Está en la página 1de 7

Algú que no hi havia de ser

Manuel de Pedrolo

Nota preliminar de Joan Oliver


Epíleg de Jordi Canal i Artigas i Àlex Martín Escribà

BARCELONA 2018
Algú que no hi havia de ser

EPÍLEG

«Però és que no vivim en un món just...»

Deia Raymond Chandler en una carta adreçada a


Erle Stanley Gardner el 1939, que havia après a escriu-
re novel·les curtes gràcies a una de seva, i quan va voler
convertir-se en escriptor professional, va seguir la mà-
xima d’«analitza i imita». Manuel de Pedrolo, a l’acos-
tar-se a la novel·la negra, també ho fa, i pren com a mo-
del grans autors nord-americans com W. R. Burnett,
James M. Cain i Margaret Millar, i així neixen novel·les
com Es vessa una sang fàcil (1954), Joc brut (1965) i
Mossegar-se la cua (1968).
Pedrolo, home curiós i avançat al seu temps, està a
l’aguait del que passa dins i fora de Catalunya, és bon
lector del gènere, tradueix de l’anglès i el francès ―al-
guns títols al castellà de Simenon per a Albor―, i quan
es fa càrrec de la col·lecció «La Cua de Palla» d’Edici-
ons 62, selecciona i tradueix títols dels grans clàssics
de la novel·la negra nord-americana, però també au-
tors contemporanis francesos del polar.
Algú que no hi havia de ser pertany a un subgènere
ben poc freqüentat a casa nostra, potser per desconei-
xement, potser per abús de novel·la procedimental. Ens
referim a la crook-story, o millor dit, aquelles històri-
es enfocades des de l’òptica del delinqüent. Teniu a les
mans una novel·la ben realista, un robatori a una peti-
ta sucursal bancària, premeditat i estudiat, però també
ben fatalista, on un cop més el lector no en pot sortir

181
Manuel de Pedrolo

il·lès. I és que el determinisme ens assenyala des de la


primera pàgina: «Tot va començar per pura casualitat.
A Sant Andreu, no se m’hi havia perdut res».
Escrita el 1972 i publicada per edicions Proa el 1974,
podem situar-la en el temps entre De mica en mica
s’omple la pica (1972), de Jaume Fuster, i Tatuaje
(1974), de Manuel Vázquez Montalbán, dues novel·les
fundacionals de la tradició de la novel·la negra a Ca-
talunya i a Espanya. Això sí, en aquest cas el text de
Pedrolo difereix força dels considerats pares del gènere
dels setanta: mentre Fuster i Vázquez Montalbán fan
debutar Enric Vidal i Pepe Carvalho, a través de dos vi-
atges per tal de contraposar la societat opressiva de la
Barcelona del tardofranquisme enfront d’Europa com
a context social de llibertat, en el cas d’Algú que no hi
havia de ser ni tan sols això succeeix. Pedrolo ens ofega
a la ciutat cèntrica i perifèrica de Barcelona (Sant An-
dreu, El Clot, Terrassa) amb fugues i persecucions on
no hi ha opció per a l’esperança. Potser només la fugida
cap a la frontera francesa suposa un cert alliberament
dels protagonistes, que romanen angoixats al llarg de
tota la narració, com una representació més del que vo-
lia mostrar l’escriptor: la misèria humana i la del siste-
ma al qual estan sotmesos. Una bona mostra de l’ofec i
l’opressió que vivia l’home del seu temps.
Manuel de Pedrolo inicia, com hem assenyalat, la
seva literatura negra amb arrels nord-americanes i amb
el temps va derivant cap a influències franceses del po-
lar, gairebé del néo-polar, diríem. Algú que no hi havia
de ser està escrita al mateix temps que a França Galli-
mard publica, a la «Série Noire», Nada, la novel·la de
Jean-Patrick Manchette que obre el camí del néo-polar.
Només ens cal veure-hi algunes relacions: en Algú que
no hi havia de ser hi apareix també un grup d’acció di-

182
Algú que no hi havia de ser

recta, de constitució molt recent —«La nostra associació


era recent, de tres mesos enrere»—, a l’estil dels molts
que sorgeixen de les revoltes del Maig de 1968 francès,
i que aquí podrien ser els Grups Autònoms de Combat,1
posem per cas. Una història amb elements polítics i tots
els ingredients que s’esperen en una bona novel·la ne-
gra: robatoris, acció, erotisme i algú que no hi havia de
ser... desencadenarà una mortaldat. Ara bé, la situació
de 1972 a França o a Catalunya és prou diferent. Fran-
ça surt de l’esclat revolucionari de 1968, i Manchette,
a l’escriure la novel·la, està fent una crítica a la mani-
pulació dels grups terroristes d’extrema esquerra: «El
terrorisme esquerrà i el terrorisme d’Estat, encara que
els seus mòbils no siguin comparables, constitueixen
les dues tenalles de la mateixa trampa per a idiotes».
A Algú que no hi havia de ser, tot i l’anhel de llibertat
i la bondat del propòsit del grup revolucionari, la cosa
comença malament i no pot acabar pitjor: «Pel món hi
ha molta gent perseguida injustament que potser es po-
drien defensar més bé si disposaven de diners. D’altres
que emprenen accions reivindicatives que anirien més
lluny si darrere hi hagués un suport econòmic. Sovint
s’han de pagar advocats, penyores, despeses legals de
1 «Paral·lelament als esforços del moviment obrer, universitari i cultural,
els darrers anys de la dictadura van estar salpicats d’accions de grups
armats de curta vida i posicionaments ideològics molt heterogenis, el més
destacat dels quals va ser el mil (Movimiento Ibérico de Liberación), un
grup marxista-anarquista d’àmbit principalment català, molt influenciat
per la tradició consellista i llibertària del moviment obrer de Barcelona. El
seu principal inspirador fou Oriol Solé Sugranyes, tot i que el membre més
popular acabaria sent Salvador Puig Antich. El mil, que va iniciar les seves
activitats el febrer de 1971, s’estructurava en Grups Autònoms de Combat
(gac), les accions dels quals consistien principalment en atracaments a
sucursals bancàries. Amb els diners robats editaven les seves publicacions
clandestines i ajudaven els comitès de vaga i els obrers represaliats. Les
contradiccions entre els seus membres sobre com organitzar la lluita aviat es
van fer paleses, fins al punt que el grup va decidir autodissoldre’s l’agost de
1973.» Esther Rodríguez. Els maquis. Valls: Cossetània, 2005, p. 129.

183
Manuel de Pedrolo

tota mena... O hi ha famílies que necessiten ajut mentre


el cap de casa...».
La novel·la també exposa diverses escenes eròtiques,
un element recurrent al llarg de la seva producció (ne-
gra i no negra), i una bona mostra més de la seva litera-
tura transgressora que, sent conscient dels límits de la
censura, volia establir com un símbol més de naturali-
tat. En aquest cas, l’erotisme potser no és tan desenca-
denant de l’acció com, per exemple, el de Joc brut, però
sí ben manifest: el de l’Ernest —el narrador i artífex de
tota la història— amb quatre dones, que ens ajuda a
fer-nos una idea dels usos i costums sexuals de l’època.
L’anada amb l’Elisa a La Casita Blanca2 —encara que
no citada explícitament—: «Havíem arribat a la plaça
de Lesseps sense ensopegar cap més llum en contra i
ara la travessàvem cap a l’avinguda de l’Hospital Mi-
litar (...), en arribar a la cantonada, vaig tombar cap a
l’esquerra sense saber si la maniobra era permesa». La
utilització de la Neus: «Cap a quarts de dues de la mati-
nada, en un establiment discret del carrer de Muntaner,
vaig trobar la mena de noia que em calia»; i de la Glò-
ria, la immigrant d’Albacete que viu Terrassa: «Era una
dona fresca i agradable, potser un xic massa grassona, i
en ser a Can Montllor em va invitar a pujar al pis a beu-
re una cervesa». Finalment, però, l’Ernest s’enamora de
la revolucionària: «En tombar la cara, vaig trobar-me
amb els ulls de la Ramona que em miraven amb una
expressió insegura, ben poc avinguda amb l’atreviment
de la mà».
Per aconseguir els diners fruit de l’atracament, el
grup revolucionari mata tres dels atracadors, en Marc

2 Famós meublé barceloní que va funcionar des de 1912 fins el 2011


i que, curiosament, en el moment de l’escriptura de la novel·la no
funcionava, ja que va ser clausurat de 1971 a 1977.

184
Algú que no hi havia de ser

Dauradell, en Joan Grassal i en Pere Roura, i en el tiro-


teig, un dels revolucionaris també mort, en Josep Oli-
ana. Quan l’Elisa és detinguda per la policia i davant la
possibilitat que els delati, la resta del grup fuig cap a
França. En Miquel, en Xavier i en Domènec se salten el
control duaner i moren «quan s’encastaren contra un
camió cisterna», sense saber que l’Elisa «havia mort
esclafada per un cotxe contra el qual es precipità quan
intentava d’escapar-se de la policia». L’Ernest se salva
del tiroteig del pis del carrer d’Escornalbou perquè surt
més tard de l’oficina bancària en un segon cotxe, i ar-
riba quan tot ja ha acabat. La Ramona i en Joaquim se
salven per una avaria al cotxe amb el què fugen i que els
deixa a l’entrada de Puigcerdà. Un total de vuit morts
gratuïtes, inútils...
La novel·la acaba amb l’Ernest entrant en el grup,
molt reduït ja, conscient que ha passat a l’altra ban-
da, «no pas impunement, ara ho sabia...», i reflecteix
l’opressió i la desesperació dels darrers anys de la dic-
tadura. El sistema en surt indemne, els malfactors i els
revolucionaris, morts... Faltaran tres anys per a la mort
de Franco, i el règim encara executarà Salvador Puig
Antich l’any que es publica la novel·la.
Un d’aquells textos d’en Pedrolo que va passar gai-
rebé desapercebut, ben poc citat als epistolaris i a les
entrevistes però que encaixa amb la idea de la seva es-
criptura quan diu «em proposo una exploració de la
condició humana, de les seves limitacions, de les seves
possibilitats, dels seus actes, per tal d’aclarir les nos-
tres qualitats, els nostres defectes, l’ús que podem fer
de la nostra existència, no pas en allò que té o pot tenir
d’accessori, sinó en allò que li és essencial».3 Essencial
3 Manuel de Pedrolo. Si em pregunten, responc. Barcelona: Aymà,
1974, p. 22.

185
Manuel de Pedrolo

Pedrolo i la seva literatura, com tota la producció negra


que ens ha deixat. Aquí no farem cas del títol, perquè en
Pedrolo si que hi havia de ser, avui ens faria més falta
que mai.
Jordi Canal i Artigas
Àlex Martín Escribà

186