El proceso de modernización económica e industrial en

Venezuela. 1958-1973
//
The economic and industrial modernization process in
Venezuela. 1958-1973

Borja Poncelas1

Fecha de recepción: 25/05/2018.

RESUMEN
Un breve estudio sobre la historia de Venezuela en términos económicos durante el proceso de
globalización posterior a la Segunda Guerra Mundia.

PALABRAS CLAVE: Venezuela, Economía, Latinoamérica, Industria petrolera, Lobbies.

ABSTRACT
A brief study about Venezuelas’ history in economic terms during the globalization process after
the Wolrd War II.

KEY WORDS: Venezuela, Economy, Latin América, Petroleum Industry, Lobbies.

1 Graduado en Historia, Máster en Hª Contemporánea y Mundo Actual por la Universidad de
Barcelona y Máster en Profesorado de Secundaria por la Universidad de Zaragoza.

1
Procés de modernització econòmic i industrial a Veneçuela. 1958-1973

Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial el món sencer va entrar en un procés de

canvi estructural -geogràfic, social, polític i econòmic-. No només donaria el tret de
sortida del període conegut com a Guerra Freda, sinó que per a molts autors l’època
contemporània (d’altres parlen de Món Actual) no començaria fins a partir de 1947; i
és que l’imperí ultramarí europeu havia dominat el món política, econòmica i
militarment, des del segle XV fins a la fi de la Segona Guerra Mundial2.
A partir de 1947 s’iniciaria el procés de descolonització o fi de l’imperialisme
colonial, donant lloc a una necessària reestructuració del capitalisme industrial iniciat
al segle XIX. Com a trets característics d’aquest nou capitalisme trobaríem
l’acceptació de la planificació estatal com a element necessari de l’economia3, una
revolució tecnològica i industrial basada en la utilització del petroli a baix cost i la
divisió internacional del treball de la mà de grans empreses transnacionals4.
Tots aquests elements van tenir un especial impacte en els models estructurals de
Llatinoamèrica, ja que fins aleshores havien estat els grans proveïdors de matèries
primeres del capitalisme industrial i la crisi del mercat internacional -a arrel de la
necessària reconstrucció d’Europa després de la Segona Guerra Mundial- va provocar
un gran desequilibri en la balança d’exportacions-importacions a tota Llatinoamèrica5.
Aquesta reestructuració del capitalisme industrial va provocar a Llatinoamèrica la
necessitat d’una reformulació político-conceptual: calia una modernització i
democratització dels Estats capaç de produir polítiques econòmiques orientades a un
desenvolupament auto-sustentat, és a dir, a l’ampliació dels mercats interns i a
l’enfortiment quantitatiu i qualitatiu d’un nou sector industrial manufacturer -fins
aleshores descuidat-6.

2 LANDES, David. “El imperio y lo que vino después”. A: LANDES, David. La riqueza y la pobreza
de las naciones. Editorial Crítica, 1999. p.385.
3 HOBSBAWM, Eric. “Los años dorados”. A: HOBSBAWM, Eric. Historia del siglo XX. Editorial
Crítica, 1995. p.275
4 Ibíd., pp.266-267 i pp279-280.
5 PORTOCARRERO, Blancanieve. El capitalismo dependiente y su incidencia en el problema agrario
venezolano. Vadell Hermanos Editores, Valencia-Veneçuela, 1985. p.26.
6 Ibíd., pp.26-27.

2
Però si bé és cert que el desequilibri econòmic a Llatinoamèrica havia vingut donat
per la seva dependència econòmica del món occidental, per poder impulsar de manera
eficient el nou model econòmic-industrial mencionat calien dos elements bàsics7:
1. L’absorció d’una tecnologia capaç de promoure la diversificació de
l’estructura productiva i d’augmentar la productivitat (element que només
podia provenir de la inversió estrangera).
2. La definició d’una política d’inversions per part de l’Estat capaç de crear la
infraestructura necessària per a una correcta diversificació i potenciació del
mercat intern.
En qualsevol cas però, tots aquests elements mencionats responen a dinàmiques
globals, des dels desequilibris mundials post-Segona Guerra Mundial fins a la
reestructuració econòmica a la zona de Llatinoamèrica; però com van afectar aquestes
dinàmiques a Veneçuela?
Des de la Guerra d’Independència contra l’imperi espanyol (1810-1823), passant per
les Guerres Federals (1859-1863), es van trencar les relacions socials preexistents des
de l’època colonial i es va gestar en gran mesura una consciència nacional-igualitària
alhora que s’impedia el sorgiment d’una aristocràcia de l’estil d’Antic Règim8. No
obstant això, a nivell econòmic Veneçuela es va incorporar al procés
d’industrialització occidental gràcies a l’activitat d’explotació, producció i exportació
de petroli a inicis del segle XX9, una penetració de l’economia capitalista que conferir
al país d’un status quo d’enclavament econòmic que paral·lelament provocava que a
nivell polític es tendís cap a l’autoritarisme10 -tendència que es va repetir en la gran
majoria de països llatinoamericans11-.
Aquesta dinàmica de canvi social va tenir lloc alhora que es mantenia un tipus
d’economia colonial o precapitalista, la qual va provocar unes enormes desigualtats
internes: a inicis de l’any 1958 el sector agrícola donava feina al 44% de la població
activa mentre que només produïa el 5,5% del PTB (Producte Territorial Brut), mentre

7 CARDOSO, F.H., i FALETTO, Enzo. “La internacionalización del mercado: el nuevo carácter de la
dependencia”. A: CARDOSO, F.H., i FALETTO, Enzo. Dependencia y desarrollo en América Latina.
Siglo XXI, 2002. p.144.
8 RANGEL, Gonzalo. Sector Económico externo, industrialización y conflictos laborales en
Venezuela. Vadell Hermanos Editores, Valencia-Veneçuela, 1985. p.19.
9 MIERES, Francisco (coord.). Hacia la Venezuela post-petrolera. Academia Nacional de Ciencias
Económicas, Caracas, 1989. p.432.
10 RANGEL, Gonzalo. op. cit. p.20.
11 HAYECK, F.A.. “La intervención económica y el totalitarismo”. A: HAYECK, F.A.. Camino de
servidumbre. Alianza Editorial, Madrid, 2000. pp.122-123.

3
que el sector petroler -controlat sempre per trusts estrangers- originava el 55% de la
producció de béns (un 30,9% del PTB) però només es valia del 2,6% de la població
activa12.
Aquest desequilibri es va traduir en una forta crisi político-econòmica que d’altra
banda va desprestigiar l’autoritarisme i va facilitar l’arribada de la democràcia a
Veneçuela, l’any 1958; una democràcia que, a més a més, influïda per l’èxit de la
Revolució Cubana pretenia instaurar un model político-social basat en una
democràcia d’economia capitalista mixta, amb l’objectiu d’aconseguir reformes
graduals que portessin al liberalisme econòmic sense descuidar les llibertats socials i
polítiques; és l’anomenat Pacte de Punt Fixe entre totes les forces polítiques
mitjançant el qual es creia que podrien deixar enrere la Veneçuela subdesenvolupada i
dependent13.
Seguint aquests ideals el nou govern sota l’administració de Rómulo Betancourt
(1959-1964) va encetar un model econòmic que pretenia substituir la indústria
exportadora tradicional -d’arrel colonial- per una nova indústria lleugera orientada a
la producció de béns de consum i a la creació d’un mercat intern veneçolà fort14.
D’igual forma, l’any 1960 es va iniciar una Reforma Agrària Integral amb la intenció
de transformar i modernitzar l’estructura latifundista, incorporar la gran massa de
població camperola al procés productiu nacional i redistribuir en gran mesura la
riquesa i la terra nacional15.
No obstant això, com ja s’ha mencionat la transformació de l’estructura industrial
requeria d’una forta inversió de capital estranger en forma de venta de patents -degut
a l’escàs nivell tècnic nacional-, importació de matèries primeres i béns intermedis.
Una arribada de capital estranger en forma de companyies transnacionals que
s’instal·laren a Veneçuela i que ràpidament van anar transformant-se en oligopolis
alhora que la necessitat d’importar matèries per a la nova indústria provocava un
endeutament constant i un saldo negatiu en la balança de pagaments. Una dinàmica de
progrés nacional i de desenvolupament industrial que condemnava al govern a una

12 PORTOCARRERO, Blancanieve. op. cit. pp.37-38.
13 RANGEL, Gonzalo. op. cit. p.22-23.
14 Ibíd., p.47.
15 PORTOCARRERO, Blancanieve. op. cit. p.50.

4
autonomia restringida, les decisions polítiques del qual depenia de capitals externs i
provocava un deute creixent16.
Cal mencionar però, que el govern de Betancourt va intentar sempre disminuir
l’impacte de la dependència del capital estranger per mitjà de la fiscalització dels
beneficis del sector petroler, decretant des del 1959 un impost del 60% al benefici de
dites empreses17.
El preu de la modernització però, no es limitava a la dependència d’inversió
estrangera -sobretot tenint en compte que el 70% de la mateixa es destinava a la
indústria petrolera i què, aquesta, es destinava majoritàriament a l’exportació (entre
1925 i 1974 sempre en un percentatge superior al 92%)- sinó que depenia del context
econòmic internacional i les variacions del preu del barril de petroli -controlat
aleshores pel lobby petroler en detriment dels països de l’OPEP (Organització de
Països Exportadors de Petroli)-. Entre 1960 i 1966 les companyies petroleres van
iniciar un procés de desinversió a Veneçuela, per augmentar-lo a altres llocs com
Canadà o Orient Mitjà -com a mesura per pressionar al govern veneçolà per a
aconseguir millores fiscals-, provocant una aturada del creixement econòmic i
augmentant l’atur18.
Pel que fa a les conseqüències de la Reforma Agrària, segons la qual s’havien de
repartir quatre milions d’hectàrees entre cent seixanta-cinc mil famílies de camperols,
el 48% dels adjudicataris van rebre parcel·les més petites de cinc hectàrees i el 50%
d’aquests no rebia cap ajuda tècnica ni fiscal -fet d’enorme transcendència tenint en
compte que el 92% del camp agrari no utilitzava el regadiu i el 79,2% de les
explotacions donava una rendibilitat que no arribava a 8 bolívars diaris. Cal afegir a
més a més, que del total de la massa de població camperola, el 45,5% tenia més de 45
anys i el 50,6% eren analfabets. Tot això va acabar donant lloc a que el 43% de les
parcel·les adjudicades durant la Reforma Agrària fossin abandonades o cedides a un
tercer, fet que va afavorir altre cop a la concentració del terreny agrari en mans dels
grans latifundistes19.

16 CARDOSO, F.H., i FALETTO, Enzo. op. cit. p.149.
17 RANGEL, Gonzalo. op. cit. p.52.
18 TUGWELL, Franklin. La política del petróleo en Venezuela. Monte Avila Editores, C.A., Caracas-
Veneçuela, 1975. pp.104-105.
19 Dades extretes de l’informe del BID sobre el progrés socioeconòmic d’Amèrica Llatina, 1959. A:
PORTOCARRERO, Blancanieve. op. cit. pp.53-55.

5
Així doncs, el procés de modernització econòmica es va veure enfosquit per una crisi
social i una desacceleració econòmica -tot i que els efectes es van deixar sentir
sobretot a partir de la segona meitat dels anys seixanta- portant a la caiguda del
govern de Betancourt i amb la victòria electoral de Raúl Leoni (1964-1969).
L’administració Leoni va heretar intactes els conflictes entre les grans empreses
petrolíferes i les polítiques fiscals veneçolanes. La intenció inicial del nou govern era
la de mantenir una postura ferma enfront de les pressions externes, imposant una taxa
a tota transacció que superés uns beneficis del 15% i arribant fins i tot a imposar taxes
impositives de caire retroactiu ja que es considerava que els beneficis obtinguts
gràcies als baixos preus del barril de cru regulats pel lobby petrolífer eren excessius;
mesura que l’any 1965 ja havia reportat uns beneficis fiscals de més de 110 milions
de dòlars20.
Però les reformes fiscals del govern de Leoni no es van limitar a la indústria petrolera,
sinó que par tal d’intentar pal·liar la difícil situació econòmica del país es van
augmentar els impostos a les rendes personals, al comerç de cigarretes, licors i
automòbils. Aquesta mesura va provocar un apropament dels sectors burgesos-
conservadors veneçolans amb les empreses petroleres estrangeres, convertint-se en
bloc de pressió polític i mediàtic amb tanta influència que va aconseguir que
l’oposició al parlament congelés les reformes21.
Com a resultat d’aquesta pressió política, el govern veneçolà va haver d’arribar a un
acord amb les petroleres22:
-A canvi d’un pagament de 700 milions de bolívars, es considerarien tots els deutes
referents a l’impost retroactiu fins a l’any en curs (1966) ja saldats.
-S’acordaven uns preus de referència en quant a la venda del cru veneçolà, però les
empreses podien vendre el petroli a qualsevol preu -per no desestabilitzar el mercat
internacional- sempre i quan abonessin la diferència de preu al govern.
-Els impostos deixaven d’estar esglaonats segons el nivell de beneficis obtinguts a
canvi de que part dels beneficis fossin reinvertits dins del propi sector.
La impossibilitat de superar els problemes que ja havia acusat l’anterior govern van
provocar que a les eleccions de 1968 Leoni perdés el govern en favor de Rafael
Caldera, però la situació política i econòmica va seguir pràcticament invariable

20 TUGWELL, Franklin. op. cit. p.121.
21 Ibíd., p.125.
22 Ibíd., pp.126-128.

6
respecte a la dels governs anteriors -dependència del capital i la tecnologia
estrangeres, escassa integració industrial, creixement del deute i l’atur i, sobretot, la
impossibilitat de fer front a les pressions del lobby petroler-; però sí que cal
mencionar que el nou govern va encetar les polítiques de nacionalització industrial
que caracteritzarien posteriorment a Veneçuela amb la nacionalització del gas líquid
(GNL) l’any 1970 i acudint a la inversió estrangera només per a qüestions de
transport i crèdits bancaris23. També va augmentar la inversió en el sector agrari un
58,5% més que durant la dècada anterior, però el 98% d’aquesta inversió va anar a
parar al sector agrari en mans de la burgesia24.
Aquesta situació que a priori semblava impossible de revertir, es va veure totalment
trasbalsada pels successos de Teheran de 1971 quan la caiguda del Sistema de Bretton
Woods basat en el patró or, va atorgar molta més rellevància al valor del barril de cru.
Aquest fet no va ser desaprofitat pels països de l’OPEP per augmentar de forma
gradual el preu del petroli.
Al gener de 1973 el preu per barril de cru era de 3 dòlars, però arrel de la Guerra àrab-
israeliana del 6 al 25 d’octubre, els països de l’OPEP van arribar a un acord per aturar
la producció de petroli i establir un embargament del subministrament a occident. Al
desembre del mateix any el preu per barril de cru havia pujat fins als 14,08 dòlars,
aportant un benefici extra de 2,2 bilions de bolívars no contemplats en els
pressupostos inicials de Veneçuela25.
Aquest canvi en la conjuntura internacional -agreujat per una de las grans crisis del
capitalisme occidental- va permetre el triomf electoral de Carlos Andrés Pérez
d’Acción Democrática, el qual va anunciar que Veneçuela nacionalitzaria la indústria
petrolera en un període de dos anys. “Les decimos a los países desarrollados: Uds.
tienen la tecnología, pero esa tecnología no puede funcionar sin la energía del
petróleo [...] Dénnos tecnología en forma justa y nosotros dentro del mismo cuadro
de justícia les daremos nuestro petróleo”26.
Així doncs, un repàs a final de les conseqüències del període entre 1958-1973
mostren com totes les intencions de reforma i modernització industrial dels successius
governs no van poder millorar la situació econòmica ni social del país -l’any 1973

23 Ibíd., p.172-173.
24 PORTOCARRERO, Blancanieve. op. cit. p.57.
25 TUGWELL, Franklin. op. cit. p.172.
26 Ibíd., p.191.

7
remuneració del treball havia caigut un 18,3% respecte al 1957 27 -, degut als alts
nivells d’atur no van poder consolidar un mercat intern estable, ni tampoc van poder
eliminar les reminiscències de l’època precapitalista colonial de dependència
comercial amb les potències occidentals. De fet, l’únic aspecte remarcable a nivell
econòmic seria el baix índex inflacionari del país durant aquest període -en un context
d’inflació del sistema capitalista que donaria lloc a la crisi de 1973- on els preus tan
sols van pujar un 2’4 % fins a 1969 i un 4’6% entre 1970 i-73, alhora que el
creixement del cost de vida s’encariria només un 2% entre 1962 i 1970 i un3’6% entre
1970 i 197328.
En qualsevol cas també cal mencionar el fet que tot i les successives crisis
econòmiques i socials i les constants pressions per part dels capitals inversors
estrangers, els diferents governs de Veneçuela no van abandonar mai la seva intenció
de modernitzar la indústria i el model econòmic nacional. La conseqüència final
d’aquesta intencionalitat política seria l’èxit del segon procés de modernització -a
partir de 1973, tot i que afavorit als canvis del context internacional-, amb el
potencialment d’indústries bàsiques com la del petroli, electricitat, acer, alumini i
petroquímiques, i on entre 1974 i 1975 creixeria la demanda interna un 29%, la banca
comercial un 46,7% i la liquiditat monetària un 47,6%29.

27 RANGEL, Gonzalo. op. cit. p.55.
28 Ibíd., p.55.
29 Ibíd., p.75.

8
Bibliografia

-CARDOSO, F.H., i FALETTO, Enzo. “La internacionalización del mercado: el

nuevo carácter de la dependencia”. A: CARDOSO, F.H., i FALETTO, Enzo.
Dependencia y desarrollo en América Latina. Siglo XXI, 2002. ISBN:
9789682316388. pp.130-160.

-HOBSBAWM, Eric. “Los años dorados”. A: HOBSBAWM, Eric. Historia del siglo
XX. Editorial Crítica, 1995. ISBN: 84742317122. pp. 260.289.

-FONTANA, Josep. “Los setenta años del inicio de la ‘gran divergencia’”. A:

FONTANA, Josep. Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945.
Pasado y presente, Barcelona, 2011. ISBN: 9788493914349. PP.563-603.

-GUINAND, Leopoldo i ARISTEGUIETA, Alberto S. “Las empresas globales en

Venezuela”. A: Anales de la Universidad Metropolintana, Vol.3, Nº 1, 2003. ISSN-e
185-9811. pp.193-209.

-HAYECK, F.A.. “La intervención económica y el totalitarismo”. A: HAYECK, F.A..

Camino de servidumbre. Alianza Editorial, Madrid, 2000. ISBN: 9788420636061.
pp.123-136.

-LANDES, David. “El imperio y lo que vino después”. A: LANDES, David. La

riqueza y la pobreza de las naciones. Editorial Crítica, 1999. ISBN: 847423977X. pp.
385-402.

-MIERES, Francisco (coord.). Hacia la Venezuela post-petrolera. Academia Nacional

de Ciencias Económicas, Caracas, 1989. ISBN: 980-6149-29-7.

-PÉREZ, Nayeska. “Políticas para la creación de empresas de transición socialista en

Venezuela”. A: Revista Arbitrada: Orinoco, Pensamiento y Praxis. Nº. 3, 2013, pp.
12-23. ISSN-e 2244-8314.

9
-PORTOCARRERO, Blancanieve. El capitalismo dependiente y su incidencia en el
problema agrario venezolano. Vadell Hermanos Editores, Valencia-Veneçuela, 1985.
Dep. Legal: B. 33146-1985.

-RANGEL, Gonzalo. Sector Económico externo, industrialización y conflictos

laborales en Venezuela. Vadell Hermanos Editores, Valencia-Veneçuela, 1985.
ISBN: 980-212-007-3.

-TUGWELL, Franklin. La política del petróleo en Venezuela. Monte Avila Editores,

C.A., Caracas-Veneçuela, 1975.

10