Revista d’informació, denúncia i crítica social a Ciutat Vella

∞ ∞ ∞ ∞
Narcotràfic i mercat 17A: Veus joves Educació sexual La Barceloneta
immobiliari del Raval feminista a subhasta

5 27 43 64

Nº75 · DESEMBRE 2017

masala és barreja d’espècies

 Masala és barreja d’espècies
www.masala.cat
Twitter: @masalacv
Facebook: MasalaCiutatVella
Correu electrònic: masala@ravalnet.org
Il·lustració portada: Maria Pons
Traducció àrab: Mohammad Alsharqawi
En aquest número han participat: Albarecer - Alberto López Bargados - • Número 75, tercera època
Andrés Antebi - Àrid - Blanca A. Mató - Daniel Pardo - Edith Lasierra - Eli
• Publicació semestral
Moretó - Etiam Gula - Freddy Davies - Ibán Ek - Irene Cuesta Mayor - Joan
• 5000 exemplars gratuïts
Rodríguez - Jum - Marc Iglesias - Marc Javierre - María Pons - María Romero
García - Miguel Martín - Miquel Vallès - Mohammad Alsharqawi - Nomdenoia Aquest número s’ha tancat
- Paula Monteiro - Pere Farré - Perot Roca - Robert Bonet - Santi González
el 2/12/2017
- Sida Studi - Sònia Rubio - Xavi Mohlaen - Youssef El Maimouni
Agraïments: Comissió de festes alternatives del Raval, Produccions Itinerants, Podeu consultar l’hemeroteca digital a:
Victor Serri, Celia Premat, Lili Marsans, La Negreta, Natan, Fede i Pepa. www.masala.cat/numeros
EDITORIAL GRÀFIC

Fotografia: Marc Javierre

 CUERVO INGENUO
155

Ya sabemos que hemos tenido cuarenta años de paz. Sin torturas, ni GAL ni censu-
ra ni violencia policial. Sin Pedro Álvarez, sin Comando Dixan, sin Tres de Gràcia,
sin el Grupo VI de persecución política, sin 4F ni Patricia Heras, sin los 11 del
Raval, sin artículo 135, sin ley Mordaza, sin Juan Andrés Benítez, sin titirroristas,
sin Aturem el Parlament, sin Ester Quintana ni Tarajal... Ya lo sabemos. El 155 no se
iba a aplicar, los presos políticos son ajenos a la democracia. Ya lo sabemos. España
es una democracia consolidada. Ya lo sabemos. Europa es la cuna de los derechos
humanos. Ya lo sabemos. El colonialismo y los genocidios dentro y allende sus fron-
teras son accidentes históricos. Ya lo sabemos. Estábamos del lado bueno, el de la
democracia y el diálogo, donde todo se consigue con emoción y comunicación, y
utilizando con maestría la paleta de colores para la manifestación.
Ya lo sabemos. Nada de esto habrá ocurrido si no construimos la memoria y la fuer-
za desde abajo. Ya lo sabemos. Solo dejará de ocurrir si los cuidados y la confianza
es de nosotras y entre nosotras mismas.
Cuidémonos De la Represión.
4
MASAL A

NÚM. 75 DESEMBRE 2017

ÍNDEX

03 24 46 60
EDITORIAL GRÀFIC SUPERHÉROES DE ENTREVISTA: Chen Alon AUDIOVISUALS
BARRIO «Para nosotros, como DIXAN: ALGER,
PUNK PARTY BAND: soldados israelíes, era BANYOLES, ALGER
BARRIS una locura ir a reunirse
Los guardianes entre el
05 centeno del Gòtic con los palestinos 62
LA CONSTRUCCIÓ D'UN en sus territorios,
FICCIONS
PROBLEMA DE SALUT sin ir armados»
MÁS ALLÁ DE
PÚBLICA CIUTATS LO TANGIBLE
Nueva comprensión
06 27 ARTEFACTES del mundo y
ACTIUS TÒXICS TRAS EL 17A del tiempo con
Dos voces jóvenes CULTURALS
HIPOTECARIS I TRÀFIC mi iaia como guía
D'HEROÏNA AL RAVAL del Raval 51
RAMBLAS:
64
10 40 PATAFÍSICA DE UNA
AUSENCIA RELECTURES
CUIDEM EL BARRI CONTRA L’OBLIT
Autoorganització veïnal LA BARCELONETA,
contra el tràfic d'heroïna 58 A LICITACIÓN Y
al Raval MÚSICA SUBASTA
DEBATS ARGONAUTAS
16 41 DEL MUESTREO: 66
USOS I ABUSOS D'UN PLA UNA MIRADA FEMINISTA EL BEATMAKING
Anades i tornades dels EN GRECIA MOTS ENCREUATS
SOBRE L'EDUCACIÓ
Plans d'Usos de Ciutat SEXUAL
Vella
 BARRIS

La construcció
d’un problema de
salut pública
Text: Masala | Il·lustracions: Blanca A. Mató | Fotografies: Freddy Davies
 Actius tòxics hipotecaris
i tràfic d’heroïna al Raval

El creixement del tràfic de drogues al Raval està

estretament vinculat a la realitat immobiliària del barri. Immobles que a la
vegada formaven part de grans paquets d’inversió, i de bancs i fons voltors, han
generat un problema d’irresponsabilitat estructural que ha creat les condicions
per a la infiltració del tràfic de drogues a les finques.

Aparentment, el vertigen dels anys del
plom hipotecari, l’escalada de ­fusions
i absorcions d’entitats financeres, de
transmissió de carteres d’inversió
immobiliària, de nacionalitzacions bros-
6
No tenim les fonts ni els recursos per
interpretar quins moviments s’han pro-
duït en el mercat de les drogues il·legals
(i més concretament de l’heroïna) com
per donar una informació contrastada
t­erritori d’actuació del qual és un con-
junt d’immobles —en algun cas, finques
gairebé senceres— que hem detectat
que comparteixen un patró i un histori-
al recent molt semblant: formen part de

sa de capitals financers..., es mou en un sobre quines xarxes de tràfic són res- grans paquets d’inversió immobiliària,
pla massa llunyà de la realitat immediata ponsables del més que notable augment els seus habitants o propietaris han patit
MASAL A

d’un barri com perquè s’apunti com una d’intensitat d’aquesta activitat al Raval. un procés d’execució hipotecària durant
de les causes d’un problema de salut D’altra banda, el diagnòstic de l’Agèn- els darrers anys, i han sigut traspassats
pública, com és el de la crisi del tràfic cia de Salut Pública de l’Ajuntament de entre bancs o fons d’inversió com a part
de l’heroïna de l’estiu del 2017 al Raval. Barcelona assenyala que la recollida de de grans carteres d’actius tòxics o de pro-
Però, com veurem, el modus operandi xeringues —que es concentra en quatre cessos de fusió bancària o de nacionalit-
dels grans tenidors d’habitatges, a més districtes: Ciutat Vella, Sants-Mont- zació de pèrdues.
juïc, Sant Andreu i
Sant Martí—, després Degradació i tràfic
LA PROLIFERACIÓ DE PISOS ON EL d’un període descen- Encara que, en alguns casos, el veïnat
NARCOTRÀFIC S'HA FET FORT HA dent al districte durant ens parla d’una activitat de narcotràfic
CREAT UNA ONA EXPANSIVA QUE els anys 2009-2015, va més perceptible de l’habitual des de fa
experimentar un notable cinc o sis anys i en altres des de fa dos
HA ALTERAT LA CONVIVÈNCIA increment el 2016: de anys, sembla que el final del 2016 és el
prop de 700 xeringues moment detonant en què es manifesta un
mensuals a unes 1.200.1 problema greu amb situacions extremes,
de la destrucció social i habitacional que Un informe fet públic quan estàvem que en alguns casos provoquen molèsties
provoca per se, s’ha convertit en un ali- tancant aquest article reflecteix, a més, creixents a peu de carrer i, en altres, la
at, si més no circumstancial, dels inte- un increment important de les xerin- sensació que determinades finques s’han
ressos de les xarxes de narcotràfic al seu gues recollides entre el març del 2016 convertit en territori, si no exclusiu, sí
darrer esglaó. i el juliol del 2017, i que concretament profundament afectat i condicionat per
Sobretot a partir de la primavera pas- al maig i el juny superaven les 2.000.2 aquesta activitat. És des d’aleshores que
sada s’han anat multiplicant les protestes Aquestes dades no estan desglossades un conjunt de carrers —la part alta de
i les assemblees de carrer per denunciar per barris, però podem deduir que bona Riereta i la seva cruïlla amb Vistalegre,
la proliferació de pisos on el narcotrà- part d’aquest increment es concentra Sant Gil, Roig, Cardona, Reina Amà-
fic s’ha anat fent fort i ha c­ reat una ona al Raval, tal com s’ha manifestat els lia...— s’han convertit en zones calentes
expansiva que ha alterat i amenaçat la ­darrers mesos. per a la convivència quotidiana del veï-
convivència quotidiana tant al carrer En relació amb aquest augment s’ha nat en relació amb la venda i dinàmiques
com a l’interior mateix de les finques. constatat un increment del tràfic, el d'algunes persones consumidores.
 En Toni, veí dels voltants de Riereta, explica que, «encara
que el tràfic es fa als baixos, els consumidors entren per l’escala
de veïnes, on sovint es troben excrements, una cosa que tam-
bé passa al carrer». La Judit, veïna de Riereta, parla de «gent
punxant-se al carrer des de fa dos anys». En Toni també expli-
ca que s’han produït furts tant al carrer com a les cases, i que
«les baralles i els crits són constants i hi ha gent gran que ara
mateix té por de sortir al carrer». Les situacions més greus,
però, s’han produït en enfrontaments entre traficants: «En una
d’elles fins i tot van arribar a treure matxets, i aquest va ser pre-
cisament el detonant de la primera cassolada de Riereta i Vista-
legre». En David, resident també del carrer Riereta i crescut al
Raval, explica que «estem veient escenes al barri que no vèiem
des dels anys vuitanta». Ell mateix ha arribat a rebre amena-
ces directes per part de traficants, «i fins i tot em van gravar,
amb alguna cosa punxant, el símbol d’una banda a la porta».
De fet, hi ha veïnes que han abandonat les finques i algunes
que s’ho estan rumiant. En Toni afirma que «jo mateix m’estic
plantejant de marxar» i la Mònica, propietària de Reina Amàlia
8, explica que va tenir «un llogater que va marxar per culpa
d’aquesta situació, i en la mateixa finca un home va malvendre
el seu pis per poder marxar».
L’Alba, veïna de Sant Gil i habitant del barri des de fa pocs
anys, ens assegurava al setembre que «estem vivint una situ-
ació que fa mig any no existia». Ens explica que, ella matei-
xa, al juny es va trobar el pany forçat i que a un paleta que té
el negoci en un dels baixos de Sant Gil, i que és prou evident
que no està deshabitat, li va passar el mateix. En Carlos, veí del
­carrer d’en Roig, comenta que, a part de les baralles, els crits i
altres problemes al carrer, també s’han trobat consumidors en
situacions greus: «Hem hagut de cridar el 112 tres vegades per
dues persones que s’han desmaiat al mig del carrer i, en un cas,
per una persona que vam trobar amb problemes respiratoris».
HI HA VEÏNES QUE HAN ABANDONAT
LES FINQUES I ALGUNES QUE
S’HO ESTAN RUMIANT
Ell mateix explica gràficament la intensitat de l’ús del carrer
recordant que «una nit, de les dotze a la 1.30, vam comptar
[que hi van passar] 195 persones, encara que s’hi ha d’incloure
gent que va anar i tornar en aquest mateix lapse de temps».
Les conseqüències sobre la convivència, però, no s’observen
només al carrer: «Un grup de toxicòmans va ocupar el terrat
del número 22 [del carrer d’en Roig], i quan la Guàrdia Urbana
va aconseguir treure’ls, en van treure 1,2 tones de brossa». La
mateixa problemàtica es dóna a Reina Amàlia 8, on la Mònica
ens explica que al terrat hi viuen algunes persones: «Crec que
són els mateixos traficants, els qui els lloguen el terrat i una
caseta que hi ha».
Tots els testimonis coincideixen a assenyalar el paper de
les propietats dels pisos, que han ignorat de manera flagrant
tant els requeriments del veïnat com els de l’Ajuntament
mateix. La Mònica de Reina Amàlia 8 posa en relleu l’absolu-
ta deixadesa i manca d’interès per la situació dels immobles
per part dels bancs: «Amb La Caixa i Buildingcenter és gai-
rebé impossible que algú se’n faci càrrec, passen totalment».
En un document personal on ha recopilat l’historial dels fets
de la finca es pot veure com, per un sol pis, ha hagut d’en-
frontar-se amb un laberint de cinc correus electrònics, tres
telèfons i quatre interlocutors diferents. La mateixa regidora
Gala Pin ha explicat que «quan estem intentant contactar amb
determinats bancs o fons d’inversió, o fons voltor amb la seu
no se sap on, moltes vegades costa poder posar-s’hi en con-
tacte, i, quan s’aconsegueix, costa més encara que entenguin
el problema i vulguin actuar».3
Actius tòxics hipotecaris i salut pública
A partir d’una de les finques més afectades per aquest feno-
men, el 22 del petit carrer d’en Roig, podem dibuixar el fil com-
plex que lliga la crisi hipotecària i l’actual crisi del tràfic de l’he-
roïna al Raval. Coses que passen aparentment molt lluny, amb
el temps agafen la força d’un meteorit que impacta al centre
mateix de la quotidianitat; coses que a priori no tenen una rela-
ció causa-efecte, acaben conformant la teranyina de la realitat.
La fusió entre Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Cai-
xa Manresa, anunciada el 17 de maig del 2010 i amb la qual
va néixer l’efímera Catalunya Banc —«la primera gran fusió
aprovada pel Banco de España i la Comissió Europea [...] amb
MASAL A
81.000 milions d’euros d’actius totals»—,4 ens portarà dels
despatxos on es van gestar els rescats bancaris a aquest carreró
ravalenc. En aquest període, els ous d’or ja s’havien convertit
en «actius tòxics» i algunes entitats financeres en una mena
de pesta de la qual, per descomptat, només podia contagiar-se
7
l’erari públic. Després d’aquesta fusió, el setembre del 2011 el
Banco de España, a través del FROB (Fons de Reestructuració
Ordenada Bancària), nacionalitzava les pèrdues de Catalunya
Banc i, més tard, l’abril del 2015, la seva «cartera hipotecària
problemàtica» era venuda a Blackstone per 4.123 milions d’eu-
ros. El fons voltor va posar una part d’aquesta cartera a nom de
la seva filial Budmac Investments II SLU.
Dins d’aquest paquet tòxic estava inclosa una hipoteca de
220.800 euros que una família del número 22 del carrer d’en
Roig va començar a pagar el 2005 a la Caixa d’Estalvis de
­Tarragona i que, durant el 2015, va ser desnonada en un pro-
cediment d’execució hipotecària. No era, però, l’únic pis de
la finca afectat per un historial semblant: un altre, també fruit
d’un procediment d’execució hipotecària, va ser adjudicat el
6 de juny del mateix any a la mateixa Catalunya Banc, que dos
mesos abans havia sigut absorbida pel BBVA. Un tercer pis
d’aquesta finca és propietat de Budmac Investments, probable-
ment arran d’una de les operacions d’adquisició massiva d’ac-
tius immobiliaris del BBVA per part de Blackstone.
Fixant-nos en una altra banda del barri, al carrer Sant Gil, el
procés del baix del número 4 no és gaire diferent: el Banc Saba-
dell absorbia el 2013 la Caixa Penedès i, amb ella, una hipoteca de
330.000 euros —sobre aquest immoble i una altra finca situa­tda
a l’Hospitalet— a pagar en vint-i-cinc anys, i que va acabar sent
executada per quedar en mans del mateix Banc Sabadell.
 Tornant al punt de partida i baixant del paper al carrer,
en Carlos, veí del carrer d’en Roig, ens sintetitza parlant
d’una de les finques bona part del que ha passat en diferents
punts del Raval: «Entre el 2008 i el 2009 es van produir
molts desnonaments. Fins al 2012 es van produir diverses
ocupacions de famílies, i fa tres anys, al voltant del 2015,
van començar a arribar els traficants, i aleshores les famílies
que havien ocupat [els pisos] com a habitatge van marxar».
En Toni corrobora que de la mateixa finca del carrer d’en
L’ESCLAT HIPOTECARI VA DONAR
LLOC A DIFERENTS CICLES
D’ABANDONAMENT QUE VAN
OBRIR EL CAMÍ A LES XARXES DE
NARCOTRÀFIC
Roig va marxar una veïna, propietària del pis, que es va veure
obligada a abandonar-lo per la pressió. L’esclat hipotecari va
donar lloc a diferents cicles d’abandonament que van obrir
el camí a les xarxes de tràfic, les quals van convertir el que
abans eren habitatges en els seus territoris d’actuació, amb
efectes que, com hem vist, han tingut un impacte directe a
la convivència veïnal.
8
Esclat hipotecari i degradació habitacional
MASAL A
A part dels habitatges fins ara esmentats, els vuit immobles
que hem pogut estudiar a través de la informació d’accés
públic i els testimonis veïnals coincideixen en el fet que
formen part de grans carteres immobiliàries. Com veurem,
aquesta associació no és fruit de cap mena de teoria de la
conspiració —tal com s’ha intentat plantejar per deslegi-
timar, com a paranoies, les denúncies veïnals—, sinó un
producte estructural de la gestió massiva d’actius immo-
biliaris que ha provocat, també, un abandonament massiu
dels habitatges.
Des del començament de l’esclat de la bombolla hipote-
cària fins avui, tant immobles concrets com finques gairebé
senceres han viscut un procés progressiu de degradació. La
Mònica ho ha documentat de manera força sistemàtica en el
cas de Reina Amàlia 8, on va comprar un pis el 2006: «Me’l
van vendre com una finca totalment reformada i jo volia com-
prar-lo pensant en els meus fills, i mentrestant tenir-lo llogat;
però, al cap de poc temps, amb la crisi, la resta de pisos es
van anar buidant, i fins avui, que l’escala està totalment des-
trossada». Fins fa poc —fa uns mesos dos dels pisos van ser
adquirits per particulars—, dels onze pisos, sis pertanyien a
entitats financeres, concretament a CaixaBank (3), Ibercaja
(1), Bankia (1) i Banc Sabadell (1), i almenys dos van acabar
convertits en punts de venda d’heroïna, a més de patir l’ocu-
pació del terrat ja esmentada.
Un altre cas, el de Riereta 1, és més representatiu del
desgavell immobiliari entre voltors de diferent envergadura,
però, òbviament, no deixa de tenir un efecte rebot cap a baix.
En David va comprar el seu habitatge a una societat limita-
da anglesa que, abans de poder buidar la finca, va fer fallida
i va deixar els pisos en mans del Banco Pastor, que al seu
torn va ser absorbit pel Banco Popular, fins que aquest va ser
finalment adquirit pel Banc Santander per 1 euro. Els pisos,
que majoritàriament mantenen contractes de renda antiga,
són actualment d’Altimira, la immobiliària del Santander
que «durant els cinc o sis mesos que un dels baixos va estar
ocupat per traficants, se’n va desentendre totalment. De fet,
aquests traficants van marxar pel seu propi peu sense que ens
consti cap procediment judicial contra ells».
En aquest petit tram de Riereta, fins fa poc els números
1, 3, 5 i 13 tenien punts de tràfic de drogues, dels quals només
un ara torna a tenir ús com a habitatge. La Judit explica com,
en el cas del número 3, propietat del BBVA, les gestions per-
què la propietat es fes càrrec del que hi passava han resultat
generalment infructuoses, com resumeix un burofax enviat
pel representant de la comunitat de propietaris de la finca a
Barna4Gestió —empresa que sembla que gestiona part de
la cartera immobiliària del BBVA—: «El día 6 de febrero
de 2017, les enviamos un correo informándoles que en bre-
ve el local iba a ser desalojado por los Mossos d’Esquadra,
pidiéndoles que cuando se hiciese el desalojo el propietario
del local adoptase medidas para evitar una nueva ocupación.
La respuesta a nuestra petición fue, cito textualmente, “deri-
vado nuevamente su correo a la propiedad que es quien tiene
que adoptar las medidas de seguridad que crea convenientes
cuando se realice el lanzamiento”. Dicho desalojo se llevó a
cabo el 28 de marzo de 2017, pero el 3 de abril lo han vuelto
a ocupar las mismas personas».
En tots els casos es repeteix un embull de societats,
gabinets de gestió i d’advocats que, en conjunt, es conver-
teixen en un interlocutor impossible quan es tracta d’inter-
pel·lar la propietat del pis perquè es faci càrrec de les seves
responsabilitats. Sembla evident que el fet que aquests habi-
tatges formin part de paquets d’inversió gegants que potser
EN TOTS ELS CASOS
ES REPETEIX UN EMBULL DE
SOCIETATS I GABINETS DE GESTIÓ
QUE SÓN UN INTERLOCUTOR
IMPOSSIBLE
inclouen centenars o milers d’immobles, i que alhora estan
en mans de gegants financers i immobiliaris, ha donat lloc a
una irresponsabilitat estructural estretament associada a la
gestió opaca i laberíntica, però, sobretot, al tractament pura-
ment especulatiu dels immobles.
Aquest escenari, que aliena més si és possible els
immobles de la seva condició i finalitat com a habitat-
ges, ha contribuït a la creació de certes condicions mate-
rials que han permès la infiltració de xarxes de tràfic de
.
drogues. Al cap i a la fi, una contribució més del mercat
immobiliari al benestar i la convivència, en aquest cas com
a problema de salut pública.
 MASAL A
9

1 Agència de Salut Pública de Barcelona: Pla d’Acció Sobre Drogues 2017- 3 Gala Pin, bit.ly/2z2Dyfu.
2020 (bit.ly/2zyVlMn). 4 «Caixa Catalunya, Caixa Tarragona y Caixa Manresa aprueban su fusión»
2 Ajuntament de Barcelona: Situació actual de la problemàtica de les drogues al (El Mundo, 17 de maig del 2010): bit.ly/2yS17eX.
Raval i intervencions realitzades, 19 d’octubre del 2017 (bit.ly/2AIHbkE).
 Cuidem el barri
Autoorganització veïnal contra el tràfic d'heroïna al Raval
L’autoorganització en una desena de carrers del Raval davant del malestar
provocat pel tràfic de drogues va donar lloc a un espai de confluències veïnals
i de coordinació entre diferents zones del barri, inèdit en algunes de les seves
particularitats.

El procés d’autoorganització veïnal que a una confrontació entre el veïnat i un altres directament de manera furibunda.
s’ha produït arran de la crisi de l’heroïnamonstre (la gent consumidora). És cert En un article publicat a l’agost,
de l’estiu del 2017 és, probablement, un que això ha sigut alimentat per imatges José Mansilla i Elsa Soro —antropò-
dels moments en què s’han trencat més proporcionades pel mateix veïnat, que legs urbans implicats en els moviments
10

certes fronteres identitàries i que més i algun cop ha optat per oferir els aspectes ­so­cials—, van escriure un article titulat
millor ha reflectit l’alta complexitat social­
més dramàtics i macabres de la situació «El invento de la narcogentrificación»
MASAL A

i sociològica del Raval. La manifestació (individus dormint a les escales o pun- que, paradoxalment, va encunyar el
del 9 de setembre, convocada pel Veïnat delxant-se), que en alguns casos suposen mateix concepte de narcogentrificació,
Raval —nom escollit per a l’acció coor- una violació flagrant de la imatge i la mai utilitzat fins aleshores, amb la finali-
dinada de tots els carrers— sota el lema intimitat de les persones. Tot i així, en tat de criticar-lo.1 L’article, centrat en el
«Cuidemos el barrio. Ni traficantes, ni Toni ens precisa que «van ser els matei- paper dels mitjans, va generar certa con-
especuladores. El Raval no está en ven- xos veïns que van donar les imatges, els trovèrsia, sent interpretat, potser exage-
ta», va reunir prop de 600 persones i qui van demanar pixelar les cares de les radament, com una mena de negació del
va ser una prova fefaent que un conjunt persones que hi sortien». En altres casos problema, que va fer que concretament
ha sigut el mateix veïnat, Mansilla volgués aclarir alguns aspec-
LA PREMSA VA SIMPLIFICAR el que ha posat límits, tal tes en un post de Facebook.2 En aquest
EL TRACTAMENT DELS com ens explica en Car- post, no obstant això, Mansilla assenya-
ESDEVENIMENTS A LES IMATGES I los del carrer d’en Roig:
«Mentre caminàvem pel
lava en les protestes «un cierto tufillo
­#NIMBY» (Not In My Back Yard), un
ELS TITULARS MORBOSOS carrer un periodista em acrònim utilitzat pels moviments veïnals
diu: “Aleshores, la majo- de caràcter reaccionari i que a la llarga
molt important i divers de veïnes de les ria dels pisos del teu carrer són narcopi- hem vist que no s’ajusta a les caracterís-
zones afectades havia posat esforços en sos?”. Li vaig dir que no, que només es tiques d’aquesta protesta.
comú per a una feina de denúncia i visibi- traficava al 22, i després ell em va dir que En el cas de l’associació d’en Pep
lització que, en aquells moments, ja havia esperava una altra resposta». Garcia —que sembla haver-se guanyat
aconseguit un impacte molt important. El fet que siguin mobilitzacions sense la vinculació estricta entre el nom de
No obstant, des d’un principi això va cap partit polític ni associació al darrere, l’entitat i el del seu amo—, va sortir en
voler ser utilitzat, menyspreat o reduït a probablement amb lideratges però sense roda de premsa intentant apropiar-se
certs esquemes des de diferents àmbits. activistes ni signes identificables al cap- no de la protesta però sí del conflicte,
La premsa va simplificar el tractament davant, ha provocat que sectors diferents convocant una manifestació pròpia dos
dels esdeveniments a les imatges i els i allunyats políticament, com gent dels dies abans de la del 9 de setembre: hi
titulars morbosos —«Els narcocarrers moviments socials o l’Associació de Veïns van anar divuit persones comptades, i
del Raval», va titular El Periódico una de del Raval, responguessin en uns casos en Garcia es va excusar dient: «Abans
les seves notícies—, reduint la realitat amb anàlisis massa precipitats i en uns teníem un barri que era 90% autòcton i
ara tenim una població, que no es pot criminalitzar perquè
no seria just, però que no es mobilitza».3
Per sobre de tot això, al llarg de mesos s’ha anat construint
una trama complexa tant en els carrers afectats com en la rela-
ció entre ells. La Judit ens explica que «vaig tenir les primeres
notícies d’Acció Raval al gener, tot i que jo no vaig anar a una
assemblea fins al març». Acció Raval va sorgir a la zona de
Riereta-Vistalegre-Aurora com una de les primeres expressi-
ons de denúncia i rebuig de la situació, i amb un component
important de sectors llibertaris. Més endavant, però, el pri-
mer carrer que va començar a organitzar les cassolades que
durant tot l’estiu s’han fet cada dia a les 22 hores va ser el
d’en Roig, tal com ens explica en Carlos: «La primera reunió
de veïnes es fa el 15 de juny. Es recullen 75 signatures d’aquest
carrer i es porten a l’Ajuntament». Des d’aleshores es produ-
eix una veritable allau de carrers que comencen a fer-se sentir
i organitzar-se durant els mesos d’estiu. A l’eix Sant Gil és un
grup de dones qui va dinamitzar la mobilització des del prin-
cipi, ens explica l’Alba: «Veient el que estava passant al carrer
i el que estaven fent en altres carrers, el 10 d’agost vam con-
vocar, i no pensàvem que vindria tanta gent: ens vam ajuntar
80 persones i es va muntar l’eix Sant Gil». A l’actualitat, cal
sumar-hi «Raval no resignat» ( Joaquín Costa i voltants) i els
carrers Cardona o Lluna, entre d’altres. De fet, en un moment
determinat, les cassolades es van fer itinerants, i els diferents
carrers feien columnes per confluir, com un acte de suport, en
els carrers que s’estaven començant a organitzar.
SECTORS DIFERENTS, COM GENT
DELS MOVIMENTS SOCIALS O
L’ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DEL RAVAL,
VAN CARREGAR CONTRA
LA MOBILITZACIÓ
Un dels elements comuns del procés organitzatiu han
sigut els grups de whatsapp, que han fet una funció triple
de transmissió d’informació, convocatòria i sistema de vigi-
lància i avís. En Carlos del carrer d’en Roig ens explica que
«aquests grups també s’han convertit en eines de protec-
ció i suport comunitari més enllà de les convocatòries». En
David de Riereta confirma que hi ha hagut moments en què
els grups de whatsapp han sigut decisius per donar resposta
a certes situacions: «En un dels baixos on en el seu moment
hi va haver tràfic i que ara és habitatge, alguns traficants van
intentar entrar i canviar el pany. Quan me’n vaig adonar, vaig
avisar per la llista abans de trucar al 112, i en un moment ens
vam ajuntar uns vint i vam aconseguir parar la situació». Els
grups també s’estan utilitzant per a la comunicació i la coor-
dinació entre carrers.
Tanmateix, el procés i l’articulació de les diferents visions
del problema no ha sigut gens fàcil. Un aspecte que reconeix
tothom són les dificultats amb els personalismes i les diferents
maneres de fer, tal com ens explica la Judit: «S’intenta que
no hi hagi líders, però es donen personalismes o s’imposen
alguns tons personals en les intervencions públiques o amb
la premsa». Ens consta que un dels primers debats va ser si
calia incloure altres qüestions, a més del problema del tràfic
d’heroïna. Entre carrer i carrer, i en cadascun d’ells per sepa-
rat, hi ha opinions i sensibilitats molt diferents sobre qüesti-
ons com l’ocupació o el treball sexual. Però des del principi
es va fer un esforç per buscar els elements i els diagnòstics
comuns, que en Carlos resumeix en tres punts principals:
«Tancar pisos amb tràfic, frenar l’especulació i frenar l’ac-
tivitat turística lesiva». Tanmateix, les diferències sí que es
reflecteixen en tàctiques diverses segons cada c­ arrer. En el
moment de tancar aquest article, en menys d’una setmana
algunes veïnes del carrer Vistalegre feien pública l’ocupació
de dos pisos —uns dies després que es produís una operació
policial que va acabar amb un traficant detingut— que h ­ avien
estat punts de venda del narcotràfic, un modus operandi amb
el que en aquest carrer s’han evitat les reocupacions per part
dels traficants. Això, però, va provocar un comunicat de
veïns dels carrers d’en Roig i d’en Robador defensant que els
pisos fossin tapiats en lloc d’ocupats.
MASAL A
Per una altra banda, la diversitat dels participants a les
mobilitzacions ha evitat, en aquests cas, derives criminalit-
zadores o estigmatitzadores, tal com ens explica en David:
«Davant de comentaris racistes o classistes sempre hi ha
11
hagut algú que ha respost, i no sempre les mateixes per-
sones, i s’ha posat fre a certs discursos». També, malgrat
que al principi certs mitjans de comunicació van voler cen-
trar el problema en l’ocupació d’habitatges buits, al final
l’enfocament ha sigut diferent del que semblava que s’im-
posava mediàticament: «No estem en contra de l’ocupació
per a habitatge, però sí per a fins il·lícits. Volem una legis-
lació que permeti intervenir en pisos on es fan activitats
il·legals». De fet, en algun cas, com ens explica en David,
«s’ha ajudat gent que coneixem del barri i que és estima-
da perquè ocupi, perquè també és una manera d’evitar que
s’ocupi amb altres finalitats». Cal plantejar-se també si,
vista l’anàlisi que hem fet a l’article anterior, els possibles
mecanismes legislatius haurien d’adreçar-se, més aviat, a
la prevenció i penalització de les pràctiques especulatives
immobiliàries i financeres.
Sobre una qüestió especialment sensible, tant en Carlos
com en Toni recalquen que, malgrat les molèsties, no veuen
en la gent consumidora el seu enemic. En David reconeix
que aquest tema no ha sigut fàcil de tractar, sobretot al prin-
cipi, encara que afirma que «s’ha aconseguit conscienciar
que el toxicòman, malgrat que creï les molèsties, és una víc-
tima més».
Pel que fa a la relació amb les institucions, tots els testi-
monis coincideixen en què senten una profunda insatisfacció,
amb diferents matisos. Cal dir que, en els primers compassos
MASAL A 12
MASAL A 13
MASAL A 14
de la mobilització, cada carrer va demanar reunions amb el
Districte pel seu compte, i no va ser fins avançat l’estiu que
es van coordinar esforços respecte a l’àmbit institucional. En
aquest sentit, en Carlos del carrer d’en Roig destaca que «les
setmanes de reunions per preparar la manifestació del 9 de
setembre com a Veïnat del Raval van ser un pas importan-
tíssim». Ell mateix es queixa que una de les primeres res-
postes per part de la regidora Gala Pin va ser «“que no hi
ha un increment del consum d’heroïna”, però em sembla
que han estat fent una cortina de fum amb les dades totals
ELS GRUPS DE WHATSAPP HAN
FET UNA FUNCIÓ TRIPLE DE
TRANSMISSIÓ D’INFORMACIÓ,
CONVOCATÒRIA I SISTEMA DE
VIGILÀNCIA I AVÍS
de Barcelona sense mirar específicament el que passa aquí
als carrers». Tot i així, reconeix que, gràcies a la pressió veï-
nal i les successives reunions, «s’han produït millores pel
que fa a vigilància, neteja i il·luminació», afirmació amb la
qual coincideix en Daniel, que veu «menys xeringues i més
il·luminació». Però cap d’aquestes millores «no resolen el
problema de fons». Davant d’aquesta situació, Gala Pin ha
definit quatre àmbits d’intervenció dins de les competèn­
cies de l’Ajuntament. Primer, un reforç de l’actuació poli-
cial: «Tant Mossos com GUB han reforçat els seus equips
territorials d’investigació».4 Segon àmbit, l’habitatge, «per
abordar el problema a curt i també a mig termini (evitar
noves ocupacions delinqüencials)». Tercer àmbit: «millorar
el manteniment i la percepció de la zona». I un quart àmbit:
«l’estratègia d’abordatge del consum, que parteix d’un enfo-
cament de dret a la salut, i no pas tant policial i de prevenció
de riscos tant pels consumidors com per l’entorn veïnal». Al
plenari del passat 19 d’octubre, l’Ajuntament va presentar un
pla d’actuació, el diagnòstic del qual ja recull obertament els
problemes denunciats pel veïnat, i que incideix en les línies
assenyalades per Pin.
Quan preguntem sobre la resposta institucional i els
compliments dels compromisos, des de l’eix Sant Gil, l’Alba
explica que, per la seva part, «vam demanar una reunió a la
Gala Pin i una altra a en Joaquim Forn, i aquest mai va res-
pondre», però que després de les reunions amb el Districte
«no hem vist canvis substancials». El tractament policial no
s’escapa de les crítiques veïnals. Pel que fa al tracte directe
amb el veïnat, la Judit fa palès, més enllà de la incidència de
les operacions policials, que «quan anem a denunciar a Mos-
sos no ens deixen, si més no, que hi hagi constància que hi
hem anat. Ens posen com a pretext que, si no som víctimes
directes del delicte, no podem posar denúncia». D’altra ban-
da, segons l’esmentat informe del 19 d’octubre, d’interven­
cions policials «fins al 30 d’agost [del 2017], s’han dut a
terme 23 entrades i perquisicions a habitatges, en 12 opera-
cions». Quan tancàvem aquest article, Mossos d’Esquadra
i Guàrdia Urbana intervenien en una operació conjunta a la
finca del carrer d’en Roig 22, on detenien tres presumptes
traficants i tancaven dos pisos, una operació amb un signi-
ficat si més no simbòlic, ja que aquest edifici sintetitza tots
els trets d’aquesta crisi. Tot i així, anteriorment en Daniel
reblava: «S’han fet diferents operacions policials, però no
hem notat que disminueixi la intensitat; no sé si perquè quan
els treuen d’un pis se’n van a un altre...». En aquest sentit,
ara per ara, sembla que les operacions policials dutes a terme
han incidit sobre punts de tràfic concrets, però no sobre el
funcionament mateix de les xarxes de tràfic d’heroïna.
Després de la manifestació del 9 de setembre, les casso-
lades es van reduir a una setmanal, i els grups veïnals con-
tinuen pendents del compliment dels compromisos institu-
cionals. La Judit pensa que cal més contundència: «S’han
de tapiar els pisos de fons d’inversió a les zones calentes,
TRES SÓN ELS PUNTS PRINCIPALS:
«TANCAR PISOS AMB TRÀFIC,
FRENAR L’ESPECULACIÓ I FRENAR
L’ACTIVITAT TURÍSTICA LESIVA»
MASAL A
ampliar l’horari de la Sala Baluard, que multin els bancs que
tenen habitatges buits, i que facin un protocol d’actuació de
Mossos i Urbana». Dels testimonis que hem recollit per a
15
aquest treball, tots coincideixen que una part positiva de tot
això és una certa recuperació dels vincles i el coneixement
entre el veïnat. En David de Riereta explica que «ara ens
coneixem amb gent amb qui abans no havíem intercanviat ni
una paraula. S’ha trencat l’anonimat que hi havia i ha tornat
.
el Raval d’abans». En Carlos del carrer d’en Roig afirma que
«a partir de la mobilització s’han construït relacions de con-
fiança que abans no existien».
1. José Mansilla i Elsa Soro: «El invento de la narcogentrificación»,
­nuevatribuna.es, 17 d’agost del 2017 (bit.ly/2ywtJaR).
2. El Antropólogo Perplejo, bit.ly/2yNvDDb.
3. «El president de l’associació veïnal, Pep Garcia, lamenta que els veïns
no es mobilitzin però assegura que encara que siguin pocs intentaran
millorar el barri», ACN, 7 de setembre del 2017 (bit.ly/2hOrCqP).
4. Gala Pin, bit.ly/2z2Dyfu.
16
MASAL A

Text: Masala | Infografia: Maria Pons | Il·lustracions: Santi González

Usos i abusos d'un pla
Anades i tornades dels
Plans d'Usos de Ciutat Vella

Aviat hauria d’arribar l’aprovació definitiva del nou Pla d’Usos

del Districte. El setè. Tot i no disposar encara del text definitiu,
podem analitzar el provisional, extreure’n les claus ideològiques
i comparar-les amb les dels dos plans anteriors. A continuació,
algunes idees sobre els respectius continguts i sobre la figura del
Pla d’Usos en si mateixa.

Què és?

MASAL A
Un Pla d’Usos és una eina urbanística. Permet limitar les activitats que tenen lloc en establiments de con-
currència pública dins una àrea concreta de la ciutat i, a priori, basant-se en criteris tècnics. Regula quines
noves llicències d’activitat es poden concedir i en quines condicions.

Què NO és?

17
Un Pla d’Usos NO és una normativa de l’espai públic. NO és NI inclou una ordenança de terrasses. Regula
només l’activitat, econòmica o no, que té lloc dins els establiments. Sovint persegueix incidir també en els
usos de l’espai públic, en molts casos relacionats amb l’activitat interior.

TAMPOC és una eina per reduir l’activitat ja existent. Només pot limitar la concessió de noves llicències,
però NO revertir-ne de velles.

És una de les poques eines a disposició dels governs locals per esquivar la Directiva Europea de Serveis. Més
coneguda com a Bolkestein, aquesta directiva vetlla per la llibertat de circulació de serveis dins la UE, una
màxima liberalitzadora que troba una mena d’excepció en la legislació urbanística i d’ordenació del territori.
La limitació més clara de tot Pla d’Usos és el fet que només pot actuar a partir d’una diagnosi, no d’una
previsió basada en dinàmiques urbanes. Per exemple, quan els hotels ja havien fet un mal irreparable al
districte de Ciutat Vella, es va poder incloure la moratòria hotelera al Pla d’Usos del 2010. Però no s’hauria
pogut fer abans de constatar el seu perjudici en termes d’expulsió de veïnat i tematització del districte. Ni
tan sols es podria fer en el marc del Pla d’Usos d’un altre districte. Ni tan sols quan aquest, per exemple Grà-
cia, estigués vivint les mateixes dinàmiques que van portar Ciutat Vella a la irrevocable hotelització actual.
Sovint la redacció d’un Pla d’Usos va precedida d’una suspensió de llicències d’establiments de con-
currència pública. L’objectiu? Proporcionar una foto fixa de les activitats al territori, evitar el foment a
curt termini dels establiments que precisament es vol regular. Però, com veurem, aquesta suspensió no
és obligatòria.
A Ciutat Vella hem tingut sis Plans d’Usos aprovats fins ara (1992, 1997, 2000, 2005, 2010 i 2013). No
tenen una vigència predefinida. S’estableixen segons la necessitat i la conveniència. Ens aturarem en els tres
últims signats per tres regidores diferents sota governs municipals de colors diferents. L’objectiu d’aques-
ta anàlisi comparativa és doble. D’una banda, mostrar certes característiques comunes a tot pla d’usos.
­(Spoiler: eina limitada, burocràtica i de difícil comprensió i participació veïnals.) De l’altra, evidenciar el
caràcter ideològic de qualsevol pla d’usos. La impossibilitat que sigui neutre. L’urbanisme difícilment pot
ser neutre.
 2010: Itziar al Districte de les Meravelles
2006. Itziar González arriba a la Regidoria de Ciutat Vella.
Arquitecta compromesa a «no fer mai obra nova». Filla de fun-
dadors del PSC però independent. Hi arriba amb l’expe­riència
com a tècnica dins el procés veïnal de reforma de la plaça Les-
seps (2002) i com a redactora del projecte d’intervenció inte-
gral del barri de l’Erm de Manlleu (2007).
Genealogia socialista i competència en participació i gestió
de conflictes a l’espai públic la porten al càrrec en un moment
d’enorme distància entre institució i barris. Sovint és recordada
pel veïnat com una regidora propera. Molt més afí de l’habitual.
Altres veus més crítiques la veuen com a mediadora entre inte-
ressos privats i veïnals, quan hauria hagut de defensar els segons.
El 16 d’abril del 2010, Itziar González presenta la seva
dimissió com a regidora del Districte, oficialment per motius
personals. Més endavant ella mateixa parlarà de desavinen-
ces amb l’Ajuntament sobre l’hotel del Palau. També s’ende-
vinen pressions del sector turístic, amenaces mafioses o manca
de suport del seu partit. Pocs mesos després s’aprova el Pla
d’Usos que González mateixa havia presentat.
El Pla s’obria amb una diagnosi acurada i lúcida feta durant
l’any de suspensió de llicències (2009-2010), que mostrava el
grau de saturació de Ciutat Vella en comparació amb altres dis-
trictes, diferència provocada per la centralitat i la sobreexplotació
turística. Per exemple, Ciutat Vella comptava amb 13,62 activi-
tats de concurrència pública per cada 1.000 habitants. El Clot,
amb 4,34 per cada 1.000 habitants. Una tercera part.
18
EL 2009, CIUTAT VELLA COMPTAVA
MASAL A
AMB 13,62 ACTIVITATS DE
CONCURRÈNCIA PÚBLICA PER
CADA 1.000 HABITANTS. EL CLOT,
4,34 PER CADA 1.000 HABITANTS;
UNA TERCERA PART
Participació i fre a la indústria turística eren els eixos
­ iscursius principals del Pla per respondre a les demandes veï­
d consecutivament de l’MDT (Moviment en Defensa de la Ter-
nals. O per mitjançar entre elles i els interessos econòmics. El
Pla tenia com a objectiu fonamental el manteniment de la mas­
sa residencial del districte. Es proposava equilibrar-ne els usos
re­si­dencials, comercials i turístics, i aportava com a novetat la
seva repercussió a l’espai públic.
La redacció incloïa un procés participatiu. En general les
entitats veïnals el van valorar positivament. Molt més matisa-
da va ser la seva opinió sobre el resultat. Entenien que el Pla
d’Usos anava en el sentit de contenir el sector privat per tal
d’aturar l’expulsió de població i de millorar-ne la qualitat de
vida, però trobaven que era de curt abast.
La novetat més important va ser la forta restricció a l’ober-
tura de nous hotels. Es limitava el nombre de llicències i places,
reduint la possibilitat de noves llicències al trasllat d’una de ja
existent al districte. El Pla també impedia l’aparició de nous
pisos turístics i forçava els ja existents a agrupar-se en edificis
especialitzats en un termini de sis anys. La mesura perseguia
reduir les molèsties provocades pel soroll i els problemes de
convivència. Però, a la pràctica, gairebé fomentava l’assetja-
ment immobiliari per aconseguir buidar edificis. Basta veure la
història posterior del districte pel que fa als hotels o l’actual
compra d’edificis sencers. El Pla, de facto, també suposava un
suport als grans grups davant dels petits operadors.
En altres categories, com la restauració o l’alimentació, el
Pla establia criteris de densitat, cosa que donava lloc a una divi-
sió del mapa del districte en diferents zones. Per a cadascuna
i cada activitat es pretenia fomentar el trasllat de llicències de
zones saturades a les que ho estaven menys (o no ho estaven
gens). Alhora n’establia d’altres on es podien concedir certes
llicències d’acord amb aquests criteris de densitat.
El Pla va rebre 37 al·legacions, incloent-hi les d’entitats veï-
nals. Per exemple, es demanava que es poguessin donar noves
llicències de meublés, opció descartada tot i que aquests van ser
inclosos entre els establiments hotelers com a llocs de treball
sexual; la limitació dels establiments de lloguer de bicicletes
i altres vehicles, reivindicació veïnal i problema que, amb el
temps, s’ha convertit en un conflicte més gran, o que es perme-
tés la instal·lació de nous menjadors socials al Raval.
Epíleg judicial. El següent Pla del 2013 heretaria el sistema
de trasllat de llicències. El 2014 el Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya (TSJC) va anul·lar tot aquest sistema, que prè­
viament ja havia sigut criticat com un probable factor agreujant
del tràfic de llicències.
2013: ¡Viva el mal, viva el capital!
2011. Barcelona té per primera vegada a la història un alcalde
de CiU. La regidoria de Ciutat Vella és ocupada per Mercè
Homs. Prèviament lligada al Port de Barcelona, és germana
de Quico Homs, aleshores portaveu del Govern de la Genera-
litat d’Artur Mas. L’ideòleg i home fort del govern municipal,
però, és Antoni Vives, escriptor de novel·les i assajos, militant
ra), ERC i CDC. Com a regidor d’urbanisme és responsable
d’operacions molt contestades i dubtoses: la transformació
del Port Vell en una marina de luxe per a megaiots, la trans-
formació del Paral·lel en catifa vermella per a la turis-gentrifi-
cació del Poble Sec i Sant Antoni. Sense gaires embuts.
Amb aquest canvi de govern, el corresponent Pla d’Usos
havia de tornar a obrir l’aixeta de la turistització i, alhora,
expressar el gir ideològic a l’Ajuntament precisament en el dis-
tricte-aparador de Barcelona, la zona zero de la sobreexplotació
turística i l’especulació immobiliària.
Declaració d’intencions: Homs va decidir no fer cap sus-
pensió de llicències. L’argument: no s’ha de posar traves a l’ac-
tivitat econòmica. Va adduir també que no es tractava d’un nou

pla. Seria una mera modificació de l’anterior a partir de l’actu-
alització demogràfica i censal i l’adequació a la nova legislació.
Així va ser. Formalment.
A la pràctica el Pla d’Usos de Mercè Homs venia a ser una
mena d’anti-Pla d’Usos dirigit a la desregulació de l’activitat
econòmica al districte, a l’explotació turística en clar detriment
de la població. De fet, va rebre el nom de Pla d’abUsos per part
del veïnat en una intensa campanya de mobilitzacions en contra,
organitzada en paral·lel a la presentació d’una llarga sèrie d’al·
legacions que anaven des del petit detall a l’esmena a la totalitat.
El Pla no es basava en un document de diagnosi fet per cap
agència pública, sinó en un estudi mai publicat i elaborat per
BDO Auditores, SL, empresa dedicada a captar inversió en el
MASAL A
19
sector del turisme i l’oci. De manera molt coherent, el Pla limi-
tava la participació ciutadana al període d’exposició pública i
presentació d’al·legacions a què obliga la llei.
Hi havia una clara contradicció entre els objectius declarats
a l’inici del text (l’equilibri entre usos residencials i econòmics)
i les diferents disposicions en cada apartat i àrea. Més hotels,
més restauració, menys entitats socials, poca o nul·la defensa
del veïnat davant la piconadora turístico-immobiliària. Sota
la coartada de l’actualització de la regulació prèvia, el nou Pla
perseguia més aviat desfer els seus encerts.
Del Pla anterior mantenia les zones de densitat sota nous
criteris, i el sistema del trasllat de llicències, portant-lo a l’ex-
trem de premiar-lo dins una mateixa zona de saturació. En
 aquest sentit, ja no es tractava d’una eina urbanística a la cerca
del creixement zero. Es tractava d’un pla de foment de l’econo-
mia, especialment la turística. Una operació a cor obert destina-
da a accelerar les lògiques de la ciutat neoliberal.
Així, per exemple, la modificació mantenia a priori la mora-
tòria de llicències hoteleres, amb les petites excepcions dels
edificis catalogats en el nivell B de Patrimoni 356 segons el
posterior recompte del TSJC o de tota la zona de les rondes que
envolten el districte.
Les llicències de pisos turístics continuaven congelades,
tornant a posar a zero el comptador dels sis anys per a la reu-
nificació en edificis sense habitatges. Es mantenien, doncs, el
perill d’assetjament immobiliari i el foment de la intervenció de
grans grups.
EL PLA D’USOS DEL 2013 HAVIA
DE TORNAR A OBRIR L’AIXETA DE
LA TURISTITZACIÓ I, ALHORA,
EXPRESSAR EL GIR IDEOLÒGIC
A L’AJUNTAMENT
D’altra banda s’establien fins a deu àrees de tractament espe-
cífic, una mena de zones franques en què sí que es permetia la
concessió de noves llicències de restauració. Moltes eren inter-
pretades com a zones socialment conflictives; es proposava,
doncs, la dinamització econòmica com una pretesa solució a
20
carències socials. Per contra, menjadors socials i associacions
culturals es veien estranyament limitats a tot el districte.
MASAL A
El Pla va rebre una allau d’al·legacions, tant des de l’àmbit veï-
nal com des de l’empresarial. Entre les primeres, les que assenya-
laven la incoherència entre l’objectiu d’un Pla d’Usos i les seves
disposicions: liberalització hotelera i desprotecció de la població,
característiques més lògiques d’un pla de promoció econòmica.
Només se’n va acceptar alguna, molt específica i aïllada. Les al·
legacions més polititzades i col·lectives es van ignorar.
El més semblant a la participació ciutadana va ser la campa-
nya «Ciutat Vella es rebel·la. No al Pla d’abUsos». Mitjançant
sinergies amb l’oposició a altres plans (Paral·lel, reforma del
Port Vell, Pla Especial de Reforma Interior de la Barceloneta),
va mobilitzar tot el teixit associatiu del districte. Informació
sobre els perills de la normativa, recollida de signatures, diver-
sos actes i manifestacions. La pressió social va forçar que el ple
del Districte votés un informe contrari al Pla. Així i tot, va ser
aprovat en ple municipal amb els vots de CiU i PP.
Epíleg judicial. Com ja s’ha comentat, els articles referents
al trasllat de llicències van ser anul·lats l’any 2014 pel TSJC.
El 2017, el mateix Tribunal declarava l’anul·lació de tot el Pla
d’Usos del 2013. La sentència el deixava pràcticament a l’al-
çada d’un nyap administratiu, destacant la contradicció entre
els objectius declarats pel Pla i les conseqüències previsibles
de les normes que contenia. Per exemple, pretendre reduir
o congelar places hoteleres i a la pràctica permetre augmen-
tar-les fins a un 345 %.
La Fiscalia Anticorrupció va investigar Antoni Vives l’any
2014 per la concessió de la Marina del Port Vell. Blanqueig
de capitals. Inesperadament, la investigació es va tancar l’any
següent per manca d’indicis de delicte. Actualment és investi-
gat per la contractació irregular de dos excàrrecs de CiU des de
Barcelona Regional (empresa municipal d’urbanisme). També
s’investiga Barcelona d’Infraestructures Municipals, SA (BIM-
SA) per irregularitats en cinc obres, entre elles la construcció
del túnel de les Glòries i... sí, la reforma del Paral·lel. BIMSA,
per cert, va néixer de la fusió de sis empreses públiques, plane-
jada pel mateix Vives.
Un matí del febrer passat es van detenir 18 persones en el
marc de l’operació Petrum, també coneguda com a 3 %. Una era
Antoni Vives. Entre els 18 detinguts també hi havia Sixte Cam-
bra, president del Port de Barcelona, i Francesc Sánchez, mentor
de la refundació de Convergència Democràtica de Catalunya.
Per a la història queda la frase de Vives: «¿Sabes cuando
sientes que tienes la ciudad en tus manos, que la controlas?».1
2017-2018: Sense fer soroll
Maig del 2015. Com altres ciutats a Catalunya i a l’Estat, Bar-
celona veu com guanya les eleccions una candidatura munici-
palista, Barcelona en Comú. Si a Sant Jaume seu Ada Colau,
la regidoria de Ciutat Vella recau en Gala Pin, provinent del
moviment veïnal i la PAH. De l’okupació. En paraules p ­ ròpies,
«filla de la Barceloneta rebel».
La gestió del turisme ha sigut bandera i part fonamental
del seu programa electoral: inclou la derogació o superació del
Pla d’Usos de CiU i PP com a reivindicació veïnal pendent, és
a dir, la redacció d’un de nou que defensi realment el veïnat
davant l’activitat econòmica frenètica, especialment al voltant
del turisme i la restauració.
L’octubre del 2016 es va decretar la suspensió de llicèn-
cies prèvia al nou Pla d’Usos. Un any després se n’anun­ciava
l’aprovació inicial. A l’espera de l’aprovació definitiva, el text
provisional ja ens permet fer-ne una anàlisi general, compa-
rar-ne les claus ideològiques amb les dels dos plans precedents.
Però pot patir i patirà modificacions arran de les al·legacions. I,
sobretot, de les negociacions amb l’oposició.
Dues novetats en el conjunt normatiu de l’urbanis­ me
l’afecten directament. D’una banda, les esmentades sentèn­
cies del TSJC declarant la nul·litat del pla del 2013 i alguns
articles del del 2010 referents al trasllat de llicències. D’altra
banda, el PEUAT (Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments
Turístics) aprovat el gener passat exclou de la nova regulació
hotels i pisos turístics. A Ciutat Vella el PEUAT no permet cap
més llicència d’allotjament turístic.
El Pla del 2010 posava els hotels en el punt de mira. El
del 2013 els deixava el camp obert. L’actual es veu alliberat
d’aquesta tasca. Opta, doncs, per posar la lupa en la restauració
com a activitat monopolitzadora al districte. Especialment en
l’oci nocturn.
Globalment el Pla presenta uns objectius molt clars: equi-
librar els usos urbans davant la sempre creixent pressió turís-
tica i altres activitats. Especialment per la seva repercussió
en el teixit residencial i en la qualitat de vida i la salut de la
població. Vol, per tant, protegir i mantenir la massa residenci-
al del districte, vetllar per l’habitabilitat del parc d’habitatge
i el seu manteniment.
El document aprovat inicialment s’autodefineix explícita-
ment com a suma d’un plantejament polític, d’estudis tècnics i
de la participació ciutadana. Aquesta última s’ha concretat en
sessions temàtiques informatives, tallers de debat i proposta i
trobades amb entitats veïnals i empresarials.
En tots tres apartats apareix el soroll com a qüestió de
salut pública: l’oci nocturn com a principal obstacle al dret
al descans. Aquest ha sigut un eix de treball fix de la regidora
des del començament del mandat. Passejades nocturnes amb
la Guàrdia Urbana, enfrontaments sonats amb amos de dis-
coteques, etc. Per la seva banda, el Pla exposat presenta un
exhaustiu Estudi de valoració de l’impacte del soroll procedent
de les activitats relacionades amb l’oci nocturn sobre la salut de
les persones a Ciutat Vella. Aquest estudi confirma la quasi
unànime percepció veïnal recollida al procés participatiu, al
recompte de denúncies a la Guàrdia Urbana o a tota Audi-
ència Pública, Consell de Barri o tertúlia de bar: el veïnat de
Ciutat Vella viu sotmès a uns nivells de soroll molt per sobre
de les recomanacions internacionals en termes de salut públi-
ca, molt especialment durant la nit.
La conseqüència és una de les novetats del Pla: ja no té
en compte només la densitat de cada activitat, sinó que tam-
bé estableix una segona densitat que suma totes les activitats
d’una mateixa franja horària per restringir la concentració de
soroll nocturn. Un bar de copes està sotmès a una densitat prò-
pia i alhora a una altra en què també es compten les discoteques
i les botigues d’alimentació amb horari nocturn, entre d’altres.
També s’introdueix el concepte de vulnerabilitat residencial,
basat en tres criteris: socioeconòmic, socioespacial i sociour-
banístic. Aquest últim al seu torn té en compte l’antiguitat de
l’edifici, el seu estat i el grau de rehabilitació duta a terme, un
MASAL A
criteri que imposa més restriccions en cas d’alta vulnerabilitat.
Certs tipus d’establiments en contacte directe amb edificis en
mal estat hauran de presentar el certificat d’aptitud de l’edifici,
mitjançant la rehabilitació prèvia si és necessari.
21
El Pla recull també la reivindicació veïnal, expressada ja
des de les al·legacions al de l’any 2010, de regular els establi-
ments de lloguer de bicicletes i altres vehicles. Els circumscriu
a les escasses àrees per les quals aquestes andròmines es poden
moure segons la recent Ordenança de circulació de vianants i
vehicles de Barcelona del 2017 dins del districte de Ciutat Vella.
Aquesta Ordenança imposa teòricament una gran restricció,
 però la realitat quotidiana als nostres carrers pràcticament
no ha experimentat cap canvi tangible, cosa que no hauria
d’afectar la limitació d’aquests establiments.
Però el Pla reprodueix també dèficits històrics dels seus
precedents, com el fet de no admetre meublés. Barcelona en
Comú ha introduït un cert canvi discursiu sobre prostitució
respecte als seus predecessors —fins i tot amb algunes mesu-
res concretes—, però manté tabús històrics com aquest, que
es tradueix en dures condicions de vida per al col·lectiu de
treballadores sexuals.

PER A LA HISTÒRIA QUEDA LA

FRASE DE VIVES: «¿SABES CUANDO
SIENTES QUE TIENES LA CIUDAD EN
TUS MANOS, QUE LA CONTROLAS?»

Resulta difícil treure conclusions d’un document que
segurament no serà el que s’aprovi finalment. Hi haurà al·
legacions veïnals demanant més restriccions. Hi haurà al·le-
gacions empresarials posant el crit al cel i exigint llibertat de
negoci. Hi haurà d’haver negociació amb l’oposició, partits
quasi tots molt més pro-lobbies. L’escenari es presenta par-
ticularment complex després del trencament de la coalició
22
de recuperar —literalment— el terreny perdut. Són neces­
sàries, per tant, altres eines i camins que permetin superar les
limitacions institucionals.
Naturalment, a l’actual estructura del Govern del Distric-
te de Ciutat Vella hi trobem la responsable del futur Pla, Gala
Pin. Hi trobem també la de l’anterior, Mercè Homs, com a
presidenta del Districte. On és l’altra protagonista d’aquest

de govern. Si no hi ha aprovació abans de l’octubre de 2018, article, Itziar González? No gaire lluny. Al comandament de
tornarà a entrar en vigor el Pla anterior. Que no seria el de la reforma de l’única excepció territorial al futur Pla d’Usos:
MASAL A

2013, anul·lat pel TSJC, sinó el de 2010. En set anys ha can-
viat molt el panorama...
Sembla clar que es tracta d’un Pla fet amb honestedat i
voluntat d’incidir. Encapçalat per algú que va aprendre què
és un Pla d’Usos des de l’oposició veïnal. Que ha participat
en la redacció col·lectiva d’al·legacions. I que, amb el temps,
ha acabat entrant en la política institucional. Alhora, no deixa
de ser un Pla d’Usos. Difícil de controlar des de la institu-
ció. Pràcticament impossible des del veïnat. I sempre incapaç
la Rambla.
Conclusions
El Pla d’Usos és, doncs, una eina. Ordena el territori. No és
neutra. Cerca equilibrar teixit residencial i teixit econòmic
en un territori. En el context de Ciutat Vella, el desequilibri
és salvatge.
Dit d’una altra manera: independentment de la ideologia
que arrossegui, la capacitat de l’urbanisme i dels plans d’usos
és molt limitada en un context de lliure mercat i neoliberalis-
me. Una cosa és una certa ordenació. Unes condicions. Uns
obstacles. Una altra cosa és qui i a quin preu podrà comprar
o llogar uns baixos al Raval per obrir-hi el seu negoci. El Pla
d’Usos podrà influir en quin sigui el negoci. Molt poc o gens
en el preu i, per tant, en la persona que el compri o llogui. Per
no parlar de preus d’habitatge.
A la part expositiva tots aquests plans diuen essenci-
alment el mateix: reequilibrar, ordenar, interès públic,
etc. Bé, al del 2013 se li escapa una mica la mà aquí i allà.
Qüestió d’entusiasme. Allò que sents quan tens la ciutat a les
mans, probablement.
Després ve la part dispositiva. L’ús, el mal ús o l’abús.
Per exemple, atemptar contra el dret a l’habitatge amb una
pèrdua potencial de 430.288 m2 d’habitatge, com feia el Pla
del 2013 segons la sentència del TSJC del 2017.
Un Pla d’Usos difícilment pot ser una eina popular.
Benvingut l’apoderament veïnal. Benvinguda la intel·ligèn-
cia col·lectiva per hackejar plans ordits en despatxos foscos.
Però redactats críptics, coneixements tècnics, sabers jurídics,
temps per a tot plegat... difícil.
Un Pla d’Usos pot, en el millor dels casos, revertir
­dinàmiques. No pot desfer el que s’ha fet. Ni tan sols l’anul·
lació judicial d’un Pla d’Usos ha pogut anul·lar les llicènci-
MASAL A
es atorgades segons les seves disposicions embogides. La
­sentència del TSJC només ha prohibit atorgar noves llicèn-
cies segons aquells criteris. En canvi, les llicències atorgades
abans de la sentència són intocables, segons el sagrat principi
.
23
de la seguretat jurídica. Queda, com a consol, la denegació de
les llicències en tràmit. És el cas de la denegada a la cadena
hotelera Praktik, al molt disputat solar de les Drassanes.
1. El Mundo, 4 de febrer de 2017, bit.ly/2zSqca3.
 SUPERHÉROES DE BARRIO

PUNK PARTY BAND

«No sabemos si el problema es el sistema o los guiris»

Jóvenes que dejan escapar una sonrisa pícara al reconocer

el título de la sección, conscientes de que con su música y
puesta en escena no solo están tocando canciones, sino que
abren los ojos a las personas adultas que ven en ellos a una
nueva generación con ganas de hacerse escuchar.
24

La calle de Gignàs es una de otras tantas En el número 22, se encuentran los ne vendrá a probar otro chico.» Helena
MASAL A

calles que las habitantes de Barcelona integrantes de la banda. El local de ensa- tocaba en la banda que su padre tiene con
hemos perdido en favor de los turistas. yo es un sótano que, como toda la finca, unos amigos, pero le sabía a poco y que-
A las cinco de la tarde los bares de tapas está en manos de un fondo de inversión ría formar una con sus iguales. Así, poco
y cócteles con adornos andaluces o bri- que quiere reformar el edificio, echando a poco, se juntó con el resto y rápida-
tánicos están semivacíos, con solo algu- antes a las inquilinas, y ofertar nuevos mente tuvieron su primer bolo, incluso
nas mesas ocupadas también por turis- pisos para atraer a más turistas. La banda antes de tener un nombre para el grupo.
tas. Proliferan las tiendas de «Llegamos y miramos el cartel.
­souvenirs y sobre los adoquines LA BANDA LLEVA MÁS DE UN AÑO A los otros grupos los cono-
de la pequeña y estrecha calle cíamos, por lo que la “Punk
de piedra del Gòtic aparecen SIN SABER DÓNDE ENSAYARÁ EL Party Band” solo podíamos ser
grupos de turistas, con o sin MES SIGUIENTE, YA QUE CUALQUIER nosotros. No sabemos a quién
guía, aturdidos por el bochor- DÍA PUEDE LLEGAR LA ORDEN DE se le ocurrió. Pronto cambia-
noso ruido de las radiales que remos el nombre, pero todavía
llega de los múltiples bajos
DESAHUCIO lo estamos debatiendo.» Sus
de los edificios en obras que gustos musicales son bastante
levantan una gran cortina de polvo; un lleva más de un año sin saber dónde ensa- variados, van desde Boikot, Kortatu y
oscuro telón anuncia que nuevos garitos yará el mes siguiente, ya que cualquier Eskorbuto a Devoo, Falco, System of a
para los discípulos de Airbnb y Ryanair día puede llegar la orden de desahucio. Down o Txarango. La banda empezó a
está en camino. «Si no fuera por una vecina, que ha vivi- hacer versiones de los grupos que ellos
En la misma calle me cruzo con do en el mismo edificio toda su vida, ya escuchan, pero ahora están en la fase de
Yishan, el cantante de los Punk Party hace tiempo que estaríamos fuera.» querer crear temas propios. Todavía no
Band, acompañado de su madre, segura- La Punk Party Band está formada por saben si para mezclar unos con otros o
mente tras la salida del colegio. No me ve nueve colegas del barrio: Joan, Helena, para ofrecer solo la cosecha propia.
y aunque así fuera no me reconocería. Es Lily, Hugo, Rita, Yishan, Shazor, David y Con el apoyo de padres, madres,
el único que no puede acudir a la entre- Nisha. Y al proyecto se ha sumado Mar- vecinas y amigos, entre ellos la gente del
vista con Masala. Debe ayudar a su fami- tí, que hace las funciones de mánager. Bidasoa, siguen en el local, que no tiene
lia y se le hace tarde. No son pocos, pero no descartan más nombre, compartiéndolo con otros dos
incorporaciones. «La semana que vie- grupos, estos sí de adultos. El sótano

Texto: Youssef El Maimouni | Ilustración: Irene Cuesta Mayor


recuerda a esos locales de ensayo a la
antigua usanza: pintadas anarquistas en
las paredes, sillas cada cual diferente a
las demás, litronas y latas de cerveza
vacías por decenas, pegatinas de gru-
pos punk cubriendo frigoríficos seten-
teros. Ceniceros improvisados, casetes
de Negu Gorriak, Def con Dos o Mal-
dita Vecindad, carteles de conciertos
y humedad, a la que la banda ya se ha
acostumbrado. Se encuentran como en
casa y no les gustaría tener que abando-
nar este espacio, pero, como comenta
el padre de Helena, todo apunta a que
llegará el final con el cierre del año.«En
este tiempo, hemos aprendido palabras
o conceptos que no conocíamos. Fon-
dos de inversión, especulación, inver-
sión inmobiliaria, gentrificación... Ade-
más, en el barrio cada vez es más difícil
MASAL A
25
escuchar el catalán. Solo oyes inglés y concierto solidario —para recaudar fon-
gritos por las noches. La zona está cam- dos para los damnificados del terremoto
biando y nosotros no tenemos espacios. de México—, en las Festes Alternatives
Sí que hay centros cívicos, pero faltan del Raval o en la inauguración de la escue-
lugares donde la gente joven podamos la taller del Sant Felip Neri. Aun así, por
hacer libremente lo que nos gusta. Tam- si acaso, tienen claro que seguirán estu-
poco hay cines, ni tien-
das que no sean para «FALTAN LUGARES DONDE
turistas. No sabemos si PODAMOS HACER LO QUE NOS
el problema es el siste- GUSTA. NO HAY CINES NI TIENDAS
ma o los guiris.»
Las edades van de QUE NO SEAN PARA TURISTAS»
los diez años de Shazor,
el más pequeño del grupo, a los dieciséis diando para poder llegar a ser veterina-
de Martí, Helena y Joan. Aunque todavía rias, monitoras de deportes, informáticas
es pronto, manifiestan su deseo de poder o mecánicas. A pesar de la timidez y que
dedicarse a la música, tocar en muchos no les gusta hablar entre canción y can-
.
escenarios, y repetir en los que ya han ción, quieren seguir reivindicando que
tocado, como en las fiestas de la Mercè, nunca es tarde para que el Gòtic vuelva
los San Fermines de Barcelona, en un a ser para la gente del Gòtic.
MASAL A 26
 CIUTATS

Tras el 17A
Dos voces jóvenes
del Raval
Texto: Andrés Antebi | Traducción: Mohammad Alsharqawi
Ilustraciones: María Romero García
 Es ya un lugar común que tras atentados como los
del pasado 17 de agosto en Barcelona y Cambrils, en
medio de la conmoción generalizada, se abra la veda
a la palabrería. Académicas, periodistas, tertulianas
o supuestos expertos se lanzan, prácticamente en
tiempo real, a hacer toda clase de conjeturas y
aseveraciones desde sus púlpitos, a todo volumen.
Muchas veces, esas voces, más que arrojar luz, contribuyen
a dificultar la comprensión sobre lo que ha ocurrido, con-
virtiendo el análisis en un batiburrillo de informaciones ses-
gadas que no van más allá del puro ruido. En el torbellino,
no hay tiempo para profundizar y no hay intención de dar la
palabra a personas que puedan sugerir enfoques distintos y
ampliar las perspectivas. Tras los atentados todo el mundo
hablaba de la juventud, pero casi nunca era esta la que tenía
la voz. Es por ese motivo que, pasados ya unos meses, hemos
creído oportuno convocar a dos jóvenes del Raval, Ilham (18)
y Biswajit (24) para entablar una conversación sosegada, una
tarde cualquiera, cerca de Las Ramblas, para que cuenten y
comparen sus pareceres alrededor del atentado, de su posi-
28
ble repercusión en determinadas comunidades, del miedo y
el racismo a pie de calle y, en general, de su día a día en el
MASAL A
barrio en el que crecen. Tienen la palabra.
Ilham, de 18 años, nació en Tánger (Marruecos) y vino a
vivir a Barcelona con solo un año de edad. Estudia en el IES
Milà i Fontanals y es muy activa en la vida asociativa juvenil
del barrio.
Biswajit, de 24 años, nació en Bangladesh y vino a Barce-
lona con diez años. Estudia 4.º de económicas en la UB y ha
estado vinculado al proyecto antirracista Ravalució.
Guetos y diálogo intercultural
B: «Yo soy bengalí, vengo de Asia, de un país con una cul-
tura muy diferente. Para entablar diálogo, necesito conocer
a gente española, gente de aquí. Si no, me quedo en el gueto.
Todos somos inmigrantes, pero hay que conocerse con gente
de aquí y otros países para romper los guetos. Y no es fácil.»
I: «Yo he tenido una doble experiencia. Primero estudié
en un instituto en el que casi todo el mundo era gente de
aquí, y tengo un montón de amistades españolas. Luego pasé
al Milà, donde la mayoría somos gente de fuera. Fue un poco
un choque. Yo soy de un país vecino, pero me considero de
aquí. Estaba acostumbrada a gente de aquí y, de repente, tuve
que acostumbrarme a gente de otros países. Se me abrió otro
mundo, una oportunidad para conocer a personas pakista-
níes o filipinas, países de los que desconocía casi todo. Pero,
no nos engañemos, los guetos existen. Tienes la misma len-
gua, la misma cultura, es más fácil el entendimiento. El tema
del idioma influye mucho. Si estamos un grupo de chicas y
la mayoría son pakistaníes acaban hablando urdu. Lo mismo
pasa conmigo, si estoy con gente árabe, me sale el árabe. No
es a malas. Te sale así, no te sale hablar español, cuesta cam-
biar para integrar a quien habla diferente.»
B: «Mis amigos del barrio no son de aquí. Cuando esta-
ba en bachillerato, todos mis amigos eran de familias extran-
jeras. Algunos han nacido aquí, pero sus padres, abuelos y
tatarabuelos son extranjeros. Cuando empecé la educación
superior, conocí a más gente de aquí, hice colegas, pero es
curioso, porque muchos no conocían el barrio y no querían
venir al Raval por la noche, porque pensaban que era peligro-
so. Luego venían de fiesta igual y veían que no pasa nada.»
I: «A mí me ocurre lo contrario; yo con mis paisanos me
relaciono poco, y la mayor parte de mis amigas son españolas,
desde hace años, desde el bachillerato. [...]
»Existe en la ciudad lo que podríamos llamar “ambientes
de blancos”. Suena mal, pero es una realidad. En el Raval,
sin embargo, la mayoría de la gente que vive es extranjera
y eso contribuye al estigma. El hecho de que la mayoría no
sea de aquí hace que algunos piensen que es un barrio bajo,
marcado por los conflictos, la delincuencia, la drogadicción,
etc. Es puro desconocimiento: “Lo que no encaja en lo que
yo conozco es peligroso para mí”. Se habla de culturas que
se desconocen, de religiones que se desconocen, de lugares
que se desconocen. Solo hace falta salir un día a caminar y ves
que no pasa nada. Es un barrio más.»
B: «Para mí el Raval es el mejor barrio que existe. Yo voy
a Gracia y lo veo todo muerto. Este tiene vida nocturna y las
administraciones están todas cerca. Si hay que hacer papeleo
es más cómodo. La gente de mi comunidad está aquí.»
I: «En mi familia se plantea un poco al revés. Hemos ten-
dido a alejarnos un poco de nuestra comunidad. No despla-
zamos a nuestra comunidad, pero hemos tendido a involu-
crarnos, añadirnos en otras comunidades para afrontar el día
a día desde lugares más diversos. Es complicado, te expones,
hay racismo, pero aquí, en el Raval, es más sencillo, porque
la mayoría somos extranjeros. No se marcan tanto las dife-
rencias raciales como las procedencias. Tú eres bengalí, tú
marroquí, tú filipino, tú español, tú vienes de aquí, yo vengo
de allá. Hay discriminación, pero también hay mucho víncu-
MASAL A 29
30
MASAL A
lo. Estos barrios son parecidos a esos pueblos donde la
gente se conoce. Vas por la calle saludando.»
B: «Lo que no podemos hacer es automarginarnos.
Las sociedades cambian, las culturas se adaptan. Hay
que adaptarse a lo que hay. Si no te adaptas, siempre esta-
rás marginado. Hay que cambiar. En el mundo laboral,
por ejemplo. No se aceptan determinadas vestimentas.
Por mucho que sea tu cultura. Es lo que hay. La sociedad
capitalista funciona así.»
I: «Yo discrepo totalmente de eso. No puedo enten-
der que mi cultura o mis creencias tengan que desapa-
recer por adaptarme a algún lugar. Yo soy musulmana
ILHAM: «EXISTE EN LA CIUDAD
LO QUE PODRÍAMOS LLAMAR
"AMBIENTES DE BLANCOS". SUENA
MAL, PERO ES UNA REALIDAD»
y decidí ponerme el velo. Y no creo que eso tenga que
afectarme para poder conseguir un puesto de trabajo. Yo
puedo estar perfectamente cualificada para un puesto
de administrativa, por ejemplo, y sacar el mismo trabajo
con velo que sin velo. Hay que aceptar la diferencia. Yo
soy musulmana y tengo amigas muy diferentes que me
aceptan como soy y yo las acepto a ellas. Una es católica,
una es lesbiana, otra es atea... Se trata de coger un poco
de todo, hacer como una macedonia. No creo que por
ser diferente haya que adaptarse a algo. Estar marginado,
estar marginado… El niño que está marginado en clase,
en una silla, a veces tiene mucho más que aportar que
aquel que está hablando todo el rato sin argumento algu-
no. Si yo soy marroquí y quiero vestirme con mi jellabah,
¿a quién le tiene que importar?»
El 17A
I: «El 17 de agosto. Mmm... Es importante, es verdad,
murieron personas, no es una cosa que vaya a pasar desa-
percibida. Pero hay algo que me chirría. En todo el mun-
do hay gente muriendo cada dos por tres, hay guerras…
es como si por ser un país europeo a estas cosas se les
diera más importancia que las que están ocurriendo en
otros sitios. Pasa en Francia, “cuidado”; pasa en Bélgica,
“cuidado”; en España, “cuidado”. Está ocurriendo cada
día en Siria, en Palestina... el otro día hubo un camión

bomba en Somalia y nadie dice nada. ¡Pero qué hipócritas
somos! Por unos hacemos minutos de silencio y por otros no
hacemos nada. Claro que se le ha de dar importancia, pero
creo que se le da más de la que se debería. No se la damos a
todos por igual.»
B: «No sé que necesidad tenían estos chavales de hacer
eso. ¿Qué pasa? ¿Es un problema de identidad? ¿Es que son
pobres? Entiendo que si estás en un país en guerra... pero
viviendo aquí. ¿Qué pasa por tu cabeza para hacer esto? Yo
no creo que haya hipocresía. Cuando muere tu vecino te due-
le mucho más que si muere alguien que no conoces. Mi pre-
gunta es: ¿qué pensaban estos chavales?»
I: «Yo creo que nunca nos ponemos en la piel de esas per-
sonas, ni en la de sus familias. Creo que, de alguna forma,
eran personas que estaban en situaciones vulnerables, no eco-
nómicas ni nada, sino más bien psicológicas, en plan “tengo
problemas, estoy muy perdido...”. Yo siempre he creído que
ISIS es como una secta, pero a lo grande. Gente joven que
llegue a actuar de esa forma... no sé, es como que se agarran
a eso, ellos les dan un apoyo, un agarre: “Ellos me apoyan,
MASAL A
31
yo les debo fidelidad”. No tiene nada que ver con el Islam,
como dicen. Todo el mundo pasa por momentos de “estoy
muy perdido, qué hago”. A mí me pasó, y me aferré al Islam y
me puse el velo. Pero en este caso es una gran comida de olla,
es “cojo lo que me están vendiendo y lo aplico como ellos me
están diciendo que es la forma correcta”. Creo que sí, que los
chavales son terroristas, pero también son personas afectadas
por todo lo que está pasando, personas vulnerables que en
algún momento fueron captadas por ISIS.»
B: «No sé cómo leerlo. Puede influir el tema de la iden-
tidad, del desarraigo, de no ser de aquí ni de allá, de no saber
cómo comportarse, de ser siempre extranjero. Pero llegar al
punto de matar gente... creo que hay veces que influye tam-
bién el hecho de provenir de países muy conservadores, con
una educación muy cerrada, con poca libertad.»
I: «Uy, el tema de la libertad, no sé... Hablan de libertad,
pero ¿de qué libertad? Yo provengo de un país árabe donde
puedo ir a la playa y me puedo bañar en bikini, en bañador,
con burkini, con vestido y nadie va a decirme nada. Llegamos
a España, vamos a la playa, me baño con la ropa y tengo mil
 ojos mirándome y diciendo: “pero, bueno, ¿qué hace
esta chiflada?”. En esos sitios, en esos momentos, no
sé dónde encuentras la libertad. Aquí se supone eso
de que cada uno puede ir como quiere, vestir como
quiere, la libertad individual..., pero eso no se aplica.»
Islamofobia post-17A
B: «Yo no he sentido ningún incremento de las con-
ductas racistas desde el 17A.»
I: «Yo un poco lo mismo. Los primeros días, pue-
de ser. Estaba de vacaciones y cuando volví no noté
ninguna diferencia. Es verdad que salí con el mie-
do ese de: “Ahora me van a ver y qué van a pensar,
ahora las miradas me van a chocar, qué pasará si voy
con el velo”, pero después fue como... “¡Ilham, por
dios, no!”. Lo piensas, es una realidad, hay racismo.
Pero, tras el atentado, hubo una masiva manifestación
que yo viví como de apoyo a los musulmanes y sentí:
“Bien. No está tan mal la cosa como pensaba”. No sé
cómo decirlo, te das cuenta de que, desde el punto
de vista de la convivencia, la sociedad no está perdi­
da del todo. Ya no funciona tanto aquello de “son
to­dos iguales”, “me ha robado un negro y, entonces,
to­dos los negros me van a robar”. Creo que, en el caso
del atentado del 17A, socialmente no se ha criminali-
32
zado al colectivo, y eso es muy bueno.
MASAL A
ILHAM: «HUBO MUCHA PRESIÓN;
"SALID Y DEFENDED VUESTRO NOMBRE
COMO MUSULMANES".
¿POR QUÉ TENGO QUE SALIR, SI YO NO
HE COMETIDO NINGÚN DELITO?»
»[...] La comunidad, además, saltó a la palestra.
Aquí hay dos puntos de vista. Ambos igualmente
válidos, creo. Uno dice: “Vale, soy musulmán, voy
a salir y voy a demostrar que yo no soy eso [terro-
rista], voy a ponerme ahí delante y voy a decir que
no”. Luego, hay otro punto de vista que dice: “Estas
­personas no son musulmanes. No tengo por qué
salir a la calle a demostrar nada”. Si quieres puedes
salir a la calle y demostrar que eso no tiene relación
contigo. O también quedarte en casa y no salir, por-
que eso no te representa. En las redes sociales, hubo
mucha presión: “Salid y defended vuestro nombre
como musulmanes”. ¿Por qué tengo que salir, si yo no
he cometido ningún atentado?»
BISWAJIT: «ES EN ESAS SITUACIONES
CUANDO EN LAS REDES SOCIALES
SE NOTA MÁS CÓMO SE GENERA
ODIO HACIA UNA COMUNIDAD. SE
APROVECHAN. “AHORA ES EL MOMENTO
DE CRITICARLES”»
Redes sociales
I: «De hecho, este choque, este pique, este racismo,
se nota más en las redes sociales que en la realidad.
Pasas por la calle y puedes oír un comentario racista
y ya. Pero en las redes sociales hay un nivel muy alto
de críticas, insultos, amenazas. Es como si la gente
no tuviera el valor de decirlo a la cara. Ahí puedes
decir lo que quieras. En un cara a cara, es más fácil
callarle la boca al otro con buenos argumentos. Esos
días, las redes sociales de mi comunidad ardían:
“Ahora somos el centro de atención otra vez...” y,
en muchas páginas, racismo total: “Tú, por tu color
de piel, puedes poner una bomba donde sea en cual­
quier momento” o “Musulmania... el país donde
viven los musulmanes”.»
B: «Es en esas situaciones cuando en las redes
sociales se nota más cómo se genera odio hacia una
comunidad. Se aprovechan. “Ahora es el momento de
criticarles.” Al cabo de un mes, todo se tranquiliza. Se
dice cualquier barbaridad. “Yo lo digo y ahí se que-
da...” Son espacios donde se genera y se actúa muchas
veces por miedo.»
I: «Ahora bien, más allá de la generación de dis-
cursos de odio, yo me fío más de lo que se dice en las
redes sociales que de lo que se dice en los medios de
comunicación. Lo que me venden en la tele es una far-
sa, una mentira. Se tergiversan conceptos, palabras,
ideas... Las redes sociales lo enfocan de otro modo.
Puedes buscar diferentes puntos de vista, informarte
de diferentes maneras.»
Las familias y el miedo
B: «Yo, después de los atentados, por ejemplo, tenía
miedo de entrar en el metro. Pensaba que podía pasar
algo allí. No sé si la gente de aquí tenía más miedo que
yo, al ser yo de otro mundo, no sé...»
I: «Yo creo que tenía el mismo miedo que la
señora que estaba sentada a mi lado. No creo que
en estos casos el miedo tenga que ver con el origen.
No debería ser así. Todos debemos poder tener el
mismo miedo.»
B: «Yo vengo de una familia conservadora y, tras
ILHAM: «YO TENÍA EL MISMO
MIEDO QUE LA SEÑORA QUE ESTABA
SENTADA A MI LADO. NO CREO
QUE EN ESTOS CASOS EL MIEDO
TENGA QUE VER CON EL ORIGEN»
los atentados, mi padre, por ejemplo, caía en esas
generalizaciones de culpabilizar al conjunto de los
musulmanes. Creo que debería hacerse un esfuerzo
por pensar de otra manera. Discutimos al respecto,
pero a veces piensas: “¿Para qué sirve, para qué voy a
hablar?”. Pero, de todos modos, es importante abrir el
debate con ellos e intentar que no sean tan cerrados,
que vean las cosas de otra manera.»
I: «A mí me pasa todo lo contrario. Cuando me
puse el velo, por ejemplo, mi padre me dijo: “Hija, no.
En los estudios, en el trabajo, te van mirar mal...”. Yo
podría parecer la conservadora, pero no. Le dije a mi
padre: “Yo soy lo que soy, porque quiero serlo. Nadie
va a decirme qué puedo y qué no puedo ser. No puedo
dejar de pensar cosas porque a otras personas no les
guste cómo pienso”. Yo soy de aquí y soy así. La gente
no puede juzgarme por una tela. Mi madre me apoyó.
»Pero en los días posteriores al atentado, fue mi
madre la que me miraba y me decía: “Hija, no salgas
vestida así, te puede pasar algo... Igual viene un chalado
y te tira en el metro”. Yo pensaba: “Madre mía, mamá,
me estás comiendo la cabeza”. Pero ese miedo se pega.
En la calle, en vez de pasar por aquí, pasaba por allí...»
¿Desde dónde se habla?
I: «Muchas veces se enfoca todo desde el etnocentris-
mo. Y creo que es una forma errónea de ver las cosas.
Hay que intentar empatizar, no solo simpatizar. Es
importante intentar descubrir cómo se ve todo desde
otras posiciones. Por ejemplo, lo que decía antes. Si
yo soy musulmana y, en el Islam, la homosexualidad
no está bien vista, y yo tengo amigas homosexuales...
¿qué voy a hacer? ¿Me voy a apartar de ellas y decir:
“Yo ahí no voy porque rechazo todo lo otro”? ¿O voy
a intentar ponerme en su lugar, respetar lo que ellas
decidan? No dejaré de compartir mis ideas con ellas
porque deciden ser de cierta forma. Es lo que quiero
que hagan conmigo. Yo quiero que me acepten siendo
de cierta forma y haré lo mismo con los demás. [...]
En general, se tiende a hablar de muchas cosas igno-
rándolas. Yo pienso que no habría que hablar tanto de
temas que no conocemos. No aceptes lo primero que
te vendan. Infórmate.»
MASAL A
B: «Creo que es importante que los chavales de
aquí tengan más amigos extranjeros y viceversa. Así
se rompen los estereotipos.»
33
MASAL A 36

.
MASAL A 37
MASAL A 39
MASAL A 40

CIUTATS
 DEBATS

Una mirada feminista

sobre l'educació sexual
A quina edat comencem les persones a viure la sexualitat?
Si ens parem a pensar, potser recordem que la nostra va començar amb jocs
que ens van servir per descobrir el nostre cos, els altres cossos i el plaer.
En relació a la sexualitat cada persona va incorporant aprenentatges,
vivències i experiències pròpies al llarg de tota la seva vida.
Així, fins a quin punt és important l’educació sexual?

Text: Sida Studi | Il·lustracions: Eli Moretó

 La idea que cada persona visqui la seva sexualitat d’una
manera particular no és incompatible amb el fet que la sexua-
litat de totes es troba molt influenciada pel context social que
omple de normes i formes els nostres desigs. Des de la infan-
tesa comencem a interioritzar les prescripcions socials rela-
cionades amb la sexualitat: «no et masturbis en públic», «no
ensenyis el teu cos», «no juguis a aquest joc». Volem saber i
preguntem sobre sexualitat als familiars, que se’n surten per
on poden, i un dia deixem de preguntar, perquè hem après que
de certes coses no se'n parla. D’aquesta manera, l’educació
sexual de moltes de nosaltres es va configurant sobretot de
manera informal. El nostre imaginari omplirà els buits incor-
porant els estàndards socials del desig representat al cinema,
a la publicitat, a la pornografia, i també a les converses del pati
d’escola, de la sobretaula, dels espais d’oci, etc.
En la influència que el social té sobre les nostres sexuali-
tats, el gènere juga un paper clau: delimita el camí pel qual hau-
ria de transcórrer la nostra sexualitat. Si analitzem a grans trets
els discursos normatius al voltant de la sexualitat, trobem una
sèrie de mites i creences que avui en dia continuen configurant
les vivències dels nois i les noies en l’àmbit sexual i afectiu, en
un marc molt desigual.
Un d’aquests mites passa per la naturalització del desig
masculí, que s’entén com una necessitat clara i indiscutible
(«els nois sempre van calents», «és natural que sempre en
tinguin ganes»), com un impuls que moltes vegades es con-
sidera irrefrenable, incontrolable («els nois s’han de des­
carregar»). En contrapartida, la vulnerabilitat definirà —molt
més que el plaer— la relació de la feminitat amb la sexualitat.
42
Els discursos que reben les noies eduquen per posar límits a
la sexualitat suposadament irrefrenable dels nois («vés amb
MASAL A
compte, perquè ells només pensen en una cosa») i les preve-
nen constantment del perill de patir una agressió («no tornis
sola a casa», «que ningú s’aprofiti de tu»).
D’altra banda, la doble negació «no sóc una dona» i «no
sóc homosexual» té un pes determinant en l’articulació d’una
masculinitat que incita a la misogínia i a l’homofòbia i que con-
vida, en forma d’insults —«nena» i «marica»—, a mantenir
a ratlla les desviacions del model. Mostrar seguretat, portar la
iniciativa, ser pretensiós, «piropejar» a les noies seran consi-
derades mostres de masculinitat. Les mostres del desig femení
considerades excessives seran penalitzades mitjançant este-
reotips —«guarra» i «escalfabraguetes»— i l’amor romàntic
es presentarà com el salvavides («busca’t un noi com cal»).
Podem parlar d’una vivència de la sexualitat igualitària
en el marc d’aquests discursos? Quines implicacions tenen
aquests missatges en la legitimació de les violències mas-
clistes? Des de l’àmbit educatiu, no hauríem d’apostar per
una educació sexual que contrarestés el sexisme present en
aquests imaginaris?
Aquests relats es tradueixen en la consolidació dels rols
de gènere, en comportaments i actituds molt presents en les
relacions afectives i sexuals de la gent jove. Malgrat que en el
moment actual es parteix d’una suposada igualtat entre homes
i dones, quan parlem amb adolescents i joves, i aprofundim en
aspectes més concrets de les relacions, trobem que aquests dis-
cursos continuen adobant el terreny de la desigualtat. Si mirem
més enllà d’aquest «miratge de la igualtat», que dilueix qual-
sevol aspecte diferencial entre gèneres, veurem que la immen-
sa llosa de l’estereotip està encara molt present.
EN LA INFLUÈNCIA QUE EL
SOCIAL TÉ SOBRE LES NOSTRES
SEXUALITATS, EL GÈNERE JUGA UN
PAPER CLAU: DELIMITA EL CAMÍ PEL
QUAL HAURIA DE TRANSCÓRRER LA
NOSTRA SEXUALITAT
Les carències de l’educació sexual
en l’àmbit educatiu
Tot i que vivim en un context social «hipersexualitzat», al
mateix temps existeix un tabú a l’hora de parlar obertament
sobre sexualitat, sobretot quan ens toca a les persones adul-
tes establir una conversa amb infants i adolescents. Aques-
ta contradicció explica per què, tot i que l’educació sexual
sigui un dret universal, encara fa molta por pronunciar la
paraula «sexualitat» als centres escolars, mentre que les
paraules «marica» o «fill de puta» se senten a crits de for-
ma quotidiana.
Malgrat les recomanacions d’instàncies internacionals,
com l’Organització Mundial de la Salut, per implementar
l’educació sexual a la darrera reforma educativa, la llei Wert
de 2012 (LOMCE) ni tan sols l’esmenta.1 La realitat que
observem a l’àmbit de l’educació formal és que la possibi-
litat d’incorporar-la de manera transversal es deixa en mans
del pro­fessorat, que es troba en aquest tema sense suport ni
formació. Si el pressupost s’ajusta o si el sector públic subven-
ciona, alguns centres opten per externalitzar-la durant el segon
cicle de l’ESO —a partir dels catorze anys, quan se suposa
MASAL A 43
 que les per­sones comencem a ser «actives» sexualment—,
encarre­gant la transmissió de continguts a associacions que
ofereixen educació sexual de qualitat, però que malaurada-
ment disposen de molt poques sessions per abordar la com-
plexitat de l’àmbit sexual i afectiu.
Aquestes intervencions cohabiten amb altres procedents
de l’àmbit sanitari, que acostumen a centrar-se en la prevenció
dels riscos biològics: infeccions de transmissió sexual (ITS)
i embarassos adolescents. Inclús alguns centres tiren de pro-
grames educatius procedents d’empreses de tampons, com-
preses2 o preservatius, que fan xerrades d’una hora i inclouen
mostres gratuïtes dels seus productes.
En aquestes intervencions centrades en la prevenció de
riscos, que són la majoria, l’esquema que s’acostuma a seguir
és: òrgans sexuals, resposta sexual humana, reproducció, ITS,
vies de transmissió i, per finalitzar, alguns mètodes anticon-
ceptius. «Nos han dado charlas, pero lo básico: cómo poner
condones para no coger ninguna enfermedad, para no quedar-
te embarazada. Y, si se rompe el condón o no lo has usado, hay
que tomar la pastilla del día después. Pero siempre nos acaban
hablando de lo mismo» (noia de catorze anys, Barcelona).
Focalitzar-se en les conseqüències negatives que es poden
derivar de la vivència de la sexualitat no és començar la casa
per la teulada? Qui, per la seva socialització de gènere, s’em-
portarà la por a casa? Si la vivència de la sexualitat es dóna en
44
un marc de desigualtat, com poden obviar que nois i noies no
es troben en la mateixa posició a l’hora de negociar pràctiques
MASAL A
segures i plaents?
Sembla que hi ha un punt cec que no permet explicar per
què els esforços en la promoció d’una sexualitat segura no
aconsegueixen fer disminuir les pràctiques de risc. Sospitem
que aquestes limitacions provenen precisament de difondre
l’ús del preservatiu sense qüestionar els mandats de gène-
re i el model de sexualitat normativa. Principalment, perquè
es transmet el model de sexualitat adult i genitocèntric en
què la pràctica per excel·lència és el coit heterosexual. Si no
qüestionem aquest model, no només estem deixant altres
preferències sexuals fora, sinó que estem obviant que és en
les joves —i elles ho tenen molt clar— en qui recau la res-
ponsabilitat de fer servir anticonceptius, com també recauen
en els seus cossos i les seves vides les conseqüències d’un
embaràs. No és casualitat que, tal com relaten, la iniciativa en
l’apropament sexual provingui dels nois, però la iniciativa de
fer servir el preservatiu recaigui en les noies. Novament, no
hauríem d’obviar que la negociació del preservatiu no es fa
des de posicions igualitàries.
LA DOBLE NEGACIÓ “NO SÓC UNA
DONA” I “NO SÓC HOMOSEXUAL”
TÉ UN PES DETERMINANT
EN L’ARTICULACIÓ DE LA
MASCULINITAT
A més, si ens centrem en els riscos, per què no se'n con-
templen d'altres com les violències sexuals, les agressions
sexistes, la sexualitat no plaent, la lgtbfòbia i tot un seguit de
violències masclistes en l’àmbit sexual i afectiu?
I si provéssim de canviar l’enfocament i, en comptes
d’atendre les conseqüències negatives derivades de la cultura
patriarcal, anéssim directament a entendre el patriarcat com el
principal factor de risc?
Per una educació sexual holística i feminista;
d’infondre por a difondre plaers
Si completéssim amb una mirada feminista l’educació sexual
des d’una perspectiva holística, podríem atendre les principals
dimensions de la sexualitat de les persones: el plaer, l’afectivi-
tat i l’autocura, tenint en compte les desigualtats de gènere que
es donen en cada una d’aquestes dimensions.
Per contrarestar les desigualtats presents, desenvolupa-
ríem estratègies d’aprenentatge diferenciades per a nois i per a
noies en un marc d’objectius comuns; així començaríem treba-
llant de forma separada per garantir espais de confiança.
Amb les noies, a la dimensió del plaer, treballaríem
­l’autoconeixement per contrarestar la imatge social de les vul-
ves com una cosa bruta, el tabú que encara perdura sobre la
masturbació femenina, la idea de la inaccessibilitat dels geni-
tals femenins, etc. Així regalaríem miralls que les animessin a
explorar-se el cos i a autogestionar-se els plaers, convençudes
què qui està connectada amb el seu plaer té més capacitats per
gaudir de la seva sexualitat lliure de violències. Parlaríem molt
sobre el cos i com només nosaltres tenim el dret a decidir sobre
ell. Potenciaríem aprenentatges per identificar la violència
masclista, per resistir a les pressions dels cànons estètics, al
binomi «estreta-puta» i la resta de discursos que penalitzen
la sexualitat. A l’àmbit afectiu, previndríem sobre els mites de
l’amor romàntic, sobre el fet d’estar sempre disponibles per a
les necessitats dels altres i apostaríem per una cura que comen-
cés sempre per una mateixa.
Amb els nois, treballaríem per una vivència de la sexuali-
tat que giri entorn de l’ètica del plaer compartit i que entengui
tot el cos i no només la genitalitat com a font de gaudi. Obri-
ríem una porta que quasi mai s’explora, la de la vulnerabilitat,
per explorar els estereotips vinculats a «donar la talla» —la
mida del penis—, «el pixa fluixa» —l’ejaculació precoç—,
per revelar la part performativa de la seva posició de poder i
deixar de representar la masculinitat com una cosa intocable.
SI LA VIVÈNCIA DE LA SEXUALITAT
ES DÓNA EN UN MARC DESIGUAL,
COM PODEM OBVIAR QUE NOIS
I NOIES NO ES TROBEN EN LA
MATEIXA POSICIÓ A L’HORA DE
NEGOCIAR PRÀCTIQUES SEGURES
I PLAENTS?
Treballaríem per desmuntar la cultura del risc com un valor
desitjable per la masculinitat, per trencar amb mecanismes
com la pressió del grup i les complicitats masclistes, que gene-
ren profundes violències a tothom, també als mateixos nois.
Reflexionaríem sobre com el fet d’entendre el desig com una
pulsió irrefrenable produeix agressors i com les violències
sexuals —i no sexuals— són sempre responsabilitat de qui
les exerceix. Posaríem mil exemples o els que fossin necessa-
ris per desnaturalitzar les desigualtats de gènere i tractaríem
d’acompanyar-los per desenvolupar una mirada crítica sobre
la masculinitat.
Davant la simplificació dels processos biològics, trac­taríem
d’abordar la complexitat de l’esfera afectiva, perquè, en l’àm-
bit de la intimitat, el fonamental no és què fem sinó com cada
persona ho viu, quins significats atorguem a cada actuació i
quins valors, sentiments i emocions entren en joc. Davant el
model normatiu de sexualitat, apostaríem per transmetre una
visió il·limitada de maneres de viure la sexualitat segons les
preferències personals. A una visió positiva de la sexualitat i
a la promoció dels drets sexuals i reproductius, afegiríem el
compromís per qüestionar els mandats de la feminitat i la mas-
culinitat tradicionals i fomentar la capacitat crítica davant les
desigualtats, per obrir finestres més enllà de l’imaginari social
i veure que habitar l’espai fora de la norma no només és possi-
ble, sinó també desitjable i satisfactori.
En comptes de proporcionar solucions a problemes con-
crets, ens centraríem a promoure habilitats com l’autoes-
colta, l’autocura, la presa de decisions, la comunicació i les
capacitats de negociació de pràctiques plaents i més segures.
.
L’avaluació educativa passaria per la maduració personal,
­l’autoconeixement, les capacitats per construir vincles iguali-
taris i per disposar de la vida pròpia lliurement.
MASAL A
1. A la LOE de 2006, s’apostava per la transversalitat i per incloure
aquests continguts en l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. La
45
Llei de Salut Sexual i Reproductiva de 2010 assenyala que ha d’estar al
currículum educatiu, però no especifica com.
2. Segons fonts de les mateixes empreses, més de 500.000 alumnes han
rebut el programa educatiu «Acerca de ti», un taller d’una hora que
inclou mostres gratuïtes dels productes d’Ausonia, Tampax i Evax (de
la multinacional Procter&Gamble).
[Sida Studi és una entitat creada l’any 1987 a Barcelona, que treballa
en l’àmbit de la promoció de la salut sexual des de l’educació, la forma-
ció, la informació i la sensibilització.]
 Chen Alon
«Usamos el teatro como una herramienta no violenta
para rechazar la ocupación israelí»

Texto: Masala | Ilustraciones: Albarecer

Chen Alon es un activista teatral, actor y director, que
escribió su tesis sobre el Modelo Polarizado Palestino-
Israelí de Teatro del Oprimido, en el departamento de
Teatro de la Universidad de Tel Aviv. Como comandante
reservista del Ejército israelí, fue cofundador de
Courage to Refuse (Coraje para Rechazar), un
movimiento de oficiales y soldados combatientes que
se niegan a servir en los territorios ocupados; una
acción por la cual fue a prisión un tiempo.

Chen Alon es también cofundador de
Combatants for Peace, un movimiento
de militantes palestinos e israelíes que
han abandonado el camino de la violen-
cia y trabajan juntos contra la ocupación.
El modelo de Teatro del Oprimido
Polarizado integra procesos sociales entre
dos comunidades enfrentadas entre ellas.
Su teoría y su práctica pueden implemen-
tarse en comunidades divididas en las que
su reconciliación parece imposible.
Este modelo ha sido llevado a la
práctica en proyectos conjuntos entre
­israelíes y palestinos, además de con
colecti­vos estigmatizados como perso­
nas sin hogar o encarceladas, solicitan­
tes de asilo y refugiados, así como en
zonas de conflicto en todo el mundo.
¿Por qué te negaste a combatir en
territorios ocupados cuando eras
soldado israelí?
Para entender cómo llegué a rechazar
el servicio en el Ejército, es importan-
te entender mi historia y la de toda una
generación israelí. Yo nací y crecí en Tel
Aviv, en una familia judía típica de esa
MASAL A
47
ciudad. Mis abuelos sobrevivieron al ofreces voluntariamente a estar cuatro
Holocausto y no fueron asesinados en años, llegas a oficial. Ese momento de mi
Polonia porque dejaron Europa antes de vida coincidió con la Primera Intifada.1
1939. Se consideraban sionistas y ­creían Durante el servicio militar, fui en­
que los judíos debían vivir en Sión. El trenado en labores militares con tan-
mensaje que quedó de esta parte de la ques y maquinaria pesada, pero sobre el
historia es que los judíos que sobrevi­ terreno hacía tareas de policía. Participé
vieron fueron los sionistas —los más en ­cientos de operaciones de arresto a
astutos, los que pudi-
eron irse a Palestina «PARTICIPÉ EN CIENTOS DE
antes del Holocaus- OPERACIONES DE ARRESTO A
to—. Yo crecí con la
idea de que mi abue- PERSONAS Y DEMOLICIONES.
lo había sobrevivido HABÍA DISTURBIOS E INTERVINE
porque era sionista y EN MUCHAS ACTIVIDADES CONTRA
había venido a Israel.
Esto es solo una des-
POBLACIÓN PALESTINA»
cripción, no lo explico
para justificar nada. Yo crecí queriendo ­personas y demolición de casas. Había
ser soldado y ayudar. Ningún joven tiene disturbios, fuertes enfrentamientos, y yo
dudas sobre eso. Para nosotros, la única intervine en muchas actividades contra
manera de sobrevivir es tener Ejército población civil palestina.
propio, defendernos a nosotros mismos, En Israel, tras el servicio militar obliga-
porque estamos rodeados de enemigos. torio, cada año durante toda tu vida, debes
Me uní a la Armada en 1987 para defen- ir un mes a realizar trabajos m ­ ilitares en
der a mi país. Para todos los israelíes, el la reserva. Yo serví en el Ejército durante
servicio militar dura tres años, pero si te nueve años después de haber acabado el
 servicio en 1991, pero cada año me sentía menos identificado
con lo que hacíamos en los territorios ocupados.
En el 2000, Ehud Barak y Yasser Arafat, los máxi-
mos represen­tantes políticos de Israel y Palestina,
anun­ciaron en una conferencia que no existía forma
de llegar a la paz. Ahí empezó la Segunda Intifada;
los palestinos poseían entonces más armas para
hacer frente al conflicto. En ese momento me di
cuenta de que a nuestros líderes israelíes no les
interesaba la paz. Israel no quiere dejar de ocu-
par el territorio palestino. Éramos testigos de la
violación sistemática de los derechos humanos en
esa ocupación. Israel es un Estado «democráti­
co», pero ha implantado un régimen mili-
tar sobre 3,5 millones de habitantes. En
2002, unos cincuenta oficiales de la
reserva redactamos una carta de pro-
testa en la que rechazábamos servir en
territorios ocupados. Era la primera
vez que pasaba algo así; generamos un
escándalo mediático y, en consecuencia,
estuvimos un mes en prisión —no fue la
única vez—. Después continuamos con
48

nuestra campaña. Mucha gente se unió

rápidamente; una semana más tarde éra-
MASAL A

mos cien, y luego muchos miles.

En 2003, presionamos a Ariel Sha-
ron para que se retirase de Gaza. Como
el movimiento en favor de la paz estaba
creciendo mucho, Sharon abandonó Gaza
para mantener a la opinión pública tran-
quila. Aunque nunca dejó los territorios
ocupados del este y convirtió Gaza en un
gueto aislado. A raíz de esto, entendimos que
había que cambiar de estrategia, ya que solo
con el rechazo a servir al Ejército en territorios
ocupados no era suficiente para solucionar el con-
flicto a largo plazo. Ahí nos enteramos de que había
un grupo parecido al nuestro en el lado palestino, que
se oponía a las prácticas violentas, a las autoinmolaciones
y a los ataques a los israelíes. Además tenían prestigio, por-
que habían pasado muchos años en las prisiones israelíes, y
­ahora querían luchar de otra manera. Los años 2004 y 2005,
de la Segunda Intifada, fueron muy sangrientos y empeza-
mos a reunirnos clandestinamente ambos grupos, palestinos
e israelíes.

¿Cómo valoras actualmente los movimientos como

Coraje para Rechazar y Combatientes por la Paz, de
los que fuiste cofundador?
Coraje para Rechazar era el movimiento de reservistas del
Ejército, que fue perdiendo fuerza y ya no existe.
En 2005, nació Combatientes por la Paz y fue cuando
empezamos a hacer reuniones secretas entre palestinos e
israelíes. Había desconfianza mutua y mucha tensión y miedo
por ambas partes; al principio, para nosotros era una locura
reunirnos con palestinos en sus territorios sin ir armados. El
proceso fue lento, pero al final redactamos un plan de trabajo
muy básico que consistía en hablar de lo que cada uno había
hecho desde historias personales. No abordamos el acerca-
miento entre ambos grupos a escala política, sino a través de
las historias personales. Se aprobó hacer dinámicas teatrales
para trabajar las diferentes experiencias vividas y romper el
hielo. Se sentaban frente a frente dos partes antagonistas,
ambas con origen militar, pero desgastadas por un proceso
de guerra muy devastador. Esas dinámicas tenían un efecto
terapéutico en ambos grupos.
«EN 2002, UNOS CINCUENTA
OFICIALES DE LA RESERVA
REDACTAMOS UNA CARTA
DE PROTESTA EN LA QUE
RECHAZÁBAMOS SERVIR EN
TERRITORIOS OCUPADOS»
¿Cómo y por qué el Teatro del Oprimido encuentra un
lugar en este conflicto?
Mientras estaba en la reserva, estudié teatro (1992-1995) y has-
ta 2002 ejercí de actor profesional en teatros conven­cionales.
Durante once meses era actor y un mes me unía a la reserva.
Cuando empecé mi activismo, primero como insumiso y des-
pués como combatiente por la paz, comencé a ­trabajar con tea-
tro en ese contexto. Pero el teatro profesio­nal no alimentaba mi
tarea como activista. Entonces leí los libros de Augusto Boal,
tuve la oportunidad de conocerle en un curso en EE. UU. e
incorporé el Teatro del Oprimido a mi activismo con dos obje-
tivos principales: el diálogo y la reconciliación, para sobrepo-
nerse al odio y la guerra, y usar el teatro como una herra­mienta
no violenta para rechazar la ocupación. Sin embargo, en los
grupos de Boal, los participantes eran homogéneos, todos
pertenecían al grupo de los oprimidos. En nuestro caso, como
movimiento binacional, tuvimos que desarrollar un nuevo
modelo de Teatro del Oprimido, que pasaría a llamarse Teatro
del Oprimido Polarizado. Boal conoció mi trabajo en 2009 y
colaboramos en el desarrollo de este nuevo modelo. El Teatro
del Oprimido se adapta siempre al contexto en el que se imple-
menta, a las necesidades y a las habilidades de la gente; tiene
una visión estratégica y táctica de la realidad.
Por ejemplo, el responsable de la ocupación de los territo-
rios es el Gobierno israelí, así, los israelíes tenemos un poder
mayor para enfrentarnos a él del que tienen los palestinos.
¿Es el Modelo Polarizado Palestino-Israelí de Teatro
del Oprimido una clave para entender mejor el con-
flicto y ofrecer soluciones reales a la población que
lo padece?
En Combatientes por la Paz, el grupo de teatro trabaja el con-
flicto con este modelo, que es humanizador, que ayuda a ver
al otro como persona que actúa, no como un soldado.
Cuando tratamos la ocupación desde el teatro, disminuye
la violencia en el contexto. Los soldados no están acostumbra-
dos a luchar contra el teatro, no saben cómo actuar. A veces,
se produce un efecto espejo; se refleja la situación del propio
soldado que se encuentra en el territorio ocupado. Alguna
vez acaban interviniendo en la obra, por ejemplo deteniendo
a los actores palestinos por llevar trajes de soldado israelí. El
Teatro del Oprimido deja en evidencia que la ocupación es
ridícula, cuando esta, por ejemplo, siente la necesidad de ata-
car una escena teatral. El Teatro del Oprimido vuelve visible
para estos una opresión invisibilizada.
MASAL A
¿Cómo plantearías un Modelo Polarizado de Teatro
del Oprimido, por ejemplo, en una ciudad como Bar-
celona, en la que sobre todo en el centro de la ciudad
las clases populares se ven desplazadas de sus barrios
49
por el negocio del turismo, el precio de la vivienda es
inaccesible para una gran parte de la población y se
genera una fuerte gentrificación?
Ante todo decir que estoy muy contento de compartir esta
metodología con la gente del Forn de Teatre Pa’Tothom.2
Durante los cursos de formación allí, los participantes siem-
pre se muestran interesados en implementar este modelo
aquí. Pero yo no voy a deciros cómo tenéis que trabajar y
sobre qué tema. En el modelo polarizado implementado en
Israel, los que formamos parte sabemos quién es el opresor:
«EN 2005, NACIÓ COMBATIENTES POR
LA PAZ Y FUE CUANDO EMPEZAMOS A
HACER REUNIONES SECRETAS ENTRE
PALESTINOS E ISRAELÍES»
el Gobierno de Israel. La gentrificación se da en muchas
grandes ciudades como Tokio, Nueva York, París, Berlín,
Londres, Pekín; no es algo específico de Barcelona, es una
tendencia económica. El modelo polarizado puede reunir a
diversas identidades para que trabajen juntas en contra de la
 gentrificación. Por ejemplo, en Tel Aviv, este tema también afecta a las
comunidades, la primera la árabe, que es expulsada del centro. Es impor-
tante preguntarse quiénes son nuestros aliados. El modelo de Teatro del
Oprimido original propondría hacer teatro con los vecinos, pero seguro
que habría gente que vive fuera del Raval que también querría formar
parte de la solución al problema de la gentrificación. Un objetivo podría
ser vincular a la gente que no está de acuerdo con procesos de expulsión
de los vecinos, para diversificar opiniones y perfiles que apoyen la lucha.

.
Siempre parece que es el colectivo oprimido quien debe luchar solo, sin
alianzas, pero hay que romper con esa idea. El Teatro del Oprimido lo que
hace es poner sobre la mesa el apartheid existente.

1. La Primera Intifada empezó en 1987 con la famosa «Guerra de las piedras» o «Piedras
contra balas», que fueron batallas callejeras entre palestinos con piedras y miembros de
las Fuerzas de Defensa de Israel, el Ejército, que respondió con armas de fuego. Y deca-
yó —aunque no del todo— con la firma de los Acuerdos de Oslo —el 13 de septiembre
de 1993— y la creación de la Autoridad Nacional Palestina.
2. Forn de Teatre Pa’tothom es una entidad de Barcelona, especializada en Teatro del
Oprimido, con el que implementa proyectos en defensa de los derechos humanos, pro-
mueve la erradicación de prácticas que generen exclusión social y busca modelos socia-
les alternativos. También ha desarrollado líneas pedagógicas propias. Más información
en www.patothom.org.
50

Links de interés:
www.hispanopost.com/cuando-israelies-y-palestinos-­estan-en-el-mismo-bando
(Combatientes por la Paz)
MASAL A

http://bit.ly/2BG4Bj9

Referencias sobre el movimiento de

insumisión antimilitarista en Israel

Entrevistas de Martín Barzilai Abdul-Rahman Alawi | Rudi Friedrich

Refuzniks Endy Hagen | Reuven Kaminer
Uta Klein | Pere Maruny
Los que rehúsan servir en la máquina
Khalil Toama
de guerra israelí
¿Atrapados entre el terror y la guerra?
El Bardo Editorial
Ejército, movimiento pacifista y
antimilitarismo en Israel
Virus Editorial
ARTEFACTES
CULTURALS

Ramblas:
patafísica de
una ausencia
Texto: Alberto López Bargados | Ilustraciones: Edith Lasierra
 Podría empezar por el penoso episodio del robo de libros coleccionables en los
quioscos de Canaletas, o por aquella vez que un yonqui desesperado me pegó
un palo y se me llevó el Longines —el tercer reloj que mi padre me regalaba—
a la altura del Liceu.

Puestos a confesar, podría recordar el lento remonte de
la avenida que efectuábamos de madrugada, cuando al
fin nos echaban del Karma o del Pastís, y que más de
una vez continuaba resignado hasta mi barrio en caso
de que hubiera salido ya el último autobús nocturno.
Todos los patafísicos barceloneses tenemos alguna que
otra secuencia de nuestra vida rodada en las Ramblas,
el regusto de un beso o el escozor de un fracaso rendi-
dos en ese decorado que casi todos sentimos un poco
nuestro, y al que casi todos, también, hemos acabado
por renunciar estos últimos años. En realidad, se trata
más de un robo que de un abandono, perpetrado con
asombrosa planificación, un atraco propio de trileros
52
Como quiera que los desamores admiten mal las
medias tintas, y dado que los patafísicos no queremos
solazarnos en el tibio fango de la nostalgia, he decidi-
do ahorrarme las descripciones afeadas de una aveni-
da masificada y que ya no es lo que era, etc., etc., etc.,
para escribir una pequeña crónica sobre sus últimas
reliquias, sobre las políticas memoriales del atentado
del 17A que se hallan actualmente en fase de diseño, y
sobre las sombras que proyecta esa especie de suspen-
sión del recuerdo en que ahora nos encontramos sobre
el flujo vital de una calle ávida de liturgias. Ya lo sé, me
he puesto rumboso demasiado pronto. Es lo que tiene
el desamor, que estimula las glándulas patafísicas y nos

profesionales que comenzó en la noche preolímpica vuelve lenguaraces; las reacciones adversas provocan,
y se prolongó hasta la actual entre otras cosas, que uno pre-
TODOS LOS PATAFÍSICOS
MASAL A

resaca de cruceros y paque- tenda escribir sobre las Ramblas

tes turísticos low cost. En ese BARCELONESES TENEMOS
textito de García Lorca cita- ALGUNA QUE OTRA SECUENCIA los últimos años.
do hasta el hartazgo en los
últimos meses, el poeta gra- DE NUESTRA VIDA RODADA EN me al tajo: el atentado del 17A
nadino decía necesitar pasar LAS RAMBLAS
todos los días por ese «vuelo
nocturno de labios pintados y carcajadas al amanecer»
para así aprender cómo podía persistir el espíritu pro-
pio de la ciudad, pero este patafísico se cuenta entre
quienes evitan desde hace tiempo las Ramblas, cru-
zándolas a toda mecha cuando no queda más remedio,
huyendo de ellas mientras serpentea entre las legiones
de visitantes que las transitan. Tal vez por eso el pasado
17 de agosto, hacia las cinco de la tarde, no sentí que
me robasen nada que no me hubieran robado ya mucho
tiempo atrás. Y puesto que el atentado tuvo lugar a una
hora tan taurina, me ha dado por pensar que aquel atro-
pello masivo no fue sino la puntilla de un largo desa-
pego personal con una calle que, por bien que nunca
había lucido tan cosmopolita como ahora, parece sin
embargo habitada cada vez por menos mundos.
sin apenas haberlas visitado en
Una cosita antes de poner-
es un efecto colateral de que
Barcelona se halle en la lista de
ciudades más chachis del orbe, una especie de trofeo
macabro. Ya sé que nadie en su sano juicio querría
formar parte del selecto club de ciudades europeas
que han sido objeto de un atentado mortal atribuido
al terrorismo de Al-Qaeda o de Daesh, pero el pedigrí
que otorga el formar parte de los objetivos perversos
del «enemigo» p ­ arece despertar un mórbido orgullo.
Este patafísico todavía recuerda cómo, el 24 de ene-
ro de 2008, la portada de El Periódico abrió con un
gran fondo blanco en el que se leían sobreimpresas las
siglas 19E, en referencia al supuesto atentado —abor-
tado en cualquier caso por la policía— que una célula
pretendía cometer en la red del metro de Barcelona,
situando esa extraña efeméride en el mismo plano
que el 11S, el 11M y el 7J. La serie de numerónimos
(¿asombrosa la palabra, eh?) de aquella
portada parecía el berrinche de un editor
frustrado porque su número no se hubie-
ra colado entre los premios gordos de una
lotería. Pues bien, ahora que nos ha tocado
ese, ejem, premio, alguien tiene que deci-
dir dónde colocarlo: en la repisa de la chi-
menea o sobre el hule de la mesa del salon-
cito. Y como aquí me refiero al conjunto de
homenajes de todo tipo que barceloneses y
visitantes rindieron a las víctimas a partir
del 18 de agosto y a lo largo de las Ramblas,
en el espacio comprendido entre Canale-
tes y Pla de l’Os, pueden suponer que el
problema que plantea la madre de todos los
pongos no es cosa fácil.
En el caso de Barcelona, esa tarea se
ha encomendado a dos instituciones prin-
cipales, el MUHBA (Museu d’Història
de Barcelona) y el AMCB (Arxiu Muni-
cipal Contemporani de Barcelona), ambas
dependientes del Ajuntament. Mediten
sobre la magnitud de la cuestión con un
pequeño baile de cifras: cerca de 5.000
objetos recogidos en 29 de los 150 pun-
tos documentados, distribuidos a lo largo
de medio quilómetro escaso. En los días
siguientes al atentado, cada árbol y farola
se convirtió en un altar improvisado en el
que depositar lo que, pese a las veleidades
laicas del actual consistorio, solo pueden
calificarse como ofrendas. Luego habla-
remos de qué tipo de objetos, pero aho-
ra déjenme, para engordar el monstruo,
seguir con la enumeración. Cuando se aco-
metió la principal operación de recogida, la
noche del 29 de agosto, los o­ perarios hicie­
54
MASAL A

ron acopio de 29.000 litros de cera y casi tres toneladas

de flores, desde solitarios claveles a centros y ­coronas
propios del funeral de un padre de la patria o una estre-
lla del rock. A esa provechosa expedición nocturna le
siguieron otras pequeñas operaciones de captura en los
días y semanas siguientes, que solo llegaron a su fin con
ocasión de la Mercè, cuando se clausuró un proceso
que, como el Diluvio, duró cerca de cuarenta días con
sus cuarenta noches. Si el grueso de los documentos se
destinó al AMCB, los miles de objetos acumulados el 29
de agosto fueron a parar al MUHBA, que ha iniciado un
minucioso plan de identificación y catalogación de todos
ellos mientras las pilas de cajas se amontonan a lo largo de un
angosto pasillo en el almacén de que dispone en Zona Franca.
Abrir esas cajas es, lo juro, como adentrarse en una selva
de símbolos, como descubrir un sepulcro intacto de la época
de los faraones, solo que esta vez lleno de votos fabricados a
partir de plástico, ese material tan imperecedero como el oro
pero mucho más barato. Con la amable ayuda de Anna Láza-
ro y Daniel Alcubierre, conservadora y técnico respectiva-
mente del Departament de Col·leccions del MUHBA, tuve
la oportunidad de atravesar la primera línea de vegetación
y contemplar los primeros ejemplares: peluches. Cientos,
miles de peluches de toda clase y condición. Todo verdadero
museo patafísico debería contar con una variada colección
EL ATENTADO DEL 17A ES UN
EFECTO COLATERAL DE QUE
BARCELONA SE HALLE EN
LA LISTA DE CIUDADES MÁS
CHACHIS DEL ORBE, UNA
ESPECIE DE TROFEO MACABRO
de ellos, de manera que quedé embriagado ante la contem-
plación de montañas de tortugas, caballos y —last but not
least— ositos de felpa, que se apelotonaban en un éxtasis de
ternura que me hizo pensar en Chucky, el muñeco diabóli-
co. Al instante creí que se trataba de un motivo en alusión a
los dos niños fallecidos en el atropello, pero los técnicos del
MUHBA me corrigieron, pillándome con la guardia baja, al
anunciarme que el peluche es el motivo por excelencia que
se deposita en el caso de homenajes callejeros a víctimas al
menos desde la muerte de Lady Di en las calles de París,
perseguida por una legión de paparazzi, y que su presencia
es habitual y dominante en los recientes atentados terroris-
tas que afectan a Europa occidental. Aquí, creo, deberíamos
hacer una pausa dramática, para seguidamente subrayar con
fines irónicos que los días siguientes al atentado, los taberná-
culos de las Ramblas se llenaron de peluches de emoticonos
en referencia a una pe­­lícula estrenada por esas fechas, y que
avispados comerciantes v­ endían a unas decenas de metros.
En un dechado de economía de esfuerzo, hubo compradores
que ni siquiera se tomaron la molestia de arrancar el envol-
torio de plástico antes de depositar una carita compungida
sobre la acera.
Pero los motivos no se limitaron al proceloso universo del
peluche. Las piezas de ropa también fueron un fetiche omni-
presente, en particular las prendas o complementos ofrendados
por miembros de las unidades que se hallaban de servicio aquel
día: gorras y casacas de los Mossos, chalecos reflectantes de los
servicios de emergencia, botas de Bombers... No se me ocurre
tarea más amarga y abnegada que dar el callo en una jornada
semejante, así que me abstendré de hacer chistes desafortuna-
dos sobre la cuestión. Ahora bien, a medida que transcurrie-
ron los días, parece ser que el estupor espontáneo del primer
momento, cristalizado en símbolos transparentes e inmediatos
como las prendas, los peluches o los incontables cirios y ramos,
dio paso a muestras más contenidas y meditadas, a un mundo
MASAL A
de creaciones mucho más personales, de intervenciones artísti-
cas en las que se anunciaba tanto una voluntad de distinguir los
iconos propios de una multitud demasiado uniforme de signos
como dar mayor profundidad y acaso sentido crítico a la carga
55
emocional transmitida. Al mismo tiempo, las organizaciones
religiosas se abonaron a la producción de eslóganes y a la publi-
citación de sus objetivos proselitistas, convirtiendo los puntos
votivos en una suerte de mercados de libre concurrencia doc-
trinal. Como no podía ser menos, algunas empresas también
difundieron su marca ofreciendo espacios en blanco para que
la gente pudiera expresarse libremente, eso sí bajo el logotipo
de la empresa patrocinadora. El torbellino inicial de emociones
fue derivando, en fin, hacia una feria de exvotos que canaliza-
ban e impedían su desbordamiento.
Esta segunda fase, presidida por la emergencia de for-
mas incipientes de autoría —como aquellos ciudadanos que,
sabedores del proceso de recolección puesto en marcha por
el Ajuntament, llamaron al MUHBA para interesarse por el
estado y localización de sus propias ofrendas—, diversificó
la morfología de los dones para dar cabida a los objetos más
insólitos: óleos pintados sobre aparatosos lienzos, un inquie-
tante monstruo de cartón piedra —que fue retirado, tal vez
por el mal rollo que provocaba— y hasta un skateboard roto en
forma de corazón.
MASAL A 56
 Punto y aparte merecería la evolución de los eslóganes y
sentencias inscritos en toda suerte de soportes, desde sóli-
das pancartas hasta redacciones temblorosas escritas a tiza
sobre las baldosas de la acera, pero el desciframiento de esos
mensajes queda para los aguerridos patafísicos del futuro. En
cualquier caso, a tenor de la opinión de los técnicos del pro-
pio MUHBA, la secuencia memorial improvisada sobre las
Ramblas fue, a lo largo de los días que duró la performance
colectiva, una materia viva y en constante transformación. Y
no solo porque nuevos oficiantes rindieran cada día sus ofren-
das, ampliando el catálogo de símbolos, sino también por la
fugacidad de muchas intervenciones, escritas improvisada-
mente sobre pedazos de papel o cartón que las primeras llu­
vias de septiembre degradaron hasta volver fútil todo esfuer-
zo de conservación. Por otra parte, la dinámica del complejo
memorial desplegado en las Ramblas contó asimismo con
unos promotores inesperados. La labor de recogida no recayó
únicamente en manos del Ajuntament. De hecho, el mismo
29 de agosto, en que se llevó a cabo el grueso de la operación,
los técnicos del MUHBA observaron que una joven trans-
portaba en un carrito de la compra una cantidad respetable
de peluches y otros gadgets, quién sabe si para confeccionar
un altar íntimo, realizar una instalación artística o venderlos
uno por uno a través de eBay.
Fuera como fuese, concluida la Mercè, las Ramblas que-
daron definitivamente desnudas del vistoso traje ceremo­
nial que sus habitantes habían ido confeccionando pedazo a
pedazo. Quien recorriese a finales de septiembre la avenida
podía sentir alivio al ver la calle despejada de la vasta esceni-
ficación emotiva en que se había convertido. Los patafísicos
somos por lo general alérgicos a las hipótesis sentimentales,
pero me atrevería a sugerir esta vez que las caras de la gen-
te todavía parecían embargadas por una tristeza que ya nada
ni nadie vehiculaba, de manera que la atmósfera recordaba
a un antiguo funeral de pueblo, una vez se han recogido las
últimas sobras y apagado el eco de las plañideras. Un cres-
pón negro sobre la estelada colgada de un balcón, los men-
sajes escritos a boli sobre las cortezas de los árboles, y poco
más. A la espera de que el Ajuntament anuncie qué es lo que
desea hacer exactamente con el archivo ciudadano producido
tras una jornada fatídica —y, de paso, con la propia avenida
que lo custodió durante algo más de un mes—, las Ramblas
parecían extrañamente amansadas, como si estuvieran digi-
riendo una ausencia, a la manera de un paciente que trata de
aceptarse a sí mismo tras la extirpación de un órgano. Una
mañana, atravesando el Pla de l’Os, me topé con una escuela
de primaria que realizaba algún tipo de acto de memoria en
aquel epicentro de la tragedia. Allí, en medio del coro silen-
cioso formado por el alumnado, los profesores gesticulaban
como marshalls en un aeropuerto, dibujando con los brazos
una coreografía para guiar a los aviones hacia su destino final.
En esa recreación del homenaje ciudadano a las víctimas, fal-
taba el túmulo, el elemento conmemorativo, si se quiere el
señuelo material para las emociones. Para bien o para mal, las
Ramblas son ahora un espacio en suspenso, un agujero negro
de la memoria.
El Ajuntament parece, esta vez, haberse puesto manos a la
obra con agilidad. Los trabajos del Memorial de Las Ramblas
—mientras se busca otra denominación que evite ­confundir
una arteria viva con una necrópolis— impresionan. Claro
que también provocan un estado de estoica resignación. Lo
que quiero recalcar, sencillamente, es que las variables que se
han tenido en cuenta en el momento de concebir una política
memorial sobre el 17A no son ajenas a las rutinas mercantiles
que pretenden limpiar cuanto antes las Ramblas de aquellos
obstáculos que puedan interrumpir o cuando menos aminorar
el continuo flujo de transeúntes. En la ejecución de un plan
MASAL A
de recogida digno de una partida de buscadores de oro, puede
verse también el reflejo de una política de ciudad en su sentido
más amplio, una política que, una vez protegidos los intereses
del gran bazar en que se ha convertido las Ramblas, documenta
57
y visibiliza las expresiones de los ciudadanos ante sus pro­pias
tragedias con vistas a una museificación que puede derivar en
un ejercicio de onanismo autocomplaciente y, de paso, en un
medio para diversificar la marca Barcelona. Es decir, que la
gestión memorial del atentado se adapta como un guante a
la retórica ciudadanista para proponerse, a falta de su posterior
concreción, como un ejemplo paradigmático de las políticas
culturales en la fase actual del capitalismo avanzado. Parece
que solo somos capaces de imaginar la memoria como una vie-
ja dama burguesa de gustos caros. Así que, tal como están las
.
cosas, apostaría que en no demasiado tiempo pagaremos una
modesta entrada en el caso de que deseemos contemplar los
recuerdos que ahora se amontonan en 155 cajas de cartón.
 MÚSICA
Argonautas
del muestreo:
el beatmaking en Grecia
La escena de beatmakers griega se caracteriza
por su gusto por el sampleo, el uso de dispositivos
analógicos y la búsqueda de atmósferas sonoras.
Texto: Jum | Ilustraciones: Etiam Gula
58
El hip hop del Este del Mediterráneo ha
tenido, desde principios de la década de
MASAL A
1980, un desarrollo nunca conveniente-
mente ponderado. A pesar de su cerca-
nía con otras escenas europeas, como la
alemana o la turca, no ha trascendido en
exceso fuera de sus fronteras políticas,
con la honrosa excepción de la generación
de DJ griegos que empezaron a asaltar las
competiciones de ­turntablism internacio-
nales, a mediados de los noventa (pero
eso es material para otro artículo).
De esa riqueza y continuidad injus-
tamente valorada, ha brotado desde
principios del siglo xxi todo un ­ejército
de productores, que con el boom bap
como metrónomo, han ido penetrando
en los estratos del beatmaking europeo,
poniendo las producciones ­musicales
helenas en el mapa del hip hop de
este continente, codeándose al mis-
mo nivel, con productores británicos,
france­ses y alemanes.
Y si algo caracteriza a la escena de
beatmakers griega, es su gusto por el
sampleo, sobre todo de referencias de
culto de la misma música popular grie-
ga, el uso de dispositivos analógicos
para producir, y la búsqueda de atmós-
feras sonoras que no necesitan obligato-
riamente de vocalistas para funcionar, les griegos se fugan a sellos de otros paí-
más allá de restos vocales contenidos en ses europeos, la mayoría de referencias
las muestras utilizadas. Estos rasgos nos instrumentales helenas acaban teniendo
­llevan en estilo a un hip hop instrumen- salida por la vía de la autogestión, con la
tal más significativamente climático, ayuda de Internet y plataformas musica-
generador de paisajes sonoros, cercano les como Bandcamp, que permiten una
a un registro cinemático, ambiental y mayor libertad a los artistas y un trato
cercano al trip hop y al down-
tempo en ocasiones, sin dejar
DESDE PRINCIPIOS DEL
de lado las baterías crujien-
tes y el ritmo 4x4 caracterís- SIGLO XXI UN EJÉRCITO
tico de esta música. DE PRODUCTORES HA IDO
Otro carácter distintivo PENETRANDO EN LOS ESTRATOS
de este fenómeno musical
es el mimetismo idiomático:
DEL BEATMAKING EUROPEO
la mayoría de estos produc-
tores deja de lado el alfabeto griego, más personalizado de su música. La
latiniza sus nombres y emplea el inglés apuesta por la edición en vinilo de sellos
para los títulos de sus temas y álbumes. como Melting Records —que se ocupa,
Además, la interactividad con otros en parte, de dar salida a algunos de estos
beatmakers europeos les ha ­permitido artistas— permite conseguir algunas de
darse a conocer en giras por países occi- sus referencias en plástico. Pero también
dentales; aunque, como es habitual, en debemos tener en cuenta al interesante
el Estado español, casi nadie se ha inte- netlabel búlgaro Dusted Wax Kingdom,
resado por atraer a estos talentos musi- metido de lleno en las licencias Creative
cales, a pesar de su ­estrecha relación Commons y en la filosofía de las des-
con la escena de b­ eatmakers de Francia cargas gratuitas, y en el que han recala-
.
y sus reiteradas visitas al país. do en algún momento de su trayectoria
Pero vayamos a por referencias tangi- ­
bastantes de los artistas que veremos
bles. Aunque muchos proyectos musica- reseñados ahora.
 Beatmakers y discografía básica
Mononome (Tesalónica)
Es conocido por trabajar con su máquina Akai MPC 2500, que no
duda en sacar a relucir en sus sets en directo, y gusta de usar muestras
sucias en sus composiciones. También forma parte del proyecto Lost
in the Woods, y cuenta con un par de EP para Dusted Wax Kingdom.
► Tale of the Phoenix (Beatquick Records, 2014)
Moderator (Atenas)
De 24 años, actualmente está en nómina en el sello de Bruselas DLoaw
& Co, pero antes autopublicó seis entregas de su colección de beats
MODulations, y también ha editado referencias con Cult Classic
Records, de Londres.
► The world within (Cult Classic Records, 2015)
SomehowArt
Es un productor con larga trayectoria, que data de finales de los noven-
ta, y que, bajo la denominación de Outspoken Brothers, llegó a editar
en la década pasada varias referencias encuadradas más en el dub y la
música jamaicana, antes de adentrarse en las ondas del hip hop instru-
mental. Melting Records ha visto la publicación de su primer LP con
su alias actual, y cuenta con dos EP más y tres singles.
► Flat reality (Melting Records, 2015)
Kill Emil (Atenas)
Es, posiblemente, el beatmaker griego que más referencias publicadas
acumula y, a diferencia de algunos de sus colegas, hace uso de técnicas
mixtas analógicas/digitales para sus composiciones. De ascendencia
brasileña, fue fundador del sello Beatquick Records, también es un
remezclador experimentado, DJ de sesión y no renuncia a introducir-
se en otros ámbitos musicales, más caribeños o africanos. Cold Busted
MASAL A
Records, el prestigioso y solicitado sello de Los Ángeles, ha publicado
alguno de sus numerosos proyectos.
59
► Salvation (Cold Busted Records, 2015)
Apanemic (Ioannina)
En activo en la escena hip hop desde 2002, también utiliza dispositivos
Akai MPC 2000XL y 2500. Tiene pocas referencias publicadas, pero
muy recomendables. Su segundo EP, y hasta ahora último, apareció con
Melting Records y, de cara al público, combina el uso de MPC con DJ set.
► A thousand secrets EP (Melting Records, 2016)
Eversor (Atenas)
Es el artista que más ha trascendido dentro de la escena hip hop a
escala internacional y lleva suministrando beats para rappers estadou-
nidenses desde hace más de una década, como Joell Ortiz, Ruste Juxx,
Saigon, Infamous Mobb o Blaq Poet, e incluso proporcionando música
para la televisión griega, pero también contribuyendo a la escena de
su país, colaborando con Phase3, Razastarr o Eisvoleas. También ha
llegado a trabajar con el español Nach, y mantiene una actividad fre-
cuente como DJ, haciendo sesiones en clubes y realizando mixtapes.
Pero su profusión rapológica no ha sido obstáculo para publicar discos
totalmente instrumentales, como Lacrima of Iris.
Estos son solo algunos ejemplos, pero podríamos seguir un par de
páginas más, con nombres como Billa Qause, Moody Sánchez, Puff
Green, DJ Alx, Empne, Ed Gain... Vamos, que queda en manos de la
curiosidad de la lectora, el que este ­ar­tículo adquiera vida propia y se
prolongue musicalmente, dependiendo de las necesidades melómanas
de cada cual.
 AUDIOVISUALS

Dixan: Alger, Banyoles, Alger

Memòries d'un exili

Texto: Masala | Fotograma: Produccions Itinerants
60
MASAL A

Qui parla és Mohamed Benamoura, de qui —si volguéssim

fer un apunt biogràfic després d’una coma— ens sortiria dir
per inèrcia que és algerià, o diríem algerià migrat a Banyoles,
o ­diríem nouvingut. Continuaríem dient que va ser repatriat
després d’una condemna per terrorisme en relació amb «l’es-
camot Dixan». Podríem construir, aleshores, tot un article a
partir de dades objectives i un munt de sobreentesos.
Però Benamoura parla així: «Volver a mi pueblo, Banyo-
les, porque hace poco he vuelto a dar una vuelta por B ­ anyoles,
pero en Google maps, y deseo volver en realidad, aunque fue-
ra solo a dar una vuelta, pasar por el lago, pasear por la calle
Girona, por la calle Barcelona, el Ayuntamiento, ir a la escuela,
al bar de Juan; siempre está en mi mente: ojala algún día...».
Potser són les paraules d’un migrant, però no d’un repatriat;
tant els sentiments com el desig són els d’un exiliat que enyo-
ra els carrers i la gent del seu lloc al món, d’on ha estat arren-
cat per la força i a qui també per la força impedeixen retornar.
En el temps del refugees welcome, el testimoni de Benamoura
evidencia en quina mesura la xenofòbia i el racisme —i, més
concretament, la islamofòbia— estructuren una societat que
presumeix de ser cosmopolita i multicultural: ell va fugir de la
guerra civil algeriana el 1999, va construir no només una vida
sinó una pertinença a Banyoles, i va ser condemnat i expulsat
en el marc de la guerra global contra el terrorisme, només pel
fet de ser musulmà i estranger, un «sospitós potencial» en la
definició del nou enemic global.
El fil del documental Dixan. Alger-Banyoles-Alger és el
viatge a la capital algeriana de tres membres de la Plataforma
Aturem la Guerra de les comarques gironines —Benet Sale-
llas, Sílvia Rispau i Mostafà Sahimi—, a través del qual els
condemnats pel cas de l’escamot Dixan —Mohammed Bena-
moura, Ali Kaouka, Souhil Kaouka, Mohammed Taharaui
i part de les seves famílies— reconstrueixen els detalls d’un
cas d’islamofòbia. Dirigit per Erik Estany, Marc Planas i Pere
Cortada, a partir d’una idea de l’esmentada Plataforma, potser
té un punt feble en l’absència d’elements que mostrin l’estès
racisme social de les societats catalana i espanyola en el con-
text del cas —més enllà de jutges i policies, el paper dels quals
s’evidencia—; mentre que la part més potent de la pel·lícula és
la contundència d’uns testimonis que narren amb enteresa uns
fets traumàtics i despullen els mecanismes de deshumanització
de l’aparell estatal.
Es succeeixen en el temps la primera gran operació anti­
terrorista per justificar la participació espanyola a la guerra
d’Iraq, tres mesos després; l’escenari posterior als atemptats
de l’11M a Madrid; i el reciclatge d’un sumari que el jutge
Guillermo Ruiz-Polanco havia deixat clar que no tenia cap
fonament, el judici, la condemna sense proves i, en definitiva,
l’anorreament jurídic, civil i humà.
Al contrari que Benamoura, Radia, la companya de S ­ ouhil
Kaouka, rebutja sense embuts l’experiència a Catalunya i a
Europa: «Vull viure aquí i anar a Europa només de visita, amb
dignitat». Parla d’un lloc on anar, però no on tornar, i la digni-
MASAL A
tat és un concepte insistent en relació al lloc propi: «Vius amb
dignitat al teu país i allà et menyspreen, pensen que vas a pren-
dre’ls les coses». Això no obstant, el sentiment de Radia tam-
poc és aliè a l’exili, ja que haver nascut en una terra no impedeix
61
que aquesta mateixa terra et trepitgi el coll i no hi vulguis tornar
mai, com ho va expressar el rojo i maricón Luis Cernuda des de
Mèxic, d’on no va voler regressar:
Es la tierra imposible, que a su imagen te hizo
para de sí arrojarte. En ella, el hombre
que otra cosa no pudo, por error naciendo,
sucumbe de verdad, y como en pago
ocasional de otros errores inmortales.
Com qualsevol memòria d’una expulsió forçada, aquesta és
la del maltractament d’Estat que disfressa de dret el que és un
estat d’excepció normalitzat, tal com ho expressa M ­ ohammed
Taharaui: «La imagen que tenía de España, que era un país
democrático y jurídico, es falsa. Es igual que los países ára-
bes, es una dictadura con la imagen de democracia [...] el que
gana es el que tiene más poder, no es el que tiene derecho».
El documental recupera també el suport d’Aturem la Guerra
als condemnats —amb un record a l’advocat dels encausats,
Sebastià Salellas, a la vegada pare d'en Benet—, una solidaritat
rescatable entre el silenci majoritari davant la vergonya del cas.
Dixan. Alger-Banyoles-Alger és, en definitiva, la memòria
oral d’uns exiliats que serà difícil que mai siguin reconeguts
com a tals, tenint en compte que vivim en una societat que con-
.
tinua tractant de nouvinguts o nouvingudes nois i noies nascudes
i crescudes en els seus carrers i en les seves escoles. Una terra
impossible que els expulsa.
 FICCIONS
Más allá de
lo tangible
Nueva comprensión
del mundo y del tiempo
con mi iaia como guía
Texto: Àrid | Ilustración: Nomdenoia
62
MASAL A
Yo ya había intuido que algo nuevo pasaba cuando mi abuela me
sacó del armario delante de toda la familia. Que soy un mari-
macho ya debían de haberlo pensado antes, pero, que yo sepa,
nunca había salido esta idea en forma de palabras de la boca de
nadie. Jamás se me había ocurrido hablarle a mi familia ­—bio-
lógica— de cosas como, por ejemplo, «cómo vivo mi cuerpo,
mi sexualidad y mi género». En ese territorio lleno de silencios
que nos separa, hemos edificado pueblitos de suposiciones y a
nadie se le ocurre investigar más allá. Mi iaia, que hasta hacía
un par de semanas seguía preguntándome que si no tenía inten-
ción de coger un marido o algo, de golpe le dice a mi hermana
que soy «un cabroncete, pero buena niña».
Mi iaia, sin haber hablado nunca con nadie sobre sexuali-
dades y géneros, ajena a la existencia de lo queer y de lo trans y
de lo no-binario y de tantas otras palabras y complicidades que
me permiten dejarme ser quien quiero ser, escoge un martes
cualquiera en el hospital de Sant Pau para sacarme del armario,
feliz de que su nieta sea un niño tan guapo.
Llevaba unos años sin salir mucho de casa, recortando
fotos de revistas todo el tiempo. Al principio, hacía recortes
para pegar en collages que representaban las casas de su vida.
Luego fue dejando de pegar los recortes y los guardaba en
cajitas y bolsas. Recortaba y recortaba y recordaba y seguía
recortando, en una meditación infinita, que la llevó indefecti-
blemente a un nuevo estado de conciencia. Un día decidió que
estaba harta de esa rutina y dejó de recortar, y se quejó hasta
que la llevaron al hospital.
Al parecer, ese cambio de escenario descubrió frente a ella
un camino nuevo que siempre había estado allí, delante suyo,
disimulado, cubierto de tierra y de maleza.
Podríamos decir que un desarrollo sobrehumano de lo per-
ceptivo y sensitivo había estado gestándose dentro de mi iaia
durante mucho tiempo y salía a relucir —¡estallaba!— sin prea­
viso ante la mirada atónita de su familia.
Con las cejas arqueadas, como si nada, como si no estuvie-
ra haciendo magia, era capaz de explorar millones de planos
paralelos y hacer que sucedieran a la vez. Sin ningún esfuerzo,
exploraba y hacía posibles todas nuestras vidas imaginables, y
nuestras muertes. Aún hoy baila con la física cuántica sin inmu-
tarse y luego se ríe y se disculpa porque sospecha que hay quien
aún no puede comprenderla.
Y de golpe soy su nieta, o su nieto, o un enfermero que se
corta el pelo como su nieta, o la amiga de su nieto, y puedo
pasearme con naturalidad entre todas esas identidades, ir y
venir múltiples veces en una sola conversación, y me cuenta
cosas como si acabáramos de conocernos, y así es como he
podido investigar un poco cómo funcionan los nuevos poderes
de mi abuela.
Es capaz, por ejemplo, de detectar la verdad más allá de
la palabra. Pongamos que son las cuatro de la tarde y no has

comido. Pongamos que ella —entre vaivenes y malestares de
hospital, un poco desorientada, perdida entre las horas— te
pregunta si has comido, y tu respuesta, por ponerlo fácil, es que
sí. Su respuesta, en este caso, podría ser perfectamente «pues
no seas tonta, vete a comer algo».
OTRA COSA QUE SABE HACER
ES MODELAR EL TIEMPO Y EL
ESPACIO. SI QUIERE, DESVÍA
LOS ACONTECIMIENTOS, POR
EJEMPLO A 60 AÑOS ATRÁS, SIN
ASPAVIENTOS, CON MAESTRÍA
Otra cosa que sabe hacer es modelar el tiempo y el espa-
cio. Si quiere, desvía los acontecimientos en un punto, por
ejemplo a sesenta años atrás. Los desvía sin aspavientos, casi
con maestría, y todo sucede igual, pero distinto, y ahí nos tie-
nes, toma ya, en el hospital Eva Perón, en Buenos Aires, y yo
sin conocer Barcelona y la tierra que la vio nacer, y cómo le
gustaría poder volver, pero claro, cómo hacerlo si ya hizo toda
la familia acá.
Y luego vuelve a volver, porque al final volvieron antes de
que su hijo —que ahora creo que no lo está tomando por mi
MASAL A
63
padre— tuviera que pagar todo el pasaje. Y entonces mata a un
vivo, da igual, un vivo al que quiere. Sin pena ni nada, con el
duelo pasado y todo. Y, de la misma manera, me explica lo que
le pasó ayer con un difunto, o me pregunta por su marido —el
avi, que murió cuando yo tenía seis años—, que no viene hoy al
hospital porque estará trabajando.
Entonces me acuerdo de la metralla en el brazo del avi.
De pequeñx me daba mucha curiosidad que tuviera trozos
de bomba dentro del cuerpo y que estuvieran allí durante
tantos años, y me preguntaba si la carne no iría a escupirlos
nunca. Como me lee más allá de las palabras, va mi abuela
y me cuenta lo que ya sé. Resulta que andaban disparando
proyectiles desde el mar hacia tierra y un bombardeo de estos
lo pilló de camino al trabajo. Y seguimos hablando de unas
cuantas cosas, y le traen la cena y luego me tengo que ir, por-
que va siendo hora de dormir. Cojo el casco y la chaqueta
y le doy un achuchón y entonces me dice: «Al tanto con el
puerto, hijo».
«Al tanto con el puerto», me dice, sin estar al día del
trajín de urnas y banderas, habiendo hablado de tantas otras
cosas, si no tiene tele ni tuiter, si a duras penas me oye cuando
le grito monosílabos. «Al tanto con el puerto —y no sé por
.
qué pero se me erizan los pelos de los brazos—. Que a los
cobardes los envían armados, y en barco, porque en el mar es
más difícil tocarles.»
 RELECTURES CONTRA L'OBLIT
La Barceloneta,
a licitación y subasta
Texto: Miquel V.
Hablar de la histórica Barceloneta requiere ponde-
ración y respeto; en pocos barrios encontramos la
generosidad, solidaridad y el buen saber vivir de sus
gentes a lo largo de los doscientos sesenta años de su
fundación. Si añadimos el alto grado de hacinamiento
en que han vivido la mayor parte de su tiempo los
barcelonetenses, entenderemos mejor que su alegría
y buen humor eran un desafío, un triunfo de la vida
sobre las voluntades de quienes siempre los mantu-
64
vieron en condiciones indignas y en la marginalidad
urbana. Más de treinta sociedades corales, coopera-
MASAL A
tivas, entidades excursionistas, centros culturales y
deportivos atestiguan un tejido social tupido, para
reseguir los orígenes del cual, en algunos casos, ten-
dríamos que remontarnos al siglo xix.
A lo largo de la historia, el militarismo ha destrui-
do más obra civil y cultural que todas las empresas
de derribo unidas. Cuarenta años después de la muti-
lación de Barcelona, sin que cesaran las protestas
y la resistencia, el capitán general accedió a que se
erigiera un nuevo barrio, en parte para compensar
las consecuencias humanas de la destrucción de la
Ribera, así como también para solucionar el aumento
poblacional de la ciudad. El nuevo barrio se levanta-
ría sobre terrenos de jurisdicción militar, con lo que
eso conllevaría de control, censura y represión.
Tras destruir cuarenta barracas de pescadores, en
1754 se inauguraban las primeras casas, que alcanzarían
la cifra de 300 y 1.500 habitantes. Las viviendas origina-
les eran de planta baja y un piso rematado con tejas, sin
balcones ni terrados para evitar el hostigamiento hacia
el exterior. Con fines intimidatorios se construyeron un
cuartel de infantería y otro de caballería.
La presión demográfica y los sobornos consi-
guieron levantar una tercera planta en las edifica-
ciones; más tarde vendrían dos plantas más: adiós
a la luz y al sol. Por otra parte, aquellas viviendas
iniciales que disponían de 140 m2 se dividieron una
y dos veces hasta quedar reducidas a 35 m2, los lla-
mados quarts de casa.
Hasta el año 1830, la vida se desarrollaba plena-
mente alrededor del mar: pesca, calafateo y repara-
ción de embarcaciones, confección de velas, carga y
descarga de navíos, etc. Gran cantidad de mujeres,
sentadas en los muelles, remendaban redes y velas
sin perder de vista a la chiquillería que revoloteaba a
su alrededor. En aquel medio marítimo, no era la ali-
mentación la necesidad más aflictiva para sobrevivir,
sino el hacer frente al pago de las viviendas; muchos
pequeños propietarios se encontraban en situación
apurada para satisfacer a los prestamistas y parte de la
burguesía barcelonesa era titular de 2/3 partes de las
viviendas del barrio.
Muchas cosas empezaron a cambiar cuando, en
1834, se instalaron allí los astilleros de Nuevo Vul-
cano: era el inicio de la revolución industrial en el
barrio, con la aparición de las fatídicas chimeneas y
disciplinantes sirenas. Luego, llegó la Sociedad Cata-
lana para el Alumbrado por Gas, en 1842 —futura
Catalana de Gas—, con cerca de mil trabajadores,
Talleres Alexandre (1845) o Talleres Escuder (1862).
Pero la más impactante fue la Maquinista Terrestre
y Marítima (MTM), con 1.200 trabajadores, que se
instaló en 1861.
Hacer huelgas, distribuir hojas informativas que
relataban lo que tapaba la única prensa existente ­—la
oficial del franquismo, como hoy lo es la del capital—
conllevaba graves riesgos. En 1945, cuando los peloto-
nes de ejecución actuaban de madrugada en el Camp
de la Bota, fueron detenidos destacados militantes
obreros de la MTM, que habían formado un comité
de fábrica; muchos de ellos vivían en la Barceloneta.
Como un lejano eco al paro de La Canadiense de
1919, en abril de 1946 tuvo lugar una huelga en Cata-
lana de Gas y, a finales del mismo año, Nuevo Vulca-
no inició otro largo paro; muchos de aquellos obreros
eran de la Barceloneta.
En julio de 1936, los obreros industriales, pesca-
dores y estibadores de la Barceloneta, unidos a las
milicias del Poble Nou, se enfrentaron de madruga-
da a los militares que salían del cuartel de los Docks
en la avenida Icària, para ocupar la estación de Fran-
cia, el puerto, el Gobierno Civil, el Ayuntamiento y
la Generalitat. La acción de los Comités de Defensa
de ambos barrios fue decisiva para el aplastamiento
en Barcelona del golpe de Franco. Dos años después,
llegaron los bombardeos sobre la Barceloneta, provo-
cando atroces horrores y la muerte o amputación de
los cuerpos de numerosos vecinos.
Otra página memorable es la escrita en 1976 por
los estibadores, con sus paros por el despido de varios
compañeros que, tras 21 días de huelga, fueron read-
mitidos. Entre 1980 y 1987 son incontables las luchas
que los portuarios sostuvieron contra la privatización
de los puertos y la disolución de su autonomía obrera
frente al Estado y los grandes sindicatos.
La Barceloneta siempre fue denostada por las cla-
ses pudientes, para las cuales su valor radicaba en la
mano de obra barata. Hasta que las cosas se invirtie-
ron y el valor lo adquirió el suelo, el territorio. Esto
comenzó con el Plan de la Ribera de 1966 —que dio
pie a las primeras movilizaciones vecinales, que con­
siguieron frustrarlo—, diseñado por las grandes
empresas del sector; más adelante, siguió con los
Juegos Olímpicos del falangista Samaranch en 1992,
inicio de una etapa de liberalismo económico. Ello ha
abierto una tremenda brecha en los espacios barriales
y, sobre todo, en los vecinos: el Hotel Vela, que hace
MASAL A
EN 1936, LA ACCIÓN DE
LOS COMITÉS DE DEFENSA
DE AMBOS BARRIOS
65
FUE DECISIVA PARA EL
APLASTAMIENTO EN
BARCELONA DEL GOLPE
DE FRANCO
caso omiso a la ley de Costas y se levanta en terrenos
ganados al mar e inmediatamente privatizados, vulne-
ra la misma ley que sirvió para derribar los populares
chiringuitos; o la construcción de muelles para yates
de lujo. Quienes allí viven, estorban y constituyen un
impedimento para los deseos de los especuladores.
Hablar de democracia política es un fraude; esta
es ilusoria si no existe la democracia económica,
poder ejercido y controlado de cerca, día a día, por
los votantes. La entrañable Barceloneta contempla,
.
con una lucha muy desigual, como quienes detentan
los poderes los usan para su supuesta felicidad y la
de sus colegas.
 MOTS ENCREUATS
Horitzontals
A B C D E F G H I J K L
1. Mai serà ple fins que no desapa-
regui l’Estat. 1  
2. Per tant, em titllen d’això. I jo els 2
dic amb cinc vocals que tenim mol-
ta por. 3

3. Però no hi ha pressa, no cal anar 4

tan ràpid com aquest tren. Podem
asseure’ns i llegir-ne un, aquests 5
no passen mai de moda.
6
4. Però no hem de badar, i aquesta
no l’hem de retre. A qui? Al poder i 7
la seva inicial.
8
5. Haurem de tallar caps; fem pràc-
tiques, comencem per «sucs». I ara
9
l’hi tallem al singular. I per acabar
decapitem el pèl.
10
6. Actuarem contra el de les nos-
tres vides, el del planeta, com el del 11
Palau. I tot, en un espai de temps
indeterminat. 12

7. De tant en tant hem d’agafar

aire: ara descansa i reposa a la ca-
dira. Pots mirar la tele i veure una
pel·lícula del far west, però de l’al-
tra banda. O pots veure un clàssic
66
12. He provat de fer un _ _ _ _ de li- H. La parla serà poètica i direm
teratura dins uns encreuats. No sé «escoltar com batega el cor» en
pas si aquest els el _ _ _ _ _ _ a les comptes d’aquesta paraula. I anar

d’Spielberg. masaleres. tirant, com diuen els ianquis.

MASAL A

8. Durant la lluita és important no Verticals I. Escoltarem aquesta cosa que ser-

sentir-se _ _ _ _ _ _ pels nostres.
Però sí sentir-nos ben juntes, a to-
car, molt a la vora.
9. Som pocs, ... gats, però semblem
més si anem de romans. Ens titlla-
ran d’heretges, com a aquest movi-
ment religiós.
10. Al capvespre veurem el sol a po-
nent. Alguns començaran a viatjar
a Ítaca. D’altres volen ser com la
Vanguardia Organizada del Pueblo,
grup xilè insurrec­cional.
11. D’altres, en lloc de llit, volem
dormir on els ocells. I, finalment,
alguns seran lluitadors solitaris,
com l’escatològic del pessebre.
SOLUCIONS
A R E L O C T S A
veix per dansar i acompanya la veu.
A. Continuem: si ho aconseguim, cau- I no tindrem _ _ _ _ _ sobre la pista
rà el capitalisme, substituït per...? de ball.
B. S’hi apuntaran molts col·lectius, J. No pararem encara que apa-
aquest també. Per no ser mai més reguin aquests pesats d’un partit
això. polític que sembla comunista però
que té un nom molt semblant al
C. Manllevarem els anglicismes,
dels Estats Units. Bé, em vaig aco-
amor. Mentre rasco la guitarra amb
miadant, lamento no poder-ho fer
aquesta ungla artificial. Amén, així
en _ _ _ _ _ _ _.
_ _ _.
K. Ja sé que No Us Conec. Però es-
D. Crearem un món fantàstic on el
tarem d’acord que aquest paio ens
pi creixerà de cap per avall. Prohi-
enganya amb el «timo de la estam-
birem els discos del «dinámico». I
pita»; per tant, en comptes de polí-
evitarem així un accident vascular
tic li direm això.
cerebral.
L. Doncs acabo, m’acomiado de
E. Ara imagina quin serà el vehicle
_ _, siguis qui siguis, i desitjo que
més ràpid que farem servir, pensa
et sentis _ _ _tòrica e_ tot _l que
que no hi haurà motors. Posa-hi T.
emp_ _nguis.
F. No hi haurà cabuda per al «rela­
cionat amb l’Església».
T 12

N E R A G A C U I N 11

G. RiuRem, RegaRem, Reacciona-

O P V T I T
O S E 10

Rem, ens Rebel·laRem, RecitaRem,

S M E I R A T A C
I V 9

ens RebolcaRem. Perdoneu, un in-

R A N R A S T I
T A R 8

E T T S A E S U E 7

A P S E L I L E P O S 6 cís: afegiu dues lletres davant d’en

C E L U S C G R U 5
Toni i es quedarà igual. SSSSSSS-
I A P C N E I O B E D 4
Seguim. Necessitarem autodefen-
sa per prevenir-nos d’un _ _ _ _.
S I C S A L C T G V 3

U U U U U C I U T O P 2

M E N T A R E B A L L I 1

L K J I H G F E D C B A