El fantasma de l’oportunitat

núm. 48
W. S. Burroughs

EL FANTASMA DE
L’OPORTUNITAT

Traducció de Francesc Garcia Martin

Ed. Males Herbes
2018
Primera edició: febrer 2018
© 1991, Estate of William S. Burroughs. All rights reserved
© de la traducció d’ ”El fantasma de l’oportunitat”, Francesc Garcia Martín
© de la traducció de “Sobre el capità Misson”, David Gálvez Casellas
© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P
Guilleries, 26, 1, 2,
08012 Barcelona
www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-947800-0-4
DIPÒSIT LEGAL: B 734-2018

IMPRESSIÓ: Liberdúplex S.L.

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Il.lustracions de coberta i del llibre: Howard Pyle
Correcció: Joana Castells Savall

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’au-
torització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta
obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —in-
cloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’Internet— i la distribució d’exemplars
d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.
Nota a l’edició

Aquest volum vol fer dialogar dos textos que fins
ara mai no havien compartit llibre. D’una banda,
El fantasma de l’oportunitat, on el mestre Wi-
lliam S. Burroughs parteix de la figura històrica
del capità Misson, el pirata que va fundar la co-
munitat utòpica de Libertàtia, a Madagascar, per
articular una denúncia contra la caça de lèmurs,
i una dura crítica a l’arrogància amb què la hu-
manitat explota els recursos naturals. L’acompa-
nya Sobre el capità Misson, publicat dos-cents
setanta anys abans dins el llibre Història gene-
ral de la pirateria, signat amb el pseudònim de
Charles Johnson, però atribuït a Daniel Defoe.
En aquest text se’ns narra el periple biogràfic de
James Misson, fins al moment en què va decidir
fundar Libertàtia.
Willliam S. Burroughs sempre es va considerar
a si mateix un continuador de la tradició satírica i
picaresca iniciada per escriptors com Daniel De-
foe o Jonathan Swift. A més, a l’epíleg d’aquest
llibre esmenta el fragment de la Història general
de la pirateria que trobareu en aquest volum.
Així doncs, en ajuntar aquests dos textos, aparent-
ment tan llunyans en el temps i en l’estil, aspirem
a assenyalar els dos extrems d’una tradició literà-
ria que a dia d’avui segueix evolucionant.
I

El capità Mission va enfundar el pedrenyal de dos
canons (que sempre mantenia carregat amb per-
digons) i es va embeinar l’alfange al cinturó. Va
recollir el seu bastó i va travessar l’assentament
parant-se aquí i allà per parlar amb els colons.
Havien trobat una argila vermella excel·lent
per als totxos i estaven construint casernes de
dos pisos amb balcons que es recolzaven en pi-
lars de fusta massissa. Aquests edificis estaven
adossats, tenien el menjador i la cuina a les dues
habitacions de baix i els dormitoris i vestidors, a
dalt. Els balcons es connectaven i es feien servir
per a les hamaques i els catres. Les estructures
estaven encarades al mar i unes escales portaven
fins a la badia, on hi havia uns quants vaixells
amarrats.

11
La paraula per a lèmur significava ‘fantasma’ en
la llengua dels nadius. Matar fantasmes era tabú
i en Mission havia dictat un article que ho pro-
hibia sota pena d’expulsió de l’assentament. Si
hi havia un crim que mereixia la pena de mort
(també prohibida pels mateixos articles) havia de
ser aquest.
Estava buscant una espècie de lèmur diferent,
descrita per un informant nadiu com a més gran,
de la mida d’una vedella o una vaca petita.
—On són els fantasmes grans?
El nadiu va assenyalar vagament l’interior de
l’illa.
—Ves amb compte amb el malvat Llangar-
daix-Que-Canvia-Color. Si caus sota el seu en-
canteri, tu també canviaràs de color. Et tornaràs
negre amb la ràbia, verd amb la por i vermell
amb el sexe.
—Bé, i què té de tant dolent?
—Al cap d’un any moriràs. Els colors et devo-
raran pell i carn.
—Parlaves d’un fantasma gran, més gran que
una cabra... On els puc trobar?
—Quan sents Chebahaka, l’Home-Dels-Arbres,
el Gran no hi és. Ella no pot estar on hi ha soroll.
—Ella?
—Ella... Ell... Per a Gran Fantasma tot és mateix.
—Així... Ell està on no hi ha l’Home-Dels-Arbres?

12
—No. Hi és quan l’Home-Dels-Arbres fa silenci.
Això passava al vespre i a la matinada.

En Mission es dirigia cap a l’interior de l’illa, pu-
java per un camí costerut que s’aplanava a cinc-
cents peus per sobre l’altura del mar. Es va aturar
i, recolzant-se en el seu bastó, va mirar enrere.
La forta pujada no li havia afectat la respiració ni
portat suor al rostre. Va veure l’assentament; els
totxos vermells acabats de fer i la palla ja sem-
blaven atemporals com les cases d’un país de fa-
des. Podia veure les ombres que s’amagaven sota
l’embarcador, els peixos a l’aguait, l’aigua blava
i diàfana de la badia, les roques i el fullatge, tot
flotant en un immaculat quadre sense marc.
El silenci va caure com una mortalla que es
convertiria en pols quan es mogués. Ara una
pota de gat feta de vent s’enjogassava a través
de la badia i pujava per les fulles i les falgueres
portant-li una alenada de Pànic a la cara. Petites
potes de fantasma li van recórrer l’esquena eri-
çant-li els pèls del clatell, allà on el centre de la
mort es torna incandescent per un moment quan
algú mor.
El capità Mission no tenia por del Pànic, el co-
neixement sobtat i intolerable de saber que tot
és viu. Ell mateix era un emissari del Pànic, del
saber que l’home tem per sobre de tots els altres:

13
la veritat del seu origen. És tan a prop. Només
has d’espolsar les paraules i mirar.

Va travessar les ombres verdes d’heures i falgue-
res gegants sense necessitar l’alfange i es va atu-
rar a la vora d’una clariana. El moviment va cessar
per un moment. Llavors un arbust, una pedra i
un tronc es van moure amb l’aparició d’una tri-
bu de lèmurs-gat de cua anellada, anaven i venien
fent-se desfilades els uns als altres, les cues els
tremolaven per sobre dels caps. Llavors —puf!—
van desaparèixer, desdibuixant amb la seva sorti-
da l’espai on havien estat. En la llunyania podia
escoltar els crits del lèmur sifaka que els nadius
anomenaven Chebahaka, l’Home-Dels-Arbres.
Va atrapar un saltamartí amb un moviment rà-
pid i es va agenollar a prop d’un tronc cobert de
molsa. Una cara petita d’ulls rodons i orelles tre-
moloses el mirava nerviosament. Li va oferir el
saltamartí i el petit lèmur-ratolí s’hi va abalançar
emetent estridents xisclets de plaer, aguantant-lo
amb les potes i rosegant-lo ràpidament amb les
seves petites dents agullades.
En Mission avançava cap al so, que cada ve-
gada es feia més i més fort. Els Chebahakas el
van veure i es van coordinar en un udol que li va
foradar els timpans. El so va parar de sobte, amb
un impacte que el va tirar a terra. Va estar-hi uns

14
minuts, mig desmaiat, mirant les ombres grises
que marxaven gronxant-se entre els arbres.
Es va posar en peus ajudant-se amb el bastó.
Davant seu s’alçava una estructura de pedra an-
cestral, coberta d’herbes enfiladisses i enverdida
per la molsa. Va passar per sota l’arc de l’entra-
da i va notar lloses de pedra sota els seus peus.
Una gran serp d’un verd clar i brillant va lliscar
per unes escales que portaven a una habitació
subterrània. En Mission va baixar amb compte. A
l’altre extrem de la cambra hi havia un arc obert
que deixava entrar la llum de la tarda i li perme-
tia veure els murs de pedra i el sostre.
A la cantonada de la segona habitació hi ha-
via un animal que semblava un goril·la petit o
un ximpanzé. Això el va sorprendre; li havien dit
que no hi havia autèntics micos a l’illa. La cria-
tura estava completament immòbil i era negra,
com si estigués feta de foscor. També va veure
una gran criatura porcina de color rosa clar que
recolzava el costat contra un mur que hi havia a
la seva dreta.

Llavors, just davant seu, va veure un animal que a
primera vista semblava un cérvol petit. La bestiola
es va acostar a la seva mà estirada. Va observar
que no tenia banyes. Tenia el morro llarg i s’en-
treveien unes dents afilades com petits sabres.

15