EDITS

AUTORS DELS TEXTS

Consten a cada article

CREDITS FOTOGRÀFICS
Les fotos familiars són propietat dels autors.
Les informàtiques corresponen a les webs següents: jintore.Wordpress.com,
vidamaritima.com, trasmeships.es, repositori.uji.es, elperiodicomediterraneo.com,
recuerdosdecastellon.wordpress.com, compartirconocimientos.com, spanishrai-
lways.com

ESCANEIG I RETOC DE FOTOS

Paqui Roca, Lledó Queral, J.A. Pradells
i Joan Andrés

EDICIÓ
Joan Andrés

MAQUETACIÓ I DISSENY
Lledó Queral

IMPRESSIÓ
Ximo Beltràn

COORDINACIÓ
Paquita Roca
Biblioteca bàsica de “El Pixaví”. Magdalena 2016 Número XXVIII
números publicats
biblioteca pixavinenca
 1. 1990 Receptari de cuina
2. 1991 Cançons pixavinenques de marxa
3. 1992 Roba tradicional de dona
4. 1993 Jocs populars
5. 1994 Farmaciola fàcil
6. 1995 Roba tradicional d’home
7. 1996 Balls i danses de Castelló
8. 1996 Una casa al carrer Cassola
9. 1997 Fauna marjalenca
10. 1998 Casos i coses de Castelló
11. 1999 Instruments populars
12. 2000 Cura sana
13. 2001 A vista de Pixaví
14. 2002 Parlem de la pela
15. 2003 Xuclar-se els dits
16. 2004 El test de Rotllocanyeswsky
17. 2005 Pim, pam, pum; coets
18. 2006 Anem, anem!
19. 2007 Biblioteca bàsica: recull + C.D.
20. 2008 Una vegada hi havia...
21. 2009 Arrop i talladeteeees!
22. 2010 Cabàs i llegona
23. 2011 Terres de secà
24. 2012 Venim de la mar
25. 2013 Do, Re, Mi; Fa sol ací
26. 2014 Festa—Gem
27. 2015 Arbres testimonials
28. 2016 D’ací cap allà
 8 Passeu i llegiu
Joan Andrés

10 Castelló, diligències i autobusos

Joan Peris Torner

22 Allí hi havia un autobús

Fina Irún

28 Contalles d’ahir
Fina Irún

32 La invenció de la roda: Del carro a la limusina

índex

Josep Antoni Pradells

40 Una promesa de difícil compliment

Antoni Rodrigo (Toni de cuc)

46 De viatge
Antoni Porcar

52 La línia de vapors: Castelló- Barcelona

Joan Andrés

58 La “Panderola”, una veïna més

Paquita Roca

62 Jo tenia nou anys

Josep Joan Sidro

68 Música de “La Panderola”

Joan Josep Trilles

76 La “xafa-aüeles”. Anecdotari
Paquita Roca
82 El darrer vol de “La Panderola”
La redacció

84 Toríbio
Fina Irún

90 La tartaneta
Paquita Roca –Pep Martí

96 Viatge a l’alqueria del Serradal

Vicent i Mª Jesús Queral

102 Els llargs viatges als bajocars

Joan Andrés

108 Viatges als “patos”

Vicent Queral

112 El meu primer viatge de vacances

Cisco Miralles

116 Viatjar amb caravana

Sàlvia Gomis

120 Els viatges de la “Conlloga”

Enric Sorribes

126 Navegant Ebre avall

Salva “el Mussennacitu”

134 El viatge al garroferal de Mut

Paquita Roca

140 In Memoriam Pep Bort

Joan Andrés
entreu i llegiu
Joan Andrés Sorribes

Enguany ens centrem en

un aspecte que forma part
essencial de l’essència
pixavinenca; la capacitat de
moviment i, el que és més
important encara, el desig de
moviment, aquest dinamisme
que ens resulta innat a tot
“Pixaví” que s’ho aprècie

“D’ACÍ CAP ALLÀ” hem decidit batejar
aquest nou llibret que, amb puntuali-
tat anual, apareixerà per art d’ensalm
a les vostres mans la setmana de la
Magdalena. Dins de la plena llibertat
amb que tots els participants han es-
crit els seus articles, observareu una
estranya coincidència. Tothom i tota-
dona, s’ha decantat, a l’hora de triar
el seu tema, pels petits viatges.
No us amagaré que jo m’esperava una
mostra escollida d’aquells grans viat-
ges que tots sabem que els “pixavins”
estem farts de fer. Doncs ja us dic que
si espereu açò, podeu tancar el llibret i
guardar-lo sense llegir. No trobareu ací
ningun viatge espectacular a terres so-
miades ni a destins de moda. Trobareu
per contra altra mena de viatges.
d,ací cap allà...
Però això no li traurà mèrit a cap dels
articles que venen a continuació. Veu-
reu que viatjar és un concepte molt
subtil que abasta molt més que el
concepte d’anar a veure París, Istam-
bul, la Xina o el mateix Benidorm.
En realitat parlem d’anar “D’ACÍ CAP
ALLÀ” i açò és el que reflecteixen els
nostres viatges. Viatges més bé inte-
riors, en el sentit de desplaçaments
que ens han deixat marques profun-
des a les nostres animetes infantils.
Aquelles que encara ens donen la ca-
pacitat de gaudir de tot allò de novell
que se’ns ofereix als ulls, per més que
estiga en girar el cantó.
Com que no dubto que encara con-
serveu aquesta capacitat vos convide
a passar fulla per “entrar i llegir”
9
Castelló, diligències
i autobusos
Joan Peris Torner

Al principi
van ser diligències...

Treball basat en la publicació en el Blog

"Compartir Coneixements" de Joan Peris
Torner, de 17 de juliol de 2014, que fem
servir amb el consegüent permís de l'autor,
promotor de la "Associació d'Amics del
Ferrocarril de Castelló" i del "Grup Vapor
Castelló", fundador de la" Associació Cultural
Ferrocarril de Farja "dedicada a l'explotació
d'un ferrocarril de 7.1 / 4" a Benicàssim
(Castelló). President de la "Associació
d'Amics del Ferrocarril de Castelló" i de la
"Federació d'Associacions d'Amics del Ferro-
carril de la Comunitat Valenciana" FAFCV.
Autor de la web: www.spanishrailway.com

Va ser Carles III qui va obrir el camí de
França a Cadis per València i que Flo-
ridablanca va establir en 1769 les pri-
meres diligències. Aquestes cobrien
el trajecte entre Madrid i Barcelona,
pe​​r València, els dimarts i dissabtes,
amb serveis a càrrec de la "Societat
de diligències i missatgeries de Cata-
lunya", societat que tenia la seva pa-
rada a Castelló, a la Posada del Lleó,
regida per Juan Fortis, des de la qual
partien 3 diligències diàries a València
i una a Barcelona.
Les diferents formes de viatjar, mar-
quen la trajectòria pel que fa al trans-
port públic entre localitats i capitals,
amb les seves cases de postes i posa-
des; destaquem que Castelló a finals
del segle XIX comptava amb trenta
Carretera de primer ordre (única en la Província) de València a Castelló (terme d’Almassora)
d,ací cap allà...
establiments dedicats a fondes i posa-
des. Un d'ells el Parador Reial de Sant
Agustí, al carrer Major, al costat del
convent dels Agustins, avui desapare-
gut successor d'aquell primer "Hostal
de la Plaça" situat en els terrenys que
avui ocupa el Mercat Central, pervivint
en el temps fins ser conegut com "La
Posada del Sol", compartint veïnatge
amb el "Hostal Nou". A aquestes li
segueixen les de "L'Estel" on va per-
noctar Ferran VII i del "Moro" al car-
rer d'En Mig; les de "Camarasa" a la
Plaça Major i la del "Ferrocarril" al Pla
de Tirado (Porta del Sol) i la de "Sant
Joan" al carrer Colom l'edifici va per-
durar fins a 1966.
Tots aquests establiments constituei-
xen un ampli referent dels cotxes de
11
 postes i diligències que van utilitzar els
camins carreters. Amb parades a les
diferents posades a Castelló, comuni-
cant a totes les localitats de la pro-
víncia, des de les que es coordinaven
altres serveis complementaris, com el
de Vila-real a Borriana, Nules i Onda;
d'Alcalà de Xivert a les Coves de Vin-
romà i Albocàsser; des de Vinaròs a
Alcanar i Benicarló a la Sénia, Càlig i
Morella i des Nules a la Vilavella.
A la Posada de Sant Joan, paraven les
de l'Alcora, Almassora, Borriol i Ca-
banes; a l'hostal de Sant Pere, les de
Benicàssim i Coves de Vinromà; en la
L’autobús de Soler - Castelló al Grau. Foto: Sergio Ferrer
12
Posada de l'Estrella i del Moro, les de
Borriana i Llucena; en la del "Ferrocar-
ril" les de Nules, Onda i la Vall d'Uixó.
Amb tarifes que oscil·laven en 1910 de
0,40 pts a Borriol i Benicàssim i les
2,35 pts a Coves de Vinromà. Conei-
xem que en el moment de la creació
de la diligència a Sant Mateu i Morella
al febrer de 1860, el trajecte partia del
Parador del Lleó i durava 11 hores.
Després "La Panderola"
L'establiment en 1888, del Tramvia
a Vapor d'Onda al Grau de Castelló
(La Panderola) i la seva posterior
 d,ací cap allà...

extensió en 1907 del Ferrocarril de

Vila-real al Grau de Borriana, va su-
posar un primer relleu en el sistema
de transport per diligència a les lo-
calitats servides per el tramvia. Per-
vivint amb el temps fins que el propi
tramvia va patir la competència dels
primers autobusos.
De "La Panderola" ja es parla molt i
bé en altres articles d'aquest mateix
llibre, de manera que no reincidirem
ni ens repetirem. pel Govern Civil de Castelló a Vicente
Gil Tomás.
Els primers autobusos...
D'altra banda, la "Hispano-Suïssa del
L'arribada dels primers autobusos, ini-
Maestrat" ​​(HISUMA) va iniciar el 5 de
ciada el 1909 va ser gràcies a l'interès
juny de 1909 el servei d'autobús a
del "Sindicat d'Iniciatives" .La primera
Morella.
concessió d'autobusos es va establir
entre Cabanes i Castelló, perllongada La línia del Tramvia Onda al Grau
fins a Sant Mateu atesa pel "cotxe del de Castelló i de Vila-real a Borriana
Pelejá" seguida per les establertes, a (TOGC), es va ressentir amb l'apari-
partir del 5 d'abril de 1909, gràcies ció dels primers competidors. A Bur-
als contractes de la "Companyia His- riana l'empresa "Canos i Salvador"
pano Suïssa", representada per José que donava servei de diligència en-
Ders, amb els empresaris Caçador i tre Borriana i el Grau de Borriana, va
Godes, que van inaugurar el 23 d'abril quedar sorpresa igual que "La Pan-
de 1909 la línia Castelló a Vila-real derola" per l'inici de les activitats de
i Borriana, perllongada el 3 de juny l'empresari Ernesto Cervellera, que
següent fins a la Vall d'Uixó. Aquest a partir del 24 de març de 1927 va
servei es va donar en contraposició disposar d'un autobús Ford, al qual
amb un altre de diligència autoritzat van afegir altres dos donant servei

13
 entre Borriana i el Grau de Borria-
na obligant a "Canós i Salvador" a
destinar les seus cavalleries a la línia
entre Borriana i Nules, que també
explotaven.
Al Grau de Castelló, l'empresa "Soler"
aprofità les deficiències de servei del
TOGC, accedint al Moll de Llevant i
a la Platja del Pinar, pel mateix preu
del bitllet entre Castelló i el Grau de
Castelló.
El 2 de juny de 1927, la Junta Pro-
vincial de Transports, va adjudicar a
Federico Chidoni Pizzamillo, el servei
14
d'autobús des de l'entroncament de
"Culleraires" a la carretera de Nules
a Eslida, fins a l'estació del TOGC a
Betxí, transferint els seus drets, al de-
sembre del mateix any, a la "Hispano
Fuente en Segures SA" (HIFE).
Eren temps, a l'entorn de 1927, en
què va aparèixer la febre de sol·
licituds de concessions de línies
d'autobús. Bona mostra d'això és el
concurs celebrat el 23 de maig de
1928, per a l'adjudicació d'un servei
d'autobusos entre Vila-real i Castelló,
sol·licitat per Manuel M. Suso, al qual

van concórrer les empreses d'Eze-
quiel Dávalos Masip, la d'Antonio Fu-
rió i la "Hispano Fuente en Segures,
SA" (HIFE) que s'acullen al dret de
tempteig, resultant concessionària el
30 de juny del mateix any, la socie-
tat "Cotxes de La Cort" de la família
Dávalos. Tal va ser la competència
a Borriana, que l'empresa "Cerve-
ra i Canós" va adquirir la concessió
de Cervellera, quedant com a única
competidora del TOGC.
La primera competència soferta pel
Tramvia a Vapor d'Onda al Grau de
Castelló de la Plana, va córrer a càr-
rec de la Companyia Hispano-Suïssa,
a l'aconseguir contracte per establir
el primer servei regular d'autobusos
entre Onda i Castelló el 5 abril 1909
. Aquest servei es va establir gràcies
al suport prestat pel Sindicat d'Ini-
ciatives. Des Onda, la companyia
d'autobusos "El Platano" va establir
al maig de 1935 cinc ascendents i
descendents diaris, gairebé igualant
a TOGC que mantenia llavors sis cir-
culacions diàries, aquesta empresa
va estar vinculada amb l'empresa
"El Dàtil" de la família Guarque de
Vila-real.
d,ací cap allà...
L'arribada del transport urbà ...
Mereix la nostra especial citar la tra-
jectòria professional d'un dels impul-
sors de línies d'autobusos, més lon-
geu. Ens referim a Josep Soler Soliva,
qui l'1 d'octubre de 1925, va aconse-
guir una concessió administrativa per
a explotar la línia entre Castelló i el
Grau de Castelló, sent paral·lelament,
l'impulsor a través de la "Sociedad
de Transportes de Autobuses", que
va posseir el primer servei urbà d'au-
tobusos a Castelló, sol·licitat el 3 de
gener de 1929, concebut com a pro-
longació del seu servei entre Castelló
i el Grau de Castelló. Mitjançant tres
línies:
1/ estació del TOGC fins a l'estació
del Nord.
2/ Caserna de Sant Francesc, carrer
González Chermá (Enmig), fins al
pont del Riu Sec.
3/ línia de circumval·lació, per Go-
vernador i rondes de Millars i
Magdalena
La concessió va permetre iniciar
el servei a partir de l'1 de juliol de
1929, afegint un nou servei entre la
Plaça de la Pau amb l'anomenada
15
 "ciutat Jardí" (Av Vila-real). Exigint
a l'Ajuntament la millora dels ferms
en tots els seus trajectes. Els serveis
de la companyia de Soler es van per-
llongar durant molts anys competint
amb els del TOGC, sent finalment
adquirida per "La Hispano Fuente en
Segures, SA".
El "boom" de les companyies:
També van operar altres empreses
com la "Valldeuxense" d'Antonio Furió
Agustina; "El Platano" d'Onda, que re-
alitzava el correu de Castelló a Pobla
d'Arenós i “Autobuses Mediterraneo”
(AMSA), amb orígens a Cabanes.
Amb el temps van operar en diferents
punts de la Província: La Hispano del
Cid (HICID) de Castelló, HERCA de
Sogorb, Jacinto Altaba de Morella i
Vilafranca. A la fi del segle XX, única-
ment quedaven operatives a Castelló:
Autos Mediterráneo i La Hispano del
Cid (HICID), mentre que HIFE es va
traslladar a Tortosa.
El nucli dels transports interurbans
provincials.
1.- La Hispano Fuente en Segures
S.A. (HIFE) fundada el Benassal el 30
d'abril de 1915 amb un capital soci-
al de 75.000 pts. va iniciar activitats
16
amb tres autobusos Hispano-Suïssa.
Integrant el seu consell el senyor En-
rique Monferrer com a President, Ge-
rardo Roig com a gerent i els senyors
Miralles, Poma i Vives com a vocals.
L'inici de serveis de la HIFE, va ser
conseqüència de l'activitat iniciada
mitjançant una diligència que rea-
litzava el servei des de l'estació del
Nord, a Alcalá de Xivert, fins al bal-
neari d'Aigües de Font en Segures a
Benassal, adquirint amb el temps un
primer autobús, que els va permetre
prolongar el servei fins Vilafranca i
adquirir altres dos cotxes més, fusi-
onant en 1915, els seus interessos
amb els primitius explotadors de les
diligències. Van establir amb el temps
la seva pròpia estació d'autobusos a
l'Avinguda Pérez Galdós (al costat del
Passeig de Ribalta) a Castelló, on a
part de tallers, van arribar a carrossar
els seus propis autobusos.
HIFE es va establir el 1925 a Tortosa,
en iniciar allà serveis amb localitats
del Baix Aragó, adquirint el material
i concessions de "Automoviles Albo-
càsser-Benicarló, SA", les línies de
José Soler Soliva, les d'autobusos de
La Cort i les de la "Hispano Suïssa del
Maestrat SL ". La HIFE va tenir una

Trolebús de la RTLP al Grau de Castelló, front a l’estació del Tramvia a vapor d’Onda al Grau de
Castelló. Foto Weisman
extensa projecció empresarial, man-
tenint nombroses línies a Catalunya i
en l'actualitat el seu domicili social se
situa a Barcelona.
2.- La societat "Autobusos Furió",
coneguda inicialment com "El Plata-
no" per pintar els seus vehicles de
color groc; fundada per Antoni Furió
Agustina, a l'entorn de 1920, sent el
seu fundador natural de Fanzara, on
va comptar amb una altra empresa
coneguda com "El Datil". Les dues
de tracció animal van donar servei
mitjançant diligències entre Castelló
Onda i Fanzara estesa fins Puebla de
Arenoso quan va disposar d'autobu-
sos. Una de les seves línies més em-
d,ací cap allà...
blemàtiques era la d'Onda a València,
estesa en època estival fins al Balne-
ari de Montanejos.
La seva parada a Castelló es va situar
al costat del Jutjat, al carrer Herrero,
esquena de l'actual Hotel Mindoro. La
guerra civil va dispersar el seu ma-
terial, sent recuperat amb dificultats.
La societat, constituïda oficialment
el 27 de maig de 1953, va comptar
amb un capital social de 54.000 pes-
setes representada per 85 accions de
5.000 ptes. sent els seus accionistes:
Antoni Furió Agustina, els seus fills,
Antonio i Pedro, Benjamin Salas, i els
germans Beltran Cervelló, Miquel,
Rafael i Concòrdia.
17
 Un autobús Hispano Suiza en la plaça d’Espanya, front a l’estació del Nord a Castelló, c.1912.
Foto: Tivoli. Arxiu: Miguel Diago
En l'actualitat aquesta companyia ex-
plota les línies de: Pobla d'Arenós a
Castelló, Ayódar a Castelló, Alcúdia de
Veo a Onda, Ribesalbes a Onda, Onda
a Castelló i Onda Vila-real i Hospital
de la Plana.
3.- La "Hispano del Cid" es va cons-
tituir a Castelló el 30 de maig de 1962,
per una minoria de consellers de HIFE,
en desacord amb la gestió de l'empre-
sa, comptant amb el següent consell
18
d'administració: President Ignacio Villa-
longa, Conseller Delegat Joan Barreda
i els vocals senyors Callao, Lauterio,
Colom, Sorribes, Tena i Monferrer.
Aquesta societat va mantenir per
adquisició a Hife, les línies a Almas-
sora, Eslida, Vilafranca, Vistabella,
Corts i la Betxi-València amb les se-
ues extensions. El 1965, va adquirir
Castelló-Vila real-Borriana, Borriana
a València, i Castelló a Moncofa, i

les regentades fins llavors per "Au-
tobusos Canós", les de Castelló al
Grau i Platges, adquirida el 1960 a
Soler. Annexionant, a través de la
seva filial Autotransports Col·lectius
Castellonencs (ACCSA) els drets
d'explotació de l'antic troleibús,
propietat de la Diputació Provin-
cial, i les de la concessionària del
troleibús "La Valenciana". En l'ac-
tualitat ACCSA és la concessionària
del transport urbà de Castelló. Esta
societat va ser adquirida pel grup
empresarial Coves / Mediterrània
(Autos Mediterráneo)
4.- "Autos Mediterráneo", la seva
fundació es remunta a 1917 per
José Cuevas Bellés, alcalde de Ca-
banes, prenent al seu càrrec la línia
de Vilanova d'Alcolea a Castelló per
Cabanes, Torreblanca, Orpesa i Be-
nicàssim, mantinguda inicialment
mitjançant diligències, fins que va ser
dotada d'autobusos, amb el concurs
de Vicente Cuevas Marc.
La societat "Autos Mediterráneo" es
va constituir el 17 de maig de 1927
a Cabanes figurant com a promotors
José Cuevas Bellés, José Santamaría,
Pascual Soldevila Ribes, i Domingo
d,ací cap allà...
Llobet Mateu. Iniciant serveis amb dos
autobusos Fiat de 15 i 20 Cv. explo-
tant dos serveis diaris entre Vilanova
d'Alcolea i Castelló, per Torreblanca,
Orpesa, Villes de Benicàssim i Beni-
càssim poble.
El primer consell d'administració,
format el 30 agost 1927 va estar in-
tegrat per: José Cuevas com a Pre-
sident, José Santamaria com a vice-
president, Pascual Soldevila com a
tresorer i els senyors Llobet i Torres
com a vocals, sent el secretari Eze-
quiel Dávalos.
La societat va traslladar la seva seu
a Castelló, inicialment ubicada al
carrer Compte Pestagua, on va es-
tablir cotxera i taller, als locals que
després ocuparia Bicicletes Casañ.
En el transcurs de la guerra espa-
nyola 1936-1939, va perdre gairebé
tot el seu material mòbil. Recuperat
en part, van iniciar noves activitats,
ampliant les seves instal·lacions a
la plaça de Fadrell. Alhora que van
prendre al seu càrrec altres línies a la
província de València, entre Albuixec,
Bonrepòs i Massamagrell amb la ca-
pital del Túria. Va posseir fins a 1960
la de Castelló a Vinaròs, adquirint el
19
 1964 a HIFE, les de Morella i Alca-
nyís. En l'actualitat disposa de cotxe-
res en el Caminàs, de Castelló.
El grup empresarial Cuevas / Mediter-
rani, va adquirir la societat "Hispano
del Cid". I el 2014 es va quedar amb
la concessió del controvertit "Tram"
de Castelló.
5 .- "AutosValldeuxense", compa-
nyia constituïda el 21 de novembre
de 1921, per Vicente Segarra Arago-
nés, Demetrio García i José Ramón
Porcar, va mantenir serveis con-
certats de Correus i les línies de la
Vall d'Uixó a Xilxes, Nules i Castelló,
ampliant aquest mateix any amb Les
Valls i Viver. Va adquirir la concessió
de l'empresa Macías, entre Monta-
nejos i Caudiel i entre Montanejos,
Montant i Viver.
Conclosa la guerra civil, la societat
va ampliar capital a 1.000.000 pts,
operant sota la presidència de Joan
Baptista Nabas Ribelles, al qual va
substituir el seu germà Ernest, i el
1970 la va presidir Joan Baptista
Nabas García, passat seguidament a
Salvador Nabas Orenga.
Durant molt temps va tenir la seva pa-
rada a Castelló a la Plaça del Real, al
20
costat del quiosc, traslladant la seva
parada al Passeig Ribalta, al costat de
la Creu dels Caiguts.
La societat va ampliar les seves línies
al Port de Sagunt i les Valls. Comp-
tant amb la seva línia de València
a Llíria, en l'actualitat és la tercera
societat de transport metropolità a
València. A les que afegeix la línia
Oropesa- Castelló-Terol i les de l'Alt
Palància, Sogorb a Castelló per So-
neja, i les de Vall d'Uixó per Nules i
Vila-real a Castelló.
6.- La societat "Expreso LA SE-
GORBINA" amb el seu servei de tres
viatges diaris entre València i Sogorb,
constituïda el 1946 amb un capital
social de 120.000 pessetes va pas-
sar a la propietat de HERCA SL que
va mantenir el servei Montanejos-
Sogorb-València per transferència de
Expreso La Segorbina.
Tots aquests serveis d'autobús, se-
gueixen en funcionament; algun d'ells
van coincidir amb la presència del tro-
leibús, entre el Grau de Castelló i Vila
Real. Aquest últim un servei precursor
del ram de Castelló, que tots conei-
xem i que pot ser, sens dubte, motiu
d'un altre article
d,ací cap allà...

21
allí hi havia
un autobús
FINA IRÚN REVEST

Sí, hi havia un autobús

i va ser molt important
per a una família

Corria l’any 1943, i la família esta-
va composta per uns pares i quatre
fills.
Eren aquells anys, posteriors a la
guerra civil, anys difícils.
El pare de família tenia el seu treball
a la Renfe, era Inspector de Ferrocar-
rils i Transports per carretera, però
també tenia molta il·lusió per poder
donar-los, als seus quatre fills, una
acurada educació.
Això el va esperonar a cercar idees,
a la fi en va tindre una, aconseguir
la concessió d’una línia d’autobusos
de Castelló a la Serra d’En Galceran.
i el seu empeny va donar els seus
fruits. En aquell mateix any de 1943
l’autobús, de dilluns a dissabte va
començar el seu recorregut. Eixia a
les 7 del matí de la Serra i anava ar-
replegant passatgers de tots aquells
pobles que hi estaven en la ruta que
feia. En arribar a Castelló finalitzava
el trajecte a la seua parada que es-
tava al carrer Saragossa, just davant
del bar del mateix nom. La tornada
cap a la Serra la feia a les 5 de la
vesprada.
d,ací cap allà...
Així van anar passant els anys però
també van començar a haver-hi pro-
blemes. El primer va ser que l’autobús
no tenia l’alçària reglamentaria i per
tant hi havia de solucionar el cas per
que poguera estar dintre de la legali-
tat. Però el que per als pares era un
problema es va convertir en un motiu
de diversió per als quatre fills, que per
ser encara xicotets tenien una altra
visió de la vida. El cas és que l’au-
tobús va entrar al taller i els xiquets
anaven a vore com estaven construint
un “sobre-techo”, que ells deien que
semblava un esquelet de vaixell posat
a l’inrevés. Però allò va donar resultat
perquè al remat, tapat amb planxes
d’algun material propi d’aquella èpo-
ca, l’autobús va “créixer” suficient-
ment per a poder estar dintre de la
legalitat. Però després d haver-li pro-
porcionat més altura calia donar-li una
mà de pintura pel que va ser traslladat
a un local, a la Ronda Magdalena front
d’on estava la presó. I allí també van
continuar anant els quatre germanets
perquè començaven adonar-se’n que
aquell autobús era, ja, un poc part de
la seua vida.
23
 L’autobús. Asseguts al para-xocs, a l’esquerra Félix Irún Pardo, concessionari de la línia i a la
dreta Otilio Agút, conductor de l’autobús.

L’autobús. Asseguts al para-xocs, a va anar convertint en un vell autobús

l’esquerra Félix Irún Pardo, concessi-
onari de la línia i a la dreta Otilio Agút,
conductor de l’autobús.
I van passar un grapat d’anys més i
aquell flamant autobús del principi es
que demanava una més que meres-
cuda jubilació. Calia, doncs, comprar-
ne un de nou. I va ser aleshores quan
aquells pares, iniciadors de primitiu
projecte, van pensar que era el mo-

24
 d,ací cap allà...

ment i l’hora de cedir la concessió Dos companyies hi havia interessa-

d’aquella línia regular que de dilluns a des a fer-se amb la concessió, eren
dissabte anava de la Serra En Galce- “Autos Mediterrani S.A.” i “La Hispa-
ran a Castelló i de Castelló a la Serra no Fuente En Segures” i entre elles
En Galceran. ho van solucionar de manera que

L’autobús, amb tota la família, camí d’Estivella

25
 l’any 1954 l’antiga línia de Castelló
a Serra en Galceran va passar a les
seus mans.
Aquells xiquets, fills de la família que
en 1943 va iniciar l’aventura, van plo-
rar molt la pèrdua del vell però entra-
nyable autobús que ja havia arribat a
ser una part d’ells mateixos, un més
de la família i així, amb la tristor bro-
llant pels seus ulls van començar a
recordar moments inoblidables que
hi havien viscut paral·lels a la vida
d’aquell autobús.
Al voltant dels anys 1943 a 1954
aquella família tenia per costum pas-
sar els estius a Estivella, poble de
valència proper a Sagunt, i en arribar
les vacances estivals un diumenge
l’autobús, aprofitant que era el seu
dia de descans, anava a per tota la
família, carregava amb totes es co-
ses necessàries per a passar l’estiu
i, camí d’Estivella! i que bé ho pas-
saven els xiquets cantant i fent plans
per a les vacances…
Una vegada finalitzat l’estiu, a finals
de setembre, ja estaven esperant
amb il·lusió l’arribada de l’autobús per
a tornar a casa.
26
I aquells xiquets es van fer majors i
no fa massa temps, un d’ells, tal ve-
gada en un moment d’enyor, va anar
al poble, a la Serra d’En Galceran,
per a reviure moments que encara
guardava vius al més endins dels
seus records, aquells estius d’infan-
tessa, els viatges de l’autobús car-
regat de tantes i tantes coses per a
passar l’estiu, de les excursions pels
voltants, d’aquells viatges amb son
pare i la família… I ¡ oh sorpresa!
de sobte es va trobar front al local
on “dormia” l’autobús. Allí estava, la
mateixa porta, més vella, més feta
malbé … però allí seguia. Va quedar
bocabadat, molt sorprès i el seu cos
va ser recorregut per un profund cal-
fred. En arribar a casa, de bell nou,
li ho va contar als seus germans i
els va confessar que en aquells mo-
ments viscuts, front per front amb
l’antiga cotxera, li van caure les llà-
grimes.
I ara soc jo la que tinc els ulls enter-
bolits, llagrimosos, perquè jo soc Fina
Irún, la major d’aquells quatre ger-
mans. I aquells, els que van encetar
“l’aventura” de l’autobús, van ser els
meus pares.
 d,ací cap allà...

Aquests records amb les fotografies

d’aquells temps, que encara conser-
ve, seran sempre un delectable record
que mantindre mentre visca com una
realitat entranyable que va ocórrer en
la meua infantessa

27
contalles d'a hir
FINA IRÚN REVEST

Un dia vaig tindre notícia

que els autobusos
“Mediterraneo”,
al seu inici, tenien
la parada en la cantonada
del “carrer sant Félix”
amb el “carrer conde
Pestagua”

Efectivament aixina va ser: L’empre-
sa “Mediterraneo” va iniciar els seus
primers passos amb un cotxe de ca-
valls que procedent de Cabanes tenia
la seua parada, justament, en la dita
cantonada.
Esta empresa va comprar la casa l’any
1917, casa que fins fa poc ocupava
una tenda de bicicletes i accessoris al
carrer “comte Pestagua” i va ser allí
on va començar amb els autobusos.
Un d’ells, segons em van contar, se’l
coneixia amb l’apel·latiu de “El Pajari-
to”. I perquè aquest nom?, Doncs per
dos motius, en primer lloc perquè es-
tava pintat de color groc i perquè més
a més quan el posaven en marxa feia
d,ací cap allà...
un sorollet com els que fan els parda-
lets en el seu piular. Aquest nom de
“El Pajarito” es va fer tan famós que,
més tard, el nom va ser heretat per
algun altre autobús.
La meua curiositat va anar en aug-
ment i això va fer que em proposa-
ra esbrinar alguna dada al voltant
l’assumpte. I em vaig preguntar, qui
em podria donar informació sobre el
tema? La contestació va ser ràpida: la
mateixa empresa “Mediterraneo”.
I la meua alegria i la meua sorpresa
va ser quan vaig poder esbrinar que
el conductor d’aquell popular autobús
encara vivia. I ací he de reconèixer i
Traient el cap per la finestreta Vicente Edo Pitarch.
Autobús núm. 22 d’Autos Mediterráneo, conegut
com “El Pajarito”
29
agrair que en l’empresa van ser molt
amables al donar-me el telèfon de tal
personatge.
Ell es Vicent Edo Pitarch i va nàixer el
29 d’abril de 1935.
Ràpidament vaig telefonar-li per con-
cretar una cita en què poguera infor-
mar-me de tots els dubtes que rondi-
naven pel meu cap. Així ho vam fer i
he de reconèixer que vam passar una
estona molt agradosa recordant anèc-
dotes, històries, moments passats i
vivències d’aquells ja llunyans temps.
Vicente Edo Pitarch
Però anem al tema de “El Pajarito”.
Vicent, el nostre protagonista, em va
contar que estava encertada, que en
un principi l’autobús tenia la parada
on m’havien dit, però feien gasolina a
la plaça de Fadrell, que era on tenien
el garatge. Però que més endavant
l’eixida de l’esmentat autobús es va
traslladar al carrer Saragossa, front a
què és l’edifici de correus, però que
sempre el garatge va romandre a la
plaça de Fadrell.
Em va ensenyar fotos i fins i tot va re-
galar-me’n dos en què esta ell al vo-
lant de l’autobús, (gràcies Vicent pel
teu detall de donar-me les fotos).
El temps que vaig passar xarrant amb
Vicent va ser molt agradós i aprofitat
perquè a les persones que ja tenim un
munt d’anys ens crida l’atenció qual-
sevol contalla sobre la nostra ciutat
i la seua història, però de la mateixa
manera ens sentim un poc obligats a
contar-la i deixar-la per escrit perquè
no caiga en l’oblit i la pugen conèi-
xer les generacions que ens puguen
succeir.
I des d’ací vull donar el meu agraïment
a Vicent Edo, que tan amablement es
va oferir a donar-me informació.
Tampoc no vull rematar este escrit
sense fer menció a la casa, aque-
lla que va ser tenda de bicicletes, al
carrer “conde Pestagua”, perquè co-
mentant tota aquesta història amb
l’amic Paco Fabregat em va treure
unes fotos, (que va tindre l’amabili-
tat de regalar-me’les), una d’elles era
d’un sortidor de gasolina que hi havia
i encara roman al pati de l’esmentada
casa i que em va fer pensar que al-
guna relació hi hauria amb l’empresa
“Autos Mediterraneo”, ja que la casa,
en principi, era de la mencionada em-
presa, encara que fins ara no he po-
gut constatar-ho.
L’altra foto que era d’un taulell que
testimoniava que allí hi havia una es-
cola, “l’escola de Pestagua”.
Ara la casa està tancada, tot va re-
matant-se, però al pati segueix estant
el sortidor i la rajola la què, segons
em va comentar, fins no fa massa
temps, encara anaven a visitar-la i
passaven la mà, acaronant-la, algun
d’aquells antics alumnes de l’escola
de Pestagua.
I ací es remata la història d’un “Pa-
jarito” que tan sols feia kilòmetres,
però no volava perquè tenia por que
l’agafaran a més velocitat que la per-
mesa
la invenció
de la roda
Josep Antoni Pradells i Puig

Del carro
a la limusina.
Fa molt de temps,
però molt, molt de temps,
tant de temps que encara
els homes intentaven
caçar dinosaures
a codolades...

... coses que els causava més d’un
problema ja que de no encertar i
carregar-se a l’animalet a les prime-
res, el “dino” es cabrejava i trepitja-
va el caçador frustrat com si fora un
bagot de raïm posat al trull. Doncs
bé, una vegada situats en el temps
cal dir que també en aquella èpo-
ca hi havia homes que els agradava
pensar i un d’ells, desbastant un
tros de fusta es va trobar amb una
cosa rodona que mai no hi havia
vist. I es va dir :
- I ara que faig jo amb això ?
De moment no li va saber traure cap
utilitat i aquella cosa rodona i domés la
utilitzava la xicalla per a fer-la redolar
ajudant-se amb la mà o amb un pal.
I aquell home va començar a fer tre-
ballar la closca per veure que solució
li donava. De sobte se li va encendre
una llumeneta al cervell
d,ací cap allà...
- Ja ho tinc. Com no te nom li diré:
RODA. I si li col·loque un eix aprofi-
tarà per posar-li damunt un caixó i
carrejar les coses que ara em toca
portar a l’esquena i a l’artefacte
l’anomenaré CARRETÓ.
I així és com d’aquella cosa rodona
del principi vam arribar al carretó.
Però l’home, que, pel que sembla,
era un pensador nat, va seguir pen-
sant, (tal vegada en l’actualitat ha-
guera estat nominat per a un Nobel)
i es va dir :
- I si a este carretó li afegeix una
altra roda i el faig mes gran.po-
dria portar mes carrega damunt i
seria un CARRET DE MÀ. Però si
encara el faig més gran el podia
aparellar a una haca i podria por-
tar més càrrega a més de portar-
me a mi i m’evitava caminar i fer
esforços. I li diré CARRO
33

Carret de mà
Carro
I ací comença la història del carro,
que com tots sabreu ha estat, a les
nostres contrades el recurs que més
s’ha aprofitat, per part dels llauradors,
com a mitjà de transport per anar al
camp, en ell carregava tot el que li
feia falta per a conrear les hortes o el
secà de la mateixa manera que en ell
també carregava la collita quan esta-
va a punt, per a portar-la a casa. Però
no tan sols eixe era l’aprofitament del
carro perquè en arribar l’estiu era el
carro qui portava a la família i els ac-
34
cessoris a l’alqueria per a passar els
vora tres mesos que durava l’estiueig.
Però no tots els carros eren de llaura-
dors. Hi havia carros amb una funció
específica, algú d’ells encara van po-
der ser coneguts per les generacions
que ja estan més a prop del camí de
l’omega… Són el carro del fem des-
tinat a arreplegar les deixalles que es
fan a la casa, això que en els temps
actuals posem dintre d’una bossa de
plàstic per a depositar-la, després,
en un contenidor i el carro denominat
la “perrera” municipal, que amb una
parella de d’empleats municipals, ge-
neralment un que era l’encarregat de
caçar els gossos i un acompanyant que
solia ser un guàrdia municipal, eren els
encarregats de lliurar, a la ciutat, d’es-
pècimens canins vagabunds. Estos són
els que, com avantdit he comentat, són
els que encara es poden recordar.
En canvi uns altres ni tan sols els
vam conèixer els que pentinem, ja, un
grapat de canes o ja no les pentinem
perquè no les tenim. Són els coneguts
amb els noms de carro de l’aiguader i
el carro del pixum.
Del carro de l’aiguader tinc constància
que ja existia en l’any 1905 i no era ni

més ni menys que una mena de carret
de mà amb una plataforma en què hi
havia uns forats on s’encaixaven uns
cànters plens d’aigua a la fi de re-
partir-la per les cases. A Castelló se
solien carregar a la Sèquia Major, al
carrer Governador i aproximadament
a l’altura del què avui és l’Avinguda
de la Mar i solien ser les dones que
exercien este ofici, (Fina Irún, l’any
2006, va fer un article sobre el tema
I en arribar a aquest punt no volguera
deixar de citar un carro, o millor dit
un cadell de carro, perquè era igual
als carros normals però més menut,
d,ací cap allà...
que es va publicar al diari “El Mun-
do de Castellón”, en un extra de les
Festes de la Magdalena i crec que és
interessant llegir-lo per a conèixer un
poc el tema).
L’altre carro era el carro del pixum que
es dedicava a arreplegar, en uns to-
nells, tots els residus de pixum i d’ex-
crements provinents dels “comúns”,
(comunes) o excusats que hi havia a
les cases.
com si l’hagueren reduït, condensat,
atapeït. El “motor” del carret era un
burret o burreta, (mai no vaig saber
el sexe). Era el carro de Perdiu. Per-
35
 diu era un home senzill, que vivia sol
i d’una economia podíem dir que no
massa afortunada. Tenia el seu hàbi-
tat als Mestrets, una zona, en aque-
lla època, un xic perifèrica. El bo de
Perdiu es guanyava la vida amb el seu
carret, fent encàrrecs, portant amunt i
avall tot el que els seus conciutadans
Carro de perdiu
li demanaven, a canvi d’uns minsos
emoluments. Vaja, podíem dir que una
mena d’ordinari però en petita esca-
la. Ell, el seu carret i el seu/a burret/
burreta van ser molt populars i molt
estimats per la gent del seu entorn en
aquella època. I ara he de confessar-
vos que res no sé de com va acabar la
història d’aquell popular triumvirat.
Però, va arribar un moment en què els
senyorets van pensar que també els
podien ser útils aquells carros per a
desplaçar-se d’un lloc a un altre, però
estàva clar que la seua condició no els roda, seguia pensant ! I un bon dia
permetia anar en un carro com aquells es va dir :
dels homes del camp i es van dedicar
- Bé, ara ja tinc la roda, li he donat
a introduir variants per a gaudir d’una
un ús que ha esdevingut en carre-
major comoditat i així van aparèixer les
tons, carrets de mà i fins i tot en
tartanes, berlines, tílburis, faetons i un
eixos carros tan ben acceptats,
llarg etcètera.
sobre tot pels llauradors i també
I en arribar a aquest punt he de fer pels senyorets que s’han fet tar-
un incís per a dir que aquell home- tanes, tílburis, berlines... Però; i
pensant, que va ser l’inventor de la si invente alguna coseta per a ser
36

usada com a distracció al temps
que pot servir d’exercici? Pensem,
pensem… ja està , si col·loque
una roda davant de l’altra i no al
costat i afegeix trossos de fusta
per afermar els peus i fer força,
l’invent podria córrer.
I vist el panorama, jo em pregunte?...
I com podrien pujar al velocípede?... I
també cal pensar que en cas de cau-
re… Déu n’hi do! com seria la cos-
tellada!
Posteriorment a les bicicletes els po-
sen motor i ja no cal pedalejar i apa-
reixen els velomotors, que son com
motos de cria, per a passar després a
les motos convencionals, que arriben
d,ací cap allà...
I va aparèixer el velocípede, que des-
prés es va transformar en bicicleta i
les seues variants de bicicleta de pas-
seig, de cursa i fins i tot per a anar per
la muntanya.
a créixer i transformar-se en motos de
competició i fins i tot li afegeixen una
altra roda encaixant-li un amena de
barqueta per a transformar-la en un
sidecar.
Després la cosa es va sofisticar. Apa-
reixen les presses. Les empreses, que
es fan competitives i apareix l’automò-
bil, que el que fa es canviar els cavalls
de carn i ossos per cavalls de vapor. I
37
 apareixen els cotxes fins que arribem
als que es dona per batejar com “uti-
litaris”, que cal dir que a més a més
de ser útils, el seu preu és prou asse-
quible a les butxaques d’aquells que
no tenen molt sanejats els comptes al
banc. Són el Biscuter, el Goggomòvil,
l’Isetta i el molt popular Seat-600.
38
El Seat-600 crec que ha sigut amb
el cotxe que tots, o gairebé tots, ens
hem desvirgat com a conductors, era
molt tan amanós que el podies apar-
car en qualsevol lloc i d’un consum
prou reduït, per tant va ser un cotxe
molt, però que molt, utilitzat en la
seua època.
 d,ací cap allà...

De cotxes en podíem parlar molt més cions molt concretes. Pràcticament,

però ho deixaré ací perquè crec que tan sols es fa servir en esdeveniments
qualsevol altre col·laborador ho farà especials, com poden ser casos de
en aquest llibret i també perquè ja representació, per a rebre a personat-
esta bé donar-vos la vara doncs arriba ges d‘alta rellevància, per a casoris de
un moment que m’enrotlle i em pose gent famosa, encara que de vagades
un poc pesat. Disculpeu-me. hi ha parelles que els agrada “bufar en
caldo gelat” i quan es casen els dona
Però com titulava aquest escrit “Del
per llogar un d’aquests autos que pa-
carro a la limusina” i ja us parlat del
reixen un gos salsitxa, però en versió
carro (i de moltes més coses), no vol-
automobilística, vaja, allò que en cas-
dria rematar l’escrit i acomiadar-me
tellà es diu un “perro salchicha”.
de vosaltres sense parlar-vos un xic
de la limusina. I encara que es podria parlar molt més
sobre el tema i com possiblement en
La limusina és un cotxe gran, més que
aquest llibret ja s’hauran escrit més co-
gran diguem que llarg, més encara si
ses sobre punts tractats en aquest es-
el comparem en els convencionals, el
crit, jo per la meua part considere rema-
seu origen és francès ja que se li atri-
tat el cicle anunciat al títol d’este escrit.
bueix a un carrosser nascut a la regió
de Limousín, (o Llemosi), a l’Occitània I com vaig començar amb el carro do-
francesa. Al principi es tractava d’un naré per finalitzat este escrit amb:
cotxe descobert amb habitacle per a
passatgers, amb quatre finestrelles i
un departament per al conductor que
estava aïllat dels passatgers. Poste-
riorment se li va posar una coberta i
més tard també es va cobrir la zona
del conductor. No vaig a entrar en de-
talls, (que hi ha i prou), per no esten-
La limusina
dre’m. Tan sols dir que en l’actualitat
aquest tipus de cotxe té unes utilitza-

39
dificil compliment
una promesa de
Antonio Rodrigo (Toni de Cuc)

Mirat des
de la distància,
passat ja quasi
un segle i mig,
el fet que vaig
a relatar sembla
prou insòlit.

Un vaixell que cobria la distància entre
Castelló i Barcelona, acomplint un
servei regular i transportant per igual
mercaderies i passatgers era una
realitat molt abans que es construira
el port de Castelló que, oficialment, va
nàixer en 1902.
Encara que us semble una suposició
i no una realitat un testimoni d’excep-
ció, el meu avi Salvador, va poder, en
el seu moment, donar fe de l’existèn-
cia d’aquest servei en haver segut un
dels passatgers que van viatjar en
aquest mitjà de transport entre Cas-
telló i Barcelona.
Per allò de la latitud, havia acabat
la tasca de la sega a les comarques
castellonenques mentre que des de
Lleida es demandava mà d’obra per
cobrir les necessitats d’aquella pro-
víncia tan cerealista. El meu besavi
ja havia estat contractat en anys
anteriors i aquell any va voler, com
a pare, que l’acompanyara un dels
seus fills, amb l’objecte què, passada
ja la pubertat i en etapa de creixe-
ment, observara la vida des de dins i
calibrara les possibilitats que com un
quasi-home poguera descobrir. Així
que ben abastits de corbelles, esco-
plets i soquetes, pedres d’esmolar i
d,ací cap allà...
un reduït equipatge adient per a l’es-
tiu recentment encetat, pare i fill es
varen llençar a l’aventura de recórrer
molts quilometres a la recerca d’un
treball en la sega, per buscar el pa
en la seua més elemental existència:
el blat.
Van eixir de Fondeguilla, poblet mig
amagat a la Serra d’Espadà, i van
recórrer la distancia que els separava
de Nules on van pujar al tren que els
portaria fins a Castelló. M’agradaria
endevinar el pensament del meu avi
en aquella primera sortida de l’àm-
bit familiar. Possiblement estaria una
mica espantat, oberts els ulls de l’en-
teniment a tot el que anava passant
davant la seua mirada. El tren trans-
corrent sobre el verd de La Plana i el
descobriment de la immensa mar que
quasi podia tocar amb la mà, segura-
ment el degueren trastornar un poc.
No podia ser menys.
El dimecres per la vesprada el vai-
xell havia de salpar amb pare i fill i
altres molts segadors que anaven al
mateix o semblant destí. La remor de
les onades, xocant contra l’embarca-
dor segurament el va marejar i man-
tenir expectant. El que tenia front als
seus ulls no era la seua muntanya, les
41
 seues oliveres ni els seus ametllers.
Tenia davant una superfície que can-
viava contínuament entre el verd i el
blau... aquella mar que sempre havia
imaginat, sempre misteriosa.
Van embarcar per fi i es van situar a
la coberta, tractant d’acomodar-se uns
junts als altres. El bitllet era prou eco-
nòmic. No podia ser d’altra manera si
atenem a la finalitat que es perseguia
en el viatge. El cel, obert i ample, anun-
ciava pluja. Els experimentats mariners
tranquil·litzaven els passatgers mentre
el vaixell avançava cabotejant i decan-
tant-se un poc a babord i a estribord.
Tots estaven tensos fins que el vaixell
va enfilar el seu rumb i es van quedar
més tranquils. Per fi van arribar al delta
de l’Ebre i, siga per la força de l’aigua
del riu, siga perquè el cel s’havia trans-
format en un teló de fons fosc, el vaixell
va començar a moure’s novament. Els
viatgers es van apinyar als seus reduïts
espais, prou espantats.
Per fi el cel va esclatar i la pluja abun-
dant ruixava les cobertes i xopava
als aterrits viatgers. El moviment del
vaixell va anar creixent fins arribar a
semblar un cavall esbarrat i sense ra-
mals. Les ràfegues de pluja sembla-
ven la seua crinera i el soroll del vent,
en topar-se amb les veles, era com
un udol.
La paor que segurament va sentir el
meu avi, seria tremenda. L’esglai que
li produïa la tempesta l’incitava a fer
qualsevol disbarat i s’abraçava amb
els seus propis braços, i s’apropava
al cos del seu pare buscant la seua
calor humana i la seua cara tranquil·la
de passatger ja experimentat en nom-
broses travessies.
Mirant el cel i els seus núvols, la boca
seca i la gola cascada per l’aire salo-
bre que li colpejava la cara, va alçar
els ulls al cel i, en veu alta, va pregar:
-Verge del Carme, jo us promet que
si me’n surt d’aquest embolic us por-
taré cent arroves de cera a l’altar que
teniu al calvari del meu poble. Us faig
promesa solemne. Mare de Déu, sal-
veu-me...!

42

Com totes les coses que passen en
aquest món, tot té un principi i un
final, i ja de matinada el cel es va
asserenar, l’aurora acolorava el ce-
latge, els núvols van tancar els seus
conductes de treure aigua i el sol va
aparèixer a poc a poc en la llunyania,
però bonic i amable. El malson havia
acabat. Encara que era estiu el meu
avi sentia encara el fred de la pluja als
seus ossos i no parava de tremolar.
Tots van començar a parlar. Es van
muntar tertúlies animades i ja no se
sentia la necessitat d’apropar-se uns
als altres. La primera part de l’insòlit
viatge, arribava a la fi.
Lleida va acabar amb el seu blat. Els
segadors varen cobrar el seu sou. Ha-
vien segat tot el que se’ls va encoma-
nar i recollit a les seues esquenes tot
el sol de la canícula. El retorn es va ini-
ciar. El meu avi mai em va dir si ho van
fer en vaixell o a peu. Jo m’incline per
aquesta última alternativa què de bon
segur li complauria per tal de lliurar-
se de la seua esgarrifosa estrena com
mariner. Ja al poble la vida va seguir
plàcida. A més, els guanys de Lleida
van servir per a molt més del que la
besàvia pensava. El temps va passar.
d,ací cap allà...
L’adolescent es va convertir en un jove
grandàs i molt il·lusionat. Aquella An-
tonia, de la que jo heretaria el nom, el
portava pel carrer de l’amargura. Tot
eren gests i mirades.
Per fi van regularitzar la seua situació
i les paraules d’amor es van convertir
en promeses i compromisos, en il·
lusions i en futur.
Un rosec li quedava al meu avi, així
que li va contar a la novia la promesa
feta a la Mare de Déu en una aterri-
dora nit i que encara que havien pas-
sat molts anys, no havia complit. Ella,
per tal que la no complida promesa
no danyara la seua futura felicitat, va
convèncer l’avi perquè ho consultara
amb el retor que els havia de casar
dins de poc.
El capellà va acollir amb benevolència
el problema que se li plantejava i, amb
un mig somriure, va asseverar molt
seriosament:
-Efectivament, les promeses són per
a complir-les. El fet de no fer-ho danya
la pròpia consciència. Però- i en dir
això se li va il·luminar la cara- tenint en
compte que la promesa va ser feta en
condicions extremes i la por superava
43
 qualsevol raó, podria quedar complida
amb una simbòlica ofrena a la Verge
d’un ciri gros i preciós. Però- va som-
riure obertament- la propera vegada
que fases una promesa pensa que
siga possible. Cent arroves de cera i
el seu valor podrien acabar amb la
vostra economia per a tota la vida.
Van complir sobradament el que els
va aconsellar el capellà i la seua vida
va seguir sense remordiments ni dub-
tes. Van passar els anys, vingueren
els fills, passaren dificultats però tam-
bé fruïren del que tenien. Va vindre la
guerra i, de bell nou, sobre el cap del
meu avi passaren obusos i fins i tot a
l’horta li va caure algun que altre rega-
let guerrer. Però això ja són altres fets
molt diferents al que us he contat.
Bé. El viatge del meu avi va ser el co-
mentari a la vora de la llar infinitat de
vegades. Avui en dia, encara en se-
gueix parlant-se. Això, al menys, és el
que jo tracte de fer

44
d,ací cap allà...

45
de viatge

TONI PORCAR GÓMEZ

“He corrido tanto mundo que

he viajado a tres ciudades:
Morella, el Mas de las Matas
i el Mas de los Barberanes”

Això ho cantava ma mare fa molts
anys. “Mira si he corregut terres que
estat en Alfarrassí, en Atzeneta d’Al-
baida, en el Palomar i ací”, això li ho
he sentit cantar al Botifarra i a Carles
Dènia.
Els viatges són molt interessants
quan han passat anys i te’ls conten.
El temps i la distancia els cobreixen
d’una pàtina boirosa que els fa mis-
teriosos, per això els viatges que em
contava ma mare quan jo era menut
els recorde encara ara amb tanta vi-
vacitat, és com si els haguera fet jo
mateix.
d,ací cap allà...
Mon tio Vicent, el de mas d’Alentao,
va viatjar als set anys des de Barcelo-
na a la Pelejana seguint la via del tren,
es va escapar dues vegades de sa
casa de Barcelona per vindre a viure
amb la seua mare dida, finalment es
va quedar a viure per sempre al mas.
La meua avia va viatjar de Barcelona a
Castelló quan tenia sis anys, va vindre
amb un vaixell, i la meua mare sem-
pre em contava que quan va creuar la
corrent de l’Ebre van estar a punt de
sotsobrar, per aquell temps va naufra-
gar un vaixell que feia la ruta de Bar-
celona, va naufragar al cap d’Orpesa i
47
 els de Castelló van acollir els nàufrags.
El seu germà va viatjar a Amèrica, mai
es va saber d’ell.
El meu avi va viatjar a Saragossa
acomplint la promesa que havia fet
durant la guerra, si sobrevivia aniria al
Pilar en peregrinació, i la meua mare,
en plena guerra va viatjar a Saragos-
sa per vore el seu germà ferit al front,
viatjava com podia, en camions de
soldats, en carros, a peu.
Eixos viatges contats a casa les nits
d’hivern mentre triàvem fesols m’om-
plien el cap de fantasies. Les histories
del tio Tono a la guerra del Marroc,
amb un sac de caps tallats de moro
48
per treure’ls els queixals d’or, les del
tio Sento Abril a Andalusia que ens
explicava que a les alqueries els diuen
“cortijos”. Desitjava vore món, des-
cobrir com eren altres indrets i quina
cara tenien els seus habitants.
Moguts pel desig de descobrir nous
paisatges el meu amic Jaumet i jo
vam decidir visitar Castelló, la part de
Castelló que no coneixíem, les nostres
mares ens havien marcat unes fron-
teres que no podíem creuar: l’institut,
el carrer Colón, el Descarregador i el
carrer del Mig.
Vam viatjar lluny, vam arribar a la Gui-
nea i al riu Sec amb els seus bassals

gelats a l’hivern, al Pont de Ferro, al
Tronio i al molí de Casalduch. Un dia
ens vam assabentar que al tir de co-
lom s’havia instal·lat el circ Krone, el
circ més gran del món, amb dues pis-
tes i animals salvatges, l’hipopòtam
gegant que menjava quinze arroves
de patates al dia, allà vam fer punta
els dos. Vam descobrir refugis soter-
rats, amb les seues parets humides,
la Sequiota que recorria el subsòl de
la Ronda fins l’estadi Castalia, el Va-
llàs. Vam seguir la Panderola fins la
mitja taronja.
d,ací cap allà...
Una vegada vam seguir tota la Sèquia
Major fins el Moli de la Font, un altre
dia ens vam atrevir a arribar fins la
torreta d’Alonso i el castell dels mo-
ros, un altre dia vam pujar al Desert.
Els viatges els fèiem a peu, després
amb bicicleta, i quan ens vam fer grans
en cotxe, en vaixell, en tren i en avió,
per més que això de l’avió sempre m’ha
impressionat molt a mi, mal bac no ens
pegaríem si caiguérem de tan alt.
Va aplegar un moment en que havia
viatjat pels principals pobles de la pro-
49
 víncia havia vist algunes ciutats grans
i muntanyes, fins i tot havia visitat Pa-
ris de la França, i Roma. També havia
utilitzat diversos mitjans de transport,
per terra mar i aire. Ja quasi ho te-
nia tot vist, el que em faltava per vore
m’ho podia imaginar, llegir als llibres
o mirar els documentals tan ben fets
que fan per la tele.
Fins un dia que passejant pels vol-
tants de la meua alqueria vaig vore
com Pepín “el bombero” feia esqui
aquàtic per la sèquia de la Travessera
enganxat a un cotxe. No es pot dir! Si
l’haguéreu vist a tota velocitat lliscant
per la sèquia, quina meravella, fins
que va ensopegar amb una canya que
surava a flor d’aigua i de poc li va anar
que no fera punta dalt del camí de tan
50
gran bot que va pegar. No estava tot
vist com jo hem pensava, hi havia mit-
jans de transport alternatius.
Els meus fills, que aleshores tenien
edat d’investigar, no van tardar en
construir-se una barca feta amb mar-
raixes de plàstic nugades i amb aquell
estrafolari vaixell navegaven per les
sèquies del Senillar i de la Travesse-
ra. Jo volent millorar l’invent em vaig
construir una barca amb un palet i
bidons de pintura buits, li vaig posar
una bandera i la vaig botar a la sèquia
de Vinatxell, tenia la intenció de viatjar
fluvialment per tota la marjal.
Vaig reunir tots els amics i coneguts
per estrenar la barca i Carles Beltran,
que va voler ser el primer en pujar,
 d,ací cap allà...

va naufragar al bell mig de la sèquia

mare, semblava un renoc de tan en-
fangat com va eixir de la sèquia.
Vaig arribar a la conclusió que cadas-
cú al seu ofici, de manera que vaig
reunir els diners necessaris i em vaig
comprar un kaiak, una canoa, volia
comprar-me un iot, però els diners no
arribaven a tant. Amb eixa canoa he
navegat per la mar i he pescat, també
he navegat per les sèquies. Ara el tinc
guardat, l’última vegada que el vaig
treure va ser per pujar el meu net, jo
remava i ell anava ben assegurat entre
les meues cames, tot anava bé, fèiem
intenció d’arribar a la mar, el primer
pont el vam passar bé, però el segon
pont era més baixet i jo al intentar ar-
rupir-me per no pegar-me cabotada
vaig fer voltar la canoa i avi i net dins
de l’aigua amb la canoa damunt.
Ara el meu net cada vegada que veu
la canoa diu “cau, cau”. Això m’ha fet
treure una gran conclusió, viatjar està
molt bé per als desficiosos, però qui
estiga bé que no es menege, perquè
com a casa no s’està enlloc

51
 "Castelló - Barcel ona"
la línia de vapors
JOAN ANDRÉS SORRIBES ROIG

A la vista dels temes

que han tractat algun
dels col·laboradors
del present llibret
(Antoni Rodrigo i Toni Porcar)
m’he sentit increpat
en veure que parlaven
d’un servei de “vapors”
que a principi de segle XX
tenien una línia regular
marítima entre
el Grau de Castelló
i el port de Barcelona...

...de la qual cosa jo, com penso que
la majoria dels “PIXAVINS”, no n’ha-
via tingut la més mínima notícia. Més
encara si tenim en compte que el port
de Castelló encara no existia com a
tal. M’he posat a furonejar entre la
documentació antiga i aquest n’és el
resultat:
Resulta que a una informació del pe-
riòdic “LA VANGUARDIA” datada el
dia 2 de juliol de 1912, es pot llegir
la següent notícia “Para solemnizar la
inauguración del servicio de la línea
marítima entre Castellón y Barcelo-
na por el vapor TORREBLANCA, que
acaba de adquirir la casa Tintoré, han
sido invitadas a bordo esta tarde las
autoridades y la prensa a los que se
obsequió con un espléndido lunch. El
alcalde brindó por la prosperidad del
nuevo servicio contestándole el ac-
cionista señor Cabot, haciendo votos
porque se estrechen cada día más las
relaciones entre ambas ciudades. Al
final se dieron vivas a Barcelona, a
Castellón y a España.
La casa armadora ha entregado al al-
calde 150 pesetas para los pobres y
100 al cura del Grao para el culto de
la iglesia”
d,ací cap allà...
Tres confirmacions en aquest text: la
data d’inici del servei (1 de juliol de
1912), el nom de la companyia na-
viera que estableix la línia (LÍNIA DE
VAPORES TINTORÉ) i el nom de la
nau que feia el servei (el vapor “ TOR-
REBLANCA). Amb tot açò a la mà, he
volgut aprofundir encara més i he tro-
bat moltes més coses, algunes de les
quals tindré el gust de compartir amb
vosaltres
LA LÍNIA DE VAPORS TINTORÉ (LVT):
Pel que he pogut trobar era una de
banderes de més solvència al port de
Barcelona. Sembla que fou fundada
a l’any 1852 per la família TINTORÉ
amb l’objectiu d’establir línia directa
entre el port de Barcelona i l’anglès
de Liverpool. Primer ho feu amb dos
vaixells de vela i posteriorment anà
modernitzant els vaixells, introduint el
vapor i diversificant els destins. Amb el
temps serà una de les cinc companyi-
es que es fusionaran (1917) al formar
en l’actual “COMPAÑIA TRANSMEDI-
TERRÀNEA”. Des d’aquest moment
serà aquesta companyia qui prestarà
el servei. Val a dir que amb anterioritat
a la línia amb Castelló, la LVT havia
instaurat una línia entre Barcelona
i Vinaròs amb un vapor anomenat
53
 “TINTORÉ” com demostra el bitllet
que hi donava accés.
ELS VAPORS QUE VAN SERVIR LA
LÍNIA: Dos són els noms que he po-
gut replegar del vaixells que servien la
línia Castelló-Barcelona.
Sembla que el primer que va servir
la línia va ser el “TORREBLANCA”
que ho feu entre 1912 i 1919. He vist
que les naus passaven de mà en mà
i en canviar de propietari acostuma-
ven a canviar de nom. Així, l’anome-
nat “TORREBLANCA” per la LVT i la
TRANSMEDITERRÀNEA va nàixer a
Glasgow (Escòcia, GB) en agost de
1871 amb el nom de “FAITHFUL”, va
54
ser rebatejat com a “TORREBLANCA”
quan va passar a les mans de la LVT
(1912) just per fer la línia de Caste-
lló. Al 1919 serà venut a la NAVIERA
HISPANO-ORIENTAL i farà viatges
Canàries i Orient fins al 1921. Alesho-
res passarà a mans d’uns armadors
turcs d’Istanbul amb els nom de “CO-
SOVO” i allà continuarà navegant, bé
que mal, fins que serà desballestat a
Itàlia en 1933. El “TORREBLANCA”
tenia un registre brut de 688 Tm. Amb
70.13m. d’eslora, 8.75 de mànega i
4.91 de puntal. Navegava a carbó i
podia aplegar als 11 nusos de velo-
citat.

L’altre vapor que hem trobat a la lí-
nia Castelló-Barcelona ha estat el
“A.COLA” que, si més no ocasional-
ment, feu aquest servei tal com apa-
reix a la publicitat que he pogut trobar
al “ANUARIO-GUIA DE LA PROVINCIA
DE CASTELLON” de l’any1922. Aquest
segon vapor sembla que feu el servei al
llarg de la dècada dels anys vints sota
la bandera de la “TRANSMEDITERRÀ-
NEA”. Aquest vaixell fou construït com
a “EMMA” a Middleton (GB) l’any 1867.
Primer va ser aparellat coma bergantí
(amb veles), sembla que al 1873 se li
va adaptar una nova caldera per elimi-
nar el velam a Le Havre (Fr.) Apareix
a Barcelona a l’any 1899 comprat per
d,ací cap allà...
la “NAVIERA RIUS I TORRES” que el
rebatejarà amb el nom de “GABRIEL
RIUS” per fer de correu a Fernando
Poo (Guinea Equatorial), i transports
a Alger, Marroc o Marsella. Finalment
entrarà a la flota de la “COMPAÑIA VA-
LENCIANA DE VAPORES CORREOS DE
ÀFRICA” en 1912 on adoptarà el nom
de “A.COLA”. Aquesta companyia serà
altra de les que al 1917 s’integrarà a la
“TRANSMEDITERÀNEA” i serà a partir
d’ací quan sembla que servirà la línia
de Castelló a Barcelona. Els anys 1925
i 1926 està molt present a les campa-
nyes de la Guerra del Marroc, de fet
participarà al desembarcament d’Alhu-
cemas. No sé quant de temps va fer
55
 la ruta, sols he pogut esbrinar que al
1930 el venen a una naviera de Bilbao i
al 1933 és desballestat amb el nom de
“ASUN” al mateix Bilbao. El “A.COLA”
tenia un registre brut de 807 TM. Amb
63.49m. d’eslora, 9.21m. de mànega
i 5.30 de puntal. Navegava a carbó i
podia fer 10nusos de velocitat.
Potser també tindríeu curiositat per
saber què transportaven aquells va-
pors tan atrotinats fumejant per la
Mediterrània com autèntics volcans
ambulants. Doncs també he trobat
informació al respecte:
56
El mateix diari d’abans “LA VAN-
GUARDIA”, en juliol de 1912 ens ho
explica així “..De Castellón, (entra a
puerto) el vapor  TORREBLANCA,
con 2.620 bultos, algarrobas, al-
pargatas, azulejos, tejidos, aceite,
naranjas y otros a la orden y 68 pa-
sajeros” . Com podeu observar una
càrrega molt variada que marcava
els productes de la exportació cas-
tellonenca (emigrants a Catalunya o
a França, inclosos).
També va cridar la meua atenció el
naufragi que esmenta Toni Porcar
 d,ací cap allà...

Donada la pressa d’aquesta investiga-

ció no he sabut esbrinar fins a quan
es va mantindré aquesta línia de va-
pors amb passatgers. Per les dades
que he trobat, cabria la possibilitat
que l’aparició i posterior consolidació
de ferrocarril, junt a l’obsolescència
d’aquells vells vapors decimonònics,
contribuiria a la seua eliminació.
Sembla que estaria al voltant de l’any
1930 que la línia Castelló-Barcelona
deixà de prestar servei
al seu treball. La veritat és que el
vapor “TORREBLANCA” sembla que
era un expert en salvar vaixells en
perill i nàufrags. En concret el suc-
cés que esmenta Toni podria haver
passat el 2 de juny de 1919 en-
front d’Orpesa. Hi ha notícia que en
aquell va patir un gran incendi un
bergantí anomenat “SAN TELMO”;
el “TORREBLANCA”, que navegava
prop va acudir a prestar-li l’auxili
corresponent. No he sabut si el ber-
gantí va salvar-se, no crec perquè
les notícies afirmen que el “TOR-
REBLANCA” va salvar tots els tripu-
lants del bergantí i els desembarcà,
sans i estalvis, a Castelló.

57
jo tenia nou anys...
JOSÉ JUAN SIDRO

Jo tenia nou anys acabats

de complir feia poc més
d’un mes quan, el 31 d’agost
de 1963, “La Panderola”
el tramvia a vapor, que des del
13 d’agost de 1888 funcionava
entre Castelló i el Grau...
 d,ací cap allà...

...i que, amb posterioritat i a les aca- gran importància que va tenir per una
balles del segles XIX i XX va enllaçar indústria naixent com era la taulelleria
amb Vila-real, Borriana i Onda, va o una millora en el transport envers
efectuar el seu darrer viatge, assetjat el grau dels productes agrícoles, fo-
per la competència dels troleibusos i namentalment la taronja.
autobusos d’una banda i la millora del
Nou anys en són pocs per tenir re-
transport de mercaderies per carrete-
cords clars i nets; també el fet de
ra amb camions per l’altra.
viure al barri de Sant Fèlix, a l’extrem
El fet és que, encara hui, i des de la
nord de la ciutat, lluny del centre, est i
distància són molts els testimonis que
sud, que era el territori per on circula-
recorden “el trenet” i els seus anar i
va el trenet en els seus viatges diaris,
venir per la ciutat i pobles com una
unit a que en aquells temps, la meua
autèntica festa, doncs era un trans-
família no tinguera necessitat de des-
port eminentment familiar, i tant ser-
plaçar-nos als pobles de la Plana, ha
via per anar a Onda a portar el peix
contribuït al fet que, els meus records
del Grau, com per a l’estiu despla-
de viatjar en aquell tramvia, siguen
çar-se fins la platja la gent de tota la
molt difuminats.
comarca, això sense comptar amb la

59
 Només tinc en record borrós els vi-
atges a l’estiu a la Platja, l’andana i
l’estació de la plaça de Borrull i del
Grau, el “tracatrac” dels vagons i els
banquets i seients de fusta, i sobretot
la veu de la mare que, cada vegada
que hi pujàvem repetia el mateix: “No
tragues el cap ni el braç per la finestra
que un posté te l’arrancarà”, o aquella
altra “atenció amb la carbonilla que
pot encegar-te”, juntament amb els
billets de cartró que servien per jugar
al “xavo negre” i el xiular de la màqui-
na, sempre llunyà, que el vent portava
al raval en contades ocasions.
A mesura que vaig anar fent-me gran
la Panderola va anar prenen pes a
la meua vida. Primer van ser les di-
ferents màquines exposades en pla-
60
ces dels diferents pobles, signe mut
del que va ser i aleshores ja no era,
principalment els anys en que una
composició va ocupar un lloc princi-
pal al passeig d’en Ribalta, a tocar de
“la basseta dels peixets”. Després les
cançons populars que parlaven del
tren i de la seua història, les postals
que sobretot de la Plaça de la Pau i
del carrer “de la vieta” ens recorda-
ven moments de gran importància
logística, i darrerament a través de les
diferents escenes que, recuperades
de l’oblit circulen per l’internet sobre
aquest tramvia.
I aprofitant aquest 50 aniversari vol-
dria enllaçar un d’aquests testimo-
nis. Va fer-me’l arribar un bon amic
fa uns 15 dies, circula pel youtube,
 d,ací cap allà...

són poc més de 6 minuts en els que

podem comprovar el pas del temps,
veient d’una banda diferents unitats
d’aquest tren circulant per els ter-
mes municipals de la nostra terra,
realitzat per un aficionat anglès i que
constituïx un veritable testimoni del
que va ser i suposar el tramvia de
vapor a Castelló, amb comentaris, en
anglès, però que no tenen desperdi-
ci. Si teniu una mica de temps, hui,
transport en aquests 50 anys trans-
50 anys després de la seua desapa-
correguts ha pogut tornar a omplir.
rició pot suposar per tots vosaltres,
conforme ha estat per mi, una mena b) La història vol repetir-se i, els nous
d’homenatge: http://www.youtube. dirigents s’empenyen en que una nova
com/watch?v=spNgNbZseY “Panderola” en forma de TRAM torne
a creuar Castelló. Un projecte alternatiu
Una història, la del tramvia de Castelló
de nova creació. Molts diners per elimi-
que juntament amb la implantació de
nar l’antiga i molts més ara per tornar-
l’enllumenat de gas i la urbanització
la a ficar. Fer i desfer, història del meu
del passeig Ribalta, tots tres esdeve-
poble. Quan aprendrem?
niments ocorreguts al final del s. XIX,
van contribuir a fer més gran el nos-
tre poble. I vet per on, el trenet va ser
quasi sense, per 75 anys, el símbol
del progrés a la ciutat.
I com a darrer record i homenatge
dues reflexions finals:
a) La desaparició de “La Panderola”
va deixar un buit a Castelló, Grau i po-
bles del voltant que cap altre mitjà de

61
una veïna més
la Panderola:
PAQUITA ROCA

A finals del s. XIX

es va obrir
a tota Espanya
un període de certa
tranquil·litat política
que va permetre
tirar en davant
nombroses iniciatives

(extracte de les Jornades de Cultura Popular

de la ciutat de Castelló, any 2013)

Algunes de les que van arribar a ter-
me a Castelló van ser: l’arribada de la
primera locomotora a vapor, la urba-
nització del Parc de Ribalta, la cons-
trucció de l’Hospital nou, de l’Audièn-
cia Provincial, de la Plaça de bous, de
l’Institut Ribalta o les obres al port.
En aquest context és quan naix el
projecte d’un tramvia a vapor amb
l’objectiu de potenciar la comunicació
entre alguns pobles privilegiats de la
comarca de la Plana, facilitar l’entrada
al port de Castelló de mercaderies i
afavorir la integració comarcal millo-
rant les relacions econòmiques entre
pobles veïns. El seu vertader nom va
ser tramvia a vapor d’Onda al Grau
de Castelló. No era un tren de via es-
treta sinó un tramvia perquè les seues
vies s’instal·laven sobre l’asfalt i els
convois compartien la calçada amb
la resta del trànsit. Tren o tramvia
dona igual, el poble el va anomenar
La Panderola pel seu color negre que
li donava l’aparença del coleòpter tan
freqüent a les nostres cases abans
que arribara la invasió de les “cuca-
ratxes” americanes.
Des del principi la implantació del tre-
net va ser difícil i solament la iniciativa
privada, mitjançant l’aportació de ca-
d,ací cap allà...
pital majoritàriament català el va fer
possible.
El 13 d’agost de 1888 va eixir el pri-
mer tren cap al Grau on va ser rebut
per nombrós públic i prou polítics del
moment que van lloar l’esdeveniment
en els seus parlaments. També van
actuar les bandes de música del Re-
giment de Guadalajara, de guarnició a
Castelló, i de La Lira. Va rematar la
festa un gran banquet.
Aquest primer tram de Castelló al
Grau va tindre molta acceptació entre
els castellonencs donat que era estiu
i, per un preu que ara ens sembla as-
sequible però que per a l’època no ho
era tant, (0’55 pts en primera clas-
se i 0’35 en segona) la gent podien
anar a prendre el bany i a passar el
dia a les alqueries de prop del Grau o
al pinar. Pel camí de la Mar circulava,
voreta la carretera, el trenet escam-
pant “carbonilla” i passant lleuger per
la mitja taronja, “l’Ingenio” i el camí de
la Donació.
El 31 d’Octubre de 1889 a les 11’30
va eixir el tren que uniria Castelló amb
Almassora i Vila real. En el primer tren
viatjaven les autoritats i convidats i en
el segon la banda La Lira. Arribats a
63

Almassora van pujar les autoritats al-
massorines i la seua banda de músi-
ca. En Vila real es van afegir les auto-
ritats i la banda de música del poble
i les tres bandes van amenitzar els
actes. (No sabem si la festa va aca-
bar en un altre dinarot però de segur
que sí). El 5 de Novembre de 1889
es va posar el rellotge i la campana a
l’estació de Vila real i es va donar per
conclosa la fase.
La secció Vila real- Onda no va pre-
sentar grans problemes de construc-
ció ja que el terreny era quasi pla.
Travessava el camí de Pescadors, el
camí del Cuquello i el de Passers, fins
arribar al baixador de Betxí. Després
creuava el camí de les Trencaes i del
Palmeral i arribava al baixador de Mi-
64
ralcamp a 5 Km d’Onda. A partir d’ací
la Panderola trobava al seu trajec-
te una forta pujada i per evitar-la
s’apartava de la carretera, creuava
el camí del Colador i arribava a la
població. El dia 17 d’abril de 1890
es va inaugurar oficialment la secció
i, per tant, la totalitat de la línia El
Km zero, la capçalera, es va situar
a Onda. En la inauguració d’aquesta
secció va participar el Bisbe de Tor-
tosa que va celebrar un ofici religiós
a Vila real. En arribar a Onda es van
repetir els parlaments i actes festius
d’altres ocasions amb l’actuació de
les bandes La Ondense i Artesanos
que van amenitzar el dinar ofert per
la companyia en el magatzem de
mercaderies de l’estació.
Amb aquests actes es van donar per
finalitzats els treballs de construcció
dels 31 Km de línia que separaven
Onda del Grau de Castelló.
L’acceptació de la Panderola entre
els veïns dels pobles afortunats als
que arribava va ser molt gran. En es-
pecial en els primers mesos del seu
funcionament els carrers de Castelló
es van veure plens de passatgers
que des dels pobles veïns agafaven
 d,ací cap allà...

el trenet com si d’una atracció de

fira es tractara. Fins i tot va haver
una alarma mèdica ja que es temia
que “las grandes aglomeraciones de
pasajeros” produïren problemes de
salut pública.
Aquest primer entusiasme no va ser
permanent però es va repetir en els i finalment, el 9 d’agost de 1931 la
viatges especials que la companyia companyia va renunciar a l’explotació
afegia per facilitar la concurrència a que va passar a propietat estatal.
tots els esdeveniments lúdics i reli-
Després de la guerra civil espanyola
giosos enregistrats en les poblacions
es va reprendre el servei el dia 4 de
de la línia (partits de futbol, festes
Setembre de 1940. Però l’absorció
de bous a Almassora, Vila real o
de la companyia Soler d’autobusos
Onda, etc...)
per la Hispano Fuente en Segures i la
També la línia Castelló-Grau era molt implantació dels troleibusos en 1942
utilitzada en estiu com demostren les van ser el cop final. Siga perquè La
dates de l’any 1889 en el qual es van Panderola produïa molts problemes
comptabilitzar 14.503 passatgers. en circular sobre vies urbanes i car-
reteres i ja no es considerava renta-
Ja a principis del s. XX el trànsit de
ble per al transport de mercaderies o
viatgers, que no el de mercaderies, es
perquè no hi havia voluntat política de
va veure afectat per la competència
buscar-li altres utilitats amb visió de
dels autobusos de la Hispano Suiza.
futur ni d’invertir en ella, les diferents
Per més es van incorporar millores
seccions es van anar tancant.
(1918 vagons-estafeta per al correu,
1928 automotors per a tramvies més Finalment el 30 de Juny de 1961
ràpids), era difícil competir amb l’au- l’Ajuntament de Castelló i els d’altres
tobús. La crisi es va accentuar en els pobles de la línia van aprovar la su-
anys de la primera guerra mundial en pressió total que va ser sancionada
què es van obtenir resultats negatius pel Consell de Ministres.

65
 El 31 d’Agost de 1963 a les 19’15 h.
va circular per última vegada un tren
a Onda. Anava ocupat totalment pels
membres del Centre Excursionista de
Castelló i de la revista parlada Clima,
els quals li van organitzar un sentit
acte d’acomiadament. L’últim tren
oficial des de Castelló al Grau va ei-
xir el mateix dia a les 21’30 h. Havia
prestat servei al llarg de 75 anys i
17 dies, plens de records i de sen-
timents.
Hi ha que reconèixer que en bona
part del temps del seu funcionament
va ser un element modern i precursor
en donar respostes innovadores als
problemes de mobilitat de població i
mercaderies constituint una xarxa de
transport comarcal complementària
de la xarxa de ferrocarril de via ampla
però, per damunt de tot, va ser una
veïna més que passejava els carrers
de Castelló donant-los una empremta
característica
Ara, s’ha convertit en guarniment de
places i en un motiu per compartir
vivències i transmetre el seu record
a les noves generacions. És fàcil.
La Panderola, a diferència d’altres

66
 d,ací cap allà...

temes de conversa, no genera en

ningú cap agressivitat ni és motiu de
controvèrsia.
Com deia la pancarta de la revista
Clima i el Centre excursionista el dia
de l’acomiadament: Adéu, fadrina bo-
nica, Panderola del meu cor

67
La música de la panderola.
Diferents interpretacions.
JOAN JOSEP TRILLES

Qui no ha escoltat i cantat

alguna vegada la cançoneta
de la Panderola
de José Maria Peris?
Segur que gairebé tothom.
Ha estat molt utilitzada.

(Article extret de la comunicació presentada

a les Jornades Municipals de Cultura Popu-
lar de Castelló, de l’any 2013, dedicades a
La Panderola).
 d,ací cap allà...

He estat buscant en materials propis

i en la xarxa, he trobat 25 interpre-
tacions d’aquesta cançó. –de segur
que n’hi ha més versions-, amb corals
com la Coral Polifònica Castellonense
(1979) del malaurat Juan R. Herrero,
la Coral Sant Pere del Grau o la Co-
ral Sant Marc de Xert; Paco Muñoz
(1986), Carraixet (1993) o els Llau-
radors (1980); Escola Isabel Ferrer
(2000), Banda Municipal de Castelló
(2011), Please Dreams (2011), Juanjo
Carratalà (2005)... i fins i tot, l’himne
de la Gaiata 15 “Sequiol”.
En vinils, cassets, discs compactes i
materials trets de youtube. Una mú-
sica que ha estat present en la in-
fantesa de Castelló. En la meua vida.
Aquesta és la relació d’interpretacions
que he trobat:
(adjuntem el llistat)

69
 Núm. Autor Interpretada Director Nom Any Enregistrat
1 J.M. Peris Coral Juan R. La 1979 2 de desembre de 1979
Polifónica Herrero en la Cocatedral de
Castellonense Panderola Santa María

2 J.M. Peris Coral Juan R. La 1979 2 de desembre de 1979

Polifónica Herrero en la Cocatedral de
Castellonense Panderola Santa María

3 Carraixet Cèsar Murillo Cèsar La 1993 Març 1993

Murillo
Panderola

4 (Popular) Els Llauradors La 1980

Panderola

5 Colla de Félix La 1995 Saló d’Actes del Col·legi

Dolçainers i García, Panderola Nostra Senyora de la
Tabaleters de Enrique Consolació de Castelló
Castelló Pérez, Il·lustracions Xipell i
José Yunta Carmen Doménech
So: Tuix ¬Ross

6 Manu Juanjo Metrònom en febrer de

Chabrera Carratalá 2011
(Malnom) i Héctor
Tirado

7 Juanjo Juanjo La 2005 Grabado, mezclado y

Carratalá Carratalá Panderola masterizado en los me-
ses de marzo y abril del
2005 en los estudiós de
“La Seta Azul”

8 Rafael Bel- Banda Francisco Panderola Auditori i Palau de

trán Moner Municipal de Signes Lere Congressos de Castelló
(1936) Castelló Castelló 06/11/11

70
 d,ací cap allà...

Estudi Motiu Patrocini Format Duració

Phonic S.A. Navidad/79 Bons Nadals Caja de Ahorros y Monte Vinil 2,15
de Piedad de Castellón

Phonic S.A. Navidad/79 Bons Nadals Caja de Ahorros y Monte Cassette 2,15
de Piedad de Castellón

Tabalet estudis Historia de la Música de la Especial Pàsqua Levante Cassette 2,07

Comunidad Valenciana

Dial Discos Las Cajas Rurales de Cajas Rurales de Cassette 2,29

Castellón y els Llauradors Castellón
cantan a Castelló

EGT, Alboraia Cançons de Festa Levante de Castellón Cassette 0,51

Junta de Festes de
Castelló

Metrònom

La seta azul Galania Regina Elena Llopis Tau Cerámica Disc 4,49
Gimeno Junta de Festes de Compacte
Magdalena 2005. Recull Castelló
de març

Concert Banda Municipal Ajunt. de castelló

de Castelló

71
 Núm. Autor Interpretada Director Nom Any Enregistrat
9 Alumnes Isabel La 2000
Ferrer
Panderola

10 http://www.youtube.
com/watch?v=Lxd-
Sc_AYUI

11 Els Llauradors La http://www.youtube.

Panderola com/watch?v=Wym-
bmjJ0cQ

12 Carraixet La http://www.youtube.com
/watch?v=eZGbh6feIs
Panderola &feature=related

13 Please Dreams La http://www.

Panderola youtube.com/
watch?v=6XRucQH-

14 Please Dreams La http://www.youtube.

Banda Juvenil Panderola com/watch?v=StF
de Betxí WNGTw_2M

15 Asgaya La 2010 http://www.

Panderola youtube.com/
watch?v=0RcU6XKY4S4

16 Popular Paco Muñoz La 1986

Panderola

17 La
Panderola

18 2011

19 David Reig La 2001 Adiartediciones

Delhom Panderola

72
 d,ací cap allà...

Estudi Motiu Patrocini Format Duració

Canta amb nosaltres C.P. Isabel Ferrer CD 2,19

Himne Gaiata 15 Sequiol Gaiata 15 Sequiol 2,47

Recordant Youtube 2,25

Youtube 2,09

Youtube 2,33

Youtube 2,35

Concert de Magdalena Youtube 2,43

Paco Muñoz canta per als MP Produccions 4,18

xiquets

1,58

Cançons Infantils valencianes Contraseña S.L. 2,08

Vive Tu Musica Canciones Rivera Editores 2,18

Populares Valencianas Vol.3
(Reig)

73
 Núm. Autor Interpretada Director Nom Any Enregistrat
20 José Antonio Guitarra La http://www.
Bonfil joseantoniobonfil.com/
Panderola jab/jab_cancionero.php

21 La Gossa Sorda Farem 2008 http://www.youtube.com/

saó
watch?v=MluZWyYC3Cw

22 Coral Sant Marc La http://www.youtube.com/

de Xert watch?v=tBtVlyl2Ihk
Panderola

23 Please Dreams La 2011 Clot de la Mare de Déu

de Borriana, estiu 2009
Panderola

24 Coral Polifònica Història http://www.youtube.com/

Sant Pere del de la watch?v=zvzKY4knxUI
Grau de Castelló Panderola

25 David Reig La http://www.youtube.com/

Delhom i Eduard watch?v=SmKT7RnNZMI
Panderola
Caballer

74
 d,ací cap allà...

Estudi Motiu Patrocini Format Duració

Youtube

Youtube 4,37

Youtube 1,31

Cápsulas Green Ufos Vinil 2,33

musicales

10,57

Adiartediciones Youtube 1,18

75
la "xafa-aüeles"
Anecdotari
PAQUITA ROCA

En llegir el títol
del meu article
ja us haureu adonat
que em refereixo
a La Panderola.

Si, aquell “tren que vola” de la cançó
però que més que volar era un enemic
públic dels vianants. I si ho penseu
bé, era normal que al pobre trenet li
passaren esdeveniments esgarrifosos
un dia sí i un altre també. En 1888,
quan va arribar a Castelló, la gent
del carrer no estava acostumada a
una velocitat tan impressionant i molt
menys a que un “vehicle” com aquell
no s’aturara quan anava a passar una
persona major o un grup de xicuelos
envaïa la via. La gent anava a la seua,
en aquell poble pels carrers dels qual
circulaven molts carros i bicicletes
però pocs cotxes. Així que, com que
no respectaven aquell mitjà de trans-
port tan veloç i modern, els accidents
es produïen contínuament: Carros que
d,ací cap allà...
envestien el tren, haques que s’esbar-
raven en sentir el xiular de la màquina,
xiquets que es despenjaven dels topes
dels vagons del tren en marxa...
Mireu si va ser gran l’alarma social, que
el mateix any de la inauguració ja va
dimitir el cap dels maquinistes. I més
encara, un any després va presentar la
dimissió la persona que el va substituir.
No se li va acceptar però va rebre una
forta reprimenda i els maquinistes van
ser seriosament amonestats per a que
deixaren de provocar estampides de
les cavalleries en disparar les vàlvules
de seguretat de la màquina.
En el llibret del Pixaví titulat “A vista
de Pixaví”, editat per la colla en la
Magdalena de 2001, ja us contava
77
 CORREGUDA “PER LA JOIA”?. La Panderola al seu pas front al “bunker” del “Banco de Es-
paña”. La foto, ens permet observar un detall curiós: El “trenet” i el carret semblen iniciar una
singular “correguda per la joia”

78

algunes de les anècdotes produïdes
en la vida de la Panderola, però com
que la “inmensa mayoria” de la Colla
ja estem en l’etapa de la vida en que
la memòria “vola, vola” com la Pande-
rola, us les tornaré a contar perquè de
segur que les heu oblidades.
El 28 de Desembre de 1892 el peri-
òdic “El Liberal” va publicar la noticia
que el sostre de la volta de la Sequiota
s’havia afonat pel pes del tren i l’ac-
ció de les pluges. Un vagó va quedar
soterrat sota l’escombraria i el maqui-
nista, en saltar de la màquina es va
pegar contra un pilar del telègraf i es
va trencar una ròtula. Si un fixeu en la
data us adonareu que va ser una inno-
centada, però del tot versemblant.
El mateix dia un tren va atropellar dues
persones: un borratxo que va caure
del vagó i va fer descarrilar el tren i
un home que estava estès damunt la
via i va ser mort per un altre tren que
acudia a auxiliar al primer. No sabem
si era o no broma perquè a l’hora de
suïcidar-se en aquella època s’escolli-
en mètodes molt curiosos com tirar-
se a la Panderola o a la basseta dels
peixets del Parc de Ribalta en la qual,
si no morien ofegats, moririen del tifus
produït per tragar aigua pudenta.
d,ací cap allà...
Un altre dia qualsevol un arbre de la
carretera del Grau va caure sobre la
via. Imagine que era tan freqüent que
ni es concreta la data.
En Abril de 1905, el rei Alfonso XIII vi-
sità Castelló i es traslladà al Grau en la
Panderola. A tal efecte es va habilitar un
“tramvia reial”. Tot estava eixint perfec-
te. Però mentre Sa Majestat inspeccio-
nava les instal·lacions portuàries a peu,
(menys mal) el vagó reial va descarrilar.
Cap problema!. A pols, els mariners del
Grau que ja en aquella època eren uns
homenots de força descomunal, el po-
saren altra vegada a la via i...¡ A rodar!
L’any 1906 la premsa va atacar fort la
Panderola per la mortaldat que produ-
ïa al seu pas pels carrers dels pobles.
La proposta per resoldre el problema
era molt curiosa: Els maquinistes ha-
vien de moderar la velocitat, ja que no
era suficient tocar el “pito” i calia que
un peó a peu acompanyara la mà-
quina. Tampoc va ser prou. En 1909
l’Ajuntament va ordenar que tots els
trens que passaren pel casc urbà ho
feren “a pas d’home” i fent sonar una
campana en lloc del xiulet del tren.
El dia 1 de Febrer de 1910 la Pande-
rola que eixia d’Onda anava de gom a
gom amb els soldats de la comarca
79

Accident del Tramvia a vapor (La Panderola),
amb l’autobús de Nules, en el passeig, a nivell
de la carretera de Borriana a Nules c. 1946.
Arxiu JPT
que marxaven a la guerra d’Àfrica.
En moure el tren els soldats es van
llançar contra les finestres del costat
de l’andana per així acomiadar-se dels
familiars. Però els vagons no estaven
per aguantar aquests desequilibris
i els tres últims van bolcar amb tota
la tropa dins. No sabem si van arribar
a temps d’embarcar cap a la guerra.
Millor per a ells si van fer tard.
El dia 22 de Novembre de 1911, quan
passava el tren per darrere del quar-
ter de Sant Francesc, un tren carregat
de mercaderies i passatgers, va xafar
una “tuerca de regular tamaño” que
uns xiquets atrevits havien posat a la
via per a que la Panderola l’esclafara
i la convertira en xapes per a jugar.
El tren va descarrilar. La màquina va
80
quedar feta mistos i tres vagons car-
regats de taronges i dos de garrofes
totalment destrossats. Els passatgers
es van salvar de miracle.
Sembla que la companyia que gestio-
nava el trenet no era massa rigorosa
a l’hora de vendre bitllets. Sempre en
venien molts més dels que en cabien
al tren, per la qual cosa trobar seient
era un assumpte que es resolia pel
procediment de “el qui més puga” i “a
bufetades”. Sempre viatjava més gent
als balconets que als vagons. A més,
quan no tenia prou vagons, la com-
panyia incorporava per al transport de
viatgers cotxes jardineres (o siga, sen-
se sostre). Les pulmonies per l’hivern
eren considerables, principalment
quan els viatges es feien per la nit per
assistir al bous embolats d’Onda.
L’any 1926 un jovenet de l’època va te-
nir la brillant idea de pujar i baixar contí-
nuament a la Panderola mentre aques-
ta estava en marxa. A un quilòmetre del
Grau es va despistar i es va pegar una
descomunal trompada contra un pal del
telègraf. En caure, una de les rodes del
tren li va passar sobre la mà que li va
ser amputada. Que bèstia! Encara di-
uen de la joventut d’avui en dia!.

En gener de 1920 en el trajecte en-
tre Vila real i Almassora un jove es va
permetre “ciertas licencias” amb dues
xicones que viatjaven al mateix vagó.
La resta de passatgers van protestar.
Una de les xiques es va desmaiar de
l’ensurt i l’altra, en eixir a la platafor-
ma per prendre la fresca i alleugerir el
sufoco, va caure del tren sense que
ningú se n’adonara. La van trobar
més tard per Almassora tota plena de
morats per la caiguda.
En Setembre de 1921 dos individus van
saltar des de la barana del pont sobre el
Millars als vagons d’un trenet de mer-
caderies amb la intenció d’assaltar-lo.
Mentre un tirava sacs de garrofes des
del vagó a la via, l’altre els anava arre-
plegant. La Guàrdia Civil va detindre els
“cacos garroferos” uns dies després.
d,ací cap allà...
El dia 31 d’agost de 1963 la Pandero-
la va fer el seu últim viatge. El pas del
temps l’havia deixada obsoleta. Ningú
havia tingut visió de futur per convertir-
la en un trenet turístic i les queixes no
paraven ni un sol dia. Castelló s’havia
fet gran i el trànsit era l’amo dels car-
rers. Ja no volaria més la Panderola de
Castelló a Almassora. Darrere queda-
ven tants dies de glòria i de desastres,
tants esdeveniments dels que havia
estat protagonista. No podia ser. Molts,
que havíem fet el viatge en aquells va-
gons per desplaçar-nos a l’alqueria del
Grau, a banyar-nos a les casetes de
bany de la platja o a pescar esparre-
llons a l’escullera del port, vam plorar
aquell dia. I no va ser per la “carbonilla”
que ens havia entrat als ulls
81
 El darrer vol
de la Panderola

82
d,ací cap allà...

83
 FINA IRÚN
Toribio

Crec que tots aquells

que estiguen llegint aquestes
línies estaran d’acord amb mi
que en tot poble, o ciutat,
existeixen, han existit i existiran
personatges, que per distints
motius, arriven a ser
molt populars.

I també crec, fermament, que mai no
deuen caure en l’oblit. i aquest és el
motiu que m’esperona a traure a l’ac-
tualitat a una d’aquestes persones. Ell
seu nom era “Toribio del Líbano”.
Qui va ser Toribio de Líbano?, tal ve-
gada per a molts no siga més que un
desconegut, però per a la meua ge-
neració va ser un home entranyable,
que encara que en la seua partida
de naixement apareixia amb el nom
de Miguel, va heretar el de Toribio
que era el del seu pare. Més a més
del nom, (que sempre va portar amb
orgull), també va heretar de son pare
l’empresa de carruatges de cavalls,
cosa que el va fer feliç, doncs ell era
un home que adorava els cavalls. És
per tant que ell i els seus carruatges
van arribar a ser una imatge habitual
en el paisatge urbà de Castelló.
d,ací cap allà...
Toribio anava sempre impecable, mai
no li faltava el seu “puret”, o “purot”
segons les circumstàncies i un mo-
cador nugat al coll, que en les grans
cerimònies era blanc, al temps que en
eixes ocasions també lluïa un barret
de copa alta.
L’empresa ja existia quan la guerra
civil, no sé exactament la data de la
seua fundació, ni crec que tinga mas-
sa importància ara perquè l’impor-
tant és el nostre personatge. Però si
que he de dir que als seus inicis va
estar al carrer Damunt, (ara Alloza).
Mes tard la cotxera es va traslladar al
carrer d’Enmig, exactament a la casa
que ocupa hui una coneguda casa de
mobles, entre els Quatre Cantons i el
Portal de la Puríssima.
Jo vivia enfront i encara recorde aque-
lla cotxera, que era la principal, perquè
Toribio en tenia una altra pera guardar
els carruatges que s’utilitzaven a les
grans celebracions, coneguts amb el
nom de “Landó” i que estava situada
al carrer de Gràcia, a la porta lateral
de la “Casa dels Caragols”.
Però tornem al carrer d’Enmig. La
porta de la cotxera de Toribio mai no
es tancava, romania durant les nits
85
 mig-oberta i deixava vore dos cadi- d’ells es va deixar la pistola que al dia
res de boga en les que solia pegar-se següent va haver d’anar a tornar-la el
una “becaeta” el sinyo Colau. Colau propi Toribio.
era el vigilant (“sereno”) de barri, que
Rosario, la dona de Toribio, era l’en-
arribava amb la seua pica, (“chuzo”),
carregada de rebre els encàrrecs que,
en una mà i en l’altra un gran manoll
amb tota cura, anava anotant-los a una
de claus. Colau s’asseia a una de les
pissarra, encàrrecs que el seu marit,
cadires avantdites per a fer la seua
en arribar a casa, anava fent-los per
becada, però sempre amb l’orella
rigorós ordre, de no ser que hi haguera
oberta per si s’escoltava tocar palmes
alguna urgència que en este cas pas-
a algun veí que requeria el seu servei.
sava, lògicament, a primer lloc.
De vegades els veïns anaven directa-
ment a cercar-lo, perquè era conegut El nostre personatge i els seus car-
per tot el barri que el “campament ruatges van fer treballs molt diversos.
base” de Colau era la cotxera de To- Molts dels que van viure aquella èpo-
ribio. Anecdòticament, alguna vegada ca recordaran al Dr. Alegret o al Dr.
es permetia la “llicència” de quedar- Guallar a dalt d’un carruatge, un Lan-
se dormit a dalt d’un carruatge, cer- dó cobert, de Toribio per a realitzar les
cant una postura més còmoda i més seues visites domiciliaries.
d’una vegada va ocórrer que, ben de
matí, a l’eixir Toribio per començar la
seua tasca, s’emportava a Colau per
Castelló, sense assabentar-se ni l’un
ni l’altre.
Però no sols era Colau qui es resguar-
dava, allí també ho feien els policies
que feien les seues guàrdies, encara
que estos no dormien, i em contava
un fill de Toribio, que una nit, els po-
licies, van haver d’eixir apresa per a
fer un servei i en les corregudes un Landó cobert

86

I en arribar ací acudix a la meua me-
mòria una anècdota que em va refe-
rir una neta seua i molt bona amiga
meua, Carmina de Líbano a qui sem-
pre hauré d’agrair tota la informació
que al llarg de les nostres converses,
tingudes durant el temps de nostra en-
tranyable i llarga amistat va anar do-
nant-me i que jo vaig anar emmagat-
zemant en un racó dels meus records i
que ha sigut la que en aquesta ocasió
m’ha ajudat a escriure aquestes línies.
L’anècdota és la següent: un dia, fa
d’això molts anys, quan acompanyava
al Dr.Guallar a la seua quotidiana visita
als domicilis dels seus malalts i anant
pel carrer sant Fèlix es va escoltar un
soroll, com una explosió molt forta, va
resultar ser conseqüència del primer
bombardeig a Castelló en l’època de
la guerra civil. La bomba va caure en
l’actual escola “Bisbe Climent”. El ca-
vall es va desbocar produint l’esglai
dels qui en el carruatge estaven, es-
glai que es va tornar en sorpresa al
comprovar que en arribar a davant de
la cotxera, al carrer d’Enmig, el cavall
va parar en sec. Clar està, l’animalet
ja hi havia arribat a sa casa!
També s’encarregava de portar a
“l’ambulant de Correus”, que així es
d,ací cap allà...
denominava l’empleat de Correus en-
carregat de portar les saques amb la
correspondència des de l’edifici de
correus a l’estació del ferrocarril i
d’allí a València. Una vegada complida
la seua tasca, Toribio esperava que
arribara algun tren per si de cas hi ha-
via algun passatger que requeriré els
seus serveis. Però no tan sols anava a
l’estació del Ferrocarril, també anava
a la plaça de la Pau, on tenia parada
la “Panderola” per a deixar el correu
amb destinació a Onda.
Quan hi havia correguda de braus, a la
porta de l’hotel ”Suizo” s’amuntegava
la gent per a veure eixir als “primers
espases” i a les seues quadrilles. De
sobte arribava Toribio amb el seu
elegant “landó” descobert per que
pujaren els “primers espases” que
eren seguits per les seus quadrilles a
dalt d’una “jardinera”, que així es deia
aquell carruatge descobert.
Una vegada arribats a la plaça, s’en-
dinsaven al patí de cavalls i allí espera-
ven el remat de la correguda per a por-
tar, de bell nou, als toreros a l’hotel.
Toribio també tenia el càrrec d’exer-
cir de “genet”, (això que en castellà
anomenem “alguacilillo”), que com
87
 Landó descobert Jardinera

tothom sabreu és l’encarregat, al A les Festes de la Magdalena també

principi del festeig, d’empomar la clau s’encarregava de portar a la Regina
del corral de braus, quan es llançada de les Festes i a les seues Dames a la
pel president .Aquesta circumstància Plaça de bous perquè pogueren pre-
li permetia al nostre amic veure les senciar les corregudes que es feien
corregudes sense haver de gratar-se amb motiu de les esmentades festes
la butxaca. fundacionals. En arribar a la plaça
entraven i majestuosament pegaven
Però eren temps aquells on els ca-
una volta a l’arena mentre la regina
valls no portaven “peto” i en més
i les dames rebien els aplaudiments
d’una ocasió els pobres animals ei-
del públic.
xien molt mal parats de les empen-
tes del bou, motiu pel qual hi havia
moments que es necessitaven més
cavalls. Aleshores, quan Toribio es
veia la possibilitat que qualsevol ca-
vall dels seus poguera ser candidat o
substitut de cavall de picador, s’em-
portava precipitadament de la Pla-
ça els seus carruatges per protegir
d’aquesta manera els seus estimats
cavalls. Les “festeres” camí de la Plaça de bous

88
 d,ací cap allà...

Durant les festes, també era Toribio de la meua amiga i antiga “informado-
i els seus carruatges els que s’en- ra” Carmina de Líbano
carregaven de portar a la Regina i
les Dames en el seu recorregut pels
Sectors de les Gaiates i no cal dir que
en aquestes ocasions lluïa el barret
de copa alta, el “puro” i el mocador
blanc al coll, com en les grans esde-
veniments.
Bé, a més de tot l’avantdit també els
carruatges de Toribio sempre eren
cercats per als grans esdeveniments,
per a les grans cerimònies, és a dir:
bodes, batejos o comunions...
Podria contar-vos moltes coses més,
però crec que per hui ja n’hi ha prou.
En este escrit tan sols pretenc, com
us deia a l’inici, que servisca per
que no caiguen en l’oblit situacions o
persones, en aquest cas Toribio, que
han format part de la nostra historia.
D’haver-ho aconseguit em donaria
per satisfeta i d’haver-hi contribuït a
remembrar una, encara que menuda,
no per això menys important, part
d’eixa història del nostre poble.
I si faig aquest modest recordatori és
perquè sóc de Castelló, estime les
meues coses i perquè Toribio era l’avi

89
La Tartaneta
Entrevista a PEP MarTÍ, per paqui roca

- Pep, com que el llibre

del Pixaví d’aquest any
va de viatges, he pensat que,
com que tens una tartaneta
que et vas construir tu mateix,
m’explicares algunes coses
sobre les tartanes com vehicles
de transport de persones.

- En primer lloc: Per què vas decidir
enllestir la feina de construir-te una
tartana?
-La idea va sorgir en el moment en què
Quiqueta, la nostra burreta, va passar
a formar part del meu àmbit familiar.
La il·lusió de passejar els meus netets
i donar-los l’oportunitat de conèixer
un vehicle ja quasi desaparegut em va
decidir a construir-la. Això, i les me-
ues ganes de passar-ho bé en tot el
procés de planificació i construcció ja
que la meua afició major és assolir el
repte d’anar resolvent els problemes
que se’m van presentant.
d,ací cap allà...
-Recordes alguna tartana en especi-
al de la teua infantesa?
-Recorde la tartaneta de l’Alcorí. Era
un tractant d’animals, finques i altres
coses variades que venia de l’Alcora
amb la seua tartaneta, sense vela, ti-
rada per un mul o una burreta, no ho
recorde. Com que el meu pare tenia
una taverna a la carretera d’Almasso-
ra, molts tractes es feien allí.
-Però aquest record no en seria prou
per construir un vehicle tan complex.
Com et vas apanyar?
-Els meus fills em van ajudar. Van
buscar en Internet plànols de tar-
91
 tanes i ens vam decidir per una del
segle XVIII.
-Abans de seguir m’agradaria que
definirem el que és una tartana. Jo
he buscat la definició al diccionari
i diu: Cotxe lleuger de dues rodes,
amb vela i amb seients laterals. Es-
tàs d’acord amb aquesta definició?
-Sí i no. Discrepe en el tema de la
vela ja que, com us contaré després,
he vist construir moltes tartanes i no
necessariament portaven vela. Els
elements de la vela podien estar ple-
gats i en un moment de pluja o altres
necessitats, encaixar-los en uns cai-
xetins com també ho feien els carros.
Pel demés les diferències que jo li veig
amb el carro és que és més lleuge-
ra ja que no està pensada per portar
92
mercaderies sinó persones. També
que porta seients fixes laterals per als
passatgers i frontal per al conductor,
amb un element exterior per a suport
dels peus. La suspensió també és di-
ferent de la dels carros ja que porta
ballestes i els carros no.
-Tot el que has dit fins ara no em jus-
tifica que hages portat a terme amb
èxit la construcció de la teua tartana.
Alguna cosa més hi ha, no?
-Naturalment, i és la més important.
Quan jo tenia 14 anys, allà pels anys
60, vaig entrar d’aprenent en la “car-
reteria” Hernàndez, popularment ano-
menada “Casa del Cabut”. Estava al
C/ Barrachina, a un lloc que abans
havia estat la quadra de cavalls del
tractant “Cogula”. Allí es treballava en
 d,ací cap allà...

dos seccions: la dels fusters i la dels

ferrers. Entre aquests últims estava el
ferrer oficial i els malladors, homes
bragats capaços d’emprar un mall de
5 Kg. que tombaria a terra un home
de mida i força normal. Vaig sentir dir
que en temps antic també ferraven
cavalleries però quan jo hi vaig treba-
llar es construïen molts carros, alguna
tartana i al final, per complementar, es
reparaven carrosseries de camions. -El procés de construcció era complet.
A la “carreteria” entrava la fusta i el
-De què vas ser tu aprenent?
ferro i eixia el vehicle acabat. De tot el
-Jo vaig estar primer amb els fusters
procés el que més em va impressio-
i després amb els ferrers. Cobrava 75
nar va ser la construcció de les rodes.
pts. a la setmana. De seguida es van
El primer pas era extraure d’una fusta
adonar tant el “sinyo” Emilio Ferrer, que
de carrasca els “camons”. Es tractava
era l’amo, com els propis treballadors,
d’unes peces un poc corbades d’uns
que Pepito era un jovenet amb moltes
20 cm. de llargada i uns 8 cm de
ganes d’aprendre i que no escatimava
grossor segons l’envergadura del car-
hores per aconseguir-ho. Així que tam-
ro. En una zona que tenia el sol ja pre-
poc ells van escatimar material per a
parat adientment, es formava el cercle
que jo anara provant. En els últims anys
de la roda. En segon lloc es col·locava
em vaig dedicar a la construcció de car-
al mig el cub, per on havia de passar el
rosseries i reparació de xapa de cami-
“mangó” de ferro. Portava uns forats o
ons i així és com vaig eixir d’allí al cap
“metxonets” i allí anaven els radis de
de sis anys amb l’ofici de xapista ben
la roda, que en aquell temps anome-
aprés perquè la construcció de carros
nàvem “raios”. Una vegada muntada a
es veia que no tenia molt de futur.
pressió i a terra la roda completa, calia
-Centrant-nos en els carros i les tar- posar la llanda que l’envoltava. Partint
tanes. Què et va cridar més l’atenció d’una “pletina” de ferro, a la fragua se
de tot el que vas veure? li donava la forma de circumferència

93

exacta. S’encenia després una foguera
circular de la mida de la roda, emprant
com combustible carbó i banyes o pe-
ülles d’animals, ja que amb aquest ma-
terial s’aconseguia alta temperatura,
i es donava temple al ferro; el que es
deia “temple a paquet”. Quan el ferro
prenia el color violeta, que no roig, es
retirava amb unes tenalles i es posava
al voltant de la roda de fusta. Li pega-
ven uns cops per a que entrara bé i de
seguida es banyava el ferro amb aigua
freda fent que es contraguera i es que-
dara acerat i fortament unit a la fusta.
-M’imagine que per a fer les rodes
de la teua tartaneta no vas emprar
un procediment tan complex...
Clar que no. En principi la meua tar-
taneta és totalment de ferro, ja que
per a mi és un material més fàcil de
treballar i que domine més. Per a les
rodes vaig agafar un perfil de ferro de
l’1 i vaig encomanar el treball de fer el
cercle a una empresa que comptava
94
amb maquinària adient i que, emprant
la tecnologia actual, van poder fer fà-
cilment un cercle perfecte. Després,
per no danyar l’asfalt dels carrers i
carreteres, vaig subjectar a la recalà
del ferro retalls de rodes de camió fins
cobrir-lo per complet.
-Hi ha altres diferències entre la teua
i les antigues?
-A més d’emprar ferro imitant la fusta,
la meua porta rodaments de boles i
les antigues no. També els frens són
diferents ja que vaig acoblar uns fe-
rodos que van al tambor de la roda,
mentre que els frens antics eren uns
tacs de fusta recoberts de goma que
fregaven directament el ferro de la
roda. També la il·luminació és dife-
rent: la meua no va amb farolets d’oli
sinó amb bateria.
-Tornem al temps del teu aprenen-
tatge. Quin record guardes d’aquella
gent?
-En recordar-los no puc més que
emocionar-me. Per a ells vaig ser un
vertader aprenent i ells un bons mes-
tres. Era una gent molt professional i
treballadora i entre l’amo i els treba-
lladors hi havia una convivència molt
gran. El “sinyo” Emilio Ferrer, que era

l’amo, tenia una capacitat impressio-
nant per a tots els oficis del seu taller.
Crec que els seus hereus encara con-
tinuen en l’ofici de la xapa.
-Recordes alguna anècdota de les
que et van passar o de les que vas
ser testimoni mentre treballaves
amb ells?
-Una en especial no l’he poguda obli-
dar mai i demostra el grau de respon-
sabilitat que sentien en el seu treball.
El “sinyo” Manolo Fàbrega era l’oficial
ferrer. Un dia, a mig treballar un ferro
en la farga, va anar a buscar algu-
na cosa i es va colpejar contra unes
“varilles” de ferro una de les quals li
va entrar dins d’un ull i li’l va deixar
penjant. En aquell moment passava
l’amo, el “sinyo” Emilio, i Manolo se li
va apropar per dir-li:
—Mira’m que tinc a l’ull que m’he pe-
gat amb un ferro i em fa mal”.
—Anem ràpidament a que t’ho mire
un metge —va dir l’amo esglaiat en
veure l’ull totalment fora de la conca
—Ni pensar-ho. Tinc la “fragua”
encesa i un ferro al roig. Primer he
d’acabar-ho.
I així ho va fer. L’ull el va perdre, però
sols amb un ull i les seues mans va
d,ací cap allà...
seguir sent capaç de calcular les me-
sures i les distàncies amb l’exactitud
que la seua experiència li donava.
-Gràcies Pep per compartir amb els
“pixavins” les teues vivències i la
teua experiència. Tot el que m’has
dit em fa pensar que si la catego-
ria d’aprenent existira avui en dia i
si l’actitud d’empresaris i treballa-
dors fora la que van mostrar cap a
aquell Pepito que tot ho volia apren-
dre, mots bons oficials com ho vas
ser tu, sortiren dels tallers. Però en
sembla que això és un ensenyament
que, malauradament, no hem aprés
dels temps passats.
Esperem el dia del Pregó Infantil o
de la “matxà” de Sant Antoni veure’t
amb la teua família, la teua burreta i
la tartana guarnida de matissa i flors
mentre cantes amb tota la teua veu
la cançoneta que diu del teu sentir
en eixos moments:
Jo tenia una burreta
i ara m’he fet carreter
per dur a les meues xiques
a passejar pel carrer
95
 estiuejar
a l alqueria del Serradal
VICENT I Mª JESÚS QUERAL

Tots els estius, allà cap

a principis de Juliol,
quan començava a fer calor,
els llauradors que tenien
arròs, anomenats
a

popularment “arrosseros”,
la majoria dels quals
El viatge

eren propietaris
d’alqueria, es posaven
en marxa per desenvolupar
una tasca molt important.
,

Al cara-sol de l’alqueria estava l’era,
element fonamental als voltants del
qual es desenvolupava la part més im-
portant del cultiu d’aquest cereal. Allí
s’instal·lava la trilladora per separar el
gra de la palla. El gra s’escampava a
l’era i la palla s’amuntonava, fent una
gran pallera.
Els xiqüelos teníem la missió de reple-
gar la palla i repartir-la per la pallera, i
no sabeu la picor que produeix aques-
ta faena! Quan acabava la trilladora,
corrent anàvem a la sèquia a prendre
el bany i desfer-nos de la picor.
Després venia la frenètica activitat per
tal d’assecar l’arròs i de vegades hi
d,ací cap allà...
havia corregudes quan es presentava
una tronada i calia amuntonar el gra
per a que no es banyara i poder en-
trar-lo a la cooperativa arrossera.
Faig aquesta descripció per aclarir
que l’estiu no era sols disfrutar. Tota
la família treballava, per tant es pot
qualificar l’estiu com estiuejar/tre-
ballar.
L’era era el lloc de treball, orientada al
sud per aprofitar el ventet de llevant
que corria per l’emparrat i l’alqueria
que, a més, solia tindre una gran fi-
guera per tenir molta ombra i estar
super fresquets tot l’estiu, era el lloc
on estiuejàvem.
97
 Per poder fer tot açò calia traslla- La mare preparava tota classe de
dar-nos de casa a l’alqueria, i això sí vitualles, llevat del pa, ja que el pa-
que era una gran bugada, en la que nader del forn de “la monja” passava
els nervis de la família es posaven a tots els dies.
prova. El carro era el mitjà de trans-
En vista de tot el preparament, el pare
port i allò que transportàvem era tota
deia que no tot allò no cabia, per tant
una casa sencera, i calia fer-ho en
s’instal·lava el “soto”,i encara sort que
un dia.
els ànecs ja estan a l’alqueria des del
Tot començava uns dies abans, quan mes de maig!.
el pare anava a l’estanc i feia el que
Ja teníem el carro preparat amb el
s’anomenava la saca, és a dir, una ca-
“soto” ben llarg a la part de baixa de
bassada de paquets i pastilles de ta-
manera que la panxa quasi tocava ter-
bac, paper de fumar, caixetes de mis-
ra. I començàvem a carregar! .La dis-
tos, petroli i pedres per l’encenedor.
tribució era la següent: baix al “soto”
I un encenedor de “calpissot” per els
es posaven els caixons amb les galli-
dies de vent. El pare també preparava
nes i els pollets, a més de sacs amb
un sac de garrofes per a que el cavall
creïlles i cebes i els sacs de garrofes;
estiguera ben fort.
amb això ja estava ple.
El passadís de casa feia de magat-
A dalt, a la caixa del carro, es carrega-
zem i de les habitacions es baixa-
va la nevera a la part de darrere, dreta
ven els matalassos i s’enrotllaven.
i ben nugada per a que no tombara;
La nevera l’amaníem un ratet abans
ben protegida amb una manta per evi-
per que es descongelara. Amaníem
tar que es pelara la pintura. S’anava
un sac de creïlles i cebes, les gàbies
encaixant tota la resta de gatifells, vi,
dels paissarells i de les caderneres,
llimonades etc, tenint ben en compte
una bona bossa d’alpiste, una altra
deixar els pardalets ben airejats, ja
de llavors de nap i de cànem, gabi-
que el viatge era d’hora i mitja i al-
etes buides perquè el veí ens dona-
gun any es van asfixiar. El ciclomotor
va caderneretes joves que caçava a
“Mosquito” a l’altra barana, amb una
Vistabella.
marraixa de benzina per tindre’n tot

98

l’estiu. La roba, en fardos, es posava
damunt de tot per tal de no xafar-la.
Quant el carro estava ben ple i sols
quedava un lloguet per els viatgers, es
penjaven els matalassos darrere del
carro nugats amb unes cordes.
Amb l’animal, un poc nerviós per estar
tant de rato aparat, i els pares també
per si es deixaven alguna cosa, es re-
sava un Parenostre per que tinguérem
bon viatge i començava el camí cap al
Serradal, els fills majors amb les bici-
cletes i la resta dalt el carro.
Fins eixir de Castelló, el pare portava
l’haca del morro pera que no s’es-
d,ací cap allà...
pantara dels cotxes, i en començar
l’avinguda del Lledó ja pujava al carro.
Anàvem avançant camí la Plana avall
i a l’altura de Lledó, de sobte la mare
feia callar a tots dient: Silenciiiii! I en
un to solemne deia: “En cualquier
tribulación que en este mundo tenga-
mos, vuestro favor imploramos Virgen
Santa del Lledó” ,i afegia “tooooots,
una salve a la Mare de Déu del Lledó”,
i tornava a dir ben alt “Dios te salve
reina y madre de ………….” Per tal
que el viatge es fera més curt, i quan
les criatures s’avorrien de tant de sac-
só pels clots i el llarg viatge, la mare
deia: “Ala! tots a resar el rosari!” i així
99
 passava el viatge, canviant el paisatge
tal com ens arrimàvem a la fi del camí
la Plana fins aplegar a la taberna de les
Tres Banderes. A partir d’allí, tot canvi-
ava, es tornava com una terra diferent,
ja no hi havia quasi arbres. Vorejàvem
l’aeroport amb alguna avioneta. Tot era
arròs espigat, l’olor del fang i l’alegria
d’arribar a l’alqueria i dormir al camp,
de retrobar-se amb els amics.
Prop de migdia arribàvem al nostre
destí .Els joves ajudàvem un poc a
descarregar i en eixe moment comen-
çaven les vacances, que no eren com
ara, sinó que ens esperava ajudar
amb les feines de l’arròs, com dèiem
abans.
Una vegada recollit l’arròs, allà cap a
primers de setembre, i amb la collita
de les garrofes esperant-nos, tornà-
vem a casa per començar a reco-
llir-les pera que no se les enduguera
l’aigua d’alguna tronada, cosa que en
eixa època, com sabem, era molt a
sovint.
La meua germana menuda també té
il·lusió en col·laborar en aquest relat
del viatge que fèiem tots els estius,
contant la seua vivència, que segueix
a continuació.
100
Me’n recorde que tots els anys, al prin-
cipi de l’estiu, una veïna molt senyoreta
ella, s’assomava a la porta falsa de ma
casa en la que posàvem una porta de
tela mosquitera, pera que correguera
la fresqueta i cridava: “Tonica, que no
os vais de veraneo?” “Mare de Déu!!!!
De veraneo diu”…Això nostre era anar
a l’alqueria del Serradal a treballar l’ar-
ròs, tot i que era cert que allí ens ho
passàvem molt bé.
La pitjor part era el trasllat. Mare, quin
dia de caos!!! Difícil d’oblidar el viatge
en carro cap a l’alqueria de l’arrós,
com l’anomenàvem.
Mon pare, que generalment era un
home tranquil, que mai deia una pa-
raula més alta que una altra, eixe dia
perdia els nervis (i ara m’adone que
amb raó) perquè la faena era seua per
carregar i fer lloc al carro a la mitja
casa que ens endúiem darrere, fins i
tot les coques de tomata i la malfeta
que ma mare havia fet al forn.
I ala, una vegada carregat el carro co-
mençava el viatge amb l’haca “Care-
to” i en la no poc estimable ajuda del
gos “Morito” que feia tal força que pa-
reixia que s’ofegava, el pobre, de tant
d’estirar cap endavant. No m’estranya
 d,ací cap allà...

que mon pare portara el poal darrere

per a donar-los aigua en els abeura-
dors del camí. Poalades d’aigua que
ben guanyades les tenien ,els dos.
També recorde una vegada que l’ha-
ca es va esbarrar i allò va anar tot a
una!!! Ma mare va fer punta damunt
de l’haca i milacre va ser que no va
passar un bon esglai. Després de
l’odissea del viatge, no s’acabava tot
ací, perquè ens faltava encara trobar-
nos l’alqueria deshabitada tot l’any i
descarregar i distribuir-ho tot.
Després ben bé que ens anava menjar-
nos les coques que la mare havia fet!.
I encara ens pareix avui en dia una
bugada anar-nos-en a estiuejar.
La tornada era com l’anada, amb els
mateixos rituals però més trista per-
què ens esperava l’escola, la nostàlgia
de la tardor i el fred de l’hivern

101
Els llargs viatges
als bajocars
Joan Andrés Sorribes

Uns dels meus viatges

més iniciàtics tenien
per escenaris les terres
que ocupaven el vell secà
de les terres altes
de La Plana.

Per alguna raó que no bé al cas expli-
car (no toca avui avorrir-vos amb detalls
tècnics sobre pous i sèquies) als llaura-
dors els va agafar la dèria d’arrabassar
oliveres i garroferals per tal de transfor-
mar el secà en regadiu i replantar les
terres noves amb tarongers. El fet fou
que, per fer rentables aquelles terres
noves, van decidir (amb estranya una-
nimitat) plantar bajoques als fraus que
quedaven entre les infinites fileres de
tarongerets de cria.
Estem parlant de finals dels anys
cinquanta i la dècada dels seixanta.
Val a dir que no eren els propietaris
qui habitualment plantaven els bajo-
cars, sinó que llogaven les terres a
intermediaris que es comprometien a
deixar lliure la finca quan acabara la
collita procurant que les llegums, les
d,ací cap allà...
arrels de les quals eren molt riques
en nitrogen, afavoriren el creixement
ràpid dels plantons. Aquesta política
va generar una espècie agrària, gai-
rebé mafiosa que controlava tot el
negoci del lloguer de terres i la gestió
comercial de les bajoques. Al capda-
vall el negoci va anar concentrant-se
en poques mans que acabaren creant
grans fortunes (“Pantaló” a Castelló o
“El Talero” a Almassora)
Dibuixat aquest paisatge, ara bé quan
entrem els vaquers com a element vi-
tal i imprescindible en aquest organi-
grama econòmic. Resulta que, sobre
tot a l’estiu, els bajocar començaven
a enrojar-se i açò sembla que era
molt fotut perquè amb gran facilitat
s’encomanava als tarongerets de cria
i urgia arrancar el bajocar abans que
103
 la malaltia no s’estenguera i allà que
anàvem els vaquers, en plan caravana
de l’oest, a salvar els tarongers de la
maleïda plaga.
Fou “El Talero” qui ens va introduir en
aquest cercle tancat i exclusiu. L’ho-
me sembla que controlava una bona
part dels bajocars del terme d’Almas-
sora (entre Santa Quiteria i el terme
d’Onda) i d’altres a la part de Vila Real
(la part que ocupa actualment Porce-
lanosa). Va ser ell que va contactar
amb nosaltres:
-Necessito que vingueu demà mateix
a arrancar un bajocar que se m’ha
enrojat.
No recordo perquè va vindre a no-
saltres; potser fora pel fet de que al
Grup del Carme on jo vivia aleshores,
de les vint vivendes que hi havia cinc
érem vaquers. El fet fou que allò era
feina per més d’un i l’home va dir que
per diners no seria, que li llevarem
aquell cony de bajocar d’allà abans no
li pertocarà replantar tota la finca de
tarongers.
No sé el que ens va pagar “el Talero”
en rematar la feina, però el que si que
sé és que la cosa va bastar i sobrar
per fer una festa per a les cinc famíli-
104
es. El cas fou que l’home ja no va bus-
car ningú més per fer-li aquella feina;
fins i tot ens pagava per anar-hi.
I és que el viatge tenia lo seu. Per si
no ho sabeu, les vaques s’havien de
munyir, netejar i alimentar dos vega-
des al dia, i després cal aviar la llet
(repartir-la o entrar-la a la Coopera-
tiva). És entre els dos espais que el
vaquer aparella l’haca i surt pel terme
per omplir el carro amb la brossa que
puga replegar, amb permís o sense
permís (les vaques mengen dos vega-
des al dia i molts no teníem terra prò-
pia). No sempre anàvem els cinc a la
bajoquera però, com a poc, n’anàvem
tres o quatre.
Matinàvem una horeta més i procu-
ràvem estar a les vuit del matí amb
l’haca aparellada i carro enganxat. El
camí, anàrem on anàrem, feia com a
poc un parell d’hores al anar (algun
ratet trotàvem) i mitja hora més al tor-
nar (carregats no trotava cap haca per
més que fora de vaquero). Allà que te
veus els tres carros en caravana, qua-
dra de la Salera endavant, en direcció
a Santa Quiteria (aquest itinerari era
fixe tant si anàvem a Vila Real com a
Almassora).

Si anàvem al Terme d’Almassora, en
Santa Quitèria tiràvem amunt, amunt,
per vora del riu Millars (que jo recorde
sempre ens tocaven finques de més
enllà del pont de la Mare de Déu de
Gràcia). Si anàvem a Vila Real, bai-
xaven pel pont a la carretera general
(actual N·340) i la seguíem fins a les
finques de vora el riu de Betxí.
Com que passàvem bajocars i més
bajocars jo demanava a mon pare:
-Perquè hem d’anar tan lluny si po-
dem carregar ací?
-És que estes no són de “El Talero”.
d,ací cap allà...
Més endavant ja vaig entendre que
aquelles les feien altres més privilegi-
ats i que a nosaltres ens havien tocat
aquelles que ningú no volia. Dit això,
com per alleugerir les penes, mon
pare arreava a l’haqueta:
-Aleee; Morena!!!
I l’haca sacsejava el cap fent sonar les
moresques i arrancava un trot alegre
com sentint-se lliure. Fins i tot fèiem
jugarota avançant-nos uns als altres,
quan el camí ho permetia. Tal com
anàvem obríem el saquet i esmorzà-
vem.
Una vegada al bajocar començàvem,
105
 cadascú a un frau. El treball consis-
tia en arrancar la canya i tot seguit
subjectant la bajoquera amb la mà
esquerra estiràvem de la canya fins a
deixar-la pelada. Eren dos gests me-
cànics que fèiem amb una rapidesa
que ara mateixa em meravella. Segui-
dament deixàvem la canya a un cos-
tat i la bajoquera al contrari, deixant
la part central de cada frau lliure per
poder carregar després.
Aquell treball tenia de bo que reple-
gaves molt gran quantitat de menjar
(pràcticament de cada viatge ens bas-
tava menys de la meitat de la càrrega
per alimentar les vaques i l’altra meitat
l’assecàvem per l’hivern). El mal era
que es feia al ple de l’estiu i el bajocar
emetia una pesta a suor fermentada
que embafava al més templat; per si
106
això no bastava les fulles de la bajo-
quera són asprenques i apegaloses
com les de figuera i acabaves ple de
rojors irritades. Com a regal afegit, hi
havia finca que, suposo que per estal-
viar, usava canyes amb nusos i refi-
llols la qual cosa dificultava l’extracció
de la canya. Nosaltres vam optar amb
saviesa innata per trencar cada canya
amb nusos per no tornar a trobar-la
mai més.
El fet era que en passar migdia es
feia hora de plegar. Repassaven amb
el carro els fraus i anàvem tirant les
bajoqueres arrancades dins del carro.
Com que la bajoquera és tova havia
d’anar un sobre el carro per xafar-la
ben atapeïda. Els carros portaven soto
i varals alts i encara anaven ben cor-
mats (1m. o 2m. per dalt dels varals).
 d,ací cap allà...

Finalment calia assegurar els cormalls

amb unes bones samugues per no
perdre la càrrega pel camí.
Paso de contar-vos com botaven els
carros en saltar el cavallons traves-
sers del frau i el control psicològic que
calia exercir sobre les haques, animals
nerviosets, que estaven acostumades
a dinar a casa. Si que us explico els
dos records millors que tinc d’aquells joqueres. Lògicament ens avançaven
viatges. Estic per dir-vos que són els tots els cotxes; jo estava a l’aguait
únics de bons i agradosos en aquelles dels cotxes d’estrangers; per què di-
jornades de xafogors pudents, mati- reu? Perquè des de la meua posició
nades, calorases i fulles aspres. obtenia una magnifica visual de les
Un record és que al camí de tornada, cuixes dels copilots, sempre dones.
aplegàvem sobre les tres a la Venta Ple de l’estiu com era, totes anaven
de Santa Quitèria i allí ens fèiem un amb shorts molt curtets o amb la fal-
bon barral de cervesa amb llimonada dilla arromangada. Potser me’n recor-
que rodava entre tots (jo inclòs). No do perquè aquell viatge va descobrir-
recordo si dinàvem allí o si ja ho haví- me aquella part de la dona que està
em fet de camí; això no us ho sabria per sobre dels genolls... i no em fages
dir. Però, encara ara, quan tanco el dir que també algun pitral fugisser.
ulls puc recordar aquella frescor ex- Ja imaginaràs com, per sobre de totes
plosiva regalimant-me gola avall per les inconveniències, encara recordo
dins i per fora. aquella part del viatge als bajocars
El segon record té a veure amb el com una mena d’iniciació sexual
camí que fèiem per la N-340 quan
tornàvem de Vila Real. Anàvem ape-
gats a la cuneta, instal·lats tots dos
al cormo d’aquella muntanya de ba-

107
Els viatges
als patos
TICO QUERAL

A meitat de la dècada
dels 60, un grup d’amics
vam començar a fer
un viatge tots
els caps de setmana.

Començàvem a primers de la prima-
vera fins el mes de juliol. El fèiem amb
bicicleta i el trajecte era Castelló-par-
tida del Serradal.
En aquells temps, les famílies que
érem arrosseres i teníem el costum,
com la majoria dels que disposaven
de lloc, de comprar aneguets acabats
de nàixer i mitjançant un tancadet de
tela metàl·lica que fèiem a la vora de
l’arrossar els proporcionàvem una
porció de terra i una altra d’aigua. Així,
d’esta manera i sense saber el destí
que els esperava i ajudats un poc amb
l’alimentació, no paraven de créixer i
engreixar per a finalment acabar dins
de les “paelles amb pato” que es feien
durant l’estiu els dies assenyalats.
Com que els nostres pares anaven
molt carregats de treball, aprofitant
els dies que no feien escola, ens en-
comanaven una feina als fills que ja
estaven crescudets.
L’objectiu teòric dels viatges era donar
de menjar els ànecs i de pas fer una
ulladeta a l’aneguera. Però en realitat
nosaltres ho veiem des d’una altra
perspectiva, molt més divertida i di-
ferent. La jornada transcorria més o
menys tal i com ara us contaré.
d,ací cap allà...
Els cinc xiqüelos que protagonitzà-
vem aquest passeig estàvem tots en
les mateixes condicions, i ens haví-
em fet amics precisament al Serradal
o “Cuadro” (com també s’anomena)
jugant amb el fang i pels marges dels
arrossars.
No sempre coincidíem tots, algú dels
cinc faltava de vegades, ja que son
pare l’enviava a Canet a espantar les
bandades de “vileros” que es menja-
ven l’arròs que allí conreava la família.
Eixe amic, aliè a les nostres aventures
li tocava passar-se el dia pegant-li a un
pot amb una branqueta, i disgustant-se
perquè els animalets el torejaven.
Els afortunats viatgers quedàvem de
bon matí amb les bicicletes, ja ben
subjectades al portamaletes un poc
de “pienso”, panís i demés coses
necessàries. Els caragols d’ànec els
agafàvem al camí Serradal, ja que les
brosses altes estaven atapides i en un
moment omplíem una bona bossa.
El viatge el fèiem per dos rutes: una
era baixant pel camí Lledó, camí la
Plana fins empalmar amb el camí Ser-
radal i d’allí als voltants del “Rancho
Grande” que és on estàven les nos-
tres alqueries i l’altra ruta era fins Lle-
109
 dó, on agafàvem el camí d’En Riera,
riu Sec, camí de l’Infernet, senda de
la Travessera i per la travessera de
Panxeta. En aquesta segona opció, si
teníem sort i no ens pillaven els ca-
sers, eixíem al Serradal.
Esta segona ruta era molt més aventu-
rera, ja que es passava per una senda
molt estreta on no podies ni respirar
per a no perdre l’equilibri, i que estava
a la vora d’una sèquia ampla, fonda i
plena d’aigua (Travessera). També hi
havia una morera de cucs que si no
veiem cap guàrdia, l’aprofitàvem per a
alimentar els que teníem a casa.
També hi havia un albercoquer prime-
renc en un canyar a vora camí i que
per a nosaltres estava molt clar que
no tenia amo. No cal que us conte la
“panxa” que ens pegàvem d’alber-
cocs. Especial atenció preníem per si
trobàvem un bajoconar sec.
En arribar, donàvem de menjar als
ànecs el mes ràpid que podíem, i si
algun s’havia escapat, ens ajudàvem
per a trobar-lo, cosa que era fàcil, ja
que mai estaven lluny.
I ara ve el veritable motiu pel qual
aquelles excursions tenien tant d’en-
cant per nosaltres: combé sabem, en
110
aquella època, els pares no ens deixa-
ven fumar, i nosaltres, que els teníem
molt de respecte, procuràvem per tots
els mitjans que en arribar a casa no
ens delatara el nostre alè.
Fumar era costum que es feia amb
la mà esquerra i era assumpte d’ho-
mes, i nosaltres estàvem conven-
çuts que ho érem, tot i que en reali-
tat sols érem xiqüelos que estàvem
morts de por.
El preparament de l’assumpte comen-
çava el dia abans. Teníem la missió
d’aconseguir un paquet de cigars de
la marca “Jirafa”, i si no teníem diners
o no podíem aconseguir-los, ja sabí-
em que caldria fumar tronquets de
bajoconera.
Per tal d’evitar que no ens veren i
delataren els veïns, fumàvem dins
l’alqueria d’algú amb les finestres
tancades i sempre amb algú de
guàrdia vigilant i preparat per do-
nar l’alerta si s’apropava algun veí.
També fumàvem dins de les sèquies
fondes asseguts per a no ser vistos,
traient el cap a mode de periscopi
contínuament. No era estrany que
algú es marejara i fins i tot acabara
amb una vomitera.
 d,ací cap allà...

Dinàvem de rua, que portàvem en un sos, la vam fer durar més perquè te-
saquet de berena i que calia penjar níem la satisfacció d’haver fet coses
d’una canya clavada dins de l’aigua d’homes
de l’arrossar per evitar que s’omplira
de formigues. En un dels viatges se’ns
va oblidar aquesta precaució i a l’hora
de dinar teníem la rua negra de formi-
gues. Quina tragèdia! Tots nerviosos
per la situació creada, intentàvem do-
nar una solució però cap de les que
proposàvem era realitzable.
De sobte, ens vam quedar tots ca-
llats a l’escoltar al cabiró de l’em-
parrat el piular d’un niu de vileros:
Ja està!. Vam buscar a l’armari i
vam trobar un poc d’arròs, una am-
polla d’oli i sal . De la mescla de la
rua vam aprofitar el que quedava de
les formigues (el pa no el vam poder
recuperar) i amb molt de treball vam
poder accedir al niu on hi havia un
bon grapat de vileros de niu que ja
estaven plomats.
Eixe dia va ser el que millor vam dinar,
vam pelar els vileros, vam encendre el
foguer i vam fer una paella de vileros
de niu. Després de dinar, ens vam fu-
mar un cigarret.
La tornada a casa era lenta i jugarota,
però eixe dia, tots contents i orgullo-

111
viatge de vacances
El meu primer
CISCO MIRALLES

A l’estiu de 1955
quan jo tenia tres anys,
el meu pare va decidir,
sense encomanar-se
ni a deu ni al dimoni,
fer un viatge
de vacances.
 d,ací cap allà...

Fins a les hores les vacances de la nyar-nos a la Platja del Pinar, on mon
meva família consistia en anar uns pare llogava una caseta de bany.
dies a un maset que tenia el meu avi
El viatge no havia estat programat ni la
matern a vora riu sec, a la part alta de
estada aparaulada. Tot i així un dia, al
on avui està l’estació del ferrocarril.
voltant de les festes d’agost, sobre les
Però l’avi, l’any 1953 va vendre el ma-
7 del mati varem eixir, el meus pares i
set i va comprar un tros amb alqueria
germans, tots carregats cap a l’esta-
a la partida de “Coscollosa”. El terreny
ció del nord. Comprarem els bitllets i
formava un triangle (avui casi total-
a les 8 del matí agafarem un “borre-
ment ocupat per la autovia) circums-
guero” que anava direcció Barcelona,
crit pel camí Romeral, la via del tren
el viatge en tren no va durar molt, per-
i la Sèquia Major. Com que l’alqueria
què baixarem en Benicàssim amb tots
no reunia les condicions per acollir
els estris i baix del pon de ferro de la
la família, les estades se limitaven a
via del tren esmorzarem unes “rues”
passar alguns diumenges o dies de
que la mare havia preparat.
festa, sempre que no anéssim a ba-

Foto de familia amb els quatre germans

113
 Ja ben alimentats ens dirigirem a la
capçalera de la carretera que puja
al Desert de les Palmes i seguirem
caminant carretera amunt. El meu
pare portava al muscle un sac d’ar-
pillera amb dos melons de tot l’any,
un meló d’Alger, cebes i querailles. La
mare portava un cabàs amb menjar,
llegums, arròs, oli, sal, ous, tomates,
formatge, “mescla” i un pot de llet
condensada. El germà major un altre
cabàs amb els estris de cuina, plats i
coberts. Els altres dos germans car-
regàvem uns saquets amb roba, jo no
portava res, prou que feia en caminar
i no queixar-me molt. A l’altura del
Foto dels pares al Desert de les Palmes una anys més tard del relat
114
mas de Mingarro descansarem a la
l’ombra d’un pi, desprès a ma esque-
ra agafarem una senda que creuava el
barranc i s’enfilava muntanya amunt
fins arribar a un corralot, que allí hi ha
i tornarem a descansar. Reprengué-
rem la caminada passant per un hor-
tet, per la Font de la Teula, el convent
vell i, sobre migdia, cansats i suats,
arribarem al monestir.
En la façana del monestir que mira al
nord, pujant una escaleta de pedra
de rodeno, se entrava a un menjador-
hostatgeria que tenia una barra de bar
a l’esquera segons se entrava. Allí el
 d,ací cap allà...

pare va entrar en negociacions perquè

ens allotjaren. El frare encarregat li di-
gué que tenia que haver-lo aparaulat
abans, que ho tenien tot ocupat, tot i
així se apiada de nosaltres i ens adju-
dicaren un local adossat a la part est
del convent on estaven els llavadors.
Menjarem en l’hostatgeria el mateix
que menjava la comunitat, un plat
de potatge de cigrons. Ben menjats i
descansats ens instal·larem en el lo-
cal que ens havien assignat i allí pas-
sarem els quatre o cinc dies, jugant
i fen excursions; a la Font Tallada, al
castell de Montornès, o anant a pren-
dre el bany a alguna de les basses
que hi havia.
No tinc record de la tornada però se-
gurament desfent el mateix camí que
a l’anada però més alleugerits de pes
que a l’anada i costa avall.
Tornarem uns quants anys més, però
ja amb l’allotjament aparaulat i amb el
taxi de Ramiro, (un conegut de mon
pare que havia estat xofer dels cami-
ons de CAMPSA) un SEAT-1500 que
tenia la parada en la avinguda del rei
en Jaume davant de correus

115
amb la caravana
SÀLVIA GOMIS
Viatjar

Es pot viatjar
de moltes formes...
Nosaltres,
al voltant de l’any 1979,
vam decidir viatjar
d’una altra forma:
vam comprar
una caravana.

Així duríem sempre la nostra casa
darrere, la col·locaríem a un càmping i
tant la nostra filla Sàlvia (Lledó encara
no havia arribat) i nosaltres, ens sen-
tiríem més a prop de la natura. Seria
la nostra caseta “de Pin i Pon” que
duríem a tots els llocs .
-Ja tenim la caseta!
Ara calia posar-li nom, i per allò de ser
castellonecs i de famílies llauradores,
vam pensar que seria bonic el nom
d’una font a la partida de la Borrassa
de Castelló. I així va ser, l’anomenarí-
em “BORRASSOTA” i fins i tot li vam
posar un rètol ben bonic.
Com que ja era estiu, vam decidir fer
un viatge com els caragols (amb la
casa darrere) i vam pensar que per
començar la nostra aventura, què
més bonic que visitar la ruta dels cas-
tells del Loira, París i seguir un poc
més per Europa. Amb molta il·lusió,
vam fer la programació del viatge.
Aquesta primera incursió per l’es-
tranger la vam fer protagonitzar dos
pixavins, dues pixavines i dues pixavi-
netes, de les famílies Queral-Gomis i
Sidro-Martín.
Nosaltres teníem la caravana a l’era de
l’alqueria del Serradal i el dia de l’eixida,
d,ací cap allà...
les mares, sempre ens donaven coses
per al viatge. Alguna coca, verdura,
fruita, per tal que no patirem fam. En
aquesta ocasió, pensàvem que seria
meravellós això de tindre-ho tot ben col·
locadet dins els armaris de la caseta.
Doncs bé, després d’un llarg viatge,
arribem al càmping, desenganxem la
caseta, hi baixem les pates i la caseta
estava impecable.
-Sí, això era el que nosaltres crèiem!
Però no.
Quan vam obrir la porta, allò no era ni
un quarto per a dormir, ni una cuina,
ni res. Era com si haguera passat un
tornado! Dels colpets del viatge, s’ha-
vien obert les portes dels armaris i hi
havia un bona escampada de gots pel
terra, plats (encara sort que eren de
plàstic) i com no, el nostre bé més va-
luós: un plat ple de figues acabadetes
de collir i que ens havia preparat la
mare Tonica. Imagineu com van que-
dat, d’apegades per tot arreu!
Però, com que no podíem fer una altra
cosa ens ho vam agafar amb risses, i
l’anècdota va ser bonica.
Va resultar una experiència molt bona,
vam estar al voltant de vint dies els
117
 La caravana “BORRASSOTA”

quatre majors i les dues xiquetes
(quasi bebès), en el mateix cotxe (ja
que en aquell temps no feia falta ni
maxicossi, ni cadiretes ni res). Per la
nit, a dormir tots junts! Hi havia una
llitera i dos llitets i al centre es munta-
va totes les nits el bressol plegable.
Quan ens mudàvem de poble, tots a
desmuntar i seguir ruta!
Viatjar amb caravana tenia com a
inconvenient l’aparcament, per tant,
quan paràvem per visitar qualsevol
ciutat, necessitàvem més del doble
d’espai, i agafar bé la mesura.
Aquest últim punt ens va ocasionar
una anècdota a Suïssa, on vam parar
un tren, ja que la barrera es va quedar
atascada entre el cotxe i la caravana,
fet que va ocasionar que saltara l’alar-
ma. Però com que els suïssos són tan
rectes i alhora educats ens van renyir,
però poquet.

118
 d,ací cap allà...

Va ser tota una experiència que re-

cordem amb molt de caliu, tant per
la forma de viatjar, com per la convi-
vència que vam tindre durant els quasi
vint dies sense separar-nos, ni de dia
ni de nit. Aquesta ha segut la nostra
forma de viatjar al llarg de molts anys,
amb moltes vivències, molts records i
experiències meravelloses.
Ara, ja més grans, cal que busquem
altres alternatives, que seran diferents
però sempre boniques

119
de la Conslloga
Els viatges
ENRIC SORRIBES

Fa poc
la Conlloga-Muixeranga
de Castelló ha complit
2 anys plens d’emocions,
vivències i experiències,
just allò que ens trobem
en un viatge.
 d,ací cap allà...

Hem anat fent via, pas a pas, pam a guera d’esta localitat. Viatges forma-
pam, amb la intenció de tocar cada tius d’este tipus n’hem fet a Algemesí
vegada un poc més el cel, cosa que (la Ribera Alta), Amposta (Montsià),
no sempre ha estat fàcil i ens ha su- Vinaròs (Baix Maestrat), Vilafranca del
posat als muixeranguers i muixeran- Penedès (l’Alt Penedés)... i encara en
gueres que integrem la Conlloga, es- seguim fent, perquè pensem que la
forços, patiments però també moltes formació contínua és sinònim d’èxit i
satisfaccions. En este viatge ens hem seguretat.
trobat amb persones desconegudes
També hem estat presents a manifes-
que han entrat a formar part de la
tacions de la cultura popular i de de-
nostra gran família muixeranguera;
mandes socials, com ara la processó
no debades, en els contactes dels
de la Mare de Déu de Sales de Sueca,
nostres mòbils posem sempre el ter-
en companyia de molts muixeranguers
me Muixeranga per poder localitzar i
de la Ribera, a València, en diverses
identificar els números dels integrants
ocasions; una d’elles per donar suport
d’esta gran conlloga. Les paraules
a les Víctimes de l’Accident del Me-
germanor, amistat, diversió, implica-
tro, dia que recordem els presents per
ció, companyonia i d’altres per l’estil
l’emoció que s’hi podia copsar; en una
són les que actualment definirien
altra ocasió en defensa de la nostra
eixe grup de persones d’edats, sexe
escola (quan juntament amb la Muixe-
i condicions diferents que formem la
ranga de València vam fer el nostre pri-
Conlloga-Muixeranga de Castelló.
mer pilar de tres caminat, encara que
A més del viatge interior recorregut d’una manera un poc improvisada); i
en estos poc més de vint-i-set me- una tercera visita al Cap i Casal per
sos d’existència, hem fet viatges en
el sentit més literal de la paraula, és
a dir, l’anada d’un lloc a un altre. La
primera eixida fou a Bétera (Camp de
Túria) per tal d’aprendre tècnica en els
nostres inicis, gràcies als ensenya-
ments i consells de la colla muixeran-

121
 defensar la nostra cultura i la nostra
llengua, que va finalitzar amb l’alta de
sis de la Nova Muixeranga d’Algemesí
i la col·laboració de la resta de muixe-
rangues del país, amb un futur conse-
ller amb faixa roja fent de contrafort.
Totes estes, fora de Castelló, ja que a
casa nostra hem estat en el Corpus,
la Fira d’Entitats, l’aniversari de les
Normes del 32, la commemoració de
la crema de Vila-real pels borbònics,
el Betlem de la Pigà, l’homenatge de
Josep Pau Serra, el Correllengua o la
celebració del 9 d’Octubre a la nostra
ciutat. També ens hem passejat per
places i carrers en forma d’assajos a
la fresca, per escoles amb tallers i as-
sajos “gastronòmics” o per les colles
en Magdalena amb la nostra Nit de
Borrasca, la qual és de pas obligatori
per la Colla el Pixaví. Muixeranguers
de la Conlloga han format part o en-
cara en formen de colles com la Jove
de l’Hospitalet, la dels Arreplegats
universitaris, Castellers de Londres i
Castellers d’Irlanda.
Però hi ha tres viatges dels quals els
membres de la Conlloga-Muixeranga
de Castelló guardem un record espe-
cial. La primera eixida forta, llunyana,
amb lloguer d’autobús per primera ve-
122
gada (i tot el que això significa), fou al
Concurs de Castells de Tarragona, per
fer pinya als Capgrossos de Mataró.
Ja la nit anterior, els components més
joves de la Conlloga (la Jove) ja van
marxar a la capital del Tarragonès per
estar presents en la primera jornada
del concurs al costat dels Castellers
d’Esparreguera i copsar l’ambient que
es viu en la plaça de bous on té lloc
el concurs. A l’endemà, ben de matí,
malgrat el retard d’algun endormiscat,
vam eixir en autobús cap a Tarragona
els membres més... majors (la Vella).
El que vam viure allí ens va meravellar,
impressionar i encoratjar. Les imatges
que guardem cadascun dels que vam
anar-hi, dels castellers i castelleres
fent figures altes, verticals, esveltes,
plenes de colors, amb formes geo-
mètriques perfectes a la seua pinya,
l’elegància al pujar, amb els seus sons
i emocions, mentre toquen el cel, no
s’esborraran mai. Ja estem esperant
a que es torne a repetir el d’enguany
per tornar-hi.
El segon viatge va ser a la Trobada de
Muixarangues d’Alacant, que va tindre
lloc durant les Fogueres de l’any pas-
sat. A la capital del sud (amb permís
d’Elx i d’Oriola) ens vam aplegar totes

La Conlloga al 9 d’octubre a Castelló
les colles muixerangueres del país,
una fita única i ineludible per a qualse-
vol muixeranguer valencià. La Conllo-
ga vam eixir prompte des de Castelló,
per estar en Alacant al migdia, ja que
l’actuació conjunta de les diferents
colles era abans de la mascletà. La
germanor i el bon rotllo entre les dife-
rents colles, els dolçainers i tabaleters
impregnà l’ambient que quedà reflec-
tit en centenars d’imatges. Fer pinya
en la Xopera de la Nova Muixeranga
d’Algemesí o copsar l’emoció per la
primera Torreta de la Muixaranga
d’Alacant són moments que sempre
els durem ben endins. Però després
d,ací cap allà...
tot es desenfrenà, a l’hora del dinar,
amb menjar, beguda, música, color i
calor. Després de la diada d’Alacant,
va quedar ben palès que el fet mui-
xaranguer, com ocorre amb el món
casteller a Catalunya, està ben viu;
estem en un moment de renaixement
cultural, una embranzida col·lectiva
que cal aprofitar i no podem deixar
passar. Enguany tornarem!
Finalment el tercer viatge, tot i que no
va ser de la Conlloga-Muixeranga de
Castelló en el seu conjunt, sí que va
dur una xicoteta representació de la
Conlloga a Elizondo (la vall del Baztan)
amb motiu del Nafarroa Oinez, una
123
 espècia de festa per la llengua basca
de Navarra que recull manifestacions
de la cultura autòctona, tant tradicio-
nal com actual. Al Nafarroa Oinez de
l’any passat van convidar a la Muixe-
ranga d’Alacant per fer uns tallers i
una xicoteta actuació per mostrar els
“orígens del castells”. La generositat
dels companys i companyes d’Alacant
fou que obrigueren el seu autobús (el
busxeranguer, com l’anomenàrem)
a altres muixerangues, i a més de
Castelló van anar representants de
les colles de Pego, la Safor i Sagunt,
i dolçainers i tabaleters de les colles
La Muixaranga al’Aplec de Castells
124
del Cocó i del Campello. El viatge, a
pesar de les hores dins de l’autobús,
va pagar la pena. En primer lloc per
les relacions d’amistat que s’establi-
ren entre les colles representades i
els seus components, i, especialment,
per la benvinguda i el tracte exquisit
rebut per l’organització del Nafarroa
Oinez. Va ser molt intens, amb tallers
en tres zones diferenciades, amb par-
ticipació activa del públic, i una actu-
ació final molt aplaudida. Tornàrem a
casa molt cansats, però alhora molt
satisfets i contents d’una experiència
intermuixeranguera inoblidable i, en
alguns aspectes, inigualable.
 d,ací cap allà...

La Muixaranga a Alacant

Els Marrecs de Salt diuen d’ells mateix

que són cultura, passió, seny i rauxa.
Este lema que podríem dir que ja estat
“pillat”, però que ben bé podria definir
l’estat actual de la Conlloga. Per això,
si vols comprovar-ho, acosta’t a un
assaig i dóna pit. Tothom és benvingut
i benvinguda

125
Ebre avall
Navegant

Salva “el Mussennacitu”

A la recerca
de la fluviofelicitat

A mitjan mes d’agost de 2009, Pau
Calduch (joglar, trobador i duc del s.
XXI), Pau Romero (l’arquitecte melò-
dic) i Salva Sánchez (el mussenna-
citu) ens embarcarem, i mai millor
dit, en un viatge de recerca de la
fluviofelicitat*(1) pel riu Ebre amb
intenció de baixar amb un caiac*(2)
inflable de tres places i una barqueta
a rem a mode de remolc fluvial auxi-
liar també inflable ( carregada d’ins-
truments musicals, menjar, estris de
cuina , algunes disfresses i un carret
de compra…), els darrers 120 km. de
3ª Etapa
d,ací cap allà...
riu, fins eixir al mar i costejar l’hemi-
delta esquerre fins arribar al golf de
Sant Jordi, unint les localitats tarra-
conenses d’Ascó i l’Ampolla seguint
sempre el rastre de fluviofelicitat dei-
xat per Javier Martínez Gil*(3) en les
Terres de l’Ebre.
Un camí ple de creativitat, inspiració i
intercanvi amb el medi ambient i amb
el medi humanitzat, un viatge per es-
timar lo riu, lo delta, la mar i la costa
des de dins i des de fora, una ocasió
per conèixer els moradors naturals
(insectes, amfibis, aus i peixos) i com-
127
 4ª Etapa
partir amb els habitants dels pobles
i ciutats (xiquets/es, joves, adults i
grans) contes, sons, cançons i alguna
poesia a canvi de sopar, dormir i al dia
següent seguir.
En resum, una experiència viva per un
riu que mor al mar i un mar que viu
del riu; un riu que plora i viu i un delta
que somriu en veure que lo riu és viu.
D’aquest viatge recorde navegar sen-
se pressa ni entrebancs, em ve al
record la mosca negra i el mosquit
tigre, l’olor a citronel·la i crema “na-
128
tural honey”, el musclo zebra*(4) i
els siluros*(5), les nostres guitar-
res, flautes, harmòniques i xiulets
sonant pel bell mig del riu envoltats
d’una exuberant vegetació de bosc
de ribera…illots fluvials enmig dels
meandres on fer la migdiada, poe-
mes imposum*(6), les amanides de
cogombre de Pau Calduch, el so greu
del caragol de l’agüelo Manuel*(7)
per anunciar que arribàvem o ens
anàvem vogant pel riu, les actuaci-
ons de plaça en els pobles de Garcia
i Miravet, la revetlla poetico musical a

Lo Café del Riu*(8) de Xerta junt a
Jordi Jiménez*(9) i els cavallers i da-
mes de la fuviofelicitat en companyia
del seu Capità Fluviofeliç, la casa de
Tortosa de la tia Tere, la de Carles i
Mònica d’Amposta, sessió de contes,
sons i cançons per a la família Muso-
las al Poble Nou del Delta…el vent del
mar, conegut com marinada*(10)…
inflar pel matí, desinflar i carregar el
caiac a l’arribar i tornar a inflar al dia
següent; l’eixida a mar obert, l’arri-
bada a l’Ampolla amb vent a favor i
el remolc mig afonat; el cansament,
el col·locó natural*(11), la satisfacció
d’haver arribat al nostre destí després
d’una semana navegant i la sempre
eterna frase de Don Froilán(12): “El
final de un viaje siempre indica el ini-
cio de otro”
Bon vent i barca nova:
Salva & Pau’s, els Mussennacitu*
(12 + 1) fluviofeliços
DISTANCIES EN LES NOSTRES
DISTINTES ETAPES DE
NAVEGACIÓ:
(TOTAL 135km.)
1ª etapa: Ascó-Garcia (10km.)
2ª etapa: Garcia- Miravet (18 km.)
d,ací cap allà...
3ªetapa: Miravet-Benifallet-Xerta (25
km)
4ª etapa: Xerta-Tortosa (12km.)
5ªetapa: Tortosa- Amposta (14km.)
6ª etapa: Amposta- Sant Jaumiue/
Balada (20km.)
7ª etapa: Sant Jaume/Balada- Riu-
mar (18km.)
8ª etapa (marítima): Riumar-Far del
Fangar-l’Ampolla (18km.)
PARAULES CLAU:
Fluviofelicitat*(1): peregrinació per
un riu que propicia un despertar inte-
rior davant l’emoció del moment, ex-
traient sense complexos el capital de
bondat i sensibilitat humana que tots
portem dins i que ens ajuda a com-
prendre quin és l’autèntic benestar i
valor de convivència en harmonia amb
nosaltres, els altres i la pròpia natura.
(Fco. Javier Martínez Gil).
Caiac*(2): mitjà de navegació tipus
canoa, que es propulsat amb la força
motriu humana dels braços de qui en
ell navega a través del rem de doble
pala invertida.
Javier Martínez Gil*(3): catedràtic
jubilat d’Hidrogeologia en la Universi-
tat de Saragossa, conegut pels seus
129
 5ª Etapa
estudis del riu Ebre i de les polítiques
d’aigua en Espanya, així com dels
grans conflictes de l’aigua. Un dels
màxims exponents del paradigma de
la Nova Cultura de l’Aigua, basada en
la defensa dels valors humans i de la
identitat dels rius. Creador de nous
termes com fluviofelicitat, fluvioabra-
çada o identitat fluvial. En l’actualitat
se’l coneix com el Capi, el Capitán
Fluviofeliz.
130
Musclo zebra*(4): és una espècie
de bivalve amb bandes fosques i cla-
res que prové de la zona del mar Ne-
gre, ha proliferat de tal manera que hi
ha indrets on s’han trobat colònies de
40.000 animals per metre quadrat.
Està considerat l’invasor perfecte,
perquè no admet tractaments químics,
no té depredador específic i només es
pot eliminar amb sistemes de filtratge
de l’aigua molt cars. Ja ha destruït

una part del patrimoni natural del riu
Ebre i està perjudicant els regants,
perquè embussa les canonades, pot
tenir efecte sobre els ecosistemes per
l’ocupació física i alteració de l’hàbitat
degut a la seua capacitat filtradora.
Siluro*(5): conegut també amb el so-
brenom de peix gat, és una espècie
exòtica invasora amb gran potencial
colonitzador que constitueix una greu
amenaça per les espècies autòctones,
va ser introduït al riu Ebre com a re-
clam per pesca esportiva a finals dels
anys 70.Alguns exemplars arriben a
fer els 2 metres de llarg.
Imposum*(6): terme desenvolupat
pels Mussennacitus per definir la Im-
provització Poetico Súbita al Moment,
basant-se en una màxima teatral que
diu: El pensamiento mata la acción.
Cal vomitar amb paraules allò que
l’emoció desperta en eixe moment,
sense passar cap filtratge previ.
L’Agüelo Manuel*(7): nom utilitzat
pels Mussennacitus per referir-se al
iaio Manuel Prats de Castellfort, co-
negut per ser expert tallador de cara-
gols de mar i fer-los sonar. Són mol-
tes les generacions de quintos que li
han demanat prestat el seu caragol
d,ací cap allà...
per tocar-lo per tots els masos del
terme de Castellfort. Navegant Ebre
avall en portàvem un autèntic caragol
tallat pel mateix, agüelo Manuel!!!
Lo Café del Riu*(8): xiringuito pe-
culiar amb personalitat pròpia situat
en la localitat tarraconense de Xerta,
entre lo canal de la marge dreta i el
riu Ebre. Un oasi de terra entre aigua
que destacava entre moltes coses per
ser base nocturna d’operacions del
Capità Fluvifeliç, a més de lloc d’ac-
tuacions varies i concerts alternatius
les nits d’estiu. Actualment no està
operatiu degut a que no se li va reno-
var el permís d’apertura, una veritable
llàstima en molts aspectes.
Jordi Jiménez*(9): personatge xer-
tolí del riu Ebre que regentava a l’estiu
Lo Café del Riu, coneixedor dels ra-
cons insòlits de l’assut de Xerta i de
l’Ebre. Humanista rural tocat pel vent
de dalt, amfitrió i pare espiritual dels
mussennacitus en els nostres periples
a la recerca de la fuviofelicitat.
Marinada*(10): conegut amb el nom
d’embat,és el vent que bufa de la mar
cap a terra i sol durar des de mig matí
fins que es fa fosc. Tota una putada
si t’enxampa navegant amb caiac in-
131
 8ª Etapa
flable riu avall, la velocitat de creuer
tot i fer un gran esforç de palada pot
arribar a ser de 1 o 2km/h; i com no
remes decididament l’embarcació va
riu amunt. Cal recordar que a diferen-
cia d’un caiac rígid que talla l’aigua,
el caiac unflable sura per damunt
d’aquesta i amb vent és una embar-
cació prou inestable.
Col·locó Natural*(11): estat de grà-
cia per el qual els Mussennacitus en
132
plena pràctica esportiva som capaços
d’arribar a uns estats sublims d’eufòria
creativa sense necessitat de consumir
cap substància psicotròpica aliena al
nostre propi organisme.
Don Froilán (12): virtual i estimat
cavaller medieval encarnat per l’amic
Fernado Úbeda amb qui he recorregut
mitja Espanya en bicicleta explicant la
seua pròpia historia titulada: Las an-
danzas y peripecias del caballero don
 d,ací cap allà...

Froilán de los cerros de Úbeda y la

“fermosa” princesa Bielorrusa…
Mussennacitu*(12 + 1): abreviatura
de Musico-Sendero-Naturo-Ciclo-
Turista. NOTA: amb el temps Salva
Sánchez ha fet d’aquestes aficions
part de la seua professió

ADRECES ELECTRÒNIQUES D’INTERÉS:

http://www.ebrenavegable.com/mapa.htm
http://www.terresdelebre.travel/cat/DescobreixNos/NavegacioFluvial/recurso.
php?id=1398#.VlU3IXYvddg
http://www.ccma.cat/324/el-musclo-zebra-envaeix-el-riu-ebre-i-hi-posa-en-
perill-lequilibri-biologic/noticia/23657/
https://es.wikipedia.org/wiki/Silurus_glanis
Javier Martínez Gil: http://hispagua.cedex.es/documentacion/noticia/50132
http://www.salvaelmussennacitu.es/historia/los-mussennacitus.html

133
al garroferal de Mut
El viatge

PAQUI ROCA

No, no m’he deixat

una lletra en la de.
No volia escriure
“el garroferal del mut”
sinó el garroferal de Mut.

Transcripció d’una conversa

amb Agustín Agost.

Perquè, a diferència del que molts
pensàvem, el cementeri de Castelló
no està sobre un garroferal que va ser
propietat d’un home que no parlava,
que estava mut. Com he pogut com-
provar als arxius, Mut era el cognom
de l’amo del terreny de secà, plantat
de garroferes, on es va traslladar el
cementeri.
Aclarit aquest punt, cal dir que els
protocols que envoltaven la mort en
temps passats no molt llunyans eren
ben diferents dels actuals. Em conta
Agustín:
Per començar pràcticament tots els
malalts morien a les seues cases,
al menys a Castelló on l’invent dels
tanatoris encara no hi havia arribat.
Resadora de soterrars
d,ací cap allà...
Com conseqüència d’això als difunts
se’ls vetllava a casa fins l’hora de
l’enterro. Amics, família, veïns i co-
neguts s’apropaven a la casa a donar
el condol i a acompanyar la família.
Si el sepeli era al dia següent, al llarg
de tota la nit la gent acompanyava als
més propers mentre resaven el rosari
i altres oracions especials per a l’oca-
sió. Es admirable com, sense telèfons,
en poques hores la notícia d’una de-
funció corria de boca en boca i tots
acudien de bona gana, ben disposats
a participar. A més el toc a mort de les
campanes assabentava el veïnat.
Els cotxes dels morts eren conduïts
a Castelló per un personatge de nom
Xeret. El magatzem de les carrosses i
135
 Cotxe fúnebre
la quadra dels cavalls estava al C/ Car-
denal Costa. Allí feien vida els 5 o 6
cavalls negres i s’emmagatzemaven les
carrosses mentre no se’ls sol·licitava
per algun servei. Les destinades als
sepelis més humils eren de línies sen-
zilles, sense vidres ni cap guarniment ,
portaven un sol cavall i eren conduïdes
pel cotxer vestit de negre.
136
Hi havia sepelis de tercera, de segona
i de primera i especial. Segons de quin
grup es tractara canviava el número
de cavalls i l’abillament d’aquests i del
cotxer. Les carrosses totes eren igual
de grans però cadascuna tenia més o
menys guarniments.Com he dit abans
les d’inferior categoria no tenien vi-
dres i sols portaven un cavall, les de
segona i primera portaven dos cavalls

i quan es tractava de categoria espe-
cial portaven quatre cavalls davant i
dos darrere emparellats, amb algun
genet muntat damunt i luxosament
vestit, com també el conductor: de
gran gala i capell de copa. Els cavalls
portaven al cap uns plomalls molt
vistosos. També la pròpia carrossa
anava guarnida amb talla d’elements
florals a la fusta i cintes negres. Si es
tractava del sepeli d’un albat la car-
rossa i els cavalls eren de color blanc.
Segons Agustín Agost un dels últims
sepelis celebrats a la manera antiga
va ser el del seu pare en 1964.
El clero amb la creu alçada eixia de la
Parròquia camí del domicili del difunt
També en la part religiosa manaven
les categories. En la tercera categoria
anaven 3 capellans, en la segona 7
capellans, en la primera 10 capellans
i quan era un soterrar de categoria
especial venien de la Diòcesi tots els
capellans que podien, arribant a ajun-
tar-se’n 30 o 40 .
Precedien al clero 10 o 20 xiquets or-
fes o pobres asilats al col·legi de Sant
Vicent Ferrer que estava al C/ Bisbe
Climent. Les monges de la Consola-
ció els vestien molt ben vestidets amb
d,ací cap allà...
una sotana i una esclavina a l’esquena
com si foren retors. A alguns pobles
com Almassora on no hi havia col·legi
d’orfes eren els xiquets del poble qui,
a canvi d’unes perretes, portaven els
ciris.
També anaven les germanes dels
pobres i els ancians de l’asil amb els
cirialots a la mà, sempre que la família
del difunt els contractara.
Darrere el carro amb el fèretre, ad-
quirit en alguna de les funeràries de
Castelló i transportat a casa del difunt
en temps més antic per un carro i
després pel cotxe de “pompas fú-
nebres”, anava l’acompanyament. Si
es tractava d’un difunt que pertanyia
a algun estament públic, en primera
fila presidien les autoritats i la junta,
després el homes de la família i a con-
tinuació amics, veïns i coneguts. Les
dones, que havien passat la nit fent
vetlla, esperaven a l’església.
La comitiva arribava a la Parròquia i
es quedava a la porta ja que el difunt
no era baixat de la carrossa. El clero
resava o es cantava un respons. Des-
prés continuaven fins arribar al punt
on s’acomiadava el dol, que era dife-
rent en cada parròquia: Santa Maria
137
 a la Plaça Clavé cantó d’Enmig, La
Sagrada Família en Ronda Magdalena
cantó Joaquín Costa, front a l’estanc
de “la Cua” i la Santíssima Trinitat en
Ronda Mijares, cantó Pérez Galdós.
La família anava de seguida al ce-
menteri perquè moltes vegades se li
donava sepultura tot seguit.
Segons conten els més vells, en temps
més antics si un difunt ric no era so-
terrat el mateix dia del sepeli i havia
de passar la nit al depòsit, es contrac-
taven 4 o 5 homes que vetllaven el
difunt tota la nit i als que es propor-
cionava un sopar especial, amb molt
de vi i bons postres a més d’un bon
jornal ja que eren gent treballadora i
ho necessitaven.
Passat el soterrar, venien els resos i
les misses. Era costum fer un nove-
nari de rosaris o de misses i alguns
arribaven a fer trentenaris.
El dol era una exageració, en especial
el de les dones. Portaven uns vels que
semblaven monges, de fet el “manto”
de més dol arribava quasi als peus.
Els homes portaven de negre fins els
calcetins i els xiquets i les xiquetes
igual. La mare, quan hi havia una mort
propera en la família, en una perola
138
Carros fúnebres
tintava de negre tots els vestits, fins
i tot els dels xiquets menuts o els de
la primera comunió. Les dones que
passaven per un dol proper havien de
mostrar el seu respecte al difunt por-
tant el cap cobert independentment
de la seua edat. Conten algunes àvies
que al treball del magatzem de taron-
ges el vel negre els molestava per fer
la seua feina però no gosaven llevar-
se’l. El “que diran” era una llei que no
es podia incomplir.
Els homes portaven 3 o 4 anys de dol
però les dones un període més llarg.
Eixos anys eren molt durs perquè hi
havia moltes coses prohibides. Per
exemple les dones no podien anar al
forn a coure res, ni cacaus, ni cara-
bassa, ni moniatos, ni pa ni coques, o
siga que si volien menjar coses cuites
al forn havien de demanar a una veïna
que els ho portara.
 d,ací cap allà...

Així era el protocol que acompanyava

la mort fins la dècada dels 60. Un úl-
tim viatge amb una parafernàlia que
era clar reflex de la manera d’entendre
el traspàs a l’altra vida en una societat
ben distinta a la nostra i que ens sem-
bla molt llunyana. Però si busquem en
els records, els pixavins menys joves
encara trobarem la imatge d’aquells
impressionants seguicis mortuoris
pels nostres carrers. Sembla mentida
que hagen canviat tant els costums.
Clar que, amb protocol o sense pro-
tocol, la mort seguirà sent la mort ho
mires com ho mires

139
140

IN MEMÒRIAM
Joan Andrés Sorribes
PEPE BORT ENS HA DEIXAT
Ja va sent un costum massa freqüent
rematar el llibret de cada any amb un
recordatori trist que ens fa enyorar la
presencia del company, de l’amic, del
“PIXAVI” que ha volat mort enllà per
cantar-li el “O VERE DEUS” als que
campejen per aquells camins infinits.
Suposo que allà dalt també faran ro-
meries i Pepe Bort s’hi apuntarà.
El fet és que la mort, que a tot ens
té ataüllats, s’ha presentat pietosa
per lliurar-lo dels aspres patiments
que darrerament li rosegaven el cos i
l’esperit. Diuen que, aplegats a deter-
minades situacions, la veu de la mort
ens és melodiosa... Jo no ho sé.
Però sí que sé, d’aquell homenàs que
era Pepe Bort, aquell a qui quadraria
ben bé aquella expressió de “Fill del
tro”; aquell homenàs que podria tom-
bar un barandat a manotades, aquell
d,ací cap allà...
que tenia una veu que espantava els
xiquets. Aquell que tenia un cos tan
gran sols per amagar una ànima tan
noble i aquell cor tan tendre.
Company en moltes activitat sempre
conservarem el teu record tocant la
bandúrria en les nits de maig, quan en-
cara no érem pixavins. Ja dins la colla
el veiem córrer, bigot impressionant, al
front de l’equip olímpic, jugant a fut-
bol a Sant Roc o passejant el Bou pel
carrer major. A mi personalment vas
deixar-me d’una peça quan, penjant-te
amb quasi tot el cos fora de la finestra
del campanar, vas aconseguir traure
les primeres fotos de les gàrgoles.
Pepe no has de patir més, que allà
dalt, més amunt del campanar, no
t’ha de faltar companyia, allà t’espe-
ren els molts “Pixavins” que han fet
aquell camí abans que tu.
141
El següent llibre s,ha acabat d,imprimir
el dia 6 de febrer, dia de Sant Pau Miki
i els màrtirs de Japó
144