LA COSTA VERMELLA /CÔTE VERMEILLE

Suposo que el nom d’aquesta costa li deu venir pel to rogenc de les vinyes a la tardor.
Perquè les roques esquistoses són més aviat grisenques al llarg de gairebé tota la costa,
que dona nom també al cantó administratiu francès. Compta amb una gran reserva
natural marítima, des de Cerbère a Banyuls, i a la zona de Cap Béar. Hi ha un far al cap
de Cerbère i un altre al cap Béar. La pesca d’anxoves, sardines, tonyines, i del verat deu
haver declinat molt des del temps en que tant l’admirava l’escriptor en Josep Pla.
CAP BÉAR- BANYULS
Des del coll intentem una aproximació al Fort Béar, però reculem de seguida, al veure el
rètol de prohibició per ser terreny militar. Del coll baixem cap a la zona del port de Port-
Vendres. És a dir, a la primera rotonda girem a la dreta. Al final no hi ha més opció que
seguir cap a la dreta o entrar a la zona portuària franquejant una tanca. Continuant una
miqueta, de seguida es veu el trencall a la dreta que puja fins el Cap Béar, segons un
rètol. Potser continuant recte, després del túnel, pel Mole-Abri es pugui arribar vora
l’espigó del port i d’allí ficar-se a l’aigua ja fora del port. O potser sigui també zona de
pas restringit als militars. La carretereta a Cap Béar és summament estreta. Asfaltada i
en bon estat, això sí. Però fa basarda pensar que en algun dels tombants pugui venir un
cotxe en sentit contrari. He optat per saltar-me el tram entre Port-Vendres i Cap Béar
perquè avui ja bufa la tramuntana. El mar comença a estar regirat, i potser tindria
problemes. Més val nedar a sotavent on el mar es veu molt més encalmat. Arribats a un
punt culminant, sembla que hàgim arribat al final, però hi està prohibit aparcar. Hi ha
una torre de telecomunicacions o GPS, i una mena de torre de guaita. Sembla el final
però la carretera continua en aquest punt baixant cap a ponent per fer un revolt i
emprendre la direcció a llevant fins, ara sí, l’aparcament del final, al peu del far. El
primer far datava del segle XIX. A principis del XX se’n va construir un de més alt. El
llum blanc brilla cada 20 segons a 80 m sobre el nivell del mar. Des de 2012 està
reconegut com a monument històric, pel seu bon gust arquitectònic. Hi ha una petita
torreta, més a la dreta o al Sud del far, que deu ser també de telecomunicacions. El
sender cap el cap és ben practicable. Hi ha un munt de búnquers entaforats a la roca
blanquinosa, que deuen donar vistes a les dues parts, Nord i Sud. Són de la segona
guerra mundial, i ja es noten força ruïnosos. A la punta hi ha una plataforma rodona que
devia ser on s’assentava un canó de gran potència.

Cap de Béar: Búnker, costa
meridional amb cavorques incipients,
i torreta de comunicacions (amb la
platja d’Argelès al fons).
Cap Béar:. Vista sobre l’Ansa de Santa Caterina i
sobre la badia de les Paulilles. Torre del far, casetes
annexes i platja d’Argelès al fons.

Algun que altre turista va fent fotos i gairebé no saluden. Al tornar a l’aparcament, sí
que un senyor ens dona conversa. Està cercant l’estela que ell mateix va dur aquí des
d’Algèria com a símbol de la victòria militar, ara fa 56 anys. I al tornar de la petita
excursió se’n fa creus que hagi desaparegut, i més, quan un rètol a baix ho anuncia. Ens
explica que lo de “pieds noirs” ve de les botes altes de color negre que duien els soldats
allí a Algèria. No sé si han estat els de l’ajuntament, on li dic que vagi a preguntar, o el
mateix estat francès, o algun vàndal, el qui s’ha endut la seva estela. Baixem cap a
l’Anse de Santa Caterina, on hi ha mitja dotzena de casetes vora el mar. Hi baixo vestit
encara, amb una bossa amb el material de neoprè. Em sorprèn lo fàcil que em resulta
posar-me el vestit de neoprè, el nou. Sense lubricant, sense bossa de plàstic. A la
platgeta, mentre em canvio, un senyor ens explica que ell passaria fred a l’aigua. Que un
cop va fer 10 Km a la piscina, seguits, batent el rècord del club de natació, però en va
sortir fent petar les dents, per la hipotèrmia. I això que l’aigua deien que estava a 26
graus centígrads. Avui no tinc gaires ganes de nedar. A l’haver-se avançat la
tramuntana, estava temptat a abandonar, però en Santi m’ha animat a seguir la travessa.
Ell fins i tot volia que em fiqués a l’aigua sota mateix de la punta del Cap Béar. Però jo
temia que, malgrat la calma aparent del mar a la zona Sud, hi haguessin corrents allí
vora la punta. No tinc massa gana. Donada la poca distància que ha de fer, uns 5 Km, ni
prenc la beguda energètica, aquella que em recomanaven els qui aconsellaven el David
Meca, ni la isotònica. I és que tinc molt mal de cap. Ahir ens varem mudar de lloc al
càmping, perquè la nit anterior no vaig poder dormir de dolor al pit causat pels veïns
que no varen deixar de fumar en tota la nit. Però ja quan fosquejava ens varem haver de
tornar a mudar perquè una senyora no parava de fumar en pipa. Des del dins el cotxe
estant, amb les portes obertes, o fora del cotxe. Després de sopar, el marit li feia la
manicura i després massatge entre el coll i les espatlles. Ell crec que només fumava
cigarretes. Durant el segon trasllat varem tenir un ensurt. Ens a semblava que podríem
pujar recte vora la tanca del Sud, costa amunt, però en una zona determinada
aparegueren figueres de moro i varem haver de corregir el rumb mentre dúiem en sopols
la primera tenda. Havíem d’alçar els peus per no tocar un dels vents d’una altra tenda
que hi havia plantada. Era d’una parella de ciclistes que havien aparegut amb alforges
enormes. Les bicicletes eren negres, noves, de cicloturisme de marca molt bona. Tot
d’una l’home, amb una gran barba grisa, i amb les cames depilades, sortí de la tenda
d’una revolada i s’alçà escridassant-nos com si haguéssim intentat arrencar-li la pell. Es
veu que no suportava la presència de ningú estrany a la vora. No sé si parlava holandès.
A part el to, no crec que ni ell entengués el meu francès ni jo entengués el seu polonès,
holandès, noruec o el que fos. Evidentment, el segon viatge el varem fer donant un gran
tomb per no apropar-nos a aquella tenda, que era només una feixa més avall d’on
passaríem nosaltres la nit. Vaig dormir bé a la nit, però l’endemà, o sigui, avui al matí,
volia fer un pipí legal als lavabos. I vaig haver de respirar el fum de la pipa d’allí dins, i
que em va quedar impregnat al cervell 48 hores més. I això que només vaig entrar per
veure si al wàter del final, vora la finestra, no hi havia tant de fum. Del Cap Béar cap el
Sud el mar estava pla primer, i després s’ha anat regirant, però no gaire. En algun punt
he tronat a sentir el corrent que en aquesta època de l’any va de Sud cap a Nord.
Recordo dues platgetes petites de sorra grisa. En una d’elles hi havia algú amb vestit de
bany vermell. Després, havia creuat la badia de les Paulilles tenint com a referència una
barca de pescadors, gran, banca i blava. Anava enfocant el Cap d’Ullastrell no
directament, sinó més cap a la dreta, cap a la platja del Forat, per por del corrent. Ja
sabia que, un cop superada una punta, que semblava única, en vindrien tres o quatre
més. El Cap Castell destaca per una roca en forma fàl·lica. I ara sí, superada aquesta
punta ja es veu Banyuls ben a la vora. Però tinc tant mal de cap que penso escurçar la
ruta estalviant-me el Cap d’Ona. Al no fer aquest mig quilòmetre em durà
preocupacions. Es tornen a veuen anxoves petites i un banc de sarpes amb més de dos-
cents peixos. Sempre al superar cap el Sud els caps, apareixen algues que em recorden
la Corallina, que la Toña Ribera ens ensenyava mentre era companya d’estudis. Un cop
al costat de l’hotel d’Elmes intento connectar amb el Santi. M’equivoco pensant que el
número addicional és el d’ell, resultarà ser el de son pare. Després d’una quantes
vegades d’intentar connectar amb en Santi fill, li deixo el missatge al whatsapp de que
vaig a peu, des dels Elmes, fins a l’aparcament de la Rivière, sota la policia de Banyuls.
Havíem quedat més o menys a 2/4 d’una i encara només són les 12 tocades. Faig
drecera pels carrers i escales del Banyuls antic. I, un cop davant la policia municipal,
torno a intentar connectar amb en Santi, ja que el cotxe no hi és allí a la llera del riu sec.
Al cap de més d’una hora em truca dient-me que té el cotxe aparcat al final de la pujada
dels arcs (Avénue du Général Koenig). Jo ja havia preguntat a un policia corpulent si
havien tingut alguna notícia d’algun accident entre el Cap Béar i Banyuls. I m’havia
respost que de cap, de moment. Al costat de la comissaria hi ha uns lavabos públics
gratuïts. La cisterna es buida cada cop que s’obre la porta. Hi ha paper wàter i una petita
paperera. Un petit lavabo i alguna altra instal·lació petita que no sabia perquè servia. El
pols tibetà m’indicava que en Santi es retardaria o que encara no havia sortit per trobar-
me. I es veu que havia estat a l’aigua esperant veure’m. Però hagués pogut deixar un
missatge al whatsapp dient-me que enlloc d’on havíem quedat havia deixat el cotxe a tal
altre lloc. Li ensenyo el detall del mapa OpenCycleMap, o del OpenStreetMap, que
ubiquen perfectament aquest aparcament i la font, així com el sender que baixa cap el
mar. Però en Santi assegura que el caminet arriba fins uns lavabos, que els mapes situen
més cap a la platja principal i l’accés als quals des d’on som resulta una mica perillós. I
és que a ell li semblava, des del mar, que no ho era tant de perillós. A sota mateix la
zona d’aparcamanet hi ha la font que raja prement amb el peu un botó a terra a
l’esquerra. I, més avall, el caminet de baixada du a una petita plataforma on hi ha posat
el tub d’un canó no gaire gros, molt rovellat. Es veu que els nazis el varen llençar al mar
al fugir el 1944 i fa poc el varen pescar del fons del mar i el varen tornar a ubicar on
l’havien fet servir.

Cala de Perafita. Cala i cap de Perafita (amb vinyes i l’edifici de rehabilitació Bouffard-
Vercelli
BANYULS- PERAFITA
En Santi em deixa davant mateix de la comissaria de policia, al passeig marítim. De cap
manera ha volgut baixar cap a l’aparcament del riu. Jo ja vaig vestit per nedar. Hem
aparcat abans a les antigues pistes de tennis, molt a l’interior. És un aparcament gratuït,
distant, i per això buit, excepte per un cotxe atrotinat d’un ciclista que s’hi està sense fer
gaire cosa. En sortint ara del cotxe, i agraint el somriure del policia que entén els meus
gests cap el Santi, primer de no poder parar, i després de marxar de seguida, començo a
baixar a la platja. Però veient que trobaré l’espigó del port, que vull evitar, reculo tot el
passeig marítim fins darrer l’establiment de la universitat Pierre & Marie Curie /
laboratoris Aragó. A la terrassa del davant hi tenen uns quants grans plafons amb
imatges d’animals marítims curiosos, que de vegades semblen trets de faules. L’accés a
la platgeta de Nord ve facilitat per uns quants graons. Allí a la platja un home em
pregunta sorneguer si vaig a pescar mújols. Faig veure que no l’he sentit primer, ja que
no crec que em preguntés per les “mules”. I la segona vegada suposo que deu preguntar
per un peix, que després acabaré suposant que són llísseres, i aleshores li responc que
només vaig a nedar, fins el càmping de Perafita. La Toña m’havia proposat que
demanés lloc a la universitat aquesta, que dient que era biòleg m’atendrien bé. Crec que
és molt suposar. Resulta que l’edifici que tenen d’habitacions per personal investigador
és aquell del passeig amb façana de color rosat que sembla el cul d’una cassola amb la
marca que deixen uns espaguetis enganxats quan s’acaba l’aigua. A l’esquerra de la
platgeta d’on surto, l’espigó continua fins el que anomenen l’Illa Grossa, que no sembla
ni grossa ni illa. Però és un punt de referència perquè és un dels límits de la famosa
reserva marítima. La Virgínia Hartmann, la relacions púbiques de la reserva, m’havia
assegurat que es podia nedar lliurament, sense bussejar, per la reserva, al contrari del
que primer em deia en Jacques Tuset (de Lió), qui va haver de demanar permís per fer la
travessa nedant. Però aquests nedadors d’élite sembla que no sàpiguen nedar sense una
embarcació d’ajuda, i per a això segurament sí que calgui permís, per anar vora la costa
amb una petita embarcació.

Badia de Banyuls. Universitat P & M. Curie (edifici blanc a la l’esquerra, darrere el port)
Barca catalana típica de Banyuls

A mig trajecte sembla que l’esperit d’un dofí em volgués ensenyar a nedar. Semblava
un d’aquells que de petit em venien a veure a Blanes quan jo em posava dret a la coberta
del creuer. El cas és que un estil similar al que adopten els nedadors d’élite per dins
l’aigua abans de treure el cap a fora és força descansant i efectiu. És com una braça però
sense separar gaire els braços. S’estiren endavant amb les mans bastant juntes una sobre
l’altra, i després, se separen però no massa girant els palmells una mica cap enfora.
Això fa que els braços no es cansin. Curiosament, dins l’aigua em feia mal el colze
esquerra, quan fora l’aigua el lesionat era el dret. No recordo massa incidències del
trajecte, potser perquè la memòria se m’ha esborrat força amb el fum de la pipa
d’aquella senyora del càmping municipal de Perafita. Però davant la badia de Perafita sí
que recordo molt bé un noi de pèl castany clar, dins l’aigua, i molt interessat en que jo
veiés algun peix amagat sota el contorn d’una roca que feia cosa d’un metre, arrodonida.
Era de color marró fosc, deia, però jo, sense submergir-me, li deia que no podia veure’l.
Ell estava molt eufòric per la seva troballa. Duia un banyador tipus bòxer de color blau
francès, com el de la bandera, que quedava molt donat endavant a la zona del penis.
Tenia les cuixes amples, musculoses, i la boca molt gran, amb llavis molsuts, sensuals.
Tot ell estava recarregat i àvid d’energia. Tenia l’agilitat d’un bon ballarí, d’aquells que
en rus dirien que no li pesen els ous. A mi em pesava el cap. No havia pogut dormir de
mal a la pleura durant tota la nit a causa del fum de les cigarretes pestilents dels veïns de
la caravana del costat. Jo no podia comunicar-me gaire amb ell degut a que tenia el
cervell enteranyinat. Però he de confessar que el trobava del tot atractiu, almenys
superficialment. La seva desinhibició era d’agrair, però no sé fins on hagués arribat ell.
Darrere la platja de Perafita es veia com una mena de verger que, si fóssim a l’Àfrica,
se’n diria un oasis. Poc més endavant intento pujar per la rampa d’avarada, però, a
l’intentar incorporar-me, de seguida rellisco d’una manera ben còmica cap avall dins
l’aigua, i això per les algues que colonitzen les travesses de fusta. A la petita plataforma
de sobre hi condueixen un home en cadira de rodes. Du vestit de bany petit. I de seguida
es posa a fumar. Deu venir del centre Bouffard-Vercelli, on els metges intenten
rehabilitar els malalts. Amb ironia li dic després al Santi que els rehabiliten perquè
deixin de ser paralítics i no-fumadors. Encara costa una mica arribar a sota el càmping.
Al girar l’últim cap, el corrent apareix amb força. A sota es veuen les Corallina, la
Padina pavonica, i una mena de manc de fideus blanquinosos fent un feix de gairebé un
pam. Aprofito per refugiar-me en una mena d’olla allargada però al final n’he de sortir
perquè no continua endavant i aleshores l’ona que puja per sobre la barfrera submergida
m’empeny contra la cresta i fa que el genoll dret topi una mica amb la roca. Se sent una
olor similar a la suor genital. Després, lligant caps, resultarà ser la del fum de la pipa de
la senyora del càmping. Ja coneixia el camí per introduir-se o sortir del mar d’haver-lo
fet amb els nombrosos bussejadors que el dia abans es ficaven a l’aigua aquí. A dalt, els
de la caravana BZ-397-TY continuen fumant. Dia i nit, sense parar. De nit es veu la
llumeta de la cigarreta, quan la llencen, que cau a terra vora la tanca fent una trajectòria
parabòlica. La lluna està creixent només de forma incipient, i és que fa dos dies era
lluna nova. Se sent la remor del mar esberlant-se contra petits esculls a sota. L’aroma de
l’olivarda, el romaní i el fonoll omplen l’aire fora del càmping. Convenço el Santi de
mudar-nos d’emplaçament de seguida. Vora els lavabos de baix. De fet es veuen tres
gran zones catalogables com a: zona de bungalows, amunt a l’esquerra; zona
d’autocaravanes, a baix; i zona de tendes de campanya, a dalt a l’esquerra. Ens posem a
la part baixa d’aquesta zona de tendes. Ja han marxat tots els bussejadors que estaven
acampats aquí. Darrera hi ha una senyora que de seguida ens ofereix el seu fil
d’estendre per si necessitem estendre els neoprens. Li ho agraïm, però ja tenim una cinta
i, a més, disposem del pi les branques del qual poden fer el mateix servei o millor.
Resulta que la dona va a l’aventura, tot i tenir dos fills. Ha ant per Puigcerdà, La
Llagona, Matemala, Roses i qui-sap-lo, tota sola, a peu o amb ajuda de trens i
autobusos. Caminant amb tant de fato se li faria impossible fer trams gaire inclinats.
Però va trobar lleugera la pujada de Puigcerdà a Sallagosa. Està cercant un lloc per
instal·lar el seu estudi d’escultura. Li dic que ara entenc la seva gran habilitat a l’hora
d’ajudar a plegar una tenda tipus haima d’uns veïns. Les tendes que es despleguen en
dos segons solen donar molts mal de caps a l’hora de plegar-les. I crec que, si no hagués
estat per ella, ni jo ni els veïns podríem haver aconseguit plegar-la. Ella es perd en
explicacions. Jo només capto que primer s’han de deixar obertes totes les cremalleres. I
que els primers passos de ficar unes ales dins les altres són els més importants. Quan ho
feia, anava sospirant, amb energia, suposo que d’escultora. Diu que demà plourà, i jo
abans li havia dit que a la tarda faria tramuntana. Aleshores ella corregeix i pensa que al
fer tramuntana no plourà. Però hi haurà més pluja que vent. Ella també fuma, però
moderadament. Els veïns de la haima eren un matrimoni. Ella es mostrava un pèl
displicent amb el marit, al qui irònicament el titllava de “chef”. Ell comenta amb en
Santi que si som de Barcelona és que hem “estripat els papers”, referint-se al fort
moviment massiu de protesta contra la prohibició des de les autoritats de l’estat
espanyol de celebrar un referèndum per decidir si la gent de la Catalunya espanyola vol
seguir o no dins l’estat espanyol. El referèndum s’hauria de celebrar d’aquí a pocs dies,
l’u d’octubre de 2017. Quan l’home dedueix que si som de Barcelona, aleshores és que
parlem espanyol, potser també copsant que la nostra parla era imperfecta, i aleshores li
afegeixo que parlem català, i que allí érem a Catalunya també. Aleshores respon amb
l’exclamació tant típica de Perpinyà “—¡Ah, ça c’est enmerdant!—”. Marxen agraint
enormement l’ajuda a tots, quan en realitat la única responsable de l’èxit ha estat
l’escultora. Al final em sap greu no poder-la orientar gaire en això del taller d’escultura.
Ella voldria un lloc on s’apreciés l’art. Potser per fer terracota li hagués hagut de dir que
anés a La Bisbal. O potser a Sitges, on l’art és ben valorat. Però a Roses no crec que li
vagi tant malament, si a més li agrada el poble. Es veu que fa les escultures inspirant-se
en les experiències viscudes durant els seus viatges. Jo li explicava la idea del doctor
Aragó, de posar escultures als hospitals, per animar-los una mica. Ella recorda un mural
d’un amic seu que els va donar molta feina a l’hora d’instal·lar-lo, tot i que l’havien fet
per parts, ja que l’havien de pujar per unes escales. Canviem la tenda un altre cop de
lloc. De nit respiro bé. A mitja nit em desvetllo potser per la urgència urinària. Estic tan
adormit que em sorprèn primer veure una altra tenda al meu costat. I fins i tot em
sorprèn veure una cosa plana allà a baix reflectint una llum. Però al cap d’un segon
reconec que allò és el mar. Al cel es reconeixen bé el carro petit, el carro gros, la
cassiopea, la corona borealis, lira de vega, l’àguila, la via làctia, i tot sense que sigui una
nit del tot fosca. Els llums dels lavabos de baix han quedat oberts. Essent demà anem als
lavabos de dalt. Allí un noi inexpressiu tant moreno que sembla negre es va empolainant
davant el mirall estona i estona. No se li veuen pèls a la barba però està molt de temps
afaitant-se. L’entrada al lavabo dels homes és pel cantó de terra, mentre que el de les
dones, més pulcre, és pel cantó de mar. Són davant mateix del camp de beisbol. Resulta
que el noi és del Sud de l’Índia. Al final es mostra més comunicatiu i somriu quan al
sortir jo del wàter li veig les natges, al moment de canviar-se. No són pas més blanques
que la resta del cos. Sortim del càmping per anar a esmorzar més tranquils una mica
més amunt, on hi ha una zona d’aparcament d’autocaravanes. Alguna sembla gairebé un
hotel. Una altra té un molí de vent per fer electricitat. Abans hi ha una zona
d’aparcament al costat, restringida, que suposo que ha de ser la dels de la urbanització
dels Aloes, i atapeïda de cotxes. El petit poblet són casetes de color rosat o groc. Tenen
un piscina al capdavall. S’hi veu poca gent ara a finals de setembre. Un caminet recorre
el perímetre de la urbanització fins el càmping. Allí s’hi poden descobrir, a més d’una
minúscula zona de pícnic amb taula i bancs de pedres, algunes plantes interessants com
ara la Linaria italica.

Costa sota el càmping municipal de Cerbère.
Cala sota el càmping. Un dels indrets més interessants per als bussejadors.

CAP DE PERAFITA - CERBÈRE- PORTBOU
Obro la porta de la tanca del càmping i, pel sender, a l’esquerre, baixo al mar. Una cita
de persiana com a passamà assegura una mica les passes pel tram rocós més pendent.
És la primera hora de la tarda i un eixam de bussejadors són davant la cala. Després
esbrinaré que és un dels indrets més interessants des del punt de vista de la biologia.
Cap el Sud es veuen boies blanques, i rètols de prohibició de llençar l’àncora. A
l’arrossegar-la pel fons de la costa podrien destruir flora interessant de per sí i com a
aliment dels peixos. Els guants de neoprè tenen algun forat a la punta dels dits i a la ma
que no hi duc el rellotge, si nedo a crol, m’hi entra tanta aigua que sembla que s’hagi
s’escorre. La veritat és que ben poca cosa recordo fins arribar al port de Cerbère. I
Canadell, a més de la zona rocosa d’aquí, era el cognom d’un avi de la meva veïna,
establert, crec, a Sant Pere de Ribes. A la part proximal de l’espigó hi ha un grupet de
joves. Estic temptat de pujar pels blocs de formigó (en forma de radis de piràmide) del
dic, fins on són ells, perquè darrere hi ha d’haver un accés fàcil a peu. Però nedant ben
al costat dels blocs i veient que no entren ni surten barques em dirigeixo cap a la platja.
Creuo per sobre un fil amb petites boies blanques i vermelles i arribo a la platja de grava
on m’espera en Santi. Ell es voldria quedar a la platgeta del costat on unes nenes petites
se l’han quedat mirant i han creuat alguns mots amb ell. Però li dic que hi ha motes
garotes allí. Que més val que vagi a passar el temps a la platja de Portbou, que és menys
perillosa. Tampoc recordo gaire cosa del trajecte fins a Portbou. Roques grises enormes,
com les de l’Estret al Berguedà tocant a La Molina, que es veien pujant mirant amunt a
la dreta, i aquí, alguna cavorca vora el mar. Arribat a la platja, ja a peu, crec veure una
falguera que pel Pasteral és molt i molt rara. Però resultarà que no serà la Pellaea sinó la
vulgar falzia de pou. Amb les lentilles la vista no és perfecta. L’aparcament és al final
de la rambla, dins un túnel enorme que a la vegada fa de riera quan plou. Avui no hi ha
mercat a la rambla sota els plataners esporgats, però hi ha unes quantes botigues de
queviures obertes. Cerbère i Portbou, malgrat ser a dos països diferents, s’assemblen
com dues gotes d’aigua. De tornada al càmping anem esperant amb paciència inútil que
els veïns de l’autocaravana deixin de fumar. En Santi parla massa fort per l’hora que és.
En teoria no es pot parlar fort des de les 10 de la nit fins les 7 del matí. Confonc els
moviments dins la tenda del costat amb un senyal de protesta per la veu alta d’en Santi,
però després em semblarà que eren moviments deguts a l’activitat sexual de la parella.
Ell sembla francès però crec que és libanès, per la tovallola amb la bandera nacional.

Far del Cap de Cerbère.

**********************************************************************

INFORMACIONS ÚTILS

http://waterplouf.midiblogs.com/archive/2011/06/15/la-cote-vermeille-a-la-nage-
2011.html
—travessa feta per en Jacques Tuset el 2011 de tota la Costa Vermella entre Argelès i Cerbère—.

BANYULS-SUR-MER. (=BANYULS DE LA MARENDA). Poblet de mar molt lluminós, amb cases
l’una tocant a l’altra, o separades, de murs arrebossats, molts ocres, alguns blancs, i teulades de teula en
general plana i roja o marsellesa. Marenda vol dir maresma (=marisma, en cast.). És al Vallespir, a la
Costa Vermella. Vinyes (amb 6000 Km de murets). Hotels: Fanal (0468 88 00 81). Les Pêcheurs (0468 88
02 10), Manoir (0468 88 32 98), Canal (0468 88 00 75). Al poble també lloguen habitacions d’hostes
(0468 88 51 13, 0468 88 32 51). Ermita de la Sallete (segle XIX) a 200 m snm. Rectoria (segle XI). Costa
poc urbanitzada (reserva marina). CÀMPING municipal. Oppidum romà al Puig del Mas. Museu Maillol
(escultor ARÍSTIDES MALLOL). Port, activitats subaquàtiques. Centre de talassoteràpia MARIE CURIE &
ARAGÓ.
http://www.banyuls-sur-mer.com/articles-1/85-62-3-webcams-decouvrir/

CERBÈRE/ CERVERA DE LA MERENDA
Al segle I, Cervaria era el límit de la Gàl·lica per als romans (segons Pomponio Mela). Els trens que hi
passen de passatgers o mercaderies són uns 15000 a l’any. La via d’ample espanyol o estreta hi arriba des
de Portbou. Hotel Belvedere, de principis de segle XX, d’art déco. Far del Cap de Cervera. Menhirs de la
Pedra Dreta i de Perafita, dolmens de Coll de la Farella, de Coll de Portes, i de la Coma Enestapera.
El 1888 se separa de Banyuls. El 1906 vaga de manipuladores de taronges, que dura gairebé tot l’any.
Festa major el 6 d’agost. Cants corals pirinencs a finals de juny. Esports: bàsquet, futbol, rugbi, natació. El
1983 mort a les aigües del port mentre fa el seu entrenament diari de natació el jueu nascut a Argèlia el
1915 i campió olímpic Alfred Nakache. Havia estat als camps de concentració dels nazis.

COLLIURE. (=COTLLIURE). Poble marítim de cases en general amb tres pisos, amb teulada de teula
roja àrab, amb murs arrebossats de blanc, ocre groc o ocre rosat. És més al Nord de Banyuls. Alguns trams
són amb paret vista. En conjunt forma una estructura diversa i acolorida. La Caucoliberis dels grecs i
romans és ara al Vallespeir, a la Côte Vermeille. Fuetejada pels vents de tramuntana i mestral, té uns 2700
habitants. A principis de segle XX, els pintors PICASSO, MATISSE i DERAIN hi pintaren obres famoses. El
1939 hi morí l’escriptor ANTONIO MACHADO, a l’exili. PATRICK O’BRIEN, novelista famós pels relats de les
guerres napoleòniques i la història de la Royal Navy, hi morí el 2000. Aquí hi havia conegut a PICASSO,
sobre qui n’escrigué una biografia. Vinyes, oliveres, pesca (sobre tot anxova). Els segles XIII i XIV era el
port preferit de Perpinyà. Castell templari del segle XIII. Capella de la Mare de Déu de la Consolació, amb
nombrosos ex-vots de pescaires. Quatre fortificacions (Dugommier, Mirador, Quadrat, Sant Elm). Convent
de Sant Domènec (segle XIII) al barri del port de baix. Processó nocturna marina el 16 d’agost per a retre
homenatge als patrons de la vila, i especialment a Sant Vicenç de Cotlliure.
El màrtir suportà les ferides i el foc estoicament, com a càstig per a no voler fer un sacrifici als déus
romans. Les relíquies marxaren cap a Concabella (Segarra) amb les disputes frontereres posteriors al tracta
dels Pirineus però retornaren al poble cap el 1700.
Port natural a la desembocadura del Dui. Hotel Bon Port (0468 82 06 08). Farmàcies. Queviures.
Comerços. Una mica més a llevant (2 Km) queda Portvendres, que fou un gran port (natural)(1 Km) de
molt moviment mentre durà el protectorat francès d’Algèria. La Traversée vtt (GEORGES VÉRON) s’inicia a
Colliure, però igual podria començar a Portvendres o a Banyuls (amb estació de tren), sempre i quan la
ruta faci cap cap el Puig Neulós.

PORT BOU. És el municipi més septentrional de la Costa Brava (a l’Alt Empordà). Les cases del poble
són senzilles, amb teulada de teula roja àrab. Les façanes són arrebossades de diferents colors; però, potser
hi domina l’ocre. Hi ha petits terrats i balconades amb reixes de ferro. Lo més peculiar del poble és que és
molt atapeït i pendent. Les cases tenen de dos a set pisos. Segurament, el nom deriva de “port amb pou”.
L’estació del tren hi és des de 1872. El poble es va anar formant al peu de l’estació. L’edifici actual de
l’estació data de 1929. La població no s’ha expandit (700 m d’ample, a dalt, per 300 m de fondo, fins el
mar); i ha conservat força el caràcter de poble sense urbanitzacions. Colera, un antic municipi, es va
agregar a Portbou des de 1885 a 1934. El llindar fronterer amb França passa una mica més al Nord de la
Punta de l’Ocell, vora el mar, i, terra endins, pel Puig de Cervera (192 m snm), Coll dels Belitres (165 m
snm i per on passa la carretera), Coll del Frare (236 m snm), Puig de la Farella (364 m snm), Quer Roig
(672 m snm), Coll del Suro (539 m snm), i Coll dels Tarabaus (624 m snm). Aproximadament, a partir
d’aquest indret el terme de Portbou deixa de ser frontera amb França i ho és amb el terme de Colera, cap el
SE, amb el Puig de l’Ossetra (558 m snm) i després, cap a llevant, amb el Puig del Falcó (372 m snm),
Coll del Frare (250 m), per on passa la carretera, i Puig del Claper (232 m snm). Hi ha, doncs, dos colls del
Frare, un al Nord, i l’altre al Sud del poble. A Portbou hi ha port esportiu, embassament, mercat municipal,
botigues, bars (Tiburcio), teatre, local d’associacions, centre cívic (Herrero), llar d’infants (Barrufets),
escola de primària CEIP Sant Jaume, farmàcia, bancs, queviures, i molt de mar (badia) i tramuntana.
Església vora l’estació, projectada per Joan Martorell (1879). Dolmen (Farella). Un personatge de la vila
fou FREDERIC MARÉS, el famós escultor. Hi nasqué el 1893. (Morí a Barcelona el 1991). Va estudiar a
París i a Roma. Endegà restauracions i el propi museu (vora la catedral de Barcelona). S’especialitzà en
escultures clàssiques i religioses. Una escultura seva (“nen amb peix”) es pot veure al capdavall del carrer
que du el seu nom, a la confluència amb el passeig d’Enric Granados. A l’església, la verge és d’ell, també.
Un segon personatge fou el filòsof i historiador alemany WALTER BENJAMIN. Hi morí el 27 de setembre de
1940. Una escultura (de DANI KARAVAN), al poble, i un panell, al peu del Quer Roig (o cim de les Orelles
de la Mula), el recorden. Un tercer personatge és FABIÀ ESTAPÉ, famós rector de la universitat de
Barcelona de 1969 a 1976. Nasqué a Portbou el 1923. Advocat i economista, col·laborà en el pla de
desenvolupament del govern de l’estat, amb LAUREANO LÓPEZ RODÓ (1971-1974). Durant la transició,
simpatitzà amb Comissions Obreres i amb el PSUC. I també amb l’alcohol. Va escriure almenys una
dotzena de llibres de caire històric i de perspectiva econòmica, i va participar en moltíssimes tertúlies
radiofòniques i televisives. Un quart personatge de Port Bou és MARIA MERCÈ ROCA. Hi nasqué el 19 de
juliol de 1958. Ensenyà català. Ha guanyat diversos guardons literaris. Ha escrit nombrosos contes,
novel·les i també algun relat per a televisió (Secrets de Família, Rosa). Diputada d’ER.
http://www.escriptors.cat/autors/rocamm/ Finalment, PAULA RIBÓ i ELISABET BARGALLÓ (nascudes a Port
Bou, ambdues l’1 de juliol de 1998) són actrius de doblatge (infantil).

PORT-VENDRES / PORTVENDRES
Antigament era el Portus Veneris. Durant la gerra d’Argèlia el port era el punt de partida cap a l’Àfrica. És e poble
més importat de la Costa Vermella, després d’Argelés. Hi ha un munt d’instal·lacions militars en desús o gairebé. Al
Cap Gros són de l’’època dels nazis. Al Sud, hi ha el Cap de Biarra (Béar), amb el fortí i el far (amb nombrosos
búnkers). Al cap d’Ullastrell també hi havia instal·lacions militars. La toponímia no evita expressions grolleres, com
ara “el Rec del Cony”, “la Punta del Mal Cagar”. Hi ha estació de tren de la línia Narbona-Portbou. El principal
viticultor és el grup Dubonnet-Cinzano-Byrrh. La colonització d’Argèlia el 1830 s’acabà el 1962 amb el reconeixent
de la seva independència. Durant tots aquests anys el comerç amb la colònia es feia a través d’aquest port. També hi
havia comerç amb el llevant espanyol i altres punts de la costa del Nord d’Àfrica. La pesca segueix existint, si bé les
activitats turístiques, marítimes o terrestres han agafat més auge. Jaume I, el Conqueridor, tingué una menció
especial pel port de Portvendres. En el seu testament del 1272 disposava que el seu fill, l'infant en Jaume,
administrador del Rosselló, i els seus successors, destinessin 5.000 sous de les rendes de Cotlliure a restaurar i
millorar Portvendres; i que, quan s'acabés aquesta millora, s'apliqués la mateixa quantitat al Port d'Avall de Cotlliure;
i que, quan s'hagués acabat aquesta segona millora, es dediqués aquesta quantitat a la millora constant dels dos ports.
Després del tractat dels Pirineus (1659) el poble anà creixent i el port s’anà ampliant. El mes de setembre encara
celebren la col·locació de la primera pedra el 1780 de l’obelisc que el rei Lluís XVI encarregà a Mailly, i fet en
marbre rosa, com a evocació de l’abolició de l’esclavatge, de la independència dels Estats Units, de les virtuts de la
marina francesa, i de la llibertat de comerç. El general Castellana al segle XIX va donar auge al port com a punt de
comerç amb Àfrica i com a punt de partida de les tropes cap allà. La població ha passat de 600 habitants a principis
del XIX a uns 4000 a principis del XXI.

TAXIS
Argelès-sur-Mer CHRIS 673 914 127.
Collioure DAVID 468 820 930.
Port-Vendres PHILIPPE 468 820 434.
Banyuls ALAIN 0786 429 933.
Banyuls PATRICK 0680 404 849.
Cerbère CAP CERBERE 0644 180 142.
Portbou SANTIAGO 629 778 135.
Portbou CBRAVA 972 61 2222.

AUTOBUSOS LÍNIA 400

Valmarie → Banyuls Of. Tour. (30 min.)
8.10 / 9.10 / 10.30 / 13.20/ 14.50/ 16.40/ 16.56/ 20.10

Valmaire → Cerbère (45 min.)
12.05/ 15.40/ 17.55

Cerbère → Valmarie (50 min.)
9.30 / 18.00

Banyuls Of. Tour → Valmarie (35 min.)
8.55

TRENS

Argelès-sur-mer → Portbou (30 min.)
11.01 / 13.01 / 15.01 / 17.28 / 19.01

Portbou → Argelès-sur-mer (30 min viatge + 30 minuts duanes)
8.53/ 10.03/ 11.53/ 13.53/ 15.53/ 17.53

Cerbère→ Portbou : 11.24 / 13.24 / 15.14 / 17.24/ 19.24

HOTELS

PORTBOU:
Hostal Costa Brava 972 39 03 86 c/ Cerbère 50 e.
Hostal Juventus 972 39 02 41 Av. Barcelona 3
Hotel Comodoro 972 39 01 87 cMéndez Núñez 1

CERBÈRE:
Hotel la Vigie 33 468 88 41 84
Hotel Arago 33 468 88 41 84

BANYULS
Côte Thalasso *** 100 e 33 468 98 36 66 Av. Cote Verneille
Hotel le Catalan 130 e. 33 468 88 02 80 route de Cerbère
Hotel les Pecheurs 85 e. 33 468 88 02 10 5 Av. P. Fabre
Hotel les Elmes 50 e. 33 468 88 03 12 Plages des Elmes
Solhotel 80 e. 33 468 98 34 34 Av. Alain Gerbault
Le Manoir 33 652 01 73 45 20 rue Marechal Joffre
Hotel Canals 9 rue DuGommier 33 468 88 00 75
Solaris App. Rue dels Elmes 33 468 88 32 63 / 0483 97 11 83

PORT-VENDRES
Le Clos des Paulilles 33 468 81 49 79 1500 e. setm.
Auberge les Arcades 10 rue de la Gare 33 695 222 273 55 e.
Hotel résidence Villa Béar route de la Gare 33 468 98 01 04 55 e.
Hotel Saint Elme 120 e. quai . Forgas 33 411 96 00 80

COLLIOURE
Hotel Mediterranee 15 Aristides Maillol 33 468 82 08 60
Hotel Triton 90 e. 21 Jean Bart 33 468 98 39 39
Hotel des Templiers 12 quai Amirauté 33 468 98 31 10 100 e.
Chambre rue de la République 85 e. 33 468 98 31 10
Hotel Princes de Catalogne 100 e. 33 468 98 30 00 rue des Palmiers
Hotel Ambeille route d’Argelès 33 468 82 08 74 76 e.
Le Clos Saint Elme 13 rue Galère 33 642 44 91 73
La Bona Casa 20 Av. Rép. 44 468 82 06 62
Rés. Saint Vincent 9 rue St. V. 33 689 24 61 69 50 e. x 2 pers.
• Hotel Casa Pairal rue des Palmiers 33 468 82 05 81 150 e.

ARGELÈS SUD
Oasis Torre d’en Sorre 33 468 81 13 37 100 e.
Le Fanal T. d’en S. 33 468 81 00 16 100 e.
Hotel les Mouettes 140 e. route de Collioure 468 81 82 83
Grand Hotel du Golf 140 e. 33 468 81 14 73

CÀMPINGS

ARGELÈS SUD
Bois de Valmarie 468 81 04 61 Avenue Torre d’en Sorre
Girelle 33 468 81 25 56 Camp Calanques de l’Ouille 30 e.
Les Amandiers
Les Criques du Poteil
La Coste Rouge

PORT-VENDRES
Clos Saint Elme 120 m snm W.
La Presqu’île W, S

BANYULS
Le Stade
La Pinède

CERBÈRE NORD
Peyrefite 33 4 68 88 41 17
Cap Peyrefite
66290 CERBERE
Telf. +33 4 68 88 41 17,
+33 4 68 88 41 85
camping.mairie.cerbere@gmail.com
http://www.cerbere-village.com