Está en la página 1de 21

estudis filològics

en homenatge
al professor
jordi colomina
departament de filologia catalana

estudis filològics
en homenatge
al professor
jordi colomina

Alacant, 2017
© Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana, 2017
© dels textos, els autors

Disseny de la coberta: Sergi Segura

Fotocomposició: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV)

ISBN: 978-84-16724-59-0
Dipòsit legal: A 309-2017

Imprés per Impremta de la Universitat d’Alacant


índex

Pròleg......................................................................................................................... 9

Rafael Alemany Ferrer, El lèxic mèdic de les poesies d’Ausiàs March i la


seua dimensió literària......................................................................................... 13

Emili Casanova Herrero, El model de valencià normatiu de Miquel Adlert


(1911-1988) a través dels canvis lingüístics de la seua obra literària................ 29

Jaume Corbera Pou, Encerts i desencerts de la grafia catalana tll...................... 43

Lluís Gimeno, Lèxic preromà en fonts clàssiques i els seus descendents his-
pànics.................................................................................................................... 59

M. Isabel Guardiola, Onomatopeies en el Tresor Lexicogràfic Valencià


(TLV).................................................................................................................... 79

Francesc-Xavier Llorca Ibi, Plaers de llengua: el tarantel·lo............................ 97

Llúcia Martín Pascual, La poesia 42 d’Ausiàs March: el lèxic d’un maldit... 107

Antoni Mas i Miralles, Fraseologisme santapoler. Un recull de locucions....... 121

Joan-Lluís Monjo i Mascaró, Notícia sobre els parlars occitans continuadors


de ipse. Paral·lelismes amb el català................................................................. 151

Brauli Montoya Abat, El parlar murcià del Vinalopó Mitjà com a resultat de
les repoblacions postmorisques del segle xvii................................................... 187

Joan M. Perujo Melgar, La traducció medieval com a via d’entrada de noves


paraules: el cas de les històries troianes.......................................................... 203
8 Índex

Carles Segura i Llopes, La convivència entre el model col·loquial i l’estàndard


en valencià.......................................................................................................... 219

Jordi Suïls Subirà, B’èm tots vaduts parièr: sobre la modalitat evidencial en
gascó.................................................................................................................... 225

Josep Tormo i Colomina, La fraseologia típica alcoiana del segle xx (amb una
síntesi sobre el subdialecte xeu)........................................................................ 249

Joan Veny i Clar, Continuïtat d’àrea lingüística, arabisme i interferència en


els significants de ‘[Vaca] eixorca’................................................................... 295

Vicent Bataller Grau, El valencià de la Costera.............................................. 309

Vicent Beltran Calvo, El valencià de la Canyada: un parlar fronterer............ 329

Vicent F. Garcia Perales, El mètode dialectològic del professor Colomina


il·lustrat per un punt d’enquesta de l’ALCV..................................................... 369

Joan Giner Monfort, Els noms dels jocs infantils de la Safor i dels pobles
veïns.................................................................................................................... 391

Rafael Jordà, Aproximació geolingüística als parlars del Comtat...................... 423

Pere Navarro Gómez i Olga Cubells Bartolomé, Descripció lingüística del


català de la diòcesi de Tortosa.......................................................................... 445
Encerts i desencerts de la grafia catalana tll

Jaume Corbera Pou

La grafia tll és justificada en català com a representació de la pronúncia [ʎ:], majori-


tàriament hereva d’una antiga pronúncia aproximada [dl], la qual evolucionà cap a la
palatalització lateral geminada, en la major part de Catalunya, o cap a l’assimilació en
lateral alveolar geminada en la resta dels parlars [ƚ:] (amb doble solució en alguerès
i solucions diferents en parlars minoritaris perifèrics o en algunes paraules concretes,
com rogle ‘rotle’ o amelda ‘ametla’). Sobre el procés evolutiu que dugué a una o altra
pronúncia hi ha diverses teories, de les quals la que explica més raonablement algunes
de les formes que ara veurem és la d’Emili Casanova (1989). En tots els casos que
corresponen a aquesta evolució, el català modern té la doble pronúncia i doble grafia:
espatla i espatlla (< spatula), motle i motlle (< modulu), batle i batlle (< bajulu),
vetlar i vetllar (< vigilare). Amb aquests casos d’evolució regular n’hi ha qualcun
altre, en la codificació moderna, en què la grafia tll és adequada, tot i correspondre a
un resultat fonemàtic d’un altre origen, i n’hi ha uns quants altres en què és injusti-
ficada, etimològicament i dialectalment, perquè no correspon a cap dels orígens suara
indicats ni és vàlida per a totes les pronúncies dialectals, fet que està en contradicció
amb un dels principis ortogràfics que Fabra propugnava: «[Fabra] cercava l’establiment
d’una ortografia que ell mateix qualificava de nacional […], o sigui una ortografia
que servís igualment per a tots els territoris de parla catalana. Aquesta ortografia, no
havent-se de fer en benefici de cap dialecte, havia de contemplar les diferents pro-
núncies». (Segarra 1985: 295)

Grafia tll adequada

A part dels casos ja indicats de mots en què tll correspon etimològicament als grups
consonàntics t’l, d’l, j’l, g’l, aquesta grafia és també adequada en alguns altres.
44 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll

1) Bitlla és probablement adaptació primerenca del francès bille, d’origen gàl·lic.1


Les variants més antigues no mostren palatalització: bila a Ramon Llull (GGL); birles
(1402, 1408; DCVB) bitla (1467; CICA);2 aquesta darrera, en canvi, ja mostra la gemi-
nació de la lateral, que acabaria en bitlla en la major part dels parlars de Catalunya,
seguint la mateixa evolució que les provinents d’ètim amb t’l, etc., d’acord amb la
proposta teòrica de Casanova (1989);3 aquest procés no succeí, però, en tortosí, valencià
i balear, on han sobreviscut birla o bitla.
2) Butlla sembla ser un duplicat culte (bulla) de bolla. De la grafia butlla la do-
cumentació més antiga són dues ocurrències en l’epistolari Borja (final del segle xv;
CICA), però ni tan sols podem afirmar rotundament que l’hàgim de llegir [ʎ:], sinó que
pot ser una mera variant gràfica de bulla [ƚ:], àmpliament documentada entre el segle
xiv i xvii (CICA).4 També aquesta forma, com bitla-bitlla, en el català central i part
del nord-occidental, degué seguir la mateixa evolució que les provinents d’ètim amb
t’l, etc. i acabà per assimilar-s’hi (bull·lla < bul·la = espall·lla < espal·la), mentre que
en els altres parlars es mantengué en la pronúncia inicial [bul·la]. La grafia moderna
butlla reflecteix la palatalització geminada lateral, mentre que butla, ja documentada
en el segle xv (DCVB) i xvi (CICA)5 a València, és una adaptació gràfica que manté
clara la relació entre les dues variants; respectant l’etimologia, però, hauria de ser bul·la.
3) Butllofa no té un origen gens clar, tot i que tant el DCVB com el DECLlC hi
veuen una relació amb bolla i bufa; amb aquesta segona, la relació es veu potser més
clara en la variant bufolla. Però en aquest cas la qüestió etimològica no és determinant
per a la grafia, perquè pertot es diu amb [ʎ:], i per això la grafia tll hi és adequada.
4) Escletlla és un mot molt local, que Coromines només va recollir a l’Alt Em-
pordà en la variant dissimilada escretlla. És també d’origen bastant incert, però la tll
s’adapta a la pronúncia amb [ʎ:]. Ens sorprèn la seva presència al DLC, que vol ser
d’àmbit general.
5) Esquitllar per etimologia (gòtic *usquillan, segons Coromines) i per tradició
clàssica hauria de ser esquillar, però pel fet que a quasi tota l’àrea on s’usa es diu
«esquill·llar» la grafia tll pot ser acceptable; només a Menorca es diu «esquillar», que
podria ser una grafia secundària. Vegeu el DECLlC, iii, 705-703. Igual amb els seus
derivats.

1. Si l’origen de la forma catalana no fos la francesa, sinó que totes dues venguessin d’un ètim indoeu-
ropeu *bhi-dlho-, com proposa Coromines (DECLlC i, 813-814), l’evolució fonètica hauria estat la mateixa
i hauria igualment produït les formes catalanes modernes.
2. «dos librels en què ha arena p[er] scurar. Ítem, una bitla d[e] fust grosa. Ítem, una mola d’oli e un».
3. Aquesta proposta permet explicar que del nom propi Pal·ladi n’hagi sorgit la forma popular Patllari,
que és recollit pel DLC en la lexia ball del patllari.
4. Aquest magnífic corpus en recull 174 exemples, d’origen molt divers.
5. «seda, ý lo cantar ý orgue fon per solempnizar la butla ý per animar la gent que ý anassen contra»;
«ciutat de vet de Tarragona, que ni coronat ni ab butla ne dexaven entrar nengú qui no tingués órdens»;
«bordons blanques, ab tot lo clero ý canonges, reberen la butla a la porta del Campanar, ab la creu major»;
«la Seu per guiar la professó, cantant. Ý portava la butla mossèn Miquel Hieroni Dalmau de la Seu»; «la
confraria de la Verge Maria, ý posaren-hi la butla ab hun plat de argent»; «ab protest fet de part del Capítol
sobre la butla de Conjudicibus, rebut per Gaspar Abellà, notari» (Del Llibre d’Antiquitats de la Seu de València).
Jaume Corbera Pou 45

6) Estritllar-se, encara que sigui d’etimologia insegura, presenta una ortografia


adequada a la pronúncia general on és usada.
7) Rutlla és adaptació del francès rule/rulle (com el castellà rula ‘juego semejante
a la chueca’; DRAL). Segons la fonètica històrica catalana, és impossible que rutlla
derivi de rotula, com afirma el DCVB i no contradiu clarament el DECLlC. La forma
francesa està documentada a Du Cange (s.v. rullus):

Rule vel Rulle, Ludi genus, globorum nempe, apud nostrates et Italos,
quibus Rulla et Rullo dicitur, a Rullare, circumvolvere. Lit. remiss. ann.
1377. in Reg. 111. Chartoph. reg. ch. 212  :
Marot de Cluseau cordouennier et Janin de Vaugaviler… alerent oudit
hostel pour y boire, avec lesquelx ledit exposant se joua au jeu de la Rule.

Aliæ ann. 1417. in Reg. 170. ch. 33  :


Comme Arnault de la Forge et Pierre Fontan se feussent alez jouer à la
Rulle ou boules, etc.

Els primers exemples que en coneixem en català són de rutla/rulla al darrer quart
del segle xv:

parlant ab altres que allí eren de joch de rutla, hun stodiant dix a ell,
deposant, si volie jugar ab ell a rutla, e offerint -se lo hun a l’altre ju-
gar (1476; CICA: L’estudi General de Lleida del 1430 al 1524 3 - Pàg.
163 - Linia: 45)
Que nigú no gos tirar a la rulla en lo camí general sinó en tant quant
la ordinació… sobre lo dit joch de la rulla vol e consent, doc. a. 1476
(Jocs Fl. 1895, 206; DCVB).

D’aquest significat inicial es degueren derivar els significats secundaris i locals que
el DCVB documenta a indrets diversos, sempre conservant el sentit de peça circular.
A Mallorca esdevengué sinònim de rutló ‘peça cònica de pedra que es fa rodar per
damunt una superfície… per a aplanar-la’: «…sense una herbeta per nat senyal, tot
trispolejat com si hi haguessin passat una rutla», p. 82 del tom xxii de les Rondaies
mallorquines d’Alcover (Llull 2008: 331). L’existència de rutló contemporani de rutla
demostra que aquesta devia ser antiga, perquè aquella n’és un derivat: «Ítem, hun truyll
e rutló per molre olives guarnit» (1467; Veny & Massip: 125); és ver, però, que aquest
també podria ser una modificació, analògica de rutla, de rotló, documentat pel DCVB
en data més antiga: «Per un arbre que féu per al rotló del molí de la dita almàcera»,
doc. a. 1438 (Arx. Gral. R. Val.). «Y ab tan flach rotló de tan forts olives | no crech
que may oli traqau del pinyol», Proc. Olives 21.
Rutla i rutló segueixen la mateixa evolució que bitla i butla i, dins la mateixa àrea
geogràfica d’aquestes, fan la palatalització a rutlla i rutlló; aquesta segona, però, és
pròpia d’una àrea molt petita (Vimbodí, segons DCVB), i per això al DCVB és consi-
derada secundària respecte de rutló. Per analogia amb rogle, a València pareix predo-
minant la forma rugló (a certs indrets, rungló), que a qualque punt és rogló (DCVB).
46 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll

Rutla i rutló es creuaren en mallorquí amb rotlana, derivada de rotle, i en resultà


rutlana:

Rullana f. Espêcie de rodeta que te el fus… El de tôrcer… El des jonoy


(Figuera 1840)
Rul-lana f. La rodaja que se pone debajo del huso… / Rueda pequeña y
sin rayos, que sirve para las máquinas… / Anat. El suceso redondo que
forma la rodilla del animal… (Amengual ii, 1878)

El DCVB recull rutlana com a forma secundària de rotllana, a la qual envia des
d’aquella, però curiosament en aquesta entrada no explicita la pronúncia mallorquina
[ruɫɫánə], sinó només [roɫɫánə]. A mi em consta que existeixen totes dues.
I de rutló el mallorquí va crear el verb rutlonar (‘apisonar’, segons Moll 1965).
8) Tritllejar/tritlleig: l’ètim *trinionare proposat per Coromines no justifica tll,
però sí que ho fa la pronúncia molt majoritària [ʎ:] a l’àrea on s’usa de la Catalunya
oriental; només a l’Empordà es diu amb [ʎ] (DCVB), a què correspondria trillejar.
9) Trotllo, peix ‘Centrolophus niger’. No sabem de moment l’etimologia d’aquesta
denominació. No és creïble que sigui una corrupció del castellà tollo, com afirma Coro-
mines (DECLlC viii, 845), perquè tollo és una espècie molt diferent de trotllo, i a més
seria una ‘corrupció’ molt estranya, inexplicable. No tenim documentada la pronúncia
d’aquesta forma (no la indica el DCVB) i només la coneixem per fonts llibresques,
però hi ha dos repertoris ictionímics que amb trotllo també duen trotlo, sense localitzar
les dues variants: Secretan (1988: 313) i Lloris et alii (2003: 175). Si realment fos així,
les dues grafies haurien de ser acceptades, perquè clarament corresponen a les dues
variants amb [ʎ:] i amb [ƚ:].
En tots els casos anteriors en què existeixen les dues variants, amb [ʎ:] i [ƚ:], haurien
de ser vàlides les dues grafies tll i tl, tant per a les formes considerades primitives
com per a les derivades, per simple coherència del sistema ortogràfic. La normativa
de l’IEC actualment, des de la primera edició del DLC, accepta explícitament alguns
d’aquests doblets, però, inexplicablement, no els accepta tots. En el cas d’esquitllar,
es podria acceptar com a secundària la grafia esquillar.

Grafia tll inadequada

La grafia tll és desencertada en aquests altres casos següents, d’acord amb el principi
de l’ortografia nacional i de l’etimologia.

1) Bitllet és adaptació del francès billet, i el manteniment d’aquesta grafia original


faria la forma més universal, perquè permet la lectura amb lateral geminada [bill·
llet], com es fa majoritàriament a Catalunya, o amb la lateral simple [billet], com a
Mallorca, les Pitiüses i València.6 Només la pronúncia menorquina (més semblant a

6. Igual com poble permet la lectura pobble o poble.


Jaume Corbera Pou 47

la francesa, [bil·let]) no és representada per la grafia original, però tampoc no ho és


per la normativa actual.7
2) De butlleta no n’hi ha documentació antiga ni al DCVB, ni al DECLC, ni al
DAg, ni al CICA. La més antiga que he trobat és el diccionari d’Esteve et alii (1803),
i no té altra justificació que la pronúncia catalanocentral de bolleta, amb u àtona i
lateral geminada [ʎ:].
Bolleta, com a document acreditatiu d’una mercaderia, més o menys equivalent
d’albarà, està documentada des del segle xiv (DCVB), i n’hi ha mostres antigues dels
segles xv (DAg), xvi i xviii (CICA), i s’explica perquè originalment aquest document
era una bolla. Fins i tot suposant que «ll» podia ser «l·l» als documents més antics,
aquesta forma no justifica la moderna butlleta, basada en la falsa derivació de butlla.
Butlleta hauria de ser eliminada a favor de bolleta, actualment forma secundària, que
permet la lectura amb [u] i [o] àtones, segons els dialectes, i amb [ʎ:] o [ʎ], també
segons els dialectes.
3) Butlletí es vol justificar com un derivat de butlleta, però ja hem vist que aquesta
forma és falsa, i que en realitat ha de ser bolleta; per tant si fos realment un derivat
català seria bolletí, que és certament la forma més antiga documentada: 1463 (DCVB/
DECLC),8 1552 (CICA).9 Però és probable, i per això la documentació és relativament
tardana, que en català sigui realment una adaptació de l’italià bolletino, igualment de-
rivat de bolletta. De l’italià vénen també, segons acord dels etimologistes, el portuguès
boletim, el castellà boletín, el francès bulletin, el friulà boletin; i agafat del francès
seria el romanès buletin. Per tant, fos derivat directe del català bolleta o, com accepten
majoritàriament els etimologistes, agafat de l’italià bolletino, l’única grafia adequada
i etimològica és bolletí, apta per a totes les lectures. L’altra, adoptada per Fabra, és
falsa i apta només per a una lectura concreta, la del català central. En qualsevol cas,
la normativa sempre ha acceptat les dues grafies.
A les Balears la forma tradicional ha estat sempre bolletí (pronunciat bo- o bu-
segons el parlar), com testimonien molts d’exemples, entre els quals el Bolletí del
Diccionari de la Llengua Catalana i el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana.
La tria de l’espuri butlletí als inicis de l’ús del català administratiu va ser condicionada
per la por dels assessors lingüístics a ser qualificats de «gonellistes», ignorant que era
una forma ja admesa al DGLC. Butlletí, forma falsa, condiciona la lectura i indueix
a creure que bolletí és incorrecte. La millor opció seria suprimir-la; i si no hauria de
ser la forma secundària.
4) Espitllar no és més que un derivat d’espill, i encara que la pronúncia general on
s’usa sigui amb [ʎ:], probablement per l’atracció d’espitllera, esquitllar i dels altres

7. El DLC recull també bitlleta com a terme d’heràldica. Desconec si com a tal té una pronúncia especial
o s’adequa a les mateixes pronúncies dialectals de bitllet. En qualsevol cas, pareix que l’origen n’és també
el francès billette i que la grafia s’hi podria ajustar igualment.
8. «Comensaren a servir los rebedors dels senyals, o bollatins», Ardits, ii, 437 (a. 1463).
9. «sa casa volie comprar forment era obligat pendre albarà o bolletí havent de pagar certa cosa al
notari que·l despachava» (Corts generals de Montsó).
48 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll

mots amb aquesta pronúncia, en aquest cas la raó etimològica hauria de prevaler per
a establir-ne la grafia espillar.
5) Espitllera hauria de ser espillera, per etimologia (specularia), per tradició (és
la forma escrita única fins a finals del segle xvii, quan hi comença a haver qualque
exemple d’espitllera) i perquè correspon a la pronúncia mantinguda a la major part del
territori (espillera o espiera, en àrees de iodització), mentre que la pronúncia amb [ʎ:]
és parcial en català central. Espillera tant permet la lectura amb [ʎ:] com la lectura
amb [ʎ] o amb iodització a grau 0. Vegeu-ne les dades al DECLlC iii, 652-654. També
el derivat hauria de ser espillerar.
6) En el cas de ratlla i ratllar, la grafia representa la pronúncia [ʎ:] dels parlars
en què aquestes formes es realitzen així, però exclou la pronúncia dels parlars en què
són realitzades raia i raiar, i per això la grafia idònia seria ralla i rallar. Al verb,
hom hi vol veure un derivat de radulare, que justificaria la tll, però no havent-hi en
català medieval documentació de *ratlar, sinó únicament de rallar10, i no havent-hi
en els dialectes moderns cap pronúncia ratlar, és evident que no n’és aquest l’origen,
sinó que n’és probablement la forma vulgar *rallare, de formació paral·lela a rallu,
aquesta ben documentada en llatí vulgar. La iodització balear, raiar, anòmala, es pot
explicar fàcilment per analogia amb tallar (taiar) afavorida per la distinció amb rallar
‘parlar’. La grafia rallar i ralla tant pot representar la pronúncia normal [ʎ], la més
estesa per Catalunya i València (v. DCVB, s.v. rallar), com la geminada [ʎ:], pròpia
d’una part de Catalunya, com la [j], pròpia de les Balears i, en el cas de ralla, també
existent a comarques orientals del català central.
7) Resquitllar és associat per Coromines amb esquitllar, sense cap explicació, però
l’associació no és gens clara, pel significat i perquè resquillar té una extensió d’ús
molt més àmplia. Probablement té raó el DCVB quan hi veu una metàtesi de relliscar.
Si aquest n’és efectivament l’origen, i tenint present que la pronúncia amb [ʎ] es prò-
pia de bona part dels dialectes occidentals i dels balears, pareix clar que l’escriptura
adequada és resquillar.

Rutllar, un fals de la lexicografia històrica

Segons Moll (2006, § 171, i DCVB) rutllar deriva de *rotulare, però no explica
com és que la /o/ llatina ha esdevingut /u/, contra la llei evolutiva que manté la /o/
(Moll 2006, § 71) i es compleix a rodolar (< *rotulare). A més a més, ni el DCVB ni
el DECLlC no donen un sol exemple d’aquest verb en la llengua antiga, com tampoc
no en trobam al CICA. I és que realment rutllar, com ja ha quedat clar amb butlleta

10. 26 exemples de ralla, verb o substantiu, són recollits pel CICA, des de principis del segle xv (Llibre
de Sent Soví) fins a principis del segle xvii (Dietari de Pere Joan Porcar).
Jaume Corbera Pou 49

i butlletí, és una forma falsa, sense tradició anterior al segle xx, sense relació directa
amb *rotulare; és un verb sorgit d’una falsa ortografia.11 Vegem-ho.
En paral·lel a rotle el llatí rotulus va produir rull en català, passant per un forma
vulgar *roclu. Rull, com a substantiu, designà diversos objectes que tenen en comú
la forma rodona o cilíndrica (vegeu-ho al DCVB), i com a adjectiu s’aplicà als cabells
arrissats: cabells rulls. I de rull adjectiu es creà el verb rullar ‘arrissar’, ja documentat a
la segona meitat del segle xv (DCVB/CICA). Durant segles, fins al final del xix, rullar
no volia dir res més que ‘arrissar’, però ja dins el segle xvii, com a mínim, rullar es
degué començar a pronunciar amb [ʎ:] en català central, potser interpretat pels parlants
com a derivat o influït de rotllo (= rotllar). Així s’explica que rutllar ja aparegui al
diccionari català-llatí de Pere Torra (1647 —DECLlC, vii, 385b— i edicions següents),
i que amb aquesta mateixa grafia el trobem als principals diccionaris catalans del segle
xix; però sempre, a totes aquestes obres, amb el significat únic i original d’‘arrissar’:

Rutllar los cabells


Rutllador , intrument de rutllarlos (Torra 1701)

Rull… Crespadura dels cabells


Rutllar… Crespar o caragolar els cabells (Esteve et alii 1803)

Rull… Caragol dels cabells…


Rull. Cilindre
Rutllador… ant. Crespador
Rutllar… ant. Crespar (Una Societat 1839)

Rutllador. Encrespador
Rutllament. Encrespadura, encrespamiento.
Rutllar. Rizar, crespar (Saura 1851)

Rull m. ant. Crespadura dels cabells… // … Pinyolada


Rutllador m. La mitja canya pera crespar los cabells
Rutllament m. La obra de crespar los cabells…
Rutllar… Crespar los cabells… (Labèrnia 1865)

Fixem-nos que en qualcunes d’aquestes mateixes obres hi apareix també, amb tll,
rullol, un mot que semànticament, per al parlant modern, pareix no tenir relació amb
rullar, la qual cosa indica que era marcada la tendència a pronunciar aquesta [ʎ:] en
un context igual d’una paraula formalment semblant; és a dir, sembla que el context
fonètic, amb l’analogia formal, també afavoria la geminació de la lateral palatal; però
en aquest cas, o bé aquesta pronúncia no era general encara o bé alguns lexicògrafs
tenien més consciència que la forma original era amb ll:

11. ‘falsa ortografia’ pareix una expressió contradictòria, però vol significar que hom ha pres per recta
una grafia no etimològica de base purament fonètica.
50 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll

Rutllol… Lo que quèda de l’oliva molta despres de la premsada (Esteve


et alii, 1803)

Rull… Caragol dels cabells


Rullol… De las olivas moltas
Rutllol… rullol (Ferrer 1839)

Rullol… Lo pinyol que quèda de la oliva molta


Rutllol… Rullol (Una Societat 1839)

Rullol. Herraj, borujo (Saura, 1851)

Rullol m. Lo pinyol molt de las olivas…


Rutllol m. Rullol (Labèrnia, 1865)

Clarament, doncs, ens trobam amb un grafia, tll, que en aquestes paraules no és
tradicional ni històrica, sinó d’acostament fonètic a una pronúncia dialectal deguda a
raons diverses. La grafia que hi corresponia en els dos casos, era rullar i rullol; la t hi
sobrava, per bé que la pronúncia fos amb [ʎ:] i no amb [ʎ]. I, cosa també important:
rullar volia dir simplement ‘arrissar’. Teníem, doncs, un sol significant, rullar (a tort
escrit rutllar) i un sol significat, ‘arrissar’. Però a mitjan segle xix rutllar, segurament
confós amb rotllar pels escriptors i intel·lectuals renaixentistes, comença a agafar el
significat d’enrotllar, tal com és documentat pel CTILC :12

un forat quadrat ahont se puga ficar un peu dret, al qual se va rutllant la


corda que dirigeix la línea espiral que descriuhen los (1849; Narcís Fages
de Romà: Cartilla rural en aforismes catalans)

devant, y estrenyent los lligams de la cortina que l’ayre rutllava y batía


com vela de barco, eixí, ajustant la porta derrera (1882; Narcís Oller: La
papallona.)

parets amunt ensemps que la fresca marinada comensava á rutllar los


domassos y cobrellits qu’apareixian pe‘ls balcons, y (1885; Narcís Oller:
Vilaniu)

seda que rosseja com la claror primera del matí, s’escampa, ‘s rutlla,
s’esbadía, oneja, riu que trena ses ones ab or fi. (1886; Jacint Verdaguer:
Canigó)

I a partir d’aquí agafa un significat nou, el de ‘rodar’, clarament afavorit per la


confusió amb rotllar i possiblement també per la influència del francès rouler, en una
època en què el francès, prestigiós entre la classe il·lustrada catalana, era font d’inno-

12. Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (<http://ctilc.iec.cat/> [consultat el 30-08-2016]).


Jaume Corbera Pou 51

vacions lèxiques, introduïdes amb fortuna desigual (bouquet, doct. 1905; chauffeur, doct.
1918; claca, doct. 1917; cursa, doct. 1905; enragé, doct. 1903; frapar, doct. 1912; etc.).13

davant d’allò misteriós que ls amenaçava. Totes les converses rutllaven


entorn de lo mateix. Sen parlava amb aire esfereit per (1905; Josep Pous
i Pagès: Empordaneses.)

els cossos que tenen un extrem més gros que l’altre no poden rutllar
segons una línia recta, i, per tant, llurs línies rectificades (1918; Extensió
d’ensenyament tècnic: Dibuix geomètric.)

la naturalesa més èpicament valenta i hermosa. Les ones canten, rutllen


i s’esberlen contra’l mur gegant; el vent, que brunzeix a (1919; Pere
Coromines: Les gràcies de l’Empordà)

hi hagi desperts mentre altres són al llit; i així va el món rutllant.» Això,
amic, amb força plomes i un parell de grans llaços (1920; Magí Morera
Galícia: Hamlet.)

I al cap de poc, i segurament també ajudat pel francès rouler, rutllar no solament
vol dir ‘rodar’, sinó que vol dir més precisament ‘rodar bé’, ‘funcionar bé’:14

de queixar-vos sempre a ells quan hi hagi alguna cosa que no rutlli. Jo


no us vaig dir mai que us caséssiu amb mi i vós em vàreu (1932; Alfons
Maseras i Galtés: Jordi Dandin, o el marit confús)

això dels homes tot és avesar-s’hi. Un pic casada ja veuràs com rutlla,
i el banyulenc no és pas de llarga vista, i tu, Mare de Déu (1933; Josep
M. de Segarra: El cafè de la Marina.)

13. Vegeu Barri (1999). Que rutllar encara no era, dins el darrer quart del segle xix, un verb d’ús ge-
neral en català amb el sentit de ‘rodar’, n’és indici indirecte el fet que Mistral, que al Tresor dóu Felibrige
(1878-86) sempre dóna l’equivalent català, entre les altres llengües romàniques, dels mots occitans, en el
cas de roula (i altres variants) dóna les equivalències en vell provençal (rolar, rollar), italià (rullare), por-
tuguès (rolar), espanyol (rollar, rular) i francès (rouler), però no en català; si aleshores hagués estat usual
rutllar amb aquest significat segur que l’hauria posat; la semblança formal no li hauria permès oblidar-se’n.
14. Rouler verbe

c) Fam. [Le suj. désigne des affaires, des entreprises hum.] Aller bien, réussir.
Synon. marcher, aller comme sur des roulettes (v. roulette). Il m’a dit […] qu’il
avait vu dans l’écurie deux animaux, d’où je conclus que le métier roule. Tant
mieux, mes chers enfants (Flaub.,MmeBovary, t. 2, 1857, p. 8).

(Centre National de Ressources Textuelles et Lexicales: <http://www.cnrtl.fr/definition/rouler>. [Consulta:


30-08-2016])
52 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll

responsables. Però és evident que hi ha moltes coses que no rutllen prou


bé i d’això, tots plegats en som culpables. (1935; Joan Alavedra: El fet
del dia.)

policíaca. El temps ha demostrat que un sol bastava i el Servei rutllava


millor. És suprimida una gratificació que es donava a un (1935; Antoni
Peyrí: La lluita antivenèria a Catalunya l’any 1934.)

Aquest significat nou, però, no implicava la desaparició de l’anterior de ‘rodar’, i


durant un temps coexistiren tots dos:

anar al carrer amb tal encert, que anà a caure-li als peus, rutllant i donant
una volteta per l’empedrat que, realment, constituïa (1934; Eduard Girbal
Jaume: L’Agulló, en «Pol» i el «Nandu».)

de quatre hores de la tarda, comptant que el nostre Studebaker rutllarà


perfectament costa avall. Sí; tinc interès d’arribar dejorn (1935; Joan
Santamaria: Visions de Catalunya, IV (Mallorca).)

que és capaç de moure l’home. La història ens ensenya que tot rutlla per
l’energia. El triomf, el dóna el progrés tècnic. El progrés (1938; Antoni
Oriol i Anguera: Conceptes 1939.)

dit Baó en el Conflent; hi havia dintre l’alou uns molins que rutllaven amb
aigua de la Tet. L’escriptura de donació prou feia (1948; Ramon d’Abadal
i de Vinyals: L’abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època.)

Fins que en el català central més modern, el més recent, el sentit de ‘funcionar
bé’ és absolutament predominant. En poc més d’un segle el verb rutllar ha passat de
voler dir ‘arrissar’ a voler dir ‘funcionar bé’, passant per l’etapa de ‘rodar’. Ningú ja
no associa rutllar amb rull, i fins i tot els etimologistes més reconeguts n’han fet un
derivat directe del llatí, un derivat imaginari.
A l’inici de la normativa catalana moderna rutllar no va ser reconegut ni adoptat.
És inexistent al Diccionari ortogràfic, ni a la primera edició de 1918 ni a la tercera
de 1931; només hi ha, amb bon criteri, rullar. Però al DGLC de 1932 sí que hi apareix
rutllar, ja amb els significats aleshores usuals: «Rodar; funcionar un mecanisme; fer el
seu curs…» Fabra, com Moll, com Coromines, no es va adonar que era un verb fals,
que possiblement no hauria triomfat si ell l’hagués rebutjat.15 Segurament, també com

15. Moll, però, al DCVB sí que es va adonar que hi havia les dues variants rullar i rutllar, però de
manera confusa. Sota rutllar, a més a més de donar-ne com a primera accepció la de «Enrotllar, caragolar;
cast. arrollar, rizar», en dóna la variant rullar, però a l’entrada rullar no en fa la identificació amb rutllar.
Per altra banda, és sorprenent que doni per existent la variant rutlar [ruɫɫá] en mallorquí, com si efecti-
vament fos una forma patrimonial provinent de *rotulare. Aquesta variant no ha existit mai, ni existeix,
com, precisament, es dedueix d’una altra obra del mateix Moll (1965), on rutllar està inclòs dins la sèrie
B d’entrades, és a dir «la dels mots que els baleàrics no empram en el llenguatge parlat, però els trobam
Jaume Corbera Pou 53

Moll i Coromines, el va relacionar amb rutlla, com si en fos un derivat, i al DGLC


va distingir rullar ‘cargolar (els cabells) formant rulls» de rutllar ‘Rodar; funcionar un
mecanisme; fer el seu curs…’, distinció que han recollit altres diccionaris posteriors i
el DLC de l’IEC. Un neologisme fruit d’una confusió deguda a una pronúncia dialectal
([ʎ:]) d’un verb amb [ʎ], escrit amb tll sense cap fonament etimològic ni històric. Amb
criteris etimològics i històrics rutllar no hauria de tenir reconeixement acadèmic, com
a fruit d’una confusió moderna i de la probable interferència francesa; hauria d’existir
només rullar amb el significat original. Però amb el criteri del realisme lingüístic, de
reconèixer allò que és la llengua actual, sembla que no hi ha més remei que acceptar-lo,
aquest verb, si no volem condemnar l’ús que n’han fet els escriptors del segle xx i la
inclusió als diccionaris descriptius i normatius. En qualsevol cas, allò que crec que sí
és important per a la filologia és acceptar que no és una forma derivada de *rotulare,
com s’ha dit fins ara, sinó un neologisme de fabricació pròpia fruit d’una confusió.

referències BIBLIOGRàfiques

Amengual II (1878), Amengual, J.-J., Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín.


II, Palma, Imprenta y Librería de Juan Colomar.
Barri i Masats, Montserrat (1999), Aportació a l’estudi dels gal·licismes del català,
Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.
Casanova, Emili (1989), «L’evolució t’l > l·l/ll·ll en català», Caplletra, 6, pp. 117-121.
CICA: Corpus informatitzat del català antic. Dirigit per Joan Torruella junt amb Manuel
Pérez Saldanya i Josep Martines. [<http://www.CICA.cat/>, consulta: 30-08-2016.]
DCVB: Alcover, A. M. & Francesc de B. Moll (1968-1975), Diccionari Català-
Valencià-Balear, 10 vol., Mallorca, Moll.
DGLC: Fabra, Pompeu (1932), Diccionari General de la Llengua Catalana, Barcelona.
DECLlC: Coromines, Joan (1980-2001), Diccionari Etimològic i Complementari de la
Llengua Catalana (I-X), Barcelona, Curial / La Caixa.
DAg: Sota la cura de P. Fabra i M. de Montoliu (1915-1931), Diccionari Aguiló. Mate-
rials lexicogràfics aplegats per Marià Aguilo i Fuster. Toms I — VIII, Barcelona,
Institut d’Estudis Catalans.
DLC: Diccionari de la Llengua Catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. [2007,
2ª ed.]
DRAE: Diccionario de la lengua española.|Edición del Tricentenario, Real Academia
Española. [<http://dle.rae.es>, consulta: 30-08-2016.]
Du Cange et alii (1883-1887), Glossarium  mediae  et  infimae  latinitatis, éd.  augm.,
Niort  : L. Favre, t.  7,  col.  235b. [<http://ducange.enc.sorbonne.fr/RULLUS>, con-
sulta: 30-08-2016>.]

usats en els escrits literaris» (p. X). No n’hi posa, d’aquest verb, la hipotètica variant mallorquina *rutlar,
perquè no existeix.
54 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll

Esteve, J., J. Belvitges & A. Juglà (1803 i 1805), Diccionario Catalán-Castellano-


Latino, Barcelona.
Ferrer, Magín (1839), Diccionario Catalán-Castellano, Barcelona, Inprenta y librería
de Pablo Riera.
Figuera, Pere Antoni (1840), Diccionari mallorquí-castellá y el primer que se ha donad
a llum, Palma, Imprenta y llibreria de Esteva Trias.
GGL: Colom Mateu, Miquel (1982), Glossari General Lul·lià. Vol. I, Mallorca, Moll.
Labèrnia, Pere (1864 i 1865), Diccionari de la llengua catalana. Toms 1 i 2, Barcelona,
Espasa Germans.
Lloris, D., S. Meseguer & L. Porta, (2003), Ictionímia. Els noms dels peixos del
mar català, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament d’Agricultura, Ra-
maderia i Pesca.
Llull Martí, Antoni (2008), Diccionari d’expressions lingüístiques recollides de les
Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó, Palma, Moll.
Moll, Francesc de B. (1965), Vocabulari Mallorquí-Castellà, Palma, Moll.
— (2006), Gramàtica històrica catalana. Edició corregida i anotada per Joaquim Martí
Mestre, amb la col·laboració de Jesús Jiménez, València, Publicacions de la Uni-
versitat de València.
Saura i Mascaró, Santiago (1851), Diccionario manual ó vocabulario completo de las
lenguas catalana-castellana, Barcelona, Librería de Esteban Pujal.
Secretan, Isabelle (1998), Traité d’Ichtyonymie Catalane. De l’origine des noms de
poissons marins, Viena, VWGÖ.
Segarra, Mila (1985), Història de l’ortografia catalana, Barcelona, Empúries.
Torra, Pere (1701), Dictionarium seu Thesaurus Catalano-Latinus. Verborum ac Ph-
rasium, Barcelona, Raphaelis Figueró.
Una Societat (1839), Una Societat de Catalans, Diccionari catalá-castellá-llatí-
frances-italiá. I i II, Barcelona, Imprèmpta de Joseph Torner.
Veny, Joan & Àngels Massip (2013), Scripta mallorquina, Barcelona, Institut d’Estudis
Catalans.

APÈNDIX

Vet aquí, a la primera columna, la llista de totes les paraules avui admeses al DLC
que contenen el dígraf tll. A la segona columna hi ha les formes alternatives ja també
admeses (en lletra rodona normal) o que, per coherència lexicogràfica, s’hi haurien
d’admetre (en lletra sublineada); majoritàriament, es tracta d’alternatives amb tl, però
n’hi ha unes quantes amb ll i qualcuna altra de diferent. A la tercera columna hi ha
algunes formes que, havent estat raonades dins l’article, són proposades com a idònies
per a substituir l’actual forma primària del DLC, que hauria de ser eliminada. Qualcunes
ja són acceptades com a secundàries, mentre que altres són innovadores en la grafia.
Jaume Corbera Pou 55

Forma primària Forma secundària16 Forma idònia


proposada17

Ametlla Ametla
Ametllat Ametlat
Ametllenc Ametlenc
Ametller Ametler
Ametllerar Ametlerar
Ametlló Ametló
Batlle/Sotsbatlle Batle/Sotsbatle
Batllia Batlia
Batlliu Batliu
Bitlla Bitla
Bitllada Bitlada
Bitllaire Bitlaire
Bitllar Bitlar
Bitllera Bitlera
Bitlletat Bitletat
Bitllo-bitllo Bitlo-bitlo
Bitllot Bitlot
Bitllet Billet (/ Bil·let?)
Bitlleta Billeta
Bitlletaire Billetaire
Butlla Butla
Butllador Butlador
Butllaire Butlaire
Butllari Butlari
Butlleta Bolleta Bolleta
Butlletí Bolletí Bolletí
Butllofa/embutllofar/desembutllofar
Desemmotllament Desemmotlament
Desemmotllant Desemmotlant
Desemmotllar Desemmotlar
Desemmotllatge Desemmotlatge
Desenrotllable Desenrotlable
Desenrotllador Desenrotlador
Desenrotllament Desenrotlament
Desenrotllar Desenrotlar

16. En rodona si ja està recollida al DLC; en sublineada si no hi està (però hi hauria d’estar per co-
herència lexicogràfica).
17. Proposada per a substituir la forma primària, que quedaria eliminada. En rodona si ja està recollida
al DLC; en sublineada si no hi està.
56 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll

Desvetllable Desvetlable
Desvetllament Desvetlament
Desvetllat Desvetlat
Emmotllable Emmotlable
Emmotllador Emmotlador
Emmotllament Emmotlament
Emmotllar Emmotlar
Emmotllat Emmotlat
Emmotllatge Emmotlatge
Emmotllurar Emmotlurar
Enrotllable Enrotlable
Enrotllador Enrotlador
Enrotllament Enrotlament
Enrotllar Enrotlar
Escletlla
Espatlla/guardaespatlles/cobriespatlles Espatla/guardaespatles/cobriespatles
Espatllador Espatlador
Espatlladura Espatladura
Espatllam Espatlam
Espatllament Espatlament
Espatllar Espatlar
Espatllat Espatlat
Espatllejar Espatlejar
Espatller/respatller Espatler / respatler - respatlera
Espatllera Espatlera
Espatlleta Espatleta
Espatlló Espatló
Espatllut Espatlut
Espitllar Espillar
Espitllera Espillera
Espitllerar Espillerar
Esquitllada Esquillada
Esquitlladís Esquilladís
Esquitllar-se Esquillar-se
Esquitllent Esquillent
Estritllar-se
Guatlla Guatla/Guàtlera
Guatllot Guatlot/Guatlerot
Motllada Motlada
Motlle/motllo18/Contramotlle Motle/motlo/Contramotle

18. Que s’acceptin aquestes dues variants amb -e/-o és una altra incoherència normativa, perquè n’hi ha
moltes més, d’aquestes duplicitats, que no estan admeses (colze/colzo, home/homo, cotxe/cotxo, verge/verjo…).
Jaume Corbera Pou 57

Motllura Motlura
Motllurar Motlurar
Motlluratge Motluratge
Patllari
Ratlla / Milratlles Ralla/Milralles
Ratllada Rallada
Ratllador Rallador
Ratlladura Ralladura
Ratllar / Subratllar Rallar/Subrallar
Ratllat Rallat
Resquitllada Resquillada
Resquitllar Resquillar
Rotllada Rotlada
Rotllana Rotlana
Rotllar Rotlar
Rotllat Rotlat
Rotle/Rotlo,
Rotlle/rotllo/Porta-rotlles
Rogle/Porta-rotles, Porta-rogles
Rutlla Rutla
Rutllar / Cua-rutllat Cua-rotllat
Rutlló Rutló / Rugló
Titlla Titla
Titllar Titlar
Titllet Titlet
Tritlleig (Trilleig?)
Tritllejar (Trillejar?)
Trotllo (Trotlo?)
Vetlla/Revetlla Vetla/Revetla
Vetllada Vetlada
Vetllador/Desvetllador Vetlador/Desvetlador
Vetllaire19
Vetllar/Desvetllar Vetlar/Desvetlar

19. Segurament és innecessari introduir-ne explícitament l’alternativa amb tl al DLC, perquè vetllaire
és típic d’una part de l’àrea on es fa la [ʎ:]; a l’àrea amb [ƚ:] el sufix -aire és inusual, i per això vetlaire
hi és un derivat desconegut.