Está en la página 1de 11

El dispar

LUCIA PIETRELLI
Lucia Pietrelli

EL DISPAR

Ed. Males Herbes


2020
(Cassandra mou la cullereta dins de la tassa,
segueix el sentit de les agulles del rellotge pen-
jat a la paret. El mira contínuament. Devora
la tassa hi ha una coca i un ganivet impol·lut.
Amb el primer glop es crema la llengua, amb
un dit s’asseca la gota de cafè que li ha quedat
a la comissura dels llavis. Quan sona el telè-
fon, que té a un costat de la taula, un calfred
la travessa.)
—Sí?... Soc jo, Cassandra, soc jo ...
(El rellotge cau de la paret.)
—No, no... no hi havia ningú amb ell quan va
passar. Ja no dormíem a la mateixa habitació. Ja
érem com a germans, ho compartíem tot, però el
llit no. El vam compartir durant vint anys, m’en-
tén? Ja coneixia cada centímetre del seu cos, ja
havia llepat cada centímetre seu durant vint anys
i, amb tota sinceritat, mai no m’han interessat gai-
re les repeticions. Tampoc no soc una d’aquestes

3
que deixa que el pas del temps se li avanci, no,
això no, els anys no em fan por, però em cansen.
M’avorreixen. Escolti, no és una qüestió de ser
bona o dolenta, l’avorriment és una cosa natural,
com respirar. No s’ha avorrit mai, vostè, maste-
gant un tros de pa? Un tros de pa, sense mante-
ga, ni confitura, que això ja seria afegir-hi evasió.
Sí que s’ha avorrit, si només mastegava, concen-
trant-se només en l’esforç de la mandíbula i en el
renou de les dents, tancat en aquesta necessitat
primordial... s’ha avorrit i s’ha sentit una mica ri-
dícul, ho sé.
Per això ha omplert el tassó de vi, ha untat el pa
amb confitura, ha pensat d’untar amb aquesta ma-
teixa confitura els pits de la seva dona, o d’una al-
tra, més bonica, ha pensat a menjar aquest mateix
tros de pa amb confitura després d’un esforç físic,
o després d’un clau, un bon clau... L’avorriment
és natural, no sé perquè tothom se n’avergonyeix,
ningú no admet que contra això faria qualsevol
cosa. Potser el meu home també ho va fer per sal-
var-se de l’avorriment.

Si vostè fos aquí, li oferiria alguna cosa. Acabo de


fer una coca de cafè, em sol sortir ben bona. Li
vindria de gust? Tota la casa ara mateix fa olor de
cafè. També les habitacions. La meva, i la seva, és
clar. Espero que això no importi a la investigació

4
de la policia. Creu que pot arribar a confondre les
proves? Tornaran per cercar-ne unes altres? Ell
prenia molt de cafè i després es queixava perquè
deia que amb els anys havia perdut el plaer de
dormir. No parava de fer voltes al llit, jo ho sentia
des de la meva habitació, i podia intuir quan mi-
rava cap a la paret i quan cap al passadís. Patia
insomni, i ja no aconseguia recordar els somnis.
Quan esmorzàvem, es quedava callat escoltant els
meus. Fingia tenir els mateixos. “Els mateixos,
exactament els mateixos”, deia i es posava a riu-
re, un riure nerviós. No menjava res al matí. Jo
podia distingir el recorregut de la seva amargor
sota el llum de la cuina, li baixava per la tràquea,
amb el cafè, però no li comentava res, no volia es-
pantar-lo, és clar. Li deia: “Els enamorats somnien
el mateix quan dormen a prop”. “Els enamorats”,
repetia ell, abans de recollir amb gestos mecànics
les tasses i els platets.
Per a l’avorriment ja no existeix salvació. Un
tros de la coca que acabo de fer li vindria bé.
El primer dia ell i jo vam xocar l’un contra l’altre.
No li vaig dir “Perdó”, sinó “Cassandra”. M’agrada
el meu nom. La regularitat de la vocal li permet
sonar bé en qualsevol tipus de frase, en qualsevol
context, no li sembla? Dic “Cassandra” en lloc de
“Bon dia”, “Què tal?”, “Perdó”, “Necessita alguna
cosa?”. Amb ell m’enfadava sovint perquè mai no

5
ho deia. No pronunciava el meu nom i alhora no pa-
rava de parlar-me, la pitjor de les grolleries. Quan
ens vam conèixer ja érem grans, ell va trigar dies
en revelar-me el seu, quan vam xocar em va dir
“Perdó”, tot i que fos jo qui li havia trepitjat el peu.
Sempre va ser un home molt formal.

Jo... és clar, jo crec que l’absència de moments per-


fectes pot matar. Però, això què té a veure? De fet
així l’hauria matat... si hagués hagut de matar-lo.
Però això... Hi ha moltes armes trivials que no va-
len la pena. M’avorreixen els assassinats que surten
a la televisió. Jo mai no mataria amb un ganivet.
Estic a favor de la discreció des de sempre... Segur
que no li ve de gust venir aquí i xerrar de tot això
més tranquils? Abans feia fotos. Un, dos, tres, som-
rigui, digui “whisky”. Tinc tantes fotos d’ell, i d’ell i
jo junts. Quan vulgui, vingui a veure-les.

No tinc por de morir, el que em fa por és la possibi-


litat que no m’enterrin. Però ell es moria de la por
de morir, que després l’encetessin i hi trobessin
coses rares a dins. A mi mai no m’ha incomodat
pensar que el cor bombeja sang i no amor, però a
molta gent la incomoda, avorreixen les venes, la
sang, i amb orgull van dient pel món que el seu
cor deixarà de bategar el primer dia que visquin
sense amor. Perdoni si me’n ric... és que jo, lla-

6
vors, hauria d’haver mort ja milions de vegades.
Li sembla que tinc veu de morta?

A vostè li agrada la fotografia?

Ja ho he dit, jo no era amb ell quan va succeir.


I em sap molt de greu no poder dir-li on era. Qui
se’n recorda del costat del llit on s’adorm? Quina
paraula pensaria vostè abans que algú li dispa-
rés? Per exemple si jo... si li disparés jo. Vull dir,
disparar una fotografia, m’entén, oi? Fer una fo-
tografia d’algú és congelar-lo, deixar que de cop
i volta es mori de fred. Fer fotos al meu home
era un turment, no aconseguia enfocar-li la cara.
Per a vostè necessitaria un objectiu, però a ell po-
dia disparar-li sense càmera, besar-lo sense boca,
cardar-lo sense cos... són anys de pràctica... per-
dó... Cassandra... perdó, li estic explicant massa
intimitats? Però, no és això el que cal explicar als
policies?

El dia anterior al que va passar... El dia anterior li


vaig fer una fotografia molt bonica. Encara no l’he
revelada. Li vaig posar algunes flors damunt del
braç, un escorpí de plàstic al sexe, papallones de
paper als ulls. Li vaig demanar que no somrigués,
no m’agradava el seu somriure, i li vaig fer una
fotografia. Quan pengi, aniré a revelar-la.

7
Em fa sentir incòmoda que només estigui parlant
jo...

Miri, quan un home em fa l’amor sense pronunciar


el meu nom, ja sé que no tornaré a dormir amb ell,
ja sé que no s’ho mereix, perquè està fent l’amor
amb ell mateix, i inventar-se una solitud estant nu
al costat d’un altre em sembla horrible. Hor-ri-
ble. Però nosaltres feia molt que ja no compartí-
em llit... Jo quan vull inventar-me la meva soledat,
em masturbo, res més. A vegades el sentia a ell
masturbant-se a l’habitació. Al principi em feia rà-
bia que preferís masturbar-se que fer l’amor amb
mi. Després ho vaig entendre. Entendre-ho em va
costar uns quants paquets de tabac, pots de mel,
xocolata, però ho vaig entendre. Ell es masturba-
va amb la porta oberta i jo feia fotos al passadís
per veure si aconseguia atrapar el rastre dels seus
gemecs enfilant-se per les parets. Cal caminar de
puntetes dins de la solitud d’un altre, descalços i
de puntetes, perquè no es noti el renou dels nos-
tres passos. Caminar dins de la solitud d’un altre
és un art, i cal aprendre-la per sobreviure. Ell i jo
teníem molta manya en l’art de la solitud, però
això és una cosa tan trivial que no crec que li im-
porti. Canvio de tema?

8
Ja li he comentat que em dic Cassandra? Encara
hi és? Quina paraula ha decidit dedicar al tret de
la meva càmera? Un, dos, tres...

El meu home era molt gelós, no suportava sen-


tir-me parlar per telèfon, no suportava que rigués
amb un altre. Un dia... permet que l’hi expliqui?
És que mai l’hi vaig explicar a ningú i ara em sem-
bla que mai hagi passat, gairebé amb ningú par-
lava d’ell... em permet? Jo estava parlant amb un
amic, ell va entrar de cop a la cuina, va agafar un
ganivet de la taula i va tallar el cable del telèfon.
Un tall exacte, precís. Ell sabia treure partit dels
ganivets molt més que jo. Del cable van començar
a degotar unes quantes lletres, estaven entumides,
negres... ell es va posar sota el cable com sota
d’una aixeta vella. Bevia les meves paraules per
a un altre, les paraules d’un altre per a mi. Vam
acabar lluitant al terra de la cuina embolicats per
l’olor tebi de la paraula “poma”, i sí, després em
pareix recordar que vam tenir un orgasme junts.

Em sent, vostè? Hauria d’articular millor, no l’en-


tenc bé. A ell el vaig trobar amb la boca molt ober-
ta. Crec que va intentar cridar, o recitar un poe-
ma. Deia que era actor, sempre ho va dir, però jo
no el vaig veure mai damunt de cap escenari. Per
burlar-me d’ell, li deia que era un pallasso. La seva

9
habitació estava feta un desastre. El ganivet ja no
feia olor de poma, no feia olor de cap paraula. La
pistola no servia per a cap actuació, no formava
part de cap escenografia. És que quan va succeir,
no hi havia ningú amb ell i si no hi ha ningú, no
pot ser cap teatre, oi? Ja li ho he dit? Ni la sang
era ja amb ell...

(Cassandra penja, inquieta. S’aixeca de la ca-


dira després d’aixafar amb les mans els plecs
de les estovalles. Recull de terra el rellotge que
havia caigut i el torna a penjar. El rellotge
queda tort... ella seu, agafa el ganivet i talla
un tros de coca.)

A tothom li agrada la paraula “fi” o “teló”, més que


la paraula “poma”.

(Es menja el tros de coca.)

10
© Lucia Pietrelli, 2020
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Glòria Julià Estelrich