Memoria prohibida (fragment)

Jordi Domènech i Arnau

Quan el senyal acustic va despertar la Maria, el rellotje que hi havia just sobre
la porta de la seva cambra, marcava DIV 25:12:9074 08:00. Les xifres eren de
color tarónja, senyal de festa. Una de les poques festes, llevat dels diumenges,
que hi havia al llarg de l'any. Aquell vespre tenia assaig del concert de cap
d'any amb l'orquesta de l'especialista músic Quiel. Oficialment, ella encara no
en formava part, no hi podria entrar fins que no acabés l'Escola de Candidats, i
encara li mancaben dos anys. Però segons el consens general, ja era la millor
solista de flauta de tot Supra. A més, si acabava els estudis amb exit,
esdevindria especialista i seria la successora d'en Quiel, ja que cap altre músic
pasava de la categoria de normal.

A la residència d'orfes, on hauria de viure fins que fes divuit anys, la Maria s'hi
trobava molt aïllada. Amb una sola escepció, tots els altres nois que hi vivien
estaven clasificats com a normals, sols un de cada cinquanta, en arribar als
dotze anys, aprovava l'entrada a l'Escola i tenia l'oportunitat d'esdevenir
especialista o superior. La Regla deia que els normals aurien de treballar tretze
hores al dia i sense cap mena de posibilitat de promoció. En general, hi havia
ressentiment contra els candidats. La Trema, la cuinera de la residencia, era
una excepció. Sempre havia tractat bé la Maria, gairevé com si fos neta seva.
Avui, com tots els dies de festa, havia preparat sopa de canya dolça, la feia
com ningú, la començava molt d'hora i la deixava tot el matí a l'entrada del
sector glaçat, allà on la temperatura era just un pèl per sobre del punt de
conguelació. La Maria no es volia quedar a la cambra. Tenia tot el matí per a
ella. Amb el curs quasi finalitzat, per una vegada a la vida no s'hauría de passar
tota la festa estudian. Sols restaven els exàmens de llengua i de música. No
serien cap problema per a ella.

Va baxar a casa de la Xandra, però no hi havia ningú. A la piscina del Forat

Gran era hora de bany de noies, no tenia ganes de nedar però hi va anar a
veure si hi trobava alguna amiga. La Guàrdia Social vigilava que cap home o
noi s'hi acostés a mirar, no savia pas què podien mirar, la Regla obligava les
dones a banyar-se amb túnica. No hi havia cap coneguda. A la coverta 64 hi
feien una hexposició de dibuixos —567 graons amunt—. No era gaire bona,
massa regust de superior. Un anunci deia que a l'Auditori —quina sort, a la
mateixa coberta— hi actuarien uns acròvates. La Maria s'hi va dirigir. Era ple
com un hou. Millor cercar una altra cosa. Va baixar a la coberta 48 a veure si
veia en Quiel. El va trobar enfeinat, era a la rotonda devant de la seva cambra,
amb un nen d'uns vuit anys. Es va quedar mirant i escoltant sense dir res, i va
notar que el noi tenia cualitats. Quan la lliçó va acabar, es va adonar que el nen
gairebé no hi veia, se li va fer un nus a la gola, segur que el classificarien de
deficient, i tan bé que tocava la flauta per la seva edat, precisament la flauta…
Ara no tenia esma per parlar amb en Quiel, ja el veuria a l'assaig. Va decidir
tornar a la seva cambra, a la residència.