Transcripcions en espanyol i català

Introducción a la neuroanatomía
A través del estudio de la neuroanatomía, los científicos intentan dibujar un mapa
para navegar por el complejo sistema que controla nuestro comportamiento. A nivel
microscópico, los neuroanatomistas investigan las relaciones entre las células de
señalización, conocidas como neuronas; las células de mantenimiento, conocidas
como células gliales; y la estructura de la matriz extracelular que las sostiene.
Desde una visión más amplia, a nivel de los órganos, la neuroanatomía examina
las estructuras cerebrales y las vías nerviosas.

Este video os proporcionará una visión general de la investigación neuroanatómica

mediante la introducción de la historia del campo, las preguntas clave formuladas
por neuroanatomistas y las herramientas disponibles para responder a esas
preguntas, además de una revisión de algunos experimentos específicos que
investigan sobre neuroanatomía.

Empezaremos revisando la historia de esta rama de la neurociencia. Las raíces de

la investigación neuroanatómica se remontan al siglo IV a. C., cuando Hipócrates
planteó la hipótesis de que la actividad mental reside en el cerebro, en lugar de en
el corazón.

Pero no fue hasta finales del siglo XV, cuando el papa Sixto IV eliminó el estigma
de la disección humana, que se revitalizó el estudio de la neuroanatomía, como se
refleja en la publicación en 1543 de Andrés Vesalio Estructura del cuerpo humano,
que incluía una explicación detallada de la anatomía del cerebro.

Ampliando este trabajo, en 1664, Thomas Willis publicó Anatomía del cerebro, en
el cual introdujo varias estructuras neurológicas nuevas y especuló sobre su
función. Este trabajo se considera ahora la base de la neuroanatomía moderna.

A finales del siglo XVI, la invención del microscopio impulsó una segunda
revolución en la investigación neuroanatómica. Después de este avance
tecnológico, en 1873, Camillo Golgi inventó una técnica de tinción para visualizar
neuronas individuales bajo el microscopio. Gracias a estas innovaciones, en 1888,
Santiago Ramón y Cajal formula la doctrina de la neurona: la idea de que la unidad
anatómica y funcional del cerebro es la neurona.

A nivel macroscópico, en 1909, Korbinian Brodmann publicó una serie de mapas

del cerebro, en los cuales divide la corteza cerebral en 52 áreas distintas,
denominadas áreas de Brodmann. Estos mapas se basaron en la observación de
que varias áreas corticales tienen una citoarquitectura diferente.

Más tarde, en 1957, Wilder Penfield y Theodore Rasmussen generaron el

homúnculo cortical: un mapa más detallado de algunas áreas de Brodmann que
muestran las regiones que controlan las funciones motoras y sensoriales
específicas.

Introducción a la neuroanatomía pág. 1

Basándose en estos estudios históricos impresionantes de la estructura del
sistema nervioso a nivel microscópico y macroscópico, los neuroanatomistas de
hoy en día se preguntan cómo se relaciona la estructura con la función. Para
empezar, algunos investigadores se centran específicamente en la citoarquitectura
o en la disposición de las neuronas y las células gliales. Por ejemplo, para
investigar núcleos específicos o grupos de neuronas en el cerebro, es útil
caracterizar los subtipos neuronales encontrados y las conexiones que hacen esas
células con otras regiones del cerebro.

Dado que la citoarquitectura es dinámica, otra cuestión clave en este campo se

centra en cómo y por qué ocurren los cambios neuroanatómicos. Por ejemplo, el
aprendizaje y la memoria se asocian con la neuroplasticidad o cambios en las vías
neuronales, como alteraciones en los puntos estructurales de contacto entre las
neuronas. Pequeñas protuberancias, denominadas espinas dendríticas, pueden
cambiar dinámicamente en tamaño, forma y número de manera dependiente de la
actividad.

Comprender la estructura del sistema nervioso también es fundamental para

explicar su disfunción. Por ejemplo, enfermedades neurodegenerativas
debilitantes se asocian con cambios neuroanatómicos característicos, como la
degeneración de las neuronas dopaminérgicas observadas en la enfermedad de
Parkinson.

Después de haber comentado las preguntas clave formuladas por los

neuroanatomistas, vamos a repasar las herramientas que estos científicos utilizan
para encontrar respuestas.

En primer lugar, la histología o el análisis de porciones de tejido manchado es una

técnica esencial para el estudio de la citoarquitectura. Los neuroanatomistas tienen
una serie de manchas a su disposición para visualizar estructuras específicas en
el sistema nervioso.

La histoquímica es una rama de la histología basada en la localización e

identificación de componentes químicos. Una aplicación particularmente valiosa de
la histoquímica es la detección de rastreadores: moléculas que se introducen en
las neuronas para visualizar sus conexiones dentro del sistema nervioso.

Como hemos mencionado anteriormente, la invención del microscopio revolucionó

la manera de estudiar la neuroanatomía. El microscopio óptico permite ver el tejido
neuronal histológicamente teñido hasta mil veces más grande que su tamaño
original, para poder mostrar así su citoarquitectura. El microscopio óptico de
fluorescencia permite ver las proteínas inmunológicas en secciones del tejido, o en
cultivo, y permite estudios de colocalización, que implican determinar si dos
proteínas están muy cerca dentro de una sola neurona.

La proyección de la imagen confocal es un método mejorado de la microscopía de

fluorescencia que permite el seccionamiento óptico del tejido neuronal y, por lo
tanto, puede utilizarse para generar reconstrucciones tridimensionales de las
neuronas, por lo que se puede estudiar su morfología o su forma.

La proyección de la imagen de dos fotones es otro método de la microscopía de

fluorescencia, el cual puede penetrar profundamente en el tejido y se utiliza, a

Introducción a la neuroanatomía pág. 2

menudo, para obtener imágenes cerebrales en vivo en el comportamiento de los
animales.

Sin embargo, ningún fotón puede penetrar como un electrón, por lo que la
microscopía electrónica ha sido inestimable para proporcionar una resolución
subnanométrica de las estructuras neuronales. En particular, la sinapsis ha sido
visualizada en minucioso detalle con microscopía electrónica de transmisión.
Además, mediante la compilación de las imágenes obtenidas de las secciones
seriales visualizadas con microscopía electrónica, las reconstrucciones
tridimensionales de los "volúmenes" neuronales se pueden generar mediante un
proceso conocido como tomografía.

Para vigilar los cambios en las estructuras neuroanatómicas a lo largo el tiempo,

la neuroimagen es una herramienta extremadamente útil. La proyección de imagen
por resonancia magnética o IRM se utiliza extensivamente para investigar el
cerebro en los seres humanos. Esta técnica proporciona una imagen del cerebro
en su conjunto, hasta una resolución de 1 mm. La IRM puede utilizarse para
investigar la materia blanca a través de la tractografía. Con esta técnica, los
neuroanatomistas visualizan el conjunto de axones, revelando las conexiones
entre y dentro de las áreas del cerebro.

Para evaluar la correlación entre la neuroanatomía y los estados de la enfermedad,

los científicos utilizan frecuentemente técnicas quirúrgicas aplicadas a modelos
animales. La cirugía estereotáctica utiliza un sistema de coordenadas de tres
dimensiones y atlas anatómicos detallados que permiten a los investigadores
manipular físicamente áreas anatómicas aisladas. Con un aparato estereotáctico y
la información anatómica adecuada, es posible entregar estimulación eléctrica,
introducir drogas u otras sustancias o crear lesiones en regiones específicas del
cerebro.

A continuación, revisemos algunas aplicaciones de estos métodos. Se puede

obtener información detallada sobre la estructura del cerebro a través de análisis
de cerebros conservados que estén fragmentados en secciones. Para remarcar las
diferentes características estructurales, estas secciones del cerebro de primates
se tiñeron para mostrar la expresión de tres proteínas a lo largo de todo el cerebro.
Las secciones teñidas pueden estudiarse también con gran aumento, lo cual
permite a los investigadores visualizar estructura a nivel celular.

La experiencia puede modificar la estructura neuronal a nivel celular. En este

experimento, las ratas jóvenes están expuestas a estímulos táctiles durante todo
el desarrollo. Cuando llegan a la edad adulta, las muestras de cerebro se recogen
y se tiñen para visualizar la morfología celular. Las imágenes revelan cambios en
la forma y en el número de dendritas, lo cual sugiere una alteración en la
conectividad neuronal.

La neuroanatomía es fundamental en contextos clínicos, ya que contribuye al

diagnóstico y tratamiento de enfermedades neurológicas y psiquiátricas. Por
ejemplo, los cambios en la citoarquitectura están estrechamente vinculados a
ciertos estados de la enfermedad. Las técnicas de neuroimagen estructural se
combinan frecuentemente con la proyección de la imagen funcional para comparar
la actividad de regiones cerebrales específicas en estados normales y de
enfermedad. Por ejemplo, pacientes que sufren una conmoción cerebral muestran

Introducción a la neuroanatomía pág. 3

cambios en los patrones de actividad neuronal, que se correlacionan con su
recuperación de la lesión.

Acabas de ver Introducción a la neuroanatomía de JoVE. En este video, hemos

repasado la historia de la investigación en neuroanatomía y hemos presentado las
principales preguntas que formulan los neuroanatomistas. También hemos
explorado las estrategias de investigación a nivel microscópico y macroscópico y
hemos comentado sus aplicaciones.

¡Gracias por ver el vídeo!

Introducción a la neuroanatomía pág. 4

Introducció a la neuroanatomia
Mitjançant l'estudi de la neuroanatomia, els científics intenten dibuixar un mapa per
navegar a través complex sistema que controla el nostre comportament. En el
camp microscòpic, els neuroanatomistes investiguen les relacions entre les
cèl·lules de senyalització, conegudes com a neurones; les cèl·lules de
manteniment, conegudes com a cèl·lules glials; i l'estructura de la matriu
extracelul·lar que les sosté. Des d'una visió més àmplia, dels òrgans, la
neuroanatomia examina les estructures cerebrals i les vies nervioses.

Aquest vídeo us proporcionarà una visió general de la recerca neuroanatòmica

mitjançant la introducció de la història del camp, les preguntes clau formulades per
neuroanatomistes i les eines disponibles per respondre aquestes preguntes, a més
d'una revisió d'alguns experiments específics que investiguen sobre
neuroanatomia.

Començarem revisant la història d'aquesta branca de la neurociència. Les arrels

de la recerca neuroanatòmica es remunten al segle IV a. C., quan Hipòcrates va
plantejar la hipòtesi que l'activitat mental resideix en el cervell, en lloc d'en el cor.

Però no va ser fins a la darreria del segle XV, quan el papa Sixt IV va eliminar
l'estigma de la dissecció humana, que es va revitalitzar l'estudi de la
neuroanatomia, tal com es reflecteix en la publicació en 1543 d'Andreas Vesal
Estructura del cos humà, que incloïa una explicació detallada de l'anatomia del
cervell.

Ampliant aquest treball, l’any 1664, Thomas Willis va publicar Anatomia del cervell,
en el qual va introduir diverses estructures neurològiques noves i va especular
sobre la seva funció. Aquest treball es considera ara la base de la neuroanatomia
moderna.

A la darreria del segle XVI, la invenció del microscopi va impulsar una segona
revolució en la recerca neuroanatòmica. Després d'aquest avanç tecnològic, l’any
1873, Camillo Golgi va inventar una tècnica de tinció per visualitzar neurones
individuals sota el microscopi. Gràcies a aquestes innovacions, l’any 1888,
Santiago Ramón y Cajal formula la doctrina de la neurona: la idea que la unitat
anatòmica i funcional del cervell és la neurona.

A nivell macroscòpic, l’any 1909, Korbinian Brodmann va publicar una sèrie de

mapes del cervell, en els quals divideix l'escorça cerebral en 52 àrees diferents,
denominades àrees de Brodmann. Aquests mapes es van basar en l'observació
que diverses àrees corticals tenen una citoarquitectura diferent.

Més tard, l’any 1957, Wilder Penfield i Theodore Rasmussen van generar
l’homuncle cortical: un mapa més detallat d'algunes àrees de Brodmann que
mostren les regions que controlen les funcions motores i sensorials específiques.

Basant-se en aquests estudis històrics impressionants de l'estructura del sistema

nerviós en els camps microscòpic i macroscòpic, els neuroanatomistes d'avui dia

Introducción a la neuroanatomía pág. 5

es pregunten com es relaciona l'estructura amb la funció. Per començar, alguns
investigadors se centren específicament en la citoarquitectura o en la disposició de
les neurones i les cèl·lules glials. Per exemple, per investigar nuclis específics o
grups de neurones en el cervell, és útil caracteritzar els subtipus neuronals oposats
i les connexions que fan aquestes cèl·lules amb altres regions del cervell.

Atès que la citoarquitectura és dinàmica, una altra qüestió clau en aquest camp se
centra en com i per què ocorren els canvis neuroanatòmics. Per exemple,
l'aprenentatge i la memòria s'associen amb la neuroplasticitat o canvis en les vies
neuronals, com ara alteracions en els punts estructurals de contacte entre les
neurones. Petites protuberàncies, denominades espines dendrítiques, poden
canviar dinàmicament en grandària, forma i nombre de manera dependent de
l'activitat.

Comprendre l'estructura del sistema nerviós també és fonamental per explicar la

seva disfunció. Per exemple, malalties neurodegeneratives debilitants s'associen
amb canvis neuroanatòmicos característics, com ara la degeneració de les
neurones dopaminèrgiques observades en la malaltia de Parkinson.

Després d'haver comentat les preguntes clau formulades pels neuroanatomistes,

repassarem les eines que aquests científics fan servir per trobar respostes.

En primer lloc, la histologia o l'anàlisi de porcions de teixit tacat és una tècnica

essencial per a l'estudi de la citoarquitectura. Els neuroanatomistes tenen una sèrie
de taques a la seva disposició per visualitzar estructures específiques en el sistema
nerviós.

La histoquímica és una branca de la histologia basada en la localització i

identificació de components químics. Una aplicació particularment valuosa de la
histoquímica és la detecció de rastrejadors: molècules que s'introdueixen en les
neurones per visualitzar les seves connexions dins del sistema nerviós.

Com hem esmentat anteriorment, la invenció del microscopi va revolucionar la

manera d'estudiar la neuroanatomia. El microscopi òptic permet veure el teixit
neuronal histològicament tenyit fins a mil vegades més gran que la seva grandària
original, per poder mostrar així la seva citoarquitectura. El microscopi òptic de
fluorescència permet veure les proteïnes immunològiques en seccions del teixit, o
en cultiu, i permet estudis de colocalizació, que impliquen determinar si dues
proteïnes estan molt a prop dins d'una sola neurona.

La projecció de la imatge confocal és un mètode millorat de la microscòpia de

fluorescència que permet el seccionament òptic del teixit neuronal i, per tant, pot
utilitzar-se per a generar reconstruccions tridimensionals de les neurones, per la
qual cosa es pot estudiar la seva morfologia o la seva forma.

La projecció de la imatge de dos fotons és un altre mètode de la microscòpia de

fluorescència, el qual pot penetrar profundament en el teixit i es fa servir, sovint,
per obtenir imatges cerebrals en viu en el comportament dels animals.

No obstant això, cap fotó pot penetrar com un electró, per la qual cosa la
microscòpia electrònica ha estat inestimable per proporcionar una resolució
subnanomètrica de les estructures neuronals. En particular, la sinapsi ha estat

Introducción a la neuroanatomía pág. 6

visualitzada molt detalladament amb microscòpia electrònica de transmissió. A
més, mitjançant la compilació de les imatges obtingudes de les seccions serials
visualitzades amb microscòpia electrònica, les reconstruccions tridimensionals
dels "volums" neuronals es poden generar mitjançant un procés conegut com a
tomografia.

Per vigilar els canvis en les estructures neuroanatòmicques al llarg el temps, la

neuroimatge és una eina extremadament útil. La projecció d'imatge per
ressonància magnètica o IRM s'utilitza extensivament per investigar el cervell en
els éssers humans. Aquesta tècnica proporciona una imatge del cervell en conjunt,
fins a una resolució d'1 mm. La IRM pot utilitzar-se per investigar la matèria blanca
a través de la tractografia. Amb aquesta tècnica, els neuroanatomistes visualitzen
el conjunt d'axons, revelant les connexions entre i dins de les àrees del cervell.

Per avaluar la correlació entre la neuroanatomia i els estats de la malaltia, els

científics utilitzen sovint tècniques quirúrgiques aplicades a models animals. La
cirurgia estereotàctica utilitza un sistema de coordenades de tres dimensions i atles
anatòmics detallats que permeten als investigadors manipular físicament àrees
anatòmiques aïllades. Amb un aparell estereotàctic i la informació anatòmica
adequada, és possible lliurar estimulació elèctrica, introduir drogues o altres
substàncies o crear lesions en regions específiques del cervell.

A continuació, revisem algunes aplicacions d'aquests mètodes. Es pot obtenir una

informació detallada sobre l'estructura del cervell a través de l’anàlisi de cervells
conservats que estiguin fragmentats en seccions. Per remarcar les diferents
característiques estructurals, aquestes seccions del cervell de primats es van tenyir
per mostrar l'expressió de tres proteïnes al llarg de tot el cervell. Les seccions
tenyides poden estudiar-se també amb gran augment, la qual cosa permet als
investigadors visualitzar l’estructura cel·lular.

L'experiència pot modificar l'estructura neuronal de les cèl·lules. En aquest

experiment, les rates joves estan exposades a estímuls tàctils durant tot el
desenvolupament. Quan arriben a l'edat adulta, les mostres de cervell es recullen
i es tenyeixen per visualitzar la morfologia cel·lular. Les imatges revelen canvis en
la forma i en el nombre de dendrites, la qual cosa suggereix una alteració en la
connectivitat neuronal.

La neuroanatomia és fonamental en contextos clínics, ja que contribueix al

diagnòstic i tractament de malalties neurològiques i psiquiàtriques. Per exemple,
els canvis en la citoarquitectura estan estretament vinculats a certs estats de la
malaltia. Les tècniques de neuroimatge estructural es combinen sovint amb la
projecció de la imatge funcional per comparar l'activitat de regions cerebrals
específiques en estats normals i de malaltia. Per exemple, pacients que sofreixen
una commoció cerebral mostren canvis en els patrons d'activitat neuronal, que es
correlacionen amb la seva recuperació de la lesió.

Acabes de veure Introducció a la neuroanatomia de JoVE. En aquest vídeo, hem

repassat la història de la recerca en neuroanatomia i hem presentat les principals
preguntes que formulen els neuroanatomistes. També hem explorat les estratègies
de recerca en els camps microscòpic i macroscòpic i hem comentat les aplicacions.

Gràcies per veure el vídeo!

Introducción a la neuroanatomía pág. 7