TEMA 3.

RESPIRACIÓN
1. CONCEPTO
“Función mecánica y automática regulada por los centros respiratorios bulbares, la misión de
los cuales es la asimilación del oxígeno del aire para la nutrición de nuestros tejidos y
desprender el anhídrido carbónico, producto de la eliminación de éstos” (Comellas y Perpinyà,
1987).

• La respiración es vital y necesaria, es una fuente importante de energía para el organismo.

• La respiración se encuentra regulada por el auto-reflejo pulmonar y por centros
respiratorios bulbares, que adaptan automáticamente la respiración a las necesidades del
momento.

• La palabra respiración proviene del griego “psyche pneuma”, que significa: alma, aliento,
aire y espíritu vital.
• Respirar es un acto vital para nuestra existencia y está íntimamente vinculada con la salud
y el bienestar.
• La respiración consciente es un recurso muy importante para potenciar la energía vital.
• Normalmente, desarrollamos patrones respiratorios insuficientes o incompletos.
• Es importante ser consciente de la importancia de una buena respiración y no considerarla
solamente un acto mecánico.

2. GESTO RESPIRATORIO
• Es el que hacemos para respirar. Es una interfaz (conexión física y funcional) y una
interacción entre el sistema visceral y el sistema locomotor.

• Es casi siempre inconsciente y automático.

• Pero también es un acto sobre el que podemos intervenir voluntaria y conscientemente.
• Influye en nuestras acciones, emociones y está influenciado por ellas.

3. RESPIRACIÓN INTERNA Y EXTERNA

• Respiración interna:
Se produce en los tejidos y células. Es el proceso por el cual las células “toman” el oxígeno y
“desechan” el dióxido de carbono.
• Respiración externa (ventilación):
Se produce en los pulmones.
Aire que entra y sale de los pulmones (12 a 17 veces por minuto).
Gracias a este proceso de entrada y salida de aire, en los pulmones se realiza la hematosis,
transformación de sangre venosa en arterial, es decir, intercambio de oxígeno y dióxido de
carbono.
4. ANATOMÍA DE LA RESPIRACIÓN
• ESQUELETO DE LA RESPIRACIÓN
El aparato respiratorio se sostiene en una estructura ósea
Da forma a los movimientos respiratorios y asegura una estabilidad.
Están implicados muchos huesos y cartílagos que tienen gran movilidad gracias a la gran
cantidad de articulaciones (más de 80).
Caja torácica:
• Por detrás: 12 vértebras dorsales con sus discos intervertebrales
• Detrás y a los lados: costillas
• Delante: cartílagos costales
• Delante medio: esternón
La pelvis también está implicada en la respiración, porque es la parte baja del cajón abdominal.
La cintura escapular: huesos y articulaciones que unen los miembros superiores al tronco
(esternón, clavículas y omóplatos).
Vértebras del cuello: implicadas en la respiración porque “sostienen” el cuello, por donde pasa
la tráquea, laringe y faringe, y en ellas se insertan músculos que funcionan como inspiradores.
Huesos del cráneo: dan inserción a músculos de la respiración.
A) VÍSCERAS DE LA RESPIRACIÓN
Se sitúan en:
• El tórax: pulmones (vísceras funcionales de la respiración, aseguran la ventilación) y
vías aéreas inferiores (bronquios).
• El cuello y la cabeza: vías aéreas superiores (faringe, boca, nariz, tráquea, laringe).
B) MÚSCULOS DE LA RESPIRACIÓN
Participan muchos músculos, que en su mayoría NO tienen como función principal la
respiración. Intervienen al contraerse o al relajarse.
Además, hay acciones respiratorias que se hacen sin acción muscular.
Inspiradores: para aumentar el volumen de los pulmones, tirando de su base o hacia las caras
laterales, anterior y posterior.
• Diafragma (principal inspirador; su punto más alto: situado a nivel de la 4ª o 5ª costilla, por
encima de la punta del esternón, y por detrás a la altura de la 7ª vértebra dorsal. Su punto más
bajo: detrás, situado en la vértebra L3).
• Intercostales (desde la cintura escapular, desde la columna dorsal)
• Algunos pequeños músculos del cuello
Espiradores: el retorno elástico es la primera fuerza espiradora. Su acción disminuye el
volumen del pulmón, descendiendo las costillas o subiendo la base del pulmón (abdominales e
intercostales internos).
5. CICLO RESPIRATORIO
• Inspiración: Es el tiempo que se dedica a hacer que el aire llegue a los pulmones desde el
exterior del cuerpo. Se manifiesta por una expansión de una parte del tronco: abdomen,
costillas… Puede variar la velocidad, el sonido.
• Espiración: Es el tiempo en el que se saca el aire desde los pulmones al exterior del cuerpo.
Se manifiesta por un “cierre” de una parte del tronco: costillas, abdomen… Puede variar la
velocidad, el sonido.
• Apnea: Momento de pausa del flujo respiratorio. Se manifiesta por una suspensión del
movimiento. En general se hace naturalmente, al pasar de un movimiento respiratorio a
otro, reguladas por la necesidad de oxígeno y expulsión de gas carbónico del organismo.
Pero, también se puede modificar voluntariamente.

• Un ciclo respiratorio completo comprende tres tiempos:

1) Inspiración nasal amplia y profunda (de 6 a 8 segundos), calienta el aire, lo humedece y
lo limpia.
2) Detención del movimiento respiratorio (apnea) (de 2 a 3 segundos). Ligera suspensión
en que se tiene la sensación de descansar sobre las costillas).
3) Espiración bucal o nasal, lenta y controlada (de 8 a 10 segundos).
A) RESPIRAR POR LA NARIZ O POR LA BOCA
• Respirar por la nariz: El aire es calentado y humedecido por la mucosa. Limpiado del polvo
por los pelos. Purificado de bacterias por el moco. Además, se estimula el nervio olfatorio.
• Respirar por la boca: Menor resistencia, por lo que se puede movilizar más fácilmente
mayores cantidades de aire (respiraciones profundas con mayor facilidad); importante en:
o Actividad física intensa
o Inspiraciones rápidas (nadadores, cantantes)
o Técnicas de espiración muy profunda.
La respiración es un acto que concierne a todo el cuerpo, los movimientos respiratorios tienen
prolongaciones necesarias hasta las extremidades.
Además, influye en el conjunto de funciones corporales, superando al “aparato respiratorio”.

6. TIPOS DE RESPIRACIÓN
Hay dos grandes tipos de gestos respiratorios: abdominal y costal.
Se pueden combinar de diferentes maneras dando lugar a gran variedad de respiraciones.
Ninguna de ellas es “buena” o “mala”, sino que son apropiadas para finalidades diferentes.
A) ABDOMINAL:
Durante la inspiración se abomba la pared anterior del abdomen, se hunde en la espiración y
permanece inmóvil la parte superior del tórax. (diafragmática-abdominal según dossier)
Beneficios:
- Mejora el funcionamiento de los órganos intestinales.
- Favorece la concentración y la atención mental.
- Equilibra las emociones.
- Previene trastornos cardiovasculares.
- Facilita el sueño.
- Activa el sistema circulatorio.
B) COSTAL SUPERIOR O CLAVICULAR
Durante la inspiración se abomba la parte superior del tórax y se eleva la clavícula. (Torácica
según dossier).
Aumenta el diámetro de la caja torácica, gracias a la elevación de las costillas, lo que abre el
pulmón.
Intervienen los músculos que se insertan en las costillas y que sus fibras se dirigen hacia arriba.
Beneficios:
- Tonifican los músculos costales.
- Contribuyen a conservar la apertura de la caja torácica, importante en una vida sedentaria.
- Provocan elevación del tono, entonces son dinamizantes.
C) COSTO-ABDOMINAL O DIAFRAGMÁTICA:
Durante la inspiración hay movilidad en las costillas inferiores y en la parte superior del
abdomen. Este tipo es el más recomendable para la fonación. (integral o abdomino-torácica-
diafragmática, según dossier)
Inspiración: se hace mediante dos mecanismos principales, que organizan la contracción del
diafragma en relación con los elementos que le rodean.
1) La contracción del músculo lleva a el centro hacia la pelvis (de pie, desciende), este
descenso se transmite a la base de los pulmones, que se “agrandan” hacia abajo, aumenta la
demanda de aire, produciendo la inspiración. Esto provoca un empuje del abdomen, que se
deforma.
2) Si el centro frénico se inmoviliza, la contracción del diafragma tracciona la parte baja de las
costillas hacia arriba, entonces las costillas se elevan y separan lateralmente.
Espiración: no depende de la contracción diafragmática, sino por retorno elástico o por acción
de músculos espiradores.
Beneficios:
- Eficaces en máxima ventilación con esfuerzo muscular mínimo.
- Movilizan las vísceras abdominales, favoreciendo el drenaje circulatorio y a veces su
función.
- Queda relajada la parte alta del tronco, las costillas y los hombros.
- Si se integra la parte costal, se moviliza una zona muy crispada por el estrés: parte alta del
abdomen.
D) RESPIRACIÓN COMPLETA:
Encadena las respiraciones abdominales, diafragmática y costal superior (en este orden).
Beneficios:
- Mejora la concentración.
- Reduce la ansiedad.
- Favorece el control del estrés.
- Aumenta la calidad del sueño.
- Mejora la resistencia física.

E) RESPIRACIÓN PARADÓJICA:

• Es una respiración costal.

• En la inspiración hay tal apertura de las costillas que el pulmón se estira y sube su base,
entonces se contrae la masa abdominal.

• En la espiración las costillas se cierran y bajan, el abdomen desciende y se abomba.

• Es lo contrario a la respiración diafragmática.
Beneficios:
- Fuerza en músculos inspiradores costales, que ayudan en caso de costillas muy cerradas o
columna dorsal con tendencia a ir hacia adelante.
- Sin embargo, puede limitar el acceso a diversos movimientos ventilatorios, puede generar
rigidez a nivel torácico y a veces opresión de las vísceras abdominales.

7. SALUD Y RESPIRACIÓN
• Los antiguos practicantes de yoga probablemente hayan sido los primeros en descubrir la
relación de la respiración y los estados mentales.
• Hoy en día ya es una técnica terapéutica para reducir el estrés y conseguir la calma y una
sensación de autocontrol.
• En el lenguaje cotidiano también se manifiesta este “conocimiento” de la conexión mente-
cuerpo, por ejemplo, al decir:
“me he quedado sin aliento”, “nos tomamos un respiro”.
Los cambios emocionales intensos se reflejan claramente en cambios en la pauta respiratoria:
• Miedo: respiración rápida y superficial
• Ira: inspiraciones cortas y rápidas, pero espiraciones enérgicas y rápidas.
• Ansiedad: rápida y a veces irregular.
• Dolor: contención de la respiración.
• Alegría, amor, perdón: respiración lenta, suave, con sensación de paz y bienestar
La relación entre respiración y mente es recíproca → Podemos cambiar nuestro estado
emocional mediante la alteración consciente de nuestra pauta de respiración.
Metáfora de la cometa:
El estado mental (emocional) es la cometa, la respiración es el cordel que la controla.
Si tiramos con suavidad y firmeza, la cometa remonta vuelo despreocupadamente; si tiramos
con brusquedad, dará una sacudida y puede caer.
Si respiramos lento y suavemente, el estado emocional es sosegado. Si respiramos rápido,
irregular y superficialmente, la mente se inquieta.

8. RELACIÓN DE LA RESPIRACIÓN CON LA GLOBALIDAD

• MOVIMIENTO: Una buena respiración ayuda a hacer los movimientos sin tanto cansancio.
• ESQUEMA CORPORAL: Por las sensaciones interoceptivas que provoca, ayuda a la
percepción del propio cuerpo y contribuye a la elaboración del esquema corporal.
• ATENCIÓN: Está vinculada a la atención interiorizada. Una respiración acelerada y
superficial dificulta los procesos de atención. Ayuda a calmar y centrar la mente.
• EMOCIONES: Participa del fondo tónico en todas las emociones del sujeto. Las tensiones
emocionales inciden sobre la respiración. Una buena respiración ayuda a calmarse
emocionalmente. Ayuda a la relajación. (Niños inestables, ansiosos, etc. tienen la
respiración alterada).

• RITMO: Es la base del ritmo propio de cada persona.

Hay una relación directa entre las dificultades psicomotrices y una respiración incorrecta. En
general, provoca ansiedad, cansancio y dificultades para concentrarse.
9. ACTIVIDADES DE RESPIRACIÓN
PROCESO DE APRENDIZAJE (Educación o reeducación):
1) Control del ciclo respiratorio:
a) Control de la espiración.
b) Control de la inspiración.
c) Parada del movimiento.
2) Control de los diferentes tipos de respiración:
a) Torácica.
b) Abdominal.
c) Diafragmática.
3) Perfeccionamiento/automatización del proceso de respiración:
a) Ejercicios sin materiales (espiración nasal, bucal, soplando, silbando, diferentes tipos
de respiración…)
b) Ejercicios con materiales (papel de seda, velas, pajitas, pelotas livianas, globos,
molinos de viento…)

10. OBJETIVOS DE LAS ACTIVIDADES DE RESPIRACIÓN

El gesto respiratorio no siempre coincide con la necesidad de oxigeno del cuerpo, sino que se
puede relacionar con otros objetivos:
• Acompañar el impulso de un movimiento
• Modificar emociones
• Modificar tono muscular, hacia la relajación o aumento de tono
• Para sostener la voz
• Toma de conciencia del acto respiratorio.
• Reconocer las fases del acto respiratorio.
• Familiarizarse con la respiración diafragmática con inspiración nasal.
• Mejora del proceso respiratorio para aumentar la capacidad pulmonar, purificar las vías
respiratorias, prevenir enfermedades derivadas de una incorrecta respiración.
TEMA 4. RELAXACIÓ
1. CONCEPTE I TIPUS
Disminució de la tensió tant muscular com emocional. Implica el coneixement del propi cos. La
respiració contribueix a la relaxació.
Cal distingir entre relaxament:
• Global (tot el cos)

• Segmentari (part del cos)

• Automàtic (sense intervenció, després d’exercicis que han produït cansament)

• Conscient (per mitjà de motivacions tàctils, auditives o de visualització; requereix domini
de l’esquema corporal)
RELACIÓ DE LA RELAXACIÓ AMB LA GLOBALITAT
Moviment: la capacitat de relaxació ajuda a disminuir les tensions musculars i a tonificar la
musculatura d’acord al moviment.
Esquema corporal: per les sensacions interoceptives, propioceptives i exteroceptives (segons
mètode) que provoca, ajuda a la percepció del propi cos i contribueix a l’elaboració o
reestructuració de l’EC.
Emocions: participa del fons tònic en totes les emocions del subjecte. Les tensions emocionals
es manifesten en tensions musculars. Ajuda a la reduir la ressonància emocional dels afectes.
Ajuda a prevenir l'estrès.
Atenció i processos cognitius: al reduir estats d’ansietat i angoixa ajuda a una major
disponibilitat mental.

2. OBJECTIUS I UTILITAT
OBJECTIUS DE LA RELAXACIÓ
Objectiu bàsic: Reduir la tensió psíquica disminuint la tensió muscular per mitjà de la
intervenció sobre el to muscular. Les tècniques de relaxació ajuden a percebre l’umbral
d’excitabilitat dels músculs i a disminuir la hipertensió muscular, produint una relaxació
psíquica (hipertonia de crit – hipotonia de distensió).
Al marge d’altres objectius més específics, es pot parlar de:
• Intervé en les emocions per mitjà del to muscular
• Ajuda a prevenir l’estrès
• Contribueix a l’elaboració i/o reestructuració de l’esquema corporal
• Contribueix a millorar les relaciones interpersonals
• Permet una millor adaptació personal
• Permet l’autonomia enfront d’agressions externes massa fortes
UTILITAT DE LA RELAXACIÓ
EN ADULTS
• Malalties psicosomàtiques (asma, úlceres, etc.)
• Malalties funcionals (trastorns sexuals)
• Trastorns motrius
• Trastorns psíquics
• Profilàctic: preparació al part, cansament, etc.
EN NENS
• Trastorns motrius: paratonia, sincinèsies, arítmies, incoordinacions, etc.
• Malalties psicosomàtiques
• Trastorns emocionals: pors, hiperemotivitat, inhibició, etc.
• Altres: Trastorns de la son, disgrafia, quequeig, tics, etc.

3. ASPECTES PSICOFISIOLOGICS DE LA RELAXACIÓ

• Hipotonia muscular
• Afluixament del masseter amb caiguda del maxil·lar inferior
• Disminució del reflex rotular
• Disminució dels potencials d’acció en l’EMG
• Augment de la temperatura cutània
• Modificacions cardiovasculars: disminució de la tensió arterial, etc.
• Modificacions respiratòries: disminució de l’amplitud, augment de la duració de la
inspiració i l’expiració
• Disminució de la percepció visual i de la sensibilitat superficial i augment de les
percepcions cenestèsiques
• Alguns autors han observat: augment de l’índex de glucèmia, disminució de l’índex de
colesterol, traçat similar a la fase de pre-somni en l’EEG

4. MÈTODES DE RELAXACIÓ PER L’ADULT

• Mètodes amb punt de vista fisiològic: Tenen per objectiu disminuir l’activitat tònica de
repòs i d’aquesta manera volen actuar sobre l’excitabilitat muscular. Es tracta de captar
contraccions musculars cada vegada més fines. Van al to perifèric. Ex. Jacobson
• Mètodes psicoteràpics globals: Fan servir l’autodecontracció concentrativa i intenten
amortir la ressonància dels afectes. El punt de partida és cerebral central. Ex. Schultz
• Mètodes de reeducació psicotònics: Estudien el to muscular com una forma
d’expressió de la personalitat. Ex. Ajuriaguerra i Alexander
• Tècniques de visualització Meditació i Mindfulness
Per adults: Schultz, Jacobson i Alexander.
Per nens: Kemmler, Cautela i Groden, Alexander, Wintrebert, Bergès – Bounes, Pascual.
ENTRENAMENT AUTÒGEN DE SCHULTZ
Tècnica psicoteràpica global, intenta que la pròpia persona faci els exercicis. Segons Schultz
l’autodecontracció permet arribar a una distensió i a una desconnexió de tot l’organisme,
aconseguint:
• Una distensió reparadora
• Una decontracció interior
• L’autoregulació de les funcions neurovegetatives
• L’augment potencial de les aptituds mentals
• La supressió del dolor
• L’autocontrol
MÈTODE SCHULTZ
Els exercicis són de dificultat creixent i necessita cadascun un aprenentatge d’uns 15 dies
(després d’un control mèdic). Van dirigits a 6 zones corporals:
1. Músculs: “El braç dret pesa”
2. Sistema vascular: “El braç dret està calent”
3. Cor: “El cor batega tranquil i fort”
4. Respiració: “La respiració és tranquil·la”
5. Òrgans abdominals: “El plexe solar està calent”
6. Cap: “El front està fresc”
El pas previ als exercicis: “Estic completament tranquil”
La fase de retorn: Moure els braços, respirar profund i obrir els ulls.
RELAXACIÓ PROGRESSIVA DE JACOBSON
Jacobson va observar que tota emoció va acompanyada de modificacions del sistema
muscular. Per ell, els aspectes mentals estan constituïts per una base fisiològica formada per
un conjunt de minúscules contraccions neuro-musculars: en cada moment, durant la reacció
humana, les estructures de resposta neuro-muscular acompanyen a les imatges i constitueixen
la part subjectivament observable de les activitats mentals.
El to muscular fisiològic contribueix a l’excitació hipotalàmica i cortical, per la qual cosa una
relaxació de la musculatura va acompanyada d’una disminució en l’estat d’excitabilitat de la
part simpàtica de l’hipotàlem i d’una disminució de l’excitabilitat a nivell del còrtex cerebral.
El mètode de Jacobson té per objectiu obtenir una reducció voluntària del to de repòs, la qual
cosa permet arribar al domini de l’excitabilitat cerebral.
Per arribar a aquest control, cal una doble presa de consciència:
o Presa de consciència de la sensació de tensió muscular
o Presa de consciència de la desaparició d’aquesta tensió quan el múscul està relaxat
MÈTODE DE JACOBSON 1RA FASE
És un nivell purament muscular. En posició decúbit dorsal. Consta dels següents moments:
• Prendre consciència de la sensació de contracció sobre un grup muscular determinat.
“Flexionar l’avantbraç sobre el braç, contraure’l amb força i concentrant-se en la sensació de
tensió”
• Relaxar els músculs d’aquesta zona i observar la sensació de desaparició de la tensió
muscular. “Relaxar els músculs deixant caure l’avantbraç”
• Per mitjà de la repetició tensió-distensió, intentar en cada distensió relaxar cada vegada més
els músculs, acostumar-se a percebre i fer desaparèixer contraccions cada vegada més fines

• Una vegada desenvolupament el sentit muscular caldrà arribar a la relaxació sense

contracció prèvia
Nivells de treball muscular durant la 1ra fase: bíceps, tríceps, flexors de la mà, extensors i
flexors del peu, flexors i extensors de la cadera, músculs abdominals i respiratoris, moviment
del cap, celles i front, parpelles, llavis, llengua, maxil·lars, obrir i tancar la boca, engolir,
sensacions a nivell de tacte, pressió i articulació.
2NA FASE: Integració de la relaxació a la vida quotidiana (en posició asseguda).
3RA FASE: L’últim nivell porta a una relaxació psíquica. La persona pren consciència de la
relació entre les tensions musculars i la seva afectivitat.
EUTONIA (ALEXANDER)
Eutonia: És un estat òptim de tensió muscular a totes les parts del cos en relació amb l’acció, el
moviment i el gest que es vol realitzar. És poder actuar amb el to i l’energia adients i necessaris
per cada situació de la vida.
L’eutonia no és només una regulació tònica, això només és el començament. A més a més de
treballar els músculs, treballa també els ossos: prendre consciència de l’esquelet, fer-lo
present, conscient i, a partir d’aquí alliberar l’os del múscul.
Vol autonomia de la persona, l’eutonista només acompanya la persona en el seu procés
d’autoconeixement sense interferir ni influenciar-la amb expectatives personals, cal que sigui
una actitud no invasora.
Es basa en la vivència del cos, i intenta fer prendre consciència dels espais interns i externs.
És una presa de consciència a través del contacte. Treballa també amb balanceigs i
estiraments. En concret, el desenvolupament de la consciència del cos a través de l’eutonia es
basa en les següents tècniques:
• El tacte conscient
Desenvolupament de la consciència de la sensibilitat superficial i profunda per mitjà de
l’estimulació conscient de la pell i del sentit del tacte (la qual cosa afectarà a la regulació del
tacte). Es fa a partir de l’observació del contacte del cos amb el terra, de la pell amb la roba, de
la posició d’un segment del cos en relació a un altre, etc. Es fa al començament de la sessió en
la forma de inventari. L’eutonista pot tocar l’alumne però cal fer aquest tacte de manera
conscient, completament present.
• La consciència de l’espai intern del volum corporal
És un treball profund sobre tota la pell, les articulacions, els ossos i els òrgans interns. L’espai
es refereix a les dimensions llarg, ample, gros i profund de cada part. Pot ajudar-se d’una
pilota.
En aquesta percepció de l’espai intern hi participen diversos tipus de receptors: exteroceptius
(pell, articulacions i òrgans dels sentits), propioceptius (músculs, tendons, articulacions i
laberint), viscerals (estómac i budells entre d’altres).
L’experiència de l’espai intern pot començar per la sensibilització de la superfície de la pell.
Una seqüència pot ser: sentir els límits de l’espai de la regió escollida o percebre el contingut
de la regió, ossos, articulacions i òrgans.

• Contacte conscient
És l’intercanvi actiu i conscient que s’estableix amb un mateix, amb un objecte o amb una altra
persona quan l’atenció es dirigeix més enllà dels límits del propi cos. Podem distingir entre:
o Contacte radiant: La persona desenvolupa la consciència de la seva pròpia radiació, que
emana constantment de la pell del cos (pell a pell, permeabilitat).
o Contacte lineal: Es prolonga la direcció de l’os en l’espai, més enllà del límit exterior de
la pell (circuit tancat, contacte amb un objecte). La prolongació s’ha de fer
conscientment i s’origina des de l’espai intern.
La diferència entre tacte i contacte és que quan fem servir el tacte ens mantenim dins la nostra
pròpia perifèria, però en el contacte l’energia surt del límit exterior del propi cos i passa a un
objecte, a un altre cos o a un altre segment del cos de la pròpia persona.

5. LA RELAXACIÓ EN EL NEN. MÈTODES DE RELAXACIÓ PELS NENS.

RELAXACIÓ EN EL NEN
• Els mètodes de relaxació de Schultz, Jacobson, etc. no serveixen pels nens perquè:
o Donen molta importància a les consignes verbals: es necessita un nivell mental de 10
o 12 anys.
o És necessari un nivell de concentració mental que no tenen els nens petits.
o El nen no té encara elaborat el seu esquema corporal (fins els 12 anys): normalment
estan limitats per coneixements parcials del seu cos a nivell verbal.
• En la relaxació en el nen cal tenir en compte:
o Ens hem d’adaptar a les característiques de cada nen: segons la seva tipologia,
problemàtica, etc, pot ser més aconsellable un o altre mètode o potser només
algunes fases d’un mètode. Moltes vegades n’hi ha prou en aturar-se en la noció de
descans.
o És important que el nen visqui agradablement el seu cos durant la relaxació i que li
serveixi tant per eliminar tensions com per anar elaborant el seu esquema corporal.
 o Especialment en nens amb trastorns importants, el relaxament no es pot fer
directament, cal fer una preparació i progressió: exercicis de tonicitat i respiració,
sensació de descans, etc.
▪ Kemmler
▪ Cautela i Groden
▪ Moviment passiu de Wintrebert
MÈTODE DEL MOVIMENT PASSIU DE WINTREBERT
És un mètode de relaxació pensat pels nens i es basa en estimulacions propioceptives, tàctils i
verbals. Intenta provocar la decontracció muscular de forma passiva, sense reclamar l’atenció
del nen. Aconsegueix la decontracció global del cos per mitjà del moviment passiu, rítmic i
repetitiu dels diferents segments de les cames i els braços.A partir d’aquesta decontracció, els
nens es concentren millor en els exercicis que han de fer després de forma activa.
FASES DEL MÈTODE DE WINTREBERT
1RA FASE: REGULACIÓ DEL TO PELS MOVIMENTS PASSIUS
El seu objectiu és aconseguir la decontracció i la desaparició de tensions. Consta de 2
moments:
• Fase del moviment passiu: Consisteix en mobilitzar passivament els diferents segments
del braç dret, del braç esquerra i de les cames, per mitjà d’un moviment lent, repetitiu (10
a 15 repeticions) i rítmic. El moviment passiu s’obté quan el terapeuta no troba resistència
per part del nen. Quan s’aconsegueix l’estat de relaxació, es deixa prolongar durant alguns
minuts.
• Fase intermitja: Amb contactes suaus es fa un recorregut pel cos del nen i se li donen
consignes verbals: “Pensa en la teva ma que està estirada”. El fet de donar induccions
tàctils junt amb les verbals afavoreixen una vinculació emocional amb l’altre (que recorda
el diàleg tònic del nen amb la mare) i permet localitzar i interioritzar les diferents parts del
seu cos.
2NA FASE: READAPTACIÓ DELS MOVIMENTS
El seu objectiu és permetre al nen readaptar-se poc a poc a la realitat, associant els diferents
moviments i postures de la vida quotidiana a aquest estat de relaxació. Consta de dos
moments:
• Fase dels moviments actius: El nen fa moviments en temps llargs, ajagut, amb els ulls
tancats, aixeca els diferents segments de les cames i braços i després els deixa caure.
• Adaptació dels gestos a la vida quotidiana: El nen adopta actituds posturals que
impliquen el cos sencer, seguides d’una relaxació muscular complerta. Quan està
acostumat a aquest conjunt progressiu d’exercicis, se l’ajuda a aconseguir una relaxació
muscular en diferents postures.
▪ Berges- Bounes (Pascual)
MÈTODE DE PASCUAL
Està basat en el mètode de Bèrges-Bounes.
1RA FASE: FASE DE CONCENTRACIÓ MENTAL
Quan el nen ha tancat els ulls se li suggereix que pensi en alguna cosa que el tranquil·litzi i que
s’imagini que ell està allí. Les paraules del psicomotricista ajuden a aquesta sensació de
tranquil·litat.
2NA FASE: FASE DE DISTENSIÓ
Per mitjà de l’estimulació tàctil i verbal s’intenta aconseguir la distensió dels diferents
segments musculars. Es pot fer servir qualsevol d’aquests mitjans per aconseguir la relaxació:
contrast tensió-distensió, constatació per part del psicomotricista de l’estat de distensió,
localització de les zones del cos que mantenen algun contracte, vivència de la sensació de pes
que produeix la decontracció dels músculs, vivència de la sensació de calor deguda a la
dilatació vascular.
3RA FASE: FASE DE RETORN
Moure braços i cames, respirar fons i obrir els ulls.
6.- Altres tècniques:
▪ Técniques de visualització
▪ Meditació
Imagineria o visualització: representació mental de qualsevol activitat o entorn que resulti
relaxant per a la persona.
Meditació: mantenir una concentració passiva, l’atenció contínua a un estímul simple. Ens
concentrem en un estímul simple, i cada vegada que es produeix una distracció, tornem a
centrar l’atenció en l’estímul.

6. MEDITACIÓ
La meditació és un procés mental que consisteix en sumir el cos físic en un estat de relaxació,
per tal de conquerir un profund estat de concentració que dona origen a la calma,
l'estabilització de l’atenció i la intensitat perceptiva.
Les pràctiques meditatives varien segons les tradicions culturals.
(Glasscock, 2005)
L’objectiu de la meditació és relaxar-se, deixar de pensar, observar i sentir-se plenament atent
i conscient.
Però la meditació és més que una simple relaxació. A la relaxació, la ment divaga de forma
incontrolada; a la meditació la ment està alerta i concentrada. Agafem més consciència de tot,
experimentant les coses com són en el present.
En la seva vessant més espiritual, consisteix en transferir l’atenció d’allò finit (el cos, les
sensacions...) a allò infinit, connectant amb el nostre ésser més profund.
Es tracta de mantenir una concentració passiva i simple, l’atenció contínua a un estímul simple.
¿EN QUÈ CONSISTEIX?
Ens concentrem en un estímul simple (respiració, imatge, so, mantras, sensacions corporals,
afirmació, visualització...) i, cada vegada que es produeixi una distracció, tornem a posar
l’atenció en l’estímul. Comencem relaxant-nos i després centrem l’atenció de la ment en un
objecte, imatge o so. Cada vegada que la ment es perd, és reconduïda a l’objecte d’atenció. Al
meditar no hem de forçar els pensaments perquè s’allunyin de la ment. Simplement, els
observem i els deixem passar, sense aferrar-nos a ells.
BENEFICIS
• Aconseguir l’harmonia interior
• Millora la concentració.
• Augmenta l’autoconsciència.
• Ajuda a combatre l’estrès (reducció de l’hormona de l’estrès).
• Relaxa i dóna forces per a afrontar els problemes.
• Incrementa el benestar físic i mental.
• Ajuda a reconèixer i rebutjar els pensaments negatius, aportant un sentiment de pau.
• Alleugereix molèsties com la migranya, l’insomni, l’ansietat; millora la circulació i ens
permet lluitar contra l’estrès.
• Ajuda restablir l’equilibri entre la part dreta i esquerra del cervell, afavorint les ones alfa en
el cervell (en estat de pensament intens: ones beta)
• S’ha demostrat efectiva en: els trastorns autoinmunes, el càncer, l’esclerosi múltiple, la
fatiga crònica, el dolor crònic, etc.

7. MINDFULNESS
• Mindfulness = consciència plena
• Autoconsciència… autoconeixement
• És la plena consciencia, l’atenció centrada en el moment present, deliberadament, i sense
jutjar l’experiència.
• Ser plenament conscient del que passa en el moment present, sense prejudicis.
• Donar-se compte….
Existir en mindfulness:
El mindfulness consisteix a intensificar la presència en l’instant, a immobilitzar-se per
impregnar-se’n, en lloc d’escapar-se’n o de voler modificar-lo, per l’acte o el pensament.
Aturar-se per fer-se conscient. No és quedar-se buit ni produir idees. És aturar-se per contactar
amb l’experiència, sempre en activitat, que estem vivint; i per observar aleshores la naturalesa
de la nostra relació respecte a aquesta experiència, la naturalesa de la nostra presència
respecte a aquest instant. Meditar en mindfulness no consisteix a analitzar l’instant present; és
experimentar-lo, sentir-lo amb tot el cos.
TEMA 5. L’ESQUEMA CORPORAL
1. CONCEPTE
Intuïció immediata del nostre cos, tant en estat de repòs com en moviment, en funció de la
interrelació entre les parts i en relació amb l’espai que l’envolta.
Té un caràcter evolutiu. Es va formant lentament des del naixement fins aproximadament els
onze o dotze anys, en funció de la maduració del SN i de la seva pròpia acció; en funció del
medi que l’envolta i de la resta de persones amb què es relaciona el nen; en funció de tonalitat
afectiva d’aquesta relació, i, finalment, en funció de la representació que el nen fa d’ell mateix
i dels objectes del món amb què estableix relacions (Ballesteros, 1982).
L’Esquema corporal no es pot formar sense la presència de un altre.
2 perspectives per estudiar l’esquema corporal:
1. Estudiar l’evolució del cos durant el desenv. Del nen. (wallon, cupier, etc.)
2. Estudia el cos des de una perspectiva més cognitiva (piaget)
Estudiarem la primera perspectiva.
Boscani ens distinguiex 3 tipus de cos:
- Cos instrumental: la part més instrumental, la part més funcional en el nivell més
superficial, es manifesta amb l’equilibri, coordinació, elasticitat, la postura, la força
(articulacions, músculs). Funció: facilita la adaptació a la realitat externa.
- Cos cognitiu: encarregat de la motricitat voltaria, està lligat amb les activitats
sensoperceptiva-motors (del sentir, de percebre, la part motora). Si hi ha un estímul
extern, el captarem i li donarem una resposta motora, està lligat amb una activitat
representativa del nostre cos i operacional. Relacionat amb el món del objectes i les
persones. Nivell entremig, el menys superficial.
- Cos tònic-emocional o fantasmàtic: el nivell mes profund, relacionat amb les vivències
afectives, emocionals, la part més inconscient, s’expressa de forma simbòlica, la nostra
forma de caminar, de gesticular, es la part del cos que posa en manifest les petjades de
plaer i desplaer. Aquest tipus de cos es on es pot veure les vivències que s’han anat
gravant en nosaltres. La part més inconscient.

1.1 RELACIÓ DE L’ESQUEMA CORPORAL AMB LA GLOBALITAT

Moviment: l’EC és important per a portar a terme qualsevol acte motor voluntari. La
consciència de tots els segments corporals i les possibilitats de moviment permeten
l’elaboració mental del gest precís que s’ha de fer abans de l’execució i la possibilitat real de
corregir els moviments innecessaris i inadaptats. (Alhora, les conductes motrius de base li
permeten l’experimentació per anar coneixent el seu cos)
Emocions: la Imatge Corporal (la part inconscient, el cos tònic emocional) es construeix a partir
del to, a partir de la història personal de cadascú (qualitat d’experiències i relacions tonic-
emocionals viscudes). És un element important en la construcció de la personalitat i és la base
de la “disponibilitat corporal”. Afavoreix l’expressió, la comunicació i la relació amb els altres.
Orientació espacial i Aprenentatges Escolars: per poder- se orientar en l’espai, cal primer
orientar-se respecte al propi cos. (Alhora, l’experimentació en l’espai ajuda el nen a consolidar
el seu EC)
ESQUEMA CORPORAL: BASES NEUROFISIOLÓGIQUES
- L'esquema corporal es va elaborant des de la primera infància, a partir de les sensacions i
estímuls externs que el nadó rep, la qual cosa l'ajuda a anar distingint el que és el seu propi
cos. Sense el diàleg tònic l’esquema corporal no es formarà
- En anar fent canvis de postura, moviments per imitació del que observa que fan els altres,
arriba a conèixer i anticipar certes posicions del seu cos, modelant progressivament un
esquema de la seva corporalitat.
- En el procés d'elaboració de l'esquema corporal intervindrien especialment els circuits
nerviosos relacionats amb la sensibilitat postural, tàctil, visual i motora, a més de certes zones
de l'escorça cerebral. El resultat és una mena de mapa corporal.
- El lòbul parietal assumeix la integració de les impressions sensitives, que ens ajuda a formar
l’esquema corporal.
- A les aferències sensitiu-sensorials en particular les vies propioceptives, laberíntiques, tàctils,
visuals i la percepció dolorosa se li suma al paper decisiu de l'acció motriu.
- L'esquema corporal es construeix, per tant, a través dels estímuls propioceptius que rebem
del cos, i de la seva comparació amb els estímuls de moments anteriors. D'aquesta manera es
forma al cervell un mapa corporal.
- El lòbul parietal dret és el que més importància té per a aquest mapa i les seves lesions donen
lloc a alteracions de la funció estereognósica (alteració en el reconeixement dels objectes a
través del tacte) i somatognósica ( com si no formés part del cos).

2. LA TOTALITAT CORPORAL, L ’ESQUEMA CORPORAL (EC) I LA IMATGE CORPORAL

(IC)
• EC: representació conscient que tenim del nostre cos. Utilització del cos com a instrument.
Jo controlo el meu cos i l’utilitzo com un instrument.
• L’esquema corporal és el substrat neurològic de la imatge corporal. És el resultat de la
integració, en les regions posteriors dels dos hemisferis cerebrals, de les dades sensorials,
propioceptives, etc. No és el resultat d’un treball psíquic, sinó una dada de l’experiència
motriu, vinculada a les sensacions musculars i cinestèsiques. (Golse i Bursztejn).
L’EC és la consciencia que tinc del meu cos.
• IC: Imatges inconscients que el nen ha gravat a partir de les sensacions rebudes a les
diferents parts del cos, imatges que es posen de manifest en les relacions que el nen estableix
amb els objectes, els altres. Esta relacionada amb les emocions, amb la part inconscient, com
sento el meu cos.
• La IC està vinculada al subjecte i a la seva història. És memòria inconscient de totes les
vivències relacionals i al mateix temps és actualitzable en la relació aquí i ara, per mitja de
qualsevol expressió de llenguatge, dibuix, modelatge, mímica, o gestos. La IC és el cos com a
dipositari d’angoixes, pors, alegries.
La imatge corporal pot anar canviant al llarg de tota la nostra vida.
IMATGE CORPORAL: CONCEPTE
Constructe complex que inclou:
• La percepció de cada una de les parts del cos i de la seva totalitat, en estat de repòs i en
moviment.
• L’experiència subjectiva de les actituds, cognicions, sentiments i valoracions que realitzem
d’ell.
• La disponibilitat conductual que ens proporciona en la seva relació amb el món.
No és estable o permanent, sinó que, com a resultat de l’experiència vital, és constantment
actualitzat i reconstruït.
Les persones que tenen un trastorn alimentari tenen el esquema corporal bé però tenen
distorsionada la imatge corporal, a nivell afectiu-emocional.
Per a THOMPSON, estaria integrat per tres tipus de components:
- Component conceptual o precisió com es percep la mida corporal.
- Component subjectiu (cognitivo-afectiu) de les actituds, sentiments, cognicions i
valoracions que suscita el cos.
- Component conductual o conducta que provoca la percepció del cos i els sentiments
associats. Els sentiments que tenim del nostre cos com afecta a l’hora de realitzar les
nostres conductes
CASH i PRUZINSKY afegeixen altres components emocionals com, per exemple: les
experiències de plaer/displaer, satisfacció/insatisfacció i altres correlats emocionals lligats a
l’aparença externa.
Totalitat corporal
Esquema corporal
- Més vinculat als aspectes motrius i cognitius
- Conscient
- Igual per a tots
- És evolutiva i temporal: acaba al voltant dels 12 anys
- Sotmès a les lleis neurològiques i maduratives
- Pot ser explicada, mesurada i ensenyada. A través de la psicomotricitat, de vivències etc.
Imatge Corporal
- Més vinculat als aspectes emocionals
- Inconscient
- Diferent en cadascú, singular
- No acaba mai
- Vinculat a les relacions tònic- emocionals viscudes pel subjecte, Es construeix a través del
to
- Incomparable, es pot treballar la imatge corporal a través de les emocions, a través de
vivències anteriors per anar “curant” les petjades de displaer.
• Totalitat Corporal:
Relació dialèctica entre aquests dos pols:
- el cos entès com una funció, com instrument (EC)
- el cos entès com una imatge vinculada a una història de relació (IC).
Imatge que es connecta i es manifesta a través de les emocions, la pulsió, el desig i que
necessàriament s’ha de vehiculitzar a través de la funcionalitat i instrumentalitat del cos.
(Aucouturier)
• EC i IC estan en continua interdependència. Una determinada IC condiciona l’EC i al revés.
“La IC se da a ver en el EC” (Levin)
• La Totalitat Corporal es manifesta a través de l’expressivitat psicomotriu o la manera tònic
emocional de ser i estar en el món (Aucouturier). L’expressivitat psicomotriu s’expressa a
través de les relacions que el nen estableix amb l’espai, el temps, els altres, els objectes i ell
mateix. És la forma com utilitzem el nostre cos com a capacitat expressiva.
TOTALITAT CORPORAL (TC), EC I IC
• Formació personal: pretén que l’alumne prengui consciència de les seves possibilitats i límits
per a integrar la seva TC, amb la finalitat d'utilitzar-la per a contenir i reconèixer la totalitat que
el nen va construint.
• Exemple canvi IC en una alumna:
• Inici formació: “El meu objectiu ha sigut fer el meu cos, però desitjava acabar-lo aviat. He
experimentat la sensació que no em sortia be, que no m’agradava, així que decideixo acabar-lo
ràpid per tal d'evitar l’angoixa. Potser aquesta reacció la tinc perquè la plàstica no és el meu
fort, o probablement vaig tardar molt de temps en descobrir que no era culpa del cos el fet de
no agradar, però inconscientment això ja està a la meva historia personal”.
• Últim dia formació: “Traiem la figura que vam modelar el primer dia de formació personal.
Decideixo reconstruir-la. El primer dia que vam fer aquesta pràctica recordo que em va costar
molt fer-me a mi mateixa. Fins i tot quan la vaig acabar, no sentia que fos jo, no m'identificava.
La vaig anomenar “ninot” com si només fos un tros de plastilina i no la representació del meu
cos. La figura semblava simbolitzar un bebè, no li vaig posar ni ulls, ni boca, ni nas i estava en
horitzontal. Avui he decidit refer-la de nou per a sentir-me més identificada. Trobo que em
representa bastant be, està en vertical i intenta tenir les expressions de la meva cara. Ara, em
sento més a gust amb la meva figura i sento que realment és la meva imatge”.
• Aquesta alumna diu a la seva memòria: “El treball de formació personal m’ha permès una
evolució i un enriquiment en la manera de relacionar-me amb els altres. He après a escoltar i
acceptar el meu cos, el moviment, la postura, les meves emocions, i això m’ha permès escoltar
els meus companys”.
3. L’ESQUEMA CORPORAL
• 2.- La Totalitat Corporal, l’Esquema Corporal i la Imatge Corporal (dossier)
• 3.- Constitució de la totalitat corporal (dossier)
• 4.- Procés de formació de la totalitat corporal (dossier):
- Cos Viscut
- Cos percebut
- Cos representat
• 5.- Objectius i activitats (dossier)

4. PROCESO DE FORMACIÓN DE LA TOTALIDAD CORPORAL:

El conocimiento que tiene el sujeto de su cuerpo lo va adquiriendo lentamente desde el
nacimiento hasta los 11 o 12 años.
La elaboración del EC sigue las leyes de maduración del sistema nervioso: ley cefalocaudal
(desarrollo se extiende de la cabeza a los pies) y proximodistal (del centro a los extremos).
Según Martínez, para elaborar la noción del yo personal, el niño pasa varias etapas: el dominio
del propio cuerpo como algo perteneciente a uno mismo, la delimitación física del propio
cuerpo atribuyéndole una ubicación física en el espacio y la noción de integridad corporal.
Estas etapas vendrían a corresponderse con los tres niveles de integración del EC propuestos
por Ajuriaguerra:

CUERPO VIVIDO (0-2): ETAPA ORAL (PSICOANÁLISIS), PERIODO SENSORIOMOTOR (PIAGET),

PERIODO MATERNAL (VAYER).
Neonato hasta 3 meses:
- Reflejos arcaicos regidos a nivel subcortical, que irán desapareciendo progresivamente. Los
movimientos serán automáticos e irán pasando a ser cada vez más voluntarios y
coordinados.
- Cuerpo indiferenciado de los otros
- Reflejos arcaicos
- Diálogo tónico y contactos corporales con la madre
- El EC se reduce a la zona oral
- Disociación sensibilidad interoceptiva, propioceptiva y exteroceptiva: Wallon señala que se
produce la disociación entre los distintos dominios en este orden: sensibilidad
interoceptiva, propioceptiva y exteroceptiva. Esta disociación entre las sensaciones
internas y externas permitirá al niño la pérdida de la globalidad fusional con la madre,
distinguiendo lo que es él y el medio: un yo permanente y un no-yo fluctuante. –
Lapierre y Aucouturier. Así, las primeras manifestaciones afectivas del niño están
vinculadas, por una parte, a funciones vegetativas agradables o desagradables. Estas
manifestaciones internas del cuerpo se traducirán en actitudes y gesticulaciones.
4 meses hasta final del primer año:
- Diálogo tónico
- Importancia de la piel: es la frontera entre el niño y el exterior, actúa como transmisora de
mensajes tónicos, kinestésicos y articulares que la madre comunica.
- Descubrimiento de las manos y más adelante de los pies
- Posición sentada (6-7 meses): A partir de los 9, el niño distingue entre sus manos y los
objetos que ellas cogen (Piaget).
- Posición vertical (9 meses)
- Imitación: Desde estos “espejos” el niño inicia el conocimiento de su EC.
- Juego del cu-cú se trabaja la permanencia del objeto: implica imitación, pero además, a
nivel simbólico, reencontrarse consigo mismo en el mundo, descubrirse ante los ojos del
adulto, aceptarse, pero para ello necesita un adulto que lo acepte (Cerenini).
- 9 meses: el niño se reconoce en el espejo. Para Lacan, el estadio del espejo es una etapa
fundamental tanto para la construcción de su cuerpo como para la entrada del niño en el
mundo del lenguaje. Afirma que la IC no es la que el sujeto integra a lo largo de su
maduración y sus relaciones con el mundo, sino también lo que el universo del lenguaje en
el que vive modela y le permite nombrar. Ubica este estadio entre los 16-18 meses. Debido
a la inmadurez de su sistema nervioso, el niño no puede formarse por sus sentidos o por
sus movimientos corporales esa imagen entera que lo integra y lo unifica. La imagen del
niño en el espejo constituye un engaño en el que se reconoce y se identifica, jugando y
riendo. Es lo que Lacan llama “asunción jubilosa de la imagen especular”.
Según Rota, se da un ajuste entre la imagen visual que le llega del espejo con su imagen
kinestésica y esto le produce una gran emoción: el júbilo. Para Lapierre y Aucouturier, no
se trata sólo de referencias visuales sino que la imagen visual toma su significación a partir
de las sensaciones propioceptivas. Cerenini se refiere al niño que no puede aceptarse en el
espejo. Para ella es un niño que no existe: pero no podemos enseñarlo, es una etapa
evolutiva que sólo el niño puede conquistar. Winnicott piensa en el espejo en términos del
rostro de la madre, el cual devuelve al bebé su persona. Si el rostro de la madre no
responde, un espejo será entonces algo que se mira, no algo dentro de lo cuan se mira.
Así pues no es en su organicidad que el niño reconoce su cuerpo como unidad, sino que se
reconoce en esa imagen que viene de fuera (madre), se produce por identificación con una
forma que no está en el cuerpo del niño, pero que le da la posibilidad de ser uno. – Levin
1 a 2 años: ETAPA ANAL (PSICOANALISIS)
- Aparición de la marcha y primeres coordinaciones motrices. Para Piaget, la marcha le
permitirá extender su campo de acción y descubrir su mundo circundante, enfrentando su
cuerpo con los objetos del medio.
- Experimentación a través actividades tónicas, motrices de base, perceptivo motrices.
- Aparición del lenguaje (reconocimiento topológico cuerpo, això vol dir que sap on estan les
seves parts del cos).
- Según Piaget, hacia los 16 meses el niño adquiere el conocimiento del rostro como
totalidad. Entre los 18 meses y los 2 años, va diferenciando mejor las partes del tronco y
de la cara y las relaciones que guardan entre sí.
- A partir de los 18 meses (etapa anal) el niño se va identificando con sus padres, imita sus
gestos y al mismo tiempo irá modificando la imagen de sí mismo.
- Control esfinteriano (cap al any i mig)
- 2 años: noción de “todo” corporal independiente y permanente (Piaget)

CUERPO PERCIBIDO (2-5) 2-7 AÑOS: ETAPA DE DISCRIMINACIÓN PERCEPTIVA, PERIODO

PREOPERATORIO (PIAGET) 2-5 AÑOS: ETAPA FÁLICA (PSICOANALISIS)
• Constitución de su personalidad y su “yo”. Pasados los tres años
• Dominancia lateral (comença, encara no esta definida la lateralitat però es comença a veure
si es dretà o esquerrà), conocimiento topográfico cuerpo (figurativo)(som capaços de dir les
parts del cos i representar-les) y orientación espacio
• Prensión más fina y locomoción más coordinada. Controlem millor el nostre cos i per tant
estem preparats de agafar un llapis i controlar-ho.
• Juego simbólico. Vol dir que hi ha una consciencia del jo establert. Fa de Superman però ell
sap que continua sent un nen normal.
• Lenguaje: puede verbalizar y denominar las diferentes partes cuerpo hacia los tres años
• Dibujo le permite representar EC y espacio. Pot representar el seu cos i l’espai que l’envolta.
• El conflicto edípico trianguliza el campo psíquico del sujeto que deberá optar por la
identificación sexual con uno u otro de sus progenitores. Com ens veiem i com ens percebem
de forma inconscient.

CUERPO REPRESENTADO (6 A 12) 6-12 AÑOS: ETAPA DE LATENCIA HASTA LOS 7 AÑOS Y
GENITAL (PSICOANALISIS), PERIODO DE LAS OPERACIONES CONCRETAS (PIAGET)
• 5 a 7 años:
- De la acción a la representación de su cuerpo
- Imitación gestos en presencia de un modelo. Aquesta imitació es de forma conscient.
- Independencia brazos en relación tronco
- Desarrollo control postural y respiratorio.
- Afirmación definitiva de su lateralidad.
- 7 años: representación coherente de su cuerpo y proyecciones espaciales. Per exemple a
través del dibuix o la plastilina.
- Conocimiento izquierda-derecha sobre sí mismo.
- Noción de simetría y descubrimiento eje medio corporal
• 7 a 12 años:
- 7 a 10 años: contralateralidad: izquierda – derecha sobre los otros (dominio de la
reversibilidad de la lateralidad).
- 10 a 12 años: izquierda – derecha sobre el punto de vista de los objetos. Podem agafar un
objecte i el podem situar en una dreta o esquerra depenent de la posició del objecte.
- Independencia segmentaria todo el cuerpo
- EC como representación espacial del propio cuerpo organizado y estructurado según las
relaciones del espacio proyectivo y euclidiano.
- 11 años consolidación EC. Piatget
• Adolescencia: reestructuración IC. Perquè a nivell corporal hi ha molt canvis i a nivell
emocional també.
Dossier EC. Taula que explica unes fases metodològiques.
Hi ha 3 fases:
Fase de l’ evidencia: totes les vivències que rep a través de les sensacions, moviments, etc, a
través de jocs. Es el cos viscut
Fase de l’anàlisi: senyalar les parts del cos, posar-li nom. Verbalitzar (posar consciencia amb tot
allò viscut). Ex: senyalar la mà dreta, aixecar el peu esquerre, etc. El cos percebut.
Fase de la representació: treballar a través del modelatge, ho traiem de nosaltres i ho plasmem
al exterior (amb plastilina, fang, dibuix). En aquesta fase ja hi ha una consciencia del jo plena.
Es el cos representat.
ACTIVITAT
- Veiem uns nens que se lis posa un paquet de farina i se’ls hi diu que es passin la farina per
tot el cos. Per ex: primer la passem per la panxa, etc). Estem treballant sobre el cos viscut
perquè estem treballant les sensacions i el cos percebut per que anomenem les parts del
cos i el nen té consciencia d’aquestes parts.
- Si els hi fiquem una tela i lis diem que representin el cos. Seria cos representat perquè
estan plasmant el seu cos en la tela.
- Cada nen té un gomet i la professora li diu als nens que es posin el gomet en diferent parts
del cos. Seria la fase de la anàlisis i concretament el cos percebut.
- Treballar una contralateralitat (es treballar a través de jocs de mirall). Evolutivament es
dona en el cos representat perquè com he de tenir consciencia del cos del altre i del espai
es cos representat.

5. DIAGNÓSTICO DEL EC
• Test de imitación de gestos de Bergès y Lèzine (3 a 6 años)
• Test del EC de Daurat-Hemeljak y otros (4 a 11 años)
• Test EC lateralizado de Piaget- Head (6 a 14 años)
• Dibujo de la figura humana (Koppitz…)
• Etapas dibujo figura humana (Luquet):
o Realismo fortuito: hasta 3 años (garabato)
o Realismo malogrado: 4 – 6 años
o Realismo intelectual: 6-8 años (transparències per exemple posar-li roba a un nen en
un dibuix però dibuixar també el melic).
o Realismo visual: 8-9 años (perspectiva)
LABORATORIOS
- Arrosegarse amb teles: cos viscut
- Titelles (mover a tu compañera des de el suelo hasta que esté de pie): cos percebut
- Mirall: cos percebut i el contramiraall el representat
- L’escultor (amb els ulls tancats representar la postura): cos representat

INTRODUCCIÓ AL TEMA 6. LES CONDUCTES MOTRIUS

La coordinació motriu és la possibilitat que tenim d'executar accions que impliquen una
gamma diversa de moviments en els quals intervé l'activitat de determinats segments, òrgans
o grups musculars i la inhibició d'altres parts de el cos.
- Conductes motrius bàsiques:
o Coordinació dinàmica general.
o Coordinació oculomanual.
- Postura i Equilibri.
- Lateralitat
La corporalitat fa possible l'entrada al ésser humà al món.
Wallon: “Mi cuerpo es el eje del mundo, con mi cuerpo adquiero conciencia de lo que me rodea,
mi propia existencia y la del mundo circundante solo aparecen y se hacen realidad por causa de
mi cuerpo”.
Sense el cos no existeix res, és lo concret, ens situa en un espai y en un temps viscut, ens
mostra els nostres límits, fa possible la comunicació amb els altres i prendre consciència de
nosaltres mateixos i del que ens envolta.
Si en adults és difícil distingir entre cos i ment, amb un nen és impossible.
La tensió muscular no només provoca moviment, sinó també expressions i actituds.
D'aquesta manera el cos es pot entendre de diferents formes, però no hem de perdre el
pensament que tot està interrelacionat, dintre d'una globalitat.
Així segons diferents autors com Merleau-Ponty o Maigre (1994) y Destroper (1984)
disitngeixen entre:
- Cos com objecte; característiques físiques. Com esta format
- Cos com a condició de l'acció; per a certs aprenetatges o accions (parla, escritura, lectura).
Gracies al moviments que podem fer.
- Cos com instrument; facultats físiques. Per exemple la força o la flexibilitat que no es la
mateixa en tots.
- Cos com expresió; finalitat comunicativa.
- Cos com instrument analògic de l'acció; analogia existent entre acció corporal i mental.
Acció mental: elabora i organitza els conceptes que fem de les accions corporals,
- Cos com a relació; com ser en el món. Tant amb els objects com amb les persones.
- Cos com a límit; delimita, frontera.
El moviment humà
El moviment de les persones té un caràcter adaptatiu; sorgeix una necessitat de resoldre una
situació.
Cada persona té una forma particular de realitzar moviments i com a conseqüència de ser y
estar en el mon.
→ El moviment representa la síntesi dels diferents aspectes que constitueixen una persona; el
socioafectiu, el cognitiu i el motor.
Wallon (1978) distingeix una doble funció dels músculs:
- Funció clònica: l'activitat motriu que es pot veure en el moviment cap a l'exterior.
- Funció tònica: no es veu externament. És l'encarregada de mantenir la musculatura en un
determinat estat de tensió.
Tipus de moviment humà:
- Reflex o involuntari: un exemple serien els moviments reflexos d'un nadó.
- Voluntaris. Regulats per la voluntat.
- Natural: en acord a les limitacions de l'estructura corporal.
- Espontani: Escapa al control voluntari moltes vegades. Moviments que fem sense pensar
però no son forçats.
- Artificial: associat a normes o patrons amb una finalitat determinada. No són moviments
quotidians. La voluntat hi ha d'estar present. Son moviments que no estem acostumats a
desenvolupar-los, hem de ficar tota la nostra atenció per realitzar-los. No el dominem,
l’estem aprenent, per exemple: aprendre a conduir.
- Automàtic: al repetir molt un moviment aquest es fa automàtic
- Expressiu o subjectiu: amb intencionalitat comunicativa o d'expressar un sentiment. Ens
parla de la persona.
- Funcional o utilitari: orientat al domini del mon dels objectes. Moviments amb una
finalitat.
Pràxia: activitat motriu autònoma composta per una sèrie de moviments coordinats sempre
d'una manera determinada. Esta relacionat amb l'experiència individual i l'aprenentatge.
Piaget (1975) definex la pàxia com “un sistema de moviments coordinats en funció d'un
resultat o d'una intenció”.
Le Boulch (1997) ens diu que la pràxia implica una regulació muscular minuciosa de la
cooperació de diferents grups musculars que permeten un bon ajust. Distingeix entre pràxies
transitives, simbòliques i estètiques. Transitiva: acció directa cap a un objecte, modificar un
objecte, simbòliques: tenen una intenció modificativa, volen comunicar un missatge
estètiques: moviments que desenvolupem amb una finalitat estètica, una qualitat.
Les pràxies s'adquireixen.
L'ésser humà coneix la realitat i es relaciona amb ella a través de:
- Funció motriu: seria la motricitat reflexa, automàtica i instrumental que permet al individu
actuar i conèixer la realitat.
- Funció tònica: relacionada amb la qualitat dels moviments. De mode emotiu i relacional.
Existeixen dos grans apartats en la coordinació motriu;
- Coordinació global: es posen en joc l'acció ajustada i recíproca de diverses parts del cos. En
la majoria de casos està relacionat amb la marxa. Rebrà el nom de coordinació dinámica
general.
- Coordinació segmentària: són moviments ajustats per mecanismes perceptius,
normalment de caràcter visual. També el denominen com coordinació visiomotriu o oculo-
segmentària. Coordianció oculomanual. Per exemple coordinar la percepció de la vista
amb els moviments, com agafar un llapis.
➔ Importància d'un bon EC per aconseguir una bona coordinació.

TEMA 6. COORDINACIÓ DINÀMICA

1. CONCEPTE
• Organització dels moviments que es fan simultàniament amb diferents grups musculars i
amb una finalitat coneguda prèviament.
• En l’activitat hi intervé tot el cos.
• La coordinació implica la consolidació del control postural en els comportaments
relacionats amb la mobilitat de tot el cos, incloent-hi la marxa, la cursa i el salt.
• De la coordinació depèn que aquests moviments es vagin fent progressivament més
harmònics i automàtics i puguin arribar a produir moviments més complexos.
CONCEPTE DE DISSOCIACIÓ MOTRIU O INDEPENDÈNCIA SEGMENTÀRIA
• Possibilitat de mobilitzar segments o elements corporals amb independència d’altres.
• Hi intervé el control voluntari i la inhibició de moviments paràsits. Per exemple: a una
persona se li diu que obri el ull però també obra la boca.

2. RELACIÓ DE LA COORDINACIÓ DINÀMICA AMB LA GLOBALITAT

Moviment: és un mitjà per educar els automatismes i millorar el control del propi cos. Tenen
un paper molt important en la millora dels comandaments nerviosos i en l’afinament de les
sensacions i percepcions.
ACTIVITATS DE COORDINACIÓ DINÀMICA
• Les principals activitats són: la marxa, la cursa, enfilar-se, penjar-se i el salt.
• Segons Picq i Vayer, el salt és l’exercici de coordinació global per excel·lència (cal una
coordinació neuromotriu molt precisa).
• DESPLAÇAMENTS: Qualsevol combinació de moviments susceptible de provocar canvis de
situació del cos a l’espai.
o Marxa: Desplaçament que es produeix per l'alternança i successió de el suport dels
peus sobre la superfície de desplaçament, un peu no es desenganxa de la
superfície fins que l'altre no ha establert contacte amb ella.
 o Cursa: Sembla desenvolupar-se de manera instintiva, sense necessitat de ser
motivada. A l'igual que en la marxa, al produir-se la transferència de el pes d'un
peu a un altre, es produeixen ajustos neuromusculars, que en aquest cas són més
ràpids i s'afegeixen a la marxa una diferència, la fase aèria, el moment en què cap
dels peus toca la superfície de desplaçament.
Apareix de forma accidental en els primers assajos de la marxa (18-20 mesos). Cap
al 5è any la cursa de l'infant s'assembla bastant a la de l'adult. dos moments
privilegiats de acreixement, cap als vuit anys, a causa de el desenvolupament del
sistema nerviós i millora de la coordinació, i cap als 12-15 anys, a causa de
l'augment de la força.
Córrer és una forma de locomoció i una ampliació natural de l'habilitat bàsica de
caminar.
El nen ha de saber caminar i tenir força suficient per impulsar cap amunt i cap
endavant amb una cama, entrant en la fase de vol o suspensió, així com la
capacitat de coordinar els moviments ràpids que es requereixen per donar la
gambada al córrer i la de mantenir l'equilibri en el procés. Cap als 2 anys la major
part dels nens corre prou bé com per complir els requisits mínims.
o Lliscament: Desplaçament que es produeix per l'acció dels braços i / o les cames
mentre que hi hagi parts de el cos en permanent contacte amb la superfície que
friccionen contra ella (les cames, l'esquena). Una de les formes més utilitzades de
lliscament és la reptació.
o Reptació: Desplaçament que es produeix normalment per l'acció alternativa o
simultània de braços i cames, i en què es dóna el contacte permanent del tronc
amb el terra. La reptació podrà realitzar de front, d'esquena o lateral, segons el
costat del tronc que estigui en contacte amb la superfície.
o Gatejar: Desplaçament que es produeix per l'acció coordinada de braços i cames,
amb el suport de les mans i dels genolls. El tronc es troba paral·lel a la superfície
de desplaçament. El gateig és una forma determinada de quadrupèdia.
o Quadrupèdia: Es pot fer mirant cap a la superfície, o d'esquena a ella i sempre
realitzant el contacte amb les mans i els peus sobre la superfície de desplaçament.
Pot precedir el desenvolupament de la marxa, encara que no sempre sigui així.
o Trepa: Activitat que mobilitza les extremitats inferiors i superiors de forma
coordinada provocant un moviment ascendent sobre superfícies de diversos graus
d'inclinació. A més de força, equilibri i coordinació, posa de manifest dissociació,
coordinació visomotriu, control postural i estructuració espaciotemporal, pel que
pot afirmar-se que l'observació de l'activitat d’enfilar a un arbre constitueix una
autèntica prova d'avaluació de les competències motrius d'un nen.
• SALTS: Requereix l’assoliment de la marxa i la cursa. Necessita la propulsió del cos a l’aire
(batuda) i la recepció en el terra de tot el pes corporal. Posa en acció la força, l’equilibri i la
coordinació. Distingim 4 moments: fase de preparació, d’impuls, salt i caiguda. Dos tipus
de salt: vertical i horitzontal.
Diferència entre tots dos està en l'enlairament que es produeix en vertical o en un angle de
45º, respectivament.
 Evolutivament trobem el primer salt en el nen que dóna el saltiró des del últim esglaó
quan se l'ajuda a baixar les escales. Als tres anys el 42% dels nens té habilitats de salt i als
quatre anys el 72%.
• GIRS: Rotació del cos sobre algun dels seus eixos: longitudinal (baldufa), transversal
(tombarella cap endavant o cap enrere) o sagital (tombarella lateral).
• TRANSPORTS: El cos s’ocupa simultàniament del lliscament i dels ajustos posturals, per tal
d’evitar el desequilibri i mantenir el contacte de la persona u objecte que transporta.

TEMA 7. COORDINACIÓ ÒCULOMANUAL (o visomotriu o òculomotriu)

1. CONCEPTE DE COORDINACIÓ ÒCULOMANUAL
• Organització dels moviments que es fan simultàniament amb la intervenció específica del
sentit de la vista i de l’activitat dels membres superiors (braços, mans, dits).
RELACIÓ DE LA COORDINACIÓ ÒCULOMANUAL AMB LA GLOBALITAT
• Moviment i Aprenentatges escolars: la coordinació òculomanual és necessària per a totes
les activitats que requereixen l'ús simultani de la ma i la vista. L’exemple més important és
l’escriptura.

2. ACTIVITATS DE COORDINACIÓ ÒCULOMANUAL

• Rebre: adaptació sensoriomotriu (coordinació de sensacions visuals, tàctils, kinestèsiques i
coordinació de temps de reacció). Preparar-me per rebre l’objecte.
o Els nens menors de 3 anys: quan han de rebre un objecte estiren els braços i
estenen les mans amb un moviment rígid.
o Als 4 anys: els braços i les mans no son tan rígides pues s’adapten millors per rebre
l’objecte.
o Als 5 anys: els 50% dels nens estan preparats per rebre l’objecte al vol.
• Llençar: adaptació ideomotriu (representació mental dels gestos a realitzar per aconseguir
l’acte desitjat). La capacitat de llençar es desenvolupa abans que la capacitat de rebre.
o Abans del any començar a dominar el que es llençar l’objecte.
o Als dos anys només mou els braços sense el tronc.
o Als 3 anys i mig, el tronc comença a rotar per millorar el moviment i amplien el
moviment del braç .
o Als 5 o 6 anys fan el moviment homolateral que a demés de moure el tronc o el
braç també avança el peu corresponent del braç amb el que llança, avança la
mateixa cama que el braç amb el que fas el moviment i també poden fer un
moviment contra lateral: avançar la cama contraria amb el braç que he iniciat el
moviment.
o Als 6 anys diem que el moviment ja es madur i es produeix una amplia participació
corporal.
• Colpejar: amb la ma o amb objectes intermediaris.
 o Abans dels 6 anys aquest moviment ja es domina.
o Per fer aquesta conducta es necessita una fase de preparació i una fase de acció.
• Pateo del balón: es una conducta oculo-pedal, ja que la vista es qui coordina els
moviments de la cama i el peu per a que la pilota sigui xutada. El pateo inicialment es un
xut amb la pilota en posició estacionaria.
• Variables:
o Trajectòria (directa, corba, amb rebot)
o Distància (lluny, prop)
o Precisió (dins de, darrera de....)
• Exemple exercicis:
o Educació de la mirada
o Associació de la vista amb exercicis de recepció
o Associació de la vista amb exercicis de rebot
o Associació de la vista amb exercicis de llençament
o Associació de la vista amb exercicis de passar
o Associació de la vista amb exercicis d’enfilar
o Retallar, punxar, escriure, etc.
• Requisits aprenentatge lectura i escriptura

TEMA 8. POSTURA I EQUILIBRI

Bases postura: to muscular i cos
Bases neurals d’ equilibri: sistema vestibular,visió , cerebel i l’espai.
Postura: es una activitat relflexe del nostre cos en relació a l’espai
Posició: postura característica de l’especie.
Equilibri: interacció de varies forces sobretot la de gravetat i la motriu i la de la nostra
musculatura. Diem que un cos esta en equiilibri cuan pot mantenir i controlar postures,
posicions i actituds.

1. CONCEPTE D’EQUILIBRI
• Capacitat de l’individu de mantenir la posició del centre de gravetat dins la seva base de
suport.
• Capacitat de controlar el propi cos en l’espai i de recuperar la postura correcta després de
la intervenció d’un factor desequilibrant. Si perd l’equilibri ha de tenir la capacitat de
tornar a l’equilibri.
• Es manifesta mitjançant activitats estàtiques (sense desplaçaments) i dinàmiques (amb
desplaçaments), que van des del fet de mantenir una posició fins a les variacions del centre
de gravetat.
RELACIÓ DE L’EQUILIBRI AMB LA GLOBALITAT
• Moviment: és la base primordial de la coordinació dinàmica general i de tota acció
diferenciada dels membres superiors (independència segmentaria).
• Esquema corporal: per les sensacions propioceptives que provoca i l’atenció sobre les
diferents parts del cos, ajuda a la percepció d’aquest i contribueix a la interiorització de
l’EC.
• Emocions: hi ha fortes relacions entre les alteracions o insuficiències de l’equilibri estàtic i
dinàmic i els estats d’ansietat i angoixa. Les emocions estan vinculades amb els fons tònic i
hi ha relació entre l’equilibri d’un subjecte i el seu psiquisme. (Sincinèsies: moviments
paràsits). L’equilibri està molt relacionat amb el nostre estat d’ànim, també amb factors
emocionals (p.ex. si tens vertigen).
• Atenció: com més defectuós és l’equilibri, més energia gasta i aquesta lluita constant
contra el desequilibri distreu l’atenció.
• Orientació espacial: l’equilibri és una de les condicions per assolir una correcta orientació i
estructuració espacial, ja que la posició del cap, on hi ha la part més important dels
analitzadors de la sensibilitat exteroceptiva (sobretot, el sentit de la vista) i els analitzadors
de l’orientació (sentit vestibular) fan que sigui un dels elements d’assimilació de l’espai i de
l'estructuració de l’orientació.

2. TIPUS D’EQUILIBRI
• Equilibri estàtic o postural: control d’una postura sense desplaçaments, posa en joc el
control motor.
• Equilibri dinàmic: amb desplaçaments, s’afegeix a la coordinació de moviments, com un
element més que s’encarrega d’evitar la caiguda. S’estableix quan el centre de gravetat
surt de la verticalitat del cos i després d’una acció equilibrant, torna a la base de suport.
• Equilibri de balanç: equilibri d’un objecte sobre la base de suport d’un segment corporal
sobre el qual està mantingut. Mantenir un objecte sense que caigui.

3. FACTORS QUE CONDICIONEN L’EQUILIBRI: FACTORS FISIOLÒGICS

• Centres de control:
o Cervell
o Nucli vermell
o Cerebel
o Substància reticular
o Tronc cerebral
o Medul·la espinal
• Receptors:
o Vista
o Sensibilitat propioceptiva (músculs, tendons, articulacions)
o Sistema vestibular (laberint, canals semicirculars) → encarregat de l’equilibri. La
còclea esta encarregada de la postura.
 o Planta peus (sistema plantar)
o Sentit kinestèsic

FACTORS FÍSICS
• Base de suport: superfície sobre la qual ens recolzem. A més amplada de la base més
equilibri.
• Força de gravetat: força centrípeta que atrau els cossos cap el centre de la terra.
• Centre de gravetat: punt en el qual si apliquem una única força vertical queden
equilibrades les forces de gravetat que actuen sobre el cos. Com més alt el centre de
gravetat respecte al terra, menys equilibri.(Melic)
• Línia de gravetat: línia perpendicular al terra, que passa pel centre de gravetat. Com més
centrada a la base de suport, més equilibri.
• Grau d’estabilitat: està condicionat per aquests factors:
o Alçada del centre de gravetat. (més distancia del terra +difícil l’equilibri)
o Dimensió de la base de suport (+ amplia + estabilitat)
o Vertical del centre de gravetat (si la línia esta en paral·lel + estabilitat)
o Base inamovible: que la base de suport es mantingui fixa. (si esta quiet ens facilita
l’equilibri)
o Adherència (pista gel, per exemple). (dificulta el nostre equilibri)
o Massa o pes corporal (com més pesat, més dificil perdre l’equilibri)
o Articulació i alineació de segments (com és coincidència de l’alineació vertical dels
segments corporals amb la línia de gravetat, més estabilitat).

FACTORS PSICOLÒGICS
Entre els factors psicològics que poden condicionar l’equilibri cal ressaltar l’estat emocional del
subjecte (inseguretat, por, ansietat, confiança en un mateix, autocontrol, etc).

4. EVOLUCIÓ DE L’ACTIVITATTÒNIC POSTURAL EQUILIBRADORA

Mirar en el dossier

5. ACTIVITATS D’EQUILIBRI
• Els exercicis d’equilibri poden ser tant d’equilibri estàtic com dinàmic, en diferents nivells
d’altura, en diferents posicions, amb dificultat creixent, portant objectes, etc. (Factors
físics)
• Segons Picq i Vayer, la confiança s’estableix progressivament gràcies a:
o Un progressió lenta
o Educació de la caiguda
o Habituació a l’altura
o Disminució progressiva de l’ajuda que es dona al nen
• Segons Lázaro, les situacions d’equilibri han de seguir aquesta progressió:
 o Estimulacions laberíntiques (basades en girs, balanceigs i caigudes)
o Equilibri axial (activitats amb el centre de gravetat molt proper al terra)
o Equilibri en bipedestació

TEMA 9. LATERALITAT
1. CONCEPTE DE LATERALITAT
• Concepte de lateralitat:
o Tendència natural que una persona té a utilitzar un costat del cos amb preferència a
un altre (o una part del mateix costat: ull, mà, peu... oïda) en totes les tasques que
requereixen una acció unilateralitzada.
o Conducta neuromotriu, lligada a la maduració del S.N.
• Concepte d’eix mitjà corporal:
o Pla imaginari que travessa el cos humà de dalt a baix, dividint-lo en dues parts
simètriques.
o La integració de l’eix corporal possibilita l'adquisició de la lateralitat, i permet també
que el nen distingeixi la dreta i l’esquerra del seu cos, i posteriorment pugui
projectar aquestes referències sobre els altres i el món.
o L’orientació espacial es produirà per referència a aquest eix corporal.
RELACIÓ DE LA LATERALITAT AMB LA GLOBALITAT
• Relació amb la globalitat:
o La lateralitat afecta, especialment, els aprenentatges escolars, però també molts
aspectes de la vida diària i de l’entorn de la persona. Esta molt relacionat amb la
escritura
o Relació amb la orientació espacial: l’ajuda a diferenciar la dreta i l’esquerra en el
seu cos.

2. TIPUS DE LATERALITAT
• Lateralitat homogènia: la lateralitat coincideix a nivell de l’ull, la mà i el peu
(destre/esquerrà)
• Lateralitat creuada: no coincideix la lateralitat de l’ull, de la mà i del peu. Per exemple
escriure amb la mà dreta però xutar amb l’esquerra.
• Lateralitat mal definida: encara no està definida; el nen fa diferents activitats amb una mà
i amb l'altra, sense preferència.
• Lateralitat contrariada: la lateralitat funcional (quan fem una acció) no coincideix amb la
neurològica.
• Ambidextrisme: és la possibilitat d’utilitzar indiferentment les dues mans; por ser real o
deguda a una lateralitat mal definida (inici procés lateralització) o contrariada.
• La lateralitat ha de ser homogènia i estar ben definida.
• Lateralitat funcional o d’utilització: predomini lateral en les activitats quotidianes.
• Lateralitat neurològica o espontània: de gestos socialment no determinats. És el domini
hemisfèric constitucional, la predisposició.
• Discordances entre lateralitat funcional i neurològica poden ser degudes a una lateralitat
contrariada.
• Normalment, la lateralitat es construeix a partir de la predisposició hemisfèrica cerebral, és
a dir, la lateralitat d’utilització es basa en l'espontània. Però a vegades no hi ha
coincidència (destres i esquerrans contrariats, destres i esquerrans gràfics, ambidextres).

3. TEORIES EXPLICATIVES DE L'ORIGEN DE LA LATERALITAT

• Cap teoria per si mateixa pot explicar l'origen de la lateralitat.
• La lateralitat és determinada genèticament, per una part, a partir del domini dels
hemisferis cerebrals, i, per l’altra, és un domini adquirit. La pressió social pot confirmar o
contrariar les potencialitats
• El nombre de destres augmenta amb l’edat. Pot ser que un nen que es esquerra pot acabar
sent dretà per exemple perquè veu que tots els seus companys ho son.
• La lateralitat és deguda a més d’una causa (pàg. 94 dossier):
o Factors neurofisiològics: predomini hemisfèric cerebral (costat contrari de cos).
Entre domini cerebral i preferència manual hi ha una relació que no és absoluta.
Sembla existir una organització cortical diferent en l’esquerrà.
o Factors ontogenètics des del primer moment que es forma l’esser humà,
genèticament ja hi ha la informació genètica necessària per dir si un nen serà dretà o
esquerrà.
o Factors genètics: transmissió hereditària del predomini lateral Proporció més alta
d’esquerrans fills de pares esquerrans, però bessons monocigòtics lateralitats
diferents.
o Factors socials:
▪ Significació religiosa (simbolisme religiós dreta
▪ Llenguatge (connotacions paraula “destre” / “diestro”). Se li dona una
connotació negativa a la paraula esquerrà.
▪ Utilització dels instruments (edat de pedra, edat de bronze, tècniques
guerreres: prioritat ma dreta a partir edat bronze
▪ Causes ambientals
• Posició corporal mare en relació al nen / imitació pares
• Mobiliari i utensilis us quotidià (societat feta pels destres per als
destres)
• Factors educatius (pressió social a fer servir la ma dreta).

4. EVOLUCIÓ DE LA LATERALITAT
• Període 0- 3 anys:
o 1es setmanes: reflex tònic cervical (extensió dels membres del costat on està girada
la cara i flexió extremitats oposades) (Gesell)
 o 4 mesos: cert predomini en l'ús de les mans
o 7 mesos: una mà més hàbil que l’altra (inici preferència manual)
o 1 any i mig: preferència lateral
o Entre 2 i 3 anys: període d’inestabilitat (a favor dreta entre 2 i 3 anys i esquerra
entre 3 i 4 anys)
o 2 anys i mig: diferenciació entre ambdós costats
o Definitiva: a partir 6- 7 anys li falta una mica de maduresa per acabar de afiançar
aquesta lateralitat. Fins als 8 anys no es consolida.
• Període 3- 6 anys:
o A partir 4 anys: definició de la lateralitat
o 5 a 7 anys: afirmació definitiva lateralitat i domini nocions dreta i esquerra en ell
mateix
o Entre 5 i 6 anys: concepte de dreta - esquerra basantse en el seu domini lateral
o A partir 8 anys: lateralitat consolidada
• Segons Berruezo: Fases
o Indiferenciada: fins els 3 anys
o Alternant: entre 3 i 6 anys
o Definitiva: a partir 6- 7 anys

5. AVALUACIÓ DE LA LATERALITAT
• Informació que ens dona els pares sobre la preferència de la mà
• Observació sistemàtica per part del mestre de la preferència lateral
• La lateralitat funcional s’avalua a través de:
o Qüestionaris: Respostes orals, escrites o mimades (PicqVayer, Piaget- Head)
o Tests: manipulació real d’objectes (Test Auzias).
o Amb aquest test i amb la informació dels pares tindríem prou informació per feu una
diagnòstic sobre la lateralitat del nen.
• La lateralitat neurològica s’avalua a través de:
• To de fons i d’acció:
o Extensibilitat (longitud màxima que es pot imprimir a un múscul allunyant-lo de les
seves insercions): l’extensibilitat del costat en el qual és menys important, és el
costat dominant.
o Balanceig: el balanceig del costat en el qual és menys important és el costat més
tònic i aquest és el costat dominant.
• To d’acció:
o Sincinèsia: moviments paràsits caracteritzats per la contracció involuntària d’un
grup muscular. Poden ser evolutives o estar lligades a factors emocionals.
o Sincinèsies d’imitació: més marcades quan la mà no dominant fa el moviment
o Sincinèsies axials (boca - mans)
o Quan fem més coses amb la part no dominant surten més sincinèsies que quan fem
servir la part dominant.

6. PERTORBACIONS FUNCIONALS I REEDUCACIÓ

• S’han associat trastorns de la motricitat, llenguatge i personalitat al fet de ser esquerrà i a
la lateralitat creuada.
• Dislèxia: lateralitat creuada i mal lateralitzats.
• Alteracions en l’escriptura: dificultats motrius (moviments centrípets més difícils que els
centrífugs) i visuals (es tapen el que escriuen) en l’esquerrà.
• En general, cal afavorir la lateralització en el nen (segons la seva lateralitat funcional) i, si
no està clara, afavorir el costat dret. L’ambidextrisme, si no és real, és la pitjor fórmula.

7. ACTIVITATS DE LATERALITAT
• Deixant de banda els exercicis específics per a la reeducació (per exemple, de la lateralitat
creuada), els exercicis bàsics de lateralitat impliquen l’ús específic d’una de les dues parts
del cos per portar a terme un exercici determinat.
• Exemple: donar cops a una pilota amb una mà, conduir una pilota amb una mà o amb un
peu per un recorregut establert, etc.

TEMA 10. ORIENTACIÓ I ESTRUCTURACIÓ ESPACIAL

1. CONCEPTE D’ORGANITZACIÓ ESPACIAL
• Capacitat d’orientar-se en l’espai. Concepte desenvolupat en el cervell a partir de dades
perceptives i cinestèsiques.
• Espacialitat: Coneixement o presa de consciència del medi i de la situació del subjecte en
relació al medi que l’envolta.
• La relació de la persona amb l’espai s’estableix en dos nivells:
o Experiència viscuda per mitjà del moviment (nivell perceptiu o sensoriomotriu).
o Estructuració mental (nivell representatiu o cognitiu).
• La noció d’espai s’elabora un cop s’ha establert la representació corporal (EC) i està
vinculada a les experiències del subjecte. També va lligada a la lateralitat.
RELACIÓ DE L’ORGANITZACIÓ ESPACIAL AMB LA GLOBALITAT
• Aprenentatges escolars: L’organització espacial és important per molts aprenentatges
escolars (per exemple, l’escriptura i la lectura).
• Esquema corporal: prèviament cal que el nen es situï en relació al seu propi cos per a
poder situarse en l’espai que l’envolta.
• Lateralitat: el domini lateral ajuda a la interiorització dels dos costats simètrics de cos.
• Organització temporal: totes les accions tenen lloc en un espai i un temps determinat i son
indisociables.

2. TIPUS D’ESPACIALITAT
• Orientació Espacial:
o “Aptitud o capacitat per a mantenir constant la localització del propi cos en funció
dels objectes, així com per a posicionar-los en funció de la posició del propi cos”. Lloc
de partida: el nostre propi cos.
o Espai Perceptiu (o figuratiu o sensoriomotriu): basat en la vivència motriu i perceptiva
immediata que te el nen de l’espai, la qual cosa li permet elaborar relacions espacials
simples, a través d’una sèrie de punts de referència subjectius (patrons intrínsecs).
o Relacions Topològiques (2-6 anys): relacions espacials simples (relacions existents
entre subjecte i objectes). Entre aquestes relacions:
▪ D’Orientació: dreta - esquerra, dalt - baix, davant - darrera
▪ De situació: dins - fora, damunt - sota, interior - exterior
▪ De superfície: espais plens, espais lliures...
▪ De mida: gran – petit, alt – baix, ample – estret....
▪ De direcció: cap a la dreta, cap a l’esquerra....
▪ De distància: lluny – prop, junt – separat......
▪ D’ordre o successió: ordenació segons les qualitats.....
• Estructuració Espacial:
o “Capacitat per a orientar o situar objectes i subjectes”
o Espai representatiu o figuratiu: analitza les dades perceptives immediates (basades
en l’espai perceptiu) i s’elaboren relacions espacials de major complexitat, a partir de
punt de referència objectius, externs al cos
o Relacions Projectives (6-9 anys): relacions topològiques de major complexitat. El nen
descobreix les dues dimensions de l’espai (llarg i ample) i, per tant, el concepte de
superfície i les nocions de perspectiva i projecció entre diferents objectes i figures.
o Relacions Euclidianes o Mètriques (7-12 anys): capacitat de coordinar els objectes
entre sí, en relació amb un sistema de referència de tres eixos de coordinades, lectura
de plànols, descobrint les altres dimensions de l’espai i aprenent les nocions de
volum, profunditat, perpendicularitat, paral·lelisme, etc., i el descobriment de
l’operació geomètrica de la mesura.
ORGANITZACIÓ ESPACIAL (O.E)

Reversibilitat pensament: en poder mirar els objectes des de diferents punts de vista.

3. EVOLUCIÓ
• L’adquisició de l’organització espacial és desenvolupa de manera paral·lela a la maduració
corporal i al coneixement de l’esquema corporal (simetria corporal)
• La noció d’espai s’elabora des d’allò pròxim a allò llunya i des de l'interior (EC) a l’exterior
• Durant el primer any, l’espai es redueix a l’espai pròxim
• Segon any: relacions topològiques fins aproximadament els 6 anys.
• Entre 6 i 9 anys: relacions projectives
• Entre 7 i 12 anys: relacions euclidianes
OBJECTIUS I ACTIVITATS D’ORIENTACIÓ ESPACIAL
• Les principals activitats són les que impliquen desplaçaments, itineraris, observació de
mòbils, manipulacions, construccions, etc., que permetran descobrir i assimilar les
diferents orientacions i relacions espacials.
• No forçar etapes: per poder controlar els aspectes abstractes dels conceptes espacials,
abans cal vivenciar-los amb el propi cos.
• Cal seguir aquest ordre: espai propi (propi cos), espai immediat (objectes que pot
manipular), espai extern o llunya (objectes que incideixen en el camp visual del nen i
situats més allà de l’espai immediat (aula, entorn, etc) i espai gràfic (treball en el pla:
dibuixos).
• Cal treballar de forma conjunta el nivell perceptiu i el representatiu
TEMA 11. ORIENTACIÓ I ESTRUCTURACIÓ TEMPORAL
1. CONCEPTE D’ORGANITZACIÓ TEMPORAL I RITME
• Conjunt de les integracions estructurades de temps (ritme biològic, etc) que contribueix al
ritme propi del subjecte, que es manifesta en la manera espontània segons la qual cadascú
ocupa el seu oci, organitza el seu son i es situa en el temps.
• Ritme: concepte relacionat bàsicament amb la percepció i amb l’organització del temps.
Mitjançant els exercicis rítmics es treballen elements del temps i de les seves relacions
(durada, velocitat, successió, etc.)
RELACIÓ DE L’ORGANITZACIÓ TEMPOAL AMB LA GLOBALITAT
• Aprenentatges escolars: L’organització temporal és important per molts aprenentatges
escolars (per exemple, l’escriptura i la lectura).
• Atenció: el ritme afavoreix els processos d’atenció.
• Processos d’inhibició: les activitats rítmiques desenvolupen aquest processos en el nen,
que son també importants a l’escola.

2. TIPUS DE TEMPORALITAT
• Orientació Temporal: És la formar de plasmar el temps, a partir dels conceptes més
significatius per a orientar-nos en el temps (dia-nit, dies setmana, estacions, etc)
• Estructuració Temporal: introducció dels conceptes d’ordre (successió que hi ha entre els
esdeveniments que es produeixen) i duració (mesura de l'interval temporal que separa dos
punts de referència, el principi i la fi d’un esdeveniment). La duració depèn de diferents
factors (veure pàg. 98 dossier)

3. ACTIVITATS D’ORIENTACIÓ TEMPORAL

• L’estructuració temporal es treballa principalment amb activitats rítmiques, amb el cos i
amb l’ús d’instruments sonors.