Está en la página 1de 24

PLAERDEMAVIDA - 61

Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell


PRIMAVERA 2019

Opinió

Notícies

Estudis

Testimonis

Reportatges

Creació

Llibres

Comunicació

Per un món on tothom siga socialment igual, Rosa Luxemburg


humanament diferent i totalment lliure. (1871-1919)

www.macarella.org
l ’AIXETA

Huit de març

Les multitudinàries manifestacions i vagues pro­


tagonitzades mundialment per dones durant les dar­
reres diades commemoratives del 8 de març, han
tornat a portar als mitjans de comunicació, al debat
social amb més força per descomptat, la discrimi­
nació que pateix la muller arreu del planeta. Crit i clam
universal per una igualtat i un reconeixement de drets
que no poden deixar indiferent ningú, interpel·lacions
directes a portar a terme accions per una efectivitat
inqüestionable alhora que indefugible.
Dones i homes, homes i dones, persones: tot i
les diferències corporals, anatòmiques, físiques, fisio­
lògiques, dona i home són éssers humans, realitat
incontestable, encara sotmesa a judicis i prejudicis,
premisses insostenibles per tot tipus de tractaments
diferenciats, en els més diversos camps, així educa­ La presa de consciència dels drets i el conse­
tius, religiosos, familiars, legislatius, laborals, judicials, qüent compromís per la seua efectivitat són el motor
que despleguen una opressió intolerable i insupor­ d’un canvi indeturable, inajornable, que no permet
table sobre les dones. cap tipus d’excusa, que demana l’activisme quotidià
i conjunt de dones i homes, joves i grans, per fer rea­
En el costat més extrem i fosc les violències
litat un món d’éssers iguals en drets i deures, amb
sobre la dona ocupen malauradament un lloc des­
plenitud en la convivència.
tacat. Si el còmput públic esfereïdor de víctimes és
per ell mateix rebutjable, conscients la realitat oculta La transversalitat de les polítiques d’igualtat no
el supera de llarg, tot plegat deixa en evidència les és cap element menor en l’acció en pro de la igual­
mancances i les limitacions dels segurament tebis i in­ tat, en tot cas pedra angular de l’edifici de les polí­
suficients esforços legislatius, judicials, policials i dels tiques per avançar en les garanties d’una societat on
serveis socials per la seua prevenció i reparació. En la dona es trobe amb plenes possibilitats d’exercici
aqueix costat obscur es troben masclisme i patriar­ dels seus drets. Sovint les renúncies, els silencis, el
cat, sostenint tota una xarxa de comportaments i ac­ no fer res ens aboquen a la paràlisi i la perpetuació
tituds nocius, alhora que atemptatoris dels fonaments de situacions d’injustícia. El clam dels dies de març
d’una societat d’iguals, que demanden tractaments demana actuar, és un crit dient: prou d’agressions,
específics. dones exercim els nostres drets.

2
EL PLANETA DELS SIMIS

Dignitat,
justícia i
professionalitat
La defensa de la dignitat d’un poble anomenat tat d’expressió i en contra de l’esmentada caça de
Hadleyville, la lluita per la justícia i la professionalitat bruixes. Si voleu carregar-se de raons per defensar
són els mòbils que espenten el xèrif Will Kane (Gary la llibertat davant el totalitarisme feixista, no us per­
Cooper) a enfrontar-se ell tot sol a la banda del malvat deu dues pel·lícules magnífiques: Casablanca (EUA,
Frank Miller (Ian MacDonald, Sheb Wooley, Lee Van any 1942, direcció de Michael Curtiz i música de Max
Cleef i Robert J. Wilke) en la pel·lícula Sol davant Steiner) i Tindre i no tindre (EUA, any 1944, direc­
el perill (Estats Units d’Amèrica, EUA, any 1952, di­ ció de Howard Hawks, guió basat en una novel·la
recció de Fred Zinnemann, guió de Carl Foreman i d’Ernest Heminway i música de Franz Waxman).
música de Dimitri Tiomkin). On està la gent honra­ En clara contraposició a Sol davant el perill, el
da de Hadleyville? Són tots una colla de covards i film Río Bravo (EUA, any 1959, direcció de Howard
mentiders? No n’eren deu, on són els altres nou? El Hawks i música de Dimitri Tiomkin) ens presenta una
film comença amb el casament entre Gary Cooper i visió molt més optimista, positiva i solidària de les
Grace Kelly a les 10:40 del matí i finalitza al voltant de actituds humanes: ací sí, ací el xèrif John T. Chance
les 12 del migdia (equival a High Noon, el títol de la (John Wayne) compta amb la valuosa ajuda de Dude
pel·lícula en anglés) quan arriba el tren on ve Frank (Dean Martin), Colorado (Ricky Nelson), Stumpy (Wal­
Miller amb ganes de venjar-se d’eixe maleït xèrif que ter Brennan) i Feathers (Angie Dickinson) per véncer
el clavà a la presó. a la banda del cacic Nathan Burdette (John Russell).
Més encara, en el context internacional de I recordeu, el cinema, el seté art, ens ajuda a
Guerra Freda entre els EUA i la Unió Soviètica, podem viure amb dignitat i ens fa millors; ens aporta llum i
relacionar el film Sol davant el perill amb la caça de energia per fer-li front a l’incertesa quotidiana, la ma­
bruixes portada a terme pel senador Joseph McCar­ nipulació informativa, l’explotació econòmica i la in­
thy i altres polítics reaccionaris als EUA a finals de la justícia social que caracteritzen el món classista con­
dècada de 1940. De fet, el guionista Carl Foreman es temporani.
quedà sol quan fou acusat de comunista i antiameri­
Referència bibliogràfica: Quim CASAS, Películas
cà per part del Comité d’Activitats Antiamericanes de
clave del Western, Ediciones Robinbook, any 2007.
McCarthy.
Arribats a aquest punt, no podem oblidar la
digníssima posició adoptada en aquella època per

Llorenç d’Aràbia
la mítica parella formada per l’actor Humphrey Bo­
gart i l’actriu Lauren Bacall en defensa de la lliber­

3
MOLT PROP

Un poc d’història del


camí i senda dels
Orriols
Dos vials comunicaven l’històric i l’antic municipi d’Orriols
mitjançant el trajecte de la veïna carretera Reial de Barce­
lona, actual tram de l’avinguda de la Constitució, amb la ciutat. Junt al tan arrelat camí de la que fou famosa
horta regada per la sèquia de Rascanya, al seu inici es trobava el molí d’arròs de Miralles i seguint el seu curs
estava l’alqueria del Canonge i la popular granja de vaques de Nano Pelegrí i, més avant, l’hort de sant Miquel
amb extensos conreus de flors. Malauradament tot ja és història, les reordenacions urbanes el varen amputar
i desfigurar amb nous traçats de vials per a la construcció de cases de pisos.

El que resta, en el present, és un re­ la ciutat, Rascanya fou lliurat per


sidual tram que manté l’històric nom, Jaume I al cavaller català Guillem
que en un temps acabava en el popu­ d’Aguiló, que la va regentar fins a
lar Racó de l’Ermita, centre del nucli. la seua mort (1277), any en què fou
Però encara hi subsisteix la vella sen­ comprada per Pere d’Esplugues,
da d’Orriols que, partint de l’actual de un hereu del qual, Bernat Esplu­
sant Bru, està dividida pel nou traçat gues, seria batle general de Valèn­
dels Trànsits (avinguda Primat Reig), cia durant el regnat de Jaume II.
on actualment s’inicia. Allí mateix es­ Posteriorment la propietat passà
tava l’alqueria de Marçal que, aban­ a Joan de Saranyó i als germans
donada pels propietaris, esperà la Lluís i Joan de Valeriola i aquest,
declaració de ruïna. Fa unes dècades finalment, la va vendre a Pere
també passaren al record alguns d’Oriols (Orriols), un eclesiàstic
pràcticament desapareguts indrets, com les centenàries que seria cèlebre per ser procurador general del duc de
alqueries de la Sabia, d’Àngel de Marsalo, de Valentí o el Gandia, destinat com a canonge de la Seu de València.
camp del Fotut i un atzucac que prenia el nom de Gesmil. Aquest, en morir (1404), nomenà hereus de l’alqueria els
Malgrat la deficient planificació d’aquest antic indret de frares de sant Jeroni de Cotalba, no sense entrebancs
l’Horta Nord, amb el temps, l’establiment de diverses em­ burocràtics i testamentaris, per la qual cosa no seria fins
preses i cases ha motivat la seua salvació com a històric passats cents anys que els Jerònims es ferien càrrec de
camí, un poc irregular, de fet hi van sorgir tres places, les cases, terres i molins de Rascanya. No és fins principis
dedicades a mediàtics personatges: l’actor Lluís Ramírez del segle XVI quan consta aquesta àrea de l’horta amb la
i l’arquitecte falangista R.Contreras, que fou canviat per denominació d’Orriols.
Gloria Fuertes, popular escriptora madrilenya i combativa La riquesa hortolana i el dinamisme de les famílies arren­
feminista. En un angle es va projectar una nova plaça, que dades motivaren que a partir del segle XVIII, quan es va
fou retolada amb el nom del Mostassaf, històric persona­ fer la reforma constitucional a l’estat, el poblat d’Orriols
tge municipal en temps de la València foral, però, fora del s’instituïra com a municipi independent (23-XI-1835 * 20-
seu lloc d’actuació: l’àrea del Mercat Central. VIII-1882), amb una ermita dedicada a sant Jeroni, que va
Les troballes romanes documenten un antic assentament, dependre parroquialment de la històrica del Salvador, des­
però l’actual origen del nucli es remunta als temps islàmics, prés de la de santa Mònica i finalment de sant Antoni Abat,
en què consta l’alqueria i sèquia de Rascanya junt a la fins que es va crear la seua parròquia sota l’advocació de
històrica Via Augusta (Gades /Cadis-Roma). sant Jeroni.

Rafel Sena.
En el Llibre del Repartiment es documenta que en data
4 d’agost de 1237, abans de la conquesta cristiana de
Russafa, 2019

4
TESTIMONIS

Història de les terres de


En aquest article vaig a relatar algo que moltes
persones sabran i altres, en canvi, pot ser no.
la Llar i el barri roig
Moltes vegades quan passe per i la seua dona Conxa la Rubia (en­ Quan arribava el bon temps ma
la plaça de la Llar m’han eixit les cara al mateix lloc en l’actualitat). mare i jo anàvem totes les ves­
llàgrimes, però de felicitat: he sigut Pepe era un home molt guapo i era prades al camp a esperar a mon
tan feliç en eixe tros de terra! germà de la tia Pilar, Carmencín i pare. Li portàvem el berenar, així
Aquests camps eren antigament Salvoreta (encara família de ma no perdia temps i de seguida
mare). Crec recordar que tenien es posava a treballar la terra.
de la meua família. Les terres on
tres fills, no sé si en tindrien més Mon pare treballava a Tavernes
hui en dia està la Llar (ja munici­
amb el temps, doncs se n’anaren Blanques. Eixia a les sis. Quan
pal) eren de ma tia Rosa que li les
a viure a Meliana, però durant anava pel parc dels soldats jo ja el
vengué al tio Norat i ell les donà
molt de temps visqueren allí. De veia arribar i allà que me n’anava
per al poble. De ma tia Rosa en­
menuda tots els xiquets estàvem corrents a trobar-me’l, corria per
cara quedava un tros per vendre
sempre junts per allí: els Muixets, totes les sequietes que hi havia
al cos­tat de la Llar i el comprà el
els meus cosins i els de Conxa la per allí, agarrava la sèquia del tio
germà de Pili la Peluquera, on es
Rubia. Era un racó molt bonic. En Nadalo, que també era cosí de
feu un taller de mecànica. La casa
casa del Muix hi havia una espè­ ma mare, per això també tenen el
del tio Severino, per on estava la
cie de placeta, terreny d’ells, a on cognom Devís. A Bonrepòs sols
drogueria de Pepita la de Seve,
jugàvem mentre els nostres pares la meua família porta aquest cog­
també era terreny de ma tia. En nom. Com anava dient, anava a
plantaven cols, bajoqueta, garrofó,
canvi la plaça i part del barri roig l’encontre de mon pare i ell amb
tomateres, pimentons, espolsaven
eren de ma mare i de mon tio Sal­ tota l’alegria me pujava al corder
cacaus...
voret. L’altre tros fins l’actual Pin­ fins arribar al nostre camp.
tor Lluch era del tio Juano. Segons l’època feien el planter de
les tomates, que era una vertadera Volia jo que saberen que on a
Les quatre cases que donaven a l’actualitat està el barri roig, la pla­
artesania. Per fer els planters mon
la part dels camps (ara la plaça ça i la Llar tota eixa terra va ser del
pare preparava el canyís. El canyís
de la Llar) eren la del tio Juano, el meu avi el Blanco.
era un conjunt de canyes lligades
Malaguenyo, mon tio Salvoret i la
per resguardar del fred les toma­ Quan vingué la barrancà del 57,
del Muix (tal qual hui en dia). Per
teres i es col·locava una miqueta que fou un desastre, es van expro­
davant dels camps, com era ha­
tombat sobre la terra on es posaven piar les terres per fer el barri roig
bitual, hi havia una sèquia per re­
les llavors. Aquestes es ficaven en per aquelles persones que havi­
gar amb els seus portells. Ai! Els
un foradet tan gran com un dida­ en perdut les seues cases, sent
viatges que mon pare em deia,
let. El planter de tomates es feia tot aquestes unes vivendes socials.
des de l’altra punta del camp Mon pare no volia vendre perquè
alineat i donava molta feina, per­
(Pintor Lluch) “Tanca els portells” era molt llaurador, nascut a una al­
què de vesprada hi havia que anar
o “Deixa’ls per la meitat”, quants queria d’Almàssera rodejada tota
a tapar-lo per a què no es gelara i
via­tges mon pare, ma mare i jo ens per la terra de son pare Joanet, lo
pel matí hi havia que destapar-lo. El
hem sentat en eixe marge... planter es tapava amb uns canyi­ de llaurador ho duia en la sang.
Per arribar a aquests camps hi ha­ ssos que s’anomenaven bardis­ Espere que us haja agradat aquest
via un altra sèquia que anava just ses. Els destapaven per a què hi relat, doncs amb aquesta inten­
pegadeta a les escoles velles (ara entrara el solet. També es plan­ ció l’he escrit. I com ara la Llar és
la Casa de la Cultura), allí es for­ taven creïlles i cebes. El dia que es d’actualitat m’ha paregut be expli­
mava un carreró que anava des del collien les creïlles era tradició que car-ho.
Bar Eclipse actual al meu camp, l’amo del camp portara algunes a
Una bonrepostina
o siga, a la plaça de la Llar. En torrar al forn i, quan s’acabava la
acabar-se el carreró, a l’esquerra,
estava la casa de Pepe l’Hortelano
jornada de treball, tots junts se les
menjaven per berenar.
guapa i fina

5
NOTÍCIES DE MACARELLA

Recital Poètic de Nadal


15 de desembre
L’Eix de la Ceràmica Pilar, Helena i Isidor es varen encarregar de fer
a l’Horta Nord. Rutes la selecció dels poemes que recitaríem, de fer
per conèixer i estimar l’escrit per a la presentació. Només calia vore
el programa per saber quin tipus de poesies
la ceràmica d’autor recitàrem. Eren tot cançons que ens transpor­
21 d’octubre taren a temps passats i presents. Lluís buscà
les músiques que enllaçarien els recitadors. Va
ser una vetlada magnífica que ens serví per
Comencem una nova activitat de l’associació, desitjar als macarellers i macarelleres, i a la
que ens portarà durant la tardor i la propera pri­ gent que es va acostar, unes festes plenes de
mavera a conèixer els tallers dels ceramistes de la bons moments de companyonia.
comarca. La periodicitat serà d’una visita al mes.
En la primera eixida vàrem visitar el taller d’Enric
Mestre, un ceramista i escultor que va ser guar­
donat amb el Premi d’Arts Plàstiques de la
Generalitat en 2009. Va aprendre les tècniques
d’esmaltat i la voluntat d’investigació en el camp
de la ceràmica de mà del mestre Alfons Blat, cap
als anys 50 del segle passat. La seua obra té mol­
ta relació amb l’arquitectura i els volums rectes
i geomètrics. També vàrem poder gaudir de la
seua obra en el camp de la pintura.
En la segona, al novembre, vàrem visitar el taller
de Teresa Aparicio, una ceramista que treballa
amb el gres esmaltat i nu amb colors o porcella­
na, cuinats a 1280º C. També treballa amb llistons
de fusta o ferro de colors vius, que marquen els
traços o l’orientació de les seues obres. Cicle de Cinema per la
En la tercera, al gener, vàrem vore el taller
d’Antònia Carbonell, una alumna d’Enric Mestre,
Pau i els Drets Humans
del qual ha sigut continuadora en alguns mo­ 27 de gener i 9 de febrer
ments, i per això veiem que la seua obra també
compta amb tocs geomètrics, però que també ha En el cicle de cinema d’enguany vàrem poder
continuat en la seua investigació de la ceràmica, gaudir de dos pel·lícules ben diferents: la pri­
incorporant nous llenguatges i materials. mera va ser un biopic d’una supervivent del
règim dels khmers rojos de Cambodja, de la di­
rectora nord-americana Angelina Jolie, que ens
va marcar molt per la seua cruesa, però també
per la visió que tenen els xiquets i xiquetes dels
conflictes armats. La segona pel·lícula, d’un
caràcter més irònic, ens mostrava el conflicte
dels Balcans des del punt de vista del treball
que realitzen les ONG que tracten d’ajudar a la
població civil. Una pel·lícula dramàtica de Fer­
nando León de Aranoa amb un final satisfac­
tòriament inesperat i moltes dosis d’humor.

6
NOTÍCIES DE MACARELLA

XVI Baixada al Carraixet


3 de febrer
Any rere any, de manera incansable, perquè la
vida de la natura, com la de les persones, és
persistent malgrat les ferides del camí, ens con­
voquem el primer diumenge de febrer. Portem
la carta reivindicativa que signem les assistents
per demanar a les administracions competents
més protecció i conservació de la flora, la fauna
i el patrimoni del nostre barranc front al progrés
que tot ho arrasa, últimament amb la proliferació
d’abocadors il·legals. Fa un dia preciós i gaudim
d’una passejada pel nostre entorn més estimat.

Setmana de Enguany, dins dels actes de la setmana de la dona hem projectat la pel·lícula
“Sufragistas”. Una pel·lícula històrica-dramàtica sobre la lluita a l’Anglaterra
la Dona del segle XIX per la legalització de vot de la dona i la igualtat de gènere.
5 de març

Club de Lectura
21 de febrer

Enguany hem iniciat


el club amb la novel·la
«Elegia vora mar» del nos­
tre company i amic Manel Hurtado.
Un llibre, amb molts aspectes, del
gènere de novel·la negra. La tertúlia
va ser, com sempre, molt entretin­
guda i gaudírem de la presència de
Manel. Li desitgem molt d’èxit i vos
animem a participar de les properes
sessions.
Ací vos deixem els títols de les pròximes lectures:

6 de juny
En el decréixer de la pluja (Mª Carmen Arnau)

9 d’agost
Matar a Joan Fuster (Francesc Bayarri)

12 de setembre
Extraviari (Josep Domingo)

14 de novembre
Entre les urpes del gat (Manel Alonso)

7
NOTICÍES D’ACÍ I D’ALLÀ

Presentació del llibre “Versos


que canten i ballen”

Una altra de les activitats culturals del poble va ser la presentació del
llibre-disc “Versos que canten i ballen”. Com sabeu és un projecte amb
versos de Fina Girbés, musicats per Vicent Ros i cantats pels cors
Interludi i Menuts de Bonrepòs i Mirambell. La presentació la feren al
saló d’actes de l’Ajuntament amb acompanyament d’instrumentistes i
la direcció de Victòria Ros. Quin concert més bonic! La imaginació i
el treball apassionat, tant de Vicent com de Victòria, estan portant els
cors de Bonrepòs i Mirambell a uns nivells molt alts. Gràcies!

Una notícia
molt trista Ens ha deixat el nostre company Vicent Ribes. Encara
recordem aquelles excursions al Penyagolosa, Catí, Aín
i Eslida, en les quals Vicent ens feia de guia. Soci fundador de l’Associació
Cultural Macarella i professor de secundària, especialista en Ciències Natu­
rals, la botànica era la seua afició. Gràcies, Vicent. Sempre en el record.

La MICE

Un any més Bonrepòs i Mirambell participa de la


Mostra Internacional de Cinema Educatiu (MICE).
La mostra segueix creixent i enguany varen ser
més de 2000 xiquets i xiquetes, d’edats com­
preses entre 3 i 16 anys, els qui acudiren a veure
cinema al nostre poble. La benvinguda i la inau­
guració del certamen van començar, a les portes
de l’Ajuntament, amb unes quantes cançons inter­
pretades pels cors Interludi i Menuts. Després, un
castell de focs va marcar l’alegria i la màgia de l’inici
de la mostra.

8
NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

La intolerància s’estén per les


institucions
Les males notícies no deixen d’aparèixer ací i allà: el model «Trump»
arriba al Brasil i VOX entra al parlament andalús. Tant la ideologia
del nou president brasiler, Jair Bolsonaro, com les declaracions
d’alguns representants del partit ultradretà que ha obtingut repre­
sentació institucional a Andalusia, fan feredat perquè van en contra
dels drets humans més bàsics de bona part de la població: les do­
nes, les persones migrants, homosexuals o les minories ètniques.
Són discursos caducs, amplificats pels mitjans de comunicació
que els aixopluguen, que calen en persones que ja no creuen en les
institucions i que amenacen de trencar amb tots els drets socials
aconseguits fins al moment. Uns discursos que cal combatre amb
la mobilització al carrer, però també amb la participació democràti­
ca, perquè qui calla atorga i no podem permetre’ns tornar al passat
en qüestió de drets socials.

El passat 12 de febrer va començar el judici


contra els polítics catalans empresonats per
Comença el Judici contra
exercir el mandat del poble que els havia els presos independentistes
votat en unes eleccions democràtiques. Un
judici penal que respon a interessos polítics, que les gravacions que s’han pogut vore als mitjans
de comunicació deixen clar que les acusacions són del tot desproporcionades als fets que es
van succeir en els dies anteriors i posteriors al referèndum per la independència, celebrat l’1
d’octubre de l’any passat, i que va ser majoritàriament acceptat per la ciutadania.

Una boníssima notícia de llocs llunyans:


Cadena humana per la igualtat de gènere a l’Índia
Una boníssima notícia de llocs llunyans: Cadena hu­
mana per la igualtat de gènere a l’Índia. Vàrem comen­
çar este any sabent que prop de 5 milions de dones
de l’estat indi de Kerala varen fer una cadena humana
de 620 km per reclamar la igualtat de gènere en el seu
país. Una protesta que es va iniciar perquè les dones
no tenien dret a entrar als temples religiosos, però que
ha fet créixer el malestar per les desigualtats socials
i laborals que pateixen les dones a l’Índia i que s’ha
traduït en una mobilització sense precedents arreu del
país. Quina meravellosa notícia!

9
HISTÒRIA LOCAL

Final de la guerra.
El mes de gener de 1939 i Capítol IX
les primeries de febrer es perd
Catalunya: el 15 de gener de 1939 es perd Tarragona; el 26 de gener cau Barcelona,
després de 24 mesos de bombardejos, amb 1800 edificis destruïts, entre 2500 i 2800
víctimes (dades de Laia Arañó i Mireia Capdevila); el dia 4 de febrer cau Girona. La
caiguda de Catalunya va ser un colp molt
Les corts republicanes es reuniren per darrera vagada dur per als dirigents polítics valencians.
en territori espanyol els dies 1 i 2 de febrer de 1939 a
Figueres (Girona). El 5 de febrer fugien cap a França
figures polítiques com Azaña, Aguirre i Companys.
el 2 de març, però el 5 de març Casado fa pública la
El 8 de febrer, després d’enfrontaments armats en­
ruptura amb el govern, negant-se a assistir al Consell
tre partidaris de pactar amb Franco i forces lleials a
de Ministres. En aquest Consell Negrín preparava el
la República, es rendeix l’exèrcit republicà a l’illa de
discurs final sol·licitant negociacions a Franco per a
Menorca
una retirada digna. Però, acabat el Consell, sentiren
Darrere la pèrdua de Catalunya, l’èxode de fugitius per ràdio que Besteiro anuncia la creació del Consejo
que omplien les carreteres catalanes cap a França Nacional de Defensa. En vista que el cap de govern no
queda interromput. El territori republicà es redueix a la compta amb els suports suficients telefona a Casado,
Zona Centre i Sud: Alacant, Almeria, Albacete, Múrcia, es reuneix amb els ministres, visita el Comitè Central
Ciutat Reial, Conca, València i part de Granada, Jaén, del comunistes, situat a la Posición Dakar, a uns pocs
Toledo, Madrid, Guadalajara i Còrdova. L’exèrcit re­ quilòmetres de la Posición Yuste i marxa cap a l’exili el
publicà només compta amb 5oo.ooo efectius. 6 de març de 1939. L’últim grup de dirigents polítics,
El mes de febrer de 1939 és ple d’esdeveniments que entre els que es trobava Dolores Ibárruri, Pasionaria,
expliquen les dos postures que creixen entre els diri­ ix de l’aeròdrom del Fondó de Monòver en diversos
gents republicans: Partido de la paz, del qual el cap de avions, primer cap a Orà, on marxen Dolores Ibárruri
l’exèrcit del Centre, coronel Casado, juntament amb i d’altres, i després a Toulouse, on va Juan Negrín i
el veterà polític socialista Besteiro, eren els capda­ d’altres col·laboradors seus. Quan, al dia següent, el
vanters, i en front el Partido de la resistencia, amb el Coronel Casado i els seus van a “El Poblet”, potser a
cap de govern Juan Negrín i el general Miaja de caps prendre Negrín, ja només hi troben uns quants soldats
visibles. tristos i desmoralitzats.
El 9 de febrer el general Vicente Rojo marxa a Fran­
Madrid, final de la guerra
ça, el 10 de febrer el doctor Negrín torna de França
i convoca una reunió del Consell de Ministres per a A Madrid hi ha una activitat frenètica de la Quinta Co­
l’11, que es fa a València. Marxa a Madrid, però tot lumna (Partidaris de Franco que conspiraven en zona
aconsella que el govern ha d’anar a un lloc més segur. republicana) i el comandament franquista. A través
Des de la Posición Yuste convoca un nou Consell de dels caps de la Quinta Columna, el coronel Casado,
Ministres. La reunió es fa el 27 de febrer a l’aeròdrom a partir del 30 de gener, negocia amb Franco una
de Los Llanos (Albacete). Eixe mateix dia el govern de rendició digna, una paz justa y sin represalias. Franco
França i el govern de la Gran Bretanya reconeixen a contesta el 5 de febrer amb el document “Las con-
Franco com a cap d’estat espanyol i amb ell negocien cesiones del Generalísimo” on s’exigeix que els co­
la propietat de les mines. Azaña, decebut, dimiteix munistes deixen els llocs de decisió i que només es
com a President de la República. parlarà amb militars, ni amb Negrín ni amb Besteiro.
Així s’arriba al complot contra Negrín, que esclata a
La Posición Yuste Madrid el 5 de març. Abans, el 4 de març, ja va pas­
La finca “El Poblet”, una casa gran voltada de bosc, sar a Cartagena que la flota s’alçà contra el comanda­
al terme municipal de Petrer, va ser l’última seu del ment que s’acabava de nomenar i que era el comunis­
govern de la República. Allí es va reunir en dos oca­ ta Francisco Galán. La flota crida “Por España y por
sions el Consell de Ministres presidit per Juan Negrín. la paz”, però els infiltrats quintacolumnistes criden ja
Allí van anar el Coronel Casado i el general Matallana “¡Viva Franco! ¡Arriba España!”.
10
HISTÒRIA LOCAL

Les lluites entre Casadistes i Negrinistes a Madrid i de març ix l’últim vaixell del Port de València amb re­
a altres pobles i ciutats van suposar la mort de més fugiats, es tractava de la nau francesa Lezardrieux.
de 2000 persones i la persecució de moltes altres A pesar del blocatge als ports valencians, decretat el
comunistes. Això ho aprofità Franco per a promulgar 8 de març de 1939, encara va haver vaixells estran­
la llei de Responsabilidades Políticas de 9 de febrer gers que salvaren persones, com ara l´Stancor, ple
de 1939, que no deixava ni un sol republicà segur. La de gom a gom de gent, que pogué portar fins Algèria,
confiança en una pau honrosa es desfeu i ja només es o l´Stanbrook, un vaixell carboner amb capacitat per
pensava en com fugir. A més, aquestes lluites restaren transportar 1383 tones de mercaderies i una tripu­
temps per a preparar la fugida dels republicans. lació de vint-i-quatre persones, que en arribar al port
d’Alacant només embarcà 2638 persones, l’acció
València, final de la guerra humanitària del qual ha motivat nombrosos reconeix­
Els polítics valencians, amb intel·ligència i esforç, acon­ ements, com ara exposicions i homenatges, a més
segueixen que no hi haja oposició frontal al Consejo d’un documental.
Nacional de Defensa de Casado i Besteiro. Encara que Tots els soldats que arriben a Alacant, més la gran
els comunistes estaven prou implantats a la ciutat de quantitat de refugiats, es calcula que serien unes
València, gràcies a les habilitats i a l’autoritat del Gene­ 15.000 persones, esperaven uns vaixells que no ar­
ral Menéndez i del comandant militar Aranguren, que ribaven. Franco havia dictat la “Ley de Responsabi-
dirigiren les operacions, en poques hores es resolgué lidades Políticas” que pràcticament no deixava cap
la situació. Cal també fer esment de l’exministre Juli persona segura. Arribà la flota franquista i italiana
Just que feu de mitjancer per a decretar l’alto al foc. amb el minador Júpiter per a impedir l’evacuació. Tot
Tots els comandaments comunistes van ser destituïts. i la desesperació, el pànic i l’angoixa, que motivar­
El 28 de març es publica l’últim diari de la zona re­ en algun suïcidi i la decisió, per part d’algun grup de
publicana La Correspondencia de Valencia, òrgan de soldats, de prendre les armes si no se solucionava
l’UGT. El 29 de març Casado parla per la ràdio amb l’embarcament, la gent aguantava. Va ser aleshores
els serveis de propaganda de l’exèrcit franquista. El quan els franquistes captaren a milers de preso­ners
cap de la Falange estava junt a Casado. El 30 de març que enviaren als camps de concentració, a les pre­
les tropes del general Aranda entraven a la ciutat de sons i molts d’ells a la mort. Destacarem un dels
València amb els soldats del batalló Arapiles i el tercer presoners: el doctor Joan Baptista Peset Alexandre.
Tábor de Regulares. Van ser els primers a desfilar per La informació resumida en aquest article està presa
una ciutat derrotada, Les desfilades anaven prece­ del llibre El final de la guerra. Autors: José Miguel
dides d’un repartiment de menjar. Santacreu Soler i Albert Girona Albuixech. Col·lecció:
Mentre l’exèrcit franquista anava ocupant el terri­ La Guerra Civil en la Comunitat Valenciana. Volum 15.
tori sense quasi resistència, els soldats republicans Edita: Editorial Prensa Ibérica Valenciana. València
abandonaven els fronts, el dia 26 de març encara la 2007.
República emetia per ràdio que hi haguera calma, que
Franco havia promès “Las Concesiones”, que hi hauria
atenuants per a qui cooperara a la fi de la guerra. Res
d’això es va acomplir. Així el 27 de març el Consell i
l’exèrcit republicà es donaven per vençuts, i tots tenien
una única idea: arribar als ports de Gandia i Alacant,
on se’ls havia dit que trobarien vaixells suficients per
embarcar cap a Orà o cap a d’altres ports del Magreb.

Necessitat d’embarcar per salvar la vida


Només quedaven els ports d’Alacant i Gandia per
a desenes de milers de persones que volien fugir.
L’aviació italiana al servei de Franco no deixa de bom­
bardejar els ports de València, Gandia i Alacant. El 18
11
HISTÒRIA LOCAL

Què passava al poble


La guerra, que durà quasi 3 anys, la provocà el colp d’estat contra la República que protagonit­
zaren els generals, Franco, Mola, Sanjurjo, entre més. No mai havia d’haver començat. València
es mantingué a la rereguarda republicana fins al final. Ací, al poble, com a tots els pobles, la vida
quotidiana s’adaptava a les necessitats de les famílies que l’habitaven, sempre amb el perill de no
fer el que tocava.

Els següents textos són el resultat d’entrevistes breus ben entrats els anys cinquanta, ens deien rojos. A
sobre coses de la guerra. l’ebenisteria ajudava i instruïa els companys en la
lluita pels drets dels treballadors. Quan ja tenia 52
Breu conversa amb Empar Martínez sobre anys, l’any 1962, l’amo de la fàbrica decidí jubilar-
episodis viscuts per son pare, Pep Martínez, se i tancar-la. Per no pagar als treballadors, una nit
i per sa mare, Amparo Devis, en els anys de incendià l’edifici i declarà l’empresa en ruïna. Mon
la guerra. pare se quedà sense feina, però destapà l’engany de
l’amo i aconseguí que tots els treballadors cobraren
Parla Empar la indemnització que els pertocava.
Quan arribà l’any 1936, el pare se n’anava al front
Breu conversa amb Encarna Marquès i amb
de guerra i per temor que passara qualsevol cosa
la seua filla Maria Jesús Raga.
acordà amb ma mare que havien de casar-se. Com
ma mare era molt religiosa, s’havien de casar per Estem a la saleta de la casa on la família Raga Mar­
l’església i anaren a casa la tia Doloretes, que tenia quès viu al carrer Mare de Déu del Pilar.
amagat un rector, don Joaquín Muñoz, parent de la Encarna em diu que quan hi havia la guerra, el pare,
família, i allí els meus pares es casaren i, aprofitant, Toni Marquès, tenia la carreria de la carretera de Bar­
també ho feren els meus tio Vicentet, germà de ma celona i dalt de la carreria tenien la vivenda.
mare, i tia Amparito.
Parla Encarna
-Digues què passà a ton pare una vegada Mon pare nasqué en Tavernes Blanques, al si d’una
passada la guerra família que habitava una barraca, la barraca de Cala­
Mon pare, que era nascut a Almàssera, era sindicalis­ moc. De jove treballava en la carreria que José Cli­
ta, de la CNT. Era d’ofici ebenista. Treballava en una ment, el meu iaio, tenia a Alboraia. La filla de l’amo,
fusteria de Tavernes Blanques. L’amo de l’empresa Encarna, i Toni s’enamoraren i es casaren. Eren els
tenia un malnom: “Grillet”. La seua filla, que era sola, meus pares. Aleshores, mon pare s’independitzà
es casà amb l’amo de la impremta. Era un ebenista i muntà la carreria en la carretera de Barcelona, a
molt bo. Tallista, tornejador... Com havia sigut de la Bonrepòs, i feren la vivenda dalt. Allí nasquérem, les
CNT, hi hagué algú que el denuncià i, acabada la tres germanes: Encarna, Antonia i Pilar. Ma mare
guerra, el dugueren al camp de concentració muntat treballava en la Tabacalera, a on també treballà sa
en la Plaça de Bous de València. Allí estaven com sar­ mare Encarna López, la meua iaia. La meua iaia era
dines en conserva de tants com n’hi havia. D’allí els del Cabanyal i es casà amb José Climent, el carre­
agafaven per afusellar-los. Quan l’amo de mon pare ro d’Alboraia. És notable que en aquella època les
va saber que estava en la plaça de bous, anà a per dos dones seguiren treballant després de casades.
ell i el salvà. L’amo de mon pare era molt de dretes, Més tard, en època de Franco, la meua germana Pi­
era franquista i per això tingué poder per treure’l de la lar també treballà en la Tabacalera, però només deu
Plaça de Bous. anys perquè deixà de treballar en casar-se.
Mon pare continuà tota la vida amb les seues Quan vingué la guerra recorde dos coses: Teníem en
idees d’esquerres i sindicalista. Ací, al poble, fins a una urna l’infant Jesús de la Bola, allí damunt de la
12
HISTÒRIA LOCAL

còmoda, i un client de la carreria li digué a ma mare:


Com tens a la vista una imatge? Amaga-la que et pot
passar alguna cosa. Ma mare l’amagà amb les nos­
tres robetes i joguets i així passà la guerra. Jo recorde
això, encara que era xicoteta. La carreria era un lloc
de reunió contínua. Els homes acudien a pegar la
xarradeta i com xarrar vol xarrar, s’assabentaven de
tot el que passava a la contornada. Mon pare anava
a tots els enterros, i això que no era d’anar a missa.
Una altra cosa que recorde era que mon pare, quan
hi havia avís de bombardeig, ens enviava a casa de
la tia Julia, la seua germana, Julia Marquès, que vivia
a Tavernes, en una casa que estava en el carreró que
hi havia enfront de l’ermita, darrere de l’antiga fàbrica
La Tia María Lluch, la dona del tio Peiró, era modista,
de llimonades. Creia que la carreria, en la carretera
vivien al mateix carrer nostre, que ara s’anomena Rei
de Barcelona, estava més exposada a les bombes
en Jaume, primer en un pis damunt del que hui és la
que no la casa de la germana, encara que després
cafeteria Eclipse i després en un altre pis enfront ma­
pensàvem que estava aquella casa més a prop del
teix de la nostra casa, on ara és casa d’Hurtado. Ma
parc militar que la carreria.
mare i la tia María Lluch s’estimaven tant que l’amor
entre les dos famílies s’engrandí i encara ara ens visi­
Parla Mª Jesús
tem i mantenim els lligams afectius intactes.
Per l’altre costat de la família, pels Raga Muñoz, tam­
bé tenim alguna cosa que contar relacionada amb la Com deia abans, mon pare no ens parlava de la
guerra. S’ha dit en altres ocasions que a Bonrepòs i guerra, encara que el pare d’ell, el meu iaio, va ser
Mirambell hi havia rectors i monges amagats en les alcalde de Massamagrell en temps de la República.
cases de la gent de dretes. El meu pare era nebot del No sé per part de quin partit va arribar a l’alcaldia,
rector Joaquín Muñoz. Aquest rector vivia d’incògnit, però crec que molt exaltat no seria perquè hi ha dos
en casa la seua cunyada Doloretes, la dona de moments en què reacciona com a persona oberta i
Joan Baptiste Muñoz. També era germà de la iaia comprensiva. Quan morí el bisbe Lluís Amigó era ell
Ana María Muñoz i de Tonet Muñoz, el pare de la alcalde i per enterrar-lo segur que demanaren permís
tia Amparito la de Ciurana. Al Consell Municipal Re­ a l’ajuntament. El meu iaio els donà permís perquè
publicà de Bonrepòs i Mirambell sabien que hi havia feren l’enterrament com ho tingueren previst. Quan
els religiosos amagats, però no actuaren contra ells alguns membres del Consell s’oposarien a què feren
de manera violenta, ans al contrari, quan elements la cerimònia solemne ell segur que contestaria: és
exaltats es presentaven en el poble amb pistoles, bisbe, és una persona important.
l’alcalde i consellers els feien fugir. No volien que hi Un altre fet que ens admira del meu iaio és que era
hagués sang ni morts. molt amic del tio Enrique Serrano. El meu iaio li deia
el Peque. No sé si havia treballat de jove per a ell al
Breu conversa amb Ana Bañón sobre coses camp. Com Enrique Serrano era anarquista, després
de la guerra. de la guerra anaven a per ell i el meu iaio ens contava
Estem al salonet de la vivenda que Ana Bañón i Joa­ que gràcies que no anà a l’Estació del Nord per aga­
quim Raga tenen al carrer Mare de Déu del Pilar. far el tren que el dugué a França. Allí l’hagueren em­
pomat i no haguera pogut fugir. Després, quan pogué
La pregunta que volia fer a Ana és quants morts hi
tornar de l’exili, el Peque es posà a viure en Bonrepòs
hagué al front de guerra que eren de Bonrepòs i Mi­
i sempre visitava el meu iaio.
rambell.
Sobre els soldats de Bonrepòs morts al front, et parle
Parla Ana un poc d’oïda: Un soldat –o dos- en ca Rafelot, germà
Mon pare, que era de Massamagrell, no ens parlà mai de María, Rafel i Victorino Laguarda. Un altre soldat
de la guerra, ni parlàvem mai de política a casa. Sé germà de Josep el del forn, no sé si li deien Remigio
més coses del que passà ací al poble en aquell temps Raga. Un germà de la tia Doloretes, Miguel. Un altre
per ma mare i per la dona i les filles de José Peiró. soldat de la família Sorno, era de la quinta del biberó.
13
HISTÒRIA LOCAL

En total, uns cinc morts al front de guerra, que potser


les restes dels quals no han estat reclamades encara.

Entrevista a Rosita Laguarda i al seu marit


Vicent Muñoz.
Estem a casa de la família Muñoz Laguarda, on la
primera cosa que ens admira és el treball artístic que
fa Rosita pintant uns dibuixos modernistes. L’àlbum
és una preciositat. Ens aclareixen aspectes sobre
els soldats morts al front de guerra i ens expliquen,
també, alguns altres aspectes de la vida quotidiana
en aquest període. Soldats morts al front de guerra de Bon-
repòs i Mirambell.
Parla Vicent
Vicent i Rosita ens aclareixen alguns detalls sobre els
En ma casa, la família mantenia amagats dos rectors:
soldats morts al front de guerra. També consultem
el meu tio Joaquín Muñoz i un altre rector, Salvador
l’acta de 1940 en què hi ha un llistat de soldats pròfugs,
Hernández. Al nostre carrer, ara anomenat Mare de
és a dir que no s’han presentat a fer de nou la mili.
Déu del Pilar, hi havia seguides dos cases més de
Eren pròfugs perquè havien mort. Després hem anat
la nostra família. Darrere de cada vivenda estava la
al cementiri on, sobre unes planxes de marbre, estan
porxada i el corral descobert; la separació entre els
gravats els noms de sis soldats morts a la guerra del
corrals era de paret mitgera de poc més d’un metre
1936 a 1939, amb la data i l’edat de cadascun d’ells:
d’alçada; es podia saltar amb facilitat d’un corral a
Vicent Laguarda Sabater (mort el 1938 als 22 anys),
l’altre. Els dos rectors vivien en l’andana. La mare ens
Rafael Laguarda Sabater (mort el 1938 als 24 anys),
deia, al meu germà Joan i a mi: No pugeu a l’andana
Josep Mª Ros Molina, el “Sorno”, (mort el 1939 als
que estan eixugant-se les botifarres... sempre ex­
23 anys), Vicente Lluch Deltoro (mort el 1939 als20
cuses perquè nosaltres, criatures de pocs anys, no
anys), Remigio Raga Pardo, germà de Pep el forner,
veiérem els rectors i ho contàrem. Si se sentia alguna
mort sense acreditar diu l’acta. José Sabater Bort,
remor pel poble, els rectors eren avisats per la família:
figura com a pròfug en l’acta.
Que vénen els d’Albalat!, i botaven la paret del corral
cap a la casa del costat. I així passaren la guerra. Ara parla Rosita
Cal recordar que al poble d’Albalat dels Sorells hi ha­ Salvador Laguarda Orts, el germà xicotet de mon
via un escamot de pistolers, encapçalats per Peda- pare, mon tio Salvador, se n’anà a la guerra quan
ços, que anaven nasquè la meua germana Pilar, el 22 d’agost de
pels pobles per­ 1937, i morí, no saben a on exactament, però era en
seguint feixistes, Aragó, era molt jove, i Miguel Traver Guanter ( mort
rectors. A Bon­ el 1936, als 22 anys), germà de la meua sogra, la tia
repòs i Mirambell, Doloretes, oncle del meu home Vicent Muñoz.
el Consell Munici­
pal Republicà sa­
bia que hi havia Agraïments: A Amparo Martínez, Encarna Marqués,
amagats rectors Mª Jesús Raga, Ana Bañón, per les informacions tan
i monges, però interessants que ens han proporcionat. A Rosita La­
evitaren sempre guarda i Vicent Muñoz per les informacions i les fotos
l’acció violenta. tan interessants.

Roser Santolària

14
UN POBLE 100 ARTICLES 1982-2002

Recull d’articles sobre Bonrepòs i Mirambell


– cinquena i última part –

Aquesta relació continua i acaba les


publicades als números 46, 50, 59 i 60
del Plaerdemavida.

81.-31-05-2005, Levante-emv, pàgina 20, sense signar, “EU


pide que se refuerce la línea 36 de la EMT”
82.-13-09-2005, Levante-emv, pàgina 25, signat per Levante-
EMV, “Bonrepòs celebra la Semana de la Juventud con talleres,
cenas y juegos”
83.-14-10-2005, Las Provincias, pàgina 21, A.Luque, “El párro-
co de Bonrepòs tacha de “vergüenza” la ausencia de la alcaldesa
en una procesión”
92.-03-03-2007, Levante-emv, pàgina 24, J.T., “El ascensor del
84.-17-11-2005, El País, secció Opinión del Lector, no tinc la
Ayuntamiento de Bonrepòs ya ha sido reparado”
referència de la pàgina, Nieves Muñoz, “Bonrepòs y descanso”
93.-21-06-2007, Levante-emv, pàgina 25, S.Ros/J.T., “El PSPV
85.-02-12-2005, Levante-emv, pàgina 35, J.V. Gámir, “La caída
pacta con CV para “asegurar la gobernabilidad” de Bonrepòs i
de un muro hiere a tres obreros y obliga a desalojar un edificio
Mirambell”
en Bonrepòs”
94.-23-06-2007, Levante-emv, pàgina 32, Roser Santolaria,
86.-19-08-2006, Levante-emv, pàgina 17, Sofia Ros, “Bon-
“No es passarà al PP?”
repòs estudia el origen de la fuga de aguas fecales denunciado
por Almàssera” 95.-12-07-2007, Levante-emv, pàgina 22, J.T./S.R., “Varias
personas ocupan desde hace meses parte de los antiguos cuar-
87.-09-11-2006, Levante-emv, pàgina 27, Maria Josep Amigó,
teles de Bonrepòs”
“Quan l’escàndol és no requalificar”
96.-13-07-2007, Levante-emv, pàgina 20, J.Tortosa, “El gobier­
88.-25-11-2006, Levante-emv, pàgina 24, Sofia Ros, “La As-
no de Bonrepòs contabiliza facturas impagadas por 900.000 eu-
sociació d’Agricultors i Ramaders de Bonrepòs regala 30 árboles
ros desde 2002”
por su XXX aniversario”
97.-18-07-2008, Levante-emv, pàgina 23, J.T., “Bonrepòs ini-
89.-16-12-2006, Levante-emv, pàgina 26, Vicenta Bosch,
cia el estudio para decidir el uso de los cuarteles”
“Urbanismo insostenible, mentiras que no se sostienen en Bon-
repòs” 98.-23-01-2009, Levante-emv, pàgina 27, sense signar, “Bon-
repòs dona a los palestinos el dinero de la feria solidaria”
90.-12-01-2007, Levante-emv, pàgina 21, J.T., “El asesor de
Amigó renuncia a su sueldo pero ofrece a la alcaldesa seguir 99.-18-04-2009, Levante-emv, pàgina 21, J.T., “Bonrepòs hará
colaborando” un edificio multiusos con los fondos de la Generalitat”
91.-20-02-2007, Levante-emv, pàgina 32, M.J. Ros, “Un obrero 100.-05-04-2012, El País, pàgines 2 a 3 del quadern, Martí
muere al quedar sepultado por un muro en Bonrepòs i Mirambell” Domínguez, “Estudis d’art. Ximo Amigó”

15
L’EIX DE LA CERÀMICA

CAPÍTOL 3
Antònia Carbonell Galiana
La ceràmica, eina i ficció
En Poble Nou, on tot sembla reduir-se a una carretera
de pas, hi ha la casa de poble que anava buscant.
Per fora, pot passar desapercebuda, però quan
entres, descobreixes una entrada de carro àmplia
transformada en una galeria de parets clares, tota
d’objectes i ceràmiques de creació pròpia, però també peces
de mestres i coneguts. Cada cosa al
seu lloc. I a la dreta, un ampli estudi
on té esbossos i apunts; és la sala de
pensar. Fora, el corral es fa estret per
deixar espai al taller ceràmic. Casa i
taller són el mateix univers quan em
pose a treballar. Puc passar del paper al fang i d’aquest al llibre o a
l’ordinador com una vianant inquieta. Padoxalment, aquesta excitació
em provoca un estat semblant a la meditació; llavors, el món exterior no
existeix. Vida i creació, casa i taller, què més pot demanar una artista?
—diu somrient, l’amfiriona.

Antònia és una dona desperta, atenta al


que l’envolta. Sap que la creació és un
procés d’observar les petites coses com
si foren relíquies, objectes que seran la altres col·legues, el grup «Atmosfera re­
matèria primera de la inspiració, fonemes ductora» (1984-1988). Després, la vida
amb els quals dibuixar lletres que formaran i el treball a l’Escola de Castelló la van
paraules. La ceramista percep matèria, tex­ deixar una mica fora d’òrbita del que es
tures, tonalitats... perquè el diàleg entre la coïa a València.
identitat de l’artista i la matèria creada mai no s’acaba. Reconeix, en sentit positiu, que les coses ja no són
Qualsevol cosa pot ser objecte del meu interés, motiu el que eren quan ella va començar fa més de trenta
de reflexió creativa i pot trobar el seu espai. anys. Ara hi ha més obertura de mires, diu. I parla
Antonia Carbonell Galiana (1951) va estudiar a
l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Valèn­
cia. Més tard, es llicenciarà en Belles Arts. Estudis
que combinava amb el treball com a mestra de ta­
ller a l’Escola de Castelló. La seua projecció pública
s’inicia als anys ‘80 amb la participació en un se­
guit d’exposicions bé individuals, bé col·lectives i
que continua a hores d’ara. L’última d’aquestes ha
estat a Talavera de la Reina, el 2018: “Ressonància
sostinguda”. Una proposta que parla d’allò que ens
­diuen les coses quan hi mantenim la mirada. Fins i
tot les coses més petites tenen el seu espai i quan
les descobrim hi veiem la força expressiva que conte­
nen. El seu acti­visme artístic va dur-la a fundar, entre

16
L’EIX DE LA CERÀMICA

textura i les qualitats que aporten


els diversos materials. La meua
evolució com artista està lligada
a l’evolució personal, als estímuls
que m’envolten. En això, no vull ser
original, però sí ser jo. En les coses
que faig hi rau un fil conductor que
diu d’on vinc, com en el laberint
d’Ariadna, però sense la pretensió
de trobar-ne l’eixida, sinó l’ací i l’ara.
És cert que la tècnica i l’experiència
et donen la satisfacció dels resultats
bons, que és el que perceben els
altres; els objectes que faig no són
l’objectiu final del meu treball sinó
la relació que hi mantinc. Farà una
vintena d’anys, cap a l’any 2000,
amb coneixement de causa, perquè al seu llibre «La vaig començar a qüestionar-me quin sentit tenia
huella del barro» retrata amb precisió el funciona­ amuntonar una obra que havia nascut sense un ob­
ment de l’ensenyament de la ceràmica en terres va­ jectiu concret fora de la satisfacció personal. Llavors,
lencianes a les acaballes del segle XX; en coneix els vaig començar el discurs de les «relíquies» —el que
protagonistes i la influència que van tindre sobre els queda quan passa el temps—. D’aquesta manera,
estudiants. Sense obviar, és clar, que en aquelles dè­ he generat peces que han deixat de ser compactes,
cades molts artistes en un moment o altre van acos­ úniques, per formar part d’una repetició o d’una
tar-se al món de la ceràmica. I no cal pensar només acumulació de petits objectes no necessàriament
en un Miró o Picasso; ací, tenim les experiències del ceràmics, fets per mi o trobats arreu. Ara compagine
mític Grup Parpalló a finals dels anys 50. De la seua dues línies de treball: una, l’expressió pura i directa;
etapa d’estudiant de ceràmica a l’Escola de València l’altra, la reflexió i la mirada crítica. Totes dues formen
comenta: «Els alumnes de la meua generació perce­ part de mi. Amb aquestes premisses, estic preparant
bíem l’Escola de Manises com un lloc excessivament per a la primavera, una nova exposició a la seu de
lligat a la tradició. Per contra, aquesta postura crítica l’Associació de Ceramistes de Catalunya, prevista
va fer que haguérem de construir la nostra pròpia per al 17 maig. Serà la segona vegada que expose
identitat.» a Barcelona; anteriorment ja ho havia fet a la galeria
Des del començament, el seu treball ha girat al Sargadelos el 2005.
voltant dels volums compactes. Ha buscat la força La creació és un acte de comunicació que necessita
i la contundència en la forma per a després, com a també un esforç de projecció. Vendre és una eixida
contrapartida, indagar en les subtilitats del color, la que dóna sentit pràctic a l’obra i aporta prestigi so­
cial, reconeixement; cosa que per altra part suposa
un esforç de presència pública. No m’hi he esfor­
çat, ni m’ha interessat, tot i que pense que hauria
d’haver-ho fet. Ara bé, no és menys cert que aquesta
manca de projecció social fa que, en alguns àmbits,
em senta tractada com una aficionadeta de res, i això
me molesta. No voldria un èxit espectacular, tindria
prou amb que es respecte la meua trajectòria, el meu
compromís, la meua obra.

17
L’EIX DE LA CERÀMICA

CAPÍTOL 4
ATEMPORA
Crònica talaverana amb Carmen Ballester
Dins de les activitats de l’Eix de la Ceràmica —un calendari de visites al taller dels
diversos ceramistes i la redacció de sengles articles— hem anat incloent propostes
d’exposicions ceràmiques que ens eixien al pas. La finalitat de tot plegat és acostar la
ceràmica d’autor. I saber que en formem part, perquè l’art és un espai de comunicació
entre creador i qui en gaudeix.

A Talavera de la Reina feien una exposició ceràmi­


ca memorable, d’aquestes que fa l’Administració
sense escatimar en res; bo, sí, en els horaris, que
és el més barat de cobrir. Sol passar. També era
una ocasió per descobrir una de les ciutats històri­
cament emblemàtiques de la ceràmica peninsular.
Al final no érem una gran colla, però ens ho vam
passar bé igualment. De camí, ens vam aturar a
San Clemente per admirar la magnífica plaça ma­
jor i el museu d’obra gràfica, i moltes més coses
que ens vam deixar.

Per culpa de la moda dels gran «events» —a Tala­


vera hi havia una competició de motocròs— quasi
ens quedem sense allotjament. Vam acabar en un
motel d’un poble de la rodalia. De vesprada co­ ceràmiques dels nous creadors en una barreja de
mençava el plat fort. Viatjar és ofici de mirar efímer, vegades poc comprensible, però bé. Ens hi vam
trobar coses com qui rep un regal. Aquest era trobar amb una munió de gent que seguia una
Carme Ballester, la nostra connexió amb la ciutat i visita guiada. La nostra Virgili mesurava temps i
la ceràmica. Duu més de mitja vida allà fent de pro­ continguts d’una altra manera. Va trobar-se amb
fessora de ceràmica, activitat que combina amb coneguts de l’ambient cultural de la ciutat. Anar
la creació pròpia. Tota ella és literatura, paraules amb Carme o dir el seu nom ja era garantia de
que van donar vida i anècdotes a les exposicions. benvinguda. Vam coincidir amb uns coreans, tam­
Un goig. Atempora compta amb quatre seus. A bé ceramistes, que visitaven l’exposició. Llavors,
l’església de Santa Caterina, ara dessacralitzada, ella ens va contar l’any que va passar estudiant
hi havia el gros de la història de la ceràmica fins i treballant la ceràmica tradicional en un poble
a l’esplendor de les ciutats de Talavera i Puente amagat del Japó. Com diu Carme, ací la tradició i
del Arzobispo. L’edifici és interessant, però el que els materials sempre havien permés cuites a baixa
més em va agradar, va ser l’escala de volta renai­ temperatura. Vernissos, vidriats, gresos... d’alta
xentista de la sagristia. Abans d’entrar a la segona temperatura, tot ens ve de l’orient, un referent im­
seu, l’antic hospital de la Misericòrdia ara centre prescindible. Encara que ja s’havia fet de nit, vam
cultural, vam baixar al riu. Al pont romà era l’hora anar al seu taller, situat en un pati d’artesans, que
en què el sol es ponia sobre el Tajo; l’instant ad­ és l’antic claustre d’un monestir. Aquest locus la-
mirable d’aturar-se a veure com decreix la llum del boriosus et amoenus, combinació de treball i plaer
dia fora del tràfec i els llums de la ciutat. Al claustre és ideal. A Carme se li nota en la cara, i s’hi deixa
de Santa Maria, tercera seu, hi vam arribar tard. anar. Té deler per contar-nos el procés creatiu. In­
El Centre Cultural Rafael Morales s’assenta so­ venta instal·lacions impactants més que no crea
bre una antiga domus romana. Allà s’exposaven objectes ceràmics. Aquests els fa servir com a

18
L’EIX DE LA CERÀMICA

complement d’altres materials, sovint orgànics. Li ceràmica de les darreres tendències. Un muntatge
interessa l’espai que crea la seriació de peces que dirigit per ella amb l’obra de ceramistes interna­
sovint suren sense tocar terra. I se’n va oblidar del cionals que havien passat per l’escola de Talavera.
temps. El taller sembla l’estudi d’un naturalista, tot Abans d’anar a dinar encara vam poder passejar
de fulles, llavors, arrels... La ceràmica esdevé un per la ciutat, una mica mancada de vitalitat per als
element més que s’integra en l’objecte de creació. que hi viuen, però per a nosaltres monumental,
I a l’hora de sopar un dissabte... vam comprovar inesperada i sorprenent: els panys de muralla i les
que no tot i sempre és de color de rosa. Contrària­ torres albarranes, el Salvador o l’església de San-
ment al que és costum al país, no vam sopar gens tiago el Nuevo, una joia goticomossàrab per no
bé. Ara, ja ens vam rescabalar en el dinar de diu­ perdre’s. El dinar vora riu, en un barracó, ens va
menge, vora el pont romà. reconciliar amb la gastronomia manxega i l’ambient
informal de Talavera. Com estàvem a gust, costava
L’endemà de matí vam fer una excursió a Castillo
alçar el cul per seure’l de nou a la furgoneta i fer
de Bayuela, en un paisatge de deveses que pugen
carretera. La vesprada s’allargava, però el rellotge
la serra. Vam anar-hi perquè l’església té un retaule
seguia indiferent el seu ritme, mentre compràvem
ceràmic, obra de Ruiz de Luna, el pare del revisco­
ceràmica abans de marxar. El viatge no ens va es­
lament de la ceràmica talaverana del tombant del
talviar la nit. Tot i això, a Tembleque hi vam per una
s. XIX-XX. I un xurrer, també pastor; en paraules de
parada amb l’excusa de comprar formatge; una
Carme, un seductor, hippie de poble i internacio­
trampa del Pau per ensenyar-nos la plaça. Més
nal. A la plaça hi ha un rollo jurisdiccional magnífic i
carretera sota la nit estelada de la plana manxega.
un parell de «verracos». El jardí del Prado és d’estil
Això diu ell, perquè els altres de xarrera o becant.
francés, amb nombrosos elements decoratius de
Passada la mitja nit, arribàvem al poble cansats i
ceràmica tradicional talaverana. A un cos­tat té la
amb el cor estovat de sensacions després d’un
plaça de bous i a l’altre la Basílica que és el que
parell de dies de gran intensitat. Tots vam gaudir,
buscàvem. Hi destaca un sòcol infinit que recorre
però sobretot Conrad, que és un ceramista dile­
les parets interiors del temple, amb taulells histo­
tant i en va apren­dre moltíssim. I Roser, tan ani­
riats del s. XVI. Hi fan servir el blau, el groc i el
mosa i organitzada com sempre, que aconseguí
blanc típics de la ceràmica tricolor de l’època, els
finalment comprar formatge.
mateixos que podem trobar als tondos d’Andrea
Della Robbia. Després vam anar a la quarta seu 23-24 de febrer de 2019
d’Atempora, el museu de ceràmica Ruiz de Luna.
Carme seguia sent l’amfitriona ideal. Ens va expli­
car la història del museu i el que s’hi mostrava. El
més interessant, però, era la sala alta on hi havia la Pau Marqués
19
VOCABULARI DE GUILLATS

“L’art de la novel·la obté el seu poder de l’absència d’un consens


5t perfecte entre escriptor i lector sobre la interpretació de la ficció”
lliurament
(Orhan Pamuk - El novelista ingenuo y el sentimental)

FRASE
N’hi ha de fetes, com: “T’ha tocat o t’ha fet aire?”;
o per fer, com ara: “Sí, tu deixa’ls fer, que...”. So­
bre aquestes dues, per exemple, la primera podria
ser conseqüència de la segona, és a dir, “els has dei­
xat fer i ara, doncs t’ha donat de ple als morros; no et
queixes, que et vam avisar...” Vaja, no sé si m’enteneu...

FESOLADA
Aprofitant que la collita de fesols havia estat de les millors
GALDUFA dels darrers anys, per tal de celebrar-ho, van quedar per a
Un cop acabada de muntar la tenda de cam­ cuinar un perol ben gran d’olla de la plana. Després d’una
panya, tots dos es varen relaxar asseguts so­ copiosa fesolada, la sobretaula es va allargar. La conversa
bre unes pedres, admirant el cel estrellat. era animada, tots estaven contents, però a mesura que
les llegums anaven fent efecte als estómacs dels comen­
—Xe mira, avui la lluna porta galdufa!
sals, la conversa anava degenerant, deixant al descobert
—Galdufa? Això què és? draps bruts d’uns i altres. L’esforç secret de cadascú per
—Dos pets i una bufa —i va esclatar a riure. contenir-ne els gasos provocava cada cop més enuig, l’aire
Malauradament per a ells, era així, la lluna en s’anava enrarint irremeiablement fins que ja no va poder ser
portava, de galdufa. L’endemà, després de tot i, en un esclat final, tota la merda va quedar sobre la taula.
el dia plovent, varen haver de replegar la tenda, A mesura que avançava la vesprada l’aire fresc tornà a en­
tota xopa, i tornar-se’n cap a casa. Abans de vair l’ambient. Amb més confiança, acabaren a ­ pareixent
partir, però, es feren un cafè al bar del poble. les primeres disculpes, a poc a poc tornaren les rialles. Els
Un ramader els va escoltar com es queixaven draps bruts comportaren més confiança en general i ànim
que, si ho hagueren sabut, no haurien pro­ per rectificar. Acabaren decidint que la pròxima collita seria
gramat l’excursió. d’arròs i si aquesta era abundant, l’any vinent també ho
celebrarien, però aquest cop amb una bona paella.
—Si ho haguéreu sabut? Com?, anit, havent
sopat al ras, no véreu que la lluna portava
galdufa? —va dir el ramader posant-hi basa.
La parella es va mirar, varen somriure, però
cap dels dos li preguntà què era galdufa. GALTADA
—Sí, sí, clar —varen contestar alhora. Hem de tenir en compte que caldria actuar amb seny, no de
qualsevol manera. No podríem escollir personatges públics
—imagineu-vos, sinó, els polítics, per exemple—, hauria de
ser gent del nostre entorn —bé, si teniu la sort de conèixer
algun personatge públic i s’escau, doncs, endavant—, i sempre amb una justifi­
cació ben meditada. Tot i que la darrera paraula la tindríem nosaltres, hauríem d’estar
convençuts que el personatge en qüestió mereix tal honor. Dit açò, imagineu que
poguérem disposar, al llarg de la nostra vida, de deu galtades cadascú, per repartir
al nostre antull entre els més estúpids; una galtada per cap —el fet d’haver-ne rebut
una no hauria de ser motiu suficient per tornar-se’n—. Amb qui gastaríeu les vostres?
Quantes en rebríem nosaltres?

20
VOCABULARI DE GUILLATS
GARGOT
Era un referent en el seu camp, la pintura era la seua vida. Però, a les portes de la pròxima exposició
no trobava la inspiració. Es plantava davant del llenç durant hores, sempre amb el mateix resultat:
res. Aquella crisi creativa l’afectava tant que li venien constantment migranyes, menjava malament,
no descansava per les nits... El seu aspecte anava deteriorant-se per moments. Als seus cercles ho
atribuïren a com estava de capficat en el seu treball i en la preparació de l’exposició, amb la qual cosa
l’expectació anava en augment. La nit abans d’haver de
portar els quadres a la galeria, angoixat per com explicaria
que no hi hauria exposició, arribà a casa quan la seua dona i GENÈTIC
la seua filla dormien ja. Llavors va veure sobre la taula un full —Que tu sigues un escriptor d’èxit no vol
amb un títol, “la mare i el pare”, i enmig un gargot de color dir que el teu fill també estiga predestinat a
taronja i un altre de color verd. S’ho mirava amb melancolia ser-ne. Potser ell tindrà altres mires.
quan li va vindre un llampec interior. Tornà a l’estudi a corre- —Bajanades, és genètic. Em superarà, ja
cuita i es va passar la nit treballant. El dia de l’exposició, la ho veuràs.
crítica va ser unànime en el seu reconeixement:” l’exposició
—Doncs si ha de ser per la genètica..., mira
‘L’origen de tot’ consagra el seu autor, que passa a ser un
ton pare..., vaja, que va acabar amb ta mare
referent en el seu camp; el gargot que, com ell defèn, és
a bastonades abans de penjar-se.
l’origen de tot. Tot comença amb un gargot, no ho oblidem,
i no el menyspreem.“ Ofès amb les paraules de la seua dona,
GENÈTICA l’escriptor agafà el cendrer i, amb un fort
colp, li va obrir el cap. Mentre s’hi dessag­
Era una eminència en el
nava sobre el sofà, ell es va seure per tal
camp de la genètica. El seu
d’acabar el darrer capítol, necessitava dei­
major assoliment: aconseguí
GEPA xar la novel·la tancada.
crear una nova espècie, un
Va viure amb pau amb ratolí amb cua de lleó.
la seua consciència fins
llavors, que li varen dir que
cap geperut no es veu la seua gepa. A
l’instant, es varen penedir d’haver-ho dit
i abaixaren el cap, però ja l’havien deixat
tocat. En arribar a casa, va haver de fer un
exercici de contorsionisme. Li va costar
GLICONEOGÈNESI
molt, fins que ho va aconseguir a mitges.
Primer es va sobtar, després es va posar a El cicle de xerrades estava sent un èxit, els alumnes s’ho
plorar: el que només podia havien pres amb molta seriositat. Quan els qui exposaven
veure a mitges ja eren la mare o el pare d’un dels alumnes, a aquest se’l no­
no li agradava. tava ple d’orgull durant tot el dia. Ja havien passat els pares
de Miquel, Roser, Paco i Kevin: un bomber, un mecànic, una
fornera i un traductor. En faltava la mare de Selena, que, plena
d’orgull també, ens va avançar a tota la classe que demà la
seua mare, que treballava en un laboratori, ens parlaria de la
gliconeogènesi. Vaig fer tot el camí de tornada a casa repetint
la paraula fins que vaig poder buscar-la al diccionari. L’endemà
no podia quedar com un trompellot.
“f. BIOC. Procés cel·lular de síntesi de glícids a partir de pre­
cursors que no pertanyen als glícids”.
GLOSADOR
En vida, va dur a terme una tasca encomiable: va glosar la vida
de cadascú d’ells perquè poguera quedar constància dels seus
mèrits després de morts. Malauradament, en morir ell, la vida dels
successors va restar en l’oblit. La seua, la primera.
Manel Hurtado
21
RESSENYES

Elegia vora mar.


Recentment en una entrevista a l’escriptor n’Albert
Manel Hurtado. Sánchez Piñol, aquest afirmava al digital Núvol que
Quorum llibres escriure és una feinada de por. Açò mateix és de les
primeres coses que vaig pensar en rebre per cor-
reu postal el llibre ressenyat, del nostre amic i veí Manel Hurtado, col·laborador a més
d’aquestes fulles, treballador incansable en tants camps de la cultura. La història al voltant
d’Agustí i Malika, Guillem i Jennyfer, Remei i Llorenç, entre la ciutat de València i Orà, es
mostra de manera bastant cinematogràfica a les lectores i lectors al llarg dels vint-i-quatre
capítols i un epíleg de la segona novel·la del de la Carretera, impulsada per la voluntat dels
personatges d’esbrinar d’on vénen, desconcertats sovint per les proves a les que es veuen
sotmesos en les seues existències. Junt a l’impuls per conèixer orígens personals i el goig del seu descobriment,
l’autor ofereix una trama de corrupció policial i política i la irrupció del crim com elements que aprofundeixen les línies
narratives del suspens, de la incertesa, de la sospita. Una feinada, amb la fita present de la consecució de solidesa
en la construcció narrativa, tot constatant la seriosa perseverança per assolir la veu pròpia, el to personal, un estil
en definitiva, amanit amb moments d’humor i picades d’ullet a la biografia de l’escriptor.

260 Aniversario de la colocación de la primera piedra de la


parroquia Ntra. Señora del Pilar Bonrepós i Mirambell 1755-2015.
Manuel Vte. Olmos. Minguet. Auto-edició
Sé que arriba tard a les nostres ressenyes, però és un volum imprescindible a nivell lo-
cal, m’atreviria a afirmar, tant pels textos com per l’aparell gràfic que conté. L’autor, el ja
ex-rector de la parròquia en Manuel Vte. Olmos Minguet, signava el pròleg un 12 de juny
de 2015 i les seues 146 fulles van ser impreses per Cincgraf, S.L. (pàgina 4); les imatges
de la portada i contraportada s’atribueixen a na Vicenta Cortina Badia i a les fulles 143 i
144 es troba un índex o taula dels continguts. La pretensió del llibre segons l’autor: tenir
d’un colp d’ull els diferents esdeveniments que han anat configurant la història i la vida del
poble al voltant de la parròquia. Les fonts que ha fet servir el capellà, segons ell mateix,
són: l’Arxiu Parroquial, fotografies d’alguna pàgina web, el llibre de Trini Nicasio Una mi-
rada al pasado, fotografies facilitades pel veïnat, dades orals. Les informacions sobre la
parròquia ocupen un lloc indiscutiblement destacat en el recull, però tot el que té a veure amb el poble (arquitectura,
urbanisme fins i tot) i les persones (personatges del poble, festes, colles) es desplega davant el lector amb profusió.

Els quatre genets de l’apocalipsi.


Vicent Blasco Ibáñez.
Companyia Austrohongaresa de Vapors, SL. Traducció de
Manel Chaqués, 2018
Al número 57 d’aquesta revista en Llorenç d’Aràbia s’aproximava a un dels valencians dits
més universals, subratllant la publicació de part de l’obra traduïda al valencià, en concret
de les novel·les que conformen el que alguns anomenem del cicle valencià. El llibre res-
senyat, portat al cinema en un parell de vegades, conta la història del descendents de
Julio Madariaga, terratinent argentí que casarà les seues filles Luisa i Elena amb un francès
i un alemany respectivament (Marcelo Desnoyers i Karl Hartrott). La tornada de sengles famílies a Europa, un poc
abans de la Primera Guerra Mundial, ja mort el patriarca, canviarà les seues vides per sempre més amb l’esclat del
conflicte bèl·lic. L’autor, pròxim a la causa aliada, posa a l’abast de les lectores i els lectors les contradiccions de
la guerra, amb una clara interpel·lació a la presa de partit que vindria a encarnar el fill de Marcelo, Julio Desnoyers,
vividor incansable, empenyorat en gaudir de l’existència.
23
La democràcia és pensar, triar...
Pensar què serà millor
per les persones del món.
En 2019 tenim
cinc eleccions en dos mesos.
Primer Congrés i Senat
diputats i senadors
que hauran de legislar bé
procurant la llibertat,
el respecte i germanor,
la igualtat,treball, cultura
per a tots els espanyols.
Eleccions autonòmiques
per a les Corts Valencianes.
Triarem la millor gent
que faran lleis favorables
a l’horta, a la muntanya
a l’aire, la mar, el treball
el benestar, la cultura
de valencians i valencianes.
Al maig, el dia 26,
les eleccions locals
als pobles i a les ciutats.
Bonrepòs i Mirambell
triarà govern local
per als propers quatre anys.
Encara el 26 de maig
són eleccions europees
triarem una Europa de pau
acollidora, justa i fraternal.
Pensem i triem bé les paperetes.

Hem fet el Plaerdemavida 61 Col·labora


Textos de: Lluís Antolí, Lluís M. Antolí, Manel Hurtado, Pau Marqués, Alexandre Ros, Santi Ros,
Roser Santolària i Rafel Sena.
Coordinació: A. Ros.
Muntatge i maquetació: Ethel Roca.
Il·lustracions de portada i contraportada: Josep Vicent Ros.
Imprimeix: Baquedano.
Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell.
Dipòsit Legal: V-2407-2004.
Som a

Pots trobar Plaerdemavida en format digital a www.macarella.org/plaer-de-ma-vida/