Creació 30-10-18

Seguim a Gn 1,1
El problema és des d’on és fa la interpretació, del grec o des de les llegues
llatines.
L’expressió Bereshit Bará és alguna cosa com a molt nova, segons la
interpretació rabínica és que ens trobam davant quelcom que s’introdueix
com a sorprenentment nou. (A més d’introduir un relat a més ens fa veure
que ens contarà una cosa sorprenentment nova). També ens fa veure que hi
ha una discussió de fons que es va aclarint a través de la comparació dels
textos paradigmàtics i els auxiliars.
Aquesta expressió només s’empra en aquest moment i també a Jn 1,1 (sant
Joan parla d’un nou inici, d’una nova Creació que reposa en la Paraula. Joan
agafa el Gn 1 i l’adapta a Jesucrist).
Gn 1,1 pretén eliminar l’àmbit de lo esotèric i lo mític del que fa referència
a la Creació (això és comú a tot el capítol 1). Vol posar en coneixement dels
seus interlocutors “El fonament-(Bereshit) que va crear-(Bará) el poderós-
(Elohim) el cel i la terra és Déu mateix” (falta que es tradueixin les partícules
“et” que és el que ens diu que és el que s’ha creat. Ens vol mostrar que el que
s’ha creat és tot)(Elohim és el fonament de tot, aquesta és la intenció
teològica del text).
El document va dirigit al poble d’Israel que ha viscut dues situacions
històriques diferents. Els documents que integren el Gn són molt anteriors a
Babilònia (tradició mosaica, els profetes) però el que ho va recapitular entorn
als 400 adC ho feu a Babilònia. Vol demostrar que Déu és de fiar i que
Elohim és el fonament de tot ja que l’experiència de Babilònia va fer que els
israelites es qüestionasin moltes coses i comensassin a deixar de banda la
seva fe).
Aquest primer versicle és el títol. (Déu és el fonament de tot). Aquest primer
versicle ens marca l’objectiu.
Ara ve la construcció de les 8 obres que estan en correlació.
Gn 1,2
Si el primer és el títol (on es marca l’objectiu)o declaració d’intencions, el
2n és l’inici del procés.
Hi trobam 3 paraules molt importants:
Tohú, Bohú,(descriuen un espai desolat i impenetrable on hi regna
l’obscuritat, encara que hi ha llum. És un punt de partida) Signifiquen
carència de forma i contingut. (no hi ha realitat). Són una forma que
s’anomena “endíadis” que és l’expressió d’un únic concepte però amb dues
paraules que es coordinen. Són dues paraules que rimen. Són assonants ja
que volen expressar una única cosa. Està parlant del “buit” (les traduccions
al llatí empren expressions que creen problemes)
Tohú apareix dues vegades Isaïes (s’acostaria al que nosaltres deim: res, però
aquesta no és l’expressió del Gn ja que empra la paraula buit) i Jeremies
És el punt de partida de la Creació mateixa. Els elements que llavors existiran
no tenen una existència prèvia (és més proper al concepte de buit que no al
de res).
Tehowm vol dir l’abisme (en hebreu sempre hi ha una imatge relacionada
amb la paraula, no conceptes), és el lloc de les aigües subterrànies des d’on
brollen les aigües. Aquí posa en relació l’abisme aquàtic amb les tenebres i
l’oscuritat.
La terra és el punt de vista des d’on parlarà l’autor.
Ruah Elohim és l’alè vivificador de Déu.
Ens mostra com Déu s’està preparant per la Creació.
S’insisteix en que ens trobam en una realitat creada.
El món és el que és perquè hi ha Déu.
El món no és una emanació de Déu, sinó que és una cosa concreta que neix
d’una decisió, de l’acció creadora de Déu.
(crear en llatí vol dir fer créixer).
Això creat no és diví però tampoc demoníac (al contrari dels textos
babilònics) no és etern com Déu, però té sentit encara que és contingent (està
en dependència de). El creador crea perquè vol. (aquesta realitat és la que és
perquè Déu ha volgut que sigui així).
El món no és d’essència divina.
S’està preparant per actuar amorosament.
Amor no és un sentiment sinó una implicació.
El món és conseqüència d’una decisió sobirana. La creació és la bona obra,
no hi ha res dolent, no crea el mal.
És el començament de la història, de la naturalesa, de l’esperit i aquest és el
que dona concreció a lo creat que ara és una realitat amorfa.
El versicle 1 i 2 es narra la creació primera on el món no té una forma
definitiva, però ja es veu alguna cosa. Aquest quelcom es perfila en 3 grans
zones: les tenebres, l’aigua i la terra.
L’acció divina s’exercirà successivament sobre cada una d’aquestes 3 grans
zones.
Déu també té ple domini sobre la realitat.
Tohú, Bohú i Tehowm s’empren per emprar l’expressió “buit”
Amb aquestes 3 paraules el text té una funció alliçonadora, ja que es vol
referir a l’allunyament del poble d’Israel de Déu.(està experimentant el buit).
Dt 32,10-11 a pesar de tot Déu és el que garanteix que el buit tengui sentit.
Déu acompanya l’existència però ni la usurpa ni la supleix.
(estam davant la declaració d’intencions).
**Primera obra versicles del 3 al 5.
Vuit obres distribuïdes en 6 dies.
(els jueus compten en clau de llum)
Es presenta una nova expressió DABAR (Déu parla, que vol dir que és una
acció fora de sí).
Déu parla i les coses són fetes. (el parlar és qualitat divina i l’efecte de Déu
de sortir de si mateix és la creació d’alguna cosa que Ell vol crear)
Hi ha una acció personal i no emanativa de Déu, les coses són creades i
sostingudes en el seu existir per Déu.
El que es crea no neix d’una lluita entre Déu o d’una matèria primigènia.
Sinó que Déu ha volgut el món, però és distingeix del món.
Déu crea quan crida als éssers que no són perquè siguin. Sostén a les criatures
en l’existència i condueix la creació.
La Creació no és un acte primigeni i res més (se’n despreocupa), sinó que
dona inici, l’ha de mantenir i l’ha de conduir (això és la creació) per això la
Creació no està acabada.