ella
Ella nunca se rinde,
ella siempre es libre,
ella llora y ríe,
ella sueña y vive.
Ella lucha sin temor,
ella defiende su opinión,
ella trae al mundo la vida,
y ama sin medida.
Ella se levanta
después de una caída,
ella aprende a ver la luz
y se descubre cada día.
A ti que eres
madre, hermana o amiga,
en este que es tu día
solo me queda decirte:
¡Feliz día de la mujer!
Anna Viñerta (4º ESO C)
a ti, querida
A ti, querida,
que te han dicho que sin él no puedes brillar.
Que te han quitado tu luz.
Que te han infravalorado.
Que no han contado con tus deslumbrantes conocimientos.
A ti, querida,
que te han dicho siempre que “solo sirves para las cosas del hogar”.
Que se piensan que te pueden faltar el respeto.
Que te pueden gritar, cual perro.
Que no te creían, cuando gritabas.
A ti, querida,
que hasta que no te han visto en las peores no han tenido en cuenta
cuántas veces suplicaste ayuda.
Que hasta estando muerta en vida, no te tendieron la mano.
A ti, querida,
que ahora ya no puedes gritar,
que te han quitado tu inocencia.
Que se han llevado tu vida.
Que te han robado tu pequeña libertad.
 Una vegada, una parella se n’ anava de festa. Quan arribà l’hora
d’ anar-se’n, el xic que li deien Mario li digué a la xica que li deien Marta
que on anava amb falda, que ell no anava a permetre-li que eixira així
de casa perquè anava molt destapada. La xica abaixà el cap i anà cara
A ti, a l’habitació a canviar-se de robai es posà la roba que el xic li va dir
quiero decirte que hoy y siempre lucharemos. que s’havia de posar. En endavant ella ja no decidí res més en la vida.
Más fuerte que nunca. Es convertí en una ombra i, a poc a poc es feu invisible i desaparegué.
Hasta que el miedo se cambie de bando,
que lucharemos para que no se publique Inés Vallés (2n ESO D)
ninguna noticia más de muerte o acoso de mujeres.
Que ahora sí rugen nuestras almas por todas a las que les han quitado su voz.
Y mira cómo rugen, con fuerza, con sangre caliente, con ganas de combatir
por todas. el mal humor
Que derribaremos el patriarcado,
el que siempre nos ha hecho bajar nuestra cabeza. Laia arriba a l'institut enfadada perquè ha discutit amb sa mare.
Que arderá todo y quitaremos todo lo malo, En arribar a classe es troba amb Pau que estava rient-se, i el mirà de mala
al igual que a ti te lo quitaron todo. manera. Pau, sense pensar-ho i sense cap mena d’empatia , li preguntà:
-Que tu què estàs? En la regla?
Por ti, querida, Laia li respon:
que ya no habrá una más. -I tu, què ? Tota la nit de videojocs ? A què no et senta bé això? I a
més. a mi què m’importa ? Serà que totes les xiques que estan de malhu-
mor és perquè estan en la regla ?
Pau es quedà bocabadat i pensatiu. Realment Laia era gran i ràpi-
da en la resposta.
Antares (4º ESO)
Sara Chover i Roser López (2n ESO C)
 Bésame y me convertiré en un hermoso príncipe, le dijo el sapo.
Lo siento, pero prefiero tener una rana que habla, le contestó ella.
Aitana Espert (4º ESO C)

- Torna’m ja el mòbil no? A tu què t’interessa?

- No parles més amb este, és una mala influència. Ho faig per tu!
- És el meu millor amic! PARE: Filla, renta els plats que el teu germà és xic i no pot.
-I per què et vists així, per quedar amb ell? Vols provocar-lo? Què FILLA: No tinc el perquè, renta tu els plats.
passa, que t’agrada més que jo? GERMÀ: Això pare, eres un masclista, renta’ls tu.
- Pues la veritat, ell em respecta... PARE: Fregarà els plats qui jo diga, així que els freges tu.
FILLA: Ara no vull (se’n va de la cuina)
GERMÀ: Vaig a fregar jo, que no és per a tant i no sóc manco.
PARE: Tu no fregues, que això és de ser marica
Seguiremos saliendo a luchar juntas, hasta que no falte ni una al GERMÀ: Este home no està bé.
volver.
Ainhoa Oliver (4º ESO C) Irene Chenoll (2º ESO D)

Hi havia una colla de xiques jugant a futbol i de sobte s´ acosta

una colla de xics i els pregunten:
-Què feu jugant a futbol? no hauríeu d’ estar fent la feina de
casa?
-Nosaltres som lliures i juguem al que vulguem i fem el que vul-
guem.

Claudia Morales i Mª Ángeles Carretón (2º ESO D)

 sigues tú
Lucia, una xiqueta de 14 anys es trasllada a Benitaxell.
A ella li agradaven molt els esports i decedeix apuntar-se a l’equip
de fútbol.
Quan veu l’equip, se n’adona que és l’única xica.Aquesta situació no
la incomodava, però al contrari a l’equip sí.
Començaren a excloure-la i a agredir-la.
- No sé per què estàs ací, el fútbol no és per a dones.-va dir Gonzalo.
- Si jo vull, puc jugar! -va dir Lucia enfadada.
L’equip després d’espentar-la i que caiguera al sòl, se n’anaren tots
menys Joan, que es quedà i ajudà a Lucia a alçar-se.
- A mi em pareix bé que jugues amb nosaltres, eres igual o millor
que la resta. No em pareix bé que et tracten així. Per favor no deixes que t’
influesca el que et diuen els altres, no canvies, no deixes mai de fer el que
t’agrada. Sigues tu!
I els dos se n’ anaren junts al parc a per un gelat.
Lara Aranda i Núria Ginesta (2n ESO C)
j o s o l e t a , j a m’a p a n y e
Per fi em tocava educació física, aqueixa setmana jugàvem a fut-
bol, estava molt emocionada perquè és el meu esport preferit. Vaig aple-
gar a classe. El professor va fer els equips. Xics contra xiques, els xics es
queixaren que els equips estaven desigualats, ¨Elles juguen pitjor¨ , ¨les
xiques no saben jugar al futbol¨, ¨És injust¨ van dir per a que els profes-
sors canviaren els equips. Em sorpregueren molt eixos comentaris,no
sols pel fet que eren totalment falsos, sinó tambe per l’actitud d’ heroi
amb què ells deien eixes paraules. Pensaven que ens estaven fent un
favor desfent eixa falsa injustícia i ¨ajudant-nos¨ a guanyar amb la seua
presència. Nosaltres no necessitem que ningú ens defense, nosaltres po-
dem fer-ho perfectament. Indignada vaig decidir parlar amb les meues
companyes per a assegurar-me que no era l’ única que pensava que
eixos comentaris no estaven bé, vam decidir parlar amb els professors.
Els professors explicaren que el gènere no influeix en si se’t dona bé un
esport o no, i que cadascú arregla els seus problemes, i si necessiten
ajuda, ja la demanaran, no per ser xica es necessita un xic per a resoldre
els teus problemes.
Neus Fernández (2n ESO D)
 louder than bombs
Hoy quiero ser más ruidosa que las bombas, quiero fundirme en
mis gritos de cólera y despertar a la luna junto a sus estrellas. Quiero
dar voz a mi corazón inquieto y asustado, escondido en la penumbra
del pánico y el ansia. Hoy quiero. Por mí y por otras. Quiero, anhelo,
deseo y por mi propia validez es que me atrevo a abrir paso.
Fuerte, valiente, decidida y animada. Ojos de lince, brillantes y
atentos, que me delatan y delatan mi -hasta ahora- privada y retenida
alma.
Alzaré mi puño, haciéndome ver entre las nubes de la ciudad,
nubes negras y amenazantes que quieren hundirme y callarme. Porque
soy y somos mucho más y porque asustamos, asustamos de forma in-
quietante.
Entre orgullo es que se esconden, figuras que entre las nubes bai-
lan y se funden, volviendo a tornarse negros. Negros porque la oscu-
ridad tiende a hacernos temer, pero no más, no hoy, no mañana, no
nunca. Cobardía impregnada en estándares y pirámides que hoy, junto
a las mías, decido destruir.
Cristina Koziychuk (2º ESO C)
u n a e n t r e t a n t e s d o n e s q u e s’a i x e q u e n
Ella callada, no sabia reaccionar. No podia demanar ajuda a
ningú. Sols sentia els crits, el líquid roig queia dels seus llavis delicats.
Després de tot no sabia que ell fora capaç de fer una cosa així,
però arribà el dia, la seua ira augmentava en cada crit.
Ella començava a marejar-se pels crits i els colps, volia dir-li que
parara, però ell estava cec pel foc que li recorria per dins, no podia
parar i ella no podia aixecar-se de tan dèbil com se sentia.
No sabia si aquell moment acabaria mai, no sabia quant de
temps portava plorant, però ja no li ploraven els seus ulls, plorava la
seua ànima per tot el dolor causat, no sols pels colps, sinò per totes
aquelles paraules que la feien sentir tan poca persona.
Ella no es rendia, no es volia rendir.
Amb tot el dolor, es va alçar un dia, tot i la poca força li quedava,
i va eixir del forat negre on tant de temps havia estat, no necessità
ajuda de ningú. Ella va poder eixir, igual que ixen moltes dones.
Rita i Teresa (1r Batxillerat)

seguiremos luchando
Año tras año salimos a luchar por todas aquellas que han perdi-
do su voz, por aquellas que sufren y también por las que lloran en se-
creto. Por todas aquellas que sonríen escondiendo un mar de lágrimas
por dentro, por todos aquellos sueños destruidos y perdidos, por todas
las veces que escuchamos el “tú no vales nada”. Por cada una de estas
razones salimos y saldremos a luchar cada año.
Majda Nafiq (4º ESO C)
dissenyant el futur
Tenia sols 9 anys quan començaren les desgràcies, les
meues companyes de camí. Tota la meua vida havia transcorre-
gut en una granja. Malhauradament una ràfega de vent volcà
un gran dipòsit que la va enderrocar. Aquest fet fou el final de
tothom i el principi d’una nova vida.
Al sis anys faltà ma mare i em quedí sola i sense l’afecte
generós que d’ ella obtenia. Ningú s’hauria de criar sense l’amor
d’una mare. Però no tot acabà ací, 5 anys després em vaig que-
dar també sense l’afecte de mon pare, a partir d’eixe moment em
vaig adonar que havia de tirar endavant jo sola.
Mai havia volgut estudiar, ja que el que realment
m’agradava era l’art, i a falta de recursos no vaig poder fer belles
arts. Temps després vaig conéixer l’home de ma vida, el qual
em donà les forces per a no renunciar als meus somnis, i lluitar
pel que volia. Avuí en dia estic molt orgullosa de mi mateixa i de
la família que he creat, malgrat les meus dolentes companyes.
Júlia i Nàdia(1º Batxillerat)
 el llarg viatge

Eren anys difícils, jo volia estudiar, però no teníem ni diners, ni

res que tirar-nos a la boca. La meua mare feia tot el que podia, feia men- un desafiament
jars a casa i els venia , rentava roba i cuidava del meu germà i de mi, i
I allí estava jo, un dia rere altre, cuidant dels meus cinc germans,
entre tants esforços vam aconseguir estudiar, a mi m’encantava. El meu
mantenint la casa i la salut dels meus pares. Sentia que la meua vida tan-
objectiu era arribar a ser secretària d’una gran empresa internacional.
cada a casa no tenia ningun futur. M’ofegava, i per això vaig decidir lluitar
Tanmateix, continuaven faltant-nos els diners. Vaig decidir ajudar la
pels meus somnis.Seria empresària i ho seria a Madrid.Em matriculí en
meua mare i em vaig posar a treballar venent gelats al meu carrer que,
empresarials i me n’aní cap a Madrid. Per desgràcia, quan estava cursant
per cert, estaven boníssims. Vaig acabar el curs i vaig ser molt valenta
els meus estudis, em toca un professor masclista,el qual sempre feia co-
i durant l’estiu la mare em va fer vore que al meu país no teníem futur.
mentaris ofensius que de tant en tant em feien replantejar-me els meus
Vaig ser molt valenta. Anàrem en un país desconegut per a mi on vivia
objectius. Però, no havia lluitat tant per desistir, eixos comentaris no ana-
la germana de la meua mare. Allí vaig treballar en una tenda de roba i
ven a detindre’m, jo lluitava pels meus drets. Amb vint-i-sis anys, ja havia
quan es va acabar l’estiu vam tornar a casa. Tot continuava igual o pitjor
construït el meu propi negoci i amb els beneficis generats, vaig emprendre
i ambdues vam decidir provar vida en un altre país.
un camí cap a una nova vida.
L’arribada il•legal a Espanya, els durs treballs que ningú volia, les
jornades que mai acabaven, l’estalvi, l’estalvi, l’estalvi...la modèstia, el Cati i Alba (1r Batxillerat)
silenci, la solitud...i també l’amiga , l’amor, la casa … i l’ estudi a altes
hores de la matinada.
Poder estar preparant-me les proves PAU amb la meua filla gran
i ajudar la menuda en els deures són el meu gran èxit en aquesta vida.

Maria (1r Batxillerat)

 els bessons
LARA : Pare,vaig a eixir amb les amigues
PARE: Quina hora és?
LARA: Les 4:30
PARE: Doncs a les 7 en casa
MARCEL: Jo també vaig a eixir ara. A quina hora vols que torne?
PARE: Sobre les 11
LARA: Perdona? Som de la mateixa edat
PARE: Tu eres diferent
LARA : Que jo sàpia som bessons i, llevat del sexe, som igualets.
PARE: Per això filla, per això.
LARA : Prompte no em diràs l’hora, i faries bé de confiar amb mi i
donar-me confiança...
Claudia Franco i Salwa Biyah (2º ESO D)
La primera vez que caímos, podríamos haber dejado que ganaran,
pero no, en vez de eso nos levantamos incluso con más fuerza, porque
no se trata de ser más fuerte, si no de ser más inteligente, y a eso, no nos
ganan.
Maria Tolosa (2º ESO C)
Neus Fernández (2º ESO D)
 mediocridad
Somos una sociedad avanzada en muchos ámbitos, pero en otros
temas aún estamos en la época medieval. En pleno siglo XXI, 10.000 no
mujeres al año son violadas y acosadas, pero aun así hay personas tan
Calla, no le hables.
mediocres que se atreven a denominar la lucha por la igualdad como
No te ha pedido tu opinión.
“movimiento feminazi”.
Otros dicen ser feministas pero ni saben su real significado ni tie-
Calla, no le gustas.
nen ganas de salir a la calle a gritar por sus derechos. Por eso, creo que
Quédate tus piropos para ti.
es el momento de que nos escuchen y dar otro paso adelante como so-
ciedad.
Para, no la toques.
No le pongas las manos encima.
Noa Calonge (4º ESO A)
Para, no la sigas.
No necesita tu compañía.
Allí estaba sentada, llorando.
No le hables, no le gustas, no la toques ni la sigas.
No llores más, casi lo hemos conseguido,
No necesita nada de eso, no te necesita.
y digo casi porque aún nos falta mucho camino por recorrer.
Aprende a respetarla, a respetarlas:
Basta de lágrimas, basta de insultos, menosprecios, maltratos e in-
diferencias.
a todas las que ya no tienen voz,
Tú vales mucho, nosotras valemos mucho, y juntas conseguiremos
y a las que gritan por ellas.
la igualdad que por derecho nos pertenece, aunque todavía existan per-
A las mujeres que ves por la calle, el trabajo y de fiesta.
sonas que intenten impedir nuestras metas.
Y a todas y cada una de las mujeres
Cree en ti misma, tu fracaso será nuestro desafío,
que sufren a diario por tu machismo innecesario.
no te pongas límites no los tenemos.
Vive, sonríe, lucha, sé feliz y, sobre todo, siéntete orgullosa de ser
MUJER. Pau Llibertat Martínez (4º ESO C)

Lara Aranda (2º ESO C)

 bonita
Qué bonita cuando te quieres de verdad,
y lo sabes, se lo haces saber al mundo y me quedo embobada mirándote.
Era un dimecres fred de finals de Febrer. Clara arribà a la pri- Y pienso “¡Qué bonita!”,
mera classe, però avui el mestre, com que ja s’ apropava el selectiu, qué bonita estás cuando no sufres por nadie
es posà a parlar del futur. Els pregunta que volien ser o a que volien y te empoderas.
optar al hora d’elegir carrera i quan arriba el torn de Clara ella va Qué bonita cuando te muestras,
respondre emocionada perquè ja ho tenia clar, metge. De sobte, un y no te importa nada.
dels xics de l’última fila afirma: Si te vieras con mis ojos no lo dudarías nunca.
- Com vas a ser metge si això es molt difícil i tu ets una xica! Qué bonita...
-Això no te res a veure! Va respondre Clara.
-Clara, te raó, aquella carrera es molt difícil, estas segur de
Antares
què la vols?
-Clar que sí!
Durant el dia, Clara va anar a parlar amb el cap d’estudis, per
a contar-li el que li havia passat. Ell, indignat, els va sancionar tant a
l’alumne com al professor.
las cosas han cambiado
Cada u, pot ser qui vuiga ser! Antes me decías que me fuera y me iba,
me decías que me amabas y asentía,
Maria Tolosa i Alba González (2º ESO C) me decías que me quedara y lo hacía.
Ahora me dices que vuelva y no lo hago,
me dices que me amas y no escucho nada,
me dices que te perdone y no te creo.
Núria Ginesta (2º ESO C)