JOSEP MIQUEL ARQUES I GALIANA

ESCOLA MÉDICO PEDRO HERRERO

•  Objectius
• Analitzar críticament l'existència de
la variació lingüística com a fet
consubstancial i enriquidor.

• Conéixer i valorar les

característiques de la situació
sociolingüística actual i
desenvolupar actituds positives
envers la normalització.
• La variació lingüística és el diferent ús
d'una mateixa llengua entre sectors de
població diferents. És objecte d'estudi
de la sociolingüística. Les varietats
lingüístiques es contraposen a
l'estàndard de la llengua.
Tradicionalment es distingeixen tres
tipus de varietats: diatòpiques o
geogràfiques, diastràtiques o socials i
diafàsiques o lligades a una situació
comunicativa.
• 1. Quantes llengües es parlen al món actualment?
• A. Entre 5.000 i 6.000
• B. Unes 2.000
• C. Unes 1.000
• D. Unes 400.
• Resposta:1. A. Els experts solen estar d’acord en què
existeixen entre 5.000 i 6.000 llengües, tot i que és molt
difícil establir un nombre exacte de les llengües que es
parlen per qüestions polítiques (què és una llengua o un
dialecte es decideix moltes vegades per aquest criteri) i
perquè les llengües en moltes ocasions formen un continu
lingüístic en el qual es difícil establir fronteres, és a dir,
on acaba una llengua i on comença una altra. A més,
encara hi ha moltes llengües que no han estat estudiades
ni descrites a fons.
• 2. Segons algunes estimacions, quantes
poden desaparèixer al llarg del segle XXI ?
• A. El 90 % B. El 75 % C. El 50 % D. El 10 %
• 2. A. Segons algunes estimacions, el 50 % de
les llengües que ara existeixen podrien
desaparèixer abans del 2100. Aquestes
mateixes estimacions calculen que el 90 %
de les llengües estan condemnades a
desaparèixer al llarg del segle XXI, si no
s’inverteix la tendència actual.
• 3. Saps en quin dels països següents es parlen més
llengües?
• A. Als EUA B. A la Xina C. A Rússia D. A Indonèsia.
• D. A Indonèsia es parlen unes 670 llengües i és,
després de Papua-Nova Guinea (850 llengües), el
país lingüísticament més divers del planeta.
• 4. Quina de les llengües següents té més parlants?
• A. Bengalí B. Italià C. Rus D. Japonès
• 4. A. El bengalí té uns 190 milions de parlants i es
parla principalment a Bangla Desh i també a l’Índia.
Era la llengua de l’escriptor Rabindranath. Tagore
(premi Nobel de literatura). El rus el parlen uns 170
milions de persones, el japonès uns 125 milions i
l’italià uns 55 milions. La llengua més parlada del
món és el xinès mandarí que té uns 850 milions de
parlants.
• 6. Quin percentatge de les llengües del món es parla a
Europa?
• A. El 15 % B. El 25 % C. El 3 % D. El 10 %
• 6. C. Europa és un continent pobre pel que fa a diversitat
lingüística. El percentatge de llengües que es parlen als
altres continents és el següent: 15 % a Amèrica (Nord i
Sud), 30 % a l’Àfrica, 32 % a l’Àsia, 20 % al Pacífic.
• 7. En quin d’aquests estats europeus es parla només una
llengua?
• A. Alemanya B. Islàndia C. Grècia D. Polònia
• 7. B. Islàndia és un cas excepcional d’estat monolingüe. És
lògic que sigui una excepció si pensem en el nombre de
llengües que existeixen i el nombre d’estats que hi ha al
món: 193. A Alemanya, a més de l’alemany es parla danès,
frisó, luxemburguès, polonès, romaní, sòrab,
judeoalemany (jiddish). A Grècia, a més de grec es parla
albanès, búlgar, romanès, romaní, macedoni, turc. A
Polònia, a més del polonès, es parla alemany, bielorús,
caixubi, romaní, ucraïnès.
• 8. En quin dels següents estats europeus es parlen més
llengües?
• A. A Espanya B. A Itàlia C. A Suècia D. Al Regne Unit.
• 8. B. A Itàlia es parlen 16 llengües: albanès, català, cors,
occità, francès, friülés, italià, alemany, grec, ladí, ligur,
romaní, sard, serbocroat, eslovè, venecià.
• A Espanya: espanyol, gallec, basc, català, aragonès,
asturià, caló (romaní), aranès.
• A Suècia: suec, romaní, sami, finlandès. Al Regne Unit:
anglès, francès, irlandès, escocès, romaní, gal·lès.
• En negreta estan marcades les llengües oficials en tot
l’estat. A més de totes aquestes llengües autòctones,
existeix un gran nombre de llengües no europees que
també formen part, a causa de la immigració, del
panorama lingüístic de molts països europeus, com ara el
xinès, l’àrab, l’amazic (berber), el kurd, el panjabi, el
wòlof, el ioruba, l’igbo, el quítxua, etc.
• http://www.aulaintercultural.org/IMG/pdf/FitxaDiscovery
CAT.pdf
• No hi ha cap llengua monolítica o uniforme.
Totes presenten diferències associades a grups
de persones o a situacions d’ús concretes. De la
comunitat sencera al parlant individual, es
troben grups humans de diferent naturalesa,
inserits dins grups majors, a cada un dels quals
correspon formes lingüístiques diferenciades.
Fins i tot, entre dos individus, per semblants
que puguen ser, sempre hi ha diferències en l’ús
lingüístic susceptibles de ser detectades o
descrites per qualsevol observador atent. I en
un mateix individu trobaríem maneres de parlar
o d’escriure sensiblement diferents d’acord amb
el moment o la situació.
• 1. Variació geogràfica, que configura unes
maneres de parlar afins entre grups que
conviuen per proximitat geogràfica. Hi pot
haver variacions segons la regió a què
pertany el parlant, però també en àmbits
més reduïts: segons la comarca, la ciutat, el
poble o el barri. En els mapes dialectals la
variació és representada per isoglosses, que
són línies que uneixen o separen les
mateixes o diferents realitzacions d’un
determinat element lingüístic (un
determinat so d’una paraula o una
determinada variant lèxica, etc.). Una
• 2. Variació social, segons el grup social o l’estrat
sociocultural al qual pertany el parlant es poden
produir variacions ben característiques entre els
parlants d’una mateixa llengua. Entre les classes
socials benestants i els sectors més baixos d’una
mateixa comunitat lingüística hi pot haver diferents
accents socials que els identifiquen i diferencien;
entre el professorat i els estudiants, els polítics, els
okupes, els delinqüents, etc. Es tracta d’argots.
• 3. Variació temporal és aquella que està
determinada per l’època: la llengua del segle XV i
la del segle XIX tenen les seues particularitats; en
l’actualitat, la manera de parlar dels adolescents
és diferent de la de les persones majors.
• DEPENEN DELS USUARIS.
• Unes altres varietats que no reflecteixen la
identitat lingüística de cap parlant, sinó les
característiques d’una situació: són els
anomenats REGISTRES, o VARIETATS
ESTILÍSTIQUES, DIAFÀSIQUES o FUNCIONALS.
• Per exemple la llengua de la conversa
ordinària, la dels discursos polítics, la dels
textos científics.
• Segons l’ús que es fa de la llengua s’utilitzen
registres diferents. Els factors que definiran
aquestes variacions són: el tema de què es
parla, la intenció o finalitat dels parlants, el
grau de familiaritat entre els interlocutors,
• 1. El tema. El tema és el camp de la realitat a què es refereix
el text. Temàtiques diferents donen lloc a textos diferents.
Podem considerar una divisió bàsica entre textos de tema
general (registres col·loquials) i de tema específic (registres
cientificotècnics, jurídics, administratius, acadèmics,
publicitaris...). Els temes específics condueixen als llenguatges
d’especialitat, l’indicador més evident dels quals és el lèxic. Es
considera específic un text quan hi ha una determinada
presència dels mots que anomenem termes. Els camps
d’especialitat es poden dividir en tants com especialitats es
consideren en les classificacions sistemàtiques entre les
ciències i les tècniques (matemàtiques, lingüística, etnologia,
música, administració, religió, esports, etc.). No hi ha una
divisió rígida, però, entre els textos generals i els específics,
sinó més aviat una gradació d’especificitat. De fet en la nostra
societat es produeix contínuament una popularització de termes
que, perdent més o menys el seu sentit específic, passen a
formar part del vocabulari corrent (p. ex. electrocardiograma,
escàner, centrifugació, carburador, termòstat, hidroteràpia).
Alguns camps són tan de domini general que els termes, amb el
seu valor exacte, són desconeguts per un nombre molt alt
d’usuaris (p. ex. en futbol: linier, córner, fora de joc, etc.).
• 2. El nivell de formalitat. Els registres posen de
manifest el grau de formalitat. La relació que
s’estableix entre els interlocutors és el factor
que el condiciona. Segons la coneixença
personal i la confiança en el tracte, així com el
lloc i la situació en què es troben, el text pot
ser més o menys formal. La formalitat és un
continuum, que pot variar des de la màxima
familiaritat fins a la màxima formalitat. La
col·loquialitat i la formalitat són inversament
proporcionals Si un text és molt col·loquial té un
nivell de formalitat baixa i quan és menys
col·loquial s’incrementa el grau de formalitat.
Els registres informals solen correspondre a usos
privats de la llengua (família, amics i persones
conegudes) i els més formals als usos públics
• 3. El canal de producció. Una distinció
associada al canal del registre és el grau
d’espontaneïtat en la producció de textos orals i
escrits. En general els orals solen ser espontanis
i els escrits, preparats. Però no sempre és així.
Un text és espontani en la mesura que no
parteix d’una preparació prèvia. Així, un text
oral que consistisca en la lectura d’un text
escrit anteriorment per ser llegit, no és
espontani en absolut (poesia, teatre,
telenotícies, discurs preparat). Un text escrit
pot tenir un grau d’espontaneïtat elevat quan es
tracta d’una nota o de qualsevol redactat de
poca importància.
• 4. El propòsit o la intenció. Tot text es
produeix, des de la seua concepció a la ment de
l’emissor, d’acord amb un o uns objectius
determinats: informar o demanar informació,
aconseguir que els altres facen una acció,
obtenir un objecte o servei, fer riure, mostrar
alegria o enuig, i una llarguíssima, si no infinita,
llista de possibles intencions. Fins i tot quan un
discurs no transmet cap contingut remarcable
(conversa d’ascensor sobre el temps
atmosfèric), hi ha un propòsit que és mantenir
el contacte social o evitar el silenci, que a la
majoria de les cultures s’interpreta com un
senyal d’hostilitat.
• Edat: els joves tendeixen a usar més els registres informals,
tenen un argot propi i creen més neologismes
• Sexe: les dones tendeixen a usar una parla més propera a
l'estàndard
• Procedència: cada zona té un dialecte propi
• Professió: hi ha professions amb un lèxic propi especialitzat
• Nivell d'estudis: a més estudis, més ús dels registres cultes o
formals
• Situació comunicativa: que marca si la parla ha de ser formal
o col·loquial, és el factor que més influeix
• Canal de comunicació: l'escrit acostuma a demanar més
formalitat
• Grau de literarietat: inclou recursos literaris i para més
atenció a la llengua
Explica.
a) Com degué explicar el succés
el conductor als amics de
l’institut?
b) I davant el jutge?
c) Com degué explicar el succés
el músic als policies?
d) I la metgessa?
• Ara escriurà un diari
de viatge.
• El diari de viatge de
classe.
• Haurà d’escriure tot
allò que passa a
l’aula.
• CONTE UNA SITUACIÓ INUSUAL,
ESTRANYA, GRACIOSA DE LA VIDA
QUOTIDIANA.
• PENSE EN LA VARIETAT LINGÜÍSTICA QUE
HA D’EMPRAR!
• PRIMERAMENT PENSE-LA, PREPARE-LA
ACURADAMENT, I DESPRÉS EXPOSE-LA:
• INTRODUCCIÓ, NUS I DESENLLAÇ.
• La varietat estàndard, abans anomenada literària o
comuna, de caràcter supradialectal i referencial, es
caracteritza per la seua notable uniformitat. Pot definir-se
com la varietat codificada d’una llengua que serveix per a
les necessitats comunicatives (especialment culturals i
intel·lectuals) d’una comunitat lingüística moderna.

• La construcció d’una varietat estàndard, o

l’estandardització d’una llengua, és un procés complex que
abasta àmbits molt diversos. És una varietat que va fent-se
en l’ús. Per això, cal no sols una normativa (fixació de
l’ortografia, de la gramàtica i selecció del lèxic) sinó
també l’adequació a uns usos socials amplis.
L’estandardització no es pot considerar assolida sense la
prova de la utilització i de la difusió de la varietat
estàndard en els usos supradialectals, públics i de masses.
• L’estandardització és una necessitat per a les llengües i també
un dret.
• No és un fenomen de laboratori sinó un fet social, en el sentit
que les formes considerades estàndards només són vàlides en
la mesura que són acceptades socialment.
• L’estàndard té assignats dos papers especials:
o 1) facilitar la comunicació dels parlants d’una comunitat
lingüística, amb independència de la seua àrea lingüística, de la
seua edat, de la seua classe social o professió.
o 2) ser el senyal més visible de la normalització lingüística de la
llengua minoritzada; s’inscriu en el procés de normalització de
l’ús públic d’aquesta llengua i és imprescindible per a donar
resposta a les necessitats comunicatives d’una societat moderna.
Actua com a model de referència en uns àmbits determinats o en
tots. Discrimina allò que és considerat vàlid i allò que és
considerat no adequat. Possibilita una comunicació eficaç i
segura, sobretot en situacions formals (mitjans de comunicació,
àmbits acadèmics, relacions amb les institucions...). En situacions
de normalitat, l’estàndard esdevé per als parlants la
representació de la llengua i arriba fins i tot a definir el mateix
concepte de comunitat lingüística.
• És la varietat pròpia dels àmbits d’ús acadèmics.
• S’aprén a l’escola i, sobretot, llegint i escoltant els
mitjans de comunicació. (CANAL 9?, TV3?)
• Ha de ser conegut (compartit) i sentit com a propi
(acceptat).
• Amb l’arribada dels mitjans de comunicació
audiovisuals s’ha creat una norma d’estàndard oral
(oralització de l’escrit) amb totes les
particularitats que comporta el canal oral.
• La varietat estàndard de la llengua és, doncs, el
punt de trobada de les diverses varietats i
constitueix un instrument de comunicació neutre i
comú a tots els parlants, vàlid per a respondre a
les necessitats comunicatives de l'administració
pública, de l'ensenyament i dels mitjans de
comunicació i indispensable per a cohesionar i
 USATGES DE BARCELONA (1252)
• CANCELLERIA REIAL:
½ SEGLE XIII. JAUME
I.
• REFORMADA PER PERE
III EL CERIMONIÓS
(1344)
• ELIMINADA PER
FERRAN EL CATÒLIC
(1494).
ELS COSTUMS DE TORTOSA LIBRE DE CONSOLAT DE MAR
(1272) (1283).
ELS FURS (1261) els Furs valencians, foren el dret territorial
valencià durant més de quatre segles, des del 1261, quan Jaume I
els va jurar i promulgar, durant la reunió de les Corts Valencianes
el mateix any, fins al 1707, amb la derrota d'Almansa (25 d'abril) i
el consegüent Decret de Nova Planta del Regne de València,
l'estiu del mateix any.
DERROGATS PER FELIP V EL 1707.

• KOINÉ
• CURIAL E GÜELFA
• 1) SELECCIÓ VARIETAT: policèntrica.
• 2) CODIFICACIÓ. QUINS ELEMENTS ENTREN
A FORMAR PART.
• 3) VEHICULACIÓ. A L’ENSENYAMENT.
• 4) ACTUALITZACIÓ, ENRIQUIMENT I
ESPECIALITZACIÓ.
• Activitat 1
• Indiqueu si aquestes afirmacions són vertaderes o falses. En grups de quatre
distribuïu-vos les qüestions, raoneu-les i exposeu les conclusions al grup-classe.
(PÀGINA 6)
•  1. “Els idiomes són codis homogenis i estables.”
• 2. “Existeixen varietats lingüístiques intrínsecament més adequades que altres.”
• 3. “La intenció i el canal no tenen res a veure amb la variabilitat de l’ús
lingüístic.”
• 4. “La utilització de la paraula merda o la paraula excrement depenen
principalment de la procedència geogràfica dels parlants.”
• 5. “Com més urbana és una societat més variació funcional sol haver-hi.”
• 6. “Per a dominar bé una llengua s’han de conéixer totes les seues varietats
lingüístiques.”
• 7. “La característica que defineix els registres és el fet que estiguen escrits.”
• 8. “El nivell de formalitat en un registre està determinat pel canal de
comunicació.”
• 9. “El registre col·loquial no té gens de formalitat.”
• 10. “La comunicació oral és sempre més poc controlada que no l’escrita.”
• 11. “Els registres especialitzats solen associar-se a una varietat no estàndard.”
• 12. “La llengua és usada per un nombre elevat de persones, mentre que el dialecte
és usat per poques persones.”
• 13. “L’estàndard actua com a cohesionador i identificador de la comunitat
lingüística.”
• 14. “Una llengua que està patint un procés de retracció dels seu usos públics i
privats a la pròpia comunitat lingüística és una llengua minoritzada.”
• 15. “El castellà a Puerto Rico està patint un procés de minorització.”
• FAÇA UNA DESCRIPCIÓ SOBRE EL SEU POBLE O
CIUTAT.
• FAÇA UNA DESCRIPCIÓ ESCRITA DESTINADA A
UNA GUIA DE VACANCES.
• FAÇA UN RESUM DEL DARRER LLIBRE QUE S’HA
LLEGIT.
• FAÇA UN TEXT ORAL DESTINADA A UN
PROGRAMA RADIOFÒNIC SOBRE UN PROBLEMA
SOCIAL.
• FAÇA UN TEXT ORAL DESTINAT A CON VÉNCER
UN AMIC PERQUÈ US VISITE.
• PREPARE UNA EXPOSICIÓ ORAL D’UN TEMA DE LA
SEUA ASSIGNATURA.
• ESCRIGA QUIN PENSA QUE ÉS EL PROBLEMA
DE L’ESTÀNDARD VALENCIÀ.
• TINGA EN COMPTE:
o PER QUÈ SE N’HA CREAT.
o L’ACCEPTACIÓ DELS USUARIS.
o CONFLICTE LINGÜÍSTIC.
o SUPORT DELS POLÍTICS.
o MITJANS DE COMUNICACIÓ.
• Objectius de la unitat
• Conéixer i valorar les característiques de la
situació sociolingüística actual i desenvolupar
actituds positives envers la normalització.
• Analitzar la situació sociolingüística pròpia.
• CENTRA EL SEU ESTUDI EN L’ÚS LINGÜÍSTIC,
CONDICIONAT PEL PROPI CONTEXT SOCIAL.
• CIÈNCIA JOVE: 1953, URIEL WENREICH
LANGUAGES IN CONTACT.
• ORIGEN: SOCIETAT NORD-AMERICANA DELS
ANYS 50. “LA TERRA DE LES
OPORTUNITATS”.
• DÈCADA 60, ES TRASLLADA A EUROPA.
• CAMP D’ESTUDI:
o LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA
o I LES LLENGÜES EN CONTACTE.
• LA LLENGUA REFLECTEIX LA FORMA DE PENSAR
DE LA SOCIETAT, ELS SEUS VALOR CULTURALS I
LES SEUES ESTRUCTURES SOCIOPOLÍTIQUES.
• TOT SISTEMA LINGÜÍSTIC REPRODUEIX, EN
CERTA MESURA, ELS CANVIS SOCIALS,
CULTURALS, ECONÒMIC, POLÍTICS, ETC... QUE
EMERGEIXEN AL SI DE LA SOCIETAT.
• LA LLENGUA ÉS UN FET SOCIAL I NO
EXCLUSIVAMENT LINGÜÍSTIC.
• EX. LLENGUA MASCLISTA:
o TERME. PARE TREBALLADOR? PARE SOLTER?
o EN ANGLÉS, 220 PARAULES PER REFERIR-SE A UNA
DONA SEXUALMENT PROMÍSCUA.
o PREJUDICIS: SUDACA, FRANXUTE (GAVATXO),
MADERO O PICOLETO, GUIRIS.
• GRUP, ELS MEMBRES DEL QUAL TENEN EN COMÚ
UNA LLENGUA, O ALMENYS UNA VARIETAT
LINGÜÍSTICA, I QUE COMPARTEIXEN CONSENSOS,
REGLES, NORMES, I ACTITUDS PER A L’ÚS
CORRECTE I NORMAL DE LA LLENGUA COMUNA.
• No està subjecte a cap criteri quantitatiu.
• L’existència d’una comunitat lingüístic a implica,
senzillament, l’existència de dos parlants, encara
que en referir-nos a comunitat lingüística,
al·ludim una estructura grupal àmplia que supera
el grup primari de relació directa: família colla
d’amics, etc.
• http://www6.gencat.net/llengcat/publicacions/map
a/mapa.jpg
• http://www6.gencat.net/llengcat/publicacions/map
a/llengues.jpg
• En quins estats es parla més d'una llengua?
• Espanya, Itàlia, França, Gran Bretanya, Bèlgica,
Romania, Irlanda, Suïssa, República Txeca.
• Quants estats monolingües hi ha a Europa? Portugal,
Islàndia, Hongria,
• Quines llengües es parlen en més d'un estat? Gallec-
portugués, èuscar, català, occità, anglés, italià,
alemany, francés, neerlandés...
• El CONTACTE DE LLENGÜES és simplement la
coexistència de diverses llengües, però sense que
es produesca cap tensió en els seus usos. Ens
referim, doncs, a situacions on la distribució de
llengües no crea cap tensió social. Per exemple,
l’ús de distintes llengües en un fullet informatiu,
guia turística, guia de museu...
• TROBAREM:
o LLENGÜES MAJORITÀRIES:
 ALEMANY: 100 milions parlants.
 ANGLÉS: 300 milions parlants.
 CASTELLÀ: 180 milions parlants.
 GALLEC-PORTUGUÉS: 120 milions parlants.
 ITALIÀ: 55 milions parlants.
 NEERLANDÉS: 17 milions parlants.
 TURC: 25 milions parlants.
• LLENGÜES MINORITÀRIES A EUROPA:
o BIELORÚS: a Letònia (uns 15.000
parlants).
o CALMUC: El calmuc és una llengua
mongòlica parlada per més de mig milió
de persones, 175.000 a Calmúquia
(Federació Russa), uns 140.000 a la Xina i
més de 200.000 a Mongòlia. En aquests
dos últims països s'anomena 'oirat'.
o El FRISÓ (frysk) és una llengua germànica
occidental parlada a Frísia (nord dels
Països Baixos, nord-oest d'Alemanya i sud-
oest de Dinamarca), molt propera a
l'anglès i en greu perill de desaparició.
MIG MILIÓ DE PARLANTS.
o LITUÀ: als EUA, sobretot a la regió de
• OCCITÀ: L'occità o llengua d'oc (occitan, lenga d'òc)
és la llengua romànica pròpia d'Occitània. El domini
lingüístic actual de l'occità s'estén per quatre estats: El
terç sud de França, La Vall d'Aran a Catalunya, Les Valls Occitanes, a Itàlia (ço
és: una franja del Piemont i un tros de la Ligúria). El Principat de Mònaco (on
l'occità coexisteix amb el monegasc)
• SUEC: Finlàndia (280.000 persones).
• El català és una llengua romànica parlada per gairebé
9 milions i mig de persones al món. Els límits del
domini lingüístic inclouen Catalunya excepte la Vall
d'Aran, el País Valencià (a excepció d'algunes
comarques), les Illes Balears, Andorra, la Franja de
Ponent (Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de
Sardenya), la Catalunya del Nord (95% del
Departament dels Pirineus Orientals, i el Carxe, un
petit territori de Múrcia poblat per modernes
migracions de valencians. El domini lingüístic, amb una
superfície de 59.905 km² i 12.805.197 d'habitants
• BASC: A l’Estat Francés (unes 150.000 persones); a
l’Estat Espanyol (unes 650.000 persones).
• CATALÀ: A l’Estat francés, espanyol (Múrcia,
Aragó, València, Illes Balears, Catalunya), italià,
l’illa de Sardella (l’Alguer), Andorra.
• Carelià: a l’URSS.
• Francoprovençal: França, Suïssa, Itàlia.
• Frisó: al nord-oest dels Països Baixos.
• Gaèlic: a Gran Bretanya.
• Lapó: A Noruega.
• Macedònic: A Iugoslàvia.
• Occità: A França.
• Reto-romànic: Suïssa i Itàlia.
• Bretó: França
• Cors: França.
• Eslovinç: gairebé extingida a Polònia.
• Gal·lés.
• Letó: Letònia.
• Lituà: Lituània.
• Sard: a l’illa de Sardenya.
• ...
• MOLLÀ, Toni & Carles PALLANCA, Curs de
Sociolingüística 1, Graella, Edicions Bromera,
Alzira (València), 1989.
• La definició que ens dóna Jordi Solé sobre el
terme:
•  "Entenem per conflicte lingüístic una situació en
la qual dues varietats lingüístiques competeixen
entre elles i provoquen la invasió o el
desplaçament d'una de les dues llengües o
variants dels àmbits d'ús de l'altra.“
• Coneixeu cap cas?
• Penseu que aquí es dóna una situació com la
descrita en la definició?
• Quan es dóna una situació de conflicte lingüístic,
una de les dues llengües està en inferioritat de
condicions respecte de l'altra: això es dóna als
nostres centres?
• TOT AÇÒ ENS PORTA A PARLAR DE...
• Diverses disciplines l’han intentada definir, com
reunions i congressos: PEDAGOGIA, PSICOLOGIA,
SOCIOLOGIA, SOCIOLINGÜÍSTICA...
• «EL BILINGÜÍSIME ÉS LA PRÀCTICA D’USAR
ALTERNADAMENT DUES LLENGÜES». (URIEL
WEINREICH).
• «EL BILINGÜISME ÉS LA CONDICIÓ DE
COEXISTÈNCIA DE DOS O MÉS IDIOMES VIUS EN UNA
NACIÓ». (A.J. AUCAMP).
• EL CONCEPTE, NO ÉS UNÍVOC. MÉS AVIAT ES
TRACTA D’UN CONCEPTE POLISÈMIC,
CONNOTATIU, AMB ACCEPCIONS SEGONS LA
DISCIPLINA, I DELS DIFERENTS INTERESSOS
ETIQUETATS.
• BILINGÜISME INDIVIDUAL: persona que és capaç de fer
servir dos idiomes. No importa com els ha aprés, amb
qui els utilitza, per parlar de què, ni com.
• BILINGÜISME TERRITORIAL : espai geogràfic dividit en
dues zones clarament delimitades lingüísticament. En
una zona, s’utilitzaria la llengua L1, i en l’altra la
llengua L2. En principi, aquesta solució no té perquè
ser font de tensions. No és, però, una solució massa
freqüent. Ex. Bèlgica (Neerlandés i Francés).
• BILINGÜISME SOCIAL: Situació més freqüent, dins d’un
territori apareixen uns conjunts d’individus (que
formen grups socials), que usen més d’un idioma: un de
propi, aprés per transmissió natural (familiar...) i un
altre, el propi d’un altre grup. Aquesta alternança
idiomàtica sol estar organitzada segons unes normes
d’ús social i sol estar desequilibrada, en el sentit que
• EL FINAL MÉS NOMAL DEL BILINGÜÍSME SOCIAL ÉS LA
SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA.
• L’ABANDÓ I L’EXTINCIÓ DE LA LLENGUA PRÒPIA I
L’ADOPCIÓ DE LA LLENGUA FORASTERA.
• AQUEST PROCÉS ENS DUU CAP AL TERME DIGLÒSSIA:
Terme que caracteritza una situació sociolingüística
en què un idioma o parlar és usat per a funcions
formals, predominantment en l'ús escrit, enfront
d'un idioma o parlar utilitzat per a funcions
informals, generalment orals.
• És a dir, la pèrdua dels ÀMBITS D’ÚS.
• DIGLÒSSICA I BILINGÜISME: Per exemple: A
Paraguai, on més de la meitat de la població parla
castellà i guaraní; el castellà és la llengua amb
estatus alt (educació, religió, govern, cultura),
mentre que el guaraní és bàsicament, llengua de la
intimitat.
• BILINGÜISME SENSE DIGLÒSSIA: Cas idíl·lic.
L’aprenentatge d’un segon idioma, on no hi ha
diferència d’estatus entre els idiomes.
• DIGLÒSSIA SENSE BILINGÜISME: Aristocràcies
europees abans de la I Guerra Mundial, com en el
cas de la Rússia tsarista, on l’élite era francòfona i
el poble russoparlant. Cap dels dos blocs socials era
bilingüe.
• NI BILINGÜISME NI DIGLÒSSIA: Estats monolingües.
• "Ja havíem esmentat abans que existeix una situació de conflicte lingüístic
quan una llengua entra amb competència amb una altra en un mateix
territori. Les causes que originen aquest fenomen són de caire polític,
socioeconòmic o de prestigi social. El conflicte apareix quan una nova
llengua comença a ocupar els àmbits i les funcions que li corresponen a la
llengua pròpia, original de la societat. Quan ocorre una situació com la
descrita, la llengua nouvinguda adquireix per al parlants una consideració
de major prestigi davant de la seua llengua. Així, una llengua -A- (llengua
dominant) s'empra en les situacions formals i, sobretot, en els àmbits
escrits; mentre que la llengua -B- (llengua minoritzada) es relega a les
funcions informals i poc rellevants socialment. Els lingüistes anomenen
diglòssia aquesta diferent distribució d'usos i funcions. Aquest fenomen
pot dur la llengua o bé a la seua extinció, a través de la substitució per la
llengua nouvinguda; o bé, a la recuperació de la llengua minoritzada,
mitjançant un procés de normalització lingüística."

• Penseu que es produeix un ús diglòssic de la llengua quan canviem el

nostre idioma habitual en anar al jutjat o en anar a la notaria?
• Creieu que als centres d'ensenyament sol donar-se aquest fenomen? Com?
Raoneu les vostres respostes.
• LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA. (PROCÉS
NATURAL).
• El castellà ocupa tots els àmbits d’ús del català.
• LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA.
• Jordi Solé defineix la normalització com "un
procés historicosociocultural en què un idioma
és sotmés a la normalització i aconsegueix
d'accedir a totes les funcions socials fins
aleshores reservades a la llengua dominant. Un
idioma, per tant, està plenament normalitzat
quan ocupa tots els àmbits formals i informals."
• Es necessita:
• La normativització: Procés d'elaboració i fixació de
normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques per a
una llengua o varietat lingüística.
 Procés fet entre 1906 fins 1932.
• Creació de l' ESTÀNDARD. El tenim fet!!!
• Superar ELS PREJUDICIS LINGÜÍSTICS. (Hi ha
lingüístics i extralingüístics). Actitud no raonada,
sense provació, que es manifesta en formes
d'antipatia o de simpatia per individus, grups, races,
nacionalitats, idees, etc.
• Superar l’AUTODOI LINGÜÍSTIC.
• Ser LLEIALS A LA LLENGUA.
• Suport dels POLÍTICS i la IMMIGRACIÓ.
• En un dinar familiar: hi ha cinc membres d’una
família. Quatre parlen en anglés, i un dels
membres només parlar francés, i no entén
l’anglés. En quina llengua hauria de parlar la
família?
• En un altre dinar familiar: hi ha cinc membre
d’una família. Quatre parlen en valencià, i un dels
membres només parla castellà, sí que entén el
valencià (més o menys). En quina llengua hauria
de parlar la família?
• Quina mena de formació prèvia sobre aspectes
lingüístics creus que haurien de rebre els
llicenciats d’especialitats no lingüístiques que
opten per dedicar-se a la docència?
• Si partim de l’anomenat plurilingüisme social
igualitari, quins arguments podem adduir per a
la recuperació lingüisticocultural del valencià i
per a la consecució dels objectius de la LUEV.
(LLEU D’ÚS I ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ)
• Esbosse, breument el panorama de la situació
sociolingüística de la Comunitat Valenciana.
• Act 11. (10’). Dels aparats següents, fes-ne
dues columnes, segons que les afirmacions
siguen veritables (V) o falses (F).
o La sociolingüística té com a objecte d’estudi l’ús
lingüístic condicionat pel context històric.
o Les llengües estan aïllades de manera que mai
no hi ha cap transvasament entre les llengües
pròximes.
o El terme lingüística és l’ús coincident de dues
llengües en un grup social.
• Act 12. (10). Digues a quin fenomen de
contacte de llengües fa referència cada
situació.
o Els alumnes d’un institut parlen entre ells en una
llengua, però reben les classes en una altra.
o Un individu parla amb son pare en una llengua i
amb sa mare en una altra.
• Act 13. (10’). Contesta aquestes qüestions:
o Què és normativitzar una llengua?
o La Comunitat Valenciana és bilingüe o no?
o Els poders públics han d’intervenir en matèria
lingüística? Per què?
• http://curs-
superior.blogspot.com/2008/01/seixanta-
conceptes-de-sociolingstica.html
• http://static.scribd.com/docs/ab5rct097rj8.
swf