Está en la página 1de 2

LA LLAVOR DE LA LLIBERTAT

L’1 d’octubre va fer evident com d’imparable és la voluntat de la ciutadania quan


actua coordinadament en defensa d’un objectiu compartit. Volíem votar i vàrem
votar. L’Estat espanyol, amb tota la seva capacitat de coacció i violència policial, no
va poder impedir que més de 2.300.000 dones i homes votéssim en unes 6.000
urnes repartides en prop de 2.000 col·legis electorals oberts arreu del país.

Del referèndum s’han escrit molts elogis, però d’entre tots ells sobresurt la capacitat
de la societat de desobeir pacíficament una prohibició injusta i injustificada. El
Referèndum, com li vàrem recordar als magistrats del Tribunal Suprem, va ser l’acte
de desobediència civil més gran que Europa ha viscut mai; “el moment gandhià de
Catalunya”, descriu Ramin Jahanbegloo, director del Centre Mahatma Ghandi.

Davant la desobediència civil massiva, l’Estat va optar per la violència i va rebutjar el


diàleg i l’acord. Una violència que des de la tardor del 2017 no ha fet més que
créixer.

Violència van ser les porres de l’1-O i també la nostra presó provisional; són les
acusacions de rebel·lió i sedició que han portat la majoria dels membres del Govern
legítim i la presidenta del Parlament a la presó o l’exili, i per les quals ens demanen
desenes d’anys de condemna; és l’existència de centenars de persones encausades
com a càstig a l’1-O; són els intents desesperats de barrejar terrorisme i
independentisme a les portes de la sentència del Tribunal Suprem, és la voluntat de
construir noves causes judicials amb detencions espectaculars i filtracions
interessades i falses per bastir un relat criminalitzador contra els detinguts i el
moviment sobiranista en general.

Des de la presó, compartim la indignació per aquests fets, ho patim en primera


persona i coneixem la creixent preocupació ciutadana pel joc brut que l’Estat ens
imposa. Us animem, però, a no resignar-vos, a seguir exigint el que considerem que
és just i, sobretot, a mantenir ben viva la flama de totes les nostres legítimes
aspiracions nacionals i democràtiques. No ens resignem ni renunciem a cap d’elles:
seguim determinats a creure en el futur lluminós i possible que ens volen negar.

Us encoratgem, com tantes vegades havíem fet abans de ser empresonats el 16


d’octubre del 2017, a tornar a sortir al carrer quan sigueu convocats per les nostres
entitats i, sobretot, a no deixar-vos endur per la ràbia del moment. El present és dur i
probablement les sentències i les pròximes decisions judicials i policials encara el
faran més amarg. Però el futur només seguirà sent nostre si som capaços de seguir
mantenint viva la llavor de la noviolència.

Aprenguem les lliçons de l’1 i el 3 d’octubre per respondre els reptes vinents.
Demostrem que nosaltres combatem la injustícia i la violència de l’Estat només des
de la noviolència. Només així esmicolarem el seu fals relat i podrem, de nou,
derrotar la seva violència, desemmascarar les seves mentides.

No tenim cap problema a denunciar una i mil vegades la violència i a defensar que
l’únic camí per on el sobiranisme ha de seguir transitant és el de la noviolència. Però
no acceptem lliçons dels qui emparen la violència des de l’Estat, dels qui ens
neguen a tots els independentistes el dret a la presumpció d’innocència i, encara
menys, d’aquells que sense escrúpols ni moral manipulen imatges i víctimes del
terrorisme de fa quasi trenta anys per fer-se un espai en la pugna electoral.

L’única violència que a Catalunya hem viscut des del 2017 és la que ha emparat i
promogut l’Estat. Cridar llibertat, manifestar-se en contra de decisions polítiques i
judicials, exigir l’autodeterminació, desobeir lleis injustes i prohibicions arbitràries,
denunciar els muntatges policials, defensar les urnes o votar en un referèndum no
és violència. Que no ens confonguin.

L’1-O vàrem aprendre com de poderosa és la pràctica de la noviolència. Gràcies a


ella vàrem doblegar la decisió de tot un estat de prohibir-nos votar i sobretot vàrem
fer inútils tots els esforços dels poders de l’Estat i dels seus altaveus mediàtics per
vincular la defensa del dret a l’autodeterminació i el procés sobiranista a la violència.

La noviolència és la clau de volta que sosté la nostra causa, que no és altra que la
causa de la llibertat i la democràcia. No és passivitat, renúncia o inactivitat. No hi ha
res que despulli més la violència de l’Estat que el fet que la nostra sigui una actitud
tant contundent, massiva i imaginativa com pacífica. La noviolència és la llavor d’un
procés que, si el seguim fent junts, sense renúncies ni por, donarà tard o d’hora el
fruit desitjat de la llibertat. Gràcies per ser-hi i no defallir.

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez


Presó de Lledoners, 1 d’octubre del 2019

715 dies a la presó