Está en la página 1de 15

Anna Vila recomana

L’amic retrobat i L’ànima valenta de Fred Uhlman


Un dels llibres que durant anys he recordat amb devoció és L’amic retrobat. Un llibre breu però
intens com pocs dels que he llegit al llarg de la meva vida. És la història de dos amics adolescents,
Hans, jueu i fill d’un metge molt ben considerat a Alemanya, i Konradin fill d’una de les famílies
més aristocràtiques de Suàbia. Tota la narració és des del punt de vista de Hans.
L’amistat dels dos nois es va forjant a poc a poc i entre ells s’estableix un lligam molt fort, tot i les
diferències notables de les dues famílies. L’arribada de Hitler al poder el 1933 posa punt i final a
l’amistat d’aquests dos companys d’escola. Hans marxa a América i Konradin s’allista a les
joventuts hitlerianes. Però Fred Uhlman havia concebut L’amic retrobat com una narració a dues
veus i és després de la seva mort, que seguint la seva voluntat surt a la llum L’ànima valenta. Una
narració molt commovedora. En aquest cas és la veu de Konradin que, uns quants dies abans de
ser executat per la seva participació en un complot contra Hitler, escriu una carta a Hans per
intentar justificar els seus errors i obtenir el perdó de l’amic.
Els dos llibres estan tractats amb una delicadesa extraordinària i les veus dels dos nois t’endinsen
en els seus pensaments més profunds.

Anna Vila i Badia (Igualada, 1949). Infermera i escriptora. Ha publicat novel·les, com Vacances al Zurich i La dona dels trens; llibres infantils, com
Qui fa ballar la geganta, En Saïd vol fer de cristià i L'Albert i els coloms missatgers. També ha publicat: Els fills diferents, Els fills diferents es fan
grans i La pedra insòlita, amb Sandra Morera i Feliu Formosa (2009).
Arian Morera recomana

Abans de l'alba de Lluís Ferran de Pol


Abans de l'alba és el descobriment de la narració en català. M'adormia escoltant les aventures de
l'Averneta i el Llevantó en un món paral·lel que la meva imaginació feia real. Volia que la meva
germana no parés de llegir perquè, quan la son em guanyava, al Xibalbà els colors foscos es
barrejaven amb la llum... Part de la meva fantasia ve d’allà. En el relat la vida i la mort es fonien i a
mi, que tot i ser petita coneixia la mort, la idea m'encantava. Em seduïa que les missions d'un món a
l'altre fossin possibles. Aigua, foc i terra s’unien en una atmosfera èpica fabulosa. Els noms eren
fascinants i de màgica eufonia: Xibalbà, Averneta o Engruna-Secrets, i tots en la meva llengua. Em
feia ràbia haver de preguntar algunes paraules però alhora la desconeixença revestia la història
d’una veracitat brutal.
Fa poc el vaig trobar en una llibreria. El cor em va fer un bot: l’havia perdut. Amb ulls de gran, el vaig
llegir seguit, admirada que aguantés tan bé. És prova del poder de la literatura.

Arian Morera i Velázquez (Igualada, 1965). Dissenyadora industrial, il·lustradora i pintora. Treballa com a dissenyadora d’estampats i com a
professora. Ha dissenyat vestuari i decorats per al teatre. Ha estat premiada per diversos cartells i també seleccionada per a una medalla ADI FAD.
Diana Gòmez recomana

El gran Gatsby de F. Scott Fitzgerald


Narra la història d’en Jay Gatsby, un milionari misteriós de qui només es coneix els rumors que
l’envolten i les grans festes setmanals a la seva mansió. Gràcies al narrador de la història, Nick, que
esdevindrà un amic íntim de Jay, descobrim qui és realment el gran Gatsby, el seu passat, i la seva gran
obsessió: recuperar un amor de joventut.
El gran Gatsby va ser el punt de partida per conèixer i entrar en el món de Fitzgerald i dels feliços anys
vint. Em va enganxar des de la primera pàgina. Se’m disparava la imaginació en aquest món d’aparent
felicitat, festes, excessos, despreocupació, avorriment i grans buidors interiors. I tot això amb un text
directe, ple de reflexions que havia de subratllar i molt romàntic. Gràcies a El gran Gatsby estic
enganxada als relats curts de Fitzgerald, que també us recomano.

Diana Gòmez i Raich (Igualada, 1989). Actriu. Entre altres, ha participat en les pel·lícules Any de gràcia i Salvador; les produccions per a televisió Las
aventures del capitán Alatriste (Tele5), Barcelona ciutat neutral (TV3), Águila roja (TVE) i La Via Augusta (TV3); les obres de teatre La ciutat (Sala
Becket) i Terra baixa (Teatre Romea) i els curtmetratges Las corrientes aleutianes i Socarrat.
Enric Verdaguer recomana

El monjo que es va vendre el Ferrari de Robin Sharma


El monje que vendió su Ferrari és la història d’un advocat de molt èxit, Julián Mantle. Després d’estar a
punt de morir per un infart decideix deixar-ho tot i vendre totes les seves propietats i anar-se’n a la
Índia. Allà coneix els Savis de Sivana que li ensenyen les 7 virtuts eternes de la vida a canvi de tornar a la
civilització per a explicar-les a algú i ensenyar a comprendre realment què és el més important de la
vida.
Aquest és el meu llibre preferit perquè quan el vaig llegir em va canviar completament la manera de
veure el món que fins aleshores havia tingut. Va ser el primer llibre amb el que vaig experimentar
aquesta sensació tant estranya: que un simple llibre et millori la vida no? És curiós!
El recomano a tothom que vulgui fer la prova de posar en pràctica el que t’explica el llibre i descobrir
que es pot viure una vida millor de la que es porta.

Enric Verdaguer i Gené (1995). Cantant. Va estudiar música a l’escola Akord’s i l’any 2011 va penjar al Youtube un vídeo amb la seva versió d’una
cançó del grup Vuit per al concurs del programa Bac Up de Ràdio Flaixbac, que es va convertir en un èxit a la xarxa. Va participar al disc de la
Marató de TV3 de 2013 amb Mirant enrere, la versió en català de «Over My Shoulder» de Mike & The Mechanics.
Mateu Sanclimens recomana

Testimonis de sàvia ingenuïtat d’Eduard Rey


Aquest llibre s’ha d’enquadrar dintre el tema d’actualitat: “la memòria històrica”. Sense cap esperit
de revenja, és bo que no caigui en l’oblit tot el que va passar a l’entorn de la confrontació en la
guerra civil, d’un i altre bàndol: quantes condemnes a mort i execucions per raons discutibles, fins i
tot clarament injustes.
Testimonis de sàvia ingenuïtat, escrit pel germà caputxí Fra Eduard Rey, parla de trenta frares, tant
de la seva vida –per què van fer-se frares i què hi feien, al convent– com també de la seva mort
violenta, no pas raons criminals o polítiques sinó pel simple fet religiós. A més d’aquests trenta, n’hi
ha cinc més que molt probablement van morir assassinats però dels quals no hi ha testimonis ni se
n’han pogut recuperar les restes. Entre els «màrtirs», n’hi ha un d’igualadí, que es deia Enric
Estruch i Vives (de frare: Fra Eudald), que fou assassinat la nit del 31 d’octubre de 1936, davant la
porta del cementiri de la Pobla de Claramunt. Tenia 18 anys.
En la part introductòria hi ha unes interessants reflexions sobre l’ambient social i polític que
propicià la contesa.

Fra Mateu Sanclimens (Puig-reig, 1936). Religiós caputxí. Va estudiar Dret canònic i Moral a Roma, on va viure tres anys. Va ser ministre provincial
de l’Orde i després va estar un any a les missions de l’Amazones. Va estar destinat al convent d’Arenys de Mar i de Pompeia a Barcelona i des de fa
uns anys forma part de la comunitat caputxina del convent d’Igualada.
Jordi Savall recomana

L’esprit d’amour de Thich Nhat Hanh


Tots els llibres d’aquest gran mestre Zen, son una font essencial per reflexionar sobre la vida mateixa,
sobre el que som i com vivim, però aquest llibre és un dels meus preferits, perquè ens parla d’un tema
etern i que ens afecta a tots al nivell més alt: l’amor. El seu text molt inspirat, és una profunda
meditació sobre l’amor infinit, la compassió, la impermanècia, la presència sensual al món, la
interrelació essencial entre totes les coses, vistes des de la perspectiva dels grans sutras del budisme
maharajà.
Vivim temps molt difícils per a molta gent, molts joves amb estudis no troben una feina digna, moltes
persones i famílies en greus dificultats en la vida, per manca de salut, per manca de treball o per no
poder disposar dels mínims recursos per a una vida digna. Això fa que sigui molt difícil de viure en pau i
en harmonia, però sense la pau al nostre cor, la vida es impossible. I les úniques coses que ens poden
ajudar a retrobar aquesta pau interior són la música, l’amistat i per sobre de tot l’amor.
L’esperit d’amor és per a mi, un dels llibres més bells i més profunds sobre l’amor infinit.

Jordi Savall i Bernadet (Igualada, 1941). Compositor i músic especialitzat en la viola de gamba i en la música antiga. Va fundar els grups Hèsperion
XX (ara Hespèrion XXI), Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations. Va musicar la pel·lícula «Tous les matins du monde». Ha rebut moltes
distincions, entre les quals la Creu de Sant Jordi, el Premi Grammy i el nomenament de Cavaller de la Legió d’Honor.
Oriol Gabarró recomana

Pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard


He triat la pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard (1931-1989). Els dos primers volums (L'origen i
El soterrani) els va publicar Edicions del Salobre el 2009; els tres últims (L'alè, El fred, Un nen) el Gall Editor
el 2012 (les dues editorials són mallorquines). La traducció és de Clara Formosa Plans.
M'agrada perquè és una autobiografia, que és un gènere que m'interessa molt. També pel tipus de frase,
llarguíssima, amb una puntuació molt personal: un altre escriptor es podria entrebancar; Bernhard se'n
surt molt bé. En tercer lloc, l'escriptor ens parla del seu entorn familiar i social, molt complicat, però que el
va ajudar a fer-se com a persona. Parla del nen de cinc, deu, quinze anys des del punt de vista de l'adult
que el comprèn. D'altra banda, Bernhard (un austríac que va néixer a Holanda i va viure a Alemanya) em
sembla un no-nacionalista real.

Oriol Gabarró i Castelltort (Igualada, 1970). Llicenciat en filologia catalana i màster en gestió cultural. Col·labora amb les entitats Paranoia Accions i
Òmnium Cultural i al periòdic digital anoiadiari.cat. Treballa des del 2001 en instituts de secundària del Baix Llobregat.
Pep Massana recomana

Victus d’Albert Sánchez Piñol


És un llibre que m'ha impressionat vivament. Victus és una novel.la històrica que ens narra els fets de
la guerra de successió espanyola amb un gran rigor històric i que et posa a la pell dels que van viure a
primera fila el setge de Barcelona de 1714.
Aquest llibre, que et situa en uns moments èpics de la nació catalana, m'ha ajudat a entendre algunes
circumstàncies que visc en el present, tant en l'àmbit polític com en el de la pròpia personalitat. Penso
que per al subconscient col·lectiu, tres-cents anys són poquet, i opino que els catalans encara
arrosseguem aquella cicatriu, potser per això va esser un llibre que em va tocar i que recomano.

Pep Massana i Closa (Igualada, 1967). Violinista. És titulat superior de violí pel conservatori del Liceu i professor de violí del Conservatori de Grau
Professional d’Igualada. Ha treballat en el projecte Amants de Lulú i ha col·laborat amb el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, el Teatre
Nacional de Catalunya, l’Orquestra de Cambra de l´Empordà, Lapsus Quintet, etc.
Ramon Enrich recomana

La bicicleta estàtica de Sergi Pàmies


Pàmies és el meu escriptor de referència i en especial aquest petit llibre de contes. És una meravella
descrivint la crueltat i tendresa que la vida pot tenir. Amb l’excusa autobiogràfica provoca reflexions
intel·ligents, universals i quasi sempre absurdes.
Recordo especialment el conte en que s’ha de buidar el pis dels pares un cop morts i la importància de
les coses. Boníssim.
Intimitat, estupidesa, coses que tots tenim i malgrat saber-ho no podem desconnectar. Saber
sintetitzar amb tanta elegància i tendresa aquestes anècdotes normals i quotidianes és un gran plaer
de lectura. Curt i intensíssim.

Ramon Enrich i Jorba (Igualada, 1968). Pintor. És llicenciat en Belles Arts i diplomat en arts gràfiques. Ha exposat a França, Alemanya, els Estats
Units, Bèlgica, etc. Ha realitzat molts treballs de disseny gràfic, alguns dins d’Espai Gràfic. Pel què fa a la pintura, són característics els seus
paisatges, que acostumen a ser grans espais imaginaris, minimalistes i sense presència humana.
Laura Orgué recomana

El cartero de Neruda d’Antonio Skármeta


Mario és un jove pescador que decideix abandonar l’ofici per convertir-se en el carter de Pablo
Neruda durant la seva residència a la Isla Negra. El carter admira Neruda i la seva obra i poc a poc van
establint una relació molt particular que va més enllà de la simple entrega de cartes, paquets i
telegrames. Tot això contextualitzat en un moment històric concret a Xile que, finalment, fa
precipitar els esdeveniments.
Recordo que la primera lectura que vaig fer d’aquest llibre, va ser complementada per la pel·lícula.
Era molt joveneta i sé que el fet de veure les imatges i sobretot la música em van ajudar a captar el
ritme de la lectura, apreciar l’art de les paraules ben escrites i la bellesa de la poesia, coses que es
desprenen d’aquesta història. Història que a través de valors i sentiments com l’amistat o l’amor
posen de manifest la igualtat dels éssers humans encara que tinguin orígens i realitats molt diferents.
I per altra banda, evidencia el poder de les paraules.

Laura Orgué i Vila (Igualada, 1986). Esquiadora de fons a l’hivern i corredora de muntanya a l’estiu. Es dedica professionalment a l’esport i ha
participat en tres Jocs Olímpics d’Hivern. Paral·lelament ha estudiat Dret i n’és llicenciada per la Universitat Pompeu Fabra.
Carmel·la Planell recomana

El temps de les cireres de Montserrat Roig


La cançó francesa Le temps de cerises va ser un referent per a aquesta novel·la de la Montserrat Roig
que narra la història de la Natàlia, des del seu retorn –després d’una llarga estada a l'estranger- a
Barcelona. I és una setmana sencera l’espai de temps en què la Natàlia es retroba amb el plec de
passat i present d’una saga familiar de tres generacions de dones i també amb els episodis més
dramàtics ocorreguts durant la seva absència.
La distància amb la realitat més recent l’aboquen a una contrarietat que voldrà resoldre esbrinant els
greus fets que van acabar amb l’afusellament de Julián Grimau i l’execució de Salvador Puig i Antich.
Les seves indagacions l’apropen als familiars d’aquells condemnats a mort; el testimoniatge dels
quals confereixen al relat una elevada expressivitat, convertint-lo en una excel·lent crònica dels dies
de la dictadura, una època sense albades ni avenir. Al capdavall, la metàfora de la cançó et transporta
a una gran esperança que té, en la revolució, el seu símbol més poètic.

Carmel·la Planell i Lluís (Igualada, 1956). Filòloga i historiadora. Ha estat trenta-tres anys professora d'institut i vint-i-cinc anys redactora de les
seccions «Biografies de dones» i «Geografia de viatges» a la premsa local i barcelonina. També és fotògrafa, escriptora i està compromesa amb
entitats d'Igualada i de Casa Nostra.
Antoni Dalmau recomana
Les veus del Pamano de Jaume Cabré
És una història situada en un poble del Pallàs Sobirà que arrenca a la postguerra, però que es
projecta sobre el temps present. Una galeria extraordinària de personatges aparentment ordinaris
(un mestre, una fotògrafa, una senyora, un alcalde...) ens fa reals elements tan importants com el
pes de la història, la misèria moral del franquisme, la impossibilitat del perdó, les covardies i les
heroïcitats de la vida quotidiana. Per això el recomanaria, i també per l’ús magnífic del llenguatge. I
per engrescar definitivament el lector, faria un «mixt Cabré» on també hi hauria d’haver per força
Senyoria i Jo confesso. La suma d’aquestes tres obres marca un moment esplendorós de la novel·la
catalana.

Antoni Dalmau i Ribalta (Igualada, 1951). Escriptor, llicenciat en Dret, professor de català i traductor. Ha estat president de la Diputació,
vicepresident del Parlament i president de la Fundació Teatre Lliure. És fundador i director de la Revista d'Igualada i col·labora en altres mitjans de
comunicació. Ha publicat, entre altres, Pels camins de la història d’Igualada, Capsa de records, Terra d’oblit i El cas Rull.
Lloll Bertran recomana
Pigmalió de Bernard Shaw
En la magnífica adaptació de l’enyorat Joan Oliver

És una «faula lingüística» deliciosa. Sempre m’ha fascinat jugar amb les paraules i comprovar que la
nostra manera de parlar és un reflex de la nostra manera de ser.
Assistireu a la transformació de la Roseta, una florista pobra, desmanegada i analfabeta que, amb
l’ajut d’un professor de fonètica, es convertirà en tota una dama culta i refinada, amb un domini
exquisit del llenguatge.
(Encara no havia entrat en vigor cap reforma educativa “perWertsa”.)

Dolors Bertran i Díaz (Igualada). Actriu i cantant. És llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre i ha cursat estudis de dansa, cant i música.
Ha participat en espectacles i en grans representacions teatrals, algunes dirigides per Josep M. Flotats. Ha esdevingut molt popular amb els seus
xous a TV3 i amb el seu programa setmanal a Catalunya Ràdio, «Un món de mones!».
Òscar Balsells recomana
Groucho i jo de Groucho Marx
Una autobiografia de Grouxo Marx, on explica, amb el seu sentit de l’humor tan característic, la
seva carrera artística.
És un llibre de lectura lleugera i molt divertida escrit per un dels millors còmics de la història (per
mi, el millor). Impressiona conèixer els inicis humils d’una família d’artistes que es dedicaren als
espectacles de varietats intentant guanyar-se la vida com bonament podien anant d’un poble a un
altre. Dels escenaris anònims a la gran pantalla hi ha una gran distància, però el talent dels
germans Marx, i en especial el de Grouxo, ho van fer possible. El llibre està ple d’anècdotes
divertidíssimes i de records de tota una vida, però en destacaria que totes les pàgines respiren
l’humor surrealista de Grouxo. Un personatge pel qual sento admiració des de ben petit, quan veia
les seves pel·lícules, perquè el seu sentit de l’humor que em fascina. A vegades, perquè
senzillament et fa riure i no entens el perquè, però rius, és irracional. En el llibre perpetra algunes
de les seves frases més cèlebres, com «no formaré part d'un club que m'accepti com a membre». Llegiu-lo, no us en penedireu.

Òscar Balcells i Solé (Igualada, 1973). Gestor cultural, guionista, gerent de La Mostra d’Igualada – Fira de teatre infantil i juvenil i director del Teatre
de l’Aurora. És llicenciat en Comunicació Audiovisual i màster en Escriptura per a Cinema i Televisió per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Marina Llansana recomana

Les dones i els dies de Gabriel Ferrater


Sóc ferrateriana perquè penso que aprendre a desxifrar un poema és un dels plaers més grans que
dóna la literatura. Llegir i rellegir cada vers, escoltar la mètrica, deixar-se endur per la sonoritat,
atrapar els simbolismes, entendre les metàfores, trencar l’hermetisme i entrar dins la ment del
poeta...
Vaig tenir bons professors que em van ensenyar a llegir poesia i per això vaig decidir estudiar
Filologia Catalana. A la universitat vaig aprendre a entendre -o a intentar entendre- Ferrater, Riba,
Espriu, o el Carner de Nabí. I a estimar, per tant, la llengua.
De tots els grans poemaris que ha donat la literatura catalana escullo Les dones i els dies de Gabriel
Ferrater. Un llibre que concentra tota la veu poètica ferrateriana i que, per mi, conté un dels
poemes més bonics escrits mai en català: Cambra de la tardor. Una reflexió sobre el pas del temps,
sobre l’amor i les relacions, sobre la joventut i sobre l’erotisme.
«Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa». Ferrater en estat pur.

Marina Llansana i Rosich (Igualada, 1976). Llicenciada en Filologia Catalana per la UAB i en Periodisme per la UPF. Ha treballat com a periodista en
diferents mitjans de comunicació, i ha estat diputada al Parlament de Catalunya. Actualment, escriu al diari El Punt-Avui, és tertuliana de TV3 i
Catalunya Ràdio i té la seva pròpia empresa: Lidera Comunicació.