Está en la página 1de 26

RUTA LITERÀRIA:

VALÈNCIA, DE L'ANTITURISME A LA GLOBALITZACIÓ

Hi ha ciutats secundàries que ja no són les ames del seu destí però que amaguen en els seus
carrers el tresor d’un gegant vençut. València és una d’elles.
RAFA LAHUERTA, Noruega

València, 28 d'octubre de 2022

IV Congrés Internacional Geografies Literàries

Autoria: ALEXANDRE BATALLER I VICENT ARTUR MORENO

Guies: VICENT ARTUR MORENO, ALEXANDRE BATALLER, HÉCTOR HERNÁNDEZ I JULIETA


TORRENTS

1
PORTES DE QUART
El crític teatral i escriptor anglès Kenneth Tynan (1927-1980), autor d'"El observador atento se sentirà repelido"
/ “L’observador assenyat pegarà a fugir”, publicat originalment al New Yorker i inclòs al recull The sound of
two hands clapping (1975), traduït com La pornografia, Valencia, Lenny, Polanski y otros entusiasmos
(Anagrama, 1979).

en València se posa una fealdad ruidosa (...), siempre dispuesta a repeler a los forasteros, es
uno de los pocos lugares que cumple con todas nuestras expectativas. Disfrutamos de estar
inactivos a la luz del sol en una ciudad mediterránea: aquí podemos holgazanear, no tanto
solitariamente sino verdaderamente solos, contemplativos y distantes (...) Algunas personas
se van de vacaciones para conocer a extraños, otros van para encontrarse a sí mismos. Para
este último grupo, València, capital mundial del antiturismo, es el escondite que buscan”.
(...)
es un elogio sincero para la maloliente València, mi ciudad mediterránea favorita.
(...)
Supongo que Valencia es una ciudad demasiado perversa y desagradable a la vista como para
figurar algun día en un ruta turística corriente. Yo me digo a mí mismo que quizás la gente
no està todavía preparada para València. (València no està, indudablemente, preparada para
la gente.) Pero quizás me equivoque. Es possible incluso que al proclamar ue Valencia es un
lugar ideal para el antiturismo esté echándola a perder para los antituristas.
KENNETH TYNAN

Una idea que porte anys mastegant. La peculiaritat de València com a capital mundial de
l’Antiturisme. Caldria partir del viatge de Kenneth Tynan a la València de finals dels anys 60.
Ben gestionat, l’Antiturisme és una marca infinitament més rendible que tot el
màrqueting banal i lleuger que ens ha convertir en una ciutat sense ànima i repleta
de franquícies.
RAFA LAHUERTA, Noruega

Levantó la cabeza y vio que se había separado del pretil, siguiendo por el camino de ronda.
Ante él alzaban sus pesadas moles cilíndricas las dos torres de la puerta de Cuarte, con la
rojiza costra acribillada por los profundos agujeros de las granadas francesas y las de las
insurrecciones republicanas.
Contemplaba fijamente los tragaluces angostos y enrejados de los calabozos donde estaban
los presos militares. Pensaba con envidia que allí dentro, en las mazmorras lóbregas y
húmedas, se estaría muy bien, rodeado de absoluto silencio, lejos del mundo, sin pesares que
turban la existencia.
Permaneció mucho tiempo mirando fijamente aquellos colosos de argamasa, hasta que por
fin se dio cuenta de que algunos chicuelos del barrio formaban círculo en torno de él,
contemplándolo con curiosidad, tomándole, sin duda, por uno de esos viajeros que para el
vulgo han de ser forzosamente ingleses.
(...)
VICENTE BLASCO IBÁÑEZ, Arroz y tartana

Fue en esos días de noviembre cuando vi pasar otra vez a Marisa en el tranvía de
circunvalación por delante del puente de la Trinidad. El tranvía 5 era azul. Bajaba junto al río
hasta la Glorieta; después rodaba a lo largo de Colón, la calle Játiva y Guillén de Castro; daba

2
la vuelta después de pasar las torres de Cuart y bajaba por las Alamedillas de Serranos. Esta
línea seguía el trazado de la antigua muralla de la ciudad. Algunos días cogía el tranvía 5 para
no ir a ninguna parte. Me gustaba dar vueltas sin un fin determinado leyendo cualquier
libro…
MANUEL VICENT, Tramvia a la Malvarosa

La destrucció de les muralles no solucionarà res.


(...)
El riu que servia per a traçar la frontera del que no havia de ser traspassat i també unes
muralles, la destrucció de les quals esdevingué la primera promesa incomplida de la
llibertat, a la qual seguirien totes les posteriors, tots els errors.

(...)

Vindran dies en què els teus enemics construiran al teu voltant un mur de setge, t’encerclaran
i t’atacaran per tots els costats; et destruiran, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre
pedra, perquè no has sabut reconéixer el temps en què eres visitada. [Fragment de Càndid,
referit a València, on cita l’Evangeli de Sant Lluc]
(...)
Tota València era una franquícia.
MIQUEL NADAL, Càndid

3
Carrer CAÑETE
Casa natal Gaspar Bono / Street Art (Toni Espinar)
La calle Cañete, lugar en el que se encuentra la casa natalicia del Beato Gaspar Bono. Un atzucat, situado junto
a las Torres de Quart.
En ella nació el 5 de Enero de 1530 y en ella estuvo establecida la primera residencia de su familia a su llegada
a Valencia. La casa, se ha convertido en un testimonio de la devoción que los valencianos sienten por Gaspar
Bono y es la protagonista de las fiestas que cada año, la Penya El Clau, organiza cada segunda semana de Julio.
Nació el5 de enero de 1530 y murió el 14 de julio de 1604 y fue beatificado el 17 de septiembre de 1786
En el alma del Beato Gaspar se funden admirablemente los ideales propios de aquellos siglos, cuando los
hombres cifraban su ambición en una de estas dos arduas metas: ser guerrero o ser monje; triunfador terreno
o santo.
Los frailes le veían cantar de rodillas y de memoria los gozos de San Vicente Ferrer en su lengua materna.
"Convento de San Sebastian. Orden de Minimos de mi Padre San Francisco de Paula, situado extra muros de
su Patria Valencia". Va ser el 16 de juliol de 1560, quan Gaspar tenia 30 anys, que va fer la vestició de l´hàbit
per iniciar el noviciat, durant el qual practicà la penitència i la mortificació, així com la "humildad, y obediencia
en barrer, fregar, servir en la Enfermería, en el Huerto"

Gozos al Beato

Sois el primer resplandor


del Sol de la caridad;
Dadnos Gaspar tu favor,
en cualquiera adversidad.

Como soldado guerrero,


os hizo la providencia
centinela de Valencia,
donde está tu cuerpo entero,
para ser su defensor
contra toda hostilidad
Toni Espinar. El poder polític amb un cocodril amb actitud
Dadnos Gaspar tu favor, de Burla.
en cualquiera adversidad.

Los que humildes y devotos


os rinden adoraciones,
llenadles de bendiciones
y admitid también sus votos,
pues con el mayor fervor
imploran vuestra Piedad:

Dadnos Gaspar tu favor,


Josep Renau
en cualquiera adversidad.

4
ORGÀNIC HAIR-SALON (Quart/Carrasquer)

PERRUQUERIA / BARBERIA “EL GEPA”

La barberia de Pepe el Gepa no té res a veure amb la d’El Corte Inglés de València, la
Llongueras de Barcelona o la de Tito en Madrid.
—Allí no tallen el cabell —explicava ardorosament el Gepa a Butxana—. Allí et fan una sèrie
de virgueries, que si jo volguera també les faria, que te’l deixen igual de llarg que quan entrares
i t’arreen mil o dos mil peles. A més, m’han dit que els perruquers van vestits com astronautes.
I eixe Tito, ¿tu has vist com es pentina el Tito dels collons? Si sembla un sioux! La mare que
l’abocà al món! —Gepa retocà la patilla del client—. Però, mira —prosseguí—, a la gent jove
li agrada això.
—Hauràs de fer alguna cosa, Gepa.
—Ja tens raó: la joventut són els clients del futur, però a la meua edat no tinc massa ànims
d’aprendre l’alta escola perruquera, que diuen ells.
—Pots vestir-te d’apatxe i afaitar amb una destral.
El barber deixà les tisores i amollà una gran riallada que, a l’instant, es convertí en una tos
prolongada amb perill d’esdevenir crònica. Toni Butxana, en vista que la cosa afectava els
dos pulmons i una part important de la tràquea, decidí intervenir donant-li un parell de colps
just al cim de la gepa. Durant breus segons, Pepe aspirà profundament.
—Gràcies, Toni.
—No tornes a riure.
—No és cosa de conya, no. Si el Tito i derivats no la palmen em veig més arruïnat que el
xalet de Blasco Ibáñez.

FERRAN TORRENT, Penja els guants, Butxana

5
VALÈNCIA CINEMA / LABA Valencia School of Art, Design & New Media
(Canvis i contrasts)

El València Cinema fou un referent del teatre independent i antifranquista dels anys 70. El
seu origen és Cultural Studio es va crear en 1967 pel Sindicat Democràtic d’Estudiants de la
Universitat de València.
Per les seues sales passaren Els Joglars, Dagoll-Dagom, El Tricicle, Vol-Ras, Els Comediants,
Pepe Rubianes, etc. Han actuat Raimon, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach...
Va ser sala de cine i sala de la Filmoteca de la Generalitat, de 1979 a 1984.

Des del 2021 és la seu de la Universitat italiana LABA (Libera Accademia di Belle Arti):
LABA Valencia School of Art Design and New Media, especialitzada en disseny, art,
multimèdia, cinema i espectacle.

6
CARRER DE BAIX

València, com altres ciutats d’Europa, és molt bella i molt lletja, molt antiga i molt nova,
plena d’encerts i plena de desastres, i el Barri del Carme és un resum i concentració de tots
els extrems. No s’estranyen, doncs, de trobar-hi alguns carrers rectes i completament nous i
el laberint de l’antiga moreria, alguns palaus renovats i moltes cases en ruïna, sinistres edificis
de deu o dotze pisos enmig de solars abandonats o entre casetes baixes, obres de restauració
i demolicions massives, jardins seculars i construccions moderníssimes, misèria i bons
restaurants, colors suaus, colors vius i colors morts i terrosos, joves pacífics, molts vells i
pocs infants, coloms, gossos, gats, canaris i caderneres, venedors i consumidors de diversos
gèneres de droga, portals de pedra i parets pintades de graffiti de tot color i filiació, fusteries,
bars de conyac barat i partida de cartes, ferrers i tapissers, incursions nocturnes d’alguna tribu
urbana (eventualment pseudo-nazis o similars), borratxos, anarquistes tranquils, moltes
portes tancades, moltes finestres buides, i enmig d’un carrer un arc de muralla interior —el
Portal de Valldigna— que sembla islàmic però és cristià.
JOAN FRANCESC MIRA, València per a veïns i visitants

7
PORTAL DE VALLDIGNA
El Portal de la Valldigna és un portal del 1400 que separava la ciutat cristiana de la moreria de València. Es troba al barri
del Carme, dins el districte de Ciutat Vella. És un portal sense porta, que pren el nom del Monestir de la Valldigna (Simat
de la Valldigna), la casa de l'abat del qual es trobava davant del portal.
Oberta sobre la pròpia muralla àrab del segle XI en l'any 1400, era la porta d'accés a la moreria. És un arc de mig punt, de
carreu, amb un lleuger avanç en les impostes. Fou restaurat en 1965.
En el portal hi ha una reproducció del retaule original que allí va existir, dedicat a la Mare de Déu i que fou col·locat l'any
1589. El retaule representa al rei Jaume el Just en l'acte de fundació del monestir de la Valldigna, que va atorgar a l'abat de
Santes Creus, amb una inscripció que acompanya a la imatge i que diu "Aquesta vall per a la vostra causa".
En la seua part superior hi ha la representació de la Mare de Déu amb els escuts de la ciutat de València i del monestir de
la Valldigna. Es tracta d'un retaule dels anys 60 del segle XX, junt al qual hi ha una inscripció que diu “Nostra Dona de la
Bona Son, Pregueu per nós, Portal de Valldigna”.
Junt al portal es va instal·lar la primera impremta del Regne de València i de la Península Ibèrica, per part del mestre
impressor Lambert Palmart, en la qual l'any 1474 es va imprimir el primer llibre a la Península Ibèrica, escrit en valencià:
Les obres o trobes davall scrites les quals tracten de lahors de la sacratíssima Verge Maria (Trobes en Llaors de la Verge Maria).
Una placa commemorativa, de 1874, ens ho recorda.
També, junt amb el portal va tindre lloc el succés viscut per Fra Joan Gilabert Jofré, interposant-se a l'acaçament i
apedregament d'un dement, després del qual i canviant el seu sermó quaresmal, va propiciar el que el 9 d'abril de 1409 es
posaren els fonaments del primer manicomi del món que es deia Hospital dels Folls i dels Ignocents.

El meu somni és, en tot cas, molt diferent. Seria, per exemple, tindre un barri històric, real i
factible, que puguera mostrar orgullós i satisfet als estrangers que ens visiten. Un carrer de
Cavallers que justificara la solemnitat del seu nom —hi ha cosa més lluny que el Fox-
Congo!— i un Portall de la Valldigna digne i lluit, que no estiguera apestós de mosques,
excrements i litrones. Cada vegada que junt al Portall de la Valldigna mostre la casa on va
estar situada la primera impremta, se’m cau l’ànima als peus per la poca estima que senten els
valencians pel seu patrimoni. I cada vegada que ensenye el Portall, amb la seua graciosa
pintura mural, haig d’evitar la roba estesa dels seus habitants, que per les dimensions de les
bragues i calçotets intuesc de la família dels paquiderms. Ja sé que aquesta ciutat no té un
interés real per la seua història, però posats a somniar, voldria un ajuntament que homenatjara
Enric Valor, un Hemisfèric que tinguera en valencià alguna cosa més que el nom, un Jardí
Botànic ampliat i un Museu Valencià d’Història Natural, una ciutat que protegira El Pouet i
les alqueries valencianes… Somnis impossibles, cert. Però «habita tus sueños» diuen els
infames! Somniem doncs!
MARTÍ DOMÍNGUEZ, Somnis infames, El País, 27-04-2008

8
PLAÇA DEL CORREU VELL
Els treballs perduts
La plaça del Correu Vell deu el seu nom a l’estafeta o lloc on es recollien les cartes, dels segles XVI a XVIII (la
placa del 1961 mostra el diubuix d’un correu calvant un cavall).
El Palau del Marqués de Càceres alberga la institució de la Séquia Real del Xúquer.
Té una font del s. XIX que es va instal·lar per a donar servei d’aigua potable als veïns de la zona.

Jesús Oliver, el protagonista d’Els treballs perduts, és un bibliotecari de quaranta anys que un bon dia, assabentat
de la mort del seu avi, decideix abandonar casa, feina i muller per anar a viure al vell palau familiar que ocupava
fins aleshores el difunt, un casalot en precàries condicions situat a la plaça del Correu Vell, en el cor del barri
antic de València. La seva intenció és molt clara: retirar-se del món i bastir enmig d’aquelles venerables parets
una magna biblioteca de cent quaranta-quatre mil volums que aplegarà totes les branques del coneixement
humà.
Per aconseguir descobertes bibliogràfiques es dedica a fer passejades per les dotze parròquies fundacionals de
la ciutat (una a cada capítol).
La novel·la transcorre en uns dies de 1984.

Palau dels Oliver


Al palau dels Oliver, que ocupa ell sol mirant a migdia un dels quatre costats de la plaça i que
és un casal de façana sense ornament, amb basament de bona pedra i murs de rajola
compacta, que té tres balconades llises de ferro al primer pis, portal de pedra escairada amb
escut modest al centre de la llinda i dues torres més aviat amples i baixes en una de les quals
oneja suaument una bandera lligada al parallamps, al palau dels Oliver, doncs, Jesús es
desperta i sent com toquen les nou, ha comptat bé les campanades la segona vegada.
JOAN FRANCESC MIRA, Els treballs perduts

Font placeta
Quan arribà Jesús a la placeta del Correu Vell el sol pegava de cara contra el palau Oliver, si
toques la pedra grisa del basament i del portal sents com està de calenta, si toques la rajola
descolorida encara més, i si toques una reixa o els farratges de la porta el metall crema, ¡el
parallamps com deu cremar sense bandera! i la font ara no raja abans que feia aquella
remor tan fresca d'aigua, dins de la plaça no hi ha res que estiga viu ni que es bellugue
si no és algun paper o un remolí de pols ni res que faça algun soroll audible, la sorpresa
que temia no ha arribat, és que no ha arribat encara o és que ja no arribarà, hauria de quedar-
se esperant a la porta i vigilar.

JOAN FRANCESC MIRA, Els treballs perduts

En la plaça del Correu Vell li contí la història fictícia de Jesús Oliver, el protagonista d’Els
treballs perduts, la gran novel·la de Joan Francesc Mira sobre la ciutat de València. Fou l’únic
moment en què poguí fer-la somriure.
RAFA LAHUERTA, Noruega

9
CARRER CORRETGERIA
Rosita Amores

Rosa Amores Valls (Nules, 26 de enero de 1938). Musa circunstancial de Bigas Luna y Mariscal, esta profesional
de los escenarios, dinamita para la escrupulosidad pero también cómodo fetiche folclórico para los que años
antes la censuraban, elemento distendido del imaginario, Rosita Amores reactiva su vigencia gracias a la foto
gigante que a modo de altar ha levantado el fotógrafo Luis Montolio en la calle Corretgeria de Valencia. La foto
de Amores sobre una paella.
En el día de los hechos Rosita Amores fue conducida hasta las inmediaciones de la paella rotonda de
Benicàssim. "La paella rotonda, casi un OVNI, era el escenario perfecto para fotografiarla", explica Montolio.
"La subí a metro y medio y llena de vitalidad se puso a cantar la canción Dame menta". "Pasamos -explica ahora
ella- las de San Amaro. Hacia mucha calor. Los coches circulaban por la rotonda y empezaron a pararse. No sé
cómo no se chocaron. Fue muy bonito".
la respuesta luminosa a la hambruna de postguerra, a lo oscuro del franquismo. Ella es luz de cabaret, carne
felizmente desbordada,
Es el exceso bien entendido. Si fuera italiana hubiera sido musa de Fellini, ese amante de todo lo excesivo.

I aleshores ens adreçàvem al bar Russafa, local freqüentat per les vedettes (artistes, en deia
Tomàs) i còmics del teatre del mateix nom. Tomàs coneixia Rosita Amores, la vedette
valenciana més popular de l'època, i sovint vam anar a vore-la actuar. Entràvem per la porta
que comunicava el bar amb el teatre, atès que Pepín i jo teníem prohibit l'accés per la censura
a causa de la nostra edat. La censura era implacable amb les vedettes i, entre elles, Rosita
Amores era de les més perseguides. Els seus pits, monumentals, tenien tendència a
desbordar-se tot i la cura que hi posava entaforant-los en uns sostenidors de talla inferior a
la que li pertocava.
Un dia, amb el Russafa ple de personal, Rosita va eixir amb la roba permesa però ajustada.
Generalment, si la censura era present, al teatre s'encenia un llum roig en el camerino de les
vedettes. El llum estava apagat i el públic tenia ganes de gresca. Amb tot, Rosita encarà el
repte amb la intenció de calmar els ànims amb alguna cançó asèptica. Isqué a l'escenari, va
mirar el mestre de l'orquestrina i s'aclarí la gargamella per cantar «Mi ovejita lucera»
acompanyada pels espectadors:
Me gusta como canta mi ovejita
(Públic): Beeeee…
Y como le contesta el corderito
(Públic): Beeeee…

Però el bestiar frisava per vore pèl, i Rosita, a contracor però primmirada amb el seu públic
(no debades hi havia una forta competència entre les vedettes), va calfar l'auditori espolsant-
se a tort i a dret la pitrera i oferint la millor peça del seu mostrari: «El Bichito». «Cuando uno
se rasca/ es porque le pica/ alguna pulguita…» De cop i volta el xivarri augmentà de to en
el teatre. Impulsada per l'actitud del públic, Rosita va accelerar els sotracs fins que un dels

10
pits s'alliberà de la pressió dels sostenidors i va quedar a la vista de tothom. Dempeus,
l'auditori li dedicà una tronadora ovació i crits d'«artista, artista». Ella va seguir cantant,
impassible, com si no passara res i, tanmateix, tots els decrets sobre la moral i els bons
costums publicats pel franquisme quedaren esventrats en aquell escenari. El que féu Rosita
—i ho féu a propòsit— fou d'un valor enorme i és per això que vull palesar-ho ací, atès que
desconfie dels llibres d'història. L'oposició al franquisme i el sexe eren les dues prohibicions
des d'on s'erigia l'ordre restablit, i Rosita deixà coix per uns instants el feixisme d'una
sensacional revolada.
Jo no sé què hauria passat si, amb l'estendard d'un provocatiu pit en l'aire, Rosita haguera
atiat el foc de les masses, en permanent perill d'incendiar-se. El fet cert, no obstant, és que
hagué de pagar cinc mil pessetes de multa «por desacato a la moral» (un afer així era inevitable
que arribara a oïda de la censura, amb seu a la plaça de la Reina).
—Ja veus —protestà Tomàs—: pagar cinc mil pessetes per un moment impagable.
Però llavors la solidaritat d'un públic agraït, encapçalat per Tono el Banderillero, recollí els
diners per tal que poguera actuar de nou.
—¿Què puc fer jo si no puc controlar els pits que m'ha donat la naturalesa? —diuen
que va dir l'Amores als capellans de la censura. Però si la responsabilitat tenia un
origen diví, la sanció subsidiària era estrictament terrenal.
FERRAN TORRENT, Gràcies per la propina

11
CARRER ASSAONADORS / ZURRADORES

La meua passió per la ciutat és la passió d’un exili. Jo vaig nàixer en aquest carrer, en Assaonadors. Els meus
pares tenien un forn, però era ja un forn en absoluta decadència, cada vegada hi havia menys veïns i, per tant,
menys clientela. Era una casa molt antiga, la reforma era inassumible. De fet, allí estava el forn, nosaltres vivíem
en una planta i el pis de dalt estava tancat i era inhabitable. Les rates baixaven cercant el menjar a la banda de
baix. La casa no tenia cap possibilitat de reforma en aquell temps.
Jo me’n vaig anar d’ací amb només tres anys. Tot el que recorde m’ho han contat. Però mon pare parlava del
forn amb una passió absoluta. Era el seu negoci i era jove. I això sempre ho recordava amb nostàlgia. Els meus
pares eren molt treballadors i quan marxàrem del carrer Assaonadors vam fer cap al barri de Sant Josep i
tornaren a posar en marxa un forn.
Durant onze anys vaig dur el pa al carrer Assaonadors des del barri nou de Sant Josep i, dia a dia, veia com
caïen les cases a terra. Semblava Beirut. I no entenia com podia cantar-se allò de “Valencia es la tierra de la
flores, de la luz y del amor”! Ens imposen un model publicitari de ciutat i no podem rebel·lar-nos.
La terrassa de l’antic bar Esma del carrer dels Assaonadors
Mi padre, Rafael, murió cuando yo tenía 18 años y casi al mismo tiempo derribaron la casa de la calle Zurradores
donde la familia tenía una panadería, en la que viví mi infancia. Cuando lo descubrí se me cayó el mundo
encima”

És important parlar amb Rafa Lahuerta del forn de sos pares, sobretot amb sa mare. Però
sense donar-li massa bola. Lahuerta se'n va per les branques amb facilitat. No utilitzar, en
cap cas, l'anècdota de la seua família: "Els últims de la guia telefònica". L'ha repetida tantes voltes
que ja em cansa. En tot cas, cal constatar el que em va contar el iaio. Era a eixe forn del carrer
Assaonadors on la meua família portava les carabasses (segons sembla només nosaltres) i les
cassoles d'arròs (molt més habitual). La família de Lahuerta va ser una de les moltes que se'n
va anar a l'altra banda del riu en els anys 70. Lògic. Vivien en una casa que queia a trossos.
Amb rates, goteres i estances interiors tapiades.
RAFA LAHUERTA, Noruega
Pàg. 78
Durant aquell període ̶ parle de mitjans dels anys 80 ̶ la Ciutat Vella encara no era
un decorat de guerra esguitat de solars, però la poteta de la decadència s’aguaitava
feroç. La trama dels carrers se sostenia sobre un cable que era només una teranyina.
Les ruïnes estaven en el seu esplendor efímer però colossal. A poc a poc
desaparegueren les lleteries, els ultramarins, les carboneries, les ferreteries, les
merceries, molts tallers, alguns obradors de pa, no poques carnisseries. Vivíem
instal·lats en la tensa vespra dels enderrocs. Això recorde, l’estrèpit de la seua caiguda
en el cor de la ciutat. La sensibilitat i la memòria eren conceptes aniquilats. No hi
havia plusvàlua en la rehabilitació del laberint. En nom d’allò etern es mutilaren les
empremtes d’allò memorable. No sé si hi havia alternativa.
(...)
València és una pàgina en blanc tan lluminosa que les ruïnes no l’expliquen.
RAFA LAHUERTA, Noruega

12
CARRER DE LA SABATERIA DELS XIQUETS / NUMÀNCIA

13
PLAÇA MIRACLE DEL MOCADORET

El mocador, miracle de sen Vicent Ferrer


Autor: Josep Bernat i Baldoví, any 1859
Estant Sant Vicent Ferrer en València el 24 de juny de 1413 durant una predicació al costat de la balustrada de
la parròquia dels Sants Joans, va fer vore als presents que al seu voltant hi havia persones patint enormement a
causa de la pobresa i que era necessari abandonar els luxes innecessaris i practicar una vida de caritat. Va traure
el seu mocador i el va llançar a l’aire dient a la multitud que seguirà el seu vol, ja que allí on es detinguera
trobarien persones necessitades. D’esta manera, el mocador va sobrevolar pels carrers fins a penetrar per una
finestra d’una casa propera al carrer Tapineria, en la ubicació de l’actual plaça del Miracle del Mocadoret (núm.
5). En aquella llar trobaren una família molt pobra, que va ser socorreguda per les persones que van presenciar
el milacre.

El carácter iconoclasta de sus paisanos también tenía sus límites y por ello ni los valencianos
más radicales se atrevieron a borrar del callejero una vía dedicada a un milagro del patrón de
la ciudad, san Vicente Ferrer. El milagro hacía referencia a un mocadoret (pañuelito) y las
nuevas autoridades hallaron la solución al conflicto entre tradición popular y revolución con
una tercera vía: la calle pasó a ser rotulada como carrer del Mocadoret. Sin más. Todo
típicamente berlanguiano. Bajo el franquismo esta céntrica callecita volvió a llamarse, por
supuesto, Miracle del mocadoret (Milagro del pañuelito). Hasta hoy
LUIS GARCÍA BERLANGA (Vida y cine de un creador irreverente, de Miguel Ángel Villena)

Los turistas que visitaban la ciudad eran cada vez más numerosos y eso, que hasta aquel
momento les había parecido hasta agradable, empezaba a antojárseles espantoso ahora que
sus nervios estaban más a flor de piel. Se decidieron por una de las terrazas que ofrecían los
bares de la plaza del Miracle del Mocadoret.
(…)
Valencia pugnaba por no perder su aureola agrícola, la llamada popular de sus ancestros. Se
enorgullecía de su origen rural, de sus modismos lingüísticos, de las costumbres que se
resistían a desaparecer. Era una extraña ciudad, donde modernización y corrupción habían
ido de la mano en el pasado reciente.
ALICIA GIMENEZ BARLETT, La presidenta (2022)

Placa Casa José Martí


La connexió entre José Martí i València ve de part de la família paterna, establerta a Benimaclet i Meliana.
Son pare, Mariano Martí, fou un militar nascut a l’horta de Campanar que l’any 1850 va ser destinat a
Cuba. La família sempre va tenir la intenció de tornar a València, on de fet es van establir entre 1857 i
1859.
Cultivo una rosa blanca
en junio como en enero
para el amigo sincero
que me da su mano franca

y para el cruel que me arranca


el corazón con que vivo,
cardo ni ortiga cultivo;
cultivo la rosa blanca.

14
CARRER DEL TRENCH
LA PLATJA DEL MERCAT NO ERA UNA PLATJA, sinó el braç incorrupte del
Túria, un relat bíblic que circulava per les tavernes inclús abans que el nostre primer
Sanchis arribara a València en 1923. Durant segles, el fangar acumulà pedres, ossos: el
bram cego de la intempèrie. Després de la insularitates feu laberint i la ciutat mutà en planura
d’arenes movedisses.
RAFA LAHUERTA, Noruega, p. 11

EL MERCAT CENTRAL ESTAVA A L’ALTRE COSTAT de l’antiga muralla, una muralla


que només era òxid i postal antiga. Al seu enderroc li devíem el nom del carrer on mon iaio
havia fundat el negoci familiar, el carrer del Trench, l’ull que tot ho veia, el déu que ma
germana va inventar. Conéixer amb exactitud el significat de la paraula trench no era fàcil, i
molta gent assumia que es tractava d’un conjur medieval, una arrítmia lírica que no
desentonava amb les columnes de les sardines de bota que exposàvem en el mateix carrer.
“Trench, trencament, ruptura”, sintetitzava mon pare davall del cartell que ens identificava
enfront dels altres.
RAFA LAHUERTA, Noruega, p. 13

A partir de l’enaltiment del carrer del Trench el meu propi pare adoptava la seua versió més
didàctica i explicava amb veu engolada que es deia així pel trencament de la muralla àrab que
envoltava la ciutat. “Trench, trencament, ruptura”. Ja no parava. Era estrany en un home tan
contingut i prudent, però el carrer del Trench li provocava una espècie de messianisme. Era
el seu lloc en el món, la seua platja, el seu univers moral. No tolerava mitges tintes amb això.
Era quan més a prop em sentia d’ell. M’agradava escoltar-lo. Eixa vall on ara s’assentava
el Mercat Central havia sigut en realitat plaça de bous, patíbul per als ajusticiats,
cementiri segles abans i braç del Túria encara molt més enllà del temps, de la
memòria, de tot allò que podia recordar-se. “Trench, trencament, ruptura”.
RAFA LAHUERTA, Noruega, p. 274

MERCAT CENTRAL
Me gustaba sorprender ese instante en que el trajín del mercado central se confundía con el
trasiego del barrio chino. Sucedía antes del amanecer. Los carromatos cargados de frutas y
hortalizas confluían con los últimos faunos huertanos que abandonaban el laberinto de calles
malditas, Torno del Hospital, Maldonado, Vinatea, Carniceros, Poeta Llombart, y ese mundo
era para mí la naturaleza a la que yo asistía como un observador sin que una de aquellas
mujeres me hubiera abrazado todavía.
MANUEL VICENT, Tranvía a la Malvarrosa

15
CARRER CARDONA
(Efectes dels bombardejos de 1937)
Dorothy Parker (“Café València” en un dia de bombardejos)

El carrer rep el nom del Palau dels Cardona (s. XV). Va ser un alberg (fonda de la Villa de Madrid 1863) i Gran
Hotel Roma. Des del segle XX, hotel Anglés.
El Palacio del Marqués de Dos Aguas fue otro de los edificos afectados en el mismo bombardeo que la iglesia
cercana de la Santa Creu. En el lateral de la calle Poeta Querol, todavía pueden apreciarse las marcas de la
metralla.
El objetivo no era estratégico, sino la céntrica calle de la Pau: murieron 125 personas y 208 resultaron heridas.

DOROTHY PARKER (1893-1967), poeta, narradora y guionista estadounidense.


El cuento corto de Dorothy Parker “Soldiers of the Republic” (publicado en The New Yorker en febrero de
1938), que se sitúa en un café en Valencia que fácilmente pudo inspirarse en el “Café Ideal Room” (Calle de la
Paz 9, esquina con la Calle Comedias).
Altres autores de llengua anglesa com Martha Gellhorn, Lillian Hellman, Edna St. Vincent Millay, Josephine
Herbst, Genevieve Taggard que també van passar per València durant aquests anys (Usandizaga, 2007).
Aránzazu Usandizaga, Escritoras al frente. Intelectuales extranjeras en la Guerra Civi. legado de la historia femenina
del siglo XX y subraya la importancia de la estética femenina en el contexto inestable de la escritura—un arte
usualmente reservado a los hombres.

Dorothy Parker: "Soldados de la República"


AQUELLA TARDE de domingo estábamos sentados con la muchacha sueca
en el gran café de Valencia. Tomábamos vermú en gruesas copas, y en cada una de
ellas había un cubito de hielo grisáceo lleno de agujeros. El camarero se sentía tan
orgulloso de aquel hielo que apenas soportaba dejar las copas sobre la mesa y
separarse de él para siempre. Siguió con sus tareas -por toda la sala la gente daba
palmas y silbaba para llamar su atención-, pero se volvió a mirar por encima del
hombro.
Fuera estaba oscuro, la oscuridad veloz y nueva que de un salto y sin sombras se
impone al día, pero como en las calles no había luces, parecía tan profunda y antigua como
la medianoche. Por eso te asombrabas de que todos los críos siguieran levantados. En el café
había críos por todas partes, críos serios sin solemnidad, que observaban el ambiente que los
rodeaba con tolerante interés.
En la mesa contigua a la nuestra había uno notablemente pequeño; tendría quizá seis
meses. Su padre, un hombrecito con un uniforme grande que lo hacía caído de hombros, lo
sostenía con cuidado sobre las rodillas. El crío no hacía nada; sin embargo, el padre y su
joven y delgada mujer, cuyo vientre volvía a estar hinchado bajo el vestido raído, lo
contemplaban sumidos en una especie de éxtasis de admiración, mientras en la mesa se les
enfriaba el café. El crío iba endomingado, todo de blanco; sus ropitas llevaban remiendos tan
delicados que la tela hubiera pasado por entera si la blancura de los zurcidos no hubiera
variado de tono. Lucía en el pelo un lazo azul de cinta nueva, atado con absoluto equilibrio
entre las lazadas y los extremos. La cinta de nada servía; no había pelo suficiente que precisara
sujeción. El lazo era un mero adorno, un toque de gracia calculada.
¡Por amor de Dios, basta ya! me dije. Está bien, el crío lleva un trozo de cinta azul en
el pelo. Está bien, su madre dejó de comer para que el crío estuviera guapo cuando su padre
regresara a casa de permiso. ¡Está bien! Es asunto de ella, y tú nada tienes que ver. Está bien,
¿por qué tienes que echarte a llorar?
La enorme estancia apenas iluminada estaba atestada y llena de animación.
Aquella mañana se había producido un bombardeo aéreo, más horrendo aún por ser
a plena luz del día. Pero en el café nadie parecía tenso ni nervioso, nadie hacía
desesperados esfuerzos por olvidar. Todos bebían café o limonada en botella con la

16
calma agradable y merecida de una tarde de domingo, mientras conversaban sobre
temas nimios y alegres, hablando todos a la vez, escuchando y contestando.
En la estancia había muchos soldados vestidos con lo que parecían uniformes
de veinte ejércitos distintos, hasta que uno reparaba en que la variedad radicaba en
las diferentes maneras en que se había gastado o desteñido la tela. Sólo unos pocos
habían sido heridos; aquí y allá se veía a alguno andando con sumo cuidado, apoyado
sobre una muleta o dos bastones, pero tan en plena recuperación que su rostro tenía
color. También había muchos hombres vestidos de civil: algunos de ellos eran soldados que
disfrutaban de permiso, algunos eran trabajadores del gobierno, otros, vete tú a saber. Había
mujeres regordetas, tranquilas, que movían los abanicos de papel, y mujeres ancianas tan
calladas como sus nietos. Había muchas chicas guapas y algunas verdaderas bellezas, que no
provocaban el comentario «Fíjate en qué española tan encantadora», sino este otro: «¡Qué
hermosa muchacha!». Las ropas de las mujeres no eran nuevas y las telas eran demasiado
sencillas como para haber garantizado un buen corte.
-Tiene gracia -le dije a la muchacha sueca- cuando en un sitio nadie es el mejor vestido,
no se nota que nadie está bien vestido.
-¿Cómo? -inquirió la muchacha sueca.
Nadie, salvo algún que otro soldado, llevaba sombrero. La primera vez que habíamos
ido a Valencia viví en un estado de dolorosa perplejidad al no saber por qué en la calle todo
el mundo se reía de mí. No era porque en la cara llevase escrito «Avenida West End», como
si la frase me la hubiera garabateado con tiza un empleado de aduanas. En Valencia los
estadounidenses caen bien porque han visto a los buenos: médicos que abandonaron sus
consultas para venir a ayudar, las jóvenes y serenas enfermeras, los hombres de las Brigadas
Internacionales. Pero cuando caminaba por la calle, hombres y mujeres se tapaban
cortésmente la cara risueña con la mano y los pequeños, demasiado inocentes para disimular,
se partían de risa, señalaban con el dedo y gritaban: «¡Olé!». Después, bastante más tarde,
descubrí el porqué y dejé de ponerme sombrero; cesaron las risas. Tampoco era uno de esos
sombreros cómicos, era simplemente un sombrero.
El café se llenó a rebosar; abandoné nuestra mesa para hablar con un amigo que se
encontraba al otro lado de la sala. Al regresar a la mesa, se habían sentado a ella seis
soldados. Estaban apretujados y tuve que meterme por un huequecito para llegar a
mi silla. Se los veía cansados, cubiertos de polvo y pequeños, del modo que se ven
pequeños los que acaban de morirse, y lo primero que destacaba en ellos eran los
tendones de sus cuellos. Me sentí como una cerda de marca mayor.
Todos conversaban con la muchacha sueca. Habla español, francés, alemán, algo
de escandinavo, italiano e inglés. Cuando tiene un momento para sentirse arrepentida, entre
suspiros, se lamenta de que el neerlandés lo tiene tan olvidado que ya no logra hablarlo, sino
sólo leerlo, y lo mismo le ocurre con el rumano.
Según nos contó, los soldados le habían dicho que se les terminaba un permiso
de cuarenta y ocho horas y debían volver a las trincheras, y para las vacaciones habían
hecho fondo común con todo el dinero para comprar cigarrillos, pero algo había
salido mal y el tabaco nunca les había llegado. Yo llevaba un paquete de cigarrillos
estadounidenses -en España el tabaco rubio no sabe a nada-; lo saqué y, mediante
movimientos de cabeza, sonrisas y una especie de brazada, les di a entender que se lo ofrecía
a aquellos seis hombres con ansias de tabaco. Cuando comprendieron lo que quería decirles,
se levantaron uno a uno y me estrecharon la mano. Muy bondadoso de mi parte compartir
mis cigarrillos con los hombres que iban a regresar a las trincheras. La Pequeña Dama
Generosa. La cerda de marca mayor.
Uno a uno fueron encendiendo los cigarrillos con un artefacto de cuerda amarilla que
al arder apestaba y que se utilizaba, según me tradujo la muchacha sueca, para encender las
granadas. Cada uno de ellos recibió lo que había pedido, en vaso de café, y cada uno de ellos

17
murmuró agradecido al ver la pequeña cornucopia de azúcar de grano grueso que lo
acompañaba. Entonces hablaron.
Hablaron por intermedio de la muchacha sueca, pero nos hicieron lo que hacemos
todos cuando hablamos nuestra propia lengua con alguien que la desconoce. Nos miraron a
la cara, y nos hablaron despacio, pronunciando las palabras con complicados movimientos
de los labios. Después, a medida que fueron surgiendo sus historias, nos las soltaron con
tanta vehemencia, con tanto énfasis, que estaban seguros de que debíamos entenderlas.
Estaban tan convencidos de que las entenderíamos que nos avergonzamos de no entender.
Pero la muchacha sueca nos traducía. Eran todos campesinos e hijos de campesinos,
de una zona tan pobre que uno trata de no recordar que existe ese tipo de pobreza. Su aldea
se encontraba junto a aquella otra a cuya plaza de toros habían ido ancianos, enfermos,
mujeres y niños, un día de fiesta; y habían llegado los aviones para lanzar bombas sobre el
ruedo, y los ancianos y los enfermos y las mujeres y los niños sumaban más de doscientos.
Todos ellos, los seis, llevaban más de un año en la guerra, y la mayor parte de
ese tiempo habían estado en las trincheras. Cuatro de ellos estaban casados. Uno
tenía un hijo, dos tenían tres, y uno tenía cinco. Nada habían sabido de sus familias
desde que partieran para el frente. No habían tenido comunicación con ellas; dos de ellos
habían aprendido a escribir de otros hombres que luchaban junto a ellos en las trincheras,
pero no se habían atrevido a escribir a casa. Pertenecían a un sindicato, y a los miembros de
los sindicatos, cuando los atrapan, los ejecutan, por supuesto. La aldea en la que vivían sus
familias había sido capturada, y si una mujer recibe una carta de un hombre que pertenece a
un sindicato, ¿quién sabe si no la matarán por la relación?
Nos contaron que llevaban más de un año sin noticias de sus familias. No nos
lo contaron con valentía, ni con extravagancia, ni con estoicismo. Nos lo contaron
como si…. Pues bien, veréis… Llevamos un año luchando en las trincheras. No
hemos tenido noticias de nuestras mujeres y nuestros hijos. No saben si estamos
muertos, vivos o ciegos. No saben dónde estamos, ni si estamos. Con alguien tenemos
que hablar. Así es como nos lo contaron. Hacía seis meses, uno de ellos había tenido noticias
de su mujer y sus tres hijos -tenían unos ojos muy bonitos, nos dijo- gracias a un cuñado de
Francia. Entonces estaban todos vivos, le informaron, y todos los días comían un cuenco de
judías. Pero su mujer no se había quejado de la comida, le contaron. Lo que le preocupaba
era no tener hilo para remendar las ropas raídas de los niños. De modo que él también le
preocupaba aquello.
-No tiene hilo -nos repetía una y otra vez-. Mi mujer no tiene hilo para zurcir. No tiene
hilo.
Nos quedamos ahí sentados, escuchando lo que la muchacha sueca nos iba
traduciendo. De repente, uno de ellos echó un vistazo al reloj y entonces cundió la agitación.
De un salto se pusieron en pie, como un solo hombre, y llamaron a voces al camarero y
hablaron con él velozmente y uno a uno nos fueron estrechando la mano. Volvimos a las
brazadas de natación para explicarles que se llevaran el resto de los cigarrillos -catorce
cigarrillos para seis soldados que iban a la guerra- y entonces nos estrecharon otra vez la
mano. Después, todos nosotros dijimos «¡Salud!» tantas veces como hacía falta para seis de
ellos y tres de nosotros, y después salieron en fila del café, los seis, cansados, polvorientos y
pequeños, como son pequeños los hombres de una horda poderosa.
Cuando se marcharon, sólo hablaba la muchacha sueca. Ella llevaba en España desde
el comienzo de la guerra. Había asistido a hombres destrozados, había llevado camillas vacías
hasta las trincheras, y después había vuelto con ellas cargadas de heridos al hospital. Había
oído y visto demasiado como para sumirse en el silencio.
Al cabo de un rato llegó la hora de marcharnos; la muchacha sueca levantó las
manos por encima de la cabeza y dio dos palmadas para llamar al camarero. El
camarero acudió, pero no hizo más que sacudir la cabeza y la mano y se alejó.

18
Los soldados nos habían pagado las copas.

Juanito Ruano había tenido tres noches de amor con aquella mujer nacida en Long Island entre mansiones de
grandes magnates, que se apellidaba Rothschild antes de tomar el apellido de su primer marido. Este analfabeto
salido del agro valenciano había hecho gritar de deseo a una escritora neoyorquina que estaba en boca de todos
los intelectuales, y en la que confluían John Dos Passos, Hemingway, Scott Fitzgerald, Faulkner,
Dashiell Hammett, Truman Capote y medio Hollywood, la época dorada de Montparnasse, las
vacaciones en la Riviera, siempre invitada por amigos ricos que necesitaban de su ingenio en la
sobremesa o en las copas en los sillones de mimbre de los jardines para sentirse maravillosos, malvados y
evanescentes. Era más de lo que un aprendiz de escritor como yo podía imaginar. De las fiestas en la mansión
del magnate Swope en Long Island sacó Scott Fitzgerald los personajes de la novela El gran Gatsby. Allí estaba
Dorothy Parker, y varios de aquellos seres divinos con pantalón de pliegues y jerséis blancos habían pasado por
su cama. Juanito Ruano también había estado en sus brazos, pero estaba muy lejos de ser una criatura de Scott
Fitzgerald.

Soñaba con beber champaña en un lupanar, decía el doctor Aymerich, y parecía una mujer frívola, siempre con
un lulú en brazos, pero Dorothy Parker acabó siendo una radical, lo mismo en el placer que en la justicia. A
raíz de la ejecución de los anarquistas Sacco y Vanzetti, en 1927, se la vio por las calles de Boston junto a John
Dos Passos en un acto de protesta cantando la Internacional con falda bordada y bufanda de seda. Años después
vino desde París a España convertida en una activista de izquierdas a visitar hospitales en plena
guerra. Compartió cigarrillos y obuses con los milicianos en Valencia.

Al volver esa tarde al hotel imaginé de nuevo en aquella terraza, que sirvió de teatro al aire libre, a Dorothy
Parker compartiendo sus cigarrillos Chesterfield con milicianos analfabetos, pero llenos de corazón;
ella les pedía que le enseñaran las fotos de sus novias y le gustaba mucho que le contaran cómo habían
sido heridos en el frente y también sus historias de amor
MANUEL VICENT, León de ojos verdes

19
HOTEL ANGLÈS
Estada Hemingway, 1923
La primera referencia a Valencia aparece en su obra póstuma París era una fiesta, donde narra sus años
bohemios en la capital francesa junto al resto de la Generación Perdida y dice: “Vivíamos con gran economía,
gastando sólo lo imprescindible, y ahorrando para poder ir a la Feria de Pamplona en julio y luego a Madrid y
a la Feria de Valencia”. Uno de esos viajes fue en 1925. Aquel verano, Hemingway seguía la gira del torero
Cayetano Ordóñez que, tras los Sanfermines de Pamplona, toreaba en la Feria de Julio de Valencia. Llegó a la
Estación del Norte de una ciudad “donde el vino se bebe en bota” —según dejó escrito— a bordo de un tren
de madera y se alojó en el Hotel Reina Victoria, en la céntrica calle Barcas y que aún sigue allí. El 21 de julio,
justo el día que cumplía 26 años, mandó a su padre una carta desde la cercana oficina de Correos que hoy
domina la plaza del Ayuntamiento. “Tengo 60.000 palabras”, decía. Las había escrito aquel mismo día. Y eran
las 60.000 primeras palabras de Fiesta o The sun also rises, la novela que le lanzó como uno de los principales
escritores de su tiempo.
El escritor, conforme forjaba la leyenda de sí mismo, volvió muchas veces a la capital del Turia, siempre en
verano para ir a los toros. En la década de los años veinte durmió en el Hotel Inglés, justo enfrente de la puerta
barroca del Palacio del Marqués de Dos Aguas, con su primera esposa, Hadley y años después, en plena Guerra
Civil, con su amante Marta Gelhorn, que con el tiempo se convertiría en su tercera mujer. La última vez que
visitó la ciudad fue en 1959, pero, anteriormente, fue expulsado de otro hotel —hoy desaparecido aunque se
mantiene el edificio—, el Metropol, por hacer prácticas de tiro en la habitación con un cigarrillo que Orson
Welles se ponía en la boca.
En Por quién doblan las campanas (1940), Ernest Hemingway, que vendió de esta obra un millón de
ejemplares en el primer año de su publicación, narra la nostalgia que siente por Valencia Pilar, la gitana que
lidera a los guerrilleros republicanos que intentan volar un puente en manos del ejército golpista.
Ya decía Hemingway en una carta a su amigo Waldo Pierce en 1928 que en Valencia “es condenadamente
estupendo comer en la playa o en la ciudad un buen melón con una jarra de cerveza muy fría”. Se ignora de
cuántos melones y cuántas cervezas bien frías disfrutaría el escritor durante la Guerra Civil, en la que estuvo en
la capital del Turia como corresponsal para varios periódicos y que le serviría de inspiración para una de sus
obras cumbre: Por quién doblan las campanas donde una de las protagonistas, la guerrillera Pilar, expresa la
nostalgia que siente por Valencia.
(recuerda a Finito, el primer esposo de Pilar, quien fue un torero que padecía de tuberculosis y en la vida
cotidiana era cobarde pero en la arena, un valiente retador. Durante 5 años estuvieron juntos).
En el capítulo 8 de Por quién doblan las campanas, en Muerte en la tarde o en las cartas a sus amigos hay
referencias precisas a València.

1. Hoteles.
- Hotel Inglés (c/ Poeta Querol): allí se hospedó con su primera mujer, Hadley Richardson, una bella pelirroja
norteamericana, en su primera vista a nuestra ciudad en 1923.
- Hotel Palace (C/ Paz), actualmente conocido como Hotel Vincci Palace. Durante la Guerra Civil española, el
periodista enviaba desde el teléfono de este hotel sus crónicas periodísticas a los diarios americanos de los que
era corresponsal.
- Hotel Reina Victoria: era el preferido por Hemingway, reconocido aficionado al arte de los Toros, ya que en
el mismo hotel se solían hospedar sus amigos toreros, como Antonio Ordoñez o Luis Miguel Dominguín.
Alojado en este hotel, comenzó a escribir una de sus más grandes novelas Fiesta, en 1925.
- Hotel Metropol (C/ Jativa): Hemingway también se alojó en el Metropol, justo enfrente del coso taurino.
Existe la leyenda, tal vez sea cierta, que fue expulsado del Metropol por hacer prácticas de tiro con una colilla
que su amigo Orson Welles —otro gran aficionado a los toros—, sujetaba en su boca.
- Hotel Royal: allí fue donde se hospedó en su última visita a Valencia en el año 1959.
2. Oficina de Correos (actual Plaza del Ayuntamiento)
En 1925, desde esta oficina, mandó a su padre (Illinoise – USA) una reveladora carta donde le anunciaba, con
la expresión "Tengo 60.000 palabras”, el nacimiento de su primera gran novela: Fiesta, basada en la vida del
torero Cayetaño Ordoñez.
3. Restaurante La Pepica – La Malvarrosa
Hemingway disfrutó mucho en Valencia, de los toros, el mar, del buen tiempo y también de su gastronomía.
En una carta enviada a su amigo Waldo Pierce en 1928, le cuenta: “En Valencia es condenadamente estupendo
comer en la playa ...”.
Y en su libro Fiesta nos descubre su restaurante preferido en Valencia:
“La cena en casa de Pepica fue excelente. El restaurante era grande, limpio y al aire libre, y todo lo cocinaban
a la vista del cliente. Se podía elegir lo que desearas, asado o a la plancha, y el mejor pescado, y los arroces eran
los mejores de la playa. Estábamos de buen humor y hambrientos, y comimos bien. Pepica es un negocio
familiar y todo el mundo se conocía.[...]".

20
4. Plaza de Toros (C/ Xàtiva)
Indudablemente fue el lugar preferido de Hemingway en nuestra ciudad. En ella paso muchas tardes disfrutando
de corridas de toros que tanto le apasionaban.

Título original: For Whom the Bell Tolls


Fecha de publicación: 1940
Traducción: Lola de Aguado

—No hi ha cap altre país com Espanya —li contestà en Robert Jordan, cortesament.
—Tens raó! —intervingué en Fernando—. En tot el món no hi ha cap altre país com
Espanya.
—N’has vist mai cap altre, de país? —li preguntà:
—No! —contestà en Fernando—. Ni ganes!
—Ho veus? —comentà la dona d’en Pablo, adreçant-se a en Robert Jordan.
—Fernandito —li pregà la Maria—, parla’ns d’aquella vegada que vas anar a València!
—No em va agradar València.
—Per què no? —inquirí ella, estrenyent de nou el braç a en Robert Jordan—. Per què
no et va agradar?
—La gent és mal educada i jo no els entenia. Només sabien dir-se xe els uns als
altres!
—I ells t’entenien, a tu? —li preguntà la Maria.
—Feien veure que no —contestà en Fernando.
—I què hi vas fer, a València?
—Me’n vaig anar sense ni haver vist el mar —explicà en Fernando—. No m’agradava la gent.
—Oh, fot el camp d’aquí, vella comare! —exclamà la Pilar—. Fot el camp, abans no em facis
posar malalta! A València vaig passar la millor època de la meva vida! ¡Vamos! València! ¿Què
n’has de dir, tu, de València?
—Què hi feies, allí? —li preguntà la Maria. La dona d’en Pablo s’assegué a taula amb un bol
de cafè, un bocí de pa i un altre bol ple d’estofat.
—Que què hi fèiem, allí? Hi vaig anar perquè en Finito tenia un contracte per a tres corridas
durant la Feria. Mai no he vist tanta gent ni els cafès tan plens. Durant hores i hores era
impossible poder trobar una taula buida i no es podia agafar ni el tramvia. A València hi ha
moviment de dia i de nit.
—Però què hi fèieu? —insistí la Mana.
—De tot! —contestà la dona—. Ens n’anàvem a la platja i ens ficàvem a l’aigua, bo i
observant com una rècula de bous treia les barques de vela del mar. Els feien entrar dintre
l’aigua fins que no tocaven fons i s’havien de posar a nedar; aleshores, els fermaven a les
barques i, quan tornaven a fer peu, grimpaven trontollant per la platja. Deu parelles de bous
arrossegaven una barca de vela fora del mar, de bon matí, mentre les onades s’estavellaven
contra la platja: això és València!
—Però què més vas fer a part de contemplar els bous?
—Menjàvem als merenderos de la platja; ens servien uns pastissets fets amb peix esqueixat,
pebrots vermells i verds i unes avellanes petites com un gra d’arròs. Uns pastissets deliciosos
i suaus, i el peix… era una cosa increïble! Llagostins acabats de treure del mar ruixats amb
suc de llimona. Eren rosats i dolços, i te’ls menjaves en dues mossades. En vam menjar d’allò
més. Després, vam menjar la paella, amb marisc, cloïsses amb petxina i tot, musclos, crancs
i anguiles petites. També vam menjar unes anguiles encara més petites, fregides, i eren tan
primetes com les mongetes tendres, cargolades en totes direccions, i eren tan toves, que es
fonien a la boca sense mastegar-les. I tot això acompanyat d’un vi clar, fred, suau, riquíssim,
que costava trenta céntimos l’ampolla. I per postres: un meló! És la terra dels melons.
—El meló de Castella és millor —afirmà en Fernando.
—¡Qué va! —féu la muller d’en Pablo—. El meló de Castella serveix per a fer anar de cos.
El de València és per a menjar. Quan em recordo d’aquells melons llargs com el braç, verds

21
com el mar, tendres i sucosos, i més dolços que un matí d’estiu…! Ai, quan penso en aquelles
anguiles, petites, delicioses, amuntegades al plat! ¡I la cervesa, que no paràvem de beure en
tota la tarda, la cervesa que traspuava de tan freda, en aquelles gerres grans com cubells!
—I què feies quan no menjaves ni bevies?
—Ens fèiem l’amor a la cambra, la persiana del balcó abaixada i la brisa filtrant-se
per la finestrella de sobre la porta. Ens fèiem l’amor, allí, a ple dia, l’habitació a les
fosques, les persianes tirades; del carrer pujava la flaire de les flors del mercat i la
fortor de la pólvora cromada de les piules de la traca, que feien esclatar pels carrers
cada migdia, mentre durava la Feria. Era una línia de focs artificials estesa per tots
els carrers de la ciutat, amb els petards units els uns amb els altres, i anaven petant
seguint els pals i els cables dels tramvies amb un terrabastall increïble. Ens fèiem
l’amor, i després demanàvem una altra gerra de cervesa, amarada d’aquelles gotes
traspuades per la fredor. Quan la noia la portava, la prenia de la porta estant i, tot
seguit, posava aquella gerra freda en contacte amb l’esquena d’en Finito, que dormia
profundament, i ell exclamava: «No, Pilar! No, dona! Deixa’m dormir!» I jo li deia:
«No, desperta’t i pren això, veuràs que freda que és!» I ell bevia, sense obrir els ulls,
i es tornava a adormir de seguida, mentre jo, reclinada als peus del llit sobre un coixí,
el contemplava, tan morè i amb el cabell tan negre, tan jove i tan plàcidament
adormit. Aleshores, em prenia la resta de la gerra de cervesa, bo i escoltant la música
d’una banda que passava pels carrers. I tu —digué adreçant-se a en Pablo—, ¿què
en saps, d’aquestes coses?
—També n’hem fetes, de coses, plegats —contestà ell.
—Sí —féu la dona—. És clar! I en els teus bons temps eres millor que en Finito. Però
mai no vam anar a València. Mai no vam restar ajaguts al llit escoltant una banda a
València…

22
COL·LEGI PATRIARCA
(“El Dragó del Patriarca) (cocodril dissecat)
Col·legi Seminari del Patriarca, conegut també com a Real Col·legi del Corpus Christi. Declarat Monument
Històric Artístic Nacional en 1962, aquesta edificació va ser promoguda per Juan de Ribera, arquebisbe i virrey
de València, que va voler fundar un seminari per a la formació de sacerdots segons les pautes de la
Contrareforma i, a més, va intervenir directament en el disseny del projecte arquitectònic i en l’elecció dels
artistes i constructors que intervindrien en la seua construcció.
El col·legi es va alçar en amb prou faenes vint-i-quatre anys (1586-1610), i malgrat que la seua façana transmet
una sensació d’austeritat, en el seu interior es guarden valuosos tresors. Són dignes d’esment els frescs de
Bartolomé Matarana per a la seua església i el claustre renaixentista, de Guillén del Rei, amb columnes de marbre
genovés. Però no han d’oblidar-se els continguts del seu arxiu, ni les obres pictòriques de Ribalta, el Greco o
Joan de Joanes que alberga el seu museu o els esplèndids tapissos restaurats recentment i que engalanen la
Capella dels Tapissos.

EL DRAGÓN DEL PATRIARCA


Vicente Blasco Ibañez. València. 06/01/1901

Todos los valencianos hemos temblado de miedo ante el monstruo enclavado en el atrio del
Colegio del Patriarca, la iglesia fundada por el beato Juan de Ribera. Es un cocodrilo relleno
de paja, con las cortas y rugosas patas pegadas al muro y entreabierta la enorme boca, con
una expresión de repugnante horror que hace retroceder a los pequeños, hudiéndose en las
faldas de sus madres.
Dicen algunos que está allí como símbolo del silencio, y con igual significado aparece en otras
iglesias del reino de Aragón, imponiendo recogimiento a los fieles; pero el pueblo valenciano
no cree en tales explicaciones, sabe mejor que nadie el origen del espantoso animalucho, la
historia verídica e interesante del famoso dragón del Patriarca, y todos los nacidos en
Valencia la recordamos como se recuerdan los cuentos de miedo oídos en la niñez.
(...)
De tan memorable jornada no ha quedado el nombre del héroe, ni siquiera su maravillosa
armadura de espejos. Sin duda se la rompieron en plena ovación, al llevarle triunfante de
abrazo en abrazo.
Pero quedaba el dragón, con su vientre atiborrado de paja, por donde pasaron muchos de
nuestros abuelos.
Y quien dude de la veracidad del suceso, no tiene más que asomarse al atrio del Colegio del
Patriarca, que allí está la malvada bestia como irrecusable testigo.

VICENTE BLASCO IBÁÑEZ, Cuentos Valencianos

23
Cumpliendo las órdenes severas que mi progenitor me había dado, todos los viernes pasaba
por debajo de aquel caimán del Patriarca para ir a confesarme con el padre España, director
del colegio del Corpus Christi, un cura risueño, de pelo blanco, devoto del rapé. Su
confesionario era el primero de la derecha, entrando en el templo por un zaguán donde el
dragón reptaba por la pared sobre la pila del agua bendita. Dejando los libros de texto en el
suelo me arrodillaba, y el padre España era de esos que se hacían un nudo con el pecador, te
envolvía con los brazos y te daba suaves pescozones en las mejillas o las sobaba hasta que
dulcemente vertías todas las miserias en su oído, pero no había nada en él que fuera baboso
o turbio; estaba especializado en el apostolado con los jóvenes universitarios y su estrategia
consistía en tratarlos a todos con admiración, de modo que su tacto parecía tan limpio como
su risa. Una vez a la semana también iba a visitarle a su despacho. Cruzaba el claustro y por
la escalinata del fondo que tenía un zócalo con azulejos del XVII subía a la galería superior y
él me recibía en una habitación soleada. El colegio del Patriarca era un espacio donde la
espiritualidad podía disolverse entre tablas de Van der Weyden, algún Caravaggio, óleos de
Juan de Juanes, códices e incunables. Había una escolanía de niños cantores, el gregoriano
allí era de buena calidad y el incienso tenía una finura tan delicada que al elevarse hacia la
cúpula de linterna aún adquiría la esencia misma de la luz en los vitrales. El padre España
abría una cajita de plata, se introducía una pizca de rapé en la nariz y luego me decía:
—Tu padre está fuera de este mundo. No le hagas caso. Tú debes servir a Cristo con alegría.
—Sí, sí.
—¿Ya tienes novia?
—No.
—En Valencia hay chicas muy guapas. ¿A qué esperas? Tienes que encontrar a una chica
muy guapa que te lleve a Cristo. No hagas caso a tu padre, que es muy antiguo.
MANUEL VICENT, Tramvia a la Malvarosa

24
UNIVERSITAT VALÈNCIA
Claustre / Escultura de Joan Lluís Vives
Eixint del Col·legi del Patriarca i travessant el carrer de la Nau, el visitant pot dedicar un breu
record a la vella Universitat, un edifici del segle XIX però que és tan severament acadèmic
que sembla més antic. Per fora és com un convent, i per dins, el claustre de columnes amb
Lluís Vives al mig és..., bé, per als qui hi vam passar uns anys només pot ser el claustre de la
universitat de València. Estudiar en un lloc com aquest hauria d’haver imprimit en moltes
generacions d’universitaris valencians un esperit ponderat, assossegat i clàssic. Si aquestes no
són les virtuts més generals de la tradició moderna de la ciutat, la culpa certament no la té el
reposat ambient d’aquest claustre, que pot convidar a l’especulació, però no a la frivolitat i a
la indecència intel·lectual. La Universitat de València té cinc segles de vida (o més, si
comptem els precedents de l’Estudi General des del segle XIII, amb reglamentació formal el
1412), amb butla del papa Alexandre de Borja el 1500 i privilegi de Ferran II el 1502. Està
molt bé, doncs, que a la façana posterior els hagen dedicat una font —encara que postissa i
lletja— als fundadors de la casa: però ¿què hi fa Isabel la Catòlica en la presidència de la font?
De mostres com aquestes d’obsequiositat gratuïta al castellanocentrisme oficial, dels abusos
de la història, i d’altres símptomes de misèria de l’esperit, jo en dic, piadosament, indecència
intel·lectual. Els il·lustrats del segle XVIII ja se’n queixaven, a València, com abans els pobres
humanistes perseguits del segle XVI, dels quals Lluís Vives és el més il·lustre exemple.
Ací té l’estàtua, erigida el 1880, i en aquesta universitat va estudiar fins els setze anys.
Després hagué de fugir, i ja no va poder tornar; era massa perillós ser humanista
lliure, amic d’Erasme, fill de jueus condemnats a València, nebot de jueus cremats, i
marit d’una jueva valenciana amb la qual es va casar a Flandes. Cap autoritat municipal
no ha considerat oportú dedicar-li alguna plaça o carrer important de la ciutat. Només un
carreró, com a Jaume I
JOAN FRANCESC MIRA, València per a veïns i visitants

25
Els medallons de perfil invariable de cònsol romà i amb noms que ell no identificava podien
correspondre a professors dels anys fundacionals, per alguna raó portaven gairebé tots la data
1499 o 1502, un any abans o dos anys després que el papa Alexandre VI Borja elevara l’estudi
general de València a la categoria d’universitat pel mateix temps que Copèrnic exposava a
Roma per primera vegada els principis del sistema solar, quatre o cinc anys abans que el seu
primer professor de medicina, Lluís Alcanyís, fóra cremat per judaïtzant, i si és cert que cinc
segles, va pensar, ja donen categoria d’universitat antiga la realitat és que ni els segles ni
l’antiguitat no ens han servit de gran cosa, almenys a efectes de la celebritat acadèmica de què
uns altres gaudeixen i menys encara a efectes de promoure i difondre els progressos del
pensament racional, del tot invisibles sovint en aquesta ciutat, quin mal senyal i mal
començament si ja des del principi ni la ciutat ni la universitat van ser capaces de donar
aixopluc ni a un metge insigne ni a aquell pobre humanista Lluís Vives que ara presideix
en estàtua aquest pati quadrat, tan dignament dret sobre el seu pedestal, amb gorra
o boina i samarra d’hivern semblants o idèntiques a les que sol portar en els retrats
el seu amic Erasme. Però a Rotterdam no perseguien els jueus i menys encara els
fills cristians de jueus conversos, mentre que a València fins els ossos dels pares jueus
de Vives van ser desenterrats i reduïts a pols i a cendra quan ningú sospitava que segles
més tard el seu fill, mort en l’exili humit i ennuvolat de Bruges, ocuparia el centre d’aquest
claustre gairebé sempre eixut i ple de llum que ara mateix, quan han passat cinc-cents anys i
vivim temps de triomf públicament estimulat de la ignorància i de descrèdit institucional del
pensament, temps de persecucions renovades contra nous judaïtzants i nous heterodoxos, és
com una illa petita enmig de la indecència greixosa i obtusa dels nous rics enjoiats que ens
governen i que busquen només la manera d’atordir els homes ja que satisfer-los és massa
difícil, que pretenen convertir la ciutat en un gran escenari, espectacle, plató televisiu, i aquest
quadrangle amb columnes i estàtua és un jardí tancat enmig d’un desert estèril una estepa
inculta coberta de deixalles i de plàstics bruts, aquest claustre pot ser l’últim espai de serenitat,
l’últim oasi, però només n’hi ha un i és molt petit, pensà.

JOAN FRANCESC MIRA, El professor d'història

26

También podría gustarte