Está en la página 1de 6

Ambrosia

JORDI MASÓ
Jordi Masó

AMBROSIA

Ed. Males Herbes


2020
El requisit

Considerava que ja havia arribat l’hora que la seva


ciutat li dediqués un monument. Per això se’n va
anar a veure l’alcalde. Li va exposar els seus mè-
rits —que no eren pocs— i l’alcalde hi va estar
d’acord, que només faltaria, que era un privilegi
per a l’ajuntament —o, més ben dit, una obligació
moral— distingir els seus fills il·lustres. Van acor-
dar terminis. Van encaixar mans. Van brindar amb
una copa de xampany.
L’endemà, un escultor va visitar-lo per fer un
motlle de la cara i convenir una postura que el
dignifiqués davant la posteritat: un posat vaga-
ment marcial, la barbeta alçada, la mirada desa-
fiadora fitant l’horitzó, el pit inflat, els braços en
un gest dinàmic, inquiet. «Quedarà molt bé», va
prometre l’artista.
El dia abans de la inauguració de l’estàtua, dos
funcionaris de l’ajuntament el van visitar. Un era
gras; l’altre, molt prim. El gras carretejava un
maletí. «Entenem que és un tràmit enutjós, se-
nyor», va anunciar el prim. Les escultures com-
memoratives dedicades a les celebritats locals
exigien un requisit. La normativa era estricta en
aquells assumptes i no admetia excepcions. «Per
molt que ens dolgui, ens devem al compliment de
les ordenances que regeixen el nostre municipi
i a tot allò que...» Al gran home la xerrameca
l’enfarfegava —ell sempre havia estat una per-
sona d’acció— i va interrompre aquella tabarra:
«Me’n faig el càrrec: els rigors de la burocràcia!
Procedim, senyors, i no perdem més temps».
El prim va somriure, complagut, i va agrair-li la
bona predisposició, una actitud que l’honorava i
que, es permetia puntualitzar, no era corrent en
casos similars. L’homenatjat va esbufegar.
Llavors el gras va obrir el maletí. La glòria lo-
cal esperava que contingués paperassa —expe-
dients, certificats, declaracions, contractes amb
clàusules per signar—, però a dins només hi ha-
via un joc de ganivets de carnisser. El funcionari
gras va dedicar al prohom un somriure que volia
ser tranquil·litzador. «No patirà gens», va assegu-
rar. «Soc molt eficient.»
L’assetjador

Davant el cos inert de la noia, Romeu, desespe-


rat, pren el flascó i en beu el contingut d’un glop.
El públic el veu agonitzar entre espasmes i re-
cargolaments, els ulls fora de les òrbites, la boca
escumejant. Sobreactua? Només Julieta sap que
no. Porc fastigós!
© Jordi Masó, 2020
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Joana Castells Savall