Codi 51

AUTOR Jelinke, Elfriede

TÍTOL La pianista
DATA 20.03.2018
Programa 2017-2018

La família
Erik Kohut és una professora de piano que dóna classes al
conservatori de Viena. Ja és una dona adulta, però encara
viu amb la seva mare, qui ha exercit des que era petita un
control asfixiant sobre qualsevol aspecte de la vida de la
seva filla amb l’objectiu de convertir-la en una gran estrella
de la música però al no aconseguir-ho, es dedica a la
docència.

Aquest control ha provocat que Erika hagi tingut una

educació emocional deficient i no sàpiga relacionar-se amb
altres persones. Per poder donar sortida a les seves
necessitats es dedica a espiar a altres parelles i als seus
alumnes, així com forçar algunes relacions amb els pares
dels estudiants obligant a que vagin a concerts sota
amenaça de posar males notes. Finalment, també es
Dossier PLa 9

provoca lesions per poder superar la pressió de la seva mare

i deixar anar la frustració per la vida que té. I tot això
empitjorarà quan comenci una relació amb un alumne que
l’exigirà una inversió emocional a la que no està acostumada.

La cronista
Elfriede Jelinek (Mürzzuschlag, Àustria, 1946) va arribar a
les nostres prestatgeries, sobretot, per rebre el premi Nobel
de literatura l’any 2004. Tot i que la seva obra ja s’havia fet
coneguda gràcies a l’adaptació cinematogràfica de La
pianista que el 2001 havia dirigit Michael Heneke i que
havia aconseguit traslladar molt fidelment l’estil de Jelinek a
la gran pantalla.

La traducció de les seves obres al català/castellà, però, no

ha tingut gaire continuïtat i només una petita part de la seva
producció ens ha arribat (i, darrerament, la tenim força
desapareguda). I això després de comptar amb més de deu
novel·les, multitud d’obres de teatre i reculls d’assaigs.

Perquè s’ha de reconèixer que Jelinek, una personalitat

polèmica al seu país gràcies al ser una activista defensora
dels col·lectius més desafavorits, és una autora que exigeix
al lector tenir la ment oberta i ser capaç d’assimilar un estil
literari dur i fred i una forma descarnada d’entendre la
literatura. No és una escriptora per a estómacs fràgils.
Codi 51 Premis Nobel
Una de les cites ineludibles pel món editorial és el lliurament
dels premis Nobel de literatura. Primer és una bona notícia
pel guanyador, que rep un guardó i premi en metàl·lic força
considerable (tot i que depèn dels ingressos de la fundació
que els gestiona) i també veu com la seva obra té
possibilitats de ser publicada en països que, fins llavors, no
havien fet. I a les editorials, sempre a la recerca d’autors que
donin beneficis (això de publicar també és un negoci!), els
permet identificar i potenciar escriptors i literatures
normalment força desconeguts que, de cop, guanyen una
certa fama mediàtica entre els lectors.

Per aquesta via ens ha arribat l’obra de Elfriede Jelinek

d’Austria, però també escriptors i escriptores com J. M.
Coetzee (Sudàfrica), Orhan Pamuk (Turquia), Jean-Marie Le
Clezio (França), Herta Múller (Alemanya/Rumania) o Mo Yan
(Xina). Curiosament a les travesses inicials sempre
apareixen autors molt coneguts com Philip Roth o Don Lelillo,
ja que es considera el Nobel com el millor reconeixement a
una carrera literària remarcable. Però, com podeu veure,
molts vegades predomina l’interès de descobrir autors sobre
els noms més mediàtics.

Fins que li donen el premi a Bob Dylan, és clar.

Dossier PLa 9

Lliçó d’estil
Jelinek diu el que pensa i ho fa com vol. I això vol dir que, per
exemple, pot obviar les regles més bàsiques de redacció i
gramàtica per aconseguir una narració molt incisiva i
penetrant. El que importa és el missatge i les idees i tota la
resta no deixen de ser artificis literaris (el proper fragment
està transcrit tal i com el va escriure Jelinek) .

“un bon dia, brigitte va decidir que a partir d’aquell moment ja

només volia ser una dona, una dona total i competa per a un
tipus que es diu heinz.
creu que d’ara en endavant les seves febleses seran dignes
d’estimació i les seves fortaleses quedaran molt amagades.
però Heinz no troba res digne d’estimació en Brigitte, fins i
tot les seves febleses només les troba repugnants.
brigitte també es cuida per a Heinz, ja que quan s’és una
dona una ja no es pot fer enrere d’això, aleshores també cal
tenir cura de si mateixa. Brigitte voldria que algun dia el futur
li ho agraís fent-la semblar més jove. però tal vegada brigitte
no tingui cap mena de futur. el futur depèn totalment de
heinz.
Qquan s’és jove, sempre es fa cara de jove, quan s’és més
vell, aleshores de tota manera ja és massa tard. si aleshores
no es té un aspecte més jove, el judici despietat de l’entorn
diu: manca de precaucions cosmètiques quan era jove!”.

Extret de: Les amants (Edicions 62, 2004). Traducció de Pilar Estelrich i
Lídia Álvarez.