Está en la página 1de 30

TEMA 8.

EL SIGLO DE AUGUSTO Y LA POÉTICA


IMPERIAL
TEMA 8

EL SIGLO DE AUGUSTO Y LA POÉTICA IMPERIAL

8.1. De la República al Principado

8.2. La literatura augustal: definición y características

8.3. Publio Virgilio Marón

8.4. Publio Ovidio Nasón


8.1. DE LA REPÚBLICA AL PRINCIPADO

 Octavio Augusto representa el fin de una época. Los romanos


adoptan la forma imperial, que ven en otros territorios, como el
sistema más efectivo de control del Mediterráneo. Después de
un siglo de guerras civiles, Octavio da a los romanos una Pax
duradera a cambio de la pérdida de las antiguas libertades
republicanas.

 Su Principado dura 43 años (31 – 14 dC).

 Su programa político se basa en:

1. Restaurar aparentemente la República (Respublica


restituta).
2. Recuperar las costumbres de los antepasados (mores
maiorum).
3. Velar por la Pax Augusta.
4. Convertir Roma en la gran capital de un imperio (Agrippa
y Mecenas).
8.2. LA LITERATURA AUGUSTAL

DEFINICIÓN
Tras la revolución neotérica, la literatura romana iguala y supera el
modelo griego. Las obras literarias escritas durante el principado de
Augusto son las obras clásicas de Roma, su punto culminante. La
literatura augustal tiene un afán de excelencia impulsado por la
trascendencia histórica del momento.
8.2. LA LITERATURA AUGUSTAL
RASGOS PRINCIPALES

1. Propaganda sincera ad maiorem principis gloriam.


2. Defensa de los mores maiorum con tres ejes:
 Roma versus Oriente (Roma versus Alejandría).
 Alabanza de la virtus y condena del vitium.
 Retorno al campo.
3. Rechazo de la moral neotérica y alejandrina pero aceptación de sus innovaciones.
4. Poesía cortesana de círculos íntimos en torno a Mecenas y Messala (recitationes).
5. Poetas profesionales de estética refinada y alta formación.
6. Retorno a modelos 'clásicos' como Homero, que hay que superar (aemulatio).
7. Voluntad de convertir el ideal imperial (Caius Iulius Caesar Octavianus Augustus) en
real.
8. Nuevos significados de la mitología griega arcaica ad maiorem principis gloriam.
9. Modelo poético basado en el clasicismo que busca rigidez estética.
8.3. PUBLIO VIRGILIO MARÓN (70 – 19 aC)

 Nace en Mantua (Mantua-ae), en una familia humilde pero


recibe la formación de la alta sociedad.

 Trabaja las tierras paternas, expropiadas por Augusto.

 Le implora en Las Bucólicas y este le devuelva las tierras.

 Virgilio se queda en Roma, en el Esquilino, cerca de la casa de


Mecenas.

 Se convierte en el poeta áulico por excelencia (Tu Marcellus


eris).

 Muy popular, hombre ejemplar.


8.3. PUBLIO VIRGILIO MARÓN (70 – 19 aC)

 Con treinta y cuatro años se retira a Nápoles, inmerso en el


estudio del epicureísmo, y escribe Las geórgicas.
 Viaja constantemente a Grecia para terminar la Eneida pero
muere en Bríndisi (Calabria: Calabri-orum).
 Sus restos son trasladados solemnemente a Nápoles
(Parténope: Parthenope-is) e incinerados en el camino de
Pozzuoli, donde se erige su tumba, lugar de peregrinación.
 Máximo representante del clasicismo.

EPITAFIO DE VIRGILIO
Mantua me genuit, Calabri rapuere, tenet nunc
Parthenope; Cecini pascua, rura, duces.
8.3. PUBLIO VIRGILIO MARÓN (70 – 19 aC)

 Virgilio tiene dos obsesiones poéticas:

 8.3.1. La alabanza de Augusto

 8.3.2. La aemulatio de Homero


8.3.1. LA GRATIA DE AUGUSTO
VIRGILI, GEÒRGIQUES, III.40-42
interea Dryadum silvas saltusque sequamur 40
intactos, tua, Maecenas, haud mollia iussa:
te sine nil altum MENS incohat.

LUCRECI, DE LA NATURA DE LES COSES, I.304


TANGERE enim et TANGI, nisi corpus, nulla potest res

TÀCIT, DIALOGUS, XIII.1-5


I no tinc inconvenient en comparar la bona fortuna dels poetes i la felicitat que ells
senten estant en companyia (contubernium) dels que volen, amb la vida agitada i
insegura dels oradors. Prefereixo la pau i serenor del retir de Virgili de la vida
pública. Durant aquest retir no li va mancar mai el favor (gratia) d’August ni la
fama (notitia) entre el poble romà. Testes Augusti epistulae, testis ipse populus, qui
auditis in theatro Virgilii versibus surrexit universus et forte praesentem
spectantemque Virgilium VENERATUS EST SIC QUASI AUGUSTUM. […] Per
mi, que les Muses em siguin dolces (me vero dulces [...] Musae), com diu Virgili,
i em portin lluny, molt lluny de les preocupacions, responsabilitats i obligacions de
fer cada dia coses en contra del meu esperit, lluny, cap aquelles fonts sagrades i
llocs sagrats.
8.3.1. LA GRATIA DE AUGUSTO

VIRGILI, GEÒRGIQUES, II.475-486


Me vero primum dulces ante omnia Musae,
quarum sacra fero ingenti percussus amore.
[…]
Que em siguin plaents els camps i la
dolcesa dels rius per on l’aigua corre, que
estimi rius i boscos, encara que així sigui
desconegut de la fama (in + glorius).

HESÍODE, TEOGONIA, VV-75-96


vv. 75-80: Autoridad de Zeus fluye de las Musas, especialmente de Calíope.
vv. 83-84: Y a aquel [=rey] que las hijas del gran Zeus honoran y ven nacido de príncipes
descendientes de Zeus, las Musas le arrojan UN DULCE ROCÍO, y de su boca fluyen
PALABRAS DULCES como la miel.
vv. 94-96. Gracias a las Musas y al arquero Apolo hay en el mundo hombres que son aedos
y citaristas; els prínceps, però, vénen de Zeus. Feliç aquell que les Muses
estimen: de la seva boca raja (rheîn=fluye) una veu dolça. (Cuartero 2012)
J.A.D.INGRES

TU
MARCELLUS
ERIS

(1811)
L’Eneida
8.3.2. AEMULATIO DE HOMERO
 La Eneida son doce cantos basados en Ilíada y Odisea.
 6 – 6: estructura de quiasmo (= Bellum Poenicum, de Nevi)
 Escrita por orden de Augusto (ad maiorem principis
gloriam)
 Roma se presenta como la nueva Troia
 El destino de la Vrbs se entrelaza con la gens Iulia a través
de Iulo o Ascanio.
 Virgilio muere y queda inacabada.
 Retos de Virgilio:
 Gran expectación por una Cesareida.
 Rechazo de la épica anterior, poco heroica, y sustitución por una
épica auténtica de tradición homérica.
 Retos formales: rigidez del hexámetro
 Retos conceptuales: relación Eneas-Roma.
8.3.2. AEMULATIO DE HOMERO

HOMERO. ILÍADA, II.303-318


Ulisses intervé a l’assamblea recordant el prodigi a l’Àulida
Sembla que fos ahir que les naus dels aqueus s’aplegaven
a l’Àulida per dur mals a Príam i al poble de Troia
i nosaltres al volt d’una font i d’unes ares sagrades 305
fèiem sants (perfectes = telêessai) sacrificis per als déus que no moren
a sota d’un bell plataner, que hi rajava molta aigua que brilla.
Llavors va mostrar-se’ns (s’aparagué = phainesthai) un gran senyal (sema): una serp tota
roja
pel llom, que l’Olímpic mateix ens treia a la llum, espantosa,
va sortir de sota l’altar i al plataner va enfilar-se. 310
Allà hi havia uns pollets de pardal molt petits, criatures,
a dalt de la branca més alta, arraulits entremig de les fulles,
que tots plegats eren vuit i en feien piulets llastimosos
i la mare volava al voltant tot plorant els fills que estimava,
i mentre anava cridant va saltar i va agafar-la per l’ala. 315
Un cop es va haver menjat els pollets de pardal i la mare,
el déu que l’havia mostrat va fer-la visible per sempre (més visible = arizelos),
que en pedra la va convertir el fill de Cronos de tortes pensades. (Sabaté 2019)
8.3.2. AEMULATIO DE HOMERO

 Ut pictura poesis… La poesía homérica habla de sí misma, se


visualiza en su final, como si fuera una pintura.
 En época arcaica, donde situamos el texto homérico, la épica tiene
este recurso expresivo.
 En época arcaica la escultura también tiene la capacidad de retratar
de manera petrificada un momento de felicidad suprema en un
ritual a Hera (la famosa ‘sonrisa arcaica’ de la escultura griega
arcaica), como en Cleobis y Bitón.
 ¿Qué relación narrativa se establece entre la visión profética y la
poesía homérica?
 Ulises es el narrador.
 Ulises narrador se centra en el décimo año, pero el episodio está en el libro II.

 La petrificación de la serpiente es un fotograma del fin, de la


perfección de la narración, esto es, LA CAÍDA DE TROIA.
Polimedes de Argos

Cleobis y Bitón

600 aC
8.3.2. AEMULATIO DE HOMERO

VIRGILIO. ENEIDA, II.201-227


At gemini lapsu delubra ad summa dracones 225
effugiunt saevaeque petunt Tritonidis arcem,
sub pedibusque deae clipeique sub orbe teguntur.
Laocoont, que la sort havia designat sacerdot de Neptú, immolava un toro
gegantesc a l’altar [...]. I vet aquí que, des de Tènedos, per la calma de les aigües
profundes –m’esborrono de contar-ho–, dues serpents d’immenses espires
s’allargassen damunt el pèlag i plegades s’avien cap a la costa; [...] Elles de dret es
dirigeixen a Laocoont; i de primer totes dues serpents s’enllacen i s’entortolliguen
als cossos dels seus dos fills petits i es peixen a mossecs en llurs membres
malaurats. Tot seguit, com que el pare els anava en socors brandint les armes, se
n’apoderen i l’estreteixen amb llurs nusos ingents i, després d’haver-lo enrotllat ja
dues vegades per la cintura i dues vegades pel coll amb l’espinada escamosa, el
sobrepugen pel cap i l’enlairada nuca. Ell amb totes dues mans malda per desfer-se
de llurs replecs, i les seves bandes se sollen de bavalles i de negre verí; i al mateix
temps aixeca cap als estels uns clams esglaiadors, com els braols d’un toro quan,
ferit, s’escapa de l’altar i s’espolsa del bescoll la destral mal clavada. […]
8.3.2. AEMULATIO DE HOMERO

Laocoonte y sus hijos El


carro de Atenea con dos serpientes

dracones = drakōn
(serpens, anguis, coluber, colubra…)
8.3.2. AEMULATIO DE HOMERO

 La Eneida también representa momentos acabados,


perfectos, que se asocian al punto álgido de la historia.

 Virgilio quiere no solo copiar a Homero sino rivalizar con


su poesía:

 Eneas narra a Dido la muerte de Laocoonte = Ilíada II


 Laocoonte sacrifica pero es interrumpido = Ilíada II
 Epifanía de dos serpientes (ecce II.203) = Iliada II
 ecce = entha (II.308) = Ilíada II
 Las serpientes devoran los hijos = Ilíada II
 Escena es de terror y dolor = Ilíada II
 La divinitat manda la serpiente = Ilíada II
8.3.2. AEMULATIO DE HOMERO
¿DOS SERPIENTES?
Arctinus, Iliou Persis (resumen de Proclus)

En relació als fets del cavall, els troians, malfiant-se


d’aquest, estan en rotllana preguntant-se què cal fer. Uns
diuen que el cavall ha de ser llençat per un penya-segat,
d’altres que cal cremar-lo, i encara uns altres que caldria
dedicar-lo com a quelcom sagrat a Atenea. Finalment,
guanya l’opinió d’aquests darrers. Els troians s’alegren,
celebrant-ho com si haguessin estat deslliurats de la
guerra. Va ser en aquest moment que van aparèixer dues
serps i van matar Laocoont i un dels seus fills.
¿BAJO EL ESCUDO?

Athenea Parthenos

Escultura criselefantina de Fídias

No conservada

(Atenas, Partenón)
8.3.2. AEMULATIO DE HOMERO
¿QUÉ MOMENTO ES EL FIN PERFECTO?
 VIRGILIO QUIERE INMORTALIZAR OTRO MOMENTO
 Antes de que el caballo entre en la ciudad pero con los griegos dentro del caballo, es
decir, con Troia ya condenada, excepto el Paladio.

 El paladio es la inexpugnabilidad de Troia, llevado por Eneas a Italia.


 Hay dos serpientes que se petrifican a los pies de Atenea bajo su escudo.
 La estatua de Atenea de la Acrópolis es descrita con una sola serpiente por Aristòfanes
(Lisístrata 759) y Heródoto (VIII.41.2)
 Virgilio no visualitza la estatua de Atenea de Troia como la archifamosa Atenea de
Fídias, sino como una escultura más antigua.

 El momento perfecto en Homero es la caída de Troia, mientras que en


Virgilio es la inmortalidad de Troia transferida a Roma.
 Roma es la nueva Troia.
MONEDA DE CÉSAR (ca. 47 aC)
8.3.2. AEMULATIO DE HOMERO
EL PALADIO, ESCULTURA ARCAICA DE
ATENEA
8.4. OVIDIO Y EL POSCLASICISMO
8.4. OVIDIO Y SU CARMEN
CARMEN PERPETUUM
ET ERROR
8.4. OVIDIO Y SU CARMEN PERPETUUM
OVIDIO. METAMORFOSIS, I.1-4
In nova fert animus mutatas dicere formas
corpora; di, coeptis (nam vos mutastis et illas)
adspirate meis primaque ab origine mundi
ad mea perpetuum deducite tempora carmen!

OVIDIO. METAMORFOSIS, XV.871-879


[…] Cèsar és un déu a la seva ciutat; il·lustres en els treballs de Mart i sota la toga, no solament a les seves guerres, acabades amb
triomfs, i als seus èxits civils, a la seva glòria guanyada tan de pressa, deu l’haver-se transformat en un astre nou, en un cometa brillant,
sinó també al seu fill; car, de tots els actes de Cèsar, no n’hi ha cap de més gran que el d’haver esdevingut pare d’August.
L’obra que en aquest punt he acabat no podran destruir-la
la ira de Júpiter, no, ni el ferro, ni el foc, ni molts segles.
Que aquell dia que sols té dret al meu cos posi terme
com li plagui al període incert que em toca de vida:
la millor part de mi [parte meliore mei], malgrat tot, ha d’alçar-se per sempre 875
pel damunt dels estels [super alta astra], i el meu nom serà inesborrable
per arreu on s’estén, dominant, l’imperi de Roma.
Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles,
mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure. (Parramon 1996)
8.4. OVIDIO Y SU CARMEN PERPETUUM
LUCRECIO, DE RERUM NATURA, I.304
tangere enim et tangi, nisi corpus, nulla potest res

TANGERE TANGERE MITO PRESENCIA


+ TANGI + TANGI D’EROS O
CUERPO A CUERPO B AFRODITA
+ + Filemón y Baucis +
Pigmalión y la chica

+ - Apolo y Dafne +
Pigmalión y la escultura
Eco y Narciso
- + Ídem anterior +

- - Píramo y Tisbe +
Narciso y Narciso
Orfeo y Eurídice
8.4. OVIDIO Y SU CARMEN PERPETUUM

Narciso y Cupido (Fresco. Pompeia: 60-79 dC)


8.4. OVIDIO Y SU CARMEN PERPETUUM
OVIDIO, METAMORFOSIS, III.353 SS.
(III.353) multi illum iuvenes, multae cupiere
puellae
(III.355) nulli illum iuvenes, nullae tetigere puellae

(III.385) alternae deceptus imagine vocis


(III.416) visae correptus imagine formae
8.4. OVIDIO Y SU CARMEN PERPETUUM
OVIDIO, METAMORFOSIS, X.53 SS.
Carpitur acclivis per muta silentia trames,
arduus, obscurus, caligine densus opaca.
nec procul abfuerunt telluris margine summae; 55
hic ne deficeret metuens avidusque videndi
flexit amans oculos, et protinus illa relapsa est,
bracchiaque intendens prendique et prendere certans
nil nisi cedentes infelix adripit auras.

[…]
i ell, desitjós de veure-la i tement que no defalleixi,
gira, gentil*, els seus ulls: ella torna de cop a estimbar-se
i, quan els braços estén per agafar i ser agafat,
infeliç, només abasta els aires que llisquen.
(Parramon 1996, excepto adaptación*)

También podría gustarte