Está en la página 1de 9

 Pregar Temps durant l’any

Diumenge 33
la Paraula 13 de novembre de 2016

Pregària inicial
Pare, tu que ets font de vida, dóna'ns la gràcia de respondre a la crida del
teu Fill Jesús que ens ha fet amics seus. Fes que seguint-lo a Ell, el nostre
mestre i pastor, visquem el seu manament nou i ens mantinguem en el
camí de la veritat. Per Jesucrist, el teu Fill i Senyor nostre.

Llegeixo la Paraula Lc 21,5-19


En aquell temps, alguns parlaven del temple, fent notar les seves pedres
magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús digué: «Això que veieu,
vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra».
Llavors li preguntaren: «Mestre, ¿quan serà tot això i quin senyal
anunciarà que està a punt de succeir?» Jesús respongué: «Estigueu alerta,
no us deixeu enganyar, perquè vindran molts que s'apropiaran el meu
nom.
Diran: "Sóc jo", i també: "Ja arriba el moment". Deixeu-los estar; no hi
aneu, amb ells. I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us
alarmeu. Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida».
Després els deia: «Una nació prendrà les armes contra una altra, i un regne
contra un altre regne. Hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes pertot
arreu, passaran fets espantosos i apareixeran al cel grans senyals
d'amenaça.
Però abans de tot això se us enduran detinguts, us perseguiran, us
conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals
dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió
de donar testimoni. Feu el propòsit des d'ara de no preparar-vos la
defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels
vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. Sereu traïts
fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics, en mataran alguns de
vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom. Però no
es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu
per sempre la vostra vida».
Entenc la Paraula
No ens ha d’estranyar la referència a la destrucció del temple. Aquest
evangeli està escrit entre l’any 80 i el 90, per tant quan ja s’havia produït
aquesta catàstrofe. Per a un jueu, la destrucció del tempo era la «fi del
món». Era lògic associar la destrucció del temple a la fi dels temps,
perquè per a ells el temple ho era tot, la seguretat total. Per a ells era
impensable l’existència sense temple. D’aquí ve la preocupació de la
pregunta: «Quan serà tot això?» Però Jesús respon parlant de la fi dels
temps, no del temple.
De tota manera, Jesús introdueix elements nous que canvien l’essència
de la visió apocalíptica. En el passatge d’avui podem apreciar clarament
aquests matisos. El que impressiona a Jesús és l’actitud de cadascun
davant la realitat actual («abans de tot això») més que no pas la fi
mateixa. És el present del creient allò que li interessa a Jesús.
«No us deixeu enganyar» (tota la predicació es podria resumir en aquesta
idea!). Ni la fi ni les catàstrofes tenen cap importància, si sabem mantenir
l’actitud adequada. La realitat no ha de pertorbar-nos: «no us alarmeu».
L’actitud ha de ser constant. « Sofrint amb constància us guanyareu per
sempre la vostra vida». La paraula que es tradueix per ànima, en temps
de Jesús no volia dir allò que avui entenem per ànima, sinó «vida»
conscient. I cal tenir present en la versió catalana que «sofrir» no vol dit
«patir» sinó «aguantar» o «tenir aguant»
La seguretat no ve de la falta de conflictes (que sempre n’hi haurà), ni de
la promesa de felicitat, sinó de la confiança en Déu. Tampoc hem de
seguir edificant «temples» que ens donin seguretats. La nostra salvació,
no la garanteixen ni organigrames ni doctrines ni cap cristianisme
sociològic. Tot al contrari, pot passar que la desaparició d’aquestes
seguretats ens ajudi a buscar la nostra veritable salvació. Ja deia Sant
Ambròs: «Els emperadors ens ajudaven més quan ens perseguien que
quan ens protegeixen».
L’essencial del missatge d’avui rau en la importància del moment present
per davant d’especulacions sobre el futur. Aquí i ara puc descobrir la
meva plenitud. Aquí i ara puc tocar l’eternitat. Avui mateix puc detenir
el temps i arribar a l’absolut. En un instant puc viure la totalitat, no
només de la meva ser individual, sinó la TOTALITAT del que ha existit,
existeix i existirà.
No hi ha cap diferència entre el passat, el present i el futur. Precisament
la mort hauria de ser el catalitzador d’aquesta experiència. Com que no
tinc elecció, com que la vida biològica acaba, no tinc més remei que buscar
una sortida a la meva finitud. Si depengués del meu fals jo, triaria el seguir
vivint aquesta vida, i em tallaria l’accés al meu ésser autèntic, que és etern.

Medito la Paraula
Lluc pren aquesta destrucció de Jerusalem com a símbol de la fi dels
temps. Recorre a un llenguatge apocalíptic que parla de catàstrofes
còsmiques, però l'interès de l'evangelista no se centra en el que passarà al
sol, a la lluna, als estels o al mar. El que ens vol dir és que aquesta terra
nostra serà alliberada de l'esclavitud, «que aquest planeta paradoxal que
alimenta amor i odi, desesperança i esperança, escepticisme i fe, aquesta
creació de l'amor diví on homes i dones moren els uns pels altres i també
es maten uns a uns altres, aquesta classe d'existència que experimentem,
no durarà per sempre». I ens diu Lluc que «la fi» serà un principi, que la fi
és un preludi, una obertura, que ens porta a la plenitud del regne de Déu.
Avui sovintegen entre nosaltres actituds pessimistes i desesperançades. Hi
ha el perill de tancar-se en l'esfera privada davant un món que ens sembla
que no té solució, de deixar-se arrossegar per la desesperança i el
descoratjament. N’hi ha que busquen signes esotèrics i amb freqüència
profetitzen catàstrofes sens fi . Es pregunten, com deia l'evangeli: «Quan
serà tot això? Quin serà el senyal que tot això està per succeir?», i ens
amenacen dient: «El moment és a prop».
L'actitud del cristià ha de ser senzillament la del qui viu «com si el dia del
Senyor fos demà» (Burghardt). Aquesta va ser l'actitud de Pau: «Treballar
amb tranquil·litat per guanyar-se el pa», i no la de viure «molt ocupats sense
fer res», perquè creuen en aparicions catastrofistes i suposades que
profetitzen ruïnes de mai acabar. Malaquies deia que als justos «els
il·luminarà un sol de justícia, que porta la salut a les ales». Hem de posar
mans a la feina, hem de treballar per construir «tranquil·lament» el regne
de Déu.
No sabem com i quan arribarà aquest regne. Però el que sí que sabem és
que arribarà el temps en què «Déu ho serà tot en tots». En l'esperança
d'aquest moment, en les vigílies de la festa de Crist Rei, només podem
pregar, amb les últimes paraules de la Bíblia: «Vine, Senyor Jesús! Que la
gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom.»

Prego amb la Paraula


El «dia de Déu» és avui
Senyor, Jesús,
tu, que ens coneixes molt bé,
saps la dificultat que tenim a recordar
aquelles coses que ens comprometen.
Recordem que Déu ens estima
i ens fa feliços només de pensar-ho.
Però oblidem que també és exigent
i que espera fruits de la nostra vida:
els fruits de l’amor i del servei.
Fes que no ens perdi la curiositat
de saber com serà el món futur:
ajuda’ns a construir el nostre present
que és la llavor del futur que esperem.
Fes que ens preocupem sobretot
de donar testimoni del teu nom,
perquè així «puguem servir-te
sempre amb el goig a l’ànima».

Altres paraules m’ajuden


NUESTRA HORA (de P. Casaldàliga)
Es tarde / pero es nuestra hora.
Es tarde / pero es todo el tiempo
/ que tenemos a mano / para hacer futuro.
Es tarde / pero somos nosotros / esta hora tardía.
Es tarde / pero es madrugada / si insistimos un poco.

Pregària final
Senyor Jesucrist, et donem gràcies per l'amor amb què has acompanyat i
continues acompanyant els teus deixebles. Fes, Senyor, que ens
mantinguem en tu com els sarments en el cep que els sosté i els nodreix i
que per això donem fruit. Tu que vius i regnes pels segles dels segles.
Amén.
 Orar Tiempo Ordinario
Domingo XXXIII
la Palabra 13 de noviembre de 2016

Oración inicial
Padre, tú que eres fuente de vida, danos la gracia de responder a la llamada
de tu Hijo Jesús que nos ha hecho sus amigos. Haz que siguiéndole a Él,
nuestro maestro y pastor, vivamos su mandamiento nuevo y permanezca-
mos en el camino de la verdad. Por Jesucristo tu Hijo y Señor nuestro.

Leo la Palabra Lc 21,5-19


En aquel tiempo, algunos ponderaban la belleza del templo, por la cali-
dad de la piedra y los exvotos. Jesús les dijo: «Esto que contempláis, lle-
gará un día en que no quedará piedra sobre piedra: todo será destruido.»
Ellos le preguntaron: «Maestro, ¿cuándo va a ser eso?, ¿y cuál será la señal
de que todo eso está para suceder?» Él contestó: «Cuidado con que nadie
os engañe. Porque muchos vendrán usurpando mi nombre, diciendo: "Yo
soy", o bien: "El momento está cerca"; no vayáis tras ellos. Cuando oigáis
noticias de guerras y de revoluciones, no tengáis pánico. Porque eso tiene
que ocurrir primero, pero el final no vendrá en seguida.»
Luego les dijo: «Se alzará pueblo contra pueblo y reino contra reino, habrá
grandes terremotos, y en diversos países epidemias y hambre. Habrá tam-
bién espantos y grandes signos en el cielo. Pero antes de todo eso os echa-
rán mano, os perseguirán, entregándoos a las sinagogas y a la cárcel, y os
harán comparecer ante reyes y gobernadores, por causa mía. Así tendréis
ocasión de dar testimonio. Haced propósito de no preparar vuestra defensa,
porque yo os daré palabras y sabiduría a las que no podrá hacer frente ni
contradecir ningún adversario vuestro. Y hasta vuestros padres, y parientes,
y hermanos, y amigos os traicionarán, y matarán a algunos de vosotros, y
todos os odiarán por causa mía.
Pero ni un cabello de vuestra cabeza perecerá; con vuestra perseverancia
salvaréis vuestras almas.»
Entiendo la Palabra
No nos debe extrañar la referencia a la destrucción del templo. Este evan-
gelio está escrito entre el año 80 y el 90, por lo tanto ya se había producido
esa catástrofe. Para un judío, la destrucción del tempo era el “fin del
mundo”. Era lógico asociar la destrucción del templo al fin de los tiempos,
porque para ellos el templo lo era todo, la seguridad total. Para ellos era
impensable la existencia sin templo. De ahí la preocupación de la pre-
gunta: ¿Cuándo va a ser eso? Pero Jesús responde hablando del fin de los
tiempos, no del templo.
Sin embargo, Jesús introduce elementos nuevos que cambian la esencia
de la visión apocalíptica. En el pasaje de hoy podemos apreciar claramente
estos matices. A Jesús no le impresiona tanto el fin, como la actitud de
cada uno ante la realidad actual (“antes de eso”). Es el presente del cre-
yente lo que interesa a Jesús.
¡Que nadie os engañe! (toda la predicación se podría resumir en esta idea).
Ni el fin ni las catástrofes tienen importancia ninguna, si sabemos mantener
la actitud adecuada. La realidad no debe perturbarnos: “no tengáis pánico”.
La actitud tiene que ser constante. “Con vuestra perseverancia, os salva-
réis”. Una vez más, nos encontramos con un concepto que lleva a la con-
fusión. La palabra que se traduce por alma, en tiempo de Jesús no quería
decir lo que hoy entendemos por alma, sino vida consciente.
La seguridad no viene de la falta de conflictos (siempre los habrá), ni la pro-
mesa de felicidad, sino la confianza en Dios. Tampoco debemos seguir edi-
ficando “templos” que nos den seguridades. Ni organigramas ni doctrinas ni
un cristianismo sociológico, garantizan nuestra salvación. Todo lo contrario,
puede ser que la desaparición de esas seguridades nos ayude a buscar nues-
tra verdadera salvación. Decía ya San Ambrosio: “Los emperadores nos ayu-
daban más cuando nos perseguían que cuando nos protegen”.
Para mí, lo esencial del mensaje de hoy está en la importancia del mo-
mento presente frente a especulaciones sobre el futuro. Aquí y ahora
puedo descubrir mi plenitud. Aquí y ahora puedo tocar la eternidad. Hoy
mismo puedo detener el tiempo y llegar a lo absoluto. En un instante
puedo vivir la totalidad, no sólo de mi ser individual, sino la TOTALIDAD de
lo que ha existido, existe y existirá.
No hay diferencia ninguna entre el pasado, el presente y el futuro. Pre-
cisamente la muerte tendría que ser el catalizador de esta experiencia.
Porque no tengo elección, porque la vida biológica termina, no tengo
más remedio que buscar una salida a mi finitud. Si dependiera de mi falso
yo, elegiría el seguir viviendo esta vida, y me cortaría el acceso a mi ver-
dadero ser, que es eterno.

Medito la Palabra
Lucas toma esta destrucción de Jerusalén como símbolo del final de los
tiempos. Recurre a un lenguaje apocalíptico que habla de catástrofes cós-
micas, pero el interés del evangelista no se centra en lo que ocurrirá al sol,
a la luna, a los billones de estrellas y al mar que cubre el 70% de la super-
ficie terrestre. Lo que nos quiere decir es que esta tierra nuestra será libe-
rada de la esclavitud -algo que repetirá Pablo-, «que este planeta paradó-
jico que alimenta amor y odio, desesperanza y esperanza, escepticismo y
fe, esta creación del amor divino donde hombres y mujeres mueren los
unos por los otros y también se matan unos a otros, esta clase de existen-
cia que experimentamos, no durará para siempre». Y nos dice Lucas que
«el fin» será un principio, que el fin es un preludio, una obertura, que nos
lleva a la plenitud del reino de Dios.
Hoy menudean entre nosotros actitudes pesimistas y desesperanzadas.
Existe el peligro de encerrarse en la esfera privada ante un mundo que nos
parece no tener solución, de dejarse arrastrar por la desesperanza y el
desánimo. Otros buscan signos esotéricos y con frecuencia nos profetizan
catástrofes sin número. Se preguntan, como decía el evangelio: «¿Cuándo
va a ser eso? ¿Cuál será la señal de que todo esto está para suceder?», y
nos amenazan diciendo: «El momento está cerca».
La actitud del cristiano debe ser sencillamente la del que vive «como si el
día del Señor fuese mañana» (Burghardt). Esa fue la actitud de Pablo: «Tra-
bajar con tranquilidad para ganarse el pan», y no la de vivir «muy ocupa-
dos sin hacer nada», porque se cree en catastrofistas y supuestas apari-
ciones que profetizan ruinas sin cuento. Malaquías decía que a los justos
«los iluminará un sol de justicia, que lleva la salud en las alas». Hay que
poner manos a la obra, hay que trabajar para construir «tranquilamente»
el reino de Dios.
No sabemos cómo y cuándo llegará ese reino que «ni ojo vio, ni oído oyó».
Pero sí sabemos que llegará el tiempo en que «Dios será todo en todos». En
la esperanza de ese momento, en la víspera de la fiesta de Cristo Rey, sólo
podemos orar, con las últimas palabras de la Biblia: «¡Ven, Señor Jesús! Que
la gracia del Señor Jesús sea con todos. Amén».

Rezo con la Palabra


El «día de Dios» es hoy
Señor, Jesús,
tú, que nos conoces bien,
sabes cuánto nos cuesta recordar
todo aquello que nos compromete.
Recordamos, sí, que Dios nos ama,
y nos llena de gozo ese simple recuerdo.
Pero olvidamos que también es exigente
y que espera los frutos de nuestra vida:
los frutos del amor y del servicio.
Haz que no nos pierda la curiosidad
por saber cómo será el mundo futuro:
ayúdanos a construir nuestro presente,
que es la semilla del futuro que esperamos.
Haz que nos preocupemos sobre todo
de dar testimonio de tu nombre,
para que así «podamos servirte
siempre con el gozo en el alma».

Otras palabras me ayudan


NUESTRA HORA (de P. Casaldàliga)
Es tarde / pero es nuestra hora.
Es tarde / pero es todo el tiempo
/ que tenemos a mano / para hacer futuro.
Es tarde / pero somos nosotros / esta hora tardía.
Es tarde / pero es madrugada / si insistimos un poco.

Oración final
Señor Jesucristo, te damos gracias por el amor con que has acompañado y
sigues acompañando a tus discípulos. Haz, Señor, que permanezcamos en
ti como los sarmientos en la vid que los sostiene y los alimenta y que por
ello demos fruto. Tú que vives y reinas por los siglos de los siglos. Amén.

También podría gustarte