Mecanismes de referència: l’anàfora i la dixi1.

Parlem de referència quan un element lingüístic B s'interpreta per relació a un altre element A, lingüístic o no, que funciona com a antecedent o element referencial del primer. Si l'antecedent forma part del context lingüístic, és a dir, del text, el procés que es produeix és fòric (anàfora, catàfora i el·lipsi) i si es troba fora del context lingüístic, és a dir, en el context extralingüístic, parlem de dixi. L’anàfora es manifesta amb la pronominalització (l’ús dels pronoms febles), però també la poden manifestar certes expressions (fa X dies/setmanes), algunes paraules de sentit genèric com ara els mots comodí, per exemple, cosa, fer i els demostratius, indefinits i quantificadors. La dixi és, com hem dit abans, un procés de referència que estableix relacions entre alguns elements del text i altres elements situats en el context o que formen part de la situació comunicativa. Els díctics són mots o expressions que assenyalen elements de la situació extralingüística en què es desenvolupa la comunicació (persones, temps i espai) per relació amb les coordenades bàsiques de l'enunciació jo-ara-ací. LA DIXI PERSONAL: parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de dixi personal són de tres tipus: pronoms personals de primera i segona persona; morfemes verbals de primera i segona persona i possessius de primera i segona persona2. Els morfemes verbals, els pronoms i els possessius de primera i segona persona del plural poden presentar diferents valors discursius:

a) b)

nosaltres majestàtic: el que utilitzen els reis o el Papa de Roma. nosaltres de modèstia: és fals; parla un jo darrere d’un nosaltres com a marca d’objectivitat. c) nosaltres inclusiu: que manifesta el desig de l’emissor d’implicar el receptor en el seu discurs. La interpretació inclusiva es produeix quan qui parla es refereix a ell i als que l’escolten. d) nosaltres exclusiu: no compta amb el receptor sinó amb terceres persones que l’emissor considera solidàries del seu missatge (per exemple: Nosaltres, les professores d’aquesta matèria, volem uns programes adequats al vostre nivell d’aprenentatge). LA DIXI SOCIAL: les marques díctiques de persona, com hem dit, ens parlen de la presència dels interlocutors en el text. Un aspecte rellevant d’aquesta presència és la relació necessària que els interlocutors estableixen entre ells. Les marques que específicament indiquen la relació entre els interlocutors es denominen díctics socials. Quan la relació és de distància, es requereix l’ús de fórmules de tractament formal: vosté, vós, nom i cognoms, títol com senyor, doctor... Quan la relació és de solidaritat o proximitat: tu, nom sense cognoms, article davant del nom (el Joan) i els hipocorístics (Pepa, per Josepa). LA DIXI ESPACIAL: l’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual concebem la resta de llocs del discurs, per proximitat o per llunyania. Les marques díctiques d’espai són: els demostratius espacials: determinants (aquest, aqueix, aquell), pronoms neutres (açò3, això, allò) i els adverbis (ací, aquí, allí/allà) i les locucions adverbials de lloc (al voltant, a la vora, a la dreta, a l'esquerra, de part de fora, al capdamunt, dalt de tot, de dalt, a mig aire, al capdavall, pels volts, a l'entorn, als afores...).

1

CONCA, M. (et alii) (2003): Text i gramàtica. Teoria i pràctica de la competència discursiva, Barcelona, Teide. CUENCA, M. J. (2008): Gramática del text, Alzira, Bromera. 2 La tercera persona no participa en l’intercanvi comunicatiu, per això en el discurs sempre s’ha de presentar abans. 3 La forma ASTÒ no és admissible en la llengua normativa, encara que es pot usar en el registre col·loquial.

LA DIXI TEMPORAL: les marques díctiques de temps són aquelles que s’interpreten en referència al temps de l’enunciació, és a dir, el moment en què els interlocutors parlen, l’ara enunciatiu. Així, el temps del discurs, es pot considerar en tres moments: l’ara enunciatiu, l’abans d’ara i el després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta temporalitat poden manifestar-se sota la forma de: adverbis temporals: avui, hui, demà, ara...; sintagmes nominals amb demostratius: aquesta nit, aquella vesprada...; morfemes verbals: en els quals el present indica simultaneïtat respecte al moment de parla _ ara_ (El festival de Cannes inaugura hui l’edició que marca els seus 50 anys d’història); el perfet, que indica anterioritat _abans d’ara_ (Ahir es va celebrar la prova més llarga del programa olímpic) i el futur, que indica posterioritat _després d’ara_ (L’atleta descansarà feliç pel seu triomf). Cal remarcar que els temps en mode subjuntiu no poden ser mai díctics, ja que pròpiament no es defineixen en el món actual de l’enunciació, sinó que indiquen altres matisos comunicatius vinculats sovint a la modalització. Per exemple en Vine quan vulgues, el present de subjuntiu vulgues no es refereix al present temporal contemporani del moment actual, sinó que es refereix a un moment possible.

EXERCICI 1: a partir de l’element de referència subratllat, assenyala les anàfores i el·lipsis que hi trobes. Jennifer López segurament deu estar fent exercici com una boja aquestes setmanes. Segons va dir fa una dies a Cosmopolitan, a la reina de les corbes sexis li encanta menjar i gaudir d’un bon àpat porqueria, ja que només es cuida a fons quan té algun projecte entre mans. Ara té overbooking (gira i pel·lícula acabada d’estrenar), i tot ho fa amb el seu Marc Anthony, de qui no se separa ni un moment des del juny del 2005, en què li va donar un sí vull gairebé d’amagatotis. EXERCICI 2: assenyala i classifica tots els díctics que trobes al text següent. MUSLIM. Què fas? Dona’m això (Li agafa el llibre d’un cop de mà i el desa:) No pots tenirho. No saps què és? (,,,) SUSI. Perdona, home. No et posis així. Saps que he anat a trobar l’imam Yusuf perquè m’ensenyi coses de l’Islam? ÉS un home fantàtic. M’ho explica tot amb molta paciència. Diu que... MUSLIM. (talla, per la carta) Què portes? SUSI. Res. Una carta del meu pare. Vaig escriure-li per dir-li que ja no hauria de preocupar-se més per mi, que era molt feliç, que m’estava fent mahometà... M’ha respost amb aquesta nota: “No tinc cap fill, el meu fill és mort”. (...) LLUÍS ANTÓN BAULENAS, El pont de brooklyn, Barcelona, Edicions 62, p. 41.

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful