Está en la página 1de 13

Distopies

íntimes
RAMON MAS
Ramon Mas

DISTOPIES ÍNTIMES

Tinc un botó

Ed. Males Herbes


2020
Tinc un botó

M’inclino sobre el prestatge dels productes taron-


ges per veure-li el clatell. Sempre m’ha agradat
més amb els cabells curts. Un coll així mereix dits
que el desitgin. Omplo el carro sense saber què hi
fico, només per dissimular. Faig cinc passes i tren-
co a l’esquerra pel passadís del fons, el de la mar-
ca blanca. Agafo aire per tants orificis com puc.
Quan els pulmons diuen prou compto fins a tres i
el deixo anar lentament. Avanço pel passadís de la
marca verda, directe cap a ella.
Tinc allò al pit. No són pessigolles, és la sensació
d’estar a dins d’un ascensor que es desploma des
d’un setè pis. Soc la dona que rellisca a prop dels lí-
mits del llenguatge i cau daltabaix, atrapada al fons
del pou on les coses no tenen com ser dites.
És davant meu.

3
Soc la tercera de la cua. El primer és un vell
amb l’esquena torta i una berruga darrere l’orella.
Li vol donar conversa. Ella es limita a fer la seva
feina. L’home insisteix amb un comentari sexis-
ta disfressat d’acudit. Ella no respondrà, sembla
mentida que no se n’adoni.
Em toca. Poso els tres productes de color blau i
els dos de color taronja sobre la cinta transporta-
dora. És inaudit que algú combini marques, però
no és il·legal, i ella no en fa ni més ni més. Esca-
neja els codis i m’ensenya el preu a la pantalla de
la caixa registradora.
Li miro els pits, porta una xapa amb el nom
penjada a la bata: Digue’m Laura. Pujo la vista cap
al coll, la barbeta, la boca, el nas... i em quedo
encallada. No puc enfrontar-me als seus ulls. Avui
tampoc. Dic merda per dins i pago el que toca.
I torno a casa i intento escriure aquest conte.
Bé, no és exactament aquest el que intento es-
criure, perquè això no és cap conte. En el que
escric soc capaç de mirar-la als ulls. Li dic pel nom
i ella em reconeix, em recorda, i compartim un
somriure. Però serà millor que no escrigui res, la
ficció no és consol, sinó consciència, i ja soc prou
conscient de la meva derrota.

M’hi vaig involucrar a fons. Corrien dies de por i


eufòria, i tancar-se a casa era cosa d’insensibles.

4
Necessitàvem esbravar tot aquell xarbot. A més,
jo m’ho creia de veritat. No era com tots aquells
cínics que es van afegir al carro guanyador quan
la guerra ja semblava inevitable. Jo tenia un bàn-
dol, i estava convençuda que érem els bons.
Fins que l’antagonisme es va estancar. La cris-
pació es va estabilitzar. Tocava assumir que els
bàndols eren allà i que no desapareixerien mai.
L’enemic seguiria sent el teu veí i el teu company
de feina, de vegades fins i tot un familiar. O aprení-
em a conviure-hi o ens exterminàvem mútuament.
Des de dalt van dir que s’havia d’imposar el ci-
visme. I el van imposar. Una rivalitat saludable,
deien, una tensió continguda que donés múscul
a l’economia. Una guerra civil latent que ens fes
millors ciutadans, ens obligués a implicar-nos so-
cialment i a ser uns consumidors més actius. I així
estem, instal·lades en la pau perpètua, on els anys
són tan anodins que semblen dècades.
Però en aquell moment la crispació fregava la
histèria, i semblava que tot havia d’esclatar. Cap de
les cinc marques tenia intenció de cedir un sol cen-
tímetre de mercat als altres colors. Els consumi-
dors preníem els carrers dia sí i dia també, tallàvem
avingudes i bloquejàvem l’entrada als comerços ri-
vals. Els ferits es comptaven per dotzenes.
Ella se’n mantenia al marge. Ni tan sols es pre-
nia la molèstia de dissimular. Jo estava massa en-

5
febrada amb la causa per adonar-me del que allò
significava. Si no volia prendre partit era el seu
problema, pensava, la seva vida social seria d’un
gris monolític, sense complementaris ni suple-
mentaris. Però l’estimava massa per intentar con-
vence-la. A més, el món que compartíem era de
portes endins, de cossos endins, i les marques no
hi tenien lloc.
Va ser error meu, hauria d’haver advertit que la
seva actitud no era d’indiferència, sinó de menys-
preu. La Laura repudiava el sistema de marques, i
no és només que rebutgés la identitat de cadascun
dels cinc colors, també en qüestionava la seva es-
sència, el seu dret a existir.
Com era d’esperar, quan va arribar el moment
d’establir les bases per a la treva, ella i els que
pensaven com ella van ser assenyalats des de dalt.
Se’ls va anomenar «els grisos». Eren l’enemic
comú a tots els bàndols, i per a combatre’l, les 5
marques van aparcar temporalment les diferènci-
es i van formar una coalició. Exigien el seu dret a
discrepar.
Així que els grisos van ser suprimits.
I es va instaurar la pau perpètua.

Li toco els llavis. Un fil de bava espumosa li penja de


la comissura. Tenen el tacte que han de tenir: si els
mossegués sagnarien. N’hi ha prou per saber que

6
està viva. No li faré cap mal. Aquest retrobament és
un regal que vull desembolicar a poc a poc, un èxit
en què ja no gosava somniar. És igual que estiguem
en un soterrani humit i ple de rates, és igual que
els cables pelats de la paret espeteguin i amenacin
d’electrocutar-nos. Ni tan sols el fet que ella estigui
inconscient m’espatllarà aquest moment.

Això de fa dotze dies podia no haver passat mai.


Ara continuaria en la inòpia, feliç tan sols per
l’absència de grans tragèdies. Però la casualitat és
més reveladora que el destí. No és un barri per on
passi gaire sovint, de fet només hi vaig anar per
aconseguir que un client em signés uns papers.
Tot ben banal. Com la gana que em va empènyer
a entrar al supermercat i comprar un paquet d’es-
morzar en barra. Les de la marca taronja són les
millors, tenen més vitamines que les altres.
No va ser com veure un fantasma. Va ser com
quan obres els ulls a dins d’un somni i t’adones
que encara no t’has despertat, sinó que segueixes
atrapada a dins del teu cap, i que el braç que t’ha-
vien amputat en el somni anterior ara està empel-
tat al tronc d’un individu grotesc que l’utilitza per
a finalitats poc clares.
La Laura havia estat suprimida, tenia un docu-
ment oficial que ho acreditava signat pel mateix
comandant de la policia, i aquell home no certifi-

7
cava res que no hagués matat amb les seves pròpi-
es mans. I de cop, a la caixa del supermercat… No
podia ser ella, havia de ser algú que s’hi assem-
blava, algú en qui el meu inconscient projectava
la pèrdua. Fos com fos, no em privaria del plaer
d’espiar-la.

La desconnexió l’ha deixat penjada als llimbs. Co-


menço a estar cansada d’esperar que recuperi la
consciència, a més no tinc garanties de res. És
probable que quedi en estat vegetatiu, que obri
els ulls i res no canviï, sense xiscles ni preguntes,
només la boca oberta i la mirada perduda. I la in-
diferència és més dolorosa que l’oblit. Però no, al
final es despertarà, n’estic segura…

No sortia mai del supermercat, ni ella ni la resta de


treballadors. Vivien i morien allà dins, cada dia. Jo
ho feia a la vorera del davant, també cada dia.
Aprofitava qualsevol moment per tornar-hi. Comp-
tava fins a vint-i-tres, agafava aire i m’endinsava en
aquell recinte higiènic i endreçat.
Hi imperava l’olor de líquid desinfectant. Els
colors estaven repartits equitativament, col·locats
de tal manera que tots suscitessin el mateix im-
pacte visual en el comprador. En això era igual
que la resta de supermercats estatals. Democràcia
mercantil, en diuen. Equilibri econòmic.

8
Una calma inalterable i encomanadissa s’escam-
pava per l’aire i marfonia els nervis de qualsevol
que hi entrés. Allà dins era impossible cap sorti-
da de to. Si m’envalentia podia entrar-hi fins a tres
cops en una mateixa hora: comprava productes
sense sentit, estris d’usos contradictoris i de colors
diferents, però ningú s’immutava.
Els treballadors feien la seva feina assossega-
dament, sense parar atenció a res que no fossin
obligacions laborals. I somreien. Els seus som-
riures eren escuts. Amb ells defensaven la pau i
l’harmonia de l’establiment davant de qualsevol
atac. Si un client alterava l’harmonia fent caure
una pila de llaunes o trencant un pot de vidre, ells
ho recollien i ho reordenaven en silenci, sense fer
escarafalls.
Per sort els compradors respiraven d’una altra
manera. Un vell barbut amb ulls de boig i les galtes
erosionades em va veure les llàgrimes en sortir per
la porta. Seia en un repeu, al costat de l’entrada, i
tenia una bossa de paper amb el logotip del super-
mercat entre les cames. Feia tot l’efecte d’estar-me
esperant. A mi o a algú com jo.
Quan li vaig dir que d’acord, que el seguiria,
no esperava que em portés a una residència de la
tercera edat. La meva aparició va obrir un parèn-
tesi en les partides de dòmino. La remor es va es-
campar per la sala d’esbarjo. Els avis s’aixecaven

9
lentament i venien a encerclar-me. Vaig certificar
que sí, que m’esperaven, a mi o a algú com jo,
i que abans n’hi havia hagut d’altres.
Em van fer seure en una butaca beix i em van
explicar un conte. Una fantasia idiota sobre la gent
de menys de seixanta. Les veus sortien de la mul-
titud sense que pogués determinar-ne un origen
precís. Teniu un botó, deien, us l’implanten tot just
néixer. Qualsevol ciutadà vingut al món després de
l’any 114 el porta incorporat. Però és un secret,
imperceptible a simple vista. A més, no el podeu
utilitzar. Està prohibit. L’únic que té autoritat per
fer-ho és l’estat. El botó els pertany.
S’expressaven amb idees soltes, incapaços de
cosir-les en una exposició clara i entenedora. Una
frase sense objecte per aquí, una observació fora
de to per allà. El resultat semblava un deliri col·
lectiu, una conspiració senil per a fer embogir els
menors de seixanta anys. Era totalment absurd.
I estava clar que era veritat.

No és el lloc ideal. Jo hauria preferit una cabana


de fusta arran de bosc, o una casa de pagès entre
camps. Però no estic segura que res d’això exis-
teixi més enllà dels documentals. La metròpoli és
l’única realitat que conec, la resta són línies als
mapes. A més, especulacions a banda, ningú pot
abandonar la ciutat sense un visat, i encara que

10
mogués cel i terra per obtenir el meu, a ella mai
no l’hi concedirien.
No és el lloc ideal, però sí que és el millor lloc
possible: un soterrani ampli amb dos punts de
llum natural a tocar del sostre, una cuina elèctri-
ca en un costat i un plat de dutxa a l’altre. Hi he
aplegat prou conserves per alimentar-nos durant
trenta mesos, i un disc dur ple de música, llibres i
cinema, una tria del que vam llegir, mirar i escol-
tar quan estàvem juntes.
He arreglat un dormitori precari en una can-
tonada: un matalàs ample, un calaix amb roba de
totes dues i el pòster d’aquell quadre de Klimt que
li agradava. L’espai no s’assembla en res a l’apar-
tament que compartíem, però hi ha algunes de les
coses que ens estimem. Tot i així, he preferit des-
fer-me dels records on hi havia la nostra emprem-
ta. No vull trobar res que ens expliqui qui érem,
ni fotografies, ni cartes d’amor, ni notes de discul-
pes. Tot això ens podria condicionar.
M’agradaria creure que tot tornarà a ser com
abans. També m’agradaria mudar la pell cada vint
dies, o volar amb un pensament alegre, però ja no
tinc edat per creure en quimeres. A més, encara que
la realitat s’entossudeixi a sorprendre’m, mai deixa
d’avançar, i amb cada gir, per dolorós que sigui, em
porta una mica més lluny del punt de partida. Per
això he tancat el pany i he llançat la clau a vàter.

11
M’estiro al seu costat i em palpo el clatell. El
botó no és tan secret com deien els vells. Per a
ella ha estat la segona vegada, però tot i així ha
funcionat de seguida, només falta esperar que es
desperti. Perquè ho farà, n’estic segura. I amb mi
també funcionarà, només haig de pitjar fort.
Tornarem a començar, encara que no sigui des
del principi. Gravarem records nous sobre els re-
cords suprimits. Resseguirem sentiments antics
sense ser-ne conscients. Aquest soterrani serà tot
el nostre món, alçat sobre les ruïnes d’allò que ens
van prendre.
Li estrenyo la mà. Amb l’altra palpo el botó de
reiniciar. Compto fins a tres, agafo aire i

12
© Ramon Mas Baucells, 2020
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Joana Castells Savall