DIFUSIÓN DEL COLODIÓN HÚMEDO (Y DE OTRAS

MODALIDADES COETÁNEAS)

GÉNEROS FOTOGRÁFICOS (III)

DOCUMENTALISMO Y PICTORIALISMO

Relaciones entre fotografía y pintura en el siglo XIX partiendo de la base de que estas relaciones
se vieron siempre bajo desde la óptica de la pintura; la tendencia era comparar la fotografía con
otros lenguajes y específicamente el pictóricos ya que entre ellas se saben muchas conexiones,
similitudes a muchos niveles. Hay una terminología común al principio que serán los propios de
la pintura. Terminología común, procedente de la pintura y del grabado. Útiles y sustancias
químicas semejantes a las utilizadas para obra gráfica. Los primeros fotógrafos procedían a
menudo de la pintura, miniatura y litografía. Por lo tanto, se mueven en una esfera terminológica
común y es lógico que haya estas relaciones. Pero, sobre todo, lo que se dio fue una rivalidad por
parte de los pintores y grabadores por la fotografía, ya que estos la vieron como un peligro, como
una posibilidad de que si cogía fuerza posiblemente desbancaría la pintura. El argumento más
habitual era pensar por parte del pintor o grabador que la fotografía era puro acto
mecánico/técnica y que por tanto se alejaba de la habilidad manual que sí tenía el grabado o sí
tenía la pintura. Se veía como algo mecánico y óptico, así lo vieron autores como Ingres,
Delacroix y otro. A cambio, otros intelectuales si que reivindicaron la artisticidad de la fotografía
como vimos en Tabolt o Cameron porque consideraban que podía llegar a la misma expresión
conceptual que la pintura o que el grabado. Aunque podemos decir que en términos generales
muchos intelectuales de las principales propuestas pictóricas se cuestionaron el lenguaje
fotográfico: neoclasicismo, romanticismo, impresionismo, etc. Estos artistas que van a criticar la
fotografía la utilizará pero entendiéndola siempre como instrumento auxiliar, es un recurso más
para el pintor y no un lenguaje plástico en sí mismo. Fotografía y pintura en el silo XIX Javier
herrera nacarro.

A los pintores que recurren a las competencias pictóricas a menudo se les llama fotógrafos
pictorialistas. Entre los pintores primero que recurren a la pintura es el neoclasicismo y, en
concreto, ingres que reniega de la fotografia porque considera que es algo mecánico, pero la
utiliza muy a menudo. Se sabe que muchos de los desnudos y de las venus trabajadas per ingres
se inspiran en composiciones semejantes de Nadar. Incluso las mujeres que hacían de modelos
de Nadar eran modelos que luego podía utilizar Ingres.

Ingres, La fuente vs. Nadar, Desnudo vs. Ingres, Venus anadyomena.

1
Tambien se habla de la influencia de algunas poses. Un ejemplo es Madame Moitessier (1856) y
Condesa de Haussonville (1845). También Ingres Josephine Eleanore i Sara Bernard de Nadar.
Baudelaire.

El neoclasicismo y academicismo cuestionó la fotografía, pero acudió de ella, podemos decir lo

mismo del romanticismo. EL artista romántico opina sobre la fotografía y la utiliza. El caso más
trabajado es Delacroix. Delacroix recurre muy a menudo a las fotografías de un francés llamado
Eugène Durieu. Durieu hace las fotos, y Delacroix utiliza esa foto para sus obras le hace los
tratamientos de la composición, iluminación. Lo utiliza como un instrumento auxiliar, sin darle
valores artísticos.

Eugene Durieu.

Delacroix Odalisca vs Odalisca (1850) de Durieu.

Con las fotografías de Durieu Delacroix aprovechaba para hacer esbozos.

El realismo se dice que es el más afectado por las conexiones entre fotografía y pintura. Los
realistas rechazan la etiqueta de uro registro de la realidad para decir que como movimiento
artístico va muchos más allá. El ejemplo carismático seria Courbet, que utilizo mucho la
fotografía. Una de sus grandes obras es El taller del pintor y para ella recurre a las fotografías de
desnudos de uno de los fotógrafos más conocidos en el momento: Julien Vallou Villeneuve, Un
(1851). Courbet se inspira en la musa de la fotografía de Julien y la incorpora a su obra. Otro
ejemplo es Coubet Las bañistas.

Otro fotógrafo de los que utilizaba fue Joseph Auguste.

El origen del mundo (1866) y Alexis Gouin, Estereoscópica (1853): se cree inspirada en
fotografías de mujeres desnudad como es esta y se cree que pudo inspirar el origen del mundo
de Courbet.

También va a trabajar en paisajes de los que parte de fotografías. Una de las obras más conocidas
es El castillo de Chillón (1874) y que años antes, Adolphe Braun lo fotografía en 1867. Braun
tiene luego otras imágenes de naturalezas muertas como bodegones y que más tarde será
conocido por sus vistas que transformará en álbumes de souvenirs como Souvenir de la Suise

2
que se venderán por entrega y tendrán mucha popularidad. Alhambra, Patio y fuentes de los
leones.

El cliché-verre también se suele ver como un antecedente porque el artista coloca material de
grabado que luego grababa encima y luego cuando aparece la emulsión fotográfica la utiliza y
ese vidrio con el dibujo le sirve luego para que sea de negativo del positivo.

Otro de los que también va a trabajar bastante la fotografía será Manet. Un ejemplo es Ejecución
de Maximiliano (1867). Trabaja el tema según como lo había visto en fotografía; sigue la manera
fotográfica para hacer luego el tema. Este cuadro se inspira en fotografías del hecho, pero se cree
que en el momento del fusilamiento no se permitió que ningún fotógrafo hiciera imágenes.
Entonces, ocurre que los fotógrafos que estaban allí registran los momentos previos y
posteriores al fusilamiento y con estos movimientos recrean el momento del fusilamiento,
recrean una ficción que la opinión pública la da por válida y así se distribuye en álbumes, cartas
de visita y en prensa. Uno de estos fotógrafos más conocidos era el fotógrafo oficial de
Maximiliano, Aubert François, que tenía estudio en México y que fotografía los momentos
previos al fusilamiento del monarca y los momentos posteriores y con ellos hace fotomontajes
del momento de fusilamiento como vemos en fotomontaje de la ejecución. Con todo esto hace
los álbumes que serán distribuidos por toda Europa.

Degas utilizará también la fotografía. También se dice que el gusto de los impresionista y
postimpresionistas por los encuadres y puntos de vista altos (también propios del grabado
japonés) se basa en la fotografía. Otro de los elementos de los que se suele hablar como
influencia del impresionismo es la cronofotografía, captar el movimiento que ya preocupaba a
Degas cuando hacía él de fotógrafo como en la Bailarina, así como pinturas que veremos de
bailarinas y pinturas de caballos.

Fotógrafos que recurrieron a las competencias pictóricas:

Fotógrafos que trabajan con valores o recursos habituales asociados a la historia de la pintura y
que se suelen llamar pictorialistas. Podríamos decir que Margaret Cameron, Le Gray y Le Seq
podrían ser pictorialistas.

La historia dice que los iniciadores son dos fotógrafos: Oscar Gustav Rejlander y Henry Peach
Robinson.

Rejlander:

Fotógrafo profesional. Es uno de los fotógrafos de época victoriana, suizo establecido en gran
Bretaña y es del circulo de Cameron, ligado a los prerrafaelitas. Un ejemplo es Retrato de Julia
Jackson (1865). Fotografían casi a los mismos personajes porque son del mismo grupo de
amigos. Otro ejemplo es de Reijlander, Henry Taylor (1863).

3
Por lo que Rejlander es conocido es sobre todo por sus fotomontajes, por obras como Las dos
sendas de la vida (1857): es una fotografía a modo de puesta en escena, de gran formato porque
es un positivo de 70 cmx40 que ha hecho Rejlander a través del fotomontaje. Él recurre a
diferentes negativos. Hace muchas fotografías del tema que le interesa calculando escalas,
motivos concretos, fondos, figuras, personajes, etc. Se cree que hay entre 30 y 36 negativos para
hacer esta foto. Tenemos que recordar que aun estamos en el tiempo del colodión. Luego, hace
los positivos de estos negativos. Recorta los positivos, hace como un fotomontaje de estos
positivos y ya obtiene el fotomontaje. Trabaja con la fotografía como un lenguaje que puede
expresar lo mismo que puede expresar una pintura o un grabado: un tema, que en este caso es
el de las virtudes y los vicios. En este caso, registra de manera ficticia a la manera de puesta en
escena una figura central que viene a ser el sabio, el pater, la personificación de la sabiduría que
muestra a dos personas, dos jóvenes cómo puede ser su futuro: puede ser un futro del bien o del
mal dependiendo de la conducta. Lo que plasta es a la izquierda el vicio de mujeres desnudas,
bacanales, alcohol y a la derecha las virtudes, como el trabajo. En su época fue una imagen muy
polémica porque el desnudo estaba permitido en un cuadro porque podía representar una
alegoría, pero no en la fotografía porque se asocia con lo pornográfico hasta que la reina Victoria
compró una copia para su marido.

Con esta manera de trabajar, con muchos negativos demuestra una gran habilidad técnica. Es
una capacidad artificial de crear con la imagen fotográfica.

Para esta fotografía se inspira en Rafael, como la Escuela de Atenas. También se influye con La
decadencia de los romanos (1847) de Thomas Cuoture que mira el periodo romano como una
época más decadente y que Couture lo asocia a la sociedad francesa del momento recurriendo a
la época romana. Se cree que Rejlander se inspira en estos dos artistas para plasmar un mensaje
muy conocido.

Su siguiente obra más conocía es Tiempos difíciles (1860): colodión. Es una combinación de
negativos. Plasma una escena en la que aparece una figura masculina con pose de preocupación
y detrás hay un elecho con un niño que representa un carpintero preocupado por el futuro que
son su mujer e hijo. Para hacer esto recurre a esa combinación de negativos, al fotomontaje y
aparece la mujer y niño sobre la cabeza del carpintero. Juega con la necesidad de plasmar una
necesidad del momento y por otro el juego de figuras lo asocia con tradición fotografía de
fantasmagorías o llamada fotografía espiritista donde por medio de la combinación de negativos
aparecen figuras que aparecen fantasmas como vemos aquí. Las fantasmagorías se hicieron muy
famosas en las cartas de vista.

Sin trabajo: no tiene combinación de negativos, sino que es una placa y punto.

San juan Bautista: todo esto impactaba en la población, combinación de fotomontajes de

negativos.

4
Rejlander fue un fotógrafo muy popular que se arruinó.

Tiene fotografías de Recreaciones que intentan buscar prototipos de oficios que no están hechas
en la calle, sino en el estudio. Un ejemplo es el niño que vende periódicos. Niños jugando, pobres.
Oficios. Mujer con violín. Fotografía infantil. ¡Atrapado! (1860). El propio Rejalander ataviado a
la manera de: esto ya lo vimos en Cameron.

Rejalander colaboro con Charles Darwin. La parte grafica que ilustraba el texto de Darwin eran
las fotografías de Rejlander para expresar el miedo, la risa, etc.

Otra de las obras más conocidas de Rejlandes es El sueño del soltero (1860): nuevamente son
negativos superpuestos. Es de las más conocidas por el tema, que es un sueño erótico y muy
influyente en autores posteriores, como Witkin. Figura en un fondo neutro y delante de él un
perchero de modista. Esto lo hace al menos con dos negativos. Llama la atención el palo y el
armazón de madera. Rejlander coloca en el armazón una serie de pequeñas figuras que él
utilizaba para hacer sus composiciones, personajes en diferentes posturas que van subiendo por
el armazón. Esto se ha asociado con un sueño erótico donde el soltero está soñando y
masturbándose posiblemente con la modista, un tema por lo visto muy popular en la literatura
del siglo XIX. Las figuras suben hacia una cima que la cima se asimila con el pezón. Hay que verlo
des de la doble moral victoriana y plasma el deseo sexual insatisfecho; es la mirada crítica del
fotógrafo hacia este tipo de sueños. Es una manera de trabajar que se asocia a la pintura, con
ejemplos como Venus y Marte de Botticeli (1483), al Sueño de un caballero de Rafael (1504) y
El sueño de Jacob de Jese ribera (1639).

Henry Peach Robinson:

5
El otro autor del momento es Henry Peach Robinson. Escribió sobre las posibilidades plásticas
de la fotografía y de la técnica que utilizaba que era la combinación de negativos. Es un fotógrafo
profesional, también vinculado a la época victoriana y al círculo prerrafaelita. Denomina sus
obras positivas combinados.

Una de las obras más conocidas es Desapareciendo o los últimos instantes (1858), un tema muy
habitual del momento que el trabaja mediante cinco negativos para crear una imagen nueva y
ficticia porque esta foto nunca existió. Trabajar por medio de negativos o positivos combinados
le permite expresar su discurso de manera más clara. Crea mucha más riqueza como plástica
como iconográfica jugando con varios negativos que no creando una única imagen. Crea una
ficción de algo que parece real. De esta manera llega a ser más preciso y exacto.

Nunca le dijo nada a su amor (1857), copia de albúmina.

El tema del hombre de espaldas se asocia a la tradición de Friedrich.

Otro fotomontaje o combinación de positivos es Durmiendo (1867): fruto de cuatro negativos

que lo sabemos porque lo han estudiado ya que a simple vista no se ve.

Antes de la primavera (1860): la escena que registra está en la naturaleza y los negativos los
construye en el laboratorio.

Figures in Landscape (1880): combina negativos. Hace lo que él llama combinado de positivos.

Al final de la jornada (1877): es una puesta en escena.

Fotografías vinculadas a cuentos como puede ser Caperucita Roja (1860):

6
Sus tesis sobre fotografías las va publicando en diversos libros. El más conocido es La propuesta
pictorial en fotografía (1869):

• Trabajar el efecto pictórico en fotografía

• Las reglas del arte deben de guiar al fotógrafo.
• Se introduce una figura, ésta tiene una función importante en la composición, ya sea
para guiar al ojo.
• El medio para obtener tales imágenes es el positivado combinado, un método que
permite al fotógrafo representar objetos en distintos planos dentro es un foco apropiado
y mantener la verdadera relación lineal y atmosférica de distintas distancias.
• Por medio del positivado combinado una fotografía puede dividirse en partes separadas
para su ejecución que después se positivan junta en un solo papel y permiten al
operador dedicar toda su atención a una sola figura, etc.

13/12/2017

El pictoralisme actua com un tableau vivant. en canvi, el pre-pictorialisme ràpidament veiem

que es una fotografia directa de carrer estam esperant per al moment oportú.
La que se considera com la primera fotografia directa és considerada la fotografia moderna per
excel·lència que es la que inaugura el segle xx i es titula El entrepuente i el seu autor es Alfred
Stieglitz i se considera que precisament es així perquè es captar de reflectir una instantània no
preparada amb una carrega de documentalisme. a la hora de jutjar fotografia es necessita
improvisació i carrega documental que doni informació d'aspectes reals. Per exemple, tenim un
barco on a la part d'abaix viatja la capa mes baixa de la societat i a dalt els rics. És una fotografia
que quan Stieglitz (1907) para d'ella es centra en motius formals, l'analitza en termes formals
perquè ell era un adepte a l'art abstracte, que es qui primer du a Duchamp a Nova York. Però
encara així, darrera hi ha una carrega social.

Dins pictorialisme podríem distingir entre ictorialisme academicista que es el que segueix ut
temàtiques pictòriques que realment fan representació d'escenes reals de quadres. Aquesta és
una pintura de Guido Rey. Joan vilatoba (1915): és un tipus de la pintura simbolista. En canvi,
aquesta Linker, L'oració del pastor (1910) que és pictorialisme realista i que és una escena molt
preparada i incorpora tècniques que estan molt relacionades amb la temàtica realista. És en
aquest cas, l'Espanya agrícola. + el pictorialisme s'interessa per tècniques no industrials, no li
interessa que les tècniques siguin nítides ni que la imatge se vegi rigorosa. com que vol imitar el
gravat i al pintura el vol fer evident la realitat. Això fa que estiguin en contra de la placa seca. Ells
diuen que volen tornar a fer colodions. A Camera Works i càmera notes encapçalades per
Stieglitz ofereixen receptaris per tornar a tècniques anteriors. Aquesta, és una tècnica coneguda
com el bromolio que consisteix en fer una transparència de la fotografia, que no s'aferrava del

7
tot i que després se transferia a una altra que no quedava estable. Quan se transfereix una imatge
es per qualitat, però es que a ells els interessava perdre qualitat.

*Arthur E. Echer (1903).

Edward Steichen, Autoretrato con pincel y paleta (1901) goma bicromatada. La goma
bicromatada es una tècnica potenciada pels pictorialistes. Robert Demachy, Struggle (1904).
Goma bicromatada. *

Un altre tipus de pictorialisme és el pictorialisme ja instantani, més urbà que ja no te

connotacions academicistes ni les anteriors.

Una altra de les tècniques vinculades al pictorialisme és la cianotipia i l’autor que més la va
desenvolupar a principis del segle XX és Paul Haviland.

Aquests pictorialistes interessats per tècniques anteriors comencen a reeditar imatges amb
calotip, i utilitzen el calotip com a tècnica de suport. *!! se reedita dins Camera Work part de
l'obra de Hill y Adamson.

La noció de preparar a fotografia. Explica metodologies que seran rebutjades però també
retornades a èpoques posteriors.

Dins els precedents del pictorialisme hem de veure la figura de Peter Henri Emerson que seria
mes o menys coetani de Robertson. És un dels primers autors que se comencen per una vessant
fot que influirà al pictorialisme però que a la vegada te cert rebuig per el, s'anomena fotografia
naturalista. Els seus preceptes els plasma a Naturalistic Photography, donar una sensació de
naturalitat i d'entorn real a les imatge, no artificialitat. La fotografia naturalista vol donar una
imatge del mon en el seu estat actual. La imatge flou correspon a la visió normal y supera totes
les formes artístiques. Una caracteritzat important és que recomana que s'han de revelar les
imatges el mateix dia per poder conservar la impressió mental de la fotografia, la fotografia es
superior al dibuix i al gravat.

Considerem que una de els fotografies mes importants del pictorialisme es de George Davison,
Camp de cebes (1890) realitzada amb una càmera estenopeica que o te lents, és una càmera de
forats, forma part del rebuig cap a les tècniques del rebuig. sabent que la càmera estenopeica

8
produeix vinyeteado que provoca una més baixa qualitat de la imatge però també provoca un
enfocament igual a tota a fotografia. Exemple d eles primeres imatges generades amb una
actitud pictòrica i amb un * compositiu. El motiu és banal, es un paisatge però és una fotografia
pensada en contrastos tonals. veiem una mena de trama de puntes de color que te la imatge.

Altres interessos del pictorialisme eren els aspectes climatològics. el protagonista d'aquesta
imatge de Demachy, Le Grand palais (1900) goma bicromada el personatge és el fum.

Altres segueixen tenint aquestes concepcions paisatgístiques com Robert Demachy, Touches
Valley.

Altra fotografia pictorialista es de Edward Steichem, The pond moonlight (1904): es tracta d'una
representació paisatgística nocturnal però completament pictorialista donada la seva tècnica. la
goma bicromatada es iodur potàssic on posaven unes gotes de pigment i puc decidir fer una
copia en pigment groc, vermell o negre i que les tres s'imprimeixin sobre el mateix suport i el
resultat final serà una fotografia en color. És un procés molt artesanal. Impliquen una gran
destres tècnica i un domini prou elevat de els combinacions cromàtiques. Steichen se converteix
en un mestre de la goma bicromatada.

El pictorialisme es preocupa també per la fragmentació de les imatges que després passaran a
ser específicament fotogràfics.

Representacions de retrat Severity (1904), Demachy.

Nena (1900), Demachy.

Steichen, Retrat (1903).

Demachy, Estudi (1906).

Demachy, Struggle (1904):

Steichen, El petit mirall (1901):

9
Steichen, Nu amb gat (1903).

Figura amb Iris, Steichen (1902).

Steichen, In memoriam (1906):

Frank Eugene, Adam i Eva (1910), fotogravat: ha rasgat el negatiu.

George Seeey, La piscina (1910):

Annie W. Brigman, The Cleft on the Rock (1912): gairebé sempre són
imatges que recorden al modernisme.

10
El modernisme, si ens anem a l'actualitat podem parlar d'artistes que ho fan avui dia, alguns
autors han parlat de neo-pictorialisme. Són paisatge d'estudis amb elements orgànics que
fotografia, composa l'escena. Al igual que també és les fotografies de Deiré Dolron: personatge
amb connotacions de vestimenta historia que el factor que intervé per convertir en pintures
aquestes obres es la llum que converteix aquestes obres en elements pictòrics.

Jan Saudek: moltes vegades pinta directament les seves fotos d’escenes que recorden a escenes
interiors surrealistes. Esta vinculat a tècniques del tractament de cossos alternatius i formes de
bellesa distinta.

Jeff Wall: és un dels primers fotògrafs que munta les fotografies com si es tractessin de
pel·lícules. fa posar als personatges, la il·luminació esta creada amb focus artificials i amb
photoshop recompon. Però se basa moltes vegades en obres ja existents.

Són considerades també pictorialistes obres com Ellina Brotherus.

Un fotògraf pictorialista era també Toni Catany te notes vessants fotogràfics com el
pictorialisme, no com a tendència però.

Una altra repercussió de la placa seca es la estètica de la instantània: interès estètic per
aconseguir instantànies, coses que no se podien aconseguir fins a aquest moment.
Les primeres instantànies se consideren ja fetes amb col·lodions, no important que hagi d'haver
placa seca. * prèvies a la placa seca, com vistes instantànies de Nova York que son escenes
urbanes on sobreposa la idea de moviment urbà, de instantaneïtat a la nitidesa. Fins i tot, existia
un interès estètic cap el moviment. Sobretot ho sabem també per la presencia
d’estereoscòpiques. Autors concrets havien experimentat amb col·lodió també però amb placa
seca. *

El poder parlar de cronografia és Eadwward Muybridge. ens ubiquem a àmbit californià.

Muybridge és un autor ja de cert renom que s'especialitza en la representació de paisatges.
Encara no utilitza placa seca, però esta a l'aiguat. utilitza un col·lodió de grans formats amb
moltes possibilitats tonals. Muybridge viatja pels deserts i zones indònites de paratges esao
unidens sobretot arrel d'una mena d0incident familiar que va ter. Un milionari Lilan Stanfford
era un gran aficionat a les carreres de cavalls i se juguen una qüestió formal sobre els trots dels
cavalls. Stafford nega als companys que el cavall qual recorre un espia a velocitat rapida tingui
les cames completament estirades. Se monta un dispositiu a la granja d'Estanfford per
fotografiar al seu cavall i amb cordes aferrades als obturadors de la càmera i quan el cavall passa,
la tapa se lleva i se fa la foto. com que Muybridge ho fa amb col·lodió no ho acaba d’aconseguir,
per o que repassa en tinta el moviment real, però realment no estava satisfet perquè per molt
borrós. pagina del Museu de Girona esta això molt be explicat. en aquest cas, com que les plaques
ja contenien gelatino-bromur. El resultat ja era fotogràficament bo. I en cap de les imatges ens

11
trobem que el cavall tingui les cames estirades. en canvi, si que hi ha una de els imatges o dues
en que el cavall esta surant a l'aire. Per això que era una simple diputa entre amics es converteix
en una fita dins la història de l'art. Degas despotrica cap a la gent que no ut la veracitat
fotogràfica, i ell mateix se basa en la fotografia per fer les seves obres. Fotografies de Muybridge
i dibuixos de Degas (1887).

Cronofotografia a partir dels anys 80 sobretot. El contracta la universitat de Pensylvania on

fotografia tot un conjunt d'animals i fent roves amb sinotipia de diversos moviments humans.
especialitzat en el moviment acaba fent una espècie de iconografia del moviment que influirà al
conceptualisme. The human figure in motion. Influencia també a Joel Peter Witkin on de forma
mig paròdica vinculat a la postmodernitat fotogràfica ens parla d'alternatives de bellesa.

Un altre autor és Thomas Eakins que coincideix amb Muybridge a Pensylvania i tots dos
mantenen interessos comuns cap el mon de la cronofotografia diferencia bàsica es que Eakins
sempre utilitza les seves cronofotografies per fer les seves pintures i li interessa fixar-se en
fotografies amb poses naturals, utilitza per tant, series fotogràfiques de cossos en moviment per
representar després els seus quadres. Com a fotografia autònoma, te fotografies de nus a la
platja.

Altre autor important a l’àmbit de fotografia es Jules Marey que treballa a França. les seves
investigacions són paral·leles a les de Muybridge i s’assabenta de els tasques de Muybridge amb
els cavall. Jules Marey a diferència de Muybridge i Eakins era científic i s'interessa per la
fisonomia del moviment per a quedar-se amb el moviment en si. Tècnicament als anys 80
comença a provar la Escopeta fotogràfica (1882) es tractava d'una bobina amb petites plaquetes
de gelatino-bromur.

Fa experiències al laboratori amb ocells, com l vol de l'ocell. a diferencia de Muybridge, Jules
sobre una sola foto dispara moltes vegades de manera que es coneixerà coma fotografia
estroboscòpica. Veiem negatius sencers i al imatge repetida sobre el mateix negatiu en diferents
fases. Creava maquines de fums i anava fotografiant les orbites que feia el fum.

Anem a veure imatges de Alfred perquè significa el pas de la fotografia del segle XIX al segle XX.
Podem basar-nos sobretot en tres fases dins la seva obra:

Fase d’aprenentatge plenament pictorialista – és l’impulsor de la revista càmera Works i

impulsor d ela revista càmera notes. Aquí recolza les tècniques alternatives i la reivindicació
artística de la fotografia. Concebre que allò que fan els fotògrafs per sobre la amateurització pot
tenir un caràcter pictòric. El que succeeix és que cap el 1901-2 quan li fan aquest retrat comença
a canviar el seu punt de vista de la foto i rebutja el pictorialisme, perquè acaba pensant als seus
escrits que voler justificar l’artisticitat del mitja foto a través de la pintura és traicionar a la
pròpia fotografia. S’haurà de cercar un llenguatge fotogràfic que se justifiqui per ella mateixa,

12
per tant se passa de voler imitar la pintura, gravat i dibuix. Es el primer autor que reivindica
clarament al necessitat d’una autonomia del llenguatge fotogràfic. Aquesta autonomia ha de
consistir en rebutjar les imitacions pictòriques i les tècniques alternatives i obsoletes. Per tant,
al 1903 les seves fotos tenen un plantejament anti-pictorialista, però aquestes imatges poden
tenir un rerefons pictorialista encara perquè són de transició però ja incorpora elements de
fotografia directa com escenes urbanes fragmentades on interessa una part nomes d’un edifici
o una toma mes casual i fortuïta diagonal fins i tot; elements heretats de la fotografia naturalista
de Peter Henry Emerson. També aquesta fotografia directa, de carrer mai fa posar, no utilitza
tablelau vivants, ni tampoc utilitza il·luminacions artificials. Stieglitz és dels primers autors que
s’interessa per la fotografia urbana.

A diferència d’autors posteriors, Stieglitz no pensa en fer com faran posteriorment ràfagues
fotogràfiques i després seleccionar com si fos un fotograma de cine quin queda millor.

La tercera fase és més directa, a partir de 1907 fins a finals de la seva trajectòria – escenes de
gratacels i d’arquitectura i també per la representació del un femení sobretot fragmentat.

Una de les fotos que marca els inicis de la vessant pictorialista és Paula o Llums i ombres (1889):
es tracta de la representació de la seva parella en aquests moments que la fa posar contraposada
a la llum de la finestra i escriu una carta contextualitzada en tota
una sèrie de retrats que son de la mateixa persona. Stieglitz es
gran coneixedor de la tradició pictòrica, en aquest cas, flamenca
de la representació d’interiors. Es una de les fotos mes
premiades de finals del segle XIX perquè en aquests moments
se mou en els mateixos circuits expositius de la pintura i també
en concursos/concursística de finals del XIX: se tracta d’una
mena d’expressió virtuosista, és complex poder dur a terme una
toma dins un interior amb molt poca llum aconseguint que
quedin igual de detallats els fragments de llums i ombres; poder
diferenciar sense que el contrast se mengi les textures entre
llums i ombres. Implica saber filtrar molt be la intensitat de la llum. Tenia un component
simbòlic que se va anar perdent amb el pas del temps, els historiadors la varen definir com una
foto formalista, però després se varen veure símbols com la gàbia i com ja feia la simbologia dels
pintors nòrdics aquesta gàbia és una petita metàfora de la gran gàbia on esta ficada la gàbia.
Totes les fotos formen part d’una mena de tenir experiències que no se poden tenir i que estan
enclaustrades de la mateixa manera que l’ocellet en aquesta gàbia; és l’explicació de la situació
de la fotografia.

Els seus inicis son característicament pictorialistes, constantment treballa sobretot pels països
nòrdics i allà va representant escenes naturals molt relacionades amb la estètica de Roncinson

13
amb els formats panoràmics en àmbit naturals i dos figures femenines que se estan comunicant.
Esperant el retorn (1895). Aquestes imatges, tot i que estan positivades amb mitjans alternatius
ja son mes directes. Se nota que no tothom esta posant, sinó que existeix un cert afany de
representació i captació de la realitat m’és directa.

Un dia humit en el bulevard, paris (1894): hi ha una influencia de l’impressionisme, per als quals
captar els reflexes lumínics que deixaria un dia pluviós sobre el trípol. De fet, aquí ocupa la
meitat de la fotografia i el interès per captar reflexes es important. Es una escena de carrer amb
una intenció de fotografia directa. Se preocupava molt per els qüestions e profunditat de camps
i presentar els elements de la fotografia detallats i per l’atmosfera “flow effect” quan se referien
al caire nebulós que tenen els darrers termes. De vegades també el vinyeteat seria aquesta
qüestions, que avui dia coneixem com “soft focus” (desenfocament).

Hivern en la 5ª avinguda (1892): flow effect. Interés o pas cap a la fotografia directa. També
influencia impressionista.

Terminal (1892).

Tècniques pictorialista i intencions ja directes: són fotografies de transició.

Stieglitz és un pont entre les avantguardes europees i l’avantguarda nord-americana.

Cap a principis del segle XX s’interessa per formats verticals.

La historiografia ens diu d’influència orientalista, japonista i
es un ingredient encara pictorialista retallar un espai que ens
interessi de la foto i nomes retallar aquest. Un exemple és
Spring Showers, Nova York (1902): ell no nomes pren això,
en estudi decideix positivar nomes un espai de la foto i
ajustar-lo a un format vertical; ha de ser un muntatge
posterior.

Flat iron (1903): s’inaugura en 1902 i es un gratacel que te un efecte estètic

de no profunditat, d’element pla i com es tant alt la seva verticalitat fa
disminuir la seva prof. Interès sempre per ocupar elements en primer
terme que tenen un pes compositiu gran. És el protagonista l’edifici, però a
la vegada no ho es perquè ocupa un puesto secundari en la foto. Aquestes
fotos avui dia estam molt acostumats a veure-la, però no en aquests
moments. Encara segueix bevent de determinades pictorialistes que
Steichen.

La tercera fase de Stieglitz és més directa, i encara que s’interessi pel fum i nebuloses les va
abandonant. L’arquitectura és la protagonista de les fotografies i lloga apartaments que li puguin

14
donar una perspectiva mes directa als gratacels. Són fotos molt contrastades, no són fotografies
de arquitectura en termes d’enginyer però si que és cert que s’acaben de convertir en una mena
de quadres abstractes perquè la finalitat no es mostrar com es aquesta arquitectura, s’acaben
convertint en un pretext d’allò que ell anomenava fotografia cubista. Tècnicament es un pioner.
Exemple: Vistes de Nova York.

Nova York des del Shelton (1931):

Entre totes aquestes tres sfases destaca una imatge que se podria entendre com la seva pp
imatge: The Steerage (El Entrepuente) 1907 i des del seu unt de vista i molts dels historiadors
es la primera fotografia directa. La veiem fora de les tres fases
perquè te una importància autònoma. Interès formal a partir
d’elements diagonals amb connotacions abstractes (pont,
escales). Tornem a tenir punts de llum que tornen fer veure la
fotografia com una mena d’abstracció com les vestidures dels
personatges femenins de la part inferior. També és important a
nivell documental per mostrar els canvis de vida, de conducta, els
hàbits i qualsevol mena d’indicatiu social que puguem veure a
traves de la fotografia.

Altres imatges importants de la tercera fase són els nus fragmentats:

Georgia O’Keeffe (1918): se poden considerar com a nus vinculats ja a visions d’avantguarda,
s’interessa per aspectes formals, moltes vegades en posicions poc habituals i el desig de
representar cossos no habituals.

Altres imatges de O’Keeffe posteriors.

Stieglitz és un personatge de placa seca però que s’encamina ja a la fotografia directa.

15
DOCUMENTALISME SOCIAL
Una de les repercussions ela placa seca es l’interès cada cop més per documentar hàbits de
persones. És fonamental perquè són les imatges mes fortuïtes que podem tenir dels hàbits. Tres
àmbits relacionats amb la importància del documentalisme social:

1. Ja que la fotografia de Kodak ens permet un procés d’amateurització ens permet una
instantània, neix la representació d’hàbits, d’escenes quotidianes com a entreteniment
que després es disposen a l’àlbum familiar. La noció d’àlbum ve d’albúmina, però en
aquests moments ja és un llibre de família.
2. Fotògrafs mes professionals o en aquells que tenen inquietuds ideològiques o polítiques
i que volen investigar una situació determinada i difondre-la-a
3. Aquells artistes o fotògrafs que s’interessen per aspectes socials des d’un punt de vista
vinculat a la tradició històrica de l’art, vinculat a la representació d’escenes socials dins
la pròpia historia de l’art. Seria el cas de Jeff Wlall, que prepara completament l’escena,
però ens dona la sensació de que es produeix un clima espontani.

Aquestes serien les tres gras vessants de foto-documentalisme en fotografia.

La primera vessant no se pot entendre sense Kodak, perquè fa una veritable tasca de mostrar
uns usos de visa i de com s’havia d’utilitzar la càmera i als seus anuncis (1905-15) ens diuen
quan hem de fer la foto. No nomes la fotografia s’encarrega de registrar moments, sinó que
s’encarrega de crear moments. A partir d’aquests moments es quan l’arribada de la fotografia
ens canvia el mode de vida.

Ja d’aquests primers moments neix un gènere fotogràfic que no existia abans que es el de voler
representar escenes de divertiment amb unes condicions que no poses perquè ho permet la
gelatino-bromur. Un exemple es Jaume Escales Real, Nins al port de palma (1914), primeres
imatges de vida quotidiana a Mallorca.

El primer autor que s’encarrera des de la professionalització és Jacob Riis arrel de una publicació
escrita que es diu How the other Half Life; Studies Among the Tenements of New York (1989):
aquesta és una obra magna de la fotografia. Aquesta la veurem com una sèrie, nos ens aturarem
a una. Se tracta d’una sèrie fotos que fa als barris baixos de Nova York que fa al 1985 i que publica
el 1989. Gairebé sempre son escenes d’interior fetes amb el temps amb cert caràcter despòtic.
Ell havia treballat com a periodista i a vegades acompanyava tropes policials a aquests barris.
La majoria de fotografies, els membres fotografiats no se pot dir que posen però sí que miren a
la càmera. És un dels primers autors en utilitzar flash, fòsfor incandescent. Troba que te una
vessant filantròpica relaciona amb el caràcter angles de finals del segle XIX. Ell mateix feia
projeccions amb llinterna màgica per il·lustrar als seus iguals. Tots els estudis posteriors s’han
donat compte de que existia una intenció paternalista, de no respecte cap a les formes de vida

16
cap a aquestes persones, de irrupció a la intimitat. Altra imatge es Família en la seva casa (1910).
Home en el seu habitatge (1891).

Altre autor és Lewis Hine. És una autor vinculat ja als estudis de sociologia, se vincula per tant a
un aprenentatge intel·lectual sociològic. Li interessen en principi la representació de tipus social
de l’immigrant que arriba, de la persona benestant que ocupa un abrri concret i va fent fitxes
d’aquesta tipologia social. Però cap a 1908 comença a haver un tema que sobrepassa als altres
dins la seva obra: la infància. Des del 1908 fins a la dècada dels 20 te coma tema central la
representació de la infància explotada laboralment. En aquest cas, ja nos e tracta tan de la
filantropia de Riis, sinó que aquí darrera hi ha un major afany de denuncia les lamentables
situacions dels nins treballant. Un exemple es Jove miner a Virginia (1908).

Les series mes bones en qüestions formals son Nena a fàbrica de cotó (1906). A nivell formal
quins recursos utilitza per emfatitzar el caràcter
opressor de la fabrica: la generació de perspectiva
cònica i central invadit per la fabrica a ulls d’una persona
ens fa entendre que la nina es una víctima de la fabrica.
Aquest es un recurs molt explotat per Hine de crear una
gran perspectiva que oprimeix el personatge. En aquesta
època ja comencen a circular algunes intencions
fotogràfiques mes puristes que no volen sentiments,
que descriví i punt i aquesta foto no nomes descriu,
sinó que hi ha una intencionalitat de commoure. La
importància de l’expressió psicològica del retrat és
enorme. Alguns nens treballadors a Saxon Vills
(1912).

17
Segona sèrie: anys 20 i la culmina als anys 30:

Men at work (1932): publicació relacionada amb diverses formes de treballs des dels anys 20 al
30, normalment treballs molt durs. A traves d’aquestes fotos vol dignificar la tasca del proletari,
mostrar-los com a herois de la industrialització del segle XX. I és així com apareixen a les
fotografies.

Empire State Building series (1931-1932): seria tota una sèrie en que ell representa tota totes
les fases de construcció de l’Empire State Building.

Mecànic treballant en una bomba de vapor (1920): recorda molt a la estètica maquinaria de els
avantguardes. Tècnica fotogràfica que s’interessa per representar al màxim detall elements
concrets, normalment de maquinaria.

ANYS 30: REPERCUSIONS DEL CRAC DEL 29

A àmbit rural la desaparició del sistema d’autoconsum es brutal i s’acaba amb l’autoabastiment.
Els homes de granja que havien tingut una vida holgada se veuen obligats a abandonar els seves
terres i se converteixen en colonos que viatgen on trobar una feina que sapiguessin fer.

18
Un episodi fonamental per a la història de la fotografia és la Farm Security Administration:
promogut pe govern de Thodor Rosvel des de 1935 fins al 1944 aproximadament. Són deu anys
en que qualcú te la ment clara de fer fotografies a tots els impulsos econòmics les fotos han de
comentar si funciona o no la política del New Deal (un conjunt d’empentes econòmiques i
institucionals que des de Roosevelt intentaven fonamentar el capital). Se crea un departament
que nomes vigilarà els departaments agricultor. Dins aquesta fase, se contracten a més de deu
fotògrafs que se reparteixen a distintes zones i anar documentant si han canviat els coses o no.
És un documentalisme social de primer ordre. Al darrera hi ha moltes intencions subjectives, no
esta absent de subjectivitat.

Dos grans mons:

1. Fotògrafs que intenten documentar la vida quotidiana, el que se fa diàriament. Això

implicava un canvi de vida enorme als grangers perquè se estaven creant nous sistemes
de producció. En aquesta primera fase, mes vinculada a aspectes de pobresa i denuncia
li succeeix una
2. Segona fase mes propagandística de difondre per part del govern americà que aquestes
polítiques del New Deal funcionen. Per tant, comença a aparèixer certa reivindicació del
benestar: propagar que el que havia fet Roosevelt havia funcionat.

Walker Evans:

Se forma dins FCA. Du a terme tot un reportatge a traves de moltes sèries fotogràfiques de la
família Bud Field i la seva família des de 1936: la mostra no nomes com a retrat de grup, sinó
com a escena familiar i de treball.

A part, te també un reportatge sobre cases concretes, mostrar el contrast entre el mon que s’ha
perdut a traves de els imatges. Ex. La casa d’un miner, Virginia (1936).

El reportatge mes important és La família de Floyd Burroughs i la seva filla (1936) mostra els
individus d’aquesta família tant en grup, individualment com la casa o els objectes individuals
que es important perquè aquestes representacions dels objectes influenciaran la fotografia
posterior.

Allie Mae Burroughs (1935-36):

19
A nivell d’objectes, hauríem d’anotar Rentador i menjador en la casa de Floyd Burroughs (1936).
Ell moltes vegades no els acompanya a la feina, sinó que deambula per la casa recercant entre
ells i mira de quina manera els ha de fotografiar i se troba envaït
pel sentiment de funcionalitat: els mínims objectes que tenen son
part de la vida mes funcional de la família i que els ha de conferir
una concepció estètica. L’únic lloc que tenen decoració en tota la
casa es damunt la xemeneia, fotografia que ell anomena L’altar
(1936). La fotografia te moltes interpretacions: s’ha interpretat
com una mena d’altar religiós on Walter Evans disposa els
elements en piràmide que seria una espècie de culte al sentiment
de mort. Aquesta fotografia i part d’altres se podien publicar a
una revista junt a un escriptor: James Agee era l’escriptor i
Walter Evans era el fotògraf. Sota el títol Elogiem als homes famosos (1941): heroïfiquem a
aquests homes diu ell “famosos”, se donen o s’interpreten com a una capa social a la que s’ha de
donar visió. A un fragment d’aquesta obra que s’ha associat a aquesta obra diu: no hi ha ningú a
casa, en tota aquesta casa...”.

Art i document = fotografia moderna que imperar fins al anys 70.

Documental + artisticitat = de lo que parlen les seves fotografies es de purisme, és a dir, no

pictorialisme.

A les seves darrers sèries s’interessa per tipografies i elements fortuïts.

Altre autor vinculat a la FCA és Dorothea Lange. Documenta amb càmeres de muelles, i moltes
d’elles ja no necessitaven trípode, tenien una resolució qualitativa major.

20
Mare emigrant (1936): és la seva fotografia més famosa. El que fa és
fer-li un reportatge sencer.

El meu enfocament es basa en tres condiciones: primer mans fora;

allò que jo fotografio no ho pertorbo, ni ho modifico ni ho arreglo:
ella dins els seus escrits mes teòrics concep que lo que fotografia se
queda així, no manipular el negatiu. Segon: un sentit de lloc; intentar
fotografiar les coses dins un context (encara que en la fot anterior no
es vegi).

En aquests moments, ja en època de Dorothea se creen les tres càmeres mes famoses del segle
XX: La Leika i la Rolleiflex i la Graflex (molt utilitzada en àmbit documental).

Dorothea, Camí a los Ángeles, California (1937): el cartell és una paradoxa per la incapacitat de
no poder agafar el tren.

Mare i fills en la carretera:

Imatges que mostren la recuperació:

Mostren objectes que mostren un ambient de mijoració.

Aquest documentalisme social segueix vigent als anys 70 i a l’actualitat. Un fet important és Bill
Owen amb representacions d’escenes domestiques. Tenia amistat per entrar dins les cases i fer
fotografiar com a aquest Interior domèstic de Suburbia, també de dinars o pícnics. Mostrava la

21
irrupció d’un sistema de vida que en aquells moments significava rompre una estructura
anterior molt consolidada.

Per acabar amb aquest tema, del documentalisme social hi ha la figura de Eugene Atget
precursora de la fotografia moderna. De totes formes, no és el mateix, perquè aquesta fotògrafa
no se pot considerar una fotògrafa estètica – és una autora no pictorialista, documenta el seu
mon, principalment el paris de finals el segle XIX i principis del s xx d eles transformacions
parisenques de segle XX. No li interessa el efecte flow ni desenfocament com a Stieglitz. Vol fer
escenes estàtiques i de gran definició formal. Sempre treballa amb càmeres de grans formats de
fusta que en ningú treballava amb elles ja en aquests moments. Això fa que les seves fotografies
tinguessin una qualitat que no era ja habitual en aquesta època. Es documentalista social, i de
mes coses com doc arquitectònic, paisatgístic, social, d’objectes de formes de vida. E sa dir, te
una obsessió per fer catàlegs i àlbums. Es com una mena d’ull mecànic però que te una
peculiaritat que va encantar als surrealista, i com va despertar l’interès de Man Ray o Breton a
1927 varen incloure un reportatge sobre ell dins una de els revistes surrealistes: Revista
Minotaure. Lo important es el títol d’aquesta revista que l’anomenares precursors de la
fotografies modera. Lo que crida l’atenció als surrealistes es la cap pr utilitzar el llenguatge
fotogràfic de forma autònoma sense fer referencia a la pintura i també que a moltes de els seves
escenes sobretot de paisatges urbans sempre se planteja una certa estranyesa (Michel Frisso
deia que li semblaven com una novel·la de Kafka). Walter Benjamin utilitza aquestes fotografies
per mostrar com seria una de els exponents de la recuperació de l’aura que des del daguerreotip
s’havia perdut. A darrera sempre tenien com a lectures d’aconteixement, com si hagués passat
algn fenomen.

Berenice Abbot, Atget: és una refotografia.

22
Dues tendències d’aquest moment s’interessava per Atget: surrealisme i nova objectivitat. La no
objectivitat veu en ella la puresa fotogràfica i el surrealisme la noció d’estranyesa.

L’Estudi d’Atget: a ell processava les fotos. En aquest estudi es varen conservar els àlbums.

Hotel de Luzignan (1901): son escenes de carrers sense sortides que mostren millor el paris
pre-Haussmann. Aquest interès per representar les ciutats en desaparició es du a terme per tota
Europa. Per exemple, Rückwardt a Alemanya.

Maison d’Andre Chenier en 1793-97 rue lo que crea la sensació d’estranyesa és que utilitza uns
objectius de grans angulars que abarquen molt d’espectre visual, lo que es una constant en la
seva obra.

Escenes de fragments urbans de tendes que han tancat, con una lobreria.

Escenes que semblen haver tingut un esdeveniment estrany on el personatge de cos sencer.

També fotografies de caràcter post-maniersta Eugene Atget, L’Enfer (1900) que també
interessava als surrealistes:

23
St. Gervais (1903):

El celles (1910).

Un altre dels elements que fascinava als surrealistes era l’interès pels maniquins.

Fete du Trôno (1925):

Les darrers fotografies d’aquestes tendes després que anys després la industrialització les
destruïssin completament.

Boutique art nouveau:

Sèrie d’aparadors on el dueño guaita a l’interior, estan deformats al

vidre que se’l dona un caràcter oníric i surrealista. Son fotografies
generades amb una distancia focal mes curta i dona protagonisme als
personatges que apareixen. Es una mena d’autoretrat perquè se veu al
vidre. Ex. Cafe au.

24
Finalment, te una sèrie d’objectes dins aparadors de tendes, que també fascinava a autors
surrealistes. Atget, Avenue des Gobelins (1927): els maniquins donen el caràcter mes enigmàtic
als personatges. Recorden a un fotògraf dels anys 70-90 que és Lee Friedlander amb escenes
superposades de vidres.

(Lee Fierlander)

Sèrie de personatges de carrers que apareixen esborrats perquè a càmera al ser de gran tamany
necessita mes temps d’exposició. També fotografia tipus socials com venedors. També escenes
de vida vinculades a les classes mes baixes.

Fi tema de fotografia de placa seca.

25
FOTOGRAFIA DE LES AVANTGUARDES
Podríem comentar que realment la fotografia de principis de segle XX atrevesà per les mateixes
fases en termes generals que les avantguardes històriques. El temps e la Primera Guerra mundial
fomenta que cada istme desenvolupi la seva pròpia estètic fotografia. Per això, es vincula un
tipus de fotografia a cada istme. Es en la primera meitat del s xx on se desenvolupa la FSA. També
es un període de fotografia mes de caràcter dictatorial. Alguns avanços se produeixen amb
l’arribada de la leika. El gran bloc es la fotografia coneguda com a Life que alguns la comentaran
com a fotografia naturalista i és la que més difusió va tenir i es la mes vinculada al freelance. Esta
molt vinculada al fotoperiodisme.

Un dels autors crucials per a la fotografia d’avantguarda és Man Ray, que viatja entre Nova York
i paris. S’interessa gairebé sempre per les manipulacions fotogràfiques, es a dir, du a terme
dinsftos dins el terreny de dada i surrealisme on no te inconvenients per fragmentar,
descontextualitzarem aïllar fragments, pinta la fotografia, dur a terme associacions casuals i crea
de forma fortuïta els rayogramas, Rayograma o també conegut con fotograma es fonamental
dins les avantguardes.

Man Ray, Donatien Alphonse François de Sade: associar parts concretes del cos amb símbols i
elements que se dibuixen sobre la foto; combinació d’elements fotogràfics i gràfics és
característiques del dadaisme. La fotografia a la que associa aquesta creu es amb el Marques de
Sade, com una mena de transgressió sexual amb aquesta creu invertida i la part femenina.

Altres autors s’interessen per la vessant mes fortuïta de la fotografia i mes pictòrica i gràfica,
pels aspectes més pictòrics de la fotografia. És el cas de Brassai, que te tota una sèrie relacionada
amb el surrealisme i després tindrà una sèrie vinculada amb l’informalisme.

El surrealisme i dadaisme s’interessen per la combinació entre tipografies i la representació del

cos, no nomes signes gràfics ni no d’incorporar textos dins el propi contorn del cos com a Marcel
Mariën, Derriere le reideua. La descontextualitza cio del cos femení al surrealisme es molt comú.

La Nova Visió associada a Moholy Nagy. La nova visió, és l’interès per representar escenes des
de punts de vista inhabituals que no siguin frontals. No s’ha de representar a la nostra visió,
trenca els convencionalisme frontal. Per representar aquesta imatge de nova viso es una
d’Alexander Rodchanko es Girl with a Leica (1934) que es mostra en diagonal i amb un interès
per trames lumíniques que recorden a Moholy Nagy amb el modulador. Escala (1929), Escala
d’incendis (1925) o Pioner amb corneta (1930).

També de les avantguardes altre cas interessant és la presencia d’objectes concrets, sobretot en
àmbit surrealista que tenen un caràcter d’objecte trovat o fotogràfic. Pon ser combinacions
fortuïtes d’objectes o que simplement els veuen i els agrada.

26
Aprofiten la fotografia seqüencial futurista de generar una vessant que se denomina foto-
dinamisme. El pare intel·lectual del foto dinamisme es Arthur Bragaglia.

En aquests anys es descobreixen noves tècniques fotogràfiques, els surrealistes estaven

interessats per la fotografia científica, i l’arribada de els primeres fotografies amb rajos X
condiciona molt les visons fotogràfiques d’aquell moments.

Un exemple de foto-dinanisme son els anomenats retrat polofesonomics de Artut Bagaglia.

Com a exemple de una vessant fotografia única es la Vortografia, eren autors que escrivien dins
una revista concreta, el seu exponent es Alvin Langdon Coburn, vortograpph of Ezra Poun : es
una mena de cubo-futurisme fotogràfic.

Les temàtiques eren violentes, rapides i inscelas, com La Bufetada. O també Dinamodactilografia.

Altre de les tècniques importants en aquells moments és la que s’anomena doble exposició o
mes be múltiple exposició, que significa que sobre una mateixa placa faig varies tomes. Aquesta
exposició múltiple es interessant en àmbit surrealista per aprofitar el contingut oníric. Un
exemple és Maurice Tabant, Sense títol. El millor cas de sobre exposició es El constructor (1924)
que es la imatge del propi Lissitzky com a artista pensant que te l’ull a la ma, aguanta el compàs
i mostra el seu caràcter arquitectònic.

Altre tècnica es el fotograma. Hi ha dos tipus: fotogrames casuals i fotogrames arbitrats que
serien els de Moholy-Naggy. Moholy, com a professor de la Baouhause ensenya als alumnes
tècnica per saber controlar el fotograma i així associa llum amb paper.

Altra de les tècniques d’avantguarda seria la distorsió, la deformitat fotogràfica. André Kertesz
que se forma al surrealisme als anys 30 i depares se passa a la fotografia Life. Nus femenins
veient la imatge del nu sobre una pantalla de vidre deformada. Distorsio (1933). També de
fomentar la desfragmentació del cos humà per descontextualitzar o utilitzarà el cos com a
suport, com a Anatomies, on converteix el cos en símbols fàl·lics. Són autors que juguen amb la
objectualització de les figures, és anar de lo real al maniquí.

Tècniques de laboratori. Un dels autors que els fa és Raoul Ubac i la tècnica s’anomena Brulage.
Grup III (1939).

Altra tècnica es la tècnica de la solarització o efecte sabater. Man Ray es el mestre de la

solarització on fa unes línies molt definitives i inversions de tons. Explica com fa aquesta tècnica
de manera casual.

La violin d’Ingres (1924).

Un altre dels aspectes interessants es la presencia de fotomuntatges o fotocollages ja mes

vinculats al dadaisme. Un dels mes famosos seria ABC, Raoul hausmann als anys 20.

27
Hauríem de parlar també duna fotografia de denuncia, també dada i vinculada a la critica
política. L’autor mes destacat és Heartfield, com una escopeta travessant una paloma de la pau.

Després ens trobem cassos concrets de figures fragmentades, de aire sexual que s’aproximen a
temàtiques modernes com Hans Bellmer.

Passades les avantguardes, arriba el procés de la nova objectivitat on se tracta d’imatges de

grans formats sense elements gràfics. El mundo es Bello. Es un retorn a mirar el mon amb la
càmera i els eu màxim exponent es Albert Rangen patzs. Çdina la nova objectivitat neix un grup
d’autors anomenat F-64 i en ell havia Ansel Adams o Eduard Weston tots tenien la mateixa
pretensió de mostrar oves imatges del mon a traves de la càmera com si a traves d’ella poguessin
veure coses que amb els nostres ulls no. Se crea lo que s’anomena sistema de zones, que serà
una espècie de estandardització del llenguatge fotogràfic en blanc i negre que se popularista
sobretot als anys 60 i 70 per obtenir la millor qualitat, màxim de grisos possibles i que fossin
fotografies objectives. Vinculava els grisos de la realitat amb la foto.

Imatges:

Relph Steiner, Tecles (1921).

El major exponent a nivell de puresa es Ansel Adams.

Altre autor es Steichen.

Un autor precedent de la nova objectivitat és Karl BLossfeldt amb fotografies de grans format
que ell anava modificant. Acaba fent àlbums amb elles. Mostrar lo geomètric del creixement
natural es també caràcter de la nova objectivitat.

Tipus de feina, personatges objectius abans de la II Guerra Mundial del qual l’exponent es August
Sander. Els fotografiava amb la seva indumentària d’ofici. Se va considerar un autor vinculat a
l’esquerra per lo que es va destruir gran part dels seus fondos.

Als autors de la nova objectivitat els agradava fotografiar objectes banals per donar-lis una nova
significació.

Objectes trivials com Excusat. Çene l cos també s’interessa per temàtiques mes abstractes i els
fragmenten. Brassai s’interessava per aquestes qüestions.

Coma exemple d’autora temi a Tina Modoti.

Renger-patszhc també serà una autor de la nova objectivitat. Escenes naturals i orgàniques.

28