Está en la página 1de 43
recull de premsa
recull de premsa

recull de premsa

Rafael Vallbona | 20 de juny de 2019

Rafael Vallbona | 20 de juny de 2019

Rafael Vallbona | 20 de juny de 2019

22

|

EL PUNT AVUI DILLUNS, 15 DE JULIOL DEL 2019

Cultura i Espectacles

——————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————— ——————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————— — —

Entrevista Àlex Martín i Jordi Canal Presenten l’assaig sobre el gènere negre i poli

“És un llibre de divu per a lectors inquie

Lluís Llort

BARCELONA

E n tots els festivals dedi- cats a la novel·la negra que han proliferat els darrers anys, en tots els

clubs de lectura del gènere poli- cíac, damunt tots els autors de criminal, tard o d’hora cau la (maleïda) pregunta: “Quina di- ferència hi ha entre novel·la po- licíaca i novel·la negra?” Per fi es pot donar una resposta cate- gòrica: “Llegiu Trets per totes bandes. L’època clàssica de la novel·la negra i policíaca, dels experts Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, que acaba de publicar Alrevés.” Trets per totes bandes és un assaig impecable en què, des- prés d’estar tota la vida submer- gits en “la pregunta”, els dos au- tors han decidit enfrontar-se a la tasca d’identificar, classificar, teoritzar, argumentar i expli- car, de manera rigorosa però amena, l’origen del gènere i tots els derivats fins als anys setan- ta. Dels setanta fins a l’actuali- tat, en el pròxim volum. L’obra inclou: un prefaci de Claude Mesplède (un altre savi), la tesi en només 150 pàgines di- vidides en quatre apartats, 50 pàgines de llistes de títols per definir un cànon, portades, bi- bliografia i índex onomàstic. Tot ordenat com si els hagués assessorat Marie Kondo. Estan tan coordinats que, fins i tot, consensuen totes les respostes de l’entrevista. En definitiva, un títol que és referent ja des del moment de sortir d’impremta.

La intenció principal de l’obra és

definir i analitzar l’evolució ter- minològica d’aquest gènere en què hi ha negre, policíac, enig-

ma, ‘thriller’

Se n’han sortit?

Cal tenir present que en català, que hem tingut algunes molt bo- nes col·leccions, com ara La Cua de Palla i La Negra, no hi havia

una història de la novel·la negra

i policíaca i calia fer-la. D’altra

banda, hi ha una gran confusió terminològica i volíem explicar- ne l’evolució i l’estat de la qües- tió. Aquest és el repte que ens hem imposat i, la veritat, n’es- tem orgullosos. Ara serà el lec-

tor qui hi digui l’última paraula.

Quina seria la definició més concisa? Si es pot sintetitzar.

Definir un macrogènere format

El llibre vol donar a conèixer els principals autors i fer entrar ganes de llegir-los

per diversos gèneres, corrents i etiquetes amb objectius i pre- misses filosòfiques ben dife- rents és difícil, però els aplega una activitat tan humana com és el crim. És evident que hi ha dos grans troncs principals, la novel·la policíaca i la novel·la negra, i moltes ramificacions a partir d’aquí. El llibre vol donar a conèixer els principals autors

i les seves peculiaritats i fer en- trar ganes de llegir-los.

La documentació, els centenars de referents fan pensar en una investigació d’anys.

Bé, a tots dos ens agrada el gè- nere des de fa molts anys i lle-

gim molt d’assaig, a més de no- vel·la. El lector ha de saber que ja existeixen molts estudis que tracten diferents aspectes del gènere i el nostre propòsit era

fer-ne una guia que ajudés a en- tendre’l. No es pot escriure un llibre d’aquestes característi- ques sense oferir molta infor- mació a peu de pàgina. També ens semblava rellevant aportar documentació gràfica de cober- tes dels principals autors, títols i col·leccions que han acompa- nyat el lector apassionat pel gè- nere d’aquest país. Ens ho hem passat molt bé fent aquest lli-

Volíem fer un llibre entenedor, de fàcil lectura, però alhora molt rigorós amb la informació

bre. Per a nosaltres també ha estat un aprenentatge i una ma- nera d’endreçar idees.

És molt acadèmic. Tot el que s’exposa i analitza està recolzat en altres autors i està rigorosa- ment referenciat. Quin és el lector a què va dirigit, però?

Té una base acadèmica, però no només. També és un llibre de di- vulgació per a lectors inquiets i d’altres que tenen una base so-

bre l’estat de la qüestió. Volíem fer un llibre entenedor, de fàcil lectura, però alhora molt rigo- rós amb la informació que es do- na. Que el lector pugui anar més enllà amb les notes a peu de pà- gina i amb la bibliografia. L’aprenentatge també reque-

gina i amb la bibliografia. L’aprenentatge també reque- reix un esforç, no? La novel·la negra i

reix un esforç, no? La novel·la negra i policíaca està de moda al nostre país, però hi ha molts lectors que han començat fa poc anys a llegir aquest tipus de literatura i volíem oferir-los la gènesi d’on surt tot plegat.

Hi haurà un segon volum. Quin serà el contingut?

Sí, aquest primer volum abasta des d’Edgar Allan Poe fins als anys setanta, que en podríem dir l’època clàssica. Tenim pre- vist publicar, cap a finals del 2020, una segona part, l’època contemporània, des dels anys setanta fins avui. Les ramifica- cions del gènere es multipli- quen i han sortit etiquetes com bolets. Creiem que amb els dos

volums donarem una visió molt panoràmica de la novel·la negra i policíaca i de la seva evolució.

Ofereixen diversos llistats d’al- tres especialistes, col·lectius o individuals, per fer un cànon obert de les millors obres, però no hi ha cap llista seva.

Volíem oferir llistes de prestigi mundial i creiem que el lector, segons els seus gustos, hi podrà trobar títols o bé que no conei- xia o bé que havia oblidat. Vivim en un món de l’immediat i ens semblava interessant que el lec- tor tingui a l’abast diferents llis- tes del que es considera el millor del gènere de l’època clàssica. Des d’aquesta perspectiva, afe- gir la nostra creiem que era pre-

EL PUNT AVUI

DILLUNS, 15 DE

JULIOL DEL 2019

| Cultura i Espectacles | 23

L’APUNT

Beatles, Elton John i Queen als cinemes

Bernat Salvà

La premissa de Yesterday és genial: imaginem-nos un món paral·lel sense els Beatles, amb una excepció, un mediocre cantautor anglès d’origen indi. N’era un gran fan, se sap de memòria moltes cançons, i quan co- mença a cantar-les té un èxit brutal. El director de Trainspotting, Danny Boyle, i el guionista de Quatre bodes i un funeral, Richard Curtis, s’alien en aquesta

pel·lícula que ofereix bones dosis d’entreteniment i ens recorda com eren de grans els Beatles. S’afegeix a dues produccions de gran èxit inspirades també en estrelles del pop-rock, Elton John (Rocketman) i Fred- die Mercury (Bohemian rhapsody). El pop britànic ho va canviar tot i el cinema li ha dedicat tres merescuts homenatges que val la pena anar a veure.

tres merescuts homenatges que val la pena anar a veure. ‘Àngels a Amèrica’, del Lliure, s’ha
tres merescuts homenatges que val la pena anar a veure. ‘Àngels a Amèrica’, del Lliure, s’ha
tres merescuts homenatges que val la pena anar a veure. ‘Àngels a Amèrica’, del Lliure, s’ha

‘Àngels a Amèrica’, del Lliure, s’ha endut els premis a millor muntatge teatral i millor actor, per a Pere Arquillué FELIPE MENA

Els Butaca distingeixen ‘Àngels a Amèrica’, però Selvas rebutja el guardó per les crítiques rebudes

Premials‘àngels’ amb polèmica

Redacció

BARCELONA

La producció del Teatre Lliure Àngels a Amèrica, va ser distingida ahir amb el premi Butaca al millor muntatge teatral, però a la gala celebrada al Mercat de les Flors, el seu direc- tor, David Selvas, va decli- nar el premi a causa de la polèmica que va generar en el moment de l’estrena el fet que un personatge negre de l’obra original de Tony Kushner fos inter- pretat per un actor blanc. David Selvas es va mostrar satisfet del premi, però no el va voler acceptar. Un dels intèrprets de l’obra, Pere Arquillué, va rebre el premi al millor actor. Àn- gels a Amèrica era, amb vuit nominacions, l’espec- tacle favorit alspremis Bu- taca, que celebraven la se- va 25a edició.

En un palmarès molt repartit, la gala d’ahir va distingir amb premis im- portants tres espectacles més. Una gossa en un des- campat (Sala Beckett- Grec 18) va guanyar el premi al millor muntatge de petit format, el de mi- llor direcció, per a Sergi Belbel, i el premi Butaca Fundació SGAE al millor text, de Clàudia Cedó.

La ‘gàbia’ i Brecht La jaula de las locas (Nos- tromo Live), que partia amb sis nominacions, va guanyar els guardons al millor musical, actor de musical (Àngel Llàcer) i vestuari (Míriam Comp- te). La bona persona de Sezuan, una obra de Ber- tolt Brecht dirigida per Oriol Broggi a la sala gran del TNC, era la segona obra més nominada (fina- lista a set premis) i es va

endur el de millor actriu, per a Clara Segura; millor actor de repartiment, per

al mallorquí Toni Gomila, i

el de disseny de llums, per

a Pep Barcons. Els jocs florals de Can- prosa (TNC), de Santiago Rusiñol, partia també amb set nominacions i fi- nalment es va endur els premis a la millor actriu de musical (Anna Moliner) i

Pere Arquillué i Clara Segura han guanyat els premis a millor actriu i actor de la 25a edició

millor escenografia (Lau- ra Clos Closca). Pere Arquillué és l’únic

supervivent del muntatge d’Àngels a Amèrica que va

inaugurar la sala Tallers del TNC, el 1996. Estava dirigida per Flotats i va guanyar el premi Butaca al millor muntatge teatral en la tercera edició (1997) d’uns premis que originà- riamenttambépremiaven pel·lícules. Actualment atorguen 25 premis i, a més dels esmentats, des- taquen també els de dan- sa, dominats enguany per l’espectacle Pasionaria (La Veronal-Mercat de les Flors-Grec 18), que ha ob-

tingut els premis a millors muntatge de dansa, coreo-

grafia(MarcosMorau)iin-

tèrpret femenina (Ariad- na Montfort). Pol Jiménez ha guanyat el premi al mi- llor intèrpret masculí de dansa per La oscilante.

—————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————

cíac ‘Trets per totes bandes’

lgació

ts”

cíac ‘Trets per totes bandes’ lgació ts” Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas són,

Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas són, des de fa molts anys, dos estudiosos del gènere negre i policíac. Aquest és el segon assaig que escriuen junts, després de ‘La cua de palla: retrat en groc i negre’, publicat el 2011

MANEL GIMENO

tensiós i irrellevant. Ara bé, si vols els cinc títols d’aquest pe- ríode que més ens agraden, te’ls donem; estem més decantats cap a la novel·la negra. Àlex Martín Escribà: 1 Els crims del carrer Morgue, de Poe, un relat esfereïdor amb re- miniscències gòtiques i de ter- ror. Tot va començar a partir de l’investigador Auguste Dupin. 2 Estudi en escarlata, d’Arthur Conan Doyle, la primera apari- ció de l’arquetip, el pare de tots els detectius privats, Sherlock Holmes. Imprescindible. 3 El pispa, d’Ed McBain, per conèi- xer un dels primers procedi- ments policials corals de la his- tòria del gènere negre. 4 El gos groc, de Georges Simenon, l’ins- pector Jules Maigret, la seva pi- pa i el seu cervell. Ambients i personatges, estil i elegància. 5 A sang freda, de Truman Capo- te, segurament un dels millors true crime de la història del gè- nere. D’obligada lectura abans de morir-se. Jordi Canal i Artigas: 1 Co- llita roja, de Dashiell Hammett, com a obra fundacional de la no- vel·la negra i perquè després de noranta anys continua tenint plena vigència. 2 El llarg adeu, de Raymond Chandler, per mi, la millor novel·la sobre Philip Marlowe i una reflexió sobre l’amistat. 3 1.280 ànimes, de Jim Thompson, la immoralitat portada a l’extrem, en una his- tòria sense bons. 4 Dispareu contra el pianista, de David Goodis. M’entusiasma Goodis pel concepte de solidaritat i la solitud de l’individu davant el món que apareix en les seves novel·les. 5 El carter sempre truca dues vegades, de James M. Cain, com a reflexió de com les passions (sexe, diners…) po- den dur a l’assassinat.

Núria Martínez (B ruixeta) | 15 de juliol de 2019 TRETS PER TOTES BANDES Normalment

Núria Martínez (Bruixeta)

|

15 de juliol de 2019

TRETS PER TOTES BANDES

(B ruixeta) | 15 de juliol de 2019 TRETS PER TOTES BANDES Normalment quan en disposo

Normalment quan en disposo a llegir un assaig, de la temàtica que sigui, acostumo a fer-ho intercalant-lo amb la lectura d'una o dues novel·les i llegint-los de manera més aviat pausada i mai d'una tirada. Això ha sigut vàlid fins que han caigut a les meves mans els assajos d’en Jordi Canal i l’Àlex Martín, «La cua de palla: retrat en groc i negre», molt recomanable i «Trets per totes bandes» del que avui us parlaré.

Va ser endinsar-me en les pàgines de «Trets per totes bandes» i no voler sortir-ne. La quantitat d'informació i, sobretot, per la a qualitat d'aquesta, que atresora m'ha mantingut enganxada a la seva lectura.

Les vegades que he tingut el plaer de poder escoltar a l'Àlex o al Jordi parlar sobre el gènere negre sempre m'he quedat amb ganes de més. Són dels grans entesos sobre el tema; jo diria més: són els ENTESOS, amb majúscules, sobre el gènere negre i això queda més que palès en aquest primer volum sobre la novel·la negra i policíaca que abasta des dels orígens de la novel·la negra fins a la dècada dels setanta.

Unes primeres paraules de l'Andreu Martí parlant sobre de la dificultat de definir que és la novel·la negra, ja ens posen en antecedent sobre què trobarem. Els autors en el primer capítol, «un problema terminològic», ens diuen que hem d'entendre el gènere negre com un macrogènere on tenen cabuda molts subgèneres (del negre) i etiquetes. I on també fan esment de les diferents maneres d'anomenar a la novel·la negra arreu del món, des del 'Polar' francès a les nostres novel·les de 'lladres i serenos'.

Els autors al llarg d'aquest primer volum fan un repàs força acurat de les diferents etiquetes que es poden englobar dins del gènere: novel·la enigma, de detectius, lladre de guant blanc, policíaca metafísica, la novel·la problema, de delinqüents, psicològica criminal, de procediment, hard boiled…, entre d'altres. Trobem tot un capítol dedicat al gran Georges Simenon, un dels autors més prolífics en el gènere, on podem llegir les cites de diversos autors parlant de l'escriptor belga (Lieja) i el seu comissari Maigret. Capítol, que com amant de Simenon he rellegit unes quantes vegades i cada una d'elles n'he tret noves i interessant dades.

Arribar quasi al final del llibre i topar-nos amb el capítol 'la qüestió del cànon' on hi ha diferents reculls fets per estudiosos del tema i diverses associacions, pot fer que la nostra llista de lectures pendents creixi d'una forma exponencial. Arribats aquest punt el que tenim és ganes d'endinsar- nos encara més en la lectura de novel·les del gènere.

Per la gent que, com jo, ens agrada el gènere però que en tenim poca noció sobre el tema, els assajos com aquest son una font de coneixements. El llenguatge planer que fan servir l'Àlex Martín

i el Jordi Canal fan que la lectura no es faci feixuga en cap moment, ans al contrari, resulta fàcil i agradable i comprensible, cosa que s'agreix.

És un llibre per experts i estudiosos del tema, sí, però també per amants neòfits enamorats de la novel·la negra que vulguin aprofundir una mica més en el tema.

Jaume Vicens | 16 de juliol de 2019 Una altra de lladres i serenos Qui

Jaume Vicens

|

16 de juliol de 2019

Jaume Vicens | 16 de juliol de 2019 Una altra de lladres i serenos Qui tengui

Una altra de lladres i serenos

Qui tengui una biblioteca ben dotada de literatura policíaca, o també denominada negra, o de lladres i serenos —Canal i Martín miren d’aclarir l’entrellat de les diferents denominacions que té aquest gènere literari—, ara gaudirà d’una oportunitat que li permetrà accedir a un nou estudi titulat Trets per totes bandes —editorial Alrevés—; una bona guia, útil per als afeccionats, perquè destria entre la crònica criminal que presenta tota la narrativa d’aquesta especialització que va de 1841 fins a ben entrats els anys setanta del segle passat. Àlex Martín i Jordi Canal fan una dissecció que ens permet arribar a molta informació detallada.

Com que la literatura de crims ha seguit diferents camins a través dels anys, els autors han procurat aclarir confusions perquè, tal com ens adverteix Claude Mesplède en el pròleg, no hi ha un model únic de novel·la policíaca. El que precisament intenta l’estudi que avui presentam és explicar el significat de tots els termes que estan vinculats al gènere i per això fa un recorregut històric. I si les denominacions són diverses, variables són les exposicions de les trames; la novel·la de l’enigma, la novel·la psicològica, la del detectiu hard-boiled, la novel·la de delinqüents, la carcelària, la de la psicologia criminal i el noir, la procedimental, la novel·la d’espionatge, el suspens i el thriller, la novel·la-crònica i encara, a partir dels anys setanta del segle XX, tot un reguitzell de nous subgèneres.

Aquesta revisió crítica del model literari que ens presenta Trets per totes bandes, s’ha de llegir posant atenció perquè ens ofereix gran quantitat de dades i d’opinions d’especialistes que sovint se superposen en el decurs del temps i, per tant, en el redactat de l’estudi. Només entre els crítics catalans, alguns d’ells autors i traductors d’obres policíaques, hi trobam les opinions de Maria Aurèlia Capmany, Jaume Fuster, Rafel Tasis, Manuel de Pedrolo, Roman Gubern, Andreu Martín o Xavier Coma, i fins i tot una divertida opinió de Josep Pla, entre altres. Hi hem d’afegir encara, per donar una idea de la complexitat del tema tractat, les opinions contrastades de crítics i autors espanyols i d’altres d’Europa. I Borges també hi diu la seva.

Quines diferències i intencionalitat hi ha entre les obres d’Edgar Allan Poe —1841, The Murders in the Rue Morgue—, Conan Doyle, Maurice Leblanc, Chesterton, Agatha Christie i les de Georges Simenon, Chester Himes o les de Ross Macdonald? Els personatges de la novel·la policíaca de la dècada de 1920, després de la Gran Guerra, no són els protagonistes posteriors a la Segona Guerra Mundial, perquè els personatges literaris reflecteixen, de cada vegada més, la vida contemporània: el realisme, de mica en mica, s’imposa.

Per exemple, ens diuen Martín i Canal, als anys trenta del segle XX s’imposa el realisme crític dels anomenats tough writers, que inclou des de l’escola hard-boiled, la literatura proletària —amb

autors com John Steinbeck, Erskine Caldwell, John Dos Passos

de la primera meitat de segle, com Nelson Algren, Norman Mailer, William Faulkner, Theodore Dreiser, Ernest Hemingway o Upton Sinclair, autors que descrivien els efectes de la pobresa, l’atur

i les desigualtats produïdes per la Depressió.

A mitjan dècada dels anys trenta apareix un nou corrent més pessimista, més desesperançat. El protagonistes de les obres característiques del gènere ja no són el detectiu o el delinqüent professional, sinó la víctima o el ciutadà comú que ocasionalment esdevindrà l’autor del crim. Una obra representativa de l’època seria Cançó d’Amor a Manhattan, de James M. Cain. L’atac a Pearl Harbor i l’entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial, assenyalen l’inici de la segona generació d’escriptors de novel·la negra que s’estendrà de 1941 fins a 1955. Si la primera generació va tenir la significació de la Llei Seca i la Depressió, la segona estarà marcada per la confrontació bèl·lica, la postguerra, la guerra freda i l’afer polític conegut com a cacera de bruixes.

Una tercera generació d’autors, sempre segons l’obra de Canal i Martín, inicia el seu recorregut l’any 1956 sota el determinisme de l’era atòmica i la guerra del Vietnam, amb la presència constant de les conseqüències polítiques i socials que va tenir la guerra freda, que s’allargarà fins al final del conflicte bèl·lic i la retirada de les tropes l’any 1975. Els protagonistes d’aquestes obres estan afectats per l’injust tracte institucional, el consum de drogues, la bogeria, el racisme i les seqüeles de la guerra del Vietnam. L’assassinat del president John Fitzgerald Kennedy a Dallas marca l’inici d’una certa pèrdua de la innocència per a la societat nord-americana, que assistirà a un gradual enfonsament moral, a una crisi institucional que desembocarà en l’escàndol Watergate i en la humiliant retirada de les tropes del Vietnam. Martín i Canal escriuen: «El que havia estat un moviment literari es va esvaint i dona pas a la utilització per part d’autors d’arreu del món d’arquetips i mecanismes de gènere negre que els permet seguir fent una radiografia del temps actual.»

Fa mal opinar perquè hom no té els coneixements necessaris ni accés a la informació precisa, però ens atreviríem a dir que l’assaig en qüestió abasta gairebé la totalitat de noms d’autors i de les obres publicades, com a mínim dels principals, d’ençà dels inicis del gènere —el text fundacional que hem dit d’Edgar Allan Poe— fins a la dècada dels anys setanta del segle passat. Certament un

treball molt exhaustiu d’investigació. La presentació de l’obra és completa perquè inclou una selecció d’il·lustracions a color, cobertes de publicacions que han fet història, i diverses llistes de les millors obres, segons l’opinió de crítics i de publicacions especialitzades. Destaca també un capítol complet dedicat a l’estudi de l’obra de Georges Simenon i al popular investigador Maigret

més cèlebre i prolífic de la història del gènere, amb el permís de Sherlock Holmes. » Jordi

Canal i Àlex Martín també són els autors de l’assaig La cua de palla: retrat en groc i negre.

el «

fins a alguns dels grans autors

Blog de l'Escola de Llibreria

Anna M. Villalonga

|

29 de juliol de 1019

«Trets per totes bandes»: la fixació del crim

de 1019 «Trets per totes bandes»: la fixació del crim Martín Escribà, Àlex; Canal i Artigas,

Martín Escribà, Àlex; Canal i Artigas, Jordi. Trets per totes bandes. Volum 1, «L’època clàssica de la novel·la negra i policíaca». Prefaci, Claude Mesplède. Barcelona: Alrevés, 2019. 235 p. ISBN 978-84-17847-04-3. 19 €.

En aquest país nostre, on tenim tants problemes per potenciar la lectura, estem poc acostumats a l’existència d’un tipus d’assaig diguem-ne divulgatiu, concebut i dirigit a un sector ampli de receptors i publicat en editorials comercials. Un tipus d’assaig alimentat per la voluntat de sobrepassar el restringit circuit acadèmic i fer forat en ambients molt més nombrosos de la massa lectora, dels consumidors de literatura en general. A priori, no sembla rendible i és per això que resulta tan important destacar-ho quan realment succeeix. L’Editorial Alrevés, que va néixer el 2009, ha apostat per afegir al seu catàleg una línia d’aquestes característiques, i no podem fer res més que felicitar-los i felicitar-nos: a ells per haver-ho fet i a nosaltres perquè podem gaudir-ne.

La nova baula d’aquesta col·lecció és el volum intitulat Trets per totes bandes, aparegut el juny de 2019 i signat per la ploma de dos experts de luxe en el gènere criminal, Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas. Amb un pròleg del malaguanyat Claude Mesplède (gran estudiós francès que traspassà justament el desembre de 2018), Trets per totes bandes és en realitat la primera entrega d’una obra més extensa. Amb el subtítol de L’època clàssica de la novel·la negra i policíaca, s’ocupa d’aquesta parcel·la de la narrativa de crims, però ens promet la continuació (suposem que l’evolució del gènere fins arribar al moment actual), que esperarem amb molt d’interès.

Martín i Canal parteixen de la necessitat d’aclarir els problemes terminològics que persegueixen

el gènere des de fa dècades, qüestió difícil i controvertida i no sempre còmoda de resoldre.

Estableixen de manera clara una primera i bàsica classificació que a hores d’ara ja ningú no discuteix. D’una banda, l’anomenada novel·la policíaca, d’enigma, de joc intel·lectual (Poe, Conan

Doyle, Collins, Christie, etc.), que proposa reptes apassionants per a l’enginy del lector i dona vida

a personatges absolutament sorprenents i estrafolaris (C. Auguste Dupin, Hercule Poirot,

Sherlock Holmes o la inefable Miss Marple). D’una altra, la novel·la que en el nostre entorn anomenem «negra» i que prové fonamentalment, tot i tenir diverses influències, del hard-boiled nord-americà (hom considera Collita roja, de Dashiell Hammett [Edicions 62, 1993], el text inaugural). Es tracta d’una narrativa crítica i realista que intenta explicar el perquè de la maldat, del crim, de la ruptura delictiva de l’ordre establert. A més, els dos experts ens recorden que, dins d’aquesta modalitat, hi trobem diversos enfocaments i tipus: la novel·la de delinqüents, la

penitenciària, la de procediment policial (que ha fet fortuna en els darrers temps) i també la de caràcter eminentment psicològic.

Aquesta gran divisió entre enigma i negreno representa cap aportació innovadora, ja que segurament és l’única qüestió que, amb els matisos que vulgueu, tots els estudiosos del gènere subscrivim des de fa temps. Però era imprescindible que a Trets per totes bandes el concepte quedés fixat i ben il·lustrat, en especial perquè el llibre destaca bàsicament com a compendi d’informació, un material ben estructurat al qual a partir d’ara sempre hi podrem recórrer de manera fiable.

Entremig d’aquestes dues grans tipologies, els autors hi situen la figura atípica de Georges

Simenon, que titllen de ser «un cas a part». Realment, el prolífic escriptor belga desenvolupa en

el camp del crim literari un paper únic i extremament personal, que sap conjuminar en el famós

personatge del comissari Jules Maigret la versemblança realista i el vessant social del «negre»

amb el suspens, el misteri i la intriga llaminera de la novel·la policíaca.

A continuació, Martín i Canal s’ocupen de la resta de tipologies que van jugar un paper en aquesta

primera època clàssica del gènere: la novel·la d’espies, la novel·la crònica (la non fiction novel i el true crime), el suspens i el thriller; i rematen la part de reflexió teòrica amb una aproximació a la complexa idea del cànon literari. Constaten, com per desgràcia tots sabem, el prejudici que qualsevol manifestació de la literatura dita «popular» ha arrossegat al llarg del temps, qüestió que encara cueja per més que, en els darrers anys, s’hagin fet avenços favorables. Al final, podríem concloure allò que ja deia Oscar Wilde (que hi ha llibres bons i llibres dolents i punt), o allò que l’autor del pròleg de Trets per totes bandes, Claude Mesplède, manifesta: «No hi ha gèneres dolents, només escriptors dolents».

Com hem avançat, Trets per totes bandes és bàsicament un enorme inventari, un pou d’informació inestimable que es consolida en les darreres pàgines amb diversos índexs amb voluntat de cànon (que van de la pàgina 155 a la 203 i que signen institucions i experts de renom contrastat) i el detall preciós de la reproducció de 32 cobertes antigues de títols emblemàtics. Per descomptat, el volum inclou l’imprescindible glossari onomàstic i bibliogràfic.

L’obra no aporta grans anàlisis literàries, sinó que és eminentment descriptiva. Pensem que aquesta era d’entrada la idea dels seus dos autors: mostrar i inventariar, informar i deixar constància. Sobretot perquè, com hem apuntat a l’inici d’aquesta ressenya, el volum forma part d’una col·lecció de caràcter generalista i divulgatiu, adreçada a un públic que va molt més enllà del pur ambient acadèmic. Per aquest motiu resulten tan valuoses les llistes de títols, d’autors, d’estudiosos, d’anècdotes, d’articles i de tot tipus de material que Martín i Canal ens faciliten. I per aquest motiu també no estem segurs de defensar la decisió de mantenir en les seves llengües originals totes les citacions que inclouen (que són moltíssimes i sovint força extenses). Els investigadors universitaris sabem que aquesta és la manera habitual de procedir en els nostres treballs acadèmics, però tal vegada en un manual molt més obert al gran públic com és Trets per totes bandes hauria estat més pràctic acompanyar els fragments originals amb la traducció a peu de pàgina.

En qualsevol cas, hem gaudit extraordinàriament del volum, que recomanem a tothom que vulgui acostar-se als misteris insondables de la literatura de crims. Es tracta d’un llibre de consulta al qual hi podrem acudir per plaer, per feina, per curiositat o simplement per cercar dades puntuals. Un llibre que ha de mantenir-se com a manual de capçalera i que esperem completar ben aviat amb la seva segona part.

Anna Maria Villalonga

Escriptora i investigadora. Professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. Autora del blog A l'ombra del crim.

Nota. Ha aparegut la versió en castellà d'aquest llib re de la mà de la

Nota. Ha aparegut la versió en castellà d'aquest llibre de la mà de la mateixa l'editorial. Afegim la coberta i la referència, per donar-la a conèixer.

Martín Escribà, Àlex; Canal i Artigas, Jordi. A quemarropa. Volumen 1, «La época clásica de la novela negra y policíaca». Prólogo, Claude Mesplède. Barcelona: Alrevés, 2019. 254 p. ISBN 978- 84-17847-06-7. 20 €.

Albert Calls | núm. 349, agost de 2019

Albert Calls

|

núm. 349, agost de 2019

Albert Calls | núm. 349, agost de 2019

46 Ultima Hora

LUNES, 5 DE AGOSTO DE 2019

Cultura RÁNKING & ESPECTÁCULOS ‘El rey león’ se mantiene en lo más alto de la
Cultura
RÁNKING
& ESPECTÁCULOS
‘El rey león’ se mantiene
en lo más alto de la
taquilla española con
cifras de récord Página 47

LITERATURA Autores como Antoni Serra, Guillem Frontera, Josep Maria Palau i Camps o Maria-Antònia Oliver publicaron varios libros de esta temática Se publica el primer volumen, dedicado a la época clásica

«La relación de la novela negra y policíaca con Mallorca es evidente»

Àlex Martín Escribà y Jordi Canal i Artigas firman ‘Trets per totes bandes’, «primera historia de este género en catalán»

bandes’, «primera historia de este género en catalán» El filme ‘Muerte bajo el sol’, de Guy

El filme ‘Muerte bajo el sol’, de Guy Hamilton, se rodó en Formentor.

Clara F. Capó | PALMA

«La relación de la gran novela negra

y

evidente», afirman Àlex Martín Es- cribà y Jordi Canal i Artigas, autores

de Trets per totes bandes (en catalán)

y A quemarropa (en castellano), que

publica el sello catalán Alrevés y que cuenta con prefacio del crítico francés y reputado especialista del género Claude Mesplède, fallecido

el año pasado. «Es la primera histo-

ria de la novela negra y policíaca en catalán, de la que ahora aparece el

primer volumen, dedicado a la épo- ca clásica; desde los orígenes hasta la década de los setenta del siglo pasado. En 2021 saldrá el segundo, que abarcará la época contemporá- nea», avanzan. «El proyecto tiene un doble obje- tivo: llenar un vacío en el mercado editorial en lengua catalana, ya que hasta ahora nunca se había publica- do una historia panorámica de este

género literario en catalán, y arrojar un poco de luz en el debate sobre la terminología de este macrogénero que incluye subgéneros, corrientes

y etiquetas como la de novela de

enigma, los detectives de sillón, el caso de la habitación cerrada, la psi- cología criminal y el noir», justifi- can. En Mallorca encontraron escena- rios e inspiración grandes escritores como Agatha Christie, quien «pasó algunas temporadas y cuyo rastro de Formentor y Pollença se encuen- tra en Problema en Pollensa» o en Chester Himes, «autor afroamerica- no que se exilió en París y que viaja

en los 50 a la Isla y reside en distin- tos puntos, como El Terreno, Sóller, Pollença y Deià, al que denomina ‘pueblo rosado’». También estuvie- ron «Truman Capote, que pasa por Mallorca en 1970, y Pronzini, autor de la serie protagonizada por un de- tective sin nombre que reside en los setenta y ochenta entre Alemania y Mallorca y publica, en 1972, el rela-

to Majorcan Assignment», detalla Ca-

nal, bibliotecario y estudioso del te- ma y quien asistió en su día al festi- val Lloseta Negra, creado por

policíaca clásica con Mallorca es

Negra, creado por policíaca clásica con Mallorca es Los autores Àlex Martín Escribà y Jordi Canal
Negra, creado por policíaca clásica con Mallorca es Los autores Àlex Martín Escribà y Jordi Canal

Los autores Àlex Martín Escribà y Jordi Canal i Artigas, en dos imágenes recientes.

y Jordi Canal i Artigas, en dos imágenes recientes. Novela negra hecha en casa. ‘La ruta
y Jordi Canal i Artigas, en dos imágenes recientes. Novela negra hecha en casa. ‘La ruta
y Jordi Canal i Artigas, en dos imágenes recientes. Novela negra hecha en casa. ‘La ruta

Novela negra hecha en casa. ‘La ruta dels cangurs’ (1979), la primera de este género escrita por un mallorquín, Guillem Frontera; ‘Estudi en lila’ (1985), donde aparece la detective Lònia Guiu, de Maria-Antònia Oliver, y ‘El blau pàl·lid de la rosa de paper’ (1985), de Antoni Serra, con Celso Mosqueiro.

de paper’ (1985), de Antoni Serra, con Celso Mos queiro. «Los detectives de Antoni Serra y

«Los detectives de Antoni Serra y

Guillem Frontera son una mímesis casi directa de Philip Marlowe»

Sebastià Bennasar. «Asismismo, la Isla ha sido un excelente escenario para adaptaciones cinematográficas de novelas como Muerte bajo el sol, de Agatha Christie, o El infiltrado, de John Le Carré. Un género que arraigó en las Islas con autores co- mo Antoni Serra, Guillem Frontera,

Josep Maria Palau i Camps o Maria- Antònia Oliver», apunta Martín, que participó en esta edición de Fe- brer Negre. «Estos tres autores han confesado una deuda con el modelo del detec- tive norteamericano. No debe sor- prender que muchos de los patro-

El byte

CLARA FERRER

Porque/Por qué la sangre engancha

Porque/Por qué la sangre engancha M uchos au- tores y críticos advierten que la novela negra

M uchos au-

tores y

críticos

advierten que la novela negra es un género que ayuda a crear adeptos a la li- teratura, sobre todo jóvenes. ¿Por qué será? Las secciones de Sucesos también son de las más leídas y consumidas en los medios de comunicación. Nos gusta la sangre, los miste- rios y enigmas por resolver, los detectives – y, menos mal de Maria-Antònia Oliver–

también ellas lo son). Aunque tendríamos que ir con más cuidado con las etiquetas y la terminología. Llámenlo como quieran, pero la sangre vende.

nes de los detectives norteamerica- nos fueron adaptados a la literatura catalana para denunciar y luchar contra toda una denuncia social que los superaba, como los casos de co- rrupción, crítica al turismo o malos tratos a la Isla», prosigue. Como ejemplo, Martín y Canal señalan los detectives de Antoni Serra y Gui- llem Frontera, «una mímesis casi di- recta de Philip Marlowe de Raymond Chandler a través del pe- culiar sentido del humor, un perso- naje desarraigado y pintoresco, de- sencantado ante la sociedad que le ha tocado vivir». Por otro lado, el detective Jaume Arbós de Palau i Camps «confirma la inclusión del detective analítico, observador y solitario en la línea de los grandes, como Auguste Dupin, de Agatha Christie, o Jules Maigret, de Georges Simenon; mientras que Lònia Guiu no se diferencia mucho de los detectives hard-boiled, por ejemplo, de Sam Spade, de Dashiell Hammet», comparan.

16.08.2019

16.08.2019

16.08.2019
Matías Crowder | 16 d’agost de 2019

Matías Crowder

|

16 d’agost de 2019

Matías Crowder | 16 d’agost de 2019
Xulio Ricardo Trigo | núm. 717, setembre 2019

Xulio Ricardo Trigo

|

núm. 717, setembre 2019

Xulio Ricardo Trigo | núm. 717, setembre 2019
QUÉ LEER A quemarropa Este libro es un completo estudio sobre la época clásica de
QUÉ LEER
QUÉ
LEER

A quemarropa

Este libro es un completo estudio sobre la época clásica de la novela negra y policíaca, desde sus orígenes hasta los años setenta del siglo pasado, recogiendo todos los títulos publicados y distinguien- do y explicando los múltiples subgéneros que engloba: la novela enigma, los detectives de sillón, la habitación cerrada, la novela problema, la carcelaria, el espionaje, la novela de delincuentes, la psicología criminal, el suspense, el thriller, etc., etc.

Álex Martín Escribá y Jordi Canal i Artigas / Estudio literario / Alrevés / 233 págs.

Canal i Artigas / Estudio literario / Alrevés / 233 págs. La silueta del olvido La

La silueta del olvido

La inspectora de policía Claudia Carreras abandona Madrid tras el asesinato de su amante, también policía. De secuela le ha quedado una ligera cojera y unas adicciones al alcohol y al Prozac. Se va a Valencia donde tendrá que investigar el secuestro de la joven hija de un adinerado médico muy bien relacionado. Enseguida detecta cosas extrañas que le hacen pensar que no se trata de un secuestro al uso.

Joaquín Camps / Novela / Planeta / 461 págs.

al uso. Joaquín Camps / Novela / Planeta / 461 págs. Sakura El retrato del doctor

Sakura

El retrato del doctor Gachet es un cuadro de Van Gogh del que no se sabe nada desde que en 1996 falleciera su propietario, un empresario japonés que había anunciado que lo haría desapare- cer con él. Este libro de aventuras, con final inesperado, novela su búsqueda desde París a Japón, a cargo de un heterogéneo grupo de cinco personas, combinando las tradiciones japonesas con el colorido de la pintura impresionista.

Matilde Asensi / Novela / La esfera de los libros / 414 págs.

septiembre 2019 · GO! PONTEVEDRA I 43

EN CLAU DE NEGRE

Raquel Gámez Serrano

|

2 de setembre de 2019

Tret per totes bandes, d' Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas Editorial Alrevés 235 pàgines

i Jordi Canal i Artigas Editorial Alrevés 235 pàgines Primera setmana de setembre i torna En
i Jordi Canal i Artigas Editorial Alrevés 235 pàgines Primera setmana de setembre i torna En

Primera setmana de setembre i torna En clau de negre amb una novetat editorial imprescindible. Es tracta d’un nou assaig del tàndem que més sap del gènere negre, Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, intitulat en català Trets per totes bandes i la traducció en castellà, per Maria Llopis, A quemarropa; segon llibre que els autors escriuen junts després de La cua de palla:

retrat en groc i negre, publicat per Alrevés l’any 2011.

La tipografia de la coberta i el títol en català ja ens deixa entreveure per on aniran els trets, mai millor dit. Una clicada d’ull a la novel·la de Bill Pronzini (podeu llegir-ne la ressenya que en vaig fer aquí). El primer volum recull l’època clàssica de la novel·la negra i policíaca. L’assaig consta de dos volums. El segon, ja estem amatents, abordarà el gènere fins a l’actualitat.

Clarament la pretensió és divulgativa, amb un tractament rigorós, amb cites de grans autors que aporten gran informació i amb peus de pàgina que ens permet ampliar el tema del qual s’està tractant.

En destaca l’èmfasi amb què els autors expliquen aquella interminable pregunta sobre què és la novel·la negra, la que s’origina a tantes taules rodones de tants festivals. Una té la sensació que si tant editors com llibreters canviessin l’etiqueta de novel·la negra de les seves col·leccions o lleixes per la de criminal, no hi hauria cap mena de debat.

L’assaig fa una repassada a les diferents etiquetes que tenen cabuda dins del gènere criminal:

procedural, thriller, carcerària, suspens, d’espionatge, la novel·la crònica (Non-Fiction Novel i True Crime Fiction) i les diferencia de la novel·la negra. També aprofundeix en com s’origina la confusió, “confondre les parts pel tot”, així com fa una repassada dels orígens dels termes “hard boiled” “noir” o el desorientat “postnoir”, sense deixar de banda la influència del cinema.

La qüestió del cànon mereix un capítol on Claude Mesplède, editor i crític literari especialitzat en el gènere traspassat l’any passat i que va escriure el prefaci d’aquest assaig, recorda unes paraules de Claude Aveline que les hem sentit repetir arreu, per encertades: “No hi ha gèneres dolents, només escriptors dolents”.

Per tant, escriure dins un gènere significa seguir algunes convencions. És a dir, i això és collita pròpia, se n’han de saber primer si un les vol trencar. No és el mateix voler trencar el cànon conscientment que ignorar-lo i escriure un llibre anant a les palpentes. Fa cinc anys que estudio el gènere, acostumo a afegir “activament”. Això vol dir no només llegir articles, assistir a festivals, xerrades a l’Ateneu de Barcelona i llegir sense pietat ni aturador tots els autors clàssics i els coetanis, sinó també estudiar comparativament els assajos que per desgràcia no abunden sobre el gènere negre.

Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) i Jordi Canal i Artigas (Berga, 1955) Fotografia: @Manel Gimeno

Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) i Jordi Canal i Artigas (Berga, 1955) Fotografia: @Manel Gimeno

Trets per totes bandes és més que un assaig, és un llibre de consulta que els estudiants del gènere agraïm infinitament. Els autors han fet una gran tasca de recopilació. Podrem gaudir des de trenta cobertes originals a color fins a una bibliografia interessantíssima que recull obres dels grans estudiosos del gènere tant locals com internacionals.

I com a colofó, no us perdeu la inclusió de centenars de títols de les llistes més prestigioses:

Haycraft-Queen Cornestones, A Definitive Library of Detective, Crime and Mystery Fiction (1952), The Sunday Times Hundred Best Crime Stories. Julian Symons (1957), Mis mejores novelas policiacas. Néstor Luján (1971), Crime and Mystery: the 100 Best Books. H.R.F. Keating (1987), The Top 100 Crime Novels of All Time. Crime Writers Association (1990), Bases per a una biblioteca de la genuïna novel·la negra. Xavier Coma (1994), The Top Mystery novels of All Time. Mystery Writers of America (1995), The Story of Classic Crime in 100 Books. Martin Edwards.

(2017).

Ja ho sabeu, negreferits, llibre imprescindible i incombustible. Aquí us deixo les ressenyes d’altres assajos, igualment recomanables, amb què Àlex Martín Escribà en solitari o acompanyat ens ha delectat: Rafael Tasis, novel·lista policíac, Jaume Fuster: gènere negre sense límits,

Continuará

Sagas literarias en el género negro y policiaco español.

Bona lectura!

LA PARED VACÍA

Marta Marne | 5 de setembre de 2019

¿QUÉ ES LA NOVELA NEGRA?

Marne | 5 de setembre de 2019 ¿QUÉ ES LA NOVELA NEGRA? Si contabilizásemos las definiciones

Si contabilizásemos las definiciones dadas a lo largo de los años sobre qué es la novela negra, la lista sería interminable. Casi en cada festival hay una mesa para discutir sobre qué entra en el género y qué no. Y si hablamos de coloquios para debatir sobre la novela negra escrita por mujeres, la lista sería más larga aún. Los buenos lectores de género negro (o policíaco, o de misterio, o criminal) creen reconocer qué puede meterse en este saco. Sin embargo, las modas y los intereses editoriales han incluido dentro de esta etiqueta libros de los que los expertos afirman una y otra vez que no tienen cabida ahí.

¿A qué se debe esto? Sin tener una respuesta certera, apostaría que se debe a una tradición arraigada en exceso. En el ensayo A quemarropa publicado este mismo año por Àlex Martín Escribà y Jordi Canal Artigas (Editorial Alrevés) se disecciona este concepto. Dividen sin ninguna duda a la novela policíaca de la negra, así como a la de espías, el true crime, el suspense o el thriller. Todos estos subgéneros aparecen, pero remarcando que son otra cosa diferente. Para resolver el entuerto, o retorcerlo aún más, tenemos a Otto Penzler con esta maravillosa definición:

«La categoría de lo noir no difiere mucho de la de lo pornográfico, en el sentido de que ambas resultan virtualmente imposibles de definir, pero todo el mundo cree saber reconocerlas cuando las ve.»

Otto Penzler.

En A quemarropa podemos observar que son varios los estudiosos que determinan el período en el que se desarrolló este género y que lo sitúan entre los años 20 y los 50 (el clásico período de entreguerras para un género que surgió como un revulsivo a un momento histórico concreto), y como mucho algunos lo alargan hasta los 70. Y que todo lo que no entra ahí, ya es otra cosa. Se cita a autores como Dashiell Hammett, Raymond Chandler, W. R. Burnett, James M. Cain, Horace McCoy o William Irish. Por si alguien no se ha fijado, todos ellos hombres.

Con posterioridad surgieron algunos subgéneros en los que ya se incluye a escritoras, como Patricia Highsmith dentro del suspense. Pero se les califica de subgéneros. Independientemente del orden de prioridad de unos y otros, hay grandes autoras olvidadas que sí que tendrían cabida dentro del canon. Es habitual que se dejen fueran a Dail Ambler a pesar de que en su momento fue comparada a Raymond Chandler y a Mickey Spillane. También a Craig Rice, tal vez por introducir el humor en sus hardboiled (aunque nadie desprecia a Hammett por haber escrito El hombre delgado).

También se olvidan de Dorothy B. Hughes, que creó como narrador en primera persona a un asesino en serie en 1947 (¿os suena El asesino dentro de mí de Jim Thompson de 1952, del que muchos afirman que fue la primera narración de un asesino serial en primera persona?). Y ni siquiera se suelen acordar de Vera Caspary más allá de su adaptación a la gran pantalla de Laura, considerada como una de las mejores películas de cine negro de la historia.

Si ellas —y muchas otras— han desaparecido de los manuales de referencia, de las colecciones recopilatorias de los grandes títulos, ¿cómo van nuestras autoras actuales a tener referentes? ¿En qué espejo van a mirarse? En el de los escritores. Y precisamente por ello, se les exige parecerse a ellos, adaptarse a un canon que ha sido creado por ellos y para ellos. Y, o siguen las reglas del juego, o se quedan fuera. Al fin y al cabo, lo que no se ve no existe.

¿Por qué nadie cuestiona a Domingo Villar, que construye novelas policíacas en las que lo policíaco queda en un segundo plano? ¿O a Carlos Zanón, que publica Taxi afirmando que no es negra, pero se la incluye en el género de todos modos? Porque poseen calidad más allá de las etiquetas. ¿Significa eso que las escritoras de género no poseen calidad a la hora de componer sus tramas o de crear con un estilo depurado? Desde luego que no, pero sí que se les exige que demuestren su valía el doble que a sus compañeros. No solo demostrar que su trabajo puede catalogarse con la etiqueta de negro, sino también que su calidad está a la altura de la de ellos.

¿Acaso las obras de Claudia Piñerio, Rosa Ribas, Empar Fernández, Selva Almada, Alicia Giménez Bartlett, entre muchas otras, no tienen calidad? Y ya pongo como ejemplos a las que han conseguido un estatus en el que este tipo de asuntos no se cuestionan, pero se sigue cuestionando su valía dentro de los estándares del género. Novela a novela.

Durante siglos el enfoque masculino ha sido considerado como universal, porque tan solo ellos representaban el mundo a través de sus novelas. Cuando las mujeres han tratado de mostrar su mirada en el arte, en la literatura o en el cine, se ha calificado a ese tipo de trabajos como femeninos (y de una manera despectiva). La mirada del hombre muestra la realidad de una forma tan sesgada y parcial, o tan certera y única, como lo puede hacer una mujer.

No cuestiono la valía de aquellas novelas que se ajustan a los dictados de un género que surgió hace casi cien años y que algunos se empeñan en no dejar evolucionar. Pero sí que cuestiono que solo ese patrón deba ser el válido a la hora de reconocer a una novela como perteneciente al género negro. Porque ni la sociedad, ni quien la habita, tienen demasiado que ver con aquel momento y aquella época. Y quienes escriben ahora tienen poco en común con los padres del género.

Si alguien pensaba encontrar una respuesta al título de esta reflexión, ya lo siento. Mi intención era más bien la de plantear preguntas y exponer un punto de vista que sé que muchos y muchas compartís. El género negro no es un templo infranqueable. Y somos muchos los que creemos que ya va siendo hora de que se permita derribar algunos muros.

Àngela Sánchez Vicente | 6 de setembre de 2019 TRETS PER TOTES BANDES Tots sabeu

Àngela Sánchez Vicente

|

6 de setembre de 2019

TRETS PER TOTES BANDES

Vicente | 6 de setembre de 2019 TRETS PER TOTES BANDES Tots sabeu del meu gust

Tots sabeu del meu gust per la novel·la negre i encara molt més accentuat des de que existeix el segell Crims.cat però realment ara veig que quan us el recomano a vegades em costa definir quin tipus de novel·la negre és.

Hi ha tants subgèneres que és impossible classificar-los tots a la perfecció: detectivesca, policíaca,

i això sense tenir en compte que més d’una novel·la es tenyeix de més d’un subgènere

i dels nous temes que tractem.

En fi, crec que l’obra Trets per totes bandes és un bàsic que tots els amants del gènere necessitem!

En aquesta obra didàctica que aplega L’època clàssica de la novel·la negra i policíaca ens ensenya a classificar i a distingir els matisos de cada període històric i les particularitats de cada escriptor cèlebre.

Amb un ritme molt adequat i explicat de manera planera i citant a autor en contextos concrets, els seus autors aprofundeixen sobre el gènere i n’extreuen les grans conclusions.

L’Àlex Martín Escribà des de la seva vessant de professor, d’estudiós, d’escriptor i de director de

la col·lecció Crims.cat juntament amb en Jordi Canals i Artigas que des de la seva passió pel gènere

i la direcció de la Biblioteca La Bòbila especialitzada en el gènere ens mostren una visió acurada sobre el que més els apassiona.

Amb il·lustracions d’obres que em recorden als llibres que el meu avi i el meu besavi llegien ens ensenyen les bases del gènere en les diferents classificacions i amb les amplies referencies que ens donen ens conviden a descobrir nous autors i nous interrogants.

Aquesta obra per encara ser més rodona compta amb el prefaci de Claude Mesplède, escriptor, crític i historiador francès estudiós de la sèrie negra i de la literatura policíaca.

Passar de l’escenari d’un crim a la resolució de la incògnita no és gens fàcil.

En aquest primer volum descobrirem les bases de la novel·la d’enigmes, els detectius de butaca, la policíaca metafísica, l’habitació tancada, el lladre de guant blanc, els genis del mal, la novel·la problema, la policíaca psicològica, el detectiu hard-boiled, la novel·la de delinqüents, la carcelària, la psicologia criminal, el noir, la procedimental, la novella d’espionatge, la novel·la crònica, el suspens i el thriller entre moltes d’altres.

Desprès de la seva lectura ens sentirem uns autèntics setciències del gènere.

És una obra perfecte per als amants del gènere!

Gràcies a Alrevés teniu la oportunitat de gaudir de la novel·la negre i ara aprendre’n!

psicològica

Manuel López Poy | nú m. 373, setembre de 2019

Manuel López Poy

|

m. 373, setembre de 2019

Manuel López Poy | nú m. 373, setembre de 2019
Rosa Querol | 8 de setembre de 2019 ¡UN ANTÍDOTO CONTR A LOS PREJUICIOS! Jordi

Rosa Querol

|

8 de setembre de 2019

¡UN ANTÍDOTO CONTRA LOS PREJUICIOS!

Jordi Canal i Artigas y Àlex Martín Escribà han escrito un libro para “ordenar el árbol genealógico de la literatura negropolicial, que actúa como antídoto contra los prejuicios de las etiquetas”, explicó Rafael Vallbona, escritor y periodista, en la presentación de Trets per totes bandes / A quemarropa, en la Biblioteca La Bòbila, de L’Hospitalet de Llobregat. Fue el viernes, 6 de septiembre y el acto, en una sala llena a rebosar, da el disparo de salida al nuevo curso literario negrocriminal tras el paréntesis obligado de un extremadamente caluroso mes de agosto.

Trets per totes bandes / A quemarropa “quiere superar el debate entre los escritores y aficionados al género negro, sobre qué es novela negra, qué es novela policial, el hard-boiled, la novela de espionaje, el thriller, etc. Se trata de un trabajo de investigación porque queremos saber de qué hablamos, de cuál es el estado de la cuestión… “, explicó Martín Escribà, mientras Jordi Canal, director de La Bòbila desde 1999 hasta 2018, añadió que “no era lógico que un país que tiene en su haber una colección de novela policíaca en lengua catalana tan importante como “La Cua de Palla”, que dirigió Manuel de Pedrolo, no contara con una historia ordenada de la novela negrocriminal, así que después de muchas hora de trabajo conjunto (ocho años para ser exactos) ha salido “esto”.

(ocho años para ser exactos) ha salido “esto”. “En el Estado español casi nadie escribe ensayos

“En el Estado español casi nadie escribe ensayos sobre novela negra y hacen falta más congresos universitarios y tesis sobre el tema”, opinó Àlex Martín Escribà, también codirector junto a Javier Sánchez Zapatero del Congreso de Novela y Cine Negro que, desde 2005, celebra anualmente la Universidad de Salamanca. Trets per totes bandes / A quemarropa se publica en catalán y castellano para llegar a todos los rincones del Estado. “Intentamos ordenar y clarificar, pero no por los lectores, sino por nosotros mismos. Lo hemos pasado bien y en un trabajo de investigación es imprescindible que haya diversión”, comentó Martín Escribà.

que haya diversión”, comentó Martín Escribà. Biblioteca La Bòbila. Han tardado ocho años para escribir

Biblioteca La Bòbila.

Han tardado ocho años para escribir 150 páginas, que resumen la época clásica de la novela negra y policíaca desde sus orígenes hasta la década de los setenta del siglo XX, pero no acaba aquí la aventura. “En fecha próxima, quizás en un año, publicaremos la segunda parte, que será más controvertida, pues hablaremos de la época contemporánea”, advirtieron los autores.

Quedamos, pues, a la espera de esta segunda parte, mientras disfrutamos (o nos protegemos) de Trets per totes bandes / A quemarropa. ¡No os lo perdáis!

Manuel López PoyEL CLUB BASTARDO | 14 de setembre de 2019 PRESENTACIÓN DE “A QUEMARROPA. LA ÉPOCA

EL CLUB BASTARDO

|

14 de setembre de 2019

PRESENTACIÓN DE “A QUEMARROPA. LA ÉPOCA CLÁSICA DE LA NOVELA NEGRA Y POLICÍACA” EN LA BIBLIOTECA LA BÒBILA

A quemarropa Àlex Martín Escribà / Jordi Canal i Artigas Editorial Alrevés quemarropa Àlex Martín Escribà / Jordi Canal i Artigas Editorial Alrevés

“Hay buenas novelas y malas novelas, el resto son etiquetas” esta frase del escritor Jaume Fuster, citada por el conductor del acto de presentación celebrado en la Biblioteca La Bobila el pasado 6 de septiembre, el periodista Rafael Vallbona, resume a la perfección el espíritu que anima este libro escrito al alimón en un largo proceso de ocho años por dos verdaderos expertos en el género, Àlex Martín Escribà, codirector del Congreso de Novela y Cine Negro de la Universidad de Salamanca, y Jordi Canal i Artigas, fundador del Fondo de Género Negro de la Biblioteca La Bòbila de L’Hospitalet y uno de los principales difusores de dicho género.

La obra, titulada originalmente en catalán Trets por totes bandes, lleva por subtítulo «La época clásica de la novela negra y policíaca» y es el primer volumen de un proyecto que trata de poner los puntos sobre las íes de la evolución del género negro, su terminología y sus etiquetas, o lo que viene a ser lo mismo, de servir de guía en el laberinto de los subgéneros de la literatura criminal, desde las clásicas novelas de misterio o detectives, al domestic noir y grip lit, pasando por la novela problema, la psicológica, el thriller, la novela procedural, de espías, carcelaria y un etcétera tan largo como el adiós de Raymond Chandler.

Este libro de lectura seductora «no es ni un manual, ni una guía, ni un diccionario, sino un estudio más próximo a la semiótica por su método de lectura y análisis», en palabras de Vallbona, quien insistió en reivindicar la calidad literaria del género policiaco frente a la tradicional visión despreciativa que siempre le ha rodeado y puso el énfasis en señalar la actual extensión de las claves del género a otros tipos de literatura e incluso a otros ámbitos culturales como la televisión o el teatro.

Los autores destacaron la independencia y la búsqueda de satisfacción personal como elementos determinantes a la hora de escribir, calificando de aburrido el debate sobre la sopa de letras de nombres y categorías del género, en palabras de Àlex Martín Escribà, quien llegó a afirmar «No hemos hecho el libro para los lectores, lo hemos para nosotros, con la intención de pasarlo bien». Desde su experiencia docente Escribà denunció la ausencia de la novela negra en el ámbito universitario y destacó su importancia como herramienta literaria para proporcionar a los estudiantes una visión más real de la sociedad en la que viven. Por su parte Jordi Canal hizo hincapié en «el largo proceso de reflexión que significa leer, sufrir, discutir y acabar elaborando un texto para hacer un libro de divulgación que abra caminos al lector para que reflexione por su cuenta»

La obra está estructurada en una docena de capítulos que analizan cada subcategoría de la época clásica (más o menos entre los años 20-30 y los 60-70 del pasado siglo), pero cuenta además con varias listas con lo mejor del género, elaboradas por prestigiosos autores como Julian Symmons, H. R. F. Keating, Nestor Luján y Javier Coma o entidades como la Crime Writters Association y Mystery Writers of America. Sus 18 páginas de bibliografía son una magnífica guía de información para los estudiosos del género que se hayan publicado en España. El apartado más llamativo es el dedicado a las portadas, con el que los autores pretenden destacar la importancia de las cubiertas como elemento fundamental de captación del lector.

Ricardo Bos que | 23 de setembre de 2019 “A quemarropa”, de Àlex Martín Escribà

Ricardo Bosque

|

23 de setembre de 2019

“A quemarropa”, de Àlex Martín Escribà y Jordi Canal i Artigas

de Àlex Martín Escribà y Jordi Canal i Artigas Jordi Canal i Artigas, director desde 1999

Jordi Canal i Artigas, director desde 1999 de la Biblioteca la Bòbila de L’Hospitalet de Llobregat, donde se alberga un fondo especialmente dedicado a la literatura negra y policíaca. Creador y conductor del primer club de lectura de novela negra en España. Organiza numerosas actividades de difusión del género negro como el Club de lectura Guido Brunetti, el Club de lectura para el joven Flanagan, o la exposición Detectius para las red de bibliotecas de la provincia de Barcelona. También es responsable del fanzine L’H Confidencial y coordina el Premio internacional de la novela negra L’H Confidencial. Organiza numerosas presentaciones literarias, ciclos de cine negro

y publica documentos relacionados con la novela negra. Ha sido miembro de numerosos jurados

literarios y también ha sido requerido a nivel internacional, colaborando en la última edición del

imprescindible diccionario de Claude Mesplède: Dictionnaire des littératures policières.

Ález Martín Escribà, doctor en literatura catalana por la Universidad de Salamanca e investigador del género negro y policiaco, tema sobre el que ha publicado varios ensayos y artículos en monografías y revistas científicas. Desde 2005 codirige en dicha universidad —junto a Javier Sánchez Zapatero— el Congreso de Novela y Cine Negro, reunión anual dedicada al estudio del género negro que se ha convertido en punto de referencia indiscutible para aficionados, creadores

y expertos. Crítico literario en varios medios de comunicación, en la actualidad dirige la colección

de novela negra en lengua catalana crims.cat de la editorial Alrevés.

Si dos sujetos con este historial decidieran unir fuerzas y conocimientos para publicar un ensayo sobre el género negro, ¿qué podría salir mal? Absolutamente nada, y prueba de ello es este A quemarropa, editado por Alrevés, en el que se trata de responder —o aportar luz o, al menos, poner algo de orden— a esa pregunta tan repetida en todo festival del género que se precie de serlo: ¿qué es la novela negra?

Arranca el ensayo admitiendo lo incuestionable, y es que, en el fondo, todo esto no es más que una cuestión de terminología que, en ocasiones y en algunos países, no hace otra cosa que confundir al consumidor de lo que, en definitiva y en todas partes, no deja de ser sino literatura de crímenes, entendiendo el negro y policíaco como un macrogénero en el que tiene cabida corrientes y etiquetas tan variadas como la novela enigma, los detectives de sillón, la habitación cerrada, la novela psicológica, la carcelaria, el thriller, el hard boiled o lo que los puristas reconocen estrictamente como novela negra entre otras muchas variedades en torno al mismo tema (a modo de curiosidad, apunta el ensayo y señalo yo, que en castellano, la denominación “novela negra” aparece por primera vez en 1952, si bien el término se usa en Europa desde el siglo

XIX

pero con un contenido bien distinto del actual, pues se refería a los relatos góticos ingleses

de horror). No faltan, por supuesto, unos párrafos dedicados a una de las últimas etiquetas

aparecidas en España y acuñada por el tándem Paco Camarasa-Montse Clavé, ese negrocriminal

que responde a una acertada propuesta comercial pero un tanto confusa como denominación —

redundante en mi opinión, porque, ¿qué novela negra no es en sí criminal?—. Así pues, el ensayo firmado por Jordi Canal y Àlex Escribà responde más a la necesidad de poner orden en todo este maremagnum de subgéneros que a la de fijar terminología que varía según los países, aunque sí trata de acotar en el tiempo eso que todos —o muchos— intuimos que es la novela negra en esencia y que nace con el hard boiled de los años veinte para morir —según autores como Ricardo Piglia— con El largo adiós de Chandler (1953), si bien otros críticos la dejan sobrevivir hasta el Himes de finales de los sesenta.

Merecido capítulo aparte se dedica al excepcional George Simenon y el modo de entender el mundo del crimen de este autor de quien se ha dicho que es intemporal y universal hasta la raíz, así como otro para hablar de los compañeros de viaje que han ido surgiendo con el tiempo: espías, true crime, suspense, thriller

En definitiva, A quemarropa es un necesario ensayo de unas 150 páginas a las que hay que añadir

una serie de listas de lecturas imprescindibles elaboradas por diferentes autores e instituciones

así como una colección de portadas muy bien elegidas —bastantes de las cuales, me llena de orgullo y satisfacción decirlo, tengo el gusto de poseer en mi personal biblioteca del crimen.

A quemarropa Àlex Martín Escribà y Jordi Canal i Artigas Alrevés

MIRADOR Pilars, pioners, clàssics i tangents de la narrativa negra i policíaca D’un temps ençà

MIRADOR

Pilars, pioners, clàssics i tangents de la narrativa negra i policíaca

D’un temps ençà es parla molt a casa nostra de narrativa negra i policíaca i totes les nombroses variants. Una mirada literària amb moltes arestes que va posar les bases entre els segles XIX i XX. Un llibre dels estudiosos Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas ens acosta a l’època clàssica del gènere.

Per Xavier Aliaga / @xavialiaga

“N o hi ha gèneres dolents, només

escriptors dolents”. Els gairebé

dos-cents anys de gènere negre

es podrien resumir en aquesta

sentència de l’escriptor Claude Aveline, invocada pel desaparegut crític literari Claude Mesplède, en el prefaci al llibre Trets per totes bandes. L’èpo- ca clàssica de la novel·la negra i policíaca (Alre- vés) l’aportació recent de dos estudiosos i amants del noir de diferents generacions, Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) i Jordi Canal i Artigas (Berga, 1955).

CLÀSSIC ENTRE ELS CLÀSSICS. Al prolífic Georges Simenon, en la fotografia, clàssic entre els clàssics, els autors de Trets a totes bandes dediquen un capítol específic, mostra de la importància que tenen la seua figura i obra.

Efectivament, la branca de la literatura “consa- grada al Mal” —en paraules de l’escriptor Jean-Pa- trick Manchette— ha omplit les prestatgeries, com la resta de gèneres i subgèneres, de tones de mate- rial indigest, prescindible i espuri. Així i tot, estudis com aquest, que fan una repassada a l’època clàssi- ca del gènere i el reguitzell inacabable d’obres ma- jors que va deixar, serveixen per prendre consci- ència de la contribució decisiva a la història global de la literatura de la narrativa de crims i les seues infinites variables. Una producció que arranca en Poe, passa (atenció) per Dickens o Dostoievski — després ho veurem—, agafa pes i densitat especí- fics amb Simenon, Christie, Chandler, Hammett, i arriba en unes altres coordenades, posem per cas, a Truman Capote o Le Carré. Una visió tan eixamplada requereix no pocs aclariments. Amb bon criteri, els autors dediquen un capítol que denominen “Un problema termino- lògic”, en referència al garbuix d’etiquetes associa- des al gènere. A França, fa dècades que es fa servir el terme polar, abreviació de (roman) pol(icier), mentre que a Alemanya i els països nòrdics s’ha fi- xat krimi i al món anglosaxó crime fiction. A casa nostra, “a falta de res millor”, anoten amb ironia els estudiosos, tenim “novel·la negra i policíaca”, parà- frasi solidificada en detriment —segurament justi- ficat— del molt genuí però una mica anacrònic (els adjectius són nostres) “novel·les de lladres i sere- nos”. Tampoc no va fer fortuna l’etiqueta encunya- da per l’agitador i llibreter Paco Camarasa de “ne- grecriminal”, “molt afortunada pel que fa al nom d’una llibreria però confusa com a terme per desig- nar el macrogènere”. De fet, Escribà i Canal entenen “el gènere ne- gre i policíac com un macrogènere que inclou tot tipus de corrents i etiquetes”. Així, enigmes, habi- tacions tancades, drames carceraris, espionatge, procediments policials, suspens, thriller, espio- natge o novel·la crònica, per no oblidar el corrent nord-americà hard-boiled, una de les grans línies divisòries entre els tractaments policíac i negre, obrin un ventall immens que el llibre ordena.

El naixement del policíac

Tot i alguns esforços —erronis segons els autors— de situar la gènesi de la literatura policíaca en al- guns passatges de la Bíblia, Les mil i una nits o, fins i tot, el Zadig de Voltaire, hi ha un consens bastant estès a apuntar a la sèrie “The murders in the rue Morgue” d’Edgar Allan Poe, publicada al Graham’s

TRETS A QUATRE MANS. Àlex Martín Escribà (a l’esquerra), investigador i professor de llengua i literatura i Jordi Canal i Artigas, bibliotecari i estudiós, són els autors de l’estudi. L’any 2011 ja havien publicat conjuntament La cua de palla: retrat en groc i negre.

conjuntament La cua de palla: retrat en groc i negre . Magazine de Filadèlfia, com el

Magazine de Filadèlfia, com el text fundacional. Som a l’any 1841. Tenim l’ingredient fonamental del que serà el gènere policíac, la resolució d’un misteri, una mena de joc intel·lectual per arribar al que els anglosaxons anomenen el whodunit, defor- mació de la frase Who has done it?. O siga: Qui ho ha fet?. Poe, fins i tot, crea el primer gran personat- ge detectiu, Charles-Auguste Dupin, un jove i arru- ïnat aristòcrata col·leccionista d’enigmes. Un perfil que donarà joc a multitud de varia- bles. Una de les més cèlebres serà un personatge que no requereix moltes presentacions, el detec- tiu per excel·lència, Sherlock Holmes, de Sir Arthur Conan Doyle, que debutarà el 1887 en A study in scarlet. El príncep Zaleski, de l’anglès M.P. Shiel, creat el 1895, serà una de les nombroses derivades d’aquest model detectivesc sofisticat i aristocràtic. En algun moment, adoptant la forma de lladre de guant blanc, com l’Arsène Lupin de Maurice Le- blanc, cavaller, llibertí i competidor de Sherlock Holmes. O de lladre justicier, com el cèlebre Fantô- mas de Pierre Souvestre i Marcel Allain, ja als inicis del segle XX. Gilbert Keith Chesterton introdueix la variable metafísica i moral a través del personatge del pare Brown, sacerdot catòlic i detectiu aficionat, el qual intervindrà també en una de les modalitats del gè- nere, el de la cambra closa de la qual s’extrauen els indicis que duen a la resolució dels enigmes, com ara en El jardí secret. La primera meitat del segle XX, tanmateix, registra la irrupció d’un altre dels grans referents, Agatha Christie, la creadora d’uns altres tòtems de la novel·la de misteri, l’investiga- dor belga Hercule Poirot i la inefable Miss Marple. Resumint molt —els aficionats trobaran una vi- sió molt més enriquidora en el llibre— arribem als cims de la novel·la plantejada com a exercici in- tel·lectual, quelcom interactiu amb reminiscències dels escacs. Amb codis i regles estrictes. L’any 1930,

manel gimeno
manel gimeno

l’ÈPOCA ClàssiCA del ‘nOir’

l’ÈPOCA ClàssiCA del ‘nOir’ → Anthony Berkeley crea a Londres el Detection Club, una associació britànica
l’ÈPOCA ClàssiCA del ‘nOir’ → Anthony Berkeley crea a Londres el Detection Club, una associació britànica

→ Anthony Berkeley crea a Londres el Detection Club, una associació britànica d’escriptors que es reuneix per discutir sobre novel·la policíaca i definir les re- gles bàsiques de la narració, una de les quals serà la del fair play amb el lector. Christie, Dorothy L. Sayers, la baronessa d’Orczy o E.C. Bentley en seran membres. I Chesterton el primer president. El grup arribarà a generar obres col·lectives com The floating admiral (1931). En acabant, una manera de girar indefinidament sobre el mateix eix. “Es produeix així un aburgesament del gène- re tant per part dels autors com dels lectors que cerquen sempre el mateix tipus de producte: es comet un crim, on criminal i sospitosos són de classe social elevada. Aleshores apareix un detec- tiu, que, mitjançant investigacions i deduccions, esclareix els fets”, alerten Martín i Canal. O, en pa- raules de Salvador Vázquez de Parga, “es pretén amb això depurar el gènere, però aquesta mena de depuració significa una monòtona desfilada de narracions, totes molt semblants, amb un esque-

ma comú donat per aquestes regles (

formitat i la monotonia s’apoderen de la novel·la criminal”. Sovint es remarca que la resposta a l’amanera- ment del gènere va venir dels Estats Units, però el model britànic, per entendre’s, té també cultiva- dors a l’altra banda de l’Atlàntic. Un detectiu icònic serà Philo Vance, creat el 1926 pel crític William Hungtinton Whright: un aristòcrata novaiorquès elegant, ric, culte i d’immillorable forma física. Un precedent, si ho penseu, de Bruce Wayne i Tony Stark. Però ens estem desviant.

L’hora de la negror

La Segona Guerra Mundial, la pèrdua de la inno- cència que comporta, operarà molts canvis en el gènere. Però es covaran abans. Dashiell Hammet publica Collita roja el 1929, una de les obres mes- tres d’un gènere que busca enfocaments més durs, realistes i, si voleu, socials. La sement, tanmateix, és una publicació de la dècada dels anys 20, Black mask, relats durs de crims a càrrec de Paul Caine, Raymond Chandler o el mateix Hammett. L’any 1931, Josep T. Shaw, el seu editor, assegurava estar

) La uni-

Josep T. Shaw, el seu editor, assegurava estar ) La uni- ESPLENDOR CLÀSSICA. Cobertes d’algunes de
Josep T. Shaw, el seu editor, assegurava estar ) La uni- ESPLENDOR CLÀSSICA. Cobertes d’algunes de
Josep T. Shaw, el seu editor, assegurava estar ) La uni- ESPLENDOR CLÀSSICA. Cobertes d’algunes de

ESPLENDOR CLÀSSICA. Cobertes d’algunes de les nombroses traduccions al català i el castellà de grans obres del gènere negre i policíac de l’etapa clàssica, una part de la selecció gràfica de Trets per totes bandes amb novel·les de molt distinta orientació.

prestant un gran servei “en publicar les històri- es realistes, fidels a la veritat i altament alliçona- dores sobre el crim modern”. Havia nascut la visió hard-boiled, dura i en ebullició, aplicada a la “pri- mitiva configuració de la novel·la negra”, apunten els estudiosos. Hammett, ja s’ha dit, serà el gran pare del cor- rent. Jaume Fuster, en una guia de lectures del 1984, resumia així la seua importància: “Va des- criure —i tot descrivint-les, les va denunciar— les tres menes de violència del seu temps, que enca- ra és el nostre: la violència social, que engendra el delinqüent i el delicte; la violència institucional, que vol eliminar el segon i controlar el primer, i la violència moral, que sorgeix de l’enfrontament de les dues anteriors”. Aquesta mirada crítica i realista està connecta- da, com ressalten Àlex Martín i Jordi Canal, amb el realisme crític de la primera meitat del segle XX que reflecteix la pobresa, l’atur o les desigualtats socials provocats per la Gran Depressió, literatu- ra conreada per John Steinbeck, John Dos Passos, Nelson Algren, Norman Mailer o el mateix Willi- am Faulkner. Però el tret distintiu és l’aparició d’un nou tipus de personatge, el detectiu solitari, pas- sat de voltes, àcid, irònic i sovint addicte. El Sam Spade de Hammett o el Philip Marlowe de Chan- dler, per citar els més icònics. Tot i que se’n podria considerar precursor Race Williams, el personatge concebut per Carroll John Daly el 1923 en un relat de Black Mask. En ell ja podem apreciar la causti- citat o la propensió a la violència. Sobre aquestes bases, apareixeran enfocaments diferents, encara en la dècada del 1930, com els subgèneres carcerari i procedimental o el crime psychology (novel·la de psicologia criminal), bar- reja d’anàlisi humana i context social, amb Willi- am Irish o James M. Cain. Un enfocament que perdurarà després de la Segona Guerra Mundial amb aquests autors i dos més de nous, com ara David Goodis, que intro- dueix un matís líric en la narrativa, o colossos de la dimensió de Patricia Highsmith o Jim Thomp- son, continuador del realisme crític de la dècada anterior.

Espies, realitat i una categoria a banda: Georges Simenon “No es pot negar que l’espionatge
Espies, realitat i una categoria a banda: Georges Simenon “No es pot negar que l’espionatge
Espies, realitat i una categoria a banda: Georges Simenon “No es pot negar que l’espionatge

Espies, realitat i una categoria a banda:

Georges Simenon

“No es pot negar que l’espionatge forma part de l’univers literari del gènere negre i policíac”. Sota aquesta premissa, Martín i Canal obrin encara més el gran angular amb un corrent que podria tenir Rudyard Kipling (Kim, 1901) o Joseph Con- rad (The secret agent, 1907) com alguns dels pre- cursors. Durant el període d’entreguerres, antics agents com Somerset Maugham o Graham Greene posen el subgènere en el mapa. Amb tot, la Guerra Freda serà el brou de cultiu perfecte per a l’eclo- sió. En alguns casos, amb una visió institucional, conservadora, com la que inaugura Ian Fleming el 1953 amb Casino Royale, la primera aventura de James Bond. En contraposició hi ha la narrati- va documentada, crítica i realista de John Le Carré (pseudònim de David John Moore Cornwell), gran exponent i l’autor referencial, sense cap mena de dubte, en matèria d’espionatge.

La dEciSió potSEr méS SiGnificativa dEL LLibrE éS dEdicar un capítoL ESpEcífic a GEorGES SimEnon, ‘un caS a part’

Trets per totes bandes, en tot cas, no s’oblida d’una importantíssima derivada, barreja de re- alitat i ficció, sorgida com a influència del que Tom Wolfe batejaria com a “Nou periodisme”, una pràctica periodística més literària i allunyada dels cànons tradicionals. Curiosament, els estudiosos consideren que la primera novel·la crònica relaci- onada amb un crim podria ser Operación masacre (1957), de l’argentí Rodolfo Walsh. Però serà Tru- man Capote i la impactant investigació contingu- da en In cold blood (A sang freda, 1966), publi- cada abans per entregues en The New Yorker, la gran fita del subgènere. Un clàssic incontestable de la literatura del segle XX. Joseph Wambaugh, Gay Talese o James Ellroy en serien continuadors. Aquesta és la panoràmica general, molt resumi- da, que ofereix el llibre. Amb tot, la decisió potser

més significativa dels autors és considerar Geor- ges Simenon (Lieja, 1903 - Lausana, 1989) com un “cas a part”, l’únic autor que mereix un capítol sen- cer. “La seva producció narrativa en xifres és esfe- reïdora: al voltant de dos-cents títols, uns set-cents milions d’exemplars venuts, més de seixanta adap- tacions cinematogràfiques, traduït a cinquanta-set llengües i publicat en quaranta països”. Un corpus en el qual, el mitològic inspector Jules Maigret i la seua icònica pipa, n’ocuparan un terç. Si fan aquesta distinció, tanmateix, no és úni- cament per qüestions numèriques. De Simenon destaquen la fugida dels “tòpics més canònics”, la combinació entre aventura i quotidianitat, la descripció d’ambients i la creació d’atmosferes. Això i, seguint l’explicació de Thomas Narcejac, l’atenció als “pobres homes”. “L’home indefens és el protagonista bàsic de la creació de Simenon, l’home perseguit, l’home poca-cosa”. “Malgrat tot”, apunten Martín i Canal, “avui Georges Simenon és un autor poc llegit a casa nostra”.

El difícil cànon clàssic

El gest de complicitat amb Simenon conté una certa intenció canònica per part dels dos experts catalans, però a l’hora de marcar el cànon del perí- ode clàssic estudiat —la qual cosa, ben mirat, van fent al llarg de l’estudi—, les obres més significa- tives, recorren a llistats ja realitzats. Mostraris que evidencien l’escassa lucidesa (o excés de prejudi- cis) que va tenir Harold Bloom no incloent en el seu cànon novel·lístic cap obra negra o policíaca. Les llistes a les quals recorren els estudiosos (incloent-n’hi dues fets a casa per Néstor Luján el 1971 i Xavier Coma el 1994) estan farcides de re- ferències comunes i recurrents, però també con- tenen no poques curiositats. Com advertíem al principi, Fiodor Dostoievski o Charles Dickens hi apareixen, gràcies a obres com Crim i càstig o The Mystery of Edwing Drood. Però també Victor Hugo (Els miserables) o William Faulkner (Intrús en la pols). A les llistes més modernes, a més, ir- rompen Umberto Eco (El nom de la rosa), John Grisman (The firm) o Mario Puzo (El padrí). I fins hi trobaran el bestseller Ken Follett (Storm island). Tampoc no s’alarmen: els autors canònics do- minen el panorama, els Simenon, Conan Doyle, Christie, Chandler, Hammett, Cain, Highsmith, Irish, Macdonald, Himes, Thompson i etcètera. I, juntament amb ells, tot un univers desconegut (o quasi) per descobrir.

CATALUÑA Rosa Mora | 8 d’octubre de 2019 Por qué la llamamos novela negra si

CATALUÑA

Rosa Mora

|

8 d’octubre de 2019

Por qué la llamamos novela negra si es novela policiaca

Los expertos Àlex Martín Escribà y Jordi Canal publican 'Trets per totes bandes', documentado estudio sobre la época clásica del género, desde los orígenes hasta la década de los setenta del siglo XX

ROSA MORA Barcelona 8 OCT 2019 - 17:27 CEST

del siglo XX ROSA MORA Barcelona 8 OCT 2019 - 17:27 CEST Jordi Canal (izquierda) y

Jordi Canal (izquierda) y Àlex Martín Escribà, autores del ensayo 'Trets per totes bandes'. CARLES RIBAS …………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………

Cosecha roja, de Dashiell Hammett, se publicó en 1929. Ese mismo año aparecEl misterio de las siete esferas, de Agatha Christie. Las dos parten de hechos criminales, pero la primera es negra y la segunda, policíaca. ¿Qué diferencia hay? La polémica no cesa en España. Para dilucidar este y otros tema, los expertos Àlex Martín Escribà y Jordi Canal han escrito Trets per totes bandes (traducido al castellano como A quemarropa), publicados ambos por la editorial Alrevés.

El libro aborda la época clásica del género, desde los orígenes hasta la década de los setenta del siglo XX. Le seguirá un segundo volumen, a principios de 2021, que abarcará de los setenta hasta la actualidad. Trets per totes bandes es un ensayo original y sorprendente, de enorme erudición pero de lectura amena. Incluye una serie de listas de los mejores autores de diferente épocas publicadas entre 1952 y 2017; una selección de portadas que recuerdan lecturas y colecciones; una amplia bibliografía e índice onomástico.

La contribución más interesante es su doble objetivo. Lo cuenta Martín Escribà: “Se trata de llenar un vacío en el mercado editorial en lengua catalana y castellana ya que hasta ahora nunca se había publicado una historia panorámica de este género y, por otro lado, aportar un

poco de luz en el debate sobre este macrogénero que incluye subgéneros, corrientes y etiquetas, como la novela de enigma, los detectives de sillón, la policíaca metafísica, el caso de la habitación cerrada, el ladrón de guante blanco, la novela-problema, el detective hard boiled, la novela de delincuentes, la carcelaria, la psicología criminal, la procedimental, la novela de espionaje, la novela crónica, el suspense y el thriller”.

"La literatura policíaca es de consuelo: las historias acaban bien y vivimos en el mejor de los mundos posibles. Es lectura de entretenimiento: interesa quién es el asesino. En la negra, todo está perturbado, en el plano personal, económico, social…Todo crea inseguridad", sostienen los autores.

Martín Escribà (Barcelona, 1974) es profesor de literatura y lengua catalanas y codirector del Congreso de Novela y Cine Negro de la Universidad de Salamanca. Autor, entre otros trabajos, de Rafael Tasis, novel.lista policiac y de Jaume Fuster. Gènere negre sense límits. Canal (Berga, Barcelona, 1955) fue director de la biblioteca La Bòbila, la primera en España en tener un fondo negro y policíaco especializado. Creó el primer club de lectura negra y policíaca, el Premio L’H Confidencial y el fanzine del mismo nombre. Juntos publicaron La Cua de Palla: retrat en groc i negre.

El debate entre novela negra y policiaca viene de lejos, pero en los últimos tiempos ha aumentado la confusión. Lo anticipó Javier Coma (1939-2017) en 1989: “Se aprovecha reiteradamente el reconocimiento cultural de la novela negra en nuestras latitudes para etiquetar como tal un sinfín de libros que no responden a las características de aquel peculiar e importante movimiento literario”.

“La literatura policíaca es de consuelo: el crimen perturba el orden establecido y hay que volver

a la seguridad. Las historias acaban bien y vivimos en el mejor de los mundos posibles. Es un

tipo de lectura de entretenimiento. Lo que interesa es quién es el asesino. En la negra, todo está perturbado, en el plano personal, económico, social…Todo crea inseguridad. A la gente le gusta más la novela policiaca pero prefiere llamarla negra. Es más cool”. Martín Escribà es de la misma opinión: “La que gusta es la novela policíaca, sobre todo la domestic noir. En España, la novela negra se lee muy poco. Solo falta ver lo que vende un autor como Julián Ibáñez”. Y

añade: “El problema es que hay mucha creación y poca reflexión. Somos un país sin terminología concreta. Los franceses tienen claro que su género se llama polar; los italianos, giallo, los alemanes, krimi… y nosotros usamos indistintamente términos como negra

y policíaca, sin saber muy bien del todo a dónde nos lleva cada una de ellas. Aquí inventamos todo tipo de etiquetas comerciales, pero ninguna de ellas tiene ni ha tenido la más mínima consistencia”.

¿Primero surgió la novela policíaca y luego la negra? “En parte sí, pero no olvidemos que una es consecuencia de la otra. La novela negra se toma en serio las cuestiones de la polícíaca y se establece un discurso comprometido de los escritores delante de las circunstancias que les han tocado vivir”, explica Martín Escribà. Canal añade: “La negra nace en Estados Unidos, en la posguerra de la I Guerra Mundial. La primera gran novela negra es Cosecha roja, de Hammett. Va evolucionado según los acontecimientos que se producen: la ley seca y la Prohibición, la Depresión del 29, con las quiebras y despidos masivos, la gran sequía (1932- 1939), una de las grandes catástrofes ecológicas del siglo XX…”. Canal y Martín Escribà recorren cada una de las etapas de este macrogénero con ejemplos de libros y escritores.

¿Cuál sería la denominación adecuada, según los autores? “No tenemos una palabra concreta. Nos hemos acostumbrado a hablar de novela negra y policíaca. La definición más correcta sería criminal o novela de crímenes. Ya se intentó en los años ochenta. Autores como Salvador Vázquez de Parga, Javier Coma o Román Gubern reflexionaron sobre un término que uniera a las dos grandes corrientes, pero no cuajó”, explica Canal.

Entre la policíaca y la negra, los autores sitúan a Simenon. “Simenon ya es diferente de los policíacos. Utiliza claves que le acercan al mundo de la negra, como el costumbrismo, la

climatología, los espacios más cutres, la psicología de los personajes

juzga. Las grandes influencias vienen del Norte, pero Simenon introduce la gastronomía”, dice Canal. “Está tan lejos de Sherlock Holmes como de Sam Spade y además es el gran inspirador de escritores como Manuel Vázquez Montalbán, Andrea Camilleri, Jean-Claude Izzo, Petros Márkaris, Domingo Villar, Leonardo Padura y tantos otros”, opina Martín Escribà.

Maigret entiende y no

Los autores dedican un apartado a la cuestión del canon, un tema siempre controvertido: ocho listas de los mejores autores de novela policíaca y negra efectuadas entre 1952 y 2017, “con el propósito de que los lectores puedan comparar y redescubrir autores”, dice Canal. Entre las ocho, aparecen dos publicadas por españoles: la de Néstor Luján, de 1971, que incluye a escritores tan interesantes como Eça de Queirós o Friedrich Dürrenmatt, y la de Javier Coma, de 1994, con la que muchos aficionados a la novela negra estarán de acuerdo. En muchas de las otras, se incluye a escritores como Victor Hugo, Dostoievski, R. L. Stevenson, Joseph Conrad o Faulkner.

Canal y Escribà no han elaborado su propio canon. “Probablemente hubiéramos hecho listas diferentes”, dice Canal. Tienen sus escritores preferidos, todos de novela negra. Martín Escribà: David Goodis, Donald Westlake, James Crumley y Jean-Patrick Manchette. Canal:

Dashiell Hammett, Jim Thompson, David Goodis y James Ellroy.

Trets per totes bandes (el título corresponde a la traducción al catalán de una novela de Bill Pronzini) está dirigido a un público amplio. “A lectores inquietos, sobre todo. A lectores que no saben del género, a aficionados, pero también, y eso es muy importante, a especialistas”, afirma Martín Escribà. “Queríamos que fuera un libro de lectura amena, pero muy documentado con extensa bibliografía para que cualquier lector que tenga interés en un tema concreto pueda profundizar en el estado de la cuestión”.

El libro se abre con un prólogo de Claude Mesplède, reconocido especialista, director del Dictionnaire des Littératures policières, fallecido el pasado diciembre. Cita en su texto al escritor francés Claude Aveline, cuyo enunciado no debería caer en saco roto: “No hay géneros malos, solo escritores malos”.

Joan Carles Ventura | 11 d’octubre de 2019 Trets extrets dels trets Tret 1 1

Joan Carles Ventura

|

11 d’octubre de 2019

Trets extrets dels trets

Tret

1 1 m. [LC] [DE] Descàrrega d’una arma de foc. 3 2 m. [LC] Qualitat significativa, característica.

foc. 3 2 m. [LC] Qualitat significativa, característica. Alex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas

Alex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas | Foto: Manel Gimeno

Tots els escriptors i escriptores que practiquem allò que el reverenciat Raymond Chandler definia irònicament com “el simple art de matar” ens hem trobat alguna vegada enmig d’un foc creuat d’interrogants al voltant de la naturalesa i l’essència del gènere tèrbol que humilment conreem entre les nostres pàgines. Preguntes punyents disparades gairebé a boca de canó que, d’altra banda, també interessen —i molt— al conjunt dels lectors i les lectores que senten autèntica devoció per la literatura “de lladres i serenos”, com solien anomenar-la, de manera entranyable i casolana, els grans mestres nostrats Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo.

Què és la novel·la negra? Fins on arriben els seus límits i el seu abast? Quins ingredients bàsics ha d’incloure una trama per poder considerar que negreja? Quines diferències hi ha entre novel·la negra i policíaca? N’hi ha diferència realment? Pot haver-hi novel·la negra sense un crim? I sense que ningú no investigue cap delicte? Són els thrillers novel·la negra? I les històries d’espies? L’assaig Trets per totes bandes (Alrevés), obra dels experts estudiosos Àlex Martín i Jordi Artiga —probablement, dues de les persones que més sàpiguen de la matèria obscura literària al nostre país i bona part de l’estranger—, prova de resoldre aquestes qüestions i moltes més d’una manera planera i força didàctica. I ja us avance que la majoria de les seues respostes fan plena diana i resulten d’allò més útils, edificants i profitoses.

Es tracta d’una aproximació en grau de temptativa als orígens i el desenvolupament històric del gènere negre i policial que intenta assentar les bases del criteri que hauria de seguir una hipotètica crítica especialitzada —inexistent fins fa ben poc a les nostres contrades— a l’hora d’emmarcar i valorar la qualitat dels títols adscrits a aquest corrent novel·lístic. Així mateix, el seu exhaustiu tractat busca també posar els fonaments del que podrien ser uns futurs estudis culturals seriosos sobre un gènere considerat sovint menor, però que s’ocupa d’una tasca certament encomiable:

està “consagrat al Mal” —en paraules de l’existencialista Jean-Patrick Manchette—, consagrat a indagar el costat més fosc i pervers de l’ànima humana i a sondejar els seus abismes més tenebrosos i profunds.

Amb Trets per totes bandes, els neòfits, els aficionats i els entesos disposem a partir d’ara d’una completíssima eina de consulta que ens permet endinsar-nos per ordre cronològic en els misteris de la literatura de misteri i anar-hi molt més enllà: arribar fins el punt en què l’enigma deixa de ser l’element crucial de la trama i els delictes esdevenen només una mera excusa per retratar

minuciosament la societat on es cometen i denunciar les estructures que els propicien o els emparen. Resseguint-ne els seus capítols, constatarem que va ser el genial Edgar Allan Poe qui va establir les pautes del nou model narratiu a mitjan segle XIX amb el seu relat seminal “Els crims de la Rue Morgue”, descobrirem qui va ser l’autor responsable que la majoria de detectius tinguen un hobby o algun tret pintoresc, aprofundirem en les causes de l’èxit fulgurant del personatge arquetípic de Sherlock Holmes i en la figura transcendental d’Agatha Christie com a gran dama del crim, connectarem les peripècies i el tarannà dels sorruts investigadors hard-boiled —com ara els mítics Sam Spade o Philip Marlowe— amb les aventures dels westerns clàssics i el caràcter

solitari dels seus taciturns protagonistes, situarem l’afable figura del comissari Maigret del prolífic Georges Simenon com a punt d’inflexió cabdal en la historiografia del gènere, analitzarem per què

la literatura d’espies s’hauria d’incloure també en el mateix sac de la negra i criminal, i aprendrem

a distingir adequadament entre thriller i suspens. I, per si tot això no fos prou, el llibre es

complementa, a més a més, amb una preciosa selecció de reproduccions a tot color de portades d’obres clàssiques i amb un vast recull de rànquings de les millors novel·les negres de la literatura universal a criteri de diferents autors, editorials i mitjans especialitzats de tots els temps.

En definitiva, malgrat que a molts “negrots” i “negrotes” ens apassiona debatre sobre la denominació i les particularitats del gènere quasi tant com als valencians discutir sobre els ingredients ortodoxos de la paella, el que ens ofereixen Àlex Martín i Jordi Artigas amb el seu admirable i ingent treball de recerca acadèmica és una guspira de llum en la foscor: una proposta clarificadora i coherent que aconsegueix traure de dubtes a lectors, escriptors, periodistes i editors i posar una mica d’ordre enmig de l’aclaparador sidral terminològic i taxonòmic en què sovint viu sumit un gènere que, en paraules del reputat llibrer i llibreter Otto Penzler, a l’hora de ser categoritzat “no difereix molt de la pornografia, en el sentit que també resulta virtualment impossible de definir, però tothom el sap reconèixer quan el veu”. Bona lectura tingueu! I recordeu que, si aquesta guia us fa paper, hi haurà una segona part pròximament que abastarà el període comprès entre els anys 70 del segle passat i l’actualitat i que promet ser tan sucosa i letal com la primera.

Matías Néspolo | 11 d’octubre de 2019 El Maresme se pinta de negro El festival

Matías Néspolo

|

11 d’octubre de 2019

El Maresme se pinta de negro

El festival de literatura y cine Vilassar de Noir, dirigido por Marc Moreno, se consolida en su IV

edición con el lanzamiento de un premio de novela a obras de género inéditas en catalán y el

estreno de 'La estrategia del pequinés', basado en la novela homónima de Alexis Ravelo.

basado en la novela homónima de Alexis Ravelo. El escritor Alexis Ravelo. ANTONIO MORENO Si de

El escritor Alexis Ravelo. ANTONIO MORENO

Si de algo puede presumir Cataluña, y eso está fuera de todo debate o confrontación, es de su

liderazgo frente al resto del territorio en el campo de la promoción y fomento de la literatura de género, llámese ésta policíaca, delictiva, negra o, mejor, negracriminal, como quería el recordado librero de la Barceloneta, fundador de BCNegra y gran gurú del género Paco Camarasa.

Las pruebas están en los escaparates de la librerías. Sólo un botón de muestra reciente: dos expertos como Àlex Martín Escribà y Jordi Canal acaban de publicar Trets per totes bandes (Editorial Alrevés), un documentado estudio sobre los orígenes del género y hasta la década de los 70 que permite entender la variedad de subgéneros y corrientes del noir.

Pero la gran prueba de cargo está, sin duda, en la buena salud que ostentan los pequeños festivales de género, más allá de las grandes citas como Getafe, Valencia o Gijón. La cita que hasta hace poco parecía una hermana menor y bilingüe del ya musculado Tiana Negra creado por Sebastià Bennasar, que en enero de 2020 celebrará su octava edición, ha llegado a la mayoría de edad y despunta maneras.

La otra cita de género del Maresme, Vilassar de Noir, celebra los próximos días 25, 26 y 27 de octubre su cuarta edición. Y lo hace, no sólo con medio centenar de autores invitados y una veintena de editoriales implicadas, sino que incorpora una prometedora novedad. El lanzamiento de la primera edición del Premi Vilassar de Noir de Novel·la Negra para obras de género inéditas

en lengua catalana, dotado con 2.500 euros y la publicación a cargo de Llibres del Delicte. El fallo

se hará público el mismo viernes 25 de octubre tras la inauguración del festival. La iniciativa era

«un viejo sueño» de Marc Moreno, impulsor y director del encuentro, editor de Llibres del Delicte

y un reconocido autor de género a su vez. Cabe recordar que Moreno se llevó en 2017 el VIII Premi Crims de Tinta de BCNegra con su novela Temps de rates.

Y hay mucho más, porque el festival estrena, tras su inaguración, el filme La estrategia del

pequinés dirigido por Elio Quiroga, basado en la novela homónima del escritor canario Alexis Ravelo. Y ambos, director y escritor, participan de una mesa redonda. En el cartel de Vilassar Noir destacan los nombres de Laura Gomara, Jordi de Manuel, Pilar Romera, Ludmilla Lacueva, Lluís Llort, Marc Pastor, Anna Carreras, Raquel Gámez, Jordi Llobregat, Maiol de Gràcia, Tuli Márquez, Francesc Planas, Mireia Vancells, Susana Hernández o Emili Bayo, entre otros. Y eso es sólo una parte del programa, porque también la escena tiene su espacio a cargo de la compañía Tropa Teatre.

Carlos Augusto Casas | 27 d’octubre de 2019 ‘A quemarropa’: qué narices es eso de

Carlos Augusto Casas

|

27 d’octubre de 2019

‘A quemarropa’: qué narices es eso de la novela negra

‘A quemarropa’: qué narices es eso de la novela negra ¿Quién soy? ¿De dónde vengo? ¿A

¿Quién soy? ¿De dónde vengo? ¿A dónde voy? No existe un género literario con tantas dudas existenciales como el negro. Hasta en eso el noir es único. A diferencia de otros estilos literarios donde sus características y peculiaridades están claramente definidas (todo el mundo reconoce una novela histórica, por ejemplo), en el negro el asunto es mucho más difuso. ¿Basta con meter

un cadáver para que una obra sea considerada negra? ¿Si la policía no aparece en el texto, se puede

calificar a un libro como policiaco? ¿Son las novelas de espías literatura noir? Aclarar todas estas dudas es lo que intenta A quemarropa, un estudio académico y detallado sobre la época clásica

de la novela negra y policiaca, editado por Alrevés. Una de las editoriales que más está haciendo

por el género negro en España. La obra está escrita por dos auténticos especialistas en el tema:

Álex Martín, profesor de Lengua y Literatura Catalana, y además coordinador del Congreso de Novela y Cine Negro de la Universidad de Salamanca. Y Jordi Canal, que ha sido director de la Biblioteca La Bòbila, que cuenta con uno de los mayores fondos dedicados a las obras negras y policiacas. Además fue el creador del primer club de lectura de novela negra de España. La talla

de sus autores pone de manifiesto la seriedad y el rigor de esta investigación de las que harían

falta más, muchas más, para que, desde el ámbito académico, se reconozca el valor literario del

género negro que aún hoy incomprensiblemente se le niega.

El principal problema del término novela negra es que con estas dos palabras se engloban varios géneros y subgéneros literarios que poco o nada tiene que ver entre sí. ¿Es lógico que se encuentren en la misma estantería autores como Agatha Christie, David Goodis, Jim Thompson, Patricia Highsmith, Grahame Green o Ed McBain? ¿Qué son las novelas “enigma”? ¿Por qué nace y cuáles son las características de Hard Boiled? ¿Qué son las crook stories? ¿Y un thriller? ¿Cómo tiene que ser una novela para ser considerada un procedural? ¿Cuáles son las diferencias entre las corrientes norteamericana y europea?

Un libro que no solo sirve para conocer los inicios y la evolución del género (pudiendo tirarnos el

pisto frente a unas copas de todo lo que sabemos en cualquier congreso sobre novela negra) sino también para poder diferenciar entre los distintos tipos de novelas englobadas bajo este epígrafe que encontramos en las librerías. Así descubriremos cuál es la que más nos gusta.

Mi definición favorita sobre el género es de Otto Penzler y aparece en el libro: “La categoría de lo

noir no difiere mucho de lo pornográfico, en el sentido de que ambas resultan virtualmente

imposibles de definir, pero todo el mundo cree saber reconocerlas cuando las ve”.

núm. 271 | octubre de 2019

núm. 271

|

octubre de 2019

núm. 271 | octubre de 2019
“Ta q uilla inversa” Laura Alsina | 24 octubre de 2019 https://lhdigital.cat/web/digit al-h/televisio/veure-video/-

“Taquilla inversa” Laura Alsina

|

24 octubre de 2019

“Ta q uilla inversa” Laura Alsina | 24 octubre de 2019 https://lhdigital.cat/web/digit al-h/televisio/veure-video/-
“Ta q uilla inversa” Laura Alsina | 24 octubre de 2019 https://lhdigital.cat/web/digit al-h/televisio/veure-video/-

https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-

/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/14334112?fbclid=IwAR14X9FhJi7j228Ysfw_ze

MtChNaxcLkQ61B6ngap2BHua-dRmC4eLKWGz8

“Llibres, p íxels i valors” Rosa de Die g o | 18 octubre de 2019

“Llibres, píxels i valors” Rosa de Diego

|

18 octubre de 2019

Llibres, píxels i valors - Som Negra. Trets per Totes Bandes. Jordi Canal. Editorial Al Revés

Tanca la única llibreria especialitzada en literatura negra de Barcelona. Som Negra. El seu propietari, Miguel Àngel Díaz, ha afirmat emocionat "ens veurem en el proper somni. Felices lectures en negre". En un video a les xarxes el propietari de la llibreria ha lamentat que els llibres venuts no cobreixen les despeses del negoci. La llibreria ubicada al carrer Aragó de Barcelona tancarà les portes a mitjans de novembre. L'aventura va començar fa 7 anys de manera virtual, venent per Internet. Fa 2 anys es varen llançar a l'aventura d'ampliar el seu somni amb un local físic. El propietari de Som Negra ha apuntat "la cultura necessita ingressos per existir, per construir i enfortir la societat, tot i que a vegades pensem el contrari". Un desafiament a la dura lògica empresarial. Conversem amb Jordi Canal i Artigas, autor de Trets per totes bandes, un assaig que analitza l'època clàssica de la novel·la negra i policíaca. Escrit a quatre mans amb Àlex Martín Escribà i editat per Alrevés. Els dos estudiosos del gènere i compten amb un prefaci de Claude Mesplède. També editat en castellà sota el títol A quemarropa. Calia fer una història de la novel·la negra i policíaca. Un assaig que pretén ordenar un arbre genealògic de la literatura negra policial que actua com antídot contra els prejudicis de les etiquetes. Jordi Canal explica que estem davant un macrogènere amb molts subgèneres i etiquetes, corrents. Hi ha un problema terminològic d'entrada. De fet Andreu Martín recordava que quan li varen demanar una definició de novel·la negra es va avergonyir al adonar-se que no sabia definir la seva feina. La coberta i la tipografia és un homenatge a l'escriptor californià Bill Pronzini, creador del Detectiu sense nom, lector voraç de relats de misteri i col·leccionista de revistes pulp. El gènere es podria definir com un constant de trets a tort i a dret que intenten catalogar-lo. Superar el debat persistent entre escriptors i aficionats al gènere negre tampoc és fàcil per això a Trets per totes bandes ens trobem una àmplia bibliografia, informació de qualitat i un estudi que és una autòpsia del gènere fàcil de digerir. Una lectura entretinguda que es converteix en un llibre de consulta. Jordi Canal ens avança que amb Àlex Martín Escribà estan preparant el segon volum que sortirà el 2020. Jordi Canal explica que hi ha una separació clara entre gènere policíac i negre. Georges Simenon és un cas atípic, un dels autors més prolífics del gènere, creador de Maigret. El belga sap barrejar el realisme, la vessant social, el suspens, el misteri i és un cercador de la veritat. Jules Maigret és un home corrent, un antiheroi que sovint visita el lloc del crim i s'esforça per ficar-se a la pell dels delinqüents. Un sprinter de la literatura policíaca. La novel·la negra comença explicant un crim i acaba mostrant el que passa a la societat. En definitiva, Trets per totes bandes parla del suspens, del thriller, del noir, de la novel·la d'espionatge, de la non fiction novel i el moviment Nou Periodisme. Un assaig que és un bàsic, una obra didàctica, un fons d'armari. Trets per totes bandes inclou il·lustracions que serveixen per fer un salt en el temps, la reproducció de 30 cobertes antigues que provenen del fons de la Biblioteca La Bòbila.

http://www.rtve.es/alacarta/audios/llibres-pixels-i-valors/llibres-pixels-valors-som-negra-

trets-per-totes-bandes-jordi-canal-editorial-reves/5411609/