòsid
• silfinè
• silfiperfolè-acetat
• tau-cadinol
• tanins
• terpenoides
MÉS INFORMACIÓ
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Labiada vivaç que pot arribar a 1.5 m d’alçada. Fa una mata ramificada radialment des
de la base, pubescent. Les fulles inferiors són majors que les superiors. Les mides van de
4 a 12 cm de llargada per 1-4 cm d’amplada. Totes són una mica més blanquinoses per
la cara de sota, però de color verd fosc per sota la pilositat, peciolades, amb làmina força
plana, i neixen oposades sobre tigetes prismàtiques quadrangulars, sovint tenyides de
porpra a les zones distals, amb medul·la interna tova. Les fulles inferiors són 5-7-
palmatipartides, amb lòbuls laceolats, dentats, incisos. Les fulles superiors són més
estretes, lanceolades, bífides o trífides. Flors blanquinoses o més o menys tenyides de
color propra, sèssils, en verticils nombrosos, compactes, més curts que els pecíols de les
fulles, en espigues allargades. Calze acampanat, de 6-7 mm, amb 5 angles, amb dents
punxents, fosques, tan llargues com el tub del calze, que és molt regular. Les 2 inferiors
reflectides avall (de 2.5 a 4 mm). Bractèola espinescent, linear, ciliada, de 2-3 mm,
erecta, neixent a la base del calze. Corol·la de 9 mm, bilabiada, – amb llavi superior una
mica corbat, enter; i llavi inferior amb 3 lòbuls, el mitjà només una mica major –, peluda-
llanosa per fora, el doble d’alta que el calze, amb el tub que no el soprepassa, estret, i
amb un anell de pèls interior oblic. Carpels truncats i híspids a l’àpex, trígons, amb
angles aguts. Estams, 4, acostats, paral·lels, ascendents, sobresortints, els 2 exteriors
una mica més llargs que els centrals. Anteres acostades per 2, amb compartiments
oposats, amb obertura comuna.
Se n’han descrit algunes subespècies, com ara la ssp. villosus, amb fulles basals
lobulades no tant feses, i tota ella més peludeta. Del mateix gènere hi ha unes 25
espècies més al món (80 si considerem sinònims).
http://www.theplantlist.org/tpl1.1/search?q=+leonurus
Segurament les diferències arran de l’efecte medicinal no han de ser molt grans. El
leonúrid manca a L. cardiaca i a L. sibiricus. Al L. japonicus hi manquen el verbascòsid,
l’acetil-harpàgid i l’ajugòsid. L’hiperòsid abunda a L. japonicus però no n’hi ha a L.
cardiaca, on en canvi sí que hi ha isoquercitirna. Els àcids clorogènic i cafeic abunden a
L. cardiaca, però són molt escassos a L. japonicus. Més diferències s’especifiquen a la
llista de principis actius.
Del gènere, tradicionalment s’ha emprat a Europa només Leonurus cardiaca. Té les dents
del calze com agulles negres, tan llargues com el tub del calze, i punxen. Fan força mal al
prémer amb la ma un grapat de planta triturada. La taula següent resumeix alguns trets
diferencials entre les 3 espècies més emprades ara a Europa.
HISTÒRIA
Molt tòxica no deu ser, si fem cas de la llegenda xinesa, i no als advertiments d’alguns
entesos espanyols. Diuen a la Xina que es va condemnar un home a cadena perpètua i
se’l va recloure en una vall inaccessible. Dins la vall passava un rierol; i ell bevia
d’aquella aigua que quedava impregnada, a través de les arrels, de la Ma de Santa Maria.
El resultat diuen que va ser que va viure 300 anys. P. A. MATTIOLI (segle XVI) tenia al
Leonurus cardiaca per molt útil contra palpitacions, espasmes, paràlisis, mucositats
massa espesses, falta d’orina, falta de menstruació, i per a evacuar les pedres de les vies
urinàries. Segons NICHOLAS CULPEPPER (segle XVII), és planta del signe de Leo, regida per
Venus. Ell assegurava que no hi ha planta millor per a llevar la tristesa del cor. En
l’actualitat podríem assegurar que Leonurus cardiaca és una planta cordial fins i tot
millor que el Crataegus monogyna (Arç Blanc), i ansiolítica, millor que la Valeriana
officinalis.
• analgèsica • calmant
• antiarrítmica III • cardioprotectora
• antibacteriana (contra Staphilococcus • cardiotònica
aureus) • carminativa
• anticancerígena • cicatritzant
• antiespasmòdica (tub digestiu, • cronotròpica negativa
matriu, vasos sanguinis) • diürètica
• antifúngica: Aspergillus niger • ecbòlica (accelera el part)
• antiinflamatòria • emmenagoga
• antioxidant • expectorant
• antiplasmòdica (Plasmodium • galactagoga
falciparum) • inotròpica negativa
• antitrombòtica • laxant suau
• antivírica (virus de l’encefalitis) • litotrítica
• astringent • miorelaxant
• bradicarditzant • mucolítica
• oftàlmica (augmenta la visió dels • tònica uterina [stachydrina]
colors) • vasodilatadora de vasos sanguinis
• sedant • vulnerària
• sudorífica
• tònica
USOS MEDICINALS
PREPARATS I BARREGES
POSSIBLE TOXICITAT
En conté fins a 259, dels quals 147 (52%) són diterpens del tipus labdà ‒ en resta molt
per investigar sobre llurs activitats fisiològiques ‒. Un 10%, flavonoides. Un 9%, esterols.
Un 8%, fenil-propanoides o glicòsids fenòlics. Un 6%, triterpenoides. Un 5%, iridoides.
Un 3%, ciclopèptids.
*** Flavonoides:
• 2’’-syringilrutina • genkwanina • leonurusoides A-E
• 4’-O-p-cumaril- • heteronòsid • luteolina
apigenina-7-O- • hiperòsid 0.2% • miricetina
glucòsid • hispanona • quercetina
• 5-7-,3’,4’,5’- • isomacrantina • quercitrina
pentametoxi-flavona • isoquercitrina • rutina
• apigenina • isorhamnetina-3-O- • tiliròsid
• apigenina-7-O-beta- rutinòsid • vitexina
glucopiranòsid • isovitexina • wogonina
• astragalina • kaempferol
• daïdzeïna • leojaponina
**** Triterpèns [L. cardiaca]: àcid corosòlic, àcid euscàfic, àcid oleanòlic, àcid ursòlic,
ileafitol D. [L. japonicus]: leonurus-oleanòlid A-J, phlomistetraol B.
*****
• leonurina [L. japonicus] en ictus per oclusió arterial cerebral actúa com
antioxidant i antiapoptòtica: ↓ mieloperosidasa, ↓ nitrat/nitrit (NO), ↓ apoptosi
fibra nerviosa, ↓ contingut aqüós cerebral, ↓ volum infartat, ↓ Bax, ↓
malondialdehid, ↑ SOD, ↑ catalasa, ↑ UCP4, ↑ Bcl-2, ↓ glutamat, ↓H 2O2 ,
↓autofàgia, ↓ JNK.
MÉS INFORMACIÓ
-Phytochemistry and pharmacology of the genus Leonurus: The herb to benefit the
mothers and more”. ZHANG, RUIHAN & LIU, ZHI-KE & YANG, DA-SONG & ZHANG, XING-JIE &
SUN, HAN-DONG & XIAO, WEI-LIE. (2018). “ Phytochemistry. 147. 167-183.
10.1016/j.phytochem.2017.12.016.
NOTA: Al mercat majorista es ven com a «Coclearia» del país, tot i no ser-ho.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una herba vivaç, rizomatosa (amb boletes blanques, de la mida d’un cigró,
cartilaginoses disperses per l’aparell radical), glabrescent, amb pèls curts, simples,
eglandulars, unicel·lulars, cònics, verrucosos, blanquinosos cendrosos. Fa entre 10 i 60
cm d’alçària, amb la tija molt ramificada a la zona superior, amb rames ascendents. Les
fulles són enteres de marge una mica dentat. Les basals, de 4-10 cm de longitud, han
caigut quan la planta fructifica i tenen un pecíol clar molt llarg. Les fulles caulinars,de 2
a 7 cm de longitud, són alternes, tenen aurícules agudes, el·líptiques, ovades o
lanceolades; i són ovat-lanceolades agudes. Els estomes són anisocítics, de quocient
amplada/longitud d’1.35. Les flors estan disposades en raïms sense bràctees, agrupades
en panícules corimbiformes de 20 a 120 mm i amb pedicels de 10-12 mm més o menys
patents en la fructificació. Amb sèpals de 2 mm erecto-patents, no gibosos, caducs, a
vegades amb marges blanquinosos; i pètals de 3-4 mm unguiculats blancs. L’androceu
és tetradínam. Té 6 nectaris més o menys confluents en anella. El fruit, de 3.5-4.5 × 3.5-
4.5 mm, totalment glabre, és en silícula amb un septe estret, cordiforme d’àpex més o
menys en tascó (unit a l’estil, de 0.7-1.5 mm), dídima, amb valves lleugerament
carinades, subglobuloses, llises o reticulades. El pedicel fructífer és 2-4 cops més llarg
que la silícula. Hi ha una llavor de 1.5-2 mm, a cada lòcul, ovoide, àptera, llisa. El
pol·len és tri-colpat i prolat.
Dins la família de les Crucíferes, o de la col (Brassicàcies), el gènere Cardaria es
distingeix per ser del grup amb fruit curt o silícula (menys de 2.5 cops més llarg que
ample), en forma de cor, a penes una mica alat o no alat, ni orbicular ni massa
emarginat, i amb les valves reticulades.
La var. repens té els fruits a penes reticulats i poc cordiformes i molt inflats. Es fa a
Europa i Amèrica del Nord. La var. dunense té les fulles gruixudes amb nervació molt
sobresortint i es troba a les platges de sorra marítimes.
La discussió sobre si la planta pertany al gènere Cardaria o Lepidium, des del punt de
vista bioquímic, pels polipèptids dels enzims dels cloroplasts (RuBisCO), sembla ser que
pertanyeria a la secció Lepia (tribu Lepidiae) del gènere Lepidium. Les plantes d’aquesta
secció Lepia DC tenen les silícules ovals, emarginades, amb valves carinades poc alades i
les fulles caulinars superiors auriculades i amplexicaules; a més dels cotiledons enters.
TIGES: en secció transversal mostren epidermis amb cèl·lules escairades, cobertes per
sobre per una cutícula gruixuda. Per sota la bicapa epidèrmica, als reforços angulosos hi
ha col·lènquima de 3 capes. Sota el col·lènquima hi ha 5-6 capes de parènquima cortical.
L’esclerènquima es troba formant 3 capes sobre els feixos floemàtics. El parènquima
medul·lar és unilateral hexagonal, i està format per 24-26 capes de cèl·lules.
REL: en secció transversal mostra tricomes perifèrics. Les 10-18 capes de parènquima
radical està format per cèl·lules cada cop menors cap el centre de la rel. Hi ha càmbiums
de 2-3 capes entre el floema i el xilema. El xilema secundari es troba sota el càmbium, i
el xilema primari més a l’interior. El parènquima medul·lar està format per 8-24 capes de
cèl·lules escairades rectangulars.
VIRTUTS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
ALTRES USOS
És planta mel·lífera que atrau a les abelles i molts altres insectes beneficiosos per als
conreus.
PRINCIPIS ACTIUS DE CARDARIA/LEPIDIUM DRABA
• (2-hexadecanoïl-oxi-3-hidroxi-propil)-hexadecanoat
• (3,3-dimetil-5-metil-tio-3,4-(2H)-dihidro- pirrol-2-il-idèn)-acetonitril
• (3,3-dimetil-5-metil-tio-3,4(2H)-dihidro-pirrol-2-ilidèn)ace
• (E,Z)-2,6-nonadienal
• (E,Z) piperidina-1-(1-propenil)
• (Z,Z,Z) al·locolat
• 1-(hidroxi-metil)-1,2-etan-diïl èster
• 1-thio-,1-[N-hidroxi-5(metil-tio)-pentar,9-oxa-biciclo[3.3.1]nonà-2,6-diol
• 1,1'metilèn-bis, N[4 amino-butil]aziridina
• 1,2-dimetoxi,trans,N[3[N-aziridil]-propilidè]tetra hidro-furfuralamina,
• 1,3-heptadecín-1-ol
• 1,5-bis-(3-sulfo-sulfanil)-propil-amino)-pentà
• 1,13-tetradecadièn-3-ona
• 2-amino-5-[(2-carboxi)vinil]
• 2‐(4‐hidroxi-fenil)acetonitril 7%
• 2,4-dicloro-6-[(1H-indazol-7-il-amino)metil]-fenol
• 2,6- dihexadecanoate
• 2,6-bis[2-(2-sulfo-sulfanil-etil-amino)-etoxi]-pirazina
• 2,6-bis[2-[2-S-tio-sulfuro-etil-amino]-etoxi]-pirazina
• 2,6-nonadienal
• 2,7-difenil-1,6-dioxo-piridazino[4,5:2',3']-pirrol-[4',5'-d]pírid
• 2,7-difenil-3,7-dihidro-1H-piridazino-[4',5':4,5]-pirrolo-[2,3-d]-piridazina-1,6(2H)-
diona
• 3-butenil-iso-tio-cianat 80% FLO – 6% REL
• 3-pentil-metil-èster de l’àcid oxi-raneundecanoic
• 4‐(metil-sulfanil)-butil-iso-tiocianat 28%
• 4‐(metil-sulfinil)-butil iso-tio-cianat 69% - 6% FLO-72% FRU – 30% REL
• 5-octadecenal
• 5‐(metil-sulfanil)-pentan-nitril 14%
• 5‐(metil-sulfinil)-pentan-nitril 41%
• 8- hidroxi-2-octanona
• 9-(acetil-oxi)-3a,4,5,8,9,11a-h
• 13- heptadecín-1-ol
• àcid (2E)-3-(2-amino-1H-imidazol-5-il)prop-2-enoic
• àcid 9,12,15-octadecatrienoic
• àcid cafeic 7% FULL-13% LLA
• àcid cis,-5,8,11,14,17-eicosapentaenoic
• àcid el·làgic 8% LLA
• àcid fòlic
• àcid fòlic
• àcid fosforotioic
• àcid gàl·lic 4%
• àcid hexadecanoic
• àcid hexadecanoic 11%- 24% REL
• àcid l-(+)-ascòrbic
• àcid N,N'-pentametilèn-bis[s-3-amino-propil tio-sulfúric
• àcid p-anísic 7%
• àcid p-cumàric 5% FULL – 8% LLA
• àcid sinàpic 7-8% LLA
• àcid tànic 3%
• àcid (Z,Z,Z)-9,12,15-octadecatrienoic
• alcaloides
• allil-iso-tio-cianat
• alfa-pinè 5% REL
• beta-D-glucopiranosa
• Cadmi 1ppm
• Calci 4000 ppm
• catecol 3%
• ciclodeca[b]furan-2(3H)-ona
• cicloheptà
• cis-metil-11-(3-pentil-oxiran-2-il)-undecanoat
• cis, benzèn-etanamina, 2-iso-tio-cianat-N-metil-N-[2.trans
• Cobalt 0.6 ppm
• complanatúsid
• corimbolona
• Crom 7 ppm
• cumarines
• dasicarpidan-1-metanol-acetat
• decà 11%
• dibutil ftalat 4 %
• dipalmitat de l’àcid ascòrbic
• dipirrolidin-metà
• duro-hidroquinona
• erisolina
• erucina
• esculetina
• èster acètic de dasicarpidan-1-metanol,
• esteroides
• esterols
• etil-iso-al·locolat
• fenol,2,4-dicloro-6- [(1H-indazol-7-il-amino)metil]
• fenols
• Ferro 4%
• fitol 10%
• flavonoides
• floroglucinol 1%
• formamida-N-metil-N-4-[1-(pirrolidinil)-2-butinil]
• genkwanina-4’-O-beta-D-glucòsid
• gluco-erisolina
• gluco-rafanina
• gluco-sinalbina
• heptadecà 7% FRU
• hexadecà 7 % FRUiso-butil-iso-tio-cianat 14% REL
• imidazol
• iso-rhamnetina 14%
• kaempferol 11%
• leuco-antocians
• luteolina 1-4%
• Magnesi 2.7%
• Manganès 15 ppm
• metil èster de l’àcid pirrolizín-1,7-diona-6-carboxílic
• metil-3,5-dioxo-hexahidro-1H-pirrolizina-2-carboxilat
• miricetina 2-4%
• N-(2-iso-tio-cianato-fenetil)-N-metil-2- (pirrolidín-1-il)-ciclo-hexanamina
• N-(4-aminobutil)aziridina
• N-[3-[N-aziridil] propilidè]
• N-metil-N-(4-pirrolidín-1-il-but-2-inil)-formamida
• N-propenil-piperidina
• naftalèn,1,2-dihidro-2,5,8-trimetil
• Níquel 6 ppm
• nonà 11%
• o-cimè
• octadecà 6% FRU
• paromomicina
• pirrolidina
• Plom 4 ppm
• quercetina 13%
• quinones
• resorcinol 6%
• rhmanocictrina-3-O-beta-D-glucòsid
• S-benzil-l-cisteïnil-S- tetrahidro-piranil-l-cisteïnil-hydrazida
• S-benzil-l-cisteïnil-S-tetrahydro-piranil-l-cisteïnil-hidrazida
• S-èster del trimetilèn-di-imino-dipropà
• saponines
• sinalbina
• sulforafà REL FRU
• tanins
• terpenoides
• tetrahidro-furfurilamina
• vainillina 6%
• Zinc 7 ppm
1: 4-(metil-sulfanil)-butil-iso-tio-cianat (=erucina)
2: 5-(metil-sulfanil)-pentan-nitril (=erucina-nitril)
3: 4-(metil-sulfinil)-butil-iso-tio-cianat (=sulforafà)
4: 5-(metil-sulfinil()-pentan-nitril (=sulforafà nuitril)
5: (4-hidroxi-fenil)-acetonitril (=sinalbín nitril)
6: 4-(metil-sulfonil)-butil-iso-tio-cianat (=erisolina)
MÉS INFORMACIÓ
http://qu.edu.iq/repository/wp-content/uploads/2017/03/had10.pdf
HAIDER MASHKOOR HUSSEIN: «Determination of phytochemical composition and ten
elements content (Cd, Ca, Cr, Co, Fe, Pb, Mg, Mn, Ni, Zn) of Cardaria draba by GC-MS,
FT-IR and AAS techniques». International Journal of Pharma amb Bio Sciences 2016
July; 7(3):(B) 1009-1017.
https://www.researchgate.net/publication/
329104446_Cardaria_drabra_L_A_review_of_Phytochemistry_and_Therapeutic_Uses
«Cardaria draba L.: A review of phytochemistry and therapeutic uses». MOHAMED
FANOKH AL-OWAIDI, ESTABRAQ H. NASER, SALAM AHMED ABED. Plant archives 19 (1) Nov.
2018.
ANI RADONIC, IVICA BLAZEVIC, JOSIP MASTELIC, MARINA ZEKIC, MIRJANA SKOCIBUSIC, ANA
MARAVIC: «Phytochemical analysis and antimicrobial activity of Cardaria draba (L.)Desv.
Vlatiles.» Chemistry & Biodiversity- vol 8 (2011).
Lepidium latifolium L.
[1753, Sp. Pl. : 644] 2n = 24 (48)
Làmina: JAN KOPS
NOMS POPULARS
Alemany: Pfefferkraut
Anglès: Broad-leaved pepperweed, perennial pepperweed, pepperwort, dittander,
dittany, tall whitetop
Castellà: rompepiedras, lepidio, mastuerzo mayor, piperisa, candelero de Salomón,
lepidio de Plinio, mastuerzo montesino, seiteraje
Català: herba arenera, herba de la fluxió, morritort bord, herba del mal de queixal
Eslovè: Draguša
Àrab: رشاد عريض األوراق
Estonià: randkress
Finlandès: Isokrassi
Francès: grande passerage, passerage à grandes feuilles
Gaèlic: Piobracas
Gal·lès: Pupurlys llydanddail
Gallec: herba pimenteira
Hebreu: שחליים גבוהים
Holandès: Peperkers
Italià: lepidio latifoglio
Polonès: Pieprzyca szerokolistna
Portuguès: erva-pimenteira
Txec: Řeřicha širokolistá
Ucraïnès: Хрінниця широколиста
Xinès: 宽叶独行菜
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins les Crucíferes i dins el gènere Lepidium, aquesta espècie es caracteritza per tenir les
fulles basals ovals enteres, coriàcies, molt planes, denticulades al marge, i els fruits de 2
× 2 mm pubèruls, no alats o a penes alats a l’àpex. També per tenir els pètals iguals, o
més llargs, que els sèpals. És planta vivaç o perenne, rizomatosa, glauca, glabra en
general, amb tiges de 1-2 m, dretes, ramificades a dalt. Tiges forts, anguloses a la zona
basal, arrodonides més amunt, de color verd blavós cendrós. Fulles coriàcies. Les basals
de 20 × 6 cm, peciolades, molt rarament pennatilobades, gairebé sempre enteres,
denticulades. Les caulinars curtament peciolades, des d’ovades-lanceoaldes a linear-
lanceolades, enteres, denticulades. Les superiors com si fossin bràctees. Raïms densos
formant inflorescències paniculiformes, amb pedicels de 4-5 mm, erecto-patents, glabres.
Sèpals de 0.8-1 mm, suborbiculars, amb voraviu blanquinós, una mica vil·losos. Pètals
de 1.5-2.5 mm, amb làmina suborbicular, més gran que la ungla, blancs. Estams 6, amb
anteres grogues. Fruits de 1.8-2.3 × 1.5-2 mm, de suborbiculars a el·líptics, molt
lleugerament escotats, una mica pubescents. Estil de 0.2 mm. Llavors de 1-1.2 × 0.8-1
mm, d’ovoides a subglobuloses, àpteres, papil·loses, de color roig.
HISTÒRIA
PLINI EL VELL (segle I) deia que contra la ciàtica, gota o dolors a les articulacions va molt
bé capolar les fulles i barrejar-les amb llard vell sobre la zona adolorida durant 2 hores
(dones) o 4 hores (homes). Recomanava després aplicar-hi la barreja d’oli amb vi i tapar-
ho amb llana fins que se suï. Per a NICHOLAS CULPEPER, (segle XVII), a més, la fulla lleva
les impureses o decoloracions de la pell, i també les marques de cicatrius, cremades o
crostes. I el suc, amb cervesa, fa que el part vagi més de pressa.
La filla de LINNÉ, CRISTINA, observà durant les nits que salten guspires entre les flors, de
manera espontània.
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
USOS MEDICINALS
• artritis • escorbut
• càlculs renals o biliars • escrofulosis
• cames adolorides • febre (bany de peus)
• càncer de bufeta UM-UC-3, T24 • glioblastoma LN229
• càncer d'estómac MGC-803 • gota
• càncer de fetge HepG2 • hipertensió
• Candida albicans • lumbago
• ciàtica UE • mal de cap (bany de peus)
• crostes • mal de queixal
• cremades • marques a la pell
• diabetis • part lent
• dolors articulars UE • prostatitis (amb hiperplàsia)
VETERINÀRIA
PREPARATS
PRINCIPIS ACTIUS
• 4-metoxi-glucobrassicina
• 15,17-diona-16-hentriacontanol
• àcid esteàric 13-33%
• àcid làuric 1-2%
• àcid linoleic 4-6.5%
• àcid linolènic 7-52%
• àcid mirístic 1-1.5%
• àcid oleic 1-4%
• àcid palmític 19-31%
• àcid palmitoleic 0.3%
• àcid pentadecanoic 1-7%
• àcids grassos moinoinsaturats 1-4.5%
• àcids grassos poliinsaturats 11-53%
• àcids grassos saturats 36-68%
• allil-iso-tio-cianat
• anteraxantina
• apetalumòsid B6
• epi-tio-nitril-1-ciano-2,3-epi-tio-propà
• fenil-etil-glucosinolat
• fenols 30%
• flavonoides 54-71%
• glucobrassicina
• glucochelorina
• glucococlearina
• glucoiberina
• gluconapina 10%
• glucorafanina 10%
• glucotropeolina
• goma
• kaempferol-3-O-(2-O-feruloïl-beta-D-glucopiranosil-(1-2)-beta-D-glucopiranòsid)-7-O-
glucopiranòsid
• kaempferol-3-O-beta-D-glucopiranòsid-7-O-alfa-L-rhamnopiranòsid
• kaempferol-3-O-beta-D-glucopiranosil-(1-2)-beta-D-glucopiranòsid-7-O-beta-D-
glucopiranòsid
• kaempferol-3-O-beta-D-soforòsid-7-O-alfa-L-rhamnòsid
• kaempferol-3-O-robinòsid-7-O-(2″″-(E)-feruloïl)-soforòsid
• kaempferol-7-O-alfa-L-rhamnopiranòsid
• mucílag
• quercetina-3-O-(2,6-di-O-beta-D-glucopiranosil)-beta-D-glucopiranòsid-7-O-alfa-L-
rhamnopiranòsid
• quercetina-3-O-beta-D-soforòsid-7-O-alfa-L-rhamnòsid
• sinigrina 75%
• zeaxantina
MÉS INFORMACIÓ
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
L’olivereta és un arbust normalment de 1.5 m d’alçària però que pot arribar als 3 m, de
fulles oposades, decussades, enteres, glabres, lanceolades, coriàcies, quasi persistents
però al final caduques, de flors blanques, oloroses, en raïms atapeïts terminals, i fruits
negres al madurar, rodons, de 6-8 mm. Les flors són bisexuades, actinomorfes,
tetràmeres. Estams 2 inclosos i adnats a la corol·la amb anteres amb 2 teques de
dehiscència longitudinal. Pol·len tricolporat. Carpels 2 fusionats, ovari súper, bilocular,
amb 2 òvuls pènduls per cada lòcul, de placentació axial. Òvuls amb un sol tegument i
amb la nucel·la amb poques cèl·lules. Estil únic acabant en estigma bífid. Nèctar
segregat pels òvuls. Inflorescència de panícules terminals de perfil oval-piramidal, densa.
Corol·la de 4-6 mm, de color blanc crema, gamopètala, més o menys obcònica o en
embut, amb 4 lòbuls en forma de caputxa, i tub menys llarg que els lòbuls. Calze
gamosèpal, petit (1 mm), campanulat amb 4 lòbuls. Escorça de color gris castany verdós
llisa, amb lenticel·les d’1 mm, arrodonides o el·líptiques travessades. Branques joves amb
pubescència diminuta. Les fulles són més arrodonides com més basals siguin. Pecíol de
2 mm. Limbe de les fulles basals de 12 ×16 mm. Limbe de les fulles apicals: 10-15 × 30-
40 mm.
La família de les Oleàcies, que compta amb unes 600 espècies agrupades en uns 29
gèneres, es distingeix per les flors gamopètales, superovàriques anisostèmones, el fruit
en drupa o baia. En el cas del gènere Ligustrum el fruit és en baia. La sotstribu (dins la
tribu Oleeae) de les Ligustrinae es distingeix per l’ovari amb 2 òvuls pènduls a cada lòcul.
És espècie típica europea, i de la part més occidental de l’Àsia, i del Magreb; introduïda a
Amèrica del Nord, SE d’Austràlia, i a jardins del Japó. Es fa a marges de boscos i de
bardisses de l’alzinar i les rouredes, preferentment sobre sòls calcaris amb saó, no massa
rics en nutrients però on no hi hagi res de salinitat; arriba fins a uns 1300 m snm. Solen
acompanyar-la:
Brachypodium sylvaticum Coriaria myrtifolia Crataegus monogyna
Clematus flammula Cornus sanguinea Euphorbia amnygdaloides
Hedera helix Rosa canina Rubus ulmifolius
Prunus spinosa Rosa sempervirens
Pteridium aquilinum Rubia peregrina
HISTÒRIA I ESOTERISME
La planta era coneguda pels clàssics del segle I: PLINI II, VIRGILI, DIOSCÒRIDES.
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), el «privet» és planta regida per la Lluna. S’empra
per rentar nafres, reduir inflamacions i estroncar secrecions. L’oli on s’hagin macerats
les seves flors al sol és molt bo contra les ferides inflamades, i ple mal de cap per excés
de calor. El destil·lat aquós o hidrolat de les flors refreda, asseca i desinflama, el ventre,
l’estómac, la matriu, ja sigui pres ja sigui aplicat per fora. També va bé quan es treu
sang per la boca o per altres parts i contra el llagrimeig als ulls.
Relació entre Sant Cugat del Vallès i l’Olivella: SANT CUGAT era un home fort, alegre, i que
atreia moltes amistats. Un germà seu era SANT FELIU. Germà potser no en sentit estricte,
sinó simbòlic. Ambdós varen morir com a fruit de la persecució de DIOCLECIÀ, l’any 304.
Provenien de Tunísia. Al segle VI, es constatà la tradició de “spargere ligustri” a la seva
tomba. És a dir, adornar-la amb branques d’Olivella. Varen passar pocs anys des de la
degollació de Sant Cugat, al poble homònim ara del Vallès Occidental, el 304, fins al
reconeixement oficial del cristianisme com a religió de l’imperi romà (313). El simbolisme
de l’Olivella pot ser doble: com a triomf dels homes forts i honorables, d’una banda, i com
a planta que malgrat sigui tallada i retallada, torna a brotar. Aquesta devia ser la
intenció dels cristians companys de Sant Cugat. A més, la planta tant es troba a Tunísia
com a Catalunya. Les baies ens recorden la sang dels màrtirs, però l’olor de les flors, la
glòria celestial.
PROPIETATS MEDICINALS
• amargant
• antiinflamatòria FLO
• astringent FLO FUL ESC
• deshabituant del tabac (glopejant aigua de les fulles)
• immunoestimulant (incrementa el nombre de cèl·lules auxiliars T)
• laxant ESC
• vulnerària
USOS MEDICINALS
- L’aigua de les fulles s’empraven per netejar ferides o simplement com sabó.
- El suc dels fruits, de color blau/violeta, s’emprava per a acolorar alguns vins, i
també, simplement, com a tinta per escriure.
- L’escorça s’emprava per a tenyir la llana de groc verdós, amb alum com a
mordent. Els fruits la podien tenyir de violeta morat, també amb alum com a
mordent.
- Les rames s’empraven per pegar els nens molt petits.
- És planta decorativa, amb flors d’olor agradable, que pot fer tanques als jardins i
patis de les cases. Resisteix molt bé tota mena de terrenys i molt en especial la
poda intensiva.
- Els branquillons s’empraven per fer cistellets.
- Sembla cert que les corones dels guanyadors en els concursos clàssics d’atletisme
eren fetes amb branques d’Olivella, a més de llorer i olivera.
POSSIBLE TOXICITAT
Intoxicació amb les baies: en nens petits ja només 5 baies poden donar lloc a basques,
diarrees, i mal de panxa. Més de 10 baies poden donar lloc a convulsions nervioses,
depressió respiratòria, hematúria i fallada renal. Per contacte amb la pell poden donar
lloc a dermatitis irritativa.
Per ús intern cal emprar les fulles en decocció: 50 g per litre. Fer-ho bullir només 1
minut. Deixar reposar 15 minuts. Beure’n dos gots al dia.
Per ús extern, convé emprar la decocció més concentrada i combinar les fulles amb arrel
de Malví.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
L’assutzena o lliri blanc és una planta vivaç, que hiberna deixant els bulbs
ben enterrats a terra. Com més profunds, més triguen a fer flors. Prefereix una
mica d’ombra arran de terra, però força llum a dalt. La planta pot passar del
metre i mig d’alçada si troba el terreny i el rec adient. Els bulbs són unes
cebes d’escates grogues. Les fulles inferiors són oblongues, divaricades, i les
superiors menors, més estretes i més erectes. Les fulles caulinars són estretes,
esparses, i una mica ondulades. Flors molt grans, blanques, amb olor dolça
molt penetrant. Les poncelles primer són dretes, després les flors són
divaricades. Flors apareixen en raïms de 3-10 espaiats, amb bractèoles.
Periant acampanat molt obert, amb pètals corbats cap enfora al terç distal,
glabres. Estil prim, que ultrapassa els estams (que són molt rectes i grossos).
A Gombrèn floreix pel juliol. Dins de casa, les flors fan tanta olor que poden
arribar a provocar mal de cap o mareig.
VARIETATS
var. aureomarginatum Elwes var. purpureum Weston
var. cernuum Weston var. rubrolineatum H. Vilm.
var. monstruosum H. Vilm. var. salonikae Stoker
var. peregrinum (Mill.) Pers. var. striatum Baker
var. plenum Weston var. variegatum Loudon
var. purpureostriatum Souillet
HISTÒRIA
És un lliri originari del Líban, Palestina i Síria, però ha estat cultivat com a
ornamental a Catalunya des de l’edat mitjana. Era ja citat ja per CARLEMANY al
Capitulare de Villis. En el llenguatge simbòlic s’ha associat a la castedat,
virginitat, puresa, i poder. Antigament era ja una planta venerada. Hom creia
que provenia de la llet de Juno (=Hera), deessa del matrimoni. El perfum de les
flors hom considera que dona pau, que calma el dolor degut a ruptures
sentimentals, i que facilita la continuació dels projectes ja començats. A la
Bíblia (Eclesiastès 50:8) l’assutzena és citada com a símbol d’honor i glòria,
referint-se al summe sacerdot Simeó, fill de Johanan: 6) Era com un estel
quan brilla entre els núvols, o com la lluna plena un dia de festa; 7) com el sol
quan il·lumina el palau reial, o com l’arc de Sant Matí quan apareix entre els
núvols; 8) com les flors entre el brancatge a la primavera, com assutzena vora
el rierol, o com rama de cedre a l’estiu”.
Segons NICHOLAS CULPPEPER, és una planta regida per la Lluna. Ell creia que,
per la seva oposició a Mars, expel·leix els verins. Perquè això passi, cal beure’n
la decocció (dels bulbs: 40 g) en vi. El suc del bulb, deixat en extracte de Malta
i cuit i menjat amb pa, és un bon remei, segons ell, contra la hidropesia. Diu
també que l’ ungüent fet amb el bulb i llard de porc serveix per guarir
cremades i úlceres al cap.
Segons QUER, l’oli cal preparar-lo posant durant 3 dies els pètals de les flors
en oli i anar renovant els pètals fins a que passin 9 dies. Si no es renoven,
aleshores es poden florir.
PREPARATS
EFECTES FISIOLÒGICS
saponines de l’ espirostanol
o (25R,26R)-26-methoxyspirost-5-ene-3 beta,
o 17 alpha-diol 3-O-[O-alpha-L-rhamnopyranosyl-(1-->2)-O-[beta-D-
glucopyranosyl-(1-->4)] -beta-D-glucopyranoside],
o (25R,26R)-26-methoxyspirost-5-ene-3 beta,
o 17 alpha-diol 3-O-[O-alpha-L-rhamnopyranosyl-(1-->2)-O-[6-O-
acetyl-beta-D-glucopyranos yl- (1-->4)]-beta-D-glucopyranoside],
o (25R,26R)-26-methoxyspirost-5-ene-3 beta,
o 17 alpha-diol 3-O-[O-alpha-L-rhamnopyranosyl-(1-->2)-beta-D-
glucopyranoside]
o (25S)-spirost-5-ene-3 beta,
o 27-diol 3-O-[O-beta-D-glucopyranosyl-(1-->3)-O-alpha-L-
rhamnopyranosyl-(1-->2)-O - [beta-D-glucopyranosyl-(1-->4)]-beta-
D-glucopyranoside]
saponines del furostanol
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Les Liliàcies es distingeixen per tenir les flors dialipètales superovàriques diplostèmones
(estams en nombre doble al dels pistils), essent les flors regulars, de simetria trímera, la
corol·la no sepaloide, el fruit en càpsula, els pètals sense un nervi central acolorit
diferentment, la càpsula triangular i les flors disposades en umbel·la o en caparró. Dins
la família, Allium té l’estil ginobàsic (connectat al receptacle), no terminal. I dins el
gènere, Lilium martagon es distingeix per tenir les fulles de la zona del mig de la tija
verticil·lades, i els tèpals de color morat amb taques més fosques. Les altres dues
espècies de Lilium més o menys silvestres a Catalunya són Lilium pyrenaicum (exposat
aquí més endavant), de flors grogues; i Lilium candidum (exposat en un altre capítol), de
flors blanques. Lilium al món compta, però, amb un centenar d’espècies.
El marcòlic té la tija és ben dreta (fins a 1.5m) i simple. Fa fulles el·líptiques
lanceolades agrupades per pisos horitzontals de 6 a 10. Bona part sota la inflorescència
està despullada de fulles. Les flors són en raïm lax de 3 a 8, capcotes, amb les 6
divisions enrotllades cap amunt a la meitat distal, de color rosa fosc, amb taques
púrpura. Al madurar i fructificar es redrecen. La ceba subterrània és ben groga i de
peces estretes ben juntes. El bulb fa 3-5 cm de diàmetre i és ovoide amb escates d’un
groc clar. La tija fa 60-180 cm i és de color verd o tenyida de morat i és glabrescent a la
zona superior. Les fulles apareixen a la primavera i són més o menys pubescents als
nervis del revers; i són força mats. Les fulles de la zona mitjana fan 7-15 × 1-6 cm, i
s’agrupen en verticils de 5-10, separats entre ells. Les fulles són lanceolades, patents.
Les dels extrems són menors alternes o gairebé oposades i més aplicades. La
inflorescència és un raïm de 1-15 flors, alternes, pèndules, amb bràctees aïllades o en
parelles, ciliades al marge (o glabres). Els pedicels són patents i recorbats a l’extrem en
plena floració. Les flors no fan olor. El periant és estrellat, amb tèpals amplament
lanceolats, de 25-40 × 12-55 mm, i estan molt cargolats cap avall a la punta. El nectari
té taques negroses i és més o menys fimbriat. Els filaments estaminals fan 28-35 mm i
són de color entre crema i verdós. Les antres fan 8-11 mm i són vermelles (o grogues),
amb e pol·len ataronjat. L’estil fa 12-17 mm. La càpsula fa 20-35 mm i és dreta. Les
llavors són triangulars i planes amb voravius membranosos, de color marró més o menys
clar, fan 7-8.5 × 5.5-6.5 mm. Els grans de pol·len tenen una sol embolcall de 8.5-16
micres (amb exina de 1.5-2.5 micres), i fan 59-85.5 × 38-60 micres
MALURES: Botrytis ellyptica; virus LSV (lily sympotmless virus), fitoplasma de fil·lodis.
És típic de l’estatge montà però arriba als boscos de pi negre i avetoses de l’estatge
subalpí (fins els 2100 m snm), dins els boscos o a les clarianes o marges humits. És una
espècie protegida. És espècie típica eurosiberiana. A Catalunya es fa a la Serralada
Litoral (Maresme, La Selva) Serralada Prelitoral (Serra de Prades, Montserrat), Serralada
Transversal i Pirineus. A les vernedes del Maresme l’acompanyen Anemone nemorosa,
Doronicum pardalianches, Ranunculus ficaria, Symphytum tuberosum. A les fagedes
l’acompanyen. A les comunitats de megafòrbies alpines l’acompanyen Acontium sp. pl.,
Adenostyles alliariae, Cicerbita alpina, Cicerbita plumieri, Doronicum austriacum,
Gentiana burseri, Ranunculus platanifolius, Veratrum album. A les teixedes de Montserrat
l’acompanyen Anemone hepatica, Buxus sempervirens, Campanula speciosa, Campanula
trachelium, Geranium robertianum, Ilex aquifolium, Sanicula europaea, Viola alba. Els
bulbs dels marcòlics alpins són més reputats com a medicinals. Recentment s’ha
promulgat força normes legals per evitar la seva recol·lecció.
analgèsic cordial
anticancerigen diürètic
antiinflamatori emmenagog
antisèptic emol·lient
hemostàtic resolutiu
inhibidor de la síntesis de melanina sedant
mucolític vulnerari
S’empren o bé la ceba (matxucada i aplicada o bullida amb llet i presa), o bé les flors
(ungüent en oli per a afeccions de la pell).
USOS CULINARIS
Cru, bullit amb llet i mantega, fregit, cuit a la brasa, o assecat (en pols i afegit amb llet a
les farinetes de civada), el bulb del marcòlic es menja a Sibèria. Els kyrgyz adoben l
formatge d’ovella amb la ceba de marcòlic.
VETERINÀRIA
La ceba de marcòlic capolada fins a fer una pasta homogènia s’aplica allà on s’hagi
trencat un corn, s’embena bé i s'immobilitza amb parracs i pals i acaba soldant-se. La
pasta barrejada amb vinagre s’aplica al braguer contra la mastitis, o també contra
paràsits, nafres o èczemes al bestiar.
PREPARATS
• (-)-5-hidroxi-3-metil-3-pirrolín-2-ona-5-O-(6-O-p-cumaroïl-beta-D- glucopiranòsid)
• 2(S)-1-O-cafeoïl-3-O-beta-D-glucopiranòsid-glicerol (=regalòsid)
• 3,6’-di-O-feruloïl-sacarosa
• (25S)-5-alfa-espirostan-3-beta,17-alfa,27-triol-3-O-[O-beta-D-glucopiranosil-(1--
>2)-O-beta-D-glucopiranosil-(1-->4)-beta-D- glucopiranòsid]
• (25S)-espirost-5-èn-3 beta,17´-alfa, 27-triol-3-O-[O-beta-D-glucopiranosil-(1-->2)-
O-beta-D-glucopiranosil- (1-->4)-beta-D-glucopiranòsid]
• àcid cafeic POL
• àcid gamma-metilèn-glutàmic BUL (+ al juny)
• alcaloides 0.16% part aèria i fins a 0,3 a la ceba (BUL) (+ a l’abril)
• alfa-carotè-5,6-epòxid POL
• Bor BUL
• dioxina POL
• Ferro BUL
• indol-carbinol POL
• jatropham 5-O-O-beta-D-glucopiranòsid
• jatropham 5-O-[O-beta-D-glucopiranòsid-(1→3)-beta-D-glucopiranòsid
• lilidina (=jatropham) (=5-hidroxi-3-metil-1,5-dihidro-pirrol-2-ona) FUL TIJ
• llimonè POL
• proteïnes BUL
• substàncies mucoses BUL
• sucres BUL
• vitamines BUL
• xantofil·les POL
MÉS INFORMACIÓ
https://www.researchgate.net/profile/Dmitry-Bokov/publication/335681956_Ethno-
pharmacological_review_on_the_wild_edible_medicinal_plant_Lilium_martagon_L/links/
5d7422f192851cacdb293ccf/Ethno-pharmacological-review-on-the-wild-edible-
medicinal-plant-Lilium-martagon-L.pdf
***
LLIRI DE NÚRIA
LILIUM PYRENAICUM Gouan [1773, Illustr. Obs. Bot. : 25] 2n =24
És una espècie protegida als Pirineus i a la Serralada Cantàbrica. Això no vol pas dir que
l’administració pública al fer pistes noves la faci desaparèixer. Es fa a les clarianes de
les pinedes de pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata) inclinades fins a 2300 m snm. Des de
la zona de Camprodon a la de Vielha, i més enllà, fins a Astúries. És similar a l’espècie
anterior, però, té les flors grogues (amb punts vermells), o molt rarament de color rosat
ataronjat, i les anteres les té d’un vermell més clar que el marcòlic. Les fulles no les té
disposades per pisos sinó alternes; i són abundants fins la mateixa inflorescència (tot i
que a sota són menors). També es cultiva a alguns jardins de la zona pirinenca alta.
Hom l’empra (macerant les flors en licor d’anís o en oli) com a succedani d’ Arnica
montana, contra cremades, cops, ferides, inflamacions.
PREPARATS
Emplastre vulnerari per curar ferides: ceba de marcòlic + oli + sal + julivert + malví +
carbassina (Bryonia dioica) + Umbilicus rupestris + ruda.
La ceba del Lliri de Núria cuita es dona al bestiar que s’ha fet mal a les potes. També
s’introdueix la pasta dins les ferides del bestiar perquè cicatritzin ràpid.
Bullida aquesta ceba en llet i barrejada amb llard s’aplica a grans infectats. Cal canviar
l’emplastr cada 3 hores.
Linum milletii
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És planta vivaç de soca una mica llenyosa. Amb tiges de fins a 30 cm, abundants,
ascendents, glabres al cim. Fulles estretament lanceolades alternes amb un nervi
central. Flors blanques una mica tenyides de rosa o lila, en cimes corimbiformes. Sèpals
lanceolats, llargament acuminats subulats, ciliats, glandulosos, amb un nervi central.
Sèpals ultrapassant la càpsula. Pètals obovals, breument acuminats al cim, 2-3 cops
més llargs que el calze. Estigma en caparró. Càpsula ovoide.
La família de les Linàcies es distingeix per tenir les flors dialipètales superovàriques
isostèmones regulars, ser plantes herbàcies, i les flors tenir 5 estams lliures, la càpsula
ser dehiscent amb fissures longitudinals. Dins la família de les Linàcies, en gènere Linum
es distingeix per tenir sempre les fulles superiors alternes. Dins el gènere, Linum
tenuifolium es distingeix per tenir els pètals blancs, del tot lliures, càpsula d’uns 4 mm
com a molt; i fulles linears una mica rígides, i soca una mica llenyosa.
De Linum tenuifolium se n’han descrit unes quantes subespècies:
• appressum (Caballero) Rivas Mart.: rara, de les muntanyes d’Alacant, molt
llenyosa, en forma de coixí.
• milletii (Senn. Et Barrau) (=salsoloides Cadevall/= L. ortegae Sennen): molt
comuna als PPCC, llenyosa a la base, herbàcia i laxa a la resta. És la que es troba
al Ripollès. Fulles més grans de les tiges floríferes de 5.5-15 × 0.4-1.3 mm, planes
almenys a la meitat apical, de quasi linears a estretament lanceolades, piloses per
ambdues cares. Al revers pèls hialins petits una mica ganxuts i tirats cap enrere a
gran part de la superfície (molt rarament sense pèls) ; pètals de 10-20 × 5-9 mm,
2-3 cops la longitud dels sèpals i amb una taca basal de 4-7 mm a la cara de fora
de l’ungla, de color morat (groga a la poncella), i nervis més o menys acolorits al
llarg de la llur longitud. Flors amb dos tipus d’estils, uns força drets i junts que
sobrepassen les anteres, i els altres divergents-convergents que no les
sobrepassen. Sèpals sobtadament contrets a la punta, amb voraviu escariós ample
a la zona basal, ciliat-glandulífer a la zona del mig i amb petits pèls hialins
ganxuts antrorsos a la zona de la punta; amb la cara externa glabra i la interna, a
la zona del mig, amb pèls hialins aplicats. La va descriure FRÈRE SENEN d’una
mostra arreplegada a Vilalleons pel germà GONZALO el juny DEL 1925. La varen
dedicar al savi compositor LLUÍS MILLET PAGÈS (1867-1941), director i fundador de
l’Orfeó Català. LLUÍS MILLET PAGÈS Posà música, per exemple, a l poema de JOAN
MARAGALL El Cant de la Senyera. La nota a «Plantes d’Espagne» 5458 posa: «soca
gruixuda-tortuosa-llenyosa, així com les parts velles de la tija, molt variables en
longitud, així com les tiges fructíferes de l’any, enterament i densament
encrespades, així com les fulles linear- revolutes - crassinèrvies cada cop menys
denses, les bràctees allargades; rebrots estèrils densament fullats-curts amb el
cim sovint engruixit imbricat; cimes ramificades - densimultiflores; calzes glabres-
glandulosos, igualant 1/3 dels pètals rosa-blancs, violetes a l’ungla, recorreguts
per estries brunes-ramificades; càpsula jove gruixuda-curta-angulosa-solcada».
• salsoloides (Lam.) Rouy: rara a les muntanyes d’Alacant, fulles de 2 mm
densament imbricades.
• suffruticosum (L.) Litard.: molt comuna a Catalunya, a terra baixa i interior,
mata de més de 40 cm, pètals de 30 mm.
• tenuifolium: rara als prats secs dels Pirineus, poc lignificada a la base, pètals de
15 mm, fulles planes poc rasposes. Estils molt divergents. Sèpals gradualment
estretits.
Segurament les indicacions que figuren recentment a obres sobre etnobotànica es deguin
a en MARTÍ TUBAU ARNAU, nat a Castell de l’Areny (Cal Pernet). Ell cultivava salsufragi
(Silene saxifraga) al seu hort de Sant Romà de La Clusa (Berguedà). Havia corregut la
fama pels pobles de voltant que ell en cultivava; així que un home que li preguntà com
era la planta en va collir tot seguint la descripció oral, se la va prendre i li va anar bé per
desfer-se de pedres als ronyons. La sorpresa després per a en MARTÍ va ser que s’adonà
que l’home aquell havia pres maleïda enlloc de salsufragi. I segurament no ha estat l’únic
a confondre aquestes dues espècies. L’experiència després ha corroborat aquestes
utilitats per a la maleïda:
• càlculs renals
• càncer (rabdomiosarcoma, càncer de matriu)
• diürètica
PRINCIPIS ACTIUS
• àcid ferúlic
• àcid p-hidroxi-benzoic
• àcid sinàpic
• apigenina-glucòsid
• luteolina
• naringenina
• quercetina
• rutina
LLINOSA
Linum usitatissimum L.
[1753, Sp. Pl. : 277] 2n = 30
Càpsules de lli amb 10 compartiments amb una llavor cadascun. (Foto: RASBAK)
Rames de lli, llavors de llinosa, oli i residu premsat de l'extracció de l'oli. (Foto: HANDWERKER)
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les Linàcies es distingeix per tenir les flors dialipètales superovàriques
isostèmones, i ser plantes herbàcies, amb flors regulars amb 5 estams, i càpsula que
s’obre per fissures longitudinals. La família es divideix en dues subfamílies. A les
Linoidees a més del gènere Linum hi ha: Anisadenia, Cliococca, Hesperolinon, Radiola,
Reinwardtia, Sclerolinon, Tirpitzia. I a les Hugonioidees hi ha: Durandea, Hebepetalum,
Hugonia, Idorouchera, Philbornea, Roucheria. El gènere Linum es distingeix per tenir les
flors pentàmeres, amb 5 sèpals lliures, 5 pètals, 5 estams i ser plantes de més de 10 cm
d’alçària. Dins el gènere, Linum usitatissimum es distingeix de les altres espècies per
tenir la major part de les fulles alternes, els pètals no blancs sinó de color, tiges floríferes
sense ales, glabres, i fulles superiors sense glàndules basals, soca no llenyosa, planta
anual càpsula de 6-9 mm, llavors de 4-6.5 × 1.8-3.2 mm, inflorescència amb pedicels
inferiors molt més llargs que els immediats superiors. La planta pot arribar a 1 m
d’alçària en condicions òptimes. La tija sol ser única o poc ramificada però també pot ser
molt ramificada a la base. Les tiges tenen secció circular i superfície estriada, i
consistència herbàcia una mica dura, sense ales decurrents. Les fulles, estretament
lanceolades, són alternes, més o menys densament disposades i més o menys erectes o
patents, amb 1-3 nervis, glabres o amb llargs pèls hialins al marge i a revers, amb el
marge una mica engruixit i corbat, amb dents minúscules, blanquinoses, antrorses; a
vegades amb glàndules assentades al dors, però sense glàndules a la base. Fulles basals
més amples, obtuses. Les de zones del mig de 10-30 (40) × 0.8-5 (7) mm, lanceolades
agudes. Les fulles superiors són estretament oval-lanceolades, agudes i acuminades.
Inflorescència en monocasi sub-corimbiforme, laxa, amb 1-12 rames i 1-25 flors
llargament pedicel·lades. Pedicels de 7-27 (42) mm en la fructificació, 2-6 cops més llargs
deu els sèpals, erecto-patents. Bràctees de 5-16 0.2-3.5 mm, més curtes i estretes a les
fulles superiors, més o menys estretament lanceolades, agudes. Flors homòstiles. Sèpals
amb quilla o sense, aguts, amb 3-5 nervis. En la fructificació el nervi central es prolonga
en una aresta, però en general els nervis queden difuminats. Els sèpals tenen un voraviu
escariós una mica fimbriat a la punta. Els sèpals externs fan 3.2-7(9.5) × 2.5-3.7 mm i
són oval-lanceolats. Els sèpals interns fan 3.5-7.2(10) 2.8-4.8 mm i 0.5 a 0.9 vegades la
longitud de la càpsula; i són amplament oval-lanceolats i gradualment acuminats. Pètals
de 8-15 × 5-10 mm, oval-cuneats, no apiculats, més o menys emarginats, a vegades
truncats-crenulats, lliures a la base, d’un blau cel intens, amb nervis més foscos. Hi ha
varietats de colors diferents (blanc, rosa, violeta, groc). Anteres oblongues, 3-4 cops més
llargues que amples. Estigmes claviformes sublinears, blaus. Càpsula de 5.5-9(º13) mm,
ovoide, de base aplanada, amb espícula de prop d’1 mm, i de superfície una mica
papil·losa, glabra als septes, de color palla podrida, una mica brillant. La llavor o gra de
llinosa és aplanada, allargada, d’uns 4-6.5 × 2-3.2 mm, arrodonida per una punta i
aguda per l’altra. El tegument és de color castany roig fosc o bé groc daurat, o verd oliva,
llisa, brillant, molt finament puntuada en superfície. I s’infla molt amb l’aigua produint
una mucositat espessa. Es va seleccionar la varietat daurada entre les productores de
llavors olioses (i no entre les productores de fibra per teixir) per al consum humà, a
causa del seu sabor més agradable o dolç i la seva textura més suau, als EUA
(universitats de Dakota del Nord i Dakota del Sud).
Per distingir les principals con-varietats de cultiu de Linum usitatissimum pot servir la
següent clau:
A) càpsules obertes del tot per septes i lòculs durant la maduració; les llavors es poden
trencar fàcilment; i les càpsules cauen de la planta......................................... crepitans
A* càpsules que no s’obren a la maduració o ho fan només una mica en septes; llavors
que no es trenquen fàcilment i càpsules no caduques................................................. B
B) planta de més de 70 cm i ramificada només al terç; o planta de menys alçària i rames
només al 1/5 apical........................................................................................elongatum
B* planta de menys de 70 cm i més del 20% de la tija ramificada...............................C
C) mil llavors pesen més de 9 grams, plantes sense rames basals............mediterraenum
C* mil llavors pesen menys de 9 grams, plantes amb branques
basals......................................................................................................usitatissimum
GRA DE LLINOSA: a) tinció amb blau de toluidina (regleta de 50 micres); b, c: tinció GUS; b) regleta 255
micres; c) regleta 50 micres, emb embrió; , IntSC: integument intern; ExtSC integument extern
Linum usitatissimum. Detalls histològics. 1- Capa pigmentada de la testa en vista superficial
mostrant les cèl·lules (pg.c) i l’endosperma subjacent (en.s). 2- Epidermis (ep.) i dos capes de
parènquima de la testa (p.) en secció. 3- Part de la testa en superfície mostrant epidermis
(ep.), dos capes de parènquima (p.) i esclerènquima (s.l.). 4- Capa pigmentada de la testa
(pg.) i endosperma (en.s.) en secció. 5- Masses aïllades de pigment. 6- Part de la testa en
secció mostrant la capa esclerenquimatosa (s.l.), la capa hialina col·lapsada i la capa
pigmentada. 7- Part d’una cèl·lula de la capa esclerenquimatosa en secció longitudinal
mostrant el perfil dentat corresponent a les cèl·lules parenquimatoses subjacents. 8- Part de
testa en superfície mostrant l’epidermis (ep.) i la capa de parènquima subjacent. 9- Cèl·lules
de paret gruixuda de la capa d’esclerènquima en superfície. 10- Cèl·lules de paret fina de la
capa d’esclerènquima (s.l.) en superfície, amb capa hialina (hy.) associada. 11- Cèl·lules
moderadament engruixides de la capa d’esclerènquima en superfície. [«Atlas of Microscopy
of Medicinal Plants, Culinary Herbs and Species»: BETTY P. JACKSON & DEREK W.
SNOWDON (1990)]
Linum usitatissimum. a-d: detecció histoquímica i citoquímica de la lignina a les regions
basals de les tiges de lli i a les llavors madures. Tinció amb floroglucinol-HCl (a) i amb
reacció de Maüle (b) de tres seccions transversals; etiquetatge de la lignina amb
KMnO4- als feixos de fibres de líber (c) i de xilema (d) en seccions ultrafines. bf fibres
liberianes; cc marge de la cèl·lula; cp parènquima cortical; ep epidermis; ml làmina
mitja; pcw paret cel·lular primària; ph floema; S1 S1 paret secundària; S2S2 cèl·lula de
paret cel·lular; sx xilema secundari; xf fibra de xilema. [ARNAUD DAY et al. 2005]
Les fibres liberianes es localitzen a l’escorça de la tija entre l’epidermis i el xilema central
i es consideren com a fibres primàries de floema esclerenquimatós. A la maduresa les
cèl·lules de les fibres individuals amb una paret secundària gruixuda i lumen
extremadament reduït poden tenir 150 mm de longitud i un diàmetre de 15-25 micres.
No només la cel·lulosa contribueix a les propietats mecàniques d’aquestes fibres. Alguns
compostos fenòlics presents en un 7% a les fibres liberianes (lignines, flavonoides,
antocians, àcids cinàmics) reforcen el material de cimentació de la làmina mitja. La
lignina és la principal, de molt. La coloració vermella-porpra del xilema amb en test de
Maüle indica que la lignina del xilema és del tipus G-S. El floema, les fibres liberianes, el
parènquima cortical i l’epidermis donen un coloració vermella discreta amb el reactiu de
Weisner a les cantonades i a la làmina mitja de les fibres liberianes (a). En canvi no es
detecta cap coloració vermella-porpra a les fibres liberianes amb el test de Maüle ( 1b), i
això indica que la lignina associada a aquestes fibres és pobra en unitats S.
Linum usitatissimum. a-f: identificació i topoquímica de les subunitats de lignina a les
fibres de xilema (a,c,e) i liberianes (b,d,f). Localització immuno-histo-química de la
lignina condensada G (a, b), condensada barrejada amb subunitats GS (c, d), i no-
condensada barrejada amb subunitats GS de lignina (e, f). bf fibres liberianes; ml
làmina mitja; pcw paret cel·lular primària; ph floema; S2S1 paret secundària; S2i regió
interna de la paret secundària S2; S2o regió externa de la paret secundària; S3 S3 paret
secundària; xf fibra de xilema; cc cantonada cel·lular [ARNAUD DAY et al. 2005]
Linum usitatissimum. a-f: subunitats de lignina G condensada amb immuno-etiquetatge
(a, b); subunitats de lignina GS barrejada condensada (c, d); i subunitats de lignina GS
barrejada no-condensada (e, f) a las fibres liberianes quan la planta està florint (a, c, e) i
als estadis de maduració (b, d, f). bf fibres liberianes; cc cantonada de la cèl·lula; ml
làmina mitja; pcw paret cel·lular primària; S1S2 paret secundària; S2S2 paret
secundària. [ARNAUD DAY et al. 2005]
1,2,3,4: epidermis adaxial (dors); 5,6>: epidermis abaxial (revers) de la fulla de llinosa
A les cèl·lules del xilema (1d) la làmina mitja i la paret primària es queden més tenyides
que no pas la paret secundària. A més, la capa S 1 de la paret secundària queda més
intensament tenyida que la capa S2. La tinció amb permanganat potàssic de les fibres
liberianes (1c) mostra que la el complex de la làmina mitja (cantonada, làmina mitja,
paret cel·lular primària) de totes les fibres liberianes queda tan intensament tenyida com
les fibres del xilema. En canvi, la paret secundària es tenyeix dèbilment, excepte a una
franja d’una micra a la unió entre paret primària i secundària, que ha de correspondre a
la capa S1 de la paret secundària. El contingut de lignina a les tiges del lli varia segons la
zona histològica. Les capes més internes tenen 10 cops més lignina amb acetil-bromur
(23-32%) que no pas les externes (1.5% a la zona basal; 4% a la zona apical). Als teixits
més externs en contingut en lignina és major (1.5%) a les zones apicals que no pas a les
basals. Als teixits interns ja no hi ha diferència de contingut entre les zones apicals i
basals. El contingut en lignina és alt (83%) a les capes externes de les zones basals i no
tant (31%) a les apicals a estats de desenvolupament intermedis. Als teixits interns hi ha
un increment de la lignina (32%) a les zones basals només. Els teixits interns contenen
només traces de compostos fenòlics, però els externs ja en tenen de quantificables (àcid
p-cumàric; àcid ferúlic; àcid sinàpic). En total però, només arriben al 0.012% a la regió
apical (sobre pes sec). Als teixits externs joves el contingut de lignina a la tija sol ser de
0.22% a les zones basals i 0.31 a les apicals; i a la maduresa, de 0.51% a les basals i
0.59% a les apicals. A les fibres liberianes a la paret primària pràcticament no hi ha
proteïnes però a la secundària sí. Les proteïnes de la paret secundària de les fibres del lli
contenen poquíssima hidroxiprolina i força àcid glutàmic o glutamina i àcid aspàrtic o
asparagina. Es troben en forma de proteoglicans similars a arabino-galactans i contenen
també alanina, glicina, serina i treonina. Una de les proteïnes conté un 41% de glicina.
Una altra, un 14.5 % de leucina.
Es coneixia fa uns 34.000 anys a Geòrgia (cova de Dzudzuana) com a varietat més
propera a Linum bienne. Ja a Jericó, fa 9900 anys la varietat era com l’actual i fa uns
9000 anys a Israel (cova de Nahal Hemar) o a Turquia (Çatalhöyük) s’emprava com a
fibra tèxtil i era una planta de major alçària. Fins l’any 2500 a.C el lli no es tenyia més
que amb algunes franges blaves. On es teixia més era a Egipte. A Sumèria es coneixia
com a «sheck» i s’emprava com a medicinal, per exemple, contra pulmonies (en
cataplasmes amb amb fonoll). Els llençols de lli ara ja són una antigalla, com ho són
totes les peces de roba de lli o fil. Però les plantes que produeixen llavors, que són de
menor talla, sí que es cultiven molt, ja sigui per alimentació humana, animal, per
medecina, per fer-ne oli alimentari o industrial a bona part del món.
DIOSCÒRIDES (segle I) recollia alguns noms de la planta: «línon, linokálamis, aílinos, linon
ágrion, zeraphoíst». Per a ell la llinosa té les mateixes virtuts que el fenigrec. Dedueix les
inflamacions internes i externes si es pren amb oli i mel i aigua, crua. En cataplasma,
amb lleixiu de cendra i carbonat sòdic, lleva grans, acne i efèlides. També redueix
galteres i durícies. Cuita amb vi purifica els herpes i lesions similars. Amb cardamom i
mel lleva la lepra de les ungles. La llinosa, presa amb mel, expulsa les flegmes dels
pulmons. Amb mel i pebre excita el desig sexual. Cicatritza les úlceres als budells o al
còlon si s’aplica en lavativa. També en bany de seient convé molt a la matriu.
CULTIU: https://www.facebook.com/EugenioDocumentales/videos/1171972260267419
El lli de fibra prefereix climes suaus i humits, mentre que el lli per a gra requereix climes
càlids. El terreny argilós silícic és el més convenient. No ha de ser ni massa compacte
com per no deixar germinar la llavor, ni massa flonjo com per no retenir humitat al
voltant de les petites arrels de la planta. El lli és molt sensible a la sequera durant les si
setmanes que transcorren entre 10 dies abans d’aparèixer les primeres poncelles fins 15
dies després del final de la floració. La fertilització de base podria ser 30-60 N, 50-75
P2O5, 50-75 K2O. Després, a l’aparèixer les primeres poncelles es pot aplicar en superfície
60-70 de N/Ha. El lli pot ser atacat per insectes: Aptonia euphorbiae, Longitarsu
parvulus, Thrips angusticeps, Thrips lini.
Els països que el 2017 produïren més tones de lli foren Kazakhstan (680.000), Rússia
(620.000), Canadà (500.000), Xina (360.000), Índia (180.000), Estats Units (97.000),
Etiòpia (97.000), Ucraïna (46.000), Regne Unit (46.000), i França (42.000). Als voltants
contaminats per radioactivitat de Txernòbil el lli s’hi adapta produint més proteïnes
associades a la síntesis de piruvat als estadis primerencs de la formació de la llavor i
també incrementant la ceto-acil-sintasa I, relacionada amb la condensació de la manolil-
ACP que allarga les cadenes d’àcids grassos. I això fa que les llavors continguin un 12%
més d’oli que les dels controls no radioactius.
A Catalunya abans es conreava en petites parcel·les arreu, entre vinyes, o en replans de
muntanya o als fondals de terra baixa. D’aquí nombrosos (uns 40 a Catalunya) topònims
com Llinars. Sembla ser que on es conreava més el lli era a la zona Nord del Tarragonès i
al Moianès i Lluçanès.
USOS MEDICINALS
Després d’obtenir els cabdells amb la debanadora caldrà començar a teixir amb el teler
per fer teles per tovalloles, mocadors, llençols, camises, coixineres, cobrellits, estovalles,
túniques, casulles, bruses, pantalons, veles de barques, paper, bitllets, material aïllant,
bosses de tela, catifes, tapissos, estores, cordills, etc. El fil és un teixit hipoal·lergogen
de moda entre els vegans actuals. És un teixit que no fa nosa a la pell, perquè pot
absorbir un 20% d’aigua sense que es noti enganxós; i és fresc i absorbeix molt bé la
calor; és fort, i evita que hi pul·lulin bacteris.
L’oli de llinosa s’empre en un 80% per a vernissos i pintures. La resta per a altres usos
industrials (tinta d’impressora, sabó,xarol), cera per a fusta, esmalts, linòleum, hules;
i per impermeabilitzar lones, i teles quasi-impermeables. Ruixat sobre l’asfalt evita que
s’hi adhereixi el gel o la neu; i, sobre el formigó, evita que s’esquerdi o es gasti. I el
mucílag de les llavors bullides es fa servir com a pres dels ordits de lli.
PREPARATS
Les llavors senceres absorbeixen molta aigua per envoltar-se de mucílag abundant. No es
digereixen. Passen tot el tub digestiu sense a penes digerir-se, però amb efecte laxant. En
canvi, si es trituren, es digereixen del tot i poden tenir altres efectes. Les llavors
triturades s'han de consumir de seguida (o abans d'una setmana), o bé guardar-les a la
nevera com a màxim un mes, perquè conservin totes les bones propietats. La farina a
l’aire lliure durant uns dies a 35º C sol contaminar-se amb Aspergillus flavus, amb la
consegüent producció d’aflatoxines; això a més de tornar-se rància. Les llavors senceres
es conserven bé durant un any a la nevera, o en envàs especial (sense Oxigen). La dosis
normal és de 3 culleradetes de postres al dia o 15-20 g (repartides en 3 preses) o 5.5-8
Kg a l'any per persona. És preferible prendre les llavors (senceres) deixades macerar uns
5 minuts en una mica d’aigua, llet, orxata o suc de fruita. Després cal beure líquid en
abundància. Hi ha pans o torrades cuits ja amb llavors de llinosa i/o de xia. Per a UE és
preferible fer servir la llavor triturada (farina).
Les llavors s’afegeixen a alguns pans, pastissos, galetes, etc. de manera que es mengen
ja cuites. Alguns mengen crus els germinats per posar-los a les amanides. El mucílag
preparat a 98º s’empra per espessir, emulsionar o donar escuma a algunes menges. La
farina de llinosa daurada es posa a algunes hamburgueses perquè tinguin una bona
consistència.
OLI: n’hi ha d’ús alimentari, ideal com a font d’omega-3 (àcid alfa-linolènic), per mantenir
bons nivells de colesterol i una bona salut pulmonar. Amb suc de llimona hom el té com
un bon vermífug. No és adient per a fregir sinó només per a amanides o prendre en fred.
És un bon conservant, per exemple, del formatge, sobre tot si a més s’hi posen unes
gotes d’oli essencial d’orenga.
EFECTES FISIOLÒGICS
Algunes persones presenten reaccions adverses com a urticària en prendre les llavors
triturades. Es tracta d’una hipersensibilitat del tipus I que implica a la IgE. Hom la
desaconsella en persones afectades per hepatitis E. Cal beure molta aigua després de
prendre les llavors, perquè no quedin encallades en algun replegament d'algun diverticle
(cas que se'n tinguin). Convé mantenir una bona flora intestinal de forma natural o
ajudant-se amb preparats de Lactibacillus, per beneficiar-se millor de les propietats
medicinals de la llinosa, en concret, perquè el diglucòsid del lignà seco-iso-lariciresinol
passi a enterodiol i a enterolactona. En tot cas si la farina de llinosa està rància no s’ha
de menjar pas ni s’ha d’aplicar a la pell. Igualment passa amb l’oli si fos ranci.
Si la ingesta d'aigua no és adequada, la llinosa podria produir un empitjorament de:
• apendicitis • impacte fecal.
• dolor abdominal d'origen desconegut • obstrucció esofàgica
• estenosis gastrointestinal • obstrucció intestinal
• ili espàstic • oclusió intestinal
• ili paralític
Els cultivars ‘Zhongya’, ‘Y21329’, ‘Y213301’ sí que poden bioacumular Cadmi del sòl
quan n’hi hagi, i poden extreure’n fins a 60 grams per Hectàrea quan el sòl en tingui
molt. I això voldria dir 60 ppm a les plantes. I podrien donar gastritis, vòmits,
pielonefritis, osteoporosis, neurodegeneració i càncer. Normalment, però les llavors de
llinosa només contenen 0.2 ppm de Cadmi. O sigui que una persona d’uns 75 Kg podria
menjar llavors triturades de lli normals fins a 1 Kg per setmana sense intoxicar-se amb
Cadmi. Ara, si es tractés dels cultivars bioacumuladors en terres riques en Cadmi,
aleshores el límit setmanal seria de 3 gams. La ingesta tolerable s’estima en 2.5
micrograms de Cadmi per Kg de massa corporal a la setmana.
—En nens menors de 12 anys sense un diagnòstic precís, la llinosa en ús intern podria
emmascarar un quadre més greu.
—La llinosa durant l'embaràs, caldria prendre-la amb cura, a causa de la possibilitat no
contrastada d'inducció d'avortaments espontanis pel possible efecte estrogènic.
—Lactància. La llinosa, segons alguns autors, no s'ha d'usar durant la lactància a causa
de la possible presència de compostos estrogènics que poden accedir a la llet materna i
produir efectes adversos al lactant. En canvi, segons altres, l’oli de llinosa és segur
durant la lactància, tot i que no pot acabar de corregir el dèficit en àcid docosahexanoic
de mares veganes.
—Diabètics. La llinosa ha d'usar-se amb precaució per al tractament de la diabetis pel fet
que pot produir una hipoglucèmia.
—Ancians. La llinosa ha d'usar-se amb precaució en ancians pel fet que pot exacerbar
estats de debilitat, hipotensió i incoordinació psicomotriu. Els ancians han de començar
el tractament amb la meitat de la dosi normal. Alguns opinen que pot empitjorar la
prostatitis.
VETERINÀRIA
S'han descrit en gallines (11%) alimentades exclusivament amb llavors de lli: hepatitis
periportal limfo-plasmacítica, colangiohepatitis crònica severa amb hemorràgia,
vasculitis i amiloïdosi, potser degut a la lineïna (proteïna) o al virus asiàtic de l'hepatitis.
La linatina de la llinosa també els perjudica ple fet que inactiva la vitamina B 6.
Als ocells la llinosa els ajuda a mudar la ploma.
A les cabres afavoreix la fertilitat i prevé avortaments i problemes urinaris.
A les vaques els fa produir una llet més rica en mantega i tenir un pèl més brillant.
La llinosa és tòxica per als cavalls, almenys si en prenen molta, i de races de gra de
llinosa amb alt contingut el àcid cianhídric.
L’oli de llinosa desinflama el braguer de les vaques afectades per mastitis. Actua contra
Candida albicans, Enterococcus faecalis, Escherichia coli, Micrococcus luteus,
Staphylococcus aureus, Streptococcus agalactiae.
«Lignification in the flax stem: evicence for unusual lignin in bast fibers». ARNAUD DAY,
KATIA RUEL, GODFREY NEUTELINGS, DAVID CRÔNIER, HÉLÈNE DAVID, SIMON HAWKINS,
BRIGITTE CHABERT. Planta 222: 234-245 (2005).
«Genetics and genomics of Linum». Chrsitopher A. Cullis Editor. Springer. Vol 23. (2019)
«The genus Linum L. in the flora of Ukraine». O.M. Optasyuk, M.V. Shevera. Alterpres
Kyiv (2011)
1: derivat de megastimà; 2: glucòsid derivat del metil-jasmonat ; 3,4: 1: linusitamarina;
esteroides amb 3beta,5beta.cis-dihidroxil
2: linocinnamarina
MILL DEL SOL
Lithospermum officinale L.
[Sp. Pl. 1: 132, 1753] 2n = 28
HISTÒRIA
DIOSCÒRIDES (segle I), assegurava que beure les llavors en vi feia esmicolar les pedres de
les vies urinàries i expulsar-les. Comentaris de reedicions posteriors es presten a
confusions amb Coix-lacryma-jobis, cereal de llavors de forma similar però molt més
grans (com cigrons petits). A la Xina la planta s’empra almenys des del segle II. El tractat
del segle XVI Pen Ts’ao Kang Mu recomana la rel contra cremades, úlceres anals,
hemorroides, i ferides a la pell.
NOTA: Malgrat ser al nostre país només conegut l’ús de la part aèria com a diürètica, cal fer
esment de l’ús que als països asiàtics en fan de la rel, avalats a posteriori per molts assaigs
clínics.
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És una herba (boraginàcia) vivaç, amb rel axonomorfa grossa, una mica rogenca fosca
per fora, i tija dreta, de 7 mm de gruix, pilosa, que assoleix escassament el metre
d’alçada, ramificada a la zona superior. Fulles alternes, lanceolades, agudes, no
decurrents, les superiors no peciolades, de 0.5-2 × 5-10 cm, amb nervis prominents. Per
sobre, de color verd molt fosc. Per sota més clar. Inflorescència en cimes terminals
folioses, amb les fulles disposades en un sol pla, bracteades, més o menys pedicel·lades.
Corol·la de 2-6 mm, actinomorfa o quasi, blanquinosa, glabra per fora, de menys d’1 cm,
amb 5 invaginacions esquamiformes interiors, amb 5 lòbuls més curts que el tub, recte i
cilíndric, papil·lós per fora. Lòbuls del calze llargament híspids, molt més llargs que el
tub. En calze florífer fa 2.5-5 mm, però el fructífer s’allarga fins 8 mm. Estams 5,
inclosos, adnats a la meitat del tub de la corol·la, amb filaments més curts que les
anteres (apiculades, lliures, incloses). Ovari tetralobulat. Estil simple, inclòs, molt curt,
més curt que els filaments dels estams, ginobàsic. Estigma capitat, bilobat. Fruit petri en
tetra-núcula. Núcules llises, lluentes, blanquinoses o de color d’ivori tenyit de porpra,
lluents, en forma d’avellana, de 2.5-4 × 1.5-2.5 mm, amb la duresa d’una pedra
(lithos=pedra, spermum=llavor), unides per la base al receptacle pla.
Les arrels poden contenir, a més de Rhizobium rhizogenes, fongs endofítics com ara
Alternaria alternata, Chaetosphaeronema, Fusarium tricinctum, Mucor, Trichoderma. En
especial el Fusarium tricinctum, Nectria hematococca, Phytium aphanidermatum.
Rhizoctonia solani exacerben la producció de pigment vermell (shikonina i derivats) per
part de la rel.
Hi ha una var. erythrorhizon Maximowicz a la Xina, Corea i el Japó ―foto inferior―, que
s’ha estudiat molt, i que els asiàtics prenen per una espècie diferent. La nostra rel també
és una mica vermella per fora, si bé no tant com la xinesa (foto inferior).
PROPIETATS MEDICINALS
shikonina
PREPARATS
És millor emprar la part aèria de la planta fresca o assecada de poc, perquè un cop ja
molt seca té molt poc efecte. La millor manera de preparar-la és en una lleugera decocció
de mig minut en aigua, deixar-la reposar mitja hora i prendre l’aigua abundosament,
tèbia. Sol barrejar-se amb altres plantes diürètiques com ara Arctostaphylos uva-ursi,
Arenaria rubra, Cynodon dactylon, Equisetum arvense, Lepidium draba, Silene saxifraga,
Solidago virgaurea, Zea mays (estils).
La rel també és millor emprar-la tendra, però els preparats han de contenir oli o alcohol,
ja que els principis actius principals no són hidrosolubles. La rel es menja a la Xina i
se’n fa un licor (Jindo Hongju). Un extracte fet amb CO2 supercrític (60º C, 400 bar)
resulta estable, ric en shikonina i útil per emprar en cosmètica o com a colorant. Hi ha
maneres d’estabilitzar, protegir i solubilitzar l’extracte de la rel, com ara amb beta-
lactoglobulina o amb hidroxi-propil-beta-ciclodextrina. En laboratori també es poden
preparar lisosomes que continguin shikonina, a base de fosfolípid es soja, colesterol i
alcohol deshidratat; però no te aleshores tant efecte citotòxic la shikonina. I s’han fet
micro-encapsulats amb etil-cel·lulosa com a matriu i goma màstic com a additiu central,
amés de una mínima part de dicloro-metà i dodecaïl-sulfat sòdic. Entre molts altres
mètodes de preparació/presentació de l’extracte, es pot fer amb polímers d’èpsilon-
caprolactona/ trimetilèn-carbonat en forma de fibres ultrafines que actuarien com a
carriers. Aquesta presentació és ideal per a cobrir ferides infectades en forma d’apòsits
per tal de curar-les. En pla casolà la millor manera de preparar un extracte de la rel seria
fer una maceració en glicerina (alimentària). O bé en maceració alcohòlica diluïda (etanol
de 40º sense additius), preparar una tintura.
L’oli essencial de la rel és millor obtenir-lo amb aigua subcrítica per ultrasons. Així se
n’obté un 2.4 %.
Les llavors es poden trencar picant-les amb un martell sobre una superfície molt dura i
ampla, o dins un morter de pedra.
De preparats farmacèutics també n’hi ha: Histplastin Red
(Chropi), Epouloderm (Farmalex), Helixderm (PNG
Gerolymatos). Hi ha un preparat tradicional coreà
(«Gang-ji-hwan») per prendre contra la obesitat a base de
Lithospermum officinale var. erythrorhizon + Ephedra
intermedia + Rheum palmatum. I una altra barreja
(«Although Kaejadan») contra l’artritis reumàtica a base
de L. Eryhtrorhizon + Salvia miltiorrhiza + Cinnamomum
loureirii. Contra la dermatitis, la barreja d’extractes de L.
eryhthrorhizon + Angelica gigas es coneix al Japó com a
«Shiunko», i a Corea com a «Jaun». I el «Shi-un-Kou»
consta de L. erythrorhizon + Macrotomia euchroma +
Angelica acutiloba contra tumors a la pell per EBV. I,
com antiinflamatòria i anti-angiogènica, la barreja
anomenada «Zicao» a la Xina, a base de la rel del L.
erythrorhizon, Arnebia guttata i Arnebia euchroma.
PMM-034
pseudoshikonina I
EFECTES FISIOLÒGICS DEL MILL DEL SOL
CÒLON. La shikonia pot ser un bon remei contra el càncer de còlon. Té una potent acció
inhibitòria contra l’activació del HIF-1-alfa induïda per hipòxia en diverses línies
cel·lulars canceroses. És eficient com a carronyaire de les ROS induïdes per la hipòxia
als tumors cancerosos. La shikonina inhibeix la síntesis de la proteïna HIF-1-alfa i això
sense afectar l’expressió genètica o proteica de la HIF-1alfa. La shikonina atenua
l’activació de la via de la mTOR/p70S6K/4E-BP1/eIF4E kinasa. També atura el cicle de
les cèl·lules HCT116 activades i inhibeix la proliferació d’elles i de les SW620. També
inhibeix el creixement tumoral del tumor xenoimplantat. En resum, la shikonina pot ser
un bon tractament contra el càncer de còlon. A més, la shikonina augmenta l’efecte
citotòxic del cisplatí envers les cèl·lules de càncer de còlon HCT116. La shikonina prevé
la fase prematura de la inflamació associada al càncer de còlon induït per
azoximetà/sulfat sòdic de dextrà. La shikonina prevé la formació d’úlcera al còlon,
atenua l’expressió de la COX-2, iNOS i MPO, i inhibeix la producció de IL-6 i inhibeix
l’activació del NF-kappa-B. Indueix l’activitat del Bcl-2 i inhibeix la caspasa-3.
L’apoptosis provocada per la shikonina és concomitant amb la generació de ROS, frenada
de l’expressió de Bcl-2 i Bcl-xL, despolarització de la membrana mitocondrial, activació
de la cascada de caspases. Per altra banda, la shikonina no és tòxica per a les cèl·lules
sanes del còlon o del fetge, i actua com a quimio-preventiva contra l’azoximetà/sulfat
sòdic de dextrà. A més, la shikonina sola estimula la proliferació de cèl·lules NK i
accentua la citotoxicitat envers eles cèl·lules de càncer de còlon mitjançant la millora de
l’expressió de la perforina, GranB, p-ERK1/2, p-Akt. L’alfa-metil-n-butil-shikonina actua
contra les cèl·lules SW60 de càncer colorectal humà. I ho fa per la via mitocondrial de
l’apoptosis, és a dir, activant la via JNK/p38. També abaixa l’expressió del Bcl-2 i apuja
la del Bak, i abaixa el potencial de la membrana mitocondrial, i activa les caspases 3, 8 i
9, trenca el PARP^i indueix la fosforilació del JNK i del p38.
MELANOMA. L’extracte fet amb hexà de la rel a 2,7 micrograms/mL inhibeix amb una
IC50 el melanoma B16F10. Paralitza el cicle cel·lular a G1, frena la família del Bcl-2
(gens anti-apoptòtics) i estimula l’expressió proteínica dels apoptòtics (Bax). Indueix el
trencament de la PARP i activa la cascada de la caspasa-3. Durant 3 setmanes, dosi de
10 mg/Kg en ratolins fan que els tumors implantats es redueixin un 40%. Apareixen
zones necrosades als tumors. Cal suposar que en són responsables d’aquests efectes
antitumorals/ anticancerígens la shikonina i els seus derivats (deoxi-; beta-hidroxi-iso-
valeril-; acetil-; iso-butiril-). La shikonina indueix l’apoptosis i l’autofàgia al melanoma
humà A375, i ho fa per la via de la mediació de les ROS, l’estrès al reticle endoplasmàtic i
el p38. Atura el cicle cel·lular a G2/M, i ho fa potenciant el p21 i frenant la ciclina B1.
Desencadena l’estrès al reticle endoplasmàtic, i ho fa potenciant l’expressió del p-
elF2alfa, CHOP i la caspasa-3 fesa. Indueix l’autofàgia protectora, i ho fa activant la via
del p38, seguint un augment dels nivells de p-p38, LC3B-II i Beclina-1. Si se suprimeix
l’autofàgia (amb 3-metil-adenina, per exemple), aleshores l’apoptosi a les cèl·lules del
melanoma es potencia encara més.
PARÀSITS. La shikonina té acció larvicida contra Culex pipiens i contra Aedes aegypti a
7 micrograms/mL. A 2 microM la shikonina actua contra Leishmania major intracel·lular
persistent.
MÉS INFORMACIÓ
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
A més de la infusió (amb flors), la planta té altres usos. Amb les rames se’n fan
escombres o es barregen amb la resta de farratge per al bestiar. Amb les tiges gruixudes
se’n feien culates de fusells, baquetes i petites canonades.
PRINCIPIS ACTIUS
• loxylostosidina A
• loxylostosidina B
• xylosteïna (FRU)
CORONA DE REI
Lotus corniculatus L.
[1753, Sp. Pl. : 775] 2n = (12),24,(36)
Dins la gran família de les Lleguminoses, el gènere Lotus es distingeix per tenir els 9
estams en dos grups (diadelfs), llegums rectes, fulles imparipinnades, folíols enters, filets
estaminals dilatats de dos en dos; flors no reunides en capítol dens, llegum sense ales. I
dins el gènere, Lotus corniculatus es distingeix, d’entre les 16 espècies de la península,
per tenir les fulles 5 folíols, essent els 3 superiors oblanceolats, estil simple (no bífid),
llegum no invaginat a la sutura (com Lotus edulis), llavors en un sol rengle; planta
perenne (no anual com Lotus ornithopodioides), sense estolons, tija massissa, nervis
foliars poc marcats, flors en grups de 1-7, folíols superiors menys de 3 cops més llargs
que amples, fuit poc o gens pèndul, calze actinomorf.
Lotus corniculatus és una herba amb tiges més o menys ajagudes o decumbents de fins a
60 cm, més o menys ramificades, massisses excepte a la mateixa base. Els folíols
inferiors fan 3-11 × 1.5-6.5 mm i són entre oblanceolats i ovato-oblongs; i els folíols
superiors fan 2-14 2-6.5 mm i són entre oblanceolats oi oval-ròmbics, mucronulats, més
o menys aguts o obtusos, i poden tenir puntets porpra. Inflorescència amb una bràctea
en general trifoliolada, peduncle de 1.5-9 cm, entre 1.5 i 8 cops més llarg que la fulla ,
recte o una mica corbat, dret. Pedicels de 1-1.5 mm, més curts que el tub del calze. Calze
subglabre amb tub de 1.5-5.5 mm i dents de 1.5-3 mm. Els superiors setacis amb base
triangular, tan o més llargs que es inferiors. Els inferiors rectes o corbats. Corol·la de 8-
16 mm 1.5-2 cops més llarga que el calze, groga, amb venes vermelles, o bé amb
l’estendard i part superior de les ales de color vermell porpra. Estendard amb làmina
amplament ovada, a vegades emarginada. Ales amb làmina obovada. Quilla falcada en
angle recte i amb bec recte o corbat. Estil cilíndric, sense dents. Llegum de 10-35 × 1.5-4
mm, cilíndric, recte, dret, amb 5-15 llavors en un sol rengle. Llavors de 1.2-2.2 mm entre
globoses i oblongues, de color castany més o menys vermellós o verdós a vegades mab
taques negres.
Se n’han descrit moltes varietats i algunes subespècies. La ssp. corniculatus és la més
comuna arreu i arriba fins l’estatge subalpí. La ssp. alpinus es troba a l’estatge subalpí i
alpí. La ssp. delortii es fa a prats humits de terra baixa i muntanya mitjana.
HISTÒRIA
Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) el «bird’s-food» és planta regida per Saturn, que
asseca i cus nafres. També trenca les pedres amagades al ronyó, prenent-ne la decocció.
Aplicada i beguda va molt bé contra les hèrnies. HENRI LECLERC explica com un error
d’una pagesa de Chars-en-Vexin (Val d’Oise), que va prendre aquesta planta enlloc
d’aplicar-se la infusió de melilot als ulls, el va fer descobrir la virtut sedant del Lotus
corniculatus. La pagesa amés de conjuntivitis patia d’insomni i taquicàrdies. Els ulls no
se li van curar, però el nerviosisme sí (Révue de Phytothérpie, novembre 1948).
PROPIETATS MEDICINALS
• anticancerigen • hipoglucemiant
• anticonceptiu • immunoestimulant
• antiespasmòdic • inhibidor de l’alfa-amilasa
• antihelmíntic • inhibidor de l’alfa-glucosidasa
• antiinflamatori • inhibidor de la colinesterasa
• antioxidant • inhibidor de la tirosinasa
• carminatiu • protector de l’ADN
• cordial • protector hepàtic
• desodorant (LLA-Lactobacillus) • sedant
• febrífug • tònic
USOS MEDICINALS
• angoixa • ferides
• astènia per desnutrició • gasos intestinals
• càlculs renals • hepatitis per intoxicació amb
• càncer de còlon HCT116 paracetamol
• càncer de mama MCF-7, MDA-MB- • insomni
231 • leucèmia THP-1 (p.p. lectines)
• càncer de pulmó HOP62 • Plasmodium
• cucs intestinals • pleuresia
• depressió nerviosa • set excessiva
• diabetis • taquicàrdia
• distonies neurovegetatives • Tripanosoma
• espasmes • úlceres
• febre
PREPARATS
Els tanins condensats fan que no es produeixen tants gasos als estómacs dels
rumiadors. A més, els alliberen de paràsits intestinals.
EFECTES FISIOLÒGICS
• (-)-7,2’-dihidroxi-4’-metoxi-iso-flavan (= vestitol)
• 2,6-di-O-acetil 1-O-gal·loïl-beta-D-glucosa
• 3-O-[alfa-L-rhamnopiranosil (1’’’→2’’)-beta-D-galactopiranosil-(1’’→ 2’)-beta-D-
glucuronopiranosil]-sojasapogenol B ( = sojasaponina I)
• 3-O-[beta-D-glucuronopiranosil]-sojasapogenol B
• àcid 18-hidroxi-carlactònic
• àcids grassos omega-3 53.5% (del 2.7% d’àcid grassos totals)
• canalina
• canavalia-gibberelina
• geraldol
• glucòsids cianogènics
• iso-rhamnetina
• kaempferol
• kaempferol-O-cumaroïl-hexòsid-O-deoxihexòsids
• kaempferol-3-O-[beta-D-xilopiranosil-(1’’’ →2’’)-beta-D-galactopiranòsid]
• kaempferol-3-O-[beta-D-xilopiranosil-(1’’’→ 2’’)-beta-D-galactopiranòsid]-7-O-alfa-
L-rhamnopiranòsid
• kaempferol-3-O-alfa-L-rhamnòsid
• proantocianidines
• prolina-betaÏna
• saponines
• tanins condensats
TOMÀQUET
Lycopersicon esculentum Miller
[1768, Gard. Dict., ed. 8 : n° 2] [nom. cons.] 2n = 24
NOMS POPULARS
Alemany: Tomate
Amazig: ⵎⴰⵜⵉⵙⵀⴰ/ Matisha
Anglès: Tomato plant/Garden tomato / Tomato
Àrab: طماطم
Armeni: Լոլիկ/Պոմիդոր
Bangla-Desh: টমেটো
Castellà: Tomate/Jitomate/ Tomatera
Català: Tomàquet/Tomata / Tomatiguera
Danès: Tomat/Kirsebærtomat
Eslovac: Rajčiak jedlý
Eslovè: Paradižnik
Estonià: Tomat/Harilik tomat
Finlandès: Tomaatti/Lemmenomena
Francès: Tomate/Pomme d’amour
Gaèlic: Tráta
Gal·lès: Tomato
Grec: Τομάτα/Λυκοπέρσικον το εδώδιμο / Ντομάτα / Ντοματιά
Hebreu: עגבניה שרי/ עגבניה/עגבנייה
Holandès: Tomaat
Hongarès: Paradicsom
Islandès: Tómatur/Rauðaldin / Tómatplöntu
Italià: Pomodoro/ Tomatica
Japonès: トマト
Kurd: Firengî/Bacana sor / Fringî / Pamîdor / Şamik
Mexicà: aadi-maxi (otomí)/ bachuga (cuicatleca)/ be-thoxi, bi-tuixi, pe-thoxi,
bichoaxhe,pe-thoxe (zapoteca)/ ha'sikil-p'ak, p'ak, ts'ulub'p'ak (maya)/
tuthay, tuthey (huasteca)/ mbaremoxu (mazahua)/ paclshá (totonaca)/
shitumal, xitomat (náhuatl)/ xitomatl (náhuatl)/ tzajalpish (tojolobal)/
xayuqui-te (huichol)/ xucúpara (tarasca)
Nepalès: गोलभेडा
Noruec: Tomat
Persa/Farsi: گوجه فرنگی
Polonès: Pomidor zwyczajny/Pomidor / Pomidor czereśniowy / Pomidor jadalny
Portuguès: Tomateiro/Tomate
Rus: Томат
Samoa: Tamato / Tamato vao
Serbi: Парадајз/Патлиџан / Рајчица/ Paradajz/Patlidžan / Rajčica
Suec: Tomat
Tonga: Temata
Turc: Domates
Txec: Rajče jedlé/Lilek rajče
Ucraïnès: Помідо́р/Тома́т
Xinès: 番茄/蕃茄
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Herba delicada, generalment de vida curta, amb pèls glandulars una mica enganxosos,
daurats. Rel pivotant de normalment uns 20 cm però excepcionalment pot atènyer 1 m
de longitud, prima. Planta aromàtica que tenyeix les mans primer de groc i al final de
negre si es manipula continuadament. Generalment de fins a 1 m d'alçada, encara que
de vegades més alta (2.5 m). Un cas excepcional va ser una tomaquera de quasi 20 m de
longitud. Als planters es poden comprar plantes de varietats tradicionals (com la Palo-
Santo), híbrides, súper-híbrides, i noves. Hi ha tomaqueres miniatura, arbustives i
enfiladisses altes. També hi ha tomàquets transgènics resistents a malalties o a
pesticides, però que solen donar tomàquets de menys sabor. Tija erecta o recolzant-se-se
per enfilar-se; una mica aspra al tacte. Cilíndrica a la base i angulosa cap el cim. Força
ramificada i amb rebrots a la base i als nusos. Fulles alternes, de fins a 25 cm de llarg,
dividides en 7-11 folíols de diferents mides que al seu torn poden estar dividits
principalment a la base, d'àpex punxegut i amb el marge serrat a lleugerament dividit.
Les flors estan disposades en raïms simples, cimes unípares, cimes bípares o cimes
multípares ubicats generalment a les bifurcacions de les tiges o bé als nusos. Hi ha
inflorescències amb fins a 50 flors, però el corrent és que en tinguin 4-6. El calze té 5
sèpals estretament triangulars, punxeguts. La corol·la és groga, en forma d'estrella de 5
puntes (rarament més, fins a 9, principalment en plantes cultivades). Estams 5
(rarament més, fins a 9 principalment en plantes cultivades); les anteres amb els seus
àpexs prims estan unides entre si envoltant a l'estil i s’obren per porus. Estil més curt o
tan llarg com els estams. El fruit és carnós, sucós, globós o allargat, llis o solcat, en
forma esfèrica, allargada o piriforme, segons la varietat; de color vermell (o ataronjat) al
madurar, més o menys fosc, més o menys uniforme. Hi ha varietats quasi blanques,
marrons, morades, grogues. Pot tenir entre 2 i 30 lòculs i mesurar entre 3 i 16 cm de
diàmetre. Hi hagut tomàquets de 3.5 Kg. Llavors nombroses, de 3-5 × 2.5 mm més o
menys circulars, aplanades, grogues, envoltades per una massa mucilaginosa. La
pol·linització normalment la fan els borinots.
CULTIU
https://www.infoagro.com/hortalizas/tomate.htm
La tomaquera no suporta temperatures per sota els 8ºC. Viu bé en canvi entre els 15º i
els 25º C. Per madurar, millor temperatures per sobre els 21º C. Agraeix un sòl ben
afemat, ric en matèria orgànica i en oligoelements (Ca, Mg, Fe, Cu, Mn, Mo, Bo). En una
de les llaurades prèvies a la plantació s’hi por afegir calç diluïda. Això evitarà la malaltia
de la «pesseta» que es manifesta per una marca de podridura al tomàquet en forma de
moneda. Antigament es plantaven les tomaqueres a mitja altura del costat del solc.
Actualment se solen plantar al fons del solc. Un plàstic negre que cobreixi tot el terreny
evita en un 99% el creixement de males herbes. Cal fer forats a part dels de cada planta,
perquè l’aigua penetri bé al terreny a través del fons del solc. Un cop les plantes hagin
arribat a fer més d’un pam d’alçària ja es poden instal·lar els tutors. Als hivernacles
consisteixen en fils que pengen de barres. A pagès normalment es fan amb canya
comuna. Cada 20 cm d’alçària caldrà assegurar la tija perquè no es doblegui. Això es fa
amb cordills curts o diversos materials. Antigament les plantes es ruixaven amb caldo
bordelès o simplement sofre. Actualment, les varietats que venen als planters ja solen
resistir bé les malalties, sempre que s’hagi plantat prou separades. Les rates es deleixen
per menjar els tomàquets ja una madurs. Caldrà evitar això amb pastilles que les
alimentin i a la llarga les enverinin, o amb trampes. La tomaquera vol humitat (60%)
ambiental, però un excés la perjudica (fongs a les fulles) i una escassetat també
(tomàquets assecats, cremats). És bo posar alguna planta aromàtica barrejada amb les
tomaqueres, com ara alfàbrega o huacatai. Si la planta fa mols rebrots i disposa de poc
espai per expandir-se serà millor triar els que no duen flors encara i esporgar-los. Les
tomaqueres normals solen plantar-se a Catalunya a primers d’abril. I les de tomàquets
de penjar a primers de juny.
Els principals països productors (2018) són la Xina (61.5 milions de tones), l’Índia (19),
els Estats Units (12.5), Turquia (12), Egipte (6.5), Iran (6.5), Itàlia (5.5), Espanya (4.5),
Mèxic (4.5) i Brasil (4).
USOS MEDICINALS
• acne UE • gota
• acro-cordomes UE • hemorroides UI UE
• amigdalitis • hipertensió
• anèmia • indigestions
• anorèxia • infeccions
• arterioesclerosis • lepra
• artritis • mal de coll
• astènia • mala circulació
• berrugues UE • malalties del cor
• càlculs biliars • nafres sucoses
• càlculs urinaris • nefritis
• càncer de boca • palpitacions
• càncer de pròstata • pell greixosa
• cistitis • picadures d’insectes UE
• dents mòbils • plètora
• dispèpsia • prostatitis
• durícies • refredat
• febre • restrenyiment (amb pell)
• fístules anals UE • reuma
• fragilitat capil·lar • sang espessa
• gastroenteritis
• semen escàs (1 L al dia de tomàquet • tumors de fetge
triturat) • vista debilitada
• tos • vitiligen
POSSIBLE TOXICITAT
Hi ha persones al·lèrgiques al tomàquet com aliment que poden patir angioedema. També
per contacte algunes persones poden patir urticària i ananafilaxis. Els tomàquets molt
verds contenen fins a 500 ppm de solanina (alfa-tomatina & dehidro-tomatina) que pot
resultar tòxica. (Els tomàquets verds d’amanir només en contenen fins a 20 ppm). A part,
poden haver-hi pesticides afegits.
• amanides
• ‘Bloody Mary’: suc de tomàquet + vodka + suc de llimona + tabasco + salsa
Worcestershire + sal d’api + pebre negra + gel trinxat
• confitura de tomàquet
• pa amb tomàquet
• pizzes
• salsa de tomàquet
• sopa
• suc de tomàquet
• tomàquet triturat
• tomàquets deshidratats
• tomàquets escalivats o fregits (i arrebossats)
• tomatina (festival el 31 d’agost a Bunyol)
• truites de tomàquets llescats
carbohidrats 3.9 g
sucres 2.6 g
fibra dietètica 1.2 g
grassa 0.2 g
proteïna 0.9 g
vitamines
vitamina A equiv. 5% 42 μg
beta-carotè/ 4% 449 μg
luteïna/zeaxantina 123 μg
tiamina (B1) 3%/ 0.037 mg
riboflavina (B2) 2%/ 0.019 mg
niacina (B3) 4%/ 0.594 mg
àcid pantotènic (B5) 2%/ 0.089 mg
vitamina B6 6%/ 0.08 mg
folat (B9) 4%/ 15 μg
vitamina C 17%/ 14 mg
vitamina E 4%/ 0.54 mg
vitamina K 8%/ 7.9 μg
Minerals
Calci 1%/ 10 mg
Ferro 2%/ 0.27 mg
Magnesi 3%/ 11 mg
Manganès 5%/ 0.114 mg
Fòsfor 3%/ 24 mg
Potassi 5%/ 237 mg
Sodi 0%/ 5 mg
Zinc 2%/ 0.17 mg
Altres constituents
aigua 94.5 g
licopè 2573 μg
• àcid caprílic
• 1-O-feruloïl-beta-D-glucosa • àcid carboxílic FUL
• 1-O-P-cumaroïl-beta-DE-glucosa • àcid ceoclorogènic
• 1-pentanol • àcid cítric
• 2-butanona • àcid clorogènic
• 2-metoxi-4-vinil-fenol • àcid esteàric
• 2-pentanona • àcid ferúlic
• 24-metil-lofenol • àcid ferúlic-O-beta-D-glucòsid
• 31-nor-lanost-8-èn-3-beta-ol • àcid folínic
• 4-alfa-24-dimetil-colesta-7,24-dièn- • àcid fòrmic
3-beta-ol • àcid fumàric
• 4-alfa-metil-24-colesta-7,24-dièn-3- • àcid gentísic
beta-ol • àcid glicèric
• acetona-adenosina FLO • àcid glicòlic
• acetaldehid • àcid glutàmic
• àcid 10,16-dihidroxi-hexadecanoic • àcid indol-3-acètic
• àcid 16-hidroxi-hexadecanoic • àcid làctic
• àcid 3-O-feruloïl-quínic • àcid linolènic
• àcid 9,10,18-trihidroxi-octadecanoic • àcid màlic
• àcid abscícic-1,4-trans-diol • àcid mevalònic
• àcid abscísic FUL • àcid mirístic
• àcid alfa-cetoglutàric • àcid oliec
• àcid alfa-linolènic • àcid oxàlic
• àcid alfa-oxoglutàric • àcid p-cumàric
• àcid aràbic • àcid p-cumàric-O-beta-D-glucòsid
• àcid aspàrtic • àcid palmític
• àcid caètic • àcid palmitoleic
• àcid cafeic • àcid pantotènic
• àcid cafeic-4-O-beta-D-glucòsid • àcid pipecòlic
• àcid pirúvic • estigmasterol
• àcid propiònic • Estronci
• àcid succínic • etanol
• àcid tartàric • etil-fenol
• àcid trans-aconític • etilè
• alanina • eugenol
• alfa-amirina • falcarindiol
• alfa-carotè • falcarinol
• alfa-pinè • farnesal
• alfa-tocoferol • farnseil-acetona
• Alumini • fenil-acetaldehid
• androsina • fenil-acetonitril
• arginina • fenil-alanina
• Arsènic • fenol
• asparagina • Ferro
• auroxantina • fibra
• Bari • fitoè
• benzaldehid • fitosterol
• benzil-alcohol • Fluor
• bergaptè • fosfatidil-glicerol
• beta-alanina • Fòsfor
• beta-amirina • fructosa
• beta-carotè • furfural
• beta-sitosterol • GABA (àcid gamma-amino-butíric)
• biggerel·lina • gamma-carotè
• Bor • geranil-acetona
• butanol • glicina
• butirolactona • glioxal
• Cadmi • glucosa
• Calci • gramisterol
• campesterol • grassa
• carbohidrats • guaiacol
• carotol • hemi-cel·lulosa
• cel·lulasa • hentriacontà
• cel·lulosa • heptulosa
• Ceri • hexanol
• ciclo-artenol • hidro-cinamaldehid
• ciclo-eucalenol • hsitidina
• ciclo-hexanol • Iode
• cinamaldehid • iso-leucina
• cistina • iso-pentenil-adenina
• citral • iso-pnetneil-adenosina
• citrostadienol • iso-valeraldehid
• Clor • kaempferol
• clorofil·la A • lanosterol
• clorofil·la B • lico-xantina
• colina • licofil·la
• Coure • licopè
• Crom • linalool
• cutina • lioniol A
• damascenona • lisina
• diacetil • Liti
• dihidro-zeatina • lofenol
• espermidina • lupeol
• espermina • luteïna
• esqualè • luteïna-5,6-epòxid
• Magnesi • siringaldehid
• Manganès • Sodi
• Mercuri • Sofre
• metanol • soladulcidina
• metil-glioxal • solanina
• metil-salicilat • sucres
• metionina • sulfo-quinovosil-diacil-glicerol
• midó • tiramina
• Molibdè • tirosina
• mutato-croma • Titani
• n-dotriacontà • tomatidina
• n-hentriacontà • tomatina FUL FLO
• n-hexanol • treonina
• n-tetra-triacontà • triacontà
• naringenina • tridecan-2-ona FUL
• neo-beta-carotè-B • trigonel·lina
• neo-beta-carotè-U • trimetil-glicina
• neo-tigogenimna • triptamina
• neo-xantina • triptantrina
• Neodimi • triptòfan
• neurosporina • vainillina
• niacina • valina
• nicotinamina • Vanadi
• Níquel • violoxantina
• nonacosà • vitamina B1
• noscapina • vitamina B2
• o-cresol • vitamina B6
• obstusifoliol • vitamina C
• p-hidroxi-benzaldehid • vitamina K1
• pectinesterasa • xantofil·les
• petcina • Ytri
• Plata • Z-carotè
• Plom • zeatina
• poligalacturonasa • zeatina-glucòsid FLO
• Potassi • zeatina-ribòsid FLO
• prolina • zeaxantina
• propanol • Zinc
• proteïna • Zirconi
• proto-pectina
• prunina
• quercetina
• quercetina-3-O-rhmanòsid MÉS INFORMACIÓ
• quercitrina
• rishitina
• Rubidi • «Tomato. A guide to the pleasures of
• rutina choosing, growing, and cooking».
• S-metil-metionina GAIL HARLAND, SOFIA LARRINUA-
• sacarosa CRAXTON. DK Edit. (2009).
• salicilaldehid
• Seleni
• serina • «The Tomato Crop. A scientific basis
• serotonina for improvement». Edit. J G
• serpentina ATHERTON & J RUDICH. Chapman
• Silici and Hall Editors. (1986)
DETALLS MICROSCÒPICS
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Dins les Labiades, el gènere Lycopus es distingeix per tenir la corol·la infundibuliforme,
amb 4 lòbuls i els 2 estams fèrtils divergents quasi iguals. Hi ha unes 14 espècies de
l’hemisferi Nord (i SE d’Austràlia). Lycopus europaeus és una herba quasi o ben bé
aquàtica de 20-90 cm, vivaç, amb moltes arrels rizomatoses. Les tiges, de secció
quadrada són simples o ramificades, amb els entrenusos inferiors molt curts i peluts.
Fulles de 2-11 × 0.8-3.6 cm, progressivament menors anant cap el cim de la planta,
lobulades-dentades o fins i tot pinnatisectes (des del cim), amb nervis molt marcats per
sota i coberts de pèls i glàndules esferoidals allí. Fulles basals llargament peciolades.
Inflorescència amb verticil·lastres de 1-1.8 cm, deparats, densos ubicats a la base de les
fulles. Bractèoles de 3-6 mm linears-lanceolades, agudes, ciliades. Flors sèssils. Calze de
3-3.5, obert, acampanat, pilós, amb glàndules esferoidals també, i amb dents de 2 mm,
quasi iguals, més llargues que el tub i acabant en una mena d’espineta fràgil. Corol·la de
3-4 mm, amb 4 lòbuls curts, quasi iguals, de color blanc crema amb algunes taques
menudes de color porpra. Estams exerts amb anteres arquejades a la maduresa, sovint
de color violeta. Estigma en general bífid. Núcules de 1.3-1.5 ×1.1 mm amb voraviu molt
marcat en forma de ferradura, aplanades per un costat i geperudes per l’altre, de color
castany clar, amb glàndules esferoidals i amb mucositat enganxosa. Tota la planta en
general no és gens aromàtica.
PROPIETATS MEDICINALS
USOS MEDICINALS
PRINCIPIS ACTIUS
• 5,3’,4’-hidroxi-7-metoxi-flavona • flavonoides
• 5,9-dihidroxi-geranil-linalool • fenol
• àcid cafeic • galactosa
• àcid clorogènic • genkwanina (= 5,4’-hidroxi-7-
• àcid el·làgic metoxi-flavona)
• àcid fenòlic • germacrè D
• àcid ferúlic • glucosa
• àcid litospèrmic REL • iso-pimarans (derivats)
• àcid rosmarínic REL • litospermidina A
• àcid sagerínig • luteolina
• àcid sinàpic • luteolina-7-monoglucòsid
• àcid ursòlic • luteolina-7-O-glucurònid
• agents tànnics • metil-1-alfa-acetoxi-7-alfa,14-alfa-
• alcaloides dihidroxi-8,15-iso-pimaradièn-18-
• amargants oat
• apigenina • metil-1-alfa,14alfa-diacetoxi-7-alfa-
• apigenina-7-monoglucòsid hidroxi-8,15-iso-pimaradièn-18-oat
• cariofil·lè • oli essencial
• cariofil·lè-òxid • resina
• cirsiliol (= 5,3’,4’-hidroxi-6,7-metoxi- • resina
flavona) • saponines
• cumarines • tanins de labiades
• delta-cadinè • trans-beta-farnesè
• euroabienol FRU • vitamina C
TAPA-CULS/ SALICÀRIA
Lythrum salicaria L.[1753, Sp. Pl. : 446] 2n = 60
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Imatges a la pàgina següents: AZADEH MANAYI, MAHNAZ KHANAVI, SOODABEH SAIEDNA, EBRAHIM
AZIZI, MOHAMMAD REZA MAHMOODPOUR, FATEMEH VAFI, MARYAM MLAMIR, FARIDEH SIAVASHI, ABBAS
HADJIAKHOONDI. «Biological activity and micrsocopic characterization of Lythrum salicaria L.»
DARU Journal of Pharmaceutical Sciences 21, 1 (2013).
a: fulla en secció; b: epidermis amb prest sinuoses, estomes
anomocítics i cicatriu; c: epidermis superior i inferior, palissada i
mesòfil amb druses d’oxalat càlcic; d: tricomes eglandulars
a: cèl·lules epidèrmiques de la corol·la; b: estomes anomocítics del calze; c: cicatriu del calze; d: papil·les
de l’estigma i l’estil; e: antera vista en superfície; f: grans de pol·len
IMATGE (a la dreta):
Ann Bot. 2002 May 1; 89(5): 621–625.
«The aerenchymatous phellem of
Lythrum salicaria L.: a pathway for gas
transport and its role in flood
tolerance». KEVIN J STVENS, R LARRY
PETERSON, RICHARD J READER.
• antibacteriana • broncodilatadora
• anticoagulant • citotòxica
• antidiarreica • cosmètica
• antifúngica • hipotensora
• antihemorràgica • insulinèrgica
• antiinflamatòria • masticatòria TIJ
• antinociceptiva/analgèsica • tintòria
• antioxidant • tònica
• antisèptica • vulnerària
• astringent
USOS MEDICINALS
• ateroesclerosis • impetigen
• Candida albicans • indigestions
• Cladosporium • infeccions intestinals
• colesterol alt • leucorrea
• conjuntivitis • lupus eritematós UE
• cremades • mal de ventre
• dermatitis • mal de coll
• diabetis • menorràgia
• diarrea • Micrococcus luteus
• disenteria • nafres
• dismenorrea • picors
• èczema • Proteus mirablis
• enteritis • Staphylococcus aureus
• epistaxis (sang pel nas) • tifus
• Escherichia coli • tos
• ferides • triglicèrids alts
• gingivitis • úlceres
• Helicobacter pylori • úlceres varicoses
• hematúria • vaginitis
• hemorràgies externes o internes • varius
• hemorroides • zones vermelles a la pell
VETERINÀRIA
PREPARATS I BARREGES
ALTRES USOS
5-hidroxi-pirrolidín-2-ona • butil-2-metil-propil
àcid 3,3',4'-tri-O-metil-el·làgic • di-iso-butil-ftalat
àcid 3,3',4'-tri-O-metil-el·làgic-4-O-beta-D- • di-iso-fenil-ftalat
(2"-acetil)-glucopiranòsid • di-iso-octil-ftalat
àcid 3,3',4'-tri-O-metil-el·làgic-4-O-beta-D- • dibutil-ftalat
glucopiranòsid • ftalat
àcid betulínic
àcid clorogènic gal·lo-taní
àcid corosòlic hetero-polisacàrids
àcid dodecanoic licorina
àcid el·làgic loliòlid
àcid oleanòlic maackiaïna
àcid p-cumàric malvidina-3,5-diglucòsid
àcid tànnic oli essencial
àcid umbel·liferona-6-carboxílic orientina
àcid vanoleic-dilactona orixina
agents tànnics pectina
alcaloides pedunculagina
antirrinina peucedanina
antocianina polisacàrids
antocians salicarina
beta-sitosterol si-iso-butil-ftalat
buntansina
butil-ftalat tanins:
cianidina-3-monogalactòsid • 1-O-gal·loïl-glucosa
clorogenina • 1,6-d-i-O-gal·loïl-glucosa
daucosterol • 6-O-gal·loïl-glucosa
dibutil-ftalat • castalagina
el·lagitanins • gal·loïl-bis-HHDP-glucosa
el·lipticina • gal·loïl-HHDP-glucosa
eritrodiol • HHDP-glucosa
esterols • litrina A, B, C, D
• pedunculagina
fenols: • tri-gal·loïl-glucosa
• àcid cafeic • trigal·loïl-HHDP-glucosa
• àcid clorogènic • vescalagina
• àcid gàl·lic
• àcid p-cumàric triterpens: àcid oleanòlic, àcid ursòlic
• àcid valoneic-dilactona vescalagina
• metil-gal·lat vitexina
fitol
NOTA: HHDP = àcid hexahidroxi-difenoic
flavonoides:
• cianidina-3-galactòsid
• iso-orientina
• iso-vitexina
• malvidina-3,5-diglucòsid
• orientina
• vitexina
ftalats:
• àcid ftàlic
Fórmules SMILE de:
«Characterization of the fenolic
composition of purple loosestrife
(Lythrum salicaria)»: JUSSI-PEKKA
RAUHA, JEAN-LUC WOLFENDER,
JUHA-PEKKA SALMINEN, KALEVI
PIHLAJA, KURT HOSTETTMANN, HEIKKI
VUORELA.Verlag der Zeitschrift für
Naturforschung: June 2, 2014
Mahonia aquifolium (Pursh)Nutt.
[1818, Gen. N. Amer. Pl.,1: 212] 2n = 28
[= Berberis aquifolium Pursh]
NOMS POPULARS
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
És un petit arbust perennifoli que pot arribar a fer 2 m d’alçària. Fa estolons i pèr tant,
colònies denses. Les fulles d’uns 25 cm, són pinnades, amb 5-9 folíols ovals-dentats-
espinescents, són gruixudes, d’un verd fosc., o a l’hivern, color bronze o porpra. Les
flors, grogues, s’agrupen en raïms densos. La flor té 6 pètals, 6 sèpals i 6 estams. Els
estams ixen oposats als pètals i al cim es bifurquen. A la base de la flor hi ha 3 bràctees
de color verd-grogós, molt menors que els sèpals. El fruit és una baia blavosa, al
madurar.
Les Berberidàcies tenen els pètals amb nectaris a la base. Solen tenir 6 sèpals, 6 pètals,
6 estams i 1 carpel. Les fulles no tenen estípules.
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
És planta originària de l’Oest d’Amèrica del Nord, de boscos de coníferes entre els 400 i
els 2000 m snm. Però es cultiva a molts jardins en sòls argilosos o llimosos compactes de
pH neutre o poc àcid o poc bàsic, a l’ombra o al sol. .
VIRTUTS MEDICINALS
• anti-complement • colerètica
• antifúngica • depurativa
• antiinflamatòria • diürètica
• antioxidant • hepàtica
• antiparasitària • immunomoduladora
• antisèptica • laxant
• antitumoral • oftàlmica
• colagoga
USOS MEDICINALS
Els fruits, blavosos, es poden menjar crus (després de les primeres glaçades), sols o
barrejats amb el müesly. També es poden menjar cuits, o deshidratats. Se’n fa també
confitura (traient les llavors) i fins un vi ensucrat. Amb les flors es pot fer una mena de
llimonada.
De l’escorça interna de les tiges i arrels se’n treu un tint groc. Dels fruits el tint pot sortir
porpra o verd fosc. De les fulles, verd.
TOXICITAT
Millor que no en prenguin ni les embarassades ni les dones que alletin bebès. Tampoc
quan hi hagi hipertiroïdisme. Una sobredosis provoca vòmits, baixada de la pressió
arterial, alentiment del ritme cardíac, letargia, epistaxis, irritació dels ulls i la pell. Els
efectes tòxics de la sobredosis es poden contrarestar prenent regalèssia.
EFECTES FISIOLÒGICS
• 3-hidroxi-4-metoxi-fenil-etil-alcohol • iso-boldina
• 5’-metoxi-hidnocarpina • iso-coridina
• àcid tànnic • iso-corinolina
• alcaloides iso-quinoleïnics: aqüifolia; • iso-tebaïna
armolina; baluchistina; berbamina; • iso-tetrandrina
berberina; columbamina; • jatrorhizina
jatrorhizina; obamegina; oxi- • magnoflorina
acantina;palmatina • mahonina
• aqüifolina • n-heptacosan-1-ol
• aromolina • nonacosan-19-ol
• baluquistina • obamegina
• berbamina • oxi-acantina
• berberina • oxi-berberina
• canadina • palmatina
• columbamina • resina
• coridina • syringa-resinol
• coripalmina • taní
• corituberina • tetrahidro-berberina
• escoulerina • tetrahidro-jatrorhizina
• hidrastina • vitamina C
MÉS INFORMACIÓ
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La pomera és un petit arbre caducifoli de la família de les Rosàcies. Les fulles són
alternes, ovades, agudes, mats, ruguloses, agudes, amb marges serrats, pubescents
sobre tot per sota. Les flors són blanques, una mica tenyides de rosa, amb 5 pètals. I es
troben en grups de 4-6. La central sol donar lloc a la poma més gran.
Almenys i ha unes 7500 varietats de pomes. Potser les més conegudes siguin la Golden,
la Fuji, la Reineta, la Delícies o Starking, i la Roma. Els colors de la pela varien des del
verd clar, al groc, al rosat, i al vermell fosc. La carn de la poma sol ser blanca o una mica
grogosa, però pot ser una mica rosada també. Unes són més àcides, les altres més
dolces. Unes més dures, les altres més toves. Totes les varietats deriven de la pomera
silvestre Malus sieversii (Ledeb.) M. Roem., oriünda d’Àsia central (Kazakhstan,
Tajikistan, Xingiang). Més concretament, sembla que l’origen rau a les valls de la baga de
la serralada del Tianshan, a la zona fronterera entre la Xina i el Kirguizistan. Allí es
cultiven almenys des de fa 4000 anys. Al món, de pomes se’n produeixen 85.000.000 de
Tm l’any. Toca a poma per setmana per cadascú.
AGRICULTURA. Perquè una pomera doni moltes pomes cal col·locar la Nit de Sant Joan
una pedra grossa a sobre l’entroncament principal. El pes farà que fructifiqui més.
BERRUGUES. Per llevar una berruga es talla un bocí d’una poca i es refrega per sobre la
berruga per la part de la polpa. Immediatament es llença aquest tros cap amunt enrere
del cap i no es torna a mirar; però de seguida es resa un Parenostre. En teoria, a mesura
que el bocí de poma es vagi assecant anirà fonent-se la berruga. També hi ha un altre
protocol similar (CARLES PICAS). Es parteix una poma per la meitat. Una meitat es menja,
i l’altra l’ha d’enterrar el subjecte actiu en un lloc que el subjecte passiu ha de conèixer
però que no ha pas mai de visitar.
RITUAL D’AMOR. Un ritual per atraure l’amor d’una persona es fa amb una poma
recollida un divendres a la matinada amb lluna creixent. Un cop agafada la poma del
pomer, se li extreu el cor per dalt, amb un ganivet ben esmolat. Dins aquest cràter s’hi
posa un paperet on s’hi hagi escrit els cognoms de la persona estimada, precedits del
nom propi de la persona que fa el ritual, i també els cognoms propis, precedits del nom
de la persona estimada. Es tapa el forat amb el bocí que se n’ha extret abans, i es deixa
a sol i serena unes setmanes, o fins que s’assequi la poma. Un cop seca, s’embolica amb
paper de seda verd i es guarda al dormitori.
SOMNIS. Somniar amb una poma verda pronostica mala organització de l’economia.
Somniar amb una poma madura pronostica tranquil·litat familiar i augment dels
ingressos. En general, somniar en pomes és senyal de bones relacions (sexuals). Si
oferim una poma a una altra persona, en somnis, això significa que l’estimem. Si
mengem pomes en bon estat, en somnis, significa felicitat al matrimoni. Si la poma que
mengem té cucs, això significa separació i tristor. Si la que mengem està verda o agra,
pèrdua d’un objectiu degut a un capteniment poc intel·ligent.
LITERATURA
ANÈCDOTES
Diuen que ISAAC NEWTON es va inspirar en la caiguda d’una poma d’un pomer per a idear
la seva teoria de la gravitació universal. I, recentment, STEVE WOZNIAK & STEVE JOBS
varen idear el logotip i marca de productes informàtics (Apple) en memòria d’ALAN
TURING. Per altra banda, Macintosh és una varietat de poma, i d’aquí els ordinadors Mac.
ALAN TURING va ser un gran matemàtic, precursor de la informàtica. Va desxifrar del codi
secret de comunicacions nazis durant la segona guerra mundial. A més, era un gran
esportista. Va morir el 1954 després de mossegar una poma, probablement enverinada
com a càstig contra la seva homosexualitat. Aquesta naturalesa seva la va palesar sense
avergonyir-se’n durant un judici que ell va impulsar contra un lladre que havia entrat a
casa seva a robar-li, per indicacions d’un amant d’ell, probablement ressentit per alguna
desavinença. Enlloc de condemnar el lladre, es va condemnar la víctima per reconèixer la
seva homosexualitat. El càstig opcional era la presó o la castració química, amb
injeccions successives d’estrògens. Va escollir lo segon. La reina ISABEL II, la vigília de
Nadal del 2013, va invalidar el procés (del 1952) condemnatori de TURING amb un indult
pòstum. Segurament, a més de les opinions generals, la va influir l’agonia molt dolorosa
per sida del fill del seu ginecòleg suís, que es mostrà totalment despietat com a pare un
cop va conèixer que el seu fill duia una doble vida com a travesti.
CANÇONS
• «Mira, mira el vent d’on ve, la pometa, la pometa; mira, mira el vent d’on ve, la
pometa del pomer».
• «Josepa, deu-me una poma; Maria, deu-me-la vós; i sota la pomereta ens
asseurem tots dos».
• «Cinc pometes té el pomer; de cinc una, de cinc una; cinc pometes té el pomer, de
cinc una en caigué. Si mireu el vent d’on ve, veureu el pomer com dansa; si mireu
el vent d’on ve, veurem con dansa el pomer. Quatre pometes té el pomer....».
CONTES
—Conte dels indi irokis: «Hi hagué un temps en que la Terra estava del tot fosca i
completament anegada d’aigua. Molt amunt, al cel, hi havia el món dels esperits feliços.
Al centre d’aquest món hi creixia una pomera molt gran. Les seves arrels s’endinsaven
molt fondo en aquella terra. Però, el gran esperit Raweni va arrencar de soca-arrel la
pomera. I, en acabat, va enviar la seva filla al món inferior a través d’un forat que una rel
havia fet. En aquest món inferior, ella va tenir una bessonada. Un dels bessons era
l’esperit del bé, qui va crear el sol, la lluna i els estels, i també va crear l’home, a partir
d’una massa d’argila roja; i també criatures bondadoses. L’altre bessó era l’esperit del
mal, qui va matar a sa mare i va crear éssers verinoses i malignes. Al cap d’un temps, els
dos bessons es varen barallar. La baralla va durar uns anys. Empraven espines d’arbres
com a armes. Al final, l’esperit del mal va ser derrotat i confinat en una cova. Des d’allí
encara fa tot el mal que pot. Al seu cau hi rep els esperits dels homes que en vida han
estat malvats. En canvi, l’esperit del bé protegeix la humanitat i acull les ànimes bones.
DITES
• «Al matí una ceba, al migdia una poma, i al vespre un all, i envia el metge al
carall».
• És famosa la dita anglesa de “Un apple a day takes the doctor away”. A la qual
cosa WINSTON CHURCHILL afegia “tot depèn de la punteria que tinguis”.
• «Fer cara de pomes agres». No vol dir precisament que se n’hagin menjat, però sí
que s’expressa clarament disgust i animadversió.
• «Guarda’t sempre, Peret, una poma per la set»
• «Tota poma agreta, quan ha passat el fred. És dolceta».
• «Una poma podrida en un paner podreix totes les altres».
• “Una poma per les set i una pera per les vuit”.
MITOLOGIA
Batalla de Troia. Sembla ser que la cosa va començar durant la boda de Tetis i Peleu.
Eris, que era la única deessa que no havia estat invitada a la boda, estava ressentida. I
es va presentar d’improvís per deixar sobre la taula una poma d’or on hi havia gravada la
paraula «kallisti» («per a la més maca»). De seguida Hera, Atenea, i Afrodita es disputaren
la poma. Zeus, que presidia el banquet, nomenà Paris (príncep de Troia) jutge de la
disputa. Atenea intentà subornar-lo oferint-li la victòria en la batalla. Hera li prometé
poder polític. Afrodita li prometia l’amor d’Helena. I Paris decidí al final donar la poma a
Afrodita. Aquesta va ser la llavor de la futura guerra entre grecs i perses de Turquia, que
molt per escriure. Aquil·les en va ser un dels protagonistes principals. Era fill de Tetis i
Peleu. Enfurismat per la mort del seu amic Patrocle, pren part en la batalla i mata
Hèctor. Però, un any després de rendida Troia, quan Aquil·les estava acompanyant a la
seva promesa, Polixena, germana d’Hèctor, a l’altar, una fletxa de Paris li ferí el taló; i
això li causà la mort. Tot això passà, si és que els negacionistes no tenen raó, cap el segle
XIII abans de Crist.
POEMES I CANÇONS
• antiasmàtica • estomacal
• anticancerosa • febrífuga
• antireumàtica • hipnòtica
• antisudorífic (vinagre) • hipocolesterolemiant
• aperitiva • laxant
• astringent (ratllada) • prebiòtica
• bactericida (vinagre) • refrescant
• carminativa • rejovenidora de teixits
• cosmètica (polpa, vinagre UE) • sedant
• depurativa • tònica
• descongestionant hepàtica • tònica cardíaca
• desinfectant (vinagre) • tònica muscular
• digestiva • tònica nerviosa
• diürètica (àcid úric) • vermífuga
USOS MEDICINALS DE LA POMA
PREPARATS
VETERINÀRIA
Les vaques mengen pomes i els senten bé, junt a la remolatxa, alfals i herba dallada seca
i germinats (blat, fenigrec, alfals).
Els gossos poden menjar poma (una al dia). Fins i tot n’hi ha que la demanen imitant
molt bé la veu humana.
POSSIBLE TOXICITAT
MÉS INFORMACIÓ
https://ca.wikipedia.org/wiki/Poma
MALVA SYLVESTRIS L.
[1753, Sp. Pl. : 689] 2n=42
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
Malva sylvestris es fa a marges de camins, camps, cementiris, fins a 1600 m snm. Del
cert autòctona a Europa i Nord d’Àfrica. Es troba també a Àsia i Macaronèsia (Açores,
Madeira). També a Amèrica del Nord i del Sud, i a la part oriental d’Austràlia i a Nova
Zelanda. Al Marroc no sol tenir rovell (Puccinia malvacearum) ni altres fongs paràsits
(Colletotrichum trifolii) ni virus (potivirus, TSWV).
LITERATURA
HISTÒRIA
• abscessos • èczema
• acne • emfisema pulmonar
• afeccions pulmonars diverses • enteritis
• aftes • enterocolitis
• Aggregatibacter • Enterococcus faecalis
actinomycetemcomitans • Erwinia carotovora
• al·lèrgies UI UE • Escherichia coli
• amigdalitis • estomatitis
• annexitis (inflamació ovaris) • estrenyiment (+ oli)
• asma • faringitis
• Aspergillus candidus • fartusseres UE
• Aspergillus niger • febre (FULL)
• boca seca • ferides supurants
• bronquitis • fístules als llagrimals
• butllofes • flebitis
• cabell debilitat (UE malva + trèvol + • furóncols (flors i / o fulles en oli i /
julivert/ en quart creixent) o llard)
• càlculs • Fusarium culmorum
• càncer d'estómac • galindons
• càncer de fetge • gastritis
• càncer de laringe (tisana + • gastroenteritis
cataplasmes de fulles amb farina • gingivitis
d’ordi) • glossitis
• càncer de mama • grans
• Candida albicans • halitosis
• Candida kefyr • Helicobater pylori
• càries dental • hemorràgies
• caspa • hemorroides
• catarro • herpes zòster (alleujament
• cistitis (+ llavors de lledoner + vi) extern)hipertensió
• colesterol alt • icterícia
• colitis ulcerosa • infeccions urogenitals
• conjuntivitis • inflamacions de tot tipus
• Corynebacterium dyphteriae (+ òxid • insomni
ferrós/fèrric) • intoxicacions: paracetamol, Mercuri,
• crostes • irritabilitat (fins i tot en nadons)
• COVID-19 • isquèmia cardíaca
• depressió nerviosa • isquèmia renal
• dermatitis atòpica • Klebsiella pneumoniae (+ òxid
• diabetis ferrós/fèrric)
• diarrea (+ xocolata) • laringitis (afonia)
• disfonia • lesions musculars
• dismenorrea • limfoma
• dispèpsia • llagrimals secs
• dolors de la castració (banys)/ • mal de cap
fimosis • mal de coll
• mal d’estómac (menjar uns brots) • Pseudomonas aeruginosa (+ àcid
• mal de genolls (UE) ferrós/fèrric)
• mal de panxa • psoriasis
• mal de panxa • pulmonia
• mal de queixal • Sclerotinia sclerotiorum
• mamelles endurides • sequedat de mucoses per
• mans inflades radioteràpia
• melanoma • rectitis
• metritis • refredat (bullir 1 hora)
• mossegades • ronquera
• mussols • sífilis
• neuritis /astrogliosis • Staphylococcus aureus FLO
• neurodegeneració per traumatismes • Streptococcus agalactiae FLO
• obesitat • Streptococcus mutans
• ossos trencats (edema) • talls
• osteoporosis • tos
• panses als llavis FLO • traqueïtis
• penellons • traumatismes cranials
• Penicillium sp. • triglicèrids alts
• periodontitis • tuberculosis
• peus inflats (per mala circulació o • tumors al coll (tiroides)
després de traumatisme + cua de • úlcera d'estómac
cavall) • úlceres (+ plantatge)
• picades d’abelles, vespes, aranyes, • ulls secs
etc. • urticària
• picades d’ortigues • vaginitis
• picors a la cara • voltadits
• post-part o puerperi UI
VETERINÀRIA
―Angines, cops, ferides, infeccions, inflamacions, mastitis, part, oftàlmies, torçades, tos.
CABRES: fartusseres: malva (+ marialluïsa + farigola)
CAVALLS: gastritis
CONILLS: abortiva per a les conilles.
ESCORPINS: si se’ls posa a sobre una fulla de malva untada amb oli, s’adormen
GOSSOS: gastroenteritis
OVELLES: febre
PORCS: poden menjar les fulles i els ajuda a pair.
VAQUES: ecbòlica (+ Vaccaria pyramidata) per a vaques
PREPARATS
– Barreges d’herbes ja sigui en licors o tisanes. El color blau de les flors en millora
l’aspecte. L'efecte emol·lient combina amb tots els altres efectes.
– Barreja de «flors astringents»: cua de cavall (Equisetum telmateia) + escorça d'alzina
(Quercus ilex) + fulles de noguera (Jugalns regia) + fulles de malva (Malva sylvestris) +
sanguinària menor (Paronychia argentea) + plantatge (Plantago major)+ Quassia amara
[Dr. HONORIO GIMENO PÉREZ): panacea per a tot en UE, especialment, però també en UI.
– Cataplasma contra el mal de coll: greix de gallina + flors de malves + Verbena officinalis
– Per l’asma, segons una recepta de Fra ANSELMO, es fan bullir Rosa, Malva i Consolva
(Symphytum officinale) i, per un embut sobre el pot, es va respirant [CECÍLIA CLOTA, de
Campdevànol].
– Xarop preparat amb les flors i sucre. Contra estrenyiment i inflamacions.
ALTRES USOS
• Les fulles es mengen bullides (quan no tenen fongs paràsits) amb tomàquets i all.
• El bullit de verdures a Egipte fet amb fulles de malva s’anomena khobeiza.
• Els fruits es mengen, però com a una joguina per als nens petits, i d’aquí li ve el nom
popular de «panecillos».
• La tintura de les flors pot emprar-se com indicador de pH. Amb pH bàsic es torna
blava, i, amb àcid, vermella.
• Amb les flores se'n fan petites catifes de benvinguda al llindar de la porta d’entrada al
mas, per celebrar el primer de Maig.
Es va donar el cas el 2014 d’una dona de 36 anys, del centre d’Anatòlia, que morí perquè
se li va necrosar el fetge ràpidament després de menjar malves. No està clar si tenien
algun fong molt tòxic o algun pesticida, so implement per una acumulació de nitrats des
del sòl amb molt de fems.
• (12Z)-pentacosè • (E,E)-geranil-linalool
• (2E)-hexenol • (E)-1,2,3-trimetil-4-propenil-naftelè
• (3E,5E)-octadièn-2-ona • (E)-alfa-bergamotè
• (9Z,12Z)-àcid octadienoic-metil èster • (E)-anetol 1%
2% • (E)-beta-farnesè 0.5%
• (E)-beta-ionona* 0.5% • alfa-humulè
• (E)-beta-ocimè* • alfa-humulè-epòxid II
• (E)-iso-eugenil-benzil èter • alfa-muurolè
• (E)-pinocamfona • alfa-terpineol 0.5%
• (Z)-muurolà-4(14),5-diè • alfa-terpinil-acetat
• 0.5% • ar-curcumè 0.5%
• 1-(2-metilèn-3-butenil)-1-(1-metilèn- • aromadendrè
propil)-ciclopropà * 0.5% • benzaldehid
• 1-adamantol • benzofenona
• 1-heptacosanol • beta-atlantol
• 1-hexadecè • beta-bisabolè
• 1-metil-ciclo-dodecà • beta-cariofil·lè 0.5%
• 1-metil-ciclo-heptanol • beta-ciclocitral
• 1-nonadecanol • beta-cubebè
• 1-nonadecè • beta-damascenona* 0.5%
• 1,21-docosadiè • betal-selinè
• 14-metil-8-hexadecín-1-ol • borneol* 0.5%
• 14-metil-metil-èster de l’àcid • càmfora* 0.5%
hexadecanoic • cariofil·la-4(12,8(13)-dièn-5-alfa-ol
• 16-octadecenal • cariofil·lè-òxid 0.5%
• 2-acetil-pirrol • carvacrol 0.5%
• 2-metoxi-4-vinil-fenol 6% • carvona 0.5%
• 2-pentil-furà* • ciclo-hexadecà
• 2,2’,5,5’-tetrametil-bifenil • ciclo-tetradecà
• 2,3-dihidro-benzo-furà** 1.5% • cimèn-8-ol
• 2,6-dimetil-ciclohexanol • cumín-aldehid 0.5%
• 2,6-dimetoxi-fenol • decanal*
• 3-decanona • delta-cadinè
• 3-metil-2-(3,7,11-trimetil-dodecil)- • di-iso-butil-ftalat 0.5%
furà 0.5% • dibutil-ftalat 0.5%
• 3,3-dimetil-1-butè • dihidro-actinòlid
• 3,8-dimetil-decà 4% • docosà
• 4,5-metilèn-fenantrè • endo-arbozol
• 4,8,12-trimetil-trodecan-4-òlid • epi-alfa-cadinol
• 6-propil-tridecà • epi-beta-cariofil·lè
• 6,10,14-trimetil-2-pentadecanona • estragol
4% • etil-carvacrol 1%
• 9,12,15-àcid octadecatrienoic-metil- • eudesmol
èster 4% • eugenol 1.5%
• 9H-fluorèn-9-ona • fenantrè** 2%
• àcid decanoic • fenil-acetaldehid* 0.5%
• àcid dodecanoic* • fitol 1%
• àcid hexadecanoic 10.5% • fluoroantè 0.5%
• àcid hexanoic 1% • furfural*
• àcid linoleic 3% • gamma-nonalactona
• àcid linoleic-etil èster • geranil-butanoat
• àcid nonanoic 1% • globulol
• àcid oleic • heptacosà 3%
• àcid tetradecanoic • hexadecà
• àcid tridecanoic • hexadecanal
• acorenona • hexadecanol 0.5%
• alcohol fenil-etílic* 0-.5% • hexanol
• aldehid de lilà* • iso-forona
• alfa-bisabolol-òxid A • iso-mentona
• alfa-calacorè • linalool 1%
• alfa-copaè* • linalool-acetat
• llimonè* 0.5% • metil-octadecanoat
• mandenol 0.5% • metil-pentadecanoat
• manool 0.5% • metil-tetra-decanoat
• megastigmatrienona • nonacosà 0.5%
• mentil-nonaoat • nonadecà
• mentol* 1% • nonanal*
• mentona • octacosà
• metil-eicosanoat • octil-iso-decil-ftalat
• metil-èster de l’àcid 11- • p-cimè
hexadecenoic • pentacosà 5%
• metil-eugenol • pentadecà
• metil-heptadecanoat 0.5% • tau-muurolol o.5%
• metil-hexadecanoat 1.5 % • terpinèn-4-ol*
• metil-iso-palmitat • tricosà 3%
• metil-maleat
var. MAURITIANA
MÉS INFORMACIÓ
―LILLIAN BARROS, ANA MARIA CARVALHO, ISABEL CFR FERREIRA: «Leaves, flowers, immature
fruits and leafy flowered stems of Malva sylvestris: a comparative study of the
nutriceutical potential amd composition. Foof and Chemical Toxicology 48 (2010: 1466-
1472.