T

E
S C
T À
I DE R
M R
O E
N C
I
 TESTIMONI DE CÀRREC
(Witness for the Prosecution)
Agatha Christie

Adaptació de Jordi Corrius i Mª Dolors Camprubi

De una producció de TVE de Ricardo Baeza i

traducció al català de Albert de Pedro Bertran,
De la producció teatral realitzada a finals de 2016
al Teatre del Raval,
I de la pel·lícula de 1954 de Billy Wilder

Personatges per ordre d´aparició en escena:

Rose Càrter (ajudante advocat defensor)

Greta (secretaria advocat defensor)
Jhon Mayhew (Meigiú) (procurador)
Leonard Vol (acusat)
Sir Wilfrid Roberts (Ser Wilfrid Róbarts) (defensor)
Srta. Plinson (infermera)
Inspectora Hearne (Gern) (testimoni)
Christine Vol, Jàilver (“dona” del acusat)
Jutge
Myers (Mayers) (fiscal)
Uixer de l’audiència (ajudant en l´audiència)
Dra. Wyat (Vaiat) (testimoni)
Jeanette Màckenci (testimoni majordoma difunta)
Clara Clark (testimoni)
Sonia (noia amant del acusat)
President del jurat popular
Personatges sense text: Policia, ajudant del fiscal, 32-40 jurats
popular

SINOPSIS DELS ACTES I QUADRES

ACTE I
El bufet de Sir Wilfrid Robarts, famós advocat de
Londres. És la tarda d´un dia del mes d´octubre
ACTE II
A l´audiència d´afers criminals de Londres
(coneguda amb el nom de “Old Bailey”). Sis
setmanes desprès. És al mati
ACTE III
Quadre 1er
Altre vegada al bufet de Sir Wilfrid, la tarda del
mateix dia del acte II
Quadre 2on
Altre vegada a la audiència d´afers criminals, al mati
següent. Durant aquest quadre s´apagaran els llums
un instant per indicar que ha passat una hora
 ACTE PRIMER
EL BUFET DE SER WILFRID ROBARTS, ÉS A LA TARDA.
ENTRA GRETA TARAL·LEJANT UNA MELODIA DE
MODA I MOVENT-SE AL COMPÀS DE LA CANÇÓ. TREU
UN DOCUMENT DE L´ARXIVADOR. ENTRA ROSE
CARTER PORTA ALGUNES CARTES A LA MÀ, GRETA ES
GIRA A MIRAR-LA I SURT DE ESCENA. CARTER VA CAP
A LA TAULA DEL DESPATX I HI DEIXA LAS CARTES.
SONA EL TELÈFON, CARTER L´AGAFA.
CÀRTER.- (Al telèfon) Si, el bufet de Ser Wilfrid Ròbart… ¡Ah!
¿és vostè, Xarls?. Ser Wilfrid és a l´audiència d´afers criminals.
Encara trigarà una bona estona a a tornar. Ho haurem de deixar
per a demà. No, no; li asseguro, avui ja es impossible. Estic
esperant que arribi d´un moment a l´altre Meigiú…ja sap…el
procurador. Ho lamento Xarls. Quedem que fins a demà, ¿eh?...
Adéu-siau. (penja el telèfon i es posa a arreglar papers a la taula
del despatx. Entra Greta tot pintant-se les ungles).
GRETA.- ¿Faig el te, Srta. Carter?
CÀRTER.- Encara és aviat, Greta. ¿No li sembla?
GRETA.- En el meu rellotge ja són les cinc.
CÀRTER.- Doncs, potser que se´l faci, mirar, perquè se li avança
(de cop i volta, canvia el to de la veu i agafa de sobra la taula un
plec de paper escrit a màquina) Però Greta, ¡¡això està mal
copiat, s´ha menjat una paraula important¡¡
GRETA.- ¿Una paraula, només entre tants milers com n´hi ha en
aquest escrit?... ¡Això no és res!.
CÀRTER.- ¿Que no és res, diu? ¡S´ha menjat un “no”
fonamental, i aquesta omissió canvia tot el sentit de la frase…!
No te´n dic res de la diferència

1
GRETA.- ¿De veritat? Doncs miri, jo trobo que té la seva gràcia
CÀRTER.- Miri, Greta: un bufet d´advocats de tanta importància
com es el nostre honorable director Ser Wilfrid, no és lloc per a
bromes. La llei es una cosa molt seriosa i ha de ser tractada amb
el màxim de respecte.
GRETA.- ¿Ah, si? Dons bé que a l´estrada, vostès els riuen les
ocurrències als senyors jutges…
CÀRTER.- Bé, deixi´s de bajanades. Ser. Meigiú, el procurador,
és a punt d´arribar… Esperem, també, un tal Leonard Vol…
Poden arribar l´un darrere l´altre
GRETA.- (Excitada) ¿Leonard Vol? (va a la taula del despatx)
¡Sí, sí, es clar¡ n´han parlat tots els diaris, amb motiu de l,
assassinat de la soltera rica.
CÀRTER.- (Rondinant) ¿Sap què pot fer Greta? Faci el te.
GRÈTA.- (Mirant el diari) La policia vol interrogar aquella
conca per si pot donar alguna informació que els posi sobre una
pista, i…
CÀRTER.- (Mira el rellotge i crida) ¿El te? (surt Greta i torna a
entrar)
GRETA.- (Calla immediatament) Sí, sí Srta. Càrter.. ¡el te, el te!
(surt)
CÀRTER.- (Continua arreglant papers), ¡Ai Mare de Déu! com
s´està posant tot, ¡a les palpentes de la justícia!… i encara bo que
la justícia es cega… (examina un altre document, deixa anar una
exclamació de disgust, corregeix una falta) I aquí un altre errada,
¡es fantàstic!. (Entren Greta, Meigiù i Leonard)
GRETA.- (Anunciant) El Sr. Procurador Meigiù

2
MEIGIÙ.- (dóna el barret a Greta) Segui Sr. Vol (va cap a
Càrter) Bona tarda, Càrter (deixa la cartera sobra la taula)
(Greta pren el barret de Leonard i el posa al penja-robes. Surt tot
girant el cap per mirar en Leonard Vol)
CÀRTER.- Bona tarda, Sr. Meigiú. Ser Wilfrid no pot trigar, tot i
que mai no se sap el que pot durar un judici quan el presideix el
jutge Bánter. Com que l’audiència és aquí a tocar, m´arribaré a la
sala tercera d´afers criminals, per dir-li a Ser Wilfrid que vostè ha
arribat….(vacil.la)…amb…
MEIGIÚ.- …amb el Sr. Leonard Vol. Moltes gràcies, Càrter. Em
dol no haver anunciat amb més anticipació la meva visita, però es
tracta d´una cosa molt urgent (Càrter surt. Meigiú s´asseu.
Leonard, inquiet, va d´un costat a un altre. Entra Greta, parla
amb Meigiú, però mira interessada Leonard)
GRETA.- Vol, (riu) vol una tassa de te Sr. Meigiú? L´acabo de
fer
LÉONARD.- (Nerviós i tartamut.) Dons, miri, si, amb molt de
gust
MEIGIÚ.- (Interrompent en Leonard) Ara no, moltes gràcies
LEONARD.- (A Greta) Bé, no hi fa res, gràcies de totes maneres
(somriu a Greta que li torna el som-riure i surt…pausa…Leonard
passeja nerviós) No m´acabo de creure que tot això m´estigui
passant a mi…Em sembla un somni
MEIGIÚ.- Sí, sí, no hi ha dubte… Ja m´ho imagino
LEONARD.- És que tot em sembla una beneiteria tan grossa
MEIGIÚ.- (Bruscament) ¿Beneiteria?

3
LEONARD.- Doncs, sí… Jo no em poso mai amb ningú,
m´avinc amb tothom, no em deixo dominar per la violència…
Però suposo que tot acabarà bé, ¿no és cert?, jo no he fet res mal
fet. Confio en la justícia del meu país.
MEIGIÚ.- Això no cal dir-ho, el sistema judicial d´Anglaterra,
pot ben creure-ho, és un dels millors del món
LEONARD.- (Tràgic) Te raó. Però és que començo a tenir por…
MEIGIÚ.- Calmi´s home, calmi´s (seu Meigiú, fa seure Leonard)
Segons m´ha dit, ara està sense feina, ¿no és veritat?
LEONARD.- (Amb un cert encongiment) Sí, però tinc uns quants
estalvis. No és gran cosa, però en tinc prou per fer front als meus
compromisos.
MEIGIÚ.- ¡No¡, no pensava en els meus honoraris. Haig de tenir
ben clar tot el que es refereix a vostè, com viu…amb qui es
relaciona… Quan temps fa que no treballa?
LEONARD.- (Respon totes les preguntes sense dubtar i en un to
extremadament agradable) Fa uns dos mesos
MEIGIÚ.- ¿I de què feia, abans?
LEONARD.- Treballava en una mena de garatge, on feia mig de
mecànic, mig d´oficinista
MEIGIÚ.- ¿I li va durar molt, aquesta feina?
LEONARD.- Uns tres mesos
MEIGIÚ.- (Secament) ¿El van acomiadar?
LEONARD.- Sí i no…Vaig tenir unes paraules amb l´encarregat,
¡una mala bèstia¡ (es conté) Bé, un home molt primmirat, que no
em deixava en pau.
MEIGIÚ.- Ja ho entenc, i ¿abans d´aquests tres mesos?
4
LEONARD.- Vaig treballar en quelcom de semblant, però les
coses van torçar-se
MEIGIÚ.- ¿Altre vegada?
LEONARD.- (Anguniós) Va passar que…la filla de l’amo ¿sap?
… Li estic donant la impressió que sóc una mica inconstant
veritat?... En realitat, no en sóc. El servei militar va transformar
força la meva vida…i després, el viatge per l´estranger, ¿sap?...
Vaig ser una temporada a Alemanya. Allà les coses em van anar
molt bé i hi vaig conèixer la que avui és la meva esposa… Era
actriu…Quan vaig tornar a Anglaterra no em vaig poder
acostumar a les circumstàncies…No vaig saber quin camí havia
de prendre. Sempre m´havien interessat els motors i tot el que es
relaciona amb els automòbils… així que… (Entren Ser Wilfrid,
seguit de la Srta. Plinson amb un bastó i Srta. Càrter. Ser Wilfrid
porta els atributs de la seva professió, i a la ma una toga i una
perruca)
WILFRID.- Bona tarda… ¿què tal John?
MEIGIÚ.- (Que s´aixeca a rebre´l) Hola Wilfrid
PLINSON.- Passes curtes Sr. Wilfrid, recordi, ha tingut un petit
atac
WILFRID.- Gràcies (li torna al bastó)
PLINSON.- Quin dia mes formós, desitjava que lluís el sol el dia
que tornava a l’audiència desprès de passar per l´hospital, sempre
he dit que val la pena tenir tanta boira per apreciar el sol. ¿Nota el
corrent ..., vol que tanqui la finestra…?
WILFRID.- El que vull es que tanqui la boca, parla massa, si
hagués sabut que parla tant no hagués sobreviscut al atac, ¡¡això
pesa un munt!! (es treu una manta que porta a sobra)

5
PLINSON.- Va som-hi, em passat dos mesos al llitet, no voldrà
tornar a estar malaltet (posant-li la manta a sobre i Ser.Wlfrid se
la treu. Plinson mira una foto) Deu ser encantador poder treballar
a la cort suprema de la justícia, quina sort tenen vostès, els
advocats. Jo vaig a estar a punt de casar-me amb un, el vaig
assistir-hi quan el van operar de la pendís i ens varen prometre
quan es va aixecar, desprès una peritonitis se’l va emportar volant
WILFRID.- Si que va ser un advocat amb sort (amb sorna) I ara
faci el favor (desprès d´un intent de tornar-li a posar la manta)
¡¡¡vagi, vagi!!! (Plinson se’n va) Perdoni Meigiú, en Càrter ja li
deu haver dit que tenia un procés a l´audiència. El jutge Banter ha
estat formidable. Perdó, aquest Sr.és...., el Sr. Vol, ¿oi? (donant-li
la ma)
MEIGIÚ.- Sí… Leonard Vol
LEONARD.- Molt de gust. (Meigiú se’n va a l´escalfapanxes)
WILFRID.- Tant de gust Sr. Vol (deixant-li la mà) segui, segui, i
¿com estan a casa John?
MEIGIÚ.- La meva esposa s´ha passat un parell de dies al llit
amb aquesta maleïda passa de grip.
WILFRID.- Home, si que em sap greu. Perdó, ¿la grip?
MEIGIÚ.- Si, un avorriment, pobra, però ja es troba més bé… Bé
¿com ha anat la cosa a l´audiència?
WILFRID.- Bé, absolució per falta de proves…Un cas d`estafa
MEIGIÚ.- Sempre ve de gust guanyar-li un cas a aquest fiscalàs
de Mayers
WILFRID.- Sempre agrada guanyar, sigui a qui sigui
MEIGIÚ.- Però molt especialment Mayers, ¿veritat? (Càrter
dóna la corbata a Wilfrid)
6
WILFRID.- Es veritat, ho confesso.(se’n va cap al mirall) Quan
va togat i amb perruca, ens crispa els nervis a tots (Càrter li posa
el llacet) ¡Em te fastiguejat!
MEIGIÚ.- Doncs tingui per segur que estan tants a tants. Vostè
l´irrita, a la sala, quan està davant d´ell com a defensor, perquè
mai no li deixa acabar la frase (Càrter surt emportant-se la
perruca, la toga…)
WILFRID.- El seu amanerament és insuportable. La perruca, la
tos… I el que més en desconcerta, es que s’entesti a dir-me Robar
o Robans i no Robarts com ha de ser. Ho fa expressament, n´estic
segur. Però... ¿anem per feina? Càrter les meves ulleres.
CÀRTER.- Les du a la butxaca… (surt Càrter)
MEIGIÚ.- Som-hi… He fet venir en Vol perquè vull que li digui
a vostè, exactament, tot el que m´ha dit a mi (treu un document de
la cartera) El cas es molt urgent (dóna document a Wilfrid)
WILFRID.- ¡Aaah! ¿si?
LEONARD.- La meva dona està convençuda que em detindran
d´un moment a l´altre (mira a tots dos anguniós) Es molt més
llesta que jo… i potser té raó
WILFRID.- ¿Detenir-lo... per què?
LEONARD.- (Encara més neguitós) Doncs...per assassinat
WILFRID.- ¿Per assassinat?
MEIGIÚ.- Es tracta de l´assassinat de la Srta. Èmili Frentx, una
soltera ja gran, molt rica. ¿No ho ha llegit a la premsa? (Ser.
Wilfrid fa que sí amb el cap) Vivia a Londres sense cap altre
companya que una majordoma, en una bona casa del barri de
Pàdington. A primeres hores de la nit del catorze d´octubre, en
tornar a casa la majordoma, per allà les onze, es va trobar amb la

7
porta tancada i amb la seva senyora morta de un cop porra al
darrera del cap (a Leonard) No és així?
LEONARD.- Sí... Ara hi ha molts crims d´aquesta mena a
Anglaterra. És l´hàbit de matar, degut a la guerra. Fa un parell de
dies, Scotland Yard ha fet saber, per mitjà de la premsa, que es
desitjava interrogar un tal Leonard Vol, que havia estat vist quan
entrava a casa de la víctima aquell dia, en fer-se fosc, per si podia
dir alguna cosa que facilités enxampar el criminal...I es clar, jo
vaig cuitar a anar a la comissaria del meu barri, on em van fer un
sens fi de preguntes
WILFRID.- (Adust) ¿Li van advertir que tot el que digués seria
considerat declaració jurada, en el procés?
LEONARD.- (Amb vaguetat) No em vaig adonar de la
importància de l´acció de la policia. No em van forçar a declarar.
Em van preguntar si volia fer-ho, però, al mateix temps,
m´advertiren que ho prendrien tot per escrit per servir-se´n quan
fes falta, si jo compareixeria davant d´un tribunal. I jo vaig
consentir-hi…¿Vaig fer bé o no?
WILFRID.- (Es posa dret) ¡Bé!… Ja no hi ha remei
LEONARD.- Veient tot això, m´ha semblat que em calia
consultar un advocat per mitjà d´un procurador, com s´acostuma a
fer, i per això he vingut a aquest despatx. Senyor Meigiú, ja em
dirà que haig de fer.
WILFRID.- ¿Que hi tenia molta franquesa amb la Srta. Frenxt?
LEONARD.- (Va per aixecar-se però ser Wilfrid li diu que
segueixi assegut) Sí, sí… molta. Es portava molt bé amb mi. A
vegades es posava una mica pesada amb els seus afalacs i
atencions, però jo vaig acabar per tenir-li afecte en veure l´interès
que es prenia per mi. M´ha dolgut molt la mort de la pobra seny.

8
MEIGIÚ.- Expliqui-li a ser Wilfrid com va conèixer la senyoreta
Frentx (pausa. S´asseu Meigiú)
LEONARD.- Doncs, miri, va ser un dia al carrer d´Oxford. Vaig
veure creuar al carrer una senyora d´edat, carregada amb molts
paquets, d´una manera que em va semblar perillosa, per el tema
del tràfec. Li van caure els paquets i es va posar a recollir-los
sense adonar-se que se li tirava a sobre un autobús. El conductor
va a parar a temps. Jo, que en vaig afanyar a ajudar-la, la vaig
acompanyar fins a la vorera, i allí vàrem netejar els paquets que se
havien embrutat. La pobra senyora es va espantar molt i jo vaig
fer tot el que vaig poder per calmar-la
WILFRID.- I ella, és clar, se li va mostrar molt agraïda
LEONARD.- ¡¡Molt¡¡... Em va donar les gràcies molt
efusivament
WILFRID.- Però digui’m, ¿ella es va creure que l´havia salvat?
LEONARD.- ¡Oh, no!, no n´hi havia per tant, ni molt menys.
Ella va seguir el seu camí i jo el meu, sense ni tan sols donar-nos
a conèixer, res de res, ni adreces, ni telèfons, ni res. Per una
d´aquestes estranyes coincidències, vaig trobar de nou la Srta.
Frentx només dos dies desprès. Va ser al teatre. Ella seia a la fila
del davant, ens vam saludar i vàrem passar l´entreacte parlant. En
va convidar a anar a casa seva
WILFRID.- ¿I vostè hi va anar?
LEONARD.- Sí. Va insistir que li digués quan podria anar a
veure-la i em va semblar que no podia negar-m´hi. Vam quedar
que la visitaria el dissabte següent
WILFRID.- ¿I vostè va anar-hi, oi? (mira un document)
LEONARD.- Sí, senyor

9
WILFRID.- ¿I vostè, ja sabia alguna cosa de la seva vida quan va
anar a casa seva?
LEONARD.- Només el que m´havia dit ella mateixa al teatre,
que no tenia família, que gairebé no tractava ningú. No em va
donar gaires detalls, ni jo, per discreció, no vaig demanar-li
WILFRID.- Només que vivia amb una senyora de companyia,
¿no és així?
LEONARD.- Sí, amb una majordoma. La casa era molt gran i
estava moblada amb molt de gust, però feia massa pudor de gat. A
la senyoreta Frentx li agradaven molt els gats i en tenia una colla,
set o vuit, grassos i llustrosos (pausa)
WILFRID.- ¿Li va fer la impressió que era rica?
LEONARD.- Es veia que ho era, i molt (entra Srta. Plinson)
PLINSON.- Dos quarts de tres, l´hora de la migdiada, l´hora
d´anar al llitet, a despullar-se i descansar
WILFRID.- ¿Els dos? quina visió mes tremenda
PLINSON.- Si us plau, recordi la pastilla cada 4 hores
WILFRID.- Sap Srta. Plinson (perseguint-la) que mentre estava
malalt vaig considerar seriosament estrangular-la amb un dels
seus tubs de goma, hauria confessat el crim i m´hauria defensat a
mi mateix, (parant i fent l´advocat) Excel·lència, Srs. del jurat,
davant de vostès, presento una causa d´homicidi en defensa
pròpia, durant quatre mesos, aquesta suposadament àngel de
bondat, m´ha grapejat, punxat, sondat, colpejat i torturat el meu
esquifit e indefens cos, mentre aturmentava la meva ment amb
paraules dites a un nen de pit
PLINSON.- ¡¡¡Vaaa!!!, faci bondat, i sigui bonet (agafant-li el
braç)

10
WILFRID.- No en posi las mans a sobra, o li dono una
bastonada
PLINSON.- No digui això, o se li trencaran els cigarros
WILFRID.- ¿Quins cigarros?
PLINSON.- Els que te amagats al bastó
WILFRID.- ¿A on? (Plinson els treu) això podria portar-la a la
garjola, no te ordre legal per registrar-lo
PLINSON.- En el hospital amagava conyac i puros per tot arreu,
li dèiem Wilfrid la guineu. Vaig a confiscar-los (els agafa)
WILFRID.- No em deixa ni un (abatut)
PLINSON.- ¡¡Nooo¡¡
WILFRID.- Ni una xupadeta desprès de dinar, si us plau,
(Plinson marxa) Ho faré, qualsevol nit fosca quan en doni
l´esquena agafaré el termòmetre i li enfonsaré dins el seu pit,
prometo que ho faré. Perdoni la intromissió, per on anàvem…
¡Ah si¡, per la rica de la Srta. Frentx, vostè Sr.Vol ¿com va de
diners?
LEONARD.- ¿Jo?...Doncs, la veritat, fatal, des de fa molt de
temps
WILFRID.- Doncs això no li és gens favorable
LEONARD.- És clar, ara diran que en vaig fer amic de la Srta.
Frentx perquè era rica
WILFRID.- Ja en pot estar ben segur
LEONARD.- Doncs, li ben prometo que no hi ha res d´això.
També jo li tenia afecte. En feia llàstima que visqués tant sola. A
mi em va criar una tia meva, ja vella, la meva tia Betti, i m´agrada
la companya de les persones grans
11
WILFRID.- Bé, però la Srta. Frentx no era pas gran. ¿Que sap
quants anys tenia?
LEONARD.- No li vaig preguntar mai, però ara els diaris han dit
que en tenia cinquanta-nou
WILFRID.- Una persona d´aquesta edat, ara per ara, no es pot dir
que sigui vella. Si més no, estic segur que ella no s´hi considerava
LEONARD.- Però tampoc no era cap nena. ¿Eh ser Wilfrid?
WILFRID.- És veritat. Bé seguim. ¿La va a anar a veure sovint a
la senyoreta Frentx?
LEONARD.- Una o dues vegades per setmana
WILFRID.- ¿I vostè li va presentar la seva esposa...? ¿Va anar-hi
alguna vegada amb la seva muller?
LEONARD.- Doncs…no, la veritat
WILFRID.- ¿I perquè no?
LEONARD.- Si haig de ser-li franc, vaig creure que no li faria
cap gràcia
WILFRID.- ¿A qui? A la seva muller…¿o la Srta. Frentx?
LEONARD.- El cas es que.. veurà… m´havia agafat bastant
afecte
WILFRID.- Vaja ..., que s´havia enamorat de vostè, ¿no es això?
LEONARD.- ¡¡Oh, no, no!! Per Déu, res d’això, m´omplia de
atencions, m´afalagava tractant de complaure´m. Però res més

12
WILFRID.- Miri Sr. Vol, escolti’m bé, Si la policia decideix
procedir a detenir-lo, fonamentaran la seva sospita en el fet que
vostè esta casat, encara es jove, força atractiu i passava molt de
temps a soles amb una dona de certa edat, amb la qual no hi podia
tenir gran cosa en comú
LEONARD.- (Aixecant-se i amb desànim) Tothom creurà que el
que jo volia eren els seus diners, ja ho se.. I parlant amb
franquesa Sr. Wilfrid, alguna cosa hi havia d´això… però no era
només això
WILFRID.- Vostè, li va demanar algun préstec?
LEONARD.- No, li asseguro que no. Afortunadament no va
caldre (de cop i volta canvia la cara, s´adona de la gravetat de la
pregunta) M´adono que les aparences estan contra meu (s´asseu)
WILFRID.-La senyoreta Frentx, sabia que vostè era casat?
LEONARD.- Mai no vaig amagar-li
WILFRID.- I tot i saber-ho, ¿mai no se li va ocórrer invitar la
seva esposa, encara que només fos per conèixer-la?
LEONARD.- (Preocupat) No, pensava que no ens aveníem gaire
WILFRID.- ¿Va ser vostè que li va causar aquesta impressió?
LEONARD.- ¡No, mai¡ ¡Res d´això¡ Però ella es va entestar a
creure-ho d´aquesta manera i jo vaig pensar que, si li presentava
la Christin, acabaria per perdre tota mena d´interès. No és que li
volgués treure diners de bones a primeres, però jo havia inventat
un aparell per millorar el funcionament dels motors d´automòbil,
una idea magnifica, li ho asseguro Ser Wilfrid, i esperava que tal
vegada la Srta. Frentx em facilitaria els diners que em calien
WILFRID.- ¿Va arribar a rebre diners? Digui’m alguna cosa de
la majordoma (es treu ulleres)

13
LEONARD.- ¿Jànet Màquenci? Una dèspota, no en podia ni
veure
WILFRID.- ¿I això, per què?
LEONARD.- Estava gelosa, m´imagino que no li agradava gens
que jo ajudes la Srta. Frentx en algunes avinenteses, a administrar
el seu capital…a fer-li la declaració de renda…
WILFRID.- ¿A fer la declaració de renda...? ¿Es que l´ajudava
en aquesta mena de coses?
LEONARD.- Sí
WILFRID.- Vaig a fer-li una pregunta molt important, però es
absolutament necessària, ¿ho comprèn? Ab-so-lu-ta-ment
necessari que em digui la veritat, sense cap classe de reserva.
¡Tota la veritat! Vostè anava malament de diners i, fins un cert
punt, intervenia en l’economia d´aquesta senyora. ¿Va aprofitar-
se alguna vegada, per poc que fos, de la confiança que ella havia
posat en vostè?... Pensi-ho bé, abans de respondre.
LEONARD.- Li asseguro, Ser Wilfrid, que no vaig tocar mai ni
un cèntim de la Srta. Frentx. Això es podrà demostrar, ni un
cèntim
WILFRID.- (Posant-se ulleres) ¡Bé!, ¡molt bé!, així arribem al
dia… (mira el document)
LEONARD.- Catorze
WILFRID.- … el dia catorze d´octubre (es posa dret) La Srta.
Frentx, aquell dia, ¿el va invitar a anar a casa seva? Mes ben dit,
¿aquella nit?
LEONARD.- Doncs, no, la veritat. Com que era la nit de sortida
de la Jànet Maquenci, vaig pensar que li podria fer companyia

14
WILFRID.- És a dir que vostè estava assabentat ¿de que quina
era la nit de sortida de la majordoma?
LEONARD.- (Molest) Veurà, és clar que ho sabia, que sortia les
nits de divendres
WILFRID.- Això no l´ajuda gens (se´n va darrera taula, deixa
document sobre taula i les ulleres)
LEONARD.- No entenc per què Em sembla el mes natural que jo
triés aquella nit per anar a veure la seva mestressa
WILFRID.- Bé, bé ..., segueixi Sr. Vol
LEONARD.- Vaig arribar a tres quarts de vuit. Ella ja havia
sopat, vam prendre cafè i vam jugar a cartes. A les nou vaig
acomiadar-me i vaig entornar-me´n a casa
MEIGIÚ.- Vostè m´ha dit que la majordoma, aquella nit, va
tornar mes aviat que els altres dies
LEONARD.- Sí, la policia m´ha dit que va tornar a buscar alguna
cosa que s´havia deixat, i va sentir, o va creure que sentia que
algú parlava amb la Srta. Frentx… Per descomptat que no era jo
WILFRID.- ¿Pot provar-ho, això que diu?
LEONARD.- ¡És clar que si¡ A aquesta hora jo ja havia tornat a
casa meva, amb la meva dona. La policia em va preguntar moltes
vegades on era jo a dos quarts de deu. Hi ha vegades que no et
recordes de certes coses, però com que la Christin era a casa a
aquesta hora i ja no vam tornar a sortir…(pausa)
WILFRID.- ¿Vostès viuen en un pis? (agafa les ulleres)
LEONARD.- Si, en un pis petit, prop de l´estació de Yuston
WILFRID.- ¿Algú el va veure tornar a casa?
LEONARD.- ¿Què vol que li digui?... No ho sé
15
WILFRID.- ¡És una llàstima!
LEONARD.- Ho comprenc, però si l´assassinat va ser a dos
quarts de deu, n´hi haurà prou amb què la meva dona digui que jo,
a aquella hora, era a casa amb ella (Ser. Wilfrid i Meigiú es miren)
MEIGIÚ.- (Passa a l´esquerra i fa seure Leonard) I la seva
esposa, podrà jurar que vostè era a casa amb ella?
LEONARD.- ¡I tant que sí! (truquen a la porta)
WILFRID.- Endavant (entra Greta amb un diari a la mà)
GRETA.- El diari del vespre Ser Wilfrid (en donar-li el diari,
assenyala alguna cosa de la primera plana)
WILFRID.- Gràcies Greta
GRETA.- ¿Vol una tassa de té?
WILFRID.- ¿Té ...? ¿No hi ha whisky?
GRETA.- Ja sap que el whisky no li convé Ser Wilfrid, ja sap lo
que diu la Srta. Plinson
WILFRID.- Moltes gràcies, no en vull de té (surt Greta)
MEIGIÚ.- A veure, a casa seva hi va anar amb autobús o metro
LEONARD.- Hi vaig anar caminant, vaig trigar una mitja hora.
No m´hi vaig afanyar, perquè feia molt bona nit
MEIGIÚ.- ¿Pel camí, es va trobar amb algun conegut?
LEONARD.- No, però no hi fa rés, ¿oi? Com que la Christin…
WILFRID.- El testimoni d´una esposa amantíssima, sense que
ningú el corrobori, no te gaire força davant la llei, Sr. Vol
LEONARD.- Es pot pensar que ella podria mentir per protegir-
me, no és veritat?

16
WILFRID.- Se n´han donat casos
LEONARD.- Però no hi ha cap necessitat de tot això. Estic segur
que vostès em creuen. Perquè vostè en creu Ser Wilfrid ¿no?
WILFRID.- Si jo me´l crec. Però a qui haurà de convèncer no és
a mi. ¿Ja sap que la Srta. Frentx va fer testament a favor de
vostè?. Li va deixar tot, sense deixar res a ningú més
LEONARD.- (Sorprès) ¿Tot a mi? Vostè bromeja, Ser Wilfrid
WILFRID.- No bromejo, no. Aquí ho diu ben clar, en el diari
(dona el diari al Leonard que el llegeix)
LEONARD.- ¡No m´ho puc creure! (agafa un paper i boli)
WILFRID.- ¿No en sabia res, de tot això?
LEONARD.- Res, absolutament res, ser Wilfrid. Mai no me
n´havia parlat (apunta amb boli i dona al diari a Meigiú)
MEIGIÚ.- ¿N´està segur?
LEONARD.- ¡Seguríssim! Li estic molt agraït, però…donades
les circumstàncies, tant de bo no ho hagués fet, perquè ara…
WILFRID.- Ara la policia ja té un indici mes. I lo més fort, Sr.
Vol, molt fort, l´existència d´un possible motiu pel crim. Es a dir,
si es pot provar que vostè coneixia l’existència d´aquest
testament. Segons vostè ens acaba de dir, la Srta. Frentx mai no li
havia dit rés de tot això
LEONARD.- L’única cosa que recordo es que, en certa ocasió, li
va dir a la Jànet, davant meu, que anava a fer un testament nou.
Van tenir-se-les una mica, com altres vegades… però després, a la
Srta. Frentx, li passava l´empipament. (el seu to i la seva actitud
canvien de cop i volta) ¿Creuen que em detindran?
WILFRID.- És el més probable, Sr. Vol

17
LEONARD.- Però vostè, Ser Wilfrid, farà tot el que es pugui a
favor meu, ¿veritat...? Ser Wilfrid… ¿veritat?
WILFRID.- (Calmant-lo amistosament) En pot estar ben segur,
Sr. Vol. confiï amb mi… amb nosaltres… no tingui por… faré tot
el que pugui per ajudar-lo (se´n va darrera la taula)
LEONARD.- (Seu excitat) ¡És terrible!…¡terrible!…No puc
entendre que no es creguin que es tracta de un lladregot…Vull dir
que, pel que sembla, van trobar la finestra forçada, amb els vidres
trencats, la cambra tota desordenada… Es això el que diuen els
diaris, ¿veritat? Sembla el mes probable, ¿no?
MEIGIÚ.-Sembla que la policia no és del mateix parer… No es
creu que la cosa hagi anat així
LEONARD.- Doncs a mi em sembla… (entra Càrter)
CÀRTER.- Perdó…
WILFRID.- ¿Que hi ha Càrter?
CÀRTER.- Perdoni, Ser Wilfrid, és que han arribat dues
persones que pregunten pel senyor Vol
WILFRID.- ¿Policies?
CÀRTER.- Si, Ser Wilfrid (Meigiú es posa dret)
WILFRID.- (S´aixeca i va cap a la porta) Està bé Càrter, jo els
atendré (surt seguit de Càrter)
LEONARD.- ¡La policia! ¿Vénen a detenir-me?
MEIGIÚ.- Em temo que sí. No es desesperi home… ¡calma¡
¡calma¡ Nosaltres ho resoldrem tot. Ja sap que la policia no el pot
obligar a declarar. Ara, vostè, a callar, ¿eh? Desprès ja en
parlarem
LEONARD.- Però ¿com s´ho han fet per saber que jo era aquí?
18
MEIGIÚ.- Li deuen haver seguit la pista
LEONARD.- A les hores és que realment sospiten de mi
(entrant ser Wilfrid, Inspectora Gern i Poli)
WILFRID.- Aquest es el Sr. Vol
INSPECTORA GERN.- ¿Es diu Leonard Vol, vostè?
LEONARD.- Sí
GERN.- Soc la inspectora Gern, d´Scotland Yard. Porto una
ordre de detenció contra vostè per l´assassinat d´Èmili Frentx el
catorze d´octubre passat
LEONARD.- ¿M´han d’emmanillar?
GERN.- No caldrà
LEONARD.- Bé, doncs anem
MEIGIÚ.- (Va cap a la inspectora) Inspectora Gern, soc el ..
GERN.- Molt de gust, Sr.Meigiú, ja en prenc nota. M´emporto el
detingut i a la comissaria es formalitzarà l´acusació corresponent
(surten Leonard, Inspectora Gern i policia)
WILFRID.- Em sembla Jhon, que aquest home ho té més
embolicat del que es pensa
MEIGIÚ.- ¡I tant, i tant¡ i que n´opina, vostè, de tot això?
WILFRID,- Aquest Vol, a vegades dóna la impressió de ser un
passerell, i d´altres, de ser un murri de sagacitat. Per descomptat,
és intel·ligent. Però no veu com és de perillosa la seva situació?
MEIGIÚ.- ¿I vostè creu que va matar la Srta. Frentx?
WILFRID.- Doncs, ¿què vol que li digui? No se què pensar,
però mes aviat crec que no. ¿No pensa igual, vostè?

19
MEIGIÚ.- Igual, igual Ser Wilfrid
WILFRID.- Tot i que ens serà molt difícil treure´l d´aquest
entrebanc. Només compta amb el que digui la seva dona, i ja sap
la poca força que té la declaració de un cònjuge. ¿Qui pot creure´s
una esposa?
MEIGIÚ.- (Amb intenció) Mai no falten marits crèduls.
WILFRID.- (Buscant en un calaix i encenen un puro) No
Meigiú. Si dic davant la llei, sense comptar que, tractant-se de una
estrangera, podem estar segurs que set dels “vuit” jurats la tindran
per mentidera
MEIGIÚ.- Bé, sí s´estima més no fer-se càrrec de la defensa ...,
com vostè va dir que volia jubilar-se...
WILFRID.- ¿Jubilar-me?, a mi m´estimulen les dificultats,
¡endavant amic Meigiù, endavant¡
MEIGIÚ.- Junts, mirarem de demostrar la veritat dels fets
WILFRID.- Si, però...tot depèn del que digui la seva esposa
PLINSON.- (Des de fora enfadada) ¡¡¡Ser Wilfrid!!! (Wilfrid
apaga el puro i espargeix el fum) (entren Plinson) Ho sento li
dono un ultimàtum, o se’n va al llit o m’acomiado.
WILFRID.- ¡Magnífic! Tingui un mes de paga i ja se’n pot
marxar
PLINSON.- ¡¡Això no!! ja se quins son els meus drets, al portaré
a vostè als tribunals, i no hi existirà advocat defensor que el
defensi (desprès Wilfrid li senyala la porta, no en fa cas, però
desprès de unes mirades se´n va Plinson i entra Greta tota
exaltada)
GRETA.- ¡¡Ser Wilfrid!!

20
WILFRID.- ¡Que passa, Greta!
GRETA.- (En veu baixa) Hi ha la senyora de Leonard Vol
MEIGIÚ.- ¿La senyora Vol?
WILFRID.- (Parlant baix igual) I per què parla baix?
GRETA.- Ai, no ho se... ¡que tonta! ¿no?
WILFRID.- Escolti Greta, aquest senyor que vostè ha vist aquí,
en Leonard Vol, ha estat detingut per assassinat
GRETA.- (Emocionada i acostant-se) ¡¡Sí, sí, ja ho se!! que fort
¿no?
WILFRID.- ¿Fort? ¿A vostè li sembla que es culpable?
GRETA.- ¡Oh, no Ser Wilfrid!, de cap manera, ¡n´estic segura!
WILFRID.- ¿I per què no?
GRETA.- És tan simpàtic i tan amable
WILFRID.- (A Meigiú) ¿Ho veu? Ja som tres (a Greta) Faci
passar la senyora Vol (Greta surt i entren Càrter i Sra. Vol)
CÀRTER.- (Anunciant) La senyora Vol (entra i surt Càrter)
CRISTIN VOL.- Guten abend, maine jerren
MEIGIÚ.- Senyora Vol...
CRISTIN.- Si no m´equivoco, vostè es el Sr. Meigiú
MEIGIÚ.- Sí, i aquest senyor és ser Wilfrid Ròbarts, el famós
advocat que ha acceptat encarregar-se de la defensa del seu marit
CRISTIN.- (S´acosta a ser Wilfrid) Molt de gust, Ser Wilfrid
WILFRID.- El gust és meu, senyora

21
CRISTIN.- He anat al seu despatx, Sr. Meigiú, i m´han dit que
vostè era aquí, amb el meu marit. En arribar, m`ha semblat veure
en Leonard que entrava en un cotxe amb dos persones
WILFRID.- Sí, sí, però no s´alarmi, no s´inquieti (Cristin no
dona cap mostra d´inquietud. Ser Wilfrid s´estranya una mica)
Segui, segui... (li ofereix la cadira i Meigiú passa darrera taula)
CRISTIN.- Moltes gràcies (s´asseu)
WILFRID.- Encara no hem de tenir por de res. Tingui valor.
CRISTIN.- Estigui tranquil, Ser Wilfrid, que no me´n faltarà.
WILFRID.- Així m´agrada. Bé, doncs com ja deu haver suposat
el seu espòs acaba de ser detingut per la policia
CRISTIN.- Per l´assassinat de la senyoreta Èmili Frentx
WILFRID.- Això mateix, no s´alarmi... no s´espanti
CRISTIN.- Però ja li he dit, Ser Wilfrid que no m´espanto
WILFRID.- ¡Té una gran presència d´ànim...! ¡Molta fortalesa!
CRISTIN.- Ja ho veu... (treu cigarreta i Meigiú li encén)
WILFRID.- ¡Magnífic! ¡magnífic! ¿Ho sabia vostè que el seu
espòs va fer amistat, fa sis setmanes, amb la Srta. Frentx? (es treu
ulleres)
CRISTIN.- El meu marit em va dir que havia tret de un mal pas,
en mig del carrer Oxford, una senyora a qui li havien caigut els
paquets que portava. I també sé que aquella senyora el va invitar a
anar a casa seva diverses vegades
WILFRID.- ¿I el seu espòs no va voler portar-la mai de visita a
casa de la seva amiga?
CRISTIN.- Sens dubte, devia creure que no era convenient

22
WILFRID.- (Mirant la seva sagacitat) I em podria dir, amb tota
confiança, per què creu que el seu marit no li convenia portar-la a
aquestes visites?
CRISTIN.-Va creure que la Srta. Frentx preferia que hi anés sol
WILFRID.- (Desconcertat) Bé, ja em parlarem una altre estona
d´això. El seu marit es va fer molt amic de la Srta. Frentx i li va
fer alguns petits favors en els seus afers. Era una Sra. de certa
edat, que es trobava molt sola, sense gran cosa per fer, i la
companyia del seu espòs li va servir d´agradable distracció. No es
així?
CRISTIN.- Leonard pot ser encantador, quan vol
WILFRID.- Això mateix m´ha semblat a mi. Crec que feia una
bona acció anant a alegrar-li una mica la vida a la pobra senyora
CRISTIN.- Així devia ser
WILFRID.- No es pot imaginar com admiro la seva calma, el seu
valor... Sra. Vol. I sabent que està molt enamorada del seu espòs
CRISTIN.- ¡Un moment! ¿I com ho sap, això, vostè, Ser Wilfrid?
Perquè jo no li he dit pas, i hi ha un refrany anglès que diu que no
ens hem de fiar de les intuïcions (somriu)
WILFRID.- (Altre vegada desconcertat) Té raó, té raó, la qüestió
es que el seu marit m´ha dit que vostè l´estima molt
CRISTIN.-Els homes a vegades, són una mica curts per segons
que
WILFRID.- ¡Senyora!
CRISTIN.- No hi fa res... Segueixi, segueixi

23
WILFRID.- (Es posa dret) Aquesta Srta. Frentx era molt rica.
Com tantes altres solteres grans i excèntriques, es passava la vida
canviant d´opinió respecte de que havia de ser l´hereu de la seva
fortuna. Va fer diversos testaments, tots diferents. I desprès de
conèixer el seu marit, en va fer un altre deixant-li tot el que tenia
CRISTIN.- (Agafa document, es posa ulleres) Ja ho sé
WILFRID.- Ja ho sap?
CRISTIN.- Ho he llegit als diaris del vespre
WILFRID.- Vostè no n´estava assabentada d´això, i sembla que
el seu marit tampoc
CRISTIN.- (Pausa) ¿Es això el que ell li ha dit?
WILFRID.- Sí, això és el que ha dit. ¿Que potser creu, que sí que
ho sabia el seu espòs?
CRISTIN.- Oh no, res d´això.
WILFRID.- Sembla que la Srta. Frentx tractava el seu marit com
si fos fill d´ella.... més ben dit, com si fos el seu nebot preferit
CRISTIN.- (Treien ulleres i posant-les al cap, irònica) Ah¿ És a
dir que vostè s´imagina que aquests eren els sentiments de la Srta.
Frentx vers els seu marit?
WILFRID.- (Força inquiet) Bé, això es el que sembla. Ho trobo
bastant natural, ateses les circumstàncies
CRISTIN.- Fins quina sotilesa pot arribar la hipocresia a England
(Meigiú s´asseu a l´esquerra de l´escalfapanxes)
WILFRID.- (Renyar-lo) ¡Senyora Vol! Potser es passa de la
ratlla
CRISTIN.- ¡Ai! perdoni´m Ser Wilfrid, es que...

24
WILFRID.- Deixem-ho estar. Vostès, els d´altres països són mes
desconfiats per a certes coses, Però, cregui´m senyora, en benefici
del seu marit, hem de donar tots la impressió que aquests eren els
sentiments que la Srta. Frentx sentia pel senyor Vol, seria molt
imprudent insinuar qualsevol altre cosa. ¿M’entén?
CRISTIN.- Bé, diguem que l´estimava com a un... nebot
WILFRID.- Hem d´anar tots a una per preparar la defensa... Bé,
doncs ja som. Les ulleres, ¿on són les meves ulleres?
CRISTIN.- Les duu al cap, Ser Wilfrid
WILFRID.- Gràcies. Doncs, ja som a la tarda del catorze
d´octubre, ¿se´n recorda?
CRISTIN.- Me´n recordo perfectament
WILFRID.- Leonard Vol va anar a casa la Srta. Frentx, cap al
tard. La majordoma, Jànet Màquenci, havia sortit. El Sr. Vol va
estar jugant a cartes amb la Srta. Frentx i se´n va anar pels volts
de les nou. Segons m´ha dit, va tornar caminant i va arribar a casa
seva a les nou i vint-i-cinc minuts, poc més o menys (mira
Cristin interrogant-la. Ella s´aixeca i va a xemeneia, els dos
homes també s´alcen)
CRISTIN.- A les nou i vint-i-cinc minuts.
WILFRID.- A dos quarts de deu va tornar la majordoma perquè
s´havia descuidat alguna cosa. En passar per davant de la porta de
la sala d´estar, que estava tancada, va sentir parlar la Srta. Frentx
amb un home. Va donar per descomptat que aquest home era el
Sr. Vol, i la inspectora Gern ens ha dit que, per mor d´aquesta
declaració de senyoreta de companyia, s´ha procedit a la detenció
del seu espòs. El Sr. Vol tanmateix, té una coartada perfecta
perquè, a aquesta hora, es a dir a dos quarts de deu, era a casa

25
seva amb vostè. ¿No es així, senyora Vol? El seu marit era amb
vostè a dos quarts de deu, ¿veritat?
CRISTIN.- (Creuant pel davant) Haig de pensar bé en tot.
Digui´m, si jo asseguro que en Leonard estava amb mi a dos
quarts de deu, no el podrien condemnar, ¿oi?
WILFRID.- Sembla que no
MEIGIÚ.- Si això és veritat, i es prova, no tindran altre remei
que declarar-lo innocent
CRISTIN.- Però quan jo vaig dir-ho a la policia, em sembla que
no em van creure (lleugerament satisfeta i s´asseu)
WILFRID.- I en què es fonamenta per imaginar-se això?
CRISTIN.- Potser no vaig saber dir-ho prou bé per deixar-los
convençuts (Ser Wilfrid i Meigiú canvien mirades significatives,
Meigiú s´asseu altra vegada, Cristin mira desafiant Ser Wilfrid,
es nota que entre tot dos ha nascut un antagonisme manifest)
WILFRID.- Si vol que li sigui franc senyora Vol, no acabo de
comprendre la seva actitud
CRISTIN.- ¡Ah! ¿no?... Realment es molt difícil
WILFRID.- Tal vegada vostè no s´adona de la situació en què es
troba el seu marit, en aquests moments (passa a l´esquerra)
CRISTIN.- Vaig dir a la policia que el meu marit era a casa, amb
mi, a dos quarts de deu, i no em van creure. Però potser hi ha algú
que el va veure, pel carrer o en entrar a casa... (mira fixament Ser
Wilfrid que al seu torn mira interrogant Meigiú que s´aixeca, va
cap al centre i parla com si li costés de fer-ho)
MEIGIÚ.-El seu espòs no pot tenir cap seguretat si el van veure

26
CRISTIN.- En aquest cas, només podrà valer la seva paraula... i
la meva (es posa dreta de cop) Bé...això era, precisament el que
jo volia saber (va per sortir)
MEIGIÚ.- Però, no marxi senyora Vol, faci el favor. Encara
n´hem de seguir parlant, de tot això. Ens queda molt per decidir
CRISTIN.- Jo ja ho tinc tot decidit
WILFRID.- ¿Però senyora Vol!¡ ¿Diu que ja ho tet tot decidit?
CRISTIN.- (Emburlanse´n) Hauré de jurar, segons la fórmula
legal, “dir la veritat, tota la veritat, i res més que la veritat”...
WILFRID.- Ni mes ni menys. Aquest és el jurament que haurà
de fer quan sigui l´hora
CRISTIN.- (Burleta) I suposant que, en preguntar-me vostè
(imita la veu de Ser Wilfrid) “A quina hora va tornar a casa el
senyor Vol”... jo contestes (pausa)
WILFRID.- ¡Què! A veure..., ¡què!
CRISTIN.- (Rialla) Podria respondre tantes coses...
WILFRID.- Digui´m, senyora, ¿se l´estima de veritat el seu
marit?
CRISTIN.- (mira Meigiú) Això es el que ell diu
MEIGIÚ.- Leonard Vol està convençut que vostè l´estima
CRISTIN.- Potser sí, però en Leonard no es pot dir que sigui pas
gaire llest
WILFRID.- ¿Ja sap que, en aquest país, vostè no pot ser cridada
a declarar contra el seu espòs?
CRISTIN.- Tanmateix, una llei ben útil, quan convé, ¿veritat?
WILFRID.- I que el seu marit...

27
CRISTIN.- (Interrompin-lo) Leonard no es el meu marit
WILFRID.- ¿Què diu?
CRISTIN.- Que en Leonard Vol no és el meu marit. Quan ell era
a Berlín, a rel del final de la guerra, quan ningú no sabia el que es
feia, vam fer una mena de matrimoni civil, que aquí no serveix
per a res. Desprès em van treure de la que ja era Zona Soviètica i
em va dur a Anglaterra. Jo no li vaig dir que el meu primer marit
encara era viu, perquè feia molt temps que no en sabia res.
WILFRID.- ¿La va treure de la zona russa i la va dur fins aquí,
sana i estalvia? ¡Deu estar-li molt agraïda!
CRISTIN.- La gratitud pot arribar a fer-se pesada...
WILFRID.- ¿L´ha fet sofrir alguna vegada en Leonard Vol?
CRISTIN.- ¿A mi? ¿En Leonard?... ¡Mai! em té adoració
WILFRID.- ¿I vostè a ell?
CRISTIN.- (Riu i fa intenció de anar-se´n) Vostè vol saber
masses coses (va cap a la porta)
MEIGIÚ.- Abans que tot, el que cal és saber exactament què va
passar la nit del catorze d´octubre. Fins ara vostè només ens ha dit
vaguetats
CRISTIN.- ¿Què va passar exactament la nit del catorze
d´octubre? Doncs miri, que en Leonard va arribar a casa a les nou
i vint-i-cinc minuts i ja no va tornar a sortir fins l´endemà. ¿No li
proporciono així una bona coartada?
WILFRID.- (S´aixeca) Sí, una exculpació perfecta Sra. Vol (la
mira fixament) ¡Es una dona extraordinària!.
CRISTIN.- Gràcies Ser Wilfrid, ¿està satisfet ara? (se´n va)

28
WILFRID.- ¿Que si estic satisfet? ¿Que si estic satisfet? Que en
matin si estic satisfet, aquesta dona trama quelcom, ¿però que es?
MEIGIÚ.- El fiscal la esbotzarà a trossets quan la facin pujar a la
cadira dels testimonis. Això serà com els mosqueters, tots contra
un, o un contra ningú
WILFRID.- ¿Vostè creu en la innocència del Sr Vol?... (pausa)
hi creu? (agafa un puro que tenia amagat en un calaix)
MEIGIÚ.- I vostè no, Ser Wilfrid?
WILFRID.- No se que pensar... ¡Apa! assumim el riscos
PLINSON.- (des de fora) Ser Wilfrid (entrant) He trucat al Dr.
Harrison i l´hi e posat en antecedents del seu terrible
comportament, i no puc consentir...
WILFRID.- Doni’m foc senyoreta Plinson
PLINSON.- ¡¡¡Sir Wilfrid!!!
WILFRID.- ¡¡¡He dit que em doni foc!!! (li dona)

FOSC

FI 1er ACTE

29