LA NARRATIVA EN PROSA i EN VERS EN ELS SEGLES XIV i XV

JAUME ROIG i JOAN ROÍS DE CORELLA

Les traduccions de l’èpica clàssica són les primeres

mostres de narrativa en llengua vulgar. És un fenomen que
neix al s. XII a les corts de França i d’Anglaterra (en
llengua francesa). Es consideren relats històrics que
narren els orígens d’un gran imperi i és per això que es
tradueixen i s’adapten, per justificar la voluntat de
creació del propi imperi remontant-lo als orígens de Roma.
Així Wace escriu el Roman de Brut que l’emparenta amb Enees
i així dignifica els orígens de la nació. Aquest relat
inaugurarà tota la literatura de tradició artúrica.
S’opta per un metre curt i fluïd -els octosíl.labs
apariats- per tal d’agilitzar la narració i fugir de la
solemnitat de l’èpica.
El segon estadi d’aquestes narracions el protagonitzen
Chrétien de Troyes i Maria de França, creadors de la
novel.la en vers i del lai narratiu, també del s. XII. Hi
integraran tot un món simbòlic, elaboraran el conjunt de
valors de la cavalleria i centraran les novel.les en una
“aventura”, veritable protagonista de les històries.
Des del nord de França aquesta narrativa va arribar més
tard a Occitània i també a Catalunya: Jaufré, Flamenca,
Ramon Vidal de Besalú, Cerverí de Girona...
Entre el 1215 i el 1230 es compila la Vulgata artúrica,
formada per: Lancelot, La questa del St. Graal i La mort
del rei Artús.
Això derivarà a les famoses novel.les de cavalleries dels
s. XV i XVI i, a Catalunya, a les novel.les en prosa en
forma d’aventures sentimentals al s. XV.

1
.Les noves rimades:

Sembla que a l’edat mitjana no es distingia entre “noves

rimades” i “codolades”. La forma, però, va tenir tant
d’èxit que arriba inclús fins al s. XIX.
Arriben a Catalunya entre la segona meitat del XIV i al
primera del XV, quan a Europa ja fa temps que s’escriu en
prosa. I és que la regionalització que va seguir a la
derrota de Muret va aïllar culturalment Catalunya, de
manera que el fenomen de les noves rimades és vist com un
arcaisme conscient.
És molt difícil definir o fer una classificació d’aquestes
obres, tot i que s’ha dit que deriven del lai francès, quan
predomina l’element meravellós, o del fabliau, quan
predomina el burlesc. Els autors catalans solen barrejar
gèneres. L’única classificació que podem fer ha de ser
simplement operativa:

a) Obres on destaca l’element meravellós i l’al.legoria. La

narració es mou en un doble pla, literal i al.legòric. El
protagonista es veu rapit del seu món habitual per un fet
singular o màgic que el condueix a un altre món on viurà
una aventura que esdevé un procés iniciàtic per tal de
demostrar la seva vàlua personal i fer-se mereixedor d’un
premi. Les obres catalanes d’aquest tipus són:

.Fraire de joi e sor de plaser: sembla escrit a la segona

meitat del s. XIV. És incomplet, hauria de tenir 850 versos
de codolada. Es basa en un tema folklòric, la llegenda de
la bella dorment.

.La Faula de Guillem de Torroella: autèntic best-seller del

gènere. És un cas clar de lai narratiu. Destaca la voluntat
constant de versemblança i de precisar la lògica dels fets.
Sembla que va ser escrita arran de la mort el 1375, a la
batalla de Llucmajor, del qui havia de ser Jaume IV de

2
Mallorca. Al final de l’obra apareix el rei Artús destronat
i abatut, que ha recuperat l’espasa i a través de la qual
se’ns descriu una visió difícil d’interpretar on es mostra
clarament, però, la decadència dels poderosos. Això donaria
una lectura política al text que, de moment, és molt
difícil de demostrar.

.La ventura de n’Uc i de Madona: escrit segurament a la

segona meitat del XIV, és el text català més acostat al lai
francès pur. Important component occità, hi falta el
començament i el final. Va ser trobada fa uns deu anys.

.Salut d’amor: anònim. 706 versos. És un text híbrid, entre

el salut i el lai. És un salut o una epístola cortesa de to
didàctic. El gènere cortès serveix de marc i a l’interior
hi ha dues històries-exemple de caràcter meravellós.

b) Conjunt de textos al.legòrics, o no, estrictament

cortesans. Es caracteritzen per la desaparició de la
narrativitat. A través del somni es produeix l’entrada a un
altre món en el marc del jardí d’amor. Les psicologies
internes dels personatges s’objectiven en figures que
desenvolupen el concepte doctrinal de l’amor cortès.
Destaquen Pere March i Jaume March. Lo mal d’amor de Pere
March se situa en la línia de la comicitat anticortesa de
la Consolació o ars d’amor de Lluís Icart, el Lletovari de
fra Joan Basset i la Medicina de Bernat Metge.

c) Grup de contes per a riure semblant al fabliau. No hi ha

heroi ni ventura, sinó una peripècia de resoloció
inesperada. A vegades hi ha un propòsit moral. Cal
destacar-ne la brevetat, el dinamisme de l’acció, els
presonatges-tipus, un triangle amorós o un procés de
seducció, la inversió de valors morals identificada en un
personatge concret que sol triomfar. Pertanyen a aquest
grup: el Llibre de fra Bernat de Francesc de la Via, el

3
Testament de Bernat Serradell i Els planys del cavaller
Mataró.

També són en noves rimades el Llibre de Fortuna i Prudència

de Bernat Metge i les Cobles de divisió del regne de
Mallorca d’Anselm Turmeda, però no encaixen en cap
d’aquests grups.

Jaume Roig i l’Espill:

Va néixer probablement a València a principis del s. XV i

va morir el 1478. Pertanyia completament a l’ambient
municipal, tot i que, com que era un metge de gran
prestigi, el trobem vinculat a la família reial. Va ser
metge de la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el
Magnànim; de diversos hospitals del municipi (l’Hospital
dels Innocents i del de Clapers on també va ser
l’administrador)i metge del convent de Predicadors. També
va ser examinador de metges i cirugians i administrador del
monestir de la Trinitat de València.
A part de l’Espill només se li coneix una poesia curta que
va participar al certamen literari de València del 1474 en
honor a la Verge. L’Espill és del 1460 i se situa en un
moment de màxima esplendor de la literatura catalana: el
1459 havia mort Ausiàs March, entre el 1460 i el 1466
Joanot Martorell escriu el Tirant, el 1450 comencen a
escriure Joan Roís de Corella i sor Isabel de Villena. Tots
aquests autors són valencians i apareixen relacionats per
diverses circumstàncies.
L’Espill destaca per la seva originalitat. Per començar és
escrit en noves rimades migpartides, només n’hi havia
l’antecedent del Lletovari de fra Joan Basset, però a
partir d’aquí se’n crearà una tradició local.
Només n’hi ha un manuscrit del s. XV i una edició del 1531,
però com que va tenir molt d’èxit de seguida se’n van fer
moltes reedicions.

4
El títol l’insereix en la tradició llatina de l’speculum,
gènere de dicàctica moral. I és que la doble tradició de
literatura moral i literatura satírica ha guiat la lectura
de l’Espill fins molt recentment.
Tradicionalment se n’ha destacat la misogínia extrema i se
l’ha volgut justificar apelant al pensament de l’època i al
corrent de literatura misògina al qual s’ha inscrit i que
encapçala el Corbaccio de Boccaccio. No hem de privilegiar
cap lectura que no sigui la més propera a la dels primers
lectors de l’obra. Per tant, l’hem de situar en la línia de
la tradició de noves rimades de caire satíric i humorístic.

Estructura i comentari:

Segueix l’estructura pròpia d’un tractat i recorda els

sermons escolàstics. El prefaci té quatre parts, el llibre
també es divideix en quatre parts i cada part té quatre
subdivisions.

-Consulta: la formen quatre cobles amb endreça i tornada.

Inclou la dedicatòria a Joan Fabra (amic seu, mort el
1462). Tòpic d’humilitat i demanda de correcció. Fa una
referència a la pesta de València del 1459-60. També hi ha
una lloança a la Verge Maria.

-Tema: frase bíblica del Càntic dels càntics: “Sicut lilium

inter spinas, sic amica mea inter fillias”. Igual que en un
sermó, l’estructura de l’obra se sosté sobre aquest
versicle i a partir d’una quantitat ingent de material
exemplar provarà aquesta veritat. Al final de l’obra, com
és preceptiu, es recupera el tema.

-Prefaci: format per quatre parts amb els elements

característics de la literatura proemial: una declaració
d’intencions -ensenyar a l’ignorant des de la pròpia
experiència-; el títol, el destinatari de l’obra -Baltasar

5
Bou, que no és nebot seu, sinó de Joan Fabra-; la matèria -
declara que hi ha tres tipus d’amor, el delitable, el
profitós i l’honest-, i l’estil que defineix com a “baix i
popular”. Declara que l’obra conté una lliçó moral i
adverteix que no l’hem de llegir en el seu sentit literal.

-Llibre I: el plantejament és típic de les novel.les

d’aventures: afillament per part d’un cavaller i l’afany
primer de millorar es frustra, a partir d’aquí s’inicia el
viatge. Narrat com una falsa autobiografia, cal destacar-ne
el fons de versemblança. Segueix la lògica de la cronologia
fictícia que ha establert. Crítica de costums: les dones
tenen un comportament immoral però ell també; de fet, la
seva vida és un contraexemple del que hauria de ser.
Exagera i parodia situacions que devien ser molt corrents
per criticar-les i posar-les en evidència. Per exemple: el
funcionament dels hospitals o el comportament de la cort.

-Llibre II: repassa quatre estats i quatre edats de la

dona: donzella, beata, viuda i monja. Desplegament de tots
els tòpics misògins que al tercer llibre rebran una
explicació teòrica. Fins aquí, la vida del protagonista ha
il.lustrat la maldat de les dones. Al primer llibre, des de
la seva mare fins a la dona del padrí configurant tot un
retaule d’exemples populars que inclou des de la reina
Margarida de Prades a dones de condició més humil.
L’estructura de fresc social s’aconsegueix a partir del
viatge del jove sense ofici ni benefici que busca la seva
sort, com en la novel.la cavalleresca però amb els ideals
capgirats. El protagonista busca l’ideal de la felicitat
burgesa, no cavalleresca: casar-se i establir-se. Cada
matrimoni ve a ser un conte amb una funció arquetípica.
L’exageració és volguda i busca tant la lliçó moral, com
l’humor.

6
-Llibre III: Salomó és el prototipus de saviesa bíblica i
forma part, a més, de la llista de savis burlats per
l’amor. Aquest llibre s’emmarca en la tradició misògina
pròpiament dita, una tradició que parteix ja de St. Jeroni.
Tant la ciència mèdica i fisiològica, com la teologia i la
patrística estaven d’acord en considerar la dona com un
ésser inferior i contradictori com il.lustren les figures
antagòniques d’Eva i Maria, un ésser que engendra vida,
però marcat pel pecat i la luxúria.
En aquest llibre el protagonista, tot i els quatre
fracassos, vol casar-se novament. La lliçó magistral de
Salomó evitarà que cometi el pitjor dels pecats d’amor:
voler tornar de vell a la joventut en l’amor (senex amans).
En el discurs de Salomó hi ha elements que semblen presos
de la realitat, com la referència a la situació dels orfes
de pare, els vicis propis de cada barri de València, la
situació jurídica de les vídues, que era un problema social
important, etc.
A la segona part del discurs desplega els consells dels
remedia amoris, que han de portar a la continència i a un
ascetisme que s’exemplifica al final de l’obra.

-Llibre IV: després dels consells de Salomó, el

protagonista explica com viu la seva vellesa tranquil.la i
feliç, lliurat a les obres de caritat i comportant-se com
si les dones no existissin. Descriu la dona ideal que és
Isabel Pellicer, la seva pròpia dona. Al final, l’autor fa
una apologia de la Verge Maria, s’acomiada del nebot
Baltasar Bou i dels homes i dones que han llegit la seva
obra.

Joan Fuster va plantejar la idea que la Vita Christi de sor

Isabel de Villena podria ser una rèplica a Jaume Roig. És
una hipòtesi suggestiva però les obres d’aquest tipus
solien ser de consum intern per suscitar la passió mística.
Mostraven models de dones virtuoses que havien passat pel

7
monestir, per tal d’imposar uns models i uns ideals a les
monges que ho llegissin.
La crítica a les monges de Jaume Roig no pot ser tal
crítica si pensem que era un home molt devot, que va fer
entrar la seva filla al convent de les Clarisses i ell i la
seva dona hi aportaven diners. Si hagués cregut que totes
les monges i tots els convents eren com els que apareixen a
l’obra, segurament no ho hauria fet. El que crítica és que
els convents havien esdevingut una sortida habitual per les
filles de famílies habitualment nobles que no havien estat
casades o que esperaven un partit. També era un refugi
habitual de vídues. De manera, que la vocació de les noies
que ingressaven als convents, solia ser molt escassa. Eren
noies acostumades a l’ambient de la cort i traspassaven
aquesta mentalitat i aquest ambient als convents. Era una
situació socialment acceptada i promoguda. És això el que
Jaume Roig critica.
Els episodis més misògins es poden criticar de la mateixa
manera. Tots reflecteixen una situació real de la societat
del moment que és parodiada i burlada per mostrar-ne els
defectes.

Joan Roís de Corella:

Pràcticament no sabem la data de naixement i de mort de cap

dels nostres escriptors medievals perquè només després del
Concili de Trento (1545-1563) va ser obligatòria
l’existència a les parròquies dels llibres sacramentals on
es recollien els batejos, les confirmacions, etc. Pel que
fa a Joan Roís de Corella, fins fa poc era pràcticament
impossible tenir dades certes sobre la seva vida perquè hi
ha més d’un Joan Roís de Corella documentat a la València
del s. XV. Actualment, però, per l’aparició d’uns documents
en els escassos protocols conservats del notari Antoni
Barreda, podem saber que Joan Roís havia d’haver nascut
entre el 1433 i el 1443, amb molta probabilitat el 1435, i

8
segurament a Gandia. A més, no era el primogènit, sinó el
segon dels fills mascles. Això canvia la visió que s’havia
tingut fins ara de la seva trajectòria: obligat a la
carrera cavalleresca per ser el primogènit, va optar pels
estudis eclesiàstics. No va ser així, sinó que com a segon
dels fills havia de decantar-se per aquests estudis. Així,
el 1471 ja el trobem documentat com a mestre en teologia.
Aquestes dades confirmen que va ser un escriptor precoç i
bastant genial: Abans dels 26 ja era un escriptor famós i
abans dels 30 ja havia escrit pràcticament tota la seva
obra, les proses mitològiques i sentimentals.
De nou veiem com els millors escriptors de la nostra
literatura havien viscut més o menys als mateixos anys i
pràcticament es coneixien tots. Nascuts a València o a
Gandia apareixen molt lligats a l’establiment de la cort
dels ducs de Gandia a finals del XIV. Moltes vegades els
uneixen vincles d’amistat (Corella amb Martorell o Joan
Fabra, a qui Jaume Roig dedica l’Espill. Joan Fabra no va
escriure res però sembla que era un gran promotor de la
cultura i que gaudia d’un gran prestigi intel.lectual).
També estaven units per vincles de parentiu (Corella amb
els March i els March amb Martorell). O bé per cercles
religiosos (la família de Corella va aportar diners per la
construcció dels monestir de la Santíssima Trinitat de
València on hi havia sor Isabel de Villena i altres monges
d’un alt nivell literari. També estan relacionats a aquest
monestir els escriptors de l’Escola Satírica Valenciana).
Dividim l’obra de Joan Roís de Corella entre les obres
amoroses, en prosa i en vers, les proses mitològiques,
l’obra religiosa i les poesies de circumstàncies.

9
.Obra amorosa:

-La Tragèdia de Caldesa:

El model d’estètica literària que s’ha imposat des de la

Renaixença i més endavant amb el Noucentisme no encaixa en
absolut amb el retoricisme de Corella. El Romanticisme va
intentar salvar-lo perquè hi veia una expressió sincera i
torturada, tot i que en denunciava el barroquisme. La
lectura romàntica de l’obra de Corella, i de la majoria
d’autors medievals, ha ocasionat molts prejudicis i molts
anacronismes perquè només en valorava l’originalitat i la
sinceritat i a l’edat mitjana cap d’aquests conceptes tenen
res a veure amb els actuals.
Des de Rubió i Lluch (1889) i sobretot amb Menéndez Pelayo
(1905) s’ha llegit l’obra amorosa de Corella com una
autobiografia i s’ha intentat reconstruir la vida del
mateix Corella a partir de les seves obres i dels cicles de
poemes que s’anaven refent amb petits detalls. Aquesta és
encara la visió que exposa Riquer el 1964.
Avui dia però s’intenta valorar els autors sense prejudicis
per poder inscriure les seves tries estilístiques en el seu
temps. Els gustos literaris canvien amb el temps i la prova
és que tot i que el mateix Riquer consideri que “Corella
encara que no és un prosista de mèrit com Bernat Metge, és
sempre digne i elegant (...)”, el cert és que era la prosa
de Corella el que estava més de moda a l’època i el que
agradava més als nostres avantpassats. Inclús Bernat Metge
i Martorell, que es considera que formen part de tradicions
molt diferents, se’n serveixen.
En la literatura del s. XV és molt corrent la prosa breu i
retòrica feta a partir d’un discurs sentimental
autobiogràfic. La reflexió i el discurs moral està
representada a través d’una història i la conclusió a la
que s’arriba és que l’amor és una mentida i que de fet tot
és luxúria disfressada. El desengany és el tema central i

10
la solució sol passar per l’amor honest. Aquest discurs té
moltes formes possibles: la historieta tipus Tragèdia de
Caldesa o la narració al.legòrica, per exemple. Sempre és
una història angoixosa amb un malson viscut o no. En van
escriure Romeu Llull, Pardo de la Casta, Francesc Ferrer...
És el tipus de prosa que des de Miquel i Planas se n’ha
anomenat “novel.la sentimental”.
Igual que amb els “exempla” s’intentava donar un marc el
màxim de realista per aconseguir un efecte més colpidor. És
per això que utilitza el recurs de la ficció autobiogràfica
perquè a l’edat mitjana ningú concep la literatura com un
vehicle d’expressió de les pròpies angoixes o els propis
sentiments.

La Tragèdia de Caldesa tracta un tema universal: el de

l’estimada caiguda. La literatura amorosa medieval es mou
en dos pols: de l’exaltació més absoluta de l’amor i la
dama, a la renúncia a l’amor i la condemnació de la dama,
amb els “maldits”. En aquests moments els “maldits” han
incorporat la reflexió moral i abstracte sobre l’amor, és
una renúncia i una denúncia general a l’amor.
El nom de Caldesa, amb el referent a “calda”, fa pensar amb
el model de la Fiametta, “fiamma”. La història sembla que
procedeix d’un “exemplum” molt conegut que també trobem, i
amb elements molt similars, a Petrarca i Boccaccio.
L’acció se situa a València i poc després de la mort
d’Alfons el Magnànim (1458). “Una ínclita donzella, en
bellea sens par, en avisament passant totes les altres”,
després d’haver estat molt de temps pretesa per Corella,
deliberà que els seus “cansats pensaments” ensems amb la
seva “persona, en lo desijat estrado de la sua falda
descansassen”. Ell anà a casa de la donzella, la qual,
pretextant que havia de resoldre un afer amb una persona,
el tancà en la seva cambra, on passà hores sense que
tornés. Es gità sobre el llit, passejà impacient per la
cambra, fins que, mirant per una petita finestra, veié un

11
home amb la donzella, la qual l’abraçava i li feia “altres
mostres d’amor extrema, d’honestat enemigues”. Sembla que
en un principi la història acabava aquí i més endavant hi
va afegir els estramps finals.
L’èxit d’aquesta prosa va popularitzar el personatge de
Caldesa. És per això que es van escriure poemes amb aquest
nom que s’han atribuït a Corella, però que no són seus. Per
exemple el “Debat amb Caldesa”, escrit en versos d’”arte
mayor” quan a la Corona d’Aragó encara no es coneixien; les
“Lletres a Violant Durleda” (que ha de ser Violant d’Urrea,
com ja va dir Riquer. Qui va escriure poemes a Violant va
ser Joan Moreno). Segurament tampoc ho és la “Requesta
d’amor”.

-Epistolari amb el príncep de Viana: per aquesta obra sabem

que Corella ja era un escriptor famós abans dels 25 anys
perquè el príncep va morir el 1461. L’epistolari el formen
tres lletres en castellà del príncep i tres en català de
Corella. Debaten temes típics de la casuística amorosa
medieval.

. Obres mitològiques:

Sembla que són obres anteriors als seus estudis de teologia

i podrien ser, inclús, exercicis de classe, exercicis
d’estil.
La crítica tradicional també hi ha rastrejat episodis
autobiogràfics, però ja hem vist que no s’ha de plantejar
així.
Aquest tipus de proses són traduccions i adapatacions de
les proses clàssiques. És per això que fan pensar en
exercicis d’estil. Els traductors medievals traduïen molt i
molt literalment, de manera que el fet de vessar la
literatura llatina al vulgar va comportar l’aparició d’un
ordre sintàctic difícil i estrany, però que sentien com a
propi del text i que, per tant, havien de mantenir com a

12
valors literaris de l’original que calia mantenir en la
traducció. A partir d’aquí, la dificultat sintàctica es va
considerar un valor, com una forma retòrica alta. A l’edat
mitjana l’eina estilística era definitòria d’un producte,
per això les poètiques ficcions de Corella són escrites en
aquest estil perquè pertanyen a aquest registre. De tot
això és el que se n’ha anomenat “valenciana prosa” i que ha
aglutinat moltes accepcions diferents.
Pertanyen al grup de les proses mitològiques:

-Les lamentacions de mirra e Narciso e Tisbe: història de

tres amors dissortats.
-Història de Biblis: exemple perquè les noies tinguin amors
legítims.
-Telamó e Ulixes: peces de tipus oratori.
-Plant dolorós de la reina Hècuba
-Història de Jason e Medea: la més extensa. En boca de
Medea que narra la seva tràgica història, adverteix a les
dones que cal seguir una vida honesta.
-Història de Leànder i Hero
-Lo joí de Paris: escrit arran de la petició de Joan
Escrivà.
-Parlament en casa de Berenguer Mercader: reunió de
persones importants de la València de l’època dels quals
se’n conserven altres obres semblants que es poden atribuir
a tertúlies i reunions on la literatura esdevenia una
distracció i un signe de cultura.

.Obres religioses:

Les obres religioses són més tardanes i d’una qualitat

literària inferior. És per això que sembla que mantenen una
gran relació amb l’aparició de la impremta i del factor
comercial en la literatura. Corella era ja un escriptor
molt famós i la literatura religiosa tenia un gran èxit de
vendes.

13
Destaquen la Vida de Santa Anna, la Història de Magdalena,
la Història de Josef, el Psalteri, el Cartoixà, la Vesió i
un seguit de poesies marianes.

14