Está en la página 1de 7

NEUROEDUCACIÓ

NEUROEDUCACIÓ CEIP CAS SERRES Juny 2019 Cada uno de nosotros tiene un cerebro distinto, y el

CEIP CAS SERRES

Juny 2019

NEUROEDUCACIÓ CEIP CAS SERRES Juny 2019 Cada uno de nosotros tiene un cerebro distinto, y el

Cada uno de nosotros tiene un cerebro distinto, y el reto es optimizar y potenciar de forma personalizada los mecanismos salutogénicos de nuestro cerebro.

Álvaro Pascual-Leone

Pàgines

ÍNDEX

1. Introducció

2. El cervell que aprèn

3. Cinc aportacions de la Neurociència per a millorar les classes

4. Actuacions al centre.

5. Fonts i recursos .

1. Introducció

La neuroeducació es considera una nova transdisciplina que neix de la interacció i interrelació entre tres àmbits de coneixement diferents, les neurociències, la psicologia i

l’educació De l’àmbit de les neurociències, la neuroeducació té en compte coneixements sobre el funcionament del cervell, especialment relacionats amb els processos de plasticitat subjacents a les funcions cognitives superiors, com l’atenció i la memòria o bé les bases neurobiològiques de la conducta i les emocions. Del camp de la psicologia, s’inclouen conceptes i teories sobre el funcionament de la cognició i de la conducta humana tals com l’atenció, l’emoció, la motivació i l’aprenentatge. I de l’àmbit educatiu, la neuroeducació principalment se centra en el desenvolupament de teories i pràctiques pedagògiques que expliquen com funcionen els processos d’ensenyament-aprenentatge atenent les metodologies d’aula, la didàctica, els materials, les competències bàsiques o les habilitats docents (Portero, M. i Carballo, A., 2017). De la intersecció entre aquestes tres disciplines, neix la neuroeducació, concepte que va ser anomenat en els seus inicis neurodidàctica pels neuròlegs alemanys Friedrich i Preiss (2003), per intentar integrar aquests coneixements sobre com funciona i aprèn el cervell amb l’objectiu de millorar la pràctica d’aula i aconseguir així un aprenentatge més eficient i satisfactori (Mora, 2013).

El cervell humà és un òrgan extremadament plàstic, el qual canvia la seva estructura i el seu funcionament de forma constant a partir de l’experiència amb l’objectiu de garantir l’adaptació de l’individu a un entorn també canviant (Morgado, 2014). Els processos de plasticitat cerebral són la base biològica dels processos d’aprenentatge i memòria presents durant tot el cicle vital (Blakemore i Frith, 2007). Així, la neuroeducació pretén una major integració de l’estudi del desenvolupament neurocognitiu en les ciències de l’educació, partint de la idea que conèixer com aprèn i com funciona el cervell podria millorar la pràctica pedagògica i les experiències d’aprenentatge. Tal com descriu Jensen (2010), la clau està a educar tenint el cervell en ment. Tot i això, sembla que la neuroeducació projecta un escenari de millora pedagògica molt prometedor, cal ser conscients que és un nou camp de recerca que encara té molt camí per recórrer (Carballo, 2016). Per aquest motiu és comprensible l’existència d’un cert escepticisme per part d’alguns científics i pedagogs en relació amb les aportacions reals de la neurociència al disseny de pràctiques pedagògiques específiques. Així com ho és l’aparició de diversos «neuromites» a causa d’una simplificació, manipulació o mala interpretació d’algunes dades científiques reals, les quals han desencadenat en l’aparició i la popularització de creences errònies sobre el funcionament del cervell entre mestres i docents (Howard-Jones, 2014). Amb tot, és important aclarir que la neuroeducació no hauria de ser considerada un nou corrent pedagògic, ni esperar que les seves aportacions puguin resoldre tots els problemes d’aprenentatge o de la qualitat del sistema educatiu actual. De fet, moltes de les idees que

han anat sorgint de la recerca neuroeducativa, idees que no són noves en el món de l’educació, i que moltes coincideixen amb postulats que la recerca pedagògica ja ha descrit prèviament i que una gran part del col·lectiu de mestres ja coneix i utilitza donada la seva experiència docent. Tanmateix, que aquests postulats neuroeducatius sorgeixin de la recerca neurocientífica ens permet passar de la mera intuïció a l’evidència científica sobre l’efectivitat i la fonamentació d’algunes pràctiques educatives, i això, a la llarga, ha de permetre augmentar la credibilitat i el respecte dels educadors com a professionals i experts en processos d’ensenyament-aprenentatge, que justifiquen la seva praxi des de l’evidència científica i empírica.

2. El cervell que aprèn

La plasticitat cerebral és el fonament de la neuroeducació atès que és la capacitat del cervell a l’hora de canviar físicament per adaptar-se als estímuls i hàbits de manera útil per les persones.

Cada cop que es consolida una forma d’aprenentatge, aquesta deixa una empremta en la manera en què les neurones del cervell es connecten entre si.

El cervell ha sigut evolucionat per educar i ser educat, molts cops de forma instintiva i sense cap tipus d’esforç, sent la màquina que posa límits als aprenentatges. Per això, només comprenent com funciona podrem assolir els límits de la seva capacitat per aprendre.

De totes formes, tenim una capacitat limitada pels nous aprenentatges: aprendre coses noves significa formar connexions neuronals importants, tancant-ne d’altres que no ho són i que ens podrien distreure i confondre.

Existeixen períodes crítics de desenvolupament cerebral on s’han de proporcionar certes experiències sensorials perquè es desenvolupin determinades àrees del cervell. La privació d’aquestes experiències no suposa la pèrdua definitiva de destreses o facultats ja que el cervell té una capacitat d’adaptació i recuperació admirable, podent mitjançant l’entrenament i la rehabilitació recuperar funcions cerebrals perdudes.

3. Aportacions de la Neurociència per a millorar les classes

Segons explica Francisco Mora, al capítol 7 del seu llibre anomenat “Neuroeducación”, hi ha una sèrie d’estratègies que ajuden a encetar la curiositat dels infants si s’utilitzen. Entre elles tenim:

A. Començar una classe amb alguna cosa provocadora, ja sigui una frase, un dibuix, un pensament o amb alguna cosa que resulti xocant.

B. Presentar un problema quotidià que dugui a l’alumat a despertar-se a l’inici de les classes: “Avui quan venia cap aquí he vist al parc una fila de cotxes tots pintats de verd. A què pensau que es deu aquest fenomen? Quina intenció pensau que té el que ho ha fet?

C. Crear una atmòsfera pel diàleg per part de l’alumnat en la que es sentin relaxats i a gust i sense tenir la sensació de ser qüestionats sobre si les seves preguntes són tontes o no tenen interès.

D. Donar temps suficient perquè algun alumne/a desenvolupi un argument i es vegi, amb ell, motivat a trobar la solució davant els altres del problema plantejat.

E. En un seminari i sobre un tema en concret no demanar sobre un problema, sinó incentivar a l’estudiant a què sigui ell qui el plantegi de forma espontània. Així s’estimula la la seva pròpia tirada, autoestima i motivació personal.

F. Introduir durant el desenvolupament de la classe elements que impliquin incongruència, contradicció, novetat, sorpresa, complexitat, desconcert i incertidumbre.

G. Que els graus del punt anterior siguin els adients per tal de no provocar ansietat en l’alumnat.

H. En seminaris o classes pràctiques procurar la participació activa de l’estudiant i la seva exploració personal.

I. Reforçar el mèrit i l’aplaudiment davant d’una bona pregunta o resolució d’un determinat problema.

J. Modular però no dirigir la recerca d’una resposta per part de l’alumnat i menys proporcionar la resolució del problema.

Amb tot això el que volem és injectar la curiositat en els estudiants, fomentant la seva disposició per aprendre.

4. Actuacions al centre

Durant el curs 18-19, amb motiu de la nostra participació en el Projecte d’Innovació Pedagògica, vam entrar a formar part de la xarxa PIP d’Eivissa,duent a terme una formació en Neuroeducació.

Durant la formació, cada centre va desenvolupar el seu pla d’acció que consta de 8 Fases. A la Fase V del Pla d’Acció del CEIP Cas Serres: experimentació de noves pràctiques, es va acordar en claustre introduir la Neuroeducació mitjançant una sèrie

d’actuacions per aplicar dins l’aula. D’aquesta forma podríem avaluar la repercussió

de la Neuroeducació en el nostre alumnat.

Durant el curs 19-20, la xarxa PIP d’Eivissa va acordar continuar amb aquesta formació, consolidant els aprenentatges i aprofundint en les fases 7 i 8 del Pla d’Acció.

A continuació es presenten les actuacions que es van acordar dur a terme dins l’aula i

que hem de seguir duent a terme durant aquest curs 19-20:

Escoltar els infants i deixar que participin activament.

Donar l’oportunitat d’expressar el que senten, el que els passa, etc.

Buscar aprenentatges significatius i tenir en compte les seves experiències, emocions i opinions dels alumnes, amb l’objectiu de despertar els seus sentiments i fent que reflexionin sobre el seu aprenentatge.

Basar l’aprenentatge en activitats lúdiques, pràctiques i motivadores.

Demostrar-nos el que ens estimem i que tots ens necessitem.

Promoure activitats més dinàmiques on el moviment estigui present.

Treballar cooperativament de forma habitual.

Respectar el ritme d’aprenentatge de cada alumne/a.

Personalitzar, encara més, els objectius a cada infant.

Motivar als alumnes partint dels seus interessos.

Tenir estratègies per a la gestió d’emocions.

Conèixer als alumnes i les seves circumstàncies personals i/o temporals.

Mantenir el contacte fluït amb les famílies i amb l’alumnat.

Posar més èmfasi en potenciar la manera en què els hi fem arribar la informació.

Treballar més la part emocional, tant a nivell d’alumnat com de professorat.

Adaptar els continguts al nivell maduratiu de cada alumne/a.

Posar nom als nostres sentiments, emocions, etc., en definitiva, parlar de tot el que ens afecta com a individus. Això ens ajuda, també, a estar més predisposats/des a les noves experiències o aprenentatges futurs.

Incloure major nombre d’activitats que involucrin l’activitat física.

Organitzar les activitats tant dins com fora de l’aula, de tal forma que afavoreixin les relacions intra i interpersonals.

Saber detectar i posar nom a les emocions pròpies i de la resta.

Fomentar el respecte (pels altres, pels ritmes d’aprenentatge…).

5. Fonts i recursos

Què

és

això

de

la

neuroeducació

 

–i

sobre

tot,

per

a

què

serveix?

 

Neuroeducación:

estrategias

basadas

 

en

el

funcionamiento

del

cerebro:

 

 

Com

dissenyar

pràctiques

educatives

basades

en

la

neuroeducació?

Vídeo introductori: ¿Qué es la neuroeducación? Francisco Mora, doctor en Neurociencia y Medicina​ ​https://www.youtube.com/watch?v=d2Fud46xFPQ

Web Escuela con cerebro:​ ​https://escuelaconcerebro.wordpress.com/

 

Com

funciona

el

cervell

 

d'un

adolescent:

 

Neuroeducación.

Estrategias

basadas

en

el

cerebro”,

de

Jesús

Guillén:

 

Sessió formativa: Neuroeducación en el aula: de la teoría a la práctica - Concurso ONCE : https://www.youtube.com/watch?v=TpvaR05Cv9o. Preguntes:​ ​https://www.youtube.com/watch?v=T9F6ILgnpXA

 

Vídeo Rita Pearson:

 

“Every

 

kid

needs

 

a

champion”

 

El

cerebro

matemàtico

 

en

el

aula

:

algunas

ideas

clave

Neuroeducación: por otra escuela https://youtu.be/QiRqCKUiRDc

 

Epigenètica (podem canviar el nostre ADN?):