PLAERDEMAVIDA - 61

Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell

PRIMAVERA 2019

Opinió

Notícies

Estudis

Testimonis

Reportatges

Creació

Llibres

Comunicació

Per un món on tothom siga socialment igual, Rosa Luxemburg

humanament diferent i totalment lliure. (1871-1919)

www.macarella.org
 l ’AIXETA

Huit de març

Les multitudinàries manifestacions i vagues pro­

tagonitzades mundialment per dones durant les dar­
reres diades commemoratives del 8 de març, han
tornat a portar als mitjans de comunicació, al debat
social amb més força per descomptat, la discrimi­
nació que pateix la muller arreu del planeta. Crit i clam
universal per una igualtat i un reconeixement de drets
que no poden deixar indiferent ningú, interpel·lacions
directes a portar a terme accions per una efectivitat
inqüestionable alhora que indefugible.
Dones i homes, homes i dones, persones: tot i
les diferències corporals, anatòmiques, físiques, fisio­
lògiques, dona i home són éssers humans, realitat
incontestable, encara sotmesa a judicis i prejudicis,
premisses insostenibles per tot tipus de tractaments
diferenciats, en els més diversos camps, així educa­ La presa de consciència dels drets i el conse­
tius, religiosos, familiars, legislatius, laborals, judicials, qüent compromís per la seua efectivitat són el motor
que despleguen una opressió intolerable i insupor­ d’un canvi indeturable, inajornable, que no permet
table sobre les dones. cap tipus d’excusa, que demana l’activisme quotidià
i conjunt de dones i homes, joves i grans, per fer rea­
En el costat més extrem i fosc les violències
litat un món d’éssers iguals en drets i deures, amb
sobre la dona ocupen malauradament un lloc des­
plenitud en la convivència.
tacat. Si el còmput públic esfereïdor de víctimes és
per ell mateix rebutjable, conscients la realitat oculta La transversalitat de les polítiques d’igualtat no
el supera de llarg, tot plegat deixa en evidència les és cap element menor en l’acció en pro de la igual­
mancances i les limitacions dels segurament tebis i in­ tat, en tot cas pedra angular de l’edifici de les polí­
suficients esforços legislatius, judicials, policials i dels tiques per avançar en les garanties d’una societat on
serveis socials per la seua prevenció i reparació. En la dona es trobe amb plenes possibilitats d’exercici
aqueix costat obscur es troben masclisme i patriar­ dels seus drets. Sovint les renúncies, els silencis, el
cat, sostenint tota una xarxa de comportaments i ac­ no fer res ens aboquen a la paràlisi i la perpetuació
tituds nocius, alhora que atemptatoris dels fonaments de situacions d’injustícia. El clam dels dies de març
d’una societat d’iguals, que demanden tractaments demana actuar, és un crit dient: prou d’agressions,
específics. dones exercim els nostres drets.

2

Dignitat,
justícia i
professionalitat
La defensa de la dignitat d’un poble anomenat
Hadleyville, la lluita per la justícia i la professionalitat
són els mòbils que espenten el xèrif Will Kane (Gary
Cooper) a enfrontar-se ell tot sol a la banda del malvat
Frank Miller (Ian MacDonald, Sheb Wooley, Lee Van
Cleef i Robert J. Wilke) en la pel·lícula Sol davant
el perill (Estats Units d’Amèrica, EUA, any 1952, di­
recció de Fred Zinnemann, guió de Carl Foreman i
música de Dimitri Tiomkin). On està la gent honra­
da de Hadleyville? Són tots una colla de covards i
mentiders? No n’eren deu, on són els altres nou? El
film comença amb el casament entre Gary Cooper i
Grace Kelly a les 10:40 del matí i finalitza al voltant de
les 12 del migdia (equival a High Noon, el títol de la
pel·lícula en anglés) quan arriba el tren on ve Frank
Miller amb ganes de venjar-se d’eixe maleït xèrif que
el clavà a la presó.
Més encara, en el context internacional de
Guerra Freda entre els EUA i la Unió Soviètica, podem
relacionar el film Sol davant el perill amb la caça de
bruixes portada a terme pel senador Joseph McCar­
thy i altres polítics reaccionaris als EUA a finals de la
dècada de 1940. De fet, el guionista Carl Foreman es
quedà sol quan fou acusat de comunista i antiameri­
cà per part del Comité d’Activitats Antiamericanes de
McCarthy.
Arribats a aquest punt, no podem oblidar la
digníssima posició adoptada en aquella època per
la mítica parella formada per l’actor Humphrey Bo­
gart i l’actriu Lauren Bacall en defensa de la lliber­
EL PLANETA DELS SIMIS
tat d’expressió i en contra de l’esmentada caça de
bruixes. Si voleu carregar-se de raons per defensar
la llibertat davant el totalitarisme feixista, no us per­
deu dues pel·lícules magnífiques: Casablanca (EUA,
any 1942, direcció de Michael Curtiz i música de Max
Steiner) i Tindre i no tindre (EUA, any 1944, direc­
ció de Howard Hawks, guió basat en una novel·la
d’Ernest Heminway i música de Franz Waxman).
En clara contraposició a Sol davant el perill, el
film Río Bravo (EUA, any 1959, direcció de Howard
Hawks i música de Dimitri Tiomkin) ens presenta una
visió molt més optimista, positiva i solidària de les
actituds humanes: ací sí, ací el xèrif John T. Chance
(John Wayne) compta amb la valuosa ajuda de Dude
(Dean Martin), Colorado (Ricky Nelson), Stumpy (Wal­
ter Brennan) i Feathers (Angie Dickinson) per véncer
a la banda del cacic Nathan Burdette (John Russell).
I recordeu, el cinema, el seté art, ens ajuda a
viure amb dignitat i ens fa millors; ens aporta llum i
energia per fer-li front a l’incertesa quotidiana, la ma­
nipulació informativa, l’explotació econòmica i la in­
justícia social que caracteritzen el món classista con­
temporani.
Referència bibliogràfica: Quim CASAS, Películas
clave del Western, Ediciones Robinbook, any 2007.
Llorenç d’Aràbia
3
 MOLT PROP

Un poc d’història del

camí i senda dels
Orriols
Dos vials comunicaven l’històric i l’antic municipi d’Orriols
mitjançant el trajecte de la veïna carretera Reial de Barce­
lona, actual tram de l’avinguda de la Constitució, amb la ciutat. Junt al tan arrelat camí de la que fou famosa
horta regada per la sèquia de Rascanya, al seu inici es trobava el molí d’arròs de Miralles i seguint el seu curs
estava l’alqueria del Canonge i la popular granja de vaques de Nano Pelegrí i, més avant, l’hort de sant Miquel
amb extensos conreus de flors. Malauradament tot ja és història, les reordenacions urbanes el varen amputar
i desfigurar amb nous traçats de vials per a la construcció de cases de pisos.

El que resta, en el present, és un re­ la ciutat, Rascanya fou lliurat per

sidual tram que manté l’històric nom,
que en un temps acabava en el popu­
lar Racó de l’Ermita, centre del nucli.
Però encara hi subsisteix la vella sen­
da d’Orriols que, partint de l’actual de
sant Bru, està dividida pel nou traçat
dels Trànsits (avinguda Primat Reig),
on actualment s’inicia. Allí mateix es­
tava l’alqueria de Marçal que, aban­
donada pels propietaris, esperà la
declaració de ruïna. Fa unes dècades
també passaren al record alguns
pràcticament desapareguts indrets, com les centenàries
alqueries de la Sabia, d’Àngel de Marsalo, de Valentí o el
camp del Fotut i un atzucac que prenia el nom de Gesmil.
Malgrat la deficient planificació d’aquest antic indret de
l’Horta Nord, amb el temps, l’establiment de diverses em­
preses i cases ha motivat la seua salvació com a històric
camí, un poc irregular, de fet hi van sorgir tres places,
dedicades a mediàtics personatges: l’actor Lluís Ramírez
i l’arquitecte falangista R.Contreras, que fou canviat per
Gloria Fuertes, popular escriptora madrilenya i combativa
feminista. En un angle es va projectar una nova plaça, que
fou retolada amb el nom del Mostassaf, històric persona­
tge municipal en temps de la València foral, però, fora del
seu lloc d’actuació: l’àrea del Mercat Central.
Les troballes romanes documenten un antic assentament,
però l’actual origen del nucli es remunta als temps islàmics,
en què consta l’alqueria i sèquia de Rascanya junt a la
històrica Via Augusta (Gades /Cadis-Roma).
Jaume I al cavaller català Guillem
d’Aguiló, que la va regentar fins a
la seua mort (1277), any en què fou
comprada per Pere d’Esplugues,
un hereu del qual, Bernat Esplu­
gues, seria batle general de Valèn­
cia durant el regnat de Jaume II.
Posteriorment la propietat passà
a Joan de Saranyó i als germans
Lluís i Joan de Valeriola i aquest,
finalment, la va vendre a Pere
d’Oriols (Orriols), un eclesiàstic
que seria cèlebre per ser procurador general del duc de
Gandia, destinat com a canonge de la Seu de València.
Aquest, en morir (1404), nomenà hereus de l’alqueria els
frares de sant Jeroni de Cotalba, no sense entrebancs
burocràtics i testamentaris, per la qual cosa no seria fins
passats cents anys que els Jerònims es ferien càrrec de
les cases, terres i molins de Rascanya. No és fins principis
del segle XVI quan consta aquesta àrea de l’horta amb la
denominació d’Orriols.
La riquesa hortolana i el dinamisme de les famílies arren­
dades motivaren que a partir del segle XVIII, quan es va
fer la reforma constitucional a l’estat, el poblat d’Orriols
s’instituïra com a municipi independent (23-XI-1835 * 20-
VIII-1882), amb una ermita dedicada a sant Jeroni, que va
dependre parroquialment de la històrica del Salvador, des­
prés de la de santa Mònica i finalment de sant Antoni Abat,
fins que es va crear la seua parròquia sota l’advocació de
sant Jeroni.

Rafel Sena.
En el Llibre del Repartiment es documenta que en data
4 d’agost de 1237, abans de la conquesta cristiana de
Russafa, 2019

4

En aquest article vaig a relatar algo que moltes
persones sabran i altres, en canvi, pot ser no.
Moltes vegades quan passe per
la plaça de la Llar m’han eixit les
llàgrimes, però de felicitat: he sigut
tan feliç en eixe tros de terra!
Aquests camps eren antigament
de la meua família. Les terres on
hui en dia està la Llar (ja munici­
pal) eren de ma tia Rosa que li les
vengué al tio Norat i ell les donà
per al poble. De ma tia Rosa en­
cara quedava un tros per vendre
al cos­tat de la Llar i el comprà el
germà de Pili la Peluquera, on es
feu un taller de mecànica. La casa
del tio Severino, per on estava la
drogueria de Pepita la de Seve,
també era terreny de ma tia. En
canvi la plaça i part del barri roig
eren de ma mare i de mon tio Sal­
voret. L’altre tros fins l’actual Pin­
tor Lluch era del tio Juano.
Les quatre cases que donaven a
la part dels camps (ara la plaça
de la Llar) eren la del tio Juano, el
Malaguenyo, mon tio Salvoret i la
del Muix (tal qual hui en dia). Per
davant dels camps, com era ha­
bitual, hi havia una sèquia per re­
gar amb els seus portells. Ai! Els
viatges que mon pare em deia,
des de l’altra punta del camp
(Pintor Lluch) “Tanca els portells”
o “Deixa’ls per la meitat”, quants
via­tges mon pare, ma mare i jo ens
hem sentat en eixe marge...
Per arribar a aquests camps hi ha­
via un altra sèquia que anava just
pegadeta a les escoles velles (ara
la Casa de la Cultura), allí es for­
mava un carreró que anava des del
Bar Eclipse actual al meu camp,
o siga, a la plaça de la Llar. En
acabar-se el carreró, a l’esquerra,
estava la casa de Pepe l’Hortelano
Història de les terres de
la Llar i el barri roig
i la seua dona Conxa la Rubia (en­
cara al mateix lloc en l’actualitat).
Pepe era un home molt guapo i era
germà de la tia Pilar, Carmencín i
Salvoreta (encara família de ma
mare). Crec recordar que tenien
tres fills, no sé si en tindrien més
amb el temps, doncs se n’anaren
a viure a Meliana, però durant
molt de temps visqueren allí. De
menuda tots els xiquets estàvem
sempre junts per allí: els Muixets,
els meus cosins i els de Conxa la
Rubia. Era un racó molt bonic. En
casa del Muix hi havia una espè­
cie de placeta, terreny d’ells, a on
jugàvem mentre els nostres pares
plantaven cols, bajoqueta, garrofó,
tomateres, pimentons, espolsaven
cacaus...
Segons l’època feien el planter de
les tomates, que era una vertadera
artesania. Per fer els planters mon
pare preparava el canyís. El canyís
era un conjunt de canyes lligades
per resguardar del fred les toma­
teres i es col·locava una miqueta
tombat sobre la terra on es posaven
les llavors. Aquestes es ficaven en
un foradet tan gran com un dida­
let. El planter de tomates es feia tot
alineat i donava molta feina, per­
què de vesprada hi havia que anar
a tapar-lo per a què no es gelara i
pel matí hi havia que destapar-lo. El
planter es tapava amb uns canyi­
ssos que s’anomenaven bardis­
ses. Els destapaven per a què hi
entrara el solet. També es plan­
taven creïlles i cebes. El dia que es
collien les creïlles era tradició que
l’amo del camp portara algunes a
torrar al forn i, quan s’acabava la
jornada de treball, tots junts se les
menjaven per berenar.
TESTIMONIS
Quan arribava el bon temps ma
mare i jo anàvem totes les ves­
prades al camp a esperar a mon
pare. Li portàvem el berenar, així
no perdia temps i de seguida
es posava a treballar la terra.
Mon pare treballava a Tavernes
Blanques. Eixia a les sis. Quan
anava pel parc dels soldats jo ja el
veia arribar i allà que me n’anava
corrents a trobar-me’l, corria per
totes les sequietes que hi havia
per allí, agarrava la sèquia del tio
Nadalo, que també era cosí de
ma mare, per això també tenen el
cognom Devís. A Bonrepòs sols
la meua família porta aquest cog­
nom. Com anava dient, anava a
l’encontre de mon pare i ell amb
tota l’alegria me pujava al corder
fins arribar al nostre camp.
Volia jo que saberen que on a
l’actualitat està el barri roig, la pla­
ça i la Llar tota eixa terra va ser del
meu avi el Blanco.
Quan vingué la barrancà del 57,
que fou un desastre, es van expro­
piar les terres per fer el barri roig
per aquelles persones que havi­
en perdut les seues cases, sent
aquestes unes vivendes socials.
Mon pare no volia vendre perquè
era molt llaurador, nascut a una al­
queria d’Almàssera rodejada tota
per la terra de son pare Joanet, lo
de llaurador ho duia en la sang.
Espere que us haja agradat aquest
relat, doncs amb aquesta inten­
ció l’he escrit. I com ara la Llar és
d’actualitat m’ha paregut be expli­
car-ho.
Una bonrepostina
guapa i fina
5
 NOTÍCIES DE MACARELLA

Recital Poètic de Nadal

L’Eix de la Ceràmica
a l’Horta Nord. Rutes
per conèixer i estimar
la ceràmica d’autor
21 d’octubre
Comencem una nova activitat de l’associació,
que ens portarà durant la tardor i la propera pri­
mavera a conèixer els tallers dels ceramistes de la
comarca. La periodicitat serà d’una visita al mes.
En la primera eixida vàrem visitar el taller d’Enric
Mestre, un ceramista i escultor que va ser guar­
donat amb el Premi d’Arts Plàstiques de la
Generalitat en 2009. Va aprendre les tècniques
d’esmaltat i la voluntat d’investigació en el camp
de la ceràmica de mà del mestre Alfons Blat, cap
als anys 50 del segle passat. La seua obra té mol­
ta relació amb l’arquitectura i els volums rectes
i geomètrics. També vàrem poder gaudir de la
seua obra en el camp de la pintura.
En la segona, al novembre, vàrem visitar el taller
de Teresa Aparicio, una ceramista que treballa
amb el gres esmaltat i nu amb colors o porcella­
na, cuinats a 1280º C. També treballa amb llistons
de fusta o ferro de colors vius, que marquen els
traços o l’orientació de les seues obres.
En la tercera, al gener, vàrem vore el taller
d’Antònia Carbonell, una alumna d’Enric Mestre,
del qual ha sigut continuadora en alguns mo­
ments, i per això veiem que la seua obra també
compta amb tocs geomètrics, però que també ha
continuat en la seua investigació de la ceràmica,
incorporant nous llenguatges i materials.
15 de desembre
Pilar, Helena i Isidor es varen encarregar de fer
la selecció dels poemes que recitaríem, de fer
l’escrit per a la presentació. Només calia vore
el programa per saber quin tipus de poesies
recitàrem. Eren tot cançons que ens transpor­
taren a temps passats i presents. Lluís buscà
les músiques que enllaçarien els recitadors. Va
ser una vetlada magnífica que ens serví per
desitjar als macarellers i macarelleres, i a la
gent que es va acostar, unes festes plenes de
bons moments de companyonia.
Cicle de Cinema per la
Pau i els Drets Humans
27 de gener i 9 de febrer
En el cicle de cinema d’enguany vàrem poder
gaudir de dos pel·lícules ben diferents: la pri­
mera va ser un biopic d’una supervivent del
règim dels khmers rojos de Cambodja, de la di­
rectora nord-americana Angelina Jolie, que ens
va marcar molt per la seua cruesa, però també
per la visió que tenen els xiquets i xiquetes dels
conflictes armats. La segona pel·lícula, d’un
caràcter més irònic, ens mostrava el conflicte
dels Balcans des del punt de vista del treball
que realitzen les ONG que tracten d’ajudar a la
població civil. Una pel·lícula dramàtica de Fer­
nando León de Aranoa amb un final satisfac­
tòriament inesperat i moltes dosis d’humor.

6
 NOTÍCIES DE MACARELLA

XVI Baixada al Carraixet

3 de febrer
Any rere any, de manera incansable, perquè la
vida de la natura, com la de les persones, és
persistent malgrat les ferides del camí, ens con­
voquem el primer diumenge de febrer. Portem
la carta reivindicativa que signem les assistents
per demanar a les administracions competents
més protecció i conservació de la flora, la fauna
i el patrimoni del nostre barranc front al progrés
que tot ho arrasa, últimament amb la proliferació
d’abocadors il·legals. Fa un dia preciós i gaudim
d’una passejada pel nostre entorn més estimat.

Setmana de Enguany, dins dels actes de la setmana de la dona hem projectat la pel·lícula
“Sufragistas”. Una pel·lícula històrica-dramàtica sobre la lluita a l’Anglaterra
la Dona del segle XIX per la legalització de vot de la dona i la igualtat de gènere.
5 de març

Club de Lectura
21 de febrer

Enguany hem iniciat

el club amb la novel·la
«Elegia vora mar» del nos­
tre company i amic Manel Hurtado.
Un llibre, amb molts aspectes, del
gènere de novel·la negra. La tertúlia
va ser, com sempre, molt entretin­
guda i gaudírem de la presència de
Manel. Li desitgem molt d’èxit i vos
animem a participar de les properes
sessions.
Ací vos deixem els títols de les pròximes lectures:

6 de juny
En el decréixer de la pluja (Mª Carmen Arnau)

9 d’agost
Matar a Joan Fuster (Francesc Bayarri)

12 de setembre
Extraviari (Josep Domingo)

14 de novembre
Entre les urpes del gat (Manel Alonso)

7
 NOTICÍES D’ACÍ I D’ALLÀ

Presentació del llibre “Versos

que canten i ballen”

Una altra de les activitats culturals del poble va ser la presentació del
llibre-disc “Versos que canten i ballen”. Com sabeu és un projecte amb
versos de Fina Girbés, musicats per Vicent Ros i cantats pels cors
Interludi i Menuts de Bonrepòs i Mirambell. La presentació la feren al
saló d’actes de l’Ajuntament amb acompanyament d’instrumentistes i
la direcció de Victòria Ros. Quin concert més bonic! La imaginació i
el treball apassionat, tant de Vicent com de Victòria, estan portant els
cors de Bonrepòs i Mirambell a uns nivells molt alts. Gràcies!

Una notícia
molt trista Ens ha deixat el nostre company Vicent Ribes. Encara
recordem aquelles excursions al Penyagolosa, Catí, Aín
i Eslida, en les quals Vicent ens feia de guia. Soci fundador de l’Associació
Cultural Macarella i professor de secundària, especialista en Ciències Natu­
rals, la botànica era la seua afició. Gràcies, Vicent. Sempre en el record.

La MICE

Un any més Bonrepòs i Mirambell participa de la

Mostra Internacional de Cinema Educatiu (MICE).
La mostra segueix creixent i enguany varen ser
més de 2000 xiquets i xiquetes, d’edats com­
preses entre 3 i 16 anys, els qui acudiren a veure
cinema al nostre poble. La benvinguda i la inau­
guració del certamen van començar, a les portes
de l’Ajuntament, amb unes quantes cançons inter­
pretades pels cors Interludi i Menuts. Després, un
castell de focs va marcar l’alegria i la màgia de l’inici
de la mostra.

8
 NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

La intolerància s’estén per les

institucions
Les males notícies no deixen d’aparèixer ací i allà: el model «Trump»
arriba al Brasil i VOX entra al parlament andalús. Tant la ideologia
del nou president brasiler, Jair Bolsonaro, com les declaracions
d’alguns representants del partit ultradretà que ha obtingut repre­
sentació institucional a Andalusia, fan feredat perquè van en contra
dels drets humans més bàsics de bona part de la població: les do­
nes, les persones migrants, homosexuals o les minories ètniques.
Són discursos caducs, amplificats pels mitjans de comunicació
que els aixopluguen, que calen en persones que ja no creuen en les
institucions i que amenacen de trencar amb tots els drets socials
aconseguits fins al moment. Uns discursos que cal combatre amb
la mobilització al carrer, però també amb la participació democràti­
ca, perquè qui calla atorga i no podem permetre’ns tornar al passat
en qüestió de drets socials.

El passat 12 de febrer va començar el judici

contra els polítics catalans empresonats per
Comença el Judici contra
exercir el mandat del poble que els havia els presos independentistes
votat en unes eleccions democràtiques. Un
judici penal que respon a interessos polítics, que les gravacions que s’han pogut vore als mitjans
de comunicació deixen clar que les acusacions són del tot desproporcionades als fets que es
van succeir en els dies anteriors i posteriors al referèndum per la independència, celebrat l’1
d’octubre de l’any passat, i que va ser majoritàriament acceptat per la ciutadania.

Una boníssima notícia de llocs llunyans:

Cadena humana per la igualtat de gènere a l’Índia
Una boníssima notícia de llocs llunyans: Cadena hu­
mana per la igualtat de gènere a l’Índia. Vàrem comen­
çar este any sabent que prop de 5 milions de dones
de l’estat indi de Kerala varen fer una cadena humana
de 620 km per reclamar la igualtat de gènere en el seu
país. Una protesta que es va iniciar perquè les dones
no tenien dret a entrar als temples religiosos, però que
ha fet créixer el malestar per les desigualtats socials
i laborals que pateixen les dones a l’Índia i que s’ha
traduït en una mobilització sense precedents arreu del
país. Quina meravellosa notícia!

9
 HISTÒRIA LOCAL
El mes de gener de 1939 i
les primeries de febrer es perd
Catalunya: el 15 de gener de 1939 es perd Tarragona; el 26 de gener cau Barcelona,
després de 24 mesos de bombardejos, amb 1800 edificis destruïts, entre 2500 i 2800
víctimes (dades de Laia Arañó i Mireia Capdevila); el dia 4 de febrer cau Girona. La
caiguda de Catalunya va ser un colp molt
Les corts republicanes es reuniren per darrera vagada dur per als dirigents polítics valencians.
en territori espanyol els dies 1 i 2 de febrer de 1939 a
Figueres (Girona). El 5 de febrer fugien cap a França
figures polítiques com Azaña, Aguirre i Companys.
El 8 de febrer, després d’enfrontaments armats en­
tre partidaris de pactar amb Franco i forces lleials a
la República, es rendeix l’exèrcit republicà a l’illa de
Menorca
Darrere la pèrdua de Catalunya, l’èxode de fugitius
que omplien les carreteres catalanes cap a França
queda interromput. El territori republicà es redueix a la
Zona Centre i Sud: Alacant, Almeria, Albacete, Múrcia,
Ciutat Reial, Conca, València i part de Granada, Jaén,
Toledo, Madrid, Guadalajara i Còrdova. L’exèrcit re­
publicà només compta amb 5oo.ooo efectius.
El mes de febrer de 1939 és ple d’esdeveniments que
expliquen les dos postures que creixen entre els diri­
gents republicans: Partido de la paz, del qual el cap de
l’exèrcit del Centre, coronel Casado, juntament amb
el veterà polític socialista Besteiro, eren els capda­
vanters, i en front el Partido de la resistencia, amb el
cap de govern Juan Negrín i el general Miaja de caps
visibles.
El 9 de febrer el general Vicente Rojo marxa a Fran­
ça, el 10 de febrer el doctor Negrín torna de França
i convoca una reunió del Consell de Ministres per a
l’11, que es fa a València. Marxa a Madrid, però tot
aconsella que el govern ha d’anar a un lloc més segur.
Des de la Posición Yuste convoca un nou Consell de
Ministres. La reunió es fa el 27 de febrer a l’aeròdrom
de Los Llanos (Albacete). Eixe mateix dia el govern de
França i el govern de la Gran Bretanya reconeixen a
Franco com a cap d’estat espanyol i amb ell negocien
la propietat de les mines. Azaña, decebut, dimiteix
com a President de la República.
La Posición Yuste
La finca “El Poblet”, una casa gran voltada de bosc,
al terme municipal de Petrer, va ser l’última seu del
govern de la República. Allí es va reunir en dos oca­
sions el Consell de Ministres presidit per Juan Negrín.
Allí van anar el Coronel Casado i el general Matallana
10
Final de la guerra.
Capítol IX
el 2 de març, però el 5 de març Casado fa pública la
ruptura amb el govern, negant-se a assistir al Consell
de Ministres. En aquest Consell Negrín preparava el
discurs final sol·licitant negociacions a Franco per a
una retirada digna. Però, acabat el Consell, sentiren
per ràdio que Besteiro anuncia la creació del Consejo
Nacional de Defensa. En vista que el cap de govern no
compta amb els suports suficients telefona a Casado,
es reuneix amb els ministres, visita el Comitè Central
del comunistes, situat a la Posición Dakar, a uns pocs
quilòmetres de la Posición Yuste i marxa cap a l’exili el
6 de març de 1939. L’últim grup de dirigents polítics,
entre els que es trobava Dolores Ibárruri, Pasionaria,
ix de l’aeròdrom del Fondó de Monòver en diversos
avions, primer cap a Orà, on marxen Dolores Ibárruri
i d’altres, i després a Toulouse, on va Juan Negrín i
d’altres col·laboradors seus. Quan, al dia següent, el
Coronel Casado i els seus van a “El Poblet”, potser a
prendre Negrín, ja només hi troben uns quants soldats
tristos i desmoralitzats.
Madrid, final de la guerra
A Madrid hi ha una activitat frenètica de la Quinta Co­
lumna (Partidaris de Franco que conspiraven en zona
republicana) i el comandament franquista. A través
dels caps de la Quinta Columna, el coronel Casado,
a partir del 30 de gener, negocia amb Franco una
rendició digna, una paz justa y sin represalias. Franco
contesta el 5 de febrer amb el document “Las con-
cesiones del Generalísimo” on s’exigeix que els co­
munistes deixen els llocs de decisió i que només es
parlarà amb militars, ni amb Negrín ni amb Besteiro.
Així s’arriba al complot contra Negrín, que esclata a
Madrid el 5 de març. Abans, el 4 de març, ja va pas­
sar a Cartagena que la flota s’alçà contra el comanda­
ment que s’acabava de nomenar i que era el comunis­
ta Francisco Galán. La flota crida “Por España y por
la paz”, però els infiltrats quintacolumnistes criden ja
“¡Viva Franco! ¡Arriba España!”.

Les lluites entre Casadistes i Negrinistes a Madrid i
a altres pobles i ciutats van suposar la mort de més
de 2000 persones i la persecució de moltes altres
comunistes. Això ho aprofità Franco per a promulgar
la llei de Responsabilidades Políticas de 9 de febrer
de 1939, que no deixava ni un sol republicà segur. La
confiança en una pau honrosa es desfeu i ja només es
pensava en com fugir. A més, aquestes lluites restaren
temps per a preparar la fugida dels republicans.
València, final de la guerra
Els polítics valencians, amb intel·ligència i esforç, acon­
segueixen que no hi haja oposició frontal al Consejo
Nacional de Defensa de Casado i Besteiro. Encara que
els comunistes estaven prou implantats a la ciutat de
València, gràcies a les habilitats i a l’autoritat del Gene­
ral Menéndez i del comandant militar Aranguren, que
dirigiren les operacions, en poques hores es resolgué
la situació. Cal també fer esment de l’exministre Juli
Just que feu de mitjancer per a decretar l’alto al foc.
Tots els comandaments comunistes van ser destituïts.
El 28 de març es publica l’últim diari de la zona re­
publicana La Correspondencia de Valencia, òrgan de
l’UGT. El 29 de març Casado parla per la ràdio amb
els serveis de propaganda de l’exèrcit franquista. El
cap de la Falange estava junt a Casado. El 30 de març
les tropes del general Aranda entraven a la ciutat de
València amb els soldats del batalló Arapiles i el tercer
Tábor de Regulares. Van ser els primers a desfilar per
una ciutat derrotada, Les desfilades anaven prece­
dides d’un repartiment de menjar.
Mentre l’exèrcit franquista anava ocupant el terri­
tori sense quasi resistència, els soldats republicans
abandonaven els fronts, el dia 26 de març encara la
República emetia per ràdio que hi haguera calma, que
Franco havia promès “Las Concesiones”, que hi hauria
atenuants per a qui cooperara a la fi de la guerra. Res
d’això es va acomplir. Així el 27 de març el Consell i
l’exèrcit republicà es donaven per vençuts, i tots tenien
una única idea: arribar als ports de Gandia i Alacant,
on se’ls havia dit que trobarien vaixells suficients per
embarcar cap a Orà o cap a d’altres ports del Magreb.
Necessitat d’embarcar per salvar la vida
Només quedaven els ports d’Alacant i Gandia per
a desenes de milers de persones que volien fugir.
L’aviació italiana al servei de Franco no deixa de bom­
bardejar els ports de València, Gandia i Alacant. El 18
HISTÒRIA LOCAL
de març ix l’últim vaixell del Port de València amb re­
fugiats, es tractava de la nau francesa Lezardrieux.
A pesar del blocatge als ports valencians, decretat el
8 de març de 1939, encara va haver vaixells estran­
gers que salvaren persones, com ara l´Stancor, ple
de gom a gom de gent, que pogué portar fins Algèria,
o l´Stanbrook, un vaixell carboner amb capacitat per
transportar 1383 tones de mercaderies i una tripu­
lació de vint-i-quatre persones, que en arribar al port
d’Alacant només embarcà 2638 persones, l’acció
humanitària del qual ha motivat nombrosos reconeix­
ements, com ara exposicions i homenatges, a més
d’un documental.
Tots els soldats que arriben a Alacant, més la gran
quantitat de refugiats, es calcula que serien unes
15.000 persones, esperaven uns vaixells que no ar­
ribaven. Franco havia dictat la “Ley de Responsabi-
lidades Políticas” que pràcticament no deixava cap
persona segura. Arribà la flota franquista i italiana
amb el minador Júpiter per a impedir l’evacuació. Tot
i la desesperació, el pànic i l’angoixa, que motivar­
en algun suïcidi i la decisió, per part d’algun grup de
soldats, de prendre les armes si no se solucionava
l’embarcament, la gent aguantava. Va ser aleshores
quan els franquistes captaren a milers de preso­ners
que enviaren als camps de concentració, a les pre­
sons i molts d’ells a la mort. Destacarem un dels
presoners: el doctor Joan Baptista Peset Alexandre.
La informació resumida en aquest article està presa
del llibre El final de la guerra. Autors: José Miguel
Santacreu Soler i Albert Girona Albuixech. Col·lecció:
La Guerra Civil en la Comunitat Valenciana. Volum 15.
Edita: Editorial Prensa Ibérica Valenciana. València
2007.
11
 HISTÒRIA LOCAL
Què passava al poble
La guerra, que durà quasi 3 anys, la provocà el colp d’estat contra la República que protagonit­
zaren els generals, Franco, Mola, Sanjurjo, entre més. No mai havia d’haver començat. València
es mantingué a la rereguarda republicana fins al final. Ací, al poble, com a tots els pobles, la vida
quotidiana s’adaptava a les necessitats de les famílies que l’habitaven, sempre amb el perill de no
fer el que tocava.
Els següents textos són el resultat d’entrevistes breus
sobre coses de la guerra.
Breu conversa amb Empar Martínez sobre
episodis viscuts per son pare, Pep Martínez,
i per sa mare, Amparo Devis, en els anys de
la guerra.
Parla Empar
Quan arribà l’any 1936, el pare se n’anava al front
de guerra i per temor que passara qualsevol cosa
acordà amb ma mare que havien de casar-se. Com
ma mare era molt religiosa, s’havien de casar per
l’església i anaren a casa la tia Doloretes, que tenia
amagat un rector, don Joaquín Muñoz, parent de la
família, i allí els meus pares es casaren i, aprofitant,
també ho feren els meus tio Vicentet, germà de ma
mare, i tia Amparito.
-Digues què passà a ton pare una vegada
passada la guerra
Mon pare, que era nascut a Almàssera, era sindicalis­
ta, de la CNT. Era d’ofici ebenista. Treballava en una
fusteria de Tavernes Blanques. L’amo de l’empresa
tenia un malnom: “Grillet”. La seua filla, que era sola,
es casà amb l’amo de la impremta. Era un ebenista
molt bo. Tallista, tornejador... Com havia sigut de la
CNT, hi hagué algú que el denuncià i, acabada la
guerra, el dugueren al camp de concentració muntat
en la Plaça de Bous de València. Allí estaven com sar­
dines en conserva de tants com n’hi havia. D’allí els
agafaven per afusellar-los. Quan l’amo de mon pare
va saber que estava en la plaça de bous, anà a per
ell i el salvà. L’amo de mon pare era molt de dretes,
era franquista i per això tingué poder per treure’l de la
Plaça de Bous.
Mon pare continuà tota la vida amb les seues
idees d’esquerres i sindicalista. Ací, al poble, fins a
12
ben entrats els anys cinquanta, ens deien rojos. A
l’ebenisteria ajudava i instruïa els companys en la
lluita pels drets dels treballadors. Quan ja tenia 52
anys, l’any 1962, l’amo de la fàbrica decidí jubilar-
se i tancar-la. Per no pagar als treballadors, una nit
incendià l’edifici i declarà l’empresa en ruïna. Mon
pare se quedà sense feina, però destapà l’engany de
l’amo i aconseguí que tots els treballadors cobraren
la indemnització que els pertocava.
Breu conversa amb Encarna Marquès i amb
la seua filla Maria Jesús Raga.
Estem a la saleta de la casa on la família Raga Mar­
quès viu al carrer Mare de Déu del Pilar.
Encarna em diu que quan hi havia la guerra, el pare,
Toni Marquès, tenia la carreria de la carretera de Bar­
celona i dalt de la carreria tenien la vivenda.
Parla Encarna
Mon pare nasqué en Tavernes Blanques, al si d’una
família que habitava una barraca, la barraca de Cala­
moc. De jove treballava en la carreria que José Cli­
ment, el meu iaio, tenia a Alboraia. La filla de l’amo,
Encarna, i Toni s’enamoraren i es casaren. Eren els
meus pares. Aleshores, mon pare s’independitzà
i muntà la carreria en la carretera de Barcelona, a
Bonrepòs, i feren la vivenda dalt. Allí nasquérem, les
tres germanes: Encarna, Antonia i Pilar. Ma mare
treballava en la Tabacalera, a on també treballà sa
mare Encarna López, la meua iaia. La meua iaia era
del Cabanyal i es casà amb José Climent, el carre­
ro d’Alboraia. És notable que en aquella època les
dos dones seguiren treballant després de casades.
Més tard, en època de Franco, la meua germana Pi­
lar també treballà en la Tabacalera, però només deu
anys perquè deixà de treballar en casar-se.
Quan vingué la guerra recorde dos coses: Teníem en
una urna l’infant Jesús de la Bola, allí damunt de la

còmoda, i un client de la carreria li digué a ma mare:
Com tens a la vista una imatge? Amaga-la que et pot
passar alguna cosa. Ma mare l’amagà amb les nos­
tres robetes i joguets i així passà la guerra. Jo recorde
això, encara que era xicoteta. La carreria era un lloc
de reunió contínua. Els homes acudien a pegar la
xarradeta i com xarrar vol xarrar, s’assabentaven de
tot el que passava a la contornada. Mon pare anava
a tots els enterros, i això que no era d’anar a missa.
Una altra cosa que recorde era que mon pare, quan
hi havia avís de bombardeig, ens enviava a casa de
la tia Julia, la seua germana, Julia Marquès, que vivia
a Tavernes, en una casa que estava en el carreró que
hi havia enfront de l’ermita, darrere de l’antiga fàbrica
de llimonades. Creia que la carreria, en la carretera
de Barcelona, estava més exposada a les bombes
que no la casa de la germana, encara que després
pensàvem que estava aquella casa més a prop del
parc militar que la carreria.
Parla Mª Jesús
Per l’altre costat de la família, pels Raga Muñoz, tam­
bé tenim alguna cosa que contar relacionada amb la
guerra. S’ha dit en altres ocasions que a Bonrepòs i
Mirambell hi havia rectors i monges amagats en les
cases de la gent de dretes. El meu pare era nebot del
rector Joaquín Muñoz. Aquest rector vivia d’incògnit,
en casa la seua cunyada Doloretes, la dona de
Joan Baptiste Muñoz. També era germà de la iaia
Ana María Muñoz i de Tonet Muñoz, el pare de la
tia Amparito la de Ciurana. Al Consell Municipal Re­
publicà de Bonrepòs i Mirambell sabien que hi havia
els religiosos amagats, però no actuaren contra ells
de manera violenta, ans al contrari, quan elements
exaltats es presentaven en el poble amb pistoles,
l’alcalde i consellers els feien fugir. No volien que hi
hagués sang ni morts.
Breu conversa amb Ana Bañón sobre coses
de la guerra.
Estem al salonet de la vivenda que Ana Bañón i Joa­
quim Raga tenen al carrer Mare de Déu del Pilar.
La pregunta que volia fer a Ana és quants morts hi
hagué al front de guerra que eren de Bonrepòs i Mi­
rambell.
Parla Ana
Mon pare, que era de Massamagrell, no ens parlà mai
de la guerra, ni parlàvem mai de política a casa. Sé
més coses del que passà ací al poble en aquell temps
per ma mare i per la dona i les filles de José Peiró.
HISTÒRIA LOCAL
La Tia María Lluch, la dona del tio Peiró, era modista,
vivien al mateix carrer nostre, que ara s’anomena Rei
en Jaume, primer en un pis damunt del que hui és la
cafeteria Eclipse i després en un altre pis enfront ma­
teix de la nostra casa, on ara és casa d’Hurtado. Ma
mare i la tia María Lluch s’estimaven tant que l’amor
entre les dos famílies s’engrandí i encara ara ens visi­
tem i mantenim els lligams afectius intactes.
Com deia abans, mon pare no ens parlava de la
guerra, encara que el pare d’ell, el meu iaio, va ser
alcalde de Massamagrell en temps de la República.
No sé per part de quin partit va arribar a l’alcaldia,
però crec que molt exaltat no seria perquè hi ha dos
moments en què reacciona com a persona oberta i
comprensiva. Quan morí el bisbe Lluís Amigó era ell
alcalde i per enterrar-lo segur que demanaren permís
a l’ajuntament. El meu iaio els donà permís perquè
feren l’enterrament com ho tingueren previst. Quan
alguns membres del Consell s’oposarien a què feren
la cerimònia solemne ell segur que contestaria: és
bisbe, és una persona important.
Un altre fet que ens admira del meu iaio és que era
molt amic del tio Enrique Serrano. El meu iaio li deia
el Peque. No sé si havia treballat de jove per a ell al
camp. Com Enrique Serrano era anarquista, després
de la guerra anaven a per ell i el meu iaio ens contava
que gràcies que no anà a l’Estació del Nord per aga­
far el tren que el dugué a França. Allí l’hagueren em­
pomat i no haguera pogut fugir. Després, quan pogué
tornar de l’exili, el Peque es posà a viure en Bonrepòs
i sempre visitava el meu iaio.
Sobre els soldats de Bonrepòs morts al front, et parle
un poc d’oïda: Un soldat –o dos- en ca Rafelot, germà
de María, Rafel i Victorino Laguarda. Un altre soldat
germà de Josep el del forn, no sé si li deien Remigio
Raga. Un germà de la tia Doloretes, Miguel. Un altre
soldat de la família Sorno, era de la quinta del biberó.
13
 HISTÒRIA LOCAL

En total, uns cinc morts al front de guerra, que potser

les restes dels quals no han estat reclamades encara.

Entrevista a Rosita Laguarda i al seu marit

Vicent Muñoz.
Estem a casa de la família Muñoz Laguarda, on la
primera cosa que ens admira és el treball artístic que
fa Rosita pintant uns dibuixos modernistes. L’àlbum
és una preciositat. Ens aclareixen aspectes sobre
els soldats morts al front de guerra i ens expliquen,
també, alguns altres aspectes de la vida quotidiana
en aquest període. Soldats morts al front de guerra de Bon-
repòs i Mirambell.
Parla Vicent
Vicent i Rosita ens aclareixen alguns detalls sobre els
En ma casa, la família mantenia amagats dos rectors:
soldats morts al front de guerra. També consultem
el meu tio Joaquín Muñoz i un altre rector, Salvador
l’acta de 1940 en què hi ha un llistat de soldats pròfugs,
Hernández. Al nostre carrer, ara anomenat Mare de
és a dir que no s’han presentat a fer de nou la mili.
Déu del Pilar, hi havia seguides dos cases més de
Eren pròfugs perquè havien mort. Després hem anat
la nostra família. Darrere de cada vivenda estava la
al cementiri on, sobre unes planxes de marbre, estan
porxada i el corral descobert; la separació entre els
gravats els noms de sis soldats morts a la guerra del
corrals era de paret mitgera de poc més d’un metre
1936 a 1939, amb la data i l’edat de cadascun d’ells:
d’alçada; es podia saltar amb facilitat d’un corral a
Vicent Laguarda Sabater (mort el 1938 als 22 anys),
l’altre. Els dos rectors vivien en l’andana. La mare ens
Rafael Laguarda Sabater (mort el 1938 als 24 anys),
deia, al meu germà Joan i a mi: No pugeu a l’andana
Josep Mª Ros Molina, el “Sorno”, (mort el 1939 als
que estan eixugant-se les botifarres... sempre ex­
23 anys), Vicente Lluch Deltoro (mort el 1939 als20
cuses perquè nosaltres, criatures de pocs anys, no
anys), Remigio Raga Pardo, germà de Pep el forner,
veiérem els rectors i ho contàrem. Si se sentia alguna
mort sense acreditar diu l’acta. José Sabater Bort,
remor pel poble, els rectors eren avisats per la família:
figura com a pròfug en l’acta.
Que vénen els d’Albalat!, i botaven la paret del corral
cap a la casa del costat. I així passaren la guerra. Ara parla Rosita
Cal recordar que al poble d’Albalat dels Sorells hi ha­ Salvador Laguarda Orts, el germà xicotet de mon
via un escamot de pistolers, encapçalats per Peda- pare, mon tio Salvador, se n’anà a la guerra quan
ços, que anaven nasquè la meua germana Pilar, el 22 d’agost de
pels pobles per­ 1937, i morí, no saben a on exactament, però era en
seguint feixistes, Aragó, era molt jove, i Miguel Traver Guanter ( mort
rectors. A Bon­ el 1936, als 22 anys), germà de la meua sogra, la tia
repòs i Mirambell, Doloretes, oncle del meu home Vicent Muñoz.
el Consell Munici­
pal Republicà sa­
bia que hi havia Agraïments: A Amparo Martínez, Encarna Marqués,
amagats rectors Mª Jesús Raga, Ana Bañón, per les informacions tan
i monges, però interessants que ens han proporcionat. A Rosita La­
evitaren sempre guarda i Vicent Muñoz per les informacions i les fotos
l’acció violenta. tan interessants.

Roser Santolària

14
 UN POBLE 100 ARTICLES 1982-2002

Recull d’articles sobre Bonrepòs i Mirambell

– cinquena i última part –

Aquesta relació continua i acaba les

publicades als números 46, 50, 59 i 60
del Plaerdemavida.

81.-31-05-2005, Levante-emv, pàgina 20, sense signar, “EU

pide que se refuerce la línea 36 de la EMT”
82.-13-09-2005, Levante-emv, pàgina 25, signat per Levante-
EMV, “Bonrepòs celebra la Semana de la Juventud con talleres,
cenas y juegos”
83.-14-10-2005, Las Provincias, pàgina 21, A.Luque, “El párro-
co de Bonrepòs tacha de “vergüenza” la ausencia de la alcaldesa
en una procesión”
92.-03-03-2007, Levante-emv, pàgina 24, J.T., “El ascensor del
84.-17-11-2005, El País, secció Opinión del Lector, no tinc la
Ayuntamiento de Bonrepòs ya ha sido reparado”
referència de la pàgina, Nieves Muñoz, “Bonrepòs y descanso”
93.-21-06-2007, Levante-emv, pàgina 25, S.Ros/J.T., “El PSPV
85.-02-12-2005, Levante-emv, pàgina 35, J.V. Gámir, “La caída
pacta con CV para “asegurar la gobernabilidad” de Bonrepòs i
de un muro hiere a tres obreros y obliga a desalojar un edificio
Mirambell”
en Bonrepòs”
94.-23-06-2007, Levante-emv, pàgina 32, Roser Santolaria,
86.-19-08-2006, Levante-emv, pàgina 17, Sofia Ros, “Bon-
“No es passarà al PP?”
repòs estudia el origen de la fuga de aguas fecales denunciado
por Almàssera” 95.-12-07-2007, Levante-emv, pàgina 22, J.T./S.R., “Varias
personas ocupan desde hace meses parte de los antiguos cuar-
87.-09-11-2006, Levante-emv, pàgina 27, Maria Josep Amigó,
teles de Bonrepòs”
“Quan l’escàndol és no requalificar”
96.-13-07-2007, Levante-emv, pàgina 20, J.Tortosa, “El gobier­
88.-25-11-2006, Levante-emv, pàgina 24, Sofia Ros, “La As-
no de Bonrepòs contabiliza facturas impagadas por 900.000 eu-
sociació d’Agricultors i Ramaders de Bonrepòs regala 30 árboles
ros desde 2002”
por su XXX aniversario”
97.-18-07-2008, Levante-emv, pàgina 23, J.T., “Bonrepòs ini-
89.-16-12-2006, Levante-emv, pàgina 26, Vicenta Bosch,
cia el estudio para decidir el uso de los cuarteles”
“Urbanismo insostenible, mentiras que no se sostienen en Bon-
repòs” 98.-23-01-2009, Levante-emv, pàgina 27, sense signar, “Bon-
repòs dona a los palestinos el dinero de la feria solidaria”
90.-12-01-2007, Levante-emv, pàgina 21, J.T., “El asesor de
Amigó renuncia a su sueldo pero ofrece a la alcaldesa seguir 99.-18-04-2009, Levante-emv, pàgina 21, J.T., “Bonrepòs hará
colaborando” un edificio multiusos con los fondos de la Generalitat”
91.-20-02-2007, Levante-emv, pàgina 32, M.J. Ros, “Un obrero 100.-05-04-2012, El País, pàgines 2 a 3 del quadern, Martí
muere al quedar sepultado por un muro en Bonrepòs i Mirambell” Domínguez, “Estudis d’art. Ximo Amigó”

15
 L’EIX DE LA CERÀMICA

CAPÍTOL 3
Antònia Carbonell Galiana
La ceràmica, eina i ficció
En Poble Nou, on tot sembla reduir-se a una carretera
de pas, hi ha la casa de poble que anava buscant.
Per fora, pot passar desapercebuda, però quan
entres, descobreixes una entrada de carro àmplia
transformada en una galeria de parets clares, tota
d’objectes i ceràmiques de creació pròpia, però també peces
de mestres i coneguts. Cada cosa al
seu lloc. I a la dreta, un ampli estudi
on té esbossos i apunts; és la sala de
pensar. Fora, el corral es fa estret per
deixar espai al taller ceràmic. Casa i
taller són el mateix univers quan em
pose a treballar. Puc passar del paper al fang i d’aquest al llibre o a
l’ordinador com una vianant inquieta. Padoxalment, aquesta excitació
em provoca un estat semblant a la meditació; llavors, el món exterior no
existeix. Vida i creació, casa i taller, què més pot demanar una artista?
—diu somrient, l’amfiriona.

Antònia és una dona desperta, atenta al

que l’envolta. Sap que la creació és un
procés d’observar les petites coses com
si foren relíquies, objectes que seran la altres col·legues, el grup «Atmosfera re­
matèria primera de la inspiració, fonemes ductora» (1984-1988). Després, la vida
amb els quals dibuixar lletres que formaran i el treball a l’Escola de Castelló la van
paraules. La ceramista percep matèria, tex­ deixar una mica fora d’òrbita del que es
tures, tonalitats... perquè el diàleg entre la coïa a València.
identitat de l’artista i la matèria creada mai no s’acaba. Reconeix, en sentit positiu, que les coses ja no són
Qualsevol cosa pot ser objecte del meu interés, motiu el que eren quan ella va començar fa més de trenta
de reflexió creativa i pot trobar el seu espai. anys. Ara hi ha més obertura de mires, diu. I parla
Antonia Carbonell Galiana (1951) va estudiar a
l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Valèn­
cia. Més tard, es llicenciarà en Belles Arts. Estudis
que combinava amb el treball com a mestra de ta­
ller a l’Escola de Castelló. La seua projecció pública
s’inicia als anys ‘80 amb la participació en un se­
guit d’exposicions bé individuals, bé col·lectives i
que continua a hores d’ara. L’última d’aquestes ha
estat a Talavera de la Reina, el 2018: “Ressonància
sostinguda”. Una proposta que parla d’allò que ens
­diuen les coses quan hi mantenim la mirada. Fins i
tot les coses més petites tenen el seu espai i quan
les descobrim hi veiem la força expressiva que conte­
nen. El seu acti­visme artístic va dur-la a fundar, entre

16

amb coneixement de causa, perquè al seu llibre «La
huella del barro» retrata amb precisió el funciona­
ment de l’ensenyament de la ceràmica en terres va­
lencianes a les acaballes del segle XX; en coneix els
protagonistes i la influència que van tindre sobre els
estudiants. Sense obviar, és clar, que en aquelles dè­
cades molts artistes en un moment o altre van acos­
tar-se al món de la ceràmica. I no cal pensar només
en un Miró o Picasso; ací, tenim les experiències del
mític Grup Parpalló a finals dels anys 50. De la seua
etapa d’estudiant de ceràmica a l’Escola de València
comenta: «Els alumnes de la meua generació perce­
bíem l’Escola de Manises com un lloc excessivament
lligat a la tradició. Per contra, aquesta postura crítica
va fer que haguérem de construir la nostra pròpia
identitat.»
Des del començament, el seu treball ha girat al
voltant dels volums compactes. Ha buscat la força
i la contundència en la forma per a després, com a
contrapartida, indagar en les subtilitats del color, la
L’EIX DE LA CERÀMICA
textura i les qualitats que aporten
els diversos materials. La meua
evolució com artista està lligada
a l’evolució personal, als estímuls
que m’envolten. En això, no vull ser
original, però sí ser jo. En les coses
que faig hi rau un fil conductor que
diu d’on vinc, com en el laberint
d’Ariadna, però sense la pretensió
de trobar-ne l’eixida, sinó l’ací i l’ara.
És cert que la tècnica i l’experiència
et donen la satisfacció dels resultats
bons, que és el que perceben els
altres; els objectes que faig no són
l’objectiu final del meu treball sinó
la relació que hi mantinc. Farà una
vintena d’anys, cap a l’any 2000,
vaig començar a qüestionar-me quin sentit tenia
amuntonar una obra que havia nascut sense un ob­
jectiu concret fora de la satisfacció personal. Llavors,
vaig començar el discurs de les «relíquies» —el que
queda quan passa el temps—. D’aquesta manera,
he generat peces que han deixat de ser compactes,
úniques, per formar part d’una repetició o d’una
acumulació de petits objectes no necessàriament
ceràmics, fets per mi o trobats arreu. Ara compagine
dues línies de treball: una, l’expressió pura i directa;
l’altra, la reflexió i la mirada crítica. Totes dues formen
part de mi. Amb aquestes premisses, estic preparant
per a la primavera, una nova exposició a la seu de
l’Associació de Ceramistes de Catalunya, prevista
per al 17 maig. Serà la segona vegada que expose
a Barcelona; anteriorment ja ho havia fet a la galeria
Sargadelos el 2005.
La creació és un acte de comunicació que necessita
també un esforç de projecció. Vendre és una eixida
que dóna sentit pràctic a l’obra i aporta prestigi so­
cial, reconeixement; cosa que per altra part suposa
un esforç de presència pública. No m’hi he esfor­
çat, ni m’ha interessat, tot i que pense que hauria
d’haver-ho fet. Ara bé, no és menys cert que aquesta
manca de projecció social fa que, en alguns àmbits,
em senta tractada com una aficionadeta de res, i això
me molesta. No voldria un èxit espectacular, tindria
prou amb que es respecte la meua trajectòria, el meu
compromís, la meua obra.
17
 L’EIX DE LA CERÀMICA

CAPÍTOL 4
ATEMPORA
Crònica talaverana amb Carmen Ballester
Dins de les activitats de l’Eix de la Ceràmica —un calendari de visites al taller dels
diversos ceramistes i la redacció de sengles articles— hem anat incloent propostes
d’exposicions ceràmiques que ens eixien al pas. La finalitat de tot plegat és acostar la
ceràmica d’autor. I saber que en formem part, perquè l’art és un espai de comunicació
entre creador i qui en gaudeix.

A Talavera de la Reina feien una exposició ceràmi­

ca memorable, d’aquestes que fa l’Administració
sense escatimar en res; bo, sí, en els horaris, que
és el més barat de cobrir. Sol passar. També era
una ocasió per descobrir una de les ciutats històri­
cament emblemàtiques de la ceràmica peninsular.
Al final no érem una gran colla, però ens ho vam
passar bé igualment. De camí, ens vam aturar a
San Clemente per admirar la magnífica plaça ma­
jor i el museu d’obra gràfica, i moltes més coses
que ens vam deixar.

Per culpa de la moda dels gran «events» —a Tala­

vera hi havia una competició de motocròs— quasi
ens quedem sense allotjament. Vam acabar en un
motel d’un poble de la rodalia. De vesprada co­
mençava el plat fort. Viatjar és ofici de mirar efímer,
trobar coses com qui rep un regal. Aquest era
Carme Ballester, la nostra connexió amb la ciutat i
la ceràmica. Duu més de mitja vida allà fent de pro­
fessora de ceràmica, activitat que combina amb
la creació pròpia. Tota ella és literatura, paraules
que van donar vida i anècdotes a les exposicions.
Un goig. Atempora compta amb quatre seus. A
l’església de Santa Caterina, ara dessacralitzada,
hi havia el gros de la història de la ceràmica fins
a l’esplendor de les ciutats de Talavera i Puente
del Arzobispo. L’edifici és interessant, però el que
més em va agradar, va ser l’escala de volta renai­
xentista de la sagristia. Abans d’entrar a la segona
seu, l’antic hospital de la Misericòrdia ara centre
cultural, vam baixar al riu. Al pont romà era l’hora
en què el sol es ponia sobre el Tajo; l’instant ad­
mirable d’aturar-se a veure com decreix la llum del
dia fora del tràfec i els llums de la ciutat. Al claustre
de Santa Maria, tercera seu, hi vam arribar tard.
El Centre Cultural Rafael Morales s’assenta so­
bre una antiga domus romana. Allà s’exposaven
ceràmiques dels nous creadors en una barreja de
vegades poc comprensible, però bé. Ens hi vam
trobar amb una munió de gent que seguia una
visita guiada. La nostra Virgili mesurava temps i
continguts d’una altra manera. Va trobar-se amb
coneguts de l’ambient cultural de la ciutat. Anar
amb Carme o dir el seu nom ja era garantia de
benvinguda. Vam coincidir amb uns coreans, tam­
bé ceramistes, que visitaven l’exposició. Llavors,
ella ens va contar l’any que va passar estudiant
i treballant la ceràmica tradicional en un poble
amagat del Japó. Com diu Carme, ací la tradició i
els materials sempre havien permés cuites a baixa
temperatura. Vernissos, vidriats, gresos... d’alta
temperatura, tot ens ve de l’orient, un referent im­
prescindible. Encara que ja s’havia fet de nit, vam
anar al seu taller, situat en un pati d’artesans, que
és l’antic claustre d’un monestir. Aquest locus la-
boriosus et amoenus, combinació de treball i plaer
és ideal. A Carme se li nota en la cara, i s’hi deixa
anar. Té deler per contar-nos el procés creatiu. In­
venta instal·lacions impactants més que no crea
objectes ceràmics. Aquests els fa servir com a

18

complement d’altres materials, sovint orgànics. Li
interessa l’espai que crea la seriació de peces que
sovint suren sense tocar terra. I se’n va oblidar del
temps. El taller sembla l’estudi d’un naturalista, tot
de fulles, llavors, arrels... La ceràmica esdevé un
element més que s’integra en l’objecte de creació.
I a l’hora de sopar un dissabte... vam comprovar
que no tot i sempre és de color de rosa. Contrària­
ment al que és costum al país, no vam sopar gens
bé. Ara, ja ens vam rescabalar en el dinar de diu­
menge, vora el pont romà.
L’endemà de matí vam fer una excursió a Castillo
de Bayuela, en un paisatge de deveses que pugen
la serra. Vam anar-hi perquè l’església té un retaule
ceràmic, obra de Ruiz de Luna, el pare del revisco­
lament de la ceràmica talaverana del tombant del
s. XIX-XX. I un xurrer, també pastor; en paraules de
Carme, un seductor, hippie de poble i internacio­
nal. A la plaça hi ha un rollo jurisdiccional magnífic i
un parell de «verracos». El jardí del Prado és d’estil
francés, amb nombrosos elements decoratius de
ceràmica tradicional talaverana. A un cos­tat té la
plaça de bous i a l’altre la Basílica que és el que
buscàvem. Hi destaca un sòcol infinit que recorre
les parets interiors del temple, amb taulells histo­
riats del s. XVI. Hi fan servir el blau, el groc i el
blanc típics de la ceràmica tricolor de l’època, els
mateixos que podem trobar als tondos d’Andrea
Della Robbia. Després vam anar a la quarta seu
d’Atempora, el museu de ceràmica Ruiz de Luna.
Carme seguia sent l’amfitriona ideal. Ens va expli­
car la història del museu i el que s’hi mostrava. El
més interessant, però, era la sala alta on hi havia la
L’EIX DE LA CERÀMICA
ceràmica de les darreres tendències. Un muntatge
dirigit per ella amb l’obra de ceramistes interna­
cionals que havien passat per l’escola de Talavera.
Abans d’anar a dinar encara vam poder passejar
per la ciutat, una mica mancada de vitalitat per als
que hi viuen, però per a nosaltres monumental,
inesperada i sorprenent: els panys de muralla i les
torres albarranes, el Salvador o l’església de San-
tiago el Nuevo, una joia goticomossàrab per no
perdre’s. El dinar vora riu, en un barracó, ens va
reconciliar amb la gastronomia manxega i l’ambient
informal de Talavera. Com estàvem a gust, costava
alçar el cul per seure’l de nou a la furgoneta i fer
carretera. La vesprada s’allargava, però el rellotge
seguia indiferent el seu ritme, mentre compràvem
ceràmica abans de marxar. El viatge no ens va es­
talviar la nit. Tot i això, a Tembleque hi vam per una
parada amb l’excusa de comprar formatge; una
trampa del Pau per ensenyar-nos la plaça. Més
carretera sota la nit estelada de la plana manxega.
Això diu ell, perquè els altres de xarrera o becant.
Passada la mitja nit, arribàvem al poble cansats i
amb el cor estovat de sensacions després d’un
parell de dies de gran intensitat. Tots vam gaudir,
però sobretot Conrad, que és un ceramista dile­
tant i en va apren­dre moltíssim. I Roser, tan ani­
mosa i organitzada com sempre, que aconseguí
finalment comprar formatge.
23-24 de febrer de 2019
Pau Marqués
19
 VOCABULARI DE GUILLATS

“L’art de la novel·la obté el seu poder de l’absència d’un consens

5t perfecte entre escriptor i lector sobre la interpretació de la ficció”
lliurament
(Orhan Pamuk - El novelista ingenuo y el sentimental)

FRASE
N’hi ha de fetes, com: “T’ha tocat o t’ha fet aire?”;
o per fer, com ara: “Sí, tu deixa’ls fer, que...”. So­
bre aquestes dues, per exemple, la primera podria
ser conseqüència de la segona, és a dir, “els has dei­
xat fer i ara, doncs t’ha donat de ple als morros; no et
queixes, que et vam avisar...” Vaja, no sé si m’enteneu...

FESOLADA
Aprofitant que la collita de fesols havia estat de les millors
GALDUFA dels darrers anys, per tal de celebrar-ho, van quedar per a
Un cop acabada de muntar la tenda de cam­ cuinar un perol ben gran d’olla de la plana. Després d’una
panya, tots dos es varen relaxar asseguts so­ copiosa fesolada, la sobretaula es va allargar. La conversa
bre unes pedres, admirant el cel estrellat. era animada, tots estaven contents, però a mesura que
les llegums anaven fent efecte als estómacs dels comen­
—Xe mira, avui la lluna porta galdufa!
sals, la conversa anava degenerant, deixant al descobert
—Galdufa? Això què és? draps bruts d’uns i altres. L’esforç secret de cadascú per
—Dos pets i una bufa —i va esclatar a riure. contenir-ne els gasos provocava cada cop més enuig, l’aire
Malauradament per a ells, era així, la lluna en s’anava enrarint irremeiablement fins que ja no va poder ser
portava, de galdufa. L’endemà, després de tot i, en un esclat final, tota la merda va quedar sobre la taula.
el dia plovent, varen haver de replegar la tenda, A mesura que avançava la vesprada l’aire fresc tornà a en­
tota xopa, i tornar-se’n cap a casa. Abans de vair l’ambient. Amb més confiança, acabaren a ­ pareixent
partir, però, es feren un cafè al bar del poble. les primeres disculpes, a poc a poc tornaren les rialles. Els
Un ramader els va escoltar com es queixaven draps bruts comportaren més confiança en general i ànim
que, si ho hagueren sabut, no haurien pro­ per rectificar. Acabaren decidint que la pròxima collita seria
gramat l’excursió. d’arròs i si aquesta era abundant, l’any vinent també ho
celebrarien, però aquest cop amb una bona paella.
—Si ho haguéreu sabut? Com?, anit, havent
sopat al ras, no véreu que la lluna portava
galdufa? —va dir el ramader posant-hi basa.
La parella es va mirar, varen somriure, però
cap dels dos li preguntà què era galdufa. GALTADA
—Sí, sí, clar —varen contestar alhora. Hem de tenir en compte que caldria actuar amb seny, no de
qualsevol manera. No podríem escollir personatges públics
—imagineu-vos, sinó, els polítics, per exemple—, hauria de
ser gent del nostre entorn —bé, si teniu la sort de conèixer
algun personatge públic i s’escau, doncs, endavant—, i sempre amb una justifi­
cació ben meditada. Tot i que la darrera paraula la tindríem nosaltres, hauríem d’estar
convençuts que el personatge en qüestió mereix tal honor. Dit açò, imagineu que
poguérem disposar, al llarg de la nostra vida, de deu galtades cadascú, per repartir
al nostre antull entre els més estúpids; una galtada per cap —el fet d’haver-ne rebut
una no hauria de ser motiu suficient per tornar-se’n—. Amb qui gastaríeu les vostres?
Quantes en rebríem nosaltres?

20
 VOCABULARI DE GUILLATS
GARGOT
Era un referent en el seu camp, la pintura era la seua vida. Però, a les portes de la pròxima exposició
no trobava la inspiració. Es plantava davant del llenç durant hores, sempre amb el mateix resultat:
res. Aquella crisi creativa l’afectava tant que li venien constantment migranyes, menjava malament,
no descansava per les nits... El seu aspecte anava deteriorant-se per moments. Als seus cercles ho
atribuïren a com estava de capficat en el seu treball i en la preparació de l’exposició, amb la qual cosa
l’expectació anava en augment. La nit abans d’haver de
portar els quadres a la galeria, angoixat per com explicaria
que no hi hauria exposició, arribà a casa quan la seua dona i GENÈTIC
la seua filla dormien ja. Llavors va veure sobre la taula un full —Que tu sigues un escriptor d’èxit no vol
amb un títol, “la mare i el pare”, i enmig un gargot de color dir que el teu fill també estiga predestinat a
taronja i un altre de color verd. S’ho mirava amb melancolia ser-ne. Potser ell tindrà altres mires.
quan li va vindre un llampec interior. Tornà a l’estudi a corre- —Bajanades, és genètic. Em superarà, ja
cuita i es va passar la nit treballant. El dia de l’exposició, la ho veuràs.
crítica va ser unànime en el seu reconeixement:” l’exposició
—Doncs si ha de ser per la genètica..., mira
‘L’origen de tot’ consagra el seu autor, que passa a ser un
ton pare..., vaja, que va acabar amb ta mare
referent en el seu camp; el gargot que, com ell defèn, és
a bastonades abans de penjar-se.
l’origen de tot. Tot comença amb un gargot, no ho oblidem,
i no el menyspreem.“ Ofès amb les paraules de la seua dona,
GENÈTICA l’escriptor agafà el cendrer i, amb un fort
colp, li va obrir el cap. Mentre s’hi dessag­
Era una eminència en el
nava sobre el sofà, ell es va seure per tal
camp de la genètica. El seu
d’acabar el darrer capítol, necessitava dei­
major assoliment: aconseguí
GEPA xar la novel·la tancada.
crear una nova espècie, un
Va viure amb pau amb ratolí amb cua de lleó.
la seua consciència fins
llavors, que li varen dir que
cap geperut no es veu la seua gepa. A
l’instant, es varen penedir d’haver-ho dit
i abaixaren el cap, però ja l’havien deixat
tocat. En arribar a casa, va haver de fer un
exercici de contorsionisme. Li va costar
GLICONEOGÈNESI
molt, fins que ho va aconseguir a mitges.
Primer es va sobtar, després es va posar a El cicle de xerrades estava sent un èxit, els alumnes s’ho
plorar: el que només podia havien pres amb molta seriositat. Quan els qui exposaven
veure a mitges ja eren la mare o el pare d’un dels alumnes, a aquest se’l no­
no li agradava. tava ple d’orgull durant tot el dia. Ja havien passat els pares
de Miquel, Roser, Paco i Kevin: un bomber, un mecànic, una
fornera i un traductor. En faltava la mare de Selena, que, plena
d’orgull també, ens va avançar a tota la classe que demà la
seua mare, que treballava en un laboratori, ens parlaria de la
gliconeogènesi. Vaig fer tot el camí de tornada a casa repetint
la paraula fins que vaig poder buscar-la al diccionari. L’endemà
no podia quedar com un trompellot.
“f. BIOC. Procés cel·lular de síntesi de glícids a partir de pre­
cursors que no pertanyen als glícids”.
GLOSADOR
En vida, va dur a terme una tasca encomiable: va glosar la vida
de cadascú d’ells perquè poguera quedar constància dels seus
mèrits després de morts. Malauradament, en morir ell, la vida dels
successors va restar en l’oblit. La seua, la primera.
Manel Hurtado
21
 RESSENYES

Elegia vora mar.

Recentment en una entrevista a l’escriptor n’Albert
Manel Hurtado. Sánchez Piñol, aquest afirmava al digital Núvol que
Quorum llibres escriure és una feinada de por. Açò mateix és de les
primeres coses que vaig pensar en rebre per cor-
reu postal el llibre ressenyat, del nostre amic i veí Manel Hurtado, col·laborador a més
d’aquestes fulles, treballador incansable en tants camps de la cultura. La història al voltant
d’Agustí i Malika, Guillem i Jennyfer, Remei i Llorenç, entre la ciutat de València i Orà, es
mostra de manera bastant cinematogràfica a les lectores i lectors al llarg dels vint-i-quatre
capítols i un epíleg de la segona novel·la del de la Carretera, impulsada per la voluntat dels
personatges d’esbrinar d’on vénen, desconcertats sovint per les proves a les que es veuen
sotmesos en les seues existències. Junt a l’impuls per conèixer orígens personals i el goig del seu descobriment,
l’autor ofereix una trama de corrupció policial i política i la irrupció del crim com elements que aprofundeixen les línies
narratives del suspens, de la incertesa, de la sospita. Una feinada, amb la fita present de la consecució de solidesa
en la construcció narrativa, tot constatant la seriosa perseverança per assolir la veu pròpia, el to personal, un estil
en definitiva, amanit amb moments d’humor i picades d’ullet a la biografia de l’escriptor.

260 Aniversario de la colocación de la primera piedra de la

parroquia Ntra. Señora del Pilar Bonrepós i Mirambell 1755-2015.
Manuel Vte. Olmos. Minguet. Auto-edició
Sé que arriba tard a les nostres ressenyes, però és un volum imprescindible a nivell lo-
cal, m’atreviria a afirmar, tant pels textos com per l’aparell gràfic que conté. L’autor, el ja
ex-rector de la parròquia en Manuel Vte. Olmos Minguet, signava el pròleg un 12 de juny
de 2015 i les seues 146 fulles van ser impreses per Cincgraf, S.L. (pàgina 4); les imatges
de la portada i contraportada s’atribueixen a na Vicenta Cortina Badia i a les fulles 143 i
144 es troba un índex o taula dels continguts. La pretensió del llibre segons l’autor: tenir
d’un colp d’ull els diferents esdeveniments que han anat configurant la història i la vida del
poble al voltant de la parròquia. Les fonts que ha fet servir el capellà, segons ell mateix,
són: l’Arxiu Parroquial, fotografies d’alguna pàgina web, el llibre de Trini Nicasio Una mi-
rada al pasado, fotografies facilitades pel veïnat, dades orals. Les informacions sobre la
parròquia ocupen un lloc indiscutiblement destacat en el recull, però tot el que té a veure amb el poble (arquitectura,
urbanisme fins i tot) i les persones (personatges del poble, festes, colles) es desplega davant el lector amb profusió.

Els quatre genets de l’apocalipsi.

Vicent Blasco Ibáñez.
Companyia Austrohongaresa de Vapors, SL. Traducció de
Manel Chaqués, 2018
Al número 57 d’aquesta revista en Llorenç d’Aràbia s’aproximava a un dels valencians dits
més universals, subratllant la publicació de part de l’obra traduïda al valencià, en concret
de les novel·les que conformen el que alguns anomenem del cicle valencià. El llibre res-
senyat, portat al cinema en un parell de vegades, conta la història del descendents de
Julio Madariaga, terratinent argentí que casarà les seues filles Luisa i Elena amb un francès
i un alemany respectivament (Marcelo Desnoyers i Karl Hartrott). La tornada de sengles famílies a Europa, un poc
abans de la Primera Guerra Mundial, ja mort el patriarca, canviarà les seues vides per sempre més amb l’esclat del
conflicte bèl·lic. L’autor, pròxim a la causa aliada, posa a l’abast de les lectores i els lectors les contradiccions de
la guerra, amb una clara interpel·lació a la presa de partit que vindria a encarnar el fill de Marcelo, Julio Desnoyers,
vividor incansable, empenyorat en gaudir de l’existència.
23
La democràcia és pensar, triar...
Pensar què serà millor
per les persones del món.
En 2019 tenim
cinc eleccions en dos mesos.
Primer Congrés i Senat
diputats i senadors
que hauran de legislar bé
procurant la llibertat,
el respecte i germanor,
la igualtat,treball, cultura
per a tots els espanyols.
Eleccions autonòmiques
per a les Corts Valencianes.
Triarem la millor gent
que faran lleis favorables
a l’horta, a la muntanya
a l’aire, la mar, el treball
el benestar, la cultura
de valencians i valencianes.
Al maig, el dia 26,
les eleccions locals
als pobles i a les ciutats.
Bonrepòs i Mirambell
triarà govern local
per als propers quatre anys.
Encara el 26 de maig
són eleccions europees
triarem una Europa de pau
acollidora, justa i fraternal.
Pensem i triem bé les paperetes.

Hem fet el Plaerdemavida 61 Col·labora

Textos de: Lluís Antolí, Lluís M. Antolí, Manel Hurtado, Pau Marqués, Alexandre Ros, Santi Ros,
Roser Santolària i Rafel Sena.
Coordinació: A. Ros.
Muntatge i maquetació: Ethel Roca.
Il·lustracions de portada i contraportada: Josep Vicent Ros.
Imprimeix: Baquedano.
Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell.
Dipòsit Legal: V-2407-2004.
Som a

Pots trobar Plaerdemavida en format digital a www.macarella.org/plaer-de-ma-vida/