AUTOR Strout, Elizabeth

TÍTOL Em dic Lucy Burton

DATA 15.05.2018
Programa 2017-2018

La família
Lucy Barton, la protagonista d’aquest llibre i qui ens explica
la història, va patir una infantesa dura per culpa dels canvis
d’humor del seu pare que provocaven una conducta abusiva.
Tot això, mentre la mare de Lucy ho contemplava sense
poder fer res. La nena, acabarà per submergir-se en la
lectura com a forma d’escapament de la realitat i, amb el
temps, es convertirà en escriptora.

Finalment, Lucy decideix abandonar la casa familiar i

construir un projecte vital per sí mateixa. Casada i mare de
dues nenes, haurà de passar diversos dies en un hospital
degut a una malaltia encara sense diagnosticar.
Sorprenentment a l’hospital rebrà la visita de la seva mare
amb qui no té contacte des de fa diversos anys.

Així, durant cinc dies i cinc nits, tant mare com filla es
posaran al dia de les seves vides i, sobretot, es dedicaran a
repassar els records i les vivències comunes però també la
vida d’alguns coneguts.

La cronista
Elizabeth Strout (Portland, EUA, 1956) es va llicenciar en
Dret i Gerontologia, però la seva carrera professional anava
ben orientada cap a la literatura i amb 26 anys ja va
començar a publicar contes. Relats que anirien apareixent en
publicacions com Redbook o Seventeen, però per guanyar-
se la vida, va estar treballant de cambrera.

No seria fins l’any 1998 que arribaria a publicar la seva

primera novel·la, Amy e Isabelle, que va tenir força impacte
en forma d’algunes nominacions a premis i un important
reconeixement de públic i crítica (a Espanya es va arribar a
publicar l’any 2001). Però no seria fins la publicació d’Olive
Kitteridge, que va guanyar el Premi Pulitzer el 2009, que la
seva obra tornaria a ser preuada multitudinàriament (l’any
2017 aquesta obra ha arribat a la xifra d’un milió de còpies
venudes).

La seva següent obra, Els Germans Burgess (2013), també

va tenir una bona rebuda, però la seva mà a l’hora de
construir personatges ha provocat que Em dic Lucy Barton
(2016), s’hagi convertit en una lectura obligada de l’autora.
Més premis
A part de la seva pròpia capacitat per atreure a milers de
lectors, Elizabeth Strout va rebre una bona empenta
mediàtica gràcies al Premi Pulitzer de Ficció que va guanyar
l’any 2009 amb Olive Kitteridge. I ja sabem que poder
anunciar un premi a la coberta d’un llibre és una bona
garantia de vendes.

Tot s’ha de dir, el Pulitzer no és un premi gaire reconegut

pels lectors espanyols i, segurament, això té a veure amb
una característica bàsica del premi: es valora que parli de la
vida als Estats Units d’Amèrica. Això pot provocar que els
temes dels llibres siguin, a vegades, massa locals.

Però s’ha de reconèixer que és un guardó que assegura una

qualitat força elevada. Com a exemple podem citar alguns
dels darrers guanyadors com Empire Falls de Richard
Russo, Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay de
Michael Chabon, Middlesex de Jeffrey Eugenides o La
carretera de Cormac McCarthy. I això sense oblidar que ens
les seves cent edicions (onze de les quals no van premiar
cap obra, exemple de la exigència del premi) podem trobar
clàssics com L’edat de la innocència d’Edith Wharton, El
raïm de la ira de John Steinbeck o El vell i el mar d’Ernest
Hemingway.

Lliçó d’estil
Elizabeth Strout és una escriptora de personatges. Aquests
són la figura principal de cadascuna de les seves històries i
Strout intenta fer-nos entrar en les seves vides. I, com a
exemple, les primeres línies del seu primer llibre:

“El verano en que el señor Robertson se fue del pueblo hacía

un calor terrible, y durante largo tiempo el río pareció muerto.
Sólo una culebra muerta y marrón que se extendía por el
centro del pueblo, amontonando sucia espuma amarilla en
las orillas. Los extraños que pasaban por la autopista
cerraban las ventanillas ante aquel nauseabundo olor a
azufre, asombrados de que alguien pudiera vivir con
semejante hedor saliendo del río y del antiguo molino. Pero
la gente que vivía en Shirley Falls estaba acostumbrada, y
aun en medio del calor sólo lo notaba al despertar; no, no les
molestaba particularmente el olor.

Lo que molestaba a la gente ese verano era que el cielo

nunca fuera azul, que una venda de gasa sucia cubriera el
pueblo, absorbiendo los rayos del sol que intentaban filtrarse
hasta abajo, bloqueando lo que daba a las cosas su color, y
dándole al aire un aspecto vago y plano: eso fue lo que
disgustó ese verano a la gente y acabó por inquietarla.”.
Extret de: Amy e Isabelle (Seix Barral, 2017). Traducció de Juan Tafur