LA NOVA REGULACIÓ DE LA PRESCRIPCIÓ A CATALUNYA I L’ADVOCAT

I – INTRODUCCIÓ

La llei 30 desembre de 2002, va introduir en el llibre primer del Codi Civil de Catalunya una,
certament important, regulació de la prescripció. La normativa és innovadora, i per tant,
transcendentment modificativa, i exigeix a l’advocat exercent, una molt singular atenció,
doncs salta a la vista la importància del deure professional d’evitar que pel transcurs del
temps es frustrin pretensions potser justes.
No oblidem, que com ha dit el T.S. Espanyol (1) la prescripció més que servir directa e
immediatament a la justícia material, tendeix a servir a la claredat, estabilitat i determinació
de les relaciones jurídiques, que han de ser certes i no pas nebuloses , ni dubtoses, és a dir es
serveix a la seguretat jurídica que ha d’aflorar en un ambient de Certesa.

I quan arribem a la concreció de cada cas, és indispensable que l’advocat domini aquesta
regulació i tingui en compte:

A – La regulació és transcendentment nova no solament perquè altera alguna cosa tan

decisiva com diversos terminis, sinó també perquè distingeix entre interrupció i suspensió, la
qual cosa afecta al còmput, del termini. La interrupció comporta un reinici del còmput tornant
a començar el termini, en tan que la suspensió, comporta quan la mateixa cessa, obrir-se de
nou la computació, però contant el temps que ja ha transcorregut avanç de la suspensió, com
veurem(2).

B – També és essencial advertir que la regulació, malgrat que per estar situada en el llibre I, i
per el seu contingut objectiu tingui caràcter general, no es absolutament autosuficient
.L’advocat amb exercici no es pot acontentar amb l’examen acurat de la regulació del llibre
primer doncs el CCC de Catalunya i les lleis (3) especials, contenen importantíssimes

1
La prescripció respon a raons de seguretat jurídica i estabilitat de les relacions jurídiques, més que a raons de
pròpia justícia material. Per això ha d’interpretar-se la norma que ordena la seva aplicació de manera restrictiva.
Veieu SS del TS de 17 de desembre de1979, 12 de desembre de 1980, 20 d’octubre de 1988 i 31 de gener de
1986.
2
Vid. “infra” II-4
3
1. Estem en un moment de trànsit. Les lleis especials i també diguem Codis especials (el ja substituït Codi de
Successions, i el de Família per exemple) s’incorporaran amb no poques correccions al Codi civil de Catalunya
que encara no és complert. Per això, ara diem que cal examinar no solament la regulació general del CCC sinó
també, tot el conjunt legislatiu que després s’incorporarà al nou CC (modificat o no) i aquella altre que reguli la
institució en que us fundeu al litigar o evacuar la consulta. En aquest moments, el Codi de Successions ja està
substituït pel llibre 4t del CCC. Ja està promulgat el llibre que substituirà el Codi de Família, encara que
promulgat, no està en vigència fins el 1er de gener de 2011 (disposició f. 5ª), i el llibre d’Obligacions i
Contractes (Llibre sisè) encara està en procés de “creació”. No obstant això, el lletrat ha de tenir en compte que

1
regulacions de termes singularitzats (4) que cal conèixer i saber. Malgrat conèixer la regulació
de la prescripció en el llibre primer, el lletrat a l’intervenir amb pretensions específiques
relacionades en determinades relacions jurídiques, ha de consultar el que, en el si d’elles s’ha
establert tot regulant per elles, la prescripció o la caducitat. També cal conèixer si
s’estableixen qualssevol termes que afectin a la viabilitat o eficàcia d’aquelles. És elemental
tenir això en compte. Cal també tenir en compte, una institució certament diferent de la
prescripció, però molt relacionada amb ella, com és la usucapió (5) que no es tractada en la
tantes vegades esmentada regulació general (6).

la prescripció no és una institució que operi en un moment determinat sinó en el transcurs del temps, i per això,
sempre i amb especial raó al tractar-se de la prescripció el lletrat molt necessariament ha de tenir en compte les
transitòries. I com el CCC no està encara globalment acabat, haurà d’examinar les transitòries que corresponen
al llibre promulgat, que es tracti, i de vegades les transitòries de les lleis substituïdes. Això, per exemple, que en
el successori, s’haurà d’estar al vigent en el moment de la mort del causant, però els actes d’última voluntat
estaran vinculats al moment del seu atorgament. Aneu doncs amb la màxima cura.
2. L’article 121-20 del CC de Catalunya diu: “Les pretensions de qualsevol classe prescriuen al cap de deu
anys, llevat que algú hagi adquirit abans el dret per usucapió o que aquest Codi o les lleis especials disposin
una altra cosa.”. Però en la llei que va promulgar els títols I i II del Llibre 1r del CC de Catalunya (on es regula
la prescripció) que es va promulgar l’any 2000 i la vigència de dita regulació no va començar fins el 1 de Gener
de 2004 (veieu disposicions finals de la Llei) es podia comptar que el CC de Catalunya estaria complert, però no
ha estat així, i per això, en aquest interí, no s’ha de prescindir del Codi Civil Espanyol, d’acord amb
l’interpretació més pacíficament admesa de l’article 111-5 del CCC i el principi de supletorietat general de la
legislació Estatal, d’acord amb el que disposa a l’efecte de l’article 149-3 de la Constitució, al final, sempre com
és natural, que la norma que supleix no sigui contraria a l’ordenament jurídic català, o als principis que la
informen lícitament.
4
El que volem dir, simplifiquen , que a més d’estar al que disposa la regulació que ara estudiem, mireu amb
lupa, la regulació especial aplicable corresponen al cas que està sota el vostre examen.
5
La Llei de 10 de maig de 2006 que va aprovar el llibre cinquè del CCC (drets reals) conté unes disposicions
transitòries (que estan en aquesta llei i no el texte del CCC) de les quals, la segona regula el còmput del temps
necessari per usucapir o sigui adquirir el dret de que es tracti mitjançant el transcurs del temps tot posseint “ad
usucapionem” (veieu 531-24 CCC).
Amb relació amb la usucapió, cal considerar amb atenció l’article 121-20. El precepte diu que “les pretensions
de qualsevol classe prescriuen al cap d’un anys llevat que algú hagi adquirir ABANS el dret per usucapió o que
aquest Codi o les lleis especials disposin un altre cosa.
En el fons, el precepte obeeix al principi, de que la prescripció (extensiva que és la comú) torna ineficaç i
improbable la pretensió, per aquest efecte, és independent del curs normal de la usucapió. Si joc sóc el
“dominus” d’una finca i me l’han ocupat, i jo estic passiu, i el que l’ocupa ja ha consumat – ell – la usucapió i ja
la fet seva, res importa pel, seu dret el que a mi, encara no m’hagi prescrit l’acció. Jo tindré viva la meva acció,
encara la meva pretensió (pretensió reivindicatòria) no s’hagi extingit, però això no evita el que l’usucapient ja
l’hagi fet seva.
Per adquirir, val el terme de la usucapió. Això vol dir – i tornem a l’exemple – que si el meu client m’encarrega
l’exercici de l’acció reivindicatòria, no em tinc prou en computar si a ell, li ha passat o no el temps de la
prescripció extintiva, sinó que cal que verifiqui i el posseïdor que posseeix en la hipòtesi “ad usucapionem” ja

2
C – El cronos i la transversalitat territorial, mereixen també l’atenta dedicació del lletrat
exercent: El dret interregional (7) i les disposicions transitòries són importantíssimes (8) i és
greu no tenir-les en compte. La legislació modificativa es encara recent, i la prescripció està
transcorrent en mig de legislacions diferents, i també pot tenir, connexions en territoris
informats per ordenaments jurídics autonòmics, o per l’ordenament comú.

D – Encara que en menor intensitat, actuacions del Tribunal Constitucional poden exigir
exàmens especials en situacions determinades (9). Una norma del CCC suspesa
temporalment, pot crear en matèria de prescripció seriosos problemes (10).

està a punt o no de consumar la usucapió; i per això; i per això abans que ell consumeixi el terme de usucapió, jo
tinc que accionar, per llarg que sigui el temps que em resta per prescriure la meva pretensió reivindicatòria.
I per aquesta raó, cal tenir també en compte la transitòria a la que hem al·ludit al principi d’aquesta nota.
6
La regulació de la usucapió cal examinar-la en els articles 531-23, 531-29 del CCC
7
Cal tenir en compte el següent: a) L’article 111-3 del CC estableix amb la intensitat que expressa, el principi
de territorialitat, respectant les projeccions dels estatuts personals o d’altres normes de extraterritorialitat. I
l’article 111-4 disposa que el CCC té caràcter de dret comú i com a tal supletori “a les altres lleis”. b) Per
aplicació del disposat en l’article 111-5 i 149-3 de la Constitució espanyola, en matèria de conflicte de lleis
internes integrades en diversos ordenaments jurídics de l’Estat espanyol, s’ha d’estar al que disposa l’article 16
del Codi Civil Espanyol, el qual - llevat de certes excepcions que especifica – remet a les normes de dret
internacional privat (articles 9 i següents del CC Espanyol). Aquesta remissió és indubtable i concordant –
repetim- amb el que disposa l’article 111-5 del CCC ja esmentat.
8
Quan el CCC estigui complert, és d’esperar que existiran les corresponents disposicions transitòries en les
corresponents lleis aprovatòries dels llibres que successivament es promulguen, o en les lleis especials catalanes
que subsisteixin en aplicació; lleis que en tots els aspectes, han de consultar-se quan estiguin relacionades amb
la pretensió que el lletrat defensa, o evacua dictamen o consulta.
9
1. Vide la Sentència de 13 de Desembre de 2007 de la Secció 4ª de l’Audiència Provincial de Barcelona, de la
qual transcrivim els fonaments PRIMER i SEGON:
“FUNDAMENTOS DE DERECHO

PRIMERO

El día 27 de octubre de 2.006, la Compañía de Seguros ZURICH ESPAÑA COMPAÑÍA DE SEGUROS

Y REASEGUROS S.A. presenta demanda de juicio verbal en reclamación de cantidad contra
CONTAINERS EVEREST S.A. y contra VITALICIO SEGUROS S.A., por los daños causados el día 8 de
septiembre de 2.005 cuando el camión MERCEDES BENZ matrícula B-7063-PL se hallaba haciendo
maniobras en el recinto ROSENDO MILÁ con el container cargado, e impactó con la parte superior de
la puerta de la nave de la carretera antigua de El Prat número 13, de L'Hospitalet de LLobregat.

En base a lo anterior y atendida la existencia de franquicia, solicita se dicte sentencia por la que se
condene a las demandadas CONTAINERS EVEREST S.A. y VITALICIO SEGUROS S.A., a pagar a la
Compañía de Seguros ZURICH ESPAÑA COMPAÑÍA DE SEGUROS Y REASEGUROS S.A. la

3
cantidad de 1.086,10 euros, más los intereses legales desde la interpelación judicial, y a DON Carlos
Manuel la suma de 150,25 euros, más los intereses legales desde la interpelación judicial, y en ambos
casos, con la imposición de las costas del procedimiento.

La parte demandada se opone alegando la prescripción de la acción ejercitada, conforme al artículo

1.968 del Código Civil ya que la acción ejercitada se basa en el artículo 1.902 del Código Civil .

Alega la parte demandada que las cartas que se aportan por la actora, documentos 6, 7 y 8, no constan
recibidas por lo que no han interrumpido la prescripción.

La sentencia de primera instancia estima la demanda y condena a los demandados a abonar

solidariamente a la Compañía de Seguros ZURICH ESPAÑA COMPAÑÍA DE SEGUROS Y
REASEGUROS S.A. la cantidad de 1.086,10 euros, más los intereses legales desde la interpelación
judicial, y a DON Carlos Manuel la suma de 150,25 euros, más los intereses legales desde la
interpelación judicial, y en ambos casos, con la imposición de las costas del procedimiento.

Frente a dicha resolución, las demandadas CONTAINERS EVEREST S.A. y VITALICIO SEGUROS
S.A. interponen recurso de apelación en el que alegan que es aplicable el artículo 1.968 del Código
Civil porque la culpa extracontractual no está regulada aun en Catalunya.

La parte demandante impugna el recurso y solicita la confirmación íntegra de la resolución recurrida

con imposición de costas a la parte apelante.

SEGUNDO

El objeto de esta resolución consiste en determinar si procede aplicar el plazo de prescripción previsto
en el artículo 1.968 del Código Civil ( nota: és d’un any) en el caso de un accidente de tráfico ocurrido
el día 8 de septiembre de 2.005 cuando el camión MERCEDES BENZ, matrícula B-7063-PL, se
hallaba haciendo maniobras en el recinto de DON Carlos Manuel con el container cargado, e impactó
con la parte superior de la puerta de la nave de la carretera antigua de El Prat número 13, de
L'Hospitalet de Llobregat, o bien, el plazo de prescripción de tres años contenido en el Libro Primero,
Título segundo, rubricado "La prescripción y la caducidad", de la Primera Ley de Código Civil de
Cataluña, Ley 29/2.002, de 30 diciembre 2.002, artículo 121.21 , a tenor del cual "prescriben a los tres
años: d) las pretensiones derivadas de responsabilidad extracontractual".

El Magistrado Juez de Primera Instancia considera que debe aplicarse el plazo de prescripción de tres
años del artículo 121.21, pues existe un principio de preferencia, tal y como recoge el artículo 111.5 de
la Primera Ley de Código Civil de Cataluña, Ley 29/2.002 de 30 diciembre 2002.

Dice el artículo 111.5 de la "las disposiciones del derecho civil de Cataluña se aplican con preferencia
a cualesquiera otras. El derecho supletorio sólo rige en la medida en que no se opone a las
disposiciones del derecho civil de Cataluña o a los principios generales que lo informan".

4
Pues bien, la Sección cuarta del Tribunal Constitucional ha afirmado en su auto del Pleno, de fecha 29
de octubre de 2.003, número 349/2.003 , recurso 2.099/2.003, que cuando tal precepto, con expresión
casi idéntica a la que utiliza el Código Civil estatal, señala la aplicación supletoria de sus
disposiciones, se entiende en cuanto limitada a las leyes civiles de dicha Comunidad Autónoma, y, en
la medida que se haga tal aplicación procede el levantamiento de la suspensión decretada.

Así, indica el Tribunal Constitucional: "Pues bien, la lectura del precepto legal impugnado no impone
la aplicación expansiva que sugiere el Abogado del Estado, sino que la aplicación supletoria a que se
refiere dicha norma puede limitarse a las leyes civiles de la Comunidad Autónoma de Cataluña, y en la
medida en que se haga tal aplicación procede el levantamiento de la suspensión".

Más adelante, el Alto Tribunal señala: "...finalmente, del Título II del Código Civil de Cataluña,
aprobado igualmente por el artículo 7 de la Ley 29/2.002, el Abogado del Estado solicita que se
mantenga la suspensión de la totalidad del Capítulo II, dedicado a la regulación de la caducidad, así
como de los preceptos que integran el Capítulo I , relativo a la prescripción, y de la Disposición
transitoria, que establece los criterios temporales de aplicabilidad de los preceptos contenidos en
dichos Capítulos.

El Abogado del Estado denuncia la agotadora regulación de la prescripción y advierte que, si se

levantase la suspensión de las normas que la regulan así como de las normas relativas a la caducidad,
podría verse afectada la seguridad jurídica dado que incidiría sobre unas relaciones jurídico-privadas
trabadas conforme a una normativa que luego pudiera ser declarada inconstitucional. Además, hace
hincapié en la expansividad de esta regulación resultante de lo dispuesto en el art. 111-4 , que
determina su aplicación a ámbitos distintos del Derecho civil propio de Cataluña.

Las alegaciones del Abogado del Estado inciden esencialmente sobre el instituto de la prescripción y
asimismo contienen referencias sucintas a la caducidad. ...Sin embargo, no podemos entender que este
riesgo aconseje el mantenimiento de la suspensión pues la aplicación de los preceptos que nos ocupan
alcanza, en los términos expuestos en el FJ 4 , al ámbito del Derecho Civil de Cataluña, ámbito en el
que la existencia de una regulación material propia no puede considerarse de por sí atentatoria contra
el principio de seguridad jurídica".

En consecuencia, esta sección, sin desconocer que otras secciones de esta misma Audiencia Provincial
de Barcelona consideran que es de aplicación el artículo 121.21 del Código Civil , por haber ocurrido
los hechos en Catalunya, así por ejemplo, la sentencia dictada por la sección 11ª, en fecha 26 de
septiembre de 2.006, rollo 846/2005 , considera que la interpretación que se desprende del auto
dictado por el Pleno del Tribunal Constitucional, sección 4ª, de fecha 29 de octubre de 2.003, número
349/2.003, recurso 2.099/2.003, es que la aplicación de las normas de la prescripción a que se refiere
dicha ley debe limitarse a las leyes civiles de la Comunidad Autónoma de Cataluña, por cuanto el Alto
Tribunal procede el levantamiento de la suspensión decretada en la medida en que se haga tal
aplicación.

5
 En consecuencia, debe estimarse el recurso, acoger la excepción de prescripción planteada por la
parte demandada y revocar en este sentido la sentencia de primera instancia.”

Posteriorment la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona, secció 1ª , de 10 de març de 2010 diu el

següent:
“(Fonaments de Dret ... SEGON- La primera qüestió que cal resoldre és el termini prescriptiu que s’ha
d’aplicar al cas que ens ocupa, tota vegada que si es considera d’aplicació l’article 121-21 d) del codi
civil de Catalunya que preveu un termini prescriptiu de tres anys per les pretensions derivades de
responsabilitat extracontractual l’acció no estaria prescrita per haver estat degudament interrompuda.
En canvi, si es considera d’aplicació el Codi civil, l’acció hauria prescrit perquè ha transcorregut més
d’un any entre el telegrama d’interrupció de la prescripció del dia 7 d’octubre de 2004 i la data de
presentació de la demanda que és el 30 de març de 2008.

El problema es porta a analitzar si es possible aplicar, en aquest moment, els terminis prescriptius
previstos al llibre primer del Codi civil català, a relacions jurídiques no regulades encara
específicament per l’esmentat text ni per cap altra llei catalana, per la qual cosa hem de veure com es fa
la integració del dret català dins del dret regulat al Codi civil, i resoldre el conflicte de lleis que es
suscita entre les normes que regulen la prescripció al Codi civil i les del Codi civil de Catalunya.
Pel que fa a la integració del dret civil català, el Codi civil de Catalunya assenyada a l’article 111-1 que
“El dret civil de Catalunya és constituït per les disposicions d’aquest Codi, les altres lleis del Parlament
en matèria de dret civil, els costums i els principis generals del dret propi”. I l’article 111-4 estableix
que “Les disposicions d’aquest Codi constitueixen el dret comú a Catalunya i s’apliquen supletòriament
a les altres lleis”.

Doncs bé, el Tribunal Constitucional, en la seva interlocutòria de 29 d’octubre de 2003 on va resoldre

aixecar la suspensió en l’aplicació del llibre primer del Codi civil de Catalunya, i al tractar dels dos
preceptes citats (111-1 y 111-4) va entendre que “mediante estas normas se trata de garantizar la
coherencia del ordenamiento propio, que pudiera quedar en entredicho en el caso de que rigieran
normas abiertamente contradictorias, con evidente riesgo para la seguridad jurídica”, i conclou que la
seva lectura ni imposa la aplicació expansiva que sugeria l’advocat de l’Estat “sino que la aplicación
supletoria a que se refiere dicha norma puede limitarse a las leyes civiles de la Comunidad Autónoma
de Cataluña, y en la medida en que se haga tal aplicación procede el levantamiento de la suspensión”.
D’aquesta manera, i segons el Tribunal Constitucional, l’aixecament de la suspensió pel que fa a
l’entrada en vigor del Llibre Primer del Codi civil de Catalunya, restava condicionada a entendre que
només era d’aplicació al dret propi de la Comunitat i que l’article 111-4 del Codi civil de Catalunya no
podia produir l’efecte expansiu esmentat, tota vegada que “la aplicación de los preceptos que nos
ocupan alcanza, en los términos expuestos en el FJ 4, al ámbito del Derecho Civil de Cataluña, ámbito
en el que la existencia de una regulación material propia no puede considerarse de por sí atentatoria
contra el principio de seguridad jurídica”.

6
Els arguments exposats posen per tan de manifest que des de el punt de vista del Tribunal
Constitucional no hi pot haver problema en l’aplicació del nou text autonòmic sempre i quan s’entengui
que aquesta aplicació es limita a les normes del propi dret i no a les de dret comú.

TERCER - El conflicte de lleis que es presenta entre les dues legislacions civils (estatal i autonòmica)
ha de ser resolt segons el que disposa l’apartat 10 de l’article 10 del Codi civil, per remissió expressa de
l’article 16 del mateix text quan diu que “Los conflictos de leyes que puedan surgir por la coexistencia
de distintas legislaciones civiles en el territorio nacional se resolverán según las normas contenidas en
el capítulo IV”, capítol dins del qual es troba l’article 10 citat.

L’article 10 esmentat disposa que “La ley reguladora de una obligación se extiende a los requisitos del
cumplimiento y a las consecuencias del incumplimiento, así como a su extinción”, disposició que com
assenyala la doctrina es projecta sobre tota mena d’obligacions, siguin contractuals o extracontractuals.

En aquest sentit, per il·lustrar el que aquí es debat, resulta clarificador el que disposa el Conveni sobre
la llei aplicable als accidents de circulació per carreteres fet a La Haia el 4 de maig de 1971 que a
l’article 8-8 que la llei que resulti aplicable regirà també per determinar la prescripció, disposicions que
reforcen la idea de que la obligació extracontractual ha de ser regulada per una mateixa norma, tan pel
que fa als requisits per al seu naixement com aquelles que afecten a la seva extinció, raó per la qual
seria contrari a la norma de conflicte indicada al principi que inspira el Conveni esmentat, que
s’apliqués el que disposa el Codi civil (art. 1902) o la “Ley sobre Responsabilidad civil y seguro en la
Circulación de Vehículos a Motor” pel que fa als requisits de la responsabilitat extracontractual, i que
en canvi, s’apliquessin les normes de la legislació autonòmica pel que fa a la seva extinció per
prescripció.

Es podria argumentar, i algú ho ha fet; que si dret estatal és supletori del Dret autonòmic, com diu
l’article 149-3 in fine de la Constitució espanyola, això vol dir que és tanmateix dret civil català, però
aquest argument genera una confusió que no es pot admetre, tota vegada que el mateix text
constitucional diferencia clarament entre la legislació civil estatal de la que és pròpia de les Comunitats
autònomes (art. 149-1-8e); i l’article 111-1 del Codi civil de Catalunya defineix el que entén per dret
civil de Catalunya al indicar que “és el constituït per les disposicions d’aquest Codi, les altres lleis del
Parlament en matèria de dret civil, els costums i el principis generals del dret propi”.

Que això és així, és a dir, que el dret supletori no es pot identificar amb el dret propi de la Comunitat
Autònoma, resulta també del sistema de distribució de competències entre els Tribunals Superiors de
Justícia i el Tribunal Suprem regulat a l’article 478 de la LEC, i que reserva als primers el coneixement
de les causes fundades exclusivament o amb d’altres motius, en infracció de les normes de dret civil,
foral o especial propi de la Comunitat, de manera que si el precepte discutit és una disposició del Codi
civil, el Tribunal Superior no en resulta competent. Mostra de l’aplicació d’aquest criteri legal és la
resolució de 3 d’abril de 2006 del TSJC (rec. 147/2005) que rebutja la competència del Tribunal en el
fet de que el recurs es fonamentava en l’article 1.544 del Codi civil, manifestant-se en els següents
termes: “Nada hay, por lo tanto, entre lo alegado que proyecte hacia una posible competencia de esta

7
 Sala que como es sabido, y tal como se indica en el artículo 478.1, segundo párrafo de la LEC, se
extiende a aquellos recursos que se funden exclusivamente a junto con otros motivos en la infracción
de normas de Derecho civil foral o especial propio de esta Comunidad Autónoma vigentes en el
momento de ocurrir los hechos”.

És curiós que la sentència abunda en la prescripció dient el següent:

“Per tant, i resumint el que fins ara s’ha exposat, al no existir una norma de dret català que reguli la
responsabilitat extracontractual i ser d’aplicació el que al respecte disposa el Codi civil, en tant que
perduri aquesta situació, és a dir, fins que no es reguli aquesta matèria per part del legislador català,
caldrà aplicar els terminis prescriptius del Codi esmentat i no els del llibre primer del codi civil català,
pensats per regular el dret propi.”

2. Amb tots els respectes, a mi em sembla que no es pot sostenir això que “al no existir una norma de dret català
que reguli la responsabilitat extracontractual” contradiu la realitat de l’article 121-21 del Codi civil de Catalunya
que diu: “Prescriuen al cap de tres anys: (...) Les pretensions derivades de responsabilitat extracontractual”.
Doncs la norma que acabem de transcriure és una norma de dret català (art. 121-21 CCC) i regula la prescripció
de la “responsabilitat extracontractual” i regular la prescripció de la responsabilitat contractual és regular un
aspecte fonamental de la responsabilitat extracontractual. Això equival a dir, que com que la prescripció de la
responsabilitat extracontractual no està regulada a Catalunya s’ha d’aplicar el dret supletori estatal, però el que
passa és que precisament la prescripció de la responsabilitat contractual “SI” que està regulada a Catalunya.

I si s’insistís en que regular una part, no es regular el tot, caldria dir: Primer, que el que està regulat
especialment ja no es pot suplir, perquè ja està regulat. Segon, sostenir que Catalunya és estranya a la
responsabilitat extracontractual es ignorar la Llei Aquilia romana, i la tradició jurídica catalana que s’integra
(CCC 111-2) en el dret català; sigui això dit “ex abundantia cordis”.

L’argument citat és en realitat, sigui dit amb el major respecte, és molt allunyat del sentit ordinari i significació
de la norma. Encara que fos cert que la llei Aquilia Romana, el “alterum non laedere” de Ulpià i tota la tradició
jurídica catalana no integressin (interpretació integradora) el dret civil de Catalunya sempre resultaria que està
clara i expressament regulada la prescripció de la responsabilitat extracontractual, i és molt difícil entendre que
ha de aplicar-se el Codi Civil estatal per no estar regulada aquesta matèria en el Dret Civil de Catalunya. La
qüestió és així de simple i senzilla, i per això, jo espero que aqueta doctrina sigui la que es consolidi
definitivament.
Nosaltres creiem doncs, en fi, que la reclamació per responsabilitat extracontractual que es referia el mateix art.
1.902 del CC estatal, i que és aplicació del principi general de Dret “alterum non laedere noemini la dere” de
ULPIÀ. En virtut de la innovació legislativa que expressa la regulació de la prescripció que aquí vam comentar
prescriu als tres anys, i no a l'any, per disposar-lo així, - en el precepte al·ludit – l'ordenament jurídic de
Catalunya. Així doncs tant l'acció de la víctima contra l'agressor imprudent, com l'acció directa contra
l'asseguradora, com les accions de repetició d'aquesta companyia asseguradora contra l'agressor, tenen, com
termini prescriptiu el de tres anys, doncs sent indubtable que l'acció de reclamació de la víctima contra el
causant del dany és de tres anys, i no d'un, les altres accions que tendeixen a facilitar, en la pràctica, la correcció
de la malifeta, no poden estar subjectes a un termini més curt que el que correspon a l'acció principal. Totes

8
aquestes accions, totes, han de disposar del mateix termini, i a l'allargar-lo el legislador competent perquè la
disposició integri l'ordenament jurídic català, és obvi que a
l’ésser totes aquelles accions un remei o una pretensió encaminada a rescabalar a la víctima d’un mal injust,
tenen totes elles una mateixa finalitat, per quina raó, el termini ha de ser el mateix.

10
1. En la nota anterior, ja hem vist la incidència constitucional sobre l’aplicació del termini més llarg de
prescripció (tres anys) del CC de Catalunya a la responsabilitat extracontractual entesa en el més ampli i per tant
correcte sentit (D XIX. V. 11).

Però en realitat el problema, ha de tenir-se per resolt, doncs la regulació catalana de la prescripció, segons la llei
aprovatòria catalana del llibre primer ( Llei de 30 de setembre de 2002) no va entrar en vigor fins al dia 1 de
gener de 2004, i aquest dia, el propi TC ja havia aixecat la suspensió de la vigència (interlocutòria del TC de 29
d’octubre de 2003), i així les coses, com que es va aixecar la suspensió i el recurs es va retirar sota un punt de
vista lògic i jurídic, no existeix cap col·lisió ni problema al respecte. Hem d’agrair al professor EGEA
l’aclariment verbal que desinteressadament ens va fer respecte això.
Veieu nota anterior.
Però la cronologia examinada converteix l’anàlisi, en merament teòric, ja que mentre va estar operant la
suspensió, no va estar vigent l’article 121-21 del CC.
3. Encara que en aquest cas concret, com veiem la suspensió no crea problemes, sota un punt de vista
constitucional caldria estudiar els efectes de la suspensió en dos casos diferents:
a – Quan el precepte suspès, és, per sentència declarat anticonstitucional
b – Quan el precepte suspès, no és declarat anticonstitucional per la sentència.
En el cas a) es obvi que la sentència comporta una evident ratificació de la suspensió i per tant a partir d’ella el
precepte deixa de produir efectes.
Però en el cas b), la qüestió és certament complicada. Jo penso que ferma la correcció constitucional del
precepte declarada per la sentència que refusa el recurs, aquesta declaració produeix efectes “ex tunc” no “ex
nunc” i per aquesta raó s’han produir els efectes que “secundum lege” es reclamin, que es derivarien si la
suspensió no s’hagués decretat, en virtut del mandat naturalment vinculant de tota llei vigent. Només en el cas,
que de manera irremeiable de cap manera fos possible aconseguir l’efecte adient, cabria exigir que el subjecte
passiu obligat o gravat , hagués de satisfer el “id quod interest” o equivalent econòmica de la prestació
impossible, o del dret que s’havia de restablir, o del gaudiment que total o parcialment s’hauria d’haver
aconseguit.
El que al seu temps no es pogués exercitar la pretensió derivada de la norma suspesa, no és més que un “casus
principi” que equival pròpiament a un cas fortuït, sense que de cap manera es pugui pretendre indemnitzacions
pròpiament de danys i perjudicis contra altres persones diferents del subjecte passiu esmentat, doncs el fort
component de discrecionalitat que té la decisió de suspendre’s, exclou, la més mínima idea d’infracció, ja que
s’ha de respectar, mantenir i sostenir la plena llibertat decisòria del jutjador ; i si es tracta de discrecionalitat, es
perquè és impossible pre-programar amb una norma general, la diversitat profunda i heterogènia de cada cas,
tant més, quan es tracte d’una decisió provisional abans de l’estudi profund de la qüestió. La suspensió té la seva
raó de ser principal en elements perifèrics, més que en fons de la qüestió, de la que només cal examinar
l’aparent “bonus fumus iuris”.

9
Així doncs, ara en endavant, procedirem a examinar, encara que molt somerament els
problemes que hem anunciat, o sigui: El canvi – epígraf II; La necessitat d’examinar altres
normes legislatives – apartat III ; El cronos i la transversalitat. 3 o 1 any, en la responsabilitat
extracontractual – IV; La interferència de qüestions de constitucionalitat – IV.

II – EL CANVI

1. Visió panoràmica: Només regula la prescripció extintiva, no pas la "usucapio" que no

està tractada en el títol II del Llibre primer del CC de Catalunya(11). El CCC abandona
la tècnica clàssica de considerar la prescripció com a causant de l'extinció dels drets i
les accions(12), esmentant en el seu lloc l'extinció de les "pretensions", definint a
aquestes últimes com "el dret a reclamar d'altra persona una acció o omissió".
Distingeix les pretensions prescriptibles de les no prescriptibles (art. 121-2)
enumerant casuísticament aquestes últimes.

Com fenomen incardinat essencialment en la temporalitat preveu (art. 121-7) la

successió del titular passiu o actiu en la relació jurídica que està prescrivint(13), el

11
La usucapió està tractada en el llibre CINQUÈ del CCC, no en el llibre I i a la usucapió es refereix la
disposició transitòria segona de la llei de 10 de maig de 2006 que va aprobar el corresponent text legislatiu
(drets reals). Veieu articles 531-23 a 531-29 del CCC.
Malgrat això cal tenir en compte la referència indirecte que l’article 121-20 del llibre primer, fa a la usucapió.
La prescripció, incideix en la regulació de la usucapió en el cas de l’art. 531-27.2 (ben robat) Específicament
més veieu l’article 121-20 del CCC, que fa una referència important a la usucapió. Si la usucapió es consumés
activament en front del titular abans dels 10 anys, l’eficàcia de la usucapió faria inútil o esterilitzaria l’acció i el
dret del titular encara que no hagués passat el temps de la prescripció o pèrdua del seu dret. És de desitjar no
obstant, que el legislador tingui cura d’evitar discordances de terme en la prescripció extintiva amb relació amb
la usucapió.
Veieu també l’article 121-7. Meditant vers la pèrdua del dret que empara un dret real de gaudi que gravi cosa
aliena immoble, pensem si l’extinció de la acció per prescripció extintiva, comporta o no automàticament “la
usucapio libertatis” o alliberació del gravamen en benefici del propietari, veieu l’últim paf. de l’art. 36 de la
L.H..
L’article 121-7 del CC, regula la “accesio posesionis” però estenent-se als aspectes actiu i passiu que esmenta.
Veieu, l’article 1960 del CC espanyol. Veieu en ADC (Anuario de Derecho Civil) 2002 pàg. 1.133 l'article "Un
nuevo Derecho de obligaciones. La reforma del 2002 del BGB" per KLAUS JOCHEN ALBIEZ DOHRMANN
especialment el capítol III-1 "La prescripción" pàg. 1.153 a 1.162 i percebéreu certes sintonies amb la regulació
catalana, veieu pàg. 1.157 paf. 3er, o 1.158 últim paràgraf, o pàg. 1.159 també últim, etc.
12
Vide art. 1.961 CC espanyol.
13
És la situació corresponent a l’altre costat de la moneda. La “accesio posesionis ad usucapionem” té la
contrapartida en l’acció del temps que ha perdut l’antecessor no exercitant l’acció a càrrec del “dies a quo”. El
temps que així ha consumit l’antecessor afecte al successor.

10
 còmput del termini (121-23 CCC) amb fixació del "dies a quo" (ídem), la suspensió
de la prescripció (121-5 CCC) i la interrupció (121-11CCC) així com els termes
decennal o general (121-20 CCC), triennal (121-21 CCC) i anual (121-22 CCC) i de
prelusió (14) o trentenari (121-24 CCC).

Determina, no sense excepcions (art. 121-3 CCC) la imperativitat de les normes

reguladores de la prescripció, impossibilita - dintre de certs límits (art. 121-10 CCC) -
la renúncia a la prescripció anticipada i disposa que la prescripció no és apreciable
d'ofici (15) sinó sotmesa al principi de rogació (art. 121-4 CCC).
L'efecte essencial de la prescripció és l'extinció del dret i l'acció que empara el dret
susceptible de pretendre’s (art. 121-1 CCC); efecte que es produeix precisament quan
es compleix el termini (121-8 CCC). L'efecte extintiu transcendeix al caràcter civil de
l'obligació, però resta una simple obligació natural debilíssima(16) de tal manera que,
aquell que, malgrat la prescripció consumada paga o acompleix l'obligació així extinta
no té dret a repetir, o sigui, no pot pretendre la integra restitució com pagament
indegut.

2. Distingeix entre pretensions prescriptibles i no prescriptibles

Cal advertir que en la ressenya de les pretensions impresciptibles (art. 121-2 CCC), a
més d'aquelles que per disposició de la llei tenen aquest caràcter, esmenta les que són
merament declaratives, i dintre d'elles, l'acció declarativa de la qualitat d'hereu. És
natural que la pretensió encaminada només a l’explicitació o declaració d'una realitat
que es presenta com a tal, sense demandar una mutació jurídica, no altera res, i és per
això tant permanent i potencial actuable com la veritat(17 ).

Tampoc prescriuen pel transcurs del temps aquelles pretensions que tendeixen a
desfer o destruir situacions inestables, inconvenients o pertorbadores; per això la llei
(art. 121-2CCC) esmenta l'acció de delimitació ("actio finium regondorum") doncs no
és mantenible la vaporositat de les fites d'una finca, com tampoc són mantenibles les

14
És un terme màxim o escombra. Cal no confondre’l amb aquella terme de l’Usatge “omnes causae” que era
un terme típicament efectiu, substantiu, de inscripció. Vol dir això que ningú pot pretendre que els termes de
prescripció son de 30 anys sinó que és tracte d’una limitació o terme màxim. Perdó per la insistència.
15
Això pròpiament dit més que una novetat, es una explicitació de la jurisprudència que abunda en aquest sentit.
L’al·legació de prescripció s’ha de fer, amb les al·legacions i abans de que el terme per al·legar precluexi llevat
la doctrina dels “fets nous”. SS del TS de ..........................
16
En el sentit de que no és exigible, però si voluntàriament es paga, el que ha pagat, no pot pretendre que se li
torni allò, que no obstant no està obligat a pagar-lo, ja ho ha pagat. Així doncs el que havent prescrit paga no pot
repetir.
17
Veieu art. 121-2 CCC. Aquestes accions, que sense pretensió de condemna, ressenya el precepte, poden
exigir-se sempre i per això la pretensió és imprescriptible, no prescriu.

11
 situacions que propicien friccions, disputes, litigis com la indivisió dels béns o (18) de
l'herència ("actio comuni dividundo"o "actio familiae ercisunde") o la manca de
forma en un títol susceptible de ser efectiu amb l'oportuna elevació a escriptura
pública (19). I també és clar que els drets indisponibles (art. 121-2 CCC) que per la
seva naturalesa no es poden renunciar tampoc es poden extingir amb l'abandó que
comporta la inactivitat durant el temps de prescripció (art. 121-2 CCC) i per això són
imprescriptibles.

3. Visió tècnica del termini. Previsions vers el “dies a quo”: conseqüències pràctiques.
La previsió legislativa amb vista a la computació del termini explicita les següents
qüestions. En primer lloc "el dies a quo" o dia de començar el termini, mostra una
regulació menys feliç que la de l'art. 1969 del CC. Aquest precepte situa el "dies a
quo" en el dia "en que pudieron ejercitarse" les accions. En canvi l'article 121-3
paràgraf 1 inicia el termini quan "la persona titular" coneix o pot racionalment
conèixer les circumstàncies que fonamentin la pretensió i la persona contra la qual pot
exercitar-la. Clar que la persona que no té aquest coneixement no pot exercitar l'acció,
però queda al descobert la persona que encara que coneix la persona, el dret, i les
circumstàncies no té possibilitats d'executar l'acció. I és més àmplia la redacció del
CC . En efecte la S. del TS espanyol de 25 de gener de 2000 contempla el cas d'una
acció reivindicatòria, exercitada per l'amo contra l'Estat espanyol. L'Estat invoca la
"usucapio" al seu favor i la prescripció extintiva de l'acció reivindicatòria. Com que la
major part dels trenta anys van transcórrer abans de l'última constitució el TS aprecia
que durant l'època del cabdillatge, en no existir plenes garanties, no era moralment
possible exercir l'acció i diu que no s'ha completat el terme i estima l'acció
reivindicatòria. El text del Codi Civil deia que el "dies a quo" comença quan el titular
pot exercitar l'acció. El CCC diu (121-23, 1) que el termini comença quan coneix les
circumstàncies i la persona. En el cas de la sentència comentada, si hagués regit el
precepte del Codi Civil de Catalunya, hauria perdut el reivindicant, ja que coneixia les
circumstàncies i la persona usucupiant. No es valoraria el fet que "no pogués" o no
tingués mitjans per exercitar l'acció.
Finalment no està de més, i és útil la possibilitat d'apreciar l'efecte extintiu de la
prescripció (art. 121-1) tant si s'exerciten pretensions sobre drets disponibles en forma

18
Quan un bé pertany a varies persones, per la “actio comuni dividundo” (art. 400 del CC) es posa fi a la
“indivisió” i es divideix la cosa adquirint els elements resultants de la divisió cadascun amb caràcter exclusiu.
També existeix la comunitat hereditària, però s’ha de considerar com un tot. La “actio familiae ercisunde” (arts.
45 i següents CS i ara, art. 464-1 a 464-16 CCC) tendeix no a dividir cada bé, sinó tot l’actiu de l’herència
formant lots de bens de valor equivalent corresponents a la quota de cada adjudicatari. Mitjançant la “actio
comuni dividundo” és la finca o les finques que es subdivideixen en proporció a les quotes. Per la “actio
familiae ercisunde”, és el tot el que es divideix, formant lots
19
Veieu art. 531-12 CCC. Ara, retorna jurisprudèncialment el rigor de tal manera que sense guardar la forma, la
donació és vàlida. Veieu també art. 1.279, 1.280 y sobretot 633 CC espanyol.

12
 d'acció com en forma d'excepció. I és útil encara que costi imaginar-se una pretensió
exercitada en forma d'excepció (20).

4. La important i nova distinció entre interrupció i suspensió.

Distingeix la interrupció de la suspensió.
La suspensió para el compte del temps. El rellotge només es para i fins que la
suspensió no desapareix, no es torna a engegar, però val i compta tot el temps anterior
a la suspensió, que se sumarà al que comenci a comptar després d'aixecada la
suspensió (art. 121- 19).

La interrupció en canvi no solament para el rellotge si no que el torna endarrere i

comença a comptar de nou tot el termini de prescripció, com si el "dies a quo" hagués
sorgit el dia de la interrupció. El temps anterior a la interrupció desapareix.

La regulació casuística de les dues institucions està respectivament en els articles 121-
15 al 121-19 i 121- 11 a 121-14. El seu contingent no és objecte d'un anàlisi detallat,
però sí que fem unes observacions puntuals. A. - El caràcter excessivament restrictiu
de la suspensió per causa de força major (121-15) limitat als sis últims mesos redueix
massa el seu àmbit d'aplicació. El cas que hem esmentat de la Sentència del TS
espanyol de 25 de gener de 2000 (21) tampoc no hauria pogut ser objecte de la
resolució equitativa del Tribunal Suprem. B. - l'apartat c) de l'art. 121-16 és fruit
potser d'una obsessió en considerar la parella de fet, doncs és difícil determinar quan
comença i quan acaba aquella unió que els interessats no han volgut documentar. I la
prescripció, que té raó d'ésser en l'aspirada estabilitat i fermesa de les relacions
jurídiques i en la mateixa seguretat jurídica, per poc que es pugui, no ha de generar
dubtes ni desembocar en ells. C. - L'enumeració de les causes d'interrupció (art. 121-
11) és clara, precisa i sòbria, és a dir útil. Les assenyalades amb les lletres a), b) i c)
expressen interrupcions causades per l'activitat del titular de la pretensió.
L'assenyalada amb la lletra d) expressa una causa deguda a l'activitat de la persona
contra la qual es pot reclamar.

5. El nou sistema de terminis: El vell usatge “omnes causae” està absolutament substituït
llevat d’una minsa subsistència residual.

A – En general
Absolutament innovadora és la fixació de terminis que hem relacionat “supra” en la
visió panoràmica (II-1).

20
És clar que l'actor pugui invocar la prescripció d'un dret del demandant que col·lisioni amb la pretensió del
propi demandant i és també clar que el demandant pugui, excepcionant, invocant la prescripció del propi dret de
l'actor.
21
No podria sustentar-se en una interrupció - no poder començar a contar per falta de garanties - ni tampoc en la
suspensió, doncs apareix legislativament molt restringida com hem dit.

13
 El senzill i precís “Usatge Omnes causae” ha mort i també el primitiu article 344 de la
Compilació. Els terminis s’escurcen (22). La tendència moderna és en aquest sentit
indetenible. La vida va tan de pressa, es pensa, i amb raó que els drets no poden estar
tant temps latents i incerts. Però la contrapartida és que la vida es crispa. I es crispa
més, en relació directa amb l'escurçament del termini de prescripció. Quan el termini
de prescripció és llarg, el tolerant titular del dret (i la tolerància és una bona virtut,
avui en dia encara més necessària) no té pressa a dur a l'altre als tribunals. Res el
constreny. Però si el termini és curt, sent que perd definitivament un dret, que el seu
patrimoni s'escurça, i moralment, familiarment pensant en els seus, se sent obligat a
demandar, i demanda. Precisament perquè la por als moros, feia emmurallar les
nostres viles i hi havia poc espai per a patis i carrerons feia falta que es toleressin les
finestres que s'obrien directament al solar del veí. I perquè aquestes finestres
poguessin subsistir, es va ordenar (Sanctcilia ordinacions 14,41,61 i 62 i art. 566-2
numerals 1 i 4 del CCC) que no es poguessin adquirir mai per prescripció ni tan sols
immemorial les servituds aquestes de llum i vistes. El veí que les sofria sabia que
podia fer-les tancar quan volgués, sabia que mai perdria aquest dret. Estava tranquil i
per això no li calia tancar si no havia d'edificar.

B – Termes concrets: anàlisis

aa – 10 anys: Importància d’aquest terme per la seva extensa aplicabilitat.

Terme i usucapió consumada.
Així doncs prescriuen als DEU ANYS "les pretensions de qualsevol classe
(art. 121-20) disposant així una norma general, que regeix almenys que "algú
hagi adquirit abans un dret d’usucapió o que el Codi o les lleis especials
disposin altra cosa" (23).

22
Tendeixen a escurçar-se, encara que, com passa amb la responsabilitat extracontractual s’allargui al passar
d’un any a tres com “infra” veurem.
23
En aquest sentit, cal tenir en compte que són moltes les situacions especials. Així per exemple i no pas
exhaustivament tenim: El terme de 3 anys de l'article 221-2 del Codi de Família (rendició de comptes a la tutela,
aplicable la curatela també) de responsabilitat (206 CF). El terme de 2 anys per a rendir comptes els pares de
l'administració dels béns dels seus fills en pàtria potestat (art. 148-2 CF).
Veieu sempre sense intervenir si es tracta de prescripció o caducitat, els termes de dos anys per l'acció
d'impugnació de la filiació (arts. 106, 107, 108, 109, 110, 112 CF [però si el fill és l'actor, en reclamació de
maternitat durant tota la vida. Sic. 112] ). El terme de tota la vida per a la declaració de filiació matrimonial
(acció positiva de reconeixement) art. 103, o no matrimonial, igualment per a tota la vida art. 104 CF. Encara
que és clarament de caducitat esmentem el termini de quatre anys per a impugnar els actes en frau de crèdit de
participació (liquidació del règim conjugal de participació) de l'article (art. 60-2 CF); L'any (1 any) a partir de
l'incompliment de càrregues per a revocar les donacions capitulars per raó de matrimoni (art. 21-2 CF); el
termini de quatre anys d'impugnació de l'acceptació o repudi de l'herència per vici de consentiment o falta de
capacitat. (461-10.2 CC). L'exercici de l'acció petitio hereditatis és imprescriptible (art. 465-1.3 del CCC) llevat
que el posseïdor hagi consumat la usucapió; el terme de quatre anys d’adveració i sis mesos de protocol·lització

14
del testament hològraf (art. 421-19.2 CCC). L'elecció d'hereu de l'art. 429-4 CCC; els sis mesos per a inventariar
als efectes de gaudir de la quarta trebel·liànica de l'art. arts. 426-20 i 426-33 CCC; els sis mesos per a retenir la
falcídia (arts. 427-40 i 426-20); els 10 anys per a reclamar la legítima (art. 451-27 CCC); i atenció als 4 anys per
a demanar la nul·litat del testament per caducitat art. 422-3 CC o per la reducció o supressió de donacions o
disposicions inoficioses de l'art. 451-24 CCC. Els 3 anys de reclamació de la quarta vidual (art. 452-6 CCC). Per
la venda a carta de gràcia atenció a l'article 326 de la Compilació; així com la caducitat dels 4 anys de l'acció
rescissòria ultradimidium (per lesió en més de la meitat) de l'art. 422 de la Compilació; Tot esperant el contingut
dels altres llibres del Codi Civil de Catalunya cal atendre també l'acció d'anul·labilitat dels contractes (art. 1.300
Codi civil espanyol) que prescriu als quatre anys, com així també les rescissòries (art. 1.299 CC, quatre anys; els
5 anys de la revocatòria de donacions de l'article 646 del CC espanyol (superveniencia o supervivència dels
fills) o l'any de la revocació per ingratitud (art. 652 CC espanyol). Continua, en fi, viva la clàssica polèmica si
l'acció - o pretensió - que descansa en la nul·litat radical o absoluta, en la inexistència, està afecta al terme
ordinari de prescripció - en el present deu anys - o bé s'hauria de reputar imprescriptible, perquè allò que és
inexistent no produeix mai cap efecte. És com si no hagués existit mai. Recordem així mateix la caducitat de 4
anys que disposa el nº 5 de l'article 9 de la Llei Orgànica Estatal de 5 de maig de 1982 (a l'honor, la intimitat i la
pròpia imatge) de les accions de protecció davant d'intromissions il·legítimes.
Mireu l'article 1.301 del CC, però advertiu que es refereix a la durada de l'acció d'anul·labilitat, encara que
expressi nul·litat (arg. Art. 1.300) doncs la falta de qualsevol element - o la seva il·licitud - equivalen a la
inexistència o nul·litat radical amb prescripció ordinària (15 anys en el CC, però ara 10) o imprescriptibilitat
com afirma un sector de la doctrina. Veieu l'article 1.299 CC que fixa la durada així mateix en quatre anys, que
és la fixada per la Compilació catalana (art. 322) com a termini de caducitat per a la rescissió "ultradimidium".
Encara que no es tracta d'un termini de prescripció o caducitat de la pretensió, sinó que de la necessitat que el
defecte qualificable com ruïnós es rebel·li o sorgeixi dintre dels 10 anys, recordem així mateix el termini
decennal de l'art. 1.591 del CC i de 15 anys del paràgraf 2 del mateix article que és l'ordinària del 1.101 i per
tant de no estimar-se com un termini especial, a Catalunya seria el termini general de 10 anys el qual s'hauria
d'aplicar. Però si s'entengués que encara que fos de 15 anys, al consignar-se especialment en l'article 1.591.2 no
és la general de l'art. 1.964, aleshores com a especial no prescriuria als 10 anys, sinó als 15: això és el que
provisionalment crèiem, però de totes maneres, en la practica, jo no deixaria "ad cautelam" mai passar els 10
anys. Tingueu en compte les SS del TSJC de 16 de setembre del 2002 i 14 d'octubre del 2002 quan fixen,
assentant explícitament jurisprudència - l'acció negatòria de servitud en 30 anys, mentre que la de immissions
(per fer-les cessar) prescriu als 5 anys. És imprescindible, la lectura del treball del professor Dr. JOAN EGEA
FERNÁNDEZ, publicat en la secció del dret català de la revista electrònica INDRET, titulat "la prescripció de
l'acció negatòria" Barcelona. Gener 2.003, on podreu percebre les interrelacions entre els termes de prescripció
de l'acció negatòria, la confessòria i la usucapió de servituds manifestant els problemes que plantegen la
possible coexistència de terminis diferents, a l'hora que comenta les sentències del TSJC abans assenyalades.
És d'esperar que quan estigui complet totalment el nou Codi Civil, s'haurà realitzat una nova reconsideració
coordinativa en quan faci falta. Però en el interval, hem volgut, malgrat l'atecnicisme d'aquesta nota (ben feta
tindria l'extensió d'un llibre) prescindint fins i tot de distingir caducitat de prescripció, donar uns quants
exemples que obsten a l'entrada en aplicació del termini general (o escombra) dels 10 anys (art. 121-120) per tal
que el lletrat en exercici no es fiï massa de la “gran” aplicabilitat precepte, doncs cal tenir en compte la frase
"llevat que aquest Codi o les lleis especials disposin altra cosa "que obliga" a un examen molt complet, d'acord

15
 Aquest precepte doncs mostra les següents notes:

Primer - Constitueix el termini general o escombra que s'aplica en defecte de

l'existència en relació a la pretensió que està prescrivint d'un termini especial o
singular de prescripció extintiva diferent (121-20).

Segon - En qualsevol discordança que pogués sorgir entre el terme de

prescripció extintiva i la usucapió guanyada per un altre, passa davant i té
eficàcia la usucapió consumada, de tal manera que a algú, encara que no li hagi
prescrit la seva acció (o la seva pretensió) si un altre ja ha guanyat el dret per
usucapió, preval l'adquisició d'aquest últim (24).

Tercer - El termini esmentat general o escombra (10 anys) precisa per entrar en
aplicació, no solament el defecte de disposicions especials sinó que tampoc
puguin aplicar-se els terminis genèrics que tenen per objecte pretensions
incardinables en els supòsits de l'art. 121-21 (3 anys) o 121-33 (1 any).

Quart – Regula i és un termini de prescripció extintiva.

bb – Visió pràctica determinativa del terme aplicable

Caldrà per poder invocar amb èxit l'aplicació d'aquest termini general de deu
anys, comprovar abans que, en relació a la pretensió objecte de prescripció, no
existeix cap disposició especial vigent que assenyali un altre terme de
prescripció, i en defecte d'aquesta disposició especial, caldrà comprovar així
mateix, que no fos incardinable en la llista de pretensions corresponents ni a
tres anys (arts. 121-21) ni a un any (art. 121-22).

Si després d'aquest detingut estudi, no entra en aplicació cap dels preceptes

preferents esmentats, aleshores entra en funció el termini general o escombra
de l'art. 121-20 del CC de Catalunya.

Aquest termini és el que substitueix els terminis disposats per l'article 344 de
l’original Compilació catalana (trenta anys per a la prescripció de les accions i
els drets tant personals com reals de les servituds, i sis anys els de domini i
drets reals sobre béns mobles) per un sol comú de deu anys. En aquest sentit,
el nou art. 121-10 genera un fort efecte unificador, de tal manera que el termini
comú de prescripció extintiva, en defecte de terminis especials, és un només:
el de 10 anys, substituint els 30 de l'antic usatge omnes causae i de l'art. 344

amb la naturalesa de l'acció, i conté la humil admonició que en cas de dubte tingui en compte el termini més curt
per a no sofrir el perjudici de deixar extingir el dret, o com es diu ara, la pretensió.
24
Veieu l’article 121-20 CCC.

16
 de la Compilació i també, fins i tot, el termini de quinze anys disposat per
totes les accions personals per l'article 1964 del Codi Civil cosa que malgrat
sigui una obvietat l'expressem per a clarificar. Així doncs, en defecte de
terminis especials, només existeix un únic termini escombra: el de 10 anys de
l'art. 121-20.

En resum, que el termini general de 10 anys, substitueix al termini general o

escombra de l’usatge omnes causa i que era de 30 anys, i substitueix també, el
tradicional termini de 15 anys de les accions personals que no tenien termini
especial assenyalat. Així doncs, els esmentats terminis de 30 anys (pretensions
reals) i 15 (pretensions de drets personals) de caràcter general, s’unifiquen i
escurcen al quedar substituïts per un termini general comú de 10 anys.

I a més, compteu que abans d’arribar a l’aplicació d’aquest termini general

s’ha de fer una labor més diligent, doncs cal assegurar-se que no sigui
d’aplicació un termini especial per la pretensió de la que es tracti i que encara
que per això caldria investigar només en el CCC, com que ara encara no està
complert ni vigent en la seva totalitat, s’ha d’examinar també el CC espanyol i
el lletrat, sempre en cas de dubte (25) haurà d’aplicar el termini més curt per
protegir al seu client i també cobrir la seva responsabilitat.

cc – Els termes de 3 anys

L'article 121-21 disposa que prescriuen als tres anys:

a) Les pretensions relatives a pagaments periòdics que s’hagin de fer

per anys o terminis més breus.

b) Les pretensions relatives a la remuneració de prestacions de serveis i

d’execucions d’obra.

c) Les pretensions de cobrament del preu en les vendes al consum.

d) Les pretensions derivades de responsabilitat extracontractual.

Molta cura cal tenir amb aquest terme (26).

Cal atendre especialment degut al que s’expressa en “supra” en les notes 8 i 9

d’aquest estudi, i en el text que elles complementen (INTRODUCCIÓ) a la

25
Per suposat que aquesta precaució, no està mai de mes. Anticipar-se i evitar la consumació de la prescripció
extintiva sempre és bo. I en cas de dubte, si se és a temps, val més curar-se en salut i accionar abans de
transcórrer el terme més curt.
26
Tota precaució és poca. Veieu supra les notes 8, 9 i 10.

17
responsabilitat extracontractual, doncs les seccions diverses resolucions
judicials (veieu “supra” notes 8, 9 i 10) discrepen de l’aplicabilitat del terme
de prescripció d’un any del CC espanyol o el de tres anys que disposa el CCC.

Encara que la qüestió es greu i alarmant, ja s’ha explicat en el lloc de

referència, però insistim, i alhora resumint el que allí hem dit cal tenir en
compte, que la dificultat resulta, bàsicament de:

A – El caràcter supletori general del Codi civil espanyol – que allí s’analitza –
fa que aquest entri en aplicació sempre que una matèria no estigui regulada en
l’ordenament jurídic català. Ha aparegut un dubte que parteix de la idea que
caldria per aplicar el terme de tres anys que la responsabilitat estes regulada en
el Dret català (veieu “supra” nota 9.2).

Com allí raonem, aquest argument no és prosperable.

B – La incidència de las suspensió decretada pel Tribunal Constitucional de la

vigència del precepte. Més, com allí també expliquem la suspensió està
aixecada, i el recurs d’anticonstitucionalitat retirat.

C- Més qüestionable és decidir sinó solament l’acció de la víctima contra el

causant del dany prescriu als tres anys sinó si també prescriuen les altres
accions instrumentals com són l’acció directa contra la companyia
d’assegurances i l’acció de repetició d’aquesta contra el causant del dany. Com
allí expliquem, creiem que el terme de tres anys és el de prescripció de totes
aquestes accions sense excepció.
Per aquesta raó, tenim el convenciment de que el termini d’aplicació ha de ser
el de tres anys i no el d’un any per totes les accions. Més, el lletrat responsable
de l’exercici de l’acció si és a temps, per precaució – insistim – utilitzi el terme
curt fins que existeixi una abundant i contundent jurisprudència confirmatòria
d’aquest punt de vista.

Els quatre citats grups comprenen tota classe de pretensions que tenen les
corresponents característiques. Però això no priva, que pugui existir un
precepte especial per a una pretensió, que encara que enquadrable dintre d'un
d'aquests quatre grups ordeni un termini de prescripció diferent i especial.

Això comporta, que a efectes pràctics caldrà anar amb compte d'examinar si,
en relació a la pretensió que pugui sofrir els efectes de la prescripció, existeix
una norma especial vigent que disposi un altre termini. En aquest cas haurà
d'establir-se aquest últim.

18
 dd – El terme d’un any.
L'article 121-22 diu:

Les pretensions protectores exclusivament de la possessió prescriuen al cap

d’un any.
La seva lectura i el seu significat són fàcils. Es refereix als clàssics interdictes,
que avui, amb la nova LEC (27) reben una denominació diferent. És objecte
d'aquesta regulació doncs les pretensions que només pretenen la protecció (per
a retenir-la, recobrar-la, o rebre-la, o evitar ser danyada per obra nova o
amenaçada per la ruïna d'edifici o la caiguda de runes) de la possessió sense la
concurrència de declaracions, o condemnes derivades de la causa de la
possessió. Malgrat això, cal considerar si el nou Codi Civil de Catalunya, fa
esment no només a la possessió natural o simple tinença d'una cosa o d'un
dret, abstracció feta del dret a posseir (28) i a la civil (29) o tinença lligada a la
intenció de tenir la cosa o dret com a propis al dret a gaudir d'ella, sinó també a
la denominada possessió civilísima o sigui el dret a posseir sense la tinença
material de la cosa (30). Si així fos, no existeix dubte que també, la protecció
d'aquest tipus de possessió, com a tal possessió, estaria afecta a aquest termini
de prescripció. En el cas que el nou CC no contemplés la possessió civilísima,
al defensar-la com l'actor la qualificaria de possessió, està clar que el demandat
invocaria, si es donés el cas, la prescripció anual. Així doncs, en la pràctica és
sempre recomanable que l'actor accioni abans de l'any que diu el nou CC .

ee – El terme residual de 30 anys. El nou significat. Preclusió.

L'article 121-24 disposa explicant el que vol dir "terme de preclusió":

Qualsevol pretensió susceptible de prescripció s’extingeix en tot cas pel

transcurs ininterromput de trenta anys des del seu naixement, amb
independència que hi hagin concorregut causes de suspensió o que les
persones legitimades per a exercir-la no hagin conegut o no hagin pogut
conèixer les dades o les circumstàncies a què fa referència l’article 121-23,
en matèria de còmput de terminis.

27
Veieu nova LEC art. 250 núm. 2,3,4,5 i 6. AL nostre judici, també el núm. 7, que es refereix a l'acció
possessòria de l'art. 41 que dóna eficàcia al principi de legitimació (art. 38 de la L.H.) a efectes possessoris.
L'article 41 fa referència al judici verbal que dóna viabilitat a aquesta acció possessòria.
28
Veieu l'actual art. 430 del CC espanyol i l’article 521-1 del CCC.
29
CCC 521-1. La progressiva espiritualització o sublimació del concepte de "corpus" fa que es doni cada vegada
més bel·ligerància a la possessió civilíssima.
30
Vide nota anterior.

19
Insistim que aquest terme de 30 anys, és també un terme de màxims de tal
manera que, hagi passat el que hagi passat, si els terminis corresponents a
l’índole o naturalesa de la pretensió no hagi encara començat a contar o
s’hagin interromput, o s’hagi suspès, o condicions subjectives del titular
justifiquin la seva inactivitat, mai pot estar, sense que sigui exercitada, una
pretensió durant 30 anys.

Tot això vol dir, que malgrat que estigués suspès un termini de prescripció, o
que no s'iniciés el còmput (que encara no hagués esdevingut el "dies a quo") si
arriben a passar trenta anys des del naixement teòric de l'acció, llavors no
podrà perdurar l'operativitat de la pretensió encara que subsistissin les causes
de suspensió o no s'hagués iniciat el còmput, o encara que també, naturalment,
si computat ja el dies a quo, o reprès el tracte per a l'aixecament de la
suspensió, arribessin a transcórrer els citats trenta anys (encara que no s'hagués
complert el termini curt). És un reflex de la contundència de l'Usatge omnes
causae que deia, que als trenta anys en tot cas s'ha acabat, expressava el
següent:

"Totas casusas, sis vol bonas, o malas, o rahons civils, o encara criminals, si
dins trenta Anys diffinidas no seran, o Catius qui en contentio seran posats, e
no son per altre empero possehits si diffinits o venuts no seran, en neguna
manera no sien redemanats. Si algu empero apres aquest nombre de trenta
Anys assajara moure plet, aquest nombre li result, e una lira de or a aquest
aquí lo Rey manara, forçat pac".

ff – Clarificacions: La prescripció no es apreciable “ex oficio”: cal al·legar-la

per entrar en consideració ienjuiciamiento. Forma de l’al·legació.

És clar que això no és pròpiament una novetat, doncs aquestes qüestions ja

havien estat considerades àmpliament per la doctrina i la jurisprudència. La
novetat consisteix en la clarificació legislativa, en la precisió determinativa.
Aquesta precisió determinativa, deriva de l’expressió “extrajudicialment” de la
nova normativa.

La tradicional doctrina segons la qual la prescripció no és apreciable d'ofici

(art. 121-4) és acollida per el CCC i més en dir que "ha de ser al·legada
judicialment o extrajudicialment". Aquesta expressió planteja el problema del
significat que s'ha de donar a l'adverbi "extrajudicialment" ja que les
al·legacions han de fer-se en el procés, en un moment viable, però fora del
procés es poden operar acords, o realitzar requeriments o simples
manifestacions de voluntat i expressions de fets. No creiem que vulgui dir
al·legacions realitzades en un procés d'arbitratge: més aviat deu referir-se a
manifestacions o requeriments que es ratifiquin en el procés, o que siguin

20
 tinguts en consideració per l'altra part, per respecte espontani al dret. I seria
dubtós - i per tant no és aconsellable fer-ho - abstenir-se d'invocar i al·legar en
el procés la prescripció a pretext d'haver-se al·legat abans extrajudicialment.
Però si un lletrat es troba que pel que sigui, ell o el seu antecessor no ho va
al·legar en el procés, no ha de dubtar a invocar una anterior al·legació
extraprocessal si és que existís.

I encara que no crec que “extrajudicialment” vol dir només en un arbitratge, el

que en tot cas ha de fer el lletrat (“valga por lo que valiere”) si existeix un
procés posterior i l’interessat invoca la prescripció, es tornar-la a invocar en
aquest procés, tot afegint que també ja l’havia invocat.

III – LA NECESSITAT D’EXAMINAR ALTRES NORMES LEGISLATIVES

Aquest capítol ja està implícit en l'anteriorment dit, i sota un punt de vista purament
sistemàtic no caldrà pas insistir. Però sota un punt de vista pràctic, si que l’experiència
ensenya que no està de més insistir, en que el lletrat, davant d’una pretensió determinada no
pot menysprear el problema de la prescripció, o més àmpliament, el problema de la
determinació de les conseqüències del transcurs del temps, limitant-se a examinar la
normativa comentada del CCC, doncs a part del problema aquí no estudiat de la caducitat,
també nodridament regulat pel propi CCC de Catalunya (Veieu arts. 122-1 a 122-5) a part
d’això, en l’ampli nou CCC al regular institucions determinades apreciem determinacions
especials a aquelles corresponents que poden alterar la normativa general i apareixen també,
determinacions temporals d’importància (encara que no es tracti pròpiament de prescripció)
que influeixen i afecten a l'eficàcia de la pretensió. Volem dir – parlant elementalment – que
no hi ha prou, examinant la part general (concretament el llibre primer en la part comentada)
sinó que cal examinar la regulació de cadascuna institució. En l’anterior nota núm. .... sense
pretendre ésser exhaustius hem volgut donar idea de la nodrida excepcionalitat esmentada. I
cal relacionar tots els termes entre si. Per exemple, és freqüent que confiant en la durada del
terme de prescripció de la pretensió de reclamació de la llegítima (31) no es repari que el
terme (32) per reduir donacions o llegats per inoficiositat es molt més curt. Jo he vist moltes
vegades que es reclama la llegítima dintre del terme de prescripció, però la reclamació resulta
inútil perquè ja és tard per demanar la inoficiositat deixant al legitimari insatisfet. No insistim
aquí, respecte a les relacions entre la prescripció de les accions i la usucapió: Encara que
estigui suspès el terme d’una acció real que té per objecte una finca, o encara que no hagi
prescrit l’acció que té per objecte la pretensió, si un altre persona ha consumat la usucapió al
seu propi favor no importa per l’eficàcia d’aquesta consumació el fet que l’acció del
reivindicant no hagi prescrit.

31
Veieu art. 451-27 del CCC.
32
Veieu art. 451-24 del CCC. El terme de caducitat.

21
Atenció doncs també, a la usucapió incident en el cas sotmès a estudi, dictamen o defensa del
lletrat.
Vull dir, amb tot això que el problema del temps, és certament molt preocupant, i requereix
una atenció molt acurada del lletrat.
Això comporta doncs atendre: a la normativa del títol del CCC. A la normativa específica de
totes les institucions, jurídicament sensibles al cas si la normativa reguladora dels quals es
aplicable, i per descomptant atendre també a les disposicions transitòries perquè en la
prescripció està incidint el temps como a factor determinant, i en el moment present, estan
transcorrent termes de prescripció, que van començar a computar segons legislacions
diferents de les actualment vigents, per la qual cosa, cal determinar quina és la llei aplicable
ara (33).

Ja sé que això és feixuc i molest. Però és així. No oblideu mai, que en moments de canvi
legislatiu el lletrat té una important sobrecàrrega i el perill d’errada és certament important.

IV – EL CRONOS I LA TRANSVERSALITAT

No solament és “diferent” la llei d’un temps en relació a un altre temps, sinó que també és
diferent, de vegades, la legislació comú, de la corresponen a una comunitat autònoma o
existeixen diferències entre les corresponents normatives de les esmentades comunitats. A
més de suportar el lletrat el problema de la temporalitat alteradora, ha de considerar la
diversitatespacial o transversal legislativa, doncs malgrat les especialitats dels ordenaments
jurídics diferents abunden i són operatives relacions jurídiques entre persones físiques i
jurídiques incardinats en diverses comunitats autònomes (34).

Cal doncs, estar conscient d’aquest problema i resoldre’l amb cura i encert en cada cas.

No sols hem d’atendre a les normes de conflicte (35) sinó també, a les abans esmentades
disposicions transitòries perquè, de vegades caldrà aplicar una normativa d’un ordenament
determinat (problema de transversalitat) vigent en un temps determinat (transitorietat).

33
Veieu disposicions transitòries de:
Llei 30 desembre de 2002 (1ª llei del CCC).
Llei 2 de maig de 2010 (Dret reals, llibre cinquè).
Llei 24 de abril de 2008 (Persones jurídiques, llibre tercer).
Llei 10 de juliol de 2008 (Successions, llibre quart).
34
Veieu art. 111-3. Atenció al paràgraf 1 d’aquest article.
Tingueu en compte que per atendre a les normes de conflicte, heu d'estar al disposat en el CC espanyol en
l’article 16 en relació amb el capítol IV del títol preliminar del CC espanyol aplicable d’acord amb la
supletorietat que demanda l’article 111-5 del CCC i l’article 149 de la Constitució espanyola en el seu últim
incís.
35
Veieu les dos notes “supra” immediatament anteriors a aquesta.

22
Podrien citar, alguns exemples. Però considerem només el problema de la responsabilitat
aquiliana derivada de l’accident de circulació. En el dret comú espanyol, tradicional, i del
nostre vell CC, l’acció de reclamació indemnitzatòria prescriu (36) a 1 any. En el CCC es
disposa que prescriu (37) als tres anys. Segons quan s’hagi comés el fet nociu, i on s’ha
comès, o l’estatut personal de l’infractor o del que ha sofert el dany tenint en compte que la
normativa específica catalana ha estat “suspesa” pel TC durant un temps (38).

Tenim resolucions judicials que en litigis que tenen per objecten responsabilitat
extracontractual – vehicles a motor – operats a Catalunya apliquen un terme d’un any, i
d’altres que apliquen el terme de tres. El problema es complica perquè no sols existeix l’acció
de la víctima contra l’infractor, sinó l’acció directa contra la companyia asseguradora o
l’acció de repetició o també subrogativa d’aquesta companyia (que paga a la víctima) contra
l’infractor. Jo crec que en tot cas, si el fet ha ocorregut a Catalunya, després de la vigència de
la Llei, el terme de prescripció és de tres anys (39) i també crec, que això s’estén – encara que
explícitament no està dit – a les accions directe i de repetició abans esmentades afectants a les
Companyies de Assegurances. I també crec que aquesta posició serà la jurisprudèncialment
dominant. Però, malgrat aqueta creença, un lletrat prudent i sensat, anirà a la segura i, si pot,
no dubtarà en actuar com si el terme encara fos d’un any. Temps a venir, no caldrà aqueta
precaució.

V – CONSTITUCIONALITAT

També he d’estar al dia, vers si, una determinada normativa ha estat suspesa o no, pel
Tribunal Constitucional. No podem tampoc els lletrats, suspendre l’atenta vigilància al
respecte (40).

VI – REFLEXIÓ FINAL

Quan he rellegit aquestes notes abans de lliurar-les he tingut la sensació de que el panorama
era desolador. No és així. Jo no he volgut dir això, sinó insistir amb allò que ja sabeu, i es que
en moments de trànsit i mutació, espacial i temporal, cal que obrem en ple coneixement de
causa. I veureu que quan hageu considerat totes les arestes del cas concret, la llum de la
veritat, us deixarà tranquils i satisfets. Penseu que de vegades és millor patir – tot estudiant i

36
Veieu art. 1.902 i 1.968 2º del CC espanyol i arts. 10 i 11 de RDL 29 d’octubre de 2004. Vide art. 23 Llei 8
d’octubre de 1980.
37
Veieu art. 121-21 d. ) del CCC.
38
Veieu “supra” notes 9 i 10 la menció a aquesta suspensió.
39
Veieu “supra” el fonament d’aquesta convicció: notes 9, 10 i 11. Veieu nota 37 “supra”.
40
Veieu “supra” en nota 11 l’àmplia referència a un problema d’aquest “tipus” plantejat en la realitat present.

23
meditant - una pertorbació íntima genèrica que patir una reclamació per responsabilitat civil;
contratemps aquest que, gràcies a Déu, no està encara molt estès però apunta. I això, per a
nosaltres els advocats no ens va.

Josep Joan Pintó Ruiz

Doctor en Dret - Advocat

24