Guia Dxusos Lingxxstics

Presentaci
1
1
guia dusos limgistics
Presentaci
GUIA DUSOS LINGSTICS
1
5
ASPECTES GRAMATICALS
Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

2002
Aquesta publicaci no pot ser reproduda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperaci d'informaci, en cap forma ni per cap mitj, sia fotomecnic, fotoqumic, electrnic, per fotocpia o per qualsevol altre, sense el perms previ de l'editorial.
Consell General de lInstitut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2002 Daquesta edici: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2002 Coordinaci: Antoni Ferrando Redacci: Maria Josep Cuenca i Manuel Prez Saldanya Disseny i maquetaci: Inmaculada Mesa Disseny de la coberta: Celso Hernndez de la Figuera Illustraci de la coberta: Incha
ISBN: 84-370-5344-7 (obra completa) ISBN: 84-370-5345-5 (volum 1) Dipsit legal: A-111-2002 Impressi: Quinta Impresin, S.L.
Presentaci
ndex
Prembul ....................................................................................................... PRESENTACI 1. CONCEPTES BSICS .................................................................................. 1.1 La variaci lingstica: llengua i dialecte .............................................. 1.2 Variaci i estndard ............................................................................. 1.3 Estndard, norma i correcci .............................................................. 2. DESTINATARIS .......................................................................................... 3. ESTRUCTURA ............................................................................................ 11
15 15 16 19 20 22
I
INTRODUCCI
1. OBJECTIUS ESPECFICS I ABAST DE LOBRA ................................................ 2. CARACTERSTIQUES DE LEXPOSICI ........................................................ 3. REFERNCIES BIBLIOGRFIQUES ............................................................... 27 28 29
II
ORTOGRAFIA I PRONNCIA
1. LALFABET ............................................................................................... 2. EL VOCALISME .......................................................................................... 2.1 El vocalisme tnic .............................................................................. 2.1.1 La distribuci de la e oberta i de la o oberta ............................. 2.1.2 Diferncies dialectals en la distribuci de la e tnica ................ 2.2 El vocalisme ton ............................................................................... 2.3 Els hiats i els diftongs. La diresi ........................................................ 2.3.1 Els hiats i els diftongs .............................................................. 2.3.2 La diresi ................................................................................. 35 37 37 37 40 41 43 43 44
3. EL CONSONANTISME ................................................................................ 3.1 Les consonants oclusives .................................................................... 3.2 Les consonants fricatives labiodentals................................................. 3.3 Les consonants sibilants ..................................................................... 3.3.1 Les consonants sibilants alveolars............................................. 3.3.2 Les consonants sibilants palatals .............................................. 3.3.3 Les consonants sibilants: fenmens de carcter general ............ 3.4 Les consonants laterals ....................................................................... 3.5 Les consonants rtiques ..................................................................... 3.6 Les consonants nasals ......................................................................... 4. LACCENT ............................................................................................... 4.1 Laccent dintensitat ........................................................................... 4.2 Laccent grfic .................................................................................... 4.3 Laccent diacrtic ................................................................................ 5. EL GUIONET .............................................................................................
46 47 49 49 50 51 52 53 54 55 56 56 57 58 59
III
8
FLEXI I CONJUGACI
1. ELS SUBSTANTIUS I ELS ADJECTIUS: GNERE I NOMBRE ............................. 1.1 El gnere dels substantius................................................................... 1.1.1 Canvis de gnere ..................................................................... 1.1.2 Substantius amb doble gnere.................................................. 1.2 Mots variables i invariables quant al gnere ........................................ 1.2.1 Mots variables quant al gnere ................................................. 1.2.2 Modificacions ortogrfiques i fontiques ................................. 1.2.3 Mots invariables quant al gnere .............................................. 1.2.4 El gnere i les professions ........................................................ 1.3 El nombre en els substantius i els adjectius ........................................ 1.3.1 La formaci del plural ............................................................. 1.4 Substantius invariables quant al nombre ............................................ 1.5 Substantius defectius quant al nombre ............................................... 2. ELS VERBS: LA CONJUGACI ..................................................................... 2.1 El present dindicatiu i de subjuntiu .................................................. 2.1.1 La persona 1 del present dindicatiu ........................................ 2.1.2 Les persones 4 i 5 del present dindicatiu i de subjuntiu .......... 2.1.3 Algunes formes irregulars del present dindicatiu ..................... 2.1.4 Les persones 1, 2, 3 i 6 del present de subjuntiu ...................... 2.2 El passat simple i perifrstic dindicatiu ............................................. 2.3 Limperfet dindicatiu ........................................................................ 63 63 64 64 65 65 66 67 67 68 68 72 72 73 75 75 76 77 78 79 79
Presentaci
2.4 Limperfet de subjuntiu ...................................................................... 2.5 Les formes no personals ..................................................................... 2.5.1 Linfinitiu i el gerundi .............................................................. 2.5.2 El participi .............................................................................. 2.6 Limperatiu ........................................................................................ 2.7 Els verbs amb formes velaritzades i lextensi analgica daquestes formes 2.8 Els verbs incoatius ............................................................................. 2.9 Els models de conjugaci ................................................................... 2.9.1 Els verbs regulars ..................................................................... 2.9.2 Els verbs auxiliars haver i anar, i el verb irregular ser................. 80 81 81 82 83 84 87 88 89 91
IV
MORFOSINTAXI
1. ALGUNS USOS DE LES FORMES VERBALS ................................................... 1.1 Les perfrasis verbals........................................................................... 1.1.1 Les perfrasis modals ................................................................ 1.1.2 Les perfrasis aspectuals ........................................................... 1.2 Els verbs ser i estar .............................................................................. 2. FORMA I S DELS PRONOMS PERSONALS FORTS I DELS PRONOMS FEBLES 2.1 Els pronoms personals forts ............................................................... 2.2 Els pronoms febles ............................................................................. 2.2.1 Tipus de pronoms segons la forma .......................................... 2.2.2 Combinacions de pronoms: lordre.......................................... 2.2.3 Combinaci de pronoms: la forma .......................................... 2.3 La sintaxi dels pronoms febles ............................................................ 2.3.1 Verns pronominals .................................................................. 2.3.2 La concordana del participi .................................................... 2.3.3 s pleonstic del pronom de datiu .......................................... 2.3.4 El pronom adverbial en ........................................................... 2.3.5 El pronom adverbial hi ............................................................ 3. FORMA I S DELS DETERMINANTS ............................................................ 3.1 Larticle .............................................................................................. 3.1.1 Forma de larticle: la contracci i lapostrofaci ....................... 3.1.2 Presncia i absncia de larticle definit ..................................... 3.1.3 Larticle amb noms propis de persona ...................................... 3.1.4 Larticle lo ................................................................................ 3.2 Els demostratius i altres dctics espacials ............................................. 3.2.1 Els demostratius i els pronoms neutres .................................... 3.2.2 Els adverbis de lloc .................................................................. 95 96 96 97 99 101 102 103 104 106 107 109 109 110 110 111 112 114 114 114 115 116 117 120 120 122
10
3.3 Els possessius ..................................................................................... 3.3.1 Els possessius tnics ................................................................. 3.3.2 Els possessius tons .................................................................. 4. Els quantificadors ..................................................................................... 4.1 Els numerals ...................................................................................... 4.1.1 Els numerals cardinals ............................................................. 4.1.2 Els numerals ordinals............................................................... 4.1.3 Els numerals multiplicatius...................................................... 4.1.4 Els numerals partitius .............................................................. 4.2 Els quantitatius .................................................................................. 4.3 Els indefinits ...................................................................................... 4.3.1 Els especificadors indefinits ..................................................... 4.3.2 Els pronoms indefinits ............................................................. 5. FORMA I S DE LES PREPOSICIONS I ELS ADVERBIS ................................... 5.1 Forma i s de les preposicions tones ................................................. 5.1.1 La preposici a i els complements directe i indirecte ................ 5.1.2 Ls de a i en amb complements de lloc ................................... 5.1.3 Ls de preposicions en les expressions temporals ..................... 5.1.4 La construcci en/al + infinitiu ............................................ 5.1.5 El canvi i la caiguda de preposicions ........................................ 5.2 s de les preposicions compostes cap a, fins a i com a ....................... 5.2.1 Lalternana entre cap i cap a .................................................... 5.2.2 Lalternana entre fins i fins a ................................................... 5.2.3 Lalternana entre com i com a ................................................. 5.3 Ls de les preposicions per i per a ..................................................... 5.4 Els adverbis i les locucions adverbials ................................................. 5.4.1 Els adverbis de manera ............................................................ 5.4.2 Els adverbis i les preposicions adverbials de lloc ....................... 5.4.3 Els adverbis de temps i lexpressi temporal ............................. 5.4.4 Els adverbis dafirmaci i negaci ............................................ 6. LES ORACIONS COMPOSTES I ELS ELEMENTS DE CONNEXI .................... 6.1 Les completives i la conjunci que ..................................................... 6.2 Les relatives i els pronoms relatius ...................................................... 6.3 Altres conjuncions i elements de connexi .........................................
122 122 124 124 125 125 126 128 129 130 132 133 134 136 136 136 137 138 138 140 141 141 141 142 143 144 144 146 148 149 150 150 150 153
Presentaci
Prembul
El 1932 les entitats culturals i les personalitats ms destacades del mn de les lletres i les humanitats del Pas Valenci van signar les anomenades Normes de Castell, adaptaci valenciana de la codificaci ortogrfica realitzada per Pompeu Fabra. Amb aquest acord, els sectors ms dinmics de la societat valenciana van fer una aposta decidida per la normalitat i la modernitat cultural del nostre poble. Daleshores en, els valencians hem tingut la sort de disposar dun bon nombre de gramtics i lexicgrafs ben orientats, com Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor i Germ Coln, que han anat conformant un corpus doctrinal propi, basat en els usos genuns valencians, per plenament inserit en el conjunt de la llengua catalana. El 1978 la Facultat de Filologia de la Universitat de Valncia va aprovar per unanimitat un Informe sobre la llengua del Pas Valenci, en qu es reivindicava la vigncia del policentrisme convergent com a criteri definidor de la tasca de complementaci codificadora realitzada pels nostres principals gramtics i lexicgrafs. El mateix any naixia al si de la nostra Universitat lInstitut de Filologia Valenciana (IFV), amb el propsit de convertir-se en un centre destudis filolgics del valenci, tal com ja shavia plantejat als anys trenta amb el projecte de creaci del Seminari de Filologia Valenciana, de la Universitat de Valncia. A partir daquesta darrera data, lIFV, reconvertit el 1994 en Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), de les tres Universitats valencianes amb estudis de filologia, no sha limitat a les activitats investigadores, sin que ha procurat de posar-se al servei de la societat valenciana i, de manera especial, de la comunitat educativa de molt diverses maneres. Cenyint-nos a lmbit ms estrictament lingstic, heus ac algunes de les iniciatives ms importants de lIIFV:
11
a) Assessorament a les Corts valencianes en la delimitaci de les rees lingstiques de predomini valencianoparlant i de predomini castellanoparlant, a propsit de laprovaci de la Llei ds i Ensenyament del Valenci, de 1983, tal com sarreplega en el Prembul. b) Emissi dinformes sobre la grafia correcta dels municipis valencians, a requeriment de la Generalitat i de nombrosos ajuntaments. c) Aprovaci dun document que, coordinat amb altres de semblants de les universitats de Lleida, Illes Balears i Perpiny, sadreava a lInstitut dEstudis Catalans (IEC) sollicitant la seua intervenci davant dels responsables de la TV3 perqu hi fos garantida una presncia ponderada de les diferents varietats geogrfiques de la llengua (1986). d ) Coorganitzaci del II Congrs Internacional de la Llengua Catalana (1986) i publicaci de les Actes de lrea VII (1989), amb gestions institucionals davant dels governs autnoms de Valncia, Catalunya i Balears sollicitant la coordinaci en matria de normalitzaci lingstica. e) Debat i acord sobre diversos punts de la morfologia verbal (incoatius i imperfet de subjuntiu) i nominal (demostratius), en collaboraci amb els responsables de poltica lingstica de la Generalitat Valenciana. Trams a la Secci Filolgica (SF) de lIEC, que el va avalar i fer seu, el text fou publicat al volum III de Documents de la Secci Filolgica (1996). f ) Organitzaci de les Jornades sobre la llengua als mitjans de comunicaci valencians (1987), tot just abans dinaugurar-se la TVV, i publicaci de les actes corresponents (1990). g) Direcci i aval de les orientacions del Manual ds de lestndard oral (1990), de Josep Lacreu, i coedici del llibre amb el Servei de Publicacions de la Universitat de Valncia. h) Participaci activa dels membres de lIIFV presents en la SF en lelaboraci de la Proposta per a un estndard oral de la llengua catalana. I. Fontica (1991), II. Morfologia (1992), III. Sintaxi (en curs) i IV. Lxic (en curs), del Diccionari de lInstitut dEstudis Catalans (1995) i de la Gramtica normativa de la llengua catalana (en curs).
12
Presentaci
i) Debat i aprovaci dels criteris lingstics dadaptaci al valenci de la Bblia Interconfessional (1996). j ) Debat i valoraci sobre els materials del Diccionari valenci (1995), Els verbs valencians (1995) i la Gramtica valenciana (1995), coeditats per lIIFV, la Generalitat Valenciana i Edicions Bromera. k) Assessorament en lInforme sobre la llengua dels valencians, presentat per la Universitat de Valncia al Consell Valenci de Cultura i en les intervencions orals de les altres universitats davant aquesta instituci a propsit del dictamen sobre la llengua encarregat per les Corts Valencianes (1998). l ) Organitzaci del I Congrs Internacional sobre Llengua, ensenyament i societat, en collaboraci amb la Federaci Escola Valenciana (Alacant, 8 a 10-XI-2000), amb presentaci pblica del projecte de la Guia dusos lingstics. Parallelament, lInstitut ha contribut de diverses maneres a la difusi de lobra dels seus mestres, amb nombrosos estudis, edicions i homenatges. Conscients de la necessitat de dotar els usuaris del valenci, i de manera molt especial aquells que estan vinculats al mn de lensenyament i dels mitjans de comunicaci, duna eina orientadora sobre lestndard, s a dir, sobre el model lingstic que haurem de fer servir pblicament en situacions de formalitat, el Consell General de lIIFV acord, el 1999, lelaboraci de la present Guia dusos lingstics. No es tractava de confegir una gramtica ni un diccionari ms, sin una guia sobre qestions bsiques que servs de pauta orientadora per a ls dels valencianoparlants. Com a base del treball disposvem no sols del llegat gramatical i lexicogrfic dels mestres suara esmentats, sin tamb de la praxi dels escriptors i de diversos sectors de ladministraci pblica i de laportaci de les ltimes investigacions realitzades al si de les universitats valencianes. Fixats els trets lingstics orientatius de la Guia genunitat, generalitzaci al Pas Valenci i mxima convergncia possible amb la resta de lmbit lingstic, el Consell de lIIFV encarreg la tasca de redacci a una comissi integrada per Maria Josep Cuenca i Manuel Prez Saldanya (aspectes grama-
13
14
ticals) i per Josep Martines (aspectes lxics), sota la coordinaci dAntoni Ferrando. El projecte tingu des del primer moment el suport dels equips de govern de les tres universitats valencianes que integren lIIFV. Enllestida la proposta, la comissi redactora lha sotmesa a la consideraci dels restants membres de lIIFV, dels collegues dels departaments de Filologia Catalana de les universitats valencianes, daltres collegues de departaments homlegs i afins, tant valencians com catalans i balerics, i de representants de diversos collectius densenyants, especialment els integrats en la Mesa per lEnsenyament en Valenci. El Consell General de lIIFV ha aprovat per unanimitat la Guia dusos lingstics, la qual, daltra banda, ha estat valorada positivament per la SF de lIEC. Disposem ara, per tant, duna eina prctica per a la dignificaci social del valenci i dunes orientacions slides perqu es convertisquen en un referent qualificat per a tots els valencians que ens estimem la llengua. La Guia s suficientment flexible perqu les seues orientacions puguen ser aplicades a situacions molt diverses i perqu shi senten cmodes els usuaris de qualsevol indret del pas. La Guia ha procurat sempre donar resposta als problemes ms importants que es plantegen els professionals i els estudiosos de la llengua, per, per damunt de tot, aspira a ser una eina dafirmaci i dautoestima dels trets singulars del valenci, eina perfectament conciliable amb el propsit de contribuir a la mxima cohesi interna de la nostra comunitat lingstica. Com tamb haurien de ser igualment conciliables el reconeixement i lestima per la denominaci prpia de la llengua dels valencians, valenci, amb el reconeixement i lestima per la de llengua catalana, que la filologia romnica utilitza per a designar acadmicament el conjunt de la comunitat lingstica de qu formem part. El Consell de lIIFV vol expressar el seu agrament a tots els collegues, els representants institucionals i els collectius que han fet possible la present Guia i confia que la seua difusi puga servir no sols per a la finalitat amb qu ha estat concebuda, sin per a la incorporaci de millores i complementacions en futures edicions. El Consell General de lIIFV
Presentaci
PRESENTACI
1. CONCEPTES BSICS 1.1 LA VARIACI LINGSTICA: LLENGUA I DIALECTE

s un fet fcilment comprovable que el que denominem llengua no t una concreci nica: tots parlem una o diverses llenges, per ho fem de maneres diferents segons el lloc de naixement, ledat que tenim, la nostra activitat laboral i la situaci comunicativa en qu ens trobem. En aquest sentit, LA LLENGUA, no la parla ning i la parlem tots. Aquest concepte no s ms que una abstracci que ens permet denominar i entendre com a conjunt una gran multitud de formes expressives, que comparteixen una gramtica i un lxic ms o menys ampli. En lmbit de la lingstica, denominem dialectes les diferents varietats generals de la llengua segons factors relatius als parlants: lloc i temps en qu viuen (dialectes geogrfics i histrics) i grup social a qu pertanyen (dialectes socials). Es denominen registres les varietats relatives a les diferents situacions comunicatives en qu es pot trobar un mateix parlant. El concepte de llengua s indestriable del de dialecte; de fet, el que les persones parlem sn sempre dialectes, s a dir, manifestacions concretes de la llengua, la qual, com a entitat abstracta, es converteix en dialecte quan passa de labstracci a la concreci. Cientficament, el terme dialecte no t cap mena de connotaci valorativa i molt menys despectiva. Colloquialment, ha assolit un mats de subordinaci i presenta un s ms restringit, ja que saplica noms als dialectes geogrfics, aix s, a les diferents maneres de parlar segons lespai. A ms, el concepte sentn de manera excloent i clarament delimitada, com si hi hagus una lnia a partir de la qual es parla una llengua o un dialecte totalment diferenciat, sense tenir en compte que la variaci geogrfica no s taxativa, sin gradual. Per exemple, el parlar de Vinars sassembla molt ms al de Tortosa que al de la
15
16
ciutat de Valncia. La variaci geogrfica no coneix fronteres administratives. Ms encara, el terme dialecte se sol aplicar despectivament a les varietats geogrfiques que no coincideixen amb la varietat bsica sobre la qual sha construt lestndard. Conscients de les connotacions del terme dialecte per al parlant no especialitzat, en aquesta Guia utilitzarem preferentment la denominaci parlars per a referir-nos a la variaci geogrfica. El valenci t una entitat ben definida dins del conjunt de parlars que cientficament rep el nom de llengua catalana, ats que el seu lloc dorigen se situa en terres de Catalunya. Una tal circumstncia no est, tanmateix, renyida amb el fet que shagen produt desenvolupaments lingstics peculiars en els diversos territoris que conformen lactual mbit geogrfic de la llengua. Estructuralment, la llengua catalana sha manifestat des dpoques molt reculades migpartida en dos grans bloc dialectals: loccidental (amb les varietats valenciana i nordoccidental) i loriental (amb les varietats central, septentrional i balerica). La denominaci valenci t una llarga tradici, basada en motius histrics i sociolingstics, per no ens ha de fer oblidar que, des del punt de vista de la descripci lingstica, el valenci no s sin una de les grans formes que adopta la llengua catalana. No shan dentendre, doncs, com a termes excloents: parlar valenci s una manera de parlar catal i, en principi, no parla catal millor un barcelon que un castellonenc. Les valoracions sobre les llenges, tan naturals com les que es fan sobre les persones o les ideologies, no haurien de traspassar les fronteres dels comentaris informals. Lescola t un paper fonamental en la tasca devitar prejudicis i malentesos, que sovint creen actituds negatives i perjudiquen ls de la llengua que shi veu afectada. De fet, la valoraci ms o menys tendenciosa en el terreny de les llenges s un dels instruments ms usats pels que volen exercir una pressi o poder sobre un grup hum i per aquells que, conscientment o no, afavoreixen els processos de substituci lingstica.
1.2 VARIACI I ESTNDARD

La variaci de qu hem parlat en lapartat anterior s espontnia; es produeix de manera natural, sense intervenci conscient i reguladora de lhome. Aquesta variaci constitueix la riquesa de la llengua, per, alhora, genera problemes prctics per a certes funcions com lescriptura, lensenyament o la comunicaci meditica. s difcil imaginar una situaci en qu alg que vol aprendre una segona llengua haja de memoritzar una llista de sis possibilitats diferents per a cada qesti, segons en quin lloc es troba. s una evidncia que una llengua
Presentaci necessita unes normes comunes per a poder ser usada en totes les funcions que demana la societat actual. Una llengua que no t unes normes comunes noms pot ser usada en lmbit familiar i aix, a la llarga, i especialment en una societat industrialitzada, implica la seua desaparici: els parlants que no troben una varietat adequada als mbits no familiars un estndard dins de la mateixa llengua, la busquen en una altra llengua i aquesta esdev una candidata ptima per a substituir aquella. Lnica manera devitar el risc esmentat s lestandarditzaci, s a dir, la creaci, la difusi i lacceptaci per part dels parlants dun model referencial de llengua que denominem estndard. Lestndard s una varietat lingstica no espontnia: es basa en un model lingstic proposat per una autoritat lingstica reconeguda i es fixa a partir de ls formal, en especial el de persones que tenen una projecci dabast ampli, com escriptors, poltics, periodistes, etc. Es tracta dun model de referncia que serveix a tots els membres duna comunitat lingstica per a comunicar-se en els mbits formals. En els mbits no formals, que coincideixen sobretot amb aquells on sutilitza el colloquial, no cal un acord explcit: a casa, amb els amics, en situacions quotidianes com comprar al mercat, cada grup t unes normes lingstiques ms o menys variables que no necessiten ser compartides per un grup ampli de persones. No s aquest el cas dels mbits formals, en els quals cal un acord en les formes que sutilitzen per a facilitar la comunicaci entre persones de molt diversa procedncia. Si fem una conferncia sobre leconomia de la Uni Europea, escrivim una novella, fem una classe o presentem un telenotcies, hem de modificar la nostra manera de parlar per adequar-nos a una situaci comunicativa dabast ms ampli que les quotidianes: el tema s ms especialitzat, el grau de formalitat s major, el canal pot ser oral o escrit i la relaci entre els interlocutors s ms distant. Necessitem una varietat supradialectal que sadapte a les particularitats dels usos formals. Atesa aquesta funci, lestndard ha dintentar incorporar els aspectes comuns de les diferents varietats de la llengua i exclouren els diferencials. En el cas que calga fer una tria entre diferents possibilitats, ha de seleccionar aquella o aquelles ms genunes, ms generals o de ms tradici. Per a evitar equvocs respecte a lestndard, conv precisar: a) Lestndard no substitueix la varietat prpia de cada parlant. Qualsevol parlant culte, a ms de conixer la seua varietat (geogrfica, histrica i social), que s la que utilitza habitualment en mbits no formals, ha de dominar lestndard i ha de ser capa de reconixer varietats dialectals diferents de la prpia. La varietat prpia sadquireix de manera natural en els mbits familiar i social.
17
Lestndard, en canvi, saprn fonamentalment a lescola i als mitjans de comunicaci de massa, sobretot els orals. Entre els coneixements dun parlant escolaritzat cal que hi haja els continguts i els procediments necessaris per a saber quan conv triar la varietat familiar associada amb el colloquial i quan lestndard, dacord amb el menor o major grau de formalitat de la situaci comunicativa. Lescola s, doncs, el pilar bsic tot i que no lnic en qu recolza laprenentatge de lestndard i el coneixement daltres varietats de la llengua diferents de la prpia. Aquest coneixement t un carcter passiu, ja que, en principi, els parlants no necessitem usar altres varietats no formals. b) Lestndard no s monoltic. Els conceptes destndard (usos formals en general) i de colloquial (usos no formals) no deixen de ser unes abstraccions. En tots dos casos, es tracta duna gradaci de formes i usos que ens permet seleccionar pronncies, paraules i construccions per tal dadequar-nos a la situaci comunicativa i a la nostra intenci. Aix, en una pellcula o un programa dentreteniment susar un estndard ms acostat al colloquial que en un debat parlamentari, on el grau de formalitat s sens dubte major. Per aix, a vegades diferenciem dins de lestndard opcions ms formals al costat dopcions menys formals. c) Lestndard s unitari per no necessriament uniforme en tot lmbit lingstic. En el cas concret de la llengua catalana, com en altres llenges, lestndard incorpora, en major o menor mesura, diferncies relatives als grans blocs geogrfics que constitueixen la llengua. Aix, se sol parlar de varietats de lestndard per a donar compte de la variaci que es produeix en les grans zones geogrfiques o administratives duna llengua. Aquestes diferncies solen ser ms evidents i cridaneres en el nivell fontic i en el lxic, i menys en el morfosintctic. Considerar que una persona no parla la mateixa llengua que nosaltres perqu pronuncia el mateix duna altra manera o utilitza paraules distintes per a certs objectes s sovint fruit de la manca dinformaci. En concret, lestndard catal sha definit com a policntric i composicional: a) s policntric perqu sha elaborat a partir de les grans varietats administratives de la llengua, bsicament del catal central, del valenci i del mallorqu. Un cas particular presenta lestndard nord-occidental, ja que, si b fonticament sagrupa amb el valenci, tendeix en la major part dels trets morfolgics a adoptar el central. b) s composicional, ats que els trets comuns de lestndard intenten recollir aportacions daquestes grans varietats i no sols duna, la central, com es tendeix
18
Presentaci a pensar. I s ben sabut que lortografia, un dels aspectes que t un valor ms simblic i que ms problemes crea en lensenyament, es correspon ms amb el valenci que amb cap altra varietat. En conclusi, lestndard s indispensable en una societat industrial perqu la llengua puga usar-se en tots els mbits comunicatius i puga tenir continutat i, per tant, s imprescindible per a la normalitat cultural duna comunitat lingstica moderna.
1.3 ESTNDARD, NORMA I CORRECCI

Lestndard recolza en la norma, un conjunt de regles fontiques i ortogrfiques, morfosintctiques i lxiques que se sancionen com a vlides per als usos formals. Es tracta dun model gramatical de referncia que es complementa amb normes ds que ens permeten adaptar-nos a les diferents situacions comunicatives formals, des de les ms neutres (com comentar un esdeveniment social en la rdio, en un diari o en un telenotcies) fins a les ms marcades (com defensar una tesi doctoral). Per a tenir una norma apta, cal sistematitzar i simplificar la variaci lingstica reduint-la al mnim indispensable. Aix, respecte a la llengua espontnia o no formal (suma de totes les varietats geogrfiques), la normativa considera no acceptables o no recomanables: a) les paraules i construccions de la llengua no formal que provenen daltres llenges (s a dir, aquelles que sn fruit duna interferncia duna altra llengua) i han substitut paraules i construccions genunes; b) les formes que tenen un mbit ds restringit a un grup social o geogrfic, en favor de formes ms generals. En el primer cas, s evident que la normativa separa formes correctes de formes incorrectes; per exemple, ls de la perfrasi dobligaci tenir que per haver de. En el segon cas, no s aix: totes les formes sn correctes, per es diferencien aquelles que sn adequades als registres formals de les que no sadeqen a aquests registres. Per exemple, la forma detrs susava en la llengua antiga i, en lactualitat, se sent en algunes comarques del valenci septentrional; tanmateix, com a forma no general i sense tradici literria, no es considera adequada als registres formals. Un cas diferent s el del doblet seua / seva: el possessiu seua s usat de manera general en tot el valenci i tamb t vitalitat en altres parlars, per aix la normativa general incorpora les dues variants del possessiu (seua i seva).
19
La norma s clarament una convenci social que selecciona unes formes entre un conjunt ms ampli de possibilitats. Les propostes normatives sapliquen als mbits ds formals, on tenen un camp de proves natural i acaben de completar-se a travs de ls, per tal dadaptar-se a les necessitats dels parlants. Els parlants nadius de la llengua i els que la volen aprendre necessiten normes lingstiques que els puguen servir de referncia i els descarreguen de la responsabilitat dhaver de decidir entre formes alternatives, sovint igualment vlides en els seus contextos no formals respectius.
2. DESTINATARIS
Aquesta Guia va adreada bsicament a totes aquelles persones que sinteressen pels aspectes ds formal del valenci i, molt especialment, als ensenyants o als futurs ensenyants. Ja hem dit en diverses ocasions que lescola, i el sistema educatiu en general, t un paper fonamental en lensenyament de lestndard i de la norma, vist que no les aprenem (o almenys no les aprenem totalment) en un entorn familiar. a) Qu cal ensenyar? En el cas dels valencianoparlants, els alumnes arriben a les aules amb un coneixement de la seua varietat geogrfica i cal que desenvolupen progressivament ls oral i escrit de lestndard en la varietat corresponent (en el nostre cas, la valenciana) i el coneixement passiu de les altres varietats de lestndard. En el cas dels castellanoparlants, el sistema educatiu haur de facilitar que es familiaritzen tamb amb la llengua colloquial del seu entorn prxim, per sempre tenint en compte que la prioritat s laprenentatge de lestndard. Lescola no sols hauria destimular les actituds que els predisposen a comunicar-se en valenci, sin tamb facilitar als alumnes els recursos perqu coneguen lestndard i puguen aprendre el colloquial de la zona on viuen en el seu context natural. b) La llengua de lalumne i la llengua del professor. Les teories ms modernes sobre lensenyament remarquen que cal partir dels coneixements dels alumnes. En el cas de lrea de llengua, aix implica que hem de partir del nivell de llengua que parla habitualment lalumne, un nivell que, lgicament, correspon al colloquial, quan ensenyem una llengua materna. Aquesta idea no sha dinterpretar en el sentit que el professor ha de parlar com lalumne; es tractaria duna simplificaci amb efectes molt negatius. El professor s un model de referncia lingstica bsic, sovint lnic que es t. Aix doncs, el professor sha desforar per usar a laula lestndard, de manera tan flexible i tan plena de matisos com
20
Presentaci es vulga, per diferenciat de la manera com sexpressa en mbits no formals. La progressi de lalumne haur de ser una aproximaci paulatina al model que presenten, entre altres, els textos formals (com ara els llibres) i el professor. Aix, el professor haur de pautar el grau dexigncia en ladequaci a la norma de lalumne segons el nivell densenyament en qu es troba i els objectius que es volen aconseguir. s tamb una idea prou fonamentada en lensenyament de la gramtica, i en concret de la normativa, que laprenentatge no es fa exclusivament potser tampoc prioritriament per la memoritzaci de normes i excepcions; hi interv la imitaci de models ds culte. Els xiquets sn especialment porosos als models i, per aix, lensenyament indirecte de la normativa, a travs dun s estndard de la llengua, pot ser tan important o ms que la quantitat dhores que es dediquen a fer exercicis que treballen la correcci lingstica. El paper del professorat (i no noms del professorat de llengua, s clar) hi esdev clau. c) Com sha densenyar la normativa? Sha dintentar mostrar la normativa, no com una imposici que retalla les nostres possibilitats expressives i converteix en incorrectes algunes de les formes que habitualment diem o sentim, sin com un ajut, una necessitat de la comunicaci, en el sentit que ja hem explicat abans. s important que no aparega com una llista de regles i excepcions que fan la llengua difcil. Totes les llenges tenen normativa, per, quan es desenvolupen i susen normalment, la norma saprn com un fet natural i ning no sent que atempta contra lexpressi lliure, ja que s una convenci social compartida per tal de facilitar la intercomunicaci. El rebuig explcit o implcit daquesta convenci amaga sovint, en el cas de les llenges minoritzades com la nostra, actituds negatives envers la llengua que saprn. s cabdal reduir tant com siga possible el maniqueisme dels conceptes de correcte / incorrecte. Davant dun problema normatiu, podem prendre decisions diferents de les que inclouen les gramtiques. Conixer realment una llengua implica aquesta capacitat dactivar solucions, a vegades imaginatives, per resoldre problemes dexpressi; per, fins a arribar a aquest nivell de domini, la normativa s un bon punt de suport. No sempre hi ha la soluci a un problema; sovint disposem de diferents solucions correctes, unes de ms adequades que unes altres en un context comunicatiu especfic. La idea dadequaci al context ha de ser primordial en lensenyament: escriure sense accents pot ser adequat quan es tracta dun correu electrnic (si el fet de posar accents implica que el missatge arriba distorsionat i s difcilment llegible), per s del tot inadequat en un s formal, com una redacci de classe (a banda de les conseqncies que pot comportar). Aix, no sha doposar norma i s: la norma es complementa amb ls formal de la llengua i demana el reconeixement
21
dels usos no formals. Aquests, pel fet de ser informals, no shan de bandejar o desprestigiar; tanmateix, shan de delimitar dels usos formals i saber triar entre els uns i els altres segons les situacions comunicatives. d) Loral i lescrit. No podem oblidar que el grau de formalitat i dhomogenetat de lestndard es veu afectat pel canal, oral o escrit, que usem. Loral s generalment ms prxim al colloquial que lescrit, tant pel pes que hi tenen les diferncies de pronncia com per la sintaxi que caracteritza loral en contrast amb lescrit. Aquesta diversitat est condicionada pel fet que la llengua materna sadquireix oralment, mentre que loral formal i lescrit saprenen, en general, dins del sistema educatiu. Lauge dels mitjans de comunicaci oral ha provocat una necessitat de definir un estndard oral, convergent per diferenciat de lescrit. s un fet comprovable que la tradici gramatical es basa en lescrit; per aix hem desforar-nos per completar les referncies normatives tenint en compte les particularitats vinculades a loralitat. e) La comunicaci interdialectal. La Guia tamb t la funci de donar a conixer les caracterstiques prpies del valenci formal, sovint poc conegudes pels parlants daltres zones. No oblidem que el desconeixement s font dactituds negatives i, per passiva, les actituds positives es fomenten amb el coneixement i lacceptaci de la diferncia.
22
3. ESTRUCTURA
La Guia sestructura en dues parts, que hem intitulat Aspectes gramaticals i Aspectes lxics, distribudes en dos volums. En el cas de la primera part, els materials shan dividit en tres blocs: Ortografia i pronncia, Flexi i conjugaci, i Morfosintaxi. En la segona part, sha optat fonamentalment per donar una informaci detallada sobre la concurrncia de sinnims geogrfics i unes orientacions sobre les tries ms adequades per a lestndard. Ja hem dit que la proposta que presentem sadrea bsicament al sistema educatiu valenci. Hi hem seleccionat, per tant, aquells aspectes que solen provocar ms dubtes en lensenyament i en ls de lestndard, i hem intentat explicar-los de la manera ms clara i coherent possible, fugint del recurs a lexcepci i de la repetici mimtica del que es troba en algunes gramtiques, llibres destil i diccionaris ds.
Introducci
23
24
Introducci
I
INTRODUCCI
25
26
Introducci
1. OBJECTIUS ESPECFICS I ABAST DE LOBRA

Ats el carcter de guia que t aquesta obra, ens hem centrat en les principals qestions complexes o problemtiques per a lusuari valenci. Hem partit de la descripci del valenci i dels aspectes ms rellevants que tenen a veure amb el seu s formal, per sempre en el context general de la llengua catalana i sense bandejar totalment els aspectes que afecten les altres grans varietats de lestndard. No es tracta duna gramtica, que segueix pas a pas tots els nivells danlisi i tots els aspectes, sin duna selecci de punts que solen plantejar dubtes en ls formal. El nostre model de referncia sn les gramtiques valencianes i les catalanes, en general, i un bon nombre destudis lingstics realitzats durant els darrers anys (vegeu les referncies que oferim a la fi daquest apartat). A ms, hem tingut en compte els usos que shan anat fixant al llarg daquests anys en ls culte del valenci, ja que s aquest i no altre lmbit daplicaci daquestes propostes. Pretenem donar a conixer una varietat de la llengua rica, genuna, flexible i apta per als usos formals, en qu es puga parlar de les festes, els esports o la fsica nuclear i que servisca de referncia als parlants del valenci i als que el vulguen aprendre. Ens hem inspirat, per tant, en els criteris que explicita lInforme sobre la llengua del Pas Valenci (1978), aprovat per la Facultat de Filologia de la Universitat de Valncia i assumit per totes les universitats valencianes amb estudis de Filologia. Vist lobjectiu general enunciat, assenyalem ara quins sn els nostres objectius especfics: a) Identificar i descriure aquells aspectes de la gramtica (fontica i ortografia, morfologia i sintaxi) que solen provocar ms dubtes en lensenyament i en ls del valenci formal. b) Explicar els aspectes seleccionats de la manera ms clara, simple i coherent possible, evitant, sempre que hem pogut, deixar solucions sense justificaci (excepcions) i repetir mimticament els continguts i les explicacions que es poden trobar en altres obres dorientaci normativa. c) Donar a conixer als parlants daltres zones del domini les caracterstiques prpies de la varietat valenciana de lestndard, concebudes des duna perspectiva global i integradora, aix s, tenint en compte la resta de parlars catalans.
27
28
Com a guia dusos que s, no sha dequiparar a una gramtica ni en el contingut ni en la forma. No es tracta duna descripci exhaustiva de la gramtica valenciana, sin duna selecci dels aspectes ms rellevants per als usos formals. Com ja hem indicat, sha realitzat una selecci de continguts en ocasions molt gran, a fi de crear una obra prctica i dunes dimensions i un nivell de complexitat mitjans. Els aspectes que no hi apareixen reflectits o desenvolupats, la major part de vegades es poden trobar en altres obres de referncia (diccionaris, gramtiques i llibres destil). Daltra banda, les explicacions que es donen no shan de considerar com una descripci completa del sistema gramatical ni com una valoraci dels usos lingstics en general, sin noms dels usos formals. Per aquest motiu, en lexposici, insistim en la distinci entre usos formals i no formals, segons el grau dadequaci a unes situacions comunicatives que, a grans trets, es defineixen pel tema (especialitzat o quotidi), el canal (escrit o oral) i la relaci entre els interlocutors (distant o familiar). Aix, els aspectes descrits solen qualificar-se com a acceptables o com a no acceptables o no recomanables en els mbits formals. En el cas de dues o ms variants acceptables, generalment sindica quina s la preferible en els usos formals. Grficament, ho hem marcat utilitzant la barra (/); lordre de presentaci de les formes s, en general, significatiu: el primer element sol correspondre al que es considera preferible en els usos formals del valenci. Les solucions presentades shan pres tenint en compte els usos ms genuns que es mantenen en els parlars valencians, les Normes de Castell (1932), la normativa catalana general acceptada universalment, laportaci de les gramtiques valencianes ms destacades (especialment les de Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner i Enric Valor) i els usos formals que shan anat fixant al llarg daquests anys, sobretot a partir de lobra dels escriptors valencians ms prestigiosos.
2. CARACTERSTIQUES DE LEXPOSICI
En general, hem seguit uns criteris comuns en lexposici, per tal dadequarnos als objectius de la Guia i al lector general a qu sadrea: a) Sha intentat reduir al mnim indispensable la teoritzaci i la descripci daspectes no rellevants al tema que es tracta. La teoria fonamenta lexposici,
Introducci
per no s lobjectiu que es persegueix. En alguns casos, tanmateix, sincorporen definicions dalguns termes per a assegurar una bona comprensi del tema que es desenvolupa. b) En general, sha procedit presentant les formes valencianes del tema en qesti i, tot seguit, shan presentat les remarques ds formal relatives a casos en qu sobserven dubtes, vacillacions o errors dels usuaris ja familiaritzats amb lestndard. c) Lexplicaci general va sovint acompanyada dinformacions de carcter histric, de variaci geogrfica (usos comuns o diferencials en altres parlars) o que complementen la informaci amb aspectes ms especfics. Aquesta mena dinformaci ajuda lusuari i sobretot lensenyant quan ha de justificar les solucions adoptades. Sovint aquestes explicacions es presenten en una lletra ms menuda, la qual cosa permet dos tipus de lectura de la Guia: la general i la detallada. d) Lexemplificaci, els quadres i els esquemes tenen lobjectiu de facilitar la comprensi de les explicacions, que a vegades no sn fcils dexpressar en paraules planeres. Tot i que, en algunes ocasions, contribueixen a simplificar una realitat molt complexa, sn de gran utilitat per a entendre rpidament els aspectes fonamentals. Malgrat aquests criteris generals, cal tenir en compte que cada nivell danlisi (fontica i ortografia, morfologia flexiva i morfosintaxi) t una naturalesa diferenciada, per la qual cosa el lector trobar a vegades un to i una aplicaci distints.
29
3. REFERNCIES BIBLIOGRFIQUES
ADLERT, Miquel (1977): En defensa de la llengua valenciana. Perqu i cm sha descriure la que es parla, Valncia, Del Cnia al Segura. ALCOVER, Antoni Maria / Francesc de B. MOLL (1930-1962): Diccionari Catal-Valenci-Balear, 10 vols., Palma de Mallorca, Moll. ALOMAR, Antoni I. / Joan MELI (1999): Proposta de model de llengua per a lescola de les illes Balears, Mallorca, COFUC / Moll. BADIA I MARGARIT, Antoni M. (1962): Gramtica catalana, 2 vols., Madrid, Gredos.
30
BADIA I MARGARIT, Antoni M. (1994): Gramtica de la llengua catalana, Barcelona, Enciclopdia Catalana. BARBER, Jeremies et alii (1979): Curs de gramtica normativa per a s dels valencians, prleg de M. Sanchis Guarner, 3 vols., Valncia, Universitat de Valncia. BIBILONI, Gabriel (1997): Llengua estndard i variaci lingstica, Valncia, 3i4. BONET, Sebasti (2000): Les gramtiques normatives valencianes i balears del segle XX, Valncia, Universitat de Valncia. CASANOVA, Emili (1988): El valenciano dentro del diasistema lingstico cataln, Revista de Filologa Romnica, III, pp. 35-46. COLOMINA, Jordi (1985): Lalacant. Un estudi sobre la variaci lingstica, Alacant, Diputaci. (1991): El valenci de la Marina Baixa, Valncia, Conselleria de Cultura, Educaci i Cincia. (1995): Els valencians i la llengua normativa, Alacant, Institut Juan Gil-Albert. COLOMINA, Jordi (dir.) (1998): Atlas lingstic de la Comunitat Valenciana, Valncia, Conselleria de Cultura, Educaci i Cincia [treball dinvestigaci]. COLN, Germ (1987): Problemes de la llengua a Valncia i als seus voltants, Valncia, Universitat de Valncia. COROMINES, Joan (1983-1991): Diccionari Etimolgic i Complementari de la Llengua Catalana, 9 vols., Barcelona, Curial / La Caixa. CUENCA, Maria Josep (1988-1991): Loraci composta, 2 vols., Valncia, Universitat de Valncia. Diccionari de la llengua catalana (1982), Barcelona, Enciclopdia Catalana. FABRA, Pompeu (1912): Gramtica de la lengua catalana, Barcelona, Tipografia LAven. (1918): Gramtica catalana, Barcelona, Aqua. (1956): Gramtica catalana, Barcelona, Teide [5a. ed., 1969]. GENERALITAT VALENCIANA (1995): Gramtica Valenciana, Alzira, Bromera / Generalitat Valenciana / Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. FERRER PASTOR, Francesc / Josep GINER (1956): Diccionari de la rima, 2 vols., Valncia, Domnec [2a ed., ampliada i revisada. Prleg de M. Sanchis Guarner. Valncia, Fermar, 1980]. FULLANA, Llus (1915): Gramtica elemental de la llengua valenciana, Valncia, Domnech. GIMENO, Llus (1994): Estudi lingstic dels parlars de les comarques del nord de Castell, Castell de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura. GINER, Josep (1998): Obra filolgica (1931-1991). Estudi preliminar i edici crtica a cura dA. Ferrando amb la collaboraci de S. Corts, Valncia, IIFV / Denes editorial.
Introducci
INSTITUT DESTUDIS CATALANS (1992): Proposta per a un estndard oral de la llengua catalana. II Morfologia, Barcelona, Institut dEstudis Catalans. (1995): Diccionari de la llengua catalana, Barcelona / Palma de Mallorca / Valncia, 3i4 / Edicions 62 / Moll / Enciclopdia Catalana / Publicacions de lAbadia de Montserrat. (1996): Documents de la Secci Filolgica III, Barcelona, Institut dEstudis Catalans. (19983): Proposta per a un estndard oral de la llengua catalana. I Fontica, Barcelona, Institut dEstudis Catalans. JIMNEZ, Jess (1999): Lestructura sillbica del catal, Valncia / Barcelona, Publicacions de lAbadia de Montserrat. LACREU, Josep (1990): Manual ds de lestndard oral, Valncia, Universitat de Valncia [5a ed. corregida i ampliada, 2000]. MART MESTRE, Joaquim (1999): El catal del Pas Valenci dels segles XVII i XVIII, Caplletra, 27, pp. 167-188. MARTINES, Josep (2000a) El valenci del segle XIX. Estudi lingstic del Diccionario valenciano de Josep Pla i Costa, Alacant / Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de lAbadia de Montserrat. (2000b) Sobre una construcci sintctica catalana fora controvertida (I): en + infinitiu temporal al Pas Valenci, dins Ral-David Martnez i Miquel ngel Pradilla (eds.): La lingstica de Pompeu Fabra (II), Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Universitat Rovira i Virgili, pp. 127-164. MESTRES, J. M. et alii (1995): Manual destil: la redacci i ledici de textos, Barcelona, Eumo. MOLL, Toni (1990): La llengua dels mitjans de comunicaci, Alzira, Bromera. MONTOYA, Brauli (1990): La interferncia lingstica al sud valenci, Valncia, Conselleria de Cultura, Educaci i Cincia. PREZ MORAGN, Francesc (1982): Les normes de Castell, Valncia, Eliseu Climent. PREZ SALDANYA, Manuel (1998): Del llat al catal: morfologia verbal histrica, Valncia, Universitat de Valncia. PITARCH, Vicent (1997): Curs de gramtica catalana, Valncia, Eliseu Climent. POLANCO, Llus (1984): La normativa al Pas Valenci. Problemes i perspectives, dins M. T. Cabr et alii (eds.): Problemtica de la normativa del catal. Actes de les Primeres jornades destudi de la llengua normativa, Barcelona, Publicacions de lAbadia de Montserrat, pp. 107-146. PRADILLA, M. A. (ed.) (2001): Societat, llengua i norma. A lentorn de la normativitzaci de la llengua catalana, Benicarl, Alambor. RAMOS, Joan Rafael (2000): sser, estar i haver-hi en catal antic, Valncia / Barcelona, IIFV / Publicacions de lAbadia de Montserrat.
31
32
RUAIX, Josep (1975): El catal/2, Moi, J. Ruaix [3a ed. esmenada, 1983]. (1988): El catal/3. Lxic i estilstica, Moi, J. Ruaix. (1989): Punts conflictius de catal. Deu estudis sobre normativa lingstica, Barcelona, Barcanova. (1994): Observacions crtiques i prctiques sobre el catal davui/1, Moi, J. Ruaix. SALVADOR, Carles (1951): Gramtica Valenciana, Valncia, Lletres Valencianes / Lo Rat Penat [ed. revisada, Valncia, Lo Rat Penat, 1974]. SANCHIS GUARNER, Manuel (1950): Gramtica Valenciana, Valncia, Torre [reed. facsmil i estudi a cura dAntoni Ferrando, Barcelona, Alta Fulla, 1993]. SANCHO CREMADES, Pelegr (1995): La categoria preposicional, Valncia, Universitat de Valncia. SEGURA, Carles (1996): Estudi lingstic del parlar dAlacant, Alacant, Institut Juan Gil-Albert. SOL, Joan (1972-73): Estudis de sintaxi catalana, 2 vols., Barcelona, Edicions 62. (1987): Qestions controvertides de sintaxi catalana, Barcelona, Edicions 62. (1990): Lingstica i normativa, Barcelona, Empries. (1994): Sintaxi normativa: estat de la qesti, Barcelona, Empries. (1995): Llibre destil de lAjuntament de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona. TODOL, Jlia (1998): Els pronoms personals, Valncia, Universitat de Valncia. VALOR, Enric (1977): Curs mitj de gramtica catalana especialment referida al Pas Valenci, Valncia, Eliseu Climent [5a ed., 1988]. (1979): Millorem el llenguatge, 2 vols., Valncia, Eliseu Climent. (1983a): Temes de correcci lingstica, Valncia, Eliseu Climent. (1983b): La flexi verbal, Valncia, 3i4. VENY, Joan (19834): Els parlars catalans, Palma de Mallorca, Moll. (2001): Llengua estndard i llengua histrica, Valncia, Universitat de Valncia.
Ortografia i pronncia
II
ORTOGRAFIA I PRONNCIA
33
34
1. LALFABET
Lalfabet consta de vint-i-sis lletres i t lordenaci segent:
lletra maj. A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z min. a b c d e f g h i j k l m n o p q r s t u v w x y z nom a be ce de e efa ge hac i, i llatina jota ca ela ema ena o pe cu erra essa te u ve, ve baixa ve doble ics i grega zeta exemples Alacant, Antoni, ara, casa, plena Bunyol, Blai, b, lloba, calb Castell, Carles, cel, obstacle, suc Dnia, Ddac, dalt, cada, verd Elx, Ernest, era, tela, mare Forcall, Felip, fum, sofre, baf Gandia, Gabriel, gat, gel, regle, fang Herbers, Hug, hora, ahir, bah! Ibi, Isidre, iogurt, vida, mai la Jana, Josep, joc, enveja, revenja Kuwait, karate, folklore, vodka, rock Luxemburg, Laura, lent, pala, ple, sol Mislata, Miquel, m, cama, fum Nules, Nria, nas, dona, mn lOlleria, Oliver, oli, poc, carro Penscola, Pere, copa, triple, cap Quatretonda, Quim, adequar, pasqes Rtova, Ricard, red, cara, por Sogorb, Susanna, casa, trist, temps Teulada, Teresa, tu, fusta, vent les Useres, Ulisses, ungla, suc, beu Vinars, Vicent, vi, cova, leitmotiv Washington, Wagner, watt, whisky, kiwi Xal, Xavier, xocar, examen, esfinx Nova York, whisky Zulema, zona, trapezi, esmorzar, brunz
35
Els noms de les lletres f, m, n, l, r i s en tot lmbit lingstic, i vius fins al segle XIX, eren: ef, el, em, en, er i es, respectivament. A partir daquesta poca sintrodu el costum de pronunciar-les amb una -e final que, reanalitzada com a marca de femen, es convert en -a.
Hi ha consonants que es representen grficament amb ms duna lletra. Es parla, aleshores, de dgrafs. Tot seguit sexemplifiquen els dgrafs ms freqents i sindiquen els casos en qu s possible separar les lletres del dgraf a final de ratlla mitjanant el guionet:
dgraf gu (davant de e o i ) ig (a final de mot desprs de vocal tnica) ll ny qu (davant de e o i ) rr ss tg tj tx tz fuig, roig, vaig llapis, collar, cavall nyora, canya, lluny qui, paquet, coques arrs, carro, ferrer nassos, passar, tassa fetge, lletges, metge calitja, lletja, pitjor Txquia, cotxe, despatx atzar, atzucac, dotze ar-rs, car-ro, fer-rer nas-sos, pas-sar, tas-sa fet-ge, llet-ges, met-ge calit-ja, llet-ja, pit-jor cot-xe at-zar, at-zucac, dot-ze exemple guerxo, guix, orgue, separaci grfica
36
A les darreries del segle XV, la penetraci dalguns gallicismes i castellanismes amb el dgraf ch introdu aquest dgraf foraster en paraules patrimonials com xiquet, grafiat chiquet, o arxiu, grafiat archiu, b que alternant sempre amb les grafies autctones, les niques reconegudes com a prpies en les Normes de Castell.
Les vocals i algunes consonants poden dur diacrtics. En aquest cas, es parla de lletres modificades. Sn lletres modificades: a) la c, quan fa (ce trencada): caa, lla; b) el grup ll, quan duu punt volat i fa ll (ela geminada): cella, sllaba; c) les vocals, quan duen accent agut (o tancat), greu (o obert) o diresi:
accent agut (o tancat) acent greu (o obert) diresi
famlia, habitaci, ms, tnel m, pl, arrs pec, ram
2. EL VOCALISME
Les vocals presenten diferncies remarcables segons que apareguen en sllaba tnica o en sllaba tona. Tenint en compte el context daparici, es parla de vocalisme tnic i de vocalisme ton.
2.1 EL VOCALISME TNIC

El sistema voclic tnic del valenci consta de 7 vocals diferents: [i]: [e]: [E]: [a]: []: [o]: [u]: vida, famlia, Llusa prendre, temps, ms hivern, cel, sentncia pam, mare, mbit dona, porta, arrs poma, amor, habitaci ungla, rbrica, rell
37
Aquest sistema s compartit per la major part dels parlars catalans. El baleric presenta una vuitena vocal tnica, la neutra [], en paraules com ara cadena o cera.
La majoria dels parlants perceben la distinci entre la e oberta ([E]) i la tancada ([e]), i entre la o oberta ([]) i la tancada ([o]) com un tret clarament definidor de la llengua. Un parlant pot usar de manera acurada el lxic i la gramtica, per si no estableix una clara distinci entre aquestes vocals, el seu parlar sonar poc genu. Tenint en compte la dificultat que implica lestabliment daquestes distincions en els nous aprenents de la llengua, conv prestar una atenci especial a aquest tema. A ms, cal evitar la prdua de loposici entre vocals obertes i tancades que tamb es constata en alguns sectors urbans, sobretot entre els parlants ms joves.
2.1.1 La distribuci de la e oberta i de la o oberta

La distribuci de les vocals e i o obertes depn de factors contextuals (el context fnic en qu apareixen) i de factors purament lxics. En el cas de la o oberta predominen els factors lxics i resulta, per tant, difcil fer generalitzacions que no presenten contraexemples.
Els contextos ms usuals en qu apareix la e oberta en valenci sn els segents:

context En mots que tenen una i o una u en la sllaba segent (generalment mots cultes) exemples collegi, exrcit, xit, incendi, indit, neci, obsequi, misteri, cincia, innocncia, pacincia; cllula, fcula, ingenu, molcula, perpetu, prdua Davant de remarques
per no en Dnia, esglsia,

spia, squia i snia
-l simple o
geminada
arrel, cel, gel, melsa, tela; cella, novella esquerra, ferro, gerra, guerra, serra, terra
per no en feltre,
delta, selva
-rr-
38
-r- seguida de
consonant no labial ni velar En la majoria dels mots esdrixols i dels mots cultes
cert, gerd, perdre, perla, hivern, verd, vrtex, dispers, perxa
ancdota, xtasi, gnesi, gnere; per no en llmena, ptal, telgraf, recte, verb tmpores, ni els femenins crvola, ferstega, llpola
En alguns mots amb el diftong eu En alguns mots amb el grup -ndrAltres
deu, fideu, peu, preu, museu
cendra, divendres, gendre, tendre
els noms propis Josep, Vicent o el numeral set
Els contextos ms usuals en qu apareix la o oberta en valenci sn els que sindiquen tot seguit:
context En mots que tenen una i o una u en la sllaba segent (generalment mots cultes) Quan forma diftong decreixent
exemples Antoni, biblifil, custdia, elogi, lgica; cmput, cnjuge, Corpus, mdul Alcoi, boira, heroi, bou, dijous, nou, ou, prou, en les formes amb
remarques
per no en frmula
accent en el radical dels verbs

cloure, coure, moure, ploure En la majoria dels mots esdrixols i dels mots cultes cmode, nmada, rfena, prrroga, anmal, autnom, hidrogen, prleg a, aix i all; bo, do, pro, so, to, tro
per no en les formes verbals sou, fou, i mots com jou, pou, tou
per no en plvora, tmbola, trtora; estmac, furncol; dogma, forma per no en no i, amb variaci entre parlars, en jo
En els pronoms neutres i en els monosllabs acabats en -o En alguns mots acabats en -os i -osa En alguns mots en qu la vocal est seguida dun grup consonntic amb r o l
arrs, cos, esps, gros, os, reps, terrs, tros; cosa, nosa, rosa amorf, cobra, corda, fora, forja, orfe, mort, port, porta, moble, poble, record, les formes amb
39
accent en el radical de verbs com ara obrir (obri), omplir (ompli),

dormir (dorm), etc. En alguns mots acabats en les terminacions
-oc, -oca -ofa -oig, -oja -ol, -ola -ossa -ost, -osta -ot, -ota
albercoc, foc, groc, lloca, oca, roca, xoc carxofa, estrofa boig, roig, boja, roja bunyol, consol, dol, escola, pistola, cassola, escarola, sola, vol brossa, crossa cost, impost, pressupost, rebost, costa, posta clot, dot, got, ninot, cabota, granota, nota, pilota, pota cor, dona, flor, nota, prova, plor, rosa, roda, o en les formes amb
per no en boc, boca
per no en estoig per no en gola, bola, cola per no en bossa, gossa,

ossa, rossa
per no en agost, congost,

most, llagosta
per no en bot, brot, mot,

nebot, tot
En altres mots, molts dels quals sn monosllabs o tenen laccent en la primera sllaba
accent en el radical de verbs com ara constar (consta), llogar (lloga),

robar (roba), tocar (toca), trobar (troba), volar (vola), etc.
En certs casos es produeixen vacillacions pel que fa a ls de la o oberta i tancada: a) A causa de lexistncia de formes amb la o del diftong ou tancada i oberta (vg. el segon context del quadre anterior), en alguns parlars sha tendit a generalitzar les formes amb o tancada (sobretot en el valenci septentrional) i en altres les formes amb o oberta en casos com jou, pou, tou. Donada la variaci entre els parlars, en els registres formals s preferible la distinci entre les dues vocals dacord amb la distribuci apuntada en el quadre. b) Per imitaci dels mots delimitats en lltim apartat del quadre anterior, hi ha una srie de mots cultes amb o tancada en la primera sllaba que tendeixen a pronunciar-se amb o oberta en alguns parlars. Es tracta de mots com ara vot (notem les formes verbals vote, votes... amb o tancada), mot i corts. Tractant-se de cultismes, sn igualment acceptables les dues pronncies.
2.1.2 Diferncies dialectals en la distribuci de la e tnica

La e tancada del llat vulgar ha tingut evolucions diferents en els dos grans blocs dialectals del catal: en els parlars occidentals, la vocal sha mantingut sense alterar el timbre; en els parlars orientals, en canvi, aquesta vocal ha modificat el timbre i sha convertit en la vocal oberta [E], a excepci de la major part del baleric, que larticula com a neutra []. A causa daquesta evoluci, la e tnica presenta diferncies territorials en mots com ara cadena, cera, francs (o francs) i merixer (o merixer). Notem, a ms, que aquestes diferncies de pronunciaci poden quedar reflectides grficament, com mostren els dos darrers exemples apuntats.
Els casos ms generals en qu les diferncies de pronunciaci de la e poden tenir repercussions grfiques sn els segents: a) Els mots amb la terminacions -es de gentilicis (com angls / angls, francs / francs), participis (com adms / adms, comproms / comproms) i adjectius (com corts / corts). b) Els numerals ordinals acabats en e tnica (cinqu / cinqu, sis / sis). c) La terminaci -en de la tercera persona del plural del present dindicatiu dalguns verbs de la II conjugaci (aprn / aprn, comprn / comprn, depn / depn), excepte en els casos en qu aquesta terminaci est precedida de la consonant t i c, en qu es pronuncia amb e tancada en tots els parlars (atn, entn, pretn, encn). d) Els infinitius acabats en -eixer (conixer / conixer, merixer / merixer, parixer / parixer... per nicament crixer) i -encer (vncer / vncer, convncer / convncer). e) La segona i la tercera persona del plural dels imperfets dindicatiu amb accent en el radical: fiem / fiem, fieu / fieu.
40
Tenint en compte la utilitat dusar una ortografia nica per a tot el domini lingstic, i el fet que les diferncies sn puntuals i fcilment sistematitzables, molts escriptors valencians adopten el sistema daccentuaci grfica de la llengua literria de les Illes Balears i Catalunya en aquells casos en qu hi ha diferncies
territorials. Aquest sistema, de fet, s el ms recomanable en textos que sadrecen al conjunt del domini lingstic. En lmbit escolar valenci, amb tot, s preferible adoptar el sistema grfic daccentuaci que respon a la pronncia dels parlars occidentals: aquest sistema respon a la parla real i es pot assolir duna manera fcil i natural. Excepcionalment, susa laccentuaci ms generalitzada en dos casos ben delimitats i ds freqent: a) en linterrogatiu i el relatiu tnic qu (Qu tha dit?, Per qu has vingut?, Deixam el llibre de qu mhas parlat) i la conjunci perqu (He vingut perqu volia parlar amb tu); b) en el topnim Valncia (per analogia amb presncia, pacincia, etc.).
2.2 EL VOCALISME TON

El sistema voclic es redueix de 7 a 5 vocals en sllaba tona, tant en valenci com en nord-occidental. Aquesta reducci es constata fcilment si es comparen formes verbals conjugades o paraules de la mateixa famlia en qu laccent recau en sllabes diferents:
sllaba tnica m[ ]ra, fam[ ]lia p[e@]sa, carr[e@]r g[E]la, m[E]l c[a@]nta, c[a@]sa p[]sa, s[]ca d[o@]nam, p[o@]ma p[u@]ja, [u@]ngla sllaba tona m[i]rar, fam[i]liar p[e]sar, carr[e]r g[e]lar, m[e]ls c[a]ntar, c[a]seta p[o]sar, s[o]queta d[o]nar, p[o]mera p[u]jar, [u]nglot
41
Com es pot observar en els exemples anteriors, en sllaba tona no susen les vocals obertes [E] i [] sin les paralleles tancades [e] i [o]. La resta de vocals apareixen tant en sllaba tona com en sllaba tnica.
La reducci voclica s major en parlars orientals. En la major part daquests parlars, les vocals [E], [e] i [a] es redueixen a la vocal neutra [], i les vocals [] i [o], a la vocal [u].
Les vocals tones no presenten la mateixa estabilitat fontica que les tniques i, en alguns casos, es veuen sotmeses a alteracions en la realitzaci oral. Aquests canvis presenten diferncies pel que fa al grau dacceptabilitat segons el nivell de formalitat: a) s acceptable lobertura de e en a, prpia dels parlars valencians i nordoccidentals, que es produeix en sllaba inicial travada, sobretot en mots que comencen per en-, em- i es- (encetar, emprar, estendre), o en alguns altres com ara lleuger, llenol, eixam o sencer. En els registres ms formals, amb tot, conv adoptar la pronncia corresponent a la grafia. b) s acceptable el procs dharmonia voclica, tpic dalguns parlars valencians, dacord amb el qual la vocal final a es converteix en o o e obertes en mots que tenen, respectivament, o i e obertes en la sllaba tnica precedent: pilota, pronunciat [pilt] terra, pronunciat [tErE]. Aquest procs, motivat pel carcter molt obert de les vocals o i e obertes, no es dna en tots els parlars valencians ni apareix en els mateixos contextos en els parlars en qu es produeix. Tenint en compte aquestes diferncies, en els registres ms formals s preferible la pronncia sense harmonia voclica. d) s acceptable larticulaci com a e de la terminaci verbal a de la tercera persona de certs temps verbals, que es dna en part del valenci i del nord-occidental: ell o ella cant[e], ell o ella cantav[e], etc. En els registres ms formals, amb tot, conv adoptar la pronncia corresponent a la grafia. e) No s recomanable el tancament de e en i en contacte amb una consonant palatal, que es tradueix en pronncies del tipus giner per gener, dij per dej, quixal per queixal, ixir per eixir. Una alteraci diferent, ara amb repercussions grfiques, s la que apareix en doblets del tipus fenoll / fonoll, red / rod. Les primeres formes sn les clssiques i es mantenen en parlars valencians i nord-occidentals; les segones sn producte duna assimilaci de la vocal tona al timbre de la tnica produda en parlars orientals. Totes dues formes sn acceptables en lmbit territorial en qu sn prpies.
Aquest canvi no s totalment desconegut en valenci, com mostra lalternana, segons els parlars, entre rony (o el derivat ronyonada) i reny (o renyonada).
42
2.3 ELS HIATS I ELS DIFTONGS. LA DIRESI 2.3.1 Els hiats i els diftongs
La successi de dues vocals pertanyents a sllabes diferents constitueix un hiat: o(be)(ir), (cli)(ent), (te)(a)tre, i(de)(a). Per contra, constitueix un diftong la successi, dins duna mateixa sllaba, duna vocal i duna semivocal: la i semivocal ([j]), com en (rei)na, o la u semivocal ([w]), com en (guar)dar. Els diftongs poden ser creixents o decreixents. Sn creixents quan la semivocal precedeix la vocal: guant, iode; sn decreixents quan la vocal precedeix la semivocal: aire, reina.
diftong creixent ua: aigua, quatre ai: mai ei: reina oi: almoina diftong decreixent au: blau eu: peu ou: coure uu: duu, lluu ui: buit
Des dun punt de vista grfic, s interessant remarcar que sescriu q seguida de la semivocal [w] i c seguida de la vocal [u], com mostra la diferncia de pronunciaci dels mots quota (contribuci) i cuota (cua gran): el primer es pronuncia amb diftong creixent i t dues sllabes: (quo)(ta); el segon, en canvi, es pronuncia sense diftong i t tres sllabes: (cu)(o)(ta). Unes diferncies paralleles sestableixen entre formes verbals com adequa i evacua: la primera acaba en diftong i t tres sllabes: (a)(de)(qua); la segona no acaba en diftong i t quatre sllabes (e)(va)(cu)(a).
goq+
e: llenges, qesti i: ping, adeq uo: paraiguot, quota
43
Tamb formen diftong creixent la combinaci de (h)i ms una vocal pronunciades en la mateixa sllaba a inici de mot (iogurt, hiena) i de i o u en casos com feia o bouet. En aquells casos en qu una vocal est precedida i seguida duna semivocal i tots tres elements sintegren en la mateixa sllaba es parla de triftongs: creieu, guaitar, adeqeu.
Remarques sobre els hiats i els diftongs: a) El grup ui forma diftong creixent ([w]) o decreixent ([u@j]), segons els parlars. En valenci, s predominant el diftong creixent. Un mot com buit es pronuncia [bwt] en parlars valencians, i [bu@jt], en la resta. Totes dues pronncies sn igualment acceptables.
Les diferncies en larticulaci del grup ui expliquen els doblets del tipus huit / vuit o hui / avui. Els primers mots de cada parell comencen amb semivocal i no necessiten el refor de cap consonant; els segons, precedits de vocal, es van veure reforats per la consonant v. En el cas davui, la a es va afegir per analogia amb altres adverbis de temps (ahir, abans). Notem, finalment, que un mot com avui no duu accent grfic pel fet que no acaba en vocal sin en la semivocal [j].
b) s acceptable la pronunciaci com a semivocal duna i o una u seguides de vocal en casos com Valncia, grcia, contnua, ingnua, assdues, per en els registres ms formals s preferible la pronncia sense diftong.
44
La pronncia amb diftong s fora generalitzada en tot lmbit lingstic, amb independncia que, a efectes daccentuaci grfica, es considere que sn mots esdrixols i, per tant, mots sense diftong. Notem que laccentuaci daquest mots permet diferenciar-los daltres que acaben en i tnica seguida de a, i que, dacord amb les regles daccentuaci regulars, no duen accent: alqueria, vivia.
c) No s recomanable la reducci de diftongs a una sola vocal: pacncia per pacincia, coranta per quaranta, cantitat per quantitat, etc. d) No s recomanable la pronunciaci del diftong au en comptes de o, en casos com aufegar per ofegar, aulor per olor.
2.3.2 La diresi
La diresi () s un signe grfic que susa sobre les lletres i i u, majscules o minscules, i t dues funcions diferents: a) En els aplecs qu- i gu- indica que la u sona, seguida de les vocals i i e (amb les quals forma diftong creixent): llenges, ping, qestionari, freqent.
b) Precedida de vocal, o precedida i seguida de vocal, indica que la i o la u no formen diftong: crella, vena, rell, Pal, Ral, condua. Notem les diferncies grfiques i de pronncia que sestableixen en casos com els segents:
forma diftong (du)(ia) (fe)(ia) (ve)(ia) (peu) no forma diftong (con)(du)()(a) (ca)(fe)()(na) (ve)()(na) (pe)(c)
Pel que fa a aquesta segona funci, la diresi sestalvia en els casos segents: a) Quan la vocal duu accent grfic: Llus (per Llusa), pas (per pasos), conduem (per condua). b) En les formes dinfinitiu, futur, condicional i gerundi de verbs de la III conjugaci: traduir, traduir, traduiria, traduint (per tradusc, tradusca, tradua, tradures, tradusses). c) En els sufixos -isme i -ista: egoisme, dadaista (notem, per, el cas de prosme, amb diresi perqu -isme no s un sufix). e) Desprs dun prefix: antiincendis, contraindicar, reiniciar, coincidir, reuni (notem, per, rell, rex, sobrex), d) En les terminacions cultes -us i -um: pdium, Mrius.
En certs casos es produeix un contrast entre la pronncia amb hiat i amb diftong de mots de la mateixa famlia: fludesa / fluid, herocitat / heroi, hebratzant / hebraic. En el primer mot de cada parella, la seqncia de vocal ms i s tona i constitueix un hiat; en el segon, s tnica i forma diftong.
45
3. EL CONSONANTISME
Les consonants es classifiquen a partir de trets relacionats amb el lloc i amb el mode darticulaci. El lloc darticulaci fa referncia al punt on es produeix lobstrucci o la constricci al pas de laire expirat, i permet classificar les consonants en bilabials, labiodentals, dentals, alveolars, palatals i velars. El mode darticulaci fa referncia a diversos aspectes de la producci dels sons: duna banda, al tipus dimpediment a laire expirat, dacord amb el qual les consonants poden ser oclusives, nasals, vibrants, bategants, fricatives, africades i laterals; daltra banda, a la manera com laire passa pel passatge glotal, dacord amb el qual les consonants es classifiquen en sordes i sonores: sn sordes si no hi ha vibraci de les cordes vocals, i sonores si hi ha vibraci. Aquesta classificaci permet designar tcnicament les consonants. Aix, la b s una consonant bilabial oclusiva sonora. Tot seguit es reprodueixen les consonants bsiques. En aquells casos en qu una casella cont dues consonants, la de lesquerra s sorda i la de la dreta, sonora.
bilabials oclusives p b labiodentals dentals t d alveolars palatals velars k g
46
nasals
fricatives
(Z)
africades ts dz
tS
dZ
bategants rtiques vibrants
laterals
Heus ac alguns exemples en qu sexpliciten les grafies associades a cada consonant: [p]: [b]: [t]: [d]: [k]: [g]: [f]: [v]: [s]: [z]: [ts]: pare, cap, dubte, cub bou, mbit terra, dit, lgid dit, ndex cuc, nufrag, quina, Pasqua, Kant gat, congre fum, baf vent, cova, wagneri son, tassa, ceba, caa zoolgic, casa potser, pots, adscriure [dz]: dotze, atzucac [S]: xarop, caixa, feix [tS]: xic, metxa, cartutx, puig [dZ]: metge, lletja, gerani, junt* [l]: laboratori, col []: lla, coll [R]: cara, pera [r]: ram, carro [m]: m, pam [n]: nas, son []: canya, riny
* La g i la j de mots com gerani o junt sarticula [dZ] en valenci per [Z] en altres parlars (vg. II. 3.3.2c). Aquesta consonant sols apareix en valenci com a variant sonoritzada de [S] (vg. II. 3.3.3a).
47
3.1 LES CONSONANTS OCLUSIVES Atenent al punt darticulaci, les consonants oclusives es classifiquen en bilabials ([b, p]), dentals ([d, t]) i velars ([g, k]); atenent al mode, en sordes ([p, t, k]) i sonores ([b, d, g]):
bilabial sorda sonora [p]: pala, pena [b]: bala, bena
dental [t]: tic, ruta [d]: dic, ruda
velar [k]: cala, pequen [g]: gala, peguen
Remarques sobre la pronunciaci i la grafia de les consonants oclusives: a) En posici final absoluta, les oclusives sonores sensordeixen. Dacord amb aquesta pronncia, en posici final sescriu en molts casos la consonant sorda, tot i que la consonant sonora apareix en mots relacionats quan es troba seguida de vocal: llop (lloba), comprat (comprada), groc (groga).
Tot seguit sindiquen els criteris per a la grafia de les consonants oclusives finals en aquells casos en qu susa la consonant sonora en posici interior de mot (aix s, de variants flexives o de mots de la mateixa famlia):
Consonant sorda En mots aguts, precedida de vocal: llop (lloba), comprat (comprada), groc (groga) Consonant sonora En mots aguts, precedida de consonant: verb (verbal ), perd (perdre), llarg (llarga) En mots plans: rab (Arbia), ci d (acidesa), nufrag (naufragar ) Casos especials En alguns mots plans acabats en -c: arbic (arbiga ), fstic (fastiguejar ), nec (aneguet ), esprrec (esparreguera ) En alguns mots aguts (sobretot cultismes) acabats en -d i -g : En mots acabats en les terminacions -etud, -itud i -gog : longitud (longitudinal ), consuetud (consuetudinari ), pedagog (pedagoga). En una srie de mots (molts dels quals sn noms propis o manlleus): Alfred, Conrad, Cid, David, Sigfrid; Bagdad, Belgrad, Madrid, Valladolid; fred, iod, sud; Hug; buldog, estrateg, gag En mots aguts que altrament serien homgrafs: cub (diferent de cup ), reg (diferent de rec ), mag (diferent de mac )
48
En mots plans que altrament serien homgrafs: blit (diferent de blid )
b) s acceptable lemmudiment de les oclusives a final de mot en grups en qu loclusiva est precedida duna nasal o duna l en el cas de t i d (pont, camp, fang; malalt, molt, Eudald ), per s preferible articular-les, tal com es fa en la major part de parlars valencians i balerics.
En els parlars en qu es produeix lemmudiment, la consonant sol reaparixer quan va seguida de mot comenat per vocal: sant Antoni, sang i fetge.
c) No s recomanable la caiguda de la d intervoclica i de la g precedida de u, fora generalitzada colloquialment en valenci; es tracta de pronncies del tipus caira per cadira, vespr per vesprada; aulla per agulla, aiua (o auia) per aigua.
La generalitzaci de la caiguda daquestes consonants no es produeix fins al segle XIX. Amb anterioritat a aquesta data, les consonants apareixen sistemticament, fins i tot en textos colloquials.
3.2 LES CONSONANTS FRICATIVES LABIODENTALS

Atenent al mode darticulaci, les consonants fricatives labiodentals es classifiquen en sorda ([f ]) i sonora ([v]):
sorda sonora [f]: fel, fan, rafal [v]: vel, van, raval
Remarques sobre la pronunciaci de la v: a) En una part important del domini lingstic, incloent-hi part del valenci, es produeix la prdua de la distinci de les consonants v i b. Amb tot, en valenci, s preferible mantenir la distinci entre les dues consonants, dacord amb la pronunciaci tradicional i majoritria en parlars valencians i balerics. b) No s recomanable la caiguda de la v intervoclica, que es dna a vegades en la llengua colloquial, especialment en les terminacions de limperfet dindicatiu dels verbs de la primera conjugaci i en alguns mots; aix s, pronncies del tipus menjaes per menjaves, menjem per menjvem, moiment per moviment.
49
3.3 LES CONSONANTS SIBILANTS

Atenent al punt darticulaci, les consonants sibilants es classifiquen en alveolars ([s, z, ts, dz]) i palatals ([S, Z, tS, dZ]); atenent al mode darticulaci es classifiquen, duna banda, en fricatives ([s, z, S, Z]) i africades ([ts, dz, tS, dZ]), i, duna altra, en sordes ([s, ts, S, tS]) i sonores ([z, dz, Z, dZ]).
fricativa alveolar sorda sonora palatal sorda sonora [s]: sopar, caa [z]: zero, casa [S]: xarop, caixa [Z]* africada [ts]: potser, gots [dz]: dotze, atzucac [tS]: metxa, fuig [dZ]: metge, mitja
* Sobre aquesta consonant, vg. II. 3.3.2c i II. 3.3.3a.
3.3.1 Les consonants sibilants alveolars

Remarques sobre la pronunciaci i la grafia de les consonants alveolars: a) Per raons etimolgiques, la consonant sonora [z] presenta grafies diferents. Com a norma, sescriu s entre vocals i z en posici inicial o precedida de consonant.
s Entre vocals: casa, cosa, cosir, desembre z En posici inicial o precedida de consonant: zebra, zero, zona; colze, donzella, onze, esmorzar
Casos especials Precedida de n en els derivats de trans, dins i fons: trnsit, endinsar, enfonsar. Entre vocals (en alguns manlleus i mots cultes):
amazona, bizant, oz, trapezi, rizotnic, protozou
50
La consonant sorda [s] presenta ms diversitat grfica i pot aparixer representada per s, ss i c (o ). Pel que fa a la distribuci de s i ss, com a norma, susa ss entre vocals i s en la resta de casos.
ss Entre vocals: s En la resta de casos: sal, son, ser; festa, pasta, premsa; pals, pots; arrs, cas, pas, rus
arrossos, discussi, passar, russa, tassa
Casos especials Precedida de consonant en mots amb els prefixos trans- i sots- seguits dun altre constituent comenat per s: sotssecretari, transsnic Entre vocals, en compostos i mots amb prefixos no acabats en s, com ara a- (amb valor negatiu), bi-, pre-, etc.: ecosistema, dinosaure, psicosomtic; asimtric, bisexual, presocrtic
Les consonants c i apareixen, per raons etimolgiques, en mots procedents del llat que normalment tenen c o z en castell, i c, o t(i) en francs i angls. La c sescriu davant de e i i (centre, ac); la , davant de les altres vocals i en posici final (fora, can, forut; efica, feli). b) La pronncia ms generalitzada en valenci i en la major part del domini lingstic del grup -tz- pertanyent al sufix -itz- s [z]: normalitzar,
pronunciat normali[z]ar; organitzaci, pronunciat organi[z]aci. La pronncia [dz] s prpia dels registres ms formals. c) s acceptable la pronncia [e@a] del sufix -esa en mots com vellesa o pobresa, actualment predominant en els parlars valencians. En els registres formals, amb tot, conv evitar la caiguda de la s, que en cap cas no ha de tenir repercussi grfica.
El sufix llat -itia es convert en -ea en mots populars, per en -esa en mots amb tractament culte. La major part dels parlars valencians han mantingut les formes amb -ea, b que en alternana amb -esa en els parlars septentrionals. En la resta del domini lingstic, shan generalitzat les formes amb -esa.
d ) No s recomanable la pronunciaci sonora de la essa sorda en casos com impressi, comissari, articulats impre[z]i, comi[z]ari.
3.3.2 Les consonants sibilants palatals

Remarques sobre la pronunciaci i la grafia de les consonants palatals: a) El grup ix que apareix en mots com caixa, reixa, feix es pronuncia amb la semivocal [j] en la major part dels parlars valencians, nord-occidentals i en el parlar del Camp de Tarragona. En part del valenci meridional, en el central i en el baleric, aquest grup es pronuncia sense la semivocal.
No s recomanable la pronunciaci com a s de la palatal sorda [S], caracterstica dalguns parlars valencians septentrionals; aix s, la pronunciaci cai[s]a de caixa o pei[s] de peix.
51
b) La x inicial de mots com xampany, xins, xop es pronuncia africada ([tS]), i sona com la tx de metxa, en els parlars valencians i nord-occidentals. En els parlars orientals, en canvi, sarticula com a fricativa.
Notem, amb tot, que en valenci la pronunciaci s fricativa en alguns mots, la majoria dorigen rab: xarop, xrcia (o xarxa), Xbia, Xtiva, Xeresa, Xeraco, xeringa. No s recomanable el reforament amb ei (o ai) inicial que es fa colloquialment en alguns daquests mots: Eixtiva per Xtiva, eixarop per xarop.
c) La g i la j de mots com gent i jove es pronuncia africada ([dZ]), i sona com la tg i la tj de metge i mitja, en la major part del valenci i en alguns parlar nord-occidentals. En la resta del domini lingstic es pronuncia fricativa ([Z]).
En la llengua clssica les grafies tg i tj indicaven que la consonant era africada geminada o doble (me[ddZ]e), enfront de les grafies g i j, que corresponien a lafricada simple o no geminada (plu[dZ]a). En els parlars orientals, sha mantingut la distinci, ja que en el primer cas es va produir una desgeminaci i en el segon una desafricaci. En la major part del valenci i el nord-occidental, en canvi, lantiga geminada conflu amb la simple. La geminaci representada per tg (o tj) es mant, ms o menys marcada, en alguns parlars valencians meridionals. Una resta de lantiga geminaci, per amb dissimilaci de consonants, es troba en la pronncia llonja (per llotja), practicada per valencians i balerics, i rellonge (per rellotge).
d) Des dun punt de vista grfic, cal tenir en compte que, com a norma, sescriu g i tg davant de e i i (gener, girar; heretge, heretgia), i j i tj davant de les altres vocals (jaure, joc, just; viatjar, coratjs, corretjut). Per motius etimolgics, tamb sescriu j davant de e en mots amb els grups -ecc- i -ect- (objecci, objecte; subjecci, subjecte; etc.), en una srie de noms dorigen hebreu (Jess, Jeremies, Jeric, Jehov, etc.), en els mots jerarquia, jeroglfic, Jeroni, jersei, majestat i en els seus derivats.
Quant a ls de tg i tj, conv remarcar que aquests dgrafs nicament apareixen en posici intervoclica interior de mot, on alternen amb g i j, que sn les grafies ms habituals. Els dgrafs, concretament, susen en els contextos segents:
52
I) En la terminaci -atge i en els mots derivats dels que tenen aquesta terminaci: avantatge (i avantatjar, avantatjs), formatge (i formatgeria), etc. Notem, per, les formes imaginar i imaginaci, derivats cultes de imatge. II) En la terminaci -etge i en els mots derivats dels que tenen aquesta terminaci: fetge, metge, setge (i assetjar), heretge (i heretgia), etc. III) En els verbs desitjar, enutjar, espitjar, estotjar, jutjar, petjar, pitjar, rebutjar, trepitjar, sotjar, i en els mots de la mateixa famlia (desitjos, desitjs, jutge, petja, petjada, etc.). IV) En alguns substantius i adjectius ds freqent com ara botja (planta de mata baixa i arredonida), calitja, corretja, fotja, lletja, llotja, mitja, natja, pitjor, platja, rellotge, sutja, i en els derivats (lletjor, mitj, mitger, empitjorar, rellotger, etc.).
e) No s recomanable la pronncia africada del grup ts final de mot; per exemple, tots pronunciat to[tS], pots pronunciat po[tS].
3.3.3 Altres observacions

Hi ha alguns fenmens que afecten el conjunt de consonants sibilants: a) Totes les consonants sibilants es pronuncien sordes en posici final absoluta per sonores quan el mot segent comena per vocal o per consonant sonora: case[s] per case[z] altes (de cases), fei[S] per fei[Z] de
llenya (de feix), to[ts] per to[dz] alhora (de tots), va[tS] per va[dZ] amb tu (de vaig). b) En el parlar de les comarques centrals valencianes sha produt un ensordiment de totes les sibilants sonores. En aquest parlar, per tant, es pronuncien amb [tS] mots com ara metge i pluja, amb [ts] mots com ara dotze i atzucac, i amb [s] mots com ara casa i zero. Aquest tipus densordiment, que tamb es constata en lactualitat sobretot en grups urbans de certs parlars, no s recomanable en lestndard oral.
3.4 LES CONSONANTS LATERALS

Atenent al punt darticulaci, les consonants laterals es classifiquen en alveolar ([l]) i palatal ([]):
alveolar palatal [l]: las, cala, col []: lla, calla, coll
53
Remarques sobre la pronunciaci de les consonants laterals: a) La consonant l es pronuncia en alguns contextos amb una ressonncia velar ([]). Aquest tret, molt caracterstic i definidor de tot el domini lingstic, es produeix per una aproximaci del dors de la llengua a la zona velar o farngia. No s recomanable la pronncia sense ressonncia velar, coincident amb la castellana, en els contextos en qu aquesta ressonncia s molt marcada.
El grau de velaritzaci s molt marcat en els contextos segents: I) en posici final de sllaba, sobretot davant de pausa (sol, vol, principal) i de consonant labial i velar (alba, colgar); II) en la segona posici dun grup consonntic inicial de sllaba (pla, clar), i III) entre les vocals a, o i u (pala, mula, sola).
b) El grup tl que apareix en mots patrimonials com espatla, motle, vetlar, etc. es pronuncia l doble o geminada: per exemple, espatla, pronunciat espalla. Aquesta pronunciaci s prpia dels parlars valencians, balarics i de la Catalunya meridional. En la resta de lmbit lingstic, aquests
mots es grafien amb el grup tll, dacord amb la pronunciaci amb ll doble o geminada: per exemple, espatlla, pronunciat espalllla.
En mots cultes com atles o atleta, el grup tl es pronuncia [dl]: a[dl]es.
54
c) s acceptable la pronunciaci no geminada de la grafia ll de mots com ara novella, illusi, galla. En els registres ms formals, amb tot, s preferible la geminaci. d) s acceptable lemmudiment de la l en lindefinit altre (i les variants flexives) i en els pronoms nosaltres i vosaltres, que es dna en una part important del domini lingstic. En els registres ms formals, amb tot, sha devitar lemmudiment, que en cap cas no ha de tenir repercussi grfica. e) No s recomanable la pronunciaci de la [] com a [j], que es produeix per influncia forana; es tracta de pronunciacions del tipus [j]um per llum, pae[j]a per paella, co[j] per coll. f ) No s recomanable la palatalitzaci de la l inicial que es fa en alguns mots cultes popularitzats, com lgica, pronunciat []gica, lingstica, pronunciat []ingstica.
Aquesta pronunciaci, produda per analogia amb els mots patrimonials com lluna, llaurador i llum, s inexistent en mots cultes no popularitzats (laboratori, latitud, localista, etc.).
3.5 LES CONSONANTS RTIQUES

Atenent al mode darticulaci, les consonants rtiques, o simplement erres, es classifiquen en bategant ([R]) i vibrant ([r]):
bategant vibrant [R]: mira, para, careta [r]: mirra, parra, carreta
Remarques sobre la pronunciaci de les erres: a) En la major part del valenci, la r final de mot es pronuncia dacord amb la grafia. Sn igualment acceptables tant la pronunciaci com lemmudiment daquesta r, per en el valenci general s preferible la pronunciaci, ja que s la soluci majoritria.
Lemmudiment de la r final sinici en contextos en qu la r estava seguida de la consonant s, generalment marca de plural: cavallers pronunciat cavalle[s]. La pronncia de la r en el singular i lemmudiment en el plural devia ser general en el segle XV en tots els parlars, fins i tot en els valencians, com sobserva en rimes de lEspill de Jaume Roig. En la major part dels parlars, lemmudiment sestengu al singular per analogia del plural; en la major part dels parlars valencians, en canvi, es recuper la r en el plural per analogia del singular. Notem, per, que lemmudiment de la r es mant en mots com diners, pronunciat dine[s], segurament pel fet que el singular diner era molt poc habitual.
b) s fora generalizat en tot lmbit lingstic lemmudiment de la primera r de mots com arbre, prendre, aprendre, reprendre (i les formes de futur i condicional en el cas dels verbs). La pronunciaci de les dues erres s prpia duna articulaci emftica. c) En alguns parlars, substantius com cart, murta o alfbega han segregat una r i shan convertit en cartr, murtra o alfbrega. Les formes etimolgiques, que es mantenen en parlars valencians, nord-occidentals i balerics, sn preferibles a les formes amb segregaci de r.
En el cas del substantiu orde (o ordre) sha produt una especialitzaci semntica entre la forma etimolgica (orde francisc) i la forma amb segregaci de r (lordre dels mots, lordre pblic). Amb independncia daquesta especialitzaci, til en el llenguatge formal, la forma etimolgica orde s acceptable en totes les accepcions.
55
d) No s recomanable lemmudiment de la r de linfinitiu en contextos en qu est seguit dun pronom feble, fenomen que es produeix en alguns parlars: cont-li per contar-li, port-li per portar-li. e) No s recomanable lafegiment de la consonant r en els infinitius de la II conjugaci acabats en -re i en algun substantiu amb la mateixa terminaci: vorer per veure (o vore), caurer per caure, creurer per creure, compter per compte.
3.6 LES CONSONANTS NASALS

Atenent al punt darticulaci, les consonants nasals es classifiquen en bilabial ([m]), alveolar ([n]) i palatal ([]):
bilabial alveolar palatal [m]: cama, prems [n]: cana, prens []: canya, prenys
Remarques sobre la pronunciaci i la grafia de les consonants nasals: a) Les grafies tn i tm es pronuncien amb nasal doble o geminada en mots com cotna, setmana o sotmetre.
En mots cultes com tnic o vietnamina, el grup tn es pronuncia [dn]; per exemple, [dn]ic.
b) Els grups consonntics gn, mn i pn es pronuncien nicament amb n quan apareixen en posici inicial de paraules cultes o manllevades del tipus gnom, mnemotcnic o pneumtic.
Les consonants m i n no es diferencien davant de consonant labiodental (f o v), i en aquest context, es realitzen com a labiodental ([M]). En posici interior de mot es grafia m o n segons els criteris segents:
n
Davant de v : canvi, conveni, invent
m
Davant de f : mfora, mfasi, simfonia
Casos especials
56
Davant de f : - En els comenaments con-, en- i in-: confessar, enfilar, infermer, infraroig - Altres: fanfarr Davant de v en compostos amb un primer constituent acabat en m : tramvia, circumvallaci
4. LACCENT
4.1 LACCENT DINTENSITAT
Laccent dintensitat pot recaure en una de les tres ltimes sllabes del mot. Tenint en compte la sllaba accentuada, el mot pot ser agut o oxton (si laccent recau en lltima sllaba), pla o paroxton (si recau en la penltima), i esdrixol o proparoxton (si recau en lantepenltima sllaba): mots aguts: pal, contar, arrs mots plans: perla, ngel, cosa mots esdrixols: guila, prctiques, hiptesi
Remarques sobre la posici de laccent: a) En alguns mots cultes i en manlleus, es produeixen a vegades vacillacions pel que fa a la posici de laccent de mot. Conv parar atenci en la posici de laccent dels mots segents:
mots aguts mots plans futbol, handbol atmosfera, magnetfon, medulla, mssil, monlit, rptil, termstat, txtil, vking mots esdrixols aurola, czema, perode
b) Tamb es produeixen canvis accentuals en determinades formes dalguns verbs acabats en -iar. Cal tenir en compte que verbs com canviar o estudiar segueixen el mateix patr accentual que verbs com atiar, somiar o estalviar, i es pronuncien amb i tnica en les persones 1, 2 i 3 del singular i en la 3 del plural dels presents dindicatiu i de subjuntiu. No sn acceptables, per tant, pronncies del tipus jo cnvie, tu cnvies... per jo canvie, tu canvies...
57
4.2 LACCENT GRFIC

Laccent grfic apareix en la vocal dalgunes sllabes tniques i pot ser agut o tancat () i greu o obert (`): lagut indica que es tracta duna vocal tancada (, , , ); el greu, que s oberta (, , ). Laccent susa tant en majscules com en minscules de mots polisllabs, dacord amb unes regles ben delimitades. Concretament, saccentuen: a) Els mots aguts acabats en vocal, en vocal ms s, en en i en in: dem, Novetl, ac, fars, difs, arrs, pretn, Berln.
Notem que no duen accent els mots aguts acabats en semivocal: mengeu, avui (vg. sobre avui II.2.3.1a).
b) Els mots plans que no acaben en vocal, en vocal ms s, en en ni en in: ngels, cantveu, esfric, poltic, supsit.
Notem que duen accent els mots plans acabats en semivocal: cantveu o dieu.
c) Tots els mots esdrixols: frica, Valncia, cllula, clnica.
4.3 LACCENT DIACRTIC

Laccent grfic susa tamb en alguns casos per a diferenciar mots que, altrament, serien homgrafs. Aquest accent, anomenat diacrtic, permet diferenciar mots com els segents (llista no exhaustiva):
amb accent diacrtic b (adverbi) du, dus (substantiu) dna, dnes (forma del verb donar) s (forma del verb ser) fra (forma del verb ser) m (substantiu) mra (substantiu fruit) mlt (forma del verb moldre) sense accent diacrtic be (substantiu corder) deu, deus (numeral, verb deure) dona, dones (substantiu) es (pronom feble) fora (preposici o adverbi) ma (possessiu) mora (substantiu natural del nord dfrica) molt (adverbi) mon (possessiu) os (substantiu part de lesquelet) pel (contracci de preposici i article) se (pronom feble) si (conjunci) soc (substantiu esclop) te (pronom personal) us (pronom) vens, venen (formes del verb vendre) vos (pronom feble)
58
mn (substantiu) s (substantiu animal) pl (substantiu) s (forma del verb saber) s (adverbi) sc (forma del verb ser) t (verb tenir) s (substantiu) vns, vnen (formes del verb venir) vs (pronom de tractament)
Heus ac els criteris ms generals que justifiquen ls de laccent diacrtic: a) Laccent diacrtic apareix en monosllabs, i sols excepcionalment en mots bisllabs: vnen / venen, dna i dnes / dona i dones. b) Laccent diacrtic susa generalment amb les vocals e i o, i noms excepcionalment amb les altres vocals: m / ma, s / si, s / us. c) Si hi ha un mot tnic i un altre dton, el tnic s el que duu el diacrtic: m / ma, s / se, t / te, s / us. d) Si els dos mots sn tnics, i hi ha diferncies de timbre, laccent apareix com a norma en el mot amb la vocal tancada: b / be, dna / dona, fra / fora, mra / mora, sc /soc.
5. EL GUIONET
El guionet (-) s un signe que susa per a partir els mots a final de ratlla, per a enllaar amb el verb els pronoms febles posposats, llevat del cas en qu cal emprar lapstrof (dna-li-la, dna-lil, aneu-vos-en) i per a preservar la grafia dels constituents dels compostos patrimonials i facilitar-ne la lectura. Pel que fa a aquest darrer cas, susa el guionet: a) quan algun dels components de lesquerra duu accent grfic: al-de-bou, cincia-ficci (per adesiara, usdefruit); b) quan hi pot haver dificultat per a destriar grafies que poden induir a confusi: mal-llevat, Bell-lloc; c) quan laglutinaci pot alterar la lectura del so final dels components de lesquerra (blanc-i-blau, nord-est, sud-afric), del so inicial dels components de la dreta (penja-robes, no-res; cul-de-sac, gira-sol; para-xocs), o el final de lun i linicial de laltre (cor-robat). A ms daquests casos, sescriu guionet:
59
a) En els cardinals i ordinals compostos, entre desena i unitat, i entre unitat i centena: vint-i-u, trenta-dos, seixanta-tres; dues-centes, sis-cents, vuitcentena. No duen guionet, per, els derivats dels numerals: noucentisme, vuitcentisme, etc. b) En els compostos reduplicatius (formalment o semnticament) del tipus pica-pica, poti-poti, trinco-trinco; tic-tac, xino-xano, baliga-balaga; a corre-cuita, a mata-degolla. c) En els substantius precedits de no: no-belligerncia, no-violncia, etc.
A ms dels casos anteriors, tamb susa el guionet en els compostos que es mantenen invariables i estableixen relacions de direccionalitat, disposici, oposici, entre els seus constituents juxtaposats i en relaci al mot precedent que complementen: diccionari catal-angls, mssil terra-aire; efecte gla-desgla; les diferncies nord-sud; el vol Barcelona-Valncia. I quan consten de noms propis coordinats, tamb referits a un mot precedent que complementen: diccionari Alcover-Moll.
60
Flexi i conjugaci
III
FLEXI I CONJUGACI
61
62
Flexi i conjugaci
1. ELS SUBSTANTIUS I ELS ADJECTIUS: GNERE I NOMBRE

Els substantius i els adjectius, com la resta de categories nominals, presenten diferncies formals relacionades amb el gnere i el nombre. En els adjectius, el gnere sestableix per concordana amb el substantiu que modifiquen; en els substantius, en canvi, el gnere s inherent (en el sentit que s una caracterstica prpia de cada substantiu): sn masculins substantius com ara port, llibre, temps o poema; en canvi, sn femenins substantius com ara terra, m, moto o anlisi.
El gnere dels substantius est directament condicionat per la forma llatina de qu provenen. Aix, per exemple, els mots que en llat pertanyien a la primera declinaci, els quals acabaven en -a en nominatiu, shan mantingut com a femenins; els que pertanyien a la segona, acabats en -us en nominatiu, shan mantingut com a masculins. Els neutres de la segona shan convertit en mascul si deriven del singular, acabat en -um, per en femenins si deriven del plural, acabat en -a, com mostra la diferncia de gnere entre fruit, provinent del neutre singular FRUCTUM, i fruita, provinent del neutre plural FRUCTA.
63
1.1 EL GNERE DELS SUBSTANTIUS

El carcter inherent del gnere en el substantiu fa que lexpressi formal daquesta categoria siga menys regular que en els adjectius i que, en alguns casos, el gnere dels substantius siga aparentment contradictori amb lacabament que presenten. Des dun punt de vista formal, es poden diferenciar les segents classes de substantius masculins: a) La majoria dels substantius masculins no tenen cap marca flexiva i acaben en consonant o en vocal tnica: amor, cor, llop, xic, cami, pa, etc. b) Un grup relativament important de substantius masculins acaben en -e: arbre, angle, ceptre, compte, marbre, sostre, etc. c) Un grup relativament important de substantius masculins acaben en -a: dia, poema, pentagrama, papa, etc. d) Molt menys nombrosos sn els substantius masculins que tenen un altre tipus de terminacions, com ara -o, -s, -is, -us: ferro, suro, amo, Ximo; temps, dilluns; brindis; porus, tipus, virus, etc.
Unes distincions paralleles es poden establir pel que fa als substantius femenins: a) La majoria dels substantius femenins acaben en una -a tona (-es en plural): dona, xica, taula, cadira, terra, setmana, etc. b) Un grup relativament important de substantius femenins acaben en consonant o en vocal tnica. Pertanyen a aquest grup tots els substantius derivats amb el sufix -ci (planificaci), -i (divisi), -itat (dignitat), etc. i molts dels que tenen el sufix -or (calor, blancor). c) Molt menys nombrosos sn els substantius que presenten altres terminacions, com ara -o, -e, -u, -us, -i o -is: libido, moto, rdio; mare, srie; tribu; Venus; anlisi, aluminosi; bilis, pelvis.
1.1.1 Canvis de gnere

Colloquialment, es produeixen en alguns casos canvis de gnere, motivats per la influncia externa o per una interpretaci incorrecta de les terminacions. Conv parar atenci en el gnere, i en algun cas tamb en el nombre, dels substantius segents:
masculins els afores, un avantatge, el corrent, el costum, els dies (com el dia), el front, el deute, el llegum, el lleixiu, els narius, un orde (religis), el pendent, el senyal, el titella... femenins una anlisi, la calor, la claror, la dent, la cercavila, la frescor, una esplendor, la marat, les postres, una olor, la resplendor, la resta, la sndrome, la sida, la suor, la verdor...
64
1.1.2 Substantius amb doble gnere

Hi ha substantius que tenen forma semblant per que presenten gnere diferent. En alguns casos es tracta de substantius distints; en altres, del mateix substantiu, amb accepcions diferents segons el gnere que adopta. Tot seguit es reprodueixen els ms usuals:
Flexi i conjugaci
mascul el canal via daigua el clau tija de ferro usada amb el martell el clera malaltia el fi objectiu, finalitat el llum aparell el pols batec el son acte de dormir el terra sl, paviment un editorial article el pudor modstia
femen la canal conducte, canonada la clau instrument per a obrir, tancar una porta la clera indignaci la fi acabament la llum claror la pols partcules diminutes la son ganes de dormir la terra planeta, part slida de la Terra una editorial empresa la pudor mala olor
Hi ha substantius que admeten els dos gneres sense canvis importants de significat. Es tracta de substantius com ara mar (el mar blau, el mar Caspi, el nivell del mar, la superfcie del mar...; la mar blava, la mar Mediterrnia, alta mar, mar arrissada...) o art (lart de viure, lart dramtic...; lart potica, les arts grfiques...).
65
1.2 MOTS VARIABLES I INVARIABLES QUANT AL GNERE 1.2.1 Mots variables quant al gnere
La majoria dadjectius tenen una forma per al mascul i una altra per al femen. Una cosa semblant ocorre en molts dels substantius que designen ssers animats. Tenint en compte aix, en aquest apartat tractarem de manera conjunta els aspectes formals dels adjectius i els substantius. a) Com a norma, el mascul no t cap marca flexiva i el femen presenta la vocal -a: alt / alta, fosc / fosca, company / companya, etc. b) En alguns casos, el mascul presenta les vocals -e i -o, i el femen, la vocal -a: alumne / alumna, ministre / ministra, psiquiatre / psiquiatra...; monjo / monja, flonjo / flonja, guerxo / guerxa, etc. c) En uns quants mots, el mascul acaba en -eu i el femen en -ea: ateu / atea, europeu / europea, hebreu / hebrea, pigmeu / pigmea, etc.
1.2.2 Modificacions ortogrfiques i fontiques

En moltes paraules que no tenen cap marca en mascul, la diferncia entre la forma masculina i la femenina no es redueix a labsncia o la presncia de la vocal -a: a) Alguns mots presenten diferncies ortogrfiques relacionades amb laccent grfic i amb la diresi: precs / precisa, ingenu / ingnua, genu / genuna... b) Molts mots que acaben en una oclusiva sorda en mascul presenten la parallela sonora en femen: llop / lloba; cec / cega, grec / grega; agut / aguda, buit / buida... (vg. II.3.1a). c) Els mots que acaben en s en mascul doblen la s en femen quan es troba entre vocals i es pronuncia [s] (gos / gossa, gros / grossa, rus / russa...), per no quan es pronuncia [z] entre vocals o est precedida de consonant (proms / promesa, dubts / dubtosa, difs / difusa...; dens / densa...). d) Els mots acabats en -ig en mascul canvien aquesta grafia per -j- i, espordicament, per -tj- en femen: boig /boja, roig / roja, per lleig / lletja (vg. II.3.3.2d). e) La majoria de mots acabats en la u semivocal ([w]) en mascul presenten la consonant v en femen: esclau / esclava, jueu / jueva, nociu / nociva, fugitiu / fugitiva...
Notem, per, que no presenten variaci els mots geliu / geliua, joliu / joliua, nadiu / nadiua, soliu / soliua. En el cas del mascul hereu, sn igualment acceptables els femenins hereua i hereva. Tamb tenen un comportament especial els mots analitzats en III.1.2.1c).
66
f ) La majoria de mots acabats en vocal tnica en mascul recuperen en el femen la consonant n, que tamb apareix en el plural i en els derivats de la mateixa famlia:
mascul artes div ple xil femen artesana divina plena xilena plural, derivats artesans, artesania... divins, divinitat... plens, plenitud... xilens
Notem, per, cru / crua i nu / nua.
Flexi i conjugaci
g) Alguns mots cultes acabats en -l i en -c en mascul presenten ela geminada i -qu-, respectivament, en femen: nul / nulla, tranquil / tranquilla...; oblic / obliqua, ventrloc / ventrloqua... h) Els mots cultes acabats en -leg en mascul canvien la e per o en femen (-loga): psicleg / psicloga, homleg / homloga...
1.2.3 Mots invariables quant al gnere

Certs adjectius, i tamb substantius que es comporten morfolgicament com els adjectius, no presenten variaci de gnere i tenen la mateixa forma en mascul i en femen. Es tracta, per exemple, dels adjectius acabats en -ble (amable, increble...) o en -ense (castrense, tarraconense...). Pel que fa a aquest tema, requereixen una atenci especial els casos segents: a) En parlars valencians i nord-occidentals, els substantius i adjectius amb el sufix culte -ista diferencien el mascul i el femen per mitj de lalternana voclica e / a: artist[e] / artist[a], taxist[e] / taxist[a]. Aquesta variaci de gnere s acceptable en la llengua parlada, per en lescrita noms sadmet el sufix invariable culte -ista. b) Els mots acabats en -nt eren originriament invariables. Histricament, per, molts daquests mots han adoptat dues terminacions en un procs que continua viu en lactualitat. Aix, sadmeten com a variables substantius com ajudant / ajudanta, estudiant / estudianta o client / clienta, i adjectius com comboiant / comboianta, coent /coenta, lluent / lluenta o pudent / pudenta. c) Sn variables els adjectius com / comuna, corts / cortesa, covard / covarda, gris / grisa, que, colloquialment, susen a vegades com a invariables.
67
1.2.4 El gnere i les professions

Laccs progressiu de les dones al mn laboral ha fet que alguns substantius que eren invariables, o que no susaven en femen, hagen adoptat formes diferents per al mascul i el femen. Dacord amb aquesta tendncia, ja incorporada en les obres lexicogrfiques recents, sempre que siga possible sadoptar la forma femenina acabada en -a en noms de ttols, crrecs i professions: assistent / assistenta, banquer / banquera, botnic / botnica, carter / cartera, catedrtic /
catedrtica, conseller / consellera, dibuixant / dibuixanta, notari / notria, pediatre / pediatra, president / presidenta, psiquiatre / psiquiatra, etc.; excepte en aquells casos en qu el femen t una forma femenina fixada: abat / abadessa, alcalde / alcaldessa, jutge / jutgessa, metge / metgessa, sastre / sastressa.
Notem, per, que la variaci de gnere presenta restriccions. Sn invariables, a ms dels substantius amb el sufix -ista (vg. III.1.2.3a) i -aire (el / la guixaire), molts dels substantius acabats en -nt (el / la cantant, el / la gerent, etc.), els substantius cultes acabats en -a (un / una atleta, el / la fisioterapeuta, etc., per autodidacte / autodidacta, psiquiatre / psiquiatra), i daltres com el / la conserge, el / la pilot. El mascul poeta, finalment, admet com a femen la forma invariable poeta o la forma derivada poetessa.
1.3 EL NOMBRE EN ELS SUBSTANTIUS I ELS ADJECTIUS 1.3.1 La formaci del plural
La formaci del plural segueix unes regles semblants en els substantius i els adjectius. Per a evitar repeticions innecessries, sen far una presentaci conjunta i, quan siga necessari, sintroduiran les puntualitzacions oportunes. La formaci dels plurals dels pronoms personals, els determinants i els quantificadors sanalitzar en els epgrafs dedicats a aquestes categories. a) En la majoria de casos, el plural es forma afegint la terminaci -s al singular, sense que es produsca cap alteraci formal:
noms singular company iaio mare paret tronc plural companys iaios mares parets troncs singular alberiqueny guerxo alegre alt blanc adjectius plural alberiquenys guerxos alegres alts blancs
68
Flexi i conjugaci
b) Els mots acabats en -a canvien aquesta vocal per -e-:

noms singular casa dia festa mapa plural cases dies festes mapes singular verda alta svia estreta adjectius plural verdes altes svies estretes
Notem que el canvi de -a en -e- provoca en certs casos canvis ortogrfics regulars, dacord amb les regles grfiques generals: roja / roges, groga / grogues, roca / roques, raa / races.
c) Certs mots que en singular acaben en vocal tnica recuperen en el plural la consonant n, que tamb apareix en femen o en mots derivats de la mateixa famlia, com es pot constatar en els substantius segents:
singular m xil cos ra plural mans xilens cosins raons femen, derivats maneta, manual... xilena cosina, cosinet... raonar, raonable...
69
El mateix comportament es pot observar en els adjectius segents:

singular artes ple div bo oport plural artesans plens divins bons oportuns femen, derivats artesana, artesania... plena, plenitud... divina, divinitat... bona, bonssim... oportuna, oportunitat...
Tamb tenen el mateix comportament els numerals ordinals (cinquens, sisens, etc.) i substantius com roman (que t el plural romanins). No segueixen aquesta regla els noms de les lletres i les notes musicals (les bes, les res...), les conjuncions i els adverbis substantivats (els perqus, els pers, els ss, els nos...), els adjectius cru / crus i nu / nus, i tota una srie de substantius, sobretot manlleus, com bistur / bisturs, caf / cafs, consom / consoms, sof / sofs, tab / tabs, xamp / xamps...
d) Certs substantius plans acabats en e recuperen en el plural la n, que reapareix en el femen o en mots derivats de la mateixa famlia. A diferncia del cas anterior, els plurals acabats en -ns alternen, segons els parlars, amb els plurals acabats en -s. Totes dues formes sn acceptables.
singular home jove marge orfe rave plural homes / hmens joves / jvens marges / mrgens orfes / rfens raves / rvens femen, derivats homenet, homenot... jovenet, jovenvol... margenada, margener... rfena, orfeneta... ravenera, ravenet...
70
Les terminacions en -ns sn habituals en valenci i en alguns parlars nord-occidentals i balerics. En els parlars valencians, aquests plurals es mantenen estables en els mots ms usuals (hmens i jvens); en la resta de casos, hi ha vacillacions o es tendeix a adoptar el plural en -s (per exemple, termes).
e) Els mots aguts masculins acabats en -, -x, -ix, i -tx formen el plural afegint la terminaci -os:
noms singular - -x -ix -tx comer reflex peix despatx plural comeros reflexos peixos despatxos singular feli fix baix catx adjectius plural felios fixos baixos catxos
Quant als adjectius, cal remarcar que els acabats en - tenen una nica terminaci en singular, per dues en plural: el plural de feli, per tant, t la forma felios per al mascul i la forma felices per al femen. La resta dadjectius sn variables en singular i en plural: fix / fixos, fixa / fixes.
Flexi i conjugaci
f ) Els mots aguts acabats en -s formen tamb el plural afegint la terminaci -os. En aquest cas, per, cal tenir en compte que, dacord amb les regles ortogrfiques, la -s es dobla quan es troba entre vocals i equival al so sord ([s]).
noms singular fracs succs pasts arrs barns plural fracassos successos pastissos arrossos barnussos singular escs esps masss ros rus adjectius plural escassos espessos massissos rossos russos
Es mant, en canvi, simple precedida de consonant o quan es troba entre vocals i equival al so sonor ([z]):
noms singular curs vers bes cas plural cursos versos besos casos singular dispers fals gris ras adjectius plural dispersos falsos grisos rasos
71
g) Els mots masculins acabats en -sc, -st, -xt i -ig formen el plural afegint les terminacions -s o -os:
noms singular -sc -st -xt -ig disc gust text passeig plural discs / discos gusts / gustos texts / textos passeigs / passejos singular fosc trist mixt roig adjectius plural foscs / foscos trists / tristos mixts / mixtos roigs / rojos
Les dues possibilitats sn igualment acceptables, per en lactualitat sobserva una clara tendncia a generalitzar els plurals en -os en la majoria de casos. Notem, amb tot, que hi ha uns quants mots on noms susa el plural en -s: test / tests (prova) i puig / puigs.
En els mots acabats en -ig els plurals en -s solen ser ms habituals en la llengua escrita que els plurals en -os, segurament pel fet que aquests provoquen canvis en la grafia i aquells no. Notem, en aquest sentit, que en els plurals en -os, la grafia -ig canvia en uns casos en -tj- i en uns altres en -j-: desitjos, enutjos, lletjos...; passejos, rajos, bojos... (vg. II.3.3.2d).
1.4 SUBSTANTIUS INVARIABLES QUANT AL NOMBRE

Alguns substantius acabats en -s presenten la mateixa forma en singular i en plural, i sn, per tant, invariables quant al nombre. Es tracta dels substantius segents: a) Tots els mots plans i esdrixols: els atles, els llapis, els focus, les cries... b) Respecte als mots aguts, tots els femenins i uns quants dels masculins: les pols, les urbs...; els dilluns, els dijous, els temps, els fons, els ens... c) Tots els mots compostos el segon constituent dels quals ja s plural: els comptagotes, els parallamps, els portamonedes... Notem, per, que sn variables casos com el paraigua / els paraiges, el parabrisa / els parabrises. No sn acceptables els plurals en -os que, colloquialment, adopten alguns dels mots masculins: els dilluns (i no els dillunsos), els dijous (i no els dijousos), els llapis (i no els llpissos), els reis (i no els reissos)...
Als substantius acabats en -s dels dos primers grups, caldria afegir-hi els substantius plans acabats en -x, els aguts acabats en -nx i els aguts femenins acabats en -. Aquests substantius formen el plural afegint una -s al singular, per es tracta dun plural purament grfic, ja que oralment la forma singular i la plural es pronuncien igual: els cdexs, els ndexs, les hlixs...; els linxs, les esfinxs, les larinxs...; les fals, les fas...
72
1.5 SUBSTANTIUS DEFECTIUS QUANT AL NOMBRE

Alguns substantius sn defectius quant al nombre i estan mancats, b de la forma singular, b de la forma plural. Els ms habituals sn els anomenats pluralia tantum, aix s, els substantius que nicament susen en plural, encara
Flexi i conjugaci
que semnticament puguen designar entitats niques. Generalment es tracta de substantius que fan referncia a objectes o ferramentes formats per dues parts iguals (ulleres, tisores, alicates...), a peces de roba amb dos camals o parts iguals (calotets, sostenidors, calces...) o a conceptes amb una certa heterogenetat o imprecisi (els afores, les postres...).
Notem que no es comporten com a pluralia tantum substantius o usos concrets dels substantius com: Nadal (Bon Nadal), dia, nit, vesprada (en les expressions Bon dia!, Bona nit!), informaci (Dacord amb la informaci rebuda).
Molt ms estranys sn els singularia tantum, ja que, fins i tot els substantius que designen entitats niques, admeten usos plurals figurats o metafrics. Tot i aix, solen comportar-se com a singularia tantum substantius com ara cel, gent, botnica...
2. ELS VERBS: LA CONJUGACI

Les formes verbals presenten diferncies formals relacionades amb la conjugaci, amb la persona i el nombre, i amb el temps, laspecte i el mode. El catal t tres conjugacions diferents: la primera (verbs acabats en -ar) s la ms nombrosa i productiva; la segona (verbs acabats en -er, -re i -r) consta dun nombre redut de verbs, molts dels quals sn irregulars; la tercera (verbs acabats en -ir) presenta dos models: el pur, que consta dun nombre molt redut de verbs, i lincoatiu, que t una major productivitat.
I conjugaci II conjugaci III conjugaci pura incoativa cantar, parlar, menjar voler, tmer, perdre, fer cosir, dormir servir, patir
73
Les formes verbals poden ser personals i no personals. Sn no personals linfinitiu, el gerundi i el participi, i personals, la resta. Les personals tenen
marques de concordana amb el subjecte, i concretament, marques de persona i nombre. Per simplificar les referncies a les diferents persones verbals, designarem amb 1, 2 i 3 les persones del singular, i amb 4, 5 i 6 les del plural. Per exemple: 1 cante (jo), 2 cantes (tu), 3 canta (ell, ella), 4 cantem (nosaltres), 5 canteu (vosaltres) i 6 canten (ells, elles). Les formes personals presenten distincions relacionades amb les categories del temps, laspecte i el mode: a) El temps localitza la situaci designada pel verb, orientant-la respecte al moment de lacte de parla: un temps s passat si indica anterioritat al moment de lacte de parla (Ahir vaig parlar amb Llus); s present si indica simultanetat (Ara treballa), i s futur si indica posterioritat (Ja en parlarem dem). b) Laspecte fa referncia al temps de desenvolupament de la situaci designada: es diu, per exemple, que un temps s imperfectiu si designa una situaci en curs (En aquell moment dormia) o una situaci repetida habitualment (Cada dia llegia abans de dormir); que s perfectiu si designa situacions concebudes com un tot, incloent-hi el comenament i lacabament i sense fer referncia a etapes del desenvolupament (Ahir vaig parlar amb Llus), i que s perfet si designa situacions anteriors a un moment de referncia (siga el moment de lacte de parla o un altre moment), per que mantenen una clara vinculaci amb aquest moment (Mira, sha trencat el bra!). c) El mode, finalment, fa referncia al valor de veritat dall que senuncia i al punt de vista que adopta el parlant respecte a all que enuncia: lindicatiu s el mode de la pura assertivitat; el subjuntiu s el mode amb qu sexpressen valors com ara la voluntat, el desig, la necessitat, el dubte, la incertesa, la subjectivitat, etc.; limperatiu, finalment, s el mode amb qu sexpressen ordres adreades a un interlocutor o uns interlocutors. Les denominacions dels temps verbals es basen en etiquetes que fan referncia a aquestes categories i que, en algun cas, introdueixen diferncies formals del tipus simple o perifrstic. Tot seguit, indiquem les denominacions que adoptarem en aquesta guia:
74
Flexi i conjugaci
temps dindicatiu present perfet passat simple passat perifrstic passat anterior passat anterior perifrstic imperfet plusquamperfet futur futur perfet condicional condicional perfet
canta ha cantat cant va cantar hagu cantat va haver cantat cantava havia cantat cantar haur cantat cantaria hauria cantat
temps de subjuntiu
present perfet imperfet plusquamperfet
cante haja cantat cants / cantara hagus / haguera cantat
75
En la majoria de gramtiques, el perfet dindicatiu rep el nom de pretrit indefinit, i el passat simple, el perifrstic i lanterior, el nom de pretrit perfet simple, perifrstic i anterior, respectivament. Notem que les denominacions adoptades en aquesta guia eviten les contradiccions que sestableixen sovint entre el nom dels temps de passat del catal i el castell, i sn prximes a les usades en les gramtiques de langls i el francs.
2.1 EL PRESENT DINDICATIU I DE SUBJUNTIU 2.1.1 La persona 1 del present dindicatiu

En valenci, la persona 1 del present dindicatiu presenta diferncies segons els parlars: a) En la major part del valenci, adopta la desinncia -e en els verbs de la I conjugaci (p. ex. cante i parle) i no t cap marca voclica en els verbs de les conjugacions II (p. ex. perd i bat) i III (p. ex. dorm i servisc).
b) En el valenci septentrional, igual com en els parlars central i nord-occidental, adopta la desinncia -o en els verbs de totes les conjugacions, excepte en els verbs velaritzats i palatalitzats de la II (p. ex. canto, parlo; perdo, bato; dormo, serveixo; per dic, veig, vull). Les dues possibilitats descrites sn igualment acceptables en lmbit territorial en qu sn usades.
En la llengua antiga, aquesta persona no presentava cap vocal final en la majoria dels verbs de la I conjugaci (cant, pens, mir), per prenia una e de suport si el radical acabava en una seqncia consonntica difcilment articulable en posici final de mot (capte, compre, sembre, malegre, parle, erre, lliure). A partir del segle XV, els parlars catalans peninsulars comenaren a generalitzar la e en tots els verbs, mentre que els parlars balerics leliminaren en aquells casos en qu funcionava com a vocal de suport. La vocal e sha mantingut en la major part dels valencians, per, a partir del segle XVII, sha generalitzat en o en nord-occidental i en central (on sona [u]), dacord amb un canvi semblant a lexperimentat per substantius com ara monge > monjo o ferre > ferro.
2.1.2 Les persones 4 i 5 del present dindicatiu i de subjuntiu
76
Els present dindicatiu i de subjuntiu tenen formes iguals en les persones 4 i 5 de la majoria de verbs:
I conjugaci ind. 4 5 subj. cantem canteu II conjugaci ind. subj. III conjugaci ind. subj.
perdem perdeu
dormim dormiu
De fet, nicament alguns verbs irregulars de la II conjugaci diferencien formalment lindicatiu del subjuntiu. En aquest cas, les desinncies sn iguals per als dos modes, per el subjuntiu t un radical acabat en consonant velar o palatal i lindicatiu un radical sense aquestes consonants:
beure ind. 4 5 bevem beveu subj. beguem begueu ind. veiem veieu veure subj. vegem vegeu
Flexi i conjugaci
Alguns parlars valencians conserven els subjuntius en a en els verbs velaritzats o palatalitats: vingam i vingau, vejam i vejau (en lloc de les ms generalitzades en valenci i en la resta de lmbit lingstic vinguem i vingueu, vegem i vegeu). Tot i que aquelles formes, genunes i prpies de la llengua clssica, sn ben legtimes, el seu s minoritari i recessiu i les vacillacions que presenten en alguns casos afavoreixen la consideraci de les formes en -em i -eu com a les ms adequades i recomanables per a lestndard.
Els verbs de la II conjugaci amb infinitiu acabat en -eure o -aure han adoptat en la major part de parlars formes amb la semivocal [j] en les persones 4 i 5 del present dindicatiu, per evitar el hiat entre les dues vocals iguals o prximes: creiem i creieu, veiem i veieu, caiem i caieu, etc. (en lloc de creem i creeu, etc.). El mateix canvi, i per la mateixa ra, sha produt en el gerundi: creient, veient, caient, etc. (en lloc de creent, veent, caent, etc.). Totes dues formes sn acceptables. En els registres formals, amb tot, sn preferibles les formes amb la semivocal.
Les formes sense i sn les clssiques i es mantenen vives en alguns parlars valencians. En altres parlars, per, sha evitat el hiat adoptant una consonant velar o palatal: creguem, cregueu, creguent; vegem, vegeu, vegent (vg. III.2.9). Aquestes formes, que provoquen la igualaci de lindicatiu i el subjuntiu en les persones 4 i 5, no sn acceptables en lestndard. La diversitat de formes ha contribut a consolidar en la llengua escrita dels valencians les formes amb i antihitica i ha afavorit la consideraci daquestes formes com a les ms adequades i recomanables en els registres formals.
77
2.1.3 Algunes formes irregulars del present dindicatiu

Hi ha uns quants verbs que requereixen comentaris particulars, quant a les formes de present dindicatiu: a) En els parlars valencians, el verb ser adopta en la persona 2 la forma eres, en lloc de la general ets. Totes dues sn acceptables. En els registres ms formals, amb tot, s preferible la forma genuna ets.
En la llengua antiga el verb ser tenia formes homfones en les persones 2 i 3: tu es (del llat ES) i ell / -a s (del llat EST). Per a evitar lhomofonia, en la segona persona es tend a afegir primer una t (segurament per aglutinaci de la t del pronom tu a partir de contextos de posposici del subjecte, com en Es tu?) i desprs la marca de segona persona -s: es > est > ests. Notem, per, que la forma ests resultava inestable, a causa de les dificultats articulatries que presentaven les consonants finals. Donats els problemes que plantejaven tant la forma etimolgica es com lanalgica ests, en la major part del catal simpos la forma analgica per amb emmudiment de la primera s (ets); en els parlars valencians, en canvi, es recorregu a un manlleu del castell (eres).
b) En els parlars valencians, els verbs obrir i omplir presenten formes amb i, en lloc de les generals i prpies de la llengua clssica amb e, en les persones 2, 3 i 6: 2 obris, omplis (obres, omples); 3 obri, ompli (obre, omple); 6 obrin, omplin (obren, omplen). Totes dues sn acceptables, per en la llengua parlada sn preferibles les formes amb i. c) El verb dur presenta, a ms de les formes clssiques amb diftong, formes redudes, en les persones 2 i 3: 2 duus o dus, 3 duu o du. Totes dues sn acceptables.
2.1.4 Les persones 1, 2, 3 i 6 del present de subjuntiu

Els parlars valencians i, en menor mesura, alguns parlars nord-occidentals i balerics, conserven les marques de present de subjuntiu en les persones 1, 2, 3 i 6, usades en la llengua literria de tot lmbit lingstic fins al segle XIX. Els verbs de la I conjugaci presenten la desinncia -e-, i els de la II i III conjugacions, la desinncia -a (-e- seguida de consonant):
78
I conjugaci 1 2 3 6 cante cantes cante canten II conjugaci perda perdes perda perden III conjugaci dorma dormes dorma dormen
En la major part dels parlars orientals, aquestes marques han estat substitudes per la desinncia -i-, uniforme en totes les conjugacions:
I conjugaci 1 2 3 6 canti cantis canti cantin
II conjugaci perdi perdis perdi perdin
III conjugaci dormi dormis dormi dormin
Les formes amb i provenen de la generalitzaci i de la posterior reducci de lacabament -ia que apareix en els subjuntius com ara spia i cpia: la forma clssica de subjuntiu cante, per exemple, es convert, primer, en cntia (segles XVII i XVIII) i, posteriorment, en canti (segles XIX i XX).
Flexi i conjugaci
2.2 EL PASSAT SIMPLE I PERIFRSTIC DINDICATIU

El passat simple del mode indicatiu t dos paradigmes diferents: lun amb formes simples (el passat simple) i laltre amb lauxiliar de passat anar ms infinitiu (el passat perifrstic). Les formes simples es mantenen vives en el parlar de lHorta de Valncia i, de manera oscillant, en parlars valencians meridionals i en parlars balerics.
passat simple 1 2 3 4 5 6 cant cantares cant cant cantrem cantreu passat perifrstic vaig cantar vas (o vares) cantar va cantar vam (o vrem) cantar vau (o vreu) cantar van (o varen) cantar
79
Totes les formes anteriors sn acceptables, b que la persona 1 del passat simple t un abast molt restringit.
Algunes formes del passat simple requereixen comentaris especials: a) El perfet del verb veure admet dos paradigmes diferents, lun amb accent en el radical i laltre amb la i semivocal [j] i accent en les desinncies en totes les persones excepte en la 1: viu, veres, vu, vrem, vreu, veren viu, veieres, vei, veirem, veireu, veieren b) En alguns parlars valencians, la persona 3 del verb ser adopta la forma fon, en lloc de la ms general, fou. Ats que fon tamb susa en aquests parlars com a persona 1, en lestndard s preferible ladopci de fou.
2.3 LIMPERFET DINDICATIU

En la majoria de verbs, limperfet dindicatiu es forma amb la vocal temtica tnica, seguida de les marques -va (o -ve-) en els verbs de la I conjugaci i -a (o -e-) en els verbs de la II i III conjugacions:
I conjugaci 1 2 3 4 5 6 cantava cantaves cantava cantvem cantveu cantaven
II conjugaci perdia perdies perdia perdem perdeu perdien
III conjugaci dormia dormies dormia dormem dormeu dormien
Uns quants verbs de la II conjugaci adopten formes amb accent en el radical i amb la semivocal [j]: creia, deia, duia, feia, reia, seia, veia.
Amb excepci del verb dur, es tracta de verbs que tenen un radical amb la vocal e. En la llengua clssica aquests verbs tenien formes regulars amb accent en la vocal temtica: crea, dea, etc. Per a evitar el hiat existent entre la vocal del radical i la vocal temtica, es va produir, ja des dantic, un desplaament de laccent semblant al que tamb es constata en els substantius reina (per lantic rena) o feina (per lantic i viu en valenci faena). Les formes antigues es mantenen, de manera vacillant, en alguns parlars valencians meridionals. En altres parlars valencians i nord-occidentals, shan produt simplificacions del tipus fea (per feia), vea (per veia) dia (per deia), ria (per reia). En altres, encara, shan creat formes del tipus traua (per treia), creua (per creia). Davant de la diversitat i la irregularitat daquestes formes, en lestndard noms sn acceptables les formes amb la semivocal [j], generals en la llengua literria actual i conservades, en part, en alguns parlars valencians.
80
2.4 LIMPERFET DE SUBJUNTIU

En els parlars valencians, limperfet de subjuntiu t formes acabades en -s (o -ss-) i formes acabades en -ra (o -re-):
I conjugaci 1 2 3 4 5 6 cants / cantara cantesses / cantares cants / cantara cantssem / cantrem cantsseu / cantreu cantessen / cantaren II conjugaci perds / perdera perdesses / perderes perds / perdera perdssem / perdrem perdsseu / perdreu perdessen / perderen III conjugaci dorms / dormira dormisses / dormires dorms / dormira dormssem / dormrem dormsseu / dormreu dormisses / dormires
Flexi i conjugaci
Les formes amb -s sn les clssiques i es mantenen vives en la parla de les comarques septentrionals, b que canviant la vocal temtica a dels verbs de la primera conjugaci per e (cants > cants).
Aquestes formes amb e, prpies del central, del nord-occidental i duna part important del valenci septentrional, sn producte dun canvi semblant al que experimentaren les persones 4 i 5 del present dindicatiu (p. ex. cantam > cantem, cantau > canteu).
Les formes amb -ra shan generalitzat, actualment, en la resta dels parlars valencians.
En la llengua clssica, les formes en -ra tenien el valor de condicional. Aquest valor, de fet, encara es mant en alguns usos del verb ser i de lauxiliar de perfet haver: Tamb fra [= seria] cas que... Fra [= Seria] bo que..., Jo tamb li ho haguera [= hauria] dit si... Amb valor dimperfet de subjuntiu, les formes amb -ra, que es documenten espordicament des de la fi del segle XV, sols aconseguiren desplaar totalment les formes amb -s en el segle XVIII.
En lestndard sn acceptables tant les formes amb -s com les formes amb -ra. En els registres ms formals, amb tot, sn preferibles les formes amb -s, convergents amb les de la resta del domini lingstic.
81
2.5 LES FORMES NO PERSONALS 2.5.1 Linfinitiu i el gerundi

Linfinitiu presenta les terminacions -ar, en els verbs de la I conjugaci (cantar), -er (tona o tnica), -re i -r en els de la II (voler, tmer, batre i dur), i -ir en els de la tercera (dormir, servir). Alguns verbs de la II conjugaci presenten dues formes dinfinitiu, totes dues acceptables: tenir i tindre, venir i vindre (i els derivats daquests verbs).
Les formes tenir i venir, vives en part del valenci meridional, sn les clssiques i les que presenten una major tradici escrita. Les formes tindre i vindre no sn generals en tots els parlars i shan creat per analogia amb les formes de futur i de condicional; per exemple, tindre per a analogia a tindr i tindria.
Tamb presenta alternances en linfinitiu el verb ser o sser. En aquest cas, s preferible usar la forma ser per a les funcions verbals i reservar la forma sser per als usos plenament substantivats (lsser filosfic, lsser hum).
El gerundi presenta les terminacions -ant en els verbs de la I conjugaci (cantant), -ent en els de la II (batent i tement), i -int en els de la tercera (dormint i servint). No sn acceptables les formes velaritzades de gerundi que colloquialment susen en verbs de la II conjugaci (vg. III.2.9); aix s, formes com beguent o diguent per bevent o dient. En el cas del verb ser, la forma sent s preferible a la forma essent.
2.5.2 El participi
En la majoria de verbs el participi es forma afegint al tema verbal la marca -t (amb les variants flexives -ts, -da, -des). Els verbs de la I conjugaci tenen la vocal temtica -a-; els de la II, la vocal temtica -u-, i els de la III, la vocal temtica -i-.
I conjugaci mascul singular mascul plural cantat cantats cantada cantades II conjugaci perdut perduts perduda perdudes III conjugaci dormit dormits dormida dormides
82
femen singular femen plural
Alguns verbs de la II i la III conjugaci presenten participis irregulars amb accent en el radical i amb terminacions diferents a les anteriors. Es tracta dels verbs amb participis acabats en -t, en -s, en -st i en -ert :
escriure mascul singular mascul plural femen singular femen plural escrit escrits escrita escrites admetre adms admesos admesa admeses veure vist vists/vistos vista vistes obrir obert oberts oberta obertes
Uns quants verbs de la III conjugaci admeten, segons els parlars i, en algun cas, segons el significat del verb, participis regulars o irregulars: a) El grup ms nombrs est format pels verbs de la III conjugaci que admeten participis irregulars en -ert i participis regulars en -it. Les formes irregulars sn generals en central i part del nord-occidental; les for-
Flexi i conjugaci
mes regulars, en valenci, baleric i part del nord-occidental. Totes dues formes sn igualment acceptables.
participi regular complir establir oferir reblir complit establit oferit reblit participi irregular complert establert ofert reblert
Sn etimolgics el participi irregular ofert (del llat OFFERTU) i els participis regulars complit, establit i reblit. Partint daquesta distribuci, en uns parlars shan generalitzat les formes regulars en -it (creant el participi analgic oferit) i en uns altres shan generalitzat les formes irregulars en -ert (creant els participis analgics complert, establert i reblert).
b) Tamb presenten variaci els verbs riure i coure: en parlars valencians riure t el participi rist (enfront de la forma general rigut); el verb coure, daltra banda, admet tant el participi cuit com el participi cogut: el primer susa quan el verb t el significat de preparar un menjar amb lacci del foc; el segon, quan significa produir cossor. c) Una variaci diferent, i no equiparable a la dels verbs anteriors, s la del participi del verb ser. En la llengua clssica el participi del verb ser coincidia amb el destar: estat. Aquest participi alterna en lactualitat amb el participi en -ut: sigut. Tots dos sn acceptables.
La forma sigut s preferible a la forma segut, homfona amb el participi del verb seure.
83
2.6 LIMPERATIU
En sentit estricte, limperatiu sols t formes corresponents a les persones 2, 4 i 5: 2: vs-ten (tu) 4: anem-nos-en (nosaltres) 5: aneu-vos-en (vosaltres)
Per a expressar ordres referides a les persones 3 i 6, susa el subjuntiu precedit de la conjunci que: que sen vaja, que sen vagen. El subjuntiu susa igualment en el tractament de vost i en les oracions negatives en qu es designa una prohibici: Vaja-sen (vost) No ten vages (tu)
Limperatiu es construeix normalment a partir de formes semblants a les del present dindicatiu i de subjuntiu: 2 imper. (= 3 pres. ind.): canta, beu, creu, dorm 4 imper. (= 4 pres. subj.): cantem, beguem, creguem, dormim 5 imper. (= 5 pres. ind.): canteu, beveu, creieu, dormiu Alguns verbs de la II conjugaci adopten formes acabades en -s en la persona 2 o presenten variants formals: a) Els verbs poder, saber, veure i voler presenten formes iguals a les de la persona 2 del present de subjuntiu: pugues, spies (spigues en altres parlars), veges, vulgues. b) Els verbs fer i dur tamb tenen formes acabades en -s, per ara diferents de les de la persona 2 del present de subjuntiu: fes, dus (duu en altres parlars).
84
c) El verb dir t la forma digues i, en parlars valencians, la forma dis, usada en contextos pronominals:
Digues, qu vols? Dis-me (o digues-me) la veritat
d) El verb tenir presenta les formes tingues i tin, aquesta ltima prpia de parlars valencians:
Tingues (o tin) en compte que no ho hem pogut fer de cap altra manera
2.7 ELS VERBS AMB FORMES VELARITZADES I LEXTENSI ANALGICA DAQUESTES FORMES
Un dels trets ms caracterstics de la flexi verbal catalana s lexistncia duna subclasse de verbs de la II conjugaci que tenen un radical acabat en consonant velar, en algunes formes del paradigma: en velar sorda, quan es troba en posici final de mot (p. ex. bec), i en velar sonora, quan es troba en posici interior de mot entre vocals (p. ex. bega, begueres, begut, etc.). En la llengua parlada, es produeixen en alguns casos vacillacions pel que fa a ls de formes velaritzades o no velaritzades. Com a regla mnemotctica, es pot tenir en compte que, en la majoria de casos, si un verb t forma velar en la
Flexi i conjugaci
persona 1 del present dindicatiu, aquesta forma reapareix en el present i limperfet de subjuntiu, en la persona 4 de limperatiu, en el passat simple i en el participi:
bec bega, begues, bega... begus/beguera, beguesses/begueres, begus/beguera... beguem! begu, begueres, begu... begut
No segueixen el model anterior alguns verbs irregulars, com prendre (que fa el participi pres), ser, o molts dels que tenen imperatius irregulars en la persona 2, que tamb adopten formes velaritzades en aquest cas (digues, estigues...).
prendre 1a pres. ind. pres. sub. passat simple imp. subj. participi 2 imper. 4 pl. imper. 5 imper. prenc prenga prengu prengus / prenguera pres pren prenguem preneu ser sc siga fou fos / fra estat (sigut) sigues siguem sigueu dir dic diga digu digus / diguera dit digues (dis) diguem digueu
85
Tamb tenen un comportament especial els verbs voler, obrir i omplir.

voler 1 pres. ind. pres. sub. passat simple imp. subj. participi 2 imper. 4 imper. 5 imper. vull vulga volgu volgus / volguera volgut vulgues vulguem vulgueu obrir bric briga obr obrs / obrira obert obri obrim obriu omplir mplic mpliga ompl ompls / omplira omplit ompli omplim ompliu
Els verbs escriure, saber i cabre, finalment, presenten en alguns contextos variaci entre formes velaritzades i no velaritzades:
escriure 1 pres. ind. pres. sub. passat simple imp. subj. participi 2 imper. 4 imper. 5 imper. escric escriga escrigu / escriv saber s spia / spiga sab cabre cap cpia / cpiga cab cabs / cabera cabut cap
escrigus / escriguera / escrivs sabs / sabera escrit escriu escriguem escriviu sabut spies / spigues
sapiem / sapiguem capiem / capiguem sapieu / sapigueu cabeu
86
Com sha apuntat ms amunt, en la llengua colloquial hi ha una certa tendncia a generalitzar les formes velaritzades en contextos diferents dels delimitats fins ara. En uns casos es tracta de processos constatables en la majoria de parlars (per exemple, beguent en lloc de bevent); en uns altres, en canvi, es tracta de processos particulars dels parlars valencians (per exemple, dorc en lloc de dorm). Aquestes extensions analgiques no sn acceptables en lestndard.
En molts parlars, la consonant velar tendeix a generalitzar-se en formes que tenen una desinncia amb e tnica. Aquesta generalitzaci, no acceptable en lestndard, s molt forta en el gerundi (beguent per bevent) i, en menor mesura, tamb es produeix en les persones 4 i 5 del present dindicatiu, que sigualen, aix, amb les del subjuntiu (beguem i begueu per bevem i beveu) i en la persona 5 de limperatiu (begueu per beveu). En els parlars valencians, la consonant velar tamb sha generalitzat colloquialment a una srie de verbs regulars; concretament, al verb perdre i als verbs purs de la III conjugaci (dormir, cosir, etc.). Lorigen daquesta generalitzaci analgica cal buscar-lo en el fet que aquest canvi de model conjugacional permet diferenciar la persona 1 del present dindicatiu (perc i dorc pels correctes perd i dorm) de la persona 3 daquest temps (perd i dorm). Tot i la rendibilitat funcional de la velaritzaci, aquest canvi no s acceptable en els registres formals, puix que introdueix divergncies importants respecte a la conjugaci tradicional i general en la resta del domini lingstic.
Flexi i conjugaci
2.8 ELS VERBS INCOATIUS

Els verbs incoatius tenen un increment del radical en les persones 1, 2, 3 i 6 del present dindicatiu i de subjuntiu. Aquest increment presenta variaci geogrfica: en els parlars central i baleric, adopta la vocal e (p. ex. serveixes, serveix), i en els parlars nord-occidental i valenci, la vocal i (p. ex. servixes, servix). Dacord amb aix, un verb com servir adopta en valenci i part del nord-occidental el paradigma segent:
present dindicatiu servisc (servixo) servixes servix servim serviu servixen present de subjuntiu servisca servisques servisca servim serviu servisquen
Les formes amb i sn perfectament acceptables en la llengua parlada de lmbit territorial en qu sn usades. En la llengua escrita, amb tot, sn preferibles les formes amb e en les persones 2, 3 i 6 (i 1 en el valenci septentrional i en el nord-occidental) del present dindicatiu:
present dindicatiu servisc (serveixo) serveixes serveix servim serviu serveixen present de subjuntiu servisca servisques servisca servim serviu servisquen
87
Aquest paradigma respon, en part, al sistema que trobem en la llengua literria i administrativa del Regne de Valncia des de les darreries del segle XV. En els textos valencians daquesta poca, es tend a usar les formes amb e en el present dindicatiu, mentre que en el present de subjuntiu alternaven les formes amb e i amb i, per amb una creixent presncia de les formes amb i. La major part dels gramtics i escriptors valencians den de les Normes de Castell han reivindicat i usat especialment en lindicatiu les formes amb e. Aquest paradigma t, a ms, lavantatge de ser convergent amb la llengua literria de tot el domini en les formes que tenen una major freqncia ds en textos escrits.
Remarques sobre els verbs incoatius: a) En la llengua actual, les formes amb e en la persona 1 del present dindicatiu (servesc) i en el present de subjuntiu (1 servesca, 2 servesques, 3 servesca, 6 servesquen), prpies de la llengua clssica i actualment caigudes en desuetud, noms susen en registres molt formals. b) En les formes amb -sc (o -squ-) s acceptable la pronunciaci [S] de la s, caracterstica de la major part del valenci i el nord-occidental: servi[S]c, servi[S]ca, etc. c) La III conjugaci incoativa s molt ms nombrosa i productiva que la III pura i, des dantic, molts verbs que pertanyien al model pur han adoptat el model incoatiu. Aquesta tendncia encara s viva en lactualitat i, en alguns casos, es produeixen diferncies entre parlars o entre parlants duna mateixa varietat. Els verbs afegir, fregir, tenyir, teixir i vestir, per exemple, es mantenen com a purs en la majoria de parlars valencians i balerics, per han adoptat el model incoatiu en la resta del domini; els verbs llegir i engolir es mantenen purs en diferents parlars valencians per no en la resta del domini. En tots aquests casos, sn igualment acceptables les formes pures i les incoatives, dacord amb ls ms general de cada parlar. d) No s acceptable ls com a incoatius dels verbs de la II conjugaci acabats en -batre, -crrer, -fondre, -cloure, -metre i -cebre; per exemple, rebateixen per rebaten, remeteix per remet, concebeixes per conceps, etc.
88
2.9 ELS MODELS DE CONJUGACI

Tot seguit reprodum els paradigmes que adopten en valenci els verbs regulars, els auxiliars haver i anar, i el verb irregular ser. En cas de doblets, apareix en primer lloc la forma de major tradici clssica i entre parntesis les formes dabast geogrfic restringit en valenci.
Flexi i conjugaci
2.9.1 Els verbs regulars

Primera conjugaci: model cantar
Indicatiu Present cante (canto) cantes canta cantem canteu canten Subjuntiu Present cante cantes cante cantem canteu canten Imperfet cants / cantara cantesses / cantares cants / cantara cantssem / cantrem cantsseu / cantreu cantessen / cantaren canta cantem canteu Imperfet cantava cantaves cantava cantvem cantveu cantaven Passat simple cant cantares cant cantrem cantreu cantaren Imperatiu Futur cantar cantars cantar cantarem cantareu cantaran Condicional cantaria cantaries cantaria cantarem cantareu cantarien
Formes no personals Infinitiu cantar Participi cantat cantada cantats cantades Gerundi cantant
89
Segona conjugaci: model batre

Indicatiu Present bat (bato) bats bat batem bateu baten Subjuntiu Present bata bates bata batem bateu baten Imperfet bats / batera batesses / bateres bats / batera batssem / batrem batsseu / batreu batessen / bateren bat batem bateu Imperfet batia baties batia batem bateu batien Passat simple bat bateres bat batrem batreu bateren Imperatiu Futur batr batrs batr batrem batreu batran Condicional batria batries batria batrem batreu batrien
Formes no personals Infinitiu batre Participi batut batuda batuts batudes Gerundi batent
Segona conjugaci: model tmer

Indicatiu Present tem (temo) tems tem temem temeu temen Subjuntiu Present tema temes tema temem temeu temen Imperfet tems / temera temesses / temeres tems / temera temssem / temrem temsseu / temreu temessen / temeren tem temem temeu Imperfet temia temies temia temem temeu temien Passat simple tem temeres tem temrem temreu temeren Imperatiu Futur temer temers temer temerem temereu temeran Condicional temeria temeries temeria temerem temereu temerien
Formes no personals Infinitiu tmer Participi temut temuda temuts temudes Gerundi tement
90
Tercera conjugaci pura: model dormir

Indicatiu Present dorm (dormo) dorms dorm dormim dormiu dormen Subjuntiu Present dorma dormes dorma dormim dormiu dormen Imperfet dorms / dormira dormisses / dormires dorms / dormira dormssem / dormrem dormsseu / dormreu dormissen / dormiren dorm dormim dormiu Imperfet dormia dormies dormia dormem dormeu dormien Passat simple dorm dormires dorm dormrem dormreu dormiren Imperatiu Futur dormir dormirs dormir dormirem dormireu dormiran Condicional dormiria dormiries dormiria dormirem dormireu dormirien
Formes no personals Infinitiu dormir Participi dormit dormida dormits dormides Gerundi dormint
Flexi i conjugaci
Tercera conjugaci incoativa: model servir

Indicatiu Present servisc (serveixo) serveixes /servixes serveix / servix servim serviu serveixen / servix Subjuntiu Present servisca servisques servisca servim serviu servisquen Imperfet servs / servira servisses / servires servs / servira servssem / servrem servsseu / servreu servissen / serviren serveix / servix servim serviu Imperfet servia servies servia servem serveu servien Passat simple serv servires serv servrem servreu serviren Imperatiu Futur servir servirs servir servirem servireu serviran Condicional serviria serviries serviria servirem servireu servirien
Formes no personals Infinitiu servir Participi servit servida servits servides Gerundi servint
91
2.9.2 Els verbs auxiliars haver i anar, i el verb irregular ser
Auxiliar de perfet haver (conjugat amb el participi de cantar)
Indicatiu Perfet he cantat has cantat ha cantat hem cantat heu cantat han cantat Plusquamperfet havia cantat havies cantat havia cantat havem cantat haveu cantat havien cantat Subjuntiu Perfet haja cantat hages cantat haja cantat hgem cantat hgeu cantat hagen cantat Plusquamperfet hagus / haguera cantat haguesses / hagueres cantat hagus / haguera cantat hagussem / hagurem cantat hagusseu / hagureu cantat haguessen / hagueren cantat Passat anterior hagu cantat hagueres cantat hagu cantat hagurem cantat hagureu cantat hagueren cantat Futur perfet haur cantat haurs cantat haur cantat haurem cantat haureu cantat hauran cantat Condicional perfet hauria cantat hauries cantat hauria cantat haurem cantat haureu cantat haurien cantat
Formes no personals Infinitiu perfet haver cantat Gerundi perfet havent cantat
Auxiliar de passat anar (conjugat amb cantar)

Passat perifrstic vaig cantar vas (vares) cantar va cantar vam (vrem) cantar vau (vreu) cantar van (varen) cantar Passat anterior perifrstic vaig haver cantat vas (vares) haver cantat va haver cantat vam (vrem) haver cantat vau (vreu) haver cantat van (varen) haver cantat
El verb ser
Indicatiu Present Imperfet era eres era rem reu eren Subjuntiu Present siga sigues siga siguem sigueu siguen Imperfet fos / fra fosses / fores fos / fra fssem / frem fsseu / freu fossen / foren siguem sigueu sigues Perfet fui fores fou frem freu foren Imperatiu Infinitiu ser Futur ser sers ser serem sereu seran Condicional seria series seria serem sereu serien
92
sc ets / eres s som sou sn
Formes no personals Participi estat / sigut estada / siguda estats / siguts estades / sigudes Gerundi sent
Morfosintaxi
IV
MORFOSINTAXI
93
94
Morfosintaxi
1. ALGUNS USOS DE LES FORMES VERBALS

Hi ha alguns usos de les formes verbals en els quals conv parar esment: a) En les oracions simples encapalades per adverbis de dubte (potser, possiblement, tal volta, etc.), s preferible ls de lindicatiu al del subjuntiu:
All tal volta era una errada (i no All tal volta fra...) Potser arribaran a les quatre (i no Potser arriben...)
b) Les oracions completives que depenen de verbs o predicats de temena es poden construir en indicatiu o en subjuntiu. En el segon cas admeten un no expletiu, aix s, un no que no converteix loraci en negativa:
Tinc por que arribar tard Tinc por que (no) arribe tard
Les oracions en subjuntiu sense el no expletiu sn plenament acceptables en valenci, dacord amb ls general que sen fa en la llengua parlada. c) En les oracions condicionals irreals de present, ls de limperfet dindicatiu en loraci subordinada t un carcter marcadament literari: Si tenia diners, ho compraria. En aquest context, s preferible ls de limperfet de subjuntiu: Si tingus (tinguera) diners, mho compraria. d) En les oracions relatives sense antecedent i en les oracions temporals introdudes per quan, aix que, etc., es pot usar tant el futur com el present de subjuntiu, en contextos en qu designen situacions futures:
Els qui arribaran / arriben tard no trobaran lloc Quan els veur / veja, els comentar qu pense fer Aix que els veur / veja, els comentar qu pense fer
El futur s la soluci ms genuna i encara viva en parlars valencians i balerics. Notem, a ms, que si loraci indica posterioritat en el passat, es pot usar tant el condicional com limperfet de subjuntiu: Em vam prometre que mho dirien aix que arribaria / arribara.
95
e) En la llengua escrita sobretot dels mitjans de comunicaci resulta habitual ls del subjuntiu en les oracions introdudes per desprs que, en contextos en qu aquestes oracions designen fets reals i assumeixen un cert valor causal. Tot i que es tracta duna innovaci no totalment
condemnable, en aquest cas s preferible ls de linfinitiu o de lindicatiu amb un nexe causal:

Desprs dabandonar el despatx, es va posar en contacte amb el director del diari (millor que Desprs que abandonara...) Com que no el va poder atendre el president, el va rebre el secretari (millor que Desprs que no el poguera rebre...)
f ) Linfinitiu pot assumir un valor imperatiu precedit de la preposici a (A dormir, que ja s tard!), per no sense aquesta preposici. g) El gerundi t un valor de simultanetat (Va entrar a casa tarallejant la moixeranga) i no s acceptable quan susa amb un valor de posterioritat i de conseqncia respecte a all que sindica en loraci principal. En una oraci com ara Va caure en un barranc i es va trencar tres costelles, no s acceptable, per tant, substituir la segona oraci coordinada per la construcci de gerundi trencant-se tres costelles. Les construccions de gerundi, a ms, tenen un valor adverbial i tampoc no sn admissibles amb funcions de modificador del nom equivalent al de les relatives especificatives. En una oraci com ara Van emetre una sentncia que condemnava lacusat, no s possible, per tant, substituir la relativa per la construcci de gerundi condemnant lacusat.
96
1.1 LES PERFRASIS VERBALS

Les perfrasis verbals sn construccions formades per dos verbs, enllaats en algun cas per mitj duna preposici. El primer verb, anomenat auxiliar, aporta la informaci relacionada amb la persona i el nombre, i amb el temps, laspecte i el mode; el segon, anomenat principal perqu aporta el contingut bsic, t una forma no personal. Tenint en compte el valor del verb auxiliar, les perfrasis es classifiquen en aspectuals i modals; tenint en compte la forma del verb principal, en perfrasis dinfinitiu, de gerundi i de participi.
1.1.1 Les perfrasis modals

Les perfrasis modals sn sempre perfrasis dinfinitiu. Els verbs auxiliars daquestes perfrasis expressen valors relacionats amb lobligaci, la capacitat,
Morfosintaxi
la possibilitat o el dubte. Es tracta de perfrasis com ara haver de + infinitiu, poder + infinitiu, deure + infinitiu. a) Lobligaci sexpressa per mitj de la perfrasi haver de + infinitiu o per mitj de construccions no perifrstiques, com ara la construcci amb el verb caldre o amb el predicat ser necessari:
Hem de parlar amb ells Cal que parlem amb ells Cal parlar amb ells s necessari que parlem amb ells
No sn acceptables construccions amb hi ha que i tenir que. b) La perfrasi deure + infinitiu t un valor de probabilitat i susa en aquells contextos en qu el parlant vol expressar una idea de manera aproximada, sense comprometres totalment amb el valor de veritat dall que enuncia:
Deuen ser les quatre Devia tindre vint-i-cinc anys quan el vaig conixer Ho degu dir ell
97
En la llengua clssica, la perfrasi deure + infinitiu tenia tamb un valor dobligaci i aquest valor es mant amb una certa vitalitat en parlars valencians. La perfrasi s acceptable, sobretot amb el valor de necessitat moral: Un fill deu obeir els seus pares, A mi deu atribuir-se tota la culpa. En cap cas no s acceptable ls de la preposici de entre el verb auxiliar i el principal.
El futur tamb susa a vegades amb un valor de probabilitat, sobretot amb verbs estatius (estar i tenir fonamentalment) i amb lauxiliar de perfet haver: Segur que estaran dormint, Supose que ja se nhauran anat. En lestndard conv evitar aquest s del futur i fer servir la perfrasi amb deure: Deuen estar dormint, Supose que ja sen deuen haver anat.
1.1.2 Les perfrasis aspectuals

Les perfrasis aspectuals indiquen valors relacionats amb linici, lacabament, la repetici, etc. de la situaci designada pel verb principal. Les perfrasis aspectuals poden ser dinfinitiu, de gerundi i de participi. Tot seguit sindica el valor de les principals perfrasis aspectuals:
verb principal gerundi
sentit progressiu duratiu
verb auxiliar
exemple Encara estan treballant Anem fent Continua pensant el mateix Van seguir gesticulant com si res Dem comencem a fer prctiques De sobte es posaren a cridar Sense dir res arranc a crrer Tot seguit va rompre a plorar Anvem a telefonar-vos ara mateix Ja hem acabat de treballar Sol arribar a les 10 No ho tornes a fer ms Ja tinc redactades 25 pgines No quedaren convenuts Deixrem resolts tots els problemes
estar anar continuar seguir
infinitiu
incoatiu
comenar (a) posar-se (a) arrancar (a) rompre (a)
intencional culminatiu habitual reiteratiu participi resultatiu
anar (a) acabar (de) soler tornar (a) tenir quedar deixar
98
Remarques sobre les perfrasis aspectuals: a) Cal no abusar de la perfrasi estar + gerundi. Aquesta perfrasi t un valor progressiu i susa per a indicar continutat o reiteraci:
Estigurem parlant tota la nit ltimament he estat llegint novelles dautors valencians
En aquells casos en qu simplement es vol indicar que una situaci es troba en curs de realitzaci en el moment de lacte de parla o en un moment passat, s preferible ls tradicional del present o limperfet dindicatiu sense cap perfrasi:
Qu fa el pare? Treballa Qu feia el pare? Treballava
La perfrasi, per tant, conv reservar-la a aquells contextos en qu es vol emfatitzar la durada o el carcter temporal o anmal de la situaci designada: Est treballant tota la vesprada Eren les 12 de la nit i encara estava treballant
Morfosintaxi
b) La perfrasi anar + gerundi t un valor progressiu semblant al la perfrasi amb estar, per, a diferncia daquesta, emfatitza el procs intern de la situaci designada:
Van apujant els preus El cel es va ennuvolant Anava preguntant a tothom per tu
Recentment shan introdut en la llengua colloquial altres perfrasis duratives amb verbs de moviment poc genunes i inacceptables. Es tracta de la perfrasi amb el verb venir, usada per tal de referir-se a una situaci que es projecta del passat al present, i de la perfrasi amb el verb portar. En aquests casos, s preferible ls no perifrstic: Fa anys que reivindiquem la reducci de la jornada laboral (i no Fa anys que venim reivindicant...) Fa cinc anys que treballem en aquesta empresa (i no Fa cinc anys que portem treballant...)
c) La perfrasi anar a + infinitiu t un valor dintenci o dimminncia, sobretot amb limperfet dindicatiu i subjuntiu:
Anvem a telefonar-te ara mateix Pareixia que ans a caure
99
A diferncia del que ocorre en altres llenges romniques prximes, la perfrasi sha desenvolupat molt poc quan lauxiliar es conjuga en present, a causa, sobretot, de les confusions que pot provocar amb el passat perifrstic. En aquest cas, cal recrrer a altres solucions com ara la construcci estar a punt de + infinitiu, el futur o limperatiu, etc.:
Deixar de veurel, perqu em molesta el que diu (i no Vaig a deixar...) Afanyat, que estem a punt de comenar ( i no Afanyat, que anem a comenar) Ens nanem ara mateix (i no Anem a anar-nos-en...)
No cal dir que la construcci anar + infinitiu s acceptable quan no es comporta com a perfrasi i, doncs, el verb anar indica moviment: Vaig a veure qui ha cridat.
1.2 ELS VERBS SER I ESTAR

Els verbs ser i estar presenten usos locatius i copulatius; en el primer cas, sindica la localitzaci del subjecte; en el segon, sassenyala una propietat o un estat del subjecte.
Locatiu:
El pare s a lhort Est tot el mat a lhabitaci El xiquet est malalt
Copulatiu: Maria s molt alta
Ls dels verbs ser i estar presenta actualment una certa variaci entre parlars. Al costat de solucions ms tradicionals amb el verb ser, podem trobar parlars on ls destar avana en detriment de ser. En els registres formals de la llengua, sapliquen propostes ds que combinen les solucions genunes amb la realitat lingstica actual. Dacord amb aquestes propostes: a) Susa ser en les construccions locatives, sempre que no interesse marcar la permanncia en un lloc del subjecte:
I la mare? s a ca la vena El pare s a lhort Ara no trobars ning a casa. Sn tots a Castell La casa que busques s a laltra part del poble Gandia s a la comarca de la Safor
100
En canvi, susa estar sempre que hi ha una especificaci durativa o interessa marcar la permanncia en un lloc: Vam estar hora i mitja al mercat, Joan no estar a casa en tot el mat. b) Tamb susa ser en les oracions copulatives en qu es designa lestat civil del subjecte i alguns estats fsics de subjectes animats, no considerats com a conjunturals o rpidament canviables:
Llusa era viuda s casat amb una xica de Gandia El seu iaio s mort des de fa cinc anys Empar no s cega
c) Susa ser en oracions copulatives en qu latribut s un adjectiu que designa un estat dun subjecte inanimat, sense insistir en la permanncia:
Aquesta coca s molt dola Les figues solen ser ms madures cap a principis de juliol
Notem que ser alterna amb estar quan es vol diferenciar una caracterstica no durativa (amb ser) i durativa (amb estar): El pal s tort (t una forma no recta) i El pal est tort (Sha collocat, es troba tort).
Morfosintaxi
Com es deu haver dedut, ls ms tradicional i genu de ser i estar depn del carcter animat o no animat del subjecte i del carcter duratiu o no duratiu de la localitzaci o la propietat atribuda al subjecte. En els quadres segents, sesquematitzen tots els usos daquests verbs, tant els que presenten vacillaci en lactualitat, que apareixen marcats en negreta, com els que no en presenten. El primer quadre fa referncia als usos locatius i el segon, als copulatius:
context no duratiu subjecte animat Joan s a lhospital subjecte inanimat El teu llibre s al calaix subjecte animat Joan estar a lhospital dos dies context duratiu subjecte inanimat Les ametles estan ac des de fa dos dies
context no duratiu subjecte animat Indica una propietat Indica un estat adjectius participis SPreps adverbis Vicent s advocat Maria s alta subjecte inanimat La casa s de fusta Lhort s gran
context duratiu subjecte animat subjecte inanimat
La bassa s (o est) Vicent ha estat plena content tot el dia El treball ja est fet Ja fa dies que Nria est cansada Jaume est en forma El sopar est a punt Jaume ha estat en forma tot lany La mare est b Aix est b La mare fa tres dies que no est b Maria s casada Vicent est content Nria est cansada
La bassa estar plena un mes La porta estar oberta tres hores El sopar estava a punt des dahir Aix estar sempre b
101
2. FORMA I S DELS PRONOMS PERSONALS FORTS I DELS PRONOMS FEBLES

Els pronoms personals designen les persones del discurs i es classifiquen en forts i febles. Els primers sn tnics, es refereixen a persones i poden funcionar com a subjecte o com a complement duna preposici. Dacord amb aquestes funcions poden ocupar les posicions sintctiques prpies dun sintagma nominal:
Jo no ho faria Parlar amb vosaltres A mi no magrada gens la idea
Els pronoms febles sn elements tons que recolzen en el verb i que generalment funcionen com a complements. A diferncia dels pronoms forts, els febles nicament poden aparixer en posicions adjuntes al verb:
Em van contar el que ja sabia Comenteu-li-ho vosaltres

Com a norma general, els pronoms febles santeposen al verb: Li dir que vinga, Ho comprar tot dem, No hi he anat. Es posposen si el verb es conjuga en imperatiu, en infinitiu o en gerundi: Vs-ten!, Dir-li-ho o no, aquest s el problema. En les perfrasis dinfinitiu i de gerundi, els pronoms febles poden anteposar-se o posposar-se, encara que la posici ms habitual s lanteposada: Li vaig dir (o vaig dir-li) que vingus, Hi continua treballant (o Continua treballant-hi). No cal dir que en aquells casos en qu hi ha ms dun pronom feble en una mateixa oraci, tots santeposen o es posposen: Li ho vaig dir o Vaig dir-li-ho.
2.1 ELS PRONOMS PERSONALS FORTS

Dacord amb criteris morfolgics, els pronoms personals forts es classifiquen com segueix:
singular mascul femen plural mascul femen
102
1a persona 2a persona 3a persona reflexiu ell
jo / mi tu / vost ella si
nosaltres vosaltres / vosts ells elles
Alguns pronoms requereixen comentaris ms especfics: a) La distinci entre els pronoms jo i mi t a veure amb la funci sintctica: la forma jo s la ms general i susa en funci de subjecte i amb la preposici entre en contextos de coordinaci (entre tu i jo). La forma mi, en canvi, susa quan funciona com a complement duna preposici: a mi, de mi, contra mi, per a mi, abans de mi, etc.
Hi ha algunes preposicions que seleccionen el pronom jo. Es tracta, per, dusos poc habituals, en qu generalment sn preferibles altres solucions: Malgrat jo mateix (Malgrat la meua opini), Hi aniran tots, llevat de jo (menys jo), Segons jo... (Segons el meu parer...).
b) Els pronoms de primera i segona persona del plural mostren colloquialment una srie de formes que presenten una forta variaci: mosatros,
Morfosintaxi
moatros, naltros, noltros, etc. vosatros, voatros, vatros, voltros, etc. Cap daquestes formes no s acceptable. c) No s acceptable ls dels pronoms ell o ella referits a objectes inanimats. En lloc daquests pronoms es poden usar els pronoms en o hi o altres recursos:
La Universitat i les institucions que en depenen (o que depenen daquesta / que depenen de la Universitat, per no que depenen della) Ja hem redactat els objectius. En aquests sexpressa la voluntat de collaboraci (o shi expressa, per no en ells sexpressa...)
d) Els pronoms reflexius tenen la mateixa forma que els no reflexius, en el cas de les persones primera i segona. Quan funcionen com a reflexius, aquests pronoms generalment es reforcen amb lindefinit mateix: Mho vaig regalar a mi (mateix), Tho preguntes a tu mateixa o qu? En el cas de la tercera persona, a ms de les formes generals (ell i les variants flexives), hi ha una forma especficament reflexiva. Es tracta del pronom si: Sempre parla de si mateixa (o della mateixa). e) El pronom vost / vosts permet establir diferncies relacionades amb lestatus que el parlant atorga a linterlocutor. En general, el tractament de tu s el ms directe i el que no estableix diferncies jerrquiques. El tractament de vost implica una distinci jerrquica, generalment de respecte, cap a un interlocutor de major edat o posici, per tamb distanciament: Ho has fet tu?, Ho ha fet vost?, Ho han fet vosts?
A ms del tractament de tu i de vost, hi ha el tractament de vs. En els parlars valencians, ls daquest tractament sha restringit considerablement en la llengua espontnia, per mant una certa vitalitat en el llenguatge administratiu.
103
2.2 ELS PRONOMS FEBLES

El catal t un nombre de pronoms febles superior al daltres llenges romniques i presenta unes majors possibilitats expressives. Cal tenir en compte, amb tot, que en alguns parlars, com els valencians, hi ha pronoms, o usos pronominals, que han caigut en dess. En les pgines que segueixen ens ocuparem de la forma i de la funci dels pronoms febles. Els pronoms febles, com els forts, es poden classificar a partir de distincions relacionades amb la persona (primera, segona i tercera persona), el nombre (singular i plural) i, en alguns casos, el gnere (mascul i femen). Tot seguit es classifiquen els diferents pronoms febles. En aquells casos en qu el pronom
presenta formes diferents, en el quadre usem la que apareix davant dun verb comenat per consonant:
singular 1a persona 2a persona acusatiu 3a persona datiu reflexiu (i impersonal) neutre adverbial mascul femen em et el la li es ho en hi plural ens us els les els
2.2.1 Tipus de pronoms segons la forma
104
La majoria dels pronoms febles adopten formes diferents, condicionades per lanteposici o posposici al verb, pel tipus de contacte (voclic o consonntic) que mantenen amb el verb i per la combinaci amb altres pronoms. Tenint en compte la forma i la posici dels pronoms, tradicionalment es parla de formes plenes, redudes, reforades i elidides. En aquells casos en qu hi ha variaci, la forma plena es posposa al verb acabat per consonant, o per semivocal en el cas de la persona 5 (per exemple, portar-lo, porteu-lo); la forma reduda es posposa al verb acabat per vocal (portal ); la forma reforada santeposa al verb comenat per consonant (el porta), i la forma elidida santeposa al verb comenat per vocal (lhe portat). Tot seguit sindiquen les formes que pot adoptar cada pronom. Aquests, a ms, sagrupen tenint en compte aquesta variaci formal.
A forma plena forma reduda forma reforada forma elidida me m em m te t et t se s es s ne n en n B lo l el l los ls els C nos ns ens l D vos us E la li les F ho hi
Morfosintaxi
Les formes plenes sn les ms antigues. Les redudes i les elidides soriginaren per la prdua de la vocal en contextos en qu el pronom recolzava en una vocal posterior o anterior: m(e) avisa, veure m(e). Les formes reforades, finalment, soriginaren a partir duna reinterpretaci sillbica de formes originriament redudes: No m(e) veu, Qu m(e) dius i, a partir daquests contextos, Em veu, Em dius...
Tot seguit exemplifiquem aquestes formes:

darrere de verb acabat per consonant parlar-me mirar-te endur-se porteu-ne enviar-lo enviar-los enviar-nos enviar-vos enviar-la agradar-li portar-ho jugar-hi per vocal parlam mirat perdres portan envial envials envians escriure-us (escriure-vos) envia-la escriure-li escriure-ho juga-hi davant de verb comenat per consonant em parla et mira senduu en porta el porta els porta ens porta us porta (vos porta) la porta li diu ho porta hi juga per vocal mavisa tavisa es perd nentra lenvia els envia ens envia us porta (vos envia) lenvia la ignora li escriu ho escriu hi anem
105
Remarques sobre la forma dels pronoms: a) En alguns contextos estereotipats, els pronoms em, et, es i en adopten les formes plenes anteposats a un verb comenat per consonant: Tant me fa, Tant se val. Per raons fontiques, la forma plena se s preferible a la reforada quan el verb comena per [s]: No se sent res, La festa se celebrar el prxim divendres.
Hi ha parlars, a ms, en qu ls de formes plenes, en lloc de les reforades, s molt general. Notem, amb tot, que en aquests parlars les formes plenes no susen quan el pronom est precedit dun mot acabat en vocal. En aquests parlars, per exemple, es diu Ne tinc tres per No en tinc cap (pronunciat [non] tinc cap). En la llengua escrita i en els registres formals susen les formes reforades.
b) No s acceptable la forma mos (formada per lencreuament de nos amb me), que adopta el pronom ens en la llengua colloquial duna part del domini lingstic: mos porta per ens porta, enviar-mos per enviar-nos, envia-mos per envians. c) s acceptable ls sense variaci formal del pronom vos, caracterstic de diferents parlars: vos porta, portar-vos, escriure-vos. En els registres ms formals, per, sn preferibles les formes amb variaci formal segons el context: us porta, portar-vos, escriure-us. d ) El pronom la es comporta com larticle definit femen (vg. IV. 3.1.1b) i t forma plena i reduda: la plena susa en tots els casos, excepte quan el pronom santeposa a un verb comenat per vocal (o vocal precedida de h muda) diferent de i o u tones: e) El pronom ho es pronuncia [u] o [ew] anteposat al verb.
Concretament es pronuncia: a) [o] posposat a un verb acabat en consonant: Preguntem-ho ([o]) dem, Dient-ho ([o]) b, guanyareu; b) [u] o [ew] anteposat a un verb comenat per consonant o en combinaci amb els pronoms em, et i es: Ho ([u] / [ew]) sabia, Ja mho ([mu] / [mew]) donars dem, i c) [w] seguit o precedit de vocal: No ho ([now]) sabia, Ho estudiaren ([westudiare@m]) dem.
106
2.2.2 Combinacions de pronoms: lordre

Els pronoms febles poden aparixer en combinacions binries i, molt ms espordicament, en combinacions ternries. Lordre en qu apareixen els pronoms s fix i independent del fet que santeposen o es posposen al verb. Lordre ms general s el que sesquematitza en el quadre segent:
reflexiu (o impersonal) et es us ens els em 2a persona 1a persona 3a persona datiu li 3a persona acusatiu el la els les ho
Els pronoms que apareixen en una mateixa columna tenen una funci semblant i no es poden combinar entre si. No sn possibles, doncs, combinacions dels tipus: et + us, em + ens, el + ho, en + ho, etc.
adverbials i neutre en hi
Morfosintaxi
Remarques sobre les combinacions pronominals: a) En parlars diferents del valenci, el pronom li adopta la forma hi quan es combina amb un pronom acusatiu de tercera persona. Dacord amb la posici prpia del pronom hi, en aquest cas, lacusatiu santeposa al datiu:
Lils donar (valenci) Lil donar (valenci) Els hi donar (resta de parlars) Lhi donar (resta de parlars)
Totes dues combinacions sn acceptables en lmbit territorial en qu sn prpies.

En la llengua antiga, el pronom acusatiu santeposava al datiu: la li dna, lam dna. Per un procs de dissimilaci, en les combinacions lo li i la li el pronom li perd la l i sassoci al pronom adverbial hi: la li dna > la hi dna. En valenci, on tamb es produ aquest canvi, el pronom li es reintrodu a partir del moment en qu sadopt lordre modern (datiu + acusatiu), segurament pel fet que, en aquest parlar, el pronom hi era cada vegada menys usual.
b) No s recomanable la substituci dels pronoms ens i us (o vos) per se, molt habitual en la llengua parlada amb verbs pronominals com anarsen: Se nanem dem per Ens nanem dem, Quan se nanireu? per Quan us (vos) nanireu?
Fora menys acceptable resulta la substituci daquests pronoms per se en oracions reflexives o recproques: Se vestim de pressa per Ens vestim de pressa, Giteu-se abans de les deu per Giteuvos abans de les deu, Senganyeu mtuament per Us (vos) enganyeu mtuament.
107
c) No s recomanable la posposici del pronom es als pronoms de primera i segona persona, ni al pronom de datiu li, que es fa colloquialment en diferents parlars: Me se fa tard per Sem fa tard, Te sha perdut per Se tha perdut, Li sha escapat per Se li ha escapat.
2.2.3 Combinaci de pronoms: la forma

En les combinacions pronominals, els pronoms tamb adopten formes diferents condicionades per la posici respecte al verb i pels pronoms que es combinen. Per facilitar la consulta reprodum tot seguit les diferents combinacions binries de pronoms desprs de verb acabat en consonant (1), desprs de verb acabat en vocal (2), davant de verb comenat en consonant (3) i davant de verb comenat en vocal (4).
el
compl. dir. compl. indir.
la 1 -me-la 2 -me-la 3 me la 4 me l 1 -te-la 2 -te-la 3 te la 4 te l 1 -se-la 2 -se-la 3 se la 4 se l 1 -nos-la 2 ns-la 3 ens la 4 ens l 1 -vos-la 2 -us-la 3 us la 4 us l 1 -li-la 2 -li-la 3 li la 4 li l 1 -los-la 2 ls-la 3 els la 4 els l 1 -vos-els 2 -us-els 3 us els 4 us els 1 -lils 2 -lils 3 lils 4 lils 1 -los-els 2 ls-els 3 els els 4 els els 1 -nos-els 2 ns els 3 ens els 4 ens els 1 -nos-les 2 ns-les 3 ens les 4 ens les 1 -vos-les 2 -us-les 3 us les 4 us les 1 -li-les 2 -li-les 3 li les 4 li les 1 -los-les 2 ls les 3 els les 4 els les 1 -sels 2 -sels 3 sels 4 sels 1 -se-les 2 -se-les 3 se les 4 se les 1 -se-li 2 -se-li 3 se li 4 se li 1 -nos-li 2 ns-li 3 ens li 4 ens li 1 -vos-li 2 -us-li 3 us li 4 us li 1 -tels 2 -tels 3 tels 4 tels 1 -te-les 2 -te-les 3 te les 4 te les 1 -te-li 2 -te-li 3 te li 4 te li 1 -tels 2 -tels 3 tels 4 tels 1 -sels 2 -sels 3 sels 4 sels 1 -nos-els 2 ns-els 3 ens els 4 ens els 1 -vos-els 2 -us-els 3 us els 4 us els 1 -mels 2 -mels 3 mels 4 mels 1 -me-les 2 -me-les 3 me les 4 me les 1 -me-li 2 -me-li 3 me li 4 me li 1 -mels 2 -mels 3 mels 4 mels 1 -men 2 -men 3 men 4 me n 1 -ten 2 -ten 3 ten 4 te n 1 -sen 2 -sen 3 sen 4 se n 1 -nos-en 2 ns-en 3 ens en 4 ens n 1 -vos-en 2 -us-en 3 us en 4 us n 1 -lin 2 -lin 3 lin 4 li n 1 -los-en 2 ls-en 3 els en 4 els n
els
les
li
els
en
hi 1 -mhi 2 -mhi 3 mhi 4 mhi 1 -thi 2 -thi 3 thi 4 thi 1 -shi 2 -shi 3 shi 4 shi 1 -nos-hi 2 ns-hi 3 ens hi 4 ens hi 1 -vos-hi 2 -us-hi 3 us hi 4 us hi 1 -li-hi 2 -li-hi 3 li hi 4 li hi 1 -los-hi 2 ls-hi 3 els hi 4 els hi
ho
em
et
ens
us
em
1 -mel 2 -mel 3 mel 4 me l 1 -tel 2 -tel 3 tel 4 te l 1 -sel 2 -sel 3 sel 4 se l 1 -nos-el 2 ns-el 3 ens el 4 ens l 1 -vos-el 2 -us-el 3 us el 4 us l 1 -lil 2 -lil 3 lil 4 li l 1 -los-el 2 ls-el 3 els el 4 els l
1 -mho 2 -mho 3 mho 4 mho
et
1 -tho 2 -tho 3 tho 4 tho
1 -tem 2 -tem 3 tem 4 te m
1 -tens 2 -tens 3 tens 4 tens
es
1 -sho 2 -sho 3 sho 4 sho
1 -sem 2 -sem 3 sem 4 se m
1 -set 2 -set 3 set 4 se t
1 -sens 2 -sens 3 sens 4 sens
1 -se-us 2 -se-us 3 se us 4 se us
ens
1 -nos-ho 2 ns-ho 3 ens ho 4 ens ho
us
1 -vos-ho 2 -us-ho 3 us ho 4 us ho
1 -vos-em 2 -us-em 3 us em 4 us m
1 -vos-ens 2 -us-ens 3 us ens 4 us ens
li
1 -li-ho 2 -li-ho 3 li ho 4 li ho
els compl. indir.
1 -los-ho 2 ls-ho 3 els ho 4 els ho
108
Morfosintaxi
Remarques sobre les combinacions pronominals: a) En les combinacions en qu apareixen formes redudes o elidides, lapstrof es colloca tan a la dreta com siga possible: mel compra, tel donar, se lomplia, etc.
Notem, per, que en la combinaci el + en sadopta la forma len (puix el pronom el no t cap forma le): Len durs.
b) En diferents parlars, sadopta una e de suport en combinacions amb un primer pronom acabat en s: els e la porta per els la porta. Aquestes formes sn acceptables en la llengua parlada, per sols en registres poc formals. c) No s acceptable la substituci de li per se en combinacions amb un pronom acusatiu de tercera persona, que se sent sobretot entre persones que tenen el castell com a primera llengua: Sel dna per Lil dna.
2.3 LA SINTAXI DELS PRONOMS FEBLES

Hi ha alguns aspectes de la sintaxi dels pronom febles (o relacionats amb la sintaxi dels pronoms) en els quals conv parar esment.
109
2.3.1 Verbs pronominals

Els pronoms febles apareixen lexicalitzats en una srie de verbs, anomenats pronominals: endur-se, anar-sen, etc.:
No shan endut res Quan te nanirs?
Notem que no sn pronominals verbs com callar, caure, perdre, o saber :

Calla, que estic cansat de sentir-te Has caigut? He perdut la cartera Sap de memria la lli
Uns pocs verbs, recordar i riure, per exemple, sn pronominals amb complement de rgim i no pronominals sense complement de rgim: Recorda-ho b i Recorda-ten, daix; Sempre riu i Sen riuen, del que diu.
2.3.2 La concordana del participi

En els temps compostos, el participi concorda amb el pronom acusatiu de tercera persona (el, la, els, les):
No me les he menjades jo, les taronges Has vist la meua germana? No, no lhe vista
En contextos en qu el temps compost va seguit dun infinitiu, tamb es fa la concordana si el pronom santeposa al conjunt verbal, amb independncia que el pronom ho puga ser del verb en infinitiu: No lha deguda conixer, No les hem pogudes agafar, No les hem volgudes castigar.
La concordana, tanmateix, sha perdut en alguns parlars i en altres es mant en femen (singular i plural), per no en mascul plural.
El manteniment de la concordana en el femen segurament sha vist afavorit pel fet que, en el singular, permet explicitar la distinci de gnere (que no apareix indicada per la forma elidida que adopta el pronom davant de lauxiliar haver): me lhe menjat / me lhe menjada.
110
Dacord amb aquesta situaci, en lactualitat es tendeix a acceptar la manca de concordana amb el participi. En valenci, on la concordana s general en femen, s preferible mantenir-la.
2.3.3 s pleonstic del pronom de datiu

En la llengua colloquial, sobretot entre els parlants ms joves, es tendeix a usar pleonsticament el pronom de datiu amb el complement; aix s, juntament amb el sintagma preposicional complement indirecte, que apareix en la posici postverbal habitual o anteposat al verb en forma de pronom relatiu o interrogatiu. Es tracta dun s poc genu, que conv evitar en els registres formals:
El mestre ha regalat un llibre molt bonic a Joan (i no El mestre li ha regalat un llibre molt bonic a Joan) Porteu el diari al pare (i no Porteu-li el diari al pare) Aquell s el regidor a qui vam presentar la protesta (i no ...a qui li vam presentar la protesta) A qui ho has dit? (i no A qui li ho has dit?)
Notem que no hi ha pleonasme quan el complement apareix dislocat de loraci (a la dreta o a lesquerra). En aquests casos, entre el complement i la resta de loraci es produeix una inflexi tonal, marcada en lescriptura amb una coma, i en loraci apareix un pronom de
Morfosintaxi
represa. Aquest pronom de represa, de fet, susa amb el complement indirecte, per tamb amb els altres complements pronominalitzables: A Joan, el mestre li ha regalat un llibre / El mestre li ha regalat un llibre, a Joan A Enric, no lhem vist des de fa dies / No lhem vist des de fa dies, a lEnric De caf, no nhe begut gens / No nhe begut gens, de caf
2.3.4 El pronom adverbial en

En valenci, el pronom en mant plena vitalitat en dos contextos diferents. Duna banda, apareix lexicalitzat en una srie de verbs pronominals que assenyalen el desplaament dun lloc (anar-sen, eixir-sen, pujar-sen): Ens nanirem dem de viatge, Sen van eixir de classe, Se nha pujat a casa. Duna altra, assumeix una funci partitiva quan pronominalitza el nucli dun sintagma nominal quantificat o sense determinant, que funciona com a complement directe o com a subjecte gramatical dalguns verbs:
Has menjat pomes? Me nhe menjat tres de roges (en = pomes) Has acabat ja algun exercici? Encara no nhe acabat cap (en = exercici) Tens tabac? No, no en tinc (en = tabac) Han arribat els teus amics? Noms nhan arribat dos (en = amics)
El pronom en pronominalitza el nucli de sintagmes que funcionen com a subjecte gramatical, quan es tracta dun subjecte quantificat o sense determinant, que es posposa al verb (o que es posposaria si no es pronominalitzs) i que depn dun dels verbs segents: a) verbs de moviment resultatiu (arribar, pujar, entrar, eixir, etc.): Noms nhan arribat tres; b) verbs que indiquen canvi destat (nixer, morir, esgroguir-se, fermentar, etc.): Nhan mort quatre ; c) verbs que designen esdeveniments (faltar, fer falta, caldre, etc.): No en falta cap ; d) verbs en construccions de passiva pronominal (construir-se, aprovar-se): Se nhan construt molts.
111
Notem que el pronom en pronominalitza el nucli del sintagma nominal, per no els quantificadors ni els adjectius qualificatius, i que en aquest darrer cas, apareix la preposici partitiva de davant de ladjectiu: Me nhe menjat tres de roges. Aquesta preposici tamb susa en aquells casos en qu el substantiu pronominalitzat apareix dislocat a lesquerra o a la dreta de loraci:
De caf, no en vull gens No en vull gens, de caf
No s acceptable ls pleonstic del pronom en que es dna amb el verb haver-hi en alguns parlars. Direm No nhi ha o No hi ha llet, per no No nhi ha llet.
El pronom en, a ms, presenta altres funcions que shan perdut o que tendeixen a perdres en la llengua colloquial, per que conv mantenir en els registres formals. En tots els casos, es tracta de complements introduts per la preposici de; concretament: a) El complement de rgim verbal introdut per la preposici de:
Daquest tema, ja en parlarem dem (en = daquest tema) Sap res de Pere? No en s res (en = de Pere) Ten recordes o no, dall que et vaig dir ahir (en = dall que et vaig dir ahir)
No s acceptable ls pleonstic que, per ultracorrecci, es produeix a vegades amb verbs com adonar-se o recordar-se. Direm No se nha adonat o No sha adonat daix, per no No se nha adonat daix.
b) El complement dorigen o procedncia seleccionat per verbs com venir (dalgun lloc), eixir (dalgun lloc), traure (alguna cosa dalgun lloc), etc.:
112
Han entrat tots a la consulta fa molt de temps, per encara no nha eixit ning (en = de la consulta) Ixen cap a Pars dem a les deu i no en tornaran fins que no acaben les vacances (en = de Pars)
c) El complement seleccionat per adjectius amb funci datribut: Mhe comprat un ordinador i nestic molt content (en = de lordinador) Ests cansat del treball? Nestic fartssim (en = del treball)
2.3.5 El pronom adverbial hi

El pronom adverbial hi es mant en valenci en contextos en qu est plenament lexicalitzat, com ocorre amb els verbs haver-hi, veure-shi (o veurehi), trobar-shi, etc. o en alguna frase feta:
Ahir no hi havia gens de trnsit i ara no es pot ni caminar No shi veu (o hi veu) No shi val Amb aquesta roba no mhi trobe Tant se mhi dna (em fa igual)
Morfosintaxi
El pronom hi t, a ms, una srie de funcions que shan perdut en la llengua colloquial, per que conv mantenir en els registres formals. Concretament, pronominalitza els complements segents: a) El complement de rgim verbal introdut per preposicions diferents de de:
Ja hi jugarem, a aquest joc (hi = a aquest joc) Heu pensat en aquest problema? La veritat s que no hi havem pensat (hi = en aquest problema)
b) El complement locatiu o de destinaci seleccionat per verbs com ara anar (a un lloc), passar (per un lloc), ser (en un lloc), viure (en un lloc), etc.
Es posen moltes vegades davant la porta del caf: ara hi sn (hi = davant la porta del caf) Ja deixen passar pel pont, per no hi passa ning (hi = pel pont) Fa temps vivien en aquesta casa. No s si encara hi viuen (hi = en aquesta casa)
En valenci, en aquests casos, se solen utilitzar els adverbis dctics (ac, all): Fa temps vivien en aquesta casa. No s si encara viuen ac.
113
c) Els complements predicatius, els atributs de verbs diferents de ser, estar, semblar i parixer, i els complements de manera (amb independncia de la preposici que presenten):
Digu que es tornaria roig, per no shi torn (hi = roig) Jo em vaig quedar de pedra. Tothom shi va quedar (hi = de pedra) Fa les coses de qualsevol manera; sempre les hi fa (hi = de qualsevol manera)
Hi ha, encara, altres usos del pronom hi. Aquest pronom pot substituir alguns complements circumstancials introduts per una preposici diferent de de: Vam anar a casa de Pere i vam sopar-hi tots junts (hi = a casa de Pere) Sha barallat amb ell, i no vol tenir-hi ms tractes (hi = amb ell) Es tracta dun projecte molt important: tots hi hem treballat moltssim (hi = en el projecte) El pronom hi, finalment, substitueix el complement dadverbis o de locucions adverbials com ara damunt, davall, dins, al costat, etc.: Torca la taula i posa-hi els llibres damunt (hi = de la taula) Anirem a la platja i tractarem dacampar-hi al costat mateix (hi = de la platja)
3. FORMA I S DELS DETERMINANTS

Larticle, els demostratius i els possessius sagrupen sota la denominaci de determinants. Els determinants es caracteritzen tpicament perqu santeposen al substantiu, amb el qual concorden i respecte al qual aporten una especificaci de carcter dctic (els demostratius), individualitzador (larticle), o b expressen una relaci de possessi (els possessius).
3.1 LARTICLE
Larticle s el determinant per excellncia. Tenint en compte el tipus despecificaci que introdueix i el tipus de substantiu que modifica, larticle es classifica en: a) definit, si especifica un nom que t una referncia unvoca; b) indefinit, si especifica un nom que t una referncia no unvoca, i c) personal, si especifica un nom propi de persona. Larticle adopta les formes segents:
mascul singular definit indefinit personal el (l) un en (n) plural els uns femen singular la (l) una na (n) plural les unes
114
A ms, en zones del valenci septentrional i el nord-occidental susa la forma masculina lo/ los, que correspon a larticle de la llengua antiga (vg. IV.3.1.4), i larticle salat (es, sa), que s caracterstic de les Balears, de zones de lEmpord i de Trbena (la Marina Baixa), en aquest darrer poble a causa de repoblacions mallorquines. Aquestes formes tenen un mbit ds restringit, per la qual cosa no susen en els registres formals.
3.1.1 Forma de larticle: la contracci i lapostrofaci

Larticle definit i el personal tenen un carcter ton i formen una unitat fnica amb la paraula segent o la precedent, per la qual cosa experimenten reduccions vocliques en contacte amb altres vocals. En la llengua parlada, es
Morfosintaxi
noten a vegades vacillacions en lelisi de la vocal; s important tenir cura de fer-la sempre que siga necessari: a) Larticle definit i el personal en mascul sapostrofen sempre que la paraula segent comena per vocal (en lescrit, vocal o hac ms vocal): ls, lheroi. Larticle definit, a ms, es contrau amb les preposicions a (al ), de (del ) i per (pel ), si el mot posterior comena per consonant (al teu home, per a lhome). b) Larticle femen sapostrofa si la paraula segent comena per vocal (en lescrit, vocal o hac ms vocal), excepte si la vocal s una i o una u tones (lhonestedat, lnica, per la hisenda, la integraci, la unitat, la universitat).
3.1.2 Presncia i absncia de larticle definit

Hi ha una srie de contextos que demanen la presncia o labsncia de larticle, segons els casos: a) Quan els dies de la setmana susen amb un valor adverbial, labsncia o la presncia de larticle est condicionada pel carcter concret (un dia determinat) o habitual (un dia de manera regular) de la referncia, i en el primer cas, per la relaci que sestableix amb el dia que parlem:
referncia concreta context - referida a un dels 7 dies precedents o segents, i - sense cap complement o amb els complements passat, que ve, vinent, etc. posposats resta de casos forma El vaig veure dimarts No torna fins dimecres Divendres hi haur ple a lAjuntament Dimarts vinent anirem al teatre Diumenge passat vaig eixir amb els amics
115
el
El dimarts dia 15 dagost comencen les festes El darrer diumenge doctubre Els diumenges (o cada diumenge) dinem amb els amics La revista eixir al carrer els (o cada) dilluns
habitual
els cada
Quan la referncia s genrica, es pot usar larticle el: el diumenge (cada diumenge) dinem amb els amics. Dacord amb ls ms general, s preferible la forma plural.
b) Larticle definit no susa encapalant les oracions subordinades substantives (tant les dinfinitiu com les introdudes per que): Caminar rpid s bo per a la salut, Que vingues a la nit no ho resol tot.
Notem, per, que s que susa larticle en aquells casos en qu linfinitiu est substantivat i la construcci dinfinitiu no funciona com una oraci sin com un substantiu: El saber no ocupa lloc.
c) Quan es fa una enumeraci de noms, conv que tots porten larticle al davant o que cap no en porte:
El professorat, lalumnat i el personal dadministraci han arribat a un acord Professorat, alumnat i personal dadministraci han arribat a un acord
116
d) Hi ha una srie dexpressions i frases fetes on la presncia o labsncia de larticle est suficientment fixada. No susa larticle, per exemple, en expressions del tipus parar i llevar (o desparar) taula, seure a taula, anar a escola (amb el valor destudiar), jugar a cartes, etc. Susa, en canvi, en expressions com anar pel bon cam, donar labast, com lanell al dit, no alar el cap, etc.
3.1.3 Larticle amb noms propis de persona

Els noms propis de persona poden aparixer precedits per larticle personal o per larticle definit: en Jordi (o el Jordi), na Jlia (o la Jlia). En valenci es tendeix a prescindir de larticle (i, quan susa, en registres poc formals, es recorre a larticle definit): Jordi i Jlia ens han convidat a sopar.
Larticle personal, originriament una frmula de respecte, prov del llat DOMINE-DOMINA (senyor-senyora). En valenci, encara sen mantenen restes en noms i topnims com el rei En Jaume, El carrer de na Jordana o la Font den Carrs. En els parlars en qu susa larticle amb noms propis, es tendeix a evitar larticle en contextos formals i especialment si es fa referncia a alg amb qui no es t un tracte directe i digualtat. Quant a les formes, en baleric es recorre a larticle personal (en Joan, nAntoni, na Marta, nAnna), mentre que en central i en nord-occidental susa larticle definit, i el personal noms es mant, junt amb el definit, amb noms masculins comenats per consonant (en / el Joan, lAntoni, la Marta, lAnna).
Morfosintaxi
3.1.4 Larticle lo
Larticle lo era la forma clssica de larticle mascul (lo pare, lo pa, Tirant lo Blanch, etc.). En contextos de contacte voclic, lo perdia la vocal i es pronunciava simplement [l]. Aix, susava la forma plena en casos com lo pare, per es feia lelisi corresponent en contextos com els de al pare i lamic. Aquesta variaci contextual va donar pas, en la major part de parlars, a larticle modern el. La forma lo ha quedat prcticament reduda a alguns parlars nord-occidentals (incloent-hi zones septentrionals del valenci) i a certes expressions fixades (tot lo dia, tot lo mn). Vist el carcter ms general de larticle el, aquest constitueix la forma prpia dels registres formals. La forma lo presenta un altre problema des del punt de vista normatiu, ja que susa en els registres no formals com a article neutre, s a dir, com a marca de substantivaci o dintensificaci. La llengua clssica no diferenciava el lo amb valor mascul del lo amb valor neutre, cosa que fa pensar en un influx ms o menys marcat del castell en ls actual del lo amb aquest darrer valor. En el registre estndard no sadmet larticle neutre lo, perqu es considera que deriva, totalment o parcialment, de la interferncia del castell i perqu propicia la prdua destructures i modismes genuns. De fet, en lactualitat, encara que el lo neutre sutilitza de manera general en tots els parlars en els registres no formals, es pot dir que no susa en els registres formals. No obstant aix, el fet de vincular la neutralitat a una forma darticle ha ajudat a estendre la substituci mecnica de lo per el, cosa que amb freqncia produeix calcs sintctics del castell i, per tant, no evita sin que substitueix un problema normatiu per un altre. En la llengua colloquial, larticle lo susa en tres tipus de construccions: en construccions abstractives, en construccions intensives i en determinats modismes. Tot seguit es delimiten aquests contextos i els procediments amb qu shi pot substituir (no sempre corresponents a larticle el ): a) En les construccions abstractives, lo funciona com a marca de substantivaci:
Sempre compra lo ms car (no formal) Sempre compra el que s ms car / les coses ms cares (formal)
Ats que es tracta sempre delements diferents del substantiu (fonamentalment, adjectius o equivalents, com participis o oracions de relatiu), la substantivaci implicar un efecte semntic: no ens referim a un objecte concret, com en el cas dun substantiu prototpic com ara llibre, sin a un concepte abstracte (totes les coses que sn X). Per aix parlem de construccions abstractives o generalitzadores.
117
Construccions alternatives:
construcci Article el exemple El que dius no t sentit Li agrada el morbs i, per aix, veu pellcules dassassins en srie Substantiu genric (cosa, idea, fet, part, etc.) Li agraden les coses morboses La idea de treballar de nit no em fa por Substantiu corresponent en lloc del mot substantivat Relativa substantivada (el / all / aix + que) en comptes de lo + adjectiu Li agrada el que s morbs Li agrada la morbositat
118
Aix / all de en comptes de lo de
Aix de treballar de nit no em fa por
La substituci mecnica de lo per el no sempre s acceptable, i en molts casos, cal recrrer a frmules alternatives. Larticle el no susa en els casos segents: amb participis: El que es va dir a la reuni (per no El dit... ni All dit...); amb sintagmes preposicionals: Repetirem all dahir / el que vam dir ahir (per no ...el dahir); amb possessius independents: Aprecie les meues coses / el que s meu (per no ...el meu), ni amb relatius que tenen com a antecedent tota loraci principal: Em va insultar, cosa que resulta intolerable (per no ...el qual resulta intolerable). Daltra banda, cal tenir en compte que no sempre es pot aplicar una soluci ms o menys mecnica de substituci; caldr considerar quina s la correspondncia ms genuna, a vegades alterant sintcticament tota loraci: El teu fort no sn les matemtiques (per Lo teu no sn les matemtiques), Ara has doblidar-ho tot i prou (per Lo que has de fer ara s oblidar-ho tot).
b) En les construccions intensives, lo funciona com un quantificador; equival a un molt al qual sha afegit un mats emftic, normalment vinculat amb lexclamaci.
No saps lo que ens vam divertir (no formal) No saps com / quant ens vam divertir (formal)
Morfosintaxi
Construccions alternatives:
construccions Quantificador (que, tan, com...) exemple No saps que difcil s No saps com s de difcil Construccions intensives especfiques Era poc difcil! Si nera, de difcil Era dall ms difcil
c) Finalment, parlem de modismes amb article neutre per referir-nos a construccions abstractives o intensives que shan fixat com a unitats fraseolgiques.
Comprava a lo loco (no formal) Comprava a la babal /sense solta ni volta (formal)
Com a formes idiomtiques, els modismes no tenen una correspondncia regular (no podem donar regles generals de substituci, com ocorre en els casos anteriors), sin que, en cada cas, cal saber el modisme correcte en el registre estndard.
s bastant usual ls de larticle femen: Ara ve la bona / la grossa (i no Ara ve lo bo), Sempre fa la mateixa (i no Sempre fa lo mateix), Va a la seua (i no Va a lo seu).
119
En el quadre segent es reprodueixen algunes construccions castellanes amb lo neutre i els modismes equivalents en catal:
construcci castellana amb lo a lo grande a lo loco a lo mejor a lo sumo / todo lo ms a lo vivo de lo contrario en lo referente a modisme
a boca qu desitges, (a) cor qu vols a la babal, arreu, sense solta ni volta potser, si tant conv, a la millor com a mxim, com a molt, a tot estirar, tot al ms, pel cap alt de viu en viu, al viu si no, altrament quant a, pel que fa a, tocant a
construcci castellana amb lo en lo sucesivo da lo mismo es lo mismo (eso) es lo de menos lo dems lo indecible lo ms mnimo lo antes posible / lo ms pronto posible lo que son las cosas! lo suficiente por lo dems por lo general por lo menos
modisme
dara en avant / endavant, dac / aqu en avant, etc. tant fa, tant s, s igual, igual fa, fa igual, tant se val, tant me fa, no li fa res, igual se men dna tot s u, s el mateix aix no s res, aix qu li fa?, (aix) rai la resta, les altres coses, el restant cosa de no dir gens ni mica / miqueta, absolutament gens, ni poc ni gaire com ms prompte / aviat millor, al ms aviat possible veges!, mira!, ves per on! suficientment, prou aix de banda, fora daix, daltra banda, llevat daix generalment, en general almenys, pel cap baix, si ms no, ben b de primer, de bon principi, de bon comenament per tant, doncs, per consegent, consegentment pel que es veu, segons sembla, pel que sembla
120
por lo pronto por lo tanto por lo visto
3.2 ELS DEMOSTRATIUS I ALTRES DCTICS ESPACIALS 3.2.1 Els demostratius i els pronoms neutres
Els demostratius i els pronoms neutres sn dctics espacials: expressen relacions de proximitat o llunyania respecte als interlocutors de lacte de parla. El sistema del valenci diferencia tres graus dctics de proximitat o llunyania: a) la proximitat respecte al parlant (primer grau); b) la distncia intermdia respecte al parlant que sol interpretar-se com a proximitat respecte a loient (segon grau), i c) la llunyania respecte al parlant i loient (tercer grau). En el primer i el segon grau, els demostratius poden tenir formes reforades (formes amb el constituent aqu-) i no reforades. Totes dues sn acceptables, per en els registres formals sn preferibles les formes reforades:
Morfosintaxi
demostratiu singular mascul 1r grau aquest (o este) 2n grau aqueix (o eixe) 3r grau aquell femen aquesta (o esta) aqueixa (o eixa) aquella mascul aquests (o estos) aqueixos (o eixos) aquells plural femen aquestes (o estes) aqueixes (o eixes) aquelles
pronom
neutre
aix all
En la llengua clssica les formes reforades alternaven amb les no reforades, per amb un clar predomini daquelles sobre aquestes. Les formes simples han estat abandonades en la major part del territori lingstic, tot i que encara es troben en textos dautors catalans del segle XIX. En valenci i en part del nord-occidental, en canvi, les formes reforades han perdut vitalitat en la llengua parlada. El sistema de tres graus de la llengua clssica sha redut a un sistema de dos graus en la llengua parlada de la major part del domini lingstic. En aquest sistema, el primer grau indica proximitat al parlant o loient, i el segon grau llunyania respecte al parlant o loient:
121
demostratiu singular mascul 1r grau 2n grau aquest aquell femen aquesta aquella mascul aquests aquells plural femen aquestes aquelles neutre aix all pronom
Aquest sistema binari tamb s normal en valenci en registres formals escrits. En la conversa, la referncia explcita a lespai del receptor t un paper molt actiu i, per aix, lalternana de este (o aquest) amb eixe (o aqueix) i de a amb aix resulta productiva. En els registres ms formals, per, s normal que les oposicions dctiques es limiten a diferenciar la proximitat a lespai comunicatiu (aquest, aix) per oposici a la llunyania (aquell, all).
Remarques sobre els demostratius i els pronoms neutres: a) Els demostratius este i eixe es pronuncien sense la e final seguits de mot comenat per vocal: este xic, per est(e) home. b) No s acceptable la forma ast, usada en alguns parlars amb la funci de a.
3.2.2 Els adverbis de lloc

Certs adverbis de lloc tenen un valor dctic semblant al dels demostratius i els pronoms neutres. En la llengua clssica, ac indicava primer grau, aqu, segon grau, i all / all, tercer grau. Aquest sistema s propi dels registres ms formals. En la llengua general, per, la forma aqu ha deixat dindicar segon grau i, en parlars valencians, ha estat substituda pel manlleu ah:
adverbi 1r grau 2n grau 3r grau ac / aqu (ah) all, all
Remarques sobre els adverbis dctics:
122
a) La forma ac s la majoritria en valenci per a lexpressi del primer grau. En alguns parlars del valenci meridional i septentrional, i en la resta del domini lingstic, susa la forma aqu. Totes dues sn acceptables, per, en el valenci general s preferible la forma ac. b) En el valenci colloquial s difcil evitar ah, per en els registres formals conv no usar aquest adverbi no genu.
3.3 ELS POSSESSIUS

Els possessius sn un tipus de determinant que assenyalen relacions de pertinena respecte a les persones del discurs. Els possessius poden ser tnics o tons.
3.3.1 Els possessius tnics

Els possessius tnics presenten les formes segents:
Morfosintaxi
mascul singular un sol possedor 1a persona 2a persona 3a persona diversos possedors 1a persona 2a persona 3a persona meu teu seu nostre vostre seu plural meus teus seus nostres vostres seus
femen singular meua teua seua nostra vostra seua plural meues teues seues nostres vostres seues
Els possessius femenins referits a un sol possedor (i el de tercera persona referit a diversos possedors) presenten diferncies entre parlars. En la llengua clssica, aquests possessius adoptaven les formes mia, tua i sua (i, en plural, mies, tues i sues). Aquestes formes es mantenen en lactualitat en el parlar de lAlguer i es poden rastrejar espordicament en la tradici oral (com en el refrany Casa mia, per pobra que siga, viu en el parlar de la Marina). Les formes clssiques i etimolgiques foren substitudes, ja des del segle XIV, per les formes meua, teua i seua (i les paralleles de plural), recreades a partir de les formes masculines. En lactualitat, aquestes formes susen en valenci, en tortos, en nord-occidental, en rossellons i en part del baleric i el catal central. En la major part del baleric i el catal central, en canvi, aquestes formes han estat reemplaades per meva, teva i seva (i les paralleles del plural). El canvi de meua a meva, de teua a teva i de seua a seva es deu a una generalitzaci de lalternana entre les terminacions -u i -va que apareixen en adjectius com blau / blava, esclau / esclava, fugitiu / fugitiva, etc.
123
Remarques sobre els possessius tnics: a) En la llengua clssica el possessiu de tercera persona referit a diversos possedors tenia la forma llur (llurs en plural): llur amic (lamic dells o delles), llurs amics (els amics dells o delles). Aquest possessiu, que en lactualitat sols es conserva en rossellons, se sent com a molt formal, ra per la qual susa de manera restringida (noms en textos molt formals i especialitzats, on cal una precisi en la relaci possessiva). b) Els possessius anteposats al substantiu o usats sense substantiu van precedits de larticle: el meu amic, el meu. En expressions sense article se situen darrere del substantiu: a crrec meu, en contra meua, per culpa meua, a casa nostra, etc. c) Des dun punt de vista funcional, s important remarcar que els possessius tenen un s ms redut en catal que en altres llenges, com el castell, el francs o langls. Notem, per exemple, que no susa el possessiu quan la relaci possessiva s prou clara contextualment. No diem, per exemple,
Es va acostar i li va donar la seua m sin Es va acostar i li va donar la m. Una oraci com Vaig agafar la meua jaqueta i men vaig anar sols susaria en casos en qu s necessari indicar que s la meua i no una altra possible contextualment. En contextos on no hi ha ambigitat, per tant, es diria Vaig agafar la jaqueta i men vaig anar.
3.3.2 Els possessius tons

Els possessius tons apareixen sempre anteposats al substantiu i sols tenen formes referides a un possedor:
mascul singular 1a persona 2a persona 3a persona mon ton son plural mos tos sos singular ma ta sa femen plural mes tes ses
124
En lactualitat aquests possessius tenen un s molt restringit; de fet, nicament sutilitzen en els contextos segents: amb certs noms de parentiu, en alternana amb els tnics (mon pare, ma mare); amb el substantiu vida en la locuci adverbial en ma vida (o en ta vida, en sa vida); amb el substantiu casa, en alternana tamb amb el possessiu tnic (ma casa), i en algunes frmules de tractament (sa illustrssima, ses senyories).
Els possessius nostre i vostre tamb susen sense article en alguns contextos parallels als anteriors; concretament, en formes de tractament: Du Nostre Senyor, Vostra excellncia, etc. De manera residual, en certs parlars valencians tamb susen en casos com es quedaran en nostra casa, nostres pares, nostres fills (en lloc de les formes generals es quedaran a casa nostra o a la nostra casa, els nostres pares, els nostres fills).
4. ELS QUANTIFICADORS
Els numerals, els quantitatius i els indefinits formen part dels quantificadors, una de les dues classes de paraules que tpicament precedeixen el nom. Els quantificadors delimiten duna manera ms o menys precisa lextensi
Morfosintaxi
quantitativa de lelement que modifiquen o assenyalen algun tipus despecificaci de carcter numric:
He comprat dos llibres de poemes (numeral) He comprat molts llibres de poemes (quantitatiu) He comprat alguns llibres de poemes (indefinit)
4.1 ELS NUMERALS

Els numerals acompanyen el nom, generalment precedint-lo, i expressen una quantitat exacta o lordre dins duna srie. Es divideixen en cardinals, ordinals, partitius i mltiples.
4.1.1 Els numerals cardinals

Els numerals cardinals indiquen nombre exacte i enter, corresponent als nombres naturals: tres cabassos, quatre paquets darrs.
0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 zero u(n), una dos, dues tres quatre cinc sis set vuit / huit nou deu onze dotze tretze catorze quinze setze disset / dsset divuit / dhuit dinou / dnou vint 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 40 50 60 70 80 90 100 200 1.000 1.000.000 vint-i-u(n), vint-i-una vint-i-dos, vint-i-dues vint-i-tres vint-i-quatre vint-i-cinc vint-i-sis vint-i-set vint-i-vuit / vint-i-huit vint-i-nou trenta trenta-u(n), trenta-una quaranta cinquanta seixanta setanta vuitanta / huitanta noranta cent dos-cents, dues centes mil un mili
125
Remarques sobre els cardinals: a) Les formes u i un, corresponents a la unitat, tenen usos diferenciats. Precedint un substantiu usem un (Un ordinador i tres impressores). Tot i no anar precedit dun substantiu, la forma un es mant si ens referim a una srie (Va comptar dun a cent) o si hi ha implcit un substantiu, com en el futbol (Van quedar un (gol) a zero). Usem u quan no t un valor prpiament quantitatiu, sin identificatiu o de referncia (El quilmetre u de la comarcal tres-cents vint-i-dos) o com a nom del nmero 1 (Lu de copes, Ha quedat el nmero u de la promoci). b) Els cardinals sn invariables, excepte un, dos i cent (precedit duna unitat de centena), que tenen les formes de femen una, dues, tres-centes, quatrecentes. En valenci i en part del nord-occidental dos susa com a invariable: dos persones. Aquesta forma s acceptable, per en els registres formals s preferible mantenir la distinci de gnere: dues persones. c) Alguns cardinals admeten una doble forma: vuit / huit, disset / dsset, dinou / dnou. En el cas de vuit / huit (i els derivats), en la llengua escrita, s preferible la forma general, i prpia tamb del valenci septentrional, vuit (vg., pel que fa a la pronunciaci, II.2.3.1a). En els altres casos, les formes planes sn preferibles en els contextos on predomine lespontanetat del discurs i les agudes en els registres ms formals.
Notem que dsset i dnou es pronuncien amb dues vocals obertes: [dEsEt], [dEnw] (o [dEnEw]). Es tracta de mots compostos, el segon constituent dels quals mant el grau dobertura tot i trobar-se en sllaba tona. En el cas de dnou s acceptable la pronncia [dEnEw], produda per un procs dassimilaci voclica.
126
d) Grficament, susa el guionet per a separar unitats i desenes (vint-i-tres, trenta-quatre) i unitats de centena i centenes (dues-centes, tres mil quatrecentes seixanta-tres).
La paraula DUC (desena-unitat-centena) serveix com a regla mnemotcnica dels contextos en qu susa el guionet.
e) Dacord amb les regles generals dapostrofaci, larticle sapostrofa seguit dun nombre comenat per vocal, tant si sescriu en lletra com si usem la xifra: Lonze de desembre, L11 de desembre.
4.1.2 Els numerals ordinals

Els ordinals indiquen ordre dins una srie: La tercera porta del segon pis. Els numerals es comporten com els adjectius de dues terminacions i presenten
Morfosintaxi
variaci de gnere i de nombre. Els quatre primers ordinals presenten formes no relacionades amb els cardinals corresponents:
singular mascul 1 2 3 4 primer segon tercer quart femen primera segona tercera quarta mascul primers segons tercers quarts plural femen primeres segones terceres quartes
La resta, per, sobtenen afegint la terminaci - / -ena a la forma del cardinal corresponent (excepte en el cas de deu, que t la forma des, desena):
singular mascul 5, V 6, VI 7, VII 8, VIII 9, IX 10, X 11, XI 20, XX 21, XXI 22, XXII 100, C 1.000, M cinqu sis set vuit / huit nov des onz vint vint-i-un vint-i-dos cent mil femen cinquena sisena setena vuitena / huitena novena desena onzena vintena vint-i-unena vint-i-dosena centena milena mascul cinquens sisens setens vuitens / huitens novens desens onzens vintens vint-i-unens vint-i-dosens centens milens plural femen cinquenes sisenes setenes vuitenes / huitenes novenes desenes onzenes vintenes vint-i-unenes vint-i-dosenes centenes milenes
127
Remarques sobre els ordinals: a) Hi ha alguns ordinals que admeten variants cultes (o variants de base llatina). Es tracta de quint (V), sext (VI), sptim (VII), octau (VIII), dcim (X), vigsim (XX), quadragsim (XL) i quinquagsim (L). En els registres formals sn preferibles les formes amb - / -ena.
b) En el valenci colloquial lordinal segon i, en menor mesura, primer es mantenen invariables quan modifiquen un substantiu femen: Posa la segon cadena, que fan una pellcula interessant. En els registres formals mantindrem la concordana, dacord amb el carcter variable dels numerals ordinals: Posa la segona cadena, que fan una pellcula interessant. c) Grficament, susa el guionet en els mateixos casos que en els numerals cardinals (ja que els ordinals deriven daquells) (vg. IV.4.1.1d): vint-i-dos. d) A partir de IV, en la llengua colloquial no solen utilitzar-se els ordinals, sin que es recorre a la perfrasi el que fa x: el que fa quatre, el que fa deu, etc. Tanmateix, en els registres formals sn preferibles els ordinals corresponents. e) Sovint, i en especial a partir de lXI, susen els cardinals en comptes dels ordinals. Aix, parlem del captol tretze, Joan vint-i-tres, el quilmetre u o el catorze de mar. La preferncia pel cardinal augmenta si el numeral se situa darrere del nom.
128
f ) Les pgines i els nmeros de publicacions no sexpressen amb lordinal, sin amb el cardinal invariable, ja que en aquest cas, el numeral sembla modificar el substantiu nmero implcit: la pgina dos de la revista (aix s, la pgina nmero dos).
4.1.3 Els numerals multiplicatius

Els multiplicatius designen el nombre de vegades que saugmenta una entitat i, amb lexcepci de doble, presenten flexi de gnere:
mascul dues voltes ms tres voltes ms quatre voltes ms cinc voltes ms sis voltes ms doble (o duple) triple qudruple quntuple sxtuple (o dupla) tripla qudrupla quntupla sxtupla femen
Morfosintaxi
Remarques sobre els multiplicatius: a) Els multiplicatius tenen variaci de gnere si indiquen tantes voltes una xifra: Una xifra qudrupla que una altra, Una dosi tripla. Sn invariables quan es refereixen al nombre delements que componen alguna cosa: La triple aliana (de tres pasos), La qudruple confrontaci (de quatre persones). b) En la llengua colloquial els multiplicatius se solen reemplaar per la perfrasi x vegades ms, sobretot en els casos superiors a qudruple: sis vegades ms, cent vegades ms, etc.
4.1.4 Els numerals partitius

Els partitius indiquen parts de la unitat i sn idntics als ordinals (un quart dels ingressos) excepte en els casos segents:
singular mascul 1/2 1/3 1/10 1/1000 1/1000 mig ter dcim centsim millsim femen mitja tera dcima centsima millsima mascul mitjos teros dcims centsims millsims plural femen mitges terces dcimes centsimes millsimes
129
Remarques sobre els partitius a) Amb valor partitiu tamb susa la perfrasi partitiva formada per un ordinal i el substantiu part: una tercera part, la quart part... En el cas de 2, per, susa meitat: la meitat. b) Els partitius tenen un s destacat en lexpressi de les hores, en concret de les fraccions dhora. Aquest s un aspecte en qu hi ha una certa diversitat dusos. Podem diferenciar, fonamentalment, dos sistemes populars: el sistema de rellotge (tres i quart, tres i mitja, quatre menys quart) i el sistema de campanar (un quart de quatre, dos quarts de quatre, tres quarts de quatre). En valenci, usem fonamentalment el sistema de rellotge, el que pren com a referncia lhora anterior fins a la mitja i
lhora posterior desprs de la mitja. Tanmateix, queden restes dun sistema totalment de quarts, basat en el toc de les campanes: Sn tres quarts per a les sis, Falta un quart per a les quatre. Tots els usos consignats sn correctes. Amb tot, per coherncia i simplicitat, en valenci s preferible el sistema de rellotge.
Cal notar que, en lactualitat, hi ha un altre sistema, el denominat internacional, basat en els rellotges digitals: quatre quinze, quatre trenta, quatre quaranta-cinc. Aquest sistema horari t un s restringit a mbits en qu cal una gran precisi temporal, com les estacions de trens o els aeroports.
4.2 ELS QUANTITATIUS

Els quantitatius expressen una quantitat com a conjunt. Aix, es diferencien dels numerals, que indiquen una quantitat com a unitats o prenent com a base la unitat, i dels indefinits, que la indiquen de manera imprecisa. Els quantitatius es poden classificar atenent a les propietats morfolgiques, sintctiques i semntiques que presenten.
130
a) Des dun punt de vista morfolgic, els quantitatius poden ser variables (si admeten variaci de gnere i nombre), semivariables (si noms admeten variaci de nombre) i invariables:
singular mascul molt poc tant quant femen molta poca tanta quanta bastant gaire massa fora prou ms menys gens que mascul molts pocs tants quants bastants gaires plural femen moltes poques tantes quantes
Morfosintaxi
b) Des dun punt de vista sintctic, els quantitatius es poden classificar segons que hagen danar seguits o no de la preposici partitiva de: gens de fam, molta fam. En valenci sestableixen les distincions segents:
amb de
gens
sense de
massa fora gaire que ms menys
de opcional molt poc bastant prou quant tant
Pel que fa als que admeten opcionalment la preposici de, en valenci susa de manera obligatria quan el quantitatiu s mascul singular i somet en la resta de casos:
Amb de: poc de pa, molt de temps, prou de pa, quant doli, tant de vi Sense de: pocs dies, molts llibres, prou avisos, quanta farina, tanta concentraci
En alguns parlars, aquesta mateixa regla tamb saplica colloquialment en el cas de lindefinit cap (No ha comprat cap de llibre, No tinc cap de gallet). En registres formals s preferible prescindir de la preposici (No ha comprat cap llibre, No tinc cap gallet).
131
c) Des dun punt de vista semntic, els quantitatius es poden classificar atenent a una gradaci des duna quantitat mxima cap a la quantitat nulla, expressada de manera absoluta, comparativa o relativa.
absoluta
molt que quant fora poc gaire gens
comparativa
ms tant menys
relativa
massa prou bastant
Les locucions quantitatives, per la seua banda, expressen una quantitat de manera absoluta, ja que sn generalment equivalents a altres quantitatius, a: molt (bona cosa de, una pila de, un munt de, una colla de...), poc (una mica de, un xic de, un raig de...) i gens (gota de).
Remarques sobre els quantitatius: a) El quantitatiu gaire, que no susa en valenci colloquial, s lequivalent de molt en contextos negatius (No hi ha gaire pa), dubitatius (No s si tenim gaire pa) i interrogatius (Tenim gaire pa?). En valenci s acceptable ls de molt en tots els contextos sintctics, per conv preservar la distinci entre molt i gaire en els registres ms formals. b) Els quantitatius prou i bastant tenen un significat prxim i, potser per aix, en el valenci colloquial susa generalment prou. Quan funcionen com a modificadors dun substantiu, prou significa suficient (T prou diners per a comprar una barca) i bastant en una quantitat relativament gran (T bastants diners). c) El quantitatiu fora t un s restringit o nul en moltes comarques valencianes, tot i que perviu en ls popular daltres comarques. s, per, una forma correcta i formal, molt propera al significat de molt o de lexpressi bona cosa: T fora (bona cosa de) diners.
132
d) Les dificultats articulatries del quantitatiu menys expliquen que en la llengua colloquial shagen adoptat formes manllevades daltres llenges; concretament, litalianisme manco (usat, per exemple, en lexpressi ms o manco) i el castellanisme menos. Sn formes no acceptables en la llengua formal. e) El quantitatiu que, sinnim de molt, precedeix, generalment, adjectius i adverbis. Aquest que, a diferncia de linterrogatiu i el relatiu tnic, no saccentua: Que simptic!, Que b!. Cal evitar ls de que amb el valor de quin (i les variants flexives), que s un exclamatiu no quantitatiu: Quin desgavell!, Quina calor que fa ac!
4.3 ELS INDEFINITS

Els indefinits indiquen referncia indeterminada; s a dir, indiquen quantitat (o absncia de quantitat) des de tot a res, per sense delimitar ni individualment ni en conjunt a quines entitats (persones, objectes, etc.) ens referim: tots els dies, alguns dies, cap dia. Des dun punt de vista funcional, els indefinits poden ser especificadors dun nom, implcit o explcit, o pronoms:
Especificadors: Alguns amics de Jordi tajudaran, Alguns (amics) tajudaran, Nhe vist alguns (dels amics de Jordi) Pronom: Alg tajudar
Morfosintaxi
4.3.1 Els especificadors indefinits

La majoria dels indefinits que funcionen com a especificadors del nom presenten flexi de gnere i nombre, per nhi ha que sn invariables quant al gnere i nhi ha tamb que, dacord amb al seu significat, noms tenen forma plural o singular:
singular mascul un algun tot mateix cert altre cadascun / cada un femen una alguna tota mateixa certa altra cadascuna / cada una mascul uns alguns tots mateixos certs altres cadascuns / cada uns ambds diversos uns quants qualsevol tal cada cap tals diferents plural femen unes algunes totes mateixes certes altres cadascunes / cada unes ambdues diverses unes quantes qualssevol
133
Remarques sobre els especificadors indefinits: a) Lindefinit negatiu ningun (i variants flexives), majoritari en la llengua clssica, ha estat substitut en la llengua moderna per cap: No tenen cap (ningun) amic en aquella ciutat. En lactualitat ningun es mant de forma desigual i no sistemtica en alguns parlars valencians, junt amb la forma general cap. Tenint en compte ls minoritari i irregular daquest indefinit, en els registres formals sempre s preferible ls de cap. b) Lindefinit qualsevol antigament tenia la flexi completa: qualsevol, qualssevol, qualsevulla, qualssevulla. Lanomalia duna forma amb la flexi
de nombre en la primera part del compost i la de gnere a la fi, explica que, actualment, siga una forma invariable en la parla. En lescrit, es mant la distinci entre el singular (qualsevol ) i el plural (qualssevol ): No vull qualsevol cotxe / casa, Tria tres quadres / escultures qualssevol. c) Lindefinit mateix es mant invariable quan va darrere dun substantiu mascul o de formes invariables com ara, avui, etc. La forma mateixa noms acompanya un substantiu femen. Cal evitar, doncs, usos com Tho dir Llus mateixa (per Tho dir Llus mateix), Cal decidir-ho ara mateixa (per Cal decidir-ho ara mateix) o Avui mateixa lhe vist (per Avui mateix lhe vist). d) Els indefinits ambds i ambdues tenen un carcter molt formal. s per aix que, en general, sn substituts per les formes tots dos i totes dues: Ambds (tots dos) tenien la mateixa opini. e) Tamb t un carcter molt formal i restringit lindefinit sengles equivalent a un per a cada un: Els van donar sengles dossiers (un dossier per a cada un).
134
f ) No sn acceptables en els registres formals els castellanismes varis (per diversos, uns quants), propi (per mateix), els dems (per els altres, la resta).
4.3.2 Els pronoms indefinits

La majoria dels pronoms indefinits tenen una forma idntica o relacionada amb els indefinits que es comporten com a especificadors del nom, com es pot observar en el quadre segent, on nicament es reprodueix la forma masculina singular dels que funcionen com a especificadors:
pronom un (o u) alg ning res tot tothom altri qualsevol cadasc / cada u especificador un algun tot altre qualsevol cadascun / cada un
Morfosintaxi
Remarques sobre els pronoms indefinits: a) Els indefinits cadasc (o cada u), pel fet de ser pronoms, no van seguits de cap nom i signifiquen tota persona (tenen un valor general, no limitat a un grup determinat). En canvi, les formes no pronominals cadascun i cada un o van seguides de la preposici de ms un substantiu o pressuposen lexistncia dun substantiu; signifiquen cada persona dun grup (tenen un valor limitat, referit a un conjunt conegut i determinat quantitativament):
Cadasc ha de prendre la seua decisi Van triar tres candidats i cadascun dells havia de fer una entrevista
La mateixa distinci saplica a alg (pronom) i algun (especificador). Com sha indicat ms amunt, lespecificador corresponent al pronom ning s cap: Alg ha de dir la veritat enfront de Algun company (o algun dells) ha de dir la veritat; Ning no diu la veritat enfront de Cap company (cap dells) no diu la veritat.
b) La forma pronominal antiga u (parallela a ning, alg i cadasc) es mant en parlars valencians, per ha estat reemplaada en la resta del territori per la forma un. Les dues sn acceptables, per en registres formals s preferible la forma general un: No tenen en compte el que un (o u) pensa. c) El pronom altri significa una altra persona, el prosme i susa noms darrere de preposici i en contextos molt delimitats: Treballa per a altri, Mals daltri, rialles sn. d) Hi ha alguns pronoms, generals en la llengua clssica, que en lactualitat se senten com a arcaismes i solen ser reemplaats per formes o construccions equivalents. Es tracta de quelcom (alguna cosa) i hom (alg, alguna persona en construccions impersonals): Vull alguna cosa (quelcom) que magrade, Fa segles, no es (hom no) temia la mort. e) En certs casos, es constata una vacillaci entre el pronom negatiu res, el quantitatiu gens i lespecificador indefinit cap. Notem que res pot alternar, en oracions afirmatives, amb alguna cosa (no ha dit res / ha dit alguna cosa), gens amb molt i poc (no tinc gens de fam / tinc molta fam) i cap amb un numeral cardinal (no nhe agafat cap / nhe agafat tres).
135
5. FORMA I S DE LES PREPOSICIONS I ELS ADVERBIS

5.1 Forma i s de les preposicions tones
Les preposicions tones (a, en, de, amb i per) tenen un carcter feble, des del punt de vista de la forma, i poc concret, des del punt de vista del significat. El carcter ton i la simplicitat daquestes preposicions expliquen algunes de les particularitats formals que presenten: a) En la llengua colloquial, la preposici a conserva la d etimolgica (del llat AD) o es refora amb la consonant n quan la paraula segent comena per vocal, i especialment en el cas del pronom personal de tercera persona (ad ell, an ell). La consonant d s prpia de la major part del valenci i la consonant n, dels parlars septentrionals valencians i daltres zones del domini lingstic. Aquestes consonants shan devitar en els registres formals.
136
b) Algunes preposicions adopten modificacions i, en alguns casos, es confonen entre si. En valenci, aquest s el cas de la preposici amb, que colloquialment ha estat substituda per en: Vaig parlar en ell amb el valor de Vaig parlar amb ell. En els registres formals, cal evitar aquesta substituci i diferenciar les preposicions en i amb.
La forma antiga de la preposici amb era ab, per aquesta preposici es pronunciava am seguida de consonant (per evitar les dificultats articulatries de les dues consonants en contacte): ab ell, aix, alternava amb am tu o am Pere. La forma moderna amb, per tant, s la soluci de comproms adoptada entre les dues pronncies contextuals de la preposici. Vistos els problemes articulatoris de la forma ab i el carcter general de la forma amb en les obres literries modernes, aquesta s la que cal considerar prpia dels registres formals.
5.1.1 La preposici a i els complements directes i indirecte

Els complements directes, com a norma, suneixen al verb sense cap preposici, a diferncia dels indirectes que adopten la preposici a:
He enviat una carta (c. directe) als meus pares (c. indirecte)
Els complements directes referits a persones o a entitats animades, amb tot, presenten una certa proximitat amb els complements indirectes i per aix la preposici a sha introdut en determinats complements directes i tendeix a
Morfosintaxi
generalitzar-se en la llengua colloquial en tots els casos en qu el complement directe es refereix a persones. Dacord amb ls ms tradicional i genu, conv limitar ls daquesta preposici als contextos segents: a) Davant de pronoms personals forts (Miram a mi, no a ell). b) En la construcci recproca lun a laltre (Sestimen lun a laltre amb bogeria), i en altres casos en qu el subjecte es posposa i podria confondres amb el complement directe (Perseguia el gat al ratol). c) Quan el complement s animat, apareix desplaat de la posici normal (darrere del verb), cap a la posici inicial de loraci (A Joan, no mel toques) o la final (No el van veure, al meu cos) i s reprs per un pronom feble. d) Opcionalment, davant dels indefinits tothom (o tots), ning, el relatiu el qual i el relatiu o interrogatiu qui: No hem vist a ning, A qui ha vist?
5.1.2 Ls de a i en amb complements de lloc

Ls de les preposicions a i en amb complements de lloc depn de factors semntics i formals. Per a indicar la destinaci dun moviment, susa la preposici a:
Vam anar a Alacant Desps-dem tornarem a Gandia Puja a la cambra
137
Per a indicar la pura localitzaci, susa b a b en: a) Davant dels topnims susa la preposici a: Viuen a Morella, Estiuegen a la Font den Carrs, El vaig conixer a Benirredr. b) Davant de larticle definit i linterrogatiu quin (i flexi) s preferible ls de la preposici a a la preposici en: Esperam a la plaa, Mrius treballa al taller, A quin carrer vius?
En el valenci general, la preposici a s general amb les parts del cos (Porta el mocador al cap, Tinc mal a la cama), en una srie de locatius estereotipats (Tespere a la porta de casa) i en moltes locucions preposicionals (a la vora, al marge, al peu, a la dreta, a lesquerra, etc.). La tendncia general de la llengua, daltra banda, consisteix a usar la preposici a davant de sintagmes definits. Tenint en compte aquests fets, en els registres formals s preferible ls de la preposici a a la preposici en. Aquesta preferncia no s extensible als casos en qu la localitzaci s metafrica i lespai no sinterpreta com a lloc fsic. En aquest cas, susa en: En lantic Egipte, hi havia una gran veneraci per les forces de la natura, En lassemblea del 23 de maig, es va decidir protestar, Aix no va passar en el cas dels papers pendents.
c) Davant de noms sense determinant susa a en contextos ms o menys estereotipats com a casa, a taula, en qu es designa una localitzaci definida (La trobars a casa, asseguda a taula), i en quan la localitzaci s indefinida (Viuen en cases molt grans). d) Davant dindefinits (un, algun, cada, qualsevol...), demostratius (aquest, aquell), quantitatius (molt, poc, bastants) i relatius (qu, el qual) susa la preposici en: Viu en un poble menut, Viuen en aquell carrer, Lhan vist en molts llocs diferents, El poble en qu / en el qual lhan trobat no s lluny de casa.
5.1.3 Ls de preposicions en les expressions temporals

En les expressions temporals, ls duna preposici o una altra est condicionat pel nom amb qu es designa linterval de temps (parts del dia, mesos, etc.), com sintetitzem en el quadre segent:
Interval preposici exemple He parlat amb ella {al mat / a la vesprada / a la nit} Treballa de mat i vetla de nit Per labril, no et lleves ni un fil Al maig, far set anys que es van casar Ac, a lestiu, fa molta calor El 1992 es van celebrar els jocs olmpics
138
Parts del dia
a + article de
Mesos
per + article a + article
Estacions Anys
a + article
+ article
5.1.4 La construcci en / al + infinitiu

En + infinitiu i al + infinitiu sn construccions de valor temporal, que indiquen anterioritat immediata o simultanetat respecte a la situaci designada en loraci principal. Sovint sha recomanat com a preferible en + infinitiu, sobretot en registres formals. Tot i aix, els testimonis histrics i els usos vius mostren que totes dues sn construccions antigues i genunes. Cadascuna presenta matisos diferents que conv respectar en valenci: a) La construcci al + infinitiu t un valor duratiu i indica que lacci expressada per linfinitiu se superposa temporalment a lexpressada per
Morfosintaxi
loraci principal. En una oraci com ara Al passar pel carrer va mirar (o ha mirat / mira / mirar) cap ac sindica que lacci de mirar es produeix en algun moment dins de linterval temporal en qu es passa pel carrer. Al passar t, per tant, el valor de mentre passava / passa / passar, tot passant, durant el temps de passar.
La construcci era molt usual en altres poques amb un infinitiu substantivat seguit dun complement del nom: Sempre es constipa a lentrar de lhivern, Les barques sen van al ratllar del dia, Viu a leixir del poble, Va deixar el cabs al pujar de lescala de la cambra.
b) La construcci en + infinitiu presenta una acci de manera puntual (no durativa) i, en general, immediatament anterior a lexpressada pel verb de loraci principal:
A quina hora et gites? No tinc hora segura: en tenir son (tinc son i tot seguit em gite) Abans, en bufar el vent plovia (comenava a bufar el vent i tot seguit plovia). La mare em desperta en arribar lautobs (arriba lautobs i tot seguit em desperta) Quan era menut, en eixir de lescola anvem a furtar taronges (eixem i tot seguit anvem a furtar taronges) El veureu en arribar Maria (arribar Maria i tot seguit el veureu) En veure que no ens posvem dacord, men vaig anar (vaig veure que no ens posvem dacord i tot seguit men vaig anar)
En la llengua clssica en + gerundi era habitual amb els valors descrits per a en + infinitiu. En lactualitat noms es mant la construcci en acabant de + infinitiu, amb el valor de desprs de, que en altres parlars t la forma en acabat de + infinitiu: En acabant de sopar, anirem al cine.
139
c) La construcci en + infinitiu, pel fet dindicar anterioritat, assumeix en certs casos un valor causal secundari (ja que les causes sn anteriors a les conseqncies que provoquen). Aquest s el cas, per exemple, doracions del tipus En dir-se les veritats, es perden les amistats. No sn, per, genunes les oracions en qu en (o al ) + infinitiu susen amb un valor exclusivament causal i sn, per tant, equivalents a perqu + verb en indicatiu. Oracions del tipus En / al suspendre mhe quedat sense vacances (amb el valor de mhe quedat sense vacances perqu he susps) sn innovacions recents no acceptables.
5.1.5 El canvi i la caiguda de preposicions

En la llengua colloquial les preposicions febles a, en, de i amb es mantenen constants en tots els contextos sintctics. En la llengua literria, i en general en els registres formals, aquestes preposicions es veuen sotmeses al fenomen conegut com a canvi i caiguda de preposicions en aquells casos en qu la preposici s seleccionada pel verb (i introdueix lanomenat complement de rgim verbal) o forma part de locucions del tipus el fet de, la idea de, desprs de, etc. Dacord amb aquesta regla sintctica, les preposicions es mantenen perfectament diferenciades davant de sintagma nominal, per en i amb canvien davant duna oraci dinfinitiu i les quatre preposicions cauen davant de la conjunci que introductora duna oraci subordinada:
sintagma nominal Jugava Te dret oraci dinfinitiu oraci amb que que no ens sentia que lescolten que lajudarem que vol fer vacances que faria una coca que vau arribar que lexpulsaria que li ho comentem
a pilota a una pensi en la nostra ajuda en el mateix tema de tots nosaltres de la vostra arribada amb lexpulsi amb la teua proposta
a amagar-se a dir el que pensa a resoldre el problema a (de) fer vacances de fer una coca darribar dexpulsar-lo a (de) comentar-li-ho
140
Confia Insisteix Parlava Desprs Lamenaava Est dacord
En aquells casos en qu la caiguda de la preposici davant de la conjunci que resulte forada, es poden usar altres recursos per a evitar el contacte de preposici i conjunci: a) s possible usar un substantiu de significat general (el fet que, la idea que...) entre la preposici i la conjunci: No puc habituar-me a la idea que vinga, Lerror prov del fet que no hem tingut en compte aix. b) Podem substituir loraci introduda per que per una oraci dinfinitiu: Acostumeu-lo a demanar les coses amb educaci, Lerror prov de no haver tingut en compte aix, Lamenaava dexpulsar-lo. c) Podem substituir loraci introduda per que per una de gerundi: Nhi haur prou reproduint el segon punt. d) s possible usar el substantiu corresponent (si nhi ha): Nhi haur prou amb la reproducci del segon punt, Lamenaava amb lexpulsi.
Morfosintaxi
5.2 S DE LES PREPOSICIONS COMPOSTES CAP A, FINS A I COM A

Les preposicions compostes cap a, fins a i com a es redueixen al primer constituent i esdevenen simples, en certs casos. Ls de les formes compostes o de les simples est condicionat per diversos factors, com sindicar tot seguit.
5.2.1 Lalternana entre cap i cap a

La preposici composta cap a es redueix a cap quan la paraula segent s un adverbi de lloc o un demostratiu comenat per a: Vaig cap a la marjal Vaig cap amunt Vaig cap all Vaig cap aquella muntanya
5.2.2 Lalternana entre fins i fins a

La preposici fins a, reduda en alguns casos a fins, t un valor espacial i temporal. En general, la preposici fins a alterna amb complements espacials o temporals introduts per a, i fins alterna amb complements no introduts per preposici. Dit amb unes altres paraules: la preposici composta fins a sactiva si, sense fins, el complement va precedit per a i, al contrari, no apareix si no necessita aquesta preposici.
a Vaig a casa Tornar de Pars a lestiu fins a Vaig fins a casa No tornar de Pars fins a lestiu
141
Vaig all No tornar dem Tornar aquesta nit
fins Vaig fins all No tornar fins dem No tornar fins aquesta nit
Cal tenir en compte, per, alguns casos que saparten de la norma general, per motius diversos:
a) Quan tenim una data exacta, usem fins a, encara que la data, normalment, no aniria precedida de la preposici a: Es queden amb nosaltres fins al dia 10 de setembre.
La ra pot ser que, quan usem la data sola, indiquem una temporalitat puntual, mentre que, si la fem precedir de fins a, es converteix en durativa i implica, doncs, un des de, que estableix correlaci amb fins a i no amb fins: La biblioteca estar oberta fins al dia 15 dagost, La biblioteca estar oberta el dia 15 dagost.
b) Usem fins quan aquesta forma alterna amb fins i tot. Es tracta dun s no prpiament preposicional, ja que pot adjuntar-se a un subjecte: {Fins tu/ fins i tot tu } ho sabries fer. c) Usem fins a quan el significat no s ni de lloc ni de temps: Van intentar reconciliar-se fins a quatre vegades, No s fins a quin punt creurel, Les publicacions es valoraran fins a tres punts. d) Davant de la conjunci que noms podem usar fins, ja que la preposici a cau davant daquesta preposici que (vg. IV.5.1.5): Tesperar fins que tornes.
142
5.2.3 Lalternana entre com i com a
La preposici composta com a, reduda en alguns casos a com, pot tenir un valor comparatiu (equivalent a igual que, com si fos) o introduir un complement predicatiu (amb el valor, ms o menys, de en qualitat de):
comparatiu predicatiu referit al subjecte referit al c. directe Obria uns ulls com a taronges Tho dic com a amiga, Pere ja no exerceix com a mestre Lhonoraren com a salvador de la ptria
Independentment de la funci, ls de com o com a depn de lelement que segueix la preposici. Susa com a davant dadjectius i de substantius sense cap determinant, i com en els altres casos, com es pot observar en els exemples segents, en qu com (a) t un valor comparatiu:
Lluitaven com a bojos Lluitaven com a lleons
Morfosintaxi
Lluitaven com uns lleons Lluitaven com els lleons

En algunes gramtiques es proposa usar exclusivament la forma com en tots els contextos comparatius i sapunten exemples del tipus Sestimen com germans (com si fossen germans). Aquesta proposta, tanmateix, no respon als usos tradicionals i vius en la major part del domini lingstic. En la majoria de parlars, de fet, la construcci normal seria Sestimen com a germans.
5.3 LS DE LES PREPOSICIONS PER I PER A

Les preposicions per i per a poden assumir diferents valors semntics. Dun sintagma nominal, per a introdueix el complement final (i designa el benefactiu de lacci expressada pel verb) i per el complement de causa o el complement agent:
La coca de llanda, lhe feta per a tu (benefactiu) Ho he fet pels nostres fills (causa) La proposta ha estat defensada per tots els grups parlamentaris (agent)
Davant duna oraci dinfinitiu, loposici s una mica ms complexa. La preposici per introdueix complements que indiquen causa i mancana, i per a alterna amb per amb complements finals, com es pot comprovar en les oracions segents, generals en valenci:
Li van posar una multa per haver condut massa rpid (causa) Encara ests per afaitar!, Aquell pis est per vendre (mancana) No ha anat al metge per no alar-se tan mat, No sala per no netejar (finalitat) Les tisores serveixen per a tallar (finalitat)
Ls de per i per a presenta diferncies entre parlars. En valenci i tortos, totes dues preposicions alternen davant dinfinitiu, mentre que en la resta de parlars, la preposici per a sha redut a per i, consegentment, susa per en tots els contextos. A causa daquesta reducci, alguns autors defensen la possibilitat dusar sistemticament per davant dinfinitiu. En valenci s preferible usar les dues preposicions, ja que aquestes alternen en la llengua espontnia i la distinci s lopci recomanada per la normativa.
143
En aquells casos en qu linfinitiu t un valor final, usarem per i per a dacord amb les indicacions segents: a) La preposici per introdueix complements finals que es relacionen directament amb un subjecte agent; s a dir, amb un subjecte animat
que t la intenci de realitzar lacci designada per linfinitiu. A causa del carcter agentiu de loraci, loraci dinfinitiu s, en general, parafrasejable per la construcci perqu vol (vull, vols...) + infinitiu.
Joan treballa de cangur per guanyar diners extra (perqu vol guanyar diners extra) Vam anar a Guardamar per veure els iaios (perqu volem veure els iaios) Estudia per aprovar (perqu vol aprovar) Ho he fet per ajudar-te (perqu vull ajudar-te)
Tamb susa la preposici per en casos en qu loraci dinfinitiu depn dun substantiu que correspon a un verb dacci (a un substantiu deverbal). Notem el parallelisme existent en els dos exemples segents: Joan va anar a Madrid per visitar lexposici vs. Lanada de Joan a Madrid per visitar lexposici va acabar en casament. La preposici per, finalment, reapareix en construccions del tipus per acabar, que tenen un s de tipus connectiu i dun verb de dicci implcit: Per acabar, (direm que) s important recordar / recordem que no tothom pensa el mateix.
144
b) La preposici per a introdueix la resta de complements finals; s a dir, aquells complements que no es relacionen amb un subjecte agent, siga perqu el subjecte s inanimat o el verb o la construcci no s dacci, siga perqu modifica un substantiu, un adjectiu o un adverbi:
Les tisores serveixen / susen per a tallar (subjecte inanimat) Hem patit molt per a arribar a temps (verb estatiu) Ha caigut en un parany per a atrapar lladres poc hbils (modificador del nom parany) Fer exercici s bo per a relaxar-se (modificador de ladjectiu bo) No has estudiat prou per a aprovar (modificador de ladverbi prou)
Notem el contrast que es produeix entre ls de per i per a en una oraci com ara Pren pastilles {per / per a} dormir. Amb per la construcci dinfinitiu modifica el verb dacci i equival a perqu vol dormir. Amb per a, en canvi, modifica el nom pastilles i indica que les pastilles serveixen per a dormir.
5.4 ELS ADVERBIS I LES LOCUCIONS ADVERBIALS 5.4.1 Els adverbis de manera
a) Els adverbis de manera prototpics sn els que acaben en -ment. Quan en coordinem dos, en la llengua formal, es pot elidir el constituent -ment
Morfosintaxi
del segon adverbi, tot i que s preferible no fer lelisi: Ha treballat rpidament i eficientment (o rpidament i eficient). b) Els adverbis b i malament fan de complement del verb. Quan precedeixen una altra paraula modificant-la o es troben entre lauxiliar haver i un participi, adopten la forma ben i mal, respectivament:
No es troba b Magrada la carn ben cuita Tha ben enganyat Aix sha fet malament Aix est mal fet Mhi he mal acostumat
Daltra banda, cal notar que els comparatius corresponents a b i malament sn millor o ms b i pitjor o ms malament, respectivament.
c) Com a forma adverbial, el gerundi corrent pren la forma corrents quan es comporta com un adverbi amb el valor de rpidament: Va arribar a casa corrents (= rpidament). d) Colloquialment, la forma aix es transforma en aixina, aixs, aixins, segons els parlars. Cal evitar aquestes formes en els registres formals. e) A ms dels adverbis de manera, la llengua ms viva i popular disposa de tota una srie de locucions adverbials que conv preservar i potenciar:
locuci a bastament, a bond a cau dorella, a lorelleta a contracor, de mal grat a la babal a la gatzoneta a mos red a presses i corruixes / carreres, a corre-cuita a les palpentes, a palp, a les palpes a gosades, ausades a poc a poc, a espai a tort i a dret rpidament sense veure-hi, ajudant-se de les mans i no dels ulls per no topar, caure, etc. certament, en veritat lentament sense reflexi, sense mirar si s amb ra o sense significat mpliament, en quantitat suficient tocant lorella, en veu molt baixa contra la prpia voluntat, sense voler sense posar atenci, desorganitzadament aponat, amb les cames flexionades fins que les natges toquen els talons (menjar) sense fer s del ganivet ni cap altre instrument
145
locuci a tomballons a ulls clucs a males penes, amb penes i treballs, amb prou faenes / feines al be, a coll, a cavall damagat, damagatons, damagatotis darrapa-fuig de bat a bat de bestreta de bocaterrosa de cap a peus, de cap a cap de gaid, de gair, de gairell de gom a gom de passada de raspall de retop, de retruc de sobines de sobte, tot duna, de colp i volta, de colp de veres, de deb, de bo en sopols en un al, en un arrap en un sopols sense trellat ni forrellat, sense solta ni volta si fa no fa pensat i fet, a la impensada per damunt damunt, per sobre
significat de forma insegura sense qestionar la veracitat dun fet amb dificultat sobre la regi vena al coll (muscles i esquena) ocultant-se de tothom, ocultament amb presses completament obert per endavant de boca a terra completament obliqament completament ple sense detenir-se gaire, superficialment lateralment i de forma fuga venint de topar, com a conseqncia ajagut de cara amunt repentinament, precipitadament realment sense tocar terra rpidament en un instant sense cap motiu raonable, sense sentit aproximadament rpidament i sense reflexi, duna manera imprevista superficialment
146
5.4.2 Els adverbis i les preposicions adverbials de lloc

a) Els doblets dalt / amunt, baix / avall estableixen oposicions semntiques basades en la idea de posici (dalt i baix) i de direcci (amunt i avall ):
El va trobar dalt, Tesperem baix (posici) Van espentar el cotxe cap amunt, Colloca el quadre ms avall (direcci)
Morfosintaxi
Notem, a ms, que baix es comporta nicament com a adverbi i no amb la funci de les preposicions sota o davall: Estvem a 10 graus sota (o davall) zero. b) Molts adverbis de lloc poden anar precedits de a o de al quan formen locucions preposicionals: dins / a dins, fora / a fora, prop / a prop, davant / al davant, darrere / al darrere, damunt / al damunt. Dins, a ms, alterna amb dintre:
Lescola s prop / a prop de casa El van trobar dins de casa / a dins de casa / dintre de casa Deixal damunt / al damunt de tot
Dins, davant, darrere, damunt, davall i, menys freqentment, fora i vora poden precedir el sintagma nominal directament, sense la intermediaci de la preposici de; a ms, poden introduir un possessiu (equivalent a la frmula de + pronom personal, ms habitual en valenci):
He aparcat el cotxe davant del restaurant He aparcat el cotxe davant el restaurant Li ho dir davant teu (o davant de tu)
147
c) La forma enfront de (He deixat el cotxe enfront de lescola) no sha de substituir per front a, que noms susa en expressions com fer front a alguna cosa (fer cara a alguna cosa) o front a front (cara a cara). d) La forma alrededor no s genuna. Si indica prpiament lloc, correspon a al voltant (de) o a lentorn de. Si significa aproximadament, correspon a vora, prop o cap a, etc..:
Ens van reunir al voltant de la taula Van construir un mur a lentorn del jard Hi havia prop de / vora tres-cents convidats Tornar cap a les vuit
e) La forma rere (i les paralleles arrere, darrere, endarrere) es pronuncien i sescriuen amb e final i no amb a.
Amb el valor de darrere tamb susava en la llengua antiga la forma detrs, que en lactualitat perviu en algunes comarques del valenci septentrional i el nord-occidental. s una forma sense tradici literria en lactualitat i, per tant, no adequada per als registres formals.
5.4.3 Els adverbis de temps i lexpressi temporal

Remarques sobre els adverbis de temps: a) En valenci, ens podem referir al dia en qu parlem amb les formes hui i avui (vg. tamb II.2.3.1a). La primera s exclusiva del valenci i, per aix, en la llengua escrita i en els registres ms formals, es tendeix a adoptar la forma ms general avui. Per a referir-se al dia anterior a ahir i al posterior a dem, susen, respectivament, desps-ahir i desps-dem (i, en altres parlars, abans dahir i dem passat). Per a referir-se, finalment, al dia anterior i al posterior dun dia de referncia susa, respectivament, lendem (preferible a la variant al sendem) i la vespra (o la viglia). b) En la llengua colloquial se senten sovint les formes no genunes entonces, antes, despus, a menut i de quan en quan, que han de substituir-se en els registres formals per aleshores o llavors (pronunciada amb o oberta), abans (o ans), desprs, sovint i de tant de tant, respectivament. c) La forma ads i la forma suara, molt marcadament formal aquesta darrera, introdueixen indicacions temporals amb el significat de immediatament anterior: Com hem suggerit ads (o suara), aquestes teories necessiten confirmaci emprica. d) La llengua ms rica i genuna presenta moltes locucions adverbials amb valor temporal que conv preservar i potenciar:
locuci a boqueta de nit, a poqueta nit a la curta a hora horada a hores dara, a lhora dara a la llarga a mitjan + nom (mat, vesprada, nit, significat en comenar a fer-se de nit passat poc de temps en el darrer moment actualment, en aquest moment a la fi, passat molt de temps cap a la meitat dun perode de temps sempre, contnuament al mig, a la part ms intensa dun perode de temps a les primeres hores del mat ms tard, desprs
148
agost, etc.)
a tothora, tothora, seguit seguit al ple del migdia (de lhivern, de lestiu) de bon mat en acabant, en acabat, tot seguit
Sobre lexpressi temporal, vg. tamb IV.3.1.2a i IV.5.1.3.-4.
Morfosintaxi
5.4.4 Els adverbis dafirmaci i negaci

a) Els mots s i no sn, respectivament, adverbis de negaci i dafirmaci. En les respostes, els dos adverbis poden representar tota loraci o b introduir loraci. En aquest darrer cas, s es refora amb la conjunci que:
Han arribat ja? S / No Han arribat ja? S que han arribat / No han arribat
b) Els mots negatius cap, gens, res, ning, mai i enlloc demanen ladverbi negatiu (o un altre element negatiu com sense o ni) quan apareixen posposats al verb, per poden prescindir de la negaci si santeposen al verb:
No ho sabrem mai / Mai (no) ho sabrem No s correcta cap de les respostes / Cap de les respostes (no) s correcta Ho he arreglat sense que majudara ning / Ning (no) mha ajudat
Sn acceptables tant les estructures amb no com les estructures sense no, per la primera s ms formal.
El manteniment de ladverbi, i el fet que aquest manteniment es considere ms formal, es vincula a la naturalesa daquestes formes: ning, res, cap, gens, mai i enlloc poden tenir un sentit afirmatiu (equivalent a alg, alguna cosa, alguns / algunes, un poc de, alguna vegada i en algun lloc, respectivament) en les construccions interrogatives, condicionals i dubitatives, fonamentalment: Li va preguntar si volia res (equivalent a Li va preguntar si volia alguna cosa) Has anat mai al Jap? (equivalent a Has anat alguna vegada al Jap?) Si el veus enlloc, comenta-mho (equivalent a Si el veus en algun lloc, comenta-mho) Si vols res ms, em telefones (equivalent a Si vols alguna cosa ms, em telefones) Dubte que mai ho reconega (equivalent a Dubte que alguna vegada ho reconega) En aquests casos, el significat afirmatiu es dna, bviament, si no apareix la negaci no o una forma equivalent com sense o ni. Compareu el significat negatiu de No li va dir res? amb lafirmatiu de Li va dir res? (= Li va dir alguna cosa? ).
149
c) Per ltim, apuntarem que, quan no apareix el verb per exemple, en les respostes, alguns mots negatius poden anar precedits de la negaci o no; en registres formals, s preferible la construcci sense no:
Qui ha vingut? Ning / No ning Quant de temps queda? Gens / No gens Qu has decidit? Res / No res
6. LES ORACIONS COMPOSTES I ELS ELEMENTS DE CONNEXI

Les oracions compostes sn introdudes, en la major part de casos, per una conjunci (com que), un altre tipus de connector (com en canvi), o un relatiu.
6.1 LES COMPLETIVES I LA CONJUNCI QUE

Les completives sn oracions compostes que fan de subjecte o complement directe dun verb. La conjunci completiva ms freqent s que. Respecte a ls daquesta conjunci, cal fer les remarques segents: a) La conjunci que no cau mai amb verbs de voluntat o desig: Espere que hagen pres les mesures disciplinries pertinents (per no Espere hagen...). b) Els verbs que indiquen projecte o desig (aconsellar, proposar, pretendre, esperar, desitjar, decidir, prometre, ser important, etc.), a ms danar seguits duna completiva introduda per que, poden anar seguits dun infinitiu introdut opcionalment per la preposici de: Li van aconsellar (d)invertir en borsa. c) No susa la conjunci que, sin les preposicions a o per, davant dinfinitius com els de les oracions segents: No tinc res a dir ni cap pregunta a fer, Tinc molta roba per cosir.
150
6.2 LES RELATIVES I ELS PRONOMS RELATIUS

Les oracions de relatiu tpicament modifiquen un substantiu, igual com ho fa un adjectiu, i per aix, generalment es parla doracions de relatiu adjectives:
Lobrer que ms haja treballat ( ms treballador) tindr una bonificaci
Les oracions de relatiu adjectives poden ser especificatives (si restringeixen labast del substantiu que modifiquen) o explicatives (si no el restringeixen i es limiten a indicar una propietat o caracterstica). En lescriptura les explicatives van marcades entre comes:
Morfosintaxi
Els estudiants que van dexcursi duen gorra o barret (especificativa: noms aquells que van a lexcursi) Els estudiants, que van dexcursi, duen gorra o barret (explicativa: tots els estudiants)
Les oracions de relatiu apareixen encapalades per un pronom relatiu, que pot ser el pronom ton que, els tnics qui i qu, i el tnic compost el qual (amb les variants flexives la qual, els quals, les quals), a ms del pronom locatiu on. Tot seguit sexemplifica ls daquests pronoms:
context relatiu exemple Es refereix a la xica que estudia empresarials Ens ho dir el secretari, que coneix b la nova llei No trobe el cabs que em vas deixar La seu, la van inaugurar el dia que va vindre el president Ens ho dir el secretari, el qual coneix b la nova llei Hem analitzat la proposta del teu collega, la qual sembla molt interessant s la xica amb {qui / la qual} hem parlat ads Els amics en {qui / els quals} confiava mhan abandonat No tinc el llibre {a qu / al qual} es referia Pere El gos amb {qu / el qual} passeja s menut s un crrec per al qual sexigeix una llicenciatura Han pres una decisi contra la qual volem protestar La data a partir de la qual ens podem matricular s una persona la credibilitat de la qual s inqestionable Hem vist la llista dels preus, les pujades dels quals ens han sorprs molt No conec el poble {on / en qu / en el qual} estiuegen
que (tots
els contextos) Sense preposici article + qual (noms en explicatives) Amb preposici tona
151
qui / article + qual (persona) qu / article + qual (altres casos)

article + qual
Amb preposici tnica (o locuci prepositiva) Relativa possessiva
(nom + ) de + article + qual
Relativa locativa
on / en qu / en + article + qual la qual cosa cosa que
Relativa neutra
Ens va dir que dimitia, la qual cosa ens va deixar parats La reuni comena a les 11, cosa que em permet passar abans per casa
Remarques sobre els pronoms relatius: a) El relatiu ton que no apareix precedit de cap preposici i pot funcionar com a subjecte (Es refereix a la xica que estudia empresarials), complement directe (No trobe el cabs que em vas deixar) o circumstancial de temps (Van inaugurar la nova seu el dia que va vindre el president). En les relatives explicatives, que pot alternar amb el qual (o variants flexives), per no amb qui: Ens ho dir el secretari, que (o el qual) coneix perfectament la nova llei. Quan funciona com a circumstancial, que pot alternar amb en qu: Sempre recordar el dia que (o en qu) et vaig conixer. b) En contextos en qu hi ha una preposici seguida darticle susa el relatiu qual, per no el relatiu que:
No tinc la revista a la qual (i no a la que) es referia Pere El gos amb el qual (i no amb el que) passeja s molt menut
Notem que aquesta regla no afecta els casos en qu entre la preposici i larticle sha elidit un substantiu: Vam anar amb el cotxe de Vicent i amb el que ens vas deixar tu (amb el cotxe que ens vas deixat tu).
152
c) En la llengua colloquial sn freqents les anomenades construccions analtiques. En les relatives formals (o sinttiques), el relatiu fa una doble funci, ja que serveix denlla amb loraci principal i, com a substitut del seu antecedent, desenvolupa una determinada funci sintctica en loraci. En una oraci com Aquest s el llibre que ja he llegit, el relatiu que, a ms de funcionar com a enlla, substitueix el mot llibre, que funciona com a complement directe de loraci de relatiu (He llegit el llibre). En les construccions analtiques, les dues funcions apareixen separades, ja que susa com a enlla el mot invariable que, que no funciona com a pronom sin com a conjunci, i loraci subordinada cont un pronom feble (o, en alguns cas, un possessiu o cap element, si no s possible la pronominalitzaci) que substitueix lantecedent i fa la funci sintctica corresponent:
construcci sinttica Aquest s un llibre que ja he llegit s el manobre a qui vam encomanar el treball Conec un xic el pare del qual s astronauta s un arbre tots els fruits del qual sn dolos construcci analtica Aquest s un llibre que ja lhe llegit s el manobre que li vam encomanar el treball Conec un xic que el pare s astronauta s un arbre que tots els fruits sn dolos
Morfosintaxi
Les construccions analtiques sn prpies dels registres poc formals i conv evitar-les en els registres formals. d) Les relatives neutres sn oracions explicatives en les quals lantecedent s tota loraci principal. En aquestes oracions, susen les locucions del tipus la qual cosa o cosa que: Ens va dir que dimitia, la qual cosa (o cosa que) ens va deixar parats. e) En alguns contextos, el pronom relatiu no presenta cap antecedent. En aquest cas, la tradici gramatical parla de relatives substantivades (pel fet que la relativa equival a un substantiu del tipus persona o cosa): Qui no vulga pols que no vaja a lera, El que dius no t cap sentit. Quan el relatiu es refereix a persones susa qui, precedit opcionalment dun determinant. Precedit de determinant tamb s acceptable el relatiu que, tot i que qui s ms formal:
(El / aquell) qui tajude, far una bona obra El / aquell que tajude far una bona obra
6.3 ALTRES CONJUNCIONS I ELEMENTS DE CONNEXI

A ms dels usos de que i dels relatius, conv recordar algunes caracterstiques daltres connectors: a) Les conjuncions i i o no canvien de forma seguides de paraules que comencen pel mateix so: Ministeri dEconomia i Hisenda, Eren Clara i Isabel, Compra herbasana o orenga. b) La conjunci adversativa sin es diferencia grficament de la forma si no, integrada per la conjunci condicional si i la negaci, i equivalent a en cas contrari, altrament:
No ha vingut Empar sin Vicenta Has de tornar prompte, si no (en cas contrari) no podrem anar al teatre
153
c) Amb un valor a mitjan cam entre ladversativitat i la concessivitat susen tamb connectors com ara amb tot, no obstant aix, tanmateix: La borsa ha pujat; leconomia, tanmateix, no millora. El connector no obstant aix admet lanteposici del demostratiu (aix no obstant), per no s recomanable lomissi daquesta forma (no obstant). En comptes del demostratiu, pot completar-se lestructura amb un sintagma nominal: No obstant
la inflaci, el creixement s alt. No sn genunes ni acceptables les locucions sin embargo, ms b, de lo contrari i pese a tot.
Amb un valor semblant als connectors anteriors, susa tamb la conjunci per, en posici parenttica o final doraci: La borsa ha pujat; leconomia, per, no millora (o La borsa ha pujat; leconomia no millora, per).
d) La conjunci temporal mentre adopta un valor adversatiu seguida de que:

Para taula, mentre acabe de fer el peix (temporal) El peix t protenes, mentre que larrs no en t (adversatiu)
e) El connector doncs t un valor consecutiu (o illatiu) per no un valor causal: Tens fred? Doncs posat la jaqueta. No lusarem, per tant, en aquells casos en qu puga usar-se la conjunci causal perqu. f ) Perqu s la conjunci bsica tant de les oracions causals com de les finals. La construcci per a qu s la suma de la preposici composta per a i linterrogatiu qu i, per tant, no t valor final:
Li he comprat un regal perqu mabellia (causal, indicatiu) Li he comprat un regal perqu ens ajude (final, subjuntiu) Per a qu serveix aix? Per a arruixar (preposici per a + interrogatiu)
154
g) Les conjuncions causals car i puix que tenen un s restringit, a causa del carcter molt formal que han assolit. h) En els registres formals, la conjunci com que s preferible a com: Com que no ha de demanar diners, pot anar de viatge. i) El participi degut no sha lexicalitzat en valenci amb un valor causal. La construcci degut a, per tant, funciona com a suma del participi de deure (que concorda amb el nom que modifica) ms la preposici a, per no com a conjunci amb el valor de a causa de. La construcci s, per tant, correcta en casos com El retard s degut a una falta de planificaci (igual que La mala situaci de lempresa s deguda a una falta de planificaci), per no en casos com Ha fet tard degut a un accident de circulaci (amb el valor de a causa dun accident de circulaci).

Guia Dxusos Lingxxstics

Cargado por

Información del documento

Título original

Derechos de autor

Formatos disponibles

Compartir este documento

Compartir o incrustar documentos

Opciones para compartir

¿Le pareció útil este documento?

¿Este contenido es inapropiado?

Copyright:

Formatos disponibles

Guia Dxusos Lingxxstics

Cargado por

Copyright:

Formatos disponibles

Presentaci

guia dusos limgistics

GUIA DUSOS LINGSTICS

Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

GUIA DUSOS LINGSTICS

GUIA DUSOS LINGSTICS

GUIA DUSOS LINGSTICS

GUIA DUSOS LINGSTICS

GUIA DUSOS LINGSTICS

1. CONCEPTES BSICS 1.1 LA VARIACI LINGSTICA: LLENGUA I DIALECTE

GUIA DUSOS LINGSTICS

1.2 VARIACI I ESTNDARD

GUIA DUSOS LINGSTICS

1.3 ESTNDARD, NORMA I CORRECCI

GUIA DUSOS LINGSTICS

GUIA DUSOS LINGSTICS

GUIA DUSOS LINGSTICS

GUIA DUSOS LINGSTICS

1. OBJECTIUS ESPECFICS I ABAST DE LOBRA

GUIA DUSOS LINGSTICS

GUIA DUSOS LINGSTICS

GUIA DUSOS LINGSTICS

GUIA DUSOS LINGSTICS

GUIA DUSOS LINGSTICS

accent agut (o tancat) acent greu (o obert) diresi

famlia, habitaci, ms, tnel m, pl, arrs pec, ram

2.1 EL VOCALISME TNIC

2.1.1 La distribuci de la e oberta i de la o oberta

GUIA DUSOS LINGSTICS

Els contextos ms usuals en qu apareix la e oberta en valenci sn els segents:

per no en Dnia, esglsia,

cert, gerd, perdre, perla, hivern, verd, vrtex, dispers, perxa

En alguns mots amb el diftong eu En alguns mots amb el grup -ndrAltres

deu, fideu, peu, preu, museu

cendra, divendres, gendre, tendre

els noms propis Josep, Vicent o el numeral set

accent en el radical dels verbs

accent en el radical de verbs com ara obrir (obri), omplir (ompli),

per no en boc, boca

per no en estoig per no en gola, bola, cola per no en bossa, gossa,

per no en agost, congost,

per no en bot, brot, mot,

accent en el radical de verbs com ara constar (consta), llogar (lloga),

GUIA DUSOS LINGSTICS

2.1.2 Diferncies dialectals en la distribuci de la e tnica

2.2 EL VOCALISME TON

GUIA DUSOS LINGSTICS

e: llenges, qesti i: ping, adeq uo: paraiguot, quota

GUIA DUSOS LINGSTICS

GUIA DUSOS LINGSTICS

bategants rtiques vibrants

bilabial sorda sonora [p]: pala, pena [b]: bala, bena

dental [t]: tic, ruta [d]: dic, ruda

velar [k]: cala, pequen [g]: gala, peguen

GUIA DUSOS LINGSTICS

3.2 LES CONSONANTS FRICATIVES LABIODENTALS

3.3 LES CONSONANTS SIBILANTS

* Sobre aquesta consonant, vg. II. 3.3.2c i II. 3.3.3a.

GUIA DUSOS LINGSTICS

3.3.1 Les consonants sibilants alveolars

amazona, bizant, oz, trapezi, rizotnic, protozou

arrossos, discussi, passar, russa, tassa

3.3.2 Les consonants sibilants palatals