Está en la página 1de 21

estudis filològics

en homenatge
al professor
jordi colomina

departament de filologia catalana estudis filològics en homenatge al professor jordi colomina Alacant. 2017 .

© Universitat d’Alacant. 2017 © dels textos. els autors Disseny de la coberta: Sergi Segura Fotocomposició: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) ISBN: 978-84-16724-59-0 Dipòsit legal: A 309-2017 Imprés per Impremta de la Universitat d’Alacant . Departament de Filologia Catalana.

............................................... 203 ................ Onomatopeies en el Tresor Lexicogràfic Valencià (TLV).............. El lèxic mèdic de les poesies d’Ausiàs March i la seua dimensió literària................ 13 Emili Casanova Herrero..... Fraseologisme santapoler................................................. Paral·lelismes amb el català..................................... Notícia sobre els parlars occitans continuadors de ipse................. Lèxic preromà en fonts clàssiques i els seus descendents his- pànics.................................... Perujo Melgar..... Plaers de llengua: el tarantel·lo....................... Un recull de locucions... La poesia 42 d’Ausiàs March: el lèxic d’un maldit..... La traducció medieval com a via d’entrada de noves paraules: el cas de les històries troianes.............. 151 Brauli Montoya Abat................................................ 187 Joan M...................................... 97 Llúcia Martín Pascual........... El parlar murcià del Vinalopó Mitjà com a resultat de les repoblacions postmorisques del segle xvii.............................................................................................. 43 Lluís Gimeno.................... 9 Rafael Alemany Ferrer....................................... 29 Jaume Corbera Pou.................... 79 Francesc-Xavier Llorca Ibi.......... 121 Joan-Lluís Monjo i Mascaró................................ El model de valencià normatiu de Miquel Adlert (1911-1988) a través dels canvis lingüístics de la seua obra literària................. 107 Antoni Mas i Miralles...... 59 M........... Isabel Guardiola............................................. índex Pròleg........................ Encerts i desencerts de la grafia catalana tll......

.............................................................. 329 Vicent F....................................................... 369 Joan Giner Monfort................................................. 309 Vicent Beltran Calvo..................................... 423 Pere Navarro Gómez i Olga Cubells Bartolomé.......... Continuïtat d’àrea lingüística............... Garcia Perales..................................................................................... 225 Josep Tormo i Colomina........................ La convivència entre el model col·loquial i l’estàndard en valencià................................................................. El mètode dialectològic del professor Colomina il·lustrat per un punt d’enquesta de l’ALCV........8 Índex Carles Segura i Llopes..... 295 Vicent Bataller Grau.......................... El valencià de la Canyada: un parlar fronterer..................................................................... 219 Jordi Suïls Subirà.. La fraseologia típica alcoiana del segle xx (amb una síntesi sobre el subdialecte xeu).................. Aproximació geolingüística als parlars del Comtat.......... Descripció lingüística del català de la diòcesi de Tortosa....................... B’èm tots vaduts parièr: sobre la modalitat evidencial en gascó................................ Els noms dels jocs infantils de la Safor i dels pobles veïns.............................. 249 Joan Veny i Clar........... 445 ................ arabisme i interferència en els significants de ‘[Vaca] eixorca’.. 391 Rafael Jordà...................... El valencià de la Costera.....................

j’l. com rogle ‘rotle’ o amelda ‘ametla’). havia de contemplar les diferents pro- núncies». perquè no correspon a cap dels orígens suara indicats ni és vàlida per a totes les pronúncies dialectals. . vetlar i vetllar (< vigilare). (Segarra 1985: 295) Grafia tll adequada A part dels casos ja indicats de mots en què tll correspon etimològicament als grups consonàntics t’l. la qual evolucionà cap a la palatalització lateral geminada. d’l. en la major part de Catalunya. etimològicament i dialectalment. Encerts i desencerts de la grafia catalana tll Jaume Corbera Pou La grafia tll és justificada en català com a representació de la pronúncia [ʎ:]. Sobre el procés evolutiu que dugué a una o altra pronúncia hi ha diverses teories. motle i motlle (< modulu). en què la grafia tll és adequada. en la codificació moderna. majori- tàriament hereva d’una antiga pronúncia aproximada [dl]. de les quals la que explica més raonablement algunes de les formes que ara veurem és la d’Emili Casanova (1989). g’l. En tots els casos que corresponen a aquesta evolució. fet que està en contradicció amb un dels principis ortogràfics que Fabra propugnava: «[Fabra] cercava l’establiment d’una ortografia que ell mateix qualificava de nacional […]. tot i correspondre a un resultat fonemàtic d’un altre origen. o sigui una ortografia que servís igualment per a tots els territoris de parla catalana. o cap a l’assimilació en lateral alveolar geminada en la resta dels parlars [ƚ:] (amb doble solució en alguerès i solucions diferents en parlars minoritaris perifèrics o en algunes paraules concretes. Aquesta ortografia. no havent-se de fer en benefici de cap dialecte. Amb aquests casos d’evolució regular n’hi ha qualcun altre. batle i batlle (< bajulu). el català modern té la doble pronúncia i doble grafia: espatla i espatlla (< spatula). aquesta grafia és també adequada en alguns altres. i n’hi ha uns quants altres en què és injusti- ficada.

És també d’origen bastant incert. amb aquesta segona. que acabaria en bitlla en la major part dels parlars de Catalunya. 813-814). etc. ab la creu major». Aquesta proposta permet explicar que del nom propi Pal·ladi n’hagi sorgit la forma popular Patllari. respectant l’etimologia.. notari» (Del Llibre d’Antiquitats de la Seu de València).3 aquest procés no succeí. on han sobreviscut birla o bitla.2 aquesta darrera. 1408. que Coromines només va recollir a l’Alt Em- pordà en la variant dissimilada escretlla. mentre que butla. reberen la butla a la porta del Campanar. cantant. Aquest magnífic corpus en recull 174 exemples. Vegeu el DECLlC. en el català central i part del nord-occidental. etc. «ciutat de vet de Tarragona. CICA). com proposa Coromines (DECLlC i. és una adaptació gràfica que manté clara la relació entre les dues variants. que és recollit pel DLC en la lexia ball del patllari. «la Seu per guiar la professó. «bordons blanques. valencià i balear.1 Les variants més antigues no mostren palatalització: bila a Ramon Llull (GGL). ab tot lo clero ý canonges. mentre que en els altres parlars es mantengué en la pronúncia inicial [bul·la]. La grafia moderna butlla reflecteix la palatalització geminada lateral. però. 4) Escletlla és un mot molt local. 2. sinó que pot ser una mera variant gràfica de bulla [ƚ:]. segons Coromines) i per tradició clàssica hauria de ser esquillar. Ítem. en tortosí. seguint la mateixa evolució que les provinents d’ètim amb t’l. una bitla d[e] fust grosa.44 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll 1) Bitlla és probablement adaptació primerenca del francès bille. 3.4 També aquesta forma. com bitla-bitlla. iii. 5) Esquitllar per etimologia (gòtic *usquillan. «dos librels en què ha arena p[er] scurar. rebut per Gaspar Abellà. però. que ni coronat ni ab butla ne dexaven entrar nengú qui no tingués órdens». però la tll s’adapta a la pronúncia amb [ʎ:]. . Si l’origen de la forma catalana no fos la francesa. que podria ser una grafia secundària. però pel fet que a quasi tota l’àrea on s’usa es diu «esquill·llar» la grafia tll pot ser acceptable. degué seguir la mateixa evolució que les provinents d’ètim amb t’l. CICA). tot i que tant el DCVB com el DECLlC hi veuen una relació amb bolla i bufa. Ý portava la butla mossèn Miquel Hieroni Dalmau de la Seu». DCVB) bitla (1467. en canvi. però ni tan sols podem afirmar rotundament que l’hàgim de llegir [ʎ:]. ja mostra la gemi- nació de la lateral. una mola d’oli e un». 2) Butlla sembla ser un duplicat culte (bulla) de bolla. De la grafia butlla la do- cumentació més antiga són dues ocurrències en l’epistolari Borja (final del segle xv. 1. 5. ja documentada en el segle xv (DCVB) i xvi (CICA)5 a València. hauria de ser bul·la. Però en aquest cas la qüestió etimològica no és determinant per a la grafia. Ens sorprèn la seva presència al DLC. «ab protest fet de part del Capítol sobre la butla de Conjudicibus. d’acord amb la proposta teòrica de Casanova (1989). ý lo cantar ý orgue fon per solempnizar la butla ý per animar la gent que ý anassen contra». Igual amb els seus derivats. «la confraria de la Verge Maria. que vol ser d’àmbit general. àmpliament documentada entre el segle xiv i xvii (CICA). l’evolució fonètica hauria estat la mateixa i hauria igualment produït les formes catalanes modernes. la relació es veu potser més clara en la variant bufolla. d’origen gàl·lic. «seda. Ítem. i acabà per assimilar-s’hi (bull·lla < bul·la = espall·lla < espal·la). sinó que totes dues venguessin d’un ètim indoeu- ropeu *bhi-dlho-. 3) Butllofa no té un origen gens clar. birles (1402. i per això la grafia tll hi és adequada. ý posaren-hi la butla ab hun plat de argent». 4. només a Menorca es diu «esquillar». d’origen molt divers. 705-703. perquè pertot es diu amb [ʎ:].

«Y ab tan flach rotló de tan forts olives | no crech que may oli traqau del pinyol». La forma francesa està documentada a Du Cange (s. que a qualque punt és rogló (DCVB). ch. rungló). e offerint -se lo hun a l’altre ju- gar (1476. dins la mateixa àrea geogràfica d’aquestes. Proc. Aliæ ann. segons DCVB). és impossible que rutlla derivi de rotula. 1377. aquesta segona. i per això al DCVB és consi- derada secundària respecte de rutló. fan la palatalització a rutlla i rutlló. Per analogia amb rogle. Segons la fonètica històrica catalana. encara que sigui d’etimologia insegura. R. però. Veny & Massip: 125). hun stodiant dix a ell.). Chartoph. . 170.v. etc. 7) Rutlla és adaptació del francès rule/rulle (com el castellà rula ‘juego semejante a la chueca’. L’existència de rutló contemporani de rutla demostra que aquesta devia ser antiga. deposant. analògica de rutla. p. documentat pel DCVB en data més antiga: «Per un arbre que féu per al rotló del molí de la dita almàcera». 111.Pàg. apud nostrates et Italos. 33  : Comme Arnault de la Forge et Pierre Fontan se feussent alez jouer à la Rulle ou boules. doc. com afirma el DCVB i no contradiu clarament el DECLlC. hun truyll e rutló per molre olives guarnit» (1467. quibus Rulla et Rullo dicitur. a València pareix predo- minant la forma rugló (a certs indrets. 82 del tom xxii de les Rondaies mallorquines d’Alcover (Llull 2008: 331). Els primers exemples que en coneixem en català són de rutla/rulla al darrer quart del segle xv: parlant ab altres que allí eren de joch de rutla. 163 . DRAL). globorum nempe. presenta una ortografia adequada a la pronúncia general on és usada. in Reg. A Mallorca esdevengué sinònim de rutló ‘peça cònica de pedra que es fa rodar per damunt una superfície… per a aplanar-la’: «…sense una herbeta per nat senyal. que aquest també podria ser una modificació. Rutla i rutló segueixen la mateixa evolució que bitla i butla i. Jaume Corbera Pou 45 6) Estritllar-se. CICA: L’estudi General de Lleida del 1430 al 1524 3 . si volie jugar ab ell a rutla. però. reg. Olives 21. 1438 (Arx. circumvolvere. 1476 (Jocs Fl. in Reg. Gral. és ver. Ludi genus. 212  : Marot de Cluseau cordouennier et Janin de Vaugaviler… alerent oudit hostel pour y boire. perquè aquella n’és un derivat: «Ítem. 1417. rullus): Rule vel Rulle. D’aquest significat inicial es degueren derivar els significats secundaris i locals que el DCVB documenta a indrets diversos. sempre conservant el sentit de peça circular. tot trispolejat com si hi haguessin passat una rutla». de rotló. Lit. a. 206. ann. a. DCVB). Val. remiss. avec lesquelx ledit exposant se joua au jeu de la Rule. 1895. a Rullare.Linia: 45) Que nigú no gos tirar a la rulla en lo camí general sinó en tant quant la ordinació… sobre lo dit joch de la rulla vol e consent. ch. és pròpia d’una àrea molt petita (Vimbodí. doc.

perquè tollo és una espècie molt diferent de trotllo. 9) Trotllo. sinó només [roɫɫánə]. perquè permet la lectura amb lateral geminada [bill· llet]. des de la primera edició del DLC. Igual com poble permet la lectura pobble o poble. segons Moll 1965). 1878) El DCVB recull rutlana com a forma secundària de rotllana. En tots els casos anteriors en què existeixen les dues variants. però sí que ho fa la pronúncia molt majoritària [ʎ:] a l’àrea on s’usa de la Catalunya oriental. Espêcie de rodeta que te el fus… El de tôrcer… El des jonoy (Figuera 1840) Rul-lana f. però hi ha dos repertoris ictionímics que amb trotllo també duen trotlo. tant per a les formes considerades primitives com per a les derivades. que sirve para las máquinas… / Anat. inexplicable. 1) Bitllet és adaptació del francès billet. a què correspondria trillejar. A mi em consta que existeixen totes dues.6 Només la pronúncia menorquina (més semblant a 6. En el cas d’esquitllar. derivada de rotle. es podria acceptar com a secundària la grafia esquillar. inexplicablement. a la qual envia des d’aquella. les Pitiüses i València. com es fa majoritàriament a Catalunya. No sabem de moment l’etimologia d’aquesta denominació. o amb la lateral simple [billet]. d’acord amb el principi de l’ortografia nacional i de l’etimologia. i en resultà rutlana: Rullana f. La normativa de l’IEC actualment. i el manteniment d’aquesta grafia original faria la forma més universal. sense localitzar les dues variants: Secretan (1988: 313) i Lloris et alii (2003: 175). però curiosament en aquesta entrada no explicita la pronúncia mallorquina [ruɫɫánə]. com a Mallorca. només a l’Empordà es diu amb [ʎ] (DCVB). No és creïble que sigui una corrupció del castellà tollo. . haurien de ser vàlides les dues grafies tll i tl. i a més seria una ‘corrupció’ molt estranya. amb [ʎ:] i [ƚ:]. però. les dues grafies haurien de ser acceptades. No tenim documentada la pronúncia d’aquesta forma (no la indica el DCVB) i només la coneixem per fonts llibresques. 845). I de rutló el mallorquí va crear el verb rutlonar (‘apisonar’. com afirma Coro- mines (DECLlC viii. perquè clarament corresponen a les dues variants amb [ʎ:] i amb [ƚ:]. accepta explícitament alguns d’aquests doblets. per simple coherència del sistema ortogràfic. La rodaja que se pone debajo del huso… / Rueda pequeña y sin rayos.46 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll Rutla i rutló es creuaren en mallorquí amb rotlana. Si realment fos així. 8) Tritllejar/tritlleig: l’ètim *trinionare proposat per Coromines no justifica tll. peix ‘Centrolophus niger’. Grafia tll inadequada La grafia tll és desencertada en aquests altres casos següents. no els accepta tots. El suceso redondo que forma la rodilla del animal… (Amengual ii.

el friulà boletin.9 Però és probable. però ja hem vist que aquesta forma és falsa. segons acord dels etimologistes. el francès bulletin.7 2) De butlleta no n’hi ha documentació antiga ni al DCVB. però tampoc no ho és per la normativa actual. [bil·let]) no és representada per la grafia original. i per això la documentació és relativament tardana. forma falsa. La tria de l’espuri butlletí als inicis de l’ús del català administratiu va ser condicionada per la por dels assessors lingüístics a ser qualificats de «gonellistes». entre els quals el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana i el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. ii. i n’hi ha mostres antigues dels segles xv (DAg). 8. el castellà boletín. com testimonien molts d’exemples. la del català central. pareix que l’origen n’és també el francès billette i que la grafia s’hi podria ajustar igualment. amb u àtona i lateral geminada [ʎ:]. com a document acreditatiu d’una mercaderia. per tant si fos realment un derivat català seria bolletí. La més antiga que he trobat és el diccionari d’Esteve et alii (1803). Ardits. adoptada per Fabra. o bollatins». basada en la falsa derivació de butlla.o bu- segons el parlar). «Comensaren a servir los rebedors dels senyals. igualment de- rivat de bolletta. «sa casa volie comprar forment era obligat pendre albarà o bolletí havent de pagar certa cosa al notari que·l despachava» (Corts generals de Montsó). fos derivat directe del català bolleta o. Desconec si com a tal té una pronúncia especial o s’adequa a les mateixes pronúncies dialectals de bitllet. 4) Espitllar no és més que un derivat d’espill. i s’explica perquè originalment aquest document era una bolla. apta per a totes les lectures. Butlleta hauria de ser eliminada a favor de bolleta. és falsa i apta només per a una lectura concreta. segons els dialectes. que és certament la forma més antiga documentada: 1463 (DCVB/ DECLC). De l’italià vénen també. està documentada des del segle xiv (DCVB). i no té altra justificació que la pronúncia catalanocentral de bolleta. agafat de l’italià bolletino. La millor opció seria suprimir-la. més o menys equivalent d’albarà. 3) Butlletí es vol justificar com un derivat de butlleta. actualment forma secundària. En qualsevol cas. probablement per l’atracció d’espitllera. . Fins i tot suposant que «ll» podia ser «l·l» als documents més antics. A les Balears la forma tradicional ha estat sempre bolletí (pronunciat bo. L’altra. la normativa sempre ha acceptat les dues grafies. ni al DAg. condiciona la lectura i indueix a creure que bolletí és incorrecte. l’única grafia adequada i etimològica és bolletí. 437 (a. Butlletí. 1463). aquesta forma no justifica la moderna butlleta. ni al DECLC. i agafat del francès seria el romanès buletin. Bolleta. i que en realitat ha de ser bolleta. En qualsevol cas. que en català sigui realment una adaptació de l’italià bolletino. xvi i xviii (CICA). esquitllar i dels altres 7. Jaume Corbera Pou 47 la francesa. com accepten majoritàriament els etimologistes. també segons els dialectes. El DLC recull també bitlleta com a terme d’heràldica. i si no hauria de ser la forma secundària. 9. i amb [ʎ:] o [ʎ].8 1552 (CICA). ni al CICA. que permet la lectura amb [u] i [o] àtones. el portuguès boletim. ignorant que era una forma ja admesa al DGLC. Per tant. i encara que la pronúncia general on s’usa sigui amb [ʎ:].

anòmala. sinó que n’és probablement la forma vulgar *rallare. 5) Espitllera hauria de ser espillera. Vegeu-ne les dades al DECLlC iii. en àrees de iodització). rallar). per tradició (és la forma escrita única fins a finals del segle xvii. però l’associació no és gens clara. Si aquest n’és efectivament l’origen. la més estesa per Catalunya i València (v. pareix clar que l’escriptura adequada és resquillar. § 71) i es compleix a rodolar (< *rotulare). pel significat i perquè resquillar té una extensió d’ús molt més àmplia. També el derivat hauria de ser espillerar. § 171. però no havent-hi en català medieval documentació de *ratlar. com tampoc no en trobam al CICA. La grafia rallar i ralla tant pot representar la pronúncia normal [ʎ]. i tenint present que la pronúncia amb [ʎ] es prò- pia de bona part dels dialectes occidentals i dels balears. hom hi vol veure un derivat de radulare. que justificaria la tll. com ja ha quedat clar amb butlleta 10. Espillera tant permet la lectura amb [ʎ:] com la lectura amb [ʎ] o amb iodització a grau 0. en aquest cas la raó etimològica hauria de prevaler per a establir-ne la grafia espillar. 7) Resquitllar és associat per Coromines amb esquitllar.48 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll mots amb aquesta pronúncia. també existent a comarques orientals del català central. i no havent-hi en els dialectes moderns cap pronúncia ratlar. és evident que no n’és aquest l’origen. són recollits pel CICA. mentre que la pronúncia amb [ʎ:] és parcial en català central. un fals de la lexicografia històrica Segons Moll (2006. es pot explicar fàcilment per analogia amb tallar (taiar) afavorida per la distinció amb rallar ‘parlar’. pròpia de les Balears i. . però no explica com és que la /o/ llatina ha esdevingut /u/. 652-654. raiar. Rutllar. aquesta ben documentada en llatí vulgar. DCVB.v. com la geminada [ʎ:]. de formació paral·lela a rallu. com la [j]. des de principis del segle xv (Llibre de Sent Soví) fins a principis del segle xvii (Dietari de Pere Joan Porcar). I és que realment rutllar. La iodització balear. 6) En el cas de ratlla i ratllar. Probablement té raó el DCVB quan hi veu una metàtesi de relliscar. per etimologia (specularia). s. però exclou la pronúncia dels parlars en què són realitzades raia i raiar. en el cas de ralla. Al verb. pròpia d’una part de Catalunya. contra la llei evolutiva que manté la /o/ (Moll 2006. ni el DCVB ni el DECLlC no donen un sol exemple d’aquest verb en la llengua antiga. i per això la grafia idònia seria ralla i rallar. 26 exemples de ralla. verb o substantiu. sense cap explicació. sinó únicament de rallar10. la grafia representa la pronúncia [ʎ:] dels parlars en què aquestes formes es realitzen així. quan hi comença a haver qualque exemple d’espitllera) i perquè correspon a la pronúncia mantinguda a la major part del territori (espillera o espiera. A més a més. i DCVB) rutllar deriva de *rotulare.

i que amb aquesta mateixa grafia el trobem als principals diccionaris catalans del segle xix. En paral·lel a rotle el llatí rotulus va produir rull en català. . designà diversos objectes que tenen en comú la forma rodona o cilíndrica (vegeu-ho al DCVB). però en aquest cas. però sempre. Encrespador Rutllament. Rutllar. rullol. i com a adjectiu s’aplicà als cabells arrissats: cabells rulls. crespar (Saura 1851) Rull m. Encrespadura. però vol significar que hom ha pres per recta una grafia no etimològica de base purament fonètica. Crespar (Una Societat 1839) Rutllador. Jaume Corbera Pou 49 i butlletí. La mitja canya pera crespar los cabells Rutllament m. I de rull adjectiu es creà el verb rullar ‘arrissar’. o bé aquesta pronúncia no era general encara o bé alguns lexicògrafs tenien més consciència que la forma original era amb ll: 11. la qual cosa indica que era marcada la tendència a pronunciar aquesta [ʎ:] en un context igual d’una paraula formalment semblant. sembla que el context fonètic. pareix no tenir relació amb rullar. sense relació directa amb *rotulare. és a dir. Rizar. com a mínim. Durant segles. és una forma falsa. també afavoria la geminació de la lateral palatal. un mot que semànticament. intrument de rutllarlos (Torra 1701) Rull… Crespadura dels cabells Rutllar… Crespar o caragolar els cabells (Esteve et alii 1803) Rull… Caragol dels cabells… Rull. com a substantiu. potser interpretat pels parlants com a derivat o influït de rotllo (= rotllar). rullar es degué començar a pronunciar amb [ʎ:] en català central. vii. Així s’explica que rutllar ja aparegui al diccionari català-llatí de Pere Torra (1647 —DECLlC. 385b— i edicions següents). ant.11 Vegem-ho. Rull. passant per un forma vulgar *roclu. amb l’analogia formal. és un verb sorgit d’una falsa ortografia. amb el significat únic i original d’‘arrissar’: Rutllar los cabells Rutllador . La obra de crespar los cabells… Rutllar… Crespar los cabells… (Labèrnia 1865) Fixem-nos que en qualcunes d’aquestes mateixes obres hi apareix també. amb tll. Cilindre Rutllador… ant. ‘falsa ortografia’ pareix una expressió contradictòria. fins al final del xix. per al parlant modern. sense tradició anterior al segle xx. encrespamiento. Crespador Rutllar… ant. a totes aquestes obres. Crespadura dels cabells… // … Pinyolada Rutllador m. rullar no volia dir res més que ‘arrissar’. ja documentat a la segona meitat del segle xv (DCVB/CICA). però ja dins el segle xvii.

) parets amunt ensemps que la fresca marinada comensava á rutllar los domassos y cobrellits qu’apareixian pe‘ls balcons. prestigiós entre la classe il·lustrada catalana. 1865) Clarament. Narcís Oller: La papallona. 1803) Rull… Caragol dels cabells Rullol… De las olivas moltas Rutllol… rullol (Ferrer 1839) Rullol… Lo pinyol que quèda de la oliva molta Rutllol… Rullol (Una Societat 1839) Rullol. La grafia que hi corresponia en els dos casos. ‘s rutlla. tll. que en aquestes paraules no és tradicional ni històrica. Narcís Oller: Vilaniu) seda que rosseja com la claror primera del matí. Herraj. el de ‘rodar’. cosa també important: rullar volia dir simplement ‘arrissar’. ens trobam amb un grafia. y estrenyent los lligams de la cortina que l’ayre rutllava y batía com vela de barco.cat/> [consultat el 30-08-2016]). eixí. en una època en què el francès. borujo (Saura. oneja. ‘arrissar’. sinó d’acostament fonètic a una pronúncia dialectal deguda a raons diverses. s’esbadía.iec. s’escampa. doncs. ajustant la porta derrera (1882. Rullol (Labèrnia. (1886. Lo pinyol molt de las olivas… Rutllol m. tal com és documentat pel CTILC :12 un forat quadrat ahont se puga ficar un peu dret. y (1885. I. Teníem. Narcís Fages de Romà: Cartilla rural en aforismes catalans) devant. per bé que la pronúncia fos amb [ʎ:] i no amb [ʎ]. al qual se va rutllant la corda que dirigeix la línea espiral que descriuhen los (1849. un sol significant. Jacint Verdaguer: Canigó) I a partir d’aquí agafa un significat nou. era rullar i rullol.50 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll Rutllol… Lo que quèda de l’oliva molta despres de la premsada (Esteve et alii. riu que trena ses ones ab or fi. rullar (a tort escrit rutllar) i un sol significat. doncs. segurament confós amb rotllar pels escriptors i intel·lectuals renaixentistes. clarament afavorit per la confusió amb rotllar i possiblement també per la influència del francès rouler. era font d’inno- 12. . la t hi sobrava. Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (<http://ctilc. 1851) Rullol m. comença a agafar el significat d’enrotllar. Però a mitjan segle xix rutllar.

etc. frapar. espanyol (rollar. Rouler verbe c) Fam.) I al cap de poc. Tant mieux. d’où je conclus que le métier roule. amic.cnrtl. llurs línies rectificades (1918. Il m’a dit […] qu’il avait vu dans l’écurie deux animaux. si aleshores hagués estat usual rutllar amb aquest significat segur que l’hauria posat. entre les altres llengües romàniques. i segurament també ajudat pel francès rouler. chauffeur. des entreprises hum. el vent. enragé. però no en català. claca. rollar). 1905. doct. 8). 1912. i. rutllar no solament vol dir ‘rodar’. Un pic casada ja veuràs com rutlla. Magí Morera Galícia: Hamlet. rutllen i s’esberlen contra’l mur gegant. doct. p. Totes les converses rutllaven entorn de lo mateix. marcher. introduïdes amb fortuna desigual (bouquet. doct. 1917. Vegeu Barri (1999). [Le suj. amb força plomes i un parell de grans llaços (1920. Sen parlava amb aire esfereit per (1905. que al Tresor dóu Felibrige (1878-86) sempre dóna l’equivalent català. rular) i francès (rouler). por- tuguès (rolar). 1903. de Segarra: El cafè de la Marina.] Aller bien.) la naturalesa més èpicament valenta i hermosa.13 davant d’allò misteriós que ls amenaçava. Alfons Maseras i Galtés: Jordi Dandin. Mare de Déu (1933. (Centre National de Ressources Textuelles et Lexicales: <http://www.) els cossos que tenen un extrem més gros que l’altre no poden rutllar segons una línia recta. t. Que rutllar encara no era. 1918. doct. doct. n’és indici indirecte el fet que Mistral. que brunzeix a (1919.. cursa. roulette). o el marit confús) això dels homes tot és avesar-s’hi. mes chers enfants (Flaub. i així va el món rutllant. Pere Coromines: Les gràcies de l’Empordà) hi hagi desperts mentre altres són al llit. Jo no us vaig dir mai que us caséssiu amb mi i vós em vàreu (1932.MmeBovary. i el banyulenc no és pas de llarga vista. Les ones canten. 1905. Extensió d’ensenyament tècnic: Dibuix geomètric.) 13. Josep M.).» Això. réussir. italià (rullare). Synon. dins el darrer quart del segle xix. 2. en el cas de roula (i altres variants) dóna les equivalències en vell provençal (rolar. ‘funcionar bé’:14 de queixar-vos sempre a ells quan hi hagi alguna cosa que no rutlli. sinó que vol dir més precisament ‘rodar bé’. aller comme sur des roulettes (v. i tu. dels mots occitans. doct. per tant. [Consulta: 30-08-2016]) . un verb d’ús ge- neral en català amb el sentit de ‘rodar’.fr/definition/rouler>. désigne des affaires. 14. 1857. la semblança formal no li hauria permès oblidar-se’n. Josep Pous i Pagès: Empordaneses. Jaume Corbera Pou 51 vacions lèxiques.

però de manera confusa. constituïa (1934. només hi ha. és a dir «la dels mots que els baleàrics no empram en el llenguatge parlat.52 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll responsables.15 Segurament.) Aquest significat nou. es dedueix d’una altra obra del mateix Moll (1965). rutllant i donant una volteta per l’empedrat que. comptant que el nostre Studebaker rutllarà perfectament costa avall. ni existeix. a més a més de donar-ne com a primera accepció la de «Enrotllar. Moll. En poc més d’un segle el verb rutllar ha passat de voler dir ‘arrissar’ a voler dir ‘funcionar bé’. hi havia dintre l’alou uns molins que rutllaven amb aigua de la Tet. que possiblement no hauria triomfat si ell l’hagués rebutjat. El progrés (1938. però a l’entrada rullar no en fa la identificació amb rutllar.) Fins que en el català central més modern. L’escriptura de donació prou feia (1948. funcionar un mecanisme. amb bon criteri. com Moll. on rutllar està inclòs dins la sèrie B d’entrades. en dóna la variant rullar. rullar. A l’inici de la normativa catalana moderna rutllar no va ser reconegut ni adoptat. caragolar. que anà a caure-li als peus. El temps ha demostrat que un sol bastava i el Servei rutllava millor. i la seva època. Aquesta variant no ha existit mai. cast. com Coromines. Ramon d’Abadal i de Vinyals: L’abat Oliba. però els trobam . (1935. tots plegats en som culpables. el més recent. Joan Alavedra: El fet del dia. És inexistent al Diccionari ortogràfic. en «Pol» i el «Nandu». Però al DGLC de 1932 sí que hi apareix rutllar. i durant un temps coexistiren tots dos: anar al carrer amb tal encert. bisbe de Vic. fer el seu curs…» Fabra. És suprimida una gratificació que es donava a un (1935. arrollar. tinc interès d’arribar dejorn (1935. com. rizar». és sorprenent que doni per existent la variant rutlar [ruɫɫá] en mallorquí. Joan Santamaria: Visions de Catalunya. Ningú ja no associa rutllar amb rull. al DCVB sí que es va adonar que hi havia les dues variants rullar i rutllar. no implicava la desaparició de l’anterior de ‘rodar’. el dóna el progrés tècnic.) dit Baó en el Conflent. Per altra banda. IV (Mallorca). Antoni Oriol i Anguera: Conceptes 1939. La història ens ensenya que tot rutlla per l’energia. Eduard Girbal Jaume: L’Agulló. ni a la primera edició de 1918 ni a la tercera de 1931. Però és evident que hi ha moltes coses que no rutllen prou bé i d’això. com si efecti- vament fos una forma patrimonial provinent de *rotulare. precisament. El triomf. Sí. el sentit de ‘funcionar bé’ és absolutament predominant.) policíaca.) de quatre hores de la tarda. no es va adonar que era un verb fals. Antoni Peyrí: La lluita antivenèria a Catalunya l’any 1934. realment. Sota rutllar. però. però. ja amb els significats aleshores usuals: «Rodar.) que és capaç de moure l’home. un derivat imaginari. també com 15. passant per l’etapa de ‘rodar’. i fins i tot els etimologistes més reconeguts n’han fet un derivat directe del llatí.

En qualsevol cas. distinció que han recollit altres diccionaris posteriors i el DLC de l’IEC. si no volem condemnar l’ús que n’han fet els escriptors del segle xx i la inclusió als diccionaris descriptius i normatius. Montserrat (1999). Jaume Corbera Pou 53 Moll i Coromines. 6. «L’evolució t’l > l·l/ll·ll en català». Barcelona. Mallorca. CICA: Corpus informatitzat del català antic. Però amb el criteri del realisme lingüístic. consulta: 30-08-2016.] Du Cange et alii (1883-1887). Un neologisme fruit d’una confusió deguda a una pronúncia dialectal ([ʎ:]) d’un verb amb [ʎ]. t. No n’hi posa. Real Academia Española.] usats en els escrits literaris» (p. [2007. escrit amb tll sense cap fonament etimològic ni històric. con- sulta: 30-08-2016>.cat/>. Diccionari General de la Llengua Catalana. DGLC: Fabra. com s’ha dit fins ara. II. com a fruit d’una confusió moderna i de la probable interferència francesa. Glossarium  mediae  et  infimae  latinitatis. Institut d’Estudis Catalans. 117-121. Casanova. perquè no existeix.  augm. Amb criteris etimològics i històrics rutllar no hauria de tenir reconeixement acadèmic. M. sembla que no hi ha més remei que acceptar-lo..fr/RULLUS>. Barcelona. la hipotètica variant mallorquina *rutlar. referències BIBLIOGRàfiques Amengual II (1878). Institut d’Estudis Catalans.. Caplletra. funcionar un mecanisme.] DRAE: Diccionario de la lengua española. Aportació a l’estudi dels gal·licismes del català. J.] DCVB: Alcover. consulta: 30-08-2016. Emili (1989). Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (I-X). Barcelona. éd.  col. & Francesc de B. DECLlC: Coromines. Moll. allò que crec que sí és important per a la filologia és acceptar que no és una forma derivada de *rotulare. Curial / La Caixa. Fabra i M. Amengual. Diccionari Aguiló. Institut d’Estudis Catalans. [<http://ducange.|Edición del Tricentenario. Moll (1968-1975).. X).es>. aquest verb.enc. hauria d’existir només rullar amb el significat original.  235b.sorbonne. Dirigit per Joan Torruella junt amb Manuel Pérez Saldanya i Josep Martines. Toms I — VIII. DLC: Diccionari de la Llengua Catalana. . i al DGLC va distingir rullar ‘cargolar (els cabells) formant rulls» de rutllar ‘Rodar. A. Imprenta y Librería de Juan Colomar. de reconèixer allò que és la llengua actual. Diccionari Català- Valencià-Balear. [<http://www.  7. Joan (1980-2001). Favre. 10 vol. Barri i Masats. Pompeu (1932). 2ª ed. Barcelona. com si en fos un derivat. Barcelona.rae. sinó un neologisme de fabricació pròpia fruit d’una confusió. fer el seu curs…’. Niort  : L. DAg: Sota la cura de P. pp. el va relacionar amb rutlla.CICA. d’aquest verb. Palma. [<http://dle. de Montoliu (1915-1931). Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín. Mate- rials lexicogràfics aplegats per Marià Aguilo i Fuster.-J.

es tracta d’alternatives amb tl. Barcelona. . Mila (1985). Diccionari catalá-castellá-llatí- frances-italiá. Torra. Barcelona. Pere Antoni (1840). Palma. són proposades com a idònies per a substituir l’actual forma primària del DLC. amb la col·laboració de Jesús Jiménez. Departament d’Agricultura. però n’hi ha unes quantes amb ll i qualcuna altra de diferent. J. D. A la segona columna hi ha les formes alternatives ja també admeses (en lletra rodona normal) o que. (2003). Ictionímia. Barcelona. Isabelle (1998). havent estat raonades dins l’article. Una Societat de Catalans. VWGÖ. Pere (1701). APÈNDIX Vet aquí. Barcelona. Palma. Inprenta y librería de Pablo Riera. Empúries. Pere (1864 i 1865). Gramàtica històrica catalana. per coherència lexicogràfica. Barcelona. Espasa Germans. Verborum ac Ph- rasium. Diccionario Catalán-Castellano. Palma. Història de l’ortografia catalana. Antoni (2008). Raphaelis Figueró. Llull Martí. I. I i II. Santiago (1851). Segarra. Ra- maderia i Pesca. Joan & Àngels Massip (2013). a la primera columna. mentre que altres són innovadores en la grafia. Francesc de B.. Meseguer & L. — (2006). Generalitat de Catalunya. Edició corregida i anotada per Joaquim Martí Mestre. Vol. Scripta mallorquina. Traité d’Ichtyonymie Catalane. Glossari General Lul·lià. Moll. Magín (1839). Figuera. Moll. (1965). Moll. Mallorca. Diccionari d’expressions lingüístiques recollides de les Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó. Saura i Mascaró. Imprenta y llibreria de Esteva Trias. Belvitges & A. Diccionari mallorquí-castellá y el primer que se ha donad a llum. Dictionarium seu Thesaurus Catalano-Latinus. Juglà (1803 i 1805). Barcelona. majoritàriament. Viena. Institut d’Estudis Catalans. Ferrer. Miquel (1982). Barcelona. Publicacions de la Uni- versitat de València.54 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll Esteve. Barcelona.. GGL: Colom Mateu. Toms 1 i 2. Vocabulari Mallorquí-Castellà. Barcelona. Diccionario Catalán-Castellano- Latino. Lloris. Veny. J. Secretan. Diccionari de la llengua catalana. A la tercera columna hi ha algunes formes que. Una Societat (1839). Diccionario manual ó vocabulario completo de las lenguas catalana-castellana. De l’origine des noms de poissons marins. València. Porta. Moll. s’hi haurien d’admetre (en lletra sublineada). que hauria de ser eliminada. Els noms dels peixos del mar català. Librería de Esteban Pujal. Qualcunes ja són acceptades com a secundàries. Labèrnia. la llista de totes les paraules avui admeses al DLC que contenen el dígraf tll. S. Imprèmpta de Joseph Torner.

en sublineada si no hi està (però hi hauria d’estar per co- herència lexicogràfica). que quedaria eliminada. En rodona si ja està recollida al DLC. . Jaume Corbera Pou 55 Forma primària Forma secundària16 Forma idònia proposada17 Ametlla Ametla Ametllat Ametlat Ametllenc Ametlenc Ametller Ametler Ametllerar Ametlerar Ametlló Ametló Batlle/Sotsbatlle Batle/Sotsbatle Batllia Batlia Batlliu Batliu Bitlla Bitla Bitllada Bitlada Bitllaire Bitlaire Bitllar Bitlar Bitllera Bitlera Bitlletat Bitletat Bitllo-bitllo Bitlo-bitlo Bitllot Bitlot Bitllet Billet (/ Bil·let?) Bitlleta Billeta Bitlletaire Billetaire Butlla Butla Butllador Butlador Butllaire Butlaire Butllari Butlari Butlleta Bolleta Bolleta Butlletí Bolletí Bolletí Butllofa/embutllofar/desembutllofar Desemmotllament Desemmotlament Desemmotllant Desemmotlant Desemmotllar Desemmotlar Desemmotllatge Desemmotlatge Desenrotllable Desenrotlable Desenrotllador Desenrotlador Desenrotllament Desenrotlament Desenrotllar Desenrotlar 16. En rodona si ja està recollida al DLC. 17. en sublineada si no hi està. Proposada per a substituir la forma primària.

d’aquestes duplicitats. . cotxe/cotxo. verge/verjo…). home/homo.respatlera Espatllera Espatlera Espatlleta Espatleta Espatlló Espatló Espatllut Espatlut Espitllar Espillar Espitllera Espillera Espitllerar Espillerar Esquitllada Esquillada Esquitlladís Esquilladís Esquitllar-se Esquillar-se Esquitllent Esquillent Estritllar-se Guatlla Guatla/Guàtlera Guatllot Guatlot/Guatlerot Motllada Motlada Motlle/motllo18/Contramotlle Motle/motlo/Contramotle 18. que no estan admeses (colze/colzo. perquè n’hi ha moltes més. Que s’acceptin aquestes dues variants amb -e/-o és una altra incoherència normativa.56 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll Desvetllable Desvetlable Desvetllament Desvetlament Desvetllat Desvetlat Emmotllable Emmotlable Emmotllador Emmotlador Emmotllament Emmotlament Emmotllar Emmotlar Emmotllat Emmotlat Emmotllatge Emmotlatge Emmotllurar Emmotlurar Enrotllable Enrotlable Enrotllador Enrotlador Enrotllament Enrotlament Enrotllar Enrotlar Escletlla Espatlla/guardaespatlles/cobriespatlles Espatla/guardaespatles/cobriespatles Espatllador Espatlador Espatlladura Espatladura Espatllam Espatlam Espatllament Espatlament Espatllar Espatlar Espatllat Espatlat Espatllejar Espatlejar Espatller/respatller Espatler / respatler .

Porta-rogles Rutlla Rutla Rutllar / Cua-rutllat Cua-rotllat Rutlló Rutló / Rugló Titlla Titla Titllar Titlar Titllet Titlet Tritlleig (Trilleig?) Tritllejar (Trillejar?) Trotllo (Trotlo?) Vetlla/Revetlla Vetla/Revetla Vetllada Vetlada Vetllador/Desvetllador Vetlador/Desvetlador Vetllaire19 Vetllar/Desvetllar Vetlar/Desvetlar 19. Rotlle/rotllo/Porta-rotlles Rogle/Porta-rotles. a l’àrea amb [ƚ:] el sufix -aire és inusual. Jaume Corbera Pou 57 Motllura Motlura Motllurar Motlurar Motlluratge Motluratge Patllari Ratlla / Milratlles Ralla/Milralles Ratllada Rallada Ratllador Rallador Ratlladura Ralladura Ratllar / Subratllar Rallar/Subrallar Ratllat Rallat Resquitllada Resquillada Resquitllar Resquillar Rotllada Rotlada Rotllana Rotlana Rotllar Rotlar Rotllat Rotlat Rotle/Rotlo. perquè vetllaire és típic d’una part de l’àrea on es fa la [ʎ:]. i per això vetlaire hi és un derivat desconegut. Segurament és innecessari introduir-ne explícitament l’alternativa amb tl al DLC. .