Documentos de Académico
Documentos de Profesional
Documentos de Cultura
acord i veritat: En muchos aspectos hoy no somos capaces de decir la verdad salvo
cuando nos ponemos de acuerdo con alguien. He aquí un modo de resumir este
pensamiento: “no nos ponemos de acuerdo cuando hemos descubierto la verdad,
decimos que hemos descubierto la verdad cuando nos hemos puesto de acuerdo”. Lo
cual también significa que en el lugar de la verdad entra la caridad.
En molts aspectes avui no som capaços de dir la veritat excepte quan ens
posem d'acord amb algú. Heus aquí una manera de resumir aquest
pensament: "no ens posem d'acord quan hem descobert la veritat, diem que
hem descobert la veritat quan ens hem posat d'acord". La qual cosa també
significa que en el lloc de la veritat entre la caritat.
Els dos "macroevents" als quals m'he referit creen una doble condició per a la
relació de la filosofia amb la política, de dificultat i d'obertura, que considero
mereix atenció. La paral·lela i vinculada dissolució de la metafísica i del
socialisme real fa declinar de forma definitiva l'època del filòsof conseller del
príncep: ja sigui aquest el sobirà il·luminat dels philosophes segle divuit, ja sigui
el partit polític, el "nou príncep" gramscià. Però no en el sentit al qual a vegades
sembla orientar la política dels governs de les societats industrials: és a dir, no
perquè el filòsof, seguint una lògica de passatge a l'estadi positiu, sigui
substituït pel científic, l'economista, etc. En aquest cas, la relació tradicional,
"metafísica" (i autoritària) de la filosofia amb la política es mantindria sense
canvis, excepte per la substitució d'un tipus de científic (obsolet, no
especialitzat) per altres. En política, el final de la metafísica té, en canvi, el seu
autèntic paral·lel en l'afirmació de la democràcia: la filosofia descobreix pel seu
compte (però en quina mesura?) que la realitat no es deixa comprendre en un
sistema lògicament compacte i aplicable, en les seves conclusions, també a les
2
Metafísica contra democràcia
autoritarisme: La función que los filósofos –o bien, hoy, los científicos, los técnicos y
los expertos- se han atribuido a lo largo de los siglos, de supremos consejeros de los
príncipes, guarda una estrecha relación con esa convicción de base: que para el
individuo y las sociedades siempre se trata de corresponder a un orden dado de
manera objetiva que vale también como única norma moral. (…) Dondequiera que, en
política, entra en juego la verdad, ahí comienza también el peligro del autoritarismo …
La funció que els filòsofs -o bé, avui, els científics, els tècnics i els experts-
s'han atribuït al llarg dels segles, de suprems consellers dels prínceps, guarda
una estreta relació amb aquesta convicció de base: que per al individu i les
societats sempre es tracta de correspondre a un ordre donat de manera
objectiva que val també com a única norma moral. (...) Allà on, en política, entra
en joc la veritat, aquí comença també el perill de l'autoritarisme ...
caritat i veritat: Sólo podemos reconocer que vemos las cosas con ciertos prejuicios y
con ciertos intereses de base, y que si acaso es posible la verdad, ésta es el resultado
de un acuerdo que no necesitó de evidencia definitiva alguna, sino de la caridad, la
solidaridad y la necesidad humana (¿demasiado humana?) de vivir en paz con los
demás.
Només podem reconèixer que veiem les coses amb certs prejudicis i amb certs
interessos de base, i que si de cas és possible la veritat, aquesta és el resultat
d'un acord que no va necessitar d'evidència definitiva alguna, sinó de la caritat,
la solidaritat i la necessitat humana (¿massa humana?) de viure en pau amb
els altres.
3
Metafísica contra democràcia
consens: Aún no hemos elaborado todas las implicaciones que tal perspectiva
filosófica para la vida social y para la propia política. Con certeza, por ejemplo, ésta
abre una vía para una más adecuada consideración de la sociedad mediática actual, al
menos al cortarle toda legitimidad a la pretensión de proveer la “verdad” verdadera y
concentrar la atención en los trasfondos, en lo “no dicho” que subyace en toda
pretensión de objetividad. También corta cualquier posible legitimidad a todas las
políticas que piensan que pueden aceptar límites a la libertad o a los intereses de
todos basados en una consideración sobre lo que es, desde el punto de vista objetivo,
“necesario” para una sociedad: la libertad de mercado debe asegurarse, aun si ello
daña a algunos grupos, individuos y clases; un gobierno capaz de gobernar debe saber
hacer “elecciones impopulares”, incluida la guerra en Iraq. ¿Son o no son actuales
estos riesgos? Si no ya la amenaza de la sociedad de Tiempos modernos como a
principios del siglo XX, el peligro al que nos exponemos siempre es, en cambio, un
cierto fundamentalismo que quizá sólo pretende “defendernos” (nuestra democracia,
nuestro estilo de vida, nuestros bienes) incluso más allá de lo que nosotros los
4
Metafísica contra democràcia
5
Metafísica contra democràcia
"pluralista", com cada dia mostren les discussions polítiques, continua creient
en la idea "metafísica" de veritat com a correspondència objectiva als fets;
considera que la interpretació és "només" interpretació, i somia amb crear el
consens sobre la base de les "dades de fet" o també sobre la base de les
"essencials" lleis de la naturalesa. (...) Prendre en consideració que el problema
del consens sobre les eleccions individuals és sobretot un problema
d'interpretació col·lectiva, de construcció de paradigmes compartits o d'alguna
manera explícitament reconeguts, és el desafiament de la veritat en el món del
pluralisme modern.
6
Metafísica contra democràcia
desmitificar: Es cierto que, una vez tomado en cuenta que no existen verdades
absolutas sino sólo interpretaciones, muchos autoritarismos son desenmascarados por
lo que son, es decir, pretensiones de imponernos comportamientos que no
compartimos, en nombre de alguna ley de la naturaleza, esencia del hombre, tradición
intocable, revelación divina. Si alguien me dice “sé hombre”, en general, quiere que
haga algo que no quiero hacer: ir a la guerra, aceptar el sacrificio de mi interés y de mis
a menudo legítimas expectativas de felicidad, etc. Como decía, una vez más,
Wittgenstein, la filosofía nos libera así de los ídolos, y quizá sólo eso puede hacer, al
menos según él.
Sin embargo, junto a esta liberación de los autoritarismos que pretenden tener una
base metafísica, la conciencia del carácter interpretativo de toda nuestra experiencia
parece dejar un vacío. ¿Cómo se evita, de hecho, que se abra así el camino hacia una
sociedad de la lucha de todos contra todos, del puro conflicto entre intereses
opuestos? Más aún, ¿cómo justificaremos, desde un punto de vista hermenéutico, el
sincero escándalo que nos provocan los (tantos) políticos que mienten?
És cert que, un cop pres en compte que no hi ha veritats absolutes sinó només
interpretacions, molts autoritarismes són desemmascarats pel que són, és a dir,
pretensions de imposar comportaments que no compartim, en nom d'alguna llei
de la naturalesa, essència de l'home , tradició intocable, revelació divina. Si
algú em diu "sigues home", en general, vol que faci una cosa que no vull fer:
anar a la guerra, acceptar el sacrifici del meu interès i dels meus sovint
legítimes expectatives de felicitat, etc. Com deia, un cop més, Wittgenstein, la
7
Metafísica contra democràcia
filosofia ens allibera així dels ídols, i potser només això pot fer, almenys segons
ell.
No obstant això, al costat d'aquest alliberament dels autoritarismes que
pretenen tenir una base metafísica, la consciència del caràcter interpretatiu de
tota la nostra experiència sembla deixar un buit. Com s'evita, de fet, que s'obri
així el camí cap a una societat de la lluita de tots contra tots, del pur conflicte
entre interessos oposats? Més encara, com justificarem, des d'un punt de vista
hermenèutic, el sincer escàndol que ens provoquen els (tants) polítics que
menteixen?
Pags. 27-28
diàleg socràtic: La fe en una verdad que al final se le revela a aquel que la busca con
buena voluntad y bajo la conducción de un experto guía, es la condición por la cual el
diálogo es productivo. No por casualidad ese guía que conduce el juego en muchos
diálogos es Sócrates, el hombre que, según Nietzsche, mató la tragedia e impuso la
convicción de que el mundo es un orden racional y de que el justo (moral y
teoréticamente) no tiene nada que temer. (…)
8
Metafísica contra democràcia
La fe en una veritat que al final se li revela a aquell que la busca amb bona
voluntat i sota la conducció d'un expert guia, és la condició per la qual el diàleg
és productiu. No per casualitat aquest guia que condueix el joc en molts diàlegs
és Sòcrates, l'home que, segons Nietzsche, va matar la tragèdia i va imposar la
convicció que el món és un ordre racional i que el just (moral i teorèticament)
no té res a témer. (...)
La qüestió és la que ja havia plantejat Nietzsche en la seva crítica del
socratisme: és de debò un ordre just, racional, de valor universal aquest ordre
del món que garanteix el bon resultat del diàleg i que justifica la tragèdia (fins i
tot contra la crítica de Plató del llibre desè de la República)? De qualsevol
manera, és també el pressupost del valor del mètode platònic. Aquí Nietzsche
no li objecta a Sòcrates que la racionalitat de la seva visió sigui falsa, com si es
tractés d'una teoria que necessitaria corregir per arribar a una veritat diferent.
Nietzsche no mira a la veritat o no-veritat teòrica de la creença socràtica. Ell
constata que aquesta creença "mata" la tragèdia, és a dir, té conseqüències
pràctiques de tipus "quietiu", per usar el terme de Schopenhauer en
contraposició a "motiu". Una mica com l'expressió "pathei mafhos", la teoria
socràtica crea una consciència meitat en broma mig resignada: el món està
com està i en el fons cal sotmetre's ...
error de Maquiavel: (El error de Maquiavelo), al menos desde el punto de vista de una
concepción no metafísica e ideológica de la verdad, no habría sido el de justificar la
mentira sino el de confiar sólo al príncipe el derecho de decidir en qué casos la mentira
se justifica. Digamos en pocas palabras que no tendríamos nada contra un
“Maquiavelo democrático”, aunque en muchos sentidos ésta es una contradicción de
términos.
9
Metafísica contra democràcia
estat ètic: La conclusión a la que quiero llegar es que la verdad como absoluta,
correspondencia objetiva, entendida como última instancia y valor de base, es un
peligro más que un valor. Conduce a la república de los filósofos, los expertos y los
técnicos, y, al límite, al Estado ético, que pretende poder decidir cuál es el verdadero
bien de los ciudadanos, incluso contra su opinión y sus preferencias. Allí donde la
política busca la verdad no puede haber democracia. Sin embargo, si se piensa la
verdad en los términos hermenéuticos que muchos filósofos del siglo XX han
propuesto, la verdad de la política deberá buscarse sobre todo en la construcción de
un consenso y de una amistad civil que hagan posible la verdad también en el sentido
descriptivo del término. Las épocas en las que se creyó que la política podía basarse en
la verdad fueron épocas de gran cohesión social, de tradiciones compartidas, pero
también, en muchos casos, de disciplina autoritaria impuesta desde arriba.
10
Metafísica contra democràcia
falsacionisme: Según Popper, los enemigos de la sociedad abierta son todos aquellos
teóricos, para comenzar, los filósofos de los cuales habla Platón en la República,
quienes habiendo salido una vez de la caverna en la que vivían los hombres comunes y
habiendo tenido ocasión de ver de forma directa las ideas eternas de las cosas (en
resumen, la verdad del ser y ya no tan sólo las sombras), tienen el derecho/deber de
retornar al mundo y conducir a sus semejantes, en ocasiones incluso por la fuerza,
hacia el reconocimiento de la verdad.
(…) Si se le da la razón a Popper, como creo que debe hacerse, la conclusión a la cual se
debe llegar es que la verdad misma es enemiga de la sociedad abierta y, en particular,
de toda política democrática. Está claro que si se piensa la verdad como la piensa
Popper –es decir, como un continuo proceso de prueba y error, un camino que a
través de la falsificación pura y simple de hipótesis que se revelan caducas e
insostenibles se libera de representaciones erradas sin alcanzar por otra parte
verdades definitivas-, puede que su tesis no resulte escandalosa. En realidad, la
mentalidad democrática la ha adoptado, no obstante, sin dejar de pensar que de
cualquier modo la política puede aspirar a ciertas verdades. El caso de la guerra
angloestadounidense contra Iraq en nombre de la “verdadera” democracia que los
occidentales debían instaurar en dicho país, incluso por la fuerza, es un ejemplo de esa
ambigüedad y de esa falta de radicalidad crítica. Ni Bush ni los neoconservadores de la
Casa Blanca refutaban las tesis de Popper; antes bien, consideraban su teoría de la
sociedad abierta uno de sus propios principios inspiradores; pero, por otra parte, se
sentían con derecho, como los filósofos de la República platónica, a conducir el mundo,
incluso por la fuerza, hacia esa libertad que sólo la visión de la verdad puede
garantizar.
Semejante “ambigüedad”, que como se ve en el propio ejemplo iraquí tiene
consecuencias prácticas muy profundas, en el fondo es posible porque en la propia
doctrina de Popper no fue de veras superada la concepción de la verdad como
objetividad, como adaequatio intellectus et rei (en el lenguaje de la filosofía medieval),
en otras palabras, como correspondencia de la representación con un orden real que
se impone a la razón y al cual ésta debe conformarse. También con el método de la
falsificación de hipótesis erradas, que Popper opone a la idea del conocimiento como
inducción y formulación de leyes de validez universal, en efecto parece que nos
acercamos de forma progresiva a una verdad dada que continua fungiendo como
noma para el pensamiento.
Segons Popper, els enemics de la societat oberta són tots aquells teòrics, per
començar, els filòsofs dels quals parla Plató a la República, que havent sortit
una vegada de la caverna on vivien els homes comuns i havent tingut ocasió de
veure de forma directa les idees eternes de les coses (en resum, la veritat de
l'ésser i ja no tan sols les ombres), tenen el dret / deure de retornar al món i
conduir als seus semblants, de vegades fins i tot per la força, cap al
reconeixement de la veritat. (...) Si se li dóna la raó a Popper, com crec que
s'ha de fer, la conclusió a la qual s'ha d'arribar és que la veritat mateixa és
enemiga de la societat oberta i, en particular, de tota política democrática. És
11
Metafísica contra democràcia
clar que si es pensa la veritat com la pensa Popper -és a dir, com un continu
procés de prova i error, un camí que a través de la falsificació pura i simple
d'hipòtesis que es revelen caduques i insostenibles s'allibera de
representacions errades sense aconseguir d'altra banda veritats definitives- ,
potser la seva tesi no sigui escandalosa. En realitat, la mentalitat democràtica
l'ha adoptat, però, sense deixar de pensar que de qualsevol manera la política
pot aspirar a certes veritats. El cas de la guerra angloamericana contra l'Iraq en
nom de la "veritable" democràcia que els occidentals havien instaurar en
aquest país, fins i tot per la força, és un exemple d'aquesta ambigüitat i
d'aquesta manca de radicalitat crítica. Ni Bush ni els neoconservadors de la
Casa Blanca refutaven les tesis de Popper, sinó que, consideraven la seva
teoria de la societat oberta un dels seus propis principis inspiradors, però,
d'altra banda, es sentien amb dret, com els filòsofs de la República platònica , a
conduir el món, fins i tot per la força, cap a aquesta llibertat que només la visió
de la veritat pot garantir.
Semblant "ambigüitat", que com es veu en el propi exemple iraquià té
conseqüències pràctiques molt profundes, en el fons és possible perquè en la
pròpia doctrina de Popper no va ser de debò superada la concepció de la
veritat com objectivitat, com adaequatio intellectus et rei (en el llenguatge de la
filosofia medieval), en altres paraules, com correspondència de la representació
amb un ordre real que s'imposa a la raó i al qual aquesta ha de conformar-se.
També amb el mètode de la falsificació d'hipòtesis errades, que Popper s'oposa
a la idea del coneixement com inducció i formulació de lleis de validesa
universal, en efecte sembla que ens acostem de forma progressiva a una
veritat donada que continua funcionant com a norma per al pensament .
12
Metafísica contra democràcia
és expressió de l'època, és una interpretació que amb certesa s'esforça per ser
persuasiva però que reconeix la seva pròpia contingència, llibertat i riscos. (...)
Deixant de banda tota pretensió fundacional, una ontologia de l'actualitat
ofereix a la política una certa visió del procés històric en curs i una certa, lliure i
arriscada interpretació de les seves virtualitats positives, considerades així no
sobre la base de principis eterns sinó d'eleccions argumentades des de l'interior
del procés mateix (quan estem en un camí, sempre sabem més o menys cap a
on hem d'anar ...)
final de la filosofía: … ¿cómo se configura la tarea del pensar después del final de la
filosofía, cuando los filósofos ya no piensan tener un acceso privilegiado a las ideas y a
las esencias que los pondría en condiciones de gobernar o dar normas al soberano?
... com es configura la tasca del pensar després del final de la filosofia, quan els
filòsofs ja no pensen tenir un accés privilegiat a les idees i a les essències que
els posaria en condicions de governar o donar normes al sobirà?
finitud humana: Sabemos que somos históricamente “finitos” y, por lo tanto, también
en política siempre somos lanzados al riesgo de elecciones parciales que sólo
corregimos al aceptar la negociación con otros, individuos o grupos, tan finitos y
parciales como nosotros. Incluso sólo enseñándonos a sentirnos parte (de una
negociación, de un diálogo o hasta de un conflicto que podemos intentar regular
mediante normas y tribunales pero no eliminar por completo), tal vez la filosofía pueda
comenzar a transformar el mundo en lugar de limitarse a contemplarlo.
Sobre todo hoy, en un momento en que el mundo aparece cada vez más dividido
entre dogmatismos “terroristas” que pretenden representar la verdad, la justicia
(¿infinita?), la autenticidad humana definitiva (como democracia formal “occidental” o
como ideal de un gobierno conforme a la ley divina de la sharia), esta herencia
“abierta” de Heidegger tiene muchas cosas que decirnos.
Sabem que som històricament "finits"i, per tant, també en política sempre som
llançats al risc d'eleccions parcials que només corregim en acceptar la
negociació amb altres, individus o grups, tant finits i parcials com nosaltres.
Fins i tot només ensenyant-nos a sentir-nos part (d'una negociació, d'un diàleg
o fins d'un conflicte que podem intentar regular mitjançant normes i tribunals
però no eliminar del tot), potser la filosofia pugui començar a transformar el
món en lloc de limitar a contemplar-lo. Sobretot avui, en un moment en què el
món apareix cada vegada més dividit entre dogmatismes "terroristes"que
pretenen representar la veritat, la justícia (infinita?), l'autenticitat humana
definitiva (com democràcia formal "occidental" o com a ideal de un govern
d'acord amb la llei divina de la sharia), aquesta herència "oberta" de Heidegger
té moltes coses a dir-nos.
13
Metafísica contra democràcia
14
Metafísica contra democràcia
interpretació: Hoy, pues, con mucha más claridad que en el pasado, la cuestión de la
verdad es reconocida como una cuestión de interpretación, de puesta en acción de
paradigmas que, a su vez, no son “objetivos” (ya que nadie los verifica ni falsifica, salvo
basados en otros paradigmas …), sino que es un tema de consenso social. La excepción
que Maquiavelo concedía al príncipe en el fondo era sólo el equivalente al poder, que
pertenecía al propio príncipe, de establecer los cánones de lo verdadero y de lo falso,
la verdad “compartida” de forma más o menos obligatoria (recuérdense las páginas de
Nietzsche de Sobre verdad y mentira en sentido extramoral, 1873).
Avui, doncs, amb molta més claredat que en el passat, la qüestió de la veritat
és reconeguda com una qüestió d'interpretació, de posada en acció de
paradigmes que, al seu torn, no són "objectius" (ja que ningú els verifica ni
falsifica, llevat basats en altres paradigmes ...), sinó que és un tema de
consens social. L'excepció que Maquiavel concedia al príncep en el fons era
només l'equivalent al poder, que pertanyia al mateix príncep, d'establir els
cànons de la veritat i de la falsedat, la veritat "compartida" de manera més o
menys obligatòria (recordin les pàgines de Nietzsche de Sobre veritat i mentida
en sentit extramoral, 1873).
inversió del platonisme i diàleg: Invertir el platonismo también y antes que todo
significa asignar al diálogo una función diferente. Podríamos decir, di-ferente. Ahí
donde existe diálogo como búsqueda de una verdad única, el diálogo se resuelve
siempre en conflicto, en lucha por la dominación. Sin embargo, también debe
afirmarse que el diálogo nos ayuda a salir de los conflictos, en el sentido de que la
búsqueda de diálogo no puede no encontrar la exigencia de terminar con la lucha
violenta y la dominación. De este modo, entre conflicto y diálogo se diseña una
dialéctica compleja, que al menos nos explica por qué el discurso sobre la necesidad
del diálogo que encontramos hoy en todas partes nos parece tan vacío y tan hipócrita.
Es porque para poder llegar al diálogo, es preciso atravesar la fase de la lucha y del
conflicto. ¿Es posible suponer que la conquista de una constitución se realiza por
medio de un referendo de los ciudadanos? Sin reglas determinadas, es decir, sin una
constitución, no existen referendos. La cuestión del diálogo y del conflicto siempre
vuelve a ponernos frente a la cuestión de la violencia. (…) Es una ilusión, peligrosa
como conservadora absoluta del equilibrio actual del poder, aquella que imagina
sustituir el conflicto con el diálogo. Es necesario un conflicto para establecer las
condiciones del diálogo. Saber esto nos permite no caer en las ilusiones ideológicas
que siempre le han servido al poder para mantenerse, pero saber que el conflicto es
necesario para instaurar el diálogo también constituye el límite normativo de toda
lucha por la liberación. Ésta tiene sus motivaciones esenciales en el esfuerzo por dar la
palabra a quien antes no la tenía, tal como nos enseña Walter Benjamín. Para
Benjamín también el sentido del diálogo es, ante todo, el hecho mismo de instaurarlo.
(…)
Nunca hacemos experiencia de un nacimiento absoluto de la sociedad, porque siempre
nos encontramos en las condiciones establecidas antes de nosotros. ¿Esto nos permite
eximirnos del problema de la violencia originaria? Esa violencia se produce cada vez
15
Metafísica contra democràcia
que el diálogo tiende a presentarse como puro y simple recurso “pedagógico” de tipo
platónico. (…) Toda evocación del diálogo como medio de solución “humana” de los
conflictos sociales también debe contener una teoría explícita del conflicto que
acompaña siempre la instauración o restauración de las condiciones “dialógicas”. No
existe jamás una condición constitucional “normal”.
Invertir el platonisme també i abans que tot significa assignar al diàleg una
funció diferent. Podríem dir, vaig diferent. Allà on hi ha diàleg com a recerca
d'una veritat única, el diàleg es resol sempre en conflicte, en lluita per la
dominació. No obstant això, també s'ha d'afirmar que el diàleg ens ajuda a
sortir dels conflictes, en el sentit que la recerca de diàleg no pot no trobar la
exigència d'acabar amb la lluita violenta i la dominació. D'aquesta manera,
entre conflicte i diàleg es dissenya una dialèctica complexa, que almenys ens
explica per què el discurs sobre la necessitat del diàleg que trobem avui a tot
arreu ens sembla tan buit i tan hipòcrita. És perquè per poder arribar al diàleg,
cal travessar la fase de la lluita i del conflicte. És possible suposar que la
conquesta d'una constitució es realitza per mitjà d'un referèndum dels
ciutadans? Sense regles determinades, és a dir, sense una constitució, no hi ha
referèndums. La qüestió del diàleg i del conflicte sempre torna a posar-nos
davant la qüestió de la violència. (...) És una il·lusió perillosa com a
conservadora absoluta del poder, la que imagina substituir el conflicte amb el
diàleg. Cal un conflicte per establir les condicions del diàleg. Saber això ens
permet no caure en les il·lusions ideològiques que sempre li han servit al poder
per mantenir-se, però saber que el conflicte és necessari per a instaurar el
diàleg també constitueix el límit normatiu de tota lluita per l'alliberament.
Aquesta té les seves motivacions essencials en l'esforç per donar la paraula a
qui abans no la tenia, tal com ens ensenya Walter Benjamin. Per Benjamí
també el sentit del diàleg és, sobretot, el fet mateix de instaurar. (...)Mai fem
experiència d'un naixement absolut de la societat, perquè sempre ens trobem
en les condicions establertes abans de nosaltres. Això ens permet eximir del
problema de la violència originària? Aquesta violència es produeix cada vegada
que el diàleg tendeix a presentar-se com pur i simple recurs "pedagògic" de
tipus platònic. (...) Tota evocació del diàleg com a mitjà de solució "humana"
dels conflictes socials també ha de contenir una teoria explícita del conflicte
que acompanya sempre la instauració o restauració de les condicions
"dialògiques". No hi ha mai una condició constitucional "normal".
16
Metafísica contra democràcia
llibertat: La verdad que nos hace libres es verdadera porque nos hace libres. Si no nos
hace libres, debe ser descartada. Por eso me niego a admitir que el pensamiento débil,
con todo lo que éste significa, sea sólo una especie de prédica sobre la tolerancia. Es la
idea de un proyecto de futuro como progresiva eliminación de muros: muro de Berlín,
muro de las leyes naturales que son predicadas contra la libertad de los individuos,
muro de la ley del mercado… Creo que es inimaginable el ecumenismo sino como un
aligeramiento del peso dogmático a favor de la predicación de la caridad. Éste es, pues,
el discurso de la hermenéutica, el discurso de Gadamer, el discurso de muchas
filosofías contemporáneas, entre aquellas que son más razonablemente aceptables.
mentalitat comuna i veritat: Muchos de nosotros hemos debido tener en cuenta que
el escándalo relacionado con Bush y Blair por las mentiras sobre las armas de
destrucción masiva de Saddam no era, en absoluto, “puro” y objetivo como se
intentaba hacer creer. Pero preguntémonos: si Bush y Blair hubieran mentido de forma
tan impúdica por un fin noble, por ejemplo, reducir el costo de los medicamentos
contra el SIDA en todos los países pobres del mundo, ¿estaríamos escandalizados por
esa medida? Por lo demás, es sabido que cuando está en juego la defensa contra un
enemigo, por ejemplo, en el caso de las actividades de los servicios secretos, se
admiten como necesarias violaciones muy graves. (…)
Este ejemplo muestra cómo hoy se les permite a los políticos y a la política muchas
violaciones de la ética y, por tanto, también del deber de la verdad, sin que nadie se
17
Metafísica contra democràcia
Molts de nosaltres hem hagut de tenir en compte que l'escàndol relacionat amb
Bush i Blair per les mentides sobre les armes de destrucció massiva de
Saddam no era, en absolut, "pur" i objectiu com s'intentava fer creure. Però
preguntem-nos: si Bush i Blair haguessin mentit de manera tan impúdica per un
fi noble, per exemple, reduir el cost dels medicaments contra la SIDA en tots
els països pobres del món, estaríem escandalitzats per aquesta mesura?
D'altra banda, és sabut que quan està en joc la defensa contra un enemic, per
exemple, en el cas de les activitats dels serveis secrets, s'admeten com a
necessàries violacions molt greus. (...) Aquest exemple mostra com avui se'ls
permet als polítics i a la política moltes violacions de l'ètica i, per tant, també del
deure de la veritat, sense que ningú s'escandalitzi. De qualsevol manera,
també l´eventual “bon” fi de les mentides de Busch i Blair sobre l´Iraq ens ha de
fer reflexionar. Aquesta tolerància, present i acceptada des de sempre en la
pràctica política, però considerada una excepció en l'ètica, que mereixia ser
estigmatitzada (és la història del maquiavelisme polític modern), avui
s'acompanya del final de la idea mateixa de veritat en la filosofia, en les
filosofies, és cert que no en totes, però sí en bona part. Tal ocàs de la idea de
veritat objectiva en la filosofia i en l'epistemologia encara no sembla entrat en la
mentalitat comú, la qual encara es troba molt lligada, com ens ensenya
l'escàndol sobre els "mentiders" Bush i Blair, a la idea de la veritat com a
descripció objectiva dels fets. Potser passa o poc com amb l'heliocentrisme:
tots seguim dient que el sol "es posa" encara que és la Terra la que es mou, o
millor encara, com deia Friedrich Nietzsche: Déu ha mort, però la notícia encara
no ha arribat a tots , i, segons Martin Heidegger, és el final de la metafísica
però no se la pot superar, potser només "verwinden".
metafísica: … lo que Heidegger llama “metafísica” de hecho es la idea del ser como de
un orden dado de manera objetiva de una vez por todas. La misma idea que también
Nietzsche reprobaba a Sócrates, viendo en él al iniciador de la decadencia moderna
que mató el gran espíritu trágico de los antiguos. Si el ser es una estructura dada de
una vez por todas, no puede pensarse apertura de la historia ni libertad alguna.
18
Metafísica contra democràcia
... el que Heidegger anomena "metafísica" de fet és la idea de l'ésser com d'un
ordre donat de manera objectiva d'una vegada per totes. La mateixa idea que
també Nietzsche reprovava a Sòcrates, veient en ell l'iniciador de la decadència
moderna que va matar el gran esperit tràgic dels antics. Si l'ésser és una
estructura donada d'una vegada per totes, no pot pensar obertura de la història
ni cap llibertat
19
Metafísica contra democràcia
20
Metafísica contra democràcia
Els paradigmes de Thomas Kuhn són creences compartides, encara que també
consolidades pel temps i l'experiència adquirida en el context que aquestes
garanteixen, per societats senceres i per comunitats separades (físics, teòlegs,
etc.). Es tracta sempre, a la base, de fenòmens de pertinença.
21
Metafísica contra democràcia
i de les seves intencions, establir les bases per a una visió radical de la pròpia
democràcia.
política científica: Lo que podemos llamar las condiciones epistemológicas del diálogo
social e intercultural es esta verdad de horizonte que la política tiene la tarea de
“captar” y buscar explicitar y construir. De aquí derivan importantes consecuencias
para el modo de concebir la política y su “verdad”. Por ejemplo, un radical
distanciamiento respecto de todas las pretensiones de basar la política en un saber
científico, aunque sea el de la economía y la técnica. Recuérdese, al pasar, que uno de
los grandes temas del mejor Marx es la negación de la tesis la cual la economía política
es una ciencia natural. Lo mismo debe decirse para la pretensión de conocer la verdad
sobre los derechos humanos e inspirar en ese conocimiento “verdadero” de la verdad
una política de “guerras justas”, de intervenciones “humanitarias”, que no tienen en
cuenta paradigmas culturales ajenos. Estas verdades fácticas, objetuales y otras más,
por así decirlo, valen en política sólo si son legitimadas por el horizonte del paradigma.
Filósofos e intelectuales –siguiendo un esquema que en el fondo se refiere a figuras
como la de Sócrates, y también de los sofistas, tan calumniados por el “divino” Platón
–trabajan en el plano de esta verdad “horizontal”, para hacer más comprensible,
compartida, argumentada y participada incluso desde el punto de vista emotivo, una
forma de vida.
22
Metafísica contra democràcia
que la autoridad del rey-filósofo sea sustituida por el poder incontrolado de los
técnicos de los diferentes sectores de la vida social. Se trata de un poder más peligroso
aún, si bien más desleal y fraccionado ….
... el final de la filosofia deixa un buit que les societats democràtiques no poden
deixar de prendre en consideració. És a dir, d'una banda, la filosofia entesa
com a funció sobirana dels savis en el govern de la polis està morta i enterrada.
De l'altra, (...) subsisteix el problema, en específic democràtic, d'evitar que
l'autoritat del rei-filòsof sigui substituïda pel poder incontrolat dels tècnics dels
diferents sectors de la vida social. Es tracta d'un poder més perillós encara, si
bé més deslleial i fraccionat ...
23
Metafísica contra democràcia
Un filòsof ha de "convertir-se ", en el sentit que no pot fer altra cosa més que
intentar estar de forma pràctica en contacte amb tots els fenòmens de
deconstrucció pràctica de l'ordre encara metafísic de la seva, és a dir, de la
nostra societat. Aquest ordre no pot ser superat de manera radical (cap
revolució del proletariat hauria pogut tenir èxit a l'interior de les relacions de
força reals), però amb certesa pot ser "verwunden-distorsionat"per mitjà de
múltiples iniciatives anàrquiques de resistència que neixen aquí i allà a l'interior
de la Gestell sense cap esperança, metafísica, de construir un nou ordre global.
Potser aquesta sigui l'única conversió possible que podem intentar actuar.
revolució impossible: Lo que parece ser cada vez más imposible en nuestro mundo es
un cambio radical, aunque sólo fuera en la dimensión “local” de la Revolución
francesa, ni que hablar de la Revolución rusa de 1917. Pag. 135
¿Podemos decir que hoy la propia idea de una transformación radical y profunda, en
nuestra vida personal y sobre todo en la sociedad, ya no es pensable? Pag. 136
Mucho de lo que se ha escrito por los sociólogos y los analistas de la psicología social
recae bajo las categorías aquí delineadas por Heidegger, comenzando por el
sentimiento de falta de un evento auténtico. El mundo desarrollado, del “final de la
metafísica”, muestra una preocupante falta de proyectos, si se exceptúa el esfuerzo
por mantener el modo de vida existente, con sus privilegios y sus hábitos de consumo,
que se expresa por la “guerra al terrorismo”. El tercer mundo, por su parte, está
dominado por el mismo modelo, intenta alcanzar el mismo nivel de bienestar y de
consumo que Occidente ha exportado al mundo entero. “Plus ça change plus c´est la
même chose” parece ser el lema de la historia actual. La dificultad que Heidegger
24
Metafísica contra democràcia
El que sembla ser cada vegada més impossible en el nostre món és un canvi
radical, encara que només fos en la dimensió "local" de la Revolució Francesa,
ni que parlar de la Revolució russa de 1917. Pag 135
Podem dir que avui la pròpia idea d'una transformació radical i profunda, en la
nostra vida personal i sobretot en la societat, ja no és pensable? Pag 136
Molt del que s'ha escrit pels sociòlegs i els analistes de la psicologia social
recau sota les categories aquí delineades per Heidegger, començant pel
sentiment de manca d'un esdeveniment autèntic. El món desenvolupat, del
"final de la metafísica", mostra una preocupant manca de projectes, si
s'exceptua l'esforç per mantenir la forma de vida existent, amb els seus
privilegis i els seus hàbits de consum, que s'expressa per la "guerra al
terrorisme ". El tercer món, per la seva banda, està dominat pel mateix model,
intenta aconseguir el mateix nivell de benestar i de consum que Occident ha
exportat al món sencer. "Plus ça change plus c'est la même chose" sembla ser
el lema de la història actual. La dificultat que Heidegger va experimentar en el
seu esforç per superar la metafísica és també el significat de la nostra
experiència del son i de la impossibilitat de la conversió.
veritat com a deure: De (la verdad como correspondencia) nos importa de veras sólo si
“sirve” a una verdad diferente que nos parece más alta. No podemos aceptar las
mentiras de Bush y Blair porque fueron dichas con el fin de hacer una guerra con la
que creemos que no podemos estar de acuerdo, que no tiene nada que ver con
nosotros, que viola demasiados principios morales a los que nos adherimos. Es cierto
que también estos principios morales nos parecen “verdaderos”, pero no en el sentido
“metafísico” de la palabra ni porque correspondan por su aspecto descriptivo a algún
dato objetivo. ¿Qué significa, por ejemplo, rechazar la guerra porque los hombres son
hermanos? ¿En verdad la hermandad humana es un dato con el cual deberemos
concordar porque es un hecho? Si se piensa entonces en lo que hoy pesa, o trata de
pesar, en política la pretensión de aplicar reglas y principios científicos –por ejemplo,
en economía, la “ley del mercado”- se comprende cuán problemático resulta creer en
el deber absoluto de la verdad.
25
Metafísica contra democràcia
veritat com a objectivitat: Ya se ha dicho que la razón por la cual Heidegger –y con él
gran parte del pensamiento existencialista del siglo XX, sobre todo, aquella corriente
filosófica que hoy llamamos hermenéutica- rechaza la idea de verdad como objetividad
es una razón ético-política: si el verdadero ser fuera sólo lo que es objetivo, calculable,
dado de una vez por todas, como las ideas platónicas (aunque ésta es una visión
demasiado simplificada del platonismo), nuestra existencia de sujetos libres no tendría
sentido alguno, no podríamos decir que nosotros mismos que “somos” y, sobre todo,
estaríamos expuestos al riesgo del totalitarismo. Para “ser” de verdad, deberíamos, en
efecto, no tener incertidumbres, esperanzas, afectos, proyectos, sino corresponder en
todo y para todo a lo que la racionalidad social pretende de nosotros, es decir, que
seamos partes perfectas de la maquinaria de producción, del consumo y de la
reproducción siempre igual.
Ja s'ha dit que la raó per la qual Heidegger -i amb ell gran part del pensament
existencialista del segle XX, sobretot, aquella corrent filosòfic que avui
anomenem hermenèutica- rebutja la idea de veritat com objectivitat és una raó
eticopolítica: si el veritable ser fos només el que és objectiu, calculable, donat
d'una vegada per sempre, com les idees platòniques (encara que aquesta és
una visió massa simplificada del platonisme), la nostra existència de subjectes
lliures no tindria cap sentit, no podríem dir que nosaltres mateixos que "som" i,
sobretot, estaríem exposats al risc del totalitarisme. Per a "ser" de veritat,
hauríem, en efecte, no tenir incerteses, esperances, afectes, projectes, sinó
correspondre en tot i per tot al que la racionalitat social pretén de nosaltres, és
a dir, que siguem parts perfectes de la maquinària de producció, del consum i
de la reproducció sempre igual.
26
Metafísica contra democràcia
... quan es parla de veritat, també entra en joc la violència. No tots els
metafísics han estat violents, però diria que gairebé tots els violents de grans
dimensions han estat violents. (...) Nietzsche és molt explícit en aquest sentit.
Segons ell, la metafísica és un acte de violència, vol apropiar-se dels "terrenys
més fèrtils", és a dir, dels primers principis per dominar totes les
conseqüències. Les primeres línies de la metafísica d'Aristòtil parlen més o
menys en el mateix sentit: el savi és aquell que ho sap tot. I pot saber-ho tot
sabent les causes primeres que ens permeten controlar els efectes. La nostra
tradició està dominada per la idea que si aferrem una entitat estable després,
per fi, podem moure'ns amb llibertat. No obstant això, si fixem una entitat
estable, és perquè volem obtenir algun efecte o perquè volem "demostrar" amb
autoritat i duresa davant els altres. Quan algú vol venir a dir-me la veritat
absoluta és perquè vol posar-me als seus peus, vol dominar.
http://es.wikipedia.org/wiki/Gianni_Vattimo
http://ca.wikipedia.org/wiki/Gianni_Vattimo
Font bibliogràfica:
27