CURA SANA...

MAGDALENA; 2000
COLLA EL PIXAVÍ
Biblioteca Bàsica
EL PIXAVÍ
Volum 12

Magdalena 2000

“El present llibret ha concursat a la convocatòria dels premis de la

Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià”
 ÍNDEX

BRANCAL .................................................................................... Josep Antoni Pradells

ACLARINT CONCEPTES ................................................................ Josep Joan Sidro
LA SANACIÓ D’UN MEMBRE DE LA PORTA FALSA ............Salvador Ramos
REFRANYS I SALUT ................................................................................Vicent Marçà
ELS SALUDADORS .....................................................................................Amat Bellés
PLANTES MEDICINALS: CIÈNCIA,
MÀGIA O SUPERSTICIÓ? ...........................................................Vicent Beltrán
LA MEDICINA ALS GOJOS ..............................................Paqui Roca i Vicent Serra
MALALTIA I SANACIÓ .............................................................................Joan Andrés
MEDICINES ANTIGUES, HERBES NOVES ....................................Manuel Rosas
REMEIS DE L’ÀVIA GRANOTERA .....................................................Toni de Cuc
SAGRISTÀ DE POTA NEGRA .........................................................Matilde Salvador
JO HE SIGUT SANAT .............................................................................Antoni Porcar
MEMÒRIES ENTERBOLIDES D’UN MÚSIC .................................Vicent P. Serra

PORTADA: Amat Bellés

IL—LUSTRACIONS: Amat Bellés
Araceli Martín
Fina Irún
Josep M. Juan
Josep A. Pradells
Matilde Salvador
IMPRESSIÓ: Format

1
 BRANCAL

Després d’un llarg periode de letàrgia, el Pixaví desperta de bell nou, desentumint
les anquilosades ales, per mamprendre una nova volada literària.
Però enguany no us parlarem de llocs emblemàtics, ni de vells costums, ni de festes
passades, ni de res que se li parega.
Enguany, el Pixaví, en el seu voletejar s’ha submergit en temes fora del que poguera
denominar-se normals. I per això mateix el que trobareu hui, ací, seran casos que a primer
cop de vista us semblaran estranys i incoherents, però que una vegada els analitzeu amb
una mica de seny i serenitat... seguiran pareixent-nos estranys i incoherents.
Mes no cal amoïnar-vos pensan que teniu el cervell nubolat o que les vostres
neurones estan fent aigua sense cap remei, res d’això. La realitat és que els casos que en
aquesta publicació es presenten són ... estranys i incoherents.
Cames empeltades, coixos que caminen, sanacions miraculoses, remeis
incomprensibles i emoció, molta emoció, perquè no em negareu que després de tota
aquesta barreja de coses que us he dit... l’emoció està servida.
I per aconseguir tot açò, el Pixaví, no s’ha parat en barres. Incansablement ha parlat
amb uns i altres, ha cercat en publicacions de tota mena, ha recollit tradicions orals, ha
escorcollat ancestrals escrits obtinguts dels més recòndits països del planeta.
Malgrat tot, aquest treball no ens pareixia prou per abastir les ànsies culturals dels nostres
lectors. I no és perquè no es tingués confiança en la tasca duta a terme pels seus habituals i
esforçats “redactors”, sinó perquè el Pixaví en el seu afany per donar-vos el millor que
porta dintre, ha volgut fer un esforç extraordinari cercant la col—laboració de persones de
prestigi constatat i de valuosa ploma. I ací teniu tota una Matilde Salvador, que ens ha
bocabadat amb un escrit i que, si ens ha bocabadat, no és per l’escrit en si, sinó perquè ha
estat capaç de fer-lo, ja que a Matilde tot el que siga música li va de cara, però escriure... ¡ i

2
què redifícil és fer-la escriure!. També teniu un Amat Bellés, extraordinari pintor i millor
coneixedor de totes les històries, camins i amagatalls de totes les terres que estan de la via
del ferrocarril cap a dalt. Ell no és prou que ha escrit un article que a més a més ens ha
dibuixat la portada de la revista. Finalment Antoni Rodrigo –Toni de Cuc-, excel—lent
escriptor costumista, que sempre ens ha fet gaudir d’unes deleitoses històries i contalles
sobre Castelló i les seues rodalies. A tots ells ¡GRÀCIES!
I a tots vosaltres, benvolugts lectors, tan sols un prec: llegiu aquest llibret amb cura i
estima. Mastegueu-lo bé, assaborint-lo amb plaer i delectança perquè no us càpia dubte que
el seu contingut és pura llepoleria literària.

Josep Antoni Pradells i Puig

3
 ACLARINT CONCEPTES...

XAMAN. Home o dona dels qui es creu que tenen contacte directe amb els éssers i forces
sobrenaturals i que reben poders especials per a solucionar problemes com les malalties. El
xaman és un mèdium, un portaveu. Les seues tasques principals són la curació i
l'endevinació. Els intents per a explicar com treballen i curen han sigut nombrosos: ús de
símbols terapèutics que porten a la sanació, per mitjà d'habilitats cognitives, amb tècniques
per a aconseguir l'èxtasi... En castellà en diuen CHAMAN.

curandero-a. m i f cast. Persona que exerceix de metge sense ser-ho. Pot tenir
coneixements mèdics de tipus empíric, o bé pretendre la guarició de malalts per mitjans
màgics o religiosos. Molts es dediquen especialment a guarir els"espatlats" amb massatges i
estirades dels braços. Malgrat els progressos de la medicina actual, l'ofici manté la seua
vigència àdhuc en les societats més desenvolupades. Pot aconseguir que una altra recupere
la salut física o mental, per mitjà del que es considera una intervenció directa d'una força
divina. El curandero es distingeix del metge en el sentit que tracta la malaltia amb remeis
específics desenrotllats a través de l'observació i la investigació, o amb coneixements
tradicionals, com pot ser l'ús de certes plantes i herbes. A pesar que utilitzen remeis
empírics, es considera que es comuniquen amb els poders sobrenaturals suposadament
responsables de la malaltia i de la seua curació.
Els practicants del curanderisme creuen que l'origen de tota malaltia resideix en un
desordre de la ment, esperit o cos, per a això només ells coneixen el remei. També
s’anomena: Francés: Guérisseur, empirique. Italià: Guaritore. Anglés: Quack medicaster.
Alemany: Quack-salber, Kurpfuscher.

saludador-a. m i f. Home o dona a qui hom atribueix el do màgic de poder guarir certs
mals amb contactes, amb l'alé o amb paraules especials. Tipus especial de curandero.
És un personatge conegut a totes les comarques entre gent rústica; abans tenia gran
prestigi, però actualment hi ha poca gent que hi crega.
Segons la tradició les circumstàncies principals que li confereixen la qualitat de saludador
són: haver nascut a les dotze de la nit de Nadal, tenir una creu, a vegades doble, sota la

4
llengua i ésser el seté fill d'un mateix sexe tingut d'un mateix matrimoni.
Conegut sobretot en els ambients rurals, n'hi havia d'especialitzats per a guarir cremades,
altres per a guarir mossegades de gos rabiós xuclant la ferida del mossegat, d’altres per
extingir incendis d'una sola bufada, i fins i tot que poden entrar dins un forn encés sense
cremar-se; n'hi ha també que saben quants cadells tindrà una truja o una gossa o altres
animals. També se’n pot dir
SANADOR.

senyador-a. m i f. Persona que

pretén guarir certs mals senyant
els malalts, fent-los creus, i dient
determinades oracions o frases
màgiques. També se’n diu
SANTIGUADOR.

Beneïdor-a. Persona que

practica una medicina en què
s'encreuen el popular i el màgic.
Generalment deprén el seu ofici
de persones més velles. La seua
funció és resar sobre el cap del malalt. Les oracions que pronuncia són en general
deformacions de pregàries de l'Església catòlica entremesclades amb paraules
incomprensibles, algunes en llatí. Moltes, en el cas de les dones, s'especialitzen a resar en
favor dels xiquets o exerceixen també de comares. Ensenyen recursos màgics que qualsevol
persona pot utilitzar sempre que hi creguen. En la medicina popular ocupen un lloc per
damunt de les persones comunes i per davall dels curanderos. No fan una professió de
l'acte de beneir, encara que reben regals i voluntats. Abans de beneir, procedeixen a
l'endevinació màgica de la malaltia. En castellà l’anomenen BENDICERO-A.
Josep Joan Sidro

5
 LA SANACIÓ D’UN MEMBRE DE LA PORTA FALSA

Per la meua situació física-personal i també geogràfica, sempre he estat i estic

darrere del meu amo. La humilitat i discreió per qüestions socials són admirables, mai
arribe abans i suporte el pes del seu cansament (mal que en pese). A pesar de totes aquestes
circumstàncies cal dir que “Jo també he sigut sanat”.
Des de fa molt de temps, puntualment en ple estiu quan m’encontrava de viatge, on
la terra meua i dels meus avantpassats era nostàlgia, de sobte i sense avisar, quedava
estigmatitzat: dos llagues a carn viva em recordaven la meua condició humana. El viatge es
convertia en un autèntic “ Via Crucis “.
Mare de Déu, quina agonia, quin desfici! La meua dignitat trepitjada , i el meu físic
com un “abeurador d’ànecs”. Allò feia que hagueren de cosir- me amb fil i agulla totes les
nits, a fi de restaurar allò que l’afició del meu amo destrossava durant el dia. Tot això ho
feia davant la mirada atònita i espantada del seu company de cambra, aleshores Doctor i
mestre en les ciències del gran saber, que esperava una dolenta i sonora venjança carregada
de fragància.
Després de passar més sufriments i dolors que Sant Amaro, la sanació va arribar
quan descobrírem que el tronc del CARD PANICAL amb contacte amb la pell, (cal portar-
lo penjat al coll i sense punxes) evita l’escaldat i la
gorradura.
Abans de dir fins a la pròxima sanació, em
presentaré dient que sóc el cul d’un ciclista, que queda a
la vostra disposició per a tot allò que siga per al plaer i
alegria del meu senyor i protector.

www.Salva+6. Somset.i simano japonés.es

6
 REFRANYS I SALUT

Què dir dels refranys? Sabeu que són com sentències (que no se sap ni quan van
nàixer) que algú usa en un cert moment per donar valor als seus arguments. Vénen a ser
com un axioma popular, com una veritat incontestable que reforça el que volem argüir.
Quasi per a qualsevol tema o situació trobaríem una dita adequada. Ara bé, els remeis
casolans per a malalties i/o dolors a què dediquem el llibre són llargs d’explicar, tenen un
procés de vegades extens i no es poden resumir en poques paraules, fet intrínsec a un
refrany que es pree. Però furgant ací i llegint allà encara n’hem pogut arreplegar un bon
grapat que tenen relació amb la salut, dels quals, n’hem elegit els següents.
A pesar que algú es creu estar sa com un peix, fresc com una rosa o fort com un bou, i aspira
a durar més que un cul de morter, un dels refranys més contundents sobre el tema de salut és el
que ens recorda que el qui fuig de la mort corre debades, que en versió positiva ve a ser no hi ha
mal que cent anys dure.
Després d’aquest començament tan fort, fora l’espina, fora el dolor, us relataré alguns
refranys que són recomanacions globals per al benestar de la persona deixant clar que la
salut no es compra amb diners i qui té salut i llibertat, és ric i no ho sap (o també al qui té diners i salut
no li falta res), però sense pecar d’optimistes perquè tot s’encomana menys la salut. De tota
manera no perdem l’esperança ja que de més bons en moren i de més malalts se’n curen. Això sí,
cal posar voluntat: mig curat, qui es vol curar.
Hi ha refranys que són avisos (més val prevenir que curar), que ens diuen que hem
d’estar alerta perquè el mal ve de no res i encara que et cregues sa, llarga salut, vigília de malaltia.
A més, no et passes, que qui de la salut abusa, si la perd no té excusa. Si ja l’has perduda, el pitjor
mal és el que no se li veu el final, pots estar content de patir ja que el mal mortal no sembla mal.
Després de curat el mal que es recorda cou menys que el que s’espera que sempre és un consol.
Ara passarem a una sèrie de refranys que ens indiquen accions o hàbits per estar
sans, encara que no et pots fiar al cent per cent perquè el que a uns cura a altres mata. Sobre
menjar, per exemple, es diu que la taula pobra és mare de bona salut, que hem de procurar el
dinar reposat i el sopar passejat, ni menjar cansat ni beure suat, i, quan acabes, una recomanació:
petar i rotar fa estar sà.
També dormir fa tant com menjar. És coneguda la dita bon repòs és el millor remei, o en

7
altres paraules qui dorm fa salut o el dormir és triaca (vegeu un altre article sobre aquesta
paraula).
Dins dels consells en general, hi ha uns refranys que citen algun producte: no hi ha
millor medicina que la ceba, l’all i la llima. I què em direu de la força poètica d’aquest altre?: all
en dejú, remei segur. Però alguns amargats no podien aguantar tanta poesia i degueren inventar
l’all és el remei dels pobres. Els qui són de marjal arribaren a la conclusió que cataplasma de
granota, la salut porta mentre contestaven els de secà el cap fred, el ventre net i els peus calents, són
els millors medicaments. Per acabar el capítol de prevenció citarem un refrany que es va
avançar més d’un segle a les actuals teràpies del riure, és aquell que diu l’alegria allarga la
salut. Així que ja ho sabeu, la salut que guardaràs de jove, la trobaràs de vell (i si et fa mal, posa’t sal).
Ara passaré als refranys que van directes a donar consells per a curar malalties
concretes o parts del cos, sense oblidar que a vegades és pitjor el remei que la malaltia i, en cas de
dubte, deixeu-vos de romanços i seguiu aquest consell universal: el millor remei és el que cura i
sobretot, més val bona salut que bons remeis. Però si a pesar d’això, per desgràcia esteu malalts,
ací van. Per al cap tenim Sant Blai gloriós, lleva-li la tos, que és com l’acta fundacional de la
foniatria. Com el cap sempre s’ha considerat part primordial els menjadors deien al mal de
cap omple-li el pap, i els qui no tenien gana preferien el mal de migranya es cura amb castanya (que
no era pegar-se un colp fort sinó portar una castanya a la butxaca, cura el mal de cap). Al cap
tenim alguns sentits i diuen que llavar-se la cara fa la vista clara i que a mal d’orella,llet de femella.
Per rematar, ferida al cap, prompte mort o curat.

8
 Per a l’interior del cos les opcions són variades. A mal de cor, oli de saüc i sense deixar
el sistema circulatori, aigua d’ordi i de gram rebaixa la sang. Si et trobes malhumorat, les bones
suors trauen els mals humors i si encara et queda algun indici malaltís, la ceba mata el cuc.
Per fora també patim. Així a llaga enverinada, herba revinada o les llagues, ben rentades i
untades. Si el problema l’ha causat el foc, la cremadura amb vinagre es cura, en canvi per a les
picadures no s’han posat d’acord perquè igual trobem la picada d’escorpí, amb mel s’ha de guarir
com si et pica l’aliacrà, posa’t cera i pa. Total, a mala picadura, saliva dejuna. La saliva sempre ha
tingut bona fama entre la nostra gent, una mostra és que els grans es maduren i es curen untant-
los amb saliva dejuna o també, per les berrugues, saliva dejuna. I ens queda un dels més llargs
refranys que hem trobat, però d’una musicalitat agradable: si els ulls de poll et fan mal, renta’ls
amb aigua i sal, i si d’ells et vols lliurar, renta’ls amb aigua de la mar.
Ara que arribem al final, caldrà recordar que la possible veritat dels 60 refranys
acumulats ací damunt és prescindible unes vegades, altres és errònia i altres tendenciosa,
com per exemple: l’ungüent, si no cura, fa lluent. Ja ho diu un refrany: home refranyer, gos, lladre i
malfaener (el qui avisa no és traïdor). Ja en van seixanta-tres.

Vicent Marçà.

9
 ELS SALUDADORS

El “CURANDERO” sorgeix del bruixot i de l'exorcista, els quals atribuïen les

malalties a la possessió del cos humà pels mals esperits. Però al contrari d’aquests, es
recolza més en la superstició vulgar que en la màgia i la religió. Mitjançant la suggestió, els
“curanderos” poden efectuar cures espectaculars. Alguna vegada la medicina popular es
basa en supersticions combinades amb alguna base científica. El “curandero” pot tenir
coneixements mèdics de tipus empíric.
Un altre tipus de “curandero” era L’ENSALMADOR, hom pensava que aquest
podia curar mitjançant salms, oracions i pregàries.
Però el personatge que ací ens interessa, perquè és un ofici a hores d’ara
desaparegut, és el SALUDADOR; dit així perquè eren dadors de salut.
Els saludadors o saludadores eren homes o dones a qui hom atribuïa el do màgic de
poder guarir certs mals amb contactes, amb l’alè, saliva o amb paraules especials. També
manipulaven impunement el foc, paraven el curs de les tronades i desfeien les plagues del
camp. Però sobretot, els saludadors eren especialistes a curar el mal de la ràbia.
No tots els saludadors estaven facultats per a poder fer totes aquestes meravelles, hi
havia especialistes per a guarir cremades, altres per a curar mossegades d’animal rabiós, uns
altres per a extingir incendis, desfer plagues, etc.
Vistes les gràcies d’aquests personatges, no és estrany que els saludadors foren
coneguts i es mogueren sobretot en ambients rurals.
Els saludadors estaven convençuts de ser una espècie d’elegits divins que eren en
aquest món per a realitzar coses impossibles de fer per a la resta dels humans. Així
presumien d’apagar un ferro candent sense cremar-se i d’altres meravelles.
Qui podia ser saludador? Evidentment no tots podien tenir aquests dons, per tant
s’havien de donar unes certes circumstàncies perquè una persona pogués gaudir d’aquest
privilegi, a saber:
-Es diu que una persona que no tinga cap piga, taqueta o berruga pot tindre poders.
-Així també el setè germà de set parts consecutius on siguen tots homes.
-Néixer a les 0 hores en punt de la nit de Nadal o de Divendres Sant.
Els saludadors autèntics solien tindre com una mena de cercle marcat al paladar o en

10
un altre lloc del cos anomenat “roda de santa Quitèria”, o portar el senyal de la creu sota la
llengua.
Malgrat estar prohibida la màgia i els sortilegis per les autoritats, tant civils com
eclesiàstiques, els saludadors tenien carta blanca per a desenvolupar els seus poders per
qualsevol lloc. Tant és així que eren contractats per les autoritats mateixes i actuaven a
l'interior de les esglésies, cal suposar que amb l’autorització dels capellans. Tenim notícia,
segons diu Jesús Miralles, que el 1407 el Consell de Culla va pagar un saludador per saludar
el terme.
Una altra noticia que ens aporta Josep Miralles Sales diu que el 1489, en l’església de
la Salzedella, un saludador de santa Quitèria (?) es va posar a la boca quinze candeles
enceses. Aquest saludador va cobrar 6 sous. El 1670 van portar a la Salzedella el saludador
de Benicarló, cridat pels jurats de la vila, per a saludar la gent del poble per haver entrat una
rabosa rabiosa i haver lluitat amb gossos i una vaca.
Mossèn Pepet, quan ens dóna noticia, al seu llibre “La villa de Salsadella”, del
saludador de santa Quitèria, posa un interrogant i es pregunta de quina Santa Quitèria seria.
Si de la d'Almassora, de la de Cinctorres o vés a saber de quina altra. Probablement, quasi
segur, podem dir-li i dir-vos que procedia de la parròquia de Burlada a Navarra, on és
venerat el cos de Santa Quitèria i és un lloc on hi havia un apreciable grup de saludadors.
En la parròquia de Burlada hi havia un ferro,
anomenat “Hierro de santa Quitèria”, que roent al
foc era aplicat als animals per a lliurar-los de la ràbia.
També hi ha notícies que conten com el ferro roent
era aplicat a persones que patien el mal de la ràbia.
Els últims saludadors van arribar fins al segle
XIX en plenes guerres carlines.
No s’ha de confondre el saludador amb el
SANADOR. Aquest últim és el que sana o castra
porcs, res a veure amb l’autèntic saludador de la roda
de santa Quitèria.

Amat Bellés

11
 PLANTES MEDICINALS? CIÈNCIA, MÀGIA O
SUPERSTICIÓ?

Des que l'home existeix, les plantes han estat part integrant de la seua vida. La
medicina ha recorregut a la pròpia natura per tal de trobar solucions als problemes de salut
i malalties. Però, hem de preguntar-nos si les aplicacions terapèutiques han estat
fonamentades sempre sobre vertaders coneixements de la botànica o han estat barrejats
amb un munt de supersticions i creences màgiques.
La resposta ens la dóna la mateixa història.
Des de l'antiguitat han existit una sèrie de personatges que eren capaços de influir
sobre la vida dels altres, tant per remeiar les seues malalties o, en altres ocasions, per
provocar-les. D'aquesta manera van sorgir els bruixots i encantadors, els quals, envoltats
d'un cert aire misteriós, podien afavorir amb els seus remeis màgics aquells que
sol.licitaven la seua ajuda o transmetre a altres unes malaties amb els seus encanteris. És
clar que aquestos bruixots empraven ungüents i beuratges que elaboraven amb plantes i
productes animals, fins i tot excrements, però, era de gran importància acompanyar-los de
la corresponent fòrmula màgica. La gent del poble no tenia més remei que creure totalment
en ells o buscar-se'n altres.
Ja des de l'època de l'Antic Egipte, convivien sacerdots, bruixots i metges donant
consells als seus pacients. Els primers utilitzaven mitjans quasi sempre sobrenaturals o
màgics, mentre els metges empraven uns remeis d'eficàcia reconeguda o suposada, però
que havien de ser acompanyats de la corresponent fòrmula màgica.
Encara que la medicina greco-romana va avançar en gran mesura en els
coneixements sobre els efectes curatius d'algunes plantes, no es va desprendre totalment de
creences i supersticions, és a dir, convivien, amb tota tranquil—litat, ciència i creença.
Hipòcrates, Dioscòrides i Galè foren grans eminències d'aquestes èpoques. Amb ells la
medicina va aconseguir un gran avanç, encara que no es va alliberar per complet dels
encanteris i fòrmules màgiques ni va tenir un caire massa experimental.
A principis del segle XVI el metge suís Paracels embolicà més les coses lluitant
contra la medicina clàssica i defensant la teoria de les influències dels astres i les
constel.lacions sobre la salut o malalties dels humans. Proposà una botànica màgica i

12
oculta que ha estat i continua estant present en moltes cultures. Posarem un exemple per
veure els seus procediments. Si volem preservar-nos de tot tipus de malefici, agafem set alls
a l'hora de Saturn, els nuguem amb un cordell de cànem i els portem penjats al coll durant
set dissabtes, així quedarem lliures de tot tipus d'encís.
Des de temps molts remots també
ha estat en vigència la que es pot anomenar
teoria dels signes o senyals que sembla ha estat
estesa pertot arreu del món. Es considera
que l'inventor de la medicina ha estat el
Déu immortal, el qual ha proporcionat a
l'home els remeis contra les malalties.
Aquest ha de posar l'afany en descobrir els
misteris i signes en les plantes. Cada planta
ens aporta uns senyals ( la forma de les
diferents parts de la planta té certa analogia
amb les diferents parts i òrgans del cos que
poden curar, també, els colors, el gust o
altres aspectes externs) que suggereixen els
seus secrets i les virtuts. Per tal d'il.lustrar
aquesta teoria citarem diferents exemples
molt curiosos:
-El dàtils es consideren bons per a la
debilitat del cor, perquè si, partim a través
un pinyol, apareix la figura d'un cor roig,
per tant la natura ens va indicar les seues
virtuts.
-La viperina o llengua de bou té unes
llavors que s'assemblen al cap d'un
escurçó.És clar que es bo per a les picadures d'aquest.
-El fruit del tabac bord sembla un queixal arrancat.Si s'aplica el fum d'aquesta planta
a la boca, de les dents amb càries es veuran saltar cuquests quan els aplega el fum.

13
 -Les espines del roser silvestre semblen els claus de la boca d'un gos, per tant es pensa
que pot curar als que han estat mossegats per un gos rabiós.
-Les arrels de les orquídies tenen uns tubercles que pareixen uns testicles, per la qual
cosa es recomaven per augmentar la virtut de la procreació
Però en el transcurs dels temps van sorgir molts desenganys respecte a aquesta
teoria. Aleshores s'intentava justificar-la amb els comentaris que les virtuts de les plantes
podien alterar-se segons algunes circumstàncies: Les fases de la lluna, la posició del sol en el
zodíac, el sexe de la persona que les collia, si les agafava amb la mà dreta o esquerra, i
altres. Tot era buscar excuses perquè la cosa no sempre funcionava. A banda, les plantes,
tenien unes virtuts sobrenaturals que adquirien si eren recollides la nit de Sant Joan.
Hem de recordar que la teoria de les similituds no es va limitar a les plantes. També
va sorgir una altra que deia que " d'allò que es menja es cria…" per donar-nos a conèixer
que els òrgan i membres sans d'un animal poden curar el corresponent òrgan del malalt.
Actualment la ciència ha aconseguit un ampli i complet coneixement sobre les
plantes, els principis actius que contenen i quines malalties poden curar. Vol dir això que ja
s'han eliminat totes les creences i supersticions errònies? Pel que sembla el nostre món
actual creu més que mai en el bruixots , l'esoterisme i les influències astrals.

Vicent Beltran Serrulla

14
 NOTES SOBRE MEDICINA POPULAR A TRAVÉS DELS GOIGS

Els goigs han estat des de sempre una manera d'apropar-se el poble als Sant i
advocacions als quals se senten units per una particular devoció.
Es tracta de lloances en les quals , a més de cantar les seues virtuts, es fa menció de
fets concrets de la seua vida i s'expressen peticions.
Aquestes peticions són tant de caire espiritual (gràcia, alliberament del pecat, bona
mort...) com material.
Un exemple el trobem en els goigs a la Mare de Deu de Gràcia de Cinctorres:
“A vos queremos pedir la gracia de bien morir
la gracia de bien pensar, y la suprema y mejor
la gracia de bien hablar, de gozar la vida eterna.”
Dins les peticions de caràcter material, la salut ocupa un lloc preeminent.
En alguns casos les peticions es refereixen a la salut en general però en altres a
malalties molt concretes: pesta, mal de gola, coll, part, cremades, ceguesa, menstruació, febres,
coixesa, còlera, embaràs, epilèpsia, llúpies, temperatura, ràbia, etc.
Sens dubte existeixen punts de contacte entre la religiositat popular i les estratègies
terapèutiques de la població.
Així hi ha sants als qui s'atribueixen virtuts curatives específiques: Santa Llúcia és
protectora de la vista, Sant Llorenç de les cremades, Santa Apol—lònia del mal de queixal, Sant
Roc i Sant Sebastià de la pesta, Santa Àgata del mal de pit, Sant Blai de la tos i la gola, Sant
Ramon Nonat i la Mare de Déu de la llista de les parteres, La Mare de Déu de la Balma dels
epilèptics i endimoniats, Sant Damià de la lepra, Sant Bertomeu dels esperits malignes, La
Verge dels Desemparats dels hospitals psiquiàtrics, Santa Quiteria de la rabia...
El fet d'encomanar-li a un sant o advocació la protecció contra una malaltia concreta,
pot estar ocasionat per diferents motius:
-En vida els va passar alguna cosa relativa a aquesta infermetat o part del cos: a Santa
Llúcia li van llevar els ulls, a Sant LLorenç el van cremar en les graelles, Sant Pelegrí va patir
llagues, Sant Roc va ser malalt de pesta, Santa Apol—lònia va ser torturada en arrancar-li les
dents amb unes tenalles.

15
 En els goigs de Sant Joan Baptista, d'Atzeneta, hi llegim:
“Degollado feneciste porque ella así lo pidió”
como ilustre caballero de su madre aconsejada.
de Cristo, manso cordero Tus ojos, ¡Oh santo mio!
por cuyo amor padeciste. cerraste al mundo profano.
Fue tu cuello dividido Hasta con un alfiler
con rigor fiero e inhumano punzaba tu lengua sabia
Tu cabeza consagrada para sosegar la rabia
a las altarias se dió aquella mala mujer...”
-Miracles fets per aquests sants en vida i que es referiren a malalts d'aquesta malaltia.
Així en els gojos a Santa Quitèria d'Almassora trobem aquesta estrofa:
“Del contagio nos librasteis y las fiebres, cosa rara,
sin que en el término entrara de la villa desterrasteis”.
- Sants que van ser metges en vida (com Sant Cosme i Sant Damià)
- Simple semblança del nom amb la part del cos : La Mare de Déu del Coll, advocada
contra els mals de coll (Rosselló).
En els gois es conten de vegades amb pèls i senyals els miracles fets pels sants en vida.
Es relaten amb tota concreció per tal d'autentificar-los. Entre aquests miracles fets en vida pel
sant ocupen un lloc molt important la ressurrecció d'algun mort i també la curació de nonats.
En aquest text de la Mare de Deu de la Font de Castellfort es relata una curació feta a
través del poder curatiu de l'aigua de la seua font.
“Tenia una mano hinchada Tal cura ya no dudaba,
de una lupia un joven bello, que maravillosa fuera,
y del reciente resuello al ver, que la lupia entera
de un venado ensangrentada: encima el cristal nadaba:
lavola sin ver mas nada Gabriel Fuster se nombraba
donde la lupia tenia. en quien tal favor se hacia.
Guardadnos con vuestro amparo Guardadnos...”
mística fuente Maria.
En un altre text, ara de la Mare de Déu de la Cova Santa d'Altura, podem trobar:
“A Isabel Monserrat fia la lepra que padecía;
el culto mas fervoroso por ella ausente se via
y luego quita a su esposo de Jérica en pena tanta”.

16
 En el text que es canta a Castelló i Culla en honor a Sant Roc,es diu:
“En Aquapendente hallaste Cruces sobre ellos hiciste
la gente apestada y triste; y al instante los sanaste...”

El que també deixa sempre de manifest el goig és que el Sant no cura per la seua
pericia tècnico-professional sinó per una força que posseeix i que li ve de Déu. En això se
semblen els Sants remeiers als sanadors populars, que no curen pels seus coneixements sinó
per un do. Els sanadors populars estan a mig camí entre els metges de formació acadèmica i
els Sants Remeiers.

Una altra semblança curiosa entre els Sants i els Sanadors és que en molts casos es
conta que ambdós van plorar abans de nàixer, quan encara estaven en el claustre matern.
Un altre tret que els uneix és que cap dels dos curen per aconseguir cap benefici
econòmic. De fet és conegut popularment que si un sanador percep alguna recompensa pel
fet de curar, perd el seu do.
Això no vol dir que, realitzada la sanació, al sanador i al Sant se'ls oferisca algun tipus
de gratificació.
En el cas del Sant es concreta en donar-li el culte merescut, encendre-li un ciri, fer un
donatiu, acomplir una promesa (anar descalç a la processó, fer una peregrinació, anar
agenollat a l'ermita....).També oferir un exvot o un retaule on es plasme, per a coneixement

17
general, el miracle o sanació realitzada. Aquests exvots o retaules donen prestigi al Sant en
omplir les seues capelles o ermites ja que el signant o la seua família donen testimoni del favor
rebut.

Dels goigs a Sant Blai, de Borriana extraiem aquesta estrofa:

“Muletas, piernas, mortajas, con una presunción santa
brazos, ojos y gargueros, os venera portentoso
son tan ciertos pregoneros Socorrednos , Blas glorioso
como las rompidas fajas: en los males de garganta.”

De vegades els propis goigs són un exvot ja que estan composats per algun devot
com a agraïment d'alguna curació o circumstància especial. Per exemple els escrits en
honor de la Mare de Déu de la Balma per Mn. Francesc Pastor durant la guerra civil.
Però els goigs no es limiten a recordar-nos les virtuts dels Sants sinó que poden
constituir per ells mateixos un objecte capaç de transmetre cert poder curatiu. Aquells fulls,
fixats a les parets de les cases o guardats entre els missals, poden tenir poder curatiu tant per
la imatge del sant en ells representada com pel text escrit. Si, a més a més, l'imprés dels goigs
ha estat en contacte amb la reliquia o la imatge del Sant, el poder curatiu augmenta.
Hem pogut comprovar que, en les visites que es fan a certes esglésies o capelles en
lloc de fer les oracions generals es resen els textos gogístics.
Després de tot l'exposat cal dir que la medicina religiosa popular considera que hi ha
dues condicions sine qua non es pot rebre la gràcia de la curació:
-L'oració.
-La fe cega que s'aconseguirà el que es demana.
En aquest tema també hi ha semblança amb les curacions fetes per sanador. Si el
malalt no confia cegament en el terapeuta, la curació no es produirà.
Com a textos populars que són, manifestacions de la manera d'entendre el poble la
seua relació amb el món celestial, els gois són documents indispensables per comprendre
l'intricat i ric món de la guarició.
Paquita Roca i Vicent P. Serra
(Adaptació d'un text de J. Marti. CSIL. Barcelona)

18
19
 MALALTIA I SANACIÓ

LA MALALTIA:
Al present, tenim un concepte hedonista de la vida (goig de viure) i som del
pensament que salut, benestar i progrés, son l’estat natural que ens pertoca. Per dir-ho
clar, el dret a la salut és un dels drets humans; pot ser el més preat. És per açò que
qualsevol alteració en el funcionament del nostre cos ens trasbalsa i ens fa sentir
injustament tractats per la vida. No tenim prevista la malaltia i, per açò mateix, exigim
remeis ràpids i efectius.
Els pobles antics posseïen un concepte més natural de la vida, potser més
darwinià (qui dia remata, any empeny). El món era la lluita diària per la supervivència, i
açò incloïa la quotidiana presència de la mort, sempre veïna. La defensa principal
radicava a mantenir-se més fort que els altres davant la ferida, el contagi o l’accident. Si
per una d’aquelles la malaltia aplegava, sols quedava encetar una lluita defensiva contra
la mort.
LA SANACIÓ:
S’ha dit que l’ús o la creença en medicines pre-científiques, no acadèmiques o
tradicionals, venia donada per la incultura de la gent que les practicava: Res més
allunyat de la realitat. La vera raó que justificava aquest tipus de medecina, diguem-ne
casolana, era la inexistència de cap altra. Era per açò que la gent cercava a la natura, als
rituals i al costum els remeis que no trobava en cap altre lloc. L’afany d’apropar-vos una
part d’aquests coneixements passat ens ha portat a fer un escorcoll entre les persones
que teníem al voltant i ací us oferim una mostra ben variada, dels remeis més coneguts.
GRUP A: DOLORS:
DE CAP: Cal diferenciar entre dolor de cap i maldecap. Si tenim maldecaps, l’únic
remei conegut és resoldre els problemes que ens els provoquen. Ara bé, si el que
teniu és dolor de cap podeu posar-vos una pinça d’estendre a l’orella del costat
afectat( això sí, la pinça ha de ser de fusta). També és molt recomanat ficar-se als
polsos dos redonjes de carabasseta (la blanca és millor).

20
REUMES: Son aquells que anomenem pròpiament dolors i que solen aparèixer per
qualsevol lloc del cos quan ens creiem més joves del que en realitat som. No
patiu per res que tenim dos remeis: mengeu olives negres macerades amb oli,
timó i alls; si esteu a règim, porteu sempre dos castanyes a la butxaca (no; de les
altres). Si el dolor està localitzat pots, posar-te cataplasmes d’arròs bullit.
QUEIXALS: Aquest passa per ser els més punyent de tots els dolors. És per açò
que us graduem els remeis. El primer és posar-te un tros de suro a la butxaca, si és lleu
passarà. Si encara continua, t’hauries d’untar la galta corresponent amb midó (del de
planxar les sinagües). Si encara et fa mal, és segur
que el tindràs cucat; prova de glopejar amb
aiguardent, millor aiguardent o, si ho aguantes,
absenta. També t’has de posar granets de sal grossa
als forats del queixal o bé tabac. Encara et fa mal?
Doncs anem als remeis dràstics: Pica’t mitja
caboteta de carabasseta de cascall i beu-te-la, no t’ho
curarà però estaràs col—locat tota la nit. Si açò també
et falla, agafa un caragol viu, plegat a les nits de
maig, posa-te’l viu a la boca abans d’anar a dormir; a
l’endemà, si el caragol s’ha mort, el dolor haurà
desaparegut ( si no, ves al metge, que sembla
mentida que estigues tant de temps patint pel
queixal !)
GRUP B: GRIPS, CONSTIPATS I ALTRES
MALALTIES SEMBLANTS:
GOLA: Molt delicada per ser la porta principal d’accés al pit. Quan s’ha irritat i tusses,
cal aplicar-hi un d’aquest remeis: Prendre infusions de timó, o de saüc; amb
llima o mel son més efectives (i més bones). Va molt bé també el vi calent. Quan
ja la cosa és desesperada, cal recórrer a l’aigua de figues (aguadigas en castellà)
que és fa bullint vi, figues seques, corfa de llima, dos fulles de llorer i mel. Un
altre

remei molt efectiu és bullir mitja ceba amb llima i mel.

21
TOS DE PIT: Allò que se’n diu pit carregat. Per passar la nit i netejar els conductes,
cal tallar mitja ceba, com més coenta millor, i deixar-la a la tauleta de nit ( ja ho
sé que ploraràs; però no tossiràs!). Ara bé, per curar-te cal que vingués al món de
les cataplasmes (pasteta calenta embolicada en tela i aplicada sobre el/s pit/s).
Hi ha un munt de fórmules, però les més contrastades són: la de segó amb
vinagre, la de sal grossa calenta o la de farina de llinosa amb mostassa, totes
elles mà de sant.
ANGINES, TOSFERINA o DIFTÈRIA: Són malalties d’especialista, però si ho voleu,
també hi tenim remeis. És imprescindible l’aigua de set fonts, sense açò no cal ni
començar. Després, si teniu angines, cal rebentar-les i això es fa fregant els
canells de la mà amb oli, o bé posant els peus en aigua calenta i fregant els
genolls amb fang de cendra del forn. Va molt bé la cataplasma de julivert picat
amb vinagre, aplicada al coll. També podeu reduir les angines aplicant a la gola
cataplasmes de segó amb vinagre. Per contra, si el que teniu és tosferina, cal que
poseu tres sargantanes femelles vives en una botelleta de vidre fosc, sota el coixí.
En morir-se els animalets ja estàs bo, a mi m’ho va fer el meu avi i ací estic.
CALENTURES: La forma més raonable que s’ha trobat de combatre les febres que
acompanyen les malalties és la següent. Picar en un morter tres flors de ruda, tres
d’herba alfals, tres cap de sardina( de bota), tres puntetes de puro caliquenyo,
tres caragols (amb crosta i tot), un poquet de rem( llevat de pastar) i un xorret de
vinagre. Després de picar-ho bé fas una cataplasma i la poses als peus del malalt.
(ja ho sé que put a mort, però també per això ens han dit el remei). També pots
baixar la febre posant fulles d’anoer al ventre del malalt, però no és tan
espectacular com l’altra.
TERCIANES: Son calentures pròpiament dites i també tenen remei. Cal retallar la
crosta de l’anoer a la mesura del canell del malalt, després poseu la crosta al
voltant del canell i embeneu-lo. En 24 hores tindrà una forta pujada de la
calentura, se li pelaran els canells i li desapareixerà la febre. Que t’ha paregut,
canut!
GRUP C: REGULACIÓ DE FUNCIONS INTESTINALS (ja sabeu què vull dir):

22
PER CAGAR: Tenim un remei dràstic
per tan enutjós problema; sols
cal que bulliu un poquet de
bufalaga i en begueu el
resultat. També el podeu picar
i afegir dissolt a qualsevol
beguda. Advertiment honest,
aneu alerta que aquesta planta
te també els noms de
“cagamucho” i “mierdacruz”.
Ara bé, si la vostra situació no
és tan desesperada podeu tallar
una soqueta de malva, la unteu
amb oli i us el fiqueu pel forat negre (el diàmetre de la soqueta us el deixe al
gust, cadascú coneix les seues mesures i les seues necessitats).
PER NO CAGAR: Aquesta malaltia és més corrent (potser perquè molts llauradors
banyaven amb bufalaga la fruita per escarmentar els lladres). No patiu que tot es
pot millorar. Mengeu raïm verd triturat; beveu aigua amb sal i vinagre, infusió de
ceba o aigua d’arròs; poseu-vos un paper d’estrassa calent al ventre quan aneu a
dormir o bé preneu una fulla de figa palera, partiu-la de través i beveu el suc amb
sucre. Si encara no se us ha tancat la porta del darrere, mengeu codonyat a bondó
(si us en passeu, no patiu; useu la bufalaga i aneu regulant).
MAL DE VENTRE O INFLAMACIÓ: Moltes vegades passen aquestes coses per causa
de menjar massa o amb melindros. Les conseqüències es manifestaven en
parades o retortillons de la panxa. Tampoc per açò no heu de patir, la solució
miraculosa és “PASSAR LA CINTA”. Ara bé, això és cosa que sols pot fer una
persona amb gràcia per fer-ho. Tot i que coneixem l’oració, no la podem
manifestar ara i ací, perquè sols es pot dir a un altre en dia de dijous sant (o
divendres sant, no n’estic segur). Si no teniu a mà persones amb poders, val més

23
 que us feu truites de ruda; fregiu la ruda picadeta en una paella amb oli, després
tireu l’ou batut per

fer la “tortilla” (no us la mengeu!). Heu de fer un empastre amb ella i aplicar-lo
sobre la zona afectada.
EIXARDOR o GASOS: Quasi sempre són conseqüència de menjar amb ànsia o amb
maldecaps. Va molt bé mastegar i ensalivar molt el menjar, però, ja posats,
mastegueu i saliveu cinc avellanes fins a fer-ne farinetes. Si el menjar és
flatulent, dóna resultat afegir-hi un pessic de llavoretes o una fulla de llorer en
fer-ho (el menjar, és clar!). Però si estàs tip com un porc, el teu remei és el
sarzón; pren un got, posa-hi dos ditets de menta, completa’l amb vi negre i afig-
hi dos paperets de “llimonà” (preferentment de “La Bandera Nacional”), quan
arranque el bull te’l beus d’un glop i deixes fer........... (profit!).
ÚLCERA: Si alguna d’aquestes pràctiques t’ha provocat úlcera (que tot podria ser),
hauràs de fer una novena de caragols crus (ja ho sé que fa ois: no haver tingut
úlcera!)
GRUP D: PROBLEMES DE PELL I CUTIS:
ESCALDATS: Dos remeis: renta’t amb aigua de flor de carxofa verda, o si et resulta
millor, penja’t una branqueta seca de card panical al coll (vegeu testimonis a
l’article de S.Ramos).
GRANETS INFECTATS: Netejar-los amb infusió de romer i espígol, o aplicar
cataplasmes de ceba bullida amb mel.
BERRUGUES: La seua curació és una de les bases del folklore local. Cada persona les
cura com vol (llevat dels dermatòlegs que diuen que ja se n’aniran). Ara bé,
perquè no digueu, ací en teniu una mostra. Per principi cal que les comptes,
sense deixar-ne cap ni una, açò és important... (ja ho tens?). Ara pots fer
qualsevol d’aquestes coses:
a.- Agafa un fil d’embastar, fes tants nusos com berrugues (alerta que no es
trenque!). Soterra el fil al fang d’una sèquia i quan l’aigua ha fet
desaparèixer el fil ja no tens berrugues.
b.- Refregar cada berruga amb un caragol despullat. Tapa-les tot un dia i soterra

24
 el caragol sota una pedra, clavant-lo a terra amb una branqueta. En morir el
caragol no tindràs berrugues.

c.-Refregar les berrugues amb llet de figa verda. La berruga desapareixerà però
pot ser et quede la pell un tant socarrada.
d.-Rentar-se tota la zona amb la sang calenta d’un bou (de carrer, no de
correguda de plaça) o d’un porc, amb perdó.
PRUNYONS: També tenim remeis per aquestes molestes erupcions que ens porta
l’hivern. El més escampat és remullar la zona afectada amb el propi pixum
(mira, si ets tan delicat deixa de tindre prunyons!). Hi ha qui diu que convé fer
aquestes coses de banda de nit i després, sense eixugar-ho, cobreixes la zona
amb un calcetí (si pot ser, de llana).
ULL DE POLL: Va molt bé posar sobre la zona irritada llesquetes de tomaca crua.
ALMORRANES: Si tu també ets d’aquells que pateixen en silenci, ací tens la
solució, no una, sinó moltes. Posa’t a la butxaca, que com veuràs és un lloc màgic en açò de
la sanació, un parell de pinyes de xiprer. Ara bé, si la cosa et corre pressa, cal que prepares
un ungüent amb sagí, farina de llinàs i un rovell d’ou; ho pastes i ho fenys i quan estiga al
punt, t’ho escampes al lloc adequat amb tota la delicadesa que el cas mereix (ja veuràs quin
gustet). També pots fregir en oli d’oliva arrels de
card panical, ho deixes reposar a sol i serena fins a
obtenir una solució pastosa, aleshores t’ho
apliques amb delicadesa al lloc escaient. Si això de
tocar-te el cul també et fa cosa, ací en tens una de
beguda: fes bullir a parts iguals, fulla de pi i
bellotes d’alzina (les de carrasca són aspres i les de
coscoll també); t’ho beus dues o tres vegades al dia
i t’aliviarà.
MUSSOLS: De patir, patir; no és; però, com
queda la teua imatge? Doncs això! No
has de patir per res, tenim remeis. El més conegut és el de la clau: has d’agarrar
una clau de ferro (de les antigues, que tenen el cap foradat), pressiones el mussol
amb la clau ben freda, ho fas tots els dies fins que desaparega. També va bé que

25
 te’l

remulles amb la primera orina del matí o fer-li una creu amb saliva dejuna.

RODADITS: Si patiu aital problema us recomanem fer un ungüent amb cera d’abelles
fregida amb oli i saüc. Quan estiga gelat s’aplica sobre la zona danyada i resulta
d’un efecte fulminant, tu!
PICADURES: N’hi ha de lleus, com les d’abella, o greus com les d’alacrà o d’escurçó.
Per les primeres va molt bé fer fang amb la pròpia orina i aplicar-lo sobre la
picadura. En el segon cas, has de xuclar la picadura (com a les pel·lícules) i
després aplicar oli d’aliacrà (no ens ha aplegat encara la fórmula magistral).
També va bé bullir l’arrel de ruibarbre amb vi i fer-ne una cataplasma. Molt
bona és l’aplicació d’unes gotetes d’oli d’oliva, després un poquet d’amoníac i
de seguit, una cataplasma de sàlvia picada. Quan t’ha picat un escurçó la cosa
pot ser molt més seriosa: els antics ddeien que era molt bo fer un bullitori amb la
pols de quatre herbes: bufalaga, card panical, sardineta i poliol. (diuen que
resulta, però, jo que tu, aniria al metge ben vivet)
CREMADES: Es calmen els seus efectes aplicant sobre la zona oli de neu (oli d’oliva
novell al qual s’ha incorporat neu verge). Ja per sanar i restaurar la pell, usaven
un ungüent format amb cera verge
d’abelles, fulles d’heura i pols de saüc.
TALLS I NAFRES: El primer que cal fer és
tallar la sang. Per fer-ho (el tallar la
sang) s’han usat amb èxit el tel de
canya: partir una canya i traure el tel
que hi ha junt a cada nus. També van
bé les teranyines noves aplicades a la
ferida. Hi ha fins i tot qui assegura que
els segadors de l’arròs mastegaven
magreta i l’aplicaven sobre la ferida amb èxit. Ara bé, una vegada tallada la sang
cal desinfectar la ferida i sanar-la, per fer açò hi ha multitud de solucions. Una

26
 d’elles és bona per desinfectar i tallar la gangrena: feu bullir romer i ruda en
parts iguals amb aigua i vi, també a parts iguals. Amb el resultat cal rentar la
ferida

abundantment, tantes vegades com farà falta.

GRUP D: OSSOS I TRENCADURES:
XIQUETS TRENCATS: Són aquells xiquets que s’havien herniat o bé s’havien trencat
tossint (també seria bo per al Moll de Petrés, que cagant es descostellava). El cas
era que s’havia d’esgallar la soca d’un arbre i passar el xiquet per entre les dos
meitats dient allò de ”PASSA-ME’L PERE, TE’L PASSE, JOAN” o cosa
semblant. Després calia relligar la soca esgallada i, si l’arbre es refeia, el xiquet
estava sanat. Val a dir que convenia fer el ritual la nit de San Joan, era molt més
efectiu. També convenia triar un arbre de fàcil cicatrització (vimeteres, figueres,
sarguers, etc.). Si en voleu saber d’altres remeis, llegiu l’article de T.Porcar.
OSSOS TRENCATS: Milloren molt si es tracta la inflamació amb banys de joliverda.
Diuen que madura l’os i solda les trencadures.
TORCEDURES I MALS GESTS: Tot allò que són esgalladures musculars, estiraments,
males postures o bufades d’aire guanyen molt amb l’aplicació d’empastres fets
amb berbena, oli i rovell d’ou. També va molt bé fer-se banys amb aigua que ha
bullit amb ullastre (olivera borda), matissa i romer ( bé, açò ens ho han
recomanat per les potes dels animals, però mal no us
en farà)
CANELL OBERT: Allò que dieu monyica oberta.
Millorarà molt embenant els dos dits centrals ( i amb
banys de joliverda).
GRUP E: RONYONS I PARTS PUDENDES
PER PIXAR: Si tens infecció d’orina o cosa semblant
beu en abundància aigua bullida amb pel de panolla. Si aquest
remei no et fa el pes (ja se sap que sou molt delicats), aleshores
pots fer-te un bullitori amb arrel de gram i fulles d’aladern a

27
parts iguals. D’aquest beuratge sols te n’has de fer un o dos gots al dia.
PRÒSTATA: També per a tu, que tens la soleta fluixa (cosa que comença a passar als
qui haveu nascut en temps de Franco) tenim un remei al teu defecte funcional:
t’has de fer bullir en aigua ortigues, camamirla i bossa de pastor. N’has de

prendre un got en dejú (no t’encegueres, es tracta de no pixar)

PEDRES AL RONYÓ: Aquest és un mal consagrat com el que més, que produeix
dolors més aspres que els del part (dit per les dones). Doncs bé, quan us ataque,
sempre ho fa d’imprevist, entre renec i renec, feu-vos una infusió amb rabanells i
herba blanca, també anomenada herba pixadora (Fumana Ericoides, per dir-ho
clar), beus un gotet tres vegades al dia i et passarà (o si no, no patiràs set).
MALS DE DONA: Si tens problemes d’inflamació o menstrues amb dolor (ja ho sé, que
a mi res m’importa). Per si de cas, m’han dit que va bé fer-te una tisaneta amb
camamirla i timonet, a parts iguals, dues o tres vegades al dia (tu mateixa).
AFRODISÍAC: Si ja estàs en aquella situació en la que no peques contra el sisè
manament ni d’obra, ni de pensament, ni tan sols d’omissió; a tu va dirigit aquest
remei. No importa sigues home, dona o qualque altra espècie sexuada; primer
hauràs de començar el tractament prenent tres matins, en dejú, 150 ml de
saboritja bullida en aigua. Després has de seguir al llarg de 40 dies prenent-te
dos vegades al dia, també en dejú, una tissaneta feta amb romer, maria lluïsa,
saboritja i menta (a parts iguals). N’has de prendre 120 ml per cada presa (som
especialment escrupolosos en les dosis ja que no volem fer-nos responsables de
cap accident -llegiu “La Magnitud de la Tragèdia” de Quim Monzó). Diu que
l’efecte comença a sentir-se als quinze dies.
Puc assegurar-vos que totes aquestes receptes, per més que us semblen esperpèntiques i
estranyes, ens han estat comunicades; ni una de sola és de la nostra invenció i moltes
estan escrites en seriosos llibres d’etnobotànica. També cal advertir que useu d’aquest
coneixement amb la prudència que pertoca. Vull dir, per si no ha quedat clar, que la gent
antiga resistia molt més que no nosaltres i, a més a més, se’n morien molt més joves que
no ara, m’entens? Si de cas algú s’aproxima a la medicina casolana ho ha de fer amb un
principi fonamental que mai no s’ha d’infringir:

28
 NO FER RES QUE PUGA EMPITJORAR EL CAS
Joan Andrés Sorribes

REMEIS ANTICS I HERBES NOVES ALS SEGLES XVI i

XVII: DE LA TRIAGA MAGNA A LA INFUSIÓ DE CAQUI

Durant segles els metges van sagnar profusament als malalts febrils i hemorràgics,
encara que foren tísics, parteres o xiquets, deixant-los en ocasions mortalment exhausts
(han mort curats, es deia). Van donar purgants dràstics als bojos, vomitius als malalts de
l’estòmac i vomitius i purgants als que tenien tifoidea, disenteria o còlera, i el més feqüent
era que receptaren al mateix malalt sagnies, vomitius i purgants repetidament, amb els
desastrosos resultats que es poden imaginar. D’aquesta manera tan gràfica descriu el
professor Francisco García-Valdecasas l’antiga medicina. No és d’estranyar, doncs, la sàtira
popular de la terapèutica tradicional, que tan poca confiança donava a la gent, tal com diu
una de les coplillas que Francisco de Quevedo (1580-1645) dedica als metges: Cura gracioso y
parlando sus vecinos el doctor... A su cura sigue el cura con requien y funeral y no lo digo por mal. Alguns
d’aquests procediments de curar, com les sagnies, encara es practicaven a començamanents
del segle XX en la nostra societat.
Juntament amb aquests procediments van sobreviure també antics medicaments de
gran fama, com la triaga, l’origen de la qual és atribuït a Mitrídates del Pont (132-63 a.C.),
una medicina que pretenia fer el paper dels nostres antibiòtics, però que en realitat actuava
aproximadament com un analgèsic. Es tracta d’una recepta de gran èxit que va sobreviure
en els electuaris dos mil anys, és a dir, fins a començaments del segle XIX. Aquesta
medicina, que consta de 60 ingredients, és coneguda com triaca magna, triaga d’Andròmac,
electuari opiat o electuari polifàrmac. Per tal de fer-se una idea del còctel de productes que
la forma, descric tot seguit el resum de la fòrmula que em va proporcionar l’apotecari Dr.
José Mª Mulet: arrel de càlam de lliri groc, de gengibre, de lliri de flor, de germana ... fins a
11 arrels diferents, a més de fusta d’àloe, corfa de canella i de llima, fulles de llorer, safrà,
llavors d’anís i de julivert, molla de pa seca, opi d’Esmirna, escurçons secs, mirra, asfalt, mel
blanca, vi de Màlaga, trementina ... fins als 60 ingredients. Totes aquestes substàncies es
polvoritzaven en un morter i es barrejaven amb la trementina, la mel i el vi. Segons

29
l’electuari del qual procededeix la fòrmula, cada 4 gr. aproximadament de triaga contenien
0,05 gr d’opi en brut. És difícil saber quin gust devia tindre la barreja, però cal suposar que
“col—locava” el pacient, independentment dels seus efectes terapèutics. Els especialistes
actuals descriuen la triaga com un medicament poc agressiu i higienista.

Els segles XVI i XVII en l’aspecte sanitari, com en molts altres aspectes, són una
època d’importants convulsions: durant el segle XVI l’intercanvi de persones i béns entre
Amèrica i Europa va ser font de l’aparició de noves malalties, i les guerres i les crisis
alimentàries del segle XVII del reviscolament de les epidèmies. Però, juntament amb les
malalties, van arribar remeis exòtics, fonamentalment plantes, que prometien cures
miraculoses. L’ús de les plantes és un remei conegut des de sempre, que en les nostres
terres es vincula a la tradició de la medicina oriental: ... ay otras yervas de tan grande virtud en
diferentes partes del reyno, y especial en los montes de Peñagolosa, Escavia, Mariola y de Corbera, hacia las
vertientes de medio día, que conoziendo algunas dellas los médicos alárabes o moriscos hazían, antes que los
echassen desta tierra, raríssimas y admirables curas con ellos (Francisco Diago, Anales del Reyno de
Valencia, 1613).

Una planta americana que va gaudir de gran èxit va ser el guaiac, “palo-santo” o

30
fusta de les Índies (Guaiacum officinale i Guaiacum sanctum), que va arribar a Espanya cap a
l’any 1508. Es tracta d’un arbre amb una fusta molt aromàtica, que podem vore fàcilment a
les tendes de mobles i olorar a les perfumeries (és la base de l’aroma de la coneguda aigua
de colònia Agua Brava de la casa Puig). La seua història marxa paral—lela a una malaltia

portada també d’Amèrica en el primer viatge de Colom: la sífilis. A les Antilles

s’usava la fusta de caqui per a curar la sífilis i a Europa, donat que el quadre que presenta
aquesta malaltia és molt semblant al de la pesta bubònica, es va presentar com un remei
miraculós per a tota mena de mals incurables. Mossén Francisco Delicado (1480-1534), que
va ser un dels afortunats que es van curar gràcies al caqui, va escriure un llibret per a
promocionar-ne l’ús. Tot i això, aquest autor ha restat en la memòria de la gent per una
altra obra: Retrato de la lozana andaluza, que el lector deu recordar en la versió
cinematogràfica de la novel—la, gràcies a les sensuals formes anatòmiques que mostrava
l’actriu italiana Rosa Maria Omaggio a la dutxa.
Per si algú té interés a provar la recepta de Francisco Delicado, ací la teniu: es
prenen dues lliures de serradura de caqui (que comptades en lliures castellanes són
aproximadament 900 gr) i es posen a remulla en aigua clara durant vint-i-quatre hores;
després s’hi posen a bollir a foc lent dins d’una olla nova de ceràmica, tapada fins que, per
evaporació, la quantitat resta reduïda a la tercera part; un cop acabada aquesta operació, la
infusió es passa a un altre recipient de ceràmica i es torna a repetir el procés d’ebullició,
afegint la mateixa quantitat d’aigua a les restes de serradura de la primera cocció, seguint el
procés d’evaporació descrit abans. Com a posologia es pren, sempre sense colar, un got
gran de la infusió que resulta de la primera ebullició, més forta, al matí en dejú abans
d’esmorzar i un altre got gran dues o tres hores abans de sopar. La segona infusió, més
suau, es pren durant les menjades en substitució del vi i, entre menjades, en substitució de
l’aigua. La infusió s’ha de prendre freda al dinar i calenta entre menjades. No cal dir que per
a obtindre els millors resultats s’ha de beure la major quantitat possible d’infusió de caqui.
El tractament dura quaranta dies i la quantitat de fusta necessària per a la curació d’una
persona, depenent de la qualitat i frescor de la fusta, pot oscil—lar entre deu i catorze lliures.
Molt important: cal purgar-se abans de començar el tractament. Tanmateix, si no us agrada
el sabor, sempre podeu aprofitar la infusió: la destil—leu, hi afegiu alcohol i us la poseu com
a colònia.

31
 Manuel Rosas Artola

ELS REMEIS DE L’ÀVIA GRANOTERA

No sé exactament si aquesta contalla és vertadera. Vull dir que, si és que me l’han

contada, l’he imaginada, com un trocet de la història que tots portem endinçada als racons
de l’ànima i que surt espontània només li furguem a la memòria.
Jo no havia nascut i el meu germà era aleshores el príncep de la casa; malcriat, poc
menjador i capritxós. El primer net d’ambdues famílies era un mira’m-i-no-em-toques. Tal
vegada era també graciós (jo no ho sé: no hi era) i fins les barrabassades que podia dur a
terme, eren rebudes com a espectacle i cerclades d’aplaudiments, ovacions i volta al redol.
La cosa ben certa és que la seua salut no era massa espectacular. A banda dels
trencs i moradures produïdes pels bacs e bicicleta, quan no era un constipat, era una
eixudura de grans, un mal de gola i, a sobre, totes les afeccions del cos, les provocades per
fartaneres de fruites verdes o a mitja maduració que li deixaven el ventre escorregut i
dolorit per les incessants evacuacions.
Una de tantes i tantes vegades que va caure en temptacions frutícoles, la cosa va
posar-se ben seriosa. Les àvies es van espaventar veient l’estat de postració en que havia
quedat l’infantó. Roig com un perdigot per l’altra febre, de vegades llançava gemecs i
pegava salts damunt el llit.
-Podries fer alguna cosa pel xiquet. Porta’l al metge i veges que et recepte alguna
porga de salicitat, o aigua de Carabanya, o qualsevol altre remei.
La meua mare esglaiada pel patiment del tendre fill, va dur-lo al metge Garí, que
“entenia molt de xiquets”.
El metge, en efecte li donà uns paperets amb
uns polsos verdosos... que no li feren cap efecte al meu
germà. Ell seguia amb els bots a sobre el llit, els
gemecs, la febre i les buidades de cos tan damnejat.
Les àvies amb un gest compungit, li oferiren

32
una altra solució. I li digueren, no sense por, per ser solució poc ortodoxa per a la filla i
nora “amb carrera”:

-Podries anar a veure l’àvia Granotera que diuen tots que té molt bona mà. Ella
podria donar-te el remei que et manca.
-Això mai! És una bruixa...!
A força de precs i de sanglolts la convenceren i allà que hi anaren la meua mare i el
meu germà malcriat.
L’àvia Granotera era coneguda com a tal perquè la seua
ocupació principal era la de vendre al mercat del peix (on ara hi ha
les Despullades de l’escultor Adsuara) les granotes que un fill li
caçava a les séquies de la marjal, amb la tècnica de l’encesa quan era
de nit i amb capolls de cuc de seda a ple dia. Tenia molta gran fama de curar còlics, parades
de ventre, diarrees i fins i tot estava capacitada per a fer camí pels budells quan el
restrenyiment feia patir a tot i, sobretot, les prenyades.
Quan caminava amb el seu germà al braç cap a casa l’escuradora de budells, l’ànima
la tenia amb un gran desassossec i el cor li bategava, toc-toc-toc, per la por.
De veritat que la meua mare tenia raó. Aquella dona
tenia tot l’aspecte d’una bruixa. El nas afilat, la boca
desdentada i per darrere lluïa una bona gepa. Quan va
dipositar el cos damunt una màrfega no massa neta damunt
una llitotja i va despullar-lo, unes mans que més pareixien
urpes, van acaronar la panxeta endurida del meu germà i la
meua mare va alçar els ulls cap al cel i va pregar: “Mare de Déu de Lledó. On m’he posat?
Dóna’m l’ajut que el meu fillet necessita”.
Al cap d’ua bona estona, el xiquet va quedar molt tranquil i la bruixa va dir-li:
Ara tan sols falta que li dónes un beuratge fet d’oli d’escarabat. Per la nit en caçaràs
dos o tres i posats en una paelleta els fregiràs ben fregits a foc lent afegint-hi una polseta de
sucre. Ho serviràs en una xicra i li faràs un novenari.
Encara no havien passat dos dies i el meu germà ja corria com una daina pel carrer.
Les dues àvies no cabien dins d’elles per la satisfacció d’haver trobat la solució a la
malatia del meu germà. “Ja t’ho diem, la Granotera té molt bona mà...”
El que no sabien les àvies és que ma mare mai no va caçar escarabats, ni els va

33
fregir ni va fer el novenari... “Això podríem fer. Estaria bó...”

Toni de Cuc

SAGRISTÀ DE POTA NEGRA.

Ja que aquest any la temàtica del llibret de la nostra colla va de sanacions i altres
embolics relatius a eixa cosa tan bona que és la salut, bo serà que recordem dos germans
que formen part del nostre santoral popular, patrons dels metges: Cosme i Damià, que
àrabs de naixement, metges per vocació i cristians, segurament per influència de sa mare, a
Siria, on nasqueren i visqueren, feren molts prodigis i foren martiritzats l’any 287.

Però el martiri no els deixà sords als precs dels necessitats que
els invocaven i fins i tot, ajudaven també als que no els havien

34
demanat cap gràcia.
Així va ser que, havent un sagristà que tenia cura d’una
preciosa església que a Roma havien alçat per tal d’honorar-los,
aquest pobre home tenia una cama malalta i estava tan feta malbé,
que als Sants els va commoure i pensaren a canviar-li-la com a millor
solució.
Un d’ells, anà al cementiri a mitja nit, i a un mort recent, li tallà
una de les cames puix que ja no li aprofitava per a res. Amb ganivets
i pomades adients, sustituïren la roïna i l’implantaren l’altra al sagristà
mentre dormia.
En despertar-se i no tindre dolor no s’ho podia creure i es va
sentir tant content que començà a pegar bots, tant per l’alegria com
per assegurar-se que la cama no era d’enganyifa. I encara que era un
poc més fosqueta que l’altra, -perquè com al cementeri no hi havia
llum, el Sant no es va adonar que el mort era un negre-, el sagristà,
que no tenia manies racistes, es va sentir molt feliç.
I amunt i avall, mai parava de netejar i omplir de flors l’església
recordant i donant gràcies als Sants Metges per aquell miracle.
O siga: que això dels trasplants de membres ja ve de lluny.

Matilde Salvador

35
 JO VAIG SER SANAT

Així és, el meu cos és testimoni vivent de prodigis, aparentment inexplicables.

Antigament, per raons que ignore, el percentatge de xiquets trencats era més elevat
que en l’actualitat. No solament l’hèrnia era més abundant entre la població infantil, també
els mocs, els grans i forúnculs, les costres i les matadures.
Si aleatòriament puguérem dur al present un xiquet de fa quaranta anys,
probablement seria un xiquet mocós, amb malets als genolls, algun trenc al cap, les cames i
les mans escaldades, amb un rodadits i amb possibilitats de patir d’una hèrnia. Sense
comptar les pelades i les lleganyes.
Doncs be, jo fa quaranta cinc anys era un xiquet de tres, i estava trencat. La meua
mare, com és natural, va posar els mitjans que hi havia al seu abast per guarir-me d’aquell
infortuni, si em feia gran amb aquella hèrnia no podria carregar sacs d’arròs ni fer les
forcejades habituals als treballs de camp. Em van diagnosticar hèrnia al principi d’hivern, i
el metge de casa, el Sr. Guallart, un home molt llest, i molt educat amb declarada
predilecció per la meua família, va donar instruccions precises a la meua mare de com
embenar-me, ella va demostrar gran destresa en tal afer, cal dir que tenia experiència, a la
guerra va exercir d’infermera als Fronts i Hospitals.
El cas és que al principi de la primavera jo continuava embenat, però el dia de
Divendres Sant vaig ser sotmés a un tractament que va resultar ser d’una eficaç
contundència, em van passar per sota el Sant Sepulcre de la capella de la Sang. Els efectes
van ser immediats, a l’endemà jo corria sense bena. La meua mare es va convertir en
l’embenadora oficial del barri, totes les mares duien els xiquets herniats a ma casa perquè
ma mare els embenara. A mi em va servir
l’experiència per a respectar les creences populars
sobre curacions, sense renunciar a les pràctiques
mèdiques oficials, exercides per mans destres.
Tots els meus fills han passat pel Sant
Sepulcre, i s’han criat sans i alegres.
He vist i he experimentat altres mètodes
de guariment, sorprenents per l’espectacularitat

36
 dels seus efectes, o per l’originalitat del procediment utilitzat.
Una vegada que estava plorant amargament perquè m’havia pegat un colp al genoll
amb una reixa de ferro al carrer d’Amunt, “la sinyo Teresa” la Palometa, que passava per
allà, em va dir: vés a ta casa, i dis-li a la teua àvia que et diga l’oració del ferro, que ella la
sap. Vaig fer el que em van dir i va dexaparèixer el dolor per l’ecanteri de l’oració del ferro.
La meua àvia sabia dir l’oració del ferro, i sabia llegir, també feia una espècie de
màgia amb un ou el dia de Sant Joan, feia aparèixer un vaixell en un got d’aigua. El meu
avi, que no sabia llegir, patia dels ulls, fins i tot
es va quedar cec.
Quan el meu avi va perdre la vista, va
haver de deixar la terra i es va dedicar a
trafegar amb vi per eixos pobles del Maestrat;
va ser gràcies als seus viatges com va
recuperar l’ús de la visió. A Xiva de Morella li
van dir el remei per a la seua malatia.
Havia de posar un cànter d’aigua amb magreta al sol i serena durant set dies, i
després rentar-se el ulls en aquella aigua. Així ho va fer i va poder deixar els viatges i tornar
a la terra, ofici en el qual era molt destre i va prosperar d’una manera notable. L’assumpte
del cànter amb aigua i magreta li va anar bé, però crec que també el visitava un oftalmòleg,
tot fa.
A la meua família tenim una branca que té gràcia, encara tinc un oncle que cura de
gràcia, però ell no vol que se sàpiga, no li agrada. Jo mateix tinc certa gràcia per a mitigar, si
no sanar, certes dolències lleus dels xiquets, mals de panxa, dolors musculars i insomnis
nerviosos, i alguns desficis que tenen les dones.
La Sra. Immaculada Lleó em va passar l’art de la cinta. No el puc dir perquè no
estaria bé, l’oració de la cinta sols es pot dir el dia de Divendres Sant, que és quan me la van
dir a mi, i és un mètode prou efectiu per a les parades, els embossos als budells, jo ho he
experimentat.
El que he descrit és així, no té base científica però, de vegades, dóna resultat. He
vist altres maneres tradicionals d’alleujar les humanes dolències que probablement es basen
en principis actius de certes substàncies que hi ha en herbes diverses i fluids corporals.
Com el pixum, eficaç com a antisèptic. El millor coagulant que he vist la corretjola

37
 mastegada. Un segador el Xato Brussela, es va fer un tall enorme amb el xerrac, la
hemorràgia era considerable, es van estroncar la sang amb un grapat de corretjola
mastegada, després se’n va anar al dispensari, però de moment va tallar el doll de sang que
li brollava de la ferida oberta.
A la serra de Borriol, un dia que pujavem a Penyagolosa, un masover em va dir que
el líquens que hi ha a les roques són un potent antibiòtic, bo és saber-ho.
Hi ha molts remeis, però per no fer-me llarg vull acabar amb un homenatge a la
farmacologia oficial: l’ungüent de la Isabela i els paperets de Calduch. Dos productes
d’acció immediata.
Els ungüents tenen l’avantatge que, si no curen fan lluent, però els que he citat
curen. A mi em va eixir un gran a la cara, tenia jo aquella edat en què un gra a la cara no
queda bé, em vaig aplicar l’ungüent de la Isabela i no sols em va fer desaparèixer el gra,
també em va desaparèixer un tros de galta, se’m va quedar un clot, a poc a poc he anat
recuperant la carn a la galta i a tot el meu cos, estic de bon any.

Antoni Porcar

38
 MEMÒRIES ENTERBOLIDES
D’UN MÚSIC DELS VELLS
DE LA BANDA MUNICIPAL

La Colla m’ha demanat un article. Sempre demanen coses...i ho demanen al “Pito,

pito, gorgorito...”
M’ha tocat, en aqueix sorteig que sempre es fa i que mai ningú sap per quina raó
sempre balles amb la més lletja, el de concurs.
Sembla que pensaven que jo de música en sé un carro i com no hi era el dia de la
reunió, algú va treure palleta per mí.
El tema era, és, la Banda Municipal i les Festes de la Magdalena.
Des de la Junta, Laura m’ha oferit documentació preparada com a base de treball.
Gràcies, Laura!
Els de la Colla “Pastoret”, veïns i amics, m’han comentat que s’havien passat per
l’arxiu a veure coses, recollir dades, saber quin dia es va fer açò o allò. Són gent
treballadora. Ho garantitze.
A Paco Signes o a Tonico Gascó, bons amics i entesos com ningú en aquesta
matèria, els hagués pogut tocar per omplir els fulls que em pertoquen. Però he pensat que
tots farien, més o menys allò que el cervell em deia i, en lloc d’anar a l’Arxiu o als pèrits, me
n’he anat cap a casa del meu sogre.
Abans d’arribar, i això que viu a quatre cantons de ma casa, he girat veles i me n’he
tornat. De sobte m’havien vingut mil i un detall de la seua vida com a músic de la Banda
que m’ha contat una i mil vegades i m’he posat a parir una entrevista fictícia amb vivències
d’ell , de la meua sogra i de la meua dona. Una entrevista que he anat fent al llarg de més de
trenta anys de convivència.
Es tracta, i això puc demostrar-ho (vegeu documents que serveixen de calcamonia
per fer el text més mengívol), de la vida d’un músic de la Banda Municipal al llarg de
setanta anys, alguns dels quals inclouen la seua presència obligada dins la setmana de festes
de la Magdalena.
Crec que, en trencar l’esquema de la convocatòria, ell i jo ens sentirem més amics i
companys i el pròxim diumenge, quan anem junts per la marjal, comentarem coses que
alegren les hores de sol d’aquest hivern.

39
 La Història de la Banda Municipal no és sols un conjunt de dades, de concerts, de
moments solemnes... Es també el dia a dia de la gent que l’ha formada i que s’ha passat la
Magdalena dins la formació, deixant a banda en molts moments tota la família.
Sé que ell reprovarà aquest homenatge als músics , però després se’n riurà i em
donarà un cop a l’espatla. Ell i jo sabrem entendre’l.
Vicent Roca Roig ha passat la vida tocant dins la banda. Jubilat però jovenall em
guanya a fer treballs de força, a picar, a raure i a fer empelts o parar arbres.

Dècada de 1930. Concert a Sogorb.

Observeu l’uniforme blanc de la banda

Era, segons deia sa mare, de tot menys llaurador. Però ell, en allò que s’ha posat
siga música, ebenisteria o llaurança, és fita a tenir en compte.
Fa uns dies, mentre li donàvem a l’escarpell i al martell per desfer un mur, en voler
preguntar-li alguna cosa per fer l’article, em va dir:
-A mi que no em vinguen amb enrònies. Tinc quasi noranta anys i totes eixes coses
que els joves ara s’inventen, que si volen saber açò, que si volen saber allò, que si les festes,
que si els concerts... Tot un embolic. Ara, per ser tu, i com que has oït tantes vegades les

40
 mateixes coses, encara que te les sàpigues de memòria i alguna que altra les hages
viscudes, te les tornaré a contar, encara que ja no me’n recorde de moltes. Tu afiges sobres
i fes-ho redó.
Centet el músic, aquell que era ebenista nascut a la vila, però que es va casar al
Raval, que tocava en la Penya “El Poal” i que encara avui va amb el seu cotxe, sense lletra,
a la seua marjal, ens recita aquelles velles històries cada vegada que filles, gendres o néts
l’estirem de la llengua.
-De don Pasqual Asensio no me’n recorde massa. Sempre li he tingut afecte. De qui
més me’n recorde és del mestre Felip. Jo vaig entrar d’educand de la Banda amb ell.
Anavem a sa casa i ens feia tocar una vegada i una altra. Tenia un geni especial. Era rígid,
però afaectuós i em feia repetir i repetir. En aquell temps era clarinet i ell em volia com un
pare, però no a mi. A tots els músics.
Centet el músic, sempre que parla del mestre Felip té les llàgrimes fluixes. Per a ell
era el músic i el mestre, el que sabia i feia sentir a cada músic allò que havien de tocar.
Recorda com els explicava cada passatge de “Floria” i com sabia donar i llevar amb un
especial afecte, sense ofendre, sense menysprear, fent de la paraula admonició de pare.
Quan hi van haver oposicions, sempre ens ho diu, va partir el sou entre tres
educands i a ell li va fer tocar ser el titular del lloc.
Primer tocava el clarinet, que va canviar pel saxo. Era la vacant d’aleshores i en
quatre patades va passar de ser clarinet a saxofon.
En preguntar-li sobre les festes, en sap poc de les coses que es feien per fora. Es
limitava a tocar allò que Carpi els posava al faristol.
Del “Rotllo i Canya” a penes recorda detalls de l’acte. Va ser a la Plaça de Bous,
plena de gent i, després de fer un gran soroll tot el públic, va estrenar oficialment la peça de
Pepito García. Em diu que l’ha tocada tantes vegades que el seu saxo, aquell que s’arreglava
amb paperet de fumar i gometes per fer sonar bé les sabates, se’l sabia de memòria.
De Castàlia té el record de Vicent Terol, el director de la banda militar on ell va
entrar a l’hora de fer el Servei Militar a València i que després de la guerra va vindre a
Castelló com a director de la Banda Militar amb el grau de tinent. Era un bon músic, em
diu. El meu mestre., recorda amb tota l’estima del seu cor.
Al llarg de les festes de la Magdalena, ell no parava a casa.

41
 Si era dissabte, tenia inici de festes i Pregó. Si era diumenge volta al matí, amb la
Romeria, i dos voltes de vesprada.
Ara bé, en arribar al Toll i tocar el darrer “Rotllo i Canya” al cantonet del carrer
Ebenista Hervàs, se n’anava ràpidament a casa, es canviava de roba i pujava en autobús a la
Magdalena amb la família, però promptet tornaven tots a casa. Alguns anys va anar amb
carro, però això ja fa molt de temps.
Entre setmana, que si venia aquest o aquell senyor gros, que si calia fer visita als
sectors o un acte com el Certamen Literari. Total, tota la vesprada donant-li al saxo.
Demanava permís al treball i li’l donaven a canvi d’una de les setmanes de
vacances.
A partir del dimarts tenia la boca llagada i se la curava amb pastilletes de “clorur de
potassa”, una d’aqueixes pastilletes que fan de la boca suro, i les llagues se li veien als llavis i
tot. Quan acabava la setmana la seua boca era una llaga. Ho recorde ara, com si fos aquells
moments, molts anys després d’haver-se jubilat.
Ell, més de vint anys després de la seua jubilació, segueix any a any darrere la
banda el dia de Magdalena. Té un vincle que no pot deixar a banda
Parla amb Melcior i amb tota la gent com si fóra ahir quan va deixar de tocar el seu
vell saxo.
Mentre em mira amb els ulls rojos recorda moments, dates més o menys ajustades,
fets concrets que ell s’emportarà com records i dins el seu cor segueix veient sempre
persones, Lledó, Silvestre, Sanchis, Melcior, Juan José, Gori, Carpi i tants altres.
De sobte em diu:
-Mai no oblidaré aquella nit en què vas guanyar la Flor Natural. Vaig tocar darrere
del teló però aquella marxa d’Aida no m’eixia, o m’eixia massa forta, no ho sé. No ho
recorde bé.
Jo sí que recorde que mentre sonava la música i tot el públic aplaudia, un músic,
amb ulls plens de llàgrimes, tocava el seu paper.
En eixir de l’acte em va posar els braç al muscle i vam anar, xino xano, ell amb el
seu saxo, jo amb el meu diploma en mà i Paquita, la meua dona, mirant-nos ambdós cap al
Raval.
Ara, ja jubilat, li peguen ambdós al lligó o la maceta per desfer una paret. Jo no li
parle mai de la música, ni de Certamens Literaris, ni de visites a gaiates.

42
 De vegades i circums-
tancialment ix el tema i em diu: “A la
Magdalena, faena”, això deiem els
músics.
No se’n recorda de moltes
coses importants, ni de qui va fer açò
o allò. Simplement va viure la
Magdalena des del principi dins la
Banda Municipal, i se’n va anar un
dia, jubilat, per viure-la com ciutadà
de a peu.
Però jo crec que més d’una
vegada, quan veu passar la banda al
llarg de la setmana de festes i sent el
“Rotllo i Canya”, només que li ho
demanaren, aniria a casa, es posaria el
Uniforme dels anys 50 vell uniforme de músic, ja arnat, i
tornaria a ser un dels saxos.
Centet el músic, Roca entre els músics, és un d’aqueixos personatges de la festa que
l’han viscuda des de dins de la Banda amb intensitat, honestedat i sense protagonismes.
És una concepció que em dóna la vida de parlar del joglar, d’aquell vell personatge
que la història sempre ens presenta moltes vegades sense nom.
Us haureu donat compte, en llegir aquestes línies, que l’estime i que no puc ser
objectiu. Però, en tractar-se d’ell, de les seues memòries groguenques i del respecte amb el
qual escolte la seua trajectòria dins la banda, em sent pagat.
Nota a banda: El pròxim diumenge, mentre treballarem picant paret o ell
m’allargarà la seua canonada d’aigua per als nous rosers que hem plantat, si l’estire de la
llengua em seguirà donant dates i dades.
Els pous sense fons sempre ens diuen coses, sempre tenen coses que contar,
sempre són vius.
Vicent-Pau Serra

43
44
 Aquest llibre
s’acabà d’imprimir
a les 23,59 h del
dimecres de cendra de l’any 2000
que va caure en 8 de març,
solemnial celebració del
dia de la dona treballadora