estudis filològics

en homenatge
al professor
jordi colomina

2017 .departament de filologia catalana estudis filològics en homenatge al professor jordi colomina Alacant.

els autors Disseny de la coberta: Sergi Segura Fotocomposició: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) ISBN: 978-84-16724-59-0 Dipòsit legal: A 309-2017 Imprés per Impremta de la Universitat d’Alacant .© Universitat d’Alacant. Departament de Filologia Catalana. 2017 © dels textos.

... Notícia sobre els parlars occitans continuadors de ipse.................................................................................................................. 9 Rafael Alemany Ferrer...... 107 Antoni Mas i Miralles..................................................................................... Onomatopeies en el Tresor Lexicogràfic Valencià (TLV)... 43 Lluís Gimeno................... 79 Francesc-Xavier Llorca Ibi........... 151 Brauli Montoya Abat............................................................ índex Pròleg............ Isabel Guardiola............. El parlar murcià del Vinalopó Mitjà com a resultat de les repoblacions postmorisques del segle xvii... El lèxic mèdic de les poesies d’Ausiàs March i la seua dimensió literària.................................... La traducció medieval com a via d’entrada de noves paraules: el cas de les històries troianes... 59 M........... 13 Emili Casanova Herrero........... Paral·lelismes amb el català.................................................................. Un recull de locucions.............. Lèxic preromà en fonts clàssiques i els seus descendents his- pànics......................... 97 Llúcia Martín Pascual........................... Fraseologisme santapoler.. 29 Jaume Corbera Pou........ 203 ................................................ Encerts i desencerts de la grafia catalana tll...................... 187 Joan M... La poesia 42 d’Ausiàs March: el lèxic d’un maldit....... 121 Joan-Lluís Monjo i Mascaró.......................... El model de valencià normatiu de Miquel Adlert (1911-1988) a través dels canvis lingüístics de la seua obra literària........................ Perujo Melgar... Plaers de llengua: el tarantel·lo...........................................

....... 309 Vicent Beltran Calvo.. La fraseologia típica alcoiana del segle xx (amb una síntesi sobre el subdialecte xeu).................... 329 Vicent F....... 369 Joan Giner Monfort..................... 423 Pere Navarro Gómez i Olga Cubells Bartolomé................ 219 Jordi Suïls Subirà............................................................................. Descripció lingüística del català de la diòcesi de Tortosa.......................................................... La convivència entre el model col·loquial i l’estàndard en valencià.............................................. arabisme i interferència en els significants de ‘[Vaca] eixorca’................ 445 ................. El valencià de la Canyada: un parlar fronterer.. Els noms dels jocs infantils de la Safor i dels pobles veïns. Aproximació geolingüística als parlars del Comtat.................................... 249 Joan Veny i Clar......... Continuïtat d’àrea lingüística.............................................................................................................................. El mètode dialectològic del professor Colomina il·lustrat per un punt d’enquesta de l’ALCV.. B’èm tots vaduts parièr: sobre la modalitat evidencial en gascó............................................ Garcia Perales. 391 Rafael Jordà.................... 225 Josep Tormo i Colomina................................................ El valencià de la Costera................................................8 Índex Carles Segura i Llopes..................................................................... 295 Vicent Bataller Grau....

Sobre el procés evolutiu que dugué a una o altra pronúncia hi ha diverses teories. o cap a l’assimilació en lateral alveolar geminada en la resta dels parlars [ƚ:] (amb doble solució en alguerès i solucions diferents en parlars minoritaris perifèrics o en algunes paraules concretes. com rogle ‘rotle’ o amelda ‘ametla’). de les quals la que explica més raonablement algunes de les formes que ara veurem és la d’Emili Casanova (1989). g’l. majori- tàriament hereva d’una antiga pronúncia aproximada [dl]. Aquesta ortografia. en la major part de Catalunya. en la codificació moderna. fet que està en contradicció amb un dels principis ortogràfics que Fabra propugnava: «[Fabra] cercava l’establiment d’una ortografia que ell mateix qualificava de nacional […]. motle i motlle (< modulu). (Segarra 1985: 295) Grafia tll adequada A part dels casos ja indicats de mots en què tll correspon etimològicament als grups consonàntics t’l. aquesta grafia és també adequada en alguns altres. havia de contemplar les diferents pro- núncies». j’l. Encerts i desencerts de la grafia catalana tll Jaume Corbera Pou La grafia tll és justificada en català com a representació de la pronúncia [ʎ:]. no havent-se de fer en benefici de cap dialecte. etimològicament i dialectalment. en què la grafia tll és adequada. batle i batlle (< bajulu). el català modern té la doble pronúncia i doble grafia: espatla i espatlla (< spatula). d’l. i n’hi ha uns quants altres en què és injusti- ficada. perquè no correspon a cap dels orígens suara indicats ni és vàlida per a totes les pronúncies dialectals. tot i correspondre a un resultat fonemàtic d’un altre origen. la qual evolucionà cap a la palatalització lateral geminada. En tots els casos que corresponen a aquesta evolució. Amb aquests casos d’evolució regular n’hi ha qualcun altre. vetlar i vetllar (< vigilare). . o sigui una ortografia que servís igualment per a tots els territoris de parla catalana.

Però en aquest cas la qüestió etimològica no és determinant per a la grafia. d’origen molt divers. «bordons blanques. on han sobreviscut birla o bitla. una mola d’oli e un». com proposa Coromines (DECLlC i. mentre que en els altres parlars es mantengué en la pronúncia inicial [bul·la]. . tot i que tant el DCVB com el DECLlC hi veuen una relació amb bolla i bufa. Ý portava la butla mossèn Miquel Hieroni Dalmau de la Seu». en tortosí. àmpliament documentada entre el segle xiv i xvii (CICA). 4) Escletlla és un mot molt local. «ab protest fet de part del Capítol sobre la butla de Conjudicibus. que Coromines només va recollir a l’Alt Em- pordà en la variant dissimilada escretlla. ý posaren-hi la butla ab hun plat de argent». Ítem. d’acord amb la proposta teòrica de Casanova (1989). però. Si l’origen de la forma catalana no fos la francesa. cantant. Ens sorprèn la seva presència al DLC. perquè pertot es diu amb [ʎ:].3 aquest procés no succeí. 3) Butllofa no té un origen gens clar. iii. i acabà per assimilar-s’hi (bull·lla < bul·la = espall·lla < espal·la). Aquest magnífic corpus en recull 174 exemples. rebut per Gaspar Abellà. només a Menorca es diu «esquillar». 813-814). que podria ser una grafia secundària. segons Coromines) i per tradició clàssica hauria de ser esquillar. CICA). en canvi.44 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll 1) Bitlla és probablement adaptació primerenca del francès bille. i per això la grafia tll hi és adequada. «la Seu per guiar la professó.. 705-703. és una adaptació gràfica que manté clara la relació entre les dues variants. ja documentada en el segle xv (DCVB) i xvi (CICA)5 a València. «la confraria de la Verge Maria. És també d’origen bastant incert. que acabaria en bitlla en la major part dels parlars de Catalunya. que vol ser d’àmbit general. valencià i balear. respectant l’etimologia. Vegeu el DECLlC. com bitla-bitlla. «seda. Igual amb els seus derivats. De la grafia butlla la do- cumentació més antiga són dues ocurrències en l’epistolari Borja (final del segle xv.2 aquesta darrera. 2. d’origen gàl·lic. «ciutat de vet de Tarragona. etc. seguint la mateixa evolució que les provinents d’ètim amb t’l. 3. l’evolució fonètica hauria estat la mateixa i hauria igualment produït les formes catalanes modernes. birles (1402. però ni tan sols podem afirmar rotundament que l’hàgim de llegir [ʎ:]. reberen la butla a la porta del Campanar. 2) Butlla sembla ser un duplicat culte (bulla) de bolla. ý lo cantar ý orgue fon per solempnizar la butla ý per animar la gent que ý anassen contra». degué seguir la mateixa evolució que les provinents d’ètim amb t’l. sinó que pot ser una mera variant gràfica de bulla [ƚ:]. amb aquesta segona. 5. ab tot lo clero ý canonges.1 Les variants més antigues no mostren palatalització: bila a Ramon Llull (GGL). hauria de ser bul·la. que ni coronat ni ab butla ne dexaven entrar nengú qui no tingués órdens». 1408. però pel fet que a quasi tota l’àrea on s’usa es diu «esquill·llar» la grafia tll pot ser acceptable. La grafia moderna butlla reflecteix la palatalització geminada lateral. notari» (Del Llibre d’Antiquitats de la Seu de València). la relació es veu potser més clara en la variant bufolla. mentre que butla. que és recollit pel DLC en la lexia ball del patllari. 1. Aquesta proposta permet explicar que del nom propi Pal·ladi n’hagi sorgit la forma popular Patllari. CICA). ab la creu major». DCVB) bitla (1467. sinó que totes dues venguessin d’un ètim indoeu- ropeu *bhi-dlho-. en el català central i part del nord-occidental. 4. però la tll s’adapta a la pronúncia amb [ʎ:]. ja mostra la gemi- nació de la lateral. 5) Esquitllar per etimologia (gòtic *usquillan. «dos librels en què ha arena p[er] scurar. però.4 També aquesta forma. una bitla d[e] fust grosa. Ítem. etc.

doc. Els primers exemples que en coneixem en català són de rutla/rulla al darrer quart del segle xv: parlant ab altres que allí eren de joch de rutla. Chartoph. 1895. que a qualque punt és rogló (DCVB). 7) Rutlla és adaptació del francès rule/rulle (com el castellà rula ‘juego semejante a la chueca’. tot trispolejat com si hi haguessin passat una rutla». DRAL). fan la palatalització a rutlla i rutlló. La forma francesa està documentada a Du Cange (s. 206. que aquest també podria ser una modificació. reg. 1476 (Jocs Fl. Ludi genus. . però. Gral. perquè aquella n’és un derivat: «Ítem. és impossible que rutlla derivi de rotula. 111. globorum nempe. ch. documentat pel DCVB en data més antiga: «Per un arbre que féu per al rotló del molí de la dita almàcera». quibus Rulla et Rullo dicitur. 82 del tom xxii de les Rondaies mallorquines d’Alcover (Llull 2008: 331). si volie jugar ab ell a rutla. de rotló. 163 . rungló). dins la mateixa àrea geogràfica d’aquestes. A Mallorca esdevengué sinònim de rutló ‘peça cònica de pedra que es fa rodar per damunt una superfície… per a aplanar-la’: «…sense una herbeta per nat senyal. Aliæ ann. a. CICA: L’estudi General de Lleida del 1430 al 1524 3 . Rutla i rutló segueixen la mateixa evolució que bitla i butla i. D’aquest significat inicial es degueren derivar els significats secundaris i locals que el DCVB documenta a indrets diversos. L’existència de rutló contemporani de rutla demostra que aquesta devia ser antiga. i per això al DCVB és consi- derada secundària respecte de rutló.Linia: 45) Que nigú no gos tirar a la rulla en lo camí general sinó en tant quant la ordinació… sobre lo dit joch de la rulla vol e consent. DCVB). presenta una ortografia adequada a la pronúncia general on és usada. «Y ab tan flach rotló de tan forts olives | no crech que may oli traqau del pinyol». a Rullare. segons DCVB). 212  : Marot de Cluseau cordouennier et Janin de Vaugaviler… alerent oudit hostel pour y boire. in Reg.v. Jaume Corbera Pou 45 6) Estritllar-se.Pàg. ch. apud nostrates et Italos. Val. Per analogia amb rogle. 33  : Comme Arnault de la Forge et Pierre Fontan se feussent alez jouer à la Rulle ou boules. com afirma el DCVB i no contradiu clarament el DECLlC. e offerint -se lo hun a l’altre ju- gar (1476. és pròpia d’una àrea molt petita (Vimbodí. aquesta segona. però. avec lesquelx ledit exposant se joua au jeu de la Rule. analògica de rutla. a. 1438 (Arx. Lit. p. Segons la fonètica històrica catalana. Olives 21. circumvolvere. doc. hun stodiant dix a ell. rullus): Rule vel Rulle. R.). 1417. sempre conservant el sentit de peça circular. 170. Veny & Massip: 125). Proc. hun truyll e rutló per molre olives guarnit» (1467. 1377. remiss. encara que sigui d’etimologia insegura. in Reg. és ver. etc. ann. a València pareix predo- minant la forma rugló (a certs indrets. deposant.

En el cas d’esquitllar. no els accepta tots. accepta explícitament alguns d’aquests doblets. tant per a les formes considerades primitives com per a les derivades. Grafia tll inadequada La grafia tll és desencertada en aquests altres casos següents. El suceso redondo que forma la rodilla del animal… (Amengual ii. a la qual envia des d’aquella. perquè clarament corresponen a les dues variants amb [ʎ:] i amb [ƚ:]. com afirma Coro- mines (DECLlC viii. per simple coherència del sistema ortogràfic. però. Espêcie de rodeta que te el fus… El de tôrcer… El des jonoy (Figuera 1840) Rul-lana f. No és creïble que sigui una corrupció del castellà tollo. a què correspondria trillejar. sense localitzar les dues variants: Secretan (1988: 313) i Lloris et alii (2003: 175). 845). com es fa majoritàriament a Catalunya. 9) Trotllo. Igual com poble permet la lectura pobble o poble. perquè permet la lectura amb lateral geminada [bill· llet]. i el manteniment d’aquesta grafia original faria la forma més universal. 1878) El DCVB recull rutlana com a forma secundària de rotllana. haurien de ser vàlides les dues grafies tll i tl.46 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll Rutla i rutló es creuaren en mallorquí amb rotlana. però curiosament en aquesta entrada no explicita la pronúncia mallorquina [ruɫɫánə]. perquè tollo és una espècie molt diferent de trotllo. com a Mallorca. però hi ha dos repertoris ictionímics que amb trotllo també duen trotlo. derivada de rotle. d’acord amb el principi de l’ortografia nacional i de l’etimologia. que sirve para las máquinas… / Anat. segons Moll 1965). . inexplicable. 8) Tritllejar/tritlleig: l’ètim *trinionare proposat per Coromines no justifica tll. La rodaja que se pone debajo del huso… / Rueda pequeña y sin rayos. les dues grafies haurien de ser acceptades. es podria acceptar com a secundària la grafia esquillar. amb [ʎ:] i [ƚ:]. A mi em consta que existeixen totes dues. sinó només [roɫɫánə]. i a més seria una ‘corrupció’ molt estranya. però sí que ho fa la pronúncia molt majoritària [ʎ:] a l’àrea on s’usa de la Catalunya oriental. inexplicablement.6 Només la pronúncia menorquina (més semblant a 6. peix ‘Centrolophus niger’. o amb la lateral simple [billet]. i en resultà rutlana: Rullana f. només a l’Empordà es diu amb [ʎ] (DCVB). En tots els casos anteriors en què existeixen les dues variants. No sabem de moment l’etimologia d’aquesta denominació. des de la primera edició del DLC. les Pitiüses i València. I de rutló el mallorquí va crear el verb rutlonar (‘apisonar’. No tenim documentada la pronúncia d’aquesta forma (no la indica el DCVB) i només la coneixem per fonts llibresques. La normativa de l’IEC actualment. Si realment fos així. 1) Bitllet és adaptació del francès billet.

l’única grafia adequada i etimològica és bolletí. Jaume Corbera Pou 47 la francesa. Fins i tot suposant que «ll» podia ser «l·l» als documents més antics. 4) Espitllar no és més que un derivat d’espill. La millor opció seria suprimir-la. igualment de- rivat de bolletta. i si no hauria de ser la forma secundària. A les Balears la forma tradicional ha estat sempre bolletí (pronunciat bo. Per tant. Bolleta. i encara que la pronúncia general on s’usa sigui amb [ʎ:]. [bil·let]) no és representada per la grafia original. probablement per l’atracció d’espitllera. ii. Butlletí. que és certament la forma més antiga documentada: 1463 (DCVB/ DECLC). o bollatins». però ja hem vist que aquesta forma és falsa. xvi i xviii (CICA). La tria de l’espuri butlletí als inicis de l’ús del català administratiu va ser condicionada per la por dels assessors lingüístics a ser qualificats de «gonellistes». que permet la lectura amb [u] i [o] àtones. més o menys equivalent d’albarà. com testimonien molts d’exemples. 9.7 2) De butlleta no n’hi ha documentació antiga ni al DCVB. Ardits. el francès bulletin. actualment forma secundària. el portuguès boletim. la del català central.o bu- segons el parlar). i agafat del francès seria el romanès buletin. condiciona la lectura i indueix a creure que bolletí és incorrecte. «sa casa volie comprar forment era obligat pendre albarà o bolletí havent de pagar certa cosa al notari que·l despachava» (Corts generals de Montsó). entre els quals el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana i el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. esquitllar i dels altres 7. De l’italià vénen també. En qualsevol cas. el friulà boletin. està documentada des del segle xiv (DCVB). En qualsevol cas. 437 (a. fos derivat directe del català bolleta o. aquesta forma no justifica la moderna butlleta. 8. i que en realitat ha de ser bolleta. segons els dialectes. com a document acreditatiu d’una mercaderia. ni al DAg.8 1552 (CICA). La més antiga que he trobat és el diccionari d’Esteve et alii (1803). i no té altra justificació que la pronúncia catalanocentral de bolleta. ni al CICA. amb u àtona i lateral geminada [ʎ:]. agafat de l’italià bolletino. com accepten majoritàriament els etimologistes.9 Però és probable. però tampoc no ho és per la normativa actual. forma falsa. i amb [ʎ:] o [ʎ]. que en català sigui realment una adaptació de l’italià bolletino. i per això la documentació és relativament tardana. . la normativa sempre ha acceptat les dues grafies. El DLC recull també bitlleta com a terme d’heràldica. adoptada per Fabra. ignorant que era una forma ja admesa al DGLC. i s’explica perquè originalment aquest document era una bolla. L’altra. basada en la falsa derivació de butlla. el castellà boletín. i n’hi ha mostres antigues dels segles xv (DAg). segons acord dels etimologistes. ni al DECLC. també segons els dialectes. pareix que l’origen n’és també el francès billette i que la grafia s’hi podria ajustar igualment. «Comensaren a servir los rebedors dels senyals. 3) Butlletí es vol justificar com un derivat de butlleta. 1463). per tant si fos realment un derivat català seria bolletí. Desconec si com a tal té una pronúncia especial o s’adequa a les mateixes pronúncies dialectals de bitllet. Butlleta hauria de ser eliminada a favor de bolleta. és falsa i apta només per a una lectura concreta. apta per a totes les lectures.

v. com ja ha quedat clar amb butlleta 10. en el cas de ralla. la grafia representa la pronúncia [ʎ:] dels parlars en què aquestes formes es realitzen així. I és que realment rutllar. La grafia rallar i ralla tant pot representar la pronúncia normal [ʎ]. verb o substantiu. ni el DCVB ni el DECLlC no donen un sol exemple d’aquest verb en la llengua antiga. és evident que no n’és aquest l’origen. quan hi comença a haver qualque exemple d’espitllera) i perquè correspon a la pronúncia mantinguda a la major part del territori (espillera o espiera. Al verb. i DCVB) rutllar deriva de *rotulare. sense cap explicació. § 171. sinó que n’és probablement la forma vulgar *rallare. Rutllar. pròpia de les Balears i. 6) En el cas de ratlla i ratllar. des de principis del segle xv (Llibre de Sent Soví) fins a principis del segle xvii (Dietari de Pere Joan Porcar). . un fals de la lexicografia històrica Segons Moll (2006. rallar). pel significat i perquè resquillar té una extensió d’ús molt més àmplia. i per això la grafia idònia seria ralla i rallar. com tampoc no en trobam al CICA. són recollits pel CICA. DCVB. però exclou la pronúncia dels parlars en què són realitzades raia i raiar. A més a més. 26 exemples de ralla. però no explica com és que la /o/ llatina ha esdevingut /u/. en aquest cas la raó etimològica hauria de prevaler per a establir-ne la grafia espillar. pròpia d’una part de Catalunya. s. aquesta ben documentada en llatí vulgar. però l’associació no és gens clara. La iodització balear. 7) Resquitllar és associat per Coromines amb esquitllar. pareix clar que l’escriptura adequada és resquillar. sinó únicament de rallar10. raiar. Espillera tant permet la lectura amb [ʎ:] com la lectura amb [ʎ] o amb iodització a grau 0. per etimologia (specularia). com la geminada [ʎ:]. per tradició (és la forma escrita única fins a finals del segle xvii. Si aquest n’és efectivament l’origen. es pot explicar fàcilment per analogia amb tallar (taiar) afavorida per la distinció amb rallar ‘parlar’. com la [j]. anòmala. que justificaria la tll. i no havent-hi en els dialectes moderns cap pronúncia ratlar. també existent a comarques orientals del català central. en àrees de iodització). També el derivat hauria de ser espillerar. hom hi vol veure un derivat de radulare. de formació paral·lela a rallu. contra la llei evolutiva que manté la /o/ (Moll 2006. 5) Espitllera hauria de ser espillera. mentre que la pronúncia amb [ʎ:] és parcial en català central. 652-654. i tenint present que la pronúncia amb [ʎ] es prò- pia de bona part dels dialectes occidentals i dels balears. però no havent-hi en català medieval documentació de *ratlar.48 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll mots amb aquesta pronúncia. § 71) i es compleix a rodolar (< *rotulare). la més estesa per Catalunya i València (v. Probablement té raó el DCVB quan hi veu una metàtesi de relliscar. Vegeu-ne les dades al DECLlC iii.

com a substantiu. com a mínim. La obra de crespar los cabells… Rutllar… Crespar los cabells… (Labèrnia 1865) Fixem-nos que en qualcunes d’aquestes mateixes obres hi apareix també. però sempre. sense tradició anterior al segle xx. també afavoria la geminació de la lateral palatal. i com a adjectiu s’aplicà als cabells arrissats: cabells rulls. però en aquest cas. pareix no tenir relació amb rullar. però vol significar que hom ha pres per recta una grafia no etimològica de base purament fonètica. potser interpretat pels parlants com a derivat o influït de rotllo (= rotllar). Crespadura dels cabells… // … Pinyolada Rutllador m. sembla que el context fonètic. o bé aquesta pronúncia no era general encara o bé alguns lexicògrafs tenien més consciència que la forma original era amb ll: 11. però ja dins el segle xvii. Rull. Durant segles.11 Vegem-ho. Rizar. i que amb aquesta mateixa grafia el trobem als principals diccionaris catalans del segle xix. un mot que semànticament. intrument de rutllarlos (Torra 1701) Rull… Crespadura dels cabells Rutllar… Crespar o caragolar els cabells (Esteve et alii 1803) Rull… Caragol dels cabells… Rull. encrespamiento. la qual cosa indica que era marcada la tendència a pronunciar aquesta [ʎ:] en un context igual d’una paraula formalment semblant. . Crespar (Una Societat 1839) Rutllador. ‘falsa ortografia’ pareix una expressió contradictòria. és un verb sorgit d’una falsa ortografia. sense relació directa amb *rotulare. rullar es degué començar a pronunciar amb [ʎ:] en català central. Cilindre Rutllador… ant. és a dir. Rutllar. crespar (Saura 1851) Rull m. Jaume Corbera Pou 49 i butlletí. En paral·lel a rotle el llatí rotulus va produir rull en català. és una forma falsa. ant. rullar no volia dir res més que ‘arrissar’. passant per un forma vulgar *roclu. Encrespador Rutllament. amb tll. ja documentat a la segona meitat del segle xv (DCVB/CICA). per al parlant modern. Encrespadura. I de rull adjectiu es creà el verb rullar ‘arrissar’. 385b— i edicions següents). amb l’analogia formal. Crespador Rutllar… ant. fins al final del xix. amb el significat únic i original d’‘arrissar’: Rutllar los cabells Rutllador . a totes aquestes obres. vii. Així s’explica que rutllar ja aparegui al diccionari català-llatí de Pere Torra (1647 —DECLlC. designà diversos objectes que tenen en comú la forma rodona o cilíndrica (vegeu-ho al DCVB). rullol. La mitja canya pera crespar los cabells Rutllament m.

era rullar i rullol. la t hi sobrava. Teníem. s’escampa. Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (<http://ctilc. comença a agafar el significat d’enrotllar.iec. 1803) Rull… Caragol dels cabells Rullol… De las olivas moltas Rutllol… rullol (Ferrer 1839) Rullol… Lo pinyol que quèda de la oliva molta Rutllol… Rullol (Una Societat 1839) Rullol. era font d’inno- 12. Narcís Fages de Romà: Cartilla rural en aforismes catalans) devant.cat/> [consultat el 30-08-2016]). ajustant la porta derrera (1882. en una època en què el francès. Jacint Verdaguer: Canigó) I a partir d’aquí agafa un significat nou. 1851) Rullol m. tal com és documentat pel CTILC :12 un forat quadrat ahont se puga ficar un peu dret. Però a mitjan segle xix rutllar. ‘s rutlla. (1886. rullar (a tort escrit rutllar) i un sol significat. Lo pinyol molt de las olivas… Rutllol m. ens trobam amb un grafia. un sol significant. . Narcís Oller: Vilaniu) seda que rosseja com la claror primera del matí.) parets amunt ensemps que la fresca marinada comensava á rutllar los domassos y cobrellits qu’apareixian pe‘ls balcons. borujo (Saura. doncs. que en aquestes paraules no és tradicional ni històrica. y (1885. ‘arrissar’. clarament afavorit per la confusió amb rotllar i possiblement també per la influència del francès rouler. eixí. el de ‘rodar’. prestigiós entre la classe il·lustrada catalana. sinó d’acostament fonètic a una pronúncia dialectal deguda a raons diverses. I. per bé que la pronúncia fos amb [ʎ:] i no amb [ʎ]. tll.50 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll Rutllol… Lo que quèda de l’oliva molta despres de la premsada (Esteve et alii. doncs. segurament confós amb rotllar pels escriptors i intel·lectuals renaixentistes. Herraj. y estrenyent los lligams de la cortina que l’ayre rutllava y batía com vela de barco. Rullol (Labèrnia. oneja. cosa també important: rullar volia dir simplement ‘arrissar’. Narcís Oller: La papallona. La grafia que hi corresponia en els dos casos. riu que trena ses ones ab or fi. 1865) Clarament. s’esbadía. al qual se va rutllant la corda que dirigeix la línea espiral que descriuhen los (1849.

llurs línies rectificades (1918.). espanyol (rollar. 8). Extensió d’ensenyament tècnic: Dibuix geomètric. 2. 1857. Tant mieux. Rouler verbe c) Fam. un verb d’ús ge- neral en català amb el sentit de ‘rodar’. Magí Morera Galícia: Hamlet. etc. Synon.) 13. enragé. amic. 1918. introduïdes amb fortuna desigual (bouquet. amb força plomes i un parell de grans llaços (1920. claca. frapar. si aleshores hagués estat usual rutllar amb aquest significat segur que l’hauria posat. que brunzeix a (1919. t. [Le suj. réussir. 1903. mes chers enfants (Flaub. Les ones canten. doct. dins el darrer quart del segle xix. [Consulta: 30-08-2016]) . i tu. 1917. i així va el món rutllant. 1912.13 davant d’allò misteriós que ls amenaçava. chauffeur. des entreprises hum. Un pic casada ja veuràs com rutlla. Josep Pous i Pagès: Empordaneses. cursa. i el banyulenc no és pas de llarga vista.) els cossos que tenen un extrem més gros que l’altre no poden rutllar segons una línia recta. rular) i francès (rouler). Sen parlava amb aire esfereit per (1905.fr/definition/rouler>. p. ‘funcionar bé’:14 de queixar-vos sempre a ells quan hi hagi alguna cosa que no rutlli. d’où je conclus que le métier roule. marcher. dels mots occitans.) la naturalesa més èpicament valenta i hermosa.. Pere Coromines: Les gràcies de l’Empordà) hi hagi desperts mentre altres són al llit. (Centre National de Ressources Textuelles et Lexicales: <http://www. 1905. 14. doct. en el cas de roula (i altres variants) dóna les equivalències en vell provençal (rolar. désigne des affaires. Jaume Corbera Pou 51 vacions lèxiques. rutllar no solament vol dir ‘rodar’. Vegeu Barri (1999). però no en català. aller comme sur des roulettes (v. n’és indici indirecte el fet que Mistral. el vent. la semblança formal no li hauria permès oblidar-se’n. Que rutllar encara no era.» Això. italià (rullare). rutllen i s’esberlen contra’l mur gegant.) I al cap de poc. doct.MmeBovary. per tant. Mare de Déu (1933. doct. rollar). entre les altres llengües romàniques. i segurament també ajudat pel francès rouler. sinó que vol dir més precisament ‘rodar bé’.cnrtl. Il m’a dit […] qu’il avait vu dans l’écurie deux animaux. o el marit confús) això dels homes tot és avesar-s’hi. Jo no us vaig dir mai que us caséssiu amb mi i vós em vàreu (1932. de Segarra: El cafè de la Marina. Alfons Maseras i Galtés: Jordi Dandin.] Aller bien. que al Tresor dóu Felibrige (1878-86) sempre dóna l’equivalent català. i. 1905. por- tuguès (rolar). roulette). doct. Totes les converses rutllaven entorn de lo mateix. Josep M. doct.

Moll. L’escriptura de donació prou feia (1948. a més a més de donar-ne com a primera accepció la de «Enrotllar. A l’inici de la normativa catalana moderna rutllar no va ser reconegut ni adoptat. tots plegats en som culpables.) dit Baó en el Conflent. com. És inexistent al Diccionari ortogràfic. constituïa (1934. com Moll. La història ens ensenya que tot rutlla per l’energia. i durant un temps coexistiren tots dos: anar al carrer amb tal encert. al DCVB sí que es va adonar que hi havia les dues variants rullar i rutllar.) policíaca. (1935. només hi ha. bisbe de Vic. caragolar. ni a la primera edició de 1918 ni a la tercera de 1931.) de quatre hores de la tarda. IV (Mallorca). Aquesta variant no ha existit mai. però de manera confusa. hi havia dintre l’alou uns molins que rutllaven amb aigua de la Tet. però els trobam . Però és evident que hi ha moltes coses que no rutllen prou bé i d’això. en dóna la variant rullar. també com 15. cast. el sentit de ‘funcionar bé’ és absolutament predominant. és sorprenent que doni per existent la variant rutlar [ruɫɫá] en mallorquí. És suprimida una gratificació que es donava a un (1935. Joan Santamaria: Visions de Catalunya.15 Segurament. comptant que el nostre Studebaker rutllarà perfectament costa avall. funcionar un mecanisme. Sota rutllar. com si efecti- vament fos una forma patrimonial provinent de *rotulare. el més recent.) Fins que en el català central més modern. El progrés (1938. però. passant per l’etapa de ‘rodar’. tinc interès d’arribar dejorn (1935. no es va adonar que era un verb fals. Antoni Peyrí: La lluita antivenèria a Catalunya l’any 1934. ja amb els significats aleshores usuals: «Rodar. i fins i tot els etimologistes més reconeguts n’han fet un derivat directe del llatí. Per altra banda. es dedueix d’una altra obra del mateix Moll (1965). com Coromines. precisament. no implicava la desaparició de l’anterior de ‘rodar’. és a dir «la dels mots que els baleàrics no empram en el llenguatge parlat. el dóna el progrés tècnic. fer el seu curs…» Fabra. realment. En poc més d’un segle el verb rutllar ha passat de voler dir ‘arrissar’ a voler dir ‘funcionar bé’. on rutllar està inclòs dins la sèrie B d’entrades. un derivat imaginari.) que és capaç de moure l’home. Eduard Girbal Jaume: L’Agulló. El temps ha demostrat que un sol bastava i el Servei rutllava millor.) Aquest significat nou. que possiblement no hauria triomfat si ell l’hagués rebutjat. rutllant i donant una volteta per l’empedrat que. Ningú ja no associa rutllar amb rull. en «Pol» i el «Nandu». amb bon criteri. Joan Alavedra: El fet del dia. Antoni Oriol i Anguera: Conceptes 1939. i la seva època. Sí. arrollar. Però al DGLC de 1932 sí que hi apareix rutllar. rullar. que anà a caure-li als peus.52 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll responsables. però a l’entrada rullar no en fa la identificació amb rutllar. però. El triomf. ni existeix. rizar». Ramon d’Abadal i de Vinyals: L’abat Oliba.

Mallorca. consulta: 30-08-2016. Caplletra. Dirigit per Joan Torruella junt amb Manuel Pérez Saldanya i Josep Martines. Barcelona. Mate- rials lexicogràfics aplegats per Marià Aguilo i Fuster. sembla que no hi ha més remei que acceptar-lo. i al DGLC va distingir rullar ‘cargolar (els cabells) formant rulls» de rutllar ‘Rodar. Un neologisme fruit d’una confusió deguda a una pronúncia dialectal ([ʎ:]) d’un verb amb [ʎ]. Barri i Masats. 10 vol. d’aquest verb. Institut d’Estudis Catalans. com a fruit d’una confusió moderna i de la probable interferència francesa. DECLlC: Coromines. pp.enc. X). Niort  : L. escrit amb tll sense cap fonament etimològic ni històric. En qualsevol cas. Moll (1968-1975). Glossarium  mediae  et  infimae  latinitatis. fer el seu curs…’. Fabra i M. [<http://www. Amb criteris etimològics i històrics rutllar no hauria de tenir reconeixement acadèmic. allò que crec que sí és important per a la filologia és acceptar que no és una forma derivada de *rotulare. 6. Barcelona.] Du Cange et alii (1883-1887). DGLC: Fabra. sinó un neologisme de fabricació pròpia fruit d’una confusió. Pompeu (1932). Aportació a l’estudi dels gal·licismes del català. [<http://dle. Favre.] DCVB: Alcover. Imprenta y Librería de Juan Colomar. Jaume Corbera Pou 53 Moll i Coromines. hauria d’existir només rullar amb el significat original. Barcelona. consulta: 30-08-2016. referències BIBLIOGRàfiques Amengual II (1878). M. Institut d’Estudis Catalans.  augm.fr/RULLUS>. Diccionari Aguiló. Amengual. Palma.-J. No n’hi posa. t. A. com s’ha dit fins ara. Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín. perquè no existeix. DLC: Diccionari de la Llengua Catalana.rae. si no volem condemnar l’ús que n’han fet els escriptors del segle xx i la inclusió als diccionaris descriptius i normatius. Moll.] usats en els escrits literaris» (p. Diccionari Català- Valencià-Balear.] DRAE: Diccionario de la lengua española. aquest verb. Real Academia Española. Casanova. Barcelona. éd.  col. de Montoliu (1915-1931). el va relacionar amb rutlla.CICA. «L’evolució t’l > l·l/ll·ll en català». II. 117-121.es>..cat/>. Barcelona. de reconèixer allò que és la llengua actual. Però amb el criteri del realisme lingüístic. [2007. Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (I-X). con- sulta: 30-08-2016>. Diccionari General de la Llengua Catalana. Emili (1989). . Curial / La Caixa. CICA: Corpus informatitzat del català antic.. DAg: Sota la cura de P. Toms I — VIII. 2ª ed.. distinció que han recollit altres diccionaris posteriors i el DLC de l’IEC.sorbonne.  7.  235b. Joan (1980-2001). la hipotètica variant mallorquina *rutlar. com si en fos un derivat. Institut d’Estudis Catalans.|Edición del Tricentenario. & Francesc de B. funcionar un mecanisme. [<http://ducange. J. Montserrat (1999).

Moll. Barcelona. APÈNDIX Vet aquí. Inprenta y librería de Pablo Riera. Vocabulari Mallorquí-Castellà. són proposades com a idònies per a substituir l’actual forma primària del DLC. la llista de totes les paraules avui admeses al DLC que contenen el dígraf tll. majoritàriament. mentre que altres són innovadores en la grafia. Barcelona. Magín (1839). Gramàtica històrica catalana. Pere (1701). A la tercera columna hi ha algunes formes que. J. s’hi haurien d’admetre (en lletra sublineada). Departament d’Agricultura.54 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll Esteve. Veny. Meseguer & L.. Porta. a la primera columna. . Diccionario Catalán-Castellano- Latino. Diccionario Catalán-Castellano. Segarra. Traité d’Ichtyonymie Catalane. Pere Antoni (1840). Lloris. Diccionari mallorquí-castellá y el primer que se ha donad a llum. Belvitges & A. Els noms dels peixos del mar català. Barcelona. Palma. Labèrnia. Una Societat de Catalans. Barcelona. que hauria de ser eliminada. (1965). Diccionari d’expressions lingüístiques recollides de les Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó. GGL: Colom Mateu. I. J. Edició corregida i anotada per Joaquim Martí Mestre. Ictionímia. Diccionario manual ó vocabulario completo de las lenguas catalana-castellana.. amb la col·laboració de Jesús Jiménez. Espasa Germans. Diccionari catalá-castellá-llatí- frances-italiá. Juglà (1803 i 1805). Publicacions de la Uni- versitat de València. Isabelle (1998). València. Glossari General Lul·lià. havent estat raonades dins l’article. Miquel (1982). Raphaelis Figueró. Pere (1864 i 1865). (2003). — (2006). Francesc de B. Viena. Saura i Mascaró. Figuera. Mallorca. Scripta mallorquina. Imprenta y llibreria de Esteva Trias. per coherència lexicogràfica. Llull Martí. Imprèmpta de Joseph Torner. Generalitat de Catalunya. Empúries. Moll. Ferrer. Una Societat (1839). Antoni (2008). Barcelona. Mila (1985). Diccionari de la llengua catalana. Barcelona. Ra- maderia i Pesca. Institut d’Estudis Catalans. S. Vol. I i II. Joan & Àngels Massip (2013). Moll. Secretan. Barcelona. Palma. A la segona columna hi ha les formes alternatives ja també admeses (en lletra rodona normal) o que. VWGÖ. De l’origine des noms de poissons marins. però n’hi ha unes quantes amb ll i qualcuna altra de diferent. Santiago (1851). Toms 1 i 2. D. Torra. Moll. Dictionarium seu Thesaurus Catalano-Latinus. Qualcunes ja són acceptades com a secundàries. Barcelona. Història de l’ortografia catalana. Palma. Librería de Esteban Pujal. es tracta d’alternatives amb tl. Verborum ac Ph- rasium. Barcelona.

Jaume Corbera Pou 55 Forma primària Forma secundària16 Forma idònia proposada17 Ametlla Ametla Ametllat Ametlat Ametllenc Ametlenc Ametller Ametler Ametllerar Ametlerar Ametlló Ametló Batlle/Sotsbatlle Batle/Sotsbatle Batllia Batlia Batlliu Batliu Bitlla Bitla Bitllada Bitlada Bitllaire Bitlaire Bitllar Bitlar Bitllera Bitlera Bitlletat Bitletat Bitllo-bitllo Bitlo-bitlo Bitllot Bitlot Bitllet Billet (/ Bil·let?) Bitlleta Billeta Bitlletaire Billetaire Butlla Butla Butllador Butlador Butllaire Butlaire Butllari Butlari Butlleta Bolleta Bolleta Butlletí Bolletí Bolletí Butllofa/embutllofar/desembutllofar Desemmotllament Desemmotlament Desemmotllant Desemmotlant Desemmotllar Desemmotlar Desemmotllatge Desemmotlatge Desenrotllable Desenrotlable Desenrotllador Desenrotlador Desenrotllament Desenrotlament Desenrotllar Desenrotlar 16. En rodona si ja està recollida al DLC. 17. Proposada per a substituir la forma primària. que quedaria eliminada. En rodona si ja està recollida al DLC. en sublineada si no hi està (però hi hauria d’estar per co- herència lexicogràfica). . en sublineada si no hi està.

respatlera Espatllera Espatlera Espatlleta Espatleta Espatlló Espatló Espatllut Espatlut Espitllar Espillar Espitllera Espillera Espitllerar Espillerar Esquitllada Esquillada Esquitlladís Esquilladís Esquitllar-se Esquillar-se Esquitllent Esquillent Estritllar-se Guatlla Guatla/Guàtlera Guatllot Guatlot/Guatlerot Motllada Motlada Motlle/motllo18/Contramotlle Motle/motlo/Contramotle 18. perquè n’hi ha moltes més. . home/homo. d’aquestes duplicitats. que no estan admeses (colze/colzo.56 Encerts i desencerts de la grafia catalana tll Desvetllable Desvetlable Desvetllament Desvetlament Desvetllat Desvetlat Emmotllable Emmotlable Emmotllador Emmotlador Emmotllament Emmotlament Emmotllar Emmotlar Emmotllat Emmotlat Emmotllatge Emmotlatge Emmotllurar Emmotlurar Enrotllable Enrotlable Enrotllador Enrotlador Enrotllament Enrotlament Enrotllar Enrotlar Escletlla Espatlla/guardaespatlles/cobriespatlles Espatla/guardaespatles/cobriespatles Espatllador Espatlador Espatlladura Espatladura Espatllam Espatlam Espatllament Espatlament Espatllar Espatlar Espatllat Espatlat Espatllejar Espatlejar Espatller/respatller Espatler / respatler . Que s’acceptin aquestes dues variants amb -e/-o és una altra incoherència normativa. cotxe/cotxo. verge/verjo…).

. Jaume Corbera Pou 57 Motllura Motlura Motllurar Motlurar Motlluratge Motluratge Patllari Ratlla / Milratlles Ralla/Milralles Ratllada Rallada Ratllador Rallador Ratlladura Ralladura Ratllar / Subratllar Rallar/Subrallar Ratllat Rallat Resquitllada Resquillada Resquitllar Resquillar Rotllada Rotlada Rotllana Rotlana Rotllar Rotlar Rotllat Rotlat Rotle/Rotlo. Segurament és innecessari introduir-ne explícitament l’alternativa amb tl al DLC. Rotlle/rotllo/Porta-rotlles Rogle/Porta-rotles. perquè vetllaire és típic d’una part de l’àrea on es fa la [ʎ:]. Porta-rogles Rutlla Rutla Rutllar / Cua-rutllat Cua-rotllat Rutlló Rutló / Rugló Titlla Titla Titllar Titlar Titllet Titlet Tritlleig (Trilleig?) Tritllejar (Trillejar?) Trotllo (Trotlo?) Vetlla/Revetlla Vetla/Revetla Vetllada Vetlada Vetllador/Desvetllador Vetlador/Desvetlador Vetllaire19 Vetllar/Desvetllar Vetlar/Desvetlar 19. a l’àrea amb [ƚ:] el sufix -aire és inusual. i per això vetlaire hi és un derivat desconegut.