Está en la página 1de 15

3,2,1

ACCIÓ!
El cinema és l’art de representar, sobre una pantalla,
i mitjançant la fotografia, imatges en moviment.
Ja abans de la romanització hi havia la tendència de representar escenes en moviment
amb figures dotades de gest. Més tard, per exemple, a la façana historiada de Ripoll, la
distribució de les escenes correspon al desig d’ordenació temporal i espacial. Amb el
Renaixement, resolts els problemes de perspectiva, es va introduir l’estudi de nous angles
de visió que correspondran al que serà, més endavant, l’enquadrament cinematogràfic.

Al segle XIX, una sèrie de circumstàncies van fer possible el cinema tal i com avui el
coneixem: la invenció de la fotografia, l’evolució de la ciència i la tecnologia, les noves
formes de vida i d’oci. Inventors com Edison, els germans Lumière, els germans Pathé, i
Gaumont són considerats els grans precursors del cinema modern.

Cap ciutat ni poble es va poder escapar de la màgia del cinema, que va convertir-se en
la principal diversió de grans i petits. De seguida, el cinema es va convertir en el setè art:
la representació, la narrativa i la plasticitat en van fer un dels sectors amb més projecció
internacional. Els premis Oscar, els gran actors i actrius i el negoci cinematogràfic l’han
convertit en una de les fonts d’ingressos econòmics més importants del segle i en un dels
sectors amb més glamour.

Per a aquesta mostra, s’ha fet un recull de la informació de l’evolució del cinema a
Igualada. Es probable, però, que hi hagi oblits fruït de la varietat de fons d’informació.
Per això, aquesta exposició pretén ser un punt de partida per a futures recerques, amb
més profunditat, sobre el cinema a la ciutat d’Igualada.

Organització, documentació i imatges


Arxiu Comarcal de l’Anoia i Biblioteca Central d’Igualada

Col·laboracions
Joan Mollà i Parera, Miquel Segura i Carreras, Maria Teresa
Miret i Solé, Francesc Serradell i Carrera, Josep Graells i
Tarruella, Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia

Disseny
Quartada Estudi
UN PLA SEQÜÈNCIA DEL CINEMA A IGUALADA
Els germans Lumière van patentar el cinematògraf el febrer de 1895 i, es pot considerar
que el cinema va néixer oficialment el 28 de desembre de 1895 amb la projecció
comercial de les pel·lícules que havien rodat al Saló Indien de París. El 1896 va arribar
a Catalunya i el 1899, a Igualada. Des d’aquest moment, el cinema va evolucionar amb
la societat a través del segle XX, fent riure i plorar a persones de totes les classes
socials i creant-se un espai en l’art i en el negoci de l’entreteniment.
Cal destacar la importància de la llanterna màgica, com a precinema i com a espectacle.
A diversos llocs de Catalunya hi havia sessions de llanternes populars a càrrec de
firaires passavolants, alguns dels quals també van passar per Igualada, tal com ho
explica la premsa de l’any 1897.

En aquests anys, l’Ateneu


Igualadí de la Classe Obrera va
adquirir, pagant de la caixa de la
secció de Teatre, una llanterna
màgica amb alguns clixés i, en
els entreactes de les funcions de
teatre, es projectaven algunes
vistes.

La Semana de Igualada, 19/12/1897

El 1899, a la plaça de la Creu s’hi va instal·lar una barraca on s’oferia un programa de


«vistes fixes» i «fotografies en moviment», que un narrador anava comentant, en una
pantalla de tela il·luminada per un focus de petroli.
Igualada, 24/12/1943

Als anys 1901 i 1902, gràcies a unes gestions del


membre de la directiva Joaquim Abadal, l’Ateneu
Igualadí va establir un contracte amb l’empresa
Clavé de Barcelona, per instaurar el cinema com a
espectacle modern al Saló Teatre de l’entitat.

Vista de la Plaça
de la Creu, finals s. XIX

El dia 12 de maig de 1904 es va inaugurar el lentiplasticocromocolisserpentigrath de


l’Ateneu Igualadí, amb projecció de diversos quadres moguts i el film La Bella del Bosque
Durmiente.
Durant l’any, es van projectar diversos documentals sobre la guerra ruso-japonesa, la Igualada 18/3/1949
Llegada de su Majestad Alfonso XIII a Montserrat i la pel·lícula Guillermo Tell. Al Centre
Católic comencen les projeccions cinematogràfiques.

Programa de Festa Major 1904


A l’estiu de 1905, als jardins del Cercle Mercantil, es va inaugurar un cinematògraf
alternat amb un Gramophon.
Al Centre Catòlic i a l’Ateneu Igualadí també es feien sessions de cinema.
El periòdic Sometent va criticar les sessions de cinema.

Sometent Nova Llevor 22/7/1905


17/6/1905
Ateneu Igualadí, 1900
Les pel·lícules que es van projectar van
ser La Confesión i una altra, «de caire
naturalista».

Sometent 22/7/1905 Cercle Mercantil, 1900

L’any 1906 es va inaugurar al


Cercle Mercantil un «perfecionado
cinematógrafo, que funciona tarde y
noche» de la marca Pathé Frères. Des
del juliol fins al setembre, el cinema es
feia a la nit, als jardins, i durant l’hivern,
al teatre.
En el programa de Festa Major, es va
anunciar que es projectarien sessions
de cinema al Centre Catòlic d’Obrers i
que s’alternarien les vistes de moviment
amb vistes fixes de la mateixa Festa
Major.
Jardins del Cercle Mercantil, 1900 Pàtria 12/5/1906

A l’Ateneu Igualadí, al setembre, es va


inaugurar el Cinematògraf Modern,
amb la «plena satisfacció del públic»,
tant per les pel·lícules, com per «la
perfecció de la seva maquinaria que
permet que siguin presentades les
pel·lícules sense les oscil·lacions
pròpies d’altres aparells similars i que
són molestes». (El Ateneo, 1/10/1906)

Projector cinematogràfic per


a pel·lícula de 35 mm
Vista de la Rambla
El 4 d’agost de 1907 es va inaugurar la
il·luminació elèctrica de la platea i del
projector de l’Ateneu Igualadí. Durant l’any,
es van projectar diverses pel·lícules entre les
quals van destacar Las Cataratas del Niágara
i La Cenicienta, en color.
A la mitja part, s’organitzaven altres
espectacles, com per exemple, a l’Ateneu, els
musicals de Los Pipos i Mr. Artur Passoli, «amb
els seus excepcionals exercicis d’equilibris
moderns». (El Igualadino, 17/2/1907)
També s’hi afegia «l‘atracció i novetat de donar
a conèixer els successos d’actualitat més
culminants». (El Ateneo, 1/12/1907)

El preu de l’entrada era: preferència 0’40 El Ateneo 1/2/1906 Fotograma de La bella dorment de Méliès
pessetes, general 0’20 pessetes i infantil 10
cèntims.

Vista de la Rambla, principis s. XX

L’any 1909, els cafeters i les societats de la Rambla van proposar fer sessions
cinematogràfiques les nits de dissabte a l’aire lliure.
En el periòdic Sometent del 4 de desembre es critiquen les pel·lícules projectades al
Mercantil.

Malgrat un incendi que es va produir a l’Ateneu Igualadí el desembre de 1909, les sessions Sometent 4/12/1909
de cinema van continuar al gran saló de ball.

Incendi a l’Ateneu Igualadí, 1909


Entre els anys 1910 i el 1914 el cinema es va convertir en una de les principals distraccions
dels igualadins. Hi va influir el fet d’intercalar les varietats entre pel·lícula i pel·lícula que,
en un principi, van ser equilibristes, clowns, malabaristes, forçuts, etc...

Per primera vegada, l’any 1915 tant al Cercle Produccions com Intolerància i
Mercantil com a l’Ateneu, es van introduir les El naixement d’una nació es van
cançonetistes i cupletistes dins la programació convertir en un clàssic del cinema
de varietats, amb actuacions com les de Mercè mut. Els autors més emergents
Serós, Raquel Meller, «la Goyita» o Rosita de Oro. d’aquesta época, van ser Charlie
Chaplin, Buster Keaton i Harold
El públic va descobrir Max Linder, nom artístic de Lloyd.
Gabriel-Maximilien Lieuvielle, actor, director de
cinema i de teatre i un dels primers grans còmics
del cinema.

Max Linder
A L’Igualadí del 6 de febrer de 1916, hi diu: «... els cines pIens. Pot més una pel·lícula de
caballs desbocats, de detectius i de trencament de pisa, que un Mossen Janot escrit per
un mestre i representat per una companyia merescudament aplaudida... Des de l’invenció
del cine que les obres i els actors són poc escoltats».

Entre els anys 1917 i 1920, als cinematògrafs d’Igualada es van programar nombroses
sessions de documentals i pel·lícules a favor dels aliats durant la Primera Guerra Mundial.
Durant tots aquests anys, les pel·lícules eren mudes i se’ls donava una ambientació
musical a càrrec d’un quintet o sextet musical que també acompanyava les cançonetistes
que actuaven alternant amb el cinema. Entre aquests músics destaquen Il·luminat
Saperas, Laureà Maymí, Joan Just o Miquel Jordana.

Laureà Maymí i Miquel Jordana

El dia 25 d’agost de 1917, en el campionat Ciclista de Catalunya, organitzat pel Club


Ciclista Igualada, uns representants de la casa Pathé Frères, va impressionar diferents
moments de la cursa.

A L’Eco d’Igualada del 25 de juny de 1921, es comenta «voldriem deixar la ploma com
acabada ja aquesta curta informació, però nostra sinceritat pot més que nosaltres, i així
diem que ens fa pena i un efecte pèssim veure intercalada en un programa com aquest,
tan suggestiu i agradós, una pel·lícula i res menys que una pel·lícula nordamericana, que
vol dir cosa que transcendeix a mal gust...».

En plenes festes de Pasqua del 1923, s’inaugura el Cine Mundial al passeig de Mn.
Cinto Verdaguer, núm. 33, amb un aforament de 1.400 localitats.

Aquest any, l’Ateneu va comprar una «magnífica màquina cinematogràfica marca


Gaumont pel preu de 1.283 ptes.».
Cinema Mundial

L’Eco de Igualada 31/3/1923


Durant els anys 20, es van començar a projectar documentals de diverses productores: A partir del 6 d’octubre de 1927 la indústria del
Gaumont, Metro-Goldwyn-Mayer, Paramount, Fox... cinema va presenciar un fet revolucionari per a
la història del cinema: el cinema sonor. Aquest,
no només va fer replantejar-se importants
inversions, sinó que tècnics i cineastes van haver
de canviar de forma de fer i pensar, alhora que
actors i actrius van haver d’aprendre a vocalitzar
correctament.

L’any 1928 van ser creats els premis Oscar i els


Globus d’Or.

L’any de l’Exposició Internacional de Barcelona,


1929, es van projectar grans superproduccions
als diversos locals d’Igualada.
Mentrestant, la premsa continuava debatent
sobre la moralitat d’algunes pel·lícules.

El 1930 es va projectar el primer film completament sonor, Broadway Melody, que va


guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula d’aquest any. Lamentablement, l’aparell no va
funcionar com calia i hi van haver nombroses protestes.

L’any 1931 el cinema sonor amb el sistema


Western Electric va triomfar a Igualada.
Les sessions de cinema van perdre la
La Gaseta Comarcal 8/8/1929
complexa estructura que havien tingut fins
aleshores i van desaparèixer els músics
i les actuacions complementàries. Així
i tot, el cine Mundial encara va oferir la
primera versió muda de Ben Hur (1925),
de 143 minuts, amb dos projectors per no
haver de parar a la mitja part.

El Dia de Igualada 17/9/1930

Joan Just i Bertran, músic


L’any 1934 es va inaugurar el Cine Moderno.

El 1935, el cinema amateur igualadí estava a les beceroles. Ramon Godó Franch, amb
el film Apunts del moviment, i Josep Castelltort i Arcadi Sabaté, amb El cavaller de
la rosa, van guanyar premis en el IV Concurs Català de Cinema Amateur.

Durant la Guerra Civil, molts


centres van haver de canviar
de nom o van ser expropiats. El
Mercantil va passar a anomenar-se
CNT-FAI, per exemple.

Butlletí C.N.T. F.A.I.


16/4/1937
Josep Castelltort filmant El cavaller de la rosa

El 1942 es va inaugurar el cine Astoria, anteriorment Cine Moderno, i el dia 25 de


desembre, el Cine Salón Rosa, amb el film nacional Su Excelencia el mayordomo. La
venda d’entrades es feia a unes «taquillas instaladas frente del Bar Canaletas». Durant
la postguerra i el franquisme, van començar les projeccions obligatòries del No-Do i
les pel·lícules passaven per les tisores de la censura abans de la seva projecció. El 1942
es va presentar Casablanca, considerada una de les millors pel·lícules de la història.

Saló Rosa, 1942

El 1952 Josep Castelltort Ferrer va guanyar el Gran Premi d’Honor a Cannes, amb
la pel·lícula El Campeón.
Aquest mateix any, es va projectar Cantando bajo la lluvia, una de les pel·lícules
amb més èxit.
L’any 1955 va arribar el Cinemascope, un nou procediment de
filmació i projecció cinematogràfica panoràmica. Al Saló Rosa es
va estrenar Fuego verde, filmada amb aquest sistema.

Igualada 29/10/1955

El 1956 va néixer la Unió Cinematogràfica Amateur Igualadina (UCAI), que va agrupar


cineastes aficionats locals.
El 27 de desembre, van començar les sessions de Prisma Cine Club, un grup filial
del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (CECI), amb l’objectiu de convertir el
cinema en «un instrumento de educación y de cultura que honre y prestigie a nuestra
querida ciudad». Durant deu anys es van dedicar a la programació de cinema d’autor,
reposicions de clàssics, projecció de pel·lícules amateurs i documentals, organització
de conferències i cursets, etc.

El 1957 van començar les projeccions amb el format Vistavision,


un procediment creat per Paramount, alternatiu al panoràmic,
de projecció 35 mm horitzontal amb un quadre més gran que
proporcionava molta qualitat.
Al mateix any, l’igualadí Joan Lladó va filmar, El difunto es un vivo.
Amb tot, les crítiques no van ser favorables.
Aquest any, també s’inaugura el Saló Rex.

1957 Igualada, 30/10/1954

Als anys 60 es va generalitzar el cinema comercial. La Compañía Regional de


Espectáculos gestionava la majoria dels cinemes d’Igualada i projectava les mateixes
pel·lícules a les diverses sales, en les habituals sessions dobles. Es va poder veure una
de les pel·lícules més emblemàtiques d’aquells anys: West Side Story.
Alguns cinemes van perdre públic a causa dels canvis en els hàbits d’oci dels igualadins:
l’aparició de la televisió i la popularització del SEAT 600 van ser algunes de les causes
de la davallada. Malgrat tot, es va inaugurar el Cine Tarragona.
En aquests anys, Miquel Solà i Ferrés, conegut com Carlos Miquel Solà, es va consolidar
com actor de cinema amb una trentena de pel·lícules com: Los ladrones somos gente
honrada. Actor de teatre, cinema i revistra, cantant, lletrista, compositor i retratista,
va viure 21 anys a Mèxic, i el 1991 va tornar a Catalunya.

Carlos Miquel Solà


El 1970 es va inaugurar el cine Kursal.
Va ser l’època dels spaguetti-westerns i del destape,
esperonat per la recent llibertat de censura.
El 1977 es constitueix el Nou Cine Club de l’Ateneu
Igualadí. Amb l’abolició de la censura, es van poder
veure una sèrie de pel·lícules, abans prohibides, i
que es van projectar al Cine Tarragona.
L’any 1979, el Film Amateur del Club Natació Igualada
va organitzar el I Certamen Nacional de Cinema Passeig, anys 70
Amateur.
El 1972 es va filmar El Padrino, una de les millor
pel·lícules de la història i, el 1975, Alguien voló sobre
el nido del cuco.

Igualada 15/7/1970

Comité organitzador del Certamen Igualada 4/7/1970

Els anys 80, l’aparició del vídeo i l’augment dels canals televisius, fan que la gent vegi
més pel·lícules que mai però no vagi tant al cinema. És el temps dels efectes especials
i del cinema consumista, com La guerra de las galaxias: El Imperio contraataca.
També és un temps de recuperació de la comèdia i de grans melodrames, com els
de Woody Allen.
El 1983, l’UCAI filma el curtmetratge Lapsus.
L’any 1984, el Certamen de cinema Amateur es va convertir en internacional. El Nou
Cine Club enceta una nova etapa i reprèn les sessions a l’Ateneu.

Saló Rosa

Fotograma de Lapsus, 1983 Cloenda del Certamen, 1984

Encetada ja la dècada dels 90, el cinema comercial s’inspira en els herois del còmic i
retornen amb força gèneres com el western, els dibuixos animats o el fantàstic.
El 1999, es va celebrar el darrer Certamen Internacional de Cinema Amateur, organitzat
per l’Associació Unesco Igualada.

Lliurament del Gran Premi 1999 a I. Stephen


Interior del Cine Kursal
ELS LOCALS DE CINEMA
Ateneu Igualadí de la Classe Obrera
Centro Nacional (1939-1977)

Situat al carrer de Sant Pau, núm. 9, hi ha la seu de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera,
fundat el 1863 per uns obrers, amb el suport del Pare Mariano Ferrer i Estruch, amb
l’objectiu de crear un centre de formació cultural i professional i amb el desig de posar la
cultura a l’abast de tothom. El 24 de setembre de 1878 es va inaugurar la seu definitiva.
Les primeres projeccions de cinema van ser a l’any 1901. Mentre el cinema era mut,
un pianista, gairebé sempre, Joan Just, o bé, un quintet o sextet, acompanyava
les projeccions.
Transcorreguts molts anys d’una activitat incessant i sòlidament arrelada a la ciutat,
arribada la fi de la Guerra Civil, l’entitat va ser confiscada per les autoritats franquistes
i se li va canviar el nom pel de Centro Nacional, fins al 1977, en què va recuperar la
seva denominació originària. Va ser restaurat el 1995 i avui acull locals d’entitats molt
diverses i disposa d’un teatre de 529 localitats. L’Ateneu també va tenir una biblioteca i el
Conservatori Municipal de Música. Disposa de sales de reunions, cafè i patis exteriors.
Durant uns anys, va ser la seu del Certamen Internacional de Cinema Amateur.
El 2016 es va inaugurar una sala de cinema comercial al primer pis.

Centre Moral Instructiu de Sant Josep

El Centre Moral Instructiu de Sant Josep, fundat el 1902, com a una escissió del Centre
Catòlic d’Obrers va tenir la seva segona seu al carrer de la Trinitat, núm. 21. Tenia
sala-cafè, biblioteca, jardí, teatre i secció coral. El Centre va ser enderrocat entre el
1909 i el 1910, com a conseqüència d’una nova fusió amb el Catòlic. En aquests anys
finals, també s’hi feien projeccions de cinema.

Centre Catòlic d’Obrers

El Centre Catòlic d’Obrers, entitat recreativa fundada el 1882, va inaugurar la seva


nova seu al carrer dels Esquiladors, núm. 2-4, per la Festa Major de 1886. L’any 1904
ja s’hi feien projeccions de cinema.
Com a conseqüència de la inauguració del nou Casal d’Acció Catòlica, a la finca de
can Viñals, el 1957, l’edifici va ser venut i enderrocat.

Teatre Cercle Mercantil, Industrial i Agrícola

La inauguració de l’edifici va ser el 1899, però la primera sessió de cinema es va fer el


1905 amb un cinematògraf alternat amb un Gramophon i al 1906 amb un Pathé-Frères.
Quan el cinema era mut, Il·luminat Saperas i Laureà Maymí hi feien l’ambientació
musical. A partir dels anys setanta, només es projectaven documentals i cinema amateur.
Alguns anys va ser la seu del Certamen Internacional de Cinema Amateur.
Cine Mundial

El Cine Mundial, també anomenat Mundial Cinema, va obrir les seves portes al passeig
de Mn. Cinto Verdaguer, núm. 40, l’1 d’abril de 1923, promogut principalment per Joan
Moncunill i Jubert. A més de cine mut i sonor, s’hi va fer també teatre, revista, boxa,
mítings, prèdiques religioses, balls i recitals. Tenia un aforament de 1.402 butaques.
La primera pel·lícula projectada va ser Charles Ray, boxeador i el cine sonor s’hi va estrenar
el 1932 amb El desfile del amor. El seu empresari era l’Antoni Guiteras. En els primers
anys, quan el cine era mut, hi tocava un sextet de jazz-band dirigit per Miquel Jordana.
El 1941, Joan Moncunill va traspassar el cafè a Miquel Vives i Segura. Joan Martí i Llucià,
el popular Tapeta, va ser-ne el programador durant molt temps.
El Mundial va tancar el 28 de gener de 1973. Entre els anys 1981 i 1986, Joan Sampere i
Valls va encapçalar una intensíssima campanya per salvar la sala però, tot i la campanya
dels Amics del Cinema Mundial, l’enderroc definitiu de tot l’edifici es va dur a terme
el febrer de 1999.

Cine Moderno
Cine Astoria

El Cine Moderno, es va inaugurar l’any 1934, a la finca de Can Viñals del carrer de
Sant Josep, núm. 19. Es va estrenar amb la pel·lícula La Hermana San Sulpicio. El 1936,
Josep Oliva i Cebrià va instal·lar-hi un cafè al costat. L’any 1943, el cinema va passar a
anomenar-se Astòria i projectava pel·lícules al «Salón-Teatro» i, quan arribava l’estiu, a
l’aire lliure en una pista de ball. Tot i que el Casal era el propietari de l’edifici, no ho era
de l’empresa que programava les pel·lícules, però se la va obligar a no projectar films
de qualificació moral 3r. i 4t.
El cinema i cafè Astòria van desaparèixer com a conseqüència d’un incendi, el 17
d’agost de 1971.

Casal Social
Al passeig de Mn. Cinto Verdaguer, núm. 57, l’any 1935, per iniciativa dels dos rectors
de les parròquies igualadines, hi van habilitar i obrir un espai que va ser conegut com
a Casal Social, destinat als nois i noies que assistien a la catequesi. Al Casal Social,
els infants hi tenien accés gratuït si feien catecisme. S’hi van fer projeccions de vistes
fixes, sessions de cinema, funcions de teatre, concursos de catecisme, concerts del
Chor d’Infants i exercicis gimnàstics.
El Casal Social va tancar les seves portes a causa de la Guerra Civil.

Saló Rosa

El Saló Rosa formava part del Bar Restaurant Canaletas, un dels establiments principals
de l’antiga carretera N-II, fundat per Joan Torné i Bertran. Després de la Guerra Civil, el
restaurant es va tornar a obrir, ja que havia estat parcialment cremat durant la retirada
de les tropes republicanes. El 30 de maig de 1942, s’hi va inaugurar el Saló Rosa: nascut
primerament com a restaurant i sala de ball amb orquestrina, el 1944 va ser condicionat
com a sala de projeccions cinematogràfiques. Ocupava els núm. 9 i 11 del carrer Nou,
però tenia entrada per la Rambla.
Les entrades es venien al local de la mateixa Rambla, núm. 3. Als anys seixanta, el Saló
Rosa va continuar la seva activitat, regentat per Ramon Grau i Vilaseca i posteriorment
per M. Dolors Grau i Llobet, fins al febrer de 2011. En els últims anys va funcionar com a
quarta sala del cinema Kursal.
Centre Catequístic

El Centre Catequístic, situat al passeig de Mn. Cinto Verdaguer, núm. 122, amb entrada
també pel carrer de les Delícies, núm. 27, formava part d’uns locals confiscats pel
franquisme després de la guerra. Era també conegut com el cine de Doctrina perquè
els infants de les parròquies de Santa Maria i de la Soledat hi assistien els diumenges
a projeccions de cinema, a les quals tenien dret si anaven proveïts de la corresponent
«assistència» i una aportació de cinquanta cèntims o una pesseta. Va ser inaugurat el 26
de desembre de 1948 amb la projecció de Molinos de viento. Tot i estar dotat d’un sol
projector, el cinema funcionava en sessió contínua, en una sala sense columnes que feia
uns 200m2.
El febrer de 1965 l’edifici va ser enderrocat per construir-n’hi un de nou.

Cinema del Frente de Juventudes

A l’avinguda de Balmes, núm. 15, hi havia els locals de la seu de la delegació local del
Frente de Juventudes, amb les dependències de Radio Igualada, el Hogar Juvenil Teodoro
Vives Camino, un club de tenis, un menjador infantil de l’Auxilio Social i la Beneficència
Igualadina. L’any 1955 s’hi va construir una sala de cinema.

Casal d’Acció Catòlica. Saló Rex i Petit Rex

La finca de Can Viñals, va ser adquirida per les parròquies igualadines, per a les
activitats d’Acció Catòlica, l’any 1957.
El Casal va ser inaugurat el 8 de desembre de 1957 i s’hi van acollir moltes entitats i
associacions de caràcter religiós o cultural que s’hi van aixoplugar durant la dictadura
franquista. Poc després, s’hi va edificar una sala de cinema que va portar el nom de Saló Rex
i que va ser inaugurada el dia de Nadal de 1958, amb un aforament per a unes 400 persones.
Aquest local va fer les funcions de l’antic teatre del Centre Catòlic. Sempre projectava
pel·lícules «aptes per a tots els públics» i també s’hi van dur a terme representacions
teatrals, conferències, certàmens literaris, etc. Més endavant s’habilitaria també el Petit
Rex, una sala contigua al cinema Astòria. Aquest cinema van tancar el 1968.
La part de la finca que havia acollit el Salò Rex i l’antiga consergeria del Casal van ser
enderrocades el setembre de 2016.

Cine Tarragona

El cine Tarragona, situat al carrer de Tarragona, núm. 43, va ser inaugurat el 23 de


desembre de 1967 amb la projecció de La Biblia, producció de Dino de Laurentiis.
S’hi havien projectat pel·lícules en versió original. Després va ser reconvertit en un
bingo i bar.

Cine Kursal

El cine Kursal va ser inaugurat el 17 de juliol de 1970, al carrer de Sant Magí, núm. 29.
Tenia 1.500 butaques i disposava de «sistema de refrigeració».
Era propietat de l’empresa Compañía Regional de Espectáculos i Valero Badia Martínez hi
feia d’operador. Remodelat el 1990, va oferir a partir d’aquell moment tres sales al públic:
Kursal 1, amb 693 butaques, Kursal 2 amb 513 i Kursal 3, amb 245.
Un quart de segle després, el 16 de gener de 2014, en un context de pèrdua de públic i de
canvi forçós al sistema digital, va tancar les seves portes.
EL CINEMA AMATEUR
La història del cinema no professional igualadí es tradueix en una antologia de
pel·lícules filmades per persones que tenien la voluntat de realitzar una activitat
artística, més enllà de filmar documentals familiars.

Ramón Godó Franch Josep Castelltort Ferrer


En els inicis dels anys trenta, el cinema no professional igualadí es trobava a les
beceroles. Els pioners van ser Ramon Godó i Franch, amb el film Apunts del moviment
(1935), i Josep Castelltort i Arcadi Sabaté, amb El cavaller de la rosa (1935). Tots dos
van guanyar premis en el IV Concurs Català de Cinema Amateur. Més endavant,
Josep Castelltort i Ferrer, «el Truco», va ser el cineasta més rellevant i avui els seus
films, entre els que cal destacar La caja de cerillas (1944), Cupido (1945), Historia de
un sombrero (1946), La cita (1948) i sobretot El campeón (1952) —amb un Gran Premi
d’Honor a Cannes—, formen part de la millor filmografia amateur. Alfons Cortès i
Mèlich col·laborava amb Castelltort i també té producció pròpia.
El Campeón

Als anys seixanta, una colla igualadina amants del setè art i sota l’empara de Prisma
Cine-club van crear la Unió Cinematogràfica Amateur Igualadina (UCAI), abans
anomenada RAI. Van filmar vint-i-quatre pel·lícules, entre les quals El Solitario (1961), Alfons Cortès Melich
La muerte de Drácula (1964), Última voluntad (1968-1970) i Lapsus (1983), premiada
internacionalment. Cal destacar la tasca de Josep Graells, Isidre Guberna, Joan
Fundadors RAI
Rabell, Joan Mollà i Miquel Segura entre una llarga llista de cineastes, com Club Films
70, Vicenç Casanovas, Manuel Mateu, Pere Raïch, Agustí Pons, Ricard Senserrich,
Joan Tomàs, Ricard Fusté, Xavier Lladó, Grup ARIS...

El 1976 va néixer Film Club Igualada, que el 1977 va passar a anomenar-se Film Amateur
del Club Natació Igualada. Aquest grup va divulgar el cinema amateur i va organitzar,
el 1979, el Certamen Nacional de Cine Amateur Ciutat d’Igualada que, el 1984, va
passar a escala internacional, motiu pel qual li va ser atorgada la medalla de la UNICA
(Union Internationale du Cinema Non Professionnel) i, va comptar, a partir del 1991,
amb el patrocini de la UNESCO.

Josep Graells Joan Mollà

Lapsus

Mollà, Segura, Raich,


50 anys de l’UCAI, 2006 autors Lapsus

Última voluntad
UCAI Sonorització Última Voluntad
BIBLIOGRAFIA

· Bisbal, J.; Guberna, I. «Ese ayer que nunca huye: nuestra Ciudad y el cine».
A: Prisma Cine Club: II aniversario. Igualada: Centre d’Estudis
Comarcals d’Igualada, 1958.

· Miret i Jorba, Rafel. «Passió pel cinema». A: Revista d’Igualada,


núm. 17 (abril 2011), p. 38-45.

· Miret i Solé, M. Teresa. Cercle Mercantil, Industrial i Agrícola: història.


Igualada: Cercle Mercantil, 1997.

· Riba i Gumà, Salvador. L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera: 1863-1939.


Igualada: Ateneu igualadí, 1988.

· Programes del Certamen Internacional de Cinema Amateur d’Igualada

PREMSA IGUALADINA

· La Semana de Igualada (1890-1902)


· El Ateneo (1904-1911)
· Nova Llevor (1905) · Sometent (1905-1911)
· L’Eco d’Igualada (1920-1924)
· Gaseta Comarcal (1927-1931)
· El Día de Igualada (1930-1931)
· Diari d’Igualada (1931-1936)
· Igualada (1942-1996)