Está en la página 1de 36

Escates

i tiges
ELISENDA SOLSONA
Elisenda Solsona

ESCATES I TIGES

Ed. Males Herbes


2020
Les làmines fines de menjar cauen delicadament
sobre l’aigua de l’aquari i els tres peixos obren les
boques transparents nedant cap a la superfície.
Petits cercles afamats que s’obren i es tanquen
compassats. La Mercè els observa mentre com-
prova, amb el dit petit, la temperatura de l’aigua.
Sap exactament a quants graus estar.
Es frega els braços. La pell flàccida. Carn que
penja, que abraça.
Que abraça cada matí entre perfum de taron-
ges la Rosa, quan els rajos de sol els cremen les
parpelles. La Mercè es desperta amb la pressió al
pit, les costelles encaixant-se entre elles, com una
capsa que guarda ben fort el neguit. El dolor a
l’estèrnum. Cada matí, des de fa gairebé vint anys,
demanant l’abraçada i la Rosa:
—Un altre cop has somiat amb ell?
—Abraça’m, abraça’m. No ho entenc.
I la Rosa es col·loca el coixí gros i verd a l’esque-
na, es posa bé la camisa de dormir de puntes esgro-

3
gueïda i aixeca els braços per fer-li un lloc entre els
seus pits flonjos i pigats i amanyagar-li els cabells,
que cada dia són més blancs i trencadissos. A cada
carícia, no pateixis que no estic gelosa.
I continua: que no, que no estic gelosa, que
no puc estar-ho, que quan vau tenir l’accident de
moto éreu molt i molt joves i que potser no és
gelosia, potser és enveja de totes les coses que us
van quedar per fer.
Mira la finestra: no puc tenir enveja d’un noi
mort tan jove.
I mentre les mans allargades i ossudes de la
Rosa li acaricien el cabell, mentre el sol va pene-
trant amb més força a l’habitació, mentre tanca
els ulls i agafa aire pel nas, la Mercè es torna a
preguntar, amb el cor bombant fent pessigades:
d’ell n’estava més enamorada? Seguirien junts
amb aquella intensitat?
Què importa, això, després de tants anys?
Però l’amor adolescent crema. Fa bategar el pubis.
Cada nit, cada nit.
I cada matí la Rosa l’abraça fort i el perfum de
taronges la bressola i aclucamolt, molt els ulls,
uns minuts, només uns minuts, abans de comen-
çar el dia. No estic gelosa, Mercè, però sento que
per culpa seva, per culpa d’aquests somnis, du-
rant el dia només vols viure el present. Tens pànic
de recordar. Encara que siguin coses que hem fet

4
juntes. I em fa pena. Sembla que no hi hagi lloc
per a mi, en el teu passat. I l’estem construint jun-
tes des de fa molts anys.
Quan la Mercè va conèixer la Rosa va sentir
com si hagués existit sempre. La seva presència la
tranquil·litzava. L’amor se li anava infiltrant lenta-
ment i amb cura, i sentia que se li estovava el cor
i els budells i la musculatura. Dia a dia.
Després de l’accident havia tingut moltes relaci-
ons, i cap li havia durat més d’un any. Però el que li
transmetia aquella dona era nou. El primer en què
es va fixar va ser en les cent pigues vermelloses
que tenia a la cara. Totes juntes. Com un univers
enganxat a la pell. I, al costat del nas, una piga ne-
gra, perfectament rodona. Estaven a l’aeroport, a
punt de començar un viatge programat. Totes dues
ja tenien més de quaranta anys i eren les úniques
del grup que hi anaven soles. Els va tocar seure
juntes a l’avió i van començar a parlar com si mai
ho haguessin deixat de fer. El ritme de la conversa
d’una encaixava amb el de l’altra. Les frases s’abra-
çaven enmig de les turbulències. Travessaven els
núvols i les tempestes, i és com si ja et conegués.
Sí, oi? Que estrany.
La seva veu li llepava els timpans com si escu-
rés mel. Molt dolçament. Molt.
I la Mercè mirava per la finestra com l’avió bai-
xava de cop, tornava a pujar, s’alçava per sobre

5
els núvols i la Rosa: et puc fer una foto mirant per
la finestra?
A mitjanit, a la recepció de l’hotel on s’allotja-
ven, es van fer el primer petó. Un petó amb olor
de perfum de taronges que baixava precipitat per
l’esòfag i quan ja estava a dins l’estómac es des-
feia acariciant l’òrgan. Va ser el primer cop que
la Mercè va sentir que allà també es podia notar
plaer. Un plaer pesant i profund que bressolava
les vísceres.
Un plaer antic.
La seva galta va fregar la de la Rosa, tan piga-
da. I xiuxiuejant:
És com si et conegués de sempre.
Pocs dies després, l’Eduard se li va començar a
aparèixer en somnis. La cara plena de grans i una
veu greu acabada d’estrenar. I tan alt, tan adoles-
cent, tan moreno.
Cada nit,
cada nit.

Amb l’ungla rasca un tros de menjar que havia


quedat enganxat al vidre de l’aquari. Un dels pei-
xos la mira fixament mentre aspira el menjar que
li acaba de tirar. Les aletes es belluguen.
—Mercè, tu saps que els peixos obliden cada
tres minuts tot el que han viscut? És que ni et de-
uen reconèixer. No recorden que els cuides tant.

6
—Recorden més, Rosa.
—Tres hores? Tres dies? Més, impossible.
La Mercè aixeca el cap. La Rosa la mira recol-
zada a la porta del menjador que dona al pati. Duu
les tisores de podar en una mà i es frega el front
ple de terra humida.
—Ja ho sé.
—Vols venir a veure com ha quedat la morera?
El jardí brilla i fa olor d’acabat de regar i de
terra remoguda. Sota la morera hi ha totes les
branques que ha esporgat. L’escala està recolzada
a l’arbre. La Rosa es posa una mà al front perquè
li molesta el sol i amb l’altra assenyala l’arbre.
—No creus que ha quedat preciosa? —Acaricia
l’escorça, hi posa la galta—. Fins i tot es pot sentir
com circula la saba. És feliç. Ella sí que em re-
corda cada matí, Mercè. Ella sí. —Assenyala unes
branques—. Fixa-t’hi, no veus que creixen cap a
la nostra habitació? Em busca. Les branques es
mouen, Mercè. Te’n recordes quan vam venir a
viure aquí? Les branques creixien cap allà, lluny
de casa. Ves a saber a qui buscaven.
La Mercè, en tots aquests anys vivint a la casa,
no ha agafat mai la regadora ni ha obert la mànega.
La Rosa sempre li diu que cuidar-se del jardí és
capbussar-se en el passat i el futur, tot alhora.
I per tu això és dolorós, oi? Tu ets un peix. Sense
escates.

7
Per això la Rosa tampoc no li insisteix, algunes
tardes, a ordenar juntes o repassar els àlbums de
fotografies que guarda classificats amb etiquetes
dels anys corresponents a la saleta de l’entrada.
La Mercè sempre truca a la porta:
—Vols fer alguna cosa?
—Ja estic fent alguna cosa. Mira, el nostre vi-
atge a París.
I la Mercè tanca la porta, agafa la bossa i se’n
va a passejar. I la Rosa crida:
—Algun dia voldràs que recordem juntes?
I l’endemà al matí, una altra vegada l’abraçada i:
—Un altre cop has somiat amb ell? Vine. Abra-
ça’m.
I li fa mal dir-li que sí, que sí. Que el pubis li ba-
tega i el bum-bum s’escampa per les cuixes i pels
budells. Que cada nit li costa respirar quan tanca
els ulls per por de tornar-se’l a trobar.
I a les tardes:
—Vols entrar a veure el viatge a París? Aquí es-
tàs preciosa. Posant-te la bufanda a la porta del
Montparnasse.
No es pot capbussar en el passat. Si ho fa, neda-
rà a contracorrent, i s’ofegarà quan en algun mo-
ment se li aparegui l’Eduard, amb la cara il·lumi-
nada del sol del capvespre fent espetegar la moto.
Esperant-la que pugi, que s’agafi fort i colar-se a
la piscina.

8
I l’accident.
L’Eduard s’ha apropiat de les nits, però no vol
que li impregni els dies. Amb la llum del sol, ella
vol aprofitar i fer coses, moltes coses amb la Rosa.
Tantes que el cervell no s’aturi ni un moment, re-
laxat, a descansar. Si ho fa, té por que pels seus
timpans se li introdueixi l’espetec de la moto, la
veu acabada de canviar de l’Eduard.
I la Rosa, cada matí, col·locant el coixí verd
rere l’espatlla i fent espai als seus braços, entre
els seus pits tous:
—Què feies amb ell que no fas amb mi?
No ho entenc, no ho entenc.

—Sí. Me’n recordo. Les branques apuntaven cap


allà. T’ha quedat molt bé la morera.
—Si algun dia em moro, Mercè, te n’ocuparàs?
Sabràs com cuidar el jardí? No t’ho he ensenyat
mai.
—No diguis aquestes coses.
La Rosa fa que sí amb el cap i deixa les tisores
de podar a terra i l’abraça.
—Em fas patir. Si algun dia no hi soc, com ho
gestionaràs? —Se li escapa una rialla, però que
sembla un plor, que sembla un crit—. És que ho
fas...— Se separa d’ella i la mira als ulls i li aca-
ricia els cabells. La Mercè s’adona que el sol li
fa brillar les pigues— ...Fatal. Vull que em puguis

9
recordar bé. Saps que he classificat els àlbums se-
gons si són viatges o festes? Vine.
—No. Haig de canviar l’aigua de l’aquari.

És un capvespre d’estiu i ha plogut tot el dia,


però ara ha parat. La llum és taronja i espe-
tega contra l’asfalt del carrer. Estic assegut a
la moto fumant ràpid un cigarret perquè em fa
por que em vegin els pares. Tu baixes per les es-
cales del carrer amb el vestit de flors. M’agrada
molt. Te m’apropes i em fas un petó als llavis.
Em preguntes si no porto els cascos. No fa falta,
d’aquí a la piscina. Miro l’hora. Ja deuen haver
tancat. Volem saltar la tanca i banyar-nos de
nit, despullats. T’arremangues el vestit i seus.
Te m’agafes per la cintura. Noto els teus pits a
l’espatlla i el sol ja s’està amagant rere el turó.
Engego el motor. Fem tota la pujada lentament,
que la moto ho nota que som dos. Quan arribem
al descampat de davant la piscina, accelero.
Noto les teves ungles arrapades a les meves cos-
telles. Crides que m’aturi. La roda de darrere
aixeca molta pols i aigua dels bassals i es mou
i ara es mou també la moto. La teva barbeta
clavada a la meva espatlla. Tornes a cridar.
La moto per terra, les rodes girant, l’olor de la
goma cremada. Els genolls plens de pedretes
per dins les ferides. Els palmells cremant. T’ai-

10
xeques i fas dues passes i mires pel marge del
descampat. Soc a sobre els esbarzers. El meu
cap i coll en una posició dificilíssima. Els ulls
oberts i les celles cap amunt. La samarreta es-
garrinxada. Eduard!

—Eduard!
La Rosa continua dormint. No s’ha incorporat
ni ha agafat el coixí gros de color verd per col·lo-
car-se’l rere l’esquena i obrir els braços. La Mercè
té l’esquena xopa. Les costelles prement amb for-
ça els pulmons. Acaricia el braç de la Rosa.
—Eh... Rosa...
La Rosa es gira. Té els ulls una mica enfonsats.
De son? La Mercè aixeca el llençol i la Rosa li aga-
fa el cap i l’apropa al seu pit.
—Vine.
La Mercè li nota tots els ossos. Podria comp-
tar-li les costelles. L’olor de perfum de taronges és
més agra. Li prové de més endins de la boca. Els
llavis els té completament secs. Li acaricia amb
suavitat els cabells. Enretira del tot el llençol.
—Estàs bé, Rosa?
La Rosa somriu i es torna a tapar.
—No del tot.

Els tres peixos s’han acabat el menjar i s’han ama-


gat rere un tronc, en un angle de l’aquari. Mig-

11
diades entre escates, gelatines, transparències i
aigua a la temperatura perfecta.
Els peixos només tenen tres minuts de me-
mòria, o tres hores, o tres dies, Mercè. De debò,
és que potser ni et reconeixen quan ja han aca-
bat de menjar. Viuen el present, com tu. Em fa
mal que vulguis ser com ells.
La Mercè alça el cap. Al menjador hi fa fred. És
buit. La porta que dona al pati és tancada.
No, la Rosa no hi és i no li està dient això, com
cada tarda fins fa dos mesos. Això que ha sentit
només és l’eco de la seva veu, que encara ressona
en aquest menjador que ara és una cova freda.
Ho he endreçat tot, perfecte. Totes les fotos or-
denades. Sabràs cuidar el jardí quan jo no hi sigui?
Quant feia que sabia que estava malalta? Per
això la Rosa planava amb els braços estesos pel
passat i no parava de dir-li: para de fer de peix, de
viure dins d’un aquari. Aprofitem, seiem juntes,
obrim l’àlbum, contemplem quantes coses hem fet
des d’aquell dia a l’aeroport, des d’aquelles tur-
bulències on em vas agafar la mà i et vaig fer la
primera fotografia. O vine, vine, que t’ensenyaré
com cuidar la morera, que t’explicaré cada quant
s’han de regar els rosers i la ginesta.
Fa dos mesos que la Mercè només dorm a bat-
zegades asseguda al sofà, no es posa ni el pija-
ma. Dorm vint minuts, trenta. I en aquesta poca

12
estona: la moto, el vestit de flors, els esbarzers.
I quan es desperta amb el braç encara busca la
Rosa, però no hi troba ni el coixí verd.
Ara als matins només els tres peixos l’observen
fixament:
Si mengem més, ens morirem. Deixa’ns en pau,
Mercè. Estem nets, tenim la panxa plena. Peta-
rem. Deixa’ns en pau.
Dins l’armari de la cuina té vint pots de menjar
de peix perquè si tira enrere s’ofegarà, ara ja té
dues àncores de plom a cada peu. De dia i de nit.
La Mercè observa els peixos i, de cop, sent un
xerric.
I més fred.
I els pèls se li ericen i els porus de la pell s’ei-
xamplen alhora.
Sent un xerric estrident que ha durat un mo-
ment. Com un tall net i afilat dins el timpà. I veu
la porta del menjador que dona al pati i va molt
forta oberta un pam. Les cortines dansen com si
el vent estigués bufant una melodia trista. A tra-
vés del vidre contempla el to marronós del jardí.
No l’ha regat ni un dia des que la Rosa va morir.
Unes quantes fulles mortes entren al menjador i
s’esmicolen quan toquen les rajoles. S’apropa a la
porta. La morera està esquelètica. Les branques
finíssimes. Totes les flors han perdut pètals i les
tiges s’han esgrogueït.

13
Aigua, necessitem aigua. Para l’orella que la
saba no empeny.
Aigua, sisplau, necessitem aigua. Ens morim.
Ens morirem en pocs dies.
La Mercè agafa la regadora, que està plena de
regalims de pols enquistada. L’estampa contra la
paret.
—No puc!

És de nit i plou. La Mercè contempla, des del sofà,


com es mulla el jardí. Sap que la pluja no revifarà
la morera. En aquests dos mesos ja ha plogut di-
versos dies i no hi ha hagut cap canvi. Es moren.
Les plantes, les flors, la morera. Es moren.
Les branques raquítiques sembla que s’hagin
mogut i ara apunten cap avall, com volent ensu-
mar les arrels. De sobte, li sembla sentir el grinyol
de la porta de la saleta. Com cada tarda, després
de dinar. El so que li feia saber que la Rosa ja ha-
via deixat el jardí arreglat i es capbussava en els
records.
S’aixeca. Sent molt de fred. La porta de la sa-
leta és mig oberta. Fa olor de pols i paper mullat.
El cor li batega amb força i el sent com si escalés
per la tràquea i tornés a baixar. Per l’escletxa de
la porta s’adona que s’ha encès una llum a l’inte-
rior de la saleta. Una llum esgrogueïda. L’estómac
se li rebrega i s’agafa amb força al pom. Obre la

14
porta amb el braç tremolenc. Sent un brunzit al
cervell, com si un centenar de mosques haguessin
travessat els timpans i es fessin cops contra el cra-
ni per sortir. Li tremola la mà, el colze. Obre molt
lentament. La saleta és buida. La llum de la tauleta
plegable il·lumina un àlbum obert. La finestra és
oberta i entra un cop d’aire que fa girar una de les
pàgines de l’àlbum. Les gotes de pluja estan humi-
tejant els altres àlbums ordenats a la prestatgeria.
La Mercè es precipita espantada a la finestra i la
tanca. Nota que les galtes se li mullen, i també les
mans. Respira fondo. Passa la mà pel llom dels
àlbums i n’enretira les gotes. Agafa l’àlbum que
reposava sobre la taula. És el de les vacances a
París. Passa les làmines. En gairebé totes les foto-
grafies només hi surt ella, d’esquena, de perfil. La
Rosa disparava les fotografies sense que se n’ado-
nés. Només de tant en tant anava sentint clic, clic,
i es girava i es posava la mà a la cara: para!
Vine, posa’t aquí. Tinc ganes que ens fem
una foto totes dues davant del Sena.
La Mercè passa un dit per la fotografia. Fent
cercles amb l’índex va acariciant les pigues de la
Rosa fins acabar l’espiral a la piga negra, brillant,
al costat del nas. Ressegueix el nas afilat, els llavis
fins i mig oberts mostrant un somriure blanc. El
coll llarg, els pits grossos, els braços. I es fixa que
té la mà a l’estómac. Sembla que premi amb força.

15
Quant feia que sabies que estaves malalta?
Tanca l’àlbum de cop i surt de la saleta fent un
cop de porta.

Engego la moto. Tu duus el vestit de flors que tant


m’agrada. És el capvespre, però fa calor. Tenim
ganes de colar-nos a la piscina, com fa dies que
han explicat que han fet uns altres de la colla.
És de nit. Un xipolleig la desperta. La Mercè
s’havia endormiscat al sofà del menjador. Enfoca la
vista i redreça l’esquena. Prem amb força els ulls.
Se’ls frega. Torna a intentar enfocar. Un dels tres
peixos està flotant. S’aixeca de cop i sent una rampa
als bessons. El cor totalment desbocat dins la caixa
toràcica. S’apropa a l’aquari. L’ull negre i petit mi-
rant el sostre. Immòbil. La boca transparent oberta.
I el ventre esberlat.
Budells i menjar sense digerir surant per l’ai-
gua. Els altres dos peixos es belluguen infladís-
sims i nerviosos, compassats, rere el tronc. Amunt
i avall, amunt i avall.
—No, no, no!
Et vam avisar, Mercè, estem tips. Petarem.
De cop, sent olor de cremat barrejat amb ma-
tinada que s’acaba. Mira la porta del menjador.
Torna a estar oberta. Surt al jardí. Les sabatilles
trepitgen les fulles mortes que es desintegren a
cada passa.

16
Els genolls se li fan d’aigua quan veu al costat
de l’arbre un forat molt ben cavat i ple de cendres
barrejades amb terra remoguda. Se li accelera la
respiració. És com si algú hagués acabat de fer
una foguera. S’ajup i acaricia les cendres que li
pinten les puntes dels dits de gris. Remou la terra.
Cendra i més cendra i més terra i més cendra.
Mira a dreta i esquerra. Es mareja.
Es gira vent.
Un vent fred que fa dansar les cendres. La Mer-
cè sent que el coll se li oprimeix i que les parets de
la tràquea s’ajunten resseques. Tanca fort els ulls,
els torna a obrir.
No puc més. No puc més.

La Mercè s’abraça al coixí verd de la Rosa, que en-


cara està impregnat d’olor de suor resseca i febril
del seu clatell. L’abraça fent força cap a l’estómac,
que li comença a cremar. Sent com els sucs gàs-
trics desfan les vint pastilles que s’ha pres.
Una a una.
Sent com bullen. Les bombolles peten per l’esò-
fag. Un rajolí de vòmit tebi li surt per la comissura
del llavi, tacant el coixí i deixant al seu pas una
marca de cremada a la galta. El coixí es forada
com el seu estómac. Es posa de perfil i prem la
panxa. Nota un líquid calent que mulla les calcetes
i les cuixes.

17
Es frega el nas, i els dits queden impregnats de
sang. L’ull que no es tanca mirant el sostre.
No podia més, no podia més.

Els rajos de sol li cremen els ulls. Es destapa. Ba-


dalla. Es lleva. Sent el cos lleuger i l’envaeix una
mica de vertigen. Fa més calor que els altres dies
i, pel tipus de claror que entra pels foradets de la
persiana, sembla que sigui migdia. Feia anys que
no dormia fins tan tard.
I tan bé. No ha somiat res.
Baixa les escales descalça. No sent el fred de
les rajoles a la planta dels peus. Un cop al men-
jador, mira aterrida l’aquari: està ple de verdet
i només hi ha el peix al qual li havia esclatat el
ventre nedant àgil. Sencer. L’aigua fa pudor de
platja bruta. De les roques d’un espigó. Sembla
com si fes setmanes que no es neteja. Es gira i
mira pel vidre de la porta del menjador. La man-
díbula es destensa. El front se li contrau. No pot
creure el que veu:
El jardí cuidadíssim. Frondós. Verd, groc, ver-
mell.
Lluent. Humit.
Enretira la porta corredissa. Olor de saba. Les
cames li tremolen i va sentint rascades al coll. La
mànega escup aigua i fa esses per sobre les pedres
del jardí. Sembla que xiuli com una serp.

18
Al costat de la morera, hi veu el forat de la nit
anterior. S’ajup i l’acaricia. Els dits se li tornen a
quedar tacats de cendra. Mou la terra i comen-
cen a aparèixer retalls cremats. Són fotografies.
Va traient la terra i en van sortint més trossos de
fotografies diminuts i cremats. Entremig de pe-
dretes i sorra veu un tros que no s’ha acabat de
cremar del tot. El bufa. Són ella i la Rosa davant
del Sena. Les cent pigues. La piga negra. La mà a
l’estómac. S’aixeca i comença a caminar aterrida
per casa fins a la saleta.
Obre la porta i empassa saliva.
Les espatlles contretes a l’instant, la respiració
se li atura: totes les prestatgeries estan buides. No
hi ha cap àlbum. Què ha passat? Què està passant?
Sobre la taula, un full escrit i un bolígraf sense
tapar.
És la lletra de la Rosa. Tot són tirabuixons.

Si fos egoista et diria que tant de bo et morissis


de pressa.
Que bèstia que sona, escrit així. Que et moris de
pressa i vinguis aquí, que et trobo a faltar. Però saps
què passa? Si et mors, molt probablement jo desapa-
reixeré perquè llavors ja no em recordarà ningú, no
m’enyorarà ningú. I aquí vivim gràcies a això.
Si estic escrivint, és perquè tu em dones vida a
través del teu dolor. Del teu patiment.

19
M’estàs recordant. I sé el mal que et fa això.
I no ho puc suportar.
Et trobo a faltar. Se’m fa molt estrany desper-
tar-me al matí sense el teu cap reposant sobre
el meu pit. Els dies se’m fan molt llargs. He sor-
tit poc de casa. No és perillós sortir, però t’has
d’acostumar a aquesta nova gravetat. La primera
sortida va ser per saber què estava passant.
Va ser així, de cop. De cop, era al jardí. Feia
molt de vent que circulava amb un so totalment
nou per a mi. Com un bramul. Estava molt mare-
jada. I espantada. Et vaig cridar. Quan vaig veure
l’aquari buit va ser quan vaig sospitar que alguna
cosa no anava bé. Et vaig buscar per tota la casa.
I de cop, et vaig sentir plorar. Semblava ben bé,
Mercè, com si ploressis a través d’una canonada
rovellada de molts i molts metres i el so m’arri-
bés enrogallat. Et vaig cridar i et vaig tornar a
buscar fins que no vaig poder més, fins que ja
estava afònica, i vaig sortir de casa desespera-
da. I saps a qui vaig veure al jardí de la casa del
costat? L’Aurora. La recordes? La veïna, aquella
tan vella, que es va morir al cap de poc que llo-
guéssim la casa. Te’n recordes que va venir una
nit a jugar a dòmino al pati? A tu et van picar els
mosquits.
Doncs la vaig veure i em vaig espantar moltís-
sim, però va ser com si ho entengués tot, però no

20
del tot. L’Aurora va fer que no amb el cap amb
molta pena. I li vaig llegir als llavis un “em sap
greu”. Va aixecar la mà i em va fer un gest perquè
m’hi acostés. Vaig tenir sort que fos l’Aurora qui
m’expliqués què hi feia aquí entre pipada i pipa-
da de cigarret. Em va sorprendre que fumés. Però
quan se’l va encendre em va assenyalar i va dir,
què importa, ara? Sembla una altra.
També em va assenyalar quan em va dir: a tu
t’estan recordant. I molt. La teva dona, oi? Mira
quina bona cara que fas. I de cop em vaig adonar
que respirava potser millor. Tampoc notava les
punxades a l’estómac que feia mesos que s’ha-
vien apoderat del meu dia a dia i que intentava
dissimular.
Si fos egoista desitjaria que et morissis, però
llavors jo segurament desapareixeria. I a on ani-
ria? No ho sé. Potser tornaria a aparèixer aquí a
casa, al jardí, però en una altra dimensió, perquè
des d’aquí, des d’on soc jo ara, tu m’estaries re-
cordant.
Si fos així, sempre ens estarem perseguint. Tot
i que a vegades et sento, t’oloro. La frontera que
ens separa és finíssima, però per mi no és prou.
T’he escrit aquesta carta sobretot perquè he
conegut l’Eduard. Que estrany, oi? El trobaràs
cada tarda fent voltes amb la moto al camp de
cros. Tants anys, i sembla que continua igual. És

21
guapo. Puja a la moto, Mercè. Descobreix què és
el que feies amb ell que no tenies amb mi.
T’estimo,
Rosa.

La Mercè rebrega amb força la carta de la Rosa. A


l’altra mà encara hi té el retall de fotografia mig cre-
mat on surten totes dues, davant del Sena. Se’l col·
loca a la butxaca. Serra amb força les dents. S’apro-
pa a l’aquari. Tanca els ulls i dues llàgrimes baixen
en línia recta fins a mullar-li el jersei. Dues més.
La Mercè posa un dit a l’aigua per comprovar-ne la
temperatura. És freda. El peix l’observa entre l’ai-
gua enterbolida. Dues llàgrimes enormes impacten
contra l’aigua de l’aquari i formen cercles. El peix
es mou i, espantat, s’amaga rere el tronc.
Qui m’està recordant?

L’espetec de la moto es barreja amb el so del brun-


zit d’unes abelles. El sol del capvespre li molesta
els ulls i ha d’arrugar el front. Es posa la mà per
damunt les celles, fent visera. Se sent el motor de
la moto com s’apropa. S’aixeca un polsim de pols i
de cop, entre les dunes, veu el manillar. L’Eduard,
dret i sense casc, apareix sota la llum del sol ata-
ronjada. Se sent el parrupeig d’uns coloms. L’Edu-
ard apaga el motor i se la mira de fit a fit movent
el cap per intentar enfocar bé la vista. La Mercè

22
es treu la mà de la cara. De lluny, veu el recinte de
la piscina descoberta. Agafa aire i a cada aspiració
se li enfonsen més les costelles. Sent les espatlles
calentes. Nota com si tingués un cor diminut bate-
gant a cada timpà. L’Eduard s’apropa fent passos
petits. La Mercè li nota neguit al rostre. La boca
cap avall, els ulls petits.
La Mercè empassa saliva. Nota l’interior de les
galtes sec.
—No em reconeixes?
L’Eduard s’atura. Se’l veu inquiet. Molt inquiet.
—I tant que sí.

S’està fent de nit. La llum de la lluna plena il·lumi-
na la mà de l’Eduard que ha agafat la de la Mercè,
arrugada i ossuda. Seuen al marge, amb les cames
penjant per damunt dels esbarzers.
—Hi estàs bé, aquí, doncs.
L’Eduard fa que sí amb el cap i somriu.
—I tant. —S’assenyala el pit—. Sempre jove.
Sempre amb setze anys.
La Mercè s’acaricia la cara.
—Sí, jo he canviat una mica. —Deixa anar aire
pel nas—. Una mica força.
—Han passat més de quaranta anys. —L’Edu-
ard obre una cervesa, fa un glop—. I estàs igual de
bonica. —Li dona la llauna de cervesa—. En vols?
La Mercè l’agafa. Se la mira, concentrada.

23
—No sé qui em deu estar recordant... —Aixeca
la vista, mira l’Eduard, arronsa les espatlles. Asse-
nyala la piscina. —Vas arribar a banyar-t’hi de nit?
L’Eduard somriu mirant els esbarzers i es posa
una mica vermell. La Mercè treu aire pel nas.
—Ja veig que sí.
—Quaranta anys sent jove. He fet de tot. —Es
mira les mans. Després es mira la Mercè—. No et
pensis, a vegades trobo a faltar saber què se sent
quan et fas gran, veure com et canvia el cos.
—No és només el cos...
—Vine.

L’olor de clor s’introdueix com una carícia pels


narius de la Mercè. Té les sabates agafades amb la
mà dreta i nota la gespa sota les plantes dels peus.
L’Eduard s’ha despullat i s’acaba de tirar de cap,
neda fent braçades llarguíssimes. Se submergeix
fins a l’escala i treu el cap agafant aire. Té els ulls
vermells del clor. El serrell xop li tapa un ull.
—Tira’t!
La Mercè fa que no amb el cap.
—Va, va. Mira. —Assenyala el reflex de la lluna
plena al mig de la piscina.
La Mercè es treu el retall de fotografia de la butxa-
ca dels pantalons. La piga negra. La mà a l’estómac.
Descobreix què és el que feies amb ell que no
tenies amb mi.

24
L’Eduard es torna a submergir. La Mercè es co-
mença a desbotonar la brusa, lentament. Es treu
les sabates, les mitges. Doblega tota la roba i la
col·loca sobre la gespa. S’abraça i, despullada,
fica un peu a l’aigua. Sap a quants graus estar.
Temperatura perfecta.
Veu l’ombra de l’Eduard submergit i movent-se
per dins l’aigua, com un peix. Treu el cap i la
contempla. La Mercè se sent incòmoda i s’asseu
a l’escala tapant-se els pits i tancant fort les ca-
mes. L’Eduard s’hi acosta i li agafa amb delica-
desa les mans.
—Salta.
La Mercè fa un bot. L’aigua li esquitxa la cara.
Mou les cames. Quina lleugeresa. L’Eduard se li
apropa movent els braços per mantenir-se flotant.
Li agafa la mà i nedant la porta fins a la llum de la
lluna. Li acaricia les galtes plenes de plecs. Se li
apropa més i la Mercè li nota una erecció. L’Edu-
ard mou els braços i se situa rere la seva esquena.
L’abraça i li fa un petó al coll. La Mercè es gira de
cop i l’Eduard li estampa un petó als llavis. Nota
com la llengua sense gust de perfum de taronges
li envaeix la gola. Té gust de tabac, de gespa, de
fer dies que no es renta les dents. I sent l’estómac
buit. Cap petó desfent-se allà. Abaixa el cap i fa
una braçada enrere. El clor als ulls.
El clor i el plor.

25
Una altra braçada enrere i sent un so llunyà,
però que sembla que s’apropi. Un so d’onades. Po-
dria ser el de les onades com peten a la sorra o a
un espigó, però és diferent. Onades que pugen i
baixen i que potser s’enfonsen. I ara una mica de
vent. I, de cop, sent com si li tibessin les cames
cap avall, molt fort. Una foscor l’embolcalla. Una
foscor desconeguda que li penetra pel globus ocu-
lar i pel crani. Mareig. Tot el seu cos submergit.
La cabellera gairebé blanca es mou per dins l’ai-
gua com algues. I obre els ulls i mira cap amunt i
la superfície sembla molt i molt llunyana i neda i
el cap pica amb un vidre i es gira i s’empeny amb
els peus al vidre per continuar nedant.
Quatre ulls negres i gegants l’observen. Les bo-
ques transparents, rodones, obrint-se.
La frontera que ens separa és finíssima.
Tenim gana, Mercè. Molta gana. On eres, què hi
fas aquí dins?
La Mercè nota una força a les aixelles que l’em-
peny cap a la superfície. Treu el cap i amb la boca
oberta agafa molt aire. L’Eduard la deixa anar.
—T’estaves ofegant.
—Els peixos, em recorden els peixos. Són ells
els que em fan viure.
Tres minuts, tres hores, tres dies.
Em queda poc temps, aquí.

26
Els cabells mullats li freguen l’esquena. Algunes
gotes fredes baixen resseguint les vèrtebres. L’Edu-
ard aparca la moto davant de casa la Mercè. Ella
s’arremanga la faldilla i baixa. S’està fent de dia.
—Ens tornarem a veure, oi?
La Mercè fa que sí amb el cap.
—Suposo.
—A mi m’encantaria. Ja saps on trobar-me.
L’Eduard engega el motor i dona gas. La Mercè
contempla com la moto es va fent petita. Una gota
freda li ha arribat al còccix i li tremolen els malucs.
El sol comença a sortir. S’han passat tota la matinada
estirats a la gespa de la piscina. L’Eduard s’ha quedat
adormit bocaterrosa. La Mercè ha col·locat el cap a
la seva esquena i s’ha passat hores contemplant la
lluna i les estrelles pensant què devia estar fent la
Rosa. Des d’on miraria aquest cel tan destapat.

La Mercè obre la porta de casa i sent un cruixit


intens. Arruga el front. No fa gens de vent, però a
través de la porta que dona al jardí li sembla veure
que les branques de la morera es mouen. El crui-
xit es fa més profund. Surt a fora. Les branques
s’estan entortolligant entre elles i amb una cadèn-
cia delicada es van bellugant i estirant-se fins que
es queden immòbils.
Totes, totes les branques en la mateixa direc-
ció, cap al terrat on estenien la roba.

27
Fixa-t’hi, no veus que creixen en direcció a
la nostra habitació? Em busca. Te’n recordes
quan vam venir a viure aquí? Les branques
creixien cap allà, lluny de casa. Ves a saber a
qui buscaven.
T’estan buscant, Rosa? On ets?
T’enyora. La morera t’enyora.
La Mercè puja corrents les escales que donen
al terrat. No hi ha roba estesa, però l’olor de per-
fum de taronges la fa caure de genolls. I amb els
palmells tocant el terra s’adona que en un racó del
terrat hi ha la regadora. S’hi acosta. A dins hi ha
aigua fresca, nítida, s’hi pot veure reflectida.
La frontera que ens separa és finíssima.
Un rostre cansat, amb ulleres fosques i arru-
gues al voltant dels ulls. Des de l’alçada del terrat,
mira la morera. Ara les branques han canviat de
direcció i apunten cap al menjador.
—Bon dia.
La Mercè es gira de cop, espantada. L’Aurora,
la veïna, la contempla des del seu terrat mentre
estén roba. És molt baixeta i té l’esquena corbada.
Els cabells blancs i una mica rinxolats els duu aga-
fats amb una pinça negra. La cara és plena d’ar-
rugues allargades i profundes. Col·loca una agulla
d’estendre a una camisa negra.
—Vas arribar ahir. —La seva veu és greu i aspra.
La Mercè fa que sí amb el cap.

28
L’Aurora somriu.
—Vine. Vine a casa. Et convido a esmorzar.

El te bullent li crema el paladar. La Mercè hi col·


loca la llengua per alleugerir el dolor.
—Només va venir una vegada a casa. El primer
dia que va arribar. Després, ja es va tancar a casa
vostra. Jo a vegades l’observava des del terrat o
des de la finestra de les golfes com arreglava el jar-
dí, amb quina afició ho feia. Quina delicadesa! Però
no la veia bé. No es cuidava. —Fa que no amb el
cap i beu un glop de whisky amb gel. Deixa el got
a la taula i mou les mans fent rodones—. Un dia va
començar a cremar àlbums i àlbums de fotos i més
fotos al jardí. Vaig obrir la finestra de les golfes.
Què fas?, li vaig preguntar. Va alçar la cara i em
va mirar. —S’acaricia les galtes—. La tenia plena
de mocs i llàgrimes. I saps què em va dir? Que no
podia més, que no tenia cap sentit seguir aquí per-
què tu estaves molt malament. I el “molt malament”
m’ho va dir amb contundència. I també deia que
com que no et recordaria ningú quan et morissis,
qui sap on aniries. I que ho volia cremar tot, tot, no
deixar cap rastre, que ningú us pogués recordar.
La Mercè sent guspires al paladar. Mira la safa-
ta de sobre la taula plena de galetes.
—Però soc aquí, em recorden, els peixos em
recorden.

29
—L’últim que em va dir va ser que no entenia
com perdia el temps abans, quan estava viva, mi-
rant fotografies si et tenia a tu de carn i ossos, i
sabent que el temps se li esgotava.
La Mercè tira el cap enrere i tanca els ulls.
—Es va tancar a casa i va embogir, Mercè. No
ho sé. La gent, quan arriba aquí, després del pri-
mer impacte, aprofita i fa visites, surt, surt molt
abans que l’oblidin i desaparegui. —Fa un altre
glop—. Mai saps quant temps t’hi pots quedar.
Quan deixaran d’enyorar-te. —Agafa aire i s’ai-
xeca i es dirigeix cap al tocadiscos—. Depenem
d’això, aquí!
L’Aurora col·loca un disc que comença a girar
fins a emetre les notes vellutades d’un saxo. Co-
mença a sonar un blues.
La Mercè es fixa en una fotografia emmarcada i
penjada a la paret. S’aixeca i s’hi apropa. L’Aurora
surt abraçada a dos nois joves. Tots tres somriuen
a càmera. La Mercè nota l’alè d’alcohol de l’Auro-
ra a l’orella:
—Són els meus fills.
La Mercè es gira i mira l’Aurora que s’ha encès
un cigarret i treu el fum. Torna a mirar la fotografia.
—Em queda poc temps, aquí, Aurora. Els pei-
xos es moriran, o m’oblidaran. No entenc com és
que no ho han fet ja. I si desaparec, què passarà
amb la Rosa?

30
—Desapareixerà d’on és ara perquè aquí ningú
l’enyorarà. —L’Aurora fa un cop de barbeta a la
foto—. Et fa por? Perquè ho pots arreglar.
—Què?
L’Aurora fa una pipada profunda.
—Has de saber controlar-ho bé. No vas notar
mai la presència de la Rosa quan estaves viva?
Sense poder-ho evitar, a vegades les dues realitats
es fusionen. Molt subtilment. Molt poca estona.
Uns segons. Potser algun dia ho notaràs.
—Sí... M’ha passat aquesta nit. A la piscina.
L’Aurora agafa de sobre la taula un cendrer i hi
tira la cendra.
—Doncs ho pots provocar. Pots travessar la
frontera. És difícil i requereix pràctica. No et pen-
sis que és tot clar i nítid, quan ho fas. Jo ja hi tinc
experiència, i me’n surto bé. Si sabessis... hi ha
gent que ho fa sovint. —L’Aurora fa els ulls pe-
tits—. Un cop arribes aquí, Mercè, t’hi vols que-
dar. —Mira fixament la fotografia. Els fills de l’Au-
rora, tot i el somriure, sembla que la contemplin
amb tristesa—. I fas el que sigui.
De cop, la Mercè sent com un cop de puny a
l’estómac i moltes ganes de vomitar. S’ajup. El te
cavalca per l’esòfag fins a sortir amb bilis per la
boca. Li costa respirar. El pit li puja i baixa frenè-
tic. Mira l’Aurora.
—Me n’haig d’anar.

31
El sol del migdia il·lumina la moto. L’Eduard seu
al costat del vehicle i arrenca herbes. Un cigarret
li penja de la boca. La Mercè se li apropa. L’Edu-
ard aixeca el cap i tanca una mica els ulls perquè
li molesta el sol. La Mercè es posa davant seu,
l’Eduard s’agafa a la moto per fer força per aixe-
car-se. La Mercè agafa aire, arronsa el front. La
seva veu és completament trencada:
—Per què ho vas fer?
L’Eduard prem els llavis i mira a terra. La Mercè
fa un cop de peu a la roda de la moto i continua:
—Et pensaves que no ho descobriria?
L’Eduard es frega els cabells nerviós.
—És clar que m’ho esperava. Era qüestió de
dies. No sé què dir.
—M’has amargat totes les nits des que vaig
conèixer la Rosa. Què passava? Tenies por que
t’oblidés i morissis? Teníem setze anys, Eduard!
Setze! No tenies més gent a qui fer-li?
L’Eduard tomba la cara i abaixa la barbeta.
—Ah, que no era l’única persona? No era l’úni-
ca a qui li feies, Eduard?
—El meu germà petit.
La Mercè l’assenyala i fa que sí amb el cap amb
el rostre envermellit.
—Per això continues viu, aquí. L’hi fas a ell,
també? Li xiuxiueges records mentre dorm perquè
no t’oblidi? I jo mitja vida pensant que no t’havia

32
oblidat, que el nostre amor era massa potent. Que
amb la Rosa era diferent i potser el subconscient
m’estava avisant que no era un amor tan intens
com el teu. I la culpabilitat. La culpabilitat.
L’Eduard obre la boca, encongeix els ulls, re-
brega les galtes i es posa a plorar. Brama com un
nadó. La Mercè dubta, es mossega el llavi inferior
i finalment se li apropa i li acaricia un braç. L’Edu-
ard li agafa la mà. La Mercè li prem amb força.
—Jo estava molt enamorat de tu, Mercè, però
quan vaig arribar aquí, mira, podia continuar fent
de tot. Perdona’m, sisplau. Era massa jove, no em
tocava. —Li acaricia la mà—. La nit d’ahir a la pis-
cina és la millor, la més especial que he passat dels
més de quaranta anys que fa que soc aquí.
S’abracen. L’Eduard enfonsa la cara a la seva
espatlla. La Mercè li acaricia l’esquena, la nuca i li
posa la mà al pit i fa una mica de força per sepa-
rar-se’n. Es treu les claus de casa d’una butxaca
i la fotografia on surten ella i la Rosa davant del
Sena de l’altra, i ho posa a la mà de l’Eduard.
—Necessito que em facis un favor.
L’Eduard somiqueja. Es frega el nas.
—El que sigui.
—Vull que cada nit miris la fotografia, aquesta
fotografia, i em recordis. Que recordis la nit d’ahir
a la piscina. —Prem fort la mà de l’Eduard fins a
notar les claus—. I cada dia, al matí, hauràs d’anar

33
a casa meva. Primer, donaràs menjar als peixos
que trobaràs a l’aquari. De tant en tant els canvi-
es l’aigua. I després, surt al jardí. Rega les flors i
cuida molt la morera. T’explicaré bé com fer-ho.
Veuràs que les seves branques es mouen. Això vol
dir que tot va bé. Promet-me que ho faràs.
—Però, tu?
—Em queda molt poc per estar aquí. Pro-
met-m’ho. Si ho fas, no hauré de perseguir la Rosa.
No ens perseguirem. M’entens? Estarem juntes si
aquí fas tot això per mantenir-nos vives allà on si-
gui. Alhora. Per no perseguir-nos. Per això és tan
important que ho facis. Ens has de mantenir vives
a través del teu record i el dels peixos i el jardí.
L’Eduard agafa les claus i contempla la foto-
grafia.
—Sí, t’ho prometo, però jo no puc seguir així,
no sé quant temps aguantaré fent això. Crec que
ja no vull ser un etern adolescent. Em sento tan
i tan malament. No sé quant aguantaré viu, aquí.
El meu germà necessita oblidar-me. M’he passat
molt.
—Tant me fa, perquè quan això passi, quan et
moris aquí i llavors deixis de recordar-me i de cui-
dar el peixos i el jardí, allà on haguem d’anar la
Rosa i jo, hi anirem juntes.
Mortes o vives. Ja es veurà.

34
Les turbulències fan tremolar l’avió. Una dona
mira per la finestra els núvols com passen veloços
per davant la finestra. Es gira i mira la dona que
seu al seu costat. Té moltíssimes pigues a la cara i
una piga negra al costat del nas que brilla. Fa olor
de perfum de taronges. Li somriu:
—Que estrany, és com si et conegués de sempre.
I la seva veu li llepa els timpans com si escurés
mel. Molt dolçament. Molt.
Un plaer pesant i profund que bressola les vís-
ceres.
Un plaer antic.

35
© Elisenda Solsona, 2020
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Cristina Carbonell