Está en la página 1de 10

UNITAT 2: EL CONEIXEMENT CIENTÍFIC.

1.- EN QUÈ CONSISTEIX LA CIÈNCIA?


1.1.- DEFINICIÓ I CARACTERÍSTIQUES.
1.2.- CLASSIFICACIÓ
1.3- IMPLICACIONS SOCIALS.

2.- ORIGEN I DESENVOLUPAMENT DE LES CIÈNCIES.


2.1- NAIXEMENT I EVOLUCIÓ.
2.2.- LA CIÈNCIA MODERNA
2.3.- RELACIONS ENTRE CIÈNCIA I FILOSOFIA.

3.- EL MÈTODE CIENTÍFIC


3.1.- INDUCCIÓ.
3.2.- DEDUCCIÓ.
3.3.- MÈTODE HIPOTÈTICO-DEDUCTIU.
1.- EN QUÈ CONSISTEIX LA CIÈNCIA?

1.1.-DEFINICIÓ I CLASSIFICACIÓ
Aspirem a conèixer amb exactitud, a raonar correctament, a assolir la veritat.
La ciència és, de tots els nostres coneixements, el que ens proporciona un grau més
elevat d’exactitud. És un conjunt de coneixements que intenta explicar el món i l'ésser
humà amb una metodologia basada en l'observació dels fenòmens i en la construcció de
teories que els poden explicar.
La ciència és un dels productes més importants del coneixement humà. Amb ella hem
pogut entendre molts dels misteris de:
- L'Univers
- El Món
- L'Ésser humà
També ha estat la base de la transformació de l'entorn. Intenta trobar explicacions als
enigmes que ens envolten des d'una perspectiva racional, on és molt important el
suport empíric de les dades.
És a dir, vol donar respostes a les preguntes que se'ns presenten per mitjà de:
- L'observació del què passa. Cal apel·lar a l’experiència, és a la base del coneixement.
- El treball a partir d’un mètode. L'elaboració d'hipòtesis, que després es contrasten per
tal de comprovar-ne la validesa.
- Parteix de la raó (no del sentiment, no de les emocions).
- És sistemàtica. No es tracta d’una tesi sola, sense un àmbit on emmarcar-se. (Exemple:
Copèrnic i l’heliocentrisme).
Des dels seus orígens la ciència ha esdevingut la forma de coneixement més eficaç en el
desenvolupament de l’ésser humà. La seva eficàcia es deu a la invenció i aplicació de
mètodes rigorosos i adequats. D’aquí la importància d’estudiar i analitzar els mètodes
de les ciències, indicant el seu abast i els seus límits.

1.2.- CLASSIFICACIÓ DE LES CIÈNCIES.


QUINA CIÈNCIA TRACTA CADASCUNA D’AQUESTES AFIRMACIONS?
- Quan un raig de llum incideix en un mirall pla, el seu angle d’incidència és igual al seu
angle de reflexió.
- La massa de substància dipositada en un electró és proporcional al nombre d’electrons
transferits (electròlisi).
- En el seu funcionament, les neurones es comporten d’acord amb la llei del “o tot o res”
- La cohesió dels membres d’un grup social augmenta davant de l’amenaça d’una
agressió exterior
- Les persones amb gran capacitat de rendiment no escullen feines ni molt fàcils ni molt
difícils, sinó feines de dificultat intermèdia
- L’ambició dels demagogs va propiciar la radicalització de la democràcia atenenca i la
derrota d’Atenes davant d’Esparta
- (a - b) = a – 2ab + b

Tots set enunciats tenen alguna cosa en comú: tots són vertaders.
Tot i així, entre uns i altres existeixen diferències importants en relació al seu contingut,
és a dir, en relació a: allò que diuen i del tema del que tracten aquestes diferències ens
porten a establir certes distincions entre ciències.
Fem una primera classificació: ciències empíriques i ciències formals.
Els 6 primers enunciats pertanyen a les ciències empíriques. Els 6 primers tenen una
característica comuna: tots diuen alguna cosa sobre com es comporten els cossos, els
organismes o les persones. Tots els proporcionen informació sobre esdeveniments del
món:
Física – Química – Biologia – Sociologia – Psicologia – Història.
En canvi, l’últim enunciat no fa referència a fets, no diu res sobre successos del món.
Està faltat de contingut factual (factual: que pertany o és relatiu als fets). El setè
pertany a les matemàtiques que és una ciència formal.

L’aigua bull a 100ºC.→ Ens aporta informació sobre el món.

3+3=6. → No ens aporta nova informació. (És igual si sumem litres o patates).
Encara podem introduir una classificació més: entre ciències experimentals i ciències
humanes o socials. Els 3 primers enunciats fan referència a fenòmens o fets de la
naturalesa:
La física, química o la biologia són ciències naturals perquè fan referència (treballen)
sobre elements de la naturalesa.
L’Economia, la sociologia, la psicologia o la història per exemple, són ciències humanes
perquè treballen en relació al comportament de l’ésser humà.

1.3- IMPLICACIONS SOCIALS DE LA CIÈNCIA.


En l’antiguitat quan els primers científics i filòsofs es comencen a preguntar com
funciona la realitat, quan intenten donar resposta a la pregunta de com funciona el món
no es plantegen seriosament les repercussions que alguns coneixements o aplicacions
d’aquests poden tenir. D’alguna manera, es parteix de la base que la ciència ha de
procurar un coneixement objectiu i neutre, és a dir, que la ciència ens explica com és la
realitat i punt.
Aquesta concepció de la ciència com a quelcom neutre i objectiu ha estat la tònica
durant molts segles. Malgrat això ens trobem al llarg de la història alguns exemples de
científics, filòsofs o savis que prenen consciència que les investigacions podien tenir
repercussions socials humanament inacceptables i, per tant, hi havia limitacions no
només de tipus intel·lectual, material, tècnic o econòmic sinó també moral.
Alguns dels exemples d’aquesta actitud crítica respecte a la ciència i les seves
aplicacions:
- Se li atribueix al savi grec Arquimedes (s. -III) la negativa a escriure un tractat sobre
alguns dels seus descobriments matemàtics per temor a les aplicacions militars que
poguessin fer-se d’ells.
- En el Renaixement, un cas semblant al d’Arquimedes és el de Leonardo da Vinci (s. XV).
Leonardo, en imaginar el que possiblement era un "submarí", va refusar deixar cap
disseny de tal enginy perquè va témer que els éssers humans l’utilitzarien per a cometre
els seus assassinats al fons del mar.
- Segles més tard, durant la guerra de Crimea (1854-1856), el govern britànic li va
plantejar al físic Michael Faraday (s. XIX) si era possible utilitzar algun tipus de gas tòxic
per atacar el bàndol enemic. Faraday assenyalà que era perfectament possible, però que
era inhumà i que no posaria la seua inventiva al servei de la mort.
Malgrat aquests i altres casos, fins a mitjans del segle XX, la postura més característica
ha estat considerar que la ciència i la tecnologia eren moralment neutrals, però que amb
el seu desenvolupament beneficiarien la humanitat.
Durant el segle XX es produí un canvi radical en la manera d’entendre les relacions
entre l’ètica i la ciència-tecnologia. En aquest segle, les conseqüències de l’activitat
tecno-científica es van ampliar enormement. Hi ha diversos esdeveniments que
propicien aquest canvi però sens dubte el més destacat va ser la creació i llançament de
les bombes atòmiques sobre les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki l’agost de
1945, seguida de la decisió del govern dels Estats Units de continuar el programa
nuclear. La construcció i llançament de les primeres bombes atòmiques i la continuació
del programa nuclear suposà la fi de la innocència de la ciència. Arran d’aquest
esdeveniment, algunes científiques i científics, sobretot els més directament implicats,
assoliren consciència moral i responsabilitat i començaren a reclamar més
compromisos amb els problemes socials de la humanitat com ara la fam, la malaltia o la
desigualtat econòmica.
Assaig filosòfic: “ Creus que la ciència és desinteressada?”
Assaig filosòfic: “ Tot allò científicament possible és èticament vàlid?”
2.- ORIGEN I DESENVOLUPAMENT DE LES CIÈNCIES.

2.1- NAIXEMENT I EVOLUCIÓ.


La filosofia neix a Grècia el segle VI aC. Els primers filòsofs (Tales, Anaximandre i
Anaxímenes) eren considerats filòsofs que en aquell moment equivalia a ser savi. Totes
les persones que es dedicaven al coneixement, a la ciència, a l’estudi de la realitat,... que
tenien interès i curiositat en saber com interpretar el món eren considerats filòsofs.
És per això, que podem dir que en aquells inicis la filosofia incloïa la ciència en general.
Es podria dir que no hi havia distinció entre ser científic o ser filòsof. Fixem-nos per
exemple en Pitàgoras, es considerava a si mateix filòsof, savi. Nosaltres el considerem
sobretot un matemàtic.
La filosofia era considerada una ciència que fonamentava la resta de les ciències, per dir-
ho d’alguna manera, era considerada com la ciència mare de la qual depenien la resta de
ciències i coneixements.
Aquesta perspectiva de la ciència i de la filosofia és pròpia de l’antiguitat i tot i que en
algunes èpoques (per exemple durant el període de l’hel·lenisme) hi ha algunes ciències
que evolucionen prou es manté durant tota l’època medieval. Les ciències no tenen una
metodologia pròpia i es considera que la filosofia té com a funció dotar de fonament a
la resta de les ciències.

2.2.- LA CIÈNCIA MODERNA


El mèrit indiscutible del segle XVII consisteix sobretot en haver mirat el món amb uns
ulls nous, amb l’ajuda de principis que es mantindran sòlidament adquirits. Per això,
aquest segle s’anomena l’iniciador de la ciència moderna.
Algunes característiques de la ciència a partir de la modernitat:
- La ciència ha de partir de la inducció, fer experimentació i verificar a partir de
l’observació.
- Cal refusar tot argument d’autoritat i tot prejudici en l’estudi de la Naturalesa. És a dir,
la ciència té un àmbit d’estudi que és la realitat i es basa en l’observació i la raó. Això vol
dir que la fe no hi té cabuda. Tot el que provingui de l’esfera de la fe, pertany al món de
la teologia, que cal considerar un àmbit diferent de la ciència.
- Cal tenir un mètode que parteixi de l’observació i que segueixi uns passos. Tot ha de
ser comprovable, demostrable.
- Matemàtiques com a ciència model. Les matemàtiques han avançat molt i de forma
segura, ferma. Els científics prenen com a model les matemàtiques per la seva certesa i
també perquè consideren, tal com diu el mateix Galileu, «que l’univers està escrit en
llenguatge matemàtic».
QUINS SAVIS CONEIXES DE L’ÈPOCA?
Copèrnic. Pel que sembla Copèrnic des de començaments del segle XVI tenia clar que el
model geocèntric no era cert. L’observació del cel li mostrava que era impossible que la
Terra es trobés al centre de l’univers i que tot girés al seu voltant. Per prudència, per
temor a les reaccions que les seves teories podien provocar no va publicar la teoria de
l’heliocentrisme fins al cap de 30 anys.
Kepler. Kepler queda admirat de les teories de Copèrnic. És un ferm defensor de
l’heliocentrisme que li sembla una teoria harmònica amb les observacions que fem.
Estableix les lleis de Kepler que corroboren el que Copèrnic ja havia avançat.
Galileu. Galileu es fabrica un telescopi que li permet veure la realitat augmentada fins a
30 vegades. Així doncs, té la sort de comptar amb una tecnologia superior que li permet
fer observacions més precises que Copèrnic. Publica un llibre que es diu Diàleg sobre els
principals sistemes del món en el qual defensa el model heliocèntric i n’aporta proves.
Les autoritats religioses a través del Tribunal de la Inquisició però, van denunciar Galileu
i el van condemnar a la reclusió i a abjurar de les seves teories, cosa que va fer en veure
perillar la seva vida. Galileu amb el temps va esdevenir un símbol.
Newton: Isaac Newton va canviar la nostra comprensió de l'univers en formular les tres
lleis que descriuen el moviment dels objectes. Gairebé 400 anys després, aquestes
mateixes lleis que van fundar la física clàssica són les que continuen utilitzant-se per a
calcular trajectòries de cossos, incloent les de vehicles espacials. De fet, la física de
Newton és vigent fins a Einstein i tot i això hi ha aspectes de Newton que avui en dia
encara es mantenen.
Entre altres elabora la llei de la gravitació universal.
"No sé com em deu veure el món, però, al meu entendre, em sembla que he estat només
com un nen que juga a la vora del mar, i que es diverteix buscant de tant en tant una pedra
més polida i una conquilla més bonica del normal, mentre que el gran oceà de la veritat
s'exposava davant meu completament desconegut." Newton.

CONSEQÜÈNCIES DE LA REVOLUCIÓ CIENTÍFICA MODERNA:


Científiques:
- Especialització de les ciències naturals. La física, química, biologia,... passen a ser
ciències separades, cadascuna amb els seus continguts específics.
- Valor de l’observació i la experimentació.
- Instrumentalitat (la ciència és útil, pràctica, valorem l’aplicació que se’n pot fer més
enllà dels coneixements que ens aporta.
Pel que fa a les ciències socials aquest procés d’especialització i d’adquisició d’una
metodologia pròpia no es dona fins al segle XIX.
Religioses:
- Separació definitiva entre l’àmbit de la fe i la raó, entre l’àmbit de la teologia i l’àmbit
de la ciència.
- La persona deixa de ser el centre de l’univers. D’alguna manera les persones
empetiteixen, deixen de ser el centre de tot i passen a ser una peça més enmig de
milions de peces.

2.3.- RELACIONS ENTRE CIÈNCIA I FILOSOFIA.


El divorci entre la ciència i la filosofia, entre les ciències i les humanitats en general,
produeix distorsions a l'hora d'analitzar els problemes perquè són 2 àmbits
interrelacionats que es necessiten mútuament:
Mirem què aporta la filosofia a la ciència:
Les ciències s'ocupen d'investigar un camp més o menys ampli de la realitat: l'origen de
l'Univers, la matèria, la vida, el cervell... Les ciències són cada cop més especialitzades,
s'ocupen d'aspectes més reduïts de la realitat. Avui dia, ja no és possible conèixer o
dominar totalment una ciència, atesa l'enorme quantitat de dades i teories que conté.
S'ha dit que el progrés científic fa que cada vegada sapiguem més sobre cada cop menys
tros de la realitat. Cada ciència té la seva perspectiva pròpia, el seu propi camp en el
qual es troba segura, com si l'Univers fos un enorme territori parcel·lat i cadascuna de
les ciències es dediqués a conrear la seva parcel·la de coneixement.
Ara bé, l'Univers no està parcel·lat ni la realitat es troba naturalment fragmentada en
petits camps d'estudi, sinó que això és el resultat -tal vegada necessari- de
l'especialització científica. Aleshores, el paper de la filosofia és donar la visió de conjunt,
la vista panoràmica. Així que una altra de les funcions de la filosofia. és complementar
els coneixements científics tot donant una imatge global i coherent del món.
El coneixement científic per la seva banda aporta sobretot realisme a la filosofia.
D’alguna manera permet que basi les seves reflexions en un terreny sense el qual seria
mera especulació. Per dir-ho de forma planera la ciència permet a la filosofia tocar de
peus a terra.
3.- EL MÈTODE CIENTÍFIC
3.1.- INDUCCIÓ
Inducció i deducció constitueixen 2 formes generals de raonaments. Els utilitzem
contínuament en el nostre pensar comú i quotidià amb més o menys rigor i encert.
Si són usats rigorosament, tots 2 constitueixen uns instruments indispensables en les
tasques científiques.
INDUCCIÓ LÒG Raonament mitjançant el qual hom remunta de la part al tot, del
particular al general, de l'efecte a la causa, dels fets a la llei que suposen.
Els enunciats empírics universals són generalitzacions a partir de l’experiència. En
aquest punt les persones del carrer i els científics actuen igual: tothom creu que l’aigua
mulla, que el sol fa escalfor, que si tiro una pilota cap amunt tornarà a caure avall...
Tots aquests són exemples de generalitzacions a partir de l’experiència. L’experiència
passada ha demostrat que qui ha posat la mà al foc s’ha cremat: d’aquí n’extraiem la
conclusió que el foc crema.
Agafem un enunciat físic elemental:
L'escalfor dilata els metalls.
Aquest enunciat, com qualsevol generalització a partir de l’experiència, procedeix de
l’observació d’alguns casos: casos en els que s’ha verificat que certs trossos de metalls
s’han dilatat en escalfar-se.
No és possible i ningú ho ha pogut fer, d’observar tots els casos en que la calor ha
afectat un metall i encara menys els possibles casos futurs. Tot i així, l’enunciat es
refereix a tots els casos. Si fins ara en tots els casos els casos observats ha ocorregut,
nosaltres induïm els altres L’estructura del raonament inductiu per tant és la següent:
PREMISSA: En alguns casos (en els casos observats) la calor ha dilatat alguns metalls.
CONCLUSIÓ: en tots els casos la calor dilata els metalls
La inducció té una avantatge: ens aporta nova informació sobre la realitat. La inducció
però, també té un inconvenient: en alguns casos ens porta conclusions falses. Mirem el
cas següent:
Cap mamífers pon ous
L’ornitorinc és un mamífer
__________________________________
L’ornitorinc no pon ous
Com veiem, els casos que escapen a la generalització porten a errors (en aquesta cas
perquè l’ornitorinc tot i ser considerat un mamífer, pon ous). Però sense la
generalització la ciència no hauria avançat tant. De fet, al llarg de la història la ciència ha
avançat a partir de fer generalitzacions de regularitats que observem en la naturalesa.
Exercici: exposa un argument inductiu.

3.2.- DEDUCCIÓ
LÒG Raonament mitjançant el qual conclou rigorosament d'una Proposició o d'unes
quantes (premisses) una altra que n'és la conseqüència (conclusió), en virtut d'unes
regles lògiques.
La deducció és una forma de raonament diferent a la inducció. Quan deduïm l’objectiu
del procés és un enunciat (conclusió) que es deriva de manera necessària de les
premisses inicials. Aquí l’observació no hi té cap paper. Tampoc no es té en compte d’on
s’han extret les premisses. La idea és passar d’un enunciat general i de forma lògica
deduir una conclusió particular. Són enunciats propis de les ciències formals com les
matemàtiques o la lògica. Són sempre vertaders però com també tenen un problema: no
ens aporten informació sobre el món. Exemple:
Totes les persones són mortals
Sòcrates és una persona
_____________________________
Sòcrates és mortal

EXERCICIS.

- Sempre que no estudio dues hores abans de l'examen no l'aprovo, aleshores serà
millor estudiar una mica cada dia.
- El Segre és un riu i porta aigua. El Ter és un riu i porta aigua. L'Ebre és un riu i porta
aigua. Tots els rius porten aigua.
- Algunes persones són arquitectes. Els arquitectes són universitaris. Per tant, algunes
persones són universitàries.
- Plató era grec. Plató era filòsof. Per tant, Plató era un filòsof grec.
- Els animals mengen. Els gats són animals. Per tant tots els gats mengen.
- El coure s'escalfa al ser colpejat per un martell. El coure també s'escalfa al ser colpejat
per una pedra. El coure s'escalfa al ser colpejat per un objecte sòlid.
- La carpa és un peix i viu al mar. La sardina és un peix i viu al mar. El rap és un peix i viu al
mar. Tots els peixos viuen al mar.
- L'aigua bull a 100ºC, perquè sempre que l'escalfo a aquesta temperatura bull.
- Sé que només t'agraden dos tipus de fruita, les peres i els plàtans. A la nevera no hi
havia peres i no les has pogut treure de cap altre lloc, així com que estàs menjant una
fruita aquesta ha de ser un plàtan.
- Algunes persones són astronautes. Totes les persones són éssers dignes de respecte.
Per tant, alguns éssers dignes de respecte són astronautes.
- L'Antoni és el vencedor i el Joan és el tercer. Si l'Antoni és el vencedor, llavors el Josep
és el quart. Si el Joan no és el tercer, llavors el Josep no és el quart. Si el Josep no és el
quart, llavors l'Antoni no és el vencedor.
- La Maria només surt amb nois alts. En Robert no és alt. Per tant, la Maria no surt amb
en Robert.
- Podem dubtar que el pròxim acudit que expliqui faci riure, perquè tots els que ha
explicat fins ara no han fet riure.