Llibres Anagrama

El protagonista d’aquesta novel•la és un dels personatges més memorables de la literatura nord-americana: l’Ignatius J. Reilly –un còctel d’Oliver Hardy delirant, Quixot adipós i Tomàs d’Aquino pervers–, que amb trenta anys encara viu amb la seva estrafolària mare mentre escriu una denúncia demolidora contra el segle XX, tan mancat de «teologia i geometria» com de «gust i decència»; un al•legat trastornat contra una societat trastornada. A causa d’una inesperada necessitat de diners, es veu catapultat «al mig del desori de l’existència contemporània» i embarcat en feines d’allò més absurdes. Els personatges secundaris són tan exòtics (i neuròtics) com els d’una pel•lícula dels germans Marx: la Darlene, la ballarina d’estriptis que prepara un número amb una cacatua; en Jones, el primmirat porter negre del Night of Joy, regentat per la rapaç Lana Lee, que complementa els seus ingressos com a model de fotos porno; l’agent Mancuso, el policia més incompetent de Nova Orleans; la Myrna Minkoff, la catastròfica estudiant contestatària; la senyoreta Trixie, l’octogenària enfurida perquè no la jubilen... Una confabulació d’imbècils, que presentem traduïda de nou al català per Xavier Pàmies, és l’obra mestra pòstuma de John Kennedy Toole, reconegut unànimement com un autor imprescindible en la tradició de Cervantes, Fielding, Swift, Rabelais i Dickens.

Acostumada a avaluar les vides dels altres en moments de gran complexitat, la Fiona Maye s?adona de sobte que la seva existència no és com voldria: la seva trajectòria com a jutge del Tribunal Superior especialitzada en dret de família ha anat arraconant la idea de formar-ne una de pròpia, i el seu marit, en Jack, a punt de fer seixanta anys, acaba de demanar-li que li permeti viure una primera i última aventura. I just quan en Jack se?n va de casa, incapaç d?obtenir una aprovació impossible, apareix el cas de l?Adam Henry. Que és anormalment madur i encesament sensible, i exhibeix una bellesa que fa joc amb la seva ment, tan esmolada com ingènua; però que està malalt de leucèmia. I que, assumint les conseqüències de la fe dels seus pares, testimonis de Jehovà, ha decidit rebutjar la transfusió que li salvaria la vida. Però l?Adam encara no n?ha fet divuit, i el seu futur depèn de la Fiona. La llei del menor és una peça de cambra plena de matisos; una novel?la que juga en el terreny de l?escriptura més incisiva: el de les preguntes difícils de respondre però impossibles d?ignorar. Ian McEwan ens parla del lloc on la justícia i la fe es troben i es repel?leixen; de decisions i conseqüències; de la recerca de sentit; d?aferradors, i d?allò que succeeix quan no ens hi podem agafar. Ho fa amb la seguretat tranquil?la d?un mestre en el ple de les seves facultats.

Una pirueta literària intel·ligent i divertida: la preparació d’un crim narrada per un fetus. Un còctel de novel·la policíaca i humor anglès. La Trudy manté una relació adúltera amb en Claude, germà del seu marit John. Aquest, poeta i editor de poesia, és un somiador depressiu amb tendència a l’obesitat. En Claude és més pragmàtic i treballa en negocis immobiliaris. Els amants conceben un pla: enverinar en John. El motiu: una mansió d’estil georgià valorada en uns vuit milions de lliures que, si en John mor, heretarà la Trudy. Però resulta que hi ha un testimoni d’aquesta maquinació criminal: el fetus que la Trudy du a les entranyes. I en un triple salt mortal que sembla impossible de sostenir però que li surt rodó, Ian McEwan converteix el fetus en el narrador de la novel·la. Un narrador que, a banda d’observar des de primera fila els preparatius de l’assasinat del seu pare, filosofa sobre el món i la vida, llança preguntes incòmodes i s’ho qüestiona tot, mentre que les copes de vi –i d’alguna beguda amb més graduació– que va bevent la seva mare el fan marejar una mica. Closca de nou, amb traducció de Jordi Martín Lloret, és una barreja genial de comèdia negra, trama detectivesca i astuta reescriptura intrauterina d’un clàssic. Ian McEwan ha escrit un audaç experiment literari que és un autèntic tour de force només a l’abast d’un autor superdotat. Una novel·la rodona a ritme de thriller i trufada amb el millor humor britànic.

Emmanuel Carrère ha acostumat els lectors a esperar-ne l’inesperat, i en aquesta obra monumental, gairebé èpica i sens dubte radical, aborda la fe i els orígens del cristianisme, ni més ni menys. A El Regne s’entrecreuen la vivència de l’autor, que abraça la fe en un moment de crisi personal, i les històries de Pau i de Lluc. Pau, que cau del cavall, té una il•luminació mística i passa de lapidar cristians a propagar la nova fe que transmuta els valors. I Lluc, que escriu la vida de Jesús i a partir del qual ens endinsem en els Evangelis. Enmig d’aquestes històries entrellaçades apareixen la sèrie sobre zombis en què Carrère fa de guionista, una cangur exhippie i amiga de Philip K. Dick, els bolxevics comparatsa mb els primers cristians, webs porno, visions erudites sobre les fonts del cristianisme, la desaparició –resurrecció?– del cadàver de Jesús… A Carrère li interessa el missatge transgressor del cristianisme i la desmesura de la fe. I aquest llibre provocador és una indagació rabiosament contemporània que ens parla de la perplexitat, el dogma, el dubte, la redempció i la construcció d’una creença amb tesis rupturistes i rituals estranys.

Com al conte de Charles Perrault, al Barbablava d?Amélie Nothomb hi ha un ogre, un castell i una cambra secreta. La Saturnine és una bella jove que arriba impacient a una cita per llogar una habitació a París. El propietari de la mansió és un aristòcrata espanyol amant de la bona cuina i àvid lector de les actes de la Inquisició, però també dels textos de Ramon Llull. Abans de la Saturnine, unes altres vuit dones li van llogar una habitació i van desaparèixer misteriosament. Com als millors contes de fades, en aquesta fantasia sinistra l?autora dosifica humor i horror, alhora que subverteix la història en què s?ha inspirat. «Aquest Charles Perrault, amanit amb la salsa Nothomb, té una aroma exquisida de sofre, d?erudició i d?humor» (Valérie Lejeune, Le Figaro Magazine).

Si ets una adolescent grassoneta, t’has de masturbar amb discreció per no despertar el teu germà petit, vius a Wolverhampton, pertanys a una família nombrosa amb una economia precària, tens un pare bevedor amb aspiracions mai satisfetes de triomfar en el món de la música i una mare depressiva, la vida pot ser una merda. Si per a més inri fas el ridícul a la televisió local llegint un poema, ha arribat el moment de prendre mesures dràstiques. Així és com la Johanna Morrigan es converteix en la Dolly Wilde i, sense ser major d’edat, comença a dedicar-se a la crítica musical en una revista de Londres. Entre concert i concert, la protagonista i narradora d’aquesta novel•la d’iniciació relata sense pèls a la llengua el seu pas a l’edat adulta a còpia de fumar, beure i deixar de masturbar-se amb artefactes d’allò més diversos per passar al sexe amb homes no menys diversos, entre els quals un músic de Brighton amb un membre viril inhumanament descomunal. Caitlin Moran continua la seva indagació rupturista en les interioritats de la feminitat amb aquesta narració escrita amb realisme descarnat i humor procaç i plena de referències a la cultura pop dels anys noranta. La veu de Moran ja és imprescindible: contundent, díscola i sobretot molt i molt divertida.

Filla d’un andalús i d’una catalana, Lydie Salvayre, el cognom de naixement de la qual és Arjona, narra a No plorar la història de la seva mare, la Montse, nascuda en un poble prop de Lleida, que el 1936, amb quinze anys acabats de fer, se’n va a Barcelona amb el seu germà anarquista. A la ciutat, la noia viu el despertar de l’amor i l’alegria revolucionària dels dies posteriors a l’esclat de la Guerra Civil. En la novel•la es conjuga el present des del qual la Montse desgrana els seus records d’aquells dies meravellosos de llibertat de l’agost del 36 amb la narració de l’estada de Georges Bernanos a Mallorca i el procés d’escriptura d’Els grans cementiris sota la lluna –la condemna d’un catòlic durant la sanguinària repressió feixista. La Montse Monclús explica el retorn de Barcelona a la llar dels pares i el seu matrimoni, el de la filla d’una família humil amb el plançó del cacic del poble. A través de la resurrecció de la llengua materna, Salvayre construeix amb la seva prosa un relat coral apassionant sobre el complex entramat polític de la Guerra Civil, i sobre l’exili i l’herència que va deixar en els fills dels que van haver de marxar d’Espanya per salvar la vida. Com si la primera escapada de la Montse hagués marcat per sempre un destí en fuga.

Anglaterra a l’edat mitjana. Del pas dels romans per l’illa només en queden ruïnes, i Artur i Merlí –estimats pels uns, odiats pels altres– només són ecos del passat. Britans i saxons conviuen entre ogres i follets en una terra erma. Una parella d’an­cians –l’Axl i la Beatrice– pren la decisió de sortir a la recerca del seu fill. El noi va marxar fa molt de temps, però no en recorden les circumstàncies perquè ells, com tots els habitants de la regió, han perdut bona part de la memòria a causa d’allò que anomenen «la boira». En el seu periple es trobaran un guerrer saxó anomenat Wistan; un jove amb una ferida que l’estigmatitza, i l’ancià Gawain, l’úl­tim cavaller viu d’Artur, que erra amb el seu cavall amb la missió, segons explica, de matar una dra­gona. Junts faran front als perills del viatge, als soldats de Lord Brennus, a uns monjos que practi­quen estranys ritus d’expiació i a presències molt menys terrenals. Però cada un d’aquests viatgers arrossega secrets, culpes i en algun cas una missió. Entre el viatge iniciàtic, l’al·legoria i l’èpica, Kazuo Ishiguro ha construït una narració molt bo­nica que aprofundeix en la memòria i l’oblit, en els fantasmes del passat, en l’odi soterrat, la sang i la traïció amb què es forgen les pàtries i potser la pau. I que parla també de l’amor perdurable, la vellesa i la mort.

«Tinc la imaginació portuària», diu la narradora d’aquest llibre, perquè la seva infantesa va estar marcada per «un port que ha conegut la glòria i l’oblit, una xarnera del món, a la cruïlla de tots els camins». Aquesta és la història d’una nena de pare italià i mare amb passaport britànic, que va créixer a l’Alexandria cosmopolita de la post­guerra. Una nena a qui el pare, durant un dia de platja a la badia d’Abukir, va explicar que, allà, l’1 d’agost de 1798, s’hi havia produït una batalla naval. Aquella història li va despertar la passió per les aventures marítimes, i la nena va descobrir la màgia de la literatura llegint La Ilíada a l’escola i va somiar que era Lawrence d’Aràbia... La crisi del canal de Suez la va arrencar del paradís: la família va haver d’emigrar, el pare es va arruïnar i la mare no es va adaptar a la nova vida a Milà. La lectura va ajudar la protagonista a establir-se en un món en què seria una estrangera sempre més: Stendhal, Conrad, Proust, Kavafis... Ja a París –on viu l’amor i l’èxit professional–, descobrirà la his­tòria de La Triomfant, la corbeta que va prendre possessió de les Marqueses, un altre paradís per­dut, un altre somni d’aventura portuària.

El cru i despietat ascens dels futurs caps de la camorra. Una novel·la brutalment honesta sobre la tràgica realitat napolitana amb què Saviano torna al sanguinari territori de Gomorra.  Nàpols, avui, és una ciutat bella i terrible: és el regne de la camorra, i els nanos que hi creixen ho fan sota el seu influx. Un grup de deu xavals es llança a conquerir la ciutat. Procedeixen de famílies corrents, els agrada lluir calçat de marca i tatuar-se el símbol de la seva banda. Liderats per Nicolas Fiorillo, el Maraja, el grup d’adolescents utilitza les motos com els bandits de les pel·lícules de l’Oest usaven els cavalls: envaeixen les voreres, atropellen vianants, s’escapoleixen pels carrers estrets del centre històric. Volen apropiar-se d’una part del negoci del tràfic de drogues i l’extorsió, i aprofiten el buit que han deixat algunes famílies per iniciar l’ascens. El poder es consolida mitjançant el respecte, la por, la violència: un like al Facebook de la nòvia d’un altre pot convertir-se en una sentència de mort, si cal provar armes noves s’utilitzen immigrants com a diana, i en el camí del cim no existeixen ni amics ni antigues lleialtats... Amb valentia, Roberto Saviano torna a un territori que coneix bé. La banda dels nanos és una novel·la sobre la realitat, una ficció que es converteix en crònica de la podridura quotidiana d’una ciutat corrompuda, corroïda, en la qual la sang es paga amb sang i el destí sembla tràgicament escrit en forma de reformatori, presó o tomba; una ciutat que pot ser moltes altres perifèries de tot el món.

Un llibre que convida a mirar la natura amb ulls nous. Un llibre sobre el temps, un viatge de la infantesa a la vellesa, per mar i muntanya. En cada etapa hi ha un insecte, una cuca que apareix en una paret o en una flor, i que fa possible el transport. Seixanta-un fragments que s’articulen en la novel·la de tres estius: des del xoc d’haver de renunciar als llocs estimats fins als preparatius per tornar al bosc. Inspirada en Maduixes silvestres, la pel·lícula d’Ingmar Bergman, Les cuques convida a mirar la natura amb uns ulls nous. I veure-s’hi a dins com a nen, fill, nebot, net, jove, gran, nòvio, amant, marit, cuidador, pare amatent. També és un bestiari quotidià que retrata amb subtilesa l’escarabat rinoceront dels vespres d’estiu, la mosca que no pot sortir d’una ampolla de cervesa, el borinot que passa l’hivern al passadís, la papallona que busca la clapa de sol, el cuc de l’ampolla de mescal. Finalment, Les cuques és una història de reparació psicològica que comença on s’acaba Travessar la riera, el llibre-testimoni sobre l’experiència de sortir del coma, que ha commogut i ha fet riure molts lectors. De l’obra de Julià Guillamon n’han dit: «En lloc de descriure el món, Guillamon inscriu el seu ésser en el text. No descriu la realitat, la inscriu» (Joan Perucho); «Guillamon és un escriptoràs, i tant que sí. Viu la vida que abans en dèiem natural (ocells, arbres, etc.) i que ara no sé com n’hauríem de dir. Només sé que llegir Guillamon és trobar-se amb el món ple de vida del camp» (Mercè Ibarz); «Part del joc és descobrir quin objecte literari és, una mena de barreja de ficció i records» (David Carabén). Un llibre sobre el temps, un viatge de la infantesa a la vellesa, per mar i muntanya. En cada etapa hi ha un insecte, una cuca que apareix en una paret o en una flor, i que fa possible el transport. Seixanta-un fragments que s’articulen en la novel·la de tres estius: des del xoc d’haver de renunciar als llocs estimats fins als preparatius per tornar al bosc. Inspirada en Maduixes silvestres, la pel·lícula d’Ingmar Bergman, Les cuques convida a mirar la natura amb uns ulls nous. I veure-s’hi a dins com a nen, fill, nebot, net, jove, gran, nòvio, amant, marit, cuidador, pare amatent. També és un bestiari quotidià que retrata amb subtilesa l’escarabat rinoceront dels vespres d’estiu, la mosca que no pot sortir d’una ampolla de cervesa, el borinot que passa l’hivern al passadís, la papallona que busca la clapa de sol, el cuc de l’ampolla de mescal. Finalment, Les cuques és una història de reparació psicològica que comença on s’acaba Travessar la riera, el llibre-testimoni sobre l’experiència de sortir del coma, que ha commogut i ha fet riure molts lectors.

En Mamoon Azam és un monstre sagrat, una patum de la literatura les vendes del qual decreixen. I sense les vendes, li costa mantenir la casa de camp on viu amb la seva actual muller, la Liana, una italiana amb caràcter i més jove que ell. La Liana, d¿acord amb el desenfrenat editor d’en Mamoon i amb el beneplàcit poc convençut de l¿escriptor, ordeix un pla per millorar les finances familiars: encarregar una biografia que rellanci el novel•lista. Però la vida d¿maquest autor indi que va arribar a la metròpolis per estudiar i va decidir convertir-se en un perfecte gentleman britànic no està lliure d¿episodis escabrosos. Abans de la Liana hi va haver altres dones: la Peggy, que va morir amargada i malalta, i la Marion, a qui va sotmetre a pràctiques sexuals humiliants. Tot plegat és esbrinat pel biògraf, en Harry Johnson, a través de cartes, diaris i entrevistes amb el mateix Mamoon i amb persones que el van conèixer. Però els fantasmes i les tensions no només emergeixen del passat, ja que la parella d’en Harry passa uns dies amb ell a casa d’en Mamoon i l’escriptor hi estableix una relació peculiar. Mentrestant, la Liana pateix atacs de gelosia, en Harry s’embolica amb la criada i el biografiat treu al biògraf dades sobre la seva voracitat sexual, la seva mare boja i altres aspectes foscos de la seva vida. I així, entre el vell escriptor i el jove aprenent s¿entaula un perillós joc de manipulació en una novel•la que parla del desig, la culpa, la luxúria, els dimonis interiors, les relacions de parella, les fantasies sexuals i el poder —de vegades temible— de les paraules.

Una novel·la de política-ficció. Una fàbula pertorbadora en què coexisteixen intuïcions poètiques, efectes còmics i una melancolia fatalista. França, 2022. Els partits tradicionals s’han enfonsat i Mohammed Ben Abbes, líder d’una nova formació islamista, derrota la candidata del Front Nacional a les eleccions presidencials. En François, un professor universitari fastiguejat de la docència i de la seva vida sexual, veu com la transformació que segueix l’arribada del nou president altera la vida dels francesos i li depara un futur inesperat. Els jueus emigren, les dones canvien les faldilles per les bruses llargues i els pantalons i alguns comerços tanquen o reorienten el negoci. La Sorbona és una universitat islàmica on els professors conversos gaudeixen de salaris excel•lents i tenen dret a la poligàmia. I, com Huysmans, l’escriptor del segle XIX convertit al catolicisme, en François sospesarà pronunciar les paraules que li obriran les portes d’una nova vida: «No hi ha més déu que Al•là i Mahoma és el seu profeta.» Submissió va arribar a les llibreries franceses el dia de l’atemptat contra Charlie Hebdo i Houellebecq, acusat d’islamofòbia, va afirmar: «No prenc partit, no defenso cap règim. He accelerat la història, però no puc dir que sigui una provocació, perquè no dic coses que consideri falses només per posar nerviosos els altres.» Més enllà de la polèmica, Submissió és una novel•la de «política ficció», una faula pertorbadora en què coexisteixen intuïcions poètiques, efectes còmics i una melancolia fatalista.

Una parella de periodistes amb pocs escrúpols, la Naomi i en Nathan, s?endinsa en una tèrbola aventura que reuneix molts ingredients de les pel·lícules que van convertir David Cronenberg en un dels directors de culte de finals del segle XX. L?Aristide Arosteguy, un intel·lectual francès, és acusat de matar i de mutilar la seva dona, la Célestine, filòsofa com ell, que duia temps obsedida per la idea de tenir el pit esquerre ple d?insectes. Però el cadàver no s?ha trobat i l?Arosteguy ha fugit a Tòquio. ¿S?ha menjat el cadàver de la Célestine per no deixar proves? ¿Es tracta d?una farsa macabra? ¿Hi ha una conspiració nord-coreana per atreure o segrestar pensadors francesos? Mentre la Naomi busca l?Arosteguy a Tòquio, en Nathan viatja aToronto per esbrinar la natura d?una malaltia de transmissió sexual que li ha encomanat una eslovena de cos imponent, però infestat de tumors malignes, i hi acaba coneixent una noia que cau en trànsits masoquistes en què s?arrenca la carn amb un tallaungles. Els personatges saben més coses del que sembla, i no hi ha manera d?estirar-los la llengua; els diàlegs combinen sarcasmes, absurditats i humor negre, es parla de l?uxoricidi de Louis Althusser i de l?alienació provocada pel consum tecnològic. Sàtira horripilant o exercici lúdic, la primera novel·la de David Cronenberg no pot deixar ningú indiferent.

El 1929 Edgar Feuchtwanger, fill d’un editor i nebot de Lion Feuchtwanger, viu una infantesa feliç a Munic. Des de la casa familiar, el nen, de cinc anys, veu un home amb un bigoti curiós. La gent que se’l creua li dedica una salutació estranya que consisteix a alçar el braç. El veí no és altre que Adolf Hitler. La família jueva va ser veïna de Hitler fins al 1939, quan el nen es va exiliar al Regne Unit. Avui, als noranta anys, Feuchtwanger ofereix un testimoni excepcional d’un període que per a moltes persones «s’ha convertit en una cosa abstracta», segons diu l’autor. Transformat altre cop en el nen que mirava per la finestra, ens relata magistralment l’ascens al poder de Hitler i la història de l’Alemanya nazi. «Feuchtwanger evoca Hitler des de dos punts de vista. Un és el de l’historiador especialitzat en el Tercer Reich, que investiga sobre el líder més sàdic del segle XX. I l’altre, molt més íntim, el del nen que es creua amb Hitler a la cantonada de casa, el de l’antic veí jueu del Führer, que recorda un home “més baixet” que el seu pare. De la combinació d’aquestes dues mirades en resulta un testimoni excepcional» (Le Parisien).

20 anys d’un debut excepcional. Premi Booker 1997. Aquesta es la història de tres generacions d’una familia de la regió de Kerala, al sud de l’Índia, que es dispersa per tot el món i es retroba a la terra natal. Una història que és moltes històries. La de la nena anglesa Sophie Mol, que es va ofegar en un riu i va marcar amb la seva mort accidental les vides de les persones implicades. La de dos bessons –Estha i Rahel–, que van viure vint-i-tres anys separats. La d’Ammu, la mare dels bessons, i els seus amors adúlters i furtius. La del germà d’Ammu, marxista educat a Oxford i divorciat d’una dona anglesa. La dels avis que de joves van cultivar l’entomologia i les passions prohibides. La història d’una família en uns temps convulsos en què tot pot canviar en un sol dia i en un país les essècies del qual semblen eternes. Aquesta apassionant saga familiar és un festí literari en què es barregen l’amor i la mort, les passions que trenquen tabús i els desitjos inassolibles, la lluita per la justícia i el dolor causat per la pèrdua de la innocència, el pes del passat i les arestes del present. Arundhati Roy ha estat comparada per aquesta novel·la prodigiosa, de la qual es compleixen vint anys, amb Gabriel García Márquez i Salman Rushdie.

Guanyadora del II Premi Llibres Anagrama de Novel·la «Em puc posar content?» No sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Mentre els adults fan el possible perquè tot vagi com sempre, el Jan es fixa en els detalls del seu voltant i els va ajuntant per entendre què passa. Les converses entre avi i nét, amb preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, construeixen un mosaic d’escenes per on avança la relació entre tots dos, i la història d’un desmai en serà el fil conductor. Lamemòria de l’arbre és una novel·la bellament escrita i construïda que aconsegueix col·locar el lector en la pell d’un nen i que parla de la transmissió dels records, de com es fabriquen i com es conserven, d’on es guarden i com es poden perdre. Un llibre memorable que suposa també la confirmació del talent com a narradora de Tina Vallès.

D’on sorgeix la idea que Shakespeare, avui, escriuria per al cinema o la televisió? Tal vegada de la intuïció col•lectiva, que aquest llibre constata, que en bona part de la ficció audiovisual contemporània persisteix la petja d’un coautor no acreditat, invisible, la influència del qual serpenteja enmolts procediments dramàtics irrenunciables. Els inicis in media res, la síntesi de tragèdia i comèdia, la dramatització de la natura, els diàlegs adversatius o el paroxisme de la violència són recursos que el teatre de Shakespeare va portar a un grau exquisit de mal•leabilitat. La ficció encara els adopta i els remodela d’una manera particularment insistent, potser perquè en aquests moments s’ha fet més visible que mai una percepció profètica de l’autor d’Al vostre gust: que el món camina cap a una constant autorepresentació. D’aquí l’extrema modernitat del dramaturg. I d’aquí, també, que Jordi Balló i Xavier Pérez s’hi hagin fixat per elaborar el seu darrer llibre. De Joc de trons a El cavall de Torí, de Funny Games a Breaking Bad, de L’amic de la meva amiga a The Big Bang Theory, entre d’altres, Balló i Pérez salten amb elegància per damunt de les èpoques per identificar les relacions del corpus shakespearià amb els universos narratius de la contemporaneïtat. El món, un escenari ofereix una cosmovisió que va més enllà d’un sol autor per expandir-se en altres direccions a través de formes dramàtiques que perduren.¿Per ventura l’antecedent de moltes metaficcions de Hitchcock, Godard, Almodóvar o Aaron Sorkin no es troba en la play scene de Hamlet? Aquest és l’objectiu del llibre: identificar-nos com a actors i espectadors d’un relat sense fi.

Fins a quin punt són originals els arguments cinematogràfics? Des de les primeres projeccions dels Lumière, el cinema es va convertir en el gran fabulador del segle XX, i encara. La llavor immortal, que recuperem vint anys després de la primera edició, rastreja els motius argumentals que es repeteixen en el cinema de tots els temps i mostra la seva relació?no sempre conscient? amb les narracions fonamentals de la història de la cultura. Les pel?lícules es constitueixen així en una etapa fèrtil d?una continuïtat narrativa: obres que són fruit d?un llegat i que poden generar-ne un de nou. Jordi Balló i Xavier Pérez ens proposen un recorregut per la història del cinema i creen relacions sorprenents i apassionants amb els relats fundacionals de la ficció universal. Així, descobrim Ulisses errant pels deserts del western, la Ventafocs convertida en corista de Broadway, Macbeth encarnat en la figura tràgica d?un gàngster o Èdip descobrint la seva culpabilitat en un viatge interplanetari. Gràcies a aquesta indagació comparada, els autors estableixen una nova manera d?accedir al cinema com un art jove, impertinent, integrador i imprescindible per establir la plenitud de la ficció contemporània.

«Brillant i absorbent. Una novel·la impressionant» (Richard Ford). Califòrnia. Estiu de 1969. L’Evie, una adolescent a punt d’endinsar-se en l’incert món dels adults, es fixa en un grup de noies en un parc: vesteixen de manera descuidada, van descalces i semblen viure felices i despreocupades, al marge de les normes. Al cap d’uns dies, una trobada fortuïta propiciarà que una de les noies –la Suzanne, una mica més gran que l’Evie– la convidi a acompanyar-les. Viuen en un ranxo solitari i formen part d’una comuna que gira al voltant d’en Russell, músic frustrat, líder, guru. Fascinada, l’Evie es deixa anar en una espiral de drogues psicodèliques i amor lliure, de manipulació mental i sexual, que farà que perdi el contacte amb la família i amb el món exterior. I la deriva d’aquest grup que esdevé secta dominada per una paranoia creixent desembocarà en un acte extrem de violència… La debutant Emma Cline construeix un retrat excepcionalment madur de la fragilitat adolescent i del tempestuós procés de fer-se adult. També aborda el tema de la culpa i les decisions que ens marquen la vida. I recrea aquells anys de pau i amor, d’idealisme hippie, en què també germinava una cara fosca, molt fosca. L’autora s’inspira lliurement en un episodi cèlebre de la crònica negra americana: la matança perpetrada per Charles Manson i el seu clan. Però no se centra en la figura del psicòpata, sinó en unes altres protagonistes: les noies que van contribuir a perpetrar un crim atroç i que no van perdre el somriure durant el judici. D’elles tracta aquesta novel·la enlluernadora i inquietant.

Una novel·la de formació tendra i perspicaç, una peça clau de l’univers literari de l’autor d’A sang freda. L’arpa d’herba és un títol imprescindible en l’obra de Truman Capote, una peça clau del seu univers literari i una mostra reeixida de l’exquisit registre amb què retrata les vivències més intenses. En aquesta novel·la de trets autobiogràfics, Capote relata la història d’una petita comunitat nord-americana els ciments morals de la qual es veuen sacsejats per un episodi insòlit. En Collin Fenwick és un orfe que viu amb dues parentes solteres i solitàries. La Verena, rígida i avara, la dona més rica del poble, i la Dolly, un esperit pur, que ha hipotecat la seva vida per tenir cura de la germana i que només troba gust en les estones que passa amb la Catherine, una negra que du a terme tasques domèstiques, i quan s’ocupa del seu curiós remei contra la hidropesia. La intervenció d’un bergant que deixa pelada la Verena, frustrant de passada les seves expectatives sentimentals, desencadena un esdeveniment central: la Dolly i la Catherine abandonen la casa i s’instal·len, amb el jove Collin, en una precària cabana construïda a la copa d’un arbre. Aquest fet desconcerta la bona societat del poble, entre la qual hi ha un xèrif servil, els animalots de sempre i, no podia ser altrament, el reverend i la seva esposa. Però els improvisats habitants de l’arbre també tenen adeptes, com el jove Henderson i el peculiar jutge Cool, que troba en aquest cas l’oportunitat de redimir la buidor de la seva vida.

Ell ja ha tombat la seixantena, és un famós expert en art, incapaç de donar més amor que el que sent pels retrats femenins de la seva inestimable col·lecció. Ella és una noia que fa anys que no surt de casa, atesa només per un vell porter. Es coneixen perquè ella vol vendre els objectes artístics d’una vil·la que ha heretat. I comencen a jugar a un joc equívoc i excitant que podria conduir a la passió o a l’alliberament. Abans de dirigir la pel·lícula homònima, Tornatore va escriure aquesta versió literària, que és un relat perfectament autònom escrit amb mà de mestre del suspens. «La trama sembla coneguda, però aleshores el relat es converteix en un thriller; sense cadàver, però no sense assassins» (Marina Verna, La Stampa).

La Marie, una jove bellesa de províncies, se sap desitjada, gaudeix sent el centre d’atenció i es deixa festejar pel galant més ben plantat de la rodalia. Però un embaràs imprevist i un casament precipitat tallen en sec els flirteigs juvenils, i quan la seva filla Diane neix, la Marie la tracta amb tota la fredor i la crueltat que duu a dins. La Diane creixerà marcada per la manca d’afecte matern, mirant d’entendre’n els motius. Anys després, la fascinació pel vers d’ Alfred de Musset que dona títol al llibre l’esperonarà a estudiar cardiologia a la universitat, on coneixerà una professora, l’Olivia, en qui creurà haver trobat la figura materna que tant anhela. Totes dues establiran una relació ambigua i complexa, però l’Olivia també té una filla, i la història farà un gir inesperat... Aquesta és una novel·la sobre mares i filles. Una faula contemporània deliciosament àcida i malèvola sobre la gelosia i altres complexitats de les relacions humanes: les rivalitats, les manipulacions, el poder que exercim sobre l’altre, la necessitat de sentir-nos estimats... La vint-i-cinquena novel·la d’ Amélie Nothomb és una mostra més que perfecta de la seva endimoniada intel·ligència narradora, de la perspicàcia de la seva mirada i la lleugeresa plaent i plena de secretes càrregues de profunditat de la seva literatura.

Una aristòcrata descobreix un inquietant secret sobre el seu passat, amb l’ocupació nazi de França com a teló de fons. París, 1945. A l’església de Saint-Pierre-de-Chaillot, situada en un dels barris més elegants de la ciutat, se celebra el funeral de la princesa Natalie de Lusignan, duquessa de Sorrente, que ha mort massa jove. El sacerdot la retrata com una muller, mare i cristiana exemplars. Ho va ser? Als rancis salons de l’aristocràcia, Natalie hi està com un peix a l’aigua. Però també és una dona mundana, esnob i cosmopolita, que ha ajudat Buñuel i Cocteau. Amb l’arribada dels nazis a París, la família es trasllada a la Costa Blava, on en un primer moment regna un cert aire d’evasió i efervescència. Natalie viu una aventura i es queda embarassada. L’afer es tracta amb discreció, perquè «són coses que passen». Per combatre els dolors de la cesària li recepten morfi na i acaba sent-ne addicta, un altre tema que es manté en secret. Però el que realment la fa trontollar és descobrir, després de la mort de la seva mare, un secret que l’afecta directament. Aquesta novel·la fascinant dibuixa un món ple de glamur i sofi sticació alterat pels esdeveniments històrics i en què treuen el cap fi gures com Édith Piaf, Coco Chanel, Paul Morand i Reynaldo Hahn. Però sobretot retrata una dona contradictòria i imperfecta que s’enfronta a una decisió dramàtica.

La Dora, una periodista d?informació municipal que omple les pàgines d?una agenda imaginativament titulada Som-hi!, ha d?agafar cada dia la Renfe per baixar i pujar del Vallès Oriental, on viu, a Barcelona, on treballa. Una conversa entre un grup de pacients psiquiàtrics, les interferències veïnals que impedeix en una lectura reposada de L?ofici de viure, un viatge al Dublín de Joyce i el sucre concentrat d?una cavalcada de Reis generen una seqüència d?absurditats que faran que la protagonista entri en un estat de distanciament respecte de la realitat: ¿és veritablement normal allò que es considera normal?; ¿com podem sortir del camí que ens han traçat?; ¿per quins set sous ens sotmetem a relacions de poder i a maneres de viure que ens són contràries? De sobte, la Dora se sent com aquella gallina que el seu pare va fer parar boja quan li va enganxar el cap amb la porta del corral. Per sort, els trajectes amb tren li serviran per anar madurant un pla d?acció inspirat en l?artista de carrer Banksy. Joyce i les gallines parteix d?una constatació que requereix prendre mesures dràstiques. L?existència massa sovint no té sentit, i tots necessitem un pretext per tirar endavant com sigui. Amb un humor de vegades lacònic i de vegades descordat, Anna Ballbona traça el retrat d?una dona en transformació, d?un paisatge desdibuixat i d?un temps d?incertesa.

Aquesta novel•la demostra un cop més que a Martin Amis no li tremola el pols a l’hora d’abordar temes delicats. Després de la demolidora Lionel Asbo, l’autor torna al nazisme i a l’Holocaust, com ja va fer a Time’s Arrow, des d’un angle com a mínim sorprenent, cedint la paraula als botxins i sense renunciar a burxar la ferida amb tocs de comèdia negra. En Golo, un jove oficial nebot del jerarca nazi Martin Bormann, arriba a un camp d’extermini per contribuir a posar en marxa una fàbrica amb mà d’obra esclava. Seductor nat, no triga gaire a enamorar-se de la Hannah, la dona del comandant del camp, el grotesc Paul Doll. I a aquest triangle s’hi afegeix l’Szmul, un d’aquells jueus que col•laboraven amb els executors.Amb la maquinària de la crueltat com a teló de fons, la novel•la desenvolupa una història d’amor i de gelosia entre funcionaris de la barbàrie nazi. És el marc per indagar la natura de l’horror i per preguntar-se: ¿què succeeix quan descobrim qui som en realitat? ¿Com podem arribar a acceptar les conseqüències dels nostres actes? Rodejada de polèmica i rebutjada per alguns dels editors habituals d’Amis, incòmodes amb els seus plantejaments, La Zona d’Interès ha rebut una acollida crítica extraordinària als Estats Units i la Gran Bretanya.

Això és una guia per sobreviure a Montauk, un tranquil poblet de pescadors envaït per milers de surfistes i hipsters de Nova York. Un tractat teorico-pràctic sobre la masturbació i el sexe dels astronautes. Un recull de les excentricitats de diversos tipus d?escriptor mentre conviuen en una granja aïllada. Un assaig sobre el neuromàrqueting, l?obesitat i els efectes de la dispersió urbana en la salut física i mental de la població americana. Una tirallonga de postals sagnants sobre la vida literària barcelonina. La reconstrucció de la infidelitat que va fer cèlebre Max Frisch amb la novel·la Montauk. Un reportatge gonzo sobre Walmart, Amazon i l?alcoholisme dels escriptors. Una galeria de retrats d?emprenedors de tota espècie que agradarà a la gent de dretes. Un estat de la qüestió sobre la pornografia en l?era d?Internet. La crònica d?una revolta ciutadana contra el turisme low cost. Un combat de diversos rounds dialèctics entre el gran dramaturg Edward Albee i cinc aprenents d?autor. Un manual per prevenir la malaltia de Lyme. Un elogi de l?arquitectura-objecte i una classe magistral de fotografia documental. I també una història d?amor; o unes quantes. Amb tots aquests ingredients i gèneres, una bona dosi d?humor i una prosa àgil i lluent, Albert Forns fa un pas més en la seva recerca sobre els mecanismes de l?autoficció i ens ofereix la dissecció del procés d?escriptura d?un llibre. Un making of que és, en realitat, una senyora novel·la sobre la síndrome de la segona novel·la.

Els misteris del temps explicats per un eminent físic que, a més, és un gran divulgador. Un assaig apasionant. Què és el temps? Existim en el temps o és el temps qui existeix en nosaltres? Per què recordem el passat i no el futur? Què vol dir que el temps «corre»? El passat és tancat i el futur és obert? El temps és lineal? Existeix de debò? Carlo Rovelli, físic i autor del best-seller internacional Set lliçons breus de física, respon aquí aquestes preguntes i moltes més.  El temps és un enigma no només per als profans, sinó també per als físics, que al llarg de la història han anat modificant la percepció que en tenen. Rovelli aborda el temps i els seus interrogants amb una combinació única de rigor, capacitat divulgativa i bagatge humanístic que li permet incorporar al text el Mahabharata, Horaci, Guillem d’Occam, Proust, Rilke…   El llibre es divideix en tres parts: la primera tracta allò que la física moderna sap avui sobre el temps i els canvis radicals que s’han produït al voltant d’alguns temes que es donaven per tancats; la segona se centra en la gravetat quàntica i en la idea d’un món sense temps, mentre que la tercera explora el naixement del temps i com l’experimentem. El resultat és un assaig apassionant, que ens proporciona claus –científiques i filosòfiques– per entendre el misteri del temps, un tema central de la física i també de la nostra relació amb la vida i l’univers.  

Un fet inesperat –un assassinat– trenca la quotidianitat burgesa de diversos personatges i els enfronta a l’abisme. Una tragicomèdia ferotge amb tocs de novel·la policíaca. L’Elisabeth, enginyera de patents, ha entrat en la seixantena, està trista per la mort de la seva mare, melancòlica pel record d’un amor de joventut perdut i una mica més sola des que el seu fill s’ha independitzat, però viu una existència plàcida i monòtona amb el seu marit Pierre. Per animar-se, decideix organitzar una festa a la qual convida amics i veïns, com els Manoscrivi, que viuen al pis de dalt. Ell, en Jean Lino, també inicia la seixantena, i ella, la Lydie, és cantant de jazz aficionada. Acabada la festa, en plena nit, algú truca a la porta de l’Elisabeth i en Pierre. És en Jean Lino. Els diu que ha discutit amb la Lydie per una fotesa, ha perdut els nervis i l’ha estrangulat. I els demana que l’ajudin a desfer-se del cadàver... En aquest llibre, que ha rebut el prestigiós Premi Renaudot, Yasmina Reza desplega tot el seu talent: mirada inquisitiva sobre les debilitats humanes, retrat implacable de les convencions i les banalitats de què està feta la nostra vida diària, humor descarnat per retratar l’angoixa, la incertesa… El resultat és una tragicomèdia ferotge en què el confort de la quotidianitat es posa en risc quan succeeix una cosa imprevista, ingovernable, impensable, i els personatges s’han d’enfrontar al vertigen de l’abisme i a si mateixos.

Grady McNeil té disset anys, i ha convençut els seus pares que la deixin sola al seu àtic de Central Park mentre ells se’n van de creuer. Ningú s’explica per què la noia prefereix passar l’estiu a Nova York i no a Europa. Però Grady té un secret: està enamorada. Un amor difícil, perquè ella pertany a l’alta societat i ell, Clyde Manzer, vigilant de garatge, és jueu, veterà de la Segona Guerra Mundial i de classe baixa. A mesura que l’estiu avança, l’afer es va tornant més seriós, més fosc, més ambigu… El 1966, gràcies a l’èxit d’A sang freda, Truman Capote va poder abandonar el seu apartament de Brooklyn, on va deixar enrere una pila de papers manuscrits, que va rescatar el porter de la finca. L’any 2004 van ser subhastats i va ser així com es va recuperar el text de Creuer d’estiu, una novel·la que Capote havia començat el 1943 i en la qual va treballar durant ben bé una dècada fins que la va acabar descartant. «Un conte de fades de Nova York, que en les darreres pàgines es metamorfoseja en tragèdia. El ritme de la prosa és perfecte» (Adam Mars-Jones, The Observer); «Grady és una clara precursora de Holly Golightly. El sol fet de descobrir una obra inèdita de Capote és fascinant, però la novel·la se sosté pels seus mèrits, que són considerables» (Peter Parker, The Sunday Times); «Un intent febril i bell de capturar l’ardor i la passió d’un amor d’estiu, i del mateix acte d’escriure» (Stephen Abell, Times Literary Supplement).